Osona
Vic
pública de Sant Miquel, ubicada al costat del centre privat. Aquestes estones de lleure també eren aprofitades pels mestres espirituals per poder fer visites individuals als alumnes.
Els directors i els nombrosos professors especialitzats del centre
Grup d’alumnes de l’escola de Sant Miquel dels Sants, a les portes de la Catedral, durant l’any 40. Tots ells amb «trajo» i corbata i l’abric de tres quarts a sobre. Els alumnes surten de l’ofici religiós a la Catedral, amb motiu d’alguna celebració escolar. A la pàgina de la dreta, els alumnes de Sant Miquel durant els anys trenta. A baix, imatge de dues classes del mateix curs, de Sant Miquel dels Sants, durant els anys trenta, amb els seus tutors i membres religiosos corresponents, a banda i banda.
128 | L’Abans
Durant els anys quaranta, el director del Sant Miquel dels Sants fou mossèn Llorenç Vilacís, substituït l’any 1948, per mossèn Antoni Barniol, també professor de llatí. Entre ells hi havia nombrosos professors, mossens i laics, com mossèn Ramon Homs, professor de comerç; Vicenç Mallol, professor de matemàtiques i de dibuix; Guillem Serra, mestre de literatura i història; Sebastià Ordeig, professor del curs d’ingrés; mossèn Ramon Masnou, director espiritual, i mossèn Camil Riera, professor de filosofia. Altres professors del centre foren mossèn Jacint Claveras, el senyor Guàrdia, Albert Mas, Josep Fargas, Antoni Ricart, de química i matemàtiques; el senyor Caballeria, de primer de preparatori; Josep Miquel i Macaya, el senyor Puig, encarregat de les vetlles; mossèn Carbó, encarregat de la tinença de llibres; Josep Prat, de gramàtica castellana i francès; el doctor Tarragó, Guillem Mora, Manuel Pla, de matemàtiques, o el senyor Cuéllar, de filosofia, entre molts d’altres. A banda de l’estudi, els professors de Sant Miquel organitzaven excursions i activitats fora de les hores d’estudi. A l’escola, una de les festes més celebrades era la de Sant Tomàs en què s’organitzava un concurs literari conjuntament amb els col·legis femenins de l’Escorial i del Pare Coll.
L’Abans |129
A dalt, l’edifici de Sant Miquel dels Sants vell, durant els anys trenta, abans de les obres de rehabilitació. A l’esquerra de l’edifici hi havia l’entrada al magatzem de la brigada municipal. A baix, l’antic edifici de l’escola religiosa de Sant Miquel dels Sants de Vic, dels anys trenta.
130 | L’Abans
Tres imatges de la reconstrucció del col·legi de Sant Miquel dels Sants, dels anys trenta. A baix, la fotografia mostra una part del carrer de Manlleu, on estava ubicat el col·legi. L’Abans |131
132 | L’Abans
Prat de la Riera i rambla dels Montcada amb la Cate
edral i el Palau Episcopal, a la dècada dels anys vint.
L’Abans |133
El Portalet, element destacable de la rambla dels Montcada nicialment, el nucli format per les esglésies episcopals i les cases de l’entorn va rebre el nom de Vicus Ausonae, durant el 889, mot equivalent a «barri» o «raval» de l’antiga Ausa romana. A partir del segle XII es va decidir convertir aquesta agrupació desorganitzada de cases en una vila fortificada, amb una xarxa de carrers per poder-hi transitar seguint els camins antics que separaven les propietats. L’indret, però, necessitava un element bàsic: la muralla. Aquesta muralla havia d’incloure tres punts: la catedral, el nucli de cases, el castell o torre comtal i el mercadal.
I
Part central de la rambla dels Montcada o Portalet, de l’any 1910 construït durant el segle XIV, no gaire diferent a la imatge que podem trobar actualment. Al final d’aquesta muralla, a la part oposada, hi podem trobar el convent de Santa Teresa de les carmelites descalces.
134 | L’Abans
L’any 1368, el rei Pere III el Cerimoniós, involucrat en una sèrie de conflictes bèl·lics exteriors, es va veure amenaçat per l’exèrcit francès, així que ordenà fortificar les principals ciutats de Catalunya. Fou llavors quan es rehabilitaren les envellides muralles de Vic; s’enderrocaren les cases que amb el temps s’hi havien anat adherint, i així es va reconstruir el corredor interior i el fossat exterior. La muralla que s’acordà llavors, tenia set por-
tals, quatre dels quals tindrien una torre a cada cantó: el de Malloles, del Pont de Queralt, de Santa Eulàlia i de Manlleu, Els altres tres: del vi gros, dels Montcada i de Gurb, amb una sola torre. Havia de quedar un fossat d’uns vuit metres, amb uns cinc metres de fondària. Entorn al 1790, desapareixen molts trams de les muralles i es rehabiliten alguns sectors del nucli antic, perquè es busquen sortides des dels diferents portals. A mitjan segle XIX, la ciutat de Vic presentava una aspecte atapeït, emmarcada dintre de dos recintes concèntrics de les muralles interior i exterior anomenada la clausura del morbo. El perímetre i l’estructura de la muralla medieval havia arribat força sencera fins al segle XIX, tot i que al llarg del segle la muralla s’anà obrint per donar lloc a nous carrers. Així, el 1803 s’obrí el carrer de
A dalt, detall de la torre en els jardins d’una de les cases senyorials del segle XVIII. L’escalinata ens porta cap el carrer dels Àngels que va a parar a la plaça de la Pietat. A baix, imatge de la rambla dels Montcada en direcció cap al Prat de la Riera, als anys vint.
L’Abans |135
Sant Vicenç i el 1814 el carrer de Santa Maria, entre molts d’altres. Alhora anaren desapareixent bona part dels panys i de les torres de la muralla, i només quedaven dempeus les torres compreses entre els antics portals de Santa Eulàlia i del Teixidor, al cantó de les adoberies i del riu Méder. A mitjan segle XIX, aquesta zona de l’antic raval, la circumval·lació de les muralles, s’edificà. Aquest fet donà una altra perspectiva a la zona, creant un ambient de comerç, indústria i habitatge. La part de la muralla més extensa que s’ha conservat és a la zona de la rambla dels Montcada amb el Portalet. Es tracta d’un portal del qual només resta en peu una de les dues torres originals. La capella que es pot trobar a la torre és en recordança de l’aparició de la Verge a sant Antoni Maria Claret durant les seves estades a la casa Tortadès. Imatge des del Prat de la Riera amb el riu Méder, a la dreta, que ens condueix cap a les antigues muralles o el Portalet. Els edificis que se’ns mostren a la part central de la imatge són el Palau Episcopal, amb una ala del claustre catedralici. Al fons es deixa entreveure la part alta de la Catedral i el Cloquer.
136 | L’Abans
Un altre aspecte molt típic del Portalet correspon al mercat del bestiar anterior als anys trenta que s’organitzava entorn a la rambla dels Montcada. Els tractants de bestiar boví acordaven la compravenda de paraula i amb una encaixada de mans, sense tenir cap paper al davant, com també s’acordava la recria del típic guarà vigatà. Al capdamunt del Portalet es podia trobar la cort de vaques de Martí Salvans, Martí de Ca l’Ú, nom important a la ciutat en tractament de bestiar. Aquest comerç s’acabà després dels anys seixanta, però encara hi resten les anelles de ferro clavades a la paret per lligar-hi el bestiar. A la rambla dels Montcada hi ha residències que ana-ven des del pont de Queralt fins a la plaça de Santa Teresa. Entre aques-
A dalt, vista d’una part del Portalet, en direcció a la plaça de Santa Teresa, durant les obres d’enllosat del carrer, a principis dels anys seixanta. A baix, a l’esquerra, part central de la rambla dels Montcada durant les obres fetes a principis dels anys seixanta. A primer pla, un dels fanals dissenyats per l’arquitecte modernista J.M. Pericas, que durant l’alcaldia de J.M. Costa Velasco, entorn als anys 50, hi féu instal·lar il·luminació elèctrica. A la imatge de baix a la dreta, moment de treball, amb les màquines, de l’empedrament de la zona del Portalet.
L’Abans |137
Els bolets de la contrada, exquisit complement culinari
A Retrat d’una família de pagès de principis del segle XX després d’anar a collir bolets. Els diumenges de tardor, a l’església del Carme es deia una missa a les cinc del matí, coneguda com la missa dels boletaires.
138 | L’Abans
bans, el fet d’anar a «caçar» bolets a Vic, era una activitat minoritària. Els vigatans tenien com a lloc predilecte les Guilleries. S’anava cap a la Fullaca, la Cantina, Vilanova de Sau, el Salt de la Minyona, can Puig o bé cap a Muntanyola, Santa Eulàlia de Riuprimer o Puiglagulla. Normalment es donava per començada la temporada, segons la pluja, cap a la segona quinzena de setembre, l’octubre i quasi tot el novembre. Els boletaires venien els bolets a mercat o d’altres tenien el compromís de portar-los directament a les fondes i hostals de la zona. Els més buscats eren els rossinyols, trobats prop de les fagedes i boixedes; el rovelló i el pinenc o pinetell, trobats prop dels pins i cuinats a la brasa amb all i julivert, o la bromosa (llenega) trobada en les margeres, molt suculenta per guisar. Altres bolets de les contrades eren els carlets, sempre tapats per la fullaraca seca i nascuts en grans colònies; de caire més humil el fredolic, més tardà i generalment cuinat amb truita i patates aixafades o les trompetes de la mort com a espècie molt apreciada per guisar. El moixernó i el cama-sec es podien assecar per facilitar-ne la conserva, i les altres espècies podien ser confitades en sal.