Comparsa mora Almoravides de Torrent by emilio garcia

AlmorĂ vits Torrent 2020

El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià.

Edita: A. C. Almorávides de Torrent Fotograﬁes: © Ajuntament de Torrent © Arxiu A. C. Almorávides de Torrent © dels textos: els i les autors i autores © de les imatges: els i les autors i autores i propietaris i propietàries © de la present edició: A. C. Almorávides de Torrent L’A. C. Almorávides de Torrent no es fa responsable, ni comparteix necessàriament les opinions dels seus col·laboradors. Depòsit Legal: V-2043-2020

Sumari 04

Els inicis dels Almoràvits

Els Almoràvits a Torrent

Almoràvits 2020

El Vedat de Torrent

Imatges de la nostra festa

Himnes

Els inicis dels AlmorĂ vits

Fon enllà per la tardor de 1997, quan un grup d’amics un poc entradets en anys, vam rebre la invitació de formar part de les festes de Moros i Cristians de Torrent. Malgrat algunes bromes de la família, “on aneu...?, això?, vosaltres...?”, i una vegada assabentats que anava l’assumpte, acceptarem el repte sota el nom d’Almoràvits, una estirp guerrera nordafricana que passaren a la península demostrant que mai s’arrugaven davant l’enemic, eixint victoriosos dels moments difícils.

Nosaltres vàrem fer el mateix, puix sabíem que la Festa nós sols es compon de festa, hi ha moments de treball, tensions, saber estar davant les obligacions i, a més a més, coneixent que anys després, tindríem la responsabilitat de representar una Capitania, la qual cosa fou el 2003 i vàrem ser conduïts per l’aguerrit Capità Ramón Martínez Granell.

Va ser amb motiu d’esta Capitania, que el músic d’esta localitat, molt bon amic, Ramón Bresó Olaso, ens va obsequiar amb la composició de la marxa mora “Almoràvits de Torrent”. Més tard, el 2008, el destí ens va proposar haver d’ostentar la primera Alferecia Mora de Torrent. Amb orgull ho acceptarem i estiguérem conduïts en la batalla pel nostre Alferes Vicente Bacete i Malagón, moro exemplar.

Arribà l’any 2010 i els Almoràvits vam rebre sàvia nova. Vam obrir la Cabila a les noves generacions i sabérem combinar l’espenta i la força de la joventut amb l’experiència de mil batalles i mil victòries, bo, també alguna derrota, la Torre la tornem a perdre tots els anys. Esta nova combinació va donar els seus fruits en 2014, any de la nostra segona Capitania. Va ser Capità Manuel Iborra Daries, torrentí de soca i totalment integrat en la Festa.

Al llarg d’estos anys, ha funcionat el missatge que a alguns ens agradava escriure: “Si el bon humor i ganes de viure, són el teu estendard, el Ribat d’Almoràvits, per a tu sempre obert està”. Molts amics i amigues han format part d’Almoràvits, el que ha motivat lligar més fort la nostra amistat, a tots els recordem, en especial als que, desgraciadament, ja no estan entre nosaltres.

Els AlmorĂ vits a Torrent

Guerrers empedreïts on n’hi haja. Aquesta tribu dels Almoràvits que naix en l’aniversari de l’expulsió dels hostes mores de Torrent, ara fa setcents cinquanta anys. No sabem si antiga gent descendents d’aquells són el que recorrent califats i sultanats han aparegut a aquesta ciutat per a formar part de la Filà Mora dels Almoràvits.

Filà que vol ser gran, guerrera, que amalgamne tota classe de gent i oficis, vinguts de tots els llocs per a lluitar com en els seus orígens: ens cridaven els califats que tenien problemes amb els cristians o altres hostes mores. A aquest moment ja tenim per a administrar les nostres riqueses conquerides els grans banquers, als joiers per a adornar amb collars, braçalets i tota mena de joies a les nostres favorites i als nostres sultans. També tenim instrumentistes que amb les cítares, guitarres

i bandúrries, en batre de les seues cordes per l’aire, desprenen melodies que acompanyen moments de plaer. Pintors per engalanar els nostres palaus i mesquites. Instal·ladors perquè la llum i resplendor dels llums dels nostres salons siga perfecta. També, no cal dirho, advocat per a deliberar i negociar parlaments, juís i justes amb altres regnes, i més coses. Tenim molta il·lusió, molta alegria i moltes ganes de fer-ho bé i de col·laborar i de la teua ajuda. En aquesta filà el nou no

es troba estrany i si ve amb un exèrcit d’amics, millor. Ara, el visir que du el control de la pólvora i arcabussos és el Visir Francisco Peiró. Per a animar la festa amb bandes, xarangues i música, el Visir José Luis Silla. Hem d’anar vestits a les desfilades i gal·les, per això, l’encarregat de proporcionarnos vestits i ornaments, és el Visir Manrique Izquierdo. De les relacions amb altres tropes mores o cristianes, per a rebre califes i reis i quedar bé on anem, és el Visir Vicente Peiró. Perquè no ens falte res als nostres

viatges, desfilades i temps de descans a la nostra “jaima”, el Visir intendent Prudencio Sáez pren nota de tot per si algú se n’oblida d’alguna qüestió. El Visir secretari Juan Roig. Dels diners, impostos i altres delmes a cobrar a les nostres tropes i a les conquestes, el Visir tresorer Juanjo Lizondo. Dels llibres, documents i altres temes literaris i cultes, el Visir arxiver Carlos López. I aquest que us escriu, el qual ha d’ordenar, ajudar i dirigir, pegar un crit al seu moment, somriure, animar a un altre,

però sempre al vostre servei, és el califa Antonio Sanjuan. Per a tancar aquest començar a caminar, desitjarvos unes bones festes a tots els que són com els que no hi són, però prompte seran, puix aquesta festa, cada vegada més gran i aquesta Filà Almoràvit estan disposades a rebre-vos amb els braços oberts i les espases a l’aire i amb ganes de fer “razzies” o incursions guerreres per altres califats propers de les nostres fronteres, guerrejant per la Festa.

Tropa Almorávides Adults José Antonio Escobedo Romero

Javier Pardos Herráiz

Jesús Monfort Ferrer

Rosa María Escobedo Saura

Vicente Peiró Villarroya

Vanessa Escobedo Saura

Diego García Puchades

Concha Fernández Rojas

Manuel Iborra Daries

Francisco Pérez Chust

Prudencio Sáez Paredes

Cristina Vanacloy Zanón

Francisco Ramón Martínez Granell

Jose Vicente Monera Morant

Eduardo García Moro

Rubén Soriano Gasent

Vicente Bacete Malagón

Belén Puig Moreno

Vicent Calvo García

Raquel Suay Tadeo

Juan Andrés Martínez Rodríguez

Miguel Carrasco Pérez

Josep Navarro Peris

Susana Guerra Pérez

Antonio Albiñana Muñoz

Érica Mora Zanón

Vicente García Ortiz

Mª Carmen Puig Moreno

Carlos Ibáñez Alandí

Concha Moreno Martí

Inma Segarra Arias

Elena García Moro

Jesús Monfort Del Toro Mª Carmen Salgado Cortés

Tropa Almorávides Infantils Guillem Hernández Martínez Martín Ibáñez Lara Marc Monera Vanacloy Pau Pérez García Martina Acacio Escobedo Bianca Acacio Escobedo Vicent Peiró López Pau García-Nieto Peiró Marc Monfort Salgado Lucas Mengibar Sáez Adrián Soriano Martínez Daniel Pérez Elvira

El Vedat de Torrent Per Salvador Ciscar i Juan

L’aeroport de El Vedat

Fa uns anys en realitzar una entrevista a una persona d’avançada edat, entre anècdotes i vivències del Torrent de principis del segle XX, recordava quan es va projectar construir un aeroport en el Vedat de Torrent. En aquell moment deixe aparcat el tema a l’espera d’obtenir alguna documentació o notícia oficial, però al cap d’uns mesos una altra persona va aportar més informació al tema, en explicarme que en el seu moment un militar jubilat va adquirir diverses parcel·les de terreny en el Vedat perquè tenia coneixement de la futura construcció de l’aeroport de València en aquests terrenys. Així que posats a investigar intentaré en aquest article explicar que va ser d’aquell projecte. La primera notícia que ens informa sobre la construcció d’un camp d’aterratge en el Vedat la trobem en el diari La Correspondència de València l’abril de 1920: “Campo de aterrizaje. —La Compañía francesa de navegación aérea, cuyos correos harán escala en España á su paso para Rabat, después de examinar los diferentes puntos que en las inmediaciones de esta ciudad pueden utilizarse para construir un campo de aterrizaje, ha elegido el Vedat de Torrente, cedido

a la Diputación provincial para emplazar en él el Manicomio Modelo. El presidente de la Corporación, a quien se han hecho gestiones en el terreno particular, después de conferenciar con varios diputados de los distintos partidos que integran la Diputación, ha significado hallarse conforme con la cesión provisional de los indicados terrenos, siempre y cuando el Ayuntamiento de la capital, la Cámara de Comercio y las demás entidades interesadas en esta mejora se comprometan a hacer la explanación por su cuenta.” (La Correspondencia de Valencia. 24 de abril de 1920. y Vida Marítima. Año XIX. N.º 658. 10 de mayo de 1920). La companyia francesa a la qual fa referència la notícia era la Compagnie Générale Aéropostale, amb base en Tolosa - Montaudran. L’empresa havia iniciat la seua marxa a penes dos anys abans, i a l’origen es va denominar “Société donis lignes Latécoère” (Societat de les línies Latécoère). El seu fundador, Pierre-Georges Latécoère, va concebre la idea d’una línia aèria que unís França amb el Senegal, amb escales a Espanya i el Marroc, i al mateix temps una altra línia aèria transatlàntica que realitzés un servei postal i de passatgers. La companyia va romandre com a empresa privada fins a 1931, data en què, a causa de greus dificultats financeres, va ser absorbida per l’Estat francés dins del conjunt empresarial de Air France. Desconeixem la situació exacta on es volia realitzar la construcció de l’aeroport, si bé, per un dels testimoniatges orals, sembla que la zona que va despertar més interès eren els situats en l›actual urbanització de Santa Apolonia. A la fi d’abril de 1920 el projecte semblava que anava per bon camí i aviat tindríem un aeroport a Torrent: “Esta mañana se han reunido el marqués de Morella, delegado de la Compañía de Navegación Aérea Letècoere; el ingeniero provincial señor Donat y el arquitecto señor Rodríguez,

conviniendo en marchar esta tarde al “Vedat” de Torrente, para sobre el terreno, y con los planos de aquel monte, prestados por la Dirección del Hospital, estudiar el emplazamiento del campo de aterrizaje que ha de construirse para la escala que harán en Valencia los aeroaviones de la indicada Compañía en la línea Toulouse, Barcelona, Valencia, Alicante, Málaga, Tánger y Rabat. Hay interés en activar los trabajos cuanto posible sea para inaugurar el servicio.” (La Correspondencia de Valencia. 30 de abril de 1920). Finalment, el projecte no va arribar a realitzar-se, però dotze anys després, en 1932, va tornar a aparéixer el nom del Vedat com a possible emplaçament de l’aeroport de València. En 1928 el govern d’Espanya va crear el Pla Nacional d’Aeroports, on es distribuïen els aeroports que havien d’anar formant la xarxa aeronàutica de la nació. A València, el 13 d’octubre de 1928 es va aprovar la construcció d’un port marítim en l’Albufera, destinant un pressupost inicial de 300.000 pessetes. El llavors alcalde de València, Marqués de Sotelo, va presentar un projecte

d’aquest port marítim, on els hidroavions podrien enlairar i amarar en l’Albufera, i una altra zona, anomenada el Puchol, per als avions terrestres. L’opinió pública no era molt favorable d’aixecar en la llengua que separa la mar de l’Albufera, la devesa del Saler, un camp d’aterratge amb totes les construccions annexes necessàries com a hangars, garatges, oficines, serveis sanitaris, etc., a més van sorgir molts problemes en l’adequació d’un terreny que era tou i humit. L’opció de la zona del Saler és desestimada i en 1932 les mirades es fixen en terres més a l’interior, en els terrenys del Pla de Quart. Aquest canvi en l’elecció de l’emplaçament va deslligar tota mena de rumors i especulacions sobre el futur emplaçament de l’aeroport, entaulant-se una batalla entre aquells que fins i tot defensaven els terrenys de l’Albufera enfront dels quals ja apuntaven al terme municipal de Manises. Enmig d’aquesta situació va aparéixer en escena una altra vegada El Vedat. A mitjan març l’alcalde de Torrent, Vicente Silla, es reuneix amb José Riquelme i López-Bago, Capità General de la III Regió Militar, a València, i anuncia la instal·lació de l’aeroport: “El alcalde de Torrente don Vicente Silla, con los concejales señores Ros (F.y J.) y Yagúe, han cumplimentado al general señor Riquelme, a quien han indicado que, según telegrama que acaban de recibir, tenían concedido el campo de aviación solicitado en los terrenos del Vedat. Al mismo tiempo le han hablado de la construcción en los mismos terrenos del Sanatorio militar.” (La Correspondencia de Valencia 14 de marzo de 1932) La sorpresa va venir quan, l’endemà de la publicació de l’anunci, va aparéixer el desmentiment de tal concessió: “No hay tal concesión. Ha resultado totalmente falsa la noticia que dio ayer a los periodistas el alcalde de Torrente de que había sido concedido un campo de aviación en los terrenos

del Vedat de aquella población. Hacemos aquí punto porque ciertos procederes nada dicen en pro del que los emplea”. (La Correspondencia de Valencia, martes 15 de marzo de 1932) “Ha resultado totalmente falsa la noticia que dio ayer a los periodistas el alcalde de Torrente de que había sido concedido un campo de aviación en los terrenos del Vedat de aquella población. Hacemos aquí punto porque ciertos procederes nada dicen en pro del que los emplea.” Sin comentarios. (Las Provincias miércoles 16 de marzo de 1932) La realitat sobre aquest episodi en data d’avui fins i tot no la coneixem, va existir el telegrama que comunicava la construcció de l’aeroport en el Vedat?, Va ser un mal entés o una invenció de l’alcalde de Torrent?, no se sap, el cas és que finalment es va optar pels terrenys del Camp de les oliveres de Manises. L’alcalde de Manises José Carpintero Alpont havia cedit aquests terrenys per a la instal·lació del Real Aeroclub de València. Els terrenys es van esplanar i es va realitzar el primer aterratge el 6 de novembre de 1932, i l’obertura oficial de l’aeròdrom al març de l’any següent. En dues ocasions El Vedat va ser objecte de la construcció d’un aeroport, i per sort per a nosaltres, no es van realitzar aquests projectes que haguessen transformat profundament el Vedat i els seus voltants.

L’ocupació militar del Vedat durant la Guerra Civil.

El passat 29 de novembre vam començar un cicle de xerrades històriques amb motiu del 80 aniversari del final de la Guerra Civil, en aquesta primera cita vam exposar l’ocupació militar del Vedat des dels inicis de la contesa fins al final de la guerra. En aquesta edició del periòdic exposaré breument en què va consistir aquesta ocupació i els qui van ser els seus protagonistes. A l’inici de la guerra civil, el 18 de juliol de 1936, ningú podia presagiar que Espanya anava a submergirse en un enfrontament que anava a durar tres llargs anys. Les portades dels diaris del 19 de juliol mostraven versions que indicaven des del greu que era l’esdevingut, desconeixent fins a quin punt havia arribat la revolta militar, fins que estava totalment controlada la situació. Espanya quedava dividida en dues zones, una divisió política, militar, social i familiar, començava el pitjor esdeveniment que pot sofrir la societat d’un país com és una guerra civil. Els avanços de les tropes nacionals van ser en direcció sud aquest, sent la presa de Madrid un dels objectius principals de tota la contesa, en primer lloc per ser la capital i en segon lloc pel seu valor simbòlic. No obstant això, Madrid resistia, la batalla de Madrid o Defensa de Madrid, va començar amb l’assalt a la capital el 8 de novembre de 1936 i no va acabar fins al

4Vista àrea dels edificis ocupats durant la guerra civil. 23 de març de 1939. La nit del 27 al 28 d’agost la capital va ser bombardejada per primera vegada, bombardejos que es van intensificar cada vegada més sobre Madrid i les poblacions pròximes. Aquesta situació va provocar que el 7 novembre de 1936 el Govern de la República es traslladés a València,“para organizar desde aquí la victoria definitiva”, com es va dir en aquell moment. Aquell Govern estava presidit per Francisco Largo Cavaller, i format pels partits del Front Popular: PSOE, PCE, CNT, Esquerra Republicana, PNB, Esquerra Catalana i la Unió Republicana Nacional. Imaginem per un moment el que va suposar traslladar la capital d’Espanya a València. Tota la maquinària burocràtica i administrativa de l’estat havia d’instal·lar-se, a això cal sumar-li el factor humà, milers de funcionaris, personal, militars, i molts d’ells acompanyats de les seues famílies. En uns dies València es va convertir en una urbs súper saturada i lògicament calia instal·lar els diferents ministeris i tots els serveis de l’Estat, així que es va recórrer a l’ocupació de palaus i cases de l’aristocràcia i burgesa valenciana. Entre els principals edificis ocupats recordarem el Palau de Benicarló, actual seu de les Corts Valencianes, que es va destinar a seu

de recepcions de la presidència de la República, el Palau dels Pesqués i Palacio del Marqués de Penalba, al carrer Pintor Sorolla, on es van instal·lar els Serveis de Presidència i Guerra, el desaparegut Palacio de Moróder, en la plaça de Tetuan, que va fer la funció del Ministeri d’Hisenda, el Ministeri de la Governació es va instal·lar en el Palau del Baró de Llauri, al carrer Samaniego escaira amb el carrer Serrans, l’Oficina principal de Correus de la plaça de l’Ajuntament va albergar el Ministeri de Comunicacions, la Caixa de Previsió Social, coneguda popularment com la Casa del Chavo, actual Tresoreria territorial de la Seguretat Social, al carrer Marquis de Sotelo, es va destinar al Ministeri de Treball, el de Sanitat va ser a la Casa Corell o dels Montengegro, al carrer Sorní, i en el Palau del Marqués de Camp, en la plaça de l’Arquebisbat, el Ministeri d’Agricultura en el Palau dels Trénor del carrer Cavallers, i el de Justícia, on avui està el museu dels soldats de plom, també al carrer Cavallers. Finalment el Ministeri de Propaganda, en l’edifici de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de València, en la Glorieta i el Ministeri d’Instrucció Pública a l’Hotel Palace, al costat del Parterre, que també va ser Casa de la Cultura entre 1936 i 1939 i on s’allotjava al principi Antonio Machado, abans d’anar al xalet de Vila Amparo a Rocafort. Fins al 31 d’octubre de 1937 el govern de la República va tenir la seua seu a València, data en la qual es trasllada a Barcelona. Torrent com a població pròxima a València es va veure afectada per tots aquests moviments i ocupacions de la capital, si bé cal distingir el Torrent local durant la guerra civil, amb les seues històries pròpies d’una població, que igual que les altres va tenir els problemes d’un període de guerra, i el Torrent que va jugar un paper important en la contesa en l’àmbit nacional, paper que es va desenvolupar en gran part en El Vedat.

4Refugi del xalet del Mercantil. D’antuvi Torrent es va convertir en destí de multitud d’evacuats de les zones de guerra, sobretot nens de Madrid que es van allotjar en les dues colònies que es van establir: Masía La Libertad, al Mas del Rafol i en la “Casita de la democracia de Uruguaya”, al Mas del Jutge, i també en règim d’acolliment en un gran nombre en famílies de la població. El Vedat va ser ocupat per sobretot forces de sanitat militar, i lògicament un dels primers edificis confiscats va ser el desaparegut Sanatori Pare Jofré, situat en l’encreuament de l’Avinguda Sant Lorenzo amb Doctor Marañón i del qual vam tenir en el seu moment una xerrada monogràfica. Recordem que l’edifici, construït pel joier Emilio Lalana, va ser primer la Colònia Santa Anna, després un intent de sanatori mental, després el Sanatori Pare Jofré per a anèmies i bronquitis, i

finalment el gran Hotel Casablanca, reformat per l’empresari Parra de Madrid, a qui va ser confiscat. L’edifici va passar a dir-se Hospital de Medicina per a Refugiats del Vedat, i des del seu inici van començar els problemes en aquest centre. A València s’havia creat el Comité Sanitari Popular, que s’encarregava de coordinar els hospitals de sang que hi havia a València capital i província. Un hospital de sang només pot acollir als ferits i malalts procedents del front de guerra, però en el cas del Vedat aquest hospital permetia l’estada de malalts civils al costat de ferits de guerra, situació que no estava permesa. Per a complicar més la situació el desembre de 1936, Comité Executiu Popular de Torrent, decideix tancar l’Hospital de Sang que estava situat en la plaça del Raval, inaugurat a l’agost del mateix any, i que tenia una capacitat de 24 llits, i fusionar-lo amb l’Hospital de Medicina per a Refugiats de Vedat, passant-se a dir Hospital de Sang Vedat, amb una capacitat de 100 llits. El personal de l’hospital estava format per sis metges, tres practicants, set infermeres, un farmacèutic i un auxiliar de radiologia, a més del personal subaltern. Molts d’ells residien en xalets pròxims ocupats. La realitat que aquest hospital va ser un veritable desastre en l’àmbit de funcionament intern, el 5 de maig de 1937 els malalts van denunciar les deficients condicions higièniques del local i el tracte que es rebia per part del personal. El març de 1937 de les 100 llits, 97 estaven ocupades per malalts tuberculosos, al final de la guerra l’hospital s’havia convertit en un Hospital antituberculós. La següent instal·lació va ser l’Hospital d’Assalt del Vedat, situat en un xalet confiscat a l’altura del número 223 de l’avinguda de Sant Lorenzo. Aquest hospital va ser visitat el gener de 1937 per Wenceslao Carrillo, Director general de Seguretat, pare de Santiago Carrillo. En aquest centre en maig de 1937 va aparéixer un focus d’infecció, on va haver

d’intervenir el conseller de sanitat de Torrent, Belloch Aguilar, per a veure la gravetat del problema i finalment l’hospital va ser traslladat a mitjan 1938 a Altea. Una de les instal·lacions més importants va ser l’Hospital d’Aviació del Vedat, del qual sí que es disposa bastant informació gràcies al Dr. Anastasio Martin Pérez, coronel mèdic d’Aviació, aquest va ser el primer Hospital d’Aviació d’Espanya. Anastasio Martín havia de buscar l’emplaçament idoni per a l’hospital, i havia de fer-lo urgentment, per la qual cosa havia de buscar un edifici ja existent a València, però en la capital la majoria de grans edificis ja havien estat ocupats pel govern de la Republica, a més havia de tenir en compte que els ferits procedien de l’aeròdrom de Manises. Després d’un estudi es va triar la instal·lació en el Vedat, per la tranquil·litat del lloc i la visió des de la torre dels avions que arribaven a Manises. Es va ocupar el xalet de l’avinguda de Sant Lorenzo, 68, com a hospital de medicina i convalescència, amb una capacitat de 30 llits, i el del carrer Sant Rafael, 1, per a pavelló quirúrgic, a una capacitat de 45 llits, a més es van ocupar els xalets confrontants a l’hospital mèdic per al personal. L’hospital comptava amb un oftalmòleg, un analista, un internista, practicant, 2 soldats en Servei, i dues infermeres, a part personal de cuina, i altres serveis. Va entrar en funcionament el març de 1937 i es va traslladar a Múrcia el juliol de 1938. En les actes del Consell Municipal de Torrent solament apareix esment a l’Hospital d’Aviació quan es va sol·licitar construir un tancament i instal·lar un fogó per a cremar cotons i altres residus de l’hospital. Un altre dels xalets que es va convertir en residència militar va ser el conegut com El Mercantil, construït en 1924, en els anys en què el Vedat començava a ser lloc d’esbarjo i segona

En primera fila, el Tinent General José Miaja Menant a l’esquerra i el Tinent Coronel 4 Manuel Matallana Gómez a la dreta.

residència d’empresaris i intel·lectuals de València. El xalet va ser construït per Vicente Fe Castell, com resen les inicials de la seua façana, en aquells dies Vicente Fe era el propietari del periòdic «El Mercantil Valencià», actualment Levante-EMV, i en les eleccions de febrer-març de 1936, havia aconseguit l’escó de diputat a Corts per Castelló com a independent per Unió Republicana, que formava part de la candidatura del Front Popular. El xalet la seua interior conserva encara les estades i decoració original neo barroca i neo renaixentista, amb destacats falsos cassetonats d’escaiola pintats de vius colors i alts sòcols de taulells de ceràmica vidriada. El Mercantil és el lloc més important en l’àmbit històric del Vedat durant la guerra civil perquè allí es va instal·lar el Tinent General José Miaja Menant. En traslladar-se el Govern republicà a València, Miaja va ser encarregat de la defensa de Madrid, cosa que va fer durant dos anys i mig assistit per Vicente Rojo, aquella defensa li va donar fama i notorietat com l’heroic defensor de Madrid. Posteriorment va dirigir l’Exèrcit del Centre, dirigint entre altres les batalles de Jarama, Guadalajara o Brunete, després va encapçalar el Grup d’Exèrcits de la Regió Central (GERC). Això li va convertir en el cap militar republicà de la zona Centre-Sud, i en el general que més poder militar va tenir durant la guerra. L’al costat del tinent coronel Manuel Matallana Gómez, com a cap d’Estat Major, dirigien el Grup d’Exèrcits de la Regió Central des de maig de 1938, que constava dels Exèrcits del Centre, Llevant, Maniobra, Extremadura i Andalusia. Miaja ocupa el xalet al costat d’una guarnició de soldades que s’allotgen en el pis superior, tot el perímetre del xalet és envoltat amb filferro d’arços. En la planta baixa, en la primera habitació a mà esquerra s’instal·la el despatx de Miaja, i des d’allí rep i es reuneix amb autoritats, però aquest no és el seu despatx militar, ja que el treball el va dirigir, des de la seu de l’Estat Major conegut com a

Posició Pequín, a Alaquàs. El Mercantil, des que València va ser capital de la Republica, va ser un punt de trobada i descans de moltes personalitats que al seu torn també van ocupar xalets per a pernoctar. Entre els personatges confirmats que van visitar El Mercantil estan el president del govern Juan Negrín, que acudia assíduament també a la Torreta, o el ministre Indalecio Prieto. El motiu pel qual es va instal·lar el general Miaja en el xalet del Mercantil va ser per la seua posició estratègica, ja que disposa d’una torretamiramar des d’on s’albira tota València, el port i l’aeròdrom, encara que tenim constància que pernoctava en un altre xalet pròxim. Lògicament una de les primeres obres que calia realitzar per a condicionar la seguretat del xalet va ser la construcció d’un refugi antiaeri. Per a realitzar-ho es va triar l’esplana en la zona sud del xalet, i a diferència d’altres construïts en el Vedat, aquest es veu que està realitzat per militars i segueix el patró model dels petits refugis. És accedeix al refugi per una planxa metàl·lica hi ha al costat d’un petit jardí, on també trobem el respirador d’aquest. Les sis instal·lacions que hem nomenat, l’Hospital de Sang del Vedat, l’Hospital d’Aviació, amb els seus dos pavellons, l’Hospital d’Assalt, i El Mercantil, ens permeten fer-nos una idea d’una zona que estava ocupada pràcticament íntegrament durant la guerra, en un Vedat amb molt poques edificacions comparat amb l’actualitat, a més cal afegir els xalets ocupats per personal i famílies d’aquests centres. L’única instal·lació que finalitza la guerra continua en funcionament va ser l’Hospital de Sang que va acabar convertint-se en un dels hospitals pertanyent al Patronat Nacional Antituberculós, i va estar donant servei fins que el deficient estat de les instal·lacions i la falta de dotació va provocar el seu tancament en 1948, sent traslladats els malalts al Sanatori de Porta Coeli.

Imatges de la nostra festa MemĂ˛ria grĂ fica

3131

Himne a Torrent

José Ortí Soriano, música.  Jesús Huguet Pascual, lletra.  Conjugats passat i esperança, el ràfol, el Mas, el Vedat, reviscolen l’esforç d’una terra ragada amb suor i llanura de mans. Units férem de la pedra verd, gents i ambicions conjugàrem. Sobre el barranc escrivírem la història que de Cabrera a la Torre reeix, i bastírem els anhels d’un poble que futur sens límit a l’home ofereix. Units férem de la pedra verd, gents i ambicions conjugàrem. Davallarem al pretérit i traurem dels avantpassats els espers cercats, que Torrent els ofrena en imatge de conquesta tenaç per vigor constant. Units ferém de la pedra verd, gents i ambicions conjugàrem. Tota l’Horta, mà a mà, forma anell que dansa envoltant l’essència del poble, i esclata fulgent en un crit vibrant: Honor als seus homens VISCA TORRENT! VISCA TORRENT!

Himne a la Comunitat Valenciana

Per ofrenar noves glòries a Espanya tots a una veu, germans, vingau. Ja en el taller i en el camp remoregen càntics d’amor, himnes de pau! Pas a la Regió que avança en marxa triomfal! Per a tu la vega envia la riquesa que atresora i és la veu de l’aigua càntics d’alegria acordats al ritme de guitarra mora. Paladins de l’art t’ofrenen ses victòries gegantines; i als teus peus, sultana, tons jardins estenen un tapís de murta i de roses fines. Brinden fruites daurades els paradisos de les riberes; pengen les arracades baix les arcades de les palmeres. Sona la veu amada i en potentíssim, vibrant ressò, notes de nostra albada canten les glòries de la Regió. Valencians en peu alcem-se. Que nostra veu la llum salude d’un sol novell. Per a ofrenar noves glòries a Espanya tots a una veu, germans, vingau. Ja en el taller i en el camp remoregen càntics d’amor, himnes de pau! Flamege en l’aire nostra Senyera! Glòria a la Pàtria! Visca València! VISCA! VISCA! VISCA!

Gràcies a tots els que han fet possible aquesta publicació! Almoràvits de Torrent 2020