Revista 125 anys Festes de Gràcia by Empatic comunicación

125 FESTES GRÀCIA

SUMARI 04

Història de les festes

El cavall a les festes

El nou Hipòdrom

El Jaleo més gris

Ermita de Gràcia

Vestimenta Caixers

Música i festes

Volem vi

Aigua-ros

Festes al carrer

Escut de Maó

81 anys amb gegants

Cartells de Gràcia

El pregoner Carlos Fàbregues

Dinero, el gran Fabioler

Personatges oblidats

52 Les vedets holandeses

Edita

Kiko Domínguez Dani Bagur

Col·laboradors: Fotos Antiguas de Menorca, Arxiu Ajuntament de Maó, Arxiu d’Imatge i So de Menorca, Josep Portella Disseny gràfic: José Morant

Redacció i publicitat: C/ Capifort, 6 (primer pis) 07714 - Maó - 971 36 07 18 empatic@empatic.es www.empatic.es DL: ME-731/2015

125 FESTES GRÀCIA

HISTÒRIA de les

FESTES Les festes de Menorca, i per tant també les de Maó, són una representació evolucionada dels estaments socials de l’Edat Mitjana menorquina.

uè és un caixer? D’on ve la tradició de celebrar així les festes? Des de quan es celebren les Festes de Gràcia a Maó? I abans, què es feia? Tot comença a l’Edat Mitjana menorquina. En aquesta revista contribuirem a aclarir el passat i l’origen dels procediments de les festes de Maó, però que són extrapolables a

la resta de pobles de l’illa, cadascun amb petites variacions. Com en altres llocs, la societat maonesa estava dividida en estaments i gremis segons les professions. Cada gremi tenia els seus càrrecs, un ‘sobreposat’ o director de l’associació elegit pels jurats, entre 2 i 4 ‘caixers’ responsables de l’administració del gremi, el ‘prohómens’ o àrbitre de

les qüestions relatives a aquest, i els ‘oïdors de comptes’ que intervenen a l’administració econòmica. Les universitats (ajuntaments de l’època) nomenaven ‘Obreries’ que no eren més que comissions que gestionaven diferents institucions religioses, socials i benèfiques. Les obreries es formaven amb els gremis, segons demarcacions o confraries religio-

125 FESTES GRÀCIA

CÓS NOU. Lloc habitual de celebració de les Corregudes de Gràcia durant molts anys a principi del segle XX (Foto: Col·lecció Agustí Rodríguez Pons. AISM-CIM)

ses amb parròquies al seu càrrec i imatge processional. Lògicament, la immensa majoria de membres de les obreries pertanyien al col·lectiu pagès. Cada obreria comptava amb un nombre determinat de ‘caixers’ que administraven l’economia i organitzaven les festes patronals. Quan aquestes arribaven, els caixers s’ocupaven d’ornamentar les esglé-

sies per a la missa major, anunciaven la festa i recaptaven doblers entre el poble per la seva celebració. A vegades, els doblers no eren suficients i es sol·licitava ajuda a la Universitat corresponent. Una vegada recaptats els doblers suficients es celebrava la festa. El dia anterior o de vigília de la festa es cantaven les completes (oració final del

125 FESTES GRÀCIA

dia) i s’organitzava el ‘ball encantat’. El dia següent, el de Gràcia, després de la missa cantada a l’Església, es celebraven les cèlebres ‘corregudes’ al cós i la festa finalitzava amb un altre ball encantat. Un temps més tard es va incorporar la desfilada de cavalls o ‘Colcada’ (pàgina 12). L’endemà, els ‘caixers’ passaven comptes i liquidaven. Si colque deute quedava per saldar, es demanava un ajut a la Universitat de Maó.

Al marge de la representació gremial, reduïda bàsicament a la pagesia per ser el col·lectiu més nombrós (encara que s’han anat incorporant modificacions d’acord amb el pas dels temps), la Colcada també reunia als altres poders socials, com el representant de la Universitat o president (més tard Caixer senyor o Caixer batle) o la Capellana, en representació del clergat de la ciutat.

125 anys de Gràcia Des de, com a mínim el segle XVI i fins a finals del XIX, Maó celebrava les festes de Sant Joan al juny. Però el 1890, gràcies a la gran devoció que a la ciutat se sentia per la Mare de Déu de Gràcia des de feia 400 anys, la festa es va desplaçar al 8 de setembre, tot i que no va ser declarada patrona de la ciutat fins a 1962. El primer any de Gràcia, la Colcada va partir de l’Esplanada i va baixar

125 FESTES GRÀCIA

El 1890, fa 125 anys, es deixa de celebrar Sant Joan per passar a celebrar la Mare de Déu de Gràcia

125 FESTES GRÀCIA

SANT JOAN Les Festes de la Mare de Déu de Gràcia, llevat de les modificacions lògiques per actualitzar-se als temps, són un calc exacte de les festes de Sant Joan que es celebraven a Maó almenys des del segle XVI, tot i que podrien ser fins i tot anteriors. A finals del mes de juny, la ciutat es vestia de gala per celebrar les seves festes. La Colcada, en lloc de dirigir-se a l’Ermita de Gràcia, s’originava a Maó i es desplaçava fins a l’Ermita de Sant Joan, ubicada al Pla des Vergers, on s’organitzaven els actes religiosos. Una vegada finalitzats, la comitiva a cavall pujava de nou a Maó per celebrar les tradicionals corregudes, balls i altres activitats festives. Tot fins a finals del segle XIX. En el quadre del segle XVIII que il·lustra aquestes pàgines es pot observar la celebració de les festes de Sant Joan al Pla de la Parròquia, amb l’Ajuntament de Maó, el Cos de Guàrdia i l’Església de Santa Maria.

fins a l’Ajuntament, on es van incorporar el president i la Capellana. Després la comitiva es va desplaçar fins a l’Ermita de Gràcia (pàg. 22) per beneir la nova bandera i assistir a la celebració d’una missa especial. La Colcada va anar després a Maó i es va dissoldre, per tornar-se a formar el capvespre i acudir a les ‘completes’ a Santa Maria. El dia se-

güent, la Colcada únicament es va constituir pel capvespre per assistir a les corregudes. La tradició de celebrar el Jaleo és molt més recent (pàg. 12). No va ser fins al segle XIX quan s’incorpora aquesta disciplina, gràcies al fervor que suscita a Menorca la sarsuela “El Postillón de la Rioja”. Va tenir tant èxit que es tocava al pas de la

125 FESTES GRÀCIA

Centre d’Art i d’Història Hernández Sanz

Colcada. La renou espantava els cavalls que s’aixecaven sobre les seves potes presos per la por. Els carrers s’engalanaven per a la oració amb enorme profusió, una tradició que s’ha anat perdent a poc a poc, fins els pocs adorns d’ara. Des del segle XVI, les festes eren pregonades pels caixers. Més endavant, amb la instauració ja de les

Festes de la Mare de Déu de Gràcia, l’anunci de festes el realitza un pregoner municipal. En els darrers anys s’ha incorporat un altre costum: el pregó. El primer es va realitzar el 1971, encara que no va ser fins a dotze anys més tard, el 1983, quan aquest es va instaurar de forma oficial. Després del pregó es canta el “Es Mahón” (pàg. 30).

125 FESTES GRÀCIA

ENTRE ASSORTIDORS

l Pla de l’Església, Plaça Constitució i la Plaza del Generalísimo, com es deia quan es va prendre aquesta imatge a la dècada dels 50, no era un espai diàfan com és avui. Durant molts anys, la plaça on es celebra el tradicional Jaleo de Maó

va estar presidida per uns perillosos assortidors de combustible. La normativa de l’època no prohibia que compartissin l’espai celebracions d’aquest tipus i dipòsits de substàncies molt inflamables como les gasolines de aquells anys. La Colcada, flanquejada per ciutadans desitjosos

de festa, passava per la zona com si res, sense por de la deflagració que podria haver ocasionat la burilla d’algun transeünt, l’acumulació de gasos o qualsevol altra cosa. Curiosa imatge de les festes de Gràcia. També és cert que no es reunia tanta gent com ara, però...

125 FESTES GRÀCIA

Els

CAVALLS i la

FESTA Colcada, corregudes, Jaleo... no sempre les Festes de Gràcia (i per extensió totes les de Menorca) van ser com són ara, una explosió de passió cavallera de primer ordre, on el noble brut és l’eix sobre el qual gira la celebració. Durant els primers anys, potser per herència de l’antiquíssima celebració de Sant Joan (del segle XV al XIX es va celebrar també aquesta festa a Maó amb la de Gràcia) on els cavalls ja eren part important dels actes, les festes de la Mare de Déu mantenen la mateixa dinàmica però amb molt menys fervor que en l’actualitat. Primer s’anava a la Colcada, replec de cavallers representatius dels estaments socials medievals (autoritats, clergat i pagesia) per anar a missa. Una vegada celebrades les misses, la comitiva tornava a la ciutat des de l’Ermita de Sant Joan des Vergers o de Gràcia, per dissoldre’s immediatament. Es repetia tres dies el mateix i la festa amb cavalls arribava a la seva fi.

urant els primers 50 anys de les Festes de la Mare de Déu de Gràcia (des de 1890 a 1940), tan sols es van celebrar 14 Colcades. Aquesta dada que ofereix l’historiador Josep Portella Coll al seu llibre “Festes de Gràcia, cents anys “ és reveladora. I això que no hi havia encara ‘Jaleos’. La celebració amb cavalls, tot i estar datada ja al segle XV amb la celebració de Sant Joan a l’Ermita des Vergers, no va ser important durant els primers anys de les Festes de Gràcia. El ritu, calcat de l’executat a Sant Joan, va ser gairebé sempre el mateix i encara avui es manté amb algunes alteracions fruit de la lògica evolució social. El Fabioler, amb el permís de les autoritats municipals, sortia a cercar al Caixer Sobreposat (o Caixer Fadrí), el Caixer Menestral, el Caixer Pagès i la resta de cavallers per, finalment, acudir al domicili del Caixer Senyor (com se li deia llavors) i la Capellana. Ja a la plaça major, els síndics i els jurats s’unien a la comitiva acompanyats dels macers (veure pàgina _50) cap a l’Ermita de Sant Joan a cantar les completes. De retorn, amb la canya verda, donaven una volta pels carrers de la ciutat i la Colcada es desfeia immediatament, en ordre invers al de la formació de la comitiva. L’endemà es repetia de nou. Això era tot. Amb Gràcia es va calcar el mateix procés. El 1890, el primer any de Gràcia com a festivitat patronal, van sortir 31 cavalls, segons l’historiador Josep Portella Coll. A les 7 del matí van partir cap a l’Ermita de Gràcia i a les 10, tan sols tres hores més tard, es dissolia la Colcada. A la tarda es va tornar a formar per anar a cantar les Completes i es va desfer immediatament. Ara tot ha canviat. De forma gradual s’han produït canvis a les festes per atorgar finalment una preponderància clara a la Colcada i a tots els actes que aquesta efectua durant dos dies de festa. Fins després de la Guerra Civil la Colcada a les festes no és rellevant, tant per recursos econòmics, com per la importància que se li donava a aquesta (alguns anys fins i tot es va haver de pagar a genets perquè sortissin). Per exemple, entre 1893 i 1916 no hi va haver Colcada. Durant l’etapa de la Segona

125 FESTES GRÀCIA

CORREGUDES

una PASSIÓ

QUE TORNA

En els primers 100 anys de Gràcia s’havien celebrat 93 corregudes i 58 Colcades, el que demostra la importància de les primeres sobre les segones. Però fins i tot abans, per Sant Joan, ja es feien les corregudes. Maó ha tingut diversos cóssos, llocs on aquesta pràctica s’ha desenvolupat. Hi ha constància de que al segle XVIII ja es celebraven al Cós Vell. Segons Josep Portella, a la segona meitat del segle XIX es van desplaçar al Cós de Gràcia però el lloc no va agradar, de manera que es van traslladar al Cós Nou, a s’Altra Banda del Port fins la dècada de 1930. Es va improvisar un cós al carrer Josep Maria Quadrado, per tornar després al Stadium Maonès durant dues dècades. Als anys 50 tornen al Cós Nou, però ben aviat, de nou a l’Estadi. El 1971 s’intenta convertir Fort de l’Eau en un lloc de carreres i fins i tot es porten a l’Hipòdrom, abans de tornar al Cós de Gràcia.

CÓS NOU. Les corregudes en aquesta zona del Port es van fer fins el anys 30, que van pasar a L’Stadium (Foto AISM)

República, potser donat el caràcter religiós d’aquest acte, la Colcada va caure del programa. Després de la victòria ‘Nacional’ de Franco, el nou ‘Règim’ va voler rellançar un model de societat versada en els valors del passat i perfectament jerarquitzada. La festes i la seva manera ancestral de celebrar-les van ser un excel·lent aparador. Però ni així. La manca de caixers feia que les Colcades fossin molt intermitents malgrat els esforços dels alcal-

des que arribaven a signar bàndols demanant participació apel·lant al patriotisme dels terratinents. Amb enorme esforç, poc a poc s’ha anat recuperant la presència del cavall a les festes de Gràcia fins a ser l’eix principal, llevat dels anys 60 i 61 en què de nou no van sortir, fruit d’una llarga decadència. Va ser a partir de 1962 quan el rebombori es va traslladar de l’Esplanada al Pla de sa Parròquia i les Completes a l’Església de Santa Maria.

125 FESTES GRÀCIA

El JALEO

l ‘Jaleo‘és un dels màxims exponents de les festes patronals menorquines i el moment culminant també de celebració de la Mare de Déu de Gràcia a Maó. El més curiós és que ‘Jaleo‘, aquesta exaltació que es celebra al Pla de la Parròquia i a la qual els caixers fan gala de la seva habilitat fent saltar els cavalls entre una multitud de gent, és una paraula castellana que ha quedat en el vocabulari popular de tota l’illa per nominar la gresca i aldarull que es produeix en aquesta moment. Però, el Jaleo no seria tal sense la seva peculiar música, que no para de sonar durant hores i hores. Segons la web culturapopularmenorca.cat, la música del Jaleo va néixer a Ciutadella el 1888. Des de feia uns anys, per tal d’animar el Caragol des Born i els Jocs des Pla, la Banda Popular, sonava algunes peces de moda, i aquell any, la interpretació durant el Caragol des Born d’un jota aragonesa de la sarsuela “El postillón de la Rioja”, obra composada l’any 1856 per Cristóbal Oudrid, va fer furor. La peça era molt popular als concerts musicals i als teatres de finals del segle XIX a Menorca, i la seva inclusió al pas dels cavalls quan feien les tres voltes provocà que aquells, espantats, fessin bots i cabrioles. Aquesta música es féu tan popular que es va incorporar a les festes de la resta de pobles de Menorca.

125 FESTES GRÀCIA

El nou HIPÒDROM I EL 80 ANIVERSARI DE LA SOCIETAT HÍPICA AMICS DEL NOBLE BRUT (SHANB)

Hipòdrom, 1973. El nou Hipòdrom es va inaugurar per les Festes de Gràcia (Foto: Societat Hípica Amigos del Noble Bruto)

l 9 setembre de 1973, en el marc de les Festes de Gràcia, es va inaugurar l’actual Hipòdrom Municipal de Maó, amb una pista de 635 metres de corda i 15 d’ample. La construcció d’aquest nou recinte responia a la necessitat de dotar la ciutat d’un cós on poder donar sortida a la creixent afició a les curses de trot. Però a aquesta efemèride relacionada amb les festes patronals de la

ciutat, s’hi uneix una altra més important, el fet que la Societat Hípica Amics del Noble Brut (SHANB), regent de l’Hipòdrom i promotora de les carreres hípiques a Maó, celebra el proper mes de novembre el seu 80è aniversari. Va ser el 27 novembre 1935 quan es va constituir la Societat Hípica Maonesa, la primera entitat nascuda amb la finalitat d’organitzar curses de cavalls de trot i galop. Aquesta societat va

utilitzar el vell ‘Stadium Maonès’ (actual camp del CD Menorca) des de la seva primera cursa el 5 de gener de 1936, amb una pista de 360 metres. Després de l’aturada de la Guerra Civil, l’entitat s’inscriu a la Secretaria General d’Esports del Moviment amb el seu nom actual SHANB. Des d’aquest moment desenvolupen una enorme activitat fins a 1966, quan entra en un curta crisi de la qual s’ha recuperat de forma excepcional.

125 FESTES GRÀCIA

El JALEO més GRIS 8 de setembre de 1976. Jaleo de les Festes de Gràcia. La Policia Armada (els populars Grisos) al costat de membres de la Policia Local entren a la ‘Plaza del Generalísimo’ porra en mà per dissoldre un nodrit grup de manifestants que han irromput en el tradicional Jaleo amb el puny en alt, proferint crits en contra de l’alcalde de la ciutat, José María Escudero Monjo, i demanant la seva dimissió. Immediatament es va ordenar la càrrega policial, que va acabar amb la suspensió del Jaleo. Les manifestacions es van repetir al dia següent. Era l’origen d’un canvi, d’una societat cansada de la dictadura. Dies abans, durant l’homenatge a Francesc de Borja Moll també es van originar reivindicacions d’identitat popular.

PROTESTES. Grup de manifestants que van proferir consignes contra l’alcalde de Maó el setembre de 1976

L’origen de la protesta que va desencadenar la càrrega policial a Gràcia l’any 1976 està en una societat farta d’una dictadura que agonitzava. Però l’espurna que va fer esclatar la ‘revolta’ va ser l’intent del règim d’urbanitzar Sangri-la i els Jardins de la Infanta (Es Freginal). La delegació a Menorca de l’Obra Cultural Balear va ser qui va organitzar les protestes contra els dos projectes. Hi va haver detinguts, però van ser posats en llibertat immediatament després de prendre’ls la filiació.

Però segons la premsa de l’època, els incidents van començar dies enrere, en ocasió de l’homenatge a Francesc de Borja Moll. Un grup de joves va desplegar una gran bandera catalana i va cridar ‘visca Catalunya i visca els catalans’ al saló del Ajuntament. L’alcalde va ordenar al cap de la policia governativa que la retirés, però no va poder davant la negativa dels manifestants. El delegat del Govern va ordenar al cap de policia que es retirés i deixés tranquils els que havien col·locat la bandera.

DETINGUTS. L

La Policia Armada s’endú un jove detingut després de les protestes (Fotos Antiguas de Menorca)

125 FESTES GRÀCIA

ERMITA de GRÀCIA L’Ermita de Gràcia, lloc de veneració de la Mare de Déu, va començar a construir-se a l’any 1436, encara que no va ser acabada fins 55 anys després, el 1491, ja que entre mig va succeir un dels episodis més foscos de la història insular, una autèntica guerra civil entre Maó i Ciutadella (1442). L’Ermita ha patit molt en aquests anys. Segons explica Josep Maria Quintana en el seu magnífic llibre “Maó”, Gràcia va ser saquejada per Barba-rossa, mentre que al segle XVIII va exercir diverses vegades la funció d’Hospital Militar i en 1808 s’habilità com a parc d’artilleria. Durant la Segona República, l’Ajuntament va intentar, sense aconseguir-ho, fer-se amb la titularitat de l’edifici i durant la Guerra Civil es va emprar com a dipòsit de cadàvers i de sala d’autòpsies. Amb 14 metres de llarg i 6 d’amplada, l’Ermita és un clar exemple del gòtic menorquí, encara que només es conserva d’aquella època la capçalera i la nau.

125 FESTES GRÀCIA

Foto: Col·lecció Agustí Rodríguez Pons. AISM - CIM

125 FESTES GRÀCIA

El pòrtic, de més de 9 metres d’ample i 5 de llarg, es va construir més tard i és més ample que la nau, jalonada amb tres arcs desiguals. El 1704 s’afegeixen el creuer, el presbiteri i el cambril, en una obra que respecta el genuí barroc insular. Va ser per aquesta època (principis del segle XVIII) quan s’hi instal·la un nou retaule, que va presidir l’altar fins el 1936 quan va ser destruït. Només

es van conservar els quatre relleus del Misteri del Rosari, incorporats al construït el 1948 i que es manté fins a l’actualitat. Però l’Ermita de Gràcia va ser alguna cosa més que una IGLESIS, va ser un lloc de pelegrinatge com mostren les construccions del pati exterior (hostatgeria, cavallerisses, menjador comú, etc.), avui ocupades per alguns serveis del Cementiri.

CAMÍ DE GRÀCIA. (Dalt) Els caixers esperen el seu torn al Camí de Gràcia per entrar a l’Ermita i fer l’ofrena a la Mare de Déu, en una imatge de principis del segle XX. Foto: Arxiu d’Imatge i So de Menorca (AISM) VERGE DE GRÀCIA. (A l’esquerra) Imatge de la Mare de Déu de Gràcia. Foto: Arxiu d’Imatge i So de Menorca (AISM)

125 FESTES GRÀCIA

VESTIM CAIX

Els protocols de caixers no deix a la improvisac dels cavallers ha damunt el seu ca mentària que ma la piràmide de la Caixer Batle (ant Senyor), el Cai Caixer Pagès, el ta de genets ves diferent, de vega un petit detall. D

Caixer Batle

Caixer Capellà

Calçons, camisa, guardapits, corbatí i guants blancs; frac i cinturó negres; botes negres amb esperons i guindola del mateix color, guarnida a la dreta dret amb un galó daurat amb entramat vermell i negre al mig, de 3 cm. Bastó, fuet negre i medalla de l’Ajuntament amb toca quadribarrada.

Pantalons, camisa, guardapits i frac negres. Davall el frac duu una capa curta negra. La guindola també és negra i va guarnida al costat dret amb un galó de color morat o negre que va de davant a darrere i de dalt a baix. Duu botes negres amb esperons i fuet de festa.

125 FESTES GRÀCIA

MENTA XERS

e vestimenta dels xen cap marge ció. Cadascun an d’anar vestits avall amb la induarca el seu rang a a Colcada. Així el tigament Caixer ixer Capellà, el Fabioler o la ressteixen de forma ades només per Descobreixi-ho:

Caixer Casat

Caixer Pagès

Igual que el Caixer Fadrí i el Fabioler. Pantalons, camisa, guardapits i corbatí blancs. Frac i cinturó negres, sabates negres amb cordons, polaines negres amb una bolla negra de llana i calcetins blancs. Guindola negra i guarnida al costat dret amb un galó daurat. Duu esperons i fuet de festa amb dos llaços vermells.

Igual que la resta de cavallers. Pantalons i camisa blancs; frac, guardapits, corbatí, cinturó i sabates negres amb cordons i esperons. Polaines amb una bolla de llana, ambdues negres, i calcetins blancs. Guindola negra guarnida a la dreta amb un galó inclinat, de color daurat. Fuet amb toca vermella i groga.

125 FESTES GRÀCIA

MÚSICA i

FESTES No hi ha dubte que la música juga un paper primordial a les Festes de Gràcia. Sense música seria impossible la seva celebració. Gairebé s’endú la meitat del pressupost de les festes. Un clar exemple d’aquesta importància és que ja el 1890, el primer any de les modernes Festes de la Mare de Déu, al cartell i al programa s’anunciaven de forma destacada els concerts del recentment creat Orfeón Mahonés. Alguns anys les bandes van haver de fer fins a cinc concerts diaris.

l cartell de les primeres Festes de Gràcia oficials de 1890 (pàgina 44) xerrava de forma destacada del recital de la banda de música i cors de l’Orfeó Maonès, precisament creat aquest mateix any. Segons explica Josep Portella al seu llibre del centenari de la festes “fins i tot els assajos van ser multitudinaris”.

La música ha anat perdent presència a les festes actuals, però segueix mantenint el seu lloc com a part del festeig com passa amb la “Samba” entre d’altres. Però abans tot era diferent. Per exemple, el 1909, els actes es van reduir a les corregudes i els concerts de música de la banda, intocable a l’època. La banda acompanyava a les corregudes. Però

el realment destacable, al marge de la diana musical del dia de Gràcia que ja es va fer el 1890, però no es va institucionalitzar fins el 1910, és la celebració dels concerts i revetlles al carrer. Era tant el treball dels músics que a vegades, des de la dècada dels 30, arribaven a coincidir bandes civils i militars, i fins i tot contractades de fora de l’Illa.

125 FESTES GRÀCIA

ES MAHÓN ES AVILÉS “Es Mahón”, l’himne oficiós de Maó, estrenat amb motiu de la visita a Menorca del Rei Alfons XIII a principis del segle XX a Menorca, manté una “semblança” singular amb una altra cançoneta popular de la ciutat asturiana d’Avilés. Aquest vals, una mica elemental en lletra i música, parla de les excel·lències d’una ciutat de 1900, on l’electricitat, la presència de jutjats de primera instància, grans comerços, farmàcies o cafès, així com teatres o bons cafès, sense oblideu el seu port de mar, tenien una importancia singular i destacable. Però hi ha una curiositat. Avilés té una cançó exactament igual, pel que fa a lletra i música, que el “Es Mahón”, i que curiosament es diu “Es Avilés”. La lletra diu: Es Avilés la ciudad más hermosa y galante, Tiene co...modidades de una ciudad grande. Hay comer... hay comercios de gran importancia, Juzgado de primera instancia, Y una hermosa electricidad. En Avilés hay muchachas bonitas, Hay boticas, hay cafés, Hay buenos teatros y buenos paseos y puerto de mar también. Qui va plagiar a qui? No hi ha mannera de saber-ho, però realment té importància després de més de 100 anys del “Es Mahón”?

125 FESTES GRÀCIA

VOLEM Vi

’ha convertit en un dels moments més esperats del dia de Gràcia com a colofó del Jaleo. El públic canta Volem Vi, i les autoritats tiren botes des de l’Ajuntament. Un acte alegre, festiu i de complicitat. I, tanmateix, modern dins la història de les festes. El Caixer Batle de 1979, Guillermo Gardés, va introduir les botes de vi en la litúrgia festiva. Va ordenar substituir els porrons que abans s’entregaven per les botes de vi, menys perilloses. El pri-

mer any en va encomanar 250, que va pagar de la seva butxaca, i que van ser tirades des de l’edifici del Principal de Guàrdia per Joaquín Todo i el saig conegut amb el nom de Jai. Segons explica Gardés, ningú sabia que tirarien les botes... i van quedar una mica sorpresos. L’any següent, el Caixer Batle va repetir la comanda de botes a Almacenes Menorquines, i les va omplir amb vi de Llucmaçanes... i així fins avui en dia, en que el Volem Vi i les botes ja són inseparables.

125 FESTES GRÀCIA

“El Caixer Batle de 1979, Guillermo Gardés, va substituir els porrons de vi per botes, molt menys perilloses. De llavors ençà, tothom les espera al Volem Vi”

125 FESTES GRÀCIA

Aigua ros É

s el perfum més hospitalari. Durant les festes de la Mare de Déu de Gràcia, els cavallers reguen els caps dels assistens a Completes (el dissabte de la festa) i la Missa de Caixers amb marraixes i porrons que contenen el popular aigua-ros. Es tracta d’una tradició molt antiga a les festes de l’illa, que segons Francesc d’Albranca prové de l’època musulmana, en què s’emprava l’aiguaros com a símbol d’hospitalitat cap al visitant. Antigament l’aigua-ros es feia amb alfàbega i aigua de roses, però avui en dia es fa mesclant aigua i colònia, i algun ingredient secret a la Farmàcia Landino Pons… i únicament s’empra l’alfàbega per adornar les marraixes que empren els cavallers. Avui, el repartiment de l’aigua-ros s’ha incorporat al ritual litúrgic, i fins i tot els cavallers més joves de la Colcada surten pels carrers de Maó i visiten les cases de la ciutat per repartir-lo (amb porrons, normalment) amb la finalitat de recaptar doblers per al finançament de la festa.

125 FESTES GRÀCIA

FESTES al CARRER

Les festes al carrer van romandre gairebé ocultes en els programes fins no fa molts anys. Ja el 1890, Maó demana als seus ciutadans que dotin a les festes de colorit. La Guerra de Cuba (1898) o la del Marroc, així com les penúries econòmiques de l’època van moure l’ajuntament a incitar els veïns a organitzar festejos “de manera que no entorpeixin la lliure circulació dels carruatges... (1901)” . Entre els anys 20 i la Guerra Civil, els barris més actius van ser Sa Rovellada de Dalt i el Cós de Gràcia. Després de la Guerra, Molí des Pla i el Camí den Barrotes. Durant la transició es constitueixen les associacions de veïns i agafen protagonisme Andrea Doria, Camí des Castell, Dalt la Infanta o Sa Raval, entre d’altres. Font: “Festes de Gràcia. Cent Anys “ Josep Portella Coll

JOC DE L’OLLA. La imatge ens porta al Camí de la Unió, un barri actiu en l’organització de festes al carrer. Aquest joc consisteix en rompre amb un pal una olla de fang suspesa damunt el cap del concursant i plena de caramels. A baix, un grup de fillets espera que aquests caiguin.

XOCOLATA A CEGUES. Dues persones amb els ulls embenats, una olla de xocolata i un tros de coca. El joc consisteix en oferir al contrincant coca amb xocolata a la boca a cegues. La gràcia està en veure qui s’embruta més, com en aquesta foto de la dècada de 1950 a Gràcia.

125 FESTES GRÀCIA

FUTBOLINS PER TOT. Poder disposar d’allò escàs era un dels reclams de les Festes de Gràcia. A l’Esplanada de Maó s’instal·laven futbolins procedents de la Península. Les llargues cues per jugar, van obligar a crear regles rígides no escrites entre els al.lots per al seu ús.

PER ALS FILLETS. Al carrer, les mares instal·laven grans taules i oferien als al·lots allò que poques vegades podien menjar en aquella època, coca amb xocolata o dolços. Per als més petits era un dia especial, sobretot a la dècada dels 50 i 60, amb menys possibilitats que avui dia.

BALLS POPULARS. No hi ha festes sense música, ni sense exhibicions de folklore popular al carrer. Des de gairebé sempre, les Festes de Gràcia han estat un aparador de primer ordre perquè els grups folklòrics mostrin als ciutadans una part insubstituïble de la cultura popular.

125 FESTES GRÀCIA

UN CARRO DE DOLCES. Les Festes de Gràcia eren un dels moments més esperats, perque es podien fer coses que a la resta de l’any no eren possibles. En èpoques de penúria com els anys 40 i 50, poder consumir i repartir dolces de festa era una aventura entre amics.

CARRERS AMB GUST. En aquesta imatge de principis de segle XX s’evidencia que els concursos d’engalanar els carrers eren comuns. Aquí es pot observar els adorns del carrer Infanta i al fons la torre de Ca n’Oliver. L’edifici de la dreta ja no existeix (American Bar).

CURSES CURIOSES. El carrer també era un lloc per a demostrar les habilitats dels ciutadans, sobretot dels més petits. En aquesta foto dels anys 70 i 80 es pot veure una carrera de cullera amb ou. Velocitat i habilitat per aconseguir la corona de llorers davant amics i familiars.

125 FESTES GRÀCIA

Escut de MAÓ

aó té escut heràldic des de 1973, almenys de forma oficial. En aquest any es va aprovar el Decret que definia les característiques de l’emblema de la ciutat. Segons el Butlletí Oficial, l’escut de Maó reunia les següents característiques: “En campo de azur, un castillo, central, flanqueado por dos torreones, unidos por lienzo de muralla, en sus

colores naturales, con puerta abierta bañada por las olas del mar. Sobre él, en “losange”, en campo de oro las cuatro barras, de gules, de Aragón, y a ambos lados, dividido en dos sílabas, la palabra MAHO”. Aquesta definició correspon únicament al medalló central de l’escut (el castell damunt el mar), però el text oficial no es refereix al marc, ni a la corona ni la resta d’elements que figuren a l’emblema. Per tant, només

aquesta part és l’aprovada oficialment, no així l’altra. L’aspecte actual de l’escut de Maó l’hi devem a Francesc Hernández Sanz, historiador, arqueòleg, dibuixant i arxiver, que el 1945 el va completar amb la seva aportació personal. Va afegir una corona mural emmarcada per una orla que recull el medalló oficial, una palma i una branca de llorer fermats amb una cinta. El dibuix inicial era de colors, però és tot daurat.

125 FESTES GRÀCIA

81 ANYS

amb GEGANTS

Maó, 1934. El gegants vinguts de Barcelona, vestits com el Reis Católics, a la porta del Ajuntament de Maó, amb un grup d’entusiastes (Foto: Col·lecció Agustí Rodríguez Pons. AISM-CIM)

El 1934 va arribar a Maó la primera parella de gegants de Menorca per omplir de contingut el programa de les “Festes Populars de Setembre”, nom que durant la II República es va donar a la “Festes de Gràcia”. Les figures van arribar de lloguer des de Barcelona, ja que el consistori, de marcat caràcter republicà (i anticlerical) havia buidat el programa de festes en retirar d’aquest tots els actes religiosos incloses les completes, sa Colcada i el mateix ‘Jaleo’. Però durant la cercavila, la geganta va caure a terra i va patir greus desperfectes. Avergonyits, els responsables municipals van decidir comprar les enormes figures. El primer any, els gegants anaven vestits de Reis Catòlics, cosa que no va agradar a les autoritats. El 1935, els nous ciutadans ja van anar vestits de menorquins... i fins ara. Anys 70. El gegants eran una gran atracció en aquesta dècada (Imatge: AISM-CIM)

125 FESTES GRÀCIA

Anys 90. La parella de gegants va rebre el nom de Tomeu i Guida l’any 1992

125 FESTES GRÀCIA

CARTELLS

GRÀCIA

1949 1989 Una mica més amable i amb imatge més festiva. L’escut no és l’actual.

1890 El primer cartell de les Festes de Gràcia feia gairebé de programa de festes. Hi figuren tots actes i per això el seu format era allargat i gros perquè hi cabés tot.

Els cartells a finals de la dècada dels 90 són més simbòlics i eclèctics.

1903 1944 Molt a l’estil de l’època, amb sanefes i poca informació de la festa.

Auster i intimidatori, amb l’escut del Règim Franquista i poc més.

125 FESTES GRÀCIA

1993 Els motius dels cartells ja són més caricaturescs des de fa ja uns anys.

1996

El 1996 s’optà per un cartell que destacava cavall, cavaller i Ajuntament.

125 FESTES GRÀCIA

PREGONER Carlos Fàbregues

arles Fàbregues Melsión (1935-2013) és un dels homes lligats ja per sempre a les Festes de Gràcia i per extensió a la seva ciutat. ‘Es Saig’, com se li anomenava amb afecte a Maó, va pregonar l’inici de les festes durant 27 anys, entre 1978 i 2010, data en la qual va passar el relleu a Joan Sans després de tres dècades d’impecable treball. Amb una veu potent, però amb més poderós cor, Carles Fàbregues Melsión va ser molt més que un pregoner. La lectura acurada del bàndol indicava que les Festes de la Mare

de Déu de Gràcia estaven a punt de començar. L’Ajuntament de Maó li va retre a les festes de l’any passat un merescut homenatge i va descobrir una placa que permetrà mantenir sempre viu el seu record. Perquè Carles Fàbregues va ser a més una persona compromesa amb la seva ciutat i la seva gent. Entre els seus mèrits figura l’haver estat un dels fundadors del Club Baloncesto La Salle Mahón el 1950, un club que es va convertir, cinc dècades després, en el major projecte esportiu i social de l’illa, el Menorca Bàsquet de la Lliga ACB. Gràcies Carlos!

125 FESTES GRÀCIA

EN DINERO El Fabioler

oques persones poden presumir d’haver nascut el dia de la Mare de Déu de Gràcia (8-9-1917) i d’haver dedicat més de mig segle a les festes de Maó. És el cas de Bartomeu (Mevis) Deià Triay, conegut popularment com en Dinero, el Fabioler. Ell va sortir amb la Colcada de Maó des de 1943 fins l’any de la seva mort, el 2000. Només un any es va perdre la cita amb el seu poble, després de patir una operació. En total, 56 anys fent sonar tambó i fabiol, escampant el so de la festa i obrint pas a cavalls i cavallers. En Dinero (malnom heretat de son pare), va ser habitual a la immensa majoria de les festes patronals de l’illa, i destaquen els més de 50 anys de Fabioler a Alaior i els 49 as Castell. També va participar activament a les festes de Sant Martí as Mercadal, a les de Sant Climent, les de Llucmaçanes, les de Sant Lluís, Sant Bartomeu... Per açò podem dir d’ell que és el Fabioler del segle XX a Menorca. Fonedor de professió, en Mevis era també conegut per ser un bon pescador a les aigües del port de Maó. En Dinero era un home tranquil, afable, de bon caràcter i estricte en el compliment dels protocols. Estimat pel seu poble, no era amic de les frisseres. Era un altre temps, clar. Era el temps en què el Fabioler de les festes tenia temps d’anar a fer un mos entre el Jaleo del dia de Gràcia i les corregudes.

125 FESTES GRÀCIA

Personatges

OBLIDATS Guàrdia de Gala

estia amb una casaca d’un vermell impecable, cordons de gala, i lluïa al seu cap un casc amb plomes. No pertanyia a la Junta de Caixers, però sortia a totes les Colcades, i fins i tot participava en alguns Jaleos. Era el personatge més vistós a lloms d’un cavall, sempre a prop del president de la Colcada. Era el ‘Caixer Saig’. Aquest personatge era un membre de la Policia Local de Maó i la seva missió a la Colcada era protegir al Caixer Batle. La seva feina era, lògicament, simbòlica ... almenys en els últims temps de les festes de Maó. Com a ‘element de seguretat’ no pertanyia a la Junta de Caixers, però sortia a tots els actes en què participava el Caixer Batle. En ocasions no participava tan sols un guàrdia d’honor, sinó que ho feien diversos. Hi ha registres fotogràfics de principis del segle XX (que es mostren en aquesta revista) en els que es veu al president de la Colcada acompanyat per fins a tres Caixers Saig. A més, en terra, també acompanyaven al Caixer Batle en altres actes, de vegades juntament amb els macers (com es pot veure a la foto petita de la dreta), personatges oblidats però present a les Festes de Gràcia fins no fa massa. Imatge: Ajuntament de Maó

125 FESTES GRÀCIA

El Caixer Saig era l’encarregat de protegir el Caixer Batle

Imatge: Agustí Rodríguez Pons. AISM-CIM

MACERS Fins no fa gaire, durant les Festes de Gràcia i colque altre acte d’importància promogut per l’Ajuntament de Maó, les comitives municipals estaven encapçalades per un ‘Macer’. Era un funcionari que acompanyava les comitives municipals o d’altres corporacions lluint un uniforme (blau, en el cas de Maó) i duent una maça a la mà. La presència del macer en determinades solemnitats i comitives municipals és una tradició antiga que simbolitza el poder de l’autoritat. Antigament, antecedien les desfilades dels reis però, posteriorment, es va estendre a altres institucions bé per delegació reial, bé per representació pròpia, com els ajuntaments. La maça que duen com a símbol, al seu dia possiblement va constituir una arma defensiva, com ja utilitzaven els cavallers en els seus aparells durant l’Edat Mitjana.

125 FESTES GRÀCIA

LA VISITA dels tulipans

n grup de vedets va sorprendre tothom a l’inici de la dècada dels 70. Encara que a Maó van ser batiades com ‘les sueques’, la veritat és que venien d’Holanda, i formaven part d’una campanya de promoció. El conegut promotor Sigfrid Federman les va contractar quan tramitava els permisos per a la urbanització de Shangri-la, a S’Albufera des Grau. La urbanització va arrencar, però va resultar fallida davant l’oposició social, que mostrava una elevada preocupació ambiental davant el projecte.

Eren els darrers anys del franquisme, amb el batle Rafel Timoner dalt la Sala. El cert és que la presència de les vedets no va passar per alt als maonesos, poc acostumats a aquells vestits lluents i curts, i a les cabelleres rosses de les dones que van visitar Maó en festes. Federman també va fer venir l’equip de futbol del Feyenord per jugar un amistós a l’illa, i altres gestos igual d’extravagants. La desfilada de les vedets del país dels tulipans, sens dubte, és un dels que més es recorden a la ciutat.

Foto: Josep M. Vidal Hernández. AISM-CIM

125 FESTES GRÀCIA

“El promotor de Shangri-la, Sigfrid Federman, va contractar unes vedets holandeses per promocionar la urbanització. Elles van partir, i la urbanització va quedar”

125 FESTES GRÀCIA