Atrapats

1

Enric Sànchez-Cid

ATRAPATS 2013

2

1

Feia anys que no ens veiem i, com ens passa a tots els que encara seguim posant anys, el vaig trobar bastant canviat de físic. És a dir, deteriorat.

Però, clar, aquell matí havia estrenat una camisa i m’acabava de comprar un llampant corbatí, però al mirar-me a l’espill de darrera el mostrador em vaig adonar, també, del meu deteriorament... malgrat la camisa i el corbatí. De seguida comprengué que els anys passen per tots, sense excepció, ni misericòrdia.

Coincidia la trobada prop de les 11 d’aquell matí i vàrem acceptar entrar al Nèctar per prendre un cafè, doncs tots dos teníem la mateixa costum que, anys enrere, iniciarem quan encara treballàvem a l’Hospital: a mig matí, érem bastants que ens escapolíem de la feina -5 minuts, només!- per baixar a la cafeteria.

Fou, aleshores, que asseguts en un extrem del local i tot estant ple el local, la xerrameca no ens molestava per res i nosaltres posàvem en ordre els primers apunts resumits dels darrers anys. Em vaig fixà que el meu amic, vertaderament, feia un xic de llàstima, les arrugues de la cara eren notòries, les potes de gall al costat de cada ull s’accentuaven més del compte quan, a cada comentari, acompanyava una petita ganyota... A aquesta anatomia facial deteriorada s’hi va afegir la desgana amb començar a explicar-me la seva vida durant els anys en que no ens havíem vist. Començava a inquietar-me.

Perquè de moment, em semblava com si es veies obligat a donar-me explicacions, quan cap dels dos vam manifestar un mínim intent de biografiarnos. No vaig pas tardar massa en constatar que l’amic Josep, el Dr. Josep Roca, intentava no retenir un pes que deuria fer temps arrossegava en el seu interior. Vaig posar tota la meva atenció als seus comentaris i sense preguntar massa, només amb les mínimes interrupcions amb que volia donar-li entendre que l’escoltava.

S’havia separat quan els fills anaven encarrilats en els estudis. Havien tingut bessonada i el matrimoni transcorria... com acostuma a passar a les parelles passats uns anys de casat. Ell, amb la feina de cada dia, repartida entre la consulta privada, l’Hospital i el Seguro, mentre que ella es mantenia

3 com a mestressa de casa sense manifestà cap altre interès. Fins aquí, no hi veia cap raresa i, si bé l’hi prestava atenció, m’entretenia més en observar la seva dicció, els tics, el maneig de les mans i alguna que altra reiterada paraula interrogativa (saps? ho entens? què hi feries?...): es notava que passava un seriós moment, però la seva història, fins ara, no aportava cap detall que m’orientés. Tampoc volia interrompre’l per evitar que emmudís per culpa meva.

La separació l’havia demanat ella. Sense cap comentari previ, se li havia canviat el xip i decidí posar-se de nou a estudiar la llicenciatura d’econòmiques que, al quedar embarassada, havia interromput feia 16 anys.

Com sigui que he conegut varies situacions semblants, ho vaig entendre com un fet natural... fins a cert punt, clar.

Però, el noi no ho veia ni tan natural, ni tan clar. La família estava organitzada de manera, podríem dir, clàssica, en quan ell (cirurgià) treballava fora de casa (hospital, seguro, consulta privada) i ella portava la resta del paquet, què no era poc. S’havien casat i decidiren l’embaràs de comú acord: per tant, no era pas allò d’haver improvisat la situació que, aparentment i, com casi sempre succeeix, el marit ho té més fàcil... la dona és la que li cau al damunt tot el pes... la casa, els nens, l’economia... fins que un dia ella diu: -- Prou! ... --i se’n va, deixant-ho tot empantanegat.

Arribant aquí, vertaderament, no sabia quin posat prendre, ni quin comentari afegir-hi. En Josep no intentava conèixer la meva opinió, doncs en cap moment va mostrar-me la incògnita de la seva situació, fet que em va fer creure que el seu procedir era més per esplaiar-se que per demanar-me un consell. Si bé em sentia alleugerat, tenia, també, dins meu, l’interès de saber con s’ho va resoldre.

Va passar per alt els detalls domèstics de la situació que al volar la dona del niu li deurien haver creat amb els dos bessons de 16 anys, l’organització de la llar, el personal, la seva feina (era un cirurgià que treballava molt i, per tan, molt conegut i enfeinat), els problemes jurídics de la separació, etc. Mentre prosseguia, m’he l’estava contemplant admirat de com s’ha n’havia sortit...

Però a Josep no li deuria haver afectat massa, per quan passà, d’immediat, al tema que li portava a parlar-me’n. Vaig quedar parat en sec, immòbil... Inclòs, vaig voler pensar que no l’havia entès, que la sordesa s’ha

4 m’havia accentuat. M’era incomprensible, que un home de la seva categoria personal, professional i social li trastornés tant el que li havia succeït amb la seva dona en el temps del nuviatge... Incomprensible!!!

M’ho va explicar amb una planera exposició dels fets, sense cap alteració en la dicció. Començaren a festejar abans d’acabar la carrera dins d’unes normes d’estricta educació de família de dretes d’aquella època i de col·legi de monges d’abans del Concili Vaticà II. Això no evitava pas, un apropament lliberal quan les circumstàncies ambientals (així, s’expressà) ho propiciaven: els capvespres de l’hivern quan a les 7 ja és fosc, les últimes files del cinema Maldà, la porteria de casa d’ella quan l’acompanyava més tard de les deu del vespre, etc. Els petons es limitaven a copiar els clàssics a les galtes enrojolades de les protagonistes de les Pàgines viscudes de Folch i Torres o de les pel·lícules que no precisaven pas la censura del Fraga de torn. Mai el boca a boca!... doncs la noia ho havia promès a la mare (presidenta, en funcions, de les Filles de Maria de la Parròquia de la Mare de Déu del Putxet), perquè sempre li recordava que després d’un petó als llavis era fàcil que li caiguessin les calces i això, de la virginitat, calia guardar-ho per després de passar per l’altar.

Paral·lelament, jo anava recordant aquells dies, lluny dels que el noi descrivia: les relacions amb alliberades companyes de la Facultat, sense pensar amb el matrimoni i què tan bé ens ho passàvem!... Pobre Josep, deuria anar ben carregat!!!

Ah!... però no. Va passar per alt els preàmbuls de la decisió que varen prendre, encara que més concretament, jo diria la decisió que ella va prendre al comprovar el neguit, el priapisme i certa agressivitat que el xicot adquiria a conseqüència del grapeig (d’això, la santa mare no n’havia parlat) a que es dedicaven quan, aquelles circumstàncies, ho permetien. Des d’aleshores, en Josep va trobar la solució de quedar ben servit i m’ho deia amb cara de recordada satisfacció:

— ... m’he la tirava pel darrera, si pel cul... i així quedava íntegre la seva virginitat!!! ...acceptant complaent la recomanació de la santa de la seva puta mare!!! (ho va subratllar).

Clar, al sentir aquesta darrera exclamació i dita amb aquella expressió de voler escanyar a la sogra, s’hi hagués estat massa a prop d’ell, vaig arribar a

5 fer tal cara d’esverat que, de seguida, em va dir que encara no havia acabat... i vaig demanar un altre cafè, mentre parà un parell de minuts per assossegar-se i que vaig aprofitar per fer-me una composició de què anava tot allò. Encara no havia retornat al centre dels seus comentaris, quan va prosseguir de la mateixa manera planera com havia començat.

Sempre he considerat a en Josep un xic miop (no d’ulls), doncs és de molta bona fe. No se’n va adonar que la virginitat va anar en orris molt de temps abans de consumir-se el matrimoni després de passar per la sagristia...

La mare ben bé ho sabia que la filla s’havia lliurat en ànima i, sobretot, en virtut virginal a un amor que havia quedat esborrat en quan en Josep, l’aprenent de metge, el meu amic, es va fer present en la vida de Rosita. D’aquí, que la futura sogra li va fer prometre que es mantingués verge fins baixar de l’altar, a capa i espasa, però sense parlar-ne pas de la virginitat culera: o la senyora ignorava aquesta solució a les necessitats biològiques del futur gendre, o donava per fet que no hi havia cap possible reclamació si s’utilitzava aquest camí.

En quan decidiren la separació –feia un parell de mesos- la santa esposa es va alliberar del seu silenci. Va aparèixer la història del seu primer amor, el desvirgador de Sant Gervasi, com l’anomenava en Josep, que mai l’havia oblidat... què, de tant en tant, feien una escapada a Viladrau per rememorar temps passats... i que, finalment, decidiren separar-se de les respectives parelles per refer la vida trencada per la intromissió de la santa de sa puta mare!!!... (Tornem-hi!).

Després de donar voltes sobre el tema, em deia, que si bé al acabar la parafernàlia de la boda, sense esperar a la nit de nuvis, va trobar un xic estrany que no hagués vist cap senyal del desvirgament, ho va atribuir-ho a l’abundant vaselina amb que es van empastifar i a la delicadesa d’ell per no traumatitzarla, ni física, ni psicològicament...

-- Mira què n’hi ha de carallots, en aquest món! – vaig afegir-hi.

-- Comentant-ho amb els companys ginecòlegs, sempre acabaven coincidint que, en ocasions, s’havien trobat amb hímens complaents... i, les cabòries que em feia, s’esfumaven com a fantasmes que no tenien perquè presentar-se... —deia mentre es bevia un glop de cafè.

En canvi, ara, el que es feia present en el seu cap era el cabreig de no adonar-se de tota la martingala que la noia i la sogra li havien organitzat a les

6 seves espatlles, quan ell mai havia donat importància a la virginitat: en aquest punt vaig estar-hi d’acord, doncs més d’una ocasió els llits lliures dels boxes del Servei d’Urgències del Clínic dels anys 50 ho podien confirmar.

Em va quedar el dubte, si aquesta manca d’interès per la virginitat m’ho deia per dissimular la cornamenta que havia portat durant aquells passats anys o, potser, per ell no era el mateix la companya de llit de la Facultat, que la mare dels seus bessons.

Després d’esplaiar-se i veure’s la resta del cafè fred que quedava a la tassa, el bon jan d’en Josep havia adquirit un posat més assossegat, no el vaig veure pas tant carregat d’espatlles i, fins i tot em va preguntar si coneixia aquella xicota que, un xic més enllà de la nostra taula, mostrava un generós escot que no amagava l’obstinació dels pits en fer-se presents.

Sí, la coneixia, però no li vaig voler presentar. Sóc un mal company, però un bon amic: no calia que tornés a passar una altra sotragada, per culpa meva, doncs vaig entendre que en aquesta ocasió, no ho haguera pogut resistir: la noia de trenta anys, s’escamarlava sovint, i vaig considerar que era massa per ell!

7

2 Aquell vespre, quan em dirigia a la Pallissa, la casa que tinc a la muntanya, i abans d’entrar a la corba que precedeix al Pont de Fusta, avui dia de ciment i d’una volta de canó, em vaig parar a la vorera junt al grup de xops de la ribera del riu de la Perdiu. Ho solia fer sovint, quan els caps de setmana em permeten reunir-me amb la Teresa en la tranquil·litat de la muntanya. Era prompte per haver arribat ella de l’Hospital, on treballa. El compàs d’espera, em permetia assaborir aquella nit estelada de primavera, quan la temperatura, més aviat fresca, donaria pas a un principi de nits d’estiu que, a vegades, resultaven massa xafogoses, quan la marinada deixa de bufar.

Assegut i arrecerat al primer arbre que em vaig trobar, una escletxa d’entre branques i fulles, em deixaven veure el pont, els pocs cotxes que hi passaven i un bon tros de cel, on fàcilment es podia identificar les estrelles de la constel·lació dels Bessons, a llevant, que començava a aparèixer per darrera de la carena de Miramar.

Feia estona que cap cotxe havia travessat el pont que dóna pas a la pista que, enlairant-se poc a poc, acaba en el petit poble del Serrat.

Abans de perdre’s pel poble, la pista reparteix per entremig de les sureres, una munió de camins, que permeten arribar a les

velles

masies,

unes

restaurades, altres bastides de nou. Al final d’un d’aquests camins es troba la nostra casa, la Pallissa, com l’anomenem.

Des de la clariana on em trobava, el silenci es feia present i només sentia la remor de l’aigua del riu al seu pas per sota de l’arc del pont. Més avall, s’havia format l’olla, emparada pels grans rocs d’un passat terrabastall. Un corriol que començava als meus peus m’invità a baixar fins la petita planura,

8 just a la part de la ribera tocant a l’aigua, de curs més lent: era el lloc, on en ple estiu i a mitja tarda, hi venen les parelles, per banyar-se i gaudir de la mútua natura en totes les seves manifestacions.

No sé pas en què pensava, ni l’estona que em trobava amb aquesta meditació sense límits, quan per la pista que baixa del Serrat, els fars d’un cotxe que, circulant una mica esvalotat, em va despertar d’aquell estat de badoc i felicitat. Sentí la frenada quan les rodes del cotxe lliscaren i parà al bell mig del pont. La llum dels fars no em deixaren precisar qui el conduïa i, tampoc vaig veure s’hi havia acompanyants.

L’única ombra, desdibuixada, s’incorporà sobre la barana del pont i, aquest cop si que em vaig adonar, que recolzava un farcell allargat. Abans de poder precisar res més, el llançava de dalt a baix, sentint-se bé el clapoteig al caure sobre les aigües estancades en aquell punt del riu. Immediatament, l’ombra entrà de nou al cotxe i amb la mateixa esverada arribada, partí cap a la carretera comarcal.

Em vaig quedar aturat, com qui es desperta d’un son sense saber què fer. De totes maneres, prompte em vaig sacsejar al sentir dos o tres trets que em varen espavilar i que provenien d’on havia deixat el cotxe arrambat a la vorera. Bé, això d’espavilar és un dir, perquè si d’un primer moment, em van fer obrir els ulls, seguidament, no vaig saber què fer. No sé pas si els núvols varen contribuir-hi, però tot se’m va enfosquir. En fer les primeres passes em vaig quedar enredat amb uns filferros i, tot jo, estirat a terra. La por, el dubte, es van fer presents. No em movia. Em sembla recordar, que creia que l’autor dels trets estava darrera meu. Passà una estona i fent un esforç, no pas físic, sinó de voluntat, em vaig posar dempeus.

Aleshores, vaig veure la situació amb més claredat i vaig pensar, que el farcell llançat des del pont deuria embolicar una persona: era allargat! ... Amb aquesta idea, vaig apropar-me fins a la vorera del riu per si podia localitzar-lo, encara que una infinitat d’ombres imprecises se’m van fer presents. Cap d’elles no podia ser... fins que, entrebancant-me amb una de tova, m’ha n’adono que deuria ser el que buscava! Sí, evidentment, es tractava d’una persona, doncs a través de la tela plàstica del sac, li palpava un dels braços i el cap. Intentà trobar una obertura, però a les fosques no la trobava. Llavors, vaig arrossegar la bossa, apartant-la de la llera, on havia anat a parar pel escàs moviment de

9 l’aigua que havia esmorteït la caiguda. No pesava massa, deuria ser el cos d’una dona, se’m va acudir.

Pensant que havent sigut llançada des de l’ampit del pont i, malgrat la poca alçada, estaria mal ferida o, qui sap, si ja era morta, decidí arribar fins el cotxe i denunciar-ho a la policia. Però abans de fer-ho i, probablement, per un reflex professional, em vaig posar a obrir el sac, sigui com sigui. Per la consistència de la tela, em va venir a la memòria un d’aquells que tenim en els hospitals i que formen part de l’equip de les ambulàncies, on introdueixen els cadàvers. Amb menys esverament, vaig cercar la cremallera, sense encertar i, estripant per on palpava vaig encertar. Vaig fer-me amb un canell: si bé estava calent, el pols era casi imperceptible. Ampliant l’estrip en direcció al cap, m’adonà que es tractava d’una dona, amb els pits al descobert a través de l’escot. Per l’abundant cabellera mullada que li tapava el rostre i la mitja foscor, no vaig poder concretar la seva fisonomia.

Em vaig quedar uns minuts o no sé pas quan de temps, quiet. Estava garratibat de por, em notava una suor freda i el cor el tenia totalment desbocat.

Què tenia que fer?... Tenia que aclarir-me les idees i actuar amb fredor, com quan em trobava davant d’una intervenció complicada. Trobava que seria molt dificultós pujar-la fins on tenia el cotxe... i, a més, podia estar mal ferida i, al posar-me-la a l’espatlla, l’empitjoraria. El millor, era deixar-la com l’havia trobat i anar fins a Bescantó per comunicar-ho a la policia i demanar una ambulància equipada. En un no rés, vaig arribar fins al cotxe i, en quan em vaig asseure, em vaig adonar que tot ell estava inclinat: m’havien disparat a les rodes. I, ara què?

Trobant-se la Pallissa en el descampat, guardo en el mòbil el número de contacte amb la Policia. El 112 i, breument, explico la situació en que em trobo.

— No es mogui. Ara ve una patrulla.

La curta espera no em va anar malament per treure’m la sotragada rebuda. Pel mòbil vaig localitzar a la Teresa, que encara no havia sortit de l’Hospital i, sense donar-li masses explicacions concretes, insistí que s’anés cap a Sant Joan dels Arcs, on tenim la casa i, que més tard, ja hi feria cap.

Com sigui que estava enfeinada, no em va fer cap pregunta, com habitualment ho fa, inquieta pel canvi d’intencions.

10

3 Deuria estar capficat amb el que m’acabava de passar, perquè el temps d’espera no se’m va fer pas llarg. Tenia tota una empanada mental, entre qui era l’autor d’haver llançat aquella dona al riu..., qui era ella..., l’enrenou que m’organitzaria ara la policia..., empitjoraria la dona durant aquest temps abans d’arribar-hi l’equip mèdic... estaria algú vigilant-me? Fins i tot, em vaig acotxar al creure sentir passos a l’entorn del cotxe... Silenci.

Les primeres informacions que vaig donar als policies, quan varen arribar, si bé varen ser recollides amb atenció, fins que es mobilitzaren em va semblar que ho allargaven massa. Al dir que jo era metge i que havia fet una primera confirmació de gravetat, varen reaccionar. Més que invitar-me, em manaren que passés davant d’ells per senyalar el camí. L’ambulància, conductors i un policia es quedaren junt als cotxes amb els llums blaus d’emergència encesos. Proveïts, el caporal i els seus subalterns, de les respectives llanternes, baixàrem fins la vorera del riu on havia dipositat a la noia, embolcallada amb el mateix sac de lona que, parcialment, havia obert.

Vaig sentir com un dels guàrdies que es trobava darrera nostre muntava la pistola. L’indret, no m’era desconegut, com tampoc, no em podia equivocar perquè no era pas complicat arribar-hi i la clariana que servia de platja, era molt accessible.

Desconcertat i després de molt insistir senyalant el lloc on havia deixat la dona i de buscar-la pel voltant, sense trobar el farcell, em varen dirigir a la cara la molesta llum de les seves potents llanternes i, les més desagradables, preguntes que qüestionaven la veritat de la meva denúncia. Sort, en vaig tenir, de mencionar les rodes del meu cotxe perforades pels projectils: en aquell moment era l’únic testimoni objectiu (fins a cert punt) que la meva explicació adquiria certa coherència davant de la Policia. Decidiren anar a buscar un dels dos gossos dels que se’n servien en aquests casos de desaparició de persones, encara que, tots coincidien, que era difícil cercar una persona sense cap peça pròpia.

Un dels policies que estava amb nosaltres fou qui va tenir que anar a recollir a Xaloc, com l’anomenà el Caporal al gos policia, per afegir-lo a la

11 recerca. No va faltar el comentari de l’altre Mosso, referint-se a la notícia que feia poc varen difondre les televisions estatals, sobre certs gossos de que disposava la policia anglesa, que detectaven el lloc on hi hagués pogut haver-hi un cadàver... Què graciós! vaig pensar.

— Els nostres gossos estan ensinistrats per trobar a persones vives perdudes pels boscos i la neu o enterrades sota la runa d’edificis enderrocats...

— va puntualitzar el cap.

— Aleshores... —vaig afegir— el seu gos Xaloc ens serà de molta ajuda.

— I si la noia, com diu vostè, no estava tant morta..., s’hagués pogut desplaçar pel seu peu?... Pensi, doctor, que per arribar al seu diagnòstic de mal ferida, només es va valer al comprovar que tenia el pols dèbil, no li va veure ni la cara i fou, palpant a les fosques, va trobar els pits, que li van servir per pensar que es tractava d’una dona...

— Si. Té raó si no hagués vist com aquell paquet era llançat des de l’ampit del pont. Vegi, vegi... des de quina altura va caure!... Pot algú sobreviure o de no trencar-se cap cama i caminar?... –vaig dir mirant cap al pont.

— No ens va dir que havia sentit el clapoteig del fardell al caure sobre l’aigua, poc o molt profund, que el riu fa en aquest punt on ens trobem?... No la va arrossegar i l’arrecerà fins aquí?... — acompanyant les seves últimes paraules es va desplaçar al lloc que li havia indicat on havia deixat la víctima.

Per l’evidència de no trobar el fardell i la seva, fins a cert punt, deducció, no vaig poder pas contradir-li, encara que no estava massa convençut de la lògica utilitzada. Era tal el meu desconcert que, sense dir res i fent temps esperant el gos policia, no vaig deixar de buscar per aquella ribera.

Ells, tampoc, estigueren quiets: o buscaven la noia o alguna que altra pista i..., a més, em vigilaven.

No disposava de llanterna, però els pollancres en aquell indret no són massa espessos, i la minsa llum zenital em permetia desplaçar-me sense entrebancar-me. Ombres de pedres i les ganes de trobar aquella dona, ho barrejava i confonia amb fardells inexistents. El sentir el lladruc del gos que el Mosso portava llaçat em vaig girar bruscament, caient sobre la gespa... que no

12 era tal gespa. Pel tacte m’adonà immediatament que es tractava de la lona de la bossa on, a dins, hi havia trobat la noia.

Al cridar anunciant la troballa, prompte s’aproparen els policies i el gos.

Per por de que de nou no posessin en dubte la meva denúncia, vaig afirmar categòricament que era la mateixa bossa que, en part, havia estripat i, que posteriorment, algú va acabar d’obrir-la de forma barroera per treure l’accidentada o sortir pels seus peus, qui abans l’hagués ocupat. Ho varen acceptar i, així, la probabilitat de que la dona mal ferida, ajudada per algú o pel seu peu s’havia escapolit, fou acceptada.

No perderen el temps. En Xaloc es posà ensumar i baix el control del Mosso ensinistrador va seguir en direcció al riu, un xic més avall d’on es forma l’Olla, quan les dues ribes s’apropen i per unes pedres que velaven, resultava fàcil passar a l’altre banda. De seguida vaig pensar que, amb aquelles condicions de visibilitat (encara era nit), qui va anar a passar per aquell punt, molt segur que no seria una persona aliena a la contrada, doncs, per anar-hi directament des que es va alliberar de dins la bossa, tenia que conèixer aquell gual. Aquest suggeriment el vaig comunicar als policies.

— Molt probable. Si seguim per aquest corriol, sap on s’arriba?

— No massa lluny hi ha el camí que mena al Serrat, però abans d’arribar-hi apareix un trencall que du a la pista que des d’aquest pont mort al poble...

— Quan de temps es pot tardar d’aquí a la pista? — em va interrompre el Caporal.

— A pas i sense presses, uns tres quarts d’hora.

— Amb en Xaloc, hi anirem pel corriol. Vostè, doctor, vindrà amb nosaltres per si la dona està malferida... Tu, Albert, amb l’Antoni patrulleu amb el jeep per la pista fins al Serrat.

No m’ho vaig pas agafar malament acompanyar-los muntanya amunt.

Tenia tantes ganes com ells, de trobar a la dona que havia desaparegut, posant un punt més d’incògnita a aquest afer que em capficava. El gos, davant nostre i controlat, seguia un possible rastre sense apartar-se del camí i en cap moment feia marrada per salvar una corba, com nosaltres ho fèiem per evitar-la i

13 escurçar. Això ens va fer deduir que, la persona a qui seguíem, no podia pas esforçar-se massa tirant pel dret i que no tardaríem massa en topar amb ella.

En arribar a un cobert abandonat, veiérem els jeeps dels Mossos com baixaven del Serrat i que no tardaríem en coincidir. I, nosaltres, sense trobar la víctima! El fet que més ens va decebre és la fallida del gos amb qui tots hi posàvem les nostres esperances, quan la foscor no ens permetia identificar massa.

— El deixaré lliure per si la nostra companyia no el permet espavilar-se al trobar-nos tant damunt d’ell... —va dir el policia que, fins aleshores es mantenia amb la boca tancada davant de l’evident fracàs del seu pupil.

Ens havia explicat, que els gossos que Scotland Yard va enviar a Portugal per col·laborar en la investigació del cas de la desaparició, no resolta, de la nena Madeleine, eren dos gossos de la raça springer spaniel, que havien ajudat a resoldre més de 200 crims. Tenien reputació, suficient per estar assegurats en 7 milions d'euros, a més d’incloure salmó en la seva dieta i gaudir d'aire condicionat en les seves hores de descans... En Xaloc, el seu gos, no deuria pas estar tant ben mimat, vaig arribar a pensar.

Si bé, en un primer moment de llibertat, en Xaloc va fer varies voltes pel terreny del nostre entorn, de cop va seguir el camí fins arribar als jeeps, mostrant afecte als policies que va trobar... i de la dona, res! El Mosso ensinistrador, com volent posar vaselina al primer desengany, va seguir amb la informació de les tècniques d’entrenament dels gossos rastrejadors. Certs països utilitzen carn de porc, la més semblant a la de l’home, però Anglaterra són més sofisticats en quan utilitzen un producte químic que fa olor de cadàver humà...

— I vosaltres, com ho feu? —pensant que em donaria la solució del fracàs.

— Els gossos policia els entrenem amb cadàvers autèntics.

Amb aquest aclariment, vàrem arribar on es trobaven els policies a la carretera del Serrat: cap pista de persona en tot el seu recorregut, així com a la ronda que feren quan arribaren a les tres o quatre cases que formen el poble.

Un dels jeeps, inclòs, es va endinsar en els camins laterals que menen a les cases dels habituals residents, mentre l’altre rondava per la pista central.

14 El Caporal decidí retornar a Bescantó i se’l notava tot desinflat. Al passar per la cruïlla del camí que mena a la meva casa de camp, els hi vaig proposar d’entrar, per descansar o per prendre un mos i un glop per reportar un xic d’ànims. Fou el Caporal, naturalment, que va acceptar, però ordenà al policia del gos que retornessin a la caserna amb l’Albert, un dels altres guàrdies.

— Prepareu el llistat de tots els residents del Serrat i rodalies, incloent els que no hi viuen, habitualment. A primera hora os poseu en contacte amb tots ells, per conèixer el que han fet en les últimes 24 hores... Com més dades d’aquest personal podeu reunir, no n’estalvieu... Ajuntament, bars, hotels, restaurants... De moment res més. Quedeu a l’escolta de la xarradora per si us he de comunicar alguna altra orde.

A l’entorn de la taula, ens vàrem assentar i, tant els dos policies com jo, no tardàrem en demostrar que la gana i la set se’ns havia fet presents. De paraules, poques i, menys, fent referència al drama que ens reunia en aquell moment. Quan anava a connectar pel mòbil amb la Teresa, em va dir el Caporal, que m’estalvies de donar masses explicacions pel telèfon i, com sigui, que aquella mateixa nit, des de Bescantó on m’acompanyarien, podria anar en taxi fins a casa, de paraula podria posar-la en coneixement de tot el que havia succeït.

Vaig tenir la impressió, després de parlar amb la Teresa, que de la forma tant succinta que vaig explicar la història d’aquella nit, que encara no havia acabat, arrugava el nas un xic malfiada... com correspon a la bona muller que t’estima.

15

4

Baixant precipitadament pel corriol que menava al riu, acalorat i amb el ponxo que no el deixava corre lliurament, aquella ombra s’entrebancava cada dos per tres passos que feia. No fixant-se per on travessava el riu, arribà fins a la bossa on ella es trobava, morta o malferida. Tenia l’esperança que encara la veuria viva, doncs l’aigua deuria haver esmorteït la caiguda en quan va sentir el clapoteig del cos... Aquesta possibilitat el va fer baixar a la llera del riu.

Al no veure-la surar a sota al pont, va quedar parat un moment, fins que, a quatre passes, se’n va adonar que estava apartada a la vorera. Es precipità sobre el fardell i per l’ampla obertura estripada, trobà encara calent el cos de la noia. Sense pensar-s’ho més, la treu de la saca, se la carrega a l’espatlla i amb un esforç que, ell mateix no s’avenia, va refer el camí per on havia baixat, fins el lloc on tenia aparcat el petit 4x4. Amb els llums del cotxe apagats, coneixia molt bé el terreny per on s’escapolia, seguí la drecera que entrava al Serrat per darrera del mas d’en Cortés.

Va obrir la porta i, deixant la noia sobre la catifa d’espart de l’entrada, la despullà buscant alguna ferida que s’hagués fet, abans o després d’haver estat llançada des del pont. La brusa a ratlles estava tacada. Del nas, li baixava un regueró de sang ja presa. Va quedar parat al comprovar que no hi havia cap os trencat. Respirava bé i apropant l’orella al cor, va notar que bategava a bon ritme, si bé amb una certa lentitud. A la llum de la petita llanterna que es va treure de la butxaca de la jaqueta, l’hi explorà els ulls: la pupil·la es mantenia dilatada davant del raig de claror. Va pensar, que probablement es trobava sota els efectes d’una droga o Dino l’havia colpejat massa fort al cap... No s’entretingué, l’embolicà amb el ponxo, que ell vestia, la posà estirada en el sòl de darrera del cotxe i marxà, evitant passar pel Serrat, camí amunt, en direcció a Molins per la drecera del Mas del Rector.

16

5

El poble del Serrat es troba situat als peus de Miramar, també coneguda per Serra Carbonària. L’origen del poble és avui desconegut. Per les característiques de població sedentària i no guerrera i per les condicions favorables que es donen -aigua, bosc, lloc estratègic i pas entre la mar i l'interior-, és molt probable que des de l’època prehistòrica sempre ha sigut habitat el terme.

S’arriba als temps de la dominació romana i aquella població ibèrica abandona el terme, doncs els romans van prohibir l’ocupació d’enclavaments en llocs alts i fortificats, si bé es construí el camí de la capital a l’interior seguint el riu de la Perdiu, passant per colls propers. Amb la invasió àrab des del Nord d’Àfrica les tropes berebers utilitzen aquest Coll i aixequen una fortalesa, que sembla identificar-se amb l’actual població.

Un cop vençuts els àrabs, el Serrat va començar a repoblar-se, quan el clima bèl·lic estava més calmat. Neix formant part del terme, del batlle i de la parròquia de Bescantó.

L’església primitiva del Serrat, datada per enllà el segle XIII, estava situada en el mateix lloc de l’actual. Era d’estil romànic: capella d’una sola nau rectangular, coberta de volta de canó apuntada, que arrancava directament dels murs, amb l’altar orientat a llevant i la porta a la façana de ponent, doncs el mur de migjorn descansava en el roquer. El portal era de mig punt, adovellat.

En aquesta mateixa façana s’hi trobava una rosassa per il·luminar l’interior de l'església i un campanar en espadanya per una sola campana.

Es tenen referències de que al 1682 s’havia modificat l’edifici i que les obres duraren molt de temps. Al 1769 --la data figura a la llinda de l’actual porta-- s’hi afegiren capelles a cada costat, s’allarga la nau, s’arranja la façana amb una nova espadanya més alta, quedant amb l’aspecte barroc actual i perdent-se aquell regust romànic que li donava l’anterior façana.

Al 1882 té lloc el primer brot anticlerical i els milicians assalten la rectoria i cremen l’arxiu i el mobiliari. Al 1936, poc després d’esclatar la revolució del General Franco, l’església va patir una destrossa general i fou assassinat el rector.

17 * * * Des que vaig abandonar la caserna, no vaig deixar de pensar amb el mateix tema. Dos dies després, sense passar per Bescantó, em dirigí al Serrat.

El silenci acompanyà el meu passeig pels solitaris carrers amb poques cases restaurades i altres abandonades que, es convertien en pastura d’esbarzers i les pedres en niu de sargantanes escalfades per aquell sol calent d’uns darrers dies de primavera. Tot el llogaret es trobava, com habitualment queda en els dies entre setmana, sense cap ànima i amb el silenci de la muntanya.

Més enllà de la darrera casa que s’havia començat a restaurar, surt el camí ombrívol i fosc que duu al vell mas d’en Cortés, avui també abandonat en quan els fills trobaren una millor manera de guanyar-se la vida i, probablement més còmode, que en aquest recer de món, però de segur, menys tranquil·la.

Parlant amb un dels nois, quan feia poc havia mort la seva mare, em comunicà que si bé anirien a treballar a Riucases, un poble del Baix Camp, no deixarien el mas ni, per res, el vendrien. S’havien posat d’acord amb els de Can Nogués, a qui llogaren les terres, i d’aquesta manera evitarien la sensació d’abandó que, el temps i la manca de conrear les parades ermes, provoqués un paisatge desballestat.

A Riucases hi vivia la família de la mare Cortés, que a més de ser propietaris d’un extens conreu d’avellaners, un dels germans de l’hereu de la casa, s’havia establert com a restaurador, després d’estudiar a l’Escola d’Hostaleria de la Costa Daurada. Aquesta marxa de la línia d’agricultors a que pertanyien l’antiga família, no va ser pas deguda a una ruptura dels seus membres. El cap actual de la nissaga, avui dia un home que toca de peus a terra --com afirmava tot sovint--, feia temps que havia previst la progressiva decadència del camp i, sobretot, més que tenir aquesta visió del futur negatiu de l’agricultura, l’enlluernava la industrialització de la zona costera, tant a prop de les seves terres.

Una prosperitat que havia començat a gaudir, formant part d’una empresa immobiliària amb qui va participar aportant varies hectàrees del seu patrimoni, situades a pocs quilòmetres de la capital i on les cases adossades -les pareadas dels anuncis-- varen proliferar com a bolets. Per aquest enraonament de canvi de rumb de la seva hisenda, no dubtar en facilitar que el germà emprenedor muntés un dels restaurants més apreciats de l’entorn, que

18 amb la col·laboració del xef Antón, del desaparegut complex gastronòmic Can Gatell, es va distingir per la seva cuina de disseny autòcton: una moda que s’estava imposant entre la classe mitjana i, en ocasions, d’un xic més avall, enlluernada per una economia feble i recolzada per la desmesurada generositat --mal entesa-- de l’estament bancari, origen de la bancarrota del país amb la col·laboració dels polítics de torn.

Tot pensant amb els canvis socials que el pas dels anys ens aporta, vaig arribar enfront de l’església de Sant Joan, on deixà el cotxe i, caminant, fins l’abandonat Mas de Cal Cortés pel carrer un pèl empinat i desigual. Em va sorprendre veure la portalada entreoberta. També deurien haver regalat el cridaner gos, doncs cap lladruc em va rebre al apropar-me a l’entrada. Ningú em va contestar quan vaig picar amb el palmell de la mà sobre la batent fixa de la porta a la vegada, que saludant a crit, em feia present. Aleshores, vaig rodejar l’edifici i comprovà que tot estava abandonat, ni senyals de presència recent ni de cap cotxe, exceptuant unes roderes sota l’ametller gran i carregat, que com cada any la seva exuberància ombrejava part de l’entrada.

Decidí entrar pensant que s’havien oblidat de fermar la porta en la darrera vegada que vingueren. Només fer els primers passos, em cridà l’atenció unes robes, tirades de qualsevol manera a terra. Era una brusa esparracada i bruta de sang. Clar, una instantània coincidència d’imatges em va fer retornar a la passada nit: la dona de la bossa que tant misteriosament havia desaparegut.

No vaig voler embolicar-me en fer més voltes, ni vaig tocar res. A pas lleuger, em dirigí al cotxe que havia deixat a la que un dia va ser la Plaça Major del Serrat, amb criatures jugant i vells prenent el sol. Em dirigí a Bescantó, directe, per comunicar-ho al Caporal o als seus nois.

Només d’entrar, l’Albert, un dels mossos que vaig reconèixer d’aquella nit, em va comunicar que m’havien trucat, de part del Sr. Martí, el Caporal, perquè hi passés a partir de les quatre de la tarda. Em volia veure.

— Doncs, vinc ara perquè a ell o a un de vosaltres, vull comunicar-vos que al Serrat, al mas d’en Cortés, deshabitat des fa més d’un any, m’he trobat amb la porta oberta i, al terra de l’entrada, roba de dona ensangonada...

El Caporal em deuria sentir des del seu despatx o anava a sortir, perquè abans d’acabar la última paraula, me’l vaig trobar plantat enfront meu,

19 com esperant que li expliqués amb més detalls la descoberta. No em vaig deixar res i, per la seva part, em va metrallar de preguntes com si fos jo l’autor d’un probable assassinat. Per fer-ho un xic més suau i amb un to mig confidencial, em va comunicar que les bales que havien perforat les rodes del meu càmping-car eren d’una pistola del calibre 9 mm. Parabellum, model A-90 de la casa Astra, de les usades, sovint, pels oficials de l’exèrcit...

— I a quina pista els hi pot portar aquest informe de balística? —vaig preguntar tot interessat.

— De moment, queda arxivat en el dossier. Ara, millor que fer especulacions, es anar a visitar el mas. Ens pot acompanyar, doctor? —va dir mirant-me a la cara— Després confrontarem les mostres de sang de la bossa de plàstic amb les que vostè ha trobat fa poc... si encara hi són... — va afegir amb un xic de sorna.

Què podia fer davant l’amable invitació del Sr. Martí? Un xic emprenyat pel darrer comentari i amb cara de circumstàncies em vaig avançar, veient pel retrovisor com em seguia el jeep on hi anaven el Caporal i el conductor. Em vaig fer una mica el ronsa fins que em varen avançar. No vaig pas accelerar el cotxe, doncs estava capficat amb el paper d’involuntari protagonista: una dona es llançada des de dalt del pont... crec que està malferida quan la trobo... poc després ha desaparegut... els mossos no troben cap pista en la recerca... bales de pistola d’un militar... roba ensangonada... masia assaltada... i què hi pinto jo aquí?

Tot em rodava. L’únic testimoni i, a més, sospitós, no m’estranyaria pas, era jo. El cotxe del davant meu ja entrava a la plaça i, al començar, el camí a Can Cortés, s’aturà. Baixaren i l’agent va treure un maletí del darrera: l’equip fotogràfic i demés elements per fer més completa la investigació. A vegades, més complicada..., acabo pensant, doncs no feia gaire, m’havia assabentat que el Quarter de Bescantó formava part de la Divisió de Policia Científica que depenia de la Comissaria General d’Investigació Criminal, una de les branques de la Subdirecció General de la Policia. Aquest embolic de l’estructura del Cos de Mossos d’Esquadra venia del nou organigrama que el remodelat Departament d’Interior de la Generalitat havia posat en marxa des de que foren desplaçats, en molts indrets de Catalunya, els membres de la Guardia Civil.

20 Camí amunt, segueixo als agents que em precedien i, ja abans d’arribar al Mas, m’ha n’adono que la batent de la porta havia estat tancada...

Recordo molt bé, que anava molt justa d’oli i pesava... i la vaig deixar oberta. El Caporal es recolza en ella per obrir-la amb certa dificultat. Entren els dos policies i soc l’últim de fer-ho, però un cop dins m’avanço per passar davant i senyalar el lloc on havia trobat la brusa tacada de sang.

— No!!... Tornem-hi!!!... Això és massa. No, no em mirin d’aquesta manera. —vaig dir plegant-me de braços—. No ha sigut pas la meva imaginació o cosa semblant. Aquí, aquí mateix hi havia la brusa!

Al senyalar el lloc, m’ajupo per confirmar el que em semblava: si, evidentment, és sang que, a més, ha estat estesa al recollir la roba de terra.

Gràcies que el presumpte criminal hagi deixat aquesta prova! L’hi hagués fet un peto, si es trobava al meu costat.

— M’he salvat d’una altra opinió gens agradable per part de vostès! – em precipito a dir—. Quan no he vist la peça, m’ha caigut el món a damunt...

— Doctor, té per aquí algun veí que estigui disgustat amb vostè o situació semblant?...

— Bé, disgustat, disgustat crec què és poc. N’hi ha un, em dona la impressió, que està força emprenyat --vaig dir i, subconscient, em vaig fregar l’ull...pensant amb un net de l’avi Tibó-- No, no és pas veí, però descendent del poble, per quan els seus avis eren fills d’aquí, tenien moltes propietats...

— De moment, deixem-ho per un altre moment. Ja m’ho acabarà d’explicar més endavant. Ara fem una passada per la casa. A dalt, deurien haver-hi les cambres... i, en aquesta planta, era on feien la vida de família.

Albert!... quantes més fotografies facis més complert tindrem el dossier... Pel que va motivar apropar-se aquest matí fins aquí -prosseguir el Caporal-, va ser què creia que algú de la família Cortés havia arribat... No és així?...Quan hi vivien, tenia relació amb ells?.

— Si i bona. Pocs anys després d’arribar al poble, on m’havia establert com a ginecòleg i havia establert una Clínica, vaig assistir al part de la seva dona, per cert, naixeren bessons, i des de llavors vàrem establir una bona amistat. Al fer-me, la Pallissa, la casa on vàrem estar la passada nit, motivà encara més els nostres contactes, inclòs amb la resta de la família...

21

— I, aquesta família Cortés... quina relació tenien amb la que vostè m’ha començat a explicar?... Es feien?... Havia presenciat alguna situació poc complaent?... Deixi a part, el que hagués sentit dir pel veïnat.

— Exactament, no sé pas com deuria començar. Quan vaig contactar amb la població, que mai va ser nombrosa, tothom es coneixien i es toleraven.

Ja sap que en els pobles petits la tolerància acostuma a ser força obligada, ho afavoreix la necessitat mútua. Ara bé, els Cortés i els Tibó eren una excepció.

Amb la família Cortés, amb tots ells, m’he tractat sempre sense cap problema, així com amb els avis Tibó, també. Però, no es podien veure entre ells!!... encara que mai va arribar la sang al riu. Una altra cosa han sigut els fills i nets de la vella parella Tibó... La seva història forma part important, per mi, de la que li anava a explicar...

— Correcte, doctor. Ja m’ho explicarà... Anem a donar un cop d’ull a dalt.

22

6

El despatx del Caporal estava concebut amb un disseny molt funcional i limitat mobiliari. Formava part, clar, de les noves instal·lacions que el cos de Policia gaudia en les poblacions on s’incorporava. Amb el canvi, des dels estaments més alts del Govern es va voler donar una imatge diferent de l’anterior seguretat estatal que, inclòs, en les poblacions on estaven destacats els Guàrdies Civils, residien en casernes maltractades pel temps i pels raquítics pressupostos que l’estat central, després de moltes retallades i, l’habitual degoteig pel camí de Madrid a províncies, els hi arribava. Des de que el País va assolir la Independència, es començà per la presentació, l’educació, utilitzant la parla catalana en el primer moment i sense menysprear la castellana i la francesa, habituals el seu us a Catalunya i, en els darrers anys, l’anglès. Tant les altres dependències de la caserna com l’equip tècnic, que tenien a la bast, es trobaven a nivell de la més moderna tecnologia de la policia científica europea. Les telecomunicacions, en les seves variants mitjançà les ones curtes i via satèl·lit, es mantenien en contacte immediat amb tot el Cos de Policia del País, dels Estats veïns i amb l’Interpol.

Un cop el Sr. Martí va tancar la porta del despatx darrera seu, m’invità a seure, mentre ell, enfront de l’ordinador, es disposava a prendre notes del que jo podia conèixer del veïnat del Serrat.

— Ens havíem quedat amb aquelles dues famílies que, sembla ser, eren les úniques que no es tractaven entre si... — va iniciar la conversa o, millor dit, va invitar a explicar-me.

— Quan la major part de les cases estaven habitades —així vaig començar el meu monòleg—, fet que no puc confirmar que hi hagués una perfecta concòrdia entre ells, sí en canvi es mostraven molt tolerants. Aquesta situació i al observar que tant els Cortés com els Tibó passaven per alt de referir-se entre ells, va predisposar a mantenir-me apartat de saber què passava. Sempre et pot caure una espurna al apropar-te massa al foc d’una problemàtica familiar, que ve de molt lluny, en un petit nucli de població amb qui tens certa relació professional.

23 A més, l’avi Tibó em va demostrar molta generositat, en quant vaig comentar en una trobada a Ca la Mariana (barreja de bar, supermercat i central telefònica), que tenia interès en fer-me una casa per aquells entorns. Pocs dies després m’acompanyava a una de les seves propietats, a Cal Prim, per oferirme-la. Evidentment, era un terreny que s’esqueia a les nostres pretensions de no estar dins del nucli del poble, però tampoc massa lluny. Quinze dies després ens vam decidir i en quan a la part econòmica, l’avi Tibó ens ho va posar molt planer: vàrem fer un primer lliurament i em proposà que la resta li donés en el moment de la signatura de l’escriptura i, que des d’aquell moment, ja podíem començar les obres.

Seguint una genètica i estúpida manera de ser que, els meus pares no en tenen pas la culpa, vaig passar per alt deixar constància d’aquest tracte de paraula, fiant-me de la bona fe de l’avi Tibó -vaig estossegar una mica perquè la gola començava a estar resseca-. Durant les obres, l’home no deixà mai de controlar, amb afecte i interès, el curs de les mateixes, aconsellant-me en tot el que podia. Respecte a anar al notari i legalitzar la situació sempre hi va haver demores, de vegades de part d’ell o d’altres per culpa de la meva feina poc ordenada de ginecòleg. Aquesta dilació no es va interrompre, com en un principi pensava, en el moment que vaig demanar els corresponents permisos a l’Ajuntament de Bescantó que, sense posar-me cap entrebanc per no tenir l’escriptura, me’ls van donar immediatament: aquí, també, l’Ajuntament crec que va badar...

La casa es va acabar, la meva dona i jo, hi hem passat llargues temporades, caps de setmana i vacances. La firma de l’escriptura s’anava ajornant i, reconec, que mai vaig prendre una posició intransigent, donat el cas que, la nostra relació amb els anys, s’havia fet més lligada amb aquella família, no tant sols amb els avis, sinó també amb els fills Tibó. Al traslladar-me a Girona no va minvà la bona entesa, en cap moment: assistí als parts de les nores, intervencions quirúrgiques, tenir cura dels avis a l’Hospital de la Serra quan, amb els anys, necessitaren ser ingressats per les seves xacres, etc.

Seguint el curs de la vida, els avis se’ns van avançar per fer-nos camí...

— Vostè, doctor. —m’interromp el Caporal— té una visió de la vida poc semblant a la d’altres persones que conec, sobretot pel que acaba de dir, de la mort. Segueixi, segueixi, per favor.

24 — Doncs bé, a la mort dels avis —ho diré així perquè no em prengui per un il·luminat—, amb els fills continuà la mateixa relació d’amistat, que tant per ells com per mi, sempre ha estat sincera i afectuosa. Fins que un dia, i ja feia més de 40 anys que tot seguia igual, vaig tenir que fer unes reparacions a la línia elèctrica que em subministrava l’electricitat a la Pallissa. Aleshores, la companyia em va demanar l’escriptura de la finca: em va semblar que era el moment oportú d’anar al notari i signar definitivament l’escriptura.

L’endemà mateix, telefono als dos hereus Tibó, en Roman i en Pau, per concretar la data. Tots dos varen estar conformes i, com que jo tenia pressa per enllestir aquest punt perquè la companyia elèctrica inicies quan abans les obres, vaig anunciar al fill Roman, el més gran dels dos germans i que vivia a Bescantó, que el passaria a veure per fixar dia i hora.

Quan hi arribo a casa seva, la muller, que sempre m’havia tractat com de la família i jo no menys (recordo que dos dies abans, dinant a casa seva amb el seu marit present, es va empènyer a que li veges el cul perquè feia dies li feia mal...), em barra el pas, no em deixa passar de la porta i em comunica que en Roman, el marit, no em vol atendre. Em vaig quedar congelat o de pedra, aturat... No m’ho creia. Telefono a l’altre germà que vivia a Bonavista, i el mateix procedir: ja em parlarem més endavant... i penja el telèfon.

— Ni aleshores, ni més tard... no li donaren una explicació? –em preguntà tot estranyat el Sr. Martí.

— Han passat sis anys d’aquella decepció i, encara, avui dia continuen ignorant les citacions de l’advocat. Per una embolicada de paperam d’aquelles que tenen molts propietaris de pobles, que passen les finques de pares a fills sense que intervingui el notari, la família Tibó recorre a aquesta estratagema per mantenir-se entre dues aigües.

— Però ben segur, que el seu advocat ho deu haver passat al jutjat? -pregunta el Sr. Martí, mentre arreglava el coixinet del ratolí.

— Sembla que és així, però els fets no demostren pas que la justícia tingui presa. Però, Sr. Martí, vull anar al punt que m’ha portat a tant llarg comentari —vaig dir mentre em feia petar els dits de la mà— Quan em vaig trobar en aquesta lamentable situació i, dia rere dia, la notícia es va escampar pel veïnat del Serrat i per Bescantó, no va haver-hi persona que no em tirés en cara, no haver-me adonat que els fills i nets són uns elements de molt poc fiar,

25 els que anomenen uns caragirats, que mentre et necessiten sempre fan bona cara, però que ningú vol estar al seu costat...

— Mai ha aclarit el per què de les males relacions entre els del mas Cortés i els de la família Tibó?...

— No, no. Ja li he dit. Ni quan tenia bones relacions, entre cometes, amb els caragirats, mai vaig posar-me a indagar sobre les dues famílies.

Tampoc els Cortés em varen donar ocasió de fer preguntes sobre el tema.

Alhora, em vaig quedar fora de joc perquè no m’interessava la qüestió.

— Algun membre dels Tibó venen pel Serrat? —pregunta de nou el Caporal.

— Des de la girada d’espatlles, mai els he vist, però tinc entès que un net, executiu d’una empresa de biocarburants de Còrdova, ha estat embolicat amb un assumpte, no massa clar, de compres al major de moresc a uns propietaris de l’Urgell. D’aquí, segons es diu, que vol posar a la venda part dels terrenys que, ha rebut del seu pare, per tapar algun forat negre... però el seu oncle, en Pau, s’hi oposa.

— Aquest tema, el conec i sé que s’està investigant, però de moment, no ens pertany. —puntualitza el Caporal— Sap d’algun embolic de faldilles d’aquest net, en Roger? Vull deixar clar, que encara és un tema que no s’ha d’investigar, mentre no hi hagi un delicte denunciat o... que sospitem.

La inesperada pregunta del Caporal em va fer pensar. M’havia fet parlar tota aquella estona, quan ell ja tenia, probablement, a la pantalla de l’ordinador, no tant sols l’afer de la Pallissa, sinó altres punts, molt més foscos, relacionats amb el gènere de vida que portava en Roger Tibó. Com sigui que, del tema de les faldilles, només m’havien arribat esquitxos de garlaries, no li vaig poder ampliar la informació que em demanava o, millor dit, no volia ser un confident d’ell, per quan havia mantingut una aparent atenció i interès per les meves declaracions que ell les coneixia de sobra.

— Ens consta que, durant la nit o, millor dit, durant el dia, que va desaparèixer la dona del pont, havien vist per Bescantó el cotxe d’en Roger Tibó, un Audi-4. Però, no hem aclarit si anava acompanyat o no... – va concloure el Caporal.

26

7 Quan el Dr. Bosch sortia de l’Arxiu de la Biblioteca feia cara d’estar cansat. Es refregà els ulls i aprofitant, encara, la bona temperatura d’aquell capvespre, es dirigí al Llúria, la cafeteria on habitualment trobava algú de la seva colla que, des de que es jubilaren, tenien per costum reunir-s’hi per no perdre el contacte de tants anys de treballar junts a l’Hospital. S’hi havien afegit altres amics, no metges, però que tant abans com ara, compartien relació i amistat amb el pas dels anys, vivint en els barris d’aquella ciutat no massa gran i on, habitualment, transcorria la seva vida professional i social.

Era divendres i per ser vigília d’un llarg cap de setmana, no va trobar-hi a ningú dels coneguts. Indiferent a quedar-se sol, es va asseure a la taula arrecerada del fons del local, que per cert no estava massa concorregut. El cambrer el va servir al moment. Bevia, sense prestar massa atenció, l’habitual bíter sense alcohol, quan de cop despertà d’aquell distret moment al notar que la cadira del seu costat es movia i la Gemma s’hi asseia.

— Hola, Ricart. Sempre et trobo amb algun o altre dels teus vells amics. M’estranya molt veure’t avui tant solitari i capficat...

— He estat tota la tarda entre paperam de l’Arxiu. — va dir pentinant-se els cabells—. Hi passo molt bones estones, però reconec que hi ha dies que aquelles hores em cauen damunt deixant-me amb un gran pes sobre les parpelles...

— Et tindries que prendre la vida com un bon jubilat! — va dir la Gemma tocant-li la mà.

— No tinc remei. I, tu? Què fas? Com van els teus assumptes del cor?

Qui et perd aquests dies?

— Com sempre, els teus judicis són una mica crus —va recriminar-li la Gemma— De moment, no he perdut mai l’orientació de la meva vida, sé per on vaig i per on tinc que anar. Pot, donar-se el cas, que m’hagi equivocat més d’una vegada, tal vegada no he estat de sort de trobar el company adequat.

— D’això, en tinc un sac ple d’experiència. Tu i jo en podem parlar moltes hores i mai acabaríem...

27 — Encara hi vas tant sovint a la... com l’anomenaves?...Pallissa!... oi?... La recordo, moltes vegades... — va dir la Gemma canviant radicalment de conversa.

— Si, clar. És un lloc molt tranquil, em permet escriure sense interrupcions, aïllada com es troba dins del bosc, però tampoc massa lluny del que podem dir civilització.

— I, sempre sol?

— T’ho he dit moltes vegades que, els que creiem en Déu, mai estem sols... A part, hi ha dies que també hi puja la Teresa i, sobretot, els caps de setmana... Però, sí, quasi sempre, estic sol i sense telèfon, doncs mantinc el mòbil tancat. —va dir el Ricard arreglant-se el coll de la camisa— El porto a la butxaca per si el necessito.

Gemma anava a fer un comentari, quan va veure que s’apropava en Josep Roca, cirurgià, un dels amics d’en Ricart que, dies abans, els havia vist parlant molt engrescats en la cafeteria Nèctar.

—Pot ser que no os coneixeu... en Josep, un company i amic de l’Hospital... Gemma, una bona amiga.

La Gemma es va aixecar, li va encaixar la mà i li va fer els petonets de rigor. El Ricart també es va aixecar.

— Recordo bé haver-te vist per aquí altres nits --es va avançar el Dr. Roca-- Amb el Ricard, hem passat estones molt apurades en el treball, però, també, dies de glòria i roses... Oi?... Quines singlades fèiem amb el teu vaixell... L’Esquitx!... i les borratxeres a la Pallissa...

— No em posis aquesta fama, què ja saps que no bec.

— Tu, no!... Sempre tant correcte, però les companyies anaven ben trompes, quan a la matinada ningú s’aguantava dret!... Quines noies acompanyaven a en Josep Mª i a en Pere!... Bé, només m’he apropat per saludar-vos i perquè em presentessis a aquesta bonica noia... Gemma?...

No?... He tingut molt de gust en saludar-te de prop. Adéu, fins un altre nit que tinguem més temps per estar junts --va marxar tot accelerat.

En Ricard, va quedar tot parat davant d’aquest precipitat parlar metralladora, de l’amic. No sabia com començar, per donar certes explicacions a la Gemma, que des de l’aparició sobtada d’en Roca, no havia obert boca. Va repetir, que no era bevedor... màxim un bíter... que les trompes les agafaven

28 els amics i alguna de les noies amb les que s’acompanyaven quan els hi prestava la Pallissa... si bé... ho recordava molt bé, només va cedir-la en una ocasió a Josep Mª...

La Gemma, seguia seria i callada, com si no escoltes les explicacions d’en Ricard per suavitzar els malintencionats comentaris de l’esbojarrat col·lega, i durant uns minuts es va estendre en definir, amb més o menys encert, sobre la personalitat del Dr. Roca, dels problemes que havia passat (sense concretar) abans de divorciar-se, que tant l’havia traumatitzat el trobarse sol i tenint cura dels dos bessons.

Parà de cop quan la Gemma, es va disculpar, amablement i, sense donar-li temps de reaccionar, li va donar un petó a la galta, molt a prop dels llavis, i abandonà el local. Ricard, es va tornar a asseure, mirant tot inquiet, el caminar ondulant, per naturalesa, de Gemma camí del carrer, on la va perdre de vista al barrejar-se amb la gent.

29

8 L’Albert, un dels policies de la caserna de Bescantó, retornava de Molins, quan al passar enfront la cruïlla del camí que fa drecera al Serrat, s’adonà que, uns metres més endins, hi havia aparcat un cotxe amb les llums de posició enceses. No va parar al veure que es trobava en plena corba de la carretera, on sovint els cotxes que van a massa velocitat i distrets, no la tenen en compte i passen un ensurt. Seguí, doncs, de llarg, però en quan havia enfilat la recta cap a la vila de destí, maniobrà per refer el tros de carretera i arribar-se fins el cotxe aturat en el camí al Serrat. Els esdeveniments que, en aquells dies, portaven de cap a la policia, va obligar a tot el personal a tenir els ulls ben oberts i que no deixessin passar cap detall que els hi cridés l’atenció, encara que aparentés ser poc important.

Entrà al camí i li va sorprendre no trobar el cotxe allà on l’havia vist, tampoc s’havia creuat amb ell. Pensà que, probablement, s’hauria dirigit cap a Molins, d’on ell venia. En lloc de retornar a la carretera, decidí seguir pel vell camí al Serrat, tot i que feria un xic de volta, també arribaria a temps a la caserna abans que marxés el Caporal, per mostrar-li la documentació que havia anat a recollir a l’Ajuntament veí.

Baixà del jeep per fer una inspecció d’aquell punt, quan un emboscat surt dels esbarzers on estava encobert, s’abalança sobre el policia que, cau inconscient, pel cop que rep al cap. No ha tingut temps de reaccionar. Un segon encaputxat es fa present i sense creuar cap paraula, introdueixen el cos inert dins del cotxe policia, arranquen el cables del GPS i, precipitadament, s’allunyen del lloc dels fets amb el mateix cotxe patrulla.

Abans d’arribar al Serrat, trenquen per un camí costerut i arriben a una desbaratada construcció que, en prou feines té els quatre murs dempeus.

Abandonen el jeep i a l’agent en el tancat on, en el seu dia, era la pleta. Del boscam proper surt un Audi-4, que metres després, es para. El conductor obre la porta del costat dret, com invitant a que els segrestadors del policia pugessin. Els dos individus s’hi apropen, descalçant-se els guants i es treuen els passamuntanyes. A l’instant, des de l’interior del cotxe, una ràfega de

30 metralleta amb silenciador, els abat i queden estesos a terra, un damunt de l’altre.

Del seient de darrera del cotxe surt una noia amb el braç dret en cabestrell i passa a asseure’s al costat del conductor. Tanca la porta i l’Audi-4 parteix camí avall en direcció a Molins i, per la nova carretera de ronda, segueix en direcció a la frontera. Abans d’iniciar la pujada al Coll de les Salines —que limita Catalunya i el Vallespir— minora la velocitat a causa de les obres del TAV encara que, a aquestes hores de la nit, els treballs i la circulació minven.

En un moment donat, obre la porta dreta del cotxe i empeny fora el cos mort de la dona amb un únic forat de bala del 22 a la nuca. Cau a la plataforma de la

transportadora, on de bon matí la barreja de pedra calcària i argila

formaran el morter que, s’endurirà ràpidament, amagant per sempre el cadàver.

Davant seu i en el moment d’incorporar-se després d’haver-se inclinat per tancar la porta, s’ha n’adona que els fars il·luminen els peus d’un dels vigilants magribí de les obres, del que només identifica el seu perfil per coincidir el negre del rostre amb la foscor de la nit. Accelera amb la intenció de llançar el cotxe a tota velocitat contra el noi, però l’agilitat d’aquest li permet fer un salt enrere sortint de la direcció que portava l’Audi, que no pot evitar que l’ala del parafang davanter es desprengui al clavar-se en l’eix de la piconadora. El cop va sobresaltar al conductor i tement que el vigilant pogués identificar la matricula, entra la primera marxa i, tant ràpid com els 200 CV del cotxe poden donar de sí s’escapa del lloc carretera amunt.

31

9 Al despatx del Caporal Sr. Martí, s’hi trobaven els caps de la plana major de la Divisió de Policia Científica, reunits a la caserna de la comarca 2-A. En quan es va detectar la absència de l’Albert, més del temps que es considerava prudent per tenir notícies d’ell, és posà en actiu tot el dispositiu de localització.

A partir del GPS, que no feia massa s’havia instal·lat en els jeeps — precisament la demarcació de la comarca 2-A fou la primera de disposar d’aquest ingeni —, és va tenir constància que havia sortit de Molins i es dirigia a Bescantó. En arribar als 7 km. abans de la caserna, havia tornat enrere i entrava al camí vell del Serrat, recorrent uns 500 m. A partir d’aquest punt, el GPS no emetia cap més senyal.

Aquella mateixa matinada, el fax de totes les casernes de la Policia rebien la notícia procedent de la Central que en el municipi de Maçanet de Cabrenys s’havia detectat el cadàver d’una dona amb un tret a la nuca. La descripció és limitava a fer constar que era rossa, el braç dret luxat a nivell de l’articulació escapulohumeral, ulls oberts (mort per sorpresa i instantània), robes desproporcionades a la seva alçada, esparracades...

Al no expressar les característiques somàtiques del cadàver no identificat com habitualment s’acompanyen als informes interns de les forces de l’ordre, varen fer pensar a l’staff, allí reunits, que seria tant sols un primer i urgent comunicat de la notícia. Plantats i exposant els suggeriments que cada u aportava, no deixaven de senyalar, en el plànol dels municipis propers, els fets que investigaven i les zones de terreny que havien que controlar.

En un punt acalorat de la reunió, reben la notícia d’haver trobat el parafang del cotxe que s’havia escapolit quan el guardià intentava interceptarlo. S’estava comprovant a quina marca i model de cotxe pertanyia.

Seguidament,

la

Secció

1ª

de

la

Policia

comunicava,

per

radiofreqüència, que ingressava en aquell moment a l’Hospital de la Serra, de la capital, el mosso Albert Guanté, que va ser localitzat a la Masia del Rector, més amunt del Serrat, amb un fort cop al cap que l’havia deixat inconscient i que, si bé, ara semblava recuperat, el duien a que li fessin un exhaustiu

32 reconeixement abans de reintegrar-se de nou al servei com ell desitjava fer-ho, perquè li semblava trobar-se en bones condicions.

— No hi ha dubte, senyors, que aquests fets es relacionen uns amb els altres... —va comentar amb to greu el Cap de major graduació, com si amb aquesta frase donés a entendre que ja ho tenia tot a l’abast de la mà.

— Ens acaba d’arribar un altre comunicat —anuncia el Caporal Sr. Martí— Els mateixos nois de la Secció 1ª han trobat dos cadàvers, on havien localitzat al Sr. Guanté. Sembla ser que anaven encaputxats perquè al seu costat hi havia els respectius passamuntanyes. Han mort a foc de metralleta, segons la primera inspecció de les càpsules espargides i dels projectils que no han fet impacte en els morts.

El silenci es va fer present. Donava la impressió que tota aquella plana major de la Policia trobava difícil fer-se amb la solució d’un entramat complicat que passava en el territori d’un Consell Comarcal, que s’havia caracteritzat per l’absència de conflictes i, més, d’aquella categoria.

El Caporal de Bescantó donà les ordres perquè una Unitat Funerària anés a recollir els dos cadàvers i traslladar-los a l’Institut Forense Català. Un dels policies de la caserna aniria, personalment, a recollir les dates anatomopatològiques, empremtes digitals, fotografies, etc. i adjuntar-ho al dossier, perquè a través dels fitxers del Cos i de la Interpol poguessin, quan abans, reunir l’historial delictiu dels abatuts i..., per aquest camí, identificar a l’autor de l’agressió.

- Senyor... -li cridà l’atenció al Sr. Martí, el mosso encarregat de les connexions per ràdio- S’ha sabut que la marca del cotxe és un Audi A4 segueix llegint- “...ha passat a França pel Coll de les Salines. Immediatament, han traslladat a la Prefectura de Perpinyà l’ordre de recerca i captura del cotxe, que li falti el parafang o si hi ha algun taller a qui li hagin encarregat reparar-lo” - Des d’on ha passat l’accident fins al Coll, hi ha algun camí o pista que hagués fet possible que l’assassí del l’Audi-4 hagués pogut escapolir-se, sense tenir que passar a França?... –preguntà un dels Caps, que s’havia mantingut callat i un xic murri.

— No. És un terreny molt accidentat que, fins i tot durant la diàspora republicana no va ser utilitzat perquè era massa descobert, difícil de despistar als perseguidors, és una ratonera. En quan es traspassen les obres del TAV, la

33 pista va directa al Coll... Bé, això de directa és un dir, doncs els dotze quilòmetres estan plens de corbes i, moltes d’elles, força tancades, que no permeten grans velocitats, sinó és un pretendent a suïcida... En aquest moment, varies dotacions del Cos hi patrullen — aclarí el Caporal Sr. Martí — i un helicòpter acaba d’enlairar-se.

— Aleshores, nosaltres o la gendarmeria francesa fàcilment el podrem atrapar... —va sentenciar un dels Caps de la Policia, que no feia altra cosa que mirar el mapa, valorant les distancies, sense encertar-ne cap.

34

10

Es deuria conèixer molt bé la pista, perquè no dubtava de quan tenia que frenar abans de cada corba i, seguidament, accelerar, en el centre de la mateixa, per no perdre l’arrencada que portava. Semblava que les contava, encara que no era probable, doncs, a la velocitat que anava no podia desviar l’atenció que la conducció requeria.

En arribar a la corba coneguda per la gent de la comarca, amb el suggestiu nom del Salt del Gavatx, frenà en sec i amb tanta exactitud que, a més, de deixar marcats els neumàtics sobre l’asfalt, les rodes davanteres quedaren a un pam del penya segat que dóna nom al precipici. Obrí la porta de

35 darrera i comprovant que l’home que hi jeia no estava conscient, el va passar al seient del conductor i li col·locà el cinturó de seguretat. Sense esvarar-se, treu del maleter un bidó de benzina que aboca per l’interior del cotxe, pren foc i, amb una calculada rapidesa, el desfrena i l’empenya cap el buit. Transformat amb una torxa espectacular, l’Audi-4 rebota quatre o cinc cops en les roques fins quedar de cap per avall, flamejant, en un petit planer.

Aquesta espectacular caiguda no la va veure pas el consumat criminal de l’Audi-4, perquè, sense donar-se cap respir, puja muntanya amunt per un corriol, difícil de seguir per qui no el coneix. Travessa la carena de la serralada, per on passa la ratlla entre Catalunya i el Vallespir, descendeix fins arribar a uns matolls, que tapen la petita entrada d’una balma. No s’entreté pas en mirar si algú l’ha vist: entra precipitadament... i, de lluny li arriba el rum-rum greu del rotor d’un helicòpter que s’apropa.

36

11 L’avió privat d’en Giorgio Salvatore, amb que aterrà a l’aeroport del Prat, havia tingut que fer un canvi de ruta, per despistar sobre la seva procedència. No li convenia al patró de Casa Nostra que constés que procedia de Sicília, d’on s’enlairà aquell matí del petit aeròdrom camuflat a la vall d’Enna, junt al llac Pergusa i prop de l’autopista A-19, que uneix les ciutats de Palerm i Catània, dos centres importants de les seves activitats.

Navegant a baixa altura, l’avió CESSNA YN-BSE es dirigí a les goles del Ródan des d’on va prendre la ruta habitual de la navegació aèria, que al sobrevolar el Cap de Creus costegen fins l’aeroport de Barcelona. Connectant amb la torre de control, el pilot va donar l’avís oficial que provenien de Suïssa, del cantó de Valais: cal entendre que a l’estació d’esquí de Saas Fee, on Giorjo Salvatore passava temporades, era molt conegut per les grans despeses que feia i els negocis immobiliaris que posseïa. D’aquesta manera, avançava a la policia de l’aeroport l’arribada d’un ric turista del centre d’Europa: així, quan els del control d’arribades d’estrangers indaguessin, no prosseguiria la recerca de dades més enllà del rutinari paperam. Tal era la negligència de les autoritats davant d’un puntal del turisme europeu.

El Mercedes C63 AMG, blindat, l’esperava en el pàrquing dels Vips de l’aeroport. El xofer i els dos guardaespatlles, situats a certa distància entre ells, es connectaven a través dels microauriculars amb el secretari, que també viatjava a bord de l’avioneta.

A la suite de l’Hotel Arcs, situada en el 18 pis de l’edifici, en Salvatore es comunicà amb l’enllaç que operava a Catalunya, a la Vall de la Perdiu, controlant per aquest sector el pas de la droga i el tràfic de noies.

Personalment, no es coneixien, però pels contactes telefònics, que a diari mantenien, es reconeixien mútuament les seves veus sense anomenar els respectius noms. En Salvatore es contrarià molt, quan l’interlocutor li explicà els detalls de les errades dels intermediaris, així com la conducta negligent de l’encarregada del pas de les pupil·les per la frontera... la seva amiga Maribel.

— Suposadament a aquestes hores tot ha quedat ben ajustat?

37 — Naturalment!... La mossa es va encapritxar del metge que proporcionava les adreces dels nostres clients que ingressaven al centre on es rehabilitaven i, essent una boca molla rodejada del bon viure, creient que podria assolir per molt de temps aquest status, no se li travà la llengua i en una nit boja, carregada d’alcohol barat, el poc que sabia ho va deixar anar. Quan la recuperà a la borda on s’havien refugiat, només estava ella, inconscient per la coca i l’alcohol...

— ...i l’amic, no hi era?! — preguntà cridant el sicilià.

— Si, però es va estavellar per un espadat de la carretera de la costa, quedant ell i cotxe rostits. Als dos galifardeus que havia posat perquè no els perdéssim de vista, els hi vaig retirar la nòmina definitivament...

— De la mossa, què n’has fet? —va preguntar preocupat.

— Reposa amb el morter de les obres de la autopista amb un tret al clatell...

— Qui dirigeix ara el xalet de les noies?... No et tornis a precipitar, escollint una mestressa com la última!! A veure si ens entrebanquem sense remei, tótila!... I la mercaderia que va arribar la passada setmana, està a bon resguard?

— La tinc, precisament, a mà. Al Forat de la Donzella, prop de Botsell, junt a la frontera... vaig deixar-la quan els xicots la desembarcaren. Ara, per tot aquest merder que m’han organitzat i que he tingut que aclarir, la vigilo personalment... —va dir aixecant la veu— Deixaré passar uns dies i mentre no trobi aquell grup de camells de Portvendres...

— Calla, carallot! T’ho he dit, més d’una vegada, què per aquesta línia no citis mai cap nom!... M’has entès?!...

— Si, clar, si... Com li deia senyor Salv...

No li donà temps d’acabar el nom. El capo sicilià, adonant-se del poc front del seu col·laborador, tallà la connexió telefònica abans que li cités tota la lletania de coneguts i llocs.

Amb aquesta brusca tallada, en Salvatore es va lliurar de conèixer el final d’aquell dia d’èxits i desapareguts. En aquell moment que va interrompre la comunicació, la policia del Rosselló i de Catalunya estaven sobre la pista: el rum-rum de l’helicòpter s’apropava al Forat de la Donzella, així, com també, la fi d’en Roman, el fill gran de l’avi Tibó del Serrat, que portat per la cobdícia de

38 fer-se amb un diner fàcil, es va espolsar de damunt els escrúpols i és llançà muntanya amunt sense valorar les conseqüències. L’endemà, el seu cos inert, fred i perforat per les bales 9 mm. d’una metralleta Steyr MPi 69, de la policia francesa, reposava sobre la pedra del fossar de Banyuls de la Marenda, enfront de la mar com la seva última víctima, esperant les diligències de la gendarmeria per tancar una part de l’expedient.

39

12 Quan Gemma sortí del Llúria se’n va anar, tot passejant, fins a tocar ferro, la barana situada al principi de la Rambla, sobre l’espectacular penyasegat i que protegeix als nostàlgics, sense pena ni glòria, que un dia o altra de la seva vida, s’han volgut alliberar de viure a la capital gironina i, havent fracassat, tenen el riu Onyar davant seu per somiar desperts en un alliberament impossible.

N’hi ha d’aquests nostàlgics, que no aguanten la fredor del capvespre i s’esgarrifen. Aleshores, desperten, tornen a tocar de peus a terra i, amb el mateix pas cansat, de nou es dirigeixen a casa, al treball o al joc del casino...

Depèn de l’hora i de com han sortit de la seva boira.

Altres no somien. Van caminant de presa, corren per aquesta vida i s’entrebanquen. No els hi ha sigut fàcil tirar endavant i, molts, n’hi s’han mogut.

Han quedat aturats al primer esglaó i el teló d’aquest gran teatre on ens toca representar el paper que ens han designat, ens agradi o no, cau davant de la persona esquerdada, sense l’aplaudiment de la família, dels amics o de l’esquerpa amiga. Són els que van a tocar ferro per última vegada: per ells la barana no els hi serveix de res, el riu baixa curt d’aigua i s’estavellen en el dur pedregam de la llera.

Gemma es va quedar pensant en aquestes vivències que acompanyen a la història d’una ciutat i, naturalment, de les persones. Persones com ella que, en un moment de la seva vida, hi va haver un episodi que va tallar les il·lusions que els joves anys havien forjat. S’havia fet present, en els anys de la Facultat, en Lluís. Encara es trobaven els dos en el tercer curs d’Arqueologia i no tardaren massa en declarar-se la seva mútua estimació. Coincidien en ser dues ànimes molt sentimentals, plenes de projectes que per a qualsevol estrany, no dubtaria mai en considerar-los impossibles en una societat globalitzada que els prem per tots costats.

Abans de finalitzar la carrera havien intentat trobar un modus vivendi que fes compatible la seva vida en parella i la vocació per l’Arqueologia. La Universitat de Bogotà va posar a concurs dues places de professor de classes pràctiques. Una de les quals va assolir en Lluís, i per cert, sense massa

40 dificultat. L’altra fou designada a dit, vergonyosament, al típic nebot de l’amic del titular de la càtedra... Total, la Gemma quedava apartada d’aquesta vivència que la parella volia iniciar junts. S’hi afegí, que la U.R.V., on havien estudiat, li oferiren un treball de prospeccions arqueològiques al jaciment de Sant Cristòfol de Veracruz, prop del monestir d’Ovarra, a la Ribagorça Oriental: una oportunitat gens menyspreable que, afegint-hi el minsa sou d’ell, no hi havia cap possibilitat d’acompanyar-lo fins trobar una oportunitat més lucrativa.

Varen tenir que seguir dos camins divergents. Divergència que passats els primers mesos es va fer més present en quan les comunicacions, habitualment per internet, s’espaiaven. Després de dos mesos de no rebre contesta a cap dels mails, que Gemma li havia transmès, finalment, en Lluís es disculpa donant entendre que s’havia posat malalt... que no tenia a mà cap altre medi... que havia canviat d’Universitat, sense aclarir en concret aquesta confusa situació massa sospitosa.

Però, de què ve la sospita?... Un amor a l’altra banda de l’Atlàntic?...

Gemma, essent una noia decidida i molt directa, no es va arronsar i li va plantejar la qüestió. La ràpida contesta de l’americano no es va fer esperar i, aquesta vegada, per internet. Res d’amors. En una estada al sud de Colòmbia, va començar a provar la coca i prompte hi va quedar enganxat. És quan el van expulsar de la Universitat de Bogotà, va tenir que acceptar els treballs més poc apreciats, la coca el facilitava superar aquella denigrant situació i més quan pensava amb la Gemma...

La noia li ofereix un passatge perquè torni, que en Lluís accepta. El treball d’ella a la Universitat s’ha consolidat i amb els estalvis i el sou passen els dies, però no molts. El mono fa la seva aparició quan les reserves de coca i altres drogues desapareixen de la despesa. Del seu estat poc presentable, per la drogodependència que n’és conscient de ser-ne totalment responsable, les portes dels llocs on acudeix per cercar un mínim sou per un baix treball, no s’obren, ni abans d’entrar-hi.

Les obligacions que la Gemma ha adquirit amb els treballs arqueològics a Ovarra no li permeten tenir cura constant, ni l’oportuna vigilància que aquests pacients requereixen. Li proposa ingressar en el Centre de Desintoxicació de la Febró, que sembla una bona i encertada solució, però provoquen una de tantes crisis que presenta el xicot, no sols per la manca de

41 droga, sinó pensant que no li proporcionaran. Dies després, es resolt, d’una manera poc persuasiva, l’ingrés a la Institució. En espera del trasllat i coincidint en un cap de setmana que la germana d’ell en té cura, la Gemma se’n torna a la Franja a organitzar el treball del jaciment de Veracruz.

Pel mòbil li arriba la notícia al campament d’Ovarra. Carme, la germana del company, aprofitant, quan a mitja tarda en Lluís està tranquil i dorm, surt de casa per comprar alguns queviures... Al tornar no el troba i, desesperada, retorna al carrer amb un intent, sense sentit, de localitzar-lo. Passa per aquest i aquell altre carrer, res. Puja per la Rambla, on sempre pot trobar algun conegut, i no tarda en adonar-se que una munió de gent està bolcada al Barana del Pont. El cor se li accelera i no sap com apropar-se al lloc, té un pressentiment, el seu germà... La presumpció de la tragèdia es fa realitat quan l’informen que és el seu germà qui s’ha llançat a daltabaix desapareixen sota les aigües de l’Onyar, enfosquides per les recents pluges torrencials.

42

13 Vaig assabentar-me de la fi d’en Roman Tibó en quan, l’endemà d’haver-lo traslladat al petit cementiri del Serrat, l’anaven a sebollir-lo. No vaig dubtar d’acompanyar-lo en aquest trist moment, tot recordant l’amistat –fins a cert punt i dia, clar-- que ens havia unit. No hi vaig veure masses assistents, fet que em va permetre identificar a un parell de policies de la Caserna de Bescantó, vestits de paisà i em vaig fer el despistat, perquè suposà que estarien controlant al personal que assistia a la cerimònia. Per descomptat, aquesta dissimulació no l’assoliren del tot, doncs foren molts els convilatans que, al finir el condol, saludaren als dos policies perquè vivint al poble eren força coneguts.

Me’n tornava cap a casa i en una cruïlla d’un carrer del poble amb la carretera que el travessa, el cotxe de davant meu, conduït per en Roger Tibó, s’atura enfront del bar El Pergamí. A l’instant, en surt una noia rossa i bon tipus, que m’atreu l’atenció: reconec, immediatament, a la Gemma. Puja i sense entretenir-se, el cotxe accelera i continua la marxa.

No vaig deixar de pensar amb la parella. No veia quina relació podia haver-hi entre ells dos, a no ser la d’un aparellament amistançat, ja que ell seguia casat i d’ella m’havien arribat certes garleries sobre un seguit de relacions, gens recomanables, que havia tingut des de l’accidentada mort del seu company drogoaddicte.

A la sortida de la població i al passar enfront de la caserna de la Policia se’m va ocorre entrar-hi per saber com seguia el cas del Pont de la Fusta, com així anomenava, a aquella trama de la que havia sigut un involuntari protagonista. El caporal no hi era i em va atendre l’Albert, del que m’havien explicat, que fou colpejat a la Masia del Rector. Com sigui que es va fer l’ignorant del que va seguir després dels fets que ja coneixia, no vaig voler dir res de la parella amb qui m’acabava de trobar. No fos que pels pocs detalls que podia aportar, em consideressin un somiatruites...

Prosseguí el camí a casa no deixant que pel meu cap, seguís donant voltes a la sorprenent trobada del Tibó i la Gemma: no hi veia ni cap, ni peus.

O, potser, era que em van agafar tant de sobte, que la sorpresa no em deixava

43 tenir les idees clares. Recordava aquell any... o potser dos, que coincidint amb un cert aïllament sentimental que els dos havíem patit, sovint navegant junts, si la mar no estava massa moguda, o arraconats a l’entorn del foc de la llar de la Pallissa, mentre sentíem caure la pluja descontrolada d’aquells capvespres, sense llum elèctrica per la tempesta, però il·luminats per un o altre llampec del que no teníem necessitat.

Era prop de l‘hora de dinar quan vaig arribar a Girona i em dirigeixo al Nèctar, la cafeteria on em trobo amb els amics prop del migdia.

Casi m’entrebanco amb Josep Roca, el cirurgià, que, havent-lo perdut de vista des de que es va estendre en explicar-me els seus darrers problemes, feia unes setmanes que coincidíem cada dos per tres. Com sempre passa, el començament de la trobada segueixen unes divagacions que, per repetir-se tantes vegades, cap dels dos hi presta atenció: què si el temps és molt variable, què tot segueix igual un dia i l’altre, què el govern perd el rumb, etc. Però, clar, la meva relació amb ell i de tants anys m’obligaven a prescindir d’aquells rutinaris preàmbuls més ràpidament que amb altres saludats. D’aquí, que vaig entrar de cop en el tema que em portava de cap, la Gemma. Però... per què tinc que parlar-li a Josep de la Gemma?... Sempre confesso que no sóc intel·ligent (és nota), però sí un xic intuïtiu i, per aquesta modesta virtut, no em vaig estar de preguntar: - Què és tornat a veure a la Gemma?...

Xarrupa un glop més de cafè, s’eixuga els llavis... i, per fi, em comenta.

- Deus referir-te a aquella noia que em vas presentar. Doncs bé, ja ens coneixíem des de fa algun temps. Segur que ella t’ho va dir quan us vaig deixar sols, perquè sinó fos així, de què et vindria preguntar-m’ho?...

- Encara que sigui difícil creure-t’ho, poc després de quan te’n vas anar, ella va seguir les teves passes i no l’ha he vist més. Ara, t’he engegat en sec aquesta pregunta perquè des d’aquest matí em roda pel cap, quina relació pot tenir la Gemma amb un dels nets d’aquell avi de la Pallissa que ja coneixes.

Recordes?...

- Moltes vegades els has vist junts? –em pregunta com a contesta.

- No! Què va!... La primera vegada ha sigut aquest matí, quan he anat a l’enterro del pare Tibó. M’he assabentat que era un traficant de droga, a

44 l’engròs, buscat per les policies de Catalunya i del Rosselló, assetjat en una cova de l’Albera i mort a trets pels gendarmes...

- Ets el meu amic, et conec des fa de temps i de tu me’n fio. Si. N’estava assabentat, però no per la Gemma, com tampoc coneixia que estigués lligada amb aquest fill!... És imprescindible que la rescatem, diguemho així, de la trama de drogues i puticlubs que aquest hereu dels collons dirigeix –va dir indignat--. De temps, tu ets amic d’ella i jo m’hi vaig encapritxar una temporada, quan el seu company se’n va anar a Colòmbia. No va passar més enllà d’una compensació per l’ajuda econòmica que, sense que ella m’ho demanés, jo li vaig oferir i ella acceptava. Crec que la va utilitzar per, entre altres despeses, pagar-li al noi el passatge de tornada... Ja deus recordar la fi que va tenir.

- Si... i ara ella va pel mateix camí... No ho creus?...

- No es tracta de drogar-se! Què per l’experiència que va passar amb el xicot, se’n lliurarà prou de caure-hi. Si per economia s’ha arrecerat a aquest de Bescantó, de segur que l’embolicarà en el seu brut negoci, on ell sempre es manté en un segon pla –va dir en Josep quasi sense respirar--. Qui va ficar al seu pare en aquest mercadeig?... La policia, l’ha amoïnat en algun moment quan estaven sobre la pista del pare o després de desfer una de les baules de la trama?... No! i per què?... Doncs, no és pas ximple, el molt espavilat!...

Sempre té a punt una coartada, una sortida d’estudi per a tot, una amistat influent... Si enganxa a Gemma amb les seves promeses, segur que la noia ho té tot perdut...

- Però, Josep, tu creus que la Gemma es deixarà convèncer tant fàcilment? No la tinc pas per beneita, sempre ha sabut espavilar-se...

- Si, clar, de distreta no ho és. Ara bé, des de l’accident del seu amic, va per aquest món un xic desorientada. Inclòs, en el treball que, sempre ha estat per ella una sortida molt vocacional, sembla ser que no la satisfà massa.

Alhora, se li presenta l’ocasió de deixar-ho i abocar-se al fàcil negoci que, l’espavilat Tibó li ofereix, i la compensació econòmica per aquest canvi, l’eximeix de qualsevol dubte.

- Pel què m’estàs explicant, tenim a Gemma ben atrapada! Tu, què n’estàs ben assabentat del rotllo, quina sortida o solució veus? Què podem fer?

45 - Tindríem que intentar no deixar-la sola, relacionar-nos més amb ella, però sempre evitant que endevini el que sabem d’ella i de l’amic, incloure-la dins de les nostres amistats...

- Aquest és un punt bastant difícil d’assolir, tant per part d’ella –ho trobarà molt estrany el nostre canvi d’actitud --, així com per part nostra. Em sento incapaç d’invitar-la a un sopar a casa, en una de les habituals trobades que, de tant en tant fem, els del Club dels dimecres, quan tots coneixem la intimitat que va haver-hi entre ella i en Manel.

- A qui et refereixes?... –preguntà en Josep, fent una ganyota d’estranyesa.

- Si, home. En Manel Piera, el del Servei de Traumatologia... Què no n’estaves assabentat?

- Doncs, no. Ni punyetera idea en tenia!... --i va tallar de cop--. Bé. De totes maneres, cal cercar una solució per evitar que l’actual amic que l’envolta la utilitzi pels seus bruts negocis.

- Molts capvespres, passa pel Llúria, on la he vist reunida amb dos o tres amigues. Avui i cada dia, intentaré anar-hi, procurant xerrar amb ella, en un moment que ens puguem distanciar del grup, i treure-li algun dels seus secrets...

- Ves en compte, Ricard. No profunditzis massa amb la teva psicologia d’aficionat!... No sigui que ella et torni a enganxar per una altra banda...

46

14

Plovia a bots i barrals quan el cotxe camuflat de la Policia, un Seat negre, va parar enfront del nº 38 del carrer Carles Gussinyé. D’ell sortí, precipitadament, el Caporal Sr. Martí, emparant-se amb l’impermeable i la caputxa cobrint-li el cap per protegir-se del xàfec i, així resultava més difícil reconèixer-lo. Abans d’entrar a la porteria, s’expulsà part de l’aigua i, essent un gat vell, no va voler pujar amb l’ascensor, no fos el cas que, amb aquella tempesta, hi hagués una fallida d’electricitat i l’entrada d’incògnit se’n anés en orris.

Hi ha estaments on el diner va a dojo, la droga és sol·licitada per un personal embogit, les morts per hemorràgia interna -un parell de dispars encertats no escassegen- i, el pitjor del cas, formen part de la família dels capos, aquests elements de l’alta societat mercantil de la ciutat. Aleshores, cal treballar amb una sèrie de col·laboradors, aparentment, aliens a la Policia que, infiltrats, els hi donen una mà de molt bon grat que, més aviat o més tard, també reben les seves compensacions.

Aquest era el motiu pel qual, el Caporal anava a visitar al seu contacte en aquell separat barri luxós de la ciutat. No feia massa que s’hi havien establert les famílies adinerades que entre el negocis immobiliaris, el de les refineries i les freqüents fallides econòmiques dels negocis poc arrelats, constituïen un nucli heterogeni, on en Santiago --nom fictici-- podia passar desapercebut. Va ser escollit per ser una persona idònia per aquest encàrrec: provenia de la Garrotxa, d’una família benestant, havia passat una curta estada a la presó de Can Pruna, Girona, per un delicte ecològic que es va tapar amb multa i amb la contrapartida de col·laborar quan la Policia el necessités.

- Avui per avui, només puc oferir-li, jefe, dos personatges sense nom, poc concloents i, sincerament, crec que no considero massa importants. Es tracta del cap de la secció d’una empresa establerta en el polígon industrial de l’autovia, on fa poc va contractar auna noia especialitzada en prospeccions geològiques...

- Per quina conclusió has arribat a relacionar aquest individu amb la investigació que et vaig proposar?

47 - Si bé em consta que té un bon sou, el ritme de vida que porta és molt superior als normals ingressos del lloc laboral que ocupa. Té bones relacions socials i, precisament, aquest punt el vaig trobar que quedava a poca distància d’uns personatges poc recomanables amb qui es relaciona els dilluns, el dia de mercat...

- Seria important que et posessis en contacte amb ells. No te’n fiïs massa. Més que camells, ens consta que són assassins a sou, no dubten en eliminar qualsevol destorb que els hi faci nosa...

- Recordi, Sr. Martí, que he viscut entre ells un temps, suficientment llarg, per reconèixer-los de lluny. De totes maneres, gràcies pel consell.

- De la noia, que fa poc ha contractat... en saps més detalls?... Si et poguessis fer amb una foto i algun objecte amb les seves empremtes, ens seria de molta utilitat per anar lligant caps. Fins fa poc, molts capvespres, passava una estona en el Llevant, la cafeteria del Passeig Nou...

- Renoi, Sr. Martí, així és que no li he descobert res de nou!... Vostè ja l’havia localitzat...

- No t’oblidis, Santiago, que és la Policia qui t’ha contractat, que també et vigila seguint ordres dels de més amunt... però, això, no implica que, moltes vegades, ens falten les baules per completar la cadena de la trama i, com a conseqüència, necessitem d’individus com tu. D’acord?...

- Sí, senyor, sí. Procuraré lligar-me aquesta rossa en quan la localitzi...

Clar!... sempre que el pagano estigui de vacances... i ella cedeixi.

48

15

En Roger Tibó fullejava distretament el diari local, assegut a la terrassa de la cafeteria, quan de prompte li va cridar l’atenció una petita nota en l’extrem superior de la pàgina que acabava d’obrir. Detingudament, la va llegir.

La Policia ha decomissat més de tres tones d'haixix --unes 101 partides-- i han detingut 16 persones, en una operació contra el tràfic de drogues. L'operació, denominada Aristocràcia, es va portar a terme ahir a la platja de la Olivera, situada a prop de la carretera de Sant Carles de Baix Mar que enllaça amb la N-340, segons ha informat la Subdelegació del Govern.

Els agents que hi han intervingut pertanyen a la comandància de Girona. Els traficants estan acusats d'un delicte contra la salut pública i de contraban, relacionat amb un capo, fitxat per la Policia però que, de moment, no s’han pogut posar les proves sobre la taula del jutge.

Pel que fa als detinguts, --sis espanyols i deu marroquins-- se'ls imputen càrrecs de tràfic de drogues en connexió amb el de contraban, i n’hi ha un de nacionalitat espanyola i veí de Sant Carles, per un delicte d'encobriment del tràfic de drogues.

A més de la droga, els agents han capturat una embarcació, tipus Zodíac, de tres motors (10 metres d'eslora i tres de mànega), diversos telèfons mòbils, diners en efectiu i quatre vehicles d’alta gamma, de matrícula falsa, arrecerats als matolls de la vora de la platja.

L'operació ha sigut coordinada pel fiscal en cap de l'Audiència, en matèria antidroga i el Jutjat d'Instrucció nº 6 de la Capital.

Intentant no perdre la calma i prenen un aire de correcta postura, com si no s’hagués assabentat de res important, en Roger Tibó va marcar un número en el mòbil. Dóna la impressió que estiguessin esperant aquella trucada: una veu femenina es va limitar a dir que ella, també, acabava de llegirho.

- Arriba’t a la Masia. Et poses en contacte amb en Dino i que et passi els noms dels ximples que varen ser enxampats. Abans de sortir de l’oficina aquesta tarda, me’ls poses dins de la carpeta, la dels plànols de la urbanització Mediterrània, aquella que no farem... Per cert, controla bé que els futurs

49 propietaris ingressin les quotes que vàrem estipular sense donar, ni rebre masses explicacions... El que se’n enredereixi, passa’l a la secció jurídica i que l’enfonsin amb paperam i amenaces per intimidar-lo... D’acord?...

I sense esperar resposta, va tancar el mòbil com si la cosa no fos per ell, però va quedar aturat. A l’apartar la mirada del telèfon veu, un xicot més enllà, és Santiago, que ràpidament, eviten entrecreuar-se les mirades. El recorda, ben plantat, educat i sempre amb vestit esportiu El coneixia de coincidir a l’ascensor de casa seva, quan entrant o sortint, de bon matí, tornant de fer footing, o després de sopar, al anar a recollir a la Gemma o a un altre enllaç.

Com un esclat de llum, se’n va adonar de la coincidència repetida de les trobades entre ell i el veí de l’escala del que no tenia idea del seu historial, feina i família. Ho va considerar un gran oblit, un error imperdonable per part d’ell, que tant meticulosament tenia fitxats a molts membres de la comunitat de veïns, des del primer dia que decidí anar a viure en aquell assenyalat barri.

50

16 A en Pere Màrtir, el cognom de màrtir li esqueia. Era un home d’aquells que no tenen un no per a qualsevol demanda de la seva dona. L’esposa no s’estalviava d’anomenar-lo amb el nom i cognom, tot junt: Peremàrtir, amor meu... Doncs bé, el Sr. Pere Màrtir i Solé, no era el mateix a l’oficina del banc, on treballava d’interventor des de feia anys. Els empleats li tenien molt de respecte, perquè la seva severitat en el control, s’havia guanyat la sobreestima del director, que era un punyetetes i bon amic seu. Els de la Central del Banc reconeixien que si bé l’entitat tenia una bona cartera en la població, una mica més de màniga ampla per concedir crèdits, a certs clients, no hagués fet trontollar el saldo de l’entitat. Clar que, això, era el que creien els caps de la Central, però el cert és que mai es va apuntar l’oficina de Bescantó una patinada a càrrec dels seus directius: eren, director i interventor, molt primmirats... i la cartera no se’n ressentia pas. Tot el contrari.

A vegades, succeeixen situacions inexplicables que fan caure per terra, en un no res, tot aquell edifici que ha costat anys d’aixecar tenint com a base la integritat de les persones que sempre han tingut cura d’apuntalar-lo. És vident, que en el terreny dels negocis, sovint o alguna vegada, hi ha el fet que dos i dos no sumen quatre.

Ara bé, el problema que s’havia presentat a la Banca Ribera i Companyia no s’havia iniciat pas a la oficina de Bescantó, sinó que va tenir el seu principi a la Central de la capital, quan portats per l’ampla experiència del Consell d’Administració, varen passar un fax al Sr. Contijoch, el Director de l’oficina de Bescantó, instant-li que atengués tot el que li demanés (crèdits, acceptació de lletres, xecs) un nou client, per més senyes, sicilià, que s’havia establert a la població, per dirigir personalment la Urbanització Mas de la Perdiu, ubicada prop de la estació del TAV en uns terrenys cedits, graciosament, a l’Estat pel municipi baix unes clàusules de lletra petita, que el pixatinters de l’empresa concessionària no llegí massa atentament.

El fax va precedir, en poques hores de diferència, a la presència anunciada de Giorgio Salvatore, el sicilià, acompanyat, ni més ni menys que d’una de les secretàries d’Obras Públicas del Gobierno de Madrid.

51 - Le presento a Dª Margarita Jiménez... –i el Sr. Contijoch li encaixa la mà tot enlluernat per la presència d’aquella personalitat política i, sobretot, per la bona figura femenina, l’exuberància d’uns pits que sobresurten, quasi al complert, pel damunt del generós escot, i per la curta faldilla que era incapaç de dissimular aquelles cuixes que polaritzaven la mirada. Mentre, el Signore Salvatore feia anar amb tota naturalitat, el nom de Melisa (a seques).

- Siéntate, por favor..., o… Quieres que te sirvan algo...?... o… estas cómoda?... –es desfeia en compliments el tal Salvatore.

La pin-up de la política --coneguda amb primer pla com sempre la captaven les televisions de parla castellana i les revistes del cor, difonent d’ella les fotos més espectaculars--, es va asseure en l’altre seient diferent del que Salvatore li oferia, quedant a contrallum, posició que havia escollit per dominar als mascles amb qui estava convocada. Del cafè del sicilià, no se’n va tornar a parlar.

Molt segura de ser la protagonista indiscutible de la reunió, va treure de la cartera de mà de pell treballada, on hi havia gravat el logotip del ministeri que deia representar, un bloc de notes en blanc i l’estilogràfica Packard. Deixant transcorre un prudencial temps per ordenar els estris, sobre la taula de centre, va trencar el silenci.

- Por favor, Sr. Contijoch… Le pongo en antecedentes… El paso i, naturalmente, la parada obligada del TAV cerca de la urbanización del Signore Salvatore, proporcionará una pronta venta de parcelas i de servicios…

- No son…, perdona Melisa, las parcelas lo que nos interesa vender, son las casas… -va precisar el sicilià.

- Por favor, Salvatore, – l’interromp secament la madrilenya - …es de suponer que la colaboración que ofrecemos al Sr. Contijoch no se concreta a unes simples parcelas, que por su limitado precio, dejaría un estrecho margen de beneficio… usted debe comprenderlo, Don Josémaria, que los bloques de apartamentos estarán situados un poco más allá de las viviendas de alto standing, las cuales conectaran directamente con la nueva autovía i, las otras, las de un nivel social más simple, usaran el paso por el túnel que se deja bajo la vía del tren… Solución muy parecida a la que hemos hecho en Guadalajara para el AVE…

52 - Pel que entenc, vostè em diu, i també es pot veure en aquest planell, que el nucli fort dels nous habitatges quedarà a uns 15 a 20 km. d’aquí Bescantó i més a prop de l’estació de l’autovia, que enllaçarà directament amb la capital...

- Por favor, Don Josémaria… --Dª Margarita l’interromp amb un to suau de veu per fer un aclariment-- No serán tan solo nueve habitaciones. El Departamento, el Signore Salvatore y los promotores pensamos, llegar a más de 500 familias en pisos de 2 y 3 habitaciones, separados por el TAV de las viviendas de alto standing.

El Director i en Salvatore no poden evitar que un mal dissimulat somriure aparegués en els seus rostres al captar la fallida de la funcionària estatal al traduir, lliurament, la protesta del Sr. Contijoch. Hi ha un moment que sembla no saber com fer-li entendre la traducció lliure que ha fet dels nous habitatges citats pel Director.

- Melisa, amor mío, el Sr. Director, Don Josémaria, se refería a los nuevos pisos…, no a nueve habitaciones…

- …i porqué no habla castellano en lugar del dialecto ese tan coloquial?...

- The Catalan is the language that speaks in this country, habitually and coverall, in the meetings where is to deal with about money, investments, economic collaborations… you understand to me? …--li aclareix el sicilià.

- Ah, claro!... Entonces está de acuerdo con la colaboración que el Sr. Ribera de la Central de Gerona ha propuesto. Creo que no hay más que hablar.

Cuando más pronto firmemos el contrato, mejor. Tengo a media tarde una reunión con la Sra. Ministra i le expondré el buen resultado a que hemos llegado. Estamos prestos a…

- Creo, mi encantadora señora, que a más de confundirse en designar al lenguaje catalán como dialecto, confusión que demuestra sin lugar a dudas, que usted proviene de una familia franquista, tengo que hacerle ver que esta urbanización no la financiaremos mientras se encuentre a 20 km. de nuestra población, pues no nos beneficiamos en nada estando tan alejada. Solo serviría para estar a dos pasos de la capital, tener problemas sin beneficios i, a través, de la autovía conectada als habitatges facilitarán, mucho más, la huida

53 del personal hacia la costa i quedarnos amb la boca oberta, como en la película de Adiós, Mr. Marshal…

- Pero, pero… esto no es lo que habíamos quedado con Don Pedro Ribera, el Director de la Central de Gerona!

- Tampoco Gerona tiene un Alcalde que, además, es el Director de este Banco, en donde planteamos, amigablemente, la ubicación d’una urbanización que, en primer lugar, tiene que beneficiar al municipio y a la comarca y, si usted quiere, paralelamente, a los inversores de la capital del reino...

- Salvatore... tengo que irme a Madrid cuanto antes. Dejo este asunto, totalmente, en tus manos...

- …pero, no se olvide de las mías, señor Salvatore – replica el Director, aferrat a les seves paraules i a la butaca del seu despatx.

- Espero que la próxima vez que nos reunamos, nos entenderemos mejor…

- …i usted entenderá, que los catalanes hablamos catalán, defendemos a nuestros paisanos i a nuestra tierra. Qué tenga buen viaje, senyora.

En Giorgio Salvatore, va quedar un xic moix, dret i aturat davant la porta del despatx, indecís de comentar l’entrevista que, semblava, no atrevirse. El Director, dempeus, també callava tot esperant quin paper agafaria el sicilià davant d’aquell tens moment. Finalment, Salvatore decideix anar-se’n sense acomiadar-se... però, llançant una mirada de reüll al Director, que d’espatlla a ell es dirigia a la secretària del Banc.

- Isabel, sisplau, posi’m amb Girona... amb el senyor Ribera. Gràcies.

54

17 Probablement, tots els diaris d’aquell dia de novembre portaven la mateixa noticia: Un veí de Bescantó, cercant bolets pel Pinetell, ha trobat un cadàver en estat avançat de descomposició i amb el cap separat del cos en una zona boscosa d'aquell indret, segons han informat fonts de la Policia. Cap a les cinc de la tarda el veí va alertar a la Policia que havia trobat el crani humà. Al presentar-se els agents en el lloc de la troballa, s’ha adonaren que, a més del crani, la resta del cos, nu i que mostrava talls i hematomes, era situat a poca distància de la primera macabra troballa. De moment, es desconeixen més detalls del fet. La Policia científica es mantén a l'espera dels resultats de l'Institut Forense Català, on varen ser traslladades les despulles.

Feia dies que tot el poble de Bescantó estava trasbalsat per l’estranya desaparició del Sr. Pere Màrtir. No havia tornat a casa de quan havia sortit a fer el passeig de mitja tarda i de cada dia –plogui o no, com afirmava la botiguera de sota casa seva.

Quan pels diaris s’assabentaren de la troballa de l’anomenat boletaire, tot aquell matí la sucursal de la Banca Ribera i Cia. va estar plena d’amics i clients esperant que la notícia no es referís a l’apreciat interventor. Les dues línies de telèfon quedaren bloquejades, així com també es va col·lapsar internet. El Sr. Contijoch, tancat en el seu despatx, no va autoritzar l’entrada a cap medi informatiu. Se’l veia abatut i no dubtava, en el fons de la seva ànima, que el mort trobat al Pinetell era el seu amic Pere Màrtir i Solé.

Feia dies, que el veia massa concentrat en ell mateix, poc despert per assumptes sense massa importància, que alguns clients li plantejaven i, que en les últimes tardes abans de la desaparició, no va fer cap a la taula del Casal on comentaven la problemàtica diària de la política local i de la murmuració sobre les ximpleries que es deien dels veïns destacats. Tampoc, al dia següent, li va donar una clara explicació. No era un home que manifestés, encara que fos de pas, cap filiació política o religiosa exagerada, sigui per massa o massa poc.

El Sr. Contijoch, que a més era un dels seus amics delectes, no li coneixia cap dèria que pogués fer trontollar el seu tranquil caminar per la vida,

55 junt a una dona que el complementava en aquest sentit. No deixava de pensar amb aquella insistent negativa de no voler assistir a l’entrevista amb la funcionària de Madrid i el sicilià...

Per sortir-ne d’aquest darrer pensament, decideix telefonar amb el seu mòbil a la caserna de la Policia per si els hi havien arribat notícies sobre la identificació del cadàver trobat. El caporal Sr. Martí li comunica que a través de l’odontòleg, que recentment havia visitat, podien afirmar, per desgràcia, que la macabra troballa era el cadàver del Sr. Pere Màrtir i Solé.

- La seva desaparició, denunciada dies abans, va polaritzar la investigació i prompte es va recórrer al seu dentista. S’ha tingut que demanar la col·laboració del metge, perquè les empremtes digitals havien desaparegut després que el criminal li hagués cremat les mans. La mort es va produir fa quinze dies, probablement, el mateix dia de la seva desaparició i per un tret a la nuca. Després, l’haurien degollat, colpejat i cremat els dits... Ens fa sospitar, que es tracta d’una revenja, a l’estil de la màfia siciliana... Què m’escolta, Sr. Contijoch?...

- Si, si... És que la notícia i els detalls m’han deixat ben trasbalsat.

Però... Sr. Martí, també li telefonava perquè tinc necessitat de compartir amb vostè una pista, potser molt feble, sobre en Pere Màrtir... i que, ara, acaba vostè de fer-m’ho veure més clar. Quan puc passar?

56

18 A l’oficina de l’empresa Costa Mediterrània, S.L., no hi quedava ningú després de la sis. Sembla que en arribar a questa hora, les busques del rellotge, estiguessin connectades a una de les habituals sirenes de fàbrica que anuncia el canvi de torn: tots es mobilitzen cap a la sortida. Les tres secretàries i el comptable, com si no es coneguessin, varen absentar-se amb un silenci difícil d’entendre. Sola i fixada la mirada en la pantalla de l’ordinador, la Gemma es va quedar plantada amb un garbuix d’idees en el seu cap, que poc a poc, es varen transformar en una espessa boirina que esborrà per complert l’últim planning de treball que havia copiat. El to musical del mòbil li va provocar un sobresalt, alhora, que amb un moviment irreflexiu, ràpid, el va connectar i, sense quasi tenir temps de apropar-lo a l’oïda, la veu seca i imperativa del jefe, ordenà.

— Et poses en contacte amb el Dino i que et passi els noms dels ximples que varen ser enxampats. Abans de sortir de l’oficina aquesta tarda, me’ls deixes dins de la carpeta, la dels plànols de la urbanització Mediterrània, aquella que no farem... Recorda el que et vaig dir..., controla bé que els futurs propietaris d’aquesta urbanització ingressin les quotes que vàrem estipular... El que se’n enredereixi, passa’l a la secció jurídica i que l’enfonsin amb paperam i amenaces per intimidar-lo... D’acord?

Sense esperar la confirmació d’aquest acord, la comunicació es va tallar. La Gemma va mantenir, encara, un parell de minuts el mòbil apropat a l’oïda, pensant amb l’ordre rebuda, la seva significació, l’estafa en que ella participava a canvi d’un benestar efímer, doncs era ben evident, que un dia o altre, es destaparia tota la trama que aquell individu, en Roger Tibó, estava tramant en una ràpida i extensa teranyina.

Maquinalment, teclejà el número del telèfon d’en Dino, que només ella coneixia i tant sols a través de la línia, però que sempre li va donar a entendre que deuria ser un malfactor indesitjable, malcarat i sense escrúpols.

— Que quieres, ahora, preciosa? --una veu mantegosa, amb accent sudaca, li va contestar sense preguntar qui trucava. Amb la mateixa moneda, Gemma, li passà l’ordre del jefe.

57

— Le dices al zopenco de tu jefe, que no se preocupe por ellos, que ya los he eliminado de la nómina...--remarcant la darrera frase.

La Gemma no deixant temps de seguir la breu conversa, penjà. Seguí a l’oficina durant prop d’una hora més copiant, sense entretenir-se, tot un reguitzell de documents guardats en diverses carpetes camuflades dins de diferents arxius, que denotaven una estratègia ben ordenada per amagar una culpabilitat evident. De nou, tot va quedar com abans i el botó d’stop de la copiadora va posar fi al monòton i reiteratiu soroll de la màquina.

Amb el plec de papers dins d’una carpeta de plàstic, que no denotava cap valor del seu contingut, va tancar amb clau la porta de l’oficina i es dirigí a l’ascensor. En aquell moment, de l’entrada o d’un replà de més avall, també l’havien reclamat abans que ella premés el botó. Va decidir baixar per l’escala, poc a poc, estant a l’aguait d’on es parava l’elevador. Al trobar-se en el segon replà, l’ascensor seguia pujant.

Quan va arribar al vestíbul va comprovar que s’havia aturat en el cinquè pis, la planta que ocupava l’empresa Costa Mediterrània, S.L.: el jefe acabava d’arribar! Un lleu mareig la va fer trontollar al pensar que s’havia escapolit, tant sols, per uns minuts. Seguint, a peu, baixà fins el pàrquing, sentint-se amb ganes de sortir com més ràpid millor d’aquell edifici. De poc s’emporta per davant a un atabalat transeünt que se li creuà a la rampa de sortida i, enfilant la Rambla amunt, sort en va tenir de ser d’única direcció, gira a la primera cruïlla pel carrer Comte Guifré i no tardà en situar-se a l’autovia del polígon de Les Gavarres, on es troba l’Àrea Territorial de la Policia Autonòmica.

58

19

— Sí, senyor Martí, això és tot el que suposava però no m’atrevia a creure-m’ho... No m’imaginava pas a Pere Màrtir que arribés a tant lluny...

— Quin motiu, creu vostè, que el motivà a relacionar-se amb aquesta gent? D’on li venia aquest contacte?

— Un nebot seu —ja sap que en Pere Màrtir, no tenia fills— l’invità a passar unes vacances, durant la tardor de l’any 98, a l’illa de Sicília en unes propietats que havia comprat a una italiana, vídua d’un ric agricultor, mort per elements de la màfia siciliana, en una d’aquelles vendettes amb que s’acostumen a dirimir els plets d’enveges, per capitanejar una o altra banda o per imposar determinada autoritat, tant en la província o, senzillament, en el petit poble sense cap més interès que el fet de ser un punt neuràlgic pel pas de la droga o de les armes desembarcades a la costa propera. Qualsevol petita desviació de les ordres rebudes, era i és un punt negre, per l’home-titella, que de bona fe, en molts casos, surt de la línia que el capo traça.

— Vostè, recorda, qui de la família li va fer aquesta invitació, probablement, amb les greus conseqüències que aquella sortida li va aportar?

— Sí, clar, en Roger Tibó, és client nostre i, afegeixo, molt bon client en l’aspecte dels seus grans ingressos que li proporcionen les inversions fetes, amb no se pas quin capital inicial, dins de la Companyia de Biocarburants de Córdoba. Ignoro la seva inicial participació, perquè es va parlar molt, quan coincidint amb l’inici de l’empresa andalusa havia començat a reconstruir una casa arruïnada del Serrat, en part heretada ja en vida del seu pare. A poc de començar les obres devia al constructor, a Miquel de Cal Coix, més de 7 milions, que obligà al paleta a aturar les obres fins que hagués reportat part del deute.

— D’aquelles vacances a Sicília què en va treure de clar?

— En Pere, bon home, molt bon empleat de la Banca, mai havia tingut problemes amb les inspeccions que fa la central de tant en tant. Si bé, li agraden les noies de mitja edat, però tenint-les un xic més enllà què massa a prop. És a dir, era una mentalitat escalfada per la poca comprensibilitat de fer

59 entendre a la seva dona, que ell era un home. Ara bé, per ser amic d’ell, puc assegurar de cert, que mai havia tingut un assumpte de faldilles, una amistançada que pogués fer trontollar la seva vida familiar i la bona reputació de que gaudia.

— Però, què deuria succeir en les seves nits sicilianes, quan l’han trobat tal com ha aparegut al Pinetell?

— Als dos dies d’hostatjar-se prop del llac Pergusa, en Roger Tibó el va deixar en aquell petit palau rural de la vídua, que feia de bon veure, l’havia venut al nebot Tibó, però... amb la clàusula, que ella seguiria dirigint la casa i la finca, sense que tingués que preocupar-se, ni pel rendiment, ni per les despeses. Aquesta generositat era deguda a les absències freqüents d’en Roger, doncs l’extensa finca on s’ubicava el palauet, també se’n servia com a magatzem, així com les antigues quadres i les dependències del personal de l’època del marit de la eixerida viuda. En aquests llocs tenia ben resguardades a les noies amb que traficava. Fa poc menys d’un mes que en Pere Màrtir me’n va parlar, més com una sospita que com una confirmació, doncs, ell i la viuda casi sempre feien vida dins del palauet amb l’aire condicionat quan la calor premia en les vacances d’agost o ajuntats prop de la llar de foc en les fredes nits de l’hivern sicilià.

“Aquí neix, la llavor del problema, del drama que nosaltres coneixem.

Són dies de sol, de vi italià de poca graduació que es deixa beure a poc a poc i de música siciliana. Va portar diversos CD i em vaig adonar el sensible que es posava escoltant la dolçor que traspuaven aquelles cançons, que reblanien l’ànima de qui les sentia dins del context d’unes circumstàncies —la vídua—, la bona vida a que varen tenir cura, a la que s’hi va aficionar i la consegüent golafreria per seguir tirant de beta... però sense tocar ni cinc.

“El que interessava al nebot, pel que he deduït, era conservar l’indret, tenir un punt ben assegurat per a persones que depenien d’ell —l’oncle i la vídua, entre altres— i que ningú sospités d’aquell conjunt que ell manipulava a distància. La resta, quedava en mans dels seus galifardeus.

“La vídua... —millor abandonar el nom de vídua i em limitaré a tractarla de atractiva siciliana—, passava dia i nit atenen a l’amic Pere Màrtir, en tot el que desitja i, a més, la noia ha rebut les ordres pertinents de l’actual i generós

60 propietari, perquè sigui atès com es mareig el seu oncle Pere. Aquesta trama, porta aviat a un encegament envers la viuda, perdó, la siciliana. Sigui per les ordes rebudes o per trobar-se, també sola i desemparada, sap apreciar que quan no passa fred al llit, és perquè el zio del Signore li escalfa el peus i l’entrecuix i, d’aquí, es compren l’entrega mútua. En Pere Màrtir era un home molt romàntic, enamoradís, però mai hagués abandonat a la seva dona, que sense masses explicacions acceptava les excursions periòdiques del marit.

“Em vaig adonar del boig enamorament d’ell i que relliscava per un terreny fàcil i seductor, encara que el seu innat control va impedir en tot moment la foscor total. Amb dos o tres escapades a l’any al palauet sicilià, van ser suficients per atrapar al bon jan amb les propostes d’en Roger i, com a conseqüència, entrar a la xarxa que el nebot havia planejat per tenir, prop de la Banca, una mà familiar. Això sí, només, un parell d’ulls, la trempera i les mans quietes...

— Vostè, Sr. Contijoch, té constància d’una malversació de fondos de l’entitat per part del...

— Oh, no! No! —bruscament l’interrompre el Director— Li repeteixo, d’en Pere Màrtir mai es va trobar a faltar un cèntim! En cap moment he relacionat la debilitat del meu amic per la siciliana amb una acció que desprestigiés al Banc, ni a la seva persona, referent a les finances. La idea que he sospitat és d’en Roger Tibó, tenia dins el nostre Banc, per fer de palanca i moure’m en cas que dubtéssim de col·laborar amb la xarxa siciliana dins d’uns límits ortodoxes per la mentalitat d’una entitat bancària com és la nostra. Mai va tocar cap moneda fora de la legalitat del seu treball! Això, ho puc jurar! Tot el moviment del Banc el porto controlat personalment perquè, precisament, el personal sap que en 24 a 48 hores jo hauré ficat el nas en el mínim moviment econòmic que passi d’un llistó que la Central hagi establert. Un estudiat programa informàtic, em posa immediatament davant meu, qualsevol alteració que surti de la nostra línia... Per aquest control i perquè coneixia molt bé a Pere Màrtir, estic convençut de la seva solvència dins del Banc Ribera i Companyia.

— Aleshores, perquè l’assassinaren? Què podia haver fet per acabar baix una sentència siciliana tan criminal?

61

— La regalada vida al Palau rural del llac de Pergusa, no era pas una generositat del nebot. En Roger Tibó ha sigut sempre un individu de mentalitat freda i maquiavèl·lica, que passa per alt qualsevol sentiment envers amics — pocs o cap— que s’interposen en el seu camí. En una ocasió la seva mare volia comprar unes accions de determinada empresa, solvent, però em va demanar que ho consultés al fill; així ho vaig fer i en Roger em va contestar, tot despreocupat, que fossin unes acciones, bones o dolentes, però que no fos molestat per la mare cada dos per tres, per si pujaven o baixaven a la borsa...

Amb això, crec que el retrata bé, la manca de principis de que gaudeix.

— Segueixi, segueixi, Sr. Contijoch, amb la relació que li veu vostè amb l’assassinat del seu amic —l’encoratja el Caporal.

— Una setmana abans de la desaparició d’en Pere varen presentar-se al despatx un parell de galifardeus de fora vila. Ella una funcionària estatal, provocativa, ben escollida... i ell un sicilià que deixà aparcat davant la porta del Banc un Porsche que es feia mirar tant com les cuixes de la noia. Donaven per fet, que els hi firmaria un crèdit milionari per finançament d’una dubtosa urbanització que es faria al nord del nostre municipi, prop de l’actual construcció del TAV i servida pel pas de la planejada autovia de la costa, entre Olot, Girona i Sant Feliu. A aquesta firma, donaven per segura que per la meva part no hi posaria cap entrebanc. Però, la manera de comportar-se el meu amic, en dies precedents i, en el moment abans d’entrar la parella al meu despatx, és negar a assistir a l’entrevista, no hem va fer dubtar en refusar la petició de crèdit, en contra de les recomanacions de la Central... Amb la mort d’en Pere, vaig acabar d’estar més convençut que vaig procedir bé, però...

— Em vol fer entendre — exposa sorprès el Caporal — que el Sr. Pere Màrtir formava part d’aquesta xarxa siciliana?

— De la xarxa, pròpiament dita, n’estic segur que no. Ara bé, com li he dit, el nebot confiava amb l’amistat que ens unia, perquè assistint a la reunió amb els galifardeus, forcés la firma del crèdit per part meva que, pot ser sí, hagués tingut la debilitat de cedir si m’haguessin convençut els seus arguments, però el trobar-me sol, només em vaig deixar portar per la meva sensibilitat per aquests assumptes, després dels anys d’enfrontar-me a ells...

— ...i, aleshores, se’l carreguen per desagraït...

62 — ...o per por de que parlés més del compte en un afer tant important.

La urbanització, no crec pas que fos el principal objectiu d’aquesta activitat mafiosa. —va comentar el Director.

— És possible que vostè tingui raó... Bé, Sr. Contijoch, m’ha donat una opinió personal d’un fet que em sembla puc enllaçar amb altres que ens preocupen. Moltes gràcies.

63

20 L’avió s’enlairava en vol directa cap a Caracas cada dilluns. Al sortir del quarter de la Policia, la Gemma es va dirigir, directament a l’Aeroport.

En quan el Caporal de la Policia va acabar d’estudiar —sense aprofundir massa, esperant que el Jutjat de Guàrdia, digués l’última paraula— el dossier que acabava de rebre de la secretària de Costa Mediterrània, S.L., la Gemma li va exposar que tenia intenció d’anar-se’n a Veneçuela on hi havia la possibilitat de treballar en unes prospeccions arqueològiques de Peñón Alto, baix la direcció de la URV... El passat any va rebre una proposta, però —va reconèixer— que per un moment encegat pels diners que m’oferien, vaig refusar.

La Policia l’autoritzà baix paraula, que al moment d’aterrar a Caracas, es presentés al Consolat per tenir-la controlada en cas que necessitessin les seves declaracions. La documentació lliurada era suficient explícita per prendre mesures judicials contra l’empresa i, en particular, del seu cap. Sense pensars’ho més, amb una petita maleta i bossa de mà i els estalvis de diner negre que en Roger li passava i tenia amagats a casa, va adquirir el passatge per internet amb la resta d’euros que va deixar com a saldo en el seu minse compte corrent. Es dirigí a l’aeroport, aquell mateix dissabte on s’hi va assentar fins el dilluns quan, a mig matí, embarcaria.

64

21 El llac Pergusa, a Sicília, pertany a la província d’Enna, única, de les nou en que es divideix l’illa i que no té sortida a la Mediterrània.

La mitologia romana explica que Plutó raptà a Proserpina en el llac Pergusa per fer-la esposa seva, quan s’estava banyant i jugava junt a unes nimfes. Una d’elles, Ciane, va plorar tant la seva absència que fou convertida en el petit riu que porta el seu nom, i és l’únic lloc d’Europa on avui dia creix, de manera natural, la planta del papir.

A l’entorn d’aquest lloc idíl·lic es situa el centre de la màfia siciliana. En ocasions, es sol confondre la màfia amb la camorra. La principal diferencia radica que la màfia, principalment, es centra a Sicília i es troba estesa per tot el món i la camorra, té com a capital, la ciutat de Nàpols. A més tenen diferents orígens.

No hi ha dubte que ambdues organitzacions es desenvolupen a l’entorn d’unes famílies i d’uns clans de caràcter patriarcal. Ara bé, la màfia siciliana té un abast més limitat, però és més destructiva amb un modus operandi molt cruel i característic. La camorra, amb una estructura més complexa i fragmentària està composta per diverses famílies i té una determinada influència territorial, estructuralment organitzada i gran poder financer.

A Itàlia existeixen diversos grups mafiosos: la Cosa Nostra, la més coneguda i la Stidda establertes a l’illa de Sicília; la Camorra, a Nàpols; la Sacra Corona Unita, a la regió de Puglia; i la Ndrangheta, a Calabria. Si bé, sovint les aliances entre aquestes organitzacions es limiten a senzills acords de no bel·ligerància o no competència entre els nombrosos clans operatius sobre determinat territori, són pactes febles que acaben en vertaderes vendettes, on no falten els atemptats i homicidis cruels i rebuscats.

Al 1998 semblava que es viuria una època de pau, però el tràfic de drogues i altres activitats (prostitució a gran escala i armes) que rendeixen cents de milions d’euros, desencadenaren noves guerres entre diverses famílies. L’any 2004 apareix un nou clan, el de Giorgio Salvatore, que anava per lliure i anomenat dels hispans, perquè preferia rebre la cocaïna sud-

65 americana a través d’un enllaç situat al Principat de Catalunya, concretament a la Vall de la Perdiu, prop de la frontera amb el Vallespir, a la Catalunya Nord.

La Vall de la Perdiu cobejada per una orografia accidentada on els camins sovintegen per entre mig de turons, queda creuada per una única carretera que uneix tres o quatre destacades poblacions. El riu Perdiu, que neix de les més altes muntanyes del Pirineus central, augmenta el seu cabdal gràcies a les moltes rieres que es formen per entremig de les baixes i nombroses serres que limiten la Vall. Els nuclis urbans, si bé no han abandonat l’agricultura i la ramaderia, heretada de quan la vall es trobava aïllada, avui és una tapadora i el seu principal ingrés econòmic, es deu a la proximitat de la frontera, que en quan el contraban constitueix la principal professió dels seus habitants, casi concentrats en les poblacions de Bescantó, Molins, Pujals i Bellavista.

Partint del vial central que travessa de nord a sud la Vall, els camins es diversifiquen paral·lelament a les rieres i, en molts corriols, es confonen amb la mateixa llera. Cap de les Alcaldies de la comarca ha tingut, que s’ha sàpiga, la iniciativa de fer arranjar aquests camins, doncs resulta, tal com es troben, un pas fàcil i molt adient per entrar o sortir el personal i les fardes de contraban de forma poc compromesa davant d’una persecució de la gendarmeria francesa o la policia autonòmica.

En aquest escenari, no hi ha dubte que tots es coneixen, però ningú en sap res de la vida privada del veí: no interessa, no coment. És de les comarques on el silenci s’ha imposat sense cap decret, ni de dia ni de nit, gràcies a l’augment del nivell de vida, posat de manifest, de forma ostentosa, per la renovació arquitectònica de les residències particulars, casi faraòniques, i els mitjans de transport dels joves fills de les autoritats compromeses amb el trapellejar fronterer, els automòbils d’alta gamma (audis, ferraris, mercedes, jaguars) i absència total de línies d’autobusos. Un parell de taxis, només perquè no es digui...

No és, per tant, estrany que un tentacle de la màfia siciliana s’assentés en aquest aïllat indret de la mà d’un descendent d’aquells pagesos de la contrada, que de forma escadussera, compaginaven el dur treball del camp i el minse ramat d’ovelles amb un contraban de firaire, no passant del cafè, tabac, rellotges sense marca, etc.

66 Les noves generacions, desplaçades a les ciutats, més o menys llunyanes de la Vall de la Perdiu, assaboreixen, dia rere dia, el contrast d’una vida rural passada i l’actual modus vivendi modern i, en algun cas, saltant varis esglaons més amunt que faciliten entrar en certs estaments, que pel fet de no haver-hi nascut, impressionen i fan molt difícil deixar-los a banda. Aquest virus és molt contagiós i un després de l’altre, com a persones, i després com a famílies més o menys organitzades, fan del contraban l’únic punt d’entrada de la seva economia: la taca d’oli s’ha estès ràpidament.

67

22 Des del dissabte d’aquell dia, la Gemma va transformar l’estada a l’aeroport en el seu habitacle de cap de setmana, esperant el dilluns per embarcar rumb a Colòmbia. No s’hi va moure, tan sols per canviar-se de seient, per no ser tant ostensible la seva presència, les curtes passades pel lavabo i quatre vegades a prendre un mos en els diferents restaurants del funcional i fred aeroport.

Des del primer moment que ho va decidir, va reconèixer que durant uns dies no seguiria cap norma de vida massa acceptable en respecta a iniciar i acabar un viatge que de cap manera seria el luxe d’unes vacances. Va trobar, fins i tot, massa bonic la coincidència d’aquell noi veneçolà, que feia mesos havia desembarcat a Europa pel port d’Hamburg, segons l’hi va explicar, es trobés un xic despistat per retornar al seu País. Era la mitja nit del dilluns, quan es fa ver present a la Sala d’espera de la nova terminal de l’aeroport amb cara de confusió, de no saber per quina de les escales tenia que seguir i, probablement, pel neguit que l’acompanyava, no sabia ni localitzar on podia satisfer la set que li assecava la gola.

La Gemma, al veure’l amb aquell posat, es va avançar per preguntar-li què estava buscant. El xicot no va dubtar massa en apropar-s’hi portant-li, també, una tònica per ella quan retornà del bar. Aquest contacte va facilitar tot un seguit de comentaris entre ells que va ajudar a passar les hores fins que la Gemma va veure anunciat les indicacions d’embarcament al panell d’anuncis, una hora abans d’embarcar-se, i ho aprofità per fer l’última visita als lavabos. *** La burundanga és una substància que té el poder de suprimir la voluntat de les persones, fa perdre la memòria de tot el que succeeix durant el temps que dura el seu efecte hipnòtic i facilita el control de la víctima.

S’assimila tant sols al mínim contacte amb el cos. S’obté d’una planta nadiua de Centre Amèrica, la Brugmansia. A Colòmbia se la coneix com cacau sabaner o borrachero. L’adulteració d’aquesta droga amb altres fàrmacs produeix un descontrol de l’automatisme. Un cop ingressa en el cos humà provoca un efecte que dura més de dues hores i posteriorment s’elimina molt

68 lentament. La víctima es troba en un estat de passivitat i d’actitud complaent que aprofita el delinqüent per robar-la o induir-la a realitzar accions que poden lesionar-la física, moral o econòmicament.

Habitualment la burundanga s’administra de forma fraudulenta mitjançant dolços, gasoses, licors, perfums, paper, bitllets, etc. En altres ocasions, l’agressor situa objectes davant de la víctima per fer-li inhalar el tòxic: mostrant-li un llibre, cartera o mocador... que un cop obert deixa escapar l’aire impregnat a la cara.

Sovint, serveixen amablement begudes alcohòliques, que fan més difícil diagnosticar quines substàncies son les responsables de l’estat d’intoxicació en que arriba la víctima als Serveis d’Urgències més propers.

També hi ha la possibilitat d’inhalar a través d’una cigarreta o per la pell amb aplicacions de liniments, que a dosis altes causa convulsions, depressió severa, coma i, fins i tot, la mort. * * * El veneçolà, abans de sortir dels lavabos, deixà caure en el cubell el guant de goma que s’havia calçat i el carregador buit (només hi portava una bala). Tot seguit, li va ser fàcil barrejar-se amb els passatgers que s’anaven distribuint per les diferents portes d’embarcament. L’assassí també es dirigia a Colòmbia: si no hagués trobat aquesta ocasió dels lavabos, un moment o altre en aterrar, la Gemma estava sentenciada a no incorporar-se a la Càtedra d’Arqueologia de la Universitat de Bogotà. El que quedava de la seva vida, estava contat.

Va rebre un sol tret i va ser per l'esquena. El projectil li va entrar per la nuca i li va sortir pel front, segons fonts pròximes a la investigació. És a dir, la trajectòria de la bala seria de baix a dalt, amb una inclinació poc pronunciada.

Els indicis apunten que el tret es va fer des d'un metre de distància. La pistola usada era de la marca coreana Daewoo i tenia els números de sèrie esborrats.

No hi van trobar empremtes.

La policia de l’aeroport, a través del vídeo de les càmeres de seguretat, van descriure a l'assassí com una persona de complexió forta, ample d'espatlles, que al sortir dels lavabos anava amb una jaqueta de color rosa, molt cridanera, fins sota de la cintura, uns pantalons clars de color veig i unes sabatilles d'esport, també clares. Consideraren, difícil localitzar-lo, doncs el seu

69 comportament tranquil i, precisament, el color de la jaqueta els havia fet suposar que es tractava d’un experimentat assassí a sou, que prompte s’hauria alliberat de la peça de roba que tan ressaltava a la pantalla i, com va succeir, no va ser gravat en cap més de les diverses càmeres de vídeo distribuïdes per l’aeroport. Aquesta suposició, fou confirmada en trobar, hores després, la jaqueta i les sabatilles en un contenidor de brossa.

70

23 Hi ha situacions que són difícils d’entendre. Una d’elles va ser com va arribar la Gemma a relacionar-se amb aquell fill Tibó, quan reunint les condicions de certa qualitat intel·lectual i acadèmica que gaudia, hagués pogut molt bé resoldre la seva vida seguint altres camins més ortodoxes. Un altre punt que de moment no vaig entendre per més que l’hi donava voltes, era la relació entre ella i l’amic Josep Roca, per quan el dia que vàrem coincidir en el Llúria, els dos es comportessin esquerps, distanciats i, sobretot en Josep, tant agressiu com va definir-me davant d’ella. Divagant per damunt d’aquests successos que en els dos últims mesos hi havia participat com espectador, fins a cert punt, vaig estar dubtant de passar un dia per la caserna del Caporal Martí, per saber com anava la investigació de la desaparició de la noia de sota el Pont de Fusta. Per l’altre part, no sé pas perquè, em vaig adonar que en Josep, també podia estar ficat en aquesta trama. Sinó fos així, per què d’aquella estampida, primer d’ell i, seguidament, la Gemma?

Em va venir de prompte, el consell de Teresa, que a vegades, m’insisteix de no ficar-me massa dins dels problemes que no m’interessen que, com en aquest cas, per això està la policia. etc. etc.... Si, evidentment, en part té raó. També, en l’altre extrem del dilema es troba la meva amistat amb en Josep Roca, que imaginant que sigui aliè a tot aquest rebombori, quina gràcia li faria que jo l’hagués posat en quarantena... No entenc pas, perquè després de les voltes que hi havia donat al tema i, en part, decidit que ho deixaria corre... em vaig arribar a Bescantó a veure el meu altre amic, el Caporal Sr. Martí. Tinc que confessar que en dues ocasions vaig estar a punt de retornar a Girona i què s’ho arreglessin sols, que per això... són majors d’edat!

- El Sr. Martí ha anat a unes diligències, però tornarà aviat. Esperi’l, sisplau.

Aquesta invitació a esperar-lo, em va donar a entendre que hi havia algun punt de la investigació que portaven a terme la policia, que deuria estar relacionada amb mi. No vaig tardà pas massa estona en treure’m el dubte.

71 — Quina casualitat! --va exclamar el Caporal, quan minuts després es feia present a la caserna--. Estava a punt de telefonar-li perquè m’interessa parlar amb vostè. Què l’ha portat fins aquí?

— Senzillament: què s’ha n’ha fet de la noia de sota del Pont... la mort de Roman Tibó, el pare de Roger... He llegit l’assassinat d’una secretària d’en Roger a l’Aeroport... Només en aquests tres punts hi estic, més o menys, relacionat. Vol dir, què l’hi estranya que vingui a preguntar --si es pot saber-com s’ho fan per sortir-ne de tot aquest poti-poti d’esdeveniments que m’esquitxen?

— Tant complicat és per vostè com per a nosaltres --es va sincerà el Sr. Martí--, però és que a més treballem per entremig d’uns professionals del crim, de l’estafa, de la droga i de la prostitució en gran escala, on hi estan implicats certes esferes de la societat, anomenada alta i de la política de l’antic règim reactivada amb l’aterratge d’un socialisme de poca empenta i només en ganes d’oportunisme.

72

24

Amb el to que el Caporal es va esplaiar, en Ricard Bosch, es va tallar.

Reconegué que no havia estat massa oportú exigint explicacions a fets tant complicats, així com deurien trobar-se, també, sota un sumari secret, que per més implicat que hi fos, ni la Policia, ni la Justícia l’hi obriria cap finestreta per on ficar-hi el nas.

Acceptant de bon grat i un xic humiliat, va asseure’s enfront del Caporal disposat a contestar o comentar —el Sr. Martí, va puntualitzar— tot el que sabia, tant directe com de segona mà.

Per suavitzar la tensa situació inicial, el Caporal va demanar a un dels agents que li portés el fax rebut feia poca estona. Recolzat en el seient va llegir: Passaven 16 minuts de les quatre d’aquesta matinada quan el Dr. Jaume Fontanet, sortint de l’Hospital on havia intervingut d’urgència a una pacient i tornava a casa seva, situada a la Urbanització de Porta Romana, al passar enfront la Font dels Capellans va veure una persona a terra junt a un cotxe amb la porta oberta i del qual sortia fum de l’interior.

Va trucar a emergències i els agents van trobar morta a Brenda, un travestí de 32 anys. Un dels dos, que a l’estiu passat van llogar els seus serveis sexuals al president del partit AB (perdoni que passi per alt certs noms compromesos... -el Policia interrompí la lectura). L’altre company, havia mort víctima d’una suposada sobredosi de cocaïna: havia gravat un vídeo de les trobades transgressores del citat polític. Quan va sorgir l’escàndol del vídeo amb el polític en camisa i calçotets, no eren només uns segons d’imatges gravades amb un mòbil, com va ventilar la premsa, sinó 13 minuts de filmació.

El col·lectiu de travestís de la zona afirma ara que, a més de les còpies fetes en redaccions de diaris i editorials, també Brenda l’havia passat al seu ordinador.

Quan la Policia va arribar al pis del travestí, l’ordinador de la víctima estava ficat a la pila del lavabo, plena d’aigua i en cap lloc de l’apartament varen trobar el disc dur extern, on podia haver la còpia.

En els mesos successius, el vídeo va donar voltes per agències i editorials. L’editorial MSB (pertany al partit AB... aclarí el Sr. Martí), va retenir el

73 vídeo durant dues setmanes i al final l’esmentat president va manar comprar-lo i treure’l de la circulació.

Al mes que ve hi haurà eleccions i és un plat temptador. En el cos de Brenda no hi havia senyals de violència. A l’interior del cotxe, només una ampolla de whisky i dues maletes fetes, aparentment preparades per anar de viatge.

Els seus amics han explicat que volia marxar i, en certes ocasions, havia expressat desitjos suïcides. Una vegada acabada la tasca dels bombers, es va descobrir que en realitat — primera hipòtesi de la Policia— havia mort per inhalació de burundanga. No s’entén que Brenda no s’espavilés a obrir la porta... L’hi van impedir escapolir-se?

El relat exigeix rebobinar fins al diumenge anterior. A dos quarts d’onze de la nit, des d’aquest mateix punt de la Font dels Capellans de la Porta Romana, el Servei d’Emergències havia rebut una trucada: “Han pegat a un travestí”, va dir la veu.

Apartant la vista del fax i fent un incís en la lectura, el Caporal es va referir al fet, molt conegut, que en aquest lloc de la Urbanització es reuneixen, sense cap trava, els travestís i gais de l’entorn.

En aquell dia, els Mossos van trobar Brenda en evident estat d’alteració psicofísica a causa de la ingesta d’alcohol i amb cremades de cigarret per tot el cos. Mentre esperaven l’ambulància, a Brenda li agafà un atac d’histèria i començà a donar-se cops de cap contra un cotxe aparcat vora d’ella. Se la van emportar a urgències. En el comunicat consta que li havien pegat, li havien robat la bossa i el mòbil.

Per tant, el telèfon amb els possibles números dels clients, ha desaparegut. Entre ells, hi havia, segons les declaracions fetes per la Brenda dies després, polítics, futbolistes i gent important. “En venen molts per aquí...”, explicaven els travestís de la zona.

— Com se n’ha adonat -prosseguir el Sr. Martí-, estem davant d’una col·lecció de crims, que probablement, tinguin el mateix cap. Per això hi estem tan al damunt. Si en certs moments de la investigació necessitem fer-lo aparèixer, no cregui pas que sospitem de vostè. Necessitem un cap de turc fictici. No faci aquesta cara de preocupat Dr. Bosch. Des de bon principi està protegit pels nostres serveis d’investigació, té llibertat absoluta de fer i anar a

74 qualsevol part, sense comunicar-nos res, doncs el tenim ben localitzat i no ho fem perquè dubtem de vostè, sinó perquè vostè ens va donar la primera pista de l’afer i un toc d’atenció, que probablement,

no creiem que al

cervell

d’aquesta trama li faci massa gràcia la seva participació en aquesta pel·lícula.

— El cert és, que a mi tampoc em fa gràcia!

— Ho entenc, perfectament. Ara bé, no hem detectat cap moviment que es pugui fer sospitar que els assassins van per vostè...

— Si, clar, però no tenien també a la Gemma sota control des de que va sortir de la caserna dels Mossos? Quaranta vuit hores tancada a l’Aeroport, rondada per l’assassí... i morta al lavabo de dones per un home. Vol dir que això no em pot passar a mi? D’avui endavant, només orinaré al lavabo de casa!

—vaig dir aixecant una mica la veu.

— Evidentment, que va haver-hi un fatal error i, per la nostra part, imperdonable. Cal reconèixer-ho. No és pas una disculpa dir-li que aquest fet ens ha fet extremar més la seva protecció personal i familiar. —va dir l’home amb el cap cot.

— És que també tenen controlada a la meva dona?!

— Oh, clar! la seguretat no és limita a vostè sol i, a més, tractant-se que la seva muller treballa en un Hospital públic i de lliure circulació de centenars de persones tant de dia com de nit. —va afegir amb tota naturalitat el senyor Martí, el Caporal...

75

25

La mar és així. Mai se sap què arrossegarà a la platja. En ocasions, diposita nàufrags o centenars d'aneguets de goma. Però altres vegades deixa carregaments més inquietants. Aquest és el cas del que ha passat aquestes darreres setmanes a la costa del País Basc, on la marea ha arrossegat mitja dotzena de farcells plens de cocaïna. Una vegada sumat, el contingut dels paquets superava els 180 quilograms de droga: una bona partida.

Va ser el 6 de març passat quan un passejant va avisar l'Ertzaintza que un farcell havia estat arrossegat per la mar fins a la platja de Zarautz. En les hores que van seguir, la policia autònoma basca va rebre més trucades d'avís de vianants que havien visualitzat farcells: altres havien apareguts a les platges de Zumaia, Guetaria i Mutriku.

Hi varen descobrir que contenia cocaïna. En total, 130 quilos. Un mes més tard, a principis d'abril, la mar en va dipositar 50 quilos més a la costa biscaïna. Un farcell va quedar atrapat entre les roques del litoral de la localitat de Mendexa i va ser localitzat per l'equip que s'encarregava de netejar la cala, mentre que altres paquets van arribar a la platja de Bakio. És la primera vegada que veiem arribar a la costa paquets de droga, indiquen fonts de l'Ertzaintza, que van explicar a aquest diari que la cocaïna venia en pastilles perfectament folrades i impermeabilitzades dins de paquets de plàstic amb el logotip d'una marca veneçolana de menjar per a gossos. A més, amb aquests paquets, a la costa van arribar tres boies equipades amb localitzadors GPS. Malgrat la part anecdòtica de la troballa, l'Ertzaintza s'ha agafat molt seriosament l'aparició d'aquesta droga i manté oberta una investigació. Les boies amb GPS porten als investigadors a creure que la droga formava part d'una partida que havia sigut fondejada al mar. Primer, un vaixell nodrissa porta la droga, que es fica en una bossa de xarxa i s'enfonsa al mar. Els narcotraficants marquen el lloc amb una boia amb el GPS i, després, ells o altres membres del clan les van a buscar.

Els agents creuen que el temporal amb la grossa mar que va afectar la costa basca ha fet que la xarxa on l'havien col·locat es trenqués, s’alliberessin

76 les saques, que posteriorment, van ser arrossegades pel corrent i arribessin fins a la costa. L'Ertzaintza ha rastrejat part del litoral basc. Primer van buscar més farcells. Posteriorment, mar endins, una patrullera de la Guàrdia Civil i una altra de l'Ertzaintza van pentinar una àrea del Cantàbric a la recerca de boies que marquessin altres farcells de droga fondejats. Fonts de la policia basca van explicar, després d'analitzar els corrents, que la droga podia haver arribat des d'Astúries o, fins i tot, de Galícia. Coincidint suposadament amb el temporal, que segons el Servei de Meteorologia, havia pres la direcció NW. Si es confirmés que la droga ha estat fondejada davant de la costa basca, i no portada pel corrent, això indicaria que les màfies es desvien de la tradicional ruta gallega de desembarcament de coca i es desplacen, ara, cap al golf de Biscaia. D’aquí resulta fàcil utilitzar els antics Camins de Sant Jaume, que en forma de ventall poden passar a la resta dels principals nuclis de distribució d’Europa, mitjançà els falsos pelegrins que retornen a casa.

El subintendent de la Demarcació de Llevant del control viari dels productes tòxics acabà de llegir tot aquest protocol, que havia rebut de la Secció de Droga de la Interpol. Va passar per alt, que part dels assistents a aquella important reunió, s’havien escapat, mentalment, del present: en ocasions només assistien per poder entrar a la foto.

Per ell, era més important que a casa nostra, al nostre País, com va ressaltar amb un to de veu que va despertar a la majoria que havien quedat somnolents, que paral·lelament a aquest tràfic, s’han produït varis assassinats, que si bé moguts pel tràfic, no es pot descartar que es fa present, no tant sols un personatge directriu molt retorçat, sinó, que a més, capitaneja una banda molt perillosa de malfactors que amb facilitat s’infiltren en la societat.

— Creu Sr. Queralt, que aquesta banda té el suport dels nostres ciutadans?

— Suport total i cec, no! -gairebé no el deixa acabar el Subintendentperò la Societat viu mirant cap una altra banda. En canvi, senyalo a un estament social que s’ha fet cada dia més ostentós, que no sap controlar les seves particulars despeses, mentre que l’obrer de les respectives empreses que dirigeixen, presenta uns mínims vitals, que un dia o altre poden dinamitar els fonaments.

77 — Ara bé, Sr. Cruixells, també estarà d’acord, i vostè ho ha pogut comprovar des del seu Departament d’Hisenda, que l’actual control de l’Agència Tributària Catalana està evitant que molt d’aquest diner negre passi a través de construccions fantasmes i, com a resultat, tot acabaria soterrat...

— Sí. És evident l’exhaustiu treball de l’Agència... Però a on s’amaga el diner de la droga? Per la crisis del maó, faltarien molts maons per encobrir tants dòlars o euros i, aleshores, els bancs no tindrien problemes per aparcar el nombre creixent de pisos a vendre, després de recuperar-los, al marge de les hipoteques impagades i, en gran part, per culpa d’ells.

— Aquí, hi ha una baula que falta i que els economistes no se’n saben sortir... —ho esposa una veu que no s’havia sentit fins aquest moment.

— Si només fos aquesta! —apunta en sorna, el Sr. Martí.

—...el cert és que ara, ens demanen a nosaltres una simple col·laboració: per favor, trobeu-nos els criminals... i ho diuen en veu ben baixa, per no crear l’alarma social... i mai per la meva línia! —concreta el Cap de Comunicacions.

— No veu Sr. Llopis, que prompte entrem en període electoral i, al poble, abans de votar cal mimar-lo? —va dir-ho arrufant el nas.

— Tots aquests punts de vista els tenim que tenir en compte — interromp el Conseller d’Interior, Sr. Puigverd, que presidia la reunió—. Però, nosaltres la Policia del País, amb la opinió a favor o en contra dels polítics, dels mafiosos d’anar per casa, de la crisis, etc. etc. tenim l’obligació d’enxampar als criminals. Tots vostès tenen en el seu respectiu dossier les línies generals que cada Prefectura aplicarà segons el criteri i les circumstàncies que el moment obliguin, notificant tota novetat, el més ràpidament possible, a la Central coordinadora de Mafumet de la Muntanya, per la línea 0114.

78

26

Feia dies que Santiago no es trobava amb el seu veí del quint, el recomanat pel Sr. Martí. Li dolia molt no passar-li al Caporal, de tant en tant, alguna nota xifrada sobre en Roger Tibó, l’inquilí vigilat.

Després de passar una tarda mig endormiscat, llegint un antic número del National Geogràphic, va acabar adormit sense proposar-s’ho. D’aquí que es va despertar sobresaltat quan s’adonà que eren prop de mitjanit, que no havia sopat i estava completament desvetllat. Decidí sortí.

Aparca a prop de la Rambla, s’arriba a peu fins el Cosmos amb la intenció de trobar algú de la colla de coneguts, nois i noies ja un xic granadets, que a aquella hora hi feien cap, en espera d’anar a la disco... s’hi havia unanimitat.

Com casi sempre els va trobar discutint sense concretar res, trepitjantse les paraules entre si i quedant, en Santiago, al marge de no sap quina principal discussió. Aquest posat absent, li permet anar divagant per l’ambient que la terrassa de la cafeteria li ofereix. No cal insistir, que també intenta trobar, en un de les taules properes alguna noia de bon veure que s’identifiqui amb el seu posat i estat d’ànim. De moment, la qüestió del lligar és un fracàs.

Es deuen haver quedat a casa... pensa tot imprecís, mentre decanta la mirada en aquella taula de més enllà, on entreveu per entre els tertulians més properes, les cames ben perfilades i acabades per uns peus caçats per unes sabates de taló alt, vermelles. Al costat, un gos pastor blanc alemany, quedava immòbil i enquadrat per les cadires de més a prop.

La noia formava part d’un grup d’amics, heterogeni, que feien la seva gresca, si bé moderada, movent-se sovint de les seves cadires per buscar el respectiu gintònic a falta d’un servei de taules adient a les seves comandes.

Qui estaven immòbils –li va cridar l’atenció a Santiago-, eren les cames amb sabates vermelles i el gos pastor alemany.

Es va preguntar si algú d’aquell grup, podria ser el seu company de nit o un formal marit. No lluny d’ella, dos cadires més enllà, reposava amb un vas a la mà un home ben plantat, molt més gran, que en poques ocasions parlà. No va treure res en clar. Torna la mirada a les cames, en el moment que la noia

79 queda destapada per la taula veïna: vertaderament es fa veure i no el defrauda després d’haver valorat aquell apèndix del seu esvelt tipus, les llargues cames amb sabates vermelles.

El gos segueix immutable al seus peus, unit a la noia per una corretja que li ve del collar de cuiro, mig amagat pel llis pèl del ca. Santiago posa la mirada, més cap al gos que ella... En un moment, com si es volgués sostreure d’aquesta atracció, aixeca la vista cap la cara de la noia, repassant el seu cos, de d’alt a baix, cobert per un vestit d’estiu, ampla, també vermell, que li cau pel costat del seient. És en aquest precís moment, quan les mirades es troben en un temps que no passa d’un dispar de flash.

Santiago, nota un no sé què, que no concreta, però que ha fet retirar ràpidament la mirada i entrar en la conversa dels amics de taula, que li noten una certa confusió, motiu de fer comentaris sense solta.

Li sap greu haver interromput aquella comunicació, més psíquica que física, un plaer que no té res que veure amb l’amor... Li fa ràbia i no aguanta més estar-se quiet a la cadira. S’excusa per arribar-se a la barra de la cafeteria a buscar un altre whisky amb gel. El local està ple. Es queda recolzat a la barra i per entre el personal que entra i surt, pot observar sense ser vist, a la noia del vestit vermell i el seu gos assegut sobre les potes, immòbil, al seus peus. Si, és veritat, l’obsessiona aquell gos blanc...

Abona la consumició i es dirigeix al lavabos... al fons, a mà dreta i per l’escala... Es nota un xic carregat pel parell de whiskys, tirant curt, que ja porta aquest vespre. No té dificultat en baixar els esglaons, ni de enfrontar-se en quina de les dues portes que apareixen a l’esquerra, té que entrar: la petita figura blava... ho diu ben clar, Homes...

En sortir, es passa una aigua amb sabó per les mans i sent el trepig d’unes sabates amb taló d’agulla que baixen, amb lenta cadència, pels esglaons de fusta. A través del mirall, que reflexa l’escala darrera seu, apareix, esglaó rere esglaó, ara una sabata, ara l’altra, segueixen una i altra cama estilitzades fins més amunt del genoll, descoberts per un vestit vermell alçat per una fina mà per evitar trepitjar-lo... És ella, sense el gos.

Acaba d’eixugar-se les mans amb la tovalloleta de paper i, es retira a una banda per deixar-la passar. La noia es dirigeix al seu lavabo, que queda més a prop d’on es rentava les mans i, per una fracció de temps i d’espai, la

80 mà d’ella li passa just per la butxaca de l’americana de lli: és un gest casi imperceptible. No s’atura, ni Santiago s’ha n’adona pas que li ha deixat caure una nota.

Sortint del local i apropant-se a la taula del seu grup, una de les amigues li encén una cigarreta i s’asseu, intentant entrar a la conversa: queden per demà anar a l’estrena del vodevil argentí Shakespeare comprimit que es presenta per primer cop a Girona.

- Què ningú es retardi... a les 5 davant del Petit Teatre, a la plaça del Gra –alerta una ànima càndida i progre, que és la que ha tingut l’original idea.

Poc a poc, cada tertulià, sol o aparellat es retira. Santiago, sol i capbaix, es dirigeix al pàrquing on té el cotxe i abans d’encendre de nou la cigarreta que es manté apagada entre els dits, dóna una ullada a la terrassa i a la noia del vestit vermell. Està d’espatlles, així com el gos blanc. La mà de l’home més granadet del grup, ara s’asseu al seu costat, li toca el braç en un moviment indiferent.

Decideix encendre i, al buscar l’encenedor, es troba amb un paquet de llumins, propaganda del Cosmos, on hi llegeix, escrit a mà, demà 5 tarda carrer de Dalt 4 pis 5. No té dubte que li ha posat la noia de vermell. Està a punt de llançar les cerilles... però, de cop, li apareix a la memòria el Sr. Martí, el Cap de Policia d’aquí depèn i a qui té que comunicar, qualsevol detall sospitós o que surti de l’habitual esdevenir per on transcorre la seva monòtona vida.

Un silenciós crit de protesta interna li sorgeix, com alliberament d’aquell control policíac a que està sotmès. Per una ocasió se’n vol oblidar: la noia s’ho mareig, és fina, vesteix bé... la cama i aquella cuixa baixant l’escala... pesen massa en el desig. Considera impossible que l’enganxi, no hi ha amor... Serà l’esbarjo d’una tarda boja!

81

27

Dia següent. 16,45 h. Per aquella part de la ciutat no hi ha massa circulació. Hi pot arribar, molt a prop, amb el cotxe a tres o quatre portals abans. Amb tota naturalitat --si és natural el caminar d’un playboy de la Garrotxa trasplantat a la capital-- s’apropa al nº 4. El portal tancat... però el contestador automàtic li soluciona el problema. Són les cinc. Polsa 5è 1ª.

No tarda en sentir l’automatisme de l’obertura del portal, encara que ningú li ha preguntat, per l’intèrfon, qui era. Santiago empenya la porta de vidre i ferro que dóna pas a un vestíbul sota la minsa llum d’un fluorescent que parpelleja a punt d’esgotar-se. En té suficient per adonar-se, que a la bústia no apareix cap nom per sobre del pis i porta indicat. Un ascensor no massa ben conservat el puja, lentament, al 5è pis. En quan obra la porta i passa al replà, sent el lladruc d’aquell llop blanc i se’l imagina al costat del vestit vermell... Una veu femenina –d’ella?- el fa callar, fàcilment.

En el moment que va per polsar el timbre del pis, s’obre la porta. Si, és ella: esplèndida, vestida com ahir nit, amb el gos blanc assentat al seu costat, amb el collar de cuiro gruixut i la corretja, retinguda per la noia... Es miren.

Sense comentari, ella li entrega la corretja amb un gest decidit. En Santiago, no entén res i, a més, sent la veu d’un home, de dins del pis enfosquit.

- És ell?...

- Si, és ell –contesta la noia; i alçant un xic la veu, dirigint-se a Santiago- Feia estona que Comtú s’impacientava. Cal passejar-lo, coneix el camí, és intel·ligent i disciplinat... però no el provoquis. Deixa’t guiar i veuràs que ell mateix et portarà aquí casa, dins d’una hora...

El gos blanc es precipita amb tota la seva força retinguda al replà arrestant al mut i sobtat Santiago, agafat a la corretja per un nus corredís passat pel canell que li ha col·locat la noia, sense adonar-se... No sap quin paper està fent... Ella ja ha tancat la porta del pis...

Santiago i Comtú no tarden en sortir precipitadament al carrer.

82

28 - Ja et vaig advertir què et tenia localitzat. Amb l’experiència dels teus antecedents i el favor que la Justícia et fa, no veig el motiu perquè tens de prendre’t la vida pel teu compte, quan de moment, la teva vida no et pertany.

- ....

- N‘has sortit d’una, que a punt et podia costar la vida o uns quants anys més a Brians... i, en aquesta ocasió, t’haguessis tingut que oblidar de beneficis!... Com és possible que creguessis trobar un planillo tan fàcilment en una terrassa concorreguda de la ciutat amb una noia de bandera?... Pensa que tu només pots aspirar a una puta de prop de la Catedral!... Ah!... i així i tot, sempre amb el nostre coneixement del que et portes entre mans... Ho has entès?...

El Caporal Sr. Martí no s’avenia d’haver confiat amb en Santiago i que, fins a cert punt, hagués pogut sortir-ne bé de l’ensarronada que la parella del gos blanc -malaguanyat animal!-, li havien preparat per fer saltar la Prefectura de Policia dels Mossos d’Esquadra pels aires.

En quan, en Santiago i Comtú sortiren precipitadament de casa de la noia de vermell, el gos el va dirigir, forçant-lo, pel camí que volia, sense poderlo dominar, tant per la potència de l’animal, com per l’estat d’ànim que embargava al playboy de la Garrotxa, enllaçat al gos. Cal dir, que l’animal també estava dominat: en el collar hi duia un control teledirigit connectat a un xip al centre motriu dels lòbuls frontals, la zona prerolàndica del cervell. Pel corretatge hi passaven dues antenes: una connectada al xip que rebia els impulsos a través del GPS que el dirigia des de el pis del carrer de Dalt; i l’altra antena, serviria per fer estellar la carrega explosiva de l’interior del collar des del motorista amb el cas negre i visera enfosquida, que els seguia a una prudent distància.

No tardaren en arribar a la Prefectura del Pont Vell, en aquella zona de la ciutat, on bastant aïllada, es troba el Centre Policial de la capital. Com totes les Prefectures del País, a partir de la instauració i la reorganització dels Mossos d’Esquadra, gràcies al Conseller de Governació Sr. Josep Gomis, conten amb diverses Secciones per completar els serveis que presten a la

83 ciutadania. D’aquí, que la Secció Recerca de Droga i Explosius formava part de la Prefectura del Pont Vell i on un ensinistrat grup de quatre gossos pastor alemanys ronden, a l’entorn de la caserna, baix el control dels respectius mossos-ensinistradors.

L’eficàcia dels animals està ben provada, perquè trobant-se la Prefectura prop de la frontera, en moltes ocasions havien estat requerits quan es sospitava la presència d’una possible entrada, tant de droga com de terroristes, molt sovint aquests últims, de pas a nacions bananeres d’Amèrica Central i del Sud. Quan el gos policia, amb el seu lent caminar, traspassava casi per davant del portal exterior del pati de la Caserna, entreobert, fa un inesperat i forçat gest per deslligar-se del Mosso i es tira sobre el pigall blanc, que en aquell moment entrava junt amb Santiago, que feia un instant s’havia assolit lliurar-se del llaç corredís de la corretja que li segava el canell. Esgotat pel recorregut forçat pel gos de la noia, cau estirat a terra. El gos policia, ensumant la goma-2 del collar, es llança sobre el coll de l’intrús i una forta explosió fa trontollar tot l’entorn: els dos animals queden rebentats per l‘explosió però no hi ha desgràcies humanes. La moto que els seguia s’escapa en un res i no res.

84

29 Portat per l’afició a les pedres velles, com així les anomenaven els seus amics amb cert to burlesca, a la dèria que tenia el Dr. Ricart Bosch per l’Art Romànic, en general i, en particular, per aquelles capelles i ermites escampades pels indrets més insòlits de Catalunya, no podia eludir que de tant en tant fer una escapada muntanya amunt per cercar-les, sobretot, quan tenia referències d’alguna d’elles que encara no havia classificat.

Pràcticament, s’havia recorregut totes les comarques on la petjada del Romànic s’havia fet present. Així i tot, la orografia del País és tan accidentada, que moltes d’aquelles construccions li havien passat per alt en les seves constants excursions pel Principat.

No feia masses dies que el seu amic i professor de la Facultat d’Història Medieval de la Universitat de València, Rafel de Sant Andreu, li va demanar informació, però de primera mà, sobre la capella castellera de Sant Pere del Roc a Tor, al Pallars Sobirà. Clar, no li faltà pas temps per fer aquesta excursió i complaure’l.

Amb el càmping-car i la moto dins es va aturar a Llavorsí. Des d'aquí decideix seguir amb l’scooter, deixant aparcada la VW, per poder recorre més lliurement per entre els camins i els pobles de carrerons estrets.

De bon principi ja es va trobar amb una carretera que l'estaven arreglant, però, clar, de moment era un camí d'alta muntanya que, si no hagués estat per la moto no hagués pogut passar. Es dirigeix, directament, a Alins, a uns 11 km. més enllà de Llavorsí, on a la sortida hi ha la carretera a Àreu que, deixant-la a l'esquerra, segueix en direcció a Tor. Durant els primers quilòmetres encara són de bon passar. És una pista, en diuen carretera, molt freqüentada pels tot terreny, tant dels passavolants com dels veïns i contrabandistes. El control de la Guardia Civil, als quatre quilòmetres d'Alins, li confirma el comentari que li han fet de que és una de les rutes més antigues del contraban amb Andorra, passant pels colls de Cabús i de la Botella. Algú deu haver volgut esquivar als guàrdies, accelerant el cotxe, doncs el civil de torn té cura de les punxes metàl·liques que travessen la

85 carretera i que obliguen a parar. Un cop apartat l’obstacle, sense cap interrogatori, li permeten seguir el seu camí.

Passat un petit pont sobre la Noguera de Tor, la pista el fa posar en alerta per les fondes roderes que els cotxes han deixat al seu pas en dies de pluja i el fang facilita les relliscades. Als tres quilòmetres, apareix el desvio al poble de Norís que deixa per visitar-lo a la tornada. A més de no ser massa bo el camí, hi ha moments que es fa costerut i l’scooter, una Honda-100, en prou feines pot superar el desnivell, es calenta massa i es para: descansant uns minuts, de nou segueix rodant, però... empenyent-la de tant en tant.

En un revolt, poc abans d'arribar a Tor, es trobo el camí barrat per un ramat de cabres, que molt dòcilment s'aparten enfilant-se pel roquer davant de la seva presència motoritzada, mentre el pastor, crida al gos, que manyac s'ha li apropa.

El cabrer és un home enfosquit pel sol de muntanya i els anys han arrugat la seva pell: en quan inicien la conversa li diu, sense esperar massa, que té 86 anys. Al preguntar-li si viu a Tor, li fa saber que és de més avall i que fa més de trenta anys que hi resideix, tenint cura de les seves cabres...

- A part dels dies més dolents de l'hivern, la resta de l'any si viu molt be... Aquí l’hivern dura més mesos que allà baix i és molt més cru... –l’informe l’home.

Encara avui dia, en indrets situats en certes valls aïllades, no li estranya al Dr. Bosch, trobar-se amb personal que donen entendre el seu benestar en aquests apartats racons i que molts d'ells fa temps que no s'han apropat a la dita civilització... En més d’una ocasió ha preguntat, de manera més o menys diplomàtica, quina és la seva situació davant del fisc... Estan controlats?... Renoven el DNI?... Però mai n'ha tret l’aigua clara. Casi tots els preguntats, surten per la tangent.

- ...quan pugin els de baix, ja m'arreglaran els papers... no soc amic de la guàrdia civil... encara conservo els papers de la mili... la pensió m’he la guarden els fills per quan jo la necessiti... –són diferents explicacions, però amb un factor comú, la felicitat interior. Són d’envejar.

Hi ha 14 quilòmetres des d’Alins. Tor és un poble abandonat i sempre fou un dels nuclis més pobres, teòricament, d'aquesta comarca, doncs el clima fred i la presència de la neu, queda bloquejat molts mesos de l'any.

86 Una atrotinada, avui dia, església baix l’advocació de Sant Pere fou bastida al mig del poble, a la vora del camí que mena a Andorra. No es cita l’església en cap document fins el segle XV, quan va passar a ser parròquia per herència de la de Sant Pere del Roc, situada més amunt, en un turó i que només en queden restes. És aquí, on té que pujar el metge arqueòleg.

L'actual parròquia de Tor segueix els mateixos passos que la del cim, doncs per arreu s'obren esquerdes sense reparar, l'herba es fa present en molts racons del seu interior i els esbarzers confirmen que des de fa temps no s'hi ha habitat pas. És una construcció d'una sola nau, casi quadrada, amb un embigat de fusta, tapat per una teulada que deixa veure la foscor d’un cel ombrívol i amenaçador de tempesta. L'absis rectangular, queda a llevant i, a la banda de l'epístola, hi ha una cambra que es deuria utilitzar com a sagristia. A la banda de l'evangeli s'aixeca el campanar de torre, de planta quadrada, amb quatre nivells d'obertures i les campanes s'encabien en la part més alta. Ara no hi ha campanes. La portalada d’arc de mig punt i adovellat s'obre al mur de ponent resguardada per un senzill guardapols. Es una construcció del segle XI. L’any 1997 va aparèixer el nom i algunes fotografies del poble de Tor per les televisions del País, arran d’uns fets poc aclarits, incloent tres assassinats (fins a cert punt relacionats entre si) i dos morts més: un noi que es va ofegar al caure al riu i un altre que aparegué penjat per suïcidi, segons informaren els diaris.

Rondant per aquelles ruïnes, el Dr. Bosch es va trobar amb una colla de nois i noies, que li explicaren l’accident d’aquells nois ofegats i no els hi va faltar el sentit de l’ humor negre: - El cadàver d’un d’ells el vàrem rescatar del riu i el penjàrem perquè s’assequés... No pas que s’hagués suïcidat, com es va dir per la ràdio.

87

30

La Vall de Tor ha estat sempre un camí a través del Coll de Cabús, tant pel contraban amb el País veí, com a pas de persones: maquis, jueus i nazis.

Això, clar, ha comportat competència comercial, reaccions guerreres frustrades, escapades ètniques i fugides de polítics compromesos. Cal afegir-hi una probable inversió immobiliària. Conseqüència immediata: robo i assassinats.

El contraban és un medi de vida molt propi de la gent fronterera i que, sembla ser, es va desenvolupar en major escala des que les nacions van dibuixar en els mapes, amb un rotulador més gruixut, les fronteres dels respectius estats. Mai ha estat malvist pels veïns de la ratlla, només la gendarmeria o la guàrdia civil l’ha perseguit... fins a cert punt. Quan no s’han posat d’acord aquests dos contrincants, contrabandistes i guàrdies, o dues colles de contrabandistes es disputaven un mateix pas, la sang s’ha fet present, però cap bàndol ha escarmentat.

Després de la diàspora republicana en el 1939 i quan els franquistes donaven per fet que dominaven el País, conquerit per les armes i creien que era un cotarro, exclusivament de la seva propietat, aparegueren en diversos punts dels Pirineus grups de guerrillers, els maquis, formats a França i Andorra que, amb més bona voluntat que efectivitat guerrera, de tant en tant feien moure a l’exèrcit del dictador. Sovint, el personal dels pobles de l’alta muntanya es trobava entre els dos focs, no tant sols el de les bales, sinó també el simpatitzant. Les colles de contrabandistes es van veure barrejades amb els escamots d’alliberació, els maquis. Les baixes, d’una i de l’altra banda no foren poques. Aleshores, aparegueren les revenges, tant partint dels mateixos interessats com dels veïns dels pobles que rebien les conseqüències d’aquella guerra silenciada.

Al mateix temps, l’ocupació de mig Europa per part dels nazis i la persecució que patiren els jueus, va fer que Andorra i Catalunya aparegueren com a receptors d’aquells perseguits. La majoria contractaven a les mateixes colles contrabandistes per fer-los passar pels colls de muntanya que coneixien pam a pam. Ara bé, consta que molts dels guies coneixien les possibilitats

88 econòmiques dels seus pupils i que, alguns d’ells, no varen arribar al destí pactat per haver sigut abandonats o assassinats i robats.

Un altre punt de fricció de bon tros del Pirineus ha estat l’especulació immobiliària. Si bé no està comprovat que la presència d’un assassinat hagués fet canviar d’opinió a més d’un propietari poc dòcil davant de les propostes urbanístiques d’un grup financer, si s’ha donat la coincidència que l’aparició d’una foc espontani en tal o qual indret puntual ha fet entrar en raó a més d’un pagès, que a continuació, ho ha vist clar.

De tot aquest tràngol que la muntanya de Tor ha sofert, s’ha comptabilitzat un nombre d’assassinats oficials, que la fan única. S’ha parlat d’assassinats oficials per diferenciar-los dels anònims, fins a cert punt: els maquis, contrabandistes, guàrdies, jueus i nazis... Un grup a part, el constitueixen els anomenats hippies que, pels indrets apartats del País, són els coneguts neorurals o perduts. D’aquests, també, es comptabilitzen algunes baixes tant per excés de consum de droga, com per altercats i accidents fortuïts baix l’efecte de la barreja de les herbes i l’alcohol.

La dramàtica història de Tor comença –de cara al públic- en els anys en que la presència dels maquis sovinteja per la Vall, hi ha la corresponent fricció amb les colles dels pacífics contrabandistes i la necessitat per la supervivència dels guerrillers va a càrrec, amb exigències, dels soferts veïns del poble. La Guàrdia Civil intenta tallar l’aportació econòmica i la intendència a que es veu obligada la població a participar a contra cor, en moltes ocasions.

Arriba un dia, que un veí –no localitzat--, cansat de la presència incòmode dels exigents guerrillers, col·labora amb la Benemèrita i fa el corresponent xivataso, desencadenant una batalla campal quedant malparats la major part dels maquis i algun que altre civil.

El poble també rep. S’han cremat cinc cases i com sigui que la por es fa present i les condicions d’habitabilitat cada dia són menys favorables (la pista d’arribada ha quedat malparada; no hi ha escola pels pocs infants; és fa difícil la convivència; no sempre tenen a mà al metge; etc.), i dia rere dia les famílies abandonen els habitatges, si bé no la propietat.

Dels pocs membres dels maquis que varen poder escapolir-se, salvant la vida, de l’enfrontament amb la Guàrdia Civil, alertada per un veí de Tor, n’hi ha un parell de guerrillers que juren venjar-se. Molts es pregunten si foren ells,

89 qui trobant-lo sol l’assassinaren a sang freda... o, potser, per un ajust de comptes per una fallida de tràfic d’armes... La versió més popular sembla ser aquesta.

Anys enrere, a finals del segle XIX, es va establí el Codi Civil, quan encara el poble i la muntanya de Tor era un indret idíl·lic i el caps de casa d’aquells anys estaven ben avinguts. Per ser el Codi un grapat de lleis que podien fer perillar la propietat de les seves terres, les tretze famílies residents i propietàries de Tor, constitueixen l’anomenada Sociedad de Condueños, amb la condició que per ser amos de la muntanya es tenia que tenir encès el foc tot l’any, és a dir, viure-hi.

A l’any 1976, apareix un empresari andorrà a Tor oferint muntar una estació d’esquí com a continuació de la de Pal i d’Arinsal del país veí. Dos veïns que es consideren els únics propietaris perquè al·leguen que hi viuen tot l’any, li van donar suport i li arrenden la muntanya. No es tarda massa en presentar querella per part dels altres copropietaris que no hi viuen i que s’hi s’oposen a la iniciativa. Cada part, tira pel dret amb les seves iniciatives.

L’andorrà construeix la carretera de Pals al Coll de Cabús; un altre interessat impedeix el pas pel camí de La Rabassa al Coll, doncs passa per la seva finca particular; per part de la majoria dels veïns es venen la fusta de la muntanya; cada cacic es presenta amb el seus guardaespatlles particulars (entre ells, un ex guàrdia civil armat), etc. etc.

Amb aquest clima, s’escalfa l’ambient social del petit poble i s’arriba un dia de l’any 1980 que, accidentalment, els dos guardaespatlles de l’andorrà maten a dos dels treballadors del cacic de Tor, que encapçalava l’oposició.

Foren condemnats a set i vuit anys de presó i a indemnitzar a les famílies de les víctimes.

La disbauxa legal i els recursos segueixen i tenen que passar 15 anys perquè el jutge de Tremp concreti a qui pertanyen les terres de Tor. La sentència dóna l’exclusiva propietat a qui ha demostrat que hi viu tot l’any. Cinc mesos després, apareix mort i podrit a casa seva un propietari: l’havien apallissat, escanyat amb un cable metàl·lic i fracturat el crani. Acusen a dos perdularis que són condemnats, però als catorze mesos d’empresonats queden absolts perquè no s’ha demostrar la veracitat de l’acusador, un pastor, solitari, extret del submón de perdularis de més avall. Aquí, és quan apareixen altres

90 possibles autors: venjança per part d’una cordada de jueus o nazis que sobrevisqueren a l’extermini quan s’escapolien de França?...

Els veïns de Tor interposen un recurs contra la sentència de Tremp.

L’Audiència de Lleida determina que la muntanya és comunal. Nou recurs davant del Suprem que per defectes de forma anul·la la sentència. De nou l’Audiència de Lleida considera que la muntanya és dels hereus d’aquella Sociedad de Condueños, però els propietaris més afectats, que consideren que ells hi viuen tot l’any, presenten nou recurs...

Anys més tard, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ratifica la sentència de l’Audiència de Lleida. Legalment, la propietat de la muntanya de Tor ha quedat definitivament situada. Però, segueix sense aclarir qui són els autors dels assassinats.

Dins de l’abandonat poble, a l’altra banda del rierol, en surt un camí només practicable a peu que, pujant muntanya amunt, s’arriba a les ruïnes del Castell i de la capella de Sant Pere del Roc, fita de l’exploració del dia d’avui que, el Dr. Bosch portava a terme.

El Castell i l’església queden dins del mur amb restes d’un despoblat.

El Castell és de planta quadrada amb quatre torres malmeses en cada angle i de base un xic atalussada. En els murs s’hi obren espitlleres a diferents nivells, tant a les muralles com a les torres i, en algunes de les finestres, rematades per arcs monolítics.

A uns 50 metres del Castell i al costat de l’espadat es troba l’esmentada capella, de la que només en resta el mur de tramuntana i casi tot l’absis, que presenta

una

externa

decoració

d’arcuacions llombardes

aparellades i separades per lesenes. En el centre s’hi obre una finestra central de doble esqueixada. La portalada, es trobava en el mur de migjorn i era d’arc de mig punt adovellat, com es pot deduir de les dovelles que queden espargides.

Portat per la seva inquietud davant d’aquestes restes medievals que li donen la impressió d’un prompte enfonsament per la desídia que mostra la manca de reparacions, el metge es capfica en prendre apunts i fotografies, voltant d’ací i d’allà.

Introduint-se en dificultat i risc per entre l’enrunada nau, arriba a la part que queda del presbiteri, on es troben restes escadussers de pintura mural: n’hi

91 havien més (tres apòstols amb els peus nus damunt d’una banda horitzontal i la figura d’un genet amb capa i encaputxat) que en el seu dia passaren al Museu Nacional d’Art. Satisfet de poder fer una troballa com aquesta, s’havia proveït d’aigua a fi de ressaltar les imatges per poder quedar més nítides en la fotografies.

Valorant que avui dia pocs murals resten in situ, es va absorbir en captar les diverses figures en tots els angles i diferents aproximacions possibles... fins que, en un moment de distracció, trepitja una llosa inestable que, balancejantse, el precipita a la cripta situada sota el presbiteri, sense cap entrada original que hagués identificat al començar la visita.

Al no haver-hi massa alçada, la caiguda no va tenir més conseqüència que la impressió d’haver perdut l’equilibri i trobar-se en un habitacle enfosquit, sorprenent i desconegut. De moment, va quedar quiet, mentre la vista s’adaptava a la foscor, però promptament va passar l’enlluernament, pel dia que feia, ennuvolat i presagi d’una imminent tempesta, d’aquelles que sense tardà massa, es presenta per l’alta muntanya.

En quan és posà dret, va comprovar que cap os estava trencat. Es trobava en un lloc de sostre baix i d’estretes dimensions i, en una banda, un altar de pedra. No hi havia pas cap dubte que era la cripta de l’església. Li va cridar l’atenció l’ordre en que es trobava aquella cambra. Tant els murs com el paviment deurien haver estat arranjats de feia poc temps. Una vella taula de fusta mal polida quedava en un altre racó i dos curts bancs, també de fusta, la completaven. Damunt la taula es trobava un llum de petroli, així com un encenedor Bic, a tocar: ho va aprofitar per encendre’l i acabar de veure millor tot el conjunt.

Amb la claror se n’adona, que es tracta d’una cambra recentment habitada, amb un catre i el sac de dormir, una caixa amb botelles de vi, una d’oberta i, en el mur de l’altra banda, compte sis caixes allargades i apilonades amb ordre... D’immediat se l’hi va ocorre pensar com sortiria d’aquella ratonera a la que havia anat a parar... És que a dir veritat, al veure les caixes allargades, se li va presentar de sobte, com el dispar d’un flash, que ben bé podria tractar-se d’un amagatall d’armes i no li va fer gens de gràcia, trobar-se de nou ficat en un embolic com el del Pont de fusta, quan sense ser tafaner, va veure com llançaven al riu el

92 cos d’aquella noia... els dispars contra la furgoneta... la desaparició del cos de la noia... els assassinats... el Caporal Sr. Martí...

No ho va pas dubtar. Posa la taula sota l’obertura del sostre per on havia caigut i ajudat per un dels bancs, assoleix treure mig cos i, amb una empenta dels braços, queda assegut a la vora del forat. Aleshores, se’n recorda que s’ha deixat la màquina de fotografiar. No pot perdre tanta documentació i torna a ficar-se a la cripta, però aquesta vegada utilitzant una entrada menys traumàtica: la taula i el banc. No tant sols recupera la màquina, sinó que a més, fa les corresponents fotos de la cripta i, com no, de les caixes.

Sense valorar cap més detall que pogués haver-hi pel seu interès i mirant a una banda a l’altra, per si algú l’hagués vist entrar o sortir de la ratonera, corre corriol a baix en busca de la moto que havia deixat aparcada al començament del camí i s’entorna, pista avall cap a Alins.

93

31 - Vostè no tenia cap informació de l’existència de la cripta?... Sap què ens ha posat en una de les pistes que fa temps havíem perdut, no tant sols a nivell del nostre Cos de Seguretat, sinó incloent a la Gendarmeria francesa i d’Andorra?...

- L’única informació que em va arribar fou la del Prof. Sant Andreu, de València, i es va limitar a un nivell professional, pel nostre interès comú per l’Arqueologia... És un home ben situat a nivell acadèmic, fugisser de la política i, per la seva avançada edat, no crec que tingui cap interès per pertànyer en cap cop d’estat...

- Des del primer moment que vostè Dr. Bosc va entrar a les ruïnes, els traficants el tenien localitzat i van esperar per quin camí seguiria en sortir de la cripta, on va caure. Deurien captar la seva innocència i, així, evitarien fer massa soroll. Quan, es dirigí, a corre cuita cap a Alins, amb les mans buides, sense cap prova, no s’ho pensaren dues vegades per retirar part del material...

- ...el que no comprenc, perquè no es van abalançar sobre meu per retenir la màquina de fotografiar...

- Les fotos només ens serveixen per mostrar-nos l’existència d’una banda de traficants, parlar-ne amb els francesos i prendre’ns en molta serietat que en aquesta contrada existeix un camí de pas important de contrabandistes a l’engròs, que fins ara ens hem limitat a considerar-lo en referència a Centre i Sud Amèrica.

El Caporal Sr. Martí, va creure des del primer moment amb la innocència del Dr. Bosc i, que si fora necessari, sempre podria comptar amb ell per confirmar l’autenticitat de les fotografies que li havia lliurat, doncs els contrabandistes havien buidat la cripta.

Les policies de França i Catalunya havien posat interès en aquesta casual troballa, doncs radicava en el fet que, des de un temps ençà, el Servei d’Espionatge dels dos països tenien coneixement de l’existència d’un moviment radical de la ultradreta amb un fort contingent de personal situat en les altes esferes de la política de Madrid. Es deia que, inclòs el President de la

94 República hi estava imbricat, junt amb un secretari tècnic del partit del govern dedicat al suborn mitjançà tapar la boca amb sobres replens d’euros.

El cert era que el tràfic d’armes, no anava sol. Paral·lelament, la ultradreta s’havia associat a la màfia siciliana, tant per rebre el primer suport tàctic, com per poder situar, més endavant, dins dels resultats de la política del país als capdavanters de l’organització. Es seguiria el mateix camí que el primer ministre italià assolí per guanyar les eleccions amb la majoria absoluta, que tant va beneficiar a la màfia.

En un comunicat rebut del Cap de la Gendarmeria dels Pirineus Orientals, preguntaven i, potser més que preguntar, insinuaven la possibilitat de certa connexió amb els fets, darrerament succeïts a la regió fronterera del nordest de la vegueria de Bescantó on els assassinats, la droga i el tràfic de bagasses es donaven la mà. El que més destacava era el tipus d’assassinats, a l’estil sicilià, en relació al poc volum de droga i noies com a mercaderia de canvi.

Els francesos, sospitaven que tenia que haver pel mig de tot aquest enrenou, un tràfic més rentable

amb una finalitat

entroncada

amb

l’enderrocament del govern català i fer-se present la branca franquista nazi arrelada al sud de França i, sobretot, entre els polítics de Madrid.

Lligant caps i referències d’un passat franquista proper al personal que, als Mossos d’Esquadra els hi havia arribat dels caps de la Urbanització, amb la destacada Melisa del Departament de Foment del govern de Madrid i, el no menys destacat ultradretà Giorgio Salvatore, molt relacionat amb el Dictador italià, als portaren a investigar més profundament, el per què els detinguts i acusats de la operació Pont de Fusta, havien estat alliberats amb una ridícula fiança, encara que passaven a un control periòdic davant del jutge... Hi deuria haver algun motiu més, que la Policia, portava entre mans, per fer-se amb els caps, fins ara treballant a l’ombra.

Amb aquest plantejament, els Mossos d’Esquadra, varen iniciar pel seu compte un assetjament al llistat d’individus que havien estat implicats en l’afer Pont de Fusta des del principi posat en evidència pel Dr. Bosc –accidentalment, clar està-- fins el descobriment de la cripta de Tor, passant pels successius assassinats i l’atemptat a la Caserna de Girona.

95 Ara bé, aquesta bona iniciativa es va parar de cop. Havien estat assassinats varis components de la banda. Com implicats sospitosos sense poder-los senyalar com a criminals, el llistat quedava reduït a Roger Tibó (imputat immobiliari); Giorgio Salvatore, el mafiós sicilià (sospitós); Dino, l’assassí veneçolà a sou d’en Roger Tibó; la noia del vestit vermell i el seu company (que s’havien escapolit, després de l’atemptat); Pau Tibó, l’oncle d’en Roger, que va passar a viure a Tírvia; i la Melisa, acusada de malversació de fons governamentals del veí país.

D’aquest cabdell heterogeni calia extreure un dels fils, malgrat que només fos el darrer de la cua, doncs era notori que la trama estava molt ben organitzada de manera que la inter relació no es feia aparent. Però, era evident que una baula els tenia que unir. Repassant un per un i valorant quin possible paper tenia cadascú dins l’organització, el Sr. Martí va proposar concentrà l’atenció amb el que, de moment, no semblava pas tenir massa protagonisme.

Es referia a Pau Tibó, l’oncle d’en Roger Tibó, que vivia a Tírvia on regentava un supermercat. En un determinat temps estava associat amb el seu germà, en Roman, en una empresa agrícola d’endívies ubicada a Arcavell, a l’Alt Urgell, també, molt a prop de la frontera amb Andorra: massa casualitat.

Arcavell queda arrapat a la pendent de la muntanya i encarat a la solana. En els anys de després de la guerra civil del 1936, per la manca de cafè s’utilitzaven les arrels de la xicória per substituir o falsificar el cafè, barrejant-lo amb el que passaven d’Andorra. Antigament les xicoires, també, anomenades endívies, les lligaven de manera que el sol no pogués arribar al seu cor i, d’aquesta manera, s’emblanquien les fulles, resultant una planta substituta de l’escarola. De quan es va importar de Bèlgica la llavor de l’hortalissa, el whitleaf, la fulla blanca, avui tothom la coneix com a endívia.

El Cap dels Mossos d’Esquadra, Sr. Martí, va afegir, a la reunió dels Caps comarcals, que havia estat parlant amb determinats personatges de la seva demarcació i tenia la clara sensació que existia un partit, a la clandestinitat, que aprofitava la debilitat del Govern en qüestions d’immigració.

Era notori que molts llocs de treball anaven a parar a mans dels moros; les ajudes socials a aquests, absorbien els pressupostos de l’estat i, així, successivament, s’iniciava la presència, subtil però efectiva d’una invasió

96 estrangera, que l’habilitat política del govern de Madrid, aprofitaria per introduir els neonazis servint-se de la palanca dels immigrants... no d’Àfrica.

Vista la situació dins d’aquest context, era fàcil que la població recolzés tot tipus de moviment que afavorís el treball i la tradició, sobretot, si s’arribava a aquest punt no exposant massa del seu patrimoni. Semblava que el pactisme tradicional del poble català es feia, un cop més, present.

Doncs bé, amb aquesta informació, que el caporal els hi va donar a l’equip policíac per afrontar el moment crític en que es trobaven, varen lligar caps sobre el paper que el tal germà agrícola hagués establert la seva empresa en aquell punt proper de la frontera.

- Ens tenim que fer càrrec que si bé hi ha crims perfectes aparentment, no és pas per mèrit dels assassins. Han tingut circumstàncies, sobretot polítiques, que els han afavorit. Per aquesta direcció ens tenim que dirigir, a fi d’assolir el nostre treball de defensar al ciutadà.

Tot aquest plantejament de bones intencions es posava sobre la taula en la reunió dels Caps de la Policia del RPM Nord com a conseqüència del malestar observat en certs sectors, quan els acusats eren conduits al jutjats i resultava difícil que un jurat popular declarés culpable a un sospitós.

97

32 De quan el Caporal Sr. Martí va estar parlant amb el Dr. Bosch de l’afer de la cripta de Tor, el metge no en va sortir massa convençut de les deduccions a que el Cap de la Policia catalana havia arribat o, al menys, del que li havia explicat, doncs tenia la impressió que sempre es deixava algun detall al tinter.

Mentre l’escoltava i en dies següents, va estar pensant i donant voltes al que sabia de la història propera del poble de Tor. No es citava en cap comentari que havia recollit per Alins, de l’existència d’un tràfic amb relació a les misterioses caixes trobades a la cripta de la capella de Sant Pere del Roc, ni abans, ni després del escorcoll fracassat que els Mossos havien fet i que havia sigut molt aparent la seva presència en aquella vall. Acceptant que es trobava un xic atabalat amb tants fets i informacions molt dispars des d’aquella nit al Pont de Fusta, es va posar a reflexionar com a metge, que davant d’un tractament que no concordava amb el diagnòstic que s’havia establert, el millor camí era començar de nou, valorant cada símptoma, un per un, i no precipitarse abans d’hora amb diagnòstics provisionals, que ho enfosqueixen tot.

Amb aquest garbuix d’idees, un migdia es va arribar a casa del seu amic el Dr. Roca, sense cap idea massa concreta, però intuïa que d’ell en podria obtindre no sé pas què...

Del mateix portal, el va trocar pel mòbil, si el podia rebre en aquell moment. En Roca, clar, es va mostrar molt satisfet de la visita.

El Dr. Bosc no va deixar passar més de cinc minuts en polsar el contestador del portal i la veu de l’amic li va donar pas. L’edifici, era una construcció de principi del passat segle XX, tenia el caire modernista de la major part de les cases bastides a la Rambla, si bé retocat l’interior amb postissos actualitzats i de bon gust, sense desentonar amb la decoració original. Volent o no, mentre l’ascensor al portava al cinquè pis, es va preguntar d’on provenia aquell nivell de vida que el seu amic ostentava pel lloc on vivia...

El mateix Roca va obrir la porta de l’ascensor i no va poder acabar de contestar-se.

Amb pas decidit, passaren pel rebedor, on un parell de quadres d’en Mir penjaven de la paret d’enfront de la porta d’entrada. Les altres dues portes,

98 contraposades, hi penjaven cortines de vellut i una llum tamisada envoltava la cambra, així com també es repetia pel curt passadís fins a l’entrada al despatx.

Aquest, no era pas el despatx d’un metge. El Dr. Roca, ja feia un parell d’anys que s’havia jubilat. Ampla, decoració un xic carregada de pintures de firmes conegudes, antigues i actuals, que en Ricart va reconèixer de seguida, amb un ampli finestral per on la llum entrava generosament i la panoràmica sobre part de la ciutat i el parc feia l’enveja de tot visitant.

Asseguts en sellons de pell, que per còmodes no desentonaven amb el conjunt, en Bosch no va poder evitar de felicitar-lo, tant per la qualitat material, com pel bon gust de la posada en escena... i, sense esperar, l’agraïment del complit, passà al tema que el subconscient el portava a visitar al seu amic.

- Com ja n’estàs assabentat, Josep, m’he trobat sense proposar-m’ho embolicat amb uns temes aliens dels que, de moment, n’he sortit ben parat. Per motius de la meva afició al romànic i a petició d’un amic del Departament d’Arqueologia de la Facultat de València, em vaig traslladar fins al poble de Tor, al Pallars Sobirà...

- Si. El conec, però, ara, està més ben comunicat per Andorra.

- Resulta, que en els primers dos dies que vaig fer estada a Alins em van assabentar de la història dels darrers anys del poble de Tor, protagonitzats per maquis, pagesos malcarats, especuladors immobiliaris, guàrdies civils corruptes, venjances i, tot barrejat, amb el pas de jueus i nazis escapolint-se dels seus perseguidors polítics...

- Si... tots aquests aldarulls varen ser ventilats per la premsa, sense atendre’s massa a la realitat. Per quina raó t’interesses, ara, per la història contemporània?... Creia que no t’havies mogut mai de les pedres velles.

- De quan treballàvem a l’Hospital, --va recordar-li en Ricard-- ens havíem reunit amb amics i companys a Meranges, a casa teva, i s’explicaven les anècdotes sobre el pas, pels diferents indrets dels Pirineus, de quan els maquis s’organitzaven per lluitar contra l’exèrcit d’en Franco...

- ... i més tard, en veure que Alemanya perdia la guerra, els nazis amb possibilitats, també feren us dels diferents colls de la muntanya, per entrar a Catalunya i sortir disparats cap Sud Amèrica –afegí, sense titubeig, en Roca--.

Tots aquest coneixement de la muntanya em ve de passar els estius a la finca que els meus pares tenien a la Cerdanya i d’on partíem amb els amics i gent

99 del poble fent excursions de dos o tres dies, seguint els camins, que en deien, dels maquis, però mai se’n parlava dels alemanys.

- A què era degut aquest silenci o què motivava que entre vosaltres, nois estiuejants i del poble, es passés per alt una anècdota com aquesta, amb una guerra recent i molt sagnant, coneguda per tothom i amb alemanys i jueus fugitius? –inquirí en Ricart Bosch.

- El contraban habitual, d’envergadura moderada, en els pobles propers a la ratlla és acceptat com un fet de cada dia, inclòs, es respecten els passos que cada colla, amb el temps, s’han apropiat com a seus. No tant sols per seguir-los, sinó també perquè prop d’ells es trobaven les coves i balmes, cobertes d’esbarzers i matolls, que servien d’amagatall dels farcells i, en certes ocasions, dels mateixos homes i dones de la colla, quan apareixia un escamot de la guàrdia civil manat per un sergent no suficientment untat...

- Aquestes mateixes colles de contrabandistes dirigien als nazis pels colls menys transitats? –en Ricard estava obsessionat per aquest detall.

- D’un bon principi, el pas dels jueus perseguits per la Gestapo estava organitzat des de l’interior d’Europa i a una escala econòmica, que deixava en ridícul al contrabandista de poble. Pensa, que en quan la família jueva o el grup, entrava ja en terra catalana, la seva vida ja no tenia valor si es presentava el mínim perill pels guies o, havien valorat, durant el camí, que eren portadors de determinada quantitat de divises: molts foren assassinats a sang freda o, malalts, eren abandonats a l’intempèrie de la nit de tempesta i neu.

Eren guies mercenaris contractats en els territoris d’origen.

- Aquesta experiència –comenta en Ricart-- deuria servir per la tercera onada de nouvinguts a aquelles valls...

- Si et refereixes als nazis que van esquivar el tribunal de Nuremberg a corre-cuita, fins a cert punt és possible –intenta aclarir en Josep Roca--. Abans de la caiguda d’Alemanya, feia mesos que molts dels compromesos amb la ideologia nazi ja s’havien organitzat una retirada, que reunia la seguretat casi absoluta, tant per les seves persones i família, com pel seu capital en metàl·lic, col·locat en determinats bancs del Paraguai, Uruguai i Argentina, i en obres d’art.

- D’aquestes obres d’art, què en saps del camí que seguiren? – s’interessà el Dr. Bosch.

100 - D’aquí neix el silenci del que et parlava abans. Molts dels nazis integrats en la mentalitat de Hitler, s’ha n’adonaren en els últims anys de la desfeta, del fracàs imminent. Amb aquell esperit de rapinyaire que els dominava pel dret de conquesta, buidaren museus i col·leccions particulars de molts països d’Europa, com a Catalunya, també, van fer-ho els afavorits per en Franco escurant tot el que trobaven a mà. Aleshores, ben envelades les valuoses peces, els nazis les traslladaren en camions del propi Reich, cap el sud de França per ser amagades en punts concrets de les valls dels Pirineus, tant del vessant francès, com del català, en espera de recollir-les en el seu moment oportú.

- Això em recorda les incursions que la Gestapo va fer a l’entorn de Montsegur, cercant el Sant Grial, el tresor, que com s’ha dit tantes vegades, els Càtars amagaren en una de les coves de la muntanya, abans d’entregar-se i ser cremats despiadadament per les forces militars de Roma i del rei francès.

- Exacte! –afegeix en Roca-- però amb la diferència que el tresor nazi existia com a realitat material i que molts, no nazis, entre ells veïns de la frontera d’una i altra banda, s’han aprofitat i, coneixent el terreny, no els hi fou difícil localitzar els amagatalls.

- Precisament, aquí puc donar-te certa informació, que en part, enllaça amb el que m’acabes d’explicar... fins a cert punt. Resulta que estant a Tor em vaig arribar a la capella castellera de Sant Pere del Roc, al cim de la carena...

La deus conèixer, no?...

- A Tor hi he estat, però per assolir aquell cim, ho vaig trobar massa costerut i m’he quedat amb les ganes d’arribar-m’hi – es lamenta en Josep.

- Doncs bé, accidentalment vaig caure a la cripta de la capella.

Recuperat de l’ensurt i sense cap trencadissa d’ossos, vaig topar-me amb unes caixes allargades i ben apilotonades. De moment, vaig pensar amb un contraban d’armes. Esverat per les anècdotes que he passat, ho diré així, vaig retornar cap a casa, si bé ho vaig comunicar immediatament al Caporal dels Mossos. Baix el diagnòstic d’un probable tràfic d’armes i el fracassat escorcoll, no n’he sabut res més... però, és que tampoc ho he preguntat.

- I què et porta, ara a interessar-te per aquest tema?

- He estat pensant, que si s’està parlant de tot tipus de contraban, per què cap veí d’Alins, ni menys les tres o quatre persones que a Tor hi vaig

101 parlar, mai em feren esment dels jueus o nazis que passaven per aquells punts de la muntanya... i degut a tot el que ens contaves a l’Hospital sobre ells, a més del que acabes d’explicar-me, et pregunto, és possible que aquelles caixes guardessin pintures o altres obres d’art requisades pels homes del Reich?

- Sigui perquè em vaig especialitzar, deixem-ho dir així, amb aquest tema del que, inclòs, he escrit el llibre El tresor dels Nazis, he tingut bastant problemes o excés d’interessats amb els tresors. És clar, que he arribat a certa conclusió, que a l’entorn de tot això s’hi ha barrejat, un gran contraban de droga i, no excloc, tracta de blanques... –l’informa el Dr. Costa.

- N’has sentit parlar de la família Tibó?... Un d’ells tira de beta amb immobiliàries fallides, deixant a l’estacada als propietaris que han avançat els pagaments i, en el pitjor del cas, associat a un mafiós sicilià que ha importat la tàctica del convenciment a través dels assassinats més cruels i esgarrifosos.

Ara la policia ha posat l’ull amb un oncle del primer, que viu a Tírvia i baix l’aparença de dedicar-se a l’agricultura, sembla ser que per l’aproximació a les fronteres de França i Andorra tragina amb noies sense papers, que queden retingudes en bordells fronterers de poca pena i, finalment, el nebot les passa als seus cars puticlubs distribuïts pel País.

- L’única referència que d’aquesta trama em va arribar va ser a través de la Gemma... si, si... la Gemma. La pobre em va sortir molt mal parada, però la veritat, mai em vaig embolicar amb ells, malgrat que en un moment de baixa forma per part dels dos, vàrem passar una temporada junts... però no connectàvem.

- Si; conec la història. No recordes, que vàrem intentar ajudar-la i que per no fer-nos aparents, complicant la nostra privada vida, varen deixar escapar les bones intencions?...

Durant uns minuts, s’establí un silenci sobre ells, propi d’un subconscient culpable que no volien reconèixer. En Josep va saber trencar-lo oferint un whisky amb gel, que absents de tot comentari se’l anaven bevent poc a poc, fins que havent-lo apurat del tot, en Ricard va deixar el vas sobre la taula de centre i quedaren per tornar-se a trobar dies després.

102

33

Va aparèixer en els diaris la notícia del tancament, per ordre governativa dels prostíbuls de Can Gifré, a la carretera de Sort a Rialp i el de La Palmera, prop del Coll de Cantó. S’acusava a l’empresa de “prostitució il·legal i tràfic de blanques”. Aquest fet, va portar un cert enrenou a un llistat de wiskeries, que havien proliferat en diversos indrets a la vora de les carreteres del Principat, properes a la frontera amb un notable nombre de clients francesos.

Amb aquesta nota, confirmada per la Policia, es posava en safata als promotors, que s’acceptava, oficialment, una prostitució il·legal i una altra de legal. Per una banda, i per l’altra, quedava sobre la taula la pregunta sobre què s’entenia per “tràfic de blanques”... i quina diferència es volia referir entre il·legal i legal, en quan al Principat, no tant sols no estava permesa la prostitució, sinó que, a més, perseguida: feia mesos que era notori la casi total desaparició de les noies assegudes a la vorera de les carreteres de Catalunya, esperant els cotxes i camions oferint els seus serveis sexuals.

D’un principi, era clar, que l’expressió sempre s’havia referit a l’activitat sexual comercial amb dones blanques, “tracta de blanques”. Però, es discutia quan es tractava de dones negres.

Aquesta notícia que havia aparegut a la premsa d’aquells dies, la comentava el Sr. Martí, el Caporal dels Mossos d’Esquadra, per haver-se donat el cas que per la ràtzia que la Policia havia fet, s’havien comptabilitzat un major nombre de noies negres, procedents d’una arribada força complicada per les vies de pas que seguien i, que per cert, no s’havien pas detectat pels països per on travessaven impunement.

- Si bé, –continuà el Sr. Martí-- la majoria de les pupiles procedien d’Etiòpia i passaven per Itàlia i França, no s’hi quedaven i, a l’entrar a França, els proxenetes les dirigien tant cap a Anglaterra, com a Catalunya. Camuflades dins de grans camions compartimentats de mercaderies de marques internacionals, el seu pas per les fronteres no va ser mai localitzat, tant per l’acord de Schengen, que abolí les verificacions de passaport i d’immigració entre els estats de la UE, com per la col·laboració dels duaners corruptes.

103 Els agents de la Policia que pertanyien a la Secció de Benestar Social i Transeünts, no ho veien massa clar poder fer aquesta classificació o diferenciar amb tant detall, la seva actuació i la acceptació posterior per part dels jutges de guàrdia on, finalment, hi portaven les detingudes.

- Un altre problema legal que ens trobem –va recordar el Caporal-se’ns presenta amb la forma de catalogar la “tracta de persones”. Apareix en les denúncies que feu al jutjat l’expressió “tràfic de negres” i os vull recordar que el tràfic de negres és refereix a la “mà d’obra”, mentre que tràfic de blanques, concreta al treball “sexual”. Es veu que “tràfic de blanques” té el seu origen a la França del segle XIX. Era un contrapunt a l'expressió “tràfic de negres”, per parlar de la “venda d'esclaus”. Després, els anglesos van adoptar l'expressió white slave trade, comerç amb esclaus blancs, si bé, pel puritanisme victorià més tard o més d'hora, ho van eliminar. El que si vull remarcar, és que en els prostíbuls de la nostra demarcació, hi predominen les noies negres. “”Legalment, en la tracta de persones no té valor el consentiment donat per la víctima, la qual cosa significa que fins i tot quan la persona va accedir a ser portada pels delinqüents, manté el status de víctima. Tot és degut a que els mitjans a través dels quals una persona ha estat captada per a exercir una ocupació ha sigut la coacció o l'engany. Així mateix, el consentiment d'un menor d'edat o un discapacitat, d’un o altre sexe, no serà mai considerat com a tal anuència. “”Un altre problema que és presenta i va molt accelerat, és la compra d’un nen jugador, de futbol, com qui compra un cavall. Resulta que per sortir de la pobresa, les famílies de sud Amèrica i d’Àfrica utilitzen el narcotràfic i el futbol. A nois que despuntin en el seu país d’origen, els equips europeus sense problemes econòmics, ni escrúpols, inauguren escoles in situ on els formen com a futurs futbolistes d’elit. Passat un temps, triant els millors i se’ls emporten. “”Clar, no tots serveixen i tenim el cas de Mèxic, tant aficionats a les apostes, que quan el seu equip no guanya... els sicaris fan desaparèixer els jugadors. El mateix passa si es lesionen: ja no serveix... i el patrocinador es desentén. “”Cal tenir en compte, que si bé ara no és premés entrar a un país de la UE a menors de 10 a 12 anys, també assoleixen passar-los... i, d’aquí,

104 l’existència d’un veritable tràfic de nens. No tant sols venen nens, sinó que els seus parents o custodis, accepten la compra si poden participa amb un determinat percentatge, en el negoci. “”No sempre hi ha aquests resultats, però en certs poblats del Brasil i d’Àfrica, calculen molt de presa: venen un nen per 200 € i s’il·lusionen que d’aquí a uns anys valdrà de 15 a 20 milions d’€... “”A mitjans del 2013, es va publicar el llibre Niños futbolistas del periodista xilé J. Pablos Meneses, on explica que Maradona quan va arribar a España tenia més de 20 anys i havia triomfat... Messi va arribar als 13 anys...

El Reial Madrid fitxà a Leo Coria de 7 anys... i un club holandès va fitxar a una criatura de 18 mesos perquè va fer unes piruetes amb una pilota: resulta que era el fill del futbolista casat amb la filla d’un fabulós crack i, a semblança dels cavalls de curses, no varen dubtar que seria un pura sang!... “”D’aquí, que el Parlament Europeu ha posat el crit al cel i ha establert unes series d’advertències a les policies dels Estats, perquè controlem aquest descontrolat tràfic de menors que constitueix, així de planer, un exacerbat consum de noves figures, que molts d’ells acaben als carrers de les ciutats sense documentació ni esperança.”

105

34

Hi ha hagut molts anys, en la història dels Pirineus, que el bandolerisme després de les guerres que Catalunya ha sofert, va fer acte de presència. Els protagonistes d’aquesta activitat hi trobaven més gust a la pólvora que a l’aixada. Semblant situació es va crear quan la repressió governamental va eliminar als dirigents significatius de les guerrilles, tant per haver-los localitzat, com per ser víctimes de traïció.

La decisió a que hi van a arribar, ho va facilitar la geografia muntanyosa que coneixien, pam a pam, per ser un terreny on durant els anys de batallar-hi a favor d’una o altra banda, i, sobretot, d’escapolir-se, no hi havia refugi que no conegueren.

Per recollir dades de l’ermita troglodita de la Mare de Déu del Roser de Tírvia, m’hi vaig arribar. De Llavorsí surti per la carretera de la Vall Ferrera i a pocs quilòmetres, apareix el trencall senyalitzat que em portà a Tírvia, on vaig deixar l’scooter. A peu i seguint per la carretera a Burg i a Farrera, passada l’ermita de Sant Joan, prengué el camí de mà esquerra i, no pas massa lluny, es troba l’ermita troglodita que cercava. Té la peculiaritat d’estar adossada a la penya que fa de paret natural per les bandes nord i llevant. Podria tenir un origen medieval com diuen, però no ho vaig veure massa clar, doncs s’hi havien fet masses restauracions.

De tornada al poble, vaig accelerar el pas per caminar al costat d’un veí que em va semblà molt adient per tafanejar sobre aquell personatge de mala memòria que feia poc havia llegit certes referències i que coincidia el renom amb el de la població on em trobava: en Meco de Tírvia. Va destacar d’entre els homes nascuts i criats per l’activitat bèl·lica del carlisme i després engormandits pel trabuc i la sang.

També, vaig aprofitar la companyia del pagès per treure-li alguna informació sobre en Pau Tibó, del que m’havien informat que residia, d’una temporada ençà, en aquest poble.

El bon home em va afirmar d’un principi i molt convençut que de la família d’en Meco, ningú n’és descendent dels actuals veïns de Tírvia i, estava bastant segur, que tampoc va ser fill del poble: tot havia vingut de l’alies que va

106 prendre perquè la justícia no prengués represàlies contra la família del seu vertader poble...

Si els bandolers sempre han estat temuts, més malament ho passaven en certs temps en que no hi havia una defensa efectiva de la gent que vivia en petits pobles. En Meco va sobrepassar tots els adjectius amb connotacions negatives a causa de la extrema barbàrie amb què va actuar en diversos llocs.

- Fou remarcable el cas de Farrera, més amunt de Tírvia –em continuà explicant el pagès, ben arrelat al poble i bon conversador--. Un dia en Meco es va presentar a casa Manresà (hi ha, qui diu que fou en Llíser d’Alís, un altre despietat bandoler), amb la intenció de robar el diner de l’amo, que en aquells temps sempre ho guardava el cap de casa. Els bandolers van agafar l’amo, forçant-lo perquè els hi donés els sous: no se’n sortien, doncs en Manresà els deia que no els tenia.

- Però a la casa, no hi havia algú més per intervenir... mossos... amics?

- L’hereu de Casa Manresà es trobava a Sort i en detectar la presència dels bandits, la jove de la casa saltà per la part de darrere emportant-se el fill petit i la bossa dels diners, per tal de preservar-la de les urpes d’aquells bandits i avisar als veïns de la propera masia... Insistències per part d’uns i negatives per part de l’altre, al final, com que veien que no se’n sortirien, els del Meco van agafar a l’amo i l’estengueren damunt el pedrís de l’entrada que servia de pujador a les dones quan havien de muntar damunt l’animal. El van lligar de mans i peus i el van degollar com a un marrà, obligant a la seva dona a plegar en un calderó la sang. Tot molt esgarrifós!... Temps després, la justícia va agafar al Meco i el condemnà a mort. El van afusellar a Sort. Fou un acte públic on molts van acudir per assegurar-se que acabaven els seus temors, que en Meco amb els seus actes havia anat sembrant per tota la muntanya.

En acabar la narració, arribàvem al poble i abans d’acomiadar-nos, li vaig preguntar si coneixia a un tal Tibó, que havia obert una botiga de queviures...

- És refereix al Supermercat del carrer del Vent de d’Alt?...

- Sí, probablement. Què n’hi ha molts d’aquests establiments?...

- Home... De tant ben posats... –va pensar una estona-- potser que no.

Però, no he tingut tractes amb ell, perquè la meva filla té una botiga de betes i fils, a l’antiga, i no s’hi fa amb aquesta família nouvinguda. És diu, que té altres

107 negocis i, molt sovint l’han vist a Tor, malgrat que no pertany a cap de les famílies de la “Sociedad de Condueños”. Aquests, si que els conec, perquè un dels meus fills, l’Adrià, està casat amb una noia nadiua de Tor. Si es quedés més dies, li puc explicar un món de cuentos del poble. Conec la vida i miracles de molts amics!... M’ha dit, vostè, que era metge?

- Si, però jubilat. Era metge de dones, ginecòleg.

- Ah, carai!... i ara que fa per aquí?... buscant xicotes?... Pensi, que el jovent s’ha anat poc a poc cap a la ciutat, i només quedem els que vivim de records.

- Escric sobre ermites que s’han bastit aprofitant les roques, junt a elles, com aquesta de la Mare de Déu del Roser.

Va quedar pensant una estona i per no donar entendre que tenia massa interès pel nou mercader de Tírvia, en cas que preguntés més, vaig deixar corre d’indagar i vàrem quedar de trobar-nos al cafè de la Plaça, a mitja tarda... després de la manilla amb els de la colla...

Quan va citar de pas, que el seu fill, l’Adrià s’havia casat amb una noia de Tor, vaig pensar que ben bé podria treure-li alguna informació, encara que fos d’anar per casa, sobre el tresor dels nazis, amagat a la cripta de Sant Pere del Roc o en algun altre lloc i, sobretot, el que m’interessava és on havien anat a parar les peces d’art sostretes pels alemanys fugitius. Per mi, era molt estrany, que fins ara ningú hagués citat cap detall, per petit que fos, de les caixes que jo havia vist i fotografiat a la cripta de l’ermita de Sant Pere Roc i..., a més, amb quina rapidesa varen ser retirades de l’amagatall, allà d’alt d’aquell cim, quan el camí, tant per arribar-hi, com per baixar fins a Tor, no resulta massa fàcil fer-ho, carregant-se a les espatlles unes caixes d’aquella grandària i, probablement, d’un considerable pes.

108

35 No em vaig moure de l’Hostal on m’hostatjava per evitar trobar-me amb en Pau Tibó. Haver quedat amb en Josep, l’amic ocasional del poble, a “mitja tarda al Cafè” em va permetre estirar-me al llit després de dinar i capficar-me amb la incògnita de les caixes... sense trobar-hi cap explicació.

Primer, com s’ho van fer per extreure-les de la cripta i baixar fins a Tor, l’únic camí que hi havia practicable, però difícil de seguir, tant a peu com per alguna cavalleria que tinguessin preparada. Un cop a Tor, només els hi quedava la pista forestal i en mal estat fins Alins, que si be era factible seguir-la amb un bon cotxe 4x4, però estava copada per la Guàrdia Civil, de forma constant, i pel Mossos d’Esquadra poc després que els vaig avisar.

L’altra sortida podia ser per la carretera a Andorra pels colls de Cabús i de la Botella, però la Policia del País veí també havia estat alertada i desplegats pel recorregut, no van identificar cap moviment amb les característiques que els hi havien descrit.

L’haver matinat, el bon dinar i la fatiga mental, amb facilità una sesta reparadora fins passades les cinc i, a corre-cuita, em vaig dirigir al Cafè, on m’havia citat amb el meu informador.

Era dels pocs jubilats, quatre o cinc, que si trobaven mig endormiscats, si bé ell s’havia distanciat un xic, junt a una taula il·luminada i llegint un diari esportiu: la notícia bomba era que el Madrid havia perdut amb el Getafe... En veure’m, va fer-me una senyal amb la mà i em vaig asseure al seu costat.

- Què voleu prendre? –li vaig preguntar al mateix temps que el noi del mostrador s’apropava.

- Pepito!... posem un cigaló.

- Una canya, per favor... –vaig demanar i dirigint-me a ell, li vaig preguntar- Pel camí de Tírvia cap a Farrera em trobaré la capella de la Mare de Déu de la Serra, segons m’han indicat... veritat?

- Baixar fins a la capella, que queda situada als peus del poble, té que tenir en compte la tartera i que és fàcil fotres de nassos. Tindrà sort que hi ha poca distància. Després, de Farrera surt pel portal de sota el campanar i tot seguit agafi el trencall de mà esquerra –l’antic camí de bast per anar a la Seu

109 d’Urgell-- passarà per un paratge molt maco on hi trobarà l’ermita de Santa Magdalena. D’aquí agafa la pista, no massa bona quan hi vaig passar fa uns quants anys, i arribarà a Ars, fàcil de veure’l pel seu campanar rodó. Tot baixant, es trobarà amb la carretera d’Andorra a la Seu. - Renoi, quina memòria demostra tenir quan m’explica tants detalls d’aquesta excursió! –no em vaig poder estar de comentar.

- Ara tot és més fàcil tenint cotxe, les carreteres arranjades permeten recorre en un dia totes les nostres valls. Li he parlat del temps que al menys dos cops per setmana ho fèiem, quan el contraban de cafè, tabac, peces de cotxes ens permetia mantenir la família... –afegí amb un caire de pena i enyorança cap un temps que se’l veia convençut que no tornaria.

- La vigilància per part dels civils, no era una trava per aquest tipus de comerç? –ho vaig deixar anar amb certa mala intenció per entrar al tema que m’interessava.

- A Tírvia hi havia un destacament, ens coneixíem i sense nosaltres que els hi teníem atencions, digui’m de que haguessin viscut?... Part de l’any, quan per les nevades les carreteres es trobaven tancades i, més de dos i tres mesos, no els hi arribava la minsa paga que de Madrid els hi enviaven... què?

- La guerra civil del 36 va portar molts maldecaps?

- Aquí, a Tírvia, es va crea un Comitè Local que intentava allunyar-se de les bestieses que tenien lloc en altres indrets del Pallars, cremant esglésies i matant capellans. Però va haver un dia que no pogueren evitar l’entrada dels carallots del Comitè Regional de Sort que venien decidits a carregar-se al rector –ara, el bon amic se’l notava un xic exaltat--. Entre els del poble i els vinguts de fora, s’inicià una forta discussió i, fins i tot, varen aparèixer les pistoles... sense anar a més, amb uns quants trets a l’aire per acollonir al personal, tant d’uns com dels altres.

- Si què es van portar com a gent de pau!...

- No s’ho cregui, senyor metge. En aquella ocasió tot es va calmar, és veritat. El Comitè Regional se’n va anar amb la cua entre cames i el capellà, bon home si no s’hagués arrecerat massa cap a la gent rica, va salvar la vida gràcies als collons del Comitè de Tírvia. La guerra va passar a cops de sort i de desgràcies, gana i por... Un dia apareixen els feixistes més envelats que els del Comitè Regional i aquí si que no va haver-hi ni concòrdia ni pau. Un parell o

110 més de veïns varen denunciar als membres del Local que defensaren al rector i havien mantingut a ratlla als forasters. Foren cridats a declarar a l’Ajuntament i al dia següent els trobaren morts a la vorera del camí de Burg...

- És la trista història de la revenja de molts pobles que ha deixat unes cicatrius que els anys no han sabut esborrar.

- Encara més fort, ho van passar a Tor... què coneix el poble?... És més petit que el nostre i pel que em va contar el meu consogre, el Cel sigui, allí es toparen entre venjances de veïns, maquis i civils.

- Parlant de Tor, m’han explicat que jueus i nazis també si varen fer presents per qüestions de fugides i per guies poc escrupolosos, que els abandonaven...

- Això, va ser en petita escala –em va concretar el bon jan, mentre es prenia el segon cigaló i la verborrea no s’aturava--. Les batusses entre ells varen venir pels robatoris que els capitosts alemanys havien fet per tota la França, obligant als seus soldats a transportar peces de gran valor a capelles abandonades de les muntanyes, que després les acabaven d’enderrocar amb dinamita per amagar el tresor, amb la idea de recuperar-ho més endavant.

- Ho varen aconseguir? –tenia ganes de fer aquesta pregunta.

- No varen ser massa eixerits. Les explosions ens alarmaven i d’aquí ens adonarem de la idea que portaven, però no tant sols nosaltres, sinó tot un seguit d’interessats en obres d’art de Barcelona. Ho varem saber més endavant pel enrenou que portaven llogant-nos els matxos i amb l’arribada de camions on col·locaven les caixes.

- Vostè, m’ha dit que el propietari del Super hi va molt per Tort... Deu tenir un bon cotxe per poder passar per aquella malmesa pista...

- I tant!... Una camioneta d’aquestes que el motor fa anar les quatre rodes i, que no s’atura mai per la neu. Em sembla que li he fet perdre molt de temps explicant-li aquestes històries de poble. Demà passi a veure les capelles de Farrera i d’Alendo i si té ànims, s’arriba a Santa Magdalena, de camí a la Seu... Li agradarà l’excursió.

Amb aquesta recomanació ens varem acomiadar, mostrant-li el meu sincer agraïment per tota la informació que va tenir a bé donar-me, que estic bastant segur, que molta part va ser gràcies als dos cigalons que es va prendre.

111

36

Quan a les vuit tocades baix baixar a fer el cafè amb un pastisset, em vaig trobar en Josep que m’esperava a la porta de l’Hostal.

- Em vaig oblidar d’explicar-li, que a la enderrocada capella de Sant Pere del Roc hi ha una cripta tapiada. Si té que entrar-hi pel seu treball sobre ermites velles, vagi en compte que al fons de la paret de ponent, s’hi va excavà un pou sec que comunica amb una antiga mina que s’obra a la banda del penya segat. Deuria ser per on s’escapolien els homes assetjats en aquells temps de batusses entres els comptes de Castellbó i el bisbe de la Seu... Deu estar molt malmesa, perquè no n’he sentit parlar d’ella des de fa una munió d’anys, ni al meu fill, el que està casat amb una noia de Tor, que hi ha pujat en alguna ocasió... El seu pas és perillós. Vagi al tanto!

- Li agraeixo molt aquesta advertència, perquè les visites que faig per els indrets on m’han informat de l’existència d’ermites, sempre hi vaig en solitari, estic més lliure i, a més, tinc pocs amics interessats per les pedres velles. Sé que sempre trepitjo un terreny perillós.

Amb una encaixada ens vam acomiadar. En quan, vaig tenir enllestida l’scooter amb l’equipatge que portava, vaig prendre el camí a Alins i de nou ficar-me per aquella pista de fang, roderes, civils que dormitegen i el mateix cabrer de 80 anys, reposat en una roca, tocant el flabiol mentre les seves cabres peixien al seu entorn.

Per no quedar massa a la vista, vaig deixar la moto dins de l’església que seguia espaterrada i abandonada. No vaig trobar cap senyal de vida, ni els neorurals de la última vegada que hi vaig ser-hi; tampoc cap cotxe aparcat. És, aleshores, quan vaig començar a fer camí pel corriol costerut per apropar-me a Sant Pere del Roc. Aquest cop, no m’hi vaig ficar entre les runes abstret per la recerca de les pintures romàniques i badant... com l’altra vegada. L’entrada a la cripta, no estava tapada i em fou fàcil baixar-hi. Portava una potent llanterna que em va permetre, adonar-me des del primer moment, de com era la cripta i, a excepció de la taula, el banc i el catre, tot la resta del contingut eren carreus que no corresponien als murs de la cavitat, els qual es mantenien íntegres. Podien ser

112 dels restes dels murs de la capella que haguessin caigut a l’interior de la cripta o de quan van fer el pou sec...

Seguint el consell d’en Josep de Tírvia, em vaig apropar a on m’havia indicat. Efectivament, una llosa d’un xic més d’un metre per banda, partida en tres bocins, que s’encaixaven, mig tapada per terra de la sola, quedava a nivell de l’angle entre el mur de ponent i el de tramuntana.

No vaig tenir cap dificultat en retirar-la. El pou existia i a uns tres metres de profunditat apareixia, sense concretar massa amb la llum de la llanterna, un fardell fosc que ocupava tota l’amplada del forat. Amarrada en un d’aquells carreus del terra de la cripta, vaig desplegar l’escala de corda per tafanejar de què es tractava. En arribar-hi i posar el peu sobre el fardell, notà una massa tova, que cedia al meu pes. No nego, que em vaig sobresaltar i no les tenia totes. Així i tot, portat més per xafardejar, què per valentia, el vaig apartar per on em semblà més adient i el primer que va quedar il·luminat va ser el cap d’en Pau Tibó, separat del cos, a nivell del coll, per un tall d’orella a orella.

Esgarrifat, vaig pujar per l’escala, sense adonar-me’n de cada pas que feia, i amb temor de trobar-me amb els assassins que m’esperessin a la boca del pou... No vaig tenir pas massa temps en reflexionar amb aquesta possibilitat. La llanterna em penjava del coll il·luminant cap el fons del pou. La cripta quedava enfosquida, jo esparverat i, més, quan el primer que vaig veure al treure el cap d’aquell forat, van ser les puntes d’unes botes de campanya...

- Ja l’he fotut!... -encara vaig poder dir.

- Es troba bé, doctor?... –la veu del Caporal em va arribar com un alè de nova vida, que crec que mai oblidaré.

113

37

El Dr. Ricart Bosch estava abatut. No havia arribat a sobreposar-se de l’ensurt d’aquella imatge degollada i era conscient de l’enrenou que havia organitzat.

De quan la Policia el van localitzar dirigint-se, primer, a Tírvia (on tenien situat al sospitós Pau Tibó i la borda amb les bagasses, ben ateses, per passar-les al seu nebot i companyia) i, a la següent parada, a Tor, s’adonaren que aquells galifardeus que s’havien citat amb el Tibó al poble de Tor, la trobada no acabaria massa bé.

Els tres excursionistes, Mossos d’Esquadra camuflats, feia dies estaven sobre la pista del què farien els cinc nous vinguts d’Andorra amb un parell de camionetes tot terreny que col·locaren a la pleta d’una de les poques cases que es mantenien en bon estat, fins a cert punt, i que ocuparen del malmès poble de Tor. Dos dies després arribava en Pau Tibó per la pista d’Alins.

A la caiguda de la tarda, es dirigiren a la capella de Sant Pere de Tor. Quatre d’ells s’apostaren a la banda de l’espadat, mentre que el Tibó i un altre del grup, l’identificat com en Dino, entraven per la porta. Observaren que per entre els esbarzers que tapaven la boca de l’entrada a la mina de la cripta, en arribar a fer-se fosc, treien dues caixes cada dia i les col·locaven al llom d’un matxo, que amb el seu conductor els esperava més avall. Aquesta operació, va durar quatre dies amb el mateix procedir. Al darrer dia, només va sortir de la capella el galifardeu Dino que s’uní als altres i partiren, amb el matxo carregat amb les dues últimes caixes, cap a Andorra: a nivell de la planura del coll de Cabús, on s’eleva la torre metàl·lica de la TV7 d’Andorra, abans de travessar la teòrica frontera, foren interceptats per la Policia catalana que es trobava a l’aguait.

Al fer-se de dia i quan els agents de l’Àrea de Recursos Regionals Operatius (ARRO) dels Mossos d’Esquadra, fortament armats i protegits amb armilles antibales, anaven a veure per on s’havia escapolit en Pau Tibó, pujava pel corriol que mena de Tor a la capella de Sant Pere del Roc, en Ricart Bosch.

114 Tement que pogués estar relacionat amb aquest traginar d’homes i caixes, es mantingueren a cobert.

Mentrestant, els detinguts es trobaven vigilats i emmanillats pels agents. Les vuit caixes situades prop del tancat de l’antena de la TV d’Andorra, s’hi havia comprovat el seu contingut (joies, obres d’art dispars, teles de pintures dels segles XVII i XVIII) i s’esperava les camionetes de la Policia per fer el trasllat a Sort.

De prompte, veuen que s’apropa un helicòpter per la banda d’Andorra on, a més del pilot, hi estaven embarcats en Giorgio Salvatore i en Roger Tibó.

Aprofita el terreny planer prop de l’antena de TV7 donant entendre que aterra.

No ho acaba de fer. S’obre la porta de l’aparell i una ràfega de metralleta abat els detinguts, a excepció del Dino, que s’amaga darrere dels matxos. Un dels animals, esparverat per l’espetec dels dispars, dóna una guitza que li agafa de ple la cara i el rebota contra un penyal, quedant desnucat.

Al mateix temps l’helicòpter s’eleva amb l’agilitat del seu expert pilot, però no s’adona dels vents metàl·lics que sostenen els 62 metres de l’antena de la televisió. Les pales del rotor superior s’enreden i en un no rés es precipita contra el rocam encenent-se i, tot seguit, s’acompanya d’una forta explosió.

Alhora, coneixent l’escamot desplaçat a Tor el resultat de l’operació, és quan el Caporal i tres dels seus homes entren a la capella de Sant Pere del Roc i esperen a que surti del pou en Ricard Bosch: poc a poc apareix el cap del metge, desencaixat per la sotragada que acaba de rebre al trobar-se amb el cadàver degollat d’en Pau Tibó.

115

38 - A veure, si ens posem d’acord, senyor, doctor, metge. Encara que només sigui per una temporadeta, per exemple, fins d’aquí uns 10 a 15 anys, quan l’artrosi no li permeti pujar muntanyes i no tingui aquesta fal·lera en ficarse en llocs perillosos, que ens fa anar de bòlit, vigilant-lo perquè no prengui mal... És molt demanar-li què es dediqui a jugar al parxís o col·leccionar segells en lloc d’ermites?...

- Però, no negarà Sr. Martí, que sinó m’hagués interessat pel Romànic, la recerca d’ermites i certa tafaneria que no puc evitar...

- Sí, si... estic d’acord –el va interrompre el Caporal-- Sense voler, ens ha fet un gran favor, però vostè no està fet per fer de policia i fica el nas sense adonar-se del que manegen aquesta gentussa de l’hampa, que no s’estan de miraments.

- Miri Sr. Martí, he passat molts anys dins d’unes estructures molt ordenades i el meu anarquisme universitari no em permet, quan ara estic alliberat de consideracions socials, quedar-me entre quatre parets fent vida d’avorrit jubilat..., anant de cafè en cafè, assegut al banc de la plaça o acompanyà a la meva dona al mercat... Què m’entén?... Des de demà, començaré a conèixer les regles del joc del parxís, però només li demano que em deixi acabar aquesta història...

- Què, encara, li falta molt? –pregunta tot esverat el Sr. Martí.

- Estic preocupat pel meu amic el Dr. Roca, el recorda?... Sempre m’ha intrigat la seva vida després que es va separar i va quedar penjat. No fa pas masses dies, que el vaig passar a visitar-lo a casa seva, que no té res de semblant a la d’un metge de la nostra promoció, tant per la vivenda antiga i renovada, com per la decoració del pis. Vaig interessar-me pels tresors que jueus i nazis amagaren als Pirineus i que vostè i els seus nois han sabut identificar com una de les bandes més perilloses que han intervingut.

Concretament, jo no anava per aquí, que per aquest camí són vostès qui caminen en peus de plom i amb èxit.

“El Dr. Josep Roca ha escrit un llibre sobre Els tresors dels nazis, que un dia o altre sortirà d’impremta. M’interessa molt saber on anat a parar una

116 imatge d’una marededéu o magdalena, que l’artista Frederic Marès, natural de Portbou, va regalar a la meva Mare, també d’aquell poble i veïna d’ell, quan eren joves. Trobant-nos vivint a Barcelona, després de la guerra del 36 i donant-se el cas que França estava ocupada pels alemanys, sovint passaven de Cervera de la Marenda a Portbou, sense cap control per part dels militars espanyols, patrulles descontrolades de soldats de la S.S. Un dia varen penetrar al pis de l’àvia i, si bé tingueren certa atenció en no fer malbé altre cosa que el pany, s’emportaren la preuada imatge d’en Marès.

“D’aquí bé, que li demano uns dies d’armistici abans de comprometrem a col·leccionar segells. Potser, que en Josep Roca hem pugui orientar, si és que s’ha fet amb algun llistat d’obres d’art requisades pels nazis, recuperades o guardades –amb bona fe-- en museus de fora de Catalunya. Entén el meu sentimentalisme?...

- Sempre que ens necessiti, Dr. Bosch, conti amb nosaltres... però vagi en compte que no s’entrebanqui!

117 39

L'Abbaye de Santa Brunilda estava situada al departament de l'Aude a ponent de Narbona, fundada com a benedictina el segle XI. Avui dia no en resta gairebé res. L'església era del segle XII i el claustre del segle XIII. L'Abadia fou contraria als croats en la seva lluita contra el càtars.

Durant la croada fou el centre de l'ortodòxia Càtar i es va beneficiar de les expropiacions fetes als senyors que afavorien al rei de França i al Papa. Pere de Castellvell, monjo de l'abadia, fou llegat del papa Innocenci III per posar un xic d’ordre entre Roma i els Bons Homes i bones dones. Fracassà en la seva missió i va ser excomunicat, tant pel mal resultat de la seva gestió com per professar la doctrina càtar, seguint el procedir habitual de Roma. Poc després, fou assassinat a mans d'un monjo que passà a servir al Papa. L’anomenada croada contra les terres occitanes, que d’una forma o altre volia annexionar-les el rei de França, es va fer present sense respectar el més mínim sentiment dels cristians càtars.

El catarisme influí àmpliament sobre la societat catalana, sobretot des de la segona meitat del segle XII (el 1167 hi ha el primer document d'una comunitat càtara catalana, a la Vall d'Aran) fins a la fi del segle XIII. Els seus fidels i la doctrina penetraren des d'Occitània i seguint el comportament habitual dels càtars, ho feren a través del comerç i de la indústria tèxtil, que fins al segle XIII, depenia encara, en gran part, d'occitans.

S'incrementà amb la immigració de nobles càtars motivada per la repressió religiosa a Occitània, de la que no participava l'Església i la Corona catalanes, doncs era important l’entrada de capital dels immigrants i, a més, convenia a Catalunya pels interessos derivats de la guerra contra els sarraïns i amb el repoblament dels territoris conquerits pels comptes del sud dels Pirineus.

D'altra banda, els grans senyors feudals, interessats a consolidar les posicions aconseguides, enfront del feudalisme de l’Església de Roma, eren propensos a l'adopció de la doctrina dels càtars que comportava la supressió del poder temporal dels bisbes. Les zones més influïdes per la nova doctrina, foren el Rosselló i les valls pirinenques, on les grans famílies tenien estrets lligams familiars, culturals, militars i econòmics amb Occitània.

118 Ara bé, en arribar al segle XIII la davallada del catarisme va ser manifesta i Montsegur fou un castell ple de misteris des que es convertí en seu de la jerarquia càtar. Nombroses històries en el decurs dels segles l’han relacionat amb el tresor dels càtars, misteris espirituals, cultes solars... Com a nucli històric va néixer gràcies a les demandes que la jerarquia càtar va fer al senyor del lloc, per tenir una seu segura en cas que la situació de l'Església dels Bons cristians empitjores.

De seguida Montsegur va servir de refugi per als perseguits, convertintse en un dels darrers resguards, fins el maig de 1243, quan les forces armades del Papa i la monarquia francesa van començar el setge de la muntanya on s’assentava el Castell.

Després de 10 mesos d’assetjar-lo, en el 1244, i com a conseqüència de la traïció de muntanyesos de la regió, comença la negociació que portà a la rendició de la fortalesa. Els vencedors donen quinze dies de termini als vençuts per abandonar el castell. Podran optar entre l'abjuració de la seva fe i la foguera. Al Prat dels Cremats una pira gegantina consumí els cossos d'uns dos-cents màrtirs del pur amor cristià, per la manca de pietat dels croats de Roma.

La llegenda assegura que durant els quinze dies de treva, els assetjats varen poder posar en lloc segur el famós tresor dels càtars. Entre aquests bens s’hi trobava el Graal, un element de les mitologies celtes definit com un objecte que cal trobar perquè posseeix poders miraculosos.

La cristianització dels pobles celtes --Irlanda, l'únic territori celta no conquerit pels romans i que va ser cristianitzat al segle V-- va dur a identificar el Graal amb el calze que havia fet servir Jesús en el Sant Sopar, o segons d'altres versions llegendàries, amb la copa amb què Josep d'Arimatea va recollir la sang de Crist al peu mateix de la Creu.

A més de guardar el Graal i el tresor càtar (diners, textos desconeguts de Plató, una versió de l'Evangeli de Sant Joan on s’exposava la veritable doctrina de Crist, un llibre perdut de Flavi Josep, l’historiador jueu del segle I a qui s'atribueixen testimonis sobre la vida de Jesús, etc.), les grutes properes a Montsegur hi van morir de fam, set i asfíxia cinc-cents membres d'aquesta comunitat, quan els croats i la Inquisició tancaren amb un mur de pedra la sortida de la cova amb els fidels a dins.

119 Passen els anys i a la història s’hi afegeix la fantasia de la gent o l’exigència dels poderosos amb ànsies de supremacia i d’immortalitat. Envaïda Europa pels exèrcits de Hitler, es fa necessari uns signes i símbols que garanteixin el poder de l’imperi del III Reich. Els nazis estaven edificant una religió amb la intenció de substituir a l’Església Catòlica, planejant el segrest del Papa de Roma, a qui acusaven d’amagar que Jesús era ari. El dictador ho deixa a mans Hermann Göring, el verdader motor d’aquella espoliació, tant a jueus, com a financers, maçons i membres de l’oposició política. L’acompanyà el seu lloctinent Heinrich Himmler, que funda l’Athenerbe, una oficina del ocultisme amb la finalitat de localitzar i obtenir certs objectes simbòlics sagrats.

D’aquí, que no deixaren en pau el castell ni la muntanya de Montsegur buscant el Graal sense cap èxit.

Davant d’aquest fracàs, és quan posen la seva atenció en Montserrat i, en particular, el Monestir. A Himmler l’obsessionava trobar el Graal i es trasllada a Barcelona acompanyat del general de les SS Karl Wolf. Es atès per les autoritats franquistes del moment i durant l’estada no deixen de presentarse alguns incidents.

A poc d’arribar a la ciutat, a l’Hotel Ritz, on s’ajornava, va ser denunciada a la policia de Barcelona que l’hi havien robat una cartera, que sembla ser hi portava documents sobre el Graal i antics planells de la muntanya de Montserrat, on estaven senyalats els llocs puntuals i la seva ubicació. Malgrat a que les autoritats varen posar el màxim interès, la policia franquista no la va localitzar, excusant-se que havia sigut sostreta pel Servei d’Intel·ligència britànic.

El dia 23 d’octubre del 1940 arriba a Montserrat Himmler i tota la parafernàlia nazi i franquista. Es troben amb la negativa de rebre’ls els màxims responsables del Monestir, l’abat pare Antoni Maria Marcet i el prior pare Aureli Maria Escarré, al·legant que no parlaven alemany. Aquesta actitud va provocar una forta tensió i irritació a les autoritats estatals. El monjo pare Ripoll, que parlava alemany, va ser qui atengué al jerarca nazi i companyia.

Un detall curiós que posa en evidència que Montserrat devia ser molt important pel III Reich, fou la coincidència que en aquell mateix dia s’entrevistaven Franco i Hitler a l’estació d’Hendaia i per ser Himmler la mà dreta de Hitler, no va assistir a la reunió dels dos dictadors.

120 Més aviat els nazis buscaven els documents que s’havien trobat a Rennes-le-Château on es fa referència al llinatge de Jesús, motiu pel qual insistiren al monjo que va acompanyar a la comitiva nazi a que els mostrés la Biblioteca, sense assolir-ho. * * * Des del juny de 1885, la història de Rennes-le-Château comença amb un descobriment excepcional. Arribava el nou mossèn, en François Berenguer Saunière com a rector de la parròquia, trobant-se amb una església en un estat lamentable, que havia estat construïda sobre una anterior visigòtica del segle VI. Animat pel capellà del poble veí, Mn. Henri Boudet, va decidir fer-hi unes modestes reformes de consolidació. Durant aquestes obres, al retirar la pedra de l’altar, Saunière es va trobar que una de les dues columnes on es recolzava l’altar estava buida... però no del tot.

Dins del pilar hi va trobar quatre pergamins, dels quals, dos tenien data de 1244 i 1644 i eren arbres genealògics d’una descendència merovíngia, la del rei Dogobert II, que va morir al 639 al ser apunyalat en un ull quan dormia, en una conxorxa entre Roma i Pipí d’Heristal, el pare del seu fill il·legítim Carles Martell, el que va barrar el pas als àrabs en la batalla de Poitiers (Octubre del 732). Els altres dos documents, eren del seu predecessor, Mn. Antoine Bigou, que havia ocupat el càrrec de capellà de Rennes-le-Château.

Aquest mossèn, Antoine Bigou, era el confessor de la marquesa Maria de Hautpoul de Blanchefort, d’una noble i antiga família de la regió. Un dels seus avantpassats fou el Mestre dels Templers, en Bertrand de Blanchefort, cofundador de l’Orde de Temple i que pertanyia a una de les famílies jueves d’Europa, interessades en trobar el Tresor del Temple de Jerusalem.

Dipositària d’un secret transmès per la seva família de generació en generació, la marquesa, a vigília de la seva mort, no tenint cap fill baró, decideix confiar el secret de família i uns documents de considerable importància al seu confessor. Li va fer prometre al mossèn que transmetria, a la vegada, aquest misteriós llegat a una persona digna de confiança.

Bigou, volent mantenir el secret, amagà els importants pergamins en un dels pilars de l’altar i posà una enigmàtica pedra amb estranys signes sobre la tomba de la marquesa, que va morir el 17 de gener de 1781.

121 Al dia següent al descobriment, Saunière fa aixecar la llosa de l’església de davant de l’altar. Es tracta de la llosa del cavallers, col·locada boca a baix i on estan representats dos genets muntant un sol cavall: disposició i símbols que utilitzaven els Cavallers Templers.

Sota de la llosa va aparèixer un amagatall on troba una olla plena de monedes d’or, que sembla ser corresponia a certs nobles de la regió que li van confiar al capellà abans de fugir a l’estranger, quan s’inicià la Revolució Francesa amb l’execució de Lluís XVI i la caiguda de la monarquia. Aquesta confiança va ser un fet molt habitual en aquells dies de disbauxa revolucionària i diàspora dels monàrquics.

Sospitant que podria trobar més sorpreses, Mn. Saunière es va lliurar dels treballadors per poder tenir més llibertat de mans. De totes maneres el sagristà, té que anar a l’església cada capvespre per tocar les campanes i una tarda s’ha n’adona d’un objecte que apareix sota un capitell: es tracta d’una garrafa i dins d’ella s’hi troba un paper doblat. Immediatament ho comunica al capellà. El sagristà no sap llegir. Aquest descobriment va marcar l’origen de la nova vida del mossèn, no pas l’olla plena de monedes.

En el paper, que estava firmat per Jean Bigou, oncle d’Antoine Bigou, el seu predecessor en la rectoria, figurava un indici que el va portar de nou a la llosa que anys abans havia col-locat Mn. Antoine per amagar les peces d’or que li havien confiat els nobles de la regió.

El que es descrivia en el paper era l’existència d’una cripta, probablement la primitiva església visigoda, amagada mitjançà la llosa del Cavallers i que donava pas a un sepulcre. Saunière realitza un reconeixement exhaustiu del lloc. Hi troba un crani de l’època merovíngia i les escales que el porten més avall. En el vell registre de la parròquia, datat al 1694, queda citat aquesta construcció amb la presència del sepulcre dels senyors de Rennes-leChâteau.

A partir d’aquest dia Mn. Berenguer Saunière i la seva majordoma Marie Dénarnaud varen viure com si disposessin d’una gran fortuna... i només era un capellà de poble. Què es el que van trobar per permetre’s viure amb ostentació i burlar-se de tot el món, incloent al propi Vaticà?...

El futur comportament de Mn. Saunière prova que allí existia alguna cosa més important que un tresor de monedes i joies, per més gran que aquest

122 fos. Si bé se’n va adonar que es tractava d’un descobriment important, és probable que en un primer moment no sabés de que es tractava.

Aleshores, el capellà i amic veí, Mn. Boudet, li suggereix que vegi al bisbe de Carcassona, Mn. Félix Billard, qui l’envia a París (març de 1892): es presentat a Emile Hoffet, autor de nombrosos treballs sobre la francmaçoneria i coneix a la cantant i actriu Emma Calvé, que va fundar en companyia del Comte de La Rochefoucauld, l’Orde cabalística de la Rosa Creu del Temple i del Grial. Aquests personatges passen moltes temporades a Rennes-leChâteau, invitats per Mn. Saunière.

Quan Mn. Saunière va retornar de París, va continuar amb els treballs de restauració de l’església, invertint una espectacular fortuna. Va construir un edifici, la Torre Magdala, que l’utilitzà com a biblioteca, i la Vila Bethània, que mai va arribar a ocupar i que avui s’utilitza com Oficina de Turisme al costat del despatx de la venda dels tiquets per visitar el conjunt.

Havent donat els noms de Maria Magdalena a aquests edificis, fa pensar una certa afinitat amb l’Orde del Temple i el Priorat de Sió o amb l’església de Rennes-le-Château, escenari de la boda de Dogobert II, que està baix l’advocació de Santa Maria Magdalena. Si afegim que es va trobar la genealogia del llinatge merovingi de Dogobert II, no hi ha dubte que aquesta església es troba en l’epicentre del misteri del Greal (la Sang Real, no del Calze, sinó de la filla de Magdala de Bethània).

Poc després del retorn de París, va rebre la visita de l’arxiduc JeanStéphane d’Hasburgo, que era cosí de l’Emperador d’Àustria, i que havia finançat les recerques del mossèn per trobar i desxifrar els documents amagats a l’església.

En el mateix dia i mes (17 de gener) que es estan gravats en la tomba de la marquesa de Hautpoul, Mn. Francesc Berenguer Saunière, que té 65 anys, sofreix un atac de feridura davant la porta de la Torre Magdala i mor cinc dies després (22 de gener de 1917).

Precedeix a la mort del capellà un fet intrigant. L’home gaudia de bona salut, no presentava cap símptoma que fes sospitar l’atac fulminant i es dóna el cas que 10 dies abans una persona va encarregar un taüt a nom de la seva majordoma Maria Dènarnaud. És possible, que Mn. Saunière estava revelant

123 més del que s’havia compromès?... Va ser un assassinat o un accident vascular cerebral?... És una de tantes incògnites que es tenen sense resoldre. El que és segur, és que el capellà coneixia un gran secret, doncs quan el dia de la seva mort, el sacerdot que l’anava a confessar i li tenia que administrar el Sants Sagraments de l’Església de Roma, va abandonar la cambra visiblement horroritzat i negant-se a extremunciar-lo. Es diu, que el confessor va caure en una forta depressió de la que mai més va somriure.

Una altra dada curiosa de mossèn Saunière és que, davant la sorpresa general, es va comprovar que no posseïa cap bé i que tots els immobles estaven inscrits a nom de la majordoma, que va seguir vivint a Vila Bethània fins el seu traspàs l’any 1951. Mesos abans de morir va vendre la Vila i li va dir al comprador que un dia li diria un secret que el faria ric i poderós. Però una mort, també, inesperada o un premeditat assassinat, va fer que el secret s’ha anés amb ella.

Avui dia, s’està segur que Mn. Saunière no va trobar cap tresor metàl·lic. La seva fortuna provindria de les donacions de la noblesa europea i de misterioses societats per conservar l’arbre genealògic dels merovingis, aquella dinastia desplaçada pels carolingis i que ha continuat esperant el moment polític per fer-se present.

També cap la possibilitat, que aquesta protecció la fes l’altra banda, Roma, amb la finalitat d’evitar que es propagues el matrimoni de Jesús i l’existència d’una descendència que s’havia embrancat amb la dinastia merovíngia: casant a Sara, la filla de la Magdalena i de Jesús amb un membre de la reialesa.

Naturalment, que de ser certes les proves que a Rennes-le-Château s’amaguen, tiraria per terra els dogmes que s’han tret de la màniga per demostrar el que no és demostrable. No podem deixar de preguntar-nos si en las persecucions que patiren càtars y templers, no estava inclòs la preservació d’aquest secret. Un secret que avui en dia es troba en mans del Priorat de Sió, que estaria esperant el moment oportú para donar el seu cop definitiu. * * * La realitat de tot l’enrenou del pas dels alemanys per Montserrat venia per fer-se amb els documents que sospitaven existien en el Monestir i cercar

124 unes coves, potser que fossin les de Collbató, per emmagatzemar totes les obres d’art que rapinyaven dels museus europeus quan, pas a pas, anaven ocupant les ciutats d’una Europa que no se’n sortia de l’agressivitat nazi.

La espoliació afectava a tot els estils de pintures, tan en el temps com de pintors, malgrat que a Göring les obres de finals del segle XIX, l’expressionisme, el cubisme i l’abstracte, que anomenava art degenerat, només el feia servir com a moneda d’intercanvi: amb tot aquest menyspreu, es va apropiar de l’Arlequí de Picasso. Dels altres pintors espanyols –Miró i Dalí, per exemple-- passava de llarg a excepció de Velázquez, doncs per l’élite dels nazis, l’ideal de bellesa es trobava en l’art figuratiu, d’exaltació del cos humà segons el patró atribuït a la raça ària.

Foren unes circumstàncies poc aclarides, quan els generals i, més concretament, els industrials alemanys que no participaven de les idees de Hitler, però les fàbriques de molts d’ells treballaven pel III Reich, oferiren a les autoritats germanes el seu poder econòmic i polític per guardar el producte de la rapinya: es tractava de traslladar el tresor nazi a les grutes del sud dels Pirineus, que per trobar-se en un País no bel·ligerant, Catalunya, havia més probabilitats de fàcil recuperació. En realitat, aquest oferiment anava en la única direcció de salvaguardar el tresor artístic de la desbandada que ja es presumia, s’hi perdia la guerra en Hitler.

La història els hi va donar la raó, per quan en la retirada de París, per exemple, Hitler va ordenar la destrucció dels magnífics ponts i monuments emblemàtics de la ciutat al General alemany Dietrich von Choltitz, que no va mostrar cap interès en aplicar els designis del Führer, tot i contant amb una guarnició de 20.000 homes: l’actitud d’aquest General sempre es recordarà.

125

40

Meranges és una població antiga de la Cerdanya que es troba a 1550 metres d’altitud. Les seves principals activitats econòmiques són el turisme, l’artesania de l’esclop, els formatges i la ramaderia.

L’església parroquial de Sant Serni és un edifici romànic del segle XII, d’una sola nau i absis semicircular, on destaca la portalada que presenta un arc de mig punt amb cinc arquivoltes en degradació i capitells, molt malmesos, decorats amb figures zoomòrfiques i vegetals en cada arquivolta alterna. La porta presenta decoració de ferro típica d’aquestes contrades catalanes.

Aquesta entrada, resguardada per una volta, es troba situada sota el campanar quadrat.

La imatge de la Mare de Déu de la Llet o de l'Ajuda va desaparèixer durant la guerra del 1936. Formava part del grup de marededéus en que s’aplicaven innovacions temàtiques i presentaven aspectes més humans entre Mare i Fill. El Nen és desplaçava, respecte a un eix de simetria, situant-lo sobre el genoll esquerra. Aquesta variant havia començat a la darreria del segle XII, com a resposta a la situació, llavors, de l’Infant al bell mig de les cames.

L’Infant es assegut a la cama esquerra de la Mare i la mira, avançant el cap, envers el mugró, per mamar. Pertanyia la imatge de Meranges al segle XIV. * * * El Dr. Josep Roca es reunia sovint a la casa que els seus pares tenien a Meranges amb els seus companys de curs, aficionats a l’excursionisme.

En una ocasió, amb ells es trobava en Ramon Escolà, fill d’un metge de Reus. Un cosí seu, que havia ingressat a l’Escolania de Montserrat en acabar la guerra civil d’Espanya i que anys després, ja monjo, va acompanyar al Pare Escarré a l’exili voluntari per no adaptar-se als dictats de Franco, li havia explicat la visita d’en Himmler i, en particular, el destí d’aquelles obres d’art que un sector dels industrials i amants de la cultura alemanya havien segrestat per evitar la destrucció inefable que s’esperava en mans de la oligarquia nazi: foren dipositades prop de l’Estany de Malniu, en un paratge cavernós situat entre l’estany i el refugi del mateix nom, al nord de Meranges.

126 Aquesta informació, així com altres detalls dels alemanys que els hi havia explicat el Dr. Escolà --el cosí del frare--, no va passar mai d’anècdotes d’estiu barrejades amb els projectes de les properes festes majors dels pobles de la contrada. El grup d’amics, entretinguts entre ells i elles en aquell espai de vacances on es posava de manifest certa màniga ampla, mai varen posar-hi massa atenció, ni interès i, el més curiós, és que en diverses ocasions, tota o part de la colla hi havia arribat fins l’Estany de Malniu i no tingueren la picardia de cercar la Cova de la Guineu. Clar, que per qui no la coneix, resulta difícil localitzar-la, doncs cau a una banda boscosa de la pista: s’ho passaven millor banyant-se nus entre el rocam de l’estany.

Només en Josep Roca, l’intern pensionat del Servei de Cirurgia de la Càtedra del Prof. Piulachs, va captar des del primer moment, que en Ramon Escolà no explicava pas el valor de l’amagatall nazi. Malgrat aquest interès i volent conèixer més detalls, ho va deixar aparcat per més endavant.

Fou a l’estiu següent d’acabar la Llicenciatura i abans de preparar-se pel Doctorat, que en Josep Roca, coincidint que la seva promesa s’anava a passar 15 dies a casa dels seus cosins de Viladrau (o del desvirgador de Sant Gervasi, com així l’anomenava quan un cop casats li va explicar la seva infidelitat), ho aprofità per arribar-se a Meranges i començar la recerca de la Cova dels alemanys.

Era el darrer dia de la Festa Major. Durant el ball que a la nit es celebrava en el Casal, s’havia engrescat amb la Mònica, una xicota de Llançà emparentada amb una família del poble i era la primera vegada que havia pujat a Meranges. No es coneixien, però trobant-se un xic torbada perquè no estava familiaritzada amb el veïnat, es va sentir molt afalagada de tenir a Josep que li fes costat. Donava la impressió que feia temps eren coneguts, no deixaren de ballar cap dels balls lentes que s’estilaven en aquell estiu i durant els descansos de l’orquestrina, desapareixien per encant del batibull que s’organitzava dins del local.

La nit d’aquell dia d’agost invitava a arrecerar-se al banc de la buida Plaça Major i gaudir del silenci d’aquell entorn, mentre s’explicaven projectes i fets de les seves respectives vides plenes de la fantasia dels joves anys. La química que en ocasions és la culpable que dues persones congeniïn, sembla

127 que s’hi afegiren les hormones un xic esvalotades, que es vulgui o no, fan acte de presència amb aquesta posada en escena i època de vacances.

La casa del poble, que la família d’en Josep havia restaurat curosament, va ser el motiu pel qual va oferir mostrar-li a la Mònica, sense que ella poses cap reparo en acompanyar-lo. L’escenari era apropiat, suficient llum per no entrebancar-se i el formatge i la certa graduació del vi negre ho complementava... Tampoc va faltar-hi la música que si bé té més representació fonètica en el hemisferi cerebral dret de la dona, donant-li major supremacia per quan a més utilitza l’hemisferi esquerra, a diferència de l’home que només fa servir aquest... Malgrat que aquesta teoria no es podia aplicar en aquells moments, Mònica i Josep, no tardaren massa –abans d’esgotar la botella de vi- de trobar-se en el llit de la cambra dels pares.

Ell, per tranquil·litzar-la, la va abraçar i ella amb un somriure d’agraïment s’hi va recolzar. Seguidament li va buscar la seva boca i quan el petó es va fer realitat, va notar que començava a descordar-li la brusa, lentament. En lliscar del cos d’ella la última peça de roba es va cobrir amb l’edredó amb certa timidesa. En Josep la va acaronar i amb el desig posat de manifest, com també per la mirada, esperà el moment de rebre’l. A partir d’aquest instant, la música fou imprescindible.

128

41

Passada la Festa Major, al poble tornava a sentir-se el silenci, propi de la seva situació privilegiada de llogaret de muntanya. En Josep, experimentat espeleòleg, surt ben equipat de casa a mig matí i empren, tot xino-xano, el camí cap el petit nucli de Girul i, alternant la pista i les dreceres, és permet retallar bona part del trajecte. Un cop acabada la pista asfaltada, segueix pel camí de terra fins al refugi de Malniu, que forma part de l’anomenada Alta Ruta dels Càtars, tot recordant les rutes de migració que van utilitzar els Bons homes i dones, entre els segles XII i XIV, quan fugien de la persecució dels croats i de la Inquisició. Aquesta ruta comença al Castell de Montsegur, travessa els Pirineus, prop del Puig Farinós, per acabar a Berga.

El refugi està situat vora de l’estanyol Sec, artificial, on també hi ha un ampli aparcament i zona d’acampada. És un refugi ben guardat, servit, estufa, llum, lavabos i places per dormir. Es troba en un dels paratges més solitaris de la Cerdanya. El rosari d’estanyols que configuren el circ dels Engorgs es troba a la capçalera de l’alta vall de Meranges i origina el riu que la travessa: el Duran. Entre llacs i aiguamolls, es compten més de deu gorgs, formats per la fusió de la neu i el gel, que es podem trobar-se en aquest singular indret, envoltat de pineda negre i el Roc del Castell dels Lladres, a tramuntana, com a teló de fons: una autèntica imatge de postal.

Coneixent a Francesc, el guarda del Refugi, en Josep decideix passar la resta del dia en aquest recés per veure si pot obtenir informació de primera mà sobre quelcom dels alemanys, que temps passat es deixaven caure per aquella vall. Si bé, en Francesc era fill de Meranges, per la seva edat no tenia idea massa exacte del traginar d’activitats que els excursionistes alemanys – així eren coneguts-- portaven a cap, junt amb certs militars de graduació de l’exèrcit d’en Franco. N’havia sentit parlar pel poble, però sempre es referien a la construcció d’una sèrie de búnquers a tot el llarg de la muntanya que, encara avui dia, son punt de visita dels excursions i memòria històrica de refugi dels maquis. Es tractava d’aquella línea defensiva –la línea P, de Pirineus, que passà a popularitzar-se com a Línea Pérez --que el dictador va decidir construir des de la Mediterrània fins el Cantàbric, només 500 km.!... Els treballadors

129 foren els soldats que feien el servei militar a la caserna de la Seu d’Urgell.

Ningú va envair Catalunya... pel nord. S’havien reconstruït els ponts sobre l’Ebre i, aquí si, que l’entrada al País fou servida en safata.

- Qui pot informar-te millor és en Pastoret –li diu en Francesc--, i el trobaràs prop de l’Estany, doncs ahir va passar amb el seu ramat d’ovelles i em va dir que s’hi quedaria alguns dies... Per no perdre’t segueix les cagades de les ovelles i cabres que t’indicaran el millor camí...

- Demà el matí m’hi arribaré... * * * A les envistes de l’Estany de Malniu en Josep ja va veure el remat d’en Pastoret i al rabadà arrecerat a una de les roques que en el seu dia es van desprendre del Puigpedrós. Conta la tradició que l’estany de Malniu, en temps passat, fou l’indret escollit per la major part de les goges de la Cerdanya a fi de dur-hi a terme les invocacions al diable. Diuen que sortien per les xemeneies i volaven, damunt de l’escombra, fins al llac.

En Josep Roca i en Pastoret es coneixien de veure’s pel poble i els hi fou fàcil entrar en una franca xerrameca, que si bé el pastor donava entendre que no tenia sovint una ocasió com aquella de parlar, tampoc en Josep es va quedar enrere. Volia trobar el moment de conèixer detalls de la Cova de la Guineu i del seu contingut. Se’l notava impacient.

- No t’hi capfiquis per aquesta cova –li volia fer entendre en Pastoret--.

Són cabòries de la gent que degut a la situació, molt feresta on es troba, s’hi han muntat una sèrie de faules, que els bons jans d’estiuejants de Barcelona no han tardat d’engreixar-les. A part dels habituals pixa pins, per aquí ens deixen tranquils els altres tafaners! Només em fan bona companyia els veterans excursionistes.

El poc interès que en Pastoret va demostrar, no el va sorprendre, perquè en ser un home de mitja edat, amb un bon patrimoni ramader i que s’acontentava en fer de pastor del seu ramat i tenir cura del Mas, proper a Meranges, donava a entendre que no n’estava pas per complicar-se la vida ficant-se en avencs on el seu avi hi situava les dones d’aigua i les bruixes de temps passats.

Amb tot, en Josep va assolir que l’orientés per on queia la cova –això sí, sense posar-hi massa aparent interès--. Asseguts en un rocam a la vorera

130 del llac, s’acompanyaren amb un mos de pa amb formatge de Meranges, remullat amb un trago a galet del botell que el bon pastor mai se’n separava. Es van acomiadar i el tossut excursionista reprèn la tornada a Meranges.

Poc després de començar el retorn, facilitat per la baixada que feia la pista, a Josep li fou fàcil trobar, a mà dreta, el dos arbres bessons adossats a una roca, que donava la impressió que evitava la seva caiguda. Segons en Pastoret, aquí començava el corriol, avui bastant perdedor, que en casi mitja hora de caminar arribaria a la Cova de la Guineu. S’ha n’adonà que no li seria pas fàcil trobar l’entrada, perquè l’indret, bastant ombrívol i poc trepitjat, mentre que els esbarzers i l’espessor del bosc, havien esdevingut un lloc poc adient per encertar l’entrada.

131

42

En Josep Roca sempre havia sigut un noi molt introvertit, si bé contava amb un bon grup de companys, no tant sols de la Facultat, també en tenia de la seva adolescència, de quan anava als jesuïtes de Sarrià. Prendre la iniciativa per explicar les seves vivències personals, no feia per ell, malgrat que si entrava en una conversa que donés a entendre que podia ser interessant pels amics, no la refugia pas.

El resultat d’aquella exploració a la Cova de la Guineu, no el va pas explicar a ningú, no tant sols per la troballa, sinó més bé perquè hagués hagut la possibilitat de complicar-se la vida. Era evident, quan hi va entrar-hi, que era una amagatall molt ben resguardat, en realitat era un avenc amb un primer tram vertical d’uns tres metres, que va comprovar amb la plomada. Hi llançà l’escala metàl·lica amarrada al tronc del proper arbre, així com també la corda que s’havia nuat a la cintura. Va començar a baixar amb tota precaució, il·luminant-se pels tres llums frontals dels casc protector. El diàmetre del pou, d’una mica més de metre i mg, evitava ser massa angoixant, malgrat que en un moment es va espantar pel vol de dos ratpenats, que s’escapolien qui sap on, i, en un altre moment, per un llangardaix d’un pam, negre amb taques grogues, que se’l va trobar quiet a tocar el nas.

Arribà a un petit replà amb una alçada que li va permetre caminar dret fins a un forat a la paret que deixava pas a una persona. Abans de decidir entrar-hi, va il·luminar la cavitat, que no l’hi feia massa gràcia: ho va encertar i, al retirar-se bruscament un xic impressionat, es donà un bon cop al cap amb la part de la roca que feia de sostre, sense més problemes que una esgarrapada.

La llum havia posat al descobert dos cadàvers momificats que es trobaven a la mateixa entrada de la que venia a ser una cambra artificial, allargada, feta a pic i pala, d’un metre d’ample per dos de llarg, a cop d’ull. Per acabar d’explorar aquella foscor i, com sigui que els cadàvers obstruïen l’entrada, va tenir que separar-los: al fer-ho, el cap d’un d’ells va quedar després del troc i un parell d’escorços desaparegueren per entre el que quedava del uniforme militar.

Barreja de pudors es posava de manifest per la humitat, més que per la descomposició dels cadàvers rígids i arrugats i amb un estat de momificació

132 que feia entendre el temps que s’hi trobaven. No es va entretenir a identificar, ni la personalitat, ni la causa de la mort.

Passà a comprovar què eren aquelles quatre caixes de bona fusta, situades ben ordenadament junt als morts. Al costat lateral de totes elles hi havia la creu esvàstica dels nazis estampada al foc. Pel pes i un cert esgotament per la tensió nerviosa d’arribar fins aquí, va desistir de moure-les després d’intentar-ho. Palanquejant, forçà la tapa de la primera que va trobar.

Probablement, per aquell interès –un tresor ?-- que al va portar fins a la Cova de la Guineu, no es va sorprendre de veure la brillantor de les petites joies, que en un primer cop d’ull identificà com a penjolls d’or i pedres precioses que omplien per complert la caixa... N’hi havia un fotimer. No s’ho va pas pensar massa estona i amb varis grapats, les va posar dins la bossa que duia preparada, de certa rigidesa que evitava endevinar el seu contingut. Ja hi tornaria un altre dia, va ser la decisió que va prendre.

En lloc de refer el camí fins la pista del refugi a Maldeu, orientat pel coneixement que tenia de la contrada, va anar descendent per entre l’espessa arbrada i senyalant, de tant en tant, amb un o altre pedram, el camí de tornada.

En arribar a casa li fou fàcil trobar en la antiga carbonera, situada al fons del pàrquing, el lloc adient per deixar el petit tresor, petit fins llavors, abans de valorar-lo. L’amagatall era un estret nínxol que a més d’estar tancat amb la seva porta i clau, va posar tapant-lo un armari metàl·lic on es guardaven quatre eines per tenir cura del jardí.

Sense fer cap manifestació als pares, ni als companys, en espaiats caps de setmana d’aquell any, s’arribava a Meranges i a la Cova amb l’excusa de trobar-se amb la Mònica i altres amics --que així ho manifestà als seus pares, que de temps s’havien desentès de la casa del poble--. La seva prudència el va acompanyar.

133

43 Havien passat varis mesos de l’ensopegada de Tor i l’enrenou que va provocar per ser protegit per la policia, quan un migdia en Ricart Bosch, dinant a casa amb la Teresa, va rebre una trucada de l’amic Josep Roca.

Després de les mútues manifestacions de goig per retrobar-se, malgrat fos per telèfon, en Roca es va interessar per aquella imatge que en Ricart feia temps intentava localitzar-la, acceptant que venia a ser com buscar una agulla en un paller.

- Doncs, em sembla que et donaré una bona notícia –li va dir amb un aire de satisfacció i orgull per poder fer un favor al seu vell amic.— Et va bé passar per casa demà cap a mig matí?...

En Ricart Bosch no s’ho va pas fer repetir dues vegades. Quedaren en trobar-se a les 11.

- Em tens que prometre --en Josep seguia al telèfon-- i, suposo que ja t’ho pots imaginar, que tens que evitar tot comentari, tan a partir d’ara, com després de l’entrevista. Ha sigut un afer un xic complicat que t’explicaré demà.

- Correcte, Josep, pots contar des aquest moment amb la meva discreció i silenci que em demanes... A més, per mi no tens que donar-me cap explicació i, no tant sols no estàs obligat de fer-ho, sinó que et prego que no em citis cap detall de com t’ha arribat a les mans aquesta preuada relíquia per a mi.

- Bé, d’això demà ja acabarem de parlar-ne.

- Doncs bé. Fins demà...

- Un moment, un moment... –l’interromp en Josep abans de penjar--, vine sol i li dius a Teresa que no t’esperi a dinar, així podrem parlar tranquil·lament, sense precipitar-nos, etc. etc. D’acord?

- A les 11, a casa teva. Fins demà.

En Ricart Bosch, encara va estar una estona davant del telèfon, tot havent penjat l’aparell, donant-hi voltes a la notícia que en Josep acabava d’anunciar-li...

134 - Si és que ha trobat la imatge d’en Marès, com s’ho ha fet?... –li comentava a Teresa mentre assaborien el cafè— A veure, si demà m’ho explica, si bé no seré pas jo que li demani detalls.

- Tens d’anar en compte! --no deixà d’aconsellar la seva dóna que de temps coneixia a Josep, de quan treballava a l’Hospital i de ser un xic trapella.

- De totes maneres, és un bon xicot, que si bé sembla que va per la seva, crec que mai es posaria en una situació massa fora de la llei...

- I fins a quin punt consideres aquest límit? –li va demanar Teresa amb aquella constància punyent en que acostuma acompanyar una incògnita.

- No ho se pas... --va quedar tot pensatiu en Ricart— Probablement ha sigut una barreja de coincidències, entre la seva dèria d’anar sovint a Meranges i voltar per la Cerdanya cercant informació pel seu llibre i retrobar-se amb aquell amor de joventut de Llançà...

- Encara dura?... –va preguntar molt estranyada Teresa.

- Sí. La Mònica mai ha desaparegut del seu cap!... No m’ha la presentat, per tant, no la conec. Sé, només, que la passava a buscar a Llançà.

Sovint s’arribaven a Sant Pere de Roda i voltaven pels pobles de les rodalies.

Al terme de dos o tres dies, tornava a Girona per seguir escrivint sobre els tresors dels nazis... Després es va casar, els bessons, divorci, abatiment...

S’engrescà o només fou un acte de simpatia i ajuda amb la Gemma?... la que van matar a l’aeroport. No ho he entès pas. Poc després de separar-se de la mare dels seus fills, sempre va anar molt fort de diners.

- De què li ve, aquesta afició al nazis i el seu tresor?... Política?...

- Què va!... –talla de cop en Ricart-- Si vols conèixer una persona més distant de la política, és ell. Tu el coneixes, també, de l’Hospital. Li vas veure algun

tret

que

donés

entendre

que

tingués

aficions

partidistes

o

nacionalistes?... Quan érem estudiants, mai ens va acompanyar a cap manifestació contra en Franco, ni durant la vaga dels tramvies, acció popular en la qual l’oposició política va tenir un paper reduït...

- Sí, si... Llavors era una d’aquelles persones, un xic somiatruites, més per la seva afició literària i professional, que per ficar-se d’una o altra banda del govern.

- Demà, intentaré esbrinar-ho.

135

44

El va fer seure i li oferí una tassa de cafè, recordant-li que eren les 11, com quan fent una escapada del quiròfan, entre intervencions, baixaven a la cafeteria de l’Hospital.

- En aquesta capsa i ben embolicada tens la teva benaurada marededéu o magdalena, que fa tant de temps la buscaves...

En Ricard Bosch va per agafar-la i en Josep el para.

- No, no. Espera que comencem pel principi i, així, t’adonaràs perquè ahir et demanava discreció, que és per mi l’únic valor que té aquesta troballa.

- T’ho torno a repetir, que pots contar amb el meu silenci, no tant sols pel favor que em fas, sinó per l’acolliment que veig que represento per tu en voler fer-me confidencial d’algun que altre secret...

- Doncs bé, Ricard. Fa anys, anava a entrar a la Facultat –que ben bé recordo, vàrem coincidir i d’aquell moment sempre més la nostra amistat ens ha acompanyat--, quan portat per un sentit aventurer que mai m’ha deixat, em vaig assabentar que, per un indret dels Pirineus, havien amagat certes personalitats alemanyes el producte de buidar les arques d’un important banc de Berlin, on els rapinyaires de la policia nazi, la SS, havien dipositat joies, or i diners. Amb l’excusa de buscar el tresor dels càtars, que deien l’havien traslladat a Catalunya, varen despistar a les autoritats franquistes, mentre s’entretenien en trobar un lloc adient per deixar el botí que requisaren als jueus transportats als camps d’extermini.

“De l’estada a Catalunya dels capgrossos d’en Hitler, destaca en Himmler. No sé pas si recordaràs, però va tenir molt de ressò la presència d’aquest lloctinent del Führer, que s’ajornà a l’Hotel Ritz de Barcelona, concretament a la cambra 207. Es deia que li havien robat un maletí negre del que mai es va conèixer, oficialment, on va anar a parar. Sembla ser que contenia documents vinculats amb el Greal i catarisme, plànols de les cavernes de Montserrat, passadissos i grutes sota l’Abadia i d’un gran llac subterrani...

- Recordo que una estada a la teva casa de Meranges, en Ramon Escolà ens va parlar d’un parent, resident a l’Escolania de Montserrat, que va

136 coincidir amb una arribada molt sonada de militars alemanys... –fa memòria el Ricard.

- Sí i d’aquí va néixer el principi del meu interès per la història final –fins a cert punt, final— de la lladronia dels nazis. Però deixem d’acabar aquest preàmbul –insisteix el Josep-, que és part del meu llibre sobre el tresor del nazis. Hi ha un punt en que els historiadors no s’havien detingut a estudiar suficientment, com és la teologia de Hitler, la seva fantasia messiànica, amb un Jesús ari que es manifestava en el dictador pressionat per la divina missió de eliminar a jueus i cristians de Roma, i fundar una nova era, basament del seu Imperi. Veient molt clar que les idees sense economia no poden donar ni un sol pas i que sempre quedava la possibilitat de perdre la guerra, però no l’ideal nazi. En aquest moment, és quan es precipitaren en trobar un bon resguard pel botí que sustentaria la seva empresa ideal.

“El maletí d’en Himmler no va desaparèixer a l’Hotel Ritz de Barcelona, com certs elements de la oposició feren creure i promogueren, sinó al Restaurant la Vela de Llançà, on un cambrer molt espavilat que pertanyia al Servei d’Espionatge dels aliats se’l va fer seu i, ell i maletí, varen fer-se fonedissos sense que ningú s’adonés. La badada dels col·laboradors d’en Himmler es va oficialitzar com falta de competència del Servei de Seguretat de la policia franquista a l’Hotel Ritz de Barcelona: versió oficial alemanya, però que va ser difuminada per la falange española que controlava la censura d’aquells dies.

“Quan el seguici del lloctinent de Hitler passà per Perpinyà en direcció a Barcelona, ho va motivar el controlar les requises que s’havien fet als jueus amb el seu intent de travessar els Pirineus. Molts d’ells no van assolir passar a Catalunya, perquè foren abandonats pels falsos guies després de robar-los.

Aquest botí es guardava al Petit Castellet de la capital del Rosselló, precisament en la cel·la on havia estat engarjolat el malaurat Infant que hagués pogut ser en Lluís XVII, que desaparegué en ser guillotinats els seus pares Lluís XVI i Maria Antonieta. Doncs bé, fou en aquest dia, quan un oficial de la SS, destinat a Cervera de la Marenda i que havia passat un cap de setmana a Portbou, va obsequiar al seu patró Himmler amb la imatge que havia sostret de casa de la teva mare. Com a mostra d’agraïment al seu subordinat, en Himmler

137 la va guardar en el maletí com a regal personal, que hores després o, probablement, l’endemà, va desaparèixer a Llançà.

- Si bé és una història molt rocambolesca, però possiblement real per aquelles èpoques de dictadors i esclaus de tota mena, com t’ha arribat la imatge després de l’actuació del cambrer? –tot intrigat, en Ricart pregunta bocaobert.

- En Juli Molons, el fas cambrer i fill de Portbou, s’hostatjava en una casa de Llançà, a Cal Girbalt, per més senyes, que ja en altres ocasions també havien col·laborat amb el Servei d’Espionatge dels Aliats a través d’ell. Dies després de desaparèixer cambrer i maletí, s’embarcà amb un llaüt de pescadors a la platja del Fener, al sud de la Vila, rumb a mar endins on, més enllà de les 12 milles, l’esperava el vaixell Temessis de la marina britànica.

Com sigui que només l’interessaven els documents que contenia el maletí, impermeabilitzats dins d’una bossa preparada, la va introduir en una faixa que se la va enrotllar al cos. La imatge la va donar a la filla de cal Girbalt, agraït per l’acolliment, i el maletí va desaparèixer al foc de la cuina econòmica de la casa.

- Em sembla, que la següent part de la història la imagino apropant-me molt a la realitat –el va interrompre en Ricart--, la filla... Meranges... la Mònica!

- Exacte. Una vertadera casualitat d’aquelles que es presenten i fins el darrer moment no t’ho esperes. La meva relació amb la Mónica sempre ha estat molt afectiva i segueix. Té cura de l’empresa immobiliària que ha heretat del seu pare, filla única, no s’ha casat –per culpa meva?... qui sap!— i ens veiem cada dos per tres, sigui per entremig de la setmana quan estava casat i, des que em vaig separar, quan a la tardor el negoci de les vendes i lloguers afluixa a la costa, viatgem sovint. No ens hem plantejat, encara, casar-nos.

“En una de les visites que he fet a Llançà, la Mònica em va mostrar la imatge, quan mesos enrere m’ha n’havies parlat, però, sincerament, no hi vaig prestar cap atenció perquè no entenia el seu valor. Vaig quedar parat, quan tu me’n vas parlar. Se’m van rebobinar els records fins que vaig fer coincidir la teva descripció i fotografia –molt defectuosa, per cert--, amb aquell llunyana seqüència d’haver vist la teva marededéu en algun lloc... Es fixa la imatge i apareix Mònica... Llançà... la història... i, amb tot detall la marededéu... Vaig fer coincidir els dos clixés: el record i la foto...eren exactes!

138 “Quan li vaig dir a la Mònica, malgrat ser com una nina per haver jugat amb ella essent petitona i objecte molt preuat, no va mostrar cap reparo perquè te l’entregués. Li proposà que un dia vindríem a Llançà, en un mes que tingués erra, per poder-nos fer un bon esmorzar de garotes... i seria, aleshores, quan ella te la donaria i, a més, em sembla que ja és hora de que os la presenti. No va voler de cap manera esperar trobar-nos, m’he la tenia que emportar llavors i entre setmana –ara que no tenim obligacions professionals--, ens hi arribarem per una estada més llarga i gaudir d’aquell Empordà on la tramuntana deixa la seva petjada.

139

45

L'arribada al Cap de Creus no té, avui dia, problemes. Situat, quan la Mediterrània besa les muntanyes Alberes, s'enlaira per mantenir, ben alt, el far del fi del mon -on es va filmar la pel·lícula sobre la novel·la d'en Juli Verne del mateix nom- i que, anys després, varen derruir del que quedava d'aquella maqueta.

La turística carretera que parteix de Cadaqués passa per l'agradable Cala de Port Lligat amb el record d'en Dalí. Molts dies de l'any la circulació de vehicles la fa insuportable, però en arribant, l'espai es ampla. El paisatge imposa. Les roques negres i el verd mar d'algues constitueixen una composició única. Més impressiona quan el cel s'enfosqueix a la caiguda de les tardes d’hivern i la tramuntana no deixa de bufar. La retallada costa dibuixa diversos resguards, on se refugien els petits vestiments, quan les bufades del vent del nord posa blanca d'escuma la mar d'Amunt.

Per tot això es fàcil oblidar-se d'aquest turisme de masses, que arriba amb el seu utilitari -avui dia ja mes potent en CV- a tots els indrets de la nostra geografia. Quan no bufa massa la tramuntana, la calor dels darrers dies de bon temps aixeca una boirina, que amaga part del pic Neulós.

El sol del capvespre va amagant-se darrere del perfil de les muntanyes de la ratlla, que per la gent d'aquestes contrades mai han estat fronteres.

140

46 El Dr. Ricard Bosch s’ha avançat a la seva dona en fer les seves vacances, esperant trobar-se amb Teresa, quan d’aquí dos o tres dies, pugui començar-les i arribi en tren fins a Figueres, on l’anirà a buscar per seguir junts navegant a bordo de L‘Esquitx. Aquesta arribada al Cap de Creus amb el 4x4, que en Ricard ha llogat al Port de Roses, on ha deixat amarrat el seu vaixell, li permet entretenir-se amb les històries de mar i pescadors, que recull a la caiguda de la tarda, en els cafès dels barris antics dels pobles on encara no han sigut desplaçats pels macdonals, cafeteries modernes i pubs...

Des de la navegació històrica per la Mar Mediterrània amb fenicis, grecs, romans i, fins fa pocs anys, moltes de les seves embarcacions i gran part de la marineria han quedat en el fons de tot el coster català. Aquesta abrupta costa ha provocat centenars de pèrdues, però donat el cas que la memòria històrica és limitada, ens arriben històries i llegendes per deixar constància d’aquelles nits de tempesta en que han estat derivats naus de guerra, de transport, de pesca o d’esbarjo contra l’antina, que la foscor i la manca de medis electrònics no ha permès distingir.

Les trossades de vaixell del Cap de Creus que resten al fons de les cales Taballera, Portaló, Culip i en el freu de l’Encalladora, donen bona mostra d’aquells enfonsaments. Molts mariners i pescadors de les dues darreres centúries també resten al fons de la Mediterrània... tan bonica i calmada en certs dies de l’any. Però aquests homes que viuen de la Mar, tenien que sortir cada dia... i és, aleshores, quan la Mar no està per romanços i els hi ha jugat una mala passada.

En altres ocasions, la necessitat econòmica i, sobretot, quan el ferro, el llautó i el bronze rarejaven en acabar les últimes guerres, eren molts els pescadors que tenint coneixement dels farallons on s’havien entrebancat més d’un vaixell, ric en aquest material, resultava rendible la seva extracció.

En el llibre de bitàcola de L’Esquitx, el vaixell d’en Ricart Bosch, té recollit un sonat naufragi que li contaren uns pescadors amb qui va compartir un mos quan recalà a la Cala Prona, un cap vespre de navegació solitària.

141 Va passar fa uns quants anys... el 1654. Dos galions procedents de Càdis i que es dirigien a Gènova, al trobar-se amb un fort temporal al nord el Cap de Creus, precisament per on navegava en Ricard, s’estavellaren contra el rocam dels esculls de tramuntana de la Cala Taballera. Portaven plata en lingots, moneda metàl·lica, espècies, pedres precioses... Tot un dineral!

Quan fou conegut el naufragi per les poblacions properes -Cadaqués, Port de la Selva, la Muntanya de Sant Baldiri i els monjos de Sant Pere de Rodes, refugiats a Cadaqués per la invasió francesa, que en aquells dies ocupava tot l’Empordà, menys la vila costera de Cadaqués, es traslladaren al lloc de l’accident per salvar el naufragat, expressió que significava apropiar-se de tot el que els hi caigués a mà.

Els monjos del Monestir de Rodes al·legaren que, trobant-se la nau accidentada a la Cala Taballera, pertanyia a la seva jurisdicció. El poble no els hi va fer pas cas. Ara bé, la notícia arribà al despatx del virrei de Catalunya a Barcelona: dictà que els bens d’un naufragi pertanyien al patrimoni reial i envià al seu representat perquè se’n fes càrrec i recuperés el material salvat.

Aquest emissari, tampoc va poder controlar l’apropiació per part dels pescadors i, a més, una influent família de Cadaqués, va estar a punt de treure de davant al pretendent de canviar l’ordre de les costums: amb l’or i la plata no s’hi pot jugar. Al mateix temps, el rector de la parròquia, que a més de mossèn era o exercia de notari, es va treure de la màniga que dins de la doctrina jurídica romana i de l’antic dret de gens, els bens d’un naufragi són del primer que els trobi. Afegí, que si algú tenia el més petit remordiment de consciència, l’absoldria en confessió... a canvi de que cada diumenge i festiu anés a Missa.

Poc després, i no consta pas per quina raó, el Mossèn fou processat i empresonat. Malgrat que no hi ha testimonis escrits, ens podem imaginar el per què.

Ara bé, també l’enviat del virrei va anar a parar a la garjola, però en aquest cas hi ha constància testimonial que s’ha n’havia reservat una bona quantitat de monedes salvades per ell.

- Com es pot comprovar, sempre hi ha hagut governs que s’embruten tant per la marea negra..., com acceptant sobres... -va afegir, amb sorna, un dels pescadors, que estant un xic apartat de la colla, preparant el sofregit, n’estava cuit de les retallades de Madrid.

142 Explicant històries, es va assabentar que durant anys la Vila de Cadaqués va estar aïllada de la resta de Catalunya per la manca de comunicació per terra i que feia difícil accedir-hi per la seva situació geogràfica.

Una mostra d’aquest fet es troba en la parla dels seus habitants, el salat, català bastant diferent dels pobles veïns, sobretot amb l’ús dels articles salats (es, so, sa, sos i ses o la s’ davant del mot començat en vocal o hac). Cal tenir en compte, que la Mar resultava l’únic camí més practicable per relacionar-se entre ells i, encara així, l’aïllament existia.

Des de finals dels anys cinquanta del passat segle XX, l'ús de l'article salat a la costa catalana ha minvat moltíssim. Bàsicament, el desús d’aquest article salat s'explica pel fenomen migratori i l'arribada del turisme. Però, Cadaqués és l'única localitat del nord-est de Catalunya on es manté vigent l'ús de l'article salat. Ara bé, els més joves cada vegada l'utilitzen menys. La influència de la llengua estàndard i, sobretot, el trencament de la transmissió generacional en propicien decisivament la recessió. Aquesta tendència de la pèrdua del salat tan sols pot ser frenada per la bona percepció del fet que tenen alguns cadaquesencs, que identifiquen l'element amb un senyal local d'identitat que no volen perdre i, per tant, són conscients que cal protegir.

Destaca de Cadaqués el contrast, que segles enrere i no massa lluny de la població s’havien establert els grecs, que foren els primers d’introduir la moneda a les actuals terres de Catalunya: els divisors emporitans en el segle IV aC. Aquest fet no va afectar gens als pescadors del Cap de Creus que, durant molts anys, per les seves transaccions econòmiques, utilitzaven el mètode d’intercanviar els productes per un valor equivalent, és a dir, baratar.

Clar, que va arribar un dia que els cadaquesencs decidiren utilitzar moneda en comptes de baratar. Com a moneda feien servir les petxines que trobaven per la platja, en una reconversió difícil d’entendre. Tampoc ho varen entendre els pescadors de les cales veïnes, tant o més aïllats que els de Cadaqués, i passaren més temps abans d’acceptar la innovació.

La moneda petxina fou introduïda pels mariners que retornaven de terres d’ultramar, doncs consideraven que era una millora fins, que anys més tard, la moneda pesseta es va imposar.

143

47

A bona hora del dia, quan el cel clarejava dins de Cala Prona i la tranquil·litat de l’indret s’imposava a aquelles hores sense gota de ven, en Ricard Bosch va recollir els caps amb que tenia a L’Esquitx amarrat, per la popa al roquer i, llevada l’àncora, salpà. A un punt de motor, tant per no tenir pressa, com per no trencar l’encís del silenci, surt de la cala emproant l’ample camí d’aquella mar plana com una bassa d’oli.

De prompte, queda sorprès pel soroll d’un motor fora borda, que retrona a través del rocam dels penyasegats de la cara nord del Cap de Creus

i

poder-lo

sense localitzar

d’on provenia. No va tarda massa en veure sortir d’entre els

esculls

conformen

que les

properes Cales Galera i Talabre, que tanquen pel nord la Cala Taballera, una zodíac amb dos potents motors fora borda, molt accelerats i un gussi a remolc que passaren, a menys de mitja milla de la seva proa, amb rumb al Cap. La boirina i el ràpid distanciament que entre ells s’establí, en un no res el va perdre de vista.

Al no haver-se entaulat ni un xic de vent, seguí la seva lenta navegació amb un punt de motor i la vela major hissada per estabilitzar la nau i en espera del terral. Amb aquest caminar lent de l’Esquitx decidí arribar-se a la Cala Taballera per gaudir d’un indret, entre les altes parets de roca, que en cas de forta tramuntana resulta un bon recer.

En l’instant que hi entrà, veu que, de prop de la platja, un jeep remunta pel camí costerut que passant per l’abandonat poble de Sant Baldiri mena al

144 Port de la Selva. En temps reculat, el terreny de Sant Baldiri abastava un antic grup d’habitatges: els habitants de la Muntanya de Sant Baldiri, així és definien.

Acabant de recorre la cala, posa rumb al Cap de Creus, amb la intenció de fondejar a Cadaquès on esmorzaria. Costejant i tenint en compte que no porta sonda electrònica, no s’apropa massa a terra, deixant el suficient esguard.

Identifica la Cala dels tres frares amb la punta travessada per una vertical veta blanca, abans de l’illa de Portaló, que malgrat haver-hi, segons la carta nàutica, un pas de 14 m. de sonda, preferí passar per fora... i entrar directament a la Cala, donar una ullada, i seguir la singlada.

El pas per davant de l’illot, li va recordar que a finals del segle XIX, havia posat fi a la navegació del Woodside, que tant en Josep Pla (Cinc històries del mar), com l’Enric Trilla (Solo el mar lo sabe) ho relaten.

El Woodside era un vaixell de propulsió mixta, vela i motor, dels primers anys de la navegació a vapor, quan encara la confiança amb les màquines no havia arrelat, i estava aparellat de goleta. Salpà de Seta (sud de França) i es dirigia a Anglaterra. En quan s’apropava al Cap de Creus, la boira es feia cada cop més espessa, la visibilitat nul·la en aquella matinada, arriades les veles i amb un punt de motor per facilitar la maniobra. Portant la nau certa arrancada, domina l’abatiment degut

a

la

corrent

marina

i,

sense

referències de la propera terra, s’encasta contra l’illa de Portaló.

Fins quan la llum del dia ho va permetre, un pescador salpà de la Cala i s’adona del naufragi. Ho comunica a Cadaqués, d’on salpen dos vaixells militars amb autoritats i carrabiners. Al apropar-se, s’adonen de la gravetat del sinistre per la gran via d’aigua que presentava a proa i la sentina negada.

La fatalitat coincideix que a França hi ha una epidèmia de còlera i el govern d’Espanya no permet l’entrada de personal, ni material abans de la quarantena. El Vaixell queda aïllat, tant per mar com per terra, fins que dies

145 després la mala maror el remou de la roca on s’havia encallat i s’enfonsa definitivament. Tota la tripulació assoleixen salvar-se i passen al llatzeret de Portbou, d’on són repatriats al superar la quarantena.

Seguint la singlada, en Bosch costeja amb tota prudència. A mà dreta de l’entrada de Cala Culleró, a terra ferma, es troba el bloc de roca que inspirà la pintura d’en Dalí, El Gran masturbador. Passada l’Illa Culleró entra a la Cala Culip, on fins fa poc s’havia establert el Club Mediterrani i que, finalment, ha estat recuperat l’indret per formar part del Parc Natural del Cap de Creus.

Culip (l’antiga Calipo dels romans) és una cala que ha estat el parany de molts vaixells degut a la perillositat de la zona navegable. S’hi han localitzat sis trossades de vaixells, cinc d’època romana i un medieval. D’entre ells destaca l’anomenat Culip IV, enfonsat pels anys 80 dC., quan transportava un carregament heterogeni format per vasos de parets fines, oli de la Bètica, llànties, i més de 2.700 vasos de terra sigil·lada del sud de França.

Una feble tramuntana, presagi d’empitjorar, es fa present per l’aleta de babord de L’Esquitx a l’entrar al freu del Cap de Creus (el freu de sa Claveguera) i al no apreciar problema de pas, en Ricard Bosch no va dubtar de passar-hi entre terra ferma i l’illa s’Encalladora.

Descrestat el Cap, posa rumb directa a Cadaquès, doncs no va voler allargar massa més la singlada d’aquest matí, per poder amarrar al Club Nàutic de Roses, després del programat esmorzà.

146

48 L’Armand Costa era un empordanès de soca-rel, nascut a Garriguella, en el si d’una esforçada família dedicada a fer gran l’hisenda heretada d’una generació a l’altra. En algun ascendent, no recordat en la actualitat pels membres del clan, n’hi havia que s’havien lliurat de conrear la terra, ingressant tant al seminari de Girona, com embarcant o noliejant en quan el comerç català s’obrí cap a les Amèriques.

El tercer fill de l’actual família Costa, l’Armand, era un home emocional, decidit i apassionat. Estava dotat d’un accentuat magnetisme que el portava a fer petites inversions, en un principi, col·laborant a l’entorn del pares i germans i, pel seu compte exclusivament, quan va arribar a contactar amb empreses d’alts vols, però de risc comercial controlat.

L’empresa Amador S.L. la va fundar en el 1919, poc després de la primera Gran Guerra, al decidir explotar l’extracció de roca calcària de la Garriga d’Empordà, considerant que hi hauria una gran demanda de pedra treballada com a conseqüència de les múltiples reconstruccions que es ferien, després del terrabastall que els exèrcits bel·ligerants varen provocar per gran part d’Europa. Aquesta societat incloïa les mines de talc situades entre els termes de la Vajol i Darnius. El talc era el recurs natural d’aquest indret de la Comarca empordanesa. Les seves muntanyes estaven plenes de silicat de magnesi hidratat, l’anomenat sabonet, que s’utilitzava principalment per a productes de cosmètica, farmàcia i ceràmica.

L’Armand Costa es va casar amb la Maria Estel·la, pubilla del terratinent Joan Montagut de Maçanet de Cabrenys, que disposava d’una bona hisenda, des dels primers anys de la Gran Guerra. Tot gràcies, entre altres enrevessats negocis, a ser un experimentat coneixedor dels diversos passos i colls de les muntanyes del nord del seu municipi, fronterer amb el Rosselló. El Govern francès, en la seva lluita per defensar-se de la invasió d’Alemanya, necessitava gran part de l’armament que es fabricava a les províncies d’Àlaba i Guipúscoa, empreses d’una Espanya decadent i mancada d’altres indústries i amb un alt nivell de disturbis socials.

147 Molt clar ho van veure els dos espavilats vilatans de l’Alt Empordà i no dubtaren unir els respectius patrimonis i el seu bon olfacte pels negocis.

Poc després de formalitzar-se l’Armistici de Versalles entre les nacions que es consideraven guanyadores de la derrotada Alemanya, va tenir lloc en la capella romànica de la casa pairal d’en Montagut, el casament d’Armand Costa, més jove que el seu soci, amb la filla d’en Joan Montagut amb tot el bé de Déu que es va voler donar a la cerimònia.

Així es consolidava aquella pròspera societat, que amb l’exportació legal dels carreus treballats de les canteres de pedra a cel obert d’en Costa, és completava amb el no tant legal pas per la carena fronterera de les armes i municions, que en Montagut guardava a les esgotades mines de talc de certs indrets de la Vajol i Agullana, que recentment havia comprat. Si bé, l’Armistici de Versalles va segellar la pau a Europa, no per aquest tractat efímer s’oblidaren les nacions de la dita si vols la Pau, preparat per la Guerra..., doncs, el negoci de l’armament no minvà en cap moment, pels guanys que aporta als contrabandistes, intermediaris i els seus respectius governs, dirigits per l’omnipotent classe política correpta.

Passen els anys i el fill del matrimoni-societat Costa-Montagut se’n fa càrrec de l’empresa Amador, S.L., doncs el patriarca Montagut, vidu de feia anys, no havia tingut altra descendència que la noia Maria Estel·la, mullerada amb el seu soci. L’única germana que tenia en Montagut, la Caterina, estava casada amb un advocat de Barcelona, en Jaume Roca, havent nascut d’aquest matrimoni el Dr. Josep Roca i Montagut, cirurgià del Clínic, casat, separat i amb dos fills bessons. Aquest metge, a part de la seva activitat professional que el porta a ser considerat un apreciat cirurgià, es va interessar del temps de la seva formació universitària, per la diàspora dels jueus i nazis a través dels Pirineus. Els seus estudis i recerca el va portar a trobar un del més extraordinari tresor de joies d’or i plata, amagat en un avenc proper al llac Malniu de Meranges.

A finals del 1935 i principis del 1936, la situació política d’Europa en mans dels governs feixistes de Hitler i Mussolini, propiciaren que a Espanya es gestés un contraatac de les dretes, de la facció monàrquica, molt abans del 18 de juliol, en presumir que les eleccions de principis d’aquell any del 1936 havia possibilitat de que guanyés el Front Popular. Varen tenir la connivència de la

148 Itàlia d’en Mussolini i, quan els resultats de les votacions surten a la llum, es contracta per part dels monàrquics gran quantitat de material bèl·lic amb la intenció que no fos un cop per una guerra de curta duració: així fou com arribà a través de les gestions d’intermediari d’en Joaquim Costa i Montagut, els casi 50 avions i una quantitat, difícil d’esbrinar degut a la col·laboració d’un trust de banquers de Mallorca, de milers de bombes, carburant, metralladores, etc. que foren emmagatzemades a l’illa de la calma.

Un cert capgirell comercial de l’empresa Amador, S.L. es va presentar quan s’inicià la Guerra Civil, poc després de la firma del contracte amb els italians, però després de rebre la comissió establerta per ambdues parts, a la família Costa i Montagut no li afectà massa que es tanqués l’aportació de material bèl·lic per part de les indústries del Nord d’Espanya, que quedaren a la banda contraria de la República en mans de les forces revolucionàries. Només es contava amb l’Empresa Elizalde, ubicada a Barcelona, confiscada pel govern republicà i dedicada, preferentment, a la fabricació de motors d’avions militars.

Fou, precisament, aquesta empresa militaritzada l’objectiu primordial del vaixell de guerra Eugenio di Savoia, que el 13 de febrer del 1937 va provocar el primer bombardeig sobre Barcelona. Sembla ser que cap obús va arribar a la fàbrica, però molts dels seus projectils varen impactar en els habitatges d’entre Gràcia i l’Eixample, ocasionant morts i ferits a manta. La capital catalana es va convertir en la primera gran ciutat europea de més d’un milió d’habitants bombardejada a la rereguarda, tot i ser a més de 300 km. de la línia de front més proper.

Tot seguit d’aquest atac, els avions italians amb base a Mallorca arribaren i bombardeixaren, sense cap objectiu concret, la capital catalana.

Aquesta tècnica terrorista, encapçalada pels aviadors feixistes, tenia lloc per fer proves amb nous explosius, posant l’atenció en la segona guerra mundial que s’estava preparant en les cancelleries de Munich i Roma.

L’hereu Costa i Montagut, molt hàbil en tractar amb les dues bandes, se les va enginyar per oferir a l’exèrcit republicà, part de l’estoc d’armes que guardava en una de les mines del seu sogre a la Vajol: amb aquesta generositat va parar la possibilitat de tenir un fort contratemps amb el govern.

De totes maneres el negoci de la importació d’armes va minvar molt, doncs

149 malgrat tenir a la seva part el Comitè comunista de Maçanet, les patrulles de la FAI i CNT de les poblacions veïnes li feien la guitza pel control dels passos de muntanya a on estaven destinats per evitar la fugida dels ciutadans de dretes.

Tot aquest enrenou no va afectar massa l’economia familiar, tant per disposar dels bons dipòsits de divises a Suïssa ingressats per la col·laboració prestada als feixistes del país, com pel fet de seguir amb la pedra tallada per la reconstrucció dels edificis malmesos de Catalunya, en els primers anys de la guerra, clar, quan encara és considerava possible acabar amb la insurrecció dels militars i fins que es va iniciar la segona Guerra Mundial del 1940, per quan es va tancar l’exportació clandestina d’armament al Rosselló. Més endavant, va haver-hi una petita escletxa al poder proveir d’armes al maquis francès que col·laboraren amb el general De Gaulle, aliat amb Anglaterra i EEUU, en la seva lluita d’alliberar França de la invasió d’en Hitler.

En plena guerra civil del 36, els habitants del municipi de La Vajol, a l’Alt Empordà, vivien de la economia rural i de l’explotació de les mines de talc.

La guerra quedava, encara, lluny i només el rum-rum dels avions bombarders recordaven a la població que la pau no estava a l’abast. Ningú de l’Empordà s’imaginava que serien protagonistes d’una marea humana d’exiliats, que fugirien cap a França quan els militars revolucionats tinguessin guanyada la conflagració.

Sense esperar-s’ho, al 1937 és presenta una oportunitat notable per en Joaquim Costa i Montagut en oferir al Govern Central, del que quedava de la República Española, i al de la Generalitat una mina de talc prop de la Vajol i de la carena de la ratlla, que ni en temps del seu sogre havien declarat la seva propietat. Ara, tampoc, era hora d’esbrinar la seva legalitat.

El mateix Juan Negrín, primer ministre del govern d’Azaña, fou qui va acceptar l’emplaçament del lloc com a contenidor de tot el material incautat per les Juntes Nacionals de Protecció del Patrimoni Artístic. La intencionalitat del dipòsit era estratègic. La guerra encara no estava perduda, però s’havien de preveure totes les possibilitats. Tenir la caixa de cabdals a prop de la frontera, en aquell punt del conflicte bèl·lic, ja era una prioritat del govern de Madrid: varies foren les coves que es confiscaren i, amb aquesta previsió, en arribar el moment de la disbauxa, els lingots d’or i d’argent del Banc d’Espanya serien evacuats cap a la frontera.

150 A la Mina Montagut, que en Joaquim Costa s’avançà a oferir-la, un cop reforçada amb parets de formigó, s’hi va emmagatzemà el tresor menys voluminós, els lingots recollits dels petits bancs del territori republicà.

A la Mina Canta, de major capacitat, s’hi va construir una gran cambra cuirassada, que s’endinsava sota terra, protegida per grans bigues de ciment.

Tot l’anomenat Tresor de la República (resta de lingots d’or i argent del Banc d’Espanya, joies de col·leccions particulars i objectes religiosos de gran valor, a més de la pinacoteca més important del País, com eren els quadres del Museu del Prado i altres), es guardaren en aquests amagatalls secrets fins... el febrer de 1939.

Malgrat sembli una llegenda extreta dels camins boscosos d’aquesta serra de les Salines, és un fet històric el que va passar en els darrers dies de la Catalunya republicana.

El Ministre d’Economia i Hisenda de Madrid Méndez Aspe, vigilant absolut d’aquell indret, rep l’orde d’evacuar tot el contingut de les mines, transportant el valuós tresor a França, mitjançà seixanta camions, a través del pas fronterer del Pertús amb franquícia -sense revisar el contingut- com s’havia pactat entre Negrín i el Govern francès.

El despertar el dia 5 de febrer, només set camions seguien encara fentse pas per la carretera de Figueres al Pertús, entre l’allau de gent que també volia passar la frontera, escapolint-se dels moros d’en Franco. Sis dels camions assoleixen arribar a França i el setè, que venia de Peralada carregat amb or, plata,

joies,

tapissos i quadres -de destacats pintors- que es trobaven

151 guardats en el Castell de la població, és veu obligat a canviar de ruta per les destrosses que l’aviació franquista havia provocat a la carretera.

La gent d’aquell entorn segueix explicant que un dels camions que traslladava aquell tresor a França, durant la retirada de l'exèrcit republicà, es va perdre. Han passat els anys i encara hi ha qui busca l'or enterrat i remena la terra, capgira els masos abandonats i els prats per on podia haver passat aquest perdut camió que es va separar dels altres.

Quan la carretera al Pertús es va fer intransitable, el setè camió, a les ordes d’un tinent de l’Exèrcit que coneixia el terreny, es desvia cap a Agullana i la Vajol amb l’intenció de passar la frontera per l’únic pas que li quedava: el Coll de la Manrella.

Adonant-se que era una quimera passar-hi, n’hi podia tornar a la carretera del Pertús, perquè el General Líster havia ordenat la voladura del pont d’Agullana, decideix carregar sobre uns matxos, propietat d’un veí de la Vajol, gran part del tresor republicà que traslladava en el camió i tirar muntanya amunt fins assolir a passar el Coll. De totes maneres, part dels transport es va perdre o, millor dit, es va deixar caure i l’amagaren. Així, es diu, a veu baixa, pel poble de Les Illes, al Vallespir...

El que no es va fer públic, ni es va dir a veu baixa, que el tinent Alexandre Blasi no va rebre cap orde sobre l’evacuació dels lingots d’or de la Mina Montagut, n’hi n’estava assabentat de la seva existència, doncs procedia de Peralada, d’on era el custodi responsable del que es guardava en el seu Castell.

152 Amb aquesta distracció, en Joaquim Costa i Montagut, també, se les va saber arreglar amb el nou govern de l’Espanya de la post guerra: només es va guardar per ell i família una bona part dels lingots oblidats... El gest col·laborador va representar a l’empresa Amador S.L. una gran oportunitat de negoci amb aquella realització demagògica del pla d’habitatges protegits, que s’havia ideat el Govern d’en Franco.

Durant la guerra civil i el període autàrquic del franquisme, les ciutats industrials espanyoles havien acumulat un dèficit de vivendes notable que, entre 1939 al 1955, es mostrà amb una paralització pronunciada de la construcció residencial, a causa de la falta de capacitat adquisitiva de la població urbana que hagués pogut constituir la seva clientela.

Aleshores, el règim aborda una política de vivenda a benefici propi, essent la seva prioritat fonamental protegir els sectors financer i de la construcció, afavorint de pas, la especulació urbanística, deixant a banda proporcionar allotjaments dignes a qui es veien obligats a viure en una penúria extrema.

El desenvolupament d’Amador S.L. reneix amb aquesta conjuntura política social del règim, creixent les amistats polítiques i el ventall dels suborns, malaltia contagiosa i crònica de la Celtibèrica. En Joaquim Costa i Montagut no entra en la política, però és amic de polítics, té pis a Barcelona i Madrid i apartament a la Costa Brava. Es relaciona amb aquella societat buida de cultura, però plena d’amics que no són amics i d’enemics que són enemics a matar entre ells.

153

49

Feia dos dies que la tramuntana bufava amb les característiques que es donen en la mar del golf de Roses. En Ricart Bosch decidí ajornar la sortida en espera que no es fes realitat, l’habitual entaulada del vent durant set dies, quan la baixa pressió s’estableix al Golf de Lió i l’anticicló es situa damunt la península ibèrica, procedent de les Açores.

De

moment,

no

tenia

problemes de seguir amarrat al Club Nàutic de Roses i, a semblança d’altres anys, que també passava les vacances a l’entorn del Cap de Creus i el temps els havia obligat a mantenir-se quiets a la seva dona i a ell, decidí llogar un 4x4 per recorre la muntanya de la Verdera per migjorn, arribar-se al Coll de Perafita i a Cadaqués i fer el recorregut fins al Port de la Selva per la pista que voreja aquella costa.

Aquesta darrera etapa, l’interessava seguir-la, perquè en anys passats, l’havia fet amb moto i no es va poder entretenir massa visitant els vells i, molt d’ells, abandonats masos, doncs en aquella època va tenir que escapolir-se d’un petit destacament de soldats, que ocupaven aquell vesant de Port de la Selva, considerat zona militar i prohibien tota circulació civil, que ell en un principi va sortejar.

Destaquen avui dia dos dels masos per trobar-se més o menys en actiu. El Mas de la Birba queda situat en la planura abans de la riera que mena a la cala de Taballera. Conten que a finals del segle XVI, els pirates segrestaren a la mestressa i a un o dos fills i se’ls endugueren a terra dels moros... No se’n va saber més d’ells. Després, seguiren diversos propietaris i als anys seixanta del passat segle fou comprat per un industrial de Barcelona.

L’habitaren una família de masovers fins que es traslladaren a viure al Port de la Selva. De quan els militars abandonaren l’indret, feia de pleta a un ramat de cabres...

154 L’altre Mas que es va trobar amb certa vida, va ser el de Palter que en ocasions, quan s’aixeca la veda, l’ocupen caçadors. Prop d’ell queda la riera de la platja de Talabre, bessona de la de Galera. Seguint la pista de terra s’arriba a les ruïnes del poblat de Sant Baldiri de Taballera, dins d’un antic i extens territori del Nord del Cap de Creus, format per turons i valls, travessat per rieres que acaben a la mar formant petites cales de còdols.

A part dels masos descrits i uns quants més abandonats del tot, només queda el conjunt arquitectònic de Sant Baldiri, amb la seva església de base romànica -on encara es conserva un pany del mur d’opus spicatum-, la torre de defensa del segle XVI, masoveria, presó i cementiri. Constituïa un dels primers assentaments humans de la península del Cap de Creus.

Essent la vinya el conreu bàsic de l’economia de l’indret, el seu capellà també comerciava amb el vi que es recollia i, a més de tenir cura de les ànimes dels habitants, havia sigut el recaptador dels censos de l’abat de Sant Pere de Rodes. Des de la Desamortització de Mendizábal, el clergue ho fou dels ducs de Medinaceli. Aquets nous propietaris, que compraren a l’Estat totes les propietats i drets, que els monjos tingueren que abandonar, ho varen ser fins que la Generalitat hi va posar la bossa i l’ordre.

En

comparació

d’altres caseries disperses d’aquest

extrem

l’Empordà,

crida

de

l’atenció

que en el segle XVIII es contaren centes

més

de

persones,

duesmoltes

d’elles agrupades en tres o quatre generacions en un mateix Mas. Abans

de

la

Desamortització (1835), els habitants de la Muntanya de Sant Baldiri, com en

155 altres contrades, estaven sotmesos a la jurisdicció de l’abat del Monestir de Rodes en tot un ampli ventall d’obligacions, excepte el compliment d’una sentència de mort.

Administrativament, depenia de la parròquia de Santa Creu, per passà després a la de la Selva de Mar i, finalment, a la del Port de la Selva. Poc a poc, els habitants de masos abandonaren les seves propietats, arrendant les pletes a pastors i els camps a masovers.

Durant el recorregut per entre tant enderroc, en Ricard Bosc entrà en un tancat on una atrotinada porta deixava un mínim pas. Per l’afició que tenia envers aquest tipus de velles construccions, no es volia perdre cap detall d’entre les pedres arruïnades. Hi va entrar-hi sense problemes. Darrera de la porta esgavellada es va trobar amb el cos sense vida d’un home xuclat de

156 galtes i sang seca que regalimava de la boca -el cap era l’única part del cos al descobert-, ulls oberts i assecats, en posició fetal...

De cop, va quedar aturat. Prompte, les cabòries varen donar pas en pensar que deuria ser un pastor que s’havia mort oblidat de tots... Malgrat tot, li va fer estrany que la sang regalimés per la boca...

Va donar una volta per la malmesa estança, passant amb atenció per entremig dels carreus espargits. En el mur d’enfront del mort i que feia de paret mitjanera d’una altra cambra, hi va veure un forat espoliat on, habitualment, en les masies i cases de camp s’hi guardaven les monedes i joies. Hi encastaven un recipient de ceràmica, dissimulat mitjançà pedres o carreus semblants als de la resta de la paret.

En Ricard era un tafaner de mena, no ho podia negar-ho. Aleshores, va furgar amb el bastó l’interior de l’antic amagatall, tant per fagocitar la possible presència d’alguna bestiola, com per poder valorar la profunditat del forat. Feia un xic més de tres pams de fons, però el final, deuria ser un paquet o qualsevol peça bombada, perquè la punta metàl·lica del bastó relliscava per cada banda.

Si bé la tafaneria l’empenyia, va creure convenient, abans de prosseguir, posar-se en contacte amb el 112, doncs la trobada d’un mort i en període de descomposició, s’obligava a denunciar-ho.

157

50 La tramesa de la notícia d’haver ensopegat amb el cadàver, la va fer a través del mòbil i va donar pas a una ràpida mobilització de tres jeeps de la policia, una ambulància, un furgó i una munió de personal de tot el sector policial, que es deuria trobar disponible a Port de la Selva, d’on venien. En Ricard Bosch els esperava assegut en el seu cotxe. No tardaren massa en ferse presents tant per la polsegada que provocaven, com per algun que altre toc espaiat de sirena i llums blaus intermitents.

Sense saber què fer dins del jeep, es va quedar clavat al seient, rodejat per aquell exèrcit pacífic dels Mossos d’Esquadra, manats pel Caporal: quina coincidència, era el Sr. Martí, conegut seu, accidentalment, feia un parell d’anys, però que quedarem amb una sincera amistat que mai oblidaria pel favors que li va fer.

- Per què té que ser vostè qui troba morts en llocs insòlits? - preguntà el policia amb sorna mentre encaixàvem una sincera salutació, acompanyada d’una rialla entre bons amics.

- Ja li vaig dir en aquella ocasió, que no podia estar quiet, però la veritat és que avui em trobo aquí, simplement per recollir notes del que queda del romànic de la petita església...

Acabat aquest preàmbul de la trobada, que més semblava que havíem coincidit en una excursió per la costa del Cap de Creus, que en un avís als Mossos d’Esquadra, varen dirigir-se a les runes del poble de Sant Baldiri, fentse pas pels esbarzers que, en part, l’amagaven.

- Ha mogut o a tocat algun detall que ens pogués interessar-nos? -va ser el primer punt de l’interrogatori, en un to que li va fer venir a la memòria d’en Ricard Bosch, quan en aquell afer de dos anys enrere, sempre li recomanava, que aprengués a jugar al parxís i que no s’avancés a la policia.

- Prou em vaig lliurar de remenar el fiambre... perdó, al pobre mort.

Deuria morir fa un parell de dies... com veurà, l’aspecte és molt fastigós.

- Amb nosaltres, també venen els de la Policia científica amb tot l’aparellatge que sempre s’acompanyen i que ens poden concretar quan va morir...

158 - ... o que fou assassinat... -va afegir el metge, com qui no diu res.

- Ja hi tornem a ser-hi?... Com ha arribat a aquesta conclusió tant ràpida? - replica el Sr. Martí amb una cara de pocs amics.

- No, home,no!... Tranquil, no l’he mogut pas!... Com vostè mateix veurà sense remenar res, observarà que va expulsà sang per la boca abans de morir...

- ... i com sap que va morir després de escopir sang? -el va tallar de cop el Caporal.

- A més de que li baveja la sang per la comissura de la boca, a un parell de pams d’ell, apareix una esquitxada al terra on recolza el cap...

Durant mig minut, ningú va fer cap comentari.

- M’ha vingut a la memòria -trencà el silenci en Bosch- que fa dos dies, passava tot vorejant la Cala Taballera -aquesta de baix nostra- amb l’Esquitx, el meu veler, quan vaig veure salpar una zodíac, a tot motor, coincidint que un jeep, allunyant-se de la platja, s’apropava cap aquest llogaret de Sant Baldiri... on, avui, trobem, aquest home mort i sang a la boca... No he tingut pas massa feina per fer aquestes conclusions, veritat?

- Té tota la raó, però sent una conclusió casi definitiva -ho va subratllar el Caporal- millor serà cercar totes les baules que una detallada investigació ens pot portar a un extrem de més enllà de les actuals aparences. De totes maneres, Dr. Bosch, els seu flash deductiu quedarà arxivat a primer terme... Li agraeixo molt aquesta informació, però millor serà que es quedi aquí, mentre nosaltres baixarem fins les runes, ho revisàrem tot, no estalviarem de fer fotos i traslladarem el cadàver al furgó, quan d’aquí a mitja hora arribi el seu col·lega, el Dr. Vásquez, Forense, amb l’helicòpter que el trasllada des de Figueres...

- Un moment, Sr Martí. Vull fer-li notar, que casi enfront del mort i a un metre i mig del terra veurà una olla, bé, vull referir-me a un forat en el mur on els propietaris posaven una olla de ferro colat o de ceràmica, així tal com sona, amb el seu capital de diners i objectes de valor... Hi he furgat per comprovar s’hi s’amagava alguna bestiola i, aleshores, he topat amb el bastó un objecte tou en el fons. Com sigui que, m’ha premiava comunicar amb vostès, he desistit en comprovar què era...

Sense cap comentari per part del Caporal, ell i els quatre o cinc Mossos que el rodejaven, s’allunyaren en direcció a les ruïnes. Els demés, sense mala

159 aparent intenció, es quedaren en els cotxes tallant-li al metge el pas del camí on tenia estacionat el seu jeep.

- Torno a estar vigilat com l’altra vagada...

160

51 Entre una cosa i altra, vaig estar prop d’un parell d’hores esperant. Ho vaig aprofitar per donar una volta per aquell entorn, habitualment tranquil, però avui fuetejat per la tramuntana i tota la parafernàlia policial. L’aterratge de l’helicòpter amb el forense va posar, a més, una nota discordant amb el paisatge on només es fa present el vent i les patacades dels dies de tempesta, quan el llevant entra a mitja nit acompanyat dels trons, llamps i pluja a desori.

Resulta un espectacle que mai s’oblida.

Ja havia passat l’hora de dinar -com un dels Mossos va recordar en veu alta al seu company- quan el Sr. Martí i companyia sortien d’aquell amagat poble arruïnat, acompanyant al cadàver, ben embolicat i en una llitera, cap el furgó. El Dr. Vázquez, el Forense, es dirigí a saludar-me i s’adonà que encara portava el guants bruts i tacats i, disculpant-se, se’ls va descalçar i llançà a un matoll proper.

- Tinc entès que has fet la descoberta... -mentre fèiem una encaixadai, per cert, has encertat. Es tracta d’un assassinat. Efectivament, ha mort per dos projectils, disparats a curta distància i amb orifici d’entrada per sota de l’omòplat esquerra i retinguts dins del tòrax... Segurament, ens trobarem amb projectils disparats per una arma curta... casi de joguina... quina mala sort el pobre!

El Forense era un metge jove de paraula fàcil i s’expressava com una metralleta, parlant sense pausa, ni esperar cap comentari. No es va oblidar de cap detall de la inspecció que havia fet al cadàver, sempre dins les normes d’un informe meticulós i fred, propi de la seva especialitat. Deuria deixar per més tard, les conclusions a què arribaria després de l’estudi de les troballes fetes al cadàver i entorn. Millor. Ja en tenia prou d’haver tingut l’equivocada idea de visitar Sant Baldiri en aquell dia i, el que desitjava, era marxar quan abans a Port de la Selva, dinar i retirar-me a descansar a la cambra de l’Esquitx... que m’esperava al Club Nàutic de Roses i telefonar a Teresa.

En una pausa de les explicacions tècniques del col·lega, ho vaig aprofitar per dirigir-me al Sr. Martí i recordant-li que ja era tard i la meva presència no tenia cap més significat en aquell moment...

161 - Si, d’acord... però em té que deixar les dades a on el podem localitzar per si tinguéssim que confrontar alguns punts de la investigació... -em va tallar en sec el Caporal.

- Durant un parell de dies, encara estaré amarrat al port de Roses, en espera de que la tramuntana minvi. En rumb sud, aniré recalant fins acabar a Cambrils. Cada nit, intentaré amarrar en un port o club nàutic, així que els hi serà fàcil trobar-me i seguir la meva singlada. En quan toco terra, sempre em presento a la Capitania del port, per donar constància de l’arribada.

- No crec que succeeixi, però em tindria que deixar el número del mòbil per si en cas d’urgència, li tingués que consultar algun punt no aclarit i urgent...

- No hi ha cap problema. Però, a més, pel canal d’emergències marítimes sempre el tinc obert quan navego. Un cop he atracat al moll, connecto el mòbil... Com pot comprovar, em té localitzat, però... deixi’m acabar les vacances...

- No es preocupi, doctor, que si no és per un motiu molt concret, la Policia i menys jo, no interrompérem la seva navegació -em va assegurar el Sr. Martí amb una amable encaixada d’acomiadament- i, moltes gràcies, per la seva col·laboració.

Amb aquest final de trobada campestre sense picnic, vaig emprendre la marxa cap la propera vila de Port de la Selva, on arribaria per la pista que mena al barri de pescadors. Aparcat el jeep, tenia a prop el Restaurant del Club, amb vistes a la badia i, poc després, gaudí d’un un gall a la planxa i, com acompanyament, unes escopinyes obertes amb un rajolí de vi blanc, un polsim de sal marina i un altre de pebre negre. Un blanc Pescador no hi va faltar.

Sortint del Restaurant, tot caminant per la vorera de la mar vaig arribarme al Bar de la Marina a fer un cafè, retornar al jeep i agafar la carretera en direcció a Roses.

162

52

Les Cavorques són un conjunt de cavitats naturals, retocades artificialment, que en el pas dels anys hi han viscut petits grups d’ermitans. Es situen en una duna fossilitzada i es troben prop de la carretera del Port de la Selva al Coll de Perafita.

Aquest conjunt d’ermitoris medievals s’obre en un marge de pedra sorrenca, fàcil de treballar. Si bé les coves han sigut produïdes per l’erosió natural de l’aigua i el vent, és evident que han estat retocades per la mà de l’home a fi de fer-les més habitables, amples i profundes.

S’han posat al descobert sis petites coves, molt juntes, encarades al sud-oest. La més gran, rep el sol del migdia. El marge pren una direcció més al sud, on es troben dues més, però amb la coberta enfonsada.

La cova més gran ha estat molt treballada

i

les

parets

allisades,

fins

aconseguir una planta semicircular amb coberta de canó de quart d’esfera: sens dubte, una capella troglodita. Fou tancada l’entrada per un mur construït amb blocs de pedra sorrenca i lloses de llicorella i tot lligat amb fang. Té uns 60 cm. d’ampla i una alçada variable de 140 cm. a 170 cm. Al costat Nord d’aquest mur (avui, desfet) s’obria la porta d’un metro d’amplada.

En les peces caigudes de la volta, encara si poden veure les empremtes de l’encanyissat. Tot el conjunt estava ben arrebossat i allisat per dibuixar-hi grafits.

Aquests grafits es varen fer amb un traç gruixut i amb el morter tou.

S’identifiquen tres vaixells incomplets, esquemàtics i molt ingenus, però amb detalls concrets. Destaquen les formes en que foren dibuixats: un en posició normal a la mar, un altre vertical i, un tercer, capgirat amb els dos timons laterals a la popa.

Les característiques dels vaixells (vela quadra, el cordatge, la cabina i els timons laterals) demostren que fan referència a una navegació d’altura i

163 pròpia de l’època romana que sempre utilitzaren aquest tipus de vela fins la caiguda de l’Imperi (any 476 dC.). La vela llatina no apareix en l’antiguitat grecoromana, doncs no s’introdueix al nord de la Mediterrània fins l’expansió de l’Islam. Les veles quadres no reapareixen fins el segle XIII, quan la llatina passa a utilitzar-la com a messana en les embarcacions grans.

Què volien representar amb aquests grafits?... D’una part cal remarcar, que les representacions de vaixells era un tema molt estès en el cristianisme, com a símbol de la fe o de l’Església.

Ara bé, també, cap la possibilitat que aquests dibuixos de Les Cavorques fessin referència al naufragi dels monjos (el vaixell capgirat) que arribaren a aquesta costa. Conte la llegenda, que el Papa Bonifaci IV davant la invasió de l’almirall de Babilònia, va decidir enviar les despulles de Sant Pere, col·locades a una nau, a un lloc segur de la costa francesa. Els vents la van portar a la badia Armin de Roda (Port de la Selva). Els monjos mariners, cercant aigua potable van trobar una font en un paratge amagat i salvatge (Les Cavorques?) on dipositaren les preuades relíquies en una de les coves properes. Anys més tard, hi arriben uns monjos de l’altre part de la ratlla (la Provença), que van construir les primeres dependències del que seria el Monestir de Sant Pere de Rodes a la muntanya de Sa Verdera...

La Cova més gran de Les Cavorques reuneix la màxima possibilitat de ser la capella del grup d’ermites, l’ermitori, doncs està arrecerada dels vents predominants de l’indret, la tramuntana i el llevant, prop del rierol de Rubiés, en un racó amagat però no gaire allunyat de camins i de la mar.

La primera noticia escrita no apareix fins l’any 878: un document signat pel rei Carles el Calb, cita que una petita cel·la monàstica (Sant Pere de Rodes) que es disputaven els abats de Banyoles i de Sant Policarp de Rasés, acaba sotmetent-se a Roma.

Les altres coves no demostren, clarament, l’ocupació humana, però si que foren modificades artificialment i, per tant, no s’exclou el seu us com a habitatge. La cova més situada al nord, per la falta de retocs i estar encarada a tramuntana, és ben segur que només s’utilitzaria per finalitat agrícola. A la cova

164 més a migjorn hi ha una creu al fons. Dipositaren aquí les despulles de Sant Pere?... Cap arqueòleg, encara, hi ha fet prospeccions a la recerca de l’Arca.

En canvi, si que han estudiat la zona de les Cavorques 1.

No feia masses dies que en Ricard s’havia assabentat de tots aquests detalls que completaven la informació, més o menys llegendària o històrica, que de temps coneixia de la fundació del Monestir de Sant Pere de Rodes.

Aquest cenobi està situat en un punt estratègic de la muntanya de la Verdera, d’on s’albira una extensa part de la Mar d’Amunt (la del nord del Cap de Creus), que junt al Castell de Sant Salvador, constitueixen uns punts de guaita importants per salvaguardà gran part del territori de l’Empordà, tant dels atacs per mar (pirates i corsaris), com per l’entrada d’exèrcits enemics a través dels Pirineus.

Per aquest conjunt de dades que havia recollit, es va aturar a donar una ullada al desconegut i amagat conjunt eremític de les Cavorques, situades prop de la carretera per on retornava a Roses passant pel Coll de Perafita.

Tenia referència que a 1,5 km. de Port de la Selva i abans de creuar la riera del segon pont que es troba i seguint-la en uns 100 m., a mà esquerra i en el mateix marge, trobaria les coves, un xic enlairades respecte a la carretera.

Deixant el jeep a l’entrada del camí, per cert bastant perdedor, s’hi va endinsar amb l’esperança de veure-les. De moment la passejada i després de pujar i baixar i tornar a pujar per la suau vorera on calculava que hi eren, només l’hi va permetre digerir el bon dinar que havia fet.

Al trobar-se a redós de la tramuntana, va sospitar, que com espavilats ermitans que eren aquells monjos, el més probable seria que les coves estarien encarades a migdia. Es va allunyar una mica per tenir una amplia visió del conjunt i fou, aleshores, que les va localitzar. A pocs metres, va topar-se amb la cova gran i el seu malmès mur de l’entrada. Res de l’altre món i poca diferència de tants esguards troglodites que s’havia trobat. Només, un cert respecte a la llegenda/història, pregant a Déu que no es trobés mai les despulles de Sant 1

Els grafits medievals de les Cavorques (el Port de la Selva, l' Alt Empordà): Joan Badia Homs, Jaume Quintana i Llauneta, Miquel D. Piñero Costa, Benjamí Bofarull Gallofré, Enric Carreras Vigorós (Congrés Internacional de Gravats Rupestres i Murals (1992. Lleida).

165 Pere per aquests racons, doncs, què seria de l’idíl·lic poble de Port de la Selva si es transformés en un Vaticà o un Lourdes català?...

Resseguí, amb atenció de no relliscar, fins la cova que estava més encarada al nord, la que segons la informació que tenia, es dedicava a magatzem agrícola. El va sorprendre veure sota un matoll, a l’entrada, dues pales i un pic. Va pensar que se’ls havien oblidat els últims arqueòlegs que hi havien treballat i no va donar-hi importància. Fa un curt recorregut i, poc després, va baixar al camí i retornà al jeep.

Sortia del camí, quan per la banda del Coll de Perafita, baixava un 4x4 que fa senyals amb l’intermitent dret de voler entrar pel mateix punt que ell en sortia de les Cavorques. Es creuen i en quan passen de costat, el metge s’ha n’adono que és el tot terreny que va veure el dia abans pujar envelat de la Cala Taballera, on hi havia entrat amb l’Esquitx i que es dirigia al poblat de Sant Baldiri: color vermell amb unes franges negres a totes les bandes laterals.

Va seguir carretera amunt fins arribar al Coll i, en quan tingué cobertura amb el mòbil, contactà amb el Sr. Martí, el Caporal. No era el número personal, sinó el de la Comissaria de Vilafant, però s’adonà que estaven assabentats de què anava la pel·lícula: va comunicar al Mosso de guàrdia la troballa del pic i pales de les Cavorques i de la coincidència d’haver-se creuat amb el mateix jeep que havia vist a la Cala Taballera.

- En cas d’alguna altra novetat, ens ho comunica en aquest mateix número... Ara segueix cap al Club Nàutic de Roses... no és així?

- Si. Probablement, estaré amarrat un parell de dies més...

Feia dos anys, arran de l’afer del pou de la cripta de Tor i, concretament, quan sortint del pou de la cripta es pensava que no veuria més la claror del dia, el Sr. Martí el va treure d’aquell mal pensament, doncs el tenia localitzat i... sense control GPS. Per això, no li va sorprendre pas la pregunta del Mosso de guàrdia, confirmant la seva anada al Nàutic de Roses. Però, si que va quedar un xic capficat al pensar que s’havia ficat en un mullader.

Clar... De moment no s’adonà que aquella escapada de la zodíac a tot gas de Cala Taballera, per si sola no era massa significativa, però perquè

166 volent fer una excursió sense cap transcendència, es va embolicar a visitar un poble que prompte no quedarà res d’ell, amb una cadàver que feia fàstic... i, a més, què podria treure d’inquietar al bon home de Sant Pere, què si bé poden trobar-se les seves despulles amagades entre les pedres sorrenques de les Cavorques, què l’importava si es creu que dorm el son dels justos soterrat al centre del Vaticà?...

Va voler centrar-se. A veure, si d’una vegada arribava a descansar fent coberta a bord de L’Esquitx o llegint la novel·la històrica Victus, que ahir havia començat esperant que amainés la tramuntana en una cafeteria de Roses... tot pensant amb Teresa, que tantes vegades posa en solfa, quan se’n surt d’estudi per no saber estar-se quiet!

Amb aquest estira i arronsa del que feia i el que no tenia que fer, circulava, ara baixant del Coll de Perafita, en direcció al Nàutic, on tenia amarrada aquesta illa paradisíaca que era el seu vaixell. No va poder estar-se de trucar a Teresa a l’entrada de Roses. Aparca vora a la terrassa del Bar l’Arjau per prendre un bíter sense alcohol.

- El sol s’amaga rere el Pirineus, pinzellant amb el roig de la posta, el que no deixa quiets a la major part dels pintors, ni dels cursis poetes, quan se’ls hi desperta la musa amagada en un indret que no troben entre les seus papers.

Ja fa dies que la tramuntana només minva a la foscor de la nit. Avui és lluna nova; probablement, ara canviarà el temps, l’anticicló de les Açores sembla que s’entaularà damunt de la Península i d’un punta-de-peu desplaçarà la baixa pressió més enllà del golf de Gènova... -li engega d’una tirada a Teresa aquest sermó meteorològic, a través del mòbil, però sense més detalls per no enredar la troca (recomanació del Sr. Martí).

- O sigui, que vols dir-me, que demà o, a molt estirar..., abans de fi de mes...

- No te’n fotis, sisplau! -li replica-. Després d’aquests dies de tramuntana, la terra i el cel estan obligats a posar-se d’acord i, en conseqüència, la mar em facilitarà una navegació tranquil·la, que em permetrà arribar a retrobar-nos dintre d’una setmana...

- Encara estaràs una setmana sol per la mar?... -implora Teresa ben desanimada.

167

53 Cobrant del cap de l’amarra de proa, en Ricard Bosch puja a bord, en el precís moment que el bip-bip del mòbil sona amb l’habitual impertinència d’aquests maleïts aparells. Ja hi som!... El Caporal em vol amargar el que em queda dels dies de navegació... No. Era Teresa que li anunciava que acabaven de trucar-li de l’Hospital, que podia anar-se’n de vacances, tal com s’havia establert, doncs la Mapi, la seva substituta, s’incorporava al treball recuperada de la indigestió que, feia tres dies, havia patit en una festa familiar d’aniversari.

- He pensat, agafar passat demà el primer tren AVE que surti cap a Figueres. Et comunicaré l’hora d’arribada i em podries venir a recollir a l’estació...

- Molt bé. No tinc cap problema i, a més, disposo d’un 4x4 que ens facilitarà els desplaçaments, per si dura masses dies aquesta tramuntana... confirmant l’alegria que li donava al incorporar-se a les vacances que junts havien planejat.

- Encara que ho trobava llarga la setmana que m’has dit que tardaries per arribar a Cambrils, t’asseguro que em sabia molt de greu deixar-te sol... Teresa, amb veu moixa li va fer arribar el seu sentiment que mai amagava, malgrat que en certes ocasions es comportava com una gata de masia.

- D’acord!..., patufeta. Prepara l’imprescindible i t’esperaré a Figueres, a l’hora que em confirmis.

- Recorda que l’AVE és molt puntual...

- Si, i tant!... Com el d’ahir, Què no has escoltat RAC 1?... Va informar d’un retràs de dues hores!... Si el govern, no va bé, com pot anar la Renfe, l’Adif o el que sigui?... Si no posen un Iñaki o un Barcenas que portin els comptes a la seva manera, mai aquestes empreses tindran superàvit...

Van seguir -per telèfon, clar- fent plans pels propers dies que a Teresa li quedaven de les vacances... mentre no hi hagués cap altre imprevist del que s’havia buscat en Ricard, però que es va callar... Ja tindrien temps d’intentar esquivar-los. Tot seguit va entrar de nou al veler per deixar arranjat l’interior. No volia posar en evidència l’habitual desordre, ben ordenat, que el caracteritza quan navegava sol. Així, evitaria que Teresa li critiqués en demesia, al prendre possessió de l’interior del vaixell: la coberta li pertanyia a ell... casi en exclusiva!

168

54

Feia temps que Paquita Dalmau, la dona de Joaquim Costa i Montagut, no veia massa clar les temporades que el seu marit, passava fora de casa. De totes maneres, mai li havia arribat a les oïdes enraonies sobre faldilles a l’entorn d’ell; més aviat, negocis una mica grisos.

D’anys, el matrimoni s’havia destructurat o poder mai va ser un matrimoni massa ben estructurat. No hi ha dubte que d’un principi predominà més una relació d’adolescents, que un matrimoni de per vida. El pare, amb una hisenda agrícola i ramadera considerable a la Garrotxa, mai va ser un home de lletres, malgrat l’extensa biblioteca que havia assolit gràcies a les orientacions dels grups d’intel·lectuals d’Olot, que sovintejaven a l’entorn de la taula i del benestar que els hi proporcionava l’amic mecenes.

A l’entrar a l’adolescència, la nena Paquita sempre es va interessar per la literatura, fet que va posar de manifest la seva innata facilitat d’escriure i més quan inicià el batxillerat en el Col·legi de les Monges franceses de Figueres, on passà els anys del Batxillerat interna. Aquesta vocació va facilitar que el pare no posés cap inconvenient quan va voler ingressar a la Universitat de Barcelona i estudiar Filologia Catalana a la càtedra de Filosofia i Lletres. Durant aquests anys va viure a la Residència Lestonac i passava els caps de setmana a casa del matrimoni Roca-Montagut, els parents de la família Costa Montagut de Maçanet de Cabrenys.

Els Roca-Montagut (ell era advocat) tenien un fill, més o menys de la mateixa edat de Paquita, que estudiava Medecina i amb els anys fou el Dr. Josep Roca i Montagut, cirurgià amb exercici a Barcelona, però des que es va separar, passava moltes temporades a Llançà on vivia la seva companya, la Mònica Girbalt. Aquí fou on la Paquita va conèixer a l’hereu de l’empresa Amador S.L., en Joaquim Costa i Montagut, amb qui es va casar poc després d’obtenir la Llicenciatura i el Doctorat en Lletres.

Paquita, situada a la casa pairal de Maçanet i trobant-se tantes hores aïllada a la seva residència i dins del nucli restringit amb qui es relacionava, va capgirar la simple afició literària, que de sempre havia tingut. Amb el recolze d’una bona economia, va decidir passar a un treball personal d’escriptora de

169 llibres de viatges i articles diversos, tot retornant als anys que en vida del seu pare es dedicaven a visitar les principals capitals d’Europa. A més, gaudint de la seva independència, utilitzà part de la finances heretades, en constituir una editorial de poca envergadura -per allò de seguir endavant, poc a poc- amb la finalitat de ajudar a joves promeses dins del món literari, tant difícil de encabirs’hi pels que no tenen padrins.

Aquest treball intel·lectual i la seva fantasia contrastava amb el materialisme del marit, capficat amb els negocis de les armes, paral·lelament, a les inversions tant de capital, com d’obres artístiques, que guardava en un molí, arruïnat gran part del mateix, en el poble de Montjoi, en ple País Càtar a la Occitània. En Joaquim Costa completava el seu negoci d’intermediari del tràfic d’armes amb la industria de la pedra, la extracció i manufactura, la construcció de vivendes i, sobretot, d’edificis singulars promoguts per determinats ministeris del centralisme estatal, sense massa utilització pública (aeroports, autovies i residències), però important pel partit del govern de torn cara a les eleccions d’aquelles demarcacions que minvava el nombre de vots. Era una forma, d’incloure en els pressupostos que oferia, un sobre que s’afegia al percentatge, fins a cert punt legal, que rebia el secretari, del subsecretari del ministre o el capdavanter de la determinada obre contractada.

Ara bé, com passa en certes empreses que per necessitat de diluir aquell superàvit que l’Agència Tributària de Madrid ho veu sospitós i arriba a les oïdes del Consell d’Administració certs intents de fiscalització, decideixen una nova estratègia. Diluir l’empresa inicial en varies filials de menys rendiment, inclòs, de saldo negatiu. Comporta aquesta decisió la major facilitat de passar al país blanc i matemàtic, Suïssa, bona part dels ingressos.

Aquesta estratègia, molt comú en les empreses de les nacions on els governs han heretat la idiosincràsia de passades dictadures, ara mal dissimulats per una democràcia de base demagògica, els arriba un problema que no contaven.

En el mes de juliol de l’any anterior, un informàtic, empleat del Banc HSBC a Suïssa, es va apoderar d’un llistat de prop de 150.000 clients i les va entregar als caps dels Ministeris de Finances de determinats estats. A partir d'aquestes dades es va elaborar la coneguda llista Falciani de presumptes defraudadors. L’espavilat Hervé Falciani es va presentar al Banc AUDI de

170 Beirut amb la finalitat de negociar la venda de les dades sostretes i, poc després, transmet a un agent del fisc francès una llista de set clients, fet que va iniciar un procés de transmissió de dades a les autoritats.

La primera llista que va arribar a Espanya va permetre a Hisenda recuperar 260 milions d'euros. La llista, amb 1.500 noms, va servir per identificar 659 presumptes defraudadors. D’aquests, que van incórrer en delicte fiscal, amb quantitats defraudades superiors als 120.000 euros varen aparèixer en els medis d’informació i, en conseqüència, moltes famílies conegudes varen tenir que regularitzar la situació amb el fisco.

Malgrat haver estat detingut a España, el tal Falciani va quedar en llibertat provisional, doncs es va comprometre a col·laborar amb la Justícia per acabar amb l'opacitat dels bancs. La fiscal del cas es va oposar a la seva extradició a Suïssa i va negar que aquesta decisió poses en perill les relacions bilaterals o el flux d'informació, com podrien ser altres casos, l’afer Gürtel per exemple.

171

55 Poc després d’iniciar-se amb certa empenta l’editorial que Paquita Dalmau va fundar, el cosí del seu marit, en Josep Roca, li va proposar editar el llibre que feia poc havia escrit, “El tresor dels nazis”.

La Paquita, barreja de fantasiosa, aventurera i entusiasmada d’iniciarse amb un llibre que s’apartava dels contes d’infants o del clàssic llibre juvenil, que fins aleshores havia editat, no va dubtar un moment en acceptar. Una ràpida lectura del mateix i amb la vehemència que el Dr. Roca hi va afegir, prompte va entrar en impremta. Podia resultar un fracàs editorial, però tant l’editora i l’autor no tenien problemes econòmics per afrontar el risc d’aquest projecte editorial.

Es tractava d’una extensa obra, ben escrita -com la va classificar Paquita- on s’explicava fil per randa les anècdotes per les que va tenir que passar el parent metge per recollir, tant la informació sobre l’origen de les troballes, així com l’extens llistat de joies i obres d’art que va poder recuperar i retornar a particulars i museus.

La primera presentació del llibre va tenir lloc en l’Ateneu Literari de Figueres que, a més de ser presentat pel Dr. Mayayo, de la Universitat de Barcelona i Professor que fou de Paquita Dalmau, va ser acompanyada per un concert a càrrec de l’Orquestra de Cambra de Perpinyà. No deixaren d’assistir els socis de Joaquim Costa i Montagut, així com el llarg llistat d’autoritats, familiars i amics preceptius en aquests esdeveniments.

172

56 La participació de l’empresa Amador S.L. en el consorci immobiliari que s’havia constituït amb els empresaris Ramon Solé, cap del Gabinet d’Advocats de La Jonquera, i Lluís Cabré, de l’Estudi d’Arquitectura Lluís Cabré d’Olot, havia facilitat que el mapa urbanístic de molts pobles del nord de l’Alt Empordà, hagués canviat radicalment en positiu.

Al mateix temps, l’aportació que els departaments respectius dels Ministeris d’Agricultura i de Turisme, interessats amb l’anomenada bombolla immobiliària, donava al Consorci, una capacitat econòmica, que no va ser possible controlar passats els primers dos anys. Va ser imprescindible, correspondre a l’aportació i, com succeeix amb aquestes col·laboracions que de Madrid depenen, la exigència del degoteig dels intermediaris, cada vegada escanyava més als socis empordanesos i, en particular, al Gerent i principal accionista, en Joaquim Costa i Montagut, cap de l’organització econòmica, que havia propiciat un model de construcció d’habitatges de molt d’èxit en la Comarca.

Va arribar el dia que es va plantejar damunt la taula, la necessitat d’una ampliació de capital, per no provocar una davallada de la producció amb el conseqüent efecte dominó, tant en el sector de les empreses col·laboradores i, sobretot, del personal en nòmina.

En presentar-se als socis responsables, la comptabilitat B amb l’ampli ventall d’aportacions per despeses alienes a l’eix central de la Societat (creuers, festes familiars, obsequis, cotxes d’importació), va sorgir per unanimitat un clam de protesta, però..., també, d’incògnita respecta què fer en el següent pas. Les dites despeses alienes al trajecte constitucional de l’empresa representaven el nexe d’unió amb els col·laterals dels respectius ministeris, que s’havien fet imprescindibles per passar, sense traves, pel sedàs dels ministres i, en particular, del secretari tècnic del partit del govern, un tal Bardinars, que a la vegada, també era untat amb un notable ingrés al seu c/c de Suïssa, on residia la major part de la temporada d’esquí. D’aquesta operació sempre s’havia encarregat en Joaquim Costa i Montagut pels seus antics lligams, que li venien del seu sogre, amb la Banca OpenSpain d’aquell país...

173 blanc i matemàtic, com l’anomenava, fent referència al blanqueig del diner negre que aportava i a la única identificació que tenien els clients a través del número del c/c. Cap nom. En confrontà la Memòria de l’any pels respectius advocats i assessors que assistien a la reunió, com habitualment es feia, van aparèixer en el moment de posar el fil a l’agulla, dos punts poc clars i que l’advocat Sr. Ferrer, del Gabinet d’Arquitectura Lluís Cabré, d’Olot, va voler que ho aclarissin abans de seguir endavant.

- Quin procedir tenim què prendre per evitar el degoteig que es desviava cap els subsecretaris de tal o qual Ministeri, per quan la Societat Amador S.L., té prou vitalitat per si mateixa, en l’actual conjuntura?...

L’advocat va esperar uns minuts a que els responsables decidissin, primer digerir la pregunta i, seguidament, que s’atrevissin a prendre una proposta considerada d’alt risc. El mutisme dels accionistes no es va trencar i, aleshores, el Sr. Ferrer, continuà amb el segon punt de dubte que considerava necessari ensenyar les cartes.

- Segons la comptabilitat A, l’oficial i neta, mirin-s’ho com vulguin -va puntualitzar l’advocat- existeix una possibilitat de certa fallida, que ha obligat en part a avançar la reunió d’enguany. Avui, s’ha parlat d’aquest futur catastròfic (reconec que exagero una mica, amics), inclòs, s’ha decidit d’ampliar el capital i, precisament, en aquest punt crec que tenim d’anar en compte de no relliscar...

- Per favor, Sr. Ferrer, aclareixi’m aquest punt -en Carles Dalmau, l’actual gerent del Gabinet d’Advocats Ramon Soler, va exigir-. És què ha detectat alguna irregularitat?... On veu vostè l’entrebanc?...

- Tota aportació de capital, comporta un seguiment dels agents del Ministeri d’Hisenda que es fa automàticament. Com podem compaginar una tendència a la baixa de la nostra Societat Limitada, amb una aportació que no ha previngut de saldos negatius i que, paral·lelament, estarem en el punt de mira dels nostres protectors dels ministeris centrals (és una manera de dir), en quan els hi tanquem la rifa...

- El que vostè, Sr. Ferrer, ha exposat és molt correcte i convincent -en Joaquim Costa i Montagut, ho va acceptar-. A part del que els nostres assessors decideixin com a tècnics, voldria aportar un xic d’optimisme i valentia a la nostra situació, que com hem pogut valorar per les dades que ens han

174 aportat els contables, no estem pas a la bancarrota. Ens cal un xic de valentia, repeteixo, per expulsar-nos de damunt aquests paràsits que hem mantingut fins avui: si ho analitzen puntualment, s’adonaran que podem passar sense ells i, a més, m’he assabentat d’un imminent canvi de carteres i que els propers ministres són enemics polítics dels anteriors... Valdria la pena, aprofitar aquesta conjuntura i donar un gir de 180º a la nostra política de favoritisme: passar directament a rumb Nord... -ho va ressaltar.

- Això és el que he volgut aportar... -és va aixecar el Sr. Ferrer- però, clar, són, precisament vostès, qui tenen que decidir com a accionistes majoritaris.

- Per la meva part -parlà de nou en Joaquim Costa- puc afirmar que el rumb Nord, a què m’he referit, no és pas una metàfora, és la possibilitat de que m’acceptin l’oferta que he fet al Departament del Vallespir, per la construcció de 750 habitatges en un polígon turístic que s’ha acabat d’urbanitzar i que la nostra Societat Amador, S.L. tindria el 63% de les accions, mentre que els ajuntaments i l’estat francès la resta. Clar, que no he firmat res de moment, esperant presentar-vos aquesta opció d’expandir la nostra empresa més enllà de la inestabilitat del govern de Madrid. El sud de França té avenir i mentre els socialistes estiguin a la Presidència de la seva República, tota aportació social i cara a l’Europa manejada per la Merkel, és acceptada. D’un principi, aquest 63%, s’han faria càrrec la meva participació en la nostra Societat i, en un temps que ja ens posaríem d’acord, l’aniria recuperant sense malmetre la trajectòria econòmica de l’empresa.

Després de seguir, prop de mitja hora més, en comentaris dels tres accionistes i certes objeccions que presentaven els advocats i assessors respectius, decidiren donar carta blanca al promotor de la idea.

Si bé la generositat que mostrava en Joaquim Costa va deixar un xic aturats als altres dos socis, cap d’ells va expressar el que pensava. Era de tot dos conegut el fort capital que el recolzava amb els dipòsits en el país blanc i matemàtic... i, tot, sense passar pel control de la Hisenda de Madrid.

Probablement, per aquest bon pensament, es van entretenir en discutir de futbol, mentre retornaven a Figueres amb l’Audi d’en Lluís Cabré, deixant a banda els interessos econòmics.

175

57 Sense masses preàmbuls i al·legant que l’esperaven a sopar, l’Abdon Serra, l’arquitecte d’en Joaquim Costa es va acomiadar del grup i es dirigí per la carretera, que circumval·lant la ciutat de Figueres, feia cap a Llançà i Port de la Selva, on tenia el seu apartament a peu del Passeig de la República, abans Rei Juan Carlos I. L’Abdon era solter, però mai es trobava apartat d’una bona i guapa companyia femenina, freqüentant aquells círcols d’amics benestants de Figueres i pobles de l’entorn, que a part del seu respectius treballs, ben renumerats i amb correcta atenció professional, pocs dies del mes es quedaven quiets: escapades a Perpinyà, Costa Blava, Montecarlo, París...

A bona hora, se’n va anar a dormir en quan va carregar una pala i pic que en altres ocasions ja havia utilitzat, al jeep que guardava en el garatge, als baixos de l’apartament, i al costat de l’audi amb que havia vingut de la reunió.

Volia matinar per arribar-se a les ruïnes de Sant Baldiri, on sabia que en Joaquim Costa, guardava part del patrimoni que el seu avi s’havia retingut d’un d’aquells camions, que mai va passar per la frontera del Pertús en la diàspora republicana.

La confiança que el patró li tenia, va donar pas que en diferents viatges, s’arribava a les ruïnes de l’abandonat poble coster, per deixar a bon resguard varis lingots d’or, que el seu transport a mà des del jeep, no fes sospitar a algun pastor dels masos propers amb qui casualment es creuessin.

Abans de ficar-se al llit, l’Abdon Serra va comunicar pel mòbil amb Pere Cornel.li, el soci del seu gabinet de Figueres, que cada vespre retornava a casa seva, a Roses on residia. Estava casat i tenien dos fills.

- Escolta’m bé, Pere. Demà, de matinada, abans de fer-se de dia, per enllà a dos quarts de set, tindries que estar a la platja de Taballera, on t’esperaré amb el jeep, carregat amb el material. Aleshores, te’l emportes com sempre, però aquesta vegada aniràs més en compte per la major quantitat de pes que hauré extret. T’ho explicaré en més detall, però tenim que espavilarnos, perquè en Costa té l’intenció d’ampliar el negoci a l’altra banda de la ratlla i no ho veig massa clar...

176 - Bé, no segueixis. M’ho explicaràs quan ens trobarem. Fins demà! -i sense cap més comentari desconnectaren.

L’arquitecte Abdon Serra se’n malfiava d’en Costa, que sense advertirlo s’hagués compromès a avançar el que fos necessari per formar aquella societat immobiliària amb els francesos.

Per la seva part en Joaquim Costa i Montagut s’havia guardat prou d’oblidar-se de la mina, que el seu avi matern, en Joan Montagut, li va donar sense fer cap declaració oficial, no tant sols per la seva situació al bosc de la muntanya de les Salines, sinó també, pel seu contingut en lingots d’or i diverses joies, tot un potencial de diner fàcil de transformar en qualsevol moneda, de qualsevol país.

De tant en tant, retirava de la mina, personalment, a hora fosca i en poca quantitat, alguns lingots o joies. Se’ls enduia a la casa pairal de Maçanet i amb la col·laboració de l’arquitecte Serra, que li tenia tota la confiança d’aquest món, però mai li va parlar de la seva procedència, ho amagaven en un vell casal abandonat de la família Montagut del poble vell i arruïnat de Sant Baldiri, prop del Port de la Selva.

Era evident que la confiança entre en Costa i en Serra no era pas total.

De la mina de Maçanet i el seu contingut, ningú més que en Joaquim en sabia res. L’amagatall de Sant Baldiri era una excusa oficial per tenir a l’Abdon Serra unit baix un secret, entre ells dos, que els lligava i permetia a l’empresa Amador S.L. fer inversions paral·leles sense donar masses explicacions als altres socis.

El que, tampoc, no sabia en Serra, que en Costa feia escapades, en solitari (ni la seva dona s’ha n’assabentava) a Sant Baldiri. En una paret d’una casa enderrocada havia trobat una resguardada olla plena de monedes de coure i, alguna, de plata caducades. Va observar que el forat era més profund del que semblava. No va dubtar que seria un bon lloc per guardar la quincalla... una misèria... tant sols per les despeses personals! -es deia a si mateix, a cada viatge que hi feia.

Ho embolicava amb paper de diari i el conjunt dins d’una bossa negra de plàstic de les de brossa domèstica. Pedres, no massa grans, acabaven de dissimular l’amagatall. Res feia sospitar que dins, bastant en dins, hi havia estat dipositats uns tres milions d’euros, tirant baix, però sense valorar massa el que amagava.

177 A principi d’aquell mes de juliol, quan el sol ja declinava, en Joaquim Costa es va arribar a Sant Baldiri per dipositar unes quantes peces d’or dins del seu secret personal. Deixa el cotxe apartat del camí i comprovant d’una ullada, que no veia res anormal per l’entorn, es dirigí cap a les ruïnes, tot sortejant els carreus espargits, esbarzers i algun que altre arbre abatut per un llamp. La foscor ja es feia present, però com coneixia i recordava molt bé l’indret, no va haver-hi problema per arribar a la malparada cambra...

Ni se l’hi havia passat pel cap i per això la sorpresa el va deixar tot parat. De entre les ombres i la mitja claror, que encara el dia donava de si, es va topar amb un home, que amb una bastó mig aixecat i pres amb les dues mans, feia l’acció d’agredir-lo. L’acció es va completar amb un cop sobre l’espatlla dreta d’en Costa, que no podent aguantar l’equilibri, tant pel cop, com pel sòl ple de pedres, va relliscar i caure. També el desconegut agressor, amb l’empenta que portava amb les mans aferrades al bastó, perd l’equilibri, s’entrebanca, colpeja amb força el cap contra la paret de pedra i cau desnucat i mort, donant l’esquena a en Costa que, sense pensar-s’ho un moment, es treu de la butxaca de la jaqueta una petita pistola Astra del 6,35 i dispara dos tirs: l’home, desnucat, queda travessat per les dues bales i recolzat entre la paret i la porta.

En Joaquim Costa, astorat per l’espetec dels dispars, més que per haver matat al seu agressor, es manté quiet una estona allà mateix on havia caigut. S’aixeca i creient que ha matat a l’home del bastó, recull el maletí on duia la bossa per amagar-la i retorna, amb precaució de no entrebancar-se, al cotxe. Decideix tornar a Maçanet passant per Cadaqués i Figueres, malgrat que era el trajecte més llarg, però probablement, seria més difícil trobar algú que a aquella hora hi passés.

Va aprofitar, quan circulava prop de la mar, parar i amb els llums apagats del cotxe, en surt, matxuca amb una pedra la numeració de la pistola i des del proper espadat la llança a la mar, el més lluny possible. En aquell moment, aparegueren com un llamp, dos esbojarrats motoristes que ni s’adonaren de la seva presència pel lloc boscós on s’havia aturat: amb la mateixa velocitat, desaparegueren.

Com si s’hagués descarregat de gran part de la culpa que creia tenir d’haver matat a un desconegut que l’agredia, va seguir més tranquil per la

178 carretera del Cap de Creus, Port-lligat, Cadaqués... En una de les cafeteries de la sortida d’aquesta vila, es va parar a prendre una cervesa sense alcohol, doncs es notava la boca reseca per l’angúnia que havia passat. Al reprendre la marxa, semblava que es trobava més assossegat... però a l’entrada de la cruïlla de Castelló d’Empúries, passat Roses, les llums intermitents de la policia de tràfic i una curta caravana de cotxes parats, acceleren de nou la seva inquietud. Un accident havia obligat alentir la marxa dels cotxes: tot quedava de nou controlat...

Una hora després, ja de nit fosca, entrava a casa seva de Maçanet. No li estranyà gens no trobar-hi a la seva dona, ni va preguntar per ella a la Manuela, que feia anys que exercia de majordona. L’havia vist néixer... i quan s’adonava d’aquesta situació freda de la parella, tancava els ulls com volent treure`s de davant un mal somni, que dia rere dia li premia el cor.

179

58 Tal com havia quedat per telèfon, l’Abdon Serra va arribar, abans de la sortida del sol, a l’enderrocada casa del poblat de Sant Baldiri, on guardaven uns cinc milions d’euros, en lingots d’or, ben soterrats i dissimulada la remoguda de terra en els baixos del que havia sigut el celler. Al treure el cap per l’escala per on pujava, s’ha n’adona que recolzat sobre el mur de la cambra, darrera la malmesa porta hi havia el cadàver d’un home, sec, capcot i amb sang que havia bavejat. Creient-lo ben mort, no es va entretenir.

Amb la maleta al jeep, baixa per la pista a la platja Taballera, on l’esperava en Pere Cornel.li a bordo de la zodíac atracada al pedregam.

Traspassen del jeep al xinxorro de la neumàtica l’embalum amb un silenci entenedor. El soci posa en marxa els dos potents motors fora borda i salpa a tot gas de la cala, perdent-se per dins la boirina d’aquell matí, sense prestar atenció a un veler, que tot costejant, s’apropava.

L’Abdon Serra, de retorn al jeep i ja amb el motor en marxa, observa la maniobra que fa el veler, entrant a la cala, que per la manca de vent, va amb un punt de motor. Dóna la impressió que cerca un recer per tirar l’àncora. Amb els prismàtics, que treu de la guantera del cotxe, intenta llegir el nom, doncs no porta cap bandera, ni gallardet, per identificar-lo: a l’aleta de babord llegeix L’Esquitx. Entra la primera marxa i la reductora (la pista fa força pendent en el primer tram) i es dirigeix de primera intenció cap al Port de la Selva.

En quan arriba a l’alçada de Sant Baldiri, s’ha n’adona que el veler no ha atracat pas i que posa rumb al Cap de Creus. Aquesta maniobra de retornar d’on venia, l’inquieta. Decideix, aleshores, seguir-lo discretament, per saber on feria cap. El veu entrar a la badia de Cadaqués i que s’amarra en una boia a sotavent de la tramuntana, prop de la platja des Poal. Només el tripula el patró, que en un gussi que duu a remolc, recala a la sorra i es dirigeix a la cafeteria propera, Cal Nasi, d’on surt mitja hora més tard, per embarcar de nou i salpar rumb al far de Cala Nans.

- Atracarà a Roses, probablement...-s’ho comenta.

No el vol perdre de vista. S’ensuma alguna trapelleria i no està tranquil pel que ha passat fins ara: sostreure l’or d’amagat d’en Joaquim Costa, trobar-

180 se amb un mort, apareix de sobte un veler i se’n torna... No ho veu pas gens clar!... D’aquí ve que esperarà a Roses, el temps que sigui per assegurar-se s’hi feia cap el veler... Ho aprofitaria per parlar-ne amb el Pere Cornel.li i què decidirien el que calia fer. En quan arriba es dirigeix a Cala Canyelles on en Pere té la seva casa, donant-se el cas, que la dona i els dos fills passen el cap de setmana a Olot, a casa dels pares d’ella. Podran plantejar-se amb més facilitat i discreció, el que faran.

D’un principi, ja s’han posat d’acord que no saben res del mort amb qui s’ha ensopegat l’Abdon en sortir del celler d’aquell cau de Sant Baldiri. Ara quedava pendent el veler. Decidiren anar al restaurant Can Francesc, a la mateixa Cala Canyelles i després de sopar s’arribarien al port per intentar localitzar al navegant i el seu destí.

La conversa fou anodina, intentant no centrar-la en el seu quefer d’aquell dia, perquè en el fons, estan els dos socis una mica atabalats. Tenien en bon resguard uns cinc milions d’euros en lingots, que havien que transformar amb diner, si els de la Constructora Molins no acceptessin el metall.

- Quan de temps t’han donat per iniciar l’operació? -preguntà l’Abdon, en un intent de centrà la esvaïda conversa que mantenien.

- Vàrem quedar que fins a la tardor, no començaria a prendre aire l’edifici -va seguir en Cornel.li, per engranar un xic més el tema-. Havien acabat amb els fonaments i la infraestructura subterrània i aixecant l’estructura metàl·lica, paral·lelament, s’aniria bastint planta per planta...

- Sembla ser que serà un edifici singular, pel que m’has explicat.

- Si... bé. Respecte a la relació amb la Constructora Molins crec que no hi haurà cap problema amb la nostra aportació de capital, com a socis capitalistes que som... Per l’altra banda, com ho tens muntat la situació en que ha quedat el buidatge de Sant Baldiri? -es va interessar en Pere Cornel.li.

- Pel que veig, des de fa un parell de dies, em sembla que en Costa té altres problemes que el distreuen de la seva comptabilitat. L’he notat molt capficat i un xic distret. De moment, ho deixaré quiet fins quan em proposi acompanyar-lo a la cripta, ja m’ho arreglaré... -va deixar caure com una solució que encara no l’havia pres, però era evident que li preocupava.

181 Seguiren amb una conversa discontínua i desviant el punt central, alternant amb la incògnita del que faria el veler que havia esverat a l’Abdon Serra. Tal era l’interès d’aquest per voler saber si l’embarcació havia fet cap al port de Roses, que fins i tot li va proposar a l’amic prendre el cafè i copa al Nàutic i, així, de forma discreta podrien assabentar-se s’hi havia amarrat o no.

Abans de entrar a la cafeteria, varen passejar pels pantalans fent-se els distrets, malgrat que en Serra va prestar més atenció en cercar el vaixell pel nom gravat a la popa. Va ser en Pere qui li va preguntar si el nom L’Esquitx corresponia al que li havia anomenat. En quan l’amic li confirmà, senyalà al veler, d’on desembarcava en aquell instant el Dr. Bosch, que es dirigia a la Capitania del Club.

Pràcticament, els tres entraren a l’edifici en el mateix moment d’obrir-se les portes automàtiques i en quan el metge va entrar en conversa amb l’encarregat de la Secretaria, l’Abdon i en Pere s’entretenien llegint els avisos penjats al tauló d’anuncis, però amb l’oïda posada a la conversa del nouvingut.

Després dels preàmbuls habituals de tota arribada amb veler al port, en Ricard Bosch, el patró de L’Esquitx, li demana al guarda de nit, en Miquel, si podria proporcionar-li un 4x4 pel dia següent.

- Te’n podries encarregar de contractar-lo?...

- Ja pot contar amb ell a partir de les nou -va assegurar en Miquel-.

Deixi’m les dades dels seu carnet de conduir i li tramitaré en quan vingui l’Àngel, el mariner que em substitueix, i a ell li deixaré les claus.

- Què saps com es troba la pista de Cadaquès a Port de la Selva passant per la costa? -s’interessa el metge.

- Vol dir la que passa pels masos i el poblat de Sant Baldiri?...

- Si, exacte. Són aquells masos i les ruïnes del poblat els que vull visitar.

- Després dels desgavells que les tempestes de principi d’abril varen fer, no fa masses dies que el Consell Comarcal ho ha arranjat. Crec que si pot passar sense problemes. Vagi tranquil.

- Doncs bé. Gràcies i fins demà. Bona nit... -s’acomiadà el metge.

Poc abans de sortir de l’oficina del Club en Ricard Bosch, ho van fer els dos amics, Abdon i Pere, que continuant fent-se els despenjats el seguien, esperant veure a on es dirigia el navegant. Havent comprovat que de nou

182 embarcava en el seu vaixell, decidiren entrar a la cafeteria per prendre l’ajornat cafè i estudiar quin camí seguirien.

Encara no els havia servit el cambrer, quan veuen que de nou entra a la Secretaria en Ricard Bosch. Ràpidament, s’aixeca l’Abdon i amb paper i bolígraf, també hi entra situant-se enfront del tauló d’anuncis fent-se l’entès com si l’interessés algun dels vaixells anunciats per comprar o vendre... En realitat escoltava.

- Perdó, Miquel -es precipita el metge-, resulta que si bé demà vull anar a Sant Baldiri, l’endemà arribarà a Figueres, des de Tarragona, la meva dona en l’AVE de les 11 del matí. Contractem el cotxe per tres o quatre dies més...

- Si... i tant! No hi haurà cap problema.

- Molt amable Miquel. Moltes gràcies.

Els dos socis que escoltaren la curta petició, havien d’anar ràpids. No podien distreure’s. Ja n’havien parlat durant el sopar, que si arribés el cas, potser tindrien que donar-li un ensurt al navegant per aturar les seves accions, que per cert, no les coneixien en concret, però se’n malfiaven. Fou l’Abdon qui proposar anar a Tarragona, si bé abans recollirien a la Lolita, la seva amiga de llit, que vivia a Figueres i com una de tantes parelles que pujarien al tren, estarien a l’aguait del que fes la dona del navegant.

- ...i com la coneixereu?... -pregunta sobtadament en Pere Cornel.li, en sentir que l’amic parlava molt convençut del seu pla.

- Per això, vull anar-hi amb la Lolita. És molt espavilada i estic segur que sabrà com fer-ho. S’ha m’ha despertat una idea!... Espera... la truco ara...

- Estàs segur que la trobaràs?

- Hem quedat que aquesta nit m’hi arribaria... -el mòbil es connectaLolita... escoltem bé. Tenim que arribar-nos demà vespre a Tarragona... em sens?... Si, és un xic urgent. Vesteix-te com per fer una excursió, com s’hi anéssim a caminar per la muntanya...

- Però, no em vas dir fas dos dies que et feia mal el genoll?... l’interromp Lolita.

- Ara no em fa mal! Quan demà passi a recollir-te -continua l’Abdon sense esmentar més el genoll- tindré temps d’explicar-te el per què de tot aquest sarau... D’acord, maca?... -i l’Abdon talla la comunicació tot satisfet i amb ganes de no donar masses explicacions, ni voler parlar del genoll.

183 Amb cara de bocabadat, en Pere pensa que l’amic es passa un xic massa amb el pla que ha començat a exposar. L’Abdon, el treu de les seves cabòries: - Tu, Pere, m’acompanyaràs a Figueres, recollim a la Lolita i ens anem a Tarragona tots tres. Em posaré uns texans i sabates com per caminar per la muntanya...

- Si, clar., amb motxilla i bastonet... Hem arribat a Tarragona... i, ara, què?...

184

59

Al capvespre del dia següent, arribats a Figueres, la Lolita els esperava al portal de casa seva vestida com una daina del Club d’Scouts de Sant Martí del Canigó. Entren a la Cafeteria Duran a prendre un cafè i ho aprofita l’Abdon per tornar a explicar el seu pla.

- Encara que em sembla molt divertida, però descabellada la teva idea la Lolita ho subratlla i en Pere, se’n fot- conteu amb mi...

- No he posat mai en dubte la teva estimada ajuda, amor meu... assegura l’Abdon mentre li fa un petó a la galta i ella li en fa un altre de ben recargolat refregant-li la llengua per entre els llavis, que el deixa carregat.

Restaurada la normalitat, l’Abdon prossegueix amb el pla ideat.

- A l’estació i localitzada la dona del navegant, la Lolita i jo pugem també al tren i ens assentem prop d’ella. En quan ens has deixat, retornes a Figueres. Aleshores... -l’Abdon queda pensatiu i tarda una curta estona en continuar.

- Què en feu de la dona?... -en Pere, esverat pregunta- No la degollareu pas?...

- Recordes... -prossegueix el soci sense fer-li cas de l’absurd comentari-, què a nivell del túnel de Vilademuls la nostra companyia construïa una galeria de socors i que per motius de pressupost de Madrid tinguérem que parar les obres?...

- Si, clar. La galeria estava casi del tot acabada, faltava tant sols asfaltar el camí que connectaria amb la N-2...

- Doncs, bé... -li segueix explicant l’Abdon- t’arribes amb el jeep fins a la galeria sense cap problema, perquè coneixes tot aquell indret. Per la meva part, tot recordant les probes de seguretat que vam fer dies abans d’inaugurar el trajecte, estaré pendent de quan entrarem al túnel. Precisament, en quan el tren minora la velocitat a l’apropar-se a Vilafant, em posaré al costat de la caixa dels contactes d’emergència electromagnètics situats prop de les portes, caixa que vaig controlar personalment en les darreres proves que vam fer abans de la inauguració amb príncep i tot l’enrenou... Desconnectaré la fase inter-mitja que bloqueja, durant poca estona, tot el sistema elèctric i, per tant, quedarem

185 parats i a les fosques amb les portes obertes, com si es tractés d’una emergència. Amb els quatre o cinc minuts que transcorren fins que automàticament s’estableixen els contactes, la Lolita i jo baixem la dona, que l’hauré adormit aprofitant el desconcert que la sobtada parada i la foscor haurà provocat... la pugem al teu cotxe que tindràs aparcat davant del pas d’emergència i enfilem la N-2 cap a la Jonquera...

- Si... i què en fem d’ella?... - torna a preguntar en Pere, que veu tot aquest pla sortit de la fantasia i de la imaginació de l’amic.

- Ens serveix com a moneda de canvi per si a cas ens hagués buidat el nostre amagatall -contesta tot cofoi l’Abdon.

186

60 Asseguda Teresa al seient de l’AVE es va trobar que quedava junt a la finestra, motiu que li va satisfer perquè podia acomiadar-se de la seva amiga Pilar, que l’havia acompanyat fins l’estació de Perafort. En quan el tren inicia la sortida, es posa en contacte amb el seu marit, que esperava la trucada, per confirmar l’hora d’arribada a Figueres: 10.58.

Un home de mitja edat que donava la impressió que anava d’excursió, acompanyat d’una dona més jove, li va demanar a Teresa si el seient del seu costat estava ocupat. Al confirmar-li que quedava lliure s’hi va asseure, mentre la companya de l’excursionista seia a la butaca lliure per l’altra banda del passadís i es va posar a llegir el llibre L’estiu que comença de Sílvia Soler. Ell no deixava de seguir amb la mirada al personal que entrava al vagó.

La marxa monòtona i ràpida del tren, assumí a Teresa en un estat d’agradable sopor que va acabar adormint-se i, sense casi adonar-se, passaren les estacions de Barcelona i de Girona. L’Abdon ja se n’havia encarregat que l’inhalació dels vapors de l’adormidora, que li va apropar, fes el seu efecte.

Havent entrat el tren al túnel de Vilademuls, de prop de tres quilòmetres de longitud i, precisament, quan disminueix la velocitat al aproximar-se a Figueres, es para de sobte amb una brusca interrupció de la il·luminació de tot el comboi. No va tardar més de quatre a cinc minuts en posar-se en marxa lentament i la llum s’establí. En aquest espai de temps, entre la parada del tren, l’apagada, el retorn de la llum i la posada en marxa del tren, els seients de Teresa i els de la parella quedaren buits. Ningú del vagó hi va prestar-hi la més petita atenció quan la llum va fer tornar la claror, doncs els tres desapareguts estaven situats a l’entrada del vagó i passaren desapercebuts.

Tarragona

187

61 La Lolita va col·laborar amb tot el pla que l’Abdon va proposar, però no podia dissimular que estava preocupada, perquè no entenia massa bé quin resultat buscaven els dos socis. L’esperit aventurer i valent, que va demostrar, el completava amb el dinamisme i l’espontaneïtat del seu caràcter, com també li agradava donar recolzament i entrega total al seu company.

S’escapoliren per les carreteres secundàries, després de deixar la N-II. Teresa, mig obnubilada, es trobava estirada a l’estora de darrera dels seients del jeep Mercedes Benz, coberta per una manta i a cura de la Lolita. Des dels primer moments es va crear, dins del cotxe, un silenci molt inquiet. En Pere i l’Abdon, no acabaven de posar-se d’acord on deixarien a la segrestada, després del que consideraven un gran èxit la pel·lícula que acabaven de filmar... -així ho denominava Lolita per fugir de les seves cabòriesPrecisament, aquest èxit enfosquia la següent seqüència.

Per complicar més la situació, Teresa embolicada per la manta que la cobria casi totalment, no acabava de despertar-se, i va aparèixer la primera acusació entre els tres amics, simples aficionats a veure projeccions de pel·lícules de la sèrie B. En aplicar el mocador impregnat d’una substància anestèsica, que Lolita guardava a la farmaciola de casa seva, l’Abdon es deuria haver passat per estar més segur que no hi hauria cap resistència i seria més fàcil el trasllat.

- ...i, si amb el teu acolloniment, t’haguessis passat de dosis?... -de cop l’hi tira en cara en Pere, barreja d’home tímid i avorrit per una banda i brillant i ocurrent en moltes ocasions.

- El que no sap res, és millor que es calli!... -l’Abdon ho deixa anar amb una brusquedat que, efectivament, l’altre no va dir res més de moment. Alhora, Lolita, des del seient de darrere, entra en escena amb el desig de saber exactament, què es pretenia amb aquell segrest. Fou en Pere, amb un esforç de voler no trencar la inicial bona entesa que, aleshores, trontollava.

- El marit d’aquesta bona noia sembla ser que està sobre la pista on guardem les nostres finances en metàl·lic i lluny dels inspectors d’hisenda. No

188 tant sols la pista, sinó, també, sembla ser, segons l’Abdon, que s’ha n’ha fet amb un bon tros de l’amagatall...

- No, només m’ho sembla -l’Abdon, interrompent, ho engega tot d’una, amb un to de veu, que de no massa lluny es notava un fons de fallida del seu pla- sinó que s’ho va emportar i, m’ha quedat el dubte, si també havia ficat el nas en el nostre amagatall, el lloc on la Societat, la que tenim amb en Joaquim Costa, on hi guardem les reserves per quan ens interessi ampliar el capital...

- Mentre os esperava que arribéssiu... -exposa Lolita, com si no s’atrevís d’intervenir- he escoltat per ràdio, que l’Interpol segueix la pista d’un grup, que dirigits per una dona, inclòs digueren el nom, però no ho recordo, van fer cap a Cala Taballera, per mar, i carregats amb dues caixes varen embarcar fugint cap a França...

- Dues caixes, dius?... -pregunta tot esverat en Pere- Escolta, Abdon, no seran pas les dues caixes que vàrem baixar-hi?

- Lolita... A veure. N’estàs segura del que dius i què ho vas escoltar?...

-s’inquieta l’Abdon i, abans de ella contestar, segueix- No recordes pas si s’escaparen en una barca o en un veler?...

- Com pudien salpar massa ràpids amb un veler?... -apunta en Pere amb fermesa- Pensa una mica, home de terra endins!... El més possible és que utilitzessin una motora amb un parell de motors, que en un no res, podien arribar a qualsevol de les platges de la costa francesa.

- Saps què os dic?... -proposa l’Abdon, rectificant tot el que s’havia proposat-. Tu, Pere, et deixo a Figueres i t’arribes a Roses, agafes la moto i vas a donar una volta per Sant Baldiri, fent el despenjat i, si s’escau, baixes a les ruïnes. En quan a la dona, la lliurarem en una que altre masia de camí a Custoja, apartant-nos del Pertús i pel mòbil d’ella ens posarem en contacte amb el seu marit, explicant-li que ens hem equivocat...

- Si, clar, com si tot hagués sigut un joc de mainada! -agraint en Pere aquest final sense prendre mal i que semblava que per fi s’havia acabat aquella jugada d’entremaliats que no acabava d’entendre.

Arribant a Figueres, prop de la parada dels taxis de la Rambla, en Pere baixa del cotxe, no abans d’haver donat una mirada i comprovar que la noia encara es mantenia dormida sota la manta que la tapava.

189 - Procureu que no passi d’un joc... Llavors si què ho tindríem més complicat! -s’acomiada en Pere.

Entra al Cafè Royal, enfront d’on s’havien aturat. Es trobava esgotat, no era home d’aventures, com el seu amic Abdon. Tan sols en asseure’s, es va notar relaxat, inclòs, li va arribar al record d’aquells anys que sovint havien coincidit Dalí, Carles Fages de Climent, Luis Buñuel, Josep Pla i Antoni Pitxot... en aquest mateix Cafè. Fins i tot, desaparegut el desassossec que el dominava, la seva ment es va capgirar completament.

- Ara resulta que l’Ajuntament inicia el tràmits per protegir els elements de caire modernista que conserva aquest l'històric local de la Rambla... -en Pere parla sol en aquell racó del local, tranquil..., s’imagina que està assegut al sofà de casa seva, la clientela no el destorba...- Quina llàstima seria perdre els miralls, els petits penjadors metàl·lics, la fusteria, el paviment i els anuncis comercials que donen al local el seu característic to de principi del 1900...

No obstant, un rampell de professionalitat i esperit comercial es fa present per una escletxa dels seus romàntics pensaments de burgès...

- Clar, que si progressa la petició que ha fet l’Ajuntament amb les firmes i l’oposició que el recolzen, la nostra Societat perdrà un lloc molt adient per els nostres negocis immobiliàries... Ai, marededéu, tindrem Cafè Royal per anys, però un terreny menys per especular...

- Què vol prendre, Sr. Pere?... -pregunta el servicial cambrer, trencant les elucubracions poc assenyades que li donaven voltes pel cap.

- Si, Xavier, per favor, posem un whisky amb un parell de glaçons...

Per la confortabilitat de l’ambient i amb un xic d’alcohol pres a petits glops... va assolir apartar del seu cap la responsabilitat d’aquell mal planejat segrest de Tarragona...

- Pobre noia, quina culpa tenia d’haver-se creuat amb l’esbojarrat Abdon!... Ai, la marededéu!... m’oblidava d’arribar-me a Sant Baldiri... Amb quina altre merder ens haurem posat...

Surt escopetejat i puja al primer taxi que passa lliure per davant del Cafè Royal. No tardà massa en arribar a la seva casa de Cala Canyelles, no lluny de Roses. Temps de dutxar-se -feia hores que anava d’una part a l’altre i es sentia molt incòmode- i, mentre l’aigua l’espavila, se li ocorre una idea. Surt del bany, baixa al garatge, obre el bagul on guarda part de l’attrezzo de quan

190 amb el grup de teatre de Roses DoSan Films filmaren diverses pel·lícules d’argument i documentals. No tarda en trobar el que buscava: l’uniforme de mosso d’esquadra de quan van rodar les escenes de l’obra inèdita de Laia Albareda “El Mosso i la Mossa s’estimen”... Guarda la jaqueta i la gorra en la cartera, on també, hi posa el papers -còpia dels oficials- que havia utilitzat en la filmació i puja a la moto dirigint-se a tot drap al Club Nàutic de Roses.

Després, ja aniria a Sant Baldiri. Volia assegurar-se del veler que, portava de cap al seu amic Abdon, no fos un dels traficants de droga d’aquesta part de la Costa Brava que tant airejaven en els darrers dies els diaris nacionals.

Cafè Royal de Figueres

191

62 Amb un normal retràs, l’AVE arribà a la nova estació de l’Alta Velocitat de Figueres, situada al municipi de Vilafant. Les modernes instal·lacions es trobaven copades pels Mossos d’Esquadra, deixant bocabadats als passatgers, ignorant el motiu de tal desplaçament antidisturbis, i el perquè eren conduits a la sala d’espera per verificar la seva filiació i consegüent documentació i registre.

Un quart d’hora abans, ho havia fet en Ricard Bosch i va quedar palplantat a l’observar aquell enrenou de policies, llums intermitents i desmesurats controls des de l’aparcament fins les andanes. Ràpidament i fentse el fonedís per entre els controls que intentaven retenir-lo, es dirigí al grup d’oficials de la policia que semblava podien ser del Comandament d’aquell desplaçament de força.

No va ser necessari presentar-se, perquè d’un grup un xic més enllà, el va anar a trobar directament el Caporal Sr. Martí. Immediatament, els dos policies que l’havien retingut, amb no massa bons modals com és habitual, el deixaren lliure, disculpant-se: estaven al corrent que d’un moment a l’altre es faria present exigint explicacions de tot l’enrenou i de no trobar a la seva dona.

- Està segur que la seva esposa no ha baixat a Barcelona o a Girona?... Tenim constància -pel control del bitllet- que ha pujat a l’AVE de les 08.35 i que ha sortit de Tarragona-Perafort a aquesta hora... -confirma el Caporal.

- No tenia res que fer a Barcelona!... M’ha trucat en quan el tren es posava en marxa per dir-me a l’hora prevista d’arribar a Figueres, aquí a Vilafant. Ho pot comprovar pel control del mòbil... A més, una amiga seva, Pilar Sabel·la, que treballa al mateix Hospital, l’ha acompanyat... L’he trucat quan creia que es trobava prop de Girona i el seu mòbil no estava connectat. Vaig pensar que s’havia distret o adormit...

- No s’amoïni, doctor. Tenim bloquejada l’estació... -es reafirmà el Policia.

Però d’ella i dels altres dos viatgers, no hi havia presència, ni rastre.

Cap dels oficials de la policia, així com tampoc el Sr. Martí, li pogueren donar

192 una explicació que s’apropés a ser convincent. El nerviosisme de tots era ben evident. Una entrada intempestiva d’un suboficial de la Policia, al despatx on estaven reunits l’estament major, els hi senyala en el planell del recorregut de la via del tren, la possible explicació del cas que portava de cap a les autoritats i, sobretot, al metge.

- La línia de l'AVE -exposa l’oficial- que fa pocs mesos s'ha inaugurat entre Girona i Figueres, presenta unes mesures de seguretat molt obsoletes. Tres túnels no urbans d'aquesta infraestructura

incompleixen

una

normativa

europea aprovada fa més de cinc anys, que estableix que als túnels hi ha d'haver una sortida d'emergència cada 1.000 metres com a mínim. El túnel de Vilademuls de 2.977 metres, on s’ha produït la parada del tren, no té ni una sola via de fugida en tot el seu recorregut més enllà de les dues boques, l'entrada i la sortida, segons com s’ho mirin. Amb aquesta carència, contàvem que bloquejant-les, teníem resolt l’escapatòria dels delinqüents que haguessin segrestat a l’esposa del metge. Revisat meticulosament el recorregut, ens hem adonat, que aprofitant les obres iniciades per complir les normes de la Unió Europea sobre seguretat en els túnels ferroviaris, es trobava molt avançada la galeria per una sortida d’emergència a meitat del trajecte per on, és segur, s’escapoliren els raptors amb la senyora.

- Sembla, pel que diu, estar molt segur d’aquesta explicació. Com ho pot afirmar tant categòricament? -va immiscir-se el Dr. Bosch.

-

Aquesta

inacabada

sortida

ha

obligat

a

fer

certes

obres

d’infraestructura pel pas del material de perforació lateral, però han estat aturades. Encara no hem esbrinat per què. De la pista que hi mena, només hem pogut detectar les roderes recents d’un cotxe tot terreny que s’havia aturat exactament davant de la boca lateral i, seguint-les, es reconeix molt bé quan entra a la carretera N-II que es troba a casi dos km. i, més a llevant, queda el poble d’Orriols i l’autopista AP-7...

- Passar a l’autopista, no crec que se’ls hagués ocorregut, doncs per un motiu o altre, està sempre vaig un rigorós control, que en menys de cinc

193 quilòmetres, per una o altra direcció, ho tindrien molt difícil passar desapercebuts -el Caporal de Tràfic ho dóna per segur.

- S’ha pogut saber en quina direcció han seguit, en el cas d’entrar a la N-II?... -de nou interroga, inquiet, el metge.

- Les mostres de fang que les rodes del tot terreny han deixat, no ens fan dubtar que s’han dirigit cap el nord. Les principals carreteres laterals estan vigilades, si bé no podem ser massa optimistes amb aquest bloqueig que hem fet, perquè a partir del nord de Figueres, són freqüents els camins i pistes forestals... -va afegir el suboficial que els anava informant.

- De molt segur -intervingué el Sr. Martí, com a Cap de l’operatiu que s’havia establert des d’un bon principi que es va donar l’alarma de la parada del tren i l’absència dels tres viatgers-, no cal esperar que es desplacin en plena llum del dia, doncs tenim dos helicòpters rastrejant tot el terreny paral·lel a la via i carreteres.

El Dr. Bosch, seguia molt capficat en cercar la motivació del segrest de la seva dona, per quan en cap moment havia aparegut aquesta pregunta entre la problemàtica que els Caps dels Mossos barrejaven per entendre com s’havia pogut portar a terme el segrest i la fugida pel túnel de Vilademuls: la seguretat, des del punt del plantejament tàctic, es trobava a la capçalera de les funcions de la policia; després el personal...

Es varen repartir begudes, sense alcohol, per apaivagar tant la set, com l’estat d’ànims, força inquietant, que dominava a tot l’staff. Feia hores que s’havia iniciat el conflicte per resoldre la mecànica del segrest, la inseguretat que representava que un tren AVE, en un trajecte de recent inauguració, s’hagués pogut parar amb tanta impunitat... No es trobava el cap de la troca.

El Dr. Bosch se’n va anar a donar una volta, sense direcció, ni sentit, amb el senzill comentari d’escampar la boira. Es va sobresaltar, quan el bip-bip del mòbil, li va aclarir el cap emboirat.

194

63

Un cop en Pere Cornel.li va regirar tot el veler del desconegut navegant, fent-se passar com policia dels Mossos d’Esquadra i deixar estabornit al gerent del Club, se’n va adonar que el propietari no tenia res que veure amb tràfic de drogues, ni amb la sospita de l’amic Abdon de que havia descobert l’amagatall de Sant Baldiri. Deuria tractar-se d’un turista més dels que de tant en tant es passegen per aquells indrets de la muntanya de Sant Baldiri.

Es treu la disfressa i sense accelerà massa el pas, retorna a la Yamaha, que havia deixat a l’entrada de Club. Abans de sortir de Roses, contacte amb l’Abdon per informar-li de l’equivocats que anaven.

- Si, soc jo. He entrat al vaixell... Res de droga, res de valor... un turista... Ens hem precipitat. El millor que podeu fer es contactar amb el marit, explicant l’error i deixeu a la noia en un punt que li sigui fàcil trobar-la.

- D’acord. També ens ho estàvem plantejant amb la Lolita... que ens havíem equivocat. Ho sento per vosaltres dos que os he ficat amb un enrenou, que espero en sortirem bé. Aniràs allà?...

- Si. Ara hi vaig... Fins més tard que ens veurem.

Pren la direcció al Coll de Perafita i, per no passar per Cadaqués doncs faria massa volta, es dirigeix al Port de la Selva, per ser millor carretera, i, per la pista costanera, arribà a Sant Baldiri.

A diferència d’altres vegades que hi havia passat, es va trobar que en quan va iniciar la pista, a la sortida de Port de la Selva, un jeep dels Mossos d’Esquadra el van parar i preguntar on anava.

- A Cadaqués, de pas, i, a Cala Canyelles de Roses, on tinc la meva casa, hi visc tot l’any...

- Passi, passi... -sense cap més comentari, el policia li autoritza el pas.

En Pere no les té totes. A pocs quilòmetres més enllà, ja ha decidit no tafanejar per Sant Baldiri. En un punt o altre, hi deu haver un control, més o menys amagat, per identificar qui entra a les ruïnes del petit poblat. Millor serà deixar-ho per més endavant!... -sense dubtar-ho, segueix.

195 Amb aquesta decisió passa de llarg per enfront del poble i, poc després, veu un altre jeep de la Policia. Redueix la marxa i els polis li fan senyal de no parar-se, que prossegueixi... Molt obedient i més tranquil s’arriba sense problemes a casa. No té esma de posar-se al llit i, deixant-se caure queda abatut en el sofà de la sala d’estar. No tarda ni un minut en entrar-li el son...

Era el cap vespre, quan el timbre de la porta el desvetlla sobtadament.

Baixa precipitat a la planta i en obrir la porta es troba amb la parella del seus amics de fatigues, l’Abdon i la Lolita.

- No cal que en parlem més... -s’avança l’Abdon com a salutació- Tot s’ha resolt sense cap més contratemps...

La Lolita s’abraça molt carinyosament amb en Pere, el petoneja, i amb una exclamació que és nota sincera i d’haver-se tret un pes que feia hores portava dins seu, exclama.

- Queda prohibit parla d’aquest tema durant tota la setmana. Ara l’Abdon ens invita a sopar a Can Rafes, doncs una parrillada ens entonarà.

- M’hi apunto. De quan he arribat, m’he adormit com un tronc i al tenirvos de nou junts, sense haver pres mal, m’he quedat molt tranquil. Estic a punt!

196

64

- Ricard Bosch?... Soc el Gerent del Nàutic de Roses... Em sent?...

- Si, si, senyor Canyelles. L’escolto. Què passa?...

- En quan aquest matí ha marxat cap a Figueres, s’ha presentat un oficial dels Mossos d’Esquadra amb una ordre de registre del seu vaixell, demanant-me tant les claus, com també la meva presència per estar present durant l’escorcoll. Davant dels papers mostrats i segellats, no he dubtat en acompanyar-lo, li he obert el tambutxo, he baixat davant d’ell i quan tots dos hem sigut dins... només recordo haver rebut un fort cop al cap i he perdut el món de vista. L’Àngel, el mariner que ja coneix, veient el tambutxo obert des de feia estona i ningú havia aparegut per la coberta del vaixell, ha tret el cap dins la càmera i m’ha trobat inconscient i sagnant...

- El que interessa, és com es troba vostè?...

- Un xic despistat i dolorit... El primer reconeixement que m’han fet a l’Hospital, no m’han trobat res greu. M’han recomanat 24 hores de control i, des d’aquí, el truco...

- Ara, precisament, estic amb la Policia, doncs venint de Tarragona amb l’AVE, han segrestat a la meva dona...

- Carai!... això si que és més greu!... El Club ja ha donat part de l’agressió, de l’engany i de l’escorcoll. Suposo que ja els hi haurà arribat a la Jefatura de Figueres.

- Molt sento el que li ha passat, com pot imaginar. Ara mateix ho comunicaré als Caps de la Policia que estan reunits prop meu a la Sala de l’estació de Vilafant. Gràcies, per tot, amic Canyelles.

En entrar en Ricard Bosch on s’havia establert el comandament policial, tots paren de parlar i es giren cap amb ell, una vertadera foto congelada amb els gots a mitja alçada... cara hieràtica... mitja rialla... ganyota inexpressiva...

- I, ara, què?... senyors policies... Desapareix la meva dona, un tren amb seguretat absoluta el paren a mig d’un túnel, perden la pista d’un tot terreny, un fals policia agredeix al gerent del Nàutic, escorcolla el meu vaixell...

197 i, a més de tanta fallida tècnica, ningú em sap dir per què això em passa a mi...

Què he fet?...

Sense preguntar res més, ni donar cap explicació, en Ricard Bosch va tot decidit al pàrquing on havia deixat el 4x4. Surt disparat cap a Figueres, per entrar a la carretera N-II i dirigir-se en direcció al Pertús, tot rumiant la seva impotència, davant de no rebre cap informació sobre el segrest de Teresa.

Tampoc hi veia cap relació amb la seva implicació amb l’escorcoll del vaixell.

- Què deurien buscar?... Què passa?...

Estava apropant-se a La Jonquera, quan el mòbil l’avisa d’una trucada.

Para a l’entrada d’una camí, per separar-se de la carretera. Connectat i sense donar-li temps per preguntar qui era, Teresa és qui es troba al telèfon. Ni s’havia adonat que el trucava des del seu propi mòbil.

- Estic molt bé... Ricard, no t’amoïnis... No ha passat res més que anar d’una banda a l’altra amb cotxe... M’han tractat correctament i, després, s’han adonat que s’havien equivocat...

- Però, Teresa, amor meu... et trobes bé?... -l’interromp el marit, però ella segueix.

- ...m’han deixat en una casa de pagès, que sembla no tenen idea qui són la parella que em portaren fins aquí... Estic a prop o dins de França, parlen el patois... Deixem explicar-te, però no m’interrompis, perquè tinc poca bateria!... Millor per tots, què no avisis a la policia fins allà a les quatre de la tarda... Ells et comunicaran on podràs recollir-me... D’acord?...

- Si, clar, però els que et segrestaren del tren no saps qui són i perquè ho han fet?...

- Em sembla, que es van confondre. Em deurien anestesiar... quan recuperada, asseguda darrera del cotxe, vaig entendre molt malament que la noia li recriminava perquè de tot el que feien...

- Teresa... Teresa... -la connexió es va fer fonedissa, la bateria s’havia acabat.

En Ricart Bosch va quedar sense saber què fer... per uns moments tant sols, doncs no va tardà massa estona que es veiés envoltat per dos cotxes dels Mossos d’Esquadra.

- Ara, què voldran aquests? -es pregunta.

198 - No es preocupi, Dr. Bosch. L’hem estat seguint des de que ha sortit del pàrquing de Vilafant, només pel protegir-lo. No sabem amb qui tractem, ni què volen i, per tant, totes les precaucions s’imposen... Ens pot dir, amb qui parlava?...

- Poder-ho dir... si que ho puc fer, però com es tracta de la seguretat de la meva dona, m’estalviaran de donar detalls... De moment, retornin a Figueres, que no els vegin prop del meu cotxe i jo em quedaré aquí fins a les quatre d’aquesta tarda... Per favor, deixi’m sol!... No crec què necessitin que els digui, res més.

- D’acord, ho entenem. Si observa alguna anomalia al seu entorn, ens truca al 114, per on el tenim localitzat. Posi ara aquest número en el seu mòbil i no cal que ens doni cap explicació, si no ho pot fer: en només clicar trucada en tenim prou per saber que ens necessita... En el cotxe hi té adherit un localitzador de GPS connectat a la nostra xarxa de control. Ens retirem cap a Figueres i estarem a la guaita dels seus moviments. Tranquil, doctor.

199

65

Era evident, que massa tranquil en Ricart Bosch no va quedar, doncs entre trobar-se controlat i, sobretot, no sabent on es podria trobar Teresa, estava dubtant en encertar quin camí a seguir. Havia aparcat davant de la cruïlla a Darnius, per una banda, i de Cabanes per l’altra. En llegir l’indicador Darnius, ho va associar que aquella carretera menava fins al Vallespir i, concretament, a Custoja..., tot un recorregut que coneixia per les sortides que havia fet cercant ermites romàniques i ponts medievals i no feia pas massa temps.

- Qui sap si en un mas o en el mateix poble de Custoja?... -es preguntava abans de decidir-se- M’ha dit Teresa que on es trobava, parlaven patois... Mentre espero la trucada de les quatre, m’hi arribaré... no cau tant lluny...

Clar. Tot eren cabòries amb cap sentit de lògica, doncs el seu lliure decidir quedava enfosquit pel dubte, l’ànsia i la inquietud. Casi com un autòmat entra a la carretera de Darnius, que en els primer quilòmetres transcorre per entre sureres i, poc després, les habituals fileres de plàtans a cada banda donen pas a la població de Massanet de Cabrenys.

Al mateix peu de carretera per on es dirigeix al Vallespir, queda el restaurant Can Coll de Maçanet. Li recorda haver-hi parat quan cercava ponts medievals pel treball que estava fent i, precisament, acompanyat de Teresa: aquest record subconscient el deuria haver forçat a seguir per aquesta ruta.

A més, eren prop de les tres de la tarda i un mos li aniria bé per mitigar el rosec de l’estómac, tant per l’hora, com per l’estat de neguit que tenia: faltava encara una hora!... Aparcat el jeep, no va dubtar en entrar al restaurant, on al menjador ben abillat, només quedaven un parell de taules buides. Respecte a l’horari laboral, anava un xic endarrerit i, prompte, la clientela sortí a la seva respectiva feina. Va acceptar l’oferiment del cambrer quan li va advertir que no volia menjar massa: un suc de tomàquet i els peus de porc amb gambes, en lloc del bacallà gratinat a la musselina d’all, una altra especialitat que li proposà. Es va estimar, beure només aigua.

200 A l’hora del cafè, quedaven tres taules ocupades, a més, la d’en Ricart.

Quan el cambrer li du el cafè, també li entrega un paper doblat.

- Poc després de vostè entrar, una parella, pagada la factura, m’han entregat aquesta nota perquè li passés a l’hora del cafè... que, per cert, també han pegat el seu dinar...

- Què s’ha fixat amb quin cotxe anàvem?... -inquireix tot neguitós el metge.

- Del cotxe puc informar pas. No vestien de vindre de ciutat, anaven equipats per caminar per la muntanya, d’això si que em vaig adonar... Els tinc poc vistos pas pel poble... -l’informa somerament el cambrer amb l’accent de la comarca.

- Gràcies... -deixant 10 euros sobre la taula- En cas, que de nou els veiés truqui’m, sisplau, al meu mòbil... (li apunta en un paper que en Ricart es treu de la butxaca)... Trobo estrany que no m’hagin dit res, coneixent-me i quan demà ens tenim que trobar a Custoja per arribar-nos al menhir de la Pedra Dreta... Bé, gràcies.

Fins que no va entrar al jeep, ben tancades les portes i amb el motor en marxa, no es decidí a llegir la nota del cambrer. Es notava nerviós quan amb dificultat la desdoblava:

ens hem equivocat no anavem per vosaltres la seva dona l’espera al peu de la capella de sant bris de tapis a 6 km de masanet no hi arribi abans de les quatre el tenim controlat no avisi a la policia fins arribar tots dos a figueres Faltaven cinc minuts per les quatre. No volia precipitar-se. Va parar el motor, no fos que pel seu estat d’inquietud tot anés en orris, ara que semblava havia arribat al per què de tot aquest enrenou que, sobretot, Teresa i ell havien sigut víctimes d’un embolic que encara no comprenia. Inclòs, va decidir no comunicar-se amb el Mossos d’Esquadra fins arribar a Figueres...

201 De l’església de Sant Martí de Maçanet de Cabrenys ressonaren les campanades de les quatre d’aquella tarda, que sempre recordaria el Dr. Bosch, assegut al cotxe i aparcat davant de Can Coll... Va donar una mirada al seu entorn i no observà cap moviment de persones, ni de cotxes. Tot estava parat.

Un parell de minuts més, les quatre campanades es repetiren. Aleshores, és quan decidí seguir per la carretera a Tapis.

Es tracta d’un poble format per habitatges escampats a l’entorn de l’ermita de Sant Briç, preromànica dels segles VIII-IX, de planta rectangular però amb dues capelles a migjorn. La porta presenta una ferramenta de tradició romànica catalana decorant les dues batents. El campanar d’espadanya fou construït per a dues campanes... En Ricard, amb un intent de no pensar més enllà del seu capficament, va estar recordant aquell bucòlic entorn on s’endinsava amb ànsies d’abraçar a Teresa.

Passat la Masia de Can Gaspar, aparegué a mà dreta la pista que mena al menhir on, en un matí lluminós de la passada primavera, s’hi van arribar el metge i la seva dona. Quilòmetre rere quilòmetre..., què diferent era seguir avui per aquesta carretera!... Acabat de passar el següent revolt, apareix el petit grup de cases amb el xiprers prop de l’ermita que li senyalen el camí i, asseguda al pedrís de la seva porta, Teresa riellera l’esperava...

202

66

- Què no em tenien localitzat?... Dos galifardeus entreguen una nota al cambrer... surten tranquil·lament del restaurant... recullen a la meva dona en una propera masia on l’havien deixat... li tapen els ulls... marejada la pugen a un cotxe i la deixen que resi el rosari a la porta d’una església... i, ara em diu Sr. Martí, perquè no els vaig avisar!...

- Només es tenia que limitar a polsar el número del mòbil que li va donar l’agent... Nosaltres estàvem preparats per seguir-lo, camuflats, i agafarlos in fraganti...

- Ah, si, clar... -protestà el metge- Qui m’assegurava en aquella situació d’angoixa que em trobava, que tot aquest final de novel·la resultaria com el guió, que vostè s’imagina?... Pensi que l’únic interès que he tingut sempre, ha sigut la integritat de la meva dona, no l’èxit de la seva estratègia.

- De veritat, què l’entenc Dr. Bosch -va afegir tot capcot el Caporal-. No li retrec res de la seva conducta... però era tan fàcil de polsar el teclat del mòbil i, en un no res, haguéssim aclarit aquesta primera part...

- Puc saber què significa això d’aquesta primera part?... -queda ben consternat en Ricard Bosch a l’entendre que l’afer del segrest de Teresa, si bé s’havia acabat bé per la parella, existia una continuació que estaven pendent de resoldre-la.

- Vostè mateix ho pot endevinar. Perquè del segrest?... què és això de ens hem equivocat, com s’excusen aquell parell d’excursionistes deixant escrit en el paper que li entregà el cambrer?... què va motivar que un tercer malfactor escorcolla el seu vaixell al Nàutic de Roses?...

- Aleshores, no hi ha cap detall que els hi enllaci el segrest, l’escorcoll, l’excusa i nosaltres, dos simples estiuejants d’aquesta costa?... -insistia el metge.

- De moment... -va quedar dubtant el Sr. Martí-, estem reunint caps de la troca..., el que vostès en diuen símptomes, per arribar a una conclusió que ens porti a definir amb quina malaltia ens enfrontem. Recorda aquell objecte tou en el fons del forat del què em va parlar?...

- Si. Què s’hi amagava?

203 - Embolicava un vertader tresor de varis lingots d’or i algunes joies. Els experts de la nostra policia ho estant investigant, tant el valor, com el possible origen... són joies molt sofisticades, semblen de gran valor. Estem en una cadena en que cada baula té un nom: el mort d’un probable passavolant, el segrest equivocat i el contingut de l’amagatall... Per tant, consideri que no estic equivocat quan dic que hi ha alguna cosa més. També entenem els problemes de vostès...

- Gràcies, per tot -es va acontentar en Ricard Bosch.

El metge i la seva dona s’acomiadaren amb una sincera abraçada d’agraïment, d’una part, i de disculpa per manca de no poder aclarir detalls, de part del Caporal. Enfilaren la sortida de Figueres cap a Roses amb ganes de trobar-se sols a bord de L’Esquitx i, segons com el seu estat d’ànims es presentés, encara podrien arribar-se al Bitàkora, el restaurant del Nàutic.

En veure l’estat de l’interior del vaixell, no s’ho van pensar dues vegades. Tancaren de nou el tambutxo i s’anaren a donar una volta per la ciutadella de Roses, esperant l’hora de sopar, tot intentant oblidar els tràfecs del dia.

204

67 El dia de la presentació del llibre d’en Josep Roca, editat per l’Editorial Dalmau, que va fundar la dona d’en Joaquim Costa, cal dir que aquest no va prestar-hi massa atenció. Va estar més per les relacions de la política del govern i les comercials del seu negoci, doncs creia eren més serioses que la literatura que posava en solfa la seva dona i el cosí. Això no va comportar pas un distanciament amb la il·lusió que la Paquita hi va posar, tant en l’acurada edició del llibre, com amb la presentació, selecta assistència i beneplàcits que editora i autor varen rebre. Fins i tot, es va col·locar amb la munió de futurs lectors que esperaven pacientment, que el Dr. Roca i Montagut li dediqués un exemplar. Ara bé, després d’agrair-li les bones paraules que l’autor li va escriure i llegir-les amb una cara de satisfacció, va posar El tresor dels nazis dins la cartera i... s’oblida d’ell.

Havien passat prop d’una setmana d’aquest faust esdeveniment literari i social, quan assegut en la butaca chester del seu racó preferit de la sala d’estar de la casa familiar de Maçanet, s’adonà que tenia damunt la taula de centre, un exemplar del llibre del seu parent el Dr. Roca. No era pas el que l’autor li va signar.

- El deu estar rellegint la Paquita... -es va dir.

No profunditzant més, el va agafar i encuriosit el va començar a fullejar llegint, per aquesta pàgina o per aquella altra, paràgrafs que més a mà li queien, sense posar-hi massa atenció. De prompte, en girar la pàgina 172, va quedar tot sorprès en llegir la capçalera del capítol, Montjoi. Segueix llegint. “”Montjoi (en francès Montjòi) és un municipi de França de 32 habitants, d’una superfície de poc més de 7 km2, de la regió del Llenguadoc - Rosselló, al departament de l'Aude, en el districte de Carcassona i cantó de Mouthoumet. El Departament de l'Aude és situat just al nord del Rosselló. És una terra amb grans lligams històrics i culturals amb Catalunya i molt relacionada amb la història del catarisme. D’aquí que s’anomena País Càtar. Posseeix els famosos castells càtars, fortaleses ficades en indrets altívols que es camuflen amb els penya-segats on es troben moltes coves que serviren per amagar els tresors

205 dels bons homes i bones dones, el càtars, quan foren perseguits pels exèrcits del rei de França i del papa de Roma...”

En Joaquim Costa queda aturat... Pensa d’una manera ràpida, entrebancant-se en cada capítol mental, que de forma desordenada, apareix amb imatges que no pot aturar... amb el seu parent, l’autor del llibre, el Dr. Roca... tot un garbull que l’atabala... Rumia...

- ...es va passejar per Montjoi... El molí amb la profunda cova tapiada en part pel rocam que un dia es va desprendre del talús de la muntanya... l’haurà trobat i investigat?... Tinc entès que aquest noi va pel món de les muntanyes dels Pirineus molt documentat...

Segueix llegint.

“Quan em vaig assabentar, sigui història o llegenda, que el tresor càtar l’havien amagat a migjorn de la muntanya de Montsegur, no m’ho vaig prendre de broma, doncs en aquestes llegendes, sempre s’hi amaga alguna espurna de veritat, que si bé s’hi posa molta fantasia que el temps en té cura de pinzellar-la com un fet impossible.

“Montsegur ho vaig deixar a banda, sigui perquè havia estat molt escorcollat o perquè l’espavilat Simó de Monfort ja se n’havia cuidat prou de cercar el que haguessin pogut amagar aquells màrtirs. Aleshores, em vaig decidir seguir pels petits pobles, que sense fer soroll, s’hi havien amagat càtars en reduïts grups. Una forma de passar desapercebuts dels perseguidors, que s’ha fet present en totes les persecucions que els exèrcits perdedors de les guerres han sofert, a conseqüència de la venjança dels guanyadors.

“Un episodi em va portar a l’altre i en una desgraciat episodi molt semblant. Alemanya va perdre la guerra, una guerra que temps abans del suïcidi d’Adolfo Hitler ja es presumia per part dels mateixos nazis de l’entorn del dictador. D’aquí, que iniciaren el trasllat dels tresors sostrets als jueus, principalment, als vessants orientals de les muntanyes dels Pirineus, on el pas de les aigües càrstiques han provocat amb els segles, extraordinàries coves, avencs i balmes profundes, molt adients pel propòsits d’aquella gentussa germànica.

“Les històries medievals m’han fascinat, siguin transcrites pels poetes de ploma fàcil o per destacats investigadors d’un passat difícil de comprovar.

Degut que els episodis històrics són rotatius en el temps, la meva innata

206 curiositat que sempre m’ha acompanyat, em portà -fa anys- a investigar la primera cova que vaig conèixer la seva existència, on els alemanys amb una guerra perduda sobre les espatlles, havien amagat una petita part del seu tresor robat. No va ser per casualitat l’èxit d’aquella exploració, sinó que estava preparat per aconseguir-ho. Havia sentit tocar campanes... i vaig parar l’orella i, a partir d’aquí, l’engranatge va coincidir.

“Més tard, va ser el cas del castell de Thermes, a l’Aude, al nord del Rosselló, on també s’hi havien fet forts els càtars. Es va edificar en una muntanya rodejada de barrancs, essent només accessible per migjorn. Al proclamar-se la creuada albigesa, el castell de Termes patí constants atacs per part dels creuats degut a la seva posició estratègica i per la forta implantació del catarisme entre els seus ocupants. A Termes, en el 1210, va succeir el mateix que a Montsegur. Simó de Monfort va imposar el setge tant al castell, com als pobles que es trobaven a les proximitats immediates. Amb els mesos, es va convertí en un cas particular dins de la creuada contra els reductes castellers de l’Occitània, doncs tant els assetjats com els assetjadors contaven, en els seus respectius armaments, amb les catapultes.

“Després de continus assalts, la falta d’aigua i queviures varen obligar a rendir-se. Els assetjats passaren a la foguera i en Raymond de Termes, acusat d’heretgia, fou tancat a Carcassona. Com es llegeix, tot molt semblant al conegut episodi bàrbar de Montsegur.

“Doncs bé, varen ser no massa més de vuit a deu assetjats que pogueren escapolir-se, per el vessant nord, de molt mal passar, però eren oriünds de la contrada. Seguint la llera del riu Terminet, que travessa un congost, arribaren al riu Orbeu i en menys de dues hores, trobaren el lloc on decidiren assentar-se: era un indret pedregós, des d’on es podia albirar la vall.

En digueren el Mont de la joia, Montjoi (Montjòi, en francès).

“En tot aquest rocam, riu amunt, s’hi localitzen nombroses coves i balmes on aquell petit grup de càtars ho aprofitaren per establir-s’hi. També, ho aprofitaren com amagatall de gran part del tresor que assoliren salvar al caure els seus germans a mans dels cristians de Roma...”

En Joaquim Costa deixa de llegir i el llibre, sense adonar-se, cau i queda obert boca vall sobre la catifa. No va dubtar un moment que tenia que passar pel Molí de Montjòi on guardava un bon lot de joies. Si bé el llibre havia

207 estat escrit temps enrere i no feia massa que s’hi havia arribat per fer un rutinari control amb bon resultat i sense contratemps, però la lectura d’aquelles pàgines el neguitejaven.

- Demà, de bon matí m’he n’hi vaig... -tot resolt ho va decidir.

El perquè havia escollit en Joaquim Costa aquell racó de les Corbières per amagar part del seu patrimoni en lingots d’or i joies, va venir del contacte imprevist que a Jonquières, poble no lluny de Montjòi, va tenir amb un alemany escapolit de la RDA, que assolí traspassar el famós mur. En el poble hi estava de pas, si bé feia més estades a la taverna que a la casa que havia llogat.

Esperava embarcà a Port-Vendres i establir-se, finalment, a Nova Zelanda on hi havia una colònia d’alemanys assentats i escapolits de l’exèrcit de Hitler.

Sembla ser, que un parent d’aquest xicot havia estat al servei d’un general de la SS i fou l’encarregat de transportar al sud de França gran part de les requises que l’exèrcit alemany feia al seu pas per les capitals franceses envaïdes. Entre cervesa i cervesa, en Joaquim Costa va arribar a tenir informació sobre diferents pobles on havien estat dipositats els tresors i que l’alemany pensava resseguir abans d’embarcà. De la nit al dia, va desaparèixer i, segons li contaren a l’hostal, va ser recollit per uns amics, premiant-lo perquè el vaixell salpava dos dies després i no podien perdre temps.

Sense pensar-s’ho més, en Costa va arribar-se al poble de Montjòi. No va trobar cap orientació, més o menys exacta, de l’existència de coves, ni de històries passades de càtars amagats entre els pocs habitants que es deixaven veure. Cal anotar que n’hi havia pocs d’autòctons. Pel seu compte va localitzar un Molí abandonat, prop del riu Orbeu, a menys d’un quilòmetre del poble.

Passant entre portes esbotzades i altres que va obrir a empentes, revisà tota la malmesa estança sense trobar cap senyal interessant d’una passat de tresors.

En canvi, prop del malparat edifici i de la bassa, que s’omplia de l’aigua d’una minsa font que degotejava de la paret rocosa, s’adonà de l’escletxa que donava pas a una cova, en part tapada per un gran roc per un esllavissament de la muntanya, molt probablement, a conseqüència de les abundants pluges dels darrers dies. Amb la potent llanterna que duia, no va tenir reparo en entrar-hi, trobant-se amb un llarg espai que, de seguida, va captar com a bon resguard per amagar joies i lingots d’or del tresor heretat del seu avi.

208 Assabentat que, el molí i terreny de cultiu abandonat, proper pertanyia a uns belgues que feia més d’un any que havien tornat al seu país, decidí comprar-lo. Per les seves inversions a Suïssa seria un bon lloc on, en qualsevol moment que necessités utilitzar els lingots i transformar-lo en euros, podria recollir-lo. Estant prop de les dues fronteres tot seria més fàcil.

Però, la lectura de El tresor dels nazis, el llibre d’en Josep Roca, li havia despertat certa inquietud sobre la seguretat de l’amagatall. Va arribar a Montjoi a mig matí del següent dia. Sense fer parada al poble es dirigí directament al Molí. La sorpresa el va deixar amb la boca oberta: per la mateixa carretera per on ell circulava, va veure a l’alemany de Jonquières parat a la vorera, en el moment que s’anava a calçar el casc i pujar a la moto sense adonar-se del cotxe d’en Costa, que en direcció contraria venia de Montjoi.

Tampoc aquest va intentar parar-se. No deixant passar un minut més s’arribà a la seva propietat del Moli. Les roderes d’una moto li van confirmar que probablement fins allí havia arribat aquell xicot que creia que ja es trobaria a Nova Zelanda...

Baixa del jeep esperitat i, saltant per entremig de les pedres i carreus dispersos, s’aboca directament als matolls que tapaven l’entrada. Res estava remogut, ni senyal de petjades. Entre les pedres, branques i brutícia acumulada quedaven quatre caixes ben dissimulades on guardava l’ultima remesa de lingots d’or que havia retirat de la mina del seu avi, en Joan Montagut, aquella on amagaren part del tresor perdut del setè camió que no passà pel Pertús.

Estava molt atén en reflexionar quin pas tenia què fer ara. La presència de l’alemany en el poble, no el va deixar tranquil..., no li va semblar massa normal... Potser que més correcte seria transportar de nou, en un parell de viatges, tot aquell valor a prop de casa, a la mina on s’havia mantingut sense problemes des de feia tants anys...

Finalment, així ho decidí. Amb cert esforç retira les primeres pedres amuntegades en forma de paret, quedant les més grans com a base de la mateixa. El buit que es va fer, fou suficient per poder passar les caixes. Retira, arrossegant-les, les dues primeres que més a mà tenia i les apropa a l’entrada.

Segurament, pel soroll d’arrestar-les i haver deixat apartada la llanterna per poder utilitzar les dues mans, no s’ha n’adona que algú a entrat. Al incorporarse i alçar a pes la primera caixa, fa un pas cap a la sortida i només té temps de

209 veure una foguerada i sentir un espetec davant seu i cau a l’instant mort sobre els guardats lingots. L’ombra que ha disparat, cobert el cap per un cas de motorista, sense cap mena de trasbal surt de la cova.

L’alemany que tenia que trobar-se a aquelles hores a les antípodes de Montjoi, puja a la moto, s’enfila per la pista que mena fins la carretera i surt a tot gas en direcció a Jonquières, on resideix en espera d’embarcar-se.

210

68 Al trasbal que la família d’en Joaquim Costa va passar, quan després dels 8-10 dies, no havia donat senyals de vida, s’hi va unir els maldecaps dels socis, principalment, la dels assessors Abdon Serra i Pere Cornel.li i demés personal de l’empresa Amador, S.L. Ningú s’explicava el silenci que mantenia en Costa amb la seva absència de tants dies, per quan també ningú havia observat cap esbojarrament amb els anys que el coneixien, molt entregat al negoci de la pedra i construcció i a les finances. Res podia fer trontollar la línia comercial que l’empresa, dirigida sense mai trobar-se al límit de les seves possibilitats, pogués ser la causa d’un mala decisió que en Joaquim Costa hagués pres.

Les investigacions que la policia catalana amb la col·laboració de l’Interpol en aquells primeres setmanes, no arribaren en cap moment a trobar el motiu de l’absència de l’industrial. Naturalment, tot l’entorn de Maçanet de Cabrenys fou escorcollat, però sense resultat positiu. A més, no va ser possible esbrinar per quin camí podia haver-se absentat, doncs, no va dir res d’anar a Montjoi, ni a la seva dona, la Paquita Dalmau.

Havien passat prop de 15 dies, quan la desconsolada esposa, asseguda a la sala d’estar de la casa pairal de Maçanet, va trobar estrany, quan buscant el llibre d’en Josep Roca que l’havia estat repassant i deixat sobre la taula d’enfront la xemeneia, el va trobar a terra, junt a la butaca, on sovint en Joaquim Costa feia la migdiada. Més estrany era que el marit llegís un llibre... Amb una mirada buida, absenta, sense proposar-se llegir, es va fixar amb la pàgina en que el llibre havia quedat obert, boca per vall, sobre la catifa: “”Montjoi (en francès Montjòi) és un municipi de França de la regió del Llenguadoc - Rosselló, al departament de l'Aude... És una terra amb grans lligams històrics i culturals amb Catalunya, un Departament molt relacionat amb la història del catarisme. D’aquí que s’anomena País Càtar i del qual l’Aude en forma part. Posseeix els famosos castells càtars, fortaleses ficades en indrets altívols que es camuflen amb els penya-segats on es troben moltes coves que serviren per amagar els tresors dels bons homes i bones dones, el càtars, quan foren perseguits pels exèrcits del rei de França i del papa de Roma...”

211 La Paquita va quedar parada.

- Tindria que ser massa casualitat... -no va poder evitar pensar-ho, inclòs en veu alta- ...i si per aquella afició, que en alguna vegada donava entendre, tenia per les guerres entre les religions hagués anat al País Càtar?...

No va perdre el temps amb masses reflexions. Era decidida i prompte es posa en contacte amb el Caporal dels Mossos d’Esquadra de Figueres, el Sr. Martí, seguint la seva recomanació de que en quan aparegués la més petita i insignificant mostra per investigar, li comuniqués.

- No va pas mal orientada, Sra. Costa. Tampoc, cal fer-nos masses il·lusions, però m’ha donat un punt raonable per sortir d’un cercle on no hem vist en cap moment per on anar. Ara mateix em posaré en contacte amb la Gendarmeria francesa i, promptament, tant nosaltres, com ells tinguem un punt on recolzant-nos, li comunicaré...

- Sobretot, Sr. Martí, tingui’m al corrent de les seves investigacions...

- No passi esma, senyora. La tindrem assabentada de la més petita notícia que del seu marit ens arribi.

La Paquita no es va acontentar amb aquest pas i va decidir, alhora, comunicar-se amb el seu cosí en Josep Roca, per aquella cosa tan inespecífica, d’intentar trobar una baula entre el marit i algun fet, per on començar a desfer la troca. Pensant que no el trobaria a casa seva de Tarragona, el va telefonar pel mòbil i, efectivament, passava uns dies amb la seva companya, la Mònica, a Llançà. Malgrat que ja des del primer moment que tots s’alarmaren per l’absència sobtada d’en Costa, s’havien comunicat, no dubtà d’immediat en arribar-se aquell mateix matí a Maçanet i parlà de la probable anada del marit al País Càtar.

En cas d’haver-hi anat i s’hagués perdut per algun d’aquells indrets -en Josep Roca li va explicar-, no seria res d’estrany que es tardés un cert temps en trobar-lo. És un terreny amb molt de bosc que el fosqueja, una mica trist i depressiu i, facilita entendre, perquè el càtars s’hi van fer forts tants anys, doncs permetia esmunyir-se amb facilitat de la persecució de que eren objecte.

Tractant-se, d’una zona on s’hi havia passat hores en resseguir-la per recollir dates pel seu llibre, en Josep Roca es va oferir d’anar-hi al dia següent amb la Mònica, que darrerament sempre l’acompanyava amb aquestes excursions.

212

69 A primera hora d’aquell dilluns en Josep i la Mònica entraven a l’autopista A-2 per Figueres en direcció a França. Gràcies a matinar i per la facilitat d’allunyar-se dels nuclis urbans per aquella via, esquivant el pas del Pertús i de Perpinyà, arribaren a bona hora a la sortida nº 9, Sigean. A partir d’aquí, passaren per carreteres secundàries que si bé la pista facilitava una bona marxa, les abundants corbes i petites poblacions, rellentiren la velocitat.

No va ser motiu de preocupació, perquè malgrat estaven inquiets pels resultats pessimistes que poguessin obtindre, de moment ho deixaven de banda per no preocupar-se més del que n’estaven. Les explicacions que anava donant en Josep dels indrets que travessaven, era una forma de barrar al pas als molts aclariments que, de tant en tant, es feien entre la parella sobre la personalitat, els negocis i on havia pogut anar a parar el cosí...

Havien entrat a Les Corbières, en ple Llenguadoc, cruïlla de camins d'Europa, amb una llarga ascendència de cultures.

La seva història no és pot separar de l'arquitectura i del

paisatge.

Junt

a

la

tranquil·litat

de

les

restaurades abadies i esglésies omàniques, li donen caràcter la presència dels castells càtars de Puylaurens,

Perapertusa,

Querbús,

Termes

i

Aguilar, molt d’ells en ruïnes, bastits en alts penyals, com a nius d’àguila i de difícil accés. Per aquest recorregut, seguint al costat de rius i rierols, poques vegades es veu a un altre ésser humà durant uns quants quilòmetres. Es tracta de la France profonde, com l’anomenen, on la vida i el treball es viu en harmonia amb les estacions de l’any.

Corbières és una de les grans denominacions de vins a França. Per distingir-los, la comarca queda dividit en terroirs, com Sigean, Lézignan, Boutenac i Lagrasse. Produeixen principalment vins negres, de cos sencer i afruitat amb la varietat de raïm Carignan, pel voltant del 50%, i s’elaboren en bótes de roure.

213 Tot i competir ara amb els Coteaux du Languedoc i Saint Chinian , els vins Corbières segueixen oferint una bona relació de qualitat i preu.

A la cruïlla, on la carretera de mà esquerra mena a Montjoi i la de la dreta a Lagrasse, en Josep va voler mostrar-li a la Mònica aquesta petita població. Travessaren el Pont Vell, construït a finals del segle XII, deixant darrera els murs de les antigues cases del poble i restes de fortificacions i arribar a la famosa Abadia de La Grassa o de Santa Maria d’Orbeu, del segle VIII amb dos claustres, un dels segles XI al XIII, i l’altre del segle XVIII, transformat avui dia en un confortable hotel.

De nou a la carretera en direcció a Montjoi, passant per un paisatge sense massa interès i per no fer el trajecte tant pesat, pararen per visitar la petita església romànica de Sant Martí des Puits, així com també s’aturaren, un moment, per veure encara que fos de lluny, els castells de Durfor i de Termes, tots ells encimbellats. Poc després, arribaven a Montjoi.

- Ara, ja hi hem arribat... Per on vols començar?... -apunta la Mònica.

- De moment, recordant que només em pres un cafè en llet i una pasta abans d’entrar a l’autopista, no ens farà cap mal intentar menjar un mos a l’Hostal que ja conec.

El citat Hostal, no era més que una expressió exagerada per designar una destarotada taverna on pogueren menjar un parell d’ous amb cansalada virada i un got de vi negre del terrer. Del cafè, ni parlar-ne, típic cafè francès aigualit. Tampoc varen treure aigua clara, si havien vist recentment a la persona de les tres o quatre fotografies que mostraren d’en Joaquim a la noia que els va servir.

- Il y a une dizaine de jours d’autres gendarmes sont venus et nous ont posé des questions au sujet d’un randonneur qui s’était perdu... -varen sentir la veu d’un home des d’una cambra al costat del taulell.

- Non, non, monsieur...nous ne sommes pas policiers, il s’agit de notre cousin... -en Josep, alçant la veu, va voler puntualitzar.

Veient que per aquesta banda no hi havia res que fer li va suggerí a la Mònica baixar fins el riu i, pel camí de sirga, seguir riu amunt fins un pont per on abans passava la carretera a Mouthoumet. Aquest recorregut no l’hi era pas desconegut.

214 Anàvem per sortit del local, quan la veu es va fer present del seu cau i els hi va demanar les fotografies que havien mostrat a la noia. Aquell home de rostre arrugat, mantenint amb les dents la pipa i passant-se les fotos d’una mà a l’altre, va estar una estona callat i amb certa dificultat per respirar.

- D’où dites vous que vous venez?...-per fi va parlar sense alçar la vista de les fotos - De Massanet de Cabrenys de l'Alt Empordà.

- Je ne connais pas le monsieur sur la photo, mais j’ai cru comprende que mon frère, mandaté par un propriétaire belge, a vendu le Moulin de Beaussac à un catalan de l’Empordan, mais personne ne l’a vu dans le village...

- Où se trouve ce Moulin ? -preguntà inquiet en Josep.

- En amont de la rivière, à moins d’un kilomètre. Si vous y allez par la route, au premier croisement à gauche vous trouverez le chemin qui vous y amène.

215

70

Va ser fàcil arribar a trobar la cruïlla del camí, no massa ben conservat, que partia de la carretera cap el terreny, que des d’un primer pas es veia l’extensa parada amb restes d’un conreu deixat de la mà, amb el jeep d’en Joaquim Costa a sopluig d’una arbrada que amb restes d’obra i taulons quedava mig amagat. Més enllà, arraconat al vessant de la muntanya, el Molí Beaussac, que l’havia comprat quelqu’un de l’Empordan segons va dir el taverner.

La pluja que s’havia iniciat amb un plugim, s’accentuava per moments.

En Josep i la Mònica deixen el cotxe a l’esplanada i creuen el petit pont sobre el rierol que vessa les seves aigües al riu Orbieu. Caminant amb certa atenció pel mal estat de tot aquell indret i per una terra enfangada, fàcil de relliscar, s’apropen a l’edifici del que deuria haver estat un molí fariner, avui mig enderrocat i amb la porta, encarada a migjorn, oberta. Encenen cadascú les seves llanternes i penetren al seu interior amb pas no massa decidit, agafats de les mans. A mitja llum, més a fosques que amb claredat, les ombres donen un caire fantasmagòric en aquell recinte on ho troben tot malmès, les parets clivellades, casi tots els bastiments arrancats i portes abatudes...

Un parell de matalassos o del que queden d’ells, junt a robes estripades, els hi confirma que algú hi deuria haver habitat. No pas massa més enllà, el degoteig a través de la teulada de l’aigua de la pluja, posa el so d’una monòtona i esfereïdora nota musical... Unes grosses rates de riu, es passegen sense esvarar-se en aquest entorn.

Mentre en Josep decideix pujar per una insegura escala de fusta corcada al pis de d’alt, la Mònica desisteix i prefereix esperar-lo al cotxe. La somera inspecció del que podrien ser les golfes del molí -una ampla cambra amb sacs rossegats, uns, i estripats altres- no li ofereix cap atenció.

Reunits de nou, decideixen donar una volta per aquell poc atractiu paisatge a l’entorn del molí. En el recer d’una de les parets properes a la roca, matolls i un tronc d’arbre abatut, però conservant el ramatge, tapen parcialment les roderes d’una moto. En Josep no s’ho pensa dues vegades i, calçant-se uns gruixuts guants que portava a la cintura, retira gran part de les branques i

216 assoleix apartar el tronc. Apareix l’entrada a un cova que, si bé amb certa dificultat, dóna pas al seu interior. Hi entren tots dos.

Una bravada els hi arriba, barreja de putrefacció i humitat. Més de quatre passes no arriben a fer, quan la Mònica fa un crit esfereïdor en adonarse que als seus peus hi ha el cadàver de Joaquim Costa, doblegat de mala manera. En Josep, espantat pel crit d’ella, també queda parat per un moment, alhora que l’acompanya fins al cotxe.

- No, amor meu!... Jo no em quedo aquí sola i amb aquest temps de pluja, trons i foscor... -amb veu trencada i tremolant, la Mónica es rebel·la-.

Prefereixo esperar-te a l’entrada...

En Josep, no s’hi oposa. Ella amb l’impermeable posat, sota el paraigua i asseguda a un pedrís una mica resguardat de la pluja, espera. De nou a l’interior, en Josep fa una mínima exploració del cos del seu parent Joaquim, alhora que s’adona de la foguerada que rodeja l’orifici d’entrada de la bala que ha provocat la seva mort. Una ràpida ullada a la cova, no veu altra cosa que pedres i carreus espargits per tot l’interior i senyals d’haver arrastrat, fins la sortida, algun embalum pesat.

No s’ho pensen més, pugen al cotxe i intenten parlar amb el Caporal dels Mossos d’Esquadra de Figueres sense assolir-ho: no hi ha cobertura pel mòbil.

- A Montjoi podrem connectar-nos per la línea telefònica fixa.

Anàvem entrar al poble quan es topen amb dos furgonetes de la Gendarmeria i els hi fan senyals d’aturar-se. Tant els policies francesos com en Josep, surten dels respectius cotxes: ell per presentar-se, com els altres per demanar la documentació...

No va haver problema. El Cap dels gendarmes estava assabentat de la seva presència per aquesta zona, doncs el Sr. Martí ho havia comunicat a la Prefectures de Perpinyà i Narbona. En Josep els hi va comunicar la troballa i s’oferí acompanyar-los, abans que el Caporal els invités a fer-ho. Des que partiren del Molí, la pluja s’havia fet cada cop més intensa, dificultant la visió de la carretera, obligats a circular lentament. Una calamarsada posava el so de fons al batre sobre la carrosseria metàl·lica.

- Un vertader diluvi -va comentar Mònica, que encara no s’havia restablert de la impressió rebuda i tremolava com una fulla.

217 Quan els gendarmes, acompanyats pel Dr. Roca, que a més de presentar-se com a parent de la família, ho va fer com a metge cirurgià, s’aproparen a la cova, varen quedar parats: a conseqüència de la forta pluja s’havia produït un esllavissament de terra i obstruïa totalment el pas a la cova.

- Nous aurons besoin d’un tractopelle mais ce n’est pas le moment d’y aller avec la pluie qui menace... -va dictaminar el gendarme en Cap i afegir amb accent patois... - Vosaltres os heu salvat de ben poc!...

El temps no va millorar en el següents dies. Aquell estiu es va caracteritzar per les quantioses pluges per tot arreu, tant amb temporals que abatien a la costa, com en tempestes a l’alta muntanya, provocant molts allaus de terres i roques que tingueren ocupades a les brigades de les autopistes i autovies per deixar-les lliure d’obstacles. Molts poble quedaren aïllats.

Havent acceptat, provisionalment, la gendarmeria francesa el dictamen de la mort d’en Joaquim Costa per part del Dr. Josep Roca, passà a segon pla l’extracció de la terra i roques que havien taponat l’entrada de la cova del Molí de Beaussac. A més, resultava impossible retirar els nombrosos rocs i terra, que havien obstaculitzat les carreteres secundàries a les que el personal d’obres públiques i material pesat no podien accedir. El pas d’aquell mal temps aparegut tan sobtadament al sud de França, la regió més afectada d’Europa, va immobilitzar per unes hores a la policia motoritzada. Connectats amb la Prefectura, varen rebre l’ordre de no moure’s en espera d’una mínima millora, per poder enlairar-se un dels d’helicòpters i treure’ls dels bloqueig. Es trobaven a l’esplanada del Molí, un lloc molt adient per l’aterratge i lliure d’obstacles que, en aquelles següents hores, permetia als gendarmes tenir un ample camp de visibilitat per controlar qualsevol moviment a l’entorn de l’edifici i de l’entrada a la cova. El mal temps podria haver bloquejat en algun recés a l’assassí d’en Costa i d’un moment a l’altre sortiria del seu amagatall, la policia estava a l’aguait...

218

71

Abans que en Josep i la Mònica arribessin a Maçanet de Cabrenys, el Caporal Sr. Martí, s’havia encarregat de transmetre a la Paquita Dalmau la trista fi del seu marit. Ara tocava investigar qui podia estar interessat en assassinar a Joaquim Costa.

Tant el Sr. Martí, per part de la policia catalana, com M. Bonnet, el Prefecte de Narbona, foren designats com a caps de la investigació. Tots dos responsables coincidien que no ho veien pas massa clar que fos obra d’un passavolant. Per aquí varen dirigir els primers passos a seguir amb l’esperança de trobar un punt convergent, treballant cadascú en les seves respectives demarcacions.

El Sr. Martí va iniciar la investigació confeccionant una llista del personal més proper a Joaquim Costa, tant els socis, advocats i demés empleats de l’empresa Amador, S.L., com dels familiars amb més o menys possible relació hereditària amb l’assassinat. Naturalment, na Paquita Dalmau era una de les persones inclosa en el primer llistat, que la policia científica va posar sobre la taula.

En quan l’Abdon Serra i en Pere Cornel.li es varen assabentar de la mort d’en Joaquim Costa per la Policia, retirada de passaport i l’ordre de no sortir del País sense la seva autorització. Els dos socis es reuniren un matí a la motora d’en Pere, fondejada a la Cala Canyelles de Roses, amb tots els estris de pescar, esquer i suficients entrepans i beguda, per passar un llarg dia a la mar, per parlar relaxadament de quin era, des d’aquell moment, el seu paper en el món dels negocis que portaven entre mans.

Per una part, tenien que seguir endavant amb l’empresa Amador, mentre la vídua, hereva universal dels bens del seu marit i sòcia majoritària, no decidís una altra alternativa. Aquest punt el deixaven aparcat fins veure quin camí seguiria Na Paquita Dalmau.

- I bé, Pere, què en fem del que queden dels nostres amagatalls?...

- Soc partidari de no tocar res de l’or que vas extreure aquella matinada de Sant Baldiri i que jo em vaig emportar...

219 - No em facis recordar de l’espant que vaig tenir al veure aquell mort en sortir del celler!... -s’exclama l’Abdon Serra.

- Tenies motiu. Probablement, jo em ves quedat mort al seu costat...

Com et vaig dir, tenim el paquet ben resguardat i molt difícil de localitzar-lo per qualsevol escorcoll minuciós que arribés a tenir un dia o altre... Crec que no el trobarien pas...

- Sembla que n’estàs molt segur!

- Quan em vaig fer construir la casa a Canyelles, vaig aprofitar que un vell paleta que vivia a la Urbanització i que es retirava al seu poble de Don Benito, per allà Badajoz, m’ajudés a construir l’amagatall amb l’excusa que volia encabir-hi un grup electrogen en previsió de fallides elèctriques. Inclòs hi havia una sortida de gasos... que, l’any següent, vaig anular.

- Podríem esperar un cert temps en donar una mirada a la resta del guardat, si no ens apressen els de Constructora Molins... Espero que passat uns dies, ja ens podrem moure’ns més lliurament, malgrat que de menys o més lluny ens estaran controlant fins no localitzin qui el va matar.

220

72 El desplegament de la Policia va ser molt aparatós en l’esplanada de la banda de migjorn del Moli de Montjoi. Arribaren primer la brigada d’obres públiques amb l’habitual nombrós personal contractat de Mouthoumet, població veïna. No tardaren massa en presentar-se la camioneta amb els gendarmes i un furgó de la funerària. Poc després, l’helicòpter del Servei d’Emergències de la Prefectura de Narbona aterrà, baixant dos Policies uniformats i un metge amb bata blanca, que prompte varen quedar tant esquitxats de fang com la resta del personal. Els únics que es varen mantenir pulcres foren el pilot i el seu ajudant... que no es van moure de dins l’aparell.

Amb la pala del tractor, suficient gran per moure un parell de tones, prompte feren via de deixar expedita l’entrada a la cova. Retirats els obrers a una banda amb tota la seva ferralla, que casi no tingueren que utilitzar, així com també el tractor-pala, s’avançaren dos números de la policia entrant a la cova amb les respectives llanternes. Poca estona hi varen ser-hi. En sortir i donant mostres de fàstic es dirigiren als caps que els esperaven.

- Il y a deux cadavres dont un dans un sale état. -refereix el policia.

A una ordre d’un dels Cap, hi entren els de la funerària amb llitera i el metge forense. Aquest, no tarda en sortir renegant i dient fàstics, deixant pas al policia fotògraf, que amb meticulositat professional, no es cansa de fer fotos per no perdre cap angle sense deixar constància. En acabar, els camillers col·loquen els cadàvers a la llitera de mà, casi un damunt de l’altre, doncs no havien previst que n’hi hagués dos, i en surten per posar-los a la taula portàtil.

El metge ho troba més correcte i a l’aire lliure. Despullats, els explora amb força atenció. Confirma, d’un principi, la probable mort d’un d’ells per bala a curta distància i amb dos orificis, d’entrada prop del cor i, de sortida, al costat de l’omòplat esquerra, prop de la columna vertebral. Deuria travessar el miocardi. Mort instantània. Era en Joaquim Costa.

De l’altre cadàver, més corpulent, faccions àries, abundant cabell arrissat, en millor estat de conservació i fàcies blavosa, no s’identifica de moment cap lesió traumàtica que faci suposar una causa violenta de mort.

Crida l’atenció les ungles trencades i les mans fangoses. Suggereix, que ben

221 podria haver mort per asfíxia i desesperació, intentant obrir-se pas per entre la terra caiguda que va taponar l’entrada de la cova quan va haver-hi el esllavissament de terres.

- Toutes ces observations que je viens de faire à haute voix, sont à confirmer par les autopsies que nous ferons à la morgue quand nous rentrerons... -conclou el forense, descalçant-se el guants i tirar-los al seu entorn, amb cara de fastic.

El fotògraf, molt meticulós en les preses de fotos, s’ha n’adona i avisa als dos policies científics que, a prop d’on es troben apareixen unes roderes de moto en curts trams que no tenen continuïtat per haver estat esborrades per la pluja dels dies anteriors. S’inicia la busca de la moto a l’entorn d’uns 100 metres de la rodera, sense trobar-ne cap.

- Ceci nous laisse supposer qu’une troisième personne est impliquée dans cette affaire... L’assassin de l’industriel catalan? -dictamina dubtant el subinspector dels gendarmes de pulcre uniforme amb pantalons enfangats.

- Monsieur... -l’interromp un dels policies sortint de la cova- pouvons nous enlever les deux caisses qui se trouvent aux pied des cadavres ?

- Oui, biensûr.. -el subinspector contesta sense pensar-s’ho massa, distret amb les seves cabòries... fins que, de nou, el mateix policia de les caixes surt de la cova...

- Monsieur... sous une des caisses il y a une vipère morte avec la tête écrasée... Je l’ai mise dans un des sacs avec les autres affaires personnelles trouvées...

- Où est passé le docteur ? -crida el subinspector, que no s’adona pas que es troba rere seu.

- Ici même ! ... et je suis le seul à être habillé en blanc... Qu’est-ce que tu veux Dupont ?

- As-tu remarqué si un des deux morts a la marque d’une morsure de vipère?... On vient d’en trouver une avec la tête écrasée par une des caisses...

Le cadavre qui semble être mort sans traumatisme apparent... aurai-t-il pu être empoisonné par la vipère ? -suggereix el policia.

- J’en tiendrai compte lors de l’examen complet à la morgue, les morsures de vipères ne sont jamais très visibles.

222

73

Havien transcorregut casi dos mesos dels fets de la cova del Molí de Montjoi, quan els esdeveniments a l’entorn de la mort i, es podia dir amb la seguretat dictada per la policia, de l’assassinat d’en Joaquim Costa varen donar un canvi total en la situació de l’empresa Amador, S.L., incloent l’activitat dels socis, assessors i advocats i, en particular, la decisió que la vídua Paquita Dalmau va prendre per adreçar el nou rumb de la seva vida.

Es confirmà legalment, la mort d’en Costa per un tret a menys de mig metre del seu tòrax; l’altre cadàver -sense documentació-, cabia la possibilitat, que podria correspondre al assassí, perquè al seus peus es trobava la pistola des d’on es va disparar el tret mortal al tòrax d’en Joaquim Costa; el presumpte assassí va morir pel verí d’un escurçó de l’espècia Vipera latasti, si bé, després de la mossegada, va poder esclafar-lo amb una de les caixes, molt pesades, que hi havia a la cova, motiu de l’entrada dels dos personatges morts; el presumpte assassí portat pel pànic davant de possibles altres atacs d’ofidis que habitessin a la cova, va intentar infructuosament i de forma precipitada, a les fosques, retirar la terra argilosa que havia taponat la sortida de la cova amb les mans, que es van trobar brutes de fang i amb les ungles trencades; dins de la cova, s’hi van trobar, a més, dos caixes metàl·liques, una amb 35 lingots d’or en cinc rengles de set elements cada u i, l’altra caixa, tota ella plena de joies d’or, plata i pedres precioses.

Precisava l’informe judicial que, de moment, no quedava clar la presència de les roderes d’una moto prop de l’entrada de la cova. Per la investigació que es va fer a través de les fotografies captades i consultant a diversos tallers de neumàtics, valorant el grossor de la petjada i el seu dibuix, coincidiren que es tractava d’una moto de gran cilindrada, de no menys de 500 cc., és a dir, pesada i, probablement de les marques Honda o Suzuki..., és a dir, de les més venudes en aquells indrets de les Corbières.

A Montjoi, varen confirmar dues persones d’edat avançada, però que mai havien tingut moto, que dies abans d’aquella setmana dels fets del Molí, havia fet estada a l’Hostal del poble un noi alemany que conduïa una moto de les grans... sense concretar marca, ni cubicatge, que estava interessat amb la

223 història dels càtars. Explicava que feia excursions pels castells del País Càtar i només entrava a l’Hostal per anar-se’n a dormir de bona hora; hi entrava sempre amb les dues maletes de la moto. Tant de les dites maletes com de la moto, no varen ser trobades per la policia.

El matrimoni Costa-Dalmau no havien tingut descendència. La vídua, reunint al personal, accionistes i assessors de l’empresa de la que ella era hereva del seu marit i, per tant, sòcia majoritària, els hi va cedir les seves accions per un preu simbòlic, així com els hi va traspassar les canteres d’on s’extreia la pedra que proporcionava a les constructores i companyies paraestatals per les carreteres i demés vies. La seu central de la nova Societat passà a Figueres, essent elegit l’Abdon Serra Director General i en Pere Cornel.li, gerent. La resta de l’staff es mantingueren en els seus respectius llocs que tenien en vida d’en Joaquim Costa.

Per allunyar-se durant una temporada de la casa de Maçanet de Cabrenys, Na Paquita Dalmau es va traslladar a viure a Barcelona en un pis del Passeig de Gràcia de 475 m2, que compartia com a vivenda i despatx de l’Editorial que feia un any havia fundat amb la col·laboració del seu cosí el Dr. Josep Roca.

224 74 Arran de concretar detalls de la propera publicació d’una revista de nàutica dedicada a la vela llatina, per la que s’interessaven Paquita Dalmau i el seu soci Josep Roca, els editors, citaren al Dr. Ricard Bosch, l’amic d’en Roca, al despatx de l’Editorial.

En Bosch i la seva dona la Teresa esperaven al hall de l’entrada de l’edifici a que baixés l’ascensor a la planta baixa per arribar al pis. Distrets en detalls sobre la revista, en Ricard no prestà atenció a les dues persones que sortien de l’elevador, engrescats en una conversa de material de construcció i d’exportació de talc, prescindint de la parella amb qui es creuaren. Ricard i Teresa, hi entren, tanquen la porta i, abans d’arribar a la planta de l’Editorial, Teresa interromp al seu marit.

- La veu d’un d’aquests amb qui ens hem creuat... em sona!...

225

PERSONATGES i LLOCS Abadia de Santa Brunilda Centre dels Càtars (fictici) Abdon Serra Arquitecte d’Amador S.L. i soci accionista, amb Pere Cornel.li, de Constructora Molins S.A. Adrià Fill del pagès de Tírvia Agullana Població del nord de l’Alt Empordà Albert Guanté Policia (fictici) Alíns Poble del Pallars Sobirà Amador S.L. Empresa mixta (pedra treballada i armament de guerra) entre Armand Costa (gendre) i Joan Montagut (sogre), que continuà el fill de l’Armand Costa, en Joaquim Costa i Montagut (fictici).

Antón Cuiner Antoni Policia (fictici) Armand Costa Industrial i Cap d’Amador S.L. casat amb Mª Estel.la Montagut. Pares d’en Joaquim Costa (fictici) Athenerbe Oficina del ocultisme (nazi) Aude Departament francès Avi Tibó Propietari del Serrat (fictici) Baratar Intercanvi de productes Bescantó Població (fictíci) Bessons Constel·lació que apareix al mes de maig per llevant.

Biocarburants de Córdoba Companyia relacionada amb en Roger Tibó (fictícia) Bitàkora Restaurant del Club Nàutic de Roses Blasi, Alexandre Tinent republicà al comandament del setè camió i responsable del tresor custodiat a Peralada.

Bonifaci IV Cap de l’Església de Roma, el n.º 67, des de l’any 608. Va morir el 25 de maig de 615. Traslladà les despulles de Sant Pere a Les

226 Cavorques?...Durant el seu regnat Mahoma començà la seva prèdica a la Meca.

Bonnet, Monsieur (fictici) Prefecte de la Gendarmeria de Narbona (fictici) Brenda Travestí. Treballa a la Font dels Capellans de la Porta Romana (fictici) Brians Presó de la Generalitat de Catalunya.

Burundanga Substància tòxica que s’obté de la planta Brugmansia.

Cadaqués Població de la Costa Brava.

Cafè Royal Cafeteria modernista de Figueres Ca la Mariana Barreja de bar, supermercat i central telefònica Cal Cortés Família de El Serrat (fictici) Cal Francesc Restaurant de Cala Canyelles Cal Nogués Família del Serrat (fictici) Cales Culip, Galera, Portaló, Prona, Taballera i Talabre A tramuntana del Cap de Creus Can Coll Restaurant de Maçanet de Cabrenys Can Gatell Nissaga de restauradors de Cambrils Can Rafes Restaurant de Roses Cambrils Població marítima del Baix Camp.

Camorra Gruo mafiós de Nàpols.

Can Nogués Família del Serrat (fictici) Can Prim Terreny on es troba la Pallissa (fictici) Carles Dalmau Gerent del Gabinet d’Advocats Ramon Solé (fictici).

Carme Germana de Lluís, el company de Gemma (fictici) Casa Girbalt Família de Llançà. La filla és Mònica, la companya del Dr. Josep Roca Casa Manresà De Tírvia, població del Pallars Sobirà Caserna dels Mossos Girona Castell de Sant Salvador Muntanya de la Verdera, prop del monestir de Sant Pere de Rodes.

227 Castellet Castell de Perpinyà Càtars Bons homes i dones perseguits per l’Església de Roma Caterina Montagut Germana de Joan Montagut, casada amb Jaume Roca i mare del Dr. Josep Roca i Montagut (fictici) Cavorques Eremitori medieval (400-1492) en una duna fossilitzada amb representacions gràfiques (Port de la Selva). Hi foren amagades les despulles de Sant Pere?

Central coordinadora dels Mossos Mafumet de Dalt, a la Vall de la Perdiu (fictici).

Col·legi Monges Franceses Figueres Coll de Lli Coll entre Catalunya i el Vallespir per on passaren Companys, President de Catalunya i varis dels seus Consellers en la diàspora republicana.

Coll de les Salines Punt fronterer al nord de Massanet de Cabrenys.

Coll de Perafita Cruïlla de les carreteres al Port de la Selva, Cadaqués i Roses Collbató Coves salines de Montserrat Company de la noia de vermell Galifardeu (fictici) Comptú Gos de la noia de vermell (fictici) Constructora Molins S.A. Empresa associada amb l’Abdon Serra i en Pere Cornel.li (fictici) Cosa Nostra Grup mafiós de Sicília.

Cosmos Cafeteria (fictici) Costa Mediterrània, S.L. Empresa immobiliària de Roger Tibó (fictici) Cova de la Guineu Avenc a l’estany de Malniu on es guardà el Tresor alemany (fictici) Dalí, Salvador Pintor empordanès, afectat per la tramuntana.

Darnius Població de l’Alt Empordà Dino Monfredi Assassí veneçolà a sou d’en Roger Tibó (fictici) Dr. Andreu Mayayo Professor d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona.

Dr. Vásquez Metge Forense Dupont

228 Subinspector de la Gendarmeria (fictici) El Llíser d’Alís Bandoler del Pallars El Meco de Tírvia Bandoler del Pallars El Prat dels Cremats Lloc de Montsegur on foren cremats el Càtars El Serrat Població (fictici) Els dos encaputxats del Mas del Rector Galifardeus (fictici) Ermita MD del Roser Ermita de Tírvia Església Catòlica Cristians de Roma Església de Sant Joan Parròquia de El Serrat (fictici) Estanislau Ferrer Advocat del Gabinet d’Arquitectura Lluís Cabré (fictici) Estany de Malniu Meranges, població de la Cerdanya catalana.

Evangeli de Sant Joan Evangeli considerat apòcrif per l’Església de Roma Falciani, Hervé Empleat d’un banc suís que s’apropià d’un llistat de cients defraudadors a l’hisenda de varis estats.

Farrera Poble del Pallars Sobirà Flavi Josep Historiador jueu Forat de la Donzella Balma prop del poble de Bot. Francesc Vigilant Refugi Malniu (fictici) Franco Dictador feixista d’Espanya entre 1936 i 1975.

Gemma Estudiant d’Arqueologia i companya d’en Lluís (fictici) General Dietrich von Choltitz Alemany que va salvar París de ser destruït per ordre de Hitler.

Giorgio Salvatore Mafiós sicilià (fictici).

Girul Poble de la Cerdanya Graal Copa sagrada o Llinatge de Jesús Guanté Mosso agredit a la Masia del Rector (fictici) Hendaia Població d’Euskadi Himmler

229 Lloctinent de Hitler Hispans, els Grup mafiós de Giorgio Salvatore (fictici) Hitler Dictador nazi Hotel Ritz Hotel de Barcelona Illes Encalladora i la Maça d’Oros Illes d’enfront del Cap de Creus, punt més oriental de Catalunya.

Jaume Fontanet Reconegut Ginecòleg Jaume Roca Marit de Caterina Montagut i pare del Dr. Josep Roca (fictici) Jesús Intel·lectual jueu Joan Montagut Terratinent i traficant d’armes de Maçanet de Cabrenys, soci i sogre d’Armand Costa (fictici) Josep Roca i Montagut Metge cirurgià. Separat i 2 bessons, Fill de Jaume Roca i Caterina Montagut (fictici) Joaquim Costa i Montagut Fill d’Armand Costa i Mª Estel.la Montagut Boada (fictici) Josep d’Arimatea Amic de Jesús Josep Gomis i Martí Conseller de Governació.

Josep Pagès de Tírvia (fictici) Juli Molons Espia dels Aliats durant la Segona Guerra Mundial (fictici).

Karl Wolf General alemany La Vajol Població de l’Alt Empordà L’Esquitx Veler del Dr. Bosch (fictici) l’Olla del riu Recés d’aigua del Pont de la Fusta La línea P (la línea Pérez) Línea defensiva dels Pirineus Llac Pergusa Sicília Líster Forján, Enrique Picapedrer, polític i general de l’exèrcit espanyol Lluís Cabré Director de l’Estudi d’Arquitectura Lluís Cabré i Soci d’Amador (fictici) Lluís XVII Essent infant morí al Petit Castellet de Perpinyà (llegenda i història) Lluís Estudiant d’Arqueologia i company de Gemma (fictici)

230 Llúria Cafeteria Lolita Grau Amiga d’Abdon, viu a Figueres (fictici).

Maçanet de Cabrenys Població de l’Alt Empordà.

Malniu Refugi i estany prop de Meranges Manel Piera Metge traumatòleg (fictici) Manuela Majordona de la família Costa- Montagut (fictici).

Mapi Infermera del Laboratori de l’Hospital Santa Tecla de Tarragona.

Mare de Déu de l’Ajuda Imatge de Meranges Margarita Jiménez (Melisa) Obres Públiques. Mafiosa infiltrada en un Ministeri del Govern (ficticia).

Maria Estel.la Montagut Filla de Joan Montagut i Mª Boada i esposa d’Armand Costa.

Neboda de Caterina Montagut (fictici) Maria Boada Esposa de Joan Montagut. Mare d’Estel.la Montagut i Boada (fictici) Maribel La noia del Pont de la Fusta, l’encarregada de les pupiles (fictici).

Masia del Rector Borda abandonada més amunt de El Serrat (fictici) Méndez Aspe Ministre d’Economia i Hisenda de la República.

Meranges Poble de la Cerdanya Miquel de Cal Coix Paleta del Serrat (fictici) Miramar Carena de muntanyes.

Molins Poble prop de Bescantó (fictici) Molí de Beaussac Molí del poble de Montjoi.

Mònica Girbalt De Llançà. Companya d’en Josep Roca i Montagut (fictici) Monjo Monestir de Montserrat Montjoi Poble del País Càtar francès, al Departament de l’Aude Montsegur Castell on es refugiaren els Càtars perseguits per Simó de Monfort Montserrat Muntanyes i Abadia Mouthoumet

231 Municipi francès.

Narbona Ciutat francesa Ndrangheta Grup mafiós de Calabria Nèctar Cafeteria Negrín, Juan Primer Ministre del Govern republicà del President Azaña.

Noia del vestit vermell i el seu company Mafiosos al servei d’en Roger Tibó (fictici) Pallissa Casa, prop del Serrat, d’en Ricard Bosc (fictici).

Papa de Roma Cap de l’Església de Roma Paquita Dalmau Dona d’en Joaquim Costa i Montagut (fictici) Pare Escaré Monjo Monestir Montserrat Pare Marcet Monjo Monestir Montserrat Pastoret (renom) Pastor de Meranges (fictici) Pau Tibó 2º fill de l’Avi Tibó (fictici) Pere Cornel.li Soci de l’Abdon Serra. Viu a Cala Canyelles, Roses (fictici).

Pere de Castellvell Monjo de l’Abadia Santa Brunilda (fictici) Pergusa Llac de Sicília a la província d’Enna.

Perpinyà Capital del Rosselló, a la Catalunya Nord.

Pertús, el Nucli fronterer entre Catalunya i el Vallespir Pinetell Bosc proper a Bescantó (fictici) Plató Filòsof grec Pont de la Fusta Per on passa la pista al Serrat i a la Pallissa (fictici) Port de la Selva Poble del coster del Cap de Creus Portbou Vila fronterera de l’Alt Empordà Port-Vendres Vila del Rosselló, a la Costa Vermella.

Prefectura del Pont Vell Centre Policial de la capital (fictici).

Priorat de Sió

232 El Priorat de Sió té la sagrada missió de reinstaurar la monarquia merovíngia a França la dels segles V a VIII. Puigpedrós Muntanya de Meranges Rafel de Sant Andreu De la Facultat d’Història Medieval de la Universitat de València (fictici).

Ramon Solé Cap Gabinet d’Advocats de La Jonquera i Soci d’Amador S.L. (fictici) Ramon Escolà Metge Uròleg (fictici) Refugi de Malniu Meranges Ricart Bosch Ginecòleg, casat amb Teresa (fictici) Restaurant Vela de Llançà Riu Perdiu Riu prop de Bescantó (fictici) Riucases Poble del Baix Camp Roger Tibó Malfactor, fill de Roman Tibó i net d l’Avi Tibó (fictici) Roman Tibó Malfactor i fill de l’avi Tibó (fictici) Sabonet Silicat de magnesi hidratat, talc.

Sacra Corona Unita Grup mafiós de Puglia, població siciliana.

Salt del Gavatx Un penya-segat.

Sant Baldiri Indret i arruïnat poble de Cala Taballera, prop de Port de la Selva.

Sant Pere de Tor Església parroquial de Tor Sant Pere del Roc Ermita de Tor Santiago Confident del Caporal dels Mossos d’Esquadra.

Serrat Petita població arrecerada a la carena de Miramar (fictici) Seta Port del sud de França (Sète) Sociedad de Condueños de Tor Cooperativa de Tor Sr. Canyelles Gerent del Club Nàutic de Roses (fictici) Sr. Cruixells Departament d’Hisenda (fictici) Sr. Josep Mª Contijoch Director de Banca Ribera i Cia. de Bescantó (fictici) Sr. Llopis

233 Cap de Comunicacions Mossos d’Esquadra (fictici) Sr. Martí Caporal dels Mossos d’Esquadra (fictici) Sr. Pere Màrtir i Solé Interventor de la Banca Ribera i Cia. de Bescantó (fictici) Sr. Puigverd Cap de Secció dels Mossos d’Esquadra (fictici) Sr. Queralt Subintendent M. d’Esquadra (fictici) Sr. Ribera, Pedro Interventor de la Central de Girona de la Banca Ribera (fictici).

Stidda Grup mafiós de Sicília.

TAV Tren d’Alta Velocitat d’Espanya Taballera Cala del massís del Cap de Creus, prop al Port de la Selva III Reich Govern alemany Teresa Esposa del Dr. Ricard Bosch. Infermera del Laboratori de l’Hospital de Santa Tecla de Tarragona (fictici).

Tírvia Població del Pallars Sobirà Vall d’Aran Comarca de Catalunya Viuda siciliana Amiga de Pere Màrtir i Solé (fictici) Woodside Vaixell del segle XIX de propulsió mixta, vela i motor.

Xaloc.

Gos policia dels Mossos d’Esquadra (fictici) Zarautz Platja del País Basc ARBRE GENEALÒGIC (fictici) ¡ ¡-------------------!--------------¡ ! !

Mª Josepa Boada - Joan Montagut Caterina Montagut - Jaume Roca ! !

Armand Costa - Mª Estel·la Montagut Boada Josep Roca Montagut !

1er. XX (bessons) Joaquim Costa Montagut - Paquita Dalmau 2n. Mònica Girbal

234 CATÀLEG DELS LLIBRES i PEL.LÍCULES (1946-2013).

Estiu, Femelles i Queviures és un títol propi del esbojarrament dels autors –Juli Molons, Enric Sànchez-Cid, escriptors, i Eduard Sánchez i Cid, dibuixant- que en la seva adolescència van decidir posar en solfa aquelles aventures d’estiu a Portbou, quan aquests duraven tres mesos, tot esperant iniciar l’últim curs del Batxillerat.

L’original va ser una obra cal·ligràfica, que posteriorment, l’Enric va passar-la a un CD i a un Power Point, respectant el text i els dibuixos i afegint-hi fotografies recuperades d’aquells anys.

Fou entregada a cada Membre de la Penya de Portbou en la primera reunió de quan es retrobaren després de 50 anys d’haver-se dispersat.

-----------------Es tracta d’un petit poema en prosa i dibuixos, que en bicicleta, partint de la ciutat de Girona, vaig recorre els terrenys i viles del Pla de l’Estany, part de la Garrotxa, l’Alt Empordà fins el Cap de Creus i baixant per la Costa Brava, seguí la vorera del riu Fluvià.

Fou un record sentimental cap en Sito Arola i Joan Domènech, amics que tampoc tocaven de peus a Terra, encara que no anaven amb bicicleta.

--------------------

És el resultat de passejar en bicicleta per les terres de L’Empordanet tot cercant una Gavina que amb el seu vol, enlairat o proper, em dóna la il·lusió de seguir-la..., però només tinc les ales de la fantasia.

Al capvespre, reposa a la sorra de la platja. Foren hores de temps curt, no d’aquest Món. Foren hores d’amor que tenia un termini: la Gavina volaria de nou Mar endins...

-----------------------------------

235 Pedalejant, fent camí per la costa de llevant, des d’un dia matiner d’una tardor quan el sol li costa de sortir... Es nota la gent que fa tard al treball amb cara d’estar encara adormits i els cotxes no es respecten, ni respecten al sofert ciclista...

D’aquí que segueixo la tranquil·la carretera de la costa, l’antic camí ral vorejant pobles i monuments, recordant a Pere Roqué, que fa un any va fer la seva escapada... sense bicicleta.

Coberta: Guigui.

--------------------“”L’Enric (escriu en Josep Gomis i Martí en el pròleg) ha sabut aturar-se, fer un parèntesi en les obligacions i dedicar el seu esforç, mental i físic, a preparar i protagonitzar el seu viatge.

Un viatge que li ha aportat, entre altres coses, la intensa satisfacció d’haver complert amb ell mateix, d’haver seguit el dictat d’un antic anhel, la fal·lera de fer els Camí dels Estels”” El Camí de Sant Jaume enganxa, de tal forma, que he comprovat que hi ha tantes rutes com pelegrins, perquè de fet quan surts de casa ja estàs fent el Camí...

-------------------

La Ruta del Cister, és un altre del camins culturals i religiosos, casi mai desdoblats, que travessen Catalunya per gaudir del paisatge, la tranquil·litat i aquest pas a pas que l’home massa civilitzat s’hi troba allunyat.

Si, a més, es fa acompanyat d’una somera que amb el seu pas cançoner posa el toc dels primitius peregrins que ens faltava, el camí no es fa monòton quan els protagonistes humans no hi estem avesats.

-------------------------La proximitat semàntica entre romànic i romàntic no és pas casualitat. Becquer va intentar comprar el Monestir de San Juan de Duero, però per manca de diners va quedar amb les ganes.

En aquest racó el poeta trobava la forja dels seus somnis i l’alè romàntic de la seva sensibilitat.

Jo, també, ho he intentat. La literatura romàntica s’assentava en l’arquitectura romànica.

236

-----------------Per la meva fal·lera d’estudiar les marededéus romàniques de Catalunya i de cercar ermites troglodites, de planta circular i temples de localització insòlita, he seleccionat en aquest volum editat per Cossetània (nº 27 de la Col·lecció El Tinter) una cinquantena de capelles repartides per tot el País: he alçat els plànols, descrit el temple i la imatge, afegint-hi fotografies, històries i llegendes.

El Prof. Dr. Andreu Mayayo me’l va presentar.

-----------------La nit del Cap d’Any del 2000 vaig arribar fins al Cap de Creus a veure com naixia de la Mediterrània el primer Sol del segle. Vaig tenir la idea de seguir el seu camí, el de la Via Làctia, fins al Congost d’Ovarra (Franja).

Aquest llibre és el meu quadern de viatge que, en bicicleta o a peu, he conegut pobles, històries i llegendes, temples i ermites de muntanya... És, també, un homenatge a aquells homes i dones que han sigut l’arrel del nostre País i volen donar fe del seu basament quedant-se entre les pedres de les seves cases, que com ells, s’esmicolen poc a poc.

La poetessa Josepa Pons ha escrit el pròleg en vers.

-----------------------Què se l’hi pot explicar al patró dels actuals quillats sobre les senyes de terra amb aquelles dues o tres línies que defineixen la situació de l’accident submarí, que els nostres pares i avis se’n servien per localitzar els farellons o les antines i passar l’art sense enganxar-lo?... Avui hi ha el sonar, fins i tot en tecnicolor.

La Meteo mostra a cada instant l’evolució del front que s’apropa amb mala intenció. Sant Pere, Maria i molts Sants són paper mullat. Però... encara em queda fe per arribar a bon port, tenint una botella de rom a prop i esperar que la Mar deixi d’esvalotar-se pensant amb Déu i Companyia. Singlada de Cambrils a Portbou.

-------------------

237

Quan t’hagis equivocat, escriu el que hagis après abans que te s’oblidi.

El fet d’escriure-ho i després llegir-ho, pot ser que t’ajudi a no repetir-ho.

(Aquesta reflexió em va arribar massa tard)

--------------------Poema XVIII

...el Vell Patró va posant anys.

La sorra el vestiment cobreix mentre es va esmicolant i prop d’ell una flor neix.

El Vell Patró només posa anys.

-----------------------

A la Plaça Major sempre hi ha vida, però no transcorre tan sols pels jardins, pels bancs encarats al sol de la tardor i per sota dels porxos que l’envolten.

Les cases tenen finestres que s’obren poc a poc per deixar entrar la llum o mostrar el que s’hi amaga.

Aquesta FINESTRA aplega les impressions de seixanta-vuit escriptors i vint-i-dos dibuixants que han reflectit un bocí de vida del que veien a l’altra banda.

Pròleg del Molt Honorable Sr. Jordi Pujol i Soley

----------------------

238 Embarcats Mercè, Lupe, Daniel, Jose i el patró Enric salparem al capvespre del Port de Cambrils.

Les quatre llampades del foc del Cap de Salou ens donaren el rumb a seguir. ...l’endemà, la mar picada va donar a la travessia una agitació que no ens deixà de tot el dia... ...quan a la caiguda de la tarda, la calma es fa present, el sol queda esborrat pels núvols d’una llunyana tempesta. Ens dóna temps de llançar el ferro a la Badia de Portbou.

--------------------Vaig recordar que hi ha itineraris que n’he sentit parlar des de temps enrere, però no em ve pas a la memòria, quan aparegueren en el meu cap, ni quan els vaig fer entrar en la meva curiositat per seguir-los un dia a peu o en bicicleta...

En quan al Camí del Quixot, varem coincidir amb en John Scheepers, holandès de soca-rel i, per tant molt aficionat a la bicicleta, per fer la ruta tot cercant els llocs de la Mancha per on el Cavaller Don Quijote, amb més o menys fortuna, s’hi va passejar...

--------------------------

La llegenda és la poesia de la història i els contes són el cinema dels pobres.

Passejar per qualsevol de les valls del Pallars sempre és gratificant... Vaig endinsar-me per la Coma de Burg fins arribar a Farrera... Em parlaren de l'existència d'una ermita, situada prop del poble.

A l'entorn d'ella, es contava la història d'uns amants, d'amor impossible, que la societat d'aquell segle no acceptà... La gent del poble els hi va donar suport i, així, sobrevisqueren gràcies a la llegenda, que la ingenuïtat i la fantasia, va forjar a la vora del foc...

-------------------

239 En el 1956, d’això ja en fa un grapat d’anys, en Joan, de Benissanet, va desembarcar en aquelles aigües de l’enclavament de Sidi Ifni... Un any després en Josep Mª, de Montblanc, se’n va anar a la guerra, una guerra sense massa soroll... No és pas que en Pere, també de Montblanc, tingués massa interès en perdre la salut en aquells indrets atabuixats pels moros de Mohammed...

Doncs, bé. Aquests bons amics van tenir la idea de tornar a reviure aquells dies de mili, però des del vessant del turisme.

Vàrem ser invitats en Francesc i jo a anar-hi i a col·laborar amb l’organització del viatge... De l’excursió, n’ha sortit aquesta crònica.

-----------------Les ermites troglodites apareixen per aquella corrent espiritual que es va presentar en la costa mediterrània des del segle V, havent deixat com a relíquia un conjunt de cel·les d’anacoretes i d’esglésies en coves.

Hi ha unanimitat de criteri en acceptar l’origen eremític de les capelles troglodites, però s’observa que en poques ocasions apareixen documents que ho avalin i només es pot endevinar, doncs és evident que el fenomen eremita no podia haver deixat documentació alguna, no eren centres de cultura.

-------------------------La presència d’un llibre o un text és freqüent trobarho en les miniatures, pintures, escultures romàniques. Per què aquesta imatge del llibre, quan es reconeix que l’analfabetisme predominava en la societat d’aquella època? És un contrast que pot suggerir diverses explicacions.

Era un acte de supèrbia dels intel·lectuals sobre el poble ignorant de les lletres, que només sabia llegir les imatges o podria ser un enllaç críptic de l’estament culte. És evident, que es va assolir l’efecte de domini dels de dalt (Església i Poder militar) sobre els de baix (el Poble).

-----------------------

240 Sempre, m’he trobat a les butxaques un paper on he pogut anotar esdeveniments, grans o petits, dels que en més o menys participació he intervingut. En arribar al despatx, passaven a la corresponent carpeta i allí... és florien. Anys endavant, vaig ser un xic més ordenat i el paperam de la butxaca es va transformar en el bloc de receptes que, també, el feia serví per anotacions de diverses situacions que havien passat prop meu.

Ha estat en els últims anys de la meva vida professional, quan vaig passar a anotar en un vertader Bloc de notes les diferents escenes de la pel·lícula, de la qual n’he estat protagonista --------------------------

- De qui són les obres d’art i antics documents? És evident que algú déu ser el propietari quan és pot demostrar que aquella peça pertany, a tal o qual persona o estament, mitjançà documents legals...

- En el programa Els matins de TV3 del dia 14 de maig de 2004 es va preguntar a l’audiència si es considerava o no que es feia un gra massa del tema de la boda del segle (Felip i Letícia). L’opinió dels televidents, expressada gràficament, va ser: un gra massa el 96 %; no es fa un gra massa 4 %.

- Una víctima de la misèria, física o moral, no està pas per sermons... Un home amb gana, que li falti el menjar, potser un criminal en potència...

-------------------------D’Gerba (en àrab ‫ةبرج‬,) és una illa de la costa sud-est de Tunísia, al golf de Gabes, a prop del litoral.

El 1282 els almogàvers dirigits per Roger de Llúria al servei del rei Pere el Gran la va conquerir. Roger hi va construir una fortalesa el 1289 prop de l'antiga Meninx, que es va dir Castelló.

Els intents de revolta local i els atacs tunisians van forçar al rei Frederic de Sicília a incorporar l'illa a Sicília el 1309 i conferir el seu govern a Ramon Muntaner, nadiu de Peralada, que hi va exercir del 1311 al 1314.

-------------------------------

241

De Salses el Castell a Guardamar del Segura i de Fraga a Maó...

Aquests indrets limitaven la Catalunya de Jaume I. Als 60 anys, em vaig prendre tres mesos sabàtics: en bicicleta, i de càmping, vaig recorre camins i velles carreteres (CambrilsSalses-Fraga-Cambrils) i, a bord del meu veler L’Esquitx, vaig singlar per la Mediterrània de les Illes Columbrets, la Costa de Llevant, Guardamar, Maó i retorn al Port de Cambrils...

-----------------------------

Cercant el material per fer el treball sobre La pintura mural i les taules d’altar de l’edat mitjana, em va sorprendre el nombre de representacions de Sant Josep capficat.

Existeix una dispar i distanciada situació dels temples i museus, que conten amb aquestes obres artístiques.

Fou una iconografia derivada del que pensava el poble sobre Sant Josep, quan un cop s’ha traspassat el mil·lenni, els desastres presagiats pels clergues no tingueren lloc i l’atemorit poble els hi va perdre el respecte i els artistes pintors es deixen portar pel seu propi criteri...

--------------------------La Dormició de María és la glorificació del cos de Maria, la Mare de Déu, mitjançant la definitiva donació de la immortalitat gloriosa sense passar per la mort.

L’Assumpció de Maria és la creença que el cos i ànima de la Mare de Déu van ser duts al cel després d'acabar els seus dies en la terra.

La Coronació de Maria és un tema de l'art cristià: Jesús acompanyat per Déu Pare i l'Esperit Sant posa una corona al cap de Maria com Reina del Cel. ------------------------------

242

S'anomenen Cavalls Bernats i Ninoles (etimologia fàl·lica d’origen grec) a un tipus particular de formació rocallosa que, si bé és molt coneguda l’existent a la muntanya de Montserrat, també se’n troben a altres llocs de Catalunya entre mig dels massissos muntanyencs i en el coster rocós.

Tots tenen un origen natural o de la mà de l’home, que començava a tenir por i creia en un Ser Suprem, així com també, anys després les llegendes s’hi van fer presents...

------------------------

Encara que el Pit de la Dona guarda tot l’erotisme que un li vol donar i que part del seu atractiu està inclòs en el nostre ADN, crec que ha sigut i segueix sent un element anatòmic que, pel seu valor nutritiu i filial que representa, mai podrà ser vulnerat per la pornografia, tan per part de l’artista, com pel simple voyeur.

El Pit de la Dona compleix un paper extraordinari en l’espècie humana, que no té comparació amb res més d’aquest món.

------------------------

Seguint pels camins on la pedra va permetre que la humanitat passés per sobre els rius o barrancs, gràcies als constructors que varen tenir la idea del pont, m’he trobat que molts d’aquests ingenis s’estan perdent.

Em refereixo, els vells ponts i, en concret, els Ponts medievals o de factura romànica, sense filar massa fi.

------------------------

243

“” ...hem d’agrair la resposta desinteressada de tants dibuixants i pintors, prop d’un centenar, a la convocatòria feta amb motiu de la restauració inicial de l’ermita de Santa Anna de Montornès, per contribuir així a l’edició d’aquest llibre, que l’hem fet amb tots els vostres dibuixos, i amb els comentaris originals i les guies topogràfiques del nostre amic el Dr. Enric SànchezCid””.

Albert Palacín, Plebà de Montblanc

------------------------------------

La Creu pels cristians és un dels símbols bàsics, un recordatori permanent de la crucifixió de Jesús.

A partir del segle IV dC, gradualment, la representació més important va ser el Crismó, que es va usar profusament per a decorar els llocs sagrats.

Es coneix com a símbol de l’Agnus Dei a certs discs amb la figura impresa d’un anyell, que sosté una creu o una banderola.

ELS LOGOTIPS CRISTIANS CREUS CRISMONS AGNUS DEI Enric Sànchez-Cid

--------------------

Les construccions rodones o circulars que havien quedat, més o menys aïllades, es destinen, en un principi, a oratoris de petits nuclis de feligresos.

Un altre motiu de conservar o construir un edifici de planta rodona, ha sigut el funerari, sigui de primera intenció o per adaptació posterior amb ampliació de la sagrera o altres modificacions.

244

-----------------------------

Mai he cregut que podia caminar sol per la Vida: els Pares i els Amics em donaren la mà per fer-ho.

He tingut una bona experiència amb coneguts que de forma espontània s’han ofert per acompanyar-me i, quan això succeïa ja érem amics.

Altres passen pel costat sense fer soroll, de puntetes, però prompte es nota la seva petjada.

----------------------------

No hi ha dubte, que pel camí per on anem, la cultura d’ahir, desapareixerà i les tradicions s'hauran transformat en pur espectacle... Aleshores, és quan cap veí recordarà el passat proper.

Amb aquest treball en que m’he entretingut a recollir apunts sobre petits pobles, contalles i llegendes de la seva gent, només pretenc recordar que no ens podem barrejar amb una cultura d’importació, perdent el bo que tenim.

Per dir-ho d’una manera planera: no substituir la botifarra per l’hamburguesa.

--------------------------

La Costa de la Mort, Costa da Morte, és una regió costanera de Galícia que abasta des de Cap Fisterra fins al Cap Roncudo.

A finals de la dècada del 1920, es va començar a utilitzar el nom de la Costa da Morte, que procedia d'una antiga llegenda del segle XVI, dramatitzant l’indret per la seva falta de seguretat en la navegació, però la realitat ha superat amb escreix la llegenda.

En 1890 va tenir lloc la tragèdia del HMS Serpent a Punta do Boi, on van morir 172 mariners anglesos a poca distància de la salvació i només en van sobreviure tres.

--------------------------

245

Aquest assaig està fet sobre la base de 350 imatges de marededéus cercades en diversos indrets, dels Països Catalans. Al treball hi consta: - el temple, on es troben o s'hi trobaven amb la seva primitiva ubicació, una superficial descripció arquitectònica, fotografies del mateix i, en molts d'ells, la planta de l’edifici.

- la imatge de la Mare de Déu i l’Infant amb la fotografia i la descripció.

- l’itinerari per arribar-hi.

---------------------------“”El cel s’anava aclarint, els estels perdien la seva llum, només l’estel de l’albada es resistia... De prompte, un Sol rogent treu el cap per la ratlla, ben definida, ni un núvol, ni un xic de boira ens el va esmorteí: veiem néixer el Sol en el primer dia del segle XXI... ”” Han passat els anys i, des de la mateixa manera que el sol neix cada dia, també he seguit travessant muntanyes cercant marededéus i ermites en llocs on una humanitat preocupada pel seu destí, ajuntava pedra sobre pedra per donar constància de la seva fe envers Déu, l’únic amb qui podien creure.

D’aquest pelegrinatge per entre els paral·lels 42º50’ i 42º11’ forma part el nou quadern de viatge.

--------------------------És un fet molt generalitzat en el món laboral prendre el cafè de les 11. Aquest costum compren, sobretot, als professionals, que treballen en oficines, despatxos, bancs o caixes d’estalvi (cada cop menys), centres polítics (cada cop més), artistes, hospitals, etc.

Se’m va ocórrer anar a fer el cafè de les 11 a diferents cafeteries però, a la vegada, a distintes poblacions i amb diferents amics o saludats.

Això, em donà ocasió a trobar altres espais oberts...

----------------

246

Fent camí pels Països Catalans es troben diverses construccions de pedra seca aprofitant la gran quantitat de pedra del terreny, material que pot ser molt pràctic, però que cal treure’l per llaurar i conrear la terra.

De pedra seca existeixen murs, camins i carrers empedrats, barraques de vinya, ponts, preses d'aigua, pous i cisternes, abeuradors, pous de neu, habitatges, rodes, monòlits, finestres, gelosies, òculs, gorroneres o pollegueres i gorró d’una portera, amulets, cancells, etc.

En aquest treball he anat a la recerca dels llocs i temples on he trobat finestres, gelosies, òculs, gorroneres, cancells i pedres remeieres obrats en carreus monolítics.

----------------------------

Recollint anècdotes, tant professionals, com las que m’ha proporcionat la vida dins de la societat on m’he desenvolupat, he tramat un argument, tipus thriller pel·liculer, sense poder-me’n sortir de flashback que, permetent enredar més la troca, col·loca al lector en un garbuix d’entrebancs facilitant cert suspens.

----------------------------

247

L’HOME DEL 2 CV Va ser la típica primera pel-lícula amateur que vaig realitzar amb en J.Mª Domènech, de Valls. L’empresa es titulava DoSan-flms. Era l’any 1956.

Es va filmar en blanc i negre en càmera Eumig i muntatge artesanal. Duració del film 32 min. Per entendre-la (així i tot ja va ser un xic difícil), utilitzàrem títols dibuixats a mà i fons musical escollit per la Dédè.

Si bé filmarem, preferentment, els exteriors de Valls, hi ha varies seqüències per la Barcelona de nit (Diagonal, Sala de festes Bikini), així com paisatges d’Andorra i interiors de la Clínica de Valls, on treballava.

Hi van actuar com actors: Andrea Bonet Ducros, Montserrat Figueres, Josep Mª Domènech, Enric Sànchez-Cid, Lluís Delclós i Soler, Teri Clanxet, Pau Creus, etc. etc.

Sinopsis: traficants de droga a través de la frontera d’Andorra amb intervenció de metges, infermera drogoaddicta, adulteri i assassinats...

EL SOMNI DE MARI ELVI. Portats per l’entusiasme de realitzar pel.lícules, ens va encoratjar a realitzar amb el mateix equip DoSan films, aquesta fantasia cinematogràfica.

Any 1956. Intervingeren la nena Mari-Elvi Creus, els seus Pares, Montserrat Figueres, Andrèe Bonet, Montse Domènec, Josep Domènec, J. Mª Doménec i Enric Sànchez-Cid. Filmada amb càmera Eumig i en blanc i negre, en el xalet de la família Creus-Segura, de Valls. Muntatge artesanal.

248

VIA 4. TREN A MONTBLANC En els primers mesos de l’any 1959, amb un grup d’amics de la Vila Ducal, que es reunien per representar obres de teatre, vàrem decidir realitzar una pel·lícula amateur, però que s’apartés de les habituals que es veien en aquells temps, reduïdes a una temàtica familiar o de viatges.

Després de pensar-hi, vaig escollir un tema policíac, segurament molt influenciat pels films d’Hitshcock. Com passa sovint, quan un no té l’hàbit de fer guions d’aquesta mena, a cada seqüència s’anava complicant més la trama i al final resulta que vam tenir que posar la veu en off, perquè fos un xic entenedor l’argument, doncs posar lletra als diàlegs ens venia costa amunt.

Actors que van intervenir en la pel·lícula: Andrèe Bonet Maties Solé Josep Gomis i Martí Josep Martín Assumpció Martín Josep Mª Contijoch J.Mª Domènec J. Mª Requesens J. Mª Borràs Xavier Pedrol Josep Monfar Montserrat Rovira Maria Serra Josep Mª Moix Filomena Anton Andreu Pilar d’Andreu Carmen de Sanfeliu Enric Sànchez-Cid Joan Mogas Maria de la Serra de Mogas J. Mª Jàvega Mercè Escoté Xavier Oller i molts altres veïns anònims de la Ducal Vila de Montblanc.

DoSan-films

249

Tindre un fill, plantar un arbre i escriure un llibre sembla ser que és molt fàcil...

Difícil es criar un fill, regar l’arbre i que hi hagi algú que llegeixi el llibre.

Enric Sànchez-Cid Ermita de Sant Joan dels Arcs 13 de Juliol del 2013.

------------------------------------------------enricsanchezcid@gmail.com