Caralls bernats i pedres rectes by Enric Sànchez-Cid

ENRIC SÀNCHEZ-CID

CARALLS BERNAT i PEDRES DRETES DE CATALUNYA

2008

S'anomenen Cavalls Bernats i Ninoles (etimologia fàl·lica d’origen grec) a un tipus particular de formació rocallosa que, si bé és coneguda l’existent a la muntanya de Montserrat, també se’n troben a altres llocs de Catalunya entre mig dels massissos muntanyencs i en el coster rocós. Quin és l'origen d'aquest nom? Què tenen a veure aquestes pedres amb els cavalls o amb un personatge anomenat Bernat? Res. Senzillament, és una traducció eclesiàstica de Carall bernat. És sabut que carai és un eufemisme de carall. És a dir, que per no emprar un mot dur, indelicat, desplaent es substitueix per un altre més inofensiu i suau. Com sigui que carall és sinònim de penis i, també, per denotar estranyesa o enuig… els bons modals del temps han tingut a bé canviar-lo per carai.

Una altra versió etimològica és la que fa referència a la corrupció del nom original, cavall venerat o vergat, que s'aplicava a les pedres naturals en situació vertical, ja que la seva forma fàl·lica va fer que fossin adorades pels pobles antics. A més, en català bernat és sinònim de trempat, erèctil… Per tant, carall bernat = verga trempada. Anomenar cavall bernat a les formacions geològiques, sembla ser que podia venir de voler oblidar-se del primitiu nom com se’ls coneixia, Carall Bernat 1, i que per trobar-se a prop del tant emblemàtic de la muntanya de Montserrat al monestir benedictí, que guarda la nostra Moreneta, es va considerar més oportú canviar-li la lletra del mig: la r per la v. La sensibilitat humana, no té límits!

Illes Medes (L’Estartit)

Del llibre de Celdoni Fonoll Trempant t'empaito he recollit el següents versos: Ni a Sant Llorenç del Munt ni al gloriós Montserrat no hi busqueu cavalls, Bernat. Però si esguardeu amunt, lluny d'aquest món malgirbat, apuntant al blau gastat hi descobrireu més d'un enorme Carall Trempat.

Oficialment persisteix en certs indrets: per exemple, en un dels illots de les Illes Medes, a L’Estartit.

Ara bé, tampoc falten erudits que afirmen que els caralls, geològicament parlant, tenen el seu origen en el radical pre-romànic kar, quer… pedra, roca… com Quermençó (el castell empordanès), Querroig (la muntanya fronterera de Portbou), Querforadat (el poble de l’Alt Urgell), Quer Afumat (els menhirs de Capmany i La Jonquera), Capdequers (cap de roques, l’actual Cap de Creus), Queralbs (roques blanques, el poble del Ripollès), Queralt (roca alta, santuari del Berguedà o Santa Coloma de Queralt, a la Segarra tarragonina), etc.

Querroig (Portbou)

Altres autors (J. Coromines) sostenen que bernat deriva de beranat, barana, varanda… al voltant d’una rotllana...., és a dir, un cromlec: un cercle de monòlits de l’època prehistòrica que, sovint encerclen un menhir, dolmen o tombes megalítiques (com el santuari megalític del Mas Baleta, La Jonquera, Alt Empordà).

A Castella hi ha documentats diversos personatges amb els sobrenoms de Carayuelo, Sanzo Caralio, Sancho Caraylho… Inclós en una obra de Francisco Baena, del segle XV, apareix la resposta d’una dueña requerida, que contesta: Señor, mas floxo que bledo es esse vustro carajo: bien parece estropajo de los que rebuelvo al dedo…

Com mot vulgar mariner per definir la cofa (la petita cistella que es trobava a dalt dels màstils de les caravel·les i altres naus i des d’on els vigies atalaiaven l’horitzó a la recerca d’alguna nau o de senyals de terra) s’utilitzava la paraula castellana carajo. D’aquí l’expressió enviar al carajo!, perquè era el lloc de càstig per aquells mariners que havien fet alguna infracció a bordo i quan baixaven ho feien tant marejats que es mantenien tranquil per uns dies. De totes maneres, encara que es tracti d’un mot comú a les tres llengües romàniques de la Península, no es coneix pas el seu origen vertader. Entre la documentació del rei Lotari, escrita el 982, en un cessió a favor del Monestir de Sant Pere de Rodes (Vilajuïga, Alt Empordà) es cita una muntanya Caralio, a la que s’hi arriba pel camí al Castell de Sant Salvador 2 i, més amunt de Cadaqués, hi ha el Puig Carallot.

Muntanya i Castell a prop del Monestir de Sant Pere de Rodes.

Sortint del context masculí, que interpreta carall com a membre viril, es troba a Pont de Suert (Alta Ribagorça), que carall defineix els òrgans genitals femenins externs.

. Un altre aspecte del mot carall és la deformació eufemística ¡caram! (exclamació) o carallot, carallet (persona de poca estima). Als Pirineus, entre pastors i criatures és molt usat carallot, carallasso… per referir-se a una persona nècia. A Mallorca, caró designa marica, però, a Menorca, carall marí, es refereix a criatura desbaratada, entremaliada, mentre que carai substitueix a fotre. Ara bé, avui dia aquests mots poques vegades són utilitzats.

Sembla ser que, en un temps passat, els capellans, per no ser menys, renegaven (fins a cert punt) dient carall, perquè aquesta expressió l’havia utilitzat la Mare de Déu quan va anar a comprar alls i al trobar-los tant cars, exclamà: car all, car all...!

Encara que no s’ha identificat la vertadera etiologia es considera que carall té una base llatina, caraculum, membre viril, derivat de carere, cardar la llana i, secundàriament, tenir coit que, en català, es diu cardar. Però, com sigui que els vells de l’indret, on es troben les formacions rocoses, que m’han portat a esbrinar dins del mot carall, tenen el seu pes a l‘hora de definir el que els hi pertany, no cal escandalitzar-se quan escoltem noms amb connotacions sexuals al referir-se als topònims, producte de la parla popular: a Bot (Terra Alta), per exemple, prop de l’ermita de Sant Josep, es troba l’anomenat Forat de la Donzella, on hi raja una font i que s’hi ha volgut veure els baixos de la dona, segons m’informaren (foto adjunta).

D’aquí, que ens podem quedar amb la més versemblant versió de carall bernat: la que fa referència a un penis erecte.

8 II Arriba un moment que l’home de la Prehistòria posa la seva mirada en aquestes formacions allargades, els caralls bernat, que el sorprenen, veient i imaginant en elles, aquell sentiment espontani envers a un Ser Superior que, les deu haver esculpit, per una o altra raó. La grandiositat i la por, el meravellen. Per la Història de l’Art, la Prehistòria es el període que cobreix la evolució del home abans de la escriptura. Les manifestacions artístiques més rellevades són les pintures rupestres del Paleolític i les edificacions pétrees del Neolític. Els caràcters del Paleolític són: - l'home era caçador i recol·lector. - fabricava estris de pedra tallada, ós o banya. - vivia formant petits grups, generalment en coves. - però, també, es traslladava seguint la caça, l’aliment. - pintava animals i, sobretot, els que la tribu havia adoptat com animal protector (principalment, ossos) que, per cert, d’ells no es troben restes dins de la cova. Els pintava per apropiar-se del seu esperit.

El Neolític és caracteritza: - per iniciar-se a l'Orient Mitjà, pels vols del 2.000 aC. i s'anà estenent cap a les ribes occidentals de la Mediterrània. Se situa entre el Paleolític i l'Edat dels Metalls. - és l’etapa de la història de la humanitat en la qual l'home comença a practicar l'agricultura, la ramaderia i fabrica estris de ceràmica i, a la vegada, esdevé sedentari.

9 - al fer-se sedentari, localitza el seu habitatge en assentaments fixes. - l'home deixa de basar la seva font d'obtenció d'aliments en la caça, per assolir lentament un home que domina la pràctica de l'agricultura i la ramaderia. - millora la seva destresa en la fabricació d'estris de pedra i la tècnica de polir-les. - poc a poc les agrupacions humanes es fan més grans. El nom de Neolític (del grec neos, nou, i litos, pedra), creat per J. Lubbock el 1865, volia indicar l'aparició d’una nova tècnica de treballar la pedra: el poliment. Bé que això sigui cert, modernament es pensa que les innovacions tècniques varen quedar subordinades a l'existència de les relacions entre l'home i el seu entorn, és a dir, que no es tracta simplement que s’inventaren una nova tècnica. Per això, el neolític pot ésser definit com la fase del desenvolupament econòmic i tècnic de certes societats, on substitueixen, a través de fases intermèdies (mesolític) el pas de l'economia destructiva i parasitària a la constructiva, és a dir, l’home s’assenta, ja no va d’una banda a l’altra.

Fins aquest moment, l'home vivia, en petites col·lectivitats, de la caça, la pesca i la recol·lecció, i es desplaçaven cercant les fonts d'alimentació: no hi ha dubte que era un de tants depredadors. Per controlar i desenvolupar l'agricultura i domesticar als animals necessitaren de certs

10 mitjans que modificaren la vida de l'home, essent un motiu més del seu sedentarisme. S'instal·là, de primer, en petits poblats que, en zones propícies, acabaren amb el naixement de veritables ciutats fortificades: l'urbanisme. L'extraordinària profunditat del canvi econòmic, social i, fins i tot, religiós que representa aquest moment, dóna lloc a una vertadera revolta neolítica, però matisant, ja que foren nombrosos els processos que desencadenaren els canvis. no cal imaginar-se que tot va venir de la nit al dia. Els intercanvis i el consum de béns de cada tribu o clan és imprescindible per a cobrir les necessitats humanes. Llavors, l’economia del grup comprèn no tan sols les tasques vinculades a la producció d’objectes, sinó també les activitats relacionades amb la reproducció de l’espècie i el seu manteniment, ja que tenir cura de la vida i sostenir-la és també un fet econòmic.

D’aquí que cal incloure-hi tant les dones com els homes, essent necessari comptar amb una teoria que consideri l’existència dels dos sexes, així com la seva diferent participació en la vida social. En les parets de les balmes i coves del Paleolític apareixen nombroses imatges femenines amb aparents caràcters sexuals, de rotundes i generoses formes, com si els nostres avantpassats pretenguessin donar constància del paper generador de vida per part de les dones. També s’hi troben les representacions de figures masculines, en

11 las que el penis erecte es la característica més visible de la virilitat (Los Casares, Altamira, Hornos de la Peña).

A part de la llegenda, es fa difícil dir si la comunitat prehistòrica va ser alguna vegada matriarcal. Va haver-hi regions d’Europa (Bretanya i Irlanda) que han aportat dates de que les dones eren compartides per grups de varis homes. Això pot significar que la dona tenia, al menys, la mateixa llibertat sexual que l’home o un privilegi, inclòs, per la seva condició reproductiva. Si aquells pobles vivien en gran harmonia amb la Terra i la Vida, es de suposar que no existirien grans diferències entre els dos sexes... o, al menys, no tan posades de manifest com en els pobles Hel·lènics i Romans, on la figura femenina quedava al marge de la activitat pública.

No donar importància a certes necessitats materials (tipus d’aliments, forma de cuinar-los, com i a on es cuinaven, qui en tenia cura, maternitat, etc.) ha dut a fer invisibles, ignorar, així com a no valorar aquests treballs tant imprescindibles que duen a terme les dones. Les tasques vinculades a donar la vida i mantenir-la (aliment, descans, refugi, sexe, afecte…) han merescut

12 poca atenció de la arqueologia prehistòrica. He observat que l’interès de la investigació dels arqueòlegs s’ha centrat, principalment, en la tecnologia, en el seu desenvolupament, la forma de obtenir els aliments, el control del poder econòmic i polític, la guerra... Pràctiques que, sempre, destrueixen cossos i relacions.

La casera (Ulldecona)

Per tant, cal dibuixar una Prehistòria en la qual la vida i el seu entorn constitueixin un estudi unitari i es té que, entendre i interpretar aquell món des d’una perspectiva de la reproducció i el seu manteniment. Estudiar l’Arqueològia sense deixar a banda la Biologia possibilita destriar quines eren les condicions de vida i treball de les dones i els homes en el passat. Una de les maneres d’accedir-hi és considerant les patologies (en el grau d’afecció i el seu caràcter agut o crònic),

13 els senyals que la vida ha deixat en els cossos (fet que es pot observar en els esquelets), determinant amb precisió el sexe i l’edat al moment de la seva mort, així com, conèixer les alteracions fisiològiques, quins aliments ingerien, poder interpretar les malalties que patiren i les cures que reberen. En el Neolític té lloc l'explotació intensiva de certes plantes i de certs animals, en zones propícies en les quals aquests recursos es trobaven en estat salvatge. Sembla ser que fou el Pròxim Orient (des de Síria al Sinai, tot el golf Pèrsic, l'Iran occidental, el Turkmenistan, Anatòlia, Tràcia i la península balcànica) que, per enllà els anys 8.000 a 7.000 aC., constituïren els primers nuclis on s’inicià el Neolític i des d’on es difongué a grans zones de la Terra. La primera fase d’aquesta revolta és la que fa referència a quan encara no ha aparegut la tècnica de la pedra.

14 La indústria de la pedra segueix, en general, un esglaonament: - primer apareixen els instruments de pedra polida, - després els recipients de pedra, de fusta o de cistelleria, - no hi falten les figures femenines i zoomorfes, de pedra o d'argila, relacionades probablement amb cultes i en algun poblat, apareix el culte al crani. - es troben sitges per a guardar-hi els cereals, la qual cosa demostra una intensiva explotació d'aquestes plantes, - apareixen nombroses restes òssies, fet que demostra l'existència d'animals domèstics, en especial ovins i bovins. És a l’entorn de l’any 6.000 aC. quan apareix la ceràmica. Destaca el fet que, des d’un començament, mostra una gran varietat de tipus i de decoracions, que serveixen per a distingir les diferents cultures (poblats de l’Iraq, a Tessàlia).

15 Des del Pròxim Orient i la península balcànica, el Neolític s'estengué cap al nord d'Àfrica i cap a l'Europa central i, en el V mil·lenni, a través dels camins del Danubi i pel coster de la Mediterrània, a l'Europa occidental, on es produí una gran diversificació cultural que, a la Mediterrània occidental, dóna lloc a una primera cultura denominada de la ceràmica impresa i, més tard, a diverses formes locals i la peculiar cultura catalana dels sepulcres de fossa, que constituí l'última fase del Neolític als Països Catalans. Al final del III mil·lenni, l'Europa occidental entrà ja en l'Edat dels Metalls, cosa que, al Pròxim Orient, s'havia esdevingut el mil·lenni anterior. Tots aquests passos constitueixen un procés lent que té lloc en varis focus dispersos depenent del medi físic i climàtic que afavoreix el sedentarisme i la pràctica d'activitats agrícoles i ramaderes.

Cada lloc és ben diferenciat i, per tant, a mesura que la vida de l'home esdevé millor i més complexa, la distància entre diversos grups humans es fa més evident: Aquests grups neolítics, fortament condicionats per les característiques del medi on s'han desenvolupat, tenen la possibilitat de traspassar alguns dels seus caràcters més propis a altres grups i viceversa.

III Un clar exemple del lloc d’aquest traspàs de caràcters al nostre País és la comarca de l’Empordà per rebre, successivament, fortes influències de les diverses cultures que hi han passat i assentat al llarg de tota la història. De totes maneres, moltes de les característiques del Neolític que s’observen en el nordest de Catalunya es poden polaritzar, sens dubte, a altres comarques. Els homes i les dones d'aquesta època tan remota, probablement, van intentar explicar-se els fenòmens que veien. Van intentar conèixer els secrets de la vida i la mort i donar-ne resposta. Les diferents manifestacions artístiques i funeràries que s'han trobat poden confirmar que els pobles prehistòrics creien amb esperits, amb éssers invisibles, bons i dolents i, sobretot, s’ha n’adonaren que no estaven sols, que havia Algú que els protegia. En el Neolític pren una gran importància el culte als morts que es creu que formen part del món sobrenatural. En les cultures agrícoles és molt important la transmissió dels coneixements i la idea de la continuïtat, que augmenten els sentiments de tradició i de lligam amb els avantpassats que no moren, es traspassen. Cal tenir en comte, que l’home s’ha fet sedentari i té molt de temps per pensar... Estima la terra que conrea, que l’ajuda a viure. La família o clan, és fa propietària (per dir-ho amb un terme del capitalisme encobert actual) d’allò que és seu... Neix, aleshores, la continuïtat sia terrenal (l’herència, la successió), sia després del traspàs: apareix el concepte, embastat, del més enllà.

18 Poc a poc, es desenvolupa la teoria dels déus, uns éssers superiors que controlaven tots els fenòmens que els humans no es podien explicar. Havia aparegut la por... Quan?... Abans o després de creure en Déu?... La por va fer creure en l’existència dels déus o d’un Déu?... Va aparèixer la por quan s’ha n’adonaren que Déu tenia què existir?... Al llarg del IV mil·leni aC., hi trobem grups humans, ja plenament neolítics, que es concentren en assentaments situats en petits altiplans de la zona muntanyosa dedicats gairebé amb tota seguretat, a la ramaderia, bàsicament. A les zones planes, que no es trobaven cobertes d'aiguamolls, segurament, hi haurien petits grups d'agricultors. Els homes que aixecaren els monuments megalítics vivien en les zones muntanyenques, on trobaren amb molta abundor els materials utilitzats en les seves construccions. La seva organització devia ser tribal i dins d’ella en clans (agrupacions de dos o més tribus). També, aquests grups es devien reunir entorn dels menhirs que havien aixecat amb l'objecte de dur a terme rituals o celebracions.

19 Des de la vessant constructiva, el període Neolític es caracteritza per la seva arquitectura megalítica, que adopta diferents formes i revela certes característiques de les societats que la desenvoluparen, encara que no han deixat texts..., fins a cert punt, doncs en alguns megalits (Pedra dels Sacrificis a Capmany, Dolmen de la Gutina a Sant Climent Sescebes, Llobinar a Forallac, la Pedra del Gili de Vilalleons a Osona) s’hi han trobat inscultures 3 que, encara avui dia, no s’han pogut interpretar. L’home del Neolític deuria veure en les formacions rocoses naturals, concretament en els caralls bernats, de les muntanyes que l’envoltaven o en el coster rocós, un element que li despertà en la seva imaginació, la imatge fàl·lica a qui demanar protecció quan, per causes que ignorava, la impotència coeundi fallava. Amb tota probabilitat, el carall bernat i, després, el menhir varen ser objecte de pregària per demanar al Ser Superior, la possibilitat de practicar el coit a fi d’assolir la supervivència de la tribu. Tant per goig personal o per necessitat de la tribu era imprescindible unir-se els dos sexes. Però a conseqüència de baralles entre els caps dels clans o de resultat de caseres, de malalties, etc. la manca d’homes (el factor masculí) predominava i, alhora, obligava a una poligàmia per part dels homes supervivents i, així, evitar l’extinció del clan. Com a resultat es fa present l’home-semental.

Gravats a la pedra d’estil esquemàtic, abstracte.

Carall Bernat de Platja d’Aro

Un fet semblant al que succeïa a les tribus primitives de la Polinèsia i d’Austràlia, allunyades de la dita civilització, on la sexualitat no era mal considerada i, sobretot, hi havia una gran preocupació per la continuïtat de la comunitat: la poligàmia havia quedat establerta com a norma. Es va donar el cas que, quan Cook hi va desembarcar al 1770, els aborígens australians eren uns 300.000 individus. En els dos segles següents, després de l’entrada de l’anomenada cultura dels missioners evangelistes, abandonaren la poligàmia integrant-se a la societat... i es reduïren a uns 50.000. En una informació de l’Agència Reuter (agost 2007) llegeixo que, a Txetxènia, havent estat devastada per la guerra a expenses de la gran quantitat d’homes morts, el líder promoscovita Ramzan Kadyrov va declarar, a través de l’emissora de ràdio Ekho Moskvy, que tindria que estar permès que els homes tinguessin varies esposes per recuperar la població i que aquesta introducció no requeriria cap canvi en la llei, perquè la majoria de la població és musulmana. Kadyrov, exerceix de primer ministre del Govern txetxé, recolzat per Moscou. Dirigeix la guerra russa contra els rebels txetxens i considera que baix la llei musulmana està tolerat casar-se amb quatre dones. En canvi la legislació russa no en permet més que una. El Kremlin, de moment, ha parat aquest intent d’introduir la poligàmia: per política?... per impedir que Txetxènia es faci gran i exigeixi la independència?...

Va arribar un dia que, aquell home prehistòric, còpia la imatge que la natura li havia fet veure i, d’aquí, neix el menhir, la pedra dreta, el carall bernat d’artesania, de la mà de l’home. La pedra plantada simbolitza el membre viril que es va plantar a la Terra, el receptacle, l’arquetip femení. Certa semblança succeeix a la Vall de Núria. Temps enrera, el mossèn del Santuari de la Vall em contà que al cap de l’any rebia una mitjana de cinc a sis fax o cartes de parelles que li explicaven que, després de pregar a la Mare de Déu de Núria i havent posat la dona el cap dins l’olla de Sant Gil, mentre el marit feia sonar la campana... havia funcionat com a tractament d’una esterilitat matrimonial no resolta per mitjans mèdics convencionals. Quan el cristianisme i el cremallera no hi havien arribat, la Vall de Annuria 4 també rebia els pelegrins que s’hi apropaven caminant. En aquells temps, un menhir ocupava el lloc actual del Santuari (en temps propers i cristians s’anomenava Pedra de Sant Gil 5). Les parelles estèrils fregaven les seves parts púdiques per la pedra i expressaven el desig d’obtenir una criatura. Dels resultats, no hi ha constància documental. Si, en canvi, se’n guarda un record irònic al refranyer català: No portis a Núria la xicota, no fos cas que fiqués el cap a l’olla o que es fregués la xolla.

4 5

Núria, al segle XI s'escrivia Annuria, an- i uria, que significava corrent d'aigua. Fàbrega, Albert: Llegendes de ponts, dòlmens i menhirs de Catalunya. Farrell Editors, 2007

22 El que sí s’ha comprovat i s’ha exposat en comunicacions científiques mèdiques que, quan només la causa de l’esterilitat femenina és una anovulació 6, les variacions d’altitud pot provocar una dehiscència del fol.licle de Graaf (l’ovulaciò) i, si coincideix amb un coit proper a aquesta data, es pot donar la desitjada fecundació: a 1.960 m. d’altitud estava plantat el menhir d’anys enrera, com avui dia la Mare de Déu de Núria hi passa tot l’any. Un fet semblant és la tècnica del Dr. David M. Kaplan que, mitjançà dosis mínimes de radioteràpia, estimulava la hipòfisi amb la finalitat de provocar, amb la producció d’estrògens i progesterona, la dehiscència del fol.licle de Graaf en les dones que no ovulen.

Anovulació: quan no té lloc la dehiscència fol.licular i, per tant, l’òvul madur apte per ésser fecundat no s’expulsa del ovari.

IV Per tant, el menhir és una gran pedra dreta, plantada a terra per la mà de l’home a diferència del cavall bernat. En alguns casos la pedra ha estat allisada i s’hi han representat gravats. Normalment apareix isolat, però també en forma d'alineacions o de cercles. Als Països Catalans, els menhirs només són coneguts al Nord i al centre del Principat, és a dir, al territori on domina la cultura megalítica. Durant la primera etapa d'investigació d’aquests monuments, a la darreria del segle XIX, foren molt populars. Després el seu estudi va passar a un segon pla, doncs sovint es va considerar que no era segur el caràcter prehistòric de moltes pedres dretes, tradicionalment classificades com a menhirs, ja que la indústria de la construcció al contar amb la maquinària potent, l’hi havia sigut fàcil traslladar grans blocs de pedra a urbanitzacions d’élite, sense dubtar en anomenar-los menhirs 7. Malgrat tot, la investigació recent tendeix a revalorar la presència dels autèntics menhirs de Catalunya.

Un exemple és que hi ha en un Camp de Golf del Baix Empordà (foto adjunta).

La majoria dels menhirs o pedres dretes daten de l’època neolítica (4.000 anys aC.) i no hi ha constància que fossin utilitzats com monuments funeraris. Tampoc han deixat senyal de la seva utilitat concreta, a part dels gravats o inscripcions, les inscultures, que he citat. A Bretanya, on s’estudiaren per primera vegada els menhirs, es va poder comprovar que, molts d’ells, varen ser víctimes dels constructors de les cistes i dòlmens, que els reutilitzaren o trossejaren, per emprar-los en les noves construccions: iniciativa semblant, va tenir lloc al fer-se present la construcció de les esglésies durant el Gòtic que, aleshores, aprofitaven el material de les velles esglésies romàniques. La majoria dels megalits d’Europa no han sobreviscut a la distribució del territori, a la urbanització, ni a la industrialització. Durant molts anys i, exclusivament, per motius religiosos (més tard, els motius foren arquitectònics i urbanístics), també varen ser abatuts molts menhirs, doncs es consideraven que eren obre del dimoni 8. Ja en temps de Carlemany, en el 800, es decideix la destrucció dels monuments megalítics. Però, veient, les autoritats eclesiàstiques, que la majoria de la població era contrària a tal destrucció, és dedicaren a crear o ampliar les llegendes a l’entorn dels menhirs i dels dòlmens... exagerant el protagonisme del dimoni.

Cal recordar, les llegendes que acompanyen la construcció de molts ponts de pedra a Catalunya.

A Catalunya ha estat, en un temps passat, un lloc on el diable, sembla ser, que hi va posar molt d’interès. Així, es pot comprovar per la gran quantitat de Ponts del Diable que si comptabilitzen i, molts, relacionats amb les Pedres Dretes (els menhirs), que el Banyetes va perdre quan els construïa 9. Alguns monuments megalítics passen a considerar-se taules de sacrificis, tant d’animals (més o menys sagrats) com d’infants. A Capmany (l’Empordà) hi ha l’anomenada Pedra dels Sacrificis: es troba en el paratge conegut antigament com la Surera d'en Massot, a la sortida de la població en direcció al mas Martí, considerat com un dels exemples d’art megalític més importants de la comarca. Es tracta d’un bloc de granit oscil·lant. Des de la seva part alta, on hi ha un cassoleta natural, baixen els reguerons esculpits a la roca. Entremig d’aquests es veu una col·lecció d’inscultures de signes antropomorfs, cercles, angles cruciformes o serpentiformes i cassoletes. De la diversitat de signes insculpits, cal destacar-ne 11 de cruciformes, 4 de circulars, 4 de rectilinis, 2 de serpentiformes, 2 d'antropomorfs estilitzats i d'altres d'indeterminats. Hi ha hagut menhirs que, inclòs, aportaven maledicció tant sols mirant-los i, si algú s’hi desplaçava pel seu entorn, les collites del camperol es malmetien aquell any o la mort del pare i la mare succeïa a poc tardar... Pel contrari, hi ha menhirs i dòlmens que se’ls hi donen virtuts remeieres com, per exemple, el fet d’estendre al malalt damunt de la pedra, sanava de la diftèria o d’afeccions rebels de la pell.

Sànchez-Cid, Enric: Catalunya a través dels ponts de pedra (2008).

26 Reminiscència prehistòrica junt a cultes històrics (el cas de les deesses romanes i de les marededéus trobades) ha estat la veneració a les fonts i a la mare Terra reunint-se en aplecs que, encara avui dia, tenen lloc en indrets on coincideixen la font, la mina, el menhir, la deessa romana o l’ermita cristiana amb la seva marededéu trobada. Cal agrair a la cristianització del menhir haver evitat, en ocasions, la seva destrucció, sia col·locant-hi una creu en el cim, sia gravant-hi creus en les seves cares. De creus plantades en el cim dels menhirs, ja no n’he trobat cap a Catalunya, doncs les exaltacions polítiques anticlericals i el pas de les guerres (francesos, anarquistes i moros franquistes) n’han tingut cura d’abatre’ls. Avui, els mossens encarregats de les parròquies properes als menhirs, passen per alt de la relació que hagin tingut amb el Diable aquestes pedres dretes. Els personatges més o menys històrics tampoc es lliuren de donar nom a certs monòlits. Així, entre Montboló i Arles del Tech (Pirineus Orientals) em vaig trobar amb la Caixa de Rottland, personatge que també dóna nom a un menhir de Maçanet de Cabrenys 10 (Alt Empordà). El menhir de Malves-en-Minervois (l’Aude), per la seva alçada de 5 m. i l’imponent del seu aspecte dins del bosc, va fer fugir als àrabs durant una de les seves incursions al sud de França i, en altres indrets, es reconeixem com la Tomba de l’Àrab (Argelès) o la Balma del Moro (La Roque-des-Albères).

D’aquesta població es conte que en Rol.là o Roldán quan va tornar a la terra dels francs, després d'haver netejat de moros el País, va llançar des del cim dels Pirineus la seva massa de guerra i és la que es troba clavada al mig de la Plaça Major de la Vila.

No han faltat qui creient que senyalaven el punt on es va amagar un tresor, l’han excavat i abatut sense pietat i, avui, només en resta una munió de pedres que donen fe d’aquell monòlit. També, tinc que afegir, que fins poc abans de la guerra del 1936, no s’havia establert cap relació, oficial ni oficiosa, de la localització d’aquests megalits. Només els Centres Excursionistes i les Societats de Recerca Científica tenien una escassa constància d’alguns menhirs i dòlmens. Destaca, el Fons Fotogràfic Salvany que reuneix moltes imatges de monuments megalítics captades a l’entorn de l’any 1926. Molts dòlmens que s’havien reconstruït a expenses de menhirs, es reutilitzaren com a cabanes, tant pels romans com pels pastors en temps més propers. Es calcula que, per un o altre motiu, tant sols subsisteixen un 5% de dòlmens i menhirs del Neolític.

28 La civilització megalítica s'estengué per una gran franja de la terra, fet que fa entendre que deuria representar, sens dubte, una motiu de connotació religiosa, és a dir, entre l’home i Algú de més enllà del seu abast. A Catalunya, aquestes construccions es troben en les comarques on han sobreviscut al pas del temps i dels homes. Es poden comptabilitzar, pel cap baix, no menys de vuitanta megalits situats a la zona de l'Albera-Serra de Rodes-Cap de Creus. Entre els territoris del Rosselló francès i l’Alt Empordà s’han comptabilitzat uns 112 Dòlmens, 19 Menhirs, 378 roques amb gravats i 2 pobles neolítics. La disposició de les pedres dretes o menhirs està situada entre finals del IV mil·leni i principis del III aC., encara que n’hi ha vestigis a Sardenya del 800 aC.

29 Els citats vestigis prehistòrics de les muntanyes de l’Albera s’estenen en una franja d’uns 25 Km. d’amplada i des de la costa Mediterrània cap a ponent que, des de l’Edat de Pedra, han sobreviscut el pas de les poblacions humanes que hi han passat, hi han viscut i hi han destruït. Els paisatges ignorats i solitaris de l'Albera, la Serra de Rodes i el Cap de Creus guarden una bona mostra d’aquesta sorprenent cultura prehistòrica i són zones protegides, com a Parcs Naturals, on tenen lloc les prospeccions arqueològiques. Buscar aquests vestigis passats es converteix en una experiència mística dins d’uns paratges aspres, dominats per les alzines retortes, que creixent entre pujols i roques arrodonides i erosionats per la tramuntana, configuren un marc esotèric que envolta el misteri del menhir.

Prop del 50% dels menhirs que he estat cercant es troben un xic muntanya amunt o allunyats de vials aptes per cotxes convencionals i, no cal dissimular, que es requereix certa fal·lera per aquesta cultura megalítica. Per no desanimar, reconec que també n’he trobat en indrets propers a l’abast d’un esperit turístic sedentari. El que succeeix, és que si no s’hi va un xic documentat, trobar els megalits resulta un treball bastant desengrescador, perquè, com sigui que han estat construïts amb el mateix material de les abundants roques de l’entorn, resulta que és fàcil confondre’s: semblant a la dita de que el bosc no deixa veure els arbres, aquí els blocs de pedra natural, no deixen veure els menhirs.

Existeix, el que podríem anomenar, el Camí Megalític de l’Albera que, partint del municipi de La Jonquera, passa per Capmany i segueix per Sant Climent Sescebes, Espolla, Rabós, Garriguella, Vilajuïga, Pau, Palau-Saverdera, Roses i acaba a la península del Cap de Creus. És molt gratificant fer-lo en bicicleta o en moto: es gaudeix dels menhirs i del paisatge.

Potser que a l’home del Neolític li obsessionés aquella munió d’estels que de llevant a ponent, la Via Làctia, volia indicar-li quelcom. No és pas, per tant, aleatori que trobem, sobretot a l’Albera, tot un seguit de monuments megalítics que segueixen una alineació molt aproximada d’est a oest, seguint el Camí dels Estels, a la recerca del Sol, que naixent de la mar que banya les costes empordaneses, s’amaga per darrera de les muntanyes, enfosquint la Terra per on es desenvolupava la vida dels homes i dones d’aquella civilització.

32 És la civilització prehistòrica anomenada megalítica, nom que procedeix del mot megàlit, és a dir, pedra grossa. Els monuments estan formats per grosses pedres rústegues, el menhir (men, pedra, i hir, alta o sigui la pedra alta, dreta), els dòlmens i les cistes 11. Si bé, com ja s’ha dit, que no hi ha certesa del què representen els menhirs (commemoracions... imatges de déus adorats per la humanitat d'aquells temps... senyals funeràries o de camins...) en canvi, no s’ha pogut demostrar que fossin llocs de sebollir. Els menhirs, recorden la humanitat de milers d'anys enrera i tenen un encís especial, però, sobretot, quan s’han conservat en el lloc on es plantaren, lluny del traüll de les poblacions properes. Les inscultures, els signes i gravats esquemàtics, són diferents dels que es troben en coves i abrics. Els gravats en els megalits tenen formes diverses, sovint creus que representen formes antropomòrfiques, o una xarxa de cassoletes i reguerons comunicats entre sí. També es troben cassoletes aïllades sense cap regueró que les comuniqui entre elles.

Cistes: monument megalític de reduïdes dimensions. Tomba no reutilitzable de planta rectangular.

La seva significació podria estar relacionada amb un lloc propici per a la celebració de cerimònies socials o d’algun tipus de culte, segons el qual es feia servir una plataforma com a altar de sacrificis, on es farien vessar els líquids rituals a través de solcs, com és el cas per exemple de la Roca dels Sacrificis (Capmany. Alt Empordà). Sovint en zones on hi ha presència de dòlmens i/o menhirs hi sol haver roques amb aquests tipus de resta megalítica. Es poden considerar incloses dins de l’anomenat art rupestre esquemàtic, amb una cronologia entre la darreria del tercer mil·lenni i el segle VI aC. És possible que, el lloc de sacrifici fos utilitzat de nou en època medieval amb un altre sentit més propi del cristianisme: banc destinat a rentar els difunts, costum funerari habitual a l’alta edat mitjana. Els clots que no tenen comunicació podrien estar destinats a rebre els peus d’un banc de fusta baix (Sant Esteve de Ferriols. Bellprat. Anoia).

34 Malgrat que una gran part dels caralls bernat, ninoles i menhirs reben el nom del lloc on es troben, sovint se'ls atorgava, en la tradició mitològica pagana (res a veure amb la cultura prehistòrica) un origen diabòlic o sobrenatural. N’hi han que fan referència a personatges de vora mar petrificats que varen ser transformats en caralls bernat o ninoles per unes sirenes... i, per tal de conjurar l'encanteri, es celebraven, per exemple, processons per beneir la mar i assolir la protecció de Déu. Són exemples, els caralls bernats situats a Punta Prima de Cadaqués (la Ninola Valenta), al Cap Norfeu de Roses (el Carall Bernat). D'altres reben el nom a partir de la creença que havien estat refugi de moros i malfactors (el Carallot, Columbrets) o bé els que fan referència a punts de defensa guerrera (Generala, Roses). Frare en un camp de blat de moro. Rembrand

Els menhirs antropomòrfics, per la seva semblança, reben molts d’ells en nom d’El frare: es conta del monjo que havent sortit del monestir de Sant Pere de Rodes o d’algun altre proper al menhir, a fer un encàrrec de l’abat, va jeure amb una pastoreta i es transformà en pedra. A Agullana (Alt Empordà), m’explicaren una altra versió: essent la pastoreta una noia verge, en arribar al poble, i amb tota la seva innocència, va relatar que, s’havia trobat entre cames una cosa llarga i dura com un menhir... quan el frare la va desvirgar.

També, es dóna el cas que els megalits, en èpoques més recents, són anomenats a partir de la seva utilització com a barraques de vinya, refugis de pastors o segons la morfologia del megàlit: Quer Afumat, Pedra dels sacrificis, Vinyes Mortes, Devesa. A la vorera del vial que baixa de Sant Miquel de Romanyà i casi a la cruïlla amb la Via Verda (antic pas del ferrocarril de Girona a Sant Feliu de Guíxols, l’anomenat Carrilet), s’alça el menhir conegut per La Pedra Ramera: no he pogut esbrinar si s’ha donat aquest nom per recordar a les noies que ofereixen els seus serveis sexuals al costat de les carreteres o recordant a alguna famosa prostituta de l’entorn.

Menhir aprofitat

Aparcant les llegendes, ens hem preguntat com es construïen els menhirs? Aquesta qüestió és una de les què es fan al visitar-los per primera vegada. Les grans dimensions d’alguns d’ells fa difícil d’entendre que unes societats primitives els poguessin construir. Però, reflexionant un xic, sembla que bastir un menhir deuria ser un treball que presentava poques dificultats per un grup humà ben organitzat, deixant a banda l’esforç físic repartit entre el personal de la tribu. Es consideren que eren homes forçuts i de talla a l’entorn del metre seixanta, de crani dolicocèfal, si bé al final del Neolític predominen els braquicèfals. La bel·licositat els deuria caracteritzar, doncs en les tombes s’han trobat puntes de fletxes encastades a les vèrtebres, cranis fracturats i altres perforats. Aquest tipus d’individu no és gens alien a la cultura megalítica que es va desenvolupar en la seva època. A partir de l'anàlisi de les troballes arqueològiques s'ha pogut explicar com varen ser construïts aquests monuments tan particulars.

37 Per aïllar el bloc de granit de l’assentament on es trobava, s’utilitzaven les eines de pedra, les falques de fusta i l’aigua gelada... Més dur era el transport fins el lloc de l’erecció. El bloc de pedra, ja treballada i polida, s’arrossegava des la pedrera amb corrons i cordes fins el clot on quedaria situat. Es feia lliscar, la seva base, dins la fossa i s’adreçava, ajudat per pals i troncs, mentre es falcava bé amb rocs i terra. Aquesta hipòtesi va ser testificada a Malves-en-Minervois quan amb la mobilització popular s’assolí plantar un menhir de 5 m. d’alçada i un pes estimat de 25 tones. També, en dies propers, tenim l’exemple que s’ha demostrat al Coll de Cantó d’aixecar el Menhir de Sant Magí. Tant ahir com avui no és pot negar que el fervor religiós o cultural i la cohesió social del clan o del poble proper tenen que ser molt importants.

Menhir de Sant Magí

Menhirs abatuts

Maniobres per aixecar un menhir amb la col·laboració d’entusiastes excursionistes.