De portbou a pont de rei

DE PORTBOU A PONT DE REI TOT CERCANT VERGES, ERMITES DE MUNTANYA i TEMPLES

Enric Sànchez-Cid 2012

2

Sol ixent

EN UN PRINCIPI VA SER LA LLUM...

El 31 de Desembre del 1999, per celebrar el pas del segle XX al XXI, ens trobàvem, Teresa i jo, sopant a bordo del nostre vaixell L’Esquitx, amarrat al Club Nàutic de Cambrils. El sopar, entre el marisc d’entrada i el suquet de ratjada, que Teresa en té la mà trencada, va precedir al clàssic raïm al ritme de les campanades de mitja nit del cloquer de l’església de Sant Pere del Port de Cambrils. A desitjar-nos bona salut i felicitat mútua, seguiren les trucades telefòniques a la família...

Fins aquí, el que succeeix cada any.

Mentrestant, l’espetec de focs d’artifici posava marc a aquella primera nit del segle XXI, que rebíem en el immillorable ambient de trobar-nos junt a la mar, a bord del veler, plens de felicitat, amor i bona salut.

L’espetec dels coets i les bengales, si bé es va prolongar un xic més que en altres caps d’any, poc a poc es va fer fonedís i només quedaren aquells trons aïllats, que volien recordar que començava el segon mil·lenni. La nit era clara amb un cel punxat d’estels.

La son no es feia pas present.

Alhora, se’m va ocorre, que podríem anar fins al Cap de Creus a veure com naixia, de la Mar Mediterrània, el primer Sol del segle i des del punt més proper a ell. Teresa no es va pas resistir a aquesta proposta i, sense pensar-nos més, agafàrem el cotxe: carretera i manta (la manta és feia imprescindible pel fred que es deixava sentir).

Teníem temps de sobra. Els caps d’any aporten una trista estadística d’accidents per carretera, tant per l’eufòria pròpia de la diada com pels excessos d’alcohol i velocitat, doncs són molts els conductors que s’obliden que encara falten 365 dies per arribar al 31 de desembre i sembla que tenen presa per arribar-hi o... sortirne. Per aquestes senzilles consideracions, el camí no ens va resultar pesat i un hora abans d’esclatar la llum del nou dia ens trobàvem aparcats a la cresta del Cap de Creus, vora del Far que amb les seves rampellades ens dóna tranquil·litat a qui hem tingut ocasió de navegar per aquella costa un xic marejada i dins de la foscor d’una nit sense lluna.

Aviat, l’indret es va anar emplenant de personal. No m’havia pogut imaginar, que n’hi hagués tants que també pensaven com nosaltres. El dia següent, vaig llegir que més de dos mil il·luminats ens havíem reunit allà dalt. La nit i la matinada, si bé fresca es feia suportable. Crec, que la calor humana interior va fer més tolerable la baixa temperatura.

3 Quan s’apropava l’hora que creiem que començaria el nou dia, ens anàvem situant en els llocs més estratègics, per no perdre’ns cap moment d’aquell naixement... i resguardar-nos del feble terral, que en aquells moment s’entaulava. Era curiós observar un cert neguit en el personal. No sé pas, si podia ser degut al procés psicològic, que ens havia portat fins en aquell punt, el més oriental de Catalunya, o el típic nerviosisme que precedeix a tot naixement.

El cel s’anava aclarint, els estels perdien la seva llum, només l’estel de l’albada es resistia... El parlar de la gent també s’apagava. Patíem perquè la boira de la ratlla no s’acabava d’aclarir, encara que minuts després s’esventis. El roig d’allà lluny, ens senyalava exactament per on apareixeria el Sol. Silenci total: no m’explico com un fet, què des de tant de temps es repeteix cada dia, ens aclaparés com va passar en aquells breus moments...

De prompte, un Sol rogent treu el cap per la ratlla, ben definida, ni un núvol ni un xic de boira ens el va esmorteí: veiem néixer el Sol en el primer dia del segle XXI. Teresa i jo ens vam besar, desitjar-nos felicitat... per un segle més, i un unànime esclat d’aplaudiments va trencar el silenci que havia precedit als minuts abans, que tant llargs ens havien semblat: potser què pensàvem que el Sol no sortiria pas mai més?...

El refilar del flabiol de la cobla, situada a la plaça del far, va iniciar un seguit de sardanes, mentre es repartien xurros i bunyols de l’Empordà amb xocolata desfeta. Tot per celebrar un gran esdeveniment de la forma més senzilla.

Poc a poc ens vàrem retirar en processó ordenada, doncs la quantitat de gent, de cotxes, motos i bicicletes impedien la rapidesa. Abandonàvem aquella península del turmentat Cap de Creus, on la tramuntana i els cops de mar han configurat la seva característica imatge.

A Teresa se li començàvem a cloure les parpelles i abans d’arribar al coll de Pedrafita la son la va dominar. Potser, que també jo en tingués, però el despertar del dia em va fer obrir els ulls: se’m va ocorre havent vist com naixia el Sol, perseguir-lo, en el seu recorregut per Catalunya, tot cercant les marededéus i ermites situades a la muntanya. D’aquella idea ha nascut aquest llibre: De Portbou a Pont de Rei. Han passat els anys i, des de la mateixa manera que el sol neix cada dia, també he seguit travessant muntanyes cercant marededéus i ermites en llocs on una humanitat preocupada pel seu destí, ajuntava pedra sobre pedra per donar constància de la seva fe envers Déu, l’únic amb qui podien creure.

D’aquest pelegrinatge per entre els paral·lels 42º50’ i 42º11’ forma part del nou quadern de viatge en espera d’un amic editor... Mentrestant, ho presento en un CD.

4

L’ALT EMPORDÀ PORTBOU (42° 25 ′ 40″ N, 3° 9 ′ 33″ E) He aquí un poble amb història recent, que no arriba ni als 300 anys i que s’ha fet a l’estil del Far West americà o de les més recents poblacions de la política de l’últim dictador... però amb gran diferència! Vegem-ho.

En la cala més septentrional de la costa catalana hi feien vida, és a dir, que vivien i feinejaven un petit grup de pescadors i llurs famílies des de temps indefinit.

Només consta la seva presència, pel fet que pagaven els corresponents delmes al Monestir de Sant Quirze de Colera, exemple primitiu del renaixement monàstic de l’època carolíngia, fundat a finals del segle VIII. Abonaven al cenobi part del producte de la pesca i, anys després, als senyors feudals d’aquelles terres i, corresponents costes, que s’havien apropiat per haver col·laborat amb el Comte de torn en desplaçar més al sud, als invasors àrabs... que, per cert, mai havien posat el peu a les platges que ocupaven els nostres avantpassats pescadors.

Aquests delmes passaren el 1592 al Monestir de Sant Pere de Besalú, cenobi que posseïa en aquesta època,, els drets de les cales del terme: Portbou, les Portes, Freixa i Freixenet.

Encara en el segle XVII el terreny entre Sant Miquel de Colera i la frontera era totalment deshabitat i només després del 1802 l'abat de Besalú, Francesc Melcior de Rocabruna i de Taverner, concedí beneficis a la família Budellers perquè pogués establir-se aquí (el Mas Budellers es troba a la capçalera de la riera de Portbou, tres quilòmetres terra endins de la costa).

Amb aquest primer establiment és possible que a la fi del segle XVII s'hagués construït ja a la platja alguna barraca estable de pescadors, afavorits pel pas del camí veïnal que de Llançà, pel cap de Ras, menava a França.

En el segle XVII té lloc un desembarcament de Moros de Biserta, que agafaren bestiar de les muntanyes de Cervera i Portbou. Cal tenir en compte que aquesta zona era molt preuada pels pirates i corsaris per l'abundor de bestiar i matèries primeres com l'oli i el vi, degut a l’aïllament i la manca de comunicacions que no permetia l’intercanvi.

Sant Salvador de la Verdera

5 Les entrades a sac varen ser el motiu de ser construïts els castells de Querroig, al nord de la Cala de Portbou, així com el de Sant Salvador, a la carena de les dos vessants de la muntanya de la Verdera per sobre de l’actual emplaçament de Sant Pere de Rodes.

El municipi de Portbou és fronterer amb el Rosselló i la ratlla estatal franco-espanyola, després del Tractat dels Pirineus (1659). De totes maneres, mai ha sigut problema aquesta arbitrària frontera, tant pels catalans d’una i de l’altra banda.

A mitjans del segle XIX hi havia a la platja de Portbou 12 cases i 6 cabanyes, comptant-s'hi menys de 50 habitants i un petit destacament de carrabiners per vigilar els pas del contraban a l’engròs, doncs del petit feien els ulls grossos perquè també hi sucaven pa.

Pocs anys després es produirà la gran expansió de Portbou, com efecte de la construcció del ferrocarril. El 1862 es va signar l'acord hispanofrancès a Perpinyà, segons el qual el punt d'enllaç ferroviari havia de ser al coll de Belitres, doncs s’afavoria els interessos francesos que volien Querroig potenciar Portvendres en establir el traçat Perpinyà Cervera. Els de Madrid i els terratinents de la costa de Catalunya s'inclinaven pel traçat Figueres - El Pertús, baix l’argument que el traçat era menys costós, doncs s’estalviava la construcció de túnels que s'hagueren de realitzar des de Vilajuïga fins a la frontera: què hagués sigut d’aquesta costa empordanesa sense el tren?... Part, ens contesta l’actual situació en que ha quedat la Vila de Portbou, des de l’invent del intercanviador automàtic de les vies i la discutida entrada a la CE amb el corresponent lliure trànsit de mercaderies: s’ha perdut l’activitat ferroviària i Portbou ha perdut part de la seva vida...

Badia de Portbou El 10 de juliol de 1876 s'obrí tan sols la comunicació entre els dos trams de tren dins el túnel internacional sota el coll de Belitres; i el 20 de gener del 1878 el tren arribava a Portbou. Va créixer de seguida una important població, formada especialment pels treballadors del ferrocarril i la duana. Molt aviat també sorgiren tota mena de comerços relacionats amb el trànsit de passatgers i mercaderies (hostals, restaurants, cafès, hotels).

6 Portbou, degut al seu naixement en època recent, gaudí de cases de moderna construcció i la falta d'espai urbanitzable obligà a construir-les amb dos i tes pisos a més de la planta baixa. El dinamisme del poble era evident: la premsa es desenvolupava.

L'any 1931 va veure néixer l'Ateneu de Portbou, Destellos (periòdic apolític, quinzenal de Literatura), Avisos y Noticias, la Voz de Portbou.

A més, el Casino España, el Cafè de El Globo, el Gran Casino la Congesta, l'Orquestrina Many’s Jazz, la CNT i un sindicat de classe Sociedad de Camareros, la Unión Sección de Portbou...

L'església parroquial de Santa Maria de Portbou, situada dalt d'un turó, fou bastida a partir de l'any 1878 per la Companyia dels Ferrocarrils de Tarragona a Barcelona i França, a l'esplanada de l'estació, a la part més enlairada del poble, pel servei religiós dels treballadors ferroviaris residents al poble.

L'arquitecte va ser el barceloní Joan Martorell i Montells. Es tracta d'un edifici neogòtic de dimensions considerables, de 20 m d'altura i 33 de llarg, d'una sola nau orientada de nord a sud i dividida en quatre trams. La façana té tres obertures apuntades amb dues columnes i una gran rosassa. L'absis, de planta poligonal, és cobert amb creueria. Sobre l'entrada hi ha una imatge de la verge. El dibuix del teulat, que es divisa des de tota la població, és decorat geomètricament. A causa de les destrosses sofertes durant la guerra civil, l'escultor Frederic Marés i Deulovol (fill predilecte de Portbou) va refer els caps i les mans de totes les imatges de l'exterior així com la realització de la talla de la Marededéu que presideix l'altar.

El campanar és una torre de planta octogonal que té un pis superior d'arcs apuntats rematat per una gran creu de ferro. No és adossat a l'església sinó que es dreça darrera mateix i molt a la vora de l'absis.

Portbou amb tots els seus problemes que ha comportat la retirada dels trens de parada forçosa, la lliura circulació de mercaderies, etc. etc., no ha deixat a banda mimar el turisme (probablement, l’única font d’ingressos que queda) i ha tingut l’encert de construir un correcte Port Nàutic,

7 Així mateix, cal admirar l’empenta que el Sr. Alcalde va tenir de desafiar a Foment, quan feia temps s’havia construït la nova i esperada carretera directa de Colera a la Vila de Portbou, i els polítics de torn es feien els sords a l’hora de inaugurar-la: no s’ho va pensar dues vegades i, a les bones, sense massa soroll (com un bon polític) treu les barreres de ciment i autoritza el pas dels cotxes… que en un no rés ens trobem amb l’espectacular entrada a Portbou.

Ara bé, què passarà si els francesos fan el tram Portvendres-frontera, esquivant les poblacions de Cotlliure, Port Vendres, Banyuls i Cerbère i queda pendent corregir el pas dels cotxes pel mig de Portbou i la carretera ColeraLlançà?... De moment estarem contents pel nombre de turistes que de les dues Catalunyes ens visitaran... però, tothom ho veu clar (menys els de Madrid) que es formaran a Portbou espectaculars embussaments que deixaran molt mal record als soferts turistes!

La situació privilegiada de Portbou no és pot vendre a qualsevol preu!

8

COLERA (42° 24 ′ 23″ N, 3° 9 ′ 16″ E) Un cop a Llançà i aparcat el càmping-car, trec la moto i segueixo en direcció a les platges de Grifeu i Garbet, coll de Sant Antoni i baixo cap al poble de Colera.

La vila de Colera junt a la mar, va ser casi totalment destruïda en els intents de derruir el pont de ferro del ferrocarril, que passa per sobre d’ella, durant la guerra civil del 1936-1939, quan l’aviador Garcia Morato, de l’exèrcit franquista, el va bombardejar repetidament sense l'èxit que es proposava.

En aquests intents, es va utilitzar per primer cop l’atac en picat, que poc després fou utilitzat pels avions alemanys en els seus bombardeigs sobre França i Anglaterra. Sembla ser, que en la planificació del pont de ferro hi va intervenir l'enginyer francès M. Eiffel, el de la torre de París i el que va dissenyar l’estació del ferrocarril de Portbou.

Colera. Platja i Port Nàutic

Colera.

Pont de ferro

9 SANT MIQUEL DE COLERA

A nivell del Coll de Sant Antoni, surt una pista a l’esquerra que, planera i de bon seguir-la, als 4 km. apareix una cruïlla amb un rètol que indica, a la dreta, el camí que va cap al Castell i a l'abandonat veïnat de Molinàs i, a l'esquerra, a la capella de Sant Miquel de Colera.

El Castell de Molinàs és una edificació fortificada del segle XIII, que estava baix el domini de l'abadia de Sant Quirze de Colera, com una torre de guaita en un principi, passant més tard a una unitat militar més completa al ser un dels passos de la contrada. A la façana de tramuntana s'hi pot veure encara un matacà i varies espitlleres. En el que deuria ser el pati d'armes hi resta una arc. En temps contemporani es va dedicar a masia, persistint fins avui dia i on s'estabulen les vaques que durant la jornada peixen per aquestes vessants.

A un nivell més baix i seguint la pista, s’arriba al que fou vilatge de Molinàs, que es va formar durant el segle XVIII, entre l'aiguabarreig de dos torrents, que com passa de tant en tant en aquest país, un any per la tardor, les incontrolades aigües arrasaren varies cases. Una acceptada agricultura i ramaderia donava vida a les famílies que s'hi havien establert, fins que amb l'aparició de la fil·loxera començà la decadència del poblat, que fou definitiva quan el fred va gelar els brots de les oliveres en la dècada dels 60 del passat segle XX. Aquest nucli humà estava format per masies escampades i molts dels seus habitants es traslladaren a l’actual poble de Colera, construït prop de la mar, per dedicarse en major escala a la pesca, sense deixar del tot els treballs del camp. La doble ocupació de l’home de la costa ha sigut molt pròpia de la Mediterrània i que ha perdurat fins l’arribada del turisme, quan ha entrat a les cases un treball més rentable i per altres portes.

Tornant a la cruïlla, em dirigeixo a l'ermita de Sant Miquel de Colera, a dos quilòmetres més enllà.

Apareix esmentada des de l’any 1219. És d’una sola nau

10 amb coberta de volta de canó apuntat, així com també és apuntat l’arc presbiterià que la uneix a l’absis semicircular. La volta de canó apuntada permet, en les construccions no massa grans, evitar de fer els arcs torals, mentre el gruix dels murs siguin adequats. Un banc d'obra recorre tot l'interior. La portada queda situada a migdia i presenta quatre arcs de mig punt en gradació. Hi ha dues finestres de doble esqueixada amb arcs de mig punt. El campanar, que s’aixeca sobre el mur de ponent, és d’espadanya per a dues campanes i li falten els arcs. Els murs són de lloses de pissarra, en filades, i carques tallats acuradament. A l’interior i en el mur de tramuntana hi ha una gran fornícula coberta amb un arc de mig punt i pintada de color escandalós, en la recent restauració. Aquesta capella fou bastida en el segle XII. Sempre queda oberta i, guardant el corresponent respecte, pot servir de sopluig o per descansar de la jornada.

Interior i planta

11

SANT MARTÍ DE VALLMALA De l’ermita de Sant Miquel de Colera s’arriba a l'indicador Dolmen d'Esquers. Cal seguir la pista, en uns 4 Km. i un xic costeruda, per trobar les restes de l’ermita de Sant Martí de Vallmala.

Queda en un terreny desèrtic i consta que pertanyia al Monestir de Sant Esteve de Banyoles. Fou una d'aquelles capelles que es bastiren com a parròquia d'un nucli humà dispers, arrapat a la terra per l'agricultura i els ramats, que contribuïen a la seva continuïtat.

Amb el pas del temps, varen despoblar-se els masos, l'església es va empobrir i l'abandó la va esmicolar en una ruïna que, sembla ser, ha sigut consolidada en els darrers anys per donar fe d'un temps passat.

Per les referències recollides, es tracta d'una capella que queda citada en el segle IX, si bé fins al 1019 no fou consagrada. De planta pre-romànica, és a dir, un absis quadrat, nau rectangular i amb una coberta plana, avui dia enderrocada.

D'aquesta capella és la llàntia de ferro forjat dels segle XI o XII, que s’exposa a l'interior de la Torre de la plaça Major de Llançà, junt al cep presoner medieval, que es va trobar durant les obres de restauració de l'esmentada torre.

Sant Martí de Vallmala

Torre de Llançà

12

ERMITA DE SANT SILVESTRE DE LA VALETA

De Vallmala es segueix la pista, tot baixant, passant per davant del Mas Vell de Gonter (el nom el llegeixo en el mapa que em guia: Mapa Comarcal. Alt Empordà) i un xic més endavant hi ha un altre Mas. Tot seguit, travesso la riera pel gual i, a un quilòmetre, apareix el camí a Vilamaniscle, que deixo a la meva dreta, i arribar fins el trencall que em porta a la clotada on es troba l'ermita de Sant Silvestre, just a la vora de la riera. Aquest darrer recorregut coincideix amb el GR-11 i el seguiré fins a Llançà.

La capella de Sant Silvestre és una primitiva construcció pre-romànica, on s'observa molta diferència entre els murs de la nau i els de l'absis. Aquest és semicircular a l'exterior i ultrapassat en l'interior, cobert amb volta de quart d'esfera, dues finestres d'esqueixada senzilla i arc monolític, aparell de pedra sense tallar i alguna filada en opus spicatum. La nau, és de planta rectangular, aparell més ben polit, finestres de doble esqueixada i coberta de volta de canó.

Estaven arranjant l'interior perquè dies després es celebrava un aplec, fet que amb va permetre entrar-hi, doncs roman tancada. Un banc de pedra queda a l'entorn dels murs i en un angle es troba una pica baptismal. La portada a migjorn presenta tres arcs de mig punt. Al frontis s'aixeca el campanar d’espadanya.

Un vell jornaler que hi treballava m'explicà que durant la sortida cap a França dels que s'escapaven dels moros, hi feren moltes destrosses i els temps va acabar de fer-la malbé. Un grup d'entusiastes del romànic de Llançà, els Amics de Sant Silvestre, i amb la col·laboració econòmica de gent benestant de la Vila i d'entitats oficials, han assolit una restauració molt acurada.

Opus spicatum

Sant Silvestre

13

SANT GENÍS DEL TERRER A un xic més de 3 km., s'arriba a un coll, d'on surt a la dreta el camí a la capella de Sant Genis del Terrer, a 1 km. Documentada com a possessió del monestir de Sant Pere de Rodes en el segle X, arribava el seu domini fins a la costa, quedant d’aquelles possessions l’anomenat paratge coster de Sant Genis.

El que resta de capella és situada en un replà des d'on s'albira l'horitzó de la mar de davant de Llançà i part d'aquesta vila. Després d'anys d'abandó, només compte amb uns murs convergents, que configuren una planta rectangular capçada per un absis de planta de ferradura allargada, una finestra amb arc monolític i part de la volta. És una capella pre-romànica, que ha estat massa restaurada i de manera molt desfigurada, de com la he vist en una fotografia de temps enrera.

14 LLANÇÀ

Entro a Llançà pel GR-11. És una població que està constituïda per dos barris, abans més diferenciats que avui dia, la Vila i el Port.

A la plaça Major de la Vila, cap destacar-hi l’església parroquial de Sant Vicenç, del segle XVIII i un campanar de la primitiva església romànica del segle XIII. L’anomenada Torre dels Abats és una construcció gòtica de l’antic palau dels abats de Sant Pere de Rodes, senyors feudals de la contrada, on hi feien estada amb les respectives amistançades, segons una tolerada costum d’aquells temps.

La Torre de la Plaça, dels segles XIII o XIV, era el campanar de l'antiga parròquia. Molt simple, sense ornamentació de cap mena. És de planta quadrada amb una entrada d'arc apuntat. Finestres d'arcs rebaixats, dos òculs en el pis superior i coronada per merlets, en temps més proper. A més d’exposar-hi una col·lecció de fotografies històriques de certs esdeveniments de la Vila, també s’hi troba el cep de presoner medieval i la llàntia romànica que pertanyia a la capella de Sant Martí de Vallmala i que ja he esmentat.

En el centre de la plaça, s’hi plantà l’Arbre de la Llibertat, un plàtan de l’any 1684, segons una inscripció que s’hi llegeix esculpit en el basament de pedra que el rodejava. Per ser d’una circumferència de radi petit, el basament ha sigut desplaçat al costat de les escales de l’església de Sant Vicenç, substituint-lo un altre de ciment més gran a l’entorn de l’arbre.

El sector del Port de Llançà, tenia temps enrera el seu propi caràcter, pel fet de ser un nucli de pescadors i de restaurants de menús de peix, sobretot, i que si bé no faltava l’element turístic, predominava el turisme assentat i conservador, tant dels individus com per part de l’arquitectura autòctona. Avui dia, l’individu i l’arquitectura han deixat pas a la massificació de l’estiuejant i als blocs d’apartaments, sense cap personalitat que el defineixi.

Aquesta fal·lera constructiva ha aportat que els dos barris s’unissin urbanísticament i aquells camps de conreu i el petit cementiri que els separaven han desaparegut per gràcia de la revaluació de la terra: el cementiri encara no!

15 A llevant del port hi quedava una illa anomenada El Castelar, però avui dia l’han transformat en una península, al construir-hi el Port Nàutic, tancant la badia dels embats de les llevantades.

Paral·lelament, s’hi pot trobar un ampli ventall de restaurants i d’hostatges, que en gran part, només obren des de Setmana Santa fins els darrers dies d’estiu. Ho dic per planejar les excursions i l’estada.

16

SANT PERE DE RODES

Aparcada la furgo VW al Càmping de Figueres amb la moto em vaig arribar al Monestir de Sant Pere, passant per Vilajuïga. De l’aparcament de cotxes, en surt la pista, no permesa al trànsit rodat, que t’apropa al Monestir i, tot passejant per ella, es té una visió de conjunt de l’obra arquitectònica. És una edificació amb salons abandonats, corredors i cel·les destrossades. Des de que la Generalitat hi ha posat la bossa és reconstrueix poc a poc i per això gaudim de les muralles respectades i aixecades sobre els penya-segats, les torres vestides de nou amb les arquacions llombardes i els merlets recuperats a la guaita del camí.

Segons la llegenda, s'edificà el Monestir en el mateix lloc on en temps passat hi havia hagut el temple de Venus Pirenaica. El cert és que els seus orígens es perden en el temps i la primera noticia escrita no apareix fins l’any 878: un document signat pel rei Carles el Calb, parla d’una petita cel·la monàstica que es disputaven els abats de Banyoles i de Sant Policarp de Rasés, acabant amb el sotmetiment de Sant Pere de Rodes a Roma (945).

Una altra llegenda situa l'edifici damunt la cova on foren amagades les despulles de Sant Pere. M’explicaré, el Papa Bonifaci IV (608-615) davant la invasió de l’almirall de Babilònia sobre Roma, va decidir enviar les relíquies del primer Papa a un lloc segur de la costa francesa. Col·locades en una nau, un suau llevantol la portà a la badia Armin de Roda (Port de la Selva).

Els monjos, que acompanyaven les despulles, cercant aigua potable, trobaren una font i unes coves en un paratge amagat i salvatge on traslladaren les restes de Sant Pere: probablement són les conegudes coves de Les Cavordes: un conjunt de cavitats naturals, retocades artificialment.

Partint del Port de la Selva per la carretera a Cadaqués, als 2 km. i abans de creuar la riera de Rubiés (és el segon pont que es troba), a mà esquerra i en el marge dret de la riera, seguint-la en uns 100 m. es troben aquestes coves, un xic enlairades respecte a la carretera.

La notícia de les coves on podia haver-hi hagut una capella, la va donar Delclós i Sunyer, 1975 1. El conjunt, s’obre en un marge de pedra sorrenca fàcil de treballar (es tracta d’una duna fòssil). Si bé, han sigut produïdes per l’erosió natural, és evident que han estat retocades a fi de fer-les més amples i profundes. S’han posat al descobert sis 1

Delclós i Sunyer: Guia del romànic a l’Alt Empordà. 1975.

17 petites coves, molt juntes, encarades al sud-est. La més gran d’aquestes, rep el sol del migdia. El marge pren una direcció més al sud, on es troben dues més però amb la coberta enfonsada.

La cova més gran (1) ha estat molt retocada i les parets allisades, fins aconseguir una planta semicircular amb coberta de canó en quart d’esfera: una capella troglodita sens dubte. Fou tancada l’entrada per un mur construït amb blocs de pedra sorrenca i lloses de llicorella homogènies i tot lligat amb fang. Té uns 60 cm. d’ampla i una alçada variable de 40 cm. a 170 cm. Al costat Nord d’aquest mur s’obria la porta d’un metro d’amplada. En les peces caigudes de la volta, encara si poden veure les empremtes de l’encanyissat. Tot el conjunt estava ben arrebossat i allisat per dibuixar-hi grafits.

Aquests grafits es varen fer amb un traç gruixut i amb el morter tou. S’identifiquen tres vaixells incomplets, esquemàtics i molt ingenus, però amb detalls concrets.

Destaquen les formes en que foren dibuixats: un en posició normal a la mar, un altre vertical i, un tercer, capgirat amb els dos timons laterals a la popa.

Les característiques dels vaixells (vela quadra, el cordatge, la cabina i els timons laterals) demostren que fan referència a una navegació d’altura i pròpia de l’època romana que fins la caiguda de l’Imperi (any 476 dC.) sempre utilitzaren aquest tipus de vela. La vela llatina no apareix en l’antiguitat greco-romana, doncs no s’introdueix al nord de la Mediterrània fins l’expansió de l’Islam. Les veles quadres no reapareixen fins el segle XIII, quan la llatina passa a utilitzar-se com a mesana en les embarcacions grans.

Cap la possibilitat que aquests dibuixos de Les Cavorques fessin referència al naufragi dels monjos que arribaren a aquesta costa.

En el segle VIII, hi arriben uns monjos de l’altre part dels Pirineus, que van construir les primeres dependències. Aquest Monestir és el punt de partida que inspirarà una part dels conjunts romànics dels segles XI i XII, segons afirma l’arqueòleg, i farmacèutic, de Figueres Alexandre Deulofeu 2 A partir del segle X les advocacions a Santa Maria, a qui s’havien arrecerat molts cenobis, és substitueixen sovint per les de Sant Pere: és la recerca de protecció pontifícia a què s'han llançat els monestirs per poder rebre els favors de Roma. I qui ho dubti, que 2

Deulofeu, Alexandre: L'Empordà bressol de l'Art Romànic. 1961.

18 recordi la butlla de Benet VII -l'any 979- que, a més de cedir a aquest Monestir totes les propietats des de Narbona fins als límits d'Hispània, concedia a les persones que no podien anar a orar a la tomba oficial del primer Papa ho podien fer a Sant Pere de Roda amb les mateixes gràcies.

Aquest fet corrobora la hipòtesis de què és possible que els de Roma estiguessin assabentats de l’existència de les restes de Sant Pere en aquest indret. Què passarà si la Generalitat, amb els treballs de restauració que porta a terme, troba aquestes despulles? Roda o Rodes serà el centre de la Cristiandat? Aleshores, haurem perdut un dels paratges amb més encís del nostre Empordà! Déu faci que estiguin ben amagades.

Pel seu emplaçament sobre el golf de Lleó, durant els segles XIII i XIV va ser una magnífica talaia per advertir els moviments dels vaixells pirates i també el pas dels exèrcits francesos pel coll de Panissards, encara que no va ser pas impediment perquè el Monestir fos assaltat i saquejat en nombroses ocasions, tant per Mar com per terra.

L’any 1675 el Duc de Noailles se’n va emportar l’anomenada Bíblia de Rodes, que es conserva en la Biblioteca Nacional de París i no hi ha pas esperances que la retornin.

També Madrid utilitza el dret de conquesta: recordo els papers de Salamanca, que encara els retenen i estem en el 2002.

Si bé que amb la desamortització de Mendizabal és dispersaren els monjos benedictins, sembla que ja abans, els de Sant Pere de Roda, havien aixecat el vol, després de talar el bosc d'alzines, vendre la fusta, fer-se un bon racó i partir cap a Vilasacra, Figueres i Besalú.

D’aquesta diàspora benedictina s'ha n'aprofitaren els pobles veïns, que entraren a sac, arrasant tot el que van pogué, deixant les parets i calaixos ben buits. En algunes edificis de La Selva de Mar es veuen encastats records recollits del Monestir. Per un altre camí, han arribat al Museu Marès de Barcelona bastants elements arquitectònics que pertanyien al cenobi i que avui dia podem veure en bon estat de conservació i ben catalogats.

En el 1989, arran dels treballs de restauració que s’hi feien, prop de l'entrada i a un pam de terra, és van trobar 658 monedes d’or i de plata, entre les quals hi havia ducats i croats, que pertanyien als segles XIV al XVI i procedien de punts molt diversos d’Europa i d’una gran prosperitat comercial (Corona d’Aragó, regnes de Castella, Portugal, França, Bohèmia, Hongria, estats italians, arquebisbat de Salzburg i l’illa de Rodes). Algunes d’aquestes monedes, que van ser confeccionades a partir de dissenys d’artistes reconeguts, mostren els retrats de governants de famílies influents d’aquelles èpoques (els Sforza, Gonzaga, Betivoglio). Pel febrer de 1999 es varen mostrar per primera vegada en el MNAC de Barcelona baix el títol El Tresor de Sant Pere de Rodes.

Moneda, comerç i art a l’inici del segle XVI.

19

Per allà l'any 1850, els Ducs de Medinacelli, hereus dels Comtes d'Empúries, van guanyar el plet contra l'Estat per apropiació indeguda. Avui, la Generalitat en té cura i sembla que la cosa va en serio.

Retornant al arrasament dels arbres per part dels monjos, es té que afegir en honor seu, que foren ells els que facilitaren el conreu de la vinya en forma de terrasses, que és el que només queda avui, les terrasses, quan fa tant sols 100 anys la fil·loxera va acabar d’espatllar-ho tot.

Només en resta un temple pel record, un silenci que ens porta imaginar els monjos que dibuixaren aquella Bíblia, passant pel mig de les arcades i murs enderrocats, pregant per un món que creien que s'acabava, doncs prop estava el primer mil·lenni.

L'església del Monestir de Sant Pere de Rodes, té unes dimensions magnífiques dins del plantejament romànic que, com s’afirma, fou l'origen d'aquest estil. Tenia una portada del segle XII de la qual en queda poca cosa.

El temple té tres naus amb un deambulatori sobre l’absis de la nau central. La coberta de la nau central amb volta de canó es recolza sobre un pilars massissos, reforçats amb columnes adossades i que constitueix una estructura arquitectònica única a Catalunya i excepcional a tot Europa. Sota el presbiteri hi ha una petita cripta amb un robust pilar central.

El campanar de torre, del segle XII, ofereix airosos finestrals i, l’altra torre, més moderna, pràcticament no té cap obertura perquè era feta per a la defensa del monestir.

Una dependència que devia ser molt bonica era el claustre superior, del qual només en queden sis columnes amb els seus arcs corresponents. A les parets si veuen els forats que ocupaven les urnes sepulcrals.

20 SANT ONOFRE Baixant de Sant Pere de Roda apareix a mà esquerra el mas Ventós on hi ha un indicador per arribar fins a l'ermita de Sant Onofre. També s'hi arriba des de l'altra vessant de la muntanya, partint del poble de Palau Saverdera, però aleshores el camí obliga a fer-ho a peu: de totes maneres, la caminada té el seu encís...

La capella situada en un replà, ès documentada per primer cop en el segle XIV, quan fou bastida per demanar l'ajuda de Déu i del seu Sant en aquells dies de sequera que feia malbé les collites del terme. Segueixen testimonis de la seva existència en varis documents del segle XV i del XVIII, on es fa constar les restauracions que si feien.

En un cert temps hi vivia un ermità, però des de principis del segle XX ha quedat deshabitada... com a moltes altres ermites de muntanya per on hi he passat. Només, actualment, té lloc cada any un aplec, entre religiós i festiu, en la diada de la Pasqua florida.

Mas Ventós

21

CASTELL DE QUERMANÇÓ Baixant de Sant Pere de Roda i poc abans d’arribar a Vilajuïga, ja es veu davant i un xic a la dreta el promontori on s’assenten les ruïnes del Castell de Quermançó. S’hi arriba per un corriol des de les afores del poble.

Fou un important centre de documentació històrica, que va portar a terme el comte Ponç I, que pel fet de citar-lo en el seu testament en l’any 1078, és considera la primera data documentada on apareix el nom del Castell.

Un successor d’aquest comte, es va enemistar amb el de Barcelona, Ramon Berenguer IV i refugiant-se a Quermançó, fou assetjat, vençut i fet presoner (1138). D’aquest fet, en Ramon Berenguer IV el va fer enderrocar a perpetuïtat, però no sembla pas que s’hagués complert l’ordre, doncs durant els enfrontaments que els Comtes de Barcelona tingueren amb el rei de França en Felip, l’Ardit, en el segle XIII, consta que el Castell fou destruït de nou (1288).

En el segle XV, quan va tenir lloc la guerra civil catalana, l’exèrcit de Joan II el va ocupar. En l’altra guerra del Francès (1802) fou reconstruït pels les forces napoleòniques i utilitzat com a polvorí, fins que al retirar-se el van desballestar (1808).

D’una manera més pacifica però sense massa transcendència, a finals del segle XIX l’ocuparen uns benedictins expulsats de França. Per la seva situació enlairada, el lloc és mol ventós i, probablement, la tramuntana els va obligar a buscar un altre indret més arrecerat.

A l’estar construït dalt d’un puig acinglerat, dominant la muntanya i el territori als seus peus, ha tingut sempre una notable importància en les diverses èpoques de la història del País, com ho demostra les distintes etapes constructives que s’hi observen.

Ceràmiques i restes de paviments han posat de manifest que els romans l’havien

22 habitat. En una part del mur situat a tramuntana de les ruïnes hi ha unes filades en opus spicatum, que suposa (fins a cert punt) una construcció primitiva dins l’època romànica.

En un mur situat a llevant, que tanca una cambra més ampla, s’hi aixeca el que podia ser un campanar d’espadanya del segle XII. Ha quedat constància, en els documents que es guarden en els Arxiu Medinaceli, que en el Castell hi havia una capella dedicada a Sant Pere.

Destaca en el cim del turó, on fou bastit el Castell, la torre de planta quadrada i de casi set metres d’alçada. Altres dues, però de planta rodona, es troben distanciades del recinte i en direcció nord. Del segle XIII són la torre, una part de llenç del mur i la cisterna amb volta de canó.

Ha sigut un lloc on sempre els veïns de la contrada i els amants de les llegendes i del esoterisme, hi han volgut trobar enterrat un tresor d’or... sense cap èxit, en les diverses exploracions arqueològiques, particulars i oficials, que s’hi han fet.

De quan pertanyia als comtes d' Empúries, la muller d’un d’ells, que tenia les mans foradades i va accelerar la davallada de les seves finances, capitanejava una colla de lladres, jugant-se la vida i el prestigi en cada sortida, com tal de dissimular la mancança de l’economia del marit.

Ignorant el comte les bones intencions de la seva dama, li va arribar a les orelles, que les sortides de la dona eren per caure en braços d'un amant i sense pensar-s'ho més, la va fer emparedar... Anys després, va saber la veritat, però ja no va arribar a temps.

Ara bé, vull fer notar que en el transcurs del meu pelegrinatge del Cap de Creus a la Franja d’Aragó, cercant ermites i temples de situació insòlita, m’he trobat amb molts indrets on hi havia un Castell o Casa forta, m’han explicat una versemblant història d’economies desfetes, de marits gelosos i de mullers emparedades, emmarcat dins una mateixa corranda i tant sols canviant el nom: Per haver ignorat un dia que el pa amb nous era millor vaig perdre la senyoria del castell de Quermançó.

No he sabut mai esbrinar, quin fonament deuria tenir aquesta llegenda, perquè s’expliqui a tants diversos i distanciats llocs.

23

SANTA MARIA i SANT QUIRZE DE COLERA De Figueres es surt per la ctra. a Portbou i arribant a la cruïlla de Vilajuïga cal desviar-se per anar a Garriguella. De dins la vila, surt el vial que mena a Vilamaniscle i, per una pista no asfaltada i que coincideix amb el GR11, s’arriba a Sant Quirze i Santa Maria de Colera.

Atenció: poc després de Vilamaniscle surt a mà esquerra una pista que va a Sant Quirc i Santa Julita: hi ha que deixar-la.

El Monestir de Sant Quirze es troba al costat del camí que uneix Catalunya amb França pel citat GR-11.

Es tracte d’un lloc obert al mig d’un relleu muntanyós cobert, actualment, de matoll mediterrani i sense arbres. Sorprenen les dimensions del monestir, la seva sobrietat i la soledat del lloc.

A uns 150 m. del monestir hi ha l’església de Santa Maria. Va ser parròquia dels habitants del terme del monestir i fou consagrada a l’any 1123.

En aquest indret s’observa, encara avui dia, la presència de l'escarabat anomenat banyarriquer, un dels més grans d’aquesta família. Caracteritza el seu vol, el soroll que fa amb les seves ales llargues. Diposita els ous al tronc de les alzines i pels forats que hi fan poden arribar a matar-les. Quan es veuen certs ocells picotejant troncs d’alzina, és que cerquen les larves del banyarriquer 3.

L’Abadia benedictina de Sant Quirze de Colera va ser un exemple del renaixement monàstic de l’època carolíngia. Fou fundat a finals del segle VIII pels germans Libenci i Asinari, que conqueriren les terres d’Albera i Peralada, establint esglésies i capelles.

Des de l’any 927 el monestir inicia una nova empenta en que s’ha reedifica la façana i la construcció del campanar.

Aleshores també fou quan el comte d’Empùries-Peralada els hi dóna territoris del seu entorn. En el 935 fou consagrada la nova basílica dedicada als Sants Quirze, Andreu i Benet, al mateix temps que va ser ratificada la jurisdicció territorial del monestir: 3

Sembla ser que aquest escarabat és més habitual del nord d’Àfrica que centreuropeu.

24 muntanyes i valls properes i el litoral dels actuals municipis de Portbou i Colera, on els monjos tenien dret de pesca.

La documentació existent del segle XI posa en evidència el gran nombre de propietats disseminades que posseïa en les dues vessants de l’Albera. En l’any 1123 te lloc una nova consagració, la de l’altar de l’església de Santa Maria, situada enfront del monestir.

En el 1242 adquireix els drets sobre la vila de Rabós i anys més tard sobre les masies de la vall de Sant Quirze.

Durant la invasió (1285) de Catalunya per part del rei francès Lluís l'Ardit i amb l’excusa de ser una acció bèl·lica amb caràcter de creuada que havia firmat el papa contra Pere el Gran, la comunitat de Sant Quirze es va posar a favor del francès.

Però tres anys després el monestir fou saquejat per l’exercit de Jaume de Mallorca.

El comte d'Empúries reconeix, en l’any 1303, el dret de exercir la justícia civil i criminal en el seu terme i durant tot aquest segle sembla ser que el monestir manté la seva riquesa i poder. A partir de principis del segle XV els abats no resideixen en el monestir (abats comendataris) i és, aleshores, quan comença la seva decadència, tant en l’aspecte cultural i de domini temporal com en el material, doncs es tenen notícies que, per exemple, el claustre es trobava en estat ruïnós.

S’arriba al segle XVI amb una notable disminució del nombre de monjos, que obliga al papa Climent VIII a ordenar l’agregació de Sant Quirze al monestir de Sant Pere de Besalú. Això ocasiona la definitiva degradació: la comunitat s’extingeix i tant l’església com el monestir són motiu d’espoliació, encara que es manté el culte fins la desamortització de Mendizábal que passen a subhasta totes les propietats: foren adquirides pel general empordanès Ramon de Nouviles.

En l’any 1994, els actuals propietaris del terreny on es troba el monestir cedeixen el conjunt de les monumentals ruïnes a l’Ajuntament de Rabós de l’Empordà, que a través del Patronat gestiona la seva restauració.

25 Aquest conjunt de Sant Quirze de Colera es composa de l’antiga església de Sant Quirze, dels segles IX i X i de lesglésia nova dels segles X al XI. L’antiga església era de tres naus i, probablement, amb un absis central semicircular i dos absidioles rectangulars. L’absis central estava cobert amb volta traspassada i tenia una girola, L’aparell era amb lloses de llicorella disposades en opus spicatum en una part. Les naus laterals estaven cobertes en volta de canó. Les restes d’aquesta església pre-romànica de transició al romànic es troben junt al braç de migjorn del transsepte de l’església que queda en peu.

La església nova de planta basilical amb tres naus, transsepte i tres absidioles.

La nau central coberta amb volta de canó i les laterals amb un quart de volta.

Sostenien aquesta estructura tres parells de pilars de secció cuneiforme amb arcs torals.

La capçalera és l’única part de l’església que té decoració llombarda: arcuacions cegues i lesenes a l’exterior, i arcuacions i capitells a l’interior, La nau central presenta un entrada a la façana nord i una altra en el mur de migjorn que donava pas al claustre. En el segle XII es va afegir una capella entre l’absis central i l’absidola de migjorn.

El claustre, situat als costat sud de la basílica, tenia forma quadrada, de dimensions modestes, i al seu entorn quedaven les dependències de l’antic monestir.

Només es conserva una part, la de tramuntana: dues finestres geminades separades per una pilastra. Fou construït en l’any 935, quan es va consagrà el temple i l’aparell és en opus spicatum.

Hi ha un edifici a ponent, probablement es tracta del refectori, que està cobert amb una volta apuntada i presenta una façana dels segles XII-XIII. A migdia n’hi ha un altre, modificat en els segles XIV-XV, que va servir de masia.

A ponent del Monestir i situat sobre una petita elevació del terreny queda l’església de Santa Maria de Colera. És un temple romànic del segle XII, cobert amb una volta de canó apuntada i arcs torals amb un absis semicircular.

El fet de presentar aquesta església la volta de canó apuntada i arcs torals confirma la opinió de certs arqueòlegs (Brutails, Puig i Cadafalch, entre altres) que des del primer quart del segle XII ja apareixen les voltes de canó apuntades en edificis d'estructures tradicionals i que va ser adoptada molt aviat, així com , també, l'afegiment dels arcs torals va constituir una innovació tant o més important que l'apuntament de les voltes.

26

SANT GENÍS DESPRAC Després de fer nit a Figueres vaig dirigir-me a Sant Climent de Sescebes. A la Fonda de la Parra hi vaig arribar a l’hora d’esmorzar. En l’any 1937, amb la meva família ens hi vam refugiar, tot escapant-nos dels bombardeigs de que érem víctimes, tant a Portbou com a Barcelona: em va quedar un bon record d’aquella estada. Dels bombardeigs prefereixo no recordar-los.

A Espolla, el poble veí, deixo la furgo VW i amb la moto, per la pista que passa pels masos d’en Girarols i d’en Corbera, vaig pel vial (cau a mà esquerra) que passa per davant d’aquest darrer mas.

Pocs metres després hem trobo de nou amb una altra cruïlla: segueixo per l’esquerra que mena al Mas i a l’ermita de Sant Genis d’Esprac o Desprac.

No s’està d’acord en identificar aquesta església amb la que es menciona en diversos documents dels segles X i XI com a possessió de Sant Pere de Rodes. És una construcció romànica (adossada dia a una masia) d’una sola nau, rectangular, amb un absis semicircular on hi ha oberta una finestra de doble esqueixada.

L’alçada de l’absis és més baix que la nau, Coberta de volta de canó i teulada de dues vessants. Portada al mur de migjorn, dovellada amb arc de mig punt en degradació: timpà i llinda sense decoració. En aquest mateix mur hi trobem una finestra de doble esqueixada i arc de mig punt. En el mur de ponent s’aixeca un campanar d’espadanya per una sola campana, havent desaparegut l’arc, i sobresurt per damunt de la teulada de la masia.

Part del mur de migdia i de l’absis són arrebossats i, per tant, no és pot fer una valoració exacta del temps en que fou bastida la capella. És possible que es tracti d’una construcció del segle XII o principi del XIII, però com sigui que en la façana de ponent (que queda dins la masia) s’hi observen filades d’opus spicatum 4 i que en la base de 4

Cal tenir en compte que l’opus spicatum no és sempre una referència cronològica, i si bé és pot veure en temples pre-romànics, no és exclusiu d’ells. Ja ho he comentat, que ben bé podria ser una representació màgica, pròpia de la gent de camp, com costum és la de penjar a les portes de les masies potes de certs animals i talls de cardes, per exemple. Tampoc és pot oblidar, que en certes construccions podria tenir una referència cristiana, al recordar la senyal de l’espina de peix que els primers cristians fèiem al terra, amb el bastó, quan es retrobaven. I, també, en el seu moment m'he referit que a la Mesopotàmia, a Eannatum, tinc la fotografia d'un pou on els assiris varen utilitzar l'opus spicatum en la seva construcció, anomenant a aquestes filades herring bone, és a dir, espina de peix... Els entesos, també descarten que sigui una tècnica constructiva, doncs només apareix l’opus spicatum en pocs metres d’un mur i, quan és repeteix, s’aprecia en llocs molt diversos de l’edifici.

27 l’absis és pot veure la disposició irregular dels carreus, sense treballar, fa suposar que sobre una capella construïda en el segle X es deuria bastir l’actual en el segles XII o XII. L’alçada de l’absis és més baix que la nau, que és coberta per una volta de canó i teulada de dues vessants. L’absis semicircular on hi ha una finestra de doble esqueixada.

La porta s’obre en el mur de migjorn, és adovellada i amb un arc de mig punt. És evident que Sant Genis deuria ser un centre parroquial que aglutinava tota la població dispersa i on la situació enclotada de la capella i al mig d’aquesta vall, facilitaria la relació humana que es cercava mitjançà aquestes construccions. Inclòs avui dia satisfà trobar-se en aquest punt del típic paisatge de l’Empordà.

28

SANT MARTÍ DE BAUSITGES (42° 27 ′ 05.24″ N / 3° 00 ′ 19.17″ E) A uns 2 km. més al nord de Sant Genis Desparc, a prop de la ratlla amb la Catalunya Nord, queda el Mas i capella de Sant Martí de Baussitges.

L’església parroquial atreia al seu voltant famílies de pagesos que formarien el nucli de població més o menys nombrós que, més endavant, s’anava desenvolupant per constituir-se, finalment, en una vila, si bé no és el cas d’aquesta capella, que va acabar sense culte quan la població minvà (d'això en fa més d'un parell de segles) i, en el 1835, va ser subhastada per la llei de Mendizábal.

La capella havia sigut consagrada en l’any 940, encara que aquesta data sembla ser que pertany a un document falsificat. Assistiren personalitats del país, entre arquebisbes, bisbes, comtes, etc. El senyor de la contrada la va protegir amb donacions, doncs era el pare del bisbe d’Elne. Com a parròquia va arribar a tenir cert predicament: el papa Honori II (1219) li concedí el domini de l’abadia de Sant Quirze de Colera i en el segle XIV estava unida a la parròquia de Sant Miquel de Freixe, situada a l’altra vall, més a llevant.

Capella d’origen pre-romànic, és d’una sola nau amb volta de canó i un arc toral format amb pedres de disposició radial i que es recolza en dos pilars adossats al mur: això fa que la nau quedi dividida en dos trams. L’absis és trapezoïdal, més baix que la nau i queden separats aquests dos elements per un arc triomfal que comença en dos amples pilars laterals. En el centre i paret de migjorn de l’absis s’obren finestres d’esqueixada senzilla. Té altres dues finestres d’esqueixada senzilla, en els mur de migjorn i ponent, essent els arcs de lloses col·locades en falca. Aquesta mateixa disposició radial de les pedres formant un arc de mig punt també es troba a la portalada situada en el mur de migdia, prop del frontispici.

Hi ha una imposta formada, senzillament, per una llosa de pissarra. En el mur de ponent s’aixeca un campanar d’espadanya per a dues campanes, que es va bastir més tard: les capelles preromàniques no s'hi construïen campanars.

La coberta era de lloses de llicorella. Els carreus són de mida petita i lligats molt rústicament. Les pedres de l’absis són col·locades, en certes fileres, de forma inclinada que recorda l’opus spicatum. Sembla ser que el cementiri quedava en l’espai tancat que es troba davant del mur de migdia. Tota ella ha sigut molt restaurada.

Avui dia, el pasturar no s’escau per aquests indrets, encara que de tant en tant és veuen quatre ovelles a l’entorn d’un abandonat mas, on s’arrecera un vailet esperant la

29 caiguda de la tarda per retornar al poble. Per això m’ha estranyat veure com baixava de la muntanya tot un remat de xais amb dos pastors, més o menys distanciats, i amb quatre o cinc gossos, que semblaven molt ben ensinistrats per mantenir l’ordre de les dòcils ovelles que, com sempre passa, n'hi ha alguna que s'esgarria. Baixaven per un corriol d’entre els matolls, que cobreixen aquestes vessants casi despoblades d’arbres.

Quan han arribat a la pista, ha sigut tant gran la polseguera que han aixecat, que no he tingut esma d’apropar-me al primer pastor per demanar-li detalls de la seva transhumància.

Amb tot, no he tardat massa en rebre noticies del pas d’aquest remat perquè he observat que en un parell de grans camions hi estaven carregant el bestiar. M’he quedat amb el dubte, si la tal operació formava part d’un contraban organitzat o que per les circumstàncies actuals de la transhumància (pas per vials de més tràfic, rapidesa, etc.) era del tot legal l’operació.

Amb la moto he esquivat com he pogut al ramat i sense accelerar massa la marxa, per no pertorbar el silenci de la vall, he enfilat el darrer tram del camí de tornada. * * * Dies després vaig recollir aquesta notícia a internet: Pagesos d’Espolla reclamen 700.000 pessetes d’indemnització a un ramader. Sis pagesos d’Espolla estan disposats a portar als tribunals al propietari de la finca Baussitges d’aquest mateix municipi, pels danys causats a les finques veïnes pel seu ramat.

Els afectats reclamen una indemnització de 700.000 pessetes al propietari, el qual ha fet cas omís als requeriments de les administracions. El ramat, una quarta part del qual és de vaques fagines, autòctones de l’Albera, no està ni sanejat ni estabulat. El sindicat Unió de Pagesos dóna suport als denunciants i qualifica al propietari de caça primes i d’actuar al més pur estil de cacic mexicà. Els ramaders afectats han donat quinze dies de termini per indemnitzar-los.

No sé pas com a acabat l'affaire... M'he limitat a copiar la noticia rebuda electrònicament i que em va cridar l'atenció perquè feia poc que hi havia passat.

30

SANTA FE DELS SOLERS Els Solers és un lloc del terme de Sant Climent, avui totalment deshabitat. Es troba a poc més de 5 quilòmetres seguint pel camí de Vilartolí. L’any 1970, l’estudiós de l’art empordanès, Joan Badia, va donar a conèixer i estudiar l’església romànica de Santa Fe de Solers.

Durant molts anys havia servit d’estable, però conserva les estructures originals en bon estat. Es pot considerar, segons Badia, un dels edificis pre-romànics més antics de la comarca, segle VII-VIII, d'una nau, amb capçalera trapezial; l'absis i la nau primitiva, sense arc triomfal que les uneixi, són de datació clarament anterior a l'ampliació que es féu, també en època pre-romànica. A la part antiga hi havia una porta d'arc de ferradura que fou tapiada. Les voltes són de factura maltraçuda, ultrapassades; l'interior té el terra desnivellat i al presbiteri sorgeix la roca; hi ha bancs de pedra.Presenta fragments d’opus spicatum i arcs de ferradura poc marcada.

Es tracta d'un interessant monument pre-romànic, un dels més antics de la comarca, malgrat que no consta documentalment abans del segle XIV (era sufragaria de Sant Climent Sescebes). És un edifici que ha conservat gairebé enterament llurs estructures originals, que presenten la conjunció de dues èpoques del pre-romànic que queden clarament diferenciades i s’uneixen a l’interior, mitjançant un arc toral.

La crugia afegida a la nau primitiva, en els segles VIII-IX, demostra que entre les dues parts dels monuments hi ha d’haver una diferència cronològica de certa consideració. Posseeix impostes de tall de bisell; les dovelles són, també, ben tallades i allisades. La volta d’aquesta crugia és de lleugera ferradura; hi resten les empremtes de l’encofratge. A l’interior hi ha un banc de pedra adossat a la paret. Hi ha dues portes, una al frontis i l’altra al mur de tramuntana. Ambdues tenen arcs de punt rodó. Una particularitat a remarcar, vàlida per a tot el conjunt del monument, és el desnivell que acusa el sòl interior, que conserva l’enllosat antic amb fort descens des del presbiteri al frontis.

31 A la banda de migdia hi ha un ampli espai tancat amb una paret, possiblement l’antic cementiri, és el lloc on hi trobaren la làpida sepulcral del segle XIV: la llosa és de granit, i presenta una decoració en forma de creu, inscrita en un cercle feta amb incisions múltiples. Totes aquestes característiques ens porten a considerar que aquesta església ha arribat als nostres dies escassament alterada o malmesa.

32

PERALADA

De Quermançó i per una pista endreçada passo a la carretera de Portbou a Figueres i segueixo en direcció a aquesta ciutat. A menys de mig quilòmetre hi ha una cruïlla de carreteres i prenc el camí a Garriguella, que cau de seguida. Per l’antic camí ral m’apropo a Peralada, sense cap problema doncs la carretera transcorre per terres planeres i trams rectes amb poca circulació, desplaçada a la nova N-260.

Peralada era l’antiga capital comtal. El lloc, Petralatense, és documentat des del 843. Sembla, que va ser ocupat en les èpoques hel·lenística i romana amb el nom de Tolon. El Castell, que va ser el principi de la població Petra Lata, pertanyia als comtes d'EmpúriesPeralada des de principis del segle XI, si bé en el segle XII hi va haver certa relació amb els Comtes de Barcelona per tractats entre ells. Per matrimoni, s’uní Peralada amb la casa Rocabertí en el segle XIII. També fou en aquest segle, concretament durant la invasió de Felip, l’Ardit, l’any 1285, que incendiaren la vila, però es va reconstruir i emmurallar: d’aquestes muralles s’han conservat alguns llenços i una torre de planta rectangular. De dates més properes, segle XIV, en resta una torre rodona amb espitlleres.

En el Castell s’hi han fet varies reconstruccions fins el segle XIX, que se li va donar el caràcter afrancesat que conserva. De propietat privada, avui dia es el conegut Casino de Peralada.

La plaça Major, en part porticada, s'hi troba la Casa de la Vila, d’estil gòtic modificat, i la casa natal d'en Ramon Muntaner, el cronista català de Jaume I. L'església de Sant Martí es del s. XVIII però té un llenç de mur i una porta romànic, un campanar gòtic i una pica baptismal..

El Monestir de Sant Domènec, fundat en el segle XI pels agustinians, fou exclaustrat arran de la llei de Mendizábal en el 1835 i d’ell només en resta el claustre romànic. És del segles XII-XIII, de planta rectangular i s'hi contemplen columnes llises amb bases quadrades i capitells amb escenes bíbliques, temes de bestiari. motius vegetals i profanes.

33 L’església del Convent del Carme de Peralada fou erigida el 1293 sobre un antic convent dels Germans de la Penitència. És un edifici de capçalera poligonal amb capelles entre els contraforts. Guarda els sepulcres dels Rocabertí i d’altres famílies empordaneses. Després de l’exclaustració (1835) fou recuperat el convent junt al claustre gòtic del segle XIV i, degudament restaurat, passa a ser el museu de les col·leccions i la extensa i rica biblioteca d’en Miquel Mateu i família.

En l’església del Carme de Peralada havia estat venerada una imatge de la Mare de Déu i l’Infant. La Mare de Déu està assentada en un tron escambell encoixinat i no s’hi observa cap decoració per estar cobert pels vestits. Duu alta corona florada. El vel arriba fins a les espatlles i deixa veure l’abundant cabellera arrissada.

Somriu. El mantell caient per les espatlles passa per fora del braç dret i s’arreplega sobre la falda.

El vestit-túnica, d’escot tancat, posa de manifest la forma dels pits, és cenyit i arriba fins els peus, apareixent la punta del calçat. Plecs molt manifestos, rectes i en angle agut. La mà dreta la recolza sobre el costat dret del Fill i amb l’esquerra el sosté per les natges.

L’Infant s’asseu sobre els costat esquerra de la Mare, inclinat cap a fora i mirant-la. Cabell ben acurat, vesteix una túnica que arriba fins els peus, si bé el dret ha desaparegut. Amb la mà dreta sembla voler acaronar a la Mare i amb l’esquerra sosté un ocell contra si. Les cames les té creuades. Poques imatges de l’Infant apareixen amb les cames creuades com aquesta: les altres que conec són les de Lló (Cerdanya Fr.), Prats-Balaguer (Conflent), la de Vilaplana (Baix Camp) i la MD del Remei (Santa Coloma. Andorra).

És d’alabastre, dels darrers anys del segle XIV, perdent totalment el hieratisme del romànic, tant de la Mare com el del Fill (cara somrient, manca de rigidesa, formes més naturals, cabellera, mà dreta de la Mare sense simbolismes, enjogassadament del Nen i acurada cabellera) i que fa presumir com seran les imatges del gòtic que està a caure. Pertany a la Col·lecció d’Artur Suqué i Puig.

34 A Peralada hi ha un petit Pont de ferro que permet superar el curs del riu Llobregat d'Empordà, que naixent de l’Albera, travessa el poble de la Jonquera i vessa les seves aigües a la Muga.

Havia llegit el relat d’Antonio Mora i Vergés sobre aquest pont metàl·lic que l’havia dissenyat i construït Alexandre Eiffel 5: no em vaig pas dubtar, per quan tant els meus avis materns, residents a Portbou des del principi d’arribar-hi el tren, com la meva mare, nascuda al poble, eren parents d’una família ferroviària resident a Peralada. M’havien explicat que el constructor de la Torre Eiffel de París havia fet estada, tant a Portbou, com a la població de Peralada, arran de dirigir la construcció de l’estació de Portbou i el Pont de Ferro que travessa el poble de Colera-platja (aquest viaducte té una alçada de 20 metres sobre el nivell de la vall, una longitud de la biga metàl·lica de 187,61m i un pes total de 248.836 Kg. i està dividit en cinc trams, dos de 31 m. i tres de 41,04m.).

Colera

Portbou

Peralada (foto d’Antoni Mora) 5

Alexandre Gustave Eiffel (15 de desembre de 1832, Dijon - 27 de desembre de 1923, París) cèlebre enginyer i arquitecte francès, especialista en estructures metàl·liques. El cognom Eiffel va ser adoptat per un dels seus avantpassats a principis del segle XVIII, pres del seu lloc de naixença: Marmagen, a la regió d'Eifel, i això fou segons les cròniques perquè en francès no es podia pronunciar el seu veritable nom: Alessandrei Gustaaf Bönickhausen.

Alexandre Gustave Eiffel no va poder ingressar a la École Polytechnique francesa, per la qual cosa va acabar graduant-se com enginyer químic al 1855. Poc després va començar a treballar a una empresa d'equips per ferrocarrils.

Al 1867 fundà la consultora i constructora Eiffel et Cie. que va adquirir un gran prestigi internacional en l'ús del ferro, construint centenars d'importants estructures (ponts, grues, estacions...). Amb l'ajuda de l'enginyer belga Téophile Seyrig, es va adjudicar una subhasta internacional per a dissenyar i construir un viaducte de 160 metres de llum sobre el riu Duero, entre Porto i Vila Nova de Gaia, Portugal. (Antoni Mora i Vergès)

35

FIGUERES, la capital de l’Empordà.

A Figueres, s’hi arriba per tren i per carretera des de totes les comarques que l'envolten. És un nucli de comunicacions que permet connectar amb tot l’Alt Empordà.

Aquesta comarca constitueix una esplanada rodejada d'alts turons -el Puig Neulós, les Salines, el Bassegoda, el Mont, el Montgrí, el Pení i Sant Salvador de la Verdera-, que puntegen una sardana als acords de la tramuntana. No sé pas qui ho va dir, però ho he sentit dir en moltes ocasions.

El periodista Juli Molons, també fill de Portbou, m’havia recordat que els primers habitants de l’Empordà foren gent de vida agrícola i ramadera abans de ser pescadors. Això m’ho deia quan tornàvem a casa sense haver pescat res, a bordo del seu llagut.

Tornant als temps reculats..., arribaren els grecs, que tenien la costum de ballar en rotllana i, aleshores, es van trobar que les muntanyes també s'agafaven les mans per ballar la sardana...

De la llegenda a la història només hi ha un pas i, llavors, es fundà l'Empordà.

Figueres és un centre comercial i agrícola, que la proximitat de la frontera ha fet una ciutat turística. Com tots els pobles construïts a l'edat mitja la parteix una rambla, avui coberta i que constitueix un passeig on els coneguts hi fan cap, a la caiguda de la tarda, quan no bufa massa fort la tramuntana i els estornells es comporten sense embrutir.

Monument a Monturiol

36

SANTA LLÚCIA L’antiga parròquia de Sant Miquel de Solans, ara ermita de Santa Llúcia, es troba uns 2 km al NE de la vila de La Jonquera.

El temple és un exemplar romànic dels segles XII-XIII, d’una nau amb absis semicircular i fris de petites dents, volta apuntada, portalada de tres arcs de mig punt en degradació, llinda i timpà, i campanar d’espadanya per una sola campana. Dos ulls de bou al frontis.

En el seu interior es troba la pica baptismal monolítica de granit en forma de copa. L’ara d’altar serveix, avui dia, de taula a la Font Vella de Santa Llúcia. A l’esquerra de la portalada, una pedra tumulària encastada a la paret, hi ha gravat, en lletres gòtiques, el següent: Nono Kalendas decembris anno Domini MCCCXLI obiit Brt. Derilla, Depodio Arnolfo, sacrista istiu Al mur de ponent, s’adossa l’hostatgeria o casa de l’ermità, dels segles XVII i XVIII quan esdevenir Santuari de Santa Llúcia.

En un diploma de Lluís d’Ultramar del 948 consta com a possessió de Sant Pere de Rodes. Al segle XII serà esmentada com a parròquia. A final del segle XIII consta com a església que amb rendes pròpies havia de contribuir amb la dècima pel sosteniment de les croades.

Al final del segle XIV i a l’inici del segle XV encara era parròquia de la diòcesi dins l’ardiaconat d’Empúries. Al segle XVII fou agregada com a capella a la parròquia de Santa Maria de la Jonquera, que fins abans de la reconstrucció era sufragànea de la parròquia d’Agullana. És a partir d’aquest segle que Sant Miquel de Solans deixa de ser parròquia i s’inicia el culte a Santa Llúcia que esdevé un santuari. L’any 1936, en el context de a Guerra Civil, fou destruït el mobiliari de l’església.

Antigament l’aplec tenia molta repercussió als pobles veïns del Vallespir. Santa Llúcia advocada pels fidels com a

37 patrona i sobirana de la vista, comptà amb una gran veneració en els pobles de les dues vessants de l’Albera. Ara l’aplec es celebra el dilluns de Pasqua de Pentecosta.

El sentit religiós ha anat perdent l’atracció dels seus inicis de la mateixa manera que l’ha guanyat com a espai de trobada per fer-hi pic-nics al llarg de tot l’any, com a punt de pas per a excursionistes que fan travessa pel Pirineus seguint el GR11 o fins i tot com un punt de festes alternatives anomenades “Rave’s” que sense cap avís s’hi donen cita, a vegades amb una assistència altíssima en hores nocturnes.

38

SANT JAUME DE CANADAL El veïnat de Canadal és situat entre alzines, oliveres i algun estanyol, a prop de la Jonquera. La importància que va tenir en el passat aquest veïnat és manifesta per la presència de la que va ser l’església de Santa Cristina de Canadal, avui Sant Jaume, i per la presència del Castell que porta el mateix nom.

Pel que fa a l’església de Sant Jaume presenta testimoni d’etapes constructives diverses. És d’una sola nau. Campanar de cadireta d’un sol arc.

A l’entorn de l’església hi ha un recinte tancat en pedra i un petit cementiri. A l’interior del temple i només en el mur de tramuntana s’hi poden observar blocs de granit, ja sigui trencat o sense cap treball, de mides i formes diverses.

El castell de Canadal es troba a ponent de l’església, formant un conjunt d’edificis. Actualment és un edifici de planta rectangular arranjada per als serveis agrícoles i des de fa no massa anys com habitatge i restaurant. A la façana de llevant hi ha una porta d’arc de mig punt, i al damunt restes d’una finestra gòtica, d’arquets de mig punt. A la part alta del mur s’hi poden veure quatre grans cartel·les que devien pertànyer a una lladronera. També en aquest mur s’hi obren espitlleres.

Sobre un aflorament rocós situat vora l’angle nord-oest d’aquest edifici hi ha importants restes de fortificació, possiblement, d’una torre i un llenç de muralla que s’hi ajuntava. No s’hi veuen restes que es puguin considerar anteriors als segles XIV i XV. Al voltant del conjunt dels edificis s’hi va aixecar un complexa de lleure que incloïa un camping i una casa de colònies. Avui dia moltes de les cases del veïnat han estat acuradament restaurades i en conjunt la zona ofereix un aspecte molt tranquil, agradable i rústic malgrat ser molt a prop de la carretera N-II.

39

FORN DEL VIDRE

Entre el Portús i la Jonquera i en mig de l’espai que deixa la carretera N-II i la via del TGV, a tocar de la carretera i del riu Llobregat, es troba l’església de Sant Martí de Forn del Vidre, pre-romànica del segle X. Destaca la capçalera de planta trilobulada, amb un absis central i dos laterals a manera de creuer. Els absis laterals tenen planta semicircular per l’exterior i de ferradura per l’interior. L’aparell constructiu és de pedra granítica i algunes filades en opus spicatum.

Aquesta capçalera trilobulada no té paral·lelismes clars amb l’arquitectura preromànica del segle X. Podria tractar-se de certa influència oriental o que tingués un origen funerari.

Tenia dues entrades, una a tramuntana i l’altra a migjorn (en aquest punt s’hi ha afegit algunes dependències de la masia. La de nord és una porta estreta tapiada antigament i està formada per un arc de mig punt de lloses múltiples, curtes i primes que, disposades en ventall, descansen sobre muntants avançats de blocs voluminosos. Presenta tres finestres, una a l’absis i dues a l’absidiola de nord.

Els carreus són de granit grossos i boteruts, només trencats i lligats amb morter, que tendeixen a una orientació horitzontal i s’hi observen filades d’opus spicatum.

La coberta de la nau fou coronada amb una volta de quart d’esfera adossada a l’extradós de l’arc triomfal, que alhora l’adossa amb la nau. és un arc de mig punt una mica ultrapassat, sostingut per grans pilars adossats i proveïts d’impostes de secció plana i bisell llis.

Les absidioles foren coronades també en volta de quart d’esfera adossada a l’extradós dels arcs i comuniquen amb el presbiteri. Aquests arcs gruixuts descansen sobre destacats pilars de perfil semicircular, amb impostes. Encara conserva empremtes de encofrat.

No hi ha notícies documentals conegudes o publicades. Del segle XVIII l’església no té culte i fou integrada dins del mas, deshabitat des de fa anys. A prop hi ha escassos vestigis del forn que li donà nom.

40 El 1985 es va fer al mas i prats adjunts del Forn del Vidre una commemoració de la batalla de Panissars, esdevinguda entre el dies 30 de setembre i 1 d’octubre de 1285 al veí coll de Panissars, molt proper. Set-cents anys més tard es va fer aquesta commemoració amb presència d’autoritats catalanes que hi van fer parlaments i entitats diverses amb activitats de vinculació catalanista. Aquest episodi històric es va tornar a commemorar el diumenge 3 d'octubre de 2010, en el 725 aniversari de la batalla.

La batalla va donar per finalitzada la Croada contra la Corona d'Aragó, amb el resultat d'una severa derrota de l'exèrcit francès de Felip III, batut en la retirada pels catalans. Pere II de Catalunya-Aragó confià l'avantguarda de l'atac a Ramon de Montcada i d'Aragó, que féu estralls amb els seus homes entre els fugitius tot respectant el rei francès, malalt de mort, i la seva família, malgrat que entre aquesta hi havia Carles de Valois, que havia pretès la corona de Catalunya. Però, acabat l'assalt i retirant-se la columna francesa cap a Perpinyà (on dies després va morir el rei francès) fou atacada per les tropes de Roger de Llúria, que havien desembarcat a Roses, després de la victòria de les Illes Formigues.

D’aquest fet, l’Almirant proclamà... a partir d'ara no hi haurà peix que s'atreveixi a treure la cua si no porta lligada la senyera amb les quatre barres del nostre senyor rei d'Aragó!

41

SANT JULIÀ DELS TORTS L’ermita de Sant Julià dels Torts es troba situada en un replà al nord-oest de la Jonquera. Destaca d’entre una espessa massa boscosa d’alzines. Sant Julià va ser la parròquia del veïnat que porta el mateix nom i que era constituït per diverses masies escampades pel vessant de la muntanya.

Es pot arribar al peu mateix de l’ermita però amb altre tipus de vehicles també es pot arribar amb certes dificultats fins al mas Pous. Partint des de la Jonquera s’agafa la carretera N-II en direcció al Portús, i just passat el pont de l’AP-7, cap a l’esquerra, es troben les indicacions. Passat el tram del riu i del pont de les vies del TGV la pista cimentada arriba a la zona dels planers del Mas Morató. Deixarem enrere Cal Tronc, el trencant del veïnat i del Mas Llong i finalment girem a l’esquerra camí del Mas Pous, ja situat als peus de l’ermita. A partir del Mas Pous només es pot accedir a l’ermita en vehicle 4x4, moto o a peu. És esmentada en diferents documents del segle XIII però el més antic que s’ha trobat (arxiu d’escriptures de Santa Maria de Vilabretran) és del segle XI. S’hi aprecien dues etapes constructives ben diferenciades ja que es tracta d’un edifici pre-romànic o romànic primitiu del segle X, en el qual s’hi va fer una reconstrucció important en el romànic tardà (segles XII/XIII).

El temple és d’una sola nau amb volta de canó en els primers metres de la part occidental i la resta de perfil apuntat; també la volta de l’absis és de canó al primer tram i la resta apuntada; aquest absis consta d’un primer tram rectangular i després acaba en semicercle. El paviment, de llambordes rectangulars, eleva el seu nivell vers l’absis per mitjà de graons. A migdia de la nau hi ha una finestra de doble biaix amb un arc de mig punt a l’exterior i rectangular l’interior.

Al el mur de ponent s’aixeca el campanar d’espadanya per a dues campanes sense arcades. A migdia hi ha la portalada amb tres arcades de mig punt amb una llinda grossa i un timpà llis (corresponen a les reformes del període romànic dels segles XII i

42 XIII. En època tardana s’hi va fer un altar lateral buidat en el gruix del mur de migdia i, a aquest mateix mur, s’hi adossà la sagristia comunicada amb el prebisteri.

A l’interior de l’església s’hi conserva la pica baptismal construïda en un sol bloc de pedra de granit, senzilla i sense ornamentació, sencera però erosionada. A l’exterior, darrere el mur nord, hi havia un petit cementiri del que no en queda cap vestigi.

Fins a principis del segle XX s’hi celebrava la festa per la diada del Sant, el 7 de gener. La Guerra Civil del 1936 va tallar en sec la celebració i a partir d’aleshores se’n va perdre la tradició... com a succeit en molts altres llocs del País.

Després d’un període d’oblit, l’any 1978 s’hi van fer els primers treballs de consolidació de l’edifici i la recuperació de la festa o aplec. Així doncs a la dècada dels anys 80 s’hi va celebrar un aplec entre els mesos d’octubre i setembre. Tot i el seu èxit inicial poc a poc va anar minvant l’assistència fins al punt de deixar-se de celebrar a partir de l’any 2000... i, en aquest cas, no podem donar la culpa a la Guerra.

El paratge és molt tranquil, ombrívol i poc freqüentat, idoni per visitar, relaxar-se i passar-hi una bona estona.

43

SANT PERE PLA DE L’ARCA (42° 26 ′ 58.71″ N / 2° 53 ′ 6.33″ E) És una capella situada prop de Els Límits. L’accés més directe i còmode es pot fer amb vehicle des del nucli comercial del Portús-Els Límits i passant pel Mas Rius. Els darrers trams cal fer-los caminant.

Era una església d’una sola nau amb absis de planta de ferradura.

La part de migdia de l’absis i de la nau va ésser alterada en afegir-li un casal del segle XVII-XVIII, la qual cosa demostra que en aquesta època ja no estava dedicada al culte.

En una de les portes que comuniquen l’església amb la casa es visible part de l’arc de mig punt una mica ultrapassat.

S’identifiquen tres finestres, una al fons de l’absis, d’un sol biaix però molt obert, en resten els muntants sense l’arc. Des de l’exterior es veuen les restes d’una altra finestra al costat de migdia de l’absis. L’arc és de mig punt i segurament també d’un sol biaix.

Al centre del frontis hi ha una altra finestra, l’arc de mig punt, monolítica i de doble esqueixada. La volta de canó l’extrem de ponent. Al terra de la nau hi ha restes d’enllosat on s’ha mantingut la volta. L’absis no conserva la volta. Al frontis no hi ha porta.

44 El parament és de lloses de granit sense treballar i estan disposades a tota l’extensió dels murs en llargues filades d’opus spicatum molt marcat.

Sant Pere del Pla de l’Arca és un monument pre-romànic, del segle X, que s’ha de contar entre les primeres esglésies empordaneses. L’escriptor i historiador empordanès Alexandre Deulofeu 6 ja va escriure que aquesta capella era un exemplar de l’art empordanès-rossellonenc de transició al romànic.

A principis del segle passat l’entorn de l’ermita de Sant Pere va ser motiu d’una activitat minera que es creu considerable, d’on s’extreia or i arsènic. Actualment la mina és tancada en el seu accés i l’any 2001 en el seu interior s’hi van instal·lar aparells mesuradors de moviments sísmics. En general és una zona aïllada, solitària, bàsicament freqüentada per treballadors del bosc, excursionistes o caçadors.

A la zona, a més de la capella hi ha altres elements d’interès, com el poblat de Sant Pere, el salt del Fitó i el dólmen del Pedreguer.

Camí i passarel·la al Salt de Fitó

6

Deulofeu, Alexandre; L’Empordà bressol del romànic.

45

SANTA MARIA DE PANISSARS

Al coll de Panissars hi ha les ruïnes d’un monestir-hospital benedictí medieval, el priorat de Santa Maria de Panissars, construït sobre una gran edificació romana, recentment descoberta i identificada amb la Mansio Summum Pyrenaeum (situada en el punt de trobada entre la Via Domitia i la Via Augusta), i sobre els anomenats Trofeus de Pompeu, que Pompeu el Gran hi erigí per commemorar la seva victòria sobre Sertori i del que se’n conserven escasses restes. També hi ha l’antiga torre dels burots i un cementiri militar francès d’època moderna.

El millor accés és pel vessant de la Catalunya Nord, des de Portús. L’altre accés, per la banda catalana, és una pista que arrenca de la N-II una mica més amunt de Sant Martí del Forn del Vidre, senyalitzada, que passa prop de la torre de guaita del coll i deixa a uns 100 o 200 m de les restes, on cal deixar el cotxe i continuar a peu per un corriol entre la vegetació.

Les restes de l’antic monestir de Nostra Senyora del Coll de Panissars es troben a la ratlla fronterera, al coll de Panissars, prop del castell de Bellaguarda.

Alguns murs del cenobi són en territori francès.

En època romana hi havia un lloc fortificat, guardat per mercenaris pannònics en el castrum Pannoniorum, d’on derivà el topònim Panoniores o Paneniares i Panissars.

A començaments del segle XI es construeix al mateix lloc el monestir i l’hostal de Santa Maria de Panissars. Una butlla del 1011 diu que l’església havia estat construïda el 990 sota Bernat Tallaferro i el 1097 fou concedida al monestir de Ripoll. En aquest mateix any 1011 ja era una cel·la que depenia dels monjos benedictins de Santa Maria de Arles.

El priorat de Panissars tingué una funció d’hospital a causa de la seva situació en el coll, vora el camí. Més tard es va convertir en un priorat agregat a Santa Maria de Ripoll. El Tractat dels Pirineus (1659) va dividir el monestir en dos per la frontera, i l’any 1683 va ser destruït.

A la fi del segle XVII el lloc es trobava abandonat i part de les seves pedres foren aprofitades per a bastir el fort de Bellaguarda (1683). La part francesa del cenobi esdevingué propietat del seminari

46 de Perpinyà mentre que un nou priorat era bastit a la part catalana i probablement abandonat amb la desamortització de 1835.

L’església, probablement de la primera meitat del segle XI, presenta un aspecte bastant insòlit. Té tres naus més amples que llargues, un sol absis semicircular ultrapassat i la més ben conservada, un pòrtic i tres entrades. Es conserven els murs perimetrals i una cripta situada sota l’absis amb restes de pintures murals romàniques. En el costat sud hi havia un petit claustre, avui destruït, i les dependències del monestir.

Aquest coll és cèlebre per la batalla del coll de Panissars, que he esmentat al tractar de Sant Martí del Forndevidre. La batalla fou relatada per Bernat Desclot a la seva crònica, en la qual l’exèrcit de Pere el Gran destruí el de Felip III de França.

Pere III el Gran a Panissars

47

AGULLANA (42° 23 ′ 45″ N, 2° 50 ′ 51″ E) Vaig fer nit a La Jonquera i de bon matí, quan encara el sol no premia massa, sortí en direcció a Figueres per la N – II. Poc després, apareix a mà dreta el desvio a Agullana.

De l’any 1743 data la primera referència escrita sobre un taper d’Agullana, un tal Pau Molinet. Durant el segle XVIII, algunes famílies es dedicaren a reunir grans quantitats de taps de fabricació pròpia o comprats a altres operaris d´Agullana i de les rodalies, i es desplaçaven a la Provença, on se celebrava una fira anual el mes de juliol, iniciant el negoci del tap.

El bon rendiment que donà la indústria del suro durant els segles XVIII, XIX i primera meitat del segle XX, comportà un augment considerable de població amb l’arribada de noves famílies. L’any 1851 es constituí la Societat de Socors Mutus La Concòrdia que a finals del segle XIX construí un interessant edifici modernista que avui es troba ben restaurat.

A finals del segle XIX i principis del segle XX, era un poble taper, on s’hi trobava un obrador a cada casa. Es treballava per els cellers francesos que embotellaven l’autèntic xampany. Només pels ports de Palamós i de Sant Feliu de Guíxols, ensumava Catalunya aquella producció. Amb el temps, la costa va fer seu el mercat, així com les suredes del sud i d’Extremadura proveïssin als obradors del Baix Empordà.

Les alzines sureres cobreixen bona part del terme, principalment les zones de muntanya. Les terres més planes presenten camps de cereals, oliveres, alguna vinya i petites pinedes.

Si bé ha quedat casi anul·lada aquella indústria, en canvi s’ha fet present un turisme tranquil i un equipament gastronòmic que ha permès estabilitzar l’economia de la població, que si bé a minvat durant les hores de sol, quan es desplaça a les poblacions veïnes, com Figueres, es torna a retrobar al retorn del treball. És a dir, segueix essent un poble viu.

48 Als darrers dies de la Guerra Civil espanyola (1936-1939), Agullana es convertí en refugi de membres dels governs català, basc i espanyol. També hi arribaren molts intel·lectuals catalans com Bosch i Gimpera, Carles Pi i Sunyer, Rovira i Virgili... El poble es convertí, per uns dies, en capital de la República. A Can Bec de Careda hi havia l’Estat Major, l’edifici de La Concòrdia serví d’hospital, el xalet de Can Perellada era la seu del general Rojo... D’Agullana s’inicià l’exili.

Ara, Agullana és un vila amb moltes cases de segona residència, amb interessants edificis modernistes restaurats (la casa Estela de la plaça Major, el xalet dels Gomis, can Vidal,...) i un seguit d’obres de tipus social: el Grup escolar, l’asil Gomis i el cafè de La Concòrdia.

Un dels edificis modernistes més grans és l’anomenat Asil Gomis. En aquest asil hi morí l’any 1946 la Lídia de Cadaqués –Lídia Noguer i Savà--, que ella mateixa sempre es va considerar La Ben Plantada de l’obra d’Eugeni d’Ors. La Lídia havia regentat un hostal a Cadaqués que tenia molt de nom per la cuina i el celler. Per aquest hostal van passar personatges importants, entre ells Eugeni d’Ors, Xènius, pel qual Lídia sentia una gran admiració. En morí la sibil.la de Cadaqués, Xènius escriví un epitafi per la seva tomba del cementiri d´Agullana. La làpida fou pagada pel pintor Salvador Dalí i l’epitafi diu: Descansa aquí, si la tramontana la deja, Lidia Nogués de Costa sibila de Cadaqués que por inspiración mágica, dialécticamente fué y no fué/ a un tiempo Teresa, la Bien Plantada, en su nombre conjuran a cabras y anarquistas los angélicos.

Sembla ser que aquesta làpida no es col·locà mai perquè les autoritats eclesiàstiques no ho permeteren.

També en aquest cementiri d’Agullana es troben els nínxols on reposen, des de l’any 1911, els Romeu i Julieta empordanesos. La Rosa era la filla gran de can Serra.

L’Aníbal, era el fill petit de can Coromines. Un amic comú els va presentar i s’enamoraren profundament. Ultrapassaven, en poc, la vintena i feien plans de futur. Un dia va arribar un oncle del xicot, que havia fet fortuna a Amèrica. No tornà a Agullana per quedar-s’hi sinó per emportar-se’n el seu nebot, perquè li administrés les explotacions i la fortuna.

Els pares de l’Aníbal estaven molt feliços perquè així quedava garantida la prosperitat del noi, i ell, que no volia separar-se de l’estimada, tampoc no s’atrevia a contradir de ple les decisions del pare. No sabien què fer. Les respectives famílies tampoc no haurien acceptat un matrimoni de pressa i corrent. Mentre l’oncle insistia, van decidir fugir lluny, però enlloc d’enfrontar-se plegats a la vida decidiren morir junts. Amb dues bales n’hi va haver prou. Des del 20 de setembre de 1911 continuen junts, enterrats un al costat de l’altre al cementiri d´Agullana. L’Amor ho perdona tot!

49 Les terres d’Agullana han estat habitades des de temps prehistòrics, quedant com a testimonis d’aquell temps alguns monuments megalítics (la Llosa de la jaça d’en Torrent conserva la cambra quadrangular de dos metres de llargada, amb tres lloses dempeus; la Barraca del Lladre és un dolmen de cambra rectangular; la necròpolis halestàtica d’Agullana que és un camp d’urnes amb 226 enterraments; menhir del Mas d’en Puig, el Roc del Frare, el Menhir dels Palau

Roc del Frare Mas d’en Puig

Menhir dels Palau

La primera noticia certa de l’església de Santa Maria d´Agullana es troba en el Llibre Verd de la Catedral de Girona, en un document de donació del bisbe Rotger de la Eclesiam Sanctae Mariae de Aguliana a la canònica de Girona. Va datat l’any XXIII del rei Robert, és a dir, el 1019. També hi ha altres documents dels segles XIII i XIV, que parlen d’aquesta església.

L’actual església de Santa Maria d’Agullana, restaurada amb encert en els darrers anys, és un bell edifici romànic dels segles XII-XIII. Presenta una sola nau, de volta apuntada i un absis semicircular decorat amb un fris d’arcuacions rematades amb dents de serra. Al mur de migjorn s’obre la portada de sis arcs en degradació i un guardapols decorat amb relleus geomètrics.

Hi ha dues columnes i sengles capitells, amb senzilla decoració floral, per banda.

Ha desaparegut el timpà.

En aquest mateix mur, hi ha dues finestres de doble esqueixada d’arcs de mig punt de les quals són decorats amb frisos de dents de serra. Altres dues finestres, decorades amb dents de serra, s’obren al centre de l’absis. Sobre la façana de ponent s’aixeca el campanar d’espadanya, romànic, de dos pisos d’arcades: tres en la part inferior i dues en la part alta. Tant l’interior com l’exterior presenta els murs fets en carreus de granit, ben tallats i col·locats en filades seguides.

50

LA VAJOL D'Agullana em dirigí a La Vajol. Es passa per davant del Mas Perxers, on va tenir lloc el darrer consell de la Generalitat, l’any 1939, quan casi tota la plana major s’escapolia davant de la invasió franquista, gens respectuosa amb les institucions de Catalunya i els nostres dirigents: no van admetre mai els Convenis de la Societat de Nacions pels vençuts...

La Vajol és un agradable poble, on s'hi ha establert un turisme relaxat i s'hi han obert restaurants amb força clientela estrangera, resident en les diverses poblacions d'aquesta part de l'Alt Empordà. Contrasta la tranquil·litat que avui viu el poble amb la memòria que encara guarden els que visqueren en els primers anys del 1939 arran de l’èxode republicà, passant per aquest petit municipi mils de persones a l’exili obligat.

Per conèixer el que va passar i visitar els llocs històrics d’aquell pas, que va convertir al poble en la capital política de Catalunya i de l’enderrocada Espanya Republicana, s’ha organitzar una Ruta de l’exili, que organitza la Comissió d’Actes Lluís Companys.

Anys enrera s'explotaven les mines de talc, sobretot, però d’elles només ha quedat el monument al Miner, situat a l'entrada de la població, i l'anomenada Mina d'en Negrín (la Canta), on existeix una cambra cuirassada d'uns 200 m. quadrats, que guardava part dels quadres del Museu del Prado i l'or del govern republicà (500 milions de dòlars?) que s'embarcaren cap a Mèxic en el vaixell Vita.

A dins del poble, cal visitar l’església parroquial de Sant Martí, bastant modificada. D’una sola nau, sobrealçada. Està capçada per un absis, que ha sigut casi del tot tapat per unes construccions adossades. Presenta el campanar d’espadanya. Sant Martí de La Vajol presenta els trets que defineixen les esglésies del romànic avançat de la comarca (segles XII-XIII). Una de les característiques essencial dels edificis d'aquest moment evolutiu és l'aparició de els voltes i arcades en forma apuntada.

51 Els arcs de les obertures són sempre, en canvi, de punt rodó, llinda i timpà apareixen també en aquest període. Tots aquest elements els trobem a Sant Martí de La Vajol.

L’Associació de Treball per al Museu de l'Exili Mundial té per objecte l'estudi i la divulgació dels fets i experiències a que es veuen sotmesos els habitants d'aquesta societat actual arreu del món com a conseqüència dels conflictes racials, socials, econòmics i bèl·lics.

En aquests moments aquesta Associació està promovent la creació d'un Centre d'Estudi i d'interpretació de l'Exili Mundial a La Vajol. De moment s’ha instal.lat un monument al paratge de Sota la Quadra, de cara als Pirineus. La primera fase de aquest monument es va inaugurà l'abril de l'any 2000. Aquest monument te una alçada de set metres i representa a un pare obligat a exiliarse amb la seva filla petita que ha perdut una cama. La inspiració respon a una fotografia realitzada per Roger Viollet.

Més endavant s’instal.larà el Centre d'interpretació, estudis i divulgació a prop de la Vajol i des de la carretera que ena a Maçnet de Cabrenys: l'antiga mina de Can Canta (o d'en Negrin) on hi ha la cambra cuirassada que va guardar el Tresor de la República.

A un xic més d'un quilòmetre de La Vajol, en direcció al Coll de Manrella, queda el Restaurant Maurella-Comaulis i a uns 200 m. més enllà surt, a l'esquerra, la pista que mena a la Mare de Déu de les Salines.

El que falta de camí fins arribar al Coll no és massa llarg, però me’n sobre un bon tros de costerut. El Coll de Manrella queda a uns 700 m. d'altitud i on s’aixeca el monument a Lluís Companys. Aquest monument, es promogué l'any 1979 per la citada Comissió d'Actes Lluís Companys en memòria del President afusellat i dels 500 mil espanyols, especialment catalans, que per aquests indrets emprengueren, el 1939, el camí de l'exili i, també, dels que foren víctimes de la dictadura.

El monument és obra de l'arquitecte Santiago Bosch i Folquer. Es tracta d'una font, piramidal esglaonada, realitzada amb carreus de granit, formant una creu en el centre on es llegeixen les paraules de Carles Rahola: Pau Picasso i Pau Casals coincidiren que aquest era el lloc per el temple de la Pau. En homenatge a Lluís Companys i a tots els que estimen la Llibertat. No és pas trist morir.

La mort no ens ha de causar espant. El tristíssim, el que ens ha de fer por, és no haver viscut una vida en plenitud, porta una mort tranquil·la, és mor com si complís un deure.

Cada diumenge proper al 15 d'octubre, aniversari de l'afusellament de Companys, es reuneixen en aquesta esplanada gent de Catalunya Nord i Sud. Pel trasllat de fites, en

52 el 1984, el monument es troba en territori de la Catalunya Nord: diferent nació però un mateix País.

Tot baixant no cal embalar-se massa, doncs aprofito uns miradors que es troben a la vorera de la carretera i des d’on es pot albirar tot l’Empordà i el Canigó. La qüestió meteorològica és molt important per visitar aquests indrets. El millor dia és quan ha plogut abans i la tramuntana s'ha fet present, sense molestar massa. Però, clar, que aquestes circumstàncies no es poden escollir a llarg temps...

53

MARE DE DÉU DE LES SALINES

Baixant del Coll de la Manrella arribo a la cruïlla on queda senyalat el camí al Santuari de la Mare de Déu de les Salines: hi meno. El primer quilòmetre, bé... encara que en dues ocasions vaig tenir que posar els peus a terra. Però a partir de llavors i durant els 5 Km. que seguiren, el camí es va anant fent més intransitable a cada metre, no tant sols per la moto, sinó per caminar. Pensant amb el que m'havia dit l'informador, creia que només seria aquell tram per on passava i que vindrien trams de millor pis... Rés de rés. No tant sols això, sinó que de cop, en una corba, apareix una màquina que arreglava el camí: l'arreglo consistia en remoure la terra, eixamplar el camí trencant els arbres de la vorera i, molt amablement, deixar-me passar... com pogué! Vaig quedar esgotat, arrossegant la Honda pel mig d'aquella terra tova, enfangada i relliscant contínuament.

D'aquest camí, o com se'l vulgui anomenar, en surt la pista que mena al Coll de Lli, per on el 5 de febrer del 1939, el President Lluís Companys, en companyia del President basc J. Mª Aguirre es van exiliar, hores després d'haver-ho fet el President de la República Manuel Azaña. Un vertader drama estatal.

Per prendre un respir, vaig aparcar la moto en un cert replà d'on surt el corriol, a l'esquerra, que tot caminant muntanya avall, primer, i després un xic costerut, arribà a les restes del Castell de Cabrera. Queda a casi mil metres d’altitud i es bastí en el segle XI, directament damunt de la roca. No en resta massa cosa d’aquella construcció romànica: un petit llenç del que podia ser la muralla i part de dues torres.

La gent del país diu que fou un castell aixecat pels Templers, però quan per primer cop s’esmenta la data, en l'any 1003 com a Roca Cabrera, denota que és anterior a l’època de l’Orde del Temple. En el 1070 es cita el castrum Cabrera en un document del comte de Besalú. En el 1288 fou destruït pels francs i la dama Beatriu de Cabrenys, de la família dels Rocabertí, el va reconstruir en el 1337. En el segle XV, se'l fan seu els francesos però, no massa més tard, va ser definitivament abandonat.

54 Es diu per la contrada, que fou utilitzat en certes ocasions per gent que s'escapolia de la justícia o del servei militar (Cuba, Marroc), doncs és bastant inaccessible i es té que tenir molt estricte sentit del deure, per part de la Guàrdia Civil de llavors, per arribar fins aquesta roca i emportar-se emmanillat el malfactor o desertor.

A Folklore de Catalunya. Rondallística, Joan Amades conte que en temps dels moros, dos germans demanaren al diable que els fes sortir de la pobresa. El dimoni va posar com a condició, que quan morís un dels germans l'altre tindria que també morí.

Acceptada la proposta, els va indicar aquest lloc de Cabrera. Efectivament, trobaren un gran tresor de monedes i hi bastiren el Castell. Quan estaven a punt d'acabar les obres, un dels germans va decidir matar a l'altre, deixant caure una bastida, per fer-se amo del tresor i senyor del Castell. Mort el germà, va partir de l'indret emportant-se en un cofre les monedes d'or, sense adonar-se que el diable li havia fet un forat, per on s'escolaven les monedes... que han quedat per aquells camins en forma de pedretes anomenades diners del diable. Quan l'assassí es va veure de nou pobre, morí del disgust.

Més amunt i ja prop del Santuari, als casi sis quilòmetres de caminar, relliscar i empenya la moto, apareix la pista que ve de Maçanet de Cabrenys, que és la que tenia que haver pres per no passar el dolent trajecte.

De seguida de la cruïlla i a l'esquerra, parteix una pista -asfaltada!- que va al Coll dels Pous, al Pic Moixer (1.443 m.) i al Roc de Frausa. La deixo i poc més enllà i en ple revolt, queda l'entrada a la Santa Cova, on s'hi venera una imatge de la Mare de Déu. Metres després hi ha l'esplanada, amb el Santuari i l'hostatgeria, que només l'obren els caps de setmana... i, clar, avui, és dilluns.

Entrant a la boira del temps, s'explica que en la Cova, un toro de banyes fines del Mas Roger, trobà una imatge de la Mare de Déu. Aleshores es va agenollar davant d’ella fent uns grans bramuls per cridar l’atenció del pastor.

El primer document que ens descriu el Santuari és a finals del segle XIII, quan un propietari d’aquesta vall fa edificar una capella en honor a la Mare de Déu trobada, afegint-hi la donació de terres de cultiu i de pasturatge. Prop de les acabades del segle XVI, un bandoler francès, el Mandra, capitanejant un grup d’hugonots, els partidaris de les doctrines de Calvi, va assassinar a l’ermità i féu grans destrosses a la capella. Fins al 1907 no es va restaurar l’església i l’hostatgeria. Durant els avalots del 1936 i la diàspora republicana del 1939 es feren

55 malmeses. En els darrers anys del passat segle XX, s’iniciaren restauracions de la capella i es construí la sagristia.

El nom de Les Salines ve de les saleres que hi havia davant de la capella, de quan els pastors abocaven la sal pels bestiar boví a fi de que beguessin més i poder munyir més llet: no es dóna res, si després no es rep.

A part d’aquestes fredes dades històriques hi ha una llegenda, força bonica, a l’entorn de la Mare de Déu. Un dia, un ós se’n va endur una formosa noia que pasturava el ramat dels seus pares en una d’aquestes valls properes al Santuari. L’ós, mig home mig diable, la va retenir en una cova amb intencions poc honestes. La xicota va rebutjar-lo des d’un principi, invocant constantment a la Mare de Déu de les Salines. Al novè dia del captivi, la Mare de Déu la va alliberar, retornant a la masia dels seus pares. Quan l’ós, mig home mig diable, va veure que la bonica noia s’havia escapolit, es va enfurismar i els udols s’escamparen pels mig d’aquelles muntanyes i valls. Assossegat, en part, s’enfilà a una branca d’un surer per guaitar si veia a la seva desitjada noia. L’arbre es trobava prop d’una cinglera i el pare de la pastoreta, que havia sortit a caçar-lo, el va veure distret allà dalt, moment que va aprofitar per començar a tallar la soca i, aleshores, el pes de l’ós va fer vinclar el surer fins abatre’l del tot, caient la temuda bèstia per la cinglera.

Aquest llegenda ha motivat que en alguns pobles de l’entorn (Arles, Sant Llorenç de Cerdans, Prats de Molló, etc.) es celebri la Festa de l’ós, barreja de sexualitat, ritus de la fecunditat i demostració viril que, des de sempre, ha encarnat la figura d'aquest animal.

El Santuari queda situat en una vall on neix la riera que dóna les seves aigües al riu Tec, al Vallespir. És un edifici d’una sola nau de coberta en volta apuntada i arc presbiterial i absis semicircular a ponent, cobert amb un quart de volta. La teulada de la nau es de dues vessants. La portada queda oberta a migjorn, aixecant-se l’espadanya, per una sola campana, en el mur de llevant.

56 Quan s’hi celebraven aplecs, es ballava l’anomenat ball dels confits i un ballet tradicional del Rosselló, comarca vinculada tant per la història com per la geografia a aquesta vall.

La primitiva imatge trobada en la cova era feta de pedra calcària, però també fou malmesa pel bandoler francès, ja esmentat, el Mandra, quan va saquejar el temple on l’havien col·locada. S’hi va posà una d’alabastre fins que, en el segle XIX, fou substituïda per una altra de fusta policromada i vestida, que es va salvar dels aldarulls del 1936 gràcies a que dos feligresos de Maçanet l’amagaren a una cova de l’altra banda de la ratlla, recuperant-se posteriorment.

Al Santuari també s’hi troben les imatges de Sant Isidre i de Santa Francesca Romana, que no sé pas per quina raó es troben aquí.

Quan vaig arribar a l’esplanada del santuari, una noia i un xicot es trobaven arranjant el material d'acampada en un petit cotxe amb el qual hi havien arribat. Estranyat que ho haguessin fet pel camí que jo havia seguit, em van aclarir que la pista des de Maçanet és molt millor i que la de La Vajol només era per arribar-hi els senderistes.

Naturalment, al retornar vaig seguir els seus consells i em va ser més fàcil, encara que en dues ocasions, la petita Honda em va patinar al passar els guals que desvien les aigües anant a parar a la cuneta sense masses contemplacions, ni conseqüències. Foren 13 km. de baixada, que a part del dolor que notava per les trompades sofertes, el paisatge que s'albira me’l va fer oblidar.

57 MAÇANET DE CABRENYS (42° 23 ′ 19″ N, 2° 45 ′ 7″ E) Venint de Les Salines, a Maçanet s'entra per una urbanització, on alemanys i holandesos han situat les seves cases de segona residència o de jubilació, rivalitzant qui la fa més original i esperpèntica, amb detalls gaudians o dalinians, absents d'estètica.

D’aquest poble es conte que en Rol.là o Roldán quan va marxar a terra dels francs -el de la cançó, no el de la Guàrdia Civil-, després d'haver netejat de moros el País, va llançar des del cims dels Pirineus la seva massa de guerra i és la que es troba clavada al mig de la Plaça Major de la Vila, que es va formar a l'entorn de la pesa.

Per un carreró s'arriba a l’església parroquial de Sant Martí, d’estil romànic tardà que, en motiu de les guerres que va tenir que suportar en els segles XVII i XVIII, la fortificaren.

D'aquesta església és la píxide (copa amb tapa, on es guarden les hòsties consagrades) de coure esmaltat i la lipsanoteca (reliquiari en forma de capsa o arqueta) de vidre, que el Museu d’Art de Girona guarda per la inseguretat que el temple ofereix.

La porta d'entrada és ferrada amb les volutes de ferro forjat en els batents de fusta.

A Maçanet de Cabrenys destaquen dos ponts medievals: el de Casanoves i el de Can Saguer.

El Pont de Can Saguer.

Per a arribar-hi es surt de la població, direcció nord, pel carrer que mena a la Urbanització Can Muntada i a nivell de la corba

58 que hi entra, cal seguir la pista que apareix a mà esquerra fins trobar el Mas, on s’aparca el cotxe. D’aquí, surt el camí que, seguint-lo a peu pel mig d’esbarzers, s’arriba al pont peatonal. Assentat a les roques d’ambdues ribes, és d’un sol ull d’arc de mig punt, amb una imposta de dovelles irregulars, però ben ordenades, amb els paraments fets de les mateixes pedres de la llera del diu. La distància del centre de l’arc a la sola és d’uns 50 cm. trobant-se aquesta feta malbé per deixar pas a un tub d’aigua i només en resta una part de l’empedrat. No té baranes.

El Pont de Casanova es situa sobre la riera d’Ardenya, al costat del carrer de Casanova prop de la cruïlla amb el carrer Canalejas. És de dos ulls d’arc de mig punt amb dovelles ben tallades i disposades. El parament està format per còdols de la riera per damunt de la qual es va bastir. S’assenta l’ampla pilar del mig en la llera, mentre els extrems ho fan en les roques de les ribes. La sola és planera i presenta baranes.

Pont de Can Saguer

Pont de Casanoves

A la sortida de Maçanet, en direcció a Darnius i un cop passat un pont, surt la carretera que en cinc quilòmetres porta a La Vajol, per un recorregut ascendent i ple de corbes, però que l’encís de l'entorn fa que em distregui i em passa més desapercebut el penós recorregut.

Sense tenir en compte l’hora, menjo un mos. Una becaina, no lluny de la carretera i sota una ombra refrescant, em deixa recuperat per seguir, fàcilment, fins a Figueres, on poso termini a la excursió d’avui.

59 TAPIS El petit veïnat de Tapis és a 6,5 km de Maçanet. Hi mena la carretera que uneix Maçanet amb Costoja. L’església està sota l’advocació de sant Briç, deixeble i successor de sant Martí de Tours. Sempre fou sufragànea de la parròquia de Maçanet. És un edifici pre-romànic dels segles VIII-IX, dins del conjunt de petites capelles anteriors al segle X que resten a l’Empordà. Té la planta rectangular. La nau té la volta de canó i separada en dues parts per un arc de ferradura que reposa sobre pilars adossats. A finals del segle XVII s’hi afegiren dues capelles amb dos altars, l’un dedicat a la Mare de Déu i l’altre a sant Desideri, patró secundari. El terra de l’església és enrajolat, probablement del segle XVIII. A pocs metres de l’església hi ha el cementiri, encara utilitzat.

60

MARE DE DÉU DE LA FAU Per arribar-hi es surt de Maçanet de Cabrenys en direcció a Tapis i es segueix fins al Coll dels Horts, on cal aparcar el cotxe o moto. A peu s’inicia la pista que d’aquí surt. A uns 200 m. se segueix la pista principal que va cap a l’esquerra, deixant a la dreta la que va a Sant Cristòfol dels Horts. Als 2 km. es passa per La Gavarra i a uns 200 m. pel Mas enrunat del Bac. A 500 m. més enllà hi ha la Font i l’alzina del Bac. Es trenca cap a la dreta, seguint la indicació Ermita del Fau. Quan s’acaba la pista cal seguir el corriol que surt a mà dreta i a un km. apareéis una cruïlla de camins. S’agafa el camí carener de mà esquerra cap a l’ermita del Fau (total 3-4 Km.) Aquest santuari és anomenat popularment de la Mare de Déu de les Formigues o de les Alades, perquè un dia de la Mare de Déu de setembre hi moriren milers de formigues voladores.

El santuari, situat al capdamunt de la serra del Fau, és un edifici d’origen romànic refet el segle XV i molt modificat.

Del primitiu estil, només en conserva part dels murs, decorats amb un fris, i la nau que és coberta per una volta de canó cintrada amb canya.

El 8 de setembre festivitat de la Mare de Déu, s’hi feia el ballet del buquet i cornet, anomenat així perquè els dansaires regalaven a les seves parelles un ramallet (buquet) de flors i una paperina (cornet) de confits.

61

SANT CRISTÒFOL DELS HORTS Per arribar-hi cal sortir de Maçanet de Cabrenys en direcció a Tapis i, poc després del Coll dels Horts, hi ha una esplanada al costat de la carretera on cal deixar el cotxe o moto. A partir d’aquí s’inicia l’itinerari a peu (1 Km.) que mena a la capella.

La capella de Sant Cristòfol dels Horts està documentada des de l'any 990.

Actualment l'església està molt enrunada sobretot al sector occidental de la nau, el qual es pot datar del segle XI. Era d'una nau amb l’absis semicircular i la porta a migdia. El tram de llevant de la nau i l'absis mantenen les voltes i els arcs apuntats que corresponen a una obra del segle XII, bastida amb grans carreus escairats.

62

LLERS (42° 17 ′ 50″ N, 2° 54 ′ 48″ E) De la capital de l’Empordà passo a la N-II i segueixo cap els Hostalets, Llers, Terrades, Sant Llorenç de la Muga i Albanyà, encara comarca de l'Alt Empordà. La vila de Llers es troba a 5 km al nord-est de Figueres, on prenc el primer cafè del dia.

El seu terme municipal és força extens i accidentat per turons i serralades de poca elevació. Són els darrers contraforts pre-pirinencs, de formació calcària, que assenyalen el límit nord-occidental de la plana. Hi ha nombrosos torrents entre les conques del Manol i la Muga. Llers s’estén formant un claper de cases blanques, amb una església nova i la torre escardada d’un antic castell.

El riu la Muga passa per l’extrem septentrional del terme i en alguns punts serveix de límit amb el municipi de Pont de Molins.

A la banda de llevant hi han uns terrenys planers, ja en contacte amb la plana, on hi passava el camí de la Calçada o via romana que durant l’Edat Mitjana fou anomenat camí del Francès i servia de límit dels antics comtats de Besalú i Empúries-Peralada.

Aquesta situació de frontera durant l’Edat Mitjana convertí Llers en la zona més fortificada de l’Empordà. La vila tenia un castell del qual en depenien onze més. El terme del castell era molt més extens que l’actual municipi.

Fins al segle XVII el poble veí de les Escaules pertanyia a Llers i fins a mitjans del XVIII el lloc de Molins (actual Pont de Molins) també era de Llers.

El poeta empordanès Carles Fages de Climent va publicar el 1924 el poemari Les bruixes de Llers, amb il·lustracions d'un encara desconegut Salvador Dalí.

L’ermita de Sant Quirze d’Olmells és una construcció pre-romànica del segle IX, actualment restaurada, però sense culte, situada al bell mig del bosc. L'edifici és d'una nau amb absis en forma de trapezi. L'entrada del santuari es caracteritza per un arc triomfal, de mig punt, de poca llum. De la construcció romànica es mantenen dempeus els murs laterals de la nau i la capçalera, que conserva la volta original.

La trobada de fragments ceràmics demostra que a l'indret d'Olmells hi van haver nuclis de població romans i pre-romans.

63

ALBANYÀ (42° 18 ′ 25″ N, 2° 43 ′ 21″ E) Havia fet només uns 30 km., sense problemes, entretenint-me, superficialment, pels pobles que havia creuat, doncs volia reservar-me per demà.

Albanyà és un petit poble d'estrets carrers de no pas de més de 2 m. d'ampla i per tant els cotxes es tenen que quedar a les afores o a la plaça, on s'aixeca l'església de Sant Pere, recentment restaurada: d'una sola nau i tres absis a la capçalera. La zona és habitada des de temps prehistòrics. Ho demostren diferents vestigis arqueològics.

En el primer mil·lenni de la nostra era hi varen arribar els àrabs, però no en queda cap rastre. Albanyà apareix documentat per primera vegada Albanianum- el 844, en un diploma del rei franc Carles el Calb a favor de l'abat Dòmnul, que hi va fundar el 820 un dels monestirs benedictins més antics de Catalunya: Sant Pere d'Albanyà, que, a partir del 869, va passar a dependre de Santa Maria d'Arles (Vallespir).

Després de passejar pel poble, em dirigí a l'únic hostal de la vila on només quedava lliure una cambra per aquella nit: Hostal "Cal Tet", telèfon 972 56 91 87, tracte molt amable. * * * A les 7 del matí ja tenia la impressió que feia estona que gandulejava i com sia que les noticies de la radio repetien el mateix vaig creure que el millor seria aixecar-me i organitzar l'excursió d'avui, que després del esmorzar continental (el dolent sempre es contagia), fermades la bossa a la moto (era de preveure l'accidentada pujada i, més encara, l'esbojarrada baixada del Bassegoda), sortí de la Plaça de l'Església per la dolenta pista, que no m'abandonaria de tota la jornada.

Els ànims de la mestressa de l'Hostal no van faltar-hi: ...avui si que passarà calor i, a més, tot és pujada!... Ho va encertar des del primer metre. Va ésser un camí, per mi, de esforç i patiment. Sempre muntanya amunt i per un terreny pedregós i difícil de mantenir la mínima velocitat per estar en equilibri sobre la petita Honda.

64

CORSAVELL

Abans del Coll de Riu i en ple revolt del camí, en surt de mà esquerra el corriol que ficant-se en la buscaria mena a Corsavell on hi ha l'església de Sant Martí. Per les referències recollides aquesta església fou fundada per monjos de l'abadia de Santa Maria d'Arles a finals del segle IX o principis del segle X. Arran del mal estat de l'edifici, en el segle XVIII es prohibí el culte. De totes maneres, en les darreres misses només assistia l'escolà, un vailet del Mas d'en Perot, que anava per capellà.

La torre de Corsavell, al costat de l'església de Sant Martí, devia ésser la residència dels senyors del lloc, membres de la petita noblesa. És un edifici de planta rectangular que té grans espitlleres a les façanes. La porta, adovellada, es troba a migdia. L'interior estava dividit en dos pisos que tenien grans arcs diafragma de mig punt. Es troba enrunat i s'han destruït els elements medievals. La torre de Corsavell continua essent una mostra excepcional del romànic dels segles XII o XIII, important per l'escassetat d'edificis conservats d'aquesta tipologia.

65 Vaig seguir endavant... i, com si re, pujant... a peu empenyent la moto. Deixo a mà esquerra el trencall a Sant Andreu de Lliurona i poc després arribo a Bassegoda o el que queda d'uns masos espargits i de l'església de Sant Miquel.

Em faltava, encara un xic més per arribar al Coll del Riu i foren els darrers 500 m. els que varen reunir totes les condicions per ser el tros pitjor d’avui, però ho vaig assolir: ja soc a dalt -a 1.000 m. d'altitud- i ara... què? Per un corriol (senyalitzat) que mena a l'ermita de la Mare de Déu de les Agulles m’hi vaig arribar: pertany ja a la Garrotxa.

Bassegoda

Enric

66 LA GARROTXA

MARE DE DÉU DE LES AGULLES Es tracte d’una ermita construïda per enllà el segle XII i les dones de la contrada canviaven les agulles dels seus vestits per les que hi tenia la imatge de la Mare de Déu, perquè portava sort: d'ací el nom de Les Agulles.

L’ermita de la Mare de Déu de Les Agulles rep també el nom de Santa Maria d'Agulles. És un santuari d’origen romànic del segle XII situat al vessant del Bassegoda, per la Vall de Riu. El temple és d’una sola nau i absis semicircular amb una espitllera centrada. Té dues portes d’entrada, una a migjorn i l’altra a ponent. De la fatxada de ponent s’aixeca el campanar d’espadanya, descentrat, per una sola campana.

La imatge primitiva que s’hi venerava, la vaig localitzar en el Museu Diocesà de Girona. És una talla de fusta policromada que amida un xic més de 3 pams d'alçada que data del segle XII. La Mare de Déu està assentada en un escambell sense decoració i mig ajupida. No porta corona. Una còfia - vel, deixant veure part de la cabellera ondulada a nivell del front, li baixa per les espatlles i arriba a mig braç. Ulls grans, ametllats, cara ovalada i insinua un somriure. El mantell li cau per les espatlles, queda separat en l'entrepit, i s'uneix més avall, per darrera del Fill, reposant sobre les cames. Els avantbraços passen per entre la caiguda lateral del mantell i queden les mans encarades entre si, mig obertes, sense tocar a l'Infant.

El vestit, de coll rodó i doble bordó, es deixa veure per la separació del mantell i li arriba fins a les sabates. Apareixen les puntes del calçat per sota del plecs a través d’una ona que fa el vora baix. No hi ha plecs massa manifests.

67 L'Infant és assegut entre les cames de la Mare. Tampoc està coronat i el cabell es curt. Cara d'adult, faccions rudimentàries i fetes en mala traça. Porta túnica fins els peus que es veuen nus (falta el peu dret). Damunt de la túnica queda un mantell (molt esquemàtic). Uns plecs rectilinis cauen davant de les cames. La mà esquerra es recolza damunt d'un llibre tancat sobre la cama i la mà dreta beneeix amb un gest cançoner.

En una fotografia del llibre d'Antoni Noguera i Massa, Marededéus de les terres gironines, es veu molt bé el cabiró amb que es subjecte el Fill a la Mare (avui dia, amb la restauració, aquest detall ha quedat cobert, doncs en la imatge del Museu no s’hi veu pas).

La posició de Jesús, en les primeres manifestacions esculturals de l'art romànic, és en el bell mig de la imatge, entre les cames de la Mare. Era la representació de la Theotokos, idea feudal, en que la Mare presenta el Fill als homes, com a Domina, es a dir, la Senyora dels vassalls, que són tots els homes. Més endavant, en el segle XII, l'Infant es desplaçat respecte a un eix de simetria, situant-lo sobre el genoll esquerra. És possible que posaren al Nen sobre la cama esquerra perquè l’anterior posició resultava massa prop del sexe. Es nota que aquesta part del cos, ha preocupat sempre a totes les generacions. Es donava el cas, que la figureta de l’Infant s’aplicava, en general, sobre la falda de la Mare mitjançà un cabiró i resina. Però, clar, quan la resina s’assecava es desprenia el Nen i resultava un xic escandalós veure prominent el clau o cabiró de fusta entre les cames de la Mare o, sobresortint pel mig de les del Nen (com aquesta de les Agulles) quan es perdia la pasta guixenca amb que es repassaven els defectes de la imatge.

Això no passava si la figura de Jesús quedava adossada en un esvoranc, que algunes imatges tenen fet, però aleshores la fixació no era tan segura com amb l'ús del cabiró i la prova la tenim que, d’aquestes marededéus, moltes ens han arribat sense l’Infant (marededéus d’Evol i de Nyer, en el Conflent, i la de Rus, al Berguedà, avui en el Museu Episcopal de Vic).

Rus

Evol Nyer

68

TALAIXÀ Del Coll de Riu comença la baixada cap a Sadernes. També té el seu grau de dificultat, tant pel mal estat que es trobava el terreny, com per mantenir la màquina en el seu corresponent equilibri, frenant contínuament, patinant les rodes i quedant-me les mans garrotades i gràcies als dos peus quedava estabilitzada la moto.

A la dreta, quan em parava per descansar, podia gaudir de l'impressionant espectacle del cingle, que hi posava la nota de risc en cas de que els frens no responguessin. La veritat és que no tenia temps mental en pensar amb aquesta possibilitat, tot sortejant les pedres del camí.

No massa lluny del Coll surt el sender que mena a Sant Feliu del Riu i que es té que fer a peu. M’hi he parat per pensar-m’ho i com que tornava a pujar i n’estava un xic cuit, ho vaig deixar per una altra ocasió.

Totes les capelles d’aquests indret, són casi d'idèntiques entre elles, d'una sola nau, absis a llevant semicircular i volta de canó. Segons el terreny on s'han bastit, la portada s'obre a migjorn o a ponent, presenten arcs en gradació i, en algunes, llinda i timpà. La portada es reforçada amb una ferramenta seguint les característiques de la forja del romànic català.

El rei Pere III, per finançar les despeses de la guerra de Sardenya, en el segle XIV, va vendre el dret de bovatge de moltes d’aquestes esglésies.

El curt descans, m'ha permès relaxar-me els braços i les mans. Amb menys tensió he seguit endavant podent valorar millor l'entorn per on circulava. La presència de les nombroses masies aïllades m'han fet reflexionar com hi ha famílies, que encara avui dia viuen en aquestes condicions treballant el camp a tota hora i dia (avui es diumenge i tant el masover com la seva dona seguien al peu del canó).

Tota aquesta Vall del riu Aniol i del Llierca és fantàstica. Imponent, tant per la cinglera, esglaiadora des del inestable equilibri damunt la moto, com per l'alçada dels pics que no deixen de vigilar-me en tot el recorregut.

69 Quan es fa un xic més planera la pista, surt de mà dreta una altra que per un pont, el Pont de Sant Valentí, passa a la ribera dreta del riu Aniol. Aparco la moto i, a peu, em dirigeixo a Talaixà, i seguint el GR-11, em mena a Sant Aniol d'Aguja.

El malmès poble de Talaixà, va ser bombardejat durant la guerra del 1936-1939.

Hi resta una església malparada i per l'estiu del 1999 encara hi vivia l'únic habitant.

Aquest bon home va passar pel llogaret durant la diàspora republicana, va quedar bocabadat per la seva bellesa i, al tornar de l'exili anys després, s'hi va quedar.

L'església de Sant Martí de Talaixà es va bastir a principis del segle XVIII quan hi havia molta vida a la contrada. L'últim acte religiós que s'hi va fer es remunta al 1971.

Després d’anys d'abandonament, que havien deixat l'edifici gairebé en ruïna s’han fet obres de consolidació.

70

SANT ANIOL D’AGUJA

A Sant Aniol d'Aguja s'instal·laren els monjos benedictins (els benets o negres, com la gent els coneix), que fugien dels normands al atacar el Rosselló en el segle IX. Construïren el monestir, quan el rei Carles el Calb els hi va concedir les possessions. L'església és del segle XI. El proper monestir de Sant Llorenç de Mont o de Sous, fou en un principi Priorat de monjos de Sant Aniol: era una època, en que hi havia monjos a dojo, tant per la por que el pas del primer mil·lenni provocava, com per altres raons no massa convincents.

Durant els segles IX i X, els monestirs tingueren certs privilegis, com els d'immunitat, per part dels reis. Però, en el segle XI, minvaren les relacions dels cenobis amb els magnats, doncs aquests es decantaren, directament, més cap a Roma. Així va passar amb el monestir de Sant Aniol d'Aguja, que només obtingué, per part reial, la confirmació dels bens... i les vocacions mancaren. És una construcció d'una sola nau i absis, decorat exteriorment amb arquacions cegues i lesenes llombardes, que ha sigut modificada posteriorment. Per una escala de cargol s'arriba a la Cova de l'Abat, que és una capella subterrània excavada a la roca.

71 SADERNES

Vaig refer el camí, recupero la moto, passo de nou pel pont de Sant Valentí i entro a la pista d'on havia vingut d’Albanyà. Després d’un tomb, apareix la capella de Santa Cecília de Sadernes, ben bé al front.

El Pont de Sant Valentí és una construcció romànica, d’un sol ull amb arc de mig punt amb dovelles ben disposades a l’intradós. La sola empedrada en tota la seva longitud i s’eixampla a nivell de les entrades, essent el primer tram esglaonat. Tot ell es resseguit per una ampla barana.

Santa Cecília de Sadernes és una església documentada des de l’any 977, però l’actual edifici pertany al romànic del segle XII. És d’una sola nau amb absis elevat, fortificat en el següent segle i amb espitlleres, presentant en el centre una finestra d’una sola esqueixada. En el mur de migjorn s’obre la portalada amb arcs rebaixats i dovelles, i damunt un ull de bou. En aquest mateix mur hi ha un campanar quadrat per a dues campanes. Es troba bastant malmesa, encara que hi ha intenció de rehabilitar-la, doncs s’hi ha penjat un cartell que demana almoines... Cal destacar, que queda un xic apartada de la plaça de Sant Jaume de Barcelona... i és més difícil assolir subvencions de la Generalitat.

Aquí comença la pista asfaltada que passant per Montagut de Fluvià empalma amb la carretera de Figueres a Olot, poc abans d'arribar a Castellfollit de la Roca. Prop de Montagut hi ha un càmping ben arranjat: encara recordo avui, aquella nit amb la reparadora dormida, després del baldat que havia quedat per culpa de la meva fal·lera en cercar temples amagats, alguns d’ells sense assolir-ho.

Al dia següent, descansat i ben esmorzat, vaig retornar a Figueres, on havia deixat la VW. En aquest recorregut vaig passar prop del Pont de Llierca: d'estil romànic, tot i que no es coneix la data de la seva construcció. En el segle XIV ja s’utilitzava amb finalitats comercials i es cobrava un peatge per a poder-lo creuar amb bestiar o mercaderies. Té un sol arc, molt esvelt, que s'alça 28 metres per sobre del nivell de les aigües del riu Llierca. La seva longitud és de 52 metres i la sola té 3 metres d'amplada.

72

SANT JOAN LES FONTS (42° 12 ′ 54″ N, 2° 30 ′ 50″ E) A Castellfollit de la Roca hi vaig arribar amb la moto... dins de la furgoneta VW. Deixant-la aparcada i muntat en la Honda vaig sortir per la carretera a Olot i, desviant-me poc després, agafo la que mena a Sant Joan les Fonts, municipi que dóna pas a la Vall de Bianya.

El municipi de la Vall de Bianya, al nord de la província de Girona, és el més gran de la comarca de la Garrotxa. Sant Joan les Fonts no hi pertany.

La carretera a Sant Pau de Seguries travessa la Vall i amb la variant dels túnels de la vall de Sant Ponç d'Aulina (el més llarg dels quals té 1.884 m.) mena a Sant Joan de les Abadesses. La Vall de Bianya compta amb diversos restaurants, càmping, benzinera, residències-cases de pagès, cases de colònies, farmàcia i dispensari mèdic.

El nucli de població principal l'Hostalnou de Bianya

és (42° 12 ′ 39.61″ N, 2º 27’ 13,05 ‘’ E) Té un bon nombre d'esglésies romàniques del segle XII: Sant Miquel del Mont, Sant Andreu de Socarrats, Santa Margarida de Bianya, Sant Pere Despuig, Sant Martí de Solanal, Sant Martí del Clot, Sant Martí de Capsec, Sant Salvador de Bianya i Sant Ponç d'Aulina. Destaca, també, per la seva arquitectura, diverses masies i s'està arranjant la via romana i medieval del Capsacosta.

73

A Sant Joan les Fonts no queda massa indicat on es troba l'església de l'antic monestir benedictí: cal apropar-se al riu Fluvià, sense travessar-lo, i seguint un camí descendent hi mena.

L'antic monestir benedictí, s'establí en el comtat de Besalú l'any 958. En el segle XI els vescomtes de Bas el donaren a l'abadia de Sant Víctor de Marsella i va ser confirmada aquesta donació pel bisbe Bernat de Girona, en el segle següent, per a construir-hi un monestir de monjos sota la direcció d'un cardenal, que a la vegada era l'abat del de Marsella: aquesta acumulació de càrrecs fou freqüent en l’edat mitja, quan un personatge destacava. Només, cal recordar a l’Abat Oliba (970 - 1046), fill dels Comtes de Cerdanya-Besalú, que exercí les funcions comtals, fou abat de Ripoll, abat de Sant Miquel de Cuixà i bisbe de Vic, a més de les activitats judicials i conciliars i va mantenir vincles directes amb Roma.

A partir d'aquella centúria s'esmenten moltes donacions (masos i bordes), que s'incrementaren en tot al llarg dels segles XII i XIII, així com certs privilegis, augmentant d'aquesta manera tant el patrimoni com l'autoritat dels monjos sobre el poble.

En aquest Monestir mai fou massa nombrosa la comunitat i consta que en el segle XIV només n'hi havien dos monjos i anys després, cap: és quan va passar a ser regit pel cenobi de Sant Pere de Besalú i definitivament separat de Sant Víctor de Marsella. En el segle XVI, el Papa ordenà que s'unís al monestir de Sant Pere de Camprodon. Tot aquest enrenou, entrats ja en els segles allunyats del pas del primer mil·lenni, ho va motivà la carència de vocacions, doncs va millorar el benestar social i, en contra del que es creu, la vida monàstica no era un plaer terrenal en molts monestirs i el treball comunitari i les privacions, no eren pas fàcils.

El temple fou construït en el primer terç del segle XII. De planta basilical de tres naus i dos absis semicirculars sense transsepte. L'absis central té tres finestres i només la central es decorada (columnes laterals, arquacions, lesenes i dents d'engranatge) La nau central es coberta per una volta de canó lleugerament apuntada i les laterals ho són amb volta de quart de cercle amb arrancada d'una imposta. Quatre arcs torals divideixen la nau. Els pilars són de secció en T i amb columnes adossades. És una de les característiques de les construccions catalanes del segle XII, exceptuant Sant Pere de Roda, que ja ho havien utilitzat temps enrera i que, sembla ser, que aquesta tècnica constructiva ha motivat que es considerés el bressol de l’art romànic (A. Deulofeu).

74 La dependència que va tenir Sant Joan les Fonts amb Sant Víctor de Marsella es posa de manifest amb aquest tipus de pilar/columna, que també es troben en les esglésies de Provença, posteriors a la construcció del monestir de Sant Pere de Rodes.

La portalada que s'obre en el mur de ponent, presenta una arquivolta recolzada sobre columnes amb capitells decorats. Una cornisa amb ménsules i dents de serra ressegueix l'exterior de la nau i de l'absis central. En canvi, els absis laterals només presenten arcades. Damunt de la porta apareix una rosassa. El campanar, que s'hi accedeix des de dins del temple, és del segle XVIII. En el Museu d'Art de Girona es troba la creu on estava adossada una Majestat i que pertany a aquest Priorat. La imatge de Crist ha quedat en el Museu Episcopal de Vic: li va desaparèixer el braç esquerra i avui dia apareix restaurat. En l'any 1916, encara tenia els dos braços segons s'aprecia en una fotografia. La imatge i la creu tenen una gran semblança amb el Crist Majestat de Beget (Ripollès) del segle XII, que es pot contemplar en el MNAC de Barcelona, amb la mateixa inscripció en la creu i, al darrera, hi han representats els evangelistes i una decoració vegetal.

A l'interior del temple de Sant Joan les Fonts hi ha una gran pica baptismal, decorada amb figures i motius vegetals.

El pont medieval és un testimoni del fet que Sant Joan les Fonts era un lloc de pas de certa importància. Per aquell pont passava la via que comunicava les terres de la Cerdanya i del Vallespir amb el comtat de Besalú.

El pont, com a tal, apareix documentat el 14 d'octubre del 1247 en un privilegi de caça i pesca atorgat per Pere Cervera de la casa de Bas i la seva esposa Jusiana a favor del priorat de Sant Joan les Fonts.

Abans que es bastis aquest pont, en el mateix lloc, ja hi devia existir algun pas i, també, algun establiment, on s'atenien les necessitats dels viatgers. La multitudinària peregrinació cap a Sant Jaume de Compostel.la va fer que els peregrins provenint del nord d'Itàlia i la Provença, que seguien la ruta nord del Pirineus fins al coll de Somport i per Puente de la Reina feien cap a Galícia es desviessin a causa de la croada contra els càtars, comandada per Simó de Monfort. Les lluites i repressions van provocar que tot el pelegrinatge es desplaces des de Narbona a Elna, Sant Pere de Roda, Palera, i per Sant Joan les Fonts, se n'anaven cap a Ripoll.

El trànsit de peregrins i, també, monjos que viatjaven d'un monestir a l'altre i d'artesans amb la seva família que cercaven feines van fer que en el segle XIII ja estigués documentat el pont. La seva construcció ja va significar la instal·lació temporal de famílies de paletes al seu voltant.

75

Els reis d'Aragó van concedir a la Universitat de Castellfollit (comú de veïns de Castellfollit, Montagut, Castellar, Begudà i Sant Joan les Fonts) la facultat d'establir pontatge, per tal de finançar les obres de consolidació dels ponts.

Un cop el pont ja va estar fet, al voltants del camí que hi portava s' hi van anar instal·lant artesans que cobrien les necessitats dels viatgers, especialment d’un ferrer, que a més de ferrar els cavalls, llosava les eines dels pagesos; Sant Joan les Fonts va tenir un ferrer prop del pont fins ven entrat el segle XX, un hostal i un baster. Estaven emparats per la casa forta de Juvinyà i tenien el priorat a prop que cobria les necessitats religioses; llavors molt importants.

Val a dir que al costat del camí que portava al pont s'hi erigien la major part de masies importants del terme, mentre que molts dels masos més petits s'escampaven per les muntanyes de la rodalia.

El 1939 es va salvar de la dinamita dels republicans que en la seva fugida destruïen els ponts per dificultar l'avanç de l’enemic. Conscients de la importància històrica i arquitectònica del pont i de la inutilitat d' una destrucció més, el van deixar. Va ser travessat pels darrers soldats de la República en la seva fugida i després va passarhi tot l'exèrcit franquista, amb tancs i camions inclosos. Un any més tard va sortir indemne de l'aiguat que el va tornar a deixar com a únic pas sobre el Fluvià.

A finals dels anys vuitanta, l'Ajuntament va decidir enderrocar la vella caserna de la Guàrdia Civil, construïdes a finals del segle XIX a l'entrada nord del pont i que estava abandonada des de la dècada dels quaranta del segle XX. L'any 1997, l'Ajuntament va enderrocar l'antiga fàbrica de les pell, que estava situada a l'entrada sud del pont.

Aquest fet ha deixat a l descobert el seu arc més meridional que restava completament tapat i ha proporcionat una visió més completa del monument, que des de fa uns anys, a la nit, està permanentment enllumenat.

76 Dins de la població i no lluny de la carretera. es troba la Casa forta de Juvinyà.

Després del canvi social que va tenir lloc a l'any 1000, aparegueren els cavallers (no, els cavalers) un nou estament social entre la noblesa i els pagesos. Els cavallers eren l'estament més fort en poder econòmic i, per tant, podien pagar-se construccions a l'estil d'aquesta casa de Juvinyà.

Des del 1191 apareix esmentat aquest edifici en els documents on es cita, com el senyor del lloc, a Ramon de les Fonts, que a la seva mort passà la casa a domini del seu germà i, probablement, després a la neboda d'aquest, que s'havia casat amb el cavaller Guillem de Juvinyà. Seguiren una línia hereua de pares a fills com a propietaris de l'edifici.

En el segle XV l'adquirí un veí de Sant Martí de Juïnyà, que durant la guerra civil catalana del 1493, li fou confiscada. En el segle XVI, consta com a propietaris una família de pagesos.

En el mes d’octubre del 2001, m’he assabentat que a l’Ajuntament de Sant Joan les Fonts els hi va arribar una aportació econòmica de la Unió Europea que va permetre desencallar la rehabilitació d’aquest edifici, un del romànic civil més antic de Catalunya.

Declarat monument històric-artístic en 1972, l’edifici, que conserva l'antiga estructura de molí, consta de dos elements: una torre quadrada, bastida a finals de l'any 1000 i una sala, edificada en el segle XII. La torre té tres plantes, la principal de las quals presenta un bon estat de conservació. Quan es construí la sala, la uniren a la torre i en aquest mur s'obrí la porta, que ha quedat definitiva.

77 SANT MARTÍ DE CAPSEC

Sortint de Sant Joan les Fonts em dirigeixo cap a La Canya. Es deixa, a l'esquerra, la carretera. a Olot i es segueix per la de Sant Pau de Seguries. A un quilòmetre, surt de mà dreta la pista en bon estat i fàcil de circular, que mena a Sant Martí de Capsec, a 4 km. Cementiri i l'església queden en el mateix tancat.

En un document subscrit pel papa Benet VIII (any 1017) referent a Sant Pere de Camprodon, s'esmenta el lloc de Capsec i, en el 1033, torna a citar-se en un testament.

En el document de la donació de Sant Joan les Fonts a Sant Víctor de Marsella per part dels vescomtes de Bas es cita l'església de Sant Martí per primera vegada: era l’any 1079. En anys següents, apareixen diversos testaments i donacions, així com també en la relació de les esglésies de la Vall que contribuïren al sosteniment de les creuades dels anys 1279 i 1280.

També fou una de les esglésies que en el 1385, el rei Martí incorporà a la corona, com altres de la Vall de Bianya. Més tard, foren venudes pel rei de torn els drets de bovatge per fer front a les despeses que ocasionaren les guerres de Sardenya.

78 L'església queda en una situació enlairada que domina tota la vall. El seu origen és romànic, però ha sofert moltes modificacions al llarg del temps. D'una sola nau coberta amb volta de canó apuntada. La capçalera la forma un absis central semicircular on hi havia una finestra, que ha sigut tapiada. A la banda nord, hi ha una absidiola, mentre que a migjorn, sembla ser, que ha desaparegut al bastir-se la sagristia en el segle XVIII, quan es construïren les capelles laterals, entre els arcs torals.

El campanar, situat a ponent, deuria ser d'espadanya i es va sobre-alçar, transformant-lo en un campanar de torre i planta quadrada de dos pisos amb dues finestres per banda en cada u d’ells.

La portalada, que s'obre al mur de migjorn, és coberta amb una llinda de pedra i timpà llis. S'hi conserva una pica baptismal, suficient gran per practicar el baptisme amb el ritus de la immersió: presenta una decoració en forma de corda que ressegueix la part baixa i a la part alta hi ha una franja, arrodonida; i entre els dos elements apareixen relleus molt desgastats.

També s’hi troba una pica beneitera que es recolza sobre un pilar vuitavat decorat.

79

SANTA MARGARIDA DE BIANYA Al retornar a la carretera. d'on m'he desviat i que mena a Sant Pau de Seguries, segueixo fins a l'Hostalnou de Bianya, a uns 3 Km., d'on parteix, a l'esquerra, la pista que en dos quilòmetres mena a l’església de Santa Margarida. Prop d'ella queda el cementiri.

Des de l'any 858 ja es cita aquesta església i quan es consagrà la veïna església de Sant Andreu de Socarrats.

En el segle XIII es trobava baix la jurisdicció de la Priorat de Sant Joan les Fonts i, per la informació rebuda, el prior concedí certes prebendes a un ciutadà de Santa Margatitae de Biania.

El monestir de Sant Benet de Bages també tingué possessions en l'alou de Santa Margarida, doncs es coneix que en el 1280 va haver-hi un litigi per un mas entre aquest monestir i el Priorat de Sant Joan les Fonts. Anys més tard, el prior d'aquest darrer cenobi ven aquestes propietats.

A la segona meitat del segle XIV, s'incorpora l'església parroquial a la corona i, a finals del segle, el rei Pere III ven els drets de bovatge que sobre ella tenia, perquè necessitava diners per anivellar les despeses de les seves guerres, que no varen ser poques.

80

La construcció inicial del temple de Santa Margarida de Bianya és romànica, modificada amb el temps. La primera reforma, va tenir lloc en el segle XVIII. Era d'una sola nau amb volta de canó, arcs torals i triomfal; un absis central i dues capelles amb absidioles.

L'absidiola de migjorn fou enderrocada per bastirhi la sagristia i la de tramuntana va ser tapiada, en el seu interior, per adossar-li un altar (segle XIX).

L'únic que ha quedat de la construcció romànica és l'absis central on s'obren tres finestres de doble esqueixada i arcs en gradació.

Una cornisa i un fris sostingut per ménsules ressegueix la part superior del mur.

L'accés de la primitiva construcció quedava a migjorn, però va ser desplaçada al mur de ponent quan es bastiren les capelles laterals. En aquest mateix mur de ponent s'aixeca el campanar de torre, quadrat.

Flor de Santa Margarida

81

SANT PERE DESPUIG

Baixant de Santa Margarida passo de nou per l'Hostalnou de Bianya. A 1 km. d'aquesta població, en direcció a Sant Pau, apareix a mà esquerra la carretera que arriba a una bifurcació: cal agafar la pista de la dreta fins on, de nou, en surt una altra bifurcació i per un curt i ascendent camí mena a l'església de Sant Pere Despuig.

Em vaig equivocar hi em dirigí, en la primera cruïlla citada, per la pista de mà esquerra, a una finca particular on el seu propietari estava segant la gespa. Molt amablement em va corregir. Arran d'aquesta esmena, se'm va presentar l'ocasió de comparar dues maneres de indicar els llocs, quan m'he equivocat. El pagès, l’home del país, sobretot entrat en anys, dóna tota un seguit de fites que un pot trobar per no perdre’s com si, d'entrada, les coneguessis, a part que les distàncies entre elles no sé pas com les mesuren... En canvi, quan la persona a qui demanes orientació pertany a un estament, diria, més de ciutat (com ha sigut el cas d'avui), la persona preguntada concreta amb exactitud casi matemàtica.

De l'església de Sant Pere Despuig, també de situació enlairada, n'és la primera citació de quan la va consagrar (964) el bisbe de Girona.

Aquí també consta que el bisbe li atorgà a l'església els delmes i les primícies que ell rebia del poble i els habituals trenta passos legítims, al seu voltant, per construir-hi el cementiri, transformat actualment en nínxols adossats al mur del temple.

En el segle XI, un tal Ponç Bernat de Bianya redacta un testament sacramental. Pertanyia a una família destacada de la població i habitava en la casa que hi havia al costat de l'església, on es creu que avui s'aixeca l'anomenada Torre de Sant Pere del segle XV. Com casi totes les esglésies d'aquesta vall de Bianya, en el segle XIV passaren a jurisdicció real i, al final d'aquell segle, en Pere III vengué els drets de bovatge a diversos monestirs, que eren els rics del País, per eixugar les despeses de la guerra de Sardenya, com ja he esmentat. Totes les que he resseguit varen patir aquest mateix increment: cap es salvava de les necessitats dels monarques.

Un canonge de Vilabertran portà de Roma, l'any 1695, les relíquies de Sant Desideri i Santa Clara. A principis de l'any 1700 s'exposaren a l'altar major. Avui, no hi eren pas. També, s'hi venerava la Mare de Déu de la Gràcia, una imatge romànica de fusta policromada, que fou destruïda durant els avalots de 1936.

L'església de Sant Pere Despuig es bastí damunt d'un primitiu edifici del segle X i posteriorment ha sofert tantes modificacions (les típiques del segle XVIII), que ben poca

82 cosa ha quedat del romànic del segle XII. Envoltant l'angle NW s'hi ha edificat una gran masia, que la desfigura del tot: això va succeir per la Desamortització del 1835.

Era d'una sola nau però amb les ampliacions que si van fer per ambdós bandes, va quedar com una nau en creu. El primitiu campanar d'espadanya, al varen convertir en un de torre i taulat de quatre vessants. La rectoria es va adossar al mur de ponent, on encara s'hi obre una finestra de l'època romànica. La portalada, situada al mur de migjorn, és d'estil barroc i on apareix en la llinda la data de 1782.

Tota aquesta vall, d'un silenci que cal respectar, queda ocupada per varies masies i si bé moltes d'elles continuen tenint una activitat agrícola, com foren els seus orígens, altres han passat a utilitzar-se com a cases de pagès dedicades a l'hostatgeria.

Tampoc falten, les masies rehabilitades com a segones residències i conservant, acuradament, l'arquitectura del país.

Passejant pel bosc

83 SANT MARTÍ DE SOLAMAL

Des de Sant Pere Despuig, retorno a la carretera de Sant Joan les Fonts a Sant Pau de Seguries. Segueixo en direcció a aquesta població i a poca distància queda, a mà esquerra, l'Hostal de Ca la Gracieta, on és de recomanar fer-hi una parada per posar en ordre l'estómac amb la taula dels seus embotits, el pa-pa amb tomàquet i el vi negre de la bota del racó (atenció: alt grau!)

Poc més d'un quilòmetre, apareix el Restaurant L'Enric, que ja és una altra parlar i no s’escau amb mi. D'aquí surt, a la dreta, una pista que també arriba a Sant Martí de Capsec, però és més recomanable la que he seguit, segons m’havien orientat.

De l'altra banda de la carretera i enfront mateix del restaurant, surt un camí cimentat. L’amable mestressa de la Masia propera m’indica que ...tot seguint-lo el portarà a uns contenidors i, llavors, travessa el riu i, pujant, allà mateix queda Sant Martí de Solamal.

A dos km. em vaig trobar amb els contenidors i el riu, millor dit, la riera de Santa Llúcia, eixuta del tot. A poc menys de cinc-cents metres queda la capella que cercava.

En el testament del comte-bisbe Miró de Besalú, redactat l'any 979, s'esmenta per primera vegada, quan la cedeix al monestir de Sant Pere de Camprodon i, des d'aleshores, els seus abats són els senyors del lloc amb tot aquells drets que gaudien (nomenament de batlles, provisió de rectors, dret de cuixa, etc.).

També aquesta església fou incorporada a la corona a finals del segle XIV i, més tard, venuts els drets de bovatge per eixugar les despeses de la guerra del rei Pere III: cap església se n’escapava!

84 Abans d'acabar el segle XVI va perdre la categoria de parròquia i l'agregaren a la de Sant Pere Despuig.

El temple és una construcció romànica d'una sola nau i, com altres esglésies d'aquesta vall, s'hi afegiren noves construccions, posteriorment: a la banda de tramuntana, la sagristia i a migjorn, un habitacle. Com a conseqüència, va quedar una nau en creu. A llevant, queda l'absis semicircular, decorat exteriorment, per un fris i ménsules i fou tapiada una finestra en el seu centre.

En el mur de ponent s'obre la portada d'arc de mig punt. Damunt d'ella hi resta una finestra, també d'arc de mig punt i de doble esqueixada. En aquest mateix mur, avui s'aixeca el campanar de torre, que va substituir al d'espadanya.

En el interior del temple es troba una pica baptismal, de les que s'utilitzaven, fins el segle XIII, per el baptisme en el ritus de la immersió. És decorada per un relleu en forma de soga gruixuda, que l'envolta en el terç inferior. Pertany al segle XII. Al quedar la capella un xic emboscada, no cal insistir que l’absència de personal és total. El silenci, un cop més, m’embolica i al retenir-me al costat d’aquestes pedres, ho aprofito per entrar dins d’ell i sentir-lo. És una bona estona, per anar prenent anotacions i repassar les anteriors: no hi ha re que distregui.

85 SANT MARTÍ DEL CLOT o DE TORNADISSA Vaig seguir cap a Sant Pau de Seguries. A dos quilòmetres i passat el pont que travessa la riera de Sant Ponç, apareix una pista, a mà dreta, que a un km. em mena a la capella de Sant Martí del Clot o de Tornadissa. M’hi he arribat pel camí ombrejat que voreja els prats on les vaques peixen i la quietud acompanya. No sé pas si l'hora o la temporada ho facilita, però el cert és que fora dels pobles, no he trobat a ningú. És un motiu per regalar-me aquesta tranquil·litat que respira tota la Vall de Bianya.

En el segle XI apareix en certs documents, el lloc de Sant Martí de Tornadissa i en el segle XIII consta per primera vegada l’església, en una escriptura arran d'una venda de masos. Anys després, es torna a citar per aquell assumpte de les arques eixutes d'en Pere III, com a conseqüència de les guerres.

El primitiu edifici de l'església de Sant Martí és del segle XII, romànica. Degut als terratrèmols del 1435 i següents, va tenir que reedificar-se i, aleshores, es va modificar substancialment. De totes maneres, seguiren més modificacions en els segles XVII i XVIII, que varen tenir lloc en molts temples, el que confirma el benestar de l’economia, en general.

Una gran masia, la Tornadissa, queda situada a uns quatre metres per davant de l'església, traient-li molt de la seva vista.

El temple romànic primitiu era d'una sola nau amb la capçalera a llevant, formada per un absis semicircular, que conserva una cornisa i en el centre una finestra tapiada. A migjorn de l'absis s'hi construí la sagristia, que tapa parcialment aquella banda. El campanar de torre, amb teulat a quatre vessants, té una campana que porta la inscripció 1649, el que fa suposar que es deuria aixecar en aquell segle XVII. La portada, del segle XVII, s'obre a migdia i en la clau de dovella apareix uns inscripció gòtica que, em digueren, feia referència als terratrèmols soferts. A les batents de la porta hi són clavades ferradures, propi de l'advocació a Sant Martí: també hi són a Sant Martí de Solamal. En aquest mateix mur hi ha una cornisa amb cinc ménsules sense decoració.

86 SANT SALVADOR DE BIANYA Anant de Sant Joan les Fonts a Sant Pau de Seguries, després de deixar a l'esquerra la carretera. a Sant Ponç d'Aulina i els túnels, es comença a pujar el coll de Capsacosta. A 1 km. d'aquesta cruïlla es troba el nucli de Sant Salvador.

A propòsit d'un reconeixement d'apropiació indeguda, per part de dos germans, apareix el primer document on és citada l'església de Sant Salvador. A finals del segle XII fou consagrada pel bisbe de Girona, que una vegada més li concedeix els delmes i les primícies que els fidels li feien arribar i, a més, aquells trenta passos legítims a l'entorn de la capella per cementiri, que era prescripció tenir tota església parroquial: resta a llevant del temple.

Aquí també, Pere III va vendre i, aquesta vegada, a l'abat de Sant Joan de Ter, el mer i mixt imperi i la jurisdicció, menys la criminalíssima. Com sigui que seguien escurades les arques del rei, anys després, ven, els drets de bovatge que hi tenia en aquest lloc. Tot per les guerres: amén!

L'església és un edifici romànic d'una nau rectangular coberta amb volta de canó lleugerament apuntat i amb dos arcs torals: un d'ells, el més proper a l'absis, es recolza sobre pilars i l'altre ho fa sobre columnes adossades al mur. S'hi afegiren capelles, una a cada banda i la sagristia.

L'absis, també del segle XII, és de planta semicircular, queda a llevant i separat del primer arc toral per unes capelles obertes a cada costat i que no sembla pas que siguin obrades en la mateixa època romànica. En el centre de l'absis s'obre una finestra de doble esqueixada amb arquacions en gradació, dues columnes i capitells treballats i protegida per un extradós. Un fris sota la cornisa, sostingut per ménsules, recorre tot l'absis.

La portada, que s'obre en el mur de migjorn, és d'arc de mig punt recolzat sobre columnes i capitells decorats. En el mur de ponent s'aixeca els campanar de torre amb teulada de quatre vessants. Dins de l'església, hi resta una pica baptismal romànica, ornamentada, del segle XII, i una pica beneitera de marbre, també, decorada.

Tocant a la carretera, hi queda obert un restaurant. No m’ho he pensat massa. Després de dinar, m’ha sigut molt fàcil retornar a Castellfollit, on tenia aparcada la VW, posant fi a l’excursió per la Vall de Bianya.

87 EL RIPOLLÈS CAMPRODON Amb la furgo VW-Càmping vaig arribar a Camprodon a bona hora del matí per començar l’excursió pel Ripollès. A bordo de la furgo hi porto la moto Honda que utilitzo quant el recorregut que em proposo fer, té la incògnita de no ser possible passar amb la VW, tant per l’amplada de la pista com pel mal terreny. A més, la mobilitat per dins de les poblacions amb la moto supera als cotxes.

En arribar a Camprodon esmorzo en un bar de la plaça, on una vella i amorosa propietària m’ha servit un entrepà d'embotit del país: m’ha anat de primera.

La vila de Camprodon es troba travessada pel riu Ter i el seu afluent el Ritort.

L'origen de la vila se situa al 1118, quan el Ramon Berenguer III concedí el mercat al costat del monestir de Sant Pere, embrió de la vila actual. L'any 1252, Camprodon esdevingué vila reial i cap de la vegueria homònima i deixà d'ésser subjecta a la jurisdicció de l'abat del monestir.

Seguiren moltes puixances i desventures. Amb l'arribada de la restauració borbònica i la pacificació social del territori, Camprodon experimentà una notable prosperitat i estabilitat. Amb l’empenta de la burgesia catalana, la població es convertí en una destinació de vacances de muntanya. La Suïssa dels barcelonins, en paraules de Bosch de la Trinxeria, experimentà un fort creixement urbanístic, amb l'aparició d'immobles d'arquitectura singular. L'alcalde de Barcelona, Bartomeu Robert i Yarzábal fou un dels primers membres de la colònia d'estiuejants burgesos a Camprodon, quan inicià la costum vers el 1877. La proximitat del ferrocarril a Sant Joan de les Abadesses augmentà la potencialitat turística de la Vila.

Amb tot, la guerra civil espanyola estroncà de nou aquesta prosperitat turística, i fins a l'etapa del desenvolupament franquista, la vila no tornà a recuperar el turisme perdut, aquest cop com a turisme de masses.

Actualment, Camprodon és una destinació important dels estiuejants de muntanya. Aquí va néixer el compositor Isaac Albéniz 7.

Vaig passar a visitar l'església de St. Pere de Camprodon consagrada a principi del segle X i, poc després, construïren el monestir. Uns monjos amics del prevere que la regentava, s’ha adonaren que es trobava en un lloc molt adient, 7

Isaac Albéniz (Camprodon, 29 de maig de 1860 - Kanbo, Aquitània (França), 18 de maig de 1909). El seu pare Àngel Albéniz era funcionari de duanes de l'estat destinat a Camprodon; la seva mare Dolors Pascual, era de Figueres.

88 en un entorn de bosc conservat i molt agradable. En el segle XII, l’església va ser renovada i consagrada de nou. És de planta de creu llatina amb una capçalera de cinc absis quadrats, lo que confirma certa influencia del Císter. La nau està coberta per una volta de canó i té un campanar de dos pisos. Posseïa un claustre que va ser destruït al segle XV. L’església de Santa Maria, parroquial de Camprodon, és una barreja d'estils: edificada en l’estil romànic, té actuacions menors a les voltes de la nau central en gòtic i una capella annexa en barroc. Segons la tradició, el temple conserva les restes de Sant Patllari.

El Pont nou, bastit sobre el riu Ter, data del segle XII, amb actuacions als segles XVI i XVII. Es construí sobre l’aiguabarreig dels rius Ter i Riutort, permetia l'entrada a la vila i era part del camí a la Cerdanya. És la imatge per excel·lència de Camprodon, de pedra i a dos vessants. Té un arc central i altres arcs auxiliars que es recolzen els les roques de la ribera: quatre en el costat dret i un en el costat esquerra per on passa un carrer. Tallamars en el pilar central i, a cada banda de l’arc central, un alleujador. De calçada asimètrica amb barana i, a més, una porta torre (l’entrada a la població) amb matacà i espitllera. Té 66 m. de longitud, 22 m. de llum i 12 m. de fletxa. Unit a ell, hi ha l’anomenat Portal de Catalunya.

Al sud de la Vila i per una pista que s’endinsa en el bosc em vaig dirigir a l’ermita de Sant Antoni que constitueix una veritable talaia sobre la població i la vall.

De la carretera a Molló i per la banda de migjorn surt la pista indicada que cal seguir passant al costat de la Font del Botàs, del camp de golf i de la Font de Sant Patllari.

Sense fer cas dels trencalls que apareixen a l’esquerra (Font-rubí, Rocabruna i, més endavant, l’ermita del Remei) s’arriba a un encreuament on apareix el monument aixecat a l’excursionista Cèsar A. Torres i les escales que menen a la Font del Boix a la vora d’un faig gegant.

Seguint la pista, du a l’ermita de Sant Antoni que es situa al capdamunt de un turó, prop del cim de Sant Antoni Vell d’uns casi 1350 m. d’altitud. A més de capella i i ha un refugi.

89

LLANARS Després d'aquest començament cultural del dia, segueixo el camí. A tres quilòmetres de Camprodon, en direcció a Setcases, queda el poble de Llanars.

Al peu de la carretera es troba l’església parroquial de St. Esteve, consagrada al segle XII. És una construcció romànica d’una sola nau amb volta de canó, un xic apuntada, i absis circular. L’entrada, situada en el frontis i a ponent, era precedida per un porxo, que en la darrera reforma va desaparèixer. La portalada és d’arcs en gradació, amb llinda i columnes a cada costat. Destaca la porta ferrada, romànica, en cercles en espiral sobre un eix vertical i horitzontal.

Tot l’exterior del temple està resseguit per un fris de dent de serra. El campanar de torre de secció quadrada, per a dues campanes i coberta piramidal, s’aixeca en el mur de ponent.

La imatge romànica de la Mare de Déu es guarda al Museu d'Art de Girona. És una imatge d’alabastre del segle XIII. La Mare de Déu és assentada en un escambell. No duu corona i el vel arriba fins a les espatlles. De cara oval, esbossa un somriure; el nas el té malmès. El mantell, cobrint les espatlles passa per fora del braç dret i s’arreplega sobre la falda caient fins a mitja cama, amb plecs rectes, arrodonits i en angle. El vestit-túnica és d’escot rodó, apareix cenyit i arriba fins els peus, sortint la punta del calçat per les habituals ondulacions del vora baix. Amb la mà dreta deuria prémer quelcom i amb l’esquerra manté al Fill per la cintura.

90 L’Infant està dempeus sobre la cama esquerra de la Mare, presenta els trets de la cara malmesos, si bé s’aprecien unes galtes molsudes. Duu túnica que deixa veure els peus nus. Plecs rectes. Ha desaparegut casi per complert el braç dret i a nivell de la mà esquerra hi té un colom.

El temple guarda un frontal d’altar, romànic del segle XII. És l’únic exemplar que es conserva in situ en el Ripollès. Una màndorla central, ametllada, rodeja al Pantocràtor, trobant-se el Senyor assegut en un cercle encoixinat. Duu nimbe crucífer, túnica i mantell. Amb la mà dreta beneeix tenint els dits anular i del cor estirats, mentre que el del pols el té separat; amb la mà esquerra sosté un llibre on es llegeix: EGO SVM LVX MUNDI. Els peus, nus. A les carcanyoles hi són representats els símbols dels quatre evangelistes.

A l’entorn, hi ha quatre registres on hi figuren diverses escenes de la vida de Sant Esteve amb els companys, la guarició d’un malalt, la lapidació i la invenció del seu cos.

El fons del frontals és estucat.

91 LA ROCA

Sortint de Llanars i a poca distància apareix el desvio a la penjada població de La Roca. S’hi arriba per l’únic carrer que surt del revolt de la carretera. Val la pena entrar-hi i, tot caminant pel poble, visitar l’església de la Pietat, adossada a la roca per la part de tramuntana. Les seves dimensions són molt petites, per poder-se adaptar a la penya rocosa. Aquest reduït espai, també va fer que l'orientació del temple sigui de nord a sud. És una capella de planta rectangular coberta amb volta de canó. El mur de ponent es va construir aprofitant part dels murs del castell. La porta d'entrada, com la resta de la façana va ser feta posteriorment a la resta del temple, ja que la pedra i la seva disposició són diferents. Al seu capdamunt trobem un campanar d’espadanya d'un sol ull. La portalada s’obre a migjorn i es tanca mitjançà un forrellat. Al costat de la porta es troba una pica beneitera de senzilla factura.

Era l'antiga capella del castell de Pelancà, conegut també com la Roca de Pelancà. Va ser una possessió dels Milany en el segle XIII, dels So entre els segles XIV i XVII i dels Descatllar a partir del 1621, tot i que aquesta nissaga ja havia tingut drets senyorials amb anterioritat. La primera notícia que trobem del castell data de l'any 1061, en un document entre el comte Ramon Guifré de Cerdanya i el vescomte Bernat.

92

PARDINES i SANTA MAGDALENA DE PUIGSAC (42° 18 ′ 49″ N, 2° 12 ′ 55″ E) Fa anys que a Pardines hi havia arribat en bicicleta i… a peu! des de Camprodon, passant per la Collada Verda. Va ser un dels trajectes en bicicleta que m’ha fet patir més.

Avui m’hi he arribat amb moto des de Ribes de Freser: cap problema.

Rondant pel poble es nota que els nous propietaris de les velles cases, poc a poc, van refent-les dins l'estil dels pobles de muntanya amb els seus carrers i edificacions anàrquiques, com el temple parroquial de Sant Esteve, de la que resta un aparell romànic dels segles XI-XII, carreus ben tallats, afegint-hi tots els estils que el temps posava de moda o segons la utilització que se li donava a l’edifici en les èpoques següents, com és la torre-campanar, semicircular d'aparell més rústic o les obertures per les campanes, on els carreus, estan més regularment disposats. Adossat a l'església, però avui forma part d'ella, s'hi troba un edifici del segle XVI. A l'Hostal, fàcil de trobar, hi he dinat: re d’especial perquè no hi ha què escollir.

Des de que m'alimento per aquests indrets, m'he adonat que si bé els preus són els mateixos, en tots coincideixen per la molta quantitat de menjar que et serveixen al plat, com la botifarra d’un notable gruix a la planxa amb seques, d'aquest migdia.

Sembla, que la comarca va tenir el seu bon moment per allà l'any 1000, però la construcció i el posterior desenvolupament dels Monestirs de Camprodon, Ripoll i Sant Joan de les Abadesses van esmunyí part de la població de la Vall de Ribes.

Quan la carretera de Barcelona a Ribes es construí i la indústria tèxtil s'establí en la conca del riu Freser, es va notar cert creixement humà i amb l'arribada del ferrocarril a Puigcerdà i el cremallera a Núria (1931) l'avenir econòmic va aparèixer.

93 En els darrers anys del segle XX la població rural o de muntanya ha minvat força i en canvi la Vila de Ribes de Freser s’ha duplicat. Al passar per aquests corriols de muntanya, he observat grans extensions de terreny sense presència humana, el que es comprèn, per la manca de comunicació fàcil, doncs he passat per pistes en que no ho veia massa clar que un tot terreny s'atrevís a rodar-hi (per aquesta raó vaig en moto). Les característiques del relleu, el fan poc apte per a ser conreats amb les màquines agrícoles d'avui dia i crec, que deu ser un altre motiu perquè restin abandonades.

L'ermita de Santa Magdalena és del segle XII, i es troba situada a 2 quilòmetres de Pardines, al veïnat de Puigsac. L'octubre del 1175, el bisbe d'Urgell, Arnau de Preixens, va portar a terme la consagració del temple, que va quedar adscrit com a sufragaria a l'església parroquial de Sant Esteve.

L'església es va bastir a petició dels habitants del lloc, amb estalvis i almoines, per tal de facilitar el culte a les cases d'aquest veïnat de Puigsac. Sembla que Santa Magdalena va substituir una altra església vella situada a l'indret proper de Boixatera.

L'edifici consta d'una sola nau, coberta amb volta de canó i acabat amb un absis semicircular amb volta de quart d'esfera. Va ser transformat al segle XVIII, però la restauració posterior, dels anys 80 del segle XX, va intentar retornar als orígens romànics, afegint un porxo al portal. Els murs de la façana exterior estan fets amb carreus molt regulars, formant fileres. El portal és originari del segle XII i presenta doble arquivolta. A la façana hi ha dues finestres de doble esqueixada. Al segle XVII, s'hi incorporaren dues capelles, avui ja desaparegudes. A ponent hi ha un portal i un ull de bou del segle XVIII, acabat amb un campanar de cadireta de dos ulls.

94

FUSTANYÀ

L’any que en bicicleta venia de Camprodon i Pardines per seguir cap a Núria, en arribar a la cruïlla de Fustanyà, als 3,5 Km. de Pardines, em vaig desviar seguint el rètol Refugi Tregurà. Cap més altre indicació i a un quilòmetre més enllà l'asfalt es va fer terra, més o menys transitable. Després, en plena corba, una capelleta dedicada a la Mare de Déu de les Neus. Vaig creure que aviat trobaria algun nucli de població o refugi: pura fantasia!

Re: sort que els que creiem en Deu mai estem sols, com em deia la monja Josefina, superiora de l’Hospital de Tarragona. Vaig seguir pujant.

De cop, no sé d'on, s’hem va apareix un home de camp, ben vestit, d'aquells que donen la impressió que van al mercat setmanal, a assabentar-se de com estan els preus, veure a l'altra parenta i fer una partida de botifarra amb els amics de sempre. Com es natural vàrem petar la xerrada i l’hi demanà que em fes cinc cèntims del camí a seguir.

Tant amable va ser amb les explicacions per orientar-me, que només entengué que seguís les cagades de les ovelles... això es veia molt bé... doncs ahir va passar un remat que anà fins al Serrat i d'allà hi ha tant sols un cop de pedra per arribar a Fustanyà... Entesos: seguí les boletes de les ovelles... però de cop, no sé pas si els hi va entrar estrenyiment o què, però de cagades-boletes ni una i aquí va començar el meu calvari.

Em vaig ficar en un sender que s'endinsava a l’espès bosc, però poc després es va acabar: un rierol el trencava, la vegetació ho ocupava tot, les cames m'he sagnaven, les ortigues em picaven, tant em semblava que tenia que anar cap aquí com als quatre passes, anava cap allà per acabar al mateix lloc. La foscor del bosc m’envoltava.

95 En aquesta forçada passejada pel mig de la humitat em va cridar l’atenció la quantitat de llimacs gegants que sortejava o trepitjava… Quin fàstic! I, aleshores decidí retornar a les boletes de les cabres fins a trobar la carretera a Ribes. En la sortida d’avui, amb aquella experiència i anant amb la comoditat de la moto, he arribat sense problemes a Ribes de Freser directament des de Pardines.

D’aquesta població em dirigeixo a Queralbs. Un xic abans d’arribar-hi, en ple revolt, surt de mà dreta la carretera a Fustanyà, a 2 km., que s’endinsa entre una espessor d’arbres, per on passen els raigs esmorteïts d’aquest sol de mig matí.

Abans d’entrar al poble, hi ha el desvio, a l’esquerra, que mena al Serrat.

El poble de Fustanyà, va tenir parròquia uns cent anys abans que Queralbs n’hagués tingut, però a partir del segle XV, per motius que no he esbrinat, va deixar de tenir-la. És diu que el primer assentament humà deuria ser en l’època romana, de quan s’explotaren les mines de coure del salt del Sastre, que es troba en el camí de Queralbs a Núria. Els comtes de Cerdanya foren els senyors del lloc i per donacions fetes al monestir de Sant Martí del Canigó, aquest hi tenia bens a la contrada de Fustanyà.

Del poble es conte la següent història: Es veu que Àngel Guimerà conegué la personalitat i la vivència de dos joves de les valls de Queralbs, que li serviren per bastir la peça teatral Terra baixa, on llops al·legòrics i reals o el poder econòmic, hi tenen paper destacat. A l’altura d’aquestes terres impera la bondat, a baix el món és dolent. El pastor Manelic ho diu: ...potser a la muntanya el món no és dolent perquè allà dalt no hi ha homes... Àngel Guimerà va estrenar Terra Baixa l’any 1896. Avui dia, hi ha llops a tot arreu: recordeu els assassinats que hi hagueren a Tor, al Pallars Sobirà, poble d’allà dalt de la muntanya...

La gent gran encara conserva la memòria oral, d’històries de llops, de la fidelitat de gossos protegits amb collars de punxes, de l’instint de les eugues que quan sentien els llops rellinaven per aplegar els pollins i feien una rotllana perquè quedessin protegits, mentre les mares es posaven de cap a dins, disposades a rebre els llops a guitzes, els pastors no abandonaven mai la ramada i encenien fogueres per comunicar-se entre ells.

Els llobaters eren gent de fora dedicada a tenir a ratlla i perseguir aquella feram. A Terra baixa, en Manelic explica que el senyor Sebastià li prometé per cada llop que matis t’hi va un duro...

96

La Margarida (protagonista de la història que em contaren, no del drama d’en Guimerà) era una noia de Fustanyà, germana gran de quatre fills. Els seus pares, amos, van morí quan encara eren petits i vivien a l’empara de tutors-marmesors. Al Serrat, el poble de més amunt, hi vivia en Jaume d’una casa senzilla, no sabia de lletra, com tants altres, i de sagal entrà a Fustanyà com a mosso o pastor d’una casa benestant.

Fotografia de l’any 1921.

A cada banda del carro de bous es troben la Margarida i en Jaume.

Els altres personatges són en Cisco i la Núria, dos dels sis fills que varen tenir.

El rector de Fustanyà, Mossèn Lluís, apareix pel balcó de la casa.

Els tutors de la Margarida la tracten durament. Per complicar més la troca, la Margarida i en Jaume s’agraden, però els tutors s’hi oposen: una nit s’escapoleixen i pel pas de la Carranca passen al Conflent, Catalunya Nord, fora de la jurisdicció de la Guardia Civil.

Residint a Perpinyà, en Jaume i la Margarida tenen el primer fill, en Francesc, i a l’any següent una nena, la Maria. Si bé que abans d’escapolir-se van presentar una demanda de consentiment de matrimoni, aquesta fou rebutjada i, per tant, segueixen sense estar casats quan han tingut aquestes dos primers fills.

Poc a poc les ferides obertes per uns tutors inflexibles contra la decisió de la parella, que va atrevir-se a desatendre les normes socials pel que fa a aparellar-se dues persones d’estaments econòmics distints, es van cicatritzant. Tornant a Catalunya, viuen al Serrat. Sembla ser que ja estan casats i tenen el tercer fill, en Feliu. En aquests indrets, els hiverns són freds, les nits es fan molt llargues i la parella s’estima: segueixen naixent altres vailets, cinc o sis més...

No sé pas què hi ha de veritat en aquesta història, si és vertadera o un conte de la vora del foc. Tant m’ha fa, perquè a la fi és una història d’amor i l’amor dóna vida i la vida és el que la Natura necessita. Ja n’hi ha prou.

Recuperant el fil de la meva història –l’excursió tot cercant ermites-, no tant transcendent com la del conte, me’n vaig anar a localitzar l’església romànica de Sant

97 Sadurní. Posant-me, en uns primers passos, pel mig de les cases abandonades, entrà dins els corrals, també buits, sense localitzar l’església. Vaig canviar de direcció, seguint un camí descendent (que més tard m’assabentaren que empalma amb la carretera de Ribes a Queralbs) i veié el campanar que treia el cap d’entre el mal endreçat boscam que l’amaga. És tracte d’un edifici d’una sola nau cobert amb volta apuntada i amb un absis semicircular a llevant, que queda separat de la nau per un arc triomfal apuntat, més estret i molt més baix que la nau. A migjorn, s’obre la porta d’arc de mig punt en gradació i dovellat. Els batents de la porta són guarnits amb ferramenta romànica i fermall, dels més bonics que he vist i ben conservats. Aprofitant els forats de la façana de migjorn, s’hi han col·locat les bigues pel nou nàrtex. El campanar de torre i planta quadrada s’aixeca a ponent, per a dues campanes, però tant sols una es manté.

A la banda de llevant, s’hi han bastit una sèrie de nínxols de factura moderna, mentre que a la part de ponent hi resten els més primitius, on he llegit les dues úniques inscripcions existents: PROPIEDAD POR TODA LA FAMILIA DE LA CASA LLAMADA FUSTAÑÁ SOLICITADA POR JOSÉ CONSTANS i ALABAU AQUI DESCANSA EL CADAVER DE JAIME CONSTANS i RIU QUE MURIÓ EL 12 DE OCTUBRE DEL AÑO 1874 E.P.D. En el mur de ponent hi ha una finestra substituint a un ull de bou que van obrir temps enrera. Aquest mur queda més elevat que la teulada i en ell s'erigeix el campanar.

98 NÚRIA

De Fustanyà em dirigir a Queralbs per la mateixa carretera que hi havia arribat.

Com sigui que no m’he atrevit a anar a Núria a peu, seguint el camí de bast per on s’hi arriba, he decidit agafar el Cremallera que para a Queralbs.

Poc després ja em trobava ben assentat i amb tres persones més en el vagó: avui és dia feiner i no hi ha diumengers. Un dels veïns de seient era professor d’Institut i em va instruir en detalls dels accidents geogràfics per on passàvem.

El recorregut és extraordinari, fantàstic, fruïa d'aquesta Vall del Freser amb els cingles i salts d'aigua -la Cua de Cavall, entre altres cascades-, veure les petites cases i ermites perdudes en aïllats cims, els vells ponts que només permeten el pas d'una sola persona... En fi, un trajecte que m'ha agradat molt ferlo i, a més, ben situat i sense esforç de cap mena i amb el professor al costat.

Arribar a la Vall de Núria és retrobar el paisatge i la natura amb tota la seva esplendor i magnificència. La Vall de Núria està situada al Pirineus oriental, a 2.000 metres d'altitud, i està envoltada de cims que freguen els 3.000, en un ampli amfiteatre de suaus vessants en què el silenci i la pau són els protagonistes... mentre un es mantingui allunyat de les botigues, del seu entorn i dels caps de setmana.

El personal del comerç, sembla que ja en té prou d'estar aparcats en aquestes alçades i dóna la impressió que estan esperant el dia del descans setmanal, en candeletes. A l’Hotel, va tenir lloc, l'any 1931, la redacció de l' anterior Estatut d'Autonomia, prou senyalat a l'entrada d'un saló on, també, hi ha penjat el rètol només per adults. Com és dia feiner i no hi ha la invasió dels diumengers, sols ens hi trobem cinc hostatgers i sembla que tot és per nosaltres.

L'església ha sigut dissenyada amb tots els elements romànics d’un temple d’aquest estil, però en versió moderna. L'obra d'enginyeria del cremallera és

99 extraordinària. D'un hospital de vianants i pastors n'ha vingut el complex turístic d'avui, passant per un terratrèmol i un Sant Gil amb olla i campana, invocat per les parelles estèrils.

Deixant a part l’aspecte prosaic, de l’església cal destacar la imatge de la Mare de Déu, la campana i l’olla de Sant Gil, que resten en el cambril.

La historia de la Vall de Núria està lligada a la llegenda i al excursionisme patriòtic.

La imatge romànica de la Mare de Déu fou segrestada en l'època del penúltim dictador per reivindicar bisbes catalans i la tornaren quan el govern de Madrid va decidir retornar a Espanya al darrer bisbe imposat a Catalunya: aquí feia nosa.

El document més antic sobre la Vall de Núria, data de 1087 sobre uns drets de pastura, que concedeix el comte de Cerdanya a l'abadia de Ripoll amb la firma dels abats de Sant Miquel de Cuixà, de Sant Martí del Canigó i del bisbe de Vic. En aquella data del 1087 no existia cap capella o ermita de Sant Gil. Com succeïa en totes les esglésies situades prop de colls per on passaven romeus, junt al Santuari es va construir un hospital, en el segle XIII, servit per donats, oblats homes i dones i almenys un capellà. Des d’aleshores, la casa de Sancte Marie de Anuyria rep deixes en testaments i tenia possessions, fins i tot, a Ix. L’any 1162 el Papa Alexandre III autoritza la celebració de la Invenció de la Mare de Déu de Núria, situant la data de la Trobada per l'any 1079 (tots aquests detalls es troben en l’Arxiu de Queralbs). La imatge fou trobada en una balma junt a una creu, a una campana i a una olla... que segons es diu, havia sigut amagada per Sant Gil, quan va tenir que abandonar la cova perseguit pel rei Witiza en el segle VIII. No és pot tenir en consideració aquesta llegenda. És tant sols una tradició popular sense sostén arqueològic ni documentació escrita. Fent referència a la imatge, fou treballada a finals del segle XII o principis del XIII i la data de la Invenció és a l'any 1079: deuria ser una altra Mare de Déu...

A conseqüència de la guerra del 1936 fou dipositada en un banc de l'estranger. En aquells dies es va treure una còpia en guix i les dues imatges varen entrar de nou al santuari al acabar la guerra: per evitar que s'ha deteriorés, l'original quedava guardada i la còpia s'exposava a la veneració dels fidels.

Pel juliol de 1962 la imatge va ser segrestada per un grup de patriotes catalans catòlics. No s’ha donat pas cap explicació perquè un any abans del segrest es va exposar a la pública veneració la original. Probablement, es deuria estar gestant l'acció reivindicativa dels catòlics catalans en contra d'un acte nacional-catòlic-franquista que, inclòs, sense l'autèntica imatge es va fer: coronació canònica amb bisbes no-catalans, autoritats falangistes i presència de la G.C. amb metralletes.

En Josep Clara ho explica en el seu llibre Desaparició i retorn de la imatge de la Mare de Déu de Núria (1967-1972) (Publicacions de l'Abadia de Montserrat 1993). La idea inicial de la retirada de la imatge fou de Xavier Polo i Ribas, un activista en estat pur, que no va intervenir directament. Llegint entre línies les cròniques de l'època, fa suposar que en el segrest hi va col·laborar, a més de l'escamot encarregat de l'acció (el formaven un flequer, un químic, dos administratius, un fuster i un estudiant de ciències: els

100 anomenats Almogàvers), també hi va intervenir alguna persona de dins mateix del santuari. Es va acusar formalment a Mn. Enric Lahoz, organista del santuari i vicari de Ribes, si bé més tard es va sobreseure el cas per falta de proves.

La versió que en fa Josep Clara, diu que se l'emportaren a una masia del Vallès per passar, quinze dies després, a Barcelona en un forn antic del flequer Nemesi Solà, fins la seva restitució (Manen, Albert: "Retorn a abans d'ahir" Ed. Destino, 1993).

En Josep Clara explica que les persones que mantenien la imatge en el seu poder encarregaren a l'advocat Josep Benet, un dels mentors de la campanya "Volem bisbes catalans", la seva restitució. Varen posar la imatge en el cotxe del senyor Benet i ell i la seva esposa el lliuraren al capellà delegat pel recent bisbe de la Seu d'Urgell, Mn. Martí i Alanís, a Montserrat.

Així fou com la van fer arribar al bisbe Joan, el divendres dia 28 de gener de 1972, el mateix dia que el doctor Narcís Jubany, bisbe català, va prendre possessió de la diòcesi de Barcelona, després de 40 anys sense cap bisbe del País.

Un full clandestí anunciava els fets: El Dr. Marcelo González surt de Catalunya, La Imatge de la Mare de Déu de Núria torna al Santuari.

La imatge romànica de la Mare de Déu de Núria -que es conserva dins del Santuari, però no és la que s’exposa a la veneració dels fidels-, amida 56 cm. d'alçada. Seu en un rústec setial amb els dos muntants acabats en bola. A imitació dels pastors, dels quals es protectora, porta una mena de samarra per damunt de la túnica. No porta vel. Duu una corona posada sobre la cabellera partida per una ratlla al mig. El mantell, tancat al coll, li cau per les espatlles i pels genolls. El vestit arriba fins els peus, deixant-se veure la punta de les sandàlies.

L'Infant no porta samarra i està assegut sobre el genoll esquerra, cabell curt. El vestit-túnica cobreix tot el cos, deixant veure els peus nus. Beneeix amb la mà dreta col·locada per davant de la Mare 8 i portant un llibre en la esquerra; no du corona.

A uns 300 m. del Santuari queda l’ermita de Sant Gil, junt a l’estanc.

8

Característica de les imatges de les valls d’Andorra es veure el braç dret, beneint, posat davant del cos de la Mare (MD. del Faner. Argolell) encara que aquest detall també es troba en altres valls del Pirineus com en aquest cas de la MD. de Núria.

101 PLANOLES (42° 19 ′ 4″ N, 2° 6 ′ 20″ E) De Ribes de Freser comença la carretera a la Collada de Toses, límit entre les comarques del Ripollès i de la Cerdanya. Entre corba i corba apareixen el corresponents trencalls que, en curts trajectes, menen a petits pobles on destaquen les seves respectives esglésies romàniques i, en algunes d’elles, guarden o, millor dit, guardaven altres mostres de l’art romànic (murals, antipendis, imatges) que han passat a diversos museus de Catalunya.

A uns 6 km. de Ribes apareix a mà esquerra l’entrada al poble de Planoles. És un petit municipi de la vall de Ribes situat a 1137 m. d'altitud. Es troba entre boscos de pins i roures. El poble és un important centre turístic i de vacances amb segones residències i dos albergs públics. Té un nucli antic molt ben restaurat, envoltat de moderns xalets, que mantenen una bona harmonia amb l'entorn antic i natural.

Les masies d’aquesta terra de pas es caracteritzen per l’hospitalitat desinteressada (on mengen tres, mengen quatre). Aquesta manera de ser es va ritualitzar en festes, que més o menys tard es va cristianitzar. Així s’aprecia a Planoles, que el dilluns de Pasqua, tothom és convidat a berenar truita amb rostillons i pa. Els ous l’han aconseguit els caramellaires la nit abans anant a cantar casa per casa. Els homes del poble són els que cuinen. No falta el comentari, de que és l’únic que els homes saben fer.

Sembla ser que els ibèrics van viure als Prats de la Colomina. El lloc s’esmenta des del 938. Formà amb Ventolà una batllia reial, dins la sots-vegueria de Ribes. El terme pertanyia en part als Senyors de Mataplana amos de Gombrèn i Toses.

Passaren els anys i el règim de Franco va posar tota aquesta zona de Toses a Planoles baix el manament de l’exèrcit espanyol. Temorós per l’entrada

102 dels alemanys, primer, i després dels exèrcits dels aliats, decidí fer la línia Gutiérrez: una sèrie de fortificacions o búnquers, que permeten veure i no tenien que ser vistos. Tant bé els van amagar, que molts d’ells encara no s’han localitzat i aquest fet, ha donat motiu perquè els Centres de Turisme organitzin rutes de senderisme per localitzar-los (un dels trucs per detectar-los és identificar l’herba que ha quedat blanca per efecte del ciment i la calç que es va utilitzar per la seva construcció).

L’església romànica de St. Vicenç queda situada dins el nucli urbà de Planoles.

Edifici amb campanar més tardà i restaurada últimament ha recuperat l'estructura original d'una sola nau, amb absis ornat amb arcuacions llombardes i arcs torals a l'interior. Fou ampliada al segle XVIII amb una segona nau. Guarda una pila baptismal del segle XII.

103 PLANÈS

Des de l’interior del poble de Planoles es fa cap a Planès on es troba l’església de Sant Marcel.

El rei Lotari va donar el poble i l’església al Monestir de Sant Joan de Ter en el 924. L’església fou consagrada en el 1028 pel bisbe Oliba, segons consta en l’Acta que s’ha trobat en una lipsanoteca.

L’església de Sant Marcel és un edifici d’una sola nau, rectangular, capçada a tramuntana per un absis semicircular a l’exterior i de planta de ferradura a l’ interior. La nau està coberta per una volta de canó i la de l’absis és de superfície esfèrica. Dues finestres s’obren a l’absis i altres dues al mur de llevant. En aquest mur hi ha la portalada amb una llinda llisa i un arc dovellat de pedres sense treballar que limiten un petit espai ocupat de pedra i argamassa. Els muntants de la portada son tres blocs, per banda, de pedra treballada.

El campanar d’espadanya per a dues campanes (només està ocupat un ull) s’aixeca damunt de l’arc presbiterial.

És considerat una construcció del segle XI al XII, encara que presenta una planta absidal en ferradura, propi del segle anterior. Això s’explica perquè en certes contrades no arribava l’evolució de les idees arquitectòniques amb el mateix ritme que en altres.

D’aquesta església es conserva en el MNAC una ara d’altar del segle X a l’XI i un frontal d’altar, d’estuc policromat, també medieval però de dates més properes. En el registre central hi ha el Senyor dins de la màndorla i en les carcanyoles els quatre símbols dels evangelistes. A cada banda i sobreposats hi ha dos registres, on apareixen tres apòstols a cada un d’ells. De principis del segle XIII.

104 NAVÀ

Del mateix poble de Planoles i a prop de l’estació, surt la carretera que travessant la via del tren mena a Navà.

A finals del segle X, en l’ACSU apareix citat Nevano referint-se a l’actual territori que ocupa avui dia la població de Nevà. En el segle XII, el noble Hug de Nevà n’era propietari i fou acusat d’heretgia càtara.

L’església primitiva de Sant Cristòfol, a uns dos km. del poble, va ser abandonada en el segle XVIII. Era un temple romànic del segle XI, del que resten dempeus les parets i el campanar. Les seves runes ens traslladen, de manera evocadora, al temps en que Nevà fou refugi dels càtars, la presència dels quals pot intuir-se en els diferents vestigis disseminats pels voltants del poble.

Destaquen les runes del que se suposa fou convent, i la creu en baix relleu (no càtara, perquè no utilitzaven símbols). Es troba aquesta enigmàtica creu a la façana i costat dret de l'entrada de l’església de la Mare de Déu del Carme, construïda al segle XVIII i actual temple catòlic del poble, encara conegut avui dia per Sant Cristòfol.

Aquest temple del Carme és de belles proporcions. El seu harmònic campanar i la senzillesa de formes fan d'ell un edifici completament integrat en el paisatge rural i bucòlic de Nevà. A l'interior, hi ha un dels rars exemples de decoració litúrgica del segle XVIII, que resten a la Vall de Ribes.

105

106

DÒRIA

Dins del petit poble de Dòrria, que es troba sobre la carretera de Puigcerdà en un coster sobre la vall del Rigart al NE de Toses i a 1550 m. d'altitud, s’aixeca l’església de Sant Víctor.

Durant molt de temps s'ha cregut que era un edifici dels segles XI i XII, molt modificat al llarg del temps. Però amb la descoberta de les pintures murals romàniques, s'ha considerat que una part dels murs actuals són del segle X, quan es feu la primera consagració, i per tant, preromànics.

L'església presenta una sola nau capçada amb un absis rectangular no diferenciat. Posteriorment, se substituí la coberta per la volta de canó, s'allargà la nau i es canvià la ubicació de la porta; a l'exterior, al costat de l'accés actual, es veuen les restes de la porta original, amb forma d'arc de ferradura.

Les pintures murals daten del segle XII. La zona del presbiteri és presidida per la Maiestas Domini, envoltada dels símbols dels evangelistes. A cada costat s'hi representaren els arcàngels Miquel i Gabriel i ja en els murs, els apòstols. A l'arc triomfal es conserven dos símbols del zodíac (bessons i sagitari). La Maiestas Mariae, acompanyada dels profetes David, Ezequiel i els àngels, es troba a la volta de la nau. A la paret sud del presbiteri s'ha conservat un rostre que data de l'època preromànica (segle X). Curiós error: el bou, símbol de Sant Lluc, porta el rètol de Sant Marc.

En el marc de les obres de la restauració duta a terme entre 1997 i 1999, també es van descobrir un bon nombre de restes humanes.

107

FORNELLS DE LA MUNTANYA

L’església de Sant Martí de Fornells, és sufragànea de la de Sant Víctor de Dòrria, el que estaria justificat pel suposat origen de la població.

El temple és una peculiar construcció romànica (s. XII) que degut a les diverses modificacions i ampliacions en la nau original ha adquirit els volums actuals. La seva imatge rústica i enlairada es veu reforçada per la graciosa escalinata a la façana oriental i pel robust campanar de cadireta.

108

109

TOSES 42° 19 ′ 24″ N, 2° 0 ′ 60″ E Toses és el municipi situat en un extrem de la Vall de Ribes, que tanca el Ripollès, i obre l'accés a la Cerdanya a través de la Collada de Toses. El poble de Toses, amb les cases escalonades en el vessant de la muntanya, i el nucli de Dòrria són indrets que ofereixen, alhora, l'encís de la ruralia i la comoditat dels llocs de descans.

El lloc de Toses queda esmentat des de l’any 839 a l’Acta de Consagració de la Seu d’Urgell i en els testaments dels comtes Guifré de Cerdanya i// Gullem de Jordà del segle XI. La Vall on s’assenta la població estava dominada pel castell de Toses, com a centre jurisdiccional quan pertanyia al senyor d’Urtx i Mataplana, passant al segle XVII al d’Hixar i d’Alba.

L’església de St. Cristòfol es troba al costat del cementiri de Toses a 1.144 m. d'altitud, dominant la vall. És un edifici del segle XI, romànic, d’una nau coberta amb volta de canó apuntada i capçada per un absis cobert per un quart de volta d’esfera. Més tard s’hi afegiren dues capelles laterals. La façana presenta dues finestres i la porta conserva l'antiga ferramenta d'ornamentació feta amb el ferro extret de les mines del poble. És un bon exemple del domini de la forja i el treball del ferro que a la comarca del Ripollès va tenir molt de renom a l’època medieval.

El campanar romànic és rabassut i massís, de dues plantes i de base quadrada, decorat amb arcuacions llombardes, i cobert a dues aigües. Totes les finestres són d’arc de mig punt i dovellades. És notable també la faixa de carreus enclinxerats (opus spicatum) que es pot veure a la façana principal.

110

A l’interior es poden contemplar les pintures murals romàniques de finals del segle XII, excepcionals en tant que s’estenen més enllà de l’absis ocupant el sostre i els laterals de la nau. A la finestra central de l’absis s’hi representa la ofrena d’Abel i Caïm i de l’intradós sobresurt una part de l’anyell ofert per Abel.

Sant Cristòfol

Ermita de Santa Magdalena

Els originals de l’absis, juntament amb la seva biga policromada, es conserven, des de 1952 al MNAC, havent estat reproduïdes de forma fidel i acurada al temple.

111 Al MNAC es guarden moltes altres peces litúrgiques procedents d’aquest temple.

Destaquen el baldaquí, que és un dels dos únics del seu tipus que s’han conservat a Catalunya. A més, els laterals de l’altar, pintures sobre fusta d’un excepcional valor artístic, en que l’autor, el Mestre de Soriguerola, va saber reflectir amb un gran dramatisme escenes del judici final, com la del pes de les ànimes o Psicòstasis.

La Psicòstasis és un tema que ja tractaven els egipcis, si bé a Occident es representava amb la dualitat del bé i del mal, trobant-se en algunes esglésies de Catalunya (Sant Miquel de la Portella 9, Conca de Barberà; taula d’altar procedent de la Vall de Ribes, MEV; i en el frontal de Soriguerola, MNAC).

En l’altra taula d’altar lateral hi estan representats Sant Pere, una ànima i Sant Pau. Una temàtica semblant es troba en la citada taula de la Vall de Ribes.

Aquestes taules laterals de Toses s’han relacionat amb els inicis de la pintura gòtica de la segona meitat del segle XII. D’aquesta església de Sant Cristòfol de Toses és la imatge de la Mare de Déu i l’Infant que es guarda en el MNAC. El cas curiós, és que no consta en cap document que s’hi venerés una imatge de Maria.

Mare de Déu de Toses està asseguda en un escambell. Cobreix el cap un vel-mantell, que li cau per les espatlles, i per darrera del braç dret arriba a posar-se damunt de la cama formant plecs en angle agut. La cara és ovalada, nar allargat i punxegut, boca rectilínia i barbeta prominent. Porta túnica de coll rodó i tota ella prisada que li arriba fins els peus, deixant veure la punta del calçat a través d’unes ondulacions del vora baix de la túnica. La mà dreta ha desaparegut i l’esquerra subjecte el vel-mantell.

L’Infant és situat al bell mig de les cames. Porta recollida la cabellera, cara oval i de barbeta, també, prominent. El conjunt dels trets facials són propis d’un adult. Va vestit amb una túnica llisa amb plecs a nivell de les cames, que li arriba fins els peus, deixant veure els dits. No conserva la mà dreta i li falta l’avantbraç esquerra.

Aquesta talla de fusta del segle XIII al XIV, encara conserva el hieratisme del romànic amb una tendència al 9

Español Bertran, Francesca: El tema de la psicòstasi arran d’un portal romànic de la Catalunya Nova: Sant Miquel de la Portella. Quaderns d’Estudis Medievals (1980, pp 94-101)

112 gòtic, a punt de caure, com correspon a l’estil arcaïtzant de les marededéus supervivents del romànic.

El túnel de Cargol és un túnel ferroviari de la línia Ripoll-Puigcerdà, exactament entre les estacions de Planoles i Toses, més a prop d'aquesta última. El túnel helicoidal de 230 metres de radi permet que en poc espai el tren baixi o pugi una cota de 80 metres ràpidament,

113

SANTA MAGDALENA DE CAMBRILS (Vallfogona del Ripollès)

A uns 10 km. de Ripoll, en direcció a Olot, queda a mà dreta el poble de Vallfogona del Ripollès (42° 11 ′ 55″ N, 2° 18 ′ 13″ E). A migjorn de la població i un xic apartat d’ella, es distingeix una gran casal, que anomenen el Castell La Sala, avui propietat d’Eusebi Diaz de Budallés oriünd de Portbou i parent de l’amic Oleguer Serra de Budallès.

Vallfogona del Ripollès formà part de les primeres contrades en que començà la repoblació de Catalunya sota la iniciativa de Guifré el Pelós entre els anys 840 i 870. La vall de Vallfogona es va sembrar d'aprisions (terres, sense titular directe, ocupades amb el propòsit d’explotarles com cal i obtenir-ne la propietat) que es concentraven al costat de l'església.

La població envoltava l'església parroquial de Sant Julià, reconstruïda al segle XII, fins que, Raimon de Milany, a l'any 1335 va edificar el Castell i aleshores els habitants del poble s'agruparen entorn d'aquest, cercant la protecció i el refugi dels senyors. Alhora, aquests construïren una església dedicada a la Mare de Déu del Pòpul.

El Castell es manté gairebé intacte en l'actualitat. Bastit de carreus, els seus murs tenen un gruix de dos metres. Aquests s'eleven a l'angle SE, formant la torre d'homenatge.

A prop d’aquest edifici i junt a una masia, hi resta el campanar de torre com única part de la que era església de la Mare de Déu de Pòpulo o de Pòpul. S’hi aprecia al seu costat les restes d’un mur del temple enderrocat, que segons em va informar el masover, està a punt de ser totalment eliminat per fer-hi passar un carrer... Al campanar restant li han eliminat les campanes, substituint-les per un rellotge electrònic.

El campanar és de base quadrada presenta dues finestres a cada vent, d’arc de mig punt i dovellades, situades sota el ràfec. Dels segle XII, havia sigut afegit al costat de l’església anys després de la construcció del temple. Fora del campanar només

114 existeixen alguns murs de la petita volta. Mencionada en documents del s. XIII, fou afectada pels terratrèmols del 1428.

Pertany al municipi de Vallfogona, la petita i enlairada ermita de Santa Magdalena de Cambrils. Es surt per de davant del poliesportiu i del cementiri. El camí veïnal segueix fins un Mas. Seguidament, uns senyals marquen un sender que mena fins l'ermita. Es passa per un racó d'avets i per un pont estret es creua un torrent. Per un camí principal s’arriba a una font i al Mas de La Bauma. D’aquí surt, per mà esquerra, el sender que s'enfila muntanya amunt. A partir del Mas de Can Puigvassall el camí és mes tranquil.

Apareix i cal seguir les senyals del sender que, muntanya amunt, mena a l'ermita de Santa Magdalena de Cambrils.

També s’hi arriba partint de Sant Quirze de Besora, Santa Maria de Besora, Vidrà, passant per Ciuret, la Font de la Martingala i poc abans d’arribar a Colfred, disseminat nucli de masies, apareix a mà esquerra el trencall que mena a l’ermita. Tant per un o altre camí, en arribar a una torre d’alta tensió, situada en un replà, s’aparca el cotxe 4x4 o moto.

Aleshores, es segueix a peu per un camí costerut de tant sols 200 m., senyalitzat com un PR, que en certs trams cal aprofità les roques com a esglaons. En el cim, un promontori aplanat, es troba l’ermita.

Aquí comença la depressió d’en Bas com a resultat d’un plegament, que va comportar una falla, que trencà l’equilibri al rebre l’impacte del massís del Pirineus, més antic. En aquest paratge, destaca l’abundància d’aigua que s’esmuny pels petits torrents de l’entorn, curts però constants, les pluges són freqüents. Les fonts són nombroses per les margues impermeables que faciliten el pas de les aigües i motiva que aflorin, així com s’aprecia les abundants coves i balmes.

Per tota la vessant de la muntanya es fan presents el tell, l’om, el bedoll i, en major abundància, el faig. El pi i l’avet abunda més cap al nord i les falgueres i el boix grèvol en les fondàries.

El lloc on s’assenta l’ermita està format de conglomerats d’elements arrodonits (pudingues) i les roques sedimentàries d’argila i carbonat de calç (margues), que es troben intercalades entre les capes arenisques i calisses.

Per una diferència de l’erosió es va formar el promontori de Santa Magdalena.

Queda situat a uns 1.500 m d’altitud i des d’ell es té una magnífica vista panoràmica sobre el territori que l’envolta.

L’ermita de Santa Magdalena no té pas un origen massa clar. S’hi barreja la possibilitat d’un antic culte no concret o la iniciativa d’un il·luminat creient que la va fer construir, doncs la seva ubicació en aquest punt no té pas cap altra explicació.

115 En el segle XVI, apareix citat per primera vegada aquest temple en les parròquies de Vallfogona del Ripollès i de Vidrà, arran de diverses donacions. L’edifici, recuperat en part recentment, presenta una construcció malmesa, d’una sola nau, rectangular, coberta per una volta de canó apuntada i teulada de dos vessants. Està capçada per un absis diferenciat. A ponent, s’obre la portada d’arc de mig punt amb grans dovelles.

En aquest mateix mur s’aixeca el campanar d’espadanya d’un sol ull i en el que li falta l’arc. Hi havia un atri, que per antigues fotografies s’aprecia que estava cobert amb un embigat i, actualment, enderrocat a excepció de part dels murs laterals. Presentant el típic caràcter de construcció rural, podria ser que s’hagués bastit entre els segles XII i XIII.

Elements trobats a l’interior de l’ermita

116 LA CERDANYA Passar uns dies voltant per la Cerdanya es gaudeix d'un paisatge que poques vegades es repeteix. Al dir voltar per la Cerdanya vull concretar: cal apartar-se dels eixos de circulació turística i, si parlem de l'època de l'esquí, és millor cercar altres indrets on l'aglomeració no es faci tant present. Avui, en competència turística, ens trobem que durant tot l’any s’ha establert la sana costum tant dels caps de setmana dels que gaudeixen una segona residència, com els amants del turisme rural, on s’hi apunta tota la família.

Durant la resta de l’any, cal saber escollir els indrets tranquils on la natura s'ha sabut organitzar per si sola, sense la col·laboració dels constructors de cases aparellades o de velles masies arranjades, que la Cerdanya posa al nostre abast tot allò que es necessita per relaxar-se i apropar-se a un món de fantasia i somnis, on el romànic es fa present en un paisatge amb qui s'identifica.

El recorregut per la Cerdanya Catalana es pot iniciar entrant a la comarca per un dels tres punts, que geogràficament són pas obligat pels visitants de Catalunya. La carretera que ve de La Seu d’Urgell, canalitza als procedents de les comarques de Tarragona i Lleida. Per la collada de Tossa (quan no està tallada per les nevades) o per tren, és utilitzada pels que hi arriben de les comarques de Girona i, menys, de Barcelona.

Pel túnel del Cadí, hi venen els de les comarques del centre.

Aquest recorregut que descric a bord de la càmper VW i la moto, és més literari que geogràfic, és a dir, que la pauta l’ha donat l’ordre alfabètic en que he anat reunint els apunts extrets del meu quadern de viatge on anoto les capelles i marededéus romàniques que més m’han cridat l’atenció. És important, per qui vol entrar en profunditat en el coneixement del romànic d’aquesta Comarca, tenir a mà l’interessant estudi que de Les Esglésies Romàniques de la Cerdanya 10 va fer el Dr. Enginyer i Tècnic Urbanista Enric Ventosa i Serra (19192010).

10

Farell Editors. 2004

117

ARÀNSER

Arànser ó Aransa (1.470 m) és una petita població de muntanya situada a uns 1500 m d’altitud. Queda al fons del riu que baixa d’uns estanys situats més amunt.

S’hi havia bastit un castell del que no queden restes identificables. El castell d’Arànser va ser una de les fortaleses dels comtes de Foix en el segle XII. En el segle XIV, els cavallers de Saga van rebre del rei mallorquí Sanç la jurisdicció d’Arànser.

S’explica que del pas dels musulmans per Arànser varen deixar noms toponímics com l’anomenat Clot del Moro on, també es diu, que hi ha enterrat un cabdill àrab. Les anomenades Roques dels moros, fan referència a un probable túnel secret per on s’arribava al Castell.

La seva església romànica parroquial, presenta un campanar de torre, de planta quadrada, de tres plantes i teulada piramidal. Es troba baix l’advocació de Sant Martí i guardava una imatge romànica de la Mare de Déu. El monestir de Sant Miquel de Cuixà hi tenia possessions pels volts del segle X. La imatge de la Mare de Déu i l’Infant es troba en el Museu d’Art de Girona. Lleugerament policromada, Maria es seu en un tron policromat de muntants quadrats i tant Ella com el Fill porten corona amb merlets als quatre punts cardinals.. La Mare amb túnica-mantell que cobreix el vestit d’un curt escot, que li arriba fins el calçat, deixant veure les puntes. Els avantbraços en angle recte i les mans no toquen al Fill. L’Infant és assegut entre la falda i el genoll esquerra. El vestit li cobreix tot el cos fins deixar veure els peus nus. A la mà esquerra duu un objecte rodó i amb la mà dreta inicia el moviment de beneir. Pertany a finals del segle XII o principi del XIII.

118

BASTANIST

Sortint Martinet en direcció a la Seu d’Urgell, a l’esquerra, s'agafa la carretera a Montellà, però en arribar a la primera cruïlla cal seguir per la dreta. També es deixen les pistes a Beixer i a Estana, que apareixen a mà dreta.

Es passa per Víllec (4 km.) i a 3 km. més enllà, s'arriba al Santuari de la Mare de Déu de Bastanist. Més amunt hi ha el Refugi d’Aguiló.

El Santuari està situat en un antic lloc de passatge entre la Cerdanya i Gósol a uns 1200 m. d’altitud. Deuria tractar-se d'un annexa a un hospital o hospici, per la seva ubicació vora una collada.

Fou saquejat pels francesos el 1790 i el 1808. Al seu costat s’aixeca, actualment, la Casa de Colònies i el Refugi Josep Planas. En el primer diumenge de maig té lloc un aplec on es reuneixen la gent de la comarca per la gran devoció a la Mare de Déu de Bastanist.

L’actual església està molt restaurada, tant en el segle XVIII, com en el 1949. En aquesta darrera obrada es va descobrir la part romànica. Del segle XI es conserva el mur de tramuntana i l’absis que no es veu des de l’exterior. La porta s’obre a ponent, dovellada, i a la dovella clau hi ha una creu impresa, que la gent de l’indret diu que podia ser una mostra del pas dels Templers, però no hi ha constància documental.

L’edifici és d’una sola nau rectangular amb dues finestres en el mur nord i un campanar de torre, emmertelada, amb finestres a cada vent.

La primitiva imatge de la Mare de Déu va desaparèixer en el 1936. Maria estava assentava en un setial de 4 columnes de secció cilíndrica ornats amb motllures. Bruna de carnadures, tenia una cara allargada i de mirada fixa. La mà dreta reposava sobre la cama i la posició dels dits estaven per mantenir un cilindre o similar. La mà esquerra aguantava al Nen a nivell del seu braç dret. La túnica, amb tres plecs harmoniosos, només deixaven veure la punta de les sabates. El

119 mantell, que li feia de vel en forma de caputxa, se li encreuava davant del pit. Duia una corona ornamentada amb fulles.

L'Infant era assegut al mig de la falda i, també, portava corona. Vestit amb túnica i mantell, que deixava caure sobre l’espatlla esquerra en forma de toga. Amb la mà dreta beneïa i amb l’esquerra aguantava un llibre tancat recolzat sobre la cama.

Pel que sembla, pertanyia a la meitat del segle XII. La invenció de la imatge va tenir lloc en el segle XVII, quan un bou va indicar al pastor de Cal Pallarès de Vilec l'amagatall al peu d'un boix. Els artesans de la fusta, que fan estris de cuina, consideren que els boixos de la rodalia de Bastanist són els millors.

120

BALTARGA A tres km. de Bellver de Cerdanya, seguint per la carretera a Alp, es troba Baltarga on hi ha l’església de Sant Andreu.

Aquest temple es menciona en el 891, quan el bisbe d’Urgell el va consagrar.

L’havia construït el bisbe intrús Esclua que fou destituït. Consta que en el segle X era propietat de Sant Miquel de Cuixà. A finals del segle XII fou saquejat pels homes del bescompte Castellbó i del compte Foix, bandes iconoclastes que lluitaven a favor dels càtars i que els seus caps aprofitaren per defensar-se de la coalició franco-vaticana, que es volia fer-se seu el Llenguadoc. És una església d’una sola nau coberta amb una volta de canó que es recolza sobre dos arcs torals que la divideixen en tres trams desiguals. L’absis, semicircular, queda a llevant i presenta en el seu exterior una ornamentació amb arcuacions cegues. Una finestra de doble esqueixada amb un arc de mig punt adovellat, s’obre en el seu centre. La portada romànica d’arc peraltat amb dovelles queda en el mur de migjorn.

En el segle XVIII l’església fou modificada en casi la totalitat.

Es va apuntar la volta sobre la nau mitjançà dues capelles laterals prop de l’absis i a aquest s’hi va adossar una sagristia. Aleshores, també, es va aixecar el campanar de torre de dos pisos i teulada piramidal. En el primer pis s’obren espitlleres i en l’últim finestres als quatre vents.

En el MDU es guarden els fragment dels murals del segle XII, en estat molt deficient, que es trobaven en l’absis d’aquest temple.

Hi són representats el Sant Sopar 11 amb Jesús i onze Apòstols -que estiren la mà sobre la taula-, el Sol i la Lluna (restes de la Crucifixió), l’Agnus Dei, Caín i Abel... i un personatge masculí vestit amb túnica ornada, assegut en actitud afligida i... d’esquena al Senyor.

11

Aquest tema només apareix en els murals i taules d’altar de Catalunya (que es troben o es trobaven) als temples d’Angostrina, Catedral de la Seu d’Urgell, Sant Tomàs de Fluvià i a Vilanova de la Muga.

121 Un personatge semblant també es troba en els murals de les esglésies de Santa Maria de Ginestarre (Pallars Sobirà) i de Sant Climent de Taüll (Alta Ribagorça). A Ginestarre s’hi troben les lletres A i, com a final d’una paraula, la ...M. Prop de la figura d’aquest mural de Baltarga, hi ha restes de la inscripció ...RAIM. Les tres figures tenen semblança entre si.

Després d’algunes conjuntures i consideracions sobre la posició d’aquest personatge en els murals on coincideixen, és identificat com Efraïm 12, pare d’una de les dotze tribus d’Israel. El fet de la seva presència en aquests murals hauria de significar la personalització del poble d’Israel, el jueu, el que no va reconèixer a Jesús com el Messies, encarnant al cap de la seva nació i, com sigui que els d’Efraïm han irritat al Senyor, Ell els farà responsables de la sang vessada i els tornarà les ofenses que han comès (paraules del profeta Osees, 12:14).

Aquest missatge críptic és el que els Bisbes deurien voler fer arribar al senyors de la contrada, de qui depenien, que tot i la seva magnanimitat en bastir els temples, tenien que recordar que la seva eterna salvació depenia de la conducta posterior envers l’Església,... Era un avís per part de l’Església per parar els peus al poder dels comtes.

12

Montserrat Pagès: Sobre pintura romànica catalana. Publicacions Ab. De Montserrat, 2004

122 En el Sant Sopar, Jesús queda afectat pel deteriorament sofert pel temps.

Apareixen onze Apòstols, set a la dreta de Jesús i quatre a l’esquerra. Estan situats darrera de la taula, vestits amb les respectives túniques i, per sota de la taula, s’aprecien els peus nus. Les mans reposen sobre la taula on hi ha plats i coltells.

El primer personatge del grup de quatre, situat a l’esquerra de Jesús, és l’únic que no porta nimbe crucífer: probablement es tracti de Maria Magdalena –la dona de Jesús?-, que dels onze personatges representats no va patir martiri.

A la volta de l’absis està representada Maria dins d’una màndorla formada per dos cercles i amb la mà esquerra sosté un calze: es tracta de la Mare de Jesús o de Magdalena amb el grial 13 ?... Representació de la figura de l’Església?

Amb la copa o calze, es troba Maria (sense especificar més) també en els murals de Sant Climent de Taüll, de Burgal, de Ginestar, de Les Bons, de Santa Coloma d’Andorra, de santa Eugènia d’Argolell, etc.

L’autor d’aquest mural de Baltarga podria fer-se ressò de la creença d’alguns dels primitius cristians, que consideraven a Maria Magdalena receptora de la doctrina de Jesús, amb qui s’ha dit s’havia casat, i la copa –el Grial- ser la representació metafòrica d’estar embarassada d’Ell...

En el MNAC hi ha un frontal, del segle XII, que pertanyia a l’església de Sant Andreu. Segueix el mateix disseny utilitzat en tots els frontals romànics catalans. En el centre i rodejat per una màndorla llisa apareix Jesús, assegut en un banc i damunt d’un ample coixí. Duu nimbe daurat, beneeix amb la mà dreta 14 i amb l’esquerra sosté un llibre recolzat sobre la cama. En els carcanyols hi són representats els símbols dels evangelistes.

13

La copa que conté la sang de Jesús.

La influència italobizantina, que s’inicià a finals del segle XII, es posa de manifest amb la posició dels dits de la mà al beneir: uneix el polze i l’anular.

14

123 En el registre superior esquerra trobem a Sant Joan (IONES) i la Mare de Déu (MARIA) 15. En el compartiment inferior esquerra apareix Sant Andreu crucificat (ANDREAS). L’Apòstol està clavat amb claus a la creu, fet que denota l’origen occidental d’aquest frontal, sense descartar la influència italobizantina. En els compartiments de la dreta, hi són representats Sant Andreu i Sant Jaume (en el superior) i Sant Felip i Sant Tomàs en el de sota.

Totes les figures dels sants representats porten nimbe daurats, que quan havien estat pintats amb colradura, ressaltaven més sobre el fons vermell o negra, a semblança de les pintures orientals.

El conjunt està emmarcat per un dibuix vegetal estilitzat que alterna amb deu cavitats i capçat per una guarnida banda horitzontal similar al marc. Hi ha crítics que consideren aquesta decoració com un anticipi del gòtic que està a caure.

L’anomenat Magister Alexander va tenir el seu taller obert en la Cerdanya Nord i el Vallespir entre els segles XII i XIII. Se’l coneix per la firma que apareix en el frontal de Sant Genis les Fonts, que si bé ha desaparegut, es té referència de la seva existència per un dibuix de Bonnefoy, de l’any 1868. Les obres d’aquest taller estan relacionades amb els frontals de Sant Andreu de Baltarga (Cerdanya), el de Santa Eulàlia de Farrera (Pallars Sobirà) i el de Santa Maria d’Orellà (Conflent).

Aquest últim, de franca influència bizantina i firmat pel Magister Alexander, confirma l’origen bizantí del seu estil. Mitjançà l’esmentat taller, el bizantinisme va entrar a Catalunya per aquesta banda.

15

La presència de Maria en un lloc secundari és un fet que només es veu en els frontals d’altar catalans i en els italians, dels segles XII i XIII.

124 BEDERS

Sortint del túnel del Cadí cal dirigir-se a Riu de Cerdanya, Pedra i a Bor, on es trenca a la dreta i s’arriba a l’església de Santa Cecília de Beders.

Correspon a un edifici una mica diferent de les construccions pre-romàniques, amb petites peces de mamposteria de pedra i morter, d’una sola nau amb murs sobris i l’absis semicircular a llevant, del segle XII, amb una finestra de doble esqueixada. Coberta de doble vessant amb bigues de fusta (primitivament era de volta de canó i va desaparèixer). En el mur de ponent s’aixeca el campanar d’espadanya per una campana. En el mur de tramuntana s’obre l’actual porta.

La imatge de la Mare de Déu i l’Infant és del tipus de supervivència romànica del segle XIV en la qual es segueix guardant una certa rigidesa i situat el Nen de cara al poble. El vestit de la Mare, cenyit per la cintura, li va del coll als peus, deixant veure tant sols les puntes de les sabates. Els plecs entre les cames, lleugerament separades, són tres en angle agut. El mantell té la forma corbada, airosa, que deixa lliure el braç dret i la mà fortament flexionada aguanta una poma, símbol del pecat original.

Assentada en una mena de cofre-escambell motllurat.

El Nen Jesús estava assegut al genoll esquerra, beneeix amb la mà dreta i l’altra aguanta un llibre tancat.

Com sigui que va desaparèixer, he tingut que fer la descripció atenent-me a una fotografia 16.

16

Fotografia obtinguda del text de Delcor, Maties: "Les Verges romàniques de la Cerdanya i el Conflent..." R. Dalmau, ed. BCN 1970

125

BÈIXEC 42° 20 ′ 41.89″ N / 1° 39 ′ 42.67″ E De Martinet, a la carretera de la Seu d’Urgell a Puigcerdà, és surt en direcció a Montellà (senyalitzat). En arribar a la primera cruïlla es segueix en direcció a Bastanist però abans de Villec, surt de mà dreta la pista que mena a Bèixac.

L’església de Sant Iscle i Santa Victòria es va enfonsar per l’acció dels avalots durant el descontrol anarquista del mes de juliol del 1936.

Aquesta capella es esmentada en l’ACCU del segle X. En els primers anys de l’actual segle XXI s’hi van fer excavacions i es posà de manifest els murs de tramuntana i de ponent i restes d’una edificació (sagristia?) adossada a l’absis.

D’una sola nau i, probablement, coberta per una volta de canó. Absis semicircular a llevant, del que només queden els fonaments arran de terra. En el mur de migjorn s’obria la porta d’arc de mig punt i dovellat.

A l’interior queden restes de l’altar i una pica de pedra l’angle nord-oest. Presenta un paviment deteriorat obrat amb lloses de diferents mides.

126

BOLVIR 42° 25 ′ 13″ N, 1° 52 ′ 56″ E Seguint per la carretera de la Seu d’Urgell a Puigcerdà i a uns cinc km. abans d’arribar a Puigcerdà es troba la població de Bolvir. El poble antic és presidit per l’església de Santa Cecília, que era una antiga possessió del Monestir de Sant Miquel de Cuixà. Situat a la falda d’un pujol diferenciat de la resta del terme que és planer i on, abans de les noves urbanitzacions, tot eren prats, molts de regadiu, s’hi criava abundant bestiar i s’hi collien trumfes.

La progressiva especulació del terreny, que a donat pas a les urbanitzacions, està acabant amb la autonomia.

L’edifici de l’església, romànic del segle XII, consta d’una nau longitudinal i volta de canó apuntat amb absis semicircular decorat amb un fris de dents d’engranatge que descansa sobre mènsules esculpides (ocells i caps d’home). A migdia la portalada formada per un cos que sobresurt presentant un fris de dents de serra i arquivoltes en degradació, amb columnes i capitells esculpits. Aquesta portalada fou reconstruïda al 1929 amb el mateix material de la construcció primitiva que havia sigut traslladada (1886) a una altra part de l’edifici.

D’aquesta església procedeix un frontal que es pot veure al MNAC de BCN, datat vers el 1200, dedicat a Santa Cecília i a Sant Valerià (bateig d’ell i martiri de la santa) i un baldaquí del segle XIII pintat amb la Majestat i que Josep Pijoan el va trobar a Sant Sadurní de Tavèrnoles al 1906.

Va desaparèixer una imatge de la Mare de Déu. De la fotografia que he obtingut es desprèn que es tractava d’una d’aquelles imatges de tipus romànic supervivents en el segle XIV, policromada de traçat molt rústic amb abundant cabellera, ulls oberts, boca gran, vestit amb escot en punta, túnica que passa per darrera el braç dret que queda lliure per aguantar al de l’Infant. La túnica li cobreix les cames i entre elles es presenten els plecs en angle agut, en “V”. El vestit acaba veient-se quan arriba a tapar la resta de les cames, menys la punta de la sabata esquerra.

El Nen, assegut, està recolzat sobre la cama esquerra de la Mare. Pentinat amb serrell. Cara en U, s’insinua un somriure. La mà dreta, sostinguda per la Mare, beneeix i l’esquerra sosté un llibre del que només apareix la part per sobre dels dits índex i gros.

127 Al sortir de l’església i baixar, per les escales de còdols de riu, es troba, a pocs metres més avall, la Capella de la Mare de Déu de l’Esperança, construïda al 1347 i, actualment, molt modificada i dedicada a la venda de quincalla, records i treballs manuals promogut per alguna associació benèfica. És un temple petit d’una sola nau rectangular, que no s’identifiquen elements decoratius. A la façana de ponent, on hi ha la porta d’entrada, s’aixeca el campanar d’espadanya per una sola campana.

S’hi conservava 17 un retaule gòtic del segle XV amb escenes de la vida de la Mare de Déu, i una imatge d’Ella, de fusta, del segle XII o XIII. El retaule gòtic, que fou sostret, es recuperà part d'ell gràcies a la donació baix secret de confessió 18.

17

Carreras Candi, Fcesc.: "Geografia General de Catalunya" 5 vol. BCN. Ed. Alberto Martín, 1916 18 TV3: noticia rebuda en el TeleNoticies del migdia del dia 3 d’agost de 1998.

128 BOR Bor és una població del municipi de Bellver de Cerdanya a una altitud de 1.100 m, prop de Beders, al marge esquerre del riu Segre. A migjorn del poble es troba l’església de Sant Marcel, bastida en un elevació del terreny. És un petit centre comercial d'abastament de la rodalia. L'actual església de Sant Marcel, romànica del segle XI, ja fou esmentada com a parròquia el 839 amb el nom de Borre.

Al sud del poble hi ha la Font de la Fou de Bor i prop seu hi ha la cova de la fou de Bor, amb dos corredors practicables, oberta en terreny calcaris amb un recorregut total d'uns 2 km, on han estat trobats vestigis de vida humana des d'època prehistòrica. Altres coves pròximes són la Freda i la de l'Ambret.

L’església de Sant Marcel constava d’una nau coberta amb volta de canó, avui desapareguda i substituïda per una encavallada i bigues i encapçalada per un absis semicircular (segle XI). L’absis presenta a l’exterior quatre faixes verticals de pedra tosca que el divideixen en cinc panys i que serien les restes d’un fris amb arcuacions entre lesenes, ara desaparegudes.

Fou engrandida modernament amb capelles laterals i porxo cobert. Al refer-se el frontispici en el segle XVI-XVII s’hi incorporà una portalada amb pedra treballada, d’arc de mig punt dovellat i amb un bordó. La clau presenta una creu dins d’una circumferència.

Al 1200, hi entraran a sac els exèrcits mercenaris dels contes de Castellbò i Foix afectant els bens mòbils, a excepció de les imatges i de l’edifici. Sembla ser que les imatges havien sigut amagades pels fidels.

Pont medieval de Bor

129

COBORRIU DE BELLVER

Partint de Bellver de Cerdanya, pel camí de Talló, poc després d’aquesta església, s’arriba a Coborriu de Bellver.

L’església de Sant Serni és del segle XII, rectangular d’una sola nau amb capella afegida al segle XVII i absis semicircular amb mènsules circulars i finestres de doble esqueixada al centre i a migjorn de l’absis. Murs ben acabats per l'ús dels carreus utilitzats. Porta a migjorn amb el bust d’un orant al muntant dret. El campanar d’espadanya per a dues campanes a ponent.

Va ser saquejada pel comte Ramon Roger de Foix i el vescomte Arnau de Castellbò en els darrers anys del segle XII. En el segle XVIII tornà a ser-ho pels francesos i darrerament, 1936, pels avalots desestabilitzadors.

La Imatge de la Mare de Déu presentava aquella particularitat compartida amb las d’Urtx, Beders, Grèixer i la de Tor de Querol, que tenen una poma a la mà dreta, símbol del pecat original. El tron era una mena de cofre escambell motllurat. El vel li deixava veure part de la cabellera i perfilava una cara galtosa i coll ample. El mantell li queia damunt de les espatlles, li deixava lliure el braç dret i li cobria les cames. El vestit de la Mare de Déu, d’escot rodó. estava pintat de flors en fons blanc i cenyit a la cintura. La mà dreta flexionada cap a dalt aguanta la poma, mentre l’esquerra al Nen. L’Infant assegut a la cama esquerra, té orientades les cames cap l’eix central de la imatge i el cos i cap mirant al poble. La cara és més pròpia d’un adult. l vestit és versemblant al de la Mare. La mà dreta beneeix i amb l’esquerra aguanta un llibre vertical. Desapareguda. Era una de les imatges de tipus romànic dels segles XIV al XV.

130

CORTÀS (42° 23 ′ 53,77″ N / 1° 48 ′ 4,59″ E) Sortint de Bellver en direcció a Puigcerdà, prompte apareix a mà esquerra el trencall que mena a Cortàs i, seguint la mateixa carretera, s’arriba a Eller. És un petit nucli de població arrapat a la inclinació de la muntanya i al capdamunt destaca l’església de Sant Policarp.

Va ser consagrada a finals del segle X, junt amb la del poble de més amunt, la de Santa Eulàlia d’Eller (ACCU). L'actual edifici és del segle XII. Té una nau amb un absis semicircular, coberta amb volta de canó, per sostenir la qual les parets són inusualment gruixudes. En època posterior es van afegir alguns cossos a la banda de migdia, on encara es veu l'arc de l'antiga porta, ara cega. També es va afegir un campanar d'espadanya de dos ulls.

131 ÉLLER Seguint més amunt de Cortàs (anterior fitxa) s’arriba al poble de Éller, situat a un replà de la muntanya i encarat a migjorn i ponent, en un entorn de prats i arbres, destacant l’església de Santa Eulàlia en un punt elevat d’un extrem de la població.

Aquesta parròquia també es cita a l’ACCU a finals del segle X. Construïda durant el segle XII, té grans similituds amb l'església propera de Sant Policarp de Cortàs. Consta d’una nau rectangular amb coberta de volta apuntada de canó i un absis semicircular que, va ser substituït, per un altre en forma rectangular per poder posar un retaule barroc més gran que l'absis primitiu.

Durant les reformes posteriors s’hi afegí un campanar de torre de planta quadrada. La portada és formada per un sol arc de mig punt i la porta d'entrada presenta un treball de ferro forjat propi de l'època romànica catalana.

Al Museu Nacional d'Art de Catalunya es conserva d’aquest temple, un Crist Majestat atribuït al taller de Ripoll: és una talla policromada, vesteix túnica llisa i mutilades les mans.

132

GER 42° 24 ′ 47″ N, 1° 50 ′ 45″ E A la mateixa carretera de Puigcerdà a la Seu d’Urgell queda Ger, situat al peu d’un puig i a uns 8 km. de Puigcerdà. Avui dia, aquesta ubicació està desfigurada per la quantitat de noves segones residències que s’hi han construït.

L’església de Santa Coloma, romànica i molt modificada, havent arribat a un grau molt vergonyós de restauració amb ampliacions laterals, modificació del campanar quadrat per posar-hi un rellotge, finestres amb vitralls, parets interiors arrebossades, etc.: en el segle XVIII i, suposo, després del 1940 foren les èpoques d’aquestes dites restauracions.

Resta la portalada de marbre d’Isòvol amb arc adovellat (data de la reconstrucció en la dovella clau: 1740) reposant en muntants simples. La porta es ferrada a l’estil català.

La imatge de la Mare de Déu es troba al MNAC de Barcelona (Llegat Espona 1958. Nº 65503), restaurada. Es presenta assentada en un escambell policromat i amb dos muntants rectangulars acabats en pinyes aplanades. De cara allargada i posat hieràtic li destaquen els ulls ametllats. El vel li cau pels braços fins els colzes amb plecs rectes i divergents. El mantell, tipus casulla, bordonat a nivell del coll i del vora baix, cobreix el cos, els avantbraços i passa pel mig de les cames (sobre on s’asseu el Nen): els plecs són arrodonits, paral·lels en espina de peix. A nivell del coll, sobresortint del mantell-casulla, es deixa veure un galó brodat del vestit-túnica que arriba fins el calçat, que sobresurt mitjançà les ondulacions en V invertida. Les mans queden lliures i com si protegís a l’Infant sense tocar-lo. Les falangetes de totes dues mans han desaparegut.

L'Infant s’assenta al mig de la falda portant a la mà esquerra un llibre recolzat sobre el genoll i amb la dreta beneeix. Va vestit amb una túnica florada, que també porta un galó bordat a l’altura del coll, i amb una toga.

Tant a la Mare com al Fill, per les senyals que s’observen, sembla que deurien portar corona sobreposada. Quan la corona era sobreposada i, sobretot, de metall apreciat, fàcilment desapareixia. Les imatges de tradició romànica amb el Fill al bell mig de les cames porten corona i per tant, quan apareixen sense ella és lícit pensar que en deurien portar, que foren independents i fetes d’un metall valuós que deuria precipitar la seva desaparició. També n’hi havia de corones fetes amb material barato, que estaven tractades amb colradura, vernís transparent tenyit de color groguenc, que aplicat damunt d’una superfície metàl·lica brunyida o mat, l’acoloreix de manera que sembla d’or. D’ací la facilitat de ser robades o venudes.

133 De la imatge destaca la puresa de les seves línies. És de fusta d’alber i pertany al segle XII .

Al començament del segle XX, es trobava a l’Arxiu Diocesà de la Seu d’Urgell.

Aleshores, el Fill apareixia situat sobre la cama esquerra de la Mare i els avantbraços d’Ella estaven elevats.

134 GRÉIXER (42º 24' N / 1º 49,29' E) Després de Ger, anant de Puigcerdà a la Seu d’Urgell, es troba el desvio a mà dreta que per una estreta carretera mena a Grèixer (a uns 4,5 km.) i, més enllà, mena a Meranges.

A Grèixer destaca l’església de Sant Climent. Pertany al segle XII i era possessió del Monestir de Ripoll. D’una sola nau rectangular a la que, posteriorment, s’hi va afegir un absis trapezoïdal, la sagristia i el campanar de torre quadrada. Murs ben acabats per la tècnica del carreu de tall regular.

Portalada de marbre vermell d’Isòvol formada per un arc de mig punt i una motllura còncava adornada de petits caps humans. Porta ferrada a l’estil romànic català d’aquestes contrades.

Com casi tots els temples d’aquella època està rodejat pel cementiri, on dipositaven els morts a la terra directament. Damunt, una creu, pedra o estela funerària senyalava l’assentament. Doncs bé, dues grans tombes elevades, blanques i en forma de caixó se’n construït recentment enfront de la façana de migjorn, perdent part de l’encís que tenien la petita església i el seu cementiri.

D’aquesta església pertanyis la imatge romànica de la Mare de Déu i l’Infant que va desaparèixer en el 1936. Ella estava assentada en un cofre escambell motllurat. Esbossava un cert somriure així com també el Fill, girat cara al poble. Ambdós portaven corona molt semblants, alta i emmerlatada en el quatre punts cardinals.

Un vel li queia damunt les espatlles. El mantell amb els plecs en angle agut, propi de les imatges d’aquesta centúria, contornejava el braç dret i s’arreplegava sobre la falda, caient per les cames, separades. El vestit, decorat, quedava cenyit a la cintura i sobresortia per sota del mantell per la part baixa, amb dues ondulacions per on apareixien les puntes del calçat. La mà dreta, molt flexionada, sostenia una bola o poma.

Amb l’esquerra mantenia al Fill.

135 L’Infant, assentat sobre la cama esquerra, també anava vestit amb una túnica que li cobria tot el cos. El braç dret, flexionat pel colze, li faltava la mà. Amb la mà esquerra sostenia un llibre que es recolzava sobre el seu cos. Els plecs, en angle agut.

Es tractava d’una imatge de reminiscència romànica del segle XIV, que en aquesta centúria encara no havia canviat massa el tipus iconogràfic.

En el MNAC es conserva un frontal de l’any 1261, que pertanyia a aquesta església de Sant Climent de Grèixer. El Pantocràtor està representat al centre dins de la màndorla circular, assegut en un tron molt decorat i, a cada banda, uns gerros amb plantes. El Senyor beneeix amb la mà dreta i amb l’esquerra sosté un llibre recolzat sobre la cama. En els carcanyols hi són representats el Tetramorfs. En cada un dels quatre registres laterals es troben pintats els apòstols. S’utilitzà l’estuc per separar els registres. Si bé és d’estil romànic, s’hi veu una aproximació al gòtic, propi dels artistes de la Cerdanya d’aquesta època.

136 GUILS 42° 27 ′ 2″ N, 1° 52 ′ 47″ E De Puigcerdà es surt en direcció a la Seu d’Urgell i poc després apareix a mà dreta la carretera que mena a Guils de Cerdanya situat a uns 6 km. de Puigcerdà i a una altitud de casi 1.400 m.

En un document de l’any 1011 apareix amb el nom d’Eguils. En el passat segle XX, hi va haver-hi una fàbrica de filats d’estam i de llana, moguda per les aigües del riu Querol. És remarcable l’església de Sant Esteve, que fou consagrada pel bisbe d’Urgell Guillem Wifred l’any 1042. També pertanyia al Monestir de Sant Martí del Canigó; després passà al Monestir de Santes Creus i, més tard, al Col·legi dels Capellans de Puigcerdà. La primitiva església fou destruïda per les bandes mercenàries del vescomte Arnau de Castellbò i del comte Ramon de Foix.

L’actual edifici és del segle XII, pertany al segon romànic, amb clara influència de la Catedral de la Seu d’Urgell reconstruïda per Raimundus Lombardus. És d’una sola nau de volta apuntada seguida, és a dir, sense arcs torals, amb un absis semicircular que presenta a l’exterior un fris de dents d'engranatge i la cornisa es sostinguda per ménsules, com també la que es troba al mur de migdia. En aquest mur s’obre la portalada formada per arquivoltes en gradació sobre tres parells de columnes, amb capitells esculpits amb temes de bestiari i fullatges, constituint un cos avançat respecte al mur. L'escala d’aquesta entrada mostra un dels millors treballs en pedra granítica que es van fer a l’edat mitja. Un ample campanar d’espadanya de dos pisos i per tres campanes (que foren col•locades a l’any 1991) s’aixeca als peus de l’església. Els murs amb carreus de granit tallats i ben treballats.

Al MNAC de BCN hi ha un frontal de l’altar del segle XII, amb escenes de la vida de Sant Esteve, i en el Museu del Prado de Madrid es conserva un frontal del segle XIII. De la fotografia de la imatge de la Mare de Déu i de l’Infant (la imatge va desaparèixer en el 1936) que he obtingut, destaca la cara serena i infantil de la Mare, sense vel i deixa veure una cabellera aplanada. El vestit-túnica li tapa part del coll i arriba fins els peus deixant al descobert

137 la punta de les sabates a través dels plecs en V invertida en el vora baix del vestit. La resta de plecs són poc manifests. El mantell pres tant sols a nivell del coll, molt freqüent en les imatges del segle XII, deixa veure el vestit i li volta el braç dret d’on ha desaparegut l’avantbraç.

El Nen s’assenta sobre la cama esquerra de la Mare, no té cap, porta túnica que deixa al descobert els peus nus. Amb la mà dreta beneeix i amb l’esquerra sosté un llibre tancat. Tampoc els plecs són massa manifests. La imatge pertanyia al segle XIII.

138

LLES (42° 23 ′ 32″ N, 1° 41 ′ 17″ E) Lles de Cerdanya apareix referit a la documentació des del X, quan s'esmenten com a parròquies els quatre nuclis actuals principals. Fins al 1716, va pertànyer a la vegueria de Cerdanya i entre aquest any i el 1833, al corregiment de Puigcerdà, excepte entre 1812 i 1813, en què fou del departament francès del Segre. Després, passa a ser de la província de Lleida formant part del partit judicial de la Seu d'Urgell.

L'accés des de la N-260 no és complicat, si bé la carretera local, és revirada, i el pendent, fort. No obstant això, el paisatge resulta engrescador i variat al llarg de tot el seu traçat.

El terme el componen els pobles de Lles, com a cap, Músser, Arànser, Travesseres, Coborriu de la Llosa i Viliella. El completen el balneari de Senillers i els antics banys de Caldes de Músser.

De Lles de Cerdanya es destaca l’església de Sant Pere i la seva rectoria, edifici que havia estat fortificat. Tot i això, Lles també posseeix les restes d’un antic castell que, juntament amb altres fortificacions, controlava l’accés al comtat de Foix a través de la vall de la Llosa.

Prop del trencall que surt de la carretera N260, hi ha el balneari de Senillers que recull i serveix les aigües que brollen de cinc fonts, amb característiques diferents: del Païdor, de la Muntanya i del Riu (alcalines-silicatades), de Brians (sulfuroses) i del Ferro (sulfuroses i ferruginoses).

Si es passa a hora baixa, per l'antic camí de Lles a Músser , que travessa el pont de Lles, s'apareix el diable embolcallat en una capa blanca...

Una inscultura es troba a la façana de Cal Ribot: es tracta d’un gran bloc de granit on s’hi va gravar la data de 1745 i una creu central.

139

LLÍVIA (42° 27 ′ 59″ N, 1° 58 ′ 53″ E) A 1223 metres sobre el nivell del mar, a la falda dels pics del Pirineus, seguint el curs del riu Segre, es troba la capital natural de la comarca de Cerdanya, Llívia. El municipi està format per Llívia, Gorguja, Cereja, Gorguja petita (Mas Travis) i el Mas Jonquer.

Arran del tractat dels Pirineus, està envoltada de territori francès, motiu per el qual el territori del municipi s’estén fins boscos, llacs i pastures del Pic Carlit.

Inicialment es va anomenar KERRE ( serra o lloc rocós), d’aquest topònim deriva Kerretania, Ceretania, Cerdanya. Segles després els romans la van anomenar Iulia Lybica. Pels visigots va ser “Castrum libyae” i pels musulmans “Medinet-el-bab” ( Ciutat de la porta). Llívia es pot enorgullir, també, de ser el bressol de Catalunya, segons diverses fonts el comte Sunifred, pare de Guifré el Pilós, va viure i va governar des de Llívia.

L’any 1.257 Jaume I, el Conqueridor, va concedir el dret de construir i habitar la falda del castell, amb la condició de no abandonar les cases de dalt del turó.

La destrucció del castell data de l’any 1.479. La Torre Bernat de So es construeix entre 1.584 i 1585 A la segona meitat del segle XVI es van recollir els antics privilegis en el Llibre Ferrat, al qual se li afegiren alguns textos dels segles XVI i XVII.

140 L’emperador Carles V d’Alemanya i I d’Espanya, l’any 1.528 li va concedir el títol de VILA, possiblement el títol més remarcable per la nostra història.

El Tractat dels Pirineus d’entre el 1.659 i 1.660 defineix una frontera en terres cerdanes i Llívia passa a ser un enclau ja que Miquel Salbà va al·legar que el tractat parlava de villages o pobles i que Llívia no era altra cosa que una Vila i, per tant, no podia formar part de la zona segregada.

El Castell va donar a Llívia totes les seves grans glòries. Es trobava a la part superior del Puig. Es caracteritza per ser un recinte senyorial format per una torre mestra rectangular amb quatre torretes circulars i un recinte baix que el tanca. La muralla estava reforçada per torres rectangulars als llenços i de circulars atalaiades, als angles. La datació de les restes va des del segle IX al XV, moment en que va ser destruït per les tropes de Lluís XI. Llívia acostumada al resguard del castell i als privilegis que aquest li concedia no volia perdre-ho tot, en especial el dret de recolleta és per aquest fet que durant el XVI construeix la Torre Bernat de So (1.584-85) amb la intenció de fer prevaler aquests drets.

El Museu de la Farmàcia és un dels grans reclams. La Farmàcia de Llívia està documentada des de l’any 1.594 i es considera la més antiga d’Europa. A principis del segle XVII se’n va fer càrrec la família Esteva, saga que durant set generacions la va mantenir oberta, fins que l’any 1.926 el darrer farmacèutic la va tancar. L’any 1.965 la Diputació de Girona la va adquirir amb el compromís de que es quedés a Llívia. En el Museu s’hi localitza també una important col·lecció de material arqueològic que repassa la història de la Vila.

141 L’església de la Mare de Déu dels Àngels és un edifici de finals del segle XVI i principis del XVII, d'estil gòtic català, d'una sola nau amb capelles laterals i absis poligonal, i un airós campanar de torre. Va ser edificada sobre una església anterior, del segle XIII. La porta és d'estil renaixentista, amb elements de tipus clàssic: columnes dòriques, frontons triangulars. Els ferratges de la porta són del segle XIII. Està flanquejada per dues torres circulars que atorguen al temple un aspecte de fortalesa. A l'interior, el retaule barroc que presidia l'altar va ser destruït el 1936, però es va salvar un Sant Crist del segle XIII-XIV. L'actual retaule, també barroc, prové dels jesuïtes de Logronyo.

142

MERANGES (42° 26 ′ 52″ N, 1° 47 ′ 19″ E) De la carretera de la Seu d’Urgell a Puigcerdà, abans d’arribar a Ger, es passa a mà esquerra, a la que mena a Meranges, que abans d’arribar-hi es troba, a la dreta la que porta a Grèixer.

L’església parroquial de Sant Serni és un edifici romànic del segle XII (1184), d’una sola nau i absis semicircular, ampliat amb dues capelles, on destaca la portalada que presenta un arc de mig punt amb cinc arquivoltes en degradació i capitells, molt malmesos decorats amb figures zoomòrfiques i vegetals en cada arquivolta alterna.

Damunt de l’arc de la primera i segona arquivolta hi ha motius esculpits i en el centre apareix el que pot ser l’Anyell de Déu: un animal amb cua, quatre potes i un cap mirant-se la cua.

La porta presenta decoració de ferro típica d’aquestes contrades i... una gatera! Aquesta entrada es troba situada sota el campanar quadrat resguardada per una volta i on es troba una altra porta per entrar en una de les capelles adossades; en la brancada apareix la data 1683 i una creu intercalant-se al mig de dues xifres. Els murs estan ben acabats per la utilització del carreu. Absis de carreus de granit ben tallats amb una finestra i una cornisa bisellada.

La imatge de la Mare de Déu de la Llet o de l'Ajuda va desaparèixer durant la guerra del 1936, però alguns dels vilatans amb qui he parlat creuen que la copia existent actualment és l’autèntica.

Forma part aquesta imatge del grup de marededéus en que s’apliquen innovacions temàtiques i presenten aspectes més humans entre Mare i Fill. El Nen és desplaçat, respecte a un eix de simetria, situant-lo sobre el genoll esquerra. Aquesta variant havia començat a la darreria del segle XII, com a resposta a la situació, llavors, de l’Infant al bell mig de les cames, en representació, de la idea feudal, de la Thèotokos, en que la Mare presenta el Fill als homes, com a Domina, es a dir, la senyora dels vesalls que són tots els homes.

143

La Mare de Déu de la Llet de Meranges, que es mostra en la fotografia, s’assenta en un tron en part tapat per el mantell que li cau per tot el cos, deixa veure el braç dret.

Els plecs, que li cobreixen les cames, es barregen els arrodonits, un en angle i els verticals. El vestit que porta sota el mantell s’adapta al cos i deixa al descobert el pit esquerra per un trau rodó. En aquesta imatge la Mare mira al Nen. L’Infant es assegut al braç esquerra de la Mare i la mira, avançant el cap, envers el mugró, per mamar. La mà dreta prem una espècie de tetina que la Mare porta en la seva mà dreta. La túnica d’Ell li tapa tot el cos i els plecs de sobre el braç esquerra, que queda lliure al llarg del seu cos, estan en angle agut. Pertany al segle XIV. Les marededéus de la llet foren imatges molt arrelades a les comarques catalanes i se’n conservaven un gran nombre de peces abans de la guerra del 1936-1939.

Aquest estil del segle XII va subsistir fins el segle XIV. La innovació iconogràfica comportava una major relació gestual entre Mare i Fill, encara que el pes dels models tradicionals es deixa sentir en que, l’acte d’alletar l’Infant, no comporta per part de la Mare una atenció massa gran envers al Fill, doncs segueix la posició Thèotokos, llevat del braç i la mà amb que prem el pit. És curiós veure aquestes imatges de la Mare de Déu de la Llet escalonant certes esglésies del Camí de Sant Jaume, aquell camí que segueix, precisament, la Via làctia i que des de la foscor del temps els homes el seguien per anar a cercar el fi de la terra, el Finisterre.

Durant generacions, els habitants de Meranges van utilitzar els recursos naturals per fabricar un tipus de calçat que els protegia de la neu i la humitat del terra: els esclops.

La zona va ser un centre de producció d’esclops per a tot Catalunya.

Fabricar esclops va ser un ofici de nissagues familiars, que durant l’hivern es dedicaven a tallar la fusta de les sabates. Hi havia qui en fabricava només per a consum propi, altres per a les persones més properes i artesans que es dedicaven a vendre’ls ambulantment o en comerços.

A la plaça Major de Meranges, el Museu explica d’una manera didàctica la història d’aquest calçat i el procés d’elaboració, des de la dificultat per obtenir la fusta, que ha de tenir unes característiques especials, fins a les eines que es feien servir i la forma de treballar-los i de vendre’ls. Aquest ofici forma part del patrimoni cultural dels Pirineus.

144

MONTELLÀ (42° 21′ 45″ N, 1° 41 ′ 47″ E) Montellà es troba a a una alçada de 1.153 metres sobre el nivell del mar. Era, històricament, el nucli important del municipi, ja que Martinet (com el seu nom indica) era tant sols una farga al costat del riu.

L'ajuntament va romandre a Montellà fins al segle passat. Aleshores, amb el creixement de Martinet gràcies a la seva situació (al costat de la carretera general que va cap a Andorra i la Seu per una banda, i cap a Barcelona i Puigcerdà per l'altra), l'ajuntament es va traslladar al poble veí, però el nom del municipi va continuar mantenint Montellà en primer terme.

Apartada del poble, en direcció a migjorn, es troba l’església de Sant Genis, que havia sigut parròquia, voltada pel cementiri. Ha quedat documentada a l’ACCSd’U, de finals del segle X. De nau única, la millor part conservada correspon a l'absis, datat del segle XII i que presenta una petita finestra en el seu centre de doble esqueixada, està coberta amb una volta d'arc ogival.

Durant la segona meitat del segle XVIII es van realitzar reformes allargant la nau i reforçant els murs laterals. En allargar la nau per la part dels peus del temple i a causa del terreny, es van haver de construir uns graons de baixada per a l'entrada a l'església. L'any 1790 es va realitzar per a l'altar major un retaule barroc de fusta daurada, amb l'advocació a la Mare de Déu del Carme.

La porta d'entrada està formada per dues arquivoltes d'arc apuntat. Els fulls de fusta de la porta es conserven nombroses peces de ferro forjat, la majoria amb forma d'espirals.

145

146

MOSSOLL

De Bellver de Cerdanya en direcció a Alp i poc abans d’arribar-hi, surt de mà esquerra el camí que mena a Mosoll amb l’església de Santa Maria. Per les sitges trobades l’any 1975 en el subsòl es pot afirmar que el lloc deuria haver estat ocupat en una època anterior a la construcció del temple on actualment s’assenta.

Com moltes de les esglésies de la comarca surt per primera vegada esmentada en l’ACCU del segle X. Però l’actual edifici és del segle XIII, doncs en els darrers anys del segle XII els mercenaris d’Arnau de Castellbó i Ramon Roger, saquejaren aquesta i altres esglésies de la comarca, destruint el seu mobiliari i decoració, però no se’n parla que fessin malbé les imatges de la Mare de Déu i dels Sants, perquè el poble les havia amagat, doncs eren elements de la seva devoció.

Després de la reconstrucció (1987) i de la restauració, l’edifici va quedar format per una sola nau coberta amb volta de canó apuntada i capçada a llevant per un absis semicircular. El mur de separació amb la nau sobresurt per damunt de la coberta. La portada és oberta en el mur de migjorn i té els batents ornamentats amb ferro a l’estil català d’aquestes contrades. El frontis, amb una finestra de doble esqueixada, i arc de mig punt, s’aixeca tot ell formant el campanar d’espadanya per a dues campanes.

Al MNAC ingressà el frontal d’altar del segle XIII en el 1906, adquirit a l’antiquari Celestí Dupont. En el 1936 es va malmetre per l’incendi ocasionat per les forces desestabilitzadores. Actualment, està restaurat.

El frontal, pintat al temple sobre fusta i relleus d’estuc amb colradura, hi estan representats els tres Mags, en el registres superior esquerra. Maria amb Jesús-nen, Sant Josep recolzat en un gaiato i la trobada de Maria amb Elisabet, en el registres superior dret.

147

En els inferiors, Sant Gabriel, Maria, Sant Josep amb tres tórtores, la Presentació del Nen, Simeó i Sant Jaume, dos sants no identificats, Jesús i la Dormició de la Mare de Déu. L’escena de la Dormició de Maria no va tenir massa difusió en l’art fins passat el segle XIII. A Catalunya es troba altres exemples en els següents temples: Sant Romà de Vila (Andorra), l’únic exemplar de pintura sobre fusta que hi ha al Principat, Sant Vicenç de Cardona (Bages), Mare de Déu del Coll (La Selva).

Frontal dels Arcàngels (procedència desconeguda i que es guarda en el MNAC de Barcelona) Per ajudar a la lectura iconogràfica, l’artista ha inscrit els noms dels personatges en aquest frontal de Mosoll, damunt de cada arc i només en el darrer citat, pinta els noms de Jesús i Maria al costat d’ells.

Es tracta d’un frontal que es situa entre l’estil romànic i el gòtic.

148

MÚSSER

Poc abans de Martinet, venint de la Seu d’Urgell, apareix el trencall a mà esquerra i prop d’ell hi ha el balneari de Senillers que recull i serveix les aigües que brollen de cinc fonts, amb característiques diferents: del Païdor, de la Muntanya i del Riu (alcalines-silicatades), dels Brians (sulfuroses) i del Ferro (sulfuroses i ferruginoses). Seguint aquesta carretera, d’un revolt senyalitzat, i abans de Travesseres, apareix la carretera que en 3 km. mena a Músser.

Habitat des del neolític, el poble de Músser està documentat des del segle X (s'anomenava Munciar). Els carrers del nucli antic i la plaça Major són de gran interès perquè conserven plenament l'estructura medieval. Hi ha cases antigues amb arcades de pedra, balconades de fusta, portals adovellats... Un conjunt de gran encís que s'ha preservat pel seu relatiu aïllament. Com a curiositat cal dir que fins ben entrat el segle XX va ser l'únic municipi de la Cerdanya on es conreava la vinya.

Segons la tradició, Músser va tenir un Castell, el qual diuen va manar construir el cabdill musulmà Musa II, i el poble va créixer al seu redós. Es diu d'aquest cabdill que tenia una filla molt bonica anomenada Oria Ben Musa que, havent mort molt jove, fou enterrada al lloc anomenat prat d'Ambell.

L’església parroquial de Sant Fructuós, és romànica del segle XI amb trets llombards. La seva restauració ha fet que s’afegissin pintures modernes. Consta de nau rectangular amb absis semicircular, el qual, a l'exterior, està ornamentat amb arcs cecs i lesenes llombardes que divideixen el tambor en cinc espais. Tota aquesta part està

149 datada del segle XI. La porta d'entrada consta de tres arquivoltes de pedra granítica de secció rectangular, menys la primera treballada en forma de bordó de quart de cercle

Si a hora baixa, es passa pel Pont del Diable per on transcorre l'antic camí de Lles a Músser, el Maligne s'apareix embolcallat en una capa blanca i amb una llum. Sembla ser que aquesta llum pertanyia als paquetaires, quan el contraban amb Andorra va suposar una bona ajuda econòmica, durant la postguerra, per a moltes famílies de la contrada.

A mitja hora del poble en direcció al Coll de Músser, es troba un niu de metralladores. Aquesta fortificació prové de la línia defensiva (Línia Gutiérrez) que va fer construir el dictador Franco, després de la Guerra Civil. La majoria d’aquests nius es construieren a la Cerdanya i alguns són visibles des de la carretera de la Seu d’Urgell a Puigcerdà.

Avui dia, Músser té una petita indústria artesanal dedicada a la fabricació d’esclops.

150

NERELLÀ

Documentada des del segle X. De l'antiga capella romànica de Santa Eugènia només en resta el campanar de torre, força inclinat respecte de l'església (que li ha valgut el sobrenom de torre de Pisa de la Cerdanya). És una torre de quatre cossos, separats amb arcuacions llombardes, únic campanar romànic que resta sencer a tota la comarca.

La singularitat de la seva església, originalment romànica, és aquest campanar de torre de planta quadrada de 3,40 m. de costat amb quatre nivells, el de la base llis amb una petita espitllera, el segon és de tres arcs cecs d'estil llombard i les cantoneres sobresortides com a pilastres, el tercer cos està format amb un gran arc cec i una finestra de espitllera continuant les cantoneres igual que al segon nivell, l'últim pis presenta a cada cara un finestral d'arc de mig punt de 1,50 x 1,90 m. i cobert a dos vessants.

L'església actual està construïda sobre l'antiga romànica, reformada a la segona meitat del segle XVIII aprofitant l'estructura anterior, la capçalera es va canviar de posició posant-la a ponent, amb la porta d'arc de mig punt i sobre seu un ull de bou, la coberta és a dos vessants. A l'última restauració de l'any 2002 es va descobrir, buidades en el mur corresponent al que fou presbiteri, una absidiola a cada banda.

151

La parròquia és esmentada al segle X a l'acta de consagració de la Seu d'Urgell.

Citada com església per primer cop el 1003 com a Sancta Eugenia qui est in Neriniano.

Fou declarada monument històrico-artístic nacional l'any 1984.

L’advocació a Santa Eugènia, força comú a terres catalanes, més enllà del sentit etimològic derivat de la llengua grega, la ben nascuda, s’ha la recorda que per entrar en religió és vestí com un home, i que sota aquesta aparença assoli la dignitat d’abat.

La seva mort a Roma, un dia de Nadal, a mans d’un anònim gladiador que li va perforar la gola, va concloure una llarga vida d’ensenyament i predicació de la fe cristiana.

En el període de la Guerra Civil l’aferrissada oposició presentada pels polítics locals de Bellver de Cerdanya, per evitar l’entrada a la població dels membres del Comitè de Puigcerdà, no va tenir precedents arreu de la comarca. El grup d’extremistes, en no poder entrar a Bellver es va desplaçar a cremar les esglésies de la Batllia, com ara la de Santa Eugènia de Nerellà.

152

OLOPTE

Sortint de Puigcerdà en direcció a la Seu d’Urgell i poc després de passar All, apareix el trencall a mà dreta que mena a Olopte. Aquest poble queda enlairat i la pista d’arribada deixa al peu de la mateixa església parroquial de Sant Pere. És un edifici romànic situat en un terreny inclinat per conservar l’orientació cara al migdia i, aprofitant aquesta inclinació, es construir una cripta.

Planta d’una sola nau amb un absis construït en dues etapes (segles XII i XIII). Té un atri amb una portalada a migjorn, formada per arquivoltes, d’arc de mig punt un xic apuntat (únic en la Cerdanya), sostingudes per pilars i columnetes amb decoració figurada (caps humans, carotes de tipus fetitxe, ídols ..., gràcies als quals el poble s’alliberava de la por a l’infern i als seus monstres que correspon al temps de la segona etapa constructiva, després de la comesa feta per les bandes del vescomte Arnau de Castellbò i del comte Ramon de Foix. La cornisa de l’absis està decorada amb dents de serra i sostinguda per unes ménsules de caps humans, de llops, senglars i motius vegetals. En el mur de ponent hi ha una espadanya inacabada i s’hi obra una finestra. El campanar de planta romboïdal, construït posteriorment, és situat entre l’absis i el mur nord.

En el MNAC de Barcelona es conserva la imatge de la Mare de Déu que tenia aquesta església. És una talla daurada i policromada. La Mare és assentada en un setial de dues columnes que acaben en pinya llisa. Duu en el cap una mena de casquet que sosté el vel que deixa veure un xic de cabellera. De cara oval i posat hieràtic. El mantell queda obert al mig del cos, de plecs verticals. El vestit amb un alça-colls obert a la línia mitja arriba fins els peus, però part del calçat és trencat. La mà esquerra aguanta al nen Jesús i la dreta amb el palmell girat cap amunt.

L'Infant seu sobre el genoll esquerra de la Mare i desproporcionadament gran. La clenxa és al mig. La túnica, presenta el plecs arrodonits quan li cobreix les cames. Porta toga sobre l’espatlla esquerra. Li surt només el peu esquerra nu (el dret es deuria trencar).

A la mà esquerra duu una bola, que sembla volia ser una poma, com a símbol del pecat original, més que no pas la bola del món, com he llegit en una referència, doncs ens trobem en molts anys abans de

153 popularitzar-se la rodonesa de la Terra. Si bé que la primera representació esfèrica a escala del globus terraqui, coneguda, és la de Crates uns 150 anys aC., en la qual anticipava els descobriments d'Amèrica i Austràlia, però compensava amb tres continents les tres quartes parts de la terra, que restaven buides. Aquestes idees dibuixos no havien arribat, encara, al poble ni als artesans.

Respecte a la poma hi havia varis motius per representar-la en les imatges: a. fou el motiu del desacord entre Déu i Adam-Eva, b. Maria trenca la discordança entre Déu i els homes (Adam i Eva), c. La poma de la discòrdia es deia per quan existia una causa de desunió entre persones que abans estaven d'acord.

La imatge és del segle XII cap al XIII. En el segle XIV fou costum vestir les imatges i hi ha constància que en l’any 1338 va rebre una deixa en diners per comprar-li un mantell.

154 ORDEN (42° 24 ′ 3.16″ N / 1° 46 ′ 24.79″ E) Sortint de Bellver en direcció a Puigcerdà apareix poc després i a mà esquerra la carretera que mena a Ordèn i, més enllà, a Talltendre.

La capella de Santa Maria no apareix a les Actes de la Consagració de la Catedral d’Urgell dels segles IX i X. Era filial de Talltendre fins que va passa a la parròquia de Bellver.

Per no aparèixer a les A.C.C.U. i haver sigut reconstruïda al segle XVIII, seguint la tradició romànica, és dubta de classificar-la com temple romànic, pròpiament dit. És una construcció d’una sola nau amb absis semicircular a llevant, portada d’arc de mig punt de tres peces a migjorn i campanar d’espadanya per una sola campana a ponent. Se l’hi ha afegit la sagristia que tapa la banda de migjorn de l’absis. Al frontis s’hi obre un ull de bou.

Abans dels avalots del 1936 hi havia una imatge de la Mare de Déu i l’Infant del segle XIV. No he pogut fer-me amb cap fotografia. Per referències, sembla ser que el Fill portava a la mà dreta una bola (per l’època, cal interpretar-ho com una poma, símbol del pecat original, més que no pas la bola del món) amb una Creu; les faccions de la cara d’ambdós estaven pintades i Maria esbossava un somriure, detalls que confirmen com una imatge del segle XIV.

155

PEDRA

De Bellver de Cerdanya surt la carretera que mena a Pedra. El lloc de Pedra és conegut, testimonialment, per primer cop l'any 965: es llegeix en el testament del comte de Cerdanya, que regia el comtat i la citava com a Villa Petra Ranesindo.

Formava part del pagus Tollonensis.

Fàcil és arribar-hi, seguint la carretera que és dirigeix de Bellver de Cerdanya al túnel del Cadí.

La petita església de Sant Julià de Pedra és una construcció de planta trapezoïdal, d’una sola nau amb absis semicircular precedit de l’espai presbiterial. La part més antiga (segles X-XI) és el mur de tramuntana (de 2 m. d’espessor, construcció senzilla feta amb fang i granit del país) i la nau amb arcs de ferradura. Es situada sobre un massís rocós, directament damunt de la mateixa pedra.

Al segle XII es cobreix amb volta de canó (ara desapareguda), per la qual cosa les parets van ser reforçades amb arcs formers i es construí l'absis amb una finestra de doble esqueixada i amb dues absidioles que no es veuen des de l’exterior. Al frontis s'obre la porta actual, substituint a la porta del migdia, i damunt hi ha una finestra amb arc monolític i el campanar d'espadanya per a dues campanes.

En l'any 1936 fou saquejada i incendiada per les forces desestabilitzadors del moment, destruint-se la volta de canó i el mur de migjorn. També va desaparèixer la imatge de la Mare de Déu i l’Infant. És considerat un temple pre-romànic i, possiblement, es va aprofitar una antiga torre com a absis. Fou restaurada en l'any 1984 i actualment la coberta és de fusta.

La imatge de la Mare de Déu estava assentada en un tron escambell. Típica cabellera abundant. Coronada. Vestit amotllat a la forma del pit. Portava un mantell, que li deixava lliure el braç dret i queia sobre les cames fins als peus, formant dos plecs en angle en forma de “V”, no arrodonits (època romànica). Amb el braç esquerra aguantava al Fill. Amb la mà dreta premia quelcom.

156 L’Infant s’asseia sobre el genoll esquerra, un xic arronsat de cames i separats els genolls, cobertes pel mantell. Els plecs són idèntics als del mantell de la Mare. Beneeix amb la mà dreta. Portava corona que deixava veure el cabell que li tapava les orelles.

Cara amb galtes molsudes i el cap girat un xic a l’esquerra.

El conjunt, Mare i Fill, seguien tenint aquell posat hieràtic de les marededéus romàniques que, essent datada en el segle XV, es considera una mostra més de la supervivència romànica.

157

PREDANIES Partint de Bellver de Cerdanya cal prendre la direcció al Túnel del Cadí, però al poc de sortir de Bellver apareix de mà esquerra la carretera als pobles de Prats i de Sansor, que, tot i ser dues poblacions, formen un sol municipi. L'església de Sant Salvador de Predanies es troba situada sobre un turó.

Surt documentada pels danys causats per les tropes càtares del comte Ramon Roger I de Foix i del vescomte de Castellbò l'any 1198, que van assaltar i van saquejar l'església de Sancti Salvatoris de Predanies. Reconstruint-se amb volta de pedra i amb contraforts laterals exteriors.

L'edifici consta d'una única nau amb volta de canó de mig punt i absis semicircular amb volta de quart d'esfera i una petita finestra de doble esqueixada. La porta original es troba a la paret del migdia amb arc de mig punt realitzat amb dovelles rústegues. La porta de l'entrada principal amb un petit òcul i el campanar de cadireta a la mateixa façana són modificacions mes tardanes.

L'any 1963, després d'una nova restauració, va ser consagrat l'altar per l’abat Escarré de Montserrat.

158

PRULLANS - SANT MAMET D’ANES (42° 22 ′ 52″ N, 1° 44 ′ 14″ E) Poc abans d’arribar a Bellver de Cerdanya, venint de la Seu d’Urgell, apareix a mà esquerra el trencall que mena a Prullans. Aquesta població ha sigut escollida per la Diputació de Lleida, com un dels 10 pobles més bonics de la Província.

Destaquen del poble i entorn: - l’església romànica de Sant Esteve del segle XI-XII amb el seu campanar, la pica baptismal i l’absis.

- el Museu diocesà de l'Església de Prullans amb objectes de l'església.

- la Torre dels Barons de Prullans, seu de la baronia de Prullans amb un gran terrat que dona sobre la plaça Major i la finestra reixada de la presó.

- la Cova d'Anas, d'entrada lliure.

- Cabanes de pedra seca, abrics així com ruscs d'abelles fets dins les parets de pedra seca.

- la Masia d'Orèn amb arcs interiors visigòtics i torres de defensa.

- El poblet d'Ardòvol, a 1.280 m., amb 14 h el 2001, és a 2 km al NW de Prullans amb les cases agrupades entorn de l'església parroquial de la Mare de Déu del Roser, consagrada l'any 890 d’estil romànic primitiu.

- el Mirador de la Cerdanya situat a l'entrada del poble i des d’on s’albira la Serra del Cadí.

- l’ermita de Sant Mamet o santuari de la Mare de Déu d'Anes: de davant del Càmping La Solana del Segre (carretera de la Seu d’Urgell a Pigcerda) surt la pista forestal que passa per la casa Anes i, no lluny d’ella, queda l’ermita. Era parròquia de l'antic poble d'Anes, del qual avui només resta la casa homònima. La primera referència segura és de l'any 949 que és cita en l’ACCU del segle X, formant part del Pagus Tollonensis. És una capella, construïda a mitjan segle XII. Conserva l'estructura original i no té cap cos afegit. De planta trapezoïdal, coberta amb volta semicircular i encapçalada per un absis rodó. Les finestres són de doble esqueixada. El campanar, reconstruït l'any 1987, és d'espadanya de dos ulls. La portada, dovellada, s’obre a la façana de migjorn i les batents presenten un forrellat i ferramenta original.

Queda dins d'una propietat privada, ben conservada, però dedicada a magatzem agrícola.

159

PUIGCERDÀ (42° 26 ′ 5″ N, 1° 55 ′ 42″ E) Puigcerdà és la vila capital històrica de la Cerdanya i oficialment de la comarca actual de la Baixa Cerdanya, a més de ser cap del partit judicial de Puigcerdà.

La Capella on es trobava la Mare de Déu de Gràcia existeix encara en el carrer del Col·legi dels Escolapis i data de l’any 1477, gòtica, construïda per un partidari del rei de França, el que fa suposar que hagi estat obra d’un francès.

S’hi conservava un gros canelobre del segle XV i dos retaules procedents del Convent dels Agustins.

La Mare de Déu de Gracia, de Puigcerdà, era asseguda en un tron escambell, portava una cabellera abundant i acurada, dividida amb la ratlla al mig. La seva cara graciosa i somrient no tenia res de la gravetat de les imatges romàniques del país. El vestit se li amollava a la forma del pit i dibuixava dos plecs superposats entre les cames.

L’Infant seia de perfil sobre el genoll esquerre de la Mare de Déu.

La influencia francesa s’acusa netament en certs exemplars de les marededéus dels segles XIV i XV, com era el cas d’aquesta imatge. Desapareguda al 1936, no he pogut recuperar cap fotografia 19.

La Mare de Déu de la Sagristia es trobava a l’església de Santa Maria, quan el 22 de juliol de 1936 fou destruït el temple junt amb la imatge. El temple datava de l’any 1117 i en els temps havia sigut engrandit i modificat. La portalada primitiva quedava dins l’interior del temple, construïda amb marbre d'Isòvol. Era una portalada d’estil gòtic i el campanar d’uns 42 m. d’alçada: havien sigut acabats en el segle XVIII. De tres naus i en la nau major si contaven catorze altars. Contenia tres taules pintades del segle XV, procedents del Convent dels frares agustins, i la tomba de Margarida, muller del Comte Guillem de Cadell.

La imatge de la Mare de Déu de la Sagristia era de finals del segle XII o principis del segle XIII. Hi ha la possibilitat que aquesta imatge pervingués d’Ix i que el nom de M. de D. de la Sagristia no va ser donat a la imatge de Puigcerdà fins a la fi del segle XVII, perquè els de Puigcerdà temien que els d’Ix la prenguessin i per més seguretat la van tancar a la sagristia... Una altra versió diu que fou traslladada a la Sagristia per un cert pudor religiós 20 . L'actual Mare de Déu de la Sagristia, de Puigcerdà, es una copia i es conserva a l'església de Sant Domènec.

19

Una veïna de la Vila que vivia prop de l’església em mostrar una fotografia perquè podés fer-ne la descripció, però no em deixà fer-ne cap còpia.

20 Noguera i Massa, Antoni: "Marededéus romàniques gironines" Artestudi Edicions, BCN. 1977.

160 Precisament, en aquesta església dels Dominics es troba el relleu de l’enterrament de Ramon d’Urtx, baró de Mataplana (+1297) on es posa de manifest la celebració de les honres fúnebres amb tota la solemnitat pròpia d’un fastuós cerimonial religiós.

L’antiga imatge Mare de Déu de la Sagristia estava assentada sobre un setial amb quatre muntants acabats en poms. Coronada. De cara allargada i hieràtica. Portava túnica i mantell que la cobria del tot, no deixant veure més que el pit dret que premia amb la mà dreta, mentre que amb l'altra aguantava el Fill. Els plecs de la túnica només es posaven de manifest des del genoll dret avall, verticals i rectes.

L'Infant seia de perfil sobre el genoll esquerra de la Mare i premia el pit amb la mà dreta xuclant d’ell. Vestit amb una túnica completament llisa, que li arribava fins els peus nus.

Aquesta imatge formava part del grup de marededéus en que s’apliquen innovacions temàtiques i presenten aspectes més humans entre Mare i Fill. El Nen és desplaçat, respecte a un eix de simetria, situant-lo sobre el genoll esquerra.

Aquesta variant havia començat a la darreria del segle XII, com a resposta a la situació de l’Infant al bell mig de les cames que era la representació de la Theotokos, idea feudal, en que la Mare presenta el Fill als homes, com a Domina, es a dir, la senyora dels vesalls que són tots els homes. És possible que posaren al Nen sobre la cama esquerra perquè l’anterior posició resultava massa prop del sexe 21 i donat el cas que la figura de l’Infant s’aplicava, en general, sobre la falda de la Mare mitjançà un cabiró, quan la resina s’ha assecava, queia l’Infant i resultava un xic escandalós veure el cabiró entre les cames de la Mare. Això no passava si la figura de Jesús quedava adossada en un esvoranc fet a la falda, que trobem en algunes imatges, però aleshores la fixació sense clau no era tant segura i la prova la tenim que, d’aquestes marededéus, moltes ens han arribat sense l’Infant (Mare de Déu d’Evol, de per exemple) El tipus iconogràfic de les marededéus de la llet estan representades per la de Meranges, la del Claustre de Tarragona, la pintada en la església de Palau de Cerdanya, la de la Pobla de Claramunt, la de Vilaplana (Baix Camp), aquesta de Puigcerdà, la de L'Hospitalet

21

Delcor, Maties: "Les Verges romàniques de la Cerdanya i el Conflent en la Història i en l'Art" Rafael Dalmau, Editor. BCN 1970.

161 (Puigpelat), la de Montblanquet i moltes altres 22. Però la més arcaica sembla ser la Mare de Déu de Santa Pau, desapareguda, no al 1936 sinó anys després... del Museu Diocesà de Girona on es guardava.

Les imatges lactants varen estar molt arrelades a les comarques catalanes i se’n conservaven un gran nombre de peces abans de la guerra del 1936-1939. Aquest estil del segle XII va perviure fins el segle XIV. Si bé la innovació iconogràfica comportava una major relació gestual entre Mare i Fill, encara el pes dels models tradicionals es deixa sentir en aquesta imatge de Puigcerdà, en que l’acte d’alletar l’Infant no comporta per part de la Mare una atenció massa gran envers al Fill, doncs segueix la posició Theotokos, llevat del braç i la mà amb que prem el pit.

22

Ballbé i Boada, Miquel: "Les Marededéus de la Llet” Impremta Cardedeu. Sant Pere, 40 08221 Terrassa

162

QUADRES De Puigcerdà a la Seu d’Urgell i després d’haver passat All hi ha el trencall que mena al Santuari de Quadres.

El municipi està situat al costat dret del Segre (a la solana) i al lloc de desguàs del riu Duran, que forma part de l’anomenat estret d’Isòvol. Fa de límit natural entre la Baixa Cerdanya i la Batllia o Petita Cerdanya. Forma la part baixa de la vall del Duran i té com a accident més destacat el tossal d’Isòvol (1.288 m). La superfície del terme és, quasi exclusivament, de conreu i, en la seva majoria, de regadiu.

Formen part del terme els pobles d’Isòvol, Olopte i All, a més d’algun mas isolat (Ravetllat). El seu poblament prehistòric -neolític i edat del bronze- és ben conegut i rellevant, per bé que força restringit a les coves.

Aquest territori fou, en altre temps, propietat de Ramon Berenguer III, i va passar després a mans del monestir de Santa Maria de Ripoll. D’inicis del segle XVI a la fi del XVIII, se’n documenta la baronia d’Olopte, Cortàs i Alf. Com a llocs destacables, hi ha el santuari de la Mare de Déu de Quadres d’origen romànic i lloc d’acolliment de pelegrins en època medieval per estar situat en el camí de Sant Jaume (Strata Ceretana). El 1285 s’anomenava Sancta Maria de Quadris.

163 Era l’antiga capella d'un hospital pels viatges que anaven cap a la Seu d'Urgell pel camí de Sant Jaume. En desaparèixer l'hospital va passar a ser un santuari. En 1936 va ser incendiat i es van destruir les dues imatges de la Verge: una romànica (feia uns 42 centímetres d'alçada, del tipus de Majestat, asseguda i amb el Nen assegut a la seva falda i estava ubicada dins d'un retaule emmarcada dins un arc de mig punt) i una gòtica.

El temple va quedar molt malmès a causa de l'incendi. També va quedar parcialment soterrat a causa dels sediments aportats per les riades del riu Segre i el torrent d'All. En la darrera restauració s'ha rebaixat el terreny i s'ha condicionat el temple.

L'església del segle XII estava formada per una nau coberta per una volta de canó i acabada a l'est per un absis semicircular. En la part central del l'absis romànic, s'obre una petita finestra de mig punt i doble esqueixada. Una finestra similar s'obre en el mur sud, prop del presbiteri.

En el segle XVII el terreny que envoltava el temple havia crescut tant, que dificultava l'accés al temple. Per aquest motiu es va sobrealçar el temple i es va obrir una nova porta, en el mateix indret, però a un nivell superior. També es va reomplir l'interior del temple fins igualar el nivell del terra de l'interior amb el de l'exterior.

Un monument significatiu que caldria restaurar per diversos conceptes (antic lloc de pas, arquitectura, llegenda) és el pont del Diable. És curiosa, des del punt de vista geològic, la zona coneguda com les Guillateres.

Les diverses coves ocupades per l’home, com a mínim des d’època neolítica, són igualment importants. A més, s'hi constatà la troballa d’una fauna estepària (bisó, marmota, rinoceront, cavall...) i boscosa (cérvol...) lligada a les glaciacions quaternàries.

164

QUEIXANS (42° 23 ′ 53,56″ N / 1° 55 ′ 18,68″ E) Sortint de Puigcerdà en direcció a la Collada de Tosa, apareix a mà esquerra el trencall que mena a Queixans.

Elevat sobre un petit replà, molt proper al Segre, dominant la vall cerdana i a 1.125 m. d'alçada, es troba el nucli de Queixans. L'església parroquial de sant Cosme i sant Damià és d'estil romànic i data del segle XI. Consta d'una nau i un absis semicircular ornamentat, exteriorment, amb arcuacions llombardes. És remarcable que la porta conserva la ferramenta original. El frontispici amb l'espadanya de dos ulls i la porta d'entrada són obra del 1775.

Al Museu Diocesà d'Urgell s'hi conserva un copó argentat del segle XVIII, procedent de Queixants.

El nom del nucli ve dels dos patrons metges del municipi, Sant Cosme i Sant Damià, ja que els pelegrins s'apropaven a l'església a "queixar-se" dels seus mals i demanar-ne la guarició als sants. Queixans és citat a l'Acta de Consagració de la catedral d'Urgell amb el nom de Kexanos.

El terme està format pels antics municipis d'Urtx i de Queixans, fusionats el 1969 i anomenant-se Fontanals de Cerdanya per tal que no prevalgués cap topònim dels antics respecte els altres.

165

SAGA A uns 8 km. de Puigcerdà, en direcció a la Seu d’Urgell, es troba el poble de Saga, envoltat de noves edificacions i d’on sobresurt l’església de Santa Eugènia.

Aquesta parròquia també s’esmenta en l’ACCU del segle X. Va ser possessió del Monestir de Sant Miquel de Cuixà, confirmada per una butlla papal en el segle XI. És una construcció del segle XI i consta d’una nau capçada per un absis semicircular a llevant amb una finestra de doble esqueixada en el centre. Part de la coberta de la nau propera a l’absis és de volta apuntada i la resta és un sostre de fusta.

La portalada s’obre a migjorn de la nau, de marbre d’Isòvol, té cinc arcs en gradació amb arquivoltes (la més externa en petites figures esculpides) i un guardapols partit per una dovella amb la imatge de Crist. Dos parelles de columnes queden a cada banda: són d’un sol bloc, la base motllurada i els capitells amb motius zoomòrfics i vegetals. Damunt de la dovella central hi ha un curt guardapols amb una mènsula a cada extrem.

En el Museu d’Arts Decoratives de París es troba el frontal del Mestre de Soriguerola que havia en aquest temple: es fa una descripció de la vida de Santa Eugènia des del bateig fins el martiri, utilitzant el verd, el carmí i el daurat, considerant-se una obra de transició al gòtic de l'any 1300.

La Mare de Déu que es trobava en aquesta església va desaparèixer, com d'altres, dels petits temples del Pirineus. No sempre foren robades, doncs en ocasions es tenien que vendre per arranjar l’edifici, si el mossèn volia mantenir-lo apte per reunir el feligresos de la contrada a l’entorn de la pregaria. És té que reconèixer que aquest fet, que no fou esporàdic, ha permès conservar moltes d’aquestes imatges, sia en museus (MNAC, MD de la Seu d’Urgell, MEV, MD de TGN, etc.) o en col·leccions particulars (Frederic Marès, Espona, Ametller, etc) i que per les accions anticlericals, que han esglaonat la història del país, avui estarien cremades.

166 No he pogut fer-me amb cap representació de la Mare de Déu per poder descriure-la.

Òcul a migjorn de l’absis Escultures de la portalada

Dovella central de la portalada

167

SANAVASTRE Es troba a uns 1.050 m. d'altitud i a uns 2 Km. de la carretera comarcal d'Alp a Prats. La majoria de les cases han estat reconstruïdes mantenint el tipisme de la Cerdanya, al mig de la Plana, amb vistes del Cadí, el Moixeró i la Tossa d'Alp. La parròquia està documentada des del segle X. L'església de Sant Iscle i Santa Victòria és una edifici d'origen romànic molt transformat en èpoques posteriors. De fet, l'única part que resta de l'obra original és el frontispici, amb campanar d'espadanya de dos ulls i una finestra d'ull de bou. Datable cap a la fi del segle XII. Sanavastre pot presumir d’haver estat poblat des del neolític, tot situant-se en un lloc idoni de l’aiguabarreig de la Valirota amb el Segre.

A l’edat mitjana era associat, freqüentment, al veí nucli de Vencilles, ara quasi totalment desaparegut: l’ACCU apareixen com a Sanavaster cum Vicinulas.

Les mines a cel obert, ara abandonades, s’han convertit en un paratge d’interès natural, tant per la seva constitució geològica i ambiental com per l’emigració d’ocells a l’estanyol que s’hi ha format, en vies de ser protegit.

168

SANEJA De la carretera de la Seu a Puigcerdà i abans d’arribar a aquesta Vila surt per l’esquerra la carretera que mena a Saneja, passant per Sant Martí d’Aravó, que es deixa a l’esquerra i que pel nomenat Pont de Sant Martí d’Aravó s’arriba a Puigcerdà. Més enllà de Saneja es troba Guils de Cerdanya.

L’església parroquial Sant Vicenç era possessió de Sant Martí del Canigó. És d’una sola nau, rectangular, coberta per una volta refeta al segle XIX i un absis semicircular a llevant amb una finestra d'una esqueixada. Teulada de dues aigües. S’hi han adossat una capella al mur de migjorn. El campanar, quadrat, està situat en el angle NE de la planta. La portalada, oberta al mur de ponent, és dovellada i en la dovella clau figura la data de 1897, recordant una de les restauracions, si bé la darrera fou feta en el campanar després de les destrosses del 1936. La porta està ferrada a l’estil català d’aquestes contrades. S’hi conservava un retaule del segle XV sobre la vida de Sant Vicenç.

La imatge de la Mare de Déu de Saneja, assentada en un tron de muntants cilíndrics, una anella central i acabats per boles llises. Portava corona emmerlatada i alta. Un vel perfilava la cara allargada i seguia el mantell que cobria els braços i part del cos fins a mitja cama. El mantell a nivell dels braços li feia petits plecs horitzontals.

Per l'entrepit i baix del mantell apareixia la túnica de coll rodó i bordó. Quedaven lliures les puntes del calçat. Els plecs eren verticals i arrodonits. La mà dreta tenia el palmell cap enlaire i l’esquerra recolzada sobre el genoll del Fill.

L'Infant estava assegut sobre el genoll esquerre. Sense corona. També de cara allargada. Cabell curt i amb clenxa al mig. Túnica amb plecs verticals i deixava lliure els peus nus. Una toga quedava recolzada sobre l'espatlla esquerra. portava una esfera a la mà esquerra i beneïa amb la dreta.

La data probable: entre els darrers anys del segle XII i començament del segle XIII. És una de les marededéus trobades que fou destruïda durant la revolució de 1936.

169 Aquesta imatge està relacionada amb la de la col·lecció d’Eric de Kolb Nova York, i la de l’escola de Taüll del Museu Frederic Marès de BCN.

23

23

, de

Delcor, Maties: "Les Verges romàniques de la Cerdanya i el Conflent en la Història i en l'Art" Rafael Dalmau, Editor. BCN 197O

170

SANT MARTÍ D’ARAVÓ El municipi està format pels nuclis de: Saneja (78 h), Sant Martí d´Aravó (83 h), Sant Martí de Cerdanya (Puigcerdà Residencial, 62 h) i Guils (94 h).

És un municipi abocat principalment al sector agrícola i ramader. La bellesa que ofereix els seus paisatges ha fet un lloc de visita turística per excel·lència. El turisme ha potenciat la restauració de cases antigues i l’edificació d'urbanitzacions (Roc Foradat, Barri de Golf o l´Arboleda).

Sant Martí d’Aravó es troba a 1.150 m. d'alçària, molt a prop dels ravals de Puigcerdà, a la dreta del riu Querol o Aravó. L'ermita data del segle X. El caseriu del Pont de St. Martí, fou solar de noble família, un dels seus fills fou Guillem de Sant Martí, il·lustre militar i diplomàtic de la cort de Ramon Berenguer IV. La família Sant Martí (segle XII) estava entroncada amb les cases de Foix i Bearn i originaria de Gasconya, s'establí a Cerdanya al segle XI, mereixent pels seus mèrits els senyorius dels pobles de Saneja, Grus i Sant Martí, d’on va prendre el nom.

Segons conta Joan Amades en el seu Folklore de Catalunya, la Ciutat de Guils es troba al fons de l'estany del mateix nom. Va ensorrar-se en el gran cataclisme que es produí a la Terra quan Jesús fou crucificat. Ressorgirà el dia que aquest torni una altra vegada a la Terra. Es diu que d'aquesta ciutat n'era fill Pilat i, a aquesta circumstància, es deu la seva ruïna.

171 Quan desprès de la Crucificació, el cònsol romà hagué de fugir de Jerusalem, va anar vagant a peu fins arribar a la població nadiua, i en veure-la enfonsada es precipità a l'estany, on encara es troba viu, cercant casa seva inútilment. Ha de voltar i vagar mentre el món sigui món. Al migdia, i en dies de molta calma, a la vora de l'estany es sent la fressa del seu caminar i Pilats preguntant si encara hi ha món. El Dijous Sant es veu presentada al fons de les aigües l'escena de la Crucificació amb les tres creus del Calvari.

L'estany està maleït i per això si es veu de la seva aigua malalteix. Segons uns, no s'hi crien peixos i, segons altres, sí, però en quan són pescats i posar-los a la paella per fregir-los prenen vida i fugen...

El Pont, pròpiament dit, de Sant Martí d'Aravó travessa el riu, que fa de marge dels termes municipals de Guils i Puigcerdà. Pont per on passava la strata ceretana, presenta la seva base feta amb carreus encoixinats i podria tenir un origen romà. Té dos ulls, de diferent grandària, d’arcs de mig punt que es bastiren al segle XIV, època en què es va dur a terme la seva reconstrucció. Les dovelles treballades estan ben disposades i en ordre. Els carreus del parament es format de pedres petites, en filades horitzontals.

Un xic desplaçat del centre de l’arc major queda l’esquena d’ase. La sola és de terra.

Presenta baranes.

Unit al pont s'aixecà l’ermita de Sant Martí del segle X.

172

SORIGUEROLA De Puigcerdà es surt en direcció al Túnel del Cadí i abans d’arribar a Alp apareix a mà dreta el trencall que mena a Soriguerola.

En el testament (1035) de Guifré II, comte de Cerdanya, s’esmenta per primera vegada l’església de Soriguerola.

Per l’advocació a Sant Miquel, a qui estan dedicats molts temples de situació estratègica, fa suposar que deurien tenir un origen militar, abans de utilitzar-se com a centre religiós de la població que s’hi va assentar posteriorment.

Inclòs la senzilla planta de l’actual temple de Soriguerola, col·labora aquesta hipòtesis.

És una nau rectangular, coberta amb volta de canó un xic apuntada. Està capçada per un absis semicircular cobert per una volta de quart d’esfera. En diverses parts de l’església (absis, mur de migjorn i de ponent) s’observen fileres d’opus spicatum. Una finestra de doble esqueixada s’obre al centre de l’absis. La porta queda a migjorn. El campanar, d’espadanya, s’aixeca a ponent per una sola campana. És un edifici romànic del segle XI. Un frontal de l’arcàngel Sant Miquel, del darrer quart del segle XIII, pintat al tremp sobre taula, de casi un metre de llargada, es troba en el MNAC de Barcelona. Destaca l’autor d’aquest frontal, l’anomenat mestre de Soriguerola, la seva capacitat narrativa, en

173 saber contar fins l’anècdota, les històries del sant titular així com el gust decoratiu pels contrastos dels colors destacats dels fons daurats i el dibuix retallat amb què es perfilen les figures. En altres llocs religiosos vinculats històricament a la Cerdanya, també s’hi han trobat pintures d’aquest anònim artista.

Una altra malmesa artística és la que va patir aquesta església en el 1936, quan van destruir la imatge de la Mare de Déu i l’Infant, que s’hi guardava, del segle XII. M’he pogut fer amb una fotografia d’ella i pel que es pot veure, la Mare portava una corona no postissa, cara bruna, destacant els ull oberts. La túnica pintada de blanc li cobria la cama dreta i part de l’esquerra. El vestit de coll rodó i bordó decorat li queia fins els peus que no es distingeixen. Tots els plecs eren arrodonits, propis de l’època romànica. No s’aprecia, en la foto, el braç dret i l’esquerra el recolza sobre l'espatlla del Fill.

L’Infant seu al bell mig de les cames. Li surt una estola pel costat esquerra de l’espatlla que arriba a mitja cama esquerra de la Mare. També portava corona i també està pintat de blanc. Beneeix amb la mà dreta i l’esquerra reposa sobre el mateix genoll i porta una bola o poma.

Soriguerola quedava en el camí de pelegrinatge de Sant Jaume de Galícia. Aquest fet explica, en part, el perquè es trobava en la seva església una imatge bruna. Són considerades brunes o negres, pel fet de tenir la cara i les mans de color negre, les carnacions, les úniques parts de la talla que presenten aquesta tonalitat fosca. És evident, que els models originals arribaren a Europa des d'Orient, com gran part de les orientacions artístiques de l'edat mitjana i , sobretot, a través dels camins de pelegrinatge.

174

TALLTENDRE Sortint de Bellver, en direcció a Puigcerdà, immediatament es troba a l’esquerra la pista que mena a Talltendre passant, abans, per Ordèn.

L’església de Sant Iscle i Santa Victòria pertany al segle XII i apareix citada en l’ACCU dels segles IX-X. És de planta rectangular d’una sola nau (la volta pertany a una construcció tardana).

Capçada per un absis semicircular a llevant cobert amb volta de perfil apuntat.

La portada de calcària vermella es de tres arcades rectangulars en disminució amb un petit timpà llis. En un principi el frontispici devia acabar en una espadanya, més tard modificat per un campanar de torre quadrada amb una obertura en cada un dels seus quatre costats.

175

TARTERA D’Alp en direcció a Bellver de Cerdanya i un cop passat la cruïlla a Mosoll, s’arriba a Tartera on es troba l’església de Sant Julià. Abans del boom turístic era un petit nucli de masies a l’entorn de l’església.

Es confirma la seva pertinença al monestir de Sant Miquel de Cuixà en el precepte de Lotari de l'any 958 i a la butlla del papa Sergi IV l'any 1011. Dedicada primer a sant Julià, la va compartir amb sant Domènec a finals del segle XIII, més tard amb sant Llorenç i, per fi, novament a sant Julià.

Va patir a la fi del segle XII el saqueig de les tropes del comte de Foix i del vescomte de Castellbò amb tropes dels càtars. Se n'emportaren dos llibres, set samades de vi i tota la vestimenta del capellà.

La seva construcció està datada al segle XII. És l'única església amb dues naus de la Cerdanya, la nau del costat nord és més petita de llargària i amplada. Estan cobertes a dues vessants allargant-se al costat nord per cobrir la nau petita, la volta d'aquesta és de quart de cercle, existint un gran arc en la comunicació entre ambdues. La nau més gran estava coberta en origen per una volta de canó que més tard es va reformar en arc ogival, carregant en tots dos costats sobre una filera d'arcs adossats per augmentar la resistència de forces.

La porta d'entrada és petita i està situada al costat nord amb dues arquivoltes, a la nau més petita tenia una altra porta d'entrada que es troba tapiada. Cada nau té un absis semicircular coberts amb volta de quart d'esfera i cadascun amb una petita finestra enmig del tambor.

176

URTX Sortint de Puigcerdà en direcció a la Collada de Toses es troba a mà esquerra el poble d’Urtx. És situat a 1.180 m. d’altitud i pel seu emplaçament gaudeix d'una bona panoràmica sobre aquesta part de la Cerdanya.

El lloc d'Urtx és esmentat al segle XI, quan esdevingué un feu dels comtes de Cerdanya; posteriorment fou posseït per la família d'Urtx, emparentada amb els vescomtes de Cerdanya i que almenys entre el 1081 i el 1130 empraren el títol de vescomtes d'Urtx. El primer a anomenar-se així fou un tal Bernat, fill del vescomte de Cerdanya i de Conflent i senyor de Jóc, Bernat II, i germà del vescomte Ramon II de Cerdanya.

El llinatge dels Urtx posseí la senyoria d'Urtx, en la qual hi havia comprès el terme de Queixans, i la senyoria de la vall de Toses, a més d'altres indrets.

N'eixiren alguns personatges notables, com és ara Pere d'Urtx, que, essent bisbe d'Urgell (1269-93), signà els paratges d'Andorra. El seu germà Ramon (II) d'Urtx rebé de Jaume de Mallorca l'any 1284 totes les jurisdiccions d'Urtx, exceptuada la pena de mort. Aquest personatge fou pare d'Hug de Mataplana, que, casat amb Sibil·la de Pallars, fou tronc de la tercera dinastia dels comtes de Pallars. Va ser en temps d'aquest, vers el 1316, que la senyoria d'Urtx passà al rei. Després fou posseïda per diversos altres senyors, entre els quals el vescomte de Castellbò (1359). El 1698 pertanyia a la comunitat de preveres de Puigcerdà.

El poble ha crescut els darrers anys del segle XX gràcies a la construcció d'habitatges per a segona residència.

L'església parroquial de Sant Martí d'Urtx és d'origen romànic, molt modificada, d’una sola nau i absis i dues absidioles en forma de transsepte. Portalada a ponent amb arquivolta ornada amb caps petits i boles. El campanar de torre, afegit després, es situa damunt la portalada, substituint al que sembla deuria ser un campanar d'espadanya.

177 La Imatge de la Mare de Déu i l’Infant 24 pertany al tipus romànic del segle XIV on Mare i Fill encara mantenen una majestuosa immobilitat. La Mare de Déu s’assenta en una mena de cofre-escambell, sense cap motllura ni respatller. Es cobreix el cap amb un vel que li deixa veure part de la cabellera amb clenxa al mig i porta un mantell que volta pel braç dret, que queda lliure i arriba fins a mitja cama. Els plecs, si bé són arrodonits en part, ja és presenten en tendència a angular-se. Amb la mà dreta sosté una bola o poma. El vestit, amb un bordó a nivell del coll, cenyeix el cos i li arriba fins el peus deixant veure, per uns talls en V invertida, la punta del calçat.

L’Infant assegut a la cama esquerra de la Mare té un posat erecte i està coronat. El vestit és de d’alt a baix molt simple, cenyit per la cintura i un sòl plec vertical per entre les cames. Es deixen veure els dits dels peus nus. Amb la mà dreta beneeix i l’esquerra reposa sobre la seva cama, no identificant-se si porta o portava quelcom.

24

Va desaparèixer durant ela avalots dels primers dies de la Guerra Civil del 1936.

178

VENTAJOLA

Sortint de Puigcerdà en direcció a Alp apareix, a mà dreta, la carretera que mena a Ventajola on es situa l’església de Sant Tomàs. És esmentada en un precepte del rei Lotari, de l'any 958. Pertanyia als dominis del monestir de Sant Miquel de Cuixà. En una butlla concedida a aquest monestir del Conflent pel papa Joan XIII, del 968, també es menciona la parròquia de Sant Tomàs, situada a Ventajola.

L'edifici d'estil romànic consta de una nau rectangular amb absis semicircular, els seus murs originals eren d'uns vuitanta centímetres de gruix, segurament amb una coberta de fusta, que va ser modificada posteriorment realçant les parets a un metre i mig i coberta amb volta de rajoles. S'ha afegit una capella lateral. Té un campanar de cadireta de dues obertures.

179 La Imatge de la Mare de Déu i l’Infant és de les de tipus supervivència romànica del segle XIV, en que el tron és substituït per una mena de cofre-escambell motllurat. La Mare manté una certa rigidesa amb abundant cabellera i sense clenxa. El vestit d’escot en punta, queda adaptat al cos, cenyit a la cintura i arriba fins el peus amb plecs en forma de “V”. Es veu la punta del calçat. Porta un mantell llarg que, pel costat dret, té un cert moviment que li deixa lliure el braç, que queda creuat per davant del cos recolzantse la mà entre el Nen i el pit esquerra.

L’Infant continua de cara al poble. Coronat. En posició assentada es recolza en el genoll esquerra de la Mare.

Beneeix amb la mà dreta mentre que amb el braç esquerra i el cos aguanta un llibre i la mà pren quelcom.

Aquesta imatge va desaparèixer al 1936 i avui dia es troba exposada una còpia d’aquella.

Mare de Déu i l’Infant de Ventajola Fotografia de l’original desapareguda amb els avalots del 1936

180

VILLEC De Martinet es surt en direcció a Bastasnit i, abans d’arribar-hi, apareix indicat el veïnat de Víllec.

A Víllec hi ha l’església de Sant Martí. El lloc és esmentat per primera vegada el 983 en l'acta de consagració de Sant Llorenç prop Bagà (Vilag).

L'església no ho serà fins al 1054.

Formava part del pagus Baritensis. És una construcció del segle XII d'una sola nau. En general conserva l'estructura romànica amb lleugeres modificacions. L'absis semicircular, el primer tram de la nau i el frontispici situat a llevant en forma d'espadanya són romànics. La resta fou reconstruïda amb parament d'inferior qualitat i arcs formers de reforç a l'interior.

L'espadanya de dos ulls va ser eixamplada posteriorment per tal d'uniformar-la amb el frontispici i es construïren tres parets per transformar-la en una torre coberta de dos vessants.

Es troba situada a redós del turó del castell de la Roca de Víllec. El conjunt comprèn un castell i un grup de cases. És un dels exemples més clars d'encastellament de la població durant el segle XII. Aquest controlava la via del Cabirol per travessar el Cadí A Víllec (4 km.)es troba el Molí de Bramasac que fou construït el 1700 i deixà de funcionar el 1931, si bé més tard la família Pal-Boix el feren reconstruí per en Joan Genis Viladomat, de 90 anys, conegut per Joan Carreter, de Martinet.

181 ALT URGELL

Les poblacions que formen part d’aquest capítol han de visitar-se lluny dels dies en que hagi caigut la darrera nevada, doncs trobant-se en altituds a l’entorn dels mil metres o més, sempre hi han ombrades en que la neu persisteix i, en certes corbes dels camins, el glaç és present sota l’aparent fina capa de neu.

Una bona època -i no és exclusiva d’aquests indrets- és la primavera, quan el verd esclata pintant els prats que la neu ha cobert en els passats dies d’hivern i, sobretot, quan les fulles dels roures, grogues i, aparentment, mortes, i les branques desmaiades, reviuen, per fer-se els arbres més gegantins en arribar els mesos d’abril i maig.

No vaig tenir en compte aquestes consideracions i, com sigui que tenia el neguit de sortir a la muntanya després d’uns mesos retingut entre les quatre parets de la cambra de l’Hospital i de casa per una intervenció de pròtesis total de genoll, em vaig precipitar a sortir massa prompte: em vaig trobar amb neu i glaç.

Resultat: anava en la moto i, en varies ocasions, vaig relliscar. Cap conseqüència desagradable, però tampoc em va fer massa gràcia no pogué arribar a la Cova del Moro o, relliscant cada dos per tres, fins poder arribar a la porta del Santuari de la Mare de Déu del Boscall.

Abans que s’aixequés el dia o, millor dit, abans que el sol despatxes la boirina del matí i el fred, d’un dia d’aquell mes que prometia ser assolellat, vaig arribar a Cal Roig d’Arsèguel, a casi 12 km. de la Seu d’Urgell, on vaig hostatjar-me. Es tracta d’una Casa Rural, de tres espigues, molt confortable i de tracta amable. Gràcies a la família propietària m’assabentà d’anècdotes i històries de les poblacions veïnes, així com seguir per certs camins per arribar a les ermites més emboscades.

Al dia següent, muntat en la moto, vaig dirigir-me al primer objectiu previst, la recerca de capelles en indrets aïllats o de no massa habitual pas, tal com m’havia proposat.

182

SANT VICENÇ DELS BANYS Ermita Mare de Déu del Remei Sortint de Cal Roig en direcció a Puigcerdà i a un km., es troba, a mà dreta, Sant Vicenç dels Banys, que queda enclavat en l’indret de l’antic balneari, avui abandonat, i que ha donat pas a una nova instal·lació hotelera.

L’Hotel Sant Vicenç està situat a l’indret d’una abundosa deu d’aigües termals usada des de temps antics, com ho prova l’esment d’uns banys en un document de l’any 965.

La família Pal, oriünda de Bescaran i propietària del Mas de Sant Vicenç des de mitjan segle XVI, hi establí un hostal per als viatgers del camí ral de La Seu d’Urgell a Puigcerdà.

L’any 1775 Bartomeu Pal comprà el dret sobre les aigües termals i transformà l’hostal en balneari, al servei del qual s’aixecà la capella de la Mare de Déu del Remei.

Un seu descendent, Antoni Pal i Solé, emprengué la construcció d’un nou edifici dotat d’àmplies i modernes instal·lacions, inaugurat l’any 1870. Funcionà com a balneari fins a l’inici de la Guerra Civil de l’any 1936, en què fou convertit en hospital.

Acabada la guerra amb les instal·lacions destrossades, es reprengué l’activitat a l’edifici antic, adaptant, sense perdre el seu caràcter, en un acollidor hotel familiar.

183

La Capella de la Mare de Déu del Remei és un edifici de planta rectangular que consta de tres trams separats per pilastres, el primer i el presbiteri coberts amb volta de canó i el central amb volta d'aresta, amb una finestra en la cara orientada al sud. Un fris motllurat recorre la part superior dels murs laterals, a excepció del primer tram. A la dreta del presbiteri s'obre la porta d'accés a la sagristia. Exteriorment la capella destaca per la seva alçada i austeritat, amb una porta senzilla sense cap mena de decoració i un petit òcul al damunt. Remata el extrem superior de la teulada una espadanya que alberga una petita campana.

184

ARISTOT Seguint la direcció a Puigcerdà i a mig quilòmetre dels Banys de Sant Vicenç apareix, a l’esquerra, la carretera a Aristot. A uns pocs metres d’iniciar-la, hi ha una cruïlla d’on parteix la pista de la dreta que mena a Aristot i per l’esquerra a Castellnou de Carcolze, primer, i més enllà a Bescaran i a Estamariu.

Aristot, dista 6 km. El recorregut, és molt entretingut. Envolta, per una banda i per l’altra el torrent de Removal, que aboca les seves aigües al riu Segre, que des d’aquí es segueix el seu curs. La pista es va enlairant fins el poble que es troba en el cim de la muntanya, tot recollit i a sota del promontori on estava el Castell.

Situada la població a 1.200 m. d’altitud, s’ha urbanitzat i és de fàcil accés l’altiplà on deuria haver estat ubicat el Castell i des d’on s’albira un ample panorama de tota la vall del Segre i la serra del Cadí al fons.

El lloc ja es cita en una permuta de terrenys, en l’any 898. A principi del segle XIII, el vescomte de Castellbò va fer enderrocar el Castell que s’hi havia bastit. En un pergamí còpia d'un del segle XIII- que la Germana Josefina (e.p.d.), Superiora de l’Hospital de la Seu d’Urgell, em va mostrar, descriu les maleses comeses pels exercits càtars d'Arnau, vescomte de Castellbò, en tota la Cerdanya. Però no eren els

185 Càtars, sinó les forces dels comtes Arnau de Castellbò, Ramon-Roger, Roger-Bernat i Roger de Foix, els quals es van aprofitar de la lluita entre la croada vaticana, d'en Simó de Montfort, per part del rei de França, i el Papa de Roma contra el moviment càtara, el dels Bons Homes i Dones, per fer-se seu el Llenguadoc i la Cerdanya. Les bandes dels comtes eren mercenaris de rapinya, iconoclastes, i en el document esmentat, es fa referència a les moltes profanacions (esglésies, objectes sagrats i d'art) i destruccions que feren, però no se’n parla de les imatges de la Mare de Déu i de l’Infant.

Com sigui que el poble té més cura dels seus sants, per més senzills que fossin, que dels temples, objectes de culte i decoracions, és molt probable que amaguessin les imatges de les marededéus i sants patrons amb els quals tenien més relació. D’aquí, que aquells exèrcits no en trobessin cap per destruir.

També, sembla ser, que aquest fet d’amagar les marededéus, expliqui que anys després es trobessin i donava ocasió a l’exaltació del miraculós fet, amb la conseqüent capella, peregrinació i aplec...

El poble d’Aristot, petit, està ben arranjat. En un extrem, prop del cingle, queda l’església de Sant Andreu. És una senzilla construcció d’una sola nau coberta de volta de canó amb un absis semicircular a llevant, separat de la nau per un arc presbiterial. Els carreus, de granit, estan disposats en filades més o menys ordenades. A migjorn s’obre la portada amb muntants de pedra i d’arc de mig punt amb dovelles, ben tallades i amb un extradós que el ressegueix. En aquest mateix mur s’obren dues finestres de doble esqueixada. Al centre de l’absis s’obre una finestra d’una sola esqueixada i, a la banda de migjorn, una altra de doble esqueixada i adovellada.

El campanar de torre i planta quadrada queda dins de l’església en l’angle SW, bastit en dades més properes. S’hi observa una finestra de doble esqueixada i de dovelles, que correspon al primer replà i oberta a la cara sud. En el replà superior apareix una finestra a cada cara, d’arc de mig punt i dovellades. Avui dia, una teulada piramidal cobreix el campanar, però en una fotografia de l’any 1970, he observat que quedava cobert per una teulada de dues aigües casi horitzontals.

186 De l’època de quan es va bastir el campanar s’hi va afegir la sagristia a l’absis, al costat de l’evangeli. L’església és del segle XII, però fins l’any 1312 no es cita per primer cop Moltes de les velles cases s’estan rehabilitant i un esperit de construcció s’aprecia pels molts paletes que hi treballen. He preguntat per la possibilitat d’anar a Castellnou per alguna drecera, però m’han convençut de no seguir-la, doncs el camí és de mal passar amb la moto.

Restes del Castell d’Aristot

187

CASTELLNOU DE CARCOLZE

Baixant d’Aristot s’arriba a la cruïlla d’on parteix la carretera que mena a Castellnou de Carcolze. Per una bona pista costanera d’uns 5 km. es troba el poble situat en una cota de 1300 m. d’altitud. És una població de cases ben conservades i que en el seu dia fou una vila murallada, de la que queden restes ben notables, com el portal de sota el campanar, d’arc apuntat i dovellat.

En l’Acta de Consagració de la Catedral de la Seu d’Urgell de l’any 819 es cita la seva parròquia. A finals del segle X el vescomte d’Urgell va vendre el castell que hi havia.

Cal destacar, encara avui dia, l’església de Sant Gervasi. Es tracte d’un edifici de planta rectangular cobert amb volta de creuaria. L’absis, quadrat, orientat a llevant, fou prolongat, posteriorment.

Un fet que no es habitual en els poble d’aquestes valls, és trobar-se l’església oberta i, per tant, no he tingut que localitzar la veïna-majordoma que acostuma a guardar la clau. S’hi observen dos arcs torals i l’arc presbiterial separa l’actual nau de l’absis afegit. En el mur de la capçalera, penja una talla de Crist, de factura moderna, però d’estil romànic molt ben aconseguit.

La portada, situada a ponent, és d’arc apuntat en doble gradació i l’arc més interior es decorat amb boles.

Precisament, per aquesta decoració i el treballat de les peces de l’arcada, no sembla pas que corresponguin a la mateixa data, més primitiva, de la rústega construcció dels murs de l’edifici. Damunt de la portada s’hi obre un ull de bou refet.

El campanar de torre és de planta quadrada amb una portada apuntada per on passa el carrer i que

188 era la porta del castell. Al campanar s’hi accedeix des de l’interior de l’església, pel cor.

En el pis més elevat de la torre i a cada cara, s’obre una finestra d’arc de mig punt. Per damunt del portal que dóna pas al carrer, hi ha adossada una fornícula en un sol bloc de pedra.

189

BESCARAN

De Castellnou surt una pista que mena a Bescaran. També s’hi pot arribar des de Estamariu, a través d’una pista de 7 km. i forta pujada: la deixo per baixar-hi després. La pista escollida és casi planera, doncs segueix la mateixa cota des d’on comença. No és pas asfaltada i es circula força bé.

Havia fet 3 km. quan arribo a la cruïlla del camí, en mal estat, que porta a la Cabana dels Moros. Aquí, precisament, he tingut l’entrebanc de la neu i el glaç: m’he entossudit de voler passar-hi i si bé en els primer metres he anat sortejant el desequilibri que la neu i d’alguna placa de glaç em produïen, les relliscades s’han succeït amb les corresponents caigudes, sense masses conseqüències, però de cop (encara que, en veritat, ja es veia venir) en un tomb sota una espessa ombrada hi havia molta més neu, he agafat arrancada i, aleshores si, la patinada i la caiguda ha sigut de campionat, doncs he quedat estès amb neu per tot arreu, relliscant en el glaç, sense poder trobar un punt on recolzant-me per aixecar-me, etc. Després d’arrossegar-me com he pogut m’he agafat a una branca i he assolit sortir de sota la moto.

Prou!, amb molta més precaució he tornat a la pista cap a Bescaran.

Volia anar a la Cabana dels Moros, perquè és tracte d’un conjunt megalític, que se li calcula de més de cinc mil anys, descobert a principis del segle XX i no fos el cas que, per les gamberrades que es fan per tot arreu, també el malmetin. He llegit que es tracta d’un dolmen format per tres lloses verticals, cobertes per una de més gran, que amida tres metres per 2,80 m., formant una cambra d’un xic més d’1 m. d’alçada.

He tingut que contentar-me amb aquesta informació.

Un dia que no hagi nevat, faci sol i no glaci, és a dir, en ple estiu, intentaré arribar-m’hi.

190 Bescaran queda arrapat a la pendent de la muntanya i encarat a la solana. Recordo haver-hi vist, anys enrera, com unes dones del poble duien cistelles plenes de xicoires i que em digueren que les fulles agradaven més que l’escarola. En els anys de després de la guerra civil del 1936, per la manca de cafè s’utilitzaven les arrels d’aquesta herba per substituir-lo o falsificar-lo. Avui, no he vist ni xicoira ni dones.

La xicoira (Cichorium intybus) és una herba perenne que creix sobretot a les vores de camins i carreteres, i també als camps abandonats i altres indrets de sòls alterats més o menys humits. Són molt típiques les seves tiges, de fins a 1 metre d'alçada, en ziga-zaga poc marcada, rematades als angles per flors blaves. Van naixent des del juny fins a l'octubre o el novembre. Les fulles bassals estan disposades en roseta. Aquestes fulles, quan són tendres, són comestibles en amanides, tot i que una mica amargues. Les fulles, les flors i les arrels de la xicoira, tant fresques com seques, s'utilitzen també per fer infusions, igualment amargues, de propietats aperitives i digestives. Existeix una varietat cultivada de xicoira que és biennal i que té l'arrel molt desenvolupada. L'escorça d'aquesta arrel torrada s'havia utilitzat com a succedani d'un bon cafè.

La xicoira és una espècie parenta molt propera de l'escarola cultivada (Cichorium endivia). Anys enrera les lligaven de manera que el sol no pogués arribar al seu cor i, d’aquesta manera, s’emblanquien les fulles. Quan es va importar de Bèlgica la llavor de l’hortalissa, que en flamenc rep el nom de witloof, és a dir, fulla blanca, i que avui tothom coneix com endívia, es va retornar a anomenar-la xicoira a l’hortalissa autòctona i ha quedat el nom d’endívia per la d’importació, encara que sigui conreada a l’Alt Camp...

Es destaca, des del primer moment d’arribar al poble de Bescaran, els dos campanars. El primer que veig, situat fora de la població, és el campanar-torre, pràcticament aïllat, a l’extrem d’un nou cementiri amb grans làpides que abasten dos i tres nínxols. Pertanyia a l’església d’un antic monestir, el de Sant Martí. L’altre campanar, el de l’església parroquial, treu el cap d’entre les cases del poble: és va arranjar aquesta església perquè queia més avinent arribar-s’hi en ple hivern que l’altre, que ja començava a ser un temple massa vell.

191 S’esmenta per primera vegada l’església del monestir de Sant Martí en el 914, quan el cenobi ja havia sigut abandonat i cedit a Sant Serni de Tavèrnoles. La vila fou un feu del bisbe de la Seu d’Urgell.

La torre del Monestir de Sant Martí, segles XI-XII, és de secció quadrada, de sis pisos, dels quals només els tres més elevats tenen finestres, geminades. La portada, situada en el primer pis, és adovellada i quedava dins de l’església. Una decoració d’arquacions cegues i petites es situen damunt de les finestres. Queda coberta per una teulada piramidal, no massa elevada.

A finals de l’Edat Mitjana molts dels edificis religiosos foren substituïts per altres més ambiciosos. També va succeir que quan la capella o l’església es derruïa, pel mal estat en que es trobava, sia per la carència de comunitat, sia per l’abandono de l’indret per part dels monjos, feia que no es reconstruís. En un o altre cas, l’únic element arquitectònic que ha persistit és la torre campanar.

El fet que el campanar no hagi seguit el mateix camí que la resta de les dependències del cenobi, es degut, a que en la seva construcció s’hi posava més atenció, doncs era un element que no podia ser bastit de manera massa elemental: en un principi era una torre de guaita i defensa i és conegut per tothom que la mà d’obra militar ha resultat sempre molt barata (encara recordo que en el campament Los Castillejos -Baix Camp-, hi havia una clotada i amb els rocs, que ens obligaven a portar a l’espatlla, la vam omplir perquè quedés formada l’anomenada Plaza de Armas: els tenien ben posats aquells militars!)

A Bescaran va succeir que el Monestir de Sant Martí fou abandonat per manca de monjos i, aleshores, el deterioro progressiu del temple s’inicià fins la ruïna final, menys la torre-campanar. Hi ha la possibilitat, que fora arranjada de temps en temps, per poder-la utilitzar com a comunidor, des d’on el prevere comminava les tempestes i, sobretot, les pedregades. El temple, fins fa una centúria aproximadament, encara feia funcions d’església parroquial. Quan es va enfonsar definitivament, els serveis religiosos passaren a la de dins del poble i el terreny s’utilitzà com a cementiri.

Si bé els campanars de les esglésies romàniques tenien la funció de convocar els fidels mitjançà el toc de les campanes, també era una manera d’ordenar la vida dels pobles i dels habitants de les seves rodalies. Cada convocatòria es feia a través de les campanes amb un to determinat i, així, es donava a conèixer una defunció, una reunió, un incendi, la presència de malfactors a la població, etc. Cada poble o indret tenia un toc determinat. A la costa, per exemple, la repicada de cordó, anunciava un naufragi. A les capitals, el toc de sang, indicava una execució. Inclòs amb el toc a morts es sabia si el difunt era un infant o gent gran, home o dona.

192 Avui dia, es va perdent el toc de les campanes, doncs tothom té rellotge per saber l’hora i les notícies es transmeten per la radio i la TV. A més, hi ha hagut pobles que pel fet d’haver-s’hi establert determinat personatge de ciutat, que fins feia poc aguantava sense immutar-se els sorolls dels cotxes, dels clàxons..., ha protestat perquè no aguantava el toc de les campanes en els caps de setmana que s’hi arribava per descansar i, per la seva influència política o social, les ha fet emmudir en nom de la contaminació acústica!... Quina barra!

Relacionat amb les campanes cal esmentar al mestre campaner, que recollia per cada poble per on passava tot el metall que els pagesos desestimaven. Després els fonia i feia les campanes.

No cal confondre’l amb el campaner. Aquest residia en el poble, s’encarregava de tocar les campanes i, també era, l'agutzil, el carter, l’enterramorts i en alguns pobles era el comunidor de les tempestes. Del seu èxit depenia la collita d’aquell any i cobrava en espècies s’hi s’havia assolit salvar-la. Quan del temps de la verema es tractava i la collita del raïm s’havia salvat, li pagaven amb vi i d’aquí que en els següents dies tocava a tres quarts de quinze.

Però, no sempre els campanars varen tenir campanes. El que va passar fou que s’utilitzà la torre de guaita o de defensa per posar-hi les campanes, doncs estava situada en el lloc més elevat de la contrada.

Els campanars eren elements de vigilància i de defensa dels monestirs o d’esglésies, on havien sigut aixecats. Els comtes o reis, en la seva conquesta d’un territori, fins aleshores, baix la cultura àrab (referint-nos a Catalunya, concretament) i havent quedat, en moltes comarques, abandonat de pobladors, intentaven la repoblació a través de les fundacions eclesiàstiques, que havien existit abans de la invasió àrab o creant-ne de noves.

Llavors, aquests monestirs, aïllats i amb la responsabilitat de tenir cura d’uns pobladors, més agrícoles que guerrers, contaven amb monjos tant responsables de les ànimes dels fidels com preparats per la lluita en defensa del territori i del poble. Un element imprescindible fou la torre de vigilància, així com contar amb una edificació tant eclesiàstica com militar, suficient adient.

Es va arribar a un moment, que la frontera d’aquella contrada s’anava allunyant més cap al sud i la pacificació de l’indret es va fer estable. Llavors, les torres varen deixar de tenir la seva funció militar. La població estabilitzada s’organitzava en una comunitat cada cop més necessitada d’una política de convivència i si bé el cap de l’església local o del monestir no va deixar mai de dirigir, en tots sentits, al poble ignorant i sotmès, ara inicia el domini polític i cultural.

Entre altres aportacions, menys agressives, utilitzen les torres de guaita i defensa, transformades en campanars, perquè a toc de campana el veïnat queda unit al cap eclesiàstic -abans de tot- i al de la comunitat. Fixeu-se, que inclòs, l’horari de les feines del camp i la dels menjars (a part dels altres citats motius de convocatòria) s’inicien i acaben al temps senyalat per les campanes de l’església o del monestir.

Segueix una època, que l’invent de la torre-campanar, derivada de la torredefensa, ja es construeix des d’un principi com a campanar. S’aprecia molt bé aquesta

193 evolució amb els tipus d’estructures en que es basteixen. Les torres són menys ampul·loses, més lleugeres, s’eleven més altes i, per no carregar tant els basaments, apareixen les espitlleres o les finestres, d’un sol ull en els primers pisos, i geminades en els de més amunt. La forma llisa de les parets, absentes de tota decoració que no fos funcional, deixa pas a les finestres d’arc de mig punt, els arquets cecs entre pis i pis i les lesenes, desapareixent els terrats amb merlets i la teulada passa a ser piramidal, simbolitzant la direcció que té la vida cap a Déu.

Tot això, ben bé, podria haver passat a Bescaran, des de que la Vall fou donada als monjos perquè tinguessin cura de la seva repoblació, fins que per manca de vocacions va ser abandonat el monestir, esmicolant-se, poc a poc, l’església i altres dependències, restant únicament la torre de defensa, i després torre-campanar, per donar fe de com va néixer un poble que encara avui dia no ha perdut la seva identitat: la magnífica situació, encarat a migjorn, i aïllat casi per complert de la resta de la comarca.

L’església parroquial actual, també baix l’advocació de Sant Martí, queda al bell mig del poble i poc en resta del seu origen. És un edifici rectangular, d’una sola nau amb absis quadrat: el conjunt està cobert amb volta de canó. L’absis queda orientat a mestral, degut a la conformació del terreny on s’ha bastit l’edifici. En el frontis, al costat de l’epístola, s’aixeca el campanar-torre, de secció quadrada, amb una finestra amb arc de mig punt a cada cara. A la de migjorn, hi ha la campana.

Com a pica d’una font han utilitzat un sepulcre, probablement del segle XII, decorat amb creus i cercles. Sembla ser que pertanyia al Castell, que fou enderrocat per Arnau de Castellbò, en el segle XIII, com a conseqüència d’aquella lluita dels seus mercenaris contra la croada d’en Simó de Montfort i Roma.

Resistint al pas dels anys, un home prenia el sol en un replà davant de l’església, a qui he preguntat s’hi havia alguna sortida del poble cap a Andorra. M’ho ha aclarit: - De damunt el poble, surt una pista que passant pel mig de pollancres i a la vora d’una borda, de fàcil localització, s’arriba al Bosc de la Rabassa, ja en territori d’Andorra, i més avall arribareu a Sant Julià de Lòria. Però no és un bon camí per anar-hi vos...

Li vaig fer cas: encara tenia el record del camí a la Cova dels Moros. El bon home, va afegir, que també havia sigut un poble on el contraban era de pas i una manera de sobreviure ben acceptat.

194

ESTAMARIU (42° 22 ′ 31″ N, 1° 31 ′ 26″ E) De Bescaran i per una bona carretera de 7 km. s’arriba a Estamariu. El dia i l’hora em són propicis: el sol escalfava, el silenci d’haver passat el migdia m’embolica, cap ànima, ni els imprescindibles cotxes que trobes a tot arreu, es fan presents. Avui, és un dia feiner i els de ciutat treballen perquè jo pugui gaudir de la pensió que el govern m’administra. No tenint que accelerà la moto lliscava suaument per la bona pista. El paisatge ho enquadrava tot.

Prop de l’entrada al poble d’Estamariu apareix l’església de Sant Vicenç amb el cementiri, que la separa de la carretera. Era la primitiva església parroquial.

Fins fa poc eren pedres d’una ruïna, però una acurada reconstrucció també ha posat al descobert i han estat restaurades les pintures romàniques 25.

La parròquia d'Estamariu ja surt esmentada en l'acta de consagració de la Seu d'Urgell, segle IX, per tant, l’origen és romànic. Ara bé, el temple que podem contemplar avui en dia, va ser edificat durant la primera meitat del segle XI amb planta basilical de tres naus, acabades a l'est amb tres absis semicirculars. Malauradament, la nau nord es va esfondrar i només s'ha conservat el mur que la comunicava amb la nau central i alguns fragments del mur exterior.

25

Gràcies al mecenes Joan Planes i a la Fundació per ell creada (Les pintures de Sant Vicenç d’Estamariu, de Montserrat Pagès i Paretes. 2008.

195 Tampoc s'han conservat les voltes de les altres dues naus, que van ser substituïdes per l'actual coberta de fusta, enfonsada en el 1950. La nau central estava coberta amb una volta de canó, mentre que les laterals tenien una volta de quart de cercle. Totes elles sembla que podien estar reforçades per arcs torals, que es recolzaven en els pilars cruciformes, on també descansen els arcs formers de mig punt que separen les naus.

L’exterior de l’absis central està decorat amb arquacions, separades per lesenes, de dos en dos, i tres finestres d’esqueixada senzilla. L’absis més petit, restant, queda situat a migjorn i fins fa poc, abans de restaurar-se, una clivella el partia de d’alt a baix. En el mur de migjorn s’obre la portalada d’arc de mig punt dovellat i s’hi arriba a través del cementiri.

D’aquesta església pertanyen un baldaquí del segle XIII i un retaule del segle XIV, que es troben en el MNAC de Barcelona. Pels carreus en que fou bastit aquest temple, allargassats i col·locats en fileres uniformes, i per la decoració de l’absis central cap datar-lo en el segle XI.

Quan es van iniciar les obres de restauració en l'any 2007, es van descobrir petits fragments de pintures murals romàniques, amagades sota una capa de calç que cobria parcialment l'absis principal. A finals de l'any 2008 es varen acabar aquestes obres, que han permès observar la part inferior d'un Pantocràtor, al que acompanyen els símbols del Tetramorf.

196 Aquestes pintures romàniques són les úniques conservades in situ a l’Alt Urgell.

Es relacionen amb l’art dels millors fresquistes llombards de Catalunya d’entre la fi del segle XI i el començament del segle XII: el cercle o Mestre de Pedret.

També aporten novetats que amplien el catàleg d’imatges que fins ara es coneixien: el fris que separa la volta del semicilindre on apareixen bustos de personatges intercalats amb petites figuracions d’animals; la teofania de la volta absidal; petits animals simbòlics; la Verge amb els Apòstols; els màrtirs...

Referent a l’estil, s’entreveu la presencia de dues personalitats clarament distintes encara que molt relacionades, amb capacitat artística diferent però sortits d’una mateixa escola o taller

197 Seguint per la mateixa carretera i a pocs metres més avall de Sant Vicenç, s’entra al poble d’Estamariu. És situat en un serrat que separa la riera d’Estamariu de la de Bescaran, prenent una forma de península.

Dins de la població es troba l’actual església parroquial de Santa Cecília, si bé el municipi comparteix el patronatge amb Sant Vicenç. És una construcció d’origen romànic, rectangular amb un absis quadrat, coberta en el seu origen amb encavallades de fusta i, avui dia, amb volta de creuaria. Ha estat molt modificada i sobre alçada. Al frontis, queda la portalada adovellada. No s’hi identifiquen decoracions i només una finestra en el mur de migjorn de l’absis dóna llum al seu interior.

El campanar de torre quadrada, atalaiada, s’hi entra pel temple. El segon i tercer pisos tenen una espitllera a la façana de llevant. Quatre finestres tapiades i d’arc de mig punt s’obren als quatre vents en el quart pis.

En el cinquè pis hi ha quatre finestres, obertes.

També existia, en temps reculat, una altra església, la de Sant Serni, de la que només en resta una paret. La casa que es va edificar en el seu lloc, s’ha la coneix per Cal Serni.

Tot passejant, m’he trobat enfront de Cal Teixidó, un hotel-restaurant de muntanya.

Després del bon àpat he recorrent els carrers del poble en una hora en que l’absència de personal és el que més es destaca. Les cases ben arranjades ocupen tot el putxet on es situa la població i bastants són les que podem considerar de segona residència, tant per la solitud en que es troben (tancades) com per la restauració que s’hi ha fet.

Una muralla envoltava la població, de la que només n’he vist restes al costat de l’església. Un arc adovellat, en resta de la porta d’entrada d’aquell agrupament de gent que va aparèixer quan en Guifré el Pilós va iniciar la tasca repobladora de l’indret. Antigues cases s’hi bastiren en els panys de la muralla, avui abandonades.

198

PONT D’ARSÈGUEL A uns 13 km. de la Seu d’Urgell apareix, a mà dreta, la carretera a Arsèguel, pel pont de pedra, que permet travessar el riu Segre i passar a una agrupació de cases que se les coneix, precisament, per Pont d’Arsèguel. Immediatament passat aquest pont hi ha la coneguda Fàbrica de Llanes d’Arsèguel: és una empresa de caire familiar que funciona amb energia hidràulica. Va ser fundada pels avis dels actuals propietaris, la família Isern, que acullen amb tot l'afecte a qui la vol visitar, ensenyant aquest petit tresor etnogràfic.

L'energia mecànica s'obté gràcies a una turbina hidràulica. L'aigua es conduïda des del riu Segre a través d'un canal d'un quilòmetre i mig de llargada fins un salt d'aigua de 10 metres. S'hi conserva, malgrat que actualment en desús, un molí del segle XVII i una singular perxadora -o cardadora de llana- elaborada amb cards de riu.

També funciona a ple rendiment el diable, una màquina que separa la llana i la deixa més flonja, així com l'espectacular Mule-Jenny, una filadora dissenyada l'any 1770, autèntica peça de museu i l'únic exemplar que existeix a tot Catalunya.

Entre els diferents productes que fabrica aquesta antiga indústria, cal destacar els mitjons de fil gruixut i molt dens, adients pel rigorós clima hivernal dels Pirineus o per a qualsevol activitat de muntanya, els típics tapa-boques, les mantes de pastor i els peücs, per tenir el peus calents en aquelles nits d’hivern d’abans, que ni dona ni calefacció servien per treure el fred dels llençols...

La Fàbrica de Llanes d'Arsèguel és un indret d'obligada visita, alhora que un exemple important de l'aprofitament dels recursos naturals, ara que tothom parla de l'estalvi energètic.

199

ARSÈGUEL (42° 21 ′ 7″ N, 1° 35 ′ 2″ E) Seguint cap a Arsèguel i abans d’arribar-hi, s’hi troba una capella dedicada a la Mare de Déu de Carme. Més enllà queda el poble, que no passa dels 100 habitants.

Arsèguel, és conegut arreu del país per la Trobada Anual d'Acordionistes del Pirineus, que s'hi celebra el primer dissabte d'agost. És el festival de música popular més antic dels Països Catalans. Val la pena visitar el Museu de l’Acordió, situat a la Plaça Major, i on s’hi troben infinitat d’instruments, cedits per les famílies de vells acordionistes, que amb la seva música havien fet ballar generacions d’habitants dels pobles d’aquestes valls, on eren sol·licitats.

Lloc de pas obligat cap a indrets de bellesa natural incomparables. Malgrat el reduït nombre d'habitants, compte amb restaurants de bon entaular-se i tot conservant carrers, places i cases amb el tipisme rural de muntanya, enquadrat en un paisatge extraordinari, tenint rerafons l’espectacular serra del Cadí.

Just a l’entrada del poble i a mà esquerra apareix l’església de Santa Coloma. És d’una sola nau capçada per un absis quadrat, orientat a llevant, sense finestres, i dos capelles laterals, que dibuixen una planta de creu llatina.

Coberta amb volta de creuaria, reforçada per dos arcs torals i el presbiterial. L’entrada a les dues capelles es fa mitjançà un arc.

La portalada s’obre a ponent i és d’arcs de mig punt en gradació, que es recolzen en uns capitells senzills. Els batents de la porta són ferrats a l’estil del romànic català.

Només apareixen dues finestres, una en cada capella lateral i en el mur de ponent. Flanquejant aquest mur apareixen dos carreus amb una cara esculpida. Les seves traces són molt senzilles, que denoten molt poca expressivitat.

El campanar de torre queda dins de l’església en l’angle del frontis amb el mur de migjorn. A l’exterior i a mitja alçada apareix una motllura que l’envolta. Una altra motllura és en l’últim pis, a nivell d’on neix l’arc de mig punt de les finestres que hi ha a cada cara.

S’aprecien varies etapes en la construcció de l’església, essent la nau d’un romànic més proper i en canvi la capçalera amb els carreus no treballats, units tant sols amb rebla i sense decoració dóna la imatge d’un romànic més reculat. Aquest fet pot explicar-se perquè la primitiva nau es deuria enfonsar i, al trobar-se en una altra centúria, quan es va refer, s’utilitzà la tècnica de l’època. També, d’un altre temps pertany el campanar, que en la base del mateix s’hi obria una porta.

200 Passant, molt superficialment per la història, cal recordar uns fets que tenen certa relació amb aquest poble. En els darrers anys del segle XVI s’enfrontaren els anomenats Cadells amb els Nyeros. Eren dos bàndols que caracteritzaren el bandolerisme català entre els segles XVI i XVII. El cap dels Cadells va ser Joan Cadell, cavaller i senyor d’Arsèguel, que amb els seus bandolers va perpetrà vàries accions de bandositat, destacant un sonat robatori de moneda de l’orde de Sant Joan. D’aquesta acció, el castell d’Arsèguel va esdevenir un cau del bandolerisme dels Pirineus, fins hi tot obligà a assetjar-ho pels sometents i les forces del virrei, acabant amb l’enderroc de la fortalesa.

Cadell i els seus bandolers fugiren al comtat de Foix.

Però, el seu germà Galceran continuà la tasca i, sobretot, bregant contra el bisbe de la Seu d’Urgell i propietaris de terres de la Cerdanya, amb la col·laboració de bandolers francesos.

Va finir els seus dies a Itàlia, on serví amb els seus homes als tercios españoles de la Llombardia.

En relació amb aquest bandolerisme dels Cadells, cal concretar que no era pas un grup polític que es decantés per un o altre partit. Lluitaren, això si, en un o altre facció en la guerra de la Ribagorça, a la segona meitat del segle XVI, més com a mercenaris que per patriotisme.

Per la part del Conflent, aparegueren els Nyerros, nascuts sota la capçalera del senyor de Nyer i també dedicat al bandolerisme. Ara bé, sembla ser, que en territori dels comtats catalans, Nyerros i Cadells aparegueren com a conseqüència de les rivalitats de la noblesa local, de fortuna i recursos desigual.

Aquest tipus de lluita de classes es va anant estenent per diverses contrades de Catalunya, recollint l’adhesió tant de cavallers i ciutadans honrats com de menestrals, eclesiàstics i familiars del Sant Ofici i d’anomenats caps de quadrilla local. És nodrien del bigarrat espectre social, organitzat segons les aliances familiars i de vassallatge, essent una lluita local i lligada, en general, a la consecució d’avantatges immediates en l’ordre polític i material.

Exemples n’hi ha molts.

Es recorda la pugna entre la vila de Ripoll i el monestir feudal, que prengueren els noms de Cadells i Nyerros, respectivament, sense cap relació amb en Joan Cadell ni amb el senyor de Nyer.

També, el cas del bandoler nyerro Joan Badia Carbó (nascut a Sarral, Conca de Barberà), anomenat Tallaferro, que junt amb el seu germà bandolejava, a principis del segle XVII, pels voltants de Vilafranca del Penedès: foren morts pel noble Miquel d’Aiguaviva i en agraïment el virrei duc d’Alburquerque, li va perdonar els seus delictes particulars... que no eren pocs.

201

D’aquí que amb el temps Nyerros i Cadells foren una denominació convencional imposada a un seguit de conflictes de naturalesa diversa.

Francisco Fernández de la Cueva, setè duc d’Alburquerque i marquès de Cuéllar (1575-1637) va arribar al Principat al ser nomenat virrei en el 1616. L’acompanyava un seguici de varies companyies de soldats espanyols per tal d’extirpar el bandolerisme i l’ús, per part dels cavallers, dels pedrenyals 26 . Si bé, en un principi, establí un ordre, aviat va passar a una repressió desfermada, arbitrària, enderrocant cases fortes, violació de les immunitats eclesiàstiques (amb l’església hem topat, amic Santxo!...) i menyspreu de les constitucions del país. Aquests fets comportaren les protestes dels diputats catalans i de certs membres de l’Església catalana, però com sigui que a Barcelona, l’actuació fou menys cruenta, el virrei va aguantar la trona fins tres anys després.

26

Pedrenyal: arma de foc, a manera d’escopeta curta, que es disparava amb pedra foguera.

202

ANSERALL A pocs metres de la població urgellenca d’Anserall s’aixeca, de manera imponent, una part del que fou la important abadia benedictina de Sant Serni o Sant Sadurní de Tavèrnoles.

Sorprèn la monumentalitat de l’edificació que resta en peu, restaurada entre el 1971 i el 1975, més encara si es té en compte que el que veiem és sols la capçalera de l’església abacial. Això ens dóna fe de la importància que devia tenir aquest monestir, a les seves èpoques d’esplendor. La seva situació, al bell mig del camí real de la Seu a Andorra, el deuria convertir en un lloc d’acolliment i hostalatge, d’aquí, probablement, el nom de Tavèrnoles derivat del mot llatí taverna.

De la Seu d’Urgell en direcció al Principat d’Andorra, s’arriba al pont per on passa la pista que travessant la Valira mena a l’antic monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, en el municipi d’Anserall: tot a quatre passos.

Avui dia, després de robatoris i apropiacions, legals o no, per part de museus i particulars, s’ha restaurat, però queda massa bonic i quan es visita i es té a mà el dibuix de la planta que en el seu dia va fer Puig i Cadafalch, i les descripcions que d’ell han fet els arqueòlegs que l’han estudiat, un s’ha n’adona que no té res a veure el que veiem i el que fou construït per enllà el segle IX i X. Si no fos, pel valor històric i cultural que va representar, hagués passat de llarg...

La manca d’una documentació adient fa que es desconeguin els seus orígens, tot i que se sap segur que ja existia a principis del segle IX. Amb tot, hom creu que és d’origen visigòtic i que estigué barrejat en la qüestió adopcionista 27 del bisbe Fèlix d’Urgell (782-99).

27

L'adopcionisme (que considera que Jesús és fill de Déu, no per natura, sinó per adopció) fou una creença sorgida entre els cristians de la península d'Hispània al segle VIII dC, en els dominis de l'Emirat de Qurtuba. També fou coneguda com a heretgia feliciana, nom derivat d'un dels màxims impulsors: el bisbe Fèlix d'Urgell.

203 En un capvespre, reunits en el Molí de Saldoni a Montblanc, residència de l’amic Anton Andreu, s’hi trobava l’escriptor Esteve Albert, que ens va oferir una de les seves llegendes que feien referència a l’origen d’aquest monestir. Explicà que el bisbe Fèlix, hi va portar-hi relíquies de sants durant el seu predicament i n’hi havia de Sant Serni. Arran de l’èxit de la Missió entre els feligresos, es va iniciar el monestir. Succeïa, en l’època dels visigots, arribant a ser un important centre defensor del misteri de la Trinitat, sense relliscar cap el politeisme, que és on es cau amb molta facilitat quan es vol entendre i explicar la Divinitat allunyats de la base teològica passada per Roma.

Però, clar, com passa amb qui profunditza massa en certs misteris difícils d’explicar a qui va pel món tot caminant, l’abat amb els seus arguments es va apropar un xic massa a l’anomenada heretgia adopcionista i, aleshores, el condemnaren: al no haver obrat de mala fe, es limitaren a desterrar-lo a França... perquè encara no s’havia inventat la Inquisició. És evident que el Monestir de Sant Serni existia ja en temps de Carlemany, però les primeres referències documentals es remunten a l’any 806, quan el bisbe d’Urgell, el dóna a l’abat i els seus monjos de l’església de Sant Sadurní d’Ardévol.

En el 914, els bisbes d’Urgell i de Pallars atribuïren a Sant Serni de Tavèrnoles alguns dels cenobis que havien estat constituïts, però que per manca d’abats i de monjos acabaren abandonats. Els comtes Borrell i Guifré donaren en el 973 a l’abat i als monjos de Sant Serni de Tavèrnoles les esglésies antigues que es van recuperar a l’Islam en els territoris conquerits d’Isona i Llorda amb l’encàrrec de restaurar-les i repoblar aquelles terres.

Sembla ser que la idea de vincular diferents monestirs a un sol abat, encara que les abadies en poguessin tenir un altre, es reprèn en temps de l’abat Oliba, que ho era de Ripoll i de Cuixà (1008), i així fou com també el van anomenar, o es va anomenar (tenia molta influència política i cultural), abat de Sant Serni de Tavèrnoles.

El Monestir fou consagrat pel bisbe d’Urgell en el 1040. En aquest segle XI, l’abat Ponç, que arribà a ser bisbe d’Oviedo i Palència, introduí la reforma benedictina. A finals del segle XII, consta que tenien problemes per mantenir tant la propietat de les terres, esglésies i monestirs, com la seva influència política i cultural davant la feudalització dels senyors del Comtat d’Urgell.

En el segle XIV s’accentua la davallada en el nombre de monjos i en la següent centúria passa l’abadia a mans de comendataris. El darrer abat hi va ser al final dels anys del segle XVI i la comunitat es va dissoldre, per una butlla del papa Climent VIII, passant les seves rendes al monestir de Gerri.

204 Del claustre de Sant Serni sols en queden alguns capitells, repartits entre Barcelona i Amèrica del Nord.

En el 1956, arran de filmar a Andorra els exteriors de la pel·lícula L’home del 2 CV, vaig aprofitar, al passar-hi tant a prop, per veure les ruïnes de Sant Serni de Tavèrnoles i, en veritat, què feia pena! En els apunts que vaig prendre, tinc anotat que la nau central, sense coberta, s’utilitzava com a hort de la rectoria; el transsepte feia la funció d’església parroquial; l’absis estava tapiat; les voltes, derruïdes, estaven substituïdes per sostres baixos; el terra sobrepassava més de mig metre del primitiu sol per les runes acumulades... i tot un seguit de malmeses, pròpies de l’abandó de l’època, que no es patia del mal de pedra per part de les autoritats responsables del Patrimoni.

De l’església del monestir, s’ha descrit que l’absis central era cobert amb una mitja cúpula i la resta del presbiteri per volta de canó. La planta, trevolada, en que es suprimia el transsepte, permetia molta simplificació i, per tant, fou adoptada en la construcció de diversos temples.

Ara bé, Sant Serni de Tavèrnoles és l’únic edifici de notables dimensions que adopta aquesta solució arquitectònica i, possiblement, deuria influir en els temples que posteriorment es bastiren de planta trevolada, si bé en cap d’ells presenta la sofisticació de Sant Serni.

A nivell de l’exterior del presbiteri i al costat de l'epístola hi havia una torre amb escala de cargol que no tenia paral·lelisme en l’altra banda. La nau central tenia cinc trams diferenciats per pilars en T. Fa suposar que hi havien arcs torals i coberta de volta de canó, però alguns arqueòlegs suggereixen la possibilitat de trobar-se coberta la nau amb un sostre de fusta. Les naus laterals deurien estar cobertes en volta de quart d’esfera.

Degut a la similitud de molts frontals d’altar, es creu que deurien haver estat pintats per la mateixa escola, és a dir, un mestre-pintor amb els aprenents que anava d’un poble a l’altre. Aleshores, sigui per protegir les pintures o dissimularles per evitar el lladronici, les cobrien amb teixits o amb taulers.

Aquest procedir va donar ocasió a que, passats els anys, molts capellans, custodis d’aquests temples, no s’assabentessin de l’existència de les pintures.

205 Així va passar amb Sant Serni de Tavèrnoles, fins que Josep Pijoan va localitzar un baldaquí que ha quedat en el MNAC de Barcelona, com també el frontal, recuperat d’aquest mateix monestir, que representa els 9 sants bisbes dempeus en una filera i ve a ser el principi del desplaçament de la Maiestas Domini i la Maiestas Mariae en la pintura mural del segle XII. S’explica aquest desplaçament a que els artistes pintors eren persones ignorants de la transcendència que representava el Senyor i Maria. Les seves obres no foren mai registrades en cap document notarial, ni s’ha trobat cap contracte en els arxius parroquials. N’hi ha que s’equivoquen en pintar els noms, fet que pot demostrar que no deurien saber llegir ni escriure, només sabien pintar, segons el seu gust, seguint els dictats de la seva inspiració, no tenint en compte les proporcions de les figures ni el seu significat.

D’aquí, que el seu art surt de l’ordre natural de les formes, inventant temes i nous personatges que posen, amb la seva innocència i ignorància, la fita inicial de la pintura de l’època següent.

No deixa de ser curiosa la base rodona del campanar, que la restauració va deixar al descobert. En el seu lloc, hi havia fins aleshores un campanar totalment quadrat desconeixent l’existència de l’original, de planta circular.

Laterals d’altar

206

ARGOLELL

A Argolell s'hi va per la carretera de La Seu d’Urgell a Andorra. Poc abans d’arribar a la frontera i a l’esquerra, surt el vial que travessa la Valira i, bifurcant-se, mena a Argolell, per la carretera de la dreta, i. per la de l'esquerra. a Farrera dels Llops, Sant Joan Fumat, Asnurri, Ars, Civís i Os de Civís.

Aquestes carreteres i, després, els camins que s'endinsen per les valls, són passos del contraban i, aleshores, sovintegen els controls de la Guàrdia Civil o dels Mossos d'Esquadra, sense cap conseqüència mentre un no es passi de llest.

Un cop s'ha arribat al poble d’Argolell es surt per un camí cap a tramuntana i a 1 km. es troba la capella del Fener dins un camp. És una construcció de planta rectangular coberta amb encavallades de fusta i un absis semicircular a llevant amb volta de quart d’esfera. Una finestra de doble esqueixada s’obre en la paret de migjorn de l’absis. En el mur de migjorn de la nau queda la porta amb un arc rebaixat i un altre, interior, de mig punt. La coberta, la part d’ella no enfonsada, apareix amb lloses de llicorella, L’exterior es arrebossat i l’interior enguixat.

La imatge de la Mare de Déu i de l’Infant va ser trobada per un pastor en un fener (terreny on l’aigua aflora sense veure’s un punt concret per on ho faci: el terreny sempre està humit i es conrea l’heba com a farratge), prop del veïnat i la va traslladar a l’església parroquial.

Però com sigui que a l’endemà la Mare de Déu tornava estar en el lloc de la trobada, varen comprendre que se li tenia que bastir una capella allí mateix.

Va estar-hi fins els avalots del 1936, que va poder ser salvada portant-la a Sant Julià de Lòria (Andorra). Al final de la guerra i retornar-la, es van trobar que l’ermita no reunia les condicions per sojornar-la i decidiren exposar-la al culte a l’església de Santa Eugènia d’Argolell.

207 Així i tot, la seguretat no era total i davant les espoliacions que altres imatges del País havien sofert, es decidí que la família de Can Caminal la guardessin al seu mas.

L’església de Santa Eugènia és la parròquia d’Argolell i on es venera -en dades escollides- la Mare de Déu del Fener. Aquest temple el trobem esmentat a l’Acta de Consagració de la Catedral d’Urgell en l’any 819. És un edifici un xic trapezoïdal, d’una sola nau, cobert de fusta i l’absis semicircular a llevant amb coberta de volta de quart d’esfera. S'hi aprecien tres arcs torals i un presbiterial. La portada a migjorn. Té un campanar de planta quadrada fins el tercer pis, des d’on passa a ser octogonal amb quatre finestres.

La Mare de Déu del Faner és assentada en un tron escambell de quatre montants de secció quadrada rematats per pinyes quadrades, punxegudes i llises.

Duu corona amb decoració pintada simulant pedres precioses i en els quatre punts cardinals apareix la flor de lis. El vel arriba fins a les espatlles i deixa veure una part de la cabellera a nivell del front. Faccions fines, ben perfilades per la pintura posterior al treball de l’escultor i que sembla recent (m’asseguren que des de que es guarda a Can Caminal no ha sigut pintada). El mantell cobreix el cos, els braços i la falda. A nivell de l’entrepit deixa veure els vestit-túnica amb galó ample i amb un tall al centre, arribant fins el peus, que pels habituals talls en V invertida, sobresurten les puntes del calçat i entre elles el vestit-túnica fa un plec semblant a una flor de lis. La resta de plecs són rectes i verticals. Amb la mà dreta deuria prémer un objecte (qualsevol dels atributs simbòlics que caracteritzen la iconografia mariana del romànic: flor, fruit, pom, ceptre, vareta...) i amb l’esquerra manté al Fill per l’espatlla. En la part posterior de la imatge apareix un esvoranc tancat per una tapadora en que la frontissa està feta de teixit i guix: era el lloc on s’hi guardaven relíquies.

L’Infant s’asseu a la cama esquerra de la Mare. Porta corona llisa emmerlatada i el cabell es curt i acurat. Cara d’adult i amb les faccions posades de manifest per la pintura.

La túnica, amb coll de punxa, arriba al peus que els deixa veure nus. Toga sobre

208 l’espatlla esquerra i envolta el cos. Amb la mà dreta, posada a davant de la Mare, beneeix. Amb la mà esquerra sosté un llibre obert recolzat sobre la cama.

La posició de la mà dreta, beneint, davant de la Mare sembla ser que sigui una de les característiques que es veuen en les imatges del territori del bisbat d'Urgell i principalment de les que s'han trobat a les Valls d'Andorra. Per les característiques que presenta és pot datar-la a finals del segle XII o principis del segle XIII. En el MNAC de Barcelona s’hi troben fragments de les pintures murals (meitat del segle XII) que foren extretes de l’absis de l’església. Són pintures que de forma llunyana es manifesta la influència del Mestre de Pedret, però no tenen la seva qualitat. Cal destacar, una certa relació entre la figura de Sant Pau i les pintures murals de Sant Pau d’Esterri de Cardós.

En el mur del cilindre de l’absis es conserven les figures de la Mare de Déu i els Apòstols, així com la decoració de la finestra central de l’absis de tipus geomètric i vegetal de diferents colors.

209

SANT JOAN FUMAT Poble del municipi de les Valls de Valira (Alt Urgell), situat a 1.011 m d'altitud, vora el riu de Civís, aigua avall del poble d'Ars. De la carretra de la Seu d’Urgell a Andorra, surt de mà esquerra la pista que mena a Ars. Seguint el primer trencall que apareix a l’esquerra duu a Aant Joan Fumat.

La vall de Sant Joan Fumat, que davalla del ras de Conques i aflueix a la Valira, per la dreta, prop de la Farga de Moles, comprèn una gran part de l'antic municipi d'Ars (Ars, Ministrells, Sant Joan Fumat, Ferrera dels Llops) i una part del de Civís (Asnurri); el mateix poble de Civís es troba a la capçalera de la riera de Civís, tributària d'aquesta vall, i els llocs d'Argolell i d'Arduix, a la ratlla d'Andorra, encara que geogràficament en són exclosos, es troben molt relacionats amb la vall de Sant Joan.

Sant Joan Fumat va pertànyer fins el 1970 al municipi d'Ars, i avui és una entitat municipal descentralitzada.

L'església parroquial de Sant Joan és d'una sola nau, té un campanar de torre (quadrat en planta i vuitavat al pis superior) adossat al mur de tramuntana, vora l'absis. N'era sufragaria l'església d'Asnurri. La festa major s'escau el 27 de maig i també se celebra la festivitat de la Mare de Déu d'Agost.

210

ARS

Per la carretera de la Seu d’Urgell a Andorra i poc abans d’arribar a la frontera, surt de mà esquerra una pista asfaltada que a pocs metres es bifurca. La que segueix per la dreta mena a Argolell i a Arduix. La de l’esquerra passa per Farrera dels Llops (on es troba la capella de Santa Agnès, possiblement l’antiga parròquia), Sant Joan Fumat i arriba a Ars amb l’església de Sant Martí.

Sobre el mateix poble queden les restes de l’antic castell d’Ars, conegudes amb el nom de la Seca i d’aquí ve, allò de la Seca, la Meca i la Vall d’Andorra...

En el segle XI, Ars pertanyia als Caboet i per matrimoni passà als comtes de Castellbò. En l’Acta de consagració de la Seu d’Urgell s’esmenta el poble d’Harts. També queda constància escrita d’aquesta vila, en ocasió de la visita que feren els delegats de l’arquebisbe de Tarragona pel Principat, en el segle XV, com periòdicament estava ordenat. Gràcies a aquestes visites ha quedat constància de l’existència de moltes poblacions de Catalunya, que en cap altre document han aparegut citades.

D’Ars cal remarcar, per damunt de tot, la seva església i el seu campanar rodó, bell exemplar del romànic llombard, amb finestres geminades i arcuacions a la part superior que per la seva tipologia s’inclou dins un reduït grup de construccions circumscrites a una àrea molt concreta del Pirineus.

Entre els exemples de campanars cilíndrics que hi ha a la regió, aquest és, juntament amb el de Santa Coloma, al Principat d’Andorra, l’únic que s’ha conservat intacte. El de Sant Serni de Tavèrnoles, destruït parcialment, fou incorporat a un nou campanar de planta quadrada, igualment com succeí a Sant Tomàs de Calvinyà, mentre que el de Sant Serni de Gavarra sembla escapçat i el de Sant Vicenç d’Enclar ( Andorra) fou refet en la seva part superior.

La importància de Sant Martí d’Ars queda palesa, per la seva excepcionalitat. Després d’una restauració feta a principis de la dècada dels 90, el municipi de Valls de Valira compte amb tres excel·lents exemples d’arquitectura romànica rehabilitada, que coincidirien amb les tres grans unitats geogràfiques del

211 municipi com són Sant Serni de Tavèrnoles, al sud del municipi; el campanar de Sant Martí de Bescaran, a l’est i Sant Martí d’Ars, al nord.

Als afores del poble d’Ars, pel camí que duu a Santa Magdalena de Ribarela s’arriba a la capella de Sant Bartomeu, actualment en ruïnes.

L’església de Sant Martí és una construcció d'una sola nau, rectangular, però el mur de tramuntana s'eixampla, més o menys a la meitat, donant més amplada a la nau en el sector del frontis. Coberta amb llates de fusta. L'absis és quadrat, cobert amb volta de canó i orientat a llevant. En el mur de l'evangeli s'aixeca el campanar rodó molt semblant al de Santa Coloma d'Andorra, de prop de 4 m. d'alçada amb tres pisos, on s'hi observen espitlleres (primer pis) i finestres geminades (en el segon i tercer pis). En el segon pis s'ha tapiat una finestra, quedant una espitllera en el seu lloc amb un petit i molt tancat arc monolític. Arcuacions cegues a sota teulada.

Portada, en el mur de migjorn, amb arc de mig punt i adovellada, on també s'obre una finestra de doble esqueixada i amb dovelles.

De l’església d’Ars, consagrada a Sant Martí, en procedeix una naveta d’orfebreria, que es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Està ornamentada amb cabuixons, calats en relleu i esmalts. Data, probablement, del segle XIII. També s’hi trobava un frontal o taula lateral –costat esquerra de l’altar-, molt malmès degut al rovellar-se la colradura amb que el cobria. En el registre superior hi ha l’escena del pesatge de les ànimes per part de Sant Miquel i tenint enfront al dimoni. En el registre inferior, Sant Miquel salva una ànima del Purgatori.

El culte a Sant Miquel aparegué en temps de l’església copta i és difondre primer per Orient i, més tard, per Occident.

A l’edat mitjana, el mont Gargano i el Mont Saint Michel foren fites de devoció i pelegrinatge.

El pesatge de les ànimes ja es troba en l’antic Egipci i també es conegut a Grècia. La iconografia dels egipcis sobre aquest tema passà a les comunitats coptes, però no han quedat imatges amb Sant Miquel. Les primeres representacions de l’Arcàngel pesant ànimes daten del segle IX al X: la Creu de Muiredach del Monestir de Monasterboice i un relleu del Mont Gargano.

212 A Catalunya es troba Sant Miquel pesant les ànimes: en un frontal de Santa Maria de Taüll (Alta Ribagorça) en l’anomenat frontal dels Arcàngels (Museu Seu d’Urgell) en els laterals d’altar de Toses (Ripollès) en els laterals d’altar de Ribes (Ripollès) en el frontal de Sant Miquel de Sorigerola (Cerdanya) i a l’església de Sant Miquel de la Portella (Conca de Barberà) Tots aquests exemples pertanyen al segle XIII.

213

ASNURRI

Per la Carretera de la Seu d’Urgell a Andorra, arribant al Pont de la Farga de Moles, s’agafa la carretera que mena a Sant Joan Fumat i poc després de passar aquest poble hi ha el trencall que porta a Asnurri (total 7 km.) on es troba l’església de Santa Eulàlia.

Per una venda que es va fer, aquesta església ha quedat documentada. També ens han arribat dades d’Asnurri de quan la consagració de la catedral de la Seu d’Urgell. Durant uns anys va dependre del bisbe d’Urgell i del vescomte de Castellbò. Avui dia depèn de la parròquia de Civís, situada més al nord. És un edifici modificat. La primitiva església de Santa Eulàlia era d’una sola nau rectangular, coberta amb volta de canó i amb tres arcs torals.

L’absis semicircular és a llevant, cobert amb volta de quart d’esfera. Un arc presbiterial en degradació uneix els dos elements.

Posteriorment s’hi han afegit les capelles laterals, s’ha modificat l’entrada obrint-la a ponent, s’han obert un ull de bou i dues finestres a l’absis i s’ha afegit un campanar de torre vuitavada. L’interior és enguixat. Els carreus són de pedra ben tallada, regulars i la coberta és de lloses de llicorella.

La imatge de la Mare de Déu, de principis del segle XII, va desaparèixer en els primer dies de la guerra del 1936 – 1939 i la descripció la faig a través d’una fotografia i comentaris de veïns. Era de fusta policromada. Maria seia en un setial sense muntants.

Portava corona emmerlatada en els quatre punts cardinals. Part de la cabellera es

214 deixava veure a nivell del front i pels costats de la cara. De cara oval, ulls ametllats i mirada hieràtica. Un vel li cobria les espatlles. El mantell cobria els braços i s’arreplegava sobre la falda fent una gran corba entre les cames on rebia al Nen. El vestit-túnica era de coll rodó amb un petit tall al mig i li arribava als peus, deixant veure a través d’un trau en U inversa les puntes del calçat. Els plecs rectes i corbs s’alternaven i tots paral·lels, a excepció del gran plec corbo d’entre les cames. Les dues mans protegien al Fill i només la mà esquerra el tocava amb la punta dels dits.

L’Infant s’assentava antre les cames i un xic desplaçat cap a l’esquerra, però no s’asseu en el genoll. Portava corona emmerlatada tota ella, faltant-li el merlet d’enfront.

Cara oval amb cabellera curta i arrissada. Vestit-túnica de coll rodó amb un bordó fi i li arriba fins els peus nus. Toga sobre l’espatlla esquerra. Amb la mà dreta beneeix i amb l’esquerra sosté un llibre obert de cara al poble i recolzat sobre el genoll esquerra.

215

CIVÍS Poc abans de la frontera i a l’esquerra, surt el vial que travessa el riu Valira i, bifurcant-se, mena a Argolell, per la carretera de la dreta, i per la de l'esquerra, seguint per Sant Joan Fumat, Asnurri, mena a Civís. És tracte d’un poble de muntanya, en que pel seu aïllament han assolit conservar la original arquitectura de les cases d’aquestes valls i on, encara, no ha arribat l’estètica d’altres indrets. El carrer Major, delimitat pels casalots amb les seves balconades de fusta, permet recorre el poble, gaudint de la seva primitiva bellesa i aturar-nos embadalits a la portada de l’església de Sant Romà.

El topònim de Civís etimològicament té orígens pre-romànics. Civici apareixia com a parròquia en l'A.C.C.S. de l'any 839, mentre que en d'altres documents que fan referència a l'històric vall de Sant Joan Fumat ens aprareix amb el nom de Cevicz.

Va ser Civís una població emmurallada, citant en el Spill de l'any 1519 les defenses d'aquest poble.

La parròquia romànica de Sant Romà consta d'una sola nau amb la capçalera quadrada i dos absidioles igualment quadrades, de les que ha desaparegut la de tramuntana en una remodelació del temple.

Té la porta en el frontis, que mira a llevant, i el campanar està situat junt l'angle N-E. Es tracta d'una torre de planta quadrada, amb finestrals als quatre vents en el seu tercer pis i que es cobreix amb un teulat piramidal de pissarra.

216

CASTELLBÓ

Sortint de la Seu d’Urgell en direcció a Lleida, als quatre km. apareix, a mà dreta i enfront de Montferri, el trencall que mena a Castellbò, a uns 9 km.

Segons l’Spill de totes les coses del vescomtat de Castellbò de Pere Tragó, escrit l’any 1519, la Vall de Castellbó estava molt poblada entre els segles X i XII amb gran nombre de viles.

Abans del segle XI es coneixia l’indret per Castro Leonis i, sense cap explicació documentada, apareix de cop en els pergamins dels Arxius de la Seu d’Urgell amb el nom de Castellbò.

L'actual terme va pertànyer al vescomtat de Castellbò, que, amb el casament del vescomte Arnau amb Arnaldeta de Caboet, viuda i de bon veure, va passar a posseir també la vall de Cabó. Els seus dominis s'estenien pels termes d'Organyà, Fígols, Coll de Nargó, Adraén, les valls de Sant Joan i els drets sobre la vall d'Andorra en qualitat de feudataris de l'església d'Urgell. Sigui per convicció religiosa o per aprofitar-se del fet polític dels càtars, el cert és que Arnau col·labora en la lluita en defensa dels Bons Homes i Dones.

Anys després, quan la desfeta del catarisme es consolida, els delegats de la Inquisició, s’arriben fins a aquesta Vila, fan exhumà les despulles del vescomte, enterrades a l’antic priorat de Santa Maria de Costoja i les cremen junt amb les de la seva filla, que també estava baix la sospita de ser una addicta als càtars. El poble, fidel a Arnau es torna contra el delegat en cap, Fra Pere i el mata a pedrades. Poc després, l’Església de Roma el canonitza... Clar!

Segueixen lluites entre el vescomtat (ara incorporat al comtat de Foix pel matrimoni que havia tingut lloc entre la filla d’Arnau, Ermessenda, i el comte Roger Bernat II) i contra el bisbe de la Seu, aliat del comte d’Urgell. Per evitar que el Castell caigui en mans d’aquesta aliança, el ven al comte de Cardona.

Més tard, Roger Bernat IV comte de Foix i senyor de Castellbó el recupera, però sembla ser que el Castell no

217 podia tenir massa bona fi, perquè en arribar al regnat de Ferran II, al 1513, el fa enderrocar així com l’església castellera dedicada a Sant Pere.

Poc abans d’arribar a la Vila apareix, a peu de carretera, la capella de Sant Joan.

Es tracta d’una construcció d’una sola nau quadrada, coberta de fusta, amb un absis quadrat diferenciat a llevant, també quadrat i amb teulada d’una sola vessant. La portada queda oberta al mur de ponent i presenta una llinda de fusta. Dues finestres s’obren en el mur de migjorn, però no semblen ser originals. Un campanar d’espadanya s’aixeca en el frontis.

De l’antic priorat de Santa Maria de Costoja (on van ser enterrats els vescomtes Arnau i la seva filla Emersenda, les despulles dels quals foren desenterrades i cremades, quaranta anys més tard, per la Inquisició, que els acusava de càtars) queden només fragments de l'absis, de base semicircular, i de les façanes oest, amb una filada d'opus spicatum i, de l’est, es conserva una finestra de secció prismàtica. La porta d'entrada, a la paret oest i avui tapiada, és en arc de mig punt.

A l’entrar a Castellbò es veu treure el cap, per entre les cases, l’església de Santa Maria. La col·legiata de Santa Maria es va fundar el 1436. A l'església, d'una nau, són clarament perceptibles diversos moments constructius.

Corresponen a l'època romànica els tres absis rodons, molt alts i bastits damunt de podis, amb forats de bastida ben perceptibles al central. La façana, en canvi, és d'estil gòtic, amb arcs apuntats en gradació coronats per un fris decorat amb pans de vida, flors i caps humans. És especialment remarcable el treball de forja de la portalada.

Al nord de la Vila i travessant el riu Turbiàs es troba el Pont medieval d’un sol ull, d’arc de mig punt amb lleugera esquena d’ase i sola empedrada. Tant les baranes con les dovelles de l’arc han estat restaurades.

218

CANTURRI

De Montferrer, on he deixat la furgo per fer la feina amb la moto, he passat a Adrall i seguint per la carretera a Sort, pel Port de Cantó, he arribat al camí que mena a Canturri.

Es un petit poble que queda situat a uns 500 m. de la carretera.

Casi totes les cases estan abandonades i només he pogut trobar-hi la família de Casa Gravador, en Josep Guilló i la seva muller, que hi passen temporades, quan n’estan farts de viure a la ciutat comtal. Molt amablement m’han rebut a casa seva, molt ben restaurada i conservada.

En la conversa, ens ha sorprès que coincidíem amb la bona amistat de la Germana Josefina Arnau, que fa uns anys va morir quan l’autocar s’estimbà venint, amb altres quatre monges, d’una trobada de germanes de la Congregació de la Sagrada Família, precisament, no massa lluny d’aquest poble. La malaurada monja (com jo l’anomenava amb afecte) havia sigut la directora de la planta de Ginecologia de l’Hospital de la Creu Roja de Tarragona, del que jo era el Cap del Servei de Ginecologia. La recordada monja els hi va fer, amb dibuixos i fotografies, l’arbre genealògic de la família.

El Mas Canturri dividit des del segle XIX en el Mas de Dalt (on s’ubica el poble d’avui amb la capella de Sant Vicenç) i el Mas de Baix, situat a l’esquerra del riu Pallerols, pertanyia al municipi de Pallerols de Cantó, annexat l’any 1972 al de Montferrer-Castellbò.

El lloc de Canturri figura entre les donacions fetes a l’església del Monestir de Santa Cecília d’Elins quan la consagraren, en el 1080. En l’Spill de totes les coses del vescomtat de Castellbò, de Pere Targó (1519), Canturri consta com a Mas habitat per dos germans. La jurisdicció civil era del prior de Santa Maria de Castellbò, com a successor del Monestir de Santa Cecília d’Elins, mentre el mer i mixt imperi eren del vescomte. La jurisdicció criminal l’exercia des del segle XVI el prior de Castellbò.

219 A Canturri, l’església de Sant Vicenç fa pena de veure-la per l’estat d’abandó en que es troba, de tal manera que és impossible entrar-hi per la quantitat d’herbes que taponen el petit patí que la precedeix, incloent el cementiri: sort que aquí no hi ha ningú que si pugui morir...

Clar, que això és un dir, doncs m’explicava la senyora Guilló, mentre esperaven al seu marit, que hi ha un únic veí que hi viu tot l’any, de casi 90 anys, que a més de ser un xic esquerp, es considera l’amo de l’església: no serà pas descendent d’un d’aquells germans citats en l’Spill... d’en Pere Targó? En el seu interior hi havia un retaule de Sant Vicenç i un dia l’esmentat amo el va portar a Barcelona perquè el restauressin. Han passat els anys i no l’han retornat. A la recerca d’on l’havien restaurat, s’ha sabut que, en realitat, l’havien venut...

La Sra. Guilló amb va explicar una altra anècdota sobre aquesta església. Veient l’estat d’abandó que presenta i que cada dia que passa es posa més de manifest, es va dirigir a la Cúria de la Seu d’Urgell a exposar la situació. El capellà que, finalment, la va atendre i després d’escoltar les seves lamentacions, li va contestar que si tant malmesa estava, que amenaçava ruïna, la faria enderrocar del tot... perquè d’esglésies en té de sobres el Bisbat de la Seu..., el que ens manca són capellans!

Abans que la picota del bisbat arribi a Canturri he volgut donar una darrera ullada i deixar constància que l’església de Sant Vicenç va ser un dia la parròquia, on els fidels del poble es reunien per lloà a Déu des feia més de 1000 anys. És tracte d’una construcció d’una sola nau, casi quadrada, coberta amb volta de canó i amb un absis quadrat a llevant. A cada banda de la nau presenta dos capelles. No hi he observat cap tipus de decoració. La petita porta d’entrada s’obre en el mur de ponent que dóna a un pati i al cementiri. Una finestra en cada capella lateral amb els arcs fets de pedres petites i una altra en la part de l’epístola de l’absis. Els murs estan bastits amb pedres, sense ordre.

Una vegada més em trobo davant d’una construcció que a primera ullada sembla pertanyi a una època reculada del romànic. Però, tenint en compte que en aquestes valls s’utilitzaren tècniques arquitectòniques primitives, quan en altres indrets s’havia passat a un tipus de romànic més proper, és difícil per la meva part definirme i, a més, no contant amb suficient documentació escrita que ens parli dels orígens d’aquesta església.

220

TOST De Lleida a la Seu d’Urgell i abans dels Hostalets de Tost apareix un trencall a mà dreta que, creuant el riu Tost, mena al poble de Tost i a Torà de Tost (4 km., indicat). Si bé la carretera presenta un bon pis d’asfalt, hi ha que tenir en compte que després de moderades pluges cauen abundants pedres que dificulten el trànsit. Abans de creuar el pont, hi ha la pista que duu a Castellar de Tost.

De tot aquest territori de la vall per on es passa, fou senyor el vescomte Arnau Mir de Tost, propietari també de l’església i el castell. És el mateix vassall dels Comtes d’Urgell que conquerí de manera definitiva la Vall d’Àger (1048) i va reconstruir la Col·legiata de Sant Pere d’Àger.

Consta que abans de morir, el 1071, va pelegrinar a Sant Jaume de Galícia.

Avui dia (agost 2005), tant la Vall de Tost com el poble i l’església presenten un abandó que fa pena. Només el temple es manté dempeus, si bé l’estat ruïnós no es pot dissimular. Els carrers han desaparegut pels carreus caiguts dels edificis propers i, alguna que altra biga, impedeixen el pas, moment que un s’ha n’adona que les cases estan nues de sostre i pis. Ningú pot sortir al balcó de la casa d’enfront de l’església... com abans ho feia la Rosa de Tost, quan algú es feia present i el lladruc del seu manyac gos l’advertia.

221 L’església parroquial de Sant Martí, situada a casi 800 m. d’altitud, atreu l’atenció per la grandiositat de la seva fàbrica. Fou consagrada en el 1040, pel bisbe de la Seu, acompanyat pel comte Arnau i la seva muller Arsenda. És d’una sola nau i capçada per un absis semicircular a llevant. Ambdós elements estan sobrealçats. Una finestra s’obre a la façana de migjorn. A ponent queda la portada actual, de construcció més moderna i situada al bell mig d’aquest mur. Damunt d’ella un ull de bou i el campanar d’espadanya per a dues campanes, a la part baixa, i una altre damunt d’aquestes. A banda i banda, tot resseguint la façana de dalt a baix, dos contraforts. El de la banda de migjorn tapa parcialment la portada d’entrada primitiva, avui paredada. Una altra porta dovellada, també closa, es troba en el mur de migjorn.

L’interior, molt més malmès, hi ha mostres d’haver estat arrancats els elements mobles que deuria haver-hi. Gran part de l’obra que s’aprecia és del gòtic i fins i tot posterior.

222 En el MNAC de Barcelona es guarda la taula d’un baldaquí. En el plafó central es representa la figura de Crist, voltat pel Tetramorf. Presenta unes formes molt semblants a altres taules que s’atribueixen a l’anomenat Mestre de Soriguerola. D’aquest baldaquí es guarda en el MEV la biga davantera i la cresteria.

També en el MNAC es guarden tres taules d’altar procedents d’aquesta església.

223 PALLARS SOBIRÀ

He agrupat en aquesta excursió, tot un rosari de pobles i capelles disperses per algunes de les Valls del Pallars Sobirà, on durant uns quants dies m'hi vaig moure d'un vilatge a l'altre, per poder recollir la informació que necessitava per aquest treball de recerca de marededéus, ermites i esglésies, seguint un teòric paral·lel entre Portbou i Pont de Rei. Intento localitzar indrets un xic oblidats per qui té pressa, doncs aquest exercici, tant físic com psicològic, permet deixar el control del temps a casa.

Passejar-se per qualsevol de les Valls del Pallars, sempre és gratificant i no cansa mai el meravellós paisatge on es troben tants temples i pobles encisadors... i, molts d’ells, solitaris, que d’un temps cap aquí, els han anat abandonant.

No totes les esglésies i capelles han aguantat dretes el pas del temps i, sobretot, dels homes. M'he limitat a descriure aquelles que avui dia, podríem dir, es poden aprofitar, que tenen característiques determinades d'aïllament, que no són detectades massa fàcilment per qui amb la marxa ràpida del seu cotxe, li passa desapercebuda la seva presència amagada entre boscos que no deixen veure ni els arbres i que, a més, no presentin masses problemes per arribar-hi, doncs les ressegueixo amb una petita moto Honda de 100 cc., o a peu i empenyent-la... quan la pista es fa costeruda i el motor no té possibilitats de donar més de si. Aleshores, penso que una caminada, sense el límit de l'esgotament físic, sempre va bé...

Localitzar-les és fàcil, tant seguint el mapa de l'Institut Cartogràfic de Catalunya, el nº 29, Pallars Sobirà, com pel plànol dels indrets per on he passat i que acompanyo a la descripció. En els darreres sortides, m’he valgut en alguna ocasió del GPS per disposar de les coordenades de l’indret, que sempre és d’agrair tenir-les a mà.

224 TOR Amb la furgoneta VW i portant la moto a bord em vaig aturar a Alins, a uns 11 km. més enllà de Llavorsí. Muntat en la Honda vaig iniciar marxa. A la sortida, queda la cruïlla a Àreu, que deixo a l'esquerra i per la pista de la dreta, prenc la direcció a Tor (indicat).

Durant els primers quilòmetres encara són de bon passar. És una carretera molt freqüentada per cotxes tot terreny, tant dels passavolants com dels veïns.

El control de la Guàrdia Civil., als quatre quilòmetres d'Alins, em confirma el comentari que m'han fet de que és una de les rutes més antigues del contraban amb Andorra, passant pels colls de Cabús i de la Botella. Algú deu haver volgut esquivar el control, accelerant el cotxe, doncs el guàrdia de torn té cura de les punxes metàl·liques que travessen la carretera i que obliguen parar-se el vehicles.

Quan m’han vist amb el meu pas de passeig, m’han apartat l’obstacle, sense cap interrogatori, i he seguit el meu camí...

Passat un petit pont sobre la Noguera de Tor, la pista em fa posar en alerta de les relliscades per les roderes dels 4x4, que en ocasions són força fondes. Als tres quilòmetres, apareix el desvio a Norís que deixo per a anar-hi a la tornada. A més de no ser massa bo el camí, hi ha moments que s'enlaira un xic massa i, per tant, segueixo a peu: els 100 cc de la Honda no donen per tant, el motor va lent, la refrigeració per aire no és suficient i la moto es para.

Descanso uns minuts... la bateria respon... el motor també... i de nou cavalco... fins la propera pujadeta!

En un revolt, poc abans d'arribar a Tor, em trobo el camí ocupat per un ramat de cabres, que molt dòcilment s'aparten, enfilant-se pel roquer, mentre el seu pastor, crida al gos, que manyac s'ha m'acosta. El pastor és un home enfosquit pel sol de muntanya i els anys que han arrugat la seva pell.

Entrem en conversa i aviat em diu, que en té 86. Al preguntar-li si viu a Tor, em fa saber que és de més avall, però que fa més de trenta anys que hi resideix, tenint cura de les seves cabres...

225 - A part dels dies més dolents de l'hivern, la resta de l'any si viu molt be... Aquí l’hivern dura més mesos que allà baix i, naturalment, és molt més cru...

Com sigui que m'he trobat pels camins de recerca de temples de localització insòlita, amb personal que dóna entendre el seu benestar en aquests indrets tant aïllats, que molts d'ells fa temps que no s'han apropat a la civilització..., em pregunto, quina deu ser la seva situació davant del fisc... Estan controlats?... Renoven el DNI?...

Quan de manera més o menys indirecta, he portat la conversa en aquesta direcció, mai n'he tret l'aigua clara. Casi tots els preguntats, m'han sortit per la tangent: quan pugin els de baix, ja m'arreglaran els papers... no soc amic de la guàrdia civil... encara conservo els papers de la mili...

Em fan enveja!!

Però, per una altra banda, alguns d'ells (concretament recordo a dos d'ells, no massa més de 60 anys i que viuen en enlairats pobles, mig abandonats, de la Garrotxa) m'havien explicat que havien treballat a ciutat i que ara cobraven una pensió...

-

....que la guarden els fills per quan jo la necessiti...

No em digueu pas, que això no és la pura felicitat... i bona fe.

Des d'Alins he recorregut 14 quilòmetres fins a Tor i, entre moto, a peu, esforços i parades, he tardat un xic més de dues hores. És un poble abandonat i sempre fou un dels nuclis més aïllats d'aquesta comarca, doncs el clima fred i la presència de la neu, queda bloquejat molts mesos de l'any. No fa massa temps va aparèixer el nom i algunes imatges del poble per les televisions del País, arran d’uns fets poc aclarits, incloent tres assassinats. Ni en aquest racó de món un es pot trobar tranquil!...

Una atrotinada església de Sant Pere queda al mig del poble, a la vora del camí que mena a Andorra. L'església no es cita fins el segle XV, quant va ser parròquia per herència de la de Sant Pere del Roc, situada més amunt, en un turó i que només en queden restes.

L'actual parròquia de Tor segueix els mateixos passos que la del cim, doncs per arreu s'obren esquerdes sense reparar, l'herba es fa present en molts racons del seu interior i els esbarzers confirmen que des de fa temps no s'hi ha habitat pas. És una construcció d'una sola nau, casi quadrada, amb un embigat de fusta, tapat per un cel ras, que el deixa veure en molts punts. L'absis rectangular, queda a llevant i a la banda de l'epístola hi ha una cambra que es deuria utilitzar com a sagristia. A la banda de l'evangeli s'aixeca el campanar de torre, de planta quadrada, amb quatre nivells d'obertures i les campanes s'encabien en la part més alta. Ara no hi ha campanes i,

226 prompte, no hi haurà ni campanar. La portada amb dovelles s'obre a ponent resguardada per un senzill guardapols. Datada en el segle X. Seguint, a peu, el torrent de Vallpeguera i un cop travessat, cal enfilar-se pel corriol que passa per un tallat amb esglaons i tot seguint-lo s'arriba, amb certa fatiga per mi, a les ruïnes de Sant Pere del Roc. Hi havia un castell, que es repartien la propietat entre els Caboet i els de Pallars, segons la temporada que se'l feien seu. En el segle XV, els Caboet, que el conqueriren, l'enderrocaren i es van acabar les picabaralles.

Com tot castell d'aquells dies, tenia la seva capella que passà a ser parròquia del disseminat nucli de la contrada, fins que amb la conquesta i destrucció per part dels Caboet, la traslladaren a la de dins del poble de Tor. Fou costum en aquell segle, passà de l'advocació de Santa Maria a la de Sant Pere, molt probablement per agraciar-se amb Roma..., que no sé pas si els de Roma sabien on es trobava Tor. De Sant Pere de Roc només en queden restes de mur que delimitaven el que havia sigut una nau i, a ponent, encara s'alça el mur amb una espadanya de dos ulls i on, a l'interior, es veuen unes filades d'opus spicatum, que fa dir a molts estudiosos del romànic, que es tracta d'una construcció d'abans del segle XI, afirmació que no es acceptada per tothom, doncs d’aquestes filades es veuen en molts paraments aixecats en diferents èpoques.

Al citar l’opus spicatum, cal recordar que s’ha atribuït la seva presència en els murs de les esglésies, sobretot, a que volia referir-se a la marca que els primitius cristians feien, amb el bastó a terra, quan es trobaven: una espiga. En el territori del domini càtara, per ser un senyal dels cristians de Roma, el van suprimir dels temples i les noves construccions que es bastiren quan foren derrotats, s’hi troba de nou filades d’opus spicatum en alguns dels temples aixecats més propers als anys. * * * L’any 1997 va aparèixer el nom i algunes fotografies del poble de Tor per les televisions del País 28, arran d’uns fets poc aclarits, incloent tres assassinats (fins a cert punt relacionats entre si) i dos morts més: un noi que es va ofegar al caure al riu i un altre que aparegué penjat per suïcidi: els hippies que m’ho van explicar no els hi faltava l’humor negre, doncs m’aclariren que el cadàver d’aquest últim el van rescatar del riu i el penjarem perquè s’assequés... No què s’hagués pas suïcidat!...

La Vall de Tor ha estat sempre un camí de pas a través del Coll de Cabús, tant pel contraban amb el País veí, com pas de persones: maquis, jueus i nazis. Això, clar, ha comportat competència comercial, reaccions guerreres frustrades, escapades ètniques i 28

TV3: Tor, la muntanya maleïda. “Trenta minuts” del dia 20 d’abril 1997.

227 fugides de polítics compromesos. Cal afegir-hi una probable inversió immobiliària.

Conseqüència immediata: robo i assassinats.

El contraban és un medi de vida molt propi de la gent fronterera i que, sembla ser, es va desenvolupar en major escala des de que les nacions van dibuixar en els mapes, amb un traçat més gruixut, les fronteres dels respectius governs. Mai ha estat malvist pels veïns de la ratlla, només la gendarmeria o la guàrdia civil l’ha perseguit... fins a cert punt. Quan no s’han posat d’acord aquests dos contrincants, contrabandistes i guàrdies, o dues colles de contrabandistes es disputaven un mateix pas, la sang s’ha fet present, però cap bàndol ha escarmentat.

Després de la diàspora republicana en el 1939 i quan els franquistes donaven per fet que dominaven el País, conquerit per les armes i era exclusivament seu, aparegueren en diversos punts dels Pirineus grups de guerrillers, els maquis, formats a França i Andorra que, amb més bona voluntat que efectivitat guerrera, de tant en tant feien moure a l’exèrcit del dictador. Sovint, el personal dels pobles de l’alta muntanya es trobava entre els dos focs, no tant sols el de les bales, sinó també el simpatitzant. Les colles de contrabandistes es van veure barrejades amb els escamots d’alliberació, els maquis. Les baixes, d’una i de l’altra banda no foren poques. Aleshores, aparegueren les revenges, tant partint dels mateixos interessats com dels veïns dels pobles que rebien les conseqüències d’aquella guerra silenciada.

Al mateix temps, l’ocupació de mig Europa per part dels nazis i la persecució que patiren els jueus, va fer que Andorra i Catalunya aparegueren com a receptors d’aquells perseguits. La majoria contractaven a les mateixes colles contrabandistes per fer-los passar pels colls de muntanya que coneixien pam a pam. Ara bé, consta que els guies coneixien les possibilitats econòmiques dels seus pupils i que, molts d’ells, no varen arribar al destí pactat per haver estat assassinats i robats.

Un altre punt de fricció de bon tros del Pirineus ha estat l’especulació immobiliària.

Si bé no està comprovat que la presència d’un assassinat hagués fet canviar d’opinió a més d’un propietari poc dòcil davant de les propostes urbanístiques d’un grup financer, si s’ha donat la coincidència que l’aparició d’una foc espontani en tal o qual indret puntual ha fet entrar en raó a més d’un pagès que, a continuació, ho ha vist clar: ha acceptat la compra-venda.

De tot aquest tràngol que la muntanya de Tor ha sofert, s’ha comptabilitzat un nombre d’assassinats oficials, que la fan única. He dit assassinats oficials per diferenciarlos dels anònims, fins a cert punt: els maquis, contrabandistes, guàrdies, jueus i nazis...

Un grup a part, el constitueixen els anomenats hippies que, pels indrets apartats del País, són els coneguts neorurals o perduts. D’aquests, també, es comptabilitzen algunes baixes sia per excés de consum de droga o altercats i accidents fortuïts baix l’efecte de la barreja de les herbes i l’alcohol.

La dramàtica història de Tor comença –de cara al públic- en els anys en que la presència dels maquis sovinteja per la Vall, hi ha la corresponent fricció amb les colles dels pacífics contrabandistes i la necessitat per la supervivència dels guerrillers va a càrrec, amb exigències, dels soferts veïns del poble. La Guàrdia Civil intenta tallar l’aportació econòmica i la intendència a que es veu obligada la població a participar a contra cor, en moltes ocasions. Arriba un dia, que un veí –no localitzat-, cansat de la presència incòmode dels exigents guerrillers, col·labora amb la Benemèrita i fa el

228 corresponent xivataso, desencadenant una batalla campal quedant malparats la major part dels maquis i algun que altre civil.

El poble també rep. S’han cremat cinc cases i com sigui que la por es fa present i les condicions d’habitabilitat cada dia són menys favorables (l’accés ha quedat malparat, no hi ha escola pels pocs infants, és fa difícil la convivència, no sempre tenen a mà al metge, etc.), i dia rera dia les famílies abandonen els habitatges, si bé no la propietat.

Dels pocs membres dels maquis que varen poder escapolir-se, salvant la vida, de l’enfrontament amb la Guàrdia Civil, alertada pel veí de Tor, n’hi ha un parell que juren venjar-se. Foren ells, qui encertant o trobant-lo sol assassinaren a sang freda a la tercera víctima de Tor?... Semblant versió, recollida allà dalt, fa autor del crim a una reajusta de comptes per una fallida de tràfic d’armes...

La versió més popular sembla ser aquesta: anys enrera, a finals del segle XIX, es va establí el Codi Civil, quan encara el poble i la muntanya de Tor era un indret idíl·lic i el caps de casa d’aquells anys estaven ben avinguts. Per ser el Codi un grapat de lleis que podien fer perillar la propietat de les seves terres, les tretze famílies residents i propietàries de Tor, constitueixen l’anomenada Sociedad de Condueños, amb la condició que per ser amos de la muntanya es tenia que tenir encès el foc tot l’any, és a dir, viure.

A l’any 1976, apareix un empresari andorrà a Tor oferint muntar una estació d’esquí com a continuació de la de Pal i d’Arinsal. Dos veïns que es consideren els únics propietaris perquè al·leguen que hi viuen tot l’any, li van donar suport i li arrenden la muntanya. No es tarda massa en presentar querella per part dels altres copropietaris que no hi viuen i que s’hi s’oposen a la iniciativa. Cada part, tira pel dret amb les seves iniciatives. L’andorrà construeix la carretera de Pals al Coll de Cabús; un altre interessat impedeix el pas pel camí de La Rabassa al Coll doncs passa per la seva finca particular; per part de la majoria dels veïns es venen la fusta de la muntanya; cada cacic es presenta amb el seus guardaespatlles particulars (entre ells, un exguàrdia civil armat), etc. etc.

Amb aquest clima, s’escalfa l’ambient social del petit poble i s’arriba un dia de l’any 1980 que, accidentalment, els dos guardaespatlles de l’andorrà maten a dos dels treballadors del cacic de Tor, que encapçalava l’oposició. Foren condemnats a set i vuit anys de presó i a indemnitzar a les famílies de les víctimes.

La disbauxa legal i els recursos segueixen i tenen que passar 15 anys perquè el jutge de Tremp concreti a qui pertany les terres de Tor. La sentència dóna l’exclusiva propietat a qui ha demostrat que hi viu tot l’any en Josep Montané, en Sansa. Cinc mesos després, apareix mort i podrit a casa seva: l’havien apallissat, escanyat amb un cable metàl·lic i fracturat el crani. Acusen a dos hippies perdularis que són condemnats, però als catorze mesos d’empresonats queden absolts perquè no s’ha demostrar la veracitat de l’acusador, un pastor, solitari, extret del sota-mon de perdularis de la Seu d’Urgell. Aquí, és quan apareixen altres possibles autors: revenja del maquis?... frau en el pas d’armes?... venjança per part d’una cordada de jueus o nazis que sobrevisqueren a l’extermini quan s’escapolien de França?...

Els veïns de Tor interposen un recurs contra la sentència de Tremp. L’Audiència de Lleida (1977) determina que la muntanya és comunal. Nou recurs davant del Suprem que per defectes de forma anul·la la sentència (anys 2000). S’arriba a l’any 2002, quan

229 de nou l’Audiència de Lleida considera que la muntanya és dels hereus d’aquella Sociedad de Condueños, però els propietaris més afectats, perquè consideren que ells hi viuen tot l’any, presenten nou recurs...

I, ara si, en el 2005 el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ratifica la sentència de l’Audiència de Lleida de l’any 2002. Legalment, la propietat de la muntanya de Tor ha quedat definitivament situada. Però, segueix sense aclarir qui va matar al Sansa.

230

NORIS Vaig baixar de Tor amb certa atenció, tant per precaució de no relliscar per l'accidentada pista, com pel plaer de contemplar, sense esforç, la Noguera de Tor entre els penya-segats per on es fa pas. Als 7 km., apareix, a mà dreta, l'ascendent pista que mena a Norís i que de nou m’obliga a alternar la moto i el caminar.

Poc a poc es va penetrant en una esplèndida vall, formada pel barranc de la Mola. L'aigua es veu allà baix, destacant el seu reflex argent sobre la foscor de les roques per on llisca. De cop, arrapat a la muntanya, apareix Norís amb l'església de Sant Serni, un xic separada de les derruïdes i abandonades cases. El camí per a arribar-hi passa pel carrer Major, tot serpentejant, on a banda i banda, les cases es van esmicolant. He deixat la Honda a l’entrada del poble, perquè m’hagués fet més nosa que servei.

Noris és un poble del municipi d'Alins. Està situat a 1.254 m. L’església romànica de Sant Serni de Norís, és una construcció del segle XI i per consegüent, relacionada amb el poblament de l’any 1000. El lloc de Norís, que no era vila closa, sempre ha tingut escassa població i la seva església parroquial ha tingut continuïtat tot i les poques notícies que en tenim. L’església de Norís, a diferència d’altres indrets de la vall Ferrera , no apareix esmentada en la visita dels delegats de l’arquebisbe de Tarragona.

L’any 1391, el seu capellà consta en la relació de la dècima del bisbat d’Urgell amb la quantitat de 12 sous. També fou visitada el 1575, en què s’indica la necessitat d’apariar certs elements del temple, i el 1758 es menciona que es trobava en bon estat.

Actualment, aquesta església encara conserva la categoria de parròquia.

L'edifici primitiu de l'església de Sant Serni és una construcció romànica, d'una sola nau coberta amb volta de canó i amb un arc toral. L'absis, semicircular, queda unit a la nau per un arc presbiterial i, a l'exterior presenta unes arquacions cegues separades cada dues per una lesena, agrupant-se tres d'elles en el centre. En una de les modificacions fetes varen adossar-li, al mur de tramuntana, una capella. A la façana de migjorn queda la portada, que per trobar-se oberta, vaig poder entrar-hi sense caldre cercar qui tenia la clau que, per cert, no vaig veure persona alguna per enlloc. El campanar es va aixecar en el mur de ponent, deixant un pas sota d'ell.

Si bé no hi vaig trobar ningú, la presència de cavalleria i de femta remoguda recentment em va fer suposar que no quedava del tot deshabitat aquest encisador indret situat al fons de la vall.

231

232

ALINS DE VALLFERRERA (41° 17 ′ 46″ N, 1° 18 ′ 28″ E) Alins, o Alins de Vallferrera, és una vila i municipi de la comarca del Pallars Sobirà. És el segon municipi més extens de la comarca, a la part nord-oriental. Comprèn tres entitats municipals descentralitzades: Ainet de Besan, Araós, Àreu i els nuclis de població de Norís i Tor. Des d'Àreu s'accedeix al camí al cim més alt de Catalunya, la Pica d'Estats de 3.143 metres.

Un dels llocs d’interès per visitar a Alins és el turó de Sant Quirc, amb l’ermita del mateix nom, des d’on es pot gaudir d’una magnífica vista sobre el poble i algunes de les muntanyes que l’envolten.

També destacar el Colomer de les Bruixes, situat a l’altra banda del riu, antiga torre de defensa, restaurada recentment com a mirador i que havia servit cap a l’any 1670 de presó. Alins és l’únic poble situat a la riba esquerra del riu Ferrera.

L’església de Sant Vicenç queda en una situació perifèrica al costat de la carretera. Queda documentada a l’any 1058. L’actual edifici és barroc en substitució d’un romànic, del que només es conserva la base del campanar. Era un campanar de torre amb ornamentació llombarda: un fris d’arquacions i lesenes. Una finestre espitllera a la planta baixa.

En una casa prop de l’església es varen trobar unes sepultures, destacant uns ossos, el fèmur sobretot, molt llargs.

D’Alins destaca per la seva història la família Castellarnau. Un Carles de Castellarnau i Lledós, fill del poble, es casà (1763) amb Maria Magrinyà, filla de Tarragona. Un fill del matrimoni va propulsar la construcció del Port de Tarragona, utilitzant el ferro de les mines de la Vall Ferrera, fou diputat a les Cots de Cadis i batlle de Tarragona. En aquesta ciutat edificà la noble casa Castellarnau, convertida avui dia en Museu el en carrer de Cavallers. Hereu seu va ser Anton de Castellarnau, militar que es distingí en la defensa de Tarragona durant la guerra del francès.

Segueixo per la vall de la Noguera de Vallferrera en direcció a Àreu. A la vorera esquerra del riu, és a dir, a l'altra banda i per tant, he tingut que travessar el riu, queda la

233 capella de la Mare de Déu de la Torre, que temps enrera va donar nom a la farga que hi havia i, segons una velleta que prop d’ella em vaig trobar, era un antic convent de frares.

No es tenen notícies d'aquesta capella fins el segle XIII, de quan fou cedida als canonges d'Urgell. En el segle XVIII es va reparar. Segurament, després va venir la desamortització i, segons En Joan Lluís, (El meu Pallars. 1979), estava habilitada per a estable. Avui dia, el temple s'ha recuperat i ha quedat restaurat.

Des de quan es va suprimir el culte en la capella es guardava la imatge de la Mare de Déu a la parròquia de Sant Climent d'Àreu, segons consta a Catalunya romànica.

Pallars. Ara bé, En Joan Lluís cita que va desaparèixer.

Com passa amb algunes d'aquestes esglésies i capelles que estic visitant, també la de la Torre la vaig trobar tancada i sense que ningú de les rodalies em pogués fer cinc cèntims on localitzar qui tenia la clau.

Per aquest motiu no he pogut aclarir aquest punt de controvèrsia.

La senyora Caterina M., d'Àreu, em va proporcionar una fotografia que em va dir que era de la primitiva imatge, però no em va poder pas assegurar que la fotografia fos la de la Mare de Déu que s'exposa a l'església. He comprovat, dies després, que és la mateixa fotografia que apareix en l'obra Catalunya romànica.

La descripció la he fet segons els detalls que observo en la fotografia. La Mare de Déu es assentada en un tron escambell de quatre montants llisos acabats en una bola aplanada. Du corona florada. El vel li perfila la cara i segueix amb el mantell, que queda creuat davant del pit, cobrint els braços, es replega sobre la falda i cau entre les cames en forma de punta. El vestit-túnica és de coll rodó i apareix entre l'entrecreuat del mantell davant del pit, arribant fins els peus i les puntes del calçat surten per unes ondulacions del vora baix. Plecs rectes i en V. Amb la mà dreta sosté un ceptre inclinat cap endavant.

La mà esquerra la té recolzada sobre l'espatlla del Fill.

L'Infant es assegut sobre el genoll esquerra de la Mare. També duu corona del mateix tipus d'Ella. El vestit-túnica li cobreix tot el cos deixant veure els peus nus. Una toga recolzada sobre l'espatlla esquerra, envolta el cos i li cau per entre les cames. Plecs rectilinis. Amb la mà dreta beneeix i amb l'esquerra sosté un llibre sobre la cama.

La pèrdua de simetria, els plecs en V, el ceptre, el calçat en punta, la corona emmerlatada, la Mare no ofereix el Fill sinó que el protegeix, el Nen sosté el llibre... fan pensar que es tracta d'una imatge de finals del segle XII.

234 La capella de la Mare de Déu de la Torre, des de fora, es veu com una construcció d'una sola nau rectangular amb un absis semicircular, orientat a llevant. A migjorn s'obren dues finestres dovellades. La portada s'obre a ponent, té tres arcs de mig punt amb dovelles decorades. Carreus de pedra llosenca, irregular. Difícil de valorar, per la restauració feta, però podria pertànyer al segle XII. A la mateixa sortida d'Alins, en direcció a Llavorsí, hi ha el camí costerut que mena al cim del petit turó on s'aixeca la capella de Sant Quiri. Queda a l'altra banda del riu. Es trobava molt enderrocada, com es veu en una fotografia de temps enrera. Els aficionats locals del romànic, varen tenir cura d'apuntalar el que quedava de la volta de canó, que sembla ser original. No fa massa temps ha sigut restaurada molt acuradament.

La primitiva construcció pertanyia al segle XII, si bé hi resta un arc, probablement d’origen visigot. Hi ha qui diu que era la capella del Castell d'Alins, que en el segle XVI fou destruït per un duc de Cardona, que el recuperà als gascons. La capella va seguir en peu i, inclòs, fins a principi del segle XX encara s'hi celebraven funcions religioses. Des de la guerra del 36-39, que es va abandonar, el deteriorament fou progressiu fins la recent restauració.

Es tracta d'un edifici d'una sola nau amb coberta d'embigat de fusta.

L'absis a llevant i a l’exterior és decorat amb un fris d'arquacions llombardes. La portada s'obre en el mur de tramuntana amb un arc de mig punt. Els murs han sigut bastits amb pedra llosenca.

Avui és un dia clar. La passada nit va ploure i aquest matí els núvols s'han escampat pel fresc vent que baixa del Salòria. Això em permet albirà, des d'aquest punt, la Vallferrera encaixonada per les serres que la delimiten i on s'arreceren pobles, molt d'ells abandonats, però els campanars de les seves esglésies, treuen el cap pel mig de les arruïnades cases donant fe d’una existència minsa i, molts d’ells, només es mantenen mirant al cel per no ser menys que els arbres del voltant, que moren drets, a diferència dels vells habitants que tenen que morir en els llits de l’hospital més proper. La il·lusió que tinc en aquests moments de la meva vida es poder morir com els arbres i els campanars dels poble envellits i abandonats. De peu, dret i mirant cel amunt.

Per la carretera, clar, segueixo el curs del riu, que en un temps llunyà, les seves aigües mogueren les fargues que l'escalonaren. També forma part d’una història passada i oblidada per molts.

235

BESAN

A mig camí d'Ainet de Besan a Araós queda, a mà dreta de la carretera, l'anomenada Borda d'en Felip. Aquest dia vàrem sortit d’excursió Teresa i jo amb la VW i la moto a bord. Em vaig a arribar fins dins la finca on es trobava la masovera, per preguntar-li pel camí al poble de Besan. Havia llegit que n’hi havia un que sortia de darrera de la borda, però com sigui que recentment han arranjat la carretera, han aprofitat el benentès per fer l’entrada al camí a uns 800 m. de la propietat. Un cartell ho indica ben bé, però fent referència al poble: Besan 0,800. És una manera de començar la caminada amb optimisme. Es tracta d’un camí costerut en la seva major part, fent zig-zag per anar recuperant alçada i quan vam caminar una hora, amb els seus corresponents descans, apareix un pal metàl·lic on hi deuria haver-hi els indicadors corresponents, que han desaparegut. Seguim unes senyals de color blau i butà, que de tant en tant són pintades a les roques i que orienten força bé.

Vàrem anar guanyant alçada fins arribar a un tossal. Es descresta i, no massa lluny, apareix el trencall que mena a l’ermita de Sant Miquel de Besan. De moment, ho deixem per la tornada i seguim el descendent camí al poble de Besan, que queda al fons de la vall que el cobeja i per on discorre el riu. A uns 500 m. tenim que travessar-lo a través d’una passarel·la.

S’entra immediatament al poble, completament abandonat. La solitud es fa present, encaixonada entre els murs de les cases que cauen, poc a poc. Cap presència de persona..., si bé que en una balconada hi ha roba estesa: casa Joanet, on vivien els darrers habitants. Una vaca peix pels voltants i dues cabres s’enfilen per unes roques i matolls a l’altra banda, quan ens hi apropem.

236

Els murs de llicorella, que encara es mantenen en peu, delimiten l'únic carrer que s'acaba amb la presència altiva d'una església, que vol donar fe de la història d'uns homes i dones que varen formar una comunitat i que avui reposen en el petit cementiri enfront del temple.

Casi no m’ho crec el que em va dir la masovera de la Borda d’en Felip, que segons havia sentit contar, les Festes Majors que s’hi celebraven reunien molta gent de la contrada, eren invitats pels vilatans a la taula i quedaven a ballar fins que les cames feien figa. A les envoltes dels anys 70 va quedar abandonat.

A l'església parroquial, hi restava la imatge de la Mare de Déu de la Candela, que ja és citada pel pare Narcís Camós en la seva obra El Jardín de Maria, plantado en el Principado de Catalunya, on diu que l’església havia sigut convent dels Templers: no hi ha qui ho pot assegurar, doncs falten papers, no consta en cap document.

Segons el P. Camós, en aquesta església de Besan s’havia situat un eixam d'abelles en el pany de la porta i els veïns les van treure i les col·locaren en arnes, aprofitant la seva cera pel servei del temple. És un edifici modificat, d'una sola nau però allargada, coberta de volta d'aresta en els trams de llevant i en el darrer tram queda coberta en volta de canó. Tota ella és sobrealçada. L'absis, semicircular, és a llevant i junt amb el primer tram formava la primitiva capella.

Dues finestres de dobles esqueixada s'obren a l'absis i altres dos en el mur de migjorn properes al presbiteri. Al frontis, a ponent, s’obre la petita porta dovellada i protegida per un aleró de pissarra i sobre d’ella hi ha un ull de bou. El campanar de torre s'aixeca en l'angle sud-est de la planta amb un pas inferior que recorda els de Norís i a Farrera de Pallars.

237

Un cop més, val la pena no tenir presa. El lloc és encisador. Tot queda lluny. No serà mai un indret de pas, doncs la possibilitat d’una carretera o d’una pista per facilitar l’arribada, em sembla que es una quimera. Aquest aïllament de poble abandonat invita a pensar que, en les altures del nostre segle XXI, ja no deu viure cap dona o home, que hagués habitat en ell... L'amagada situació i l'accés poc clarificat, ajudaran a que les herbes i els esbarzers acabin en amagar-lo encara més.

Em queda l'esperança, que en una propera generació, el descobreixin i, pot ser, el rehabilitin de nou: el lloc s’hi presta i confio amb els joves que saben engrescar-se: això és el que necessita el poble de Besan.

Retornant, seguim el corriol que tot pujant arriba a les restes de l'ermita de Sant Miquel, entre les alzines que en part l'amaguen i, per tant, el camí és un xic perdedor. És tracta d’una capella d’una nau de planta casi quadrada, un xic allargada, coberta amb encavallada de fusta a dues vessants i capçada a llevant per un absis semicircular independent adossat al mur de la nau. En ell s’hi obren una finestra central i l’altra a la banda de l’epístola. Altres dues finestres corresponent a la nau: mur de migjorn i frontis. En aquest queda la porta, molt rústica.

238

ARAÓS

A l'esquerra de la carretera de Llavorsí a Alins queda el vilatge d'Araós. Passejant pel poble que, per cert té el seu encís, em vaig trobar amb una amable senyora de 85 anys, ben dissimulats, a qui preguntà per detalls de la població. De seguida es va engrescar i, entre altres comentaris m’explicà que la primitiva vila d’Araós quedava al voltant de la capella de Sant Lliser, situada en les Bordes o Bosc de Virós, a l'altra banda del riu i a una alçada més elevada que l’actual Araós. Serà l’altra capella que passaré a visitar.

Quan li vaig fer esment de que, també, cercava l'ermita de Sant Francesc, va quedar molt cofoia pel meu interès i amb el seu eixerit caminar m'acompanyà fins el principi del camí que hi mena i que surt de l'extrem del poble i passa per damunt del cementiri, que queda arran de la carretera.

L'ermita de Sant Francesc es situa damunt d'un putxet i domina tota la vall i des d'on es pot veure l'antiga ubicació d'Araós. El lloc contava amb un castell, avui dia arruïnat, que deuria ser una bona fortalesa.

Comparant amb altres indrets semblants en que junt a les ruïnes d'un castell es troba una capella, fa suposar que Sant Francesc deuria ser la capella castellera situada a extramurs. És tracta d'una edificació de planta rectangular d'uns 9 m. per 5 m., actualment molt restaurada, doncs tinc una fotografia del llibre de Joan Lluís El meu Pallars, de l’any 1972, en que només queda en peu l'arc en ferradura i part del mur de migjorn. Avui, es coberta de dues vessants. Els murs estan aixecats amb pedres irregulars i fragments d'aparell en opus spicatum, que es manifesta tant a l'exterior com a l'interior. En el mur de llevant s'obre la porta amb arc de mig punt en ferradura i les pedres de l'arc i les dels muntants presenten la disposició radial i concèntrica, pròpies de l'arquitectura pre-romànica. En el mur de migjorn s'obre una finestra d'una sola esqueixada en el lloc on s'obria una porta, avui tapiada, i més a llevant queda una petita fornícula.

239 L’arc de ferradura deuria ser l'arc presbiterial que separava la nau d'un hipotètic absis quadrat, doncs queden restes dels murs laterals d'aquesta possible construcció. La porta principal es deuria trobar en el mur de migjorn.

Quan tornava a la VW aparcada a la vorera de la carretera, s'ha m'apropa a corre cuites, l'amable cicerone per insistir-me que no deixes de visitar la capella de Sant Lliser i amb va indicar amb detalls com arribar-hi.

Opus spicatum

240 SANT LLISER DE VIRÓS

Vaig treure la moto del cotxe i només em va caldre sortir d'Araós, travessar la carretera i, casi davant mateix, apareix la pista que, en zig zag mena a les bordes de Virós.

De moment vaig quedar despistat, perquè si bé s'indicava la capella, no la veia. Queda dins d'una propietat envoltada per arbres i a ponent del pla on queden les antigues bordes, una d'elles recuperada per allotjar-hi un servei de menjars, que estava tancat.

Sant Lliser pertanyia a la parròquia de Tírvia. La mare d'un bisbe d'Urgell hi tenia un alou a Virós i el va cedir al seu fill, que a la seva mort passà a l'església de Sant Lliser. A Virós hi havia una gran extensió de bosc, conreus de blat i les bordes dels seus habitants, és a dir, una comunitat dispersa que feia goig.

L’església de Sant Lliser era una construcció de planta trapezoidal i, des de la restauració, transformada en rectangular. Mesura 7,40 m de llargada per 4,60 m d’amplada, orientada a llevant, sense capçalera diferenciada. És coberta amb encavallades de fusta resoltes a l’exterior per un teulat de lloses de pissarra. Té un campanar de cadireta d’un sol ull al frontis de l’església, del qual abans de la restauració només se’n conservava la part de la seva arrencada.

La portada és a ponent, d'arc de ferradura amb dovelles amples i altres estretes, col·locades en sentit radial. En aquest mateix mur hi ha gravada una creu. A la part interior, aquesta porta està coronada per una llinda de fusta.

Al mur est de l’església es conserva una finestra tapiada, de la qual només es pot observar el seu perímetre a l’exterior, ja que n’han desaparegut les traces a l’interior. A la part interna del mur de migdia romanen encara visibles dos espais rectangulars de petites dimensions, la funció dels quals era la de situar-hi una llàntia 29.

29

Aquesta solució arquitectònica es troba, també, a Sant Piri del Roc de Tor, a Sant Martí de Mallolís (Tírvia) i a Sant Esteve de Caulers (Caldes de Malavella, la Selva ), per citar els exemples que he localitzat.

241 Sant Lliser és advocat contra les secades i per demanar-li la pluja, els feligresos d'Araós i dels pobles de l'indret anaven en professo fins a l'ermita, agafaven la imatge del sant i al portaven fins a una bassa, on li remullaven els peus: poc després la pluja es feia present.

De tant pediluvi, la imatge de fusta de pi, tallat en lluna vella, es va corcar i, aleshores, decidiren que l'artista local n'ha fes una altra. Com sigui que molts fidels no l'hi tenien massa confiança amb aquest segon sant Lliser, decidiren deixar-hi a l'ermita els dos sants.

Un any els de Tírvia varen necessitar la col·laboració meteorològica del sant i seguiren el mateix procedir dels d'Araós, però en lloc de la pluja va caure una forta calamarsada, destruint el que quedava de la collita. Què havia passat?... Doncs, sembla ser, que es van equivocar i remullaren al segon sant Lliser...

La població de les bordes de Virós va passar a l'actual Araós, com ja m'havia dit la simpàtica senyora de 83 anys que em va fer de guia. Hi resten, actualment, algunes bordes i l’esmentada ermita, que en el 1985 es va restaurar. La portada és a ponent, d'arc de ferradura amb dovelles amples i altres estretes, col·locades en sentit radial. En aquest mateix mur hi ha gravada una creu. Al restaurar-la s'hi aixecà el campanar d'espadanya per una sola campana. Els murs són bastits amb pedres irregulars.

Data probable, segle X: tant aquesta ermita de Sant Lliser com la de Sant Francesc d'Araós són les capelles més antigues que es conserven en aquestes valls.

242

ALENDO

De Llavorsí i a nivell de l'aiguabarreig de les dues Nogueres, es deixa la Vall de la Noguera Pallaresa a l’esquerra i s'entra a la Vall de la Noguera de Cardós. Poc després es segueix per la vorera de la Noguera de Vallferrera i, no massa lluny d’aquest començà, hi ha la carretera, que travessant el riu, mena a Alendo, situat a casi 10 Km. més enllà, passant per Tírvia, Burg i Farrera. Fins a Farrera, la pista es asfaltada. Aquest recorregut el vaig resseguir amb la moto des de Llavorsí on vaig deixar aparcada la VW en el Càmping.

Seguint, doncs, la pista de terra de poc més de dos quilòmetres, en bastant males condicions de conservació des de quan s’acaba l'asfalt, vaig fer cap a Alendo, que és un grapat de cases on es troben algunes de ben arranjades.

A l'entrada del poble, surt de mà dreta el corriol que descendent suaument arriba a un promontori on s'assenta la capella de Santa Eulàlia, que pateix de poca atenció. La precedeix un tancat, que acull el cementiri, on les làpides i creus que senyalen els enterraments, estan cobertes per l'abundor d'herba, que les pluges del passat hivern han ajudat a créixer. No s’hi aprecia cap enterrament recent: tampoc aquí, el personal mor i, en canvi, el poble està ferit de mort.

Per una donació del bisbe d'Urgell en l'any 1173, queda citada aquesta capella i, el llogaret de Lendo, es cita quan va passar a ser propietat del vescomte de Castellbò a l'any 1272. Res més de història he trobat escrit sobre el poble i la capella.

243 La capella de Santa Eulàlia és una construcció d'una sola nau coberta amb un embigat sobre encavallades de fusta. L'absis, semicircular, dirigit a llevant, queda separat de la nau per un arc presbiterial apuntat. En aquest nivell, hi han dos contraforts en cada mur lateral, que em fa suposar que deuria tenir una coberta en volta de canó, que es va ensorrar i quan la restauraren li van col·locar l'embigat. Hi ha un campanar d'espadanya per a dues campanes. Una imatge, contemporània, de colors kirsch i factura olotina, de Santa Eulàlia (la de Barcelona, probablement, perquè porta la creu de Sant Andreu) presideix l'altar.

La portada, a migjorn, sembla que era precedida per un porxo, doncs hi resten els caps de biga. Carreus petits de pedra llosenca i murs arrebossats. Pot ser es tracti d'un edifici del segle XII. A la sortida de la capella em vaig trobar amb un xicot que s'interessà per la meva visita. Al comentar-li, que temples, com el de Santa Eulàlia, quedin tant abandonats, a més de posar cara de molestat, em va replicar que pitjor es trobava el de Santa Maria de la Serra, que des d'aquest serrat on estaven es veia sota el poble de Farrera.

Com es refuta aquest argument?... Al donar-se el cas que els dos temples tenen una construcció molt semblant, no vaig trobar necessari -pel seu manifest patriotismepreguntar-li quin va ser la còpia de l'altre: tinc entès que el de Farrera és de finals del segle XI.

244

FARRERA DE PALLARS

La pista de retorn a Farrera es la mateixa que he seguit per arribar a Alendo. Entra a Farrera, per una petita pujada i passa per sota del campanar de planta quadrada acabat amb un cos vuitavat i adossat al temple: recordo que a Norís i a Besan també es repeteix aquesta solució viària.

L’església estava dedicada a Santa Eulàlia, segons consta en l'acta de consagració de la Seu d'Urgell. No he localitzat els motius pels quals es va canviar l'advocació per la de Sant Roc, però en fa suposar que deuria ser per haver estat lliurat el poble d’una que altra epidèmia de pesta... o perquè els d’Alendo tenien el monopoli de la santa. És una construcció d'una sola nau i no hi resten mostres del romànic. En el MNAC de Barcelona es conserva el frontal de l'altar, pintat en el segle XIII, que hi havia en aquest temple.

Al aturar-me, per prendre apunts i fotografies, em passà pel costat un noi a qui pregunto per l'ermita de la Mare de Déu de la Serra, doncs el serrats que ens envolten no em permetien veure-la, encara que n'estava orientat per haver-la localitzat des d'Alendo.

Em va acompanyar a un replà limitat per una forta baixada, des d'on es veia transcorre el corriol, serpentejant, fins amagar-se darrera d'un turó: la capella quedava allà baix i si bé no es veia, em va assegurar que fàcilment la trobaria. S'estranyà que m'interessés per ella i, sobretot, com sabia què en aquell cul de sac del món es trobava l'ermita...

245 Aquesta pregunta m'he l'han repetit en diverses ocasions, quan poso el meu interès en temples poc coneguts i que en molt poques ocasions són visitats. A més de donar-li l'explicació adient, vaig afegir-hi que en el meu poble de Montblanc, a la Conca de Barberà, també hi ha una Mare de Déu de la Serra a qui tinc molta devoció. Abans de sortir escopetejat, era d'aquelles persones que sempre tenen presa, afegí que fou la comtessa de Pallars, Dª Làscara, que va tenir cura d'aquesta capella...

Si bé vaig quedar un xic parat al sentir el nom de la dama, vaig començar a baixar amb precaució pel corriol, sortejant el pedram tal com em venia bé, procurant no relliscar. Em preguntava com s'ho va fer la Mare de Déu d'escollir aquest lloc, quan al putxet de la Serra de la Ducal Vila hi tenia un santuari ben a mà i que resulta tot un passeig, molt d'agrair, anar-la a visitar...

Dona Làscara -amb qui el comte de Pallars, Arnau Roger I, s’hi va casar en segones núpcies l'any 1281- probablement portada pel seu caràcter independent i enèrgic, deuria sentir, des d'aquest serrat isolat, la serenor que en els darrers anys de la seva trafegada vida acabà vivint a l'ombra del silenci d'una institució monàstica.

La comtessa Làscara era filla de la princesa Eudòxia de Làscara, que passant per Montblanc va deixar la imatge de la Mare de Déu, en el lloc de la Serra, i temps després fundà (1296) el monestir, on es diu que s'havien manifestat i trobat les virtuts dels sants.

La princesa Eudòxia, exiliada del seu país, casada amb el comte de Ventimiglia, va arribar a Salou des de Gènova, acompanyada de les tres filles i un noi. La primera filla, portava el nom Làscara, que era el cognom de la família de Dona Eudòxia.

Làscara de Ventimiglia, la comtessa de Pallars, que amb molts aspectes tenia una personalitat semblant a la seva mare, barreja de llibertat i misticisme, situada en el replà on resta l'ermita de Farrera, deuria voler rendir-li homenatge posant l'indret baix l'advocació de la Mare de Déu de la Serra, que havien portat de Gènova: què hi va deixar una còpia de la imatge de Montblanc, ho ignoro, doncs no he trobat cap referència d’aquesta suposició ni de cap altra imatge.

La petita capella, des d'on vaig recordant aquests apunts d'història, barrejats de llegenda, queda situat en l'únic planer que

246 deixa el rocam on s'assenta. No hi ha documents que permetin aclarir l'origen històric de la capella. Només he trobat, que a principis del segle XIV van arribar-hi uns delegats de l'arquebisbe de Tarragona. Fou la primera i l'última vegada que autoritats, d'aquesta graduació, hi han posat els peus. Vertaderament, en certs departaments de la cúria no tenen ànim excursionista, doncs trobar-se en aquest turó, tenint tota la Coma de Burg a l'abast, proporciona un plaer, que ben bé justifica l'accidentada arribada.

La construcció és d'una sola nau, coberta per un embigat i es formen dues vessants. Un arc presbiterial separa la nau de l'absis semicircular situat a llevant amb una motllura que ressegueix tota la corba i, en el centre, s'ha produït una clivella de dalt a baix. L'actual portada d'arc de mig punt queda al sud, però n'hi havia una altra al mur de ponent, avui tapiada. En el mur de migjorn de la nau s'hi obren finestres com, també, en l'absis.

Ara bé, fa pena la deixadesa en que es troba tot el conjunt.

Sorprèn que un edifici aïllat com aquest i en la ubicació on es troba, d'arribada difícil, tingués la condició de parròquia fins el primers anys del 1300, essent després absorbida per la de Farrera de Pallars.

Aquest fet em fa pensar que deuria ser forta la influència de la comtessa Làscara sobre el bisbe de torn, per obtenir aquest nomenament a favor de la seva protegida ermita. Però, en el 1288, mor a Jaca el comte Arnau Roger I. Ella encara restà al Pallars fins el 1297 o 1299 (segons quin historiador es llegeix).

A l'entorn d'aquestes dates, l'estel de la comtessa Làscara declina. Han a paregut diferències amb la seva filla Sibil.la, recent casada amb Hug de Mataplana amb qui comença la tercera dinastia que governa el Pallars. Si bé se li designà el govern de les possessions del Berguedà, va passar definitivament a Barcelona en el 1303 i inicia una relació sentimental amb l'almirall Bernat de Sarrià, que no és ben vista per la cort i obliga a una intervenció personal del mateix rei Jaume II. Va se un bon argument a tenir en compte per la cúria, per abandonar la protecció sobre l'ermita de Farrera i passar-li a l'església del poble la categoria de parròquia, començant de llavors l'abandono de la capella roquera.

Aquestes consideracions del proteccionisme de la comtessa Làscara de Pallars sobre la capella de Santa Maria de la Serra són compatibles amb el fet de que és una obra de molta ambició. Per exemple, no es veu el motiu de la doble porta, que deuria obligar fer-se quan en dates posteriors a la primitiva construcció, es van executar reformes. Foren manades aquestes reformes per la comtessa de Pallars, arran d'instaurar l'advocació a la Mare de Déu de la Serra?...

247 Quan hi he baixat, em preocupava no relliscar. Ara, al pujar, em preocupa el costerut camí: el cor em batega i sembla que no pot passar de més batecs, els pulmons s'eixamplen fins el límit, en un intent d'acaparar tot l'aire possible per no ofegar-me...

Mare de Déu!, qui os va orientar per passar aquí una temporada?... Dona Làscara?...

A més, la imatge de la Mare de Jesús fa temps que ha desaparegut... Què trista es deuria quedar Dona Làscara de Pallars si veies avui dia aquest deteriorament!

248

BAIASCA Després de Llavorsí es passa un túnel i el pont sobre el barranc de Baiasca. Tot seguit, apareix a mà esquerra la pista que mena, primer, a Arestui i segueix fins a Baiasca: total 8 km.

L’església de Sant Serni és la parròquia de Baiasca, poble encimbellat en la vall del riu Baiasca que aflueix a la Noguera Pallaresa. La parròquia pertany al bisbat d’Urgell des del segle X. Més amunt de la població es troben les ruïnes de l’antiga església de Sant Bartomeu, romànica, on probablement es situés el poble d’Ansui, segons l’Spill de Pere Tragó del 1519, mentre que Vilamitjana (avui, Baiasca) es trobava més amunt d’Arestui. La parròquia de Baiasca no apareix en la documentació de la Seu d’Urgell, doncs sembla ser que pertanyia als territoris exemptes de la jurisdicció eclesiàstica ordinària. Pel fet que els murals de Baiasca siguin del mateix cercle de pintors de les de Burgal, podria argumentar-se que hagués estat una de les parròquies que depenia del monestir.

L'única part romànica que queda de la primitiva església de Sant Serni és l’absis (segles XI al XII), que queda orientat a llevant, amb unes arcuacions en series de dues entre lesenes i a dos nivells que coincideixen amb els dos nivells interiors de l’absis: la planta i la cripta. La cripta es cobreix amb una semicúpula rebaixada, mentre que l’absis es cobert per una volta de quart d’esfera. Dues finestres de doble esqueixada s’obren a l’absis, una a cada nivell. Tot l’absis queda clos per un retaule barroc que el separa de la nau, constituint un recinte independent on es troben les pintures murals i el pas a la cripta. La decoració llombarda dels dos elements és la mateixa, fet inusual.

Aquesta construcció primitiva de cripta i absis correspon a un mateix projecte, la del segle XI. La nau fou reformada en el segle XVII amb la construcció de dues capelles a banda i banda.

Aleshores, es deuria haver construït la nova volta per arestes que substituiria a la romànica enderrocada. Al mur de ponent s’hi adossà el campanar de torre amb finestres als quatre vents i coberta piramidal.

249 Els murals de la conca de l’absis (que segons m’ha dit l’amable guia, són còpia dels originals que es guarden al MNAC) no es troben pas amb massa bon estat de conservació. Pitjor estan els del mur del cilindre. Montserrat Pagès (Sobre pintura romànica catalana. Abadia de Montserrat, 2005) afirma que foren descobertes en el 1977 i que són un rar exponent de pintura mural conservada in situ.

Pels tipus, la forma del dibuix, l’aplicació del color i els motius decoratius sembla ser que pertanyen a l’anomenat cercle de Pedret (segle XII), al que també corresponen els murals de Santa Maria d’Àneu, Sant Pere del Burgal, Sant Pere d’Àger i Santa Maria de Cap d’Aran (avui als Claustres. USA). L’estil és el que permet relacionar totes aquestes obres.

La Maiestas Domini ocupa el centre, assegut en un tron encoixinat i situat dins la màndorla i si bé es dedueix que estava rodejat per quatre àngels, en els carmanyols, només es conserva el que duu un llibre. Es recolza sobre la seva cama i està tancat (també estan tancats els d’Esterri de Cardós, i dels frontals d’Ix i de la Seu d’Urgell). Es conserven restes de les lletres Alfa i Omega.

A la dreta del mural de la conca hi ha un àngel amb restes d’escriptura ..RAFI. (Serafin) i restes d’un altre àngel. Per les lletres SCS, repetides tres vegades, cal suposar que entonaven el cant de lloança. El que queda d’una altra figura sembla ser que era Sant Gabriel.

En el mur del semicilindre hi estan representats quatre Apòstols (només s’identifiquen tres: Pau .AU.VS, Joan S IOHANES i Bartomeu S BARTO..VS) i dos Sants doctors de l’Església (vestimenta de celebrant): Ambrós, bisbe de Milà (AMBROS..S) i el seu deixeble Agustí, bisbe d’Hipona.

La resta de la pintura mural la conformen uns cortinatges simulats com els murals de Sant Pere del Burgal.

250 La presència de Sant Ambrós i de Sant Agustí suggereixen que a l’església hi havia una comunitat canònica. La inclusió del bisbe de Milà podria interpretar-se en el sentit que es volia reforçar el paper independent de l’Església enfront les intromissions del poder laic, més que per raons de culte. Això, també es pot deduir de l’observació de les figures de Sant Ambrós i Sant Agustí en una de les capelles de la Catedral de Roda d’Isàvena.

Es dóna el cas que el culte a Sant Ambrós no arrelà gaire a Catalunya: l’única església que he trobat dedicada a aquest sant va ser l’ermita que hi tenia a Tor (Pallars Sobirà), avui enderrocada, i un altar que es troba a la girola de la Catedral de Barcelona.

La cronologia de les pintures del cercle de Pedret, al que pertany els murals de Baiasca, s’ha fet a partir de la identificació que Joan Ainaud va fer de la comtessa representada a Sant Pere del Burgal amb Llúcia de la Marca, vídua del compte del Pallars, l’Artau I. Les de Baiasca han de ser posteriors a les de Burgal (1095-1097), junt a les de Àger, Engolasters i les Bons, que s’han atribuït al Mestre de Santa Coloma d’Andorra, un dels deixebles del cercle de Pedret.

Hi havia una imatge de la Mare de Déu, que es guarda en el Museu Diocesà de la Seu d’Urgell. La Mare és assentada en un setial-escambell amb motllures a cada banda de dibuix senzill. Porta corona, florejada als quatre punts cardinals, que deixa veure la cabellera arrissada a nivell del front. De cara rodona, un xic molsuda i d’aspecte de dona del país i amb certa pèrdua del hieratisme. El vel baixa per cada costat de la cara i queda cobert, a nivell de les espatlles, pel mantell. Aquest cobreix els braços i acaba a meitat de les cames i tot ell bordonat. El vestit-túnica és de coll rodó i arriba fins els peus que es deixen veure a traves de les típiques ondulacions. Els plecs són rectilinis. Amb la mà dreta deuria sostenir una bola i amb l’esquerra, que li falta, sostenia al Fill.

L’Infant és assegut al bell mig de les cames de la Mare.

Porta corona semblant al d'Ella, que deixa veure els cabells ondulats. La cara oval, té trets més seriosos que els de la Mare de Déu. Porta un vestit túnica de coll rodó amb bordó que arriba als peus nus. Una toga es recolza en l’espatlla esquerra i acaba a mitja. Plecs verticals i en angle agut. Amb la mà dreta beneeix i amb l’esquerra sosté un llibre obert 30 recolzat sobre els genoll.

La falta de hieratisme i la humanització que es fa present podria tractar-se d’una imatge de finals del segle XII mantenint, encara, el Fill entre les cames de la Mare.

En diversos panys dels murs de la nau de l’església apareixen murals d’estil naïf d’èpoques properes i, segons l’esmentat guia, no tenen cap relació amb el santoral.

Tampoc hi he pogut apreciar massa qualitat.

30

Altres imatges on he observat que l'Infant duu el llibre overt són: Ix (Cerdanya), Gerri de la Sal (desapareguda), Palera (Garrotxa), Sant Esteve d’En Bas (Garrotxa), Santes Creus nº 2 (Alt Camp. llibre obert de cara a Ell), Torrents (St. Martí de Correà. Berguedà), Truc (Vinaixa. Segrià), Tuixén (Alt Urgell), Vauclair (Molompize. Fr., llibre obert de cara a Ell) i Veciana (Anoia).

251 SANT JAUME D’ARESTUI

Baixant de Baiasca i abans d’arribar a Arestui surt de mà dreta una pista amb mal estat ,que a 2 km. mena a una clariana. Al costat de l'espadat s'aixeca la capella de Sant Jaume. No he trobat que aquest temple quedés citat en cap document històric.

L'edifici és d'una sola nau amb coberta d'embigat de fusta sobre encavallades. L'absis a llevant, és rectangular, cobert amb volta de canó. La portada s'obre a tramuntana i és d'arc de mig punt dovellat. En dates més properes es construí un cor a l'extrem de ponent de la nau. A cada mur lateral de l'absis hi ha una finestra d'una sola esqueixada.

L'aparell en que ha sigut bastida la capella és de grans carreus ben tallats i pertany al segle X.

252 SANT PERE DE BURGAL

A 9 km. de Llavorsí, en direcció a Vielha, s’arriba a Escaló. Un ampli aparcament queda junt a la carretera i al peu de la seva església parroquial, del segle XVIII. És tracta d’un poble, com molts altres del Pallars, on s’aprecia la típica estructura medieval, restes de muralla, cases adossades a la mateixa, el carrer Major central amb cinc portals i El Castell, una torre que dóna pas al carrer Major.

La seva situació estratègica en aquesta Vall, fa entendre el per què va ser un punt de gran importància del comtat del Pallars en el segle XIII, com també en temps dels Cardona, que el reberen en jurisdicció d’en Ferran II, fins que en el segle XVII passà als ducs de Medinaceli.

Dominant la Vall i la població, a migjorn s’aixeca una torre del segle XI de planta circular, d’uns 7 metres de diàmetre i uns 15 m. d’alçada, coronada per merlets. La portada, elevada de la seva base i avui tapiada, és d’arc de mig punt, amb dovelles de licorera. S’hi aprecien dues espitlleres, una finestra i varis forats per encaixar-hi bigues.

De l’aparcament es passa a l’altra vorera de la carretera on es troba el restaurant Castellarnau. Per la banda nord del mateix parteix el sender (ben indicat) que, travessant el riu per un petit pont, es puja per la muntanya fins arribar a les ruïnes del monestir de Sant Pere de Burgal. Cal fer el camí a peu, no és gens pesat: 20 min. de pujada i, tant sols 15 min. de baixada.

Arran de l'atorgament que féu Lluís el Piadós al bisbe d'Urgell a principis del segle IX, concedint-li terres per fundar-hi monestirs, té lloc durant la segona meitat d’aquella centúria una veritable febrada de fundacions de tradició visigòtica, que s'estenen per les valls dels rius del comtat, complint una funció colonitzadora a més de les seves funcions religioses.

Un d'ells és el de Sant Pere de Burgal. La filla del comte Isarn, Ermengarda, era l’abadessa a mitjan del segle X. Al principi del segle XI, quan mort el comte Sunyer i es divideix el Pallars en dos comtats diferents, i s’inicia una llarga guerra civil. Fins a finals del segle no es posen d’acord Ramon i Valença, del Pallars Jussà, i Artau I i Llúcia, seguits per Artau II i Eslonça del Pallars Sobirà: entre altres bens intercanviaren el monestir del Burgal pel monestir de Lavaix i la Vall de Boí. D’aquí, que Sant Pere del Burgal passà a la propietat dels comtes del Pallars Sobirà (1095).

253 És en l'any 859 quan es cita per primer cop aquest monestir, si bé les ruïnes de la construcció que avui contemplem, semblen ser del segle XI. Baix la invasió dels àrabs, la seu del Tarragonès va desaparèixer i, aleshores, els poders eclesiàstics veïns (Occitania i concretament el monestir de La Grassa) varen dominar aquest territori. Més tard, el monestir de Santa Maria de Gerri va aconseguir ferse amb aquest domini pledejant amb Sant Maria de La Grassa, utilitzant els monjos de Gerri documents falsos per demostrar la propietat, que tenien ben definida però poc documentada.

Sembla ser que Sant Pere de Burgal no arribà pas a consolidar-se com a monestir independent. Per exemple, hi ha un document del 908 on es llegeix que l'abat de Gerri permuta amb el comte Ramon de Pallars l'església de Sant Pere a canvi d'unes terres, vinyes i 100 sous.

També en aquest document consta que els dos últims monjos de Sant Pere de Burgal el varen lliurar al monestir de Santa Maria de Gerri.

Al 1905, en Josep Pijoan va visitar per primera vegada Sant Pere del Burgal.

L'església era un estable sense teulada. Les bèsties s'acorriolaven per aixoplugar-se sota l'absis, que tenia encara les parets i les voltes pintades. Trepitjant el fang dels fems i apartant el bestiar va poder contemplar les figures dels Apòstols allà representats.

Gràcies a ell i a Domènech i Montaner aquestes pintures i moltes més de les capelles del Pirineus es salvaren al traslladar-les al Museu del Parc de la Ciutadella de Barcelona i, anys més tard, a l'actual Museu Nacional d'Art de Catalunya, ubicat a Montjuïc. * * * El primer Museu de Catalunya es va instal·lar en el edifici de l'Arsenal de la Ciutadella, després d'una lluita entre lerrouxistes (que eren republicans) i monàrquics de l'Ajuntament de Barcelona, lluita que els catalanistes resolgueren al seu gust proposant que l'Arsenal servís de Museu.

L'Arsenal, el Palau del Governador i l'església foren els edificis de la Ciutadella, a més de les casernes, construïts per ordre d’en Felip V. Aquesta fortalesa junt amb el castell de Montjuïc havia d'acabar amb les revolucions dels catalans i passar a l'obediència del rei absolut i dels següents governs de Madrid que han seguit, aixafant els drets de Catalunya.

Anys després, essent propietari l'Ajuntament, aleshores monàrquic, i abans de dedicar-se a Museu de Catalunya, es va donar a la Reina Regent, per quan aquesta senyora visités Barcelona. Mai el va ocupar. * * *

254 El temple de Sant Pere de Burgal és un edifici de tres naus amb tres absis semicirculars a llevant, coberts en volta de canó. L’absis central presenta tres finestres i els laterals una finestra en el centre. De la nau central i de la del nord queden alguns pilars. La portada quedava a ponent de la nau lateral de tramuntana, però hi ha vestigis d'altres dues portes a migjorn. La coberta d'embigat de fusta, desapareguda amb el temps d'abandó a que ha estat exposat, es sostenia sobre pilars quadrangulars, sistema dominant durant al llarg del segle X i en part del XI, però limitat a les comarques de l'Alta Ribagorça i de la Vall d'Aran fins, inclòs, en el segle XII. Els murs no presenten ornamentacions i els carreus són de pedres de llosa, extreta de l’entorn.

Gràcies a l'actuació avui dia, per part dels fidels de la contrada i la col·laboració de l’Aj. de Guingueta d’Àneu, Generalitat de Catalunya i fons europeu baix la direcció de l’arquitecte J.A. Adell, s'ha pogut tancar una part del monestir per poder celebrar-hi els oficis religiosos i conservar les reproduccions dels murals extrets.

Les pintures murals de Sant Pere de Burgal fan pensar que pertanyen al taller de l’anomenat mestre de Pedret, pel domini dels colors ocre, els vermells i els tons obscurs. La disposició dels diferents personatges i decoracions que s’ha donat a aquest mural és l’adoptada pel cristianisme seguint el model romà dels registres separats i superposats i tenint en compte les categories socials dels personatges i les orientacions de la reforma gregoriana.

Aquestes pintures murals s’haurien d’atribuir a la iniciativa del comte Arnau II del Pallars Sobirà i del seu germà Ot, el futur bisbe d’Urgell. Probablement foren els autors del programa iconogràfic de l’església de Sant Pere de Burgal, on es creu que fora sebollat el seu pare: entre els pilars que separen la nau central de la de migdia es va descobrir una tomba que podria ser la del comte Ramon.

En l’absis, el personatge més elevat, i situat a la cúpula, és el Crist, que degut al deterioro ocasionat pel temps i anys d’estar a la intempèrie només en part s’aprecia. En el mur del cilindre, apareix a l’esquerra de la finestra central Maria amb una copa pressa amb la mà esquerra, elevada i coberta pel mantell, mentre la mà dreta presenta la posició autoritària que s’observa en els murals citats de Sant Romà Les Bons, Santa Coloma d’Andorra, Sant Miquel Engolasters i Sant Cristòfol d’Anyós. A Burgal, Sant Pere amb les claus es troba a l’esquerra de Maria. Es tracta de Maria Magdalena?...

255 Sant Pere, de cabellera i barba blanca, porta una túnica de coll rodó, amb un ample bordó, que li arriba fins els peus que es deixen veure nus i negres. Com sigui que les mans i cara no són pas brunes, fa pensar que deuen calçar mitges i a través d’elles es fan ben notoris els dits dels peus. Un mantell li cobreix les espatlles, rodejant-lo en forma de toga. Els plecs de la túnica i el mantell són rectilinis, en angle agut, ben perfilats donant la imatge d’un drapejat ben aconseguit.

Per l’escot de la toga apareix la mà dreta beneint. La mà esquerra que queda tapada pel mantell, prem i mostra, elevades les dues claus diferenciades, però paral·leles i encarades, tenint les pales oposades. La pala interna presenta una entalladura geomètrica i l’altra pala la té en forma d’erra. Les anelles són rodones.

Tots els personatges porten nimbe, molt aparatós, perfilat per una fina circumferència daurada i les figures destaquen sobre el fons negre (influència bizantina).

La figura femenina que es troba en el registre inferior i superposada a l’ampla sanefa que separa els dos compartiments del mural del cilindre del mur, porta la inscripció ...IA ...MM...TESA, essent identificada per Joan Ainaud com la comtessa Llúcia de Pallars que, vídua del comte Artal I, va tenir el poder del comtat del Pallars des de la mort del seu marit (1081) fins l'any 1090.

D'aquí que les pintures es poden datar en la darrera dècada del segle XI: més avall, concreto més. És un dels pocs retrates de personatges coneguts que existeixen de la pintura romànica catalana. Llúcia de la Marca era filla de Bernat, comte de la Marca, i Amèlia de Rases. La seva germana Almodis, s’havia casat amb Ramon Berenguer I, comte de Barcelona. Els seus fills foren Artal II, successor del seu pare en el comtat del Pallars, i el que seria Sant Ot, bisbe d’Urgell.

Precisament, la comtessa Llúcia va retornar al bisbat d’Urgell els bens que els hi havia usurpat el seu marit i sebollat fora de terra cristiana, doncs havia mort excomunicat. Amb la restitució, l’Església el va perdonar post-mortem i va poder ser enterrat en l’església familiar de Burgal.

Al restaurar-se el temple es va descobrir a la vora de l’absis, un fragment de pintura romànica on se superposaven dues capes de pintura mural, un palimpsest. La primera capa de pintura conté el retrat de dos persones, joves, una dona i un clergue. Tant aquests darrers personatges com la comtessa presenten una gran semblança entre ells: les dues dones portant el mateix pentinat I el jove va tonsurat.

Per sobre d’aquests dos retrats n’hi un altre, que correspon a una dona amb el cap cobert, de rostre sever I amb la mà esquerra oberta i separada del cos.

256 L’estil dels murals de la primera capa és idèntic al de les pintures de l’absis. En canvi, el de la segona capa no hi té res a veure. Inclòs, els colors utilitzats en aquesta segona capa recorden més als murals de Mur i de Moror.

Probablement el retrat del clergue deu ser Ot, el de fill de la comtessa Llúcia, que va arribar a ser bisbe de la Seu d’Urgell. Deuria intervenir davant de l’Església perquè un cop restituïts els bens usurpats pel seu pare, el comte Arnau I, li aixequessin l’excomunió canònica i pogués ser enterrat en terra cristiana (1095). D’aquí, la possibilitat de que a l’altra banda de l’absis on està representada Llúcia, hi hagués el retrat de l’Arnau I, el comte.

Per la data de la restitució, fa suposar que les pintures foren realitzades després del 1095 i com sigui que el clergue, identificat com a Sant Ot, no du els atributs de bisbe, mitra a la que accedí en el 1097, podem situar la data de les pintures entre el 1095 i el 1097.

Al MNAC, es guarden unes pintures murals dels primers temps del monestir de Sant Pere, que es van trobar a l'estiu de 1997 a l'església de Sant Sebastià del proper poble d'Estaron.

D’Escaló o de Sant Pere de Burgal és el Crist de quatre claus que es conserva en el MNAC de Barcelona. Forma part de la tipologia del Crist sofrent, considerat com a tal pel moviment ondulant del cos, per la flexió dels braços i les cames (és a dir, que penja de la creu), pels trets facials (les comissures dels llavis estan dirigides cap avall) i amb els ulls tancats (Crist mort).

Es considera una imatge de la segona meitat del segle XII.

257

MARE DE DÉU DE LA ROCA

Situats a Escaló i del nord de la població, en direcció a Vielha, poc després de la darrera casa i a mà esquerra, surt la carretera a Escart (3 km.), ben indicada, asfaltada, però estreta, i voreja el riu. El riu Escart és d’origen glacial i encaixat.

A poc d’iniciar la pujada i dominant la Vall i la població d’Escaló s’aixeca, al

costat de la carretera, una torre de guaita del segle XI de planta circular, d’uns 7 metres de diàmetre i uns 15 m. d’alçada. Estava coronada per merlets que ha recuperat. La portada, elevada de la seva base i avui tapiada, és d’arc de mig punt, amb dovelles de llicorella. S’hi aprecien dues espitlleres, una finestra i varis forats per encaixar-hi bigues.

Seguint carretera amunt i a 1 km. abans d’arribar al poble d’Escart hi ha un aparcament on es pot deixar el cotxe. Queda immediatament a sota de l’ermita de la Roca, on es venerava una imatge de la Mare de Déu. Tot seguint a peu per la carretera i a uns cinc-cents metres més a munt, surt de mà dreta el corriol, que pujant i vorejant el single, que cau en plomada, mena a l’ermita.

Com sigui que el passar pel camí pot provocar vertigen... si es mira avall, és de recomanar fixar-se on es va posant un peu i l’altre i, a la vegada, contar el passos: en vaig contar 1041... una manera com una altra per distreure’s (fins a cert punt!) i no valorar el precipici... Quan s’acaba el sender apareix una escala de pedra amb 45 esglaons fins a la portada, situada a ponent de l’ermita, d’arc de mig punt, adovellada i amb la recent inscripció any 2002 en que va ser restaurada: encara hi resten en l’aparcament on he deixat el cotxe part de la maquinària que utilitzaren per pujar-hi el material de construcció i que també hi va col·laborar-hi un helicòpter.

258 D’aquesta construcció no hi ha massa documentació escrita. Maria Lluïsa Cases i Loscos 31 en fa referència quan diu que Sant Martí d’Escart i Santa Maria d’Escart es citen en un document del 1082. Josep Mª Gavín 32 es refereix a la capella com una construcció romànica. En canvi, en una pàg. de la WEB podem llegir: ... és una capella de reduïdes dimensions, els orígens de la qual es troben a principis del segle XVIII. El que avui (agost 2004) es pot trobar és una ermita d’estil romànic, construïda en l’època barroca sobre una base romànica. Queda adossada a la roca per la banda de tramuntana i part de la teulada. Capçada per un absis pla, sense diferenciar. En el frontis, a ponent, s’obre una espitllera i s’aixeca el campanar d’espadanya d’un sol ull a prop de la façana de migjorn, situada a la vora del penya-segat i d’un replà, delimitat per un mur sense comunicació.

L’interior és irregular per la prominència que fa la roca dins la nau. No s’hi troba cap imatge i com sigui que en el poble d’Escart tampoc es va deixar veure cap habitant, no vaig pas esbrinar què s’ha n’havia fet de la primitiva imatge de la Mare de Déu i l’Infant. Per referències, tinc entès que n’hi havia una, doncs la llegenda conte la tan repetida versió de la trobada per un toro que s’agenolla i no hi ha manera de fer-lo marxar del lloc... Quan un es troba allà dalt, arrapat a la pendent de la muntanya, es pregunta com el toro s’hi podia mantenir sobre les seves quatre potes...

Ara bé, un cop més el toro ha fet acte de presència en aquest esdeveniment, sia llegenda o història modificada. Sempre hi ha la presencia d'un toro amb les llegendes de les marededéus trobades. El toro ve a ser l'instrument providencial que posa al descobert la imatge de la Mare de Déu i, junt amb la font, és el principi del ressorgiment d'un Santuari.

Des de l'època dels faraons d'Egipte, el toro encarnava el poder creador del rei i en aquella cultura trobem que el sol pren la forma d'un toro d'on neix la naturalesa sencera i aquest mateix sentit, que el toro és indissociable de la creació del rei, es troba en la major part de les civilitzacions i, concretament, en els celtes, on el sacerdot menja carn de toro abans de dormir-se i al despertar elegeix d'entre els escollits al sobirà que se li ha aparegut en el somni 33.

31

Catalunya Romànica vol. XV, .pàg. 64.

Gavín i Barceló, J. M.: Inventari d’Esglésies. Vol. 9, pàg. 49, foto 74.

33 Jacq, Christian: "El Iniciado" Ed. Mnez. Roca, 1998.

32

259 El cap dels seguidors de Mitra 34, culte que va competir amb el cristianisme en el seus principis, donava mort al toro perquè renaixés la vida i al mateix temps que un raig de sol queia sobre ell, el fidel o l'iniciat rebia la sang de la bèstia immolada.

Fent un salt més endavant, es té referència que en casi totes les catedrals hi havia esculpit un laberint (que sempre ha anat lligat al minotaure, el toro-home que Minos va tancar-lo horroritzat de veure aquell monstre) i que foren destruïts, voluntàriament, en èpoques següents: per ser imatges paganes.

Les llegendes dels nostres sants li han dedicat un ampli espai al toro. A Tolosa de Llenguadoc, l'església de Sant Sadurní (Saint Sernin) es va edificar en el lloc on fou sacrificat aquest sant lligat a un toro salvatge i en un baix relleu de la portalada de ponent de la mateixa església es representa al màrtir dempeus acompanyat de l'animal. També en la llegenda de la fundació de l'abadia de Saint Michel hi ha un toro, quan l'arcàngel li diu al bisbe que edifiqui el temple en el lloc on trobarà un toro que uns lladregots havien amagat.

Amb tot això veiem que en el món cristià el toro és l'intermediari del qual Déu es serveix per a introduir el culte a la Mare de Déu en aquell determinat putxet o vall.

El Pont Medieval, situat darrera de la central elèctrica comunica el poble amb el camí dels camps de cultiu i boscos de la zona, tot creuant el riu d'Escart. Té els seus orígens a l'edat mitjana, quan el creuaven els pagesos i els animals carregats de queviures comunicant la civilització amb la natura. Actualment permet recórrer curiosos camins plens de tranquil·litat i fruits vermells.

34

Mitra: divinitat irànica que apareix en un text del segle XIV aC. i en la religió de Zaratustra deixa d'ésser una divinitat. Posteriorment el seu culte es difongué per Occident i es representava en el moment de matar el toro còsmic, que morint dóna origen a la vida. Era una religió reservada al homes i a partir del segle I dC. comença la seva gran difusió, arribant a ser la religió oficial de l'Imperi romà fins al segle IV en que es fa present la seva decadència oficial.

260

ÀRREU A nivell d’un Pont medieval, que travessa la Noguera Pallaresa, a uns 2 km. d’Isavarre, en surt un camí perdedor que per camps s'arriba al poble abandonat d'Àrreu, on encara en els anys 50 del passat segle XX hi havia set cases plenes de gent. Per apropar-s’hi cal passar pels esglaons de l'anomenada escala d'Àrreu. És un llogaret, tan encisador com mal comunicat, situat en una de les poques valls verges que resten avui a Catalunya. Molt probablement perquè és impossible accedir-hi amb cotxe i això fa, també, que sigui l'únic de la vall deshabitat del tot.

L’església de Sant Serni d’Àrreu no té culte. S’hi conserven tres piques: beneitera, baptismal i d’oli.

Un cop s'hi ha arribat, de migjorn de la població, un corriol puja a unes bordes i seguint en direcció a l’ermita de la Mare de Déu de les Neus, que ja es veu, s'ha travessa el riu per una palanca al costat d'una abandonada serradora hidràulica, que es feia servir per tallar la fusta del veïnat. En 10 minuts de més caminar s'arriba a l'ermita de butxaca, com la defineix l'escriptor Ferran Rella, per les reduïdes dimensions que té.

Vora de l'ermita s'aixeca la Torre de la Minyona, on segons la llegenda, fa una garbella de llunes que enmig de les esbatussades entre cristians i àrabs, va néixer l'amor entre un sarraí i la filla del noble cristià. El pare de la jove la va tancar a la torre que havia fet construir per evitar aquells amors, però l'obstinació del jove va poder rescatar a l'amada i endur-se-la a la seva terra.

L’ermita és una construcció romànica d'arquitectura rural del segle XII, d'una sola nau amb un absis semicircular sobre alçat. Coberta amb embigat de fortes pendents que abasta tant la nau com l'absis. Portada d'arc de mig punt situada a tramuntana i presenta un crismó de pedra sobre ella. És circular, de sis braços i rodejat d’un cercle. La vertical de la P no arriba al cercle i el pal es creuat per una titlla. L’A (malmesa) i l’Ω penjades de l’X. La S és presenta invertida i trepitjada pel pal de la P. En els braços inferiors de l’X se superposen la I i la V. En aquest mateix mur s'obre una finestra esbiaixada entre la portada i l'absis. A l'absis hi han dues finestres de doble esqueixada. Campanar d'espadanya a ponent per una sola campana.

261 La Imatge de la Mare de Déu alletant a l'Infant, datada en el segle XIII, ha sigut completament restaurada pel Servei de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya a Sant Cugat i que juntament amb el Sant Pere de Sorpe són les úniques talles del romànic aneuenc que quedaren després de l'ensulsiada del 1936.

La importància de la Mare de Déu de la Llet d'Àrreu és força significativa perquè, a banda de les representacions sobre taula, solament queden a Catalunya dues talles més del segle XIII: la Mare de Déu de l'Hospitalet, de la parròquia de Puigpelat a l'Alt Camp i la Mare de Déu de Montblanquet, de l'escola lleidatana, totes dues es troben en el Museu Diocesà de Tarragona.

A més d'aquestes representacions, Girona, posseïa tres talles de la mateixa època, avui desaparegudes: Santa Pau de Girona, Mare de Déu de la Sagristia de Puigcerdà i la de Maranges. Es conserve, però, la Mare de Déu del museu de l'Empordà de Figueres, donada per Frederic Marès, que és del segle XIV. Dels treballs de restauració de la talla d'Àrreu, se'n desprenen tot un seguit d'informacions força precises i molt interessants. La imatge del segle XIII, fou construïda en fusta de noguera, d'una peça, amb l'afegitó del nen, rebaixada per la part posterior des de l'alçada del pit fins a terra. Presenta algunes de les característiques de la meitat d'aquell segle: endolciment en el rostre de la Mare, l'intent d'una lleu inclinació del cap a l'esquerra i la disposició de l'infant, accentua certes reminiscències arcaïtzants de la tradició romànica.

La Mare de Déu es troba asseguda en un escambell tallat en el mateix tronc, decorat amb franges horitzontals i verticals de color damunt d'un fons d'argent colrat. Porta corona llisa i el vel li cobreix el cap, en deixa veure els cabells i cau darrera les espatlles. El mantell baixa fins als peus per la banda dreta, s'arrodoneix a l'altura del braç dret i puja en diagonal arreplegantse per sota del genoll esquerre. La túnica cenyida i arrapada al cos baixa fins als peus. Tant el vel, la túnica com el mantell estaven policromats damunt d'un full d'argent i colradura dels quals en queden restes una mica malmeses. Els peus punxeguts han perduts tot rastre de policromia.

L'Infant es troba mig assegut sobre el braç esquerre de la Mare que el sosté amb la mà estesa mentre que amb la mà dreta, dibuixada, agafa el pit i amb l'esquerra sosté una esfera. Porta túnica fent plecs i per sota li surten els peus descalços. La policromia és la mateixa que la de Ella.

262 L'any 1987, Hidroeléctrica de Cataluña encomanà a l'artista de Gavàs, David Marzo, la realització d'una còpia de la imatge. Aquell Nadal fou la portada de la felicitació de l'empresa. Actualment podem admirar-la a l’església parroquial de Sant Martí de Borén.

Crismó de l’ermita de la Mare de Déu de les Neus

Església del poble d’Àrreu

263 ISIL Retornant a la carretera que mena a Montgarri segueixo en direcció nord, arribant a l’antic convent de Sant Joan d’Isil, que molt probablement la seva situació estratègica ha forjat la versió anacrònica popular de que el temple pertanyia als Templers.

El temple de Sant Joan es troba a mig km. d'Isil i és esmentat en l'acta de consagració de la catedral de la Seu d’Urgell l'any 863. En el segle XI, el lloc pertanyia als comtes de Pallars i tots els bens de la vila d'Isil eren del monestir de Santa Maria de Gerri. En el 1656, el papa Innocent XI concedí indulgència plenària al fidels que en la diada de Sant Joan visitessin el temple. Avui només es conserva d'aquells temps, les tradicionals falles a la vetlla del 24 de juny, que s’emmarca dins de les festes del foc dels solstici d’estiu.

Aquesta església, que té funcions cementerials, era l'antiga parròquia d'Isil, fins que es va construir la nova, en el segle XVI, dins del mateix poble.

L’església de Sant Joan és un edifici d'origen romànic, de tres naus cobertes per l'embigat d'una teulada de doble vessant i, en el tram més pròxim a la capçalera, per voltes de canó. Arcs torals i arcs formers. Presenta tres absis semicirculars coberts amb volta de canó apuntada situats a llevant, per sobre mateix del pas del riu: són decorats per lesenes i un fris d'arquacions. En l'absis central hi han tres finestres de doble esqueixada amb arc de mig punt i els absis laterals només n'hi ha una i central. A la façana del frontis de la nau s'hi obren tres ulls de bou. El mur de migdia presenta un fris d'arquacions cegues que voreja la part alta amb ménsules que mostren relleus esculpits amb cares humanes i d'animals i elements vegetals i geomètrics.

A l'alçada de la porta s'interrompen els arcs cecs i el fris que hi ha just a sobre. En el seu lloc hi han dues lloses sepulcrals del segle XII, on es poden veure a dues parelles de figures humanes agafades pel braç i que van ser ser col·locades en aquest mur posteriorment.

264

A l'església de Santa Maria de Vilanós (Vall d'Aran) també es troben encastades al mur de migjorn unes esteles funeràries (?) semblants a les de Sant Joan d'Isil i de Sant Lliser d'Alós d’Isil.

La portada, situada a migjorn i dins dels cementiri, és d'arc de mig punt amb tres arquivoltes en degradació, sostingudes per respectives columnes i capitells decorats amb cares antropomòrfiques. Entre la portada i la capçalera s'obren dues finestres geminades, de doble esqueixada, d'estil gòtic.

Hi havia quatre torres en els angles de l'edifici, que foren enderrocades en el segle XVIII pel seu mal estat de conservació, arran d'un visitador de la cúria de la Seu d'Urgell: cap la possibilitat que fos, aleshores, quan va manar repicar la part baixa de les esmentades figures.

Prop del temple, però ja dins del nucli urbà d’Isil, hi ha un petit Pont Medieval que creua el Noguera Pallaresa. Està format per un únic ull de mig punt i té doble vessant.

En la nit de Sant Joan els camins cap a la muntanya queden il·luminats per les fogueres que donen llum als joves que hi passen per recollir les falles que havien preparat dies abans. És un espectacle de foc inoblidable que cal evitar perdre’s.

265

ALÓS D’ISIL

Seguint el riu Noguera Pallaresa s’arribar a Alós d’Isil a pocs quilòmetres més amunt d’Isil. Es tracta del darrer poble del Pallars Sobirà tocant a França. Després d’Alós d’Isil la carretera es transforma en pista, passa pel Pont romànic de Marimanha (límit entre la Vall d’Aran i el Pallars), Montgarri, etc.

A l’Acta de Consagració de la Seu d’Urgell queda citat el lloc d’Alós. La història de l’indret, des del segle XI, queda vinculada al monestir de Santa Maria de Gerri. El poble estava format per dos barris: el Sobirà, avui despoblat i en ruïnes, i el Jussà repoblat actualment pel turisme. El Castell d’Alós és conegut documentalment des del 1064. El port d’Alós és esmentat en el 1226 com a límit septentrional del comtat de Pallars.

L’església de Sant Lliser, es cita per primera vegada el 1090, quan els comtes donen la Vila al monestir de Gerri amb delmes i oblacions. Situació enlairada i a l’esquerra de la carretera, presentant pocs elements romànics, doncs l’actual edifici és de temps més proper amb aportacions del barroc. La portada és del segle XII o principi del segle XIII, d’arc de mig punt i guardapols, tres arquivoltes, columnes amb capitells esculpits amb cares humanes i animals. Fou incorporada a una construcció preexistent. El temple està capçat a tramuntana.

A cada banda de l’arc de la portalada hi estan encastats un baix relleu. El de l’esquerra està ben conservat, essent representats un home i una dona que s’agafen del braç. L’home porta unes calces curtes. La dona està tota nua a excepció d’un capell. Els rostres són semblants. Els peus de l’home estan encarats i la dona presenta les cames doblades, a banda i banda del cos, significant que està agenollada. Entre ells apareix una creu llatina. Al costat de cada rostre es llegeix ARNAL (home) i RIKER (dona) si bé sembla trencat el pal de la R. A la dreta de la portalada hi ha l’altre relleu amb dues figures casi idèntiques i mutilades les parts del sexe. Els caps són poc acurats, les mans es recolzen en la cintura, mentre que el de la dreta passa el braç per

266 darrera de l’altre. Els rodegen, una roseta de sis pètals a cada angle inferior, un crismó amb les lletres XPTS i la A i la W i dos estels de cinc puntes de forma diferent, així com una flor de quatre pètals.

A sota de la làpida hi ha dues mènsules en forma de cara, reaprofitades.

Aquestes dues làpides, probablement sepulcrals, es consideren una novetat del segle XII i es relacionen amb els enterraments de personatges importants. L’actual situació no és l’original, si bé per les referències de Ceferí Rocafort 35 en el 1900 ja es trobaven en l’actual emplaçament i deteriorades.

Hi ha diverses interpretacions de les figures de la darrera làpida descrita. Tenint en compte la nuesa dels personatges, el crismó, els estels i les rosetes de sis pètals es relacionen aquests elements amb la puresa de l’anima, l’església de Crist, l’Univers... respectivament.

Ara bé, en el cas de la làpida de mà dreta en que els dos personatges són versemblants i formen parella, cal suposar que eren homes i per ser massa notori els penis, varen ser mutilats. Al ser parella de dos homes i fent-me ressò de la veu pública que atribueix aquesta església als Templers (també ho cita Ceferí Rocafort), no descarto que pogués ser una làpida d’un sebollament templari: aquells monjos guerrers anaven en parella, hi està representada la rosa templera, defensaven a l’Església de Crist (el crismó) i la nuesa en que foren representats significava la puresa que els caracteritzava.

Ha estat un vertader sacrilegi artístic aquest acte de vandalisme, perquè constituïen dos interessants exemples de l’art primitiu, doncs no és fàcil trobar motius reproduïts amb la forma tant càndida com foren concebuts. Aquest vandalisme és pot atribuir a un personatge dirigent, doncs al restaurar-se el temple en el segle XVIII, s’abandonaren entremig del reompliment dels murs del campanar, dos fragments d’unes figures humanes. Una d’elles, representa un home amb la mà pròxima a l’exagerat penis.

35

Carreras i Candi, Fcesc. : Geografia General de Catalunya. Provincia de Lleida (Ceferí

Rocafort).

267 L’altra figura és la part inferior d’una dona que té la mà prop del sexe, però tapada per una faldilla.

Un cas semblant de sacrilegi artístic és el que presenten els baix relleus que he descrit a la façana lateral de l’església de Sant Joan d’Isil, situats prop del ràfec.

Casi tota la façana de Sant Lliser d’Alòs ha estat arrebossada, a excepció de la part baixa, que permet veure els carreus ben tallats propers a la portada, a diferència de la pedra llosenca de la resta.

L’interior del temple és senzill, amb un altar presidit per la figura mitrada de Sant Lliser, i quatre altars laterals. A l’entrada apareixen dues piques d’oli compartimentades i la pica baptismal amb decoració geomètrica, cares humanes i animals.

Al cementiri, situat dins del que era la segrera a l’entorn del temple, hi ha una placa dedicada als maquis que perderen la vida en el seu fracassat intent d’envair Catalunya i alliberar-la de la dictadura franquista.

D’aquesta església procedeix el frontal d’altar, decorat amb estuc i pintura, que es conserva en el MNAC. Pertany als finals dels segle XII i principi del segle XIII. En la part central trobem a la Verge amb el Nen a la falda, envoltats per una màndorla, que aguanten quatre àngels. Sorprèn la posició en que es troba el Nen, que sembla estar fent equilibris per aguantar-se sobre les cames de la seva mare. En els extrems de la taula trobem quatre parelles de personatges. Les quatre figures del nivell inferior i les dels extrems del superior porten un llibre a les seves mans, el que ens fa pensar que es tracta d'Apòstols. Els altres dos personatges sostenen un bàcul i per tant es deu tractar de dos sants bisbes. Algunes fonts afirmen que es podria tractar de Sant Martí i Sant Briç.

268 Arran de solucionar el problema d’humitat que afectava el mur de ponent de l’església, propicià el descobriment d’una necròpolis. Sembla ser que eren originals de l’època romànica i utilitzades fins el segle XVIII. Després dels estudis i planimetria que s’hi van fer, es cobrí novament, a excepció de la primera tomba descoberta, excavada a la roca.

A la sortida del poble, tocant de la Noguera Pallaresa, en el camí que mena a Perosa i els boscos de Bonabé hi ha la serradora hidràulica que tenia, com sol ésser habitual, la mola annexa, que es troba totalment transformada.

A l’entrada de l’actual població i prop de la carretera, apareix el Pont romànic, sobre la Noguera Pallaresa, d’un sol ull amb arc de mig punt format per dovelles petites.

Mostra el camí que temps reculat seguia per la vorera esquerra del riu.

269

SORPE Es surt d’Esterri d'Aneu per la carretera a Montgarri i passat Isavarre, Boren i, poc després del Pont Medieval d’Àrreu apareix la nova carretera que mena a l’entrada de Sorpe i enllaça amb la carretera al Port de la Bonaigua.

A l’entrada del poble hi ha la plaça on es pot deixat el cotxe. S’hi troba l'antic edifici de l'escola pública, avui reconvertida en local social, unes quantes cases i un brollador. És tracta d’un poble d’origen medieval, amb el seu carrer major central i recte que el travessa de punta a punta, per continuar pel camí a Borén. Casi prop de l’extrem oriental, baixa el carrer que duu a l’església parroquial de Sant Pere.

Ha estat molt modificada, doncs sembla ser que era un edifici de tres naus, capçades per tres absis.

Només en resta el de tramuntana, decorat amb arcs cecs i lesenes cada dos arcs i en el centre s’obre una finestra de doble esqueixada. L’absis central ha estat tapiat, restant l’arc presbiterial, i s’hi ha obert l’actual portalada de dos arcs de mig punt en gradació. El de migjorn ha desaparegut i només queda l’arc presbiterial, i en aquest punt s’aixeca el campanar de torre amb quatre finestres per les campanes, obertes als quatre vents. En el mur de migjorn s’hi obria la primitiva portada, avui tapiada. En aquest mateix mur s’obre una finestra i n’hi han dues de tapiades. El cementiri és situat en aquesta banda del temple.

D’una nau central i quatre altars laterals. L'altar principal el presideix una talla de fusta de Sant Pere, romànica modificada posteriorment, col·locada en una de les fornícules del retaule renaixentista. Juntament amb el retaule de Son constitueixen un punt d'encontre singular amb la pintura sobre taula. Presenta, el retaule, Sant Pere, Santa Llúcia, el martiri de l’Apòstol i diverses escenes de la vida de Jesús: naixement i vida pública.

Completen el mobiliari interior una pica baptismal i una beneitera decorada amb la lleona somrient i, a un dels costats de la nau, hi podem veure una pica d'olis.

270 Abans que no s'emportessin els frescos romànics al MNAC i al MD de la Seu d’Urgell, les parets, avui despullades, contenien una de les representacions de pintura romànica més important de Catalunya.

Les pintures murals són de la segona meitat del segle XII. Hi està representada la Mare de Déu amb l’Infant junt a un arbre sec i un de florit que la flanquegen, representant la vella i la nova llei, la Sinagoga i l’Església. Una altra part de mural que representa la Maiestas Mariae, s'arrencà de l'església, en la campanya duta a terme l'any 1964. Es tracta d'un dibuix que fou copiat d'una de les representacions de la Maiestas Mariae més significatives de la pintura mural romànica: la de Santa Maria de Taüll.

271 L’Anunciació (on apareix una serventa que espia rere d’una cortina), la Crucifixió (amb els soldats i Maria) i la pesca miraculosa 36 (amb tres Apòstols embarcats –Sant Pere i Sant Andreu i un tercer 37, xorrant) són altres escenes representades.

Aquí, a Sorpe, es veu clar que hi varen treballar diversos pintors, els més dotat d’ells és l’autor de les escenes de la Redempció, relacionades amb la pintura d’influència llombarda (el Mestre de Pedret, el de Taüll). Les diverses mans que es noten en els murals permeten confirmar la existència del tallers itinerants, que es feien presents per decorar els temples.

Un exemple, és el mural del signes del Zodíac, que des de molts anys enrera són coneguts, estudiats i representats. També a Sant Pere de Sorpe varen ser pintats el càncer (escrit cranc) i els bessons. Doncs bé, aquestes pintures murals foren realitzades, pel que s’aprecia de l’estil, per un artista o taller distint del que va executar la resta de les decoracions, apreciant-se sens dubte una pinzellada més rústica i primitiva.

36

En aquesta escena de Sant Pere no hi estan representades les claus que habitualment acompanyen a la figura de l’Apòstol, doncs quan va tenir lloc la pesca miraculosa, encara Jesús no l’havia nomenat Cap de l’Església, si bé l’artista pintor va col·locar l’estàndard amb el logotip de Crist per significar la barca de l’Església.

37 Probablement, aquest tercer home no sigui pas cap apòstol, doncs en altres representacions de la mateixa escena –Bíblia Sacra del MEV i el baix relleu de Sant Pere de Rodes, avui en el MFM, és l’únic que no porta nimbe.

272 VALL D’ARAN

Sense intenció de molestar a ningú, ni als de Era Val d’Aran ni als del Principat, em dóna la impressió que sempre que hi entro, ho faig a una comarca que no pertany a Catalunya. Probablement, m’ho deu semblar pels noms que apareixen en certs indicadors de carretera, en els establiments o en els pòsters enganxats a tot arreu.

També afavoreix aquest primer cop d’ull el fet que, com passa a Andorra (units per la història i la llengua), casi només es sent parlar en castellà i, apropant-me a la frontera, en francès. He observat que el català i, molt menys, l’aranès tenen una minsa sortida en la gent del carrer, a no ser, que un entri dins els nuclis de família de tota la vida, nascuts o residents a la Vall: amb aquests aranesos m’hi entenc millor.

De totes maneres, passo d’aquestes subtileses, doncs és conseqüència d’una evolució que no es pot frenar i que, personalment, no hi puc fer res. La meva còmode posició em permet trobar-me molt a gust quan visito la Vall d’Aran i em delecto amb els seus paisatges, els seus monuments romànics, la vida que es palpa, sobretot lluny del comerç i de les pistes d’esquí... en l’època de neu en l’època de neu, clar!, que no deixa de ser un element més del comerç, que cal aprofitar-ho per aixecar el nivell de vida, que fins no fa masses anys estava decaigut.

El túnel de Vielha, que comunica l’Alta Ribagorça i la Vall d’Aran, el Coll de la Bonaigua i la pista per Montgarri són les entrades des del Pallars Sobirà. Casi sempre ho he fet per un o altre d’aquests darrers passos: anant en cotxe no té pas cap dificultat (sempre que no es passi en l’època d’esquí) i el paisatge i el seu silenciat entorn em satisfà més.

El túnel de Vielha és una manera comercial d’entrar a la Vall. Tots els camions industrials i els autobusos turístics hi passen i trobar-te’ls, tant per la carretera com passant els 5 km. de túnel, no m’és agradable. El pas pel túnel és vedat als vianants i ciclistes: recordo haver-ho fet, quan vaig anar a Lourdes en bicicleta, que per evitar la costeruda carretera de la Bonaigua, decidí passar per Pont de Suert i en arribar a l’entrada del túnel vaig pujar a l’autobús de línia fins a Vielha, des d’on seguí la ciclada.

Abans del segle XX un dels passos a peu, per accedir a la Vall d'Aran era el Port de Viella, a uns 2.450 m. d'altitud. Aquest fet convertia la Vall d'Aran en una comarca molt mal comunicada amb la resta de Catalunya, sobretot durant l'hivern, quan el fred feia que el Port de Vielha fos intransitable, a banda del fet que era un camí estret de terra on cap tipus de vehicle motoritzat no hi podia circular. A les proximitats de la boca sud s'hi trobava un hostal anomenat Hospital de Viella, que era un lloc on s'acollia als viatgers que anaven cap a la Vall d'Aran, i que actualment encara dóna servei.

El 1830, Pascual Madoz 38 va tenir la idea de fer el Túnel ja que la Vall d'Aran gran part de l'any estava incomunicada. El mateix any dos enginyers francesos, Auriol i Partiot van redactar el projecte. No fou fins l'any 1926 aproximadament quan començaren les obres dilatant-se durant 22 anys. El 1948 s'inaugurà havent donat feina igualment durant la guerra civil (1936-1939), i durant la postguerra. L'obertura del túnel ho va propiciar el general Moscardó, per la necessitat de traslladar l’exèrcit repressiu d’en Franco a la Vall, 38

Pascual Madoz Ibañez (Pamplona-Iruñea 1806 - Gènova 1870) fou un polític espanyol de tendència liberal.

273 amb l’intent d’exterminar als maquis, que portaven de cap al dictador i al seu equip depredador. És evident l'estalvi de problemes de comunicació amb la resta de Catalunya, tot i que el túnel a l'hivern havia de ser tallat en alguna ocasió per les grans nevades.

Fins, aleshores, la més fàcil sortida dels aranesos era el pas de Pont de Rei amb França, doncs presenta una altitud que no arriba als 1000 m. Menys utilitzat és el pas de Portilló, per on passa la carretera que de Bossòst mena a Banheras de Luchon.

Els altres accessos, pels ports de muntanya es fan difícils, perquè gran part de l’any queden tancats per la neu. A través d’ells i en bon temps, es poden fer magnífiques excursions als llacs i a les muntanyes que contornen a la Vall, però això és cosa dels senderistes.

Ara bé, havent sigut considerat que el Túnel de Viella (el vell) era el més perillós d'Europa, degut a la deficiència de mesures de seguretat i emergència, es va decidir el seu desdoblament, que començar el gener de 2002. El 4 de desembre de 2007 s'inaugurà el nou túnel. L'antic túnel quedà en desús, passant a ser usat com a galeria d'emergència, i des de juliol de 2011 també per al pas de mercaderies perilloses.

La geografia d’aquesta comarca ha determinat un xic la seva història, la gent, el seu art i la llengua. Des de qualsevol entrada de les citades, un s’ha n’adona que es tracta d’un territori on totes les seves aigües s’esmunyen cap el Garona, el riu que mor a la costa atlàntica. Un pas més, és la toponímia, que ens posa de manifest el seu origen celta i bascoide, molt propi de la Gascunya veïna.

La història de la Vall d’Aran no ha estat aliena del costat septentrional dels Pirineus. Tant en l’època romana com en la dominació visigòtica tenia com a centre polític Comenge i, inclòs, aquesta ciutat fou la capital cristiana fins el segle XIX, quan els aranesos s’ha n’apartaren, unint-se a la Seu d’Urgell.

Els musulmans no tingueren massa estada a la Vall. El duc d’Aquitana reorganitzà als aranesos, que s’havien mantingut amb certa anarquia i independència i, en els segles IX i X, ja es trobaven integrats al domini dels comtes de Tolosa i buidat el territori de moros.

Segueixen anys en els quals la Vall d’Aran perd la seva personalitat política al passar del rei d’Aragó al senyors de la Gascunya de manera alternativa. Però, amb el casament (1137) de Ramon Berenguer IV amb la filla de Ramir II d’Aragó, Peronella, la comarca passa definitivament als comtes de Barcelona i reis d’Aragó.

Després de la mort del rei Pere I, a Muret, la diàspora càtara es va fer notar en la Vall, però sense mostres documentals de la seva presència i que ha evitat que ens arribés detalls històriques objectius del seu desenvolupament aranès.

Els intents de la monarquia francesa d’ocupar, tant per la via diplomàtica (tractat de Corberes en el segle XIII) com per la força de les armes en els segles XIV i XV, van propiciar la necessitat de bastir castells-fortaleses, dels que tan sols resten algun record escadusser.

274 Durant la Guerra del Francès, Napoleó va envair la Vall d’Aran fins el 1815, que va ser expulsat i, pocs anys després, quedava inclosa la comarca a la dita província de Lleida.

Avui dia, a través de la Generalitat es reconegut l’antic Conselh Generau i, entre altres elements autonòmics, gaudeixen de l’ensenyança de l’aranès, la seva ancestral llengua derivada del gascó, de la família lingüística de l'occità.

L’alterada història de la Vall d’Aran, fa presumir que les restes d’edificacions militars, així com també civils, són molt minses. En pocs llocs es troben ruïnes de fortaleses, on uns i altres, es feien forts per defensar el tros de terreny que creien seu o volien conquerir-lo.

Per una altra banda, és molt probable, que al trobar-se la població en una comarca aïllada, sense massa amplitud per desenvolupar-se degut a l'agressivitat del clima en la major part de l’any, l’aranès elevés cap a Déu -el cel de la Vall- aquell diàleg que l’home premut per les circumstàncies li dirigeix des de la solitud del seu destí. I, per això, destaquen les nombroses esglésies medievals repartides en els nuclis de població, que esglaonen els vials o es situen a les vessants de les muntanyes que formen l’Aran.

Però només s’arriba a manifestar aquest diàleg entre Déu i l’home a través de la pedra, quan el règim polític s’estabilitza un xic. Alhora, s’inicia el delit de la construcció religiosa. Sembla ser, que no s’han trobat edificis anteriors al segle XI, quan encara els ducs d’Aquitana i els comtes de Tolosa no s’havien fet seva la Vall. A Vilamòs queda l’únic temple que es considera bastit en el segle XI: Sant Miquel (Sant Miquèu).

Les demés esglésies medievals pertanyen als segles XII i XIII, amb la particularitat que es bastiren amb elements arquitectònics d’èpoques reculades, com pot ser les arquacions cegues i lesenes d’inspiració llombarda, però amb volta de canó apuntada, la central, i de quart de cercle per les laterals, que resulten ser elements propis de l’arquitectura religiosa dels anys en que foren construïdes.

Ruta seguida cercant temples medievals

275

MONTGARRI Amb tot aquest bagatge, vaig sortir del Pallars Sobirà acompanyat d’en Jordi Salvà, advocat de Tarragona, amb qui he fet varies sortides al camp a bord del seu 4x4 i, en aquesta ocasió, portàvem a remolc la meva Honda.

Travessàrem el Pont de Marimanha, límit entre els Pallars i l’Aran, arribàrem a Montgarri, situat a 1.645 m. d'altitud. A partir d’aquí, vaig començar la recerca dels temples que em vam semblar accessibles i interessants.

Part del primer recorregut que hem fet fins a Montgarri és paral·lel al curs del riu Noguera Pallaresa, que neix a les terres de la Vall d’Aran. És un dels paisatges amb més força del Pirineus: boscos de pi negre, avetars, cims nevats... M’havien dit que podia sorprendre algun isard o albirar alguna de les parelles d'àguiles reials que habiten en aquests paratges, però no n’he vist pas cap.

Tot aquest territori era una mata d’avetosa, que va anar minvant a mida que els seus troncs s’utilitzaren per construir els màstils dels vaixells de l’armada castellana.

Montgarri va ser un poble pròsper de la Vall d'Aran. A principis del segle XX, un incendi el destruí, però les cases van ser bastides de nou ràpidament.

Una pista de terra, que traspassa per un gual el riu, mena al santuari de Montgarri.

Quan es va fundar la població de Montgarri, l’any 1117, hi fou edificada una petita capella dedicada a la Mare de Déu, de la que es conserva una part d'un mur, una porta closa formada per tres arcs sostinguts per columnetes amb capitells sense ornamentació i muntada en el interior de l'actual temple.

Aquest, és d’estil renaixentista, sense cap caràcter a destacar. Nau espaiosa i campanar de torre vuitavada i amb teulada piramidal.

276 És un lloc de devoció per a tots els aranesos, ja que la Mare de Déu de Montgarri és la patrona d'aquesta vall. Verdaguer en parla, en Excursions i viatges, de la capella i de l’entorn i, com moltes vegades ho fa, amb la seva exaltada prosa envers la natura: ...poques ermites conec més ben situades; prats de color d'esmaragda i blats encara verds com ells la volten per tots cantons, fins a les pinedes que baixen des del cim de les dues branques de serra que l'abriguen per nord i migdia.

Mossèn Cinto també descriu la celebració de l'aplec, de la indumentària dels fidels i que quasi tots pertanyen a l'altra banda del Pirineus.

El comandant d’un emplaçament d’enginyers militars, assentat a la Vall d’Aran, Juan Avilés (El Pallás, Arán y Andorra. Recuerdos e impresiones de un viaje. Barcelona, 1893) va escriure: ...sus habitantes arrastran una vida precaria y llena de privaciones y no pocas veces se ven amenazados por el hambre.

La Vall de Montgarri resultava ser l’accés natural entre l’Aran i el Pallars. Era freqüentat pels pastors, pelegrins i contrabandistes, ja que el Port de la Bonaigua estava tancat molts mesos de l’any per l’acumulació de neu. Per aquest motiu es disposava, a més de l’església, d’un hostal i corrals amb pallisses.

La darrera persona que va abandonar el poble ho va fer l’any 1962, quan va morir la seva muller, en un dia de tanta neu que va que tenir que deixar les seves despulles baix la primera capa de neu i, fins el desglaç, no va poder donar-li sepultura desitjada.

La Mair de Diur de Montgarri és la patrona dels pastors de la Vall d’Aran. Fou descoberta a Pla de Beret, ran de la Noguera Pallaresa. En el dia de l’aplec, s’hi reunien pastors de les dues vessants de la ratlla i oferien el pa, vi i formatge en una vaixella de plata que es guardava en el temple. Avui dia, aquesta imatge ha desaparegut i només en resta la còpia dels seus goigs.

De la primitiva capella de Montgarri, sembla que hi pertanyia el Crist crucificat (43, 45 i 9 cm.), que es conserva en el Museu Frederic Marès de Barcelona (veure Catàleg del 1991, pàg. 136). S’ha discutit la seva procedència fins que es va trobar una fotografia de l’Arxiu Serra del Servei Fotogràfic de Museus de Barcelona, en que apareixia el Crist abans d’una restauració.

La pista des d’aquí, tot baixant fins a Vaqueira, té alguns trams en mal estat, però s’hi roda bé amb la moto.

277 TREDÒS El poble de Tredòs es troba a 1.348 m d’altitud, a la dreta del riu Garona. Té tres esglésies romàniques.

La capella de la Verge del Rosari, petita capella rectangular sense absis tocant al pont sobre el Garona, amb un petit campanar adossat al mur nord. A l’interior ressalta la pica beneitera del vestíbul, amb base àtica romana de marbre blanc molt ben treballada.

L’església de Sant Esteve, es una petita capella de la primera meitat del segle XI a l’esquerra del riu amb un campanar barreja de torre i espadanya, amb una original pica beneitera.

L’església d´Era Mare de Diu d’Aran, al N de la població, abans d’arribar a Tredòs. És un temple de proporcions considerables, magnífic exemplar romànic del segle XI. Té planta basilical de tres naus paral·leles, però desiguals, que s’uneixen mitjançant un espai presbiteral, amb els tres absis. Té dos campanars, un de torre exempta i l’altre de cadireta. Dins el temple destaca el paviment del presbiteri central, que és més elevat que el de la resta de l’església a causa d’una petita cripta que s’allotja sota seu on fou trobada, segons la tradició, la imatge de la Mare de Diu de Cap d’Aran, patrona del lloc, talla romànica d’uns 40 cm. que fou destruïda el 1936.

Damunt de la portada de Ponent es troba un crismó circular, de sis braços, emmarcat dins d’un cercle i amb petits adorns en cada angle del bloc. El contingut del cercle és sobri, sense més decoració que la P, l’A i l’Ω. Aquestes dos lletres penjades dels braços superiors de l’X. Datada al segle XII. En el timpà de la portada de migjorn se’n troba un altre de crismó, també circular, de sis braços, dins d’un cercle. La P té una doble pestanya. L’A i l’Ω ben definides i

278 conservades, mentre que la S s’inclou dins la tija de la P. Els extrems superiors de l’X tenen dos ganxets i, els inferiors, acaben amb una base. Data: segle XII. L’església romànica de Santa Maria, era l’antic convent dels templers, que assoliren estar exempts del pagament del Galin Reiau, tribut que els aranesos hi estaven obligats.

Al 1930 varen ser descobertes les pintures murals, datades als segles XI i XII, atribuïdes al Mestre de Pedret. Passaren al museu The Cloisters de Nueva York.

En el MNAC es conserva un crucifix que va arribar-hi en el 1929, formant part de la col·lecció Plandiure i estava catalogat sense concretar el seu origen. A través d’unes fotos del 1917 es va confirmar que procedia de Tredòs.

Capella i Pont del Roser

Pintures murals (The Cloisters de Nueva York)

Crist (MNAC)

279

SALARDÚ De Tredòs i en direcció a Vielha s’arriba prompte a Salardú. El municipi va ser unit, el 1952, amb el de Tredòs. Salardú està situat a 1.268 m d’altitud. Vila pintoresca d’estiueig i turística. Molts dels seus carrers són costeruts, amb racons típics, bastants ben urbanitzats on es troben fonts i abeuradors per al bestiar.

El poble de Salardú es troba situat sobre un turó rocós.

Constituïa, temps enrera, la Porta del Pallars, doncs donava pas per sortir de l’Aran cap a la veïna comarca. Avui dia és un dels nuclis més poblats de la Vall, gràcies a la proximitat de les pistes d’esquí de Vaqueria i del Pla de Beret.

Té una ampla Plaça i restes de l’antic Portal de Pallars, del segle XIII, i d’unes muralles d’aquella època, quan va tenir un castell amb torres defensives i de guaita. En algunes cases resten encara finestrals del segle XVII. L’església de Sant Andreu va ser construïda durant el segle XIII, estil romànic tardà, en el mateix lloc on hi havia un Castell.

D’ell en resta el que és el campanar, derivat d’una de les seves torres. Destaquen els treballs escultòrics d’animals (óssos, gossos,

micos), caps humans i figures amb connotacions sexuals. La portalada és d’arcs en gradació amb figures d’animals i motius florals.

Damunt de la portada i tangencial a l’arc hi ha un crismó format per un cercle (quatre mosses a les deu horàries) i dins d’ell s’hi troben les lletres. La X, que no arribant els extrems al cercle apareixem amb pestanyes corbes per la banda superior i

280 amb una titlla el braç inferior esquerra, mentre que l’altre és eixamplat. La P amb una pestanya. L’A i l’Ω penjades dels braços superiors de la X. La S inclinada i en part amagada darrera del pal vertical.

A l’interior, s’hi troba l’estructura gòtica que determina l’estil de transició amb que va estar bastida aquesta església: pilars de base quadrada i voltes de creueria... També es poden contemplar pintures murals del segle XVII amb escenes bíbliques.

Destaca, sobretot, l’anomenat Crist de Salardú, un dels signes religiosos més conegut de la Vall d’Aran. La llegenda de l’arribada al poble és una al·legoria de l’entrada del Cristianisme a la Vall: el Crist va ascendir a contracorrent per les aigües de la Garona, des de França, envoltat de llums i de sons propis dels cors dels àngels. A nivell de l’església de Sant Andreu, la imatge va posar fi a la extraordinària navegació i els habitants la van entrar en processó al temple. Avui dia, hi segueix presidint l’altar major resguardada per una reixa que constitueix una obra d’art de la ferreria del segle XIV. La història prosaica del Crist de Salardú porta a considerar que és una talla d’un dels Mestres d’Erill la Vall, taller ubicat a la Vall de Boí a l’Alta Ribagorça. Representa a un Crist sofrent, en Majestat, del segle XIII, clavat amb quatre claus (fet habitual en els cristos romànics).

El Pont medieval de Salardú és situat en l’extrem de ponent de la població, a l’entrada venint de Vielha, que travessa el riu Unhola abans de l’aiguabarreig amb la Garona.

281

BAGERGUE Begergue és una població del municipi de Naut Aran, al terçó de Pujòlo de la comarca de la Vall d'Aran. És el nucli de població més alt de la Vall, a 1.419 metres d'alçada i, probablement, aquest deuria ser el motiu pel qual fou l’últim poble de la Vall en cristianitzar-se. Per a arribar-hi es surt de Salardú per la carretera que mena a Unha i abans d’entrar a aquesta població apareix el trencall que mena a Bagergue.

Llocs d’interès són l’església romànica de Sant Feliu del segle XIII, l’ermita de Santa Margarida, Eth Corrau (museu particular on es mostren objectes culturals i artesans) i els estanys de Liat, Montoliu i Mauberme, al nord del nucli.

L’església parroquial de Sant Feliu, inicialment romànica del segle XIII, ha sofert transformacions, com la de substituir l’absis semicircular original por un presbiteri quadrat i afegint-hi dues capelles, una sagristia i un campanar. A l’interior de la nau es troba un

282 Crist del període gòtic de transició que expressa el dolor, coronat d’espines i flagel·lat.

També es troba una estela funerària pre-romànica.

El museu particular Eth Corrau, presenta una mostra d’una cultura, unes tradicions, d’un món laboral i artesà ancestral: és una exposició increïble de coses i objectes que defineixen una cultura, unes tradicions, un món laboral i una artesania ancestral amb tota classe d'estris antics i objectes valuosos de fa centenars d'anys. Té un gran valor cultural i històric amb més de 2.500 peces exposades.

Seguint la ribera de l’Unhola, en direcció nord, a poc més d’un km. i a la vorera esquerra del riu es troba la petita ermita de Santa Margarida, on es celebra, cada any, un aplec el dia 20 de juliol.

283

UNHA Del nord de Salardú es surt en direcció a aquesta població i, més enllà, a Bagergue.

L’església de Santa Eulàlia queda situada a la part més alta del nucli urbà d'Unha.

La seva planta és basilical amb tres naus acabades en tres absis semicirculars. L'absis central està unit a la nau a través d'un ampli tram presbiterial. Les naus estan separades de la central per quatre arcs formers de mig punt que es sustenten en pilars circulars, dels que també arrenquen els arcs torals. La nau central està coberta amb volta de canó i les laterals amb quart d'esfera.

La decoració de la capçalera és del tipus llombard amb arcs cecs, lesenes i un fris de dents de serra.

També s’hi troben algunes pedres amb dibuixos gravats com espines de peix o flors.

La decoració exterior és completa amb els permòdols que recorren els murs laterals. En alguns d'ells encara es poden veure els elements esculpits, que són bàsicament caps d'animals.

La majoria de finestres que té en l'actualitat el temple no són de l'època en que es va construir. Només en queden algunes de la capçalera. La resta són de factura posterior: una gòtica i la resta modernes.

La porta s'obre en el mur sud i és molt senzilla. Està formada per un arc de mig punt adovellat. Encara s'hi poden veure alguns elements de la forja romànica original. Damunt d’ella hi ha encastada una pedra rectangular ones troba esculpit un crismó.

La torre de campanar està situada en l'angle nord-oest i es va alçar en el segle XVIII, possiblement sobre un d'anterior.

En la capçalera hi podem trobar un altre campanar, en aquest cas de cadireta.

284 Les pintures d’Unha han estat descobertes no fa gaires anys i, actualment, són en ple procés de restauració. Les pintures de la volta de l’absis, pertanyen al segle XII, ens mostren un Crist en majestat envoltat pels símbols dels evangelistes; les de la zona del cor són pintures gòtiques que representen diferents episodis bíblics.

285

GESSA Gessa és una població dependent de l'Ajuntament de Naut Aran trobant-se a 1.232 m d'altitud i al llarg de la carretera nacional C-28, que uneix Vielha amb Esterri d'Àneu pel port de la Bonaigua, entre Arties a l'oest i Salardú a l'est.

L'església parroquial de Sant Pere (Sant Pèir ), és d'origen romànic però ha estat molt reformada. Hi destaca la talla policromada del sant, al centre del retaule de l'altar major, una de les millors escultures de la Vall d'Aran i, també, una col·lecció d'escultures religioses fetes de fusta de boix realitzades per Francesc Pont.

La Capella de Sant Martí de Corilha es troba a 1.800 metres d'altitud. Segons la llegenda, un dia -possiblement al segle XVII- un pastor tornava de les pastures que hi ha més amunt i va veure una cosa que no acabava de reconèixer. A mida que s’hi acostava ho veié més clar i poc després pogué sentir una veu que li deia: jo sóc sant Martí i vull que vagis al poble i que diguis als teus veïns que pugin fins aquí i que m’hi facin una capella. El pastor, suposem que espantat, va baixar, amb les cames que li tocaven el cul, al poble.

Però amb tot, ningú no se’l cregué.

286 Rumiant quina en faria, va decidir de tornar a pujar a la muntanya a veure si el sant encara hi era. I efectivament, aquest hi era i, com us podeu suposar, no s’ho va prendre massa bé. Quan li ho va dir, el sant va posar la mà sobre una pedra on encara avui dia es poden veure les marques dels seus dits. Algunes persones diuen que enfadat,també, va marcar-los a la cara del pastor, com si aquest hi tingués alguna culpa, però altres diuen que va ser perquè la gent del poble conegués que era veritat el que els deia. Fos per una causa o per l’altra, o bé perquè el pastor va fer-se molt pesat, perquè el que havia de donar la cara era ell, el cas és que la segona vegada se’l varen creure. Llavors varen decidir construir-li aquesta ermita que avui trobarem en estat ruïnós. Hi ha qui diu que la ditada del sant, en moments especials, raja sang.

Entre les antigues construccions civils cal destacar Çò de Ròsa amb una notable torre cilíndrica de pedra amb escuts esculpits i en el llindar de la porta amb l'any de construcció , el 1589, i la anomenada Çò de Chelina, amb escut de data 1575.

A l'entrada del poble i a l'encreuament amb el camí real que va a Unha hi ha la capella de la Mare de Déu de Montserrat. Es tracta d’una construcció moderna encabida dins d’un terraplè. En la diada del 27 d’abril els de Gessa van a veure la santeta en romeria i a cantar-li els goigs. Hi tenen una gran veneració. Potser hi va influir mossèn Cinto Verdaguer en la seva estada a la població, redactant uns inspirats goigs.

Dibuix de Ramon Requesens

287

ARTIES

A poca distància de Gessa es troba Arties, situat a uns 6 Km. de Vielha.

Documents del segle XII i XIII donen fe de l’existència d’Arties amb el nom d’Artis, Artes, Dartes i Dartiers.

Arties és una de les poblacions més importants de la Vall d'Aran, tant pel seu conjunt monumental com per la seva infrastructura turística. El casc urbà d'Arties gira en torn a la Plaça Major.

L’església de Santa Maria, romànica del segle XII, és una de tantes sense història escrita coneguda però de gran interès. És una construcció de tres naus i tres absis, estant el central mutilat. Volta de canó a la nau central i de quart de cercle a les laterals.

Columnes rodones separen les naus: l’arquitectura catalana dels segles XI i XII no dóna pas gaires exemples d’esglésies amb columnes o pilars cilíndrics, essent el conjunt d’esglésies de la Vall de Boi i de la Vall d’Aran el més important. Presenta arquacions llombardes. Un campanar d’espadanya per a dues campanes en el mur de llevant i, en el de ponent un altre campanar de planta quadrada, de tres pisos i finestres ogivals i coberta piramidal, de la modificació que es va fer en el segle XVI amb detalls gòtics. A la façana de migjorn s’obria una portalada amb arquivoltes ornades i capitells florals i geomètrics que es troba tapiada (juny 1998). La portalada actual, oberta al mur Nord, presenta arquivolta escacada. N'hi ha una altra portalada a la façana de migjorn que s'està restaurant (1998). Pica baptismal per immersió.

288 Al davant de la façana nord s'aixeca una torre circular, únic resta del castell d'Arties o d'Entransaigües i segons sembla era del Templers: la rosa esculpida apareix en una pedra arraconada.

En la part més alta del poble es troba l’església de Nostra Senyora d'Arties del segle XII-XIII, d'estil romànic i planta basilical.

La Casa Paulet d'Arties de caràcter defensiu amb finestres renaixentistes amb decoracions escultòriques a la façana. La documentació de la casa va ser cremada a la Guerra Civil. Es sap segons la tradició que algun membre de família va participar a la batalla de Muret.

La Casa Portolà d'Arties amb una robusta torre de planta quadrada del segle XVI. Al costat de la torre hi ha la capella de Sant Antoni amb un dintell del 1678. És la casa pairal de la Familia Portolà, família que ha sobresortit a Arties al llarg de la historia, emparentats amb el descobridor i governador de Califòrnia Gaspar de Portolà i Rovira.

Ha estat convertida en Parador Nacional de Turisme.

Els Banys d'Arties és un edifici amb una gran sala transversal amb bòveda. Té dos fonts: La gran, a 43º, i la de Sant Roc, a 29º. Aquestes aigües foren conegudes pels romans.

L’ermita de Sant Pelegrí es troba al sud del poble, seguint el curs ascendent del riu Valarties, prop del Pont de Valarties.

La capella de Sant Joan d'Arties fou ampliada i reformada gòtica el 1385. Va pertànyer als Hospitalers. És d'una nau amb volta de canó i absis octogonal modificat i interromput per dos contraforts. A migjorn d'un dels murs de l'absis hi ha una finestra gòtica. Campanar de torre a l'estil de la Vall d'Aran, de base quadrada que mitjançà les corresponents petxines passa a ser octogonal. Avui dia (juliol 1998) està dedicada a Museu.

289

La Imatge de la Mare de Déu i l’Infant és una talla policromada de més de dos pams d'alçada. La Mare de Déu, assentada en un tron-escambell sense montants. Porta corona emmerlatada en els quatre punts cardinals. El vel, molt accentuat, li perfila la cara arribant fins a les espatlles. La cara és allargada amb els ulls oberts i mirada llunyana; boca petita i barbeta prominent. El mantell cobreix les espatlles, passa per fora dels braços i, per la falda, baixa cobrint la cama dreta fins el peu. Un collaret de boles petites cercle el coll. El vestit-túnica és d'escot rodó i amb un tall al centre i arriba fins els peus, sortint la punta del calçat per unes ondulacions. Plecs rectes. El braç dret queda flexionat pel colze i la mà, girant-la cap al centre, sosté una bola. Amb la mà esquerra sosté al Fill per la cama esquerra.

L'Infant es assegut sobre el genoll esquerra de la Mare.

També porta versemblant corona. Cabellera abundant i arrissada. Túnica de coll rodó que arribant als peus nus acaba amb un bordó en serrell. Amb la mà dreta beneeix i amb l'esquerra sosté una bola contra sí. Plecs verticals.

En aquesta imatge hi ha detalls que s'escapen del romànic (els dos personatges duen boles, el desplaçament del Fill, la manca de hieratisme, el vel), que fa considerar que pertany a finals del segle XIII.

Casa Portolà (Parador)

Planta de Santa Maria d’Arties

290 GARÒS A l’esquerra de la carretera C-28, de Vielha al Port de la Bonaigua, i a 5 Km. de la capital, es situa el poble de Garòs, que marca el límit entre Naut Aran i Mijaran.

L’església de Sant Julià fou reconstruïda en el segle XVI i, avui, només en resten els murs i algun tros de cornisa de la primitiva construcció.

Es guarda una imatge de la Mare de Déu i l’Infant: es tracta d’una talla de fusta policromada, romànica.

Sota la capella de llevant de l’església, el capellà Antoni Jaquet va trobar en l’any 1884 una tomba que guardava les despulles del gegantí general Mandrònius amb el crani travessat per un clau. Es va suposar, en un principi, que es tractava del mític guerrer de quasi tres metres d’altura

que va defensar la Vall d’Aran de l’Imperi romà. Com sigui que els invasors no podien amb ell, van reptar a la seva filla Eufràsia per obligar-lo a rendir-se, doncs si no ho feia seria sacrificada. El gegant es va negar i acompanyat de la seva gent fidel va envair el Campament romà i assolir lliurar a la filla. La resistència va prosseguir... No se sap res més d’aquesta història, però amb la troballa de Mn. Jaquet, la Vall va recuperar la llegenda.

291 A l’entrada de Can Gironí es troba un bloc de pedra encastat que té esculpit un crismó, encerclat, de sis braços. La P no presenta cap detall annex. L’A i l’Ω pengen dels braços superiors de l’X i la S serpenteja la tija inferior de la P. El conjunt queda dins d’un bloc de pedra i emmarcat per un bordó rectangular i, a cada costat, dues creus de braços patents i mànec 39.

El Pont de Garòs, construït sobre la Garona, constitueix el pas entre els territoris de Naut Aran i Mijaran. El Pònt deth Garòna, construït sobre la Garona, després de la bifurcació de la carretera abans d’entrar al poble, constitueix el pas entre els territoris de Naut Aran i Mijaran. És una construcció d’un sol ull i d’arc de mig punt, assentat directament a les dues ribes. A la imposta les dovelles són planes, irregulars i disposades en llibre. Presenta baranes i la sola és adaptada a l’actual circulació.

39

La presència de les creus laterals a cada banda d’un crismó és freqüent (Exemples: Escunhau, Vilac, Sant Joan de la Penya, etc,).

292

ESCUNHAU

Després de Vielha, a 3 km. i en direcció al Port de la Bonaigua, es troba el poble d’Escunhau, a 1049 m. d' altitud, al peu del bosc del seu nom i des d’on s’albira, a migjorn, el Pic del Migdia de 2.203 m.

Existeixen a la població antigues cases nobles, algunes amb finestres del segle XV o com la de Perejoan, de l’any 1.393, amb escut.

El lloc ja s’esmenta en el segle XIII. En el segle XIV els consols es reuniren junt amb els vilatans per jurar fidelitat i vassallatge al procurador del rei Jaume II.

Sobresurt la seva església parroquial de Sant Pèir, que si bé s’esmenta per primer cop en el segle XIV, el seu origen pertany al segle XI, fet insòlit en la Vall d’Aran. Queda edificada damunt el poble. Ha sofert modificacions posteriors. És d' una sola nau, coberta actualment de fusta, quan la original era de volta de canó. La portalada, a tramuntana, és una peça que sobresurt i queda adossada al mur. És de tres arcs de mig punt, amb dovelles, i entre ells hi ha dues arquivoltes de secció circular. El conjunt es recolza sobre impostes, decorades i situades damunt de capitells i columnes (dues a cada costat) amb una base esculturada. La llinda presenta una decoració quadriculada i forma part del timpà, on està representat Crist a la creu. A la part alta de la portalada, hi ha un fris on s’hi observa un crismó central i a cada costat una estrella encerclada, acabant a cada extrem amb una creu. Per sobre de d’elles, apareixen dos caps. Algunes finestres són tapiades, però hi han uns finestrals gòtics. El campanar és de torre, base quadrada i adossada al mur de ponent.

293 El crismó de la portalada és circular de sis braços. La P té pestanya i una titlla transversal sota la corba. L’A i l’Ω penjades dels extrems superiors de l’X. La S serpenteja a l’entorn de la tija de la P. Una titlla creua l’extrem inferior dret de l’X.

En aquesta església es conserva una pica baptismal, del segle XIII, amb escultures figuratives, un agnus dei i un crismó. També del segle XIII, s’hi guarda una pica beneitera i decorada amb motius vegetals.

294

BETREN Aquesta població queda limitant amb Vielha, seguint per la carretera al Port de la Bonaigua.

L’església de Sant Serni és d'una sola nau amb arcs torals apuntats i teulada de dues aigües. La capçalera està constituïda per un absis central poligonal amb finestres amb arquivoltes senzilles i dues absidioles laterals també poligonals i les finestres amb arquivoltes i columnes. Al mur lateral s'hi troba la portalada, gòtica, amb les arquivoltes apuntades i esculpides amb temes del Judici Final, finestrals també gòtics i el timpà amb la imatge de la Mare de Déu i el Nen Jesús. Campanar d'espadanya per a una campana. És un edifici de transició del romànic al gòtic, renovat en el segle XIV. La Mare de Déu del timpà està assentada en un senzill banc. De cara rodona i molsuda. Porta corona i el vel continua com a mantell, que cobreix les espatlles i passa per davant de l'entrepit, deixant lliure el braç dret, que el té aixecat, mantenint amb la mà un objecte rodó i decorat amb fulles. La mà esquerra està junt a la cama del Fill. El mantell cobreix ambdues cames i presenta el plecs angulars. El vestit, cenyit a la cintura, dibuixa el pit dret.

L'Infant assegut sobre la cama esquerra de la Mare, també porta corona i de cabell curt. La cara molt semblant a la de la Mare. El vestit-túnica li arriba fins al peus, deixant-se veure els dits. La mà dreta ha desaparegut i amb l'esquerra sosté un llibre. Datada en el segle XII-XIII. En el cementiri i en el ampit dels restes d’una finestra de l’antiga església de Sant Serni (bisbe de Tolosa de Llenguadoc i que va cristianitzar aquests territoris on, a la seva mort, es bastiren els temples baix la seva advocació) es situa un crismón malmès, circular de sis braços, amb una titlla sota la P enganxada només al costat esquerra. L’Α, recta i llisa. L’Ω ha quedat reduïda a la meitat, i la S enllaçada al braç vertical inferior. El conjunt el rodegen dos cercles. Datat a meitat del segle XII.

295

VIELHA Vielha e Mijaran és la capital de la comarca de la Vall d'Aran i cap del partit judicial de Viella, a la província de Lleida (Catalunya). El municipi, que ocupa la part central de la comarca i n'és el segon més extens, es va constituir el 1970, fusionant-se els termes d'Arròs e Vila, Betlan, Escunhau, Gausac, Viella i Vilac.

El cap del municipi és a Vielha. És un centre turístic de primer ordre, gràcies a l'entorn natural de tota la Vall d'Aran i a la seva situació de proximitat a les estacions d'esquí. Hi passa la carretera N-230 de Lleida a Eth Pònt de Rei, a la frontera francesa, a través dels túnels de Viella, i la carretera C-28, que comunica la vall amb el Pallars Sobirà a través de Salardú i el Port de la Bonaigua.

Són punts interessants de Vielha: L’Església de Sant Miquèu, amb elements romànics i gòtics (en destaca la portalada), allotja el Crist de Mijaran, talla romànica considerada la principal mostra escultòrica de l'Aran. Església construïda amb un romànic tardà que ja anuncia les línies del gòtic. Estava edificada junt a l'antic castell medieval i del que ja no en queda cap resta. És per aquest motiu que la torre campanar té un aspecte fortificat. Té una única nau, amb capelles laterals, que respon a diverses etapes constructives. Els tres trams més propers a la façana oest són del segle XII. Estan coberts amb volta de canó reforçada per arcs torals. El tram previ al presbiteri correspon al segle XV i el creuer i la capçalera van ser construïts l'any 1730. L'actual porta d'accés al temple data de finals del segle XIII o principis del XIV. Va ser afegida al temple romànic existent. En el timpà està representat Sant Miquel, a qui està dedicat el temple. Al seu costat dues imatges de Crist: en el costat esquerre el trobem flagel·lat i envoltat de soldats i en el costat esquerre curant a un malalt.

La portalada està protegida per un atri que forma el primer pis de la torre de campanar. En el mur dret del pòrtic es troba la figura d'un Crist Crucificat encastada en el mur. Es creu que formava part del timpà de l'antiga portalada romànica. El grau d'erosió és molt gran i no permet veure res més que la seva silueta.

296 Del exterior, crida l'atenció la torre campanar. Va ser manada construir l'any 1506 pel rei Ferran el Catòlic. Desenvolupava funcions de campanar, però en estar dins del recinte fortificat del castell també va ser dissenyada com a torre de defensa i torre del homenatge. Té planta quadrada, que es converteix en octogonal en superar l'alçada del temple. En els dos darrers pisos és on trobem les finestres. Originàriament es van construir dues finestres geminades de mig punt a cada costat del pis més elevat.

Aquestes es van mutilar i modificar en segles posteriors per fer-hi encabir noves campanes. En el pis inferior a aquest trobem una única finestra d'arc apuntat en cada mur de la torre.

A l'interior del temple hi ha una pica baptismal de finals de segle XII o principis del XIII esculpida en marbre.

Està esculpida amb motius vegetals i geomètrics d'influència mossàrab. El peu i la base són moderns.

També destaca la imatge del Crist de Mijaran.

Pertanyia a la veïna església de Santa Maria de Mijaran, avui en runes i de la que fou traslladat en 1936 després que fou destruït el temple durant la Guerra Civil. Formava part d'un conjunt escultòric d'un Davallament, similar als que podem trobar a la Vall de Boí. Per les seves característiques es creu que també va ser obra del Mestre d'Erill.

Només ens ha arribat una part d'aquesta magnífica talla policromada del segle XII. Es creu que arribava a fer més de dos metres d'alçada. Són molt interessants les traces dels cabells i la barba, amb trenes tallades en ziga-zaga i cargolades.

En els arcs de les capelles laterals també podem observar pintures murals del segle XIV, que narren diverses escenes de la vida de Jesús. El retaule gòtic de l'altar major data del segle XV. En ell estan representades escenes de la vida de la Verge Maria i de Sant Miquel.

El Vell Pont de Vielha –que en temps medievals hi va passar el rei Jaume I- va estar substituït per l’actual pont de ciment. Només queda el seu record en les fotografies postals.

El Musèu dera Val d'Aran, instal·lat a la Tor deth Generau Martinhon, casa senyorial del segle XVII que exhibeix diversos aspectes i elements de la geologia, la vegetació, la fauna, la climatologia, la història, l'arqueologia, l'art, la llengua i l'etnologia de la vall.

Diverses cases i palaus de la part vella de la vila, a la dreta del riu Nere, com ara Çò de Rodés, Çò de Fedusa o Çò de Burgaròl.

La Fabrica dera Lan, edifici del segle XIX dedicat a mostrar l'antiga indústria de la llana.

297

El Parador de Turisme, dalt el turó d'Eth Castèth, construït el 1966.

El Palai de Gèu , modern poliesportiu i pista de gel, construït l'any 1994.

Santa Maria de Mijaran, entre la carretera i el riu, a uns 100 m de la Pèira, hi ha les ruïnes de l'antic convent i església de Santa Maria de Mijaran. Una tradició atribueix la seva fundació a sant Paulí (segle VIII) i una altra (segle XV) la relaciona amb Carlemany, i ambdues coincideixen en la seva edificació sobre un temple pagà anterior.

Esmentada el 1175, és probable que s'hi refereixi l'acta de donació de Sent Marcèth (Alta Garona) als templers del 1144, quan es fa referència a la intervenció d'aquest orde militar a l'Aran per expressa voluntat del bisbe Bernat de Comenge. Al segle XIV ja hi havia instal·lats els monjos agustinians de Sant Agustí del Panyo, vinguts de Tolosa de Llenguadoc. Destruït el monestir en les lluites de la fi de la guerra contra Joan II entre el sobirà i el comte de Pallars, que tenia el suport del rei de França, els monjos emigraren a Tolosa.

Restaurat, el 1506 Ferran II el dotà amb religiosos procedents de Santa Maria de Gràcia de Lleida, també agustins.

En aquesta església se celebrava el jurament del governador de la Vall i dels seus assessors de respectar i guardar les llibertats i els privilegis aranesos, en presència dels consellers i prohoms de la Vall. El convent adossat a l'església fou enderrocat després de l'exclaustració del 1835, ja dissolt l'orde. Durant la guerra civil de 1936-39 l'església fou utilitzada com a polvorí i volada el 17 d'abril de 1938, quan hi entraren les tropes franquistes.

Era un edifici romànic de la fi del segle XI, modificat al XIII i sobretot al XV. De tres naus desiguals, amb tres absis, les naus eren separades per dos pilars circulars a cada costat de la central, més gran, amb pilars substituïts al segle XV per contraforts interiors. Encara es pot veure la decoració amb arcuacions llombardes de part dels absis. A l'interior es venerava la imatge renaixentista d'Era Mare de Diu de Mijaran (destruïda el 1936, n'hi ha una rèplica a Sant Miquèu de Viella) i hi havia una interessant pica beneitera romànica amb el peu decorat amb esteles i flors.

Sobre Mijaran hi ha diverses llegendes: n'hi ha una que fa responsable un ase de destruir durant la nit les obres de construcció del convent pels agustins fins que un dels frares aconseguí de domar-lo i fou des d'aleshores un

298 decisiu col·laborador. Una altra diu que un tal Pinós, trobant-se enmig d'una gran tempesta de neu al port de Viella, es refugià en una cova on entrà un gran ós. Pinós prometé a la Mare de Déu de Mijaran, patrona de la Vall, que si l'ós no li feia mal donaria al convent el terreny que un home podia dallar en un dia, i en sortir-ne il·lès donà el prat adjacent a la capella, que encara es diu prat d'Eth Prior.

Era Pèira de Mijaran constitueix un singular megàlit de la Val d’Aran, tant pel que fa a les restes d’aquest tipus conservades en aquest territori com per la significació històrica que té aquest monument.

La Pèira té unes dimensions de 2,40 m d’alçada, 1,60 m d’amplada i un gruix màxim de 1 m. La tradició ubica en aquest monument megalític el centre geogràfic de la Val d’Aran i al seu voltant es reunien els membres del Conselh Generau d’Aran.

Correspon a les anomenades pèires lhevades o pedres alçades que indicaven els llocs d’enterrament i els indrets amb una situació molt especial.

En tot el territori aranès tan sols es pot considerar com l’únic i autèntic menhir, pel seu context arqueològic, l’anomenada Pèira de Mijaran, que per la seva factura i les seves dimensions té una certa relació amb els monuments megalítics atlàntics. Molt a prop seu es va excavar una cista de l’edat del Bronze que ara resta reconstruïda al Musèu dera Val d’Aran. Hi ha una llegenda que parla d’un cabdill gegant, Mandroni, nascut a Betlan que va combatre els romans i que fou derrotat i enterrat on ara hi ha l’església de Garòs. La mateixa llegenda diu que els romans, després de la derrota de Mandroni, van utilitzar el menhir de Mijaran o pedra sagrada dels indígenes com a ara pels seus sacrificis. La cristianització definitiva del lloc vindria després amb la construcció del temple romànic de Santa Maria de Mijaran.

299

GAUSAC Situat entre Casau i Vielha, Gausac s'ha convertit en una zona residencial preuada des d’on s’albira la muntanya i el Port de Vielha, a més de la seva tranquil·litat. El seu nucli antic conserva carrers entrellaçats costa amunt amb boniques cases de pedra i prats laterals on encara peixen tranquil·lament els cavalls.

L’església de Sant Martin de Gausac és un dels millors exemplars d’arquitectura gòtica aranesa, un estil artístic poc freqüent a la Vall d’Aran. És d’una sola nau, amb la incorporació de capelles laterals i encapçalada per un absis poligonal. De totes maneres s’hi observa una seqüència constructiva que arrenca de la darreria del segle XIII o del començament del XIV (al 2001 s’hi van trobar elements constructius de l’últim període romànic) fins arribar a l’estil gòtic del segle XV. També de l’època romànica són la pica baptismal (un vas cilíndric esculpit a semblança amb les piques baptismals de Casau i Escunhau), pica beneitera encastada a l’interior de l’església, prop de la porta (la decoració d’aquesta pica es a base de tiges i fulles, a semblança de les de Mont, Casau, Escunhau, Begós.

L’església presenta columnes de secció semi-cilíndrica des d’on arrenquen les voltes de creuaria que cobreixen l’edifici, propi del gòtic, amb un absis poligonal. Al mur del nàrtex de l’entrada hi és esculpit un Crist que té la característica de tenir els peus un a sobre l'altre, clavats amb un únic clau, una imatge gens comú en el romànic, malgrat que sembla correspondre a un timpà de l’església romànica anterior (tal i com succeeix en l'església de Sant Pèir d'Escunhau). A Vielha, es troba una altra imatge de similars característiques en el mur de l'església de Sant Miquèu, tot i que molt deteriorada. Això fa pensar que la seva datació es pugui situar a les darreries del segle XIII. La seva

300 expressió és relaxada, amb els braços totalment horitzontals i amb un cap desproporcionat respecte la resta del cos.

L’edifici presenta una torre gòtica fortificada amb una gran portalada d'arcs apuntats que obre les portes del seu interior.

<=======>

Crist de Vielha

301

CASAU Poble situat en un entorn privilegiat, presidit pel Moncorbiçon i amb unes vistes privilegiades sobre Vielha i sobre la muntanya de Vaqueira, cap a l'Alt Aran. És el primer poble de la Vall entrant des dels túnels de Vielha amb l’església de Sant Andreu.

Aquesta església presenta un ventall de diferents estils artístics en un mateix edifici. La pica baptismal representa un magnífic exemplar d’iconografia romànica amb un contingut figuratiu i simbòlic acusat; a la superfície exterior del vas hi ha narrat el discurs cristià que, entre altres, es val de la simbologia dels peixos per parlarnos de la regeneració i la immortalitat de l’ànima a través del sagrament del baptisme.

Un altre component d’origen romànic de l’església de Sant Andreu és el Crist esculpit que es troba encastat a la part superior de la portalada d’entrada. També s’hi troba la talla de fusta de la imatge de la Mare de Déu amb el Nen a la falda.

La resta d’elements arquitectònics són la portalada de configuració gòtica (segle XVI), la torre del campanar, erigida durant el segle XVIII i la col·lecció escultòrica d’imatgeria religiosa dels segles XVII i XVIII.

<=================>

La imatge de la Mare de Déu i l’Infant és una talla de fusta, romànica. La Mare de Déu és assentada en un tron sense muntants. Porta corona de quatre merlets allargats.

302 El vel li deixa veure part de la cabellera a nivell del front i a l’entorn de la cara. Aquesta és un xic allargada i de faccions ben manifestes amb ulls ametllats i celles arquejades. El mantell li cobreix les espatlles i envoltant, per fora, el braç dret passa per damunt de la falda i cobrint les cames artriba fins casi als peus. La túnica és de coll rodó amb ample bordó. Cenyida a la cintura per un cinturó, apareix per sota del mantell a nivell del calçat, del que apareixen tant sols les puntes. Els plecs són verticals en els laterals i un xic arrodonits amb tendència a angular-se els situats entre les cames. La mà dreta premia quelcom i amb l’esquerra sosté al Fill.

L’Infant es troba en posició d’assegut amb els peus damunt el genoll esquerra de la Mare. Porta corona multilobulada, que deixa veure una cabellera curta i arrissada.

Cara rodona. Túnica de coll rodó que li cobreix tot el cos amb plecs rectilinis i angulats. El braç dret enlairat però no s’aprecia bé la posiciñó dels dits per afirmar que beneeix. La mà esquerra sosté quelcom no ben pas especificat. És pot situar aquesta imatge en el segle XIII.

303

VILAC

Poc després de sortir de Vielha, a 3 km. en direcció a Les, apareix el trencall que mena a Vilac.

Està situat als vessants del pla de Mont, tot dominant ‘aiguabarreig de la Garona amb el riu Salient, procedent d’altes muntanyes de praderia i bosc.

El lloc és d’antiga formació i el nom sembla ser que té l’origen celta, havent sigut adaptat pels romans.

L’església de Sant Fèlix de Vilac és de planta basilical de tres naus separades per arcs formers de mig punt adovellats recolzats en pilars circulars, excepte els més propers a la capçalera que tenen forma octogonal irregular. La capçalera va ser reformada l'any 1824 dotant-la d'un nou absis i un ampli presbiteri poligonal, al centre del qual s'alça una llanterna piramidal. En ell es poden veure uns altars, que encara conserven elements decoratius romànics. Es creu que va substituir a una capçalera de tres absis semicirculars llombards. La nau central està coberta per volta de canó i les laterals per quart de cercle.

Totes tres estan dividides en quatre trams mitjançant arcs torals.

La portada s’obre a migjorn. Està formada per quatre arcs adovellats de mig punt en gradació, que estan protegits per un guardapols. Els arcs es recolzen en una imposta llisa, que es sustentava en sis columnes de les que només se'n conserva una. En el centre del timpà hi ha esculpida la imatge del Pantocràtor envoltat pels símbols dels quatre evangelistes: recorda a la portalada de l'església d'Era Purificacion de Maria de Bossòst.

304 Sobre els arcs es troba una làpida funerària encastada posteriorment formada per tres cercles ens els que hi podem veure un Crismó i dues estrelles circumscrites. Entre els cercles també s'hi han esculpit dues creus.

A l'arc d'una antiga finestra romànica de mig punt apareixen motius escacats i entrellaçats.

A l'interior es conserven dues piques de finals del segle XII o inicis del XIII. Una és beneitera de grans dimensions decorada amb elements geomètrics. El peu sobre el que es recolza està format per un nucli central envoltat per quatre petites columnes amb base i capitell comuns. L'altra pica és baptismal i està decorada amb motius vegetals, un animal i una dona nua.

El 12 d’octubre del 1997, el capellà de l’església de Sant Fèlix de Vilac, denuncià el robatori de sis imatges religioses, entre elles una valuosa talla daurada de la Mare de Déu de Gràcia, del segle XIV, que es trobava en bon estat de conservació. Les altres peces sostretes són una Mare de Déu de la Pietat, d’entre el segles XII i XV, i quatre imatges de sants del segle XVIII.

305

MONT El poble agregat de Mont (23 h el 1991) és a 1.237 m. d'altitud, als vessants de la muntanya i enlairat a la dreta de la Garona, en una situació oberta als vents de ponent.

L'uneix a la carretera general un brancal que prové de Vilac.

Es troba situat damunt del poble de Vilac i dista de Vielha uns cinc quilòmetres, poc més de 4 minuts per una carretera que va serpentejant per la falda de la muntanya de Vilac i que ofereix unes impressionants vistes del massís rocós del Port de Vielha, situat damunt dels túnels de Vielha.

El petit nucli té una mica apartada la seva església de Sant Llorenç, obra de reduïdes dimensions i rústica, és d'estil modern construïda sobre una precedent església romànica, de la qual només queda el portal. Té una nau amb volta de canó. El campanar és de torre quadrada.

De l'època romànica també s'ha conservat una pica baptismal i una creu processional del segle XVII. En una font pública de la Plaça es troba un crismó, circular de sis braços, inclòs en la pedra on al costat esquerra apareix, molt difuminada, una figura mitrada amb bàcul. Tot ell està molt malmès. Sota la P hi una titlla. L’A i l’Ω pengen dels braços superiors de l’X. La S està invertida i serpenteja el braç vertical.

Data probable: segle XII.

306

MONTCORBAU El poble de Montcorbau (23 h. el 1991) es troba a 1 222 m d'altitud, enlairat damunt Betlan. El mateix brancal de la N-230 que de Vilac va a Mont arriba al nucli de Montcorbau. La disposició urbana del poble és lineal, seguint la vora inclinada d'un replà sobre un barranc.

El nom surt grafiat en època medieval com Montcorball, Montecorballo i Muntarbal. Fins al segle XVII tingué una torre de defensa.

Més al N de Montcorbau, en un replà, hi ha la capella d'Era Mare de Diu des Desemparats, feta per una promesa d'un soldat fill del poble al segle XIX, on el segon diumenge de maig es fa anualment un aplec.

A l'extrem inferior hi ha l'església parroquial de Sant Esteve, d'origen romànic (segle XI) i d’una nau, amb la capçalera poligonal gòtica (segle XV), a la qual s'afegiren cinc capelles i un campanar de planta quadrada al segle XVII. A l'interior, la nau és coberta amb volta de canó i arcs torals apuntats que la divideixen en tres trams. Al baptisteri hi ha una pica baptismal romànica, decorada i guarda, també, una creu processional gòtica d'argent daurat del segle XVI. El pòrtic és del segle XVIII, dins una línia renaixentista, amb un porxo davant on hi ha encastat una làpida en data 1702 i un escut amb una tiara pontifícia amb les claus creuades.

En la part superior del mur es troben quatre mènsules de pedra que representen caps humans. Sembla que procedeixin d’un anterior pòrtic.

També es pot observar en la part superior d’aquest mur de la portalada un cipus romà amb un tros de columna dedicat a determinada persona i gravada amb molta cura.

En l’altre extrem de la part superior, gravat en pedra hi ha un crismó circular de traç lineal. La P té la titlla sota. L’A i l’Ω, invertides, pengen dels pals superiors de l’X. La S, també invertida, es sobreposa en el pal inferior. A la dreta, apareix una flor de quatre pètals i, a l’altre costat, una creu llatina. Data probable: segle XII.

307

BETLAN

Aquesta població està situada en un replà a la dreta de la Garona, envoltada de camps de conreu i de prats. Les poques cases estan situades a l'entorn d'una gran plaça tancada a ponent per l'església parroquial.

L’església de Sant Pere de Betlan disposa d’una sola nau de volta de canó, rematada a llevant per un gran absis i flanquejada a ponent per una torre campanar. La recent restauració de l’edifici n’ha possibilitat la lectura històrica a través de la seqüència constructiva, desenvolupada principalment en dos períodes: segles XII i XIII (planta, murs perifèrics, absis, pica baptismal, Verge de les Neus) i segles XVI i XVIII (capelles, pintures murals, talles religioses, campanar).

Els orígens romànics de l’església de Sant Pere es poden observar també en la decoració exterior de l’absis, en la configuració en planta de l’edifici i, sobretot, en la pica baptismal del segle XIII i la imatge de la Verge de les Neus, que amb les imatges de Veciana, de Santa Fe d’Anseresa, la nº 275 (las tres en el MD Solsona) i la de Durro (vall de Boí) són les úniques marededéus romàniques que tenen el Fill assegut sobre la cama dreta.

En la fase compresa entre els segles XVI i XVIII, l’església experimenta grans transformacions: realçament de la nau, els arcs torals i la construcció de les capelles laterals, pintures murals dels segles XVI i XVII i tres talles religioses d’execució barroca del segle XVIII.

308 Sota el poblet de Betlan, hi ha la cova on vivia el gegant més famós de l'Aran i que ell mateix s'havia obert a cops de maça i de barrina. Es deia Mandroni i comandava les antigues tribus de la vall, en la lluita contra els exèrcits de Roma. Els romans, però, vist que no podien enfrontar-se cara a cara amb l'indígena, van segrestar la seva filla.

Enfurismat Mandroni per aquesta provocació, envestí el campament on la tenien presonera i, després de fer una carnisseria de romans, l’alliberà. Com que en el fons del cor era un bon jan, va perdonar la vida als enemics però tallà l'orella a cada supervivent.

Al capitost, les hi escapçà totes dues. Després féu enviar per un missatger les orelles a Roma, per tal de mostrar al mateix emperador al peu que calçava (Pep Coll).

El llegendari heroi s'ha relacionat amb un esquelet gegant aparegut a mitjan segle passat, quan es feien unes obres al costat de l'església de Garós. Segons la crònica de mossèn Jaquet, l'esquelet tenia tres metres d'alçada i un clau enfonsat al mig del crani.

309

AUBÈRT Partint de Vielha i seguint per la CN-230, en direcció França, s’arriba a Aubert, poble situat a 912 m. alt i a peu de carretera. Trobant-se a 4 km., aproximadament, de Vielha ha mantingut la seva densitat demogràfica. El lloc es esmentat en documents de l’any 1278, amb el nom d’Hubert, i en un del 1312 que es troba com a Hoverto. El 15 de novembre de 1313 els sis cònsols d’Averto i els 33 caps de família del poble van jurar fidelitat a Guillem de Castellnou, procurador del rei Jaume II. En aquest document apareix el nom d’Averto i Oberto.

L’església parroquial de Sant Martí, als afores i en el camí que mena a Vila. És d'antiga construcció romànica del segle XIII, que en algun temps va servir de convent de monges de Sant Agustí. Nau amb absis semicircular d’estil gòtic. Tenia pintures murals en els seus murs. Campanar de torre quadrada. Es troba a prop del barranc de Sant Martí.

En la plaça major es troba l’església de la Mare de Déu del Roser, del segle XII, però que ha sigut molt reformada. És un edifici del segle XII al qual posteriorment s’afegí, en el segle XVI, un campanar de planta quadrada amb un cos octogonal, conserva una interessant pila baptismal i destaca la creu processional, en plata daurada.

A mà esquerra de la població apareix el Pont medieval que, modificat, dóna pas a una ampla calçada per la moderna circulació. És d’un sol arc de mig punt assentat a cada banda del riu, amb dovelles uniformes i ben disposades. Els paraments són de còdols amb disposició irregular. Baranes modernes i sola asfaltada.

310

VILA El poble de Vila està situat a un nivell més alt que el d'Arròs, al mateix vessant de la muntanya de Mariagata i, també, prop del barranc de Sant Martí. S’hi arriba tant des de Aubèrt com d’Arrós.

Ofereix un conjunt típic així com un bon panorama vers el bosc de Baricauba, el Montcorbison i els cims d'Entecada.

El poble és presidit per la petita església parroquial de Sant Roc o de Sant Pere, d'origen romànic amb moltes i desordenades reformes.

S’hi troba una pica baptismal romànica amb un peu de factura més moderna. Del renaixement és la pica beneitera.

A poca distància, vers l'est, hi ha la capella de Sant Miquel de Vila en plena corba de la carretera que mena a Aubèrt.

311

ARRÒS

Poble situat a 956 m d'altitud, al peu del serrat d'Arròs, límit oriental de la ribera de Varradòs, damunt la riba dreta de la Garona.

L'ésglésia parroquial de Santa Eulàlia és gòtica de transició (reformada, posteriorment) i té el campanar de torre octogonal.

Entre els edificis del poble, destaca la casa d'Ademar, construïda el 1820, i, a la part alta del poble es troba l’emplaçament de la Capèla deth Pilar, una petita capella de nau única amb coberta de pissarra a doble vessant. A la part frontal on s’obre la porta sobresurt el ràfec de la teulada.

La porta, és arquitravada. La capella presenta un petit campanar d’espadanya Del Pont d'Arròs, damunt el riu de Varradòs parteix el camí que comunica el poble amb la carretera general.

Çò d’Ademà o Cò deth Senhor d’Arròs és un edifici de grans dimensions amb dos torreons a la façana que s’aixeca al bell mig del poble d’Arròs. Segons la creença popular aquesta casa fou construïda pel senyor d’Arròs a petició de la seva muller. La creença diu que l’activitat econòmica d’aquesta casa era bestiar, encara que el senyor tenia també negocis a Barcelona. La construcció de l’edifici fou al voltant de l’any 1820.

L’Ajuntament d’Arròs i Vila va comprar la casa l’any 1951 i la va utilitzar per l’emplaçament del propi ajuntament i l’escola que hi va romandre fins el curs 1973-1974.

A l’actualitat l’edifici alberga la seu protocol·lària del Conselh Generau d’Aran, que hi celebra els plens, i l’Archiu Istoric Generau dera Val d’Aran, dins la xarxa d’arxius de la Generalitat, creat en conveni signat entre el Departament de Cultura de la Generalitat de

312 Catalunya, el Conselh Generau d’Aran i l’Ajuntament de Vielha-Mijaran el 7 de setembre de 1995.

Les primeres notícies que tenim de l’existència d’un arxiu documental de la Val d’Aran es remunten a l’any 1616, en les Ordinacions de Juan Francisco Gracia, que es refereixen a una arca, contenint els antics documents de la vall, que es guardava a l’església de Sant Miquèu de Vielha.

L’arxiu conté diversos fons documentals: Administració local, Administració perifèrica d’institucions de l’Estat, Administració reial i senyorial, Notarials, Judicials, Registrals, d’Institucions, Comercials i d’empreses, Patrimonials, Personals i diverses col·leccions.

Actualment l’arxiu compta amb una important col·lecció de 225 pergamins i uns 319 llibres de temàtica diversa, així com amb un important fons fotogràfic. El nucli fonamental de l’arxiu és la documentació del Conselh Generau dera Val d’Aran.

L’ermita de Sant Joan d’Arròs dels segles XIXVII es situada al peu de la pista que uneix Vilamòs amb la vall de Varradòs. Travessant el Pont de Sus, prop de l’ermita, es segueix la pista que mena al Saut det Pish: impressionant salt d'aigua de més de 12 metres d’alçada que està situat en un paratge natural de gran bellesa, i al qual es pot accedir en vehicle propi recorrent una bonica pista asfaltada de 12 quilòmetres paral·lela al riu Varradòs.

L’edifici de Sant Joan d’Arròs, inicialment romànic, és d’una sola nau, coberta amb volta de canó i capçada a llevant per un absis semicircular amb arcuacions llombardes i un fris de dents de serra. Posteriorment, va ser ampliada la nau cap a ponent, construintse algunes edificacions annexes.

313

VILAMÒS Prop d’Arròs surt de mà dreta la carretera que mena a Vilamòs. És un municipi situat a la dreta del Garona.

Ecomuseu, la casa Joanchiquet es troba al carrer Major. On més s’ha conservat la cultura i la tradició aranesa.

L’església de Santa Maria, dels segles XI-XII i XVIII, d'estil Romànic Neoclàssic consta de planta basilical de tres naus; la nau central i la lateral sud són de volta de canó; la volta lateral nord és de quart d’esfera; tota l’estructura se sustenta sobre pilars circulars rematats en una imposta llisa.

L’última restauració va posar de manifest la configuració de la maçoneria interior de l’edifici on s’observa la disposició ordenada els carreus, molt pròpia del període romànic.

Al centre del mur sud hi ha adossada la torre campanar de l’església. Junt amb el l’església de Bossòst, són els dos únics campanars romànics que es conserven a la Vall d’Aran. La disposició d’obertures i elements decoratius del campanar de Vilamòs són plenament romànics tal com ho demostren els finestrals de mig punt adovellats i les lesenes que recorren el cos de la torre.

Ja en el període gòtic s’hi incorporà la capçalera absidal i es va substituir l’original romànica per un absis poligonal. La portada d’accés al temple, originàriament situada al mur sud, passà al mur de ponent. Damunt de la portada hi ha un crismó circular treballat en un bloc independent de pedra. Dins del cercle, els radials, en nombre de sis, arriben al límits. La lletra P, petita. L’A i l’Ω estan permutades i adherides als extrems superiors de la X. La S, invertida es sobreposa damunt de pal vertical.

314 Un dels atractius artístics més interessants de l’església de Santa Maria de Vilamòs són les làpides funeràries romanes que continuen encastades en diferents àmbits murals; hi destaquen sobretot les que hi ha a la torre del campanar i que es poden observar des de l’exterior.

A l’interior de Santa Maria i prop de l’entrada hi ha una pica beneitera romànica de marbre sobre un pedestal de procedència romana. Al costat de l’epístola, apareix adherida al mur una pica baptismal per immersió de pedra i sense decoració.

A llevant de la població de Vilamòs, per la pista que mena a Sant Joan d’Arròs, a poc més de 0,5 km i a 1 300 m d'altitud, hi ha la capella de Sant Miquèu, on segons tradició havia estat situat el poble, el més antic de la Vall, que hauria estat destruït per una riuada. És una capella d'un romànic molt primitiu, molt simple, amb nau rectangular de murs convergents, absis de perímetre el·líptic i volta de canó.

Si la tradició fos verídica, hauria estat la primera parròquia de la Vall, per la qual cosa s'hauria de considerar una obra pre-romànica. Això no obstant, alguns treballs semblen demostrar que és una obra romànica, bastida, probablement al segle XI, amb un escàs coneixement de l'ornamentació llombarda.

315

ARRES DE JOS i ARRES DE SUS El terme d’Arres té dos nuclis urbans: Arres de Jos i Arres de Sos (a 1.300 metres d’altitud). El primer es va formar damunt un llac dessecat, a sota del qual hi ha un corrent subterrani que travessa el municipi.

Arres va tenir els primers decennis del segle XX una important explotació minera, ja que diposava d’un ric jaciment de blenda i plom. Actualment, hi han quedat les mines abandonades: la Victòria i la Margalida.

L'església de Sant Fabià o de Sant Sebastià a Arres de Jos és romànica i bastant petita. Construïda al segle XI, és una de les més antigues de la vall. Té una sola nau, abans coberta amb volta de canó i modernament amb un empostissat de fusta.

Un campanar d’espadanya per una sola campana és bastit en el mur de ponent. Conserva moltes característiques del romànic inicial. Els absis tenen decoració llombarda d’arcs cecs i un fris amb dents de serra. Al mur occidental hi ha encastada una estela romana de marbre blanc amb tres busts humans en relleu i un ull de bou.

Al cementiri, que es utilitzat pels dos pobles, s’hi aixecà l’església parroquial de Sant Joan de Arres de Sus, construïda al segle XII, romànica, és d’una sola nau i la volta ha estat substituïda per un empostissat. La façana de ponent, oposada a l’absis, té un campanaret de torre.

A Ares de Sus es troba l’església de Sant Pere.

316 ES BORDES DE BENÒS, BEGÓS i ARRÓ

Les Bordes eren els habitatges dels conreus dels pobles de Benòs, Begós i Arró. En aquest indret, comença el Mig Aran i està situat a la confluència del riu Joeu, que neix a Ulls del Joeu, un fenomen geològic excepcional amb aigües que baixen de la glacera de l'Aneto.

A més de punt de partida a l'Artiga de Lin, una agradable excursió. Per Es Bòrdes també passa el Camin Reiau i en el trajecte cap a la Bordeta es troba un safareig, autèntica joia de l'arquitectura civil aranesa.

Avui dia és un municipi de la comarca de la Vall d'Aran, integrat pels quatre pobles citats.

L’església de la Mare de Déu del Roser de És Bòrdes, es va construir sobre una altra de més petita. Romànica d’una sola nau, volta d’aresta, presbiteri de tres arcs de mig punt i amb torre del segle XVIII-IXX, de planta quadrada i teulada piramidal. A l’exterior, a la porta del migdia, s’hi troba una llosa funerària d’un petit sarcòfag del segle XV on hi està representat un guerrer en posició orant i que pertanyia al Castell Lleó.

El Pont medieval d’Es Bòrdes, molt transformat, es troba al costa de la carretera A-14, dóna pas sobre la Garona i amb la sola asfaltada. És d’un sol ull d’arcs de mig punt recolzat a les roques d’ambdues ribes. Dovelles planes, de pedra quistosa, ben tallades i disposades en ordre.

Les primitives baranes han sigut substituïdes per les habituals de ferro.

317 El poble de Benòs és situat a 910 m d’altitud, a la dreta de la Garona. El grup de cases és presidit per l’església de Sant Martin, d’origen romànic, renovada al segle XVI, afegint-hi dues naus laterals. La portada és situada al mur de la torre-campanar que s’adapta a la primitiva nau romànica. S’hi troba una talla de Sant Martí del segle XVIII, Begòs es troba a l’est de Benòs, també al vessant de la muntanya i al nord de la Garona. Hi ha l’anomenada Casa Socasau de caràcter militar, amb torres quadrades acabades amb aguts capitells. L’església de Sant Roc és d’origen romànic del segle XII, d’una sola nau dividida amb tres trams per arcs apuntats. El campanar és de torre. En el mur de ponent s’obre la portada. A l’absis s’hi obre un ull de bou i una finestra decorada amb una creu. Pica beneitera, romànica, de marbre i decorada amb ramatges senzills i, també guarda l’església una pica baptismal de marbre amb baix relleus d’execució simple.

Arró és situat a ponent de Benòs, també a la riba dreta de la Garona. S’alça a 885 m d’altitud. L’església de Sant Martí també és d’origen romànic, d’una sola nau on hi afegiren una capella a cada banda. L’absis quadrat amb un arc presbiterial.

L’ornamentació de la portada està protegida per un pòrtic quadrat. El campanar de torre és del segle XVII, de planta quadrada i acaba en octogonal.

318 BOSSÒST De la N-230, a Bossòst, surt la carretera C-141, que va vers Eth Portilhon -el portilló de Bossòst o de Burbe- i enllaça amb la N-125 francesa al poble de Sant Mamet i continua vers Luxon.

Bossòst està situat a 710 metres d’altitud. És el segon municipi en població i un dels centres turístics més importants del territori aranès, així com el més comercial.

En el seu terme municipal té boscos de pi negre i un dels boscos més importants d’avets situats a la muntanya del Portilló.

El seu monument principal és l'església parroquial dedicada a la Assumpció de la Mare de Déu d'origen romànic, del segle XII. És un harmònic conjunt de planta rectangular amb tres naus i tres absis, el central ogival i els laterals són de quart de cercle. L’exterior, els absis estan ornats de lesenes, arquacions cegues i cornises que es perllonguen pels murs de la nau. La portalada del mur de tramuntana presenta tres arquacions de mig punt en degradació, sostingudes per columnes i capitells amb motius vegetals i llaçaries, La llinda presenta una decoració amb escacats i el timpà, de màrmol, s’hi representa el Pantocràtor en actitud de beneir, voltat pels símbols dels evangelistes, pel sol i la lluna. El campanar, adossat al mur de llevant, és de torre de tres plantes amb finestres geminades en les plantes segona i última.

Interrompent el centre de la llinda es troba un crismó, circular, de sis braços dins d’un cercle. La P té una pestanya superior i titlla. L’A i l’Ω tenen la forma de cor invertit i és presenten permutades i penjades de l’X. La S, ampla, es recargola en el pal de la P i el signes I i V es situen damunt dels extrems inferiors de l’X. Data probable, segle XII. En el mur de migdia, s’obre una altra porta que dona pas a l’església i datada en el segle XII. Consta de tres arquivoltes amb arcs llisos i en degradació. Un estret guardapols escacat els ressegueix, així com una línia de petites boles. Els arcs es recolzen sobre les sòbries impostes que es continuen amb la llinda decorada per un ramatge acurat. El timpà està ocupat per un crismó circular, també de sis braços que arriben al cercle que els

319 envolta. La P presenta una pestanya superior i una titlla o patibulum. L’A i l’Ω pengen dels extrems superiors de l’X i es troben permutades. La S invertida queda per darrera del pal de la P. També, en aquest crismó i apareixen els signes I i V adherits als extrems inferiors de l’X. Completen la decoració del timpà unes boles buidades situades en els triangles inferiors. Data probable, segle XIII. S’hi guardava una imatge primitiva romànica de la Mare de Déu, que ha estat substituïda per una moderna.

Al turó alt de la vila existeixen les runes d'un antic castell i disperses per les muntanyes del voltant es troben les set ermites que vorejaven el poble: Sant Roc (Patró del poble), Mare de Déu de la Pietat, Sant Fabià, Sant Crisòstom, Sant Serat i Sant Antoni.

Pont Vell

Anys enrera havia hagut un Pont de pedra de dos ulls que, aprofitant la petita illa situada al centre de la Garona, s’utilitzà com a pilar central. En una de les entrades s’havia bastit una ermita. El conjunt fou abatut en una de les crescudes del riu i, vull dia, s’hi troba un modern pont.

A més del vell Pont desaparegut i substituït per un de modern sense cap interès, hi ha el Pont del pas del Llop que dona pas per sobre de la Garona i es situat abans de coincidir (venint de Vielha) la carretera nova A-14 amb el camí ral que ve d’Era Bordeta.

Pont del pas del Llop

320

LES

De Vielha per la carretera en direcció a Bossòst s’arriba, un xic més enllà, a Les. La part d’aquesta carretera abans de Les, s’acompanya de la Garona amb els seu discorre serpentejant entre boscos de pins, avets i faigs que prenen diferents colors segons la temporada de l’any.

El nucli de Les es troba al marge dret del Garona. Del poble destaca l’església de Sant Joan Baptista, els antics Banys termals, la Capella de Sant Blai i el Castell.

Les allotja en el seu subsòl aigües termals de propietats molt saludables per a la pell, que s'exploten en les Termes de la Baronia de Les. A més té el centre de producció ecològica d'un dels caviars més valorats del món: el caviar Nacariï, procedent de l'esturió L’actual església de Sant Joan fou construïda entre 1790 i 1819, sobre una altra del segle XVII del que restava un campanar romànic molt modificat.

Les és un de tants pobles fronterers que viuen de cara a França, tant per la seva història com per l’actual competència de preus, en particular, amb els productes domèstics i, naturalment, turístics. Els seus autòctons habitants manegen amb assiduïtat les quatre

llengües (l’aranès, el català, el castellà i el francès) que li confereixen un cert aire de multiculturalitat, però sempre mantenint les seves tradicions.

D’aquestes, destaca la Festa deth Haro, d’origen pagà que ha

321 esdevingut en una de les més emblemàtiques: cremen un alt tronc d’avet que ha estat fixat dempeus a la Plaça. Durant tota la nit es canten i ballen danses al voltant del foc fins que el tronc s’ha consumit i, aleshores, s’espargeixen les cendres pels camps per assolir la seva fertilitat.

Quan hi vaig passar era el dia després de Sant Joan i encara hi quedaven restes de l'Haro, que havia cremat la nit abans. Prop de les cendres, ja es trobava el nou Haro, que en la diada de Sant Pere, el plantarien en el centre de la plaça, on restaria tot l'any fins la propera revetlla de Sant Joan.

De la plaça de l'Haro, s'agafa el camí (senyalitzat) que mena a la capella de Sant Blai (o de Sant Blas, com es diu en aranès..., segons em varen rectificar).

L'ermita de Sant Blai és una construcció que poc li falta per considerar-la rodona, doncs té una nau curta, casi quadrada (5 x 5 m.) i un absis semicircular que forma part de la nau sense cap arc que els separi. Una volta de canó cobreix la nau i una de quart de volta l'absis. La teulada cobreix sense interrupció les dues parts de l'edifici i és de dues vessants i quart de volta per la capçalera.

La portada queda a NW amb un arc dovellat. També en aquest mur s'aixeca el campanar d'espadanya per una sola campana. Probablement hi deuria haver un atri davant la portalada, doncs s'hi troben restes d'un mur enderrocat. Tres finestres s'obren a l'absis i una altra al mur del SW. L'actual edifici podria correspondre a l'absis del temple primitiu. Pot pertànyer al segle XII. Quan em trobava prenent fotografies, mesures i detalls de l’ermita arribà la processó de Sant Blas. Uns minyons portaven la imatge a l'espatlla i presidida per les autoritats de torn, mentre la banda de música, amb instruments de vent, interpretaven una peça que no vaig saber identificar. Algunes xicotes lluïen els vestits típics de la comarca.

Tot forma part de la cultura del País: pedres, històries i costums. Que Déu faci que no es perdi amb la col·laboració de la bona fe dels homes, que de tota mena n'hi ha en aquest món.

322 BAUSEN Més enllà del poble de Les, queda la desviació cap a Bausen, poble situat a 945 metres d'altura, i que ofereix una meravellosa vista panoràmica del Baix Aran.

Quan amb la bicicleta vaig arribar a Les, les condicions meteorològiques no em foren pas favorables per seguir pedalejant aquell dia, rebent el fang que cotxes i camions em llançaven, arraconat a la vorera de l’estreta carretera.

Vaig decidir aturar-me i deixar passar la jornada baix el sopluig de l’Hotel Canejan.

La tarda d'aquell dia gris i plovent, a bots i barrals, la vaig passar retingut una estona a la cambra de l'hotel i, al cap vespre, em refugià en un acollidor bar situat a la part del nucli antic del poble, prop de la plaça de l'Haro.

M'estava entretenint posant en ordre els apunts sobre la ciclada, recollits en els darrers dies, rodejat dels mapes de la comarca i una guia de la Vall. De reüll, em fixava com m'estava observant un xicot, entrat en anys, que sense aparent massa atenció llegia L'Arquitectura religiosa romànica a la Conca de Barberà i Segarra tarragonina de Francesca Español: coneixia el llibre i em va ser fàcil identificar-lo.

Aleshores, se'm va ocorre preguntar-li si era oriünd de Tarragona. No, no ho era, però estava molt aficionat per les pedres romàniques i a tot el que feia referència a aquella època.

Clar està, que aquesta posada en contacte va donar lloc que ens passéssim la resta de la tarda parlant del tema, doncs no desaprofito moment, en que si trobo algun ciutadà que em demostri, també, semblant afició... ja tenim rotllo per hores!

En Pere, així se’m va presentar, em va informar de molts racons i d'indrets d'aquesta parcel·la de terreny de la Vall d'Aran per on transcorre eth Garona, perquè essent fill d'aquí, s'havia patejat tots els camins. Havia estudiat dret a Barcelona, però no havia exercit mai d'advocat, doncs va preferir més seguir amb els negocis immobiliaris que havia iniciat el seu pare... per ser més rentables i que li deixaven més temps lliure per dedicar-se a les seves excursions i recerques. Havia estat casat i de la mateixa manera que va fer amb la carrera, ho va deixar corre... Em va semblar que no era una persona per aguantar entrebancs en aquesta vida.

323 Tenia una paraula fàcil i eren molt entenedores les seves explicacions a la més petita curiositat que jo li apuntava. Així fou com em va fer prestar atenció sobre aquell fet protagonitzat per una parella d'amants, refusats pel rector i les seves doctrines mal aplicades, que va tenir lloc, en els primers anys del segle XX, a Bausen, no gaire lluny d'on ens trobàvem.

A més de la personalitat que els protagonistes varen demostrar en la història, també hi vaig prestar atenció per haver-hi, com a taló de fons, una ermita, l'ermita de Sant Roc, encara que es va fer present, en el darrer capítol del drama rural que m'explicà.

Feia un grapat d'anys, que una parella del poble de Bausen varen formalitzar les relacions, que des de molt joves les havien iniciat, d'aquella manera en que comencen els amors en un petit poble abandonat, més que ara, que ja es dir.

Bausen queda a l'esquerra i apartat de la Garona, en la vessant del migdia de la muntanya anomenada Vacanera, prop d'un torrent que desaigua un estany de més amunt i flueix al Garona.

De la guerra del 36, no em va semblar pas que tenia ganes de parlar-me'n, però em va referir les vicissituds que va passar el poble, quan els franquistes varen alliberar la Vall d’Aran... -dit amb un xic de reticència. Molts dels seus habitants van escapolir-se cap a la França, més per por, que per tenir la consciència bruta. Després van aparèixer els maquis, que si bé tenien bones intencions de recuperar una nació que la varen tenir que abandonar a la força, va ser un fracàs total al no comptar amb la infrastructura i la estratègia necessària per lluitar contra l'exèrcit comandat pel general franquista Moscardó. Molts maquis deixaren la pell, però molts aranesos també quedaren estesos en les vessants de Vaqueira i de la Bonaigua.

Tot aquest batibull bèl·lic va trasbalsar, com a altres vilatges de la Vall, al poble de Bausen, reduint considerablement el nombre dels seus habitants, que mai fou massa nombrós i tampoc massa ampla de bossa. Precisament, d'aquest fet, el no anar llarg de diners, neix el drama desconegut d'en Francesc i la Teresa, els dos joves units per un amor que aparegué prop de la infantesa i menyspreat per una actitud legalista i poc encertada.

La parella eren fills del poble, d'un poble que l'escàs nombre d'habitants havia fet en el temps que casi tots fossin parents o estaven emparentats. Els casaments tenien lloc gràcies a pagar unes delmes en diner contant i sonant a l'Església i, aleshores, es concedia la dispensa i el capellà oficiava el casament: com sempre, tot s'arregla pagant i el parentesc deixava de ser un problema per obra i gràcia del Banc d'Espanya.

Els protagonistes d'aquesta història, podien estimar-se molt, però no tenien ni un ral estalviat i tampoc padrins que els fiessin. El que avui sembla una ximpleria, en aquells dies constituïa un obstacle que casi tothom l'acceptava. Dic casi, perquè a Francesc i a

324 Teresa se'l van saltar sense cap perjudici: ells s'estimaven i decidiren viure junts l'amor, creant una llar i naixent-hi dos fills...

Fins aquí, em semblava una història que no tenia res de diferència a tantes altres que avui dia transcorren, però sense la presència dictatorial d'uns personatges empoltronats entre lleis i lluny de la sensibilitat humana. Acompanyant amb comentaris de cert ressentiment, en Pere la va acabar: com sigui que la Teresa va emmalaltir, moria als 33 anys.

El rector del poble i companyia, no tant sols negaren la dispensa per casar-se a Francesc i a Teresa per ser parents i pobres, sinó que ara neguen al cos mort de la Teresa la terra del cementiri del poble, on el marit i els fills volien enterrar-la prop d'ells i dels seus avantpassats. Havien comès un pecat: s'havien estimat... essent parents i pobres!

A llevant de Bausen, queda l'ermita de Sant Roc i amb aquella constància, que va caracteritzar tota la vida d'en Francesc, no s'arruga pas davant tal negació d'asil i enterra les despulles de la seva estimada Teresa un xic més enllà de l'ermita solitària, en un forat fet a la terra, a la vessant del sol ixen.

Però el drama continua. Va acabar la guerra del 1936. Francesc i els dos fills partien amb la diàspora republicana cap a la veïna França, deixant per sempre a la seva Teresa sola al recer de Sant Roc: no van poder tornar mai més...

Esperonat per aquesta història, per la solitud en que va quedar aquella dona, que junt amb el seu marit no va claudicar del seu amor, vaig decidir que un dia m'arribaria fins a Bausen a dipositar en la tomba solitària, la única del recinte del improvisat cementiri, una rosa vermella.

Al mes següent, en cotxe i acompanyat de la meva muller, que també es diu Teresa, ens hi vam apropar. Passat Les i a un quilòmetre en direcció a la França, apareix el trencall a mà esquerra, d'on parteix la carretera, que tot ascendint i serpentejant, mena a Bausen. Ens agrada caminar i seguint trams de carretera i trams de corriol arribarem al poble. És una població típica d'aquestes valls, arrapada a la muntanya i encarada a migjorn, amb carrers arranjats però molt costeruts.

El primitiu poble de Bausen s'esmenta amb el nom de Bolson en un document de l'any 1278. Com moltes de les poblacions properes als comtats, passaren les seves vicissituds entre un senyor i l’altre, fins que en el segle XIV, consta que els consols de la

325 Vila juraren fidelitat i prestaren homenatge a Guillem de Castellnou, representant del rei Jaume II. L'any 1823 va sofrir un gran incendi que va obligar als seus habitants a reconstruir el poble quasi totalment. De les runes de l'incendi resta en peu l'església parroquial actual de Sant Pèir, de començaments del segle XVIII. - Amb el temps, ens quedarem sols. El poble es va despoblant dia a dia i ja no es veuen minyons corre pels carrers... -em contà una mestressa, que esperava que vingués del tros el seu home En canvi, hi vaig veure arribar molts forasters amb els seus estris d'excursió de muntanya. Vaig preguntar per l'antiga església de Santa Eulàlia.

- Només en queda una porta d'aquell edifici.

Avui dia es troba dins la propietat d'una casa particular. L'actual parròquia, està baix l'advocació de Sant Pere...

L'antiga església, dedicada a Santa Eulàlia, estava situada sota el nucli de l'actual.

En la porta de l'entrada de l’església parroquial, del segle XVIII, hi ha una placa de marbre amb tres bustos en relleu de l'època romana, sota uns arcs de ferradura: no em van saber dir d’on procedia.

El carrer Major, s'inicia després d’un carrer que fa un tomb en angle agut, en direcció a llevant, fins el camí a l'ermita de Sant Roc. Una barrera de troncs ens tancà el pas, però és fàcil de traspassar-la i els dos pagesos, poc enfeinats, que hi eren varen ser molt amables.

De l'ermita de Sant Roc, no en sabien detalls de la història passada o de llegendes que es contin del temple. De molts anys l'havien vist aquí, prop de les seves terres, de les que no s'havien mogut mai. Per la Mare de Déu d'agost es celebra un aplec... Segurament amb la història d'en Francesc i de la Teresa, ja en tenien prou, doncs em repetiren els detalls que en Pere, de Les, m'havia contat, afegint amb molta passió, que el poble va bastir les quatre parets que envolten la tomba en dos dies, enrabiats per la intransigència del capellà.

Tocant a l'ermita de Sant Roc hi ha un turonet i des d'ell baixa un corriol pel mig del bosc i de l'herbam fins trobar els quatre murs i la porta metàl·lica, que delimiten i tanquen el petit terreny on queda la tomba de la Teresa. És un lloc quiet, respira tranquil·litat i serenor, només la natura l'acompanya.

Prop de la porta metàl·lica, en part enreixada, que li dóna pas, s'hi troba la llosa que cobreix la terra, on reposen les despulles de la que fou l'amant d'aquestes valls.

Llegeixo esculpit a la làpida:

326 Recuerdo a mi amada Teresa que falleció el 10 de Mayo 1916 a la edad de 33 años Flors del país la rodegen. Potser que la rosa que vàrem deixar-hi desentoni: només volia que fos un símbol d'admiració per la força de l'estimació que es tenien en Francesc i la Teresa, de Bausen.

Amics lectors, si un dia os arribeu fins aquí, recordeu d'arreplegar quatre flors del camí, perquè Teresa estigui ben embolcallada per la bellesa de la seva terra. La seva actitud honora a tots els que encara, creiem amb l'Amor per damunt de les banalitats d'uns quants.

327

PONTAUT Pontaut és una entitat del municipi de Bausen (Vall d'Aran) que comptava amb 6 habitants al 2005. El poble es troba situat al peu de la carretera N-230, tocant el riu Garona, i comprèn les antigues casernes dels Carrabiners, actualment convertida en alberg, i de la Guàrdia Civil, a més de diversos establiments comercials i edificacions particulars. A l'altre costat del riu, dins el terme de Canejan, hi ha alguna casa i una central elèctrica. És l'últim nucli habitat abans d'arribar a la frontera del Pònt de Rei. És un agregat del municipi de Bausen i forma un conjunt de cases al llarg de la carretera i prop del pont que travessa el riu Garona i la carretera del qual porta a Sant Joan de Toran i Canejan.

L’anomenat Pontaut, és el pont que, travessant la Garona, uneix els municipis de Bausen i Canejan. Es tracta d’un pont d’un sol ull, que es recolza en les roques de cada banda del riu. Les dovelles de la imposta són grans, ben tallades i regulars. Hi són presents algunes opes. Els paraments foren bastits amb pedra del terreny i argamassa.

La sola ha sigut asfaltada i té les baranes originals.

Pontaut

328

CASERAN Passat Les i després de Pontaut (ambdós pobles al costat de la carretera A-14) es troba, a mà dreta, el trencall que mena a Canejan, tot travessant el Pont de Pontaut sobre el riu Garona i passant pel costat del Barratge de Sant Joan de Toran. Es tracta d’una població on encara es pot trobar alguna borda amb originaries teulades de palla, mostra de l'arquitectura tradicional de la zona, una de les poques que es conserven en la Vall d’Aran.

El municipi té més d'un nucli de població: el poble de Canejan i diverses caseries, gairebé totes habitades temporalment: Bordius, Campespin, Era Cassenhau, Eth Pradet, Porcingles, Era Mòla, Sestrèr, Pontaut, Sant Joan de Toran i Pujòla-ne-lèg. L'eix de comunicacions és la carretera de 6 km que surt de la A-14 a nivell de l’esmentat Pont sobre la Garona i segueix el riu de Toran, l'eix de la vall.

Des del temps dels romans era un punt estratègic important perquè podien vigilar la entrada de l’enemic tant pel nord com pel sud. El Castrum (actualment la plaça dera Castra de Canejan), seria la base.

Per enllà el 1500 dC. Canejan va ser un poble consolidat i influent en la Vall. A principis del segle XX per la riquesa dels seus boscos, la ramaderia i les mines es va desenvolupar considerablement.

Avui dia, forma un conjunt agrupat de cases, de carrers estrets i costeruts. Es un dels pocs pobles de la Val d'Aran que no s’ha vist afectat per la industrialització i, encara que es va modernitzant amb els anys, es manté amb el seu estil original, propi d’un poble de muntanya.

Destaquen d’entre les seves residències, la Casa Saurat, amb una torre quadrada de defensa del siglo XIV i la Casa Benosa, amb una capella romànica amb campanar de espadanya. L’església de Sant Joan d’Agost, de arquitectura moderna, va ser construïda en el 1818, amb una sola nau i un campanar de torre quadrada.

329 De Canejan surt la pista que mena a Sant Joan de Toran a uns 3 km. Està ubicat al marge dret del riu Toran. L'activitat econòmica del poble és la ramaderia bovina.

L’església és d’origen romànic, d’una sola planta i l’altar està resguardat per una reixa.

No ha sofert masses modificacions amb els anys, si bé hi ha hagut restauracions. La vista que es gaudeix des de la plaça de la caseria és espectacular.

En aquest camí que mena fins aquest nucli travessa un seguit de ponts que, en temps enrera, mantenien la seva medieval imatge, però el pas de la moderna circulació motora ha obligat a modificar-los.

El salt d'Arbaet és un modest però bonic salt d'aigua que sorprèn el visitant a meitat del trajecte de la pista asfaltada que porta de Pontaut a Sant Joan de Toran, passada la desviació de Canejan, és una mostra de les moltes cascades que hi ha a la Vall i que procedeixen de valls penjats pels que discorren torrents que drenen les seves aigües.

Sant Joan de Toran

La Vall de Toran

Salt d'Arbaet

330

PONT DE REI És el darrer nucli habitat abans d'arribar, a 2 km de distància, al lloc limítrof d'Eth Pònt de Rei, la principal sortida de la vall vers terres franceses. El pont que dóna nom al lloc (segons la tradició, fet construir pel rei Renat) fou reconstruït modernament i aprofita que la Garona s'estreny en aquest indret entre dos penyals. El riu forma encara en un petit tram la frontera amb França fins a la desembocadura del barranc d'Eth Tèrme.

Eth Pònt de Rei és una entitat de població del terme municipal de Bausen, a la comarca de la Vall d'Aran.

Situat a la vall del riu Bausen, afluent de la Garona. Hi ha un pas fronterer amb França.

Pont de rei (frontera antiga)

Casino a Pont de rei

Actual Pont de rei no utilitzat per sortir de Catalunya, doncs s’ha connectat l’A-14 directament amb la N-125 francesa

331

EPÍLEG Fins aquí he seguit el camí, que ara, s’amaga per dins de les terres del Cormege.

El mateix feia el sol, que posant fi al dia quedava a darrera de la ratlla de Catalunya amb França.

Perseguint el sol, m’ha donat la direcció que tenia que prendre per poder trobar tot un seguit de temples, petits o grans, que de l’Empordà, allà on neix el sol, fins a la Vall d’Aran, on es pon, he recorregut.

Ha sigut un itinerari que permet conèixer part del nord de Catalunya. No tan sols el camí trepitjat, sinó també, la gent que l’habita i la seva història, la humana i la feta de pedra.

Molts d’aquells homes i dones, que han sigut l’arrel del nostre País, volen donar fe del seu lloc de viure, quedant-se entre els carreus de les seves cases que, com ells, s’esmicolen poc a poc. Altres, han anat a fer País, més enllà d’on arribava el seu paisatge.

Però, molts tornen a la terra que els ha vist néixer, sia per vida, sia pels caps de setmana, aquest nou element de la vida d’allà baix, inventat probablement, perquè Catalunya no és quedi sense pobles de muntanya i les seves ermites sense pregàries.

Enric Sànchez-Cid Portbou. Pont de rei.

2012.

332 ÍNDEX De Portbou a Pont de Rei

1

En un principi va ser la Llum

2

L’Alt Empordà Portbou Colera Sant Miquel de Colera Sant Martí de Vallmala Sant Silvestre de la Valeta Sant Genís del Terrer Llançà Sant Pere de Rodes Sant Onofre Castell de Quermançò. Sant Pere Sant Quirze i Santa Maria de Colera Sant Genis Desparc Sant Martí de Baussitges Santa Fe de Solers Peralada Figueres Santa Llúcia Sant Jaume Canadal Forndelvidre Sant Julià dels Torts Sant Pere pla de l’Arca Santa Maria de Panissars Agullana La Vajol Mare de Déu de les Salines Maçanet de Cabrenys Tapis Mare de Déu de la Fau Sant Cristòfol dels Horts Llers Albanyà Corsavell

4 8 9 11 12 13 14 16 20 21 23 26 28 30 32 35 36 38 39 41 43 45 47 50 53 57 59 60 61 62 63 64

Mare de Déu de les Agulles Talaixà Sant Aniol d’Aguja Sadernes Sant Joan les Fonts Sant Martí de Capsec Santa Margarida de Bianya Sant Pere Despuig Sant Martí de Solamal

66 68 70 71 72 77 79 81 83

La Garrotxa

333 Sant Martí del Clot o de Tornadissa Sant Salvador de Bianya

85 86

El Ripollès Camprodon Llanars La Roca Pardines i Santa Magdalena de Puigsac Fustanynà Núria Planoles Planes Navà Dòria Fornells de Muntanya Toses Santa Magdalena de Cambrils Cerdanya Arànser Bastanist Baltarga Beders Bèixec Bolvir Bor Coborriu de Bellver Cortàs Éller Ger Gréixer Guils Lles Llívia Meranges Montellà Mossol Músser Nerellà Olopte Orden Pedra Predanies Prullans Puigcerdà Quadres Queixans Saga Sanavastre Saneja Sant Martí d’Aravó

87 89 91 92 94 98 101 103 104 106 107 109 113 116 117 118 120 124 125 126 128 129 130 131 132 134 136 138 139 142 144 146 148 150 152 154 155 157 158 159 162 164 165 167 168 170

334 Soriguerola Talltendre Tartera Urtx Ventajola Villec

172 174 175 176 178 180

Sant Vicens dels Banys Aristot Castellnou de Carcolze Bescaran Estamariu Pont d’Arsèguel Arsèguel Anserall Argolell Sant Joan Fumat Ars Asnurri Civís Castellbó Canturri Tost

181 182 184 187 189 194 198 199 202 206 209 210 213 215 216 218 220

Tor Noris Alins de Vallferrera Besan Araós Sant Llíser de Virós Alendo Farrera de Pallars Baiasca Sant Jaume d’Arestui Sant Pere de Burgal Mare de Déu de la Roca Ärreu Isil Alós d’Isil Sorpe

223 224 230 232 235 238 240 242 244 248 251 252 257 260 263 265 269

Montgarri Tredòs Salardú Bagergue Unha Gessa Arties

272 275 277 279 281 283 285 287

Alt Urgell

Pallars Sobirà

Vall d’Aran

335 Garòs Escunhau Betren Vielha Gausac Casau Vilac Mont Montcorbau Betlan Aubèrt Vila Arròs Vilamós Arres de Jos i Arres de Sus Es Bordes de Benòs, Begós i Arró Bossòst Les Bausen Pontaut Caseran Pont de rei Epíleg

290 292 294 295 299 301 303 305 306 307 309 310 311 312 315 316 318 320 322 327 328 330 331