Ermites troglodites

1

Enric Sànchez-Cid

ERMITES TROGLODITES 2014

2 INTRODUCCIÓ

El trogloditisme és la pràctica de viure en coves i fou molt difós en el Paleolític Superior (el més recent, 35.000 BP fins uns 10.000 BP 1) i en el Neolític, l’època del conegut home de les cavernes que, dit de pas, s’ha comprovat que no coincidí la imatge que d’ell es va tenir en un principi amb els humans (home brutal, lleig i estúpid) que, la moderna paleontologia ha demostrat: intel·ligents, diferents dels actuals, clar està, però no vull dir millor exceptuant altres que tots coneixem.

L’home del Neandertal arriba en el seu màxim desenvolupament tècnic en el Paleolític Mig. Ho demostren les peces tallades de sílex i quarsita, els estris de fusta, les pales per cavar, etc. que s’han trobat en diversos jaciments, així com unes mostres de pintura rupestre, d’un sorprenent naturalisme. El director del jaciment de Romaní (Anoia) i subdirector del d’Atapuerca (Burgos), Eduard Carbonell, afirma, sense embuts, que les restes demostren un gran desenvolupament tècnic i cultural.

No van ser pas els primers que van controlar el foc, però si que en van generalitzar l’ús.

En ocasions la cova o balma era el lloc on s’arreceraven per una curta temporada, a no ser que s’hi quedessin per més temps amb la finalitat de explorar i treure algun profit de l’entorn. Cal tenir en compte que si bé en aquella llarga existència hi va haver-hi èpoques menys fredes, bona part d’Europa estava coberta pels gels perpetus i recorrien a les coves per protegir-se de la intempèrie... i dels atacs de les bestioles i de les tribus rivals.

Més tard, la cova fou l’hàbitat normal de molts pobles, que practicaven la comunitat de dones i de fills. D’aquell món de troglodites n’ha quedat a certs pobles africans i petits nuclis d’Austràlia i Melanèsia. Al nord de Jordània són nombroses les coves vivenda, ocupades normalment a l’hivern, amb la seva cuina, estància, magatzem i cisterna tallada a la roca per recollir l’aigua de la pluja. El cadastre oficial de 1952 recull 1.140 coves residència en tot el país 2.

1 2

BP, és a dir, before present = des d’ara mateix.

National Geographic, abril 1999.

3 A Matmata, Tunísia, és pot admirar el paisatge lunar on si va rodar la pel·lícula La Guerra de les galàxies, resta un lloc on encara continuen vivint tribus berbers en cases excavades a la muntanya i alguna d’elles transformada en restaurant... Ho he comprovat personalment.

Una variant peninsular actual del trogloditisme és el que també existeix a Andalusia i al País Valencià (Crevillent, Benimàmet, Paterna, Elx, Alacant, Elda, etc.). Com anècdota, cal destacar la Cala Ses Coves, a Menorca, on es troben coves que foren habitades pels primers pobladors de l’illa i que han estat posades de moda pel moviment hippy dels anys 60, però en els darrers estius, les he vist ocupades per estiuencs de la península, no tant hippies.

Citant coves i cavernes, no puc deixar a part la gran cova artificial que en el mes de gener del 2005 s’ha inaugurat en una zona fronterera entre Suïssa i França.

Es tracta del Centre Europeu de Investigació Nuclear, el CERN 3, la principal caverna subterrània preparada per albergar el gegantesc laboratori que investiga els misteris de l’Univers. El C.E.R.N. es un organisme integrat por vint països on hi treballen unes 9.000 persones, de las que 6.500 son científics de tot el món que s’inquieten per aquest tema.

La caverna, destinada a acollir els grans aparells que detectaran les col·lisions de partícules en condiciones similars al Big-Bang, que sembla ser va ser l’origen de l’Univers, està situada a cent metres de profunditat. La nau principal té 53 metros de llarg i 26 metres d’ample i disposa d’una entrada d’uns 20 metres de diàmetre i 50 de profunditat, que condueix a l’exterior.

En aquest lloc s’introduí en el 2006 el sistema de detecció de la col·lisió de partícules, consistent en una sèrie de potents censors que podran analitzar la manera en que se desintegren, la trajectòria que adopten i com se recomponen.

Aquest mecanisme, el col.lisionador d’hadrons (LHC), permet fer tot tipus de mesures sobre la col·lisió de las partícules a partir del 2007.

Per la construcció de la caverna s’han precisat 90.000 metros cúbics de formigó, transportat per 35.000 camions, i unes 3.500 tones d’acer, una quantitat semblant a la que té la Torre Eiffel. Mai s’ha fet una obra de característiques tan tècnicament complexes. Es va tenir que fer el forat i després emplenar-lo i aïllar-lo.

El nou objectiu del centre es provar la veracitat de la teoria desenvolupada pel físic escocès Peter Higgs 4 sobre la manera en que las partícules adquireixen massa, el que permetrà desxifrar la clau del misteri sobre la manera en que es va formar l’Univers. No sé pas si això agrada a Roma.

3

Route de Meyrin 385 1217 Meyrin. Suïssa.

Peter Ware Higgs (* Newcastle, 1929) és conegut per la seva proposició en els anys 60 de la ruptura de la simetria en la teoria electrodèbil, explicant l'origen de la massa de les partícules elementals en general i dels bosons W i Z particularment. Premi Nobel de Física.

4

4 Segon aquesta teoria, tot l’espai està ple de partícules, l’anomenat camp d’Higgs, i les partícules adquireixen la seva massa de la interacció amb aquest camp, que el LHC es susceptible de detectar.

Encara que sembla una teoria en contraposició a la Bíblia, en el fons ve a dir el mateix: afirma que en l’espai hi ha el camp d’Higgs, i... qui el va constituir?... doncs bé, té que haver Déu, el Primer. El que passa és que els científics no poden estar quiets i volen saber la continuació de la pel·lícula, un altre guió que no sigui el conte de fades d’Adam i Eva...

A diferència d’aquesta cova artificial, les ermites troglodites (les E.T., també tinc dret d’utilitzar abreviatures, què carai!...) són aquelles coves, balmes o racons naturals on hi ha hagut vida humana i culte. En general, no hi ha constància del seu passat, però sembla ser que l’origen d’aquest lloc de culte sigui eremita i, més tard, dependent d’un proper monestir.

Tenim un altre grup, els temples troglodites. És a dir, les ermites a les que s’hi han afegit construccions per fer-les aptes per un culte més nombrós de fidels.

Exemple és el de Sant Pere de les Maleses (Pallars Sobirà) on església i monestir es troben encabits dins la balma o Sant Marc de Bassacs (Berguedà), que s’hi va adossar una capella i la cova - església, buidada dins una roca, ha quedat com a sagristia. I, així, moltes més.

Des de la segona meitat del segle IX hi ha una vertadera dèria en fundar monestirs, tant per complir funcions religioses, com per centre de colonització. El citat monestir de Sant Pere de les Maleses, per exemple, adquireix importància pel domini de l’Alt Collegats, pas obligat entre els dos Pallars. En arribar al segle XI passà a ser possessió del monestir de Gerri de la Sal, molt prop d'ell. A finals del segle XVI fou secularitzat, però conservà la mateixa importància controladora. Ara bé, en arribar el segle XVII, s’obre el nou camí de Collegats i, aleshores, el monestir de Sant Pere passa a ser només un santuari, sense cap interès estratègic i comença l’estat ruïnós en que actualment es troba i que a dures penes s’hi arriba per un camí perdedor.

Existeixen unes capelles, que s’han bastit dins de balmes, però no tenen rés de troglodita, en el sentit de l’estricta definició que li donem. Se les considera troglodites, sia perquè en un temps hi va viure un ermità

5 o una comunitat d’eremites, sia perquè el lloc ha estat envoltat d’un fet ordinari (la situació geogràfica) o extraordinari (aparició de la Mare de Déu o troballa d’una imatge religiosa). Un exemple és l’ermita de l’Abellera, a Prades (Conca de Barberà), que situada dins de la balma és una construcció totalment exempta.

Les ermites troglodites apareixen per aquella corrent espiritual que es va presentar en la costa mediterrània des del segle V, havent deixat com a relíquia un conjunt de cel·les d’anacoretes i d’esglésies en coves.

Cal destacar el Carmel, aquella muntanya (650 m.) que es troba al costat del port de Haifa, Israel. Està plegada de coves on s’hi han trobat restes de la presència humana del Paleolític Superior, l’esglaó entre l’home de Neandertal i l’Homo Sapiens, discutit per alguns arqueòlegs. Molt més tard, naturalment, fou seu del culte a Baal 5 i l’escenari de la discussió entre Elías i els sacerdots de Baal, descrita en el Llibre dels Reis 6 . En el segle IV aC, els grecs l’anomenaven la muntanya sagrada de Zeus. En els primers anys del cristianisme, molts dels fidels es retiraren a les coves d’aquesta muntanya per seguir una vida eremítica. Aquesta forma d’oració, de penitencia i d’austeritat fou continuada més tard, concretament en els segles III i IV, per homes cristians que es situaren en la Vall de Wadi-es-Siah i que seguiren el model de Jesucrist, tenint al profeta Elías com a patró. Pels volts del segle VI s’havia bastit un temple cristià.

A meitat del segle XII, un grup de devots de Terra Santa, procedents de Occident -probablement d’Itàlia-, decidiren instal·lar-se en la mateixa vall que els seus antecessors i escolliren com a patrona a la Mare de Déu. Allí bastiren l’església dedicada a Santa Maria del Carmel. No volgueren crear una nova forma de culte marià, ni tampoc l’advocació responia a una imatge en especial.

Visqueren baix els aspectes marians que es reflectien en els textos evangèlics: maternitat divina, virginitat, immaculada concepció i anunciació. Aquests fidels, que decidiren viure en comunitat baix la oració i la pobresa, foren el bressol de l’Ordre dels Carmelites i la seva devoció a la Mare de Déu va permetre que naixés una nova advocació: la Mare de Déu del Carme.

Cercant informació pel llibre La Mar, Sant Pere i Companyia 7, em vaig assabentar que la festa de la Mare de Déu del Carme, el 16 de juliol, s’establí, en molts ports pesquers, durant la dictadura franquista. No m’estranya pas, doncs el binomi militar-eclesiàstic, que regia la vida espiritual i material de molts de nosaltres, va decidir ampliar el terreny protector de la Patrona de la Marina Española a tota la gent de la Mar, des dels pescadors fins els remers de les ioles basques, passant pels esportistes de la vela lleugera i de creuer. Aquest proteccionisme, ha facilitat que minvessin les advocacions a gran part dels sants mariners (Pere, Baldiri, 5

Baal, déu dels pobles semites occidentals. El seu culte penetrà entre els israelites (adoració del vedell d’or) i en contra s’imposaren els profetes (Elies, entre altres).

6 Bíblia de Montserrat, 1R 18:11-25.

7 Sànchez-Cid, Enric: La Mar, Sant Pere i Companyia (en stand by).

6 Nicolau, Ramon, Vicenç, Domènec, Sebastià, Grau) i marededéus locals, que acompanyaven als navegants... quan la Mar s’enfadava.

Fent una escapada entre les terres de Castella i el Cantàbric em vaig situar en terres de Burgos. A 15 km. d’Espinosa de los Monteros, no vaig dubtar en arribar al monument natural del Ojo de Guareña, on són característiques les coves, llacs o corrents subterrànies que amb el temps han dibuixat els rius Guareña i Trema. Des de la prehistòria es coneguda la naturalesa cavernosa d’aquest paratge, però fins al 1955, no es va descobrí per casualitat una de les entrades per un grup de criatures entremaliades.

En aquest indret es troba l’ermita de Sant Tirs i Sant Bernabé. És considerada como una vertadera capella sixtina dels santuaris troglodites de la Península Ibèrica.

L’amplitud de la galeria subterrània ha guardat diverses manifestacions culturals des del Paleolític fins l’Edat Mitjana: gravats, pintures, armes, ceràmica, enterraments, sitges...

Aquesta gran cavitat de l’actual ermita va despertar un interès esotèric en el transcurs dels segles: rituals de bruixeria, aparicions, màgia sobrenatural, reunió (segle X) del Concejo de las siete Merindades baix l’alzina sagrada que havia crescut sobre la gruta...

Quan va arribar el Cristianisme, de moment, segaren l’alzina. Després, apareix Sant Bernabé amb la prèdica.

Des del segle XVIII, es fa present la devoció a Sant Tirs amb la seva imatge i les pintures murals que posen de manifest la seva vida i el martiri que va patir vaig el domini del romà Daci. Una de les seves mans, es venera com preuada relíquia al Monestir de Sant Esteve de Banyoles (no em van saber dir perquè havia anat a parar en aquesta població de la comarca catalana de L’Estany).

Un altre exemple de lloc d’anacoretes és Göresme (Capadòcia) amb notables pintures murals dels segles IX al XI en els temples excavats a les penyes. També existeixen, en menys quantitat al migdia d’Itàlia, a Occitana i, com no, a la península ibèrica. A Catalunya, m’he apropat a 87 ermites troglodites, en el sentit pur de la definició.

7 No tot té que ser en temps passat. Al apropar-me a Abella de la Conca, al Pallars Jussà, al costat de la carretera, vaig trobar una cova on s’havia establert un ermità, que deuria estar en èxtasis, doncs no em va fer pas cas quan el saludà.

En moltes ocasions, les ermites troglodites foren balmes o coves, habitades pels ermitans, que les tancaven des del primer moment de la seva ocupació o, més endavant, quan l’edat de l’inquilí no era compatible amb la intempèrie. En altres ocasions, quan l’ermità vivia en una cova més petita i, per tant més adient al benestar per evitar les inclemències del temps i trobar-se més recollit, utilitzava una altra cova propera on podia encabir una capella o tancava la balma de major amplitud, prop a la d’ell, perquè els feligresos que s’hi arribaven, portats per la seva santedat, poguessin refugiar-s’hi sense masses problemes. Un notable exemple és Sant Miquel de la Roca, a Cervià (Pla de l’Estany) on la cova, de gran capacitat, va permetre, inclòs, construir-hi un arc apuntat.

He observat, que totes les balmes i coves utilitzades pels ermitans estan encarades a migjorn, fet que els hi assegura un estança ben caldejada la major part de l’any: d’espavilat, l’home místic sempre n’ha donat mostres i per això ha pogut sobreviure.

Les ermites dins la cova no eren llocs per amagar-se.

D’un principi, diré que era el desig d’imitació de Crist qui, segons la tradició cristiana, va néixer en una cova. També, Jesús hi va ser enterrat, segons es llegeix en l'Evangeli de Sant Lluc 8. Aleshores, l’ermità es retira en aquell forat natural cercant el retrobament tan de l’escenari de la naixença com el de la mort i resurrecció de Jesús. Ara bé, aquests llocs de culte de la nova religió, el cristianisme, no feia altra cosa que continuar les tradicions lligades a religions orientals de temps enrere, però, això si, baix les orientacions del Natzaret.

Hi ha unanimitat de criteri en acceptar l’origen eremític de les capelles troglodites, però s’observa que en poques ocasions apareixen documents que ho

8

Bíblia de Montserrat: Joan 19:29-33.

8 avalin i només es pot endevinar, doncs és evident que el fenomen eremita no podia haver deixat documentació, no eren centres de cultura.

El resseguir tots aquests llocs on m’he assabentat que hi havia un eremitori, he trobat que les ermites de Montserrat no lliguen amb els conceptes que acabo d’expressar.

En primer lloc, al trobar-se baix la protecció del monestir i, per tant, de la regla de Sant Benet, els ermitans no podien donar-se a una vida individualista o retirar-s’hi cansats del món d’on procedien. L’organització benedictina uneix la soledat amb l’afectuositat dels altres monjos del monestir i, aleshores, només apartats de l’orde comunitari, els ermitans obtenen amb aquest procedir un equilibri admirable, poc freqüent en homes allunyats del contacte humà. És obligat, l’obediència absoluta a l’abat, qui distribueix les ermites, propietat del monestir.

A diferència de les altres, també les ermites de la muntanya de Montserrat han deixat constància de la seva història i per aquest motiu el monestir conserva detalls, dibuixos, inventaris de casi cada una d’elles.

Resulta, doncs, que no són pas les típiques coves que habitaven aquells primitius cristians: disposen de sala d’estudi, menjador - cuina, dormitori, oratori i, a més, jardí, un petit hort i també una cisterna. Tinc referència, que en una ermita hi tenia el bon home una bassa amb peixos... La intendència va a càrrec del monestir. En resum, aparentment cap maldecap torba l’ànima dels anacoretes montserratins.

Tota aquesta diferència es deguda a que, en realitat, són monjos-ermitans, que abans d’obtenir permís d’ocupar una ermita es passen set anys en el cenobi, aprenent a lluitar sols i amb l’ajuda de Déu, contra la carn i els mals pensaments, segons havia escrit Sant Benet en la seva Regla.

A certes ermites s’hi accedeix mitjançà camins enfilats o per unes escales com les de l’església troglodita de la Mare de Déu de Mogrony i, segueixen fins a 72 esglaons, a l’església de Sant Pere de Mogrony a 1.408 m d’altitud.

El lloc a donat peu, des de la Renaixença catalana, a llegendes diverses com, per exemple, que fou el punt on mai els àrabs van arribar-hi i d’aquí que es coneix com la Covadonga catalana. També fou residència, segons la llegenda, de les disbauxes del Comte Arnau amb Riquilda, monja de Sant Joan de Ter, i la poca

9 paraula del comte amb els obrers que van fer l’escala al Pla de Sant Pere, i no els hi pagà pas el sou establert, etc.

He trobat ermites troglodites que s’hi arriba per esglaons postissos o per passarel·les, a l’estil indiana-jons, per travessar el riu o a través d’esbarzers i matolls (Sant Miquel, a Crespià. Pla de l’Estany.)

Aquesta aïllada situació era per defendre’ls dels homes i de les feres, com sempre ho havia fet tant l’home primitiu, troglodita, com en les actuals civilitzacions, relíquia d’un passat no evolucionat o els lapons, que inclòs avui dia, utilitzen cabanyes construïdes entre les branques dels arbres, per deixar-hi els aliments lluny dels animals.

Tots els monestirs i ermites troglodites que he visitat es troben en llocs estratègics, tan per gaudir d’un meravellós paisatge, doncs la contemplació de la bellesa és compatible amb el desig d’apropar-se a Déu, com per albirar l’entorn a fi de controlar als probables visitants.

En totes les cultures i, com a conseqüència, les religions, s’ha vist la tendència que té l’home de capficar-se a l’interior de la Terra, que deu ser per ell com un retornar al claustre matern. S’hi pot afegir, també, que són llocs de font d’energies positives que produeixen efectes d’interiorització i d’exaltació (com emfatitzen els entesos) al cercar les corrents magnètiques i tel·lúriques, etc. etc. que aquell interior pot aportar al inquilí. A més d’aquestes explicacions al fet eremita, s’hi pot afegir el que he dit de les intencions dels ermitans cristians: una manera d’imitar a Jesús que, per cert, no consta en cap document que hagués viscut en una cova.

Comprenc que aquestes consideracions sobre fonts d’energies positives i corrents magnètiques, siguin difícils de digerir si no ens hem ficat mai en un cau d’aquests. No és pas possible fer un raonament correcte per explicar lo que es sent dins de qualsevol de les ermites troglodites visitades. Totes tenen aquella atracció especial, que si no fos que no m’hi he enganxat, encara, a la vida eremita, ja m’hi hagués quedat, doncs se’m feia un xic difícil sortir-ne d’alguna d’elles...

10 Aneu un dia, per exemple, a Sant Salvador (Margalef. Montsant. Priorat) que s’hi pot arribar, avui dia, en cotxe. Feu coincidir la vostra arribada a la caiguda de la tarda: agafen ganes de passar-hi, per lo menys, unes hores més...

Existeixen uns fets indiscutibles per ser evidents, tangibles: els aparells de mesura de certes radiacions es tornen bojos dins de moltes d’aquestes coves i hi ha companyies d’aviació, a instàncies dels seus pilots, que procuren no sobrevolar les zones de la terra que han atret, des de temps, als ermitans. Per algun motiu serà...

Al seguir els camins per on he passat per recollir detalls per fer aquest treball, m’he adonat que la localització de les ermites no sempre és a la cresta d’una carena, en un niu d’àguila, com l’ermita de la Mare de Déu de la Roca a Escart (Pallars Sobirà). N’hi ha en valls ben planeres, però això si, apartats del tràfec, que pogués existir en l’època en que foren bastides i habitades.

En tot aquest pelegrinatge cercant aquest tipus d’ermita o temple, més o menys insòlit, tant per la situació on es troben, com l’arquitectura natural que la defineix, s’observa que les ermites troglodites coincideixen en llocs on una font és propera, així com també la vista sobre un riu practicable o que en temps reculat havia estat navegable. És evident que situar-se prop duna font es pot explicar per un fet purament prosaic com és el de la supervivència hídrica de l’ermità. L’aigua és imprescindible per sobreviure: es pot fer dejuni de carn (en tots sentits), de peix i d’altres queviures, però d’aigua no. Es diu, que molts ermitans sobrevivien només de pa i aigua... No costa res creure-s’ho, però què s’entén per pa?... Més aviat crec, per l’entorn que he resseguit, que deurien sobreviure dels fruits de la terra que els envoltava i de l’aigua.

En general, les coves que encabiren una ermita troglodita tenen un origen càrstic, és a dir, que es formen en massissos calcaris per dissolució de la roca que s’hi encaixà. L'aigua filtrada per les fractures es troba carregada de CO 2 i el pH àcid que adquireix (CO3H2) va dissolent la roca lentament, en un procés que pot durar milions d'anys. D’aquí, també succeeix que el mateix procés que l’aigua filtrada a través de determinades roques a donat lloc a la balma o cova, també aflora a l’exterior en forma de font.

11 Una particularitat d’aquesta deu és haver pogut passar l’aigua per entre roques amb determinades virtuts remeieres i, com a conseqüència, ens trobem amb una font miraculosa (Lourdes) o tipus balneari (Caldes de Malavella), segons el tarannà de les forces vives de l’entorn hagin disposat.

Cal tenir en compte, que les legions romanes van importar, entre altres costums, per exemple, el culte a Cíbele 9. Ens trobem, que certes ermites troglodites apareixen en indrets amb tradició cèltica o romana, on hi havia un culte a la deessa Terra i que es situava al costat d’una font o riu o en un lloc de certa atracció màgica: Montserrat, el Salgar, Margalef, ...

Si prestem atenció a la patologia que guarien aquelles aigües de la font miraculosa, propera a l’amagatall on s’ha trobaven les imatges de la Mare de Déu o d’un determinat sant, s’aprecia que eren malalties de tipus crònic, d’evolució lenta i en molts casos del sistema nerviós o de l’esfera psicosomàtica. No tenim que oblidar-nos que la situació més o menys enlairada d’un indret ha facilitat sempre la recuperació -moltes vegades només transitòria-, de malalties dels joves (tuberculosis en general, l’escrofulisme, les anèmies -sense especificar- de les neuròtiques) o el desencadenant d’una ovulació en dones estèrils, sense cap altre patologia, i que serà el començament d’una sèrie d’embarassos, de mai acabar, després d’anys d’anar a buscar un fill... Al fer aquestes consideracions no nego el fet d’una curació excepcional que, evidentment, és pot presentar. Però, això ja és... pa d’un altre paner. * * * Precisament, en arribar a aquest punt, vull fer un incís. Molts coneixeu prou la història de Lourdes i la de Bernardeta, aquella xiqueta, un xic esmerlida, que hi va néixer l’any 1844. Era la noia gran dels sis fills d’un pobre moliner i de la soferta 9

Cíbele (Κυβέλη, en grec) fou una deessa tel·lúrica i, com a tal, representava la fertilitat de la natura. El seu culte s'havia iniciat al neolític. El culte era de caràcter orgiàstic, però els seus aspectes externs (l’emasculació dels gals, els iniciats durant el furor místic, etc.) el dret romà ho castigava. Els romans, la coneixien amb els sobrenoms de Magna Mater (d'aquí, el nom del poble català de Madremanya, comarca del Gironès)

12 muller. A l’edat de 14 anys, va explicar que una dona vestida de blanc i d’ulls blaus, que es manifestà com la Immaculada Concepció, i de parla occitana, la va invitar a que es presentés a la cova cada 15 dies. Anys més tard, aquests fets els va exposar per escrit, doncs en el temps de les aparicions era analfabeta. Tot enredant la troca, al seu entorn seguiren aparicions, situacions polítiques i eclesiàstiques, Napoleó III i Eugènia de Montijo amb el seu fill borderline, etc., etc. fins, inclòs quan als 22 anys entrà al Convent de la Caritat de Nevers, on morí tretze anys després.

Des d’aleshores Lorda (o Lourdes, pels francesos de París) s’ha convertit en un centre de pelegrinatge internacional, que no importa quina religió practiquen.

Acudeixen al ritus de l’aigua, on es banyen els malalts i beuen d’aquella aigua. Ha estat repetidament analitzada i, per si mateixa, no s’hi ha trobat cap propietat especial que avui dia es pugui detectar com a remeiera. Prové d’una deu que varia el tou d’aigua segons l’estació de l’any, com qualsevol font de les rodalies. Però cap més altra font té les propietats de guarir com aquesta.

Aleix Carrell, metge francès i Premi Nobel l’any 1922, va analitzar l’aigua de la piscina de Lorda i la del riu Sena al seu pas per París, observant que, bacteriològicament, les dues eren idèntiques... Va injectar un centímetre cúbic de l’aigua del riu Sena a la vena marginal de l’orella d’un conillet d'Índies del seu Laboratori i al poc temps l’animal va morir. La mateixa prova la va fer amb l’aigua de la piscina de Lorda... i l’animal no va morir. En aquells dies, quan el biòleg va fer aquestes experiències, no era catòlic.

Al trobar-nos en els començament del segle XXI, en un món en que es busca una explicació racional i científica a tot, el concepte que tenim de miracle, sembla un xic passat de moda i superat. En canvi, a Lorda els prodigis es consideren normals i la ciència mèdica no té res que fer davant d’ells. * * * En moltes de les ermites que he visitat, es localitzen en llocs on s’explica la troballa d’imatges de la Mare de Déu o d’algun sant, que en el seu dia deurien ésser amagades. Respecte a aquest punt, el de ser amagades, hi ha un fet que no té cap transcendència en el moment que les amagaven o, millor dit, les endreçaven.

Quan en aquella casa, capella o centre religiós es decidia renovar (sobretot en l’època renaixentista i barroca), la imatge exposada fins aleshores, per una altra més moderna, no tenien cap altre camí que soterrar-les, amagar-les en coves properes, emparedar-les o arraconar-les a les golfes, perquè estava prohibit la seva destrucció, ja que és considerava un acte iconoclasta. Anys més tard, per un o altre motiu, es feien obres en aquell edifici i apareixia la imatge o un il·luminat se li presentava la vocació d’ermità i s’ha arrecerava a aquella cova on havia estat dipositada la imatge de la Mare de Déu o d’un determinat sant. En moltes ocasions, se’n feia una gra massa de la troballa i ja tenim el miracle servit en safata per les mentalitats més sensibles de d’indret.

13 Recordo, que la balma de l'Abellera (Prades. Conca de Barberà) fou habitada, per ermitans quan encara no hi havia ni la devoció a la Mare de Déu, ni l’ermita. Entre aquells ermitans consta que hi va ser-hi fra Bernat Boïl, des de 1484 al 1493 i que fou missioner a Amèrica, on hi va arribar acompanyant a Cristòfol Colom en el seu segon viatge al nou mon. Va a arribar a ser el primer vicari apostòlic de les Índies Occidentals. Morir el 1520, ocupant el càrrec d'Abat del Monestir de Sant Miquel de Cuixà 10.

Doncs bé, fins el 1574 la imatge de la Mare de Déu de l’Abellera no fou pas trobada pel pastor, protegida per un eixam d’abelles, que impediren que la traslladessin. És possible, que durant aquests anys algun anacoreta, a semblança d’en Bernat Boïl, també hagués ocupat la balma, abandonés la imatge, que els esbarzers l’haguessin amagat i que les abelles espantessin a qualsevol minyó que s’hi apropes. La imatge de la Mare de Déu de l’Abellera no era pas romànica, ni l’ermita és troglodita.

Les imatges romàniques de les que s’afirma que foren amagades en temps dels moros, són posteriors al segle VIII, ja que d’abans no se’n coneix cap Mare de Déu exempta en el nostre país.

En la Vall de les Mòmies -oasis de Bahriya, Egipte- a l'any 1996 es va trobar, en una tomba, una petita imatge d’argila representant una mare amb el fill, que fa suposar que sigui una de les imatges de la Mare de Déu més antigues que s’han conservat, doncs aquest cementiri s’havia utilitzat fins el segle IV per una comunitat cristiana 11.

En el mon occidental, les primeres representacions que de Maria ens han arribat són les que es feien d'Ella en els mosaics, murals i en els pergamins (els anomenats Beatus). També hi ha que tenir en compte, que és poc probable que els àrabs les haguessin volgut destruir, especialment les representacions de Maria, Mare de Jesús, quan a l'Alcorà se li dedica una gran veneració: aleshores, no hi havia motiu per amagar-les.

10

En un dels baix relleus del monument a Colom, el situat a la Porta de la Pau de Barcelona, apareix Bernat Boïl amb el navegant.

11 National Geographic, Vol. 5, nº 4, 1999

14 Més aviat sembla que fou el fet polític dels Càtars (no els Càtars) l’esdeveniment històric dels segles XII i XIII, que va provocar que s’amaguessin les imatges de la Mare de Déu, sobretot en el Pirineus. Aquelles bandes eren mercenaris de rapinya, iconoclastes, i si bé feren moltes profanacions (esglésies, objectes sagrats i d’art), mai se’n parla de les possibles malmeses que haguessin fet a les imatges: sens dubte perquè no van trobar imatges per esbocinar o cremar, doncs el poble les havia amagat 12.

Això és pot comprendre per l’experiència, que molts hem viscut en la revolució del 1936, quan la gent creient, senzilla, no tenia cura de protegir el patrimoni ric d’una església, sinó el sant o la Mare de Déu per qui sentien més devoció, sense massa valor extrínsec en moltes ocasions, però de gran estima: crec que és pot transpolaritzar als segles anteriors i, així, s’explica que amaguessin les imatges que ornaven les esglésies, especialment les de la Mare de Déu, que sovint presidia la capella d’aquell indret 13.

Mare de Déu o Magdalena Autor: Frederic Marès

* * * En aquest treball he procedit amb la mateixa orientació que he fet amb les Esglésies de localització insòlita de Catalunya 14 o en el recorregut del Cap de Creus a la Franja 15 cercant ermites de muntanya amunt o fent la recopilació dels temples on hi havia Murals i antipendis 16. He barrejat les sortides al camp (per fotografiar, amidar, dibuixar i descriure característiques del temple) amb les hores de biblioteca, recollint dades històriques i de llegendes o comparant referències que en moltes ocasions, reconeguts historiadors es contradiuen o no concorden amb els detalls que el capellà o el cronista del poble m’han donat i, en altres ocasions, he comprovat jo mateix sobre el terreny com autors reconeguts en arqueologia romànica han descrit part del contingut dels seus llibres editats sense moure’s de la cadira del seu estudi.

12

Delcor, Maties: Les Verges romàniques de la Cerdanya i el Conflent... Ed. 1970. És el cas personal d’una imatge de la Mare de Déu que vaig trobar soterrada en els baixos de la casa pairal de Portbou, on la meva àvia l’havia amagat al esclatar els avalots del 1936, per temor que els de la FAI la poguessin trobar i crear-li problemes.

14 “Esglésies de localització insòlita de Catalunya”. Edicions Cossetània. 2001 15 “Del Cap de Creus a la Franja”. Ed. Cossetània. 2003 16 “Murals i antipendis” (en stand by).

13

15 En la recopilació, he inclòs: - descripció del camí i el plànol per arribar-hi, - detalls històrics i/o llegendaris de l’indret (en el cas que n’hi hagi de recollits), - característiques i fotografies del temple, - dibuix de la planta, - descripció i fotografies de la imatge (si encara es conserva), Moltes de les coves i balmes que han estat la referència per fer aquest recull, no tenen cap projecció més enllà on es troben i altres entren a la història, temps després, perquè els hi han donat un paper religiós, esotèric, curatiu o patriòtic.

16 LA MASSANA (La Grella. Sant Antoni. Andorra) En el camí ral que unia les parròquies d'Andorra la Vella i la Massana i situat al costat de la capella de St. Antoni de la Grella es va construir, probablement, en època medieval l’anomenat Pont de Sant Antoni de la Grella. A meitat del segle XX es va refer.

En la fotografia adjunta capta el camí de Les Escaldes a la Massana l’estiu de 1903, amb el Pont de Sant Antoni al fons i l'ermita de Sant Antoni a l'esquerra del pont.

En aquells temps el millor mitjà de transport era l'euga, la mula o el ruc i les distancies es mesuraven per temps en lloc de per quilòmetres. Ens podem imaginar veient aquesta fotografia l'isolament de les valls del nord d’Andorra.

Avui: a uns 150 m. del pont està situada la capella de Sant Antoni de la Grella, de disseny romànic, però restaurada al 1940, com conseqüència dels treballs d’excavació dels los túnels de la carretera propera.

El Pont es troba damunt de la Valira del Nord en un indret engorjat, casi amagat per la densa vegetació de la ribera. En el punt en que la carretera d’Andorra la Vella a la Massana travessa al riu (a 1 km. d’Andorra la Vella).

Abans de passar el túnel de Sant Antoni, s’agafa un camí que mena al Pont romànic a menys de 200 m. riu amunt i amb la capella prop d’ell.

L’actual pont és d’un ull amb un arc lleugerament apuntat que s’assenta directament en els marges del riu. Des de les primeres fotografies que d’ell es conserven, apareix amb baranes. La sola en esquena d’ase i l’arc amb dovelles de pedres no ben escairades. Té una longitud d’uns 20 m., una alçada de 6 m., una llum d’11 m. i l’amplada de casi 3 m.

Si bé és considerat romànic o medieval, cal tenir en comte que fins el segle XVIII es seguia construint a les Valls amb els sistemes medievals, fet que no permet concretar una data aproximada. De segur, que per la orografia del terreny hi tenia que haver un pont i, precisament en aquest punt, des de temps reculats.

17 Aquí, el Valira d’Orient passa profundament engorjat. Entre parets molt altes dringa l’aigua, alegre, voraç, amb fúria fins i tot. La fúria que causava tot el respecte i més als traginers quan passaven per aquell punt. Per això invocaven el seu patró, sant Antoni abat. I per això es construí una capella en honor del sant. Perquè li fos millor confiada la invocació de la seva protecció.

Per allà l’any 1930 es va restaurar la capella baix uns criteris no massa ortodoxes. En el paisatge que forma la gran fondalada de la gorja de la Grella o de Sant Antoni i en un indret profundament engorjat entre parets de pedra que ha construït la mateixa naturalesa i la densa vegetació de la ribera, fou bastida la capella de Sant Antoni, a la riba del riu Valira del Nord, no lluny del pont que abans era el pas obligar per arribar a la Massana des d’Andorra la Vella.

L’ermita troglodita és una construcció d’una sola nau, adossada a la roca i amb coberta de dues vessants. Absis semicircular on és difícil d’identificar elements primitius. La documentació històrica existent és contemporània.

18 SANT JULIÀ DE LÒRIA (Sant Martí de Nagol. Andorra) De l’antiga carretera de Sant Julià a Andorra la Vella en surt la pista, ben asfaltada, que tot pujant s’arriba a un revolt on apareix l’indicatiu a Sant Martí. Es segueix el corriol molt estret i per on s’hi té que caminar amb atenció, doncs en molts trams -sobretot s’hi ha plogut- fàcilment es pot despenyar-se. A uns 30-45 minuts de caminar s’arriba al penyal on s’aixeca l’ermita, situada a 1100 m. altitud.

Aquesta capella es cita per primer cop l’any 1048, quan Miró dóna a Santa Maria d’Urgell les possessions situades entre el riu Aubinyà, Sant Martí i la muntanya Bragacolls. Per les restes estudiades de la necròpolis de Sant Martí, es dedueix que es tractava d’una comunitat petita, que els individus es caracteritzaven per la robustesa física i que l’elevada mortalitat infantil era de la mateixa proporció de l’època. És una de les capelles troglodites en que si bé la paret de llevant queda encaixada dins la roca, no s’utilitza aquesta com a paret. Ha sigut molt restaurada, encara que acuradament.

Nau rectangular amb coberta d’encavallades de fusta, sobre les quals foren col·locades les llates i un llosat de llicorella. L’absis semicircular, a tramuntana (per la configuració del terreny), amb una finestra de doble esqueixada, coberta de quart d’esfera i llosat de llicorella. Porta a migjorn amb arc de mig punt i sobre aquest mur s’ha aixecat un campanar d’espadanya per una sola campana. A l’interior s’observa el presbiteri més estret i dos fornícules en els murs laterals de la nau.

Fou construïda utilitzant les pedres arrancades in situ i l’argamassa és un morter de calç.

Per les excavacions practicades sembla ser que l’accés es feia mitjançà una escala per salvà un desnivell d’uns dos metres. També s’hi han descobert tombes antropomorfes medievals (algunes d’elles saquejades i envaïdes pels esbarzers), monedes i ceràmica. Data probable calculada és del segle XI, encara que en els segles XVI o XVII s’hi practicaren modificacions en el presbiteri. No s’hi ha identificat cap imatge.

19 LA FREIXNEDA (Mare de Déu de la Gràcia o de la Cova. Matarranya) De Vall-de-roures es surt pel pont sobre el riu Matarranya (que ha substituït un gual anomenat el Pas de Consell) per arribar, poc després, a la vila de Freixneda.

Al cim del turó que presideix la població hi ha les ruïnes del Santuari de Santa Bàrbara, refet el 1766.

Altres punts d’interès són: del castell només en resta els basaments i la cisterna, portal de Gifré: l’únic que queda dempeus de l’antic recinte emmurallat, casa de la Vila: edifici d’estil renaixentista, carrer Major: emporxat a la part de baix, palau del marqués de Tosses: terratinent que viu a València. casa de la Comanda de l’Orde de Calatrava: edifici renaixentista, església de la Mare de Déu de les Neus: d’estil renaixentista, església de la Mare de Déu del Pilar: barroca del segle VII, santuari de Santa Bàrbara.

Aquest territori fou conquerit per Alfons I de Catalunya-Aragó i el donà a l’Orde de Calatrava, que en successives donacions va arribar a Pere III, el Cerimoniós, que el passà a les famílies de la Freixeneda i amb llurs bens quedaren baix protecció reial.

Seguiren temps en que la vila patí dificultats econòmiques, que els jueus d’Alcanyís intentaren resoldre, sense perjudici per ells, clar està.

En la Guerra del Francès es presentà a la Vila el Governador d’Alcanyís i fou mort pels veïns i ningú s’atrevia a enterrar-lo. Passats uns dies, quan fou portat al cementiri, els gossos li havien destrossat la cara.

20 Quan es proclamà la Constitució de Cadis al 1812, varen retocar un quadre de Sant Ferran per convertir-lo en un retrat del rei Ferran VII i fou portat en processó per la Vila.

En la Guerra Carlina, que intervingué Cabrera, aquest s’apoderà de la Freixeneda i a la plaça Major va fer afusellar als alcaldes de dues poblacions veïnes per haver-lo delatat als lliberals. Quan va abandonar la població (1839) va enderrocar el castell per evitar que els enemics l’utilitzaren.

En el 1936 es mantingué la vila fidel a la República i a l’acabament de la guerra civil molta gent emigrà. Entre els anys 1939 i 1947 es van moure per les muntanyes de la contrada nuclis de maquis.

La capella de la Mare de Déu de Gràcia de la Cova fou bastida sota una balma. En el 1581 els mínims prengueren possessió del lloc i construeixen un convent que fou abandonat el 1595.

En resten els murs del mateix i de l’hostatgeria annexa.

La primitiva imatge de la Mare de Déu i l’Infant fou trobada per un pastor, segons la llegenda. En una fornícula damunt la portalada d’accés hi ha una imatge de la Mare de Déu, que no té res que veure amb la primitiva trobada.

En el camí per accedir a la Capella de la Mare de Déu de Gràcia es troba, l’ermita troglodita de Sant Joan Baptista, també malmesa, i pel fet del seu trogloditisme no n`ha quedat cap testimoni escrit, si bé fa pensar que pertanyia a un Eremitori d’abans d’establir-se la comunitat de la Gràcia.

21 SANT JOAN DE LA PENYA (Osca. Aragó) A uns 25 km de Jaca per la C-314 que va a Puente de la Reina s’agafa el trencall de l’esquerra i passat Santa Cruz de Serós, que conserva les restes d’un monestir femení del segle XI, s’arriba a San Juan de la Peña on trobem dos monestirs: el superior, barroc, del segle XVII, i el romànic, adossat a la roca i fundat en el segle IX. El lloc per si mateix és espectacular.

El monestir romànic de San Juan de la Peña es troba en la fosca cova Galión, sota la roca que li dóna nom. No hi ha cap dubte que alguns cristians s’hi van refugiar, fugint de les terres conquerides pels àrabs, però sembla ser que mai varen arribar fins aquestes muntanyes que conformen les valls de la regió, encara que dominaren les comarques baixes.

En temps de la invasió àrab vivia en la cova Galión un ermità anomenat Juan de Atarés i en el temps que deixava lliure la meditació i l’oració, es construí una petita ermita en el fons de la cova.

Prop d’aquesta cova i aprofitant els accidents orogràfics del terrenys s’inicià a l’any 718, un focus de resistència cristiana contra la invasió musulmana. Uns 300 indígenes, aixecant ben alt la Creu contra la Mitja Lluna, es van fer forts en la fortalesa de Pano. Amb tot no varen assolir el seu propòsit, doncs l’exèrcit d’Abd el Melik va assaltar la fortalesa i exterminà els seus defensors.

22 Una llegenda, conta que salvat miraculosament de quan es va despenyar el noble cavaller Voto, retornant a casa va trobar les despulles incorruptes de l’ermità Juan de Atarés i li va donar cristiana sepultura.

Va convèncer al seu germà Fèlix de que estaven cridats per Déu a continuar la tasca eremítica de Juan de Atarés. Abandonaren la bona vida que portaven i els dos germans es dedicaren a l’anacoretisme.

Als cristians que s’ha refugiaren prop de la serra de Sant Juan, baix la invasió dels exèrcits sarraïns, els germans Voto i Fèlix els van encoratjar a que seguissin en la seva oposició i, a més, a que elegissin un rei que els guies en la lluita contra els musulmans.

Aleshores, elegiren al noble basc García Jiménez. En memòria d’aquest fet es va bastir una església dins la cova Galión, a la vegada, que uns altres ermitans, Benedictí i Mateu, s’uniren als dos germans que continuaren la vida d’ermitans de San Juan.

Aquí acaba la llegenda i comença la història ben documentada, quan en l’any 809 apareix Aznar Galindo I, procedent d'Aquitana, com a primer comte d’Aragó. Un successor seu va ser Aznar Sánchez, d’origen gascó, que inicià l’ofensiva contra el domini musulmà, assolint la conquesta, de fins i tot, la ciutat de Jaca a meitat del segle IX. Paral·lelament, al fer-se present la seguretat en aquelles terres, el nucli d’ermitans va anar en augment i varen tenir una certa importància tan pel nombre com per la seva espiritualitat.

En el segle X, els eremites de la cova de San Juan s’havien organitzat monàsticament baix la tutela del monjo Transirico. Navarra i Aragó tenien els mateixos interessos d’expansió i reunien les mateixes condicions de poder recuperar terreny als àrabs. A Navarra regnava Santxo Garcés I (905-925) i Galindo Aznàrez II (893-922) a Aragó, que amb motiu de les seves victòries va fer bastir una nova església a la cova, on dos centúries abans el noble basc García Jiménez hi havia fet construir la primera capella.

23

L’església de Galindo Aznàres II és una construcció d’estil mossàrab situada al centre de la cova i adossada al fons d’ella. Té dos naus rectangulars cobertes amb voltes de canó, capçades pels seus respectius absis, quadrats, diferenciats de les naus per dos arcs presbiterials en ferradura recolzats en una columna cilíndrica central. La portalada era d’arc de ferradura, que posteriorment va passar al claustre romànic.

A l’entorn de la nova església. prompte s’aixecaren les altres dependències monacals per albergar la comunitat. Adossada a l’església es troba la sala-dormitori, anomenada Sala dels Concilis, on s’aixequen quatre columnes de secció en creu on s’hi recolzen els arcs de mig punt per suportar les cobertes de volta de canó.

Els monjos adoptaren les regles de Sant Benet i desenvoluparen una important activitat, que en pocs anys convertiren el monestir en un primer centre religiós dels Pirineus. D’un principi contaren amb el favor dels comtes d’Aragó, després amb els reis de Navarra i més tard amb els reis d’Aragó. D’aquesta atenció proveeix el ràpid i constant engrandiment del seu patrimoni.

En una de les incursions d’Al Mansur sobre el territori, el monestir es va ressentir notablement i va passar un període molt crític des de finals del segle X fins a meitat del segle XI. El monjos l’abandonaren per seguretat de les seves vides, doncs les razzies del cabdill àrab es repetien.

Quan s’instaurà de nou la vida comunitària, va quedar com a almoinaria dependent del monestir de San Juan de Ruesta. Però a meitat del segle XI, com he dit, es va iniciar de nou el creixement del cenobi, adquirint grans extensions de terreny, que més tard formarien el nucli patrimonial de San Juan de la Peña. Fou en aquest principi de centúria, quan el rei Santxo III de Navarra va observar certa

24 relaxació de la conducta dels monjos i va enviar a dos d’ells a Cluny, perquè al retornar impartissin les normes de l’abadia de Borgonya entre els membres de la seva comunitat.

En el 1071, el rei Santxo Ramires, amb la intenció de convertir San Juan de la Peña en Panteó Reial d’Aragó, va fer construir un nou monestir. Es va aixecar sobre l’existent, d’estil romànic. Aquest fet va retornar als monjos de la Cova a l’anterior categoria, superior a les demés ordes religioses d’Aragó. Un quart de segle després, el rei Pere I, fill de Santxo Ramires, presenciava la consagració de l’església de la nova abadia.

Consta d’un atri, que agrupa al seu entorn les dependències comunals: cel.les, menjador, cuina, forn, etc. Al seu costat, hi ha el Panteó dels Nobles, on resten les tombes que guarden les despulles dels principal personatges de principi del regne d’Aragó. Constitueix el més complert panteó romànic de la Península amb 23 nínxols, adornats amb arquivoltes endauades amb escuts heràldics, armes, crismons, etc. esculpits en les làpides, a més del nom del mort i la dada de l’enterrament: entre 1009 i 1325.

Travessant aquest Panteó s’arriba a l’entrada de l’església. Aquesta fou bastida damunt mateix de la primitiva, la mossàrab. És d’una sola nau amb un cert augment de l’amplada a nivell de la capçalera. Coberta amb volta de canó, a excepció del presbiteri que aprofita la mateixa roca. La nau està capçada per tres absis semicirculars adossats a la roca. Tres arcs presbiterials de mig punt els separen de la nau i es troben recolzats sobre columnes cilíndriques. Els absis estan decorats amb arquacions cegues. Amplies finestres s’obren en el mur del frontis.

En el mur de l’evangeli s’obre la porta que dóna a l’antiga sagristia, convertida en Panteó Reial des de 1770. Si troben 27 tombes amb les despulles dels antics reis de Sobrarbe, Navarra i Aragó, des de el llegendari García Jiménez fins a Pere I, el tercer rei d’Aragó.

Per una porta oberta al mur de la epístola s’entra al claustre, veritable joia de l’art romànic. No té cobertes les galeries, doncs els seus arcs s’aixequen descoberts sota la roca que fa de coberta natural i que li dóna la característica única del romànic. Els arcs de mig punt adornats amb arquivoltes endauades es recolzen sobre columnes amb capitells esculpits, la major part d’ells, amb motius bíblics.

Aquests treballs en el claustre començaren en l’any 1145 fins el 1175, en que s'interromperen degut a problemes econòmics que obligaren a reduir les despeses.

De totes maneres, l’anomenat Mestre de San Juan de la Peña havia tingut temps de deixar la seva firma sota la cúpula de la Cova, caracteritzada pels ulls grans, molt remarcats, que dóna als personatges una expressió de serenitat. Aquest artista de nom desconegut, autor de la dita Bíblia de pedra de San Juan, va tenir una intensa activitat per Navarra i Aragó durant la meitat del segle XII.

25 Per la protecció que va rebre de reis i nobles a mida que conquerien terreny al món àrab, va augmentar considerablement el patrimoni de la comunitat. Aquest fet li va donar un paper destacat en ela vida política de Navarra i Aragó, l’abat ocupava un lloc important en les Corts, tenia vot en els concilis i no reconeixia cap altra autoritat que no fos el Papa de Roma, que a la vegada tenia una gran predilecció pel monestir de la Cova.

A més de ser un punt de política dels regnes i comtats veïns, va ser un nucli de cultura del primitiu regne d’Aragó, destacant els abats del segle XVII que es van destacar en l’estudi del seus orígens. El seu domini, però, va ser més extens en el segle XII en quant estaven baix la seva jurisdicció més de tres-cents pobles i viles.

Ara bé, a finals d’aquell segle va començar el lent i continuo descens del seu poder, al perdre el favor de Roma i reial, arribant a una total ruïna econòmica. El motiu va ser la conquesta de terrenys, cap el sud, dels reis d’Aragó, situant la capital a Saragossa, en temps d’Alfons I, fets que allunyava cada cop més la cort. A partir d’aleshores, les preferències reials foren cap la canongia agustina del castell de Montearagó.

A aquesta desfeta si afegiren els continus plets que tingueren els monjos amb els bisbes de l’entorn al principi del segle XIII, disminuint considerablement el seu poder polític i patrimonial. Més endavant, l’abat Iñigo, va donar-li un impuls mitjançà el qual Sant Juan de la Peña va tornar a conèixer dies de glòria i els seus vint monjos varen tenir una temporada de pau i tranquil·litat fins arribar al segle XVI. En el 1571, el rei de Castella Felip II va decidir separar la diòcesis de Jaca de la d’Osca i amb aquesta ordre va atorgà al bisbat de Jaca gran part del patrimoni de San Juan de la Peña.

Amb una deficient economia i reduït el patrimoni, s’arriba al 1675 en que un incendi, de causa desconeguda, marca el definitiu tancament del cenobi: es varen cremar el refectori, l’hostatgeria, i l’arxiu, on es guardaven importants documents dels primers reis aragonesos. Aquest incident va obligar als monjos a construir-ne un altre monestir en el planer, situat exactament a damunt de la roca que protegia el primitiu i, així fou, com en el 1682 la comunitat abandona els vells murs carregats d’història. En el nou monestir destaquen els seus recargades i barroques portalades.

L’indret on es situat és un bon lloc per menjar a l’aire lliure o en el restaurant instal·lat en las antigues dependències. És recomanable arribar-se a l‘anomenat Balcó dels Pirineus, des d’on hi ha una extraordinària vista de los pics més alts dels Pirineus Centrals.

26 VALL-DE-ROURES (Ermita de Santa Magdalena. Matarranya) Des de Móra d’Ebre es surt en direcció a Gandesa, Calaseit i Arnes. Poc després d’aquesta població es passa a la província de Terol i s’arriba a Vall-deroures.

Llocs d’interès de la Vila, són: - conjunt monumental, - el pont de Sant Roc - la casa gòtica del segle XIV, prop de la plaça d’España i - el Castell.

Un cop a la vila, millor preguntar per l’ermita de Santa Magdalena, doncs és un xic embolicat el camí que hi porta: es troba en un tossal a l’esquerra del riu Matarranya, al sud de la Vila.

El territori de Vall-de-roures fou conquerit en el 1169 per Alfons I amb la col·laboració de les ordes militars. En el 1175 el donà a l’arquebisbe de Saragossa i a l’església de Sant Salvador de la capital aragonesa, amb la finalitat de que es repoblés, actuació que va estar dirigida pel canonge Robert que, a la seva mort, passaren els drets a la seva fill i nebot. Després de varies herències va passar al rei Jaume I. Altres esdeveniments del territori tenen lloc amb plets amb la Torre del Comte per motius de límits i tala d’arbres. Durant la Guerra dels Segadors pateix els estatges dels soldats d’un I altre bàndol. Segueixen dues epidèmies de pesta: 1648 i 1654.

Durant la guerra de successió foren executats alguns veïns de la vila pels felipistes. En la guerra del Francès, el 12 d’octubre de 1809, fou ocupada I convertida la vila en cap de districte a cura d’un alcalde major.

Cabrera, el carlista, ocupà Vall-de-roures i quan s’assabentà de l’afusellament de la seva mare (1836), executa a tres dones de marits liberals.

27 En el juliol del 1936, la Guàrdia Civil proclama l’estat de guerra a la vila, però assabentats del caire que va prendre la situació abandonen el poble, entren els republicans i constitueixen un Comitè Revolucionari.

L’ermita troglodita de Santa Magdalena presenta una façana d’obra que tanca la balma amb un arc adovellat.

Damunt una finestra ample i una altra, molt més petita d’arc monolític.

A l’entra-hi, impressiona la gran cavitat, on apareixen arcs, que es van deteriorant.

S’hi guardava una imatge de la Magdalena que va desaparèixer, probablement, en el 1936.

28 SORITA (Mare de Déu de la Balma. Maestrat. Castelló) De Vinaròs cal dirigir-se a Morella. D’aquí s’agafa la direcció a Sorita. Es tracta d’una pintoresca població situada sobre un putxet a la ribera dreta del riu Bergant. L’església parroquial data de meitat del 1700 amb tres naus, creuer i cimbori. A cada costat de la façana queden els campanars.

Tres quilòmetres més enllà del poble i per la mateixa carretera es troba l’indicador, a l’esquerra, que per una pista asfaltada mena a sota de l’ermita i l’hostatgeria troglodites de la Mare de Déu de la Balma. Es passa pel mig del restaurant i d’ell surt el passadís que condueix a l’ermita, excavada a la pedra. El pas es estret, allargat i voreja el precipici, tenint com a coberta la roca. D’aquí s’albira un ampli panorama sobre la població de Sorita i la vall del Bergant.

El Santuari de la Mare de Déu de la Balma, obra del home i la naturalesa, es un dels paratges més bells del Maestrat. Penjat de la roca dóna la impressió que d’un moment a l’altre caurà sobre el riu. Va ser excavat a la roca viva en el segle XIV, quedant meitat edifici, meitat gruta.

29 En la diada del 8 de setembre era portada la imatge de la Mare de Déu i l’Infant (de carnadures clares, però l’anterior era negra) en processó des de la balma fins a l’església del poble de Sorita, on quedava durant aquella nit i l’endemà la retornaven.

En arribar els peregrins ora de la creu coberta, que s’aixeca al costat del camí d’entrada, apareixia un Dimoni vestit amb roba de sac i pintat de sargantanes i llangardaixos, i s’acompanyava d’un gran espetec de coets i focs voladors i bengales.

El dimoni intentava convèncer a la gent que retornessin la imatge de la Mare de Déu al poble, que al negar-se el banyut queia a terra atordit i desarmat. Un infant vestit d’angelet li posava el peu damunt i l’espasa al coll figurant que l’havia mort. La processó seguia fins l’ermita troglodita.

En aquesta diada els endimoniats o esperitats quedaven lliures de la possessió del Maligne. La llegenda diu que en el segle XIII la Mare de Déu, de carnadures negra, es va aparèixer a un pastor de Sorita, demanant-li que es construís allí mateix un temple i el pastor va quedar curat d’una paràlisis del braç.

Un cop més ens trobem amb el culte a la pedra negra, a les Venus prehistòriques, és a dir, a la Mare de la Terra. Sembla ser que des de el segle XVIII hi arribaven els endimoniats i quan els hi atacava el mal s’estiraven a terra, cridant, traient escuma per la boca, renegant i rebolcant-se...17. Es a dir, un típic quadre clínic d’atac epilèptic.

Al contrari del que es procedeix amb els endimoniats que són tractats per capellans exorcistes, a la Balma els exorcismes eren realitzats per les anomenades caspolines, dones que procedien de Casp, amb coneixement d’herbes, begudes oníriques i oracions.

17

Matilde Pepín en Valencia Mágica

30 Un paisà de Sorita, que m’ha indicat el camí, m’explicà que s’havien fet rituals macabres i sense sentit (no m’ho ha concretat), inclòs alguns depravats sexuals aprofitaven l’ocasió per muntar orgies, barreja de rituals exorcistes que durant molts anys va portar de cap a les autoritats de l’Església...

Al 1929, el periodista Alardo Prats 18 va observar com la gent, a la caiguda de la tarda, encenia focs en els pinars propers i, a l’entorn de les fogueres, cantaven, ballaven i s’emborratxaven fins que homes, dones i animals es donaven als excessos sexuals. Durant la dictadura, la Guardia Civil vigilava que no entressin les caspolines. Avui dia acudeixen malalts cercant remei i persones agraïdes d’algun favor rebut per mediació de la Mare de Déu. En una cambra, al fons de la capella, s’exposen una munió de variats ex-vots.

Fins al principi del segle XX 19, existia la creença que certes malalties de la humanitat podien ser degudes a la possessió de les víctimes per part dels dimonis o pels esperits dels morts.

Aquest fenomen està perfectament documentat, des del punt de vista antropològic, a partir de la informació recopilada sobre 20 aquesta ermita de la Mare de Déu de la Balma . Les víctimes notaven la intrusió de dimonis o d’esperits que podia haver-la facilitat una altra persona o forces sobrenaturals. D’aquesta manera queda referit en els relats del passat segle XX sobre els anomenats Endimoniats de la Balma d’Àlvar Monferrer i Monfort 21.

La solució era trobar espais sagrats (santuaris, ermites, monestirs) on capellans o altres personatges de l’indret feien exorcismes. Sempre eren homes, però al Santuari de la Balma en tenien cura les dones, les caspolines, de Casp o d’altres llocs d’Aragó.

Susanna Anglès 22, m’explicà que en el llibre d’Àlvar Monferrer hi ha un desglossament entre Sorita i el santuari de La Balma. Es presenta a Sorita com a poble i com viuen els seus habitants la religió i la devoció a la Mare de Déu de La 18

Alardo Prats: Tres dias con los endemoniados. Editorial Alta Fulla.

Perdiguero, Enrique: Aproximación al pluralismo médico en la España de finales del siglo XIX i principio del siglo XX: el uso de elementos mágicos. Medicina & Historia nº 4 – 2005.

20 Prats Beltran, Alardo: Tres dias con los endemoniados. La España desconocida y tenebrosa.

Barcelona, Alta Fulla, 1999.

21 Monferrer, Alvar: Els endimoniats de la Balma. València, Generalitat Valenciana, 1997 (Crítica del llibre a càrrec de la periodista).

22 Susanna Anglès, escriptora, periodista i crítica literària, fincada a Mas de les Matas.

19

31 Balma. A més de la llegenda de la trobada de la imatge, el santuari, la seva creu coberta, com són les festes de la Mare de Deu de la Balma i els romiatges... seguidament, entra dins el tema dels endimoniats de La Balma, presentant els testimonis històrics i literaris, tractant de resoldre els exorcismes de la Balma descrivint vint-i-set casos de possessió diabòlica i els exorcismes on la histèria, la depressió i la esquizofrènia són els tres síndromes més destacats perquè, efectivament, eren els que més es donaven. L’autor relata els rituals per tal de portar a terme els exorcismes i, finalment, analitza la discriminació del gènere i la condició de la dona, així com les possessions diabòliques com a fenomen universal i l’exorcisme com a teràpia...

32 SANT PAU DE FENOLLEDA (Sant Antoni de Galamús. Catalunya Nord) De Perpinyà es surt direcció a Vernet i d’aquí ens desviem per la D-117, passant per davant de l’aeroport, de l’Estagel (24 km.) i arribem a Sant Pau de Fenollet (16 km.). D’aquí partim en direcció a la ermita de Sant Antoni després de varies corbes i una bona vista sobre les Gorges de Galamús. Tenim que deixar el cotxe al pàrquing de l’ermita situat després de passar un túnel. A peu s’arriba a la capella troglodita (1/2 h. AT).

Les gorges de Galamús són una falla espectacular. Sobre la línia d’aigua s’obren a les parets del congost diverses coves, alguna de les quals fou habitada en el paleolític superior i moltes, en temps històrics, ho foren per ermitans. Consta que ja n’hi havien en el segle V i que fins el 1850 hi romangueren.

En una d’aquestes coves obertes a la paret de llevant hi ha el Santuari de Sant Antoni.

Des del 1480 fins a la fi del segle XVI hi hagué una comunitat de franciscans i entre ells es recorda al frare Maria (de nom Marie-Josep Chirón *1797 +1852) que hi visqué des del 1843 fins a la seva mort.

En el segle XVII, una gran dama hi fou enterrada on ara resta una cova que estava tancada per una porta de reixa i avui dia esbotzada.

El Santuari troglodita de Sant Antoni de Galamús és una construcció arrapada a la roca i dins d’una gran balma que la cobeja, orientada a migdia. Consta de la capella i varis habitatges escalonats, alguns dels quals estan malmesos. S’hi accedeix per la portada, amb dovelles i d’arc de mig punt, mitjançà uns escalons. Els diferents habitatges es comuniquen entre si i a través de la capella.

Una espadanya d’un sol ull ogival s’aixeca apartat de la vertical de la portada.

33

34 VILAFRANCA DE CONFLENT (Mare de Déu de la Vida. Conflent) Vilafranca es troba a tres km. de Prades de Conflent camí a Mont Lluís. A la sortida de Vilafranca s’agafa un sender que mena a la capella troglodita de la Mare de Déu de la Vida: enganxada a la muntanya, a la riba esquerra del riu Tet. L’abandonat santuari de Nostra Senyora de la Vida es troba en un marc incomparable, situat sobre uns penya-segats de marbre rosa, amb unes vistes excepcionals del Canigó.

S’hi arriba després de 40 minuts de caminada per camins força costeruts. És una construcció d’una nau coberta amb volta de canó de mig punt, planta rectangular i sense absis. Carreus de pedra desbastats a cops de martell. Portada a ponent.

Datada en el segle XII, exceptuant les dues arcades laterals que són del segle XIII. Queda adossada a la casa prioral amb una finestra geminada del segle XIII.

Des del segle XI, s’esmenta en els documents com l’església de Sant Pere de la Roca. L’any 1225 tenen cura d’ella un clergue i un prevere que també es fan càrrec de l’Hospital de Sant Andreu de Vilafranca. Al suprimir-se el Priorat va quedar com una ermita, que fou restaurada el 1627, segons és pot llegir en una làpida de damunt del portal. Des del segle XVIII es va anomenar Mare de Déu de Vida. Una ampla cova natural queda darrera la capella, anomenada de Santa Magdalena en un document del 1704. La imatge de la Mare de Déu de Vida es troba en aquesta ermita. Un retaule de l’escola de Sunyer amb una imatge del segle XVIII, que havia pertangut a l’ermita, està actualment a l’església de Sant Jaume de Vilafranca.

Aquí es retirà i morí el prior de Montandon, Pier de Vic, trobador del segle XIII. Fou abans monjo del monestir d’Orlhac. Afavorit pel rei Alfons d’Aragó, portà una vida allunyada de l’esperit monàstic. Al final es retirà a Sant Pere de la Roca: una placa de marbre encastada a la façana de ponent de la capella, que corresponia a la tomba del monjo penedit, duu gravada aquesta inscripció: Tu que veus la tomba, per què no menysprees les coses mortals? En aquest lloc tot home hi es tancat. Perquè

35 el que tu ets, jo ho vaig ser, el que ara soc, ho seràs. Perquè mentre que era honorat en el segle, ara jec menyspreat en la tomba i jo que feia ostentació de vestits en el món, ara estic brut i nu dins la tomba, jo que vivia de les delícies...

Arran del Tractat dels Pirineus, del 1674, els patriotes catalans decidiren alçar-se en armes. D’entre els caps del complot s’hi trobaven el consol de Vilafranca, el lloctinent de Catalunya, que manava les tropes que entrarien al Vallespir per Morellàs, i dos eclesiàstics. En el darrer moment, la filla d’un dels nobles del complot els va delatar, doncs mantenia relacions amoroses amb el tinent del rei, comandant de Vilafranca. La repressió fou exagerada i després de que els conjurats foren torturats, reberen el garrot vil a la plaça de la Llotja de Perpinyà (abril de 1674). Els caps dels tres vilafranquins, tancats dins d’una gàbia de ferro, van ser penjats damunt del portal de Vilafranca. La mossa, avergonyida i blasmada per tothom, entrà en un convent.

36 MAÇANET DE CABRENYS (Mare de Déu de les Salines. Alt Empordà) Sortint de Figueres per la N-II en direcció a Els Límits i a uns 10 km. s’agafa el trencall de l’esquerra que mena al poble de Maçanet de Cabrenys, passant per Biure i Darnius.

Del carrer de Sant Sebastià d’aquesta vila surt el vial (hi ha un indicador) per anar al santuari.

Passada la casa de l’antic guarda de bosc, anomenada La Forestal (on hi ha la font de les Salines) apareix a mà dreta la pista que deixem i que va al castell de Cabrera i a La Vajol. A uns 700 m. més enllà i a mà esquerra, en un petit revolt, es troba la Santa Cova.

Un xic després s’arriba al santuari de la Mare de Déu de les Salines.

En el lloc on es situa la Santa Cova, un toro de banyes fines del Mas Roure, trobà una imatge de la Mare de Déu. Aleshores es va agenollar davant d’ella fent uns grans bramuls per cridar l’atenció del pastor.

El primer document que descriu el Santuari és de l’any 1271, quan en Mascarós d’Ortal, de Llers, propietari d’aquesta vall fa edificar una capella en honor a la Mare de Déu, que fou acabada al 1275 i va donar terres de cultiu i de pasturatge. Al 1907 es va restaurar l’església i l’hostatgeria. Durant els avalots del 1936 i la diàspora del 1939 es feren malmeses. En les dècades del 40, 70 i als voltants del 1985 s’iniciaren noves restauracions de la capella i es construí la sagristia.

37 El nom de Les Salines ve de les saleres que hi havia davant de la capella, de quan els pastors abocaven la sal pels bestiar.

Al 1593 un bandoler francès, en Mandra, va assassinar a l’ermità Pere Sunyer i féu grans destrosses a la capella.

Es conta que un dia un ós se’n va endur una bonica noia que pasturava el ramat dels seus pares en una d’aquelles valls properes al santuari. L’ós, mig home mig diable, la va retenir en una cova amb intencions poc honestes. La xicota va rebutjà des d’un principi, invocant constantment a la Mare de Déu de les Salines i al novè dia del captivi la Mare de Déu la va alliberar retornant-la als seus pares. Quan l’ós, mig home mig diable, va veure que la bonica noia s’havia escapolit, es va enfurismar i els udols s’escamparen pels mig d’aquelles muntanyes i valls. Assossegat, en part, s’enfilà a una branca d’un surer per guaitar si veia a la seva desitjada noia. L’arbre es trobava prop d’una cinglera i el pare de la pastoreta, que havia sortit a caçar-lo, el va veure distret allà dalt, moment que va aprofitar per començar a tallar la soca i, aleshores, el pes de l’ós va fer vinclar el surer fins abatre’l del tot, caient per la cinglera el temible animal.

Aquest fet ha motivat que en alguns pobles de l’entorn (Arles, Sant Llorenç de Cerdans, Prats de Molló, etc.) es celebres la Festa de l’ós, barreja de sexualitat, ritus de la fecunditat i demostració viril, que ha encarnat des de sempre la figura de l’ós.

El temple és situat en una vall on neix la riera que dóna les seves aigües al riu Tec, al Vallespir. És un edifici d’una sola nau de coberta en volta apuntada i arc presbiterial i absis semicircular, cobert d’un quart de volta a ponent. La teulada de la nau es de dues vessants. La portada és oberta a migjorn, aixecant-se l’espadanya per una sola campana en el mur de llevant. Datat en el segle XVIII.

38 Abans en els aplecs que s’hi feien es ballava l’anomenat ball dels confits i un ballet tradicional del Rosselló.

La imatge primitiva de la Mare de Déu trobada en la cova era feta de pedra calcària, però també fou malmesa pel bandoler francès, ja esmentat, quan va saquejar el temple on l’havien col·locat. S’hi va posà una d’alabastre fins que en el segle XIX fou substituïda per una altra de fusta policromada i vestida, que es va salvar dels aldarulls del 1936 gràcies a que dos feligresos de Maçanet l’amagaren a una cova de l’altra banda de la ratlla i, posteriorment, es va recuperà. Al Santuari també s’hi troben les imatges de Sant Isidre i de Santa Francesca Romana.

39 PORT DE LA SELVA (Les Cavorques. Alt Empordà) Són un conjunt de cavitats naturals, retocades artificialment. Partint del Port de la Selva per la carretera a Cadaqués, als 2 km. i abans de creuar la riera de Rubiés (és el segon pont que es troba), a mà esquerra i en el marge dret de la riera, seguint-la en uns 100 m. es troben aquestes coves, un xic enlairades respecte a la carretera.

La notícia de les coves on podia haver-hi hagut una capella, la va donar Delclós i Sunyer, 1975 23. Probablement, fou un conjunt d’eremitoris medievals.

El conjunt, s’obre en un marge de pedra sorrenca fàcil de treballar (duna fòssil). Si bé, han sigut produïdes per l’erosió natural, és evident que han estat retocades a fi de fer-les més amples i profundes. S’han posat al descobert sis petites coves, molt juntes, encarades al sud-est. La més gran d’aquestes, rep el sol del migdia. El marge pren una direcció més al sud, on es troben dues més però amb la coberta enfonsada.

La cova més gran (1) ha estat molt retocada i les parets allisades, fins aconseguir una planta semicircular amb coberta de canó en quart d’esfera: una capella troglodita sens dubte. Fou tancada l’entrada per un mur construït amb blocs de pedra sorrenca i lloses de llicorella homogènies i tot lligat amb fang. Té uns 60 cm. d’ampla i una alçada variable de 40 cm. a 170 cm. Al costat Nord d’aquest mur s’obria la porta d’un metro d’amplada. En les peces caigudes de la volta, encara si poden veure les empremtes de l’encanyissat. Tot el conjunt estava ben arrebossat i allisat per dibuixar-hi grafits.

23

Delclós i Sunyer: Guia del romànic a l’Alt Empordà.

40 Aquests grafits es varen fer amb un traç gruixut i amb el morter tou.

S’identifiquen tres vaixells incomplets, esquemàtics i molt ingenus, però amb detalls concrets. Destaquen les formes en que foren dibuixats: un en posició normal a la mar, un altre vertical i, un tercer, capgirat amb els dos timons laterals a la popa.

Les característiques dels vaixells (vela quadra, el cordatge, la cabina i els timons laterals) demostren que fan referència a una navegació d’altura i pròpia de l’època romana que fins la caiguda de l’Imperi (any 476 dC.) sempre utilitzaren aquest tipus de vela. La vela llatina no apareix en l’antiguitat greco-romana, doncs no s’introdueix al nord de la Mediterrània fins l’expansió de l’Islam. Les veles quadres no reapareixen fins el segle XIII, quan la llatina passa a utilitzar-se com a mesana en les embarcacions grans.

Què volien representar amb aquests grafits?...D’una part cal remarcar, que les representacions de vaixells era un tema molt estès en el cristianisme, com a símbol de la fe o de l’Església.

Ara bé, també, cap la possibilitat que aquests dibuixos de Les Cavorques fessin referència al naufragi dels monjos que arribaren a aquesta costa. Conte la llegenda, que el Papa Bonifaci IV davant la invasió de l’almirall de Babilònia, va decidir enviar les despulles de Sant Pere a un lloc segur de la costa francesa i col·locades a una nau, els vents la van portar a la badia Armin de Roda (Port de la Selva). Els monjos mariners, cercant aigua potable van trobar una font en un paratge amagat i salvatge (Les Cavorques ?) on dipositaren les preades relíquies en una de les coves properes. Anys més tard, hi arriben uns monjos de l’altre part de la ratlla, que van construir les primeres dependències del que seria el Monestir de Sant Pere de Rodes a la muntanya de Sa Verdera... Els seus orígens es perden en el temps i la primera noticia escrita no apareix fins l’any 878: un document signat pel rei Carles el Calb, cita que una petita cel·la monàstica (Sant Pere de Rodes) que es disputaven els abats de Banyoles i de Sant Policarp de Rasés, acaba sotmetent-se a Roma.

Vaixell medieval (segle XIII)

41 Les altres coves, 2, 3, 4 i 5, no demostren, clarament, l’ocupació humana, però si que foren modificades artificialment i, per tant, no s’exclou el seu us com a habitatge. La cova 6, per la falta de retocs i estar encarada a tramuntana, és ben segur que només deuria utilitzar-se per barraca agrícola. A la cova 7 hi ha una creu al fons: dipositaren aquí les despulles de Sant Pere?... Cap arqueòleg, encara, hi ha fet prospeccions a la recerca de l’Arca, si bé han estudiat aquest indret Piñero, Badia, Bofarull, Delclós, Quintana i Carreras en el 1982.

La cova 1 reuneix la màxima possibilitat de ser la capella de l’eremitori, doncs està arrecerada dels vents predominants de l’indret, la tramuntana i el llevant, prop del rierol de Rubiés, en un racó amagat però no gaire allunyat de camins i de la mar.

42 ROSES (La Cova de les Ermites. Cap Norfeu. Alt Empordà) De Roses, navegant fent rumb a Cadaqués, es passa enfront del Cap Norfeu, el cap d’Orfeu. Es tracta d’una península que sobresurt un quilòmetre del litoral.

Queda situada entre les cales Pelosa i Canadell.

A més, hi ha una carretera des de Roses per arribar-hi, sense problemes, motoritzats o en bicicleta: es segueix tot el Passeig Marítim i a l'alçada del port hi ha una rotonda, amb una escultura en forma d'un vaixell de paper al bell mig. Cal fer la volta en direcció oposada a la que s'ha fet fins ara. Després de mig quilòmetre, a la dreta, hi ha el trencall, que mena a les Cales Montjoi i Jóncols. D’aquí comencen els senders que volten la petita península de Norfeu.

La Cova de les ermites es troba al vessant nord del Cap Norfeu, a tocar del camí que mena a la punta. La cavitat és de planta triangular amb una entrada ampla que es va fent estreta a mesura que s’enfonsa. La boca, de 7 metres, està tancada amb un mur fet de lloses de pissarra disposades planeres amb una obertura: la porta.

Les parets de la cova estan retocades i en un punt fins i tot rebaixades com és el cas del costat nord en el que hi ha un banc i unes lleixes, tot excavat a la roca natural.

Davant de la cova hi ha una terrassa artificial limitada que té per límit una feixa. En aquest espai hi ha les restes d’una barraca de planta quadrada feta també amb lloses de pissarra. Aquesta està ben construïda ja que les cantonades estan fetes de forma acurada amb pissarres retocades d’una mida més grossa que a la resta de l’edifici.

43 A part del seu nom, no hi ha constància escrita sobre la utilització d'aquesta cova, situada al Cap Norfeu, com a vivenda d'ermitans. Malgrat que és un tema, com molts altres, poc estudiat, trobem algunes referències sobre el fenomen de l'eremitisme en el terme de Roses. Del llibre Roses o a la recerca de la zona grisa 24, que em proporcionà l’Ajuntament (Informació i Turisme), extrec les següents notes: ... el 17 de maig de 1380, el bisbe de Girona, Bertran de Mont-rodon i de Sorribes, demanava al clergat de Santa Maria de Roses, Cadaqués, Palausaverdera i Santa Creu de Rodes que escoltés en confessió els eremites que vivien en aquestes muntanyes -cosa que confirma, d'una banda, la seva presència i, de l'altra, el caràcter més o menys ampli del fenomen- i que no digués que no eren feligresos seus -una precisió indicativa que els ermitans, més enllà de viure aïllats geogràficament en un erm solitari, també eren socialment i religiosament abandonats.

Pocs anys després, una dona -que ningú tendeixi inconscientment a identificar l'eremitisme amb una opció exclusivament masculina-, anomenada Francesca, exercia d'eremita a l'indret anomenat Panin, situat al terme de Cadaqués. Hi havia construït una cel·la i agençat un hort dels quals el rosinc Guillem Riba, propietari del territori, li feu donació el 25 d'abril de 1411, uns mitjans de vida que foren augmentats el 1418, quan s'hi afegí una vessana de terra situada a la Font.

L'ocupació ermitana del lloc es mantenia encara el 1427. El 26 de novembre, s'assignaven aquelles possessions a un nou asceta, Guillem Savella, natural de Guimerà, una allunyada població de la Conca de Barberà, a Tarragona, una procedència que fa pensar en la possible atracció que podia exercir la serra de Rodes com a centre eremític.

En una data tan tardana com és a mitjan segle XVIII -un moment en el qual les autoritats religioses tornaran a promoure aquest gènere de vida-, encara és possible de descobrir un altre cas de pervivència de l'eremitisme a Roses. El 17 de juliol de 1759, el bisbe dóna llicència a Felip Castelló Vila, mestre de minyons de Roses, per anar a fer d'ermità a la petita església de Santa Anna de Pontós.

Al capdavall, no sembla pas que la cova de l'Ermita de cap Norfeu sigui una referència isolada en el panorama religiós de Roses i de tota l'àrea muntanyenca que li fa de rerepaís (des de l'Edat Mitja, per exemple, hi ha testimonis d'eremites a 24

Barris i Ruset, J.M. : Roses o la recerca de la zona grisa. Articles. (Aj. de Roses, 2008).

44 Sant Baldiri de Taballera i a la muntanya de Sant Pere de Rodes; i, en el transcurs dels segles XVII i XVIII, a Sant Sebastià de Cadaqués, Llançà, Sant Onofre de Palau-saverdera o Santa Elena de Selva de Mar). Sembla, doncs, plausible poder afirmar el caràcter eremític de l'esmentada gruta.

Seguint des d’aquest pla de terreny cap al mirador de la punta de Norfeu s’observen, a ras de la mar, el Carall Bernat i l’illot Gat. A la matinada del dia de Sant Pere, els pescadors de les platges properes s’hi arribaven amb les seves barques, fins el Carall Bernat, tot remant quan el rem era el motor i el vent de terral no s’havia fet present per inflar les veles.

Entre els mariners de vela llatina i sense motor, sortejar esculls, doblar un cap, travessar un freu, etc. era molt comú celebrar-ho per haver-ne sortit bé d’una penosa singlada. Els caps geogràfics, amb l’aiguabarreig de les dues mars, eren el lloc on es tenia que prendre més precaucions per navegar i es consideraven molt trempats els mariners que ho assolien.

Al trobar-se enfront del Cap Norfeu, aixecaven els rems a manera de salutació a l’erecta roc que aflora de l’aigua, el Carall Bernat o la Ninola Valenta, doncs era creença que es tractava d’aquell xicot o, millor dit, part d’ell, que en una nit de Sant Joan, el va encantar una sirena i el priapisme no resolt va acabar transformant-lo en pedra.

45 PONTONS (Sant Salvador de la Balma. Alt Penedès) Sortint de Villafranca per la carretera a Sant Martí Sarroca, es segueix en direcció a Torrelles de Foix. Al sortir d’aquesta població apareix la carretera recta, que al acabar-se, surt de mà dreta el vial que mena a la Urbanització la Plana de les Torres. Abans d’entrar-hi surt de mà esquerra la pista a Sant Salvador de la Balma.

També és pot seguir per la carretera a Pontons fins al km 8,200, on apareix una pista a mà dreta que condueix a la Casa de Colònies de Penyafort: de davant d’ella surt la pista de terra roja (amb senyals de pintura verda), que passa prop d’una piscina abans d’un trencall, d’on es pren el camí de l’esquerra, s’entra en un camí carreter i emboscat. Es passa davant d’una cova (15 m.), la Cova del Ral, on hi habitava l’ermità de Sant Salvador. Seguint, cal enfilar-se per un sender a través d’un marge que encara el single. Prop d’ell, a mà esquerra es troba l’ermita de Sant Salvador de la Balma (30 m.). Per accedir a la porta es té que fer una petita grimpada.

Documentat l’indret des del 966, fou adquirit pels comtes de Barcelona, Ramon Berenguer I i Almodis, el 1066, de Bernat Otger i de Guitard Guillem. Aquest mateix any els comtes encomanaren el castell de Pontons en feu a Guillem Bernat d'Òdena. El 1111 els germans Guillem Ramon de Castellvell i Arbert, juraren fidelitat al comte Ramon Berenguer III pel castell de Pontons i el d'Òdena. El 1138 Ramon Guillem d'Òdena donà a l'orde de l'Hospital unes terres i cases i l'església de Sant Joan del castell nou de Pontons per reconstruir i poblar el terme del castell de Pontons, que havia estat despoblat per infestatione paganorum.

Guillem d'Òdena, senyor de Pontons, participà en les lluites civils dels primers anys del regnat de Jaume I i signà, el 1217, la constitució de pau i treva de Vilafranca. El 1271 l'abat Gener de Santes Creus adquirí el castell i el lloc de Pontons. Jaume II, el 1297, concedí el privilegi d'extreure minerals de plom i zinc. El segle XVIII el lloc de Pontons continuava essent del monestir de Santes Creus.

46 Sant Salvador de la Balma és un temple petit i robust que es troba encabit dins d’una balma i tant el terra, com una paret i el sostre corresponen a la roca. Està documentat des de l’any 1319, però la seva construcció és d’estil romànic, probablement entre els segles XIII i XIV. A l’interior hi ha uns arcs apuntats, que foren bastits en temps més propers. En el mur de ponent, s’obre una espitllera. La coberta és de volta de canó i on s’hi marca l’empremta de l’encanyissat.

47 TORRELLES DE FOIX (Mare de Déu de Foix. Santuari i Cova. Alt Penedès) Torrelles de Foix és un municipi de la comarca de l'Alt Penedès, que es troba situat al sector oriental de la mateixa, a 368 metres per sobre el nivell del mar.

Actualment els seus habitants es troben repartits entre els diferents nuclis de població, així com diverses masies aïllades escampades per tot el terme.

El lloc de Torrelles pertanyia al terme de l'antic castell de Foix, documentat al 1067, que posteriorment va pertànyer a Berant Marcús, conseller de Ramón Berenguer IV. En 1185 surt esmentat per primera vegada el lloc de Torrelles de Foix. Al 1198, Guillem de la Granada, concedeix el Castell de Foix a Guillem de Tarragona, i deixà unes terres perquè els seus marmesors hi edifiquessin una església en honor de Déu i la Verge Maria.

El castell de Foix va pertànyer posteriorment a la corona, que al 1388 el rei Joan I el va vendre a Bernat de Pinós. Una successora següent, Agraïda de Vilafranca, Senyora de Foix i de Torrelles, tingué una filla, Maria Agraïda de Cruïlles i de Vilafranca que es va casar amb Guerau de Peguera i de Montbui.

A primers del segle XVI el lloc de Foix pertanyia als Peguera, que s'havien establert al lloc de Torrelles. Guerau de Peguera i Berardó fou nomenat pel rei Carles III de Catalunya-Aragó, primer marqués de Foix al 1710; la nissaga dels Peguera es va extinguir amb Maria Manuela de Peguera i de Pedrolo, que mor soltera al 18881 i va deixar el seu patrimoni a les salesianes.

Sortint de Torrelles de Foix en direcció a Pontons, a uns 500 m. i a mà dreta surt el camí asfaltat a una Urbanització i al Santuari de la Mare de Déu de Foix. Poc després un cartell confirma la correcta direcció. Apareix, al cap d’uns metres de pujada suau, un aparcament. A mà esquerra, barrat per una cadena hi ha el camí que condueix al Saltuari a on s’hi arriba per una escala de pedra.

48 Fou parròquia de l'antic poble de Foix, a l'actual municipi de Torrelles de Foix.

S'alça a 661 m d'alt damunt d'un abrupte espadat, a la dreta del riu Foix. És situada a prop del Castell de Foix, del qual queden minses restes. El temple, d'origen romànic, conserva l'estil primitiu d’una nau amb un arc lleugerament apuntat, coberta amb volta de canó, lleugerament apuntada, sostinguda per dos arcs torals, amb un petit atri (segle XII). S'hi afegiren posteriorment dues capelles laterals probablement en la mateixa època que l'absis primitiu fou substituït per un de poligonal. El mur de ponent és coronat per un campanar d'espadanya de quatre ulls. La porta, amb arquivolta i grans dovelles, és situada a migdia. L'església i la rectoria són envoltades d'un mur.

De la façana principal cal dirigir-se a llevant i es surt del recinte. En una esplanada es pren un camí a mà esquerra i es baixa a sota mateix de l’absis de l’església, on es troba la Cova de la Verge: es tracta d'una cavitat d'uns 15 m. de llargada, 4 d'amplada i 5 d'alçada.

La imatge de la Mare de Déu de Foix, Patrona del Penedès, va ser destruïda el 1936. Era una talla de fusta bruna de tradició romànica, de gran veneració en tot el Penedès.

Les Dous és un espai humit, sense pretensions, casolà, pintoresc com dirien algunes guies. És ben a prop de Vilafranca, abans d’arribar a Torrelles de Foix. Aquí, la riera de Pontons, salva uns metres de recorregut amb uns gorgs i uns salts d’aigua. La riera de Pontons, d’ací en amunt, és un indret verd i feréstec.

El

49 Crim de Foix de 1892 25 El diumenge 7 d'agost de 1892 va succeir un dels fets més recordats i explicats a les llars penedesenques de l’època per allò que va passar i per com van acabar els culpables.

Aquell dia d'agost va aparèixer mort el rector de la parròquia de Santa Maria de Foix, mossèn Josep Pallerols a l'arxiu, lligat de peus i mans, i amb un llaç al coll.

De fet, no era la primera vegada que succeïa un crim en aquest indret, ja que dos anys abans havia estat assassinada i llançada al pou la serventa del rector en un moment en què aquest no era present a la parròquia.

El crim del rector de Foix va ser ràpidament investigat pel jutge instructor del partit judicial de Vilafranca i pel fiscal de l'Audiència de Barcelona, juntament amb els jutges municipals de Torrelles de Foix i Sant Martí Sarroca.

El dissabte 6 d'agost, una dona de Torrelles va veure com es dirigien cap a la parròquia de Santa Maria de Foix un grup de tres homes i dues dones amb un ruc, amb la presumpta intenció de fer un vot a la Mare de Déu de Foix. Unes hores després van ser vistos una altra vegada, però en direcció a la Juncosa. Les investigacions realitzades van arribar les següents conclusions.

Es varen fer sospitosos el matrimoni Baudili Rosell i Teresa Penas i els seus fills Joan i Josep, de 10 i 8 anys, Antoni Llenas, Joan Soler Soler i Pere Ferrer "Gayol". Una dona de Torrelles estava casada amb un home del Vendrell que es relacionava amb d'altres veïns vendrellencs de conducta sospitosa. La Guàrdia Civil va localitzar els presumptes autors dels fets, els van detenir i van ser traslladats fins a Torrelles per tal de ser reconeguts per les persones que els havien vist dirigint-se cap al santuari de Foix. El mòbil del crim va ser el robatori.

El rector presentava unes ferides realitzades per una arma agafada amb la mà esquerra. Un dels detinguts, i presumpte assassí, era manc del braç dret, per tant, només podia fer servir la mà esquerra. I, a més, allà on van localitzar els presumptes autors, van trobar un tros de roba igual que el què va aparèixer amb el rector, i també uns pals que segurament podien haver estat utilitzats per a matar-lo.

A més, aquestes persones havien tingut un ruc que se'l van vendre uns dies després que hagués succeït el crim; aquell dia no van ser vistos al Vendrell, a més, van trobar la possible arma (un bastó-porra) i un d'ells estava casat amb una dona de la Juncosa. El trenca-closques del crim es va resoldre amb totes les peces al seu lloc.

25

Daniel Sancho París, historiador: Revista El Cargol.

50 El judici celebrat va acabar amb sentència de pena de mort. L'acte d'ajusticiament va tenir lloc el dia 21 de gener de 1896, a les 8 del matí. Van ser ajusticiats a garrot vil els autors de l'assassinat de mossèn Josep Pallerols: Teresa Penas Senserich (natural i resident a Torrelles de Foix, de 39 anys, que havia estat serventa del rector fins que es va casar), Josep Puig Olivé (natural i resident del Vendrell, de 37 anys), Josep Esteve Miró (natural i resident del Vendrell, de 41 anys) i Salvador Batlle Vidal (natural de Bellvei del Penedès i resident al Vendrell, de 31 anys).

També, el jutge va processar cinc persones més: Pere Ferrer "Gayol", de 70 anys, que havia tingut relacions amb Teresa Penas, que va morir de mort natural durant el procés i també comdemnat a mort; Baudili Rosell, marit de Teresa Penas, mort durant el judici. Josefa Vias Planas, processada en un principi, es va considerar que no havia participat en el crim. Carme Suriol va ser absolta i Josefa Vias Vallès va ser condemnada a presó 17 anys, 4 mesos i 1 dia.

Expliquen les cròniques que 20.000 espectadors van veure com girava el garrot en el que el botxí va introduir una modificació anomenada versió catalana , consistia en un punxo posterior que trencava el bulb raquidi de l’engarrotat.

L'acte va ser realitzat sobre un entarimat, al camp dels Rolls, propietat de Josep Suriol, en l'espai situat entre l'estació de tren i la carretera de Vilanova i la Geltrú.

Els quatre condemnats van arribar fins al camp dels Rolls acompanyats per la Congregació de Nostra Senyora dels Dolors que portava la imatge del Sant Crist. Un cop els condemnats a mort van pujar sobre l'entarimat van ser assistits espiritualment per jesuïtes que van venir expressament des de Barcelona.

Teresa Penas, abans de morir, va cridar les següents paraules: ...maleeixo aquesta terra que m'ha vist morir per cent anys!. Curiosament, a partir d'aquell moment, cap més herba va créixer i, fins i tot, en l'intent de construcció de l'edifici que s'aixecà sobre aquest camp, la constructora va fer fallida i les obres van estar molt de temps aturades.

51 VILAFRANCA DEL PENEDÈS (Sant Pau. Alt Penedès) Sortint de Villafranca per la carretera a Pacs del Penedès i abans d’arribar-hi, apareix la pista que mena al turó (302 m.) i al Santuari de Sant Pau, beneït el 1910.

Als voltants hi ha la font de Sant Pau. L'ermita de Sant Pau té el seu origen a l'època medieval. En un principi, estava situada al peu de la muntanya de Sant Jaume, compartint advocació amb Sant Antoni i amb la Mare de Déu de la Salut.

A finals del segle XVI es va construir una nova capella a l'emplaçament actual, però només sota l'advocació de Sant Pau apòstol. Amb la capella es va construir una casa amb diferents estances: cuina, habitacions per a l'ermità i una sala menjador. La capella tenia una petita sagristia, un cor i un campanar amb dues campanes.

Aquesta construcció va substituir a una altra del segle XIV de menor capacitat.

A causa de l’abandó, la construcció es va deteriorà i, finalment, es va enderrocar. L’any 1909 es va restaurar la devoció a Sant Pau i, aleshores, es va excavar a la roca de la muntanya una cova, que n'hagués sigut l'absis, però que no es va arribar a dur a terme. Es poden veure diverses fornícules i els forats on encaixaven les bigues. També hi ha una font, de començament del segle XX, en forma d'absis.

52 SANT VICENÇ DE PINSENT (Estamariu. Alt Urgell) L'antic monestir de Sant Vicenç de Pinsent es troba sobre la Quera. Cal agafar un camí que surt davant del càmping, al K 141 de la carretera de la Seu a Puigcerdà. Hom passa per la planta embotelladora d'aigua i segueix per un camí ample però impracticable per a vehicles. Després de tres quarts d'hora de forta pujada i d'haver travessat el torrent, s'arriba a unes feixes abandonades. Sota mateix del penyal hi ha la balma que abriga les restes del monestir.

El monestir de Sant Vicenç de Pinsent ja apareix consolidat al final del segle X. Sembla que l'església fou restaurada pel bisbe d'Urgell el 964. En aquesta data, els comtes Sunifred de Cerdanya i Oliba de Besalú feren donació al monestir de Sant Llorenç prop Bagà de l'alou i la casa que tenien al lloc de Pinsent, amb l'església de Sant Vicenç. El 983 el lloc encara resta vinculat a Sant Llorenç. El 1008, Sant Vicenç de Pinsent era donat al monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, del qual encara depenia pel segle XII, quan el monestir havia deixat d'existir com a tal i només era un mas.

L’església primitiva era d’una sola nau, variant l’amplada segons la profunditat de la balma. L’absis quadrat, desconeixent-se el tipus de coberta. En resta una construcció malmesa on s’aprecien les pedres disposades de forma irregular, unides per fang i sense cap decoració externa.

Posteriorment, es va bastir una altre església a continuació de la primera i també aprofitant la paret de la balma. D’una nau amb un arc toral i absis rodó, no conservant la coberta, que per la inclinació que podia tenir fa pensar que era de fusta. Els carreus són de pedres arrodonides i, altres, aplanades, situades en fileres. La porta és situada en el frontis, entre el mur de la primitiva església i el mur de l’epístola de la segona.

53 ELS PRATS DE REI (Roc de Ca l’Espanyol. Anoia) D’Igualada a Prats del Rei PER LA bv.1031. Poc després del Km. 3 i abans del km. 4, surt de mà esquerra un camí que mena a Ca l’Espanyol, que queda sota la carretera entre els masos de Cal Barrusca i Ca l’Espanyol, a uns 700 m. d’altitud. Al mig dels camps de conreu queda el Roc foradat.

Podria haver estat un centre de culte pagà i més tard visigot, acabant sent una capella cristiana a càrrec d’un ermità. És tracta d’una roca buidada a uns 3 m. de terra encarada a migjorn. Sembla que es tracta d’un espai destinat a habitatge, possiblement periòdic o provisional, amb unes dimensions aproximades de 2,50 metres d’amplada i una profunditat de més de 2,50 metres. Hi ha un conjunt de detalls que confirmen que l’obertura es tancava des de l’interior amb algun tipus de porta avui desapareguda, construïda de fusta o d’elements vegetals.

A l’interior destaquen dos encaixos a la base exterior, aptes per situar-hi algun element de tancament. A la mateixa alçada i a la part superior s’observen dues petites incisions destinades a posar-hi algun tipus de barra travessera. Uns forats a l’exterior, concretament al frontal dret, ens ajuden a accedir a l’interior. L’oxidació de la roca i restes de fum confirmen que s’hi feia algun tipus de foc a l’interior. Alguns autors també han identificat la presència d’algun tipus de pintura, concretament testimonis d’ocre, avui difícilment identificables.

S’ha identificat generalment i gairebé de forma unànime com un espai destinat al culte cristià, amb reminiscències de cultures anteriors. Però, hi ha diverses preguntes per respondre: - Com és que en un territori en el qual hi ha aquesta densitat tant i tant alta de forats a la roca qualificats com a ermitoris, després no s’hi ha vist consolidarse cap tipus de recinte religiós important, cap tipus de convent? Com és que tants eremitoris no han provocat que l’índex de presència d’esglésies romàniques fos superior en aquesta zona a d’altres territoris del país? Si estem parlant de culte cristià, com és que els testimonis d’empremtes o símbols cristians incisos a la roca són tant escassos? I la documentació alta medieval no hauria de parlar-ne, en tractar-se d’una zona amb tanta presència eremítica?...

54 MONISTROL (Montserrat. Ermites Sts. Salvador, Onofre, Dimes i Benet. Bages) La muntanya de Montserrat, singular i característica imatge de roques de sedimentació que es situa casi en el centro geogràfic de Catalunya, té una llarga història religiosa. Res cert es sap dels temps més llunyans, però consta històricament que en el segle IX hi havia, entre altres, una ermita dedicada a Santa Maria i que, al 1023, Oliba, el gran Abad de Ripoll va assolir incorporar-la a la seva abadia. Una escriptura del 1027 cita per primer cop al Monestir de Montserrat.

Al 1409 Benet XIII el va erigir en abadia. Te totes maneres, la seva comunitat monàstica seguí sent molt reduïda, encara que tampoc faltaren personatges virtuosos i de qualitat: el prior Jaume de Vivers, l’Abad Antoni Pere Ferrer i l’ermità Bernard Boil, que, vestint l’hàbit de mínim, fou anomenat primer vicari apostòlic d’Amèrica.

Seguiren grans reformes en temps dels Reis Catòlics amb els abats Juan de Peralta i García Ximénez de Cisneros, arribat aquest últim de Valladolid en 1493.

Respectà i reglamentà la vida dels ermitans, que d’anys enrera tenien les seves ermites a la muntanya; va redactar les constitucions pels escolans de la Mare de Déu, la comunitat de seculars i els donats que assistien als pelegrinis. Va restaurar el patrimoni, bastí nous edificis, muntà la impremta, etc. Ara bé, també prompte van aparèixer diferències entre els monjos castellans i els catalans, que duraren segles, si bé no va impedir aquestes lluites internes que es desenvoluparen les virtuts, les ciències i les arts que ha caracteritzat al Monestir. Des de els darrers anys del segle XII o principis del XIII la presencia de la Mare de Déu s’havia concretat en una talla policromada que la representa en actitud hieràtica, però no exempta d’amable suavitat. El seu color bru ha suggerit el nom de Moreneta.

Tot va seguir amb cert ordre fins la guerra de la Independència, quan el Monestir va ser incendiat (1811) i la forçosa i lamentable exclaustració de 1835.

Al 1844 va començar la restauració de Montserrat. Els pocs monjos que varen aconseguir agrupar-se no eren reconeguts pel poder civil, els edificis deteriorats i pocs recursos econòmics. Certs personatges de les lletres, de les arts, de l’Església i el fet social de la Renaixença catalana, centraren les seves forces religioses i patriòtiques en el Monestir. La proclamació de la Mare de Déu com a patrona de Catalunya al 1881 va imposar a l’obra de la restauració un ritme accelerat, que la guerra civil del 1936-39 va detenir per poc temps.

Els primitius custodis de la petita capella de Santa Maria de Montserrat foren ermitans, que de no ser pels monjos, vinguts anys després, la història de l’eremitori s’hauria prompte acabat. En canvi, fins a finals del segle XIX, perdurà pròsperament i el coneixement de les seves alegries i tribulacions han arribat fins l’últim anacoreta, fet excepcional comparant amb els altres eremitoris que només ens han arribat a través per l’arqueologia i la tradició oral.

55 La situació topogràfica d’aquestes ermites, nius d’orenetes penjats a les roques, la mena de vida portada pels seus inquilins, l’autèntica germanor amb els monjos del Monestir i la seva mil·lenària existència, ha fet de les ermites de Montserrat un cas únic de la història.

Es bastiren les ermites dels temps històrics en la part alta de la muntanya i han quedat destriades, topogràficament, en dos grups: Tebes i Tebaida. No són pas nombroses:

Són considerades troglodites les de Sant Salvador, Sant Onofre, Sant Benet, Sant Dimas, Sant Jaume i Sant Antoni: Sant Salvador (5): d’un principi s’aprofità una balma, era de petites dimensions, de planta circular i d’uns 5 metres de diàmetre. Més tard es construí una ermita, deixant la capella primitiva a la roca excavada.

Avui dia de tot això no en queda pràcticament res. Ara es un refugi construït dins d'una balma molt rústic, només compta amb un banc de pedra gravat al voltant i una llar de foc, en el seu exterior compte amb una cisterna pluvial.

Sant Dimes (8): queda situada una mica més amunt de l’ermita de la Santa Creu, només assentada sobre la roca. La de Sant Dimes queda clavada entre dues roques i, antigament, era coneguda per l’ermita del Castell, recordant el que havia existit en aquest mateix indret i que en Joan II féu enderrocar el 1474. Aquí hi vingué Sant Ignaci a fer confessió general amb el P. Chanon.

56 Sant Benet (9): el camí surt del Monestir i s’hi arriba per una escala escarpada amb graons irregulars. La seva proximitat al Monestir i la immillorable ubicació la reservaven pels ermitans més vells o malalts. Durant molts anys l'ermita fou la vivenda del Pare Vicari dels ermitans. El 31 de juliol de 1812 va ser cremada per l’exèrcit francès, però quatre anys després va ser restaurada, va estar en ús fins al 1821, en què va ser abandonada.

De l’antiga ermita de Sant Benet només queden dues cisternes, un canal d’aigua en roca, terrasses i murs de contenció de terres. Actualment hi ha la nova capella benedictina que està en ús i avui dia refugi amb bar i estada per els escaladors.

Sant Onofre i Sant Jona (13): per la seva construcció s’aprofità una balma a la que s’accedia per una escala excavada a la roca. Encarada a migjorn es contemplava un ample panorama. L’Abad Cisneros s’hi ajornava llargues temporades absent de les seves activitats polítiques i administratives. És troben restes de murs, terrasses, passadissos i dues cisternes d'aigua. D’una ermita de l'altra hi ha uns 6 m. i les escales d’accés casi en perfecta estat de conservació. A sota mateix a pocs metres la nova ermita de Sant Joan L’ermita de Sant Jaume (14) fou construïda aprofitant una cova natural al peu de la Gorra Marinera.

Esta orientada a migdia. Va ser construïda al voltant d’una cova natural que bé podria haver estat un habitacle d’anacoretes. Es divisa des de la plaça del Monestir, per la qual cosa cridava l’atenció dels pelegrins.

Va ser destruïda l’any 1812 per l’exèrcit francès. Hi ha restes de la balma, dels murs de pedra i de les dues cisternes.

57 L’ermita de la Trinitat (6) es troba en un lloc molt pla i assolellat, a tocar del camí que ve de Manresa. Era l’ermita més gran de totes, amb planta baixa i pis; per les seves dimensions era coneguda com el palau de les ermites.

La Santíssima Trinitat era el lloc de descans per a monjos, llecs i escolans, també era el lloc d’acolliment d’hostes i pelegrins. Els edificis eres més capaços i ben distribuïts que els de les ermites veïnes. Al segle XV va ser reedificada i habitada per Bernat Boí, prior dels ermitans. Al segle XVII l’abat Beda Pi l’amplià de manera considerable amb una nova cisterna i un dormitori per als monjos, anys més tard, l’abat Jaume Martí bastí la capella i aixecà un pis. El 1812 va ser destruïda per l’exèrcit francès, quatre anys després va ser restaurada i el 1821 va ser abandonada després que uns lladres assassinessin l’ermità.

Hi ha restes de l’antiga ermita en bon estat de conservació. De fet, és l’única que encara té una paret dreta i se n’han trobat restes de murs de pedra, d’elements ceràmics de paviment, d’una cisterna d’aigua, d’un canal d’aigua en roca, de terrasses... De totes les ermites, és la que té unes restes més extenses. Hi ha un afegit modern que no es troba en ús.

L’ermita de Santa Caterina (11) es troba a 150 metres de l’ermita de Sant Joan vers el migjorn enfonsada sota una roca.

Està bastida aprofitant una balma natural sota una penya, a l’extrem d’una vall assolellada i solitària. Era una ermita molt poc transitada i visitada ja que no quedava al peu de cap camí. Es va construir al segle XVII al costat de les runes de l’antiga ermita de Sant Pere, que va ser enderrocada l’any 1677.

L’ermita de Santa Caterina era popularment coneguda com l’ocelleria de Montserrat per la gran quantitat d’ocells que hi niaven a prop. La seva capella tenia

58 la característica d’ésser coronada per una llanterna rodona. Va ser destruïda per l’exèrcit francès el 1812.

A l’ermita de Sant Antoni (4) s’hi arriba des de l’aparcament de la plaça dels Apòstols – places de la Creu i de l’Abat Oliva – escala dels Pobres (el nom prové del fet que, en segles passats, prop d'aquest indret hi havia una casa on eren acollits els pobres i els rodamóns) – pas dels Francesos – miranda dels Ermitans - plaça de Santa Anna – camí vell de Sant Jeroni - passem per sota la Panxa del Bisbe – pla dels Ocells – pla dels Escurçons – basses de Sant Antoni – ermita de Sant Antoni.

L’ermita de Santa Anna és la que es troba més a prop del Monestir, al mateix peu del camí. En estar situada enmig de totes les ermites era el lloc on residia el monjo superior; per això comptava amb una esglesiola on hi havia un petit cor en el qual els ermitans s’aplegaven per celebrar missa els diumenges i festius, fent la funció de parròquia.

Va ser traslladada d’una altra ubicació per a una major comoditat d’eremites i pelegrins. L’any 1498 l’Abat Cisneros la va bastir a la ubicació actual i va romandre dreta fins al 1812, en què va ser destruïda per l’exèrcit gal durant la Guerra del Francès. A les rodalies es troba la cova i la font de Santa Anna. * * * Aquestes ermites troglodites, com totes les altres del Eremitori montserratí, eren ben parades i abundantment proveïdes (Història de Montserrat, Anselm M. Albareda. 1972), tal com es pot observar en la planxa d’Alexandre Laborde al captar l’interior de l’ermita de Sant Dimes.

L’oració sempre n’era present per defensar-se de les temptacions, pregar per la Comunitat i donar Gràcies a Déu.

59 MONT-ROIG (Mare de Déu de la Roca. Baix Camp) Per la carretera de Tarragona a València i a cinc quilòmetres de Cambrils hi ha el trencall, a la dreta, que mena a Mont-roig. Passada la cruïlla de la carretera de Reus-Pratdip i en direcció al Coll de Jou i Falset trobarem, poc després i a la dreta, la pista que porta al Santuari, a través de camps d'oliveres. L’últim tram és un camí empedrat fins a l’ermita de la Mare de Déu de la Roca, penjada al cim de roques rogenques, arrodonides i erosionades per la pluja i el vent, que en els dies de mestral bufa ben fort. Junt al temple hi ha una hostatgeria. Des d'aquí dalt s'albira un extens paisatge del Baix Camp i la Mediterrània entre el Cap de Salou i el de Tortosa.

La construcció de l’ermita de la Mare de Déu de la Roca, avui regentada per un Patronat fundat en el 1980 i format por quatre homes i quatre dones, a més de l’alcalde i del capellà de Mont-roig, es remunta a finals del segle XII, i encara es conserven a l’entrada restes de la muralla del original castell feudal del segle anterior, que s’aixecava sobre aquest turó de pedra roja a uns 292 metres sobre el nivell de la mar. És una petita capella d'una sola nau quadrangular, feta amb carreus, en part excavada a la roca de pedra sorrenca vermella. Té un petit campanar cec als peus. La capella té un cor alt als peus i un cambril a la capçalera amb la imatge de la Verge.

60 La imatge de la Mare de Déu de la Roca va ser trobada per un pastor de Mont-roig del Camp sota la roca d'un cingle, segons explica Joan Amades 26.

La imatge actual fou costejada per una col·lecta popular el 1980, doncs la imatge original trobada l’any 1153 va ser cremada en 1936 durant la guerra civil i una fidel reproducció d’ella, feta després de la guerra, la robaren en el 1979.

Las antigues quadres del convent són avui magatzem, mentre les estances dels monjos cobegen als visitants que fan nit en el refugio. Una família d’ermitans tenen cura de l’hostatgeria, per albergar a 37 persones.

Seguint un passadís que passa pel Fossar de les Monges (on no s'han trobat restes humanes), es puja per uns graons tallats a la mateixa roca, a una petita capella rectangular, sense decoració, dedicada a Sant Ramon, situada al cim d'una roca.

Fou emblanquinada per servir de guiatge als mariners de Cambrils que pagaven el cost del foc.

La imatge de Sant Ramon havia estat trobada a la mar i la primera capella fou construïda vers el 1826. Fou restaurada el 1902 per un grup de dones de Mont-roig. Des de la capella es domina una extensa i bella panoràmica.

26

Amades, Joan: Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya (Ed. Selecta 1989).

61 BENIFALLET (Eremitori de Cardó. Baix Ebre)

Per la ctra. de TGN a Amposta. Del Perelló surt la ctra., senyalitzada, que mena a Rasquera (Ribera d'Ebre), 19 km. D'aquí, parteix la carretera que es dirigeix al balneari de Cardó, 10 km., situat en el cingle de Sallent, des d'on s'albira tota la vall de Cardó.

La carretera acaba a l'entrada del que fou, primer, santuari, i, després passar a ser balneari, per acabar (de moment) en planta embotelladora d'aigua mineral, que també ha tingut la seva fi.

Davant d'aquesta entrada hi ha una plaça-aparcament on es pot deixar el cotxe i on apareix un indicador que ens senyala per anar a l’Eremitori de Cardó. Una cadena barra l'entrada a la pista apta per cotxes 4x4, que si bé sembla que estigui prohibit passar-hi, en el transcurs de la caminada vàrem observar el pas de tres d'ells en diferents trams.

L'esmentat indicador és la única senyal que vam veure en tot el recorregut, fet que no ens va permetre identificar cap de les ermites que vàrem trobar. En aquesta serra de Cardó, sembla ser que foren tretze les bastides en el primer terç del segle XVII, quan feia poc que s’havia fundat el Monestir i on residien els religiosos que apreciaven més la vida eremítica que la monàstica.

La vida de l’ermità, que només aspirava a viure pel seu esperit en plena naturalesa, compaginava amb aquell entorn feréstec que el rodejava. A semblança de les ermites dependents del Monestir de Montserrat, no eren ermites troglodites dels antics anacoretes, que es retiraven a una balma o cova i vivien de la manera més primitiva en que pot viure el ser humà. Les de Cardó i Montserrat, entre altres, reunien unes certes condicions d’habitabilitat i benestar, si així es pot dir, com era la preséncia d’un jardí-hort, regat amb l’aigua de la propera font, una cambra amb el seu racó-cuina o foc a terra amb la corresponent xemeneia i el seu oratori. L’edifici estava rodejat per un grup de xiprer, amb que s’indicava la presència de l’ermità i, en algunes, una espadanya on en el seu ull, la campana posava el to metàl·lic de l’hora d’una oració.

62 També, a diferència d’altres Ermitoris més primitius i a semblança de les ermites de Montserrat, existeix un manuscrit 27 on es cita la fundació de les de Cardó, la vida dels ermitans i com desenvolupaven la seva activitat, tant espiritual com laboral, per exemple, conreen els prats que havien delimitat prop d’ells.

He recollit 28 el nom d’algunes d’elles, que en el seu dia es trobaven per la muntanya del Cardó i que després de l’exclaustració han quedat les seves despulles per donar fe d’uns anys passats: Sant Bernat, Sant Josep, Ermita de l'Àngel, Ermita de La Columna, Santa Teresa, Sant Jerònim, Mare de Déu del Carme, Santa Anna, Sant Onofre, Sant Joan Baptista, Sant Elies i Santa Inés.

S’han conservat, tant l’edifici com el culte, les ermites de Sant Domènec, de la Trinitat i de Sant Roc, que probablement no varen ser bastides amb la mateixa finalitat anacoreta de les primeres.

27

Fray Juan de Sant José, historiador: ”Anales de les Carmelitas Descalzos de la Província de Sant Joseph/”. Llibre II, cap.IX. Any 1707 (Biblioteca de la Universitat de Barcelona).

28 Beguer Pinyol, Manuel: El Valle de Cardó, Algueró i Baiges. Tortosa, MCMLVIII.

63 El massís de Cardó està integrat per les serres de Cardó i de Boix. La serra de Cardó és la més coneguda ja que s'hi troba la mítica vall de Cardó de gran bellesa paisatgística i amb un patrimoni històric i cultural força rellevant. Queda situat a les comarques de la Ribera d'Ebre i del Baix Ebre.

Històricament, a la vall de Cardó, podem diferenciar quatre grans períodes: Un primer, que va des de la invasió dels sarraïns -711- fins a l'any 1417, en què la vall va passar a ser propietat del monestir cistercenc de Benifassà a l’Alt Maestrat.

Un segon període, que va des de l'any 1606 fins a l'any 1835 i en el qual l'orde dels Carmelites Descalços van fundar un monestir i un eremitori, al rebre aquelles terres de l’Abat de Benifassà.

Un tercer, que va des de l'any 1866 fins a l'any 1965, és a dir, un període que va durar un segle just i en el qual va funcionar el famós balneari de Cardó.

Des de l'any 1974 fins a la darreria del segle XX, la vall ha estat utilitzada per diverses empreses dedicades a la indústria d'aigües embotellades.

El Carmel, és la muntanya (650 m.) que es troba al costat del port de Haïfa, Israel. Està plegada de coves on s’hi han trobat restes de la presència humana del Paleolític Superior, l’esglaó entre l’home de Neandertal i l’Homo Sapiens, discutit per alguns arqueòlegs.

Molt més tard, naturalment, fou seu del culte a Baal 29 i l’escenari de la discussió entre Elíes i els sacerdots de Baal, descrita en el Llibre dels Reis 30 . En el segle IV aC, els grecs l’anomenaven la muntanya sagrada de Zeus. En els primers anys del cristianisme, molts dels fidels es retiraren a les coves d’aquesta muntanya per seguir una vida eremítica. Aquesta forma d’oració, de penitencia i d’austeritat fou continuada més tard, concretament en els segles III i IV, por homes cristians que es situaren en la Vall de Wadi-es-Siah i que seguiren el model de Jesucrist, tenint al profeta Elies com a patró. Pels volts del segle VI s’havia bastit un temple cristià.

29

Baal, déu dels pobles semites occidentals. El seu culte penetrà entre els israelites (adoració del vedell d’or) i en contra s’imposaren els profetes (Elies, entre altres).

30 Bíblia de Montserrat, 1R 18:11-25.

64 A meitat del segle XII, un grup de devots de Terra Santa, procedents de Occident -probablement d’Itàlia-, decidiren instal·lar-se en la mateixa vall que els seus antecessors i escolliren com a patrona a la Mare de Déu. Allí bastiren l’església dedicada a Santa Maria del Carmel. No volgueren crear una nova forma de culte marià, ni tampoc l’advocació responia a una imatge en especial.

Visqueren baix els aspectes marians que es reflectien en els textos evangèlics: maternitat divina, virginitat, immaculada concepció i anunciació. Aquests fidels, que decidiren viure en comunitat baix la oració i la pobresa, foren el bressol de l’Ordre dels Carmelites i la seva devoció a la Mare de Déu va permetre que naixés una nova advocació: la Mare de Déu del Carme.

Precisament, els monjos que s’establiren a la muntanya del Cardó ho feren recordant aquells primitius cristians que visqueren en la Vall de Wadi-es-Siah i que, més tard, es lliuraren a la devoció a la Mare de Déu.

Cercant informació pel llibre La Mar, Sant Pere i Companyia 31, em vaig assabentar que la festa de la Mare de Déu del Carme, el 16 de juliol, s’establí, en molts ports pesquers, durant la dictadura franquista. No m’estranya pas, doncs el binomi militar-eclesiàstic, que regia la vida espiritual i material de molts de nosaltres, va decidir ampliar el terreny protector de la Patrona de la Marina Española a tota la gent de la Mar, des dels pescadors fins els remers de les ioles basques, passant pels esportistes de la vela lleugera i de creuer. Aquest proteccionisme, ha facilitat que minvessin les advocacions a gran part dels sants mariners (Pere, Baldiri, Nicolau, Ramon, Vicenç, Domènec, Sebastià, Grau) i marededéus locals, que acompanyaven als navegants... quan la Mar s’enfadava.

La pau i la tranquil·litat que els frares de Cardó cercaven, no sempre ho assoliren, doncs els plets amb els veïnat dels pobles de l’entorn, incloent la ciutat de Tortosa, acabaven en incendis i robatoris de la ramaderia.

Tampoc varen estar lluny de les espurnes de les guerres de Catalunya en els anys 1640 i de 1708, doncs baix l’empara dels conflictes es va fer present el bandolerisme que va envair el país amb les seves treparies. Per tant, també va arribar els dies, que fins al Monestir de Carbó (l’anomenaven el desert) la disbauxa dels conflictes, moderada per la situació d’aïllament, pels pocs camins que hi havia i pel difícil pas que oferien els boscos.

Es conte que en una ocasió un escamot de bandolers varen cercar la casa del pare del frare fundador del Monestir a Gavadà (Municipi de Vandellòs. Baix Camp), 31

Sànchez-Cid, Enric: La Mar, Sant Pere i Companyia (en premsa)

65 on s’havien refugiat uns partidaris del ban lliberal enfrontats amb els carlins i estan capitanejats per dos cosins que s’odiaven a mort. Quan el frare va arribar-hi el pare ja l’havien alliberat, però el setge continuava a càrrec dels veïns, que es volien venjar de les malifetes que havien estat víctimes darrerament.

Fou cremat el Mas, però per la intervenció del frare i del seu acompanyant, varen concedir als assetjats que sortissin de la casa, fossin confessats pels clergues i seguidament afusellats...

En una altra ocasió quan tingué lloc una sagnant batalla prop del Convent, el Prior es va posar en contacte amb el general dels carlistes, que li va ordenar que no es moguessin de dins de l’edifici i els hi va garantir que no els hi passaria res. De tot el personal retingut, va haver un frare que desobeint al superior, va escapar-se per allistar-se amb el ban dels carlistes. El pare Prior el va castigar declarant-lo apostata.

Durant la invasió napoleònica, van arribar al Cenobi avançats de l’exèrcit francès, demanant menjar i veure, sobretot vi, però sense provocar cap destrossa en els camps cultivats pels frares ni en el mobiliari, ni edificis.

Coincidint amb aquest ambient revolucionari, es va anar embolicant la troca i, aleshores, els centres religiosos començaren a patir la fúria de la revolució, que s’inicià a Reus i Barcelona.

Assabentats els frares d’aquestes cremes dels centres religiosos, decidiren iniciar una diàspora en espera de millors vents per retorna a Cardó. Molts d’ells es distribueixen pels pobles d’on eren fills, mentre que altres es van refugiar a Rasquera i Tivenys, per no apartar-se massa del Convent. Es va poder conservar la integritat física de tots ells.

No va passar el mateix amb l’abandonat Monestir. Els miquelets 32 baix les ordres d’en Franquet operà en la comarca. Al saqueig va seguir la destrucció i, des d’aleshores, el Monestir de Cardó va quedar abandonat i començà la progressiva destrucció.

A la normalització del País, va seguir un gran buit a les arques d’Hisenda i el Govern decidí, sense més, que expropiar els bens del clergues regulars, que no eren pas pocs. Aquest gran lladronici, com el va considerar Menéndez y Pelayo, va afectar de ple al Cenobi de Cardó. Així, l’Estat s’apropià de tots els elements de valor com també dels edificis que comprenien l’anomenat Desert carmelità de Cardó. Després es passà a la subhasta i, aleshores, la gent de quartos va aprofità la desvaloració del paper-moneda i va invertir adquirint immobles i objectes de gran valor a preus de saldo.

32

Eren els membres de la milícia paramilitar de caràcter mercenari o voluntari, reclutada per les diputacions i juntes de la Corona d'Aragó, per a accions especials o com a reforç de les forces regulars.

66

Any rere any el Monestir i les terres de conreu s’anaven degradant fins que un dia uns empresaris de Tortosa decidiren renovar-lo i fer-ne un Balneari, que va tenir el seu èxit, gràcies a contar amb un públic poc exigent. Ara bé, un dels clients que es va sanar del poder remeier de les aigües de Cardó va tenir la idea de organitzar un Balneari dotat de tot confort.

Per assolir aquesta idea va comprar a l’Estat les terres veïnes i els edificis del que havia estat el Monestir. Va fer analitzar les seves aigües pel farmacèutic de Barcelona, Dr. Codina Langlin, resultant de bona qualitat i millors efectes per determinades malalties de la pell. En el 1887 foren declarades d’utilitat pública. El primer metge director va ser el Dr. Emili Sacanella, de Tortosa, que posteriorment, exercí d’uròleg a Barcelona.

L’èxit de l’empresa va ser notable i seguiren moltes modificacions i renovacions de les dependències del edifici, així com de determinades ermites que puntejaven la muntanya de Cardó. Degut al considerable augment de la clientela, es va tenir que bastir una nova capella.

Seguiren als anys amb canvis normalitzats de la propietat i millora de les instal·lacions, fins arribar a la guerra civil del 1936. Des del mes d’agost d’aquell any, el Balneari del Cardó va quedar buit de clients i requisat. Una de les forces militars que el varen ocupar foren les Brigades Internacionals per descansar, fins que passaren a la batalla de l’Ebre quan es va consolidar el front. A continuació va ser ocupat pel V Cos de l’Exèrcit, manat pel Coronel Modest. El coronel Lister va establí un Hospital de Urgència Divisionari. No consta pas que haguessin malmès les instal·lacions, a part d’haver retirat l’altar de l’església.

Consolidada la derrota republicana i la victòria revolucionaria del general Franco, el Balneari va tornar a obrir al públic en el 1940. Tot té un fi i, definitivament, el Balneari de Cardó va tancar passant la propietat a un empresari de Tortosa que va explotar les seves aigües fins fa poc. * * * * * A les ermites es retiraven els frares del Monestir de Cardó, quan desitjaven una major abstracció i una vida més penitent, canviant l’estada monàstica per la d’anacoreta.

Cada una d’elles tenia el seu hort i jardí, que regava amb l’aigua de la font, que no faltava, situada un xic més enllà de cada ermita. Una somera ensinistrada els hi portava cada dia les provisions de boca, passant per totes elles, amb la seguretat que les caracteritza, una després de l’altra i retornava al Convent 33.

També s’hi trobava la capella o oratori i, en algunes d’elles, penjaven de les seves parets tapissos pintats amb les imatges de Santa Ines i Santa Anna,

33

Diari de Tortosa, nº 10.052, del dia 14 d’agost de 1915.

67 principalment. Eren intransigents amb les dones, que no podien entrar en tot el recinte muntanyós del Monestir.

De la bibliografia consultada he trobat les següents referències de cada una de les següents ermites: Sant Bernat.

Va ser la primera que es va construir i, probablement, la primera que fou destruïda. Estava situada a uns 500 m. del Coll de Murtero, prop del barranc d’en Pouet de Sant Bernat.

Venia a ser la primera que es trobava venint pel camí de Tortosa i no es veia des del Monestir. Per la llunyania, va acabar afectada en moltes ocasions pels incendis i d’aquí que va rebre el nom de l’ermita cremada. També hi ha aquesta altra versió: D’ella es conte, que una nit, quan al toc de campana del convent anunciava el rés de maitines i al que contestaven sempre les campanes de les ermites, senyalant així que els respectius ermitans estaven disposats a resar, la campana de Sant Bernat no va contestar. Acabat el rés i tornà a tocar la campana del Monestir, tampoc es va tornar a sentir.

Alarmats els frares i capçats pel Prior del convent es dirigiren a la silenciosa ermita. En arribar-hi, a través de l’espès bosc i esbarzers que la protegien, varen trobar a l’ermità recolzat amb una pagesa d’un mas de més avall, tant entusiasmats que ni la campana varen sentir, ni els resos dels frares en processó que s’apropaven...

El final de la història va ser l’expulsió de la parella, retirar la imatge del Sant titular, que havia assistit a aquella eròtica escena, i netejar l’estança amb el foc purificador de la torxa del Prior. Mai més fou restaurada.

Sant Josep.

Va ser bastida per enllà l’any 1611, pel fundador dels Convents Carmelites de Barcelona i Gràcia, lliurant 600 ducats, segons consta documentalment en els escrits que es varen poder recuperar del Convent, de quan la exclaustració. Estava situada a un xic més de 500 m. del Monestir, en un terreny planer, tranquil i fresc a l’estiu, que va donar lloc a ser anomenada l’Aranjuez de Cardó. Prop d’ella, com no, hi havia la font junt a una gegantina estalagmita.

La Duquessa de Feria, muller d’un dels protectors del Monestir, la va dotar amb 2.600 ducats, a canvi de... que el seu ermità li recés la Missa, perpètuament, per la seva ànima.

Sant Àngel Custodi.

Era la que es trobava a primera línia quan s’entra a la demarcació de Cardó, venint de Resquera. Contava amb un atri cobert i adossat a l’ermita. Per un gran

68 finestral, l’ermità controlava als vianants que s’endinsaven camí del Monestir. Estava rodejat de xiprers i en un dels seus murs hi havia una dotzena de fornícules ocupades per petites imatges de sants i santes. Prop d’ella s’aixecava una de les estacions del Via-Crucis que seguia per la vorera del camí d’entrada.

Va ser construïda en els primers anys del segle XVII i la Duquessa de Feria també la va dotar amb 2.600 ducats a canvi de misses. Des d’ella s’albira la vall de l’Ebre, els Ports de Beceit, Alfa i Paüls i les serres de Pàndols i Cavalls.

La Columna.

Si bé en un principi estava dedicada a Jesús, més tard passà a l’advocació de Sant Simó Estilitza, aquell bon ermità que va passar trenta anys damunt d’una columna.

Dóna la impressió que fou construïda en el cim d’una columna rocosa, aparentment inaccessible, si bé si pot arribar, més o menys sense, problemes. Aquí, també, l’ermità va tenir el seu mèrit, doncs va viure de forma molt espartana al costat de la font la columna. Una escala tallada a la roca dóna pas a l’habitacle. En el pis inferior, construït aprofitant el desnivell, hi ha un petit mirador per on s’albira una ampla panoràmica.

També la seva construcció es va iniciar a primers anys del segle XVII i aquí fou una altra protectora del frare titular, la senyora Francesca Merlès, qui va dotar-la de 200 ducats per una Missa tots els divendres.

Santa Teresa.

La va fer construí un dels Caps de l’Orde Carmelitana, baix la condició que les Misses s’apliquessin a la seva intenció... Es trobava prop del Monestir i, com no, gaudia d’una bona vista sobre la vall. Probablement, per no estar massa separada del Cenobi i trobar-se la font la columna a la vora, no es deurien preocupar de que no hi hagués cap font prop d’ella.

Aquest detall fa pensar que l’actual ermita anomenada de Santa Teresa, no té res que veure amb la descrita, doncs es troba al costat d’una font.

Sant Jeroni.

Un canonge de la catedral de Tortosa de nom Jeroni, la va fer edificar baix l’advocació del seu Sant Patró en el 1613. Un xic distant d’ella es troba la font de l’Aube, arrecerada a un gra alber.

Junt a l’ermita es troba una cova on l’ermità titular feia estada part de la seva vida. El conjunt no tenia pas una situació massa privilegiada en comparació amb les altres ermites, doncs situada en un cingle, també es trobava a la vorera d’un camí de pas.

69 Mare de Déu del Carme.

Pels monjos, era l’ermita que més els hi agradava i que posaren tot el seu major afecte en construir-la, doncs estava dedicada a la seva Patrona, la Mare de Déu del Carmel. S’hi trobava una tapís de Maria (és curiós que no he trobat cap referència de tapissos amb imatges de sants homes). Va ser en el 1613 quan es va construir i a conte del Monestir.

Per sota de l’ermita hi havia una llarga balconada, tota natural, des d’on es dominava el bosc, freqüentment visitat pels porcs senglars, i la cascada que formaven la confluència dels barrancs.

Santa Anna.

Situada damunt de les terres conreades del Cenobi, va ser edificada a principis del segle XVII, prop del barranc de Riudebella (avui, del Pastor). Amb el temps i després de la desamortització va passar a ser una petita masia pels pagesos que varen seguir conreant la terra. Això, va permetre que fos de les que es conservaren més temps, si bé l’adaptaren a les seves necessitats agrícoles.

La font, propera a la construcció, va servir per regar el conreu i de sempre s’havia considerat que les seves aigües eren de les més bones de la muntanya del Cardó.

Sant Onofre.

El mateix canonge de Tortosa que va fer bastir l’ermita de Sant Jeroni va recolzar la construcció d’aquesta i amb la mateixa generositat econòmica i el mateix interès espiritual per la seva ànima.

S’assenta sobre l’anomenada Agulla, que vista des d’abans d’arribar-hi, dóna la impressió d’una construcció casi impossible. L’habitacle, consisteix en una cambra, la capella i, rodejada, per un petit hort. Un campanar petit d’espadanya cobejava la campana. Aquí, es va retirar el fundador del Cenobi, fra Pau de Crist. És un dels punts del Cardó que mereix arribar-hi per l’ampla panorama que s’albira, distingint-se des d’aquí les ermites de Sant Jeroni, de Santa Anna, la de la Columna, la de Santa Ines, Santíssima Trinitat i la de l’Àngel Custodi així com el Monestir.

La font que proveïa d’aigua a l’ermita, rep el nom d’Algilagar i fins fa poc estava curosament condicionada.

Sant Joan Baptista.

Estava situada prop del camí de Tortosa i a meitat del que va a la Creu del Sants. Quan enderrocaren l’ermita de Sant Bernat (la que va ser refugi de l’eròtica escena del seu frare inquilí i la fogosa pastoreta del Mas de l’altra vessant), passà a ser la porteria de la muntanya sagrada.

70 La reacció humana mai és espontània, sinó que ve recolzada per les circumstàncies que envolten al protagonista. Aquesta consideració ve a conte del que va passar a Sant Jeroni, molt propera a aquesta, i per tant també gaudia d’una ubicació immillorable, d’un entorn bucòlic (quan encara el foc no havia destruït el bosc) i de tres fonts d’aigües fresques i cristal·lines, que eren l’enveja de la comunitat. I si en aquest escenari, quan es passa gana, apareixen unes faldilles... què?...

Com sigui que les senyores d’aquell temps no s’oblidaven de Déu ni dels seus frares, és repeteix aquí que una generosa dama, Na Gaida de Pinós, la va fer construir en el 1616. No sé pas amb quina generositat va contribuir ni a conte de quines avantatges per l’altre vida.

Santa Inés.

No vull treure mèrits al sacrifici d’aquells homes lliurats a l’oració i al treball, però es té que reconèixer que no s’oblidaven pas de trobar una ubicació la més confortable possible. Aquesta de Santa Ines, es va bastir al mig d’un petit bosc, amb les finestres obertes al barranc de Sant Roc i orientada a migjorn. El camí estava vorejat per una filera de xiprers. Això si, el Monestir no la perdia de vista. Era l’any 1622.

No faltava una acurada decoració tant de l’altar, com per part del tapís de Santa Inés, que penjava d’una de les seves parets. L’aigua de la seva font era tant apreciada que des de les poblacions veïnes hi anaven a cercar-la.

Sant Elies.

Sembla ser que l’exemplaritat dels frares de Cardó traspassà els límits del territori on s’havien assentat. Aquest fet va motivar que personatges de la cúria s’hi apropessin per passar alguns dies, no masses, en alguna de les ermites i dedicar-se a l’austera vida dels frares. Entre altres, es troben en els papers del Cenobi, al Cardenal Spinola (fill del general protagonista de la rendició de Breda), quan va ser Bisbe de Tortosa; l’Arquebisbe de Tarragona, Sanchíz, i un altre Bisbe de Tortosa, fra Sever Tomàs Auter a més d’un parell de polítics penedits.

No hi ha constància directe del remuguejar d’aquests visitants, tant poc acostumats a la vida eremita. Però la decisió del Prior del Monestir, fa suposar que més d’una protesta deuria haver rebut, doncs decidí construir una nova ermita en el 1673, més gran que les demés, amb l’oratori a la planta baixa (on estava col·locat un retaule amb el rapte de Sant Elies), la sagristia, un traster i l’escala al pis superior.

Aquí hi havia la Sala de rebre visites, la cel·la, la cuina i un parell de cambres més.

Tot per fer més còmode l’estança eremita dels sacrificats hostes.

La Nativitat o Trinitat.

Es va construir a instàncies del Cardenal-Arquebisbe de Tarragona Pasqual d’Aragó, que va morir abans d’acabar les obres i per aquest motiu, sembla ser, que l’ermita es va quedar sense cap dotació econòmica com era costum.

71 No hi ha constància, si aquest va ser el motiu pel qual no es va fer referència de l’ermita en cap document, doncs s’ignora la vertadera ubicació i la data de la primera Missa, com s’havia fet en les altres. Segons la veu popular, podria ser la que es coneix per la Trinitat, fins fa poc utilitzada com a Mas i on, encara, es distingia pel seu campanar d’espadanya.

Sant Roc Existeix una font que un temps passat se la coneixia per la Font de la Ronya, de la que brolla una aigua, considerada miraculosa, per ser remeiera de les malalties de la pell.

Vora d’ella es va bastir una ermita dedicada a Sant Roc, de Montpelier, per la seva afinitat al nom de la font, com sigui que és l’advocat contra les nafres i malalties contagioses. No tenia espadanya i es va construir un balcó, des d’on el frare de torn deia el sermó el dia del Sant en acabar la processó.

72 FORALLAC (Els Clots de Sant Julià. Baix Empordà) Els Clots de Sant Julià és, sense dubte, un dels elements patrimonials més emblemàtics, misteriosos, interessants i a la vegada desconeguts que hi ha a Forallac.

Sortint de la Bisbal de l’Empordà cal seguir en direcció a Palafrugell, però a la primera rotonda es segueix cap a Peratallada (senyalat). Poc metres després i a mà dreta i enfront de Vulpellac, surt la carretera a Santa Susana de Peralta que coincideix amb el GR 92. En arribar a un Mas, i senyalat, s’agafa a mà esquerra una pista de terra, ben conservada, que en uns 500 m. du enfront d’un plànol molt esquemàtic.

D’aquí, cal endinsar-se per un corriol –a la dreta- fins trobar l’entrada al bosc (a uns 50 m).

Seguint per corriols no pas ben senyalitzats i amb precaució de no relliscar i caure a un dels clots, es segueix un recorregut anàrquic passant per passadissos entre parets de pedra tallada que porten a grans i profundes cavitats excavades a la roca de diferent fondària i amplitud.

73

Aquests clots, alguns dels quals arriben als 20 metres de profunditat, estan excavats en la roca de gres, amb les parets ben allisades i amb la particularitat que tots hi tenen una rampa d'accés de poc més d'un metre d'amplària. En la part més elevada del turó hi ha, també, una roca en forma de capella.

El seu origen sembla ésser molt antic, ja que s'han fet troballes romanes i preromanes. S'ha especulat, fins i tot, que les muralles de la ciutat preromana del Puig de Sant Andreu d'Ullastret podrien haver estat bastides amb la pedra dels Clots. També s'ha dit que amb aquesta pedra es va construir el poble de Peratallada. És possible, doncs, que ja fossin explotats en temps anteriors a la romanització. Però, d'altra banda, cal assenyalar que la majoria d'esglésies i monuments medievals de la rodalia estan construïts amb gres. També hi ha qui diu

74 que en aquests Clots hi va haver una població fixa, fugint del poder romà o àrab, dedicada a l'ensenyament de la religió cristiana.

Segons una antiga llegenda, en els Clots de Sant Julià hi van ser martiritzats els primers cristians del país. A l'esquerra d'aquest seient s'hi pot veure una superfície planera, d'aproximadament un metre de longitud i que, tal com diu la tradició oral, era el lloc destinat als sacrificis. L'existència d'una canal en forma d'U, possiblement destinada a recollir la sang, confirmaria la hipòtesi d'aquesta llegenda, que no deixa de ser una anècdota més de l'indret. També hi apareixen dues cassoletes, semiesfèriques, potser també artificials, que són idèntiques a les que molt sovint apareixen en les lloses sepulcrals megalítiques.

La capella troglodita coneguda amb el nom de «Sitial» o «Tron de la Reina», que és un dels punts més interessants de l'indret, conté una creu en la seva part interior que sembla que vindria a representar la cristianització d'un lloc pagà o fou gravada en el dia de la consagració de la capella.

Tampoc no es descarta que el mateix nom de Sant Julià pogués significar la presència d'un lloc de culte molt antic.

75 GIRONELLA (Eremitori Sant Llorenç prop Bagà. Berguedà) S'hi accedeix a través d'un trencall que surt, a mà esquerra, de la carretera C-1411, que uneix Guardiola amb Bagà. Després de travessar el riu Bastareny ens trobem amb el monestir de Sant Llorenç prop Bagà i els ermitoris, agrupació de coves que sembla ser que eren on vivien els primers monjos de Sant Llorenç prop Bagà.

Com moltes altres coves utilitzades per eremites, no existeixen dades escrites d’elles que ens detallin la seva història. Només resten referències, si depenen d’un temple o monestir proper que, a la vegada havien tingut l’origen en aquelles primeres comunitats eremítiques.

Obtenien el suport d’un personatge important -un Comte- que amb les seves donacions la comunitat creixia i, aleshores, obligava que s’estructurés i, d’acord, amb la regla de Sant Benet (aquest procés es troba força documentat a l’abadia de Sant Pere de Rodes).

Els segles VIII i IX, els Pirineus sofriren un canvi referint-nos a les muntanyes, transformació que va afectar el paisatge, societat, l’economia i la vida religiosa.

D’aquí que, en la segona meitat del segle IX, un grup de religiosos s’instal·len a la riba dreta del Bastareny, on després es bastí el Monestir: un indret obac, protegit, proper a unes coves i a una deu. També quedava proper al camí que unia la Cerdanya amb el Berguedà.

És l’any 898 quan per primer cop es recullen notícies del Monestir de Sant Llorenç, arran d’una donació a la que segueixen altres en temps més propers (948 i següents).

76 A partir d’aquest moment, es posa de manifest la influència que el Monestir deuria tenir. Des del 950 i durant uns cent anys va ser una època de forta expansió.

L’any 983 es consagra i dedica l’església i, en l’Acta, és on es troben ressenyats els principals bens aconseguits que varen seguir arribant durant la resta del segle X i en bona part del segle XI. Fou en aquest segle XI quan es capgira la situació religiosa i social, iniciantse un període en que minven les donacions i, sobretot, més homes depenen dels monjos que treballen en els camps propietat del Monestir. Si els donants i protectors eren els comtes, en ocasions, també donaven els drets jurisdiccionals.

Al mateix temps que se senyorialitzava la societat, el Monestir obligava al seus pagesos a pagar nous usos i drets sobre la terra. Al llarg dels segles XI al XIII, els censos feixucs predominaven i el personal cada cop estava més lligat al senyor.

En quan el nombre de monjos augmentava (per exemple, al 1176, ja n’hi havia 18 membres), alguns d’ells estaven encarregats de les esglésies parroquials que dependrien del Monestir, significant una major aportació econòmica.

En arribar al segle XI, hi ha documentació d’haver hagut alguns plets.

També, la mentalitat dels senyors canvia: no tan sols no fan donacions, sinó que intenten prendre les terres i els drets de tipus jurisdiccional que els seus avantpassats havien concedit. Era el comportament de l’Europa que ha traspassat el primer Mil·lenni i ha desaparegut la por que l’Església havia predicat amb l’amenaça de la fi del món...

Com a conseqüència acaba pels monjos la fase d’expansió del Monestir i apareix el problema de mantenir, amb recursos limitats, el que tenien. Dels segles XII i XIII, consta documentat, que els monjos pledejaren amb els principals senyors de la contrada. Tots aquests plets representaven grans despeses, fins i tot, si la comunitat guanyava el judici, doncs sovint tenia que recompensar la part contraria.

77 En el segle XIII el territori entrà en un desequilibri econòmic, posat de manifest, encara més, per les males collites, terres que esdevenien estèrils, que eren abandonades pel pagesos, etc. S’arriba en aquests anys a estar molt endeutat el Monestir i, és llavors, que decideixen alliberar homes i famílies a canvi de sous i a vendre a preus baixos.

Aquest ambient féu que els enfrontaments d’ambdues parts fossin greus entre la Comunitat, el rei i la Congregació Claustral Tarraconense.

El terratrèmol que va sacsejar gran part de Catalunya el dia 2 de febrer de 1428 va afectar greument les edificacions del monestir especialment les dependències monacals, on es va ensorrar una part del claustre, el dormitori dels monjos, la casa de l'abat i altres estances.

L'església, en canvi, tot i que va patir per la sacsejada, va restar dempeus en bona part.

En una visita de la Tarraconense (1441) trobaren el Monestir en un estat de pobresa de rendes, en només dos monjos i diversos edificis caiguts pel terratrèmol d’anys passats. Al 1447, l’església que havia superat la moguda de terres, amenaçava ruïna, així com el claustre es trobava esfondrat.

Al 1490, els dos monjos que hi quedaven es queixen que l’abat Galceran de Pinós, el primer abat comendatari, vivia a Bagà. Cal recordar que els abats comendataris que no vivien en el Monestir, encara afavorien més la decadència material, espiritual i cultural que havia aconseguit el cenobi.

El 1592, Sant Llorenç prop Bagà esdevingué un Priorat. El 1614, la Comunitat abandona l’indret, quedant tan sols el monjo prior.

A causa de les dificultats econòmiques per les quals passava el monestir, la reconstrucció parcial del conjunt es va fer esperar fins a la dècada de 1620, quan ja feia alguns anys que havia perdut l'antiga condició d'abadia per convertir-se en priorat. Llavors, l'església no va recuperar ni el seu volum primitiu ni la riquesa espacial interior.

A mitjan segle XVIII es va enderrocar i colgar de terres la majoria dels cossos perifèrics bastits cent vint-i-cinc anys abans. Passant ela anys i amb la guerra

78 del 1936, tot empitjora. Deprés del 1939 es construeix una Casa de Colònies que va malmetre, encara més, el que quedava de l’antic edifici.

A partir del 1983 es fan diverses excavacions arqueològiques i obres de restauració. L'església que ha arribat als nostres dies es va realitzar en diverses fases a partir del segle X, quan es van establir al lloc els monjos de l'orde benedictí.

La concepció original de la planta està emparentada amb la de les basíliques carolíngies: edifici de tres naus i planta rectangular amb coberta ceràmica sostinguda per una armadura de fusta que descansava sobre columnes centrals. Un model molt característic que es generalitzà des de finals del segle X a imitació de l'església de Sant Pere de Cluny, i que va tenir una àmplia difusió a Catalunya durant tot el segle posterior. En el cas de Sant Llorenç, a més, l'occidentalització del santuari va fer que la porta principal s'obrís a la façana de llevant, precedida d'un porxo de fonaments poderosos, sobre el qual es devia aixecar un campanar que se cita a la documentació.

L’església es bastida sobre una cripta amb la mateixa extensió. L’edifici pertany al segle XI, amb murs d’aparell petit, propi del primer romànic, reforçat per lesenes, a l’exterior, i semi columnes a l’interior. Portes lateral i en una d’elles era per la qual s’aacedia a la cripta: són de mig punt, adovellades, amb llinda a l’intradós i timpà.

La finestra obrada en la façana de llevant hi ha muntants amb decoració preromànica esculpida: en un, apareix un trenat obtigut per cisellat de la pedra; i, en l’altre, s’aprecia una figura humana tallada de manera molt rústega i esquemàtica, qe fa pensar pogués er Eva, després del pecat original, per quan amb el braç dret es tapa els pits i, amb la mà esquerra, es tapa el pubis.

Els eremitoris.

A l’espadat que hi ha a llevant de la Casa monàstica de Sant Llorenç prop Bagà, sobre el Bastareny, es troben diverses coves relacionades amb el Monestir.

Es tracta d’unes petites cavitats d’escàs recorregut, la més gran de les quals té uns 15 metres; alguna d’elles presenta restes d’antics murs, així com més d’una boca, la qual cosa proporcionava ventilació i il·luminació adient. Són coves naturals adaptades a habitatge. En resten dues, que s’hi arriben pel mateix camí d’anada al Monestir i queden arran del single.

79 A l’any 1983 fou descoberta aquesta colònia eremítica, la qual és possible que fos anterior al cenobi i possiblement en fou l’origen (com ja he dit), cosa que els situa en els segles IX-X; tanmateix no es descarta que un cop construït el monestir, alguns membres de la comunitat benedictina empressin el recer d’aquests balmats pels seus retirs espirituals i penitències quaresmals.

La cova situada més a tramuntana és la més gran i més adaptada a ser habitada. S’hi entra per una escala d’esglaons fets a la roca. L’accés estava parcialment tapiat per un mur. Té uns 9 m2. de superfície aprofitable per viure-hi i, en l’extrem nord hi ha una fornícula.

L’altra cova no presenta esglaons per a arribar-hi, que es fa a través d’un túnel. Té uns dos metres d’altura. Presenta varies finestres i a l’interior hi ha forats, que deurien ser destinats com a colomar, quan l’abandonaren els ermitans. La seva superfície és d’uns 4 m2.

En ambdós coves no s’hi ha trobat pas materials medievals en les recerques arqueològiques fetes, si bé cal pensar que entre els segles IX i X fossin el lloc on vivien els primers monjos de Sant Llorenç prop Bagà.

80 GIRONELLA (Sant Marc de Bassacs. Berguedà) Cal Bassacs és un poble del municipi de Gironella, a la comarca del Berguedà (al Baix Berguedà), província de Barcelona, situat al curs del riu Llobregat.

Arribant a Gironella per l’eix del Llobregat s’entra al nucli de Els Bassacs. Seguint els indicadors porten a l’ermita de Sant Marc, passant enfront d’una Masia, on tenen la clau.

Els pobladors més antics de l'actual Cal Bassacs es poden situar al neolític, ja que es varen trobar uns jaciments arqueològics molt a prop de la capella de Sant Marc de Cal Bassacs.

Aquestes restes arqueològiques es poden visitar al Museu de Berga.

Sembla ser que aquest indret existia habitat en els segles IX i X. En la roca que cobeja el primitiu temple hi ha forats de bigues a dos nivells i un sepulcre antropomòrfic.

L'actual nucli habitat de Cal Bassacs deu el seu naixement a la creació d’una colònia industrial de teixits a les darreries del segle XIX. Al mateix temps l'augment de població també fou provocat per l'arribada del carrilet i el pas de la carretera de Barcelona a Berga i Castellar de N'Hug. Els habitants de poble patiren molt fortament el procés de desindustrialització del tèxtil que afectà la comarca del Berguedà i les comarques veïnes. Això va provocar una diversificació de l'economia local.

L'actual ermita de Sant Marc de cal Bassacs és una església d'una sola nau, construïda el segle XVIII (segons una pedra cantonera, amb data de 1749) que conserva una ermita troglodita del segle IX al X que fou construït d’una forma més o menys piramidal i d’uns tres metres d’alçada, excavada a la roca i s’obrí una finestra 34 d’una esqueixada, d’arc de mig punt, reduïda mitjançà blocs de pedra.

34

He trobat finestres fetes perforant la pedra, als temples de Sant Blai de El Fonoll (Conca de Barberà), de Santa Àgata de Clariana (Solsonès), Santa Magdalena de Sàlzer (Oden. Solsonès), Santa Margarida del Soler (Solsonès), Sant Pere d’Aransís (Pallars Jussà), Santa Maria del Grau (Fals. Bages), de Sant Jaume d’Olzinelles (Bages) i altres (Veure: Gelosies, finestres i òculs en un monobloc. Enric Sànchez-Cid).

81 Tenia la seva finalitat pròpia i posteriorment (1749) s’hi afegí una nau convertint-la en l’actual ermita, quedant la primitiva construcció com a sagristia, mitjançà un envà.

A banda i banda de l'entrada principal i en la clau de l'arc s'hi troba l'únic exemple de grafits medievals de la comarca (dels segles XIII al XIV), que representen uns castells.

Ermita de Sant Marc de Bassacs

Grafits Medievals

82 MONTBLANC (Ermita troglodita de Sant Joan. Conca de Barberà) Sortint de la Vila Ducal per sota el Santuari de la Mare de Déu de la Serra, per la part de l’aqüeducte de les Arcades, que fou construid entre els segles XVIII i XIX per dur l’aigua des dels manantials de la muntanya fins el convent de la Serra es segueix el camí de l’Almaguer, que s’eleva poc a poc fins fer-se pedregós, més abrupte i forta pujada i després de trescar un xic més d’una hora s’hi arriba.

L’ermita es troba citada l’any 1416 i la tradició conte que fou fundada per Leonor d’Urgell, germana de Jaume d’Urgell, encara que sembla que com l’habità aquella princesa molts anys, en realitat la va fer reedificar.

Pere III = Sibil·la de Fortià (amistançada i, després 4ª esposa) ¡ Isabel = Jaume II d’Urgell ¡ ¡-------------------!----------¡-------------------------- etc.

Jaume d’Urgell

ELIONOR

Elionor visqué amb la seva mare Isabel en el Monestir de Sixena, quan el pare Jaume II d’Urgell fou empresonat (1413) i confiscats els seus bens. Després de passar per Balaguer, València, Castella i Lleida es traslladà a Montblanc i es reclogué a l’ermita de Sant Joan, on feu vida eremita i de penitencia en una cova propera, la Cova de Nialò. Per rebre els auxilis adients sovint anava a veure a Fra Pere Marginet, monjo de Poblet, retirat també a les muntanyes de la Pena.

83 El monjo de Poblet 35, fra Blai Romeu, que fou prior del Monestir el 1469, va demanar, al 1472, de sojornar a l’ermita de Sant Joan de Montblanc. Era un monjo estudiós, mestre en Filosofia, Teologia i Arts. Va al·legar que així guariria del mal de ventre que patia i al mateix temps, demanava que li fossin donats un monjo o dos per fer-li companyia i la provisió de menjar necessària.

Era Abat del Monestir de Poblet Miquel Delgado, l’amic i aliat de Joan II amb qui va estar lluitant de 1462 a 1464, mentre la comunitat va estar fidel a les institucions genuïnes del Principat. Aleshores, aquest Abat ho planteja al consell la petició de fra Blai Romeu i foren del parer de negar-s’hi, doncs si era “bona persona” el necessitaven al monestir i si era “mala persona” no li convenia a la salut de la seva ànima sortir del Monestir i, així, els altres germans podrien ajudar-lo a esmenar la seva vida.

Amb aquest parer en contra del Consell, l’Abat decideix consultar als Metges de Lleida sobre la malaltia de fra Blai. El Pare Altisent, autor d’aquesta noticia, reconeix que una comunitat és com una família: hi ha fins i tot neurastènics, encara que precisa, que si bé no era neurastènic, estava dedicat especialment a la vida intel·lectual i és possible, que si més no, una vegada és presentés aquesta dèria, que va ser considerada impertinent pels consellers de l’Abat. Ignora que succeí amb la petició. Considera molt segur que no se’n va anar a Sant Joan. Com era molt aficionat a Sèneca, és probable que passes a Nàpols per preparar o acabar l’edició del filòsof clàssic.

Durant temps l’ermita gaudí d’un ermità que vivia en ella, tenint cura d’un tros i baix la contractació de l’Ajuntament de Montblanc i la ratificació de l’Arquebisbe. Però amb al temps l’ermità va passar a viure a Montblanc i de tant en tant pujava a vigilar l’ermita.

Sembla que en una d’aquestes absències, el rector de Sant Miquel, pel novembre de 1880, feu desmuntar i davallar la campana de Sant Joan per instal·lar-la al cloquer de la seva parròquia per haver-se esquerdat l’existent.

Aquest fet va provocar un gran enrenou, doncs la campana prestava servei al pagesos i cases de camp en tot aquell indret de la muntanya. Després dels estira i arronsa entre el rector de Sant Miquel i l’Ajuntament, la campana va tornar a Sant Joan.

35

Altisent, Agustí: “Aplec de Treballs nº 5 del C.E.C.B.” 1983.

84 Entrat en el segle XX i seguint el general procés de despoblament de la muntanya, masos i cases aïllades, Sant Joan s’abandona definitivament.

L’any 1944 un grup de montblanquins emprengueren amb entusiasme la recuperació de l’ermita. Es consolidà una part de la teulada i trespols, es construí l’altar i es col·locà una porta... però es topà amb la intransigència i oposició del Plebà i hagueren de deixar la tasca començada. Era l’any 1944... i no crec necessari fer cap altre comentari 36.

Al terra de la ermita hi ha la sepultura datada a l’any 1816 que guarda les despulles d’en Josep Pedrol Torruella, veí de Montblanc, que per traslladar-les des de la Vila a l’ermita es va utilitzar un taüt cercolat a tall de bota.

L’ermità de Sant Joan havia assolit una certa importància per sobre els altres ermitans. Era l’encarregat de recollir el Divendres Sant, els Sants Olis a Tarragona i distribuir-los a les parròquies de la Conca de Barberà i del Camp. Encapçalava la processó del Sant Enterrament i gaudia del privilegi, per la Festa Major de la Ducal Vila, d’anar a la processó al darrera de les Autoritats. Tocava la campana de l’ermita abans i després de dinar els pagesos i era audible a molts indrets del terme.

Per la nit de Sant Joan s’encenia la gran foguera que donava l’hora d’encendre els altres focs de la Conca. Mentre es devoraven els troncs es cantaven les completes i es resava el rosari amb entonació dels Goigs a llaor del Sant.

Elionor d’Urgell és símbol de l’acabament de la dinastia catalana i aquella presencia d’ella a Sant Joan ha donat a l’ermita un caràcter nacionalista, punt de moltes expressions de les nostres vindicacions independentistes...

La capella troglodita de Sant Joan està buidada en la roca i només la façana i la teulada són elements afegits. Sota mateix, excavada en la roca, una perita cova féu funcions d’estable. D’aquí surt l’escala, malmesa, que condueix a l’entrada de la sala de la capella. En aquesta sala hi han dues finestres i una d’elles es va habilitar com a cloquer: la campana era un tros de via de tren. Des de l’altre obertura s’albira la Vila Ducal i gran part de la Conca.

36

Dotze anys després, també el Plebà que en aquells dies regia els afers eclesiàstics de la Vila, es va oposar a que filmés certes seqüències de la meva pel·lícula Via 4. Tren a Montblanc pels monuments religiosos de la població... doncs l’argument de la pel·lícula... era escabrós... : no es va dignar veure-la abans de donar la seva dictatorial opinió.

85 De més petites dimensions, en la roca viva, hi ha una capella. Unes fornícules es troben a banda i banda. De la casa de l’ermità només en queda la cisterna excavada a la pedra amb una capacitat de 25 mil litres. Darrera de les dependències hi havia l’era i un xic més enllà, sota el penya-segat, una petita coca servia per resguardar el ramat dels pastor que anaven de pas.

Sembla ser que guardaven en les citades fornícules les imatges de Sant Antoni i Sant Pere que varen desaparèixer al 1936, així com també una escultura de Sant Miquel.

El retaule d’alabastre (segle XVI) fou destrossat durant els avalots del 36, però es va restaurar en els tallers del Museu Comarcal.

86 SANTA PERPÈTUA DE GAIÀ (Sant Martí de la Brufaganya) Sortint de Santa Coloma de Queralt, en direcció a Pontils, a 9 km. es troba el trencall, ben senyalitzat i a mà esquerra, que mena al Santuari de Sant Magí de la Brufaganya.

Prop del santuari, hi ha un desvio a mà dreta que mena a l’oratori de les fonts. Es deixa el cotxe a l’aparcament del Santuari i per un camí planer, sense senyalitzar, que surt per baix d’un antic transformador en desús, s’arriba en cinc minuts als ermitatges. El camí acaba amb un rengle d’esglaons que condueix a una cavitat natural oberta en l’espadat on Sant Magí hi va habitar 30 anys. En el segle XVI s’hi bastí un oratori, avui desaparegut.

Existeix una llegenda que conte que l’anacoreta sant Magí va morí baix el domini romà. El lloc dedicat al sant es cita per primer cop a l’any 1204. Era un lloc de tradició eremita.

Vora del santuari i a partir del segle XVI es bastiren diverses ermites, algunes d’elles excavades al cingle de la roca com les conegudes de: - la Mare de Déu de la Salut, - la de Sant Domènec, - la dels Apòstols, - de Sant Magí de la Mitja Costa.

A la banda esquerra del barranc de Sant Magí es troba l’oratori de les Fonts, reedificat al segle XVIII i avui restaurat. Fou bastit damunt de quatre grans dolls d’aigua, considerada miraculosa, i en el segle XVI es construí un hospital. Poblacions properes, inclòs Tarragona, venen a cercar d’aquesta aigua a la vigília del sant (16 d’agost).

87 Els ermitatges.

1. La cova de ponent Fa uns 3 m. de fons per set metres d’ampla i una alçada que pot arribar als 3 m.

L’obertura queda encara a migjorn. És tracta d’un habitatge troglodita destinat a la vivenda d’un ermità des de temps. En dates properes s’aixecà un mur on, probablement, hi deuria haver una porta.

2. La cova de llevant.

Separada de l’anterior uns 50 m., resulta ser una xic més gran que l’anterior (5 m. de fons) i semblant alçada interior. També encarada a migjorn. Un mur de pedres es va continuar, després, amb totxos, i una porta de casi un metre d’amplada hi donava pas.

Aquestes ermites troglodites han perdurat fins temps moderns i d’aquí les obres fetes amb diferents tècniques, però avui dia (març del 2000) estan desfetes, cobertes de matolls i on han crescut des de dins de l’hàbitat, pins de considerable alçada. El camí i el darrer tram amb escales s’ha conservat.

88 JUNCOSA (Sant Joan Evangelista. Les Garrigues) El nom de Juncosa ve donat perquè el lloc on es va situar el primer enclavament era un putxet rodejat de joncs. A la plaça del Castell es troba el monòlit que escenifica la llegenda de quan Déu va clavar la punta del compàs per dibuixar el món.

L’església parroquial de la Nativitat de la Mare de Déu fou construïda entre els segles XVIII i XIX. Els pòrtics (els perxis), eren les portes d’accés a la fortificació del segle XIX. Als afores, a un quilòmetre, sota d’una roca, es troba l’ermita troglodita de Sant Joan. Temps enrere, era costum anar-hi en processó pel dia de Sant Isidre (patró del poble) per la Festa Major de Maig, perquè els dos Sants parlessin i fessin possible que plogués.

Mitjançà la intervenció de Sant Joan es curaven les malalties de braços i cames i l’aigua que goteja de la roca i que va a la pica de pedra és bona per les malalties dels ulls.

Per les rodalies de la població s’hi han contat més de 30 cabanes de pedra i varis aljubs, així com pous de gel. Les cabanes de volta son construccions rurals de pedra seca, de planta rectangular, circular o quadrada i cobertes amb volta de canó, apuntada, plana o cònica.

Per construir una cabanya, el pagès buscava un lloc adient dins de la finca, amb pedra abundant. La condicionava per ell i el seu animal de càrrega. A vegades, per construir-la, aprofitava l’espai escarpat a la roca al retirar la pedra, buscant la màxima fermesa on recolzar l’obra. Al voltant de la cabanya se solia plantar un pi que quan el temps acompanyava, s'hi feien als àpats i la migdiada. Prop de la cabana, es construïa l'aljub, o cisterna, fet a la roca, de planta rectangular, circular o quadrada, de 1 x 1,5, on s'emmagatzemava l'aigua de la pluja. Al costat de la porta s’instal·lava una pica de pedra per abeurar els animals.

La cabana va acompanyar l'olivera en la seva colonització de la comarca i quan aquesta es convertí en el cultiu predominant, la cabana va passar a ser la construcció rural més emblemàtica de les Garrigues. La cabana més antiga a la comarca és de l'any 1738 i la del terme de Juncosa és de l'any 1830.

89 EL VILOSELL (Santa Maria. Sant Sebastià. Ermita del Crucifix. Les Garrigues) De Vinaixa o de Vimbodí, circulant per la N-240, s’hi accedeix sense problemes, tant per la pista com pels indicadors.

La primera notícia documentada que es té del lloc de Vilosell data del 1067. La colonització fou al segle XII (carta de població). La primera referència de l’església és del 1194.

Durant el domini de la senyoria de Poblet la vila es regia per unes normes molt estrictes que obligaven, fins i tot, castigant anar a caçar els diumenges. L'any 1647 va haver de facilitar queviures als soldats de les trinxeres de Lleida a la Guerra dels Segadors.

Es conserven restes del Castell, un portal romànic i l’església parroquial de Santa Maria, d’estil barroc, amb una única nau coberta amb volta de canó de perfil apuntat que arrenca d’una imposta bisellada dels murs laterals. Era capçada per un absis semicircular. La nau acull la Capella del Santíssim i el Baptisteri. L’edifici resta molt transformat per la substitució de l’absis, nova porta i el campanar de torre a la façana de ponent, afegitó de capelles i altres dependències.

En el mur de migjorn s’aparedà la porta medieval, que al ser descoberta fou tancada per un vitrall. D’arc de mig punt amb arcuacions concèntriques recolzades sobre columnes amb capitells amb decoració esquemàtica. El ràfec, motllurat, és suportat per mènsules de formes geomètriques i zoomòrfiques.

Es pot visitar una col·lecció privada dedicada als pagesos.

Dibuix de R. Grisó Cervelló

Fora de l'antic cos emmurallat que tancava el poble, es trobava la capella de Sant Sebastià. En l'actualitat presideix majestuosa la plaça que té el mateix nom.

L'interior de la capella és senzill, d'una sola nau de planta rectangular reformada a l'època del barroc, adaptant-hi una coberta de fusta que recolza sobre un arc toral rebaixat. Es conserven en el seu interior esteles discoïdals que senyalaven antigament els llocs dels enterrament, així com les dues inscripcions que estaven a la paret que tapiava la portalada romànica de l'església parroquial de Santa Maria. A

90 més a més, en la sagristia es troba una campana del segle XVI feta per Joan Forés, així com diverses imatges de sants.

La capella de sant Sebastià fou consagrada el 16 de novembre de 1561, inicialment, baix l’advocació de Sant Fabià. Aquesta advocació fou deguda a la pandèmia de pesta que assolà aquests territoris durant el segle XVI. En un document que recull l'acta de la visita del canonge Agustí Figuerola, el 13 de novembre de 1721, hom insta els jurats del Vilosell a reparar urgentment l'ermita, que amenaçava ruïna, sota pena d'excomunió major.

El 3 d'octubre de 1891, l'arquebisbe de Tarragona Tomàs Costa arribà al Vilosell, procedent de Vallclara. Fou rebut davant l'ermita de Sant Sebastià per tot el poble, amb el batlle i les autoritats (tret del jutge) al capdavant. El clergue concedí 80 dies d'indulgències a la imatge del Sant per cada parenostre.

Davant de la capella de San Sebastià es situa una Creu gòtica de pedra del segle XIV. En ella destaquen les imatges escultòriques de la Crucifixió de Crist, a l’anvers, i la Pietat, al revers, a més d’alguns elements heràldics. Havia suportat l’erosió natural de la pedra, on hi havia crescut una capa de microorganismes i fongs: recentment ha sigut restaurada. Durant la revolució de juliol de 1936, fou cremat tot el culte de Sant Sebastià. Gràcies a la intervenció d’en Fantisia fou salvada la creu gòtica, la qual es desmuntà.

A uns 2 km. de la població, per la carretera a la Pobla de Cérvoles surt de mà esquerra la pista que mena a l’ermita de Sant Miquel de la Tosca. Per un camí costerut i de mal passà s’arriba a la ermita troglodita del Crucifix.

Ara bé, de la plaça de Sant Sebastià en surt una altra pista més transitable, si no a plogut, que també hi arriba.

Aquesta petita edificació de l’ermita troglodita queda situada sota una penya i un Sant Crist ocupa el seu interior. En aquest punt creix un grup d’àlbers i, vora unes roques, raja una font. S’explica que un veí va perdre en una nit tota la seva hisenda. Boix i furiós arriba a casa seva, pren un crucifix que penjava de la paret de l’entrada i s’apropa tot seguit a la bassa de la seva propietat, enfonsant-lo, tot cridant Ofegat!...ja que tu ets el culpable de la meva pèrdua!... a la vegada que l’escopia. De cop, es va veure envoltat en flames i fuig, esfereït, deixant el Sant Crist a la bassa i es llança a la presa d’un proper molí. Arriben a temps els moliners, a qui confessa el seu sacrilegi donant mostres de penedir-se. Aleshores, el moliner rescata el Crucifix i basteix la capella sota la penya 37.

37

Francesc Gras i Elies: Historia de las ermitas del arzobispado de Tarragona (1909).

91 ÀGER (Mare de Déu de la Pedra. La Noguera) El Montsec és la muntanya per excel·lència del Prepirineu de les terres de ponent. Actualment es troba, pràcticament, despoblat. Només hi queden restes de cases, cabanes i pletes que indiquen que no sempre fou així.

La repoblació de la Noguera, durant l'edat mitjana, començà per la muntanya del Montsec. El cavaller Arnau Mir de Tost, primer s'assegurà el control dels cingles del Montsec, construint castells i llogarrets (castells de Colobó, de Pedra) i, després, es formaren pobles, ermites i petits monestirs, per poder repoblar la muntanya. Tots ells han desaparegut i només hi resten les ermites i les ruïnes amb els vells camins i els conreus abandonats. Si entenem la vida del temps reculat, entendrem el perquè de la seva existència.

Reconstruir-los mentalment i recuperar-los físicament és una part de la nostra obligació històrica que ajuda a comprendre millor el nostre país i la nostra cultura.

La vall d'Àger, subcomarca de la Noguera, se situa al bell mig de les estreps de la carena del Montsec; una típica serralada prepirinenca orientada de llevant ponent, on l'erosió dels rius Noguera Ribagorçana i Noguera Pallaresa, que la solquen gairebé en sentit perpendicular, dóna lloc als congostos de Terradets i de Mont-rebei, dividint-la en tres unitats: la de Llevant o Montsec de Rúbies, la central o Montsec d'Àres i la de Ponent o Montsec de l'Estall.

En la part central dels penya-segats del Montsec s’albira un edifici clar, inconfusible: és l'ermita de Pedra.

L'any 1042 apareix la primera referència a l'antic castell de Pedra. L'església s’esmenta el 1179. Degut a la pressió que patien per part dels serrains, a poc a poc, la població va abandonar el lloc i es traslladaren a Àger i altres punts de la mateixa Vall. Al segle XIII, l’església es va esdevenir ermita i amb el temps es convertí en santuari marià, el més important de la vall d'Àger.

92 L'antiga capella romànica del segle XI i modificada el XII, està adossada a la façana de llevant d’un gran casal dels segles XVII i XVIII. La capella és d'una sola nau amb volta de canó amb dos arcs torals. La capçalera, recta, està orientada a llevant.

Per a arribar-hi cal seguir per la pista que surt a l'esquerra del pont sobre el barranc de la Roja. A uns 4 km apareix la Font de Pedra: és un racó ben arranjat i amb taules i bancs. Queda senyalitzat per on cal continuar si es vol caminar pel camí indicat amb pintura groga. La pista permet l'accés rodat a l'ermita de la Mare de Déu de la Pedra, bastida en un paratge encisador (42° 1′ 39.83″ N 0° 45′ 35.28″ E).

Des del segle XV fins als avalots del 1936 s’hi guardava una imatge de la Mare de Déu i l’Infant, tallada en pedra, molt decorada, policromada i de factura clàssica.

Fou trobada en una partició de dues finques i com sigui que els propietaris no es posaven d’acord a qui pertanyia, van recorre a una euga cega que la deixaria allà on es parés: després d’hores de fer camí es va parar on avui s’aixeca el Santuari de la Pedra.

93

94 ARTESA DE SEGRE (Alentorn. Sant Salvador. Noguera) Alentorn constituí municipi propi fins a la segona meitat del segle XIX, que fou agregat a Anya. Actualment, pertany a Artesa de Segre. Hi passa la carretera d'Artesa a Vilanova de Meià, que travessa el Segre per l'antic pont d'Alentorn, destruït en la primera guerra Carlina i reconstruït després i a l'altra banda del qual hi ha la caseria del Pont d'Alentorn.

Alentorn encara conserva l'aspecte de poble fortificat, amb els seus portals, els carrers porxats i els casals antics. Queda a 1 km. del riu Segre, a la seva banda dreta.

L’església parroquial de Sant Salvador es menciona per primera vegada al 1053 i fou refeta al 1637, però la torre vuitavada de base quadrada es va acabar el 1925.

El primitiu poble es situava en el lloc conegut de Pedregals, punt estratègic que permetia repelir als enemics. Però, en certa ocasió, els sarrains conquistaren la població i foren passats a tall d’espasa tots els homes, menys les dones i els infants que s’havien amagat en una coca, que des de aquella ocasió, rep el nom de la Cova de Sant Salvador.

Retirats els invasors, les viudes i fills sortiren del seu cau i enterraren a les víctimes en un tossal proper. Com sigui que freqüentaven les visites de les viudes a l’improvisat cementiri, aquest es coneix pel Tossal de les Viudes.

Prop, es troba la balma-amagatall on s’hi han descobert sepultures excavades a la roca i l'ermita troglodita de Sant Salvador, abans d’arribar a la cruïlla que mena al poble i que es veu des de la carretera.

95 Refets amb el temps i havent entrat en un període de relativa pau, planificaren fundar un nou poble a l’entorn del que havien habitat: d’aquí el nom de l’actual: Alentorn. És tradicional la fabricació de forques per a batre, de fusta de lledoner i, fins i tot, hi hagué el Sindicat Forcaire de la Verge de la Pau. Una part de la riquesa no solsament d’herència, sinó econòmica, han estat la creació i posterior venda de forques.

Sens dubte Alentorn era el poble de Catalunya i per extensió d’Espanya on se’n feien més i eren les que tenien millor nom, reunien una sèrie de qualitats com lleugeresa, robustesa i sobre tot molt ben fetes: no es d’estranyar que des de sempre, parlar de forques s’identifiquès amb Alentorn. És tradició de ballar per la festa major (15 d'agost) la contradansa d'Alentorn, que participa d'algunes característiques del ball rodó.

96 ARTESA DE SEGRE (La Clua de Meià. Capella troglodita de Sant Martí) El poble de la Clua de Meià hi destaca l’elaboració artesanal del formatge de cabra. Hi ha les ruïnes de l’antic castell de la Clua, esmentat en temps d’Arnau Mir de Tost.

Es surt d’Artesa de Segre en direcció a Vernet i Baldomar. D’aquí cal seguir la pista que voreja el riu Boix, es passa per les fonts de la Trilla i la Sagrada i, poc abans de La Clua de Meià, apareix la Font de la Teula.

A la població s’hi va bastí l'església parroquial de Sant Julià, d'origen romànic.

A ponent del poble i, en una espluga situada a la part baixa d’un espadat, s’hi troben les ruïnes de l'antic Castell, esmentat en temps d'Arnau Mir de Tost.

Un mur d’1 m. tanca un espai d’uns 3 a 10 m. de profunditat, per una longitud entre 10 a 12 m. La porta d’entrada queda a uns 3 m. d’alçada. A ponent i al nivell superior hi ha un colomar amb el mur que arriba fins el sostre de la balma. Els tres pisos de la construcció quedaven dividits per trespols de bigues i llates de fusta. Els carreus estan més o menys treballats i s’aprecien tres rengleres de diferents èpoques constructives. El conjunt es troba bastant malmès.

En data no documentada fou un habitacle eremític conegut com ermita de Sant Martí, però no he pogut concretar s’hi va haver-hi culte.

97 LES AVELLANES (Ermita de Sant Cap, Sant Joan d'Organyà. La Noguera) La població de Les Avellanes s’estén a l’entorn de la carretera, quedant separades les agrupacions el Monestir d’Avellanes de les Avellanes per 4 km. de carretera. Dins de l’agrupació primera es troba l’església de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes. Santa Linya era cap de municipi abans que es fusionés amb el nucli de Les Avellanes.

Situat a la comarca de la Noguera, forma part d’un conjunt territorial i paisatgístic anomenat els Aspres del Montsec. Un territori amb arrels prehistòriques, presidit pel Montsec, i porta d’entrada al Prepirineu.

Des de la seva fundació a l’any 1166, el Monestir de les Avellanes ha estat centre d’influència i referent per als pobles del seu entorn. Així mateix, fou un centre de poder de la zona, en l’època medieval, ja que els Comtes d’Urgell el prengueren com la seva casa espiritual, el patrocinaren i el convertiren en el seu panteó dinàstic, per això les despulles d’aquests descansen encara avui al monestir.

L’orde monàstic que fundà i habità el monestir fou el dels monjos premostratencs. Aquests hi visqueren al llarg de 650 anys, fins al punt de convertirse en el monestir més important dels premostratencs a Catalunya. I és que l’orde deixà la seua petjada en un monestir que s’aixecà per cercar-hi soledat, aïllament, austeritat i recolliment.

Joan d’Organyà fou dels primers monjos premostratencs que provenien de terres catalanes, d’orígens nobles. Va formar part de la comunitat del Monestir de Vallclara (Conca de Barberà), primera abadia premostratenca de Catalunya, fundada amb el suport del comte Ramon Berenguer IV. Per motius diversos la comunitat de Vallclara es va dissoldre poc després de la seua fundació, cap al 1158.

Llavors Joan d’Organyà juntament amb altes monjos de la comunitat, es traslladaren cap a terres urgellenques. S’ubicaren al mont Malet, sobre el poble de Vilanova de la Sal, a prop de l’actual Monestir de les Avellanes.

Damunt del mont Malet, hi ha una cova natural on s’establiren els monjos. El lloc tot i les vistes al pla, era molt inhòspit, sense aigua i gairebé sense vegetació.

98 La vida de Joan d’Organyà i de la resta de la comunitat era molt austera, estaven dedicats a l’oració i a l’espiritualitat, no menjaven carn en tot l’any, només utilitzaven roba feta de lli durant les cerimònies religioses, guardaven silenci de forma continuada, només estava permès descansar en un llit fet de taulons de fusta amb una mica de palla i amb l’hàbit posat. Tot això es feia segons marcava la Regla.

Poc a poc es va anar estenent per les terres veïnes la fama de l’austeritat i la santa vida de Joan d’Organyà, de manera que la gent de la contrada va començar a visitar al monjo i a venerar la cova com a lloc de culte. Per caritat i auxili dels pobres, va fundar un hospital no lluny del convent, on rebre i alimentar a peregrins i pobres.

Es probable, que abans de l’arribada de Joan d’Organyà, la cova ja fos un espai de culte pagà i que el fet que la comunitat decidís instal·lar-s’hi no fos una decisió presa a l’atzar. De fet el monestir fou consagrat a la Mare de Déu, procediment habitual de l’època (s. XII), sobretot en llocs on hi havia constància de cultes de caràcter local. Tot i que en el cas de Bellpuig el Vell, a qui s’acabà venerant no fou a la Verge, sinó al seu fundador Joan d’Organyà.

Sembla ser que al segle XIII es van desenterrar les restes de Joan d’Organyà i es van col·locar en un sepulcre de pedra damunt de l’altar de Bellpuig el Vell, lloc on van romandre fins al segle XVIII, quan es traslladaren a l’església de Bellpuig el nou o Monestir de les Avellanes.

Amb el temps el nom de la cova i del sant van canviar, anomenant-se la cova del Sant Cap. Quan els fidels volien satisfer la seva devoció, aixecaven fàcilment la tapa de pedra i treien el sant cap i la presentaven a la veneració dels presents. D’aquí va venir la costum divulgada per la zona d’anomenar-lo no pel nom de Joan sinó per Sant Cap. A finals del segle XVI ja no hi ha la costum de treure el sant Cap del sepulcre, tot i que se’l continua anomenant així i tant a l’església com a l’altar i imatges o estampes l’anomenen així.

99 En data 17 de març del 2011, el govern de la Generalitat adquirí en una subhasta la Verge de Bellpuig de les Avellanes, marededéu gòtica.

Aquesta imatge de la marededéu va estar al Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes fins a inicis del segle XX, moment en que va ser venuda pel llavors propietari del Monestir.

Es tracta d'una talla de pedra calcària de prop d’un metre d’alçada i n’és l'autor en Bartomeu de Rubió, amb activitat documentada a Lleida entre 1359 i 1379, sobretot a la Seu Vella, i considerat un dels escultors més importants del gòtic peninsular i de l'escola catalana.

Es tracta de la peça gòtica més important que encara estava a mans d'una col·lecció particular.

La imatge de les Avellanes està en molt bon estat, manté vives les seves policromies i els experts en destaquen el detall del vestit i els rostres de Maria i del Fill, trets característics de Bartomeu de Rubió.

El Monestir de les Avellanes fou centre de cultura i pensament. Destacant-hi l’Escola d’erudits de les Avellanes, que al segle XVIII es convertí en un focus important de coneixement, on s’establiren les bases de la historiografia moderna catalana. El Monestir de les Avellanes tingué també una de les millors biblioteques de l’època, avui desapareguda. La recent instal·lació de l’Arxiu Gavin, en el que foren edificis de la fusteria, dona continuïtat a aquesta vinculació amb el món cultural, tant present en aquesta casa.

100 El Monestir de les Avellanes es dotà de construccions monacals d’alt valor artístic. Ens han arribat als nostres dies el claustre romànic, que fou construït al segle XII i és la part més antiga del monestir, i tot i la seua senzillesa, és d’un gran valor històric i artístic per ser d’una època tan primerenca. Caldria afegir-hi també la Sala Capitular, del segle XIII. L’església gòtica és l’element més destacable de la reforma que havia de viure el monestir al segle XIV. En el seu interior hi ha el Panteó dels Comtes d’Urgell format, fins el 1906: sepulcres de gran valor en l’àmbit de l’escultura gòtica catalana i que avui es troben al Metropolitan Museum of Art de Nova York.

Cal destacar també les reformes i edificacions dels segles XVII i XVIII, d’estil neoclàssic, visibles al refectori, la font de la Mallola i el porxo de l’entrada. I finalment els edificis de pedra rosada, d’inicis del segle XX, i inspirats en l’arquitectura noucentista catalana, que foren construïts pels germans maristes.

La comarca de la Noguera, curulla d’història, és sens dubte el destí ideal per conciliar alhora, el desig d’un major coneixement, i de retrobament de la pau i la tranquil·litat.

101 Montsonís ( Mare de Déu del Salgar. La Noguera) A Artesa de Segre s’agafa el vial, indicat, que mena al Salgar, paratge engorjat. El riu Segre passa per un congost espectacular ple de coves i balmes.

Aquest paradís natural, és probablement un dels indrets més bells de la comarca de La Noguera. El mot Salgar deriva d’algar, de l’àrab al-gâr, paraula utilitzada en la toponímia medieval catalana com a concavitat o cova.

A l’entrada del congost de Salgar hi ha el poble de Montsonís amb carrers empedrats i molt acurats.

El Castell fou construït l’any 1024 per ordre del comte d’Urgell Armengol II a fi de protegir les terres conquerides als musulmans. Dues armadures donen la benvinguda al visitant i durant una hora es visiten les cambres i instal·lacions, tenint en compte que actualment s’hi habita. En el Saló dels Avantpassats es fa un repàs de la saga de propietaris. Es passa a la cuina, cellers, terrassa, torre, sala d’armes i la sala del pelegrí, recordant que la població es troba en un de tants itineraris del Camí de Galícia i com és tradició, l’amo del castell i els habitants de les poblacions, que escalonen aquesta ruta, ofereixen pa, aigua i sal al sofert caminant.

En unes excavacions realitzades prop del temple troglodita del Salgar s’hi han identificat antics habitatges d'eremites. A prop es troba l’anomenada cova del Bandoler.

En una de les coves, uns pastors hi van trobar una imatge de la Mare de Déu (es pot accedir a aquesta cova per la cova principal a través d’unes escaletes de fusta).

Després de desplaçar-la al poble fins a tres vegades, la imatge retornava al seu lloc primitiu sense que ningú la toqués. Llavors van entendre que volia quedar-se a dalt i la hi van deixar.

El temple queda adossat a un penyal i sota una balma. Documentat per primer cop el 1192. Al 1263 hi havia l’hospital de Sant Jordi. Cap a l’any 1292 sembla que va haver-hi una capella amb un clergue al seu servei dependent del rector de Sant Urbà de Montsonís. Aquest clergue no podia admetre a la capella les

102 parteres, administrar el sagrament de la penitència, celebrar matrimonis sense especial llicència, ni tampoc tenir escola pròpia...

Ponç de Ribelles, senyor de Montsonís, a causa de l’abandó del lloc, cedí l’indret als carmelites, que hi fundaren un convent i ampliaren l’església romànica. L’església es convertí en Convent de carmelites cap el 1404, els quals feien vida a les coves i acollien els qui feien camí per descansar, els pelegrins que anaven a Roma, de viatge i als que es trobaven malalts. Per aquest motiu el monestir era reconegut com a lloc d’acolliment, hospital i albergaria de Sant Jordi.

També hi transcorria l’antic camí per on passava la gent, els pastors i els seus ramats que feien el viatge de Lleida a la Seu, ja que disposaven d’aigua. Per tant Salgar s’orientava exclusivament vers l’atenció dels pobres, malalts i pelegrins que passaven a la vora del riu Segre, per aquell lloc, en el seu Camí a Sant Jaume de Galícia.

Des de 1400 s’hi venerava una imatge de la Mare de Déu en marbre blanc, que fou destruïda durant els avalots de 1936. Es considerava que aquesta imatge tenia poders miraculosos i sovint era treta en processó en cas de sequera.

Els carmelites foren exclaustrats el 1835 per la llei de desamortització de Mendizábal i des de llavors Santa Maria de Salgar resta simplement com a santuari.

Curiosament, al principi de la desamortització, el santuari fa passar desapercebut, ja que era nullius diòcesis, és a dir, que no pertanyia a cap bisbat, sinó a l’Arxiprestat d’Àger.

Les restes de l’antiga capella formen part del presbiteri de l’actual. Era una capella d’estil romànica, de planta quadrada i absis semicircular, amb entrada per la banda de l’evangeli, que correspon a l’actual porta de la sagristia.

Just a davant del Santuari de Salgar, a l'altre costat de riu en el terme de Vernet, es troben les pintures rupestres d’Antona, que van ser declarades Bé Cultural d’Interès Nacional-Zona Arqueològica i Patrimoni Mundial per la UNESCO. El conjunt està format per tres coves, conegudes com Antona I, II i III. En totes elles hi ha pintures en un estat de conservació molt deficient, amb greus alteracions en la roca de suport.

103 ORONERS (Mare de Déu del Remei. Noguera) De Camarasa seguim per la carretera a Tremp, vorejant el pantà de Camarasa per la seva riba esquerra. Passem per Sant Bartomeu d’Oïsme i poc després, a l’esquerra, agafem la carretera a Àger, que travessa el riu, passa enfront de l’Estació, i a uns 100 m. de Casa Saura hi ha un camí, a l’esquerra, que arriba a un transformador.

A uns 25 m. més avall surt en corriol esglaonat que mena fins al pont del ferrocarril, que passant per la via arribarem a un km. llarg més enllà a les ruïnes del que fou el poble d’Oroners, despoblat per haver-lo negat les aigües del pantà de Camarasa. Per sobre de la via es troba l’església troglodita de la Mare de Déu del Remei de molt mal identificar.

104 Havia estat la capella del castell d’Oroners i en la butlla del papa Alexandre III de l’any 1179 ja es consigna. Del castell es tenen noves documentades des de 1042: són les cartes d’enfranquiment concedides per Arnau Mir de Tost. Del segle XII se sap que el castell pertanyia als vescomtes d’Àger.

Al segle XV passà a dependre de la jurisdicció temporal dels arquebisbes de Tarragona. El 1831 consta que era propietat de la família Sobies de Boadella.

Fa pena veure la desolació en que ha quedat tota aquesta història. Avui només en queden les lletres i la tristor d’un indret que un dia va tenir vida.

El temple és una capella troglodita romànica amb un absis amb arcuacions i bandes llombardes. Queda situada a l’interior d’una llarga balma d’uns 150 m. A llevant es troba l’església i a ponent el castell.

L’església és d’una sola nau, adossada per la seva part nord a la roca.

Coberta amb volta de canó de perfil semicircular i amb dos arcs torals. En la banda de tramuntana hi han tres arcs torals adossats a la roca. L’absis a llevant és semicircular i amb arc presbiterial. La portada amb arc de mig punt i dues finestres de doble esqueixada s’obren en el mur de migjorn. Una tercera finestra s’obre al centre de l’absis. Aquest està decorat amb arcuacions llombardes i una lesena antre tres arcuacions.

Aparell de carreus escairats, en filades regulars. Una peça ben tallada queda situada en els timpans de les arcuacions.

Datada en el segle XI.

105 TÒRREC (Lavansa. Mare de Déu de Gràcia. La Noguera) D'Artesa de Segre es segueix en direcció a Pont d'Alentorn i al coll de Comiols.

Passat Montargull i abans d’arribar al coll apareix a l'esquerra la pista asfaltada que en 5 km. mena a Tòrrec on es pot aparcar el cotxe prop de la bàscula.

Davant mateix surt el camí, que a 1 km. arriba a uns pollancres, prop del barranc. Es creua el pas de la poca aigua i es segueix per un corriol planer que va cap a ponent, seguint el curs de l’aigua avall. Quan arriba a la confluència amb la vall següent (als 10 min. de caminar), el camí puja i, seguidament, baixant s’endinsa en aquesta segona vall.

Aleshores, amb una suau davallada va a cercar el fons per on flueix el barranc per on corre l’aigua que ha nascut a la Font Freda. Tota l'estona es té al davant la impressionant Balma de La Vansa. Creuat el riuet, i pel camí costaner s’arriba a on hi ha la casa troglodita. En total, s’ha caminat uns 30 m.

Era un nucli de poblament durant l’edat mitjana i constituïa la Baronia de Lavansa, antiga jurisdicció senyorial formada per les poblacions de Lluçars, Boada i Tòrrec. Sembla que havia tingut el seu origen en les fortificacions medievals que encara subsisteixen.

Les Coves de Lavansa eren grans grutes habitades segurament des de èpoques prehistòriques fins mitjançà el segle XX 38.

38

Antoni Cabré i Puig: Excursions pel prepirineu. Editorial Cossetània Col. Azimut – 50 (2003)

106 Destaca la Cova gran de Lavansa, que fins fa poc hi hagué una casa de pagès amb les seves dependències i, consta en alguna escriptura de l'any 1015, que la cova ja era habitada. Té una amplada d’uns 50 m. per 20 m. de profunditat i una altura de 4 a 5 m., quedant tancada per un mur medieval en ruïnes. S'abandonà per allà l’any 1960 essent els darrers pobladors la família Puigpinós.

L'antiga ermita romànica de la Mare de Déu de la Gràcia és del segle XI-XII, està en ruïnes, i les restes del qual es troben unes cinquanta passes a ponent de la cova principal. Era un edifici que tancava la balma i només part del mur de tramuntana, més prop de l’absis, queda adherit a la roca. A nivell d’aquest mur hi ha un entrant on es troba una curta escala per la que es passava a l’interior de la balma. Deuria ser una capella de nau única i absis semicircular a llevant. La nau era coberta amb volta de canó amb tres arcs torals i dos formers situats entre la balma i la capçalera. L’arc former més a llevant dóna pas a un absis dins el mur 39. La portada, probablement, s’obria al mur de migjorn. A ponent de la nau hi ha una estança circular de dos m. de diàmetre coberta amb una cúpula semiesfèrica, sense cap explicació per definir-la.

La noticia més antiga del lloc de la Vansa, data de principis del segle XI (1010). Històricament la Baronia de la Vansa no estava integrada en la Coma de Meià, ja que no formava part del Priorat de Meià, sinó que es trobava dins del Bisbat d’Urgell. Enllà l’any 1850 els pobles d’Argentera i Gàrzola foren incorporats a la Baronia de la Vansa i les cinc poblacions es mantingueren independents fins el 1926. La paraula bansa o vansa és un hidrònim, un topònim relacionat amb l’aigua.

Balma de Lavansa

39

Absis de l’ermita de la M, de Déu de la Gràcia

S’observa que les esglésies del Segre Mitjà és caracteritzen moltes d’elles per les capçaleres formades per dos absis, disposats asimètricament, un central i un únic absis lateral.

107 ABELLA DE LA CONCA (Ermita de Santa Cauberola. Pallars Jussà) A tres km. més enllà d'Isona en direcció a Coll de Nargó, apareix el trencall que mena a Abella de la Conca. A l'altra banda del riu Abella, prop de la població, adossada als espadats més occidentals de la serra, es troba l'ermita de Santa Cauberola, personatge amb nom medieval, actualment caigut en desús (quina sort!...

No m’imagino tenir una sogra amb aquest nom...)

S’hi arriba per una pista que apareix abans d’entrar al poble.

Seguint-la es troben tres cruïlles i cal agafar sempre la de l’esquerra.

Transcorreguts tres km. apareixen les restes de l’ermita de Santa Cauberola.

El 1977 en Josep Mª Gavín descobrí les restes d’aquesta capella romànica.

Destaca molt d’ella, la dificultat d’entendre com se’ls va ocorre als habitants d’aquest lloc construir-la, quan l’indret no posseeix cap condició primària per bastir-hi una capella: abans tingueren que fer una plataforma on pogué assentar el primer basament de l’ermita, passant per alt altres llocs més adients i més a prop del poble d’Abella...

A part del tòpic del pastor o del toro que troba una imatge de la Mare de Déu, cap la possibilitat que es tracti d’un terreny on haguessin captat determinades forces tel·lúriques, com anys enrere (celtes i romans) havia estat utilitzat l’indret per diversos cultes.

Era una construcció d'una sola nau, estreta en relació a la llargada. El mur nord, redossat a la roca, es manté fins a l’arrencada de la volta. El mur sud té una alçada de 1,5 m aproximadament. Resten unes filades de pedres a l'absis. Aquests fragments mostren un aparell regular, molt propi d’una obra del segle XI. Les poques restes conservades de l'antic mur nord ens permeten afirmar que la coberta del temple era de volta de canó i reforçada per dos arcs torals, del que

108 encara es conserven les pilastres on descansaven. La nau estava capçada a llevant per un absis semicircular, que s'obria directament a la nau. A ponent, s'obria la porta d'accés.

Poc abans d’arribar a la població d’Abella de la Conca em vaig trobar, tocant a la carretera, amb dues coves molt properes entre si, situades a l’escarpat de la muntanya, a tocar la pista, però a uns quatre metres d’alçada.

Només la de la dreta era practicable mitjançà una escala de corda i graons de fusta; l’accés quedava amagat per una tela subjectada en dos muntants de canya verticals i un d’horitzontal. L’altra cova quedava coberta l’entrada per una persiana enrotllable. Em va interessar saber qui feia d’ermità en aquelles condicions d’habitabilitat... avui dia.

Vaig fer-me present saludant-lo de la manera més simple i educada que sabia: Hola?!... repetint tres o quatre vegades.

En no rebre contesta, decidí enfilar-me i, encara no havia posat el peu al primer graó, quan treu el cap i mig cos per entre la cortina-porta, un individu mal carat amb aspecte de robinson de pel·lícula d’una tribu abandonada a la selva verge.

Amb una lletania d’improperis em va saludar i, en un no res, li desitjo bon dia i retorno a la furgo (no estant massa segur de la rebuda, no havia parat el motor per precaució).

Perillós?... Boix?... Il·luminat?.. Ho vaig deixar què un altre ho desbrinés.

109 POBLA DE SEGUR (Sant Pere de les Maleses. Pallars Jussà) El monestir de Sant Pere de les Maleses és un antic cenobi benedictí localitzat dins del terme municipal de la Pobla de Segur, a la comarca del Pallars Jussà.

Sortint de Pobla de Segur i abans de passar pel túnel de l’Argenteria (anunciat) hi ha a mà dreta un aparcament.

Doncs bé, a uns 50 m. abans de l'aparcament, a la banda de la muntanya, surt la pista asfaltada que mena al Mas Gramuntil.

A uns 3 km. apareix indicat el desviament a Sant Pere de les Maleses: és un corriol que s'enfila muntanya amunt sense cap més altres senyals que, de tant en tant, un grapat de pedres agrupades de forma piramidal.

S'arriba a un corriol més planer que presenta dues direccions: cal agafar el de l’esquerra, que segueix amb les mateixes fites (piràmide de pedres agrupades).

S'arriba al barranc de Sant Pere (es recomana anar equipat per barranquejar) i a l'altra banda apareix la balma on es troben les ruïnes del monestir de Sant Pere (abans anomenat de Sant Andreu). Atenció: tot el camí és molt perdedor!

En la segona meitat del segle IX hi ha una vertadera dèria en fundar monestirs tant per complir funcions religioses com centre de colonització. No tots van persistir en el temps i així veiem que el monestir de Sant Vicenç d'Oveix, al terme municipal de Sorpe, entre Sort i Llavorsí, fundat l'any 834, es fusionà en el 868 amb el monestir de Sant Andreu (després anomenat de Sant Pere de les Maleses) acabat de fundar.

Cap a finals del segle X, el comte i senescal Borrell encarregà als seus marmessors que fessin donacions de vinyes, d’una vila, d’unes egües i de bestiar a aquest monestir, costum que s’inicià al principi del segle X, en que es feien aquestes donacions, per tal que les esglésies destinatàries poguessin arribar a tenir els antipendis 40.

40

Part davantera de l’altar, el frontal, que en l’època del romànic va estar molt decorat.

110 Adquireix importància pel domini de l'alt Collegats, pas obligat entre els dos Pallars. En arribar al segle XI passà a ser possessió del monestir de Gerri i perd el càrrec d'abat, però sembla que segueixi amb certa autonomia, doncs consta que directament fa certes vendes de les seves propietats.

Al 1592 fou secularitzat, però conserva la mateixa importància que he citat, pel fet que prop d'ell passava l'antic camí que unia els dos Pallars. Ara bé, en arribar el segle XVII, s'obrí el nou camí de Collegats i, aleshores, el monestir de Sant Pere passa a ser només un santuari.

Durant els següents anys es va iniciar l'estat ruïnós en que actualment es troba.

Tot l'edifici queda encabit dins la balma i s'hi identifiquen dos elements arquitectònics: 1. L'església, situada a llevant del conjunt.

Presenta una capçalera amb dos absis: el més petit queda junt a la roca. Sembla ser que era d'una sola nau. Tots els murs estan en ruïna sense poder apreciarse on es trobaven les finestres i portes, a excepció de l'absis petit que presenta una finestra i dues en l'altre absis. Carreus ben tallats i ordenats. No s'hi identifica ornamentació alguna.

2. El monestir, situat a ponent, dins la balma, conservant-se millor les estructures dins el que cap. Hi ha una porta d'accés a la façana de migjorn, així com també una finestra d'una sola encaixada. Restes de mur perpendiculars a la paret de la balma fan pensar en l'existència de dependències monacals amb obertures a migjorn. Carreus ben ordenats.

El conjunt deuria ser construïts entre els segles XI i XII, sense les decoracions llombardes de l'època.

111 SANT MARTÍ DE CANALS (Sant Joanet. Pallars Jussà) Sant Martí de Canals va viure de l'agricultura durant segles. Ara només dos o tres joves s'hi dediquen com a forma de vida, però la majoria dels veïns, encara que estiguin jubilats, cuiden de les terres del poble.

Part de la decoració de Sant Martí són els camps de cereals cultivats entre les oliveres centenàries. Els seus veïns també presumeixen de les vistes que tenen des de l'ermita de Sant Joanet.

Sortint de Sant Martí de Canals en direcció a Pessonada, amb moto, per un carrer que coincideix amb l’antic camí de Pessonada. A menys d’1 km. i abans d’un dipòsit d’aigua s’agafa la pista de mà esquerra. Un km. més enllà apareix una cruïlla i, aleshores, es pren la pista de la dreta fins arribar a un prat d’oliveres. D’aquí, a peu, en direcció NE cal dirigir-se cap el tossal de Sant Martí, per un corriol que mena fins a dalt de la carena, on es gira a la dreta i, tot carenejant, es troba l’ermita troglodita de Sant Joanet.

Total, casi 1 hora.

Es tracta d’un edifici fet a partir d'una petita balma amb els elements religiosos situats a la mateixa paret de roca natural. Tancada per un mur de pedra, però amb una obertura sense porta. A l’interior hi ha pintades dues imatges de sants, porten corona!, i em diuen que són Sant Joan i Sant Pau. Des del replà es té una ampla panoràmica.

112 ESCART (Mare de Déu de la Roca. Escaló. Pallars Sobirà) A 9 km. de Llavorsí, en direcció a Vielha, s’arriba a Escaló. Un ampli aparcament queda junt a la carretera i al peu de la seva església parroquial, del segle XVIII. És tracta d’un poble, com molts altres del Pallars, on s’aprecia la típica estructura medieval (restes de la muralla, cases adossades a la mateixa i el carrer major central) amb cinc portals i la torre El Castell, que dóna pas al carrer Major.

La seva situació estratègica en aquesta Vall, fa entendre el per què va ser un punt de gran importància del comtat del Pallars en el segle XIII, com també en temps dels Cardona, que el reberen en jurisdicció d’en Ferran II, fins que en el segle XVII passà als ducs de Medinaceli.

Del nord de la població, en direcció a Vielha, poc després de la darrera casa i a mà esquerra, surt la carretera a Escart (3 km.), ben indicada, asfaltada, però estreta (atenció!), que voreja el riu. El riu Escart és d’origen glacial i es troba encaixat.

A poc d’iniciar la pujada i dominant la Vall i la població d’Escaló s’aixeca, a prop de la carretera, una torre de guaita del segle XI de planta circular, d’uns 7 metres de diàmetre i uns 15 m. d’alçada. Sembla que estava coronada per merlets. La portada, elevada de la seva base i avui tapiada, és d’arc de mig punt, amb dovelles de llicorella. S’hi aprecien dues espitlleres, una finestra i varis forats per encaixar-hi bigues.

Seguint carretera amunt i a 1 km. abans d’arribar al poble d’Escart hi ha un aparcament on és pot deixar el cotxe. Queda immediatament a sota de l’ermita de la Roca, on es venerava una imatge de la Mare de Déu. Tot seguint a peu per la carretera i a uns cinc-cents metres més a munt, surt de mà dreta el corriol, que pujant i vorejant el single, que cau en plomada, mena a l’ermita.

113 Com sigui que el passar pel camí pot provocar vertigen... si es mira avall, és de recomanar fixar-se on es va posant un peu i l’altre i, a la vegada, contar el passos: en vaig contar 1041... una manera com una altra per distreure’s (fins a cert punt!) i no valorar el precipici... Quan s’acaba el sender apareix una escala de pedra amb 45 esglaons fins a la portada, situada a ponent de l’ermita, d’arc de mig punt, adovellada i amb la inscripció any 2002, en que va ser restaurada i hi va col·laborar un helicòpter.

D’aquesta construcció no hi ha massa documentació escrita. Maria Lluïsa Cases i Loscos 41 en fa referència quan diu que Sant Martí d’Escart i Santa Maria d’Escart es citen en un document del 1082. Josep Mª Gavín 42 es refereix a la capella com una construcció romànica. En canvi, en una pàg. de la WEB podem llegir: ... és una capella de reduïdes dimensions, els orígens de la qual es troben a principis del segle XVIII. El que avui (agost 2004) es pot trobar és una ermita d’estil romànic, construïda en l’època barroca sobre una base romànica.

Queda adossada a la roca per la banda de tramuntana i part de la teulada. Capçada per un absis pla, sense diferenciar. En el frontis, a ponent, s’obre una espitllera i s’aixeca el campanar d’espadanya d’un sol ull a prop de la façana de migjorn, situada a la vora del penya-segat i d’un replà, delimitat per un mur sense comunicació.

L’interior és irregular per la prominència que fa la roca dins la nau. No s’hi troba cap imatge i com sigui que en el poble d’Escart tampoc es va deixar veure cap habitant, no vaig pas esbrinar què s’ha n’havia fet de la primitiva imatge de la Mare de Déu i l’Infant. Per referències, tinc entès que n’hi havia una, doncs la llegenda conte la tan repetida versió de la trobada per un toro que s’agenolla i no hi ha manera de fer-lo marxar del lloc... Quan un es troba allà dalt, arrapat a la pendent de la muntanya, es pregunta com el toro s’hi podia mantenir sobre les seves quatre potes o agenollat...

41 42

Catalunya Romànica vol. XV, .pàg. 64.

Gavín i Barceló, J. M.: Inventari d’Esglésies. Vol. 9, pàg. 49, foto 74.

114 Al retornar, novament, a Escaló paga la pena arribar-se a Sant Pere de Burgal. Entre la carretera i el riu, enfront mateix d’Escaló, es troba el restaurant Castellarnau.

Del costat de tramuntana parteix el sender (ben indicat) que, travessant per un petit pont la Noguera Pallaresa, puja per la muntanya fins arribar a les ruïnes del monestir de Sant Pere de Burgal. Cal fer el camí a peu: 20 m. de petita pujada i, tant sols altres 15 de baixada.

Arran de l’atorgament que féu Lluís el Piadós al bisbe d’Urgell a principis del segle IX, concedint-li terres per fundar-hi monestirs, té lloc durant la segona meitat d’aquella centúria una veritable febrada de fundacions de tradició visigòtica, que s’estenen per les valls dels rius del comtat, complint una funció colonitzadora a més de les seves funcions religioses. Un d’ells és el de Sant Pere de Burgal. És en l’any 859 quan es cita per primer cop aquest monestir, si bé les ruïnes de la construcció que avui contemplem, sembla ser del segle XI. Baix la invasió dels àrabs, la seu de Tarragona va desaparèixer i, aleshores, els poders eclesiàstics veïns (Occitania i concretament el monestir de La Grassa) varen dominar aquest territori. Més tard, el monestir de Santa Maria de Gerri va aconseguir fer-se amb aquest domini pledejant amb Sant Maria de La Grassa, utilitzant els monjos de Gerri documents falsos per demostrar la propietat, que tenien ben definida però poc documentada.

115 Sembla ser que Sant Pere de Burgal no arribà pas a consolidar-se com a monestir independent. Per exemple, hi ha un document del 908 en on es llegeix que l’abat de Gerri permuta amb el comte Ramon de Pallars l’església de Sant Pere a canvi d’unes terres, vinyes i 100 sous. També en aquest document consta que els dos últims monjos de Sant Pere de Burgal el varen lliurar al monestir de Santa Maria de Gerri.

Al 1905, en Josep Pijoan va visitar per primera vegada Sant Pere del Burgal.

L'església era un estable sense teulada. Les bèsties s'acorriolaven per aixoplugar-se sota l'absis, que tenia encara les parets i les voltes pintades. Trepitjant el fang dels fems i apartant el bestiar va poder contemplar les figures dels Apòstols allà representats. Gràcies a ell i a Domènech i Montaner aquestes pintures i moltes més de les capelles del Pirineus es salvaren al traslladar-les al Museu del Parc de la Ciutadella de Barcelona i passant, anys més tard, a l'actual Museu Nacional d'Art de Catalunya, ubicat a Montjuïc.

També hi han anat a parar al MNAC, unes pintures murals dels primers temps del monestir de Sant Pere, que es van trobar a l'estiu de 1997 a l'església de Sant Sebastià del proper poble d'Estaron.

El primer Museu de Catalunya es va instal·lar en el edifici de l'Arsenal de la Ciutadella, després d'una lluita entre lerrouxistes (que eren republicans) i monàrquics de l'Ajuntament de Barcelona, lluita que els catalanistes resolgueren al seu gust proposant que l'Arsenal servís de Museu.

L'Arsenal, el Palau del Governador i l'església foren els edificis que hi hagueren a la Ciutadella, a més de les casernes, que foren construïts per ordre d’un tal Felip V. Aquesta fortalesa junt amb el castell de Montjuïc havia d'acabar amb les revolucions dels catalans i passar a l'obediència del rei absolut i dels següents governs de Madrid que el seguiren, aixafant els drets dels catalans.

Anys després, essent propietari l'Ajuntament, aleshores monàrquic, i abans de dedicar-se a Museu de Catalunya, es va donar a la Reina Regent, per quan aquesta senyora visités Barcelona.

116 Les pintures murals de Sant Pere de Burgal fan pensar que pertanyen al taller de l’anomenat mestre de Pedret, pel domini dels colors ocre, els vermells i els tons obscurs. La figura femenina que apareix en una d’elles porta la inscripció LUCIA CONMITESA, identificant-la amb la comtessa Llúcia de Pallars que, vídua del comte Artal I, va tenir el poder del comtat del Pallars des de la mort del seu marit (1081) fins l'any 1090. D'aquí que les pintures es poden datar en la darrera dècada del segle XI. El temple de Sant Pere de Burgal és un edifici de tres naus amb tres absis semicirculars a llevant, coberts en volta de canó i amb finestres centrades. A ponent de la nau central es troba un altre absis, sense finestra. D'aquesta nau central i de la del nord queden alguns pilars. La portada quedava a ponent de la nau lateral de tramuntana: hi ha vestigis d'altres dues portes a migjorn. La coberta d'embigat de fusta, desapareguda amb el temps d'abandons a que ha estat exposat, es sostenia sobre pilars quadrangulars, sistema dominant durant al llarg del segle X i en part del XI, però limitat a les comarques de l'Alta Ribagorça i de la Vall d'Aran fins, inclòs, el segle XII. Els murs no presenten ornamentacions i els carreus són de pedres de llosa, extreta de l’entorn.

Gràcies a l'actuació per part dels fidels de la contrada, s'ha pogut tancar una part del monestir per poder celebrar-hi els oficis religiosos i conservar les reproduccions dels murals extrets.

117 GERRI DE LA SAL (Santa Coloma de Cuberes, Sant Martí de Solduga. Mare de Déu d’Esplà.

Pallars Sobirà) Abans d'arribar a Gerri de la Sal s’agafa la carretera que indica Baén a través del pont sobre la Noguera Pallaresa. Tot just travessat el pont cal deixar el vehicle i per la pista forestal senyalitzada que surt a la dreta, es passa pel costat d'una capelleta de la Mare de Déu d'Esplà.

La pista comença planejant fins arribar al barranc (riu Major), que es creua per una estreta palanca. Es segueix pujant fins a una font (la de Comacalent), a la dreta del camí.

La pista segueix guanyant alçada. A la poca estona s’arriba a un revolt molt tancat on hi ha una segona capelleta: es l'anomenat Salt de la Núvia. (800 m.).

Segons la llegenda, es va llançar, desesperada, una núvia que havia estat obligada a casar-se amb un hereu que no estimava i, en veure el paratge on havia de viure – l'Espluga de Cuberes-, va preferir posar fi al seus dies.

D’ací, s’agafa el corriol que surt a la dreta i que entra de ple al bosc de la Pentina. En surtint del bosc, s’arriba a un privilegiat i espectacular mirador sobre el congost de Collegats: la Portella de Pentina. Es continua, més o menys planejant, pel camí de la solana on s’observen fragments d'empedrat que encara conserva aquest antic camí medieval, transitat fins a finals dels anys seixanta del passat segle XX pels habitants de Solduga per anar, principalment els dissabtes, al mercat de Gerri.

Sense esforç s’arriba a una cruïlla senyalitzada per anar per la dreta, baixant la pendent fins a l'Espluga de Cuberes.

Durant el descens s’observen les construccions aixoplugades dins unes balmes penjades en un aparentment inaccessible espadat, a les quals s’hi arriba per una rampa un xic amagada més cap a ponent.

118 La primera referència històrica d'aquest poble es remunta a finals del segle XII i hi ha constància d'ésser habitat fins la Guerra Civil del 1936-1939. Aquí, en el segle passat només hi havia bordes, però se sap que antigament existia el poble amb la seva església parroquial, avui desapareguda, dedicada a Santa Magdalena.

Hi havia hagut el castell de Cuberes, documentat el 1096, quan Mir Arnau el cedia a Gerri, si el comte Artau II, no redimia l'empenyorament.

A Cuberes hi havia també una altra església amb l'advocació de Sant Sadurní. És interessant d'observar l'aflorament d'aigua al fons de la balma més a ponent i les construccions que resten, actualment, al seu entorn, com l'església troglodita romànica de Santa Coloma de l'Espluga dedicada a la Mare de Déu. És una de les poques esglésies romàniques, a Catalunya, que disposa d’arcuacions cegues, a l’interior de l’edifici. Tot el poble està construït a dins de la balma, que té una extensió de més de 20 m., quedant situada l'ermita troglodita a la part de llevant, aprofitant la paret de tramuntana. A migdia s'aixeca el mur a nivell del cingle i arriba fins el sostre de la cova, que serveix de coberta de la nau. És de planta rectangular amb una llargada d'uns 10 m. L'absis semicircular queda a llevant i presenta una finestra. La portada s'obre en el mur que es bastí a ponent entre la paret de la roca i el mur aixecat a mig jorn. En aquest s'obren tres finestres d'arc de mig punt i de dobles esqueixada. Prop d’aquí hi havia una farga documentada al principi del segle X.

119 Caldrà tornar a desfer el camí fins la cruïlla (forta pujada). De la cruïlla es segueix a través d’un alzinar, tenint en compte que el corriol s'anirà difuminant, però la vista de les construccions del poble de Solduga guia fins arribar-hi.

Aquest poble, arrecerat a una cinglera, apareix documentat per primera vegada al segle XIII. El seu estat de conservació i tota l'activitat agrícola i ramadera denota l'abandó des de quan a principis dels anys setanta (segle XX) va ser definitivament abandonat.

Resten les ruïnes de l'esglesiola troglodita romànica de Sant Martí (segle XI), situada en un replà aprofitant la paret de la roca per la part de tramuntana. És de planta rectangular de tant sols dos a tres metres d'ampla i coberta en volta de canó. Capçada per un absis semicircular cobert amb volta de quart d'esfera. La portada s’obre a ponent. La morfologia del terreny a condicionat la seva construcció. Part de l'interior era arrebossat. En el mur de migjorn s'obren dues finestres. Hi ha una curiosa i antiga construcció per recollir i canalitzar l'aigua. Cal datar aquesta construcció en el s. XI.

L'existència d'aquestes esglésies troglodites de Santa Coloma i de Sant Martí plantegen

120 El santuari de la Mare de Déu d'Esplà és una capella de l'antic municipi de Baén situada prop del Cap de Roques de Solduga, damunt de Solduga, i al sud del Refugi d'Esplà. És un temple petit, d'una sola nau, amb absis quadrat, que no es destaca del conjunt de la nau.

121 TÍRVIA (Mare de Déu del Roser. Pallars Sobirà) De Llavorsí es surt en direcció a la Vall Ferrera i immediatament d’agafar aquest desvio apareix el trencall que mena a Tírvia.

El nom de la població ve de ter via, tercera via o tres camins, que s'uneixen en aquesta vila.

Durant l'edat mitjana tenia la seva importància, doncs pertanyia al comtat de Castellbò. Als darrers anys del segle XIII el castell de Tírvia va passar al comte de Foix en garantia del prestem que va fer a la vídua del comte de Pallars, Dona Làscara, però sense consentiment del Rei i, per aquest motiu, va tenir que tornar-lo al comtat de Pallars... confiant recuperar el prestem tant sols amb la paraula. No sé pas com va anar el final d’aquest principi d’història.

En el segle XVIII, obtingueren gran renom les fustes que s'extreien dels boscos de Tírvia, doncs eren transportades a les drassanes, per la construcció dels vaixells de la marina de guerra espanyola. Els tiradors i barranquejadors, conduïen les fustes al riu Noguera, on els raiers les dirigien fins a Lleida i, altres, a Tortosa per, finalment, arribar a les drassanes de Barcelona i Cartagena.

El municipi ofereix una de les estampes més atractives de la zona, ja que el nucli de Tírvia està ubicat en un promontori, just per sobre del riu Noguera de Cardós, i en la confluència de tres valls diferents: Vall de Cardós, Vallferrera i la Coma de Burg. Els seus habitants es reparteixen en tres nuclis: Tírvia, La Bana i Terveu.

122 El patrimoni cultural del municipi de Tírvia inclou bàsicament elements arquitectònics de tipus religiós (romànic) i industrial. D’aquest destaca la existència de una serradora, un molí hidràulic i d’una fàbrica de llana.

De la població, es parteix a peu, per la carretera a Burg i a Farrera. Passada l’ermita de Sant Joan, s’agafa el camí de l’esquerra i seguint en direcció nord apareixen uns horts i unes bordes. No pas massa lluny, es troba l’ermita troglodita de la Mare de Déu del Roser.

Té la peculiaritat d’estar adossada a la penya que fa de paret natural per les bandes nord i est. Podria tenir un origen medieval.

L’advocació actual és de l’inici de l’edat moderna, moment de la propagació d’aquesta devoció, encara que probablement degué estar dedicada a Santa Maria.

Malmesa durant la guerra civil del 1936-39, fou refeta en els anys següents.

A l’interior es conserva un paviment de còdols i un banc adossat a la roca.

123 CRESPIÀ (Sant Miquel de la Roca. Pla de l’Estany) Es surt de Banyoles per la carretera. a Esponellà des d’on cal desviar-se cap a Crespià i a la corba que fa la carretera abans de travessar el riu Fluvià surt un vial, que porta a un Càmping i un xic més enllà a la resclosa, des d’on és pot veure a l’altre ribera l’ermita troglodita de Sant Miquel de la Roca. Retornant a la carretera es traspassa el riu i s’arriba a Crespià.

Tot just entrar al poble apareix l’indicador a Sant Bartomeu de Bassets, que per un camí no massa adequat a un cotxe convencional, millor és aparcar i per un corriol, de bon passar a peu, es troben les ruïnes abandonades de Sant Bartomeu de Bassets i més endavant baixant per un senderó esglaonat que ressegueix la part alta del cingle a uns 200 m. sobre el riu Fluvià, mena a través d’una escaleta metàl·lica a la ermita troglodita.

No hi ha constància del seu passat, però sembla ser que l’origen d’aquest lloc de culte sigui eremític i més tard dependent del proper monestir de Sant Bartomeu de Bassets, que es esmentat a l’any 1131 en un document del molí de Portell i es torna citar en altres documents dels anys 1193 i 1196. En el segle XII el llinatge dels Cabanelles posseïen la senyoria de Portell i eren benefactors del santuari.

En

el segle XIII, el santuari tenia un patrimoni territorial considerable degut, sobretot, a les donacions. En aquest segle, el germà del bisbe de Girona i senyor de l’indret, feu donació del dret de les aigües del riu Fluvià al santuari. Més endavant (1284) els drets foren venuts a la Pia Almoina de

124 Girona. Des de la primera meitat del segle XIV es dedueix que el santuari ja estava en decadència.

La cavitat natural de l’ermita que constitueix el nucli primitiu, modificada amb el temps, va quedar tancada amb una edificació aixecada davant seu i els murs d’aquesta construcció queden a plomada a la vora del cim sobre l’espadat.

Les dues naus en que queda dividit l’interior és comuniquen per una arcada gòtica apuntada. La coberta també és apuntada. La paret natural ocupa el fons i costat del santuari.

Tota la nau tenia un pis mitjançà un trespol de fusta: hi resten els forats on s’encaixava l’embigat.

A migdia es troba la porta d’un arc de mig punt i dovelles.

Hi resta una cisterna que rebia l’aigua de pluja de la coberta i de la penya.

L’aparell de la construcció davantera és de blocs de pedra, en fileres horitzontals i travats amb morter.

Dins del santuari, a la roca, hi ha una cavorca artificial que s’utilitzava com a cisterna. La construcció afegida a la cova sembla que fou aixecada entre el segle XIII i XIV. De la balma no hi constància de quan s’inicia l’habitatge, si bé és probable que pertanyi a l’època de les ermites troglodites de les que es tenen documentació en la conca mediterrània, i sobretot l’oriental, des del segles V al VIII. Aquesta ermita troglodita és una de les més grans de que es tenen constància, a part dels monestirs.

125 CABACÉS (Ermita troglodita de Sant Roc. Priorat) Prenent com a punt de sortida Reus, cal agafar la carretera a Falset i arribant al trencall d’Alforja, que surt de mà dreta, seguim en direcció a aquesta villa, es passa pel Coll d’Alforja i poc després es troba la Venta del Pubill.

En aquest punt, queda al principi de la carretera que mena a Poboleda, Escaladei, les Vielles, envolta pel sud les estribacions de migjorn del Montsant i s’arriba a Cabassers o Cabacés.

En el segle VI, s’hi va bastir un monestir on avui es troba la vila. En el cenobi, que seguia la regla de Sant Benet, s’hi guardaven les despulles de varis màrtirs i sants (Sant Ermenegild, Sant Fèlix, Sant Maximí) i prosseguia la lluita contra l’arrianisme i altres heretgies. En l’altar major de l’església, s’hi venerava la imatge de la Mare de Déu, que a instàncies de Sant Leandre, el papa Gregori el Gran la va donar.

La imatge era una talla de fusta de grandària natural i el poble li tenia molta devoció. El dia de la consagració li demanaren tres gràcies: l’acabament de la pesta, el fi de l’arrianisme i l’expulsió dels jueus.

La pesta desapareix a l’instant. L’arrianisme arriba a la seva fi quan mor el rei Recader. I... com sigui que no deurien apurar massa a la Mare de Déu amb el tema dels jueus (no sé pas si ja sabien que Maria també era jueva i negra), fins 25 anys després, el rei Sisebud no els proscriu, obligant-los a ser batejats o anar-se’n.

Al principi dels anys de l’arribada dels àrabs, la convivència entre les tres ètnies va ser bona, fins que un dia es posaren d’acord els moros i els jueus i atacaren el monestir emportant-se manuscrits i objectes de valor, deixant la imatge de la Mare de Déu.

Amb tot, aquesta imatge també va passar el seu calvari junt amb els seus fidels, homes de Cabasses. Va acompanyar-los a la batalla de Muret, fent costat al rei Pere. Després de la desfeta de les tropes catalanes, els que es van poder escapolir, tornaren a les muntanyes del Mont-Sant amb l’esperança de retrobar la pau. Però, els monjos d’Scala Dei els acusen d’albigenses... i prou feina varen tenir per demostrar que eren cristians de Roma!

La petita ermita de Sant Roc, edificada sota una balma, data del segle XIV. Per la porta lateral que s’hi accedeix a través d'un estret passadís que voreja l'ermita. A la part posterior hi ha una terrassa i es pot veure una petita basseta que aprofitava els degotalls que queien de les roques. D'aquí, per uns graons s'arriba a

126 un nivell superior on hi havia la casa de l'ermità que hi visqué fins l'any 1872. També té un cloquer, avui sense la campana. Encara es pot veure a la roca els forats que sostenien les bigues del primer pis així com l'arranca de la teulada, avui també desapareguda.

Tot i que la porta principal és tancada és pot veure be l'interior de l'ermita, on tan sols hi ha un banc, l'altar i la imatge de sant Roc.

127 CORNUDELLA (Sant Joan de Codolar. Priorat) M’ha motivat arribar fins aquí el fet que de tantes ermites que he visitat, en molt poques he trobat, que home o dona, visqués més enllà d’un episodi fugaç de misticisme.

No incloc escriptors i artistes de tota mena, que si reclouen per concentrar-se, així com neorurals o famílies que es fan càrrec de l’Hostatgeria adjunta a l’ermita.

Desitjava parlar una estona amb l’ermitana de Sant Joan de Codolar perquè m’expliqués detalls de la seva vida en aquest món tant diferent del nostre.

Cornudella, municipi on es situa l’ermita, és una de les poblacions que destaca dins de la comarca del Priorat. Té un bon clima –deixant a part els dies crus de l’hivern- i una situació envejable a peu de carretera entre les poblacions de les Garrigues, al nord, i les del Baix Camp a migjorn. Aquest conjunt dibuixa un dels trets característics de la vila i els seus entorns: la tranquil·litat, que s'aprecia tot passejant pels antics carrers, admirant edificacions senyorials, com l'església (joia renaixentista de Pere Blai). La piscina, el parc i l'embassament fan més suau l'estada a grans i joves, en una vila de paisatges acollidors.

El document més antic que es conserva de Cornudella data de 1190. És la donació feta per la reina Donna Sança, a favor dels germans Navarra, de la població de Cornutel.la. El 1292 Guillem de Rupe n'era rector, i el 1378 trobem el nom de Pere Escapolat com a primer batlle conegut de la població.

Fou escenari de les lluites guerrilleres del Carrasclet, patint les conseqüències de la Guerra del Francès, i més tard de les guerres carlines.

La seva economia es mogué sempre entre les pressions dels jueus del Priorat i del Comtat de Prades, primer, i entre el Duc de Medinaceli i el Prior d'Escaladei, després.

128 He coincidit, que a l’Ajuntament de la Vila dictava una conferència el Dr. Enginyer Mordechai Ben Abir, israelí, que ha resseguit els orígens i la història de la seva família jueva, generació rere generació, des d’abans de l’expulsió del Regne d’Espanya el 1492, situant els seus orígens en el Priorat.

Durant la segona meitat del segle XIX Cornudella conegué una època de ressorgiment econòmic, que tingué com a resultat un augment considerable de la població, així com la construcció de notables edificacions a la vila.

Aquest desenvolupament econòmic finalitzà amb la sotragada de la fil·loxera, que inicià la davallada econòmica del poble i de la resta de la comarca.

Entre els edificis més interessants de la població hi ha l'església arxiprestal de Santa Maria, datada al segle XVII, del primer Renaixement català. A l'interior es venera una imatge gòtica de la Mare de Déu del Patrocini.

El Celler Cooperatiu és obra de l'arquitecte modernista Cèsar Martinell.

Sobre el riu Montsant es va bastir un Pont medieval que es troba poc abans d’arribar al poble de Cornudella, si bé un xic amagat per la vegetació i per haver recrescut la calçada amb formigó per donar-li major amplitud. De dos ulls d’arc de mig punt, encara que probablement n’hagués tingut tres originàriament.

Disposa de tallamars malmesos, però no de baranes.

A la sortida de la població, en direcció a Ulldemolins, apareix a mà esquerra la pista que mena, primer, a l’ermita o, millor dit, oratori de Sant Joan Petit (4 Km) i a un km. més amunt, a l’ermita de Sant Joan de Codolar.

Per arribar-hi, cal tenir en compte que si bé la pista és apte per tota mena de cotxes, no puc dir el mateix per l’amplada, que limita molt el transit. Vaig tenir la bona coincidència que el dia era feiner i no em vaig trobar amb cap transport durant els 5 km. que separen l’ermita de Sant Joan de Codolar de la població de Cornudella.

129 L’Ermita és situada al peu dels cingles del Montsant, muntanya que des de molts anys enrere ha tingut vida eremítica, que inclòs amb la presència dels àrabs no es retiraren mai, doncs havien sigut tolerats.

Es va bastir aquesta ermita perquè fou trobada una imatge de Sant Joan. Va començar essent una petita ermita en el segle XIII, que fou ampliada en el 1571. En el segle XVIII es construir l’actual. El nom de Codolar li ve del gran nombre de còdols que s’hi troben per les seves vores. És un temple de tres naus amb cor i casa per l’ermitana.

Queda envoltada per uns xiprers, l’arbre de benvinguda segons estableix la tradició mediterrània. Roman guardada per la monja ermitana Germana Montserrat. La imatge del sant, per evitar perdre’s, és a dir, que fos robada, resta actualment a l’església parroquial de Cornudella i la retornen a l’ermita en les diades de pelegrinatge (Sant Antoni, 17 de gener; Sant Joan, 24 de juny i 29 d’agost, degollació del Baptista) és quan els fidels pugen fins al Codolar i és exposada. Fou esculpida per Ignasi Mallol i ell mateix la va salvar dels iconoclastes en el 1936. Si bé després va desaparèixer, un bon dia es va localitzar al Museu Prim-Rull de Reus: reclamada, fou retornada a Cornudella.

L’ermita de Sant Joan és un punt de sortida d'excursions per la Serra Major.

Des d’ací, s'arriba amb certa facilitat al pic de la Roca Corbatera (1162 metres) pel grau de Montsant; a la Cova Santa, al barranc dels Pèlegs i als pobles de l’Albarca, Ulldemolins, Margalef i La Morera de Montsant.

La muntanya del Montsant ha reunit amb el temps, una intensa vida eremítica aprofitant les moltes coves i fonts d’origen càrstic que s’hi han format. Cal considerar que el fenomen eremític apareix per aquella corrent espiritual que es va presentar en la costa mediterrània des del segle V, havent deixat com a relíquia un conjunt de cel·les d’anacoretes i d’esglésies en coves, les troglodites, que sembla que fou l’origen de Sant Joan de Codolar.

Es dóna el cas que durant la dominació àrab no varen expulsar als ermitans, convivint amb la seva

130 religió i vida solitària, doncs els nouvinguts es mantenien sense cap esperit de proselitisme, ni agressiu. Pel fet de la seva voluntària marginació, dels ermitans primitius no ens han arribat notícies escrites, perquè el fenomen eremita no podia haver deixat documentació, no eren centres de cultura.

En arribar a l’Ermita de Sant Joan de Codolar m’he trobat amb l’agradable presència de la Germana de la Caritat Na Mª Montserrat Domingo, que fa 44 anys que s’hi va retirar com ermitana. M’ha sigut fàcil connectar amb aquesta feliç persona, retirada en aquest enlairat i aïllat indret del Montsant, una muntanya de roques, coves, fonts i arbres i, sobretot, rodejada per una soledat de 5 km. de radi.

Quan va arribar-hi tenia 33 anys i havia aconseguit exactament allò que volia: dedicar la seva vida a la pregària i fer-ho en el lloc que havia de ser.

A l’interior del seu habitacle, situat a redós de l’ermita, m’ha invitat al cafè de les 11, mentre ella es prenia una infusió d’herbes escollides d’aquell indret.

M’ha contat la llegenda de l’origen de Cornudella, en que es fa present la dona del Comte de Prades que es perdé quan acompanyava al seu marit en una cacera. A punt de desmoralitzar-se, tan el marit com els acompanyants, els hi va arribar el so d’un corn, que va fer esclatar de goig al Comte: és el corn d’ella i, d’aquí, el topònim Cornudella.

Ara bé, em va fer notar que encara que aquesta llegenda té un transfons molt sentimental per l’ànim de l’enamorat marit, cau de ple en un anacronisme: la població de Cornudella ja existia abans de ser creat el Comtat de Prades.

Més s’accepta, què des de la dominació romana, la comarca tenia grans parades de bous i bestiar de llana per la cria, reproducció i engreixament dedicats als mercats de Tarragona i Tortosa, ciutats molt poblades en aquells temps. La conformació de les muntanyes, contribuïa a fer un tancat natural acotat per tot arreu i precisant poca vigilància. D’aquí, corns bovi... Cornudella... referint-se a la gran bouera o paridora de bestiar.

L’edifici actual de l’ermita, construïda el 1780, sembla ser que està assentat sobre la cova on es va establí els primer o primers ermitans. Amb aquell esperit constructiu que deuria portar de cap als promotors, s’oblidaren de la balma o cova.

En el segle XV, ja fou bastida la primera edificació dedicada a Sant Joan Baptista o Degollat.

Després d’aquestes dates, apareix la soledat del lloc, si bé és molt relativa.

Tot depèn de la persona que s’arriba fins aquí. La Germana Montserrat l’ha buscat físicament, fent voluntàriament d’ermitana, però, com ella diu, té a Déu i a la Natura

131 que l’acompanyen a tota hora, des del començar el dia, a 2/4 de sis, dins del seu acollidor habitatge, encabit entre els gegantins còdols.

La porta d’entrada és de quarterons de fràgil vidre que dóna pas a l’estança de treball, estudi i meditació. Una curta escala duu a l’habitacle personal.

La lectura li ocupa moltes hores del dia, com bé es posa de manifest els nombrosos llibres que omplen els prestatges de les quatre parets de la planta baixa.

Dins de l’esperit d’ermitana d’avui dia, no pot faltar l’extraordinària finestra del coneixement universal, com és el PC connectat a l’Internet. Ha sigut aconsellada pels membres del Parc Natural del Montsant on es situa l’Ermita de Sant Joan, de tenir a mà un telèfon mòbil: l’agressivitat pot venir del foc o d’una gamberrada.

La Germana Montserrat és una artista que ha sabut conreà la seva característica obra dins del voluntari aïllament.

He pogut gaudir dels seu dibuixos i, sobretot m’ha deixat bocabadat, les seves pintures realitzades amb tècnica medieval (ou, pigments...), així com les veles pintades i els punts de llibre...

La seva immersió en la Natura, li ha permès desplaçar-se per gran part del terreny que la rodeja. El coneixement dels camins, tant els GR i PR com els vells corriols d’abast que enteranyinen la muntanya, ha adreçat a més d’un excursionista desorientat.

També va arribar un dia que el corcó espiritual de fer el Camí de Sant Jaume es va fer present. Des de la mateixa Ermita partí per seguir aquell Camí de terra i pols, baix els estels de la Via Làctia, que tants pelegrins han trepitjat amb fe, religiosa o cultural, cercant la tomba de l’Apòstol, primer, i més enllà el Finisterre.

Abans d’arribar a l’ermita, es veuen els primers xiprers situats a prop del camí. A l’entrada de l’ermita es troben dues fileres d’ells que donen la benvinguda, així que també es gaudeix d’un espectacular exemplar de més de cinc-cents anys.

El conjunt són els vigilants de l’edifici sagrat.

132 FALSET (Sant Gregori Priorat) Sortint de Falset en direcció a Reus, per l’antiga carretera, es troba a mà dreta el camí a l’ermita de Sanr Gregori situada dins d’una balma a la que s’accedeix per una escala.

Hi ha documentació on consta que la seva existència ve de l’època visigoda, havent-se fet varies reconstruccions, moltes d’elles no massa encertades.

La primitiva ermita aprofitava la balma de la cinglera. En el segle XIX es va construir una capella apartada de la primitiva, però en l’any 1897 hi va caure una gran roca que ensorrà la volta. Fins el 1929 no fou refeta. En el 1982 s’hi construí l’escala d’accés i s’ha arranjat la plaça i la casa de l’ermità.

En la balma -l’abric de Sant Gregori-, el Dr. Salvador Vilaseca descobrí el 1928 un ric i notable jaciment de sílex, que senyalava que l’indret havia desenvolupat una llarga i continuada activitat. Fou trobada l’anomenada plaqueta de Sant Gregori 43, que es guarda actualment en el Museu Dr. Vilaseca de Reus, si bé a Falset n’hi ha una còpia.

Com diu Joan Asens 44, “...no és estrany que els primers pobladors d’aquestes terres triessin aquell indret per viure, tota vegada que és un dels paratges més sorprenents de la rodalia... el roig intens de la pedra contrasta fortament amb la verdor dels pins amb uns efectes sorprenents...” És tracta d’un temple d’una sola nau sense absis, rectangular, adossada a la roca pel mur de llevant. En el mur de migjorn s’hi troba la portalada i en ell s’aixeca l’espadanya per una sola campana. En el mur de ponent queda adossada la casa de l’ermità.

43 44

Es tracta d’una pissarra on es gravada una cérvola.

Asens, Joan: “Guia del Priorat” Edicions de la Llibreria de la Rambla. Tarragona. 1981.

133 A Falset hi té lloc una de les celebracions més singulars de Catalunya, l’Encamisada de Falset: en la Guerra del Francès els falsetans es van poder escamotejar gràcies a les camises blanques, doncs la boira els va ajudar a passar desapercebuts i, aleshores, per recordar aquesta gesta els dies 15 i 16 de gener, la festivitat de Sant Antoni, llueixen aquesta peça junt amb el tradicional vestit català acompanyant a la comitiva de carros i cavalls dels Tres Tombs.

Un dels moments més emotius de la diada té lloc a l'interior de l'església de Santa Maria de Falset, quan després de missa 15 parelles -en comptes de les quatre que acostumen a participar-hi-, ballen la jota pròpia de Falset, un element folklòric durant temps oblidat però recuperat fa deu anys pels veïns de la capital del Priorat.

Després, es beneeixen els tradicionals panets de sant Antoni -envoltats per la creença que curen el mal de gola-, els quals s’adquireixen pel preu mòdic de dos euros per cobrir els costos de l'Encamisada.

La jornada acabà amb la tradicional pujada a l'ermita de Sant Gregori.

134 MARGALEF (Sant Salvador. Priorat) Sortint de Margalef 45 es travessa la riera i es passa pel costat de la Fonda Els Tres Pins. Es segueix per un vial ben pavimentat amb asfalt i ciment. Dels 350 m. passem als 650 m. d’altitud on es situada l’ermita després de 3 km. de camí costerut. No pas massa lluny hi ha una font d’aigües remeieres: l’aigua de Sant Salvador cura el dolor.

Per les excavacions que s’han fet a la majoria de les coves que es troben a la vorera del riu es dedueix que han estat habitades en temps prehistòrics.

D’aquella utilització, és possible, que s’expliqui el perquè, fins fa poc, moltes d’elles servien per guardar el remats de bestiar o, en algunes, l’habitava l’home, aixecant davant de la balma una paret de pedra seca sense morter i amb la seva porta d’entrada.

No masses anys fa que encara s’hi destil·lava en el poble la matafaluga que es collia en el terme, per fer-ne aiguardent.

Les primeres notícies de la vila es tenen de quan el rei Pere el Catòlic, a l’any 1200, en document firmat a Tarragona, va donar el lloc a l’església de Tortosa. En el segle XIX es constituí com a municipi.

A la façana de l’església parroquial de Margalef s’hi troba una làpida on es llegeix: En memòria dels caiguts d’un i altre bàndol, en una guerra que mai no havia d’haver esdevingut.

45

Cabré i Puig, Antoni: El Montsant. Cossetània edicions. 1999.

135

Passejant-hi, trobarem un carrer fotogènic on s’han bastit les cases davant per davant de la roca d’una balma: pel Montsant es canta la corranda: La Figuera està molt alta.

Cabassers, molt amagat.

La Bisbal, dalt d’una roc.

Margalef, en un forat.

L’ermita troglodita de Sant Salvador queda situada dins d’una balma, a certa alçada del camí d’arribada. S’entra a través de la nova capella construïda sota de la balma, on queda recolzada a la mateixa roca pel mur de tramuntana. La portada és d’arc de mig punt dovellat i unes escales solucionen el desnivell que hi ha amb el camí. L’interior del conjunt està constituït per una nau dedicada al servei religiós de la nova capella i varies cambres, de situació irregular i ja dins de la balma, on deurien viure els ermitans. Tot en bon estat per ajornar-s'hi, encara, avui dia.

136 ULLDEMOLINS (Eremitori de Mònecs. Priorat) A Coll de Mònecs, al vessant oriental de la serra la Llena, s'han localitzat coves amb vestigis de murs i cel·les, en una bona part excavades, sota una gran roca, d'un possible eremitori visigòtic. En aquest sector habitaven una sèrie d'anacoretes en solitari, o bé en comunitats. D'aquí vindria el topònim Mònecs (monjos). Aquest lloc està vinculat a la figura de Fra Guerau Miquel, eremita documentat cap el 1160, que va rebre la protecció d'Alfons I.

Aquests ermitatges foren l'origen del monestir cistercenc de Bonrepòs (1215). Paral·lelament, es bastiren nombroses ermites. La més antiga és la de Sant Bartomeu, situada al congost de Fraguerau, entre el Montsant i la serra la Llena. La zona és molt erosionada i ubèrrima, plena d'indrets batejats amb noms poètics i plens de llegenda.

Fra Guerau vivia en una gran balma, vora l'ermita, la construcció de la qual li és atribuïda. Cap al 1192 rebé dels reis Alfons i Sança una bona part de la serra de Montsant: la zona compresa entre Sant Bartomeu i Santa Maria, que el 1210 traspassà als Balb de Lleida perquè hi fundessin un monestir. L'ermita és de belles proporcions, d'estil romànic, amb un esvelt xiprer al seu costat. Vora seu, a la gran balma, hi ha la font dels Cossis. L’últim ermità que s'hi instal·là el 1851, es deia B. Francesc Palau i Quer.

137 A l’Eremitori del Coll dels Mònecs destaca una gran roca on es troben dues balmes, entre altres de l'entorn, amb restes de mur i cel·les.

L'eremitisme de la Serra del Montsant té les seves arrels en l'època visigòtica, vivent anacoretes solitaris o en comunitat en diverses coves o balmes d'aquest indret. Sembla ser que es va organitzar una vida eremítica aprofitant les balmes com a ús personal, mentre l'ermita de Sant Bartomeu seria d'ús comunitari per a les funcions litúrgiques.

Els ermitans en general (a excepció dels de Montserrat i de Carbó) no han deixat mai documentació de cap mena per fer-nos arribar detalls de la seva vida. Per aquest fet, no ha sigut possible conèixer amb massa fidelitat la seva història i, per tant, totes les explicacions que d'ells es fan són simples hipòtesis.

Les balmes són típiques de la formació geològica del Montsant. En el Mònecs, n'hi ha dos de més importants, situades damunt del congost de Fraguerau.

Queden separades per una roca que les distancia uns 10 metres. Es tanquen per dos murs fets de pedra seca amb una petita porta. L'orientació, com sempre, és a migjorn. Cap a ponent d'aquestes dues, n'hi ha una altra de més petita, dividida en dues estances, d'uns 4 per 2 m. cadascuna. Una altra balma es troba a llevant de la més gran. A uns 20-30 m. de la balma més gran queda la base d'un molí cisellat a la roca viva.

L’ermita de Sant Bartomeu és d’estil romànic del segle XII, d’una sola nau coberta amb volta de canó apuntat, que arranca d'una imposta que recorre tot el perímetre interior. L'absis, semicircular, queda a llevant, separat de la nau per un arc presbiterial. La portada s'obre a tramuntana i les finestres es situen a les façanes de migjorn, de ponent i a l'absis. Damunt de la façana de ponent s'aixeca un campanar

138 d'espadanya per una sola campana, construït en la darrera restauració. Carreus ben tallats, disposats a trencajunt i en fileres ordenades.

Hi ha un xiprer al seu costat com a signe mediterrani de benvinguda. En la llinda de la portalada hi ha la data d’una de les restauracions que s’hi van fer en el segle XVIII. A Ulldemolins, hi ha l’església de Sant Jaume. Va ser construïda on hi havia un castell i la seva església castellera, romànica: no hi queda cap vestigi. Els plans de l’actual edifici es deuen a Jaume Amigó, fill de la vila i rector de Tivissa, que va resultar ser un arquitecte important, renaixentista, que també va fer els plans de la capella del Santíssim de la Catedral de Tarragona. Dins de la Vila, es troba el santuari de la Mare de Déu del Loreto amb esgrafiats a la façana i pintures bizantines en el seu interior.

139 GOMBRÈN (Mare de Déu de Mongrony. Ermita troglodita. Ripollès) De La Pobla de Lillet en surt la carretera 402 que mena fins a la carretera. de Ripoll a Ribes de Freser, passant pel coll de Morella (1090 mts.) i per Gombrèn. A uns tres km. abans d’aquesta població en surt una pista a l'esquerra que porta, en 2 km., a una cruïlla: el trencall de l'esquerra mena a Mataplana i, pel de la dreta, al Santuari de Mogrony, a uns 4 km.

Al costat del Santuari hi ha l’escala que superats els 67 esglaons mena a l’església troglodita de la Mare de Déu de Mogrony. Per a arribar al Pla de Sant Pere, on es troba l'església de Sant Pere de Mogrony, cal pujar altres 77 esglaons més.

Sembla ser que aquest indret fou l’únic de Catalunya que no varen ocupar els àrabs i des d’aquí es va començar l’ocupació del NE de la Península que donaria lloc als Països Catalans baix la invocació de la Mare de Déu de Mogrony 46.

La capella troglodita fou erigida en el segle XV, tenint en consideració que les primeres notícies d’haver-hi culte daten de l’any 1400. L’edifici modern fou bastit entre el 1650 i el 1652. Es troba adossat a la penya, tenint com a mur de tramuntana

46

Això és Catalunya. Generalitat de Catalunya. Ed. Plaza & Janés, 1987.

140 la penya nua. A l’interior es guarda la imatge de Maria i l’Infant i, una reixa de ferro forjat realitzada en el 1701, tanca l’altar.

L’actual Mare de Déu de Mogrony, copia d’una del segle XV 47, és d’estil romànic, bruna, de fusta policromada, assentada en un escambell. Corona amb quatre merlets, que li sosté el vel que li arriba fins les espatlles. El mantell, amb un galó en tota la seva vora, la cobreix, tancat al mig sense cap aparent joiell: li sobresortien només les mans, que protegint al Nen no arribaven a tocar-lo. El vestit-túnica de plecs poc manifests, només deixa lliura la punta del calçat.

L’Infant, assegut al bell mig de les cames, du una petita corona senzilla, un vestit-túnica de coll tancat i bordonat i toga sobre l’espatlla esquerra. Plecs verticals.

Peus nus. Beneeix amb la mà dreta i l’esquerra reposa sobre la cama.

Una llegenda compta que la imatge fou trobada per dos bous en l’any 804 i, aleshores, el comte Hug de Mataplana, senyor de Mogrony i ascendent del comte Arnau, va fer bastir una capella.

Existint la teoria de que les marededéus brunes o negres es troben en els camins de pelegrinatge i procedeixen, per tant, dels llocs allunyats d’on venien els pelegrins i les dipositaven en els temples on s’ajornaven. Com tota llegenda és bonica d’escoltar i sempre tinc en compte que la llegenda és la poesia de la història.

Prop del santuari hi ha la Font de la llet que fa revenir la llet a les dones que crien si en beuen o si es renten els pits. Abans, hi havia una figura femenina que

47

Aquesta còpia fou excessivament restaurada després d’un incendi casual en l’any 1892 i dels esdeveniments dels anys 1936-1939.

141 dels seus ferms pits en rajava l’aigua: però un bisbe de mentalitat retorçada va imposar el seu criteri i la font va perdre l’encís que tenia.

El forat de Sant Ou (antic nom popular de Sant Eudald) és un avenc que es troba a la part oposada del Pla de Sant Pere, al vessant esquerre del torrent de Sant Ou, en un espès bosc de faigs i pins.

Segons la llegenda, alimentada al llarg dels anys pels habitants de la zona, era aquest l’avenc per on el Comte Arnau s’esmunyia per anar a fer visites a les monges del monestir de Sant Joan de les Abadesses i per on s’escapava, també, quan era perseguit.

No va ser fins la primera dècada del segle XX, quan Mossèn Norbert Font i Sagué, introductor de l’espeologia a Catalunya, explorà per primer cop l’avenc, tot certificant des del fons del forat que aquest no tenia sortida ni cavitats subterrànies.

No poques dificultats va tenir el capellà.

Segons la tradició, era un catau de bruixes i mals esperits i un avenc on es congriaven les pedregades. És molt comprensible l’esverament que es produí quan el sacerdot es disposà a explorar-lo.

Li van suggerí que no hi baixés fins que el blat de la comarca fos segat, doncs si per atzar s’hagués produït una pedregada i la collita en orris... què?

Així, s’esperà que un cop el blat segat decidiren l’exploració el 6 d’agost del 1910. Aquell dia del descens es reuniren a Mogrony més de 300 persones les quals seguiren amb gran interès el curs de l’exploració, victorejaren i aplaudiren al Mossèn i al seu equip quan sortiren de l’avenc, després de set hores de permanència al seu interior.

De llavors ençà, aquest avenc ha temptat nombrosos aficionats a l’espeleologia. La primavera del 1962, un grup de l’equip de Recerques Espeleològiques del Centre Excursionista de Catalunya publicaren els resultats de l’estudi segons el qual, la cova té una profunditat total de 74 metres, amb dos pous verticals de 36 i 27 metres i una sala final d’uns 13 metres de longitud i una amplària mitjana de 3.50 metres.

Malgrat tot, la seva espectacular profunditat ha estat la que ha seguit alimentant durant anys aquestes llegendes. En l’actualitat el forat es troba protegit per unes baranes de fusta que alerten del perill de caiguda.

142 GANDESA (Mare de Déu de la Fontcalda. Terra Alta) Es surt de Gandesa per la ctra. que mena a Pinell de Brai i a uns 2 km., a mà dreta, apareix el trencall, senyalitzat, que a través d'una pista de 12 km amb molts revolts i canvis de resant. mena al santuari de la Font Calda.

La Font Calda rep el nom de la font, situada al peu del santuari, d'aigua calenta que brolla a 25º.

S'edificaren hostatges per la gent que hi anava a fer cures. Avui dia s'utilitzen per passarhi els caps de setmana o les vacances d'estiu.

L'indret es travessat pel riu Canaletes, que conforma un lloc ple de màgia i bellesa amb l'estret i els tolls d'aigua (les Olles).

La documentació, del segle XIV, és de quan un grup de frares de Tortosa (els trinitaris) formaren una comunitat que, per les dificultats per sobreviure, durà pocs anys.

A ponent de la zona d'aparcament hi surt un corriol que ascendint per el rocam arriba a una cova, que deuria estar tancada, conservant-se encara avui dia el bastiment de la porta i part del mur exterior. Sembla ser que formava part d'un ermitatge que va existir abans de l'arribada dels trinitaris.

La primera capella no és anterior al segle XVI. Es trobava davant l'església actual i la casa de l'ermità, on s'estatjaven les autoritats de les poblacions veïnes. L'actual santuari fou bastit el 1753-1756. És un edifici neoclàssic d'una sola nau, un petit transsepte, cimbori i petxines, i en el mur de ponent s'aixeca el campanar

143 d'espadanya, d'un sol ull per a dues campanes, dos ulls de bou i s'hi obre la porta.

Les pintures de l'altar major son obra de Josep Lahosa. En el Presbiteri està enterrat un gran Teòleg fill de Gandesa Mn. Joan Baptiste Manà.

Segons es compte, hi havia una capella a la vora de la font i en un amagatall de les roques un pastor va trobar la primitiva imatge de la Mare de Déu, que fou malmesa durant els avalots del 1936.

Es té coneixement que, ja des del segle XIX, es venerava una imatge de la Mare de Déu de la Fontcalda, que segons la tradició fou trobada per un pastor. Entre finals d'aquest segle i principis del segle XV, un grup de frares trinitaris hi fundaren un convent que posteriorment abandonaren a causa de l'aïllament de l'indret. A partir d'aquesta data un ermità en va tenir cura. Actualment, hi ha un patronat format per veïns de Gandesa que s'encarrega del seu manteniment.

La Fontcalda va gaudir d'una gran popularitat a la darreria del segle XIX i el principi del XX. Rebia visitants de totes les comarques veïnes, atrets per les qualitats curatives de les aigües termals i la devoció a la verge.

L'any 1936, durant la Guerra Civil, el santuari va ser cremat i es destruí l'altar barroc i la imatge antiga de la Mare de Déu. L'actual imatge és una còpia en alabastre de l'original, feta per l'escultor Innocenci Soriano Montagut.

Retornant del Santuari cal passar per l'anomenada Cota 705. És un dels escenaris de la Guerra Civil del 1936-39, de quan va tenir lloc la Batalla de l'Ebre, que es va convertir en una autèntica guerra de desgast i fou la més llarga i cruenta de l'historia de la Península: 20.000 morts i 100.000 ferits. Es va iniciar el 25 de juliol de 1938 i va acabar el 15 de novembre.

Per arribar a aquest punt de 650 m. d'altitud es refà la ctra. de la Font Calda i en el quilòmetre 10 es pren la pista que, després de seguir-la durant 2 km., es

144 bifurca: la de l'esquerra va a l'ermita de Santa Magdalena de Pinell de Brai i la de la dreta a la Cota 705 (totes dues ben indicades).

Un monument a la memòria de la Quinta del Biberó i on es dipositaren despulles dels soldats morts en aquella batalla, tant d'un bàndol com de l'altre, s'aixeca en aquest cim, des d'on s'albira l'extens vall de l'Ebre. Va haver-hi un dia que es va perdre la fe en uns principis i deixar pas a la decepció que, tant la derrota d'uns com la victòria dels altres, es va imposar en l'ànim d'una terra i d'uns homes trepitjats.

Tota la vall fou molt maltractada per l'esmentada Batalla de l'Ebre i poblacions com Gandesa varen ser, materialment, esborrades del mapa. Després d'haver-se patejat la victòria, el dictador la va fer reconstruir i avui dia queden les restes bombardejades d'aquella Gandesa com un símbol d'una guerra que no hagués tingut que mai succeir.

Aquests fets em porten a la memòria a l'altra situació bèl·lica que també va patir Gandesa amb les comeses d'un enfrontament entre germans. Em refereixo a la Guerra civil dels Set anys que va tenir lloc en el segle XIX, tant sols cent anys abans.

La vila, partidària dels lliberals, va ser assetjada i atacada pels carlistes, acabdillats per guerrillers com en Cabrera. Els vilatans es van saber defensar fins a límits de gran coratge, de tal manera que les Corts del 1838, en premi a la seva lleialtat, li concediren el títol de Ciutat Immortal, a més d'aixecar-hi una columna amb la llegenda Gandesa reedificada por la Patria agradecida, comprometent-se a reconstruí les cases enderrocades..., extrem que mai va arribar.

De nou en l'any 1874, en la Segona guerra civil, quan fortificaven la ciutat els carlistes, l'arribada d'una columna de l'exercit, motivà l'enfrontament en els carrers, cases i als voltants de la ciutat, donant lloc a nombroses baixes entre la soferta població.

Déu faci que no perdem la memòria i deixem per sempre més les dites solucions a resoldre lluny dels camps de conreu, que pertanyen als pagesos. Les batalles es tenen que enllestir en els despatxos dels polítics i els soldats tenen que ser poetes...

145 HORTA DE SANT Joan (Sant Antoni Abat, Sant Pau, Sant Onofre i Santa Bàrbara.

Terra Alta) Poc abans d’entrar a la població d’Horta de Sant Joan apareix el trencall que duu al Santuari de El Salvador o de la Mare de Déu dels Àngels. Segons la història i llegenda recollida, la Mare de Déu es trobà en una petita ermita. El convent de Sant Salvador d'Horta va ser construït entre els segles XII i XIV i pertany al segle XV la façana i el porxo davant la porta principal, així com la nova tramada coberta amb volta de creuaria.

Del segle XVI és el claustre.

En el segle XIII s’hi va establir una comanda de l’Orde del Temple i a partir de la carta de poblament que atorgaren es va iniciar la colonització del territori de Gandesa. Després dels Templers, el convent passà als Hospitalers fins al segle XVI. Els franciscans arribaren l'any 1517 i li van posar el nom de santuari de la Mare de Déu dels Àngels. Abandonaren el Santuari arran de la desamortització del 1835.

Darrera de l’edifici comença el camí de la muntanya de l’ermita Santa Bàrbara, situada e

Aquest camí està esglaonat de capelles i ermites (Sant Pau, Sant Onofre i Santa Bàrbar

Sant Onofre.

Capella de planta rectangular amb murs d'aparell de pedra, de carreus força grans i ben tallats a la façana principal i als angles dels murs i de mida petita i irregulars a la resta dels murs. Cap el 1998 fou rehabilitada i refeta la coberta, a dues vessants i de teula àrab. La façana principal té la porta d'entrada d'arc de mig punt adovellat, tot i que no conserva els batents per a tancar-hi l'accés. Les façanes laterals tenen sengles finestres de petites dimensions. L'interior no té cap element ornamental.

146

Ermita de Sant Antoni.

D’aquesta ermita només en resten les parets i bastant malmeses. queda a la part oriental de la muntanya. Després de passar la Cova de Sant Salvador el camí guanya verticalitat fins que s’arriba a un petit coll, on queden les ruïnes l’ermita.

Ermita de Sant Pau. Avui anomenada Sant Salvador, per quan s’hi retirava el frare Salvador, va ser erigida per la família Galters de Vilanova i la Geltrú en agraïment al sant frare.

La història va començar en trobar-se una imatge de la Mare de Déu en una petita cova de la muntanya. Entre els segles XII i XV es va anant construint el Convent. Els franciscans arribaren l’any 1517 i li van posar el nom de santuari de la Mare de Déu dels Àngels.

El 1547 hi fa estada fra Salvador, que nasqué a Santa Coloma de Farners el 1520. Als 14 anys va a servir de criat a Montserrat, passant a treballar de jornaler, després d'aprenent de sabater i als 20 anys entrà de religiós al convent franciscà de Santa Maria de Jesús, vestint l'hàbit el maig del 1540. Començà a fer miracles i agafà anomenada, creant problemes de tranquil·litat a les comunitats on s’ha desplaçava per ordre dels superiors.

Pensant aquests que a Horta seria oblidat per la gent, l’enviaren, però també hi van acudir una munió de malalts, devots i curiosos.

147 L’estada a Horta va durar 12 anys i per les enveges d’alguns frares, es retirava sovint a la cova de Sant Pau, d’aquí que avui du el seu nom. Tant pels aldarulls que la seva presència i prodigis ocasionava, com per les enveges, el van traslladar de nou a varis convents de l’orde franciscana. Va morir quan feia estada a Càller (Sardenya) el 18 de març de 1567 als 47 anys d’edat i 27 de religiós. El canonitzaren el 17 d’abril de 1938, en plena guerra civil espanyola i pocs dies abans d’iniciar-se la batalla de l’Ebre, que tantes destrosses fera a la Terra.

Aquesta ermita de Sant Pau és de reduïdes dimensions construïda sota una penya. Aprofita la coberta de la cova i es emmarcada per un arc de rajola. Damunt hi ha una fornícula.

Santa Bàrbara.

El sender envolta la muntanya i mena a l’ermita de Santa Bàrbara. També malmesa com les anteriors, gaudeix d’una visió panoràmica de tota la Terra Alta, que proporciona el plaer d’albirar l’ample entorn que paga la pena de l’esforç de fer el costerut camí.

Un xic més amunt s’arriba al cim de la muntanya.

* * * Prop de la vila d'Horta de Sant Joan es troba Lo Parot, l’oliver més vell de Catalunya. Per a arribar-hi cal sortir del poble per la carretera de Bot i Gandesa. A uns 500 m i abans d'un revolt, surt de mà dreta, al costat d'una caseta, el camí que hi mena. Aquí es deixa el cotxe i a peu es segueix i prompte es troba l'oliver a la dreta per sota del camí.

148 El nom de Lo Parot es degut al fet que per les seves dimensions i edat se'l considera el pare de totes les oliveres o olivers. Es considera l'arbre més vell de Catalunya: se li estima més de dos mil anys i pertany a una varietat desconeguda que recolza a qui li atribueix tants anys de vida. No manifesta cap alteració després de les nombroses gelades que ha sofert la contrada. Any rere any li pleguen olives.

Fou declarat arbre monumental per la Generalitat amb el nº 11, espècie olea europeaI. Amida uns 8 m. d'alçada i la soca fa 15 m. El propietari és En Joaquim Badia Alcaverro.

Si bé, les oliveres són originàries de la Mediterrània oriental, van arribar a Catalunya a través dels fenicis i dels grecs. Però foren els àrabs, que a partir del segle VIII n'estengueren el conreu. En totes les cultures l'han considerat un arbre sagrat i segons la Mitologia grega va ser la deessa Minerva qui va donar l'olivera als humans. El colom i la branca d'olivera són els símbols de la pau des de Noé.

149 VILALBA DELS ARCS (Sant Pau de la Roquerola. Terra Alta) Des de l’entrada a Vilalba dels Arcs el carrer més accessible per arribar a Sant Pau de la Roquerola és el que passant per davant de l’església parroquial de Sant Llorenç, segueix prop del cementiri, que es deixa a la dreta, i cal sempre seguir recte durant uns 10 km. (senyalitzat), trobant diversos masos (el primer és el Mas Florindo). Pista accessible a tota mena de cotxes.

La carta de població del lloc de Vilalba fou atorgada pels Templers de Miravet el 1224. El 1359 era de la comanda hospitalera d’Ascó. En el segle XVI, amb els hospitalers, fou creada la comanda de Vilalba dels Arcs i perdurà fins el segle XVIII. Durant la Guerra dels Segadors, la població fou saquejada per les tropes franceses (1640). En la primera Guerra Carlina va ser fortificada i restà favorable als lliberals. En la Guerra Civil del 1936 fou un dels llocs més afectats per la Batalla de l’Ebre, doncs la població va perdre més d’un terç dels seus habitants.

A Vilalba dels Arcs es troben les esglésies de la Mare de Déu de Gràcia del segles XIII, d'estil gòtic, i l’actual parròquia de Sant Llorenç, del segle XVI, amb elements renaixentista i barrocs i amb un campanar de vora 40 metres d'alçada.

L’església de la Mare de Déu de Gràcia, antiga parròquia, guarda alguns elements de l’època dels Templers, malgrat hagi sofert notables modificacions. De planta rectangular, presenta una coberta de dues vessants sobre tres arcs torals apuntats. Uns contraforts mantenen els murs. Si bé avui, aquest temple no presenta les proporcions àuries pròpies dels Templers, Joan Fuguet i Sans (L’Arquitectura dels Templers a Catalunya) afirma que no hi ha dubte, que inicialment, les tenia.

A la plaça Major es va reconstruir, al segle XIX, la Casa de la Vila. A la Casa Coll es pot visitar el Museu del Camí de Sant Jaume i una exposició del material dels membres del Terç de Nostra Senyora de Montserrat.

Fora de la vila hi ha les capelles de Sant Antoni o de la Mare de Déu de Montserrat, prop de El Calvari, i l’ermita troglodita de Sant Pau de la Roquerola.

150 A aquesta ermita també s’hi arriba des de l’entrada a la Pobla de Massaluca (no massa bona pista) i des de la Fatarella.

De retorn de Terra Santa un pelegrí, que probablement havia conviscut amb els Templers, la va bastir. La construcció aprofita part de les parets de la balma on s’aixopluga i queda completa al tancar-la amb pedra i argamassa. L’entrada principal es fa per una portalada d’arc de mig punt i amb dovelles. En aquest mateix mur s’obre una finestra. Una altra porta apareix en la part de ponent de l’edifici. A l’interior, hi han diverses dependències que se’n servia l’ermità, a més de l’estable i la pallissa.

Brancada esquerra

A L’Arquitectura Àuria dels Templers de Josep Gironès Descàrrega, presta atenció sobre el gravat d’una creu damunt d’un triangle en un carreu de la brancada dreta de la portalada d’aquesta ermita. Considera que és similar al que es troba en la Pedra Àuria que hi ha en el nucli antic de la Fatarella. Segons l’esmentat autor, ambdós gravats donen les possibles claus de la secció àuria, un joc de proporcions utilitzades pels Templers per

Brancada dreta

151 dissenyar la planta i l’alçada de la majoria de les esglésies parroquials dels seus territoris.

Fra Luca Pacioli, un monjo del segle XV, influït per les autoritats religioses que exigien que els nous coneixements científics s’adaptessin als dogmes i creences de la Església de Roma o, del contrari, l’haurien cremat. Aleshores, presenta el rectangle d’or en el seu llibre La Divina Proporció, però hi fa una correspondència amb la Santíssima Trinitat, és a dir, “...que així com hi ha una mateixa substància entre las tres persones, Pare, Fill i Esperit Sant, d’igual manera una mateixa proporció es troba sempre entre tres termes i mai de més o de menys”... (qui ho entengui, que ho digui... però el frare va demostrar que era intel·ligent i no el van expedientà).

Aquesta secció àuria no és original dels monjos guerrers. L’inici de la història de l’art i de les matemàtiques n’està ple d’exemples: sembla ser que fou utilitzada per primera vegada pels antics egipcis, però el que no està tan clar és si la usaven conscientment per presentar certes qualitats estètiques de la raó o si la seva primera aparició va ser fruit d'altres raons o l'atzar. És un dels rectangles més bells i harmònics que han escollit els estetes: és aquell que el quocient del costat major i el menor en resulta el número φ (fi), el 1,61803... El rectangle que dóna origen al número d’or que s’obté amb aquesta construcció i fórmula aritmètica: a/ b = φ (fi) = 1,618 Aquest rectangle, la coneguda secció àuria, es fa present en molts objectes d’us diari: targetes de crèdit, de l’ICS, el DNI, el carnet de conduir, en els paquets de tabac, etc., sense oblidar-nos dels nombrosos temples on el la seva planta hi queda reflectida.

152 Les imatges de la Creu gravades a cada brancada de la porta d’entrada de llevant de l’ermita troglodita de Sant Pau, corresponent al fet de gravar-les quan es procedia a la consagració de l’edifici... i, amb el que dic, no exclou que la pedra de Fatarella recordi una superfície àuria. És cert que hi ha certa similitud de la Creu i el triangle sobre el qual està plantada amb la que s’observa de la Pedra Àuria de la Fatarella. El gravat de la capella troglodita de Sant Pau de la Roquerola és una simple Creu plantada en el vèrtex d’un triangle, sense estar emmarcada, ni cap més grafia.

Altres exemples:

153 BIGUES I RIELLS (Sant Miquel de Fai. Vallès Oriental) De Sant Feliu de Codines surt la carretera, que als 7 km. més enllà, arriba a l’antic monestir, situat sota la cornisa se la cinglera del Fai, a l’indret del riu Rossinyol, que es despenja en cascada prop de l’aiguabarreig amb la riera de Tencs.

El monestir el va fundar Gombau de Besora (1006) havent comprat l’indret al comte de Barcelona i on hi havia una església o altar a la cova de Sant Miquel. Després de la seva fundació es va unir (1042) al monestir de Sant Víctor de Marsella, però mai va passar de cinc a sis monjos i un prior. Fou objecte d’importants donacions tant per part dels fundadors com d’altres nobles del país. Quan el monjo missatger de Sant Martí del Canigó va comunicar (març de 1050) la mort (1049) del comte Guifré a diverses abadies, consta en el rotllo, que va passar per aquest monestir de Sant Miquel de Fai. Degut al despoblament de la comarca i la manca de rendes, en el segle XV tenia només dos monjos i un sacerdot que regia la cura pastoral de la parròquia. No sé pas per quina col·laboració, en aquest mateix segle es va fer la casa prioral, gòtica, que encara caracteritza al monestir.

A finals del segle XVI se’n fa càrrec l’ardiaca menor de la catedral de Girona, que construí el pont sobre el riu Rossinyol i l’escala (la foradada) d’accés al monestir oberta entre penyals. Quan la desamortització (1835) fou espoliat i venut, passant a particulars com a lloc turístic.

L’església troglodita és la més gran de Catalunya, per sobre de la qual s’aboca el riu. De l’època romànica queda un sector de l’església troglodita. L’església fou ampliada i modificada en l’època gòtica, conservant part de la façana de migdia on hi ha la portada d’arc de mig punt amb una arquivolta i dues columnes i capitells ornats amb motius vegetals. A cada banda de la portada hi han encastats dos arcosolis 48 que contenen sepultures.

48

Nínxol cobert amb volta que s’utilitza per a posar-hi un sarcòfag.

154

155 MATADEPERA (Santa Agnès. Vallès Occidental) Matadepera és un municipi de la part nord de la comarca del Vallès Occidental. La vila està situada a 423 m d'altitud, als vessants meridionals de la muntanya de Sant Llorenç del Munt, un conglomerat rocós que arriba, a la Mola, a una altura de 1.095 metres.

A poca distància del monestir de Sant Llorenç del Munt, en una de les balmes de la part nord de la Mola es troba la cova-ermita de Santa Agnès. En un principi només ocupava l'espai que avui dia te la cova i el seu sostre no devia ésser d'altre que les pròpies pedres d'aquesta espelunca.

La primera documentació existent data dels anys 1329 i 1341. Des d’aquest segle es va engrandir a mesura que les necessitats de l'ermita i de l'hospitalitat ho demanaven. A partir del segle següent hi ha constància de les disputes existents entre els dirigents de l’ermita i els abats de Sant Llorenç. Encara que no hi habités cap religiós, estava autoritzada per a celebrar-hi el sant sacrifici de la missa.

Des del primers del segle XVIII, se’n troben més dades: els noms dels ermitans, nomenats pel Vicari General i que fra Bonaventura Grau, i un altra religiós, es retiraren una temporada a aquesta ermita. L'escut que hi havia sobre la llinda del portal exterior, avui desaparegut, i en el qual hi havia gravat un signe heràldic amb unes graelles a cada banda i, amb motiu de l'ultima reforma empresa, fou col·locat l'any 1595.

Santa Agnès és la patrona dels ermitans. La llegenda diu que fou un antic convent de religioses fundat a l'edat Mitjana. A aquesta cova-ermita hi habitaven uns donats, homes i dones, que tenien cura de l'ermita i del monestir de Sant Llorenç del Munt. Des de l'any 1595, el recinte disposa d'una casa per als ermitans i per sobreviure cultiven les terres més aptes i atenen als visitants.

156 La capella, situada a la dreta de la cova on hi ha les piques de l’aigua que es recull, ocupa una superfície d'uns 30 m2. i si poden veure restes de l'obra del habitacle en forma de pisos.

El dia dos de desembre de l’any 1637, se signaren els pactes sobre la servitud de les esglésies de Sant Llorenç i Santa Agnès del Munt, entre fra Frances Monfar, monjo i paborde del Penedès de Sant Cugat, com a procurador de fra Josep Molera, prior del Col·legi de Sant Benet de la ciutat de Lleida, i Francesc Datzira, prevere del bisbat de Vic. Mn. Datzira s’obliga a fer contínua residència al monestir de Sant Llorenç del Munt i capella de Santa Agnès. Per la qual servitud i per tenir la casa en bon estat se li abonaran cinquanta lliures barceloneses, pagadores per terços, la qual comença el dia present i acabarà amb el beneplàcit de les dues parts.

Es dóna, a l’esmentat Datzira, tots els delmes i primícies que la dita casa rep sobre les cases i propietats d’En Pobla i tots els fruits i emoluments que produeixi la Mola de Sant Llorenç i tot l’empiu de llenyar al bosc de Sant Llorenç pel propi ús, i així com tots els glevatges i pastures referents a la dita casa de Sant Llorenç del Munt.

Per tal que cremi contínuament la llàntia i per fer lluminària de l’església, li assenyalen cinc lliures, i la facultat que pugui cobrar els censos de l’oli que fa la casa d’En Sales, de la parròquia de Sant Julià d’Altura.

La presència en aquest llistat d’una casulla de domàs vermell amb les armes de Granollers i d’un antipendis, també, amb les mateixes armes, que pertanyien a l’ermita de Santa Agnès, demostra la gran devoció que tingueren els granollerins a la Santa Agnès venerada a la muntanya de Sant Llorenç del Munt, tot i trobar-se’n tan allunyats territorialment.

La devoció de Granollers a Sant Llorenç perdurà molts anys. Malgrat anar minvant l’antiga esplendor de l’ermita, encara l’any 1722, fou posat un retaule nou a Santa Agnès, el qual el feren obrar els devots de Granollers i el retaule que ja hi havia el posaren prop del portal de la Sagristia.

Al 1737 és visitada canònicament per darrera vegada. Tres anys després es retira l'ara de l'altar de l'ermita i el 12 de maig de 1791, es treu també la imatge de Santa Agnès i es trasllada al monestir. Des d'aquest moment, l’ermita de Santa Agnès queda totalment abandonada .

157 BIBLIOGRAFIA. Albareda, Anselm M.: Història de Montserrat. Abadia de Montserrat. 1972 Amades, Joan: Costumari Català. Salvat Editors. 1982 Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya. Selecta 1989 Barral i Altet, Xavier: L'Art pre-romànic a Catalunya, s. IX-X. Ed. 62, 1981.

Bolòs, Jordi: Catalunya Medieval. Portic. 2000 Buron, Vicenç: Esglésies i Castells romànics del Pirineus Català i Andorra Garsineu Edicions, 1994.

Esglésies romàniques catalanes. Guia. Ed. Artestudi. 1977.

Cabré Puig, Antoni: Excursions des de la Costa Daurada. Cossetània Ed. 2002.

Camós, N.: Jardin de Mª plantado en el Principado de Cataluña. Girona. 1772.

Camps, J. i Català Roca, F.: Les Cases Pairals Catalanes. Ed. Destino, 1965 Carbonell, E. i Gumí, J.: L'Art Romànic a Catalunya, s. XII. Edicions 62. 1975.

Carreras Candi, Fcesc.: Geografia General de Catalunya. Ed. A. Martín, 1916 Castellví Martí, Lluís: L’ofici de carreter. Museu de Montblanc i Comarca. 1998 Català Roca, Pere: Llegendes de Castells Catalans. Rafael Dalmau, editor. 1998 Catalunya Romànica. Enciclopèdia Catalana. Edicions 62 Ciurana i Sans, Jaume: Ciurana. Reus. 1993 Dalmases, Núria de: Història de l’Art Català, segles XI, XII i XIII. Ed. 62. 1988 Delcampo i Jordà, Ferran: Castells Medievals. 88 guaites de l'Alt Empordà.

Ed. Carles Vallès. Figueres, 1989 Delcor, Maties: Les Verges romàniques de la Cerdanya i el Conflent.

Rafael Dalmau, Editor. 1970 Deulofeu, A.: L'Empordà bressol de l'Art Romànic. Casa del Llibre, 1961 Durliat, Marcel: Roussillon roman. Zodiaque. 1958 La sculture romane en Roussillon La sculture romane en Cerdagne L'Art Catalan París-Grenable, ed. Arthaud, Christs Romans de Roussillon et de Cerdagne La Tramontane, Perpinyà, 1956.

Arts anciens du Roussillon. Perpinyà, 1954.

El Arte Romànico en España. Ed. Juventut, 1964.

Español, F.: L’Arquitectura religiosa romànica a la Conca de Barberà i..

C.E.C.B. 1991 Fatás i Borràs, Gonzalo: Diccionario de Términos de Arte y elementos de Arqueologia, Heráldica y Numismática. Alianza Ed., 1995 Fort i Cogul, E.: L’ermita de Sant Pere del Puig. Ed. Analecta Selvatana. 1953 Sant Bernat Calbó. Monografies de Vila-seca. 1979 Gasch, Sol i Lobo, Ricard: La Cerdanya. Garsineu Edicions. 1996 Grabar, A.: Les voies de la création en iconographie chretiénne. Flammarion.

Gran Geografia Comarcal de Catalunya. Enciclopèdia Catalana.

Hughes, Robert: Barcelona. Editorial Anagrama. 1992 Hurtado, Víctor i cols.: Atles d'Història de Catalunya. Edicions 62. 1995 Ivern i Figuerola, Joan: Ermita de la Mare de Déu de la Roca. 1987 Junyent, Eduard: Catalunya Romànica, Segle XI i XII. Ab. de Montserrat. 1976 Losowska, Hanna: Historia ilustrada de las formas artisticas: el Romànico Alianza Editorial, 1989.

Museu Frederic Marès: Catàleg d'escultura i pintura medievals. BCN. 1991 Noguera i Massa, Antoni: Marededéus romàniques gironines. Artestudi 1977

158 Nonell, Carmen i Carolina: El Pirineo Catalán. Ed. Everest, 1975.

Oliva, Joan: Tot el Pallars Jussà. Amunt i Avall, editors. 1995 Tot l’Alt Urgell, II. Amunt i Avall, editors. 1994 Orséolo, Marie-Pierre: L’Abbaye de Saint Martin du Canigou. Comet Ed. 1952 Palau i Dulcet, Antoni: Guia de Montblanc. Barcelona, 1931.

París i Bou, Lluís: Història de la Serra. Montblanc, 1981.

Pijoan, José: Summa Artis, vol. VIII i IX. Espasa-Calpe, 1966 Plujà i Canals, Arnald: El Cap de Creus. 2000 Rodríguez, À.: Maria. Santuaris del bisbat de Girona. Bisbat de Girona, 1998.

Sànchez-Cid, Enric: En bicicleta pel camí de Santiago. 1991 Ermites i Temples insòlits de Catalunya. Cossetània 2001 Del Cap de Creus a la Franja d’Aragó. Cossetània, 2003 La Mar, Sant Pere i Companyia, 2004 Savall Rom, Josep Lluís: Vocabulari dels pescadors de Cambrils.

Associació d’Estudis Reusencs. Reus, 1991.

Taylor, J., i col.: Voyages Pittoresque et romantiques dans l'ancienne France: Le Roussillon", 1835 Vidal-Vilaseca: El romànic de l’Alt Urgell. 1977 Vigué, Jordi i Bastardes, Albert: El Berguedà. Artestudi edicions. 1978.

Andorra romànica. Govern d’Andorra, 1989.

Whitehill, W.M. i Gumí, J.: L'Art Romànic a Catalunya, s. XI. Edicions 62, 1973