Les portes ferrades by Enric Sànchez-Cid

Enric Sànchez-Cid

LES PORTES FERRADES 2014

LES PORTES FERRADES

Dels objectes romànics dels segles XI i XII, els elements metàl·lics ocupen un lloc preferent, tant en metalls preuats com dels més corrents. Dins d’aquets últims, considerats de segona categoria, cal destacar els de l’art de la forja. De l’inici de l’època romànica, el ferro forjat fou un dels treballs característics de les Valls dels Pirineus, formant part de la farga catalana. D’aquesta industria es produïren abundants mostres de ferro per tot Catalunya entre els segles XII i XIII, si bé, es desconeix el moment en que el ferro s’obtingué amb la tecnologia específica de la farga catalana, és a dir, amb el martinet i la injecció d’aire per acció hidràulica. Entre la seva producció destaca, en particular, la ferramenta, és a dir, el conjunt de ferros de forja que ornamenten les batents de fusta de les portes romàniques dels segles XII i XIII. Fent una passejada per les esglésies romàniques de Catalunya, és freqüent trobar les seves portes amb els batents ferrats, posant en evidència l’art del ferro forjat treballat en els esmentat segles. En moltes ocasions recolzen l’arquitectura de les portalades dels petits i grans temples que es bastiren en aquella època i són l’admiració de posteriors generacions. La portalada, en els temples de l’alta edat mitjana, es situava normalment a migjorn, per gaudir de l’escalf del sol. També, era corrent construir un porxo, que servia per protegir-se de les inclemències del temps: es tractava d’una construcció lleugera de fusta i els cabirons s'engalzaven en el mur, on encara hi ha temples que els mantenen amb les mènsules de suport de la biga de la teulada, malgrat que molts d’ells no són els originals a causa de la seva feble primera construcció. De totes formes, en algunes esglésies, sobretot en construccions del segle XIII, es troba la porta a la façana de ponent, així com en altres temples la porta està situada a tramuntana, obligat en moltes ocasions per la disposició del terreny on es construïren.

La forma de la portalada, habitualment, era d'arc de mig punt i a les esglésies petites i tenien un metre d'amplada per dos d'alçada. Les construïdes amb pocs recursos, l’arc era de dovelles de pedres planes posades en llibre i, resseguint l'extradós de l'arc, es situava un cercle de pedres allargades. En algunes esglésies preromàniques que han persistit, l’arc és ultrapassat (l’arc de ferradura dels visigots).

La portalada amb arc ogival (Montellà, Olopte) no sovintejava pas en les esglésies romàniques primitives, com tampoc era freqüent el timpà i, en les poques ocasions que hi són presents, és llis i molt rudimentari (Talltendre). Passant els anys, les portalades adquireixen una certa ornamentació arquitectònica: es decoren amb elements escultòrics, apareixen les arquivoltes amb els muntants rectangulars (els pilars) o les columnes, amb motllures dispars, on s’hi recolzen. A més de l’ornament arquitectònic, el ferro forjat s’aplica als batents de les portes de les esglésies romàniques, com a reforç de la fusta. Predomina el dibuix de tiges aplanades que s’obren, en els seus extrems, en volutes, en espigues, en flor de lis, en llança, etc. De les ferramentes que es troben en les esglésies del Pirineu i Prepirineu català només un terç pot atribuir-se al període romànic. Hi ha moltes esglésies amb decoracions de ferro, que pertanyen al segle XVII, segons queda gravat en els batents de fusta, en la llinda o escrit a les fonts documentals: és un memòria estètica del temps passat.

Quan la presència d’aquesta ornamentació es fa present en temples bastits en anys més properes i no és pot concretar documentalment, cal pensar en un forjat modern, molt d’ells d’una acurada còpia i realització meritosa.

I. LES FARGUES. Des dels segles XI al XIX es varen desenvolupar les fargues, aquelles instal·lacions on es fabricava ferro i acer de baix contingut de carboni i d’excel·lent qualitat. Aquest tècnica és coneguda amb el nom de procediment de la farga catalana, ja que va tenir lloc a ambdós vessants del Pirineu. Les fargues produïen per tot el mercat nacional i a més exportaren a diferents països tot una sèrie d'eines, claus, armes, reixes, etc. La farga catalana era el lloc de treball dels fargaires i la seva tècnica d’elaboració de ferro a partir del mineral va ser tota una innovació industrial: - El forn era l'element més important del procediment. Tenia forma de tronc de piràmide invertit, amb tres parets planes i una convexa destinada en facilitar l'extracció del producte final. - La trompa era un enginyós sistema d'insuflar aire al forn. Amb la trompa s’obté un corrent d'aire que aprofita l'efecte Venturi. La seva singularitat no sols rau en la manera d’obtenir el buf eficaç pel forn, sinó en les característiques físiques i químiques de l’aire injectat, que afecten al procés de reducció de la mena. L’aigua d’una bassa, es fa baixar per uns arbres buidats per dins i disposats verticalment. La velocitat de l’aigua, augmentada per una estricció o escanyall, fa entrar aire per uns forats, anomenats espiralls. Així baixa l’aigua per l’arbre, barrejada amb una munió de bombolles d’aire. Al final de l’arbre, una banqueta fa colpejar violentament el doll d’aigua i aire, separant les bombolles dels esquitxos d’aigua. La caixa dels vents que ho envolta, manté l’aire comprimit sense que es perdi, alhora que drena l’aigua cap a un altre indret. L’aire comprimit es canalitza

directament cap al forn. Aquest aire està saturat de vapor d’aigua i arrossega alguna gota d’aigua líquida. - El martinet és un mall o martell gegantí d’uns 500 kg., mogut per una roda hidràulica. Una reclosa desvia l'aigua cap a un canal que acaba en un salt, sota el qual hi ha la roda hidràulica amb les paletes de fusta plana que transmet el moviment circular a una corona de ferro (bóta). El moviment circular de la bota actua sobre el mànec del martell. Aquest mànec és un tronc d'arbre i actua com una palanca de primer grau.

Aquest procediment català va ser utilitzat arreu d’Europa i dels Estats Units. El mètode d’obtenció de ferro a partir del mineral es troba perfectament documentat arreu d’Europa i també a Amèrica durant el segle XIX, on era conegut com the Catalan process, fragua o fiorja a la catalana, forge à la catalane, feu catalan i fer catalan... en els documents on es feia referència. Les fargues produïen ferro, que després de passar per mans dels ferrers, esdevenia eines i altres objectes imprescindibles per a la pròspera societat americana de la costa est. Aquestes mateixes fargues van tenir un paper destacat en les dues guerres dels Estats Units al segle XIX, ja que van abastir de ferro i acer els exèrcits de la revolució americana contra Anglaterra i entre els dos exèrcits americans, els unionistes i els confederats, durant la guerra civil. El funcionament d’una farga depenia absolutament de la disponibilitat de materials concrets: mineral de ferro (mena), un curs d’aigua per accionar el martinet i insuflar aire a la fornal i, sobretot, carbó mineral procedent dels boscos propers.

Per funcionar els pesants martinets accionats amb roda vertical necessitaven la força de l’energia hidràulica. És per això que les fargues se situaven a les ribes dels rius i es construïen rescloses, canals, basses i dipòsits. A més de la força de l’aigua, calia calor per fondre el mineral de ferro, que obtenien amb la combustió de quantitats ingents de carbó vegetal. Una farga de dimensions mitjanes arribava a consumir entre 1.000 i 1.400 hectàrees de bosc per carbonar cada any. Per tant, al voltant de la farga es produïa un procés de desforestació de dimensions extraordinàries. El tercer component que fornia les fargues de matèria primera era el mineral de ferro, anomenat mena. A l’època pre-industrial no hi havia maquinària i a les mines de ferro es treballava amb el pic i la pala. Els miners, que s’anomenaven menerons, sovint vivien en construccions situades a les boques dels jaciments. Eren autèntics experts de la mineria que localitzaven els jaciments, valoraven les possibilitats i els explotaven amb uns mitjans molt rudimentaris. Aquests menerons, provenien en gran part de les comarques del Conflent, el Capcir i el Vallespir. L’origen d’aquests artesans miners i dels fargaires fa pensar que el procediment de la farga va arribar al sud pirinenc de la mà d’aquests experts. La distribució geogràfica de la farga catalana va ser extraordinàriament extensa. Hi havia fargues en contrades pirinenques com el Conflent, Vallespir, vall Ferrera, Andorra, Cerdanya, Ripollès, Banyoles i Berguedà. El treball a la farga el portaven a terme autèntics experts en l’art de la producció de ferro: eren els fargaires que llogaven els establiments als propietaris i hi treballaven i hi vivien durant uns quants anys. També hi treballaven altres especialistes en diferents tasques, com el foguer, que era l’encarregat de la construcció i del manteniment del forn i supervisor de la trompa, la tovera i de les càrregues de carbó i de mineral. El seu ajudant era el picamena, que s’encarregava del mineral i de la regulació de l’aigua que anava a la roda i a la trompa. L’escolà i l’ajudant s’encarregaven d’alimentar el foc i ajudaven el foguer. I el maller portava el martinet, el feia funcionar, el reparava quan calia i també s’ocupava de la roda hidràulica. I si a la farga hi havia un martinet d’estirar ferro, també hi treballaven un estiraire i un escalfaire. Darrere l’aparent simplicitat d’una farga catalana, hi havia artesans altament qualificats, autèntics experts en la producció de ferro acostumats a treballar de manera perfectament eficient i coordinada entre ells per fer funcionar la infraestructura hidràulica i mecànica de què disposaven.

Aquesta professionalitat dels treballadors de la farga era indispensable en una indústria en la qual no es podia deixar res a l’atzar. Tot el que feia possible la transformació del mineral en ferro era calculat: el personal, els salaris, la procedència del mener, els boscos que havien de proporcionar carbó, l’autorització per la utilització de l’aigua del riu i l’abastiment de traginers. Tot, absolutament tot, es calculava amb antelació i es detallava en els contractes d’arrendament i d’explotació de les fargues. Tot plegat configurava una llista d’objectes absolutament imprescindibles que no era possible amb cap altre material que no fos el ferro i l’acer provinent de les fargues. Reporta la importància d’aquesta indústria del metall fins l’arribada de l’era industrial, quan l’augment de la demanda de ferro i d’acer per satisfer la nova societat industrialitzada va motivar l’aparició de la indústria pesant i dels alts forns, que van condemnar la farga catalana a la desaparició durant la primera meitat del segle XIX. II. A L’ENTORN DEL FERRO. - L'expressió perdre la xaveta significa perdre el seny i està relacionada amb el món del ferro. La xaveta és un tipus de clavilla de ferro que s'emprava per subjectar, per exemple, una roda al fusell del carro. La pèrdua de la xaveta provocava el desequilibri de la roda de carro -que sortiria del seu eix- i es desmarxava. - Els cavalls inquiets es ferraven dins d’una mena de gàbia per evitar que es moguessin i donessin coces. Aquest instrument, anomenat poltre, apareix documentat per primera vegada en una pintura del segle XV que representa Sant Eloi ferrant un cavall i encara seguia en ús durant els anys cinquanta del segle XX. En algunes places de poble, en prats i en boscos del Pirineu, encara es poden veure poltres fets de pedra i de fusta, per exemple a - Pitàgores va descobrir la seva Teoria Musical o Teleion al passar pel costat d'una ferreria? Es va adonar que els sons que feien els martells al picar sobre l'enclusa corresponien als intervals musicals de quarta, cinquena i vuitena, i que l'única diferència que hi havia entre els martells era el seu pes. El resultat de tot això fou la següent Llei: l'alçada d'un so produït per un cos metàl·lic és directament proporcional al seu volum i pes.

- L'any 1889, el pintor i col·leccionista de ferros Santiago Rusiñol immortalitzà la ferreria del poble de Santa Eugènia de Berga en una pintura a l'oli titulada "Ferrer" i en féu una descripció fidel en una crònica publicada al diari La Vanguardia. - Les reixes i els objectes sumptuaris de ferro es dauraven o pintaven de colors vius amb la finalitat d’embellir-los i protegir-los de la corrosió. Les ferramentes que reforçaven les portes de les esglésies romàniques estaven originalment pintades o daurades i s’aplicaven sobre batents de fusta revestits amb cuir tenyit de color vermell? Les reixes medievals catalanes es pintaven sovint amb els colors reials, és a dir, vermell i groc. - Finalitzat l’aprenentatge de l’ofici, els ferrers obtenien el signumo marca amb el qual haurien d’identificar els objectes sortits del seu taller. Els ferrers de Barcelona estaven obligats a marcar els seus productes en un lloc visible. A finals del segle XV, el Gremi barceloní obrí un llibre de registre amb els noms dels mestres i el seu senyal gravat en una placa de plom. Alguns museus catalans conserven peces antigues de ferro amb marques gravades. III. DETALLS DE LA FERRAMENTA DE LES PORTES FERRADES. 1. Les tiges. Són unes barres de ferro d’uns 4 a 5 cm. d’amplada per 5 a 10 mm. de gruix, que a nivell dels seus extrem, poden separar-se en dues tiges, de la meitat de l’amplada mare, i seguir en sentit oposat formant les volutes. La llargada de les tiges no sempre tenen l’amplada del batent on s’han aplicat; altres, tenen amagats els extrems darrere dels muntants de la portalada, quan la porta queda tancada. En certes portes, s’observen tiges curtes clavades per ocupar un espai lliure i, n’hi ha, que ocupen la totalitat de l’amplada del batent visible, malgrat estar tancada la porta. La superfície de la tija és molt variable: plana, còncava, convexa, amb solcs, estriada, acanalada, etc. Es veuen tiges -si bé, no abunden- que presentes incisions gravades de traçat simple i repetitiu, altres amb incisions que recorden els senyals dels picapedres, com també es veuen gravats molt complicats barrejats amb altres de senzills.

2. Les volutes. Provenen de la meitat de l’ànima d’una tija, que es divideix, en un o ambdós extrems, seguint sentits oposats per formar les espires. L’efecte típic i estètic que s’aprecia en les volutes, depèn del nombre, grandària, traçat i, fins i tot, dels claus de cabota que s’han utilitzat per fixar-les a les llates de fusta de la porta. La voluta és caracteritza pel nombre d’espires que la forma, oscil·lant entre una i mitja a dues espires, si bé hi ha excepcions que donen tres voltes i mitja (Sant Joan de les Abadesses). També, se’n veuen que no donen cap volta i apareixen com a ganxos.

La forma en que acaba l’extrem lliure de l’espira, quan la tija s’ha dividit, presenta notables variacions: escaire, biaix, en punta, bec o cap d’ocell (en aquests casos morfològics, un petit clau amb cabota llisa és situat en el lloc de l’ull). En quan les meitats de la tija mare es separa per formar les volutes i segueixen sentits oposats, apareixen certs elements decoratius en el carcanyol (Maçanet de Cabrenys).

Casi sempre es veu que les volutes es formen a partir de la tija mare amb continuïtat respecta a aquesta, però també se’n veuen que d’una manera brusca s’han separat.

3. Els claus. La manera de fixar els elements de ferro forjat als batents de la porta de fusta es feia mitjançà els claus, suficients llargs per travessar les llates i doblegar la punta per la part interna de la porta.

Una característica destacable dels claus és la cabota, com element decoratiu a afegir. Però, a més, destaquen molts d’ells per la complicada forma que els hi van donar i, sobretot, el delicat treball de la seva confecció, tenint en compte la petitesa de la peça. Les cabotes que més destaquen, tan per la senzillesa, com per la quantitat, són les rodones. Algunes d’elles, presenten perfils, que si bé senzills, demostren per part

de l’artesà un sentit de diferenciació notable per afegir-hi un detall estètic que les caracteritza. Altres claus tenen les cabotes quadrades en la seva base, però amb l’afegitó d’un acabat en forma de tac quadrat, piramidal, cúbic, polièdric o escacat. Aquets claus es veuen més en les portes ferrades del segle XIV endavant (supervivències del romànic).

4. El forrellat. Penélope va pujar per l'alta escala que portava fins a la seva estança i va agafar amb mà ferma la clau de bronze de suau curvatura i mànec d'ivori ... va deslligar la corretja de l'anell, va ficar la clau a la pany i va córrer el forrellat amb decisió. Homer, Odissea , cant XXI. Segle VIII aC. El forrellat és el conjunt d’elements per mantenir la porta tancada. Entre aquests elements es troben el passador, les anelles, el mànec, el pany, el guardapany, la clau, el tirador, l’escut, l’argolla i l’anella. De quan la civilització es va fer sedentària es va començar a tenir aquell sentit de possessió i de poder que ha perdurat, afegint-hi la defensa contra els rapinyaires: fins als anys 50 del passat segle XX, les cases de poble mantenien sempre la clau al pany... El primer pany del qual es té notícia va ser inventat pels xinesos fa, almenys, quatre mil anys. Però, Egipte el va millorar: els panys egipcis eren de fusta molt dura i s'obrien amb claus, també de fusta. Es dóna la particularitat que durant els anys que van des del III mil·lenni aC. fins la Roma del segle V, la clau obria mitjançà un moviment de translació i, per tant, les claus de tots aquells anys no giraven (J.Mª Besora).

És a l’entorn del segle V dC. quan apareix el pany amb la clau que gira sobre si mateixa, però limitant-se a fer només mig gir. La clau de rotació completa fa la seva aparició en el segle IX, tal com s’aprecien, per exemple, en certs murals de les esglésies romàniques catalanes, entre altres representacions gràfiques. Tants els panys com les claus evolucionen tècnicament en el transcurs dels anys, paral·lelament, amb l’ús de nous materials: fusta, bronze, ferro... El passador és l’element horitzontal sostingut per tres o quatre anelles. Del passador parteix un mànec amb una baga darrere, que entrant dins del forat del pany, el pestell hi penetra en girar la clau, quedant immobilitzats els dos batents de la porta.

L’extrem distal del passador acaba arrodonit o tallat a escaire. L’extrem proximal, el de la dreta, en molts d’ells es doblega cap enfora i, sovint, acaba amb un engruiximent o en forma de cap de gos, serp, monstre i, poques vegades, cara humana.

Aquests extrems del passador que s’han corbat i acabats amb una imatge zoomòrfica, poden haver estat treballats entre els segles XIV i el XVII. En algunes portes, s’aprecia que el forrellat s’ha clavat per entremig de la ferramenta de manera una mica forçada, fentse pas, suprimint elements que feien nosa -es podria dir-, sense tenir en compte l’estètica que va dirigir l’obra de l’artesà: era necessari tancar a pany i clau el temple, sigui com sigui. El mànec perteix de la meitat del passador i és, aproximadament, de la meitat de llarg d’aquest. Alguns mànecs estan decorats amb incisions semblants a les que presenta el passador: línies o motius d’enreixats. Només a la porta de l’església de Santa Maria de Coll (Alta Ribagorça), pengen del passador dos mànecs geminats.

A la porta del Santuari a la Trinitat de Bellpuig (Rosselló) s’hi troben, al batent de mà dreta, dos ferrallats.

Les anelles per on llisca el passador tenen dos o tres solcs anulars, o incisions en zig-zag, o són llises. El forat fet a la porta, a nivell del pany situat a la part de darrere del batent, per introduir-hi la clau, sovint queda protegit per un guardapany, més o menys quadrat i amb els angles allargats i decorats amb bordejat d’incisions, cabotes, etc.

5. El tirador. Per apropar un batent de la porta a fi de tancar l’edifici, s’utilitza el tirador que en les portes ferrades de l’edat mitjana és una anella penjada de l’argolla. L’anella, l’argolla i l’escut o corona formen el conjunt clavat a la post de fusta de la porta. L’anella és de secció rodona, quadrada o aplanada i d’un diàmetre extern variable, però casi sempre, definit per poder introduir la mà i fer tracció fàcilment. Si bé, n’hi ha de llises, sovint estan decorades amb incisions, punts, zigazagues, nusos intercalats amb espais llisos, canals paral·leles, rectangles, ratllat tipus corda, etc.

L’anella, que pot moure’s en sentit vertical, està unida al clau que penetra a la posta de fusta de la porta, mitjançà una ampla argolla decorada amb solcs circulars i gravats geomètrics. També pot trobar-se soldada a la corona que s’interposa entre l’argolla i la post de fusta de la porta. La corona, d’un pam de diàmetre, presenta diverses imatges treballades (reixat, curtes escletxes, petits forats rodons) o, simplement, llisa. El cantell de l’escut o corona pot ser llis, dentat o arrodonit.

6. Les ferradures. La ferradura és una peça en forma d'U, construïda exclusivament de ferro en l’edat mitjana. Es claven en els cascs dels cavalls, malgrat aplicar-les, també, als bous i vaques però d’una altra forma que s'adapta a les seves peülles de dues ungles a cada pota. S'utilitzen per a protegir la formació còrnica dels mamífers ungulats contra el desgast i la ruptura. S’apliquen mitjançà claus. Tot cavaller o propietari d’una cavalleria o animal de peu rodó que precisava d’una ferradura, demanava la protecció divina, a través del favor de Sant Martí, per prevenir o guarir de malalties i accidents als seus animals. Per aquesta devoció, es va arribar a oferir les ferradures, desgastades, a tall d’exvots als temples i, en particular, on es venerava el sant bisbe de Tours. Per ser un element fàcil de sostraure de les portes de la corresponent església, poques presentalles s’han conservat, però la devoció d’aplicar una ferradura a la porta de la masia o de la pleta (ja no de l’església) ha persistit amb molts llogarets. Les esglésies on, encara, es troben ferradures clavades són a La Nou (Berguedà), Ur, Casafabre, Pelalda, Toralles, Vinçà (Catalunya Nord), El Far, Caçà de Pelràs (Empordà) i Beuda (Garrotxa) i, probablement, a moltes altres que no he visitat.

IV. DESCRIPCIÓ DE LES ESGLÉSIES AMB PORTES FERRADES VISITADES. 1. ALT EMPORDÀ. ALBANYÀ (Sant Pere. Alt Empordà) De Figueres és surt per la N-II en direcció a la Jonquera i a Hostalets, cal desviar-se en direcció a Llers, Terrades, Sant Llorenç de la Muga i Albanyà, encara comarca de l'Alt Empordà. Albanyà és un petit poble d'estrets carrers de no pas de més de 2 m. d'ampla i per tant els cotxes es tenen que quedar a les afores o a la plaça, on s'aixeca l'església de Sant Pere, recentment restaurada. Del temple actual, hi ha qui afirma que és de l’època preromànica per la referència d’una probable consagració en l’any 957, però l’absis, la finestra de doble esqueixada i el carreus ben tallats fan abandonar aquesta hipòtesis. L’església de Sant Pere és d'una sola nau i tres absis a la capçalera. El seu origen primitiu podria ben ser d'un Monestir fundat per enllà el segle IX i que depenia del Monestir d'Arles. Coberta amb volta de canó sobre arcs torals. La portalada, del segle XIII, de quatre arquivoltes adovellades i un guardapols de carreus allargats, es recolzen en pilars. Emmarquen una llinda llisa. Els batents de la porta de fusta està ornamentada, actualment, amb quatre tiges acanalades i que acaben amb dues espires. Al batent de mà esquerra hi ha una tija amb dues volutes en els seus extrems i en els carcanyols hi són presents dues petites volutes. El forrellat queda aplicat al batent dret, sostenint el passador, llis, per tres anelles amb decoració incisa. L’extrem proximal del passador es desvia cap enfora i

acaba amb un cap d’un gos. El mànec surt del centre del passador i les anelles s’apliquen a la fusta a través d’una tija plana i llisa. El sobrepany és una placa quadrada amb els laterals còncaus. Un tirador a cada batent, tenen les anelles amb tres nusos equidistants; l’escut o corona està decorada amb punts i l’argolla amb dues incisions circulars.

CABANELLES (Santa Coloma. Alt Empordà) Cabanelles és un municipi de la comarca de l'Alt Empordà, a les Comarques Gironines. Forma part també de la subcomarca de l'Alta Garrotxa. El primer document on trobem una referència d'aquest temple data de l'any 1017, quan el papa Benet VIII el confirmava com una de les possessions de Sant Esteve de Banyoles. Posteriorment, en 1204, depenia de Santa Maria de Lladó. L’església de Santa Coloma és la parroquial del poble. Construïda el segle XI, es va reformar a fons a finals del segle XII, principis del XIII.

La reforma del temple a l'any 1768, és pot comprovar en un carreu on figura aquesta data. Aleshores, és van construir dues capelles laterals, el campanar de torre i unes golfes sobre la nau. Posteriorment s'hi afegí una sagristia en el costat de tramuntana. És un edifici d'una sola nau amb volta de canó lleugerament apuntada, que arrenca d'una senzilla motllura. L’absis és semicircular, obert directament a la nau, totalment llis, en el que s'obren dues finestres de doble esqueixada: una en el centre i l'altra orientada a migjorn. A la base de les voltes s'hi aprecia una motllura simple. El campanar de torre s’aixeca a la dreta del frontis i presenta quatre finestres als quatre vents. Sota la finestra del mur de migjorn del campanar i per damunt de la porta, es troba un òcul al centre d’un carreu monobloc.

La portalada, a migjorn, presenta un llindar i un timpà llisos coronats amb quatre arquivoltes simples del segle XII. Els batents de la porta estan decorats amb dotze grups de cintes acabades amb volutes en forma d'espiral de forja romànica. També el passador del forrellat i les anelles, que el subjecten, estan decorats amb fines incisions.

El tirador, aplicat al batent dret, presenta un escut rodó amb el cantell fistonejat i amb dos cercles de petits forats; l’argolla amb dos solcs circulars i separats per incisions curvilínies. D’ella penja l’anella amb tres nusos equidistants.

CAPMANY (Santa Àgueda. Alt Empordà)

El municipi de Capmany se situa al peu de la serra de l'Albera. Està situat a 15 quilòmetres de Figueres, capital i centre comercial de la comarca. La població de Capmany té l'origen en un fort de l'Edat Mitjana. Actualment, l'església, la casa de la Vila i algunes residències particulars estan dintre el recinte emmurallat. Fora del fort, cal destacar l'ermita de Sant Sebastià i les dues fonts que hi ha en el territori municipal. L'església de Campmany o Capmany (Campo Magno o Capite Magno) està documentada des del segle XI. La construcció que ara podem admirar és més tardana, dels segles XII-XIII, i les obres de fortificació, que van sobrealçar la nau i van afegir una torre de defensa damunt de l'absis, del segle XIV.

El temple, integrat dins el recinte murat, consta d'una sola nau coberta amb volta apuntada i capçada amb un absis semicircular. Exteriorment, presenta la decoració d’un fris en dents de serra sota la cornisa de l'absis, el qual només es veu en un petit tram en haver-se construït adossada la casa-pont. A la façana de ponent hi ha el campanar d'espadanya amb quatre obertures. La teulada li va ser afegida en la restauració de l'any 1982. La portalada estroba a la façana de migdia i mostra tres arcs degradats que descriuen un timpà transformat posteriorment en finestra. Els batents de la porta conserven la ferramenta antiga, en molt bon estat, barrejant-se les tiges verticals amb horitzontals, entrecreuant-se i totes elles acabant en volutes del mateix diàmetre i dibuix. Junt al pany hi ha dos volutes en S contraposades. El passador del forrellat és de creu, sense decoració i el seu extrem proximal està doblegat cap enfora i en forma de cap d’animal. El pany queda incrustat en la fusta de la porta i el guardapany és quadrat. El tirador amb l’anella i argolla estant clavats directament sense corona.

MAÇANET DE CABRENYS (Santa Coloma. Alt Empordà)

De Figueres és surt en direcció a França per la carretera de la Jonquera. Abans d’arribar-hi es troba a mà esquerra el trencall que mena a Darnius i, tot seguit, queda Maçanet de Cabrenys. Per un carreró s'arriba a l’església parroquial de Sant Martí, d’estil romànic tardà que, en motiu de les guerres que va tenir que suportar en els segles XVII i XVIII, la fortificaren. D'aquesta església és la píxide de coure esmaltat i la lipsanoteca de vidre, que el Museu d’Art de Girona guarda per la inseguretat que el temple ofereix. El temple s'esmenta per primera vegada l'any 954. Posteriorment es té constància que l'any 1017 fou cedida a la seu de Besalú. L'església que podem observar avui en dia es va bastir a finals del segle XII o principis del XIII. Està formada per una sola nau, de planta rectangular, acabada en un absis semicircular, de dimensions més petites que la nau. Aquesta està coberta amb una volta apuntada. L'absis es cobreix amb una volta ametllada, que arrenca d'una imposta en forma de bossell. S'obre a la nau mitjançant un doble arc en gradació apuntat. L'absis està decorat externament amb un fris d'arcs cecs, que descansen en mènsules, algunes d'elles llises i d'altres esculpides amb motius molt simples. Per sobre dels arquets hi ha un fris de dents de serra. En la part central de l'absis s'obre una finestra formada per dos arcs de mig punt en gradació. En la part inferior trobem un prominent element decorat amb un doble bossell. El temple té dues portalades d'accés. Una en el mur de ponent senzilla i està formada per dos arcs de mig punt en gradació. La més interessant es troba en el mur de migjorn. Està formada per quatre arcs de mig punt en gradació, que envolten un timpà llis. Protegeix el conjunt un guardapols escacat.

Els batents de la porta encara conserva la ferramenta romànica en bon estat. Està formada a base de tires horitzontals acabades en espirals en forma de volutes, que es repeteixen a banda i banda de la tija amb el mateix dibuix circular i diàmetre, si bé les volutes geminades dels mig de les tiges s’apliquen directament a la tija en la batent de mà dreta. En el carcanyol de les volutes centrals presenten dues petites volutes contraposades. En total hi ha dotze jocs de vuit espirals cadascun. El forrellat, subjectat per tres anelles amb ranures circulars, té a l’extrem proximal un cap zoomòrfic desgastat. A cada batent hi ha un tirador amb l’anella de tres nusos, l’argolla acanalada i l’escut lleugerament bombat amb una rotllana de petits forats rodons i curtes escletxes.

NAVATA (Sant Pere. Alt Empordà) Per la carretera de Figueres a Olot i a uns 10 km. Es troba el poble de Navata. A 1 km. al sud d’aquesta població, hi ha l’església de Sant Pere, coneguda per l’església Vella de Can Miró. Havia estat la parròquia del veïnat de Can Miró, format per masies disperses. En el 1249, una filla dels nobles Navata es casà amb l’hereu Rocabertí, de Peralada i el fill d’aquest matrimoni heretà el Castell i la senyoria de Navata. L’església vella de Navata és un edifici del segle XII, d’una sola nau, de planta rectangular, notablement més llarga que ampla, coberta amb volta de canó, que estava recolzada sobre arcs torals que han desaparegut. Al centre de l’absis, semicircular i a llevant, s’hi obre una finestra de dobles esqueixada.

Altres tres finestres de doble esqueixada amb arcs de mig punt queden en el mur de migjorn. A ponent, s’aixeca el campanar d’espadanya i s’hi obre una finestra de doble esqueixada ornada. També en aquest mur hi ha la portalada amb arquivoltes de mig punt en gradació, una llinda, el timpà amb l’Agnus Dei i dues columnes salomòniques amb capitells florals i zoomòrfics a cada banda. Els batents de la porta són ferrats a l’estil romànic amb tiges horitzontals curtes, amb dues a cada extrem i una altra a cada banda aplicada directament. El forrellat és senzill sense decoració i està adossat a la porta sobre una cinta.

Al mur de tramuntana es distingeixen tres arcades tapiades, si bé la més propera a l’absis només s’aprecia des de l’interior del temple. Aquestes restes fan pensar que es deuria iniciar la construcció d’una segona nau o que va ser eliminada. El terra de l’església està enllosat i presenta tres nivells. A la primera meitat de la nau li segueix un esglaó i un altre separa la segona meitat del presbiteri. Quan entre els segles XVII i XVIII es va construir la nova església de Navata, baix la mateixa advocació de Sant Pere, la vella va perdre les funcions parroquials. Restes de pintures murals es troben en la conca de l’absis de la primitiva església de Sant Pere de Navata.

2. ALT PENEDÈS. OLÈRDOLA. Per la carretera de Vilafranca del Penedès a Vilanova, es passa per Sant Miquel d’Olèrdola (a mà dreta) i poc després, a mà esquerra i senyalitzat, s’arriba a la cruïlla que mena a la finca particular on es troba l’església de planta rodona del Sant Sepulcre. Aquesta església fou la seu d’un priorat de canonges del Sant Sepulcre. El lloc és conegut amb aquesta advocació en una donació efectuada l’any 1058 i la seva fundació s’hauria efectuat poc abans. La primera referència a l’existència del priorat depenent de Santa Anna de Barcelona és del 1175, quan el comanador de Santa Anna, era al mateix temps prior de la casa d’Olèrdola.

El 1287 la capella i la finca foren venudes al monestir En el segle XV l’edifici es va modificar, encastant-hi un nínxols en els murs de l’absis i l’obertura de l’actual porta d’accés al temple i de la que comunica amb l’edifici annexa. En el segle XVII s’obren dues capelles amb els seus corresponents altars. En el 1936 els avalots la van fer seva. És un edifici construït bàsicament, sobre una planta més o menys circular. Està cobert amb una cúpula i, des de l’exterior, s’aprecia l’absis orientat a llevant. Avui dia, en el mur d’aquest absis s’hi troben varis nínxols que, probablement, no son

originals. Al costat de la primitiva porta situada a migjorn, es trobava el cementiri. A l’interior de la nau rodona hi ha quatre nínxols, situats un a cada banda de les tres portes i coberts per una superfície plana lleugerament corbada. No s’hi observen finestres. Al costat de migjorn i a l’indret de l’antiga porta d’entrada fou construïda una sagristia polièdrica. Guarda pintures murals romàniques del segle XI amb personatges i escenes bíbliques: ve a ser el principi del desplaçament de la Maiestas Domini i la Maiestas Mariae en la pintura mural del segle XII. Responen a una concepció popular, plena d’arcaismes, de cares ingènues i sense proporcions. L’actual portalada té un arc de mig punt amb grans dovelles que es recolzen en els muntants. La porta és d’un sol batent amb ferramenta d'inspiració romànica. Consta de sis jocs d’una tija horitzontal, que a nivell dels extrems es desdobla en dos fillols que separant-se en sentit oposat formen dues volutes. Al centre de la tija i a cada banda d’ella, hi ha dues volutes geminades i encarades, unides a la tija per un cenyidor. Probablement, perquè la capella té accés des de l’interior de la propietat, no s’hi observa cap element del forrellat a la porta de la façana.

3. ALT URGELL. ARSÉGUEL (Santa Coloma. Alt Urgell) A uns 13 km. de la Seu d’Urgell en direcció a Puigcerdà apareix, a ma dreta, la carretera a Arsèguel, pel pont de pedra, que permet travessar el riu Segre i passar a una agrupació de cases que se les coneix, precisament, per Pont d’Arsèguel. Immediatament passat aquest pont hi ha l’afamada Fàbrica de Llanes d’Arsèguel: és una empresa de caire familiar que funciona amb energia hidràulica. Va ser fundada pels avis dels actuals propietaris, la família Isern, que acullen amb tot l'afecte a qui la vol visitar, ensenyant aquest petit tresor etnogràfic. L'energia mecànica s'obté gràcies a una turbina hidràulica. L'aigua es conduïda des del riu Segre a través d'una canal d'un quilòmetre i mig de llargada fins un salt d'aigua de 10 metres. S'hi conserva, malgrat que actualment en desús, un molí del segle XVII i una singular perxadora -o cardadora de llanaelaborada amb cards de riu. També funciona a ple rendiment el diable, una màquina que separa la llana i la deixa més flonja, així com l'espectacular MuleJenny, una filadora dissenyada l'any 1770, autèntica peça de museu i l'únic exemplar que existeix a tot Catalunya. Més enllà queda el poble, que no passa dels 100 habitants. Arsèguel, és conegut arreu del país per la Trobada Anual d'Acordionistes del Pirineus, que s'hi celebra el primer dissabte d'agost. És el festival de música popular més antic dels Països Catalans. Val la pena visitar el Museu de l’Acordió, situat a la Plaça Major, i on s’hi troben infinitat d’instruments, cedits per les famílies de vells acordionistes, que amb la seva música havien fet ballar generacions d’habitants dels pobles d’aquestes valls, on eren sol·licitats. Just a l’entrada del poble i a mà esquerra apareix l’església de Santa Coloma. És d’una sola nau capçada per un absis quadrat, orientat a llevant, sense finestres, i dos capelles laterals, que dibuixen una planta de creu llatina. Coberta amb volta de creuaria, reforçada per dos arcs torals i el presbiterial. L’entrada a les dues capelles

es fa mitjançà un arc. Només presenta dues finestres, una en cada capella lateral i en el mur de ponent. El campanar de torre queda dins de l’església en l’angle del frontis amb el mur de migjorn. A l’exterior i a mitja alçada apareix una motllura que l’envolta. Una altra motllura és en l’últim pis, a nivell d’on neix l’arc de mig punt de les finestres que hi ha a cada vent. La portalada s’obre a ponent i és d’arcs de mig punt en gradació, que es recolzen en uns capitells senzills. Els batents de la porta són formats per llates verticals de fusta i hi són aplicades damunt l’habitual decoració ferrada a l’estil del romànic català. A cada batent es troben tres cintes acanalades, col·locades horitzontalment i equidistants entre elles; la primera (inferior) està rasant al terra de l’entrada i en el ras superior s’han aplicat tres parelles de volutes geminades i una solta. Aquesta mateixa disposició, però a ras de cada cinta, es repeteix en la segona i tercera. En el terç superior de la porta en forma d’arc de mig punt, és resseguit per una cinta amb la mateixa forma curvilínia de l’arc i li són aplicades set parelles geminades de volutes a nivell del ras inferior. En el quart de cercle del batent dret hi són clavades dues tiges curtes creuades. De la meitat de cada braç de la creu formada en surt una voluta que s’aparella amb la veïna. En el quart de mà esquerra, es troben dues volutes unides per un ampla cenyidor. En el batent dret queda el forrellat, el passador, tres amples anelles, el mànec i el pany per una clau. Per sobre d’aquests elements, hi ha l’argolla-tirador. S’aprecien varies etapes en la construcció de l’església, essent la nau d’un romànic més proper i en canvi la capçalera amb els carreus no treballats, units tant sols amb rebla i sense decoració dóna la imatge d’un romànic més reculat. Aquest fet pot explicar-se perquè la primitiva nau es deuria enfonsar i, al trobar-se en una altra centúria, quan es va refer, s’utilitzà la tècnica de l’època. També, d’un altre temps pertany el campanar, que en la base del mateix s’hi obria una porta.

CASTELLBÓ (Santa Maria. Alt Urgell) Sortint de la Seu d’Urgell en direcció a Lleida, als quatre km. apareix, a mà dreta i enfront de Montferri, el trencall que mena a Castellbò, a uns 9 km. Segons l’Spill de totes les coses del vescomtat de Castellbò de Pere Tragó, escrit l’any 1519, la Vall de Castellbó estava molt poblada entre els segles X i XII amb gran nombre de viles. Abans del segle XI es coneixia l’indret per Castro Leonis i, sense cap explicació documentada, apareix de cop en els pergamins dels Arxius de la Seu d’Urgell amb el nom de Castellbò. L'actual terme va pertànyer al vescomtat de Castellbò, que, amb el casament del vescomte Arnau amb Arnaldeta de Caboet, viuda i de bon veure, va passar a posseir també la vall de Cabó. Els seus dominis s'estenien pels termes d'Organyà, Fígols, Coll de Nargó, Adraén, les valls de Sant Joan i els drets sobre la vall d'Andorra en qualitat de feudataris de l'església d'Urgell. Sigui per convicció religiosa o per aprofitarse del fet polític dels càtars, el cert és que Arnau col·labora en la lluita en defensa dels Bons Homes i Dones. Anys després, quan la desfeta del catarisme es consolida, els delegats de la Inquisició, s’arriben fins a aquesta Vila, fan exhumà les despulles del vescomte, enterrades a l’església de Santa Maria de Costoja i les cremen junt amb les de la seva filla, que també estava baix la sospita de ser una addicta als càtars. El poble, fidel a Arnau es torna contra el delegat en cap, Fra Pere i el mata a pedrades. Poc després, l’Església de Roma el canonitza... Segueixen lluites entre el vescomtat (ara incorporat al comtat de Foix pel matrimoni que havia tingut lloc entre la filla d’Arnau, Ermessenda, i el comte Roger Bernat II) i el bisbe de la Seu aliat al comte d’Urgell. Per evitar que el Castell caigui en mans d’aquesta aliança, el ven al comte de Cardona. Més tard, Roger Bernat IV comte de Foix i senyor de Castellbó el recupera, però sembla ser que el Castell no podia tenir massa bona fi, perquè en arribar al regnat de Ferran II, al 1513, el fa enderrocar així com l’església castellera dedicada a Sant Pere.

A l’entrar a Castellbò es veu treure el cap, per entre les cases, l’església de Santa Maria. La col·legiata de Santa Maria es va fundar el 1436. Es tracta d'una església de grans proporcions, d'una sola nau i tres absis a la capçalera. En aquest edifici es distingeixen clarament les diferents etapes constructives. Els tres absis són d'estil romànic, mentre que la nau ha estat modificada per capelles i restauracions de les voltes primitives. A la façana es troben els vestigis gòtics més rellevants. La portalada és d'arcs apuntats en gradació, amb dues columnes per banda amb capitells de fulles llises que sostenen les arquivoltes. És especialment remarcable el treball de forja de la porta, malgrat estar feta a finals del segle XIV o principis del XV, és de tradició romànica. És un disseny repetitiu, a base d’estar ornamentada cada batent per un joc de set tiges horitzontals llises i els extrems deriven en dues volutes que es cargolen en sentit oposat. Cada tija es creuada verticalment per altres tres de més petites que també es bifurquen els seus extrems en rinxols vers costats diferents. El forrellat és situa al batent de mà dreta i consta del passador, tres anelles amb dos solcs, mànec i pany. També en aquest batents s’ha aplicar una argolla amb un solc central.

CASTELLNOU DE CARCOLZE (Sant Gervasi. Alt Urgell) Seguint per la carretera de la Seu d’Urgell a Puigcerdà, un cop passat les cruïlles a Arsèguel i Banys de Sant Vicenç apareix el trencall de la carretera que mena a Aristot i Castellnou de Carcolze, tot pujant per una bona pista d’uns 5 km. El poble queda situat en una cota de 1300 m. d’altitud. És una població de cases ben conservades i que en el seu dia fou una vila murallada, de la que queden restes ben notables, com el portal de sota el campanar, d’arc apuntat i adovellat. En l’Acta de Consagració de la Catedral de la Seu d’Urgell de l’any 819 es cita la seva parròquia. Cal destacar, l’església de Sant Gervasi. Es tracte d’un edifici de planta rectangular cobert amb volta de creuaria. L’absis quadrat, orientat a llevant, fou prolongat, posteriorment, a la primitiva construcció. Un fet que no es habitual en els poble d’aquestes valls, és que m’he trobat l’església oberta i, per tant, no he tingut que localitzar la veïna que acostuma a guardar la clau. S’hi observen dos arcs torals i l’arc presbiterial separa l’actual nau de l’absis afegit. En el mur de la capçalera penja una talla de Crist, de factura moderna, però d’estil romànic molt ben aconseguit. El campanar de torre és de planta quadrada amb una portada apuntada per on passa el carrer i, em diuen, que era la porta del castell. Al campanar s’hi accedeix des de l’interior de l’església, pel cor. En el pis més elevat de la torre i a cada cara, s’obre una finestra d’arc de mig punt. Per damunt del portal que dóna pas al carrer, hi ha adossada una fornícula en un sol bloc de pedra. La portalada situada en el frontis, a ponent, és d’arc apuntat en doble gradació i l’arc més interior es decorat amb boles. Precisament per aquesta decoració i el treballat de les peces de l’arcada, no sembla pas que corresponguin a la mateixa data, més primitiva, de la rústega construcció dels murs de l’edifici. Damunt de la portalada s’hi obre un ull de bou refet.

Els batents de la porta estan creuats horitzontalment per tres tiges, sense cap altra decoració que presentar els extrems oberts enfora, a semblança de la creu paté dels templaris. El forrellat, s’aplicà entre la segona i tercera tija, amb l’extrem intern del passador doblegat. Poc després de sortir de Castellnou en direcció a Bescaran, apareix a mà esquerra el camí a la Cova dels Moros, com és conegut el Dolmen que s’hi troba a un parell de quilòmetres més enllà.

JOSA (Santa Maria o Sant Bartomeu. Alt Urgell) Venint de Saldes i de Gasol, un cop passat el Coll de Josa i el riu, que apareix poc després, així com la carretera a Bagà, cal agafar el trencall de mà esquerra i, prompte, ens trobem amb l’encimbellat poble de Josa del Cadí. Davant per davant del poble es troba l'ermita romànica de Santa Maria de Josa, documentada a l'acta de consagració de la Seu d'Urgell, abans parroquial i actualment reduïda a les funcions d’església del fossar. És un edifici d’una nau amb volta de canó reforçada per dos arcs torals i capçada a llevant per un absis semicircular obert a la nau amb un plec que forma l’arc presbiteral. A l’interior l’absis és tapat per un retaule barroc. S’hi aprecien tres finestres. El campanar d’espadanya s’alça a la façana de ponent. D’un sol ull amb la llinda monolítica retallada en forma d’arc per la seva part interior.

A la façana sud s’obre la portalada adovellada en dos arcs de mig punt en gradació. Els batents de la porta estan decorats amb els elements propis de la forja catalana: dues tiges horitzontals, llises, per batent, que s’obren en els seus extrems en volutes incompletes i de separació oposada. El forrellat, situat al batent dret amb el passador, tres anelles planes, mànec i pany. Més avall del pany es troba l’agafador en forma d’argolla.

PERAMOLA (Sant Miquel, el fossar. Alt Urgell) Peramola és una vila i municipi de la comarca de l'Alt Urgell. Al segle XI, Peramola pertanyia al cavaller Arnau Mir de Tost. Més endavant, el castell de la vila va ser centre de la baronia de Peramola, jurisdicció senyorial que comprenia gairebé la totalitat de l'actual municipi. Posteriorment, a principis de 1714, durant la Guerra de Successió espanyola en l'onada de repressió desfermada pel duc de Pòpoli, la vila fou cremada. De l'església de Sant Miquel de Peramola Vell no hi ha notícies d'època medieval. En la visita pastoral de 1575 es parla del mal estat de les cobertes. En aquest moment encara era parròquia Sant Miquel de Peramola Vell, que quedà com a capella del cementiri. Al segle XVIII la nova església de Sant Miquel, situada al centre del poble, passà a ser la parròquia. Sant Miquel de Peramola Vell és un monument del municipi de Peramola (Alt Urgell) protegit com a bé cultural d'interès local. Sant Miquel de Peramola Vell és una església d'una sola nau, coberta amb volta de canó, de perfil semicircular i capçada a llevant per un absis semicircular, obert directament a la nau. Presenta un fris d'arcuacions llombardes i lesenes. La mateixa decoració és present a la façana de ponent. La coberta és a doble vessant i feta de llosa. Culmina l'edifici un campanar d'espadanya. La desproporció entre l'absis i la nau -aquesta és molt curta- fa pensar que és d'una època posterior. A la façana sud hi ha una finestra d'una sola esqueixada i mentre que la de l'absis és de doble esqueixada. A la façana de ponent hi ha la portalada, d’arc de mig punt adovellat i sobre d’ella hi ha un carreu en el què s’hi va gravà un crismó. A cada banda de la portalada s’obre una finestra.

Els batents de la porta -fets amb tres amples llates per cadascú d’ells i de recent construcció- estan decorats amb elements propis de la forja catalana medieval. Consten de sis tiges per batent amb tres parells de volutes encarades a cada ras, repetint-se aquest disseny en totes elles. Entre la primera i la segona tija s’hi ha aplicat un tirador d’argolla. Entre la segona i la tercera tija i en el batent de mà dreta, es troba el forrellat amb el passador doblegat per l’extrem interior, tres anelles, el mànec i el pany.

TUIXENT (Sant Jaume. Alt Urgell) Sortint de Gósol per la pista al coll de Josa (4 km.) es segueix fins el pont de Cerneres (3 km.) on cal desviar-se, per la carretera de mà esquerra, per passar per sota de l’encimbellat poble de Josa (3 km.) i tot baixant (4 km.) s’arriba a l’ermita de Sant Jaume de Tuixent o Tuixén, situada a la vorera esquerra de la pista. És una construcció d’una sola nau, rectangular amb un absis rodó a llevant i del mateix diàmetre que l’amplada de la nau. Coberta de volta de canó amb teulada de doble vessant que compren la nau i l’absis. Finestra única d’esqueixada simple a migjorn. Carreus de pedra tosca, ben escairats en filades uniformes i irregulars, però al restaurar-la darrerament, els nous carreus no tenen les característiques descrites, com també s’ha obert a damunt de la portalada un ull de bou i s’hi ha bastit una espadanya per una sola campana.

La portalada s’obre a ponent amb un arc de mig punt rebaixat i adovellat. Els batents de la porta de fusta estan guarnits amb la ferramenta de forja, pròpia del romànic dels segles XI-XII, si bé un xic modificats de quan la recent restauració.

Presenta dos jocs, per batent, idèntics, un a la meitat alta de la porta i, l’altre, a un pam del terra. Consten d’una tija de la l’amplada del batent corresponent, llisa, que s’obre bruscament a nivell dels dos extrems, seguint els fillols sentits oposats i donant tant sols mitja corba. El forrellat es situa al batent dret, amb el passador llis, les tres anelles amples i decorades, així com el mànec, ambdós amb un treball incisiu, i el pany, cobert per una ampla planxa treballada el seu entorn, que protegeix el forat per la clau moderna. A 4 km. on es troba aquesta ermita de Sant Jaume, s’arriba al poble de Tuixén, on s’hi ubica el Museu de les Trementinaires. L’ofici de trementinaire va néixer en el moment en què la pressió demogràfica de mitjans del segle XIX va provocar l’èxode estacional de molts homes i dones d’aquestes valls de l’Alt Urgell cap a zones més riques del Principat. La coneixença de les plantes, les seves virtuts medicinals i els processos d’elaboració de remeis ancestrals adquirits per transmissió oral, varen ser els factors que motivaren que les dones, tot caminant i carregades d’herbes i olis, anaven guarint i curant tots els mals d’aquella Catalunya. Aquest ofici va ocupar a la major part de la població femenina durant més de cent anys i l’última trementinaire fou la Sofia d’Ossera que sortia per darrera vegada l’any 1982. Les trementinaires sempre anaven per parelles: una dona gran i una altre de més jove. El seu nom de trementinaire ve de la trementina, el remei que més popularitat tenia. L’ús més freqüent que és dóna a la trementina és en forma de pegats sobre la zona afectada pel trauma i el conseqüent dolor. També era bo per les picades d’aranya o d’escurçó, per a les nafres i grans infectats...

4. ALTA RIBAGORÇA. COLL (Assumpció de Maria. Alta Ribagorça) L'església parroquial de Santa Maria de Coll o de l'Assumpció forma part del cementiri de la població de Coll, a la Vall de Boí. S’hi arriba des del trencall de la carretera de Pont de Suert a Vielha, seguint per la Vall de Boí. No és segur que pertanyés a un antic monestir benedictí, però sí que se sap que va estar relacionada amb Santa Maria d'Alaó, monestir de la Franja d’Aragó. És un temple romànic del segle XII construït amb carreus ben treballats. Va ser consagrada l'any 1110, segons es comprova per la trobada d’una llosa de pissarra a principi dels anys noranta del segle XX a l'altar de l'església que contenia la citada inscripció. Santa Maria de Cóll és una església romànica del segle XII, de nau única, capçada a llevant per un absis semicircular. La nau és coberta amb volta de canó, subdividida en tres trams per dos arcs torals, un dels quals (el més allunyat de l'absis) arrenca d'unes pilastres semicilíndriques amb capitells molt senzillament esculpits al capdamunt. L'absis és cobert amb volta de quart d'esfera. A l'exterior, és el típic absis romànic de tambor, amb decoració llombarda (arcuacions cegues), però sense lesenes, cosa que indica que es tracta d'una obra d'un romànic ja molt avançat.

El campanar té la planta baixa oberta a l'església en forma de capella, que queda afrontada a una altra capella. Al darrer tram de la nau, a ponent, s'hi va construir un cor, per a la qual cosa es va allargar la nau. La coberta d'aquest afegit és de bigues, mentre que la resta té volta de canó. La barana del cor és gòtica, i una escala de cargol buidada a l'angle sud-oest de l'església hi mena. La il·luminació prové de dos ulls de bou enfrontats, d’una finestra coronada per dos arcs de mig punt, en gradació; d’una altra finestra al centre de l'absis, a llevant. La portalada d’accés al temple, a ponent, es composa de dues arquivoltes d’arc de mig punt, suportades per columnes amb capitells esculturats amb relleus de temàtica vegetal a les parts exteriors i zoomorfa i humana a les parts interiors. L’arc adovellat extern de la portalada està resseguit per un fris d’escaquer, coronat a la part central per un relleu amb un Crismó. El forrellat de la porta és d'artesania medieval i es troba en el batent de mà dreta. El passador és de secció quadrada i d’ell penja dos mànecs amb cabotes i solcs longitudinals, dobles i paral·lels i, el de mà dreta, presenta, en el seu extrem distal, una mosca per deixar pas a la clau. El guardapany quadrat està molt clavetejat i els laterals còncaus. El Crismó que apareix damunt la porta principal és el monograma de Crist, considerat el més bell d'entre tots els de les esglésies de l'entorn; en els angles de la pedra es veuen dos coloms i dos capets humans, un d'ells tocant una banya de caça. Fins a la edat mitjana, la inscripció “ΧΡISTUS”, on es barregen lletres greges i llatines, era usual. Així es representa a Crist amb les inicials XPS. El pal vertical de la P esta creuat per un pal horitzontal (“P”), tot recordant el patíbul de la Creu on Jesús va esser crucificat. Aquest Crismó també es representa acompanyat per les lletres “Α“ i “Ω”, penjades a la “X”, una a cada costat, recordant la frase de l’Apocalipsi: “Jo soc l’Alfa i l’Omega, el primer i el darrer, el principi i la fi” Entre el seu mobiliari litúrgic es conserva un interessant frontal romànic que es guarda al Museu Episcopal de Vic.

5. ANDORRA. CORTINADA (Sant Martí. Andorra) Per la carretera d’Andorra la Vella al Serrat s’arriba al poble de la Cortinada. A tramuntana i a prop de la sortida queda l’església de Sant Martí. El temple ha sofert moltes modificacions des de l’època romànica en que fou bastit. Les pintures murals que es conserven in situ, daten del segle XII, però l’edifici primitiu fou construït temps enrere, si bé no han aparegut documents que confirmin l’existència d’un nucli de població abans del segle XII, que és quan els seus habitants firmaren les Concòrdies d’Andorra dels anys 1162 i 1176. L’actual edifici és una nau quadrada, coberta amb volta de canó conservant-se dos arcs torals. Es capçada per un absis, també quadrat, a llevant. Amb les ampliacions que s’hi feren adossant capelles, va passar l’orientació a nord-sud, quedant la portalada en el mur de migjorn: és d’arc de mig punt amb grans dovelles, recolzades en una imposta que les separa dels muntants.

En les batents de la porta hi ha aplicacions de ferro forjat en forma de quatre tiges horitzontals i ambdós extrems acabats en flor de lis. Fins que en el passat segle XX fou robada, es conservava en aquesta església una clau de ferro forjat amb decoracions incises amb burí a nivell de l’anella.

Aquesta era de forma triangular, molt pròpia del segle XIII. Feia 25 cm. de llarg. La tija adquiria una forma helicoïdal. La pala, rectangular, presentava una entalladura oberta a cada costat lateral de la mateixa i l’entalladura interna era cruciforme. No és freqüent en el romànic andorrà trobar el campanar a ponent del temple. És de torre de base quadrada, té dos pisos amb finestres geminades i amb diferent ornamentació per cada una d’elles. Del mur de tramuntana de la nau, només en queda el corresponent fragment a nivell del presbiteri, on resten els murals.

Situats a banda i banda de la portada d’accés a l’església, hi ha dos beneiters. En el Patrimoni Artístic Nacional d’Andorra es troba un Crist romànic, de talla de fusta i policromat que pertanyia a aquest temple. A llevant de la primitiva església, es van trobar pintures murals. Només són una petita part de les que recobrien els murs. El conjunt de l’obra posa de manifest la introducció de conceptes nous dins del convencionalisme formal existent, com és la frontalitat dels personatges, la introducció del moviment i la posició de tres quarts, tot seguint els cànons de l’anomenat Mestre de la Seu d’Urgell.

PAL (Mare de Déu del Remei. Andorra) Per a arribar-hi cal agafar la carretera d’Arinsal i a uns 5 quilòmetres de la Massana i a dos quilòmetres d’Erts queda el poble de Pa. De l’església de Sant Climent només es conserven part dels murs romànics de migjorn i de ponent. És d’una nau baixa i estreta i l’absis, que després de la darrera restauració (segle XVIII), fou eliminat per una capella rectangular. Campanar quadrat (segle XIII), de tres pisos i finestres geminades i arquacions llombardes. Porxo davant la portalada (segles XII al XVI) formada per un arc de mig punt decorat amb un fris de dents de serra, que es troba en el mur sud de la nau. Del cementiri procedeix una reixa de ferro forjat situada a l’entrada del temple. Si bé que avui dia s’utilitza per netejar les botes de la neu, anys enrere era utilitzada per salvaguardar la terra de les tombes a fi que els gossos no l’escarbotessin.

La reixa consta de vuit tires de ferro forjat col·locades paral·lelament i altres trenta perpendiculars a les anteriors que s’introdueixen a les anteriors formant un reticulat. Les tires curtes dels extrems de la reixa es corben per formar els peus. Mitjançà quatre anelles als costats més llargs es transportava. Degut que l’antic

cementiri és coetani a l’església, potser que la reixa fos realitzada a finals el segle XII o principi del segle XIII. És conserva en el seu interior una pica baptismal i, a la sagristia, una altra pica per l’oli. Ambdues són de granit i del segle XII La imatge de la Mare de Déu del Remei, del segle XIII, és una talla policromada de 54 cm. d’alçada, ben conservada i amb la policromia original. La Mare de Déu s’assenta en un tron-escambell, que té com a única decoració unes motllures horitzontals a la part alta. Porta una corona que deuria ser florada, però que només se’n conserva una sola peça. De cara rodona, aplanada, que recorda el tipus de dona de pagès d’aquelles contrades. El vel s’arreplega a l’espatlla i amaga la cabellera. El mantell passa envoltant el braç dret, per una part, i per l’altra baixa per l’espatlla esquerra, passa pel davant del cos i cobreix la falda fins a mitja cama. El vestit-túnica, d’escot tancat i rodó amb un fi galó, queda cenyit a la cintura per un cinyell que es prolonga cap avall, arribant al peus, deixant veure la punta del calçat a través de dues ondulacions del vora-baix; entre elles hi ha un plec en forma de flor de lis. Els plecs són horitzontals i amb certa tendència a angular-se. La mà dreta la té dirigida cap amunt i prem una bola: món? poma? (Sembla ser que el símbol de la poma va ser més freqüent posar-lo en les imatges de finals del segle XII i principis del segle XIII). La mà esquerra la té posada a sota les natges del Fill.

L’Infant s’asseu damunt del genoll esquerra de la Mare. També porta corona emmerletada. De cara molsuda i molt semblant a la d’Ella. Duu túnica i mantell. Queden els peus nus. Amb la mà dreta sembla que beneeix, encara que no és ben clar per la falta de traça que ha demostrat l’artista. Amb l’esquerra sosté un llibre recolzat sobre el genoll.

6. BAGES. NAVERCLES (Sant Bartomeu. Bages) Per l’autovia C-35 de Lleida a Girona i abans de Vic, hi ha la indicació a Navarcles. La població de Navarcles, està situada a l’esquerra de la riera de Calders, prop de la confluència amb el Llobregat. El nucli es va formar al voltant de l’església parroquial; la sagrera és esmentada ja l’any 1050. Destaca el Pont Vell o pont de Navarcles (segle XVII), que assegurà el procés d’industrialització del poble en garantir el pas del Llobregat. El temple parroquial és obra de la segona meitat del segle XVII, edificat en el solar del temple primitiu, que devia ésser d’època i estil romànics. La capella de Sant Bartomeu data del segle XIII però fou renovada al segle XVIII amb una portada romànica a la façana de migdia. Els seus antecedents són romans; al mateix enclavament de l’edifici hi havia una vil·la romana de la qual es van descobrir els fonaments i una sitja, a més d’altres restes com monedes paleocristianes i trossos de ceràmica. Des del punt de vista arquitectònic destaca el fet que aquest edifici romànic sigui el producte de la unió de dues edificacions que es van fer en diferents èpoques consecutives. Capella d’una nau capçada a llevant per un absis semicircular. L’element arquitectònic més interessant de l’antic temple, a desgrat de les mutilacions, és, sens dubte, la portalada que dóna entrada a la capella, situada al mur de ponent, consta de dos arcs de mig punt en gradació. Els batents de la porta són originals i resten decorades amb tres tiges horitzontals per cada batent, que s’obren a nivell dels seus extrems en dues volutes en forma de ganxo que es separen de la tija mare en T seguint sentits oposats. També és interessant el forrellat decorat amb el passador, quatre anelles rectangulars, el mànec amb motius geomètrics i el pany.

7. BAIX EMPORDÀ LA BISBAL DE L’EMPORDÀ. La Bisbal d'Empordà és la capital administrativa del Baix Empordà i la capital catalana de la ceràmica. La ciutat conserva la seva antiga disposició medieval. Es pot apreciar clarament el traçat de les antigues muralles que encerclaven el nucli primigeni. Aquest està estructurat al voltant del Castell-Palau Medieval (segle XI), un imponent edifici que va ser la seu dels bisbes de Girona. També cal destacar com a elements significatius el Pont Vell, el Portal de la Riera, el carrer del Call, la plaça Major i l'església parroquial de Santa Maria, amb el seu campanar de més de 50 metres d'alçada. Així mateix, cal remarca el gran conjunt d'edificis nobles que trobem a la ciutat, com a testimoni del seu passat senyorial. El castell de la Bisbal, situat al centre de la Bisbal d'Empordà, és l'antic palau episcopal residència dels bisbes de Girona, que eren senyors de la ciutat. Constitueix una extraordinària mostra de l'arquitectura civil de l'edat mitjana. Un lloc estret, fosc i dolent on cap presoner no hi podia esperar una llarga vida... aquestes paraules extretes d’un document medieval descriuen la sòrdida presó del castell de La Bisbal. Una visió de la cara més llòbrega d’aquesta espectacular construcció, originalment romànica, que va ser al mateix temps castell, palau i presó. El castell es va convertir en la seu del poder espiritual i terrenal dels seus senyors. Des de la seva talaia privilegiada al centre de la vila, els bisbes controlaven les terres banyades pel riu Daró i també administraven justícia, d’aquí la necessitat d’una presó; pels documents de l’època, podem saber que els presoners condemnats a perpetuïtat (d’altres anaven directament a la forca) hi sobrevivien poc temps a causa de les dures condicions de les cel·les. Crida l’atenció del castell-palau és la seva grandària i monumentalitat. De planta rectangular, l’edifici original romànic ha estat modificat diverses vegades amb estructures d’altres estils (com la porta i algunes finestres renaixentistes de la façana).

Ja dins del castell, es passa per un corredor plenament romànic, cobert per una volta de quart de cercle i, baixant l’escala es troba la cèlebre presó del castell, una sala rectangular coberta amb volta de mig punt. Les portes de les cinc sales del primer pis també estan coronades per arcs. I si a baix de tot hi ha la presó, la part més elevada és la que ocupa la capella de Sant Miquel, també romànica. El temple es troba dins un espai rectangular que, vist des de fora, és el que més sobresurt de tot el conjunt. D’una sola nau, l’església està coberta per una volta de canó lleugerament apuntada. Hi ha una porta formada per dos arcs de mig punt en degradació, sense llinda ni timpà, que dóna a l’església des de la cambra del bisbe. Aquesta església va ser convertida en masmorra per a les dones durant el període en que el castell va fer la funció de presó. Per això aquesta porta va ser reforçada amb tres forrellats. Són realment interessants els dibuixos dels forats de les claus. El seu bon estat de conservació permet que avui puguem contemplar aquest exemple imponent de l’arquitectura romànica civil, un dels pocs que es conserven en territori català.

PEDRINYÀ (Sant Andreu. Baix Empordà) Sortint de Girona en direcció a la Bisbal d’Empordà, s’arriba al trencall, a mà dreta, que mena a la Pera. Un xic més enllà es troba Pedrinyà amb l’església de Sant Andreu. Es tracta d’un edifici romànic del segle XI, que conservant-se dins d’un pur estil, es va modificar en el seu mur de ponent afegint-hi un porxo. És d’una sola nau, coberta en part per una volta de mig punt i, l’altra part (a ponent i a causa d’una ensulsiada parcial) és de volta apuntada. Està capçada per un absis semicircular a llevant, cobert amb volta de quart d’esfera i amb una finestra central de doble esqueixada, arcuacions i lesenes. A la façana de migjorn s’obren dues finestres. Campanar d’espadanya a ponent amb un teuladell a dues vessants. En aquest mur del frontis s’hi obre una finestra romànica d’una sola esqueixada i arquet monolític.

En el MDG es conserven les pintures murals que hi havien. A la conca de l’absis hi està representat el Pantocràtor amb el Tetramorf. El mur del cilindre queda separat de la conca per un fris amb una inscripció bíblica que es refereix a les escenes del cicle de la Nativitat de Crist que estan pintades a sota. Segueixen unes cortines figurades. Es data per la meitat del segle XII i es considera que pertany a l’escola del Mestre

d’Espinelves. També en el MDG es troben uns canelobres de ferro forjat procedents d’aquesta església. La portalada d'entrada original era lateral i d'un sol arc de punt rodó. Ha estat reconstruïda a base dels elements descoberts en la restauració, quedant un rectangle vertical, sense cap interès. Els batents de la porta de fusta estan ornamentats amb elements clàssics de la forja romànica catalana. En aquest cas de Sant Andreu de Pedrinyà no és massa pròdiga en quantitat, ni variacions. Els jocs són simètrics en cada batent. A baix i a dalt de cadascun, les dues tiges externes evolucionen en espirals cap dins, però només en els seus extrems interns. Una segona tija, també horitzontal, en reparteix a cada extrem en dos fillols que segueixen sentits oposats formant volutes. L’espai restant del batent l’ocupen dues tiges horitzontals i llises, sense cap mena de decoració; i una central, a sota del forrellat, que en els dos extrems es divideixen en dos fillols, formant dues volutes que es separen en sentit oposat. Al centre d’aquesta tija i a cada banda, es troben dues volutes geminades i encarades. En el batent de la dreta es troba el forrellat complert (passador i mànec, dues anelles i el pany. En el de mà esquerra, només és situa un segon pany.

8. BERGUEDÀ. AVIÀ (Santa Maria. Berguedà) De Berga es surt per la carretera que mena a Avià, a uns 3 km. De davant de l’església parroquial hi ha el carrer de Santa Maria o camí de Graugés que mena a la capella de Santa Maria. El terme va estar format pel castell d’Avià i el primer document que s’ha trobat mencionat data del segle IX. El poble es va formar a l’entorn de l’església parroquial de Sant Martí, que si bé l’original era romànica, l’actual fou construïda en els darrers anys del segle XVIII. L’església va dependre del monestir de Sant Llorenç prop Bagà. És una construcció romànica del segle II, refeta en el segle XX. D’una sola nau, coberta amb volta de canó recolzada sobre arcs torals. Capçada a llevant per un absis sense decoració exterior i el cos de la nau i el de l'absis, estan units directament a través de l'arc d'obertura de l'absis. Els murs que tanquen la nau pels costats de llevant i ponent, depassen l'alçada de la teulada, amb una espadanya de doble arc situada sobre el de ponent. Dues finestres s’obren en el mur de migjorn, una altre en el mur de ponent i l’altre al centre de l’absis. En el mur de ponent hi ha senyals de l'existència d'una porta tardana amb llinda i que va ser tapiada en la restauració feta per la Diputació de Barcelona entre els anys 1970 i 1973, alhora que es reobria la portalada de migdia. Aquesta és de dos arcs de mig punt adovellats i en gradació, recolzats sobre dues impostes sense decoració. Els batents de la porta mostren una tirador-argolla a cada batent i dos jocs semblants de forja formats per una tija horitzontal que s’obre pels extrems en dos fillols que es separen en sentit oposat. Al mig de cada tija, a dalt i a sota, n’hi ha dues de petites contraposades i afegides directament a la tija i

unides per un petit cenyidor. Repartides de manera capritxosa, s’hi ha clavat cinc ferradures a cada batent, així com un pom del qual penja una anella com agafador. El pany està inclòs al batent dret. Pertany a aquest temple un frontal d’altar que es troba en el MNAC, si bé en l’altar de la capella hi resta una còpia. Es tracta d’una pintura sobre taula de l’any 1200 de l’anomenat Mestre de Lluçanès. El rectangle està dividit en un registre central i quatre, més petits, laterals. En el compartiment central es troba la Mare de Déu asseguda en un banc encoixinat i sota un arc central i dos laterals, més petits, que es recolzen sobre capitells i fines columnes. Duu un vel mantell per damunt de la túnica de coll rodó i bordonat. L’Infant s’asseu a la falda, mig inclinat a la dreta de la Mare i prenent un cert moviment d’alliberació de les mans d’Ella. Amb la mà dreta fa el gest de beneir. Damunt de la túnica que li arriba fins el peus, que es mostren nus, hi té una gran toga que l’envolta i cau fins a terra. En les dues carcanyoles de la part alta apareixen dos àngels.

En el registre superior esquerra hi està representada l’Anunciació i la visitació. En el de sota apareixen els tres Mags. En el registre superior dret, Maria està allitada però amb el dors incorporat. Amb la mà dreta acarona al Nen que queda dins del bressol i el bou i la mula se’l miren. A l’extrem oposat a Maria, està Sant Josep assegut en un escambell i amb la coneguda posició de dubte. En el registre de sota s’hi ha representat l’escena de la Presentació. El gust i la renovació de les tradicions bizantines tenen un ressò valuós i creatiu en aquest frontal, amb escenes que semblen talment unes icones. S’aprecia l’elegància i la sàvia composició de volums i colors, que acompanya la gran bellesa que assoleix el conjunt.

BERGA (Sant Pere de Madrona. Berguedà) Sant Pere de Madrona és una església romànica situada al terme municipal de Berga, a la comarca del Berguedà. Per a arribar-hi cal agafar el cam, que surt a l’esquerra de la carretera que mena de Berga al santuari de Queralt. La primera referència documental de l’ecclesiam Santi Petri quae est fundata in Castro Matronae data del 13 de juliol de l’any 843, quan el vescomte Deilanus va vendre a l’església un alou situat a prop del castell de l’Estret. El 1183, Ramon de Madrona feia constar en les clàusules del seu testament que volia ser enterrat a l’església de Sant Pere de Madrona. El temple està format per una nau coberta amb volta de pedra en canó apuntat, encapçalada, a llevant, per un absis semicircular –que s’alça sobre una base quadrangular- cobert amb volta de quart d’esfera. La unió entre la nau i el absis es realitza a través d’un arc triomfal de mig punt que no es manifesta volumètricament a l’exterior.

La portalada, en forma d’arc de mig punt i amb els batents de la porta amb aplicacions de ferro forjat, s’obre a migdia, on es crea una plataforma a la manera d’atri. Les aplicacions de ferro forjat consten de sis jocs a cada batent, formats cadascun per una tija horitzontal que s’obre en els extrems en dues volutes de direcció oposada. A la meitat de cada tija hi té adherida, per banda, dues volutes encarades. Les espires de les volutes no són completes.

BORREDÀ (Santa Maria. Berguedà) Borredà és un municipi originat entorn de l'església de Santa Maria, bastida el 856 i cedida al Monestir de Santa Maria de Ripoll per Guifré el Pilós. Borredà va créixer a l'ombra de la seva església i del gran monestir ripollès. Els seus habitants, pagesos i ramaders, vivien escampats en masies, però al segle XIII va començar a formar-se el nucli urbà a l'entorn de la parròquia i d'un hostal que acollia als caminants que passaven per camí de Berga a Ripoll. Borredà va créixer amb gent del Sud de França i dels fadristerns de les masies que s'establiren al poble per fer de paraires i teixidors de llana. Durant aquests anys es van construir habitatges, molins bataners i fariners, i grans ramats de xais pasturaven a les muntanyes veïnes. Gràcies a la importància que tingué la indústria tèxtil, es pogué construir l'actual església. Però al segle XIX fou el segle de les crisis: la indústria del cotó arruïnà els negocis a l'entorn de la llana i a més a més Borredà s'implicà en les tres guerres carlines. L’església parroquial de Santa Maria presideix la plaça de la població. L’edifici primitiu desaparegué en alçar-se al segle XI una nova església romànica. D’aquest segon temple encara queda el mur de ponent, on hi ha un carreu en data 1694 en una imatge de creu sobre un putxet i la portalada, refeta o construïda de nou al segle XVIII. Aquesta església romànica fou ampliada primerament amb capelles laterals, una de les quals porta encara la data del 1720, i més tard amb unes obres definitives executades entre els anys 1770 i 1780 que donaren com a resultat una església de tres naus, amb presbiteri rectangular, una capella fonda a l’esquerra i una sagristia a la dreta. El campanar és format per un sòcol de tres pisos i un cos superior de dos pisos i terrat amb barana al capdamunt. Consta que l’any 1790 es trobava en construcció.

Els batents de la porta, formada per llates verticals de fusta de pi, estan decorades per cintes de ferro forjat horitzontals amb els extrems oberts i acabats en dues volutes completes. Les cintes horitzontals són creuades per altres verticals i més curtes que, també, s’obren en els seus extrems en dues volutes. Totes les peces estan acanalades. Deuria haver un forrellat complert que va desplaçar una voluta de cada batent i que el pas de l’home s’ha transformat en un pany modern... quedant un buit. Fent-se pas entre dues volutes i una tija es troba el tirador-argolla amb dos incisions circular i penjant d’ella l’anella sense decoració.

L’antiga imatge de la Mare de Déu de la Popa era de la fi de l’època romànica. Restaurada per l’escultor vigatà Eudald Brunet l’any 1928, en esclatar la guerra civil del 1936 fou destruïda. La imatge actual és una còpia de l’antiga.

CASTELL D’ARENY (Sant Vicenç. Berguedà) Per a arribar-hi, cal haver passat el túnel de Berga (l'únic túnel que hi ha, a la carretera, al pas per aquesta població), deixar la C-16 i agafar la carretera C-26 que passant pel viaducte de la Baells, sobre el pantà del mateix nom, mena a Vilada, Borredà, Sant Quirze de Besora i Ripoll. Poc després de passar Vilada, dins d’una doble corba, apareix un indicador a mà esquerra que senyala Castell d’Areny, que per una carretera asfaltada i en bon estat port, en uns 5 km. a Castell d’Areny. El municipi té tres petits nuclis: Castell de l’Areny, Sant Romà de la Clusa (situat al centre de la vall) i el veïnat de la Ribera del Castell (al peu de la riera de Vilada o de Camprubí); tots aquests nuclis es caracteritzen per un poblament compost de masies disperses que en l’actualitat, com a conseqüència de l’abandó de les activitats tradicionals (agricultura de secà i ramaderia), són transformades en vivendes de segona residència, estiueig i esbarjo.

El poble de Castell de l’Areny, situat a 953 metres d’altitud, i arrecerat a les cingleres de les roques del Castell, és format per una vintena de cases que s’agrupen a l’entorn de l’església. L’església de Sant Vicenç és una construcció de planta rectangular coberta a doble vessant amb teula àrab. A un costat hi ha una torre quadrada amb teulada a quatre aigües. Conserva l’estructura

romànica però l’absis a desaparegut. El parament és de pedres irregulars disposades en filades. El campanar, anys enrere, havia tingut tres campanes que probablement desaparegueren al 1936: avui dia només en guarda una. La portalada que s’obre al mur de ponent és d’arc de mig punt en degradació i adovellar. Els batents de la porta presenten aplics de ferro forjat del segle XI o XII. Representen un dels models més primitius de la ferramenta romànica. Consta aquesta decoració de sis tiges acanalades per cada batent, que s’obren pels dos extrems en dues volutes (totes elles acanalades) separades en sentit oposat i acabades en cap d’au; altres dues de semblants característiques es situen per damunt i sota de cada tija. El forrellat situat al batent de mà dreta consta d’un passador, llis, quatre anelles decorades i mànec, pany i guardapany quadrat, que escurça l’extrem d’una tija amb les seves volutes. El batent de mà esquerra hi ha el tirador-argolla aplicat directament a la fusta i un guardapany triangular.

CASTELLAR DE N’HUG (Santa Maria. Berguedà) A Castellar de N’Hug s’hi pot accedir des del Berguedà passant per Guardiola del Berguedà i la Pobla de Lillet. Des del Ripollès, per la carretera que passa per Gombrèn, desviant-nos direcció Castellar de n’Hug i Montgrony (que es deixa a la dreta) i els antics dominis dels senyors de Mataplana, les restes del castell dels quals es troben a la vora de la carretera , al costat de l’esglesiola de Sant Joan de Mataplana. Des de la Cerdanya passant per la Molina, el coll de la Creueta i el Pla d’Anyella. El poble de Castellar de n’Hug es troba quasi tot restaurat, respectant l’antiga estructura i arquitectura tradicional del municipi. Construït esglaonadament adaptantse al relleu, als peus d’un cingles. Documentada al segle X, a l'acta de consagració de la Seu d'Urgell. Hug de Mataplana i la seva esposa Elisenda, l'any 1229 van prendre sota la seva protecció l'església, la van dotar de diversos béns, així com van fer construir un altar dedicat a sant Miquel. La població s’aplega al voltant de l’església parroquial de Santa Maria, d’origen romànic com el campanar, de torre quadrada de quatre pisos amb finestres (n’hi ha dues de tapiades) d’arc adovellat de mig punt. Al costat del campanar, al mur sud, s'obre la portalada, del segle XII, de dos arcs de mig punt en gradació i la porta és ferrada. Els ornaments de ferro no es distribueixen simètricament a cada batent. Tots consten d’una tija plana i llisa amb els extrems que es bifurquem i prenen la forma de voluta en sentit oposat. Cada conjunt està format per una tija llarga, creuada per una altra de més curta, però de semblant disseny. Cada batent té set jocs de volutes. Per sota on deuria trobar-se el desaparegut

guardapany i part de la fusta, hi ha el tirador-argolla amb l’escut i l’anella sense decoració i clavat directament al post de fusta.

Hi havia una imatge de la Mare de Déu i l’Infant, romànica que amb els avalots del 1936 va desaparèixer: avui s’exposa una imatge moderna a la que s’hi ha volgut representar-la amb trets romànics que no s’escauen. Les Fonts del Llobregat és el naixement del riu del mateix nom. És digne de ser visitat per la seva espectacularitat, sobretot en temps d’aigües abundoses.

Passades les Fonts del Llobregat apareix una zona de lleure i l’antic Molí fariner de les Fonts, actualment convertit en central hidroelèctrica. Seguint avall hi ha l’hotel, la Farga Vella, on antigament s’obtenia ferro. Sortint de Castellar de N'Hug, en direcció a Guardiola de Berguedà es troba El Pont de la Farga al costat de l'hostal Les Fonts. És un Pont gòtic d'un sol ull amb un arc de mig punt lleugerament apuntat que travessa el riu Llobregat. Amb esquena d’ase, presenta les dovelles ben tallades i disposades. S’assenta al terra de les dues bandes. La sola és empedrada i té baranes.

LA NOU DE BERGUEDÀ (Sant Martí. Berguedà) Seguint la carretera C-16 de Berga a Guardiola de Berguedà, hi ha un trencant a mà dreta (poc després de passar el branc que va a St. Corneli i Fígols) que porta a La Nou. L'església es troba al centre del poble.

L’església de Sant Martí de la Nou és un bell exemplar romànic. L'edifici consta d'una nau central coberta amb una volta lleugerament apuntada i rematada amb un absis central llis i dos absis laterals, disposats a manera de creu llatina. A l'interior guarda un retaule renaixentista. L'església ha estat restaurada amb encert, es troba en bon estat de conservació.

La portalada s’obre en el mur de ponent en forma d’arc de mig punt format per tres arquivoltes adovellades que es recolzen en sengles pilars de grans carreus. Els arcs arranquen d’una petita imposta, la qual depassa l’espai de la portalada i, a manera de sòcol, s’estén per tota l’amplada del mur. Corona la portalada un guardapols.

Els batents de la porta estan guarnits en ferramenta clàssica de la forja catalana alternant les volutes amb tiges que es repeteixen en tres jocs a cada batent, formats cadascun d’ell per un parell de tiges llises, paral·leles, juxtaposades i llargues, col·locades horitzontalment; de cada extrem afloren dues volutes que es cargolen en sentit oposat. Al centre de les tiges s’hi afegiren -a damunt i a sota- un parell de volutes més, semblants i més curtes, fixades entre si per un petit cenyidor. Casi totes les voltes tenen un solc al centre. Al batent de mà esquerra deuria haver el forrellat complert del que en resta tant sols les anelles i en el batent de mà dreta queda el guardapany. A cada batent hi ha aplicat un tirador-argolla: el de mà esquerra té la corona decorada amb perforacions triangulars i tant l’argolla com l’anella són llises; el de mà dreta presenta la corona ondulada en quatre punts horaris i, també, tant l’argolla, com l’anella són llises. Hi són aplicades tres ferradures.

POBLE DE LILLET (Mare de Déu de Falgars. Berguedà) L'ermita de la Verge de Falgars és situada a la serra del mateix nom, a 1.288 metres d'altitud. L'horitzó és immens i espectacular: a tramuntana, la gran serralada formada pel Cadí i el Moixeró; a llevant, Montgrony, el Puigmal i els Rasos de Tubau; a migjorn, els boscos del Catllaràs, i a ponent, el Pedraforca, els Rasos de Peguera i Ensija. S'hi pot arribar per carretera asfaltada i dista de la Pobla de Lillet set quilòmetres. Annexa a l’església es troba l’hostatgeria (Tel: 937 44 10 95) del segle XVIII, on fan bona teca. Cuina tradicional catalana, carns a la brasa de categoria. També servei d’entrepans, amanides i begudes per el picnic. S’hi troben unes senzilles però còmodes habitacions, en un entorn natural privilegiat, molt interessants per descobrir aquests paratges. L’ermita fou construïda en un lloc anomenat Falgars (lloc de moltes falgueres). La primitiva ermita seria d'estil romànic, doncs en la portalada adovellada hi ha la dada de 1049. Els batents de fusta de la porta estan guarnits amb les clàssiques aplicacions de ferro forjat catalans: dues tiges verticals i separades, sense volutes laterals, ressegueixen el centre; al batent dret, hi són aplicades quatre més, curtes i separades, amb la particularitat que dos d’elles s’acompanyen de quatre volutes per costat, iguals y equidistants; altres dues queden a tocar l’obre de la portalada; a la part inferior d’aquest batents, hi ha una tija horitzontal curta i orfe de volutes; a sota d’ella, una altra tija horitzontal amb quatre volutes per costat. Al batent esquerra resulta molt semblant la disposició de tiges, volutes i direccions, però la distribució és més complicada... El 19 de març de 1646 es posà la primera pedra de l'actual església, conservant la pedra clau amb data de l'església primitiva, de la qual encara existeixen restes de parets. La imatge és de principis del gòtic esculpida en alabastre. La primitiva imatge desapareix arran de la guerra del 1936. La tradició explica com un bou i un pastor de

Saus troben una imatge de la Mare de Déu enmig d'unes falgueres. Segurament la va amagar algun fugitiu de les guerres que assetjaven els pobles més grans i que obligaren als seus habitants a buscar recés a les muntanyes pirinenques. A mitja obaga de Falgars hi ha restaurada la cova i el lloc on es trobà la Verge primitiva que fou portada al Monestir de la Pobla de Lillet fins que li fou edificada una capella en el lloc actual. La Verge es mostra donant el pit al seu Fill.

RUS (Sant Vicenç. Berguedà) De Guardiola és surt en direcció a Pobla de Lillet i es segueix cap a Castellar de N'Hug: abans d'arribar al km. 6 hi ha un petit camí, a la dreta, que mena a Rus. L’església romànica de Sant Vicenç, del segle XI, fou consagrada el 9 de febrer 1106 pel bisbe Sant Ot. Consta d’una sola nau amb coberta de volta i un absis a llevant amb arcuacions cegues i una finestra adovellada, d’arc apuntat i una sola esqueixada i cobert amb lloses de pedra. L’aparell dels murs és de blocs pedra ordenada, uniforme i disposats a trencajunt. Té un campanar d'espadanya que s'aixeca al mur de ponent (en una fotografia de l'any 1977, observo que hi ha un campanar en forma de torre amb un teulí de dues vessants). El temple va ser objecte de remodelacions als segles XIV, XVIII i XIX, en què es van obrir capelles laterals. Es van trobar restes de pintura mural decorant l'absis i la capella de Santa Magdalena. Les pintures de l'absis van ser arrencades i traslladades al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. En el temple es conserva una reproducció. Foren pintades a principis del segle XII i estam emmarcades dins del cercle de Pedret. En la conca absidal es poden veure les restes d'un Crist en majestat i del tetramorf, sota del que trobem un apostolat i algunes bandes ornamentals. En l'intradós de la finestra absidal trobem representats a dos personatges sense mantell ni nimbe, que la tradició interpreta amb Caim i Abel. En la part central trobem a l'Esperit Sant, representat en forma de colom.

En la capella de Santa Magdalena també es van localitzar pintures murals, en aquest cas d'època gòtica, de finals del segle XIII-XIV. En elles es narren diverses escenes de la santa i presenten un millor estat de conservació que les romàniques. Es conserven in situ. Portalada amb dovelles i porta ferrada a migjorn. Els batents de la porta estan decorats amb tiges horitzontals creuades per altres verticals, obrint-se totes elles pels seus extrems en dues volutes divergents. Aquest conjunt forma una unitat que es repeteix en cinc posicions diferents a la porta. A dos terços de nivell de la sola es situa el forrellat amb el passador, tres anelles i mànec, fixat al batent esquerra. Al dret es troba el tirador-argolla i l’anella amb una senzilla decoració i el guardapany quadrat amb les vores còcaves.

En el Museu Episcopal de Vic vaig veure la imatge de la Mare de Déu que hi havia en aquest temple (el Museu la guarda des de 1898). És una talla de fusta que deuria estat policromada. Amida uns quatre pams. Asseguda en un setial i amb indicis d'haver portat corona. La cara ha estat treballada amb detall a diferència de la resta. El vel cau fins les espatlles. El mantell, esquematitzat, el té posat damunt de

les espatlles i s’uneix al centre i, després de formar una arcada, passa per fora dels braços, que han desaparegut del seu encaixament en el cos (hi resten els forats). El vestit només té presència a nivell de les cames que les perfila i acaba deixant veure, a través de les habituals entrades en V invertida, la punta de les sabates. Vestit sense plecs. No es conserva el Fill, que deuria estar assegut a la falda i ser de força grandària per l’ampla separació dels genolls.

9. CATALUNYA NORD. ANGOSTRINA (Sant Andreu. Cerdanya Fr.) De Puigcerdà, Guingueta, Puimorent, Ur i Vilanova de les Escales. D’aquí surt la curta carretera que mena a Angostrina. El poble d’Angostrina (1.337 m) el trobem situat al sector sud del terme, a la sortida de la vall del mateix nom. El nucli es divideix en dos veïnats. A vora la carretera d’Ur a Targasona, es troba l’església parroquial de Sant Andreu, del segle XI, bastida sobre un enorme bloc erràtic i reformada un segle després. La primera menció la trobem a l’Acta de Consagració de la Catedral d’Urgell el segle X. L’edifici consta d’un absis del segle XI. Aquest està decorat a l’exterior amb un fris d’arcuacions llombardes i dues finestres de doble esqueixada. La nau, de planta rectangular coberta per volta de perfil apuntat, és posterior. Presenta dues capelles laterals del segle XVIII, que semblen formar un transsepte. A la façana de ponent trobem el campanar d’espadanya i al mur de migjorn la portalada amb els capitells esculpits.

Als batents de la porta hi són aplicades tiges de ferro forjat en posició horitzontal i en número de 6 a cada un d’ells. En cinc d’aquestes tiges tenen en els seus extrems, pròxims al centre de la porta, s’obren en dues volutes i en les altres dues tiges s’ha aplicat una argolla per cada batent.

S’hi troba en aquesta església una imatge de la Mare de Déu i l’Infant. Pertany al tipus de imatges romàniques del segle XIV. Maria està coronada, duu vel i túnica, que li deixa lliure el braç dret (trencat) i, caient per entre les cames, es formen plecs en angle agut, en “V”. L’Infant està dret sobre la cama esquerra, mirant a la Mare i recolza el seu braç dret sobre el vel. També cenyeix corona decorada com la de la Mare que deixa veure un acurat pentinat.

Es conserven restes de pintures murals del segle XIII que cobreixen la conca de l’absis, amb la representació del Sant Sopar, la Maiestas Domini i Apòstols a cada costat. En el registre superior del mur del cilindre estaven representats els mesos de l’any amb els treballs de cada mes. Característic d’aquest mural és cert estil gòtic, pobre en colorit i tendència a la monocromia a base de terres i vermells. Un frontal de l’altar d’aquesta església es guarda a la col·lecció Ametller de BCN i on apareixen escenes de l’Anunciació i la Visitació. El conjunt és de començament del segle XIII. Es conserva in situ un Crist Majestat, obra del taller rossellonès que segueix el tipus de la Majestat Batlló (procedent de la Garrotxa, segle XII), és a dir, el Crist triomfant, d’origen oriental (concretament, siri) i vestit amb túnica de màniga llarga.

BELL-PUIG (Trinitat. Rosselló) El Santuari de la Trinitat és una església situada al llogaret de Bellpuig, en el municipi nord-català de Prunet i Bellpuig. És a la sub-comarca dels Aspres, sota l'antic castell de Bellpuig i al peu de la carretera de Bulaternera als Banys d'Arles. Amb el nom de Sant Pere de la Serra havia estat l'església parroquial de Bellpuig. En l'actualitat hi ha la casa del comú del municipi. Contemporàniament, el santuari ha guanyat fama, especialment per veneració a la majestat romànica del segle XII. De l'edifici original, consagrat el 31 de gener del 953 pel bisbe d'Elna Riculf, se'n conserven restes de l'absis i, a l'actual nau principal, pedres decorades de línies verticals i horitzontals (rellotges de sol canònics?). Al segle XVII canvià l'advocació, de Sant Pere a la Trinitat. La nau principal de l’església va ser bastida al segle XI, capçada per un absis semicircular i té la volta sostinguda per arcs torals. El temple fou engrandit al segle XII amb una segona nau més petita, de pedres grans i ben tallades, amb coberta de volta de quart de cercle: té una cornisa decorada amb escultures d'animals. Al segle XIII encara s'afegí a llevant de la segona nau una capella rectangular, també decorada d'una cornisa amb motius geomètrics. El campanar, d'espadanya per a dues campanes, és més modern. Una restauració recent ha permès de trobar restes de pintures murals als baixos de l'absis. Com a mobiliari, a banda del Crist té una porta romànica, una creu gòtica, una marededéu i dos antics retaules barrocs, restaurats contemporàniament. El Crist romànic és l'objecte de més importància que s'hi conserva. La Majestat, del segle XII, va ser

emmascarada per una restauració desafortunada del segle XVIII. Sortosament, s'ha llevat la pintura i els daurats de la creu, i s'ha tornat a un estat proper a l'original. En el decurs d'una restauració es va trobar, amagat al dors del Crucificat, un petit reliquiari de plata amb la data 1710. A més, s’hi guarda una imatge de la Mare de Déu i l’Infant del segle XIV. La portalada és d’un arc de mig punt apuntat amb dovelles irregulars i aprofitades. Els batents de la porta de fusta són ornamentats amb elements de forja catalana a l’estil del romànic dels segles XI i XII. Casi tots són de disseny diferent, malgrat que segueixen amb la clàssica tija horitzontal, amb un o dos solcs, amb fillols en els seus extrems i formant les volutes que segueixen sentits oposats; hi ha volutes encarades i adossades als laterals de la tija horitzontal; altres, geminades i verticals; la zona del batent dret, que correspon al pany inferior, s’hi va retirar el corresponen joc de volutes. En el batent dret hi són aplicats dos forrellats amb el seu passador, anelles, mànec i pany. Un tirador-argolla a cada batent amb tres nusos a cada anella.

CASTELL DE VERNET (Sant Martí Vell. Conflent) Amb una mica més de 100 habitants, Castell de Vernet rep el nom per la presència del castell senyorial homònim, del qual només en queda pocs vestigis prop de l'església de Sant Martí el Vell, que es pot veure de camí al monestir del Canigó. Originalment era un castrum romà, un lloc fortificat, des d'on es podia vigilar tota la vall del Cady. El poble era només una villae, granges que s'oferien als veterans de l'exèrcit romà, en compensació dels seus serveis. El poble és sota el monestir del Canigó (al qual pertanyé la jurisdicció senyorial), a la dreta del riu de Cadí. Abans havia pertangut a la jurisdicció de Vernet. A la seva església parroquial de Sant Martí fou traslladat el 1786 el sepulcre del comte Guifré II de Cerdanya, fet el 1332 en marbre de Vilafranca de Conflent (l'estàtua jacent desaparegué), conservat entre dues tombes. A mig camí d’anada al Monestir de Sant Martí del Canigó, es troba l'antiga església de Sant Martí el Vell, a la vora de les restes de l'antic castell medieval. D'estil romànic i antiga església parroquial de Castell de Vernet, va ser abandonada en el segle XVII en favor de l'església actual. Totalment abandonat, l'edifici es va ensorrar, desapareixent entre la vegetació. El 1978 es va restaurar totalment. L’actual edifici consta d’una nau, rectangular, no massa gran, capçada per un absis semicircular diferenciat de la nau. A cada mur lateral hi ha sendes capelles, així com també en el mur de tramuntana s’aixeca el campanar de torre d’un sol pis amb dues finestres als murs nord i migjorn.

En el mur de migdia s’obre la portalada d’arc de mig punt, de dovelles planes i petites que es recolzen en els muntants fets de grans carreus. Els batents de la porta estan ornamentats amb vuit jocs, tres per batent, i amb el mateix disseny: tija horitzontal amb tres reduccions corbes de la seva amplada i acabada en punta en els extrems; a nivell de les corbes per banda hi són adossades dues volutes capiculades. Entre el segon i tercer joc del batent de mà dreta, s’hi troba el forrellat amb el passador, quatre anelles, el mànec i el pany. En el batent esquerra i al mateix nivell, queda el tirador-anella amb petits solcs oblics.

CERET (Mare de Déu del Roure. Vallespir) De Ceret es surt en direcció al Banys (Amélie-les-Bains) i poc després es troba Pont de Reynes, però abans d’arribar-hi apareix a mà dreta el trencall que, passant per un pont de ferro, mena a Tellet (indicat, Taillet). A mig camí (també està indicat) surt de mà dreta la pista que duu directament a la capella de la Mare de Déu del Roure. Total 4 km.

D’ella es té notícia per primer cop en un llegat que rep en el segle XIII i, en el segle XIV, apareix en els documents dependent de la parròquia de Tellet. Es tracta d’una construcció d’una sola nau coberta per una volta canó apuntada i capçada a llevant per un absis semicircular que presenta una finestra oberta en el centre. Al mur de ponent, s’aixeca el campanar d’espadanya, que avarca la casi totalitat del frontis. A l’interior de l’absis hi resten fragments de pintures murals, del segle XII, malmeses. El conjunt queda amagat per un retaule del segle XVI, com aleshores va ser costum, però que gràcies a aquesta protecció ens ha arribat fins a nosaltres les restes de mural que es poden veure in situ, encara que amagades. S’hi representa l’entrada de Jesús a Jerusalem, uns cortinatges amb ocells i decoració geomètrica.

Al frontis s’obre la portalada, sense pas cap interès arquitectònica, amb un arc de mig punt rebaixat i en els batents de la porta d’amples llates de fusta s’hi aprecia una ferramenta romànica formada per tiges horitzontals de diferent llargada (més curtes les de la batent esquerra, doncs és menys ampla) que acaben, en els seus extrems, en dues volutes -totes elles d’espires iguals- i en sentit oposat. Aquesta decoració deixa un espai a meitat de la porta pel passador, el mànec i tres anelles del forrellat, que queda fermat pel pany amb un sobrepany quadrat. Més avall hi ha el tirador-argolla amb l’escut clavat amb quatre claus de cabota rodona i tant l’argolla com l’anella són llises. Al batent esquerra no pot faltar la gatera...

CORNELLÀ DE CONFLENT (Santa Maria. Conflent) Santa Maria de Cornellà de Conflent és una església romànica situada al nucli de la població de Cornellà de Conflent, al Conflent. El conjunt correspon a dues etapes constructives, una del segle XI i l'altra del segle XII. Fou un antic monestir agustinià, convertit en l'actualitat en església parroquial.

Es tracta d'un edifici romànic dels segles XI i XII, de tres naus amb transsepte i una capçalera amb cinc absis, el central més gran que la resta. De l'església del segle XI que s'ha conservat destaquen trossos de mur on s'hi obren dues portes d'arc de mig punt i sobretot el campanar d'estil llombard, que s'alça a l'angle sud-oest. Aquest té tres pisos, cadascun amb un fris d'arcuacions entre lesenes cantoneres, i un primer nivell de basament. El primer pis mostra, a cada façana, una simple espitllera; el segon té unes finestres de doble esqueixada, separades per un pilar de maçoneria; i el tercer presenta unes grans arcades molt amples. Al segle XII correspon la coberta, la volta de mig punt de la nau central i les de quart de volta de les laterals. També correspon a aquesta etapa la façana occidental, el transsepte i el conjunt de la capçalera. L'absis central s'il·lumina amb tres finestres d'arc de mig punt i doble esqueixada. Els arcs de les finestres tenen tors esculpits d'entrellaços o motllurats en espirals, amb quatre columnes i capitells de marbre tant a l'exterior com a l'interior. Una arquivolta de dents de serra ressegueix, a l'exterior, la corba de les finestres i continua a manera de faixa al voltant de l'absis, a la part superior del qual hi ha un fris d'arcuacions llombardes i un fris de dents de serra.

En el seu interior es conserva un retaule de Jaume Cascalls de l'any 1345, realitzat per encàrrec de l'abat Berenguer d'Atzat. Es poden veure també en el seu interior tres imatges de Mares de Déu realitzades en talla de fusta, una d'elles procedent del monestir de sant Miquel de Cuixà. Destaca la portalada de cinc arquivoltes amb columnes i capitells esculpits amb els temes del romànic, palmes i lleons. Al timpà de marbre està representada la Mare de Déu en majestat dintre d'una màndorla i flanquejada per dos àngels amb una inscripció en versos llatins: Heredes vite, Dominam laudare venite, per quam vita datur, mundus per eam reparatur. En els batents de la porta hi són aplicats sis tiges horitzontals a cada baten de manera no simètrica queden adossades les volutes de dues, deixant els corresponent espai per aplicar dos tiradors d’anella i el forrellat de passador i, inclòs a la llata, el pany.

A l’interior del temple es conserva una talla romànica de la Mare de Déu de Cornellà del segle XII, amb una cavitat a la part posterior destinada a guardar relíquies. La Mare es presenta asseguda en un tron amb quatre columnes de motllures salomòniques que acaben en pinya. Porta una túnica llarga que deixa veure el vestit a nivell de l’escot i el calçat. Els plecs són verticals i ressegueixen tot el cos. El vel deixa veure part de la cabellera. Les mans sobresurten del bloc de la imatge i es mantenen separades del Nen.

L’Infant s’assenta sobre el genoll esquerra de la Mare. Presenta un aspecte adult. Porta una túnica en forma de toga, que a nivell de les cames li deixa veure veure el vestit amb plecs arrodonits, però no cobreix els peus nuus. Beneeix amb la mà dreta i amb l’esquerra deuria prendre alguna branca o semblant objecte.

També es guarda a l'interior de l'església una talla de la Mare de Déu del Pessebre, procedent del monestir de Sant Miquel de Cuixà, d'estil gòtic realitzada al segle XV. Per sort, la talla de la Verge es va salvar de ser cremada durant la Revolució Francesa. La tradició diu que una dona de Cornellà de Conflent, en veure que l'anaven a llençar al foc va cridar "Ai, la Mare de Déu!!!" i aleshores els homes no van cremar la imatge i la van donar a la dona. La imatge va ser trobada a mitjans del segle XX en l'església de Cornellà de Conflent, darrera tres reixes de ferro. Després de ser restaurada, es va tornar a col·locar en la cripta del Pessebre.

Una altra de les imatges que s’hi troba, l’havia portat una família de la Catalunya Nova... del segle XIII al XIV. La Mare de Déu s’assenta en un tron sense respatller, tocada amb un vel curt i amb plecs, que deixa veure part dels cabells que envolten la cara, molt descoberta. Esbosa un somriure. El mantell, tot resseguit per un galó, li cau per les espatlles i cobreix els braços. Porta un vestit amb escot rodó i un bordó que li segueix per l’entrepit. Plecs verticals i arrodonits quan el vestit li cobreix les cames. La mà dreta es deuria trancar. Amb l’esquerra sosté al Fill. L‘Infant és assegut al bell mig de les cames i inclinat cap endavant. Porta corona. El vestit és semblant al de la Mare i, a més, duu una toga sobre l’espatlla esquerra. També ha desaparegut el braç dret, així com la mà esquerra.

L’altra imatge de la Mare de Déu a l’església de Santa Maria de Conflent es troba en el timpà de marbre de la portalada. Està representada la Mare de Déu en Majestat dintre d'una màndorla i flanquejada per dos àngels.

ESCARÓ (Sant Martí. Conflent) De Perpinyà a Puigcerdà i poc abans de Serdinyà, surt de mà esquerra la carretera que mena a Escaró. Les seves dimensions i l'escassa població en fan un poble molt tranquil. hi ha les antigues mines: de ferro, explotades des de l'antiguitat i fins al 1963, i de fluorita, en explotació únicament a la segona meitat del segle XX. S’hi troben dues esglésies. La de Sant Martí d’Escaró, moderna (1954) però amb decoració provinent de l’anterior església del segle XIII.; i l’església de Santa Cristina d’Aituà, neoromànica. L'església de Sant Martí original era romànica i se situava a la part alta del poble, però l'edifici i el cementiri que tenia al costat van ser destruïts als anys 30 del segle XX a causa de l'esfondrament del terreny causat per les explotacions mineres. Després d'un llarg plet contra la societat minera Anzin, entre 1952 i 1954 es reconstruí l'església, en una nova localització més baixa, aprofitant el disseny i les pedres de l'anterior. La planta és rectangular, i la tanca un absis semicircular, amb dues capelles laterals inscrites en els murs, cosa que li dóna un aspecte de creuer en trèvol. Corona l'edifici un campanar d'espadanya. De la primitiva església s’han conservat dues marededéus (A i B) del segle XIII, una estàtua de Sant Martí muntant a cavall (segle XIV) i panells provinents de retaules del segle XVII dedicats a la Mare de Déu i a sant Joan Baptista. També es va conservar l'antiga pila baptismal i una rodella de campanetes, instrument musical conservat únicament a Catalunya. La portalada és de dos arcs de mig punt en gradació sense cap decoració. Un teulí de doble vesant la protegeix. Els batents de la porta estan decorats amb quatre motius de ferro forjat en forma d’àncores de vaixell, dos per banda, i un forrellat al batent de mà dreta amb el passador amb l’extrem dret angulat cap enfora, les tres anelles, el mànec i el guardapany quadrat sense cap decoració.

ESPIRÀ DE CONFLENT (Santa Maria. Conflent) Sortint de Perpinyà en direcció a Andorra, poc després de passar Vinçà apareix a mà esquerra en trencall que mena a Espirà de Conflent. Santa Maria d'Espirà de Conflent va ser un monestir de canonges regulars del Sant Sepulcre fundat al costat d'una església romànica ja existent. Se'n conserva el temple, en servei com a seu de la parròquia de la Mare de Déu de l'Assumpció d'Espirà de Conflent. Al segle XIII, els canonges de Santa Maria de Marcèvol fundaren a Espirà un priorat que ràpidament prengué una gran influència al Conflent. Fou secularitzat el 1592, i el prior es convertí en rector de la parròquia d'Espirà de Conflent. L'església de Santa Maria és un edifici romànic del segle XII. Consta d'una nau única coberta amb volta de canó i l'absis té una decoració infreqüent, en forma de dentat d'engranatge, com la que hom també és pot veure a Santa Maria de Marcèvol. Capçalera triple, transsepte i un porxo més modern, del segle XVII.

La portalada és d’un arc de mig punt amb dovelles petites disposades en llibre i recolzades en els muntants fets amb carreus més grans que els del mur. Una reixa tanca l’entrada al nàrtex, que protegeix la pròpiament portalada, formada per tres arcs en degradació de dovelles simples que es recolzen en els senzills capitells i pilars per cada arc. La reixa es tanca mitjançà un forrellat que en l’extrem lliure del passador acaba amb forma de cap de gos mirant enfora. Els batents de la porta d’entrada es troben ornamentats amb elements de forja

catalana: tiges aplanades que acaben pels dos extrems en desdoblar-se en sendes volutes en sentit contrari; alguna de les tiges s’acompanya de una doble voluta geminada a cada banda. En total quatre jocs per batent. Al batent dret es troba el forrellat complert amb el passador, tres anelles, mànec i pany.

Del 1145 consta una consagració del temple, probablement de resultes d'unes obres de restauració importants. En els seus fonaments s’hi va trobar un sepulcre visigòtic del segle VIII. Una marededéu és tot el que resta del primitiu mobiliari romànic, que si bé presenta caràcters del segle XII, s’aprecia una forta tendència naturalista, pròpia de principi del segle XIII. La imatge amida casi un metre d’alçada i si bé no s’assenta, és presenta en posició assentada i té, al darrera, dues cavitats on s’hi guardaven les relíquies. Carnadures enfosquides. Li falten les dues mans. El vestit de coll rodó i amb un bordó que es perllonga per l’entrepit, queda ben ajustat al cos, deixant endevinar la forma dels pits. La cabellera acaba en dues trenes. Els plecs de les robes són verticals i el vora-baix arrodonit. Mànigues amples. El Fill està assegut al mig de la falda. Porta corona i una toga damunt del vestit. També hi resten: una pica d'aigua beneita del XVI, un retaule de l'altar major amb els quatre evangelistes (obra del 1663 de Lluís Generes), els retaules de Sant Joan Baptista (1723), del Roser (1725), dels Arcàngels (1707), del Sant Crist (del segle XVIII, sense més precisió), una trona (1710), els confessionaris del segle XVIII, unes taules esculpides, en l'estil de Poussin i Rubens, mostrant els set sagraments i una pintura de Sant Mateu, obra del perpinyanès Antoni Guerra (16661711), que el 1706 treballà a la cort de Felip V de Castella.

IX (Sant Martí. Cerdanya Francesa) A la sortida de La Guingueta d’Ix, per la carretera a Perpinyà, s’arriba a la població d’Ix. El temple d’Ix apareix ja com a parròquia l'any 839 i dedicada a Sant Martí, bisbe de Tours. Fou en part destruïda per les bandes mercenàries del comte de Foix (1195). De l'església romànica d'Ix no s'han trobat masses referències en els arxius, el que fa suposar que només s'usava com a capella palatina, doncs el comte de Barcelona, Anfós I, esdevingut rei d'Aragó, passava l’estiu a Ix: el Castell es trobava on actualment s'emplaça la Masia La Torre d'Ix. L’església és de transició entre els segles XII al XIII i fruit de dues campanyes de construcció pendents del pas de la capitalitat a Puigcerdà (1177). En aquest últim període ja s’utilitzaven carreus: nova tècnica de treballar la pedra per bastir edificis. És d’una sola nau amb un absis semicircular que presenta dues finestres i decoració vegetals de fulles d’acant. A l’exterior i a nivell de la cornisa hi ha una decoració geomètrica de puntes de serra. En el mur de migjorn s’hi aixecava el campanar d’espadanya transformat, actualment, en torre quadrada. La portalada és situada a llevant molt a prop del mur de ponent. Adovellada i en els batents de la porta s’hi ha aplicat tires de ferro forjat sense decoració, a excepció de la segona filera, una per cada batent, que s’obren en T per la banda central de la porta en dues volutes simètriques i, la resta de la tija és ocupada per altres dues volutes geminades a cada banda.

El forrellat presenta, el passador, el mànec i el guardapany llisos, mentre que les anelles tenen un doble acanalat circular. El pany queda incrustat a la llata de la porta. L’absis i el mur de llevant són la part més antiga del temple del segle XII. S'ha dit que la Mare de Déu de Puigcerdà, la de la Sagristia, prové d'Ix. És una tradició que parteix del segle XVIII, que més endavant J. Villanueva en fa referència, citant una església de Sta. Maria, quan només ha existit a Ix l'església de Sant Martí i on continua visible la Mare de Déu al centre de retaule. Aquesta Mare de Déu, del segle XII, s’assenta en un coixí posat sobre un tron amb un espatller semicircular que només li arriba fins a la regió sacra i principi de les lumbars amb decoracions vegetals i arcuacions romàniques geminades. Amida 68 cm. d'alçada. Porta corona sobre el vel, que li tapa tota la cabellera, fins les espatlles. Un mantell-casulla, pintat de flors molt senzilles és vorejat de blanc i cau pel mig de les cames. El vestittúnica, fistonejat de blanc tant a l’entorn del coll com al baix, deixa veure les puntes de les sabates a través de les obertures en V invertida. El calçat apareix pel vora baix per un plec en forma de flor de lis. Amb la mà esquerra aguanta al Nen i amb la dreta deuria prémer quelcom. L'Infant seu al mig de la falda de Maria, i està coronat. La túnica arriba fins els peus nus i el mantell es presenta en forma de toga. Amb la mà dreta beneeix i queda en el mateix pla que el seu cos per davant de la Mare. Amb la mà esquerra sosté un llibre obert de cara al poble. Les dues imatges prenent una posició solemne i hieràtica pròpia d’aquella possible influencia del Concili d'Efès. També s’hi venera una Majestat del segle XIII. D’aquesta església de Sant Martí d’Ix es conserva en el MNAC un frontal, considerat del més antics que avui dia es conserven, junt amb el frontal de la Seu d’Urgell. Queda situat dins d’un marc decorat profusament amb figures zoomòrfiques, vegetals i geomètriques. En el centre es troba la Maiestas Domini asseguda entre dos cercles verticals (la doble màndorla, originària de l’escola carolíngia de Saint-Denis), que sovint es troba en les representacions dels miniaturistes medievals i que també està esculpida

en la llinda de l’església de Sant Genís de Les Fonts. El Senyor sosté un llibre amb la mà esquerra i recolzat sobre la cama; amb la dreta beneeix i subjecte una Hostia. A una i altra banda hi ha l’Alfa i l’Omega i restes d’una inscripció. A cada costat del compartiment central hi han vuit registres. En els dos superiors-esquerra hi són representats dos apòstols, Sant Martí (MAR.....) i un servidor (sense nimbe). També a la part superior però a la banda dreta, els dos registres estan ocupats per Sant Pere (que s’identifica per les claus geminades que sosté amb la mà dreta), un apòstol que presenta un llibre obert i Sant Martí partint la capa per donar-la al pobre.

En el registres inferiors apareixen quatre parelles d’apòstols en cada requadre. Tots els personatges representats porten nimbe, a excepció del pobre i de l’acòlit. El color dels nimbes és groc i vermell alternant en cada requadre, però aparellats. Tots duen túnica que arriba fins els peus i toga, exceptuant el pobre que no passa més enllà del genolls. Els apòstols sostenen o bé un llibre o un filacteri, si bé Sant Pere, a més, les claus. Com a signe de santedat, es representava als personatges amb els peus nus, però en aquesta taula d’altar, a Sant Martí l’han calçat... però nimbat. Es considerat pels crítics com una obra cabdal de la pintura sobre fusta pel treball del dibuix, pel color i per la composició. Pertany a la primera meitat del segle XII i es relaciona amb els murals de Sant Pere de la Seu d’Urgell.

LA TOR DE QUEROL (Sant Esteve. Cerdanya Fr.) Sortint de Puigcerdà i havent arribat a la Guingueta d’Ix (Bourg Madame) cal dirigir-se en direcció a Andorra. Passades les cruïlles a Llívia i a Font Romeu s’arriba a la Tor de Querol. Hi ha una estació ferroviària internacional (situada al veí municipi d'Enveig) amb tres amples de via: l'internacional (línia cap a Tolosa, 1435 mm), el de via estreta del tren groc (cap a Vilafranca de Conflent, 1000 mm) i i l'ibèric de RENFE (cap a Puigcerdà i Barcelona, 1668 mm), que es nodreixen de tres tensions elèctriques diferents. Aquestes circumstàncies fan de l'estació un cas únic al món. Al Coll de Pimorent (Puymorens, avui dia) s’hi trobava l’hospital de Santa Maria i a la Vall de Querol una capella, dita d’en Franc, a qui se li va autoritzar bastir-la. No en resta més que un munt de runes. La imatge va passar a l’església de Portè i segons la descripció que en fa Brousse, dóna la impressió que la Mare de Déu conservada actualment a l’església de Sant Esteve de la Tor de Querol, podria ser la que es guardava a Portè i que abans havia estat a Pimorent: observeu les dues fotografies que presento.

Es tracta d’una imatge de la Mare de Déu que està asseguda en un petit tron motllurat amb senzillesa. Coronada, que deixa al descobert la cabellera amb clenxa al mig i li arriba fins a les espatlles. Vestit cenyit a la cintura i segueix les formes dels pits. El mantell li deixa lliure el braç dret i amb la mà sosté una poma. Tres plecs del vestit són ondulats amb tendència a angular-se. El Nen, col·locat a l’esquerra i sostingut per la mà de la Mare, també està coronat. El vestit, senzill, deixa veure els peus i amb la mà dreta beneeix i amb l’esquerra sosté un llibre. Imatge datada al segle XIII o principis del XIV. Al capdamunt del poble, on s'ubicava l'antic castell, es troba l’església parroquial de Sant Esteve documentada el 1269; conserva les restes d'un retaule pintat al s XVI per Antoni Peitaví i d'un altre esculpit al s XVIII per un deixeble de Sunyer. La portalada és d’arc de mig punt adovellat, recolzat sobre les impostes que el separen dels respectius muntants. Els batents de la porta estan decorats per dos tiges horitzontals en la part alta i una altra a un pam i mig del pedrís. Cada tija s’obre en els seus extrems en dues volutes i a cada banda de la tija en surten dos volutes senzilles contraposades.

Castell de Carol

LES FONTS (Sant Genís. Conflent) A uns tres km. d’Argelers en direcció a El Voló es troba la població de Sant Andreu de Sureda i a tres km. més enllà Sant Genis de les Fonts. En la inscripció que es troba en la llinda de la portalada, fa referència a que el rei dels Francs, Rotberto, Robert el Piadós, va obrar el monestir en honor de Sant Genis prop de les fonts... en l’anno videsimo quarto... del seu regnat, és a dir, que si va començar a regnar en el 996, la construcció va tenir lloc en el 1020 (segons Paul Dechamps). Altres autors assenten el principi del monestir i de l’església en el 981, quan Guifré, comte de Rosselló, obté del rei de França les noves concessions en favor de l’abadia, que es va bastir de nou després de ser derruïda pels normands a finals del segle X. Els religiosos varen ser benedictins, de la congregació de Valladolid, dependent del monestir de Montserrat, i al tercer any anomenaren el primer abat. L’església de Sant Genís, en part preromànica, és d’una sola nau capçada per un absis, un transsepte i dues absidioles. Del segle XII són els vestigis de pintura mural que es troben en el transsepte. Probablement en aquest mateix segle, es va escurçar la nau, que es va cobrir amb volta de canó. Dels segle XIII era el claustre, fet de marbres de diferents colors: el blanc de Ceret, el rosa de Vilafranca de Conflent i el negre de les Corberes catalanes. Després del forçat Tractat dels Pirineus (1659), els monjos contraris a la dominació francesa es resisteixen i soscaven la potència de l’abadia, precipitant la seva decadència.

La Revolució francesa del segle XVIII anul·la per complert el monestir. Els edificis conventuals, les terres, els bens culturals i l’església abacial són nacionalitzats i venuts. A meitat del segle XIX, l’església passa a parròquia de la Vila. Entre el 1922 i 1924, el claustre es comprat per un antiquari de París, que el desmantella i part d’ell (columnes i capitells) passen al Castell dels Mesnuls (a l’Illa de França), al Museu del Louvre (dues arcuacions i tres columnes) i al Museu de Filadèlfia (pilars centrals). Només el quart sud-est es manté in situ. En els anys 1970 al 1985, el cenobi va recuperant l’antiga fisonomia recuperant-ne els elements que havien passat al Castell dels Mesnuls i al Museu del Louvre, reinstal·lant-se en el seu lloc original. Peça molt important de Sant Genis és la llinda de la portalada, de marbre blanc de Ceret, amb un Crist beneint, dins d’una doble màndorla sostinguda per uns àngels a cada banda. A dreta i esquerra del Senyor, es troben tres apòstols sota les corresponents arcades. Flanquejant la porta d’entrada de l’església hi estan encastats un ossari per banda.

La porta, de llates verticals de fusta, està decorada a cada batent per quatre tiges horitzontals de ferro forjat que en els seus extrems s’obren en unes simples volutes que no acaben de fer el cercle complert. Un senzill pany i tirador completen la decoració del batent de mà esquerra. També hi ha que considerar el frontal d’altar desaparegut d’aquesta església, que coneixem pels dibuixos realitzats en el 1868 per en L. de Bonnefoy. El Magister Alexandre: ista opera fecit, firmà el frontal i, per tant, es pot situar l’obra en els primers anys del segle XIII, moment d’introducció del corrent bizantinitzant. Era de forma rectangular, presentant en el registre central el Pantocràtor dins de la màndorla i amb els quatre evangelistes en els carcanyols. A cada banda, altres dos registres amb tres apòstols en cada un. L’esmentada firma de l’autor es trobava en la franja mitjana.

Aprofitant un capitell atribuït a l’escola de Cabestany i part d’una columna, s’utilitza com a pica en funcions baptismals.

MARCÈVOL, Santa Maria Seguint per la carretera de Perpinyà a Andorra, passat Vinçà es troba Marquixans on apareix el trencall, a la dreta, que mena al poble abandonat de Marcèvol, indicat. Es travessa el riu Tét i seguint per la carretera de la dreta (la de l’esquerra porta a Eus) i a 8 km. més enllà, s’arriba a Santa Maria de Marcèvol passant poc abans pel poble d’Arboçols. L’església va ser la seu d’un Priorat de l’Orde del Sant Sepulcre de Jerusalem, quan el bisbe d’Elna els hi va donar a principis del segle XII. A finals d’aquest segle, el canonges bastiren un nou Priorat, doncs va estar condicionada per la seva situació prop de la ratlla amb el Llenguadoc i el regne de França. En els primers anys del següent segle va ser fortificat. Seguiren anys de prosperitat, però el terratrèmol del 1428 va destruir part del monestir i, aleshores, els canonges es retiraren. A la fi del segle XV, el Priorat s’uní a la parròquia de la vila de Vinçà. Establerta la Revolució Francesa, l’edifici i els seus bens varen ser venuts i s’inicià el progressiu deteriorament del conjunt. A començament del segle XX s’inicien les obres de consolidació i restauració i en el 1970 fou adquirit per una associació cultural, que actualment en té cura. L’església de Santa Maria de Marcèvol és una construcció de tres naus, que en un principi es trobava capçada per tres absis semicirculars. La nau central amb coberta de volta de canó i la de migjorn per una de quart d’esfera. L’absis de tramuntana deuria enderrocar-se quan fou afectada l’obra pel terratrèmol del segle XV i la nau fou transformada en quatre capelles. A l’absis central s’hi obren

tres finestres de doble esqueixada i una en el lateral restant. L’exterior de l’absis central presenta una decoració d’arcuacions llombardes. La portalada, amb marbre rosat de Cornellà de Conflent, s’obre a la façana de ponent. Constituïda per tres arcs de mig punt en degradació i una arquivolta de dents de serra, recolzant-se en sendes pilars. En els dos terços superiors del batents de la porta es conserva, de forma molt atapeïda, la ferramenta de tradició medieval catalana amb volutes i tiges horitzontals i dotze volutes en S. A banda i banda d’aquest mur de ponent, s’hi obren dues finestres de mig punt. Tota la façana queda dividida per una cornisa que la ressegueix horitzontalment. Al sud de l’església quedava el claustre, avui desaparegut, que comunicava amb el temple.

En el mur de ponent s’aixeca el que queda del campanar de cadireta, actualment per a quatre campanes. De la fortificació que envoltava el claustre, adossada a migjorn de l’església, destaquen els murs amb filades de còdols en opus spicatum, diverses espitlleres, una porta al mur de llevant (tapiada) i la porta a ponent protegida per un matacà. A la conca de l’absis de migjorn, encara es pot veure, part de les pintures murals de finals del segle XII. Força deteriorat, apareix la Maiestas Domini dins d’una màndorla romboïdal sostinguda per àngels. A cada banda, apareix l’Alfa i l’Omega. Una grega separava les pintures situades del mur del mig cilindre, no conservades.

NYER (Sant Jaume. Conflent) Poc després de sortir de Mont Louis, en direcció a Perpinyà, apareix a mà dreta la carretera que va a Nier (Nyer), direcció sud i, més endavant, la vall del riu Mantet. S’hi troba el Castell de Banyuls. L’església de Sant Jaume està situada en el nucli urbà, a la part baixa del poble. És romànica, del segle XI, i ampliada en el segle XVII. D’una sola nau amb dues petites capelles, d’obra posterior. Absis semicircular amb arcuacions cegues. La coberta de la nau és de volta de canó reforçada per arcs torals, mentre que la de l'absis és de quart d'esfera. El campanar, de torre quadrada, és més modern, del segle XIX. Només hi resten, com elements romànics, la portalada, l'absis i el seu basament fet de pedres i argamassa de forma irregular. A la façana de ponent hi ha la portalada d'entrada, de marbre blanc amb tres arcs de mig punt en degradació i decorat amb un fris en dents d'engranatge. Els batents de la porta hi són aplicats elements de forja en tres rengles de volutes i tiges horitzontals.

S’hi guarden dues imatges de la Mare de Déu: la de Nyer (segle XV) i la d'En (segle XIII), ermita situada un xic més enllà. La imatge de la Mare de Déu de Nyer, segle XIV, és de fusta i en molt mal estat, faltant els dos avantbraços de la Mare. Porta corona que deixa veure l’abundant cabellera. Faccions de la cara humanitzats i esbossa un cert somriure.

Vestit amb escot rodó. Túnica cenyida que li motlle els pits i li arriba fins els peus amb plecs verticals i aguts. Assentada en un tronc sense apreciar-se motllures. L’Infant no es reconeix a excepció de mig cos, molt deteriorat, que s’assenta en la cama esquerra de la Mare. La imatge de la Mare de Déu d’En és una mostra més de les imatges que pertanyen al tipus de supervivències romàniques dins dels segles XIV i XV, prenent un caire més humanitzat i perden el hieratisme del segle anterior. Grans ulls, ametllats, nas camús i boca petita. Asseguda a una banqueta, presenta abundant caballera, duu corona,vestit cenyit amb bordó a nivell de l’escot rodó. La túnica deixa lliure el braç dret i li passa per damunt de les cames. Els plecs del vestit a nivell de es cames prenen la forma de V (a les imatges romàniques pròpiament dites, aquests plecs estan arrodonits).

MD de Nyer

L’Infant, situat a la cama esquerra, no està assegut sobre ella, però si en posició assentat. Abandant cabell i acurat. Vestit cenyit que li arriba fins als peus, l’escot és rodó i bordejat. Insinua un somriure. Amb la mà dreta beneeix i a l’esquerra porta un llibre.

Mare de Déu i Ermita d’En.

ODELLÓ (Sant Martí. Capcir) Odelló, Odelló de Cerdanya, Odeillo... és un poble de la comuna cerdana de Font-romeu, a una altitud de 1.590 m. al vessant del roc de la Calm (2.204 m.), per dessobre del riu d'Angost i el pla de la Perxa.

El forn solar d'Odelló és del 1970 i destaca el gran reflector parabòlic amb els seus 63 heliòstats. L'església de Sant Martí d'Odelló és d'origen romànic, va ser engrandida al segle XVIII i transformada al XIX. La nau, rectangular, és coberta amb una volta apuntada i acabada a llevant per un absis semicircular (molt tapat exteriorment per diverses construccions posteriors). El campanar és de torre rematat en punxa, i té grans obertures en la part superior per a les campanes. La portalada, originalment a la façana sud -com el de moltes esglésies coetànies-, va ser posteriorment traslladat a un petit cos afegit al mur de ponent, i el constitueixen tres arcs de mig punt en gradació. L'arc d'en mig és decorat amb estries i té la vora arrodonida, i se sosté en dues columnes rematades amb capitells amb figures humanes i animals, molt erosionades. Sobre la porta d'entrada hi ha dues dates, la del 1045 -de construcció original- i la del 1861 -quan es va fer la darrera restauració d'importància. De la seva època romànica ha conservat la porta de fusta amb els batents ornamentats amb dotze grups de cintes acabades amb volutes de forma d’espiral, però a més, altres quatre s’intercalen, resultant una completa ocupació de cada batent per les 47 espirals.

Al terra de davant de l'entrada hi ha estesa una reixa de ferro, per evitar que els animals entressin al temple i, a més, per netejar-se les botes de la neu. Del segle XII-XIII es conserva la talla d'una marededéu sedent amb el Nen a la falda (A). No cal confondre-la amb la de Font-Romeu (B) que s’estatge durant l’hivern en aquest temple. A

La Mare de Déu d’Odello, de 62 cm d’alçada, està asseguda en un tron de quatre columnes, acanalades en espiral les dues anteriors, llises les de darrere i capçades per quatre respectives esferes aplanades. El setial té un marxapeus on descansen els de la Mare. Deuria haver portat corona postissa de metall, motiu que va facilitar que desaparegués, que subjectava al vel-mantell, que cobrint els braços, passa per sobre les cames i cau fins els peus, que queden al descobert. Els plecs són rectes i paral·lels. La túnica es veu per l’obertura del mantell a nivell de l’escot, i arriba fins al calçat. La mà esquerra sosté al Nen i la dreta, amb el palmell en pronació, deuria portat algun objecte. L’Infant es troba assegut a la cama esquerra de la Mare. No duu corona, cap i faccions de la cara propis d’un adult. No beneeix amb la mà dreta, que pren una posició de pronació com si mantingués un objecte. La mà esquerra dirigeix el palmell cap a dins. La toga, amb plecs verticals i arrodonits, deixa veure el vestit a nivell de les cames quedant els peus nus. Altres elements del mobiliari són el retaule de l'altar major (de finals del XIII o començaments del XIX), el retaule policromat del Crist (segle XVII) i, el més destacat, el dedicat a Sant Martí, que havia adornat l'altar major.

PRATS-BALAGUER (Santa Maria o Trinitat. Conflent)

Per anar-hi s'ha de prendre la carretera de Perpinyà a Andorra. En arribar a Fontpedrosa, surt de mà esquerra la carretera que mena al trencall de Sant Tomà de Balaguer, que es deixa i cal seguir cal a Prats-Balaguer: des d’aquí la ruta és un xic costeruda.

L'Església de la Trinitat o de Santa Maria és una primitiva construcció romànica situada a Prats-Balaguer, llogaret unit a la comuna Fontpédrouse. L'església data del segle XI, però ha estat objecte de diverses revisions i ampliacions posteriors, incloent l'addició de capelles laterals i sagristia en el segle XVIII. A migjorn es situa el Cementiri i abans d’entrar al poble hi ha el Comunidor. La portalada, d’arc de mig punt, s’obre a la façana de migjorn del campanar torre. És adovellada. Als batents de la porta de fusta hi són aplicades varies cintes horitzontals de variada longitud segons on s’han situat els dos panys, un a cada batent, i sense decoració complementària. Al batent dret s’acompanya d’un forrellat amb passador, tres amples anelles amb incisions circulars, mànec amb dos solcs i guardapany quadrat simple. Al batent esquerra hi ha una curta tija que acaba en punta central i dues petites volutes. Guarda en el seu interior la imatge de la Mare de Déu del segle XII. Amida 71 cm. d’alçada i s’assenta en un tron de quatre

columnes acanalades les de davant i llises les de darrere, acabant totes elles en pinya. No duu corona, si bé deuria portar-ne una de postissa 1 per la marca que ha restat en el cap. Túnica i mantell amb plecs llisos i poc manifests. L’Infant, amb les cames encruades, està assegut al mig de la falda de la Mare. Presenta una ratlla al centre del cabell; les orelles són grans, així, com de perfil s’observa un nas borbònic accentuat que li dóna una aparença d’adult. El llogaret de Prats-Balaguer és prou petit, el camí entra al poble i s'atura ràpidament per a fer lloc per a dos o tres carrers relativament curts i no són rectes. Les cases no són contigües, separades per unes zones enjardinades. Es nota una certa calma tot passejant pel poble, doncs sembla aïllat de la resta de la regió.

TALAU (Sant Esteve. Conflent)

42º 31' 28,8" N / 2º 37' 53,0" E

Les corones de metall al ser sobreposades han desaparegut casi totes de les imatges, doncs moltes tenien aplicat colradura sobre el metall i donava la creença que es tractava d’or.

És surt de El Voló per la D-115, en direcció a Amélie-les-Bans, i en arribar a aquesta població s’agafa, a mà dreta, la D-618 al Coll de Fortou. Als 15 km. es troba Talau (Taulis). El lloc és esmentat al 874 com a Villa Talatio, en una acta d'adquisició del nounat monestir d'Eixalada. L’església de Sant Esteve domina el poble i ja és esmentada al 968 en una acta del papa Joan XIII. D'estil romànic, segle XII, consta d'una diminuta nau de 10 x 5 m., coberta amb volta de canó, i tancada per un absis semicircular. Posteriorment se li afegí una capella al costat nord. A l'interior s'hi pot veure una pica baptismal notable, una majestat i una marededéu del segle XIII-XIV. En el mur de migjorn s’aixeca el campanar d’espadanya per a dues campanes i. en aquest mateix mur, s’obre la portalada d’arc de mig punt en degradació i adovellat, així com també, una finestra elevada i prop de l’arc presbiterial. Els batents de la porta de fusta estaven decorats amb la clàssica ferramenta romànica de la forja catalana, havent restat únicament el forrellat amb el seu passador, les anelles, el mànec i el pany, situats en el batent de mà dreta. En un mateix nivell, però al batent de l’esquerra hi ha un tirador-argolla amb incisions.

UR (Sant Martí. Catalunya del Nord)

100

De Puigcerdà a Guingueta d’Ix i tot seguit direcció a Andorra per la N-20. Pocs quilòmetres després s’arriba a la cruïlla, a mà dreta, que mena a Ur. Sant Martí d'Ur és el nom de l'església romànica del poble cerdà d'Ur, a la Catalunya del Nord. L'església és esmentada per primera vegada al segle IX en l'Acta de Consagració de la Catedral de la Seu d'Urgell, encara que la nau i el campanar foren considerablement reformats al XVIII. El temple té una capçalera típica del primer art romànic o preromànic, amb un absis central i dues absidioles, decorats amb bandes llombardes, però, amb la diferència que a Ur cada banda llombarda és separada per dos arcs a l'absis central i tres a les absidioles i per dessota de cada conjunt d'arcs hi ha una petita finestra cega. En la part inferior de les absidioles, el mur està ornat amb un fris en dents d'engranatge. L'absis central s'il·lumina gràcies a tres finestres de mig punt, amb un arc extradossat format per lloses planes. En els absis laterals només s'obre una finestra central. La portalada d'accés es va construir en l'any 1737, tal i com consta en una inscripció que hi ha en la dovella central. Per a les batents de la porta de fusta es van aprofitar els elements de la forja romànica amb que estava decorada la primitiva: a cada batent hi ha sis parelles de volutes contraposades que omplen dos terços de la batent; el terç superior s’hi distribueixen dos volutes geminades i altres cinc dobles que s’enrotllen per cada extrem de les corresponents tiges curtes. En l'interior del temple es conserva una interessant pica baptismal, anterior al segle XI. Està decorat amb escenes que evoquen la història del pecat original i de la redempció. La seva escultura és molt esquemàtica: els caps d'Adam i Eva, la serp parla a l'orella d'Adam, l'Anyell, un cep (representació de Crist), elements vegetals,

101

l’Infant en posició fetal (símbol del nou naixement que representa el baptisme) i una palmera vora l'aigua.

VILAFRANCA DE CONFLENT (Església de Sant Jaume. Conflent)

102

Vilafranca es troba a tres km. de Prades de Conflent camí a Mont Lluís. Arran de la malifeta que va provocar en el poble el Tractat dels Pirineus del 1674, els patriotes catalans decidiren alçar-se en armes a la matinada del Dissabte de Glòria d’aquell any. D’entre els caps del complot s’hi trobaven el consol de Vilafranca, el lloctinent de Catalunya (que manava les tropes que entrarien al Vallespir per Morellàs) i dos eclesiàstics. En el darrer moment, la filla d’un dels nobles del complot els va delatar, doncs mantenia relacions sentimentals amb el tinent del rei, comandant de Vilafranca. La repressió fou exagerada i després de que els conjurats foren torturats, reberen el garrot vil a la plaça de la Llotja de Perpinyà (abril de 1674). Els caps dels tres vilafranquins, tancats dins d’una gàbia de ferro, van ser penjats damunt del portal de Vilafranca. La mossa, avergonyida i blasmada per tothom, entrà en un convent. Vilafranca del Conflent, esmentada com a Villae Liberae i Ville Franche, fou fundada el 9 d'abril del 1090 ó 1091 per Guillem Ramon I, comte de Cerdanya, el qual va atorgar als pobladors de l'indret l'exempció d'impostos durant tres anys i el dret de celebrar mercat. L'emplaçament de la població que disposà de muralles des del principi s'havia triat per la seva situació estratègica, a l'indret on la vall del Tet s'estreny entre dues parets abruptes de manera que l'únic camí que va a l'alt Conflent i la Cerdanya passa pel carrer principal de la vila. Més tard, Vilafranca va passar de ser vila comtal a ser vila reial i continuà rebent nous privilegis: abolició dels "mals usos", fires, drets de pastura, dret a no ser jutjats fora de Vilafranca,... També es van construir tres ponts sobre el Tet que van ser malmesos, junt amb els molins que hi havia, durant les inundacions del 1421. L'administració estava a càrrec de tres cònsols elegits anualment la vigília de Tots Sants. La vila enviava diputats a les Corts Catalanes i, des del segle XII, fou capital de la vegueria de Conflent (que comprenia tot el Conflent, la Llaguna i la sotsvegueria de Capcir) fins el seu trasllat a Prada el 1773.

103

Des del primer moment la vila fou emmurallada i la nova situació fronterera que comportà el tractat de Corbeil (1258) féu que l'interès dels sobirans es posés en evidència amb les noves fortificacions fetes al llarg dels s. XIII, XIV i XV. Aviat la vila destacà per les seves activitats menestrals: els assaonadors, blanquers, sabaters i en especial els drapers prengueren un gran impuls. Els draps de Vilafranca s'exportaven a tot Europa. Un altre signe de vitalitat fou la formació d'un call jueu (s. XIV-XV). Durant la guerra de Pere III el Cerimoniós contra els reis de Mallorca, la vila sofrí forts atacs, fou saquejada per les forces del Rei Pere (1344-47) i patí la invasió de l’Infant Jaume de Mallorca el 1374, en l'intent de recuperar el Rosselló. Als segles XV-XVI es reconstruïren i reforçaren les fortificacions. Amb la guerra del Segadors, la vila fou assetjada i presa per les forces franceses (1654) que, en virtut del tractat dels Pirineus, ja no l'abandonaren. El domini francès marcà la decadència econòmica de Vilafranca. La manufactura drapera entrà en decadència i només continuaren els adobers. El 1773, la capitalitat del Conflent passà a Prada. Durant la Guerra Gran, al 1793 les tropes espanyoles del general Ricardos ocuparen la vila però els francesos la van recuperar el mateix any, tot i que hagué un efímer retorn dels espanyols el 1815. Al llarg del segle XIX es van reforçar les fortificacions i la guarnició militar que es va mantenir fins el 1925. Des dels seus inicis, a finals del s. X, la vila fou emmurallada però les restes més antigues són escasses, ja que les diferents guerres van provocar saqueigs, reformes i ampliacions. La part més antiga que s'ha conservat és el portal est, a l'extrem del carrer de Sant Joan que coincidia amb la Via Confluentana i que deixà de fer les seves funcions l'any 1783 quan es va construir la porta de França. És un portal d'arc de mig punt que s'integrava a una torre de base quadrada. Aquest portal es pot datar al segle XIII, amb modificacions dels segles XV i XVI. Una segona porta, oberta també dins una torre quadrada, tancava el carrer de Sant Joan a uns cent metres de la porta est i servia de segona defensa si la primera queia en mans de l'enemic. Aquest portal fou destruït a llarg del s. XIX. Dels edificis més valorats destaquen: la Torre de l'Hospital; l’edifici de l'Hospital (la denominació d'Hospital prové de l'època de la Revolució Francesa en què fou utilitzat com a hospital militar, però anteriorment havia estat convent dels franciscans); diverses cases de Vilafranca presenten façanes del segle XIII, amb aparell de pedra picada de marbre, portals i arcades de mig punt i finestres geminades amb columnetes i capitells; la Casa de l'Ajuntament amb una torre quadrada, una porta amb llinda i les sales del pis de baix són cobertes de volta de canó de mig punt (segle XIII).

104

L'església parroquial de Sant Jaume es troba prop de la porta de França, és esmentada en la carta de fundació de la vila i fou declarada monument històric l'any 1862. És un edifici compost per dues naus desiguals, una del s. XII i l'altra del s. XIII. En aquest mateix segle les dues naus s'allargaren en detriment de la capçalera primitiva que desaparegué, de manera que ara, l'església presenta una forma rectangular. El campanar també s'aixecà el s. XIII, si bé els merlets que el coronen i les finestres d'arc apuntat són del segle XIV. S’hi troba en el seu interior un retaule sense massa interès. En canvi, destaquen amb molta diferència, un Crist jacent i una imatge de Sant Pere (segle XIV) de fusta policromada; diversos canelobres de ferro forjat dels s. XIII-XIV; un gran canelobre de tres peus dels s. XIIXIII; la pica baptismal del temple de Sant Andreu de Bell-lloc, tallada en marbre i esculpida amb uns motius difícils d'identificar i de traça molt primitiva, datada en el segle XII. La portalada principal, a la banda occidental, constitueix un dels elements romànics més notables del conjunt, és de marbre rosa, amb doble arquivolta, columnes amb capitells esculpits, llinda i timpà. Un altra portalada, més petita, estreta i senzilla, s'obra al costat est. Als batents de la porta de la portalada principal es conserva part del forrellat de forja romànica amb el passador, tres anelles, mànec i el sobrepany quadrat amb les vores còncaves. També s’hi troben les habituals tiges horitzontals de ferro forjat amb volutes als seus extrems, així con a cada banda de l’ànima arrenquen volutes geminades en situació contraposada. Per sota del guardapany es troba una argolla amb dues incisions circulars i l’anella-tirador amb tres nusos equidistants.

105

10. CERDANYA. ANES (Sant Mamet. Cerdanya) A la Cerdanya, a 2 km. de Prullans surt una pista que, 2 km. més enllà, passa per la casa fortificada d’Orén i d’aquí, caminant 1 km. més, s’arriba a la casa Anes, on prop d’ella queda l’ermita de Sant Mamet. La primera referència és de l'any 949: és cita en l’ACCU del segle X, formant part del Pagus Tollonensis. Sant Mamet de Cesarea de Capadòcia actualment Turquia ( a. 259- 275) és un personatge semi llegendari, màrtir del segle III. Venerat com a sant per diverses confessions cristianes. Els seus pares van ser empresonats i executats per ésser cristians. En presó va néixer el nen Mamet, que en quedar orfe va ser criat per una vídua rica que va morir quan el nen tenia 15 anys. Detingut com a cristià va ser torturat pel governador de Cesarea que l’envià a l’emperador Aurelià que novament el martiritza. Va ser llançat als lleons però les besties no el van atacar: Mamet predicar al lleons i un va quedar-se amb ell com a company. Aleshores en companyia del lleó va visitar al duc Alexandre, que el condemnà a mort. Li van travessat la panxa amb un trident; ferit, el van enterrar en un sot proper on morí. El culte es difongué a la Península Ibèrica des de França, sobretot arran de les peregrinacions del Camí de Sant Jaume (diversos pobles de la província de Burgos el tenen com a patró). A Bilbao hi havia un convent de San Mamés, a la capella del qual hi ha encara una relíquia atribuïda al sant, un os del crani. Als terrenys del convent s'aixeca l'estadi del club de futbol Athletic Club de Bilbao, anomenat Estadi de San Mamés; els jugadors del club són popularment anomenats lleons. A l'església de Santa María Magdalena en Saragossa es deia que hi havia el crani del sant. La semblança del seu nom amb el verb mamar va fer que s'associés el sant a aquesta acció. Així, es desenvolupà la tradició que d’adolescent va restar en plena natura sense

106

cap aliment i les femelles de bèsties salvatges l’havien mantingut amb la llet dels seus pits. Joan Amades diu que era invocat per les mares que alletaven per tal de tenir més llet, dient Sant Mamet, feu-me tenir força llet. Una dita catalana diu Per sant Pancraç i sant Mamet s'acaba el fred. Moltes vicissituds va passar aquest sant per tenir una ermita guardada per les vaques del mas d’Anes. Propera a aquesta situació hi ha la coneguda cova d’Anes. L’actual edifici és una capella, construïda, segons els indicis, a mitjan segle XII. Conserva l'estructura original i no té cap cos afegit. De planta trapezoïdal, coberta amb volta semicircular i encapçalada per un absis rodó amb dues finestres. Les finestres són de doble esqueixada. El campanar, reconstruït l'any 1987, és d'espadanya de dos ulls. La portalada, adovellada, s’obre a la façana de migjorn, és de pedra vermella i les dels muntants són més grans. Els batents de les portes de fusta presenten una decoració típica de la forja catalana: les vuit peces que la composen es disposen amb certa simetria que permet un espai per incloure el forrellat, pany i dos tiradors. Les tiges, horitzontals, ocupen l’amplada del batent i s’obren en els extrems en dos i quatre volutes no massa grans i donant un tomb i mig. Es subjecten amb claus de cabota aplanada de factura moderna. El forrellat amb el passador, les anelles i el mànec són d’artesania rústega, feta amb aquesta intenció en quan va tenir lloc la reconstrucció de l’ermita (1987). El passador, amb incisions, és doblega en angle a nivell del seu extrem dret. Els tiradors, dues argolles, queden clavats a la fusta directament sense escut. Queda ben conservada dins d'una propietat privada, motiu pel qual s’ha protegit la porta amb una reixa.

107

BOLVIR (Santa Cecília. Cerdanya) Seguint per la carretera de la Seu d’Urgell a Puigcerdà i a uns cinc km. abans d’arribar a Puigcerdà es troba la població de Bolvir. El poble antic és presidit per l’església de Santa Cecília, que era una antiga possessió del Monestir de Sant Miquel de Cuixà. Situat a la falda d’un pujol diferenciat de la resta del terme que és planer i on, abans de les noves urbanitzacions, tot eren prats, molts de regadiu, s’hi criava abundant bestiar i s’hi collien trumfes. La progressiva especulació del terreny, que a donat pas a les urbanitzacions, està acabant amb la autonomia local. L’església de Santa Cecília és un edifici romànic del segle XII. Consta d’una nau longitudinal i volta de canó apuntat amb absis semicircular decorat amb un fris de dents d’engranatge que descansa sobre mènsules esculpides (ocells i caps d’home). A migdia es troba la portalada formada per un cos que sobresurt presentant un fris de dents de serra i arquivoltes en degradació, amb columnes i capitells esculpits. Aquesta portalada fou reconstruïda al 1929 amb el mateix material de la construcció primitiva que havia sigut traslladada (1886) a una altra part de l’edifici. Els batents de la porta de fusta estan ornamentats amb tiges horitzontals en diferent disposició. N’hi ha tres per cada batent que pels seus extrems es bifurca en dues que es cargolen vers els costats oposats. Dues més, una per sobre de la gatera (batent dreta) i l’altra a meitat de cada batent, són llises per complert. A la part més alta dels batents, les tiges per banda tenen el dibuix més complicat del conjunt: els extrems de les tiges es bifurquen en dues, que s’afuen i es cargolen en

108

volutes més recargolades i, a més, altres volutes parellades arranquen del centre de les tiges, sense guardà massa simetria. Les tiges són acanalades. A la meitat del batent dret es situa el forrellat, amb el passador completament llis, però amb l’extrem dret corbat i acabant amb cap de serp i subjectat per tres anelles. El sobrepany quadrat es situa en aquest mateix batent. Al batent esquerra es trona el tirador-argolla de la que penja l’anella amb incisions semicieculars. D’aquesta església procedeix un frontal que es pot veure al MNAC de BCN, datat vers el 1200, dedicat a Santa Cecília i a Sant Valerià (bateig d’ell i martiri de la santa) i un baldaquí del segle XIII pintat amb la Majestat i que Josep Pijoan el va trobar a Sant Sadurní de Tavèrnoles al 1906.

Va desaparèixer una imatge de la Mare de Déu. De la fotografia que he obtingut es desprèn que es tractava d’una d’aquelles imatges de tipus romànic supervivents en el segle XIV, policromada de traçat molt rústic amb abundant cabellera, ulls oberts, boca gran, vestit amb escot en punta, túnica que passa per darrera el braç dret, que queda lliure per aguantar al de l’Infant. La túnica li cobreix les cames i entre elles es presenten els plecs en angle agut, en “V”. El vestit acaba veient-se quan arriba a tapar la resta de les cames, menys la punta de la sabata esquerra. El Nen, en posició de seure, recolza els peus sobre la cama esquerra de la Mare. Pentinat amb serrell. Cara en U, s’insinua un somriure. La mà dreta, sostinguda per la Mare, beneeix i l’esquerra sosté un llibre del que només apareix la part per sobre dels dits índex i gros.

109

BOR (Sant Marcel. Cerdanya) Bor és un nucli de població del municipi de Bellver de Cerdanya a la Baixa Cerdanya, a una altitud de 1.100 m, al marge esquerre del riu Segre. L'actual església de Sant Marcel, romànica del segle XI, ja fou esmentada com a parròquia el 839 amb el nom de «Borre». De l'antiga construcció romànica es conserva una bona part de l'absis i dels murs, edificats amb pedra desigual i molt poc treballada. Al llarg dels segles ha sofert nombroses reformes: del segle XVI o XVII, és el campanar d'espadanya de dos ulls. Les capelles laterals van ser afegides durant la primera meitat del XVIII. La portalada, d’arc de mig punt amb grans dovelles presenta una creu gravada a la clau. Els batents de la porta de fusta esta guarnida amb un treball de forja catalana. Sis cintes, uniformement situades entre els dos batents, acaben separant-se en els extrems en dues volutes de direcció oposada. El forrellat amb el passador, tres anelles, mànec i pany es situen en el batent de mà dreta i per damunt d’ells l’argolla i l’anella-tirador. Un quilòmetre al sud del poble hi ha la font de la fou de Bor; prop seu, al cingle del serrat, hi ha la coneguda cova (o tuta) de la fou de Bor, amb dos corredors practicables.

110

CORTÀS (Sant Policarp. Cerdanya) L'església de Sant Policarp de Cortàs està situada en un petit turó de l'entitat de població de Cortàs pertanyent al municipi de Bellver de Cerdanya a la comarca de la Baixa Cerdanya. Surt anomenada, al costat de la parròquia d'Éller a la fi del segle X a l'acta de consagració de la Seu d'Urgell. És un edifici construït cap a la meitat del segle XII, és d'un romànic auster sense cap ornamentació. Consta de nau única amb un absis desviat cap a l'esquerra amb volta semicircular i la de la nau apuntada, construïda posteriorment. En el centre de l'absis té una petita finestra, l'única de la qual disposa el temple. A ambdós costats de la nau es van afegir dues capelles laterals i la sagristia en reformes posteriors. Té una petita pica baptismal amb ornamentació treballada. A migdia es situa l’antiga porta actualment paredada, però amb les dovelles que formen un arc més artístic que el de la portalada actual on s’integra, de la primitiva, el forrellat amb el passador, tres anelles, mànec i sobrepany quadrat al batent dret, mentre que en el de mà esquerra s’hi troba l’argolla amb dos solcs i l’anella llisa.

111

ÉLLER (Santa Eulàlia. Cerdanya) A Éller s’hi arriba venint de la Seu d’Urgell i un cop passat el trencall de Bellver, apareix a mà esquerra la carretera que mena a Cortàs i a Éller La parròquia d'Éller és esmentada des del segle X. L'església romànica va ser construïda al segle XII, amb una nau amb planta de trapezi i capçada amb absis semicircular. En època posterior s'hi van afegir diversos cossos rectangulars, un d'ells substituint l'absis, i un campanar de torre de planta quadrada. Això fa que la part original resulti poc distingible exteriorment. Al mur de ponent s’obre la portalada d’arc de mig punt amb dovelles senzilles. Als batents de la porta de fusta estan decorats amb elements de forja catalana de l’època romànica dels segles XII-XIII de dibuix molt simple, amb les volutes dels extrems de les tiges incompletes, limitant-se en dues d’elles a un quart de volta. En canvi al centre de cada batent, n’hi han dues de més completes, si bé la tija horitzontal és més curta, però s’obre en els dos extrems en dos fillols que formen espires en sentit oposat. A la part alta del batent de mà esquerra es troba aplicat un treballat picaporta de factura més moderna.

En el MNAC es guarda una talla romànica de Crist procedent d’aquesta població, que conserva restes de policromia. Es tracta d'una talla del segle XII, realitzada pel taller de Ripoll.

112

GER (Santa Coloma. Cerdanya) Per la carretera de Puigcerdà a la Seu d’Urgell queda Ger, situat al peu d’un puig i a uns 8 km. de Puigcerdà. Avui dia, aquesta ubicació està desfigurada per la quantitat de noves segones residències que s’hi han construït. L’església de Santa Coloma, romànica i molt modificada, havent arribat a un grau molt vergonyós de restauració 2 amb ampliacions laterals, modificació del campanar quadrat per posar-hi un rellotge, finestres amb vitralls, parets interiors arrebossades, etc.: en el segle XVIII i després del 1940 foren les èpoques d’aquestes dites restauracions. Resta la portalada de marbre d’Isòbol amb arc de mig punt amb grans dovelles (data de la reconstrucció en la dovella clau: 1740) recolzat en impostes simples i amb els muntants de grans carreus. Els batents de la porta de fusta es ferrada a l’estil de la forja catalana. Presenta quatre tiges horitzontals, repartides en dos jocs diferents per batent, formats pels fillols que es separen pels seus extrems en espires completes, a més de situar dues volutes per banda de cada tija, juxtaposades en sentit oposat. En el terç superior de la porta, retallat seguint la corba de l’arc de la portalada, una tija creua obliquament l’espai, al mateix temps que una més curta la creua; dues parelles de volutes neixen d’aquesta curta tija.

Els fets de l'any 1936, van transformar en cendres la coberta i el retaule i dues campanes, així com la façana de migdia i part de la ponent van ser derruïdes. A la postguerra fou restaurada, amb el sistema de prestació, és a dir, que tots els veïns havien de participar i els benestants, monetàriament. En els anys cinquanta la família, propietaris d’uns grans magatzems de Barcelona, van fer construir una capella lateral. El 2012, es restaura la coberta del campanar amb pissarra, es col·loca una barana a l’escala d'accés a les campanes, es reconstrueix l’estructura de coberta i es posa nova pissarra a la nau esquerra de l’església.

113

A nivell del segon espai en que estan dividits els batents, en el de mà esquerra es troba el guardapany en forma de cor, aplicat mitjançà tres claus de cabota rodona; s’ha perdut un quart clau. La imatge de la Mare de Déu, que hi havia en aquest temple, es troba en MNAC de Barcelona (Llegat Espona 1958. Nº 65503), restaurada. Es presenta assentada en un escambell policromat i amb dos muntants rectangulars acabats en pinyes aplanades. De cara allargada i posat hieràtic, li destaquen els ulls ametllats. El vel li cau pels braços fins els colzes amb plecs rectes i divergents. El mantell, tipus casulla, bordonat a nivell del coll i del vora baix, cobreix el cos, els avantbraços i passa pel mig de les cames (sobre on s’asseu el Nen): els plecs són arrodonits, paral·lels en espina de peix. A nivell del coll, sobresortint del mantell-casulla, es deixa veure un galó brodat del vestit-túnica que arriba fins el calçat, que sobresurt mitjançà les ondulacions en V invertida. Les mans queden lliures i com si protegís a l’Infant sense tocar-lo. Les falangetes de totes dues mans han desaparegut. L'Infant s’assenta al mig de la falda portant a la mà esquerra un llibre recolzat sobre el genoll i amb la dreta beneeix. Va vestit amb una túnica florada, que també porta un galó bordat a l’altura del coll, i amb una toga. Tant a la Mare com al Fill, per les senyals que s’observen, sembla que deurien portar corona sobreposada. Quan la corona era sobreposada i, sobretot, de metall apreciat, fàcilment desapareixia. Les imatges de tradició romànica amb el Fill al bell mig de les cames porten corona i per tant, quan apareixen sense ella és lícit pensar que en deurien portar, que foren independents i fetes d’un metall valuós que deuria precipitar la seva desaparició. També n’hi havia de corones fetes amb material barato, que estaven tractades amb colradura, vernís transparent tenyit de color groguenc, que aplicat damunt d’una superfície metàl·lica brunyida o mat, l’acoloreix de manera que sembla d’or. D’ací la facilitat de ser robades o venudes quan el capellà necessitava arranjar el temple. De la imatge destaca la puresa de les seves línies. És de fusta d’alber i pertany al segle XII .

114

GREIXER (Sant Climent. Cerdanya) Després de Ger, anant de Puigcerdà a la Seu d’Urgell, es troba el desvio a mà dreta que per una estreta carretera mena a Greixer (a uns 4,5 km. de la passada cruïlla) i, més enllà, duu a Meranges. A Greixer destaca l’església de Sant Climent. Pertany al segle XII i era possessió del Monestir de Ripoll. D’una sola nau rectangular a la que, posteriorment, s’hi va afegir un absis trapezoïdal, la sagristia i el campanar de torre quadrada. Murs ben acabats per la tècnica del carreu de tall regular. Portalada de marbre vermell d’Isòvol formada per un arc de mig punt i una motllura còncava adornada de petits caps humans. Porta ferrada a l’estil romànic català d’aquestes contrades.

Com casi tots els temples d’aquella època està rodejat pel cementiri, on dipositaven els morts a la terra directament. Damunt, una creu, pedra o estela funerària senyalava l’assentament. Doncs bé, dues grans tombes elevades, blanques i en forma de caixó s’han construït recentment enfront de la façana de migjorn, perdent part de l’encís que tenien la petita església i el seu cementiri. D’aquesta església pertanyia la imatge romànica de la Mare de Déu i l’Infant que va desaparèixer en el 1936. Ella estava assentada en un cofre escambell motllurat. Esbossava un cert somriure així com també el Fill, girat cara al poble. Ambdós portaven corona molt semblants, alta i emmerletada en el quatre punts cardinals. Un vel li queia damunt les espatlles. El mantell amb els plecs en angle agut, propi de les imatges d’aquesta

115

centúria, contornejava el braç dret i s’arreplegava sobre la falda, caient per les cames, separades. El vestit, decorat, quedava cenyit a la cintura i sobresortia per sota del mantell per la part baixa, amb dues ondulacions per on apareixien les puntes del calçat. La mà dreta, molt flexionada, sostenia una bola o poma. Amb l’esquerra mantenia al Fill. L’Infant, assentat sobre la cama esquerra, també anava vestit amb una túnica que li cobria tot el cos. El braç dret, flexionat pel colze, li faltava la mà. Amb la mà esquerra sostenia un llibre que es recolzava sobre el seu cos. Els plecs, en angle agut. Es tractava d’una imatge de reminiscència romànica del segle XIV, que en aquesta centúria encara no havia canviat massa el tipus iconogràfic. En el MNAC es conserva un antependi de l’any 1261, que pertanyia a aquesta església de Sant Climent de Greixer.

116

GUILS (MD. Sant Esteve. Cerdanya) De Puigcerdà cal dirigir-se al Pont de Sant Martí d’Avaro, que travessa el riu Querol i s’arriba a la carretera que mena a Saneja. Més enllà de Saneja, es troba Guils de Cerdanya, en direcció nord, situat a uns 6 km. de Puigcerdà i a una altitud de casi 1.400 m. En un document de l’any 1011 apareix amb el nom d’Eguils. En el passat segle XX, hi va haver-hi una fàbrica de filats d’estam i de llana, moguda per les aigües del riu Querol. És remarcable l’església de Sant Esteve, que fou consagrada pel bisbe d’Urgell Guillem Wifred l’any 1042. Pertanyia al Monestir de Sant Martí del Canigó; després passà al Monestir de Santes Creus i, més tard, al Col·legi dels Capellans de Puigcerdà. La primitiva església fou destruïda per les bandes mercenàries del vescomte Arnau de Castellbó i del comte Ramon de Foix. L’actual edifici és del segle pertany al segon romànic, amb influència de la Catedral de la d’Urgell reconstruïda per Raimundus Lombardus. És d’una sola nau de apuntada seguida, és a dir, sense arcs torals, amb un absis semicircular que presenta a l’exterior un fris de dents d'engranatge i la cornisa es sostinguda per mènsules, com també la que es troba al mur de migdia. Un ample campanar d’espadanya de dos pisos i per tres campanes (que foren col·locades a l’any 1991) s’aixeca als peus de l’església. Els murs amb carreus de granit tallats i ben treballats. En el mur de migdia s’obre la portalada formada per arquivoltes en degradació sobre tres parells de columnes, amb capitells esculpits amb temes de bestiari i fullatges, constituint un cos avançat respecte al mur. Als batents de la porta s’hi van aplicar el típic format ornamental de tiges horitzontals i planes que

XII , clara Seu volta

117

s’obren en els seus extrems en dues volutes completes, mentre que en el centre de les cintes arrenquen quatre volutes geminades en situació contraposada. En varis punts de la porta han desaparegut espires i part de tiges. En el batent dret, es troba el tirador-argolla amb l’escut decorat amb una rotllana de punts repujats i l’anella amb incisions, així com també, el sobrepany en forma de gota a l’inversa. Semblant tirador es trobaen el batent esquerra, però han desaparegut l’argolla i l’anella. Un frontal d'altar es conserva en el Museu del Prado. Està presidit per la figura del Crist en Majestat, envoltat pel Tetramorf. En els angles superiors hi són representades dues escenes de la vida de Sant Esteve: una correspon a la lapidació del sant i al seu enterrament. En la part inferior, s’hi representen a dues parelles d'apòstols. De la imatge de la Mare de Déu i de l’Infant (la descric a través d’una fotografia, doncs la imatge primitiva va desaparèixer en el 1936) destaca la cara serena i infantil de la Mare, sense vel i deixa veure una cabellera aplanada. El vestit-túnica li tapa part del coll i arriba fins els peus deixant al descobert la punta de les sabates a través dels plecs en V invertida en el vora baix del vestit. La resta de plecs són poc manifests. El mantell pres tant sols a nivell del coll, molt freqüent en les imatges del segle XIII, deixa veure el vestit i li volta el braç dret d’on ha desaparegut l’avantbraç. El Nen s’assenta sobre la cama esquerra de la Mare, no té cap, porta túnica que deixa al descobert els peus nus. Amb la mà dreta beneeix i amb l’esquerra sosté un llibre tancat. Tampoc els plecs són massa manifests. La imatge pertanyia al segle XIII.

118

MERANGES (Sant Sadurní. MD lactant. Cerdanya Cat.) De la carretera de la Seu d’Urgell a Puigcerdà, abans d’arribar a Ger, en surt a l’esquerra la carretera a Meranges, que abans d’arribar-hi es troba, a la dreta la que porta a Greixer. L’església parroquial de Sant Serni és un edifici romànic del segle XII (1184), d’una sola nau i absis semicircular, ampliat amb dues capelles, on destaca la portalada que presenta un arc de mig punt amb cinc arquivoltes en degradació i capitells, molt malmesos, decorats amb figures zoomòrfiques i vegetals en cada arquivolta alterna. Damunt de l’arc de la primera i segona arquivolta hi ha motius esculpits i en el centre apareix el que pot ser l’Anyell de Déu: un animal amb cua, quatre potes i un cap mirant-se la cua. Els batents de la porta de fusta presenta decoració de ferro típica d’aquestes contrades, si bé pertanyien a la primitiva porta, han sigut clavats a l’actual. Es tracta d’una disposició de tiges horitzontals que s’obren, en general, pels dos extrems en dues volutes que s’afuen i es cargolen vers costats oposats. La disposició dels elements és bastant anàrquica, així com el diàmetre i la forma de les espires, sobretot, les verticals que només fan una volta i un xic més. Al recuperar la imatge de porta ferrada, no s’ha tingut en compte aquell desordre ben ordenat que caracteritza la porta ornamentada romànica.

119

El forrellat es situa en el batent de mà esquerra, fent-se pas entre tiges i tapant el guardapany una voluta. Consta d’un passador, tres anelles i el mànec amb el pastell, que penetra en el pany. Les anelles per on llisca el passador presenten dues canals. A cada batent hi ha un tirador-argolla amb la corresponent anella. El conjunt de la portalada es troba situada sota el campanar quadrat resguardada per una volta i on es troba una altra porta per entrar en una de les capelles adossades; en la brancada apareix la data 1683 i una creu al mig de dues xifres. Els murs estan ben acabats per la utilització del carreu. Absis de carreus de granit ben tallats amb una finestra i una cornisa bisellada. La imatge de la Mare de Déu de la Llet o de l'Ajuda, del segle XIV, va desaparèixer durant la guerra del 1936, però alguns dels vilatans amb qui he parlat creuen que la copia existent actualment és l’autèntica. Forma part aquesta imatge del grup de marededéus en que s’apliquen innovacions temàtiques i presenten aspectes més humans entre Mare i Fill. El Nen és desplaçat, respecte a un eix de simetria, situant-lo sobre el genoll esquerra. Aquesta variant havia començat a la darreria del segle XII, com a resposta a la situació, llavors, de l’Infant al bell mig de les cames, en representació, de la idea feudal, de la Thèotokos, en que la Mare presenta el Fill als homes, com a Domina, es a dir, la senyora dels vassalls que són tots els homes. La Mare de Déu de la Llet de Meranges, que es mostra en la fotografia, s’assenta en un tron en part tapat per el mantell que li cau per tot el cos, deixa veure el braç dret. Els plecs, que li cobreixen les cames, es barregen els arrodonits, un d’angulat i els verticals. El vestit que porta sota el mantell s’adapta al cos i deixa al descobert el pit esquerra per un trau rodó. En aquesta imatge la Mare mira al Nen. L’Infant es assegut al braç esquerra de la Mare i la mira, avançant el cap, envers el mugró, per mamar. La mà dreta prem una espècie de tetina que la Mare porta en la seva mà dreta. La túnica d’Ell li tapa tot el cos i els plecs de sobre el braç esquerra, que queda lliure al llarg del seu cos, estan en angle agut. Les marededéus de la llet foren imatges molt arrelades a les comarques catalanes i se’n conservaven un gran nombre de peces abans de la guerra del 19361939. Aquest estil del segle XII va perviure fins el segle XIV. La innovació iconogràfica comportava una major relació gestual entre Mare i Fill, encara que el pes dels models tradicionals es deixa sentir malgrat, que l’acte d’alletar l’Infant, no comporta per part de la Mare una atenció massa gran envers al Fill, doncs segueix la posició Thèotokos, llevat del braç i la mà amb que prem el pit.

120

MONTELLÀ DE CADÍ (Sant Genís. Cerdanya) Montellà de Cadí, és una vila del municipi cerdà de Montellà i Martinet. Els patrons del poble són sant Serni i sant Genís. Montellà, històricament, era el nucli important del municipi, ja que Martinet (com el seu nom indica) era tan sols una farga al costat del riu. L'Ajuntament es situava a Montellà fins al segle passat. Aleshores, amb el creixement de Martinet, gràcies a la seva situació al costat de la carretera general, l'Ajuntament s’hi va traslladar, però el nom del municipi va continuar mantenint Montellà en primer terme. La vila de Montellà de Cadí, es troba encimbellada a l’esquerra del Segre, esglaonada als vessants d’un turó. Els darrers anys del segle XX va recuperar la fesomia dels pobles de muntanya amb la restauració de cases antigues i la reconstrucció de l’església parroquial de Sant Sadurní i Sant Genís, que té un campanar de torre quadrat. S’ha arranjat la plaça i el seu recinte amb una bassa i una font. A prop hi ha l’antiga església parroquial de Sant Genís, romànica, amb un absis semicircular llis i finestra centrada i portalada ogival. Al segle XVIII es va fer una prolongació del temple, que degut al desnivell del terreny, va obligar a construir uns graons per baixar a l’interior de la nau. La portalada s’obre avui dia a ponent, formada per dues arquivoltes d'arc apuntat: el primer, format per amples dovelles, es recolza en la impostes que el separa de cada brancal del mateix mur. L’arc següent, de dovelles més petites, descansa en la imposta d’una pilastra.

121

Els batents de la porta de fusta estan força decorats, probablement, per tenir en el mateix municipi les fargues de Martinet. Es repeteix el mateix dibuix de tiges horitzontals, en nombre de sis entres les dues batents, que s’obren en els seus extrems en dues volutes que es cargolen vers els dos costats oposats i, en el centre de la tija, una parella de volutes per banda. A més, en cada batent, hi ha dues tiges que es creuen, es bifurquen en els seus extrems cargolant-se formant les respectives volutes i es completen amb quatre més per banda de la tija horitzontal. No hi falten una argolla i anella per batent, ni el clàssic forrellat amb el passador, les tres anelles aplanades i acanalades, el mànec i el pany amb el guardapany quadrat.

Situada al sud de Montellà, junt al Mas Mandrà, es troba l’ermita de Santa Magdalena. No es coneixen referències històriques d'aquesta capella que pertany a la parròquia de Montellà. Es troba dins de la propietat privada d’un Mas proper.

122

Es tracta d'un petit edifici d'una sola nau encapçalada per un absis semicircular rebaixat i coberta amb una volta apuntada. La portalada s’obre en el mur de migjorn on, també s’hi obre una finestra d’una sola esqueixada. Data de la segona meitat del segle XII. En el frontis, sota el campanar d’espadanya amb teulí de dos vessants i per a dues campanes, es troba un òcul quadrilocular obrat en un monobloc, que ja pertanyia a la primitiva ermita romànica, per quan es varen aprofitar el carreus d’un anterior temple visigot o preromànic.

123

PRATS i SANSOR (Sant Salvador de Predanies. Cerdanya) Sant Salvador de Predanies és una església romànica que es troba al nucli de Prats, del municipi de Prats i Sansor. Surt documentada quan va ser malmesa per les tropes càtares del comte Ramon Roger I de Foix i del vescomte de Castellbó l'any 1198, que van assaltar i van saquejar l'església de Sancti Salvatoris de Predanies. Va ser reconstruïda a la darreria del segle XII amb volta de pedra i amb contraforts laterals exteriors. L'any 1963, després d'una nova restauració, l'altar va ser consagrat per l'abat Escarré de Montserrat. Consta d'una sola nau amb volta de canó de mig punt. L’absis semicircular amb volta de quart d'esfera és molt senzill, de parets gruixudes i un parament rústec de pedres simplement desbastades, col·locades en filades irregulars. Al centre s'obre una finestra de doble esqueixada. Els murs de l'església no arriben al metre de gruix, cosa que fa suposar que la nau primitiva estava coberta a l'origen amb entramat de fusta i que posteriorment fou substituïda per una volta de canó de perfil semicircular. La portalada de l'entrada actual amb dovelles grans, un petit òcul damunt d’ella i el campanar de cadireta es troben al frontis, en el mur de ponent, i són modificacions més tardanes, del segle XVIII. La decoració de l’únic batent de la porta de fusta són vuit simples tiges distribuïdes en un ordre de 1 i 2, en cinc lineals horitzontals.

124

La portalada original es troba a la paret del migdia amb arc de mig punt realitzat amb dovelles rústegues. Els batents de la porta de fusta d’aquesta entrada estan decorats amb quatre grans volutes que s’obren d’una curta tija, de la que s’han separat seguint direcció contraposada. Al batent de la dreta hi a una argolla i, sota d’ella, la placa metàl·lica del pany inclòs en el gruix de la fusta.

Porta a ponent

Porta a migjorn

125

PRATS i SANSOR (Sant Serni. Cerdanya)

Sant Serni de Prats és situat al municipi de Prats i Sansor (Cerdanya) protegit com a bé d’interès local. Es tracta d’un edifici nau única amb volta de canó bastant llarga i molt alta. Té quatre capelles laterals, sent les dues del costat de l'altar fondes (4 o 5m). L'absis és semicircular. El cor està construït amb fusta, i per ell s'arriba al campanar d'espadanya de dos ulls; sota l'escala del cor es troba un arc de mig punt on hi havia una porta, actualment tapiada. Pica baptismal del segle XIII. Hi ha contraforts a ambdós costats.

La portalada, oberta al mur de ponent, està formada per un arc de mig punt amb grans dovelles i es recolza en els muntants que formen part del mateix mur.

126

Destaquen, de la porta de fusta, els batents decorats amb forjats, cobrint-los per complet. Hi ha cinc tiges horitzontals per batent, que dels seus extrems es bifurquen en dues volutes de direcció contraposada i, també, a meitat d’aquestes tiges hi són inserides per banda dues volutes geminades. A la part alta de cada batent, hi són clavejades varies volutes soltes, però simètricament posades. Tots els claus són de base quadrada i piramidals. El guardapany queda inclòs en el batent de mà esquerra i l’argolla-tirador, de factura moderna, al centre de l’altre batent.

127

PRULLANS (Sant Esteve. Cerdanya) L'església de Sant Esteve de Prullans és la parròquia. Documentada a la fi del segle X a l'acta de la consagració de la Seu d'Urgell. El lloc de Prullans va ser cedit l'any 1061 pel vescomte Bernat de Cerdanya al comte Guifré de Cerdanya , amb motiu dels pactes signats entre tots dos personatges per tal d'acabar amb els litigis que fins al moment havien tingut. La nau és única, de planta rectangular amb un absis semicircular. A la meitat de la nau, en tots dos laterals es van obrir a través d'unes arcades, unes capelles, formant una espècie de creuer. Al mur dret a més a més es va construir la sagristia i a l'espai que ocupava en aquest mateix costat la porta original es va edificar posteriorment el campanar de torre, passant la porta d'entrada a la façana del frontis de la nau. La restauració última es va fer en els anys setanta del segle XX. L'absis és la part més conservada malgrat les seves reformes, realitzat amb carreus de grans pedres grises fins el nivell de les dues finestres, a partir de les quals els carreus són més petites i allargats. En el mur sud, al costat de la capella lateral, es va afegir posteriorment una torre de campanar de planta quadrada. En aquest espai s'obria la porta romànica original. Aquesta es va cegar i es va aprofitar per col·locar-hi la pica baptismal. El temple va ser restaurat profundament a la dècada dels setanta del passat segle XX, eliminant alguns dels elements que havien estat afegits al llarg dels segles i reconstruint alguns

128

dels elements romànics que s'havien perdut, com per exemple la finestra que s'obre en la part superior del frontis. Coronava aquest mur un campanar de cadireta d'un sol ull, del que només queden en peu les bases dels seus suports. La nova portalada es va obrir en el mur oest, formada per un senzill arc adovellat. Els batents de la porta de fusta antiga, presenta una decoració de ferro forjat pròpia de la forja romànica dels segles XI-XII del país: a cada batent hi són incrustades tres tiges horitzontals i col·locades simètricament, que a nivell dels seus dos extrems es bifurquen en dues volutes de direcció contraposada fent una ampla circumferència sense recargolar-se. Al batent de mà esquerra es troba el forrellat amb el seu passador, que es desplaça per tres amples anelles, el mànec amb dues fines entalles i el pany. Una argolla i amb la seva anella, situada en el batent de mà dreta, tapa par de la segona tija.

129

SANEJA (Sant Vicenç. Cerdanya) De Puigcerdà cal surti en direcció a la Seu d’Urgell i, prompte, apareix el trencall a mà dreta que mena a Sant Martí d’Aravó, Saneja i, més enllà, Guils de Cerdanya. L’església parroquial de Sant Vicenç de Saneja era possessió de Sant Martí del Canigó. És d’una sola nau, rectangular, coberta per una volta refeta al segle XIX i un absis semicircular a llevant amb una finestra d'una esqueixada. Teulada de dues aigües. S’hi han adossat una capella al mur de migjorn. El campanar, quadrat, està situat en el angle NE de la planta, al costat de l’absis. La portalada, oberta al mur de ponent, és d’arc de mig punt, adovellada i en la dovella clau figura la data de 1897, recordant una de les restauracions, si bé la darrera fou feta en el campanar després de les destrosses del 1936. L’arc de la portalada és de marbre blanc d’Isòvol. Descansa sobre les impostes i els brancalls sense massa diferenciació entre ells. Els batents de la porta estan decorats a l’estil de la forja catalana d’aquestes contrades. Les característiques i la distribució dels elements són idèntiques per els dos batents. A la part alta hi ha un parell de volutes contraposades que provenen d’una curta tija col·locada verticalment. Sota d’aqueta peça de forja hi ha una tija horitzontal que pels seus extrems s’obre en dos fillols que es cargolen vers costats oposats; al centre d’aquesta tija arranquen dos volutes contraposades. El mateix dibuix del treball de ferreria descrit apareix a la part inferior del batent, però per doble i en posició vertical. En total i entre els dos batents hi ha vuit element de forja. Al batent de mà dreta hi ha l’argolla amb do solcs circulars i l’anella simple.

130

S’hi conservaven un retaule del segle XV sobre la vida de Sant Vicenç i una imatge de la Mare de Déu i l’Infant, que desaparegueren en la disbauxa del 1936. La Mare es asseguda sobre un tron, les quatre columnes del qual s'acaben amb una bola llisa. Vesteix túnica i mantell. De la corona, molt ben conservada, surten els plecs verticals d'un vel, que li cau damunt les espatlles. El mantell forma una sèrie de petits plecs horitzontals als dos braços i cau en plecs verticals, entre els quals es veuen les puntes de les sabates. El Fill es assegut sobre el genoll esquerre de la Mare però no és coronat. Vesteix túnica i mantell i a la mà esquerra porta l'esfera del món, mentre que alça la dreta per beneir. Són característics d'aquesta talla els rostres allargats de la Mare i del Fill i el seu marcat hieratisme. La Mare de Déu de Saneja pot datar de la fi del segle XII o del principi del XIII. Aquesta imatge té relació amb una remarcable marededéu d'origen pirinenc conservada a Nova York, a la col·lecció Eric de Kolb, i amb una altra del Museu Marès de Barcelona, que pertany a l'escola de Taüll.

131

TALLÓ (Santa Maria. Cerdanya) A mig camí d’entre la Seu d’Urgell i Puigcerdà apareix el trencall a mà dreta que mena a Bellver de Cerdanya. De la població parteix la carretera que en un km. duu al Santuari de la Mare de Déu de Talló. L'església de Santa Maria de Talló, es troba a la pedania de Talló, en el terme municipal de Bellver de Cerdanya. Coneguda antigament amb el nom de Santa Maria Cabanaria (per les nombroses cabanyes de pastors que havia pels voltants). A partir de l'any 1842 és Santuari i va ser declarat al 1993 bé d'interès cultural. A l'acta de consagració de Santa Maria d'Urgell, al segle IX, és anomenada en primer lloc i fent esment de les esglésies i pobles que li pertanyien. Al segle X el bisbe Sisebut la va donar a l'església de la Seu d'Urgell. La comunitat es va traslladar a viure a Bellver des del segle XVI. Tenia llavors el títol de Venerable Comunitat de senyors canonges i clergues de Santa Maria de Talló i de Sant Jaume de la Vila de Bellver. Per aquest allunyament dels seus monjos i per les ocupacions franceses va entrar en decadència el culte a Santa Maria. L’any 1299 el bisbe d'Urgell, Guillem de Montcada, va convertir Santa Maria de Talló en la seu de l'ardiaconat de la Cerdanya. Des d'aquest moment, els rectors de Talló ocuparen el càrrec d'ardiaca de Cerdanya. A partir del segle XVI la comunitat es trasllada a Bellver. El progressiu distanciament dels membres de la canònica amb el temple va anar augmentant al llarg dels segles, potenciat per les diferents incursions franceses. Finalment en 1842 es va extingir la comunitat i l'església va passar a ser parròquia rural i santuari marià. Les seves dimensions corresponen a la importància que va tenir en el passat. La seva estructura correspon a dues etapes constructives diferents. La primera correspon al segle XI amb la capçalera formada per un absis semicircular. Està decorat externament per un senzill fris d'arcs cecs d'inspiració llombarda. Tres finestres de doble esqueixada il·luminen el seu interior, que està cobert amb una volta de quart

132

d'esfera. A continuació trobem un presbiteri força ampli i més alt que l'absis i la nau. Està cobert amb una volta de canó. La nau va ser construïda posteriorment, entre els segles XII i XIII. Té planta trapezoïdal i la seva fàbrica és de millor qualitat, amb carreus força ben escairats. La coberta és de factura moderna, ja que es va haver de refer després de la Guerra Civil. Està dividida en quatre trams per arcs torals, que descansen en pilars adossats als murs laterals. Aquests estan reforçats per contraforts semicirculars, poc habituals en el romànic català. Les finestres, que il·luminen la nau, estan situades en els murs laterals, en l'espai entre els contraforts. Són de mig punt i doble esqueixada. El campanar de torre, adossat al costat nord del presbiteri. És de planta quadrada i va ser construït en el segle XVII. En l'extrem oposat del presbiteri es troba la sagristia, que es comunicava amb l'exterior amb una porta de mig punt adovellada, actualment cegada. Una porta de característiques similars, també cegada, es troba en el mur sud del temple. En tots dos casos comunicaven amb les dependències de la canònica, segurament a través d’un claustre o pati. La façana es troba en el mur de ponent. En la part superior de la façana trobem un gran ull de bou, flanquejat per dues finestres de mig punt, força allargades. Corona el mur un senzill campanar de cadireta de dos ulls. Protegida per un porxo de factura posterior, es troba la portalada i porta d'accés. La portalada està formada per un senzill arc de mig punt adovellat, emmarcat per un arc peraltat de dovelles primes i llargues. En els batents de la porta de fusta predominen les tiges horitzontals i només n’hi ha dues de verticals; tant unes com altres s’obren a nivell dels seus extrems en volutes completes que segueixen direccions contra posades; també hi ha volutes aparellades situades al mig de les tiges, així com altres que formen parelles sense connexió amb cap tija. A la batent dreta hi ha l’argolla amb l’anella tirador. La imatge de la Mare de Déu i el Nen és una talla del segle XIII restaurada durant el segle XIX, de casi 90 cm. d’altura. La Mare està asseguda en un tron amb quatre muntants de secció quadrada amb una decoració amb imitacions pintades de

133

pedreria. Porta vel, túnica i mantell-casulla. Damunt del cap, allargassat, porta un vel que li cau sobre les espatlles en plecs verticals i regulars. La túnica li arriba fins el turmell creant certa transparència de les cames. Porta corona. L’Infant, proporcionalment massa gran, és assegut al bell mig de les cames i porta una corona adornada de lliris. La mà dreta sembla que hagi estat restaurada, doncs porta els dits recollits, quan habitualment haurien de tenir-los beneint. La túnica és semblant a la que du la Mare i, sobre ella, un mantell posat com a toga romana. La descripció que fa el frare Narcís Camós 3 de la Verge de Talló no es correspon pas amb la que he fet, però les diferències crec que poden ser degudes a la restauració posterior que costa que s’hi ha fet.

Camós, Narcís: Jardín de Maria plantado en el Principado de Cataluña. Girona, 1772.

134

11. GARROTXA. ARGELAGUER (Santa Maria. Garrotxa) Sortint d’Olot per l’autovia A-26 en direcció a Besalú i poc abans d’arribar-hi surt el desvio a Argelaguer, on es situa l’església de Santa Maria. Aquest temple és d'origen romànic malgrat les nombroses reformes portades a terme durant els segles XVI, XVII i XVIII, però apareix documentat per primera vegada l'any 1004, en l'acta d'un judici celebrat en el castell de Besalú. El temple romànic del segle XII va patir greus desperfectes durant els terratrèmols del segle XV. Conserva, amagada per les construccions posteriors, bona part de l'estructura romànica. Pujant al campanar, podem veure l'absis, amb restes dels arcs llombards originals, i la paret del migdia de la nau que presenta una bonica cornisa decorada amb dents de serra. A l'exterior de l'absis, al costat de llevant, conserva, a la seva base, restes de les columnes que sostenien arcs llombards. Pica de batejar situada a l'interior de l'església, col·locada damunt d'una base molt més moderna. Està ubicada al costat esquerre de la nau principal, en una capella de construcció molt més tardana que els murs romànic conservats en el temple. Disposa de vuit cares i està ornada amb fullatges estilitzats.

135

La portalada situada a ponent, disposa d'arcs en gradació que es recolzen en una imposta a cada banda, per damunt dels respectius capitells ornats amb fulles d'acant, que coronen les columnes de fust cilíndric i base llisa. Els batents de la porta també segueixen la tradició romànica de la forja catalana amb quatre tiges simples horitzontals per batent i al batent de la dreta el forrellat amb el passador i mànec amb incisions, així com quatre anelles, dos per batent, amb incisions unglades, soldades a les respectives tiges de suport, que per l’extrem intern s’obren en dues volutes petites que segueixen sentits oposats. El guardapany és quadrat amb els costats còncaves i llargues puntes en els angles.

136

CAPELLADA (Sant Martí. Besalú. Garrotxa) La capella de Sant Martí de Capellada està situada al costat de la carretera d’Olot, en la confluència dels rius Fluvià i Capellada. És tracta de l’antiga carretera que sortia de Besalú en direcció a Banyoles, passant per aquesta capella i travessant per un pont el riu Capellada. L'indret de Capellada apareix documentat per primera vegada l'any 1000 en una permuta de bens feta entre el comte Bernat de Tallaferro i el prior de la canònica de Santa Maria. A partir d'aquest moment quedà sota la custòdia de la canònica de Besalú, que en aquells moments estava situada en el lloc de Capellada. En 1104 es va enrunar l'església de Sant Martí de Juïnyà. El comte Bernat III de Besalú va cedir aquest temple als canonges de Santa Maria, per tal que la reconstruïssin. Aquests però, van decidir construir un nou temple en l'indret de Capellada, mantenint l'advocació a Sant Martí. El temple actual va ser construït sobre les restes de l'edificació del segle XII, aprofitant alguns dels seus elements. Segueix la tradició romànica en la seva estructura i les seves formes. L’any 1196 ja s’esmenta l’existència d’aquest església. L’any 1211 disposava de rector i cementiri propis. La Capella està formada per una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular, que conserva la cornisa i la finestra de l'edifici original. A l’angle SW s’aixeca el campanar de torre amb finestres al quatre vents i, en el seu mur de migjorn, un contrafort es continua amb el mur de l’entrada al cementiri. La portalada d'accés es troba en el mur de migjorn d’arc de mig punt format per quatre allargades dovelles.

137

Els batents de la porta conserva l’ornamentació de tradició romànica. A cada batent s’han distribuït tres tiges senzilles horitzontals. A la segona tija del batent dret, s’aplicat el forrellat amb el passador i el mànec, sense decoracions, i quatre amples anelles amb incisions. El pany hi queda incrustat amb un guardapany quadrat i amb quatre claus amb cabotes rodones. En el batent esquerra i al mateix nivell, hi ha una argolla tirador llisses.

138

LLIGORDÀ (Sant Pere. Garrotxa) A la sortida de Besalú en direcció a Figueres, apareix a mà esquerra la carretera a Beuda. A 2 km. més enllà s’arriba al temple de Sant Pere de Lligordà, tocant a mà esquerra de la carretera. El lloc de Lligordà és datat per primera vegada en el segle X, de quan les donacions que s’hi feien apareixen en la butlla del papa Benet VII (977) o en l’escriptura d’una donació que fa en comte-bisbe Miró-Bofill. Anys més tard el Monestir de Sant Esteve de Banyoles hi tenia propietats en el terme de Lligordà. L’església de Sant Pere queda documentada per primera vegada en el darrers anys del segle XI, però la seva final construcció no té lloc fins el segle XII i principis del XIII. Es tracta d’un edifici d’una sola nau de planta rectangular coberta en volta de canó de perfil apuntat, capçada per un absis semicircular sense decoració, amb dues finestres de doble esqueixada. Entre els dos elements s’obre un arc presbiterial de mig punt. Als murs de migjorn i ponent s’hi obren una finestra de doble esqueixada. Campanar d’espadanya convertit (segle XVIII) en torre amb teulada de dues vessants. La portalada és situada a la façana de migjorn, formada per tres arcs en degradació, llinda i timpà amb una creu. Els batents de la porta de fusta és decorada amb aplicacions de ferro forjat: a cada batent hi ha tres tiges horitzontals, llises, que s’obren en els dos extrems en doble voluta completa i amb un solc central, que segueixen sentits oposats. El forrellat té un cap d’animal amb orelles a l'extrem dret del passador, que es desplaça per tres anelles amb dos solcs senzills. El mànec no presenta decoració.

139

A cada batent hi ha un guardapany quadrat. En el mĂŠs gran sâ&#x20AC;&#x2122;aplica el forrellat.

140

MONTAGUT (Sant Pere. Garrotxa) Sortint de Figueres en direcció a Olot i passat Argelaguer, apareix el trencall a mà dreta que per la carretera GIV- 5231 mena a Montagut. L’any 808 el lloc ve citat com a “vilar” i l’any 966 ja era una parròquia, com esmenta un llegat del comte Seniofred al monestir de Besalú. Contenia cases, quadres, horts, vinyes… L’any 977 el comte-bisbe Miró va donar alous de Montagut a Sant Pere de Besalú, Sant Pere de Camprodon i Santa Maria de Ripoll. El segle XVI, el nucli habitat de Montagut es concentrava a la Cellera. Els fets que han arribat més ben documentats són les guerres carlines. El 1842 van entrar per la frontera francesa uns 60 homes armats comandats per Ramon “Felip”, que més endavant serien coneguts com els “trabucaires”. Durant la tercera guerra carlina, el 1874, a la serra de Toix s’hi va desenvolupar una gran batalla entre les forces del general Savall i les del general Novailles. En sortiren victoriosos els carlins, els quals feren 2000 presoners. El segle XIX va ser de gran prosperitat gràcies a l’activitat forestal i agrícola. També hi havia alguns molins fariners i d’oli i un teler que proveïa les fàbriques d’Olot. En aquesta època, Montagut tenia uns 1300 habitants. L'església de Sant Pere de Montagut és un temple del segle XII amb reformes posteriors. El temple té planta basilical amb tres naus separades per arcs de mig punt que descansen en pilars. Les naus estan capçades a l'est per tres absis semicirculars. Posteriorment van ser mutilats parcialment i ocultats per construccions posteriors. Ara fa uns anys es varen enderrocar algunes d'aquestes estances, permetent la visió de l'absis central des de l'exterior. El del costat dret encara està ocult per la sagristia, mentre que el del costat esquerre té forma plana des de l'exterior. L'element més interessant és la porta d'accés al temple, en el mur de ponent, que encara conserva la forja romànica.

141

Els batents de la porta primitiva eren més baixos que els actuals, fet que es pot comprovar per l’afegitó que es mostra en la part superior i que manca d’elements de forja, fet que destaca de la porta antiga, per la profusió de tiges i de volutes. Tots aquests elements es mostren amb un disseny semblant entre si. Tant en un com altre batents hi ha espais on s’ha perdut la voluta, però es manté la tija. A la part baixa del batent dret, hi ha una filada de quatre volutes que neixen de la corba de altres quatre de sota d’elles. En el batent de mà dreta hi són aplicats dos forrellats, diferents de grandària, però amb el mateixos elements, a excepció del superior que té dues anelles amb dos solcs circulars al batent esquerra. Els guarda panys són quadrats i amb els costats còncaves. El tirador-argolla (l’argolla amb tres solcs circulars), escut i anella (llisos) es situen al batent esquerra.

142

12. OSONA. GURB (Sant Andreu. Osona) És surt de Vic per la carretera a Sant Bartomeu de Grau, trobant -poc després de la sortida de Vic- el nucli de Gurb, d’on per una pista s’arriba a l’església de Sant Andreu. Situada dins l'antic terme del castell de Gurb, era la parroquial de la zona i apareix documentada per primera vegada l'any 942. Es tracta d'un document on es detalla la donació que el sacerdot Giscafred va fer del temple a la casa de Sant Andreu apòstol. A la mort del vicari Bonfill, l'any 1007, el bisbe de Vic va assignar les parròquies al nebot del difunt, Berenguer de Gurb, que posteriorment arribà a proclamar-se bisbe d'Elna. Amb motiu d'aquest nomenament, el bisbe de Vic, va intentar recuperar el control de les parròquies. Bernat Sendred, senyor del castell de Gurb, es va oposar a aquest fet i va ser excomunicat en un concili celebrat a Narbona i va perdre les parròquies. Senfred es va queixar al nou bisbe de Vic, Oliba, que després de valorar-ho i consultar-ho amb el bisbe de Narbona i altres bisbes, aixecà l'excomunió i li retornà el control de les parròquies, per que en tingués cura el seu fill, Alexandre de Gurb, que havia de ser clergue. En 1055 es va tornar a repetir el conflicte entre el bisbat i els Gurb, quan va morir Alexandre. El seu germà Guillem Bernat va retenir les esglésies en contra de la voluntat del bisbat. Guillem va ser excomunicat, fet que provocà una situació plena de tensions i agressions entre la casa de Gurb-Queralt i el bisbat. El conflicte es va resoldre en 1080, quan el nou bisbe de Vic, Berenguer Sunifred de Lluçà i el comte Ramon Berenguer II, van aconseguir que Guillem Bernat i el seu fill reconeguessin que retenien les parròquies injustament. A canvi d'aquest reconeixement, podrien continuar controlant les parròquies fins a la seva mort, però cap dels seus descendents en podrien reclamar la seva possessió. De totes maneres, la família Gurb-Queralt va anar renegociant amb els bisbes corresponents algun tipus de cessió sobre els drets en aquests temples fins l'any 1165.

143

En l'any 1091 es va consagrar l'església, construïda per substituir a un temple anterior. En el segle XII es va reformar profundament, aprofitant únicament el campanar i el fragment d'una imposta de l'absis. En el segle XVIII es torna a modificar la seva estructura, afegint la sagristia i un pòrtic nou. El temple té una sola nau, capçada a l'est per un absis semicircular. La nau, força ampla, està coberta amb una volta apuntada i reforçada per quatre arcs torals molt fins. L'interior del temple no recorda gens a l'època romànica degut a les nombroses modificacions que es van realitzar entre els segles XVII i XVIII, quan es van construir capelles laterals. L'interior està decorat amb pilastres i cornises de tipus clàssic. A l'exterior es veuen traces romàniques de l'edifici. Es visible especialment en l'absis i en diversos fragments del mur de migdia. El campanar es troba en el sector sud. Està com encaixat en el temple actual, el que ens fa pensar que va ser construït amb anterioritat a aquest. Es tracta d'una torre troncopiramidal, que segurament va ser construïda a finals del segle X, aprofitant elements preromànics. Es troba en el seu interior una porta i una finestra, ara cegada, amb arc de ferradura. En l'angle sud-est, prop de l'absis, hi ha un bloc de pedra esculpit amb motius geomètrics i vegetals. Es creu que es tracta d'un element preromànic i que formava part de l'església anterior, probablement era una imposta de la portalada. També podem trobar, encastat en un dels seus murs, un cap de monstre amb un forat al front: es tracta d’un element aprofitat. En el Museu Episcopal de Vic es conserva el batent d'una porta amb restes de forja catalana del segle XII d’un disseny molt original, simulant una explosió de volutes molt encertada.

144

LLUÇÀ (Santa Maria. Osona) De Vic és surt en direcció a Olost i a Prats de Lluçanès. Es segueix i es deixa a mà esquerra el trencall a Gironella per seguir (6 Km.) fins a Lluçà, 6 k., on es troba el monestir de Santa Maria a tocar la carretera. Poc després del veïnat de Lluçà, a uns 500 m. i a mà esquerra, apareix el camí que condueix al mas del Castell o masia del Castellet fins on és pot arribar en cotxe. Un indicador invita: Deixeu el cotxe aparcat i poseu-se a caminar. Per un camí un xic costerut s’arriba (20 min.) a la capella rodona de Sant Vicenç i pocs metres més amunt es troben les restes del Castell (un mur i la cisterna). Santa Maria de Lluçà fou en un principi la parròquia del terme del Castell de Lluçà. A finals del segle XII va passar a ser un canònica agustiniana i en el segle XIV començà la seva decadència. En el segle XVI fou suprimida i quedà l’església com a parròquia. Del primer edifici, consagrat el 905, no n’ha quedat res. En la segona meitat del segle XII es devia construir el temple actual. Arran dels terratrèmols del segle XV (1418 i 1448) quedaren destruïts la volta de l’església. El campanar i part de les edificacions del monestir. Ràpidament es referent les destrosses, menys el campanar, que no es tornà a bastir fins el segle XVII, i la façana de l’església. Després dels episodis del 1936, s’ha restaurat i segueix com a parròquia de Lluçà. El conjunt s’organitza a l’entorn del claustre. A llevant hi ha un hort on abans hi havia unes dependències. A ponent es troba la casa rectoral. A migjorn queda un pati clos on s’obre la porta d’accés. En el pati hi ha una capella i una escala que duu al refectori.

145

L’església és d’una sola nau amb volta apuntada, capçada a llevant per un absis semicircular. A cada mur lateral i prop de l’absis s’obren capelles amb les respectives absidioles semicirculars a tramuntana i migjorn, respectivament. Una finestra central s’obre en cada absis. En el mur de llevant de cada capella s’hi obria una altra que va ser tapiada. La sagristia s’hi afegí en el segle XVII entre l’absis central i l’absidiola del costat de l’epístola. A ponent de la nau hi ha el cor de pedra amb volta d’arc rebaixat on hi havia els murals. El campanar, també barroc, és de planta quadrada de tres pisos. Les finestres, més modernes, tenen aparença romànica. El terrat està bordejat amb una barana de ferro. En l’interior de l’església es conserva una pica baptismal de pedra, que no pertanyia pas a aquest temple. D’aquesta església de Santa Maria de Lluçà pertanyen el frontal d’altar i els dos laterals així com la Creu d’altar que es guarden al MEV. La portalada de l’època barroca queda en el mur de ponent, tenint els batents de fusta de la porta la ferramenta romànica típica de la forja catalana amb les tiges horitzontals que es continuen amb les volutes completes, moltes d’elles acaben en bec d’au. Les tiges tenen la particularitat de contunuar en punta en el moment d’iniciar els seus fillols. A la batent dreta i a l’extrem d’una tija, hi han dues volutes que, al separar-se, s’encaren entre si.

146

13. PALLARS JUSSÀ. COVET (Santa Maria. Pallars Jussà) COVET (Santa Maria. Pallars Jussà) Sortint d'Artesa de Segre per la carretera del Pont d’Alentorn, i un cop travessat el riu Segre, cal seguir en direcció a Tremp pel Coll de Comiols. Poc després de passar el Coll apareix un trencall, a l’esquerra (indicat), que mena a Covet. Les cròniques ens parlen d'un important conflicte entre Sant Pere d'Àger i la comunitat de Sant Sadurní de Llordà, afins al bisbe d'Urgell pel control d'aquesta comunitat i del castell de Llordà . La disputa va acabar amb la intervenció papal, que en 1092 va confirmar la dependència de Sant Sadurní respecte la col·legiata d'Àger. Per aquest motiu la comunitat de monjos va deixar Llordà i es va traslladar a la propera església de Covet, que estava sota la jurisdicció de la Seu d'Urgell. Probablement va ser en aquest motiu que es va iniciar la construcció d'un nou temple, adaptat a les necessitats de la comunitat canonical. El Temple de Santa Maria de Covet, del segle XII, és de planta de creu llatina amb tres absis que s’obren en el seu transsepte. L’absis central, per fora, presenta una cornisa amb caps humans i altres elements esculpits. La nau és coberta amb volta de canó apuntada, reforçada per arcs torals sostinguts per columnes amb capitells esculpits. A nivell del mur de ponent hi ha una galeria interior formada on s'hi observen quatre arcs de mig punt sobre columnes. Dues escales de cargol, interiors en el mur queden en els angles. A la façana s’obra la rosassa. La portalada principal té un timpà esculpit amb el Crist en Majestat assentat, i dos arcàngels i els símbols dels evangelistes. Arquivoltes sobre columnes amb capitells ornats.

147

Els batents de les portes de l’església estan folrats de xapa metàl·lica i presenten uns dibuixos geomètrics, de clara tradició romànica. Parteixen d’un a tija horitzontal amb tres solcs, que en els extrems es bifurquen en dues i els fillols es cargolen en sentit contrari formant volutes. A banda i banda de la tija surten altres volutes idèntiques a les dels extrems, a més de dues estretes i curtes tiges que formen dues petites volutes que s’entrellacen. Un tirador-argolla es situa a cada batent a través d’un escut perforat i de vores retallades. L’argolla presenta tres solcs circulars i d’ella penja una anella amb un gravat desgastat.

Es troba en el MNAC de BCN una imatge

148

de la Mare de Déu i de l'Infant que la van adquirir de la col·lecció Plandiura, en l'any 1932. És de fusta d’alber policromada al tremp i amida 83 x 31 x 24 cm. La rusticitat, el color i l'expressivitat fan d'aquesta obra un naïf de l'escultura romànica popular catalana. Datada al segle XIII de marcat caràcter popular, tant pel treball escultòric com per la policromia que la recobreix. La Mare de Déu, assentada en un cofre escambell, presenta la cara allargada. Una còfia li cobreix el cap per mantenir el vel que li deixa veure part de la cabellera amb clenxa al mig. El mantell, bordonat i tancat a nivell del coll, deixa el braç dret lliure i amb la mà aguanta una peça rodona. Amb la mà esquerra sosté al Fill. Els plecs del vestit són verticals i arrodonits, deixant els peus lliures. El Nen es assegut a la cama esquerra, presentant faccions de la cara allargades. La túnica, de coll rodó, és senzilla, li arriba als peus, deixant-se veure els dits i a nivell de les cames estan representats de manera molt simple quatre plecs arrodonits. Amb la mà dreta beneeix i amb l’esquerra sosté un llibre.

149

14 PLA DE L’ESTANY. CORTS (Sant Julià i Santa Basilissa. Pla de l’Estany) Al municipi de Cornellà de Terri, a la dreta de la carretera que va de Banyoles a Cornellà i dalt d’un promontori, a la vora del riu Matamors, afluent del Terri, hi ha el nucli de Corts. L’església de Sant Julià i Santa Basilissa fou construïda l’any 1102 sobre una d’anterior que ja constava el 1017. És d’una sola nau central amb absis semicircular ampliada amb una lateral, del segle XIV, coberta amb creueria gòtica. La portalada romànica és de les més interessants de la comarca, amb dues arquivoltes en gradació que mostren dovelles de travertí amb motius figurats i geomètrics realitzats en baix relleu. Els capitells són treballats de manera rústica, el que permetia el travertí.

150

La porta a dues batents desiguals està decorada amb un atractiu treball de forja, com es pot apreciar en el forrellat en forma de serp i els elements espirals, que daten del segle XII. Les tiges dels dos batents de la part baixa han desaparegut, mantenint-se in situ les volutes. La resta de jocs de tiges i volutes és similar pels dos batents i es conten un total de deu, amb variacions en el sentit per on s’enrotllen. Destaca l’extrem intern del passador que a més de doblar-se enfora, acaba en forma de cap de ser treballada pulcrament. La presència de la serp, venia a representar el dimoni, que havia sigut expulsat de l’interior del temple.

Les volutes és caracteritzen pel solc que segueix l’interior en tota el circular dibuix, acabant amb una aparent cabota. En cap element del forrellat (passador, anelles i mànec) s’observen elements decoratives. El guardapany és quadrat i llis.

151

ESPONELLÀ (Sant Cebrià. Pla de l’Estany) És surt de Banyoles per la carretera senyalitzada en direcció a Melianta, passant per sota de l’autovia i sempre tot recta fins arribat a Esponellà, junt al riu Fluvià. Esponellà és un municipi empordanès adscrit a la comarca del Pla de l'Estany. L’església parroquial de Sant Cebrià i el lloc, ja són documentats a l'any 921. D'origen romànic, va ser modificada als segles XV i XVI amb elements de caràcter ogival. Conserva encara l'absis semicircular primitiu sobrealçat. S'hi conserven dues escultures de la Mare de Déu, una de fusta i l'altra d'alabastre, del segle XIV.

De l’obra original es conserven la façana, amb portalada de tres arcs en degradació, un finestral també amb arc de mig punt, dos de l’antiga espadanya paredats i la base del mur nord i l’absis. Els elements de ferro forjat dels batents de la porta són de tradició romànica, si bé que procedents, probablement, d’altres portes com ho demostren les diferents mides i la distribució desigual que s’hi observa. Cal destacar no només els conjunts de tija estreta amb solc central i les petites volutes afrontades als extrems i els de tija ampla amb espirals i volutes

152

independents, sinó també els dos forrellats situats al batent dret. El superior, el passador, gravat, es doblega enfora a nivell de l’extrem dret, que representa un cap de serp. L’anella de la dreta té tres solcs circulars. El guardapany és quadrat.

Més avall, n’hi ha un altre amb el passador llis, però els dos extrems és dobleguen cap enfora. També les anelles i el mànec són llisos. El guardapany és quadrat i les vores còncaves.

El tirador-argolla presenta l’escut amb una rotllana de curtes escletxes i forats rodons amb les vores retallades amb ondulacions, així com una prominència central on s’aplica l’argolla amb dos solcs circulars; d’aquesta penja l’anella llisa.

153

MATA (Sant Andreu. Pla de l’Estany) Venint de Girona en direcció a Banyoles, poc abans d’entrar a la població apareix, a mà esquerra, el trencall que mena a Mata, on es troba l’església de Sant Andreu. A l’anomenat Pla de Mata, on sota un sòl poc desenvolupat hi ha una immensa placa de travertí que pot arribat als 30 metres de gruix, si bé la mitjana estaria en els 8 metres. El travertí és una roca sedimentària calcària que en aquesta zona s’explota en pedreres a cel obert. Es tracta d’una pedra fàcil de tallar però que no admet ni ser gaire treballada ni un gran poliment. En aquestes pedreres s’hi han trobat abundants restes prehistòriques, destacant per la seva importància la coneguda mandíbula de Banyoles corresponent a un homínid. Sant Andreu és un temple edificat en el segle XIII, tot i que existències notícies d'un temple anterior, citat ja en el segle XI. L'any 1951 es va enderrocar l'absis original per construir un creuer i un nou absis, també semicircular. L'església és d'una sola nau, coberta amb una volta apuntada i acabada en l'absis del segle XX. A migjorn s'alça un campanar de cadireta de dos ulls, amb teulada de dos aigües. La portalada d'accés la trobem en el mur sud. És molt senzilla i formada per un arc de mig punt amb dovelles estretes i allargades. En el mur de ponent existia una altra porta, avui cegada. Els batents de la porta de fusta són ornamentats amb ferramenta romànica pròpia dels segles XI i XII.

154

Cada batent presenta tres jocs idèntics, formats per una ampla tija amb un solc i els seus extrems es bifurquen en dues volutes que s’afuen i es cargolen vers els costats oposats. Dos d’elles estan clavejades en el terç inferior del batent, mentre que la tercera es situa en el terç superior. El forrellat, situat a meitat del batent de mà esquerra, té una posició inversa a la que habitualment es troben en les portes visitades: el passador amb les tres anelles, el mànec i el pany estan capgirats.

Tant les postes de la porta, com el forrellat són contemporanis, si bé mantenen certa memòria d’anys enrere. El 1887 un picapedrer del pla de la Formiga, va trobar la mandíbula preneardental de Banyoles dins d’un bloc de travertí. Els estudis conclouen que la mandíbula pertany a una dona de l’època preneardental (200.000-100.000 a.c.) ja que va relacionar el desgast dentari amb el treball de masticació de pells per adobar-les. Actualment, hi ha una rèplica exposada al proper Museu Arqueològic de Banyoles.

155

PORQUERES (Mare de Déu. Pla de l'Estany) Des de Banyoles contornejant el llac pel sud i sense deixar la vorera s'arriba a Porqueres. Es té noticia documental d'aquesta església des del segle IX, entre el 812 i 822, al fundar-se el Monestir de Sant Esteve de Banyoles del qual depenia, encara que després passà al de Ripoll per tornar al 1175 al de Banyoles. És una església, consagrada a l'any 1182, d'una sola nau rectangular i absis semicircular. Els carreus són de pedra tavertínica, de Banyoles. Coberta de volta de canó que es recolza en arcs torals. L'absis origina unes arcades sobre pilars que formen capelletes. L'arc presbiterià està recolzat sobre columnes amb capitells de decoració vegetal i personatges. Els àbacs d'aquest capitells també estan decorats profusament: en un d'ells, al costat de l'Evangeli, es troba esculpit la Mare de Déu i l'Infant, que sembla ser que junt amb el de Sant Esteve d'En Bas són de les primeres representacions de les marededéus en relleu, no exemptes, treballades amb el mateix material en que foren bastits els temples: pertanyen al taller del Mestre de Cabestany. Una cornisa senzilla adorna l'exterior. La portalada forma part d'un cos afegit a la façana i està feta amb tres arcs de ferradura: el gran es recolza sobre pilars i els dos inferiors sobre columnes decorats per elements vegetals. L'imposta està per sobre d'un fris decorat. L'actual campanar és un afegit del segles XVIII. La portalada fou declarada monument nacional l'any 1931. Sobresurt cinc pams del pla de la façana, i així es diferencia de la majoria de les portalades de l'època, encaixades dins del mur. El cos de la portalada és limitat per la part superior per un senzill replà que aguanten tretze mènsules, regularment distribuïdes, excepte les parelles dels extrems, que es troben més pròximes entre si. Els quatre arcs en degradació que emmarquen la porta no són del tot paral·lels. L'interior és semicircular; els altres prenen

156

gradualment la forma de ferradura, i el seu centre és cada cop més baix. Ressalta l'arc exterior un guardapols, resseguit per una cinta en ziga-zaga; els altres són d'aresta viva, i el més interior és decorat amb una motllura en forma d'escòcia o canya que ressegueix els muntants de la porta fins al paviment. Els dos arcs centrals reposen en unes columnes amb capitells decorats amb motius vegetals i animals. Els interiors tenen inspiració coríntia, amb elements animals en els extrems. Els dos exteriors estan decorats amb pinyes i palmes. A l'arquivolta interior es troben vint-i-dos medallons còncaus que recorden les monedes romanes i representen animals, elements humans i ornamentals.

Els batents de fusta de la porta de estan decorades a l’estil de la forja catalana amb tiges horitzontals i amb els extrems oberts amb forma de ganxo. Al batent dret s’hi observa una gatera rodejada per un cercle de ferro forjat. El forrellat és limita a un guardapany quadrat a un tirador-argolla, sense decoració, i d’una anella amb incisions obliqües. La imatge de l'àbac de la Mare de Déu, del segle XII, porta corona i un vel curt treballat. La cara oval amb ulls ametllats i molt junts. Nas deteriorat. Vestit casulla d'escot rodó amb un galó, La mà dreta apareix pel costat de la casulla i amb l'esquerra sosté al Fill pel braç. L'Infant, també coronat, es troba en posició d'assegut en el costat esquerra de la Mare. Cabells curts i pentinats en ratlles paral·leles versemblant als caps clàssics. Orelles grans i posades de manifest en el pla frontal. Ulls ametllats i nas triangular. Porta un mantell amb mànigues que deixa veure els vestit amb plecs en angle que

157

arriba fins els peus que apareixen nus. La mà dreta en acció de beneir queda davant de la Mare.

158

PUJARNOL (Sant Cebrià. Pla de l’Estany) Poc després de sortir de Banyoles per la carretera a Santa Pau es troba el trencall que mena a Pujarnol, Sant Patllari, Sant Nicolau i al Santuari de la Mare de Déu de Rocacorba.

Destaca d’aquest nucli la Torre de Pujarnol, una masia fortificada dels segles XIII i posteriors, essent un exemple de l'arquitectura militar de la comarca. Al costat d'aquest edifici, es troba l'església parroquial de Sant Cebrià, construcció d'origen romànic, formada per una sola nau, coberta amb una volta de canó lleugerament apuntada i acabada en un absis semicircular. En la part central del tambor absidal s'obre una finestra de mig punt i de doble esqueixada. En el mur nord es van afegir dues capelles laterals, així com l'escala que permet l'accés al campanar, que va ser afegit amb posterioritat coronant la façana de ponent.

159

La portalada d'accés està situada en el mur de ponent, havent estat reconstruïda imitant la forma que es suposa que tenia originàriament: presenta un arc de mig punt amb amples dovelles que segueixen per les impostes i els muntants. Els batents de la porta de fusta es troben ornamentats amb elements de la forja romànica. Quatre jocs de tiges i volutes es distribueixen uniformement per cada batent. Tots tenen el mateix disseny: tija horitzontal, llisa, amb els extrems que es separen en dues volutes en sentits oposats. A cada tija, a banda i banda i abans de dividir-se els extrems, n’hi ha quatre, dues de les quals són més petites.

El passador del forrellat, de secció poligonal, està decorat amb incisions zigazaga i puntejat; l’extrem dret stà doblegat cap enfora i amb un cap d’animal,. El passador es deslliça per tres anelles decorades amb una incisió central circular. El mànec, sense ornamentació. El guardapany és quadrat. Un decorat element de forja actual protegeix el forat d’una hipotètica clau.

160

SANT MARTÍ DE CAMPMAJOR (Pla de l’Estany) Per arribar-hi anem per la carretera GI-54 que va de Banyoles a Olot passant per Mieres i Santa Pau. Poc després de passar Porqueres es troba Sant Martí de Campmajor, petit nucli a redós de l'església d'origen preromànic, si bé ha sofert diferents reformes al llarg dels segles. L'any 844 es va consagrar aquest temple en honor a Sant Martí i a Santa Quitèria.

Del temple del segle IX no en queda cap resta. De l'època romànica s'han conservat l'absis, el campanar, part del mur sud i les dues portes. De principis del segle XI és la porta que es troba en el mur sud, junt a la torre. Actualment està cegada i protegida per un cobert. Està formada per un únic arc de mig punt i adovellat. L'absis actual està descentrat respecte a la nau, ja que aquesta es va eixamplar cap al nord.

El campanar, de factura posterior, és de planta quadrada. El darrer pis es va afegir més tard. En ell s'obren dues finestres de mig punt en el costat sud i una en la resta de murs. En el pis intermedi, ja romànic, s'obrien quatre finestres de mig punt, una en cada mur, avui parcial o totalment cegades. En la part inferior s'obre una portalada d’arc rebaixat format per tres llargues dovelles i una llinda llisa.

161

Els batents de la porta de fusta està decorada amb unes 25 ferradures disposades arbitràriament entres les tres tiges que té cada batent. Les tiges, que horitzontalment creuen de banda a banda refermant les postes de cada batent, són llises i acaben en els seus extrems en la imatge de flor de lis.

En el batent de mà dreta es troba el forrellat compost pel passador llis amb quatre anelles, dos d’elles en el batent esquerra, el mànec, el pany i el guardapany quadrat. En el batent esquerra, a sota de la tija superior, queda el tirador amb l’escut rodó i llis, bombat, on es centra l’argolla amb un ampla solc central, i d’on penja l’anella.

162

VILAVENUT (Sant Sadurní. Fontcoberta. Pla de l’Estany) S’hi arriba per la carretera de Banyoles a Bàscara i es troba a peu de la carretera. El lloc es anomenat l’any 1017 per una butlla del Papa Benet VIII, que enumera la possessió de bens per part del monestir de Banyoles. L’any 1159, hi ha noticies d’una permuta de terres efectuada pels canonges de Girona, que a més rebien els delmes de tot Vilavenut L’any 1209, s’esmenta l’església com Sancti Saturnini de Vilavenuto. D’ençà de l’any 1532 es venera la relíquia de La Santa Espina, que fora portada des de Terra Santa i dipositada dintre d’un petit reliquiari de plata: un membre d'una família distingida de Sant Bartomeu de Torres va anar voluntari a les Creuades i esdevingué un heroi. Als valents defensors de la fe se'ls premiava amb un valuós record de Terra Santa o de Roma; pel que sembla, aquest noble portà la Santa Espina.

163

Per decret episcopal de 2 de maig de 1951, declarava la legitimitat de la Santa Espina de Vilavenut per a posar-la a la veneració dels fidels en la seva església: el poble invoca la seva protecció per les malalties de la vista. El temple original cal situar-lo a finals del segle XIII i consta d’una sola nau amb absis semicircular, que en els segles XVIII i XIX s’hi van fer notables modificacions, com el campanar de planta quadrada d’estil barroc. En el interior conté pintures neoclàssiques. A la llinda de la porta figura l’inscripció: La iglesia fou reparada y lo campanar fou fet de nou el 1850. La portalada d’entrada és molt simple, una llinda llisa que es recolza en els muntants dels carreus ben diferenciats del mur. En els batents de la porta de fusta s’hi troben les tiges, volutes, dos tiradors i un forrellat, propi del romànic dels segles XI i XII. Es tracta d’onze jocs de tiges horitzontals amb un solc en tota la seva llargada que es divideixen, a nivell dels extrems, en dues volutes completes en sentit oposat i segueixen tenint un solc cada una. Del centre de la tija i a una i altra banda, hi ha una voluta que evoluciona en sentit invers de l’oposada. El forrellat té el passador de secció polièdrica que en l’extrem dret queda doblegat i decorat amb un cap de serp amb la boca oberta. Tant el passador com les anelles per on llisca estan gravades. E mànec és llis. El pany s’ha adaptat eliminant una voluta i el guardapany és quadrat amb les vores lleugerament còncaves. Hi ha un tirador per batent casi idèntics, i es composen d’escut circular amb el cantell lleugerament fistonejat, dues rotllanes de petits forats i quatre creus, argolla amb dos solcs i l’anella amb tres nusos equidistants.

164

15 RIPOLLÈS. FUSTANYÀ (Sant Sadurní. Ripollès) De Ribes de Freser es surt per la carretera a Queralbs i, abans de travessar la via dels cremallera per entrar a aquesta població, s’agafa la carretera de mà dreta que mena a Fustanyà i al Serrat: tot queda ben indicat. En una nota llegida a Descobrir Catalunya (Març 2005), Eudald Carbonell, diu que els Homo neanderthalensis i els Homo sapiens del Paleolític superior es van instal·lar a la Cova de Fustanyà, damunt de la qual es construiria l’església romànica de Sant Sadurní. El poble de Fustanyà va tenir parròquia uns cent anys abans que Queralbs. A partir del segle XV fou sufragaria d’aquesta parròquia, però anys més tard va tornar a tenir rector propi. És diu que el primer assentament humà dins de la història, deuria ser en l’època romana, de quan s’explotaren les mines de coure del salt del Sastre, que es troba en el camí de Queralbs a Núria. Els comtes de Cerdanya foren els senyors del lloc i per donacions fetes al monestir de Sant Martí del Canigó, aquest hi tenia bens a la contrada de Fustanyà. Tant sols entrar al poble, em vaig asseure junt al Sr. Francesc Aguilò (així se’m va presentar). Molt atent, em va preguntar què hi feia per aquells indrets, etc. etc. Entre una pregunta i una explicació per part meva, em donà un escrit perquè me’l llegís i que per la seva història, vertadera o imaginària, em va cridar l’atenció. Deia, més o menys: Es veu que Àngel Guimerà conegué la personalitat i la vivència de dos joves de la vall de Queralbs. Aquesta informació li va servir per recrear i bastir una peça teatral (Terra baixa) on llops al·legòrics i reals o el poder econòmic, hi tenen paper destacat.

165

A l’altura d’aquestes terres impera la bondat, a baix el món és dolent. El pastor Manelic ho diu: ...potser a la muntanya el món no és dolent perquè allà dalt no hi ha homes... els llops estan a la ciutat... El Sr. Aguiló, el meu informador, que em mirava de reüll mentre jo copiava, em va fer un gest d’assentament quan en arribar a aquesta frase faig fer una ganyota afirmativa. Avui la gent gran conserva viva la memòria oral, d’històries de llops, de la fidelitat de gossos protegits amb collars de punxes, de l’instin de les eugues que quan sentien els llops rellinaven per aplegar els pollins i feien una rotllana perquè quedessin dins, mentre les mares es posaven de cap a dins, disposades a rebre els llops a guitzes, els pastors no abandonaven mai la ramada i encenien fogueres per comunicar-se entre ells. A Queralbs hi ha Cal Llobater. Els llobaters eren gent de fora dedicada a tenir a ratlla i perseguir aquell feram. A Terra baixa, en Manelic explica a la Marta que el senyor Sebastià li prometé per cada llop que matis t’hi va un duro... La Margarida (protagonista de la història, no del drama d’en Guimerà) era una noia de Fustanyà, germana gran de quatre fills. Els seus pares, amos, van morí quan encara eren petits i vivien a l’empara de tutors marmessors. Al Serrat, el poble de més amunt, hi vivia en Jaume d’una casa senzilla, no sabia de lletra, com tants altres, i de xicot entra a Fustanyà com a mosso o pastor d’una casa benestant. Els tutors de la Margarida la tracten duramente y con tanta inmoralidad que es insoportable, segons la denuncia que Margarida i els seus germans adrecen al jutge de Queralbs. Per complicar més la troca la Margarida i en Jaume s’agraden, però els tutors s’hi oposen: una nit s’escapoleixen i pel pas de la Carranca passen al Conflent fora de la jurisdicció de la Guardia Civil. Residint a Perpinyà, en Jaume i la Margarida tenen el primer fill, en Francesc, i a l’any següent una nena, la Maria. Si bé que abans d’escapolir-se van presentar una demanda de consentiment de matrimoni, aquesta fou rebutjada i, per tant, segueixen sense estar casats quan han tingut aquestes dos primers fills. Després de passar per Narbona, on en Jaume treballa de pagès, van tornar a Catalunya i anaren a viure al Serrat. En el registre civil de Queralbs, ja consta que

166

estan casats i tenen el tercer fill, en Feliu. En aquests indrets, els hiverns són freds, les nits es fan molt llargues i la parella s’estima: segueixen neixen altres vailets, cinc o sis més... Poc a poc les ferides obertes per uns tutors inflexibles contra la decisió de la parella, que va atrevir-se a desatendre les normes socials pel que fa a aparellar-se dues persones d’estaments econòmics distints, es van cicatritzant. Àngel Guimerà va estrenar Terra Baixa l’any 1896 i podria haver-se inspirat amb aquest matrimoni. En Jaume va morí el 22 d’abril de 1929 a casa seva del llogaret de Casanova, on anaren a viure. La Margarida moria el dia de cap d’any del 1937, a la vora del foc, a causa d’una hemorràgia cerebral, segons consta en el registre civil de Queralbs. El Sr. Francesc Aguiló em va deixar llegir i copiar el manuscrit sense interrompre’m i en acabar em va preguntar què em semblava. No em va deixar temps a contestar. Em va dir que estava a punt de complir 91 anys i que havia conegut a la parella... i tot seguit, em dóna la fotografia adjunta on es troben reunits part d’aquella família i se’n va anar carrer amunt. Encara vaig seguir una estona assentat en aquell pedrís amb la mirada perduda sobre les muntanyes, on feia anys van ser el teló de fons d’una història real i d’un argument teatral.

Recuperant el fil de la meva visita a Fustanynà, me’n vaig anar a localitzar l’església romànica de Sant Sadurní. La primera menció en un document, aquest temple data de l'any 978, en l'acta de consagració de l'església de Sant Jaume de Queralbs, que depenia de Sant Sadurní. El temple que ha arribat fins als nostres dies va ser construït probablement en el segle XII, tot i que en el segle XVI s'hi produïren algunes reformes.

167

És tracte d’un edifici d’una sola nau coberta amb volta apuntada i amb un absis semicircular a llevant, que queda separat de la nau per un arc triomfal també apuntat, més estret i molt més baix que la nau. A l’interior de l’església, s’hi obren dues capelles d’arc rodó en el gruix dels respectius murs de tramuntana i de migjorn, a semblança d’un transsepte.

En el mur de ponent hi ha una finestra substituin A migjorn, s’obre la portalada d’arc de mig punt

Els batents de la porta estan guarnits amb ferram

Està composta per tres tiges verticals a cada ba

Les tiges verticals estan ornamentades amb incisions obliqües i en ziga-zaga. A la part més alta de la porta, les quatre tiges extremes són més curtes i les volutes més petites. El tirador presenta l’escut rodó amb el cantell retallat i una rotllana de petits forats. L’argolla és ampla i d’ella penja l’anella-tirador amb incisions tipus corda. El forrellat, de factura moderna, consta de passador, tres anelles, mànec, pany i guardapany llisos.

168

LLANARS (Sant Esteve. Ripollès) A tres km. de Camprodon en direcció a Setcases, apareix Llanars i, a la plaça on hi ha el desvio de la carretera a Setcases, es troba l’església de Sant Esteve. És un edifici romànic consagrat el 1168, d’una nau, volta de canó un xic apuntat i absis semicircular. A la façana de ponent s’aixeca el campanar quadrat per a dues campanes i amb teulada piramidal. En aquesta façana s’obre la portalada de tres arcs en degradació i arquivoltes sostingudes per columnes i capitells esculpits.

Els batents de la porta de fusta estan ornamentats amb ferramenta de forja català, propi d’aquestes contrades. El batent esquerra presenta cinc jocs, mentre que el dret només n’hi ha quatre. Cada joc el forma una tija resseguida tota ells per diversos solcs paral·lels, disposats horitzontalment. Els extrems es bifurquen, de manera que els fillols que en resulten es cargolen en volutes situades en sentit oposat. Aquestes cintes són més llargues que les verticals que les creuen, però tenen el mateix disseny. El forrellat, aplicat al batent dret damunt d’una tija reaprofitada, presenta el passador llis doblegat l’extrem interior i pren la forma de cap de serp, les anelles amb tres solcs, el mànec llis i el pany aplicat. També, s’hi troba un tirador d’argolla, als dos batents, decorats amb incisions.

169

Procedent d’aquesta església és la imatge de la Mare de Déu i l’Infant, d’alabastre del segle XIII, que es troba en el Museu d’Art de Girona. Maria és assentada en un escambell. No duu corona i el vel arriba fins a les espatlles. De cara oval, esbossa un somriure; el nas el té malmès. El mantell, cobrint les espatlles passa per fora del braç dret i s’arreplega sobre la falda caient fins a mitja cama, amb plecs rectes, arrodonits i en angle (transició). El vestittúnica, d’escot rodó, apareix cenyit i arriba fins els peus, sortint la punta del calçat per les habituals ondulacions del vora baix. Amb la mà dreta deuria prémer quelcom i amb l’esquerra manté al Fill per la cintura. L’Infant està dempeus sobre la cama esquerra de la Mare, presentant els trets de la cara malmesos, si bé s’aprecien unes galtes molsudes. Duu túnica que deixa veure els peus nus. Plecs rectes. Ha desaparegut casi per complert el braç dret i a nivell de la mà esquerra hi té un colom. El temple guarda un frontal d’altar, romànic del segle XII, Una orla estelada l’emmarca i el fons és daurat. En el centre i dins la màndorla apareix la Maiestas Domini assentat en un coixí allongat i damunt d’un arc. Duu nimbe crucífer, túnica i mantell. Amb la mà dreta beneeix tenint els dits anular i del cor estirats, mentre que el del pols el té separat; amb la mà esquerra sosté un llibre. Els peus, nus. A les carcanyoles hi són representats els símbols dels quatre evangelistes. També hi figuren escenes de la vida de Sant Esteve amb els companys, la guarició d’un malalt, la lapidació i la invenció del seu cos.

170

MOGRONY, Sant Pere De la Pobla de Lillet a Campdevànol i en arribar al km. 88, surt de mà esquerra la carretera que mena a Gombrèn (indicat). A 2-3 km. d’aquesta cruïlla parteix a mà dreta, un vial que es bifurca: el de l’esquerra porta al castell de Mataplana i el de la dreta a Mogrony. Arribats al Santuari de la Mare de Déu de Mogrony, surt una escala que passa per l’església troglodita de la Mare de Déu i s’enfila fins al pla on es troba l’església de Sant Pere a 1.408 m d’altitud. Al confirmar-se les possessions del monestir de Sant Joan de les Abadesses per l'emperador Carles el Simple, apareix per primer cop documentada l’església de Sant Pere de Mogrony (899). Successivament, altres documents fan referència a donacions a l’església de Sant Pere. D’un principi sembla que pertanyia a la diòcesis d’Urgell, doncs es troba en el llistat de parròquies del bisbat de Vic fins a mitjà del segle XII, quan era propietat del monestir de Sant Joan de les Abadesses. Expulsades les monges de Sant Joan, va usurpà l’església de Sant Pere el vescomte de Bac, però a la seva mort el seu fill la restituí. En els anys que seguiren, començaren els conflictes entre els abats de Sant Joan de Ter (de les Abadesses).i els senyors del castell de Mataplana, De quan en Pere Galceran de Pinós ven les possessions de Gombrèn i de Sant Pere de Mogrony a l’abat de Sant Joan, la vida de la parròquia de Sant Pere va desplaçar-se cap a Gombrèn i arribant al segle XVIII va quedar el temple casi destruït del tot i només uns ermitans l’habitaren. La degradació prosseguí durant tot el segle XIX fins que el bisbe de Vic, en Josep Morgades emprengué la seva restauració en l’any 1880. En el 1958 es restaurà definitivament. El lloc a donat peu, des de la Renaixença catalana, a llegendes diverses com, per exemple, que fou el punt on mai els àrabs van arribar-hi, la dita Covadonga catalana, així com les actuacions de Galceran de Pinós (804) i les disbauxes del

171

Comte Arnau amb les monges de Sant Joan de Ter i la poca paraula amb els obrers que van construir l’escala al Pla de Sant Pere. Al nord del temple de Sant Pere, queda una pineda on es troba l'avenc o forat de Sant Ou. Diuen que passant prop d'ell, es senten les rialles de les aloges que, a l'entorn de la seva reina Sigiberta, estan amagades en un cova de Ribes, a l'esquerra del riu Freser. El seu pare, el rei Armand, va ser mort pel rei got Euric i pretengué casar-se amb ella. És, aleshores, quan fugint s'amagà en la cova i les goges l'anomenaren reina per la seva excepcional bellesa. L’església de Sant Pere és un edifici, força restaurat, on s'observa bé la planta trevolada 4 que el caracteritza. És d'una sola nau de volta de canó amb un absis central a llevant i dues absidioles, situades al principi de cada mur lateral. Dues finestres s’obren a l’absis central i una altre a l’absidiola de migjorn. Només l’absis central presenten decoració amb arcuacions llombardes i lesenes cada tres arcs i un fris en dents de serra. Campanar d'espadanya per a dues campanes en el mur de migjorn per damunt de l'absidiola. En aquest mateix mur i per sobre del porxo, s’obren dues finestres de doble esqueixada. Carreus relativament acurats. Probable data de la construcció: segle XI. El porxo, situat a migjorn aixopluga la portalada d’entrada constituïda per dos arcs en degradació, dovelles petites i uniformes recolzant-se en els muntants del mur.

La planta de creu fou emprada a Catalunya per proporcionar tres àbsides per a dedicació triple, sense les despeses d'una església de tres naus i, aleshores, l'església trevolada, al suprimir els transseptes de les plantes en creu, permetia encara més la simplificació de la construcció. Són, també, trevolades les esglésies de Sant Martí del Brull, Sant Pere de Gallifa i Sant Llorenç del Munt.

172

Els batents de la porta de fusta contenen quatre jocs de forja catalana cadascú i de semblant disseny: una tija plana horitzontal, que s’obre en els extrems en dos fillols que es recargolen formant dues volutes que segueixen sentits oposats; aquesta tija queda creuada per una altra vertical i més petita que també, s’obre per ambdós extrems en volutes. Al batent dret s’aplica in tirador amb argolla i al de mà esquerra , hi són aplicats dos panys. En el Yale University Museum de New Haven (USA) hi ha exposat un Crist en Majestat que titulen obra catalana, escola de la Seu d’Urgell, segle XIII. Crucifix trobat en una església del segle XII prop de Mogrony, Pirineus. En el Museu Municipal de Vic hi tenen dos laterals d’altar procedents de Sant Pere. Un representa Sant Pau amb espasa i llibre. L’altra lateral és la figura de Sant Pere amb les claus que prem amb la mà dreta i la Bíblia que sosté amb l’esquerra. Les claus estan entrellaçades, les pales contraposades i les entadallures obertes. Aquestes taules laterals pintats podrien correspondre al final del romànic o principi del gòtic: - per l’ús de la línia per limitar contorns, - per la major complicació dels plecs dels vestits, - per la pèrdua del hieratisme propi del romànic, - i pel major naturalisme en la composició de les figures donant major moviment. A Occident es presentava a Sant Pere amb calba. L’art oriental ho fa amb els cabells arrissats. A Catalunya es troba a Sant Pere pintat de les dues maneres. Les dues claus les porta unides perquè simbolitzen la terra i el cel, el poder unir i desunir, d’absoldre i d’excomunicar, és el doble poder que en realitat només n’és un. Les claus van aparèixer per primer cop en la iconografia cristiana en un mosaic del segle V.

173

MOLLÓ (Santa Cecília. Catalunya Nord) De Camprodon a Coll d’Ares, camí a la Catalunya Nord, s’arriba al poble de Molló on es troba l’església de Santa Cecília damunt un serrat situat en un vessant de la vall del Ritort. Es tracta d’una construcció del segle XII d’una sola nau, coberta amb una volta de canó apuntada, tres arcs torals i contraforts exteriors. A la capçada de la nau hi a dues capelles poc ressaltades. A llevant hi ha l’absis semicircular, més estret que la nau, fet molt usual en les esglésies d’aquestes contrades (Sant Jaume de Queralbs, Sant Sadurní de Fustanyà, església de la Mare de Déu del Serrat de Queralbs). A més, una finestra allargada amb dues arcuacions sostingudes per dues columnes amb capitells ornats amb motius vegetals i figures antropomorfes. Té un fris amb petites mènsules, propi d’un romànic més avançat que no el de tipus de decoració llombarda a base lesenes i arquets. Al cap i al peu de la teulada, de dos vessants, hi ha els avisadors de missa, campanars petits de cadireta. El campanar de l’església és adossat al costat de tramuntana. És fruit de dues èpoques de construcció i, avui dia, és una torre de cinc pisos amb les cares idèntiques. La separació de pisos es fa per un fris de dents de serra i arcuacions cegues. Els capitells i les columnes de les finestres geminades foren substituïdes per peces vulgars a causa d’haver sigut menjades pel temps. En el mur de migjorn i prop del de ponent hi ha la portalada que forma un cos que surt del nivell de la superfície del mur. El conjunt és tancat per la part superior per una cornisa horitzontal disposada a manera de guardapols. S’accedeix a la porta per sis graons. La llinda ha estat feta amb diverses dovelles. La portalada és ressaltat per quatre plecs en degradació, llisos i mancats d’ornamentació. El timpà és llis, emmarcat per un arc de mig punt adovellat, seguit

174

de les arcuacions. L’arc d’una d’elles presenta un canaló concavat amb incrustacions de petxines. Per damunt de tot hi ha una cornisa composta d’arcuacions cegues i petites mènsules amb cares d’animal o motiu vegetal. Els batents de les portes de fusta tenen 23 jocs d’elements de forja per cadascun, però a la zona del forrellat s’ha anul·lat un d’ells. Els jocs estan formats per una tija curta horitzontal que s’obre en els extrems en dos fillols que formen dues volutes i segueixen sentits oposats. Aquest disseny es repeteix tres vegades per línea, quatre línees per batent, menys la zona del forrellat, com s’ha dit.

El forrellat es troba al batent dret amb el passador doblat en l’extrem dret i en forma de cap de serp, les anelles, el mànec i el pany. Tots aquests elements estan ornats per incisions cuneïformes i lineals. El sobrepany és quadrat i clavat amb claus de cabota rodona i prominent.

175

ROCABRUNA (Sant Feliu. Ripollès) Poble (972 m alt.) del municipi de Camprodon (Ripollès), a l’antic terme de Beget, a la capçalera del riu de Beget (dit també en aquest sector riu de Rocabruna). S’hi arriba sortint de Camprodon camí al Coll d’Ares i al trencall de mà dreta senyalat per anar a Beget, es segueix fins trobar l’indicador a Rocabruna. L’església parroquial de Sant Feliu, és un exemple del romànic restaurada el 1929 (una primera església és esmentada el 999). Té una sola nau coberta amb volta apuntada i acabada en un absis semicircular; exteriorment està decorat per una motllura i un fris de dents de serra. En els murs laterals de la nau estan excavades unes petites capelles laterals. El campanar és de torre quadrada amb dues finestres a cada vent i teulada piramidal. Es va construir a partir d'un campanar anterior de cadireta de dos ulls. S'accedeix per una escala exterior, adossada al mur nord del temple.

La portalada d'accés es troba als peus de la nau, en el mur de migjorn. Està formada per dos arcs adovellats en gradació. Als batents de la porta encara es conserven elements de la forja romànica original. Consta de cinc tiges horitzontals per cada batent que en els seus dos extrems es divideixen bruscament en dos fillols que segueixen sentits oposats formant dues espires molt completes i no massa grans.

176

Sobre la tercera tija s’aplicat el forrellat amb el seu passador llis que es desplaça per tres anelles planes; l’extrem dret del passador es doblega enfora i presenta el cap d’un animal am banyes . La junta del mànec amb el passador es fa mitjançà una formació rectangular dividida en dues seccions on hi estan representats dos Crismons, respectivament. El mànec té una decoració cuneïforme.

En el batent de mà esquerra, per sobre de l’extrem dret de la segona tija, queda aplicat el tirador format per una argolla amb tres solcs circulars, aplicada directament a la post de la porta, i de la que penja una anella plana amb incisions.

177

SITJAR (Sant Bartomeu. Ripollès) Sortint de Sant Pau de Seguries per la carretera C-38 que mena a Camprodon i abans de creuar el pont de la Rovira, es pren la pista que surt d’enfront veient a la dreta un aqüeducte i a darrera hi ha una mina a cel obert de carbur : aquest mineral, és una pedra sorrosa de color gris, emprat fonamentalment en la il·luminació de les mines d’Ogassa o en llums domèstics. Constaven de dos recipients: l’inferior contenia el carbur càlcic, mentre que al superior hi havia aigua; quan el carbur es posava en contacte amb l’aigua a través d’una aixeta, produïa un gas inflamable (acetili), i la seva combustió generava llum.

Seguint, es troba una bifurcació amb les indicació d’Oix – Beget i quan de nou es troba un altra bifurcació, es continua per la dreta, seguint la direcció que marca un rètol que posa La tomba de Sitjar. Passat el Mas i pel camí de mà esquerra s’arriba a l’ermita de Sant Bartomeu. Segons una tradició antiga, unes cabres que pasturaven per aquest indret, en trencar les branques d’un vell roure, quedaren cegues. Aleshores, estellaren l’arbre i a l’interior trobaren una imatge de Sant Bartomeu, motiu pel qual edificaren la capella. La capella de Sant Bartomeu del Sitjar, construïda al segle XII, queda separada uns 100 metres del Mas del Sitjar, d’on pren el nom, que és documentat des del segle XII. Havia pertangut en època medieval a una família de la petita noblesa, els Sitjar, emparentada amb els antics senyors de Creixenturri.

178

El temple és una construcció rural molt senzilla, de planta rectangular, amb una nau capçada a llevant per un absis quadrat amb una finestra d’una sola esqueixada. Una petita obertura cruciforme es troba a la façana de ponent on, també, hi ha un campanar de cadireta d’una sola arcada. En aquest mateix mur hi ha la portalada amb grans dovelles, d’època posterior a la construcció de l’església, amb dos batents desiguals, ornats amb una ferramenta del romànic.

Al batent de mà dreta -el més ample dels dos- hi queda aplicat, a la par baixa, una tija horitzontal que s’obre en els seus extrems en dues volutes en sentit oposat. La voluta inferior interna ha desaparegut. Aquest disseny es repeteix quatre vegades, si bé que en el batent de mà esquerra les dues tiges són més curtes i partides longitudinalment, a la vegada que unides per un ample cenyidor. A casi la meitat de les batents, queden travessats per una simple tija, on ha estat aplicada una anella del forrellat en la batent esquerra i, a l’altre, dos anelles, el passador, el mànec, el pany i el guardapany. Més avall, queden els dos tiradors semblants, l’escut amb una rotllana de petites perforacions, cantell retallat i argolla amb dos solcs circulars. D’aquesta penja l’anella amb tres nusos equidistants.

179

TOSES (Sant Cristòfol. Ripollès) De Ribes de Freser i per la carretera a la Collada de Toses surt el desvio a Fornells i seguint aquest vial (GI-400) s’arriba al poble de Toses on és troba l’església de Sant Cristòfol. Es tracta d’un edifici romànic del segle XI, d’una nau capçada per un absis, i dues capelles laterals. Els elements més destacats del conjunt són la ferramenta de la porta, el campanar i les pintures romàniques de l’interior de la nau.

El campanar romànic és rabassut i massís, decorat amb arcuacions llombardes, i un sostre a dues aigües. És notable també la faixa de carreuons disposats en opus spicatum (tècnica constructiva utilitzada pels romans) que es pot veure a la façana principal.

A l’interior es poden contemplar les pintures romàniques de finals del segle XII, pintures murals que s’estenen més enllà de l’absis ocupant el sostre i els laterals de la nau. Els originals de l’absis es conserven, juntament amb la seva biga policromada, al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), havent estat reproduïdes de forma fidel i acurada en el temple.

180

Al MNAC, també, es conserven altres peces artístiques procedents d’aquest temple: el baldaquí (que junt al de Sant Climent de Taüll són els dos únics del seu tipus que s’han conservat a Catalunya) i els dos laterals de l’altar, pintures sobre fusta d’un excepcional valor artístic, en que l’autor, el Mestre de Soriguerola, va saber reflectir amb un gran dramatisme escenes del judici final, com la del pes de les ànimes o psicòstasi.

La portalada d’accés s’obre en el mur de migjorn és rectangular amb llinda llisa que es recolza en el muntants bastits amb els carreus propis de la resta del mur. Els batents de fusta de la porta del temple conserva l’antiga ferramenta d’ornamentació feta amb el ferro extret a les mines del poble. És un bon exemple del domini de la forja i el treball del ferro que a la comarca del Ripollès va tenir tan renom a l’època medieval.

181

Presenten cinc jocs de tiges horitzontals que en els seus extrems es divideixen en dos fillols formant sendes volutes que prenen sentits oposats i entre

mig de la separació d’elles surt una punta de llança. Les volutes d’una i dos espires acaben amb forma de cap d’au. Cada tija horitzontal es creuada per una de vertical, que també és divideix en dos volutes, però en aquesta punt és cerclat per un cenyidor. El passador, vuitavat, i les anelles per on es deslliça estan aplicats a una tija simple i més curta. El guardapany és quadrat i llis.

182

16. SEGARRA. LES OLUGUES (Santa Maria. Segarra) N 41 41 51 / E 01 19 08 Anant de Lleida a Barcelona per l’autovia A-7, un cop passada la sortida a Cervera, apareix el desvio a l’autovia C-25 a Girona i poc després s’arriba al trencall a les Oluges. L’església de Santa Maria és situada en la plaça central del nucli. La primera notícia d’aquesta església es troba en un document de principis del segle XII. L’església actual fou refeta al segle XVIII; tan sols es conserven escassos fragments de la construcció medieval al campanar. Es tracta d’un edifici de tres naus, una de principal i dues de laterals amb coberta a dues aigües i realitzat amb paredat i arrebossat, destacant les cantoneres que estan realitzades amb carreus ben escairats.

Sobre la portalada hi ha un rellotge de sol, per damunt del qual s’obra un òcul que il·lumina l’interior de l’església, juntament amb les dos finestres laterals situades a la mateixa alçada. La seva façana està centralitzada per una gran portalada d’estil neoclàssic, a la que s’accedeix per una doble escala, amb

183

dues pilastres adossades al mur i capçades per un entaulament format per dues grans volutes i una bola central. També cal destacar les batents de fusta decorades amb ferro forjat, que sembla ser que és l’únic element que es conserva de l’antiga església romànica.

Aquesta decoració està formada per una tija horitzontal, que en els extrems es divideix i es formen dues volutes que deriven en sentit oposat. Tots els jocs ornamentals de cada batent tenen el mateix disseny. La façana està coronada per una cornisa creant una forma de corba contracorba, i decorada amb tres pinacles, que respon a un estil més pròxim al barroc. La torre campanar, és de planta quadrada, amb quatre obertures per col·locar les campanes.

184

MONTLLEÓ (Santa Maria. Segarra) 41º 38' 37.32" N / 1º 21' 45.18" E Montlleó és un nucli de població deshabitat i enrunat, del municipi de Ribera d’Ondara, a la comarca de la Segarra. Malgrat trobar-se l’església rodejada d’edificis abandonats, la porta del temple es manté tancada i el seu interior inaccessible. Circulant per l’autovia A-2 en sentit a Lleida, és surt en direcció a Briançó. A la sortida d’aquest nucli es segueix el camí indicat per anar a Santa Maria de Montlleó, per una pista de terra, diferenciada dels molts camins que d’ella deriven. Es pot aparcar prop de l’església. L'església de Santa Maria apareix esmentada per primera vegada com a part de les parròquies del bisbat de Vic durant els segles XI i XII, i va estar dins d'aquest bisbat fins el 1957, moment en què passà al bisbat de Solsona. Amb el temps va adquirir la categoria de Santuari Marià i molts pobles hi anaven amb processó. Al seu interior s'hi venerava una talla de fusta de la Mare de Déu de Montlleó, que va desaparèixer l'any 1936, i que actualment, sembla ser, es venera una imatge de terrissa. Aquesta església es presenta molt modificada respecte l'edifici primitiu, amb constants reformes que han anat desdibuixant la seva estructura inicial. Amb tot, l'edifici conserva elements prou significatius per situar la seva construcció primitiva al segle XI, visibles a la façana nord, seguint formes constructives i ornamentals de l'arquitectura llombarda, i finalitza al sector sud, amb l'ús d'un aparell més acurat i mantenint les lesenes, tot propi de finals del segle XI o principis del segle XII.

185

L’ edifici queda situada a l'entrada del poble i presenta notables transformacions que van afectar l'estructura del primitiu temple. Llegeixo (no he pogut entrar-hi) que es tracta d'una construcció de planta basilical, de tres naus cobertes amb volta de canó, menys un tram de la nau central que és de volta apuntada. La nau lateral sud està compartimentada per capelles cobertes amb voltes d'aresta. La separació entre les naus queda solucionada per tres arcs formers de mig punt, sustentats per dos pilars cruciformes, que malauradament tan sols es conserven els situats més a ponent. La primitiva capçalera de l'església tenia tres absis semicirculars. L’absis de la nau sud ha desaparegut i només es conserva l'arc presbiteral i les traces del seu perímetre. L’absis central ha vist alterada la seva estructura primitiva per la construcció d'un nou presbiteri, a principis del segle XX, i l'afegit d'una sagristia, actualment en ruïnes, a la part exterior. L’absis nord fou sobrealçat i només conserva romànica la part baixa del cilindre. Veient l'edifici des de a peu d’ell, s’observa que disposa de finestres de doble esqueixada, ambdós absis conservats de l'edifici, així com a la seva façana sud, i d'una obertura, a la façana de ponent. La presència de contraforts situats a la façana de ponent i migjorn de l'edifici, sembla que responen a la necessitat de restablir els seus problemes d'estabilitzar-lo. El seu campanar s'alça a l'extrem de ponent de la nau nord de planta octogonal amb finestres d'arc de mig punt als quatre vents; l'escala d'accés es troba a l'exterior de l'església. L'edifici presenta dos portes d'accés que corresponen al temple primitiu. Hi ha una porta a la façana nord, d'arc de mig punt extradossat amb una filada de lloses planes. La portalada principal amb estructura d'arc de mig punt adovellat i arquivolta, s'obre a la façana de ponent i conserva els batents de la porta de fusta amb una decoració feta de ferro forjat. Constava de 14 jocs de tiges planes horitzontalment aplicades, sense decoració, repartides set per batent i que avui dia s’han reduint pel pas de l’home depredador... No totes són idèntiques amb el clàssic disseny de dividir-se les tiges en els extrems i formar dues volutes que es separen en sentit oposat. Prop dels extrems de les tiges, neixen una voluta completa per banda, a excepció de la quarta del baten esquerra. Han desaparegut les tiges 4ta. i 5e. del batent dret, així com també el conjunt del forrellat per complert, si bé un pany modern manté tancada la porta. 17 SOLSONÈS.

186

CASES DE POSADA (Santa Eulàlia. Solsonès) L’ermita de Santa Eulàlia, queda situada al despoblat de Cases de Posada, en una plana a mà esquerra de l’embassament de la Llosa del Cavall. Per a arribar-hi, sortint de Solsona, cal dirigir-se a Sant Llorenç de Morunys, passant per la pressa del pantà, i tot resseguint la banda esquerra d’aquest, prompte s’arriba al trencall de mà esquerra que mena a l’ermita (indicat). A finals del segle X, el comte Ermengol I, féu donació al Monestir de Sant Llorenç, de la parròquia de la Posada amb les seves esglésies, primícies i delmes. La Comunitat de clergues del Monestir exerciren una tasca de colonització i cristianització important durant els segles següents. L’ermita de Santa Eulàlia és una construcció de planta rectangular amb un encapçalament triabsidal, que si bé ha estat refet, encara hi són visibles elements romànics. Presenta diferents tipus de paraments: angles dels murs de grans blocs escairats, blocs treballats a cop de maceta a l’absis central, els carreus de l’absis de tramuntana no segueixen filada, etc.

187

Al frontis, situat a ponent, s’obre la portalada d’arc de mig punt amb gran dovelles. Els batents de la porta de fusta conserven l’ornamentació de ferro de l’època romànica, habitual de la forja catalana dels segles X al XII. Al batent esquerra les tiges es situen verticals amb incisions rectilínies i es bifurquen als extrems, on s’afuen i cargolen en sentit oposat; al centre d’aquestes tiges arrenquen dues volutes en sentit horitzontal. Al batent de mà dreta hi ha la mateixa decoració, però es disposen les tiges de forma horitzontal. També, s’hi troba en aquest batent una finestra enratjada, que deixa veure l’interior del temple, sobre la qual s’ha aplicat una tija horitzontal creuada per una altra en forma d’S que uneix els dos extrems. El forrellat amb el passador, dues anelles, mànec i pany estan inclosos en el baten dret. No hi falta, tampoc, en aquest batent la gatera. L’absis de tramuntana presenta una finestra d’una esqueixada. Al frontis, ponent, se n’obra un altra, també rectangular, de doble esqueixada. De la construcció nova destaca el campanar de torre quadrada, de dos pisos. En el segon pis, s’obren als quatre vents, quatre finestres d’arc adovellat de mig punt.

188

CORRIU (Sant Martí. Solsonès) La Corriu és una de les set entitats de població del municipi de Guixers a la comarca del Solsonès. Com totes les entitats de població de Guixers, el seu origen cal buscar-lo en l'antiga divisió eclesiàstica en parròquies. Sant Martí de la Corriu continua tenint categoria de parròquia i, a més del citat territori, abasta també el del veïnat de Vilacireres, ja al terme municipal de Gòsol. És una de les parròquies citades a l'acta de consagració de la catedral de la Seu d'Urgell (any 839). Format íntegrament per masies, és un poblament totalment dispers, sense cap nucli urbà. Aquestes masies es van anar despoblant començant per les que es trobaven més allunyades de la carretera de Berga a Sant Llorenç de Morunys. L’església de Sant Martí ha patit diverses mutilacions i afegits al llarg del temps (segles XI–XII i XVIII). A la capçalera de l’absis original se’n va construir un altre, també quadrat. Al cantó nord hi ha l’afegit d’una capella, una sagristia i un campanar d’espadanya amb dues finestres d’arc de mig punt. Al frontis, refet de nou, hi ha una gran portalada gòtica que conservava encara la ferramenta romànica en les batents de la porta.

La primitiva decoració (abans de ser robada 5 combinava sis tiges horitzontals, de les quals quatre s’obrien pels seus extrems en dues volutes completes i creuades per quatre tiges

A principis del mes de març del 2004, la porta va ser robada per un tal Edgar Christian, de 25 anys i veí de Vallvidrera amb la intenció de col·locar-la a casa seva. Aquest intent va provocar que la malmetés i, així, la van trobat els Mossos d’Esquadra, quan dies després la recuperaren i l’entregaren al Bisbat de Solsona per restaurar-la, doncs havia estat serrada i se li havien tret les incrustacions de ferro forjat que la caracteritzava.

189

verticals més curtes i amb semblant dibuix. A altres dos tiges (una per cada batent), les volutes quedaven en els extrems proximals. A la part baixa del batent de mà esquerra, una senzilla tija horitzontal amb volutes hi restava. Presentaven les cintes unes traces acanalades, a excepció de l’última citada. De les finestres originals nomes en queda una al mur meridional, les altres dues existens són posteriors; totes tres tenen una llinda monolítica on s'ha retallat un arc de mig punt. La finestra que està oberta a l'absis original és d'una esqueixada una altre es de dues esqueixades i l'altre és de parets paral·leles. Al mur oest de la capella afegida hi ha una escala adossada que puja fins a la coberta. A l'interior les voltes són apuntades, a l'igual que els arcs de les capelles i els dos pre-absidals en degradació que substitueixen l'antic mur de l'absis primitiu i que donen pas a l'absis nou. L'interior es enguixat i repintat. La coberta es dues vessants. A les golfes de l'església, formant part d'una paret, es conserva un bloc de pedra rectangular, aprofitat d'una altre construcció. En ell es pot observar un relleu molt desgastat i de formes tosques. Es representen tres espais. En el primer, sota un arc de mig punt, sembla haver-hi una Mare de Déu amb el nen al costat esquerre. Al mig, en un arc de mig punt de doble llum que l'anterior, hi ha dues figures de costat. Per últim, inscrit dins d'un rectangle, hi ha un sarcòfag vist des de dalt i una figura, molt més petit que aquest, dintre (aquest relleu es pot posar en relació amb altre de la portalada de Santa Maria de Puig-Aguilar). En el santuari també es representa un sarcòfag amb un cos a l'interior i la representació de la Mare de Déu amb el nen; potser tenen relació amb rituals funeraris (podria tractar-se d'un exvot ofert a causa de la mort d'un infant) tot i que és poc clar.

190

LA COMA (Sant Quirze i Santa Julita. Solsonès) Cal sortir de Sant Llorenç de Morunys per la carretera al Port del Comte on poc després apareix a mà dreta el vial a La Coma. L’església de Sant Quirze i Santa Julita és la parroquial de La Coma i es troba situada a la mateixa plaça Major del poble, a l’esquerra de la carretera en direcció nord. El temple ha sofert diferents refeccions al llarg de la història fins a convertir-lo en l’edifici actual. El primer document que hi fa referència és l’acta de consagració de l’església de Sant Serni de Tavèrnoles, del 1040, any en què el bisbe d’Urgell confirmà totes les possessions que tenia el monestir.

De l'antiga església es conserven, en els batents de les portes de fusta de l’entrada, els ferros forjats. Fets d'acord amb les tècniques usuals de l'època, aquests ferros forjats són fruit d'un treball senzill. Es tracta de cinc tiges horitzontals per batent amb tres solcs que van d’un extrem a l’altre. Aquests extrems acaben en dos ganxos que s’han separat en sentit oposat. Al centre de les tiges s’hi adossen, per sobre i per sota, una curta tija per banda que també acaba en dos ganxos, no volutes, per cada extrem. Al batent esquerra hi ha el tirador-argolla amb incisions.

191

El conjunt es conserva molt sencer, fet que porta a pensar que fou refet en Ă¨poca propera.

192

RAMELLS (Sant Esteve o de Coïns. Solsonès) (41.942161 N / 1.42903 E) Sortint de Solsona per la carretera 149a en direcció a Sant Climent, passat el km. 9.5, apareix a mà esquerra el camí a Sant Iscle que puja cap un turó. En quan s’arriba a 3 km. cal trencar a mà esquerra i a 1 km., passades les masies de Puit de Ramells i de Gisperts, s’arriba a l’església de Sant Esteve o de Coïns. No hi ha dades històriques d’aquest edifici destruït i ocupat per la vegetació. És una construcció d’una sola nau, de planta rectangular amb coberta de volta de canó i capçada a llevant per un absis semicircular. Seguint els dos murs laterals hi ha una imposta que va des del frontis a l’absis, com arrancada de la volta de canó. Unes fornícules, a banda i banda, foren obertes en els murs prop de l’absis. Una espitllera s’obre a l’absis i una altra al mur de migjorn. En aquest mur hi ha dos contraforts. La portalada es troba al frontis, a ponent. Els dos batents de porta es troben al MD i C de Solsona, on hi són clavats la típica ferramenta de la forja catalana. A cada batent hi ha tres jocs de tiges horitzontals amb tres solcs. A un extrem de la tija es desdobla i cada element separat descriu una gran voluta que acaba en un cap de serpent. Cada joc queda separat de l’altre per una tija que només en un extrem es separa en dos petites volutes obertes. A dalt i a baix del batent queda definit per una tija amb tres nervis solcats.

193

194

SANT MARTÍ DE GUIXERS (Sant Martí o de la Trinitat. Solsonès) Sant Martí de Guixers, coneguda també com les Velianes o l'església de la Trinitat per celebrar-s'hi un aplec en aquesta festivitat, és una ermita romànica del municipi de Guixers, a la Vall de Lord (comarca del Solsonès). A 6 km. de Sant Llorenç de Morunys en direcció a Berga, apareix un trencall a mà esquerra que cal seguir. Es passa la Masia de Cal Sastre, a mà dreta, i un km. més enllà es troba l’ermita de Sant Martí de Guixers. És una construcció d'una sola nau, capçada a llevant per un absis quadrat a l’interior i trapezoïdal a l’exterior, amb un arc preabsidal que no surt del sòl. Tant aquest arc com la nau són apuntats. Al centre de l’absis, s’obre una finestra de doble esqueixada, d’arc de mig punt; així con una altra a mig jorn. La coberta exterior és a doble vessant i de teula àrab. Damunt del frontis, a ponent, és coronat per un campanar d'espadanya amb dues llargues finestres cobertes amb un arc de mig punt.

El mur nord és amagat a l'exterior per una capella dedicada a Sant Miquel, la sagristia, d'arc de mig punt i una finestra d’arc de mig punt monobloc. Una escala exterior permet l'accés al campanar.

195

La portalada d'accés s'obre al mur meridional. És d'arc de mig punt adovellat. Els batents de la porta de fusta estan ornamentats amb ferro forjat, propi dels models utilitzats als segles XII i XIII. Consten d’una tija ampla i llisa que als seus extrems es bifurca en dues que s'afuen i es cargolen vers els costats oposats. També hi ha una cinta ampla guarnida amb uns solcs incisos, la qual dóna peu a pensar en quatre cintes juxtaposades; igual que l'anterior, aquesta faixa es disposa horitzontalment i es bifurca als extrems, on s'afuen i cargolen vers extrems oposats. Combinades amb aquestes faixes hi ha unes petites cintes amb un sol extrem acabat en rínxol; aquestes ocupen l'espai que hi ha entre les cintes grans, de manera molt irregular i desordenada.

Al batent de mà dreta es troba el forrellat amb el passador, tres anelles aprofitant espai lliure i el mànec fixat al pany incrustat a la fusta. En un altre punt del batent es troba l’argolla amb incisions semicirculars, subjectada per una ampla anella amb tres solcs.

196

SANT SERNI DEL GRAU O DE VILAMANTELLS (St. Llorenç Morunys. Solsonès) A 3 km. de Sant Llorenç de Morunys per la carretera a Organyà, surt de mà esquerra la pista que mena al santuari de Lord i a l’ermita de Sant Serni del Grau o de Vilamantells (indicat). La capella romànica del segles XI o XII, consta d’una sola nau amb absis semicircular. El parament es de pedra treballada a cops de maceta i amb filades uniformes i irregulars. En alguns trams la pedra es tosca i en altres, estreta i allargada. Coberta amb volta de canó. Per la banda de la façana de migjorn està closa per un mur de pedra. Aquest clos és un cementiri on hi ha unes quantes tombes al terra assenyalades per una creu. L'ermita (5,60 x 11,50 m.) és d'una sola nau rectangular capçada a llevant per un absis semicircular que ha estat sobrealçat fins al nivell de la teulada de la nau que és a dos vessants. La taulada que cobreix l'absis s'uneix directament a la de la nau rectangular i sobrealçaren de l'absis col·locant les pedres trapezoïdals amb bisell de l'antiga cornisa. El frontis és coronat per un campanar d'espadanya, amb dues finestres cobertes amb arc de mig punt adovellat. Damunt de la portalada, situada en aquest mur, s'hi obre una finestreta rectangular amb llinda de llosa. Al mur de migjorn hi ha una porta tapiada d'arc de mig punt adovellat. Al centre de l'absis hi ha una finestra de doble esqueixada i d'arc de mig punt. L'actual portalada d'accés a l'ermita s'obre al centre del frontis i és d'arc de mig punt adovellat. La porta, de doble batent, és de fusta, que ha substituït a una primitiva malmesa, però s’han conservat les ornamentacions de ferro forjat de quatre tiges horitzontals per batent, que els seus extrems es bifurca, s’afuen i es cargolen cada una vers els costats oposats. De factura moderna i de dibuix no excessivament apurat és la porta metàl·lica que dóna entrada al cementiri.

197

18. VALL D’ARAN GARÒS (Vall d’Aran) A l’esquerra de la carretera C-28, de Vielha al Port de la Bonaigua, i a 5 Km. de la capital, es situa el poble de Garòs, que marca el límit entre Naut Aran i Mijaran. L’esglé sia de Sant Julià fou reconstruïda en el segle XVI i, avui, només en resten els murs i algun tros de cornisa de la primitiva construcció romànica. És d'una sola nau, capçada per un absis poligonal amb capelles. El campanar de l’any 1619) de torre quadrada, que pel seu aspecte sembla una torre de defensa, té 3 i 2 finestrals laterals als costats i cobertura piramidal. L'altar major és barroc del 1776 i conserva un Crist de talla i una imatge gòtica de la Mare de Déu.

Cal destacar les batents de la porta de fusta coberts dels elements de forja renaixentista amb el forrellat, probablement romànic, aplicat sobre una tija i al batent dret: el passador de secció quadrada, que es deslliça per tres anelles amb solcs lateral circulars i incisions centrals; del centre del passador surt el mànec d’un engruiximent, amb una incisió a cada costat i un pom a l’extrem; el guardapany és llis.

198

BIBLIOGRAFIA Alcover, Antoni M. Moll. Diccionari Català-Valencià-Balear. Ed. Moll. Palma de Mallorca, 1978. Amenós Martínez, Llüisa. Les portes ferrades romàniques al sud del Pirineu català, MEV. 2009. La actividad y las producciones de los herreros (s. XI-XV), Tesis doctoral dirigida por el Dr. Joan Domenge. Universidad de Barcelona, Departamento de Historia del Arte (2005). Fonts per a l"estudi de les arts del ferro aplicades a l"arquitectura en època medieval, R.A.Catalana de Belles Arts Sant Jordi, Nº 18, 2004. La porta ferrada romànica de Sant Climenç de Ramells, 2001. Besora, J. Mª. L’evolució de les claus. El Foradot. Montblanc, 2003 Borrell i Sabater, Miquel. Portes, panys i forrellats d'esglésies i ermites, Diputació de Girona, 2008. Carreras, Antoni. El ferro forjat del monestir de Poblet. Publicacions Abadia de Poblet, 2008 Clarà, Tura. Els ferrers de Besalú. Internet. Colell, Divina i col. El Arte de la forja en el romànico. 2010 Col·lecció Guies del patrimoni cultural d'Andorra. La farga Rossell. Un exemple de farga a la Catalana. Govern d'Andorra, 2004. Ezquerra Lapetra, Fernando. El simbolismo de la forja en las puertas romànicas. Grupo Ailbe de Círculo románico. 2012. Fuses Navarra, Víctot. L’aixecament d’una frontera: entre la farga catalana del segles XVII i la mineria a Escaró (Confent) del segle XX. UPC. Depart. Engineria Elèctrica. Mas Arrondo, Carlos. Historia de la farga catalana: el cas de la Vall Ferrera al Pallars Sobirà (17501850), Pagès editors, 2000. Mascarella i Rovira, Jordi. La Farga. Quaderns Revista de Girona, nº 43. Diputació de Girona, 1993. Miguélez, Agustín. Guía pràctica de la forja artística. Intern. Molera i Solà, Pere. La farga. Dopesa. Barcelona, 1980. Pagès Rovira, Josep Com conèixer l’Arquitectura romànica religiosa de Catalunya, 2013 Portell, Roser. L'art de la forja a la Vall de Llémena, Roura i Sabà, Pere La indústria del ferro. Massanetdecabrenys.com Ventosa i Serra, Enric. Les esglésies romàniques de la Cerdanya. Barcelona, Farell Editors, 2004. Les portes ferrades catalanes, Valls, Gràfiques Moncunill, 2009.