De llengües minoritzades

OPINIÓ

De llengüesminoritzades

M. Carme Junyent

Grup d'Estudi de Llengües Amenaçades Universitat de Barcelona

Parlar de llengües minoritzades és parlar també dels seus parlants. De les persones que han de renunciar a parlar la seva llengua unes quantes vegades cada dia (de vegades, tot el dia). De les persones que viuen amb la idea que la seva llengua és un retrocés, que els impedeix l'accés a la modernitat, que és un obstacle per a la mobilitat social. De les persones que potser ja no es poden comunicar amb els seus nets perquè a l'escola (o el pediatra, o el psicòleg, o el logopeda), i sense cap fonament que no sigui la ignorància, els han recomanat que només se'ls parli en una llengua. De les persones que són marginades, humiliades o escarnides pel fet de parlar la seva llengua.

Però parlar dels parlants de llengües minoritzades també és parlar de les persones que no han tallat els vincles amb els seus orígens. De les persones que són l'esperança de la humanitat perquè la humanitat necessita la diversitat per sobreviure. De les persones que han heretat i perpetuat maneres diverses d'explicar el món. De les persones que tenen coneixements que tots podem necessitar perquè, com es diu sovint, el remei per al teu càncer pot estar amagat en una llengua que menysprees. De les persones que no han estat sotmeses per l'imperialisme lingüístic i han sabut preservar el seu espai de llibertat, aquell on ningú no pot arribar si tu no vols.

Hi ha una dada prou contundent que ens pot ajudar a entendre de què parlem quan parlem de llengües minoritzades i, especialment, dels seus parlants: el 96% de la humanitat parla el 4% de les llengües del món, o, a l'inrevés, el 4% de la humanitat parla el 96% de les llengües. Fa uns vint anys, la proporció era 95%-5%. Tots els indicadors mostren que estem vivint les

acaballes d'un procés d'homogeneïtzació lingüística mundial que fa preveure que, en el transcurs del nostre segle, pot desaparèixer fins al 95% del nostre patrimoni lingüístic.

Com hem arribat fins aquí? Òbviament, de llengües n'han desaparegut sempre. La romanització va comportar la desaparició de moltes llengües, igual que la islamització o l'expansió de l'imperi xinès, però en cap cas els resultats d'aquests esdeveniments històrics es poden equiparar al nombre i la velocitat dels actuals processos de substitució lingüística. Les grans colonitzacions iniciades amb l'arribada a Amèrica dels europeus han implicat fins ara la pèrdua de més de la meitat del patrimoni lingüístic i l'amenaça per a la gran majoria de les llengües que encara es parlen, de les quals més d'un 10% ja només tenen darrers parlants i més d'un 40% ja no s'estan transmetent (pel que fa a la resta, més d'un 40% mostren símptomes del procés de substitució i les que no es troben en cap d'aquests casos són les que previsiblement arribaran al segle xxii).

Davant d'aquest panorama, què es pot fer? En primer lloc, respondre'ns una pregunta: això ens preocupa? Si no, no cal que en parlem més. Però si creiem que la mort de les llengües és injusta per als parlants de llengües minoritzades i una pèrdua irreparable per a tota la humanitat, aleshores cal actuar en conseqüència per intentar aturar aquesta deriva. Vet aquí alguns principis bàsics:

No marginar ningú per raó de llengua: la causa més important de mort de les llengües actualment, juntament amb les migracions, són els prejudicis lingüístics. No hi ha cap argument lingüístic que justifiqui o expliqui la mort duna llengua perquè totes són iguals.

Les llengües desapareixen perquè els seus parlants les abandonen, i les abandonen perquè els fan pagar un preu massa alt per parlar-les.

No tenir por de la diversitat: les societats bunkeritzades són les més vulnerables quan s'inicia un procés de substitució, la diversitat crea diversitat i genera resistència contra l'homogeneïtzació.

No obstaculitzem l'ús de llengües minoritzades: sovint les nostres actituds dissuadeixen els altres de fer servir la seva llengua. La humanitat té una llarga tradició d'estigmatització del que parla diferent, reflectida tant en els glotònims (bàrbar, berber, popoluca, chavacano, etc) com en els comportaments (prohibició de parlar la llengua local a les escoles, escarni del que parla diferent, etc.). Pensem que cada cop que avergonyim algú per la llengua que parla estem contribuint a la mort de les llengües.

Promoguem l'ús de les llengües minoritzades: una actitud positiva i respectuosa cap a l'ús d'aquestes llengües pot ser més eficaç que la política lingüística per promoure-les. Si els parlants perceben que la seva aportació a la diversitat és valorada i no se'ls penalitza, seran els millors agents de la revitalització de la seva llengua. Aprendre llengües minoritzades o, si més no, aprendre'n alguna cosa és la manera més clara de mostrar que ens interessen i les valorem.

Tots els que gaudim aprenent llengües sabem el molt que aquest coneixement ha aportat a les nostres vides i per això també tenim més possibilitats d'entendre el dolor que causa la renúncia. Que el fet de ser poliglots no ens converteixi en botxins de les llengües que no hem après.

“