Un raval que no ho sembla

AL BARRI DE L'EOIBD

Un Raval que no ho sembla

Ramon Solé Clotet,

Antic alumne EOI Barcelona Drassanes

Si el barri del Raval es va urbanitzar en gran part al llarg del segle xix, com pot ser que els edificis de l'avinguda on hi ha l'EOI siguin tots de finals dels anys 60 del segle xx? Sempre m'havia semblat estrany, però mai vaig sentir prou curiositat com per buscar-hi una explicació. Després de més d'una dècada vivint al barri, i per via indirecta, vaig saber el motiu d'aquesta incongruència urbanística. Me'n vaig assabentar llegint les memòries d'un dels escriptors més populars de la literatura catalana contemporània escolar, l'autor de la novel·la infantil El zoo d'en Pitus, de Sebastià Sorribas. A la biblioteca de l'edifici gòtic de l'antic hospital hi ha una secció de llibres relacionats amb el barri. Si no existís aquesta tria específica, no se m'hauria acudit mai escollir la lectura d'un autor que –ni se m'havia passat pel cap– hi tingués cap interès, ja que soc d'una generació en què no ens van fer llegir cap llibre en català a l'escola, ni un poema. Sorribas va passar la infància just abans de la guerra franquista en un dels carrers que ara ocupen tots aquests edificis relativament nous, al rovell del barri Xino. La seva memòria d'aquells carrers és ben viva, la convivència entre els treballadors arribats d'arreu d'Espanya, també de la Catalunya rural, com els seus pares, amb les prostitutes i desheretats del món de tota mena i condició. Recorda molt bé com els bombardejos feixistes van anorrear amb una dedicació especial aquesta part de la ciutat. I està convençut que els vencedors sabien sobre quins caps queien les bombes i no van mostrar cap interès a reconstruir-ne les cases fins a un quart de segle més tard, perquè allà hi havien viscut els seus enemics més ferotges: els treballadors revolucionaris anarquistes i comunistes que havien perdut la guerra.