ÍNDEX
ÍNDEX
AL BARRI DE L'EOIBD
26
Panzeti, i es va presentar un llibre de Miguel Pajares, Aguas de Venganza, sobre el drama de la frontera sud i dels fets que es van produir a la platja del Tarajal. Per acabar, segons el teu punt de vista, què s'hi pot fer des d'aquí? Nosaltres, com a ciutadans, podem fer coses molt personals. Els estats ens estan demostrant, i els polítics en general, que Europa està blindada, que és l'Europa fortalesa. És curiós com hi ha polítics que critiquen la política d'immigració i refugi de Trump, absolutament abominable, però tenen la hipocresia de no reconèixer que Europa està fent el mateix. Què s'hi pot fer? Coses diverses. Una és la denúncia permanent de la situació, que passa per qualsevol manifestació de reivindicació de drets de refugiats o immigrants que busquen una vida digna, denunciar tota la persecució que estan vivint organitzacions, com per exemple, Proactiva Open Arms. També cal combatre tot el discurs racista i islamòfob envers tota aquesta gent. El discurs de “no els deixem entrar perquè són terroristes”. No oblidem que tos els actes terroristes que hem viscut a Europa han estat perpetrats per persones nascudes o residents des de fa temps a països europeus. Per tant, ens hauríem de plantejar que potser viuen en una situació de marginació i d'alienació mental per la seva pròpia situació espantosa. I amb això, evidentment, no vull justificar cap acció terrorista, és clar. Tot això serveix de coartada per a un sector
ultraconservador i marginador de la diferència: l'altre, el diferent és un perill. Per tant, hem d'anar molt amb compte amb la confiança política i a qui la donem per establir lleis, per acomplir acords. Els acords pactats per part de l'Estat espanyol per rebre refugiats no han estat acomplerts. D'una altra banda, pots contactar amb associacions, amb voluntaris, amb persones que sàpigues que estan en contacte amb refugiats i fer petites accions com les que he comentat abans: acompanyament per a gestions burocràtiques i mèdiques, cerca d'allotjament, intercanvi lingüístic i ajut econòmic, és clar. CCAR (Comissió Catalana d'Ajuda al Refugiat), Stop Mare Mortum, Volem Acollir Barcelona, Ciutat Refugi Actes relacionats amb el tema dels refugiats: 2015/16 / Crisis de refugiados / Fotografies de Maro Kouri / Testimonis voluntàries a Idomeni, Eko i el Pireu, Curs 2016/17 / Contra el Olvido / Mares y Fronteras
Autora de la il·lustració: La Clara Mitjançant un collage d'il·lustracions fetes durant la meva estada en el camp, he intentat reflectir l'ambient que es respira en un d'aquests llocs. La imatge representa el camp de refugiats de Oinofyta (Grècia), en el qual residien majorment persones d'origen afgà.
Un Raval que no ho sembla Ramon Solé Clotet,
Antic alumne EOI Barcelona Drassanes
Si el barri del Raval es va urbanitzar en gran part al llarg del segle xix, com pot ser que els edificis de l'avinguda on hi ha l'EOI siguin tots de finals dels anys 60 del segle xx? Sempre m'havia semblat estrany, però mai vaig sentir prou curiositat com per buscar-hi una explicació. Després de més d'una dècada vivint al barri, i per via indirecta, vaig saber el motiu d'aquesta incongruència urbanística. Me'n vaig assabentar llegint les memòries d'un dels escriptors més populars de la literatura catalana contemporània escolar, l'autor de la novel·la infantil El zoo d'en Pitus, de Sebastià Sorribas. A la biblioteca de l'edifici gòtic de l'antic hospital hi ha una secció de llibres relacionats amb el barri. Si no existís aquesta tria específica, no se m'hauria acudit mai escollir la lectura d'un autor que –ni se m'havia passat pel cap– hi tingués cap interès, ja que soc d'una generació en
“
què no ens van fer llegir cap llibre en català a l'escola, ni un poema. Sorribas va passar la infància just abans de la guerra franquista en un dels carrers que ara ocupen tots aquests edificis relativament nous, al rovell del barri Xino. La seva memòria d'aquells carrers és ben viva, la convivència entre els treballadors arribats d'arreu d'Espanya, també de la Catalunya rural, com els seus pares, amb les prostitutes i desheretats del món de tota mena i condició. Recorda molt bé com els bombardejos feixistes van anorrear amb una dedicació especial aquesta part de la ciutat. I està convençut que els vencedors sabien sobre quins caps queien les bombes i no van mostrar cap interès a reconstruir-ne les cases fins a un quart de segle més tard, perquè allà hi havien viscut els seus enemics més ferotges: els treballadors revolucionaris anarquistes i comunistes que havien perdut la guerra.
Non si vede bene che con il cuore. L'essenziale è invisibile agli occhi Italià
”
27
