Llibret 2025. Solcant Alzira

TU POTS

Al teu costat perquè puguis viure-ho tot.

Juan Vicente Alcañiz Llorens AGÈNCIA D’ASSEGURANCES

Dr. Josep González, 36 Baix · 46600 Alzira T. 962 455 040 · M. 607 314 702

Vehicles garantits

La tranquil·litat de comprar sobre segur

Vehicles garantits

La tranquil·litat de comprar sobre segur

Els nostres cotxes estan totalment revisats i garantits. Inclús pots conéixer el seu historial d’ús!

Finançament còmode

Un finançament com un trage, a mesura

Sabem que un bon finançament és essencial per a la teua economia. En ICARS t’eixiran els comptes! Els nostres cotxes estan totalment revisats i garantits. Inclús pots conéixer el seu historial d’ús!

AVDA. SOBERANÍA 962459902

AVDA. SOBERANÍA NACIONAL, 2 ALZIRA 46600

On cada detall compta El nostre compromís

Vehicles garantits

La tranquil·litat de comprar sobre segur

Els nostres cotxes estan totalment

Finançament còmode

Un finançament com un trage, a mesura

Sabem que un bon finançament és

Ampli estoc

Tenim el cotxe que busques. Assegurat!

Finançament còmode

Un finançament com un trage, a mesura

Ampli estoc

Comptem amb un ampli parquet de vehicles en constant renovació.

Ja has vist el teu?

Tenim el cotxe que busques. Assegurat!

AVDA. SOBERANÍA NACIONAL, 2 ALZIRA 46600 (VALÈNCIA)

Sabem que un bon finançament és

Vehicles garantits

Ampli estoc

La tranquil·litat de comprar sobre segur

Tenim el cotxe que busques. Assegurat!

Comptem amb un ampli parquet de vehicles en constant renovació. Ja has vist el teu?

962459902 | 676482515 | INFO@I-CARS.ES

Finançament còmode

Un finançament com un trage, a mesura

SOBERANÍA NACIONAL, 2 ALZIRA 46600 (VALÈNCIA)

Sabem que un bon finançament és essencial per a la teua economia. En ICARS t’eixiran els comptes! Els nostres cotxes estan totalment revisats i garantits. Inclús pots conéixer el seu historial d’ús!

Comptem amb un ampli parquet de vehicles en constant renovació.

Ja has vist el teu?

Ampli estoc

962459902 | 676482515 | INFO@I-CARS.ES

Vehicles garantits

Finançament còmode

Tenim el cotxe que busques. Assegurat!

Comptem amb un ampli parquet de vehicles en constant renovació.

Ja has vist el teu?

Ampli estoc

Benvinguts i benvingudes un any més a les nostres pàgines del llibret. Un any més de feina i treball dur per mostrar-vos una menudeta part del qui hem sigut, som i serem.

Amb una renovació completa dels nostres representants, aquest exercici ve carregat de ganes de treballar, il·lusió, mals de cap i molta feina però, sobretot, moltes ganes de compartir moments especials junts i juntes. Perquè tot allò que tots i totes fem per la nostra comissió es traduïx en el fet que la festa siga inoblidable.

Us donem la benvinguda, perquè tenim el plaer de mostrar-vos en les pròximes pàgines un recorregut al llarg d’aquest exercici faller. Coneixereu els nostres presidents, les nostres falleres majors i, per descomptat, a tota la gent

que forma part de la nostra estimada comissió. Són ells i elles els qui fan possible que aquesta tradició continue viva any rere any.

També trobareu, si doneu una ullada a les primeres pàgines, les falles que presidiran els nostres carrers, així com la crítica que les envolta, una part essencial per mantindre viu l’esperit i l’essència d’aquesta festa.

A més, vos convidem a descobrir l’última part, una part literària, amb la que amb el títol del llibre com a capçalera, solcarem Alzira i descobrirem els tresors amagats que la fan única.

No cal dir més, endavant, gaudiu i perquè puguem estar junts i juntes molts més anys.

EDITA

Associació Cultural

Falla Albuixarres - Camí Fondo

DIRECCIÓ I COORDINACIÓ

Laura Donato Rubio

Marta Fernández Gálvez

REDACCIÓ I CORRECCIÓ

Laura Donato Rubio

EXPLICACIÓ FALLES

Jesús Cebrián Fuertes

FOTOGRAFIES I PUBLICITAT

La comissió

PORTADA I MAQUETACIÓ

Marta Fernández Gálvez

IMPRESSIÓ

Yogur de fresa

DIPÒSIT LEGAL

V-197-2012

COL·LABORADORES I COL·LABORADORS

Héctor Martínez

Isabel Itures

Carles Alberola

Ximo Borràs

Bernat Montagud

Estefania Vidal

Andrea Marín

Empar Piera

Asociación Amigos del Camino de Santiago

Maria León

Pepina Pastel

Jennifer Santapau

Pura Santacreu

Eduardo López

Rubén Navarro

Juan Carlos Benedito

Roberto Carrasco

DIFUSIÓ

IL·LIMITADA EN VALENCIÀ

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià.

Diputació de València ha concedit una subvenció econòmica per a les comissions falleres corresponent a la Convocatòria de Subvencions a les Comissions Falleres de la Província de València 2025.

L’Associació Cultural

Falla Albuixarres - Camí fondo no s’identifica necessàriament amb els articles dels seus col·laboradors.

PÀGINA 5 PÀGINA 17 PÀGINA 67

El meu any 2024 podria estructurar-lo en els dos discursos que vaig oferir al llarg del meu exercici faller. i en una menuda reflexió que us deixaré al final. El primer, el del meu nomenament, amb els nervis a flor de pell, vaig voler transmetre el meu agraïment a tots i totes i descriure com voldria que fora el meu any, discurs que us deixaré a continuació per si voleu comprovar si els meus desitjos es van fer realitat.

“Voldria contar-vos una història xicoteta del meu recorregut com a fallera, però que puc dir que no sapigueu ja? Bo, però pensant-ho millor ho deixaré per a més avant i ara sols començaré per dir que ha sigut un somni fet realitat.

No sé quines paraules usar per a expressar tot el que sent: alegria, emoció i nervis però sobretot gratitud. Gratitud a tota la meua família que des del primer moment han estat per donar-me suport i ajudar-me en tot el que he necessitat. Pares, germà, sogra, cunyats, nebots i amics, però sobretot al meu home, i a les meues xiquetes, Cristina I Núria, perquè elles han fet possible el fet que jo estiguera ací.

Gràcies a vosaltres també, aquesta comissió, de la qual fa vint-i-vuit anys, deu mesos i set dies em va acollir com si fora de tota la vida i m’han vist formar aquesta gran família fallera que tinc. Gràcies a tot l’equip de fallers que no es veuen, però que fan possible que cada acte i escenari lluïsquen com cal.

A Anna, Maria i Adrián, només dir que fóreu uns representants a seguir i així espere que ho siga enguany. Un beset molt gran.

Bo i que dir dels meus presidents? Íker, un xiquet que no volia destacar ni ser protagonista i ara té un comboi que no li’l lleva ningú. Roberto, que volia fer retirada i mira, ací està al meu costat, complint amb el que un dia es va parlar en un sopar d’amics. No puc estar més orgullosa de representar a la falla junt amb ells, serà un any especial.

Fins ací, espere que gaudiu tots d’aquesta nit de tot el que vindrà amb el nostre lema: Tots junts fem falla. Que visquen les Falles d’Alzira i que visca la falla Albuixarres-Camí Fondo!”

Doncs començàvem molt bé i jo no em podia creure que l’any anava avançant, podia assistir a molts actes com a representant de la nostra comissió i gaudint de cada moment, fins que arribà la presentació i vaig voler retransmetre en aquest discurs una menuda part de la meua història fallera. Text que també us deixe a continuació perquè em pugueu conéixer un poc més.

“Continuaré contant una xicoteta història, la qual vaig deixar en parèntesi en el meu nomenament, i hui he decidit que és un bon moment de relatar la seua primera part.

Era una vegada, una xiqueta que des de ben menudeta volia ser fallera major i eixe somni per fi es va fer realitat. Des que

vaig nàixer, corre per les meues venes sang fallera i una falla que per a mi i la meua família ha sigut tan important. Vaig ocupar càrrecs i al mateix temps vaig gaudir d’ella fins a la meua adolescència. Parle de la falla

Caputxins, que sempre duré al meu cor i en la que conserve moltes amistats.

Després, en la mateixa època adolescent, vaig conéixer a un xic molt “templat”, que qui com si es tractara d’un imant em va atraure a aquesta comissió. Comissió que em va acollir com si fora de tota la vida, que m’ha vist créixer com a persona i que ha vist formar la família que ara mateix tinc.

No trobe les paraules per expressar tot el que sent. Em sent orgullosa, feliç,

emocionada i agraïda

Agraïments que vull dirigir cap als meus pares, el meu germà i cunyada per tot l’esforç i ajuda que sempre tinc i que sé que veure’m gaudir és el màxim per a ells i estaran pagats de veure’m ací. Gràcies, vos vull.

I no menys important, a la meua altra família: la meua sogra, cunyats i cunyades, nebots i nebodes que sempre estan al meu costat en tot i que estan pendents que no em faltes res. També vull agrair als meus amics incondicionals i incansables que m’acompanyen i em fan sentir molt important.

Però sobretot vull agrair-li molt a eixe xic “templat”, ara ja el meu home, que juntament amb les meues filles, han sigut els responsables que

aquesta història es fera realitat, presentant-me per sorpresa com a fallera major enguany. Gràcies i mil gràcies.

Als representants de l’any passat, dir-vos que va ser irrepetible, representants del nostre cinquanta aniversari que de segur no oblidareu mai.

A la comissió, o millor dit, la meua família fallera, dirvos que estic molt orgullosa de representar-vos i done les gràcies sobretot a eixe grup de fallers i falleres que desinteressadament, i en l’ombra que se sol dir, han muntat escenaris, falles, fan llibret, menjars, etc. Que fan possible que tot vaja endavant.

I que dir dels meus presidents i de les seues famílies? Que

m’han obert les portes de bat a bat per a compartir aquest any. Iker, xiquet dolç i amorós i que sense dubte sé que gaudirem justs al màxim de tot el que vinga. Roberto, pilar fonamental en el meu regnat que junt amb els consorts formarem un gran equip perquè siga un any inoblidable.

Volia nomenar a les meues companyes de viatge, les falleres majors de 2024, que de segur juntes també gaudirem de cada passa carrer i cada acte. No ens perdrem una!

Fins ací la primera part de la història. De la segona, ja com a fallera major, vull avançar-vos que pense donar-ho tot i no perdrem ni un detall i espere que m’acompanyeu en aquest camí.”

Què penseu? La veritat és que el fet de convertir-me en fallera major va ser un punt i a part dins de la meua història fallera, i encara que ja havíem gaudit d’actes junts no podia esperar més a què arribara el mes de març i viure des de dins de la figura de màxima representant, el que havia viscut durant tants anys i anys.

Per això, una vegada passades les Falles, amb la seua Crida, Cavalcada multicolor, Plantà, Entrega de premis, Ofrena i Cremà, he volgut que em deixaren un espai també per poder fer un acomiadament i veure si tot el que desitjava s’ha complit.

“Comence per dir que des de menuda amb la pinta al cap i les sabates de tacó, sempre havia pensat com seria ser fallera major. Aquest exercici passat ha sigut sense dubte el meu any. Any ple d’emocions i de sorpreses. Una il·lusió complida. Torne a reiterar el meu agraïment a la meua família i la comissió en general pel seu suport, i en particular, als meus presidents i familiars per acompanyar-me i gaudir al meu costat i per fer d’aquesta experiència única i irrepetible.

Sols em queda dirigir-me una més a vosaltres perquè sapigueu que no oblidaré mai aquest 2024 i que sempre vos duré en el meu cor.”

Per tant, com ho heu pogut viure tots i totes amb mi, i qui

no, com ho haurà pogut llegir després d’aquestes línies, puc dir sense por d’equivocar-me que tot a la fi es va complir, tot el que havia somiat des que era menuda, des de la primera vegada que em vaig posar la pinta i les sabates de tacó.

Un somni que a risc de sonar un poc repetitiu, no es pot imaginar si no es viu des de dins.

Perquè una persona que és fallera sap que són les Falles des de dins, perquè viu al casal, participa en cada acte, balla amb la xaranga, veu la seua falla al carrer i balla en les nits de festa, però sols quan et donen l’oportunitat de poder representar a una comissió que vols tant i de la que reps tant estima al mateix temps, i puges a l’entarimat per viure

la mascletà des de dalt, veus a tots i totes recollir-te a casa, la presentació la vius des d’un lloc privilegiat, reculles els premis i en l’Ofrena el centre eres tu, a més per acabar l’any redó, i la falla l’encés tu. En resum, són moments que no es poden expressar amb paraules, per la qual cosa puc afirmar perquè es viu molt diferent.

I si veieu les fotos, notareu que aquest any el vaig gaudir com la que més, sense perdre’m res, vivint tot i cada acte com si fora l’últim i el més especial, i no tinc més paraules ja per dir-vos que cada estona amb tots i totes, la meua família fallera, la guardaré sempre amb estima en el meu record.

La sempre vostra fallera major 2024, Mages.

PRESIDENT JUAN CARLOS OLIVER

Fallers/es, familiars, amics i veïns de la nostra falla.

És un orgull dirigir-me a tots vosaltres per mitjà d’este llibret en aquest exercici 2025 com a President d’esta Comissió.

Enguany és el meu primer any i no puc estar més agraït i orgullós per la confiança que heu depositat en mi.

Espere estar a l’altura i dur endavant este nou somni i al mateix temps repte, doncs, no és tasca fàcil, perquè, molts són els esforços, treball i dificultats que hem d’afrontar i superar per portar endavant la nostra comissió, encara que sé que per part vostra rebré tota la col·laboració i comprensió i tal com en el seu dia vaig dir i sent hui el lema de la nostra falla “Tots junts fem falla”.

Aquest any tinc la gran sort d’estar acompanyat per Andrea com a fallera

major, per Ángela com a fallera major infantil i Hugo com a president infantil i de segur sé que serà un any inoblidable i que allà on anem deixarem el nom de la nostra falla en el més alt. També done les gràcies a les seues famílies, ja que, sense el seu suport no seria possible.

Fer també menció dels nostres fallers d’honor, figura a l’ombra però no per això oblidada, ni agraïda, gràcies per formar part i fer gran la nostra comissió, sou un més de tots nosaltres sense cap distinció.

Per finalitzar, desitjar-vos a tots un gran any faller 2025 i que gaudiu de tot allò que només les festes josefines poden deixar-nos, música, germanor, olor de pólvora, sentiments, emocions, etc.

Una forta abraçada del vostre president, però sobretot, amic.

FM ANDREA ROMÁN

Fallers, falleres, veïns, veïnes, amics i amigues. Ja en queda poc perquè arriben les nostres benvolgudes Falles, plenes de llum i color, de pólvora i música, però sobretot d’il·lusió.

Una festa la qual tinc l’orgull aquest any de representar a aquesta magnífica comissió, de la qual soc membre des que vaig nàixer. Comissió que viu aquestes festes josefines des del cor i que enguany, m’ha donat l’oportunitat de poder ser una de les seues representants.

Juntament amb Juan Carlos, Hugo i Ángela, viurem moments únics i irrepetibles que segur se’ns quedaren gravats en la retina.

Només em queda desitjar-vos un any inoblidable i que gaudim al màxim la passió que compartim per les falles.

La vostra fallera major, Andrea.

Amb un cor dolç i en esclat s’enllumena i sempre brilla reflectint-se d’aptituds.

La modeladora de les felicitats es convertix en llum de tron elevada al quint element. Nou pergamí en plana d’història baix del cel, el sol i la lluna travessant per les eres en segles, pels carrers, places i avingudes a cada pas de les generacions en el pòdium de la festivitat, on florixen les primaveres en essència i continuïtat.

La pionera que engalana relleus. La joia escortada per l’estima. Un perfum gestionat en estirp amb el bombeig de sang de festa i en el somriure del seu mirall; un rostre florit i primaverenc fent goig en cultura i tradició per a una única destinació.

Flamegen en l’aire les senyeres perquè Alzira ja està preparada. Obrim les portes de les llars, que entren aromes de traques, que brollen música de xarangues i que l’expectació del veïnat; siga el tatuatge de l’ànima i clar exponent en la cendra l’orgull d’Albuixarres-Camí Fondo, tots ells esclaus en simpaties d’on brinden les estrelles del destí, perquè Andrea Román està coronada, i és, en Alzira, en la festa i en la falla, la icona de les millors del món.

PRESI INFANTIL HUGO AMARGÓS

Xiquets, xiquetes, fallers, falleres, amics, amigues, familiars, veïns i veïnes del nostre barri.

Hola, soc Hugo. El president infantil de la nostra benvolguda falla. Des de sempre m’ha fet una gran il·lusió ser president de la comissió que m’ha vist nàixer i estic molt content de poder-ho ser enguany.

Aquest any serà més especial perquè tinc la sort de compartir aquesta experiència amb la meua germana Ángela, la nostra fallera major infantil. Ja tenim ganes de coets, de xarangues, etc., és a dir, tenim ganes de festa, ganes de Falles.

Aquesta aventura la compartim amb la meua teta Andrea, la nostra fallera major i junt amb el meu president Juan Carlos, el meu capità, amb els que estic

segur anem a viure un any inoblidable ple d’anècdotes, com per a escriure un llibre!

I tots els amics, amigues, familiars, veïns i veïnes us convidem a nostre cau aquestes Falles. No dubteu a vindre a aquesta gran falla amb gent molt divertida, amb moltes ganes de festa que us sentireu com a casa.

Us desitge unes bones Falles a tots i totes.

Visca la falla Albuixarres-Camí Fondo.

FMI ÁNGELA AMARGÓS

Hola, soc Ángela!

Aquest any és molt especial per a mi, ja que soc la fallera major infantil. Estic molt contenta de poder representar a la meua comissió, al costat del meu germà Hugo, i ho farem amb molta il·lusió com es mereix la nostra falla.

M’agrada molt ballar, divertir-me i estar amb les meues amigues falleres. Soc fallera de naixement i m’agrada des de menuda anar tots els divendres a la reunió amb els meus iaios, Mati i Pepe. Tot forma part de ser fallera.

Vos espere passar unes bones Falles i un any inoblidable, tots junts, però sobretot amb Andrea i Juan Carlos. Voldria dir-los que moltes gràcies per cuidar-nos tant.

Vos convidem a tots a vindre al nostre casal.

Visca la nostra comissió i que visquen les Falles!

La meua xiqueta fallera, la joia del meu cor, nineta del jardí, la més bonica de les flors.

Lluïxes els teus vestits amb elegància i esplendor, fallereta bonica portes en la sang la tradició.

Fallereta de naixement, amb somriure encantador, dolça, alegre i divertida, així és la nostra xicoteta regina.

Reineta del nostre cor tots junts cridem:

Visca la nostra fallereta major!

Et vull, nineta meua. Alicia Badenes Pérez

Sota el lema “Pirates”, el nostre artista Xavi Tur, ens oferix un viatge pirata a través de la nostra ciutat i dels polítics que ens governen. Un viatge solcant el nostre riu Xúquer per a acabar-nos conquistant, amb una crítica social que ens fa veure la vertadera realitat.

El remat, un pirata gros i vell, assegut sobre una calavera i amb una ullera de llarga vista intenta atalaiar entre l’horitzó dels nostres carrers, tresors ocults per descobrir i adquirir i polítiques noves per a aplicar per demostrar que el càrrec fan utilitzar.

Juntament amb ell, dos pirates es troben en el més alt. Dos pirates que conformen la seua banda i l’ajuden en tot el que siga necessari, com ajuda l’equip del govern, format pels regidors i regidores, al nostre alcalde, per aconseguir tot allò que es proposen i siga del seu interés i la resta ho veiem.

Per la ribera del Xúquer naveguen i fan servir les seues lleis pirates. De cada àrea de la nostra ciutat ells fan manar amb les seues decisions,

siguen encertades o no. Des d’ocupació, serveis socials i economia, passant per urbanisme i infraestructures per acabar amb festes.

I com en tot grup pirata, sempre hi ha algun dissident, que s’enfronta a la resta i planta cara al capità. Però la història sempre acaba d’igual manera, pirata fora i reemplaçat, una copa de rom i a continuar.

i explicada per Jesús Cebrián de

Xavi Tur

Benvinguda

A la ribera del Xúquer

viuen pirates de sequer, siga vell o bolquer, mal natiu o foraster.

Al barri benvingut on no trobes ni un “tonto”, a vora riu som nascuts els d’Albuixarres-Camí fondo.

És esta la societat prou mal tots ben parits, d’això ens han impregnat els polítics maleïts.

Montalvà

L’horitzó i Montalvà d’un pirata vividor, veient que ja tragava el canal interceptor.

Sap de séquies, sequiols, negrella i mosca blanca, sabedor que en els rols està regar a tanda.

Riuada catastrofista del Poyo i el Magre, ens fa tap l’autopista i el Xúquer es posa agre.

Per pirata i fanfarró Montalvá els té redons i se’n passa pel forro la veu de Mar per coll*ns.

Vicent de la Concepción

Pirata sense vaixell d’obres i infraestructures, projecta fer un ribell per a inundacions futures.

L’Alzira que s’inunda projecta en construcció, rotonda, pont i funda per Vicent de la Concepció.

Té més feina que el salat amb poc de temps d’atendre, amb l’esport està gafat i el llom haurà d’aprendre

Gemma Alós

Comanda sent la reina convertida en “bucanera”. La Gemma té prou feina que fa de “polissera”.

Controla l’aigua que necessita el partit, l’Alós del paraigua d’un govern compartit.

De participació, ciutadana i humana; aborda en resolució quan l’economia mana.

Amèlia Blanquer

L’Amèlia es blanqueja amb Blanquer per cognom, donant casa assetja als que venen d’altre món.

Hereta els serveis socials en polítiques inclusives, no necessita tutorials de prínceps, fades i dives.

És la destinada de lluitar en continuïtat, fa cura en marejada quan s’investiga la realitat.

José Luis Palacios

Pirata introduït en la casa estranya, en la seu del seu partit la Bastidas guanya.

Ells s’han de recolzar com és ben evident, així es podrà jubilar de mà de l’ajuntament.

Ací està el Palacios sense feina de ressò, és altre pirata ociós cobrant per processó.

Mar Chordá Pirata d’entre pirates en temps de carnestoltes, per la borda van les rates que els van eixint tortes. Un “mecachis” en la Mar la Chordá en seu judicial, ous i “pixons” per no votar amb l’assetjador laboral.

Manava fora de l’ADN comandant les festes, ara li corre per la vena records de tirar pestes.

Lara Ferrer

A l’illa té una editorial de lletra amb “Gusanillo”, a la del Benestar Animal li agrada menjar codillo.

Al govern Lara Ferrer s’ompli de diversitat, entre tant de merder li correspon la sanitat.

Té ulls per a la joventut entre altres lleoners, la pirata de l’actitud al vaixell dels menesters.

Alfons Domínguez

L’home, mana al poble, no li cauen ni les rimes.

Aspecte de ser pobre quan no parla i els mires.

És pirata, sap què fer, sent el capità del vaixell, com mirar al Xúquer remant cadascú per a ell.

No es sap de qui mana el tal Domínguez Alfons, una vegada a la setmana hauria de surar del fons.

Israel Pérez

“Por su bravura el...reido”, cridat pel nom d’Israel, té més lletra que “Cupido” i a la dreta li trau la fel.

S’ho passa “reque-te bé” per ser pirata d’altura. No hi ha vent que tombe al regidor de cultura.

De caràcter agraït també és amant del riu, tenint el dubte si enfurit en fer-ho, també se’n riu.

Andrés Gomis

Allí està el tal Gomis pirata de bona senda, dels que agafen el llapis sent regidor d’hisenda.

És pirata i ben bord que li agrada multiplicar, malgrat que estiguera tort de pronòstic: estalviar.

En Alzira un govern, altre al cap i casal, en Madrid està l’infern i només calia el mundial.

Xavi Pérez

Té la talla reduïda i compta el ja s’ha fet, amb les lletres ho crida signant-ho el cacauet.

Té per nom Xavier i Pérez de cognom, és ell el tabaleter al vaixell del malson.

Historiador i mestre d’un turisme històric, agraït està per destre semblant-se a un polític.

Falles és pólvora, música i colors, en definitiva és festa. Festa com la que es troba representada en la nostra falla infantil, on sirenes, peixos i altres animals marins compartixen una estona divertida, tots i totes caracteritzades amb diferents disfresses, com quan nosaltres ens reunim en la cavalcada multicolor per omplir de color els carrers de la nostra ciutat.

Perquè tots i totes sabem que en la vida la diversió és necessària, eixos moments que ens fan oblidar la duresa del dia a dia i que transformen la nostra. Moments que atresorem en el més profund dels nostres records i ens calfen una miqueta els nostres cors.

Un moment de diversió on els més menuts i menudes fan volar la imaginació i es submergixen altres mons imaginaris on per un moment poden convertir-se en els que ells i elles desitgen ser sense cap límit, obstacle ni barrera.

Envoltats de natura i espècies marines com granotes, cavallets de mar, peixets i criatures fantàstiques, els xiquets i les xiquetes juguen amb

ells i elles, demostrant també que la convivència entre espècies és possible i que sempre l’hem de cuidar respectant el nostre entorn.

Agafem exemple de David Enguix que amb les seues mans ens oferix un món de fantasia amb el que tots voldríem somiar. Ens inspira i empenta a valorar tot allò que ens envolta, la seua bellesa i la seua màgia, com si es tractara d’una festa de carnestoltes.

i explicada per Jesús Cebrián de David Enguix

Xica principal

Somnis d’infantesa d’amor i tendresa.

Benvingudes de deessa a tots ells en disfressa.

És molt fàcil estimar carnestoltes baix la mar.

Estel, dofí i cavallet

La disfressa d’estel ve del reflex del cel.

Somnis del fons marí acaronant un dofí.

L’equilibri està fet quan sura el cavallet.

Meduses

Medusa renegona; de veïnat a l’ona.

Medusa festera; sap de verdulera.

Medusa de comissaria; amb permís pagaria.

Medusa en la festa; sempre en la cresta.

Medusa polivalent; nadant contracorrent.

Sirena

El somni d’una sirena quan el mar no es drena.

I ací amb carnestoltes són les festes fortes.

Guardià Presentador

Ací el presentador convida a l’espectador.

D’alta casa i cua llarga, la il·lusió embarga.

Esperant que el gaudit tots ho somien al llit.

Cànter i xiqueta

Un cànter ple de mel és el somni dolç del cel.

Es disfressa la xiqueta sense tindre etiqueta.

Dofí, ona i genet de peix

Agafant velocitat, festes i felicitat. El dofí dalt de l’ona no vol ser la segona.

Dalt d’ell va un genet, cara d’aigua i monyo fet.

Amb disfressa de peix el somni de vida creix.

Closca i nadó

En un núvol per closca el nadó dorm en rosca.

No es necessita DNI si dormint està el somni.

La infantesa en pregó com el bon vi del bodegó.

La pell fina de sabó com el somni d’un nadó.

Temple, “siré” i guardià

El temple cultural fa d’entrada al portal.

Ací comença la vida, pilars d’aigua buida.

Al sostre dels somnis la disfressa és precís.

El sonar del trompeter i cridar al foraster.

Amb vestit d’immersió un guardià en ocasió.

Sense manejades fortes celebrarem carnestoltes.

Tortuga i sirena

La primera invitació; tortuga en acceleració.

Tan ràpida nadant que sembla va volant.

La veloç de la zona arriba d’amazona.

Amb careta i plomes prepara noves bromes.

President:

Juan Carlos Oliver de la Merced

Fallera Major:

Andrea Román Alcázar

Vice-President Económic:

José Vte. Rubio Plaza

Vice-President de Festejos:

Roberto Ruiz Roig

Vice-President de Monument:

Juan Vicente Alcañiz Llorens

Vice-President de Casal:

Modesto Montagud Pellicer

Vice-Presidenta Secció

Femenina i Comunicació:

Miriam Alcañiz Serrano

Vice-President d’Activitats

diverses i Joventut:

Marc Montagud Espada

Secretària:

Inés Mª Torres Vélez

Vice-Secretària:

Mages Montagud Costa

Tresoseria:

Francisco Carmona Pinto

Juan Marco Argente

José Vte. Rubio Plaza

Delegada de JLF:

Patricia Lozano Martínez

Delegada de Jurídic i

Incidències:

Sara Paredes Silvestre

Delegat de Sector:

Antonio Garci-Caballero Pérez

Delegades de Cavalcada i

Llibret:

Laura Donato Rubio

Marta Fernández Gálvez

Delegats de Monuments:

Juan Vicente Alcañiz Llorens

Jesús Cebrián Fuertes

Samuel Garcia Lozano

Lucas Garci-Caballero Canet

Eduard Giménez López

Héctor Martínez Pelufo

Marc Montagud Espada

Vicente Iñigo Luís

Vicente Julio Muñoz Llorca

Fco. Javier Palacios Bertomeu

José Vicente Pastor Cogollos

Delegació de Loteries:

Mª José Espada Ausina

Empar Perona Pellicer

Sara Ferrer Corts

Delegats de Comunicació:

Miriam Alcañiz Serrano

Paula Pantoja Garcia

Delegació de Casal:

Javier Alcañiz Llorens

Borja Cháfer Torres

Antonio Garci-Caballero Pérez

Eduard Giménez López

Daniel Hernando Montalvà

Enrique Martínez Pardo

Modesto Montagud Pellicer

Jennifer Santapau Lorente

Delegació d’Activitats Diverses

i Joventut:

Núria Alcañiz Montagud

Maria José Galán Pla

Marc Montagud Espada

Matilde Pérez González

Delegació de Gastronomía:

Javier Alcañiz Llorens

Enrique Martínez Pardo

Jaume Vidal Blasco

Carlos Pastor Monzonís

Marcos Salas Castro

Delegats de Pirotècnia:

Pepe Badenes Valentín

Carlos Dolz Cardona

Rubén Pastor Piquer

Delegació de Teatre:

Josep Miquel Albert Gómez

David Vidal Blasco

Delegades de Secció Femenina:

Cristina Alcañiz Montagud

Miriam Alcañiz Serrano

Inmaculada Garcia Juan

Paula Pantoja Garcia

Natalia Pardo López

Andrea Oliver Vives

Delegació de Festejos:

Javier Alcañiz Llorens

Anna Fillol Canet

Esther Martí Romero

Roberto Ruiz Roig

David Vidal Blasco

Daniel Torres Martínez

Delegats de Pasdoble:

Alba Badenes Gimeno

Natalia Canut Prats

Maria Oliver Vives

Aitana Rubio Pellicer

Anna Rubio Pellicer

Maria Ruiz Pardo

Adrián Vidal García

Delegats d’Infantils:

Patricia Lozano Martínez

Carmina Suñer Oltra

Lourdes Suñer Oltra

Delegat d’Esports:

José Vicente Pastor Cogollos

Albelda Corts, Ferran

Albert Vallet, Marc

Alcañiz Llorens, Bernardo

Alcañiz Llorens, Esperanza

Alcañiz Martínez, Carla

Alcázar Juan, Paqui

Alós Sospedra, Gemma

Amat Blasco, Elena

Amat Blasco, Pedro

Angulo Borrero, Ismael

Angulo Martínez, Leticia

Añón García, Paula

Aparici Tello, Marta

Araque Santiago, Isabel

Arlandis Bretones, Raquel

Arlandis Llorens, Ainhoa

Arlandis Llorens, Àlex

Badenes Gimeno, Íker

Badenes Pérez, Alicia

Badenes Pérez, José

Baldoví Oliver, Lucia

Ballester Gómez, Zaida

Barbero Calleja, Jessica

Bautista Calatayud, Vicent

Bautista Moya, Alba

Berenguer Cortés, Maite

Boj González, David

Bono Balaguer, Sofia

Boronat Montalvà, Antonio

Brines Albuixech, Àlex

Calabuig Manuel, Javi

Calafat Benaches, Marta

Camarero Galdón, Silvia

Canet Garcia, Pau

Canet Pla, Amparo

Canet Pla, Teresa

Castany Tortosa, Lorena

Cebrian Ucher, Míriam

Chiva Doñate, José

Chordá Domínguez, Álvaro

Chordá Domínguez, Elsa

Clemente Oliver, Belén

Collado Aliño, Isabel

Colomer Almela, Blanca

Colomer Almela, Marta

Contelles Lechuga, Víctor

Cortada Ortique, Saül

Cuñat Cuñat, Gemma

De Llanza Matínez, Sandra

Del Caso Martín, Ma Carmen

Díaz Córcoles, Ma Ángeles

Dolz Amat, Alexandra

Dolz Cardona, Carlos

Domènech Fayos, Bárbara

Domènech Fayos, Josep

Dominguez Martínez, Álvaro

Donet Rubio, José

Duato Sanblancat, Ricardo

Durà Romero, Míriam

Escobar Camarero, Paula

Escobar Valero, José Luís

Espinosa Beltrán, Lidia

Esquer Angulo, Marc

Esteve Collado, Mireia

Fayos Berenguer, Maria José

Fayos Casterà, Francisco

Ferrer López, Candela

Fillol Ruiz, Daniel

Fita Santamaria, José Rafael

Fortes Alcázar, Alba Lucia

Fortes Rodríguez, Pablo

Fuster Pardo, Neus

Galán Pla, Laura

Gallart Carbonell, Mónica

Gallego Lairón, Alicia

Garcia Cortés, Amparo

Garcia Cortés, Vicente

Garcia Pellicer, Noelia

Garcia Pellicer, Paqui

Garcia Valiente, Montse

Garrido Gilabert, Roberto

Giménez Depit, Serafina

Gimeno García, Héctor

Gimeno García, Laura

Gimeno Giménez, Patricia

Gimeno Sala, Vicente

Gómez Cuervo, Raúl

Gómez Escrihuelas, Alicia

Gómez Francés, Christian

Gómez Llorens, Víctor

Gómez Muller, Yolanda

Gómez Palacios, Paula

González Diente, Mireia

González Navarro, Lorena

González Requena, Myriam

González Requena, Soraya

Grande Garcia, Esther

Grande Pla, Ferran

Grau Cuñat, Gemma

Grau Melo, Emilio

Grimaldos Chover, Jessica

Grimaldos Chover, Tara

Grimaltos Gascon, Pilar

Guerrero Soler, Consuelo

Hernández Boix, Laura

Izquierdo Marí, Sofia

Jackson, Ian

Jackson, Katie

Jackson, Patricia

Jackson, Vincent John

Jiménez Banda, Leyre

Jordà Todolí, Adela

Just Magraner, Estefania

Laporta Muñoz, Ruth

León Benavent, Amparo

Llinares Furió, Gemma

Llorente Sanjuan, Celia

López Pascual, Josefina

López Peris, Elena

Luis Sánchez, Diego

Marco Grimaltos, Paula

Marco Grimaltos, Tania

Marín Arranz, Clàudia

Martí Garcia, Enric

Martín Ferrer, Sandra

Martínez Cuenca, Carolina

Martínez Giménez, Jennifer

Mata Ferrer, Nardi

Melià Quiles, Isabel

Minier Minaya, Milagros

Montalbán Chuliá, Pilar

Moreno López, Claudia

Motilla Martínez, Belén

Moya Argente, Pepita

Moya Argente, Toniquin

Navarro Balaguer, Ana Maria

Navarro Corts, Raquel

Navasquillo Pelufo, Melisa

Núñez Duato, Paula

Oliver Rosell, Adrià

Oliver Sifre, Bernardo

Palacios Serrano, Fco Javier

Pardo Castillo, Raquel

Paredes Boluda, Maria

Pascual Llinares, Alberto

Pascual Llinares, Alejandra

Pastor Cogollos, Juan Carlos

Pastor Piquer, Òscar

Pastor Suñer, Carles

Pastor Suñer, Carmina

Pellicer Garés, Lidia

Pellicer Julio, Cristina

Pérez Casp, Carolina

Pérez Espí, Helena

Pérez Molina, Andreu

Peris Ferrero, Ma José

Peris Ferrero, Paco

Peris Paredes, Carles

Picot Pereira, Laura

Piera Almela, Elena

Pineda López, Ester

Pineda López, Isabel

Piquer Gramage, Eva Maria

Pla Cortell, Rafael

Pla Mata, Paula

Pla Sanjuan, Alba

Pons Gay, Hilario

Prats Garcia, Núria

Prats Garcia, Silvia

Presència Sanchis, Isabel

Redal Minier, Aitana

Reig Fernández, Cristina

Reyes Garrote, Lidia

Ribas González, Paco

Román Lozano, Maria José

Sadouki Pons, Fàtima

Sáez González, Alba

Sáez Ruiz, Silvia

Sánchez Evaristo, Aitana

Sánchez Martínez, Miguel

Sánchez Ortiz, Cyndi

Sanz Llorens, José Francisco

Sanz Silvestre, Blanca

Selfa Cuñat, Mar

Sifre Fernández, Lidia

Sifre Pina, Elena

Sifre Pina, Maria del Carmen

Silvestre Salvador, Rosa Maria

Soler Melero, Carla

Soler Melero, Clàudia

Soler Reig, Maria

Sospedra Fontana, Alejandro

Sospedra Sarió, Irene

Timor Pau, Sara

Torralba Llàcer, Borja

Torres Blasco, Lorena

Torres Martínez, Daniel

Ucher López, Mireia

Ucher Serrano, Pilar

Valatkaite, Klaudia

Valentín Bolinches, Izarne

Valentín Calafat, Erika

Valentín Ferrer, Manuel

Vélez Fernández, Ana Maria

Vidal Alcañiz, Andreu

Vidal Gallego, Andreu

Vidal Gallego, Mar

Vidal Sales, Marian

Vives Panadero, Dolores

Akerman Alcañiz, Ana

Albelda Collado, Ferran

Amargós Badenes, Ángela

Amargós Badenes, Hugo

Amat Gallart, Adara

Amat Pérez, Clara

Bautista González, Martina

Ballesteros Marco, Leo

Bertomeu Esteve, Éric

Boj Navarro, Aitana

Boronat Lozano, Aisha

Boronat Lozano, Noa

Canet Garcia, Àlex

Canet Guerrero, Marc

Carrasco Motilla, Adriana

Chiva Barbero, Clàudia

Cortada González, Enzo

Cortada González, Bruno

De la Merced Just, Blanca

Domínguez Gómez, Clàudia

Domínguez Gómez, Martina

Donet Torres, Laura

Donet Torres, Marta

Donet Torres, Pau

Escobar Camarero, Carlos

Garrido Marco, Xavi

López Martí, Camilo

Martínez Alòs, Guillem

Martínez Navarro, Josep

Martínez Navarro, Sara

Martinez Suñer, Àlex

Martinez Suñer, Álvaro

Oliver Montalbán, Bernat

Oliver Selfa, Hugo

Oliver Selfa, Leo

Palacios Pla, Andreu

Palacios Pla, Carles

Palacios Pla, Júlia

Pastor Donet, Luca

Piera Martin, Genis

Ribas Grimaldos, Hugo

Ródenas Marco, Clàudia

Rodríguez Díaz, José

Samper Ferrer, Blanca

Sánchez Picot, Lara

Sánchez Picot, Martín

Torres De Llanza, Laia

Valentín Calafat, Daniela

Francisco Carmona Pinto

Més conegut com a “Carmona”, forma part de la nostra comissió des de 1975 en la qual ha desenvolupat diferents càrrecs fins a l’actualitat. D’entre aquests, cal destacar les seues vegades com a president, tasques que ha desenvolupat amb molta dedicació.

Podríem dir, que encara que no és el que més vegades ha sigut president, és un en el que més moments importants ha estat. En 1986, va presidir la fusió de la falla Albuixarres i la falla Camí Fondo, creant el som ara mateix. Un abans i un després de la nostra història fallera, que ell juntament amb tot el seu equip s’encarregaren que tot isquera bé.

Més avant, tornaria a desenvolupar el càrrec i seria el màxim representant de la nostra comissió en el nostre primer 25 aniversari. Parlem de l’any 1998, el qual el va gaudir junt amb les falleres majors, Elena Almela i Carla Martínez i el seu president infantil Juan Miguel Araque. A més, durant els seus anys com a president, ha aconseguit diferents grans premis en monuments i cavalcada i ha sigut artista durant molts anys

en les nostres representacions de teatre, perquè estem d’acord que ho fa molt i molt bé.

Faller com el que més, ha pogut veure també com ha anat creixent la seua família fallera, els seus dos fills foren fallers durant moltíssims anys i la seua filla, Almudena, també fou fallera major infantil de la comissió.

Si us acosteu un divendres de reunió al nostre casal i us pregunteu qui és Carmona, de seguida el reconeixereu: és el dels diners. Mà dreta de l’ordinador és l’encarregat d’anar dipositant-los per guardar. És el nostre tresorer i encarregat

del nostre compte, assegurant-se que els diners estiguen sempre ben gestionats i no se’ns escapen.

Com a gran faller, és un plaer comptar amb ell i amb tota la seua trajectòria, i de tot cor desitgem que continue així molts més anys amb tots i totes nosaltres.

Fco. Javier Palacios Bertomeu

Palacios, és l’únic faller que tenim a la nostra comissió que està amb nosaltres des de l’inici de la falla Albuixarres, l’any 1974.

És el nostre faller més veterà i el que pot dir que ha estat en tots els moments. Faller fins a la medul·la ha viscut totes les alegries i desgràcies que ens han ocorregut al llarg dels anys, ocupant fins a l’actualitat diferents càrrecs, sent enguany part de l’equip de monuments.

Ha viscut pantanades, riuades i incendis i just va ser president durant dos anys molt difícils, els que més ens va afectar la crisi econòmica.

Amb un cens un poc reduït, va intentar que no notàrem cap canvi i fer dels dos exercicis uns anys inoblidables que ajudaren a oblidar un poc la situació per la qual estàvem passant. Però com ell diu, fins en les flors ho va notar.

Les seues dues falleres majors foren Melisa Navasquillo en 2013, i M. Carmen del Caso en 2014, juntament amb la fallera major i president infantil, els dos anys, Paula Pla i Daniel Fillol. Un record important d’aquells anys, la nostra tasca

solidària començà a ser reconeguda pels premis ONCE, un inici de què seria uns anys després.

Com un tàndem perfecte, junt amb Mari, han format una gran i bonica família fallera. La seua filla M. Carmen, fou fallera major infantil l’any 1991 i el seu fill Javi, fou president infantil l’any 2002. Com podeu veure, ha estat molt implicat des de sempre en la nostra comissió. Ara gaudix de les noves experiències, envoltat a més de nets i netes, que podríem dir, que encara són més fallers.

Veus de l’experiència com la seua, són necessàries perquè no oblidem d’on venim, i és un plaer veure a un faller que estima tant les Falles com ho fa ell. Faller molt dedicat i compromés, volem donar-te l’enhorabona per tot el que has aconseguit, i que tots i totes visquem junt amb tu multitud d’anys més.

FLAMA D’OR, MURTA I

BRILLANTS

Amparo Canet Pla

Inmaculada Garcia Juan

Raquel Pardo Castillo

Natalia Pardo López

Jaime Vidal Blasco

FLAMA D’OR I MURTA

Alicia Gallego Lairón

FLAMA D’OR

M. del Carmen del Caso Martín

M. Ángeles Díaz Córcoles

Mireia Esteve Collado

Pilar Grimaltos Gascón

Tania Marco Grimaltos

Fco. Javier Palacios Serrano

FLAMA

D’ARGENT I MURTA

Gemma Alós Sospedra

Javier Calabuig Manuel

Raúl Gómez Cuervo

Tara Grimaldos Chover

Esther Martí Romero

Bernardo Oliver Sifre

Sara Paredes Silvestre

Paco Peris Ferrero

Empar Perona Pellicer

Alba Pla Sanjuan

Irene Sospedra Sarió

FLAMA D’ARGENT

Carla Alcañiz Martínez

Àlex Brines Albuixech

Alexandra Dolz Amat

Ricardo Duato Sanblancat

Neus Fuster Pardo

Laura Galán Pla

Mónica Gallart Carbonell

Eduard Giménez López

Yolanda Gómez Muller

Esther Grande Garcia

Ferran Grande Pla

Consuelo Guerrero Soler

Carolina Martínez Cuenca

Xavi Martínez Escola

Paula Núñez Duato

Andrea Oliver Vives

Maria Paredes Boluda

Maria José Peris Ferrero

Miguel Sánchez Martínez

Lorena Torres Blasco

Daniel Torres Martínez

Marian Vidal Sales

COET D’ARGENT

Adara Amat Gallart

Enzo Cortada González

Blanca Samper Ferrer

Daniela Valentín Calafat

COET D’OR

Ángela Amargós Badenes

INSÍGNIA D’OR DE LA FALLA

Maria José Galán Pla

Andrea Román Alcázar

Sota l’enginy, gràcia i art que té el nostre gran David Vidal, enguany la nostra comissió el dia 13 de desembre de 2014 delectaren i impressionaren a tots i totes al Gran Teatre amb l’obra inèdita: “No carinyo, no hem canviat tant”.

David és un apassionat del teatre des de menut i ens conta que la idea de fer aquesta obra naix un dia de falla en el que li va dir a Juan Carlos que si eixia president, es posava a fer-la i així va ser. En aquesta, plasma la seua infantesa, joventut i els seus dies ara com a pare d’un fill adolescent, entre altres, aconseguint eixe contrapunt de visions. Amb una ambientació dual ha aconseguit plasmar els mateixos problemes i situacions del dia a dia reflectint-los, amb un toc d’humor, en dues èpoques diferents: els anys vuitanta i el 2024. I tot açò per demostrar tot el que hem canviat, però al mateix temps veure en quines coses hem involucionat. I quina ha sigut la sorpresa? Bo, sorpresa del tot tampoc, perquè

tots i totes saben que són uns i unes artistes. Han aconseguit nominacions a: millor obra, millor obra inèdita, a millor escenografia, millor vestuari, millor actor secundari per a Josep Albert i millor actriu principal per a Natalia Pardo. Una feina fantàstica de tot un gran equip format per: David Vidal, Toni Garci-Caballero, Eduard Giménez, Marc Montagud, MªJose Espada, Natalia Pardo, Josep Albert, Josente Rubio, Mages Montagud, Inma Garcia, Maria Oliver, Maria Ruiz, Andreu Vidal, Elena López, Anna Rubio, Adrián Vidal, Núria Alcañiz i Lídia Pellicer.

Parlant amb ells, ens comenta Natalia que està molt orgullosa i més havent estat tant de temps sense fer teatre i que la nominació la sorprenia perquè en aquesta obra els papers estaven molt repartits i no veia que cap paper destacara per damunt de cap, però que estava molt agraïda, sobretot amb la seua filla, Maria, qui fou la que l’empentà a tornar a actuar.

Tots tres estan d’acord en el fet que s’han divertit molt, que ha sigut molt de treball dur perquè són dos mesos molt intensos de molts assajos i que es valora la paciència del director, però com diu David, formen un gran grup, on tots s’ajuden moltíssim, ja siga amb el guió com aconseguint tota l’escenografia tan fantàstica que ha reflectit molt bé l’essència de l’obra així com el vestuari de tots i totes.

Es queden també amb totes les persones que els han dit que els havia agradat molt l’obra i amb les nominacions, que no s’esperaven tantes, però de les que estan molt agraïts, no saben com seran els premis al final, però per a ells ja han guanyat.

Josep Albert, per la seua part, comenta que feia temps que no actuava, però que David li va dir de participar i li donà dues escenes les quals li van agradar moltíssim. Ha sigut una gran sorpresa la nominació i va al·lucinar quan va veure la seua cara en la gala, però assegura que l’èxit és gràcies a tots i totes, al gran equip que han format i a la paciència i saber fer de David. També vol fer un agraïment especial a la seua dona Maite, perquè tindre un home artista és moltes vegades molt complicat.

I el camí cap a les Falles de 2025, començà amb els nous representants d’aquest exercici. Acomiadàrem a Roberto per donar-li la Benvinguda a Juan Carlos Oliver com a president, i Mages deixà pas a Andrea Román com a fallera major, i Íker passà el relleu als seus dos cosins, Hugo i Ángela Amargós que són el nostre president i fallera major infantils.

El 14 d’abril ens reunirem per a celebrar la nostra paella de l’Apuntà on tots i totes renovàrem la inscripció i ens retrobàrem després d’unes setmanes intenses. Perquè a nosaltres el que ens agrada és passar molt de temps junts i juntes.

Mesos després el mes de juny va vindre carregat de festa.

El 15 de juny tingué lloc per primera vegada un Tardeo de les dones de la falla on feren diferents activitats d’allò més divertides i el dia 29, tingué lloc la ja benvolguda festa nostra del “Comboi”. Amb molta música i ganes de passar-ho bé va es va quedar un dia redó.

I el mes de juliol no es va quedar arrere. El primer cap de setmana celebràrem la festa “Hippie”, on tots i totes ens disfressàrem i ens férem fotos per recordar aquest moment. Al casal fester, tornàrem enrere en el temps i ballàrem fins que no poguérem més.

Setmanes després arribàrem al Ral·li faller. El nostre equip de ball professional, perquè després de diversos premis ja els considerem professionals

ens delectaren amb una espectacular actuació amb la cançó “On te floor” aconseguint altra vegada un primer premi. L’endemà férem les proves al matí, dinàrem al casal i desfilàrem pels carrers d’Alzira disfressats de Barbie i Ken, omplint de color rosa Alzira.

Va passar l’estiu i el 29 de setembre tingué lloc la processó de la Mare del Déu del Lluch, on la nostra fallera major de 2024, Mages va estar acompanyada del nostre president Juan Carlos, i el nostre president infantil de 2024, Íker.

I de la processó ens n’anàrem a visitar la falla d’enguany. Un grup de fallers i falleres acompanyàrem als nostres representants a la visita als nostres monuments i als

nostres artistes perquè ens mostraren tota la feina que ja estava feta i la poca que quedava pendent.

En el mes d’octubre, el dia 9 férem les paelles commemoratives d’aquest dia tan valencià i el dia 12, va tindre lloc el nomenament de les dues nostres falleres majors, Andrea i Ángela. Amb un acte al casal, poguérem fer-les homenatge i fer-los entrega de nombrosos regals. Després sopàrem tots junts i juntes gràcies al sopar que ens regalaren i acabàrem la nit de la millor manera: ballant.

Per acabar aquest mes, el dia 19 d’octubre tingué lloc l’acomiadament de les falleres majors d’Alzira 2024 i el dia 26 d’octubre, els nostres representants anaren a la

proclamació de les nostres falleres majors d’Alzira per al 2025, Ana Justo i Valèria López.

El 22 de novembre, visitàrem les cases de les nostres falleres majors i penjàrem el nostre cartell lluminós que indica que en aquest lloc residix les nostres màximes representants. Una nit que rodejats dels que més estimen i de membres de la comissió gaudiren i guarden en el seu record.

El 30 de novembre i 1 de desembre arribaren uns dels actes que més il·lusió fa. Andrea i Ángela per fi tingueren les seues estimades bandes de falleres majors de la nostra comissió. Acudiren al Gran Teatre per viure l’exaltació de les falleres majors d’Alzira, qui imposaren les seues bandes.

Uns dies d’allò més especials. Recuperant antigues tradicions, el 7 de desembre un grup format pels més esportistes jugaren a futbol i recuperaren el partit “Solters contra casats”. I com tot evoluciona, per fi pogueren fer-se equips mixtos i s’ajuntaren homes i dones per compartir aquest moment tan divertit.

Hem encetat l’exercici amb força, gaudint de multitud de festes i actes oficials. Però ara sols queda el més important, la presentació de les nostres falleres majors i els actes que més ens agraden: la Crida, la Cavalcada plena de color i els tres dies més importants, fins a acabar amb la nostra estimada Cremà.

DÍHUIT DE GENER

Exaltació de les nostres FFMM

Andrea Román i Ángela Amargós.

VINT-I-HUIT DE GENER

Presentació esbossos de primera secció.

TRETZE DE FEBRER

Inauguració de l’exposició del ninot.

VINT-I-U DE FEBRER

Gala de la cultura.

U DE MARÇ

Crida.

DOS DE MARÇ

Concurs de paelles.

HUIT DE MARÇ

Cavalcada Multicolor.

NOU DE MARÇ

Festa infantil. Homentatge al foc antic.

ONZE DE MARÇ

Inauguració de la setmana gastronòmica.

CATORZE DE MARÇ

Nit d’Albaes.

QUINZE I SETZE DE MARÇ

Plantà de la falla gran i infantil.

DÈSSET DE MARÇ

Entrega de premis.

DÍHUIT DE MARÇ

Ofrena a la Mare de Déu del Lluch.

DÈNOU DE MARÇ

Pasdoble i Cremà de les falles.

Un any més de feina i treball dur per mostrar-vos una part de la nostra societat per al vostre interés i per al nostre també.

Enguany hem volgut donar-li una volta i intentar unir el nom del nostre llibret: “Solcant Alzira”, amb la temàtica de la falla gran i amb el contingut d’aquesta part més literària. Enguany el que hem fet és solcar Alzira com feien els pirates en la mar.

I hem solcat Alzira perquè hem fet un recorregut del qual pensem són de les coses més importants que hi podem tindre, allunyant-nos un poc d’allò que sempre hem parlat i hem escrit. Mitjançant entrevistes i articles, hem intentat enquadrar en aquest espai menut diferents aspectes de la nostra ciutat que esperem que siga del vostre gust.

Des de l’A fins a la Z, hem pogut parlar amb persones il·lustres alzirenyes, de quasi totes les arts, perquè ens contaren la seua experiència i treball. Hem parlat amb empresaris I empresàries que ens han mostrat tot l’esforç que hi ha darrere d’aquestes menudes empreses i com han realçat

el seu producte sense perdre de vista les seues arrels i la seua estimada ciutat.

Hem visitat a través de les nostres paraules, llocs i espais claus de la nostra ciutat que gràcies als grandíssims historiadors, arxivers i cronistes que tenim hem pogut descobrir històries que per a nosaltres eren desconegudes.

I per què fer-ho d’aquesta manera? Doncs la idea de la Rosalia. La recordeu cantant aquesta famosa cançó: A de alfa, altura, alien, B de bandida, C de coqueta, D de dinamita...? Doncs això pareixem nosaltres buscant les paraules del nostre abecedari particular.

El nostre és d’allò més particular, i us el deixem ací perquè aneu veient del que anem a parlar: A d’Artista, B de Barri, C de Carles Alberola, D de Dolçaina i Tabal, E d’Escriure, F de fils, G de Gat i gos, H d’Horta, I d’Il·lustració, J de “Jarró”, K de KM, L de Llibret, M de Mestressa, N de Niu, O d’Obrador, P de Pirates, Q de Que, R de Ràdio, S de Sàtira, T de Trinquet, U d’Unió, W de Watt, X de Xiuxiuejar, Y de “Yo-yo” i Z de Zero. Gaudiu.

Albuixarrenc de cor i artista faller. La seua decisió de convertir-se en artista arrancà d’una situació difícil que el va empentar a arriscar-se i buscar alguna cosa que realment l’omplira. Després de diversos anys treballant per altres artistes, i havent-hi agafat la prestesa necessària, ha fet un pas endavant i s’estrena com a artista amb la seua primera falla infantil.

Sense dubte un repte emocionant que afronta amb il·lusió i molta responsabilitat, però sent capaç. En aquesta entrevista, Hèctor ens parlarà de com es va endinsar en aquest món tant bonic i apassionant, però també sofrit, i ens explicarà com viu aquesta nova etapa. Estem convençuts que farà un gran treball i que açò és tan sols és el principi d’una molt llarga trajectòria plena de moltíssims èxits i tant de bo que els visquem amb ell.

Com vas decidir dedicar-te a ser artista faller? Quina formació artística o tècnica has rebut per a treballar en el món de les falles?

Bo, doncs jo vaig decidir ferme artista faller arran de la pandèmia. En aquests temps, estava a la facultat fent classes en línia i em vaig adonar que allò m’estava matant.

Aleshores quan va acabar la pandèmia, em vaig apuntar al grau superior d’artista faller i construcció d’escenografia.

I després quan ja vaig tindre aquesta formació més teòrica, la vaig poder completar amb les pràctiques al taller de Toni Pérez, que puc dir que és el que realment et forma, perquè ja toques de primera mà tot.

Quina va ser la teua primera falla en la qual treballares?

La meua primera falla va ser la de 2023 en Camí Nou d’Alzira, baix les ordres de Toni Pérez també, com en les pràctiques.

I allí és quan vaig veure que tot el que sabia era teoria i que el que havia aprés em servia de molt poc o de res. Però a poc a poc em vaig ensenyar sobre la marxa i vaig aprendre moltíssim.

Ara mateix, estàs creant una nova tu sol, com és l’experiència? T’ho esperaves així?

Sí, estic fent una infantil a la falla Camilo Dolz d’Alzira. Doncs no, no m’ho esperava! Creia que era més senzill, inclús pensava: en dues vesprades ho faig. I

res, he vist que no és així, que van eixint dificultats cada dia, però vaig aprenent i em dic a mi mateix que a la pròxima ja eixirà més i millor, dels errors s’aprén.

Com ha sigut el procés de creació de la falla, des de la idea inicial fins a la construcció final? Com t’ho has preparat?

La idea de la falla ve perquè jo vaig fer un projecte durant la primera avaluació en el grau, que tractava de fer un ninot un poc a així més realista, el que va ser un ninot barroc, però em va costar molta feina.

Aleshores vaig buscar un estil de ninot un poc més senzill, sobretot de pintar, que fora cridaner, però que estiguera bonic, però que no haguera de fer-li jo uns ulls molt reals

per si no es quedaven bé, per exemple. Aleshores en el segon trimestre, vaig decidir fer un robot un poc més senzill que es quedà molt bé i, per tant, la falla la vaig decidir fer-la d’aquesta temàtica, aprofitant el que ja havia practicat.

De tot el procés, que és el que més t’ha agradat fer? I el que menys?

De tot, el que més m’agrada fer és el modelatge dels ninots. Modelar-los però també, sobretot, tot el relacionat amb el tema de la fusteria i de creació i muntatge de les seues estructures. M’agrada també molt el procés de veure com he anat muntant els ninots i les figures, com anava a agafant forma la falla, el moment d’obrir el suro i posar-los la fusta per

dins per fer-ho el més segur possible perquè no es trenquen ni caiguen. I el que menys, el procés de posar-los el gotejat, perquè quan ja tens el ninot empaperat has de posar-li la mescla i esperar uns dies perquè asseque bé, i és igual que polir, que és necessari ferho, però són les parts menys artístiques com a tal de totes, i per això m’agraden menys.

Costa molt adaptar-se al pressupost que et donen?

Les falles pressionen molt, o solen fer-ho. A veure, jo sé que el pressupost és el que és, i no si hi havia lloc a regatejar. Jo em vaig adaptar com vaig poder i ara mateix, continue fent-ho. És a dir, és la meua primera falla com a artista que la crea des de zero i vull que queden

contents. Aleshores sé que he de fer més hores de les que toca i ja ajustaré per on puga. Que potser queden contents si quedem en un segon o tercer lloc, però si guanyem millor.

Treballes amb dissenyadors, pintors o escultors externs?

No, no, perquè la meua idiosincràsia de moment és ferho jo tot. Això és el meu lema d’enguany. No em puc permetre pagar a tercers, però bé, sé que els inicis són durs.

Jo volia agarrar una falla des del principi i fins al final fer-la jo. Ja veurem el que ix, també et dic. Que si no ix bé, no sé què podré fer. La fusteria i tot l’he feta jo, ara bé, si veig que comença a caure ja cridaré a algun fuster perquè m’ajude, però no crec

que li he posat molta fusta perquè no passe!

Quines són les majors dificultats a les quals t’has enfrontat com a artista faller?

Ah, doncs totes! Perquè, clar, no ho havia fet mai. Ara dic jo que, l’últim ninot que faça de segur que és el que millor faig perquè a base de pràctica tot ix. I mira que he treballat en altres tallers fallers fent falles, però no és el mateix, quan estàs sol, tot et ve a tu, per a bé i per a mal.

Com veus el futur de les falles i l’ofici d’artista faller? Creus que anirà cap avant, que cada vegada n’hi ha menys i és per a alguna raó?

Doncs pense que els artistes i les falles s’han de reinventar,

perquè açò és insostenible. Hi ha molts artistes que necessiten projectes grans per poder mantindre’s ells i els seus treballadors.

A banda, hi ha moltes falles menudes, el qual suposa que necessites agafar un volum gran d’aquestes per poder viure, o una molt gran, però és més complicat accedir a una falla gran sense nom. A més note que s’ha perdut un poc l’amor per la falla, se li dona menys importància i de segur que trobem comissions on el pressupost en beguda és més alt que el destinat als monuments, en proporció.

Tens algun projecte o idea que t’agradaria desenvolupar? O algun àmbit en el qual volgueres especialitzar-te?

No canviar de feina, és a dir, estic en el que estic, però sí que m’agradaria formar-me més en el tema digital, que ja tinc un poc d’idea. Vull anar adaptantme a les noves avantguardes. Saps que cada vegada es fan més coses més digitals i al final, pense que és el futur. Inclús he adquirit una impressora 3D i tot, estic mirant a veure com va ara, però puc dir que després de comprar-me la de 3D vaig veure que la de resina era millor!

Has tingut suport per part de la teua família, amics, amigues, gent del teu entorn? O t’has trobat amb algú que et diguera que et dedicares a altra cosa?

Suport sí que tinc. De fet, estic fent la feina en el meu garatge, estic embrutant-ho tot i el cotxe ara el guarde en el carrer, i quan

costa trobar lloc per a aparcar sí que ens recordem de la falla, però clar, és l’espai que ara mateix tinc.

A banda, en estar fent-la per a la falla Camilo Dolz tinc la sort que tots els meus amics són d’allí i els que han vingut a veure-la, els ha agradat moltíssim. A més, han parlat molt bé de mi, i per això el grup de monuments de la falla em va buscar, perquè ells foren els que em recomanaren i em donaren eixe vot de confiança. I sobretot tinc el suport de Núria, que és la meua parella. Ella sempre està amb mi per ajudar-me, pobreta, està fent prou feina. Tinc molta sort perquè tot el meu voltant ha estat i està per a mi i és molt important tindre gent que et dona suport i t’anima a continuar.

Quin seria el teu somni com a artista? Encara que penses que no és realista.

Doncs mira, et diria que plantar en l’Ajuntament de València com molts i moltes ho diuen però no! El meu somni és plantar en Albuixarres-Camí Fondo, a veure si ho llig Alcañiz i mira cola i l’any que ve es complix.

Vull plantar en la meua falla de tota la vida i endur-nos un molt bon premi, que ja hem perdut el costum i que els meus iaios pogueren arribar a veure una falla plantada per mi. Estic fent tot el possible per deixar un bon resultat perquè el vegen i els agrade. Tant de bo passara.

És la presidenta de la Junta Coordinadora de Festes de Barris i Partides d’Alzira. Càrrec que assumix amb gran responsabilitat i dedicació. En aquesta entrevista coneixerem per què resulta tan fonamental que hi haja un òrgan que coordine totes les nostres festes, donat que la Junta treballa per a mantenir viva la seua tradició, a més de donar-los el suport que puguen necessitar a les diferents festes i barriades.

L’entrevista ens permetrà descobrir la passió amb què viu aquestes festes i la profunda estima que sent per elles. Amb persones com Isabel i el seu treball incansable i també gràcies a la dedicació de tots els qui formen la Junta Coordinadora, no tenim cap dubte; les nostres festes no cauran en l’oblit, perduraran al llarg del temps i es transmetran de generació en generació.

Podries explicar-nos un poc sobre la història de l’associació i el seu paper en l’organització de les festes dels barris?

La Junta Coordinadora és un organisme format per la representació o delegació de les festes de barris i partides d’Alzira. Es va crear pel gran nombre de festes que al llarg de l’any, que sobretot a l’estiu se celebren. La primera acta que tenim a l’arxiu data del 3 de maig de 1991, encara que ens consta que la coordinadora funciona anterior a aquesta data.

A partir d’aquest any es van constituir els seus estatuts i es va formalitzar l’entitat, agrupat a les 23 comissions que hi havia en eixe temps. El seu paper, com bé diu el nom de l’entitat,

és el fet de coordinar i mediar en el funcionament de cada festa.

Quin és el teu paper i quins són els principals objectius de l’associació?

El meu paper és presidir la Junta Coordinadora i representar-la en qualsevol lloc, en qualsevol acte on se’ns requerix la nostra presència, per tot arreu, siga institucional, cultural, festiu o religiós.

Els objectius són fer que perduren les festes, donat que és una mica el que ens han llegat els nostres avantpassats de generació en generació, i animar-los que treballen incansablement per a què cap de les 17 festes que componen hui en dia la coordinadora

desapareguen i continuen donant llum al barri d’on provenen les seues arrels.

Quin tipus d’activitats i esdeveniments organitza l’associació durant les festes?

La Junta Coordinadora de cara a cada festa no organitza cap acte, les festes són qui organitzen la seua programació festiva i l’entitat subvenciona una quantitat de diners a cada festa per a ajudar-los en la programació de les seues festes. N’hi ha alguna que siga especialment popular o significativa?

Hui en dia hi ha diverses festes que celebren activitats populars com: L’Alborxi i la benedicció de

les aigües al riu Xúquer; el Forn de Carrascosa i la seua popular i participativa volta a peu; el barri de Sant Judes i la seua multitudinària processó en la qual la custòdia amb la imatge perdura portant-se amb el carro arrossegat pels bous.

Treballeu en col·laboració amb altres organitzacions o entitats locals? Si és així, com es desenvolupa aquesta col·laboració?

Treballar juntes en si no ho fem. L’únic és que treballem en conjunt durant els dies de Sant Bernat, en els quals compartim barra per a donar servici en festes, amb les entitats: Verge del Lluch, Setmana Santa, Junta Local i Moros i Cristians. En aquestes ocasions, el tracte és de germanor al 100%.

Quins són els majors desafiaments que enfronta l’associació a l’hora d’organitzar les festes?

Els majors desafiaments són el temps, la temperatura i l’oratge, és a dir, si fa calor, si fa fred o si plou, ja que totes aquestes festes es celebren al carrer. I estan obertes a qualsevol veí, alzireny o visitant foraster que vulga acostar-se a conéixer-les i gaudir d’elles, on tots de segur seran ben rebuts.

Com difoneu entre els veïns i veïnes la planificació i realització de les festes?

Aquesta entitat des de l’any 2008, elabora un llibre anualment abans del mes de juny, on apareixen totes les festes que estan dins la

coordinadora i informa de cada festa quan es celebra. A banda, cada comissió té també el seu llibret o el seu tríptic amb la seua programació, i a més a més nosaltres, la Junta, també informem de cada acte a les nostres xarxes socials.

Quin impacte creieu que tenen aquestes festes en la cohesió i el sentiment de comunitat al barri?

Aquestes festes malauradament no són el mateix que fa quaranta o cinquanta anys. La gent jove quan arriba els mesos d’estiu agafa vacances i pega a fugir a les platges, a la muntanya o se’n van de viatge. Als barris o partides queda la gent major. Però encara que és minoritari queda algú que es desviu per aquestes festes,

que lluita perquè les tradicions d’eixa festa perduren. Cosa pel que jo personalment els done les gràcies.

Quins plans o canvis teniu presents per al futur de les festes al barri?

Presidisc aquesta entitat des de l’any 2019. Abans d’aquest any, el calendari de les festivitats

de les 17 festes en comú era el concurs de truc i parxís que es celebra al mes de juny i el sopar de germanor que fem al mes de novembre.

La meua junta i jo en 2019, només entrar, vàrem introduir un mig any fester que encara poguérem fer-lo al camp d’esports del Venècia que ara com ara l’hem traslladat

al recinte firal. L’any 2022 introduírem una missa de campanya que celebrem a la Plaça Major on concentrem totes les imatges acompanyades per la nostra Mare de Déu i Sant Bernat i les germanetes i el gran colofó d’aquest any ha sigut aconseguir que totes les imatges processaren juntes pels carrers centrals de la nostra ciutat.

La meua presidència finalitza el mes de febrer vinent, per la qual cosa no tinc res pensat per poder afegir i engrandir més el calendari d’aquesta entitat. Però el que sí que tinc clar és que durant aquests anys he treballat braç a braç amb la meua junta, al costat dels presidents per fer més visibles si fos possible, les festes de barris i partides d’Alzira.

Quines tradicions específiques del barri es mantenen vives durant les festes?

Les tradicions que es mantenen als barris, són les processons, les romeries, les revetlles, les albaes, els sopars al carrer i l’entrà de Murta. Cada festa manté la seua tradició i la dels seus avantpassats, és una tradició que s’ha de continuar.

Com han evolucionat les festes al llarg dels anys? Hi ha hagut canvis significatius?

L’evolució significativa podríem dir que és que mentre als anys setanta i huitanta, les festes es feien amb el que la gent del barri col·laborava i sobre un pressupost format per eixos diners, segons del que disposaven feien. Ara totes, per

poc que siga, tenen una quota i saben del pressupost que disposen.

Quin missatge t’agradaria enviar als veïns sobre la importància de participar en les festes del barri?

El missatge que m’agradaria enviar seria de cara a la gent jove. Els demanaria que

s’implicaren i s’involucraren en aquestes festes. Que no deixaren perdre aquestes tradicions, ja que seria una llàstima que perdérem l’essència dels nostres barris.

I a la gent major diria que deixen entrar i participar la joventut, que està clar que ells han de guiar, però han de donar pas a noves idees, noves generacions, perquè tot canvia i es modernitza.

Cal donar-los un vot de confiança per què poden aportar coses noves i bones per engrandir la festa.

Una vegada haja finalitzat el meu mandat m’agradaria que tot açò que la meua junta i jo hem aconseguit: introduir en el calendari i la visibilitat que hem

donat a aquesta entitat perdure en els anys, ja que hem treballat per a i per les festes a les quals els desitge llarga vida per a totes.

Per últim, vull agrair a la falla

Albuixarres-Camí Fondo el fet d’haver comptat amb mi, per a donar a conéixer l’entitat que presidisc, al llibret de la seua falla, perquè és un honor per

a nosaltres que una comissió fallera s’interesse per la llavor que desenvolupen els membres d’aquesta entitat de forma desinteressada.

Gràcies, teniu les portes obertes per a tot el que necessiteu!

Actor, director, dramaturg, polifacètic i alzireny. Va actuar en multitud d’obres en el seu inici mentre que ho compaginava amb l’escriptura i la direcció d’altres, com a exemple Nit i dia (1993) que fou premi al millor espectacle de la Generalitat Valenciana. La seua carrera professional experimenta un canvi quan, amb Toni Benavent, funda la companyia Albena Teatre (1994), amb la qual ha estrenat obres que han sigut grans èxits com Mandíbula afilada (1998) i Besos (1999), aquesta última consagrant-lo com un dels autors valencians més populars.

Les seues obres combinen humor, tendresa i reflexions sobre el pas del temps i el consoliden com una figura clau de l’escena valenciana. En aquestes línies el coneixerem en més profunditat i descobrirem si podria escollir entre actuar, escriure o dirigir.

Com arribares al món de l’actuació?

Doncs jo des que era menudet m’agradava molt el cinema i ja sent jovenet, tindria uns deu o onze anys, ja deia que volia dirigir pel·lícules, perquè era el que havia aprés a l’escola. Després l’atzar provocà que a mi m’agrade posar-me davant de la càmera, perquè quan vaig començar als catorze o quinze anys a fer curtmetratges, els meus companys eren més tímids que jo i ningú volia eixir i total, em vaig posar jo; i ja finalment vaig començar a estudiar, perquè després d’haver encetat la carrera d’econòmiques, vaig decidir que m’havia de dedicar a alguna cosa que realment m’agradara i això va ser com el pas que necessitava per a formar-me i

a partir d’ací entrar en el món professional. Quin va ser el teu primer paper important i com el vas aconseguir?

Jo vaig tenir molta sort perquè encara estava estudiant. Em trobava en segon de la carrera quan es van fer unes proves per a un espectacle que es deia Fiestaristófanes i que anava a rodar per tots els teatres clàssics espanyols grecs i romans. Em vaig presentar a la prova, m’agafaren i va ser una experiència fantàstica perquè vaig treballar amb un director grec Stavros Doufexis i amb un repartiment fantàstic. Estiguérem en Mèrida, Sagunt, Màlaga, Barcelona i Madrid i va ser una experiència que m’arribà molt jove, però a partir

d’ací ja vaig tindre l’oportunitat d’anar simultaniejant la meua formació amb altres espectacles. Aleshores vaig entrar en Pluja Teatre, després a l’Institut Shakespeare, i vaig anar fent tota una sèrie de coses fins que deu anys després vaig decidir muntar la meua companyia de teatre amb Toni Benavent, la companyia d’Albena.

Hi ha algun gènere que preferixes interpretar, amb el que et sents més còmode?

Jo em trobe molt bé fent comèdia que és el que bàsicament he fet al llarg de la meua trajectòria i supose que és perquè tinc també una certa facilitat per a poder ferho. També dir que u sempre s’identifica més en els textos

que està interpretant en l’actualitat, en les obres que fas en aquests moments perquè, a la darrera, és la que d’alguna manera expressa millor el que tu ets, com veus el món, el que sents en eixe moment, etc. Però al mateix temps també estàs pensant en la següent obra i la següent serà realment el paper que desitges interpretar.

Després d’una llarga trajectòria, que preferixes més, ser actor o dramaturg?

No es pot escollir. Bo, o almenys espere que ningú em faça escollir. L’ideal, pense, és simultaniejar-ho perquè, a més a més, també està el vessant de la direcció que per a mi és importantíssima. Són maneres diferents de viure un mateix procés, de contar una

història. La sort que tinc és que gaudisc molt en totes. Realment per mi la més complicada és la interpretació, perquè és la que cada dia has de fer-ho en viu, fer-ho com si passara per primera vegada, és la més exigent, no? L’escriptura, en canvi, és un treball que tu fas solitari o a vegades en companyia, a quatre mans, és més tranquil, però també és dolorós perquè has de gestar tota la història i has d’inventart’ho tot. Tal vegada la més plaent és la direcció perquè estàs acompanyat per un fum de gent, és un treball col·lectiu i no et sents tan sol. Ara centrant-nos en la faceta de dramaturg, quina és la part més difícil d’escriure teatre? Quines són les teues inspiracions?

Per a mi la part més plaent és l’inici, quan se t’acut una història. A vegades naix un personatge d’alguna situació o d’alguna cosa que has escoltat, i jo el que faig normalment és prendre notes i deixar-ho dormir i si al cap d’un temps, uns mesos, torne sobre elles i veig que encara em resulten atractives doncs ja em pose seriosament. Probablement, tot aquest procés d’escriptura, d’estructuració, és la més complicada perquè t’enfrontes als fantasmes d’allò que se’t va acudir en un moment determinat, que et semblava fabulós i que després possiblement quan ho estàs fent et fa la sensació que no arribes a expressar-ho amb tota la seua potència. Sempre és un combat perdut amb què vas somiar en un primer moment.

Són a més moltes hores, i en aquest treball no es paguen les hores que fem ja t’ho dic, perquè en acabant passe en un bufit per a la gent com si no hi haguera esforç, com les gimnastes que fan autèntiques barbaritats i sempre estan somrient com si no costara gens.

Com veus el futur del teatre, especialment en un món cada vegada més digital?

El teatre sempre estarà viu precisament perquè es fa en viu. El teatre és contar històries davant de la gent, de persona a persona, sentir la seua veu, el seu cos el moviment, la seua mirada, la seua suor, sentir que allò està passant en eixe moment. És evident que estem davant d’un món tecnològic

on la narrativa audiovisual és brutal, però el teatre sempre tindrà eixa força de la comunicació directa que no és una altra cosa que el que fem amb els nostres amics, amigues i familiars quan ens reunim i ens contem històries, quan parlem del que sentim, de si hem de fer un viatge o parlar del que m’ha dit aquell, etc. En definitiva, hi ha alguna cosa ací que té molt a veure amb la condició humana i això crec que es farà sempre que hi haja històries, gent que les conte i gent que vaja a veure-les.

Potser falta més suport institucional per promoure’l?

Crec que el suport institucional existix, però que hauria de ser major i no només ací en la nostra comunitat sinó per tot

arreu. Crec realment que, per a després poder competir i fer espectacles amb una certa dignitat, a l’altura del que es fa en altres països, necessitaríem més recursos i recursos en continuïtat, no només per a la gent que està fent ja sinó per a la gent que es va incorporant, que cada any s’incorpora gent molt preparada, gent jove que ha tingut l’oportunitat d’estudiar, de conéixer coses que potser nosaltres en aquells temps no teníem i després es troba amb la dificultat que els seus treballs no es veuen.

Crec que s’hauria de reforçar la producció i potenciar l’exhibició perquè la gent poguera tindre a l’abast moltes de les obres, perquè se’n fan moltes que no es veuen perquè no es distribuïxen perquè no troben els canals per fer-ho.

Què es sent en complir trenta anys amb la vostra companyia Albena? Com ho aneu a celebrar?

Nosaltres ens sentim molt afortunats, primer per haver arribat als trenta anys i sentir que encara ens queda corda per uns anys més, que encara tenim la il·lusió, la capacitat i la força per tirar endavant projectes. Hem tingut la sort, no només per part del públic que ens ha seguit, sinó també per part dels crítics i per la presència en festivals importants. Ens trobem molt satisfets, i moltes vegades una obra t’ha portat a una altra obra que potser no ha funcionat tan bé, però ha afavorit que la següent que feres trobara el seu espai. Nosaltres ara per a la celebració dels trenta anys estem fent tres monòlegs que

són els tres que han creuat la nostra trajectòria des del primer espectacle fins al penúltim i mantenim en exhibició el que és el darrer espectacle de la companyia que es diu: Regala’m esta nit, i al mateix temps com fem sempre, estem preparant actes teatrals, audiovisuals i moltes vegades els treballs que es veuen són com una quinta part de tota la feina de tot el que has preparat i que en moltes ocasions no ha pogut veure la llum.

Quin consell donaries als i les joves creadors/es que volen fer-se un espai?

Hi ha dues o tres coses que són molt òbvies: una és la preparació, estudiar, prepararse contínuament i que té a veure en el procés de formació,

però també amb la lectura, la música, el teatre, el cinema, les exposicions, etc. Vull dir, una persona per a contar històries ha de tenir una riquesa cultural per encarnar la veu d’un altre, ha de conéixer a la gent i, per tant, d’estimar-se-la, no? Després, també és treballar moltíssim, involucrar-se, que cada espectacle ho visca com si fos l’últim i probablement el més important, és tenir la confiança en un mateix.

Això de vegades ens costa a tots, en diversos àmbits, però les persones quan es senten segures del que porten entre mans, ara parlant de termes narratius, de les històries que volen contar i de com volen contar-les, encara que vagen malament, serà un pas endavant.

És el director de la Colla Les Raboses d’Alzira i a més, impartix classes de llenguatge musical, tabal i conjunt instrumental. Relacionat amb les nostres tradicions des de ben menut, ha arribat a portar la música tradicional valenciana a diferents llocs al llarg del territori nacional, així com a França, Bèlgica o Croàcia.

La Colla Les Raboses d’Alzira, des dels seus inicis han participat en la gran majoria d’actes festius de la ciutat d’Alzira. Però després d’anys de molta feina i treball per part de tots els membres de la colla, l’any 2015 aconseguiren oferir per primera vegada un concert propi en la nostra ciutat. Aquests músics començarien una tasca molt important també, l’ensenyament de dolçaina i tabal per poder mantindre viva la nostra cultura més tradicional.

Com començàreu i qui formeu

La Colla Les Raboses?

La Colla va començar en 2010, gràcies a un grup de gent que ja tocava en altres pobles; la majoria anaven a classe a Algemesí, que és l’escola que teníem de referència per a la comarca. De fet, abans era la Colla d’Algemesí la que venia a fer els actes d’Alzira quan ací encara no hi anava ningú que poguera fer-se càrrec.

Aleshores, aquest grup que he dit es va ajuntar i començaren a assajar, perquè ja eren uns deu o dotze ací en Alzira. Feren un grupet que primerament anava a assajar a una nau que els deixaren i a poc a poc ja pogueren canviar de local, perquè parlaren en l’Ajuntament d’Alzira qui finalment els va cedir el local que tenim ara. A

partir d’ací, va arrencar tot en 2010. Començaren a fer algunes classes, perquè la gent que ja tocava molt podia ensenyar a la gent nova que s’apuntava. I en l’any 2016, vaig començar jo com a director i encetarem el projecte de l’escola com a tal. Començàrem a créixer més, la gent nova que s’apuntava hui en dia ja forma part de la Colla, i ací estem fins al dia de hui.

Quines són les tasques que desenvolupeu?

A veure, per una part, a l’escola el que fem és formar els alumnes. Som ara quatre professors, dos de dolçaina i dos de tabal. I això, a l’escola comença gent que potser ja té alguna idea de música, però també comença gent des de zero, aleshores els formem tant

en instruments, en Tabal o en dolçaina, dins del tabal també incloguem alguna cosa més de percussió perquè després quan entren a la Colla toquem més instruments a banda d’aquest. Complementem açò amb classes de llenguatge musical perquè així també s’ensenyen a llegir i a tocar individualment; i amb les classes de conjunt els anem introduint en el que serà en acabant el món de la Colla, perquè els ensenyem a tocar en diverses veus i en més instruments. Açò cal dir que cada u depén de les ensenyances que tinga prèvies, un alumne pot tardar més anys o menys, però quan ja tenen el nivell suficient entren a formar a part a la Colla.

I una vegada formen part, ja poden participar en els dos o

tres concerts que fem a l’any, com és el de Sant Bernat i el de Nadal. A banda, també puc dir que fem un intercanvi cada any amb una agrupació d’altres pobles, i llevat de tot açò que he dit, que és el que més feina de preparació té, la Colla també participa en pràcticament tots els actes festius d’Alzira com per exemple, al 9 d’octubre, en la festa de Moros i Cristians, en les processons de la Mare del Déu del Lluch, en les festes de Sant Bernat, és a dir, en totes les festes de barris.

I ací el que es toca és un repertori de carrer, de cercaviles, processons, etc.; depenent del tipus d’acte que siga. Com decidires tocar el tabal i formar part d’aquesta colla?

Encara que jo visc ja molts anys a Alzira, jo soc d’Algemesí i allí està molt arrelat la Mare de Déu de la Salut i a més la seua escola és molt gran. I no sols per açò, a mi em ve també per tradició familiar. Com he dit a l’Algemesí, tots comencem per eixir en la Mare de Déu i després ja alguns, com jo que ens agrada molt, continuem estudiant. Ara jo puc dir que visc pràcticament del tabal i la dolçaina, tota la meua feina està ací.

En Alzira al principi, va costar un poc més d’arrencar perquè no hi havia aquesta tradició, sí que participaven en pràcticament tots els actes, però d’una manera no tan visible com era en Algemesí. I ara, a poc a poc, sí que ho hem anat aconseguint, hem obtés aquesta visibilitat i la major participació.

Notes que ha augmentat l’interés cap a aquests instruments?

Sí. Nosaltres quan començàrem amb l’escola, primerament s’apuntaven els fills d’algun dels membres de la Colla, o al revés, algun xiquet s’apuntava i el pare o a la mare anaven darrere, però ara sí que és de veres que, en els últims cursos, hi ha començat a vindre més gent perquè ens veu tocant per Alzira. Cal dir que també hem fet promoció en algunes escoles de la ciutat, i a poc a poc, hem notat que està també venint gent que no té res a veure amb ningú, que això també és important, perquè vol dir que va visibilitzant-se la dolçaina i el tabal. Per exemple, el primer curs que vaig començar ací, que va ser sobre el 2016 o 2017,

crec que érem si no recorde mal, setze alumnes que es repartien entre tabal i dolçaina. Avui en dia en tenim quaranta llargs quasi cinquanta, per la qual cosa puc dir que a poc a poc han anat a més.

Penses que si es manté aquesta tendència, no acabarà perdent-se? Com veus el futur d’aquesta música?

Pense que en els anys vinents el relleu està garantit, perquè sí que és de veres que en la Colla, fins fa poc, la majoria sí que eren gent més major, sobretot homes molt més majors, però ja els últims anys s’han anat incorporant altres persones. Tenim per exemple ja prou dones i xiques més joves, i altres que tenen una mitjana d’edat ja més baixeta. I sí que és de veres que en l’escola, sobretot en tabal, que són els que poden començar més menuts per les característiques de l’instrument, tenim prou xiquets. En dolçaina, també tenim algun xiquet, però sobretot, adults. Comptem amb gent més major, que d’ací a uns anys aniran retirant-se, però sí que tenim relleu generacional. Tenim un planter molt bé per a

poder aguantar uns quants anys de moment, i si tot continua com fins ara, la Colla anirà endavant. Heu rebut ajuda o suport per part de les instruccions? Que us agradaria aconseguir?

De fet, quan començà la Colla, el que t’havia comentat, començaren en un magatzem d’un membre de la mateixa que era fuster. Després, ja, l’Ajuntament, sobre el 2013-2014, els va cedir les instal·lacions que tenim ara. El local era una casa que estava abandonada i a poc a poc, els membres ho arreglaren perquè al final, l’Ajuntament el va cedir a canvi que es feren càrrec.

I la veritat és que en aquest aspecte sí que tinguérem suport institucional, però, llevat que

ens deixaren el local, més ajuda no va a haver-hi. És de veres que a partir del 2015, amb el canvi polític de l’Ajuntament ja es començaren a fer convenis d’actuacions i la situació ha anat millorant a poc a poc.

Hui en dia podem dir que es porten bé amb nosaltres. A més, anem darrere de la idea de reformar el local, però en aquest punt el que falta ja són inversions grans i això la colla no pot assumir-ho.

I volem reformar-lo perquè la idea és poder optar després a subvencions, i per açò, volem estar inscrits en el registre de centres docents de la Comunitat Valenciana. Però, mentre no reformem el local, no complirem la normativa, per tant, no podrem estar i,

en conseqüència, no podrem accedir aquestes subvencions, és tot una roda.

Per què és tan important que aquestes escoles i colles no desapareguen?

Al final, la nostra finalitat o el nostre objectiu és mantenir viva part de la nostra tradició. Perquè en tots els actes, en tots, és necessària la música. I vull defensar el que t’havia comentat abans, som molt necessaris, nosaltres per exemple toquem amb el Grup de Danses, perquè sense música, no poden ballar.

Són les nostres arrels, és la nostra cultura. Pense que és molt important mantenir-la i transmetre-la a les noves generacions, tal com hem tingut la sort de rebre-les nosaltres.

És doctor en Ciències Històriques, catedràtic de Geografia i Història i acadèmic de Belles Arts i sobretot, alzireny. Encara que com diu la seua professió ha sigut la de ser professor, com a novel·lista és autor d’obres fantàstiques com, de Alyazirat, la seua primera novel·la, El Alcázar de las Sombras, Don Carlos, príncipe de tinieblas i El banquero de Dios. Com a alzireny ha intentat incloure els paratges i indrets d’Alzira en moltes de les seues novel·les.

Guardonat amb la Insígnia d’Or de la nostra ciutat, té en el seu haver diferents premis com Premi de Literatura Alfons el Magnànim, Premi de Novel·la Azorín i Premi de Narrativa Juan Gil Albert, 1992. Amb un caràcter amable i obert, ens ha contestat unes preguntes perquè el puguem conéixer un poc més i que ens explique sobre el món de l’escriptura.

Per què i quan vas decidir dedicar-se a l’escriptura? Ser historiador, a més, ha influït en aquesta decisió?

La meua professió ha sigut la de professor. He treballat en instituts i en la Universitat Nacional d’Educació a Distància.

El meu avi Lisardo Piera, des dels huit o nou anys em va inculcar l’hàbit de lectura. Emilio Salgari, amb la seua saga de pirates, dedicat a l’abordatge dels galions espanyols, va ser el meu primer mentor. Després, els anys cursats en la Facultat de Geografia i Història m’han aportat formació històrica.

Aquesta em va induir als meus primers treballs de recerca que van fructificar amb la Tesi de Llicenciatura i la posterior Tesi doctoral sobre el pintor José Segrelles. La metodologia

apresa com a investigador m’ha permés la utilització de les fonts documentals. Aquestes m’han servit per a aplicar-la en una dotzena de llibres d’història local.

Tens alguna rutina o hàbit d’escriptura? Com és el teu procés creatiu?

Porte diverses novel·les publicades. En elles utilitze una metodologia que he anat adaptant en el curs dels anys. Primer sorgix una idea. Aquesta és fruit de lectures o visites als museus A partir d’aquestes trace un esquema global en el qual em plantege un relat. Amb aquesta idea comença el temps de documentació que pot durar mesos o anys. És el període més apassionant. Llig, investigue i viatge. Amb

tota aquesta informació trace en unes taules, els apartats que inclouen sempre el temps cronològic, l’espai, els personatges –protagonistes i antagonistes- i a manera d’un guió cinematogràfic seqüències i escenes. Comença després la primera redacció, a la qual seguiran unes altres, almenys dues. Conclòs el text presente el meu treball a una editorial. Al principi, en dues ocasions, el guardó en uns certàmens em va facilitar l’interés de les editorials. Quins són els estils literaris que més t’agraden? Què és el que més t’atrau d’aquest? Com definixes el teu?

Com a lector, m’identifique amb diversos escriptors contemporanis. Done per

descomptat que una obra estiga ben escrita i a partir d’això m’interessa que em conten una història que m’atraga, amb personatges creïbles i una trama coherent.

De jove, en el col·legi dels franciscans, vaig començar component poemes. Després d’anys de professió, en 1980, amb “Alzira, Mito, Leyenda, História”, em vaig centrar en la divulgació històrica. El 1994 va veure la llum la meua primera novel·la històrica. Les meues fabulacions es basen en un sòlid context històric, un relat, que crec d’interés per al lector i una prosa, que ha evolucionat cap a una major senzillesa. També he publicat tres biografies, un llibre de viatges i diferents articles en l’anuari de la Reial Acadèmia de Sant Carles.

De totes les teues obres, tens alguna que consideres més important, o a la qual li tingues més estima?

Recorde agraït “Alyazirat”, la meua primera novel·la. En resultar finalista del Premi Juan Gil Albert de l’Ajuntament de València i ser publicada en 1994 em va estimular a continuar escrivint. “El Alcázar de las sombras” (1999) finalista de l’Azorín i guanyadora d’Alfons el Magnànim, va suposar una projecció en l’àmbit nacional.

A aquestes dues novel·les, al mateix temps que prosseguien els estudis històrics, han seguit altres títols dels quals guarde feliços records: “Don Carlos, príncipe de las tinieblas” (2002), “El banquero de Dios” (2006), “Cuervos, Ossa Àrida” i “El Españoleto”. Un dels llibres

en què conjumine història i fabulació, són els “Cuentos de la Isla” (2010). Dènou relats que recorren la història d’Alzira des de la Prehistòria fins a la Pantanada.

Quins autors o autores consideres referents?

Soc un lector voraç. Resultaria interminable la llista de novel·listes la lectura de les quals m’ha apassionat. El recorregut va començar amb Milka Waltari i el seu “Sinhue l’egipci” a la qual seguixen les obres mestres de la literatura espanyola. Dels poetes Antonio Machado. Una fita em va suposar la lectura d’Humberto Eco i el seu “El nombre de la Rosaa” i puc culminar amb l’àmplia narrativa d’Arturo Pérez Reverte. Des de fa anys llig tots

els seus llibres. Destacaria “La piel del tambor” i “Hombres buenos”. Tinc sobre la taula la seua última novel·la: “La isla de la mujer dormida”. En valencià, “Aura en Manhatan” de l’alzireny Guillermo Colomer.

Quina opinió tens de la situació actual de la indústria editorial? Sou ben considerats els autors? Està compensat en proporció a tot el treball que porta darrere realitzar una d’aquestes obres?

Una editorial no és una ONG, és un negoci. Com que no depens econòmicament de la liquidació dels drets d’autor, considere un luxe que l’editor haja confiat en les meues novel·les i agraïsc als lectors el seu interés per adquirir-la i llegir-la. Amb això em done per satisfet. Sempre

he mantingut una relació molt personal amb els editors. Josep Gregori d’Algar i Bromera, Toni Martínez de Germania i Neopatria i Arturo Blasco de Reclam. Per comoditat mai he pensat a contractar el servei d’un agent comercial i he preferit el tracte directe amb l’editor. Excepte la publicació de la meua primera novel·la, les restants sempre han sigut d’Alzira. Hui resulta més fàcil editar un llibre. És essencial que l’editor vaig confiar en el teu treball i que aquest tinga un recorregut comercial. En altres casos es pot recórrer a una autoedició o un concert amb l’editor en el qual el novel·lista participe econòmicament.

És complicat fer-se una carrera com a escriptor? Molts obstacles que superar?

Ha de ser-ho. De cap manera em considere un escriptor professional. Les meues novel·les se succeïxen al ritme que em marca el temps lliure. Obstacles n’hi ha i supose, donada la creixent nòmina d’escriptors, cada vegada resulta més complex que el teu llibre arribe als lectors.

Ocorre que presentes una novel·la en el Corte Inglés, es venen llibres en la seua presentació i s’exposen els restants. Una vegada esgotats, resulta molt complexa la seua reposició. Les distribuïdores juguen un paper essencial. Com veus el paper de la literatura en la societat actual? Creus que la literatura té capacitat d’influir en el canvi social?

Hauria de desenvolupar la capacitat crítica de les persones. El lector naix i després ha de continuar cultivant el seu intel·lecte. La bona literatura pot enriquir la cultura del lector.

És Alzira, la nostra ciutat, una font d’inspiració?

Pot ser. En el meu cas la ciutat i el seu entorn han sigut presents en diverses obres. “Alyazirat”, la meua primera novel·la, discorre entre l’Illa del Xúquer i el monestir cistercenc de Poblet i els “Cuentos de la Isla” constituïxen el meu major homenatja la ciutat natal. En altres relats, he localitzat algun escenari d’una manera circumstancial, com “Don Carlos, príncipe de las Tinieblas” o “El Españoleto”. També

apareix alguna seqüència en una novel·la ja acabada i en una altra en procés d’escriptura. Sempre que puc tracte de situar alguna escena a la vall de la Murta i el seu cenobi. És el paratge més rellevant que té Alzira… La resta se situen en ciutats emblemàtiques: Roma, Nàpols, París, Praga, Viena, Istanbul, Nova York… Constituïx una invitació al viatge, una de les millors compensacions que et reporta novel·les.

Si pogueres donar-li un consell al seu “jo” més jove, que recentment començava a escriure? Quin seria?

Resultaria pretensiós donar consells a altres escriptors en embrió. Resulta bàsic un domini de les regles ortogràfiques. Al costat d’aquestes una sòlida

formació acadèmica i moltes lectures. Observar les persones del nostre entorn i viatjar. Obrir els ulls, xopar-se com una esponja i treballes diverses hores al dia.

Concloc agraint a la Comissió Cultura de falla AlbuixarresCamí Fondo, l’interés per convidar a la lectura de les meues obres a través d’aquesta entrevista.

Com a historiador dec molt a la Plaça Major. El seu editor, Bernardo Primo, ha editat en els seus tallers Gràfiques Sant Bernardo una part significativa de les meues investigacions històriques. Moltes de les falles a Alzira, com la vostra, a part de la festa invertixen il·lusions i treball a elevar el nostre nivell cultural.

D’aquesta artesana són les mans que treballen incansablement els fils i les teles per oferir als alzirenys i alzirenyes, indumentària valenciana. Sota el nom d’Amparo Ferrer Indumentària Valenciana, nom que si continueu llegint descobrireu a qui va dedicat, ha confeccionat els segons vestits de les nostres falleres majors d’Alzira, encara la seua recent inauguració.

Amant de les arts, ens contarà en aquesta entrevista com va decidir canviar d’ofici i dedicar-se a mantenir una part de la nostra tradició fallera. Amb moltes ganes i il·lusió ens explicarà un poc del seu treball amb els seus inconvenients però també amb moltes alegries. No oblideu que la indumentària valenciana és un reflex de la cultura, la tradició i la història del poble valencià i és una part important de la nostra identitat fallera.

Com has arribat a convertir-te en indumentarista?

Doncs mira, la indumentària valenciana és un món que sempre m’ha apassionat. Com a fallera d’Alzira de tota la vida, des de ben xicoteta, sempre he tingut interés per aquest camp. M’apassiona, i em considere una persona molt creativa, amb moltes ganes d’aprendre coses noves. També m’interessen mons diversos, encara que no estiguen relacionats directament amb aquest àmbit. Però sí que és cert que sempre he tingut certa inclinació cap al món artístic, i això em va empentar a fer aquest pas. Al principi vaig ser autodidacta. Agafava llibres de la universitat (jo he estudiat Història de l’Art) i anava a la biblioteca. També vaig fer treballs i algunes

assignatures relacionades amb el món de la moda. Això em va portar a investigar més, i vaig pensar: “Per què no?”. Arribat un punt, ma mare em va dir: “Per què no vas a un lloc on t’ensenyen millor?”.

Així que vaig començar a fer més cursos al poble per aprendre tècniques com el patronatge. Vaig començar a fer-me peces per a mi mateixa i per a la meua germana, i amb el temps, a base de molta pràctica i prova-error, vaig anar perfeccionant. Amb el temps, vaig decidir especialitzarme més i vaig començar a treballar fent peces casolanes. Posteriorment, en 2018, després de ser fallera major de la meua falla, vaig fer un curs a València més enfocat en el patronatge tradicional. Allí

vaig aprendre molt sobre la personalització de cada peça, ajustant-les a cada cos. Gràcies a aquest aprenentatge, amigues i conegudes van començar a confiar en mi per fer-los vestits, i així va començar aquest camí professional. Com vas passar de cosir com a hobby a convertir-ho en una professió?

Durant anys, només cosia per a mi, la meua germana i algunes amigues. Mai havia considerat dedicar-me a això professionalment. Sempre ho feia com un hobby per desconnectar i relaxar-me. Però l’any passat vaig veure que cada vegada més gent començava a interessar-se pel meu treball. Amics d’amics i gent de la meua falla em preguntaven si cosia

i si podria fer-los alguna peça. Finalment, vaig decidir donarme a conéixer. Vaig crear la meua pròpia marca, Amparo Ferrer Indumentària Valenciana, en honor a la meua iaia, que va ser modista tota la vida. Ella va ser una gran influència per a mi, perquè sempre la vaig veure treballant, fent patrons i confeccionant peces a mida per a la gent del poble.

De ben menuda veia com venia la gent a casa a provar-se la roba que feia la meua iaia, i a més, ella va ser la que em va fer els primers vestits de fallera. I la veritat és que volia fer-li com un poc l’homenatge, perquè en definitiva, encara que ma mare també és molt apanyada i molt resolutiva i sap fer moltes coses, en part jo crec que ho he tret d’ella, però això representa

aquesta marca un poc a la meua iaia, a Amparo Ferrer, que a més, quin nom més valencià, no?

Cal dir també que he tingut tot el suport de la meua família, el qual va ser fonamental. El meu home em va animar moltíssim, i gràcies a ell vaig fer el pas. Ara treballe al meu propi taller, fent cada peça a mà. De moment, no tinc botiga física, sinó que treballe des de casa. És un treball molt laboriós, però que m’ompli.

Què significa per a tu haver format part de la confecció dels vestits de les FM i cort?

Doncs en un primer moment em contactaren i jo acabava de donar-li veu a la marca, de fer-la visible. I sí que en un principi li

vaig dir que no, no perquè no em veia capacitada per a fer-los, sinó perquè és un volum de feina molt gran, amb molt poc de temps, jo treballe sola, no tinc més mans, i per això potser hauria d’haver-me buscat amb més temps per a poder tirar endavant tota la feina.

Com deia, en un principi li vaig dir que no. Però sí que és veritat que em tornaren a insistir un poc aquest estiu i aleshores, m’oferiren la possibilitat de fer els segons vestits de les reines, els del segle XVIII, i els vaig dir que sí.

Va ser un repte i molta responsabilitat, perquè són la cara visible del poble. Però en tot moment m’han donat flexibilitat per treballar tal com jo vull. Sí que és veritat que

treballes contrarellotge, però estic molt contenta tant del treball que he pogut entregar com de treballar amb ell.

Quin és el procés o quins són els passos que seguixes per crear un vestit faller?

El procés comença amb una primera cita amb la clienta. En aquesta primera, parlem de què vol i em porta referències (fotos, idees, etc.), que normalment me les envia via WhatsApp i així es queda registrat. Això m’ajuda a entendre millor les seues preferències. També li agafe mides i parlem de les teles i manteletes, depenent del disseny que vulga.

Hi ha gent que ve amb les idees clares i altres que necessiten assessorament. En la segona

cita, es fa una prova amb la falda i el cos muntats en sedalina.

Això em permet comprovar si el patró s’ajusta bé al seu cos. Ajustem el que calga i, a partir d’aquí, es desmunten totes les peces per passar-les a la tela definitiva, encaixant bé els dibuixos i motius de la tela. Tot aquest procés requerix molta precisió, perquè m’agrada que les costures i ornaments estiguen perfectament alineats. Normalment es fan unes quatre proves en total. L’última prova és per ajustar les mànegues i assegurar que tot encaixa perfectament. Després, s’entrega la peça acabada, i la clienta pot gaudir del seu vestit.

Hi ha algun tipus de confecció que t’agrada especialment?

Sí, m’encanta treballar amb tècniques tradicionals, com l’enverat d’espart. Aquest mètode dona una estructura increïble als cossos, realçant la figura de la dona i respectant l’estètica tradicional. Que vagen còmodes, que et pugues menejar, perquè al final no és com en altres poblacions, en Alzira li donem molta traca al vestit durant moltes hores, i òbviament intentes també que vagen còmodes, però sempre intentant respectar aquests patrons antics que fan el cos de la dona. Tot i que és més laboriós que altres tècniques, el resultat és espectacular i val la pena l’esforç. Jo, quan venen i em pregunten, jo sempre ho dic, que jo envare amb espart, perquè n’hi ha gent que està

acostumada al fet que siga en plàstic o en cordó de cotó, i clar, això no dona cap rigidesa. I si no han portat mai ningú cos així, doncs comprenc que de primeres, hi ha vegades que se senten un poc incòmodes. Però ja vos dic que també l’espart agarra la calor de la persona, es va adaptant al teu cos, i al final acabes portant-lo còmode.

Has notat que ha evolucionat molt la indumentària?

Estem tornant un poc al més tradicional?

Sí, fa ja uns anys que, no sé dir-te si des del 2010, estem un poc tornant a les nostres arrels. Tot el que és la indumentària valenciana ha anat evolucionant durant tot aquest segle passat i hem anat un poc adaptantho a allò que són les mesures

de la moda industrial, del patronatge que coneguem avui en dia d’una jaqueta o d’una brusa, i a poquet a poquet estem començant a ser més respectuosos en la moda i anant tornant un poc a aquesta arrel anterior. Sí que és veritat que no hi ha un patró estipulat que digues que és a l’antiga com a tal, perquè en el segle XVIII, en cada casa es treballava d’una manera, i potser el patronatge ha evolucionat i ha canviat un poc, però sense perdre mai l’essència. No vull dir que estiga ni millor ni pitjor, però hui en dia, anem adaptant-te també un poc a la constitució de la persona, depenent també de com eres, si tens més o menys pit, més o menys esquena, òbviament adaptant uns patrons a altres

sempre per intentar també un poc que elles es vegen guapes i afavorides. Quines dificultats t’has trobat?

La dificultat més gran que m’he trobat fins ara és que em falten molts anys d’experiència, intente cada setmana anar un poc millorant, perfeccionant, perquè la perfecció mai existix i sempre quan entregue vestits sempre veig que poden estar millor. Mai el veig perfecte al 100%. Perquè soc molt perfeccionista i sempre intentaré, de cada treball que entregue, aprendre i intentar anar millorant. Llavors crec que és el que més m’està costant, perquè cossos i patrons hi ha igual que persones que venen. Aleshores mai n’hi ha un patró estàndard que et puga aprofitar

a tu i després a una altra persona, per això és un treball laboriós. També influïx un poc el tema econòmic. No és el mateix un patró industrial que fa talles estandarditzades que un fet a mesura des d’un principi, el qual te l’adapten a la teua forma. I en resum, això crec que també m’està costant, anar a poquet a poquet aprenent, anar acoblant tot el que són els patrons i els models als diferents cossos de tots els clients que van passant per ací. Però bé, crec que és una feina que això mai al 100% va estar completa. Com veus el futur de la indumentària valenciana? Crec que la indumentària valenciana té un futur

prometedor. Tot i la competència i els canvis industrials, cada vegada més gent s’interessa a aprendre a confeccionar les seues pròpies peces, mantenint viva la tradició. És important preservar aquestes tècniques perquè formen part del nostre patrimoni cultural. Antigament, estem parlant dels segles enrere, la gent no anava a una modista, se’ho confeccionaven tot en casa, es compraven teles, inclús el mateix vestit l’allargaven molts anys i anaven acoblant les peces per a poderles anar gastant. Aleshores no crec que estiga mort, perquè hi ha molta gent que cus en casa i es dedica a cosir, el que passa és que jo he decidit fer-ho visible. I com jo, n’hi ha molta gent que cus en casa, de hobby, que l’apassiona, i per això

no crec que es vaja a perdre.

M’he adonat que n’hi ha molts llocs ara que fan també molts cursos, n’hi ha molts tallers per a poder anar a ensenyar-te a confeccionar els teus vestits.

Això no vol dir que tot el món vaja a dedicar-se oficialment a cosir i a muntar-se tendes, però sí que la gent té ganes d’aprendre, de saber, de poderho fer en casa i fer-se les seues cosetes. Tens alguna experiència memorable que vulgues contar-nos?

Recorde amb molta estima el primer vestit que vaig fer per a una amiga. Va ser la primera persona que va confiar en mi, i això em va animar a donar-me a conéixer. Sempre guardaré aquest record amb estima.

Vora 286.000 gats i gossos foren abandonats el passat any. Gràcies a associacions com LACUA, aquests animalets troben una segona oportunitat per canviar les seues vides. Aquesta és una associació sense ànim de lucre formada per voluntaris que treballen cada dia per protegir i defensar tots els animals que han patit maltractament, ja siga en forma d’abandonament, actes físics, etc. Els rescata, rehabilita, reconcilia amb el seu entorn i els busca una nova llar responsable que mai més els torne a abandonar.

La seua llavor sobreviu únicament per les aportacions que els socis i sòcies realitzen a través de les donacions i pel treball incansable dels i de les voluntàries que acullen temporalment els animals en les seues cases. Gràcies a la seua entrevista descobrirem la seua feina incansable i altruista que tan necessària és.

Quan i com es va fundar l’associació?

L’associació es va fundar en el 2007 i la formaven part un grup de persones que eren conegudes entre si i tenien inquietuds d’aquest nivell i simplement van formar un grup, es van assessorar i la van crear.

Quants animals soleu albergar i quin tipus d’animals cuideu?

Ara mateix jo calcule que estem al voltant dels vint animals i no només hem tingut gats i gossos. A veure, ara mateix sí que tenim sols aquests, però en general hi ha hagut ocells, hi ha hagut conills, alguna tortugueta, entre altres. Intentem ajudar el que la població ens demana, però habitualment, sí que són només gats i gossos, principalment.

Com s’organitza l’equip de treball? Compteu amb voluntaris?

Nosaltres tenim diversos grups de WhatsApp. Un d’ells és el grup de decisió, que nosaltres anomenem així, i és el que està conformat principalment per la gent que està en la junta de govern i des d’on es maneja l’activitat de LACUA com a tal. Després tenim un grup de WhatsApp de voluntariat, que tractem de clavar a la màxima gent possible que mostra interés a participar. Però també és de veres que és un grup que nosaltres intentem mantenir actiu, però en el qual la gent no es manté molt activa moltes vegades.

Quin és el procés d’adopció i quins requisits tenen?

Quan alguna persona o alguna família es posa en contacte amb LACUA, ja siga per Instagram, Facebook, a través dels telèfons o de la web, el que fem és que nosaltres els passem directament un qüestionari previ a l’adopció. Aleshores, la gent va omplint aquest qüestionari, que són unes quantes preguntes per nosaltres conéixer totes les condicions al detall d’on viurà l’animal. Una vegada nosaltres decidim si aquest qüestionari encaixa per al perfil d’animal que estan buscant, el que fem és organitzar una trobada en la clínica veterinària en la qual s’estiga tractant. Veiem com interactuen entre ells i contestem qualsevol cosa que vulguen conéixer, si és el que busquen realment, perquè una cosa són les fotos i els vídeos,

i l’altra cosa és tindre l’animal en directe. Aleshores, quan va tot bé es procedix a l’adopció, se li posa el xip i les vacunes i formalitzem papers.

Oferiu programes d’acolliment temporal o de voluntariat?

Hem de tindre en compte que els animals de LACUA estan en cases d’acollida, no tenim cap refugi físic on poder clavarlos, ni tan sols una menuda quantitat de temps. Aleshores, nosaltres el que fem és que demanem acollida, per tant, constantment busquem cases. Al final, tindre una casa lliure en acollida és el que ens dona la via lliure per a poder agafar més casos. Perquè, clar, si l’agafes, potser li dones l’atenció veterinària que puga requerir, però després si no tens on

clavar-lo, se’ns forma el mateix problema. Nosaltres requisits per a ser casa d’acollida no demanem, al contrari, el que fem és intentar posar-ho tot a favor perquè aquesta persona o aquesta família puguen acollir. Aleshores, la CUA intenta finançar les despeses d’alimentació i de veterinaris, per cobrir-les al màxim, perquè açò no siga una càrrega i es puguen centrar a cuidar els animals. Realitzen campanyes de conscienciació sobre l’abandó i maltractament animal?

Doncs sí, sempre que podem. Sí que és cert, que tenim un voluntariat bastant inactiu i és la Junta de Govern la que ho portem tot. Tota l’envergadura de LACUA és portada per tan

sols cinc persones. Aleshores, sempre que tenim la possibilitat o la disponibilitat, intentem anar a les escoles, als instituts, o fins i tot a alguna falla on hem fet alguna presentació per a conscienciar sobre aquest tema. Però que és molt complicat, perquè simplement quadrar la disponibilitat de la poqueta gent que som és molt difícil.

Com financeu les seues activitats? Rebeu suport del govern o de donacions privades?

Nosaltres no rebem cap mena de subvenció i la poca ajuda que tenim és de la bona fe de la gent que ens vol ajudar, ja siga, com t’he dit abans, pel que fa a oferir cases d’acollida, o quan eixim a fer algun esdeveniment algú ens compra alguna coseta,

venem un poc de loteria, ens fan donacions d’alimentació, etc. A la fi, la gent ens ajuda com pot i és ella qui manté la protectora econòmicament.

Quins són els majors reptes que enfronteu?

Quan vaig entrar a LACUA fa deu anys, hi havia un grup de voluntariat gran i amb molta de motivació. Aleshores, funcionàvem pràcticament com una roda. Que quan no anava u, anava l’altre i era una cosa que funcionava per si sola, no? Perquè a qui no se li acudia una cosa, se li acudia l’altra. Però ara, clar, el tema és que hi ha cinc personetes que hem de dur els dos telèfons de l’associació, la web, les xarxes socials, anar als esdeveniments, la loteria, etc. i

tot açò ve perquè és complicat un compromís a llarg termini, sobretot en un voluntariat com aquest que, verdaderament, és que t’absorbix molta energia en durant molt de temps. Aleshores, quan algú està molts anys en alguna associació, les condicions en la vida van canviant, la situació varia i les prioritats també. És molt difícil mantenir una motivació durant molt de temps i pense que això és una de les coses per les quals l’associació i la mateixa Junta va canviant. Quines són les vostres necessitats actuals en termes de recursos? Com podríem ajudar?

A veure, sí que és de veres que la majoria d’animals que nosaltres tenim ara mateix

són animals que són majors i que estan delicats, per això necessiten alimentació específica o algun tipus de medicament. Aleshores, això sempre ens va bé i després, evidentment, el que necessitem sempre, sempre, sempre és voluntariat i activitat econòmica, evidentment. Busquem a més voluntaris i més cases, gent que tinga temps i motivació suficient. I com podem ajudar o contribuir en la causa?

Doncs si algú volguera donar, com nosaltres no tenim ningú lloc obert les 24 hores ens ajuden les clíniques veterinàries que sí que estan i aleshores la gent sol deixar-ho allí i nosaltres passem, ho duguem al local o ho repartim a les acollides,

és posar-se en contacte amb nosaltres i ja està.

Podries compartir algun cas de rescat que haja tingut un impacte especial en l’associació?

N’hi ha hagut uns quants. Tal vegada, per estar involucrada en el cas, puc contar un. Ens van cridar perquè hi havia un gosset

en una séquia, anàrem i no hi havia un gosset sinó un gos molt gran. Però el tema és que el gosset, una, no podia eixir, i dos, estava en unes condicions lamentables. De fet, tenia els ulls completament per fora de les conques i els tenia secs. Tenia la malaltia de Leishmània, i per això també està tan malament perquè no havia estat cuidat durant molt de temps. I

clar, va ser un rescat que vaig haver de tirar-me a la séquia i vam escalar cap amunt el gosset. Per aquest ens bolcàrem moltíssim, férem inclús un calendari per a vendre’l i poder ajudar-lo perquè va ser un gosset que ens va impactar moltíssim a nosaltres.

També hem tingut casos en els quals hem hagut d’anar a judici, perquè estaven deixant morir a una gosseta en un terra la qual no es podia ni ficar dreta, i en l’àmbit legal hem fet tot el possible. Ara mateix, tenim una gosseta, una molt guapa, que està en acollida, que va ser atropellada, es va fracturar les cames i les vèrtebres de la columna i que gràcies a l’ajuda i l’estima ara està molt bé.

En cerca d’informació sobre l’horta alzirenya i que ens caracteritza em va aparéixer una notícia al periòdic dedicada a Juan Antón Mora, un alzireny que amb gran astúcia i perseverança havia aconseguit una fita enorme: ens havia donat la clau de com intentar combatre la fam des de les nostres llars.

La notícia narrava el seu dia a dia, com rasclet en mà i amb la companyia inseparable dels seus dos gossos es disposava a cuidar el seu tresor més valuós. El seu bosc d’aliments. Amb unes declaracions deixava clar que el tenia molt preocupat el tema de la fam, i va pensar en com podia aprofitar la seua menuda parcel·la com a experiment per veure si seria capaç de plantar i fer créixer diferents espècies de plantes i arbres que permetera la subsistència.

En aquest bosc, ha aconseguit que 400 arbres fruiters convisquen en perfecta harmonia amb un hort, altres arbustos i plantes aromàtiques, convertint-se en una font d’alimentació variada, saludable i nutritiva. Aquesta diversitat li permet obtenir aliments com caquis, cireres, peres,

plàtans, taronges, olives, magranes, raïm, ametlles, préssecs, alvocats, codonys, guaiabes i papaies, entre altres.

A més, el seu hort, segons l’època de l’any, li oferix verdures com tomàquets, pebrots, albergínies, enciams o faves, que complementen la seua dieta. Com podeu veure, aquest alzireny ha aconseguit mantenir-se ben alimentat durant tot l’any aprofitant les temporades, cosa que a poc a poc nosaltres hem anat oblidant perquè les temporades es desdibuixen portes endins d’un supermercat.

I que és un bosc d’aliments? Doncs aquesta porció de terra que Juan Antón ha mantingut seguint els processos naturals i que li comporta un manteniment mínim i quasi nul consum energètic, per la qual cosa es convertix en un gran projecte molt sostenible.

El seu bosc d’aliments seguix els processos naturals dins d’un entorn controlat per les persones que crea un espai que produïx aliments amb mínim manteniment i escàs consum

energètic. En la seua parcel·la, conta que no usa fertilitzants químics, no remou la terra i evita l’ús d’herbicides. És la prova, podríem dir, que seguint la forma de vida de la natura, sense modificar-la ni alterar-la, veiem que tot funciona de manera perfeta. Aquest bosc, amb el qual du més de vint anys, és la seua assegurança a no passar mai fam, s’ha convertit en un espai que pot alimentar a les generacions venidores amb cost zero.

Explica que quan va viatjar a Hondures li va preguntar a un xic que netejava cotxes quin era el seu salari, i quan l’hondureny li contestà s’adonà que era el mateix que es gastava amb tabac mensualment. Diu que li va fer tanta vergonya que li va fer pensar i el va fer per decidir-se a fer alguna cosa més important amb els seus diners i des d’aleshores ha invertit en diferents projectes i ha viatjat a altres països per exportar aquest model i intentar ajudar a les persones menys afavorides perquè puguen subsistir dignament i mínimament sense dependre de factors externs, sols depenent de la terra i els seus propis cultius. Amb el seu exemple vol ser una inspiració perquè altres persones prenguen iniciatives

similars, contribuint així a crear un món més sostenible i equitatiu. A mesura que el projecte ha anat creixent, Antón ha rebut reconeixement internacional i ha aconseguit expandir la seua idea a altres regions del món, convertint-se en un referent global en la lluita contra la fam i la promoció de l’agricultura sostenible.

Aquest moviment partix de la idea que és possible combatre la fam a través de sistemes agrícoles que no només produïsquen aliments, sinó que també siguen regeneratius, respectuosos amb el medi ambient i capaços de generar impactes positius en les comunitats. El projecte d’Antón exemplifica una nova manera d’entendre l’agricultura, demostrant que és possible combatre la fam amb pràctiques sostenibles i eficients que promoguen un futur millor per al planeta i les seues persones.

No podem oblidar que, segons l’informe anual, presentat per l’ONU, el món ha retrocedit quinze anys, amb nivells de subalimentació comparables als de 2008 i 2009. Encara que hi ha hagut alguns avanços en àmbits específics, un nombre

alarmant de persones continua enfrontant-se a la inseguretat alimentària i la malnutrició, ja que els nivells mundials de fam s’han estancat durant tres anys consecutius, les dades apunten que entre 713 i 757 milions de persones es troben subalimentades, prop de 152 milions més que el 2019.

Si es mantenen les tendències actuals, uns 582 milions de persones estaran crònicament subalimentades el 2030, la meitat d’elles a Àfrica. L’informe destaca que l’accés als aliments adequats continua sent un objectiu inabastable per a milers de milions de persones.

El 2023, al voltant de 2.330 milions de persones arreu del món es van enfrontar a una inseguretat alimentària moderada o greu, una xifra que no ha canviat de forma notable i d’aquestes, més de 864 milions van experimentar inseguretat alimentària greu, havent de passar de vegades sense aliments un dia sencer o més temps.

La falta d’accés econòmic a dietes saludables continua sent també un problema crucial, que

afecta més d’un terç de la població mundial. Amb noves dades sobre els preus dels aliments i millores metodològiques, la publicació revela que més de 2.800 milions de persones no es van poder permetre una dieta saludable el 2022. Aquesta disparitat és més pronunciada als països de baixos ingressos, on el 71,5% de la població no es pot permetre una dieta saludable, enfront del 6,3% als països de més alts ingressos.

La inseguretat alimentària i la malnutrició estan empitjorant a causa d’una combinació de factors, entre ells la persistent inflació dels preus dels aliments, que continua erosionant els beneficis econòmics de moltes persones en molts països.

És per totes aquestes dades, que Juan Antón Mora potser ha descobert una de les ferramentes més importants que podria alterar aquestes dades fins a disminuir-les, adaptant-lo en tot cas a cada situació.

El que si queda clar que necessitem més persones com ell, que prenguen consciència i decidisquen contribuir al canvi, encara que siga des d’un espai menut en la nostra Alzira.

Sinònim de la paraula il·lustració. Encara tenir formació en Disseny Gràfic i Belles Arts i sempre haver-li agradat dibuixar, no ho va arribar a veure com una professió fins que li van reconéixer el seu talent, començant així el seu viatge en aquest món artístic i convertint-se d’aquesta manera en il·lustradora. Es definix com una persona molt moguda per convicció i per necessitat, perquè ser artista i autònoma, i a més, dona i mare, no és tasca fàcil.

Les il·lustracions són creacions que reflectixen la creativitat dels seus autors i transmeten idees i emocions, convertint-se en una ferramenta molt necessària per a ajudar a millorar la transmissió d’informació i fer volar la imaginació. Són menudes obres d’arts que moltes vegades no reben ni el prestigi ni la recompensa que mereixen.

Com vas descobrir la teua passió per la il·lustració? Què et va motivar a convertir-te en il·lustradora professional?

Quasi per casualitat, la veritat.

Vaig estudiar Disseny Gràfic i Belles Arts i sempre m’ha agradat molt el dibuix, però no ho vaig veure com una professió fins que algú va veure eixe talent en mi. En eixe moment, treballava al sector editorial com a dissenyadora i em varen proposar il·lustrar un àlbum il·lustrat i ací va començar eixa història.

Quins desafiaments vas enfrontar quan vas començar en el món de la il·lustració?

En primera instància va ser un plaer, cada projecte d’il·lustració et porta a investigar una àrea, informar-te i també a explorar i experimentar en l’àmbit gràfic.

D’on sols obtindre inspiració per a les teues il·lustracions? Quina part del procés d’il·lustració gaudixes més?

Trobe que tindre bons hàbits culturals és imprescindible per a tindre al cap bon material del qual partir per encetar un procés creatiu. Anar a veure exposicions, un bon concert o pel·lícula, una peça de dansa, passejar per una llibreria o fer scrolling a les xarxes socials. La part d’investigació i incubació és

molt interessant i el moment de realitzar els primers esbossos també. Preferixes treballar de manera digital, tradicional o una combinació de totes dues tècniques?

Personalment, combine ambdues, no m’acabe d’acostumar a fer el procés complet digitalment, necessite el llapis o la taca.

Quin tipus de projectes gaudixes més: treballs comercials, llibres, projectes personals, etc.?

Gaudisc molt d’un projecte personal d’altra persona amb el que connecte perquè em fa explorar un camp estimulant i alié.

Algun projecte del qual estigues particularment orgullosa?

Vaig treballar en un àlbum il·lustrat per a adults sobre apicultura del que va eixir una bona amistat. M’estimulava crear un llibre amb un nou format amb diverses capes de lectura, és a dir, en format il·lustrat que sembla infantil però destinat alhora a adults, amb informació contundent.

Com decidixes quins projectes acceptar o rebutjar? És complicat dir no?

Òbviament que m’oferisquen unes bones condicions de treball és molt important, es treballa prou en la precarietat i això s’ha de combatre. També accepte projectes amb caràcter

social o que m’interessen a escala artística.

Creus que és difícil destacar en el món de la il·lustració hui dia?

Si, és difícil perquè hi ha una gran quantitat d’artistes meravellosos per tot arreu del món, i he de dir que a València tenim noms molt importants i que son Premi Nacional d’Il·lustració com Paco Roca o Ana Penyas.

És molt complicat fer-te un nom reconegut, però crec que el treball constant i fet amb intel·ligència té la seua recompensa. Trobar el teu perfil, el teu públic, i com ubicar això en el mercat, és imprescindible. Equilibrar entre el que vols fer en l’àmbit

personal i el que et dona per menjar i paga les factures.

Com maneges la competència i la saturació del mercat, especialment amb la proliferació d’artistes en plataformes digitals?

Eixa part és prou complicada perquè hui en dia no només has de ser un bon il·lustrador/a sinó que has de saber fer fotografia, màrqueting, gestoria, dur xarxes socials, ser un bon comercial i moltes altres qüestions que t’allunyen de la professió, però que són necessàries, és dur. Has d’estar sempre a l’última i això passa factura personalment.

En què estàs treballant actualment? Hi ha algun projecte amb el qual somies?

Soc una persona multidisciplinària per natura. Organitze amb la meua sòcia Mai Hidalgo, unes Jornades d’il·lustració a València, i també a Alzira en petit format, des de fa huit anys.

Som un punt de trobada per a artistes des d’on també contactem i coneguem a molta gent del sector. Les JIV ens permeten viure aquesta professió més des de la gestió cultural i és el projecte en el qual fa uns anys haguera somiat treballar, en el que hui treballe i que cada dia creix.

Si visites la nostra comissió, i en concret acudixes al nostre casal, podreu veure en la façana el dibuix d’un antic llavador, que es va pintar en commemoració del nostre cinquanta aniversari i que deixa reflectit part de la nostra història, perquè molts i moltes o sabreu que aquest casal nostre abans era un llavador.

Si veieu el nostre escut, observareu que en el costat oposat a la fallera, apareix un gerro, o “jarró” que és com el diguem nosaltres, que ens recorda als cànters d’aigua i a les dones que acudien a aquest lloc a llavar la roba de tots els membres de la família.

I és per aquesta raó que en la lletra J, la de “jarró”, permeteunos aquesta llicència, donat que

volíem usar aquest element com a metàfora del que és l’origen del nostre cau, del nostre espai més estimat, on tots i totes ens reunim no sols els dies de Falles, sinó que cada setmana durant l’any acull diferents dies de celebració, de feina dura, de reunions organitzatives, i de moments de molta alegria.

Però sense estendre’ns massa intentarem contar un poc la història d’aquest i dels altres llavadors que hi ha hagut en la nostra ciutat, i que llevat del seu significat faener, era també un punt d’encontre per a moltes dones on també es duia a terme una part de la seua vida social.

Es creu que a Alzira existiren llavadors públics molt abans dels que hui recordem i descrivim. I es creu perquè al Museu Municial (MUMA) es troba una fotografia molt antiga on apareix la inauguració d’un d’aquests llavadors, que podria ser el que estava situat al barri de l’Alquerieta, per les persones que apareixen en la foto, les quals s’han reconegut i són testimoni fidel del fet que aquest era un llavador nostre i que es trobava en actiu.

En resum, es té constància de quatre llavadors que es trobaven a Alzira i que eren completament funcionals, els quals es situaven en quatre zones diferents, molt ben estratègicament ubicats. El nostre fou un d’eixos quatre, situat al carrer Cid; altre es trobava prop de l’antic hospital de Santa Llúcia; el tercer al barri de l’Alquerieta i l’últim a la zona de Les Barraques. I encara que tots compartien la seua funció cadascun tenia unes característiques pròpies, adaptades als costums i necessitats de les persones que hi acudien, a les condicions del barri i de la seua situació social, donat que com hem mencionat també eren un espai de convivència veïnal.

Aquests llavadors nasqueren de la necessitat tan real que tenien a Alzira, i en 1932 es va decidir, per part de l’Ajuntament, destinar recursos econòmics per començar a posar-los en marxa. El primer que es va construir fou el de Santa Llúcia, dissenyat per l’arquitecte Joan Rius Cogollos, i que el va situar en una parcel·la destinada als jardins de l’hospital, parcel·la de més de 220 metres quadrats. Aquest comptava amb tres portes que feien molt fàcil l’entrada i eixida de totes les

veïnes i amb un cost de 18.407 pessetes, aquest es va inaugurar en octubre de 1933.

I si no teniu a la ment que és un llavador, aquest era un espai, generalment situat a prop de fonts naturals d’aigua com rius, séquies o pous, o proveïts per sistemes de canalització. Solia constar de basses o piles d’aigua on es podia submergir i rentar la roba, taulells inclinats o superfícies rugoses de pedra o ciment, dissenyades per fregar la roba i facilitar-ne la neteja i de cobertes amb teulades o porxades per protegir del sol i la pluja.

Aleshores per a poder subministrar l’aigua necessària per al llavador de l’hospital, es va fer una perforació per buscar aigua, en mans del “pouero” Josep Balaguer.

Com a curiositat, se li va fer un contracte en el qual el preu aniria pujant conforme més al fons havia d’excavar: “si trobava aigua abans dels 15 metres, se li pagaria 65 pessetes per metre; si era entre 15 i 30 metres, el mateix preu; i si superava els 30 metres, la tarifa pujaria a 75 pessetes per

metre fins als 45 metres”. No queda constància de fins a quina profunditat va haver d’excavar, una llàstima, però sols queda fer una aposta de quants metres van ser.

Continuant pel nostre llavador, el del barri Albuixarres, en 1932, Rafael Birlanga, veí de València i propietari de diverses parcel·les als carrers Figueres i Cid, va cedir aquestes terres a l’Ajuntament sense demanar cap compensació econòmica. I gràcies a aquest gest tan desinteressat, es va poder construir el nostre, en un terreny de 227 metres quadrats i amb un cost total de 32.560 pessetes. Va ser inaugurat l’any 1934 després de més d’un any de feina i construcció.

Seguint amb la línia temporal, el mes de març de 1936, Joaquim Lacasta, propietari de l’Hort del Pararrayos, va cedir uns terrenys a l’Alquerieta per a la construcció d’un llavador públic.

L’arquitecte Joan Guardiola, que formava part de la corporació municipal, va ser l’encarregat del seu disseny i va pressupostar aquesta obra en 33.066 pessetes.

En aquest cas no trobaren cap constructor que es fera càrrec i començarà les obres, aleshores el projecte el va agafar l’Ajuntament. Aquest llavador també va patir les conseqüències de la Guerra Civil a causa de l’escassetat de materials però amb la intervenció del Ministeri de Guerra, que va proporcionar ciment i ferro per fi va poder ser acabar en març de 1937, sols un any després.

I el quart llavador, es va construir perquè en el mes de juliol de 1937, l’alcalde va rebre per part dels veïns de Les Barraques una sol·licitud, on demanaven també la construcció d’un. Aleshores, l’Ajuntament es posà mans a l’obra i el construí en el carrer General Castaños, amb un cost de 4.936 pessetes. L’aigua provenia de la séquia del Toro, donat que aquesta travessava la zona fins a arribar a la partida del Ràfol.

No obstant això, encara que havien sigut punts claus en el dia a dia de les ciutadanes alzirenyes, donat que eren dones totes en la majoria, en el mes de juliol de 1975, en un ple de l’Adjuntament, es va debatre sobre la seua funcionalitat i ús, i s’acabà per concloure que aquests espais tan útils

durant anys ja havien perdut la seua raó de ser. L’únic que encara s’usava com a tal era el de Les Barraques, però la resta, segons havien preguntat als veïns, ja no els visitaven amb freqüència, perquè ja podien llavar la roba a les seues cases, cosa que era més fàcil i còmoda. Per aquesta raó aquests llavadors arribaren al seu fi, malgrat el gran servei que havien durat dècades.

Els llavadors públics d’Alzira no eren només llocs per a rentar la roba; eren també espais de trobada, d’intercanvi d’històries i de convivència entre veïnes. Durant dècades, van ser testimonis de la vida quotidiana, dels esforços de les dones treballadores i de la solidaritat entre elles. Amb el temps, les millores tecnològiques i els canvis en les condicions de vida van relegar aquests espais al passat.

Hui dia, només queden en la memòria de les persones majors i en alguns documents històrics, però continuen sent part essencial del patrimoni cultural d’Alzira, i que gràcies a la tasca d’Alfons Rovira i de la seua investigació, hem pogut plasmar en aquestes pàgines de llibret.

Escrivim aquest article que ens ho ha sol·licitat perquè el nostre camí passa per Alzira. Per a tots els que en algun moment s’interessen per aquest article, els hem d’explicar que vam haver de treballar molt, buscar en biblioteques i perdre’ns algunes vegades per a poder explicar-vos que hui, hi ha un camí que ens porta a Santiago, passant entre altres poblacions, per Alzira.

Tot va començar allà per l’any 1988, per segona vegada, un grup de socis recorríem a peu els 800 Km. que separen Roncesvalles de Santiago, i pensàvem que, en l’Edat mitjana, la gent no es podia desplaçar tan fàcilment com ara, per a anar a Roncesvalles, a Pamplona, o a Burgos per a peregrinar a Santiago, així que, en tornar a casa, ens vam posar a treballar i ens traslladem a temps anteriors per a buscar el camí o els camins des de València.

Quan cerques un camí, et sents com els viatgers de l’Edat mitjana mirant els grans mapes, descobrint llocs i paisatges, muntanyes i mars, senderes a penes dibuixades i camins amples i, trobem un camí sobre uns altres, que destacava

perquè venia des dels Pirineus, prop de la costa mediterrània i passava per València i després anava fins a Xàtiva passant per Silla, Algemesí i Alzira i seguia fins al Sud: la via Augusta o camí dels romans, amb moltes poblacions grans i xicotetes i que ens anava a portar fins a Santiago.

Aquesta calçada que era tan important i era utilitzada per viatgers, soldats i comerciants, tenia en aquell temps passat hospitals per a transeünts, pelegrins i estrangers!

Hem de dir-vos que els pelegrins sempre han viatjat per on hi havia monestirs, hostalatge o asils-albergues, -totalment diferents al que ara és un alberg-, on els acollien. Perquè l’acolliment al viatger o pelegrí sempre ha sigut important en qualsevol època, poble i continent.

I com si una vareta màgica de la Fada padrina ens haguera il·luminat el recorregut, per allí el tracem.

I ja, amb el traç marcat en el mapa, el camí ens cridava, així que, ens pengem la motxilla i pas a pas amb emocions diferents comencem a viure realment aquesta aventura.

Passar per aquest camí ens fa travessar l’horta valenciana, l’Albufera els camps de tarongers que, a la tardor impregnen d’olor de flor del taronger tot el recorregut, els paisatges i la història i els monuments que hi ha en aquesta marxa ho fan especial, i després de recórrer les primeres poblacions d’aquesta antiga senda, eixim d’Algemesí on hem anat a saludar a Sant Jaume, per a arribar a un templet o creuer del segle XIV, Creu Coberta, en la qual, segons compte la tradició va emmalaltir o va morir el Rei en Jaume.

Alzira, Algezira, Alieciria, Alscharat, Alsarat, Aljazira, etc, segons hem llegit en el Nomenclátor

Geogràfic Eclesiàstic dels pobles de la diòcesi de València, de José Sanchis Sivera publicat en 1922, així era denominada.

Alzira significa en àrab “illa” o “terra aïllada” per la seua situació envoltada pels braços del Xúquer i és una de les més riques i feraces. Seria per això, per la qual cosa el Rei En Jaume que va conquistar moltes poblacions, es va guardar per a si la d’Alzira. La via Augusta travessava la ciutat per dos ponts de pedra: el de Santa Maria,

amb quatre arcs ogivals, que va començar a construir-se en 1308 també anomenat pont gòtic de la calçada, per on entraven els que procedien de València (hui no existeix), i el de Sant Bernat en l’extrem occidental amb només dos ulls i de construcció posterior, que va ser demolit a principis de segle.

Els nostres passos han sigut guiats per a entrar pel Pont de Ferro, carrer Major de Santa Maria on hem vist una resta gòtica, l’ogiva de l’església de Santa Maria al costat de la caserna de la Guàrdia Civil; passem al costat de les muralles la seua construcció data dels segles X i XI, sent la seua finalitat doble: la defensa militar i la defensa enfront de les inundacions, es troben en bastant bon estat i hi ha moltes torrasses per a observar, un al carrer Saludador, prop d’aquest recorregut.

En l’Edat mitjana gràcies a aquestes muralles Alzira va ser una de les places fortes més significatives i també la Casa del Rei Jaume I (hui en vies de restauració). Continuem caminant pel carrer Santa Lucía, on podem contemplar el que queda de l’Hospital de Santa Lucía, que va

aglutinar als altres hospitals que funcionaven en la població, ja en el segle XIII.

Seguim pel carrer Sant Roc, veient cases amb escuts, també, l’ara rehabilitada Casa dels Alós i a dos passos, trobem la Casa del Carbó o de l’Obstinació, l’actual MUMA (Museu Municipal d’Alzira).

Ací els pelegrins podem segellar la credencial, ja que han fet un segell especial per a això. Els pelegrins hem d’acreditar que passem en el nostre caminar per les diferents poblacions, si en arribar a Santiago volem obtindre la Compostela.

Per cert, en el Museu es pot veure una taula gòtica que representa als apòstols, amb un superb Santiago pelegrí. També en l’edifici de la Policia Local, es pot obtindre eixe segell.

El recorregut ens acosta a la Casa Consistorial, edifici construït entre 1547 i 1603, d’arquitectura gòtica i renaixentista que va pertànyer als marquesos de Santiago, situat al carrer Sant Roc i plaça Casassús, i en ella es troba el Palau Casassús del segle XVII, en la plaça es pot veure

una moderna escultura del Rei Jaume I. Arribem a la Plaça de Santa Catalina, on trobem l’Església

Parroquial de Santa Catalina Verge i Màrtir. Aquest temple va ser alçat sobre el solar de la Mesquita major, amb planta basilical i estructura gòtica, coberta per arcs de mig punt com a arcs torals que la subdivideixen i capelles laterals entre contraforts. La coberta de la nau és de dos aiguavessos.

Continuem per la Plaça de la Constitució on es poden observar cases modernistes com la Cucó i la de Bono. Passem al costat d’una escultura moderna d’un natzarè i en el sòl observem una placa metàl·lica que en el seu moment va posar l’Ajuntament d’Alzira, per a marcar el camí de Santiago. Pel carrer Costa eixim a l’Av. dels Sants Patrons on trobem restes arqueològiques del Pont de Sant Bernat i els seus casilicis.

Des d’ací, encara que no està en el camí, pots passar a la Plaça Major. Hi ha un quiosc decorat amb rajoleria valeniana i al carrer Escola Pia trobem part del que va ser el Reial Monestir de Sant Agustí, fundat en 1270, en l’espai

entre la Plaça Major, el carrer del Fossar (que posteriorment es cridaria de Pérez Galdós), i les de Santa Rita i Hort dels Frares. En l’actualitat és la Casa de Cultura. Enfront d’aquest edifici trobem

La Gallera i el Cercle Alzireny. Els seus orígens es remunten a 1872. Va ser denominat inicialment

Cercle Gallístic, i en ell se celebraven espectacles de baralla de galls amb aus portades de Filipines. En l’actualitat, la institució ho dedica a la vida social, econòmica i lúdica de la ciutat d’Alzira i de la Ribera del Xúquer.

Seguim pel carrer Sucro, Colón i Sant Judes Tadeu on trobem amagada l’ermita de Sant Judes Tadeu, abans de passar per davall del Pont de Xàtiva. Seguim pel Pont dels Gitanos, al costat del Molí de Montagud, molí arrosser, descatalogat com a patrimoni industrial arquitectònic per a poder derrocar-ho a fi d’eixamplar el Barranc de la Casella, per a evitar inundacions.

El nostre recorregut pel camí a Alzira està a punt d’acabar, dobleguem pel carrer Ben Jafacha a buscar el Carrer de la Partida de Materna i per ací entrem en un camí estret amb palmeres i

tarongers i ens perdem entre flors del taronger. L’entorn de la ciutat és ric en monestirs, entre ells: el Real santuari de la Verge del Lluch, patrona de la ciutat situat a la part alta de la Muntanyeta del Salvador; el Monestir de la Murta, edificat en un paratge recòndit on abunden les murtes i on es va aparéixer la Verge i el Monestir d’Aigües Vives lloc en què un llaurador va trobar una Verge.

El pelegrí curiós pot romandre més temps en la població i no perdre’s cap dels Béns culturals i de Rellevància local que té Alzira i que nosaltres només hem posat alguns, ressaltats perquè us poseu a descobrir-los, com en un joc, o una endevinalla. A Alzira existeixen 13 BIC (Bé Interés Cultural) i 41 BRL (Bé Rellevància Local). Camina, cerca, troba.

Com a final hem de dir que des de 1991 que presentem el projecte d’aquest camí, no hem deixat de treballar en ell, ens ha exigit i exigeix molt compromís i gran esforç i així hem aconseguit que en 1999 la Conselleria de Cultura de la Xunta de Galícia ens concedira el Premi Elías Valiña pel nostre treball, dedicació i empenyiment

en la promoció del camí i la peregrinació.

També les federacions de muntanya i escalada de la Comunitat Valenciana, Castella-la Manxa, Madrid i Castella Lleó ens han homologat el recorregut de València a Zamora com GR-239 després de comprovar que està senyalitzat com requereix la normativa de la Federació de Muntanya, i no sols com a Camí de Santiago.

L’any 2021 a causa de la pandèmia, el Govern d’Espanya va traçar un pla d’ajudes per a potenciar els camins de Santiago i el turisme que reporten els pelegrins i viatgers, siguen turistes o no, anomenat PLA TURÍSTIC NACIONAL, en el, un apartat era: Projectes sostenibles de manteniment i rehabilitació del patrimoni històric d’ús turístic dels camins de Santiago, en el qual es diu que Espanya és un país referent en riquesa cultural i històrica i això té un fort impacte en el turisme. Els Béns d’Interés Cultural (BIC) inscrits al nostre país l’any 2019 aconsegueixen els 17.199.

En el transcurs dels camins de Santiago es troben molts d’aquests béns d’interés cultural, que és necessari mantindre i rehabilitar perquè puguen

ser gaudits, com a elements de la cadena de valor del producte turístic del camí. Ja us hem comentat que a Alzira existeixen 13 BIC i 41 BRL.

A través d’aquest projecte sostenible, l’Asociación Amigos del Camino de Santiago de la Comunitat

Valenciana, va ser requerida per la cap de la unitat de Turisme Cultural de la Generalitat, per a preguntar-nos quina població de la província de València per on passa el camí de Llevant (arreplegat ja en el Ministeri d’Indústria Comerç i Turisme. BOE Núm. 11 del dijous 13 de gener de 2022, Sec. III ALTRES DISPOSICIONS 553 Ordre ICT/1528/2021 de 30 des. Pàg. 3336 CAPÍTOL I. Disposicions generals: Article 3. Àmbit territorial c) Altres camins: Camí de Llevant), era el més mereixedor quant a monuments BIC, per a rebre les ajudes que establia el Ministeri, i l’Associació va proposar a la població d’Alzira per tindre BIC el seu centre històric i per la dedicació i el suport al Camí de Llevant.

A la fi d’eixe mateix any, la directora general de Turisme de Galícia, donya Nava Castro, ens va animar a il·luminar un edifici emblemàtic dins del

segon any Sant, el 2022, amb la iniciativa Encén el Xacobeo, i després de superar els tràmits i permisos, es va il·luminar la façana de la Catedral de València, la porta dels apòstols, d’on parteix el camí de Llevant cap a Santiago, pel carrer del Miquelet. Va ser tal l’èxit, que eixa llum va passar a il·luminar la façana del MUMA, Museu Municipal d’Alzira i l’església de Sant Pere, a La Pobla Llarga, totes dues poblacions en el Camí de Llevant. No hi ha dubte que el Ministeri va tindre a bé pensar en aquest Camí de Llevant que des de l’any 1993 ja figura en els mapes del Camí de Santiago.

Finalment dir que, ens podeu trobar a València, al carrer Jerónimo Muñoz, 32 baix, durant tot l’any els dimecres de 10.00 a 13.30 i els dijous de 17.00 a 20.30, a l’estiu també els dimarts al matí, a vegades entre setmana, a les vesprades, si hi ha alguna reunió de pelegrins, conferència o pel·lícula. I convoquem cada dos anys un Concurs de relats curts sobre El camí de Santiago.

Asociación Amigos del Camino de Santiago.

Tots i totes sabem i coneguem l’expressió: Falles són tres dies! I sí, darrere d’aquesta afirmació que conté molta certesa, també trobem certes inexactituds. Falles seran tres dies, però la feina dura tot l’any, i si no que els preguntes a les persones que es troben darrere, en l’ombra organitzant-ho tot perquè siga un exercici perfecte.

Abans d’aplegar el mes de març les comissions treballen per tindre-ho tot a punt, i dins de cadascuna un grup de treball, que possiblement no coneix el temps lliure, es dedica a descobrir, inventar i crear el que serà l’únic que quedarà quan es creme la falla el dia denou de març.

I si formes part d’aquest grup, sabràs de què parle, doncs sí, del llibret de falles. Cada comissió fa d’aquest una empremta, no trobaràs dos iguals, es podran paréixer i compartir detalls, però mai seran idèntics. Dissenys, escrits, fotografies, dibuixos i mil elements inclosos en cada pàgina. Cada comissió oferirà una valuosa informació i testimoni de l’evolució i història pròpies.

I si algú és molt despistat i despistada, contarem ràpidament que és un llibret faller. Aquest és una publicació anual, la qual narra les experiències viscudes a la comissió durant tot l’exercici faller.

A més, presenta als representats, exposa la falla que plantaran al carrer i amb tota la sàtira i crítica possible expliquen aquest monument, que a la fi no deixa de ser l’essència fallera.

No obstant això, cada vegada són més les comissions que amplien el seu llibret amb articles d’investigació, divulgatius i informatius, artístics, etc., a més dels que estiguen relacionats amb la nostra festa.

Alguns llibrets de falla són autèntiques obres d’art, amb un disseny i maquetació molt cuidades i que solen presentar a premis i concursos on són guardonats, com a recompensa a tota la feina dura i saber fer.

Segons he pogut esbrinar, abans del format actual del llibret on podem llegir la crítica de la falla, aquesta estava impresa en fulls que es penjaven a les façanes de les cases al voltant

de cada monument i que contenien els versos en valencià amb les explicacions sobre aquest. Tenien la missió d’ajudar el públic a comprendre la falla i contenien elements que orientaven i ajudaven a l’espectador per descobrir el significat de la crítica. I qui va ser el pioner del món del llibret? Doncs Josep Bernat i Baldoví.

Aquest suecà va fundar tres setmanaris (La Dolsaina en 1844, El Tabalet en 1847 i El Sueco), va crear diverses obres de teatre, miracles, per a representar en la festa de Sant Vicent i diverses poesies per a altres publicacions.

Va escriure algunes explicacions de falles i va ser el creador del llibret de falla en 1855 per a la falla Sant Josep de la plaça de l’Almodí, el més antic que es coneix.

Continuà escrivint llibrets fins a 1861, deixant fins als nostres dies aquesta tradició fallera. Fou el màxim exponent de la sàtira valenciana al segle XIX, sent molt conegut tant pels seus textos festius com per les seues obres de teatre i les seues poesies, una producció literària carregada

d’enginy, humor i tocs picants, escrita amb un llenguatge proper al poble.

Aquest llibret de 1855 es titulava “El conill, Visenteta i Don Facundo” i narrava la història d’una agricultora de Burjassot que, en trobarse necessitada de diners, es veu obligada a traslladar-se a València per a prostituir-se. L’autor realitza una poesia eròtica satírica de la qual encara molts autors continuen fent ús.

La majoria dels texts que va escriure tracten el tema moral, molt comú en les falles de l’època que criticaven el matrimoni, les formes de seducció o les relacions sexuals. Altres explicacions falleres d’aquest autor fan crítiques a les noves modes femenines, el conflicte entre el camp i la ciutat i a temes socials d’abast com els nous impostos, l’escassetat d’aliments, les desigualtats socials i la llibertat religiosa. Els recursos humorístics que utilitzava eren molt variats: des de jocs de paraules, a figures retòriques, metàfores, dites, frases fetes, acudits, dobles significats, barbarismes i castellanismes, entre altres.

Aquests primers llibrets de falla, on només contenien l’explicació de la falla en vers i en valencià, eren anomenats “relació i explicació de la falla”, fins que a partir de 1890 es va començar a utilitzar el terme llibret de falla. Amb el temps, aquests llibrets es van enriquir, convertint-se en una autèntica crònica de l’activitat fallera. Sense dubte li devem molt a aquest gran personatge il·lustre, qui va marcar un abans i un després en la història de la lletra escrita valenciana, festera i fallera.

Però com tot evoluciona amb el pas del temps, les comissions evolucionaren, la festa va anar canviant també i, per tant, el llibret es va modificar també. Ja no sols era part explicativa de la falla sinó que també contava la història de la comissió, des de els seus representants fins als membres de la comissió.

Per això, solem trobar elements com les saludes dels presidents, les poesies a les falleres majors, el cens faller, les recompenses atorgades, el programa d’actes i fins i tot fotografies de l’any anterior o del camí cap a Falles.

A més, es recullen les activitats dutes a terme i les publicitats que, gràcies als donatius, ajuden a sufragar moltes despeses. Aquestes publicitats, per cert, són molt benvolgudes i formen part essencial del llibret.

Així i tot, moltes vegades molts no comprenen la importància d’aquest document, que passa desapercebut per al públic, que usualment presta més atenció a altres elements fallers, que a colp de vista són molt més vistosos i més fàcilment accessibles per a la gent de dins i fora de la falla.

No obstant això, per a molts i moltes, fer llibrets significa mantenir la tradició, la cultura i en definitiva, la història viva. És, per tant, una manera de contar, descriure i donar testimoni de l’evolució de les Falles i, al mateix temps, de la societat valenciana. El llibret és un reflex de la creativitat, la cultura i les tradicions d’un poble que ha sabut conservar la seua essència al llarg del temps, i és per aquesta raó que no hem de deixar mai d’escriure, les generacions vinents han de tindre un referent per continuar més enllà en el temps.

Maria León, coneguda afectuosament com Maruja entre els seus amics i coneguts, és una d’aquelles persones que semblen tretes d’un altre temps, d’aquelles que ens recorden que, amb perseverança, il·lusió i una actitud positiva, tot és possible. Amb els seus noranta-dos anys, no només és un exemple de vitalitat, sinó també d’humanitat i compromís amb la seua comunitat. La seua trajectòria està marcada per la dedicació a una causa que considera fonamental: crear un espai per a la convivència, l’aprenentatge i la cultura.

Amb una amabilitat i una calidesa que contagien, Maruja ens va rebre per a parlar sobre la seua estimada associació, un projecte que porta anys liderant amb passió i entusiasme. La conversa es va iniciar amb una pregunta directa: quin és el seu paper en l’associació? Somrient, amb una espurna de complicitat als ulls, ens va dir que ella és la presidenta, “de moment” va afegir entre rialles, i que porta en aquest càrrec des de fa molt de temps. La seua alegria en parlar del tema era evident, i va destacar que acabaven d’obrir un nou curs, un moment que sempre li resulta

especial perquè simbolitza un nou començament, ple de projectes i oportunitats. Enguany, a més, la regidora va acudir a l’acte inaugural, un detall que les sòcies van aprofitar per traslladar inquietuds i suggeriments sobre el que consideren necessari per a millorar Alzira. A més, es va fer balanç de tot el que s’ha aconseguit i es van presentar noves idees per al futur.

Entre els moments més especials que Maruja va compartir, destacà una activitat que havia tingut lloc aquella mateixa vesprada. Ens va parlar amb gran emoció de Maria Fernández, una poetessa i membre de l’associació, que havia protagonitzat una lectura poètica totalment improvisada. Aquelles paraules espontànies, plenes de bellesa i sentiment, havien convertit una vesprada ordinària en un record inoblidable. Aquesta és només una de les moltes experiències que, segons Maruja, fan que l’associació siga molt més que un grup; és un lloc on les emocions, les històries i les vivències cobren vida.

L’associació, pionera a Alzira, compta amb més de cinquanta anys d’història. Va nàixer en un

moment en què no hi havia moltes opcions d’oci o formació per a les dones, i la seua creació va ser una resposta a una necessitat col·lectiva. Durant els seus anys de màxima esplendor, arribaren a tindre 1.500 sòcies, una xifra que hui dia pot semblar impressionant però que reflectix el gran impacte que va tindre en la societat del moment. Encara que actualment el nombre de sòcies ha disminuït, principalment perquè moltes s’han fet majors, l’essència i la importància de l’associació continuen intactes.

Maruja, amb un somriure ple de picardia, ens diu que l’edat és només un número, i és difícil no donar-li la raó quan es veu l’energia amb què parla i es mou. Explica que la vida ha canviat molt des que l’associació va començar, i que hui dia hi ha moltes altres entitats que han permés diversificar els interessos de les dones.

Això, lluny de desanimar-les, les ha impulsades a centrar-se en oferir activitats que complementen l’oferta cultural i social de la ciutat. A l’associació, s’hi troba un espai per a la cultura general, amb propostes variades com excursions, música,

jornades de teatre, i moltes més activitats que no només eduquen sinó que també entretenen.

Un moment molt especial de l’any és el Nadal. Maruja ens conta amb un somriure d’orella a orella que, encara que ja no fan classes de cuina com abans, per aquestes dates s’ajunten totes per preparar les millors receptes de dolços tradicionals. És una tradició que les uneix, i mentre brinden amb sidra sense alcohol i riuen al voltant de les taules plenes de delícies casolanes, creen records que es quedaran per sempre en els seus cors. A més, aquest moment reflectix perfectament l’esperit de l’associació: la unió, l’alegria i la generositat.

Però l’associació no és només un lloc per a divertir-se; també té un paper terapèutic molt important. Maruja destaca que moltes dones que es troben soles troben en aquest espai una segona família. És un lloc on poden compartir les seues preocupacions, alegries i vivències, i on sempre hi ha algú disposat a escoltar i ajudar. Aquesta xarxa de suport mutu és, segons Maruja, un dels pilars més importants de l’associació.

“Som molt més que amigues, som una família”, diu amb orgull. Totes les sòcies tenen veu i vot a l’hora de decidir quines activitats realitzar. Aquest esperit democràtic ha permés que l’associació evolucione i es mantinga sempre rellevant. Les excursions, visites a museus i altres activitats culturals són les preferides, ja que permeten passar temps de qualitat mentre aprenen i es divertixen. Maruja ens conta que és habitual que una amiga anime una altra a unir-se, i que encara apareixen cares noves, cosa que considera molt bonica i esperançadora.

Amb més de cinc dècades de trajectòria, aquesta associació continua sent un referent de convivència, solidaritat i entusiasme. És un exemple viu de com l’amistat, la col·laboració i el desig de créixer poden transformar les vides de les persones i enriquir tota una comunitat.

Maruja, amb el seu optimisme i la seua saviesa, ens recorda que mai és tard per aprendre i descobrir coses noves, per connectar amb altres persones i per fer del món un lloc millor, cosa que és per a molts i moltes un exemple de vida.

Podríem assegurar i sense por d’equivocarnos que Alzira és un niu de cultura. Niu en un sentit més ampli de la paraula, fent referència a qualsevol espai o lloc que proporciona refugi o protecció, o bé on es produïx alguna activitat de manera regular o intensa. En resum, niu on creix, es refugia i protegix les nostres arts.

La raó és que en la nostra ciutat, trobem en l’actualitat o hem trobat en el passat exemples de llocs de reunió amb tots i totes alguna vegada hem visitat per nodrir-nos culturalment i gaudir d’estones meravelloses junt amb familiar, amics i amigues.

Des del Gran Teatre, passant pels nostres mítics cines Colón i Reyno i acabant pels concerts i certàmens de la nostra gran i fantàstica Societat Musical. I gràcies a la feina de persones com Aureliano J. Lairón Pla i atres col·laboradors, que es dediquen a què la nostra història no caiga en l’oblit, hem pogut veure i descobrir dins del llibre “Història d’Alzira: des de la prehistòria fins a l’actualitat”, retalls significatius d’aquests nius de cultura.

Primerament, cal dir que el teatre a Alzira té una tradició que es remunta a segles passats. En un primer moment, les representacions teatrals es feien a l’aire lliure, ja fora en els carrers o en les places. Els primers alzirenys i alzirenyes, eixien a les places i carrers per obtindre d’aquesta art una font de cultura i coneixements.

Però a mesura que la nostra ciutat va anar creixent, aquests espectacles passaren a reproduir-se en llocs tancats, posant com a exemple, la funció teatral que es va fer en l’any 1710 per commemorar la restitució de Felip V i les victòries durant la guerra de Successió i que es tractava d’una comèdia de Calderón de la Barca, la qual fou adaptada.

Continuant amb el pas del temps, a finals de segle XVIII, el teatre es va consolidar com a una de les activitats culturals més importants d’Alzira i va suposar un increment en les representacions, i algunes recaptacions s’aprofitaren per a causes benèfiques com la de 1776, dedicada a la construcció d’una capella i del campanar de l’església de Santa Caterina.

A finals del segle XIX, va nàixer el primer gran teatre tancat a la nostra ciutat: el Teatre Casino. Allí es van representar al voltant de cinquanta-sis obres incloent-hi títols de coneguts autors com Zorrilla i Chapí. Aquest teatre, el qual es trobava en el carrer de Santos, va estar obert fins a finals del segle XX.

I aquest Teatre Casino, donà lloc a la construcció del Gran Teatre, inaugurat el 1921, amb una capacitat per a més de 1.300 espectadors. Símbol cultural de la nostra ciutat, on no sols es representaven obres teatrals, sinó també espectacles musicals, cine i altres actes diversos de gran tradició.

L’obra que es va representar per a la seua inauguració fou l’opereta “Maruxa” i va continuar acollint espectacles durant dècades, consolidantse com un referent cultural.

A més d’aquest espai, va aparéixer el Teatre Cervantes, i no acabà ací la cosa, la construcció de diferents espais va continuar en el temps, i a Alzira.

Es va inaugurar també el Teatre Serrano, el Teatre del Círculo Tradicionalista i la terrassa Casablanca, que va ser inaugurada en la dècada dels quaranta i que a més de complir la seua funció com a espai cultural es convertí en un popular lloc d’oci a l’aire lliure fins a l’any 1976.

En resum, Alzira ha viscut una gran evolució del teatre, des de les primeres representacions a l’aire lliure fins als espais tancats i grans teatres del segle XX. La nostra ciutat és un important referent dins del món del teatre i continua sent un lloc essencial per als estudiosos i amants d’aquesta art.

Continuant amb la següent art, el cinema, cal dir que la història del cinema a Alzira comença a principis del segle XX. La primera dada que es té de projeccions cinematogràfiques a la ciutat es remunta a 1903, quan es va instal·lar un “barracó cinematogràfic” a la plaça de Santa Caterina, on es van projectar pel·lícules i una part dels ingressos es destinaren a beneficència. Aquesta primera experiència cinematogràfica va marcar l’inici d’una gran tradició cinèfila a la ciutat.

A més, durant els primers anys del segle XX, els teatres de la ciutat que ja hem citat anteriorment, com el Gran Teatre, el Cervantes i el Serrano, es van transformar en sales de cinema.

Com a fita destacada, cal dir que al Teatre

Cervantes es va estrenar el primer aparell de cine sonor a Alzira el 1931, un avanç tecnològic important. Un dels espais més destacats en la història del cinema a la ciutat fou, altra vegada, la terrassa Casablanca, que va funcionar com a cine a l’aire lliure durant les dècades de 1940 i 1950.

No obstant això, la primera sala de cinema, com a tal, va ser inaugurada en el mes de febrer de 1964. Situat als baixos de l’edifici Mayvi, a la plaça del Regne, el cinema Reyno ens ha acompanyat en les projeccions de les millors pel·lícules. Uns mesos després, en octubre de 1964, va obrir el nostre estimat Cine Colón al final del carrer Major de Santa Caterina.

Però no sols tinguérem aquests espais dedicats al cinema, ja que gràcies a l’auge del cinema, es va obrir el Cine Salomón, i també la Parròquia de

la Mare de Déu del Lluch va obrir el Cine Salón Parroquial Virgen del Lluch, un espai dedicat a la projecció de pel·lícules amb una programació familiar i cristiana, que funcionava els caps de setmana i festius i que reunia a multitud de persones.

Hui en dia, sols podem trobar un espai de cinema, Kinépolis, als afores de la nostra ciutat, també conegut popularment com El Punt, donat el seu anterior nom, i el Cine-Club Alzira, que continua funcionant a la Casa de la Cultura de la ciutat, mantenint viu el cinema entre els alzirenys i alzirenys, i gent de tot el voltant de la nostra ciutat.

A banda de les sales de cinema tradicionals, Alzira també va comptar amb terrasses d’estiu on es projectaven pel·lícules. La Casablanca va ser una d’elles, però també la Terrassa Piscina, que va ser un espai de cine a l’aire lliure entre 1944 i 1979. Finalment, i relacionat amb aquest món, cal dir que Alzira ha rebut i acollit diferents rodatges de pel·lícules que han utilitzat la ciutat com a escenari.

Alguns dels exemples més destacats són la pel·lícula “Heroismo Español” (1927), “Biba la Banda” (1987), “Tranvía a la Malvarrosa” (1997), “Entre Naranjos” (1998) i “Neckan” (2013).

I finalment, però no menys important, Alzira ha comptat al llarg de la seua història amb diverses entitats i agrupacions musicals que han contribuït de manera significativa a la difusió de la música i cultura alzirenya i valenciana. En aquest context, destaca la Capella de Música, documentada ja el 1781.

Aquesta capella era un element fonamental en la vida religiosa de la ciutat i servia per a organitzar i dirigir les funcions religioses a través de músics, cantors i instrumentistes dirigits per un mestre, el “mestre de capella”, qui tenia la responsabilitat d’assegurar-se que la música a les cerimònies religioses fos de la màxima qualitat.

Amb el temps, la Milícia Nacional, creada el 1843, va jugar un paper rellevant en la formació de les primeres bandes de música de la ciutat. La Milícia va crear una gran banda composta per músics de

la població, la qual va ser la base per a la creació de la Banda Militar Municipal el 1841, dirigida per Antonio Pires.

Aquestes bandes van tenir una gran influència en la cultura musical local i van contribuir a la formació de noves generacions de músics a la ciutat i hui en dia encara compten amb centenars de músics.

L’any 1881, la creació del Centro Instructivo Musical va afavorir l’ensenyament de la música, i la Banda Municipal va començar a tenir una major presència en diversos actes, incloent-hi certàmens i concerts a la plaça de Sant Agustí (actual plaça Major). Durant els següents anys, la banda va continuar creixent i, en 1891, va passar a ser dirigida per Antonio Gallach Marzal, un home que va deixar una empremta indiscutible en la història de la música local.

En 1900, va sorgir una nova banda, “La Lira Alcireña”, a la qual es va afegir una altra agrupació el 1902: “La Sucro”. A partir de 1917, Alzira va comptar amb dues bandes, i el 1920, l’Ajuntament

va optar per crear una nova banda municipal fusionant les existents, iniciativa que no es va formalitzar fins al 1922. La creació d’aquesta nova agrupació va marcar un moment decisiu per a la música a la ciutat, constituí tot un abans i un després.

Anys després, en 1925, finalment es va crear oficialment la Banda Municipal d’Alzira. Aquesta banda va tenir una activitat important donat que participava en festivals de música i en tots els actes cívics i religiosos.

Durant la dècada de 1930, la Banda Municipal va tenir diversos canvis de directors, amb figures destacades com Bernardino Araque, Eduardo Vila i Joaquín Pérez Rodríguez.

Després de la Guerra Civil, la Banda Municipal va continuar amb la seua activitat i va aconseguir diversos èxits, com la participació en concursos de música. A partir de 1948, es va formar una nova agrupació, la Banda del Frente de Juventudes, dirigida per Matías Grau, que va continuar en els actes festius de la ciutat.

A la dècada de 1950, la banda va passar per una sèrie de reorganitzacions i canvis de direcció, i en 1958, la banda va desaparéixer temporalment. No seria fins al 22 de novembre de 1966 quan es va fundar una nova entitat musical a Alzira, la Societat Musical d’Alzira, com a resposta a la falta d’una agrupació estable i per recuperar la tradició musical de la ciutat. Aquest renaixement va permetre que la música continuara sent una part integral de la identitat cultural d’Alzira.

Així, la passió per la música i les tradicions musicals ha sobreviscut a les dificultats, mantenint viu el llegat cultural de la ciutat i enriquint la vida de les noves generacions.

Com heu pogut observar, des de segles avant i encara que hi han hagut canvis, desgràcies i fets que motivaren la desaparició de moltes entitats i espais, la cultura ressorgia i continuava endavant perquè aquesta respon a la necessitat de la gent de poder gaudir-la i aprendre amb ella.

Els obradors són espais on es preparen pastissos que delecten els sentits. Aquests tallers són el cor de la pastisseria, on es combina tradició i innovació. Amb ingredients de qualitat elaboren receptes que passen de generació en generació, afegint tocs moderns que sorprenen. Cada pastís reflectix dedicació, passió i creativitat, convertint qualsevol moment en una experiència inoblidable per al paladar.

I aquest és el cas de Pepina Pastel. I qui són? Com elles mateixes es definixen, són una mare i filla alzirenyes, les quals veieren que tenien un do per a la rebosteria i decidiren començar aquest projecte.

La seua filosofia: fer les coses bé. Amb molta cura amb els detalls, fan de cada pastís i de cada dolç el centre de cada acte i reunió. Sense oblidar la terreta, li donen una volta i oferixen autèntiques obres d’art culinàries.

Com i quan va nàixer Pepina Pastel?

A veure, Pepina Pastel començà en l’any 2009, a partir de què Pepa i Lara organitzen un aniversari familiar, i en aquest aniversari, Pepa, com havia fet sempre durant tota la seua vida, és l’encarregada de fer els pastissos donat que des de tota la vida ha tingut molta afició a la rebosteria i se li dona molt bé. Aleshores, en aquest aniversari familiar al qual van assistir més de quaranta persones, tot el món es quedà al·lucinat de tan bons que estaven i tot el món començà a arrimar-se a Pepa i a Lara dient-los: però que bons que estan els pastissos!, i en aquest moment a Lara se li encén com una bombeta i diu si més de quaranta persones ens han dit que estan boníssims

els pastissos, serà que és de veres i potser si els posàrem a la venda, els comprarien.

Ací és quan Lara veu ací una oportunitat de negoci. És cert, que ella ha estudiat ADE i Dret i sempre ha segut una persona que ha tingut la inquietud d’emprendre i de muntar la seua pròpia empresa, i sí que és cert que aquest va ser com el moment de fer-ho. Els va sorgir la idea en el moment.

Què és el que més els apassiona de la seua feina?

Per exemple, en el cas de Pepa el que més li agrada és sense dubte innovar i treure receptes noves, això li encanta. Quan de vegades li diuen: Pepa, mira, ara volem un pastís de formatge que siga diferent, li donem

quatre idees i ella ja es posa a investigar i desenvolupar aquest pastís. És el que més li agrada, però després sí que és cert que també li agrada molt el dia a dia juntament amb tota la gent que treballa en l’obrador, perquè és un treball molt artesanal. Cada pastís es fa de manera individual, amb molta cura, i aleshores li pot donar tot l’amor que posaria qualsevol quan fa un pastís casolà que és al final el que fem nosaltres.

Han aprés de manera autodidàctica o tenen una formació prèvia?

A veure, Pepa és una persona que de tota la vida li agrada molt la rebosteria, li agrada molt cuinar, però de forma autodidàctica, és a dir, ha aprés amb la pràctica d’aquests tots

anys, també de tot el que ha pogut aprendre de la seua mare, busca en internet, llig molts llibres, etc., però en si no té una formació reglada com a tal. És cert que una vegada arranca Pepina Pastel i augmenta el volum de feina, comencen a fer cursos i formarse un poc més. Però en un inici, tot es devia a l’experiència de Pepa i al seu do per a la cuina. En el cas de Lara, com hem comentat, ella si ha estudiat les carreres d’ADE i Dret, que li ha donat molts coneixements, però al mateix temps la seua iniciativa ha jugat un gran paper. Treballeu amb productes locals? Per què?

Sí, i a més nosaltres tenim clar, que per molt que cresca

Pepina Pastel, nosaltres sempre defendrem els sabors nostres de la terreta. Sí que és cert que a la fi, també tenim pastissos més populars que no són propis com la Carrot Cake, però mai ens oblidem d’intentar innovar i d’intentar provar sabors que sabem que són molt característics de València, i de la terreta, com, per exemple, el d’orxata i fartons, el de llet merengada, el pastís de cremaet, entre altres.

Vull dir, encara que venem a tota Espanya, de moment, no volem que tot açò es perda, és a dir, volem que mantindre i traslladar un poc la cultura de València.

Quin és el pastís o postres més popular entre els vostres clients? Quin és el pastís que més agrada fer?

Els més top, que són els més venuts, són la d’orxata i fartons, que és la més venuda; el pastís que té forma de nombres i lletres, que el disseny, la decoració i el color el tria la persona que el demana; el pastís Fiesta, que és el que porta fideus de colors i que pots escollir també el disseny; i la de xocolate amb llet. Eixos són en definitiva els que a la gent més els encanta. Sense oblidar tampoc que tenim molts fans de la Carrot Cake, la Red Velvet, etc., que també es venen molt bé, però aquests primers estan en el més dalt del pòdium.

Què creus que fa únic la vostra pastisseria? Va ser complicat obrir?

Pepina va començar com un projecte 100% en línia. Açò ens

diferencia de la resta, perquè normalment en el sector de la pastisseria és a la inversa, primer potser obrin una botiga doncs això, fora de línia, i després ja fan el pas digital. En el nostre cas va ser tot el contrari. Nosaltres vàrem nàixer com un projecte 100% en línia, veníem als pobles del voltant d’Alzira i Carcaixent, en acabant ja començàrem a arribar a més llocs i més tard a tota Espanya.

Quan ja portàvem uns tres anys, ja que començaren en 2019, obrirem la primera tenda com a tal a Alzira en 2022 perquè ens n’adonarem la gent volia i demanava una botiga física com a tal. Els nostres propis clients i els nostres propis seguidors són els que ens diuen: per favor necessitem un espai físic, per favor necessite a anar a una

botiga de Pepina, necessitem provar-la, etc. Veiérem que tenien aquesta necessitat i obrirem. Anteriorment, sí que nosaltres en algun moment ens havíem plantejat el fet d’obrir botigues fora de línia i potser no haguérem obert encara si la gent no ens ho haguera demanat. I com són les coses que ja tenim una segona botiga, que és la que es troba a València, en el barri de Russafa, un poc també per la mateixa raó, per necessitat dels clients. La primera, la d’Alzira, és una botiga molt menudeta, que la teníem així com a prova i error, per fer les proves, per veure si podia tirar avant el projecte.

Quin ha estat el repte més gran que heu enfrontat?

Obstacles al final jo crec que es troba tot el món, vull dir que nosaltres per descomptat trobem obstacles, el que passa és que al final un poc és responsabilitat teua com enfrontar eixos obstacles. Hem tingut moltes voltes coses que no ens han eixit i en lloc de quedar-nos estancades, hem intentat innovar, pegar-li la volta. Sense anar més lluny, Pepina Pastel quan el van crear Lara i Pepa, principalment anava enfocat a l’hostaleria. El primer objectiu que tenien era que l’hostaleria tinguera pastissos de Pepina Pastel, perquè tinguera postres casolanes i artesanals. Però arribà la Covid, ja no va poder ser, però decidírem que havíem de canviar l’aspecte de negoci i deixar l’hostaleria per a segon pla. Tant Lara

com Pepa, quan van crear el negoci, no pensaven que anava a passar açò en la vida, elles pensaven que es dedicarien a vendre pastissos per al sector hostaleria i obrir una web per fer uns quants enviaments, però que fora una faceta secundària. I això va ser un obstacle molt gran perquè potser a una altra empresa li passa el mateix, amb tan sols quatre mesos, i deixa anar el negoci, però elles decidirem esforçar-se i tirar avant. En el dia a dia també ens passen coses, com productes que no triomfen, coses que no ixen bé i et superen, però cal intentar buscar altres solucions i avant sempre.

Què diríeu que és clau per tenir èxit en el món de la pastisseria?

Pensem que l’èxit de Pepina Pastel és que hem sigut capaços de transmetre un sentiment, de crear una comunitat i de formar una experiència sobre la base d’un producte artesanal, que últimament és veritat que cada vegada s’està perdent més aquest tipus de producte i ja no podem trobar molt pastisseria artesanal i tradicional.

Hem sigut capaços de crear una experiència, una comunicació i ser una comunitat de seguidors que formen part de Pepina Pastel, perquè saben qui està al darrere del projecte, saben abans que ningú els productes que traurem en un futur, que són partícips del que fem i prenem molt seriosament les seues opinions i les contestem. Ens trobem 24 hores a les xarxes socials parlant amb

ells, els escoltem i apuntem les propostes que volen. A la fi, pensem, que no sols és el producte, que per suport és un aspecte molt important, sinó també eixa forma d’escoltar el client i de crear una comunitat i això possiblement també ens diferencia de molt d’altres llocs. Hem aconseguit que la gent ja no només gaudisca dels pastissos, sinó que també s’emocionen amb nosaltres i diuen les coses com si es formaren part de Pepina Pastel.

Heu tingut alguna experiència memorable amb un client o esdeveniment especial?

Sí. És cert que per a nosaltres les dues obertures i les dues inauguracions de tendes que férem han sigut una cosa molt emocionant i molt especial,

sobretot la primera perquè nosaltres tampoc sabíem al 100% si anàvem a tindre aquesta acollida tan bona. La gent ens deia en les xarxes socials que les necessitaven, veiem que ens ho demanava, però en realitat no érem conscients de la gran acollida de Pepina Pastel entre el públic, fins que no obrírem.

Veiérem totes les coses que la gent va fer per nosaltres, totes les persones que s’acostaren a les dues inauguracions a donarnos una abraçada, felicitar-nos i donar-nos l’enhorabona. I són especials, perquè hui en dia encara parlem amb tota aquesta gent i notem tota la seua estima.

La Torre dels Coloms és una de les estructures més emblemàtiques del Monestir de Santa Maria de la Murta. Va ser construïda al segle XVI per a protegir la comunitat monàstica i els seus béns davant els atacs dels pirates berberiscos, que assolaven les costes valencianes amb freqüència. Tot i no estar directament a la costa, es trobava prou prop del litoral per a ser un objectiu atractiu per als pirates.

La seua riquesa en objectes de valor, com ara relíquies, orfebreria religiosa i llibres, el convertia en un blanc potencial. La construcció de la Torre dels Coloms s’emmarca en un context més ampli de fortificació del litoral valencià. Durant el regnat de Felip II es va dur a terme un ambiciós pla per a erigir una xarxa de torres de guaita al llarg de la costa, que permetera detectar i respondre ràpidament a les incursions pirates.

Des de la seua part superior, es podia detectar l’aproximació de naus enemigues amb suficient antelació per a donar l’alarma. En cas de perill imminent, la torre oferia un lloc segur on la comunitat podia resguardar-se i resistir un setge durant un temps considerable. La torre comptava

amb elements defensius típics de l’arquitectura militar de l’època com:

- Matacans: Estructures sortints a la part superior que permetien llançar projectils sobre els atacants que s’aproximaren a la base.

- Espitlleres: Obertures estretes a les parets per a disparar armes de foc mantenint-se protegit.

- Porta elevada: L’accés principal estava situat a certa altura, dificultant l’entrada dels assaltants.

Malgrat que no hi ha constància documentada d’atacs pirates directes al Monestir de Santa Maria de la Murta, la Torre dels Coloms va complir la seua funció dissuasiva durant segles. Amb el declivi de la pirateria berberisca al segle XVIII, la torre va perdre la seua funció defensiva original, però va continuar sent un element arquitectònic destacat del complex monàstic.

Actualment, la Torre dels Coloms es manté en peu com un testimoni silent d’aquella època turbulenta. Tot i que el monestir es troba en estat ruïnós des de la desamortització del segle XIX, la torre ha resistit millor el pas del temps gràcies a la seua robusta construcció. En els darrers

anys s’han dut a terme treballs de consolidació i restauració per a preservar aquesta joia del patrimoni valencià.

La Torre dels Coloms s’ha convertit en un dels principals atractius turístics de la Vall de la Murta, permetent als visitants imaginar com devia ser la vida dels monjos sota l’amenaça constant dels pirates. La torre no sols és un exemple excel·lent d’arquitectura defensiva, sinó també un símbol de la resistència i l’enginy dels valencians davant les adversitats.

La seua presència imponent ens recorda un capítol fascinant de la nostra història. En conclusió, representa un llegat tangible de l’època en què els pirates eren una amenaça real per a les terres valencianes. La seua construcció i pervivència són un testimoni de la capacitat d’adaptació i supervivència de les comunitats monàstiques en temps convulsos, així com de la importància estratègica que va tenir la defensa del territori en la configuració del paisatge i l’arquitectura del nostre país.

La paraula “que” té diverses accepcions segons el context en què s’utilitze. És una de les paraules més usades i polivalents del nostre valencià, I per aquesta raó unirem tots els seus usos i significats relacionant-los amb la nostra ciutat, el nostre caràcter i la nostra festa, les Falles.

“Que” com a pronom relatiu.

El pronom relatiu s’usa per a referir-se a un substantiu o pronom mencionat prèviament (l’antecedent) i, al mateix temps, per a introduir una oració subordinada que proporciona informació sobre aquest antecedent.

Exemple: “La falla que plantàrem l’any passat era espectacular”. En aquest cas,

que fa referència a la falla i ens aporta més detalls sobre ella. Les Falles són plenes de moments que es poden descriure amb aquest ús del “que”.

Pensem en les moltes vegades que parlem sobre les bandes de música que venen a desfilar o els monuments que representen la crítica social. Més exemples serien: “La comissió que ha guanyat enguany s’ho mereix molt” o “Els artistes fallers que fan aquestes obres són increïbles”.

“Que” com a pronom interrogatiu. El pronom interrogatiu apareix en preguntes directes i indirectes per a indagar sobre una cosa desconeguda.

Exemple: “Què vols fer hui?

Anem al casal a la reunió?” Ací, què ens servix per a preguntar sobre els plans del dia, un tema recurrent durant l’exercici faller i també durant la festa.

Les preguntes amb “què” són constants com per exemple: “Què fem després de la despertà?” o “Què es menja per a dinar hui al casal?”

“Que” en oracions completives.

En aquest cas, “que” actua com una conjunció completiva per a introduir una oració subordinada que complementa el sentit de la principal.

Exemple: “Pense que Alzira és la millor ciutat del món.” Aquesta frase, plena d’orgull, és una mostra de com el “que” ens ajuda a expressar pensaments i creences.

Creences com: “Sabem que els d’Alzira som tot cor” o “Opine que l’obra de teatre que hem vist és de les millors fins ara”.

“Que” com a conjunció causal.

Quan “que” equival a “perquè”, introduïx una causa en la frase. Exemple: “No hi vaig anar, que hi havia mercat i no vaig poder aparcar.” Aquesta construcció és molt habitual en el parlar quotidià, i durant les Falles també trobem frases semblants: “No vaig arribar al sopar, que em vaig quedar veient la cremà”. També podem utilitzar aquest “que” per a justificar decisions: “No vaig votar, que estava dormint després del concert de Sant Bernat” o “No vaig anar a la fira, que no portava prou diners i les atraccions estan cares”.

“Que” com a conjunció consecutiva. En aquest cas, “que” introduïx una conseqüència. Exemple: “Estava tan cansada després de la Crida, que no vaig arribar al sopar.” Aquesta estructura ens permet explicar l’impacte dels moments intensos de la festa.

Pensem en altres exemples fallers: “La mascletà era tan emocionant, que em van caure llàgrimes” o “El monument era tan gran, que tots es van quedar mirant-lo”.

“Que” com a conjunció adversativa o explicativa.

Quan “que” s’utilitza per a contrastar o explicar una idea. Exemple: “No plores, que l’any que ve tornem.” Aquesta frase tan típica que escoltem

en la cremà de la falla. O més exemples com: “No córregues, que encara no ha començat el pasdoble” o “No et mogues, que ara passa l’autobús cap a l’hospital”.

“Que” com a partícula exclamativa.

S’utilitza per a emfatitzar o intensificar una opinió en frases exclamatives. Exemple:

“Que bonica que ha quedat la decoració de Nadal d’enguany!”, “Que divertida ha sigut la cavalcada de Reis!” o “Que bé ha parlat la fallera major des del balcó de l’Ajuntament!”.

“Que” com a intensificador comparatiu.

Aquest ús servix per a fer comparacions o reforçar

la relació entre elements dins d’una mateixa oració o expressió. Exemple: “Les nostres festes són millors que les seues.”. Altres expressions: “El nostre Gran Teatre és més gran que el seu” o “La nostra plaça Major és més bonica que la seua”.

“Que” com a partícula concessiva.

Funciona com un equivalent d’ “encara que” o “si bé”, es pot usar indiferentment. Exemple: “Que no sigues d’Alzira no t’agrada, ho sé, però hauràs d’acceptar-ho.” Aquesta accepció és útil per a expressar tolerància o acceptació: “Que no entengues les Falles no importa, perquè acabaràs estimant-les” o “Que no t’agraden els coets, hauràs d’acostumar-te”.

“Que” per a introduir ordres o desitjos. Apareix en frases per a expressar ordres o esperances. Exemple: “Que calle la barra ara mateix!” Aquesta frase en la meua comissió es diu divendres si i divendres també.

Podem usar el que també en aquests exemples: “Que arribe ja la Setmana Santa!” o bé “Que posen en venda ja les cadires per veure la processó!”

“Que” com a connector emfàtic o estilístic.

Per acabar, parlarem d’aquest que, el qual reforça o destaca una idea. Exemple: “Que no t’ho creus? Els millors bunyols són els d’Alzira.” Altres oracions: “Que no veus que la nostra falla és la millor?” o “Que no t’adones

que Les Falles són la festa més bonica del món?”. Amb totes aquestes accepcions i exemples, és evident que la paraula “que” és essencial per a la nostra manera de comunicarnos, especialment durant les Falles, quan les emocions estan a flor de pell i cada paraula compta. Així, “que” es convertix en una peça clau per a contar i viure les nostres experiències falleres i com a poble.

La ràdio és un dels mitjans de comunicació més arrelats i més importants de la nostra ciutat, amb una tradició que es remunta a molts anys enrere, en concret a més de vuit dècades. Alzira ha sigut sempre ha tingut una gran connexió social i cultural, i la ràdio ha jugat un paper fonamental per a mantenir aquesta connexió entre els veïns i veïnes, per informar-los i entretenir-los.

La primera emissora com a tal va ser Radio Alcira, fundada l’any 1934. Aquesta emissora, que es va inaugurar al desembre del mateix any, va ser la primera que va oferir una programació regular a la ciutat. El seu primer director va ser Juan Ortega Vicente, qui va marcar el camí perquè Radio Alcira es convertira en

un referent per als alzirenys i alzirenyes i per a tots els pobles de la Ribera. En aquell moment la creació de Radio Alcira va ser un gran avanç en l’àmbit de la comunicació.

Aquesta emissora, que formava part de la cadena SER, es va establir a la Plaça Major i posteriorment es va traslladar a la Plaça del Regne. Radio Alcira va ser una ràdio comercial, que combinava música, informació i entreteniment.

La seua programació era variada i va atraure una audiència fidel, que incloïa no només els veïns d’Alzira, sinó també els habitants d’altres pobles de la Ribera i fins i tot zones més allunyades de la Comunitat Valenciana. Des de la seua creació, va emetre de manera contínua fins al 30 de novembre de 1990, quan va cessar les emissions després de cinquanta-sis anys d’activitat.

Al llarg de les dècades també van anar sorgint noves emissores que van continuar mantenint viva la ràdio a la ciutat. Una d’elles va ser La Voz de Alcira, que va començar les seues emissions en 1956 com a part de la cadena COPE. Aquesta

emissora va oferir una cobertura molt àmplia que permetia que les seues emissions arribaren a tota la Comunitat Valenciana. Els seus equips de transmissió estaven instal·lats a la Muntanyeta de Ríos, i els seus estudis es trobaven al carrer Gandia, 24. La seua gran cobertura va permetre que el seu senyal arribara fins a les Illes Balears i a comarques de Tarragona, Albacete i Conca. Aquesta emissora va tancar les seues emissions l’1 de juliol de 1965, deixant marcada una empremta en la història de la ràdio alzirenya.

Una altra etapa va començar a partir de l’any 1984 amb Radiocolor Alzira, una emissora fundada pel nostre gran empresari Luis Suñer. En 1986, Radiocolor va ser adquirida pel grup empresarial Rato, i va passar a denominar-se Radio Cristal. Finalment, el 1990, va ser comprada per l’ONCE, que la va reestructurar com a Onda Cero Alzira i, posteriorment, com Onda Cero La Ribera.

Aquesta emissora actualment continua operant a la ciutat i oferix una programació diversa i orientada a tota la comarca de la Ribera. Els estudis es troben al carrer Hort dels Frares.

Finalment, un dels esdeveniments més significatius de la ràdio alzirenya va ser la creació d’Alzira Ràdio, la ràdio municipal, que va començar a emetre l’any 1995. Aquesta emissora és propietat de l’Ajuntament d’Alzira i té els seus estudis a la Casa de la Cultura. Alzira Ràdio emet per la freqüència 107.9 FM i la seua programació és variada, amb informatius locals tracten els temes d’actualitat i oferix música i espais culturals.

I si parlem de Ràdio, no podem no nomenar a una de les figures més importants d’aquest mitjà, que durant dècades ha sigut font d’informació i de rigorosa comunicació i a qui li deguem molt del llegat i història de la nostra ciutat. Aquesta figura fonamental en la història de la ràdio i la premsa d’Alzira és Alfonso Rovira, un home que ha dedicat la seua vida a la comunicació i que és considerat una de les persones més importants en la història de la ràdio local.

Nascut a Caravaca de la Cruz el 23 de febrer de 1931, es va traslladar amb la seua família a Alzira quan només tenia tres anys. Alfonso Rovira va

començar la seua carrera professional treballant a la Compañía Telefónica Nacional de España i més tard va exercir el seu ofici a l’Oficina local de l’Administració de Correus d’Alzira.

Però va ser a la ràdio on va realitzar la major part de la seua trajectòria professional. Va començar a col·laborar amb Radio Alcira el 23 de juliol de 1955 i, amb el pas dels anys, es va convertir en una figura clau de l’emissora.

Un dels moments més importants de la seua trajectòria en Radio Alzira fou quan va donar la primícia, en “Hora 25” del segrest de Luis Suñer. També va estar al peu del canó donant cobertura de la tragèdia de la Pantanada de Tous de 1982 i la posterior visita del Papa Juan Pablo II a la zona.

Per la seua dedicació a la cadena SER, va rebre l’any 1970 un premi del Grup Nacional Autònom de Radiodifusió Privada i, en 1972, va ser nomenat encarregat de continuïtat de l’emissora. En 1974 es va fer mereixedor del Micròfon d’Or de la SER i, en 1977, rebria el carnet professional de Ràdio i Televisió. Poc després, en 1978, seria

ascendit a la categoria de realitzador i, a l’any següent, a la capitania d’emissions. Entre abril de 1981 i juliol de 1984 va exercir la corresponsalia a la ciutat del diari Las Provincias, i en 1984 passaria a exercir la direcció de Radio Alcira fins a la seua lamentable desaparició en 1990.

Alfonso a més, és coautor, juntament amb Bernardo Montagud, dels llibres «Alzira. El pont de Sant Bernat» en dos volums, i de «Voces de la Pasión. Setmana Santa d’Alzira», a més d’autor de «Alzira. Memòria gràfica del segle XX» i de «Cròniques d’un poble», aquest últim publicat en set volums. Des de 1982 és bomber honorífic del Parc Comarcal d’Alzira. Posseïx les medalles d’Or de la Confraria de la Mare de Déu de Lluch i de l’Arxiconfraria dels Sants Patrons, així com les insígnies d’or de la Junta Local Fallera d’Alzira.

Ha col·laborat en pràcticament tots els mitjans de comunicació (premsa, ràdio i televisió) d’Alzira i la seua comarca. El seu caràcter jovial i la seua generositat li han fet mereixedor de l’amistat de nombrosos alzirenys i alzirenyes i veïns de molts pobles del voltant. Una bona mostra de

l’estima que rep va ser el gran homenatge que li va dedicar la ciutat quan va complir vuitanta anys, així com el nomenament per part de l’Ajuntament com a cronista gràfic de la ciutat. També va rebre la Insígnia d’Or d’Alzira l’any 2000 i en 2014, li posaren el seu nom a una avinguda de la ciutat d’Alzira.

Alfonso Rovira, continua sent una figura activa i respectada en el món de la comunicació. Convertit en un exemple a seguir per a les noves generacions de periodistes i comunicadors, la seua trajectòria ha deixat una empremta inesborrable en la història de la ràdio d’Alzira i en la de la premsa local, i els seus escrits i treballs continuen sent referències per a tots aquells interessats en la cultura i la història d’aquesta ciutat.

La sàtira és una de les característiques de les falles més coneguda i actualment més deixada de banda, ja que poques falles treballen la sàtira i la ironia en els seus monuments actuals. Tot i que l’humor, la burla, la sàtira va nàixer amb les falles, és clar que es claven amb el poder i això no agrada als qui manen i es minimitza aquesta “gràcia”.

Efectivament, a hores d’ara, la sàtira (és a dir, la crítica cap a alguna cosa o algú en forma de burla) és relativament poca i repetitiva, ja que es parla sempre del polític que ha destacat per a bé o per a mal. I és més important la figura deforme i caricaturesca del ninot que el que es pot dir sobre ell. Els ninots es mostren exagerats amb el gest, i les paraules dels textos que acompanyen les escenes dels ninots juguen amb el doble sentit de les paraules, l’equívoc que poden ocasionar.

Orígens:

Penseu que quan naixeren les falles no eren el fenomen festiu que tots coneixem ara. Eren festes de barris on es comentaven amb gràcia, o no, els fets dels veïns i com que tots eren coneguts la

cosa podia acabar malament del tot. Vaja, com la picà dels fesols!

L’autèntic impulsor de l’humor en les falles fou Josep Bernat i Baldoví (1809-1864). Dramaturg, publicista i poeta. Doctor en dret, jutge de primera instància a Catarroja entre 1835 i 1840, batlle de Sueca, diputat a les Corts generals per aquesta raó es trasllada a Madrid, on desenvolupa una intensa vida periodística i literària.

Com a escriptor va col·laborar a El Mole, publicació fundada per Josep Maria Bonilla, amb un fort caràcter progressista i bilingüe. Fundà diverses publicacions, La Donsayna (1844), El Tabalet o El Sueco (1847). I també en diverses publicacions humorístiques de Madrid, en diaris com el madrileny El clamor público (1854) o en publicacions literàries com la valenciana El Fénix (1844).

Bernat i Baldoví va ser, també, un dels primers a donar categoria literària als llibrets de falla, reculls poètics que serveixen per a explicar l’argument

dels monuments fallers. Alguns dels que va escriure han adquirit caràcter de clàssics perquè consagren el to satíric i la intencionalitat eròtica de les falles. Com a exemples: El conill, Visanteta y don Facundo (1855), Colau, els ous y doña Inesilla (1856).

Els altres llibrets que se li atribueixen (segons Josep Lluís Marín al seu llibre Sàtira i falles: les explicacions falleres de Bernat i Baldoví, Universitat de València, 2011) van ser els de les falles plantades a la plaça de l’Almudí els anys 1856, 1857, 1858 i 1860; de la plaça del Tossal el 1858 i 1861; i del Teatre Principal de 1858 i 1859. Per això, no cal ni dir-ho, se li considera el pare del llibret de falla.

I de mostra mireu aquests versets:

Plaza del Almudín (1857):

¿Veus quina fava tan tendra, de tres o quatre colors?

Pues jo en tinc de molt millors allà baix… en l’hort d’en Cendra.

Teatro Principal (1858):

Jo no reprove la ditxa del’home que tinga fam si peixca un tros de salxitxa; Però a lo manco, ¡caram!, que aplegue un poc d’encisam a mi, que tinc fam i mitja.

Breu història:

Per a Gil-Manuel Hernández Martí la sàtira actual en les falles va decaient en comparació als primers anys de falles. Des dels últims anys del segle XIX. “El poder de les falles era potencialment capaç d’incomodar i espantar el poder, i això havia de ser corregit. La domesticació de la sàtira fallera subversiva es posava en marxa.” (La desaparició de la sàtira fallera subversiva, LA VEU, agost 2021).

Començà a potenciar-se la part artística de les falles a partir del 1900 i això debilità la sàtira, ja que els fallers van incorporar el treball d’artesans a les comissions. Avancen els anys i la festa comença a ser pol d’atracció turística i ja tenim les falles actuals potenciant la part artística lluny

de les crítiques satíriques. I com diu Hernández

Martí: “Després de la Guerra Civil, amb la instauració del franquisme, este va convertir la festa de les Falles en un gran instrument de legitimació ideològica i instrumentació política. Per este motiu es va promoure una festa a la qual es pretenia privar dels seus elements més subversius, mitjançant una fèrria censura, reconduint-la al servici del règim. Resistències hi hagué, però el model imperant anava fent la seua tasca d’erosió i invisibilització de la tradició contestatària.” En l’actualitat predominen les

falles amb un contingut light, conservador. Es potencien continguts molt generalitzats o inofensius i s’acaba per buidar les arrels en el tractament satíric de la realitat actual.

És cert que des de fa uns anys hi ha alguns moviments en clau de «falles populars i combatives», com les festes alternatives i també en clau de falles innovadores i experimentals, apostant per nous llenguatges tot i que són poques mostres. Per tant, la consideració i reflexió seria buscar el to satíric en la societat

que ens envolta i no solament en la política generalitzada.

Un cas a part: l’erotisme:

Les falles nasqueren envoltades i foren marc de sensualitat. El fonamentalista carmelita aragonès Manuel Traggia l’any 1792 assenyala que els ninots són “figurones ridiculamente vestidos, entreteniendo a la mayor parte del pueblo” i proposa la supressió de la festa perquè “la confusión y el bullicio ocasiona a ambos sexos el desenfreno cruel de las pasiones”. El Diario Mercantil del 19 de març de 1851 parla de les “escandalosas escenas que puede decirse eran el polo opuesto de la moral... con cierta tendencia anticonyugal”.

L’erotisme sol donar-se junt amb la sàtira. I tots sabem que: dels pecats del piu, Nostre Senyor se’n riu i els de la xona, els perdona, per tant, no tenim considerat el sexe com a pecaminós, i per això dotem als ninots fallers de característiques sexuals exuberants que durant uns anys han sigut tòpics perquè el sarcasme difícilment respectava res ni el veí cornut, ni l’amor adolescent ni

l’església queda lliure. Però tot açò, la paròdia de les relacions extramatrimonials, les caricatures, l’expressió provocadora, les paraules “lletges” van quedant arrere.

I seguim pobres en sàtira.

Fixeu-vos, si no, en els premis que s’atorguen, premis que fomenten la qualitat artística sobre les coses que es diuen o critiquen en els cartellets versats de la falla. Repasseu els premis que es donen a les falles a Alzira. Repasseu, repasseu!

O mirem, per exemple, en els premis de LLETRES

FALLERES on ens trobem que dels dotze guardons només hi ha un sol premi a la sàtira:

El Premi Malva Alzira busca potenciar una major presència de la poesia satírica, de llarga tradició històrica i popular entre els valencians, en els llibres de les comissions falleres, ja que la ironia, la crítica i la sàtira són aspectes que han estat sempre associats al món de les Falles. Així, es pretén evitar la progressiva desaparició, en els últims anys, de les explicacions en vers del monument faller o d’aquells poemes solts que fan un repàs en clau d’humor de totes aquelles

notícies, successos i fets ocorreguts als nostres pobles o al món que ens envolta.

Però, tot s’ha de dir, han creat el premi #plf a un text satìricofaller breu per a visualitzar la creativitat satírica en els nous canals de comunicació que oferixen les xarxes socials Twitter, Facebook i Google+.

I penseu, reflexioneu on va a parar tot açò. Per recordar un poc al mestre Baldoví:

Si vols fer bona sàtira fallera t’hauràs de calfar la mollera perquè ha de ser riallera com si acabara d’eixir de la... conillera. Pura Santacreu Berenguer.

Els trinquets són espais on es juga a pilota valenciana, un esport tradicional que forma part de la nostra identitat valenciana. Aquests recintes de forma rectangular, amb grades per als espectadors i espectadores i tancats per murs, són el lloc ideal per a jugar.

Als trinquets, els jugadors, les jugadores, aficionats i aficionades compartixen emoció durant les partides. Aquestes reunions són el conducte per mantenir una tradició que es va transmetent entre generacions. I en Alzira tenim el plaer de comptar amb dos. I aquesta és la tasca de Eduardo López, president del Club de Pilota Valenciana d’Alzira. Amb més de cinquanta pilotaris i pilotaries, formen més que un grup, són família. La seua filosofia és que la confiança, la companyonia, el respecte i la disciplina són les claus per obtindre la seua recompensa.

Conta’ns un poc, qui és Eduardo López?

Soc el president del Club de Pilota Valenciana Alzira, mestre i jugador. Soc el president des del 2022 i abans ho va ser mon pare des del 2001. Per què la decisió de fundar aquest club?

El club es creà en l’any 1991, però, abans que hi hagués club, a pilota ja es jugava. Hi havia un grup d’aficionats que jugaven ocasionalment i normalment, els caps de setmana.

S’havien organitzat ja alguns campionats d’aficionats, com per exemple el campionat de Sant Bernat, que per primera vegada que s’organitzà va ser en l’any 1989. És dos anys més

antic encara el campionat que el club. Però, clar, com no era una entitat reglada, sense CIF i sense res, no es podien demanar ni subvencions, ni es podien constituir com una personalitat jurídica.

A més com els fills dels aficionats volien jugar també a pilota, vam decidir fer-ne en el 1991 també una escola. I per poder fer l’escola, feia falta estar constituïts.

Per què decidires involucrar-te en aquest?

En primer lloc, si no hagués sigut per tradició familiar, segurament no hauria començat a jugar o no haguera conegut la pilota. O potser l’hauria conegut com molts altres xiquets a través dels

programes que s’han fet al llarg de la història de pilota a l’escola, però segurament m’hauria dedicat al futbol o al bàsquet, en fi, al que és més popular.

Però ja us dic que vaig conéixer la pilota per tradició familiar, no obstant el que passa és que una cosa és conéixer-la i altra és tastar-la. De vegades et pica i això és com un mosquit. La picor no se te’n va mai.

La meua vida, o quasi tota, gira entorn de la pilota. Els caps de setmana, per exemple, la vida familiar l’organitze en funció de si tenim o no partides, d’on juguem, perquè també la meua dona juga, els meus xiquets que són xicotius els quals tenen 5 i 3 anys també juguen ja, i, en fi, que ens hem d’organitzar molt bé per poder anar a tot.

Ens expliques un poc en què consistix? Quines modalitats té la pilota?

El que és la Pilota, molta gent la coneix com al Raspall, sobretot perquè és la pilota en escoles, perquè no es pot practicar una altra modalitat i el Raspall, en canvi, pot jugar qui siga, sols es tracta d’una pilota en terra a la qual t’acostes, li pegues en força i rasques la mà.

En canvi, per exemple jugar al primer bot, que totes les altres modalitats s’han de jugar al primer bot, és una cosa molt més complicada i, a més, requerix unes instal·lacions específiques. Aquestes altres modalitats de les quals parlem són per exemple, el Frare, que és una espècie de Squash. Després també es juga a Frontó,

on s’ha de superar una xapa, que és una línia en la paret. No pots quedar-te curt ni tampoc passar-te’n de llarg, i a partir d’allà jugar al primer bot. Al trinquet també juguem al Raspall. En el raspall no hi ha corda, i l’escala no fa joc, vol dir que quan la pilota va, l’escala està parada, i per dir-ho així, es trau d’on s’ha quedat la pilota parada.

Hi ha tradició a Alzira de Pilota valenciana? És com sempre, o s’ha modernitzat?

Sí que hi ha tradició i sí que s’està modernitzant molt a poquet a poquet, però s’està modernitzant i està adquirint un estatus d’esport, donat que abans era un joc. Encara que sempre ha sigut un esport la gent no ho considerava com

a tal perquè no era popular anar a jugar a pilota. Abans no teníem uniformes, per exemple, cadascú anava vestit segons podia i ara això està canviant i està arreglant-se, està fent-se força des de federació perquè, en fi, si som un esport com un altre, llavors, hem d’actuar com a tal. També note que s’està mantenint la tradició i, a més, està augmentant, perquè al nostre club, ara mateix entre majors i menors, estem pel centenar de jugadors i de jugadores.

Quin tipus d’esdeveniments i competicions organitzeu?

Doncs, a veure, l’escola la tenim dividida en dos torns. El torn d’iniciació o dels més menuts, que és des dels 11 i 12 anys cap avall i l’altre torn que inclou a

tota la gent des d’aquesta edat cap amunt, sense límit, perquè a l’escola també hi ha alumnes sèniors. Tenim categories inferiors que es dividixen en benjamí, aleví, infantil, cadet i juvenil, i després d’això ja venen els adults. Oferim tres dies d’entrenament de la setmana, que els partim en aquests dos torns. El cap de setmana és quan tenim l’hora d’oficial de competició.

Competim en el que són els jocs esportius de la Comunitat Valenciana que és la competició reglada des de Conselleria en l’àmbit escolar. I en acabant, els xiquets també participen en esdeveniments autonòmics que federació organitza. Ací anem introduint els xiquets des de molt jovenets perquè

vagen mesclant-se en adults en categories absolutes, i tractem de participar en quasi totes les modalitats. I per destacar una competició, l’any 2023 a Alzira tingué lloc el mundial de Pilota a Alzira, on la selecció valenciana va ser campiona en masculí i subcampiona en femení.

Parlant ara de la figura del trinquet, penses que ha canviat molt l’ambient que es vivia dins d’aquests?

A veure, sí que ha canviat i ho ha fet prou. Primer que res que als trinquets ja no deixen fumar i això és d’agrair, almenys per part dels que estan jugant.

En l’antic trinquet es trobava fora el bar i tenia això, els homes que estaven jugant i els qui treien el cap, miraven i

entraven; per dir-ho d’alguna manera, era un híbrid entre un trinquet i un bar i moltes vegades s’associava a alguna cosa nociva i en veritat li donava un ambient diferent del trinquet. Ara l’ambient és un altre, és un ambient més professional, és més respectuós i familiar. Per comparar podríem dir que és un ambient molt més similar al d’un pavelló esportiu.

També cal ressaltar el respecte que es porta a terme dins del trinquet quan es juga, i això estava abans i està ara. Mentre la pilota està en marxa, el trinquet està mut. No hi ha mal rotllo i ni es diuen, ni es criden, ni s’insulten i quan s’acaba tot el món aplaudix i oblida tot el malestar que podria haver-hi.

Per què penses que és important que es mantinga i es promociona aquest esport?

La pilota és una tradició nostra, és com si vosaltres, per exemple, us preguntareu per què és important fer falles. Forma part de la nostra cultura més primària, és cultura valenciana.

Estic molt a favor de conservar la nostra tradició i la nostra cultura perquè si no, doncs seríem un més i no podríem diferenciar-nos, i és una llàstima no poder fer-ho amb una cosa tan bonica i històrica.

I encara que està seient ja un esport cada vegada més modern, respecte al que són les senyes d’identitats, aquestes es mantenen, dubte que es desvirtuen en algun punt.

Cal dir que, a més els triquets són un espai on es conserva la nostra llengua, el nostre valencià més profund, el de sempre, a banda del lèxic propi que s’usa per a l’esport. Han sigut i són reductes de població i és com el més pur de la societat, el més bàsic.

I ens podries explicar alguna anècdota que recordes amb afecte?

Ostres, a veure jo recorde el primer dia de l’escola jugant a pilota. Era encara xicotet i no sabia treballar amb els didals, no controlava bé l’espai i tot va ser un desastre. Un desastre absolut. Però bé, ho recorde amb afecte perquè també jugava amb alguns companys de promoció i en definitiva va ser molt bonic.

A més, també guarde com a record molt bonic el primer autonòmic que vaig guanyar. Perquè bé, ací encara vivia ma mare, va morir l’any següent i el meu iaio acabava de faltar feia un mes o dos mesos, si no recorde mal. Aleshores clar, per mi el fet de guanyar per primera vegada va ser especial.

La unió de la música i l’art fa que aquestes dues es compenetren d’una manera que transcendix els sentits i connecta amb les emocions més profundes. A més, la música i l’art compartixen la capacitat d’unir persones i cultures, creant experiències úniques. Amb l’objectiu de transmetre sentiments, històries i idees, aquestes són claus per al nostre desenrotllament com a persones.

I aquesta és la tasca de Remor, una associació que naix de la unió d’Espai de Rock i Espai d’Art, per oferir als ciutadans i ciutadanes d’Alzira, i del voltant, una experiència única per aprendre aquestes dues arts de manera diferent. Rubén Navarro, com diu ell, qui gestiona l’associació, ens explica en les vinents línies com oferixen un aprenentatge distint fugint d’un model tradicional i centrant-se en el potencial de cadascú.

Com naix l’Associació Remor?

Quina idea hi ha al darrere i com es va impulsar aquest projecte?

Remor naix d’Espai de Rock, una escola de música moderna que ja funcionava. A Espai de Rock buscàvem mestres i connectàrem amb altres instituts i professors, la qual cosa ens va portar a unir sinergies i a tenir interessos comuns. Així, vam fer un pas endavant i vam decidir obrir una escola d’il·lustració i disseny, anomenada Espai d’Art. Amb Espai d’Art vam començar a fer tallers, actuacions i treballar en projectes culturals, no només centrats en la formació, sinó també en la dinamització cultural. Jo, personalment, ja m’havia dedicat al món dels contacontes, la música i el

clown, i tot això em va portar a crear una nova figura que no fora només una cooperativa, com Espai d’Art. Perquè per a sostenir aquest model, necessitàvem transformar-nos en associació, donat que així se’ns permetia el reconeixement com a entitat artística, ens donava accés a subvencions i una major flexibilitat per contractar persones, cosa que en una cooperativa era més limitat. Quines disciplines impartiu i a quin públic es dirigixen?

Dins de l’àmbit musical oferim classes de diversos instruments: violí, trompeta, saxòfon, guitarra, bateria, piano, entre altres. També fem classes de cant i treball amb agrupacions com els combos, que són

l’agrupació musical, i la Big Band, que és una agrupació de repertori de jazz, blues i soul, on s’ajunta a la gent que ja sap tocar, que ja té idea, que ja ha passat el nivell del combo. Pel que fa a les edats, treballem des dels més menuts, amb iniciació musical a partir de tres anys, fins a adults. A més, adaptem l’ensenyament a cada persona, potenciant les seues capacitats i interessos, no treballem amb un currículum preestablert.

No som un conservatori; ens enfoquem en l’aprenentatge modern, el qual permet a l’alumne gaudir de l’experiència mentre progressa amb l’instrument i millora les seues capacitats.

Què diferencia la vostra associació d’altres institucions musicals?

La nostra filosofia es basa a potenciar el talent i l’interés personal de cada alumne, sense l’estrés per fer exàmens o proves estrictes. Pense que la música la pots entendre de dues maneres diferents: o bé la pots entendre de la manera més lúdica o bé, de la manera d’estudiar clavant els colzes. A més, en Remor no ens limitem a ensenyar música clàssica, sinó que treballem estils com el rock, pop, blues, jazz i altres. L’objectiu és que l’alumne gaudisca i veja la música com una passió, no com una obligació. Per exemple, si algú vol aprendre amb cançons modernes com Queen o Amaral, ho adaptem al seu aprenentatge. Creiem que això ha sigut clau per a, diguem, el nostre èxit, especialment en una ciutat com Alzira, on no hi

havia opcions d’ensenyament musical modern i alternatiu. Aquesta és una formació prou cara i hem de fer que estiga a l’abast de tots, que no importe d’on vingues, que tingues l’estatus que tingues, el color de pell i el sexe. Volem trobar les fórmules que ens permeten treballar des d’aquest punt de vista i estar còmodes.

Hem llegit que esteu introduint la intel·ligència artificial aplicada a la creació musical. D’on sorgix aquesta idea?

Ens apassiona la idea d’innovar i d’obrir noves portes als alumnes. La producció musical, especialment en l’era digital, té un potencial enorme. Volem ensenyar com combinar la tradició musical amb les ferramentes tecnològiques

modernes, com la intel·ligència artificial. Però, això sí, la IA no substituïx el talent ni l’emoció humana; simplement és una ferramenta que pot ajudar a ampliar les nostres possibilitats creatives. Per exemple, una IA pot suggerir una melodia, generar ritmes o fins i tot imitar estils musicals concrets, però és el productor qui decidix com utilitzar-ho. Nosaltres volem que els nostres alumnes tinguen tant una base tècnica sòlida, com per exemple entendre el funcionament d’un micròfon o com gravar en un estudi, com també ferramentes per explorar la seua creativitat d’una manera moderna i dinàmica. A més, pensem que la figura del productor musical mereix més reconeixement. Actualment, sembla que qualsevol pot posar una llista de Spotify i ser DJ, però

darrere d’una bona producció hi ha art, coneixement i molta passió. Si mirem els sound systems jamaicans, per exemple, amb només un tocadiscs i alguns efectes com el “reverb”, eren capaços de crear atmosferes úniques. Això és precisament el que volem transmetre: l’art de transformar sons en experiències.

Aleshores, creus que la IA podria acabar substituint els músics tradicionals?

Substituir-los? No, mai. Com he comentat, la IA no té emocions, no entén què és transmetre una vivència personal o una història a través d’una cançó. És cert que pot ajudar molt, sobretot en tasques repetitives o tècniques, com l’edició de pistes o la generació d’idees, però

l’essència de la música sempre serà humana. Per exemple, un programa d’IA pot suggerir una progressió d’acords, però no sap aplicar significat sentimental, un canvi inesperat que fa plorar o emocionar l’oient. Aquest toc humà és insubstituïble, i per això sempre ens assegurem que els nostres alumnes entenguen primer la base musical i després com aplicar les noves tecnologies.

I quin tipus de cursos oferiu actualment? I pel que fa a altres arts, quines treballeu?

Ara mateix tenim una oferta molt àmplia. A banda de les classes d’instruments com: piano, guitarra, violí, bateria i cant; també fem llenguatge musical, cors i altres activitats.

A més, toquem altres disciplines

artístiques com el dibuix, i ens agradaria posar en marxa, el teatre musical. El nostre objectiu és que qualsevol persona, independentment de l’edat o l’experiència, puga accedir a una formació artística completa i de qualitat. Pensem que l’art no té límits i que tot està connectat. Per això, en el dibuix, ens agrada combinar tècniques clàssiques, com l’estudi d’anatomia, amb estils contemporanis com el manga o el còmic europeu i americà. També oferim formació amb ferramentes digitals professionals perquè els nostres alumnes coneguen tot el procés, des del llapis i el paper fins a les tauletes gràfiques i els programes d’edició. A més, sempre fem èmfasi en la creativitat i en el desenvolupament personal.

No es tracta només d’aprendre a dibuixar bé, sinó també de trobar un estil propi i de comprendre com explicar històries a través de l’art visual. Actualment, estem treballant perquè se’ns reconega com a escola perquè complim als requisits.

Per a nosaltres, aquest reconeixement és molt important perquè ens obriria noves portes, com la possibilitat de rebre subvencions públiques o oferir certificats oficials als nostres alumnes. El nostre objectiu és que qualsevol persona que vulga aprendre música o art trobe un espai accessible i acollidor amb nosaltres. Qui formeu part de l’equip de Remor?

Disposem d’un equip molt divers i talentós. Per exemple, tenim a Maria Carbonell, una cantant excepcional de soul i blues; Hèctor, que és un mestre de bateria amb una experiència increïble en jazz i música moderna. Comptem amb David Sánchez que és un guitarrista amb una sensibilitat artística única i amb Cristian, un expert en tècniques vocals innovadores. José Andrés, músic integrant del grup valencià La Fumiga, qui és el qui impartix classes de saxo i baix. A més, hem incorporat una violinista i pianista formada al TMC i tenim també a Carol, la cantant de Limbotheque, que faria les classes de teatre musical. Cada u aporta no només el seu coneixement, sinó també la seua passió per l’ensenyament.

L’Associació Murta i Casella naix de la iniciativa d’un col·lectiu de ciutadanes i ciutadans sensibilitzats en la defensa i millora del medi ambient.

L’àmbit de l’associació, és el terme municipal d’Alzira, açò és, tots i cadascun dels nostres paratges naturals la Serra de Corbera o de la Murta i la Serra de les Agulles, que arranquen des de la Muntanyeta del Salvador i abasten sis termes municipals i envolten les valls de la Murta, la Casella i Aigües Vives.

L’associació té com a objectius desenvolupar accions formatives i de sensibilització de cara a la societat. Es fa a través de campanyes anuals de sensibilització mediambiental de desembre a maig que estan

enfocades com el seu nom indica a sensibilitzar als més joves pel respecte i estima per la naturalesa.

La campanya està enfocada a col·legis i instituts amb xerrades sobre el medi ambient, com ara el reciclatge de plàstics, el consum responsable de l’aigua, la mobilitat sostenible, l’alimentació saludable, etc. Totes les xerrades impartides per professionals de cada sector.També fem activitats a l’aire lliure com són rutes guiades per la Casella i per la Murta de temàtica botànica i històrica. Participem en tota activitat sobre el medi ambient amb replantació d’arbres i neteja dels paratges naturals.

Una altra activitat que realitzem al mes de novembre és la “Setmana del medi ambient” a la Casa de la Cultura, on tenim exposicions de temàtica mediambiental com, flors de la Murta, paratges de la Casella, fonts del paratge, etc. Sempre fent valdre el nostre patrimoni natural, i celebrem conferències i col·loquis com a prevenció d’incendis, el canvi climàtic, històric del monestir dels Jerònims, etc.

Hem editat un llibre sobre la flora de la Murta així com diversos fullets, col·laborem amb altres organismes, entitats i empreses de la ciutat i la comarca amb finalitats semblants a les nostres.

Impulsem la gestió forestal i la recuperació i conservació dels nostres paratges davant de les institucions.

Per acabar, el nostre objectiu: Conservar les muntanyes perquè d’ací a cent anys les generacions futures les puguen gaudir com nosaltres les gaudim ara.

Associació mediambiental Murta i Casella. Juan Carlos Benedito.

Si hi ha alguna cosa que caracteritza la Comunitat

Valenciana són les Falles, aquestes festes que barregen art, foc i crítica social en dosis desmesurades i que són una gran potència mundial, per açò el titot: Watt. I encara que tots coneixem les famosíssimes Falles de València, hui toca parlar d’una ciutat que sap any rere any fer-les igual d’espectaculars: Alzira. Perquè ací no sols es cremen monuments, també es cremen tòpics, frustracions i fins i tot algun polític (metafòricament parlant, clar).

Repassarem l’origen de les Falles a Alzira, com han evolucionat i per què són tan importants dins del panorama faller valencià. Espòiler: no tenen res a envejar a la capital.

Com van començar les Falles a Alzira? – Tot per Sant Josep i unes estelles.

La història de les Falles a Alzira és un poc com eixa típica reunió familiar on ningú sap qui va ser el primer a contar acudits, però tots estan gaudint. L’escriptor valencià Enric Soler i Godes recull en el seu llibre Calendari Faller de 1953

que, allà pel 1889, es va plantar la primera falla a Alzira, en la placeta Casassús.

Encara que, sent sincers, en aquella època no era més que una foguera feta per fusters que cremaven les restes de fusta per a celebrar el dia de Sant Josep, el seu patró. Això sí, il·lusió i festa devia haver-hi sens dubte, sembrant d’aquesta manera el que molt de temps després es convertiria en aquell moment. Però seguim.

I com passem d’unes quantes fustes cremant-se a eixos monuments gegants? Doncs com tot en la vida: amb una mica de creativitat i molta crítica social. Els artesans d’Alzira (i de tota la Comunitat Valenciana) van començar a aprofitar l’ocasió per a fer “mems” de l’època, construint ninots satírics que representaven personatges del moment, fent crítiques als polítics, als rics i a qualsevol altre que meresquera un bon “zasca”.

L’evolució d’una festa: De fogueretes a grans monuments.

Al llarg del segle XX, les Falles d’Alzira van començar a consolidar-se com el que coneixem hui: una festa plena de color, art i pólvora. En els anys trenta, van aparéixer les primeres comissions falleres, que bàsicament eren grups de veïns que s’organitzaven per a muntar la seua falla, recaptar diners i passar-s’ho bé durant eixos dies.

Malgrat la interrupció causada per la Guerra Civil, les Falles van tornar amb força, i ja per als anys 50 i 60, els monuments d’Alzira començaven a guanyar-se el respecte de la comunitat fallera. Es plantaven autèntiques obres d’art que deixaven amb la boca oberta qualsevol. Això és perquè, a Alzira, les Falles mai han sigut només una excusa per a cremar coses: són una plataforma per a l’art, la sàtira i la diversió.

En 1944 es va crear la Junta Local Fallera d’Alzira, una mena de “govern” de les Falles a la ciutat, que s’encarrega de coordinar tot. Des de llavors,

l’organització de la festa ha anat millorant, i cada any se sumen més comissions i més espectacles.

Les Falles del segle XXI: Més grans i espectaculars que mai!

Hui dia, i ja han passat 135 anys des de llavors, les Falles d’Alzira són un autèntic festival de creativitat, foc i, per descomptat, soroll (perquè si no hi ha petards, no és festa, i més a la Comunitat Valenciana). Actualment, la ciutat compta amb més de 35 comissions falleres que, any rere any, planten monuments tan grans com infantils, cada vegada més impressionants.

En 2008, les Falles d’Alzira van rebre el títol de Festa d’Interés Turístic Nacional, el que va ser com dir: “Ei, ací també fem coses increïbles, veniu a veure-les!”. I amb raó. Des de llavors, milers de persones s’acosten cada any a gaudir de la festa, atrets per l’espectacularitat dels monuments i l’autenticitat de l’ambient.

Per si no fos prou, en 2015 les Falles d’Alzira van ser reconegudes com a Bé d’Interés Cultural

Immaterial. És a dir, ja no és només una festa, és cultura amb majúscules! I això, en poques paraules, vol dir que tots i cadascun dels fallers i falleres d’Alzira caminen per un camí en comú.

L’impacte d’Alzira en el panorama faller valencià.

Encara que València s’emporta la fama, Alzira ha demostrat que és una ciutat amb molt a dir (i cremar) en el món de les Falles. El que distingix

Alzira és la implicació dels artistes locals, que cada any se superen en la creació de monuments. No és casualitat que alguns dels grans artistes fallers hagen eixit d’aquesta ciutat.

Les Falles d’Alzira no són només una còpia de les de València. Continuen fidels a les seues arrels: la sàtira i la crítica continuen sent el cor de la festa.

Són una festa amb identitat pròpia, que ha sabut créixer i evolucionar sense perdre l’essència.

Des d’aquells primers focs de fusters fins als monuments gegants i acolorits d’avui, les Falles d’Alzira continuen sent una celebració única que combina art, humor i, per descomptat, foc. Ja siga

burlant-se de la política, del futbol o de les modes del moment, les Falles d’Alzira saben com fer riure i reflexionar al mateix temps. I això, en aquests temps, és un art!

Així que, si alguna vegada et trobes a la Comunitat Valenciana al març, ja saps: no et limites a veure les Falles de València. Fes una volta per Alzira i descobrix una festa que encén (literalment) la passió i l’orgull de tot un poble. I, de pas, riu-te amb les crítiques que, entre coets i traques, sempre són part de l’espectacle.

Alzira, ens veiem entre les flames!

Roberto Carrasco Calderón robertocarrasco.eu

Quan busquem la definició de la paraula xiuxiuejar, ens trobem amb la següent: parlar o dir alguna cosa en veu molt baixa o a l’orella d’algú. És un verb que significa parlar en veu molt baixa, gairebé imperceptible, com si fos un murmuri. Després d’aquesta primera aproximació, m’he volgut quedar amb que, generalment, es fa per no ser escoltat per altres persones o per crear una atmosfera de confidencialitat o intimitat. I d’això, els alzirenys i alzirenyes en sabem molt.

I us preguntareu: per què xiuxiuejar? Doncs perquè fent una cerca de les paraules més boniques del valencià, em vaig topar amb aquesta. I sí, he de reconéixer que estic d’acord. D’acord per dues raons: la seua sonoritat i el seu significat.

Aquesta paraula, que sembla ballar entre vocals i consonants, evoca delicadesa, subtilesa i una proximitat íntima que connecta les persones. És una de les paraules que enriqueixen el nostre vocabulari i que, alhora, diu molt de com ens relacionem amb els altres.

No podem negar que, a la nostra ciutat, vivim multitud de festes i esdeveniments: processons, cercaviles, desfilades, ofrenes… I com bé sabeu, ens agrada moltíssim assistir-hi i formar-ne part. Però, què fem quan hi som i veiem aquests esdeveniments? Doncs sí, xiuxiuejar.

Aquesta acció tan humana es fa present mentre fem confidències amb qui ens acompanya, comentem amb dissimulació els vestits de les falleres, critiquem les escenes d’una desfilada o valorem la passió amb què la banda de música interpreta una peça. Xiuxiuegem amb l’ànim de compartir allò que sentim i percebem.

A més, aquesta paraula té un encant especial perquè captura un moment molt concret i íntim de la nostra comunicació. Quan xiuxiuegem, estem expressant no només paraules, sinó també una emoció, una sensació, una necessitat de compartir alguna cosa amb algú de manera especial. És una acció que demana proximitat, confiança i complicitat, qualitats que són essencials per a una comunicació autèntica i sincera.

I no és només a les festes on ens trobem xiuxiuejant. Si parem atenció al nostre himne, eixe que mai falta en els grans esdeveniments, ens adonem que, encara que no aparega explícitament la paraula, hi trobem un dels seus sinònims: remorejar.

Aquesta menció en el nostre himne posa de manifest que xiuxiuejar, remorejar o murmurar són accions tan pròpies de la nostra identitat com ho són les nostres tradicions. Ens agrada parlar, valorar, comentar… i, a vegades, fer-ho en veu baixa, com si compartírem un secret que només nosaltres entenem.

Aquesta inclinació al xiuxiueig i la conversa íntima forma part d’una tradició cultural que va molt més enllà de les paraules. És un reflex del nostre esperit com a poble, de la nostra manera de compartir vivències i de la importància que donem a les relacions humanes. Alzira, com moltes altres ciutats valencianes, és un lloc on les relacions socials són fonamentals, i això es veu reflectit en les paraules i expressions que emprem diàriament.

Buscant més informació sobre les paraules que ens definixen, he descobert altres paraules que ens fan únics, paraules que no tenen traducció directa a altres idiomes i que són un reflex de la nostra manera de viure. Algunes, com desfici, comboi, cundidor/a o trellat, estan carregades de significat i són part essencial del nostre vocabulari diari. Encara que sonorament no tinguen la mateixa bellesa que xiuxiuejar, transmeten valors i emocions que només qui les empra pot comprendre.

Posem per cas la paraula comboi. A Alzira i a molts altres llocs del nostre territori, comboi significa molt més que diversió. És una expressió de germanor, de comunitat i de ganes de passarho bé. Durant les festes, especialment les Falles, el comboi es fa imprescindible. Hi ha comboi al casal, a les torrades, en els passacarrers i, per descomptat, en les llargues nits al voltant d’una taula, entre rialles i anècdotes.

Però no només tenim paraules que compartim amb altres valencians i valencianes; a Alzira també conservem paraules i expressions pròpies

que ens fan únics i úniques. Penseu en la paraula cacauera. Quants de nosaltres no hem eixit de la ciutat i hem preguntat per una cacauera només per descobrir que, fora d’Alzira, el terme correcte seria quiosc? Aquesta paraula tan nostra ens evoca records d’infantesa, d’aquelles vesprades després de l’escola, carregats de llepolies que sovint acabaven amb un bon mal de panxa.

Altres paraules com palpalloques, safunyadors i apersonats també són part d’aquest patrimoni lingüístic que ens fa únics. Cada vegada que les pronunciem, estem mantenint viu un llegat cultural que ha passat de generació en generació.

I això és, al cap i a la fi, el que fa gran una llengua: la seua capacitat per connectar-nos amb el passat i amb les nostres arrels.

La nostra llengua no és només un mitjà de comunicació, sinó també un tresor cultural que reflectix la nostra manera de ser, els nostres costums i les nostres arrels.

Quan escoltem paraules com malanyosos o apersonats, no només escoltem el seu significat,

sinó també el caliu de les nostres famílies, dels nostres majors i de les vivències que ens han fet com som.

Aquesta reflexió sobre xiuxiuejar m’ha portat a valorar encara més el patrimoni lingüístic que compartim. Cada paraula, cada expressió, és un fragment d’història i identitat que mereix ser preservat i transmés a les generacions futures. Perquè, com bé diu el dit popular, “som el que parlem”, i a Alzira, podem estar ben orgullosos i orgulloses de la nostra manera de parlar.

Quan pense en un “yo-yo” em ve a la memòria la meua infantesa. Un “yo-yo” és un dels joguets més antics i coneguts, amb una història que es remunta a milers d’anys. Consistix en un objecte redó amb una corda que es lliga a un eix, el qual es llança per fer-lo pujar i baixar repetidament.

Aquest moviment característic és el que li dona el nom a l’objecte: el “yo-yo” va i torna, com un balanç, gràcies a la tensió de la corda. Ha passat de ser un joguet a un objecte amb una gran importància cultural i esportiva.

És un símbol d’entreteniment, habilitat i paciència a través de les generacions, i encara continua captivant les persones a tot el món, des dels xiquets fins a adults, amb les seues meravelloses figures i la seua capacitat de fascinar.

I usant el “yo-yo” com a metàfora, i no sé ben bé per què ocorre açò, quan pense en aquest joguet, em ve al cap el nostre Nadal a la nostra ciutat. Supose que per referència al joc, per ser usat pels menuts i menudes, que sens dubte són els qui més gaudixen d’aquesta època, o bé perquè és

una època que ens captiva a tots i totes i que les tradicions que es creen van mantenint-se amb el pas dels anys. En resum, no ho sé, però he volgut aprofitar aquesta relació, per a parlar de la nostra ciutat en Nadal.

A Alzira, les tradicions nadalenques adquirixen un caràcter especial, ple d’història i significat. Aquesta època de l’any, es manifesta amb una gran varietat de costums que han mantingut la seua essència i la connexió amb el passat. És una celebració marcada per la unió familiar, la religiositat i la comunitat, que es viu amb una intensitat particular a Alzira, on cada racó de la ciutat sembla impregnat d’esperit nadalenc.

Les festivitats nadalenques comencen tradicionalment el 8 de desembre, en honor a la Puríssima Concepció. Aquesta data és de gran rellevància no només religiosament, sinó també culturalment.

En aquest dia, les famílies alzirenyes comencen a adornar les seues cases amb betlems, arbres de Nadal i altres elements decoratius, encara

que en molts casos, la il·lusió per l’arribada de Nadal fa que molts i moltes s’avancen i comencen a preparar les seues llars des de les primeres setmanes de desembre.

No obstant això, per a molts i moltes, el 13 de desembre, festivitat de Santa Llúcia, és quan es marca el vertader inici de les celebracions nadalenques. El que no queda dubte és que el sentiment nadalenc es va fent més intens a mesura que s’apropa el dia de Nadal, amb una ciutat plena de llums, colors i olors que evoquen la màgia d’aquest temps.

Una tradició curiosa que molts alzirenys recorden amb afecte és el sorteig de la Grossa de Nadal, que arriba el 22 de desembre. En aquest dia, la ciutat viu una escena especial, en què els veïns i veïnes porten els seus dècims de loteria a beneir davant d’imatges de sants.

Entre aquestes, destaca la devoció per Sant Judes Tadeu, el qual representa la fe i l’esperança per a molts i moltes. Aquesta tradició s’ha convertit en un acte simbòlic de bons desitjos i protecció per

a l’any vinent. Un costum que era essencial en temps passats, és el Segon Dia de Nadal.

Aquest dia era el moment de reunir-se amb la resta de família després de la celebració del 25 de desembre amb una primera part familiar.

Amb el temps, aquesta tradició ha anat perdent força, però antigament representava una de les cites més importants dins de les celebracions nadalenques de la ciutat i encara algun i alguna ho continua celebrant.

Un altre esdeveniment destacat dins del calendari nadalenc alzireny és la celebració del 30 de desembre, una data de gran importància històrica.

Aquest dia es commemora l’entrada de Jaume I l’any 1242 a la nostra ciutat. Durant aquest dia es fan actes simbòlics com la processó cívica amb la senyera de la ciutat i el lliurament de les Insígnies d’Or, indígnies que reconeixen aquelles persones i institucions les quals han contribuït al progrés de la comunitat, que han treballat per la nostra ciutat i han ajudat a construir el futur d’Alzira.

En gener, a la plaça Major es situen els pages dels Reis, i els xiquets i xiquetes fan cua durant hores per fer aplegar la seua carta als Reis Mags. Aquests aleshores portaran, carbó si ha sigut dolent o els joguets que volen si han sigut bons durant tot l’any. I amb l’arribada del 5 de gener, les festes de Nadal arriben al seu punt àlgid amb l’arribada dels Reis d’Orient.

La Cavalcada de Reis, celebrada per primera vegada l’any 1928, és un esdeveniment carregat d’il·lusió i màgia per als més menuts i menudes. Durant aquesta nit màgica, deixen dolços i llet per als camells dels Reis, seguint una tradició que s’ha transmés de generació en generació. La Cavalcada de Reis és un dels actes més esperats de l’any a Alzira, que ompli els carrers de màgia i alegria.

I llevat de dates, no ens podem oblidar de la nostra meravellosa Fira de Nadal. Amb dècades d’història és el punt de reunió d’alzirenys i alzirenyes. Grans i menuts gaudixen de les atraccions i omplin la panxa amb les meravelloses creïlles fregides, cotó de sucre i pomes dolces.

Qui no ha anat a la fira i ha hagut de plorar als pares perquè els deixaren pujar una vegada més?

La fira també ompli de llum i olor de Nadal la nostra ciutat.

A més de les tradicions familiars, Alzira oferix una àmplia programació nadalenca que inclou concerts, exposicions de betlems, activitats lúdiques i la popular fira d’atraccions.

I tot açò, fa que Nadal a Alzira siga una combinació única d’història, tradició i comunitat, una època que connecta els alzirenys i alzirenyes amb el seu passat, els seus valors tradicionals i, alhora, reforça el sentiment de pertinença a una ciutat que viu intensament les festes de Nadal, creant records inoblidables en cada casa, cada plaça i cada racó de la ciutat.

Per acabar en aquest projecte nostre d’enguany establirem una interessant relació entre el concepte del zero i la ciutat d’Alzira mitjançant diverses perspectives que abasten la història, la cultura, la ciència i la identitat local. I més en concret, finalitzarem relacionant aquest concepte amb la nostra comissió.

Encara que a primera vista puga semblar que el zero i Alzira són elements desconeguts entre si sense cap relació, si investiguem en profunditat podem trobar punts de connexió.

Històricament, el zero va sorgir com una innovació fonamental en la matemàtica i el pensament humà. Des de les seues primeres manifestacions en les civilitzacions de l’Índia

fins a la seua difusió a través del món àrab i posterior introducció a Europa, el zero no només va revolucionar la ciència, sinó que també va canviar la manera en què els humans conceptualitzem la realitat. L’aparició del zero va suposar un punt de partida simbòlic per al desenvolupament de la ciència i el coneixement moderns.

Si agafem aquest vessant, podem dir que de manera similar, Alzira té un punt d’inici en la història valenciana: la seua incorporació al Regne de València l’any 1242, quan Jaume I la conquerí de manera pacífica.

Aquest moment crucial, commemorat cada 30 de desembre com el “Dia de la Ciutat”, pot considerar-se el

“zero històric” d’Alzira. Aquest esdeveniment marcà un punt fonamental en la nostra identitat. Alzira, ja havia sigut un important assentament durant l’època islàmica durant més de huit segles, però amb aquesta conquesta, va començar des de zero una nova etapa cultural, econòmica i social.

Podem trobar també molts moments zero en la nostra història com a ciutat. Si doneu una ullada enrere, haureu pogut veure com s’iniciaren els llavadors, com es construïren teatres i cinemes, l’aparició de la ràdio, entre altres.

Elements culturals que començaren a formar part de la nostra identitat. Però també ens hem alçat des de zero després de tragèdies i catàstrofes que

assoliren el nostre territori.

Estem parlant de la pantanada i riuada. Aquestes ens obligaren a reconstruir-nos des de les nostres pròpies ruïnes i renasquérem des del fang. Després de cada desastre, la ciutat es va reconstruir, no només físicament, sinó també emocionalment i socialment, reafirmant la seua identitat col·lectiva. Crisis que recorden la natura essencial del zero: un punt de partida des del qual tot és possible.

En l’àmbit matemàtic, el zero és essencial per a comprendre sistemes, com el sistema decimal. Aquesta mateixa idea d’organització i estructura es reflectix en la configuració urbana d’Alzira. La ciutat, situada al cor de la Ribera Alta i envoltada pel riu Xúquer, actua

com un eix vertebrador de la comarca. És un punt central a partir del qual es distribuïxen fluxos econòmics, socials i culturals.

El Xúquer, que alhora és una benedicció i un desafiament per a Alzira, representa un element central que definix el caràcter de la ciutat. Així com el zero servix de referència en els càlculs matemàtics, el riu ha servit històricament com a punt de referència per al desenvolupament d’Alzira, des de l’agricultura fins al comerç.

Una altra perspectiva és la que té el zero com a base del sistema binari que regix el món digital. Sense el zero, seria impossible concebre la computació moderna, la internet i altres avanços que

definixen el nostre temps. Alzira, com a ciutat que busca integrar-se en el món contemporani, també aprofita aquestes tecnologies per a fomentar el desenvolupament sostenible i millorar la qualitat de vida dels seus habitants.

Per exemple, iniciatives relacionades amb la gestió intel·ligent de recursos hídrics, una necessitat vital en una ciutat amb el Xúquer al seu cor, exemplifiquen com Alzira combina tradició i innovació.

Així com el zero és imprescindible per al funcionament de la tecnologia moderna, Alzira s’esforça per ser un punt de referència en la seua comarca, liderant projectes que unixen el passat, el present i el futur.

Finalment, el simbolisme del zero com a cercle (una forma sense principi ni final) ens recorda la continuïtat cíclica de les festivitats i de la vida comunitària alzirenya. Les celebracions anuals, com Les Falles i la Setmana Santa, reforcen aquest sentit de perpetuïtat i renovació. Cada any, els alzirenys retornen a aquests moments significatius per a reafirmar la seua identitat i transmetre-la a les generacions futures.

Aquest cicle constant de renovació és també visible en la naturalesa. Els camps que envolten Alzira, amb les seues taronges i altres cultius, són un testimoni viu del cicle de creixement i collita que definix la relació de l’ésser humà amb la terra.

I centrant-nos en la nostra comissió, a la falla AlbuixarresCamí Fondo, també li pot relacionar amb aquest número. Si el zero fou un punt de partida simbòlic per al desenvolupament de la ciència i el coneixement moderns, la unió de les dues falles fins a crear el que som ara, també fou un punt de partida. Amb aquesta fusió, els veïns i veïnes del barri que es trobaven separats per escassos metres, s’uniren per viure conjuntament la tradició fallera.

D’igual manera que Alzira, ressorgia del fang, nosaltres ho féiem des de les cendres també. I aquest punt el podem entendre des de dos vessants diferents. La nostra comissió cada 19 de març, crema les seues falles, posant el punt final

a una festa centenària. Però, des d’un altre vessant, nosaltres també ressorgiren després de les riuades, però també després dels incendis, que destrossaren el nostre cau i destruïren el nostre somni, en incendiar-se un any el nostre monument.

Com a punt estratègic, la nostra comissió es troba en el cor d’un humil i tradicional barri, el d’Albuixarres, i és un centre de reunió on els veïns

i veïnes, fallers i no fallers poden acostar-se i gaudir de tots nosaltres. A banda, en la popular torrà de Sant Antoni, estan més que convidats a visitar-nos i gaudir d’un sopar en companyia, com a exemple.

I tecnològicament parlant, hem viscut l’evolució amb el pas del temps. El paper i les tasques manuals s’han vist reemplaçades per ferramentes digitals. Des d’aquest llibret que hui en dia, la seua feina és completament digital passant per tràmits, reunions, etc. No deixant de costat mai, les coses que han de continuar fent-se manuals. En conclusió, tant el zero com la ciutat i com la nostra comissió, representen l’essència del punt de partida, la capacitat de construir a partir del buit i l’energia per a explorar nous horitzons. I veiem una bona manera d’acabar el nostre treball d’enguany d’aquesta manera, perquè per a nosaltres el zero és començar.

Comerco Alzira

te da la bienvenida

exclusivo para tu negocio detallistas colectividades hostelería alimentación

Obert de 09:00 a 22:00 de dilluns a dissabte Enfront de Carrefour

Carrer Ppi 01. Carretera Albalat Oest 4C

TIENDA LI

Les pestanyes de Cris

Carrer Pare Castells 16B 654 772 830

SARA PARADES SILVESTRE

ADVOCADA | ADMINISTRACIÓ DE FINQUES

Fco. Oliver 46600Alzira

C/ Alcalde