Iguals però diferents

Miguel Ngel Dur Abad Foguerer I Llicenciat En Hist Ria

Pràcticament, des de l'aparició de les fogueres a Alacant s’ha tendit a comparar-les tant pel col·lectiu faller com pel foguerer, en aquestes comparacions sempre s'han trobat igualtats i diferències el que vol dir que segons qui escriguera i el que pretenguera podia acostar postures o allunyar-les el màxim possible. Moltes vegades aquestes tendències s'han degut a la situació política per a diferenciar les dues províncies, tant Alacant com València, però, bé és cert, que en altres moments de la història s'ha pretés un acostament entre totes dues ciutats i a això la imatge de la festa sempre ha ajudat.

Any 28, els inicis. Quasi quan es complirà el centenari de la festa oficial de la ciutat d'Alacant per a veure les similituds o les diferències amb les falles. Doncs bé, l'any 1928 José María Py i Ramírez de Cartagena es trasllada a viure a Alacant procedent de la veïna València i porta al seu cap la idea d'implantar una festa que atraga el turisme a la ciutat i alhora servisca per a ensenyar les bondats de les platges alacantines. Per això aprofita la tradició mediterrània de cremar andròmines velles per a celebrar el solstici d'estiu per a inculcar en un grup d'emprenedors alacantins la possibilitat de crear unes “falles” estiuenques a la ciutat per a donar a conéixer la ciutat a la resta d'Espanya.

Si realment volem buscar similituds i diferències cal fer-ho des de dos àmbits molt diferents, d'una banda, el merament associatiu, és a dir, la societat que compon una falla i la que compon una foguera, que encara que, evidentment són persones, no és la mateixa manera d'organitzar-se. D'altra banda, les diferències artístiques i conceptuals del monument si n'hi haguera.

Ací tenim la primera gran diferència i la primera gran igualtat, d'una banda, les fogueres alacantines són filles d'un tronc comú com són les falles de la capital del Túria, per la qual cosa en un principi seria el mateix, art fet per a cremar. Però d’una altra banda la primera gran diferència que trobem és la tradició, si bé les falles és una festa que evoluciona amb el pas dels anys i ve arrelada per les celebracions que realitzava el gremi de fusters a València, les fogueres malgrat ser una festa importada busquen les seues arrels en les celebracions espontànies de la ciutadania en arribar la nit de Sant Joan.

La gran diferència artística arranca des dels inicis de la festa alacantina, a València, les falles eren fetes, normalment per escultors, qüestió que es veia reflectida en el resultat final perquè el resultat anatòmic de les figures eren realistes amb detall i precisió, mentre que a Alacant els artistes eren, sobretot, pintors pel que les figures són més tosques i l'ús de l'escultura se substitueixen per l'ús de bastidors pintats. Si que és cert que els materials de construcció dels monuments són els mateixos, al principi fusta, cera i teles i al cap de poc se substitueix l'ús de la cera, que es fonia al carrer al sol pel fang com a material per a fer els motles que després es realitzarien en cartó.

Si bé és cert que quant a l'organigrama de funcionament de les falles i de les fogueres és el mateix amb una persona presidenta al capdavant, una o diverses vicepresidències, una tresoreria, una secretaria i diferents delegacions. A València les comissions solen ser molt nombroses, ja que no existeix una altra figura que no siga el faller, si als carrers a les quals pertany la falla hi ha veïns que volen col·laborar acaben sent integrants de la mateixa falla.

Evolució de la festa en dècades posteriors

En les dècades posteriors, amb l'evolució de la festa a Alacant i l'aparició de noves comissions de foguera en barris obrers fa que la societat que s'involucra en la festa siga en una majoria gent obrera mentre que en les Falles de València la societat que sustenten les comissions falleres és una àmplia burgesia que competeixen entre ells per aconseguir la millor falla, amb gran rivalitat entre demarcacions veïnes.

D'altra banda, a Alacant ocorre exactament el contrari, en les comissions de fogueres el nombre de components normalment és escàs, solen ser unes comissions mínimes que trauen tot el pressupost necessari per a fer la festa durant un any. No obstant això, en la capital de la Costa Blanca involucren als veïns del barri d'una altra manera perquè creen la figura del soci col·laborador, la qual cosa durant molts anys s'ha conegut com

"la cartilla", és a dir, un cupó mensual que el veí es comprometia a pagar per a la realització de la festa sense cap contraprestació a canvi. Amb aquest sistema el barri s'involucra en la seua foguera i aquestes creixen en poder adquisitiu perquè en plena expansió d'aquest sistema hi ha fogueres que arriben a tindre més de 1000 socis col·laboradors.

No obstant això, quan el funcionament de totes dues festes es mostra clarament diferenciat en la seua manera d'aconseguir els diners necessaris per a la seua realització, en la part artística ocorre el contrari, hi ha un acostament d'estils amb l'aparició de l'artista alacantí Ramón Marco, ja que la seua gran basa és l'escultura, marcant un estil en la festa alacantina i aconseguint que la resta d'artistes de la ciutat imiten el seu estil, unes vegades més encertats que unes altres, ajuda també per la consecució d'innombrables premis.

La Democràcia porta nous canvis a Alacant Mentre que les associacions continuen funcionant d'una manera completament diferent, a València prevalen els integrants en una comissió i a Alacant, encara que el nombre de foguerers va augmentant any rere any, continuen secundant-se en els barris com a gran suport econòmic per a obtindre el pressupost anual. No obstant això, referent a l'artístic el canvi de sistema polític porta un trencament de l'estil únic que imperava en totes dues festes, mentre que a València contínua el barroc més clàssic i bigarrat, a Alacant, els nous vents polítics comporten una revolució dins dels models de l'art foguerer de l'època. Els artistes de fogueres alacantins volen trencar amb el sistema polític anterior desenvolupant nous models d'art, que al seu torn marquen diferència amb l'art que trauen al carrer els artistes fallers. El gran impulsor d'aquest canvi és Pedro Soriano que cerca més les estructures impossibles amb risc on destaca la fusteria davant el classicisme barroc valencià. En moltes de les seues obres veiem influència de l'art abstracte i del cubisme que el representa en les seues composicions. Aquesta línia innovadora de representar a les noves fogueres serà seguida per altres artistes alacantins, cadascun amb el seu propi estil, però tots influenciats pel nou model artístic que irromp a Alacant, a més, a tot això s'uneix que els jurats imposats per l'Ajuntament en els concursos de fogueres premien aquesta línia del nou concepte d'art efímer que es realitza per a les fogueres alacantines. Entre els artistes que s'apunten a aquest canvi i que s'apunten a seguir els nous models alacantins destaquen Remigio Soler, possiblement un dels precedents d'aquest nou estil, Ángel Martín, amb la simplicitat de les seues formes i Javier Mayor Lleó sempre amb models inspirats en idees i pensaments onírics. Amb el pas dels anys altres artistes de rellevància en les fogueres d'Alacant aporten el seu granet d'arena en aquest moviment tan característic alacantí, entre ells destaquem a Paco Granja, Paco Vázquez i a Pedro Abad.

Quant a la manera de fer festa, Alacant descobreix les possibilitats de la nit, gràcies a la bondat del clima mediterrani en les nits de juny, en els anys huitanta moltes comissions decideixen traure la festa al carrer, a fer partícip al veïnat de nits de revetla compartides al costat del monument, que al seu torn es converteix en una fórmula d'augmentar els ingressos de la comissió a través del lloguer de taules i cadires per a gaudir de les vetlades. Aquesta fórmula, d'altra banda, no s'implanta a València fins al canvi de segle, fins a aqueix moment la festa continua realitzant-se de portes endins, fins que descobreixen que realitzar revetles nocturnes les nits falleres i dirigir un sistema de barres on proporcionar tota mena de begudes deixa un bon nombre d'euros que ajuden el pressupost faller, a més donen a conéixer les comissions falleres a tota aquella ciutadania que per un motiu o un altre donaven l'esquena al món faller.

Acostaments del nou mil·lenni.

Amb tots aquests precedents, podem dir que el funcionament intern de les falles i les fogueres a poc a poc s'aproximen, les primeres guanyen terreny al carrer, bé siga amb revetles, certàmens de paelles o altres modalitats per a acostar al valencià del carrer al món faller i intentar derrocar aqueixa premissa que existeix en la que es pensa que les falles fan festa només per a elles, en els seus propis casals. D'altra banda, a Alacant, en la seua gran majoria han perdut el suport d'aqueixos veïns que col·laboraven amb les seues cartilles per dos motius, per un costat l'envelliment del barri i per una altra els nous grups d'immigració que arriben a la ciutat no s'involucren en els moviments socials i culturals de la ciutat, quedant-se, quasi sempre, al marge. Per aquest motiu moltes són les comissions que perden gran poder adquisitiu i davant la falta d'ingressos i la permanent crisi de foguerers que existeix en el món de la festa es reinventen baixant les quotes que s'han de pagar per a aconseguir socis, a més de donar un atraient pla d'activitats per a tots els gustos. Amb tot això, hi ha fogueres que canvien el sistema i comencen a treballar com les falles, obtenint alguna d'elles traspassar la xifra de cent comissionats, una cosa impensable anys arrere. artistes busquen formes més senzilles de plasmar el seu art, la qual cosa comporta que canvien les línies barroques a la recerca d'una estilització donada per aquestes mancances econòmiques.

Quant als estils que els artistes fallers i foguerers plasmen al carrer, quasi sense voler-ho es produeix un acostament, d'una banda, el canvi de material, l'aparició del suro blanc promou un nou tipus de modelatge, més pròxim al còmic, i, d'altra banda, els pressupostos per a realitzar els monuments són cada vegada més minsos per la qual cosa els escultors i en l'altra els pintors. Dins de la realització de falles i fogueres han sigut diferents les anades i vingudes, acostant-se i allunyant-se els estils, encara que en l'actualita, com ja hem comentat, tornen a estar en un procés de fusió en les quals les diferències artístiques són escasses.

Dues coses més succeeixen des de la meitat dels anys noranta, una d'elles és l'aparició de Canal 9 que vertebra la Comunitat i descobreix per a molts valencians una festa similar a les falles que es fa al juny en la veïna Alacant, però que es coneix ben poc d'ella per part del valencià del carrer. A més acosta la capital fallera per antonomàsia a la ciutat de la Costa Blanca que descobreix que no hi ha tanta diferència entre el món faller i el foguerer. La segona cosa que succeeix és el desembarcament gradual d'artistes valencians en els districtes alacantins per a fer els seus cadafals, això farà que aquests artistes s’emmotllen i intenten copiar en certa manera l'estil que imperava a Alacant però suavitzant-lo i sense perdre el seu segell faller d'identitat. Per part seua, els artistes alacantins tarden més a conquistar els carrers valencians, però quan ho fan es dona el moviment contrari, arriben amb unes formes i un estil molt pronunciat i intenten mesclar-lo amb l'estil pròpiament buscant incloure figures amb major anatomia que les que es realitzen en les fogueres.

Fa uns anys jo vaig encunyar un termini per a aquesta situació de simbiosi, la “fallaguera”, paraula que vaig definir com la foguera que per als alacantins els sembla una falla i aqueix mateix monument plantat als carrers de València recorda a una foguera. Doncs bé, en l'actualitat seguim amb aquest binomi on els diferents estils dins del món de l'art efímer estan més pròxims entre si que mai, en l'actualitat no depén d'on es fa el cadafal sinó de qui els fa.

Conclusions finals.

En conclusió, podem dir que la festa de les falles i la festa de fogueres tenen moltes similituds organitzatives i d'activitats dins del calendari fester, ja que el naixement de la festa alacantina es fa a la costat de les falles i, per tant, amb un programa de festes molt similar, però la formula per a aconseguir els suports econòmics necessaris són diferents, així com les classes socials que formen la festa.

Pel que fa al moviment artístic en totes dues ciutats, si bé és cert que els materials són els mateixos i les formes de realizació dels cadafals també, hi ha una gran diferència, ja que en una ciutat prevalen els