Som d'història

LA FÀBRICA DEL GEL I LA FAMÍLIA DEL GEL - MASSU SENTÍ

L’edifici de la fàbrica del gel és, certament, un immoble bell. De vegades ha estat considerat com l’únic de la ciutat que reprodueix les característiques arquitectòniques del barroc popular (Ivars, 2017: 289). Una façana dinàmica, amb línies corbes als balcons de la segona planta i una esplèndida balconada a la primera, semblen posar-ho de manifest i li confereixen el vigor i l’energia que no ha perdut amb el transcurs del temps. No hi ha referències a la data de construcció de la casa, però si hem de fer cas de determinats trets característics, com ara la balconada correguda de la primera planta i els enreixats, l’haurem de fixar a les darreries del segle XVIII. L’estatge té tres plantes, la baixa, l’única maltractada, ara és un garatge amb porta abatible, indigna d’una construcció tan noble. I d’un segment d’urbanisme que hauria d’estar embolicat en cotó-en-pèl. La porta, doble ampla, s’acompanya de dues obertures que trenquen la simetria perfecta que tindria la casa. Eufemísticament, els tres buits de la planta baixa són considerats als catàlegs de protecció com Elements Impropis, una mena de components que han alterat els valors destacats d’una construcció que té una Importància Estimada Mitjana i cap urgència exigida per al restabliment de les obertures originals. El Pla General la recull amb categoria de Bé Local i un índex de protecció Parcial que implica la conservació de la façana, el tipus de coberta i l’estructura interna. b una joc mb una oritzontal ments. La marcats a astres de eixen un é la bella entre les ió entre de teula línies de a planta protecció, nnoble. I penes en ra planta rro forjat inals del ubjecten trontolle. ros dels balcons superiors. Millorable és la desgràcia d’haver de suportar caixes de llum i el cablejat que serpenteja sobre aquesta i tantes altres façanes de la urbs. I és que no hauríem d’avançar a impulsos com les amebes, no hauríem de sargir, ni posar pedaços, hauríem d’emprendre accions estructurals, gastar-nos els diners en colgar en els vials caixes de serveis que allotjaren la totalitat. Estalviaríem diners, esforços i patrimoni arqueològic balafiat en continues rases d’obra civil que a les postres, no eliminen de les nostres façanes els cablejats indecorosos que les recorren. Un drama.

L’edifici de la fàbrica del gel jalona la via principal del Raval de la Mar, el carrer del Pont, nom que s’esdevé del camí que enllaçava la ciutat amb el pont de fusta, un embarcador que ja hi és present a la perspectiva de Vespasià Gonzaga de 1575. El raval mariner hauria assolit la fesomia definitiva el 1789, tal i com es mostra en el plànol d’Alexo Berlinguero. La fàbrica voreja un recinte fortificat, hores d’ara pendent de caracterització arqueològica, que prolonga la fortalesa del Castell fins a la mar, fins al port. Aquest recinte presenta en diàleg amb la mar, un urbanisme i una toponímia ben suggeridors, així com un àrea no urbanitzada en diàleg amb el Castell. És en aquest camp erm on s’instal·len un seguit de petites fàbriques, tallers i magatzems. Una d’aquestes parcel·les, en connexió íntima i familiar amb la nostra casa del carrer del Pont, mai fou emprada per als menesters de la fàbrica, i al dir de Pepa i Amparo, quedà sempre en un pati ple de males herbes.

Pepa i Amparo Devesa Sala són besnétes del atresorava les distintes classes de monedes per al canvi.

Pere Joan, que era escrivent i treballava a la llonja del peix, li va tocar la loteria i, de manera visionària, va obrir la fàbrica, La Dianense, en una data anterior a 1927-1928 doncs en l’Anuario-Guía Comercial e Industrial de Alicante y su Provincia per a eixos anys, ja ve recollida juntament a un altra fàbrica de gel, la de Guillermo Julià.

Pere Joan va tindre tres fills, Cristòbal -Tòfol-, Antonio i José Devesa Ramis, que van tenir huit, un, i dos fills, respectivament. Dels fills de Pere Joan fou Antonio, l’avi de Pepa i Amparo, qui es va fer càrrec de l’empresa familiar, ara Hijos de Pedro Juan Devesa. I fou Antonio qui visqué a la casa del carrer del Pont núm. 11 que elles recorden molt gran, glacial, i aleshores ja vella. Les estances eren poques i desmesurades, i d’elles destaquen les pintures que decoraven les parets del saló i que reproduïen un segment de les Rotes. Pepa i Amparo desconeixen l’autoria però, sens dubte, constituirien hui un document del màxim interés per a la reconstrucció paisatgística d’un dels sectors més bells i estimats de casa nostra.

Antonio Devesa Ramis sols va tenir un fill, un altre Pere Joan, Pedro Juan Devesa Crespo, pare de Pepa i Amparo, al que sí va implicar, de sol a sol, en el procés de producció del gel que elles rememoren. Hi havia uns tancs soterrats que contenien amoníac, aigua freda i sal grossa. Penjats de corrioles, se submergien simultàniament almenys dotze recipients de metall molt grans i després es clausuraven els dipòsits i es cobrien amb fustes durant un

Antonio Devesa Ramis era alt i guapo, i sempre posat de jaqueta. Mai no va estar implicat amb el procés de producció sinó que seia junt a una tauleta, que la família conserva impecablement, a cobrar i a llegir novel·les de Marcial Lafuente Estefania. Sobre la taula, perfectament classificades en muntonets, Pere Joan temps, fins que l’aigua es congelava (els tancs haurien d’estar proveïts d’una xarxa de tubs que contenien refrigerant d’amoníac per a congelar l’aigua a una temperatura aproximada de -15º) Producción de Hielo - (mundohvacr.com.mx).

Després, amb ganxos treien dels dipòsits les barres de gel que els homes es carregaven a l’esquena per a traslladar-les a una nevera molt gran, “com un quarto”. Pepa i Amparo no coneixen la capacitat de producció i d’emmagatzematge, ni l’origen de la maquinària, ni tampoc conserven documentació que ens aprope a l’evolució dels preus. No obstant, el cost de la barra de gel en la Cartagena de 1929 pot servir-ne de referència: 1,25 pessetes Las antiguas fábricas de hieloHistorias de Cartagena (laopiniondemurcia.es)

Pepa i Amparo res no saben què ha sigut de la maquinària. A la nevera feia un fred infernal, valga la paradoxa, on Pere Joan Devesa Crespo entrava mil i una vegades al dia sense més protecció als peus que unes sabatilles de goma destalonades. Les filles recorden l’estat llastimós dels peus del pare, desbordants de talls profunds fets de fred i d’humitat. I l’olor intensíssima de l’amoníac, que va haver de suportar a diari. En temps de Pere Joan Devesa Crespo, l’únic de la família del gel que va treballar a la fàbrica, només hi havia dues persones a torns, que d’estiu es desenvolupaven des de les cinc del matí fins a més enllà de les nou de la nit, amb una hora per a dinar. Això si a mitja nit no li tocaven la porta els d’alguna barca i havia de fer front a les urgències. Pepa i Amparo recorden les nits d’estiu. Quan el pare més faena tenia, l’única manera de passar alguna estona amb ell era sopar a la fàbrica, on paraven taula al pati junt amb les famílies dels altres treballadors.

El gel es produïa en barres que els de Dénia compraven al detall, a trossos més o menys grans per a cobrir les necessitats domèstiques i se servia a les barques en forma de gel que Pere Joan picava amb una trituradora. No hi havia més modalitats, els glaçons van quedar fora d’aquesta producció no incorporada a la “modernitat”, destinada com estava a finir.

El gel era distribuït arreu la ciutat i la comarca per Castro, amb un carro i un matxo que pernoctava a la fàbrica. Castro el del matxo ho feu així fins els anys 70 del segle passat. Després vindria el moto-carro. També estava Rubèn, un home que portava el gel a la llonja amb un carro roig que ell mateix empentava. No se sap el parador d’aquest carret que guarde en la memòria com record únic que tinc de la fàbrica.

La fàbrica va deixar de tindre futur en instal·lar el Pòsit la màquina de fer gel per abastir les barques i la llonja, i en normalitzar-se l’accés de les famílies als electrodomèstics. Aquell món va expirar i amb ell, la fàbrica, l’immoble de la qual va ser venut a una família relacionada amb la mar i les barques de pesca.

Pere Joan no va poder gaudir molt de les revetles familiars estiuenques perquè va morir jove, només 52 anys tenia q uan una malaltia cruel el va colpir sense remei. M’emocione. Així que per llevar un poc d’intensitat i per tancar la conversa, els conte, a Pepita i Amparin, una anècdota narrada per Jaume Salort Ronda, fill del macip d’una farmàcia de Dénia. Les vacunes, penicil·lines i altres medicaments que necessitaven conservar-se en fresc es depositaven a la fàbrica del gel on havia de desplaçar-se el macip cada vegada que s’havien d’expedir. Els fa gràcia la contarella. Se sorprenen, no la coneixien.

Arribades a la fi un poc enyorades, sentim però, la satisfacció d’haver contribuït a bastir amb un bri de microhistòria, la d’una de les branques de la família del gel, la història de Baix la Mar, que ho és també de la ciutat. I de posar l’accent sobre un edifici, antic i bell, que va servir de llar a la pretèrita fàbrica, al que s’ha d’apreciar i protegir pel que val intrínsecament i per la vàlua que confereix a l’entorn en què s’integra, l’antic Raval de la Mar. I del que seria desitjable que retornara a la seua fesomia d’harmòniques obertures pristines i, en el cas del barri mariner, que es mantiguera i potenciara la seua estructura i la seua bellesa derivada d’un diàleg perpetu amb la història, amb el port i amb la mar.