Som de cine

SOM IL·LUSIÓ

ANTONI REIG i MIQUEL FORNA

ohn Charles Farrow tornava a Dénia cinquanta anys després. Havia sigut el xiquet que, en la placeta de Sant Antoni, llançava ous als soldats britànics en la pel·lícula “El capitán Jones”, rodada el 1958. Tenia aleshores 11 anys. Havia marxat després als Estats Units i mai més va saber de Dénia fins al 2008. Ací estàvem recordant aquells dies de cine tan intensament viscuts a la ciutat amb diferents actes, com ara una exposició o la instal·lació de l’escultura del “pirata” en el carrer les Barques. Son pare, John Farrow, era el director, i la seua germana i després actriu de fama internacional Mia Farrow, la Reina de les Festes. John Charles venia, tants anys després, a representar la seua família en aquesta commemoració.

Intentàvem que recordara la seua estada entre nosaltres i li preguntàvem per les sensacions que tenia. Amb els ulls excitats ho escrutava tot, mirava fixament i frunzia les celles per aguditzar la memòria. Feia un tímid somriure i assentia per cortesia quan passàrem pel carrer Campos o quan ens detinguérem una estona a la plaça del Convent, dos espais on sabíem, per les fotos que ens han arribat, que havia estat amb el pare, la mare o les germanes. L’espurna emotiva, però, es va fer esperar un poc més.

Acompanyàvem a John Charles en el seu primer recorregut de retrobada amb Dénia, i el féiem passar principalment pels llocs que havien servit d’escenari en la pel·lícula.

Baixàvem per Foramur camí de Baix la Mar i en girar cap al carrer Pont, John Charles es va detindre de sobte per exclamar: “Now!... Yes!”. Ara sí! Ara reconeixia la Dénia que li quedava en la memòria. Ara li venien les imatges d’un passat que fins ara s’havia resistit a fer-se present. Aquella fila de cases i aquelles façanes les reconeixia i li havien despertat els sentiments. De colp havia assaborit una glopada de la seua infantesa. El seu somriure seria ja ample i sincer a partir d’eixe instant i el passeig pels carrerons i places del barri mariner es convertia per a ell en una festa, en un joc. Uns minuts després, amb els ulls humits potser pel terbolí de vivències recuperades que estava venint-li al cap, no va poder reprimir pujar a l’escala exterior d’una casa del Raset idèntica a la que, el mes de juny del 1958, s’havia passat hores amagat i llançant dotzenes i dotzenes d’ous, una i una altra vegada, per a filmar una escena que a penes dura uns segons en la pel·lícula. film. Per a John Charles, criat al si d’una família de professionals de Hollywood, aquella va ser la primera i única interpretació per al cine de la seua vida. Per a Baix la Mar, però, era la primera escena d’una llarga i encara no finalitzada seqüència d’amor amb el cine. El port i el barri mariner han sigut el principal atractiu de Dénia per a les produccions cinematogràfiques que han triat la ciutat com a escenari en les vora set dècades posteriors.

El 1958, en aquella experiència iniciàtica de John Charles i de Dénia en el cine, els papers que li tocava interpretar a la ciutat eren tan variats com distants. Érem, en la pantalla, Escòcia i França, els Estats Units i Anglaterra. Enllà per on havia passat històricament el biografiat John

L’escena de John Charles s’havia rodat en un lloc molt pròxim, la plaça de Sant Antoni, convertida en la població escocesa del segle

XVIII on havia nascut el marí John Paul Jones, que era el capità Jones que li donava nom al quilòmetres de mar que separen les dos poblacions. Com a molt féiem el camí entre l’antic Pòsit (l’actual Hotel El Raset) i els desapareguts “tinglados” de l’extrem sud del moll. Més estrany resulta que quan es roda “Cervantes” (1966) els productors de la pel·lícula li atorguen al port de Dénia, on històricament va desembarcar l’escriptor després de cinc anys de captiveri, el paper d’Alger, el lloc on realment va estar privat de llibertat.

Paul Jones, qualsevol punt d’Europa o Amèrica, tenia una imatge bessona de ficció reconstruïda a Dénia. Per a nosaltres eren llocs tan comuns com la plaça de Sant Antoni, al Raset o el moll del Martell. En la pantalla eren paratges d’Escòcia, Anglaterra, els Estats Units o França. Localitzadors d’exteriors, guionistes i directors de cine ens han reescrit els nostres espais i els nostres temps.

En “El hijo del capitán Blood” (1961) interpretàvem una ciutat del Carib plagada de pirates, Port Royal, i en “Al este de Java” (1967) ens situàvem perillosament a la vora d’un volcà asiàtic, el Krakatoa, a punt de provocar un autèntic cataclisme l’any 1883.

Per a “Los tres mosqueteros” (1973) igual estàvem a un costat o a un altre del canal de la Mànega: érem Dover a Anglaterra i Calais a França. I no necessitàvem ni un vaixell ni un túnel submarí per passar d’un lloc a l’altre. De vegades no calia ni moure’s un pam: canviant la visió de la càmera havíem travessat els 33

Hem fet més aparicions insòlites. Som les platges de Miami en la sèrie “El inmortal” (2021) i les de Ceuta en “Cabo de vara” (1978). Els nostres paisatges han valgut fins i tot per a refer mons i terres eixits de la llegenda, la fantasia i la ciència ficció, com podem comprovar en “La isla del Diablo” (1994) o “Encuentros en el abismo” (1978).

I sí, també ens hem interpretat a nosaltres mateixa. O millor dit, el cine ens ha interpretat a nosaltres en la pantalla. Hem sigut font d’inspiració per a cineastes que ens han retratat les festes (“Amanece como puedas”, 1987), l’estil de vida (“El canto de la cigarra”, 1980), el nostre present (“Son de mar”, 2000) o el nostre passat (“El sustituto”, 2020).

I sempre la mar, en primer pla o com a rerefons. I no falten mai unes escenes rodades als carrers i places de Baix l port. En Internet hui p dades de cine completa del m Database, però, posem “Baix la M resultats dos a comencen per “L de Dénia que presència en les és evident que hi