Musicant la festa, festejant la música

JOSEP MARÍ ALEXANDRE - MÚSIC

Divendres de Març, setmana acabada. No deu ser menys de la cinc-centena vegada que faig el camí.

Creue la pista de Silla passat el migdia, tire a l’esquerra: Alacant per la costa. Les huit primeres notes a l’uníson en arpegi ascendent de “El Fallero” i el redoblament de la caixa m’evoquen tantes reminiscències com a Marcel Proust la magdalena banyada en la tassa de te. L’olor de sofre de les traques, la conseqüència inevitable de la música, l’explosió rítmica de la pólvora colpint-nos el tòrax en cada mascletà… el territori ens evita la itinerància que vivim en els Moros i Cristians i ens ancora a la comissió. Les festes de Març, la primera gran actuació de l’any! Eixa que ens representa l’inici de l’exercici xaranguístic, on hem d’actualitzar el repertori, vestuari, coreografies.

Una festa que ens permet una gran llibertat de repertori, des de la tradició a l’actualitat.

Deixe enrere el poble de Silla en la seua centenària intimitat amb l’Albufera al mateix temps que “Operador” comença a sonar. Quina bellesa en la dansa entrellaçada de la melodia i del contracant! Hi ha quelcom d’això també en la relació dels músics amb la falla, de les falleres i fallers amb la banda. Així com la sorra necessita de la mar per ser platja, la festa necessita de la música per assolir la màxima expressió. Per a nosaltres, com a músics, la simultaneïtat de la festa a tot

Rebutge l’eixida d’Algemesí, alhora que el tabal i la dolçaina interpreten “la muixeranga”. Quina ferotge metàfora! Els balladors, bicolors i enfaixats, suportant l’estructura enlairada al cel. Tots junts treballant per suportar el remat final, el clímax de l’àngel coronant la formació. Què són les falles si no muixerangues? Una comissió que el 20 de Març ja comença a enfortir la base del nou exercici, adés arreplegant “els trastos” per a la cremà, avui amb un treball col·lectiu i solidari, tenaç i distés, envers la festa. Els ninots en el sòl que s’engranen per encarnar l'esbós de l’artista, per alçar el monument, i l’emoció continguda dels fallers quan el remat besa el cel. Aguantarà? Xe, clar! Sempre aguanta, sempre resisteix! També les bandes de música, què són si no muixerangues? El treball privat i constant en casa, el llavi enllestit, la germanor als assaigs, els arranjaments per a sorprendre la comissió, la simultaneïtat de melodies de cada instrument conformant l’harmonia, el conjunt sent més que la suma de les parts. És prendre el lloc a la formació al carrer i que la cançó sone, capbussar-se en un ésser amb vida pròpia, la transmutació del “jo” en un dels òrgans del conjunt i la contribució individual perquè la sang de la música seguisca fluint. És la màgia d’oblidar el jo per ser el nosaltres. Un cop més, el poeta oriolà tenia raó: som “valencians d’Alegria”! D’una treballada, esforçada i satisfactòria alegria.

En la llunyania veig els camps d’arròs, tapís terrenal del poble de Sueca. La meua ment divaga entre els arrossars segats i assecats, al mateix temps que pense en les falles com a abanderades d’excepció de la singularitat valenciana, aqueixa que navega des dels Moros i Cristians, passant per la muixeranga d’Algemesí, la paella, l’arròs al forn, l’allioli, el torró, l’orxata i, per descomptat, les bandes de música.

Un clàxon neguitós em retorna la realitat. La muntanya tatuada i el castell de Cullera em guaiten des de la llunyania. Transite l’AP-7, cordó umbilical que m’uneix al meu poble, a la meua gent. L’aorta en què conflueixen les juntes locals fins al cap i casal, la junta central. L’exaltació de la dona en la fallera major de cada comissió, de cada ciutat fallera i, sobreeixint com el pic del Mondúver, la fallera major de València. Un camió mandrós transportant una burlesca cara d’arlequí fa presagiar una llarga nit de plantà. Tres autocaravanes més tard, el trànsit fluix i el rítmic inici, quasi marcial, d’Amparito Roca, m’abdueix fins als orígens de les bandes de música. Aquells tambors i “cornetes” dels genets a lloms de cavalls, marcant el pas dels exèrcits, intimidant les tropes enemigues. Potser no hem canviat tant. Potser ens hem adaptat, evolucionat. “Vicente Marín”, “Caridad Guardiola”, “Tomàs Ferrús”,... els pas-dobles marcant el pas en l’arreplegada de la comissió, el pas calmat i solemne al ritme de “Valencia” de Lope en l’Ofrena. l’horitzó, sona “El Vell Montgó”. Se’m dibuixa un mig somriure mentre la meua memòria passeja per les últimes hores de llargues nits de xaranga al barri mariner. “New York” i “el vete a dormir” deixant pas al senzill homenatge dedicat a l’etern vigilant dels deniers, i falleres i fallers formats en perfecta esquadra amb ritme binari lent. El Vell MontgóRitme moro ja no pertany a ningú i pertany a totes i tots els qui coneixem i estimem cada racó de la nostra benvolguda Dénia.

Passada Gandia un calfred em recorre l’esquena: és el bombardí al solo de “Lo cant del Valencià” que m’arrossega l’ànima, com les xarxes als peixos dins la mar. Em retrobe un 19 de Març al bell mig del Carrer Campos, el meu amic Sergi Llorens, sota l’atenta mirada de l’avi al públic, interpretant-lo magistralment enmig de la Banda de Dénia a l’Ofrena. Els Llorens! Tres generacions d’excel·lents músics, infinits en la bondat, acompanyant a tres generacions de falleres i fallers. Cada generació amb el seu context històric, les seues inquietuds, la seua forma d’entendre i engrandir la música i la festa, però amb un sentiment transversal. Els fallers i la banda, la banda i els fallers. Els qui hem tingut el privilegi de viure la festa a ambdós costats, preguem que ningú no ens faça mai triar. Hi ha quelcom també de comunió carnal en eixe binomi. “Companys, ara va aquesta cançó”. Un primer moviment, la música penetrant els cossos que submisament esperen l'envestida després de la marca de la caixa. Una mirada interrogant l’efecte, una espera en la resposta de l’altre. “Haurem encertat? serà aquest l’estímul correcte?

Entre al poble per les rodones. Avinguda d’Alacant, Patricio Ferrándiz, Temple Sant Telm, antics jutjats.

Carrer del Pont, ma mare que m’espera, amb un bes a la galta em retroba. Cotxe aparcat. Demà un nou dia de “boquilla” i trompeta. Dessuadora de Cachorras’ Band. Retró de la traca. La caixa novament marcant l’entrada i el faller sonant: 16 de Març, Baix la Mar comença de nou a vibrar!

Eixida 62: desviament d’Ondara. La “Serra de Mariola” em presta quatre compassos introductoris, comença el ritme de marxa mora i així, mentre que la carona de la muntanya màgica es dibuixa a