Llibret Benlloch 2020 by Falla Benlloch Aleixandre VIé

Falla Benlloch Alexandre VIé Xàtiva 2020

Llibret explicatiu 2020

Falla Benlloch Alexandre VIé

Les falles de Xàtiva son: Féstes d’interés turístic autonòmic Bé d’Interés Cultural Patrimoni Inmaterial de la Humanitat per la UNESCO

El present llibret ha participat en la convocatòrua dels premis de les Lletres Falleres El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per la promoció de l’ús del valencià

“Existeix un antic mite que sosté que contar històries pot curar malalties o salvar; sense històries, viuríem un present vell.” M. Serrano.

EDITA

La falla Benlloch Alexandre IV no es fa responsable de les opinions dels col·laboradors en els articles publicats, ni les comparteix necessàriament. Queda totalment prohibit l’emprament de cap part d’aquesta publicació, sense l’autorització prèvia i escrita del editor, excepte la situació en llibres, revistes o articles de premsa si s’esmenta la procedència.

DISSENY I MAQUETACIÓ Aida Richart i Paper plegat S.L COORDINACIÓ Àngel Sánchez i Joan Qulis DISSENY PORTADA David de Limón REVISIÓ LINGÜÍSTICA Carme Anaya EXPLICACIÓ MONUMENT GRAN Miguel Mira EXPLICACIÓ MONUMENT INFANTIL Versant al foc IMPRESSIÓ Paper Plegat S.L COL·LABORADORS LITERARIS Angy Valero, Carles Martinez, Jaume Peinado, Rafa Peinado, Lucía Gil, Andrea Hurtado, Laura Martí, Ainoha Reyes, Carmen Bernabeu, Sara Ventura, Juan Ramon Alcocer, Vicent Pla, Manu Chafer, Miguel Mira, Ángel J. Sánchez, Pablo Orts, Ofelia Mira, Isabel María, Begoña Martínez, Alberto Ordiñana, Guillermo Delegido, Jose Luis Lagardera, Laura Casamayor, Andrea Torres, Raimon, Kaltoum Idrissi, Pablo Benito, Rafa Tortosa, Joan Quilis, Pepe Sanchis, Miquel Vidal, Rosa Pastor, Pepe Sania, Rafael MArtínez, Josep Luis Fito, Ángel Sánchez, Victoria Mullor, Antonio Bolinches, Salvador Català, Javi Lara, Carmen Anaya, Ximo Gonzalez, Javier Garcia. VEU SATÍRICA Aida Richart, Ainoha Reyes, Àngel Sánchez i Javi Lara. TIRADA 500 exemplars DIPÒSIT LEGAL V-982-2011

Podeu consultar en qualsevol moment el llibre de manera digital amb el següent codi QR.

Índex Explicació portada........................................ 8 Pròleg........................................................... 9

Part protocol·lària President......................................................10 Premis..........................................................12 Programació d’actes.................................... 14 Fallera Major Infantil del Foc 2020...............16 Comiat Fallera Major del Foc 2019.............. 20 Comiat Fallera Major Infantil del Foc 2019...22 La Comissió..................................................24 Falleres i Fallers........................................... 26 Distintius 2020.............................................. 27 Junta Executiva............................................ 27 Falleretes i Fallerets..................................... 28 Distintius infantils 2020.................................29 Monument 2020............................................30 Explicació monument...................................32 Monument infantil 2020................................38 Explicació monument....................................40 Jocs infantils.................................................42 Un any ple de records..................................44

Col·laboracions literàries Llavors La màgia de les falles, Angie Valero i Valdivieso........................... 72 L’ànec lleig i les falles, Carles Martinez i Gonzalez....................... 74 El xirimeter de Socarrin, Jaume i Rafa peinado i Grau..................75 Cendrosa i l’esperit faller, Lucía Gil i Bolinches.............................79 Andrea en el país de les meravelles, Andrea Hurtado i Mullor.......82

Micro-Relats Fallera per sorpresa, Laura Martí i Sanz.......................................86 I tu.. que penses de les falles?, Ainoha Reyes i Aranzueque........87 Esperit faller, Carmen Bernabéu i Sanvictorino.............................88 ¿Somni o malson?, Sara Ventura i Paredes..................................89

Conte ve de contar Faeners de traca, Juan Ramón Alcocer.............................................92 El president d’Hamelin, Vicent Pla.....................................................95 Et cantaré, fallera, mentre es plene el sarró, Manu Chafer................97 El club dels versaors morts, Miguel Mira...........................................100 “Si no hi han duros, no hi han notes”, Pablo Orts i Mico...................103 Ninot, jo, Ofelia Mira i Fuentes..........................................................105 Xàtiva i les 19 meravelles, Isabel María S.T.....................................109 Una ciutat anomenada Harmonia, Begonya Martínez.......................111 Qui part i reparteix es queda amb la millor part, Alberto Ordiñana...113 El senyor dels palets, Guillermo Delegido i Terol..............................117 Mare, per què no puc ser faller major?, José Luis Lagardera i Ventura....119 Protocol fantasma, Laura Casamayor i Miñana................................122 Mare jo vull ser fallera major, Andrea Torres i Martínez....................125 Conviure amb un artista..faller, Kaltoum Idrissi Yahyaoui i Tormo.....127 Algú ha vist l’artista?, Raimon...........................................................130 Quant tens molt a contar, Ferran Martínez.......................................134 14 metres, el pam de Déu, Pablo Benito i Climent...........................137

Quarta part Quan les falles conten un conte, Rafa Tortosa i Garcia.....................142 Autors de contes de cartro i fusta. Notes sobre alguns artistes fallers i la seua vinculació a l'escola de belles arts de Sant Carles, Joan Quilis i Rodenas.............................................................................................159 La primera falla d'Antoni Grau Cros, Josep Sanchis i Martinez........170 Entre titols i lemes, Miquel Vidal........................................................173 La ben vestida va a l’antiga...., Rosa Pastor......................................177 Contes de foc, Pepe Sanía...............................................................192 Aquelles falles d'uns altres temps, Rafael Martínez i Martínez.........196 Falles de conte, Lluís Roselló............................................................198 Els Contes Valencians de Blasco Ibáñez i altres publicacions en Valencià., Àngel J. Sànchez i Palop...................................................................201 Indumentaria valenciana en els llibres de viatges, Victoria Mullor i Dominguez........................................................................................208 La faula a la Grècia clàssica, Antonio Bolinches i Vidal....................213 Herminia Moltó i les falles de 1936, Salvador Català i Sanchis........218 25 anys d'aquell llibret, Javi Lara.......................................................222 Esperes que et conte un conte? Crec que no…, Carmen Anaya......224

Que la terra et siga lleu En record a Pepe Santamaria, Ximo Gonzalez i Sancho..................233 A un gran amic…Miquel Cortes i Barberà, Javier García i Paños.....234 “Abuelo”, Rafa Peinado i Grau..........................................................235

Explicació portada

Sóc David de Limón, il·lustrador, dissenyador i artista urbà de València. El meu treball al carrer s’ha fet molt visible els últims anys, gràcies a la creació d’un personatge emmascarat que utilitze a manera de signatura. Encara que l’eix dels meus treballs continua sent aquest personatge en la seua majoria, el meu treball, pas a pas, va construint una imatgeria i un univers propis amb els quals afronte altres creacions. Aquest és el cas de la il·lustració per al llibret de falla de “Falla plaça Benlloch” de Xàtiva. El tema d’aquest any de la falla són “Els contes” i quan se’m va proposar aquest encàrrec em vaig plantejar el dubte de realitzar una il·lustració sobre els contes que ixen reflectits, a manera de ninots, en la falla o donar la meua pròpia visió. Finalment per a no ser redundant i aportar un altre gir al tema d’enguany, vaig decidir fer la meua pròpia versió del que són els contes. Com a contes he englobat tota la literatura de ficció i he il·lustrat a un personatge, que es troba llegint, del qual brolla un univers propi i que, en estar immers en la seua lectura, tot canvia al seu voltant, quedant ell en la seua pròpia illa de la imaginació. Crec que els contes o, les històries de ficció quan anem creixent, són part fonamental per a créixer com a persones i desenvolupar la nostra imaginació, però alhora són l’expressió feta matèria de la imaginació dels seus escriptors i il·lustradors. Aquest és el paral·lelisme que veig amb les falles, ja que cada any, cada falla, unint il·lusió, idees, imaginació i molt esforç són capaços de materialitzar obres increïbles. És per això que una vegada que vaig estar desenvolupant la meua idea, decidim anar un pas més enllà i poder “unir” o enllaçar les dues obres gràcies a la realitat augmentada, a través del visor de l’app indicada, si mirem la portada del llibret es descobrirà també el treball dels artistes fallers. Moltes gràcies a la “Falla plaça Benlloch”, Xàtiva. Apple

Android

Pròleg

Conte ve de contar. La paraula conte ve de contar, i és ací la intenció d’aquesta publicació, duta a terme per persones com tu i com jo, gent comuna del col·lectiu faller i fins i tot algun no faller, però relacionat amb la nostra festa, que ha tingut a bé col·laborar amb aquesta humil comissió, a canvi d’un “gràcies” i un exemplar del llibret. En aquests fulls podrem trobar contes i rondalles escrites per presidents/es, dels bons, de palla o d’ombra, falleres majors i menors i corts d’honor, secretàries sense actes i algun comptador perdut o per trobar-se, fallers rasos de veritat i de mentida, fallers fallats o cremats, cantants que fan galls i artistes d’escenari, músics que parlen en “arradios”, historiadors jubilats, filòlegs que entenen de fils i fins i tot algun psicòleg de fallers... entre altres personalitats. Com tots sabem, i si no us ho comentem, els contes, nucli del nostre monument, que espere que estiga pagat el 15 de març per poder menjar les pertinents perdius, és una narració breu que normalment se centra en una única cosa i quasi sempre li donen un final o de vegades no. Aquests relats solen tenir elements reals i imaginaris. Contes o rondalles, en què aquest llibre podreu trobar són històries dotades de molts elements, des de la innocència dels menuts de la comissió que han volgut col·laborar, passant per la imaginació i rematant amb la sàtira i critica que fem gala els fallers i falleres de tot arreu. Tancant el llibre amb textos d’aspecte més culturals i històrics, per apropar també l’aspecte cultural a tothom que tinga ganes de conéixer més i millor la nostra història. Convidem al lector/a a continuar endavant i gaudir del tot el que hem preparat. Això era i no era...

President falla Benlloch Alexandre IVé Paco Gómez i Hervás 10

Salutacions En primer lloc m’agradaria agrair a tota la comissió l’esforç que fan tots el anys per aconseguir plantar els nostres monuments a la nostra plaça, per aconseguir fer un llibret com el que tenen davant, per aconseguir fer gaudir al barri amb les nostres activitats,en definitiva, com els fallers solem dir, per fer falla. El simple fet de realitzar una planta d’un monument al carrer, o el fet de realitzar actes, implica pertorbar el normal funcionament del barri al que estem lligats des de sempre. Volem agrair un any més a tots els veïns del barri la seua paciència i comprensió, la seua participació als nostres actes, perquè amb aquesta participació, la nostra idea de traure i compartir amb ells el que és la falla i ser faller, cobra tot el sentit i es fa possible.

La nostra comissió es menuda, però amb molta il·lusió, amb molta energia per a fer les coses. Amb aquestes dos virtuts, energia i il·lusió, aconseguim dur endavant tot un any faller amb moltes alegries, però també disgustos, moments de tensió, però també de felicitat. Com no podia ser d’altra manera, en un any poden passar moltes coses, però amb el bon fer de tots els membres de la comissió, arribem a aquestes dates amb la feina feta, amb l’única pretensió que la setmana fallera transcorrega amb normalitat i tots (fallers i no fallers) pugam gaudir del que hem estat preparant durant tot l’any. No vull fer-los esperar més per a gaudir d’aquest magnífic llibret de falla. Esperem els agrade. Que visquen les falles i que visca la falla Benlloch-Aleixandre VIé.

I què dir dels nostres col·laboradors. Sense ells, moltes coses de les que fem no serien possibles. Eixa gent que, amb el seu temps i invertint els seus diners, ajuda en cada llavor que duem a terme a la nostra comissió. Gràcies de cor a tots.

PREMIS 2019

61é Premi per la promoció de l’ús en valencià 13

Programa d’actes 2020 Diumenge 15-03-2020

Dilluns 16-03-2020

Dimarts 17-03-2020

09:00h Començarem a

07:30h Primerà

07:30hSegona despertà. Patrocinada per Daikin

plantar per a que no es faja tard, recordeu-li al delegat que avise a la grua.

10:30h Esmorçar

patrocinat per la butxaca de cada ú.

despertà. Patrocinada per els germans Belda.

09:30h Esmorzar al

casal cuinat per Juan Ignacio i Jordi.

10:00h Inflables per als menuts.

10:00h Esmorzar al casal cuinat per Josele i Paco. 14:00h II Mascletà al Jardí de la Pau.

mentre els artistes descansen.

14:00h I Mascletà al

14:30h Dinar gaspatxo manxec i macarrons per als menuts al casal.

17:30h Berenar infantil

14:30h Dinar paella al

17:00h Visita oficial a les falles “La Recorreguda”.

14:00h Dinar al casal

on la nostra Fallera del Foc repartirà les recompenses als menuts.

21:30h Torrà gegant. Farà falta “ticket”

23:59h Apreciar

monuments plantats i netejar la plaça.

Jardí de la Pau.

casal. Desprès la banda de música amenitzarà la vesprada amb concert privat de pasdobles.

18:30h Baixada a

l’ajuntament per a estar, que no escoltar, l’entrega de premis.

22:00h Sopar al casal

entrepans de carn amb tomaca.

23:30h Primera nit de festa.

22:00h Sopar al casal sandwich diversos qui bonament puga. 23:30h Segona nit de festa, fins que el cos (o els peus) ens diguen prou!!

Dilmecres 18-03-2020

Diljous 19-03-2020

07:30h Tercera despertà. Patrocinada per GIP Sistemes.

07:30h Gran despertà final. Si queden coets.

10:00h Esmorzar al casal cuinat per Tatin i Paco. 14:00h III Mascletà al Jardí de la Pau. 14:30h Dinar cassoles d’arròs al forn al casal. 17:30h Ofrena de flors a la Mare de Déu de la Seu. 22:00h Sopar al casal. Per determinar. S’aprofitarà per fer entrega dels guardons als fallers que seu han guanyat 23:30h Tercera i última nit de festa, a donar-ho tot s'ha dit!!

09:30h Esmorzar al casal preparat per Oscar i Emilio. 11:00h Pujà a Sant Josep. 12:00h Missa i posterior baixada en romeria. 14:30h o per ahí.. última mascletà al Jardi de la Pau. 18:30h Xocolatada i després cremà de la nostra falla infantil. A partir d’aquest moment, sobre la marxa anirem fent. Preparem la falla gran per a pegarli foc, soparem pizzes i quant els bombers vinguen, tot per l’aire.

“Allò que tenen de bo les falles és que les cremen... Però, es podria afegir, la millor cosa que tenen les falles és que, als dotze mesos justos, tornen...” Joan Fuster. Mort i resurrecció del ninot, del llibre Combustible per a falles.

Fallera Major Infantil del Foc 2020 Andrea Hurtado i Mullor 16

Falla Infantil 2019 Xavi UreĂąa

Record com a fallera major infantil... Sóc Andrea la fallera que ha representat el 2019 amb molt d’orgull aquesta comissió. Tot va començar un dia de juliol quan un divendres es va fer al casal l’obertura de sobres. Aquell dia jo estava molt nerviosa perquè no sabia si anava a eixir escollida com a Fallera Major infantil de la comissió i per fi va arribar el moment, Paco el president va obrir el sobre i si, va dir el meu nom. Des d’aquell moment jo sabia que anava a ser un any molt intens on aniria sempre acompanyada d´amics, familiars i, sobretot, de la meua comissió. A partir del meu nomenament el dia 1 de desembre del 2018 va ser un no parar, perquè vàrem començar de seguida totes les presentacions. I per fi el 12 de gener de 2019, va arribar la meua exaltació, un acte ple d’emocions i que no se m’esborrarà mai de la meua memòria, sobretot quan vaig dirigir les meues paraules a tota la gent que hi havia present. No puc oblidar-me del treball que varen fer les persones que col·laboraren per a què aquest acte eixira perfecte, sobretot, les que van participar en l’apropòsit. Després de la meua exaltació ja hi quedaven poques. L’última va ser la del Carme i després, la Fallera Major Infantil de Xàtiva, on vaig conèixer a Sara Larrazabal la Fallera Major Infantil de València 2019.

Ara ja anava apropant-se la setmana fallera i començaven els berenars, als que vaig acudir a tots i cadascun délls perquè ens ho passàvem d’allò més bé, desitjava que arribara el cap de setmana per ajuntar-me amb totes les companyes i companys. El dia del meu berenar m’ho vaig passar genial, tenia molta il·lusió en què arribara eixe dia. El temps em passava molt ràpid i era un no parar dáctes que els he viscut amb molta intensitat, l’ofrena d’ous, el dinar de germanor, la crida, el ral·li, el playback... i això afirmava més que el meu somni s’estava fent realitat. I per fi va arribar la setmana de falles, va ser una setmana plena d’actes, rialles, plors, jocs al carrer, pólvora, cercaviles, música, monuments, alegria fallera i moltes més coses que la varen fer especial i única. No podria decidir-me pel millor acte d’aquesta setmana, perquè cadascun és diferent i a la vegada especial, actes en els que he lluït els vestits de valenciana que m´ha fet ma tia i que duc amb molt d’orgull. He de ressaltar l’ofrena de flors a la Mare de Déu de la Seu i la pujà a Sant Josep perquè són uns actes molt emotius i molt bonics. La recorreguda de les falles mágrada molt eixir perquè encara que acabe molt cansada sempre m’ho passe genial: ballem, cantem, ens riem... i en el que més vaig plorar va ser en la cremà de la falla on vaig estar acompanyada de les falleres del foc i del president.

Després de la setmana de falles encara quedaven alguns actes, que encara que foren poquets els vaig gaudir de la mateixa manera, vaig anar al besamans de la Mare de Déu dels Desemparats a València on ens ho vam passar molt bé, la cavalcada del ninot que gràcies a l’esforç de la comissió vaig poder eixir dalt d´una carrossa molt bonica, el mig any faller també el vaig gaudir al màxim. I va arribar el comiat de Carmen la Fallera Major Infantil de Xàtiva, era l’últim acte oficial que vaig gaudir junt a Carmen, les seus dames i acompanyants i les Falleres majors infantils i presidents de la resta de comissions. Junts hem format un bon equip i hem gaudit de la festa com cal, hem viscut cada moment al màxim, ens hem rigut, hem plorat, hem compartit emocions i el més important és el motiu que ens ha unit “la festa fallera”. Per últim va arribar el meu comiat com a Fallera Major Infantil de la comissió Benlloch Alexandre VI, acte que posaria punt i final a un any ple d’emocions i de bons moments que mai oblidar.

Comiat Fallera Major del foc 2019 Gemma Richart i Soler

A la nostra fallera del foc 2019 Gemma Soler i Richart... Que dir-te a tu en tant sols unes poques línies en aquest llibret. Gemma; xica jove, de cara preciosa i fina, ulls verds, felins i penetrants, però de mirada clara transparent i sincera. Xica temperamental, raonable i servicial. Amiga no sols del seus amics sinó de tots aquells que la rodegen; sempre i quan les situacions i les intencions no ocasionen el contrari. El que admire de tu… la capacitat de perdonar, de dir les coses correctament i sense faltar al respecte a ningú, gens rancúniosa i amb la valentia de tornar a agafar la mà i de donar-la a aquells que tal vegada no saberen apreciarla quan la menysprearen o la feren malbé. Dona feinera i emprenedora, a la que poques coses li fan por o la acovardeixen. Esta és la Gemma que jo he conegut al llarg d’aquests anys, i amb qui la meua amistat s’ha vist més lligada compartint anys de falla. Aquest últims dos anys has hagut de representar la nostra comissió com a Fallera Major l’any 2018 i com a Fallera del Foc l’any 2019. No hi ha cap dubte que has sabut fer-ho de manera excepcional! Sempre amb un somriure a la cara, gaudint de cada moment, vivint cada segon en qualsevol acte faller.

Has tingut cura de cada detall i no em refereix als detalls materials sinó als fets a les accions i detalls que has tingut no sols amb Lucia (fallereta infantil) sinó amb mi, amb la gent de la Junta de la falla, no sols miraves per tu (que no ho has fet mai) sinó que també estaves pendent que tot eixira bé, que no fallara res, que tots estiguérem contents, fins i tot l’any de Fallera del Foc has representat la falla en tot allò que ha està a la teua mà. I és que Gemma a banda de ser com eres (una persona excepcional) també he de dir que eres una FALLERA de “pura cepa”, portes les falles al cor i a la sang, la que un dia de solet pensà... fa dia de falles..., la que canvia les sabatilles per les sabates, que encara que facin repelons... “no hi ha dolor”, els monyos, la laca i els ganxos passen a ser part del teu cos, a qui li encanten les mascletades, l’olor a pólvora, el soroll de la xaranga i veure els monuments al carrer, fer l’ofrena a la Mare de Déu, la baixada de Sant Josep, i “pujada” amb el solet pegant a la cara i amb calma. A tu que quan prens foc al monument la nit de la cremà penses en la fi d’una etapa i el començament d’un altre. La que converteix un moment emocionant en un record de rialla. Gràcies Gemma per haver compartit tants i tants moments amb mi aquests dos anys i com no per representar la nostra comissió allà on ha tocat anar i fer-ho d’una manera exemplar. GRÀCIES DE TOT COR!

Per Neus Olmos i Prats

Comiat Fallera Major Infantil del foc 2019 LucĂa Gil i Bolinches

A la nostra fallera del foc infantil 2019 El primer que en ve al cap quan pense en tu, és la meua Princesa. Et conec quasi des que vas nàixer i des d’aquell moment sé que ens uneix un vincle molt especial. Hem passat juntes molts moments màgics, com tindre la sort que tu, la meua xiqueta, fores l’encarregada de traure la meua banda de Fallera Major. Molts dinars, sopars i viatges, fins i tot la teua primera mascletà sense una llàgrima… mira que ens va costar! Des de molt menuda has desitjat ser Fallera Major Infantil de la teua volguda comissió, comissió que t’ha vist nàixer i créixer i la qual has portat al més alt lluint orgullosa la teua banda. Tots hem pogut comprovar la teua cara de felicitat cada vegada que et vesties de fallera. I com incansable, mai volies anar-te’n de cap acte. El 2018 va ser per a tu un any molt especial, ple de felicitat, llum i diversió, que estic més que segura que el vas aprofitar al màxim. Vas fer moltes amigues, aconseguir nous reptes, noves vivències, però, sobretot, vas aconseguir allò que tant havies somiat… i que ara ja pots dir que va ser una realitat, perquè ja eres per sempre la fallera major infantil del 2018 de la teua falla Benlloch.

A més has tingut la sort de poder representar la teua comissió com a Fallera Major infantil del foc l’any 2019, encarregada d’encendre la nostra falleta. Ajudant i acompanyant a Andrea en tot el que ha fet falta. Has pogut tornar a comprovar de primera mà com són eixes vivències. Gràcies Lucia per haverho fet tant bé, la teua comissió se sent molt orgullosa de tu. No pots ni imaginar la felicitat que hem sentit nosaltres sempre al teu voltant perquè eres una xiqueta agraïda, simpàtica, dolça i educada. El món faller de vegades porta alguna desilusió i no per això deixem de lluitar, perquè amb esforç i coratge segur que tot es pot aconseguir… els fallers les decepcions les llancem al foc el dia de la cremà, i així ho farem, per poder continuar sumant experiències al teu curriculum faller. Els xiquets sou el futur de la festa, la garantia què les falles tenen continuació i que passats molts anys seguirem plantant i cremant als nostres carrers. Per això, des d’ací, amb aquestes xicotetes paraules, vull animar-te a continuar somiant… perquè tots sabem que algun dia tornarà a arribar el teu moment, el teu any… per poder continuar gaudint d’aquesta festa que tant ens agrada als valencians. I pots estar segura, que com aquests anys, nosaltres, en especial jo, estarem al teu costat.

Per Carla Sanchis i Boixader

La Comissiรณ

Fallers i Falleres 2020 Acedo Sánchez, Eloy Francisco Barron Renau, Laura Belda Bellver, Cristina Belda Diaz, Jose Manuel Belda Diaz, Paco Benages Fons, Jordi Benavent Martinez, Hector Benet Sanvictorino, Carmen Benet Vicedo, Jessica Benet Vicedo, Jose Manuel Bolinches Vidal, Maria Amor Borreda Alventosa, Alejandro Cabezas Suñer, Jose Carballo Zorraquino, Noelia Ciscar Soler, Gloria Ciscar Soler, Marina Colomer Ferrer, Rebeca Cosme Juan, Esther Cosme Juan, Marcos Expósito Martinez, Oscar Ferrero Maroto, Joaquin Garcia Alabor, Carlos Enrique Garcia Cucarella, Aitana Garrido Peinado, Claudia Gaya Pla, Anabel Gil Moncho, Rafael Gisbert Merlo, Juan Ignacio Gómez Barron, Alba Gómez Hervás, Paco Gonzalez Puig, Ivan Gonzalez Puig, Maria Asunción Gozalbes Almazan, Estefania

Grau Gimeno, Neus Herencia Rando, Joaquin Martinez Agustí, Ana Martinez Duet, Maria Jose Martinez Gozalbes, Carlos Mullor Dominguez, Maria Victoria Navalon Martinez, Lilaya Navarro García, Fuensanta Olmedo Sancho, Sergio Olmos Prats, Neus Palop Garcia, Vicent Pastor Torregrosa, Carme Peinado Boixader, Vicente Peinado Grau, Rafa Perez Arenas, Carlos Pla Pujante, Monica Quilis Rodenas, Joan Miquel Reyes Aranzueque, Ainoha Richart Sánchez, Aida Richart Soler, Gemma Saez Aleixandre, Alicia Maria Sánchez Palop, Ángel José Sanchis Boixader, Carla Santos Benaches, Fernando Sanvictorino Català, Lucia Sanvictorino Català, Maria Sanvictorino Mompo, Emilio Sanvictorino Mompo, Maria Carmen Simón Pla, Andrea Simón Pla, Lucinda Valdivieso Ruiz, Johana Marcela Valero Collahuazo, Joffre David Vila Soler, Conxa

DISTINTIUS 2020

BUNYOLS COURE

Fuensanta Navarro Fernando Santos Lucía Sanvictorino Anabel Gaya Claudia Garrido Alba Gomez Carlos Martinez Carme Pastor Rafa Peinado Conxa Vila

ARGENT

Jofre David Valero Johana Marcela Valdiviedo Sergio Olmedo

FULLES

Jose Manuel Belda

Alejando Borreda Alicia Maria Saez Ana Martinez Esther Cosme Laura Barron Marcos Cosme Maria José Martinez Francisco Gomez Rebeca Colomer

RECOMPENSA 2020 Carla Sanchis Boixader

Junta executiva 2020 President:

Delegat de Festejos:

Paco Gómez i Hervás Vice-President I: Vicente Peinado i Boixader

Fuensanta Navarro i Garcia

Rebeca Colomer i Ferrer

Maria Asunción Gonzalez i Puig

Vice-President II:

Delegat de Loteries: Aida Richart i Sánchez

Delegat Infantil:

Vice-President III:

Delegat d’Activitats Diverses:

Vice-President IV:

Delegat de Cabalcades:

Jordi Benages i Fons Oscar Expósito i Martinez

Secretari:

Jose Manuel Belda i Diaz

Lucia Sanvictorino i Català

Delegat de Casal:

Carla Sanchis i Boixader

Vicent Palop i Garcia

Laura Barron i Renau

Juan Ignacio Gisbert i Merlo

Alicia Maria Saez i Aleixandre

Estefania Gozalbes i Almazan

Joan Quilis i Rodenas

Anabel Gaya i Pla

Tresorer:

Comptador:

Bibliotecari Arxiver:

Delegat Adjunt: Delegat: Delegat: Delegat:

Fernando Santos i Benaches

Delegat:

Joffre David Valero i Collahuazo

Delegat:

Maria Victoria Mullor i Dominguez

Falleretes i Fallerets 2020 Acedo Sastre, Eloy Acedo Sastre, Rosanina Belda Pla, Jose Belda Pla, Marta Benages Carballo, Jaume Benages Carballo, Joan Benet Sanvictorino, Teresa Cose Juan, Nayara Gil Bolinches, Lucia Gisbert Benet, ร lvaro Gisbert Benet, Hector Gomez Barron, Joel

Hurtado Mullor, Andrea Marco Prades, Hector Martinez Gonzalez, Carles Peinado Grau, Jaume Perales Expรณsito, Cristian Perales Expรณsito, Mateo Perales Expรณsito, Sergio Perez Sanvictorino, Nacho Perez Sanvictorino, Sara Santos Navarro, Paula Torregrosa Orts, Carme Valero Valdivieso, Angie Marcela Vila Lara, Frank

DISTINTIUS 2020

BUNYOLS COURE

Hector Marco Paula Santos Nayara Cosme

ARGENT

Hector Gisbert Joan Benages

Sara Perez

Monument 2020

Artista: Que calor fa en falles Secciรณ Primera

Explicació monument gran: Després dels nadals i de l’excés festiu, toca ja pensar en falles seriosament i, clar, cal preparar els monuments fallers per tal de traure’ls al carrer. Així que ens fiquem mans a l’obra a veure si donem forma a allò que ens ha construït l’artista i li traguem el suc que deu contindre. La falla d’enguany es bonica i artística de veres, el seu lema: El soldadet de plom. El seu artista: Venancio Cimas. Una falla plena de contes i fantasia que anem a tractar de veure per parts. Com sempre, primer el remat, el conte principal, un conte d’amor i passió ambientat en la nostra ciutat.

Escena: El soldadet de vots (o era de plom?): Una guapa ballarina presideix el monument, és elegant i molt fina i el seu ball… un pensament. Xàtiva porta per nom i desperta grans passions fent-se fins i tot competicions per conquerir el seu amor. Molts són els candidats que es presenten a la lluita d’un torneig anomenat “la batalla electoral”

I axí és, per l’amor de nostra Xàtiva s’hi celebren eleccions i qui resulta guanyador te quatre anys per conquerir la ballarina. D’entre tots els candidats resultà triomfador el soldadet de plom, que alçant-se al remat del cadafal fa oferiment del seu tresor a la benvolguda Xàtiva.

El soldat, enamorat, a la bella ballarina li regala emocionat una rosa… socialista. I la ballarina diu: Si la rosa que ara em dones durant 4 anys sobreviu serà que en ella el cor poses, més si amb el temps es pansix sabré que no era de veres ni el teu amor ni el desig de veure’m feliç per sempre.

Està clar que el soldadet va guanyar les eleccions, però la màgia dels contes va fer que, per tal de recordar-li que el seu amor no és etern, li faltarà una cama, així sempre deuria anar en conte de no caure ni tropesar en cap obstacle que li posaren els altres pretenents.

El pretenent perdedor és l’arlequí Oposició que vigila queferós al valent soldat de plom.

El soldadet sap que el seu vaixell no és del tot segur i que pot enfonsar-se si el senyor Oposició és capaç de produir una bona tempesta si no fa les coses bé. Per això necessita el recolzament d’uns socis que l’ajudaran a arribar a bon port. Per a ajudar al soldat a què arribe al seu destí els ratolins Ciutadans li vigilen el camí.

Tot açò per tal de conquerir l’amor de Xàtiva, la ballarina. Com acabarà el conte? Ho lamente molt però no ho sé. Caldrà esperar i ja veure’m.

Passem ara a veure la resta de contes que conté la falla.

Els tres porquets: Tres porquets, tres constructors, cada ú amb la seua idea per a construir edificis diferents, vegem, vegem… El primer porquet pensava fer un parquin multiusos però el llop molt fort bufava i encara no entren autobusos. El segon porc, més sabut, al pati de cert col·legi farà un centre de salut encara que al llop... cabrege. El tercer, amb formigó, i molta, molta perícia, ens clavarà amb calçador la ciutat de la justícia. I els tres porquets cantaran, si acaben les construccions: “Qui té por al vent del llop, al vent del llop, al vent del llop…”

El xicotet príncep:

Aquest personatge va aparéixer a la terra per tal de contar-nos il.lusions i experiències amb les quals fer-nos reflexionar sobre la simplicitat de les coses per a que tots puguerem veure el món amb els ulls dels xiquets, però … De l’asteroide B 612 va arribar fins a la nostra terra i del desastre que va veure, tornà prompte al seu planeta.

Pinotxo:

El conte de Pinotxo, que crec que tots coneixereu, sols ens conta la vida del personatge fins que comença a fer-se major. Jo ara us conte que aprofitant la fama que li va donar el conte, en fer-se major, Pinotxo va decidir presentar-se a les eleccions i viure de la política, o del conte mai millor dit, però ho va haver de deixar ja que en els mítins no podia enganyar ningú i havia de dir sempre la veritat i per això… Pinotxo, xiquet de fusta està trist de veritat per a polític no val si menteix…li creix el nas!! Més Pepet, el seu amic, ha trobat la solució: Cap de llista serà el grill i Pinotxo de segon. Que divertida seria la campanya electoral si al polític que mentira li creixés prompte el nas

Mafalda:

Esta xiqueta va ser una gran activista mundial, defensora de la justícia social, dels drets dels xiquets, de les dones, de la natura i de moltes altres causes, fent-ho sempre amb bon humor i amb una gran il.lusió. Defensora de les dones, de la natura i del món, amb les idees tan clares que no cal explicació. És un exemple a seguir per a xiquets i majors, si els seus comics foren llei el món seria millor.

El rei Artús:

Parlant de contes i llegendes no podia faltar ell, el rei Artús i els seus cavallers de la taula redona, protagonistes de mil batalles i lluites amb espases i cavalls, sempre defenent la seua gran Anglaterra. Però els temps canvien i hui els cavallers defensors de l’honor s’han convertit en polítics defensors de les seues butxaques i els seus interessos. Un cavaller valerós rei d’Anglaterra orgullós que lluitava amb honor del seu poble defensor. Hui ja no hi ha cavallers, ja ningú canta el seu èxit, els anglesos sols ens canten la cançoneta del brexit.

L’estiu blau:

Recordeu aquella mítica sèrie de la tv “Verano azul” ? S’imagineu si la haguereu de fer hui? Jo si. Si es fera hui “Verano azul” el primer problema vindria en triar-li el nom ja que quasi tots els colors estan polititzats, així que s’hauria de deixar el nom en “verano”. Per suposat, els protagonistes serien sis, pero haurien de ser tres xiquets i tres xiquetes. Sí, anirien en bici, però hauria de ser de muntanya i portarien les proteccions adequades, circulant sempre segons les normes de trànsit. La pintora seria pintora però també una activista i una “perroflauta” que tractaria de convèncer als xiquets per a fer sentades i coses d’eixes que fan els activistes. I Chanquete seria un pobre jubilat al que la pensió no li dona per a pagar el lloguer. Així les coses, la pintora i els xiquets acabarien fent una manifestació en contra del desallotjament de Chanquete i de l’antiga sèrie sols se salvaria la famosa cançó del “no, no, no nos moverán”. Siga com siga el govern, bé mane jo o manes tu, a l’estiu sempre retornen els xics de “Verano azul” Hui l’estiu seria blau? roig? grog? morat? verd? taronja? a llunars? siga del color que siga tot s’acaba sempre igual. I…Ja està, hem arribat a la fi. Ja està la falla contada. Que sí, que podia haver dit més coses o d’un altra forma, però se m’han ocorregut així i no puc fer res més. Per tant us pose ací el punt i final, si després de tant de conte us ha entrat la son em done per satisfet que al cap i a la fi els contes … contes són. De dalt a baix de la falla us he fet l’explicació, escrita esta la contalla sense males intencions. Per Miguel Mira

Monument 2020

Artista: Xavi Ureña Secció Primera

Explicació monument infantil No tinc cabell i sóc roig. Sense regne m´han fet rei i faig marxar els rellotges sense ser jo rellotger. Cristòfor Martí Abell (Alboraia)

Què és allò que tots prenen i ningú s´emporta?

El primer i més xicotet d´una filera de nou germans, que com a missatger dels déus portava un casc alat.

Li agrada molt brillar i és molt fàcil de veure. Però, sols la pots descobrir quan el cel s´ha fet de nit.

És el planeta més generós perquè cuida molt als seus habitants. Encara que aquests, A poc a poc l´estan matant.

La mitologia romana diu que té nom de déu guerrer. Per això és del color de la sang amb tonalitats del fruit del taronger.

El més gran de nou germans i al cap porta una gran piga. En deu dies la volta pot donar Ja que li agrada molt viatjar.

Com no és bon nadador, Du sempre el seu flotador.

Tres lletres per anomenar un planeta Que es caracteritza per ser gelat, ja que està format per aigua i grans quantitats d´amoníac i metà.

Com sortit del fons la mar. Es conegut com el planeta blau.

Està tan lluny del sol Que no li arriba el seu calor. Per això aquest planeta deu ser un congelador. Versant al foc

HORITZONTALS 2. Local on realitzem diverses activitats festives o culturals al llarg del any. 4. Acte de recórrer els carrers en música o desfilant en motiu d’una festa. 7. Pastís fet de pasta de farina mesclada amb carabassa i que es posa a fregir en oli, quedant esponjos. 8. Acte en el cual s’exalta a la Fallera Major i Fallera Major Infantil d’una associació fallera. 9. Composició molt sorollosa i ritmica de masclets, a terra, penjats en cordells o enlairats

VERTICALS 1. Foguera festiva, composta de figures o ninots fets de material combustible que tenen un motiu central i divers. 2. Element pirotècnic que, quan s’encenen, produeix una detonació sonora i ilumínica. 4. Persona entesa en pirotècnia o que es dedica a la fabricació o a l’utilització de focs d’artifici. 6. Particules de roca o pedra que s’escampen per terra abans de plantar una falla.

ADREÇ ARRACADES AGULLES CAMISA CALÇA DAVANTAL FALDA GIPÓ JOIA LLIGACAMA MANTELLINA MOCADOR PINTA SABATA SINAGÜES VENTALL

CALÇA CALÇOTETS CALÇÓ CAMISA CÒFIA FAIXA JUPETI MANTA NEGRILLA SARAGÜELLS ESPARDENYA JUPA LLIGACAMA MOCADOR SABATA

Un any ple de records...

LLAVORS Hi ha contes i rondalles creades per als menuts i altres per als majors. Hi ha contes i rondalles creades per adults amb esperit d’infant, i d’altres creades pels infants amb esperit somiador. Ángel J. Sánchez

La màgia de les falles Les falles que festa tan bonica he sentit molt sobre elles però hui la meua amiga Marcel·la em contarà com és la festa des de dins. Ella és fallera tota la seua vida, té 10 anys i els ha viscuts des del primer dia. M’ha dit les Falles no sols és muntar els monuments i tirar petards o cremar pólvora no, això és una cosa molt important clar, però la festa comença mesos abans amb actes que els fallers els viuen intensament. Al setembre fem el mig any faller infantil juguem, ens pintem la cara, ballem, votem als inflables i berenem. Les delegades infantils ens preparen una gran festa. Després els adults també tenen la seua gran festa, he anat a alguna amb els meus pares i s’ho passen de bé... Jo no em quede arrere, però balle molt. A l’octubre ve la cavalcada infantil que m’agrada molt, sempre participe ja que no em perd cap. A la dels adults isc al carrer a veure-la ja que em diverteix molt. Entre desembre i gener venen els nomenaments, comiats i presentacions de les Falleres Majors de cada comissió i són actes molt importants per a tots els que pertanyem a una d’elles. Al febrer tenim els ral·lis i si t’apuntes a la nostra comissió t’assegure que t’encantaran perquè aquest dia ho passem genial. I arriba la setmana gran, que jo espere ansiosa i emocionada! El dia 15 amb la plantà dels monuments donem inici a la festa gran. Jo li dic a la meua mare que s’afanye a comprar-me tot tipus de coets, ja que la meua bossa ha d’estar repleta. He de confessarte amiga que aquella nit quasi no dorm pensant que he d’alçar-me molt prompte per a trobar-me amb els meus amics per a anar als inflables que ens esperen al peu del monument infantil. Després tirem molts coets... Ufff tot el que porte en la bossa va acabant-se!, - He de dir-ho perquè em compren més! Estem a penes un dia de festa, fins i tot, em queden dies i nits per a ser la major pirotècnica que hi haja a la falla! A mig dia farem la cercavila al ritme de la xaranga mentre ballem pels carrers del nostre barri, per a arribar a temps a la mascletà. Que bonic se sent dir a la fallera major de Xàtiva; SENYOR PIROTÈCNIC, POT COMENÇAR LA MASCLETÀ. Que cansada estic! Hauré de menjar alguna cosa per a agafar forces! després d’això ens reunim tots en el casal i dinem. El dia 16 a la vesprada és el lliurament de premis, aquella és la nit de les emocions i dels nervis! segur ens emportarem alguns, jo sempre pense que seran tots, ja que crec en la Màgia de les Falles. A les nits ballem molt al casal, és el millor! jo balle molt m’ho passe genial amb tots els meus amics.

El dia 17 entre altres coses, està la recorreguda, que és la visita a tots els monuments de la ciutat. Que bé ho passem pegant la volta a Xàtiva de monument en monument, és molt divertida. Però si hi ha alguna cosa que ens agrada molt i ho fem amb total devoció i respecte és l’ofrena a la Mare de Déu de la Seu, eixe dia ens vestim amb els nostres vestits, ens posem molt elegants per a portar-li les flors a la nostra Verge, desfilant pels carrers de la ciutat i totes les persones ens observen amb alegria. Saps que la nostra Fallera Major Infantil i la Fallera Major són les nostres majors representants i van a tots els actes oficials que organitza la Junta Local Fallera? Sí, ho fan amb molta emoció, i nosaltres estem molt contents que porten el nom de nostra comissió allà on van. Aquesta és la seua setmana, el seu any gran també, i com jo crec en la Màgia de les Falles et confesse un secret... Jo també serè Fallera Major de la meua Comissió un dia, però bé et continue contant que fins i tot ens queda la baixada de Sant Josep. Comence a posar-me trista perquè s’està acabant la setmana fallera, a la nit cremem el monument infantil, és el primer a cremar-se i després el gran, i amb això diem adéu a un any emocionant viscut amb intensitat. Però, de seguida torna a començar la màgia de les falles, una altra vegada, perquè ja estem pensant en com viurem la festa l’any que ve. Bo, t’he comptat com és la nostra festa... t’ha agradat? estic segura que sí! Les falles són màgia, són llums, musica, alegria i pólvora! Però, sobretot, les falles són devoció a la MARE DE DÉU I A SANT JOSEP. Les falles vistes des de fora i des de dins són especials i boniques. Atrauen al d’ací al d’allí, a tots els qui som fallers que som una família i, jo, vull que formes part d’ella, t’animes? Sé que sóc una xiqueta, però tinc molt d’amor a la festa fallera perquè per a açò no hi ha edat. Angie Valero i Valdivieso 10 anys

L’ànec Lleig i les falles Tota la granja esperaven el naixement dels pollets de mama ànec a la vespra de falles, portava dies donant-los calor, i el dia que més calor feia la mare ànec escoltà de colp.... cuac, cuac! i va començar a veure com es va començar a trencar-se la càscara, tots menys un. Això és un ou de cigne! va dir una ànec velleta a la mare ànec. - No importa, li donaré un poc més de calor per a què isca. Però quan per fi va eixir a l’escoltar un coet que van tirar, es va veure un petit ànec totalment diferent a la resta, era gran i lleig i no pareixia un cigne. La resta d’animals es van fixar en ell i es van riure d’ell. - Lleig, lleig! - li cantaven. Sa mare el defenia ,anaven a veure la mascletà, però, tots li deien de tot i li pegaven “picotades” i les gallines es burlaven d’ell. Al final la seua mare no el volia i li va dir que se n’anara d’allí. El pobre ànec es va sentir molt trist i se’n va anar a veure falles, va acabar en casa d’una velleta amb dues oques però van aparèixer dos caçadors i els van matar i per sort ell va poder escapar. - Sóc tan lleig que ni els gossos em mosseguen! – Va dir el petit ànec. Va continuar el seu camí i mentre continuava veient mascletaes i xarangues pels carrers, va acabar en casa d’una dona major que vivia amb un gat i una gallina ,però ell no posava ous s’hi va haver d’anar. Va veure a dos pardals grans que el va deixar bocabadat, ell no sabia que eren cignes. Que grans són i blancs! Exclamà l’ànec lleig. Però, al començar a tirar coets prop d’ells, van desaparèixer. Després d’un temps, a l’acabar l’hivern i passar les falles, després de la crema l’ànec va passar moltes calamitats i es va quedar a soles. Una vesprada que feia més calor i es va arrimar a un estanc per a refrescar, va veure dos pardals grans i blancs quedant-se engalipat en veure’ls. Aleshores es va veure la seua imatge reflexada a l’aigua. I..., on estava l’ànec gran i lleig? Al seu lloc hi havia un cigne, blanc i preciós! S’havia convertit en un cigne o millor dit ,sempre ho havia sigut. Des d’aquell moment el cigne va ser molt feliç, encara que continua viatjant sol pel món ajudant a altres animalets que se sentien rebutjats per la resta, i parlant-los de la gran festa de les falles. Carles Martínez i Gonzalez 11 anys

El xirimeter de Socarrín Fa molts, molts anys existia una ciutat al país de San Josep que li deien Socarrin. Era una bella ciutat, rodejada de muralles i hortes. En la seua època era molt important per al comerç, tant de la ciutat com dels pobles del voltant En aquesta ciutat tots els anys al mes de març es festejaven unes festes molt curioses, al final de les quals cremaven uns “monuments” fets de cartró i fusta denominats falles. Aquest monument estaven compostos per ninots i escenes. En aquestes festes, de les falles, abans de la nit de la cremà, hi havien presentacions, desfiles, processons i altres actes molt colorits i divertits, en els quals molta gent de la ciutat eixia vestit amb indumentària tradicional. Aquesta gent eren els fallers i les falleres. Els majors i xiquets gaudien molt de les festes de les falles, fins i tot, l’últim dia ballant i gaudint al voltant del foc de la falla en flames. Un any, seria al mes de Gener, van començar a aparèixer coloms. Més del que era normal. Al principi no els feien cas però a poc a poc van anar creixent en quantitat i ja era preocupant. A més a més, com solen fer els ocells, soltaven les seues caguerades mentre volaven i això cada vegada era més desagradable. Va arribar finals de Febrer, i arribà el primer acte de les festes de falles. La presentació de les Falleres Majors de Socarrin. Abans d’entrar al teatre on es feia aquesta presentació, es desfilava pels carrers principals de la ciutat amb banda de música. Aquest any va ser un desastre. A causa de la música els coloms s’espantaren i volaven tots a la vegada, atacant, fins i tot, als fallers que desfilaven. Imagineu el desastre. Vestits tacats, monyos desfets, flors per al fem, instruments espatllats, etc Ens van clavar tots al teatre i com van poder van fer la presentació. Tots els fallers i les falleres, grans i xicotets, malhumorats, cabrejats, disgustats, pel que havia passat es concentraren davant de l’ajuntament per a demanar a l’alcalde una solució. – Enguany no tindrem falles, deia un. – Per favor, ajudeu-nos que les falles són de tots, renegava un altre… L’alcalde, tot preocupat, els va dir que anava a arreglar-ho. Que no es preocuparen que ell s’encarregava…. Els dies següents els operaris de la brigada de l’ajuntament van posar trampes i verí per a coloms per les teulades. Passaven els dies, però els coloms continuaven a la ciutat. Fins i tot, pareixia que hi havien més….

Els fallers i les falleres preocupats, l’alcalde preocupat. Fins i tot, els propis comerciants preocupats. Perquè si no hi havien falles no vindria gent de fora a veure-les, i perdrien ventes als seus comerços. Açò es va saber per les ciutats i els pobles del voltant, perquè els comerciants de fora de la ciutat ho comentaven allà on anaven. S’arrimava el mes de març, quan es celebraven les festes falleres, i tot seguia igual. Els coloms no desapareixien encara que l’ajuntament i els seus operaris ho intentaven. Un dia va aparèixer un xic amb una vestimenta un poc estranya. Amb un barret roig, samarreta verda, i capa i pantalons negres. La gent de Socarrin el veien i es preguntaven: – Este qui és? – De què va disfressat? – Que porta a la mà? Això pareix una canya…. El xic entrà a l’ajuntament i preguntà per l’alcalde. – Sóc jo, va dir l’alcalde. – Qui eres? Què vols?, li preguntà. El xic va contestar: – Sóc Pep, el xirimiter i vinc a solucinar el problema que teniu amb els coloms. Açò que porte a la mà és un instrument màgic. Açò és una xirimita. Quan toque aquest instrument faré desaparèixer tots els coloms i podreu celebrar les vostres festes. Tant l’alcalde com la gent de l’ajuntament es van posar a riure. – Amb això? Tocant música? – Ha, ha, ha, ha... El xirimeter els contestà, – Estic segur que ho puc fer, però si no en cregueu me’n vaig. – No per favor, para. Digué l’alcalde Estaven tant apurats pel tema dels coloms que ja s’agarraven a un ferro calent. – No te’n vages. Si ho fas, què vols a canvi? – Vull 10 borses d’or, va dir el xirimiter. – Això és molt, però… si ho aconsegueixes te les donarem, digué l’alcalde.

Pep, el xirimiter, va eixir de l’ajuntament de Socarrin fins a la plaça major i començà a tocar el seu instrument, la xirimita. Tocava una melodia molt dolça, molt pegadisa, … Als pocs minuts d’estar tocant començaven a acudir coloms volant per damunt d’ell. Però aquesta volta no estaven espantats, sinó que volaven en cercles sense fer cap maldat. Ell començà a caminar i se n’allunyà de la ciutat, seguit per tots els coloms. Van desaparèixer darrere d’unes muntanyes. Tots els veïns estaven al·lucinats. Fallers i falleres, comerciants, gent de fora de Socarrin, tots contents, ballant i cridant amb alegria, fins i tot, l’alcalde. Van passar uns dies i Pep el xirimiter va tornar a Socarrin. Assoles, sense coloms. Va anar directament a l’ajuntament i de nou va preguntar per l’alcalde. – Vull les meues 10 borses d’or que en prometéreu, digué Pep el xirimiter. – Ha, ha, ha, ha, contestà l’Alcalde. Tu creus que has fet molta feina, si sols has tocat un instrument. Això no es fer feina. Ja no estan els coloms, ves-te’n i no tornes. Pep el xirimiter pegà mitja volta i se’n va anar per on havia vingut. Tot enfadat. – M’ho pagareu, anava dient. A finals de Febrer al balcó de l’ajuntament es va fer la Crida. És un acte on les Falleres Majors fan uns discursos i animen a tota la gent a gaudir de les festes falleres. És l’acte de començament d’aquestes festes falleres. Mentre estaven fent el discurs començà a sentir-se una música molt dolça, cada vegada més a prop. Era la música de la xirimita de Pep el xirimiter.

Darrere d’ell centenars de coloms seguint-lo, fins que van arribar davant l’ajuntament. Els coloms atacaven a la gent que estava allí mirant l’acte, feien excrements, … va ser un desastre. Pep, el xirimiter, sense dir ni una paraula pegà mitja volta se’n va anar deixant-se a tots els coloms a la ciutat. - Per favor no te’n vages, li cridava la gent. – Alcalde, paga-li el que li deus. Açò s’ha de solucionar, renegaven alguns a l’alcalde. L’alcalde va enviar uns policies darrere d’ell i el van fer tornar. Entre la gent de la ciutat i els comerciants van poder arreplegar 10 borses d’or. – Tinc, açò és teu. Per favor, emportat els coloms. Va dir l’alcalde. Pep, el xirimiter agafà les borses i va començar a entonar la musiqueta amb el seu instrument màgic. Pegà mitja volta i se’n va anar cap a fora de la ciutat seguit de nou per tots els coloms. Van desaparèixer i no els van veure més… I la ciutat de Socarrin va poder celebrar les seues festes falleres, amb molta alegria. Fins i tot, al monument faller van posar un ninot de Pep, el xirimiter de Socarrin. Com així li deien a partir d’eixe dia. I conte contat, conte acabat. Jaume i Rafa Peinado i Grau 11 i 17 anys

Cendrosa i l’esperit faller Hi hagué una vegada, fa molt de temps, una jove molt bella, tan bella que no hi havien paraules per a descriure-la. S’anomenava Cendrosa, i a ella li encantaven les falles igual que a la seua mare, que era una persona capaç de passar dies i dies en el casal però que, per culpa d’una malaltia molt greu, va morir i poc de temps més tard, el seu pare també va faltar després d´haver-se tornat a casar amb una dona i portar-la a ella i a les seues filles a viure a la seua casa amb Cendrosa. Cendrosa era pobra i vivia amb la seua madrastra, una dona molt rondinaire que sempre estava enfadada i donant ordes i crits a tothom. Era tan injusta que fins i tot li va prohibir tornar a ser fallera i la va obligar a ser criada en la seua pròpia casa. Amb la madrastra vivien les seues dues filles, que eren molt lletges i insuportables. Cendrosa, com a criada, era qui feia els treballs més durs de la casa, com netejar la xemeneia cada dia, per la qual cosa els seus vestits sempre estaven bruts o tacats de cendra. Ella a penes tenia amics, només dos ratolins molt simpàtics que vivien en un forat de la casa. Un bon dia va succeir una cosa inesperada. Era juny, i com tots els anys era l’hora de les eleccions de les falleres majors de les comissions. Cendrosa es va assabentar de la notícia i es va posar molt contenta. Per uns instants somia que ella seria la futura fallera major de la seua comissió, ja que, encara que la seua madrastra ni tan sols li deixava ser fallera, ella no s’havia esborrat de la seua benvolguda falla, així que va decidir presentar-se. Però, per desgràcia, les coses no serien tan fàcils per a la nostra amiga Cendrosa. La madrastra de Cendrosa li va dir en un to malvat i cruel: - Ja hauràs vist que un altre maleït any torna a ser l’hora de triar les falleres eixes que van presumint per tots els llocs on van. El teu pare sempre em va dir que era el teu somni i per això mateix m’encanta empipar-te tots els anys. Ale!!! Ja pots anar a netejar. Cendrosa aquella nit va plorar a la seua habitació. Estava molt trista perquè ella volia ser fallera major, per la qual cosa no va dubtar i va començar a escriure la carta per a presentar-se. L’últim dia que es podien presentar les candidatures, i aprofitant que les seues germanastres dormien i roncaven i la madrastra s’havia anat a la perruqueria, va anar a la falla i va lliurar la carta. Quan en arribar la nit, es va assabentar la seua madrastra que Cendrosa s’havia presentat, amb una ràbia molt gran, va cridar Ventafocs i davant d’ella va cremar tots els seus vestits de fallera i els de la seua mare mentre Ventafocs cridava amb desesperació: -Per què seré tan desgraciada? Per favor, no hi ha res ni ningú d’aquest o d’un altre món que puga ajudar-me...

De sobte, va succeir una cosa increïble: se li van aparèixer deu teles de fallera , un munt d’adreços, pintes, sabates de fallera... Era l’esperit faller, que amb veu suau, tendra i molt agradable va començar a parlar amb ella: -No plores més, Cendrosa, t’ajudaré. –va dir l’esperit faller- De veritat? Però com m’ajudaràs? No tinc cap vestit per a falles- va dir Ventafocs una mica incrèdula. L’esperit faller va traure la seua vareta màgica i amb ella tocà suaument Cendrosa i al moment va succeir un miracle! Deu meravellosos vestits van aparèixer en un armari de Cendrosa, i l’esperit faller li explicà quin vestit anava en cada sabata, adreç i la resta de complements. - Ara ja pots anar a la falla, que ja m’encarregue jo que les teues germanastres i la teua madrastra estiguen despistades fins a les 12 de la nit, però tingues en compte una cosa molt important, a les 12 en punt les teues germanastres aniran a la teua habitació i si no estàs, avisaran la teua madrastra i ja saps el que podria passar, eh? - va dir l’esperit faller molt emocionat. I a més també li va dir que esperava que en el casal s’emportaria una sorpresa, ja que faria tot el possible perquè fos ella la triada. Cendrosa es va acomiadar d’ell dient-li que només per poder eixir una nit de la seua presó ja era feliç. Quan va arribar al casal, causà molta impressió a tots els fallers ja que ningú havia vist Cendrosa en la falla des que els seus pares van morir, Ventafocs estava molt feliç per poder estar allí. La presidenta no tardà en dir que en deu minuts s’obririen els sobres. Primer va dir que va ser un any rècord ja que s’havien presentat tretze cartes per a fallera major i deu per a infantil. I quan per fi va arribar el moment més esperat, l’hora d’obrir els sobres, efectivament va sortir elegida la Cendrosa i ella es va posar molt contenta , i just abans de les 12 de la nit arribava a casa. Les germanastres de Cendrosa, al dia següent van obrir Instagram, i van veure que Cendrosa era la fallera major i van anar de seguida a cridar la seua mare per dir-li-ho, ja que feia tot el possible per amargar-li la vida a la Cendrosa. La madrastra va anar a l’habitació i tancà amb clau la porta dient-li que esperava que aprengués la lliçó, que l’odiava amb totes les seues forces i que o renunciava al seu càrrec o anava a quedar-se tancada per sempre a la seua habitació sense menjar ni beure, es va anar ràpidamenta i deixà la Cendrosa plorant, amb l’únic consol del seus amics, els ratolins que van anar a la seua habitació i la van animar.

A partir d’aquest moment, els tres junts van decidir crear un pla i a la fi van decidir que un trucaria per telèfon a la presidenta de la comissió per a quedar el dia 12 d’agost tota la comissió es posaria davant la casa cantant cançons falleres, incloent una xaranga i tota la gent vestida amb els seus vestits fallers. Quan arribà el dia, tota la comissió va ser a casa de Cendrosa i van estar cantant i ballant fins que a la fi van aconseguir tirar de casa a les seues dues germanastres i a la seua madrastra. Cendrosa va tornar a ser la propietària de la casa on havia crescut vivint bons i mals moments i mai més tornà a saber res de la seua madrastra, viví molt feliç en la seua acollidora casa i gaudí d’un any màgic com a fallera major de la seua benvolguda falla i va fer possible tot el que havia somiat. Lucía Gil i Bolinches 11 anys

Andrea en el país de les meravelles El meu amic Àngel va tindre la meravellosa idea de fer que cada xiquet i xiqueta de la comissió adaptaren un compte popular al món de les falles. A mi em va tocar escriure Alícia en el país de les meravelles. La idea no va estar mal perquè totes les experiències que vaig viure com a Fallera Major infantil tenien alguna cosa semblant amb la història i jo em sentia com Andrea en el país de les meravelles. La primera va ser el dia de la meua exaltació en Sant Agustí, quan vaig sentir el meu nom i hem vaig dirigir cap a l’escenari. En aquell moment em sentia com Alícia caient pel túnel i sabia que quan arribara d’alt de l’escenari anava a trobar-me un món ple de meravelles. Un altra cosa semblant va ser el dia de la crida que quan estàvem esperant el nostre torn per a eixir a desfilar, vaig sentir un olor estrany i que no era gens agradable. Em vaig donar la volta i vaig veure un home gros fumant, en aquell home vaig veure alguna cosa que em recordava a l’eruga del conte que sempre estava fumant, tot era fum i a penes es podien veure les persones que hi havia al voltant. En el sopar de la crida que vàrem anar a Benigànim, quan vàrem acabar de sopar i ens vàrem dirigir a ballar, hi havien dos germans rondant que sols volien ballar amb mi. En eixe moment em vaig recordar de Tararí i Tararà que eren igual de pesats que ells. També una vesprada vaig anar al concurs de pasdoble, en el qual anàvem totes les comissions i al cap d’una estona em vaig adonar que un president infantil que estava assegut al meu costat es va quedar dormint com el liró del conte. En el mateix acte em vaig adonar que també hi havia un president d’una comissió que va estar tota l’estona mirant el mòbil igual que el sombrerer boig, potser que estiguera fent igual que ell, és a dir, celebrant que no era l’aniversari de ningú. També el dia que vam anar Rebeca i jo a València al palau de les Arts Reina Sofia quan vam eixir a arreplegar el banderí com el lloc era tan gran i hi havia tanta gent, em pareixia que estava davant la Reina de Cors, encara que la Fallera Major de València era molt més simpàtica i no tenia el mal geni de la reina del conte. El dia de la plantà em va parèixer veure al carpinter i a la morsa, mentre el carpinter que era l’artista no parava de fer coses, la morsa que era la comissió no feia res, només mirar i veure com treballava i ho acabava.

També el dia de la recorreguda, quan anàvem desfilant al principi i havia un membre de la junta que tot era anar amunt i avall dient que ens donarem presa, que no arribàvem... a mi em va recordar al conill perquè sempre anava mirant el rellotge i dient el mateix. Un altre dia va ser el dia de l’ofrena vam vindre tots amb presa a ma casa perquè deien que arribàvem molt tard, però en eixe moment va aparèixer tot tranquil i sense alterarse Oscar Expósito vestit amb xaleco i mocador al cap, la seua actitud em va recordar al Dodo, Oscar va ficar solució al problema de la puntualitat de seguida i vam arribar puntuals com el rellotge estropejat del sombrerer boig. Però el dia de la cremà em vaig adonar que tot açò, que estava vivint era un somni com el d’Alícia i que quan la falla es cremara, prompte anava a tornar a la crua realitat. Andrea Hurtado i Mullor 14 anys

MICRO-RELATS “Lo que shaja de fer, pronte; que á mí tant me si dona bif, com baf. Ell sha de contar, y no té cura: pos fòra cumpliment, y aném anant.” Lluis Galiana. 1820. Rondalla de Rondalles.

Fallera per sorpresa Dos xiques, una la màxima representant del món faller, l’altra una persona corrent amant de les falles. I es van trobar, totes dos soles, el dia més important per a la màxima representat d’una ciutat, donar la benvinguda a les falles des del lloc més emblemàtic de la ciutat, en meitat del bullici faller, al servici de l’Ajuntament. Una angoixada dels nervis i l’estrès del moment i desitjant ser una persona normal, l’altra de voler veure’s en la situació de ser la regina de les falles, de poder ser la privilegiada de cridar ben alt que les falles ja estan arribant. I es van mirar als ulls i van descobrir que eren exactament idèntiques, que es podien fer passar l’una per l’altra i tindre una visió del món diferent; de poder complir els somnis que tenien en aquells mateixos moments. Es van intercanviar els papers en aquell mateix instant. La fallera normal lluïa la banda com si fos fallera des de bressol, la fallera real gaudia de la visió de les falles des de l’ombra. Mai ningú va saber el seu gran secret, elles dos gaudint dels seus desitjos del moment. Fins que va arribar el moment del comiat, i la fallera real desitjava tornar el temps enrere i gaudir del seu any com a màxima representat; i de sobte, al mateix lloc i al mateix instant on tot va començar, es van tornar a trobar.

Laura Martí i Sanz Fallera de la comissió de ferroviaria

I tu.. Que penses de les falles? Any 2020, Camila és escollida la nova presidenta de la seua estimada comissió, però... em cregueu si us dic que de menuda sentia fàstic per les falles? Començarem pel principi, ens situem al 2002 on comença l’etapa d’Adrià, el pare de Camila, com a president de la seua comissió, penseu que Camila es va alegrar? Doncs no, pensava que fer feina per la festa fallera era una pèrdua de temps. Però eixa idea de sobte canvià, Camila sentia curiositat, volia saber perquè el seu pare feia tanta feina per una falla de barri, així que decidí ajudar-lo per veure quin era realment el motiu. -Filla, estàs preparada per a conéixer el fantàstic món de les Falles? Doncs comença la feina per a Adrià, aquest prepara la que serà la seua primera reunió en el càrrec, i Camila que entre la seua colla d’amigues l’anomenen «La màquina de la tecnologia» decideix ajudar al seu pare redactant amb l’ordinador. Van passant les setmanes i com tot faller/a sap la feina i els actes van augmentant, però per a sorpresa d’Adrià, Camila continua ajudant-lo. Una nova situació, ens trobem el 10 de setembre on la comissió passa hores i hores al casal amb els preparatius de la cavalcada, Camila acompanya al seu pare per veure com van els fallers i falleres amb la feina. I... ¿que penseu que va ocórrer? ¿Penseu el mateix que jo? Doncs si, aquella xica que deia que les falles eren una pèrdua de temps començava a sentir-se part del món faller. Arriba octubre i la cavalcada és un èxit, novembre el Nomenament de les meravelloses Falleres Majors de la comissió, desembre... I gener, el mes on tot canvia. Camila va amb la seva mare a una tenda d’indumentària fallera per agafar el nou vestit de faller del seu pare, en només uns dies és l’exaltació de la comissió d’aquest. Quan Camila es troba dins la tenda, un vestit de fallera que hi ha exposat la deixa hipnotitzada fins el punt de sentir papallones a l’estòmac. Fa falta que us conte què va passar? Vinga va, penseu un poc que estic segura que ja ho sabeu... A finals de gener a la comissió hi havia un sopar organitzat amb temàtica Musical dels anys 80, on Camila es plantà al casal per a donar-li la sorpresa al seu pare, era la nova fallera. El sentiment faller, eixe que ens apodera a totes i tots i fa emocionar-nos també va aparéixer a la vida de Camila. Adrià tenia clara una cosa, mai és tard per a què el gran sentiment faller cride a la teva vida i et pregunte, puc passar?

Ainoha Reyes i Aranzueque Fallera de la comissió Benlloch

Esperit Faller Això era i no era un falleret anomenat Pere, que no coneixia el que era viure un mes de març sense l’olor de pólvora, menjar bunyols, eixir al carrer a jugar amb els seus amiguets i amiguetes portant el mocador de la seua comissió al coll, vestir-se de faller, i eixes coses que tan encertadament segur que esteu pensant. No es perdia cap acte de falles durant l’any, li encantaven! Perquè els seus pares el portaven sempre a tots i volien que ho passara molt bé i continuara la tradició tal com ells havien viscut des de xicotets. Però hi havia una cosa que no li agradava gens. No volia ser president infantil. En la seua falla, cada any es triava a un xiquet per a acompanyar a la fallera major, i ell no volia ser eixe xiquet, mai! Si les xiquetes i els xiquets són iguals, i una xiqueta podia representar a tots els xiquets de la seua comissió, per què havia de ser ell un acompanyant? Això no li agradava! El que Pere volia era poder representar a tota la comissió infantil igual que la fallera major i ser el protagonista, per què no? Parlar en els actes, anar damunt de la carrossa en la cavalcada, etc. Així que quan li van dir que l’any vinent podia ser president infantil, ell va dir que no, que volia ser faller major. Tal vegada anava avançat per a la seua època i la gent no li permetria dir-se així, però sí que li van explicar que aquell any podria ser president infantil i que ningú s’havia presentat a fallera major infantil. Ell va pensar: Si sóc l’únic representant, és igual com m’anomenen, veritat? Així que eixe any Pere va ser el més feliç de món! A més, tots els fallers van veure el que havia gaudit i com de bé ho havia fet, així que a partir d’aquell moment, hi va haver falleres majors juntament amb els presidents infantils que van representar junts a la comissió infantil i van tindre les mateixes experiències i responsabilitats. Junts, tot és millor! I compartir per igual el seu any amb la mateixa il·lusió era el més bonic que els havia pogut passar. Què us semblaria si aquesta història es convertira en realitat i es tractara a presidents infantils i falleres majors infantils per igual?

Carmen Bernabéu i Sanvictorino Fallera de la comissió Sant Jaume

¿Somni o malson?

- Un altra vegada somiant el mateix?

- Si, altra vegada… No sé perquè però cada dia es repeteix el mateix…

I va mirar aquell vestit, aquella preciositat del segle XIX que lluïa a la seua habitació. Havia elegit el color “pruna”, en eixe dibuix que només mirar va saber que era el seu. Va veure molts a aquella tenda, però la seua tela era la més especial que havia vist fins el moment. Sabia que quedaven dies, molts pocs per al gran moment, i cada dia, somiava el mateix. El gran teatre ple, les llums enfocant aquella porta, i ella, preparada per a viure el millor moment d’una fallera major... De repent, sense adonar-se, el somni es tornava un malson...ella eixia, la gent aplaudia però estava tan nerviosa que relliscava per les escales. En eixe mateix moment la gent s’alçava ràpidament per ajudar a Clara, ella plorava i cada nit es despertava quan arribava aquesta imatge. Els dies van passar, el moment més prop, i l’emoció però també la preocupació van augmentar. El seu somni es repetia tots el dies.... I de vegades diuen que si ho somies tan, es pot complir... Una altra vegada he somiat el mateix...

- Vinga Clara que ha arribat el dia, anem que hi ha molt per davant. Quins nervis, no?

Clara vestida, porta del teatre davant, pocs minuts per començar i paraules de la seua mare al cap “ Gaudeix, és el millor moment per a una fallera major. No fases cas al teu somni.” I abans que el malson se la menjara a ella, per eixes escales, ella es va menjar el somni. Sara Ventura i Paredes Fallera de la comissió Espanyoleto

Conte ve de contar “Un conte no es un intent de novel·la, ni el resum d’una història. Ni una anècdota farcida de literatura. Ni la redacció més o menys adobada que passa o s’imagina l’escriptor que podia haver passat. Es altra cosa, que te unes característiques inconfusibles i que res te a veure amb el tamany. El conte ha degenerat una mica perquè cada vegada és massa literari, massa escrit, i, és clar, s’aparta del seu origen, ja que el que distingeix el conte es l’estil amb què està escrit. L’estil del conte es un estil oral. El conte s’improvisa i s’escriu més amb la llengua que amb la ploma. Conte ve de contar.” El Guaita. 1959. Revista nº7 Sicania. Universitat de València

Faeners de traca L’última traca que vaig sentir va ser la que va encendre la falla. Encara recorde les caixetes de foc d’artifici que obriren pas a la traca homicida. Quin espectacle més acurat, amb les bengales penjades al voltant del monument, el tro dels petards recorrent les interioritats dels ninots i la totalitat dels membres de la comissió amb els pèls en punta, sentint amb les oïdes i amb l’ànima cadascun dels trons com un batec propi d’eixa família tan ben avinguda com és la comissió! En eixe instant, no trobem més que bones intencions per al proper exercici faller. Tothom pensa en millorar allò fet durant l’exercici que acaba, per tal que la traca de les emocions, dels sentiments i de la faena ben feta, retrunyisca en tots els racons del casal i en el conjunt dels actes que tenim per davant. Amb eixe desig, la traca de cadascun dels comissionats s’uneix en un mateix cos i amb una única direcció, constituint així la mascletà fallera. És la mateixa mascletà que ressona en el cor dels integrants de la comissió eixe dia en què, per fi, tenim president. De nou, la traca es deixa sentir ben forta, retrunyint les parets del casal, de les quals l’eco deixa sentir frases com “tranquil que jo estaré al teu costat” o “si vols que t’ajude en alguna cosa, no tens més que dir-m’ho”... I la mascletà va sonant, com música celestial, fins que arriba el foc al masclet final: eixe moment en què el president comença a intentar conformar la seua junta. De sobte sembla com si una pluja inesperada haguera banyat irremeiablement la pólvora de la traca d’alguns, i eixe ritme compassat propi de les bones mascletaes es tornara lent i interromput, deslluint-la per complet. “No passa res!, la mascletà és llarga”, pensà qui li va prendre foc el dia del seu nomenament. I tenia raó: poc després, la falla ja estava immersa en un ventall d’activitats que anava a mantenir ocupats als seus fallers i falleres. Bé, no a tots: sembla que algun d’ells té humida la traca des de fa ja molt de temps. El pirotècnic sap ben bé quins són els punts febles de la seua mascletà; de la mateixa manera, el cap de la comissió (que no sempre és el president) deu saber quines traques de la seua mascletà tenen major probabilitat d’humitejar-se i quines són de fiar. Amb l’ànim d’ajudar-li a discriminar convenientment, i sempre després d’una llarga i costosa investigació al respecte, hem intentat realitzar un catàleg que arreplegue els diferents tipus existents dintre de qualsevol comissió. Començarem pel que hem denominat “Traca valenciana”. Aquest grup està conformat per eixos valents i valentes, que et proporcionen una garantia total d’èxit en qualsevol de les activitats de les que s’encarreguen. Pots estar tranquil perquè el seu grau d’exigència frega l’excepcionalitat. Dóna igual quin dia siga o en quina hora estem: sempre els trobraràs a l’altra part del telèfon... no fallen ni constipats!

Al seu costat trobarem els coneguts com “Traca xinesa”. En aquesta banda trobarem a eixe grup de gent treballadora i col·laboradora, que aporta la seua faena amb bona cara i millor disposició, però que prefereixen fer-ho d’una manera callada, discreta, intentant no fer massa soroll al seu voltant per poder passar completament desapercebudes. Ni se’ls passa pel cap proposar canvis, oposar-se al que mana o proposar-se ells mateix per dirigir al grup. Veritablement són bona gent. De vegades estan i altres no. Ens referim als típics “masclets”, eixos petards de gran sonoritat capaços d’estendre l’aroma de la pólvora pel seu voltant. Són aquells fallers que es creuen entesos en una activitat concreta de l’exercici faller, com pot ser l’edició del llibre, la presentació, la cavalcada, i que es dediquen en cor i ànima tan sols a eixa activitat. Exploten com els masclets, i estenen el seu perfum, com volent deixar la seua empenta, a la vegada que demostren a la resta que són uns autèntics experimentats en una matèria, però que després es desentenen de la resta d’activitats que organitza la comissió. El que tenien que fer ja està fet! Ací estan, entre d’altres, els frikis dels llibrets. Les “bombetes”, petards de baixa intensitat que molesten sense ser estridents, són les que millor representen a eixos companys de comissió que no serveixen per a res... però estan en tot! Agafen el gotet amb una mà i, en l’altra, el folro de la butxaca del pantaló (això vull pensar). I amb l’aparença del mestre que està vigilant els seus alumnes durant un examen, comencen a passejar-se per on estan treballant la resta, fent comentaris al·lusius a la manera com enfronten la tasca els altres. Els més espavilats, fins i tot, són capaços d’alegrar la faena que estan fent la resta. Segur que us vindrà al cap algun company quan donem la definició dels fallers “bengala”. Igual com eixes varetes que desprenen espurnes encara que duren poc, els bengales tenen capacitat per poder fer qualsevol activitat. Però, quan es posen a la feina, comença a despertar-se en ells un esperit de crítica per qualsevol cosa. Així, les seues espurnes es dirigeixen a criticar-ho tot, es claven amb la feina del que tenen al costat, la manca de material necessari per treballar, que si a Fulanito no se li veu el pèl, que si els que manen no saben ni per on van... Total, que al poc de temps, arriben a la conclusió que “així no es pot treballar, ni fer res!”. Per tant, com les bengales, es cremen de seguida. En aquest grup podríem incloure als dinosaures de la falla. A continuació revisarem el grup als quals hem nomenat els “volcans”, com els petards de terra que només expulsen fum i prou. Són els típics fallers que diuen tenir unes idees excel·lents, que expliquen a la resta de fallers posant tota l’emoció i el sentiment. Però, després de proclamar als quatre vents que “van a fer”, la resta de fallers contemplen tranquils com van passant les setmanes a poc a poc, sense que eixa idea tan espectacular es transforme en alguna cosa real i material que servisca per a tots. Com els volcans només venen fum: són espectaculars, però després es queden sense res.

Hem deixat per a l’últim lloc el grup al qual més mania li tinc: els “metxa”. No hi ha grup pitjor que aquest. De fet, no arriben a brillar amb llum pròpia, com la resta de material pirotècnic. Està compost per eixe grupet de fallers que gaudeixen encenent als altres, fent-los comentaris en veu baixa per a què siguen ells els que parlen, que s’enfronten, o que donen la cara. Quan això passa, sempre es queden a la rereguarda, com si no hi hagueren trencat un plat en la seua vida, mentre altres estan cremant-se. La metxa no té més valor que passar el foc a l’altre; els metxa fan el mateix, cremen als altres sense que a ells els afecte. Diuen als altres el que han de fer, però ells no cremen res, ni mai tenen cap culpa. Avisat queda el cap de tro, o cap de la comissió, que tots els elements anteriors conformaran, acte rere acte, eixa gran mascletà fallera que s’encendrà per última vegada quan es dispose, de nou, a cremar la falla. Tornem a començar. Juan Ramón Alcocer Membre de l’Associació Estudis Fallers de Xàtiva

El President D’hamelin Tots coneguem el conte del Flautista d’Hamelin. En ell ens explica que, davant la desesperació d’un poble, un veritable mag de la música, es capaç de, sota l’encanteri de la seua flauta, alliberar-los d’una plaga de rates. Però també que, al no veure’s recompensat, utilitza el seu gran poder per deixar-los sense xiquets. Hi ha diverses conclusions que extraure d’aquesta història. Podem assegurar que a tots ens agradaria ser posseïdors d’aquest poder. També, com al cas de Spiderman, que un gran poder comporta una gran responsabilitat. I, sobretot, que... què por fa quan eixe poder cau en mans d’un irresponsable. Estareu preguntant-vos: I això que té a veure amb món les falles? En realitat ha de veure amb tots els mons. Si es fixeu bé, podreu identificar algun “flautista” en qualsevol de les tres efes: família, feina i falles. Però anem al que ens interessa. El que és faller des de fa anys, sabrà del que li parle, perquè en eixe temps hem vist de tot. Un dia, després de cremar la falla, sense adonarnos-en, votem com a nou president a... un “flautista”. I com déiem abans, poden ocórrer dues coses: que siga bo o que siga roí. Si és bo, estem d’enhorabona. Perquè utilitzarà eixa capacitat per fer que tots remem en la mateixa direcció i que la falla aprofite tot el seu potencial. Que la festa siga el que realment ha de ser: una festa. Però si és roí... ufff! Si és roïn... és quan ens toca la flauteta. Ens toca la flauteta, ens cabdella i acabem fent coses que mai no hauríem pensat. I encara pot arribar a ser pitjor quan el flautista no és ni tan sols president, quan està amagat, quan toca la flauteta baixet i per darrere, utilitzant a la resta com amplificador. I pot arribar a ser desastrós, quan com al conte, utilitza la seua musiqueta per endur-se els xiquets al seu terreny.

Com a vell faller que sóc, tinc un avantatge i és que, amb l’edat, vas perdent oïda. Aleshores, les “tocaetes” de flauta... com a què no t’arriben molt. Per això faig aquesta crida a la gent jove de les falles: “Sou el motor de la festa, sou l’alegria, la força, sou la festa. No deixeu que ningú pense per vosaltres. La vostra empenta és la que farà que tot evolucione. Alguns us diran que això no és així, però penseu que ningú no està en possessió de la veritat. Teniu dret a enganyar-vos. No pareu d’empentar. Sense vosaltres res no seria possible. I, per favor, ensenyeu-vos a detectar el so de la flauta, ensenyeu-vos a distingir la bona de la roïna. Intentaran portar-vos com un ramat, conduir-vos amb el so de la flauteta. Fugiu del gos, boteu la barana i aneu per on vulgueu. Vicent Pla La RATA SORDA

Et cantaré, fallera, mentre es plene el sarró Ningú sap com de cansada és la vida del versador.... Nits llargues i gelades, de vegades caloroses, de casa en casa, de casal en casal, de festera a fallera, de regina a festera i torna a començar....i que guapes són totes!!! Que simpàtiques! Que ben vestides! Alguna s’ha deixat el jornal i la hisenda en pagar els vestits, si és que els ha pagat, que d’eixes també hi ha... Famílies de tota classe i condició : casposes de ratlla enmig, beates de rosari amb creu daurada,” repipis” vulgars fugint de lo vulgar, progres del partit al poder, culturetes de sainet en festes, esquerrats de mitja revolució... Ai! i allí enmig, bufant-li l’orella a un cantador al que li vindria bé un repasset de bastonets de cotó i a una cantadora a la qual les hormones, la llarga nit o el seu donar-ho tot al cantar li estan passant factura, allí, allí enmig, el pobre versador, centre d´atenció, cristià enmig dels lleons, bufó i trobador a parts iguals, improvisa els seus “ripios” per a major glòria de la festera/fallera/regina/altres... Ah!! i “ojito” en ofendre ningú, eh?? No fotem, que la festa està subvencionada, i aquests tenen poca corretja...ja te posarem un llister que no ens complique la vida, val? Si cal, tallat una miqueta, ehh? Fins ací, la meua història. Previsible, ja contada, repetida una i mil vegades...Podríem acabar ací, i vostés s’estalviarien una part del temps que pensaven que anava a durlos llegir aquest... no sé molt bé com definir-ho. Total, segons diuen els que saben, actualment, la gent desconnecta quan es tracta de llegir més enllà de deu línies. Però miren, ja que han arribat fins ací, tal vegada s’hagen fet mereixedors d’una història. Bona o mala, al final vostés ho decidiran... La qüestió és que, de tant en tant, alguna de les festeres/falleres/regines, se’n surten del paperot habitual: o resulta empàtica amb el paper del versador, o té xarrades incisives sobre el paper que representa, o directament, junta un cabet privilegiat amb estar més bona que el pa amb allioli. Ella era així. Era la fallera del foc de la falla *******, al poble de **********... (Ui, mira, el costum de l’autocensura!!!). Ja l’havia conegut l’any anterior com a fallera major, però a penes creuarem tres frases i no vaig tenir l’ocasió de compartir idees i sentiments (de tirar-li els trastos, bàsicament). Però, enguany sí. Com que ja no estava en primera línia d’eixe foc de trinxera que pot arribar a ser que tothom et mire, et jutge, et valore, et qüestione i et critique per ser la fallera major (veritat que sí, xiques?), doncs bé, entre “ripio” i “ripio”, festa; tot era arrimar-me a ella, escoltar-la interessat mentre llençava la seua diatriba sobre cap on devia anar el paper de la dona en les falles, i al mateix temps fent-li ullets amb esta verdor de pupil·les que el nostre senyor em va donar i que jo sempre he sabut molt bé com explotar. Semblava que, al mateix temps que la cantada s’anava animant, que els versos fluïen com aigua de riu (collons, que cursi m’ha quedat això, recordeu-me que ho lleve en la correcció final), que les falleres, fallers, familiars, iaios i iaies (sí, els iaios i les iaies NO formen part del grup genèric “FAMILIARS”. Són d’un altre planeta on el seu sol és la seua NETA o el seu NET . Més et val no cagar-la o et regalaran jerseis de “ganxillo” i tuppers de gaspatxos i paella que no hi haurà gimnàs per a tanta caloria). En fi, que la festa estava ja en el moment àlgid, i jo ja notava que la meua fallera del foc havia posat a calfar el forn, i pensant si posaria un pollastre a torrar.

Com que, a més de versador, la cosa del cant mai m’ha resultat estranya, aprofitava els ratets d´anar de casal en casal per a cantar-li dolçoretes a l’orella... Ja diuen que la valenciana fa oloreta de gesmiler i de flor de l’azahar, i la xicota podria donar lliçons de valencianisme en eixe sentit, perquè la seua flaire m’estava posant cada vegada més burro, i això per a un pollastre és molt. La bona qüestió és que, per a quan la cantada ja arribava a la seua fi, jo ja estava desitjant anar a cantar-li a algun lloc més privat on ella em poguera convèncer de la conveniència que augmentara el nombre d’artistes falleres dones, i jo convèncer-la a ella que el pollastre, rostidet és com està més bo i que ha de menjar-se’l amb pell i tot... La culpa la va pagar el cotxe. A manca de pensió, hotel, apartament o pis d’estudiant, que la xica ja no estava per a això, i jo d’estudiant sols he practicat, en allò que hui diuen molts coents als seus perfils de facebook, la “Universitat de la Vida”. Si voleu potar, ara és el moment, que anem per feina. Vaig recordar que al cotxe devia tenir algun CD d’estil balades, o cosa semblant, per a introduir el tema, però es veu que ella ja anava amb el forn ben calent, i tant li feia el fil musical. Amb tres moviments, anaren a fer la mà els pantalons, bragues, jersei i sostenidors, així com els monyos de fallera, ganxos, agulles i la resta de reta fila de bàrtuls per a fer presentable a una fallera. A la vista del combat que s’entallava sense descans, amb menys moviments meus anaren a fer la mà pantalons, camisa, calçotets i calcetins, que mira que és ridícul follar en calcetins. Tanta liberalitat a l’hora de despullar-nos tingué algunes indesitjades conseqüències quan, després del primer envit, col·locat ja el condó i amb el penó de la conquesta ben enlairat, un brusc canvi de posició va fer que m’estaqués a la galta del cul una de les agulles que amb tanta velocitat ella se n’havia desfet; el crit va ser esfereïdor. Centímetre i mig d’agulla va perforar la meua galta dreta del cul. Amb l’escandalosa que és la sang, el seient semblava haver acollit més un part que un “polvo”, que es va quedar sense pegar perquè el penó de la conquesta va arriar bandera amb més rapidesa que quan s’havia enlairat. Amb el cul traspassat (literal) de dolor, i amb el desencant del “polvo”/ no “polvo”, que diria la publicitat d’algun banc, la xica es posà al volant del cotxe (avantatges del “picaero” motoritzat) per a arrear pitant al centre de salut, perquè allò portava camí de convertir-se en el “remake” de La Purga. Al mateix temps, concentrada com estava conduint pràcticament nua, i jo amb el cul en “pompa”, la conya de tots els conductors amb qui ens ajuntàvem als semàfors era de primera divisió. Afortunadament per a la meua volèmia, tardàrem poc en arribar al centre de salut, i com que hi havia poc que despullar per a passar-me a la sala de cures, amb prou feines el zelador, l’ATS, la metja i, fins i tot, el personal del SAMU que estava allí esperant qualsevol servei que pogués sorgir, prou feines dic que tenien en aguantar-se el somriure davant del meu cul traspassat com qualsevol figurant de Juego de Tronos. Fins i tot, la meua fallera del foc, ja recomposada i vestida, se li n’eixia la somriseta per un costadet mentre li feia carantoines al metge del SAMU. A rei mort... ja sabeu. Al remat, i al cap de tres quarts d’hora, amb la ferida curada i cosida, però amb la dignitat matxucada i el convenciment que el viatge de tornada entre ******* i la meua Xàtiva seria una tortura, em vaig acomiadar de la meua fallera del foc sense que cap llàgrima vessara a les nostres cares (en realitat, a ella si que li vessaren dues llàgrimes, però crec que no eren ni de pena ni d’angoixa pel meu patiment) i vaig enfilar cap a casa sense mirar enrere. 98

I un any després, com li va passar a Sabina, vaig tornar a **********, a la falla ***********. Tot va ser tan previsible com cabia esperar, però, igual que el Sabina, jo em vaig posar a buscar a la meua fallera del foc, per veure d´ensenyar-li en directe la cicatriu que tenia a la galta del cul, i a ser possible la inflamació que ella em despertava a la part frontal. Ni olorar-la... Quan ja vaig preguntar un poc més a fons, es va intuir una història d’amor amb un metge del SAMU, un trasllat a una altra ciutat i una història que havia fet les delícies de tota la comissió al llarg de la setmana fallera. Un és un professional. Sense donar ni mitja senyal d’afectament, vaig complir amb el meu paper diria que fins i tot amb nota, com si volgués demostrar-me a mi mateix que estic per damunt de desenganys i burles contingudes. Tant és així, que amb la meua cara bonica, encara hi hagué una reina de la Poesia que, arrimant-se tal vegada més del compte, em va quasi xiuxiuejar a l’oït amb una suggeridora veueta: que no em cantaries una cançoneta d’eixes xules que fas tu ???? Servidor de vostés, que serà home, però no borinot, tingué a bé contestar-li a la senyoreta, amb tota l’amabilitat que el servei a la música popular requereix, el títol d’aquest article que vostés tenen en les mans Manu Chàfer, El Gallo Fet a Xàtiva, en gener de 2020

El club dels versaors morts (Un conte destrellatat)

Era un dia de fred, per això abans d’entrar en casa em vaig proveir de suficient llenya per tal d’encendre la llar i passar el que quedava de vesprada i bona part de la nit. Amb el foc encés i canviat de roba, una bona cervesa gelada i la comoditat del meu silló, em vaig disposar per tal de trobar la inspiració necessària per a fer unes versaes que composaren l’explicació de la falla, ja que les muses unes vegades venen i altres no. Mentre al meu cap bullien les paraules i les rimes, a la llar, el foc ballava entre els troncs als que acabava consumint i reduint a brasses i a cendres. Com sol passar quan s’està davant del foc vaig quedar embambat mirant les flames, sobre tot una que es formava en mig de dos troncs amb un color grog intens i que s’alçava fins l’inici del fumeral on es feia roja per a desaparèixer i tornar a sorgir uns segons després. I així, una vegada i altra i altra fins que en una d’elles em vaig sentir envoltat pel seu calor de tal forma que semblava que jo mateix havia entrat dins la flama. Tot va desaparèixer al meu voltant i, per molt que tancava i obria els ulls sols podia veure un color grog intens. De sobte, vaig començar a sentir unes veus que em deien: Vine, vine amb nosaltres. Jo no parava de tancar i obrir els ulls per tal d’eixir d’aquella al·lucinació fins que es va fer tot més clar i vaig poder distingir unes figures que s’acostaven a mi mentre repetien el mantra “vine, vine” i a poc a poc tot es va fer clar. Em vaig alçar i aquelles persones, en veu més clara em van dir: Acompanya’ns, no tingues por. Estàvem en un corredor ample amb una porta al fons cap a la que ens dirigirem i que es va obrir quan ens quedaven uns passos per arribar a ella. Era una gran porta de fusta llaurada amb motius valencians i dalt del seu marc superior es podia llegir: “Ignis Lineae” (versos de foc). Ja recuperat de la impressió primera vaig decidir seguir el joc d’aquells personatges i veure que era allò que m’oferien o perquè el seu interés en què els acompanyara. Entrarem en un gran saló rodejat de columnes i amb una gran làmpara central. Als costats hi havien com unes grades de fusta que donaven un paregut al paranimf d’alguna antiga universitat. Al front, un gran sitial i a la seua esquena com un gran retaule, també de fusta llaurada amb motius valencians, on estava col·locada una gran figura que representava una dona que es cobria la cara amb una carassa grotesca. Sota la figura es llegia una inscripció: Club dels versaors morts. Morts? Estic mort? Açò no té ninguna gràcia, vaig dir en veu alta sense pensar-ho. No, no estàs mort, respongué la veu d’una dona que va sorgir no sé per quin costat.

100

Els meus acompanyants van ocupar els seus llocs en la grada que, no sé com, s’havia omplit de gent. La dona, que semblava una deessa amb la seua túnica estampada amb flors i coronada de llorer, va ocupar el sitial que presidia la sala, i jo, que m’havia quedat al mig davant d’ella, i li vaig dir: senyora, després de dir-me que no estic mort i d’haver accedit a acompanyar als seus… companys, crec que em deu una explicació que supose va a donar-me i que atendré amb molt de gust si és vosté tan amable de manar a qui siga que em porte almenys una cadira, que, per incomoda que siga, sempre serà millor que estar ací de plantó i amb cara de borinot. No creu? Encara no havia acabat de dir-ho ja estava jo acomodat en un butacó dels de “gran categoria” disposat a escoltar l’explicació de tot aquell destrellat. Senyor, va començar a parlar la senyora, com ja li he dit no està vosté mort, està dins el nostre selecte club al que ha vingut convidat per tal que forme part d’ell adherint-se a tots nosaltres. Jo sóc Sàtira, la presidenta. Al meu costat, Ingeni, el vicepresident. I a l’altre costat Gràcia, la secretària. La resta, els versaors. La nostra tasca la inspiració. Nosaltres som eixa veu que, de sobte, et dicta els versos i les rimes quan estàs fent una explicació de falla, o cantant una albada, o fent-li una versada a la fallera major. Nosaltres, entre tots, trobem el vers i la rima que poses en un paper i que conforma allò tan tradicional en la festa de les falles de la que tu formes part. Però hem vist com en els últims temps anem perdent força i cada vegada és més difícil trobar persones per a inspirar-les. Van faltant versaors, per això vullguem que formes part del nostre grup i ens ajudes en la tasca de recuperació de les rimes i de les lletres. Així que, vaig contestar jo, m’heu fet vindre ací per tal de fer-me soci del vostre club. Estic d’acord en què cada vegada es més difícil trobar versaors, sobretot per a fer les explicacions de les falles, però també cal tindre en compte que amb l’evolució de les falles els versaors estem nugats, la majoria de vegades, ja que ens donen la falla feta i hem de posar-li la rima de vegades amb calçador. També cal tindre present que amb el canvi que han fet els llibrets, el versaor ja no pot expressar-se amb total llibertat ja que es miren massa les normes i allà on abans posaves una “espardenyà” ve la “censura” i t’ho canvia i…la rima a fer la ma! També ens estem trobant que els monuments se semblen més a monuments com a cosa ben feta i bonica, barroca i plena de color, però buida de contingut. Exceptuant clar les quatre falles amb molts diners que, de tant en tant, ens sorprenen amb el seu ingeni. Està clar que canviar açò es difícil i que seria com tornar arrere quan els fallers es feien la falla i podien triar allò que en ella posaven. I cal dir també que hui no es valora l’explicació d’una falla com es deuria i que ha perdut el seu pes dins els nostres llibrets.

101

Crec que és important que recuperem este tema i, per tant, hem d’inspirar més als artistes i als delegats dels llibrets i estic segur que els versaors tornaran a sorgir. M’ha quedat bé la resposta – vaig pensar – ara veurem que em diu la gran sàtira. Després de sentir-te, va dir Sàtira, et propose fermament que t’unisques al nostre club i treballes amb nosaltres per tractar d’aconseguir allò que ens acabes de proposar. Teua és la decisió. Dit açò, tot es va fer fosc i vaig quedar tot sol davant d’una taula on hi havia un paper on estava redactat el meu ingrés en el “club dels versaors morts” i una ploma, de les bones amb la inscripció “ignis lineae” gravada, per a què signara l’acord. Però a l’agarrar la ploma, pensant encara si signava o no, vaig començar a veure una llum que a poc a poc s’acostava i anava fent-se més gran. Morts? Llum? Vaig recordar unes sàvies paraules (no vages cap a la llum, mai vages cap a la llum) i soltant la ploma vaig tancar els ulls i vaig començar a córrer en contra de la llum. Després d’un temps corrent, vaig parar, vaig agarrar aire i lentament vaig obrir els ulls. La meua dona estava al meu costat, em va somriure i em va dir: Hola, benvingut per fi, ja em tenies preocupada. La vaig mirar i em va sorgir un somriure a mi també. Em feia mal el cap i estava com mig marejat. Clar, em digué ella, el colp que t’has pegat contra la boca de la llar ha sigut molt fort, sort que has caigut cap arrere i no t’has cremat. Però, vaig dir jo, quan de temps fa que estic ací? Ací a l’hospital, em respongué, farà unes tres hores. Llavors tot havia sigut un somni. Vaig pegar un bufit i em vaig trobar descansat. A la mitja hora, va entrar el metge i ens va dir que tot estava bé i que em donava l’alta, que anara a casa i descansara un parell de dies. M’acostà la fulla d’alta per a signar-la i un bolígraf, dels bons, per a fer-ho. El boli semblava de publicitat i duia alguna cosa escrita. Ho vaig llegir: “Ignis Lineae” I ara què? Signe o no signe?

Miguel Mira P.

102

“Si no hi han duros, no hi han notes” Per allà pel mes d’abril i amb la ressaca d’una bona festa de pasqua, el telèfon d’un jove músic començà a sonar sense parar. Era un número que no coneixia i no eren hores perquè fora algun tema de feina, però la curiositat, unida al lleuger mareig, el van fer respondre a la telefonada. En eixe moment va començar una història amb una guapa i “templada” comissió fallera. Aquesta relació podia ser molt curta, de minuts, o podia ser d’anys. El que estava més que cantat és que si hi havia enteniment la cosa com a poc, duraria un any. Aquest enteniment es va donar. L’oferta era sucosa, la comissió del mateix poble que la xaranga i els actes no excessius. Per tant, calia fer un pas més, concertar una cita i ultimar els detalls del contracte. Era una vesprada calorosa de juny. Es veieren al casal i la relació fructificà. La comissió i la societat musical es donaren el “sí vull”, això sí, després de deixar clars els detalls de cada acte, la facturació i la forma de pagament. Amb el bon sabor d’aquesta primera i poc romàntica cita, les dues parts s’emplaçaren per al mes d’octubre. En el desè mes de l’any aplegà la primera prova de foc per a aquesta nova parella. Calia vestir-se de manera especial i començar a gaudir de dos caps de setmana consecutius. Un d’ells fou tranquil, formal, amb pasdobles animats per als més menuts. En canvi, l’altre fou “de garrot” amb bona cosa de música, bots i brindis amb els “majorets” de la comissió. Una vegada superada la primera prova amb nota i després de complir a la presentació, els amants ja s’emplaçaren per als dies grans de la festa. No hi havia ja marxa enrere. Ara sols quedava veure si triomfava l’amor vertader o si una setmana després alguna de les parts diria allò de “si te he visto no me acuerdo”. El dia 16 començava amb il·lusió per a uns i ressaca per a altres. La xaranga triplicava el nombre de fallers per a la despertà i alguns dels músics no dubtaren en ajudar a fer soroll per despertar a tot el barri tirant de masclet entre pasdoble i pasdoble. El dia avançà entre música i comboi amb una cercavila per a enamorar. Ja de vesprada, en un lloc idíl·lic com l’albereda i amb moltes ganes de festa d’uns i altres, començaren a gaudir junts xaranga i comissió. Amb l’energia i l’emoció del primer dia tot va anar rodat i ambdues parts se n’anaren a dormir pensant en allò que venia per davant. El segon dia de falles va tindre un matí rodat que va acabar amb un dinar de fraternitat per agafar forces per a una vesprada clau. Aplegaren novament els brindis i les mostres d’afecte abans de començar però, el pas de les hores i el cansament va començar a passar factura. La part més dolenta de la relació va eixir a relluir. Uns començaren a reclamar més tirant de la típica amenaça “si no toqueu no cobrareu”, mentre altres responien amb una petició tan bàsica com “si no hi ha mamanda no toquem”. Tot i els moments de tensió, la cosa no va anar a més, i tots se n’anaren a descansar amb menys il·lusió que el dia anterior.

103

L’aplegada de la tercera jornada tot ho va fer canviar. Després de creuar unes quantes mirades en un correcte matí, tots es posaren ben guapos per a l’ofrena. Al ritme de pasdobles reposadets i lluint les millors gales passejaren pels principals carrers de la ciutat despertant les enveges d’aquells que els veien passar i tancant les lleugeres ferides del dia anterior. Una festa fins a la matinada posaria fi a la jornada amb algun que altre faller pensant que algun músic coneix millor el casal que ell. Novament de gala, celebraren el dia de Sant Josep amb bona música per a acontentar als pesos pesants de la comissió i, junts i enamorats, aplegaren a una cremà que va fer caure les llàgrimes d’uns i altres per veure que podia aplegar a la fi aquesta bonica història. Sols quedava un pas, tal vegada dels més importants. Un tràmit que lleva romanticisme a aquesta història, però que també li dóna sentit. La comissió es demorà lleugerament, però dins dels terminis previstos va complir en la seua part gustosament. El jove músic amb el qual començàvem la història, responsable de l’agrupació musical, i el President de la comissió fallera es donaren un temps per reflexionar i ja no sabem si per allà pel mes d’abril el telèfon va tornar a sonar. Pablo Orts i Micó Músic i periodista

104

Ninot, jo Cau la nit. Tots ens anem a dormir, les llums dels carrers són la poca companyia que demanen els carrers de la nostra ciutat. Algun que altre cotxe passa per els carrers, una sirena de fons, tal vegada unes rialles d’algú que li pareix que la vida és més divertida del que realment és. I també cau la nit al Museu Faller de Xàtiva. Xicotet, “amanoset” que diria la meua iaia. Té algunes que altres rajoles trencades, alguna part que altra del sostre que pareix que en qualsevol moment es vaja convertir en un mirador al cel. Una mala distribució? Poc de feng shui, diria jo. Però no per a tots acaba el dia quan el sol s’amaga. El mussols, els rats penats, alguns que altres animals més i els ninots del museu desperten. Els ninots del museu? Si, que no ho havíeu pensat mai? Com es penseu que els rumors s’estenen per Xàtiva? - Mare meua quin mal d’esquena- diu Pere, el ninot del Pedro Picapiedra- Tot el dia que duc en els muscles alçats- rebufa i es deixa caure al terra- tindré que anar a algú que m’arregle l’esquena. - Tu dius de l’esquena, però i jo la cameta- la seua dona Velma baixa de la plataforma en la que estan- No tenien estos a un xic que feia aquestes coses? - Per aquí passa tanta gent que a mi ja no hem dona temps a recordar tants noms- la veu de la fada Mikaela resona per el museu- Però crec recordar que si, era un xic, bo, un home... - D’eixos aquí no en veig jo cap!- diu Tut, el egipci. - Si, crec que sé qui dius, però....-una veu de xiqueta apareix, Marta,- Tu no tens carn humana, no serà millor que vajes a un fuster? - En lo cars que son?!- Pere es fica les mans al cap- Però pensant-ho bé... Valdrà la pena que me’l busque jo... En la cura que ens tenen aquí, més hem val treure els bitllets de la meua butxaca. - Ja que estas, mira a vore si passes per algun lloc i també agafes uns claus, que les pobres falleres estan més prop de Muro que d’on tenen que estar!- el dolçainer Xavier li contesta. Be, be, be- comença a parlar Pere. Com sempre és ell la veu cantant dels ninots, el més ample, el més gran, el més... Pere- Que vos pareix aquesta gent? - Ja anem..- comença a Velma- que no veus que ens tenen igual? - Alguna cosa hem d’aprendre d’ells si volem eixir al carrer algun dia Velma! - I que vols aprendre?!- contesta Tonet el timbaler- Que necessitem nosaltres aprendre? - Això, això- Mikaela contesta mentre es contempla al mirall- Els que deurien aprendre son ells de nosaltres! Que més de una necessita una passada de mirall... Hi ha vegades que l’autoestima fa molt de mal, ai amiga, una 36 sempre serà una 36... Quins records, feu que paren! - La veritat es que hem tingut moltes oportunitats de aprendre coses- comença Pere- com per exemple... eh... Com... Eh... la cavalcada... la presentació...- continua pensant— Aixó! La presentació, que ara es fa en dos dies, així les nostres Falleres Majors no... no... Com a València! - I que més Pere?- li replica Velma, eixint del bany amb Peret Junior- Que no recordes els que es comenta per aquestes parets? - A la que van deixar plantada una vegada!- diu Tonet- Ai mira, ni que fora jo el Gallo xica. 105

- Si, si- comenta Mikaela- però crec que eixe ja no ha tornat, o si? Tenia un nom curiósarruga el front- Xa... no. Xi... tampoc. Xu, xu.. si era una cosa així. Xu.. - Xu, xu fan els trens- li contesta Pere menejant els braços- Va al que estem xe! Tenim que aprendre per poder eixir al carrer sense que ningú sospite que som ninots! - Però pare, jo no vull eixir al carrer- li contesta el fill, mentre juga en les esquerdes dels rajols- a mi m’agrada estar açí, a més tu no eres el president dels ninots! - Pero soc ton pare!- crida Pere- i aquí soc jo el que mana, que per això sóc el més fort, el més guapo, el més llest, el més, el més.... - El més alt no!-li contesta burló Tonet- que quan baixes del pedestal.. Peret Taponet! Tots riuen a la vegada, i a Pere se li fica roja la cara de ràbia. Pero els seus companys tenien raó. Mai havien votat un president, però Pere com sempre tenia l’iniciativa, i molta, molta paraula. Pere és d’aquests ninots que et conten un acudit i et guanya. Però per llàstima, no perque siga graciós. Però tampoc ningú havia tingut les maderes suficients per poder presentar-se com a president, o presidenta. Encara que, Velma, la seua dona si tots pensaven que era ella la presidenta. Encara que a l’ombra, era ella la que triava tot, els canvis de ninots, qui tenia que tindre cura de a qui se li havia fet algun xicotet forat, o a qui li havia canviat un poc el color. I ella estava contenta, d’estar ahí. A l’ombra del seu marit, sense rebre tota la “glòria” que li toca, però es que ella tampoc ès així. Encara que, de vegades, li agradaria un simple “gràcies” o que li reconegueren tota la feina. - Calma tots!- es sent a Velma- No podem estar així sempre!- rebufa un poc- Pere! Tu no eres president oficialment- tots amaguen un riure, i Pere obri la boca per contestarli- Peeero, una votació no és excusa per no entendre el paper que fa Pere per a tots nosaltres. -Quin paper?- contesta Mikaela, mentres es fa una trena- el mal gust? -Mikaela- li diu Velma- estàs parlant del meu marit- rebufa- que tu tampoc es que faces més que....- rectifica ràpidament- es que faces molt. -El que deuríem de fer es començar a arreglar aquesta porquera- alça un poc el llaviNo podem viure en aquestes condicions mai més! -Això! Això- contesta una veu jove per darrere. Es Miquel, un ninot nou que acaba d’entrar al museu- Tota la raó! -I com pretens que ens arreglem si no podem eixit al carrer?- li contesta Pere.- Si ens pareguerem un poc més als humans, podriem eixir al carrer i... -Això! Això- torna a cridar Miquel desde el fons- Els humans, així podrem arreglar el museu i... i....- mira al seu voltant. Miquel deixa de menejar-se i fica un rostre confundit.Però jo veig que açò continua normal. No? -Aiii- sospiren tots. Els ninots saben que feia anys que la Junta els havia deixat de costat. A ells. Que tants somriure hàvien tret als humans que s’havien arrimat a veure les seues crítiques i la seua sàtira. Ells que havien guanyat premis, i van ser, per un moments l’enveja de tots els demés ninots. Ells, que es van salvar de les flames purificadores del 19 de Març. Pere, que continuava caminant amunt i avall del museu, sense deixar d’acaronar-se les galtes i la pereta. -Ja ho tinc!- diu Pere- podem…. podem… -Eixir al carrer i que siga el que la fusta diga!- continua el seu fill- Pare, jo vull vore el carrer, i que arreglem el museu. -Això! Això!- diu Miquel- anem a eixir al carrer! Anem a per totes! 106

Amb els crits de Miquel, tots els ninots es fiquen de peu i començen a caminar cap a la porta. Tots els ninots estan nerviosos, i abans d’arribar a la porta Velma i Mikaela ja estan a punt per frenar-los. -Pareu1-criden les dos a la vegada -Tot el món tranquil i cap a dins- diu Mikaela, amenaçant als seus amics amb un mirall a la mà, i una pinta a l’altra.- Ni penseu el que anaveu a fer. -Tot el món cap a dins! Que esteu bojos o que? Els humans ho tanquen tot per la nit- Velma riu- si tan sols prestareu un poc més d’atenció a les converses dels humans ho sabrieu. -Sou un grup d’animals- comença Mikaela- torneu tots cap a dins, que damunt està plovent. I sou ninots! -Ninot tu!- li contesta Pere- jo sóc Pere, el president dels.. dels... - titubeja- De les represetacions dels humans! -Pere- diu Velma, ficant-se els dits al front- estàs fet de cartró i de fusta, si surts al carrer amb tota l’aigua que cau, és més que probable que et desfaces com un sucre. Pere seu, té els ulls plens de llàgrimes. Ja no pot més, ja fa anys que vol canviar el museu, i s’acaba de donar conter. Ja no pot més. Ja fa uns anys que no pot continuar amb la seva feina, i ell ho sap. Però el seu orgull no li deixa donar pas a algun ninot nou. Tots ho saben, però ningú vol prendre la veu. És molt més fàcil deixar que el museu vaja caiguent poc a poc, que agafar l’acció i canviar les coses. És molt més fàcil deixar que Pere s’enduga els problemes al seu pedestal, i així els demés quan arribe el matí nohi tenen que pensar en quin adoquí està trencat, o quina fallera por caure en qualsevol moment, i fer-li un forat a qualsevol del seus companys i companyes de museu. Això és la forma fàcil. -Ja n’estic fart!- crida Pere- Demà a primera hora parlaré amb el president, i demanaré els diners que ens fan falta per poder arreglar el nostre museu! -I si s’asusta?- diu Tonet- Pere, que eres… -No sóc lleig!- li contesta- I si s’asusta m’espere a que desperte i li torne a demanar els diners! -Això! Això!- torna a dir Miquel- demà tots a demanar-li diners al presi!- dubta- però i si no ens els dona? -A per l’alcalde!- diu Peret- Tots a per l’alcalde! -No no!- diu Mikaela amb veu dolça- jo aniré a parlar amb l’alcalde- sospira- Que jo si se com tractar als humans! -Ja està bé!- comença Vilma- Tot el món calmat!- respira profundament- Està clar que deguem de començar a prendre notes dels humans, aixì podrem demanar tot allò que necessitem. Però no oblidem mai d’on venim. -Que vols dir amb això mare?- li pregunta Peret. -Peret, fill meu- li dona un bes al front- Els humans, quan es volen dirigir de manera roïna a un altre humà li diuen que es un ninot. -Però seran… seran…- diu Tonet- seran animals! Ninots ells! -I per molt que nosaltres necessitem dels humans- continua dient Velma- son ells els que deurien aprendre de nosaltres. Amb la nostra presència, fem que una habitació tinga un altre color, que els xiquets deixen de correr i es paren uns segons per poder admirar la nostra bellesa. -Sobretot la meua- diu Mikaela- més d’una deuria aprendre de mi! -Som nosaltres una de les parts fonamentals de la nostra festa- diu Velma- amb nosaltres va començar tot açò, i per això deguem estar orgullosos d’on venim. Per això, quan anem a aconseguir tot allò que volem, recordem, ninot, jo! Ofelia Mira i Fuentes Fallera de la comissió Espanyoleto

107

108

Xàtiva i les 19 meravelles És Març a la ciutat de les mil fonts. L’Ermita de Sant Josep desperta amb un dia assolellat, d’eixos que definim dient ‘hui fa dia de falles’. Ermi, com li diuen els amics, espera amb ànsia que arribe la seua festa gran, la festivitat a què li dóna nom. Ermi, des de la seua privilegiada posició, gaudeix de les 19 meravelles que omplin la ciutat de goig i xerinola. I espera amb afany el dia gran de la festa, on els seus voltants s’omplin de falleres i fallers, ciutadans i visitants, acompanyants de la millor música i de l’entusiasme dels esdeveniments viscuts els últims dies. És el centre de totes les mirades i tots volen estar en Ermi. Semblava que el dia havia començat bé, però de sobte Ermi s’adona que el vent ha canviat. Un núvol fosc oculta els raigs de sol que calfen la seua façana i un gran remolí alça totes les fulles que hi ha al seu voltant. Comença una gran tempesta i una forta remolinada porta un fum de coses a les seues portes. Entre elles, un grapat de fulles de periòdic, cadascuna de dies diferents, totes elles amb grans titulars... “Les falles de Xàtiva aproven la desaparició del Ral·li humorístic . Acte que acostumava a ser molt divertit però l’han catalogat com a poc atractiu”. “El consistori municipal aprova la prohibició de tirar coets sense la titulació requerida per aquest menester”. “La junta directiva aprova anul·lar la visita a les falles. Suposa un problema d’organització i no és prou vistós per al públic”. “Es prohibeix la música al carrer i se suprimeix qualsevol actuació musical a qualsevol hora del dia. Els veïns necessiten descansar”. “S’anuncia l’abolició de la plantà de les falles. Els monuments suposen un gran problema per a la circulació de la ciutat, pel que s’ha arribat a un acord entre el consistori i les directives, on s’ha decidit cancel·lar la plantà dels monuments”. “La baixada de Sant Josep queda fora dels actes oficials de les falles de Xàtiva. L’aglomeració de gent que genera aquest acte al voltant de l’Ermita suposa un problema per a la conservació de l’entorn natural d’aquesta”.

109

Ermi no donava crèdit. S’havien acabat els coets als carrers, la música no envoltaria la ciutat de ball i alegria. No quedaven ja desfilades que ompliren els carrers i amb la desaparició dels monuments ja no tindria sentit la festa. Però, el pitjor de tot és que Ermi es quedaria a soles. Ningú s’encordaria d’ella, tots oblidarien el seu dia, el dia de Sant Josep, perquè sense les falles ningú celebraria el dia amb ella. Però Ermi no podia permetre que les seues 19 meravelles desaparegueren. I concentrant totes les seues forces, va traure la màgia que hi ha dins d’ella. Recordar cada 19 de març li va donar força i un raig enlluernador va eixir de dins d’ella directe al campanar de la Seu. El rellotge d’aquest va començar a girar en direcció contrària. El dia i la nit s’amuntegaven als ulls d’Ermi retornant enrere el temps. Va girar i va girar fins que es va detenir. El cel es va obrir i de nou el dia començava. Un raig de sol il·luminava l’ermita de Sant Josep, i de fons ... Se sentien els coets als carrers, la música de les xarangues tocant i els fallers i les falleres inundaven els carrers amb els seus majestuosos vestits. Ermi va poder tornar a veure les seues 19 meravelles adornant la ciutat. Una suau brisa va portar un periòdic a la porta d’Ermi. On es podia llegir “Ja estem en falles!”

Isabel María S.T. E Fallera D S E L L A F LES LA N E V O R AP .LI L A XÀTIVA R L Ó DE I LA JU C I R A P S NTA D IC DE T S Í R A IRECT O PROV HUM IVA A ANU VISIT A A LE L.LAR LA S FAL LA BAIX LES ADA DE S AN JOSEP Q UEDA FO T DELS AC RA TES OFI CIALS S’ANUNCIA L’AB DE LES OLICIÓ FALLES DE DE LA PLANTÀ D XÀTIVA E LES FALLES 110

Una ciutat anomenada Harmonia Sent que l’harmonia se basa en un sentit autèntic de la germanor. Dalai Lama Havia una volta una ciutat petita, ubicada a una vall de terres fèrtils i edificada a les faldes d’una muntanya amb un fabulós castell des d’on els Reis que allà visqueren observaven l’extensió del seu domini fins a la costa del mar Mediterrani.. Els guardians, apostats als merlets de la muralla d’aquesta fortificació albiraven la possible entrada de tropes hostils i als dies clars i assolellats gaudien de la vista d’aquell meravellós paratge. Part dels seus habitants treballaven les terres que podien regar amb l’abundant aigua del riu que travessava la vall i que havien canalitzat amb una extensa xarxa de sèquies des de feia segles abans. La venda d’aquests productes de cultiu i d’altres mercaderies ocupava a l’altra part de la població. Tota aquesta activitat convertí la ja anomenada terra d’agricultors i mercaders en una ciutat de pròspera economia. A la bellesa de les seues bones terres i la seua moguda activitat comercial s’ha d’afegir la bondat del seu clima. Aquest bon estar la va convertir en lloc de visita de nobles i burgesos. Gràcies i a causa d’ells, es construiren grans palaus i grandioses esglésies i convents que feren augmentar la vida social i cultural de la ciutat fins a fer-li un bon nom dintre del regne. Per tot açò és pel que el rei atorgà a la petita localitat el títol de ciutat que abans no tenia i a més d’això una altra sèrie de privilegis importants per a l’època com tenir mercat dos dies per setmana i poder celebrar una fira que a més de comercial es convertiria en festiva. La prosperitat econòmica ja comentada propicià la formació de gremis i agrupacions que cohabitaven en aparent harmonia amb els més acomodats. Ja els he contat que a la nostra ciutat se celebraven i continuen fent-se bones fires, on uns venien i altres compraven eines i bestiar per a la llaurança entre d’altres coses. En aquestes fites comercials també era i és habitual trobar productes d’artesania i objectes procedents d’altres terres i d’altres cultures. Si era una bona fira, no era per altra cosa que pel volum de les seues vendes. Per això els artesans i comerciants acudien any rere any per aprofitar una bona setmana de negoci. Fins al punt d’entaular relacions personals amb els ciutadans que fins i tot els acollien a casa o els cedien lloc a algun habitatge buit mentre durava la fira.

111

Després d’alguns anys acudint per vendre els seus productes, una família decidí assentar-se a la ciutat i deixar la vida nòmada per criar els seus fills en un lloc determinat. Decidiren que era una bona terra per a criar la descendència després de sentir-se any rere any ben acollits pels habitants d’Harmonia (que així és com s’anomenava la ciutat). Aquesta família, formada per una jove parella que esperava ja un fill, venia de terres llunyanes, d’un país sense rei anomenat Terra de Foc. Tal i com ocorria cada cop venien a la fira, va ser una família acomodada de la ciutat qui els va donar un cop de mà i qui els acollí a una de les seues cases. A poc a poc, amb esforç i treball, i també gràcies al seu caràcter afable tiraren endavant fins a establir-se pel seu compte, arrendar la seua pròpia casa i muntar un xicotet comerç. La qualitat dels seus productes traspassà les fronteres de la localitat fins a evolucionar el seu negoci cap a la importació de productes de la seua terra que s’havien fet de gran èxit primer a tota la vall i posteriorment a tot el regne. Evidentment la seua economia progressà i començaren els recels entre la gent més humil i treballadora en veure com progressaven i augmentaven el seu patrimoni fins al punt de qüestionar la seua continuïtat al gremi de mercaders al que entrar al poc d’assentar-se a la ciutat. Aquesta família observà perplexa la situació i les mostres de menyspreu rebudes pel que consideraven els seus conciutadans a l’espera que tot es calmara i sabedors que tot no era altra cosa que cels pel seu èxit. Ells continuaren endavant, treballant sense descans encara que l’aparent harmonia a la ciutat s’havia fet malbé. Però com passa a la majoria dels comptes, arribaren els mals moments. Tropes enemigues varen prendre la ciutat de nit, sense cap possibilitat de defensa, sense que la guarda reial previnguera la seua arribada. I destruïren collites i estables, espoliant esglésies, convents, palaus i negocis. Va ser en aquest moment quan la família protagonista de la nostra història demostrà als habitants d’Harmonia que els recels que hi havia cap a ells eren infundats i que la seua noblesa era reial. I fent mostra de la gratitud que mantenien intacta cap a ells per ajudar-los a la seua arribada col·laboraren al reflotament de l’economia i al restabliment de l’ordre de la ciutat. I des d’aquell moment l’harmonia i la germandat que fins aviat hi havia estat sols aparent es convertí en un sentiment sincer i sense més recels. I això és tan veritat com que el conte ja s’ha acabat. Begonya Martínez 112

Qui part i reparteix es queda amb la millor part Podríem situar aquesta reunió a qualsevol casal faller de la ciutat, o inclús a qualsevol casal faller del món. Tots els anys, els primers dies de l’exercici és necessari confeccionar un pressupost el més ajustat possible per tindre un gran any faller. Pep, Laia i Manu són tres integrants de la nova junta de la falla que durà endavant aquest any faller. Tots tres han rebut un whatsapp del president per vores hui al casal i poder fer el pressupost, “serà una reunió llarga, hem de decidir que ficar en cada partida” els va ficar al missatge. Pep, que pertany a la falla més de trenta anys, no és la primera vegada que participa en una d’aquestes reunions, sap perfectament de què va i que pot aportar amb la seua experiència. Però per a Laia i Manu és el primer any que participen. Laia fa 5 anys que és fallera, es va apuntar per la seua parella, encara que l’any després d’apuntar-se aquest la va deixar per un xaval de la falla del costat Laia continuà sent fallera. I Manu és el jove del grup, fill de fallers de la comissió, porta tota la vida baix les faldes de la família, i aquest és el primer any que participa activament com integrant de la junta. - Ieeee! Va dir Manu en veure aplegar a Pep. Fa 10 minuts que estic esperant i ací encara no hi ha ningú, no va dir que fórem puntuals? - Xe Manuel!, com es nota que és el vostre primer any en junta. Ací ningú aplega mai alhora, almenys has de sumar 15 minuts de cortesia. - Que ganetes tens de tocar-me el nas Pep, quantes vegades t’he de dir que no em digues Manuel? Fa anys que tots em diuen Manu. Va! Fes el favor, obri la porta i almenys ens farem unes cervesetes mentre esperem. - Sort que he agafat la clau. Va dir Pep. Ja vores com no la porta ningú mes, quasi 25 persones en junta i ningú porta la clau. Mentre obria el porto del casal, Pep va comentar...I això que segur que hi ha més de 30 còpies repartides, però sempre igual... Laia, acaba d’aplegar de treballar i per culpa d’un client d’última hora no ha pogut aplegar a temps. - Però encara esteu soles? Va dir Laia. I jo venint en la llengua fora del treball... Ja podríeu avisar. Que s’ha canviat l’hora de la reunió? - Que va! Li va contestar Manu. El que pareix que ací són menys puntuals que en l’inici de la presentació de les falleres majors del poble! - Bé, esperarem. Va dir Laia resignada. Per cert, algú sap exactament el que hem de fer hui? Perquè jo no tinc ni idea en què es gasten els diners la falla. Pensava que això era alguna cosa que es feia sempre igual.

113

- Manu, que estava pegant-li un trago al got de cervesa li va contestar: No dóna no! Els pressupostos s’han de mirar tots els anys. Cada junta ha de gestionar els dines en les diferents partides, i encara que sempre són les mateixes partides, podem variar un poc per apostar per alguna part. - No teniu ni idea! Va reballar Pep. Està tot fet. S’ha de continuar amb el que hem fet aquests anys. Jo vos ho explicaré abans que apleguen tots. Mireu, hi ha partides que ja estan molt ajustades, i si no pensem alguna acció extra, no podem moure. Per exemple, per als monuments sempre destinem un 35% del pressupost total. Ja sé que pot paréixer poc, però tenim molts altres gestos. Mireu, ací tinc el que va presentar la junta l’any passat. En eixe moment es va traure un full escrit en llapis en tots els conters presentats setmanes abans per la junta anterior. - Que vas agafar apunts? Li va dir Manu amb to burlesc. Si segur que tot el que van dir és inventat! Pren va, fes-te una altra cervesa. - En els anys que portes en la falla i encara no saps que en els diners no es pot mentir? Li va replicar Pep. Laia, dis-me que tu almenys et vas adonar de tot açò! Laia, que estava repassant les xarxes socials amb el seu mòbil, no estava atenent a la conversa entre Pep i Manu, i va contestar: - Però de què parleu? Jo sols recorde que tot val molts diners. El llibret per exemple, això és necessari? On gastem tants diners en el casalet? - Mira. Va dir Pep. Deixarem la conversa ací perquè en vosaltres dos no traure trellat. - No home no! Pep jo vull saber-ho. Vull poder opinar si llevar d’ací o d’allà quan comence la reunió. Li va contestar Laia. - Doncs atén! Contestà Pep amb cara de poques ganes. Les despeses són les que són. Més o menys podríem partir el pressupost en 3 parts grosses. Monuments, casal i actes. I quasi tots els anys venim a rondar els mateixos percentatges. Més o menys un 35% per a monuments, un 40% per a casalet i la resta, un 25% per als actes, entenent actes com la presentació, cavalcades, nomenament... - Com és possible que per a casalet siga tant? Va dir amb sorpresa Laia. Si no tenim ni un DJ en condicions, ni parlem del duo que portem la nit del 18. - Ara Laia té raó Pep. Va dir Manu omplint-se el got de cervesa. Això no pot ser! El que cal fer és traure diners d’algun altra partida i dur alguna orquestra. Com fa la falla del costat! Així vindrà més gent i la festa serà més gran. Per cert, vaig a traure papes i cacaus o ens bufarem sols bevent.

114

- Sabeu perquè hi ha aquest cost en casalet? És fàcil! Els va recriminar Pep. Tan sols heu de pensar en els actes de casal. Algun de vosaltres dos ha fet alguna vegada el dinar el dia de falles per a tots? Veritat que no? Doncs demanar-ho i que ens ho porten val dinés! Algun dels dos s’ha adonat que tenim cambrers per servir-nos i netejar les taules sopars i dinars la setmana de falles? Doncs això val diners. I que hem digueu de la beguda i el menjar? A què sempre hi ha de tot? Doncs això també val diners. Abans uns o altres netejàvem el casal, els calderos quan féiem paelles, les taules, arreplegàvem tot entre tots, però cada any que passa la gent està menys per la llavor de fer alguna cosa. Tan sols volem seure’ns i gaudir de les falles! Que sí! És el que toca fer per gaudir de la festa, són pocs dies i tots volem aprofitar-les. Però malauradament... Això val diners. - Redéu Pep, que seriós tas ficat. Va dir Manu. Pensant-ho bé tens raó. No ens falta de res. Tan sols he demanat un parell d’orquestres. Ah, i la banda de música? Això val molts dines! I si la llevem? Laia, que s’havia quedat pensativa amb les paraules de Pep va dir: - Com vas a llevar la banda de música? Tu no estàs bé! La música és part importantíssima en les falles! Que vols anar en l’ofrena amb el Bluetooth del mòbil? SI en tot cas deuríem de fer més actes amb ells... Tornar a fer més despertades o alguna cercavila més. Deixa-ho així com està tot. Si cal llevar diners d’alguna partida, pot ser el monument, arreglat! Si total no anem a guanyar, en la nostra secció hi ha falles amb molts més diners. - Manu, que acabava de pegar un glop de cervesa comença a tossir de sentir les paraules de Laia. Estàs sentint això Pep? No li feu cas eh! Els monuments ni tocar-los! En tot cas s’ha de ficar més diners! Si són el centre de la festa!!! Laia, segur que trobem alguna cosa on podem reduir la despesa, però les falles no eh... Per cert, aquesta cervesa que marca és? - Pep li va contestar. Ja han començat a retallar en algunes despeses grosses. I una és la cervesa, el nou casaleter ara compra a Ucraïna la cervesa perquè siga 5 cèntims més barat. - A Ucraïna? Va dir sorprés Manu - Alguna cosa així em va dir el presi. Sols sé que vol ajustar o almenys controlar bé alguna partida. Li va respondre Pep. En eixe moment, entren per la porta del casal quasi la totalitat de la junta que faltava per acudir a la reunió, tan sols falta el president. - Ieeee! Va dir un d’ells. - I en això Pep els va dir. D’on veniu tots juntets? Que prepareu una moció de censura tan prompte? - No pare! Va dir Maria, una de les integrants del grup, filla de Pep. Estàvem al bar de la plaça fent-nos alguna cosa. Segons Felip han canviat els barrils de cervesa i no valen res. Ah i la Coca-Cola ara és d’Hacendado. 115

- Hi ha molta despesa i hem d’apretar-nos. Li va contestar Pep. I el president? On s’haurà clavat? - Crec que abans tenia reunió de presidents. Va comentar Felip. La parella de Maria i també integrant de la junta de la falla. - Encara estaran garbellant aigua. Com si ho veguera! Total després o no s’adona del que diuen, o els ho diuen mal o jo no sé què passa que no ens adonem de les coses bé... Mira parlant d’ell, per la porta entra. En eixe moment, entra per la porta el president. Kevin. Porta en la falla 15 anys i tan sols ha estat dos com integrant de la junta de la falla, però és un apassionat de les falles i sempre està clavat en tot. Visita els artistes dels monuments, participa en les presentacions, escriu al llibret...es pare de dos xiquets, Iloveny i Toni, de 8 i 6 anys, també fallers des que van nàixer. I la seua dona Rosa, neboda de Pep per part del seu germà, cosina de Felip per part de mare... Però ella no és fallera. - Uf! Vinc atacat! Va dir només entrar Kevin. Aquests de Junta Local no estan massa bé. Que no volen ara fer l’ofrena en dos dies i llevar la visita de les falles? Ah! I que van a fer la visita el dia 15 a les falles en trenet... Que diuen que es cansen molt! Aquesta setmana ho hem de votar a les comissions i la setmana que ve veurem. Damunt com la meitat de les falles no fan reunions, al final serà el que vulguen els presidents... Que desastre! Bo anem al que toca! Els pressupostos! - Manu, ficant-li un got de cervesa li diu: Vinga Kevin, pega un trago i relaxat, que aquesta reunió de pressupostos és important. - Gràcies Manu. Va dir Kevin. Bé, se’ns tira el temps damunt i encara no hem vist els pressupostos, ja fa tres setmanes que vaig eixir president i vam formar junta però no tenia temps entre eleccions de junta local i actes que tenim. Però ja ens fiquem a l’embolic. - Vinga Kevin, que tenim dos anys al davant. Anem a per tot. Va dir Felip entusiasmat. - Exacte, sabeu que estaré de president dos exercicis. Així ho diuen els estatuts. I he pensat que enguany hem de retallar en totes les partides. Va dir Kevin En aquest moment es produeix un llarg silenci, incòmode, que és això de retallar en totes les partides? Estaven pensant tots. En això Kevin afegeix: - L’any que ve, la meua filla serà fallera major infantil, així que enguany hem d’estalviar en tot. Res de llibret de 200 pàgines, res de beguda de marca al casal. He parlat en la banda de música per fer menys actes, en les cavalcades ens acompanyarà un DJ, baixar el monument de secció enguany... Alguna idea més? - Manu va afegir: Però tindrem orquestra en falles? Aquesta història és totalment fictícia. Qualsevol semblant en la realitat és pura casualitat. Alberto Ordiñana Faller

116

El senyor dels palets El senyor dels palets era un home molt conegut en tots el casals de les falles de la ciutat de Xàtiva, mentre en altres localitats pròximes com, la Llosa de Ranes, Chella o Enguera no el coneixen ni l’han vist mai. A Xàtiva se li veu el pel en contades ocasions, sol aparèixer quan hi ha actes fallers, però sobretot el dia 16 de març. El Sr. Dels palets és una persona molt competitiva i que sempre vol guanyar per damunt de tot, l’envolta molta gent intentant ficar pau i intentant convèncer-lo de que sempre no es pot guanyar. Guanyar o no guanyar és una circumstancia molt aleatòria en la major part de les vegades, supeditada a la decisió de tercers, guanyar porta adherit un tros de tela i en algunes ocasions dinerets... és amb açò quan el Sr. dels palets comença a ficar-se nerviós i a marejar a la resta de fallers de les distintes comissions. Per als fallers un banderí simbolitza més que un tros de tela; per a molts és el reflex del treball d’una comissió, és el reconeixement oficial al treball que s’ha realitzat al llarg de tot l’any, una injecció d’energies per tornar a esforçar-se el pròxim exercici i, com no, aquests trossos de tela són el reflex de la il·lusió abocada sobre els diferents concursos. En cada concurs o en cada delegació podríem dir que l’esperit o essència del Sr. Dels palets està present, quan arriben les cavalcades... anem a guanyar la cavalcada i la carrossa, quan arriba la presentació... anem a guanyar la 1ª i la 2ª part i quan arriba falles... quan arriben les falles millor ni parlem. En les falles hi ha partidaris i detractors del Sr. Dels palets, fallers que creuen que guanyar és el més important, mentre que altres diuen que l’important és participar en cada un dels concursos. Tots els anys trobem a fallers molt enfadats amb el veredicte dels jurats, inclús alguns arriben a auto amargar-se les falles per aquest fet i això ¬és inadmissible des del punt de vista del sentit comú (el menys comú de tots els sentits). També trobem als fallers que estan molt contents per haver guanyat i no tenen premi ni per començar, alguns perquè feia temps que no guanyaven, altres perquè ho havien apostat tot a un determinat concurs i altres perquè estan cansats de guanyar sempre i tenen que demostrar el seu “poder”. Quan trobem a fallers que estan exultants perquè han guanyat, en certa mesura és respectable, però els fallers que estan enfadats perquè no han obtingut el resultat que esperaven... cal recordar-los que no és necessari presentar-se a tots els concursos que hi ha, i en la majoria de concursos totes les comissions tenen les mateixes oportunitats. En el cas dels monuments existeixen seccions i és cert que quants més diners més possibilitats, però no està directament relacionat i per a exemples, les últimes entregues de premis a Xàtiva són les millors.

117

Eliminar els ‘palets i els cacaus’ dels concursos seria la solució per a calmar a tots els Senyors dels palets que existeixen? Per desgracia hi ha molt poques solucions en aquest sentit, ja que sense ‘palets’ ni al·licients econòmics seria difícil trobar a moltes comissions que continuaren competint de la mateixa manera que coneixem ara mateix. Eixos esforços es focalitzarien en la part més festiva de les falles i no en la cultural (el que reclamem molts fallers i pel que lluitem cada dia). Per tant, podem concloure amb que tot és necessari en certa mesura, ja que en el terme mig està la virtut. El Sr. Dels palets té una funció molt important, la de motivar, comboiar i animar a que la gent participe per a intentar guanyar, encara que sense sobrepassar les línies de la falta de respecte cap als rivals. Hi ha que saber perdre, però també guanyar, ja que a la setmana fallera succeeixen moments tensos i intensos on normalment el que ha guanyat va darrere i el que ha perdut va davant de l’altra falla, i que poden acabar en un mal resultat; eufòria i alcohol mala combinació. Malgrat que tinga algunes coses positives també té negatives i ací és on entra la funció d’altres fallers per tal de calmar a la fera... ja que moltes vegades una mala actitud o conducta en un determinat moment d’un faller puntual pot danyar a tota la comissió o inclús a tot el col·lectiu faller. Moralitat: El Sr. Dels palets és conegut per totes i tots i té una funció reconeguda per tots. Allí en els llocs on no coneixen al Senyor dels palets és perquè predomina la part més festiva de les falles, com en les localitats que he nombrat al principi. És responsabilitat de tots que aquest Sr. No acabe per rendir-se i deixe de creure que la seua falla és la millor i té que guanyar-ho tot, però a la volta és responsabilitat de tots que una possible revenja per un mal resultat... puga fer malbé la imatge d’una comissió o del col·lectiu sencer. De segur que totes i tots eu reconegut al Sr. Dels palets de la vostra comissió, un personatge real, que tots hem de respectar i cuidar. Tots tenim dins de nosaltres una part d’aquest personatge, ja que els fallers tenim la rivalitat en les venes, sempre volem guanyar! Guillermo Delegido i Terol Faller de la comissió Sant Jordi

118

Mare, per què no puc ser Faller Major? “Mare, per què no puc ser Faller Major?” Tan innocent va ser la pregunta com contundent la resposta. “Perquè no eres una dona José Miguel!” Feia dos anys que José Miguel s’havia mudat a València amb els seus pares. Ells, naturals de Paiporta, van haver d’emigrar a Xile per motius laborals i allí va nàixer el seu únic fill. Ara, amb la millora de la situació i amb una oportunitat de treball fixe, per als dos, van decidir tornar a casa. José Miguel sabia parlar valencià perquè els seus pares ja es van ocupar allà a Santiago que coneguera des de ben menut la cultura i tot el que envoltava a la terra dels seus avantpassats. Sabia per boca d’ells el que eren les falles, però mai les havia viscut en primera persona. I per això el primer mes de març que va passar a la capital del Túria el va colpir especialment. Eixes estàtues gegantesques, eixe aroma al carrer que deixaven els esclats d’uns petards al seu pas, una música que et feia moure’t instintivament i unes desfilades amb dones vestides amb vestits espectaculars, de colors vius i intensos, i amb homes que semblaven autèntics pirates. El que va descobrir va superar totes les seues expectatives. I per això va començar a investigar per tal de conèixer-ho tot al voltant de la festa de les falles, eixa que feia que als seus pares els brillaren els ulls allà a Xile cada vegada que tractaven d’explicar-li-la. José Miguel tenia per aquell temps setze anys, i una set insaciable de coneixements. En finalitzar les classes s’enclaustrava a la biblioteca per devorar llibres i llibres que parlaven de les falles més importants de la centúria, il·lustrades amb poderosos cadafals que solcaven el cel amb formes impossibles. A poc a poc va anar assabentantse de tots els detalls: qui eren els artistes fallers i quins materials i procés gastaven per fer la falla, quines eren les dates marcades en roig al calendari, i, fins i tot, quina era l’estructura interna de gestió de la festa. I va ser així com, un mes de novembre, va decidir enrolar-se en una d’eixes comissions falleres, concretament en aquella que tenia a poques passes de casa i que cada divendres obria les portes de bat a bat per a sopar i comentar que tal havia anat la setmana, planejant les pròximes accions a desenvolupar. José Miguel va conèixer a Blai, que era el president, i també a la resta dels seus setantaset integrants. Era una falla menuda, però molt activa, i des del primer moment va voler formar part de tot. També va saber que Elvira era la fallera major, i que Toni i Paula eren els màxims representants dels més menuts. Així van anar passant els dies fins que va arribar la setmana gran, que per a José Miguel va passar en un obrir i tancar d’ulls. Com havia pogut viure tota una vida sense conèixer una sensació tan plaent com aquesta? Formar i sentir-se part d’un col·lectiu que treballa i es desviu per fer créixer i mostrar els lligams que ens arrelen a la terra...

119

Un altre exercici començava, Blai repetia com a president, i es va obrir la convocatòria per a escollir a la màxima representant de la falla per a l’exercici 2020. Conclòs el termini, cap de les integrants va haver donat el pas, el que va comportar una reunió d’urgència per tal de tornar a provar sort. Davant la situació, José Miguel es va alçar i va dir: “Jo em presente per a ser faller major”. De sobte, tota la sala va esclatar a riure. I José Miguel va sentir una vergonya i un rebuig com no havia experimentat mai, fins al punt que va eixir plorant a tota velocitat. Un dia més tard, a casa, després de no haver pegat ull en tota la nit, José Miguel esperava una resposta convincent i aclaridora. -Mare, per què no puc ser faller major? -Perquè no eres una dona. Fins aleshores no se n’havia adonat, però ara queia en què era cert, sempre era una dona la que ostentava eixe càrrec. Fallera Major. En femení. Però... no era al remat una persona que representava a la comissió? Què més donava si era un home o una dona? -Mira fill, has de comprendre que tota la vida, la figura de la fallera major ha estat representada per una dona. Abans, fins i tot eren diverses les xiques que tenien càrrec: Reina de la Primavera, Reina de les Arts, Reina del Foc... José Miguel va anar entenent, a poc a poc, que la figura de la fallera major, durant bona part de la història, havia estat una figura masclista que representava a una “dona florer”. Li havien explicat que no feia tant de temps, els homes eren els qui governaven i prenien decisions, i les dones les que es vestien, desfilaven i rebien versos de lloança a la seua bellesa. Per sort, el pas del temps va fer que aquest fet caiguera pel seu propi pes, i ja no sols era impensable que una dona no poguera votar o formar part de càrrecs rellevants, sinó que eren moltes les dones que encapçalaven i presidien comissions falleres i altres organitzacions de la festa. I si això havia canviat... per què no podia ferho la figura de la fallera major? Per què no evolucionava? Al cap i a la fi, tots tenen dret a ser màxims representants, tant ells com elles. -Fill, si un home vol representar, aleshores es fa president. Però si un president o una presidenta, a més de gestionar la falla, també la representa allà on va... per a què una fallera major? “Sempre ha sigut així”, va obtenir com a resposta. La història està per a canviar-la. Al següent divendres, José Miguel baixà al casal, on va rebre les disculpes del president, qui li va confessar que havia estat pensant-ho durant tota la setmana.

120

- I sí tens raó? I si és hora de pegar una punyada damunt la taula i fer la festa verdaderament oberta i igualitària en tots els aspectes? I va ser així com José Miguel es va convertir en el primer faller major, fet que va suposar un total rebuig per part del col·lectiu faller, que ho entenia com una abominació i un insult a la història de les falles. La falla, fins i tot, va ser expulsada dels concursos i els actes organitzats per la Junta Central. Però amb el temps, altres falles es van unir i van començar a tindre fallers majors. El moviment era ja imparable, i no era estrany veure a presidentes i a fallers majors. El que al principi semblava una bogeria, va acabar esdevenint en normalitat. Perquè així és com s’aconsegueixen els canvis, des dels més bàsics fins als més transcendentals, amb valents i valentes que són capaços d’enfrontar-se a l’ordre establert per tractar d’avançar i millorar. El “sempre ha sigut així”, no val.

José Luis Lagardera i Ventura Periodista i faller

121

Protocol fantasma 25 de març. 21:30 hores. Lloc per determinar. Una persona encaputxada mira amb ulls entreoberts cap als dos costats del carrer, espera el moment exacte en els que els vianants que passegen pel carrer no li presten atenció per a girar el cantó i endinsar-se en un portal a obscures. Baixa unes escales, camina per uns corredors fins a arribar a una porta de la qual penja un mocador blanc del seu pom. Colpeja amb el puny la porta, toc-toc, toc, toc, toc-toc, espera uns segons i la porta s’obri. A la sala es troba amb un cercle de cadires i altres encaputxats parlant entre si. En eixe moment un d’ells cascarreja i tots prenen lloc al cercle. Conten tres, es lleven tots les caputxes i totes vint persones es miren les unes a les altres amb complicitat i comprensió. Queda inaugurada la LXIII Reunió Anual de Delegats i Delegades de Protocol de les Falles de Xàtiva i Junta Local Fallera. Murmuris i alguna paraula més alta que una altra entre companys és el que s’escolta quan A.J, delegat de protocol de la Junta Local Fallera, pren la paraula per a donar la benvinguda. “Estimats companys, benvinguts un any més a aquesta reunió d’incompresos per la societat en general, pel món faller en concret. A continuació us aniré donant la paraula a tots aquells que vulgueu perquè pugueu expressar totes les vostres frustracions i sentiments després de la fi d’un nou exercici faller”. Diversos delegats alcen la mà, i C.E és el primer a contar la seua experiència. “El major mal de cap me l’ha produït l’organització de la desfilada de l’ofrena. Quin mal de cap organitzar un comissió tan nombrosa i amb tantes dones! I damunt tots tenien alguna cosa a opinar. Què si jo vull desfilar amb la meua parella, amb la meua amiga. Que si millor en fila d’un que llueixen més els vestits, que així no perquè és molt lent,... Quasi m’esclata el cap!” No importa si la comissió té més o menys membres, a la sala es poder veure 19 caps assentint a les paraules de C.E donant-li la raó. Per a tots suposa un autèntic trencaclosques organitzar la desfilada, On situem els carros de bebés? Aparellem als homes amb les dones? Quantes falleres poden eixir juntes sense arribar tapar-se les unes a les altres? Seguidament, S.M pren la paraula. “Per “sort””, comença S.M fent el gest en l’aire de les cometes, “la meua comissió compta amb un gran nombre de xiquets i xiquetes, i està molt bé, però preparar els guions de diferents actes com la Presentació o el berenar infantil és un autèntic malson.” Els delegats de les comissions més grans el miren entre ells reflectits en les seues paraules. “Perquè en aquest problema tenim diferents parts i factors” contínua S.M. “D’una banda les mares i pares, que volen que els seus fills desfilen dels primers, perquè com va la seua filla l’última!, i a més a més té que desfilar sol perquè ningú el tape. I al final ja no saps com fer-li entendre que sent més de 100 xiquets, algun haurà de ser l’últim, un altre dia serà un altre, i que han d’eixir en grup perquè no volem fer una nova versió de la Història Interminable, ho deixem per a una altra ocasió.

122

Després, estan els xiquets que has d’entretindre d’alguna manera perquè esperen el seu torn pacientment, i, finalment d’altra banda, tenim a la gent que no està relacionada amb cap xiquet i que al principi els semblen tots molt adorables però al cinqué grup ja comencen a impacientar-se.” A mesura que anava parlant s’anava sulfurant tant que han de donar-li un got d’aigua per a calmar-lo, i mentre es tranquil·litza, T.S. afig al relat del seu company. “Jo també tinc el cas de famílies senceres que volen desfilar juntes, és un moment molt bonic per a ells, però una vegada arriben a l’escenari quasi no hi ha manera de distingir les falleres majors! Encara sort que porten la banda que si no... qui és qui?!. Cada exercici faller que passa tinc més i més canudes de tota la guerra que em donen...” “Ningú ens fa cas i es pensen que és una ximpleria tot el que diguem i proposem, però després… tots volen els actes siguen fluids, ordenats, eixir bé i lluir”. Vint caps assenteixen amunt i avall ràpidament donant-li la raó al company, ja que aquesta contradicció és el seu major mal de cap. Durant una hora més, es van succeint històries de les experiències viscudes aquest exercici per les i els delegats de protocol de les comissions, esplaiant-se en estar entre companys que els entenen i comparteixen les seues frustracions, però també les moltes alegries que aquest càrrec i treball també donen. “Però patir molts d’aquests maldecaps valen la pena quan, per exemple, les falleres majors i les seues famílies et donen les gràcies pel teu treball després de la seua presentació, o quan fins i tot el dia del seu comiat com a màximes representants aconsegueixes sorprendre-les i regalar-los el millor adéu. I també quan fallers, i no fallers, comenten la vistositat de la desfilada un 18 de març, entre altres moments”, aporta V.G. amb un somriure. “La veritat és que, encara que moltes vegades no ens entenguen i t’estires dels pèls, aqueixos moments posen en valor el nostre paper i et fan seguir avant.”, conclou I.S. El rellotge marca les 23.00 hores quan A.J. torna a prendre la paraula. “I fins ací la LXIII Reunió Anual de Delegats i Delegades de Protocol dels Falles de Xàtiva i Junta Local Fallera. Estimades companyes i companys gràcies per la vostra assistència un any més, espere que hàgeu pogut alliberar totes les vostres tensions i ficar en valor la vostra experiència. Gràcies per la vostra gran feina i bon fer, moltes vegades en l’ombra i poc valorat. Molt d’ànim i bon protocol, ens veiem l’any que ve, mateix dia, mateixa hora, mateix lloc.” Els vint protocol·laris es donen la mà i fortes abraçades mentre s’acomiaden els uns dels altres. Les caputxes tornen cobrir els caps d’aqueix grup d’incompresos que van eixint en compte gotes tornant entre les ombres als seus barris. Fins l’any que ve i noves històries que contar. Laura Casamayor i Miñana Fallera de la comissió Ferroviaria

123

124

Mare jo vull ser Fallera Major Hi havia una vegada, una xiqueta que es deia Marta, tenia 9 anys, vivia a la ciutat de Xàtiva i el que més li agradava en el món, era les falles. De fet, era fallera des de que va nàixer, gràcies a la seua mare Júlia, qui sempre li ha inculcat l’amor per aquesta festa. A Marta li encanta baixar a la falla, jugar amb els seus amics, tirar coets, disfressar-se per a les cavalcades, ballar als playbacks, però sobretot vestir-se de fallera. Des de ben menuda admirava a les falleres majors i es quedava bocabadada mirant els seus vestits. Per això, sempre havia tingut un desig, tímid però latent constantment: ser fallera major. Però aquest, sempre havia sigut un desig compartit amb sa mare, ja que una de les coses que mes il·lusió li feia era veure a la seua filla com a màxima representant. I aquest era l’any, així que ho van prepara tot, i un divendres d’agost el telèfon va sonar. I quina alegria més gran, el somni de Marta s’havia complit... bé el de Marta i el de Júlia. No sabríem dir quina de les dos tenia més alegria.... I es que Júlia ha sigut fallera tota la seua vida, però les circumstàncies no li han permès ser mai fallera major. Per això, aquest sempre ha sigut el seu anhel, i quant Marta va nàixer, ho va tindre clar i es va prometre que la seua filla si que gaudiria d’aquella meravellosa experiència. I per fi, aquella promesa es feia realitat. Els dies passaven i els preparatius van començar. Però mentre Marta imaginava el meravellós any que tenia per davant, Júlia tan sols pensava en els preparatius: els actes, la indumentària, els vestits, els adreços, pintes, perruqueria, reportatges fotogràfics.... i totes aquelles coses que impliquen ser fallera major. Perquè en eixe moment, la mare es va adonar, que ostentar tal càrrec hui en dia, no era igual que quant ella era menuda. Les falles havien evolucionat, s’havien expandit i havien adquirit tal importància, que feien que el sacrifici també fora més gran. I Júlia no s’ho llevava del cap, tant que on Marta sentia il·lusió i ganes, la mare sols sentia preocupació. A quants actes haurà d’anar?, quants vestits hauré de fer-li?, podrem costejar-ho tot?, com organitzarem el temps? Aquestes eren algunes de les preguntes que es feia diàriament, i es que, la seua angoixa era tal, que Júlia tan sols feia que comparar amb els any anteriors per tal de tindre-ho tot controlar i que no se li escapara cap detall. Un dia, Marta es va adonar de que sa mare no estava gaudint d’aquella experiència. La veia distreta i preocupada per coses que realment no eren importants. Així que la xiqueta, va pensar que hauria de fer alguna cosa, per tal de que sa mare oblidara totes eixes inquietuds i tan sols pensara en gaudir junt a ella i la seua família d’aquell meravellós any. Així que va anar a buscar una fotografia, una en concret on les dos vestides de falleres estan abraçades en una presentació de la falla, fa uns anys. Era la seua foto preferida, i sabia que amb ella Julia entendria el que volia dir-li.

125

Marta es va arrimar a la mare, la va mirar i li va entregar la foto. En aquell moment a Júlia se li van omplir els ulls de llàgrimes. I es que al veure la foto, eixa en concret, va recordar tots els moments viscuts amb la seua filla en el món de les falles, però en concret va recordar aquella promesa que es va fer quant la seua filla era menuda. La xiqueta va aprofitar eixe moment per a dir-li: - Mare, deixa de preocupar-te per coses que no són importants. Aquest sempre ha sigut el nostre desig, i dona igual quina tela elegirem, quants vestits em faré o si tots els detalls seran perfectes. Ara que ha arribat el nostre moment sols hem de gaudir-lo, i per tant has de recuperar la il·lusió de viure aquest somni. Aleshores Júlia ho va entendre. Quanta raó tenia la seua filla. Res del que a ella li angoixava tenia sentit, si s’oblidava de gaudir el seu somni compartit. Així que juntament això va fer, va deixar a un costat totes aquelles inquietuds i tan sols es va preocupar d’una cosa: viure el seu somni. Andrea Torres i Martínez Fallera de la comissió Espanyoleto

126

Conviure amb un artista..faller La professió d’artista faller, és la professió per excel·lència de les falles, i com la festa, ha evolucionat. És un ofici que te els seus orígens en el segle XIX. En aquells anys no es podia encara dir artista faller, ja que eren més professionals com ebanistes, jogueters… Des d’eixos anys fins a l’actualitat la professió ha evolucionat, com les tècniques i els materials utilitzats. He de dir que jo no era una experta en la matèria, però que a la força em vaig haver d’espavilar. Per què? És preguntareu, perquè visc amb un d’eixos bojos que fan que les meravelles d’un dibuix al paper es facen realitat. Viure amb un artista faller, és com una muntanya russa, el teu any es divideix en trimestres, però no comences l’any l’1 de Gener sinó el 19 de Març. Em eixe moment els seus cabets ja estan pensant que fer l’any següent, que temàtica fer… Com us deia, la meua parella en el moment que les màquines estan replegant el que queda del dia de la cremà, ell ja està en el telèfon veient que fa i quines falles torna a fer, quines li ofereixen un contracte... Però anem a començar pel principi, amb una imatge al seu cap, durant uns mesos, la plasma en un full (o una “muntonà”), eixa apart és la que més m’agrada, perquè em deixa de vegades ajudar a pintar, trau mil caixes amb rotuladors, colorets de fusta, colors de pasta, i van des dels més foscos als més clars, i els meus favorits, els fosforescents. Però com tot, eixa tècnica ha evolucionat i ara ho fa tot amb l’ordinador, ell mateixa o amb ajuda de gent que es professional, ell li diu la idea que porta en ment i ells la plasmen a la pantalla de la tablet, però continuem amb la seua vida que és el que importa; El següent pas, és més comercial, i és vendre el producte, he anat a molts casals perquè presentara l’esbós de la que seria la seua falla infantil, i quan comences a explicar-les, veus els més majorets callats, observant tot el que diu i preguntant, quins colors vas a utilitzar, quin es el de l’exposició, quines mides fa… però en el que jo em quede és en la cara dels que van a ser els representants infantils, el que van a decorar eixe monument, els seus ulls brillen com dos sols en el mes d’Agost, les seues mirades ho diuen tot i és quan jo em quede tranquil·la, perquè a banda de la comissió gran, els que tenen l’últim veredicte són ells, els més menuts ja que serà el seu monument. Passen les setmanes, i eixe dibuix pla, comença a tindre forma, comença a vindre el suro, la fusta, i jo, personalment, no veig mai forma alguna fins que es monta la primera peça, ell ho fa de dues maneres, com tota la vida, assegut en una cadira, amb un tros de suro i un cúter, m’encisa veure’l així, entrar per la porta del taller i veure’l rodejat de boletes de suro per tots els llocs i veure com li brolla d’imaginació, però per a les peces més gran utilitza la tècnica actual, que és una impressora, eixes figures són com un gran trencaclosques, amb lletres i números, que has d’anar muntant, us confesse que soles ho vaig fer una vegada, i vaig acabar estirant-me literalment dels pèls perquè no hi havia manera que em quedara bé…

127

Després del muntatge, ve la part de fusteria, on els primers ninots comencen a tindre com jo dic, “vida” ja que de veure’ls gitats al sol passen a estar a les seues formes naturals, per exemple; un ninot que siga jugador de futbol ja té la fusta dins perquè es mantinga en peu i la cama en la que du el baló ja la té en la posició, el taller es converteix en un gran museu, on hi ha per tot arreu ninots amb peus de fusta, i es quan veus que el moment ha aplegat, comença el pas de l’empaperall, de donar de gota i de lijar per a que estiguen el més fins possibles. En eixe moment dóna gust passar per un taller de falles, perquè estan tots els ninots fora assecant-se al sol, i te n’adones que ja estàs més prop de falles. Aplega Desembre, el fred, i comencen els nervis en casa, comencem a tindre el saló ple de ninots, de pots de pintura, de pinzells… els ninots de les exposicions preparats per a què ocupen el seu lloc en les diferents poblacions, primer els de València, muntes al cotxe, i pel retrovisor veus la seua cara, entre els dos ninots que du a la capital, les comissions per telèfon no paren de preguntar-li quan aplega, que volen veure’l ja, perquè una cosa us vaig a dir, i és que el secret millor guardat d’un artista és el ninot de l’exposició, almenys el del meu. Apleguem a València, i en el moment que traus el ninot, les cares de felicitat comencen, les fotos… els nervis d’eixa primera parada desapareixen al veure el treball ben fet, però no acaba ací, sinó que hi ha una treva d’un dies, ja que totes les poblacions no tenen el mateix dia eixa entrega, pròxima parada Alzira, i per últim Xàtiva, eixa ja són paraules majors, la seua ciutat, la seua exposició del ninot, els nervis de tota la setmana a flor de pell, en casa es respira tensió, eixides al taller a les 8 del matí i cridades per si vol que li porte sopar, perquè sé, que fins que no el veia perfecte no va a tornar a casa, és en el mes de Gener quan passe de tindre parella i casa a tindre artista i taller, on més d’una vegada ens hem quedat a sopar pizza i se m’han apegat els llençols al dia següent per anar a treballar. Febrer, un mes intens, en aquest mes no poden decaure les forces, quan aplega a casa, la falta d’hores es nota, eixa xicoteta ansietat, que no desapareixerà fins veure el monument al carrer, perfecte, i soles penses que els dies tinguen més hores. Ací es quan només veig al meu artista a l’hora de dormir, quan ve a casa, es pega una llarga dutxa i em conta com li ha anat el dia, com va en el taller i quan es relaxa i baixa la guàrdia, baixen les defenses i més d’una vegada afloren els sentiments. Aplega Març, el nostre benvolgut mes, on els dies que fa més calor del norma i et sobra el jersei dius que ja fa dia de falles, comencen els preparatius perquè eixa màgia lluïsca al carrer. Compres d’última hora, molta cinta i plàstic per a què no es trenque res, caixes i caixes amb noms a la porta del taller, noms que després haurem de dividir per saber on va cadasqun, que no es la primera vegada que apareix una caixa en una plantà que no correspon.

128

Eixa setmana prèvia al 14 de Març, és una setmana a la que als artistes els hem de donar més suport, és l’última setmana del seu any, són set dies frenètics, que no parem en casa, en el taller, pegats al telèfon, concretant llums, carpes, gespa, pedra… Aplega el gran dia, 8 de la matinada, cares de son, apleguem al taller, guardem el monument al camió que transportarà tot el treball d’un any al seu destí. Tanques els ulls i ja és altra vegada 19 de Març, i la vida torna a començar, la vida dels artistes fallers torna al punt d’inici. En resum, viure amb un artista faller és el millor que em podia passar, perquè tots els dies tenen un poc més de màgia, eixa màgia que un 15 de Març plena de color i d’alegria tots els carrers de les ciutats. Kaltoum Idrissi Yahyaoui i Tormo Fallera de la comissió El Raval

129

Algú ha vist l’artista? Jo no hi era, però em van explicar que ja fa molts anys les falles, les feien artistes i no les falles de hui en dia que les fan els fallers replegant tot el que ja no volem de les seues cases, coses velles, trencades; a la fi trastos que no serveixen per a res i es cremen cada 19 de març en honor a Sant Josep. La curiositat em picava… jo sabia que el meu iaio havia sigut faller durant molts anys, però no li agradava parlar de les falles, sempre es posava trist, però sabia que si buscava en les seues coses, trobaria alguna cosa per a saber com eren aquelles falles, de les que ell ja no volia ni parlar. Buscant en sa casa, vaig trobar caixes i caixes plenes de fotos, de llibres de falles… buff, mai haguera imaginat que les falles d’abans foren així, la curiositat em matava, havia de tornar-li a preguntar per eixes falles, i per qui les feia. Iaio? He vist fotos de les falles que tens guardades? Com les feien? Qui les feia? El meu iaio alça la mirada, i contra tot pronòstic, em pregunta, t’agraden? Eixes falles les feien artistes fallers, feu una breu pausa, i continua ... No hi havia cosa que m’agradara més, que anar als tallers d’artistes fallers, parlar amb ells de falles, preguntar pel què feien altres companys, era com un ritual, passades falles, es parlava de nous projectes, de fixatges, de pressupostos, després en les pròximes visites, començaves a veure esbossos, te’ls trobaves modelant coses noves en fang i plastilina i a poc a poc… veies com els tallers anaven omplint-se de figures, de remats, de color. Les visites cada vegada eren més periòdiques, un parell de vegades al mes, tots els caps de setmana, i quan et picava la curiositat … dia sí i dia també… una peça acabada, un ninot d’exposició, … la teua falla, el ninot que si t’agrada te’l pose a tu l’any que ve. Era un tracte especial, que feia, que falles eren tot l’any, que conegueres a gent meravellosa dins del món de les falles, … Ai!!! Era un altre temps. I què va passar iaio? Aparegueren noves tecnologies, nous materials. Abans els artistes eren complets, modelaven, dibuixaven, construïen i pintaven les falles, fins que arriba l’època del suro junt a una època de bonança econòmica… pressupostos desorbitats, dimensions inimaginables, dissenyadors de projectes, guionistes, constructors, modeladors, pintors, decoradors… fins i tot, a l’any 2009, es plantà una falla amb un pressupost de 900.000€ que es va haver de construir durant dos anys. Però com en tot cicle econòmic, tot el que puja baixa. La societat entrà en una crisis econòmica i com no, les falles també. Ser faller era un luxe, i com a tal, al faller li costava molts diners de la butxaca i aquest volia gaudir de la setmana de falles, a més a més, les falles menejaven moltes activitats, amb les seues despeses, i com no, quan hi havia de quadrar els números la despesa que quadrava el pressupost era la de la falla, any rere any el pressupost de la falla no s’augmentava, fins i tot, disminuïa.

130

I per això van deixar de construir-se falles? Iaio. No. Les falles van continuar construint-se durant molts anys més. La situació econòmica no millorava, molts tallers, van continuant al mateix ritme de treball, amb pressupostos menors, un any rere un altre, fer una falla duia darrere el treball de molts professionals, que molta gent no valorava, un treball artístic que ningú s’atrevia a posar-li preu, però del que tothom opinava i qüestionava el seu cost. Els artistes començaren a tindre més despeses que ingressos, a tindre deutes i no poder pagar tot el que suposava fer una falla. Quan més pressupost tenia una falla, més gran la feien, més exigien els fallers, i els artistes amb por a perdre els treballs, cada volta tenien més deutes, van perdre l’essència del seu treball, de la seua forma de vida. Ja no hi havia alegria quan anaves a visitar tallers, els artistes sols els parlaven dels seus problemes econòmics, que no tenien prou pressupost, que feien massa falla… que estaven plantejant-se “Tancar el taller” I van tancar tots els tallers fallers!!! Iaio? No, però molts, i cada any més. Altres, en canvi, començaren a assessorar-se per especialistes econòmics, saberen controlar les seues despeses i els seus ingressos, saberen estudiar el pressupost total de la seua empresa, amb què podria contractar a un nombre de treballadors, unes hores de treball, un cost de matèria prima i poder contractar un volum de feina que els deixaria respirar i poder viure tranquils. Començaren a construir-se falles més xicotetes, però no més roïns. Falles molt treballades, molt estudiades, autèntiques joies d’art dignes de qualsevol època. Els tallers començaren a obrir el seu mercat, feien decorats, publicitats, restauracions i moltes coses més que es permetien cobrir el pressupost del seu taller, pagar a tots els seus treballadors i proveïdors i tindre ells un sou com tot treballador. I com van començar a fer altres coses, van deixar de fer falles? Els artistes són d’una pasta diferent xiquet… ells necessitaven fer falles, era la seua forma de vida, fer hores i hores al taller llevant-les de la seua vida. Assumien les despeses que suposava dissenyar una nova falla, realitzant-la en tres o quatre poblacions el mateix any, era el nou “refrito” d’aquella època. Compraven peces de grans projectes que havien triomfat anys anteriors i els reduïen i també els feien en els anys següents. Sense adonar-se, entrarem en un cicle on ja no hi havia il·lusió per conèixer com seria una falla, ja que sabies que si la feia tal artista i aquest plantava en altres poblacions amb pressupostos similars, la falla seria la mateixa que havia fet l’any passat a tal comissió, o si a València havia guanyat una falla o s’havia parlat molt d’una altra, els remats i contra remats d’eixes falles estarien escampats per tot arreu de la província. Però era la nova forma de treballar, la que ens havia tocat viure… darrere quedava la nostàlgia de totes eixes hores de taller per veure crear peces noves.

131

I per això vas deixar de ser faller? Vaig començar a cansar-me, a veure la festa d’altra forma. Sorgí un moviment d’artistes, en primer moment creats per a dignificar la professió i salvar-la, però a la volta de la fulla, te n’adonares que era més del mateix, de voler fer creure que el problema dels tallers era l’exigència dels fallers i no els desconeixement de molts artistes per traure un negoci endavant, del que desafortunadament també vivien moltes altres famílies i també el sofriren. Culparen als fallers de voler sense escrúpols apretar els artistes per a obtindré el benvolgut palet… però no veien que l’artista posava en perill la viabilitat econòmica del seu taller, de la seua família i les famílies dels seus treballadors per obtindre també l’apreciat palet que tant de renom li donaria. Fins i tot, tingueren la brillant idea de posar-li preu i volum a l’art, i catalogar per igual la feina de tots els artistes, sense pensar la feina, el treball i el cost que a cada artista li costava traure al carrer qualsevol peça. En una falla, x € no vol dir que siguen tants metres d’altura, un nombre de ninots o el perímetre d’una falla. Cada artista tenia una forma de treballar, un cost de taller, i ningú s’hauria d’haver atrevit mai, a posar-li mesures a un artista faller. Algú s’haguera atrevit a dir-li a Picasso o a Sorolla, que un quadre seu tindria un valor econòmic depenent del tamany del llenç, els colors utilitzats o els personatges que apareixen? Eixe és el motiu pel qual el iaio i molts més van deixar de ser fallers, perquè vam perdrer la il·lusió per les falles, per saber com seria la falla del nou exercici, el iaio i molts més, volíem festa, volíem llibret, música i pólvora, però per sobre de tot volíem falla. I com cada vegada anaren destinant-se menys i menys diners a la falla, els artistes fallers que quedaren, deixaren de construir falles, perquè ningú era capaç de valorar, que la seua feina, també era la seua vida. Algú ha vist a l’artista… que va guanyar 15 primers premis? Algú ha vist a l’artista… que tenia 15 ninots indultats? Algú ha vist a l’artista… que va deixar un any falles sense plantar? No, ningú l’ha vist, perquè avui… JA NO HI HAN ARTISTES. I conte contat, ja s’ha acabat, qui no es tape les orelles, se les menjarà el gat. Raimon Sant Jordi

132

133

Quant tens molt a contar Era el 17 de març de les falles de 2014. Jo estava descansant a casa després del tradicional esmorzar menjat d’aquell dia. Vaig rebre la trucada de Raúl Martínez Ruiz “Chuky” que em deia que volia vindre a veure la meua falla en una estona i aprofitar per a prendre un café junts i xarrar sobre falles. A l’estona estàvem els dos asseguts a la terrassa de la cantonada de Genaro Palau amb el Cronista Vicent Beguer, ell ja li havia donat diverses vegades a la falla, una falla que no tenia tanques, una falla que canviava cada instant i en la qual qualsevol que volguera podria participar. Una falla que culminava un projecte social realitzat per la nostra comissió i que continua viva en molts aspectes. Durant el café em va confessar que portava temps donant-li voltes al seu cap per a realitzar falles d’aquell tipus, amb un projecte social després d’ella i que comptaren molt més que la tradicional sàtira als quals estem acostumats. Falles que esquinçaren, que reivindicaren, o que criticaren, però que a més pogueren mobilitzar a una comissió fallera durant un exercici i al mateix temps donen a conéixer problemes reals del nostre entorn més pròxim. Crec que es va convèncer d’aquell taller que la seua idea era possible de realitzar i, sobretot, que té cabuda en les falles. I és que Chuky des d’aquest moment va començar a crear un concepte i una marca de falles molt especial. Les falles del 2015 van ser el seu primer projecte que marcaria un punt de partida en el taller d’Estudi Chuky. Una falla dedicada a l’Alzheimer, que portava per Lema “Memorandus”, impactava als visitants del *cap i casal en un dels emplaçaments tradicionals per als quals visitem la capital des dels pobles, com és la Falla Bailen Xàtiva “la Ferroviària” de València. La bona acceptació de la comissió, públic i premis, llàstima que continue pesant tant això últim en les falles, va fer que seguira en aquesta mateixa línia en aquesta comissió. La principal característica d’aquests projectes, no sols és el missatge de la falla una vegada plantada, sinó que a cada falla va unit un projecte social amb una entitat, associació o ONG que desenvolupa juntament amb la comissió i artista, un projecte d’activitats durant tot l’exercici que a més de donar difusió a la temàtica i problemes que es tracte en la falla, permet que la comissió s’implique en el projecte i veja la falla com alguna cosa més seua. Les falles de 2016 el Parkinson va ser el tema triat per a desenvolupar de nou en la Falla Bailèn. Xàtiva de València amb “Coactus” i una nova comissió fallera s’unia a aquesta mena de projectes ja que el taller de Rafael i Raúl Martínez plantaria en la Falla Castelló – Segorbe una falla dedicada a la labor de l’ONG PayaSOSpital amb el Lema “SOS”.

134

En 2017 Estudi Chuky i la Falla Bailèn – Xàtiva de València s’unirien a l’ONG Mares en acció per a realitzar el projecte “Afecte”. La ment inquieta de Chuky no para i en 2018 faria un paset més en aquesta mena de projectes. Al potent contingut d’aquests, Chuky li fa un volta més de rosca i incorpora una nova tècnica a les seues falla incloent l’escanejat de personal reals per a realitzar les seues figures aconseguint figures realment impactants amb un pseudo hiperrealisme molt efectiu. La primera falla en la qual ho empra és en la Falla Sevilla – Dénia de València en la falla amb lema “Crits”, en la qual empra un missatge reivindicatiu que comença a incloure en aquesta mena de falles. A Bailèn – Xàtiva continua amb el format ONG + Projecte Social + Falla dedicant la falla a la Creu Roja amb el lema “En realitat no té gràcia”. En el seu quart any amb aquesta mena de projectes són 4 les comissions que apostaran per comptar alguna cosa més amb les seues falles. Bailèn – Xàtiva estava dedicada a la Síndrome de Down amb el lema “No et canvie per ningú”, Sevilla – Dénia seria un crit contra la violència masclista, en la qual la figura central era la Fallera Major de València 2018 Rocío Gil i amb lema “Amb elles”, Mariano Benlliure – Acequia de Tormos amb lema “#talcom” estava dedicada a la paràlisi cerebral i com a característica havies de visitar-la com si anares en cadira de rodes per a comprovar les barreres que es poden trobar, i Poeta García Lorca-Oltá estava dedicada a la igualtat amb el lema “=” Les falles 2020 Chuky fa un altre paset, de la mà de la comissió que va visitar aquell 17 de març, competirà en la màxima categoria de les Falles de Torrent amb una falla amb un projecte social després d’ella i reivindicativa, un projecte que des de la seua presentació aquesta donava que parlar en cercles fallers i no fallers i que continuarà fent-ho a partir del 15 de març. “T’ho veus?” serà un projecte que parlarà d’integració, inclusió, igualtat i llibertat i que servirà per a celebrar el 25 aniversari de la Falla Cronista Vicent Beguer i Esteve de Torrent com a ells els agrada, comprometent-se. Però, a més veurem falles compromeses d’Estudi Chuky a Sevilla – Dénia de València dedicada als majors, a la falla Carrera Malilla-Isla Cabrera, dedicada a la Casa Ronald McDonal, i la falla Poeta García Lorca-Olté que tractarà sobre el “Bullying”. La falles han de contar sempre una història, però les falles de Chuky, sempre tenen molt a comptar. Ferran Martínez Delegat de Junta Central Fallera

135

136

14 Metres, el pam de Déu. Pere era el delegat de monument d’una de les falles més emblemàtiques de Xàtiva, era un enamorat de la festa i per a ell l’eix fonamental d’aquesta era el monument. Era una persona que encara no havia pegat foc al monument, ja estava pensant en quin plantar l’any següent, perquè a banda que per a ell els monuments el fascinaven, considerava que sense monuments no hi havia festa. Enguany tenia una difícil tasca, ja que l’artista que els últims anys havia engalanat la plaça havia tancat el taller perquè no va poder fer front a les pressions econòmiques que travessava l’època. A més, tenia la pressió que els anys anteriors havien aconseguit grans premis i devia buscar una artista amb què seguir aconseguint els premis obtinguts els anys anterior. En passar les últimes falles, va començar a visitar nombrosos tallers buscant un nou artista, però tots li oferien esbossos de monuments amb limitació d’altura, assegurant una millor qualitat, perquè aquests artistes havien firmat un conveni amb el gremi de València, per no superar una altura de 14 metres per aconseguir una estabilitat als seus tallers. Pere, malacostumat a plenar la plaça de gom a gom, veia uns magnífics treballs però no li convencien del tot ja que estava pressionat per la seua comissió. Va seguir cridant a les portes dels tallers sense obtindre cap resultat. Passaven els dies sense trobar cap artista que seguira la línia que la comissió duia els anys anteriors, Pere es quedava meravellat del treball de molts d’ells, però sabia que si es reunia amb el president per a presentar-li un monument que no plenara la plaça com en altres anys, i d’aquesta manera no aconseguirien el primer premi, la seua tasca seria un fracàs. Ja desesperat va aplegar fins l’últim taller on li asseguraven un falla que complia els requisits d’alçària i volum que ell volia, molts metres i una falla molt ampla, repleta de ninots, era tot allò que la comissió sempre havia tingut, però hi havia un problema, a Pere no li acabava de convèncer ja que els acabats no eren els mateixos que els vistos als altres tallers, es va adonar que aquest artista li prometia tot allò que la seua comissió volia, i sabia que el motiu que feia aquesta promesa possible no era altre que el mal acabament de totes les figures que feia, ja que al fer falles molt més grans del que marcaven els seus pressupostos a l’artista no li donava temps per a perfeccionar l’acabat. Sense tindre res en clar, el president el va citar a una reunió al casal, per tal de decidir a quin artista contractar, ja que els temps passava i la comissió sense artista estava. Pere li va exposar al seu president que tenia un dilema, perquè s’havia enamorat del treball de diversos artistes, amb els quals no ompliria la plaça amb alçaria i volum, però sí de bellesa i qualitat, i per altra banda tenia un artista que seguia els requisits als quals estava acostumada la comissió, però sense assegurar-se la qualitat dels altres artistes.

137

El president li va dir que no hi havia dilema, que estava clar, el volum sobre qualsevol cosa per a plenar la plaça i així competir amb les altres falles. Mentre el president intentava convèncer a Pere sobre el volum i la grandària, aquest últim només feia que pensar en els ninots tan ben acabats i la pintura tan perfecta d’aquells artistes que tant sols li assegurava els 14 metres d’alçària. Sense escoltar cap paraula que el president pronunciava, Pere el va interrompre i li va demanar al president que confiara amb ell i que apostaren per alguna cosa nova i diferent i apostaren per menys quantitat i més qualitat. Després de moltes hores de debat, i sense tindre molt convençut al president, Pere va apostar per un dels artistes amb mesures limitades i qualitat assegurada, i acaba tenint un vot de confiança del seu president. Pere va passar l’any amb molta pressió, eren continuades les visites al taller per tal de veure créixer el monument, i cada vegada que xafava el taller, estava més convençut que la seua elecció era l’encertada, ja que els ninots eren perfectes. No obstant tenia por d’allò que pensara la comissió perquè era un canvi molt dràstic i temia defraudar a tots i a cadascun dels membres que la formaven. Va arribar l’ansiós dia que tot faller espera, el dia de la plantà, però per a Pere el més temut. L’artista es va plantar a la plaça, va descarregar totes i cadascuna de les peces que formaven la falla i Pere tant sols sentia als fallers queixar-se que mai havien tingut una falla tant baixeta i Pere contemplava el monument i va tindre dubtes de si havia sigut l’elecció correcta. Després què l’artista acabara de plantar la falla, va observar que aquesta estava cuidada fins a l’últim detall, cert era que mai havien tingut una falla tant menuda però tampoc havien tingut mai una falla tant ben acabada i amb eixos colors tan bonics. Era l’hora de comparar, i coma bon ritual, Pere va visitar amb altres membres de la comissió les falles que competien amb ells a la secció especial de Xàtiva. Tenia molta por així com molts dubtes perquè la resta eren falles amb molta alçaria, però no tenien els acabats que tenia la seua. Els seus companys de visita tenien clar que enguany els premis no els anaven a acompanyar i Pere tant sols els demanava confiança. Després de passar una nit sense pegar ull, perquè el seu cap no parava de pensar en tots els comentaris sentits i la por del fracàs, es va alçar amb molt de nervi però segur del treball escollit. Es va plantar a la plaça, va contemplar la falla, i després de pegarli diverses voltes, al seu rostre es dibuixava un gran somriure perquè es va adonar que la plaça estava preciosa, amb uns ninots que pareixien de porcellana, aquests engalanaven la plaça de tal manera que no feien falta els focus per il·luminar-la, va fer cas omís dels comentaris, perquè per a ell l’elecció va ser l’encertada, no cal tindre un monument gegantesc per tal de fer més bonica si cap la plaça, quan tens un monument menut on els seus ninots rosen la perfecció.

138

Va aplegar el moment més tens per a ell, sentia mil ulls fixant-se amb ell, sent el centre d’atenció. Era el moment d’escollir el millor monument de Xàtiva a l’entrega de premis de la ciutat, va tancar els ulls mentre el president nat de la Junta Local Fallera de Xàtiva pronunciava les puntuacions, i va esclatar d’alegria al sentir que la seua comissió havia sigut la que havia aconseguit el premi a la millor falla de Xàtiva. Era el moment en què tota la gent s’abraçava a ell, felicitant-lo per la tasca feta, fins i tot aquells que no confiaven en l’elecció que havia pres així com els que criticaven que la falla no fora mes alta. I és que de vegades el millor no està en la quantitat sinó en la qualitat. No cal que la falla aplegue a un pam del cel quan en 14 metres el pots aconseguir tocar. Pablo Benito i Climent President falla Abu MasaifA

139

Sobre contes i les seues variants puga ser que hi haja molt escrit, però no tot, sempre hi pot haver més, mentre la imaginació de les persones no tinga límit, al món mai faltaran contes fantàstics, crítics i conseqüents, ni tampoc gent que els estudie ni els represente en altres camps. L’ésser humà està dotat d’imaginació, i aquesta no ha de tindre limitació de cap classe. Ángel J. Sánchez

141

Quan les falles conten un conte . El primer llargmetratge produït per Walt Disney va ser Blancaneus i els set nans l’any 1937. Es tracta de la primera pel·lícula musical animada, sonora i en color de dibuixos animats de la història del cinema. Basada en el conte homònim dels Germans Grimm — els quals recolliren la versió més coneguda d’un conte popular europeu—, la pel·lícula va assolir un èxit internacional. Després, de la factoria Disney, començaren a eixir altres dos llargmetratges: Pinotxo i Fantasia. Blancaneus va arribar als cines espanyols l’any 1941, amb un èxit innegable que va despertar els somriures dels més menuts en una època de postguerra de poques alegries. Cal admetre que el cinema ha estat un format que ha captivat la gent per la seua capacitat artística de combinar una història amb la imatge, el color, la veu, els efectes i la interpretació, tot plegat per extraure sensacions sentimentals de les persones. A més a més, ha estat un dels formats que més ha ajudat a transmetre una història, tant si és escrita per l’ocasió com si ha estat una versió d’un llibre, d’una història real o d’un conte popular. En aquest darrer cas, el que ens ocupa, la transmissió de la literatura popular s’ha fet de generació a generació, contant històries abans d’anar-nos a dormir o vora el foc de la llar. Hui en dia, les pel·lícules Disney han estat un gran focus en la transmissió dels contes. A les prestatgeries de les cases i de les Biblioteques hi trobem una gran barrejada de contes clàssics, actuals i històries adaptades a la pedagogia i l’educació. En definitiva, tenim al nostre abast un ventall de títols d’on poder llegir o narrar. No obstant això, sempre tenim els nostres preferits i, no sé perquè, generació rere generació, sempre acabem escollint els clàssics. De ben segur que la factoria Disney haja tingut part de culpa en aquest esdevindre, però no cal llevar-los el mèrit als nostres iaios, iaies, pares i mares, els quals han estat els principals transmissors d’aquests contes. I a les falles ocorre el mateix. Els cadafals que han tingut com a recurs temàtic els contes, han escollit aquells més populars i que la gent coneix de sobra, siga de l’edat que siga, i és innegable l’èxit que pot aconseguir atès que l’observador de la falla es podria sentir identificat. Hem pogut comprovar com les falles infantils han acollit a les seues temàtiques els contes més populars, han omplert els cadafals de personatges creats per Disney i altres factories cinematogràfiques, fet que ocorre a partir dels anys setanta. Abans, amb menys televisió i pocs recursos econòmics, triomfava el món del còmic des del Pato Banderilla dels anys trenta fins personatges com Diego Valor a la dècada dels seixanta.

142

Quant a les falles grans, motiu d’aquest treball, l’aparició de la temàtica dels contes també comença a la dècada dels setanta, atès que serà durant aquesta època quan les falles comencen a tematitzar-se, ja que abans hi són més directes i plasmen en la mateixa escena allò que volen dir. Comptades excepcions trobem falles tematitzades en dècades anteriors. En aquesta consideració, caldria incloure una falla infantil que recorre al conte per plasmar una crítica política. El llop i els tres porquets és la primera falla realitzada per Antoni Grau i Cros, qui la plantarà el 1953 a la plaça de Sant Pere. Sobre una gran base, el cadafal es componia de les figures dels tres porquets i el llop a més d’un gran arbre on hi havia una caseta¹. La crítica al·ludia a la guerra europea del moment, on el llop representava a Rússia i els tres porcs, amb instruments musicals a les mans, representaven a Amèrica, França i Anglaterra, i la caseta era l’ONU. L’argument es reforçava amb la inscripció Pacto de Paz, escrita al llom del llibre sobre el que es recolzaven les figures. Dos versades, una al davant i l’altra a la part posterior i retolats a la base, explicaven el significat del cadafal. De les fotografies hem pogut desxifrar algunes paraules: Pareix que cada cerdito / representa a una nació / que un tocà el violí / i altre toca el violó / i els acompanya la flauta /...

El llop i els tres porquets d’Antoni Grau i Cros (Sant Pere, 1953). ARXIU FAMÍLIA PATIÑO

¹Ja vam tindre l’ocasió d’escriure sobre aquesta falla i altres més que va plantar Antoni Grau al barri de Sant Pere (Tortosa, 2013). D’aquest treball extraurem que Grau va fer la falla sota la direcció de son pare, va modelar un dels porquets, i arran l’elaboració del motle, va conformar els altres dos. El llop va estar acabat amb tela i només li va modelar el cap. La caseta de l’ONU, segons Grau, va haver de ser desmuntada per indicacions dels agents censors, atès que no hi apareixia a l’esbós, tot i que a les fotografies d’Angel Patiño apareix per complet el cadafal faller. Afegir que la figura del llop va ser indultada pel grup d’amics que va promocionar la falla, amb la finalitat de jugar pel carrer.

143

Dos anys més tard, els joves de la plaça de sant Pere tornaven a plantar falla i confiaren altra vegada amb Antoni Grau. De les seues mans va eixir el cadafal Infància, on a una de les cares un iaio li contava al seu nét el conte de Blancaneus i els set nans, el qual s’hi trobava representat a la part d’enrere de la falla, on els nans treballaven de fusters, obrers i pintors, inclús algun d’ells portava els plànols de la casa . Dos anys més tard, els joves de la plaça de sant Pere tornaven a plantar falla i confiaren altra vegada amb Antoni Grau. De les seues mans va eixir el cadafal Infància, on a una de les cares un iaio li contava al seu nét el conte de Blancaneus i els set nans, el qual s’hi trobava representat a la part d’enrere de la falla, on els nans treballaven de fusters, obrers i pintors, inclús algun d’ells portava els plànols de la casa². Això era i no era... Heidi ens va arribar per un sèrie de televisió i ha estat present en la infància d’un bon grapat de xiquetes i xiquets. La figura de Heidi, el personatge principal de la sèrie d’anime japonesa d’Isao Takahata, la qual va estar estrenada el 1976, apareix damunt d’un món amb flames al cadafal El món del Conte (Espanyoleto, 1977). El ninot de Heidi representava la innocència davant el ball polític del moment. L’anècdota d’aquest cadafal, realitzat per la mateixa comissió fallera, va estar al col·locar la peça principal el dia de la plantà, ja que es va trencar el cabiró degut a un inoportú nuc de la fusta. Així doncs, els membres de la comissió van haver de tallar-li les cames al ninot per poder-lo col·locar al més alt de la falla, damunt del globus terraqüi on li pertocava, però embotinat en ella³ .

El món del conte (Espanyoleto, 1977). ARXIU R.TORTOSA

² LG-2764-4, Arxiu Municipal de Xàtiva. ³ Llibre de la falla plaça Espanyoleto. XXV Aniversari 1965-1990, 1990, pàg. 40.

144

Una de les falles que millor ha tractat la temàtica dels contes és la plantada per Paco Roca a la plaça de sant Jordi l’any 1987. La falla, sota el lema de Contes i faules, tenia per coronament la figura de Pepito Grillo, rememorant la faula de la cigala i la formiga. Josep Sanchis i Martínez, l’autor de l’explicació, ens deia sobre què anava la falla: «De contes i faules amb molt de gra i poca palla van les imatges i paraules d’aquesta la nostra falla, en escenes, que seran aules, on ensenyarem cada contalla. Les conclusions tu trau-les, abans creme com la borumballa». La relació entre els contes i la critica vers la ciutat es veu des de l’escena principal de la falla ja que: «Com la cigala i la formiga d’aquell relat tant famós en aquesta ciutat antiga un treballa i altre fa el gos, puix treballa a pic i pala el xativí com la formiga mentre el polític, de cigala, en l’Ajuntament “fa el figa”». En una falla de contes no hi podia faltar Blancaneus i els set nanets, atès el joc que hi pot donar amb una escena amb tantes figures i distints personatges que poder-li associar. En aquest cas, el poeta ha establert la relació amb una sonada moció de censura sol·licitada per part de l’oposició dirigida per Alfonso Rus cap a l’alcalde d’aquell moment Josep Miquel Calabuig: «Blancaneus i els set nanets és dels contes emocionants, però a Xàtiva estem trets en històries semblants, puix pareixia Blancaneus la passada moció de censura on la clavaren de cap a peus uns centristes de testa dura que per fer notar les seues veus i desitjar el poder amb usura, se presentaren com uns arreus amb una preparació immadura. Així el PSOE fent de bruixa als centristes va matar i aquests, com una maduixa, amb la cara roja se’n van anar, perquè AP i UPV, sent la poma, no van saber a qui enverinar i perquè PSOE amb molta ploma l’antídot es va procurar». 145

Tampoc hi podia faltar el conte de Caputxeta, on el llop representa «la feroç administració, que ens ha deixat al pas menjant-se la població», que resulta ser Caputxeta, «ignorant de la greu situació, amunt i avall amb la cistelleta sense fer cap manifestació». A una altra de les escenes apareixia el ninot d’El Flautista d’Hamelí, un altre dels clàssics que de ben segur ens han contat quan érem menuts. A la falla no se’n duien els xiquets sinó que «la indústria se van portar tocant-nos la flauta, i en altra ciutat la van posar que no era tan incauta». La bella dorment del bosc és un altre dels contes clàssics representats en el cadafal plantat per a la Falla de Sant Jordi. A la crítica de l’escena s’utilitza el recurs de fer passar la ciutat, en aquest cas Xàtiva, com la princesa, amb la recerca d’un príncep que la salve del perill: «La Bella Dorment, aquell fantàstic conte, a Xàtiva últimament, descobrim ben prompte, puix tenim en l’Ajuntament un príncep, que de sobte, aconsegueix que un monument estant en ruïna, se monte. És el príncep Marià que vol despertar la princesa i amb restauracions va per veure si així la besa: no saben si ho aconseguirà perquè és costosa empresa però el que si que fa és gastar-se’ls molt de pressa».

Contes i faules de Paco Roca (Sant Jordi, 1987). ARXIU R. TORTOSA

146

Un altre cas de Xàtiva convertida en princesa el trobem al cadafal Els bufons de Paco Roca (J. R. Jiménez, 1995), on la ciutat fou representada per la Ventafocs, la qual segueix esperant, pacient, que vinga un príncep blau i la traga de la seua humil condició de ciutat en decadència. Al cadafal, una lletja Ventafocs apareix sobre una carabassa arrossegada per dos ratolins, tot conformant una de les escenes laterals. Francesc Belda ens escriu que: «Xàtiva, la Ventafocs, sempre ha estat abandonada. Ha viscut entre enderrocs; només li han pegat retocs i alguna que altra burrada. Ja vorem si un Príncep Blau de les cendres la rescata i la torna a fer palau. Si de l’abandó la trau, li haurà posat la sabata».

Els bufons de Paco Roca (J. R. Jiménez, 1995). A l’esquerra veiem l’escena de la Ventafocs. ARXIU R. TORTOSA

També Xàtiva ha estat representada per La Bella dorment en un cadafal faller. La trobem a l’escena situada sota la campana de Campanades de campanya (R. Argentina, 1991), falla signada per Miguel Á. Gozalbes Moracho. L'artista, com diem, compara la ciutat amb la Bella dorment: «com si d'un conte es tractara... volen fer-la despertar». A l'escena apareixia adormida la princesa Aurora junt el príncep en situació de voler-la besar: «A Xàtiva hi ha un sector que com el príncep del conte, vol un bes d'amor despertar un alcalde prompte».

147

Gozalbes Moracho pensava que el príncep responia a l'oposició d'aquell moment: «És gent de l'oposició, de centre i dretes majorment, que volen la pròxima elecció fer-se'ls amos de l'Ajuntament. Un morreig volen donar a l'alcaldia xativina, per a fer-la despertar i furgar en la mina». Com que a l'escena també apareixia el personatge Malèfica, el versador li dedicava uns versets, considerant-la com «la mà negra de la ciutat... que vol influir en el resultat».

Al cadafal Campanades de Campanya de Miguel A. Gozalbes Moracho (R. Argentina, 1991), sota la campana, veiem l’escena de la Bella dorment. ARXIU R. TORTOSA

Uns anys abans, l’any 1984 i a la mateixa avinguda República Argentina, Antoni Grau plantava Els canvis. A aquell majestuós cadafal, amb la parella de músics tocant el bombo i els platerets, apareixia en un dels laterals una completa escena amb la representació d’un passatge del conte de Blancaneus i els set nans, els quals apareixien caminant sobre un arquejat pont així com la temuda bruixa. La crítica anava dirigida als regidors aliancistes de l’ajuntament, «que per cert en molts casos coincideixen, encara que si estan menuts és perquè, menuda és la llavor en la Casa de la Ciutat, fent comparsa».

148

Blancaneus, que representava altra crítica, era associada a la regidora socialista de Fira i Festes, i es planteja un canvi en el conte, ja que, «al revés que ocurrí al conte, va ser ella la que ens enverinà als xativins amb la cloenda de la Fira de l’any passat, a l’oferir-nos-la com “el no va més” de les sorpreses... i el que es va veure eixa nit va ser la cosa més difícil que han parit regidors: tirar la Fira de Xàtiva en un minut». A l’explicació de la falla, Josep Sanchis deia que: «Pareixia candida i innocent, com una blanca coloma, però en Fira a la gent, li va pegar menuda poma». El personatge de la bruixa va estar dedicat a Mariano González, aleshores regidor de Cultura, el qual li ofereix «al cap de llista d’Alianza Popular, el senyor Nicolau, la famosa poma enverinada però no en cianur sinó en dates i números per als que Nicolau no havia tingut la precaució de vacunar-se. Reptar a un debat polític sense anar preparat per a contrarestar les argumentacions del contrari, ve a ser com fer el ninot, i per açò està en la falla».

Els canvis d’Antoni Grau i Cros (R. Argentina, 1984). A l’esquerra veiem l’escena de Blancaneus i els set nans. ARXIU R. TORTOSA

149

Amb anterioritat ja hem fet referència al conte de Caputxeta i el llop i, pot ser, siga un dels contes més recorreguts pels artistes fallers. De fet, els Germans Miñana es van atrevir a plantar els dos personatges principals del conte com a coronament del cadafal Socarrat, conta’m un conte (Ferroviària, 2006). A l’explicació de la falla, teníem la sort de canviar el conte, presentant-lo com el de la Caputxeta feroç: «Una nova versió del conte a la falla està representada. Ara és el llop el què fuig d’una Caputxeta alterada. El nostre temut llop ja no sap com espantar. I els nostres dirigents com ens poden enganyar. Les mentides les solten en qualsevol tema de la ciutat, aleshores on està, per exemple, el centre d’oci desitjat. Caputxeta Roja es revela, i persegueix el llop espantat. Com la gent del nostre poble, farta de tanta barbaritat. I així és el nostre conte, que enguany presentem, I vaja molt en compte, amb els polítics de l’Ajuntament»

150

A les escenes apareixen diverses escenes relacionades amb els contes, com el iaio que conta «contes i més contes» com els conta l’Ajuntament, «dient que són fabulosos, per a engalipar la gent»; donyets i fades per explicar el que passa als plenaris municipals on «el donyet de l’Ajuntament sempre li talla la paraula, a una fada nacionalista, que se’n va indignada», en referència a les diverses discussions entre Alfonso Rus i Cristina Suñer; els contes xinesos i els PAI PAI’s, ja que «un munt de contes xinesos podem narrar de l’urbanisme, amb un final amb besos i tot replet d’amiguisme» i la darrera escena, sota el títol Fotre, com ha canviat el conte, que ens diu que: «Caputxeta s’ha fet gran i amb els anys s’ha espavilat. Ja no és l’innocent xiqueta que a tots ens ha enlluernat».

Socarrat, conta’m un conte dels Germans Miñana (Ferroviària, 2006). ARXIU R. TORTOSA

I com diem, aquest no serà l’únic cadafal on apareix Caputxeta, ja que també ho fa a la falla Xàtiva Quin Corral! d’Armengol i Cimas (J. R. Jiménez, 2011). El ninot de l’exposició va estar conformat per Caputxeta, amb la cistella a la mà, i el llop. A l’explicació de la falla, José Manuel Gómez modificava el conte duent-lo a la nostra ciutat on la xiqueta duu a la cistella tots aquells projectes que s’hi trobaven en marxa com la Ciutat de l’esport, el tancament del nucli antic, la Plaça de bous, el Centre cultural, l’Escola Oficial d’Idiomes… I advertia que «en aquesta faula, ens trobem ara mateix, no sabem si serà gran la bola que aquest ajuntament pretén». En l’escena, la xiqueta li ensenya el que porta a la cistella, aquelles «obres faraòniques pagades per tots, omplint les butxaques d’algun tio capgròs». El llop, amb cara d’incredulitat, «no es creu tot el que li ensenya, solta un collons i redéu, quan obri la cistella».

151

El flautista d’Hamelin, seguit d’unes rates, conformava el cos central de la falla Amelí, un conte xativí de Xavier Herrero (Molina – Claret, 2015), un cadafal on les escenes es corresponien amb els habituals contes clàssics i que plasmaven l’actualitat xativina de forma crítica. Així és que la Fallera Major era la Caputxeta del conte, «que porten de plat en plat», on es criticava que l’havien presentat tres vegades: «Pel forro la crisi es passen presentant-la tres vegades: al Castell, Comiat i Exaltació com si fóra tot debades». Altres dels contes que apareixien a la falla era el dels Tres porquets, que representaven «aquells fallers prepotents, que un fals lideratge ostenten, amb actes que són dolents». Ni cal dir que feien referència a certs fallers de la falla República Argentina i a tot allò que va passar el dia de la Visita Oficial a les Falles de 2014, quan es va llançar una careta de porc en passar la comitiva de la Junta Local Fallera i les Falleres Majors de Xàtiva: «Acostumats a guanyar, quan no ho fan, mal reaccionen i comencen a bramar si per això els sancionen». El príncep granota també s’hi trobava present al cadafal, i que segons ens diu el conte «la granota en un príncep, tota ella, es convertirà el dia que l’hagen besat». La crítica d’aquesta escena s’hi centrava en el projecte del Museu Faller, una «vella reivindicació del col·lectiu faller», i que l’autor de l’explicació ens deia que «qui al nostre “sapet” besarà i en un Museu Faller la granota es convertirà».

Amelí, un conte xativí de Xavier Herrero (Molina – Claret, 2015). EL CORREDOR DE FALLES

152

Les mil i una... Les mil i una nits és el nom que rep una antologia de contes orientals compilats de la tradició de l’Índia, Egipte i Pèrsia. En l’àmbit de les falles, en el cas de considerar aquesta publicació com a recurs temàtic, s’ha obviat completament el contingut dels relats i s’ha centrat exclusivament en el títol, inclús reduint-lo a Les mil i una, sota una temàtica oriental més pròxima a l’Orient Mitjà. Un clar exemple és la falla Les mil i una del turisme de Bernat Roman (J. R. Jiménez, 1997), que té com a coronament un moro assegut i una escenografia amb recursos àrabs com uns merlets que «són com els dirigents, que primer parlen molt i després no fan res». Al cap i a la fi, a pesar d’agafar este títol relacionat amb un conte, el guió de la falla estava configurat com una pel·lícula on les distintes escenes anaven en relació amb aspectes cinematogràfics i on el tema exposat n’era una crítica al turisme de la ciutat, tal i com fa referència el lema.

Les mil i una del turisme de Bernat Roman (J. R. Jiménez, 1997). ARXIU R. TORTOSA

153

Un altre cadafal que fa referència a aquesta antologia de contes orientals és Mil i un contes de Paco Roca (R. Argentina, 2012). Com al cadafal anterior, aquest també té la presència d’un moro al seu coronament, el qual va assegut damunt d’un caragol humanitzat a l’igual que els merlets àrabs que completaven la part central de la falla. D’acord amb el seu lema, aquest cadafal utilitza completament el recurs dels contes per tematitzar les diverses crítiques plantejades. I ho fa de forma que barreja contes de sobra coneguts per tots, com ara Caputxeta roja o Ali babà i els quaranta lladres, amb terminologies i frases fetes entorn els contes: “Més conte que Calleja”, “Contes xinesos”, “El conte de mai no acabar”, “Contes tradicionals” o allò de “Conte contat”. Francesc Belda, autor de l’explicació, enllaça la figura del moro del coronament amb la descripció del conte de les Mil i una nit en forma de vers: «A la llunyana Bagdad, envoltada d’esplendor, la cort més culta del món va ser un califat. Hi hagué un sultà molt famós, a qui li deien Xahriar, que a la història va passar per ser cruel i capritxós. Gaudia en el seu harem, com al mateix paradís, d’un munt de belles hurís que omplien aquell edén. Com de tothom és sabut, la Xahrazad, cada nit, abans d’anar-se’n al llit el tenia…, entretingut! Li narrava un tros de conte que no s’acabava mai: ell, atent, sense interrompre, i ella sense dir-li el final… Aquell món de fantasia, que en els contes ha quedat, ara i ací, cada dia, el trobem reeditat».

Mil i un contes de Paco Roca (R. Argentina, 2012). ARXIU R. TORTOSA

154

A una de les escenes trobem El conte de mai no acabar, on es narra que el moro no està content, «pensant d’on traurà diners» i recorre a la llàntia meravellosa, «d’on ix un geniet astut, s’ha fet ací molt famosa, des que caigué en mans del Rus». La figura d’Alfonso Rus no hi podia faltar i menys en l’assumpte d’aquelles eleccions i la seua lapidària frase: «¡Viva el vino y las mujeres…! ens cantava l’Escobar. El Rus trenca les barreres: en compte de vi, xampany». La història interminable, la famosa novel·la de Michael Ende, a la falla és convertida en conte, potser per la seua condició de juvenil i és utilitzada per parlar sobre el Museu Faller, «on és una Història Interminable i Paños, simpàtic i amable, no força l’Ajuntament». També fa ressò de la falla de la Junta Local Fallera, que per fer-la «el senyor Garcia ha de vendre loteria» i l’acusen «que qui s’arrima al poder, ja no reivindica res». L’escena que duia per lema Més conte que calleja al·ludia a l’expresident de la Generalitat Francisco Camps i tot allò dels trages, el qual «acceptava regalets perquè tenia la clau d’un bagul de bitllets?». Altra de les escenes feia referència al conte d’Alí-babà i els… lladres i comparava els personatges d’aquella història amb els actuals: «Ací els lladres, disfressats, es visten seguint la moda, però amb trages regalats. I el poble, votant, ho aprova?! Cridanera va estar l’escena dels Contes xinesos on veiem uns personatges que «fabriquen dongs amb els euros»: «La Merkel amb una maça: Sarkozy, Napoleó… Europa per l’aro passa. I de mandarí, Rajoy!?».

Escena Contes xinesos del cadafal Mil i un contes de Paco Roca (R. Argentina, 2012). EL CORREDOR DE FALLES

155

A la part de darrere, un gran ninot representava el famós roder local Francesc Navarro, més conegut com Camot, qui va provocar l’expressió Quedar com Camot, que fa referència a quedar malament o tindre mala sort. La figura de Camot presidia l’escena dels Contes tradicionals, on es feia un homenatge a totes aquelles persones majors així com d’escriptors que havien replegat aquests contes autòctons i populars, ja que: «És un tasca important deixar testimoni escrit d’un tresor que hem heretat: allò que els majors han dit». Al cadafal de Paco Roca també tenia cabuda, una vegada més, el conte de La caputxeta i… el llop!, on es reflectia a l’oposició d’aquell moment en forma de llop. Recordava les darreres eleccions municipals de 2011 on «a la Caputxeta, el Llop, quasi li clava els queixals», d’acord amb el resultat tant ajustat que es va produir. En relació amb aquests dos darrers cadafals, hi trobem Contes moros de Xavier Herrero (Ferroviària, 1994). Per justificar el lema, la falla tenia per coronament dos caps de moros i ens deia que «moltíssims són els contes que ens solten per ací, són paraules tontes, que no es creu el veí; puix promeses fan a tothora però quan hi ha eleccions, el polític més labora que es juga els cigrons». La falla tractava temes com la gran quantitat de projectes que es fan a l’ajuntament i els escassos resultats pràctics que veu la ciutadania; els contes sense acabar que són els nombrosos carrers tallats a la ciutat; el fenomen del tot a tres-centes i el tema de la instal·lació de la planta de residus hospitalaris a Xàtiva i tota la polèmica suscitada. A la fi de l’explicació, Josep Sanchis feia la pertinent conclusió: «És preciós el conte de les Mil i una nit però cal tenir en compte que ací no té sentit». Altra referència que trobem als cadafals fallers és allò de contes xinesos, expressió que usem quan una persona, amb els seus arguments, intenta enredar i confondre’ns. Així és que a les falles ha estat bastant recorreguda, sobretot per criticar polítics i dirigents, tal i com hem vist a un anterior exemple. Una bona mostra de l’ús d’aquesta expressió la trobem al cadafal Xàtiva Oriental de Quique Fuster (Benlloch, 2008), on a una de les escenes els contes xinesos estaven annexats a les promeses electorals que no hi són reals. També podem apuntar la falla Contes xinos de Manuel J. Blanco Climent (Verge del Carme, 2014), de la qual desconeixem la crítica.

156

En darrer lloc, fem referència a alguns cadafals on el seu lema està vinculat als contes, bé siga per plantejar la falla com un conte o per justificar el coronament, en el qual s’hi troba una escena relativa a aquests. En primer lloc, fem ressò de Contes i enyorances, el lema de la falla plantada per Antoni Grau a la plaça del Mercat l’any 1988, on tracta de posar en contraposició els contes de sempre, aquells que ens han contat els majors, amb els d’ara: «La falla va a tractar dels contes i enyorances, aquelles que ens fan confiar amb falses esperances, perquè amb un conte per ací i una mentida per allà, van enganyant-nos hui i també ho faran demà». Com passa en molts cadafals fallers, el lema està justificat pel coronament amb la presència dels caps dels majors, amb l’enyorança que els temps passats eren millors, i després es produix una discontinuïtat entre les escenes i el referit coronament. Així és que les escenes ja es desvinculen dels contes i aporten crítiques actuals sense estar relacionades. En aquest cas les escenes tracten el tema dels fallers, que naveguen en la crisi; alguns pintors de hui en dia que s’aprofiten fent aberracions pictòriques; l’engany en què s’ha convertit en entrar al Mercat Comú; l’infern particular en què s’ha convertit el Ministeri d’Hisenda amb Solchaga al capdavant i els vicis del joc i les seues conseqüències. En el mateix sentit hi trobem la falla El conte del pàrquing (R. Argentina, 1998), on Xavi Herrero planteja com un conte tot allò que va suposar la construcció del pàrquing de la Glorieta, amb els problemes i controvèrsies que existiren amb què passaria amb els arbres, les excavacions arqueològiques realitzades, pot ser, massa ràpides. L’explicació finalitza amb curioses troballes aparegudes durant les excavacions com els vestits valencians recuperats per als fallers o les tres piràmides que Rumset I, el gran faraó, volia deixar per la posteritat: «l’aparcament, el teatre i la plaça del Mercat».

El conte del pàrquing de Xavier Herrero (R. Argentina, 1998). FOTO CUENCA - ARXIU R. TORTOSA

157

Conte contat, per la xemeneia s’ha escapat Com hem pogut apreciar al llarg de tot el treball, l’elecció d’aquesta temàtica és un encert, atès que les crítiques es transformen en conte, els quals contenen un fum de personatges on poder disfressar les persones que siguen blanc de la crítica. Com ocorre en els cadafals ambientats en les civilitzacions i en l’antiguitat clàssica, els contes aporten moltes possibilitats, i molt de joc, en vestir les crítiques més satíriques i enginyoses. Resulta curiós que els artistes fallers no hagen recorregut més vegades als contes, aquells que, com les falles, conten moltes històries on algunes d’elles, per molt que ens obstinem, costen molt de creure. I és que a vegades, la realitat supera la ficció.

Rafa Tortosa i Garcia Director d'El Verí del Foc

Bibliografia TORTOSA GARCIA, R. (2013): “Les falles d’Antoni Grau Cros al barri de sant Pere”, Llibre Explicatiu Falla Benlloch – Alexandre VI 2013, AC Falla Benlloch, Xàtiva, pp. 78-87. Llibrets de falla de: Espanyoleto 1977 R. Argentina 1984, 1991, 1998 i 2012 Mercat 1988 Sant Jordi 1989 Ferroviària 1994 i 2006 J. Ramon Jiménez 1995, 1997 i 2011 Molina – Claret 2015 Benlloch – Alexandre VI 2008

158

Autors de contes de cartro i fusta. Notes sobre alguns artistes fallers i la seua vinculació a l'escola de belles arts de Sant Carles Podríem dir que les falles són com contes, perquè en elles es desenvolupen històries en les escenes amb personatges representats. Eixes històries, que es representen en els cadafals, per regla general són un poc satíriques i critiquen innumerables temes. Totes les falles, tenen el seu autor, encara que hi ha alguns monuments que desconeguem qui la va fer. Aquest problema, el tenim en monuments realitzats, en els anys quaranta, cinquanta inclòs seixanta. Èpoques on no es tenia consciència, de guardar les dades per a la prosperitat. Però anem a parlar dels autors de falles, que coneguem, de tots no sinó d’uns artistes fallers molt especials, d’aquells que estudiaren a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles, de València. Alguns foren pintors o escultors i feren alguna incursió en el món de les falles, Altres que també estudiaren, en aquesta escola d’art, anaren directament al món de les falles. En aquestes incursions es donen fins que ser artista faller es converteix en una professió i deixa de ser una activitat a temps parcial, que ajudava a tindre uns ingressos econòmics extres. Pensem que els professionals de les Belles Arts, varen fer incursions en les falles, pel mateix motiu, que ho varen fer els pintors d’habitatges, és a dir per un motiu econòmic, era una manera d’aconseguir uns diners extra, fent una activitat que no se n’anava molt de la de pintar quadres i esculpir figures, ja que també havien de plasmar, en la falla, la seua creativitat, pintant i modelant. Des què en el període de la II República es tornaren a instaurar les falles a Xàtiva, han hagut artistes vinculats a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles de València. Francisco Climent Mata, Francisco Bolinches, Emilio Sanchis, Jose Aragonès Saborit, Jose Garcia Tortosa “Vernia”, són el noms d’alguns d’eixos artistes, dedicats a l’art i que treballaren fent art en les falles. Altres com José Castelló Morant o José Martínez Mollà, són més coneguts per la seua tasca en el món faller.

159

Del primer que hem de parlar és de Francisco Climent Mata (1894-1964). El món de les falles ha d’estar agraït a aquesta persona, perquè va ser l’impulsor d’aquesta festa en la nostra ciutat. En 1932 sent president de la “Societat Musical La Primitiva Setavense”, va construir una falla, que va instal·lar a la porta de la societat, aleshores ubicada en l’actual plaça de la Bassa¹. A partir d’ací l’interès per la festa fallera va esclatar i continua en els nostres dies. Francisco Climent va estudiar els seus primers concepte d’art en l’acadèmia de José Carchano². Anys després passaria a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles i en l’escola d’Arts i Oficis de Barcelona. A Xàtiva va obrir una acadèmia de dibuix i pintura en el carrer “doctor Blasco Soto” (actual carrer de l’Àngel), passant anys més tard al palau d’Alarcón, ubicada la plaça, que actualment es denomina de la Trinitat³.

Francisco Climent i Mata

La pintura de Climent és amable, destacant els paisatges, encara que també domina la tècnica del retrat. També destaca per realitzar nombrosos cartell i portades de llibres de fira. Per al món de les falles, també farà cartell i portades, però menys. Parlem un poc dels seus monuments fallers. A banda de l’esmentat de la Música Vella, va estar molt vinculat a la plaça de la Trinitat, sent l´únic lloc on va plantar cadafals, realitzant les falles de de 1933, 1934, 1936 i després de la Guerra Civil de 1943 i 1945⁴, Possiblement la vinculació vindria possiblement, per tindre l’acadèmia, com hem vist en el Palau d’Alarcón. En 1933 plantarà “Tres coses de Xàtiva”⁵, a l’any següent “Castells en l’aire”⁶ i en 1936 “Music, torero i perrero”(7). Ja després de la guerra, realitzaria “La torta de Sant Josep”⁸, en 1943 i en 1945 “La sultana alletargada”⁹. Com ja hem dit, va fer alguna portada per a llibres de falles, cal destacar la portada del llibre de 1935 “Xàtiva Fallera”¹⁰ editada pel Centre Valencianista de Xàtiva. En 1943, realitzaria la portada del llibre de la comissió del Cid¹¹. A banda de tota aquesta vinculació a les falles com artista, també trobem en 1933 i 1934, a Francisco Climent, censat com a membre de la falla de Blasco Ibáñez¹², nom pel qual aleshores es coneixia la plaça que després es va denominar del Cid i hui en dia de la Trinitat.

160

Passem a parlar ara de Francisco Bolinches Mahiques (1907-1997). Aquest naix a Xàtiva l’1 de juliol de 1907, en el nº 5 del carrer Ensenyança, on viuria tota la seua vida i on va tindre també el seu taller i estudi¹³. A l’igual que molts altres artistes, els primers passos els dóna en l’acadèmia de José Carchano¹⁴. Serà en 1924 quan ingressà a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles, on rebrà nocions d’escultura. En 1930 guanya una de les pensions que atorgava la Diputació, per a ampliar estudis a Madrid i a Paris¹⁵. Francisco Bolinches, en la seua obra escapa de les avantguardes del moment, realitzant una obra figurativa. Francisco Bolinches i Mahiques

Encara que es forma com escultor, també domina la pintura i el dibuix. A l’igual que l’escultura, en les sues pintures i els seus dibuixos, Bolinches, realitzarà compassions figuratives. En la pintura destaquen els paisatges i els bodegons, en els dibuixos els retrats. Respecte a les falles, aquest treballarà junt a Emilio Sanchis Pérez, mentrestant el primer feia les construïa, el segon les pintava ¹⁶. Centrarà tota la seua producció en els anys 1934 i 1935. En 1934 plantaran tres falles. Una en el carrer Jose Espejo (Corretgeria) amb el lema “De Herodes a Pilatos”¹⁷. Un altra en la plaça de l’Ajuntament (carrer Sant Agustí) amb el lema “Tot per poder”, obtenint un tercer premi¹⁸. La tercera en la plaça 12 d’Abril (Mossèn Urios), de la que no coneguem el seu lema¹⁹. En 1935, sols plantarien en el carrer José Espejo i en la plaça 12 d’Abril. La primera amb el lema “La llei de l’embut o el timó del sobre?”²⁰. La segon “Reforma i alcantarillat”²¹.

El col·laborador de Francisco Bolinches, Emilio Sanchis Pérez (1888-1961), també va estudiar en l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles. Tenia la seua pròpia acadèmia de pintura en el carrer Sant Francesc. Sabem que en 1915, ja estava en funcionament. En ella impartia classes de dibuix al natural, figura, planol, lineal, paisatge i adorns artístics. També impartia classes a domicili²². La pintura d’Emilio Sanchis es caracteritzarà pels paisatges, també destacar la pintura de temes religiosos, la qual cosa no

Emilio Sanchis Pérez

Aquest artista, té una altra vinculació amb les falles, va ser l’autor del cartell que anunciava els festejos de 1934. El “Comité Central Fallero”, va promoure, en aquell any, un concurs d’esbossos de cartells. Les bases eren signades pel tinent d’alcalde-President de la Comissió de Festes, càrrec ocupat per José Capuz Bas. Aquestes bases estaven formades per huit punts i varen aparèixer publicades en el periòdic local “El democrata” del 27 de maig de 1933²³. Fa uns anys es va poder veure aquest cartell en la casa de l’Ensenyança, en una exposició temporal, sobre la tipografia. 161

Passem a parlar d’un altre artista, ara serà José Castelló Morant (1909-1958). Va començar a estudiar pintura i dibuix en les acadèmies locals, més tard, passaria a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles de València²⁴. Sobre la pintura de José Castelló no tenim informació, però si sobre la vinculació a les falles, se li coneixen dotze falles grans i una infantil. Els seues tres primeres monuments els realitzarà per al carrer Vernisa. El primer serà en 1934 amb el lema “Vernisa”²⁵, a l’any següent farà “Les arcaetes d’Alboy”²⁶, en 1936 plantarà “Las cuatro estaciones”²⁷. En aquest mateix any, farà la falla de la plaça Doctor Simarro (Sant Francesc), aquesta portava per lema “La reforma del Mercat”²⁸. Acabada la Guerra Civil, José Castelló, continuarà plantant falles. En 1943, per a la plaça de la “Unificación” (Mercat), farà “Posible mercat al mateix puesto”, aquesta falla tenia la característica que era visitable i va obtindre el primer premi²⁹. En 1944 farà quatre falles. Repetirà en la plaça de la “Unificación”, aquest any amb, “El chardí de la cultura”³⁰. A la plaça del Raval plantarà “Les festes del barrio”³¹. En Mártires de la Revolución (Sant Jaume) “Lo passat”³² i en la plaça de Tetuán ( Sant Francesc) “Els apuros d’una comissió” que va obtindre un quart premi³³. En aquesta plaça tornarà a plantar en 1945, el lema d’aquesta serà “Una bunyolà en l’horta”³⁴. En 1948, tornarà a plantar en la mateixa plaça, ara serà “Cauen les factures hui en dia, com un batalló de cavalleria”³⁵. Les dos últimes falles que se li coneixen són de 1951, en aquest any va plantar a la plaça del Cid (Trinitat), la falla “Aunque se vista de seda la mona, mona se queda”³⁶ i l’única infantil que se li coneix, la que va realitzar per a la plaça de Benlloch “El plat del dia” amb la que va obtindre un segon premi³⁷. Un altre artista que estudia en l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles, es José Aragonés Saborit (1907-1987), aquest dominava l’escultura, encara que també pintava quadres, feia gravats, dibuixava i escrivia contes, va ser una persona amb moltes vessants i amb molta cultura. Els seus inicis són, com no, en l’acadèmia de José Carchano. En 1926, passaria a estudiar a València³⁸. A principis dels anys trenta, va intentar crear una escola d’Arts i Oficis en Xàtiva, però no ho va aconseguir. El que si es va aconseguir per iniciativa seua, va ser crear, l’associació d’Artistes de Xàtiva³⁹. La seua obra, també escapa de les avantguardes, sent composicions figuratives. En les seus pintures i dibuixos destaquen els rostres humans. Respecte a les falles, va fer poques aportacions, doncs, sols se li coneix la realització d’un cadafal, va ser per a la plaça de Sant Joan del Raval en 1936 el qual portava per lema “Pobre llaurador”⁴⁰.

José Aragones Saborit

162

José Garcia Tortosa "Vernia"

Passem ara tractar un altre artista, parlarem de José Garcia Tortosa (1915-1966) conegut com a “Vernia”. Aquest va ser, un magnífic il·lustrador i cartellista, també va ser pintor, encara que eixa faceta se li coneix menys. Els seus primers estudis els realitza en el col·legi Maristes d’Algemesí, anys més tard, passaria a l’escola d’Arts i Oficis i en 1929 començaria els estudis en l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles⁴¹. Com hem dit de “Vernia”, destaca la seua llavor com a il·lustrador i cartellista, son nombroses les portades de llibres i cartells que va realitzar per a la fira de Xàtiva. També va realitzar cartells i portades per a llibrets de falles. En la faceta de cartellista, s’ha de recordar, el premi que va obtindre en les falles de 1936, en les quals el seu cartell va ser el guanyador⁴².

José Garcia Tortosa “Vernia”, se li coneixen tres falles. Les dos primeres les realitzarà en el període de la II Republica i les dos seran construïdes en 1936. Per a la plaça de la República (Mercat) farà “Ni en closes pot anar”, en la que criticava el mal estar de les campanes i rellotge de la Seu⁴³. Per a la plaça Emilio Castelar (La Bassa), plantarà “La cova negra”⁴⁴. Acabada la Guerra Civil, més en concret en 1943, per a la plaça Mártires de la Revolución (San Jaume) plantaria “Coses que passen”⁴⁵. D’aquesta falla, realitzada per “Vernia”, es conserva en el Museu Faller de Xàtiva, el ninot indultat d’aquell any. El ninot és una estructura de fusta, vestida, la cara i les mans són de cera, molt aconseguides⁴⁶. És un verdader privilegi, poder gaudir d’aquesta joia de ninot, fet per aquesta artista, fa quasi huitanta anys. “Vernia” va fer també una sèrie d’esbossos de falles, però no està clar la seua participació en la seua elaboració. En 1947 signa l’esbós de la falla de la plaça del Cid (Trinitat) “Cinelandia” i en 1948, signarà per a questa mateixa plaça “El pim, pam, pum fallero”. En aquest mateix any, també signarà l’esbós de la falla plantada en la plaça d’Enriquez “Les Coles”⁴⁷.

Parlarem ara de José Camarasa Gosálbes (1909-1980). Les seues primeres lliçons d’art les aprèn en l’acadèmia de José Carchano, per a passar més tard a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles de València. On es va formar com a pintor⁴⁸. Destaca en la seua obra els paisatges i els retrats. Va formar part, amb altres pintors com, Francisco Boliches, José García “Vernia”, Juan Francés, Vicente Giner, Roberto Martínez “Leña”, del conegut grup de pintors, denominat “Sait”. Però possiblement José Camarasa Gosálbes, siga més conegut com artista faller, que com a pintor, doncs, va realitzar 19 monuments.

163

La primera falla que se li coneix, la va fer per al carrer José Espejo (Corretgeria) en 1944 i portava per lema “L’amor a través dels sigles”, aconseguint el primer premi⁴⁹. En 1945 tornaria a plantar en aquest mateix carrer, ara serà la falla “Cara i creu” repetint, també, premi⁵⁰. En aquest any, també plantarà en la plaça de Sant Pere “Dos tecles que tocar”⁵¹ i en la plaça d’Enriquez “El món en flames”⁵². En 1946 continuarà fent falla per al carrer José Espejo, ara amb el lema “¿Qui arregla açò?”⁵³. Aquest mateix any treballarà per a Sant Jordi, plantant “Força atòmoca”, la qual rebria un tercer premi⁵⁴. Per quart any consecutiu, en 1947, plantarà en el carrer José Espejo “Tases i plats” obtingueren un segon premi ⁵⁵. Aquest any, seria l’única falla que va realitzar. En la plaça de la “Unificación” (Mercat) plantarà en 1948, “La gracia està en el peu” quedà en tercer lloc⁵⁶. Realitzarà, per a la plaça del Cid en 1949 “Las ciencias adelantan”, obtingué el segon premi⁵⁷. José Camarasa Gosálbes

En 1950 tornarà a plantar en la plaça de la “Unificación”, desconeguem el lema del monument⁵⁸. Tornarà a treballar per al carrer José Espejo en 1951 fent “Els alquilers dels cresols”⁵⁹. En 1952, plantarà per última vegada en aquesta ubicació, serà amb la falla “Folklore d’importació”⁶⁰. En aquests anys plantarà en la plaça Padre Urios (Mossèn Urios) “Mercat de flors” amb un tercer premi ⁶¹. En 1953 repetirà en aquesta plaça, desconeguem el lema de la falla, però obtindria un primer premi amb ella⁶². També en 1953 plantaria en el carrer de Sant Agustí, on es va poder veure, “A toc de campana”⁶³. En 1954, no se li coneix cap falla i hem d’anar fins a 1955, per a trobar dos nous monuments de José Camarasa Gosálbes. Tornarà a plantar en la plaça Padre Urios ara amb el lema “A lo loco, a lo loco”⁶⁴ i en la plaça de Tetuán (Sant Francesc), va realitzar “El trust de los tenorios”, i aconseguí un tercer premi (65). L’última falla que se li coneix la va realitzar per a la plaça Padre Urios en 1956, serià “El paso a nivel” quedà en tercer lloc⁶⁶. Hem de parlar, ara, breument de Rafael Daroca Benavent (1927). Breument, perquè sols se li coneix la construcció d’una falla. Va ser membre del grup de pintura, ja nomenat, “Sait”, junt a pintors ja nomenats també, com: Francisco Bolinches, José Garcia “Vernia”, Juan Francès, Vicente Giner, Roberto Martínez “Leña”, Antonio Saez, José Camarasa i altres. Va començar els estudis a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles de València, encara que per motius familiars els va haver de deixar. A principi dels any seixanta, se’n va a viure a París on continuaria formant-se com a pintor⁶⁷ i impregnant-se de tot l’ambient pictòric de la capital francesa. La pintura de Rafael Daroca, es predominantment paisatgista, en ells destaquen l’interès pels detalls i un domini de la pinzellada. Durant molt de temps va viure en el número tres de la plaça de la Trinitat, possiblement, este fora el motiu, que l’animarà en 1952, prou anys abans de la seua anada a París, a fer la falla per a la plaça del Cid (Trinitat), aquesta portava per lema “Don dinero”⁶⁸ i no va estar absent de polèmica. En ella feia una forta crítica als diferents poders que governaven a Xàtiva. La censura de l’època el va obligar a retirar alguns ninots, abans de ser platada, i a modificar parts dels cartells que feien l’explicació⁶⁹.

164

Conclourem parlat d’un artista molt importat, per a les falles, no sols de Xàtiva, sinó també les de València. Es tracta de José Martínez Mollà (1939). Aquest naix en el carrer Bruns de Xàtiva el 31 de març de 1939. Les primers lliçons d’art les rep a l’acadèmia del pintor Francisco Climent mata, als baixos del palau d’Alarcón. En l’Institut José de Ribera tindria com a professor a Rafael Pérez Contel i Francisco Bolinches⁷⁰. En 1956, es traslladà a viure a València, on es matricularà en l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles, encara que no conclourà tots els cursos, però si que adquireix bons conceptes d’escultura i modelatge⁷¹. La vinculació de José Martínez Mollà, amb l’art, està majoritàriament dirigit al món de les falles, encara que se li coneix alguna incursió en altres camps. Desenvoluparà la major part de la seua carrera a València, encara que ací a Xàtiva, també plantarà alguns monuments. Sent encara un xiquet i abans de la seua anada a la capital, plantarà a la plaça Alexandre VI é, lloc pròxim d’on ell viva, tres falles infantils. En 1953, en sols tretze anys, plantarà “la cartilla de racionament”⁷², en 1954 “La música” aconseguirà un tercer premi, ací tindria l’ajuda del pintor Jaime Rullan⁷³. En 1955 farà “bunyols de festa” i aconseguí el primer premi⁷⁴. Ja sent artista faller professional, plantarà huit vegades més, en la nostra ciutat. La primera va ser en 1960, per a la plaça de Sant Joan del Raval, la falla portava per lema “Quin pato de fira” aconseguint el primer premi. En aquest mateix any, plantarà, també en el Raval, una falla infantil “Temps salvaches” obtení un tercer premi⁷⁵. Tornarem a veure monuments d’ell en 1962, repetirà en la plaça de Sant Joan del Raval, esta vegada, amb la falla “El qui canta el mal s’espanta” obtingué un tercer premi⁷⁶. En aquest mateix any i en la plaça de Tetuan (Sant Francesc) plantarà “Quin aigua cau” i obtingué novament el primer premi. En 1963, farà novament la fall de la plaça de Tetuan, ara serà “L’ave res” obtenint novament el primer premi⁷⁷. No serà fins a 1966, quan torna a plantar a Xàtiva, ara, serà prop d’on va nàixer, ja que serà en la plaça d’Enríquez i per ací realitzarà “Qui no corre vola” obtingué un segon premi⁷⁸. Fins a 1972, no tornaríem a veure en les nostre places una falla de José Martínez Mollà, en aquesta ocasió seria per a la comissió Verge del Carme i el seu lema era “Els que ens fan la col”, obtingué, novament, un segon premi⁷⁹. L’última falla de José Martínez Mollà a Xàtiva, serà en 1973 un monument infantil que realitzarà per a la comissió de Tetuán, “Serenata en burro menor” obtingué el segon premi⁸⁰. La importància de Martínez Mollà dins de les falles és resumeix en haver realitzat en sis ocasions la falla de l’ajuntament de València i haver plantat en vint-i-una vegada en secció especial, també en la capital⁸¹. Fora del món de les falles, Martínez Mollà, ha fet alguna incursió, com ja hem dit, per nombrar alguns exemples, podem citar, les figures del naixement monumental de Xàtiva, seues són la Mare de Déu, Sant Josep, el Jesuset, el bou i el burret. També nomenar, la imatge que va modelar del Crist ajagut, realitzada per a la confraria del Sant Sepulcre de Xàtiva, de la qual ell forma part⁸³.

165

A meitat dels anys seixanta ser artista faller es professionalitza, deixa de ser una activitat a temps parcial, seran aquest professionals, els que acaparen la construcció de les falles, encara que, pintors, escultors, dissenyadors... no abandonaran el món de les falles, perquè els trobarem participant en l’elaboració, de portades, cartells, il·lustracions, decorats per a exaltacions...etc., i és que el món de les falles i el de les Belles Arts, va molt unit, doncs les falles són art, això si efímer, però art. Alguns artistes faller amb l’atenció d’aprendre més també accediran als estudis de Belles Arts, encara que, aquest estudis passaran a impartir-se a la Universitat Politècnica i el seu accés, ja serà més complicat. Joan Quilis i Rodenas

Bibliografia ¹ Tortosa i Garcia Rafa (2007): La falla de la Música Vella, origen de les falles actuals. El verí del foc, fanzine de falles, Xàtiva i cultura nº 1 març 2000. Edita: Associació cultural falla Joan Ramón Jiménez, Xàtiva. Pag. 59-61. ². Quilis i Rodena Joan (2010): Artistes fallers a les acadèmies de pintura i als grups de pintors de Xàtiva. El verí del foc, fanzine de falles, Xàtiva i cultura nº 4 març 2010. Edita: Associació cultural falla Joan Ramón Jiménez, Xàtiva. Pag. 73-75. ³ Quilis i Rodena Joan (2010): Artistes fallers a les acadèmies de pintura i als grups de pintors de Xàtiva.). El verí del foc, fanzine de falles, Xàtiva i cultura nº 4 març 2010. Edita: Associació cultural falla Joan Ramón Jiménez, Xàtiva. Pag. 75-77. ⁴ Quilis i Rodena Joan (2007): Els primers premis a les falles de Xàtiva. Dels inicis a la consolidació, de les falles de la República a les falles del franquisme (1934-1963). Llibre explicatiu falla plaça Benlloch 2007. Edita: Associació cultural Falla Benlloch, Xàtiva. Pag. 87- 90. ⁵ Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 22. ⁶ Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 22. ⁷ Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 22. ⁸ Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 22. ⁹ Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 22. ¹⁰ AHMX: Xàtiva fallera. Fons Sarthou de falles. ¹¹ AHMX: Xàtiva fallera. Fons Sarthou de falles. ¹² Sanchis i Martínez Josep (1996): Història de les Falles de Xàtiva. ED: Ediciones Xàtiva S.L. Xàtiva. Pag. 50 i 84. ¹³ Català Sanchis Salvador i Martínez Martínez Rafael (2008): Pintores de Xàtiva vida y obra. Biografia de pintores desaparecidos. Edita Fomento Cultural CR. Xàtiva. Pag. 207-210. ¹⁴ Quilis i Rodena Joan (2010): Artistes fallers a les acadèmies de pintura i als grups de pintors de Xàtiva. El verí del foc, fanzine de falles, Xàtiva i cultura nº 4 març 2010. Edita: Associació cultural falla Joan Ramón Jiménez, Xàtiva. Pag. 73-75. ¹⁵ Català Sanchis Salvador i Martínez Martínez Rafael (2008): Pintores de Xàtiva vida y obra. Biografia de pintores desaparecidos. Edita: Fomento Cultural CR. Xàtiva. Pag. 207-210. ¹⁶ Sanchis i Martínez Josep (1995): Paco Bolinches i Mahiques artista faller. Llibre explicatiu falla República Argentina 1995. Edita Associació cultural falla República Argentina, Xàtiva. Pag. 103-105. ¹⁷ Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita: Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 98. ¹⁸ Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita: Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 100.

166

¹⁹ Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita: Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 102. ²⁰ Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita: Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 98. ²¹ Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita: Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 102. ²² Català Sanchis Salvador i Martínez Martínez Rafael (2008): Pintores de Xàtiva vida y obra. Biografía de pintores desaparecidos. Edita: Fomento Cultural CR. Xàtiva. Pag. 125-128. ²³ Quilis i Rodena Joan (2018): Sobre un cartell de Falles de 1934. En Falles a Xàtiva 2018. Edita: Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 148-149. ²⁴ Tortosa i Garcia Rafa (2015): Artistes fallers. Recapitulació i nous esbrinaments (I) Fusters, tallistes, escultors i pintors. Els primers artistes fallers xativins (1865-1936). El verí del foc, fanzine de falles, Xàtiva i cultura nº 9 març 2015. Edita: Associació cultural falla Joan Ramón Jiménez, Xàtiva. Pag. 34-37. ²⁵ Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita: Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 103. ²⁶ Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita: Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 103. ²⁷ Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita: Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 103. ²⁸ Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita: Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 30. ²⁹ Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita: Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 34. ³⁰ Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita: Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 34. ³¹ Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita: Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 38. ³² Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita: Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 26. ³³ Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita: Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 30. ³⁴ Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita: Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 30. ³⁵ Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita: Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 30. ³⁶ Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita: Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 22. ³⁷ Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita: Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 67. ³⁸ Català Sanchis Salvador i Martínez Martínez Rafael (2008): Pintores de Xàtiva vida y obra. Biografia de pintores desaparecidos. Edita: Fomento Cultural CR. Xàtiva. Pag. 201-206. ³⁹ Català Sanchis Salvador i Martínez Martínez Rafael (2008): Pintores de Xàtiva vida y obra. Biografia de pintores desaparecidos. Edita: Fomento Cultural CR. Xàtiva. Pag. 201-206. ⁴⁰ Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita: Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 38. ⁴¹ Català Sanchis Salvador i Martínez Martínez Rafael (2008): Pintores de Xàtiva vida y obra. Biografia de pintores desaparecidos. Edita: Fomento Cultural CR. Xàtiva. Pag. 265-269. ⁴² Sanchis i Martínez Josep (1996): Història de les Falles de Xàtiva. ED: Ediciones Xàtiva S.L. Xàtiva. Pag. 157. ⁴³ Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita: Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 34. ⁴⁴ Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita: Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 97. ⁴⁵ Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita: Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 26. ⁴⁶ Tortosa i Garcia Rafa (2011): Catàleg de ninots indultats. El verí del foc, fanzine de falles, Xàtiva i cultura nº 5 març 2011. Edita: Associació cultural falla Joan Ramón Jiménez, Xàtiva. Pag. 102-105. ⁴⁷ Tortosa i Garcia Rafa (2015): Artistes fallers. Recapitulació i nous esbrinaments (I) Fusters, tallistes, escultors i pintors. Els primers artistes fallers xativins (1865-1936). El verí del foc, fanzine de falles, Xàtiva i cultura nº 9 març 2015. Edita: Associació cultural falla Joan Ramón Jiménez, Xàtiva. Pag. 38-39.

167

⁴⁸ Català Sanchis Salvador i Martínez Martínez Rafael (2008): Pintores de Xàtiva vida y obra. Biografia de pintores desaparecidos. Edita: Fomento Cultural CR. Xàtiva. Pag. 225-226. ⁴⁹ Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita: Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 98. ⁵⁰ Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita: Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 98. ⁵¹ Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita: Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 101. ⁵² Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita: Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 95. ⁵³ Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita: Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 98. ⁵⁴ Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita: Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 42. ⁵⁵ Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita: Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 98. ⁵⁶ Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita: Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 34. ⁵⁷ Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita: Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 22. ⁵⁸ Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita: Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 34. ⁵⁹ Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita: Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 98. ⁶⁰ Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita: Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 98. ⁶¹ Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita: Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 102. ⁶² Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita: Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 102. ⁶³ Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita: Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 100. ⁶⁴ Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita: Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 102. ⁶⁵ Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita: Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 30. ⁶⁶ Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita: Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 102. ⁶⁷ Quilis i Rodena Joan (2015): Artistes fallers. Recapitulació i nous esbrinaments (II) Pintors i fusters, camí de la professionalització de l’artista faller (1942-1967). El verí del foc, fanzine de falles, Xàtiva i cultura nº 9 març 2015. Edita: Associació cultural falla Joan Ramón Jiménez, Xàtiva. Pag. 59. ⁶⁸ Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita: Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 22. ⁶⁹ Fitó José Luis (1992): La censura i les falles. En llibre explicatiu falla República Argentina. Edita Associació Cultural Falla República Argentina, Xàtiva. Pag. 49-49. ⁷⁰ Quilis i Rodena Joan (2000): Els anys d’aprenentatge. En Martínez Mollà escultor de falles. Edita Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 9-10. ⁷¹ Quilis i Rodena Joan (2000): Els anys d’aprenentatge. En Martínez Mollà escultor de falles. Edita Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 9-10. ⁷² Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita: Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 67. ⁷³ Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita: Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 67. ⁷⁴ Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita: Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 67. ⁷⁵ Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita: Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 38-39. ⁷⁶ Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita: Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 38. ⁷⁷ Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita: Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 30.

168

⁷⁸ Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita: Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 95. ⁷⁹ Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita: Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 54. ⁸⁰ Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita: Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 30. ⁸¹ Domínguez Moisés (2000): Martínez Mollà, a les falles de València. En Martínez Mollà escultor de falles. Edita Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 19-27. ⁸² Tortosa i Garcia Rafa (2000): Altres facetes artístiques. En Martínez Mollà escultor de falles. Edita Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 30-32

169

La primera falla d'Antoni Grau Cros Antoni Grau Cros era fill d’Antonio Grau Tomás, un professional que combinava la pintura mural i la construcció de falles a la ciutat de Xàtiva, des què es recupera el costum de plantar-les després de la guerra civil, sent així que l’any 1943 apareix ja a la documentació com artista, signant l’autoria de les falles del Raval i la infantil del carrer Caputxins, deixant d’aparèixer al seu nom des de 1968 quan eixe any planta l’última, abans de jubilar-se, per a la comissió de la Falla República Argentina. Toni comença des de ben menut a treballar al costat del seu pare aprenent l’ofici de pintor, al temps que al taller feien les falles que les comissions els contractaven, les quals començaven a enllestir-se uns pocs mesos abans de Sant Josep, que era el moment de deixar la pintura mural per posar-se mans a l’obra artesanal, amb la fusta, el cartró i la paleta. A més de l’aspecte laboral, el contacte amb les falles, també li ve a Toni de ben menut doncs en l’exercici faller 1949-50 figura formant part, com a secretari, de la comissió infantil de la Falla del carrer Caputxins, figurant com a president el seu cosí-germà Enrique Grau Martínez; la falleta la fa la pròpia comissió per la qual cosa cap pensar que ja Toni posa el seu saber artístic en ella. És així com en 1947 el jove Toni Grau Cros apareix com autor de la seua primera falla infantil destinada a ser plantada davant del Banc d’Espanya (actualment Museu de l’Almodí) que era el lloc de la comissió del carrer José Espejo i adjacents, presidida aquell any per Antonio López Barberá i Rafael Martínez Segrelles de vice-president, amb Mari Angeles Garrido Pérez de Fallera Major Infantil, figurant en la portada del llibret explicatiu junt a l’esboç: “Boseto i construcció Grau (hijo)”, sent el lema “El secret del molinet” i l’autor de l’explicació Vicente Sanchis “El Gandumbero”; va aconseguir el primer premi i també el segon en ser l’única falleta infantil que es va plantar aquell any a Xàtiva. Posteriorment, a l’any 1953, torna a fer una falleta infantil, aquesta vegada destinada a ser plantada en la plaça de Sant Pere, lloc on ja s’havien constituït comissions anteriorment, des de feia anys enrere, doncs en 1934 s’enregistra en ella la primera que allí va plantar una falla gran, a la que continuaren d’altres els anys posteriors, encara que d’infantils no es decideixen a plantar-ne cap fins 19 anys després de la primera experiència fallera L’acord que pren la comissió es encomanar-li a Toni una falleta infantil que duria per lema “Los tres cerditos y el lobo”, en castellà com era propi i exigit d’escriure en l’època, sota pena que el censor de la ciutat, el Sr. Ribera, et cridara l’atenció perquè ho rectificara a més d’amonestar-lo. La Fallera Major Infantil va ser Lola Iborra Taengua, i aconseguí el monument el primer premi de les falles infantils de Xàtiva de 1953, dotat amb un import de 200 pessetes (al canvi d’ara 120 €). El cost de la falleta va ser de 750 pessetes (al canvi d’ara 550 €).

170

Aquell exercici faller 1952-1953 va presidir la Junta Local Fallera de Xàtiva, Alfredo Mompó Climent, i després d’haver-se proclamat com Reina Fallera Infantil de Xàtiva (que era com denominaven aleshores a les Falleres Majors de la ciutat) a la xiqueta Amparín Pont Mompó. Al programa d’actes festius editat per la J.L.F. figura casualment el dia 19 de març que: “A las 9,30 horas, Gran Romería a la Ermita de Sant José, saliendo de la plaza de San Pedro, casa de D. José Moscardó, clavario saliente, tomando parte de comisiones de las distintas fallas, Junta Local Fallera y Autoridades, para asistir a la solemne Misa a gran orquesta y plática en honor al glorioso Patriarca San José, que se celebrará a las 11 horas. Durante la misa y en el momento de la consagración, se dispararán tronaors, y al alzar a Dios, una grandiosa traca. Al finalizar será trasladada la imagen del Santo en procesión al domicilio del clavario entrante D. Fernando Segura Coll, Fuente Alta, 11, perteneciente a la falla plaza San Jorge…” Sis van ser les falles infantils que es plantaren a Xàtiva aquell any, que foren les de la plaça Mártires de la Revolución (actualment Sant Jaume), carrer Grau, carrer José Espejo, plaça Benlloch, plaça Alexandre VIé i plaça Sant Pere. Com es pot observar per la distribució geogràfica en l’anomenat Districte del Mercat (de la carn) que correspon als voltants de la plaça Sant Pere, es plantaren tres falles infantils en un entramat urbà reduït a les que cal afegir la falla gran del Portal de València, la qual cosa dona a entendre l’alt esperit faller existent entre els veïns en eixos anys en aquesta part de la ciutat; a més abundantment sobre l’aspecte festívol-faller de la zona, cal afegir que anteriorment i posterior es plantaren falles a la plaça d’Enríquez. Toni Grau Cros va continuar els anys següents construint i pintant falletes infantils, compartint la feina d’atenció a la pintura i a les falles grans que signava el pare amb les comissions, mentre ell anava fent camí com a artista novell, recentment guardonat amb un primer premi en la seua primera falleta. Així és com en 1954 tornen a encomarli altra falla, en aquest cas la infantil de la plaça de la Mercè amb el lema “Tot és igual” sent el president de la comissió Francisco Navalón Juan i la Fallera Major Infantil Amparín García, on aconsegueix el segon premi, i obtingué el primer la falleta de la plaça Benlloch construïda per Ramón Morell. L’any següent, 1955, torna a plantar la falla infantil de la plaça Sant Pere que duu per lema “Infànsia”, repetint en 1956 amb altra a la qual li posà el lema “Radiomania”, tots dos anys el president de la comissió de Sant Pere va ser Rafael Tortosa Borrás. Antoni Grau Cros va realitzar 98 falles en la seua vida professional com artista faller; el respecte generacional i els costums del moment feren que fins a 1962 no signara amb el seu propi nom una falla gran, la que va plantar per a la Comissió de José Espejo en 1962 sent president d’ella Fernando Garcia Suay y Fallera Major Marisol Albert Estellés, la qual va aconseguir el tercer premi. Posteriorment, en jubilar-se el seu pare, comença a signar totes les falles que eixien del taller ubicat a la cantonada formada pels carrers Acadèmic Maravall i Maulets, on avui es troba el Restaurant El Cuarteró, sent la de 1969 per a la comissió de República Argentina la primera d’una llarga llista de 98, finalitzant la seua vida laboral en 1996 al taller que tenia ubicat a la Pujada de Bixquert, amb falles per a Ferroviària i la infantil de Molina-Claret, sent el seu últim any de treball artístic per a les falles, en arribar a la merescuda jubilació. (*) Dues setmanes abans que Antoni Grau Cros en deixara, qui signa aquest escrit va quedar amb ell per a veure’ns i que em contara aspectes d’aquella primera falleta infantil que va fer en 1953, per tal de confeccionar-lo amb més coneixement de causa. Malauradament no ens va donar temps a veure’ns i xerrar com tantes altres vegades havíem fet; d’haver estat encara entre nosaltres, aquest article de ben segur seria molt més extens i adobat de detalls i no el que pretén ser ara: un homenatge pòstum a la seua llavor professional i personal. D.E.P. Josep Sanchis i Martinez 171

172

Entre titols i lemes Blancaneus, la Ventafocs, El Gat amb Botes, Caputxeta Vermella... Tots són títols de contes, molt coneguts. El títol ens dóna informació sobre el tema que tractarà la narració. Molts d’ells fan referència al personatge principal. Les falles, hui en dia no tenen títol, però hi ha tingut en algun temps. Ara tenen lema, que vindria a ser alguna cosa similar. El lema lingüísticament, és una frase curta que sintetitza una idea o argument. Algunes vegades i, sobretot, en les falles infantils, el lema d’aquestes, han fet referència a contes, com per exemple el monument plantat en 1953 en la plaça de Sant Pere que portava per lema “Caperucita y el Lobo”, encara que en realitat la falla representava, el llop i els tres porquets. 1974 la falla infantil de República Argentina, portava per lema “La rateta presumida” i a l’any següent “Blancanieve”. En 2003, la comissió de Sant Feliu, fica com a lema de la seua falla infantil el nom del conte de Hans Christian Andersen “La sirenita”.

Portada del llibret de José Espejo de 1934

En 2003, la comissió de Sant Feliu, fica com a lema de la seua falla infantil el nom del conte de Hans Christian Andersen “La sirenita”. Possiblement el conte que més s’ha repetit siga el de la Ventafocs. En 1978 troben “La cenicienta” com a lema en la falla infantil plantada per la comissió Verge del Carme. En 1980 la falla infantil de Selgas Tovar, també portava per lema “La cenicienta” i en 1985 la comissió del Cid-Trinitat plantaven una falla infantil, novament amb el lema “La cenicienta”. En altres ocasions no nombren cap conte en concret, sinó que és una cosa més general, com la falleta de la comissió de Cid Trinitat de 1990, que portava per lema “Contes infantils” o la de Tetuan-Sant Francesc de 1996, el lema de la qual era “Els contes de l’avia”, on s’incloïa i es feia un homenatge a tots els iaios i les iaies, que sempre tenen alguna història que contar als seus néts.

Fullet de 1865 on apareix el nom de la falla “La peixca del aladroch”

173

Portada del llibret de la plaça de la República de 1934

Portada del llibret de la falla Benlloch Alexandre VI de 1980

Un altre exemple, és la falla infantil de la comissió d’Espanyoleto de 2011 “Contes de fades” on es feia al·lusió, a tots aquests tipus de narracions, on les fades intervenen. Hi ha més exemples de falles infantils on els lemes fan al·lusió a contes, però, com a mostra, ens serveixen els exemples citats.

Fem un poc d’història. Les primeres publicacions falleres a Xàtiva, seran a càrrec de l’impremter Blai Bellver. Més en concret, la primera que es coneix és un full editat en 1865 on ens indica que en la plaça de la Trinitat s’ha muntat una falla i ens diu: Uns cuants aficionats á la pasta de buñols volent obsequiar degudament al Patriarca Sen Chusep, han construït una falla plena de amor y de borumballes que representa.

Però, els lemes dels monuments grans també han fet, alguna vegada referència als contes, no a un conte específic, sinó amb un concepte més general. Com el de la falla de 1977 “El món del conte”, plantada per la comissió de l’Espanyoleto o el lema de la falla del Mercat plantada en 1988, que portava per lema “Contes i enyorances”. Parlem ara dels lemes en general. L’artista és l’encarregat de ficar el lema de la falla que va a realitzar i en poques paraules, ha de donar una primera pinzellada de tot allò que després trobarem representat en el monument. El lema, sempre va unit a l’esbós, tant en la falla gran com en la infantil.

174

LA PEIXCA DE L’ALADROCH. Blai Bellver no diu en la publicació que aquest siga el lema de la falla, però si que ens informa que s’està representat en el cadafal, per tant podríem dir que aquest és el primer lema d’una falla a Xàtiva. Tant en les publicacions posteriors de 1866 “La creu del matrimoni” com en la de 1867 “Eclipses del matrimoni” continuaran apareguent com el títol de la publicació i com el tema que es representava en la falla.

En els llibrets editats a València capital, en aquesta època, també es podia llegir, en la portada, el tema sobre el que anava la falla, com en el cas de Xàtiva. Ficarem com exemple el llibret editat en 1898 per la falla “El obrador de Sogueros”, on trobem una novetat, ens informa que aquest monument es titula “Señoristas Billaristas juego de coin”. Apareix ja imprès la paraula “titulada”, per a què no hi haja cap dubte. Pel temps deixaria de titular-se la falla i passaria a tindre lema i així continua hui en dia, encara que no sabem quant sortiria la paraula lema per a definir el tema del que tractava la falla. Amb tota seguretat seria en els llibrets de València i passaria després a Xàtiva, quan ací es tornen a recuperar la festa fallera. En les falles que es varen muntar durant el període històric de la II República, el lema apareixia en la portada de molts llibrets, junt al nom de la falla que l’editava. Podríem dir que aquestes portades, eren com les dels contes on en les cobertes es podia llegir el nom de la història que es desenvolupava en l’interior. En 1933, any en què Xàtiva recupera la tradició de fer falles, coneguem un llibret editat per la falla Infantil de la plaça de la Humanitària (Corretgeria). En la seua portada ens dóna la informació que anem a trobar dins, que no és altra cosa que el programa i l’explicació de la falla, també ens indica el lema del monument, “Pensat i Fet”, la dita valenciana fa al·lusió a com es va crear i muntar la falla, que va ser en un breu període de temps.

En 1934, les falles van viure un fort auge en la nostra ciutat. En els llibrets editats, en molts continua apareguent, en la portada, el lema de la falla, per exemple ho veiem en el llibret de la Falla Emilio Castelar, en l’editat per la falla de la plaça de la República (Mercat) o en el del carrer José Espejo (Corretgeria). En altres, com el de la plaça d’Enriquez o carrer Vernisa, la portada s’editarà amb l’esbós de la falla, però sense el lema, que apareixerà en l’interior. Aquesta costum de ficar el lema en la portada del llibre, es va dilatar en el temps i en els anys huitanta encara trobem llibrets que així ho fan. No fa falta anar molt lluny, ja que en la nostra comissió, la de Benlloch ho podem trobar. Algun exemple, podria ser el llibret de 1980, ací en la portada apareix l’esbós de la falla acompanyada del lema, “Il·lusions i realitats”. En 1983, encara ho trobarem així, junt al lema “Contaminació” trobarem l’esbós de la falla. Aquest costum a poc a poc anirà variant, és a dir, l’esbós, anirà agarrant protagonisme cada vegada seran més elaborats i de major qualitat. L’esbós passarà a l’interior del llibre i anirà acompanyat del lema. En les falles de Xàtiva s’han utilitzat lemes realment curiosos com el de la falla infantil plantada en 1935 en la plaça del Doctor Simarro (Sant Francesc) “Partit amistós en el any 1940”. O el de 1936 en la falla plantada en la plaça de Blasco Ibáñez (Trinitat), aquest era “Músic, torero i perrero”, segurament faria referència algun personatge local. La falla plantada en la plaça del Caudillo (La Bassa) en 1945, també és un poc curiós “Uns que s’han ficat en camisa d’onze vares i carrer que no trau cap”, es de suposar que faria alguna referència a temes econòmics. “Cauen les factures hui en dia, com un batalló de cavalleria”, va ser el lema de la falla de la plaça de Tetuan (Sant Francesc) plantada en 1948 i que, també faria referència, a les despeses econòmiques de la comissió.

175

El Raval, en 1950 plantava una falla amb el lema “Deseo estraperlista”, que amb tota seguretat faria referència a l’estraperlo, que era tan habitual en aquells anys. En 1955 la falla infantil de Portal de València portava per lema “Desespero de la comisión y paso de poderes a los infantiles”. Un any més tard en 1956, Sant Jordi, plantaria una falla infantil amb l’estrany lema de “Viaje a la luna de Diego Valor en la vida futura”. En 1957 la falla infantil de la plaça de l’Espanyoleto apareixia amb el divertit lema de “Un pet, un tro un lio”. Un altre lema curiós va ser el de la falla del Mercat de 1967 “El més tonto en raó, és qui tocà... el violó”. En dades més recents podem trobar el lema de la falla de Sant Feliu de 1980 “Aquesta ja esta badada sense jugar”. Conclourem aquesta seria de lemes curiosos amb el de la falla de Joan Ramon Jiménez de 2004, “Aneu-se’n a fer la mà... rrr!. Es de suposar que per a comprendre el significat complet d’aquests lemes s’hauria de veure tota la falla i llegir la seua explicació, perquè la informació que ens dóna no és massa completa. Lemes al llarg de la història de les falles de Xàtiva han hagut molts i han fet referència a temes molt diversos: a Xàtiva, a les pròpies falles, al poder municipal, a la contaminació al turisme, a la por, a la immigració, a la taronja.... i aquest any, també als contes com és el cas de la falla de Benlloch. Miquel Vidal

Portada del llibret de la falla Benlloch Alexandre VI de 1982

176

La ben vestida va a l’antiga.... Hi havia una vegada una fallera que lluïa amb el seu vestit a l’antiga i pensava que era la més guapa i ben vestida del món faller. Res més lluny de la realitat. I així comença el pròleg d’un conte al voltant de la indumentària valenciana, de la qual es parla i, s’intenta mantenir viva, per les tradicions. Indumentària on en moltes ocasions es barregen conceptes i informacions que no s’adeqüen a la realitat. Per continuar aquest conte cal mirar una mica cap enrere. Si fos una pel·lícula de dibuixos animats ens portaria a la València dels anys vint i trenta. Imatges en blanc i negre del neobarroc, l’estil francés, modernisme i racionalisme. Així mateix tindríem la nostra protagonista: una valenciana avantpassada de la fallera, la nostra valencianita, Pepita

Pepita era una xiqueta valenciana molt guapa i simpàtica, somiava en presentarse als concursos de bellesa per ser la dona valenciana més guapa i poder lluir la indumentària que, a hores d’ara, és pràcticament desconeguda per la majoria de les dones valencianes, ha caigut en desús.

177

Les festa de les falles no era com la coneguem a hores d’ara, durant tota la història fallera dels segles XVIII i XIX, fins i tot durant les dues primeres dècades del segle XX, no hi hagué una indumentària pròpia de les falles. Eren una festa menor a la ciutat, i els únics que es vestien, eren els homes que ho feien amb roba quotidiana, denominada roba de festa o de guardar, a l’igual que els xiquets que també hi participaven.. El procés que va dur a l’adopció d’una indumentària específica per a la festa de les falles, és inseparable del mateix ascens de la festa a expressió unànime de la identitat valenciana, circumstància que es va donar entre els anys vint i trenta del segle XX. La construcció o invenció d’una indumentària pròpiament fallera, fou la mesura que va servir per a visualitzar i legitimar el “fallerisme”. La indumentària fallera es va configurar amb aparença de tradició valenciana, buscaven la roba que es considera tradicional d’acord amb uns interessos determinants.

Fins 1931, la dona no s’incorporà a la festa fallera, mitjançant la implantació del ritual de l’elecció i exaltació de la reina fallera, bellesa fallera ( 1932) o ja amb la seua denominació que coneguem avui en dia com a fallera major ( 1933).

178

Pepita somiant, es converteix en la dona més guapa de tota Espanya i compleix el seu somni sent homenatjada a les festes falleres d’eixe any, vestida de valenciana, convertida en la precedent de la fallera major de València. A partir d’ací és quan es busca una indumentària per la dona, denominant-la vestit de “llauradora valenciana”. I així és com es crea aquest conte i el de totes les falleres que somien en ser les màximes representants de la festa fallera. El somni d’una senyoreta valenciana exaltada com la dona més guapa de tot un país.

Hui en dia, la importància de la indumentària al món de les falles i l’exaltació gratuïta de la dona com a protagonista, ha arribat a un punt que no s’entén la festa sense cap d’aquests dos elements. En aquest punt de recerca de la valenciana ben vestida a l’antiga per crear aquest conte, hem de deixar el conte en una part i centrar-nos en la indumentària, de la que ben bé es parla, es recerca i que és a més, el centre d’aquest escrit. Sempre hem estat en contínua recerca de les nostres identitats com a valencians, més enllà del segle XX i del vestit tradicional per semblar que la nostra indumentària és antiga i procedent dels nostres avantpassats.

179

Parlar de tradició és parlar d’una successió temporal que sempre té un principi, obligantnos a situar-nos en un moment històric concret i enfrontar-nos a la cronologia. Amb nous corrents i canvi de velles estructures socials, als anys huitanta i gràcies a diferents grups folklòrics, es va encetar una nova etapa de recuperació i documentació del vestit tradicional. L’estudi i comprensió des d’un altre punt de vista, trenca amb la imatge fins el moment del quadre del ball, substituïda per la varietat d’un ampli repertori de roba pretesament extreta de l’autèntica realitat antiga, no exempta de manipulacions. Aquest fet, va fer que molts elements se sobre ornamentaren, que s’adoptaren de peces de diferents usos, èpoques i característiques per tal de compondre models a seguir, que estaven a meitat camí entre els ja configurats com icònics. Per tant, perquè se centren molts indumentaristes (denominació o títol que adquireixen ells, sense cap prova o certificat per cap òrgan oficial ni no oficial) en el vestit denominat “segle XVIII” o l’antiga o tradicional, com el més antic i representatiu dels fallers? Tal vegada antic segurament si, però la indumentària per la festa fallera no hi és, ja que en les premisses obtingudes de fets històrics. Per tant vestir a l’antiga, no són els models que volen representar com a la indumentària del segle XVIII, no té res a veure amb la indumentària que es llueix, ni el cabell, ni els teixits entre altres són originals d’aquesta indumentària. Els diferents estudis que s’han trobat, a la recerca del perquè ens basem en dos segles anteriors per datar la indumentària valenciana com a signe d’identitat dintre de la festa fallera, trobem que aquests estaven basats en moda internacional que de vegades podia existir o no casa nostra.

180

Models que es copien de models o peces que investigadors o grups folklòrics intenten mostrar, vers la idea romàntica del rescat de la nostra indumentària, però es desfigura, desdibuixa i s’adapta amb materials de dubtosa qualitat i tècnica per comprendre uns vestits que barregen tot tipus d’elements vers la cerca d’un caràcter de luxe en extrem.

Es repeteix el mateix fet, a partir de finals del segle XX pels grups de recuperació folklòrica valencians, que tenen un major accés a la informació i peces antigues conservades, fet que per altra banda manca d’estudis més complets, ha portat a desvirtuar en excés allò que es coneix com a vestit tradicional valencià vers una antiguitat mitificada, i que pren com a model una part de la moda aristocràtica internacional. Per tant, ens sorgeix una pregunta, el nostre vestit de valencià és un invent, disfressa, o continua la tradició ? Al llarg de la història es troben apunts en cròniques com des de la burgesia valenciana, de marcat caràcter agrari, es van començar a utilitzar en els balls de societat o carnestoltes com a disfressa, els vestits tradicionals. Així en les cròniques de l’època, es poden observar les transcripcions de les dones vestides amb roba tradicional però amb influències clares de la moda romàtica, amb un adreç tradicional i amb un pentinat, que encara sent tradicional, s’arrimava als canons de bellesa nous.

181

La dona valenciana ha anant acomodant el vestit de valenciana a les modes, no tenint en compte la tradicionalitat ni el manteniment d’unes premisses que havien heretat, és així com als anys setanta podíem veure dones vestides de valencianes amb una llargària per damunt dels genolls, seguint la moda en eixos anys de la “minifaldilla”.

L’home, sent més fidel, seguia vestint de carrer als actes oficials, encara que esporàdicament, es troben vestits als models antics ( denominats saragüells o torrentí) a les cavalcades. A partir de 1964, és quan s’instaura el vestit faller fent-se un vestit uniforme per a tots els homes igual, llevant del faixí, que depenia del càrrec que ostentava dintre l’organització de la mateixa falla o junta, jerarquitzat la posició dintre de la mateixa comissió.

182

La dona sempre ha tingut més llibertat d’elecció de colors, teixits, formes, complements, etc... tenia unes premisses marcades no tan estipulades com en els homes, és qui al cap i a la fi, també ha fet més malbé en la mateixa indumentària tradicional.

Per tant, és una disfressa el nostre vestit de faller/a? Per suposat que ho és en la majoria de les ocasions, perquè ens vestim d’alguna cosa que la festa i el temps han difuminat fins quedar en un concepte nebulós denominat faller/a. Les propostes orientades a recuperar la roba antiga seguint una línia restauracionista topen amb la tendència de luxe i ostentació que juntament amb altres elements (llargària exagerada de la falda, davantals, vol de les faldes, composició dels teixits o tria de colors estridents) configuren allò que podríem anomenar vestit de neofallera, que no es més que l’actualització als nous temps dels estereotips que des dels inicis envolten el vestit folklòric (anomenat llauradora primer i després faller). Així com el vestit de l’home en un principi degut a la posada en valor de la indumentària i la pressió de les modes van conduir a una lenta però progressiva desuniformització de la roba masculina i la popularització de vestits a l’antiga, a poc a poc ocorre el mateix que amb la indumentària femenina, donava pas a una indumentària que barreja de peces de diferents èpoques o inclús peces de nova creació per la comoditat i, així, estalviant el preu de la mateixa, tornant a una certa uniformització.

183

Un clar exemple, és el denominat vestit de “hortolana” per a referir-se a qualsevol vestit que està compost de cosset, camisa, faldilla menys luxosa, davantal i/o mocador (que en moltes ocasions no és utilitzat). Per l’home tindríem dos models, el primer ens referíem al vestit composat de saragüells, camisa, jupetí, faixa i/o mocador al cap (que de vegades no és utilitzat) i el segon, el composat per pantaló ratllat (anomenat de forma incorrecta puntilló) camisa, jupetí, faixa i/o mocador (que de vegades no és utilitzat).

Aquests vestits lluny de la realitat conceptual, serien una mera disfressa fallera que s’ha utilitzat per actes menys oficials. No existeix un vestit per l’horta antic, podem observar als gravats, com les dones i homes que anaven al treballar a treballs com llaurar no portaven aquestes peces, perquè el vestit sempre s’adequa a l’estació en què es trobem, no té sentit que ens posem una peça d’estiu a ple hivern, que és allò que representen aquests vestits descrits anteriorment. Per suposat, a més les persones que anàvem a fer aquestes feines o altres feines quasi sempre manuals, eren realitzades per les classes populars i més baixes de la societat, que no utilitzaven la roba més luxosa, per realitzar la tasca, reservant aquestes peces per dies de festa, balls o danses.

184

Paradoxalment, allò que va nàixer com una reivindicació ha acabat sent assimilat per l’establiment faller, que ha sotmès l’ús de la roba antiga a un procés de mecanització i uniformitat. Així, d’una activitat associada a l’àmbit domèstic i artesanal, s´ha passat a una gran quantitat d’empreses i botigues relacionades amb el món de les falles que any darrere any volen fer caixa, traient novetats i fent la indumentària fallera, com una passarel·la més com si fos una moda internacional, sense tindre en compte allò que s´ha intentat mantenir convertint-lo en una disfressa que res ha de veure amb un vestit tradicional faller. La dona, no ha continuat unes premisses heretades de les dones valencianes en el moment de vestir-se de valenciana per la festa, sinó que en el pas del temps han anant adaptant aquest a cada moda o tendència. És clar, que ara i durant quasi tota la història del denominat vestit de fallera ha nascut del desig de recuperar una identitat, que la industrialització i globalització difumina. Però no hem d’oblidar que tot aquest procés de transformació ha finalitzat en voler imitar una forma de vestir però no com era, sinó adaptant i alterant al gust actual aquestes peces. Canvien pentinats, teixits, complements, patrons, etc... de forma que quan la imatge es reflexa siga la que ens agrada a la vista, molt lluny d’una imatge de dona o home vestit tradicionalment. És així com ens arriben als nostres dies amb una destacada varietat de models i variants. Entre els quals trobarem models utilitzats per la secció femenina (grup folklòric de l’època), altres més al gust dels anys vuitanta del segle XX quan la manca d’informació i de peces testimoni feia utilitzar la imaginació per crear un nou vestit a l’antiga, altres segons els gusts de l’època següent, que gràcies a diverses actuacions folklòriques, van voler reflectir un nou model més aristòcrata i aliens a la nostra cultura valenciana i, finalment, el vestit de faller i de fallera barrejant peces o models anteriors creant una imatge nova.

185

Difuminada i distorsionada ha quedat la nostra indumentària tradicional reduint-la amb una simple disfressa folklòrica sota la influència de la moda moderna, allunyant-se cada vegada més dels models tradicionals. Hem de parar-nos a pensar si volem vestir per la festa com deuríem tradicionalment, seguint la icona de dona i home valencià com a tal o volem seguir com aquests anys darrers convertint les nostres millors gales amb un vestit per disfressar-nos de fallers i passejar pels carrers.

La incansable cerca del model més antic de la indumentària només reflexa, que el ser humà necessita justificació d’arrels antigues per saber que li és propi i arrelat a la cultura a la que pertany, la identitat com a poble. Vestir-se a l’antiga, a l’estil dels nostres avantpassats, cerca una forma romàntica amb un passat històric, que es formada amb una nova mirada contemporània.

186

S’ha d’entendre els processos creatius d’una societat que basa part de la seua cultura en assumir d’una antiguitat que no és tal. Les festes socialitzen un poble i ens uneix a un passat junt al seu ritual, entre ells la roba que exerceix de valor simbòlic. Cada roba té el seu temps, el seu espai i, sobretot, el seu ús.

Hi ha un incipient moviment de vestir-se a l’antiga, un intent de retornar a l’essència com a resposta davant tant de desficaci però el problema és que estan anant-se’n a una visió imaginada d’un pseudoidíl·lic segle XVIII.

187

El segle XVIII no existeix. El que s’ha fet amb les màximes representants de la festa ha sigut anar-se’n a una idealització del XVIII amb una estètica més pròxima Maria Antonieta o Catalina la Gran, que la vestimenta de les classes populars d’eixa època.

A més, desterrar els tres monyos és destruir l’únic que ens queda de tradicional en un vestit per una festa patrimoni immaterial de la UNESCO. I és que molta de la indumentària que hui vegem a les nostres festes ha sigut basada en el Llibre Kioto de moda, una obra de referència obligada on tots copien però que agafa models genèrics que no tenen res de valencià. El model tradicional, s’aparta, pervertint el pentinat de tres monyos, minoritzat l’ús de mànegues de “farol” i mànegues llargues en gipons femenins, multiplicant les caigudes a les faldes, introduint casaques impossibles al vestit dels xics, o introduint les còfies en forma de bosses de pa, han creat monstres atemporals que no ens retrotrauen a cap època ni representen cap cultura ni territori.

188

La indumentària s’ha convertit fa temps en un de tants elements de la maquinària mercantilista que envolta la festa fallera, derivant cap a models més propis d’antigues marqueses i de “prínceps de Beckelar” que d’una genuïna iconografia valenciana.

Al món de la falla diferenciaria dos corrents a l’hora de vestir. Un corrent que adaptarà totes les novetats que li cauen i que evoluciona el vestir segons les modes (les últimes novetats vistes a les cercaviles han sigut les faldes de flors amb volants o els saragüells estampats). L’altra corrent aquella que intenta vestir a l’antiga, concepte que com bé hem pogut veure res ha de veure amb la realitat. Encara que hi ha un col·lectiu que si intenta mantindre el vestit icònic valencià per excel·lència i rebutjat per molts.

189

En aquesta via, sí que caldria treballar de valent en els criteris per a definir una imatge tradicional de llauradora valenciana, o si voleu “hortolana”, que podria ser utilitzada pels fallers. Es tractaria de posar en valor una estètica emprada per pintors i escultors costumistes del segle XIX i principis del XX (Sorolla, Benlliure o Pinazo), tornada a repristinar i passada pel tamís de la tradició. Per tant, esta proposta aposta per un vestit construït que agafa peces de diferents èpoques per definir una identitat, on es recuperà l’estètica de l’anomenada “edat argentada”, que a València fou més extensa que a la resta de l’estat (1875 a 1930) i que està considerada com l’època daurada del vestit tradicional.

La vitalitat de la festa fallera, una festa que no exempta de manipulació diverses, ha servit per identificar els valencians dins i fora del nostre territori. Una celebració que viu de la vistositat dels monuments i de la indumentària dels fallers, que ha servit per a que els valencians hagem conservat l’interès pel vestit tradicional, i que provoca en definitiva que continuem entestats en la tasca de dignificar cada vegada amb més encert la nostra tradició.

190

“Les tradicions que semblen o reclamen ser antigues són sovint prou recents en el seu origen, i de vegades inventades”.(Eric Hobsbawm) I com tots el contes acaben amb un final feliç, arribem a la fi d’aquest conte de la valenciana ben vestida, basant les nostres premisses en un moment en què la nostra Pepita va marcar un principi per les màximes representants de la festa. Sense adonarse que marcaria el principi de milers de valencianes somiant ser falleres majors. I fou qui establí una indumentària a l’antiga que és i serà el nostre referent com a valencians i valencianes en el món.

Rosa Pastor

Bibliografia: - Rausell Adrián, Francesc Xavier (2014): Indumentària tradicional valenciana. Matèries primeres, color i ornamentació. València, Ed. Andana, vol. I. - Rausell Adrián, Francesc Xavier (2014): Indumentària tradicional valenciana. Matèries primeres, color i ornamentació. València, Ed. Andana, vol. II. - Rausell Adrián, Francesc Xavier (2014): Indumentària tradicional valenciana. Matèries primeres, color i ornamentació. València, Ed. Andana, vol. III. - Vives F., Almela: El traje valenciano. - Rausell X., Trescolí O. i Olivares E.: Vestir-se per a la festa. - Vives F., Almela: Valencia y su reino. - Marin i Garcia, J.LL. i Mozas Herrando: Llegendes falleres. - Ortíz, Carmen: Folclore, tipismo y política. - Sanchis Guarner, M: Els pobles valencians. - Incentant la tradició. Indumentària i identitat, catàleg de l’exposició.

191

Contes de foc Encara que la majoria dels valencians i fallers tenim la convicció que la festa de les Falles és un fenomen únic i irrepetible, res més lluny de la realitat. Les festes del foc són manifestacions tradicionals que se celebren arreu del món des de temps ancestrals. No podem oblidar que al cap i a la fi el foc va ser el primer "invent" de la humanitat. El foc va tindre una definitiva influència per al desenvolupament històric de la vida humana i la cultura, constituint la base al voltant de la qual es van forjar la llar i la comunitat. La presència del foc en els rituals festius és constant i es manifesta en múltiples variants. La més simple seria les senzilles fogueres on el foc té uns usos primaris i pràctics com il·luminar, calfar i poder cuinar. Històricament també podem parlar dels focs d'alarma com les “alimares” que s'encenien antigament a la part alta de les torres de vigilància per a informar els habitants de moltes poblacions de qualsevol novetat o perill. Una altra variant dels rituals del foc són els focs de vespra, que tenien lloc i continuen tenint-ho en molts llocs com a preludi al dia gran de qualsevol festivitat. No podem oblidar els focs solsticials que se celebren en multitud de llocs de llarg a llarg d'aquest món. Si ens parem a pensar la festa de les Falles coincideix amb el solstici de primavera, però també el Nadal se celebra amb el solstici d'hivern i Sant Joan té lloc al voltant del solstici d'estiu. D'altra banda hem de referir-nos també al foc en els ritus agraris, un foc que era i continua sent molt important en els cercles socials on la vida i l'economia depenen de l'agricultura i la ramaderia. També hem de destacar els focs que expressen ritus de pas, que són seqüències cerimonials dedicades a fer que l'individu passe d'una situació vital determinada a una altra. Per tant, els ritus de pas indiquen, celebren i organitzen la transició d'uns estats a altres: el naixement, la pubertat social, l'edat adulta, el festeig, el matrimoni, la mort, etc. En alguns rituals de pas es detecta una clara presència del foc i la foguera. També resulten interessants els focs d´homenatge, manifestacions que expressen la idea del combat entre l'home i el foc, a través del bou embolat i la cordà, o amb l’exhibició pirotècnica en honor dels sants patrons. I finalment prestarem especial atenció als focs satírics, l'objectiu dels quals és exposar a la vergonya pública ninots amb els quals es ridiculitzen actituds o comportaments considerats com a censurables segons les creences socials, depenent del context i l'època. Considerant totes aquestes variants de rituals i festes relacionades amb el foc és clar que no podem pensar que la nostra festa de les Falles siga un fenomen únic en el món, per molt que als valencians i, especialment, als fallers així ens semble.

192

Encara que particularment he de confessar que la nostra festa fallera m'ha fascinat des què era xiquet i l'he viscuda i continue vivint amb intensitat any rere any. Fruit d'aquest interés i la meua faceta laboral com a docent, fa una dècada, vaig tindre l'oportunitat de participar en Riga (Letonia) en una trobada europea amb professionals de l'educació de quasi vint països membres de la Unió Europea. L'objectiu d'aquesta trobada era intercanviar experiències i trobar interessos comuns per a desenvolupar projectes entre institucions de diversos països europeus en l'àmbit de l'educació i la cultura. Vaig ser allí amb l'única intenció de parlar de València i de les Falles i amb l'argument que les festes del foc són un costum tradicional extés per tot el folklore europeu. Efectivament, la meua teoria era certa i la meua idea va resultar atractiva. D'aquell seminari de contacte i després de tots els tràmits burocràtics que van vindre després, vaig eixir com a coordinador del projecte European Fire Celebrations “Fiestas Europeas del Fuego” en associació amb altres quatre països: Regne Unit, Dinamarca, Turquia i la República Txeca i que va ser finançat per la Unió Europea. En síntesi el projecte consistia en un intercanvi d'experiències “in situ” per a conéixer el perquè, el com i el quan celebrem amb el foc les nostres festes tradicionals. Rituals que, sense excepció van acompanyats de música, gastronomia i indumentària tradicionals. A més de les activitats festives, en els successius intercanvis es van organitzar tallers i activitats culturals. Així el novembre de 2008, representants dels països socis vam estar en la localitat gal·lesa de Swansea, Regne Unit, on igual que en tot el país, se celebra la Nit de Guy Fawkes o Nit de la Foguera que commemora que el 5 de novembre de 1605 Guy Fawkes va tractar de volar les cases del Parlament de Westminster a Londres. Des de llavors, cada any en aquella data, els veïns fan ninots representant a Guy Fawkes amb camises i pantalons farcits de palla o paper. Tradicionalment, els xiquets agafaven el seu “guy” i anaven pel carrer demanant “penics per al guy” per a pagar els focs artificials. A la nit, els “guys” es col·loquen a la part alta de les fogueres que cremen en tot el país. Si continuem amb el projecte, al març de 2009 una trentena de representants de Regne Unit, Dinamarca, Turquia i la República Txeca van conéixer les Falles. No cal dir que van quedar absolutament sorpresos i meravellats amb la festa del foc valencià: la grandiositat dels monuments, l'ambient dels carrers, la música, la pirotècnia, la indumentària, van participar també en l'ofrena i es van integrar plenament en totes les activitats d'una comissió fallera. Però el que més va sorprendre els visitants va ser el fenomen social que suposen les falles valencianes, milers i milers de persones organitzades en centenars de comissions que sufraguen la festa i treballen voluntàriament any rere any per a la festa.

193

Juny de 2009 ens va portar a Aalborg en Jutlandia del Nord, allí en ple solstici d'estiu, igual que en tota Dinamarca i altres països nòrdics i bàltics se celebra amb fogueres la Nit de Sant Joan. Els veïns es reuneixen per barris, se solen muntar carpes per a albergar activitats musicals, s'organitzen concursos gastronòmics, és habitual la presència de grups folklòrics que amenitzen la festa amb balls tradicionals mentre es va preparant la foguera. Finalment, la nit del 23 de juny es col·loca a la part alta de la foguera un ninot vestit amb robes que representa una bruixa i tot crema per a gaubança de veïns i visitants. La música i la festa continuen fins a la matinada, la qual cosa suposa un fet bastant inusual en aquests països gens acostumats a la laxitud d'horaris que per a nosaltres és una cosa molt habitual. A l'octubre de 2009 el projecte va continuar amb la visita a Esmirna a Turquia, allí el 29 d'octubre és el Dia de la República que commemora la proclamació de la República Turca en 1923 per Mustafa Kemal Ataturk. Amb motiu d'aquesta efemèrides s'organitzen desfilades folklòriques, cercaviles amb torxes i grans espectacles pirotècnics. Famílies i amics es reuneixen i preparen esdeveniments gastronòmics on no falta el ball i la música tradicionals. També és tradicional prendre fogueres a les quals es llancen xicotets paperets amb desitjos i, finalment, se salta per damunt de les brases de la foguera mentre els assistents ovacionen el valor dels més arriscats. I per a concloure aquesta fantàstica experiència intercultural a l'abril de 2010 vam tindre ocasió de visitar la mítica ciutat de Praga a la República Txeca. Allí, la nit del 30 d'abril a l'1 de maig se celebra la Festa de la Primavera. En la majoria dels barris es reuneixen els veïns per a passar el dia, s'organitzen concursos gastronòmics i la música, el ball i la cervesa són una constant durant tot el dia. Mentrestant, els xiquets preparen xicotets ninots vestits amb teles que acabaran sent llançats a la foguera que s'encén al vespre. La música i el ball continuen també fins a altes hores de la matinada i el cel de la ciutat es veu esguitat pel llançament de xicotets focs artificials. Tots aquests exemples no són més que una xicoteta mostra de la diversitat de festes del foc que se celebren a Europa .Així mateix em consta l'existència d'aquesta mena de festejos a Itàlia, Grècia, Polònia, Eslovènia, Letònia, Lituània, etc, etc...i també de molts països d'Amèrica, Àsia i Àfrica. Pepe Sanía Faller

Cercaviles a Turquia

Foguera de Sant Joan a Dinamarca

194

Ninots preparats per a la foguera a Praga

Focs artificials la nit del Guy Fawkes a Regne Unit

195

Aquelles falles d'uns altres temps Al març de 2018 vaig publicar en el periòdic Levante, coincidint amb les falles d'aquell mateix any, un article titulat “Aquellas fallas de entonces”. Pense no està fora de lloc (encara que ho siga dos anys després) reproduir aquest mateix article. Amb major raó en tractar-se d'una falla de barri de la meua joventut; Plaça de Benlloch, Sant Pere, Fumeral, Caldés, Puig, Embut on els seus residents eren tots coneguts i quasi una pinya: La botiga de Donis, la de Tona, El forn d'Emilio Sanvictorino, Pepe el coixet, Julián Pizarro, Barranc, el Sr. Antonio Mollá, Eduardo Serrá…. i tantes altres famílies que estan quedant per al record, encara que molt entranyables; amb una major raó en entrar un amb més edat. En aquell temps, fa més de seixanta anys, les coses falleres es valoraven d'una forma diferent, com també qualsevol altra convivència de la vida. Les circumstàncies induïen a un acostament molt major entre la gent al que es dona en aquesta època, amb els seus pros i contres. Espere i confie que aquest reproduït article siga del grat per a un gran nombre de lectors que en el seu moment no van tindre ocasió de llegir-lo. En retrocedir cap als anys 40, 50 i 60 del segle passat aprecie les diferències abismals entre les festes falleres de llavors i les d'ara l'última edició de les quals acaba de finalitzar; entre altres, el número tan reduït de comissions que hi havia. Aquells anys en què, afortunadament, molts com jo vam poder conèixer-les apreciem que els actes i les festes d’aquells anys es gaudien d'una altra manera. Els monuments i circumstàncies d'aquell temps comportava entre els fallers menys pretensions per als monuments, donada la precària economia. Però existia en ells una major gràcia i enginy; les falles aportaven a la societat – en aquest cas Xàtiva- una glopada d'aire fresc, uns dies de festa perquè la gent desconnectara de l'aclaparament econòmic i polític que es vivia en la major part dels llars de la ciutat, temps en els que la convivència general tot estava dens i latent i tan poc afavorit pels difícils anys de la postguerra. Sent certa nostàlgia en recordar aquella proposta que Pepe Martínez Mollà, en 1955, va fer al grup d'amics del barri (de 14, 15, 16 anys) de muntar un xicotet monument, fet per nosaltres en la plaça Papa Alexandre VIé; el lloc de joc de tots després d'eixir de classe. Quasi segur que va ser el primer treball que va realitzar aquest –anys desprésfamós artista faller i que ja de tan jove, s'ha demostrat amb el temps, sentia l'art de les falles. Els deu amics del barri (inclosa una xiqueta) prenguérem cartes en l'assumpte molt il·lusionats per a, entre tots, compondre una xicoteta falla casolana. Uns artesanals motles d'algeps, uns llistons de fusta per a l'estructura, cartons i periòdics ben mullats… Aqueix va ser el material utilitzat per a modelar. El pare de Pepe, pintor de parets de cert nivell, ens tirava una mà. El taller el vàrem muntar en el porxo del que va ser la tendeta de comestibles de Morant, a la cantonada dels carrers de Sant Vicent-Bruns. Allí va ser on el grup d'amics treballarem durant moltes setmanes, les vesprades i nits, amb la il·lusió posada en tal comesa. Quan ja tot estava acabat, i feta la xicoteta falla, vàrem caure en el compte que ens faltava nomenar una fallera major infantil. No se exactament qui va suggerir proposar a la filla del comandant Sr. Miguel Pérez Moya, la família vivia al carrer Sant Vicent. En suggerir-li-ho al militar, aquest i la seua filla ho van acceptar amablement i fins ens va obsequiar, el pare, després de la festa amb 500 pessetes que gastàrem en una paella, en un secà prop d’Alboi.

196

Eren aquells anys de la postguerra, molt especials, en quant a les falles es construïen amb pocs diners, amb un pedestal de base en alt, d'un metre o més d'altura i on l'estructura amb els seues ninots representaven als personatges populars de la població, com l’oncle Rafelet de la Beneficència o el Pellero de Canals, situant-se els ninots en la base de la mateixa plataforma; generalment en totes les falles era molt escasses la despesa en casalets, música, pólvora, vestits… En molts aspectes tot ha canviat: en algunes coses en positiu, en altres amb menys encert. El més curiós és que mai m'he posat un vestit de faller ni he pertanyut a cap comissió, encara que això sí respecte les falles i quan es presenta l'ocasió col·labore en tot el que puc: Com així ho vaig fer en un llunyà temps amb Pepe Martínez Mollà i amb uns altres. Rafael Martínez i Martínez

Falla de 1955 en la plaça Alexandre VI. L'home amb jaqueta fosca, es el pare de l'artista faller José Martínez Molla

Membres de la falla Alexandre VI menjant una paella. El més pròxim i més major, és l'artista José Martínez Molla i al fondo amb suèter Rafael Martínez Martínez

197

Falles de conte Hi ha monuments fallers que se’ns queden enregistrats, per sempre, en la memòria. Falles que ens impactaren quan les poguérem gaudir i que ocupen un lloc especial quan les rescatem de l’oblit i, cada any, les comparem amb les que observem al carrer. Són composicions que, per certes característiques, ens arribaren al cor o que signifiquen alguna cosa més que l’art que ha estat exposat durant uns dies al carrer i després ha desaparegut. Hi ha artistes que ens toquen la sensibilitat més que altres i que a l’enamorat de les falles, per damunt de colors i pertinences a una comissió, se li queden enregistrades per sempre en una particular llista de preferides. Altres monuments, si has pogut llegir o capbussar-te en un arxiu fotogràfic, et paren l’atenció perquè imagines com serien en aquella època que van ser plantats. Aleshores ja entren en el terreny de mite. És cert, també, que tendim a la idealització sempre que el temps passa entre la falla viscuda i allò que recordem d’ella. Quan la mirem en una foto evoquem eixes sensacions que ens va provocar o imaginem com impactaria en la seua època si no l’hem conegut. D’aquestes últimes en citaré dos exemples més endavant. Cert és que l’edat ens marca molt en el nostre particular àlbum. La infància ens fa sentir que tot és impactant, enorme i meravellós. Descobrim els monuments tridimensionals ubicats als nostres carrers i ens encisa el color i les formes i, a poc a poc, anem descobrint també el significat i la intencionalitat de les escenes. Tot açò ens va ajudant a crear un univers propi de monuments escollits, que tenen un espai privilegiat en la nostra consciència fallera. Són el nostre particular sistema estel·lar del panorama artístic que hem pogut viure. Si haguera de triar de totes les que he vist, escolliria aquestes: 1982. Comissió Molina- Claret. Els problemes de la vida: Un dels monuments més impactants que s’han plantat a Xàtiva dels que recorde. Una enorme col, de la factoria de Martínez Mollà, destacava en el bell mig de la falla. El cadafal el remataven un ruc i un llaurador. Falla clàssica de Manuel Blanco Sancho amb l’acabat, pintura i crítica típic de l’artista xativí. Guanyà el primer premi d’Especial, 1983. Comissió Molina- Claret. Il·lusions: Coneguda popularment com la Falla del xino. El remat del cadafal era un enorme mandarí que emergia de les flames d’una sopera. La seua impactant casaca blava i la forma dels seus braços omplien l’encreuament dels carrers Gregorio Molina i Pare Claret. Manuel Blanco Sancho tornava a repetir guardó en una dura pugna amb el monument de República Argentina d’Antonio Grau Cros.

198

1986. Comissió Raval. La festa. Com l’anterior monument, aquest de Paco Roca es recorda més si aclarim que és la Falla del moro. El remat era un cabdill musulmà, de cos sencer, amb els braços oberts, que eixia d’una llàntia meravellosa. Una de les falles més completes i impactants de Roca, dedicada a les festes valencianes. Primer premi d’Especial. 1989. Comissió República Argentina. Retorn a l’antic. Debut de Miguel Ángel Gozalbes Moracho en la comissió en l’any del vint-i-cinqué aniversari. Una falla emblemàtica perquè representava el campanar de La Seu i tenia unes dimensions considerables. La llàstima és que no parà de ploure aquell març. 1998. Comissió Sant Jordi. La culpa la té el dimoni. Una altra gran falla de Paco Roca, amb un espantall sobre una carabassa, farcida de crítica fallera i amb una excel·lent pintura i acabat. Tant que, eixe any, malgrat haver competit en primera secció, se li atorgà el guardó de millor falla de Xàtiva. 2006. Comissió República Argentina. Xàtiva, present i futur. Després d’uns anys sense plantar monument a Xàtiva, Roca torna a la ciutat amb una comissió en la qual ja havia competit anys enrere. El debut és amb un monument diferent, ben acabat, que inclou un inodor com a base del cadafal, des d’on emergeix un mag, coronat per uns mussols en el seu barret. Una falla impactant per la pintura, contrarremats i la mordaç crítica de l’artista de Xàtiva. Primer premi especial. He començat aquest article citant també que hi ha falles que ens marquen per diversos motius. En aquest sentit, em referisc també als monuments infantils. Hi ha dos que vull destacar perquè em van provocar un especial impacte: 1984. Comissió infantil República Argentina. En una ciutat cridà Xàtiva. Una meravellosa falla infantil de Pepe Castells, amb infinitat de detalls i en la qual demostrà la seua qualitat com a artista. La temàtica repassava les diverses festes locals de la ciutat. Una joia que li serví a Argentina per a fer el doblet eixe any. 2007. Comissió infantil Benlloch- Alexandre Vié. Jo també vull pintar. Un exquisit monument infantil de Paco Roca en el qual homenatja a diversos mestres de la pintura, un dels seus monuments infantils més aconseguits i acabats. També guanyà el primer premi. Línies abans feia referència a monuments singulars que havia vist en fotografies i que m’han impactat i que m’haguera agradat veure’ls. El primer d’ells és aquella falla itinerant, Foc i Flama, que, plantada damunt d’una camioneta de l’època es traslladava per la ciutat. Sempre m’ha paregut una iniciativa fascinant i molt trencadora. Pura avantguarda.

199

El segon és una altra d’eixes que es recorden pel malnom: La falla de les tallades de meló, un monument plantat per Antonio Grau Tomás a l’any 1956 a la comissió de Sant Jordi. El lema era Tot per dinés, però la seua peculiaritat era el remat, que estava format per un meló que s’obria i es tancava desfent-se en gallons i que suportava un cofre amb joies que brollaven de les mans d’un dimoni. Tot un invent avançat i innovador. De segur que vosté, lector, tindrà el seu particular llistat de monuments i falles que guarda en la seua col·lecció. Siga com siga, el que hem de fer és estar agraïts a aquells que els plantaren i als que treballaren perquè es pogueren plantar.

Lluís Roselló

Jo també vull pintar, falla infantil de la comissió Benlloch- Alexandre Vié 2007

Els problemes de la vida, falla de la comissió MolinaClaret de 1982.

Foc i flama, falla itinerant de 1952

200

Els Contes Valencians de Blasco Ibáñez i altres publicacions en Valencià. Molts són els escriptors valencians de naixement o adopció que han escrit contes agafant la idea dels aspectes socioculturals de la nostra terra, des de l’origen de l’escriptura i inclús abans, ja que els contes, vénen de contar, i abans de la seua aparició de segur que ja es contaven histories breus, que presenta una màxima concentració narrativa i una major intensitat, que el que coneguem com a novel·la. De segur que tots coneguem destacats escriptors de la nostra literatura, i encara que no tots escriviren en la nostra llengua, per circumstàncies del moment, el temps ens hi ha permet la traducció d’obres emblemàtiques en llengua valenciana. En aquest article parlarem de diversos autors, de renom i menys coneguts, però que mitjançant plataformes que han lluitat al pas del temps per preservar i difondre la nostra llengua i cultura, han publicat nombrosos textos en la llengua pròpia dels valencians. En primer lloc donarem unes pinzellades de l’obra de l’autor Blasco Ibáñez (1867-1928), que va nàixer a València, encara que de pares aragonesos, és conegut per la seua abundant producció novel·lística, en la que la narrativa curta va agafar protagonisme, endinsant-se en el tractament de les passions humanes. Els contes agafaren pes al seu repertori, motiu pel qual publicà al diari «El Poble» els dotze relats que componen el volum editat posteriorment amb títol “CONTES VALENCIANS”, textos en què van des de la recreació de tradicions populars, fins a exploracions de temàtiques com l’amor, la gelosia, la venjança, la frustració i els desenganys de l’adolescència. Aquests dotze contes de l’escriptor valencià, recopilats en 1893 són dotze retrats costumistes, àgils com a anotacions i amb molta força, que tracten sobre la vida quotidiana en l’horta llevantina de finals del segle XIX. En ells es representa un món rural molt propi de la zona, que recorda als quadres del pintor valencià Joaquim Sorolla, que inspira la portada d’aquesta publicació. Els dos personatges, cada u a la seua besant artística, retraten la vida de cada dia a València i voltants, convertint-la en art.

201

Si teniu el plaer de llegir aquesta obra tan nostra, gaudireu d’una sensació de realisme molt intensa, ja que l’autor, amb uns tocs subtils expressa un viu reflex de la societat humil i una mica endarrerida, amb els seus costums, el seu conviure i les seues peculiaritats. La nítida descripció dels personatges, caracteritzats al detall, es mouen en una València d’època, on van canviant de posició, els que en alguns relats són merament secundaris, en altres ocupen un paper protagonista, amb els seus prejudicis, els seus clixés i el seu nivell cultural. L’autor utilitza la imaginació per a construir una sensació de realisme per al lector. S’utilitzen per a aconseguir aquesta sensació diversos trucs, com és el fet que tots els contes ocórreguen al mateix espai, la repetició de diferents personatges secundaris, la realitat en la qual impregna la descripció dels costums, entre altres aspectes. Tota l’obra s’escriu amb un toc continu d’ironia, reflectant la cruesa de l’entorn rural en què es desenvolupen les accions, donant-li un toc d’humor, com també els fallers utilitzem la sàtira. Per a donar-li llum pròpia als relats, Blasco Ibáñez utilitza un estil florit i colorista, amb un ritme molt viu, reproduint amb molta naturalitat els seus diàlegs. Al mateix temps, el rerefons de la història és barroc i escarit, adornat i breu, creant un equilibri que desembafa, fent que la lectura siga molt amena. Com he explicat abans, els temes tractats som amplis, encara que amb una relació general al voltant dels sentiments amorosos. En llibre comença amb «Dimoni» que ens mostra la mala fortuna en l’amor, per seguir amb la gelosia de «Coses d'homes!», la frustració en «Nit de noces» o el desengany en «El femater». Després també podem trobar espai per a un conte de gènere negre, sobre la brutalitat dels pinxos, els bonics, en «Guapesa valenciana», fins a una rondalla infantil sobre un peix gran, el reig (la corbina) i un peix xicotet, el esparrelló (la moixarra), rematada amb molt d'humor. Aquesta genial obra va ser traduïda al Valencià l'any 2016, tot i que ja se n'havia traduït algun, hem hagut d'esperar cent vint anys per a poder llegir en la seua llengua l'obra que va donar a conéixer per tots els continents la València més treballadora. L'any 2017 va veure la llum també la traducció de l’obra Contes valencians 2: contes de la condemnada, escrit en 1900, reflecteix el Blasco Ibáñez més realista i reivindicatiu. L’autor utilitza la ploma per a descriure la realitat social d’un poble que desitja canviar, i denúncia les pràctiques del caciquisme polític i empresarial. Aquest llibre recopila uns contes on podem trobar, ambientats a València, històries d'explotació laboral, corrupció política, màfia i, en general, de misèria. Aquestes dues obres són supervisades pel filòleg Juli Jordà, amb les magnífiques il·lustracions de l'artista Saida Granero, amb pròlegs de l’historiador Vicent Baydal, que en aquest segon llibre desvela els obscurs vincles amb la realitat de les històries narrades, com el tràfic d'esclaus.

202

La col·lecció La condemnada i altres contes de Vicente Blasco Ibáñez no té la forta unitat que l'espai comú valencià proporciona als relats de Contes valencians que hem parlat anteriorment. Encara que l'acció d'un nombre considerable de les dèsset narracions que reuneix la publicació transcorre en l'horta o en la costa valenciana, altres històries ocorren a la ciutat de Madrid; una en un tren al seu pas per La Manxa; i dos en presons sense localització explícita. No obstant això, motius, temes i ideologia unifiquen en La condemnada uns textos amb arguments i localitzacions dispars entre si. Deixant de constat al gran escriptor Vicent Blasco Ibáñez, voldria nomenar diferents publicacions en València per part de SICANIA, que era una revista i editorial amb base a Sueca, fundada i dirigida per Nicolau-Primitiu Gómez i Serrano en 1954. La revista, publicada a la Ciutat de València entre juliol de 1958 i desembre de 1959, tenia una tirada d'entre 5.000 i 6.000 exemplars, i tenia un important nombre de pàgines en castellà per qüestions de limitacions de l'administració franquista. Aquesta editorial Publicà 52 volums en Valencià, en diverses col·leccions; obres de Carles Salvador, Beatriu Civera, Antoni Igual, F.Almela i Vives, V.Sorribes, Lluís Guarner, Xavier Casp, Frederic Moscardó, F.Ferrer i Pastor, etc. Cal destacar la seua ambició per arribar a un públic popular (amb la sèrie de 17 quaderns Nostres Faulelles, 1961-66) i d’abastar molts gèneres (llibre religiós, vocabularis, novel·la, poesia, història), bé que amb criteris desiguals.

203

Un interés especial el tenien els eslògans i recomanacions de caràcter patriòtic, com a fil conductor sobre la ideologia que la revista intentava transmetre. Aportem alguns exemples: “Propagueu la nostra parla – Parleu valencià – Ajuda-nos! Compra llibres”. “¿Per què no parles valencià? ¿Tens vergonya que els demés desconeixquen que has naixcut a València?. “En tota llar devia hi haure una Senyera”.

Dins de les publicacions d’aquesta editorial, voldria destacar Nostres Faulelles, que compta amb 16 volums de contes valencians, per la relació amb la temàtica d’aquest text. En aquestes publicacions podem trobar diferents històries escrites per nombrosos autors, ja que l’editorial convidava a tot el públic a enviar els seus escrits per a ser publicats, tot en pro de la utilització de la nostra llengua, com ve podreu observar a les següents imatges, que són la introducció a la lectura de varis dels seus volums:

204

Entre els diferents contes, no podia faltar alguns relacionats amb el col·lectiu faller, ja que les falles, tenien el seu lloc privilegiat a la societat valenciana en l’època. Com a exemple tenim el conte de “El dimoni es fa faller” de l’autor Mascarell i Gosp, on conta una rondalla sobre un artista faller que ven la seua anima al dimoni a canvi de què l'ajudes a finalitzar tots els monuments, que una setmana abans de falles, estaven per començar. L’artista, que veia com un ninot seu en forma de dimoni cobrava vida, i amb molta sorna, obsequiar-li amb la seua ajuda, no és parar a pensar en el preu que a canvi li costaria, i és que a pesar de ser el gran guanyador, amb el seu espectacular monument, que tenia com la peça central al mateix dimoni, cau en la bogeria i ell mateix destrossa la seua obra, abans de ser past del foc purificador de la nit de Sant Josep. 205

A continuació podreu observar part del seu relat, que podeu trobar al volum V de l’esmentada publicació.

Per tancar aquest article, voldria referir-me a l’edició i publicació d’un llibre, l’any 1768, amb el títol “Rondalla de Rondalles” obra de la qual és autor Lluís Galiana i Cervera, comptant com a autors secundaris a Carlos Fos i Benet Monfort, fa una imitació de dues obres literàries de prestigi, com són “Del Cuento de Cuentos” de Frascisco de Quevedo i “De la Historia de Historias” de Diego De Torres. Aquesta obra representa una paròdia dels vulgarismes i els modismes d’aquella època, molt populars des de mitjan segle XVI. Els principals recursos utilitzats són, com en la major part dels títols d'aquesta prosa empleada pels autors, Francisco de Quevedo i Diego de Torres, l'equívoc i al doble sentit que li serveixen a l'autor per a burlar-se d'aquestes expressions mitjançant la seua accepció literal i, al mateix temps, presumir del seu enginy.

206

Moltes més obres escrites en la nostra llengua omplin les prestatgeries dels amants de la lectura i cultura valenciana, i és obligació dels estaments de la societat perpetuar-la en el temps, tenint cura d’allò mitjançant la seua difusió. Procurem no perdre el nostre origen, perquè estaríem perdent la nostra identitat. Ángel J. Sánchez i Palop Vicepresident JLF de Xàtiva

Bibliografia: B. Ibañez, Vicente 1893, Cuentos Valencianos. Biblioteca Valenciana. F. Rodríguez, Antonio 2017, Cuentos Valencianos de Vicente Blasco Ibáñez. Blog La Antigua Biblos. Fundació Centre d’Estudis Vicente Blasco Ibáñez, 2016. 120 anys després, Cuentos Valencianos en Valencià. Cervantes Virtual 2014. Vicente Blasco Ibañez, Juicio critico de sus obras. Editorial Sicania (1961-1966), Nostres Faulelles. G. Cervera, Lluis 1768, Rondalla de Rondalles. Audiollibre: https://www.ivoox.com/podcast-cuentos-valencianos-vicente-blascoibanez_sq_f171903_1.html

207

Indumentaria valenciana en els llibres de viatges Quan me varen dir el tema de la falla i del llibre d’aquest any, vaig pensar, els contes?, no és un tema que podem adaptar a la indumentària valenciana, ara, no anava a escriure, de com vestia Blancaneus o la Ventafocs. Així que vaig pensar que seria interessant escriure de com ens han vist alguns turistes del passat i que ens deixaren algunes notes en els seus llibres de viatges. Aquests llibres no són contes, però si que ens conten algunes coses, molt interessants, sobre com ens veien els viatgers del segle XVIII i XIX. Els llibres de viatges, són molt interessant, perquè ens dóna informació de com ens veien les persones foranes i ens donen informació d’aspectes com la manera de vestir o de costums que ja han caigut en dessús, també ens parlen dels monuments i com eren en aquelles èpoques. Moltes d’aquestes persones, passaren per Xàtiva i ens parlen d’alguns aspectes de la nostra ciutat. Parlarem un poc d’alguns viatgers anglesos del segle XVIII i d’altres fracassos del XIX. Començarem per Richard Twiss. Aquest va nàixer en Rotterdam en 1747. El seu pare es dedicava al comerç i ell va viatjar per Europa en la seua joventut. En 1772 va visitar Portugal i Espanya, en 1775 publicà Viatge a traves d’Espanya i Portugal. Va morir a Londres en 1821. Richard Twiss, va passar per Xàtiva de camí a València, a l’arribar a Alzira diu que estaven tots pelant fulla de morera per alimentar als cucs de seda. Respecte als homes treballadors, ens diu que portaven pantalons de lli fins al genoll, molt paregut al que porten els homes en les terres altes d’Escòcia i espardenyes de corda. Ens diu també que les dones, no es cobreixen el cap, diu que es pentinen amb una trena cap endarrere en forma de monyo, subjectant-ho, amb una gran sivella d’argent. Comparant-ho a com ho fan les dones de Bolonya i Nàpols. Respecte a la ciutat de València, ens diu que els homes van vestits amb jupetí i pantalons de lli blanc, replegant els cabells amb una ret, que suposem que serà la còfia. Ara parlarem un poc de com ens va veure Henry Swinburne. Aquests va nàixer a Bristol en 1743. Va estudiar a París, Bordeus i Torí. En 1774 viatja per Espanya i novament per Itàlia. El resultat d’aquest viatge, serà la publicació del llibre Viatges a través d’Espanya en 1775 i 1776. La informació que Henry Swinburne, ens dona sobre la manera de vestir dels valencians, ens du una altra vegada a la zona del voltant d’Alzira, on ens diu que va veure uns arriers, que vestien totalment de cuir, amb cinturons molt amples, cordats a la cintura amb set sivelles. D’ací passa a parlar de la manera de vestir en la zona de Villena, però ometrem, aquest comentari, ja que ens allunyem massa de la nostra zona.

208

Passem ara a veure alguns viatjants francesos. Començarem per Théophile Gautier, aquest naix en la ciutat de Tarbes en 1811 i mor a París en 1872. En 1840 visita Espanya i en 1843 editarà el llibre Viatge per Espanya. En ell ens diu que els llauradors valencians, els dies de festa, utilitzen un vestit molt estrany, que no deu haver canviat molt des de la invasió dels àrabs i que és molt paregut al vestit que en aquella mateixa època utilitzaven els habitants del nord d’Àfrica. Vesteixen amb una camisa, uns saragüells flotants de tela grossa, cenyida amb una faixa vermella i un jupetí de vellut verd o blau, adornat amb botons fets amb monedetes de plata. Les cames van dins d’una espècie de polaines de llana blanca, amb un rivet blau, que deixen el panxell i el turmell a l’aire. Van calçats amb espardenyes, que ens diu que són com sandàlies de cordes trenades. Li crida l’atenció l’ús de la manta, de la que ens diu, que és una peça molt acolorida i adornada amb escarapel·les grogues. .

Llauradors valencians de Gustave Doré, en el llibre de Charles Davillier “La volta al mon”.

Respecte als dies de feina, en el llibre de Gautier, podem llegir, que el vestit ja no es tan elegant i sols conserva de l’anterior la camisa i els saragüells. Respecte al vestit de les dones ens dona poca informació. Ens diu que abans les dones utilitzaven un vestit nacional que recordava al de les albaneses i que ara utilitzen un vestit anglofrancès. Del seu pentinat, diu que els cabells estan agarrats amb grans agulles amb boles de plata o de cristall.

209

Jean Charles Davillier, a banda d’un gran viatger, també va ser un important col·leccionista i un historiador de l’art. Va viatjar diverses vegades per Espanya, però en 1862 ho va fer acompanyat del seu germà i de l’afamat dibuixant i gravador PaulGustave Doré. En 1874 es publicà el llibre Viatge per Espanya il·lustrat amb els dibuixos de Gustave Doré. Jean Charles Davillier, ens diu que els valencians els dies de festa es fiquen el jupetí de vellut verd o blau, com veiem coincideix amb els colors amb Théophile Gautier. També ens diu que els jupetins porten nombrosos botons, formats per peces xicotetes de plata o de coure platejat. Per a Davillier la part més característica és la manta, que la descriu com una llarga peça de tela de llana amb ratlles de colors molt forts. També ens diu que a vegades els homes porten un barret de feltre o de vellut negre, punxegut i amb les vores tornades. Alguns d’aquests barrets tenen dimensions molt grans. Respecte al vestit de feina ens diu, que ha d'haver canviat molt poc en diversos segles. La camisa es tanca al coll amb un ample botó doble, com encara ho fan en algunes províncies apartades de França. Respecte al pantaló aquest són uns llargs calçons de tala blanca de lli, que es diuen “saragüells”. S’ajusten amb un ample cinturó de seda o llana, amb ratlles de colors virolats. El mitjons, quan els porten no tenen peu i van calçats amb espardenyes de cànem trencat, deixant l’empenya al descobert i nugant-se amb unes cintes que peguen voltes al voltant de la cama. De la dona, li crida l’atenció els seu pentinat, diu que els seus cabells, són enrotllats sobre les temples i cap arrere amb un gran monyo que és travessat per una llarga agulla de plata dorada, la qual porta en els extrems un gran botó adornat amb falses maragdes o amb perles fines.

Valencianes en el llibre de Maius Bernard “Al voltant del mediterrani: Espanya”.

210

Prosper Menière, va ser un metge francès. Va viatjar per Espanya en els mesos d’agost i setembre de 1846. Va publicar un resum del seu viatge amb el nom de Costa mediterrània d’Espanya. Prosper Menière, ens diu que el llaurador valencià porta un vestit autènticament àrab. El qual consisteix en un ample mocador molt gran sobre el cap, no porta res en el coll. La roba es limita a uns calçons de tela que cenyeix a la cintura i que a penes arriba fins la meitat de la cuixa, i queden les cames a l’aire. Ens parla també d’una jaqueta de colors que portaven sobre el muscle esquerre. Possiblement estiga referint a la manta. També ens diu que es costum també cobrir-se el cap amb una espècie de capell vermell, possiblement estiga fent referència a la barretina. Camperols valencians en el llibre de Maius Bernard “Al voltant del mediterrani: Espanya”.

Valérie Boissier de Gasparin, va ser la muller del periodista Agenor de Gasparin. Va vindre a Espanya amb un grup de dones i homes que volien fer turisme cultural. En 1868 publica un llibre amb les impressions del seu viatge. En 1875 es va fer una edició que es va imprimir a València, el seu títol era Passeig per Espanya. Relació d’un viatge a Catalunya, València, Alacant, Múrcia i Castella, per la comtessa de Gasparin. En el seu llibre la comtessa de Gasparin ens diu, que el vestit dels homes valencians és oriental, que utilitzen un mantell de tela grossa amb ratlles vermelles o blaves, sobre l’esquena de la qual cau en grans plecs. Segurament està referint-se a la manta. També ens parla sobre l’ús del mocador turbant, el qual el porten lligat al cap. Ens diu que, els homes vesteixen amples saragüells blancs i flotants. Per a Valérie Boissier de Gasparin, la peça més característica és la manta. La descriu com a ratllades amb un blau viu, vermelles, grogues o verdes. Hi ha mantes blanques, també obscures amb cordons brillats. Tenen forma d’un mantó doblat amb una franja de llana plena de arboços.

Valencians i valencianes en una il·lustració de Gustave Doré, en el llibre de Charles Davillier “La volta al mon”.

211

L’extrem superior està tancat i aprofita de caputxa, la caputxa si la manta no es porta ficada, pot aprofitar com una espècie de sac, per a guardar coses. També ens diu que la manta se sembla al “plaid” escocès Els escrits de Valérie Boissier de Gasparin, són encara més interessant que la resta, ja que en parla d’un tal Pau un llaurador de Xàtiva que va fer de guia en la seu visita al castell i ens conta com anava vestit. Portava un pantaló de “bambosí”, jaqueta de tala grossa i basta, adornades amb figures cabalístiques, com ho portaven els “Surudjis” de Síria. Al cap portava un barret de feltre cònic amb ales molt amples. També ens diu que porta un calçó flotant obert pel costat, i mitjons fins al turmell. Una jaqueta adornà amb botons de metall. També ens parla de la utilització de la manta a Xàtiva. Ens diu que la gent d’ací també anaven envoltats en grans mantes de quadres blancs i verds. P.L Imbert va viatjar per Espanya, al voltant de 1873. De la informació que ens dona aquest viatger destaca el pentinat de la dona. Ens diu que, està enrotllats sobre les temples, com si foren cebes cremades i que llargues agulles dorades, adornades amb maragdes subjecten el monyo. De segur que hi hauran molts més viatger que es fixarien en la manera de vestir i de les costums dels valencians dels segles XVIII i XIX, però valguen aquest exemples per a donar-nos conter que la indumentària valenciana no passava desapercebuda, a més els llibres de viatges és una font important per a conèixer i estudiar la manera de vestir dels valencians i valencianes en els segles passats. Victoria Mullor i Domínguez

Bibliografia. .-1: Bas Carbonell Manuel: Viajeros Franceses por la Valencia del siglo XIX. Colección así nos vieron. Edita: Ajuntament de Valencia 1994. .-2: Bas Carbonell Manuel: Viajeros Británicos por la Valencia de la ilustración (siglo XVIII). Colección así nos vieron. Edita: Ajuntament de Valencia 1996. .-3: Robertson Ian: Los curiosos impertinentes. Viageros ingleses por España desde la accesión de Carlos III hasta 1855. Edita: Serbal/CSIC

212

La faula a la Grècia clàssica Quan allà pel mes d’octubre vaig rebre la invitació del benvolgut amic Joan Quilis per a col·laborar en el llibret de la falla Benlloch en el present exercici, de seguida li vaig preguntar quin n’era l’eix temàtic, i davant la resposta que eren els contes, de sobte em van vindre al cap les faules. A qui, entre tots els contes tradicionals, no li han contat els seus pares o iaios una faula per tal d’entretindre’l o inculcar-li alguna actitud davant d’una determinada situació? Segons el diccionari valencià de la Generalitat Valenciana, una faula és una narració, en vers o en prosa, de fets meravellosos on sol donar-se un ensenyament moral; generalment hi intervenen animals i, fins i tot, elements inanimats que actuen com si foren éssers racionals. Aquesta finalitat educativa de les faules és el que va garantir la seua supervivència a través de l’edat mitjana. En l’origen de les faules, el màxim representant, l’hem de trobar, una vegada més, a la literatura clàssica grega amb Isop (620-564 aC), encara que ja trobem faules anteriorment al Pròxim Orient i en autors grecs anteriors a Isop com Hesíode (segona meitat del segle VIII-primera meitat del VII aC) amb la faula del falcó i el rossinyol en la seua obra Treballs i dies, on aconsella el seu germà Perses quin camí ha d’evitar i quin ha de seguir, el de la justícia. Poques dades existeixen sobre la biografia d’Isop. La seua figura s’ha vist envoltada de molts elements llegendaris i, fins i tot, s’ha posat en dubte la seua existència. El que sí sembla cert és que Isop va ser un esclau i va viatjar molt amb el seu amo, el filòsof Jantó, tal com es pot veure en la història de la seua vida. La temàtica de les faules era prou variada: sovint els personatges són animals amb intel·ligència i parla humana, com se suposava que ocorria en els temps mítics, però la naturalesa inanimada, els déus i la vida quotidiana de l’ésser humà també n’eren temes favorits. En molts casos hi ha un marcat ingredient d’ingeni a l’hora de formular la història, i està clar que les faules es van utilitzar tant per a atacar adversaris com per a entreteniment. Malgrat el seu potencial imaginatiu, la faula va seguir sent durant molts segles un artifici retòric per a ser utilitzat en un context més ampli i va trigar a desenvolupar-se com a gènere autònom, encara que van començar a publicar-se col·leccions de faules. La primera que coneixem, la va reunir Demetri de Faler al segle IV aC com a llibre de text, ja que les faules eren una lectura molt adient per a nens en la seua primera etapa d’escolarització i la seua composició era un dels exercicis al qual s’havien d’enfrontar els estudiants més majors.

213

Les faules d’Isop han inspirat molts autors que han perfeccionat el gènere durant 2500 anys: Fedre (I dC), Babrius (II dC), Avianus (IV dC), Maria de França (segle XII), Jean de la Fontaine al segle XVII i Félix María de Samaniego al XVIII. A continuació farem un resum d’algunes de les faules més conegudes d’Isop:

La cigala i la formiga és una de les faules atribuïdes a Isop. A la faula hi apareix una cigala que després de passar l'estiu cantant, en arribar l'hivern, es troba desproveïda d'aliment i va a demanar-li menjar a la seua veïna la formiga. La laboriosa formiga es compadeix de la cigala i li regala alguns grans d’arròs, no sense abans advertir-li que ha de ser previsora, i que val més prevenir que lamentar. Il·lustració de la faula “La cigala i la formiga”.

El pastor mentider conta que hi havia un jove pastor que cuidava el seu ramat d'ovelles a les rodalies d'un petit poble. Un dia se li va acudir fer una broma als habitants del lloc, així que va entrar al poble alarmat cridant que s'havia trobat amb un llop, i que les seues ovelles corrien perill. Això va preocupar tots els habitants, que es van disposar a ajudar-lo. Corrent, el van seguir fins al lloc on havia vist al suposat llop, i es van trobar que era una broma del jove. Enfadats per la mentida van tornar al poble. El llop, però, sí que se li va aparèixer al pastor un dia, i aquest va tornar a anar al poble per demanar l'ajuda dels veïns, però aquests es van imaginar que es tractava d'una altra broma pesada del pastor i van decidir no ajudar-lo. El conte finalitza amb el llop menjant-se unes quantes ovelles i el pastor, sense poder defensar-les. Sembla que hi ha altres versions més dramàtiques, on el llop es menja totes les ovelles i fins i tot al propi pastor. L'ensenyament d'aquesta faula és la defensa del valor de la sinceritat.

214

El llop i el gos és una faula que tracta del preu de la llibertat. Un llop passa pel costat d'un gos gras i amb el pèl lluent i li pregunta com s'ho fa, doncs ell sempre passa fam. El gos lloa la seua vida domèstica, explicant que sempre té menjar disponible i convida l'altre a anar a sa casa. El llop llavors pregunta per la marca que té al coll i el gos explica que és el collar que el lliga. Aleshores el llop fuig dient que s'estima més una vida lliure encara que amb menys menjar que viure lligat.

El corb i la guineu tracta d’un corb que estava menjant un tros de formatge (o raïm, segons les versions) i una guineu el va veure. Com que volia el formatge, va començar a lloar falsament el corb, dient que havia sentit que cantava millor que cap altre ocell. El corb vanitós no va poder estar-se de fer una demostració del seu cant i en fer-ho va obrir el bec, amb la qual cosa el formatge va caure directament a la boca de la guineu. La faula pretén alliçonar contra la vanitat i l'adulació dels altres, no sempre basada en qualitats reals. El personatge de la guineu té les característiques habituals d'aquest animal a les faules: és llesta però enganya, mentre que el corb apareix com ximple, un paper que difereix en altres faules d'Isop.

Il·lustració de la faula “El guineu i el raïm”.

215

La llebre i la tortuga és una faula on una tortuga reta a una llebre a una cursa. La llebre convençuda que guanyarà, s'atura a mig camí a fer la migdiada però dorm massa i quan desperta descobreix que la tortuga, pas a pas, ja ha arribat a la meta. La primera interpretació de la faula anima a no refiar-se de les pròpies virtuts i a treballar de valent, l'excés de confiança o l'orgull de la llebre és el que la fa perdre, així com la seua mandra, que la porta a dormir en comptes de complir la tasca. La tortuga, en canvi, encarna la perseverança.

Il·lustració de la faula “La llebre i la tortuga”.

Altres faules són El gos i l'os, on un gos que porta un os a la boca es veu reflectit en un riu i quan vol agafar l'os de qui creu que és un altre gos, perd el seu, i aprèn així que la cobdícia fa perdre-ho tot. La guineu i el raïm: una guineu es consola dient que un raïm que desitja és verd, perquè realment el que ocorre és que no el pot agafar. El ratolí i el lleó: un lleó captura un ratolí i aquest li prega que el perdone, que li tornarà el favor. El lleó se'n riu, però accedeix i, més tard, és caçat amb una xarxa. El ratolí la rossega fins que allibera l'amic i demostra que no es pot menysprear ningú perquè tothom pot aportar qualitats. El roure i la canya: la tempesta destrueix l'orgullós roure i la humil canya es vincla sense trencar-se.

Il·lustració de la faula “El ratolí i el lleó”.

216

A banda de la difusió de la cultura clàssica, com ja ve sent una tònica en les meues col·laboracions en el llibret de la falla Benlloch, espere que aquest article ens transporte a aquelles vesprades d’hivern vora el foc quan els nostres iaios o pares ens contaven contes i ens convertíem en anelles de la cadena de la transmissió oral que tan important ha sigut per a la història de la literatura i per a la formació de la nostra identitat cultural. Bones falles!!! Antonio Bolinches i Vidal

217

Herminia Moltó i les falles de 1936 A febrer de 1936, el Front Popular va guanyar les eleccions nacionals més crispades de la curta història de la democràcia espanyola. No va haver-hi jornada de reflexió ni res que se li semblara, els desordres van estar a l'ordre del dia, i els mitjans de comunicació en comptes de cridar a l'ordre, a la concòrdia, i a dedicar-se a informar de la forma més objectiva possible, es van transformar en portaveus dels partits polítics en la seua pugna pel poder, amb l'única intenció de mobilitzar a un electorat dividit i incapaç de veure en el rival, més que a un enemic que calia batre mitjançant el vot. Els setmanaris Obrero Setabense i El Agrario van fer campanya per la dreta defensant els valors de l'Espanya més tradicional: catolicisme, l'ordre, la propietat, la família, la unitat d'Espanya, i van alarmar als seus votants repetint que un triomf de l'esquerra significaria la implantació a Espanya del totalitarisme de la Unió Soviètica. Per l’esquerra del pensament, el setmanari Progreso, reconvertit ara en Izquierda, i el de Trabajo, es van posar respectivament al costat de la Izquierda Republicana d’Azaña, i del socialisme revolucionari de Largo Caballero. Tots dos partits integrants de la coalició esquerrana coneguda com el Front Popular, guanyadora de les eleccions nacionals, i que posteriorment obligà a la conversió de l’ajuntament de Xàtiva, en una gestora, governada només pels partits guanyadors de les eleccions nacionals S’autoproclamaren com els grans paladins de la democràcia i dels drets i llibertats, el reflex de les quals era aquell text constitucional de 1931, que la dreta sempre volia sotmetre a revisió perquè en opinió dels líders esquerrans, els conservadors defensaven sempre els privilegis de la fortuna, dels títols de noblesa, dels quals viuen còmodament sense treballar, i establien que una victòria de les dretes, duria a la implantació del feixisme a l’igual que havia ocorregut a Itàlia i a Alemanya. En aquell difícil panorama polític, Herminia Moltó va ser presentada com a fallera major de Xàtiva al Gran Teatre de la ciutat, un 10 de març de 1936, segons llegim a un programa de mà existent a la societat musical de la Nova, on s’anunciava: “extraordinario acontecimiento artístico, musical y literario, organizado a beneficio del comité central fallero con la valiosa y desinteresada cooperación de las sociedades musicales, y cuadro artístico de la Emisora de Játiva” – descobrim també que la naixent radio local va tindre un quadre de veus que radiaven sarsueles. La Nova intervingué en la presentació, posant en escena el sainet la família del tio Melero, interpretada pel quadre artístic de la societat, ara sota la direcció de Manuel Blesa. Mentre que el quadre artístic de l’emissora es trobava sota la direcció de Salvador Pérez, que interpretà la comèdia: La neteta del meu cor. El setmanari Radical, òrgan d’expressió del Partit Autonomista es va fer ressò d’aquell esdeveniment que obria l’exercici faller de 1936, un 5 de març de 1936, poc temps després del triomf de la coalició del Front Popular: “el acto que se celebrará el martes por la noche para imponer la banda a la Fallera Mayor señorita Herminia Moltó será indudablemente el de mayor trascendencia que celebre el comité central fallero”. I on a més del repertori musical desenvolupat per la Música Nova i l’Emissora Radio Xàtiva, es convidava a “todas las comisiones falleras asistiendo también las primeras autoridades y los artistas que en estos momentos están dando los últimos toques a los monumentos falleros” 218

El diumenge quinze de març s’iniciaren els actes previstos per a la celebració de les falles d’aquell any. La Junta Central, aleshores comité, decidí organitzar un partit de futbol entre l’Olímpic i la Penya Richart, amb l’objectiu de recaptar fons. El partit com la situació política del moment acabà en baralla entre espectadors i alguns jugadors, el que obligà a la suspensió a pocs minuts de la fi quan l’Olímpic guanyava per dos a zero. El diari Izquierda comentava al respecte, el 14 de març de 1936, “este partido, por algunos incidentes surgidos entre el público y jugadores tuvo que ser supendido antes de la hora, viéndose obligada a intervenir la Guardia Civil y Municipal, logrando apagar los ánimos. A este partido asistieron la Primitiva y la Nueva imponiendo Herminia Moltó a sus banderas una artística corbata”. Aquell mateix dia començà la distribució del llibre “Játiva Fallera”, “… un elegante álbum editado por Francisco Cruz, con 16 bocetos de las fallas y numerosos trabajos de autores setabenses” Fotografia de Herminia Moltó Fallera Major de Xàtiva en 1936.

A més aquell setmanari es va fer ressò que “el ayuntamiento acordó invitar oficialmente al presidente de la Generalidad don Luís Companys para las próximas fiestas de las fallas, declarándole huésped de honor durante su corta estancia en la ciudad”. El dia 17, a les dotze de la nit es va dur a terme la plantà. Es plantaren cadafals als carrers Hernán Cortés-plaça de Santa Tecla-, Sant Josep, Blasco Ibañez-Cid o trinitat-, Menor, Atriaca, Mercat, Attilio Bruschetti-plaça Sant Pere-Cebrián, Emilio Castelar-Bassa-, Argenteria, Dr Simarro-plaça Font d’Alòs-, San Jaime, Plaza San Juan, i Libertad-Vernissa-Blanc-. Es curiós comentar que el diari Agrario, en comentari publicat el 17 de març de 1936, qualificava la falla de la següent manera: “…no es una falla, sino, a nuestro entender, una zafio insulto a una dignísima clase, y una vulgar y grosera ofensa a los sentimientos de la mayoría de Xàtiva” Malgrat el progressisme imperant, les falles es trobaven encara molt castellanitzades, i curiosament molts noms de les falles responien a personatges símbols del republicanisme nacional com Blasco Ibañez o Castelar, o del local, com Bruschetti o Simarro. cal dir també, que malgrat l’onada anticlerical, molts sants no foren expulsats del nomenclàtor urbà i faller local. Entre els autors dels monuments destacaren pintors i escultors com Francisco Climent, Jose García o José Aragonés. I altres com Antonio Royo, el gran triomfador de l’exercici, en obtindre dos premis. el primer pel monument alçat a la plaça Sant Jaume, amb el lema Cova Negra, i un tercer amb la falla plantada a la de Hernán Cortés, avui de Santa Tecla, amb el lema: Partida de truc. Altres artistas foren León Romero, José Castelló o Rafael Pastor.

219

Portada d’un dels dos llibres generals de falles editats en 1936.

Falla del carrer Vernisa-Llibertat, de l’artista José Castelló, molt criticada per la premsa de dretes.

Des de la recent fundada Agrupació Femenina Republicana es cridava l’atenció sobre la necessitat que les dones tingueren més presència al món de les falles no sols com a símbols de la bellesa, sinó també com artistes o membres de les Juntes directives dels monuments. Artemina Botella, la fundadora i presidenta de l’Agrupació, havia obert camí almenys pel que fa a la participació política en haver sigut la primera regidora fémina de Xàtiva. Malauradament, aquell any, no va poder gaudir de les últimes falles en democràcia de la seua vida, a causa d’una urgent operació. I en aquest sentit, podem dir que la regidora d’Izquierda Republicana tenia raó, en no haver trobat cap referència a la primera dama de les falles de Xàtiva, més que aquesta-publicada en el setmanal Agrario el 17 de març de 1936: “ah, y nuestra enhorabuena a la Fallera Mayor Señorita Herminia Moltó. Muy guapa.” Xàtiva es va unir a la festa amb concerts de les bandes de música locals i el teatre de sainets a càrrec de la companyia d’aficionats de la Música Nova, que van tornar a repetir la interpretació la família del tio Melero, i la jove ràdio local l’emissió de la comèdia La neteta del meu cor. El teatre i cine de l’Espanyoleto, a banda de la seua programació habitual, i a petició de les autoritats locals, va projectar el film “ayer…1917”. Un llargmetratge dedicat a conscienciar sobre l’horror de la Primera Guerra Mundial. Mentre la joventut europea es matava a les trinxeres, altres s’enriquien amb el negoci de les armes i l’especulació dels queviures. Una pel·lícula poc apropiada per a les falles de Xàtiva, però sí per al context polític internacional del moment. Amb un món aterrat per l’adveniment d’uns totalitarismes amants de la cultura de la violència, calia intentar no repetir de nou les errades del passat.

220

Assabentats les autoritats del Front Popular de la presència de Lluís Companys, president de la Generalitat de Catalunya a València amb motiu de les festes de Sant Josep, el regidor Carrascosa proposà convidar-lo oficialment com a “huésped de honor”, i aquest es deixa veure per les falles xativines durant una curtíssima visita camí a la capital valenciana. No podem concretar encara el dia ni els actes que es van fer en honor del polític, molt rebutjat per la dreta més espanyolista, a causa de les ànsies independentistes de la Generalitat. El déneu es van fer gran quantitat d’actes entre els que destaquem l’organització d’una cursa popular per la llengua organitzada pel Centre Valencianista, vàries minimascletades a diferents indrets de la ciutat, i per la nit es va posar fi a les falles de l’exercici amb la típica cremà. Foren les falles del 36, les últimes abans de la Guerra Civil. La cultura de la violència política acabà amb la llibertat per alçar monuments, amb les crítiques, els sainets, l’associacionisme local, la lluita per la igualtat de gèneres en la participació de la festa, o en la utilitizació del valencià com instrument de cultura, i el que fou pitjor de tot, amb la vida de moltes persones, l’únic delicte dels quals havia sigut pensar diferent. Moria així una forma esquerrana d’entendre la festa que tardaria molts anys en recuperar esplendor perdut, si és que alguna volta s’ha recuperat.

Falla de la plaça Emilio Castelar realitzada per l’artista José Garcia Tortosa “Vernia”. Guanyador del premi de l’Ateneu Popular de Xàtiva.

Salvador Català i Sanchis

221

25 anys d'aquell llibret Aquell llibret sense cap dubte va ser l'alegria a un gran treball que en un principi es va veure un poc frustrat i que a la fi va tenir la seua recompensa. Aquella va ser la primera i única vegada que la falla Benlloch ha aconseguit el primer premi de llibret de falles a la ciutat de Xàtiva. Una gran tasca, una recollida d'informació mesurada, una feina solidària d'un grapat de persones que a més d’aquest any en qüestió, durant molt de temps i quasi sense voler han anat difonent de manera desinteressada com s'ha viscut, com es viu o quina ha sigut la història de la festa fallera a la comissió de Benlloch, al barri de Sant Pere, sobretot, o a la ciutat de Xàtiva. A principis dels anys 90, el llibret en Benlloch estava agafant cada vegada més importància dins del nucli faller, apostaven per la seua difusió i en aquest any en concret de 1995 es va dur a terme un vot de qualitat. Les dimensions de llibret, la seua maquetació, les característiques del paper, la recopilació d’articles fallers, etc. van crear un gran treball que no es va veure del tot recompensat. Com ja he dit, l'alegria no va ser completa, és més, eixa alegria no va arribar fins a la setmana de falles, però ara en el temps es conta com una anècdota i tal vegada eixa frustració va ser el punt de partida del premi que s'aconseguí a l'any següent. Allò que en un principi va ser un dur colp per no arribar a temps a presentar aquell magnífic treball al concurs de llibrets a València es va veure recompensat al lliurament de premis de la ciutat de Xàtiva. Ens posem en situació, els terminis per a presentar el llibret als concursos de València i de Xàtiva anaven acostant-se, tothom a correcuita anava recopilant articles, la portada amb la font de la plaça d’Alexandre VIé, la llista del cens faller (que no falte ningú), les fotografies, la publicitat, etc. La maquetació a la impremta anava com la llum, el temps s’acabava i anàvem amb presses i correres. Per fi, allò que es veia a l’ordinador ja anava plasmant-se en paper, però una fatídica peça en la màquina d’enquadernació, va fer que no es poguera acabar el llibret a temps i no van poder presentar-lo al concurs de València. La desil·lusió entre els fallers era palpable, venien d’aconseguir un bon premi l’any anterior al cap i casal, però la feina que s’havia fet durant l’exercici es va veure truncada. Buscaven responsables o alguna qüestió que ens despertara d’aquell malson però ja no tenia solució i la possibilitat de donar a conèixer el llibret a València, i per què no?, una possible fons d’ingressos amb el premi econòmic es va esfumar. Però encara faltava ací a Xàtiva, el problema per a finalitzar el llibret el varen tindre més d’una comissió i a l’assemblea de presidents a la Junta Local Fallera es va aprovar ampliar el termini per a poder presentar-los al concurs.

222

Va arribar eixe dia, el president estava apurat en la porta de la impremta, la portada del llibret estava acabada d’imprimir, la cola de l’enquadernació encara estava humida, van poder agafar els llibrets justets per poder entregar-los, els van clavar dins de sobres blancs i quan van arribar a la junta els sobres eren rojos de la tinta que s’havia després de la portada. A la fi, un respir, el llibret s’havia presentat al concurs de Xàtiva. Va arribar el dia de lliurament de premis, a la comissió se sabia que tenien un bon llibret, tothom estava molt content del treball realitzat, i llavors, quan van dir el guanyador del millor llibret de la ciutat i el president va baixar de l’ajuntament amb el banderí corresponent tota eixa frustració per no haver competit a València es va convertir en una immensa alegria. D’això fa 25 anys, l’únic primer premi de llibret de falla que té la comissió de Benlloch, el preludi del primer premi a la promoció de l’ús del valencià que es va aconseguir l’any següent en 1996, que va ser molt curiós, ja que es va guanyar a València al millor llibret de totes les falles de la comunitat valenciana i ací a Xàtiva ens van donar el tercer premi, coses de jurats, però d’això ja parlarem a l’any que ve. Javi Lara

Banderí del primer del llibre de 1995.

Portada del llibre de Benlloch de 1995.

Entrega del banderí del primer de llibre en l’Ajuntament de Xàtiva.

223

Esperes que et conte un conte? Crec que no... Aquesta vegada, la tasca encomanada és molt interessant, saber l'origen dels contes tradicionals i com ens han arribat als nostres dies i com ens han influït, és a dir, nosaltres som el que llegim, i allò que ens han llegit i contat. Si feu una vista enrere s'adonareu que tot allò que acabe d'escriure és real. No és cert que els contes que ens han acompanyant tota la vida ens han fet el que som avui en dia? Doncs bé, no estaria de més saber més sobre aquest món, perquè us semble o no és un altre món. Jo no recorde la meua infantesa sense tindre al meu abast un llibre o la veu de ma mare i de la meua iaia contant-me històries per tal de passar les vesprades de manera entretinguda, no com avui en dia, on els xiquets i les xiquetes estan addictades al mòbil i a les xarxes socials. I és per aquest motiu que llançaré aquesta pregunta: A qui va destinat, realment, aquesta classe de literatura (els contes)? Aquesta classe de literatura, normalment, l’hem considerada per a infants i joves. És per aquest motiu que hem de començar des del principi. El primer que hem de saber és saber a qui va destinat realment aquests llibres, és a dir, quin és el concepte de lector. El lector, no sols és la persona de carn i ossos que obre els llibres, sinó també aquell lector ideal (aquell que tot autor imagina per a la seua obra) al qual Umberto Eco anomenava lector model (com l’escriptor s’imagina qui podria ser el seu lector, quines són les seues inquietuts i desitjos a l’hora de portar endavant la tasca lectora). Però, no obstant açò, hi ha un tipus de llibres que, des del primer moment són pensats i destinats a un públic concret, l’infant, efectivament, és el que esteu pensant, els contes. Per aquest motiu, ens hem d’adonar que la literatura infantil presenta unes característiques especials que són donades per l’edat dels lectors, amb les conseqüències que se’n deriven, és a dir, no pertanyen al món adult. Malgrat aquesta afirmació, cal mencionar que a dia d’avui qualsevol persona adulta que entre en el món de les històries per al menuts quedaran atrapats com ho he fet jo, i ja no s’hi podran deslliurar ni desvincular, perquè és un ampli ventall de referents i d’històries amb tanta creativitat que et farà veure el món des d’uns altres ulls, i evitaràs, així, abandonar el xiquet o la xiqueta que portes dins del teu cos d’adult. A més a més, els llibres per als menuts han sofert una menysvaloració dins de la història de la literatura que fa arraconar-los dins d’àrees d’investigació relacionades amb l’educació o la pedagogia. És per aquest motiu, i com que el lector de la literatura infantil no posseeix ni la mateixa capacitat intel·lectual, ni la mateixa capacitat d’abstracció, ni la competència com a lector, ni l’experiència vivencial que hi pot tindre un adult, aleshores, se’n deriven una sèrie de presumptes valors afegits a la comunicació, un cert didactisme, la possibilitat d’ensenyar o respondre interrogants, la potencialització de models de conducta i un llarg etc. Un clar exemple el tindríem en la col·lecció Disney emocions que a hores d’ara es pot fer servir per tal de treballar el desenvolupament de la intel·ligència emocional dels més xicotets amb les experiències dels seus personatges preferits, com són: l’alegria amb Olaf, l’optimisme amb Michey, la gelosia amb Toy Story, la frustació amb Zootròpolis, l’enuig amb Monstres S.A. i la por amb Dory, i així poder treballar-ho i gestionar-ho amb els propis infants.

224

Si ens centrem en les diferents visions i manuals sobre la literatura infantil, mentre Gabriella Perriconi comenta “la literatura infantil és un acte de comunicació, de caràcter estètic, entre un receptor petit i un emissor adult, que té com a objectiu la sensibilització del primer, i com a mitjà, la capacitat creadora i lúdica del llenguatge, i ha de respondre a les exigències i a les necessitats dels lectors”, Margaret Kimmel afirma que “la literatura infantil sempre ha estat didàctica. Com a adults sempre intentem ensenyar als petits; és una relació natural ensenyar, als nens, el comportament, i les històries es desenvolupen sobre aquestes premisses”. Per tant, ens adonem que en la majoria dels contes i col·leccions tenien una cosa en comú, a qui anaven destinats i destinades aquestes obres, als menuts. Però, us vaig a fer una reflexió, esteu segurs que únicament i exclusivament estaven destinats als infants, o també, es poden considerar que estan destinats als adults? Només, cal mencionar-vos la factoria Disney qui no recorda aquelles pel·lícules destinades als xiquets, els quals, no ens equivoquem, ha d’anar acompanyat d’un adult, que també els ha agradat, i fins i tot, enganxat, una de tantes “El rei león”. Feu memòria, només està destinat a un públic infantil? En els llibres hi passa el mateix, els nens petits no saben llegir, és l’adult qui ho ha der fer i en el mateix moment que ho fa, està entrant en un món completament diferent al que havia conegut fins a aquell moment, és a dir, és semblant al llibre d’Alícia en el país de les meravelles, l’adult és l’Alícia, que investiga dins d’un món ple de fantasia i d’imaginació, sinó, llegiu el llibre La història interminable, us convertireu en aquell xiquet que ha de salvar Fantasia de l’obscuritat del món dels adults, de les persones que hi perden la creativitat, una creativitat que només pot anar creixent a partir de les diferents lectures i contes que ens poden transportar a un món tant real com irreal i que farà que oblidem els nostres problemes per una estona. També, hauríem de fer menció a aquella literatura popular que a hores d’ara està modificant-se segons els canons que ens marca la societat actual, és a dir, ser més tolerants, crear llibres plens d’igualtats, on les protagonistes no necessiten de la mà d’un príncep o d’un heroi que les salven, sinó que siguen elles mateixes qui ho facen. És a dir, tenim a J. Finn Garner que modifica un grapat de contes tradicionals en la seua obra Contes per a nens i nenes políticament correctes on modifica la conducta dels diferents protagonistes dels contes, us aconsellaria que se’l llegireu, és molt divertit, veure com els tres porques lluiten contra el llop que mor d’un atac al cor, i els porquets comencen a alliberar els altres porquets oprimits, i instauraran una democràcia socialista on tots els porquets tingueren garantit l’ensenyament, la sanitat i l’habitatge.

225

Ara bé, tornant a la idea principal, la literatura que arriba als infants té un format concret, i aquest és el dels contes, un dels gèneres que envolta la narrativa. Aquests gèneres serien els següents dels quals només hi ficarem una xicoteta idea o concepte. La novel·la: gènere literari narratiu, generalment en prosa i d’una extensió considerable on ens conten fets reals o ficticis amb una sèrie de personatges que poden ser reals o fantàstics, ambientat en un lloc real o meravellós, contat des del punt de vista del narrador o d’un dels personatges de la història. El conte: gènere literari narratiu, generalment en prosa i d’una extensió reduïda on ens contaran històries reals o fictícies en un temps real o imaginari, ambientades en un lloc real o meravellós on es poden aparèixer tant personatges humans com animals. Les faules: gènere literari narratiu, generalment en prosa amb una extensió reduïda on ens conten històries on els protagonistes van a ser els animals i tenen una finalitat didàctica i moralina. Les rondalles: narració breu popular que combina elements de fantasia, de llegenda i reals, on la trama sol ser molt senzilla, amb situacions i personatges comuns a tots els pobles i cultures, els personatges (tant les persones com el dimoni) són plans, i el temps i l’espai de la història són indeterminats. Les llegendes: gènere literari narratiu on es barreja la realitat amb una certa història que no ho és. I els mites: gènere literari narratiu dividit en mites grecs (els déus de l’Olimp) i els mites hebreus (la vida de Jesús). A continuació ens centrarem en els contes, els quals estan dividits en: Els contes de tradició oral, són aquelles històries que ens han contat o ens conten de manera oral i passen de mares a fills, la qual cosa propícia que siga una narració viva, és a dir, no sempre ens el conten de la mateixa manera, ja que són històries canviants. Són històries que tothom coneix, però que segons el lloc on vivim i la perspectiva de qui ho narra serà d’una manera o d’una altra, encara que la idea principal, en tots ells, serà la mateixa. Els contes populars, són aquells que narren històries que han sigut transmeses de manera escrita, encara que el seu origen també podria ser oral i, normalment, tenen un autor conegut (Grimm, Perrault...). Habitualment, són contes tradicionals versionats pels autors que els signen amb un missatge amagat. Són llibres amb un rerefons, instruir els infants. I aquest serà el nostre punt de partida.

226

227

Com ja hem dit abans, aquest serà el nostre punt de partida. Per si alguna persona no ho sap, els nostres contes tradicionals no sempre han tingut la història que tothom coneix, és a dir, un mateix conte té més d’una versió, per exemple el conte La Ventafocs, segons siga de Baside, Perrault, Grimm, Alcover, E. Valor... hi haurà canvis o no al llarg de tot el conte, feu una ullada a la graella on es compara els diferents elements d’un mateix relat, per exemple: La descripció de les germanastres segons la factoria Disney són éssers malèvoles i cruels; segons Basile són belles per fora però lletges per dins; segons Perrault són les que tothom coneix; segons Grimm són més boniques i blanques de cara, però, són repugnants i són negre de cor; en la versió de J. Amades ens fa pensar que estimen a la germana; per a Caturla només hi tenia una germanastra; Alcover les descriu com a lletges i Enric Valor que tenien molt dolents sentiments. (Feu una ullada a la fotografia, la de la graella), us obrirà un món. Si analitzem l’obra de La Ventafocs, segons les diferents versions europees ens adonem que Basile: ens mostra una mare. No hi ha una condemna. Empra un llenguatge molt popular. No hi ha cap advertiment per tornar del ball. La sabata és normal. No hi ha cap càstig ni per a la madrastra ni per a les germanastres. Perrault: no ens mostra a la mare, és a dir, comença el pare vidu ja. Es fa referència a la bellesa interior. En algunes ocasions les germanes són lletges per dins i per fora, però d’altres ho són només per dins. Apareix la fada a la qual li demana anar a la festa, aparició de l’element màgic mentre que en Basile és l’arbre del regne de les fades. Els vestits de tradició oral són de: seda, or i argent o amb estrelles. Aquí la Ventafocs no demana anar a la festa, i fins i tot, vol pentinar a les seues germanastres. Hi hagué la transformació dels aliments vegetals en material, les sabates de cristall i la tornada a les dotze de la nit, i el factor més important, en totes les seues obres el que feia era l’ús d’uns versets amb un cert caràcter amable i exagerat. Grimm: depurà una darrera versió destinada per als xiquets en 1857. Aquí ella porta un davantal gris, funcions molt baixes, menys que les criades, i li donen unes sabates grans de fusta per tal de no posar-se els foncs i així evitar embrutar-se de les brutícies dels animals, passa de l’estadi ric a l’estadi pobre.

228

No penseu que no tenim una versió valenciana d’aquest conte, perquè si és així us heu equivocat, els autors que transcriuran aquest conte amb diferents òptiques foren: Joan Amades: la Ventafocs se’n va de casa, rep ajuda màgica a través d’una avellana, ametlla i nou. Es posa a treballar al palau del rei com a Ventafocs, el rei s’enamora però no troba a la Ventafocs i aleshores es posa malalt, ella li prepara una sopa de brou durant tres dies i aquest li fa regals que ella va ficant-se, i és per això que és descoberta, perquè anava vestida amb un vestit que portava a joc una sabata de campanetes i perd una d’elles, i en el moment en què es fica una sandàlia bruta de cendra és descoberta pel rei i es casarà amb ella. G. Caturla: rondalla recollida a la zona de l’Alacantí, on destacaríem com a fets importants el moment en què és amagada i, un gos, a través d’una cançó o rondalla farà saber l’engany. Enric Valor: en totes les versions apareix la xica que una vegada casat el seu pare, en segones núpcies, canvia de posició a criada, però, finalment la seua vida acabarà feliçment amb el matrimoni amb un príncep. No penseu que aquest és l’únic conte que té diferents versions, perquè no és el cas, tenim la Caputxeta vermella, on el caçador, una vegada el llop s’ha menjat a la caputxeta i a l’àvia, aquest l’obri en canal i surten vives tant la caputxeta com l’àvia, i li fiquen pedres a la panxa, com que se sent molt pesat i té molta set, aleshores marxa al riu i quan es fica a veure, les pedres fan contrapès i aquest cau dins de l’aigua i mor Podríem estar hores i hores parlant d’aquest conte i d’altres amb la mateixa intensitat, però trobe que resultaria un poc llarg i a la fi perdríem el fil conductor del nostre article, i és per aquest motiu que com es diu una imatge val més que mil paraules, en aquest cas, ho hauríem de dir al revés, ja que les il·lustracions que acompanyen aquest article us mostraran les diferents versions d’aquest conte tan important i tan conegut per a nosaltres, i que fins i tot, de segur que us sorprenen. Carmen Anaya

229

230

Que la terra et siga lleu Mai seràs oblidat

El fred hivern aviat caurà i el teu llegat serà recordat Aquesta terra que fóu bressol ara t’apropa a l’eternitat Mai seràs oblidat per sempre recordat "Que la terra et sigui lleu" - Icestorm

231

En record a Pepe Santamaria No volguera dedicar-te aquestes paraules tan prompte, però es llei de vida. Pepe va nàixer a Xàtiva i era un enamorat de l’emblemàtic casc antic i la parròquia de Sant Pere, familiarment tenia un xicotet gra d’arena en la religiositat. Va formar part del cor parroquial, als sopars de la nit del ros, a la vespra de Sant Pere, i també participava a la Fi de festa amb els sainets en valencià que coordinava “La Senyo” Lolita Aparicio. Respectablement es va casar amb una xica del Raval, i es posaren a viure en el carrer Sant Pere, en quant a les falles va ser faller del Raval, de la falla Benlloch i “cofrade” del Sant Sepulcre de la setmana Setabense. Si tornem a les falles tenia una personalitat i un saber estar destacable. En quant a les presentacions que es feien a l’antic Gran Teatre desaparegut, al Cine Avenida i a la Sala de Ball Les Antorxes. En dita sala va ser el nostre presentador durant els primers anys. Va guanyar un primer premi a la millor presentació amb la Falla del Raval, i al 10é Aniversari de la Falla Benlloch guanyà un tercer premi. Ajudant a la comissió, presidida en aquell moment per Don Ricardo Martínez, presentació conduïda com a presentador per un servidor. Recorde quan se li va fer un homenatge en el quadre plàstic d’una presentació per tot el que havia fet per la comissió. Després se li va perdre la pista ja que s’hi va haver d’anar a treballar a Gandia. Encara que els seus versos a les presentacions per a cada fallera major quedaren al record. Pepe Santamaria sempre serà volgut i recordat com en un principi hem començat aquestes lletres en el barri, la parròquia de Sant Pere i la Falla Benlloch. Ximo Gonzalez i Sancho

232

A un gran amic…Miquel Cortes i Barberà. Últims dies de la setmana de fira 2019… una trucada telefònica d'un amic per a comunicar-me la pèrdua de l'amic Miquel Cortes. Moltes vivències compartides durant molts anys en diferents facetes en les quals la vida ens va unir, (Falles, Junta de Alets de la Verge de la Seu i aspectes relacionats amb la Setmana Santa de la nostra Ciutat) en les quals realment vaig començar a valorar dia a dia la tal vegada fosca labor, però totalment eficaç i de responsabilitat en tot allò que assumia per a realitzar. Parlar d'una persona positivament quan ja no es troba entre nosaltres pot semblar una obvietat, però els puc assegurar que en tota regla hi ha excepcions i concretament en aquesta, n'hi ha. La veritat és que l'any 2003 quan vaig accedir a la Presidència de la Junta Executiva de la Junta Local Fallera, amb una de les primeres persones que no vaig dubtar a fer partícip del projecte, va anar amb ell. La seua labor de control a les distincions relacionades i dependents de la Junta Central Fallera, era una labor, que, encara que poguera semblar secundària, era d'una gran importància tant per la seua fiscalització com per a la concessió de tota aquell/aquella que, reunint els requisits corresponents, es feren mereixedors d'aquestes. Una labor emplenada any rere any i perfeccionada des d'un numere de considerable de companys que em van precedir en el càrrec que fins fa un temps vaig ostentar. En reconeixement a la seua brillant labor i complement a les rebudes amb anterioritat dins dels períodes estipulats per a cadascú, li van ser atorgades les màximes distincions de les Falles de la nostra Ciutat, com van ser el guardó del Socarrat d’honor, i recentment la Insígnia d'Or de la Junta Local Fallera. Pertanyent a la Comissió de la Falla Benlloch-Alexandre VIé, va conéixer diferents generacions que a través del temps van formar part de la mateixa fins i tot des del seu naixement i que en l'actualitat continuen formant part de la gran família que són, així com uns altres que per diferents motius, van haver d'emprendre altres camins, però que sempre quedaren en el record i en la història de la Falla. Esment com no, també mereix, una persona que sempre va estar al seu costat a la qual també admire des que la vaig conéixer; la seua filla Isabel María. Encara que tot en la vida evoluciona i les noves tecnologies avancen amb passes de gegant, les Falles de la nostra Ciutat, han perdut un referent difícil d'oblidar i que, malgrat el transcurs del temps, sempre romandrà en la nostra memòria per la gran labor realitzada. Ens van quedar algunes coses que unes altres per fer, com parlar del seu equip preferit, el Llevant, un esmorzar pendent a casa “Chulla” que no vam poder realitzar, de falles, entre altres moltes coses, però segur que allà on estiga, serà un dels millors representants de les Falles de Xàtiva. “El nostre amic va partir a un lloc on tots anirem algun dia, ara com ara se'ns va avançar i ens deixa el grat record d'una amistat tan valuosa i inoblidable”. Javier García i Paños

233

234

“Abuelo” La veritat es que no sé molt bé per on començar... Fa uns mesos no m’haguera pogut imaginar que anava a escriure aquest text dedicat al meu iaio que fa molt poc que ens ha deixat. El meu iaio era Antonio Grau i Cros, artista faller. Per a mi i per als meus cosins “el abuelo”. Persona amant dels esports, sobretot, del futbol i pressupost del València C.F. i del seu Olímpic, aficionat a llegir tots els dies el seu periòdic i apassionat de les falles inclòs després de la seua jubilació. Per tant des què jo tinc memòria m’ha parlat del món de les falles i tot el que l’envolta sempre des del punt de vista d’un artista faller. Malgrat que jo no vaig poder viure quan ell feia falles perquè quan vaig nàixer jo feia uns anys que s’havia jubilat, açò no ha sigut impediment per a què em transmetera la seua passió per les falles i em contara el que feia en la seua època. Sempre em mostrava tots els llibres i fotografies de les falles dels seus anys, i em deia que les falles d’avui en dia no tenen res a veure a les que feia i plantava ell. La seua vida ha estat sempre al món de les falles; no de la diversió, del folklore, dels casals, de la música, … sinó de la feina. De la feina de fer monuments fallers, de treballar tots els dies fins ben tard, fins i tot caps de setmana i molts festius. Ma mare i la meua “abuela”, en més d’una ocasió m´han contat que ells això de tindre vacances tal i com es coneixen hui en dia no ho han conegut. El “abuelo” sempre estava al taller treballant, fent falles. Això va fer que la seua dona i filles estigueren molt implicades d’una manera o d’una altra en aquest món. Elles s’han criat en els temps lliures al seu taller on treballava, al costat dels treballadors com si foren unes més, escatant, pintant, envoltats de ninots que després formarien els grandiosos monuments que omplien i colorejaven els carrers on plantava. Sobre tot ma tia Marian que treballava al taller amb ell. Ma mare només recorda un dia festiu a l’any, el dia 10 d’agost , dia de l’aniversari del meu “abuelo”. Eixe dia sempre se n’anaven a celebrar-ho a la platja, a dinar i a passar el dia. Tal volta ho recorda tant per ser extraordinari per a ells. Des de xicotet sempre he dit que volia ser com ell i dedicar-me a les falles, ser artista faller. La meua família sempre m´ha dit que és una feina molt complicada, sobretot, molt pesada. Ma mare sempre m’ha dit que no em dedicara a les falles perquè ella ho ha viscut. El món que es veu des de fora no té res a veure amb la realitat, és molt esclau. Ella em contava que li deien els companys a l’escola que ella seria rica, perquè, il·lusos, pensaven que un es podria fer ric fent falles. Res més lluny de la realitat. Si que és veritat que es van criar gràcies a les falles, i que no els va faltar de res. Aleshores encara que intenten llevar-m’ho del cap… bé, mai se sap… Almenys em queda la seua sang artística. Com a ell, a mi també m’agrada la branca artística. Ell no ha sigut mai d’aplaudir els nostres treballs, era molt exigent, però últimament quan li ensenyava una pintura meua, algun quadre fet per mi em deia: “açò ho has fet tu?... xe, està molt bé.”

235

Ell va començar en el món de les falles al costat de son pare, el també artista faller Antonio Grau i Tomás, seguint en solitari ja com Antonio Grau i Cros, i plantant la seua primera falla signada per ell, una falla infantil a l’exercici 1952/53 a la Plaça Sant Pere, que guanyà el primer premi. Va plantar monuments a ciutats com Xàtiva, Dènia, Gandia, Oliva, etc… acumulant premis als seus monuments. Fins que es va jubilar l’any 1995. En molts llocs pugueu llegir la quantitat de premis que va guanyar, les grandioses i monumentals falles que va plantar. Grandioses com el seu cor que al final no va resistir la malaltia que el va colpejar. I encara que jo no he pogut gaudir d’eixos moments, ell m’ho ha transmés com si jo haguera estat allí, al seu costat. De ben segur que haguera gaudit al taller de l’“abuelo” entre els ninots, bases, maquetes, pintures,... També, he de remarcar el nom de la meua “abuela” Teresa Gimeno i Sanchis, ja que ella ha sigut un pilar fonamental per al meu “abuelo” i per a la meua família. Llegint aquest escrit encara no assimile que ell ja no està per continuar contant-me la passió que tenia pel món de les falles, comentant en ell aquesta o l’altra falla; el fet d’arreplegar llibrets i no poder anar a comentar-los… Espere que allà on estiga puga llegir aquestes línies. I que em guie en aquest camí que estic començant. No passarà un dia que no pensem en tu. Allà on estigues, gràcies “abuelo”. D.E.P. Antonio Grau i Cros, Artista Faller. Rafa Peinado i Grau

236

237

VEU SATÍRICA

COLÂ·LABORADORS PUBLICITARIS

250

251

C/ Segurana, 30 - Tel. 96 227 63 85 XÃ&#x20AC;TIVA

252

Os desamos felices fiestas

Alimentos Básicos para el Consumo congelados

secos

fríos

Distribución HORECA

Congelados Ángela, S.L. · C/ Palanqueta, 4 · 46820 Anna (Valencia) marketing@congeladosangela.es · 962210080 Ext1 Anuncio Fallas 2020.indd 1

16/1/20 13:33

253

254

255

256

farmacia

llanderal farmacia llanderal tu salud nos importa

Consejo farmacéutico · Cuidado Personal · Dermocosmética Herboristería · Dietética · Corporal · Infantil · Bucal

tu salud nos importa

Consejo farmacéutico · Cuidado Personal · Dermocosmética Herboristería · Dietética · Corporal · Infantil · Bucal

257

258

100% eléctrico Hasta 550 km* de autonomía. #NowYouCan

Nuevo ID.3 100% eléctrico 550 km* deNuevo autonomía. ID.3 Nuevo ID.3Hasta #NowYouCan 100% eléctrico

100% eléctrico

Hasta 550 km* de autonomía. #NowYouCan

Near-Production Prototype. *Valores previstos según el WLTP. Los valores de autonomía según el WLTP del vehículo de serie pueden diferir en función del equipamiento final. Near-Production Prototype. *Valores previstos según el WLTP. Los valores de autonomía según el WLTP del vehículo de serie pueden diferir en función del equipamiento final.

Talleres Xàtiva

Polígono Industrial C, sn, 46800 Xàtiva (Valencia) Tel. 962 287 380, www.talleresxativa.esTalleres

Xàtiva

Near-Production Prototype. *Valores previstos según el WLTP. Los valores de autonomía según el WLTP del vehículo de serie pueden diferir en función del equipamiento final.

Polígono Industrial C, sn, 46800 Xàtiva (Valencia) Tel. 962 287 380, www.talleresxativa.es

Talleres Xàtiva

Polígono Industrial C, sn, 46800 Xàtiva (Valencia) Tel. 962 287 380, www.talleresxativa.es

Near-Production Prototype. *Valores previstos según el WLTP. Los valores de autonomía según el WLTP del vehículo de serie pueden diferir en función del equipamiento final.

Talleres Xàtiva

Polígono Industrial C, sn, 46800 Xàtiva (Valencia) Tel. 962 287 380, www.talleresxativa.es

Vicente Argent Climent Dpto. Comercial

667 704 348 info@pirotecniatamarit.com

259

A. Richart Tel.: 627 603 788

260

261

M U LT I S E RV I C I O S

DELEGACIONES EN VALENCIA Y XÀTIVA info@edyman.es Tel.: 96 104 45 60 • Móvil: 638 543 284 / 636 434 502

262

263

264

265

N.º colegiado 3009

Tel. 600 575 587 Crta Madrid, 32 Rotglà i Corberà 46816 jossolba@gmail.com

TU CARNET EN TIEMPO RECORD CURSOS CAP, CURSO CARRETILLERO, CURSOS PERMISO A SIN EXAMENES VEN E INFORMATE SIN COMPROMISO ESCULTOR ESTEVE 14 BAJO

CANONGE LLOPIS

XÁTIVA, TELF 667680770

GENOVÉS, TEL 658486203

WWW.AUTOESCUELASAETABIS.COM 266

Pol. Ind. La Vila, C/ La Vall d’Albaida, 3 46819 NOVETLÈ - Tel. 96 228 01 27 pedidos@paperplegat.com

267

XÃ tiva - Alzira

268

Pensa en un acte important... de segur que l’has d’acompanyar amb flors

Carrer Trobat, 7 Tel. 962 28 17 53 46800 XÀTIVA 269

CONSTRUCCIONES Y REFORMAS

PLA Emilio: T. 679 288 068

• TRATAMIENTO Y LIMPIEZA DE VIGAS ANTIGUAS • CONSTRUCCIONES Y REFORMAS EN GENERAL • REHABILITACIÓN DE FACHADAS • AISLAMIENTO TÉRMICO (SATE) • ENLUCIDO DE YESO MORTERO MONOCAPA • BAÑOS, COCINAS REHABILITACIÓN DE EDIFICIOS Y BAJOS COMERCIALES • ELIMINACIÓN DE BARRERAS ARQUITECTÓNICAS • REHABILITACIÓN DE CASAS EN CASCO HISTÓRICO

270

reformas-pla@hotmail.com

271

272

273

697 448 344

www.mudanzasxativa.com mudances_montaner@hotmail.com

274

DESMUNTATGE TRANSPORT I MUNTATGE DEL MOBLE

275

276

Administrador de Fincas Colegiado 2.0 Colegiado num. 2239 ICAFV.

Administrador de Fincas Colegiado 2.0

Miembro Comisi贸n Formaci贸n ICAFV

Colegiado num. 2239 ICAFV.

Miembro Comisi贸n Formaci贸n ICAFV

277

278

• TOTS ELS NIVELLS • TOTES LES ASSIGNATURES • GRUPS REDUÏTS • HORARIS FLEXIBLES • PROFESSORAT QUALIFICAT

CENTRE D’ESTUDIS XÀTIVA

Elena Sala Ruzafa

Tel. 630 493 521

Pere IV, 10, 1.º, 2.ª • 46800 XÀTIVA (Valencia)

279

280

CAFETERÍA SELGAS, S. L. Avenida de Selgas, nº 42 46800 XÀTIVA Te. 96 228 31 06

281

JOYERIAS - RELOJERIAS Carrer Carlos Sarthou, 1

XATIVA

282

283

VOS DESITJA UNES BONES FALLES 2020

Casa Clara MENJARS PER A DUR

C/ Sant Antoni, 28 46815 LA LLOSA DE RANES (Valencia) 96 223 01 65 600 400 911

284

285

286

287

C/ PORTAL DEL LLEÓ, N.º4 46800 XÀTIVA www.matchpointxativa.com

288

25 anys del 1er Premi de llibret a la ciutat de Xàtiva. En agraïment a José Mateu i a tots els que participaren en l’edició del mateix, que a pesar de les adversitats ho van fer possible.