Música des del balcó

@ Ajuntament de Paiporta

@ Ajuntament de Paiporta

[raquel ferrandis]

ANY: 2020

MES: MARÇ SETMANA ANTERIOR A FALLES…

Podria ser el començament d’una pel·lícula, un llibre o una llegenda, però no, va ser molt real. Tan real i tan dolorós per aquelles persones que en aquesta pandèmia han perdut a un ser volgut (vaja per davant el meu sincer condol), com la història real que vaig a contar, encara que des de la situació contrària.

Sóc fallera, el meu fill DJ, més concretament Dj Barreales, i vos vaig a contar de primera mà com va ser aquell mes, per als fallers tan desitjat, en que la pandèmia ens va llevar la llibertat.

Encara fent-se a la idea de no poder menejar-se de casa… utilitzant més que mai les videocridades o reunint-se per a prendre’s la cervesa via WhatsApp amb els amics o les nostres famílies, en ma casa vàrem vore una de les tantes notícies relacionades amb la Covid-19.

A la televisió va eixir una notícia d’Itàlia, on eixia un xic al balcó ficant música per animar al veinat, i clar, en un tres i no res, vàrem tindre la idea de que Pablo, el meu fill, féra el mateix al balcó de la nostra casa. Problema: no teníem equip de música prou potent perquè s’escoltara en tot el carrer. Així que cridàrem a Javi, el nostre president, i li vàrem explicar la proposta, i amb el seu permís ens va deixar els altaveus de la falla, ja que no s’anaven a utilitzar degut a que s’havia prohibit qualsevol festa fallera o d’altre tipus.

Així que amb la furgoneta del Xurro… ràpidament, perquè no es podia entretindre, anà cap a casa de les Corones per agafar la clau de la planta baixa i portar cap a casa els altaveus… dos “mamotrencos” que ens han fet companyia durant la pandèmia al menjador de casa… com vos diría jo… tot siga pel fi que era: FER MÉS SUPORTABLE allò que pensàvem impensable: estar tancats dins de casa dia darrere dia, cap de setmana darrere cap de setmana…

Al principi va ser difícil decidir quan era millor que Pablo punxara. Els homes de casa estaven per ficar música tots els dies. Jo deia: On aneu! Cada dia!

Vaig poder ficar-li’s al cap que el cap de setmana seria prou, que si no es faria pesat. I només un dia, molt millor. Va resultar que coincidí que eixe dia era dissabte, i amb les ganes d’animar a tota la contornà, va començar la maquinària: on ficar la taula de mescles; hora de començament; muntatge dels altaveus; duració de la sessió; on ficar el mòbil per a estrimejar a la vegada que es feia la sessió per a que aquelles persones que no vivien prop de casa pugueren seguir-la en línia i així gaudir molta més gent, que el cap de setmana fóra un xicotet “kit kat” en aquella voràgine que estàvem vivint.

Perquè encara que l’espectacle es veiera quan sonava la música, el muntatge començava molt abans, i els nervis de cada sessió es “palpaven” en ma casa. Sopar més prompte. Que Miguel muntara els altaveus i tot el cablejat que comportava. Sabeu on estava muntada la taula de punxar? A vore… penseu, penseu!… Damunt del estenedor plegable! Allí, damunt d’un tauler, tapat amb una tela aseà i ja teníem el “tenderete” muntat. Després s’havia de pegar el mòbil al cristal del balcó de manera que es veiera bé a Pablo punxant. La màquina de fum, les llums de colors… tota una odissea.

Així va ser com va començar tot!

Els veïns de la finca (via grup de WhatsApp) felicitaven a Pablo per distraure’ls i fer-li’s passar un ratet divertit ballant. Els més joves, i no tan joves, estaven al balcó, era com estar en la discoteca i oblidar els mals moments que estàvem passant. Després de l’aplaudiment a tots els sanitaris a les huit de la vesprada i el “RESISTIRÉ”, himne del confinament, començava la disco-mòbil fins a mitjanit, encara que degut a les demandes del veïnat, de vegades s’allargava el temita. Fins i tot, la policia (segons qui patrullara…) li feia apagar la música, encara que no fóra l’hora de descans.

A més dels veïns de la finca, els d’enfront i els de la contornà eixien als balcons i terrasses quan punxava, ballaven amb les llanternes, tipo discoteca, i prenien alguna copeta. Un d’ells va gravar a Pablo i, no saben com, la gravació va arribar fins a la televisió. Així que un dia, a les notícies de Tele 5, vàrem vore com eixia Dj Barreales ficant música des de casa.

Minut 59:19

Sí que és veritat que més d´una vegada, em preguntava si tindríem a prop algú que ho estiguera passant mal, encara que el pensament sempre trobava la part positiva: estàvem ajudant a molta gent a fer més suportable el confinament, sobretot a nivell psicològic.

Passaven els dies i continuàvem confinats, encara que per fi arribà el moment de deixar-nos eixir a fer esport a unes hores determinades. Així que com des del twich li demanaven que posara música més dies, començà també a punxar els diumenges per la vesprada, a l’hora del passeig. Alguns dels que esteu llegint en este moment açò, sou sabedors que açò que conte és veritat. Així que a més de fer reptes amb amics i família, fer esport amb el monitor de la televisió, treballar on line, compartir tapes amb el veinat

de dalt (baixant un poal amb una cordeta), fer mascaretes per ajudar als hospitals o fer vídeos amb el grup d’amics de la falla, a més de tot això, teníem la discoteca al balcó. Pablo posava també un granet d’alegria en la contornà i ajudava a portar el confinament el millor possible. Com deia Pablo en les seues sessions:

“PER A DIES GRISOS, MÚSICA DE COLORS”

Com a pares, orgullosos d’allò que feia el nostre fill. I quan l’últim dia que punxà, veièrem diverses pancartes agraint-li el treball... més encara. Molt emocionant.

Sense falles, però gràcies a la falla, tota aquesta bogeria va ser possible amb DJ Barreales.