14 minute read
Des de la cadira elèctrica
Manuel Sanchis Ambrós
Revista CENDRA
Advertisement
luny queda el dos de març. Ho recorde com un somni. Sé que va passar perquè segur que hi ha fotos que certifiquen que els Premis Raga van existir, i que jo estava allí.
Es respirava alguna cosa estranya en l’ambient al casal d’Av. de Pérez Galdós-Calixt III en la nit dels “Raga”, quan va entrar un conegut periodista faller i esportiu recentment vingut d’Itàlia. Es comentava en veu baixa que els que havien anat a Milà a veure el València CF podien portar, juntament amb una derrota de l’equip local, alguna cosa més en les seues motxilles, un virus.
Las Provincias, 1 de març
«Las Fallas de la incertidumbre»
«El temor de menos turismo al caer San José en jueves, y la sombra del coronavirus»
L
Levante, 4 de març
83 84 «El primer muerto de España falleció en la Comunidad el 13 de febrero» «La víctima había ingresado en el Arnau de Vilanova por una neumonía grave de origen desconocido» «La Conselleria confirma que el partido entre el Valencia CF y el Atalanta se celebrará a puerta cerrada»
Las Provincias, 1 de març de 2020, p. 3.
84 85 Las Provincias, 5 de març
«Sanidad impone el cierre al público de los partidos contra los dos equipos italianos de futbol y básquet en Mestalla y la Fonteta, respectivamente»
«Italia clausura sus colegios y España lo descarta, tras los primeros contagios de niños» Les mascletaes dia a dia iniciaven el compte arrere, l’ambient faller inundava la ciutat, i la plantà a poc a poc iniciava el seu camí juntament amb el del virus; ningú entre els qui aplaudien en la plaça municipal no pensava el que va vindre després, o això creia, perquè el dia sis de març vaig rebre una telefonada d’un amic d’Alacant.
―Manolo, ¿Qué estáis haciendo con las fallas? ¿Por qué no las paráis?
No sabia què em deia ni a què es referia, no tenia ni idea.
―Hay un grave problema sanitario. ¿Es que no os habéis enterado en Valencia?
Li contestí:
―Nano, esto está todo en marcha, es muy difícil de parar.
La plantà d’algunes falles havia començat, les grues i els camions anaven deixant en els encreuaments i les places de la ciutat les seues peces, en detriment de l’espai habitual dels cotxes. L’olor d’oli de les xurreries envaïa l’atmosfera i a poc a poc els “nanos” començaven el seu ritu anual amb la pólvora.
Uns altres no feien cap moviment, ni grues, ni peces, ni tall de carrers; sempre quedarà el dubte de si s’imaginaven alguna cosa. La bestiola encara no estava sobre la taula.
La plantà pujava i baixava les primeres peces. I, com és el meu costum establit a través dels anys, em vaig acostar a la plaça del Dr. Collado i em vaig prendre la meua primera mitja dotzena de bunyols camí de la falla de Na Jordana.
Els rumors que no hi hauria Ofrena, que se suspenien les mascletaes i els castells, envaïen cada racó de la ciutat. Ningú del món no parlava d’una altra cosa.
El mòbil, en el trajecte, va tornar a sonar, i, entre les preguntes i respostes de cortesia, l’interlocutor, el nom del qual omet, em va fer una pregunta que, entre totes, em va cridar l’atenció. ―Nano, ¿qué hacemos con las fallas?
Em va sorprendre: ―¿Qué pasa?
Ell sabia més del que em deien les seues paraules.
Li contestí:
―El ciclo hay que cerrarlo, hay que quemarlas todas.
El meu camí va continuar cap a la plaça del Portal Nou. Vaig pensar que, com en altres tantes coses relacionades amb les festes, la pregunta havia sigut una exageració per part de l’interlocutor, que, si bé omet el seu nom, si llig aquestes línies sabrà que em referisc a la seua persona.
Es pressentia. Hi havia alguna cosa en l’ambient, que es mesclava amb l’olor de falla, a xurros i a pólvora.
Peça a peça, Mario Gual i la seua colla anaven pujant, i a algú li vaig sentir dir en la plaça la coneguda frase:
―Nano, este año tenemos falla.
A uns altres, en la cara se’ls notava que alguna cosa podia passar. D’altra banda, les conegudes travesses no es movien, ja que la plantà d’algunes de les falles grans no havia començat a pujar ni una sola peça en les seues demarcacions.
Vaig eixir de la plaça i, de tornada a casa, vaig cridar a un amic per a passar-li el comunicat del que havia vist als carrers i comentar la cridada que havia rebut. Em va dir:
―Manolo, están todos locos. Esto es como la gripe de todos los años.
Del 7 al 15 de març
Levante, 7 de març
«Las residencias de ancianos reducen las visitas por miedo a los contagios»
«Ocho fallecidos en Madrid»
Las Provincias, 8 de març
«Las fallas se imponen en Valencia»
«La Especial empieza a mostrar sus cartas»
El diumenge huit de març, amb l’últim tro de la mascletà de Reyes Martí em va tornar a sonar el telèfon. Era una altra vegada l’amic d’Alacant. Després de les salutacions habituals, em va dir una cosa que no se m’oblidarà en molts anys:
―Las paráis vosotros, u os las paran.
Las Provincias, 9 de març
«Primer reventón fallero antes de los días grandes»
Levante, del 10 de març
«Sanidad suspende la educación en Madrid y Vitoria para frenar el virus»
«El ministerio mantiene que las fallas pueden celebrarse»
«El Ayuntamiento y la Conselleria recuerdan que Valencia “NO ES UN PUNTO CRÍTICO”, y que se tomarán todas las medidas cuando sean necesarias» El telèfon em va portar a la realitat per quarta vegada:
―Manolo, necesito un notario para levantar acta de lo que tengo en la plaza. No sé esto como puede acabar y necesito que haya constancia de lo que hay en estos momentos en la calle.
A l’altre costat del telèfon, Pere Borrego.
El maleït dimecres 11 de març
La setmana començava i, en el trajecte des de la meua casa al treball, vaig passar per Convent; em va cridar l’atenció que a la plaça hi havia unes quantes peces, però no es veia cap moviment. Una cosa molt similar passava a la plaça del Pilar: estava plena de peces, però no hi havia cap moviment. Mentrestant, en la plantà de la falla municipal, no s’apreciava aparentment res estrany.
La mascletà de la plaça estava en el seu lloc, bressolant-se des de les cordes que la subjectaven, aliena a tot el que l’envoltava. No era conscient que era l’última de l’any.
Hores més tard, Carlos Galiana deia en Levante TV:
«El mensaje es el mismo desde el primer día: estaremos a lo que digan las autoridades sanitarias, tanto del Ministerio como de la Conselleria. No tenemos competencias en materia de sanidad. Y haremos lo que nos digan.»
Vam anar a la notaria, i deixàrem constància que el president sol·licitava la compareixença del titular perquè alçara acta del que hi havia a la plaça de Na Jordana. Una vegada manifestat
Las Provincias, 11 de març de 2020.
Las Provincias, 11 de març de 2020, p. 23.
això, el titular ens va tranquil·litzar i ens va dir que passaria i estendria acta del que hi havia a la plaça.
En aquells moments, es desconeixia si s’anava a destruir o cremar la falla.
Vam agafar un taxi camí a la falla. Calia dir-li a l’artista que allò s’havia de parar. Les falles de 2020 havien acabat abans de començar.
La reunió va ser molt dura per als cinc presents, Mario Gual, Adrián Laínez, Pere Borrego, Julián Pastor i jo mateix com a testimoni. Tots coneixíem la transcendència del moment, i el que diga dels cinc que no li van caure les llàgrimes menteix.
Calia intentar desmuntar la falla i salvar el més possible, perquè el que es quedara en la plaça es destruiria o, en el millor dels casos, es cremaria.
El fuster de la falla, José Francisco, a peu de falla no veia la possibilitat del desmuntatge, atesa la complexitat de l’estructura interna, sense danyar el cos central de manera definitiva.
De camí al meu despatx, va tornar a sonar el telèfon. Aquesta vegada era Vicente Hèrcules, president de la falla de Regne de València:
―Necesito un notario como Na Jordana, Manolo.
La història tornava a començar.
Feia hores que tots els focus (ací i a Madrid) estaven sobre el futur de les falles, aquesta gran concentració humana durant quatre dies i alguna cosa més. El ministeri havia esquivat qualsevol decisió fins a conversar amb la Generalitat. Tampoc Pedro Sánchez no s’havia pronunciat. Ni la consellera del ram. Condia la sensació que l’assumpte cremava i passava de mà en mà. Per a la Generalitat, hauria sigut políticament millor fugir de la responsabilitat, però la confiança en l’estat descentralitzat es demostra també en aquests casos.
Va ser una vesprada horrible, les xarxes socials tiraven fum, calia eixir al carrer per a veure què passava, la desolació entre els artistes era evident. Calia intentar llevar d’enmig les falles com més prompte millor. L’artista de Gravador Esteve, Paco Giner, va posar en el meu vocabulari una paraula que no pensava que existira ni que la sentiria alguna vegada:
―Vamos a desplantar la falla, y a intentar salvar lo más posible.
Al seu costat, estava un altre artista, Emilio Miralles.
Tot es precipita. Madrid havia ordenat el tancament dels seus col·legis. Es pren la gran decisió, és la primera suspensió de les falles des de 1937. Segons conta El Mercantil Valenciano, Compromís temia una rebel·lió en els sectors fallers més recalcitrants, i va arribar a plantejar una suspensió parcial, la dels actes més multitudinaris, una cosa que es va descartar finalment.
Ximo Puig, a les 10 de la nit, juntament amb els set membres que formaven la comissió, acabaven de decidir l’ajornament de les Falles i de la Magdalena.
S’ha parlat amb el Ministre de Sanitat i el president del Govern i els alcaldes de les capitals afectades. A les set de la vesprada, havien sonat els telèfons dels membres de la comissió. Alguns
acabaven d’arribar de casa, uns altres encara estaven en el despatx. Eren cridats d’urgència al Palau. Cap d’ells estava tan allunyat de la realitat per a no sospitar què estava en joc.
Dijous, 11 de març
«El monumento municipal arderá en la plaza, pero sin público»
A mitjan matí, en el casal de Na Jornada, es produïa una reunió de les cinc comissions de la secció Especial que tenien part de la falla ja plantada: Exposició, Cuba-Literat Azorín, Sueca, Antic Regne i Na Jordana. Totes elles, acompanyades amb els seus respectius artistes.
Les comissions exigeixen poder-les cremar com més prompte millor, per a oblidar el que s’ha convertit en molts casos en un malson, i demanen a la Junta Central Fallera que el concurs quede desert el mes de juliol. Entenen que no es pot competir en igualtat de condicions, perquè ells no plantaran la seua falla completa.
Levante, 12 de març
«Cuarentena fallera hasta el 15 de Julio»
«Una noche para la historia»
«Reunión definitiva»
Levante, 13 de març
«El Ayuntamiento pagará el 62% del presupuesto de los monumentos»
«La Primera A pide paralizar todas las actividades falleras» «La iluminación será retirada de las calles, las carpas volverán en Julio para protegerse del sol”
«Consuelo Llobell: Vamos a demostrar al mundo que los falleros no se rinden»
Soy médico, y por encima de todo está el bien común y la salud de nuestra población. Los falleros estamos hechos de otra pasta. Tenemos el corazón herido pero lleno de esperanza. Podemos remar todos juntos, sabemos reponernos de las adversidades, y el mundo va a saber la importancia, no sólo a nivel cultural, sino económico de las fallas. Ahora nos daremos cuenta, más que nunca, de la importancia que tiene salvaguardar una profesión como la de artista fallero, porque el eje de la fiesta es la falla.
Real Decreto 463/2020 de 14, de marzo por el que se declara el Estado de Alarma, para la gestión de la situación de crisis sanitaria ocasionada por el COVID-19.
Las Provincias, 14 de març
«Los que vivimos de la fiesta queremos ayudas para no morir: artistas, modistas floristas, pirotécnicos, músicos y empresas de turismo aseguran que las pérdidas que sufren amenazan su continuidad»
«Queremos ayudas que sean directas para los artistas». José Ramón Espuig
Levante, 12 de març de 2020.
Calia salvar el que es poguera. El que es quedara al carrer es cremaria o es destruiria. La desplantà havia començat: artistes, fusters i alguns fallers intentaven salvar contra rellotge el que es podia.
Cadascun dels participants recordarà mentre visca aquestes hores de desplantà, ningú no havia nascut per a això.
Els camions i les grues van iniciar el seu camí al revés, a Gandia, Picassent, la Pobla de Vallbona i la Ciutat Fallera.
En la falla Exposició, un grup de fallers juntament amb el seu artista David Sánchez van aconseguir salvar tota la falla; igual que Sueca-Literat Azorín, en la qual Vicente Llácer va aconseguir desmuntar-ho tot. Unes falles, tal com van baixar del camió, van tornar a pujar; unes altres no van arribar a baixar del remolc, i es van tornar al taller.
Només una minoria no es van poder salvar: Na Jordana, Cuba-Literat Azorín i Regne de València. L’artista Martínez Aparici va plantejar la impossibilitat de desplantar la seua falla, ja que, si serrava les estructures, ja no es podrien utilitzar i caldria fer-les una altra vegada. Mario va manifestar el mateix: calia trencar-la, i seria més car arreglar-la que fer-la nova. Sergi Musoles va retirar el que va poder, i la resta ho va deixar a la seua sort.
Las fallas, para Valencia, no son una frivolidad, ni un capricho,
Levante, 18 de març de 2020, p. 34.
son un acto de servicio que se rinde a la ciudad, siendo impulsoras de su economía. Una Valencia sin fallas es como un cadáver sin enterrar.
Levante1 , Clemente Cerdá, 1958
Levante, 14 de març
«Estado de Alarma»
«La cremá de las fallas deja de ser una prioridad, tras la alarma general del corona-virus» Las Provincias, 17 de març
En el primer momento, pensamos que habían sido los propios bomberos, pero se comprobó rápidamente que no había sido así; debió ocurrir en torno a las 7 horas, ya que a las 7.30 la falla ya no estaba. No es plato de buen gusto, ya que fue un acto vandálico. Los restos que quedaban estaban en la calle y no se pudieron desmontar. Había riesgo de que cayera al mover la grúa, y se habría destrozado entera. Vicente Hércules.
1 Nota apareguda en Levante, en 1958, amb motiu de la riuada i la possible suspensió de les Falles.
La ciutat estava en xoc, la pluja donava una imatge trista, era un mal dia de falles en què la pluja adquiria un protagonisme immerescut.
El dia, sense saber-ho, anava a passar a la història de la ciutat, i la memòria el recordarà com el dia de la cremà del Covid-19, en la qual només van cremar tres falles.
Va ser la nit triada pels serveis municipals per a calar foc a les falles que eren al carrer. Sense pólvora, sense falleres, sense públic. Només algun faller, des del balcó de la seua casa, va ser testimoni silenciós del que passava.
El matí següent, la cadira elèctrica m’esperava; s’anava a posar en marxa. El meu treball es va convertir, per Decret Llei, en un treball essencial, i el telèfon va iniciar un concert interminable. Els ERTOs i els cessaments d’activitat, els tancaments i les jubilacions anticipades es van convertir, durant diversos mesos, en l’únic objectiu del nostre treball. Després, vindrien les cites prèvies, les ajudes, les subvencions, els ajornaments, i milers de paraules d’ànim i de descoratjament en reunions i videoconferències. Levante, 21 de març
«Puig rebaja la euforia de las fallas en Julio, y Octubre es la otra opción»
Levante, 8 d’agost
«Valencia intenta salvar el 9 d’Octubre, con actos que no supongan un riesgo»
I molt han de canviar les coses perquè les falles de 2021, esdeveniment amb el qual es tancaria el cercle d’un any complet, siguen una realitat el més semblant possible a les de tota la vida2 .
Las fallas, puntuales y ruidosas, serán en cambio una inyección de confianza para los valencianos. Su presencia alegradora pondrá en nuestros ánimos seguridad, estímulo y sensación de habernos reintegrado a una vida normal y protegida.3
Joan Fuster, Festividades, 1958.
Continuarà.
2 Levante-EMV, 8 d’agost de 2020. “Valencia intenta salvar el 9 d’octubre con actos que no supongan un riesgo”, Moisés Domínguez. 3 Revista fallera Festividades de 1958, exemplar dedicat a la riuada.
