2020: Falles imposibles

Joan Castelló Lli

Periodista i membre de l’Associació d’Estudis Fallers

Les falles de 2020 han provocat un xoc en la ciutadania valenciana, que ha tingut que passar per diferents fases per a assimilar el que estava ocorrent. En poc més de quinze dies, els que van de l’1 al 15 de març, s’ha passat de la normalitat, la incredulitat i l’expectació al desconcert, la desesperació, l’abatiment, la desesperança i, finalment, la resignació. No ha tingut més remei que acceptar el que era inevitable: les de 2020 eren unes falles impossibles.

Una pandèmia, la covid-19, s’ha instal·lat en les nostres vides i no sols ha canviat els nostres hàbits socials sinó que ha posat en el centre del debat què és el que havia de prevaldre: si la seguretat sanitària (el dret a la salut), el creixement econòmic o el dret a l’oci (festiu o recreatiu), que no sempre en aquests sis mesos de pandèmia s’han prioritzat de la mateixa forma. L’interés col·lectiu no sempre ha prevalgut sobre interessos personals o sectorials.

En les següents línies trobarà, benvolgut lector, una narració personal, entre escèptica, irònica i fefaent, de les NO Falles de 2020, eixes que han canviat la manera de veure i viure la festa.

Febrer (I): incredulitat

En les xarxes socials comença a circular una idea que ningú vol creure. Aparent51 52 ment pot parèixer desficaciada, sense peus ni cap, però poc a poc va forjant a contracorrent: les festes corren perill. S’han suspés els carnestoltes de Tenerife i Las Palmas i també el de Venècia. Les falles de 2020 pengen d’un fil. La covid-19, una malaltia infecciosa de la família dels coronavirus, ha arribat al nord d’Itàlia des de la llunyana Xina, i des d’allí a Espanya (el 19 de febrer el València CF va jugar contra l’Atalanta a Milà i alguns afeccionats i periodistes tornen infectats d’allí). Estem en un món globalitzat, per a la bo i per al dolent, i els virus no coneixen fronteres.

El focus d’una pneumònia desconeguda fins llavors, detectat en Wuhan a la fi de desembre de 2019, s’ha convertit en tot just uns mesos en una epidèmia i s’estén com una taca d’oli. El confinament, amb la consegüent paralització de l’activitat econòmica i social (festes incloses), és la mesura recurrent i obligatòria (inicialment no sempre acceptada de bon grat per la població) per a frenar la propagació.

La possibilitat que València es quede sense falles és una opció que no es pot descartar, però per a les desenes de milers de falleres i fallers és (encara a la fi de febrer) poc probable. Les alarmes s’han encés, però encara s’imposa la incredulitat. En solo unes setmanes la festa esclatarà en tota la seua esplendor. «Res hauria de frenar-la», escriuen les ments més falleres en les xarxes socials.

Febrer (II): Normalitat

Les falles han iniciat la recta final amb una certa normalitat. Els que posen en dubte la seua continuïtat són alarmistes i endevins. «La Xina està molt lluny», comenten els que només pensen o viuen de la festa quan està a punt d’acabar el primer mes de l’any. Com en la vella cançó de la infància, «La manga riega, que aquí no llega». «Com va aplegar fins ací una malaltia des de tan lluny», afigen de manera inconscient. El 31 de gener s’inaugura l’Exposició del Ninot sense novetats, amb més del mateix: ancians amb xiquets, escenes costumistes, exaltació patriòtica unidireccional, crítiques a l’esquerra municipal escenificada en el triumvirat apocalíptic Fuset-RibóGrezzi, referències a la política nacional i internacional i algunes propostes (poques) imaginatives i amb aires de modernitat. Un any més es manté un guió massa previsible: guanyarà el sentiment, i la tendresa s’imposarà, una vegada més, a la sàtira. L’essència de les falles de nou calcigada. Un mes després, l’1 de març i des de les Torres de Serrans, Consuelo Llobell, Fallera Major de València, convida a la ciutadania, de dins i fora de València, a endinsar-se en el món de les falles. La normalitat, amb algunes precaucions, encara funciona bé, de moment.

Febrer-març: Expectació

Des de fa un any, les falles són Patrimoni Immaterial de la Humanitat però hi ha alguns que aprofiten esta distinció per a convertir-les en la festa de la barbaritat, dels excessos. Són els danys col·laterals d’un turisme low cost (prioritat econòmica al preu que siga). Per si de cas, el bàndol faller prohibeix el botellot, excepte en zones delimitades. Es pretén evitar excessos com els ocorreguts als voltants de la Llotja en 2019. És un intent de delimitar una festa sense límits, de frenar el subarrendament que algunes comissions del centre històric fan de les barres de les revetles que es celebren al costat d’edificis o entorns històrics i emblemàtics de la ciutat.

És un avís a navegants al qual, en pocs dies, seguirà un altre toc d›atenció molt més preocupant: apareix el primer cas de covid-19 en la Comunitat valenciana, el d’un home hospitalitzat a Castelló el 25 de febrer. I una premonició: el vent obliga a suspendre la segona mascletà del cicle de març en la plaça de l’Ajuntament. I per si no fos prou, el nombre d’infectats per coronavirus augmenta de manera endiablada: el 9 de març són ja 48 en la Comunitat Valenciana.

Contracoronament de la part de darrere de Miracle de Mario Gual (Na Jordana, 2019). Foto joan Castelló

Març (I): Desesperació El president de la Generalitat, Ximo Puig, anuncia el 10 de març la suspensió de les falles de 2020 per a evitar la propagació comunitària del coronavirus. «Veuràs com la Setmana Santa i la Fira d’Abril de Sevilla no se suspenen, ací som uns cagats», diuen els que es consideren més fallers que ningú. Eixe dia es dispara l’última mascletà de falles. Desesperació entre els incondicionals de la festa. La salut no és encara la prioritat per a alguns, que consideren més important els beneficis econòmics i la catarsi festiva. En els últims 150 anys només s’han suspés les falles en sis ocasions: per a protestar per les elevades taxes municipals (en 1886) o per guerres (per la de Cuba en 1896 i per la Guerra Civil entre 1936 i 1939).

En 2020 no hi haurà festejos en març per una pandèmia que ens retrotrau un segle arrere (la mal anomenada grip espanyola) encara que en la memòria col·lectiva estan gravades també altres pandèmies, algunes amb tints apocalíptics com el còlera, la pesta, l’ébola, la SIDA, la síndrome respiratòria aguda severa, la grip aviària… Però encara existeixen uns últims vestigis de normalitat fallera: la Conselleria d’Educació i Cultura fa públic, eixe mateix 10 de març, que La Malva d’Alzira i Na Jordana de València són les comissions guanyadores dels premis de Promoció del Valencià als llibrets de falla; i la Junta Central anuncia el 14 de març que la comissió d’Almirall Cadarso-Comte d’Altea s’emporta els dos ninots indultats: No li ho contes a ningú, de Manuel Algarra, i És molt guai tindre un bonsai, d’Enric Ginestar. És el punt final als actes oficials d’aquest exercici. Març (II): Desconcert

Res més conéixer-se la suspensió, els lobbys fallers es posicionen per a tractar que la decisió no siga definitiva. A pesar que el nombre de morts i contagiats manté una progressió geomètrica, els senyors de la festa argumenten que no es pot trencar la tradició, que això suposaria una desfeta econòmica perquè les falles generen un impacte econòmic de milers de milions d’euros (es torna a anteposar l’economia a la salut). Rafael Mengod, president de la Federació de Falles de Secció Especial, afirma l’11 de març que «suspendre les falles és la ruïna total».

No hi ha dubte: es pensa en termes monetaris, no de salut comunitària. La reacció és immediata: es demana l’ajornament (no la suspensió definitiva) de la festa i ajudes/subvencions per als col·lectius implicats: artistes, pirotècnics, floristes, músics… A aquest clam s’uneix l’hostaleria, un sector que fa l’agost el mes de març però que a penes s’implica més enllà del Controla Club perquè la gent (jove i menys jove) no faça botellot i bega amb seny… en els seus locals. El negoci és el negoci.

Pressionat pels poders fàctics (econòmics i festers) i sense força moral per a acceptar la realitat d’unes falles que són impossibles, l’Ajuntament proposa celebrar les falles ajornades del 15 al 19 de juliol, coincidint amb la Fira de Juliol. El poder política cedeix davant la pressió dels lobbys econòmics i festers.

Març (III): Abatiment

Per a les comissions de secció especial que ja tenen part de la seua estructura plantada, s’estudien alter-

Una de les figures centrals de Collage de Vicent Martínez (CubaLiterat Azorín, 2019). Foto joan Castelló

natives que puguen encaixar amb les mesures sanitàries per a cremar les falles. Els artistes desmuntaran aquelles parts en les quals siga possible desfer el treball, i l’Ajuntament i la Generalitat assumiran els costos. Les parts que no són desmuntables es cremaran amb nocturnitat i traïdoria (Regne de València) o, parafrasejant a Luis Eduardo Aute, abandonades a l’alba (sense públic, sense festa, amb tristesa i sagnant després de ser tallades amb la dalla. Maleït ball de morts…). Així van cremar Miracle (Na Jordana), Collage (Cuba) i alguns elements (no la figura central de La meditadora) d’Això passarà (plaça de l’Ajuntament). Març (IV): Resignació

La realitat s’ha imposat amb tota la seua cruesa: són les NO Falles de 2020. El 12 de març, quan la cancellació de les falles de 2020 era ja un fet inevitable, Consuelo Llobell, la Fallera Major de València, va dir entre llàgrimes: «el col·lectiu faller no es rendeix». La falla de l’Ajuntament, criticada quan va ser triada fa un any pels sectors més conservadors, es converteix ara en una icona en defensa de la festa en temps de pandèmia. A La meditadora, la figura central de la falla municipal dissenyada per Escif, els artistes Manolo Martín i José Ramón Espuig li col·loquen una màscara blanca que es

convertirà en la imatge que resumeix, en si mateixa, les Falles interruptus de 2020. És com el sexe inconclús, sense plaer, sense satisfacció, sense clímax. S’assumeix amb resignació el que ja és inevitable. Artistes i comissions inicien el trasllat de les falles no plantades a Fira València. El gremi d’artistes fallers demana ajudes per a afrontar les pèrdues i l’Ajuntament anuncia que avançarà les subvencions que concedeix a les comissions.

Març (V): Desesperança

En les xarxes socials sempre hi ha qui no es resigna al fet que no hi haja falles, fins al punt que Junta Central Fallera es veu obligada el 14 de març a desaconsellar l’ofrena espontània que s’està encoratjant des d’alguns sectors. Quan la ciència no arriba, es recorre a la religió, es busquen els miracles. I per a que quede ben clar quin és el sentiment dels bons valencians: no hi haurà falles però la Mare de Déu que no es quede sense flors. Perquè, per a alguns que presumeixen d’estar en possessió de la veritat absoluta, hi ha valencians bons i dolents, «i si no – diuen amb autosuficiència- vegeu la composició política de l’Ajuntament». Estem a meitat de març i, en el primer dia de confinament, en la Comunitat Valenciana es comptabilitzen un mort i 216 nous casos de la covid-19 en un sol dia. En total hi ha 403 casos actius. Malgrat la virulència de la pandèmia, alguns continuen pensant en mantindre la festa fallera. Tancats a les seues cases, centenars, milers de valencianes i valencians (és difícil donar una xifra exacta en aquesta situació) celebren el 19 de març amb música, enginy i festa des dels balcons de les seues cases.

Cremà de part de la falla Acò també passarà de Manolo Martín, José R. Espuig i Escif (Ajuntament, 2019) . Foto joan Castelló

Maig-juny: Resignació

El 13 de maig, l’Ajuntament i el món faller acorden cancel·lar les falles de 2020, una decisió que l’assemblea de presidents ratifica l’endemà passat de manera aclaparadora amb un suport del 99 % (encara hi ha un 1 % de nostàlgics de la festa per damunt de la pandèmia). És el tret de gràcia. A hores d’ara, la desfeta econòmica ja aconseguix cotes inimaginables. Tots els sectors demanen subvencions a les administracions públiques, fins i tot els que fa uns mesos eren uns acèrrims defensors de l’economia liberal de mercat i uns opositors permanents a tota classe de polítiques socials, que només serveixen, diuen, per a fer més gran el vot captiu en favor dels partits d’esquerra. El mannà no es fa esperar: al llarg del mes de juny, la Diputació de València anuncia ajudes a mans plenes: als artistes fallers per import de 300.000 euros; al sector pirotècnic amb altres 300.000 euros per a disparar 15 castells simultanis en d’altres punts del litoral de la província el mes de juliol; i al sector de la floristeria amb 60.000 euros. Per part seua, la Junta de Govern de l’Ajuntament de València va aprovar al juliol destinar una partida de 200.000 euros per a subvencionar a artistes fallers i carrossers de la ciutat. Fins a 5.000 euros per a cada artista que haja contractat amb una comissió de la ciutat. A aquest suport unànime a la festa fallera es va sumar també Les Corts Valencianes amb una declaració institucional de suport als artistes fallers i foguerers.

Juny: La nova normalitat

Assumit que les falles de 2020 són impossibles, que cal acceptar el fet de les NO Falles, tot comença convergir cap a la nova normalitat, que poc té a veure amb la normalitat anterior. Amb mascaretes, gel hidroalcohòlic i distància de seguretat s’imposa pensar, no ja en solucions alternatives per a ajornar o posposar la festa, sinó en com seran les falles de 2021. L’Ajuntament de València dóna a conéixer els projectes per a les falles municipals de 2021: Saps qui sóc? També!, de Ceballos i Sanabria, serà el lema de la falla infantil, i una proposta conjunta d’Alejandro Santaeulalia i el dissenyador urbà Dulk, titulada Protegix allò que estimes, serà l’eix temàtic de la falla major.

Açò passarà (I)

La meditadora amb mascareta, la figura que s’ha convertit en el símbol de la lluita contra la pandèmia del coronavirus, es va salvar de les flames per a erigir-se en símbol permanent de les falles de 2020, es cremarà finalment en el cap de setmana de la Crida de 2021. Arrere queden les campanyes per a indultar-la i perquè quedara exposada en un lloc emblemàtic de la ciutat, o en el seu cas perquè el projecte tornara a ser la falla municipal de l’any que ve. Res de res. Exercici nou, falla nova… encara que tinga un final digne (ser cremada davant de públic, amb permís de la pandèmia). Ara només falta que es convertisca en tradició cremar una falla en el cap de setmana de la Crida. Tot aplegarà.

Açò passarà (II)

Finalment s’ha imposat la lògica de la salut comunitària enfront de la lògica econòmica. La ciutadania ha assumit amb naturalitat que les falles de 2020 no són possibles, ni en el seu temps (el mes de març), ni fora d’ell (al juliol, al setembre o a l’octubre com es va

La meditadora amb mascareta, part principal de la falla Acò també passarà de Manolo Martín, José R. Espuig i Escif (Ajuntament, 2019) . Foto Rafa Tortosa

plantejar en diversos moments). En aquest any, el 2020, no hi han festejos, no hi han falles. Són les NO Falles. Però que ningú s’alarme: els sectors implicats rebran ajudes i subvencions de les administracions públiques per les pèrdues o els beneficis no obtinguts. Els ciutadans les pagarem amb els diners dels nostres impostos, una contribució que, amb crisi o sense crisi, els sectors empresarials volen reduir com siga, encara que quan les coses vénen mal donades, quan els seus comptes de resultats no donen els beneficis esperats, no dubten en ser els primers en recórrer al mannà dels diners públics, a voler formar part del collectiu subvencionat, eixa espècie tan injuriada per ells quan els diners públics es destinen a pal·liar l’exclusió social.

(Les falles de 2020 són ja història. Aquest relat està dedicat al personal sanitari de l’Hospital General de València, uns professionals del sistema públic de Salut que amb dedicació plena i escassetat de mitjans es van dedicar a salvar les vides dels qui van contraure la covid-19, entre ells l’autor d’aquest breu diari, que sols pretén ser una reflexió personal sobre el valor suprem de la salut, que sempre hauria de prevaldre per davant d’interessos econòmics, socials o festius).

Coronament del cadafal Miracle de Mario Gual (Na Jordana, 2019). Foto joan Castelló