2020: Falles imposibles Joan Castelló Lli Periodista i membre de l’Associació d’Estudis Fallers
L
es falles de 2020 han provocat un xoc en la ciutadania valenciana, que ha tingut que passar per diferents fases per a assimilar el que estava ocorrent. En poc més de quinze dies, els que van de l’1 al 15 de març, s’ha passat de la normalitat, la incredulitat i l’expectació al desconcert, la desesperació, l’abatiment, la desesperança i, finalment, la resignació. No ha tingut més remei que acceptar el que era inevitable: les de 2020 eren unes falles impossibles. Una pandèmia, la covid-19, s’ha instal·lat en les nostres vides i no sols ha canviat els nostres hàbits socials sinó que ha posat en el centre del debat què és el que havia de prevaldre: si la seguretat sanitària (el dret a la salut), el creixement econòmic o el dret a l’oci (festiu o recreatiu), que no sempre en aquests sis mesos de pandèmia s’han prioritzat de la mateixa forma. L’interés col·lectiu no sempre ha prevalgut sobre interessos personals o sectorials. En les següents línies trobarà, benvolgut lector, una narració personal, entre escèptica, irònica i fefaent, de les NO Falles de 2020, eixes que han canviat la manera de veure i viure la festa. Febrer (I): incredulitat En les xarxes socials comença a circular una idea que ningú vol creure. Aparent51 ment pot parèixer desficaciada, sense peus ni cap, però poc a poc va forjant a con52 tracorrent: les festes corren perill. S’han suspés els carnestoltes de Tenerife i Las Palmas i també el de Venècia. Les falles de 2020 pengen d’un fil. La covid-19, una malaltia infecciosa de la família dels coronavirus, ha arribat al nord d’Itàlia des de la llunyana Xina, i des d’allí a Espanya (el 19 de febrer el València CF va jugar contra l’Atalanta a Milà i alguns afeccionats i periodistes tornen infectats d’allí). Estem en un món globalitzat, per a la bo i per al dolent, i els virus no coneixen fronteres.
