EL Verí del Foc núm. 13 - IMAGINARI POPULAR FALLER by Falla Joan Ramon Jiménez - Xàtiva

EL VERÍ DEL FOC fanzine de falles, Xàtiva i Cultura número 13 / març 2019

(Imaginari (

popular faller

Alegria valencians, alegria de València que és oberta i popular. L’anís i els bunyols fan lliga, i el maí i els trons de bac. Alegria, valencians! Ha arribat març a València, i sempre que arriba març, tots sentim con un glop en el cor. L’alegria de ser valencians. Primavera Valenciana Vicent Andrés Estellés

FANZINE EDITAT PER

l’A. C. Falla Joan Ramon Jiménez de Xàtiva (La Costera) l’any 2019 www.fallajrj.com DIRECTOR Rafa Tortosa i Garcia COL·LABORADORS Joan Quilis, Ivan Esbrí, Juanjo Medina, Joan Castelló, Jordi Maravilla, Javier Mozas COBERTA Maria Belda MAQUETACIÓ I IMPRESSIÓ Paper plegat s. l. DIPÒSIT LEGAL V-345-2012 TIRADA 500 exemplars Aquest fanzine és el suplement cultural del llibre de la falla Joan Ramon Jiménez de Xàtiva de 2019, per tant es distribueïx conjuntament amb aquest. L’A. C. Falla Joan Ramon Jiménez no s’identifica necessàriament amb el contingut dels articles dels col·laboradors. Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa, de cap manera ni per cap mitjà, sense l’autorització prèvia i escrita de l’editor, tret de les citacions en revistes, diaris o llibres si s’esmenta la procedència.

Este llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres. El present llibre ha participat en la convocatòria dels Premis de la Generalitat per a la Promoció de l’Ús del Valencià.

LES FALLES DE XÀTIVA, BÉ D’INTERÈS CULTURAL IMMATERIAL, FESTA D’INTERÈS TURÍSTIC AUTONÒMIC I PATRIMONI IMMATERIAL DE LA HUMANITAT.

, l imaginari popular r e l l fa

El VERÍ del foc 2019

editorial

’acord amb el corporativisme temàtic que ens hem acostumat, l’imaginari popular s’ha estès a les pàgines d’El Verí del Foc. El llibre JRJ19 acull l’imaginari popular valencià i, també, el xativí. El tercer imaginari en discòrdia és el faller. Realment, però, existeix un imaginari popular faller? Caldria pensar-se la resposta, però sembla que no trobem molts arguments per contestar afirmativament a la pregunta. La seua relativa joventut, prop de cent anys compleixen com a festa gran, fa que la configuració d’un imaginari no tinga el recorregut estimat per fer-ho i, si realment existeix, cal configurar-lo des d’èpoques on les Falles eren celebrades com una festa de vespra, amb l’aparició dels primers ninots, l’engrandiment dels festejos i dels cadafals amb

5 les seues crítiques punyents i els primers llibrets de falla. Lluny de la mancança d’elements en la configuració d’un imaginari popular i col· lectiu de les Falles, cal dir que aquest buit potser siga degut a la continuada vinculació de les Falles amb el valencianisme i tot allò popular dels valencians i les valencianes. El fort lligam existent, fa que les Falles consideren part de l’imaginari popular valencià en el seu propi. Assumptes de pirotècnia com les mascletades, castells i despertades són considerats, en molts àmbits, com a fallers quan és compartit amb els Moros i Cristians, les festes de la Magdalena o de qualsevulla de les festes patronals d’un poble. A l’igual que la indumentària, que tantes vegades és considerat el vestit de valenciana com el vestit de fallera. Tota proposta d’imaginari, a partir de la pólvora o la indumentària, potser genere complicacions en la destria, si és exclusivament faller o no. Aquest lligam d’imaginaris també té com a resultat que aspectes relatius a les

falles, com accions o frases fetes, surten del món faller per arribar a l’imaginari col·lectiu dels valencians. En la relació entre imaginaris i les Falles tampoc pot faltar el tractament dels cadafals fallers que fan als personatges i indrets de l’imaginari popular valencià i xativí. Interessants treballs s’acullen en aquest número. També és important la llavor de les falles en la recuperació dels imaginaris. Els pavesos, sorgits d’un casal faller, són un exemple que calia fer referència. També, un altre lligam d’imaginari i Falles que es produix és en la configuració dels escuts de les Falles, on els elements de l’imaginari tenen força a l’hora de trobar un vincle i relacionar la comissió fallera amb el poble, el barri o qualsevol idiosincràsia que es genere. Tot açò i més, és el que tractem en aquest número d’El Verí del Foc. Així que només ens quedar dir-vos que gaudiu del fanzine i, sobretot, de les falles!

El VERÍ del foc 2019

índex Furgant en l’imaginari popular de les Falles. Rafa Tortosa i Garcia............................................. 8 L’imaginari popular en les falles de Xàtiva. Joan Quilis i Ródenas............................................... 12 Els símbols cremats. Iconografia valenciana a les falles. Juanjo Medina Bonilla..................... 32 Peps, Nelos i Quelos. Hortolans vists per les falles. Iván Esbrí Andrés...................................... 52 Els campanars de la Seu de cartó-pedra. Rafa Tortosa i Garcia.................................................... 70 Pavesos: fer país amb música folk en una frustrada primavera fallera. Joan Castelló ............ 82 Les insígnies falleres xativines. Javier Mozas Hernando .............................................................. 86 I per què no una mitologia fallera? Jordi Maravilla Herraiz.......................................................... 90

El VERÍ del foc 2019

imaginari

Furgant en l’ de les Falles

popular

Rafa Tortosa i Garcia

Davant

la magnificació de la festa de les Falles dins de la societat valenciana, la creació d’un imaginari popular faller sembla ser una tasca difícil. Destriar allò exclusivament faller de l’imaginari col·lectiu del poble valencià comporta un anàlisi i estudi de cadascuna de les seues característiques. Caldria esbrinar el seu origen mitjançant allò de «si va ser abans l’ou o la gallina». Les Falles han estat conreant valencianisme, pràcticament des que, a mitjan del segle xix, aparegueren ambdós quasi agafats de la mà. I des d’aquell moment, València i el seu hinterland, han conreat una forma de valencianisme que s’ha escampat per gran part del País Valencià. València, el cap i casal, ha estat una mena de rovell d’ou, que ha fet i desfet el que ha estimat oportú en matèria de valencianisme. La realitat és que les Falles han esdevingut en una gran Festa i han restat protagonisme a altres festes del territori completament assolides i de gran participació. Moros i Cristians o qualsevol festa patronal o pagana, gaudixen també del reconeixement en fer poble,

demostrant que hi ha altres formes de fer valencianisme des d’una festa. En aquest sentit, qualsevol expressió col·loquial sorgida de les falles, pel seu ús continuat en la festa, pot gaudir de certa exclusivitat i, amb el temps, potser pertanga a l’imaginari faller. Passa el mateix amb situacions o successos cridaners i recordats per la gent, així com indrets amb tradició fallera, aspectes que les falles s’hi fan d’una apropiació vàlida. Amb un anàlisi, però, es podria demostrar que molts d’aquests aspectes són propis de l’imaginari valencià o són compartits amb altres festes o vessants valencians. Expressions i situacions sorgides de la pirotècnia o de la indumentària, podrien estar vinculades exclusivament a les Falles però hi són de caràcter general. Altres, sorgides dels cadafals fallers, si que es podrien considerar, en exclusivitat, dins de l’imaginari popular faller i que, a més a més, són utilitzades de forma habitual en la parla del valencià davant situacions que ho requereixen. Així que és el moment de recordar algunes d’aquestes expressions o situaci-

Imaginari popular faller

La Mascletà de Paco Roca (Infantil Ciscar-Borriana, València, 2005). Planet Fallas

ons, que de ben segur són conegudes per tothom. Sense més preàmbuls: Senyor pirotècnic, pot començar la mascletà! Les paraules de la fallera major de València han esdevingut en mítiques dins del col·lectiu faller, aquelles que donen pas a qualsevol mascletada que es dispara cada dia de cada març, fins el 19, a la plaça de l’Ajuntament, des que l’11 de març de 1945 Antonio Caballer va disparar la primera mascletada de la història1. La popular frase del començament d’una mascletada actual és una adaptació de l’inici de les mascletades antigues, aquelles que s’iniciaven a les portes de les esglésies, quan a l’hora d’agafar el foc del Sagrari per part del Mestre de 1

Traca, aquest li demana permís al Vell —la persona que en aquell moment representava a tot el món espiritual—, amb «Puc?» i el Vell consentia l’esdeveniment amb «Pots» (Castellano Martí, 2008). L’expressió gaudeix d’exclusivitat fallera, fins i tot, algunes poblacions falleres també l’han assolida per al mateix menester. L’expressió s’ha traspassat a l’ús col·loquial i és dita, moltes vegades, a l’iniciar-se una activitat, similar al «Tira-li Martí!» Quant a expressions referents a la pirotècnia en podem trobar moltes, però com hem dit abans, aquestes no gaudixen d’exclusivitat a l’imaginari faller encara que si

Abans d’aquesta data la mascletà es tirava, a migdia, al llarg d’una trentena de carrers durant la Setmana Fallera. La mascletada consistia en una filera de «trams de tro», on la gent corria per sota (Castellano Martí, 2008) citat en «El origen de la mascletà» (https://www.valenciabonita.es/2016/12/01/el-origen-de-la-mascleta/) [Darrera consulta: 09 de febrer de 2019].

El VERÍ del foc 2019

hi poden pertànyer. Açò és de traca! hi podia ser un exemple clar. S’usa quan una situació és absurda, increïble o poc seria —inclús si van enllaçant-se una rere l’altra—, des del punt de vista de la anormalitat, similar a «açò és una xarlotada» o «per a cagar-se i no tornar-se». Ser un petard és una altra de les expressions usades, en un sentit figuratiu, quan algú no sap fer alguna cosa bé, que és una incompetent en la seua comesa. També s’usa en al·ludir a algú que és un poc queferós o, inclús, quan una persona o cosa és pesada, avorrida o emprenyadora. Altra expressió referida a la pirotècnia és de traca i mocador, que és diu per referir-se a alguna cosa excepcional, esplèndida o admirable. En relació amb els coets, petards, masclets, femelles, traques, trons de bac... s’hi poden extraure un munt d’expressions usades en la parla dels valencians, ja no només sorgides de les Falles sinó de qualsevol de les festes que fan ús de la pirotècnia. A més a més, si agafem un vessant escatològic, que tant ens agrada als valencians, quan un es tira un pet, pot començar a tronar o que el València haja marcat un gol, però també pot haver sigut una traca —depenent de la quantitat de flatulències— o ser el coet d’avís de l’inici del castell de focs o de qualsevol acte, comentari que pot anar acompanyat de l’entonació dels primers compassos del pasdoble el Faller. En aquest sentit, per posar un exemple, a Muro de l’Alcoi, quan s’inicia la desfilada de Moros i Cristians és dispara un tro d’avís per què la gent sàpiga que ja baixen, expressió utilitzada quan un es tira un pet, dins d’un context jocós. Respecte a la indumentària, podríem referenciar un muntó d’expressions relacionades amb els vestits tradicionals, que han estat apropiats per les falles amb la llavor de recuperar i salvaguardar la indumentària valenciana però cal tenir en compte que hi forma part de l’imaginari col·lectiu dels valencians. Tindrien cabuda, per exemple,

les expressions li ve dos saragüells grans, quan una peça de roba li ve molt gran a una persona o Set saragüells, catorze camals, una expressió de la Vall d’Albaida que s’usa quan un assumpte està molt clar. I que si es diu al revés Set camals, catorze saragüells, l’expressió varia i es referix a l’home desfargalat, que la roba li plora damunt (Martí, 2011). Dins del context del cadafal faller, de ben segur que algú t’ha dit que et va a fer l’explicació de la falla, expressió utilitzada quan és necessària una explicació amb més detalls i de forma minuciosa. Aquesta idea d’explicar un assumpte fil per randa, coincidix amb l’objectiu que tenen els versos dels cartellets inserits al cadafal així com el propi llibret, que explica i relaciona la falla. Si alguna vegada penses transgredir i fer alguna cosa inadequada, algú et pot dir que et trauran en la falla, d’acord amb la funció que tenen els ninots d’un cadafal faller, en convertir-se un acte d’ajusticiament on es denuncien les males praxis realitzades per qualsevol persona. Hui en dia, sembla que és un orgull eixir en una falla però, durant molt de temps, eixir en una falla era una situació delicada i gens desitjada per la seua repercussió en la societat. Cal recordar la caterva d’anys que les falles any patit la censura amb l’existència de situacions on han sigut retirats ninots de la falla d’acord les denúncies efectuades per gent que es sentia al·ludida d’acord amb el ninot aparegut en el cadafal. Pot ser a algú el traguen en la falla, independentment de si ho fan, algú pot ser un ninot, que com diu el Diccionari Normatiu Valencià, és aquella «persona que es deixa manejar o que es presta a servir d’objecte de burla. L’origen d’aquesta expressió podria ser el ninot de la falla —el terme de ninot per referir-se a les figures de la falla apareix per primera vegada a la premsa l’any 1863 (Mozas, 2012: 70)—, però sembla ser que l’ús en sentit figura-

Imaginari popular faller tiu de l’expressió ser un ninot de falla s’hi troba bastant estandarditzada en tot l’àmbit de la llengua, en referir-se amb una comparativa amb la figura humana feta de drap, de pasta, de fusta o d’altres materials, sovint amb un aspecte grotesc, en la que estaria inclòs el ninot de falla. Interessants són les referències encontrades que hi són coetànies a l’aparició de la terminologia de ninot de falla. Per exemple, trobem que un tal Fumerales «se queda més parat que un ninot de tirar lo blanch»2 i que resultar ser un altre ús de l’expressió en el sentit de quedar-se quiet d’acord amb el tarannà inert del ninot, similar a un ninot de cartró; també el considerar el ninot com una joguina però amb el mateix sentit «juguina dels monárquichs, es un ninot; se l’hi estira un cordill y balla á gust del que hi juga»3; i també trobem la versada pertanyent a Lo Dia dels Reys, d’aspecte satíric, similar als versos fallers: «M’han dut un ninot de palla Bèn Vestit de general Ab tres més, que dantlos corda Fan passarlo de ma en ma»4. El ninot de palla és bastant utilitzant, en referir-se a l’enterro del Carnestoltes, on el rei de la broma s’escenifica d’aquesta manera. Respecte a l’expressió ser un ninot trobem el poema Epigrama d’A. Rossell: Un poetastre, festejant á una raspa letxugina, li va dir; —Ets una nina que mon cor estàs fletxat. Y ella enfadada del tot, Bo y anantse’n va exclamà: —Jo nina? ¡Uix! ¡Vagi allà! Vosté si que és un ninot.5»

Afegir dues referències interessants. Una d’elles és el títol d’una comèdia en tres actes titulada «Lo ninot de don Pascual» (1879) i, la referència a un diàleg6 sobre la crítica de la sarsuela Los Fusileros, que en preguntar sobre l’actuació d’un dels actors, la contestació fou «un ninot de falla», és a dir, que el tal Emilio sembla que o es va quedar quiet o va ser objecte de burla. I no podem finalitzar d’altra forma que Pegar-li foc a la falla, una expressió que la utilitzem per encendre qualsevol foc quotidià. Aquesta recopilació d’expressions, relacionades amb les Falles, és un primer intent en la configuració d’un inventari de l’imaginari faller. Les expressions, latents en la nostra llengua, són part important d’aquest imaginari present en les nostres ments. En aquest espai, cal reclamar la presència de personatges —fallers, falleres, inclús ninots sòlidament recordats—, indrets, festejos, llibrets i explicacions falleres i cançons. Caldrà desempolsegar l’estoreta velleta i replegar tots els trastos... per a l’imaginari faller. BIBLIOGRAFIA Castellano Martí, A. (2008): Agua y Fuego. Biblia Natural Valenciana: Creencias y ritos valencianos. Traca del agua y del fuego, A. Castellano (autoedició), Llíria. Martí Mestre, J. (2011): Diccionari històric del valencià col·loquial: Segles xvii, xviii i xix, Universitat de València, València. Mozas Hernando, J. (2012): «Paraules que naixen del foc: l’origen del vocabulari faller», Revista d’Estudis Fallers, núm. 17, pp. 65-79.

La Renaixença. Biblioteca Virtual de Prensa Histórica (BVPH) La Campana de Gràcia. 21 d’octubre de 1883. BVPH 4 La Campana de Gràcia. 18 de gener de 1880. BVPH 5 La Tomasa, 14 d’agost de 1891. BVPH 6 La Época, 18 de desembre de 1884. BVPH 2 3

El VERÍ del foc 2019

popular

L’imaginari en les falles de Xàtiva Joan Quilis i Ródenas ǀ LLICENCIAT EN GEOGRAFIA

I HISTÒRIA

Rellegint,

temps arrere, una ressenya en el diari El País del 27 de maig de 20061, sobre un llibre que tractava el tema del bandolerisme a Espanya, em va cridar l’atenció la seua introducció: «En el imaginario colectivo que los viajeros extranjeros difundieron sobre el siglo xix español, los bandoleros aparecen en un primer lugar unidos al ambiente de país atrasado y rural». Conservava aquesta ressenya perquè el tema dels roders sempre m’ha agradat i he pogut llegir algunes coses sobre aquest fenomen del segle xix, a les nostres terres. Però, el que m’interessava ara, per a aquest article, era l’expressió «imaginario colectivo», el seu concepte, la seua aplicació i si podria tindre alguna accepció en el món de les falles. 1 2 3 4

El filòsof i sociòleg francès, Edgar Morin, creava en els primers anys de la dècada dels seixanta del segle xx el concepte d’«Imaginari col·lectiu»2 que vindria a ser, de forma molt resumida, el conjunt de mites i símbols que en cada moment influeixen en un col·lectiu social. Per a Morin, l’imaginari col·lectiu, naix de la necessitat de sentir-se part de la societat, que anava creant un dualisme entre la realitat en què es viu i l’ideal al que s’aspira. Antonio Ariño al seu llibre La ciudad ritual. La fiesta de las Fallas3 ens parla de l’imaginari col·lectiu, com el principal motor de l’acció del poble valencià. Per una altra banda, en 1975 el filòsof i psicoanalista grec, nacionalitzat francès, Corneluis Castoriadis, publicava La institució Imaginaria de la Societat4, on es desenvolupava el concepte de «l’imaginari social» on es reflexiona la influència que

M.A.V. (2006): España de bandidos, El País, 27 de maig de 2006. Babelia, p. 23. Morin, Edgar (2010): Mi camino. La vida y la obra del padre del pensamiento complejo, Gedisa SA, Barcelona. Ariño Villaroya, Antonio (1999): La ciudad ritual. La fiesta de las Fallas, Anthropos, Barcelona, p. 287. Castoriadis, Corneluis (2013): La institució Imaginaria de la Societat, Fabula Tusquers editores, Barcelona.

Imaginari popular faller té sobre l’individu conceptes com: Déu, la família i l’estat, així com la idea de ciutadà. Possiblement, a partir d’aquests conceptes filosòfics i socials sobre l’imaginari, apareixeran altres expressions on s’utilitzava aquest terme, com veurem alguns exemples més endavant. La Universitat de València, publicava en 2005, el llibre d’Eduard Gargallo i Alicia Gil: Àfrica en l’imaginari occidental. Els mites europeus sobre Àfrica5, on es plasmaven les visions sobre el continent africà, que tenim des d’Europa. L’IVAM, en la seua pàgina web, ens parlava en 20166 fent referència a la inauguració de l’explosió del pintor britànic, Richard Hamilton, del «imaginario mediático contemporáneo». Però, realment allò que ens interessa en aquest article és l’imaginari popular i el primer que ens hem de preguntar és si, existeix un imaginari popular o és una expressió més nascuda a partir de les idees d’Edgar Morin i Corneluis Castoriadis? Si fem una búsqueda, en aquesta nova biblioteca d’Alexandria que és Internet, no trobarem cap definició d’aquest concepte, ni cap estudi (ni sociològic, ni filosòfic, ni etnogràfic) que faja referència a aquest concepte. Però, si que trobem aquesta expressió acompanyant d’altres temes. Després d’estar buscant pels arxius, trobem un llibre de Carmen Oriol i Emili Samper, que publicaven en 2010, anomenat El rei Jaume I en l’imaginari popular i en la literatura7, llibre on ens aproxima la vida d’aquest rei i com d’important va ser al llarg del seu pas pel temps. 5

6 7

9 10

El professor de la Universitat d’Alacant, Joan Borja i Sanz, en 2014 publicava en la revista Mirabilia8 l’article «Sant Vicent Ferrer en l’imaginari popular valencià: una aproximació etnopoètica al cicle narratiu dels miracles vicentins». El museu valencià d’Etnografia, entre els mesos d’octubre i de novembre de 2017 va realitzar uns tallers didàctics dirigits als xiquets que amb el títol Espanta la por9, es donava a conèixer personatges de l’imaginari popular valencià, com L’home del sac, El Butoni, els donyets i molts altres. Aquests mateixos personatges apareixien en un altre taller infantil, aquests d’animació a la lectura organitzat, el 2018, per la Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu10, amb el títol Del xicotet príncep a l’imaginari valencià de la fantasia al costumisme. Aleshores, què podríem dir que és o que inclou l’imaginari popular? No hem trobat cap definició, però, tal vegada siga: el conjunt de símbols, que es transmeten de pares a fills o de generació en generació a partir de: Llegendes, mites, cants, oracions, dites i altres formes de transmissió oral o escrita. S’hauria de distingir entre l’imaginari popular que tenen dels valencians, tots aquells que no ho són, on inclouríem elements com: La paella; les taronges; el sol i la platja o del Felip V boca baix. Per un altra banda, estaria l’imaginari popular que nosaltres tenim, de nosaltres mateix, on inclouríem, els conceptes anteriors i també el folklore, com són: la rata penada, la figura de Jaume I com l’origen d’una identitat; els nostre monuments

Gil, Alicia i Gargallo, Eduard (2005): Àfrica en l’imaginari occidental. Els mites europeus sobre Àfrica, Universitat de València, València. https://www.ivam.es/es/exposiciones/richard-hamilton-objetos-interiores-autorretratos-y-gente/ Oriol, Carmen i Samper, Emili (2010): El rei Jaume I en l’imaginari popular i en la literatura, Universitat de les Illes Balears, Mallorca. Borja i Sanz, Joan (2014): Sant Vicent Ferrer en l’imaginari popular valencià: una aproximació etnopoètica al cicle narratiu dels miracles vicentins dins Revista Mirabilia, núm. 18. http://www.dival.es/es/sala-prensa/content/etnologia. https://www.cronicalocal.es/noticia/1817/noticias-regionales.

El VERÍ del foc 2019

Coronament del cadafal Temps d’ahir, coses d’avui de Manolo Blanco (Raval, 1981). Arxiu Joan Quilis.

més representatius; la Mare de Déu, en cada una de les seues advocacions locals; fins i tot les falles, com a elements diferenciadors dels valencians, amb d’altres identitats culturals i socials. Aquests símbols i personatges, podríem dir que formen part de l’imaginari popular valencià, si no tots molts d’ells, han sigut representats en els monuments fallers de la nostra ciutat. A continuació veurem alguns exemples. Hem dividit l’article en els diferents elements que hem pogut localitzar, primer parlarem dels que ens poden identificar com a valencians i després, veurem els element que poden ser més locals. 11

MONARQUES I HEROIS Si hi ha dos monarques que identifiquen els valencians són, sens dubte, Jaume I i Felip Vé, el primer en la part positiva, perquè va ser l’autor de la nostra identitat i el segon en la part negativa, per ser el destructor de la nostra identitat i per als xativins de nefast record per haver-nos cremat la ciutat i haver-li llevat el seu nom. Començarem parlant del rei Jaume I. Aquest ha sigut representat en diverses ocasions, possiblement la primera fóra en 1981 en la falla plantada en el Raval, per Manolo Blanco Sancho, Temps d’ahir, coses d’avui11, el coronament del monument

Tortosa i Garcia, Rafael (2008): «La figura d’En Jaume I a les falles de Xàtiva», Llibre explicatiu falla Benlloch 2008, AC Falla Benlloch, Xàtiva, pp. 48-51.

Imaginari popular faller

Després de 750 anys... seguim amb les batalles de Paco Roca (J. R. Jiménez, 1989). Arxiu Rafa Tortosa.

era un fantàstic Jaume I muntat a cavall, amb les dues potes davanteres alçades, recordava a les escultures eqüestres barroques, fetes amb bronze. Un any més tard, la comissió de Selgas-Tovar, plantarà Visquen les falles12, realitzada per l’artista Antonio Sáez, la peça central del monument era un gran cap d’aquest rei. En 1984 el trobarem en la falla infantil Coses de falla13, que Manolo Blanco Climent, va plantar per a la comissió de Molina-Claret, aquesta portava com a fi12 13 14 15

gura central el cap de Jaume I. Un anys després, el mateix artista i per a la mateixa comissió infantil, plantaria Coses Nostres14 ací apareixia la figura del rei sobre un cavall. En 1988, l’artista Paco Roca realitza per a la comissió del Raval la falla Pirateries15, on es podia veure una representació del monarca, de cos sencer, i és guardonat, aquest treball, com a millor ninot d’aquell any. Un any més tard, novament l’artista Paco Roca, plantava, per a la comissió

Tortosa i Garcia, Rafael (2008): «La figura d’En Jaume I a les falles de Xàtiva»... Tortosa i Garcia, Rafael (2008): «La figura d’En Jaume I a les falles de Xàtiva»... Tortosa i Garcia, Rafael (2008): «La figura d’En Jaume I a les falles de Xàtiva»... Quilis i Rodenas, Joan (2008): Els reis Jaumes indultats del Foc. Llibre explicatiu falla Benlloch 2008, AC Falla Benlloch, Xàtiva, pp.45-47.

El VERÍ del foc 2019

de Joan Ramon Jiménez, Després de 750 anys... seguim amb les batalles16. Aquesta falla era un homenatge a Jaume l, pel 750 aniversari de la conquesta de València i en ella es podia apreciar com la figura central era un enorme cap del rei conqueridor. Respecte a la figura de Felip Vé, són menys els exemples que trobem, però no per això deixen de ser interessats. Així en la falla ja citada en aquest apartat, Després de 750 anys... seguim amb les batalles17, trobem una figura d’aquest monarca. Com havem esmentat, aquest monument és obra de Paco Roca i aquest ninot en concret, va ser indultat l’any 1989. Novament la comissió de Joan Ramón Jiménez, en 2007, a la falla Després de 300 anys, la història continua18, obra de Jordi Fresquet, representarà la figura de Felip Vé. Ací el veurem dues vegades. Una d’elles és representat de cos sencer, vestit amb, la roba característica de principis del segle xviii. La segona de les representacions, és una silueta, en negre, del Felip Vé pintat per José Amorós i que es pot contemplar penjat cap per avall, en el museu de Belles Arts de Xàtiva. En el llibret explicatiu, d’aquell anys llegim amb referència a Felip Vé: «Podria ser l’inventor de la festa de les falles i ser el primer faller del foc cremant edificis i cases.» També podríem incloure ací, el Felip Vé, que fa la funció de fil conductor, al museu faller de Xàtiva, aquest va ser realitzat per l’artista Xavi Herrero, en 2016, 16 17

Felip V, ninot indultat de les falles de 1989, obra de Paco Roca. Arxiu Rafa Tortosa.

per a la posta en marxa d’aquest centre cultural faller. Com aquest apartat va sobre reis i herois, parlarem ara sobre un d’aquests últims. No trobem molts exemples d’herois a les falles de Xàtiva, nosaltres sols hem pogut localitzar-ne un. Va ser, en la falla realitzada per l’artista Antonio Grau Cros, en 1980 Plagues19, per a la comissió del Mercat, on es va representar la figura de Vicent Domènech, més conegut com El Palleter el qual segons la tradició va declarar la guerra a Napoleó. S’ha de destacar que aquesta figura va ser el ninot indultat d’aquell any.

Tortosa i Garcia, Rafael (2008): «La figura d’En Jaume I a les falles de Xàtiva»... Tortosa i Garcia, Rafael (2011): Catalogació i documentació dels ninots indultats a les falles de Xàtiva, El Verí del foc, núm. 5, AC Falla Joan Ramon Jiménez, Xàtiva, pp. 174-175. Gómez, José Manuel i Tortosa, Rafa (2007): «Després de 300 anys, la història continua», Falla Joan Ramon Jiménez 2007, AC Falla Joan Ramon Jiménez, Xàtiva, pp. 33-38. Tortosa i Garcia, Rafael (2011): Catalogació i documentació dels ninots indultats a les falles de Xàtiva..., pp. 156-157.

Imaginari popular faller

Ninot de Felip V, obra de Jordi Fresquet (J. R. Jiménez, 2007). Al cadafal era presentat com el primer faller de Xàtiva. Arxiu Rafa Tortosa.

LA RATA PENADA O RATPENAT Si hi ha un animal que ens identifique als valencians, eixe és, sens dubte, la rata penada o ratpenat. Si parlem de falles, a banda d’haver estat representada en alguns monuments, moltíssimes comissions, tant de la nostra ciutat com d’altres on es planten falles, porten en els seus distintius el ratpenat: Selgas-Tovar, Benlloch-Alexandre VIé, Murta-Maravall i El Cid-Trinitat, són alguns exemples de la nostra ciutat que porten aquest element en els seus escuts i estendards. Però, anem als monuments. No sabem si Blai Bellver a la falla La Creu del Matrimoni20, que va intentar plantar en 1866 a la plaça de la Trinitat, portava idea d’incloure alguna rata penada, però si que les veiem il·lustrant el llibret explicatiu, amb 20

un excel·lent gravat i també les inclou en la narració que fa del viatge a l’infern: «Apenes acabá de tocar la última batallà la campana del rellonche de la parroquia de sen Pere, verem confusament vindre en direcció a nosatros uns grans animalots, qu’al pronte pensarem si serien boracks com el que dugé a Mahoma cuan aná á visitar el parais; pero cuan els tinguerem prop verem qu’eren cuatre rates penaes com á cacherulos de cuaranta fulls, y paranse molt suaument al nostre costat, mos digueren qu’estaben á les nostres ordens». Passarem ara a veure alguns monuments on sí que sabem que varen aparèixer. En primer lloc, parlarem del cadafal plantat en 1948 en la plaça Mártires de la Revolución —Sant Jaume— la qual portava per lema El refraner valencià21.

Martínez i Canet, Robert i Marín i García, Josep Lluís (1998): Blai Bellver trilogia fallera, Junta Local Fallera de Xàtiva, Xàtiva,pp. 120-121. Sanchis i Martínez Josep (1993): «Les primeres 111 falles de Xàtiva», Llibret explicatiu falla Ferroviària 1993, Falla Ferroviària, Xàtiva, p. 60.

El VERÍ del foc 2019

Il·lustració de Manuel Bellver per al llibre de La Creu del matrimoni.

Aquesta falla va ser realitzada per un artista encara desconegut que signava com Samaniego. En ella es representava un llibre obert i en la part més alta apareixia una rata penada, que sembla formava part de l’escut de la ciutat de València. Possiblement, en aquest monument, siga on major protagonisme tinga i més destaque el ratpenat, ja que aquests no solem aparèixer com un element principal en els cadafals, més bé apareix sempre com un element secundari o decoratiu. Així en la falla La Bur-

22 23

Llibret explicatiu Falla Selgas-Tovar 1979. Llibret explicatiu Falla Verge del Carme 1984.

rocracia22 de la comissió de Selgas-Tovar de 1979, plantada per l’artista Antonio Sáez, veiem la rata penada que formava part, novament, de l’escut de la ciutat de València. La comissió del Carme, en 1984, amb Petardaes falleres23, criticaven diversos aspectes de les falles així com el paper de la Junta Local Fallera d’aquella època. Realitzada per Paco Roca, en aquest monument trobàvem algunes rates penades formant part dels bunyols que la Junta Central Fallera atorga.

Imaginari popular faller

Esbós d’El refraner valencià (J. Samaniego, Sant Jaume, 1948).

Esbós d’Exaltació a la paella valenciana (R. Pastor, Plaça de la Bassa, 1935).

Un altre exemple, pot ser la falla infantil Festes per als xiquets24 de 1986, plantada per la comissió de Sant Jaume i realitzada per l’artista Miguel A. Gozálbes Moracho. Inclourem ací en aquests apartat la falla infantil de la comissió Selgas-Tovar, Gent de ficció25, plantada per l’artista Manolo Blanco Climent en 2008, en què apareixen una sèrie de personatges amb ales de rata penada.

Possiblement un dels elements que ens identifica com a valencians siga la nostra indumentària tradicional, amb els vestits de saragüells o torrentí, en els homes, o el vestit de feina o el de mudar, en la dona. Per exemple, en la falla Exaltació a la paella valenciana26, plantada per Rafael Pastor, en 1935 a la plaça d’Emilio Castelar (La Bassa), es representava en el seu cadafal, una dona amb les pintes de valenciana i aguantant entre les mans una paella, un altre dels element identificadors dels valencians. A l’esbós, podem veure representats altres ninots abillats, també, a la manera valenciana. També, en 1935, la falla Una boda valenciana27, aquesta realitzada per Antonio

VESTITS DE VALENCIANS, PAELLES I BARRAQUES Hem col·locat en aquest apartat aquests temes, perquè en moltes ocasions, apareixen conjuntament en una mateixa falla i dins d’un mateix context. 24 25 26

Llibret explicatiu Falla Sant Jaume 1986. Llibret explicatiu Falla Selgas-Tovar 2008. Quilis i Rodenas, Joan (2007): «Els primers premis de les falles de Xàtiva (1). Dels inicis a la consolidació, de les falles de la República a les del franquisme (1934-1963)», Llibre explicatiu falla Benlloch 2007, AC falla Benlloch, Xàtiva, pp. 82-90. Tortosa i Garcia, Rafael (2011): Catalogació i documentació dels ninots indultats a les falles de Xàtiva..., pp. 100-101.

El VERÍ del foc 2019

Partida de truc (A. Royo, José Espejo, 1936). Arxiu A. Marzal

Imaginari popular faller Royo, per a la plaça del Doctor Simarro —Sant Francesc—, representava a un grup de dones amb la roba tradicional valenciana junt a un cofre amb joies, on destacava una pinta i les sues agulles. La comissió José Espejo —Carrer Corretgeria— plantava en 1936 la falla Partida de truc28, també de l’artista Antonio Royo. En la seua escena principal destacaven dones i hòmens amb la vestimenta tradicional valenciana, on el cadafal era una barraca tradicional. Avancem fins el 1945 on trobarem, a la plaça ara denominada de Tetuán — Sant Francesc—, la falla Una bunyolà en l’horta29 de l’artista José Castelló, on els personatges els veiem vestits a la manera de l’horta i també apreciem una barraca. En 1978, l’artista Manolo Blanco Sancho, realitzarà per a la comissió del Raval, el monument Ja som... Europa30, en ell apareixien dos ninots que representaven a un dolçainer i un tabaleter, els dos abillats amb roba tradicional valenciana. Cal destacar que aquest conjunt va obtindre el premi al millor ninot d’aquell any. La comissió del Mercat plantarà en 1982 la falla Refranyer valencià31 d’Antoni Grau, on es podien veure ninots representats com a llauradors. També, en aquest mateix any, Antoni Sáez realitzarà, per a la comissió de Selgas–Tovar, el monument Visquen les falles32 on també trobarem ninots abillats amb la indumentària tradicional valenciana. 28

29 30

31 32 33

34 35

En 1993, novament Manuel Blanco Sancho, plantarà per a la comissió República Argentina la falla Coses nostres33 on una valenciana i un valencià, vestits a la manera tradicional, seran el coronament del monument. BUNYOLS Els bunyols també els podríem incloure dins de l’imaginari popular com el dolç tradicional dels dies de falles, fins i tot podríem dir que és un imaginari de les pròpies falles, ja que una de les primeres coses, que ens ve a la ment, quan es parla de falles, són els bunyols. Els trobem en algunes ocasions. Possiblement, la primera representació d’aquest menjar tan típic valencià, fóra en la primera falla plantada a la nostra ciutat en 1865. Blai Bellver, a la descripció que ens dóna de La peixca del aladroch34, ens diu: «Representa esta falla una llaguna y de buñòls, per la que surca un tabách de flors en forma de góndola...» Noranta anys més tard, en 1955, l’artista José Martínez Mollà, sent encara un xiquet, planta una falla infantil a la plaça d’Alexandre VIé que portava per lema Bunyol de festa35. Segons l’esbós, en la part alta del cadafal, es representava un gran bunyol i d’altres més menuts a les bases. La comissió de la Verge del Carme, en 1974, plantava la falla Telepato36 de l’artista Mario Lleonart, en què apareixien

Tortosa i Garcia, Rafael (2011): Catalogació i documentació dels ninots indultats a les falles de Xàtiva..., pp. 100-101. Sanchis i Martínez Josep (1993): «Les primeres 111 falles de Xàtiva...», pp. 58. Tortosa i Garcia, Rafael (2011): Catalogació i documentació dels ninots indultats a les falles de Xàtiva..., pp. 152-153. Llibret explicatiu Falla del Mercat, 1982. Llibret explicatiu Falla Selgas-Tovar 1982. Soler i Valls, Jesús Félix (2007): «Els primers premis de les falles de Xàtiva (3). Les falles contemporànies (19862006)», Llibret explicatiu de la falla República Argentina 2007, AC Falla República Argentina, Xàtiva, pp. 93-99. Martínez i Canet, Robert i Marín i García, Josep Lluís (1998): Blai Bellver trilogia fallera..., pp. 107-108. Quilis i Rodenas, Joan (2008): «Els primers premis de les falles infantils a Xàtiva (1). Els anys (1934-1966)», Llibret explicatiu falla Benlloch 2008, AC falla Benlloch, Xàtiva, pp. 76-88. Tortosa i Garcia, Rafael (2007): «Els primers premis de les falles de Xàtiva (2). El duel artístic entre Grau i Blanco (1964-1985)», El Verí del foc, núm. 1, AC Falla Joan Ramon Jiménez, Xàtiva, pp. 71-75.

El VERÍ del foc 2019

representats, al cadafal, una gran quantitat d’aquests dolços tan fallers. Aquesta mateixa comissió, en 1984, plantarà Petardaes falleres37, de la que ja hem parlat en un altre apartat, obra de l’artista Paco Roca, on també es podien veure una gran quantitat de bunyols dins d’un llibrell. També Paco Roca, en 1993, construirà la falla, Falles festa de borumballes38, per la comissió de Sant Feliu on, novament, incorpora aquests elements en el monument. SOL I PLATJA Un dels tòpics, pel que ens coneix als valencians, és el d’acollir el turisme denominat de «sol i platja». Hem trobat alguns exemples que fan referència a aquest tema. Primer, veurem alguns, de caràcter més generals i, després, alguns sobre el tema de la platja a la nostra ciutat. En 1968, la comissió de l’Espanyoleto, plantava el monument Farça39, el qual va ser realitzat per l’artista Antonio Grau Cros. Una de les escenes, representava a dos dones en biquini, una d’elles aplicant-se crema. També formava part d’aquesta escena un pirata amb una pota de pal, qui venia els productes per a no cremar-se al sol. Es criticava els productes de mala qualitat, el que els turistes es ficaven per a no cremar-se a les platges. Recordem que en els anys seixanta, després de l’obertura del règim de Franco, el turisme al nostre país començà a tindre certa importància, les platges comencen a omplir-se de gent i a veure’s els primers biquinis, sobretot, en les dones estrangeres. Aquest mateix artista, en 1974, plantarà per a la comissió de Benlloch-Alexandre VIé 37 38 39

40 41

Bunyol de festa de J. M. Mollà (Alexandre VI, 1955). Arxiu Municipal Xàtiva.

la falla Turisme40. Al coronament d’aquest monument, apareixia un personatge, sobre una pandereta plena de divises, vestit de cordovès i abillat, amb una guitarra flamenca i en lloc de cap un sol resplendent. Es feia referència a tots els diners que entraven a Espanya gràcies al turisme. Veurem ara alguns exemples més locals, que encara que no tenim platja a Xàtiva, aquesta també ha sigut protagonista a la nostra ciutat. Com la falla Cova Negra41, plantada en 1936, a la plaça Méndez Núñez —Sant Jaume— per l’artista Antonio Royo, on es feia referència a la zona de bany del riu Albaida, junt a la cova Negra. En el periòdic local Izquierda del 13 de juliol de 1935 llegim:

Llibret explicatiu Falla Verge del Carme 1984. Llibret explicatiu Falla Sant Feliu 1993. Tortosa i Garcia, Rafael (2011): Catalogació i documentació dels ninots indultats a les falles de Xàtiva..., pp. 122-125. Llibret explicatiu Falla Benlloch-Alexandre VIé 1974. Quilis i Rodenas, Joan (2007): «Els primers premis de les falles de Xàtiva (1)...», pp. 82-90.

Imaginari popular faller

Escena del cadafal Farça d’Antoni Grau (Espanyoleto, 1968). Arxiu A. Grau

«Es un hecho, Játiva tiene ya su playa. En un remanso del rio de Albaida, en el paraje conocido por la Cueva Negra, intrépidos e intrépidas bañistas, han convenido en reunirse para refrescar el cuerpo en estos días de calor, y hasta para ejercitarse en el deporte de la natación»42. Uns anys més tard, en 2002, la falla de Xavi Herrero realitzada per a la comissió de Benlloch-Alexandre VIé, Turisme d’interior43, criticava el calor i la famosa platja d’Alboi, que Alfonso Rus va fer famosa. En l’explicació d’aquell any podem llegir:

42 43

«Alboi, lloc ideal de platja d’interior, projecte genial d’un brillant regidor. Quac, quac, quac». LA SEU I EL CAMPANAR Un dels monuments més representatius de Xàtiva, és la Col·legiata, més coneguda com la Seu, d’on caldria destacar el seu campanar, un dels més alts de la Comunitat Valenciana. Possiblement, la popularitat de la Seu siga el motiu pel qual ha sigut representada en multitud de vegades, a les falles de Xàtiva.

Quilis i Rodenas, Joan (2007): «Els primers premis de les falles de Xàtiva (1)...», pp. 8284. Llibret explicatiu Falla Benlloch-Alexandre VIé 2002. Pàg: 37-39.

El VERÍ del foc 2019

La falla infantil del carrer Argenteria Ensomis44, construïda per Fernando Albiñana en 1935, ja representava en la part més alta del seu cadafal el campanar de la Seu. Possiblement aquesta siga la primera representació d’aquest monument en un cadafal faller. El tornem a veure representat en 1943 a la falla que l’artista Ricardo Sánchez va fer per a la plaça de Tetuán —Sant Francesc—, la qual portava per lema Voluntat de fallers45. En aquest monument es representava el campanar de la Seu junt al Miquelet de la catedral de València. Un any després, en 1944, en aquesta mateixa plaça, es realitzava la falla Els apuros d’una comissió46, en aquest monument és podia veure una altra vegada el Miquelet de la Seu de València, el qual un grup de persones intentaven alçar-lo a la tomba. Darrere d’aquest, sembla que és representa el campanar de la Seu de Xàtiva, però a meitat construir. Possiblement estiga fent referència a les dificultats econòmiques de la comissió que no ha pogut acabar la falla. En 1945, novament els veïns de Xàtiva, tornaven a veure una representació del campanar de la Seu, aquesta vegada era obra de José Camarasa per a la comissió de José Espejo —Carrer Corretgeria— que plantava a la plaça de Santa Tecla la falla Cara i creu47. A l’esbós s’aprecia un campanar molt estilitzat, possiblement l’original no seria així, ja que en el dibuix veiem una construcció estreta de la base i ampla de dalt, la qual crea una perspectiva molt interessant. En 1948, la comissió infantil de José Espejo plantava Cara i creu dels matrimonis moderns48, en ella es representava la 44 45 46 47 48

49 50

Un cert flaire (San Feliu,1979). Arxiu G. Alborch.

façana principal de la col·legiata i, com no, el seu campanar. Aquesta construcció la tornem a trobar a la falla infantil de 1950, plantada al carrer Portal de València, realitzada per León Romero. Desconeguem el seu lema, però si sabem que el tema que tractava era el de l’habitatge49. En 1955, Ramon Morell planta en la plaça de Cid —Trinitat— la falla A la sombra del campanar50, on es tornava a representar el campanar de la Seu. Veurem alguns exemples més recents per concloure aquest apartat. En 1979

Quilis i Rodenas, Joan (2008): «Els primers premis de les falles infantils a Xàtiva (1)...», pp. 76-88. Sanchis i Martínez Josep (1993): «Les primeres 111 falles de Xàtiva...», p. 55. Sanchis i Martínez Josep (1993): «Les primeres 111 falles de Xàtiva...», p. 56. Quilis i Rodenas, Joan (2007): «Els primers premis de les falles de Xàtiva (1)...», pp. 82-95. Sanchis i Martínez Josep (1993): «Les primeres 111 falles de Xàtiva...», p. 60.

Llibret explicatiu Falla Portal de València 1950.

Llopis i Viñes, Verònica i Tortosa i Garcia, Rafael (2008): «Ramon Morell i Navarro, l’artista faller dels 50», El Verí del foc, núm. 2, AC Falla Joan Ramon Jiménez, Xàtiva, pp. 79-81

Imaginari popular faller

de la Seu, que formava la part central del monument. En 1996, la comissió de Sant Feliu tornarà a representar la Seu, ara serà amb la falla Turisme Xativí54 de l’artista Xavi Herrero. En 1997, novament de mà de l’artista Paco Roca, però ara per a la comissió de Sant Jordi, a la falla Xàtiva turística55, s’ inclourà una reproducció de la Seu amb campanar inclòs.

Renaixement (Paco Roca, Raval, 1987). Una de les falles mítiques de la història fallera de Xàtiva, amb la presència al coronament del campanar de la Seu. Arxiu Paco Roca.

trobarem la Seu i el seu campanar a la falla Un cert flaire51, construïda per la comissió de Sant Feliu. Paco Roca, en 1987, a la falla Renaixement52 realitzada per a la comissió del Raval, inclourà la Seu i, com no, el seu campanar. En 1989, en la falla construïda per l’artista Miguel Ángel Gozálbez Moracho, per a la comissió de República Argentina53, tornem a veure un altre campanar 51 52 53

54 55 56 57

FONTS Si en l’apartat anterior hem dit que la Seu i el seu campanar són un dels monuments més representatius de Xàtiva, les fonts no es queden darrere i són també un dels elements identificatius de la ciutat; molta gent coneix Xàtiva pel gran nombre de fonts. Aquestes han sigut representades multitud de vegades a les nostres falles. Ja en 1933, Francisco Climent Mata, a la falla que plantà a la plaça de Blasco Ibáñez —Trinitat, Tres coses de Xàtiva56, representava la font gòtica d’aquesta plaça. També en 1933, l’artista faller J.M Pastor plantà a la plaça de Méndez Núñez —Sant Jaume— Ciutat de les fonts57, on un dels elements principals representats són fonts. A la plaça d’Enríquez, Rafael Pastor, plantarà en 1936 la falla L’alcantarillat58. A l’esbós d’aquest monument, es podien apreciar dos fonts ubicades a la zona, la coneguda com font d’Aldomar, situada en la veïna plaça d’Alexandre VIé (aquest

Llibret explicatiu Falla Sant Feliu 1979 Llibret explicatiu Falla Raval 1987. Sanchis i Martínez, Josep; Palop, Irene i Navalón, Emili (2014): Història de la Falla República Argentina. Llibret explicatiu comissió Falla República Argentina 2014, AC Falla República Argentina, Xàtiva, pp. 106-107. Llibret explicatiu Falla Sant Feliu 1996. Llibret explicatiu Falla Sant Jordi 1997. Tortosa i Garcia, Rafael (2011): Catalogació i documentació dels ninots indultats a les falles de Xàtiva..., pp. 41-43. Tortosa i Garcia, Rafael (2011): Catalogació i documentació dels ninots indultats a les falles de Xàtiva..., pp. 41-43. Quilis i Rodenas Joan (2014): «Artista faller i pintor, dos facetes de Rafael Pastor Gozálbez», Llibret explicatiu de la Falla Benlloch-Alexandre VIé, AC Falla Benlloch 2014, Xàtiva, pp. 101-105.

El VERÍ del foc 2019 Conclourem aquest apartat, amb el monument, plantat en 1961 per l’artista José Martínez Molla, a la plaça de Tetuán —Sant Francesc— amb el lema Quin aigua cau61. En ella és podia contemplar una reproducció de la font de Lleó.

Tres coses de Xàtiva (P. Climent, Cid-Trinitat, 1933). Arxiu Família Climent Almendrós

apareixia com a coronament del cadafal) i en una de les seues escenes, es representava la font de la Petxina, que la trobem al carrer Segurana. En 1944, J. Pérez plantarà, a la plaça de Sant Pere, el monument Limpiesa i hichiene59, en què es representava la font dels 25 dolls i s’intentava criticar el mal ús que es feia d’aquesta font. La font gòtica de la plaça de la Trinitat, junt a la barroca de la de la plaça de Sant Francesc, les veurem juntes en 1945 en La sultana alletargada60, falla plantada a la plaça del Cid (Trinitat) i realitzada novament per Francisco Climent Mata. 59 60 61

PERSONATGES LOCALS Són molts els personatges locals que han segut representats en les falles de Xàtiva, més encara des de la vinguda de la democràcia, on alcaldes, regidors i polítics de tot tipus s’han vist representats en els monuments fallers. Però ací no anem a entrar en aquest tipus de personatges sinó d’altres que formen part de la memòria col·lectiva de tots els xativins i que no estan vinculats a la política. En 1970, la falla, Carabasaes62 realitzada per l’artista Antonio Grau Cros, per a la comissió de l’Espanyoleto, portava una representació de l’agent Pardet. Aquest personatge apareixia abillat d’uniforme militar de gala. Molta gent encara recorda a Pardet amb els seus uniformes, que ningú sabia d’on els treia i la impressió que podia causar a la gent que no el coneixia, ja que perfectament passava per un militar d’alta graduació. En 1999, la comissió de la Verge del Carme plantava i realitzava Els ritmes de vida63, on apareixia una figura que representava a Tomatito, personatge que tots coneguem per la seua dependència a l’alcohol. A més a més, inclourem ací, la representació d’una persona coneguda per tots els xativins i xativines, que en tots els esdeveniments el podem veure amb la seua màquina de fotografiar. Es tracta del fo-

Llibret explicatiu Falla Sant Pere 1944. Sanchis i Martínez Josep (1993): «Les primeres 111 falles de Xàtiva...», p. 58. Tortosa i Garcia, Rafael (2011): Catalogació i documentació dels ninots indultats a les falles de Xàtiva..., pp. 110-111. Tortosa i Garcia, Rafael (2011): Catalogació i documentació dels ninots indultats a les falles de Xàtiva..., pp. 130-131. Llibret explicatiu Falla Verge del Carme 1999.

Imaginari popular faller

Limpiesa i hichiene (J. Pérez, Sant Pere, 1944). AMX.

Escena amb la font del Lleó del cadafal Quin aigua cau (J. Martínez Mollà, Tetuan, 1961). Arxiu Manolo Blanco.

El VERÍ del foc 2019

Pardet com a ninot de la falla Carabasaes (A. Grau, Espanyoleto, 1970). Arxiu Antoni Grau.

Tomatito en l’exposició del ninot, presentat per la falla de Verge del Carme de 1999. Foto Rafa Tortosa.

Antoni Marzal i Mike Canon en l’exposició del ninot, presentades els anys 2003 i 2004 per la falla de Benlloch-Alexandre VI. La figures va estar realitzades per Xavier Herrero. Fotos Rafa Tortosa.

Imaginari popular faller

tògraf Antoni Marzal, el qual apareixia en la falla Recordant el passat64, plantada per la comissió de Benlloch-Alexandre VIé en 2003 i que va ser realitzat per l’artista Xavi Herrero. Un any després, també plantada per la comissió de Benlloch-Alenxandre VIé, la falla Temps d’espectacles65 obra també de l’artista Xavi Herrero, incloïa una representació del cantant local Mike Canon. En 2012, serà Paco Roca qui represente un altre personatge local, però aquest un poc més llunyà en el temps, serà en la falla Mil i un conte66 realitzada per a la comissió de República Argentina, on es podia veure una representació del famós Escena amb la gran firgura de Camot, dins de la falla Mil i un roder local Francesc conte de Paco Roca (R. Argentina, 2012). Foto Jordi Maravilla Navarro, més conegut (Corredor de Falles). com Camot. De tots es conegut el dit, «quedar com Camot», que fa referència a quedar guns exemples que han sigut representats malament o tindre mala sort. a les falles de la nostra ciutat, no hem trobat molts, però alguna cosa hi ha. CORPUS Però, si parlem de personatges del Molts personatges del corpus formen Corpus, un dels més interessants i que part de l’imaginari popular dels valenno ha estat recuperat encara per l’associació d’Amics del Corpus, siga la tortuga cians i les valencianes: gegants, cabuts, cirialots, personatges bíblics... Veurem alo també coneguda com la Cuca fera. Ja 64 65 66

Llibret explicatiu Falal Benlloch-Alexandre VIé 2003. Llibret explicatiu Falla Benlloch-Alexandre VIé 2004. Sanchis i Martínez, Josep; Palop, Irene i Navalón, Emili (2014): Història de la Falla República Argentina...», pp. 152-153.

El VERÍ del foc 2019

El gremi de fusters junt la Cuca Fera, cremada en forma de falla el 1922 al Bellveret.

en 1922 el gremi de fusters67, va cremar per vella al Bellveret, a mode de falla, la tortuga que aquest gremi treia en processó durant la celebració de la festivitat del Corpus. La falla infantil plantada al carrer Menor en 1936 i que portava per lema La Degolla68, obra de Francisco Climent, es representaven personatges del corpus, com la tortuga i els cirialots. Ja més recentment, en 1992 Paco Roca plantarà per a la comissió de l’Espanyoleto la falla Xàtiva, festes i tradicions69, on a una de les escenes es representava als gegants i cabuts del Corpus. Amb aquest article hem intentat fer un recorregut pels elements i personatges 67 68 69

que ens defineixen com a poble valencià i com xativí, segur que m’he deixat algun sense incloure, però, si ens basem en un estudi detallat de totes les falles plantades a Xàtiva, ens aniríem a una extensió superior a la d’un article i la intenció és donar, sols, una mostra.

Sanchis i Martínez, Josep (1996): Història de les Falles de Xàtiva, Edicions Xàtiva S.L, Xàtiva, pp.41-43. Sanchis i Martínez, Josep (1996): Història de les Falles de Xàtiva.., p. 164. Llibret explicatiu Falla Espanyoleto 1992.

Imaginari popular faller

Escena amb uns dels personatges més característics del Corpus com són els Nanos i els Gegants, en aquest cas en clau política. L’escena pertanyia al cadafal Xàtiva, festes i tradicions de Paco Roca (Espanyoleto, 1992). Arxiu Rafa Tortosa.

El VERÍ del foc 2019

símbols cremats

Els . Iconografia valenciana a les falles Juanjo Medina Bonilla ǀ REVISTA CENDRA

visceralitat valenciana ha envaït tots els aspectes de la societat en períodes de reivindicació i lluita, i també en el període de postguerra, fent sublimació de la singularitat pròpia, amagada en un regionalisme dòcil i sumis, però sense acabar d’abandonar la crítica. Tota esta barreja ha perfilat una manera d’expressar-se als valencians, que a les Falles s’ha vist traslladat en cadafals que han fet apologia de tot allò patri i autòcton, i açò va ser possible perquè les Falles, segons Antonio Ariño, «se convirtieron en una especie de liturgia o culto valencianista, de carácter autorreferente, que reflejaba una religiosidad laica. La fiesta mayor funcionaba como liturgia y dramatización de la identidad colectiva» (1992: 335). En este tipo de falles, les apologètiques, centraré el present estudi en tres moments en el temps, el període des de principis del segle xx —quan naixen estes falles— fins l’esclat de la Guerra Civil, el nomenat ja període de postguerra, i els temps de la transició que portaren emparellada la Batalla de València, en un ressorgir de

la visceralitat valenciana que les falles contaren, visqueren i patiren. Així, als cadafals s’han plantat i cremat tota una simbologia que d’haver patit el mateix destí, les flames, en un altre context, haguera provocat —possiblement— enfrontaments entre les diferents faccions del valencianisme sociopolític. La Reial Senyera, escuts, la lletra de l’himne, llibres, personalitats, la Mare de Déu dels Desemparats, pintors, escriptors, polítics, o personatges de la cultura popular i el folklore local han conformat al llarg del temps no poques falles, i s’han arribat a convertir en màrtirs de la lluita promoguda des dels casals fallers. PERSONATGES I TIPUS POPULARS SEGLE XIX Les representacions de tipus populars comencen ben prompte, i constituïren les basses de tots els personatges i arguments que vindrien en els anys. Ja des de mitjans del segle xix trobem llauradores i llauradors representant a personatges que, més o manco, podrien ser generalitzacions del poble. Així, la primera en aparèixer, és una

Imaginari popular faller

llauradora en la falla del carrer de les Avellanes de 1850, precuela de la plantada en la plaça de l’Almodí cinc anys més tard1. En 1865, a la plaça de Mossèn Sorell, trobem un senyoret «propietari», segons les cròniques, i un llaurador. Possiblement l’escena relatava els tractes entre l’amo i el arrendatari de terres que tant habitual era en la València d’aquells anys. També era costum de l’època representar a l’Estat, en este cas la República, en l’al·legoria d’una figura femenina en atributs d’eixa forma de govern, com la corona mural, encara que en falles com la de 1892 del carrer Ercilla, el projecte s’aprovà censurant la corona per a poder plantar-la. La mateixa al·legoria d’Espanya es va plantar a la falla Na JordanaBurjassot de 1894, referent a la Guerra de Melilla, i en la que el Esbós Falla Barques 1899. Arxiu Històric Municipal de poble espanyol estava represenValència. tat per un aragonès. I és que la figura de Juan Español fon prou utilitzada per les falles2, i en molts altres bosses de diners que produïa el canvi del mitjans com a imatge de l’espanyol mig. tipus d’il·luminació a la ciutat de València. Però el símbol que es planta per primera vegada en este final del xix, per a fer-ho NAIXEMENT DE LA FALLA en centenars d’ocasions des del moment és APOLOGÈTICA el Micalet3. En concret, en la falla del carrer El canvi de segle comporta un augment de les Barques plantada en 1899, i rematade l’esperit valencianista i de mitificació da per un llaurador que tocava la guitarra, dels personatges més rellevants de la terra, mentre que un empresari s’emportava les com els casos de les falles plantades a la 1

Estes dos falles compartiren argument segons s’extrau del estudi dels llibrets de Josep Bernat i Baldoví fet per Josep Lluís Marín, que podeu trobar referenciat a la bibliografia que acompanya este article. Entre altres cadafals podem trobar esta al·legoria en falles com Pl. del Príncipe Alfonso de 1901; Carrer Saragossa 1902, ab el lema Extravagancias; Mossén Sorell, de 1907 Ejercicios de gimnasia; Na JordanaSoguers de 1909; o també Na Jordana- Soguers, de 1911, Camino del oscurantismo al progreso, justícia y libertad, plantada per La Comissió. La construcció de la torre s’inicia en 1381 i finalitza en 1429. Per la seua complexitat i els anys d’obres, fon dirigida per mestres d’obra; el primer fon Andrés Juliá, des de 1381,altres varen ser José Franch 1396; Pedro Balaguer 1414, constructor a més de les Torres de Serrans; fins a Martín Llobet 1425, últim dels arquitectes que intervingueren en la construcció. Posteriorment es va afegir l’espadanya entre els anys 1660 i 1736.

El VERÍ del foc 2019

Pl. de Mariano Benlliure en 1904, La retolació compromesa, plantada per la Comissió, on es retratava al propi Benlliure4 i a Joaquín Sorolla5 retolant la plaça i carrer recentment dedicats en la ciutat, o la de Na Jordana–Burjassot en 1907, Glorias Valencianas6, en la que els fallers rendiren veneració a cinc gran personatges valencians ab els bustos de nou de Sorolla i Benlliure, a més de Salvador Giner7 i Teodoro Llorente8, a més de Vicent Domenech, el Palleter9, que rematava el cadafal, i que es considera la primera aparició de l’heroi valencià a una falla, la qual inaugurà la tipologia de cadafal anomenat apologètic, que com ja he apuntat, mitificaven els símbols de la cultura valenciana, i que a més provocaren l’inici d’una costum que ab el temps es va 4

oficialitzar, com és l’indult del foc de parts de les falles10. El mateix any, i també fent apologia del valencianisme, torna a plantar-se un Micalet, en este cas junt a una valenciana, en la falla del carrer Sant Miquel, que tingué per lema Tribut a la mare. La «labradora», com la defineix l’explicació que es conserva a l’Arxiu Històric Municipal de València, representa a la ciutat, i els seus fills més il·lustres pugen una escala per a rendir-li tribut. Eixos personatges eren Benlliure, Sorolla, Giner i Escalante11, com artistes més significatius, i el Marqués de Campo12 i Vicent Domènech, el Palleter, com a fills predilectes. En 1909 apareix la Reial Senyera representada com a remat de la falla Pi-

Mariano Benlliure Gil naix al carrer de Baix de la ciutat de València el 8 de setembre de 1862, està considerat com l’últim gran mestre del realisme del segle xix, i va obtindre gran fama a nivel internacional. Va morir a Madrid el 9 de noviembre de 1947. Joaquín Sorolla Bastida naix el 27 de febrer a Valencia i és, possiblement, el pintor valencià més afamat i reconegut internacionalment. La seua capacitat de treball ha deixat un llegat ab més de dos mil obres catalogades, emmarcades dins dels moviments denominats impressionisme, postimpressionisme i luminisme. Va morir a Cercedilla, el 10 d’agost de 1923. En este i els demés lemes de les falles referenciats s’ha respectat tant l’idioma com l’ortografia usada en el moment. Salvador Giner Vidal naix en València el 19 de gener de 1832, i inicia els seus estudis de música en la Catedral de la ciutat, el que li fa dedicar gran part de les seues composicions a la música religiosa. Va composar a més sarsueles, pasdobles i inclús una opera, L’indovina —L’adivina— que mai arribà a estrenar-se. Es va dedicar a la docència a la Càtedra de composició del Conservatori de Música de València, localitat on va faltar el 3 de novembre de 1911. Teodoro Llorente Olivares naix en Valencia el dia 7 de gener de 1836, advocat, encara que va exercir la professió només un temps, fon poeta, traductor i escriptor tant en llengua valenciana com castellana. És el poeta més important de la Renaixença valenciana. En 1860 arriba a dirigir el periòdic La Opinión, que en 1866, es transformà en Las Provincias, del que va ser director durant quaranta anys. També va ser diputat en Corts i senador pel partit Conservador entre els anys 1891 i 1896, i en un segon període entre 1899 i 1901. Va morir deu anys més tard el dia 2 de juliol. Vicent Domènech, el Palleter, va ser el primer, segons la tradició popular, en alçar la veu contra l’exercit francès d’invasió el 23 de maig de 1808 a l’antiga plaça de les Panses, actual de la Companyia de la ciutat de València, on arribava la premsa de Madrid i en un ambient en què inclús des dels púlpits s’arengava a la població a alçar-se contra l’exercit invasor. Nascut a Paiporta en 1783 es trasllada a Patraix als huit anys i sembla que va ser ajusticiat per els francesos abans d’acabar la guerra. De fet en algunes de les memòries presentades, o bé a peu de ninot una vegada plantades, s’advertia del fet de que eixes figures d’exaltació serien retirades abans de cremar la falla. Eduardo Escalante Mateu fon un dramaturg que va dedicar gran part del seu treball a escriure sainets, han arribat fins a l’actualitat quaranta-set obres, però es pensa que escriuria més, eL que el col·loca com un dels creadors teatrals més destacats de la segon mitat del segle xix. Naix al Cabanyal el 20 d’octubre 1834 i mor a la ciutat de València el 30 d’agost 1895. José Gabriel Campo Pérez de Arpa i Véla, Marqués de Campo, naix en el número 46 de la Plaça del Mercat de València el 22 de maig de 1814, fallint en Madrid el 19 d’agost de 1889. Fon comerciant, editor del diari La Opinión, més tard al vendre’l Las Provincias, navilier i polític. Fon triat Alcalde de València en 1842 fins l’any 1847 pel partit Moderat. També va ser diputat en Corts durant set legislatures.

Imaginari popular faller

Esbós Moro Zeit 1909. Arxiu Històric Municipal de València.

lar- Sequiola, que portava per lema Viva nuestra exposición13. La Senyera aparegué l’any anterior, segon l’esbós a la falla Moro Zeit – Sta. Teresa, on una valenciana vestida ab els colors de la bandera, rodejada per objectes que eren necessaris per al progrés de la ciutat, representat per un Mercuri14, les dos figueres es sostenien en una caixa de cabdals buida. 13 14 15

En 1912, un llaurador servix per apologia de les pròpies falles, com el plantat en F. Pizcueta– C. Amorós que sostenia una falla a l’antiga, o per reclamar el tren directe a Madrid, mentre canta assegut en una locomotora que no arranca, com es va utilitzar en Quart- Palomar, i curiosament, en la falla del costat, Murillo- Palomar, una valenciana reclamava el mateix tren directe. Este tema encara serviria d’argument per a la falla Joan Lorenzo– l. Zorrilla de 1936, en el qual el Micalet estira del tren directe a Madrid, per tal de fer-los arribar d’una vegada per totes. Este mateix any es plantà a la Pl. del Contrast de Russafa una falla en homenatge al mestre Giner, qui havia faltat uns mesos abans. La premsa del moment reclamava que s’aprofitara esta falla com a model per a un futur monument commemoratiu. En 1913, tornem a trobar una falla apologètica, en este cas al poeta Llorente i al mestre Giner, així com al caporal Noval15, figures que també varen ser indultades del foc, i que tornava a criticar l’oblit de les autoritats en fer el monuments en homenatge als personatges retratats. En 1915, a la Pl. de Rodrigo Botet, apareix una part d’un monument de la ciutat, la Porta dels Apòstols16 de la Catedral i davant d’ella una escenificació del Tribunal de les Aigües17, lema que li fica l’artista José Gabarda. L’any 1922 va ser prolífic en falles que gastaren a personatges destacats o tipus

En referència a l’Exposició Regional celebrada eixe mateix any a la ciutat de València. El deu Mercuri a més de missatger, era considerat en la mitologia romana la divinitat relaciona ab el comerç. Luis Noval Ferrao, Oviedo 15 de novembre de 1887 - Beni Chikar, Marroc 28 de setembre de 1909, fon un soldat espanyol mort al Marroc, després d’una actuació considerada heroica i convertida en símbol del patriotisme espanyol. Nomenada aixina per les figures dels dotze apòstols que conté, es va començar a construir a finals del segle xiii, i se sap que per a 1354 ja estava acabada. Se l’atribuix a l’italià Nicolás de Ancona, ja que en eixa època era el mestre d’obres de la Catedral, encara que se desconeix el grau d’implicació en la factura de la portada. En orígens concrets desconeguts, encara que s’atribuix la seua constitució al àrabs, que adaptarien un precedent romà, el tribunal de les aigües de la Vega de València, és una de les institucions més antigues que encara funcionen al món, i tracta de dirimir els conflictes entre els usuaris de les aigües de les sèquies del riu Túria, Quart, Benàger, Faitanar, Tormos, Mislata, Mestalla, Favara, Rascanya, Rovella i Xirivella. En setembre de 2008 fon reconegut com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.

El VERÍ del foc 2019

populars de ninots, així dos falles, Pl. del Dr. Collado i Encarnació–Pintor Domingo, van plantar una falla relacionada ab l’obra Arròs en fesols i naps18. En les dos falles apareixia la figura del rei Jaume I19, que pel manco en el cas de la falla de Dr. Collado va ser retirada abans de ser cremada, i és que sembla que no estava gens ben vist que estos mites del valencianisme es cremaren, i inclús es plantaren com avisava la revista Pensat i fet al seu vers dedicat a esta falla: «Ni en Regües ni en lo carrer deuen traure a la vergonya al gran Rey Jaume primer.»20 En la falla de Mossèn Sorell es va plantar Glòria a Valencia, de l’artista Manuel Giménez Cotanda, i enaltia les virtuts 18

20 21

d’artistes com Blasco Ibáñez21, Sorolla, Serrano22 o Benlliure. Esta falla crea polèmica ja que sembla ser que el jurat no la va considerar al advertir-se a peu de falla que les figures serien indultades i, per tant, no va ser mereixedora d’un premi. Els fallers protestaren adduint que en altres ocasions si s’havien premiat falles semblants. També de 1922 destaquem varies falles més que este cas usaren la imatge de personatges de la festa del Corpus Cristi23 per tal de fer crítica. La primera, plantada en el creuament dels carrers Na Jordana i Burjassot es va titular El casament de la Moma, i fon obra dels artistes Antonio Vercher i Alfredo Just. En ella es feia sàtira dels protagonistes del Corpus, i s’explicava que Josué i la Moma —que cal recordar sempre li ha donat vida un home

Títol de la revista musical original de Josep Peris Celda ab música de Francesc Balaguer, estrenada el dia 14 de novembre de 1921 al teatre Regües de la ciutat de València. Jaume I el Conqueridor naix a Montpellier el 2 de febrer de 1208 i mor a Alzira el 27 de juliol de 1276, ostentà entre altres títols el de Rei d’Aragó, Comte de Barcelona, Senyor de Montpellier (1213-1276), Rei de Mallorca (1229-1276) i Rei de València (1239-1276). Començà la conquesta del Regne de València en 1232, que culminà en l’entrada a la ciutat el 9 d’octubre de 1238. Home culte i intel·ligent, Jaume I impulsà l‘expansió comercial del regne aragonès pel Mediterrani, va protegir als jueus, organitza el Consell de Cent de Barcelona, promogué la redacció del Llibre del Consulat del Mar —una compilació de dret marítim—, i escrigué o dictà ell mateix una autobiografia coneguda com el Llibre dels feyts. A les cites literals s’ha respectat l’ortografia original del textos. Vicente Blasco Ibáñez, escriptor, periodista i polític va nàixer en Valencia el 29 de gener de 1867, i es va convertir en referent de la literatura valenciana de principis del segle xx. Va fundar, en novembre de 1894, i dirigir el diari El Pueblo, veu del republicanisme valencià que Blasco encapçalà durant prou anys, i que inclús, li va costar penes de presó. Les seues obres s’emmarquen en un naturalisme carregat de denúncia social i certa lluita de classes. Mor en Menton, França, el 28 de gener de 1928. José Calixto Serrano Simeón naix a Sueca el 14 d’octubre de 1873, i des de ben menut destaca en la música. En 1889 es trasllada a València per a perfeccionar els estudis al Conservatori. Autor de més de cinquanta sarsueles, va ser triar per a composar la música —ab la lletra de Maximilià Thous— de l’Himne de l’Exposició Regional de 1909, que acabaria convertint-se en Himne Regional. En 1929 composa també El Fallero, com a himne de la festa fallera. Mor en Madrid, on estava tractant-se d’un càncer d’esòfag, el 8 de març de 1941. La Festa del Corpus fon establida en 1311, però no va ser adoptada a València fins 1328, i celebrant-se la primera processó en l’any 1372. En la processó participen els estaments eclesiàstics, civils i socials de la ciutat, l’estament militar i associacions representatives del poble, com els quaranta gremis que desfilaren des de 1355 fins a finals del segle xix, en què s’extingiren tots. La festa s’ha representat a petició de reis i reines en diferents ocasions per a celebrar bodes o coronacions, i tingué greus problemes en la desamortització de Mendizabal de 1836 i després de proclamar-se la II República, en què només es celebrava a l’interior de les esglésies, repuntant en els anys de postguerra, per a tornar a decaure en els anys seixanta als huitanta, quan gràcies a l’Associació d’Amics del Corpus es recuperen els personatges de l’Antic Testament i, a poc a poc, es va tornar l’esplendor als actes de la celebració. El Corpus va ser, i aixina era coneguda, la Festa Grossa de la ciutat de València des de —quasi— la seua instauració fins els primers anys del segle xx, en què les Falles començaren a guanyar espai per acabar convertint-se en el que són, la festa més important de la ciutat.

Imaginari popular faller a pesar d’encarnar la virtut i ser un personatge femení— s’havien conegut mirant una pel·lícula de por, i s’havien enamorat de tant d’arrimar-se per la por provocada pel film. Per tant la desfilada d’esta particular boda l’encapçalaven dos homes. A més, les persones que donaven vida als personatges de la processó del Corpus, que obri les celebracions de la festivitat, solien ser persones a qui es pagaven uns pocs diners per tal de eixir en la comitiva, i de origen molt humil o directament provinents del carrer, i ab alguns problemes d’addicció com l’alcoholisme, el que va ser en altres falles motiu per a fer sàtira. Per exemple, segons la falla En Sala–Llibrers de 1924, Després de la processó, de l’artista Salarich, en que els personatges es gastaven els diners cobrats, una pesseta sembla ser, en «el primer bodegó»; o bé Trinitaris- Plaça de Sta. Margarida també ab el lema Després de la processó, els portadors dels cirialots, incapaços de controlar el gran ciris li pegaven en un al cap a un senyoret; i en la plantada en 1924 a Pelaio–Buenavista per Alfredo Just, ab el lema Avans de la processó, copiant el quadro de José Benlliure24 Personajes de la Procesión del Corpus, del mateix 1924. En ella apareixien, davant d’un local de «Vinos y comidas», tres dels participants en la processó ab un barral de ví. A Pensat i Fet es dedicà esta rima a la falla: «Un cuadro del natural: “hasta los santos se alegran”... Si els conviden a un barral.» 24

Falla Cuines-Bany dels Pavessos 1923. Arxiu Juanjo Medina.

En 1925 també apareix a una falla la Roca Diablera25 una de les més característiques de les celebracions d’esta festivitat que encara en aquells anys era la més important de València, però que ja començava a perdre eixe privilegi davant, precisament, de les falles. I tornat a 1922, destaque la falla plantada als carrers Colón–Pi i Margall. Criticava els problemes ab l’enllumenat públic de la ciutat de València, fent falta traure als ci-

José Tomás de Aquino Benllliure Gil naix al Cabanyal el 30 de setembre de 1855, especialitzat en pintura costumista, tingué un estil molt marcat. Va arribar a ser director de l’Acadèmia de Belles Arts de Roma entre els anys 1904 i 1912, en que tornà a Valencià. En 1922 es nomenat director del Museu de Belles Arts de Valencia, i va ocupar la presidència de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Carles des de 1930. Morí el 5 d’abril de 1937 a la que ara és la Casa-Museu de l’artista. Datada en 1511 ab el nom de Roca de l’Infern, és la roca més antiga de les que desfilen en la festa del Corpus. Ha passat per diferents processos de restauració en els anys 1842; 1702; 1815 quan la figura principal, Plutó, va ser construïda de nou, en fusta; 1867 ab motiu del segon centenari de l’advocació de la Mare de Déu dels Desemparats; i finalment en 1959 després de la riuada de dos anys abans. Té referències als set pecats capitals, i a la seua plataforma es realitzaven les danses de la Moma.

El VERÍ del foc 2019

rialots, per tal, de com s’afirmava, en «no anar a trompaes». En l’any 1923 trobem una de les primeres falles reivindicatives sobre la discriminació històrica que ha patit València des de el govern d’Espanya, en concret la falla Cuines–Bany dels Pavessos, rematada per una llauradora que oferix l’abundància de la terra. La falla va ser constituïda pels artistes Carmelo Vicent i Carlos Cortina ab el lema Perla del Mediterrani. Dos anys més tard, la falla Cervantes– Pare Jofré, de l’artista A. Moreno baix el lema El orgullo de Valencia, continuava la línia de protesta quan afirmava que València, representada per un tito reial i una llauradora, avançava triomfal, però «sempre a pas de tortuga». El mateix any trobem una de les primeres falles que parlà de turisme, en un Micalet que impressionava a un anglès, que va ser plantada per els artistes Roca, Roig i Soler a la plaça de la Mercè. També, en 1925, es planten les primeres falles que feren apologisme del valencianisme futboler26, varen ser tres i totes associaren una valenciana i una safata de merengues, per anar el València C.F. vestit de blanc. Estes falles varen ser Pl. de Canalejas, plantada per Boix ab el lema El lleó de Mestalla, Hernán Cortés, de C. Perales i per últim, C. Amorós- Pi i Margall, que a més inaugurava el llistat de falles que han tractat la rivalitat entre el València i el Llevant, ja que la valenciana que feia de coronament del cadafal estava damunt d’una granota. Per tancar este prolífic 1925, nomenaré les falles plantades a la Plaça de l’Àngel i la del carrer Corona, les dos ab una 26

estètica molt similar, —fons arquitectònic, portalà clàssica i façana de barraca, i davant un grup de ninots vestits de valencians i valencianes— i les dos tenint el folklore valencià com a fil. La primera ab el lema S’acabà com el ball de Torrent i la segona titulada La cantà. Les dos falles les plantà E. Amorós. Estarien relacionades i no s’entendria una sense l’altra..? En estos anys, la ciutat de València es trobava en ple procés d’expansió i es realitzaren innumerables reformes urbanes que, com no, es reflectiren a les falles. La primera referència que trobem és la del Mercat Central27 en la falla plantada a la pròpia plaça pels artistes Renán i Ballester. El mateix any la falla de la Pl. del Contrast, de M. Giménez Cotanda, parlava sobre el retard en la construcció de la pista entre València i Madrid que anava a passos de tortuga i caragol. Un any després, fins a cinc falles28 tractaren les profundes reformes projectades a la ciutat, i que havien començat ab les obres de trasllat de l’estació del Nord29. A les falles es feia critica de la febra reformista i es parlava d’altres trasllats projectats com el de la plaça de Bous i inclús del propi Micalet. La majoria d’estos projectes, com és sabut, quedaren en «boletes de sabó» com s’afirmà a la falla del Camí d’Algirós, plantada per Villasalero i Collado, que rematava una valenciana. En «el panteó de l’oblit» quedaren alguns barris en quant a projectes de renovació urbanística, com el de les Torres de Quart, que servien de cos a la falla de Quart–Palomar de 1931 que criticava eixe oblit convertint les torres en

Per a conèixer més falles que han parlat del Valencia C. F. podeu llegir el meu article Falles futboleres. Reflex valencianista al cadafals efímers, que es publicarà al llibret de la falla Pl. de la Reina- Pau- Sant Vicent el proper més de març de 2019. El Mercat va ser inaugurat en 1928, després de catorze anys d’unes obres dirigides pels arquitectes Francesc Guàrdia i Vial i Alexandre Soler i March. Llibres-Pl. del Patriarca, de l’artista Catalá; Pl. M. Crú, d’Ariño i Martínez; Germanies–Dr. Moliner, plantada per Bagán; Pl. de Tetuán de Llacer i Pitarch; i Na Jordana–Burjassot de M. Herrero. El 2 d’agost de 1907 s’iniciaren les obres, ab la direcció de Demetrio Ribes, que duraren fins 1917. La inauguració, fon el 8 d’agost, sense grans fastuositats.

Imaginari popular faller nínxols funeraris, de la mà de l’artista Villanueva. El mateix i en la falla del costat, Murillo- Palomar, Saluda a Valencia feta per A. Guillot, es parlava de com la pols alçada per les reformes amagava tot allò típic, i feia aparèixer a colp de pic i pala, la nova València que, asseguda en un tro, era ofrenada per un grup de valencians i valencianes. Altres idees que havien quedat en el limbe o en un caixó com alguns monuments a insignes valencians ja morts com Sorolla que apareixia en falles com Pintor Sorolla —precisament— o la de Borrull– Socors, plantada per La Comissió, les dos de 1929, o la de la Pl. de Sant Bertomeu de 1930, també alçada per La Comissió. En la mateixa línia es planta en 1932 la falla de l’Av. del Port, per l’artista Seguer, en la que una valenciana porta, tenint de fons l’escut de la ciutat, els bustos de Sorolla i Blasco Ibáñez buscant emplaçament per al seu monument. I encara en 1936, la falla Torn- Maldonado, de Colomer, tenia un tema similar, anant en ella els monuments a pas de tortuga. En 1931 apareixen per primera vegada el carilló del Ajuntament de la ciutat30 que en la falla de la Pl. de l’Encarnació, de F. Barón, volen canviar per un esquellot ja que està desafinat; les Torres de Serrans, en una falla relativa al turisme plantada per R. Garcia al carrer de Pascual i Genís; i en la falla de la Pl. de Na Jordana, Llamosinémonos, d’Abelardo Guillot es parla de la llengua valenciana, ab un cap de llaurador com a icona. La falla feia una defensa de la llengua davant d’aquells va30

lencians que no parlaven i inclús l’atacaven. Al cap que feia de coronament de la falla, una figura ab cap de burro li cosia la boca, mentre que un home representant a Lo Rat Penat, i segons el llibret, li ho recriminava: «Abaixa d’ahí salvache (pareix que estiga cridant) abaixa y deixa al llaurisio que pregone’l valensiá; eixa llengua li enseñaren y atra no’n parlarà may.» Sembla que els fallers de Na Jordana no estaven adormits, com el llaurador que representava a València en la falla de Mossèn Sorell d’aquell 1931, plantada per Martínez, i al qual tots els abusadors, polítics, govern central, etc., li feien la punyeta, però segons Pensat i Fet, si arriba a despertar porra en mà... L’estiu d’este mateix 1931, se proclamava l’Avantprojecte de l’Estatut d’Autonomia de la Regió Valenciana31, una gran esperança per als ciutadans, que es va vore reflectit en no poques falles, i més encara quan es va suspendre l’aprovació definitiva al guanyar el CEDA les eleccions de 1933; finalment, l’estatut es va vore paralitzat al esclatar la Guerra Civil. Ab tot açò, en 1932, el Palleter torna a aparèixer a una falla, esta vegada la del carrer Jai-Alai, plantada per Biosca, arengant al poble. Dos anys més tard, la falla Gracia–En Sanz tenia una temàtica similar, i Vicent Domènech, davant de la Llotja, defenia l’Estatut. I a la falla Dr.

El carilló va ser inaugurat un any abans el dia de Sant Josep en plenes festes falleres, ab el toc de les dotze del migdia, i la Marxa de la Ciutat, davant d’un nombrós públic congregat a la llavors Plaça d’Emilio Castelar. L’Avantprojecte fon desenrotllat per una comissió promoguda per l’Ajuntament de València i el seu alcalde Agustín Trigo, baix la iniciativa del Partit d’Unió Republicana Autonomista (PURA) i de la Dreta Regional Valenciana (DRV), però participant també el Centre de Cultura Valenciana. Redactat en valencià, constava de 28 articles i una disposició transitòria. Concedia una gran importància als municipis i reconeixia les províncies. Era prou moderat en les seues pretensions, però els nuclis del PURA de Castelló i Alacant es negaren a secundar-lo per ser massa conservador. El dia 1 de novembre de 1932 es celebrà l’Assemblea d’Alcaldes de València, en la qual 229 municipis, de 263, votaren a favor del text.

El VERÍ del foc 2019

Montserrat- Borrull, ab dos senyeres a les mans, feia la mateixa labor. La vindicació de l’Estatut també es va fer a les falles Guillem Sorolla de 1933, La Valencia moderna davant de l’Estatut, d’Enrique Barón, i Escalante de 1934, plantada per Modesto González, ab el lema El dia de l’Estatut en un dels Micalets més recordats de l’historia. La temàtica que va créixer en estos anys fon la dedicada a la reafirmació del valencianisme a traves del folklore. Com per exemple, en les falles Pi i Margall–C. Amorós 1931, de Regino Mas, que parlava de la creació d’un museu de folklore, i que tenia dos grups, un ab una processo ab el personatges del Corpus que anaven cap el Palau de l’Exposició32, cos principal de l’altre grup, coronat per un llaurador que mostrava tot allò que havia d’afegir-se al museu. En la Pl. de Calatrava de 1934, un Micalet i una valenciana servien d’imatge per afirmar que si es perdien el tipismes es perdia l’ànima. En la mateixa línia Vicent Benedito planta a la Pl. del Mercat Central en 1935 Lo que va d’ahir a hui, on un llaurador fet en línies cubistes, comparava el tradicional i el futur de València. I ja, en 1936, diverses falles parlen d’eixa pèrdua de les costums tradicionals, com per exemple Morote–M. Marzal de F. Roda, on el quadro Floreal de José Pinazo33, coronava la falla que parla de les virtuts de la ciutat i les falles; Pl. del Contrast, en la que la Dama d’Elx rodejada de balladors era una al·legoria de la tradició ancestral; i per últim, la falla Balmes- ÀngelsTriador, on les Torres de Quart ploraven per la pèrdua de costums. Per a tancar este període, destacaré dos falles. La primera, la plantada en 1936 en 32

Falla Escalante 1934. Arxiu Juanjo Medina.

el carrer Almodóvar per l’artista Sánchez, on un valencià enarborant la senyera denúncia que uns fan valencianisme i altres s’aprofiten per a treure redits obscurs. I la segona, la de Pl. del Molí de Na Rovella de 1936, on P. Chuliá i Adolfo Ariño plantaren un llaurador que sustentava una gran taronja, motor econòmic de la regió en molts moments, de la que tots xuplaven per obtindré beneficis sense cap d’esforç. POSTGUERRA I COSTUMISME BLANC, O QUASI. La postguerra fon dura. I algunes falles ho reflectiren ab molta intel·ligència i altres, les més, es dedicaren a plasmar

Creat per acollir l’Exposició Regional de 1909, sembla que es volia donar ús al recinte que permaneixia en estat d’abandó, i segons la falla Dr. Simarro de 1934, era perillós acostar-se per la zona. José Pinazo Martínez naix en Roma, on son pare el també pintor Ignacio Pinazo Camarlench disposava d’una beca. Als setze anys comença a participar en les Exposicions Nacionals de Belles Arts, després de formar-se en son pare i a l’Escola de Belles Arts de Sant Carles. En 1915 se li atorga la primera medalla pel quadro Floreal que tenia clares influències de l’obra de Sorolla, de la que va fugint per un procés de sòbria depuració des de 1918. Pinazo mor el dia 1 de desembre de 1933 a Madrid.

Imaginari popular faller el nou estil de fer falla implantat des del govern. Unes falles sense suc, que no tocaren els tres anys de guerra, i que destacaren les virtuts de la terra, en definitiva falles blanques i regionalistes, on tingueren cabuda tots els símbols ja cremats, però serviren per crear, o recrear, un model de falla que ha arribat fins els nostres dies i que s’agafa encara, huitanta anys després, com el model de falla a continuar copiant. Falles com En BanyMaldonado–Vinatea, de J. Colomer; Conca- Roberto Castrovido, de J. M. Martínez; Bolseria– Tossal, El arte y la riqueza de Valencia de Fernando Guillot; Pl. de Sant Jaume, El encant de Pepica o Esta es Valencia de Manuel Moreno o Pl. de Lope de Vega de Regino Mas, varen ser algunes de les prop d’una dotzena de falles, del total de trenta cinc que es plantaren en 1940, que es dedicaren a fer apologia de Valencia, algunes ab lemes significatius com la de Lope de Vega que es nomenà Resurgimiento de las fiestas valencianas o Levantate y anda, tota una declaració d’intencions. Els següents anys continuà la línia en falles com la de 1941 com Hernán Cortés–C. Amorós, de Soler i García, que parlava del descobriment de tot allò valencià per part dels estrangers; Sorn– Comte de Salvatierra, Valencia festera de Manuel Sánchez rematada per la Roca Diablera; Pl. del Mercat Central, L’ú i el dos d’Enri34

Falla Molí de Na Rovella 1936. Arxiu J. J. Coll.

que Vidal, en la que les torres del Micalet i Sta. Catalina34 ballaven un fandango vestits de llauradors; i alguna critica suau ja es colava en els argumentaris, i en la falla Primat Reig- Mar, Açò vol Valencia de Rafael Roig, un valencià flamenc s’atrevia a banyar-se en les aigües del balneari de l’Albereda. En 1942, a la Pl. del Cabdill, es planta un personatge que apareixeria en un total de deu ocasions i que va servir per fer crònica social del anys més complicats del franquisme, el So Quelo. En este primer any va ser coronat com a Rei de l’horta per Regino Mas, en anys successius també seria alcalde en 1944, pilot de coets espacials en 1945 o forner l’any 1946. L’última aparició fon en l’any 1952 de nou com a forner.35

La Torre campanar del temple de Santa Caterina Màrtir fon construïda entre els anys 1688 i 1705 dirigint l’obra Juan Bta. Viñes, fins una alçada de 56,12 metres. La relació completa de les falles del So Quelo, a més de la de 1942, fon: 1944, El So Quelo, Alcalde; de Modesto González; 1945, Per l’aire & C., de Francisco Baró; 1946, El So Quelo se ha hecho hornero plan-

El VERÍ del foc 2019

El mateix 1942 també es plantaren falles que feien homenatge a València com el remake de Regino sobre la falla plantada dos anys abans en la mateixa Pl. de Lope de Vega, Tradicions valencianes; la del Camí de Transits de l’artista Mañez, homenatge a la taronja i qui la treballava; o bé la de Pl. de la Santa Creu, que caracteritzava al Micalet com el mestre Serrano, en una al·legoria del seu talent i del de València en general. Com és sabut, en estos anys de penúries, a València hi havien greus problemes d’abastiment de molts productes bàsics, racionats fins l’extrem, algunes falles s’atreviren a mostrar eixos problemes, per exemple, de llum o habitatge —com ja hem vist en èpoques anteriors—, com la falla Visitació- Oriola de 1945, Valencia a la llum del cresol, que criticava els problemes de llum, que segons Pensat i Fet provocava que els tenders al equivocar-se ficaren aigua al vi, o Pl. de la Reina- Pau de 1946, Torna el tio Nelo, dels artistes Vicent Canet i José Justo, que parlava dels problemes d’habitatge, la fam i l’estraperlo, les dos coronades per un valencià. El mateix exercici la falla Cuba–Dénia plantà Valencia a Serrano, dels artistes J. Sanchis i R. Teruel, que parlava de l’encara projecte per fer-li un monument al mestre Serrano36. El mestre, o més bé un bust seu, coronaria la falla Para ofrendar nuevas glórias a España, plantada per Fernando Roda als carrers Russafa–G. V. Del Marqués del Túria, que a banda de l’homenatge al compositor de l’Himne Regional, era tota una declaració d’intencions submises cap al poder central. Altre llaurador valdria dos anys abans a Adolfo Ariño per fer critica de la deca-

dència de la Fira a la falla La gran fira de juliol, per a la comissió Sant Vicent- Falangista Esteve. El mateix 1943, el carilló de l’Ajuntament apareixeria en vàries falles per fer vore que hi havien diners per reformar i ampliar el consistori, però no per ajudar a la població. Entre les falles que tractaren este tema destaquem Murillo–Palomar, Pelai–Mat. Marzal de F. Roda i la Ferroviària, de Regino Mas, La bunyolà principal. El Micalet no deixava de ser protagonista d’algunes falles, això deixant la vena reivindicativa i convertint-se no més en un adorn folklòric. Així falles com Ripalda–Soguers de 1945, A las fallas de Valencia, que retractant al Micalet vestit de valencià, o la falla Valencia Atracción, de Salvador Rubio, plantada per la comissió C. de Salvatierra- C. Amorós en 1948, i que tractava el turisme a la ciutat i allò que esta oferia. En 1949, l’escut de la ciutat apareix altra vegada, ara acompanyat d’un llaurador, en esta ocasió a la falla Lepanto–Dr. Montserrat, Valencia cuna de arte, de l’artista Varea, encara que artistes o futbolistes no sempre complien ab esta màxima. Eixe any la falla Salvador- Pau, de R. Navarro i coronada per una fallera, rodejada de tipus populars de diferents països, ens contava que Tot el món admira les falles. I també, en 1949, la falla de la Pl. del Dr. Collado dels Germans Fontelles, aprofità una icona com el Palleter per parlar de la Guerra als invasors, en esta ocasió els turistes que començaven a canviar algunes de les costums més arrelades. En els anys cinquanta es continuen veient a les falles els mateixos símbols per a tractar quasi els mateixos arguments, així

tada per Carlos Tarazona; 1947, Quelo Bank de Regino Mas; 1948, Les fabricacions del So Quelo, de nou de R. Mas; 1949, Tópicos, plantada per Octavio Vicent; 1950, El So Quelo a cegues de R. Mas; 1951, Frases célebres d’Octavio Vicent i 1952, Calfar-se la carabassa dels Germans Fontelles. El monument que s’alça en l’avinguda del Regne de València del Cap i Casal, fon finalment projectat en els anys cinquanta i dut a terme per l’escultor i artista faller Octavio Vicent, per a ser inaugurat, per fi, el 28 de febrer de 1965.

Imaginari popular faller en les falles de 1951 es parla del declivi de la Fira de Juliol, concretant-se en la falla Nau–Bonaire, De la batalla de flores no quedan ni los olores, de Carlos Tarazona, en la pèrdua de popularitat de la Batalla que tanca la Fira. També es tracten les pròpies falles, com en Vivons–Arizo, Se declararan de interés nacional (las fallas) pero a nosotros nos tratan mal37, plantada per J. Sánchez, rematada per l’escut de Junta Central Fallera —que sembla ser la primera vegada que apareix a un cadafal— i que parlava dels problemes d’una comissió per traure avant l’exercici. Perè el tema que entra en força, encara que en arteriors exercicis ja havia aparegut, són les reformes urbanístiques deriva des del pla conegut com Gran Valencia38. Falles com Pl. del Mercat Central de 1951, Gran Valencia, de Regino Mas o Llibrers–Marquès de Dos Aigües de 1952, Extraños vendrán que de casa nos tirarán, plantada pels Germans Fontelles, o les plantades en 1954, Pl. de l’Arbre El bombo de la Gran Valencia d’A. Martínez ab els projectes rancis i amagats, i Nador–Miraculosa, De Valencia ni la esencia, d’Ángel Azpeitia, que parlà de projectes endarrerits, i de la gent malvivint al carrer, varen ser de les reflectiren els problemes derivats d’este gran pla d’ordenació, que provocava desallotjaments d’alguns habitatges per tal de l’obertura de nous carrers i avingudes, i la construcció de nous edificis. Curiosament tots estos cadafals estigueren coronats per un Micalet com a representació de la ciutat. En 1955, un llaurador servia per a agranar tot allò roín de les falles com els jurats, el faller d’honor en un cadenat a la 37

Falla Dr. Collado 1949. Arxiu J. J. Coll.

butxaca o a Salvador Dalí, qui aquell any va projectar la falla de la Pl. del Cabdill, a la falla Actividad fallera plantada als carrers Convent de Jerusalem–M. Marzal per R. Mas. El mateix any, la falla Na Jordana plantà, de la mà de Modesto González, Massa burro-cràsia, el cos de la qual era un Micalet espantat ab tot el que ocorria a les institucions oficials. Esta representació tingué que ser modificada per orde de la Censura només dotze dies abans de la plantà, «en el sentido de que se sustituya por otra que represente la de ‘Juan Español’, suprimiendo también toda alusión directa a persona o institución». Curiosament esta

La declaració de les Falles com a Festes d’Art d’Interès Nacional, en 1946, va ser el primer dels reconeixements institucionals a la Festa que s’han anant atorgant en el transcórrer dels anys: Festes d’Interès Turístic Nacional en 1966, Internacional en 1980 i, finalment en 2016, la Declaració com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per part de l’UNESCO. Constituït en 1947, i oficialitzat per Decret el 14 d’octubre de 1949, l’ens Gran Valencia va servir per a estructurar l’ordenació urbana de la ciutat i de vint-i-nou dels pobles de la seua àrea metropolitana. Va estar vigent fins la seua dissolució en 1986.

El VERÍ del foc 2019

falla no apareix en esbós a les revistes El Turista Fallero i Pensat i Fet d’aquell any. Un any més tard, en la falla Convent de Jerusalem, Gori Gallego i Pascual Gimeno plantaven Divina Valencia, on un llaurador mostrava a Dante Alighieri les desastroses interioritats de la ciutat de València, com si del descens a l’infern de la seua obra es tractara. I un tema que de nou ocupà espai a les falles, en este 1956, va ser l’exportació de productes valencians, artistes, o guàrdies urbans i com no paella en llanda, com va fer vore Vicente Tortosa en la falla Exportación valenciana plantada per la comissió Joan d’Aguiló–Gaspar Aguilar. El mateix any, Vicente Luna plantà Paso a la Región que avanza... per a la Pl. del Dr. Collado, exemple de les falles que estem parlant, iconografia valenciana al coronament, una gropa, que pondera les bondats de la terra i reivindicativa en El Palleter, l’art i artistes propis que passen calamitat per sobreviure. Un dels versos del llibret ho denunciava així: «Que eixa noble professió de continua inspiració, d’esta terra té que eixir per poder aconseguir la justa retribució.» Tancaré esta part dels anys de postguerra destacant tres falles, la primera, de 1957, parlà de la festa de les Falles i de tots aquells que s’unflaven gràcies a d’elles, Pl. de la Mercé, Bifronte, de Ricardo Rubert. En 1958, altra falla apologètica en este cas d’Espanya, per la resposta que van tindre les diferents regions, representades cadascuna per ninots ab la indumentària típica pròpia, davant la riuada que assolà València el 14 d’octubre de 1957, plantada per Juan Huertas a la Pl. del Cabdill baix el lema Ayuda a Valencia. I per últim, la falla Peu de la Creu–En Joan de Vilarrasa de 1959, Per a ofrenar, de Julián Puche, la falla la coronava una caravel·la, l’exporta-

Falla Na Jordana 1955. Arxiu BDFallas.

ció de productes autòctons, alçada per tres llauradors. Després i parafrasejant estrofes de l’Himne Regional, feia un repàs de la situació de l’industria, el comerç i l’agricultura, que ab la taronja sustentava l’economia valenciana, la carestia de la vida o els encara en projecte monuments a artistes il·lustres. En una de les escenes, lligada a la frase de l’Himne «Per a tu la vega envia la riquesa que atresora», un llaurador, assegut sobre uns basquets de taronges i sacs d’arròs, subjectava la font de Cibeles de Madrid, connectant-la per mig d’un tubet a una taronja de la qual Madrid xuplava. Este ninot fon l’Indultat d’aquell any per votació popular, a pesar de la censura que va patir la figura a l’Exposició on sembla ser que se li va retirar el tubet. A la falla, el ninot es va acompanyar d’este vers que responia a esta acció censora: «Sobre caises de taronja i sacs que tanquen arròs

Imaginari popular faller

este llaurador s’esponja pero al parlar de la llonja perilla li posen bos.» LES FALLES DE LA BATALLA Una de les conseqüències de les reivindicacions autonòmiques després de la mort de Franco, la instauració de la Democràcia i els primers comicis celebrats, fon la divisió del valencianisme polític en dos faccions que hui encara estan enfrontades. Per una part, la dreta va fer valdre els símbols com un del pilars del seu programa ideològic, fent-se un fort espai dins del món faller i, per altra, l’esquerra es va decantar per seguir les tesis fusterianes que acostaven eixos símbols al catalanisme i va abandonar, quasi totalment, la festa fallera com a espai de cultura o com a valor de valencianisme. Tot este còctel de pensaments, idees contraposades, passions i teories polítiques acabaren per esclatar, des de 1976, en el que s’ha nomenat la Batalla de València i que s’allargà quasi fins la meitat dels anys huitanta del segle xx. En eixe estat de les coses, les falles continuaven reflectint proclames critiques contra el centralisme i contra aquells que s’aprofitaven de la terra, com Micer Mascó–A. Baca de 1966, Estrofas de nuestro himno, de José Barea, on es parlava de la taronja i el Palleter es tornava a alçar en lluita. O Convent de Jerusalem–Mat. Marzal de 1972, La Cenicienta, de Julián Puche que ab la gran valenciana que era el centre de la falla denunciava els mals de la ciutat i com València era tractada des del centralisme polític. En 1973, la falla Marqués de Montortal– Josep Esteve, 39

Ninot Indultat 1959. Arxiu Juanjo Medina.

de José Azpeitia, feia apologisme de tot allò valencià mitjançant la falla Lo camp de Valencia, apareixent un gran bust de valenciana, el globus de Milà, el ja desaparegut Palau de Ripalda, Pepita Samper39, Joaquin Sorolla, o el Palleter, que va ser indultat del foc i que en plena gestació de la Batalla de València era agafat com a imatge davant dels invasors i dels que es posicionaven al seu costat. Possiblement siga esta una de les primeres referències a una falla de la situació política que he apuntat abans, i així sembla si llegim un dels cartells que acompanyaven la figura al cadafal:

Josefa Samper Bono naix en València el 2 de juny de 1908 i el 25 de gener de 1929 va ser triada com a Señorita España, el que li suposà presidir les festes falleres d’aquell any com un del homenatges al tornar a València i, entre altres coses, un ninot seu davant de la Dama d’Elx forma part de la falla Pl. de Mariano Benlliure presidida per una Torre Eiffel, en referència a la participació de Pepita al Certamen Internacional de Bellezas de París, però la vesprada anterior al concurs mor la reina Maria Cristina i Pepita es retira del certament en senyal de dol. Samper es convertix en la precursora de la figura de Reina Fallera, creada en 1931, i que canviaria el seu nom en la proclamació de la II República pel de Bellesa Fallera, tornant a ser canviat en 1933 per el de Fallera Major de València. Pepita Samper mor en València el dia 4 de juny de 1998.

El VERÍ del foc 2019

«Un pobre “palleter” le declara la guerra a Napoleón I Viva Valencia y mueran los traïdores (Al que li pique...que se rasque!).» El mateix Puche plantava tres anys després una falla semblant en argumentació, Naufraguen les tradicions, a Na Jordana. En ella, a més de denunciar la pèrdua de tot l’antic davant la modernitat i els problemes de la ciutat, es feia vore que grups de víkings s’aposentaven en la nostra terra, invadint-la i afonant les tradicions. En anys posteriors, este clima polític provocaria un ressorgiment de les denominades falles apologètiques, que si bé mai havien deixat de plantar-se, tingueren un repunt ja que serviren de mostrador de les virtuts de valencianisme que una banda de la societat veia perillar. En 1976, trobem falles com Pl. del Mercat de Montolivet, Despertemos a nuestra Valencia, dels Germans Ferrer, on el Micalet i Sta. Catalina, imatge de València, són despertats per dos angelets que fan sonar una campana, per a defendre la seua personalitat, o Avgda. de José Antonio–Ciscar, Valencia, en la que el cap de valenciana del coronament, plantat per Francisco Palanca, plorava per l’adulteració dels productes de la terra i d’allò més típic. En el mateix lema la falla Naquera–Lauri Volpi, de Felipe Guardiola, contenia tota la iconografia habitual, productes de la terra, barraca, monuments, Moma, tabla i dolçaina i, de coronament, el Rei Jaume I. En 1977 tornen a ser el centre d’una falla, en este cas Sant Vicent- F. Esteve, Si l’enveja fora tinya... de Julián Puche, els campanar de la catedral de València i de Santa Caterina, en altra falla d’exaltació a València, els seus productes i la seua llengua, en la mateixa línia que la plantada per la comissió Mestre Aguilar–Matias Perelló junt a l’artista José Muñoz que duia per lema Les males

llengües, coronada pel bust d’una valenciana i on hi havia una acadèmia de la llengua per ensenyar el verdader valencià i no confondre-la en altres llengües. Un altre bust de valenciana coronava la falla Pare Viñas–Agustín Lara també de 1977, Valencia llora, plantada per La Comissió, lamentant-se de tot allò perdut en quant a personalitat i tradicions. I encara en 1977, la falla Barraca–Trav. del Rosari, de José Codoñer, i baix el lema Valencia moderna, gasta les imatges habituals de la fallera, en este cas despullada com una musa, barraca, Micalet i artistes, per fer denuncia del problemes del barri, carrers sempre en obres i derrocaments, i de projectes eterns com el del metro de la ciutat. En 1978, de nou a la falla Peu de la Creu, trobem una falla que reclamava tot allò valencià, Desperta, València!, de Manolo Martin, en la qual trobem un Palleter, altra vegada, reclamant una autonomia que no volien aquells que xuplaven del pot centralista i en la que també remarcava que l’idioma valencià havia entrat a les escoles. Per a la falla Gravador Esteve–C. Amorós, Ramón Iranzo planta el mateix any, Fent i desfent Valencia, un altre cap de llauradora que suporta les infinites obres que la destrossen, mentre es moren projectes com el parc natural de l’Albufera o el del metro. En la falla Espartero–G. V. Ramón i Cajal, l’artista José Azpeitia feia un recorregut per Las plagas que assolaven València, en la que el llaurador del coronament lluitava contra diferents insectes i a les escenes es parlava de contaminació, destape, futbol o de com davant del Tribunal de les Aigües dos grups de valencians lluitaven a colps de bandera intentat imposar la seua, observats per dos catalans, que se saben guanyadors d’eixa lluita. Juan Vidal plantà en 1979 la falla Depredadores per a Illes Canàries–Dama

Imaginari popular faller d’Elx, representant en una escena, davant de l’escut de la ciutat, com un català tapava en un diccionari de llengües el nom del valencià. En Ferran el Catòlic–A. Guimerà, l’artista Felipe Guardiola planta Correu de Valencia, retractant com Aitana40 porta una barretina mentre un valencià la mira assegut en una carabassa, o com un altre valencià espera baix d’una figuera la caiguda de la bacora de l’Autonomia, i es que mentre altres regions com el País Basc i Catalunya l’aprovaren a finals de 1979, la valenciana tingué que esperar fins 1982 per a tindre eixa declaració. Un típic bateig valencià era el motiu central de la falla Pl. de la Mercé de 1979, Los bautizos, obra d’Alfredo Ruiz, en la que se batejava a València, que tenia per padrins ronyosos a Madrid i Barcelona, mentre el valencià es tombava fent gala del seu menfotisme. Eixa actitud també era denunciada per la falla Bisbe Amigó– Conca, A la lluna de Valencia, de J. Puche, que plantà a tres valencians tapant-se ulls, orelles i boca oblidant-se dels problemes de la terra. Com a última referència d’este any, les falles foren l’argument de la falla Bailén- Xàtiva, també de 1979, La caída del Imperio, de Miguel Santaeulalia, coronada per l’escut de la JCF, que era l’imperi caigut. En 1980, les falles entraren plenament en la democràcia, per exemple, les falleres majors de la ciutat ja no varen ser triades entre les xiques de famílies més destacades o per ser filles de personalitats polítiques i són triades entre totes les falleres majors de la ciutat en igualtat de 40

41 42

Falla Espartero- G. V. Ramón i Cajal 1978. Arxiu BdFallas.

condicions41, o bé la falla municipal passà a ser certament municipal al deixar de ser costejada per una comissió composada per membres del poder econòmic de la ciutat. Però l’ambient social i polític continuava enrarit i les falles continuaren mostrant-ho. La falla Isabel la Catòlica–C. Amorós plantà en 1980 Alegories valencianes, de Manuel Martínez, en la que mentre el llaurador que la coronava mostrava els Furs42, un altre es preguntava per què entraven taronges del Marroc i arròs de Xina als nostres mercats. El mateix any, la

La delegació de RTVE en València naix en 1969, i és en 1974 quan es convertix, junt a les altres a tota Espanya en Centre Regional de Producció de Programes i es batejat com Aitana, agafant el nom de la serra on es va instal·lar el repetidor que permetia l’intercanvi de la senyal, nom pel qual acabà sent conegut popularment tant el programa d’informatius, que si tenia eixe nom, com la delegació. Les primeres falleres majors democràtiques varen ser María del Carmen Dolz Adell i la xiqueta Laura Carsí Vaello. Són el conjunt de lleis que regiren el Regne de València des de 1261, quan Jaime I els jurà i promulgà en les Cortes del Regne de València fins 1707, en què foren abolides pel Decret de Nova Planta, en el context de la Guerra de Successió.

El VERÍ del foc 2019

falla Ramiro de Maeztu–Els Lleons, plantava L’hora de la veritat, la qual era coronada pel casc del rei Jaume I i que, en una escena, mostrava a una anciana confeccionant una gran Senyera, damunt de la qual un gat i un gos renyien pels seus colors. La falla Costa i Borràs–Agustina d’Aragó d’aquell any, de l’artista J. Carrasco, es va titular Todo por Valencia, la qual estava coronada per l’escut de la ciutat i el Rat Penat, parlava dels Països Catalans, del Palleter defenent el patrimoni, de com l’Himne Regional no era acatat per tots els partits polítics o de com l’estatut anava lent com un caragol. L’Auto-manía fon el lema de la falla que plantà José Martínez Mollà a la Pl. del Pilar, i que feia un àcid repàs de la situació d’estancament de l’Estatut, de com els partits polítics es dividien les prerrogatives estatuàries damunt del Llibre del Repartiment43 i del menfotisme del valencià, que mentre beu orxata i menja bunyols, deixa que la taronja s’afone i li furten llengua i cultura. En altres ocasions els símbols, un cap de llaurador, rates penades i una dolçaina, servixen per a fer denuncia de la de tints ecologistes, com en la falla Av. de Burjassot–Crta. de Paterna d’este 1980, En Valencia, de José Santaeulalia. En les seues escenes es feia critica de la situació del camp, que els propietaris abandonaven al instal·lar-se fàbriques i centrals nuclears o de com es soterraven El Saler i l’Albufera. En 1981 el arguments, les critiques i la simbologia cremada continua la línia dels anys anteriors. I es continuen plantant falles apologètiques que exalcen la cultura valenciana i els seus referents, com les falles Glorias valencianes de José Mendoza per a Cristobal Sorní–M. Mar43

tín; Vixca Valencia! de Mario Lleonart per Alemania–El Bachiller; o bé Valencia, de Vicente López per la comissió Av. de Burjassot–Pare Carbonell, que tenia una gropa, un cap de valencià, bunyols i els monuments més simbòlics de València, entre altres icones de la ciutat. Però no puc deixar de nomenar d’este any la falla Espartero–G. V. Ramón i Cajal, Refraner valencià, de Julián Puche, falla ab la que el mestre tancava la seua trajectòria professional i que, com algunes de les seues últimes falles, va dedicar a la cultura autòctona. Tot el cadafal girava entorn els refranys més coneguts, i estava coronada pels caps d’una família de valencians. El quadro de José Pinazo Floreal tornava a ser el coronamentd’una falla en 1982, en este cas baix el lema Nostre Himne, de José Martínez Mollà per a Pl. de la Mercé. L’argument tornava a fer jocs entre les escenes i frases de l’Himne Regional, com per exemple «en el taller i en el camp remoregen» per a una manifestació de parats; o bé «i és la veu de l’aigua càntics d’alegria» que parlava sobre la contaminació de sèquies i rius. Cabuts!...Gegants? tingué per lema la falla Antic Regne de València–Sant Valer, de José Azpeitia, que va emprar la iconografia de la festa del Corpus per mostrar desunió entre les tres províncies valencianes, tres cabuts, o bé com el gegant del passat valencià era manipulat pel catalanisme. Les festes més tradicionals també varen ser destacades en falles com Alacant (Quart de Poblet), de José Devís, en el lema Festes valencianes, i les falles en particular en altres com Homenaje a nuestra fiesta de l’artista Francisco Esteban per a

El Llibre del Repartiment és un llibre de registre del segle xiii on els escribes del rei Jaume I anotaren les promeses de donació de propietats quan s’acabara la conquesta de València. Al llibre es registren meticulosament les donacions de cases o terrenys fetes pel Rei a aragonesos, navarresos, castellans, catalans, anglesos, hongaresos, italians i francesos, és a dir, a tots els que participaren en la conquesta. Al llibre es pot llegir la filiació del receptor de la casa o finca, la seua procedència i els bens assignats i que prèviament havien sigut expropiats als musulmans.

Imaginari popular faller Ribera–Convent de Sta. Clara. En totes estes falles apareixien micalets, tabals, dolçaines, mantes morellanes, gropes i cistelles de fruites o flors, fent compilació d’allò més representatiu de la nostra idiosincràsia. José Ferrer va plantar este any Valéncia en la Lluna, Antic Regne de València– Mestre Serrano, on una lluna vestida de valenciana i el rei Jaume I feien critica de la situació de l’atur, la contaminació de l’Albufera o de com els diners de les exportacions anaven al poder central, mentre València tornava a ser la Ventafocs d’Espanya. L’any 1983, Vicente Luna plantava Este país a la Pl. del País Valencià, el coronament, una espècie de guerrer fet en fruits del camp, simbolitzava la lluita dels agricultors valencians per poder exportar els seues productes a Europa, davant els atacs dels productors agrícoles francesos. La falla Ribera–Convent de Sta. Clara planta, en 1983, Lo que va d’ahir a hui, de Santiago Ferrer, clara mostra de l’apologisme valencianista i que estigué coronada pels bustos de Sorolla, Serrano i Blasco Ibáñez. En les escenes es criticava el desconeixement de la pròpia cultura i llengua que tenien molts valencians, i es reclamava la necessitat d’un nou Palleter per defendre-la davant dels forasters. Temàtica similar, però més positiva en part, tingué la falla Pizarro–C. Amorós de Santiago Rubio, plantada baix el lema Llums de valencianitat, on la Senyera formava el cos del cadafal, coronat per dos angelets que brindaven per l’Estatut d’Autonomia. A les escenes es parlava de literatura valenciana i de com el Palleter despertava per fi al valencià, altra vegada, adormit sense actuar. Un llaurador muntant junt els seu fills un cavall per a vendre els seus productes a la ciutat, coronavala falla El mercat, de Miguel Santaeulalia per Bailén–Xàtiva en 1984, i feia vore com

els productes de la nostra terra sempre estaven amenaçats per les crisis econòmiques. Argument semblant tenia la falla Avgda. Peris i Valero–Cuba, Los males de Valencia, de Daniel López. En ella una valenciana protegia la mel (productes) de la terra davant dels abegots, que eren els lladres de l’economia i tradicions valencianes. Per tancar esta —llarga— relació de falles en simbologia valenciana nomenaré la plantada en 1985 per Luis Martínez Canuto a la comissió Almirant Cadarso–Comte d’Altea, Las artes valencianas. Ja fóra dels anys més complicats de la batalla, entre les diferents faccions del valencianisme sociopolític, parlava del soroll de la música moderna de grups com Lilakaska i Lilamama, front a la música del mestres d’ací; o de com les velles arts s’adormien mentre el pintor modern crea quadros a poalades de pintura, i tot això baix una iconografia de caps de valencians, la Senyera, un quadro de Sorolla —Les gropes— una passacarrer, i varies muses representades per figures femenines nuetes i pentinades de fallera, que sostenien els més destacats monuments de la ciutat de Valencia. En definitiva, un totum revolutum, d’allò que ha segut la simbologia valenciana als cadafals fallers, i que es fa —quasi— impossible detallar si volguérem abraçar un espai temporal més ample, i no tindríem prou espai a este llibret, ja que hi ha centenars de falles que han fet apologia de tot allò nostre, criticant les agressions vingudes de qualsevol punt cardinal i han reclamat, des que es planten falles, una millora de tot allò que ens afecta i ho han fet cremant tot allò que millor ens representa i pel que som reconeguts com a poble, els nostres símbols d’identitat. Si eixa reclamació servix alguna vegada per a fer-nos sentir, continuem cremant-los, per molt sagrats que puguen parèixer.

El VERĂ? del foc 2019

Imaginari popular faller BIBLIOGRAFIA Ariño Villarroya, A. (1992): La ciudad ritual. La fiesta de las Fallas, Antrophos-Ministerio de Cultura, Barcelona-Madrid. Bayarri Comunicació, El Turista Fallero, col., 1942- 2016, Valencia. Borrego Pitarch, V. (coord.) (2009): Na Jordana: 125 anys de falles a València. Volum I. Les falles de Na Jordana (1884-1954), Associació Cultural Fallera Na Jordana, València DD. AA. (2007): Vicent Luna: L’art de fer falles, Associació d’Estudis Fallers– Junta Central Fallera, València. Hernàndez Marti G.M. (coord.) (2002): L’indult del foc: Catàleg raonat de la col·lecció de ninots del Museu Faller de València. Volum I (1934-1962), Ajuntament de Valencia, València. Marín Garcia, J. Ll. (2010): Sàtira i falles. Les explicacions falleres de Bernat i Baldoví, Universitat de València, València. Pensat i Fet, col. 1912- 1972, València.

Almirant Cadarso-Comte d’Altea 1985. Foto Santiago Yuste. Arxiu Joan V. Ramírez.

El VERÍ del foc 2019

Peps, Nelos i Quelos. vists per les falles

Hortolans

Iván Esbrí Andrés ǀ LLICENCIAT EN HISTÒRIA

I MEMBRE DE L’ADEF

caricatura d’un hortolà valencià estereotipat —panxut, vell, esgarbat i de mitjana edat en altres ocasions, meninfot, vividor, ingenu, acomodat, etc.— arrela la seua tradició en la literatura popular i satírica del segle xix, pròpia de l’escola llegada per Josep Bernat i Baldoví (Ferrer, 2014: 53-62) el célebre autor de L’Agüelo Pollastre i El Virgo de Visanteta i dels primers llibrets de falla documentats (Marín, 2010). La falla en eixe període i fins les primeres dècades del segle xx s’alçava grollera i bròfega a parts iguals; i com a qualsevol dels sainets del moment quan es volia fer crítica del costumbrisme valencià, un hortolà era a sovint també el protagonista, traspassant els estereotips literaris als efímers monuments. De fet, el professor Antonio Ariño als seus estudis fallers (dir., 1990: 145-160; 1992: 180) va establir el concepte de “falles de Tio Pep” 1

per classificar eixe conjunt de cadafals on un llaurador vivia no poques situacions “entretingudes” quan anava de pas pel Cap i Casal: estafes, rinyes, malentesos, farteres, joc, sexe, etc. Una de les primeres «falles de Tio Pep» seria la plantada al carrer de Sant Narcís, el 1850 (Soler, 1978: 8-9). Com d’igual forma pertany a aquest grup La família del Tio Pep, plantada per la Falla Ateneu Mercantil de València, el 1925, o 19 de Març, dels artistes fallers Costa i Adolfo Ariño Pastor, a Pizarro-Colón, el 1929. NELO, L’EXEMPLE PROLÍFIC Els hortolans van tenir el seu primer reflex a un monument de gran envergadura de caràcter efímer no a les falles sinó als arcs trionfals. El 1900 amb motiu de la Gran Fira de Juliol de València uns jovens Vicent Canet Cabellón i Carlos Cortina Beltrán van construir el colossal Tio Nelo1, per

“Nelo” també té el seu corresponent a la literatura satírica: per una banda el magazín humorístic El Tio Nelo i per altra el sainet Nelo Bacora, de Josep Peris Celda, de 1918, la història d’un pícar i astut home de camp que a València baixa per despatxar un assumpte de terres amb un notari.

Imaginari popular faller encàrrec dels comerciants del carrer de Sant Vicent. Quatre anys després i també per ocasió de la Fira de Juliol els artesans Carbonell i Enrique Navas Escuriet plantaren a la Plaça de la Reina a Nelet i Quiqueta2, una escena romàntica on a toc de guitarra ell la va enamorant. Nelet i Quiqueta van aparéixer en falla per obra de Fernando Roda Llop, a la Plaça del Doctor Collado, el 1930. El 1959, l’artista León Lleó, a la Falla Benimàmet, va recrear com a motiu central del cadafal un retrobament entre la “Quiqueta” i “Nelet”. El professor i investigador de l’esport valencià Víctor Agulló sitúa a la falla de Reina-Pau-Sant Vicent de 1946, el primer pilotaire protagonista del coronament d’un monument faller (2012: 80-95). Si bé el lema de la falla, del citat Vicent Canet i Josep Just, Torna el Tio Nelo o Nelo el Hortelano remet a l’home de camp protagonista dels arcs de la Fira. Ací, l’hortolà prenia doncs l’advocació de pilotaire en tant que feia gest de treure a llargues una vaqueta contra l’especulació urbanística, mentre resguardava amb el seu braç esquerre unes casetes antigues. La comissió Reina-Pau-Sant Vicent va començar a ser coneguda com a la “Falla del Tio Nelo” per este monument, altre anterior de lema Una ahuela colant o La muller del Tio Nelo, de Pedro Guillem, de 1902, i els arcs trionfals esmenats de la Fira de Juliol. Com a curiositat l’investigador de Falles Javier Mozas ha redescobert al diari Levante del vint-i-sis de febrer de 1943 un desafiament entre la “Falla del So Quelo” -Plaça del Cabdill- i la “Falla del Tio Nelo” per veure quí feia millors festejos. Si bé, a partir dels anys 1950 Reina-Pau-Sant Vicent va generalitzar el seu malnom actual de “Falla del Tio 2

Les arts de l’agricutura. Fernando Guillot. Falla Borseria-Tossal. Arxiu Iván Esbrí.

Pep”3, com apunta el seu membre i investigador de Falles Luís Fernández. El llaurador va ser una figura molt recurrent a les falles de primers del segle xx -com s’ha esmentat- i fins a 1960: En Gall-Guerrero, Plaça de l’Arbre, Progrés-Travessia Borrasca, Borseria-Tossal, Salamanca-Compte d’Altea o Sant Francesc de Borja-Jesús han sigut demarcacions que tingueren com a motiu central de la falla un hortolà. I va ser també una figura molt tractada per artistes fallers com Pasqual Carrasquer a la seua línia de falles A quants manté la farina (Castelló, 2014). Altres exemples són El Tribunal de les Aigües, de José Gabarda, a la Plaça de Rodrigo Botet, el 1915; La llengua valen-

Dins del projecte emprés per la Regidoria de Cultura Festiva de València de formar un seguici de personatges populars, es va recuperar a Quiqueta com a geganta, el 2017, i a Nelet, el 2018, obrats pel taller de Manu Martín Huguet. “Falla del Tio Pep” era també el malnom de la desapareguda comissió Cabdill-Sant Vicent.

El VERÍ del foc 2019

¿On caurà el globus?. Vicent Tortosa Biosca. Falla Joan d’Aguiló-Gaspar Aguilar. 1957. Museu Faller de València.

El Imperi de la Granera. Juan Navarro. Falla Creu i Mislata. 1960. Arxiu Iván Esbrí.

ciana, a Na Jordana, d’Abelardo Guillot, el 1931; Mossén Sorell, de José María Martínez Herrero “Denel”, el 1931; L’extranger tot ho invaeix, de Vicent Benedito Baró, a Mercat Central, el 1935; i Xuplen tots de la taronja, menys aquell que la treballa, d’Adolfo Ariño Pastor, a la Plaça del Molí de Na Rovella, el 1936. Regino Mas alçà a Museu del Folklore Valencià, a Pi i Margall-Cirilo Amorós, el 1933, un “Nelo” com a coronament de la falla (Esbrí, 2018: 173-183). El 1955 obrà So Nelo4, per a la comissió Convent de Jerusalem, un cant al tipisme faller i una crítica als mals que l’afectaven, els quals Nelo agranava al coronament: la falta de col·laboració del veïnat; els soporífers discursos de mantenidors; els jurats; i les intentones de falles experimentals per

part d’autors extrafallers, en referència a Salvador Dalí i Octavio Vicent i Correguda de bous surrealista, a la Plaça de Cabdill, el 1954, amb la qual Regino fou molt ferri en entrevistes per considerar fora de lloc cridar al pintor ampurdanés sabent que no era coneixedor de les falles i les seues particularitats plàstiques. So Nelo es convertí des d’aleshores en una senya d’identitat per a Convent de Jerusalem-Matemàtic Marzal. L’artista de la Font de la Figuera Vicent Tortosa Biosca coronà ¿On caurà el globus?, a Joan d’Aguiló-Gaspar Aguilar, el 1957, amb un hortolà, sota l’advocació d’obrer, sobre un globus aerostàtic que alçava l’Estació del Nord, la Plaça de Bous i la Fira de Mostres en una crítica als projectes de trasllat d’aquests edificis. Sobre

“So” és un vocable protocolari valencià arcaic que precedeix a la persona com mostra de respecte, equivalent a “En” i al “Don” castellà.

Imaginari popular faller

El dur avant una falla, un problema del tres en ratlla. Julián Puche. Falla Na Jordana. 1961. Arxiu familia Puche.

l’Estació del Nord, el 1960, a El Imperi de la Granera, a Creu i Mislata, Juan Navarro Segura situà un llaurador posant sobre alt la terminal ferroviària (Esbrí, 2018: 42-54). A El dur avant una falla, un problema del tres en ratlla, a Na Jordana, el 1961, Julián de Puche destacà al coronament un voluminós bust de “Nelo”, sota l’advocació d’un laboriós faller. El Mestre recu-

perà l’hortolà, sota un caràcter més meninfot, per al cos central de A la lluna de València, a Bisbe Amigó-Conca, el 1979. El 1963, Ángel Azpeitia representà a l’home del moment, i al valencià en concret, amb un bust de “Nelo” al coronament de la falla ¡Cavallers salve’s qui puga!, a Joaquín Costa-Borriana, una flla sobre la rabiosa qüotidianitat i els problemes del dia a dia.

El VERÍ del foc 2019

A la lluna de València. Jullián Puche. Falla Bisbe Amigó-Conca. 1979. Arxiu Iván Esbrí.

¡Cavallers salve’s qui puga!. Ángel Azpeitia. Falla Joaquín Costa-Borriana. 1963. Arxiu Iván Esbrí.

Els Cartells de Falles de València tampoc han descurat als “Nelos”: Vicente Ballester Marco, el 1936, sota pautes déco; Chapí, el 1944; Juan Masiá, el 1942 i 1945; Vicente Gil, el 1947; Enrique Yelo, el 1951 i 1952, sota pautes caricaturesques; o la menció d’Accèssit de Julio Llorente, el 1946. A la premsa fallera com Pensat i Fet, El Bunyol, Els Falleros, El Coet o El Turista Fallero, els hortolans eren protagonistes de portades i d’auques mantenint la tradició de la literatura satírica del segle xix. Una successió de “Nelos”, “Colaus”, “Sentos”, “Tio Peps” i “So Melxors” protagonitzaven historietes absurdes on el bon home patia els pitjors avatars a València.

Destaca la publicació El Fallero Mayor que al llarg de la seua existència (anys 19401970) sempre tingué en portada a un “Nelo”, en no poques ocasión signat pel citat Julio Llorente. Els llauradors, sota l’advocació de fallers, tingueren una tímida reaparició als anys 1980, per exemple a Almirall Cadarso-Compte d’Altea amb Salvador Gimeno Navarro i Festes valencianes, el 19835, i amb Luís Martínez Canuto i Catarroja descoberta, el 1987. Tampoc es pot descurar esmenar l’ampli catàleg de falles en les quals els hortolans han participat com a ninot bé en una grupa amb una llauradora, bé com a dolçainer junt un xiquet tabaleter.

Plantada també per Vicente Blasco a Major i Passeig de Gandia, el 1985.

Accèssit Cartell de Falles. Julio Llorente. 1946. Museu Faller de València.

El Fallero Mayor. Julio Llorente. 1961. Arxiu Iván Esbrí.

El VERÍ del foc 2019

Ninots de tabaleter i dolçainer. Exposició del Ninot de València. Anys 1940. Arxiu Iván Esbrí.

SO QUELO, L’EXEMPLE DE LA PLAÇA DEL CABDILL DE VALÈNCIA La Falla de la Plaça del Cabdill va ser fundada per un grup de persones pertanyents a la crema social de l’època, com ara el doctor Soler Burgos o l’empresari Ernesto Ferrer, amb la pretensió de que València tinguera una falla que representara a tota la Festa i la ciutat; i aglutinara certs actes oficials com el desaparegut

butlletí Oficina de Información Fallera (OF-IN-FALL), mascletades i castells, visites i convidats il·lustres, Fallera Major de València i Cort d’Honor, etc. (Esbrí, 2018: 173-183). La comissió va contractar al ja aleshores afamat artista faller Regino Mas per fer el monument. Este podia haver plantejat per a la Plaça una falla apologètica i d’exaltació folklòrica, però va optar per

Imaginari popular faller

So Quelo, Rei de l’Horta. Regino Mas. Falla Plaça del Cabdill. 1942. Arxiu Iván Esbrí.

So Quelo s’ha fet forner. Regino Mas-Carlos Tarazona. Falla Plaça del Cabdill. 1946. Arxiu Iván Esbrí.

fer una crítica explícita a l’enriquiment en brut amb el mercat d’estraperlo, al qual la ciutadania es veia abocada per completar les paupérrimes quantitats estipualdes a les cartilles de racionament6. Assemptat sobre la seua acurada cadira i coronat com monarca del camp valencià, So Quelo, Rei de l’Horta observa feliç, complagut, sorneguer i sense escrúpols els beneficis reportats per la venda baix mà de creïlles, fessols, melons, carxofes, boniato, etc. i l’intercanvi d’estos per sucre, oli, farina, llet, peix o tabac. Les falles successores de So Quelo, Rei de l’Horta van anar perdent força plàstica causant menor impacte entre el públic, malgrat portar algunes la sig-

natura de Regino Mas: L’alqueria de So Quelo, el 1943, amb Carlos Cortina i l’arquitecte Javier Goerlich; So Quelo s’ha fet forner, el 1946, amb Carlos Tarazona; Quelo Bank SL, el 1947; Fabricacions So Quelo, el 1948; i El qui més puga, per a d’ell, el 1950. El projecte original de El qui més puga, per a d’ell, duia per lema Concert Internacional, i estava prevista plantar-la per celebrar el 18 de Juliol de 1949. El monument contenia una ferotge crítica a la ONU, i donades les aspiracions del govern espanyol d’ingressar en les Nacions Unides, les autoritats competents no van aprovar la seua realització tal com així estava ideada originalment.

La censura no volia ni veure com a motiu de denúncia el tipijocs de l’estraperlisme però Modesto González, Vicent Pallardó Latorre, Carlos Tarazona, Daniel Guillot, José María Martínez Herrero “Denel”, Manuel Guinart, Manuel Castellano, Agustín Pantoja, Luís Dubón, Juan Navarro Segura, Antonio Llorca Cortina o Francisco Zamarripia el van tractar de forma ben explícita a les seues falles.

El VERĂ? del foc 2019

Imaginari popular faller

So Quelo, Alcalde. Modesto González. Falla Plaça del Cabdill. 1944. Arxiu Iván Esbrí.

So Quelo en coet. Francisco Baró. Falla Plaça del Cabdill. 1945. Arxiu Iván Esbrí.

El “So Quelo” també fou plantat a la Plaça del Cabdill per: Modesto González, So Quelo, Alcalde, el 1944; Francisco Baró, So Quelo en coet, el 1945; Octavio Vicent, Tòpics, el 1949, i Frases célebres, el 1951; i finalment pels germans Antonio i José Fontelles a Calfar-se la carabassa, el 1952. Així el personatge de “So Quelo” fou tota un icona per a la comissió de la Plaça del Cabdill, la qual durant una dècada va ser coneguda amb tal malnom -com s’ha citat anteriorment- fins el seu canvi per “Falla del Foc” als anys 1960, i aquest va sr suplit per “Falla dels Colossos” als 1970.

Si bé el “So Quelo” fou adoptat com a motiu al·legòric de la Joia de Junta Central Fallera de València que porten les seues autoritats, Falleres Majors i Corts d’Honor. El 1979, a La caiguda del Imperi, a la Falla Ferroviària-Bailén-Xàtiva, Miguel Santaeulalia reproduí esta Joia del “So Quelo” al cos central del momument, ja que era una crítica a la Junta. En les Fogueres d’Alacant, el personatge homònim va rebre el nom de “Tio Cuc” (anys 1930-1950), i en les Falles d’Alzira “So Bernat” (anys 19401970).

Quelo Bank SL. Regino Mas. Falla Plaça del Cabdill. 1947. Arxiu Iván Esbrí.

El VERÍ del foc 2019

Calfar-se la carabassa. Germans Fontelles. Falla Plaça del Cabdill. 1952. Arxiu Iván Esbrí.

Imaginari popular faller

Cantacuc. Cartell Fogueres d’Alacant. Manuel Albert Gonzáles. 1947. Arxiu Iván Esbrí.

EL PALLETER, L’EXEMPLE APOLOGÈTIC Las falles, arrel de la constitució dels premis a finals del segle xix, van anar virant temàticament cap a l’exaltació de la Pàtria Valenciana. Figures com Jaume I, Joaquim Sorolla, Vicent Blasco Ibáñez, Teodor Llorente, l’Alcalde José María Sales Reig o Maximilià Thous va ser recreats en ninots de forma reiterada. Entre tots destaca també la figura de l’hortolà Vicent Doménech “el Palleter”, un heroi de la Guerra d’Independència (18081814) que es va veure coronant la falla de Na Jordana-Burjassot, de 1907; o a posteriori Guerra als invasors, dels germans Fontelles, a la Plaça del Doctor Collado, el 1949, i a Mossén Sorell-Corona, per Arturo Martínez Areal “el Patas”, el 1966.

Arturo Martínez. Falla Mossén SorellCorona. 1966. Arxiu Iván Esbrí.

L’apologisme valencià a les falles (Castelló, 2010: 135-166) va tenir el seu gran moment a l’avantsala de la Transició i “la Batalla de València” entre mitjans dels 1970 i la dècada dels 1980. “El Palleter” és Ninot Indultat a València: gran per José Azpeitia, per a la Falla Marqués de Montortal-José Esteve, el 1973; i infantil per Joan Canet, per a la Falla Dr. Olóriz, el 1979. I presidí la falla Homens valencians, de Paco Mesado, a Ferroviària-Bailén-Xàtiva, el 1987. El 2018, Manolo García obrà “el Palleter” en vareta a Plantar l’esperança, a la comissió Palleter-Erudit Orellana, una falla que era un clam per la lluita contra el càncer de mama.

El VERÍ del foc 2019

El Palleter. José Azpeitia. Falla Marqués de Montortal-José Esteve. 1973. Foto Iván Esbrí.

XÀTIVA, ALGUNS EXEMPLES Tal com cita el coordinador de El Verí del Foc i investigador de Falles Rafa Tortosa (2010: 80-89), els monuments el 1943 a la Plaça dels Màrtirs de la Revolució -actual Sant Jaume- Coses que passen, de Juan García Tortosa “Vèrnia”, i Casos i coses, d’Antonio Grau, a la Plaça de Sant Joan del Raval, recrearen a les seues escenes i els coronaments un seguit de llauradors cacics enriquits amb el mercat de

l’estraperlo, a l’estil de l’esmenada falla So Quelo, Rei de l’Horta, de Regino Mas, a la Plaça del Cabdill de València, el 1942. Si bé, abans, un monument mític de la història fallera de Xativa com és Saetabis, José Rabasa Pérez, a la Plaça de la Bassa —aleshores d’Emilio Castelar—, el 1934, també fou presit per un llaurador, que portava a l’esquena la caixa de reclutes, ja que Xàtiva fou designada com a una de les seus del sorteig de re-

Imaginari popular faller

Plantar l’esperança. Manolo García. Falla Palleter-Erudit Orellana. Foto Iván Esbrí.

El VERÍ del foc 2019

El iaio. José García Tortosa. Falla Sant Jaume. 1943. Foto Iván Esbrí.

clutes per a la prestasió del servei militar obligatori. Entre els Ninots Indultats (Tortosa coord., 2011) es troven alguns “Nelos” o aproximacions: Llaurador jugant al truc, d’Antonio Royo, de 1936; El iaio, de García Tortosa, de 1943: El iaio i el nét, de José

Castelló, de 1944; Tabaleter i dolçainer, de 1978, i Família de llauradors, de 1983, de Manuel Blanco Sancho; El Palleter, d’Antonio Grau, de 1980; El llaurador, d’Andrés Martorell, de 1981; Dolçainers, de José Castells, de 1984; i La música i els tocadors, dels germans Antoni i Lluís Colomina, de 2003.

Imaginari popular faller

Dolçainers. José Castells. Falla República Argentina. Foto Iván Esbrí.

L’ARTESÀ DEL GREMI D’ARTISTES FALLERS DE VALÈNCIA, L’EXEMPLE A NO DESCURAR Per últim, sota l’advocació d’una artista faller el Gremi Artesà d’Artistes Fallers va adoptar també la figura d’un hercúlic “llaurador o valencià”, amb un maça -o martell de fuster- en mà com a símbol de laborisitat recoltzat a una columna. Aquesta emblema fou dissenyat per Carlos Tarazona -primers anys 160- i recreat en falla per Miguel Ángel López Montserrat per ser exposat dins del Museu de l’Artista Faller de València, el 1993,

per explicar els processos constructius de les falles principalment els relatius a la fusteria estructural i artística. Als seus peus hi ha un bust d’hortolà, obra també de López Montserrat, per explicar el procés de buidatge de volums en cartó pedra. Aquest cap ha sigut reproduït en no poques falles de l’artista, així com de tercers que li compraren en temps el cartó o es passaren el molde original. El 2016, Manolo García va meravellar al públic amb la reproducció esquemàtica en vareta de l’Artesà del Gremi a Falles pel món, a la Plaça de l’Ajuntament de Va-

El VERÍ del foc 2019

Falla Museu de l’Artista Faller de València. Miguel A. López Montserrat. Foto Iván Esbrí.

lència. Valga dir que este artista guarda a una carpeta un projecte de recrear l’Artesà en bronze, per a ubicar-lo a una de les retondes d’entrada a la Ciutat de l’Artista Faller de València. CONSULTES Luís Fernández Gimeno, Associació d’Estudis Fallers. Javier Mozas Hernando, Associació d’Estudis Fallers. Rafael Tortosa García, coordinador de El Verí del Foc i investigador de Falles. Agulló Calatayud, V. (2012): “La pràctica esportiva i les Falles: pilota valenciana, futbol i pedestrisme”, Revista d’Estudis Fallers, 17, pp. 80-95. Ariño Villarroya, A. (dir.) (1990): Historia de las Fallas, València, Levante-EMV, 490 p. —(1992): La ciudad ritual: la Fiesta de las Fallas, Barcelona, Anthropos, 383 p.

Ariño Villarroya, A.; Borrego Pitarch, V.; Hernández Martí, G. M. (1993): Los escultores del fuego. Aproximación a la historia del Gremio Artesano de Artistas Falleros de Valencia, València, Diputació de València, 291 p. Castelló Lli, J. (2010): “Falles apologètiques: suc i un poc de metralla per a la glòria i lloança”, Llibre Faller Joan d’Aguiló, València, Associació Cultural Falla Joan d’Aguiló-Gaspar Aguilar, pp. 135-166. —(2014): Pasqual Carrasquer: creador de falles, València, Carena, 238 p. Contreras Juesas, R. (1998): Los Carteles de Fallas de Valencia, València, Ajuntament de València, 370 p. Esbrí Andrés, I. (2018). “Regino Mas. La temàtica de les seues falles”, dins Llibre Faller Junta Central Fallera, València, Junta Central Fallera, pp. 173-183. —(2018): “L’Estació del Nord de València i la Festa de les Falles. Tres vessants de relació”, Revista d’Estudis Fallers, 23, pp. 42-54. Ferrer Senabre, I. (2013): Les pistes de ball durant el primer franquisme: espais de lleure a l’Horta-Albufera, Barcelona, Universitat Autònoma de Barcelona, 508 p. Marín Garcia, J. LL. (2010): Sàtira i falles. Les explicacions falleres de Bernat i Baldoví, València, Universitat de València, 200 p. Soler Godes, E. (1978): Las Fallas de Valencia 1849-1977, València, autoedició, 186 p. Tortosa García, R. (2010): “L’espill dels cadafals fallers sobre els anys de la fam (1940-1955)”, El Verí del Foc, 4, pp. 80-89. —(coord.) (2011): “Catalogació i documentació dels Ninots Indultats a les Falles de Xàtiva”, El Verí del Foc, 5, 240 p. Falles pel món. Manolo García. Falla Plaça de l’Ajuntament de València. Foto Iván Esbrí.

Imaginari popular faller

El VERÍ del foc 2019

campanars de la Seu

Els de cartó-pedra Rafa Tortosa i Garcia

ben segur, que els habitants de qualsevol poble consideren el campanar de l’església com un dels principals símbols de la població. Dóna igual que siga menut que gran, la silueta que genera, reeixint de les cases i els edificis, roman en l’imaginari dels seus pobletans. De fet, sol ser l’element més alt de la població i des d’on es pot contemplar qualsevol punt d’aquesta i les seues rodalies. Des del barroc, època on va proliferar la seua construcció, a part dels seus aspectes estètics o de seguretat, els campanars han complit diverses funcions, entre les que destaca la de fer de rellotge, el qual ha organitzat la vida de la col·lectivitat. Amb el so de les seues campanes es marcaven els moments més importants del dia i avisaven als feligresos el començament dels oficis religiosos. No sols van haver-hi campanars a les esglésies, atès que també n’existien als ajuntaments i tenien la funció d’avisar la població davant una situació de perill, sobretot en temps de guerra. A més a més, també han servit

per traçar camins i carreteres. Un exemple clar el veiem a l’actual autovia A7, entre Alginet i l’Alcúdia on la llarga recta està conformada pels punts dels campanars d’aquestes dues poblacions. En definitiva, els campanars, amb les seues múltiples funcions i significats, constituixen una estructura amb una entitat pròpia perfectament definida. El Micalet de València, el Fadrí de Castelló o el campanar de la Seu, entre d’altres, són torres de sobra conegudes per les seues gents, que el consideren com un element del seu imaginari col·lectiu, tant el popular com el identitari. Un clar exemple d’aquesta consideració col·lectiva són les Falles, tant en la utilització als cadafals fallers, com un recurs constructiu amb la seua reproducció a escala; com la vinculació identitària que es conrea per part de les seues comissions falleres, les quals es senten identificades amb el campanar de la seua població o de la seua barriada. Aquesta identificació es visualitza i, es deixa palès, als escuts de les comissions, amb

Imaginari popular faller

Escut de la falla Barrio San Felix, embrió de l’actual falla de Sant Feliu. Arxiu Rafa Tortosa.

l’aparició del campanar com un símbol que participa en la configuració d’aquest escut junt altres elements, habitualment fallers, com flames, coets o pintes. A Xàtiva, aquestes consideracions van estar preses per algunes comissions falleres en el moment de la seua constitució. El Mercat va voler plasmar la perspectiva idíl·lica vista des del centre de la plaça, amb les arcades de Casa Floro i, sobreeixint, el campanar de la Seu. Molina–Claret va pretendre una altra perspectiva vista des de la Cardinxa, quan en 1977, en constituir-se la falla, hi havia un projecte de construcció, a l’entrada de Xàtiva, del Portal del Lleó. La pretensió era plasmar al seu escut, en dos plans, el Portal del Lleó i el campanar de la Seu. L’escut fou així configurat. La realitat hagué de tardar molts anys després i amb el resultat d’una perspectiva trencada per les altes finques construïdes. També, la falla del

Raval té al seu escut la façana i el campanar dels Sants Joans, l’església del barri junt la font de Sant Joan, lloc de plantà de les primeres falles. A aquestes comissions, cal afegir la del barri de Sant Feliu, ja que a la primera època en plantar-se falles (1965-1967), acolliren al seu escut el campanar de la Seu junt unes flames i un bunyol. És per això que, a Xàtiva, el campanar de la Seu forma part de l’imaginari particular de qualsevol socarrat. Junt el Castell, conformen una silueta mítica que tantes vegades ha estat reproduïda en quefers turístics i culturals, considerant-se un símbol identificatiu de la ciutat. En aquest sentit, els cadafals fallers acullen reproduccions de campanars amb la idea d’associar identificació amb la ciutat, i tot per conformar una escenografia amb crítiques locals o acotades a un determinat barri, religioses amb caràcter moral o temes apologètics amb lloances al propi campanar. La reproducció a escala de campanars de la Seu radica en un cert barroquisme que transita pel món Faller amb la recerca de copiar la realitat i la perfecció. Establida una maqueta, la seua construcció —amb gran presència de la fusteria—. encara que laboriosa, no sol ser molt complexa, amb molts plans i motllures repetitives. Com podem veure en el recorregut dels cadafals fallers, amb reproduccions de campanars de la Seu, motiu d’aquest assaig, hi ha molta tendència a humanitzar la torre, amb la qual cosa demostra que el artistes volen fugir de la rigidesa que presenta el campanar amb la inclusió de cares, peus i mans. Com no volem que aquesta introducció «dure més que les obres de la Seu», és el moment d’iniciar el recorregut cronològic pels campanars de la Seu apareguts als cadafals fallers com una reproducció en cartó-pedra. La primera referència que tenim és la falla infantil plantada al carrer de l’Ar-

El VERÍ del foc 2019

Ni en closes pot anar de José Garcia Tortosa Vèrnia (Mercat, 1936). Crítica directa al rellotge i les campanes de la Seu. Esbós d’Ensomits de Rafael Martínez (Argenteria infantil, 1935). És la primera referència de la presència del campanar de la Seu a un cadafal faller.

genteria l’any 1935, la qual va estar realitzada per Rafael Martínez Serra. Duia per lema Ensomits i tenia per coronament el campanar de la Seu. Tal vegada, l’elecció del campanar respon a una ocurrència del seu autor en quant a reproduir un element conegut per tots i centrar l’atenció del cadafal, ja que la relació amb el lema i la temàtica tractada és pràcticament nul·la. Com s’observa a l’esbós, les escenes tracten de contes infantils i el bastidor està replè de dibuixos de Colilla i el seu Pato Maravilla, el personatge de còmic més popular entre el món infantil

i juvenil d’aquella època, que apareixia al suplement Los Chicos que editava El Mercantil Valenciano. Interessant és la presència d’una part del campanar a la falla plantada a la plaça del Mercat l’any 1936. El lema era Ni en closes pot anar i es referia al rellotge del campanar, que de ben segur tenia problemes atès que les campanes, maletes segons l’esbós, no donaven bé les hores. Amb un humor fresc i crític, José Garcia Tortosa Vèrnia plasmava en la falla aquesta crítica centrada en el mateix campanar, una de les poques vegades on la presència d’aquesta construcció no està motivada per acotar la localització de la crítica mitjançant la seua escenificació, sinó que la crítica es centra en el mateix campanar.

Imaginari popular faller

Voluntad de fallers de Ricardo Sánchez (Tetuán, 1943).

Els apuros d’una Comisió de José Castelló (Tetuán,1944).

Una notícia, recollida als diaris del 19 de març de 1943, duia per títol El derrumbamiento del Miguelete, on el corresponsal es referia als problemes patits pel coronament de la falla Tetuán durant la plantà amb motiu de la pluja. Carlos Sarthou deia que:

y al peso del remojón, el viento lo ha derribado. Mañana, según dicen, aparecerá sólo el oreo campanario y atado a él un artista con traje de encarcelado, un artista extranjero que defraudó el dinero recibido para la falla, teniendo que pechar la comisión con ésta. Pero no ha tenido la previsión de cubrir al Miguelete con paraguas (como los falleros de la Trinidad, su tortada), y el Miguelete se les escapó también»1.

«... finalmente, una falla colosal simboliza la fraternidad de dos ciudades levantinas, con el Miguelete de Valencia, que le regala una falla al campanario colegial de Játiva, y éste le corresponde con un ramo de naranjas de la Ribera. Pero ¡qué catástrofe!: “El Miguelete se ha caído” esta madrugada. Trasplantado a la plaza Tetuán de nuestra ciudad, cuando su espadaña asomaba sobre los tejados, las nubes le dieron una ducha, 1

Las Provincias, 19 de març de1943.

La falla, que duia per lema Voluntad de fallers, estava composta pel Micalet i pel campanar de la Seu, com a símbol representatiu de les dos poblacions, València i Xàtiva, on la crítica pretén fer palès «un romanç d’art i alegria»:

El VERÍ del foc 2019

«Ahi vorán al Micalet que molt gentil al campanar de la Séu, li ve a ofrenar, una falla qu’ell ha fet. I la Sèu en totes ganes de restar no menys complida, li regala, esvanida, un ramell da huit mangranes». Aquest romanç, que intentava justificar que les falles que es feien a València es podrien fer també a Xàtiva, ja que «te mes rahó que ningú [...] puix per los quatre cantons ella fon ja socarrà». El romanç, com diu la crònica, ni començà ni va acabar bé, ja que apart dels problemes per l’oratge, també van haver-hi amb l’artista —Ricardo Sánchez de València—, apareguts abans de la plantà. Tots aquestos entrebancs que van tindre els fallers de la plaça de Tetuán, els van recollir al cadafal de l’any següent, que sota el lema Els apuros d’una Comissió, mostra la plantà al tomb del Micalet en el seu coronament a més d’una peça de la reproducció del campanar de la Seu. José Castelló, autor del cadafal, retratava «una essena en veritat referintse a la plantà que se va fer el any pasat» amb la descripció de la plantà del Micalet i que Francisco Martínez versava: «Era monumental; així estaba en el boset que molt bé es pot apresiar però un tío cateto la falla va estroperar». El campanar de la Seu eixint d’un globus terraqüi era la proposta de J. Camarasa per a la falla Cara y Creu (José Espejo, 1945), amb la cara, «lo que fon antes nostra Xàtiva encumbrà; la Creu, lo que tenim hara, en la que tot son proyectes que no están ni comensats». Un de les poques falles que ha reproduït per complet la façana de la Seu, potser

Un hora per a cada ú (José Espejo,1951). El campanar de la Seu s’ha humanitzat en diversos cadafals.

siga la falla infantil de José Espejo de 1948, realitzada per la comissió amb el lema de Cara i Creu del Matrimoni. En aquest cas, la presència de la Col·legiata respon com una escenografia del casament d’una parella, la qual es representada a les portes de la Seu. Cal recordar que aquestes crítiques que acullen el tema del matrimoni, la dona sempre ix malparada: «Cara i Creu del matrimoni, és el lema d’esta falla, que la dona qu’ix de talla, es pichor qu’el mal dimoni». Finalitzem la trilogia de campanars de la Seu al carrer de la Corretgeria, amb la plantada el 1951 pels infantils de la barriada. Un hora per a cada ú era el lema d’un cadafal molt enginyós atès que el campanar de la Seu, humanitzat amb cara, braços i cames, s’asseia sobre l’edifici de la Seu.

Imaginari popular faller

Problema resolt d’Antoni Grau Tomàs (San Jordi,1951).

Aquell mateix any, el 1951, Leon Romero plantava la falla del Portal de València, la qual era coronada pel campanar de la Seu, que estava sobre una gran muntanya i al costat d’una ermita. La falla tractava el tema de l’habitatge d’acord a les escenes plantejades a l’es-

bós. Sembla que aquell any va ser prolífer a l’aparició de campanars, doncs a la plaça de Sant Jordi es va plantar un altre que hi era humanitzat, on les esferes del rellotge eren els ulls. Problema resolt era el lema d’una falla signada per Antoni Grau i Tomàs. La Seu

El VERÍ del foc 2019

era la punta central d’un canelobre per tractar el tema de la llum ja que «Xàtiva ya te resòlt l’assunt d’electricitat, el campanar de la Sèu ens dona llum a grapats». A la sombra del Campanar (Cid-Trinitat, 1955) era la falla signada per Ramon Morell, qui va utilitzar el recurs de la reproducció del campanar de la Seu per justificar el lema escollit i per plantejar temes quotidians ocorreguts en la barriada, és a dir, a l’ombra del campanar, com ara la nova ubicació del mercat en la mateixa plaça de la Seu. Altre campanar que va plantar Ramon Morell fou a la plaça del Mercat el 1957 i duia per lema Com està la vida, també ubicat en el coronament de la falla. Uns anys després, al barri de Sant Feliu, la mateixa comissió fallera —sota la direcció artística de Joan Rubio— plantava el 1979 un interessant campanar com a coronament que, una vegada més, era humanitzat per trencar el poc dinamisme que té representar objectes arquitectònics. El lema de la falla era Un cert flaire i va ser anomenada com la primera falla radioactiva del País Valencià. Andrés Martorell també agafava el recurs del campanar de la Seu per utilitzar-lo com a contra-coronament del cadafal El pas del temps (Ferroviària, 1980) i era considerat com «un símbol de nostra terra que mai ha volgut la guerra». L’escena es presentava amb el campanar, que tenia cara, cames i braços, i era assegut en terra, on Vicent Tortosa Biosca li donava sentit a la posició, ja que «en els braços tracta de protegir, a qui els vol ferir, per lo que sospira. En aquest cas, la protecció era, principalment, el món de l’agricultura. A l’explicació feia referència del campanar dient que «nostre bon campanar de la Seu, que Xàtiva en peu el vol i l’admira». A la falla de les Tulipes, del mateix cap de víking cap per abaix, sorgien

molts monuments històrics de Xàtiva com les muralles, l’hospital, la font de la Trinitat... i un gran campanar. Tot plegat, conformaven el coronament d’aquella mítica falla Renaixement, signada el 1987 per Paco Roca per la falla del Raval. Aquesta falla és una de les més recordades a la història, igual que Retorn a l’antic de Miguel Ángel Gozálbez Moracho (R. Argentina, 1989), amb aquell grandiós campanar de la Seu de 17 metres d’alçària. L’elecció de la Seu com a motiu central d’aquella guardonada falla, vist que hi ha poca relació amb el desenvolupament de la crítica —cap verset nomena el campanar—, ens atreviríem a dir que va estar el fet d’acomplir un repte que es va plantejar Moracho en voler particularitzar per a Xàtiva la falla El Barri que el mestre Miguel Santaeulàlia va plantar el 1986 a la demarcació de Na Jordana. En aquest cas, el campanar era el de l’església del Carme de València, el de la barriada on es va plantar la falla i que es completava amb els caps del iaio i la iaia així com el globus aerostàtic, principalment. La configuració d’aquesta disposició de falla va resultar un èxit rotund atès que a l’igual que Xàtiva, la falla va ser particularitzada en altres poblacions valencianes. A Cullera es reproduïa, el 1992, el campanar dels Sants Joans al cadafal Visites d’un Altre Món de José Lafarga (Plaça d’Espanya, 1992) mentre que un altre cadafal que es deriva de l’obra de Santaeulàlia va ser Lo d’ahir i lo de hui dels Germans Colomina, plantat a Gandia l’any 1987 per a la falla del Prado. La seua organització resultava també comparable, encara que manifestava certes modificacions que responien a la seua adequació temàtica i al seu ajust a l’àmbit gandià, especialment patent per la inclusió de la representació del campanar de la Seu Col·legiata de Gandia.

Imaginari popular faller

El Barri de Miguela Santaeulàlia (Na Jordana, València,1986).

Lo d’ahir i lo de hui dels Germans Colomina (El Prado, Gandia,1987). Arxiu T. Colomina.

Retorn a l’antic de Miguel Ángel Gozálbez Moracho (R. Argentina, Xàtiva, 1989). Arxiu Rafa Tortosa.

Visites d’un Altre Món de José Lafarga (Plaça d’Espanya, Cullera,1992). Arxiu JLF de Cullera.

El VERÍ del foc 2019

Grau, el dia de la plantà, amb el campanar al fons reproduït a la falla Xàtiva... Estancá (Selgas-Tovar, 1993). Arxiu A. Grau

Un campanar de la Seu enfonsant-se entre l’aigua, era la proposta d’Antoni Grau que duia per lema Xàtiva... Estancá (Selgas-Tovar, 1993). El campanar de la Seu, representat des de l’alçada de les campanes cap amunt, feia el paper d’indicador que la ciutat estava coberta d’aigua, exagerant la situació política i social d’aquell moment i que es pretenia criticar. Amb aquesta falla, Grau va patir un contratemps en la plantà al caure-li part de la falla. L’artista xativí es lamentava d’aquest fet, atès que era la primera vegada que li passava en tota la seua llarga carrera professional. Amb aquest fet es va sentir dolgut doncs «cap artista local es va interessar pel que va ocorre, i ningú em va ajudar... és un poc, un fet que juntament amb el disgust de la caiguda d’una falla meua per primera vegada fa que me’n

Turisme xativí de Xavier Herrero (Sant Feliu, 1996). Arxiu Guillem Alborch.

vaja de la professió amb un poc d’amargor» (Garzó, 1995: 78). La següent referència d’un campanar de cartó-pedra és l’aparegut al cadafal Turisme xativí de Xavier Herrero (Sant Feliu, 1996). La falla estava presidida per un braç que naixia de terra, on la mà acollia el Campanar de la Seu, com si es tractara d’un souvenir: «El boig món del turisme tot ho arrasa, tot ho espenta per favor, que no s’obliden que La Seu no està a la venda». La falla va presentar interessants propostes, com la tècnica de la vareta usada per confeccionar el braç, una tècnica poc apareguda als cadafals de Xàtiva. El braç, per la nit estava il·luminat al se interior

Imaginari popular faller

Xàtiva Turística de Paco Roca (Sant Jordi, 1997). Arxiu Paco Roca.

i es realitzaven jocs de llums, a una falla que era visitable. L’humanitzat campanar de la Seu va tornar a la plaça de Sant Jordi quasi cinquanta anys després. En aquest cas, Paco Roca va plantejar aquell 1997 una falla basada en la crítica al turisme —de fet, el lema va ser Xàtiva Turística—, on la Seu tenia una gran importància. Un altre campanar de la Seu que va estar com a eix principal d’una falla, va ser realitzat per Francisco Ibáñez a la plaça de l’Espanyoleto (1999) amb una

proposta que duia per lema La vida en les teulades. De fet, el campanar sorgia d’un grup de cases i, la seua presència, completant un entorn que volia fer valer l’activitat a les teulades, també va tindre un aspecte crític, ja que volia fer ressò de la polèmica que envoltava a una de les seues campanes. A la demarcació de J. R. Jiménez, amb la falla Enamora’t de Xàtiva, també trobem la presència a una de les escenes d’un campanar de la Seu rodejat de cases, i tot per contextualitzar la crítica establida. En aquest cas, Pepe

El VERÍ del foc 2019

Xàtiva, quin corral! de Venancio Cimas (J. R. Jiménez, 2011). Arxiu Rafa Tortosa.

Benavent planteja aquell 2001, una escena per criticar tot allò que va passar amb Justeta, ja que «quin show que es muntà, a l’estiu de l’any passat, quan una dóna ven posà, tragué la pistola i apuntà». Per al campanar també hi havia una versada: «La Seu avisa, amb el seu campanar, que per a uns la marxa s’acaba, i per altres, s’ha d’anar a treballar».

L’artista faller Enrique Garcia plantava a Xàtiva i ho feia amb un altre campanar de la Seu. En aquest cas, l’havia humanitzat i formava part del coronament de la falla que duia per lema Embolics a Xàtiva (Verge del Carme, 2007). Una de les intencions de la crítica, respecte al campanar, va estar en què era el moment de llavar-li la cara al campanar amb l’exposició La Llum de les Imatges, que va romandre per un temps a la mateixa Seu.

Imaginari popular faller

Part de darrere de la falla Xè quin espectacul (El Pilar, València, 1997). L’artista xativí, Josep Martínez Mollà, va voler representar, junt el Micalet, el campanar de la Seu així com les arcades de Casa Floro a la plaça del Mercat.

Les tres aparicions més recents de campanars de la Seu es produeixen amb l’objectiu de focalitzar la crítica en un aspecte local, inclús acotat al nucli antic. La primera d’elles la trobem a la falla Xàtiva, quin corral! de Venancio Cimas (J. R. Jiménez, 2011), on apareix el cadafal replè de gallines, amb la idea de què Xàtiva s’ha convertit en un corral, «perquè entre forats i muntons, açò no sembla que tinga final». En clau de festes locals plantejava Xavi Herrero el cadafal de la falla Ferroviària de 2013, en el qual apareixia, junt un carrer de cases, el campanar de la Seu, que complia amb la funció d’acotar la crítica a local.

Finalment, la falla República Argentina de 2016, acollia a una de les escenes un campanar de la Seu. Dins del cadafal El triumvirat, Venancio Cimas construïa, per a conformar l’escena, un campanar rodejat de cases i escenificar la crítica relativa al nucli antic. La realització d’aquest recorregut ens confirma que la reproducció del campanar de la Seu als cadafals fallers obeeix a una escenificació per tal d’acotar allò que es vol criticar en un espai local, ja que llevat de poques crítiques, l’aparició de la torre per l’explicació de la falla és anecdòtica. I ens demostra que la principal inquietud de l’artista faller és el vessant artístic en la reproducció d’aquesta obra arquitectònica. Com dèiem a l’inici de l’escrit, el campanar de la Seu forma part del nostre imaginari, així com molts campanars de la Seu de cartó-pedra romanen, de ben segur, a l’imaginari faller dels xativins. BIBLIOGRAFIA Colomina Subiela, A. et alii (2014): El taller dels germans Colomina i les falles de Gandia, Gandia, CEIC Alfons el Vell. E. de Redacció (2005): «Alternatives a la tradició», Molina-Claret 2005. Qüestió d’estètica, A. C. Falla Molin-Claret, Xàtiva. Garzó, A. (1995): “Antonio Grau Cros en l’any de l’adéu a les falles”, Xàtiva en falles 1995, Junta Local Fallera, Xàtiva, pp. 76-78. Xàtiva Fallera (1935 i 1936) Falles de Xàtiva (1951) Llibrets de Falla de Tetuán (1943 i 1944), José Espejo (1945), infantil José Espejo (1948), R. Argentina (1989 i 2016), Sant Feliu (1996), Espanyoleto (1999), J. R. Jiménez (2001 i 2011) i Verge del Carme (2007).

El VERÍ del foc 2019

Pavesos: fer país amb música folk en una frustrada primavera fallera

Joan Castelló ǀ PERIODISTA I MEMBRE DE L’ASSOCIACIÓ

Era

D’ESTUDIS FALLERS (ADEF)

aquest país, però eren uns altres temps. Després de més de trenta anys de dictadura, el poble aspirava a la llibertat i a la democràcia. A penes iniciada la dècada dels setanta del segle xx, ETA assassinava a Carrero Blanco i trencava la continuïtat del règim franquista; estudiants i treballadors s’enfrontaven als grisos (la policia de llavors vestia uniformes d’eixe color) en manifestacions demanant llibertat. Era la força d’un poble que aspirava a un canvi encara per vindre. Uns anys després, mort ja Franco, es demanarà també amnistia i l’estatut d’autonomia. Els setanta van ser anys convulsos, els del final d’una dictadura i l’inici d’una transició que, amb resignació i renúncies de l’esquerra, descartava la ruptura i, en mig del terror (d’extrema dreta i d’extrema esquerra) i d’una crisi econòmica derivada de l’alçada del preu del petroli, iniciava un camí difícil i ple d’obstacles cap a la democràcia. El dictador va morir en el llit i el somni de la ruptura es va dissoldre, però no va

desaparéixer l’ànsia de dotar-nos d’una democràcia equiparable al nostre entorn europeu. Aqueixes expectatives estaven encoratjades també des dels sectors culturals progressistes. En la primera meitat dels setanta, l’oposició era clandestina i havia de fer front a la negació de drets bàsics, com el de reunió, associació o expressió. Es buscaven estratègies per a burlar el ferri control ideològic i polític del franquisme. La Cultura es va convertir llavors en un front reivindicatiu, i dins d’eixa trinxera la música dels cantautors va jugar un paper gens menyspreable. En eixa efervescència polític-cultural dels setanta cal situar l’aparició dins del món faller de Joan Monleón, un showman entranyable, descomunal, extravagant i una mica coent, però amb un pessic de tendresa; un home del barri del Carmen acostumat a tractar amb la gent del carrer en la seua orxateria pròxima al mercat central. Com a president de la falla Corretgeria-Bany dels Pavesos, Monleón va re-

Imaginari popular faller

Ninot de Joan Monleón a la falla Na Jordana de 2010. Foto Joan Castelló.

volucionar el món faller amb un concurs de teatre en valencià que, després de dues edicions d’èxit (1972 i 1973), l’oficialitat de la Junta Central Fallera (JCF), al més pur estil franquista, va liquidar sense més en detectar sentiments nacionalistes que no casaven amb la continuïtat franquista que, en eixe moment, encarnava el llavors alcalde de València, Miguel Ramón Izquierdo. El concurs de teatre en valencià era una iniciativa sorgida des la base d’una comissió de barri que pretenia introduir la cultura popular en el ranci esquema de la JCF. Però eixa iniciativa, «plena d’idees perilloses nacionalistes», s’escapava al control de l’oficialitat i calia avortar-la

com fora. I així va ser. Monleón i la seua gent van ser expulsats de les falles. El que podria haver sigut una primavera cultural fallera va quedar tallada d’arrel. Les falles seguien sota el control ideològic del franquisme. Ja fora de l’àmbit estrictament festiu, eixe grup inconformista de fallers de Corretgeria va seguir amb la seua vocació teatral i, dirigits per Rafa Gallart, en 1975 van representar amb bastant èxit La infanta Tellina i el rei Matarot, un clàssic del teatre valencià del segle xvii amb un text desenfadat, hiperbòlic i disbauxat. En eixos anys, Monleón va encetar també la via musical amb Els Pavesos, un grup delirant, sorneguer i divertit, amb

El VERÍ del foc 2019

una posada en escena irreverent i amb evidents connexions amb el caràcter mordaç de la crítica fallera. Les seues cançons eren part del repertori tradicional, sempre amb un to jocós i lletres amb un doble sentit. «Nosaltres no creem, posem d’actualitat allò perdut. La gent es sent identificada i, al mateix temps, creem un sentiment de nacionalisme valencià», va afirmar el mateix Monleón en una entrevista. Les seues propostes eren cançons fàcils, arrelades i interioritzades en l’imaginari col· lectiu de tot el país. A més dels músics de l’orquestra, el contrapunt de Monleón en Els Pavesos era Merxe Banyuls, una dona desimbolta y amb la qui tenia un feeling especial. Formaven una parella explosiva que rivalitzava en ironies i que es llançaven constantment dards enverinats per a gaubança del públic. El primer disc va ser A la nostra gent (1976), una recopilació de cançons populars de diferents comarques valencianes, amb temes com ara La barraca, Mare vull casar-me, El tio Pep, La creu del matrimoni, Sant Antoni de Gavarda, Micalet Garcia, Cançó de batre, Xe que a gust i El Micalet de la Seu. El seu era un repertori folk, el que es portava llavors, amb cançons tradicionals i lletres amb doble sentit que posaven en dubte costums, creences religioses, la moralitat i formes tradicionals de concebre la vida. En aquells anys de la Transició, el realment perillós de Els Pavesos era que cantaven en valencià. A aquest primer èxit va seguir El pardal de Sant Joan... i la bolseria (1978), un LP amb el qual el grup va continuar recuperant cançons populars tamisades pel seu particular filtre festiu. A més de Orxatera valenciana, el títol de major popularitat d’aquest àlbum, apareixen també uns altres hits que van acompanyar totes les celebracions festives de l’època: La manta

Ninot de Joan Monleón a la Falla EsparteroGran Via Ramón i Cajal de 2010. Foto Joan Castelló.

al coll, El Cabanyal, Ja plora el xic, Ja no canta el capellà, El frare d’Agres, El barranc de l’assut, El sabater de Sollana i El dia de sant Jaume. El disc tenia a més un valor afegit: un pròleg de Joan Fuster, l’intel·lectual que va establir les bases del nacionalisme valencià de la segona meitat del segle xx. El tercer treball no es va fer esperar: València-Estambul-Konstantinòpolis (1979), un disc de continguts eclèctics molt allunyats entre sí, amb cançons com València 1900 a partir d’un tema de Jacques Brel, altres més populars com Amparito, la filla del mestre, la cançó arrevistada Ja us he reconegut i Paquito Xocolatero, una composició molt coneguda en les festes de moros i cristians però que a partir de llavors es va convertir en un èxit en tots els àmbits festius. Amb Borumballes falleres (1981), Monleón i Els Pavesos tornaven als seus

Imaginari popular faller

Coberta del primer disc de Els Pavesos: A la nostra gent (1976).

Coberta del disc El pardal de Sant Joan... i la bolseria (1978).

orígens fallers, amb temes nostàlgics i cuplets d’època, com El xisme fallero, Cançó de la falla, Els focs artificials, El fallero, Noche de fallas, Xacarrac i València. Segons Xavier Aliaga, allò que definia Els Pavesos, en tot cas, «era la seua vistosa posada en escena: no sols per la capacitat de connectar amb el públic i la proximitat de Monleón (qui vènia del món del comerç i estava acostumat a tractar amb la gent), sinó també de Banyuls, amb qui formava una parella explosiva, i del joc en qui hi participaven els propis músics, disfressats de monja, de pirata o del que calguera». Els Pavesos es van dissoldre uns anys després, però abans encara van posar en escena l’espectacle Pavesos, nou i mig (1982) en el qual també participava la vedette Rosita Amores. Aquest final com a grup musical no va detindre la carrera artística de Joan Monleón, que, com a actor i home polifacètic, va participar en pel·lícules com El virgo de Vicenteta (1979), El vicari d’Olot (1980), Con el culo al aire (1980), Las aventuras de Zipi y Zape (1981), Que nos quiten lo bailao (1983), Moros y cristianos (1987), Amanece como puedas

(1988), Puta misèria (1989) i Rencor (2002), entre altres. Amb 50 anys ja complits, Monleón torna el 1990 al primer pla de l’actualitat com a presentador d’un programa en prime time de la nounada Televisió Valenciana. En Canal 9 va ser el protagonista del xou diari que portava el seu nom, en el qual una de les seccions més destacades va ser la paella russa. Amb un valencià estàndard, Monleón va aconseguir que la llengua pròpia fóra acceptada amb naturalitat, des de Vinaròs a Oriola passant per les comarques castellanoparlants de l’interior. Les seues monleonetes (un remake valencià de les mamachicho de Tele 5) i les seues frases Sap qui soc? i Cinq mil pessetetes van fer més per la normalització del valencià que moltes campanyes publicitàries. Va fer així realitat un aforisme que circulava en aquells dies que deia: «La Televisió Valenciana serà fallera o no serà». Segons Carles Gámez, «Els Pavesos, juntament amb Al Tall, són els dos grups que posaren en valor la música d’arrels, uns des d’un vessant més lúdic. Ho fan des d’una barreja molt interessant d’estils, de folk, de rock, de fusió».

El VERÍ del foc 2019

Les

insígnies falleres xativines

Javier Mozas Hernando ǀ ASSOCIACIÓ D’ESTUDIS FALLERS,

REMEMBER VALÈNCIA I ARXIU-BIBLIOTECA DE LA JCF DE VALÈNCIA

moltíssimes ocasions, les insígnies de les comissions falleres han sigut assimilades als escuts heràldics. La necessitat de crear una imatge que el públic la identifique i el creixent interès per l’heràldica, varen fer que moltes comissions falleres optaren inicialment per un format paregut als escuts, seguint un camí prou similar al d’empreses per buscar un logo o dibuix identificatiu. Per als heraldistes, tenim la heràldica representativa, que serien els escuts de professions, gremis, col·legis professionals o societats, que agrupen a persones d’unes mateixes ocupacions, aficions o diversions. Dins d’este grup es podrien englobar les comissions falleres. En el cas de les comissions de Xàtiva, la forma externa intenta seguir en algun cas la forma de l’escut heràldic d’estil espanyol amb la base arrodonida formant un arc de mig punt invertit, o be conformen la forma externa la suma de diversos elements,. Però el cas més nombrós és la delimitació per les flames, com a destacat element identitari de la festa.

En quant a la composició, les figures que les integren no són heràldics, més be al contrari. Només els set casos on apareix l’escut de la ciutat de Xàtiva i l’escut de l’Ordre dels Carmelites podrien ser considerats en relació a l’heràldica, tot i que no són elements independents, sinó que són escuts dins d’un escut. Peces que es podrien considerar parlants, podrien ser l’espassa d’Abú Masaifa, les fonts de Cid-Plaça de la Trinitat i Trinitat, els campanars de Raval, Molina-Claret i Plaça del Mercat; el tren de Ferroviària, els utensilis de Juan Ramón Jiménez, el llibre que representa a Maravall, o el Sant Jordi. La resta d’elements que apareixen a quasi tots els escuts són motius valencians com un masclet, les flames, llorer, pintes de fallera, i sobre tot el rat penat. No hi ha particions, com sol ser habitual als escuts heràldics, sinó més be tots els elements es distribuixen de manera més o menys desordenada per tot únic camp. En molts casos, quant no hi ha quasi figures, hi ha certa simetria en la composició dels conjunts.

Imaginari popular faller

Foto Antoni Marzal.

Els esmalts de les peces i figures no són els heràldics, sinó que són colors naturals —que és la forma més estesa a les comissions—. I a més, han anat canviant conforme han passat els anys d’acord amb el gust particular de la persona que ha fet la modernització del mateix. Només als casos on apareix l’escut xativí és on seguix la pauta heràldica per motius obvis de respecte a l’original. Tot i tindre elements, forma i colors molt comuns a altres comissions falleres, la combinació i disposició fan única a les

insígnies de les comissions falleres de Xàtiva. Hi ha certa similitud dins del camp de les insígnies falleres, però sempre hi ha algun detall que les diferència unes d’altres, ja siga dins o fora de la mateixa localitat. Per això la fan totalment útil per a representar i identificar exclusivament a les comissions falleres. I lluir-la als diferents llocs que són elements identitaris d’una comissió fallera: a l’antic faixí de faller, la banda de fallera, l’estendard i la documentació oficial (pergamins, nomenaments, regals o plaques).

El VERÍ del foc 2019

Escut o

Senyera o escut

Flames

Campanar

Font

Característiques del nom de la falla

La configuració dels escuts de les comissions falleres de Xàtiva a partir d’elements dels imaginaris ELABORACIÓ: RAFA TORTOSA

Imaginari popular faller Bandera de XĂ tiva

MĂşsica

Pintes

Bunyol

Petard

Rat Penat

El VERÍ del foc 2019

I per què no una fallera?

mitologia

Jordi Maravilla Herraiz ǀ ADMINISTRADOR DEL BLOC

Totes

CORREDOR DE FALLES

les grans cultures de la Història de la Humanitat han tingut la seua pròpia mitologia —Egipte, Mesopotàmia, Índia, Xina, Japó, Asteca, Maia, Inca, etc,...— com a europeus tots hem sentit a parlar alguna vegada de la grega o de la romana i molt poques vegades de la celta o de la nòrdica, que també formen part del substrat cultural comú del vell continent. Menys conegudes són les diferents mitologies ibèriques, qui coneix els tritons — Tritões— del Tajo, pròpies de la mitologia portuguesa? Qui coneix la Santa Compaña Galega? Qui coneix la Deu Astúrica? Qui coneix les esteles càntabres? Qui coneix la deessa basca Mari? Qui coneix els homes granizos del Pirineu Aragonés? Qui coneix l’aloja catalana? Qui coneix la bubota mallorquina? Si la mitologia espanyola o millor dit mitologies, ja són desconegudes per la gran majoria de la població, quants valencians saben que existeix una mitologia valenciana? Quants de vosaltres, oh lectors meus! sabeu de l’existència del

Drac de Banyeres de Mariola (Alcoià)? Quants de la Quarantamaula (Vall d’Albaida)? Quants del Perot (Marina Alta)? Quants del Tall de l’Infern del Penyagolosa (L’Alcalatén)? Quants de l’Encantà de Crevillent (Baix Vinalopó)? Quants dels Nyitols (Maestrat)? Quants del Forçut de Gorga (Comtat)? Quants del Forçut de Xixona (L’Alacantí)? Quants dels Donyets de Naquera (Camp de Túria)? Quants del Pardalot (Ribera del Xúquer)? Quants del Gegant Tombatossals (Plana de Castelló)? Quants del Butoni (L’Horta)? Etc., etc. La psicologia col·lectiva del poble valencià és comuna en pobles assimilats, militarment vençuts i ocupats, políticament submisos i invertebrats, econòmicament espoliats i culturalment despersonalitzats, no tant sols per la galopant substitució lingüística, pròpia de la corresponent assimilació cultural sinó també atacats per una amnèsia quasi total dels seus propis mites i llegendes, i és aquesta més greu com més s’avança cap al sud. Només coneixent a fons la història del poble valencià, es pot entendre perquè s’ha

Imaginari popular faller

Proposta de minotaure de taller. Ninot realitzat per Víctor H. Giner (Falla Plaça del Cid, Algemesí, 2013). Foto Corredor de Falles.

Aquest ninot podria considerar-se el Dimoni de la discòrdia (Rafa Ibáñez, Falla El Mercat d’Alzira, 2013). Foto Corredor de Falles.

arribat a la situació actual. Per no tindre, la majoria de valencians no tenen ni un imaginari comú amb una mitologia compartida, cosa que si ocorre a tot el nord de la península des de Galícia fins Catalunya, sobretot a la façana cantàbrica, on la majoria d’elements provenen d’època pre-romana.

establert diferents hipòtesis explicatives. En primer lloc, la gremial per la que apostaren el viatger francès Laborde, l’historiador xativí Vicent Boix o l’escriptor vinarossenc Francesc Almela i Vives, membre de la Generació de 1930 que establí les normes ortogràfiques del valencià el 1932. Els seus valedors afirmaven que el Gremi de Fusters feia la falla en honor de Sant Josep, el seu patró establint per tant un origen medieval. Una hipòtesi molt en boga entre els romàntics del segle xix, admiradors del món medieval, que continuà vigent fins ben entrat el segle xx. Posteriorment sorgiren altres hipòtesis explicatives, la solar defensada per Frazer, Gayano Lluch o Sanchis Guarner, apostava per focs, fogueres o falles, que es plantarien i cremarien segons equinoccis o solsticis i, des de temps immemorials, el cristianisme les hauria adaptat al seu corpus doctrinari dedicant-les a sants

I QUE TENEN A VEURE LES FALLES AMB LA MITOLOGIA? La festa valenciana per antonomàsia, amb permís dels Moros i Cristians presents en un nombre de poblacions igual o superior a les falles, té un origen desconegut i això li aporta una aureola de misticisme. Tot i que apareix un notícia relativa a un bàndol municipal del Cap i Casal de 1740 que les prohibia per raons de l’estretor dels carrers, no hi ha un coneixement exacte dels seus inicis i això fa que els sabuts de la festa del foc hagen

El VERÍ del foc 2019

com Sant Antoni, Sant Josep, Sant Joan, etc. I finalment la teoria del Parot o Ninot de Mitja Quaresma, on es faria distinció entre foguera i ninot que eren llançats després sobre una foguera pre-existent. Curiosament, el mateix Boix que defensa la teoria gremial, també defensava aquesta hipòtesi, com també ho feia Puig i Torralba. En temps recents, alguns membres de l’Associació d’Estudis Fallers (AdEF), han apostat per una possible evolució des del Carnestoltes, però la veritat certa, és que avui en dia continua sense haver un origen clar, tant des del punt de vista acadèmic com des del popular. ES POSSIBLE CREAR UNA MITOLOGIA FALLERA? Més enllà de la mitificació dels orígens de les falles, no existeix una mitologia popular al seu voltant. Partint de la realitat, cal preguntar-se si és possible crear una ex-novo en uns temps tant materialistes? Personalment estic segur que sí, una altra cosa es que algú estiga tant boig com jo per atrevir-se a fer la proposta... bé, jo o els sàtirs descarats que em rondinen per la habitació i no paren de pegar-me la vara. Per posar una base, podríem establir almenys una desena d’éssers fantàstics que li donaren eixa aura de misteri a unes festes amb orígens mitificats, espontanis i desconeguts, que han evolucionat cap a formes de celebració cada vegada més racionals, ordenades i documentades. En primer lloc, com no, començarem per un esser benigne, la Musa Protectora dels Artistes Fallers que més d’una vegada li hauria salvat la temporada als artistes fallers quan no sabrien per on tirar a l’hora d’afrontar un nou projecte. Però la Musa, no només inspiraria en moments d’ofuscament cognitiu, també el protegiria d’accidents en el taller o en plena plantà, així com a la seua obra en anys amb mala climatologia o per errades de càlcul matemàtic a l’hora de fer una com-

posició excessivament arriscada. El segon ésser seria de signe maligne, el Monstre del Minotaure Faller antítesi de la Musa Protectora, criatura terrible amb molt mala bava, el seu aspecte constaria d’una meitat superior amb cap de bou i una inferior amb tronc i extremitats humanes. El seu àmbit d’actuació es circumscriuria als tallers i la seua època predilecta d’aparició seria entre Febrer i Març, quan l’artista viu angoixat per no acabar la falla a temps. La seua presència seria tant aterridora que provocaria efectes secundaris com atacs d’ansietat, tot tipus d’arrítmies, insomni, pèrdua de pes i, fins i tot, en casos molt, molt extrems algun atac al cor. La tercera criatura o criatures màgiques de la mitologia fallera podrien ser les Animetes del Cresol o esperits de la llum, éssers més bé neutres que apareixerien a les acaballes de febrer o principis de març, sobretot al Cap i Casal. El seu àmbit d’actuació preferent serien alguns carrers de Russafa, però proliferarien per tot el teixit urbà, en poblacions més menudes com capitals comarcals farien aparicions molt esporàdiques i en els pobles molt menuts rara vegada, com en el cas de les animetes del Cresol de la Pobla Llarga —la Ribera Alta— molt prop d’on planten la Falla el Castell. El quart ésser o éssers, són els dracs tronadors, també de signe neutral, no podien faltar en un hipotètic univers mitològic faller, un ésser tant valencià com el drac, present en tota l’heràldica nostrada, fins i tot apareix a l’escut de la Generalitat Valenciana. Els dracs no són éssers visibles, sinó audibles, en realitat no serien exclusius de les falles, perquè la pirotècnia està present en una gran quantitat de festes valencianes, però en març farien hores extres: despertades, mascletades, castells, etc. i tot el reguitzell de traques o coets dispersos que s’escolten durant la setmana gran de les falles. De tant en tant, algun petardista malcarat que tira

Imaginari popular faller

Proposta de Musa polifònica (Pere Baenas, Falla Cánovas de Carcaixent, 2013). Foto Corredor de Falles.

petards en llocs inadequats o hores intempestives, rebria un avís en forma d’esglai per part dels dracs a mode d’avís o marmoló. El cinc ésser seria el Follet del Gotet, a mesura que els actes fallers s’ajunten en el temps, apareixeria amb més assiduïtat, arribant a l’èxtasi per la setmana de falles. Serien més negatius que positius, però sense arribar a una maldat diabòlica, sobretot molt burletes. Com a bons follets, al principi serien, fins i tot, graciosos, però a mesura que el bevedor anara incrementant l’alcohol és posarien

més i més pesats i, en ocasions, fins i tot agressius i/o violents. El seu habitat preferit serien els casals portàtils o carpes instal·lades prop de la falla, tot i que apareixeria també als casals de tota la vida. Les seues hores preferides per fer aparició serien les nocturnes on atraparia a moltíssims fallers i no fallers que es trobarien amb ell. El sisè ésser, d’existir, seria ja un vell conegut de qui escriu aquestes línies. El Sàtir Descarat, inspirador de poetes i guionistes de falles; d’haver existit hauria conegut als grans mestres Bernat i Bal-

El VERÍ del foc 2019

doví, Blai Bellver, Anfós Ramón, etc. No tindria forma corpòria definida, però de tindre-la segur que tindria un rostre sorneguer i rialler, es manifestaria en habitacions plenes de llibres, llibrets de falles, llapisseres, bolígrafs, etc. —a diferència dels anteriors, es podrien presentar en qualsevol moment de l’any, tot i que actuarien més a la tardor i principis de l’hivern, la seua hora preferida seria la nit i mes concretament la mitja nit o al començar la matinada—. Malgrat el seu nom, en el fons serien bona gent —vaig a ferlos un poc la pilota, que sinó ja no se’m apareixeran més i no hi hauran més articles— òbviament serien de signe benèfic. El setè ésser, seria molt maligne, sí, per què ens anem a enganyar! Una vertadera plaga, pitjor que el minador i la melassa junts per al taronger, és tractaria del Donyet Furtaninots, una mena d’home del sac de la mitologia fallera. En el cas particular de Xàtiva, és ben palès el terror que provoca, ja que a causa de la seua presència les falles infantils socarrades tenen les tanques més altes i plenes de protecció del món faller, de fet un bon nombre semblen tancades dins una gàbia. Tanmateix encara seria capaç d’esmunyir-se entre les escletxes protectores i fer tot tipus de malifetes, des de furtar fins a trencar ninots i altres tipus de malifetes. El seu espai d’actuació seria exclusivament al voltant de la falla i fonamentalment per la nit, perquè el donyet seria molt covard i li tindria por a la llum del sol i, a més a més, seria veloç i difícil de visualitzar. El vuitè ésser o éssers serien les Muses Polifòniques, la majoria de signe positiu i benigne, sobretot de dia, guiarien i inspirarien les bandes de música, les xarangues o les colles de dolçainers. De nit també apareixerien en alguns envelats, però de vegades afortunadament escasses es trastornarien i molestarien els veïns a altes hores de la matinada. Com els dracs tronadors, ningú les veuria mai, la seua principal característica és que tot i aparèixer amb gran profusió a la setma-

na gran de falles, ho faria també de forma intermitent al llarg de l’any en passacarrers de presentacions, proclamacions, etc. El novè ésser seria el Dimoni de la Discòrdia, relativament recent en el panteó mitològic faller, hauria nascut a conseqüència de l’establiment de premis de finals del segle xix al Cap i Casal i s’hauria reforçat amb l’elecció de les primeres falleres majors, amb el temps i l’establiment de les primeres juntes locals, seccions, preseleccions de falleres majors... s’hauria fet cada vegada més i més fort, fins arribar a l’actualitat. Esperit molt, molt maligne que sembraria la zitzània en moments molt puntuals com l’entrega de premis —diu la llegenda que a Xàtiva un any feren ploure caps de porc— o les preseleccions de falleres majors, a nivell local també apareixeria en moltes localitats com Dénia amb el Concurs de carrosses, Carcaixent amb el Concurs de presentacions, Sueca amb el Concurs de sainets, etc. En pobles on només es planta una falla o no es donen premis, no faria mai acte d’aparició. El decàleg finalitzaria amb l`Esperit del Foc, el degà i més important membre del ventall mitològic faller. Seria tant potent que neutralitzaria tota la resta de propietats tant positives com negatives de la resta d’essers. La seua potència radicaria en què està lligat a un dels elements formadors del planeta, de fet, segons els geòlegs, el centre del planeta Terra és una gran bola de foc, tindria per tant un tarannà gairebé tel·lúric i molt místic. Els seus efectes catàrtics entre la gent que el contemplaria, serien extraordinaris i molt positius, però tindria la contrapartida que només apareixeria una sola vegada a l’any: durant els pocs minuts que dura la Cremà de la nit de Sant Josep.

Aquest ninot de Rodrigo Núñez (Ramir de Maeztu-Els Lleons de València, 2015) podria ser l’Esperit del Foc. Foto Corredor de Falles.

Imaginari popular faller

El VERÍ del foc 2019

Número 12 · març 2018

TALLERS FALLERS UNA IMATGE I VINT LÍNIES WIP Ximo Cerdà · José Luis Mollà

El recurs Vicent Terol · Josep Manuel Palop Cucarella

F de… FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES Atles dels tallers valencians d’art efímer Rafa Tortosa Garcia

Els tallers dels artistes fallers a Xàtiva Joan Quilis i Ródenas

Sobreviure al taller. La realitat dels artistes locals José Luis Lagardera

La ciutat de les naus. Primers apunts Manolo Sanchis Ambrós

Evolució del taller de falles. Del taller improvisat al taller estable i tecnificat Guillem Alborch Mallol

Els altres noms del taller Juanjo Medina Bonilla

El taller de l’artista faller: un patrimoni desconegut Iván Esbrí Andrés

Artistes i tallers als cadafals fallers de Xàtiva Rafa Tortosa Garcia

Xe gèlida vida d’artista faller: victorejats i oblidats en qüestions de segons Joan Castelló Lli

JRJ