LLibre Falla Joan Ramon Jiménez 2019

Imaginaris ( populars(

FALLA JOAN RAMON JIMÉNEZ Xàtiva 2019

Auto Haus Sánchez, S.L. Taller autorizado Mercedes-Benz Ctra. Simat, 58 46800, Xàtiva Telf. 96 227 227 01 01 61 61 Email: info@mercedesbenzxativa.es info@mercedesbenzxativa.es

La cançó que ens agrada, que ens sembla entranyable, que creiem arrelada a l’ànima de la nostra gent, la va composar, sens dubte, un artista, i sols per què ignorem el seu nom i per què el poble se la va apropiar i fer seua, acabem per confondre-la amb l’anonimat d’allò col·lectiu.

Joan Fuster

LLIBRE EDITAT PER

l’A. C. Falla Joan Ramon Jiménez de Xàtiva (La Costera) l’any 2019 www.fallajrj.com EQUIP DE REDACCIÓ Rafa Tortosa, Anna I. Calvo, Isabel Gozálbez, Patri Viñes, Yolanda Pérez, Manoli Ibañez, Ivan Benavent, Maria Belda COL·LABORADORS LITERARIS Miguel Àngel Martínez, M. José Alapont Muñoz, Aida Ferri Riera, Xavier Serra, Juan G. Figueres, Sergio Bono, José R. Cerdà, Rafa Tortosa, Tino Garzó, Francesc Gisbert, Vicent Garcia, Enric Vila, José M. Gómez, Anna I Calvo, Vicent Terol, Vicent Mompó, Ximo Cerdà, Juan I. Pérez, Iván Benavent, J. Luis Lagardera, Paco Vila, Isaac Valero COL·LABORADORS GRÀFICS J. Ricard Soler, Vicent Tormo, José L. Mollà, Maria A. Martínez, Guillem Alborch, Dani Sanz, Paco Roca, Pepe Castells, Juan Monzón, Madafaka, Rafa Morata i Covanegradisseny FOTOGRAFIES Estudio Federico Foto&Vídeo, Rafa Tortosa, Patri Viñes, Isabel Gozálbez, Jorge Sánchez, Helena Tortosa, Anna I Calvo, Ivan Benavent, Perales Iborra / Levante-EMV, El corredor de Falles, Antoni Marzal, José LLuch, Edu Francès COBERTA Maria Belda ESBOSSOS Josep Almiñana i Ramon Olivares MAQUETACIÓ I IMPRESSIÓ Paper plegat s. l.

PUBLICITAT La Comissió DIPÒSIT LEGAL V-344-2012 TIRADA 500 exemplars L’A. C. Falla Joan Ramon Jiménez no s’identifica necessàriament amb el contingut dels articles dels col·laboradors.

Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa, de cap manera ni per cap mitjà, sense l’autorització prèvia i escrita de l’editor, tret de les citacions en revistes, diaris o llibres si s’esmenta la procedència.

Este llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres.

El present llibre ha participat en la convocatòria dels Premis de la Generalitat per a la Promoció de l’Ús del Valencià.

LES FALLES DE XÀTIVA, BÉ D’INTERÈS CULTURAL IMMATERIAL, FESTA D’INTERÈS TURÍSTIC AUTONÒMIC I PATRIMONI IMMATERIAL DE LA HUMANITAT.

imaginaris ó a s r e f r e p Falla Joan Ramon Jiménez Xàtiva 2019

4

FallaJRJ2019

S pròleg

aó vol dir estat de la terra, resultat d’una ploguda, que la fa particularment apta per a sembrar-hi i treballar-la.

I així es com plantegem el projecte literari-faller d’enguany.

La nostra terra té la necessitat de ser sembrada contínuament. Les mostres de sequera cultural són paleses i tenim la necessitat d’assaonar la terra, mullar-la, per què rebroten noves idees.

La cançó Farem Saó, de la Gossa Sorda, té aquestes intencions, i aquesta és la llavor d’aquesta publicació. El sentit de les pretensions radica en que «l’alternativa a la sequera és la saó. Pensem que calen tempestes d’idees i rieres plenes de compromisos per ofegar totes les sequeres cròniques i tots els deserts

5 que patim. Simplement volem fer la nostra humil aportació a aquesta saó».

La cançó, i el nostres llibret, respecte a aquesta filosòfica similitud de terres, el treball de conrear la terra té com a suport l’imaginari popular valencià. Personatges, indrets, situacions, dites... conformen un inventari que ens ajuda a plantejar un futur més social, cultural, festiu, musical, interessat per la llengua i pel poble valencià així com ser més amè i divertit.

Així que, tot plegat, la pretensió del llibret és conrear, a través de les explicacions dels cadafals fallers, és l’intent de fer un inventari de l’imaginari popular valencià. Atès la gran quantitat d’elements que es podrien configurar en aquest imaginari, hem escollit els que s’hi nomenen a la cançó de Farem Saó. A partir d’aquestos elements s’han enginyat, amb creativitat, situacions literàries i gràfiques, al·ludint a aspectes de la societat i del món faller,

per aconseguir el propòsit de tot allò de fer saó.

Lluny de quedar-se amb l’imaginari valencià, l’explicació infantil ha estat projectada a partir de l’intent d’inventari d’un altre imaginari, i no és altre que l’imaginari popular xativí. Teníem la necessitat d’omplir un buit en la biografia de temàtica festiva i popular de Xàtiva. Aquesta temptativa, tal vegada amb una barrejada de personatges, indrets i expressions amb tòpics, pretén ser el punt de partida d’un estudi seriós i complet.

Hi ha un tercer imaginari plantejat, el faller. Aquell que al llarg de la seua història ha traspassat el cercle festiu per instal·lar-se en la societat valenciana. L’imaginari popular faller i totes les relacions entre imaginari i falles són tractats al suplement cultural d’El Verí del Foc. Gaudiu del llibre, dels imaginaris i de les falles.

índex Salutacions..................................................................................................................... 8 Falleres Majors............................................................................................................... 10 Programa de festejos..................................................................................................... 16 1. L’IMAGINARI POPULAR VALENCIÀ......................................................................... 19 Farem saó. La gossa sorda.................................................................................................................. 20 Introducció. El llibre de la falla, la música en valencià i l’imaginari popular. Rafa Tortosa........... 22 La música com a element per teixir la cultura valenciana. José Luis Lagardera........................ 28 El tio Pep. Rafa Tortosa i Garcia.......................................................................................................... 32 Els quintos d’Alzira. Miguel Á. Martínez Tortosa............................................................................ 35 El Guerrer de Moixent. Rafa Tortosa i Garcia................................................................................... 38 El Rat Penat. Equip de redacció · Il·lustració de Covanegradisseny.............................................. 40 Els nostres espantacriatures: el Dimoni, l’Home del Sac i el moro Mussa.

M. José Alapont Muñoz · Aida Ferri Riera.......................................................................................... 42 El tio Canya i Penyagolosa. Xavier Serra.......................................................................................... 44 La Dama d’Elx de les Falles: menys en Elx, en tots els llocs. J. Gabriel Figueres Hernández.......... 46 La Delicada de Gandia. Sergi Bono.................................................................................................... 49 El Micalet de la Seu. Isaac Valero Rodríguez................................................................................... 52 La Panderola. L’Octau Passatger........................................................................................................ 54 Les xicones de Xixona. José Ramón Cerdà....................................................................................... 57 Personatges musicals. Il·lustracions de Juan Monzón Gasca........................................................ 59 Éssers descomunals: el Gegant del Romaní, Tombatossals i Arrancapins.

M. José Alapont Muñoz · Aida Ferri Riera.......................................................................................... 64 La Fera Ferotge. Ovidis i Tereses. Agustí Garzó · Fotografies de Perales Iborra....................... 66 Els enfarinats. Equip de Redacció · Fotos de Josep Ricard Soler Murillo..................................... 68 La màgia del Tirisiti. Francesc Gisbert............................................................................................... 70 El Penjat sense fetge. Vicent F. Garcia Perales · Il·lustració de Juan Monzón Gasca................. 73

Cadafal Gran 2019......................................................................................................... 78 Saonada la terra, cal plantar... la llavor. Rafa Tortosa i Garcia......................................................

78

Explicació de la falla. José Ramón Cerdà..........................................................................................

80

Llavors............................................................................................................................. 79

7 2. L’IMAGINARI POPULAR XATIVÍ............................................................................... 85 I ara parlarem de l’imaginari col·lectiu de Xàtiva. Francesc J. Vila................................................ 86 Casa Xulla. Anna I Calvo · Il·lustració de Vicent Tormo................................................................... 92 Especial, de la botiga del poal. Enric Vila......................................................................................... 94 El castell i la seua costa. Imaginant llegendes. José M. Gómez i Pla.......................................... 97 La Seu. Equip de redacció · Il·lustració de J. Luis Mollà................................................................... 100 La Cova Negra i tot allò de les arcadetes, la xopà, la caseta de la llum i les llegendes.......... 102 Rafa Tortosa i Garcia Socarrats! Equip de redacció · Il·lustració de J. Daniel Sanz........................................................... 104 El paratge de Bixquert. Les delícies de Bixquert. Artista Ramon Morell.................................... 106 L’Albereda. Senyor pirotècnic. Vicent Terol..................................................................................... 108 Xàtiva, ciutat de les mil fonts. Equip de redacció · Il·lustració de M. Amparo Martínez Vidal.............. 109 La gastronomia de l’imaginari socarrat. Vicent Mompó............................................................... 112 La Fira. Il·lustració de Madafaka & The Toxic Kiwis.......................................................................... 115 Quan a xàtiva fa calor... José Ramón Cerdà...................................................................................... 118 Els Borja. Equip de redacció · Il·lustració de Guillem Alborch i Mallol......................................... 120 La nit del Ros. Sant Joan Bacores. Enric Vila · Il·lustració de Rafa Morata................................... 122 A Xàtiva són agarrats! Contacte. Ximo Cerdà................................................................................... 125 Els personatges de l’imaginari. Dibuixos de Paco Roca i Chorques............................................. 128 Abú Masaifa i la imaginació d’un vila reialenc il·lustre. Joan Ignasi Pérez Giménez................ 132 Les catalinetes. Equip de redacció · Il·lustració de Pepe Castells................................................. 134

Cafadal Infantil 2019..................................................................................................... 136 Introducció. Ivan Benavent Torregrosa............................................................................................. 136

Un pam de l’imaginari.................................................................................................... 137

Explicació de la falla. Ivan Benavent i Torregrosa........................................................................... 138

Unitats didàctiques............................................................................................................ 142 El Pam de Déu. Ivan Benavent i Torregrosa...................................................................................... 142

3. LA FALLA NOSTRA ..................................................................................................... 147 Entrevista a la Fallera Major...............................................................................................................

Entrevista a la Fallera Major Infantil.................................................................................................

Entrevista al nostre President Infantil..............................................................................................

Entrevista a la Recompensa 2019......................................................................................................

Guardonats............................................................................................................................................

Falleres i fallers.....................................................................................................................................

Els menuts..............................................................................................................................................

A la memòria de….................................................................................................................................

Imatges d’un any...................................................................................................................................

Premis 2018...........................................................................................................................................

Memòria 2018.......................................................................................................................................

148 152 155 158 162 163 165 166 168 171 172

GUIA COMERCIAL.......................................................................................................... 185

8

FallaJRJ2019

s n o i c a t u l Sa Óscar Sánchez i Gozálbez

Hola amics i amigues de la comissió de la falla Joan Ramon Jiménez.

Com ja sabeu tots, aquest any sóc el vostre president infantil. Espere que siga un any amb molta il·lusió junt a vosaltres, i que gaudiu molt de cada acte.

D’ací no res estarem pels carrers vestits de fallers i falleres, els nostres monuments veuran la llum del sol, i l’olor a pólvora envairà els nostres cors, perquè ja estem en falles!!!

Serà un any inoblidable per a mi i espere que s’ho passeu molt bé.

Visquen les falles i visca la falla Joan Ramon Jiménez!

el President infantil

9

la Presidenta Yolanda Pérez i Ferri

B

envolguts/des fallers i falleres, veïns i veïnes: Ja ha arribat eixe temps en el que els carrers s’engalanen amb els nostres monuments fallers, la música envairà l’ambient, i a la fi, el foc, s’emportarà tot el treball i totes les il·lusions d’un any.

Per a una persona que ostenta la presidència cada any és especial, ja que cada any, allà pel mes d’abril, comença una carrera per preparar i tindre tot apunt per a les pròximes falles. Cada any hem de treballar per traure endavant tots els projectes i que el 15 de març tot estiga com cal al carrer.

Després de 8 anys al capdavant d’aquesta comissió puc dir que treballar per una comissió no és tasca fàcil. Dona igual si poses totes les teues ganes o no, dona igual si perds el temps per la comissió mentre altres estan tranquil·lament a casa i no ajudant amb la feina, dóna igual si deixes de fer coses que t’agraden per la teua falla, sempre, sempre, hi ha qui no agraeix eixe temps, eixa feina, perquè mai veuen el que has aportat a la comissió, el que era i el que és, el que s’ha avançat i el que s’ha aconseguit, la seua feina és sols traure allò que pensen, al seu criteri, que algunes coses no estan bé. És hora de què eixes persones prenguen la iniciativa i, en lloc d’estar darrere només veient allò que no els agrada, es posen a canviar des de la feina, des de les hores perdudes, des dels diners que li costa a una presidenta el ser la màxima representant de la mateixa.

Senyors i senyores, arriben les falles 2019, especials, emocionants i per descomptat inoblidables per a tres persones de la nostra comissió: Manoli, Clàudia i Òscar, espere que siguen unes falles que recordeu per sempre, les vostres falles.

Donar-vos l’enhorabona a vosaltres i a les vostres famílies. Gaudiu-les al màxim, perquè són úniques.

Donar l’enhorabona a la persona que ha rebut enguany la recompensa de la Junta Local Fallera, José Císcar.

A continuació voldria donar les gràcies a totes les persones que any rere any han estat al meu costat recolzant qualsevol decisió que ha permés que la nostra comissió haja millorat en aquests huit anys.

I als que no ho han fet, que només han sabut negar l’evidència, dir-los que és una llàstima que no hagen pogut gaudir plenament de tots els avanços que hem tingut, una llàstima que no ho hagen gaudit com cal; a ells i a tota la resta de fallers, els desitge unes bones falles, que els fallers estem per a això, per a gaudir de la nostra festa i no per a patir amb ella. Les falles són tot un món que cal descobrir i qui descobreix només la meitat d’ell, no el podrà gaudir plenament.

Finalment, donar les gràcies a Rafa Tortosa, coordinador d’aquest llibret any rere any, per continuar amb la tasca de fer aquestos meravellosos llibrets, que per a molts de nosaltres són vertaderes obres d’art.

Presi, presidenta, jefa. Paraules que m’han acompanyat al llarg d’aquests huit anys. Paraules que sempre estaran per al record, paraules que m’han fet sentir la persona més important i amb més responsabilitat al llarg d’aquest temps. Paraules que fa un temps mai haguera pensat que recaigueren en la meua persona. Però siga com siga, ahí estaran per sempre, sempre part de la història d’aquesta comissió, sempre la primera dona presidenta de la meua falla, sempre la que un dia va vore que la seua falla podia acabar-se i va decidir, per amor a ella, que això no anava a ocórrer.

Que comence la nostra festa, que comence l’alegria al carrer, convidats esteu a gaudir d’ella junt a la falla Joan Ramon Jiménez. Una volta més, la vostra presidenta 2011-2019.

e r e l l a F

s e

S R O J A M 2019

Major Manoli Ibáñez i Casanova 2019

Major Infantil Clàudia Fuster i Victòria 2019

16

FallaJRJ2019

programa DE FESTEJOS

2018 Dissabte, 8 de desembre 20 hores, Gran Teatre Proclamació de les falleres Majors de la nostra comissió, Manoli Ibáñez i Casanova i Clàudia Fuster i Victòria

2019 Dissabte, 26 de gener 20 hores, Gran Teatre Proclamació de la Fallera Major de Xàtiva i llur corts d’honor Diumenge, 27 de gener 18 hores, Gran Teatre Proclamació de la Fallera Major Infantil de Xàtiva i llur corts d’honor Diumenge, 3 de febrer 11 hores, l’Albereda Ral·li humorístic faller 14 hores, Casal Dinar Diumenge, 10 de febrer 11 hores, Gran Teatre Playback infantil Diumenge, 17 de febrer 11 hores, Plaça del Mercat Ral·li faller infantil 14 hores, Casal Dinar

Dissabte, 23 de febrer 8 hores, pels carrers de Xàtiva Macrodespertà 19 hores, Casa de la Ciutat Lectura de l’acta de premis de l’exposició del ninot i del Concurs de Maquetes 20 hores, Casa de la Ciutat Crida de les falleres Majors de Xàtiva 20:30 hores, Casa de Cultura Inauguració de l’exposició del ninot i del Concurs de Maquetes 22 hores Sopar de la crida Diumenge, 24 de febrer 18 hores, Casal Berenar infantil de disfresses oferit per la Fallera Major Infantil Clàudia Fuster i Victoria i el President Infantil Óscar Sánchez i Gozálbez Dissabte, 2 de març 12 hores Dinar Popular de Germanor Fallera Divendres, 15 de març 9 hores, L’encreuat Plantà de les nostres falles 14 hores, Casal Dinar 17 hores, Llocs de plantà Visita de la Junta Local Fallera a la plantà dels cadafals 22 hores, Casal Sopar de la nit de la plantà amb la tradicional torrada d’embotits

17 Dissabte, 16 de març 8 hores, pel barri Despertà 9 hores, Casal Esmorzar 13:30 hores, Barri Cercavil·la 14 hores, Jardí XXV anys de Pau Mascletà 14:30 hores, Casal Dinar 19 hores, Casa de la Ciutat Lliurament de Premis 22 hores, Casal Sopar i després discoteca Diumenge, 17 de març 9 hores, Casal Esmorzar 13:30 hores, Barri Cercavila 14 hores, Jardí XXV anys de Pau Mascletà 14:30 hores, Casal Dinar amb cassoles 17:30 hores, Pel nucli urbà Visita oficial a les falles 23 hores, Casal Sopar i després festa del pijama amb discoteca Dilluns, 18 de març 9 hores, Casal Esmorzar 13:30 hores, Barri Cercavila 14 hores, Jardí XXV anys de Pau Mascletà 14:30 hores, Casal Dinar de paelles 18 hores, Des de l’Avgda. Selgas Ofrena de Flors a la Mare de Déu de la Seu 23 hores, Casal Sopar homenatge a la Fallera Major Manoli Ibañez i Casanova i després discoteca

Dimarts, 19 de març 8 hores, Barri Despertà 9 hores, Casal Esmorzar 12 hores, Ermita de St. Josep Missa en honor a St. Josep i posterior trasllat 14 hores, Jardí XXV anys de Pau Mascletà 14:30 hores, Casal Dinar de pollastre i creïlles 18 hores, Barri Traca quilomètrica 21 hores, Carrer Camí dos molins Cremà de la falla infantil 22:30 hores, Casal Sopar 23:30 hores, L’encreuat Cremà de la falla

L’IMAGINARI POPULAR VALENCIÀ

Proposta oberta d’inventari

1

EXPLICACIÓ DE LA FALLA GRAN

Farem saó

La gossa sorda

El tio Pep, els quintos d’Alzira i els guerrers de Moixent El Rat Penat, el moro Muza, el tio Canya I Rosariet la carnissera de la Xara La Dama d’Elx, la Delicà de Gandia i el Miquelet de la Seu La Panderola, les xicones de Xixona Ramonet i uns amics de Barcelona Tirants i Carmesines gegants del Romaní.

Ara va de bo, baixant Penyagolosa se sent la veu del tro farem saó.

El Mascarat, un ciclista de Pego I el ninot indultat Tomabatossals, Arrancapins, Batiste Ceba Maria Rosa i la Xata Merenguera.

L’home del sac, la fera ferotge I els enfarinats Tirisiti, el penjat sense fetge I Amparito la filla del metge Ovidis i Tereses, dimonis fumadors.

Ara va de bo, baixant Penyagolosa se sent la veu del tro, farem saó.

Farem saó que ofegue la sequera i entre les canyes del camí rebrotaran noves idees com llances al vent reconduiran la situació, farem saó. …I és que estic fart de sentir-te!!

Retòrica, estètica, per damunt de la mentida sols està la veritat.

Retòrica, estètica, i és que depèn de qui la diga la façana va canviant.

Rebenta la mentida quan hi han possibilitats!

Farem saó…

L’home del sac va carregat de mala llet!

Farem saó… la façana, la façana, la façana va canviant.

Retòrica, estètica, per damunt de la mentida sols està la veritat.

Retòrica, estètica, i és que depèn de qui la diga serà puta o capellà.

22

FallaJRJ2019

ó i c c u Introd

llibre de la falla,

El la música en valencià i l’imaginari popular

Rafa Tortosa i Garcia ǀ COORDINADOR DEL LLIBRE JRJ19

«El Tio Canya es mor, però ací tens els successors.

Reivindiquen la seua llengua les noves generacions.

Parlem en valencià, somiem en valencià.

I els somnis són somnis però es poden alcançar.

Som els rebesnéts del Tio Canya»1.

Que

una cançó de la Gossa Sorda siga el fil conductor d’un llibret de falla no és gens comú. Acostumats al tractament directe de temes relacionats amb les Falles, amb una explotació completa de qualsevol lligam, fa que l’elecció d’un tema musical siga, almenys, curiós.

Tants sols és una cançó, com poguera haver sigut una novel·la, tal vegada un poema o, qui sap, haguérem escollit una obra de teatre o... una pel·lícula, que ja ho hem fet. No ens adonem, però tenim una caterva de materials que ens puguen ajudar a confeccionar un bon llibre o, almenys, ser el seu punt de partida. Hui en dia, allò de la creació i l’originalitat és 1

Rebesnéts del Tio Canya de Tesa.

molt important en un llibret de falla. I, no cal preocupar-se, podrem seguir parlant —escrivint i il·lustrant— de la festa fallera i d’altres assumptes importants que comporta la realització dels llibrets de falla: fer poble i país, i fer-ho mitjançant la nostra llengua. Si volem que les falles siguen valencianisme, pur i dur, no cal oblidar aquestes premises per elaborar les nostres publicacions.

En tota aquesta vorágine d’intencions, no cal postergar l’explicació de la falla.

De vegades ens oblidem de la intenció, primerenca i imprescindible, que cal tindre el llibret. És aquell que explica i relaciona el cadafal faller, és la seua extensió literària. Així és que el seu contingut ha

Imaginari popular lencià va

23

Figura del Tio Canya en la Falla Arrancapins de l’any 2016, que duia per lema Reviscola Tio Canya.

Foto El Corredor de Falles.

24

FallaJRJ2019

de tindre una relació directa amb la falla.

Aquesta tracta temes, situacions i aspectes socials, polítics i culturals de l’actualitat a través de la seua disposició artística i literària amb l’ús de la crítica. Eines com la sàtira, l’enginy, l’humorisme, la ironia... són emprats per fer crítica. A més a més, aquesta crítica és relativa a la societat i cap a la societat. No veiem, generalment, que el món faller siga el tema habitual i únic d’un cadafal faller. És veritat, que en algunes ocasions puga ser considerat com a crítica —és una bona pràctica l’autocrítica!—, però pensem que cal fugir de certa endogàmia que envolta el món faller. Així passa amb el llibret de la falla. Omplir, fulls i fulls, parlant d’un mateix tema es pot convertir en un producte literari pesat i gens atractiu. Com apuntàvem anteriorment, fora de les falles, a la seua bora, hi ha un munt de recursos que ens poden aportar l’excusa ideal per crear un bon llibret amb intencions, creativitat i originalitat. A més a més, si tenim la capacitat de crear temes transversals que concernixen a la societat, cumplirem amb la funció de ser partícips de la reflexió intencionada d’aportar-ne solucions. En qualsevol cas, som partidaris de què aquests temes de caràcter transversal siguen sent-ho i no es transformen en el tema longitudinal d’un llibret.

La cançó Farem Saó ho té tot per confeccionar un llibret. El motiu principal de la seua meditada elecció ha estat la temàtica que aborda: l’imaginari popular valencià.

La cançó —el recurs— ha estat l’excusa que dèiem, per parlar d’un tema poc tractat en aquella bibliografia que sempre està transitant pels costums valencians.

La sàtira i crítica que el grup de Pego ha emprat en el seu repertori musical facilita que aquesta cançó s’adapte al format de llibre.

Farem Saó fa un repàs als personatges i indrets de l’imaginari popular, d’una for-

ma directa, amb un missatge clar: fer saó de la nostra terra atès la sequera d’idees i desert cultural que sol haver-hi. Com diuen els membres de la Gossa Sorda, «l’alternativa a la sequera és la saó. Pensem que calen tempestes d’idees i rieres plenes de compromisos per ofegar totes les sequeres cròniques i tots els deserts que patim».

Així és, que la intenció de transitar pels indrets de l’imaginari popular valencià és descobrir, una mica més, els seus habitants —personatges de sobra coneguts— i, amb tot allò après, conformar un viatge de tornada, al futur, que siga més àgil i amé.

Les intencions d’aquest llibre hi són les mateixes, el recorregut per l’imaginari n’és una excusa per parlar de les nostres tradicions, els nostre imaginari, el valencià, i la nostra llengua, aquella que no acaba amb una gran conjunt de regles i paraules que conformen una normativització. Va més enllà que el ser una eina de comunicació i és valida per entretenir-nos i en ajudar-nos a mantindre viu el tarannà del poble valencià. En el mateix imaginari ens trobem amb expressions valencianes, sorgides des dels indrets o des d’actituds de persones, que han anat conformant-se en el transcorre del temps i, que amb la proposta de qualsevol d’inventari, ens recorden que les podem mantenir vives dins d’un valencià normativitzat.

Vista tota està sèrie d’intencions que ha de tindre un llibret de falla, tot seguit cal valorar el lligam entre la música i l’imaginari popular i col·lectiu valencià.

Els músics, a través de les seues composicions musicals, hi són partícips en el manteniment de l’imaginari musical. En tots els temps, els compositors han begut de lletres i melodies de cançons populars.

A més a més, a l’actualitat hi ha molts músics valencians que utilitzen molts ritmes avinguts de la música popular.

Cal veure l’èxit del grup Els Jóvens, amb

Imaginari popular lencià va

25

Coberta del disc Saó de La Gossa Sorda (2008).

la seua Jota coreana o El romanç de Paco Alcàcer, cançons que barregen els ritmes tradicionals valencians amb un discurs en la lletra d’actualitat.

La recuperació de música tradicional, vinculada a l’imaginari, ha estat una pràctica per conservar aquestes cançonetes.

Ja, a començament del segle xx, els compositors vinculats a valencianismes emergents consideraven aquesta pràctica. Un dels clar exemples és Josep Serrano amb El Fallero, qui recupera l’entonada de L’estoreta velleta per composar l’himne faller

així com la lletra inserida per part de Maximilià Thous. Altre exemple, potser siga el cas de la jota valenciana Ja ve Sento de ca la nóvia, tema musical, tant característic i representatiu, que va estar inserit a la sarsuela de Vicente Peydró, El gallet de Favareta (1892) així com a la Rapsodia valenciana de Manuel Penella.

Aquesta recuperació del patrimoni musical imaginat s’accelera amb el fenomen de la Nova Cançó, iniciada a la dècada dels seixanta de la passada centúria.

Al vent, de Raimon, va ser l’inici d’una

26

FallaJRJ2019

etapa musical reivindicativa, en la lluita per llibertats, i en valencià. El conreu de música folk ajudà encara més a recuperar l’imaginari que transitava en la pèrdua de memòria. Per exemple, Els Pavesos, sorgits de la falla Bany dels Pavesos, van recopilar als seus vinils un fum de cançons populars, quasi totes. Pel que respecta a les falles, cal assenyalar la recuperació en versió musical i cantada de dos icones de la literatura fallera com El Virgo de Visanteta i La Creu del Matrimoni, composicions poètiques festives que van ser enregistrades en l’imaginari. També, Paco Muñoz fou clau en la recuperació de cançons adreçades als infants. No cal oblidar la llavor de molta gent, condensada en la figura de Josep Gimeno Botifarra, en la recuperació de cançons populars, recorrent terres i enregistrant sons per fer més ric l’imaginari de cançons. Cal valorar, a més, la creació de noves lletres, amb els mateixos ritmes, per reivindicar poble o pau, per exemple, a creacions com la Malaguenya de Barxeta —constituït com un nou himne xativí i valencià—.

Altres, com Al tall, en recuperaren també. Però la tasca d’aquest grup cal considerar-la com una recuperació de l’imaginari identitari i cultural així com la creació d’altres personatges i melodies que hi formen part, anys després, de l’imaginari col·lectiu. El tio canya, hui en dia, està a l’imaginari per mèrits propis, ja que ha contribuït a una lluita per la llengua, gràcies a aquells viatges a València parlant en valencià. Tesa ja es considera com un dels rebesnéts del Tio Canya, aquells que «reivindiquen la seua llengua».

En les mateixes consideracions s’hi troba Ovidi Montllor, les seues cançons i els personatges dels que versen, hi són a l’imaginari. La fera ferotge segueix sent un animal, una força, una cançó, que no passa de moda —quant a la seua forma reivindicativa de llibertats i denúncia d’abús del poder— i que tant ha estat versiona-

da o present en treballs musicals actuals.

Sessions ferotges del xativí Feliu Ventura o L’amor i la ferocitat de Pau Alabajos, són un bon exemple. Del polifacètic alcoià també podem extraure del seu repertori altres composicions que hi són mítiques, on podem destacar les interpretacions musicals dels poemes de Vicent Andrés Estellés. Els amants i M’aclame a tu —dedicada a Xàtiva—, són poemes musicats per Toti Soler, que romanen en el temps i què són aclamats com un himne col·lectiu.

En l’àmbit de la recuperació cal esmentar, dins de la lingüística i la literatura, la llavor de persones com Enric Valor, aquell «escriptor fill de Castalla, lingüista i narrador, que va fer de la rondalla el seu més valuós tresor». I així canta Dani Miquel, el cantacançons, que ha recuperat bona part del repertori musical de la xicalla i que, respecte a l’imaginari, el nou producte musical De por, es basa en els personatges valencians de la por, aquells que Enric Valor, majoritàriament, va recuperar. Interessant també és el treball del xicon de Tavernes de Valldigna, Quim Sanç, amb la seua llavor iniciada en musicar les rondalles del lingüista de Castalla.

El recolzament en l’imaginari popular és bastant ampli per part dels musics valencians. A tall d’exemple, veiem com La Gossa Sorda, en la cançó Dona d’aigua, recorre a l’imaginari per agafar les dones d’aigua, les del Barranc de l’Encantada, per fer una cançó reivindicativa dedicada «per a totes les dones que defensen el seu dret a decidir lliurement vestint el seu cos de lluita diària». Aquestos tics, aquestes anades curtes a l’imaginari amb el rescat de personatges, d’indrets o expressions, hi són importants per què aquest esdevinga en conegut i faça la seua funció de col·lectivitat.

I ací està el centre de tot el nostre discurs, el de la música i el del llibret.

Que aquest imaginari amb El tio canya, l’Amparito, el Ramonet o la Panderola,

Un Ovidi molt ferotge, realitzat per Toni Espinar al Mural amb escriptors al Passeig de la Batà de Muro. Fotografia de Francesc Fort.

servisquen per què tinguem un millor futur. Les seues històries i el seu quefer, fa cinquanta, cent o dos-cents anys, servisca per plantejar inquietuds socials, culturals o mediambientals a l’actualitat. En el mateix sentit, el recurs de la recuperació de melodies i lletres de l’imaginari és interessant i vàlid per conformar nova música, la qual manté viu el tarannà del poble valencià.

Cal valorar la música en valencià.

Tothom està d’acord en què l’única forma de defensar la llengua és usar-la. No ens hauria de servir, però, conformar-se amb parlar-la i, inclús, escriure-la. Cal fer els seu ús en altres activitats culturals i artístiques. La música és una d’elles. Escoltar-la, cantar-la, compondre-la... és fer valencià. I com canta l’Ovidi, ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer.

28

FallaJRJ2019

Analisi

música

La com a element per teixir la cultura valenciana Converses amb Feliu Ventura, Pep Botifarra i Josep Nadal (la Gossa Sorda) José Luis Lagardera ǀ PERIODISTA I FALLER

Per

a construir una cultura sòlida, és indispensable tindre en compte les seues arrels. I per a cimentar la base, és necessari nodrir-se d’elements i referents amb el que sentir-nos identificats arreu del territori, fent palès l’imaginar popular. D’entre tots eixos elements esmentats, un dels més efectius que existeix és el món de la música, i si parlem de fer cançons i transmetre, no podem obviar tres noms: Josep Nadal, ex membre de la Gossa Sorda –un dels grups valencians històrics més importants- i els il·lustres xativins Feliu Ventura i Pep Botifarra.

Però el primer que hem de fer és preguntar-nos: Com definim l’imaginari popular valencià? Per al cantautor Feliu Ventura “és una de les tradicions mediterrànies més lliures. És tot el contrari que la censura, perquè es pot parlar, riure i plorar obertament de tot”. És el que té viure en un País amb un clima suau que permet la vida al carrer, sense tindre vergonya. Botifarra, per la seua part, veu l’imaginari “prou espavilat”. “Igual si m’ho hagueres preguntat fa vint anys t’haguera dit: ‘tio, açò se’n va a la

merda’. Perquè estava mort. Després d’una dictadura contra la nostra llengua va començar Al Tall, l’Ovidi, l’Estellés, Fuster...”.

També el veu “molt ric” Josep Nadal, malgrat que reconeix que es troba com desaparegut. “D’un temps a esta part l’hem tractat de recuperar, però no era una cosa de la que es parlara massa. Passa amb les locucions, amb les frases fetes i amb les nostres llegendes. Quan et pares a pensar-ho te n’adones de que tenim moltes coses, però com en el dia a dia no ho emprem massa, ens costa de vegades reivindicar-ho”.

I una de les maneres més clares i espontànies per a reivindicar d’on som, és la música. Això salta a simple vista i també ho tenen clar els nostres protagonistes.

“L’imaginari popular no reviurà si la gent no s’asseu a contar històries al voltant de foc, però la música encara està ahi per a transmetre valors a les noves generacions”, explica Nadal, qui assegura també que la gent ja no viu com abans, quan es depenia de la terra o el camp, que eren l’univers on s’havien creat eixes històries. “És important que la música i els mitjans de comuni-

Imaginari popular lencià va

29

Josep Gimeno Botifarra i Feliu Ventura a un concert del cicle Vernissa en Viu del poliesportiu de Novetlè en 2011. Perales Iborra/LevanteEMV.

cació, mantinguen el nostre llegat. Perquè no anem a tornar a viure com ho feien els nostres avis, però podem aprendre una sèrie de valors d’autoestima i respecte pel nostre territori, que són importants de recuperar. No es tracta de tornar arrere sinó d’aprendre de les nostres arrels. I la música és una forma important de fer-ho”. Per a Feliu Ventura, la música cobra especial importància en clau valenciana, ja que durant molts anys hi ha hagut una persecució de la llengua i de les tradicions populars, al que se li suma que no sempre hem tingut uns mitjans de comunicació públics potents. “Per això la música es converteix en un mitjà de comunicació per ell mateix. La música és un element molt important per a transmetre, sobretot la nostra llengua.

Desafortunadament hi ha molta més gent que escolta música que aquella que llegeix llibres, i per això la manera més ràpida de transmetre de manera massiva és a través de les cançons, que arriben a molta més gent. La música és un mitjà per dir el que passa, quan no es pot dir d’una altra manera”. Tot un exercici de memòria històrica, com fa el cantaor Pep Botifarra, que parla d’usos que ja no existeixen i als

que sols podem arribar a través de la memòria. “La música és un fil conductor. Si la gent no té idea, però una cançó li agrada, acaba ensenyant-se la lletra. I a més en el nostre valencià. Això és molt bonic. I hui per mi encara em quede sorprès de que a la gent jove li agrade”, assegura.

Pel que respecta a les costums i a la llengua, Pep sempre ha sigut una persona molt involucrada. “La punxa quan naix ja punxa. Jo em vaig crear en la meua uela, que era una persona que cantava molt. A mi em pillava més menut i tal vegada no apreciava el que tenia a casa, però quan ja em vaig fer fadrí, amb catorze o quinze anys, em vaig donar compte del tresor que tenia a casa”. Pep parla de l’any 72 o 73, quan en cara es vivia a la Dictadura i no se’ls deixava parlar o cantar en la seua llengua. “Hui per hui, la veritat és que pense que ha sigut un miracle que la gent jove s’interesse per aquestes coses. Jo sempre ho he fet per a que no es perguera. Açò és cultura. És història. Per a que la gent sabera el tresor que tenim respecte a la cultura popular, respecte a la nostra música, les nostres cançons...”. Perquè per a Botifarra, cantar en valencià “és un orgull, no

30

FallaJRJ2019

una desgràcia”, encara que hi ha gent que polititza la seua tasca, malgrat que els seus cants mai han tingut una reivindicació en aquest sentit. “Jo no faig cas d’eixes coses.

Faig cas d’un xiquet de 7 o 8 que en la Plaça de l’Ajuntament de València em vinga i em diga: ‘m’ha agradat molt el que has cantat, però t’ha faltat una cosa: un cant de batre’. Però si jo cantava els camps de batre quan era adolescent i la gent es burlava! Jo no sé si serà adoctrinar o què, però no crec que siga un pecat que gent jove o major aprenga aquestes coses. Perquè hi ha gent que em diu: ‘Pepe, això que cantes ho cantava el meu avi...’. Jo l’únic que vull és que no s’oblide. Que quede constància i que siga del poble. Saps que pense? Tota la gent major que jo he gravat i que ja no estan entre nosaltres... si vegera a eixa gent jove cantar les seues cançons, es posaria a plorar. Jo m’emocione moltes vegades”.

I s’emociona també quan ocupa espais que abans no estaven oberts per a persones que canten en valencià, com el Palau de la Música de València. “Jo puc tocar el dit en el cel. Diuen que ningú és profeta en la seua terra, però jo per sort estic molt agraït”. Però si hi ha una cosa que defineix a Pep per damunt de tot, eixa és la seua humilitat: “Importància jo? Estes coses no ho he fet per mi. Ho he fet per a que no es perga. Com la casa eixa que he comprat en l’horta. Jo m’he criat allí i coneixia totes les cases. I eixa era la més antiga i estava afonant-se. En les cançons, en les costums... és el mateix. Si ho perguem que? Anem a anar tots com cagalló per sèquia? Qui perd els orígens, perd la identitat”.

Parlant d’orígens i d’identitat és fonamental que isquen a la palestra alguns noms de referència en la cultura valenciana, i que els nostres protagonistes també tenen sempre a la punta de la llengua o al sotrac de la guitarra. “Hui per hui, la gent està traguet tots els versos de l’Ovidi, i pel que fa a Estellés... jo crec que des d’Ausiàs March no hi ha hagut ningú tan ben parit com ell. Saps que

passa? Els valencians som tan burros que no sabem apreciar el que tenim. I si no ho fem nosaltres... que tenen, que vindre els d’Almansa a apreciar-ho? Els valencians sempre hem sigut especials”, diu Pep Botifarra. Per a Josep Nadal, “des que Raimon va fer ‘Al Vent’ i Al Tall va fer ‘Quan el mal ve d’Almansa’, la nostra música ha tingut una dimensió política i pedagògica molt important, encara que també som conscients de la fragilitat del País on vivim i de la societat que volem construir.

Si se’ns dona tanta importància (als músics) és perquè no som un territori normal. Sinó aquesta responsabilitat quedaria més diluïda. Supose que en altres llocs del món no passa tant. En llengües minoritzades solem tenir en la música una dimensió en el contingut de les lletres molt diferent a la resta”.

En eixe sentit es mou també el cantautor Feliu Ventura: “Un no pot aïllar-se del món on viu i de tot el que l’envolta. En el meu cas parle de problemes socials que tens a prop, però també en cançons més costumistes es parla d’imatges que venen de la tradició popular. Per exemple, en la cançó ‘No se què sent’ hi ha un sol enmig que està basat en el Ball de Nanos del Corpus, i a banda no només les aportacions dels poetes i cantants de referència del territori, sinó que hi ha moltes expressions i paraules que venen de la tradició popular de cada lloc. Hi ha una influència molt gran del que és el món popular del País en les cançons que fem”. També Feliu menciona a altre xativí il·lustre del món de la música, que va fer del seu tema Al vent un referent de l’època i de la història. “Per a mi és un exemple d’entrar en l’imaginari a través de les cançons. A partir de l’aparició de Raimon tenim una sèrie de metàfores que ja formen part de les nostres vides. Raimon canta a la nit, i la nit es refereix al franquisme, i ja entra dins de l’imaginari parlar de la dictadura franquista com la gran nit, o la foscor. Hi ha una sèrie d’elements en les cançons de Raimon que ja ens serveixen per a explicar determinats moments de la història dels valencians”.

Imaginari popular lencià va

Josep Gimeno Botifarra, amb el nostre artista Josep Almiñana, rient-se amb “ofegar-se en un got d’aigua”. Foto Edu Francés.

Però què és abans? La cançó forma part de l’imaginari per la seua importància en un moment determinat o perquè assoleix un reconeixement social? “La fama normalment ve associada a una persona, no a una cosa. Per tant, crec que hi ha que distingir la fama del que és esdevenir popular”, assegura Feliu Ventura. “Una cançó esdevé popular perquè la melodia o la lletra que es transmet fins i tot en èpoques prèvies als primers discos de pedra, i arriba del boca-orella a la gent. Les cançons que tenen èxit són les que són útils. Les que et serveixen per a donar el bon dia, per a acomiadar-te; la cançó que et serveix per a anar a dinar, o a treballar... al remat les cançons que queden amb nosaltres són les que són útils en la nostra vida, i aleshores, com els valencians som d’una determinada manera, treballem i estimem d’una determinada manera i tot ho fem d’una determinada manera, hi ha unes cançons que ens serveixen però hi ha altres que tal volta no”.

I ara, amb tanta música en valencià, és necessari preguntar-se... estem més forts que mai? “Jo crec que sí”, diu Pep, “però açò depèn del poble i dels governants. Ells te-

31

nen el mànec de la paella. Jo no tinc res en contra del castellà. Quantes més llengües sabem, més cultura, però la nostra llengua i cultura l’hem de conservar. En tots els concerts que faig destaque la tasca de la gent major. Sense ells no tindríem el que tenim ara. I tenim el deure de conservar-ho”. Per a Josep Nadal a nivell macro les coses també estan molt bé. “No enyorem el que hi havia fa vint anys a nivell musical. Fa quinze anys, en cada entrevista et preguntaven per què cantaves en valencià, i es posaven les mans al cap. Almenys això ara no passa.

Ara es fan pel·lícules en valencià, teatre en valencià, la gent llegeix en valencià... Una part de la societat castellanoparlant ja no veu com una agressió que parles en valencià, sinó que hi ha certa normalitat. I això també és com una espècia de revolució”.

I si parlem de futur, la normalitat seria la millor de les notícies. “Cal tenir una indústria cultural pròpia, per oferir alguna més que una bona matèria primera. Sempre hem tingut artistes, però ens falta donar el pas, posar-li el llacet per a ser capaços de comercialitzar-ho nosaltres, que no haja de passar per Madrid o Barcelona. Eixe és el repte principal del futur”, explica Josep Nadal, qui no veu el valencià en perill d’extinció malgrat que tampoc hi ha res guanyat encara. “Ens la juguem dia a dia i hi ha que fer esforços a tots els nivells per mantenir la nostra cultura en un món globalitzat com el que vivim. Si el valencià sobreviu és perquè hi ha un esforç darrere. Si baixem els braços no hi ha supervivència possible”.

Eixa, potser, és una bona manera de concloure. Convidant a la gent a alçar els braços cada vegada que va a un concert en valencià, que escolta una cançó en valencià, que llegeix en valencià o que estima en valencià. Perquè sols esforçant-se per viure en valencià serà possible que la nostra cultura continue bategant amb la força que es mereix. Sols així aconseguirem sobreviure.

El tio Pep i el seu burro Felip als carrers de Xàtiva

Rafa Tortosa i Garcia

Ens

El tio

trobem a la porta del número 5 del carrer de sant Josep de Xàtiva. Estem prop de conèixer la identitat d’un dels personatges il·lustres que han campat per l’imaginari popular els darrers cent anys. Si, el tio Pep, aquell que se’n va a Muro i tot allò que diu la cançó, és de Xàtiva. Ho podem afirmar absolutament. No podia ser d’altre lloc.

Durant anys, investigadors, periodistes, cronistes oficials, erudits… han estat cercant pels papers la seua identitat. Nosaltres hem esbrinat que és de la capital de la Costera, socarrat.

Així que és l’hora de tocar el picaportes i vore que ens diu el tio Pep.

Pep

—Bon dia senyor Pep! —Bon dia xicon, com va la cosa?

—Bé, ací estem, a vore que ens conta vostè.

—Home, jo contar, contar... només sé comptar fins cent —va contestar el tio Pep amb el seu humor espontani, mentre ens acompanyava a accedir a la llar.

Ens hem assegut, junt el foc, amb unes paneres de respatler alt. El tio Pep, molt atent, ha tret una botelleta de vi i dues copetes.

—Xicon, vols una copeta? Aquest vi està especialment bo, el vaig comprar quan vaig anar a Muro, és un vi que fan per la zona, d’un tal Cascant.

Imaginari popular lencià va

—Vinga va, el provarem —conteste afirmativament movent-me per la curiositat.

—Anem a veure, tio Pep. Irremeiablement, la primera pregunta és per què va anar a Muro?

—La història és un poc llarga... Però simplement, vaig anar a Muro, per a tornar el burro. M’havien estafat!

—Com? Que l’havien estafat? —interromp el Tio Pep per la sorpresa d’allò que esmenta.

—Si, si, aquell castellà, crec recordar que li deien Raimundo Gimeno o Giménez... no recorde el seu cognom. Jo sóc llaurador i en aquell moment necessitava adquirir un burro per poder dur les eines del camp i carregar algun sac, atès que m’havia quedat més terres d’arrossars prop del Puig. Vaig esperar que vinguera la fira de Xàtiva per comprar el burro. I Així ho vaig fer, em vaig quedar amb el Felip.

—El Felip?

Si home, algun nom li havia de posar al burro. No conec un millor nom per a un burro. Dic ací, a Xàtiva, per allò de Felip V que ens va cremar. L’agafes, no?

—Si, si, tio Pep. Ho tinc claríssim.

Però... I allò d’anar a Muro?

—Com et conte, al cromprar-lo li vaig dir al Raimundo que si no era bo el Felip, li’l tornava i, a més a més, em tornava els diners.

Collò, em va deixar la butxaca buida!

—Pel que veig, el va tornar...

—Home! Si era un malfaener! Tots els dies el tenia que estirar, amb la corda, per arribar a casa! Menys mal que el Raimundo em va dir que era el millor que tenia, que el seu germà en tenia un igual!

—I com el va tornar?

—Ara voràs. Com que a la fira de Cocentaina, que era la pròxima al calendari, no es feien transaccions d’animals, vaig esperar fins la fireta de Muro, la que es fa cada 17 de gener en honor a sant Antoni. I allí que vaig anar, a tornar el burro.

—Molt interessant. I el Raimundo que et va dir?

33

—Es va armar la de Déu. En vorem arribar amb el burro, cara a la seua paradeta, es va fer els despistat, que si ni sabia qui era, que si... Li vaig dir que li tornava el burro i que em tornara els diners. El Raimundo dels collons! Deia que el que em va dir a Xàtiva, allò que em tornava els diners si no era bo l’animal, era una frase feta, un complit, que era impossible que em tornara els diners i li tornara al Felip. Jo, que tinc els collons més grossos que l’aca d’Artigues, vaig insistir-hi, que la paraula està per complir-la. Pareixia allò ca Xulla a poqueta nit i semblava que acabaria com el ball de Torrent. Menys mal que el fill de Raimundo tenia dos dits de front i, a la fi, va convèncer a son pare que accedira, atès que amb l’espectacle muntat no vendrien res aquell dia.

—La cançó diu que el burro li va pegar tres patades. Com va ser això?

—El Felip sabia que amb mi estava millor. Tornar amb el Raimundo anava a ser pitjor, així que en el moment de tornar-lo em va pegar les patades.

—I li va trencar tres costelles i hagué d’acudir a l’hospital?

—Que va! Això tot són invencions de la gent. Quan en va tornar els diners i vaig deixar a Felip, me’n vaig anar crompar un altre burro. Calia tornar a Xàtiva i, a més a més, que em feia falta per a treballar.

—I, amb quin nom va batejar l’animal?

—Amb Felip. Si l’altre era el quint... — diu el tio Pep rient-se.

—Vostè té burros de la reialesa! —li dic seguint-li la gràcia—. I va comprar un burro i, també, una tartana, veritat?

—Si, el burro li’l vaig comprar a un tal Blasco, de l’Alqueria d’Asnar, i la tartana a un de Muro, molt conegut per vendre carros i bicicletes. Ja ho tenia en ment adquirir-la, atès que m’havien parlat molt bé de Manolo. I la veritat, m’ha eixit molt bona la tartana. Encara l’use, com a carro, en l’enramat de la murta per on passa la processó.

34

FallaJRJ2019

Una tartana i un burro a Xàtiva. Seria la del tio Pep?

—Molt interessant. I diga’m, és veritat que la gent de Muro el va enredar?

—I tant, si vaig eixir d’allí amb la tartana plena! La veritat és que em vaig enredar jo. Xè quines coses més bones vaig crompar! Un dels cuixots que porta Figuerola, uns potets de la Pericana, botelles de vi, paper de fumar de la fàbrica de Bambú, cafè licor casero dels Vilaplana, una guitarra de les que fabriquen allí... i una marraixa d’oli del Juan Martínez, del xicot del Central, l’hostal on em vaig hostejar. Imagina’t la tartana com anava de plena!

—Si que va comprar! Però, tot això, quan va ocórrer? Perquè vostè ja és molt major?

—Xicon, que això de l’edat diuen que no es pregunta. No et vaig a dir quants anys tinc, però et puc dir que Matusalem era molt amic meu, vivia dos carrers més amunt i jugàvem junts.

—He escoltat que encara té relació amb

altres personatges populars...

—Si, clar. De tant en tant fem una arrosset al forn ací, a la casa. El prepare i el porte al forn de la placeta Enríquez. Ens ajuntem Ramonet, Amparito, el tio Canya, la carnissera de la Xara, la delicada de Gandia, Maria Rosa... L’únic que ja no ve es Sento, des que ho va deixar amb Maria Rosa...

—Doncs, tio Pep, ja no el moleste més.

Moltes gràcies per aquest moment.

—A tu, que has tingut molta paciència.

La veritat és que he estat molt a gust. Des que vaig vindre a viure a Xàtiva, els socarrats, sempre, sempre, m’han tractat molt bé!

—Què diu! Què vostè no és de Xàtiva?

—No, jo visc des dels dos anys a Xàtiva i em considere xativí, però no hi vaig nàixer.

—Aleshores, on va nàixer?

—Je, je. En la imaginació dels valencians.

Imaginari popular lencià va

Els

35

quintos d’Alzira

(i de molts llocs més)

Miguel Á. Martínez Tortosa

Les

cançons populars o tradicionals valencianes tenen sempre un lloc, un personatge o un fet característic en particular, però de vegades esta passa a ser universal. Si fiquem exemples en solfa, direm que, el Tio Pep, és tan sols de Muro, a la comarca de Comptat, la Panderola era un tren que anava de Castelló a Almazora, després comptem amb un seguit personatges populars com Maria Rosa, una xicona de bon veure, Amparito la filla del mestre, la Xata Merenguera, el tio Canya, etc.

Però no és el cas aquest el que em du a reflexionar sobre el tema, ja que el bon amic Rafa Tortosa m’insinuà que parlara d’uns dels personatges que apareixen en la cançó “Farem saó” de La Gossa Sorda, concretament els quintos d’Alzira. He de dir que com a alzireny que sóc no havia mai escoltat aquesta expressió en el meu poble, però pel que supose, històries, dites i fets de quintos hi ha en tots els pobles. Investigant un poc he trobat la Jota de Quintos d’El Genovés del Grup Alimara en la qual diu:

“Els quintos quan se n’anaren, Digueren «adiós Alzira», i les fadrines respongueren, «adiós, quintos de ma vida».

En este carrer està la que diu que trenta en té, vint-i-nou que no la volen, i jo que me la deixaré”.

Per altra banda en el poble de món pare, Moixent, sí que he escoltat moltíssimes vegades la cançó: “Els quintos quan se n’anaren, digueren «adiós Moixent», i les xiques contestaren, «ja se’n va la mala gent»”.

Seguint en la recerca he trobat a La Nucia una peça molt semblant a la d’Alzira en la que diu: “Els quintos quan se n’anaren, passaren per la Nucia, i les xiques les contestaven, «adiós, quintos de mi vida»”.

36

FallaJRJ2019

Pep Gimeno Botifarra ha recuperat moltes jotes de quintos de molts pobles. A la imatge, Botifarra convertit en ninot de la falla l’any 2014 a la falla de Benlloch de Xàtiva. Foto Rafa Tortosa.

Imaginari popular lencià va

Primer que tot, caldria explicar d’on ve la nomenclatura de quintos. En el segle xv, el rei Juan II de Castella va imposar l’obligatorietat del sustent de l’exèrcit real a través d’una aportació econòmica o bé mitjançant una contribució de sang, la qual consistia que u de cada cinc mossos major d’edat s’incorporara a la milícia.

Es va arribar a la conclusió que aqueixa proporció era l’adequada per a aconseguir un bon nombre de soldats, ja que també es comptava amb la incorporació voluntària i, sobretot, les poblacions no quedarien desertes de joves per a treballar la terra o realitzar els diferents oficis.

En tractar-se d’un sorteig en el qual es quintava (s’escollia una cinquena part), als xics triats per a incorporar-se a files se’ls va començar a cridar ‘quintos’, i per aquest motiu també s’acabara utilitzant el terme per a assenyalar a aquells que eren de la mateixa edat o que havien realitzat en el mateix any el servei militar (ser de la mateixa quinta).

Ja en el segle xx, va anar agafant força la tradició de la festa que feien els quintos abans d’anar a la mili. En els dies anteriors a la festa els mossos recorrien tot el poble, casa per casa, fent recaptació de diners o menjars. Arribat el dia de la festa, s’ajuntaven per a celebrar-ho i a la nit eixien de ronda amb guitarres o altres instruments i cantaven cançons de despedida a les xiques i als veïns en general. En les lletres sempre es deixa constància del seu lament per haver d’anar-se’n i en èpoques de guerra a no tornar més. Generalment, aquestes cançons, són interpretades a ritme de jota, per això són conegudes com a “Jotes de Quintos”.

37

Una de les cançons populars sobre aquest fet és la que arreplega Pep Gimeno Botifarra en la seua Jota de Ronda o de Quintos en la que en el començament diu: senyora ama, els quintos! La voluntat per a la paella.

En moltes localitats també existeix la tradició que els quintos organitzen les festes patronals, tant els qui anaven a files com els que complien aniversari de la celebració.

Hui açò ja no succeeix, però a causa del gran arrelament d’aquest festeig i a la participació de les generacions majors, s’aconsegueix mantenir aquesta tradició amb el pas del temps. Els quintos són els portadors a muscles de la patrona o el patró i en molts pobles s’han afegit a la celebració les dones, tots aquells que compleixen 18 anys són anomenats quintos.

En definitiva, històries sobre quintos hi ha tantes com a pobles, ja que ha sigut una de les tradicions més arrelades a Espanya al llarg d’aquest segle, però sobretot és en els mitjans rurals on la seua estampa és més familiar i més propera.

Els carrers dels pobles tenien una aroma especial, els mossos s’apoderaven d’elles amb les seues cobles, la majoria de les vegades de to pujat o indicant que aqueixa quinta era la millor de totes.

Finalment en 1999 es va produir l’últim allistament. La Llei va suprimir el servei militar obligatori, donant lloc així a un exèrcit professional.

Però no oblidem una cosa: dir en un poble xicotet que algú és quinto meu, sol portar implícit el concepte d’amistat.

38

FallaJRJ2019

El

Guerrer de Moixent

Rafa Tortosa i Garcia

A

un pis del carrer Quart de València, Mercè està estudiant per a l’examen d’història.

—Com va Mercè? —li pregunta son pare interessant-se per ella.

—Molt bé, embolicada amb els ibers.

—Sembla interessant, no? —diu son pare sense saber que dir.

—Sí, la veritat és que sí. El guerrer de Moixent m’ha captivat.

—El guerrer de Moixent? —sorprès es queda són pare.

—Sí, pare. El coneixes?

—Clar, el Guerrer de Moixent és una falla que es va plantar a la plaça de l’Ajuntament —va contestar son pare, després de pensar-ho uns segons.

—Pare, el Guerrer de Moixent és una xicoteta figura de bronze trobat al jaciment ibèric de la Bastida de les Alcusses.

—Què dius Mercè! És una falla dels Ferrer. Era la peça central, pintada de verd, com si fóra bronze. Tindria uns vint metres d’alçaria. A mi em diràs que és i que no és!

—digué una mica alterat.

—Ja estàs amb la teua malaltia fallera.

Pare, oblidat d’aquella falla i dels vint metres. El guerrer de Moixent és un joguet i fa 7,3 cm, que m’ho ha dit el mestre.

—Que sap el teu mestre! Que no, que és una falla —insistia el pare mentre anava a la prestatgeria per buscar una foto.

—Ja estem amb les frikades falleres...

—va murmurar Mercè.

—Mira, ací tens la foto. El gue-rrer de Moi-xeent! I ací tens l’Album de Bayarri de 1997. Llig, a vore que posa l’explicació — va dir el pare mentre li’l donava.

—La falla reproduix, al seu coronament, una de les peces iberes més importants com és el Guerrer de Moixent, com a símbol de... —va llegir Mercè fins que son pare la va interrompre.

—Ostres! tens tota la raó!

Fotografia que li ha ensenyat a Mercè son pare.

Una instantània de la falla La nostra història dels germans Ferrer (Plaça de l’Ajuntament de València, 1997). Arxiu J. Castelló.

40

FallaJRJ2019

El Rat

Penat

Equip de redacció ǀ IL·LUSTRACIÓ DE COVANEGRADISSENY

El

rat penat és un dels animals convertit en símbol cultural i heràldic dels valencians. Multitud d’associacions tenen present un rat penat al seu escut com moltes comissions falleres de València inclús d’altres poblacions falleres. Un exemple clar són les falles de Xàtiva, on un total de cinc comissions falleres —Selgas–Tovar, Benlloch–Alexandre VI, Cid– Trinitat, Corts Valencianes i Murta–Maravall— tenen el rat penat al seu escut.

L’Ajuntament de València és la institució més important que té present el rat penat al seu escut —el de Barcelona també el tingué anteriorment així com el Barça—, així com el col·lectiu valencianista Lo Rat Penat i els clubs esportius com el Llevant U. E i el València C. F.

Moltes llegendes han vinculat l’origen d’aquest símbol valencià amb Jaume I, com aquella que el rat penat va salvar els soldats del rei tocant el tambor per avisar l’atac dels moros en plena conquista de València, raó per protegir-lo. Lluny d’aquestes llegendes està l’origen real que no és més que la vibra de la Cimera Reial de Pere el Cerimoniós. Aquesta vibra era un drac alat que coronava l’escut d’algunes ciutats com València. Amb el pas del temps, aquesta vibra es va identificar amb un rat penat i en prengué també la forma.

Tot açò va ocórrer al segle xvii i es va imposar plenament al segle xix.

42

FallaJRJ2019

espantacriatures:

Els nostres el Dimoni, l’Home del Sac i el moro Mussa

M. José Alapont Muñoz ǀ MEMBRES DE CLAPIR. Aida Ferri Riera JOVES HISTORIADORES

I HISTORIADORS VALENCIANS

Des

de temps immemorials, la necessitat d’espantar a la menudalla ha quedat més que patent.

Allunyar-se, parlar amb desconeguts, no creure als pares o fer qualsevol altra maldat; la llista de raons podria ser ben diversa i llarga. És per aquest motiu que, davant situacions en les quals els adults estaven a punt de perdre més que els nervis, recorrerien a invocar a alguns éssers la tasca principal dels quals era espantar als infants. En lloc de crits, espardenyes volants, plors, càstigs o habitacions fosques, el recurs de la por semblava ser fins i tot més efectiu, i inclús civilitzat, que els anteriors. Front a les amenaces i la coacció psicològica, els xiquets, que arribaven a dubtar sobre la veracitat de la seua existència, no els quedava altre remei que cedir i portar-se bé. I es que la frase “I si ve...!” desarmava totalment a la xicalla.

A continuació parlarem d’alguns dels personatges que més inquietuds i disgustos varen portar a la població infantil: Els dimonis, a més d’intentar temptar-nos amb un pacte i d’emportar-se les

nostres ànimes, també era aficionat a espantar els més menudets. La seua feina principal era emportar-se als xiquets roïns i rebels. Hi havia de diverses categories, com per exemple el Butoni, un dimoni menor molt misteriós sense figura coneguda. És impossible descriure’l perquè actua sempre en la foscor, sent així com agafa els infants i penjants al llom o al coll se’ls endú. Apareixen quan són invocats o anunciats pels grans. A Gandia li han tret una cançoneta infantil que és un testimoni magnífic de la seua manera de procedir: “Jo sóc el Butoni, parent del dimoni. Baixe pel fumeral i, aquella xiqueta que plora, jo me l’emporte i me la faig en suc, suc, suc”.

L’home del sac, també conegut com el “coco” a la tradició popular, es tracta d’un homenot de mitjana edat, vestit amb roba de treballar, bruta, mal afaitat i amb aspecte un tant sinistre que es caracteritza per portar un fardell que és penja a l’esquena. S’encarregava de segrestar als menuts que es portaven malament o els que deambulaven pel carrer a deshora.

No entrava a les cases, sinó que espera-

Imaginari popular lencià va

43

Il·lustració de l’home del sac de Lola Anglada i Sarriera

va als xiquets amagat als cantons, sobretot quan començava a fer-se de nit. Molt pocs son els testimonis que han aconseguit salvar-se dels seus atacs. A diferencia de l’anterior, aquest com el seu propi nom indica presenta un caràcter humà, amb trets concrets i una vestimenta més propera i coneguda. Es possible que per això arribara a inspirar més temor, si cap, que el propi diable.

Segons conten les llegendes valencianes, el moro Mussa, era un monarca de Balansiya (actual València) que va perdre les seues terres amb la conquesta del rei Jaume I durant el segle XIII. Des d’aleshores, i com a venjança, perseguia als menuts. S’ocultava a la foscor en magatzems i cases abandonades i s’emportava a la xicalla que desafiava als pares, que no feia bondat o que s’endinsava en llocs prohibits. En la Valldigna encara queda record de com la xicalla s’enfrontava a tal adversari. Al notar la seua presencia, es devia d’apretar els punys de les mans

i ajuntar-los en el pit, coincidint els polzes i pronunciant el següent encanteri: “Ves-te’n moro Mussa, o moriràs com una puça”.

Com podeu apreciar molta era la por a la que havien de fer front els infants valencians. Aquestes criatures del nostre imaginari eren molt temudes i estem segurs que a més d’un li costaria dormir serenament durant la nit. Es per aquest motiu que les mares i les avies ensenyaven algunes oracions a mode de protecció: “En el llit em vaig gitar, set àngels em vaig trobar; tres estan als peus, quatre al capçal; la Verge al costat em diu: ‘Filleta, dorm i reposa, no tingues por a ninguna mala cosa, que si la mala cosa ve, jo et despertaré’ ”.

Per tant, podem dir que, tot i la natura maliciosa d’aquestes criatures, les seues actuacions tenien una influencia positiva sobre els xiquets, sobre tot educativa i social, antiga eficàcia que al nostre temps, desafortunadament, està desapareixent.

El penyagolosa. Foto Levante-EMV

El tio

Canya i Penyagolosa

Si el Tio Canya pujara a Penyagolosa…

Xavier Serra ǀ RESPONSABLE DE MALALT DE FALLES

Imagineu

un dia de Març, un dia de sol i bona temperatura, un dia d’eixos que ens fan dir allò de “fa dia de Falles”. Imagineu al nostre protagonista, el Tio Canya. Imagineu-lo al cim del gegant de pedra a l’Alcalatén. I per últim, imagineu que poguera albirar tot el País, des del Sénia fins al Segura. Què podria observar?

Veuria moltes i molts compatriotes celebrant la festa més popular del territori, les Falles. Però de seguida posaria

semblant trist. Fins i tot, alguna llàgrima solcaria les seues faccions. El poble més gran de la seua terra ple de persones que li farien baixar el cap per no expressar-se en llengua forastera. La València fallera.

No només es lamentaria pel valencià.

També per l’amnèsia col·lectiva d’una festa que ha oblidat la seua valenciania, la real, no la dels colps buits al pit. Un món faller que li ha girat la cara als problemes valencians al seu vehicle d’expressió, la Falla. Només trobaria cadafals farcits d’innocus ninots fent de polítics espanyols.

Imaginari popular lencià va

45

Cadafal de la falla Arrancapins de 2016, que tenia per lema Reviscola Tio Canya, en homenatge als 40 anys de la popular cançó del grup Al Tall. Foto El Corredor de Falles.

Falles servils als hereus dels botiflers que menyspreen i insulten la història d’un poble reprimit per la Castella borbònica.

Menys mal que el Tio Canya està dalt de Penyagolosa i no als carrers del Cap i Casal. No podria aguantar-ho.

Si baixara a l’Horta, ell ho tindria ben clar. Els cadafals posarien a parir a aquells que ens marginen i ens infrafinancen des dels despatxos del reino. Plantaria unes vies de ferrocarril i un tren del segle xix com el que impedeix exportar els nostres productes. Posaria una guillotina gegant i esperant el tall als lladres que ens han furtat durant més de dues dècades. I el dia de Sant Josep botaria una gran foguera perquè mai tornara tot això a València i ell i molta més gent poguera tornar al Cap i Casal ben orgullós.

No només es dedicaria a cremar tot allò dolent i que tant de mal ens fa com

a poble. També es dedicaria durant l’any a difondre la cultura i les tradicions valencianes, però no només de creus cap a dins, sinó de tots els racons. Faria excursions amb els menuts al Carraixet, al Garbí, al Mondúver o a Aitana. Llegiria les rondalles d’Enric Valor i per Tots Sants els descobriria el Tombatossals i el Butoni.

També ensenyaria que hi ha vida més enllà de la Paella. Que el dia de reis poden tastar una magnífica casca o que mai oblidarien l’arròs en crosta si viatgen a Pego.

Els donaria a conèixer la bona misteleta de Torís o la insuperable orxata d’Alboraia acompanyada amb bons fartons.

El Tio Canya llevaria el forrellat als casals i entraria amb grups valencians que de ben segur agradarien al jovent. No necessitarien ni reggaeton, ni trap, ni bajanades similars.

Si el Tio Canya baixara de Penyagolosa…

46

FallaJRJ2019

Dama

de les Falles:

La d’Elx menys en Elx, en tots els llocs

Juan Gabriel Figueres Hernández ǀ COORDINADOR DEL LLIBRET DE L’AC FALLA EL CANET DE CULLERA

Tots

coneixeu a la Dama d’Elx (els qui no, busqueu en Internet). Aquesta figura ibèrica, una de les més representatives de l’art valencià i descoberta en la ciutat il·licitana, no està en Elx, sinó en el Museu Arqueològic Nacional de Madrid. Quin poc trellat! No penseu que hauria d’estar en sa casa, on va ser trobada? No, segons tots els il·luminats que ens han governat al llarg de la història, ha d’estar en Madrid. Veges tu!

Aquests de la Meseta als valencians ens foten prou: s’apropien de la dama d’Elx, ens roben habitualment en els València-Reial Madrid... i moltes coses que no comentaré, perquè en desviaré del tema en qüestió, ja que podria escriure cabassades de llibrets sobre el que ens lleven als valencians.

A les Falles, qui podria ser la Dama d’Elx? Doncs, la figura de la Fallera Major (de qualsevol ciutat). Aquesta conclusió no la faig perquè les rodetes que porta la Dama d’Elx i el monyo del segle xix siga semblant, sinó perquè mai està en sa casa (fallera). Per a mi, una Fallera Major de

ciutat no gaudeix l’essència de les Falles com toca. És una mena de representant que va d’acte en acte i que gaudeix des de la graderia dels diferents actes, però no pot participar en ells. Per exemple, en una cavalcada del ninot, ja que en compte d’estar ballant i passant-ho de categoria, es troba asseguda veient qui passa i qui torna. Penseu que és divertit. És per això que, si parlem d›actes fallers, podem afirmar que les rodetes de la Dama d›Elx fallera acaben marejades de tant de rodar, ja que es passa l›any d›acte en acte, de viatge en viatge, ja que sembla que es llueix més en les autovies i autopistes del nostre territori que en el lloc d›on és Fallera Major. I si sumem tots els actes al poble i fora del poble, trobem un calendari d›actes on el protocol pot arribar a fer-se embafós. Estaran tristes o contentes a l›hora de cedir el tron? I açò pot afectar a les relacions personals amb família i amics, ja que, a pesar de ser una il·lusió per a tots, tenir cadascun dels caps de setmana actes fallers limita els vincles amb els teus, a pesar que, també

Imaginari popular lencià va

47

cal dir, que estableixes més vincles amb més persones del món faller. Però, en alguns casos, ha provocat, de segur, certa enyorança per part de la protagonista en qüestió.

En l’any que la Dama d’Elx Fallera ostenta aquest càrrec, la vida fallera des d’un dels epicentres més importants de la festa fallera també es perd. Estic parlant dels casals fallers (i no em referiré al fet que la Fallera Major s’haja de fer set cassalles per a acabar mig gata), sinó que parle del fet de gaudir dels arrossos o les fideuaes del casal, la picadeta en les papes i els cacaus... i no tanta carrilada, rellom o mariscades, ja que pense que això està en contra del caràcter popular de la festa fallera.

Fotografia de Pepita Samper amb la Dama d’Elx (1929).

Arixu ABC. És clar que es passegen per tots els casals del poble per als diferents actes que realitzen, i de segur que estaran com a casa però... com diu No obstant això, la Fallera Major no el refrany, «com a casa, en cap lloc». només existeix a la ciutat, sinó també a les comissions falleres. Aquestes correspoTot açò també ho podem traslladar en nen quan la Dama d’Elx roman a sa casa, versió infantil, ja que també tenim en la nostra festa Dames d’Elx Infantils, és a ja que gaudeix dels actes fallers amb la seua comissió. Tan sols ix dels seus límits dir, les Falleres Majors Infantils. Aquesterritorials quan se’n va pels «cacaus» de tes, tenen l’agenda una mica més light que les Dames d’Elx, encara que pense la Diputació, i també, si es dóna el cas, que una agenda d’aquest tipus és crimiper a recollir el banderí al millor llibret en nal per a les xiquetes, a pesar que gaula Generalitat Valenciana. És evident que també han de passar actes protocol·laris, deixen la festa d’una manera diferent.

Posaré un exemple: una xiqueta té un però gaudeix del que és la festa fallera examen dilluns, i el dissabte anterior se en casos com la plantà de la falla, en les n’ha d’anar “allà a fer la mà” per a una cavalcades del ninot, disfressant-se quan presentació, que pot durar quatre hores, toca, o fer olor de fum, si és necessari. d’una companya de les falles d’allà baix L’any passat vaig viure tot el xafar(no és necessari que pose noms de ciuranxo d’una Fallera Major de comissió, tats, ja que és independent on estiguen doncs, la meua cosina germana va ser la situades les distàncies). Jo no sé si estic Fallera Major d’El Canet (Cullera). Sense clavat en aquestes coses tan protocol·làestar clavat en el tema protocol·lari (ja ries i, tal vegada, penseu que sóc molt heu vist que no és «sant de la meua deexagerat, però és la meua opinió. voció»), em costà estar en el paper d’ara

48

FallaJRJ2019

Representació de la dama d’Elx a la falla de la Plaça Mariano Benlliure de València, realitzada per Carlos Cortina. Duia per lema Juego de Damas, i era una mena d’homenatge a Pepita Samper, la representant espanyola al Concurs Internacional de Bellesa celebrat a París. Foto Luis Vidal Corella, publicat en Història Gràfica de València (Levante-EMV).

has de fer açò, després allò... Després, els vestits els va mostrar en ma casa, a escassos dies de tancar el llibret (ja podeu imaginar com estava), amb la pressió de quedar bé en tot el que feies per si la xica podia estar més contenta. Per tant, em va tocar la meua part. Encara que, a pesar de tindre certa càrrega de feina i emocional, crec que és més emocionant ser Fallera Major de la teua comissió, com també amb les xiquetes, ja que el que volen és gaudir i jugar.

Sense res més a dir, acabe aquest article fent una crida a les institucions que manen de les Falles, és a dir, Junta

Central Fallera i a les Juntes Locals, que «menys és més». És el mateix que ocorre, per exemple, als monuments fallers, és a dir, saturar les agendes de les Falleres Majors d’actes, actes i més actes, pot provocar un avorriment prematur en les xiques del càrrec i un esgotament prematur, que pot afectar a la salut de les protagonistes.

A més, aquests organismes desvirtuen la festa, ja que s’obliden de quin és el principal reclam de la festa, el monument i, ens passem l’any, veient per les xarxes socials si les Falleres Majors estan «amunt i avall», foto per ací i foto per allà. Cal reflexionar.

Imaginari popular lencià va

La

49

Delicada de Gandia

Sergi Bono

Eren

les 19.30 h de la vesprada d’un 16 de març. La plaça Major plena de gom a gom. La meua mirada seguia radiografiant tota la massa social concentrada en aquella cèntrica superfície de la ciutat ducal. Però no. No aconseguia poder veure-la.

Eren les 19.30 h de la vesprada d’un 16 de març. Era l’hora i el dia de la nostra cita. Una cita que havia estat esperant durant molt de temps. Una cita amb la persona més especial i meravellosa que mai havia conegut.

Eren les 19.30 h de la vesprada d’un 16 de març i ella no hi era. Era jo sol.

Bé, en realitat era jo i dos mil persones més a aquella abarrotada plaça. La processó del bateig estava arribant a la seua fi, i prompte, la Fallera Major de Gandia, acompanyada de Diana i del xiquet del bateig, farien la seua entrada a la plaça, donant inici, un any més, a l’entrega de premis. Els premis a la plaça!!... resava una pancarta davant meu.

La veritat mai he arribat a entendre aquesta processó. Pense que és un acte

per allargar la vesprada. Un acte, on es bateja un xiquet, elegit pel president de la Federació de falles, i on els seus padrins, són la Fallera Major i l’alcaldessa. Algú li ha preguntat al xiquet? Supose que no.

Eren les 19.35 h de la vesprada d’un 16 de març, i efectivament, la comitiva final entrava a la plaça amb el so de València. Però ella encara no hi era. Agnès Caetani. La meua cita es deia Agnès. Poc comú, és cert, però com ella. Poc comú.

La vaig conèixer a través d’una web de contactes. Sí, no és del més romàntic que podia haver sigut, però a mi em valia. La seua debilitat i la seua pàl·lida pell, confrontava més si cap amb la seua bellesa i el seu pèl negre com el carbó. Un pèl rebel i caragolat que sobreeixia més d’un pam des del seu front.

Eren les 19.42 h de la vesprada d’un 16 de març i per fi, la comitiva ja s’havia col·locat damunt l’escenari. Un escenari muntat just al costat de la porta de la Col· legiata de Santa Maria i acompanyat, com sempre, pels improvisats periodistes de la tele local. El secretari de la FdF donà la

50

FallaJRJ2019

benvinguda a tots amb veu ferma i va fer el tret d’eixida a eixa bogeria d’acte amb més de 100 premis a entregar.

Eren les 19.43 h de la vesprada d’un 16 de març, quan vaig alçar per vintena vegada la vista del mòbil, i la vaig veure.

Allà lluny. Era impossible no distingir-la amb eixe monyo negre que moltes vegades em recordava a Marge Simpson.

Corrent, vaig anar al seu encontre. Com vaig poder, vaig intentar fer-me pas entre la gent, demanant mil disculpes a eixos fallers enfervorits que a cada premi, botaven tots a una i feien tremolar el sol.

Eren les 19.45 h de la vesprada d’un 16 de març, quan per fi, la vaig aconseguir. 120 segons eterns, que em van fer témer que en arribar, ella ja no hi fora.

Però no. Ella seguia allí, impassible, al costat de l’entrada d’aquella majestuosa església. Les meues mans es llançaren sobre les seues, estrenyent fort els nostres llaços, fonent-nos en un sol cos. Vaig poder sentir una vegada més els seus llavis acaronant els meus, suaus, tímids, humitejats.

Allí, agafats de la cintura, recolzats en la façana de la Col·legiata, mirant-nos com dos infants, contemplaven emocionats les reaccions de felicitat i d’angoixa d’aquella massa social anomenada Col·lectiu Faller. Ens divertia veure com a cada premi, a cada cop de veu d’aquella mena d’speaker, els enfervorits fallers identificaven la ubicació de la seua gent.

Aquells que botaven d’alegria, aquells que menejaven de dalt a baix aquell palet, eren els que havien guanyat.

Eren les 21.43 h de la vesprada d’un 16 de març, quan després de quasi dues hores d’espera, el secretari enfilava l’última tanda de premis. Els premis de secció especial de monument major. A Agnès no li acabaven d’agradar massa les falles, però jo, que era un enamorat de la cultura josefina, intentava fer-li veure la part més lúdica i més artística de la festa. Però

aquella vesprada, aquella maleïda vesprada, tot anava a canviar.

Durant aquelles dues hores, vaig estar explicant-li que guanyar el primer premi era un honor per a la comissió, i que allò era com guanyar un Max al Millor Espectacle. Que els últims anys, eixe Max sempre havia anat a parar a les mateixes mans i que corria el rumor, que aquest any, ja no anava a ser així.

Crec que quan un guanya tantes vegades seguides, al final, la resta de comissions, esperen amb molta ànsia la seua derrota.

Eren les 21.52 h de la vesprada d’un 16 de març, quan va arribar el moment de decidir. El secretari, amb una mirada de complicitat cap al seu president, articulà aquelles paraules que quasi tots els presents en la plaça esperaven.

Segon Premi Secció Especial Monument Major, Falla Plaça Prado... la desfeta s’havia consumit. El rei havia sigut destronat, i la gran massa fallera, a excepció dels que pertanyien a aquesta última, per descomptat, celebraren aquella victòria com si fóra pròpia. Un fum de paperets ompliren el cel de la Plaça Major fent ressò d’una alegria massa temps retinguda.

Contagiat per aquell moment, vaig alçar els braços, cridant ben fort aprofitant aquell moment, que potser, passarien anys en tornar a viure. Aquell sentiment desbocat fou el que ennegrí per sempre aquella maleïda vesprada de març.

Eren les 21.52 h de la vesprada d’un 16 de març, quan al crit de campions, aquella massa boja començà a celebrar de la única manera que sabien fer-ho: botant tots a l’uníson i menejant el maleït palet.

Aquella celebració va provocar un tremolor a la plaça que aquesta vegada sí, va tindre les seues putes conseqüències.

Eren les 21.52 h de la vesprada d’un 16 de març, quan em vaig girar cap a Agnès i ella no estava. El cor se’m va paralitzar de sobte. Els meus ulls començaren a es-

Lliurament de Premis.

Foto Antoni Marzal.

canejar els voltants, però era inútil. Agnès havia desaparegut. De sobte, un crit em va fer baixar la mirada. I allí, tombada a terra i amb un toll de sang al voltant de la seua caragolada cabellera, estava Agnès.

Corrent, m’ajupí al costat d´ella per fer-la reaccionar, però la seua mirada era fosca, apagada. La meua desesperació augmentava exponencialment al veure que Agnès no responia als meus crits. No entenia ben bé què és el que havia passat.

No, no ho entenia. Estava allí, amb mi, i de sobte, ja no hi era.

Eren les 21.53 h de la vesprada d’un maleït 16 de març, quan Agnès, mirant-me fixament, com qui tampoc entén el que ha passat, m’agafà fort de la mà i amb un fil molt suau de veu, em digué adéu.

Eren les 21.53 h, quan Agnès va morir. Assegut al seu costat, amb el seu cap

entre els meus braços, va fer l’últim alè.

Allí, al costat d’aquella dantesca escena, potser estava la causant de la tragèdia.

Amb els ulls completament humitejats, vaig poder esbrinar una flor. Una flor de gesmil marcada amb la sang de la meua enamorada. Una maleïda flor de gesmil havia matat Agnès. La meua delicada Agnès. La meua Delicada de Gandia.

POSTDATA La flor de gesmil que matà Agnès era de pedra massissa, de marbre de fantasia, que l’escultor català Damià Forment, havia esculpit a la decoració de l’entrada de la Col·legiata de Santa Maria (La Seu) durant l’ampliació de la mateixa per part de la Duquessa Maria Enríquez, nora de Roderic de Borja. El xativí Alexandre VIé.

52

FallaJRJ2019

El

Micalet de la Seu

Isaac Valero Rodríguez

Dong,

Dong, Dong! Canta hui el Micalet de la Seu, bé, hui i cada dia des de fa… des de fa 590 anys! Igual ja va sent hora de deixar de dir-li Micalet i començar a dir-li Don Miquel, o alguna cosa per l’estil perquè, sent tan major i fent 51 metres d’alçada, el nom pareix que no li fa justícia.

590 anys fent sonar les campanes per a obrir i tancar muralles o per a avisar de perills. També per a plorar les ànimes dels difunts o bé per a celebrar amb goig les festes de la ciutat. I, per descomptat, per a marcar el temps dels valencians.

Però no és només l’encarregat de donar l’hora, ni cal dir que el més famós de la ciutat de València, el Micalet és molt més que això! Si li poguérem preguntar ens contaria totes les coses que ha fet en estos quasi sis segles. Ens explicaria com durant molts anys, a la part més alta de la torre, encenien fogueres per a alertar a les poblacions veïnes de l’arribada de vaixells perillosos. Fins i tot ens contaria com, durant la Guerra Civil, l’intentaren bombardejar, sense massa punteria, ja

que al seu cim tenia un fono-receptor que alertava a la població de la proximitat de l’aviació alemanya o italiana.

També, ens parlaria segurament de tota la gent que ha viscut dins seu perquè, fins al 1905, el campaner i la seua família vivien allí. Potser, també de com servia de refugi per als perseguits per la justícia, que demanaven la protecció de l’església.

I com no tot en la vida es faena, s’ompliria d’orgull contant com ha inspirat cançons populars, poemes, pintures, gravats; de com s’ha convertit en l’emblema de tota una ciutat. De segur que s’emocionaria un poc al recordar tots els ulls brillants que, cada any, desfilen pel seu davant abans d’ofrenar-li flors a la Maredeueta. I qui sap? Amb sort, ens parlaria del seu romanç amb la veïna Torre de Santa Caterina, companya indiscutible durant les llargues nits a la plaça.

Ai, si el Micalet parlara... Sent testimoni de tants moments, tantes festes, perills i alegries, tradicions i novetats, tanta història escrita als seus murs. Jo crec que «les mil i una nits’’ se li quedarien curtes».

Imaginari popular lencià va

53

Aparició d’un Micalet humanitzat en el coronament de la Falla del Carrer d’Escalante i travesia de Pescadors del cabanyal de València de l’any 1934. Va estar realitzada per Modesto González i tenia per lema El dia de l’Estatut i és considerada la primera falla que versa sobre l’autonomia valenciana. Arxiu Juanjo Medina.

Dong, Dong, Dong, Dong! Torna a sonar el Micalet amb eixe cant que ara és nostre, però que tanta gent ha escoltat abans i tanta gent escoltarà després.

Sempre recordant-nos, amb el pas de les hores, que som portadors d’una història,

una llengua i unes tradicions que hem de cuidar per tal d’assegurar el seu pas al futur i fer-les arribar als que vindran, esperant que les estimen tant o més que nosaltres.

54

FallaJRJ2019

En

la nostra imaginació apareix la Panderola, un tren, que com diu la cançó, va de Castelló a Almassora.

La

Panderola

L’Octau Passatger ǀ MÀSTER

EN RODALIES

Té el nom de la Panderola ja que de negre el van pintar, cremava carbó a tota hora i donava bots al rodar.

Per les vies valencianes circulaven altres trens.

Xitxarres i locomotores...

Això eren altres temps.

Els trens s’han modernitzat, ara van agafats a la llum.

El rodalies té funcionalitat i l’AVE et porta molt lluny.

Però l’AVE ens ha desgraciat, el rodalies ja no és el que era, s’ha acabat la puntualitat... i el viatger que es desespera.

Cada dia surt un problema amb els rodalies valencians.

El tren que s’estropea...

Açò no passava fa uns anys.

Qui ho patix cada dia ben bé ho pot corroborar.

Açò, com no és cap alegria, amb humor ho anem a agafar.

Senyor ministre valencià vinga a vore’ns a l’estació, i així comprovarà que tinc tota la raó.

La Panderola a Karaoke valencià de José Gallego (Almirante Cadarso - C. Altea, 2013). Fotosfallas.com

I ja que ningú ens escolta, i ningú passa a l’acció, li he volgut pegar la volta a esta antiga cançó.

Imaginari popular lencià va

Una mena de denúncia d’esta greu situació, doncs ningú anuncia millora ni cap actuació.

De Xàtiva a València, xim pum tracatrac De Xàtiva a València, xim pum tracatrac Va un tren que vola, leré Va un tren que vola, leré Va un tren que vola, leré, leré, leré, leré Va un tren que vola, leré, leré

55

El tren a vapor La Panderola (1960).

Foto Rosendo Esteller Llop - Repositori UJI.

I un dia s’estropeja, xim pum tracatrac I un dia s’estropeja, xim pum tracatrac l el tren que es queda, leré l el tren que es queda, leré l el tren que es queda, leré, leré, leré, leré l el tren que es queda, leré, leré El tren que ja no circula, xim pum tracatrac El tren que ja no circula, xim pum tracatrac “Por espera de material asignado”, leré “Por espera de material asignado”, leré, leré, leré, leré “Por espera de material asignado”, leré, leré El pròxim tren no s’anuncia, xim pum tracatrac El pròxim tren no s’anuncia, xim pum tracatrac I el maquinista se’n va assoles, leré I el maquinista se’n va assoles, leré I el maquinista se’n va assoles, leré. leré, leré, leré I el maquinista se’n va assoles, leré., leré

56

FallaJRJ2019

La gent es desespera, xim pum tracatrac La gent es desespera, xim pum tracatrac I de res ens informen, leré I de res ens informen, leré I de res ens informen, leré, leré, leré, leré I de res ens informen, leré, leré Per fi pugem al tren, xim pum tracatrac Per fi pugem al tren, xim pum tracatrac Anem com borregos, leré Anem com borregos, leré Anem com borregos, leré, leré, leré, leré Anem com borregos, leré, leré El tren que arriba tard, xim pum tracatrac El tren que arriba tard, xim pum tracatrac Com tots els dies, leré Com tots els dies, leré Com tots els dies, leré, leré, leré, leré Com tots els dies, leré, leré La gent fent la cua, xim pum tracatrac La gent fent la cua, xim pum tracatrac El torn que s’estropea, leré El torn que s’estropea, leré El torn que s’estropea, leré, leré, leré, leré El torn que s’estropea, leré, leré Pel twitter un es cabreja, xim pum tracatrac Pel twitter un es cabreja, xim pum tracatrac La Renfe que ens contesta, leré La Renfe que ens contesta, leré La Renfe que ens contesta, leré, leré, leré, leré La Renfe que ens contesta, leré, leré Perdoneu les molèsties, xim pum tracatrac Perdoneu les molèsties, xim pum tracatrac Però en este moment no hi ha incidències, leré Però en este moment no hi ha incidències, leré Però en este moment no hi ha incidències, leré, leré, leré, leré Però en este moment no hi ha incidències, leré, leré I ara com ja no vola, xim pum tracatrac I ara com ja no vola, xim pum tracatrac Està al “paseo”, leré Està al “paseo”, leré Està al “paseo”, leré, leré, leré, leré Està al “paseo”, leré, leré

xicones

Les de Xixona (La manta al coll)

Foto A. Marzal.

José Ramón Cerdà ǀ TRELLATER

La

manta al coll és una de les cançons més conegudes pels valencians i ell seu origen sembla ser popular.

Originària d’Alacant —tots ens anem la platja del Postiguet, amb la manta i el cabasset— la seua entonada s’hi realitza en àmbits festius. A pesar de la seua popularitat, la lletra de la cançó està registrada legalment per José Arques LLorens Tolo, un alacantí que la va escriure per l’any 1953 amb música de Manuel García Ortiz. Les seues filles plantejaren, l’any 2008, un litigi per l’autoria de la cançó i el guanyaren. Així és que La manta al coll quedà registrada a l’SGAE. Cal dir que la tornada de la versió de Tolo no és la que habitual cantem i inclou que van a fer al Postiguet:

«La manta al coll i el cabasset se’n han d’anar a prendre el fresc.

La manta al coll i el cabasset se’n han d’anar, se’n han d’anar a prendre el fresc. al Postiguet.”

Respecte a esta lletra original, la tornada està molt bé i reivindica perfectament les ganes de festa, però hi ha algunes estrofes que transiten per allò políticament correcte, deixem-ho així.

Nosaltres plantegem una nova lletra per l’aferradissa melodia. Proposem unes versades per als fallers i falleres de Xàtiva per al dia de Sant Josep, amb la mateixa intenció que la lletra original, que no és altra que animar a participar en la festa.

Foto José Lluch.

Amb el comboi...

Amb el comboi, d’un gran xiquet, ens anirem al Bellveret.

Amb el comboi, d’un gran xiquet, ens anirem, ens anirem, al Bellveret.

Ens anem tots cap amunt...

Ens anem tots cap amunt...

amb banda o xirimita.

Duen ulleres de sol, i fan cara de mussol, perquè no han tocat llençol i els molesta el ressol. (tornada)

Les falleres en l’ermita, van perdent-se pels racons.

Per posar-se una tirita, del mal que fan els tacons.

Una a l’altra comentava: —Mira que bambolles tinc...— i l’amiga contestava: —Jo com eixes ne tinc cinc—.

La guàrdia Municipal, ha trobat una persona, pel carrer principal, buscant una trona.

Sant Josep ja s’ha acabat, entre traques i coets, i l’home atabalat es desfà tirant-se pets.

(tornada)

(tornada)

Els fallers fan tard a missa, el dia de Sant Josep, Els molesta la camisa, i van com lligats a un cep.

Caminen amb passos curts, sense ganes de ballar, Ullerosos i fotuts, només fan que badallar.

Portem una setmana, de cantar i ballar, menjant amb poca gana, i sense poder parar.

Com en aquestes festes, ens ho hem passat molt bé, si no passa res, tornarem a l’any que ve.

(tornada)

Amb el comboi, d’un gran xiquet, ens anirem al Bellveret.

Amb el comboi, d’un gran xiquet, ens anirem, ens anirem, al Bellveret.

Amb el gremi dels fusters, baixen junts des de l’ermita, Animant tots els carrers,

Imaginari popular lencià va

musicals

Personatges de l’imaginari

IL·LUSTRACIONS DE JUAN MONZÓN GASCA

RAMONET Haurà comptat Ramonet els viatges que ha anat a l’hort a per figues en esta vida? Això si li diuen Ramonet, ja que resulta que hi ha moltes persones aficionades a collir figues i albercocs de pinyol dolç. Així que, segons zones, trobem a Pasqualet, Masseret, Joanet, Miquelet, Tomasset o Salvaoret. La lletra, d’aquesta cançó infantil, per si no la recordeu, diu així: «Ramonet, si vas a l’hort, porta figues, porta figues.

Ramonet, si vas a l’hort, porta figues i albercocs de pinyol dolç.

Ramonet si a l’hort no vas Al casino mai no vages, Ramonet si a l’hort no vas Perquè t’emborratxaràs, si a l’hort no vas».

59

60

FallaJRJ2019

Imaginari popular lencià va

MARIA ROSA Maria Rosa, podria estar bona o no, però tothom es va entossudir en canviar-li la lletra, quan realment és «Maria Rosa que bé que estàs!» que és el que li cantava Sento quan anava comptant les passes.

Aquest tema musical, tant característic i representatiu, va estar inserit a la sarsuela de Vicente Peydró, El gallet de Favareta (1892) així com a la Rapsodia valenciana de Manuel Penella. La introducció de la jota valenciana Ja ve Sento de ca la nóvia ha ajudat a que es mantinga dins de l’imaginari popular.

61

Com a curiositat, cal comentar l’expressió «Carabassa m’han donat», que és el motiu que vinga Sento malhumorat, i que significa ser rebutjat sentimentalment i pren sentit, en el fet que la carabassa siga gran i panxuda, però buida i de poc pes, per això es considerada com a símbol de neciesa. Al nostre país, es convidava al pretendent a dinar a casa de la xica, i a les postres, si li oferien una cigarreta al xicon significava que la família acceptava que la cosa anara endavant, però si li servien un plat de carabassa volia dir que no era ben rebut a eixa família.

62

FallaJRJ2019

AMPARITO, LA FILLA DEL METGE El tema musical de Amparito és molt popular, amb una línia melòdica comuna i un fraseig que varia en alguns indrets.

Així és que podem trobar Amparito com a filla del mestre o, en altres llocs, com a filla del metge. A més a més, segons llocs, festeja amb un senyoret, amb un foraster o inclús, com passa a Dénia, amb un mariner.

Imaginari popular lencià va

LA XATA MERENGUERA La xata merenguera és un joc de rogle tradicional valencià que es sol jugar al carrer i sempre va acompanyat de la famosa cançoneta. El cantacançons Dani Miquel, la recull a uns dels treballs de Musiqueries així com anteriorment ho feu Paco Muñoz, cançó enregistrada amb el nom de la Xata merindrera, com és coneguda en algunes zones.

El joc comença amb la formació de dues files paral·leles de jugadors, mirant-ne cap al centre. En cada extrem del corredor es col·loca un altre jugador.

63

Quan aquells comencen a cantar, acompanyant-se de palmellades rítmiques, els altres dos es posen a recórrer el passadís, saltant, amb els braços arquejats i les mans a la cintura. Hi van amunt i avall, cadascun en el sentit contrari del company. Tan prompte com s’acaba la cançó, trauen al mig sengles jugadors, un de cada fila, i s’hi posen en compte d’ells.

Els xiquets que n’ixen es col·loquen en extrems oposats, des d’on inicien el ball, com els d’adés, així que els altres recomencen la cançó.

64

FallaJRJ2019

descomunals

Éssers : el Gegant del Romaní, Tombatossals i Arrancapins M. José Alapont Muñoz ǀ MEMBRES DE CLAPIR. Aida Ferri Riera JOVES HISTORIADORES

I HISTORIADORS VALENCIANS

En

general, quan parlem de gegants o ogres, estem parlant de criatures de forma humana, de gran mida i amb una força prodigiosa que trobem molt sovint a les llegendes o als contes de totes les cultures. Per exemple, en podem trobar a la tradició grega (Heracles) o a la tradició cristiana (Goliat).

Els gegants són, a la mitologia valenciana, protagonistes de moltes llegendes fantàstiques. Destaquen per la seua força i per la seua escassa intel·ligència. Generalment, són criatures que custodien tresors, viuen a coves o en llocs màgics i encantats.

Un dels exemples és, sense dubte, el Gegant del Romaní. Enric Valor el descriu en el seu relat com un gegant negre i gros, calçat amb babutxes com un moro, abillat amb saragüells de seda blava, camal gros, una faixa roja i un jupetí brodat de mitges llunes i estrelles senceres. No resulta sorprenent que el protagonista d’aquesta rondalla i els gegants i ogres en general siguen negres, ja que el negre és el color per excel·lència de la nit, el de la mort, el

del dimoni i una evocació clara a les races subsaharianes.

El Gegant del Romaní, segons ens conta Valor, esperava sota un romaní o romer —que era la seua cabellera— a les serres del Rontonar de Benifallim.

Quan algú s’acostava per la zona i volia arrancar el romer, el gegant cridava embogit: “Si m’estires dels cabells me n’eixiré amb ells!”. Si a pesar de l’advertència seguia estirant, el gegant s’enduia aquell o aquella que l’havia pertorbat.

En aquest cas, i seguint la rondalla, el gegant perdona a Batiste –qui va seguir estirant el romer- però a canvi Batiste li ha d’entregar el seu fill Adolfet. El gegant el porta al seu castell on roman tot un any. Després de passar els Nadals amb la família i d’haver descobert que cada nit dormia amb ell una xiqueta anomenada Enriqueta -que també havia estat segrestada- planegen acabar amb el gegant. Una vegada aquest mor, el castell es transforma en un poble alegre i l’Adolfet i l’Enriqueta es transformen en el batlle i la batllessa perpetus.

Imaginari popular lencià va

65

Coberta del llibre Tombatossals de Josep Pasqual Tirado (1930).

En aquest cas és l’edició facsímil de 1998.

Altra criatura descomunal és Tombatossals. Aquest és altre gegant però, a diferència de l’anterior, té bon caràcter i apareix a la fundació de la ciutat de Castelló. Es diu que vivia a la Cova de les Meravelles amb altres amics seus que també eren gegants (Càgueme, Bufanúvols, Tragapinyols i Arrancapins) i que era fill del Tossal Gros i la Penyeta Roja. Tal era la seua força que podia alçar o ensorrar les muntanyes. La història de Tombatossals comença quan els fills del Rei Barbut demanen la seua ajuda per a resoldre uns conflictes agraris del regne. Una vegada la colla els resol, se’ls ofereix un gran botí i es celebra una gran festa on, se’ls anima a conquerir les Illes Columbretes que es-

taven plenes de bandolers. Amb el treball realitzat, Tombatossals i els seus amics es retiren però prometen sempre vetllar pel regne i els seus habitants.

Per últim, tenim a Arrancapins. Aquest personatge del nostre imaginari té diverses versions: per un costat el trobem a les rondalles d’Enric Valor com un dels germans d’Esclafamuntanyes que rep aquest nom perquè arrabassava tots els pins, alzines i coscolles de les muntanyes per a fer bancals. Aquestos germans de Penàguila, van en busca de fortuna per a deixar de passar penúries. Per altre costat, Arrancapins també és, com hem mencionat més amunt, un dels membres de la colla de Tombatossals que viu en la Cova de les Meravelles.

66

FallaJRJ2019

Imaginari popular lencià va

67

Ferotge

La Fera .

Ovidis i Tereses Agustí Garzó ǀ Fotografia de Perales Iborra (Levante-EMV)

Feia

més de vint anys d’això. A la plaça de la Seu, dins del nou Festival de la Cançó de 2015, Feliu Ventura confessava, entre cançó i cançò, que havia assistit al concert d’Ovidi Montllor de la Fira de 1993, l’últim concert a Xàtiva i un dels últims de la seua vida.

Ja minvat per la malaltia, el d’Alcoi tenia un entrebanc afegit eixa nit: una mena de grip estiuenca amb problemes de tos.

Era inconcebible que acceptara cantar en eixes condicions, i diuen que ho va fer sabedor que tal vegada no hi haguera moltes més oportunitats. “No vos podia fallar”, digué. I tots s’emocionaren. “Perdone, perdoneu”, va insistir unes quantes vegades quan l’atac de tos era imparable i s’havia d’allunyar del micròfon i girar l’esquena per què no el vegeren patir tant.

Feliu va cantar aquella nit d’agost de fa ja més de tres anys La samarreta i, sobretot, Homenatge a Teresa. Recordava no només el concert del 93 sinó un de finals dels 80 de Raimon i Ovidi a la plaça de sant Jordi, a dues passes de la casa del carrer Blanc on va nàixer el primer. Eixa mateixa Fira de 2015 Feliu Ventura tingué l’oportunitat d’abordar el repertori d’Ovidi Montllor de manera molt més ampla, en exclusiva, en la Fira Alternativa de la plaça de Sant Jaume.

Com un record d’infantesa… diu l’emotiu inici de la cançó. Com un record d’infantesa també, cada vegada més imprecís, molts recorden hui aquells concerts d’Ovidi Montllor com el d’aquella nit d’estiu de 1993, aquella nit amb l’Ovidi.

Els

enfarinats

Equip de Redacció ǀ FOTOS DE JOSEP

RICARD SOLER MURILLO

Els

enfarinats és una festa que s’hi celebra a Ibi cada 28 de desembre i és la més coneguda de les festes de folls que s’hi celebrem per tota la geografia valenciana.

La festa dels enfarinats, participada pels casats del poble —els fadrins la fan el 24 de desembre—, els quals conformen una colla d’hòmens que figuren les autoritats locals: l’alcalde, metge, jutge, secretari, dipositari... així com l’oposició.

L’alcalde recull la vara de mans de la primera autoritat i llig el ban dels amantats, de caire satíric, que ataca a persones i institucions locals i es publiquen les noves ordenances municipals. Els infractors són castigats amb una multa i posats a l’aixabegó —xara gegant amb la qual es transportava la palla després de la batuda—. La colla va posant impostos descomunals als comerços i a la gent que passa pel carrer amb la corresponent multa. A

la fi, es solen arribar a acords per eixir de l’aixabegó. El nom d’enfarinat bé pel llançament de farina així com ous i coets entre els innocents i l’oposició així com enfarinat el públic que passa pels carrers.

A la Costera també tenim datada la celebració d’alguna festa de folls el dia dels Sant Innocents. A Rotglà i Corberà era costum celebrar la diada així com al llogaret de Sorió amb la festa de l’aixabegó, ja desapareguda. La festa tenia dues parts, una consistia en acaçar a les xiques més joves i unflar-les a pessics, per la qual cosa poques xiques eixien aquell dia al carrer. L’altra consistia en tallar la via d’accés del poble a fi que tothom que passara per Sorió, pagarà un singular peatge o multa, amb el motiu que fora. Els cobradors portaven l’aixabegó per agafar a qui no pagava. Després, al poble, es feia un juí amb una corresponent negociació per a rebaixar la multa.

Imaginari popular lencià va

69

70

FallaJRJ2019

La

màgia del Tirisiti

*

Francesc Gisbert ǀ ESCRIPTOR

Conten

que a l’Alcoi de fa dos segles, feia més fred que no ara. Nevava tots els anys, no una volta, ni dos, sinó a cabassos. L’aigua de les fonts es gelava, de novembre a febrer. I als balcons, es formaven llargs caramells de gel, que els xiquets s’entretenien a trencar a pedrades, al dia següent.

Conten, també, que era un poble on hi havia molts xiquets. Però uns xiquets diferents dels d’ara en dia, perquè en molts casos, eren infants, sense infantesa. Quan complien els deu anys, a molts els enviaven a treballar, per ajudar a parar casa.

Alguns, si tenien sort, fills de gent de mitja capeta, anaven a escola fins els dotze, i si els pares podien pagar, cursaven el batxiller. Era l’època en què els pares no paraven en torreta, tot el dia a les fàbriques, fent més hores que un rellotge, de dia i de nit. L’època en què els xiquets ben bé no tenien temps de ser xiquets.

En aquells anys, a Alcoi, els pobres s’apinyaven en carrers estrets i costeruts,

*

als barris d’Alcaçares, la Sang, les Eres, Sant Bonaventura o Sant Rafael. No els busqueu, perquè d’estos carrers, ja no en queda res, si no és la plaqueta del nom. I els rics vivien en carrers amples, d’edificis majestuosos, de gent amb nom i renom, d’alcoians de pro. Els xiquets de Sant Nicolau, de la plaça, de Sant Francesc, estaven ben lluïts, calçaven sabates de xarol i per Nadal, rebien molts regals i dolços de la confiteria El túnel (que ja existia), i d’altres com Sant Jordi o el Negret, que ja no hi són. Els xiquets de casa pobra, vestien roba de borra, calçaven les mateixes espardenyes de careta, a l’estiu i a l’hivern. I per Nadal, rebien un únic regal.

Un regal que podia ser o una nina de cartó o un carretó. Però els seus reis eren tan pobres, que el regal, sovint, els durava només un parell de dies. I per la mateixa màgia que havia aparegut, desapareixia.

Fins l’any següent, que els reis pobres el tornaven a traure, igualet. I així s’asseguraven tindre un regal tots els anys.

Text de la xarrada impartida per Francesc Gisbert al Teatre Principal, espai del Tirisiti.

Imaginari popular lencià va

71

El personatge de Tirisiti.

Foto alcoyturismo.

Realment, era difícil ser xiquet. I impossible tornar-ho a ser, una volta t’havien passat els anys. Però heus ací que els alcoians, inventors de tantes coses que només hi ha ací i a cap altre racó del món, com tot el món sap, tingueren una pensada: “Anem a inventar no una màquina, que això està molt vist, i ens donarà faena. I tampoc un aparell, que es poden trencar o ens els poden copiar els d’Alacant o Cocentaina. Aleshores, què voleu que inventem, la sopa Juliana, que està des de l’any de la picor?” No, sabeu que van inventar aquells alcoians de finals del segle xix, tan atrafegats, tan revolucionaris, tan emprenedors… inventaren ni més ni menys, que la forma, de tornar a ser xiquets.

I com? Per aquells anys, s’estilava un costum que ara com ara s’ha perdut. Com que no hi havia ni watshap ni televisió, la gent s’entretenia amb dos esports nacionals: un, la barcella. La barcella consistia i encara consisteix a seure en un portal, en un bar o enganxar algú enmig del carrer, i començar a tallar “tratges”, enfilar succeïts, veriuar i manifassejar de gatets i gossets. I nosaltres, els alcoians, ho féiem millor que ningú. I el segon esport nacional, era el teatre. Perquè a Alcoi hi havia molts teatres, més teatres que esglésies, que ja és dir. I una classe de teatres especials, eren els teatres que es feien a les cases.

En alguns obradors de fusters, en alguns tallers de modistes, es posaren a treballar de valent. Havia corregut la brama,

72

FallaJRJ2019

perquè algú ho havia vist o perquè algú ho havia sentit no sé on, que hi havia teatres de titelles de Nadal. Abans, els teatres de titelles rodaven per tots els pobles, com els cecs de les auques, els rondallaires i els romancers, contant històries de plaça en plaça. El cas és que es posà de moda tindre teatrets de titelles al barri, i n’hi hagué tres, que es plantaven per Nadal, i competien a veure qui tenia les millors eixides i feia riure la gent de valent.

Plantaven la barraca a llocs diferents, fins que van coincidir a la Glorieta, com els teatres a Broadway o a la Gran Via. Eren els betlems del tio Sarguero, de Pep el Culleroter i de Josep Esteve, el Belemero.

Esteve, més espavilat, decidí comprar els altres dos, per fer-ne un de sol, i no tindre competència de ningú. I entre ell, la dona i els xiquets movien totes les figures del seu Tirisiti, amunt i avall, d’ací cap allà.

Un autèntic negoci familiar.

Però com que els alcoians som molt d’aparentar, de jo més, i això ho pague jo, les famílies benestants pensaren que no en tenien prou, d’acudir als teatres, com la gent normal. Hi hagué també betlems i teatres privats, propietat de determinades famílies amb recursos. Vos imagineu, la categoria que ens donaria si poguérem convidar les amistats, els veïns o els companys de classe a casa i dir-los: “Xe, què feu esta vesprada? Veniu a casa, a berenar, i veure el nostre teatre!”.

Perquè heu de saber que el Betlem de Tirisiti, des dels orígens, sempre ha tingut una virtut: aquell que entrava a la barraca, al barracó o al teatre, aquell que seia mig a les fosques cara a l’escenari i contemplava la història, les xarrades i els moviments de les figueretes, tornava a convertir-se en xiquet, mentre durava la representació.

Això ha passat, passa i continuarà passant.

Com si no és que en cada representació, per cada xiquet, vénen un parell d’adults “a acompanyar les criatures”, com si es pogueren perdre dins del teatre?

I bé, el Betlem de Tirisiti, va continuar representant-se, ara per uns, adés per altres. Li van fer un barracot avantguardista, que semblava una nau espacial, se’n recordeu? I que igual com el van plantar un dia enmig de la Glorieta, va desaparéixer un altre, i ja ningú no sap per on para.

Però, quan semblava que el Tirisiti es consolidava i avançava cap al que hui en dia ha arribat a ser, va passar una desgràcia.

Desgràcia que, com a bons alcoians, convertírem en una immensa sort. I és que el Teatre Principal, on es guardaven les titelles antigues, velles i desgastades per tantes mans i tancs bacs, es va ensorrar parcialment. Imagineu-vos com deguérem quedar, per a enviar-les al drapaire, capolades i cruixides.

Davant del desastre, hagueren de buscar algú que fóra capaç d’arreglar-les o fer-ne de noves. I com que Alcoi és un poble d’artistes, no tardaren a trobar-ne un que va fer seua la segona màxima alcoiana: “No patiu, que això ho arregle jo!”. Va ser Alejandro Soler i la dona, Paqui Denia, que amb molta dedicació, renovaren les figures que podeu veure ara, tan noves que semblem acabades d’estrenar. I precisament per això, a Alejandro li van concedir un honor, que a la ciutat està més cotitzat que tindre un carrer, un pont, la medalla o la peladilla d’or: sabeu quin és, l’honor de que parle? Tindre figura pròpia, al Betlem de Tirisiti.

Si veniu a Alcoi, per Nadal, podreu assistir a les representacions del Tirisiti al Teatre Principal d’Alcoi. Això sí, compreu abans entrada per internet o vos arrisqueu a no entrar. Per allargar el dia, podeu passar pel museu del Nadal. I visita obligada hauria de ser també passar pel Museu de titelles de la Vall d’Albaida. És clar que, si sou viatgers o el teniu més prop, també podeu assistir a les representacions del Betlem vivent de “La Pigà”, a Castelló. Un altre exemple de teatre costumista i satíric, ara amb persones de carn i ossos.

Imaginari popular lencià va

El Penjat

73

sense fetge

Expressions valencianes enginyoses i assaonades

Vicent F. Garcia Perales ǀ UNIVERSITAT CARDENAL HERRERA CEU

Il·lustració de Juan Monzón Gasca

La

llengua està plena de miracles creatius. I els parlants, encara més. No em digueu que els invents lingüístics no són intel·ligents quan el parlant s’ho enginya per construir frases com “En quin cap cap lo que cap en el teu cap!” o “Plou poc, però per a lo poc que plou, plou prou”, “Pare, l’haca l’he treta, l’a(l)tra haca la trac?”... Expressions que es consideren embarbussaments, altrament dites “travallengües”, perquè és com si la llengua es travara... i el parlar es fera farfallós, és a dir, tartamut, botijós...

Parlem-ne, doncs!

El pa assaonat diuen que és més mengívol, perquè s’ha pastat ben pastadet, amb suficient aigua, ben adobadet... La saó, de fet, és el grau d’humiditat de la terra, que facilita la sembra sobretot després d’haver plogut o haver-li pegat un bon regó. Amb la llengua passa el mateix, com que la tenim ben pastadeta i ben humida, és un camp de cultiu per poder plantar-hi tota mena d’expressions que, tard o prompte, donen el seu fruit. Posem-n’hi alguns exemples.

Per què l’imaginari col·lectiu dels contes pensa que el fetge és la cosa més dolça i gustosa que pot menjar una persona?

Recordeu el conte en què una xiqueta, malcriadeta i fetillera demanava a sa mare que matara el bou que un desconegut havia deixat lligat a la reixa de casa, perquè se n’havia d’anar a fer un encàrrec (conte del cigronet). La joveneta deia: “Jo vull fetge de bou!, que no cou!, xiliquitròu!”. El retruc és típic valencià, per fer gràcia, quan es conta amb veueta de malcriadeta.

El fetge. L’element fruit del desig exquisit... també humà. Sí, fetge humà, com canta una de les frases més conegudes: “Setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat”. Lluny de ser un embarbussament, cal explicar-hi dos fets: d’una banda, el canibalisme. Ja ho hem dit, el fetge és el menjar més suculent i gustós del cos humà (sembla que els jutges es menjaven el fetge del delinqüent que havien ajusticiat en la forca). D’altra banda, ens trobem una frase que delata la procedència d’un parlant, és a dir, s’utilitza per

Imaginari popular lencià va

discriminar quins són parlars valencians (catalans o balears) i quins són forasters.

Es tracta, segons el folklorista Joan Amades, d’una treta que sembla que van fer servir durant una dura guerra de l’antiguitat (entre troians i sibarites) en què els guanyadors van voler matar tots els enemics que s’havien resistit (i que s’havien barrejat i fins i tot revestit amb roba de cadàvers guanyadors) i una manera d’identificar-los va ser fent-los pronunciar una frase d’este tipus, anomenada xingolep, xibòlet, shibboleth, zidgolep, zidgolet, xítgolep..., que significava ‘blat’.

A partir d’aleshores, doncs, totes les llengües se senten orgulloses de tindre una frase diferenciadora. Fins i tot, les mateixes variants de la mateixa llengua.

Així, per exemple, la nostra “Setze jutges...” tenim un joc de vocals tancades /é/ que contrasten amb la variant oriental amb unes vocals neutres /ɘ/ (la <e> anglesa de la terminació del mot ‘father’)... A més, les palatals sonores [dӠ] (la de l’anglés January o manager), que en la variants del valencià ‘apitxat’ (i en barceloní en alguns contextos) es converteixen en sordes [tʃ] (la ch castellana de coche). Tot un exercici de pronúncia que podria resultar... ultracorrecta (setxe, txutxes..., setge jutges d’un jutjat..., setse txutxes...).

Penseu quin és l’orgull d’allò impronunciable en altres llengües (en castellà: ascensor, zarzaparrilla, esternocleidomastoideo, supercalifragilisticoespialidoso, otorrinolaringólogo; en anglés: word, work, war, world; en francés: Si six scies scient six cyprès, six cent six scies scient six cent six cyprès ‘si sis cerres serren sis ciprers, sis-centes sis serres serren siscents ciprers’).

Tenim molts travallengües nostrats i volem reportar-ne uns quants escoltats en terres de la Costera: – Diu la guatla què fas blat, què fas guatla diu el blat (enrevessat dir-

75

ho molt ràpidament i mot educatiu per mostrar com es diu “codorniz” en valencià, que per cert).

– Un espirli fiticlíustiqui, qui el desespirlifiticliusticarà, el desespirlifiticliusticaor que el desespirlifiticliustique, bon desespirlifiticliusticaor serà (al meu poble, la Granja, ho deia el tio Refelet el Caje i, per tant, deu tractar-se d’un enginy ocorregut al segle passat i que, només en algunes famílies es coneix amb la primera frase).

– Una anguila asguirlandenga, qui la desanguirlinguindarà, el desanguirlinguindaor que la desanguirlinguinde bon desanguirlinguindaor serà (Ídem).

En este sentit, una variant d’expressió genial que tenim els valencians és per a donar nom als sons que escoltem. És el que s’anomena “mimologia”, és a dir, imitació del so o la veu, altrament dita onomatopeia. Fixeu-vos-hi: – Blat barat, blat barat! (So que fa la guatla).

– Vingueu!, torneu!, al porrat!, de Torrent! (És el so que fa la campaneta de l’ermita de Torrent, durant el porrat que se celebra el primer divendres del mes de març).

– Festes vénen! (fa un pollastre) / Convidats vénen! (li contesta un altre) / Tots patirem, tots patirem! (respon la gallina, amb veu més “burlesca”). (Se sol dir de quan antigament es matava un pollastre quan venien festes del poble).

– Qui em farà foc? / Jo te’n faré! / Qui em matarà? / Jo el mataré (Ídem).

– No puc, no puc, això fa la palput (en referència a la veu d’este ocell).

– Cel, cel-cel; cel, cel-cel; cel, celcel. (antigament es morien molts xiquets acabats de nàixer, ‘albaets’,

76

FallaJRJ2019 i este era el so de les campanes, com si digueren que van directament al cel, perquè no tenen pecats).

Una variant de les expressions que tractem són les anomenades “antirondalles”, una mena de conte “de nunca acabar”, esta vegada en castellà, que acabava amb la paciència de qui escoltava, però no deixa de tindre la seua gràcia: – ¿Quieres que te cuente el cuento de Perico Salamiento? / –Sí. / –Yo no digo que sí, yo digo que si quieres que te cuente el cuento de Perico Salamiento / – No. / – Yo no digo que no, yo digo si quieres que te cuente...

– ¿Quieres que te cuente el cuento del Perevillete Perevillón? / –Sí. / Yo no digo que sí, yo digo... etc. [Una altra versió: Quieres que te cuente el cuento del Perevillete Perevillón, tres cagarrutas y un cagallón] I ara, a mena de calaix de sastre, reportem dites enginyoses i gracioses (chascarrillos): – El pinxo va dir al panxo vols que et punxe amb un punxó, el panxo li va dir al pinxo punxa’m però a la panxa no.

– Alls tendres couen i piquen / alls secs piquen, tendres couen (imita algú que parla alemany).

– Els catalans parlant sembla que trenqueu nous. / Que te creus que te crec?

– Tinc una fam, una set i una son que quan menge, bec i dorm me se’n passa la fam, la set i la son.

– Com es diu aixumenera en xinés?

Xe, quin fum fa! / I preservatiu en àrab? Aguanta la baba / I la Nocilla en africà? Unta, unta! / I el pàrking en àrab? Ata la jaca a la reja!

– Minja fort, caga fort i no tingues por de la mort.

Parlant d’expressions enginyoses, de sempre s’han contat endevinalles per demostrar la saviesa popular: – Cent cinquanta damunt d’una branca, totes del mateix color me-

Imaginari popular lencià va

–

– – –

– – –

nos el governaor, què és? / El taronger i les taronges.

Endevina, endevinaeta, què porta el rei en la bragueta? / Dos botons i una mansaneta (una altra versió: Botons).

Entre banc i banc ix un flare pedricant, què és? / El pet.

Entre cortina i cortina ix una monja cotxina, què és? / La merda.

Quant sumen un home cansat i un palmito esgarrat? / 150. L’home cansant “se senta” i el palmito esgarrat “no venta”; sesenta y noventa, ciento cincuenta.

Redó, redó com un garbell, llarg, llarg com un budell, què és? / El pou (una altra versió: la serp).

Un plat, xip xap, ja s’ha amagat, què és? / La lluna (una altra versió: la llengua) Una caseta molt ben emblanquinaeta, passa l’enquinquillaor i l’enquinquilla millor, què és? / La boca; enquinquillador podia ser el metge.

I no podríem estar-nos de reportar cançons populars mostra de la riquesa i la saó que tenim els valencians: – Llaganya tenia un hort, llaurava en un burro tort, l’aladre era de canya, astira! Llaganya!

– Ferré ferré, manyà manyà, que tinc caguera i no puc cagar! (Es canta quan algú no li entren les ganes de fer de vendre; fins i tot, es canta “agemponat” tocant cada síl·laba tònica en un genoll). Alguns diuen “ferret, ferret...” i “ferrer, ferrer...”.

77

– Vicente, culo caliente, la botifarra, del aguardiente; con un cuchillo, mata a un chiquillo, con un puñal, mata a un chaval.

Acabem este repàs amb la cita de la redor de Xàtiva, dels nuclis que poblen la nostra benvolguda Costera. Algunes d’estes dites van ser recollides pel filòleg valencià Manuel Sanchis Guarner per al seu llibre Els pobles valencians parlen els uns dels altres-IV (Obra completa, vol. 5), Ed. 3i4, 1983 (capítol IX dedicat a “Xàtiva i la Costera”). Recollides per Sanchis a Llanera de Ranes (poble de l’ALPI, per això tanta referència llaneria i de collita tan bona): En la Torre, la merda s’escorre; Al-Genovés, l’aigua al revés; En la Granja s’arrasquen la panxa; Llanera és la flor de la perera; En Sorió, dos places i un carreró; Annauir, per a on entres has d’eixir; Roglà, a cada porta, una panducà; Torrella, la burra vella. Recollides a Anna: Els de l’Alcúdia, morralla, i els de Canals, canalla; Estubeny, bona terra i mala gent.

A Xàtiva: Quan Santa Anna s’encapota i Bernisa fa capell, llaurador que vas a l’horta, torna a casa i fes cordell (a Xàtiva).

I no podem estar-nos d’acabar citant el completíssim recull del valencià de la Costera i la redor de Vicent Bataller, amb l’obra El parlar del tinguem (Ajuntament de Xàtiva, 2018), que inclou un grapat de cultura popular i fraseologia ben assaonades pel poble valencià, un poble que inventa, innova, s’ho enginya per expressar i transmetre la realitat d’una manera ben peculiar, la nostra.

78

FallaJRJ2019

Cadafal Gran 2019 Introducció

Saonada la terra,

cal plantar... la llavor Rafa Tortosa i Garcia

La

terra ja està mullada, està assaonada. És hora de plantar la llavor. Els engranatges de la maquinària del nostre imaginari popular, presents al nostre cap, s’han posat en marxa i han recollit tot allò interessant per a viure el present i, com no, el futur.

La llavor és l’inici de qualsevol vida, aquella que tots hem rebut per part d’altres persones o esdeveniments passats.

L’artista té una llavor, la qual esta basada en altres artistes; els fallers conreen una llavor recollida per la gent major de la falla o els nostres fills planten la seua llavor configurada per tot allò que transmetem els pares.

Plantar aquesta llavor també ens dóna una nova oportunitat de canviar el món, canviar el present, el qual cal considerar-lo com el futur més immediat. Com dèiem, la maquinària del passat, de l’imaginari i de totes aquelles coses que ens va aportant la vida, es posa en marxa per configurar el nostre camí..

Aquest camí no cal viure’l soles. Com a societat, tenim la necessitat de conviure

amb fraternitat. Tot el contrari és el jove Nifunifà, aquell que amb el seu patinet electrònic i els seus auriculars s’aïlla en la més completa soledat. Només l’importa el camí que recorre, xafigant tots els principis de l’educació. Davant l’actitud de Nifunifà, cal reflexionar. Aquest és el futur que volem? De veritat, que volem ser Nifunifà?

La premissa és que cal cuidar en tot moment la llavor, és a dir, cal regar-la per què aquesta cresca, es faça gran i comence a donar fruits. Com tot en la vida, aquestos fruits, si la seua llavor ha tingut una base ferma, amb l’ajut de la família i dels amics, que han aportat tota l’aigua que necessitava aquella planta emergent, possiblement es culla un bon fruit. Cas contrari, ens trobem amb una situació decebedora, que comporta al fracàs amb una collita caiguda a terra.

En tot cas, com anem dient, la llavor, inclús la que està per vindre, cal estimar-la. L’espera d’un fill o una filla és un moment d’il·lusió, d’esperança i d’alegria.

Cal estar preparats per què la llavor isca

Llavor Secció Segona ARTISTA Josep Almiñana Garcia

sana. Una vegada guaita per la terra, en tot moment, nosaltres aportarem el màxim que hi podem donar i així estarem satisfets que em aportat el millor.

En relació al tema, com a societat, també pensem que cal valorar la llavor dels altres. El cas que s’escenifica al ca-

dafal, planteja la valoració de la llavor que han fet els nostres polítics ara que venen eleccions. La dona major espera que germinen les llavors que s’han plantat als testos. En guaitar entre la terra i créixer, valorarà quin partit polític ha fet més saó per la nostra terra i pel nostre poble.

80

FallaJRJ2019

Relació i explicació de la falla

La llavor José Ramón Cerdà ǀ TRELLATER

Coronament

PLANTANT LA LLAVOR Som una societat civilitzada, caminant cap al futur.

Amb el consumisme, infectada, ens espera, un demà molt dur.

Encara tenim l’oportunitat, de canviar entre tots aquest Món...

Però, anem tan malament, en realitat, que ens ho carregarem tot, sentint-ho molt...

Ens hem de conscienciar i aclarir els pensaments.

Si ho enviem tot a cagar, o aguditzem els sentiments.

Amb delicadesa i estima, plantarem entre tots la llavor.

Esperant veure com germina, en aquest Planeta captivador.

La llavor... és l›essència de les coses, l’element germinador de vides meravelloses.

Imaginari popular lencià va

1a Escena

LA COLLITA Si el resultat, que se’ns mostra, és millor o pitjor... del desitjat.

Pot ser, culpa nostra o de l’entorn on s’ha plantat.

L’entorn és, factor de risc important, que sempre té molt a veure, és un primer detonant, i al futur, pot ajudar a preveure.

La base de tota llavor, és la terra o la família.

On, si germina amb aigua i calor, florirà sense anomalia.

Una vegada ha florit, cal encaminar el producte.

No deixar-ho en l’oblit, perquè cresca fort i recte.

De vegades, pot semblar estrany, no recollir el que sembres.

I et portes, un desengany, mirant el fruit en els arbres.

Per exemple, amb les taronges, que amb tant d’afecte criem, i a l’hora de vendre-les, no traiem, ni el que ens gastem.

També et cagues, amb el bon sentit, amb qui l’haja parit.

Quan t’ix un dessentit, i penses que ha sigut... per un descuit.

Quan l’arbre va creixent tort, si no el redreces al moment, cada vegada es farà més fort i serà indomable, ràpidament.

81

82

FallaJRJ2019

2a Escena

AMB NIFUNIFÁ, LA COLLITA A FER LA MÀ Altres vegades, som massa protectors.

I semblem «pagafantes», pagant capritxos als «dictadors».

O recollint els «joguets», que per desídia, tenen escampats.

Per no marmolar als xiquets, semblem d’ells... uns criats.

En aquesta societat que estem, tot es compra i tot ho volem.

I als fills, el temps, que no els dediquem, amb regals els ho compensem.

I així estem creant, als consumidors del futur.

Que només treballaran, per al capritx pur i dur.

Aquest prototip de xiquet, és el que estem germinant.

Amb auriculars, mòbil i patinet, pel carrer, assoles, circulant.

Passant... per damunt de l’educació, del bon dia, o de l’adéu... dels educats.

En l’època de la comunicació som incomunicats i mal educats.

Quan t’atropellen, no et demanen ni perdó.

Amb una palmada t’aparten com si fores un «pendó».

3a Escena

LA LLAVOR QUE ESTÀ PER VINDRE Amb un cúmul de sensacions, aquesta mare està gestant, la millor de les llavors, que poc a poc, es va manifestant.

Estem a temps de millorar, amb la llavor que està per vindre.

De fer-ho millor, per a no plorar, si volem com a societat sobreviure.

Imaginari popular lencià va

83

Ha volat, com les bengales, el test de Compromís.

Com un «coet de setze eixides», s’ha dividit el pastís..

El PSOE i EU, volen, de Compromís, les porcions.

Que els ajude a guanyar l’alcaldia, a les pròximes eleccions

LA LLAVOR DE QUATRE ANYS

Els dos aspiren a governar en solitari, Perquè junts no es suporten... han passat quatre anys de calvari.

Una dona va plantar, fa quatre anys, al seu balcó, Llavors, per saber a qui votar, segons el resultat, de la plantació.

Els Comunistes d’Esquerra Unida, canvien de nom, cada temporada.

Ara són Xàtiva Unida fins a la pròxima votada.

I arribat l’hora, del fruit, i el límit, per veure les promeses complides.

Observant qui ha complit i qui s’ha dedicat a fer «parides».

El PP i Ciutadans, van buscant als de Vox pels racons, I resen, ajuntant les mans, per guanyar, entre els tres, les eleccions.

4a Escena

5a Escena

CAL CUIDAR LA LLAVOR El millor que es pot fer, per a traure el fruit preferit, és no comportar-se com un lucifer, i conduir l’arbre, amb l’exemple oferit.

Hem de cuidar la llavor, perquè és el futur del present.

I no et faràs cap favor, si en plantar-la, et fas absent.

Aquest món particular, és en el que hem d’estar.

Ho haurem de cuidar si ho volem... traspassar.

Cal donar tot el que tenim, per a transmetre un món millor.

Amb il·lusió i ànim, aconseguirem bona llavor.

L’IMAGINARI POPULAR XATIVÍ

Proposta oberta d’inventari

2

EXPLICACIÓ DE LA FALLA INFANTIL

86

FallaJRJ2019

ó i c c u Introd

I ara parlarem de l’imaginari col·lectiu de

Xàtiva

Francesc J. Vila

Com

ja s’ha dit en els apartats anteriors, l’imaginari col· lectiu és una manera de representar i explicar la realitat i ajuda a buscar el sentit de la vida en cada poble, en cada moment històric. El filòsof francés, d’origen grec, Cornèlius Castoradis (1922-1997) deia que totes les societats construïxen els seus propis imaginaris i que l’imaginari col·lectiu «augmenta el sentiment de pertinença a un grup, perquè els imaginaris compartits creen una identitat comuna».

D’ahí la seua importància.

Josep Franco i Giner a una de les seues columnes al diari La Veu («L’imaginari col·lectiu (illencs i aïllats)», 5 d’octubre de 2016) escribia: «L’imaginari col·lectiu és el genèric ideològic d’un poble. La imatge que s’ha construït de tot plegat, des de fora i des de dins. La història dels anònims i la de les grans fites. Del coneixement que es té de les pròpies entranyes i del mercat on s’exposaran. És una mena de saber que inclou coses no escrites (la classificació de les tipologies d’éssers humans entre les màfies sicilianes: homes,

mighomes, homenets, xafamerdes i quaquaraquà); límits imprecisos (també territorials); dites que es perden en la memòria; injúries que són sentències; poesia en grau extrem (la bellesa no té res a veure amb la veritat: un pou a la llum de la lluna pot fer bonic, però si t’hi llances –o et llancen– coneixes la veritat). Un saber que qüestiona els ciments de la filosofia.

En fi, l’imaginari col·lectiu és la corrua de la brama, que pot acabar sent norma».

I moltes altres citacions que podríem trobar per introduir el tema de l’imaginari col·lectiu popular, però no se m’ocorre una de millor per començar a parlar d’aquest imaginari popular col·lectiu xativí o socarrat que amb una anècdota, amb Raimón de protagonista, que li contà Pep Gimeno, Botifarra, a Paco Cerdà en una entrevista que va aparéixer al Llibre de Fira de 2015. Contesta així Botifarra: «Raimon és de Xàtiva i se sent de Xàtiva. El vaig conéixer a Barcelona. Després d’una actuació de molts cantants, mentre jo estava als camerinos canviant-me, vaig sentir: ‘On està el Boti?’. Aquella

Imaginari popular xativí

87

veu em va sonar familiar, i de seguida el vaig vore entrar junt amb la seua dona.

Ell anava amb un abric llarg, tot mudat. I li vaig amollar: ‘Collons, sembla que hages venut el fem!’. De seguida es va girar cap a la seua dona i li va dir: ‘Has vist quina expressió? Eixa és del meu poble’». Les expressions pròpies recullen i configuren l’ideari col·lectiu i el de Xàtiva en té de peculiars i ací tractarem de presentar-ne algunes. Precisament Boti amb l’escriptor Toni Cucarella són dues de les persones que més han fet per mantenir-lo viu, un amb els seus escrits i l’altre a les seues actuacions musicals.

D’aquest últim en beurem molt en aquest article.

Els xativins ens hem transmés de pares a fills, durant anys, un conjunt de mots, expressions, girs, modismes, frases fetes integrats per indrets i personatges locals o universal, que són els que s’adiuen amb la idiosinCamot convertit en ninot de falla per Paco Roca dins del cràsia socarrada, i que són cadafal Mil i un conte de Paco Roca (R. Argentina, 2012). els que ens permeten expresFoto El Corredor de Falles. sar més bé la nostra manera de veure el món. Hi ha una entre altres aparicions)—, vaig fer com la quantitat immensa que s’han emprat quotia Vicenteta, vaig agarrar el bolso i... a tidianament des de temps immemorials i córrer la Seca, la Meca i la Vall d’Albaida que ara els nostres jóvens estan perdent espigolant entre els records, preguntats i com nosaltres ja en perdérem, però tamconverses amb la gent major o regirant bé en creàrem. Però, per a perdut, qui llibres i, no cal dir-ho, les xarxes i, ¡a osaescriu a l’hora de plantejar-se aquesta des, vida!, tot allò que vaig trobar. No introducció a un apartat del llibre. Més obstant això, vaig fer com les viudes, que perdut que Carracuca —per cert, aquest a tots demanen consell i fan el que li dona Carracuca, personatge d’origen càntabre la gana. Ja se sap en aquest tipus de texprou desafortunat que, fins i tot, té un tos quan no són ous són colomins, però espai a la literatura (¡La sombra de Carcalia posar-se i organitzar la immensitat; racuca!, estrenada en València en 1876,

88

FallaJRJ2019

per la qual cosa, he tractat d’agrupar-ho en dos blocs principals: un on apareixen referenciats espais i altre amb personatges com a protagonistes.

Hi ha una relació d’espais que s’han incorporat, alguns encara els podem reconeix, d’altres ja han desaparegut, però encara presents a la memòria d’alguna gent, alguns es poder relacionar amb establiments reals, d’altres no està tan clar.

En són molts que fan referència a l’ambient que el caracteritza com quan diem «pareix ca Xulla a poqueta nit», pel bullici propi d’aquest bar de la pujada de Bixquert, estiguera Enriquito o no, un establiment que a hores d’ara encara el podem trobar; d’altres ja no hi són com ca Sorrell, ca Corell o la botiga El Poal. Amb els dos primers es fa referència a una manera d’actuar: «A la d’ell, com en ca Sorell», una botiga que es trobava enfront de l’actual merceria Baldrés i on podies trobar abadejo, sardina de bota... tota classe de saladures, vaja, o «Cadascú pa ell, com en ca Corell», que es trobava on estava, ja que està tancat però encara es veu el cartell, el bar Las Vegas, bar més refinat, un poc més especial, un negoci que anava molt bé, però diuen que tot el món tirava mà a la caixa i... Això sí, va fer la guitza, diuen que amb ajuda de l’autoritat, a les paradetes que hi havia al voltant perquè no tenien el glamour del nou establiment. Encara que si es buscava alguna cosa especial, de la botiga del poal havia de ser, una ferreteria que estava als quatre cantons del carrer Botigues, que estigué oberta fins als primers anys 90 del segle passat. El que sí que tenien tots aquests botiguers xativins era fer-se una caseta o un xalet en Bixquert, un pou sense fondo, ja que «en Bixquert, qui més posa més perd». Altra cosa era «Anar a ca Pepe Merda» o «Paréixer ca Pepe Merda», que poc tenia a veure amb el significat del malnom, perquè per això ja estava Safra, «Tindre més runa que en Safra».

Tant Safra com Pepe Merda romanen fins ara en l’anonimat per aquest que escriu, segurament vostés poden aconseguir més notícies d’aquests però, si continuàrem amb les investigacions, la confecció de l’article podria «durar més que les obres de la Seu», evidentment, la nostra Seu, la Col·legiata Basílica de Santa Maria, encara per acabar des dels finals del segle xvi quan la van començar i al coordinador del llibre li podria agarrar un malet.

Bé, com hem vist, encara que es faça referència a un lloc, sempre hi ha un personatge que l’encapçala i és que de personatges el nostre imaginari n’està ben servit. Tots ells personatges singulars, protagonistes de la nostra història, personatges nostres que en alguns casos han transcendit o d’altres forasters que s’han incorporat al nostre inventari. Dels primers, i tal vegada aquell que ha tingut una major difusió és, sens dubte, Camot.

L’expressió «Quedar com Camot», quan volem indicar que un assumpte s’ha resolt malament es pot escoltar més enllà de la mateixa comarca de la Costera. D’acord amb dades aportades per Toni Cucarella, «Francisco Navarro, àlies Camot, va ser fill d’un carreter del barri del Raval de Xàtiva i les seues peripècies tingueren lloc a finals del segle xviii, quan actuava de roder –de poca envergadura, roder cagat per mitja galta– pel camí reial al seu pas per la comarca de la Costera. Va ser sentenciat a morir penjat, ell i els membres de la seua partida, a l’anomenada plaça de les Forques de Xàtiva, més coneguda actualment per la plaça de la Bassa». La seua recreació literària també la podem trobar de la mà del mateix Cucarella.

Un altre personatge molt utilitzat dins de la nostra fraseologia, encara que no queda molt clara la seua filiació llosera, seria Piu, el de la Llosa, qui competix amb Bigotes en quantitat d’aigua el dia del seu soterrament («Plou més que en l’enterro de Bigotes» o «Plou més que quan enter-

Imaginari popular xativí raren Piu, el de la Llosa, que el taüt era de ferro i flotava»), amb un carreter si de fumar es tracta («Fumes més que Piu, el de la Llosa») o bé, si d’anar apresa es tracta («Vas més que Piu, el de la Llosa»), té alguns rivals com el cèlebre Meló, que tot ho corria, («Anar més que Meló» o «Corres més que Meló», que es com dir no pares en torreta) o el famós Escuriet («Pareixes Escuriet», quan un és un inquiet i no para d’anar d’ací allí). I aquest últim passà de ser un personatge mític a convertir-se en l’avi d’un company de la Ribera, a qui, quan li vaig dir que pareixia Escuriet, em va retrucar: «Clar, és m’agüelo». La raó de la dita és perquè Antonio Escuriet San Pedro, nascut a Senyera, va ser un ciclista professional entre 1930 i 1942 i el primer ciclista espanyol en aconseguir una victòria d’etapa a la Volta ciclista a Espanya en guanyar a la segona etapa de la primera edició, disputada el 1935, i aquesta no va ser l’única, ja que el 1941 en guanyaria una altra. Els Escuriet són una família que ha donat molt de joc a les dites populars perquè a L’Alcúdia, on un altre Escuriet, germà d’Antonio, s’instal·là a viure es diu «Pareix ca Escuriet», quan un lloc està atapeït d’andròmines, segurament per la referència a la tenda de bicicletes que allí tenia.

La vida d’Escuriet està plena d’anècdotes que algun dia eixiran a la llum, ja que va ser un home que veié molt de món, encara que no tant com Miquela. «Anar pel món, com Miquela», també és molt escoltada per aquestes terres quan vols expressar el fet o la voluntat d’anar-se’n, de desaparéixer, d’abandonar l’entorn familiar.

89

L’home dels nassos. Il·lustració apareguda a la publicació L’esquella de la torratxa (1891).

Miquela (a hores d’ara no sabem qui és) ho va fer en algun moment de la història local, encara que diuen que té l’origen a la Safor, i n’és punt de referència.

La fraseologia que presenta personatges ens pot servir per mesurar el temps.

Si el que es vol parlar de l’antiguitat d’un fet, a més de l’escatològic que sempre em diu un amic («Ser més vell que cagar aponant»), ens podem referir a dos personatges, un mític i l’altre bíblic: «Ser més vell que el rei Pepet» o «Ser més vell que Matusalem». Al Gènesi, Matusalem és el fill

90

FallaJRJ2019

del profeta Henoc i la persona més longeva de tota la iconografia mundial. De tot el llinatge de descendència registrat a la Bíblia des d’Adam fins a Jesús, Matusalem és qui tingué una vida més llarga; és per això que en la cultura popular d’arreu del món és sovint utilitzat com a exemple de vellesa. Una altra cosa és el nostre rei.

El temps del mític rei Pepet correspon a un passat remot, per això, quan un succés va tenir lloc en època llunyana diem que va passar en la infantesa d’aquest mític monarca: «Això va passar quan el rei Pepet portava sabatetes de fusta».

Però, fonamentalment, la fraseologia amb els personatges ens servixen per a qualificar els nostres veïns, a la resta de xativins, ja que, si volem parlar del seu aspecte exterior, direm d’aquell home que no cuida el seu aspecte, que va brut i mal arreglat que no té altre qualificatiu que «ser un Adan» però, en cas contrari, es parla d’«anar més mudat que Girineldo», pareix que remet a un heroi literari de romanços castellans basats en els suposats amors entre Emma, filla de Carlemany, i el cronista del rei, Eginharno, transformat en Gerineldo al Romancer i en el nostre Girineldo. També apareix referit el protagonista a l’expressió «Estar més tiesso que Girineldo». No obstant això, si volem parlar de tant com hem patit, cal «Passar més que san Amaro». Sant Amaro va ser un abat i navegant que, segons la llegenda, va fer un viatge que el conduí al Paradís terrenal. En realitat, és un sant llegendari que no va tenir existència real, fruit de la tradició medieval i en la línia dels viatges fabulosos, generalment d’arrel cèltica, com els de Sant Brandan, el de Ramon de Perellós al purgatori, o el de Pere Porter a l’infern. És una llegenda originada a Galícia i Astúries i es va estendre a Portugal, essent aquests els llocs on Amaro és venerat com a sant i nomenant en terres socarrades per les seues penúries. Tacó, Bujía (amb pronúncia castella-

na), el Guerra i el Tato són quatre personatges més del nostre inventari. El primer caracteritza la burrera («Ser més burro que Tacó»), encara que Sarín o Tronc rivalitzaven amb ell amb açò de la burrera («Ser més burro que Sarín» o «Ser més burro que Tronc, que va vendre la moto per comprar-se gasolina»); el segon, la inutilitat («Ser més inútil que Bujía); el tercer, la tranquil·litat («Ser més tranquil que el Guerra»). De tots tres poc més sabem, del quart («Tindre més collons que el Tato») coneguem que era el malnom d’un torero anomenat Antonio Sánchez, molt popular a la segona meitat del segle xix. Famós per la seua manera de torejar i encarar el toro, Però la dita li ve, segurament, perquè En 1869 li amputaren la cama dreta després que l’agarrara un bou, però a pesar de la discapacitat volgué continuar torejant amb una cama ortopèdica, cosa que no ho aconseguí. Però, pel que fa als seus atributs sexuals, competix amb una haca, «Tenir més collons que l’haca d’Artigues», no sé si aquest serà el de la botica. Sens dubte, aquesta relació de personatges podria ampliar-se amb Maria Martillo si volem parlar de l’ofici més antic del món («Ser més puta que Maria Martillo») o ja tots seguidets: «Toca-li l’orgue a Pavilo i el pixador a la lloca», «Tenir més delit que Xesma», «Tenir més saque que Rovellet», «Ser Rotxi [per Rotschild]»... i, per si s’han quedat amb ganes de més, sempre podem pensar que Garró en tendria encara més, en passava molta de gana («Patir més fam que Garró»). Però, parlant de noms, segons Toni Cucarella, es podria dir que «el nostre poble en té un de propi: Bernat.

Potser per això diem que «no ha eixit de la terra de Bernat» a qui no ha eixit mai de casa nostra, que no ha corregut gens de món. Quan abunda alguna cosa diem que «n’hi ha per a Bernat i per al veïnat».

I en la taula d’en Bernat, qui no hi és, no hi és comptat».

Imaginari popular xativí I abans que estiguen més farts que Mahoma de la cansalada de tot aquest romanç, anem acabant. Encara que, i vostés m’ho permetran, no puc deixar de nomenar, escrivint açò a les acaballes de desembre, l’Home dels Nassos. També forma part del nostre imaginari un món màgic, tot eixe inventari de figures imaginàries que completen les realitats reals.

Cert que no és l’objectiu d’aquest escrit; no obstant això, també l’imaginari col·lectiu pot tenir la seua visió més particular i específica, com pot passar amb la nit del ros, vist en altre text, o, parlant de personatges, amb l’Home dels Nassos, personatge singular que al nostre imaginari, d’acord Toni Cucarella, «posseïa tants nassos com dies tenia l’any, i el dia de la Nit de Cap d’Any, quan la família s’atrafegava fent els preparatius de la commemoració, miraven de traure’s de damunt la xicalla desimbolta i donadora que quefer i l’enviaven cap al carrer, perquè miraren de trobar aquest singular personatge, al que, és clar, no trobaven per més que el buscaven. L’endemà, dia de Cap d’Any, els majors s’atrevien a preguntar si havien pogut pegar en terrer amb l’Home dels Nassos. La resposta era negativa, i revestida de decepció o incredulitat. Llavors algú assenyalava un home de tants, a poder ser un desconegut, un foraster: «Eixe és l’Home dels Nassos!».

La incredulitat pujava de to en constatar el xiquet o la xiqueta, sospitant ser víctima d’un engany, que aquell hom només posseïa un trist i vulgar nas, com qualsevol altre. És que avui –deien- és el primer dia de l’any i per això només en porta un, de nas. Demà, si te’l tornes a trobar, voràs com en porta dos». Segons Agustí Ventura («Sobre algunes festes de Xàtiva, Manuel i altres pobles del districte, especialment les festes d’hivern» en Llibre Falla Espanyoleto-92, Xàtiva, 1992), la tradició diu que a Xàtiva es feia anar els xiquets als Hostals, on havia vingut un home que tenia molts nassos o molts forats en el vestit, el qual

91

portava regals als bons o s’emportava els xiquets roïns cap a un lloc desconegut. Els xiquets amb por treien el cap a la porta de l’hostal, per intentar veure l’Home dels Nassos. És la versió local del conegut conte del flautista de Hamelín, que s’emportava els xiquets dins d’un sac. A diferència del que diu Víctor labrador, en Llegendes valencianes. Criatures mítiques de la tradició oral de Bromera: «el dia de Cap d’any, li tornen a nàixer enmig de la cara, tots de colp, els 365 nassos nous, 366 si és bixest, i torna a començar». Com en tants altres personatges, l’imaginari popular xativí ens oferix la seua versió particular, la socarrada.

D’alguns integrants d’aquest imaginari xativí trobaran a continuació més notícies, d’altres, en coneixeran ja bastant i d’altres ho deixarem per una pròxima ocasió. Que us vaja de gust i que no deixem de mencionar-los incorporant-los en el seu dia a dia.

BIBLIOGRAFIA L’Accent.cat: «La corrupció i la paella com a imaginari col·lectiu», L’Accent. cat.12/11/2013 Bataller Grau, Vicent: El parlar del «tinguem». Xàtiva, Ajuntament Xàtiva, 2018.

Cerdà, Paco: «Entrevista a Pep Gimeno Botifarra» en Llibre de Fira. Xàtiva, 2015.

Cucarella, Toni : «La llengua habitada (18 d’agost de 2014)» dins A benefici d’inventari: Toni Cucarella (1987-2017) Labrador, Víctor: Llegendes valencianes.

Criatures mítiques de la tradició oral de Bromera Franco i Giner, Josep: «L’imaginari col·lectiu (illencs i aïllats)», a diari La Veu, 5 d’octubre de 2016.

Ventura, Agustí: «Sobre algunes festes de Xàtiva, Manuel i altres pobles del districte, especialment les festes d’hivern» en Llibre Falla Espanyoleto-92, Xàtiva, 1992.

92

FallaJRJ2019

Casa

Xulla

*

Anna I Calvo ǀ Il·lustració de Vicent Tormo

Tot

socarrat deuria saber què vol dir la dita «Açò pareix Casa Xulla a poqueta nit», que es sol dir quan hi ha molt d’aldarull a un lloc. En el mateix sentit es diu que «Pareix la fira de Xàtiva».

Quan parlem de Ca Xulla, cert és que estem parlant d’un establiment que ha romàs obert i ininterrompudament durant més d’un segle. Han vist com esdevenien dos guerres mundials i una civil. Possiblement siga l’establiment d’hostaleria més antic de Xàtiva. Quatre generacions dels Xulla l’han regentat.

L’any 1885 Elvira Tomàs Gandia va obrir aquesta taverna i la va anomenar com el malnom del seu segon marit, el tio Xulla.

La seua ubicació estratègica, on acaba el poble i comença la carretera de Bixquert, al cantó del carrer Sant Pasqual, obligava parar per comprar la beguda i el gel abans de pujar a Bixquert.

Al principi era un lloc d’encontre per a llauradors i ramaders, abans d’anar a treballar, com a oci i després de treballar.

Es reunien al voltant d’una taula a parlar durant hores.

El negoci anava avant, fomentant els productes de la zona: les faves, el cacau i el bon vi a granel. Els negocis es traspassaven de pares a fills i Maria Solà Tomàs prenia el relleu de sa mare. Va introduir les faves bollides entre les ofertes de Casa Xulla, acompanyades de vi negre del terreny, cacau i tramús. Açò era més que suficient per passar la vesprada d’hivern al costat de l’estufa i l’ambient carregat de dels cigarrets caliquenys de la Canal de *

Navarrés que eren distribuïts al marge de l’estanc.

Maria Solà Tomàs va llegar la taverna a la tercera generació que la regentaria, la seua filla Maria Vicedo Solà. La senyora Maria consolida Casa Xulla com a lloc per prendre faves bollides, cacau i tramús, vi i cervesa en porronet.

En aquesta època les fàbriques ja no existien i tota mà d’obra era per al camp i no era fixa. D’aquesta manera els jornalers anaven de bon matí amb el saquet de la berena i, mentre es feien el carajillo d’anís o la cassalla, esperaven a que un patró acudira a contractar-los per a la jornada.

En els anys setanta casa Xulla va ser un fenomen mundial de masses. La joventut va descobrir que les faves, el cacau i el tramús també existien per a ells. Era una forma barata i senzilla per a berenar i passar la vesprada dels diumenges en un ambient càlid. D’ací ix la dita, quan un lloc està ple de gent, “açò pareix Casa Xulla a poqueta nit”. En època de pasqua alcançava la seua màxima ebullició. Més tard van aparèixer les grans superfícies però, Casa Xulla ha continuat fidel als seus principis com a un bar d’encontre.

La quarta generació dels Xulla, Enrique Vila i Vicedo, fill de Maria, i la seua dona van voler seguir potenciant aquest bar amb els productes de sempre.

Actualment Nieves Pavia (cunyada d’Enrique) porta casa Xulla endavant amb la mateixa filosofia, obrint quan encara és de nit per a tota la gent treballadora i així seguir amb la tradició.

Informació extreta d’un article de Vicent Soriano, de gener de 2003.

“Açò pareix Casa Xulla a poqueta nit”

94

FallaJRJ2019

Especial, de la

botiga del poal

Enric Vila

—Home,

especial, especial... —contestava l’amoïnat Arcadi al seu nebot Llorencet.

Tio i nebot passaven pel c/ Font Alòs, i Arcadi se li va ocórrer comentar a Llorencet que fa uns quants anys a este mateix carrer hi havia una ferreteria que es deia “Ferreteria El poal”, on immediatament li llançà la pregunta que d’on venia “això era especial de la Botiga el poal”, que el seu iaio sempre li deia.

—Especial seria perquè tindria coses molt bones i serien de categoria especial — intentà respondre al seu nebot.

—Si vols saber-ho més cert, comenta-li-ho al iaio a vore, doncs jo recorde molt poc la botiga, el iaio de segur que recorda més coses. I així acaba la conversa per no clavar-se en més embolics. Però el iaio sabia molt més del que creia Arcadi.

I així fou com Llorencet, a la vesprada següent, sense posar cap excusa com feia sempre, va anar a vore el seu iaio Llorenç.

El iaio Llorenç era un home ben plantat, jubilat de la construcció més de quinze

anys, amb un perfilat bigot castany tirant a negre contraposat totalment al seu cabell blanc i abundant. Tornava de la partida del Bar i es trobà al seu nét esperant-lo.

El va pillar amb una magdalena farcida de nocilla que la iaia li havia preparat per a berenar i encara amb crema de cacau als llavis li va llançar la pregunta al vol: —Iaio, per què “especial de la botiga el poal”??? Li ho he preguntat al tio Arcadi i diu que no ho sap ben bé, que t’ho preguntara.

—Serà gandul ton tio, si ell és el que més ho sap. De segur que t’ha dit que era perquè venien coses de “categoria especial” —el nét assentia confirmant al seu iaio Llorenç—, i res més lluny de la realitat —acaba dient.

Es va llevar el barret que duia, deixà la seua jaqueta a la perxa, on encara mostrava lleugerament, per la butxaca lateral, la portada d’un exemplar d’una novel·la de les de Lafuente Estefania, i es va asseure al costat de Llorencet per contar-li la història que feia anys que volia referir.

Arcadi Moscardó era faller de la Fa-

Imaginari popular xativí

lla Tetuan, encara que es va criar a l’altra part de la ciutat, tenia molts amics en eixa falla i, sobretot, una amiga que havia anat amb ell a l’escola i l’havia acabat de convéncer que s’apuntés. Acabats de passar a la comissió major, i degut que ja començaven apuntar alguna cosa de coneixement, quan anaven a la falla, eren els encarregats de fer les compres per acabar d’enllestir el monument. Sempre els enviaven a la Ferreteria “El Poal”, que estava a molt pocs metres d’on plantaven el monument, el negoci estava regentada per Joan Boluda, encara que sempre a la ferreteria podíem trobar al senyor Paco, pare de Joan i fundador del negoci. Enca-

95

ra estava al peu del canó però la majoria del negociat ja el delegava amb el seu fill.

Per a Arcadi i Maria anar a la ferreteria sempre era un desig mutu, doncs, allí fou quan en un dia que el senyor Paco no estava i Joan estava pel corredor de dalt es feren el primer bes, i després ambdós amb les galtes ben roges hagueren de dissimular per demanar les cordes i uns claus per acabar de muntar un escenari per a la presentació. I aquell no fou l’únic bes. Havien acordat que fer-se un bes baix aquella escala de caragol els asseguraria que sempre estarien junts. Sempre es presentaven voluntaris per anar a la botiga per anar a fer les encomandes. On es presumia una

96

FallaJRJ2019

avançada voluntarietat en els xicons per treballar per la falla, amagava una intenció més profana i carnal jovenívola. Anaven corrent carrer amunt i ja quan entraven a la botiga ho feien amb tota la cura, perquè no volien fer soroll en caminar pels taulons de fusta que conformava el pis de la ferreteria. El fet de grinyolar les fustes sempre delatava la seua presència, però sempre tenien l’esperança de no trobar ningú darrere de l’aparador i repetir el bes fugaç baix l’escala de caragol, i si es perllongava l’espera, es podia avançar en el coneixement corporal mutu, però sempre en el moment just apareixien per atendre’ls. El local era més bé menut, amb aparadors al davant, esquerra i dreta, on un d’ells quedava inutilitzat, doncs estava ple de materials per classificar. A banda dels aparadors de la part de baix, tenia tot un corredor elevat al qual s’accedia per una escala metàl·lica de caragol, amb penjolls per tot arreu. I si per la part de baix ja podies observar milers de productes, quan alguna vegada havien accedit a la part de dalt, el nombre de coses que hi havia es multiplicava, hi havia material en llocs inhòspits, elevats, on sols podrien baixar-los amb una fusta proveïda d’un hamet, per “pescar” aquell element que feia falta.

Una de les vegades que els varen enviar, Joan havia eixit a repartir, i el senyor Paco estava per dalt.

—Un moment, ara baixe i vos atenc, he de trobar una cosa precisa d’ací dalt –cridà el senyor Paco des de les altures, mentre treia el cap per vore qui era.

—No es preocupe, senyor Paco, que no tenim pressa- indicà Arcadi, amb un somriure de complicitat amb Maria.

Es col·locaren baix l’escola de caragol i en el moment que es feien un bes, Maria li deixà un paper dins la butxaca de la jaqueta d‘Arcadi. Eixe bes fou especialment intens i feridor al mateix temps. Arcadi notà que els ulls de Maria espurnejaven i que va acabar amb una abraçada dolça.

—Ja estic ací –digué el senyor Paco refredant l’ambient, i pegant-li foc al caliquenyo que se li havia apagat.

—Ah, perfecte, sols volíem uns claus per clavar uns taulons, i unes rodes menudes per fer un carro.

El senyor Paco, amb un somriure a la boca de la qual eixia una alenada de fum blanc, embolicà la comanda amb els papers de la “Ferreteria El Pozal” que tenia i que feia servir per a tot, els digué: – Ale, arreglaet! Els acomiadà amb una mirada als dos, que amb el temps Arcadi endevinà de complicitat, que indicava ben bé que era perfectament sabedor del que passava baix de l’escala de caragol, i que més d’una vegada, es va saber després, va demorar la seua presència intencionadament.

A l’endemà va descobrir la carta a la seua butxaca. I no va tornar a vore a Maria.

A la carta li explicava que havia d’anar-se’n urgentment a viure fóra de la ciutat, sense explicar massa les raons, indicant que els besos baix l’escala no els oblidaria mai, tancant el full amb uns llavis de carmí esborronats per una llàgrima com a postdata.

Eixe any, a la cremà de la falla, ja sense Maria, aprofità les últimes flames per a cremar la carta que duia mil voltes plegada, i les cendres, amb la impossibilitat de deixar-les fugaçment baix l’escala de caragol, una nit de març, les deixà dins d’un poal que hi havia penjat dalt la porta de la ferreteria.

Acabada la història, el iaio Llorenç explicà a Llorencet que intentaren saber més coses de la tal Maria, però mai ho aconseguiren, semblà que tot haguera passat com un somni, però el tio Arcadi sempre la recordà. Arcadi sí que aconseguí saber d’ella, i aleshores comprengué aquell últim bes feridor i eixa abraçada dolça. No la va oblidar mai, i sobretot quan passava baix aquell “poalet” penjat de la porta de la ferreteria, recordava aquelles cendres que mantenien l’últim bes.

Eixa ferreteria que era tan especial.

Imaginari popular xativí

97

castell

El i la seua costa.

Imaginant llegendes José M. Gómez i Pla

De

llegendes, en aquesta ciutat, sabem unes quantes, tot i que és de veres, que per alguns, amb els quals puc incloure’m, hem de tindre un punt d’imaginació. Tant és així que, avui dia continuen creant-se, fent-se i, fins i tot, divulgant-se en alguns casos, sempre i quant, a la persona o a l’entorn que l’envolta puga crear-li o crear-se, l’ambient afavoridor, que ha de desempenyorar la llegenda, que ha sigut escrita o dita.

Com deia abans, a Xàtiva hi ha moltes d’eixes llegendes. És un poble que, per la seua història, el seu entorn i sobretot els seus habitants han donat molt de joc per a fabricar aquestes històries, així de pas ajudem a què el nostre patrimoni cultural siga molt més ric. De tots els monuments, el que més n’aglutina, i això que en tenim uns quants, és el Castell de Xàtiva i com no, també tot el seu entorn, la costa del Castell. Dons bé, tota aquesta història la començarem, com cal, de baix cap amunt.

L’ERMITA DE SANT JOSEP O SANTA BÀRBARA Conta la tradició, que travessant la porta de l’Aljama, el rei en Jaume I, captivat per la bellesa del castell i del seu entorn, va dir: “qui a Xàtiva vullga entrar sota nos haurà de passar”. Era l’any de gràcia de 1244, aquesta ermita està construïda sota una altra que hi havia abans, l’ermita de Santa Bàrbara. Diuen que una campana avisava als llauradors que s’aproximaven tronades o inclemències

meteorològiques, per aquesta raó, dins del recinte tenim dues imatges la de Sant Josep al costat de la de Santa Bàrbara.

L’ERMITA DE SANT FELIU El rei en Jaume I va manar construir aquesta ermita, segons diu la llegenda, sota les restes de l’antiga basílica visigoda, allà pel 1265. Dins d’aquest conjunt arquitectònic, enmig d’escultures, pintures es troba el retaule major del segle xv. Aquest retaules té 27 pintures i entre elles ni ha dues escultures, la de “Sant Feliu de Girona i Sant Feliu de Lyon. Diu la llegenda que foren els nobles que l’acompanyaven en aquesta conquesta, els qui van posar el nom a l’església per a recordar els seus sants.

LA NEVERA Aquest, és un edifici semi-soterrat, testimoni de l’antiga industria que es feia amb la neu, entre els segles xvii i el xix.

Des de ben menut, els majors me contaven històries sobre La Nevera. Era el lloc destinat on mantindre frescs els menjars.

Tot el món creia que degut a la forma que té la seua construcció, els romans l’havien fet per a mantindre fresca la carn dels animals morts. Res més lluny de la realitat, la llegenda que envolta a la nevera.

LA TORRE DEL SOL És la torre més oriental de la muralla de llevant. És per aquesta ubicació, lque dóna nom a aquest monument, perquè cada dia es veuen entrar els primers raigs

98

FallaJRJ2019

de sol. Ara mateix es conserva en tot el seu esplendor, fixada la seua construcció en l’any 1201. Com en tots els anteriors monuments la Torre del Sol, també té la seua llegenda. Segons diuen aquesta torre era el lloc destinat als encontres amorosos entre belles princeses i soldats de l›exèrcit àrab. És diu que aquests encontres arribaven fins els primers raigs de sol.

LA COVA DELS LLEONS Continuem pujant i arribem a la penúltima revolta de la carretera, ací just baix del castell, trobem la Cova dels Lleons. Segons conta la llegenda, aquesta cova estava destinada a ajusticiar els enemics. Diuen que hi ha uns conductes que comuniquen el castell amb aquesta cova, i que, per ací soltaven els lleons per menjar-se els enemics. La realitat de la funcionalitat d’aquesta cova no és gairebé tràgica. Era utilitzada per a l’emmagatzematge de l’aigua.

EL CASTELL Tots sabem que en realitat són dos Castells en un, o millor dit tres en un, com després veurem. El primer castell és d’origen ibèric i el segon castell és d’origen romà i una vegada conquerit pels romans els unificaren. El que diu la llegenda al voltant del castell menor és que la princesa Himilce, dona d’Aníbal el cartaginès, va tindre un fill d’aquest en les muralles d’aquest recinte, per la qual cosa, som testimonis de les campanyes d’aquest contra els romans.

Per accedir al castell major entrem per una portalada, que no és la d’origen, aquesta es trobava alguns metres més endavant, açò va ser fruit dels canons de les tropes napoleòniques en la guerra de la independència. Com estàvem dient, per aquesta accedim al pati d’armes i a una residència de nova llavor construïda fa uns setanta anys per comandament del nou propietari del castell, l’empresari del paper, En Gregorio Molina. El nou propietari va voler convertir el castell en la seua

residència i va manar construir aquesta torrassa i va desestimar el projecte de derrocar algunes instàncies del castell gràcies a la intervenció d’En Carles Sarthou. Des d’aleshores es va fer molt popular una cançoneta que deia així: «Gregorio Molina, Gregorio Molina l’amo del castell». Per això deia allò del tercer castell.

Tornant a la llegenda del castell major, una de les estàncies principals és la presó.

Direm que en ella van estar empresonats algunes de les personalitats més importants de l’època, com el comte d’Urgell, Jaume d’Aragó, el duc de Calàbria o Dídac de Borja entre altres, la raó és clara, perquè era la presó de l’estat.

Parlarem d’aquest últim personatge, el duc de Calàbria. Viatja a Espanya en l’any 1502 com a presoner d’estat, fins el 1522.

També és de veres que la seua reclusió en el castell no fou alarmant, disposant ell mateix dels majordoms que el propi rei li havia allí confinat. En 1526 es casa amb Germana de Foix, viuda de Ferran el Catòlic. Es diu que aquesta va ser unes de les raons per la qual va estar empresonat, perquè feia molts anys enrere ja tenien relacions fora del matrimoni, i es que el Duc no va estar quiet quan era més jove en les revoles contra el seu cosí el rei Ferran el Catòlic.

Un dels empresonats més famós és el Comte d’Urgell, aquest personatge va arribar al castell de Xàtiva en 1426 fent un pelegrinatge per les diferents presons de l’estat des de 1413. Hi ha una crònica anònima titulada La fi del comte d’Urgell, on diu que fou assassinat al castell de Xàtiva pel rei Joan II d’Aragó i els seus germans Enric i Pere. Aquesta història és completament falsa, ja que la moderna historiografia la va estudiar i confirmà que el comte va morir al castell de Xàtiva de vell l’any 1433 als 53 anys.

Com vegeu, les històries, llegendes i imaginacions que s’han escrit del Castell de Xàtiva en són moltes, algunes certes i d’altres, pura imaginació.

Imaginari popular xativí

99

El Castell ha estat moltes vegades reproduït als cadafals fallers. En aquest cas veiem la seua porta amb figures com Jaume I i Felip Vé (M. A. Gozálbes Moracho, R. Argentina, 1994).

100 FallaJRJ2019

La

Seu

Equip de redacció ǀ Il·lustració de J. Luis Mollà

La

Seu és un dels monuments més importants de Xàtiva. El seu campanar, un dels més alts del territori valencià, és un dels emblemes de la ciutat, i no deixa d’aparèixer, junt el castell, a qualsevol de les siluetes imaginaries de Xàtiva. Com a qualsevol població, el campanar de la Seu és convertit en icona. Escuts, cartells i insígnies acullen el campanar de la Seu com a símbol indentificatiu de la nostra ciutat. Comissions falleres de la ciutat presenten als seus escuts el campanar. El Mercat plasma la perspectiva idíl·lica vista des del centre de la plaça, amb les arcades de Casa Floro i, sobreeixint, el campanar de la Seu. Molina–Claret va pretendre una altra perspectiva vista des de la Cardinxa, quan en 1977, en constituir-se la falla, hi havia un projecte de construcció, a l’entrada de Xàtiva, del Portal del Lleó. La pretensió era plasmar al seu escut, en dos plans, el Portal del Lleó i el Campanar de la Seu. L’escut fou així configurat. La realitat ha-

gué de tardar molts anys després i amb el resultat d’una perspectiva trencada per les altes finques construïdes. Els cadafals fallers, amb la mateixa idea d’associar el campanar amb la ciutat, han reproduït campanars de la Seu per acollir crítiques locals, religioses o del propi barri de la Seu. És evident que, com a indret, la Seu forma part de l’imaginari col·lectiu del poble xativí, però també hi forma part per l’expressió «durar més que les obres de la Seu», ja que la seua construcció es va perllongar excessivament. I és que el sentit de l’expressió es magnifica ja que, segons el projecte de construcció, la basílica menor no està acabada. Li falta un altre campanar i un arc que els uniria.

“Durar més que les obres de la Seu”

102 FallaJRJ2019 Com un record d’infantesa

Cova Negra

La i tot allò de les arcadetes, la xopà, la caseta de la llum i les llegendes Rafa Tortosa i Garcia

Després

d’esmorzar baixarem cap el Pont Sec. Iniciàvem una aventura nova.

Anàvem creixent i, cada any que passava, el nostre àmbit de jugar es feia més gran, ja no ho fèiem al mateix secà ni ens movíem pels bancals en busca d’una nova emoció, ja ho coneixíem tot. Amb les bicicletes, el vehicle de la llibertat, començàvem a descobrir indrets un poc més allunyats que aquell darrer terreny del camí de Pinyana.

La pujada fins els quatre camins era molt pronunciada així que arrossegàvem la bicicleta fent notori el nostre alè.

Aquell esforç tenia la seua recompensa ja que, en arribar dalt, el camí cap a la Cova Negra era de baixada, una bona prova per demostrar que els frens funcionaven.

A més a més, a la fi del camí teníem la bassa i la fonteta, junt els terrenys dels Segura, d’on brollava un filet d’aigua que sempre ens refrescava i ens llevava la set.

Camí de la Cova Negra, descobríem els forats del canal de Bellús, aquells antics respiralls que conta la llegenda que foren construïts gràcies a l’enginy de la filla d’un senyor d’Alboi, al qual el govern de Xàtiva li va encarregar la construcció del canal per portar l’aigua a la ciutat des del naixement de Bellús. Aquest senyor li va encomanar la construcció de la canonada a cadascun dels fills, per estricte ordre d’edat. Tots tres

van fracassar ja que en amollar l’aigua, i per la pressió, la canonada rebentava per molts llocs. Aquesta situació, cadascuna de les tres vegades, va ser advertida per la filla menor... sense fer-li cas. Després de la desesperació de l’home, i amb poca confiança, li va encomanar la tasca a la filla.

Molt convençuda, acceptà l’encàrrec. La seua proposta va estar proveïda dels coneguts respiralls i en amollar l’aigua, aquesta arribà sense problemes a Xàtiva. El senyor d’Alboi va satisfer l’encàrrec però va considerar que el fet que la seua filla, una dona, l’haguera salvat, era per a ell una humiliació que no podia consentir. Així que, per no deixar-los altra volta en evidència, li arrancaren el ulls i els van reballar al riu.

Diuen que, al lloc on els van llançar, sortiren dos brolladors d’aigua cristal·lina. La llegenda dels ulls d’Alboi, contada en algun lloc per Toni Cucarella, romania en el nostre imaginari, però la nostra ment, en alguna ocasió, també va imaginar els respiralls dels canals com grans queixals on nosaltres hi érem els autèntics dentistes.

Seguint el camí, per fi vam arribar a la Cova Negra. Després de deixar les bicicletes vora el camí, una miqueta amagades, pujàvem fins arribar a les reixes. Veure la Cova Negra sempre ha estat una barreja de sentiments. Per una part, està l’emoció de veure-la, majestuosa, sota el record de la histò-

Imaginari popular xativí 103 ria, de pensar com era aquella època prehistòrica i l’encert que tingueren en elegir aquell meravellós paratge.

Altre sentiment encontrat en veure-la, és el de malícia, de vore aquells andamis utilitzats en les excavacions i tota aquella brutícia inapropiada per aquell lloc tan enigmàtic que el gran poeta Vicent Andrés Estellés li versava que era la “Pedra central, principi de Membres de la comissió interactuant en l’escena dedicada a la tala la vida, dacsa que sona, d’arbres en la Xopà d’Alboi al cadafal Les mil i una del Turisme comarques que ballen.

(Bernat Román, J. R. Jiménez, 1997).

Arriba un jorn d’extensa claredat!”, en aquell llibret roig que romania per casa i que tant desistir entrar-hi. A més a més, era l’hora de m’estimava i estime. començar a tornar. No sabíem quina hora era Enfilàvem la senda, camí de la Caseta però calia tornar, així que emprenguérem el de la Llum, contemplant les aigües calmamateix camí en sentit contrari fins la fonteta. des del riu Albaida. A més a més, comenPer evitar la pujada als quatre camins, giràçàvem a cercar un forat de la roca de les rem cap el camí que ens va dur a les Arcadedimensions d’un puny, a la dreta del camí. tes d’Alboi, construcció imponent en aquella Aquest forat romania en la memòria ja part final del barranc del Pont sec. Encara que, en diverses ocasions, el tio Vicenens detinguérem en la platgeta, en el camp te ens havia contat la llegenda del braç de futbol i observaren, des d’aquesta part del de Jaume I en el moment de la presa de riu, la xopà. Creuar a aquell lloc de gaudí i Xàtiva. No hi havia excursió familiar que d’acampada era complicat, ja que només hi no li insistirem en què la narrés. Trobat havia un tronc de pi tombat que unia els dos el forat, recordàvem la llegenda que concostats del riu. Agafàrem les bicicletes per ta que els cavallers que acompanyaven a tornar a les Arcadetes, passant a l’altre cosJaume I dubtaven de l’èxit en conquistar tat del barranc fins acostar-nos a una fonteta Xàtiva, ja que estava molt ben fortificada. junt el primer arc. Després de beure, fèiem camí fins la caseta de Juanma i Patri, on els El rei, indignat pel que ell creia covardia, donà un cop a la roca que hi havia prop saludàrem. En un quart d’hora ja hi érem al i va cridar: «més fàcil és al rei Jaume I secà després de travessar pels terrenys dels Morán per tal d’evitar l’embafosa pujada del de prendre Xàtiva que foradar aquesta camí principal. roca!». Retirant el braç veié que havia L’Abuela Consuelo, amb mostres d’esquedat marcada la seua mà i tot el braç. tar preocupada, ens deia: En arribar a la Caseta de la Llum, la curi—Morralots, on estàveu? ositat ens feia apropar-nos i observar que hi —En el xalet de Juanma i Patri, jugant havia dins d’aquelles quatre parets enderroa la Ruta del Tesoro. cades. Els esbarzers i altres maleses ens feien

104 FallaJRJ2019

Socarrats!

Equip de redacció ǀ Il·lustració de J. Daniel Sanz

Allò

de ser socarrats és un aspecte que els de Xàtiva portem amb orgull. És la paraula clau per explicar tota la història passada amb la Guerra de Successió, l’abolició dels Furs, la cremà de Xàtiva per ser maulets dictada pel rei Felip Vé, aquell que roman cap per avall al museu de la ciutat.

Ser socarrat ho compartim amb els de Cocentaina i els de Vilarreal, però Xàtiva, amb la seua cremà, ha esdevingut en un mite per als valencians en la llavor de la

construcció de l’imaginari valencià a partir del segle xix.

Sense oblidar la història, els socarrats ens prenem amb humor tot allò que va esdevindre el 1707. En aquest sentit, més d’una vegada l’hem nomenat a Felip Vé com el primer faller de la història —fil conductor del Museu Faller de Xàtiva— i, de la mateixa forma, Dani Sanz agafa l’humor per recordar una part de la història que envolta el lligam entre Felip V, la ciutat i el foc.

106 FallaJRJ2019

El paratge de

Bixquert

Relació i Explicació de la falla de la plaça dels Enriques de 1944

Les delícies de Bixquert Artista Ramon Morell

Prefasi

Qui

no sap que hi ha un Bixquert que és un paratge encantat on van tots els de Xàtiva oblidant penes i treballs?

Allí puja el apotecari, l’obrer, l’artesà el pescater, el torero i tot el que té secà.

Tots van allí a divertir-se, i de quant en quant, no és estrany, solen agarrar-se «mones» en dies de Carnaval.

Pedestal Coronat el pedestal d’esta falla sandunguera, estan tres tios menjant a l’humor d’una figuera.

Hi ha prou ganes de menjar, —que se l’acaben és cert,— açò va a compensar-los a les penes de Bixquert.

Com l’aigua d’allí és tan bona tots la prenen de matí després d’una nit d’ensomni on corregué prou el vi.

Bixquert! Beneit paratge Qui no et canta en emoció?

Eres la terra argilosa on t’agarra prompte el gos!

Quadre primer Pobre burro carregat va l’infeliç animal i en la càrrega apareix la ràdio, el matalap, el pollastre, les cadires, la tauleta i l’escurà, tots els ensers d’una casa ja que tot falta allí dalt.

Eixa és la vida campestre.

Per a uns.. el bon estar, per als altres... càrrega i palo, i és que burros sempre hi ha.

Amunt va la caravana, després tornaran avall portant en la panxa flato i algun que altre esgarrany, que tot lo que es veu no és glòria, hi ha algo que està amagat.

Quadre segon Aquarel·la que té gràcia, és un quadre animat on es veu ama i crià empastrant, no netejant, ja que com aigua no en queda ni en el pou ni en el “faraig” escuren en compta gotes, que hui és la higiene més gran, demostrant que és gran Bixquert, molt gran i en comoditat.

Imaginari popular xativí 107

LG 2277/2, Arxiu Municipal de Xàtiva

Quadre tercer Ma quin altra, els mosquits!, plaga maldita, infernal, que porta tots els miasmes de les febres i altres mals.

El que a Bixquert acudix en busca d’un bon estar s’encontra a eixe paràsit per darrere i per davant i renega una i mil voltes del xicotet animal, i gràcies a que és xicotet!

Redell si arriba a ser gran!

Molt graciós es feu Noé quan a l’Arca el va posar, no haguérem perdut res si se l’haguera oblidat.

Quadre últim I com a final de falla està... el del veïnat, un secanista rumbós que llampa al del costat raïm, figues i melons, bresquilles, naps, encisam, i després, quan ningú el veu ho porta a vendre al mercat.

Ho da de frescos, cavallers açò ja no pot passar, ja que s’exposen a que el guarda puga sentar-los la mà.

Ja tenim en quatre ratlles l’argument explicat: Has dit que no estàs content?...

Si en vols més, para el cabàs!

“En Bixquert, qui més posa més perd”

108 FallaJRJ2019

Albereda

L’

L’Albereda és el centre neurològic de Xàtiva, on la gent gaudeix de l’entorn d’arbres i espais. En el nostre imaginari guardem l’expressió «anar a passejar a l’Albereda» o, si no anem nosaltres, podem enviar a algú que ens emprenya. L’Albereda és un lloc d’esdeveniments: Fires, proves esportives, cavalcades, manifestacions... i les falles, amb les seues mascletades vistes des del majestuós passeig i al voltant del Bar Moncho. Aquesta és la situació que ens planteja Vicent Terol.

Senyor pirotècnic Vicent Terol

L’havia

convençuda per fer-nos una cervesa a la terrassa del Moncho. Els moments previs a la mascletà podien ser idonis per declarar-me. Aprofitaria la seua passió per les Falles, em fusionaria amb la pólvora al cor d’Estela. L’entorn, l’Albereda, en un dia assolellat com aquell dèneu de març, era apropiat per a l’escena.

Vaig demanar una segona canya per tal de fer-me l’ànim. Els meus nervis contrastaven amb el seu somriure radiant.

«Ja falta poc!», va cridar mentre m’estretia amb força una mà i em mirava fixament als ulls. Era el moment.

Vaig agafar aire per parlar en el mateix instant en què esclatà el primer masclet. Aleshores vaig voler dir que ella era important per a mi, que l’estimava.

Tractava d’inserir alguna frase entre els trons, però no ho aconseguia: cada nova

explosió interrompia les meues paraules.

«Després!», va reballar alhora que feia girar els índexs i exhibia una expressió d’incomoditat. Vaig concloure que era oportú ajornar-ho. De sobte, amb el molest terratrèmol sota els peus, se’m va acudir una gran idea: era la nit de la Cremà! No seria això més emocionant que la mascletà? No presentaria unes condicions més favorables per als meus propòsits?

Vaig haver d’esperar que Estela es recuperara. Se la veia extasiada per aquell batibull de detonacions. «La millor mascletà de ma vida!», assegurava. Li vaig parlar i em va prestar atenció: per què no aquesta nit, tu i jo, la Cremà? Els xiulets a les orelles no em van impedir entendre la resposta. Amb una brillantor especial als ulls, va dir: «Sí, clar! Vine i et presentaré el pirotècnic de la mascletà».

Imaginari popular xativí 109

Xàtiva, ciutat de les

mil fonts

Equip de redacció Il·lustració de María Amparo Martínez Vidal

Xàtiva,

Foto José LLuch.

ciutat de les mil fonts. Potser siga una dels eslogans més nomenats en parlar de la nostra ciutat i la seua indonsicràcia urbana. La gran quantitat de fonts ornamentals que hi ha per tot arreu de la ciutat, junt les fonts particulars —a les cases que antigament tenien dret a aigua—, ha elevat la seua xifra a les mil fonts. Mítiques són la font gòtica de la plaça de sant Francesc, la de l’Aldomar o la dels vint-i-cincs dolls. També, la font real de la plaça de la Trinitat, la més antiga de la ciutat, de la qual diuen que fou desmuntada perquè el rei pernoctava al Palau de l’Alarcó i calia que el carruatge entrara recte per la porta, com que la font molestava la maniobra, va ser desmuntada i, després, tornada a muntar. No ens podem oblidar la de la plaça sant Jaume ni la de la Font del Lleó, que roman al centre de la ciutat. D’aquesta darrera font, al nostre imaginari popular, sorgix allò de “vinga, et convide a un lleonet”, que no és més que pegar un glop d’aigua d’un dels dos dolls de la font.

A tu encara no t’han convidat a un lleonet?

112

FallaJRJ2019

gastronomia

La de l’imaginari socarrat L’almoixàvena, l’arnadí i l’arròs al forn…

Vicent Mompó ǀ CUINER

Per

tots és conegut, al nostre receptari, els emblemàtics menjars de la nostra terra. Dins del nostre imaginari, quan pensem en la gastronomia típica dels socarrats, ens ve a la ment la nostra almoixàvena, l’arnadí i l’arròs al forn. Quin dels tres és més típic? Quin és més antic? Quin és més nostre? Podríem fer un poc d’història i remuntar-nos als nostres orígens com a poble.

L’ALMOIXÀVENA La Monjovena, Monxàvena, Almoixàvena, Almojavanas, Saginoses... no són exclusives del nostre poble o comarca, ja que també és típica de llocs com la Vall d’Uixó a Castelló, als pobles alacantins de d’Ibi i Villena, a Andalusia, a alguns pobles de Terol com Albarracín i Casp o la Vega baixa del Segura a Múrcia. Inclús a Amèrica, Colòmbia, Costa Rica, Panamà o Puerto Rico cuinen las Almojavanas, distintes de les nostres però amb un passat en comú. És d’origen Àrab i la primera referència del nom d’Almoixàvena és al muyabbanat, que significa fet de formatge segons definició de l’erudit Sebastian de Cavarrubias en El tesoro de la llengua castellana (1611). Cal dir, que durant l’edat mitjana, les Almoixàvenes es compren als mercats, acabats de fer i amb un toc de mel. Una altra referència la trobem al llibre de re-

ceptes del segle xvi de l’Arxiu Històric Municipal d’Antequera on apareixen amb el nom de molletes reales.

El poeta andalusí Al-Makkari nomena Bent el-Jabú com a sinònim de Al mojabtan i ens diu que és a Jerez on es fan les millors almoixàvenes del món muslim.

També diu que eren pastissos farcits de mató o formatge fresc i ous, fregits o fornejats, que li posaven canella, herba-sana picada i almívar i, segons Ruperto de Nola, se li podia afegir aigua de roses i sucre. Als voltants de l’any 1490, es quan Rupert da Nola va escriure el llibre de doctrina per a ben servir, de tallar y del art de coch o Llibre del Coch. L’autor del llibre era considerat el més alt cuiner del rei Ferran de Nàpols. Aquest llibre presenta més de 200 receptes de diferents orígens i influència culinària. Hi ha receptes aragoneses, catalanes, franceses o àrabs.

Aquest text va tenir una gran difusió i seran traduïts al castellà al segle xvi. Tal era la fama, que el 1599, van ser plagiades la majoria de les receptes en el llibre de cuina signat per Diego Granado.

Una recepta molt saborosa del Llibre de Coch, és la de les bones taronges de Xàtiva que no son almoixàvenes, alguns deliciosos bunyols farcits de mató (formatge fresc), també anomenat monjavenes o almojavanas:

Imaginari popular xativí

113

La forma de l’arnadí es semblant al tajine.

Tajine, recipient compost per una plat i una tapa.

«Formatges frechs o matons pendràs e picaràs-los en un morter ab ous ensemps. E aprés hages pasta. E pasta aquells formatges ab los matons ensemps ab la pasta. E quant tot sia encorporat e pastat, hages una cassola que sia neta, e met-hi bona quantitat de greix dolç de porch o oli dolç que sia fi. E quant la cassola bullirá, fes de la dita pasta pilons redonets o met-los dins en la cassola, de manera que la pilota vaja nadant per la asola. E si no.n vols fer pilotes fes-ne a manera de bunyols o aquelles gentileses que ferne volràs. E quaant lo serà dins la cassola, haja color de or, trau-ho de fora e met-n i de altres. Quant tot sia fet, metràs-ho en plats e per damunt met-hi mel, sucre e canyella mólta. Emperò nota una cosa: que en los formatges e en los ous fes-hi fondre un poch de levat e en la resta met-hi farina. Aea com faràs les pilotes untaràs-te les mans ab un poch de oli que sia fi. E aprés vagen a la cassola, e com seran dins, si cruixen, senyal és que la pasta és massa molla, e fa a fer més dura ab farina. E vet ací, com se fan les toronges de Xàtiva».

la zona de la Costera, la Ribera o la Safor de carabassa i moniato, ametla, sucre, canella, etc. Com que els seu origen és àrab té una forma molt pareguda al Tajine, el tradicional plat musulmà per a cuinar. No hi ja referències escrites però és uns del postres més antics de València.

L’ARNADÍ La paraula arnadí ve del’ àrab hispànic ḡarnaṭi, Granada i fa referència a la capital de Al-Andalús. És un dolç molt típic en

L’ARRÒS AL FORN L’arròs al forn és molt nostre i és considerat el plat emblemàtic de la Costera. La cuina de l’arròs ja era important en temps del àrabs, ja que van ser ells els que van perfeccionar el seu cultiu.

De les fórmules utilitzades per a cuinar, a la València medieval, només ha arribat als nostres dies una referència del Llibre del Coch anomenat Arròs al forn en cassola, una variant de l’actual arròs amb crosta. Una altra referència és aquesta: «Bullirà al mar com la cassola en forn» dins de l’obra escrita al segle xv pel nostre escriptor Ausiàs March Veles e vents han mos desigs complir.

Com que cadascú te la millor forma de fer els nostres plats jo propose pegar-li una volteta a les nostres receptes i donar una mica d’alegria. Així que seguidament mostrem una variació dels tres plats més típics de Xàtiva.

114

FallaJRJ2019

ALMOIXÀVENA AMB BRULLO, TONYINA I OU Ingredients: 200 ml d’aigua 100 ml d’oli 5 g de sucre 2 g de sal 100 g de farina 4-5 ous 200grs de brullo 2 llaunes de tonyina 2 ous bullits Bullir l’aigua amb l’oli i el sucre, mesclar amb la farina i parar el foc. Remenar fins que estiga gelada. Addicionar els ous, un a un, i remenar-ho tot. Barrejar amb el brullo. Untar la safata del forn amb mantega i fer una fina capa de la massa i fornejar a 200ºC fins que agafe color. Una vegada gelada la monxàvena, posar-li per damunt tonyina i ou bullit picadets.

ARNADÍ DE CARABASSA I MANGO Ingredients: 500 g de carabassa 2 mangos 500 g sucre 300 g d’ametla molta 2 rovells d’ou Suc de bresquilla Canella Corfa de llima ratllada Ametla sencera, pinyons i sucre per decorar

Almoixàvena amb brullo, tonyina i ou.

Torrar al forn a 160ºc la carabassa, partida en dos mitats, uns 90 min i els mangos pelats i trossejats bullir-los en suc de bresquilla. Pelar la carabassa i passar-la per un passapuré per fer la polpa fina amb el mango. Posar-ho dins d’una tela i escórrer un dia en la nevera. Al dia següent, mesclar la resta d’ingredients tirant canella i llima al gust. Formar un volcà en una cassola i decorar amb ametla i pinyons, espolsar amb sucre. Fornejar a 150ºC uns 40 min.

Imaginari popular xativí

La Croquetes d’arròs al forn amb crema de botifarra.

CROQUETES D’ARRÒS AL FORN AMB CREMA DE BOTIFARRA Ingredients: ½ l de caldo d’arròs al forn 100 g d’un plat d’arròs al forn (sobrant) 40 g de farina 40 g de mantega Picar tota la carn, cigrons i botifarra.

Fondre la mantega i afegir la farina tirant poc a poc el caldo calent. Una vegada s’alce el bull, afegir la carn, els cigrons i la botifarra tot picat i remenar. Incorporar l’arròs al forn i deixar gelar a la nevera.

Formar les croquetes i arrebossar amb farina, ou i pa rallat. Fregir en oli abundant i acompanyar amb una salsa de nata, creïlla i botifarra triturada.

115

Fira

Il·lustració de Madafaka & The Toxic Kiwis

«A la Fira no vages si no tens diners, que voràs moltes coses i no et compraràs res!»

«—On vas?

—A la Fira!— amb veu alegre.

—D’on vens?

—De la Fira— amb veu cansada.»

118

FallaJRJ2019

Quan a Xàtiva

fa calor...

José Ramón Cerdà ǀ TRELLATER

Quan

a Xàtiva fa calor... diem que fa caloreta.

Una excusa amb valor, per a prendre una cerveseta.

I jo se quina és la raó d’aquesta caldera en flama, que cada dia, amb passió, ens dóna calor a la gana.

I si no la tens a mà, beu en la Font del Lleó, que la calina t’aplacarà com si menjares... un fresquet meló.

Va ser aquell dia, que de l’infern Xàtiva va ser la porta.

I ens arriba el foc etern quan algú se la deixa oberta.

Sol passar moltes vegades, al Juliol, sobretot, que ens vénen unes acalorades que ens cremen fins el bigot.

Així que la pròxima volta, quan algú entre o isca de l’infern, per favor, que tanque la porta per evitar el corrent del foc etern.

Tots els anys passa igual, quan arriba l’estiu.

Que, fins i tot, el pardal, rebutja clavar-se al niu.

I si no, no passa res, perquè estem acostumats a les altes temperatures, que per això, som socarrats!

El sol és una flama i l’aire és de ponent, de menjar no tens gana...

I et crema, fins i tot, la ment.

Imaginari popular xativí

119

Cremà del Cadafal Turisme d’interior de Xavier Herrero (Benlloch, 2002). A l’escena de davant, un cotxe entra a Xàtiva —la porta de l’infern— on la carretera és un termòmetre que marca altes temperatures. Tot plegat, criticava la calor de Xàtiva. Arxiu Joan Quilis.

120 FallaJRJ2019

Els

Borja

Equip de redacció ǀ Il·lustració Guillem Alborch i Mallol

Ningú

posa en dubte que els Borja siguen la família xativina més universal. Si hi haguera que escollir una família per a l’imaginari col·lectiu dels xativins, aquesta seria la dels Borja, sense cap dubte, tant per les seues llegendes i històries, i per haver vist nàixer els Papes Calixte III i Alexandre VI dins de les seues terres. L’escut de la ciutat, el realitzat per Vernia, deixa constància dels Borja amb les dues tiares papals.

En els darrers anys, des d’una vessant turística, sempre ha hagut una lluita per atribuir i focalitzar la propietat de la família Borja. Ningú dubta de la procedèn-

cia dels papes Valencians, Xàtiva sempre s’enorgulleix, però Gandia ha reclamat l’emprempta important que han marcat els Borja sobre la ciutat de la Safor i el seu conegut ducat. En tota aquesta tradicional voràgine de reclams, sorgix el poble de Canals, que amb raó, reclama que Alfons de Borja —el Papa Calixte III— va nàixer a la Torreta de Canals, en aquell moment en territori xativí. La torre dels Borja, al centre del llogaret, ho demostra. Tot aquesta declaració d’intencions és plasmada per Guillem Alborch des d’una vessant crítica i satírica.

122 FallaJRJ2019

La nit del

Ros

Sant Joan Bacores Enric Vila ǀ Il·lustració Rafa Morata

Perquè

el Ramon és amic meu de tota la vida, si no… ara mateixa haguera quedat amb eixa colla. Nit de Sant Joan, nit de màgia i de foc. Quina convocatòria més absurda. No crec en res d’això, sols amb la coca de pebrots i tomaqueta que fa ma mare, malauradament cada vegada la fa menys, però fins a dia de hui a la nit del Ros no n’ha faltat mai, i quasi mitja en duc per al sopar d’aquesta nit. És 23 de juny a boqueta nit. Tot açò rumiava el pobre Miquelo quan es dirigia pels carrers de volta a l’encontre del Ramon, el seu amic, els quals havien quedat a sopar al ras junt amb altres amics de la colla i, després, aprofitar per allargar la nit amb la lectura d’un seguit de contes que parlaren de la màgia santjoanera. Que no m’amoïne de res, em diu el Ramon, sols has de dur un tros de coca d’eixa que fa ta mare. Que no agafe el cotxe, que vol agafar-lo Joan per pujar al Bellveret i així, amb la vista posada a l’horitzó, esperar la màgia d’aquesta nit. Com una gàbia de gats!!!

Aquesta nit haguera preferit quedar amb la Sílvia… però, justament, tenia torn de nit i he hagut d’acceptar. Els meus pares volien pujar a Bixquert i, com sempre, passar la nit del Ros. Miquelo, per Sant Joan bacores..., sempre estava dient-me mon pare, verdes o madures… segures, li contestava jo.

Quan vaig aplegar al lloc, allí estava esperant-me el Ramon amb el Joan.

—Bona nit. Joan, què tal? Ramon, com estàs? Els bessons Enric i Paco no han pogut vindre, perquè se’ls ha posat malalta la mare, serem nosaltres tres —m’informa el Ramon—. Doncs, si voleu que… Res, res, no em desbarates la festa.

Fet i fet, pugem tots tres al cotxe del Joan i ens enfilem cap al Bellveret. Asseguts al terra i amb la ciutat als peus, traguérem coques, formatge, un poc de salmorra i un bon porró de vi. El Joan acompanyava massa sovint la coca amb el porró i, en menys que canta un gall, ja comença a fer-ho ell.

—No em sigues bleda, Joan, que amb eixos crits, en una estona tenim ací a l’au-

124 FallaJRJ2019 toritat municipal. No ho notes, Miquelo —comença a dir-me—, no notes la màgia d’aquesta nit? Les fades que ens acompanyen? Hem de purificar-nos, no ho veus…

Que estàs com un sac de gats, és l’única cosa que veig, i deixa d’engolir vi que no seran les fades sinó nosaltres qui et peguem un bon escabussó. Deixa’l, Miquel, no veus que està comunicant-se amb la natura — replica irònicament Ramon—. Sí, això serà, més que comunicant-se, sembla que se l’haja fumada sencereta…

—Ahí, ahí està!!! —crida el Joan mentre assenyalava una falaguera que hi havia a prop—. Mireu-la, no vegeu la flor, serem afortunats de per vida. —De seguida agafa una rama de falaguera, l’oferís al cel litúrgicament, i de sobte s’enfila camí avall—. On vas, Joan!!?? —diu preocupat el Ramon—. Deixa’l, que amb el vi que s’ha begut millor és que baixe a peu a vore si li passa la cremor.

Amb cara seriosa, el Ramon em diu: —Segur que no creus ni tan sols un bri que aquesta nit és una mica màgica? Mira, Ramon, no és que crega o deixe de creure i, si vols que et diga la veritat, és una nit que m’agrada, però sempre que la despullem de coses fantàstiques. Passem de la nit més curta al dia més llarg. Rebem el solstici d’estiu, i fa una temperatura a la nit que ens convida a ajuntar-nos al ras i gaudir d’una menjada entre amics, a la fresca, per conversar de la vida i del què vindrà, d’allò que has viscut i del què no viuràs, deixant-nos de flors de falaguera i de totes eixes cabòries per a nens. Refotre, Miquel!, pega una tragallada de vi que quan et poses solipsista no hi ha qui et soporte. I què vols, Ramon, que busque també la flor de la falaguera i em convertisca en Errol Flynn??

Va, deixem-nos de joguines que per Sant Joan bacores.

Menys mal que el bleda del Joan es deixà les claus al cotxe i poguérem engegar-lo. A un encreuament em trobe els

meus pares que baixaven de Bixquert: «Mare!, pare! Una cosa, pare, sap que per Sant Joan bacores…?» «Sí, fill, verdes o madures segures», frase que sempre em fa somriure. Deixe el Ramon i passe pel Centre de Salut a vore si arribe a temps d’arreplegar la Sílvia, li conte què ha ocorregut, un bes d’amagototis darrere de la cortina sanitària, eixim, la deixe a casa… i me’n vaig amb la canterella, per Sant Joan bacores…verdes o madures…

—Segures!! Sempre en aquesta nit me’n recorde del nostre fill Miquel, no creia en cabòries de Sant Joan i, justament, en una com aquesta, tu estaves malalta, li deixe el cotxe per anar-se’n amb els amics a celebrar-ho. A quina mala hora!!!

—Manel, no et facis mala sang, ningú sabia que estavellaria el cotxe.

—Ja ho sé, Pepita, però no puc evitar cada nit del Ros passar per eixe tros maleït de vial per escoltar nítidament la seua veu: «Pare!! Per sant Joan bacores…» Verdes o madures... segures!!, responc a l’aire mentre una llàgrima regalima per la galta.

—Però hi ha esperança, Manel. No trobaren cap cos al cotxe.

—I què em vols dir, que està fent pel·lícules a Hollywood?

—No, sols que igual… al no haver-hi cap cos.

—No et facis il·lusions, Pepa.

—Manel; Manel!, no hi havia cap cos!!

Sols rames de falaguera, una bata d’infermera i uns fulls mecanografiats.

—Sí, clar, clar —assentia Manel, mentre a Pepa l’amarraven els sanitaris.

—Manel, sols uns fulls mecanografiades!! –seguia cridant.

—Sí, Pepa, sí! Uns fulls mecanografiats, ací els tinc!! — Desafiant, Manel mostra els fulls a la dona que s’allunyava i, feblement, s’aconsegueix distingir unes lletres que el pas del temps encara no havia esborrat: Per Sant Joan bacores, un relat de…

Imaginari popular xativí 125

A Xàtiva

som agarrats!

Contacte Ximo Cerdà ǀ ESCRIPTOR

Susanna

no s’ho podia creure.

No era cap ingènua. Quan es va apuntar a aquella web de contactes ja anava sobre avís. Segurament li tocaria sortejar una bona quantitat d’immadurs narcisistes, inadaptats socials i sexe-addictes incorregibles per a, entre tota aquella rècula aclaparadora, trobar, de tant en tant i si els fats li eren propicis, algun ens masculí al qual valgués la pena conèixer i amb el que pogués compartir part del seu temps.

Però ho va fer. Les raons eren múltiples.

Sobretot, pesaven les hores de solitud, la necessitat d’un canvi en la seva vida. Però també hi havia la insistència de les seves amigues, la majoria casades o aparellades, la minoria feliçment. “Doncs a Lola li va anar molt bé”. “No perds res”. “No serà pitjor que el fatxenda aquell de la teua oficina que vas portar l’any passat”. Va haver de donar el seu braç a tòrcer.

I ara hi era alli, asseguda en aquell sofisticat restaurant, compartint una distesa tertúlia amb un home a qui acabava de conèixer i amb el que, contra tot pronòstic, ho estava passant molt bé.

Així que no, no s’ho podia creure.

La veritat era que la vetllada no podia haver començat millor. No podia dir-se que fos un home guapo, era veritat. Però sí que tenia un cert atractiu que venia

accentuat per una conversa càlida i enginyosa. Tot i que, com ella, ell també tenia escassa experiència en allò de les cites a cegues (o, almenys, això era el que deia), s’havia mostrat loquaç i, alhora, atent.

—D’on ets? —havia preguntat ella, gairebé a l’inici. Una manera com qualsevol altra de trencar el gel.

—De Xàtiva. La coneixes?

—Alguna cosa he sentit. No teniu allí el pessebre vivent més gran del món?

En escoltar allò s’havia dibuixat un somriure als llavis del seu interlocutor, que es deia Eduard, si calia creure les dades que figuraven a la web.

—I el quadre d’un rei cap per avall al museu. Veig que estàs ben informada.

—Ho intento —va replicar Susanna (ella sí que donava el seu nom veritable).

Van segellar aquell primer encert amb un animat xinxín de copes. I d’aquí havia arrencat un fluid diàleg en el qual ell, bàsicament, glossava les excel·lències de la seua ciutat, el castell, el Bellveret, tres o quatre coves i una església que no arribava a catedral però quasi, mentre intercalava moments del que semblava ser atenta escolta. Almenys, així ho sentia ella.

—Parles amb molt d’afecte de la teua ciutat —li havia dit Susanna, després d’una d’aquelles intervencions, paladejant els últims glops del seu cafè.

126 FallaJRJ2019

Escena de la falla Quan menjar és un plaer de Vicent Martínez (Pizarro - C. Amorós, 2007). Foto Rafa Tortosa.

Ell havia tornat a somriure.

—Els xativins tenim fama d’això.

—Sí? I de què més?

El somriure s’havia accentuat.

—De “agarrats”.

—De veritat? —havia preguntat ella al seu torn, obrint molt els ulls.

Ell s’havia encongit d’espatlles en senyal de resignació.

—Doncs aquest restaurant no és barat, precisament —va apuntar Susanna.

—Parlant de la qual cosa —va dir Eduard, sortint al pas—, ¿t’abellix que demanem el compte i anem a fer una volta?

Ella va assentir i Eduard va interpel· lar al cambrer amb un lleu gest. Dos minuts més tard, dipositava un xicotet full de paper sobre la taula. Eduard se li va avançar per agafar-la i la va inspeccionar amb deteniment, arrugant les celles.

—Hi ha alguna cosa malament? —va preguntar Susanna, en observar l’expressió del seu rostre.

—Crec que s’han equivocat. Cambrer!

El cambrer va tornar a la taula.

—Senyor? —va respondre, sol·lícit i diligent.

—Mire, ací hi deu haver un error. Ens ha cobrat els plats per separat, però nosaltres hem demanat menú.

—Jo no... —va voler intervindre Susanna, però Eduard la va interrompre amb el gest.

—Senyor, ara no hi ha menú —va protestar el cambrer.

—Ah, no? I això què és? —va dir Eduard, assenyalant una pissarra llunyana en la qual, amb gran agudesa visual, es llegia una cosa que començava per “Menú del dia”.

—Senyor, això és el menú del dia.

—Doncs això és el que he demanat jo.

—Però, senyor, és de nit.

—I em dirà que la nit no és part del dia? No sé a vostè, però a mi em van explicar que el dia té vint i quatre hores.

Imaginari popular xativí 127 —I només és vàlid entre setmana.

—I on posa això?

—Es sobreentén...

—No senyor. Ací no se sobreentén res.

Ací el que està escrit, escrit està.

—Eduard —va dir Susanna, que començava a sentir-se una mica avergonyida—, és igual, home…

—No, no, no és igual —Eduard començava a aixecar la veu per sobre del nivell del decòrum—. Si s’oferix alguna cosa, el seu és que es mantingua, no li pareix?

—Però, senyor, jo no els he donat el paper del menú del dia...

—Ni falta que fa. A la pissarra ho posa ben clar. “Primer i segon a triar”, no?

Doncs jo he triat un primer i un segon. I la senyora també.

Susanna va tornar a mirar a la distància, cap a la pissarra. Una altra cosa no, però la vista d’Eduard era envejable.

—Però han escollit plats de la carta!

—D’on si no? No voldrà que triem plats del MacDonalds o que ens portem un entrepà de casa!

—Eduard, de veritat... —va tornar a dir Susanna, però les seues súpliques van quedar desateses.

—Posar aquesta pissarra és publicitat enganyosa —va insistir Eduard—. A les oficines del consumidor els encanta aquest tipus de demandes, no sé si m’entén.

El rostre del cambrer va reflectir una pal·lidesa somorta.

—Espereu un segon —va dir, mentre prenia el paper del compte i es dirigia a la barra.

—Voler prendre’m el pèl a mi! —va dir Eduard—. Que, a veure, si cal pagar, es paga. El que no estic disposat a permetre és que ens enganyen.

—Ja, però ell... —va tractar de respondre Susanna, que amb prou feines encertava a saber què dir.

El cambrer va tornar uns minuts després.

—El seu compte —va dir, visiblement molest, dipositant el paper sobre la taula.

Eduard va tornar a agafar el paper i a inspeccionar-lo com si fos un papir egipci.

—Un moment, crec que aquí hi ha un error.

—Un altre?

—Eduard...

—Ens ha cobrat dos menús i dos cafès.

—Eduard, de veritat...

—És clar. Al menú ho posa clarament.

“Postres o cafè”. I vostès han demanat postres I cafè.

—Ja, però és que I inclou O. O és que no ha donat vostè filosofia a l’institut? Lògica? No? Veritat O veritat igual a veritat.

Si voleu usar O en el sentit excloent, ha de indicar-ho. “Això O això altre, però no les dues coses alhora”. Si vol li preste un llibre que...

A la vora del col·lapse, el cambrer va extreure un bolígraf i va tatxar dues línies del paper.

—Doneu-me... vint... putos... euros... i aneu-vos-en d’ací... — les paraules se li colaven entre les dents.

—Ara sí que ens entenem —va sentenciar Eduard mentre extreia la seva cartera i remenava els diners fins que va semblar caure en el compte d’una cosa—. Ostres.

—Passa alguna cosa? —va preguntar Susanna. El seu rostre ara es veia tintat del roig més intens.

—Se m’ha oblidat que havia de passar pel caixer per traure diners —va explicar Eduard—. No tinc ni un duro.

M’ho prestes? Promet que t’ho torne de seguida.

Susanna va obrir la seua cartera, mentre s’assegurava de retenir perfectament a la memòria el gentilici que, quant arribara a casa, anava a banejar completament del seu compte a la web de contactes.

128 FallaJRJ2019

personatges

Els de l’imaginari

Dibuixos de Paco Roca i Chorques

CAMOT A la nostra llengua diem «Quedar com camot» quan volem indicar que un assumpte s’ha resolt malament. Seguidament, fem una breu biografia del personatge, del qual si que n’hem tingut notícies. Francisco Navarro, àlies Camot, va ser fill d’un carreter del barri del Raval de Xàtiva, i les seues peripècies tingueren lloc a finals del segle xviii, quan actuava de roder –de poca envergadura, roder cagat per mitja galta- pel camí reial al seu pas per la comarca de la Costera. Va ser sentenciat a morir penjat, ell i els membres de la seua partida, a l’anomenada plaça de les Forques de Xàtiva, més coneguda actualment per la plaça de la Bassa.

GALIMA A la Costera si diem d’algú que és un galima diem és un home molt alt, però la majoria desconeixen que Galima va ser un roder que a finals del segle xix recorria les nostres comarques amb fama de gran atleta, que no debades va fer-se la sèquia reial del Xúquer d’un bot, i també un barranc, en terme de Sellent, que encara es diu el Salt de Galima.

Imaginari popular xativí 129

MELÓ També conegut per la seua dèria esportiva, tenim el cèlebre Meló, que tot ho corria. «Corres més que Meló» és com dir «no pares en torreta». Aquest Meló, sembla que tenia nom: José Morant, un alacantí que a la dècada dels anys vint es va fer famós per anar per les fires i festes dels pobles reptant als veïns en apostes econòmiques fent carreres a peu.

GARRÓ D’aquest personatge coneguem l’expressió «Passar més fam que Garró», similar a «passar més fam que un mestre d’escola» o «més fam que un lladre», que també les usem al nostre territori. Sembla que el famós Garró —Azmet Garro—, va ser una morisc natural de Llombai i veí de Massalavés i que, segons un manuscrit de l’Arxiu del Regne de València, hi havia dictades diverses sentències de captura per ser un facinerós. L’abundància d’aquestes ordres fa pensar que, per fugir de la justícia, va tindre que patir fam.

130 FallaJRJ2019

TRONC El personatge més burrot de tot l’imaginari xativí sembla que siga Tronc, aquell que «va vendre la moto per comprar gasolina». Així que quan gastem l’expressió «ser més burro que tronc», a la persona que ens referim deu haver-la fet ben grossa.

PIU, EL DE LA LLOSA A la Costera diuen que hi havia un que fumava més que un carreter: «Fumes més que Piu», i afegien «que Piu el de la Llosa». Tanmateix, si preguntàvem entre els llosers, població de la vora de Xàtiva, ens replicaven, amb notable indignació, que aquest personatge no pertanyia al seu padró d’habitants, i ens remetien a la propera població de Rotglà, i si preguntàvem ací també rebutjaven ser la pàtria natal d’aquest notable fumador, i tornaven a remetre’ns a la Llosa, fins i tot a la també propera població de Llanera. A part de la seua afició al tabac, en un moment oportú, comparem a una persona amb Piu siga qualsevol característica, possessió o vivència de Piu. Hem escoltat molt allò de «Plou més que quan van enterrar a Piu el de la Llosa, que el taüt era de ferro i flotava!».

ROVELLET «Té més saque que Rovellet» és una expressió utilitzada quan un menja molt.

Rovellet respon al mal nom del jugador professional de pilota Antoni Reig Ventura, conegut per la seua vàlua i per la immensa cavallerositat que desplegava. En l’imaginari col·lectiu, però, s’ha quedat com un gran menjador.

Imaginari popular xativí

ROTXIL Per Xàtiva diem «què t’has pensat que sóc Rotxil?» quan un demana alguna cosa que val molt diners, com puga ser una fill a son pare. Allò d’aquest nom i de la seua pronunciació, Rotxil o Rotxi, ve de Rothschild, cèlebre nissaga de banquers, el cognom dels quals ha estat prototip de tenir diners gairebé inacabables.

131

L’HACA D’ARTIGUES Usem l’expressió «Tens més collons que l’Haca d’Artigues» quan un és molt cabut.

Bibliografia extreta, principalment, de l’interessant article de Toni Cucarella, «La llengua habitada» de 18 d’agost de 2014 dins del blog A benefici d’inventari: Toni Cucarella (1987-2017).

132 FallaJRJ2019

Abú Masaifa i la imaginació

d’un vila reialenc il·lustre Joan Ignasi Pérez Giménez

Entre

els estudiosos dels temps pretèrits sobreeixí, durant la primera meitat del segle xx, En Carlos Sarthou Carreres. Nascut a Vila-real en 1876, es vincularia definitivament a la nostra ciutat a partir de 1920, quan fou destinat a aquesta com a secretari del jutjat. Amb tot, la significació principal del mateix té més a veure amb l’estudi de la història i l’art de Xàtiva en particular i de l’àmbit valencià en general que amb el dret. De fet, malgrat les refutacions de que ha sigut objecte amb posterioritat, continua sent encara hui en dia de referència ineludible per a qualsevol investigador que vuiga apropar-se a la història local.1 Ben coneguda és, així mateix, la seua actitud en favor de la preservació del patrimoni cultural del nostre municipi, especialment durant l’esquinçadora Guerra Civil, període en que prengué part activa en la salvaguarda de béns artístics i documentals, principalment eclesiàstics.

En concloure la conflagració, Sarthou seria anomenat Director del Museu Muni1

2 3

cipal i Cronista de Xàtiva, en la que residiria ja fins la seua mort, en 1971. Autor d’un gran nombre de publicacions, seria l’obra Datos para la historia de Játiva (19351939) la més estimada. No obstant això, ara ens interessa un fascicle seu titulat Históricas industrias setabitanas2, que en 1942 edità l’industrial i mecenes nascut a Banyeres de Mariola Gregorio Molina Ribera, fundador deu anys abans de l’ “empresa modelo” Papelera de San Jorge3. En aquest escrit, Sarthou tractà un dels aspectes que han donat fama universal a Xàtiva: el fet de ser pionera, a nivell europeu, en la fabricació de paper. La historiografia consultada ens diu que les primeres referències documentades que hi ha de la producció paperera al nostre continent daten de 1150, quan al-Idrisi, en la seua Geografia d’Espanya, afirmà que el paper xativí era de gran qualitat, i que gaudia de renom tant a occident com a orient. Açò no vol dir que altres ciutats d’Al-Andalus, com Còrdova, Granada o Toledo no pogueren comptar amb fàbriques de paper amb anterioritat, de fet és molt probable que així fora, però

Entre altres treballs relacionats amb la vida i obra de Sarthou asselanyem els de Ramírez aledón, G., “Carlos Sarthou Carreres (1876-1971). Nota biográfica”, en Llibre de la Fira d’agost, Xàtiva: Ajuntament de Xàtiva, 1992, pp. 85-94; id., “Carlos Sarthou Carreres (1876-1971), jurista, historiador, fotógrafo”, en Xàtiva, imatges d’una época. Xàtiva: Matéu editors, 2010, pp. 11-24; MARTÍNEZ CANET, R., “Carlos Sarthou: dadesd’una vida”, en Llibre de la Fira d’agost, Xàtiva: Ajuntament de Xàtiva, 2001, pp. 100-112; id., “Penyasegats de paper: cent anys d’història i historiadors a Xàtiva”, en Fira de Xàtiva: Llibres de fira i cartellística, Xàtiva, 2003; BLESA DUET, I., “Datos para la Historia de Játiva”, en La Luz de las Imágenes-Lux Mundi, Valencia: Generalitat Valenciana, 2007, pp. 236-241.

Editat novament als anys 70 amb el títol Históricas industrias setabenses.

Empresa que mantindria la seua activitat fins a l’any 2002.

Imaginari popular xativí 133

fins el moment les fonts documentals més antigues que s’han trobat citen Xàtiva, una de les madina més populoses i importants del Sharq, o zona oriental de la península4.

Més agosarat, Sarthou digué que “nadie le discute esta primacía” i que “las únicas discrepancias consisten en afirmar unos que aquí fue importado del África el invento, y opinar otros que (...) fue un nuevo invento de un moro setabense”. L’autor arribà a afirmar que aquesta segona hipòtesi era admissible, citant en la seua reflexió a un tal Tomás Ferrero Balaguer, nom amb el que s’havia signat un article publicat en una revista de tirada nacional, en el que es proposava identitat, cronologia i ascendència del suposat inventor: Abú Masaifa Ferran, fill d’un musulmà i una cristiana nascut cap a l’any 1050.

4

5

Encara que les investigacions sobre la història local de Sarthou eren generalment admeses com vàlides, la informació que donà en Históricas industrias setabitanas fou ben prompte objecte de controvèrsia.

Poc després de publicar l’opuscle, l’historiador i arqueòleg xativí José Chocomeli Galán, fundador de la revista Saitabi i un dels erudits locals de major rellevància, criticà l’argumentació de Sarthou. Efectivament, encara que de forma anònima, en el número sisè de la publicació esmentada Chocomeli digué que el vila-reialenc donava crèdit a una informació no fonamentada documentalment, si més no inventada. Pensava que havia sigut objecte d’una mena de parany ideat per la persona que s’amagava darrere de Tomás Ferrero i per extensió criticava la falta de rigor en l’estudi de la història per part de Sarthou, almenys en aquesta ocasió5.

Els estudis posteriors tampoc donarien valor a la teoria facilitada per don Carlos. En diverses ocasions l’actual cronista municipal, Agustí Ventura, ha afirmat que Abú Masaifa no ha existit mai. En la seua opinió fou segurament el propi Sarthou l’autor real de l’article signat sota el pseudònim de T. Ferrero, i dóna com a possible motiu la impotència que degué de sentir el cronista al no ser capaç d’oferir gaire informació d’aquest episodi de la ciutat.

I més, davant de l’interès que suscitava aquest tema en nombrosos investigadors, inclòs de l’estranger.

De ser així, la transgressió dels mètodes propis de la disciplina de la Història pensem que podrien considerar-se un acte d’afecte de Sarthou per la pròpia Xàtiva, un intent de posar-la al lloc que ell creia que mereixia. Científicament reprotxable, però comprensible.

Entre altres, PONS, V., CRUSELLES, J. Mª, “La Edad Media”, Historia de Xàtiva, Ajuntament de Xàtiva Universitat de València, 2006. Un estudi de referència sobre aquest tema el realitzà Robert I. Burns, sent publicat en 1999 per l’Ajuntament de Xàtiva amb el títol El Paper de Xàtiva.

Vid. VENTURA, A., Els carrers i les partides de Xàtiva. Estudi històric sobre la toponímia urbana i rural de la ciutat (2 vols.), 2008, pp. 37, 43-45.

134 FallaJRJ2019

Les

catalinetes

Equip de redacció ǀ Il·lustració Pepe Castells

Cada

25 de novembre, a molts poble de la Costera, entre ells Xàtiva, celebrem el dia de les Catalinetes, una festa alegre consisteix en anar a passar el dia, o només la vesprada, en el camp. Els xiquets, carregats de motxilla, agafen la seua berena on no pot faltar la coca bamba, els torrons de gat o de gos, fets amb el modest cacau, i el pa de catalineta.

De tot allò que és el dia festiu celebrat pels xiquets i les xiquetes, en l’imaginari col·lectiu dels xativins roman les cançons populars sorgides al redós d’aquesta festeta. Així que els infants canten, segons el diccionari Alcover-Moll:

«les catalinetes roden pel molí, una coca bamba i un trago de ví» Però la variant més coneguda per tothom és la de les boletes i els bolots. Cantem així: «Les catalinetes, juguen a boletes els catalinots juguen a bolots.

Tú, catalineta, tú, que vas i vens, dis-li a ta mare, que vinga correguents».

Imaginari popular xativí 135

136 FallaJRJ2019

Cafadal Infantil 2019

Ivan Benavent Torregrosa

A

l’inventari de l’imaginari popular xativí, tenen cabuda molts elements que transiten per la ment col·lectiva, com hem pogut comprovar. Però ara és el moment de centrar-nos en una llegenda molt especial que a totes les xiquetes i xiquets, agrada. “El pam de Déu.”

Sempre s’ha dit que fa ja molts anys, a l’ermita de Sant Anna vivia una ermitana i en la del Puig un altra, però l’una i l’altra no eren molt amigues, més bé tot el contrari. Les llargues baralles entre elles molestaven als veïns dels pobles de la comarca, arribant inclús a que tothom desitjarà veure-les el més separades possible. I amb ajuda divina, ho aconseguiren!

El monument infantil aquest any ens remunta aquella època, en la que especialment a Xàtiva van haver successos que d’una manera o d’altra, han deixat una empremta en la nostra història. El nostre cadafal farà un xicotet recorregut on podrem aprendre molt de la nostra terreta, o es que vosaltres ja sabíeu que ací es va posar en funcionament la primera fàbrica de paper de tota Europa? Doncs sí, viatjarem al passat per reviure la cremà de Xàtiva i la famosa historieta del quadre d’en Felip V, passant també per la gastronomia típica de la nostra ciutat, les tradicions, les fonts, la calor que tant ens caracteritza...

Preparats per conèixer el nostre passat?

Un , pam de l imaginari Secció Segona ARTISTA Ramon Olivares

138 FallaJRJ2019

Explicació de la falla

Un pam , de l imaginari Ivan Benavent i Torregrosa EL CIM DE SANTA ANNA I EL PENYAL DEL PUIG Veïnes eren les dues i enemigues safaneres.

A causa de tantes burles i mil guerres de graneres.

Tots els pobles del voltant deien que era monstruós, estar sempre presenciant, baralles de gat i gos.

Després de tantes pregàries Déu va haver-hi d’actuar.

Per no clavar-les en gàbies, la muntanya va separar!

A un pam de distància quedaren les ermitanes.

A causa de la ràbia i les seues baralles.

Quan estaven separades, continuaven les disputes...

Igual dóna dos muntanyes, que tenir-les a elles juntes.

Imaginari popular xativí 139

LA FÀBRICA DE PAPER Abu Massaifa creà la fàbrica de paper, i en Xàtiva situà la primera del món sencer!

La producció de paper donava l’economia, fet que donà gran poder a la ciutat xativina.

140 FallaJRJ2019

LA GASTRONOMIA XATIVINA Tradicional arnadí fet de carabassa, dolç típic xativí, que allà on va, arrasa!

Carabassa, moniato, i canella, al seu torn.

I després d’un bon rato hauràs de traure’l del forn!

I no ens podem oblidar del nostre arròs al forn, plat principal per dinar que es menja al nostre entorn.

LA FONT DEL LLEÓ Mireu a aquest xiquet al poble dels socarrats.

Encara no ha parat quiet...

Com per a no estar cansats!

La font del Lleó visita, voldrà pegar un glopet?

O és que el xiquet necessita... fer-se el típic lleonet?

Per fer tant de turisme es va a morir de set...

A la vora de l’abisme, està el nostre amiguet.

Imaginari popular xativí

LA CALOR Ah!!! I com ací el solet no ens calfa de valent…

Els majorets i els xiquets aguantem el caloret.

LA CASTANYERA «La castanyera, la castanyera ven castanyes a la muntanya I a la plaça de la ciutat…»

On podem trobar castanyes al centre d’una localitat?

Doncs a Xàtiva hi ha castanyeres allà on vas.

Allà a la plaça la Bassa o en la plaça Tetuan.

L’oloreta arriba a casa...

Corre o no ten quedaran!

SER SOCARRAT! Aquest Rei té la culpa de què ens digen socarrats.

No mereix altra cosa que estar cap en avall.

La nostra ciutat va encendre sense cap mirament.

Avui mirem enrere i vegem el patiment.

En Felip V d’Espanya sols volia exterminar-nos.

Per això va fer la campanya... del mapa volia esborrar-nos!

141

142 FallaJRJ2019

s t a t i s n e U u q i t c à did El

Pam de Déu

Una llegenda de la Costera Ivan Benavent i Torregrosa

Conta

la llegenda i, és ben cert, que fa molt de temps, l’ermita de Santa Anna i la del Puig, formaven part d’una mateixa muntanya.

I US PREGUNTAREU... PER QUÈ ARA JA NO? Doncs jo us ho contaré. Ateneu!

Fa milers d’anys, una xicoteta esplanada de pols era l’única distància entre les dues ermites. Allí vivien dues ermitanes, Queralt i Muskilda, la primera era l’encarregada de cuidar i mantenir en les millors condicions possibles l’ermita de Santa Anna i Muskilda la del Puig. Malgrat ser les úniques veïnes allí dalt de la muntanya, no podien veure’s l’una a l’altra. Tots els dies tenien alguna discussió, perquè ambdues eren de geni ben curt i llengua molt llarga.

Pel temps la seua relació va anar a pitjor, fins arribar un dia en què el més important per a una era fer enrabiar l’altra, i a l’inrevés. Fou aleshores quan començaren les baralles contínues, des de ben matí

quan eixien a “netejar” les replaces de les ermites. I dic “netejar” entre cometes, perquè el que pretenien era embrutar l’ermita contrària. Agranar i enviar la pols d’una ermita, a l’altra i, donava igual com de bruta quedara la seua pròpia, sempre que l’altra estiguera pitjor. Tot per fotre’s. Aquestes disputes començaven així però acabaven en crits que feien ressò entre els carrers dels pobles de la contornà. Tant era així, que els ciutadans dels pobles del voltant de la muntanya estaven farts d’escoltar-les sempre remugar. Allí baix la vida era més tranquil·la i elles, l’alteraven!

La gent que vivia a Xàtiva, Genovés, Lloc nou, Barxeta, La Llosa de Ranes i La Torre d’en Lloris, ja no sabia què fer per a que les ermitanes deixaren de molestar-los. El que tots tenien clar era que volien que s’acabaren els núvols de pols que venien de les ermites i poder viure sense sentir les disputes d’aquelles boges. Per això, tothom pregava mil i una vegades a Déu, que allò acabara.

Un bon dia de matí ja s’havien acumulat massa queixes i Déu va acabar fins

els nassos!! Havia de prendre una solució i així ho va fer; des del cel va pegar una manotada a l’esplanada de la rocosa muntanya... Imagineu amb la força que ho va fer, que la separà en dues!!! Deixant en cadascuna una ermita. És per això que avui hi ha dues muntanyes en lloc d’una

i estan separades per 4,4 km de distància en línia recta.

SABEU PER QUÈ, VERITAT? En efecte!!! És la distància que mesura el pam de Déu.

UNITATS DIDÀCTIQUES AL VOLTANT DE LA LLEGENDA 1. ABANS DE LA LECTURA • Què és una ermita? I una ermitana? Ajuda’t dels teus pares per a descobrir-ho.

• Pregunta als teus avis on està l’ermita de Santa Anna i la del Puig i fes un dibuix de les dues.

144 FallaJRJ2019 2. DURANT LA LECTURA Aprenem dites valencianes • Relaciona: No podien veure’s l’una a l’altra

Enfadar-se fàcilment

Tindre la llengua molt llarga

No eren amigues

Tindre el geni ben curt

Parlar massa

• Escriu el significat de les paraules següents:

Remugar

Boges

Disputa

Pregar

3. DESPRÉS DE LA LECTURA • Quins pobles van estar afectats per les baralles de les ermitanes?

• Què mesura un pam de Déu? Podríem mesurar-lo amb aquesta cinta mètrica?

• Realitza l’encreuat següent, fixa’t en els dibuixos.

Imaginari popular xativí 145

1

2

3

4

5

6

7

FEM SERVIR LES NOVES TECNOLOGIES. Sabies que en un carrer de Xàtiva hi ha un mural d’aquesta rondalla popular? És de l’autor xativí Toni Espinar. Voldries visitar-lo?

1. Agafa un dispositiu amb connexió a internet 2. Obri una aplicació de mapes com el google maps.

3. Afig la següent ubicació: Carrer Puig, 1, 46800 Xàtiva, València 4. Acompanya’t d’un adult, segueix les indicacions que et dóna fins a arribar.

CONEIX EL TEU ENTORN! SABIES QUÈ...?

Tots els anys, pel mes d’abril a Xàtiva, s’organitza una romeria per tal de visitar el Puig. A l’any 2018, van fer la 23a Romeria, és a dir que ja fa almenys 23 anys que s’està celebrant!! Aquesta comença a la plaça de Bous i pot assistir tot aquell que vulga. Van acompanyats de la dolçaina i el tabalet, que amenitzen la llarga caminata!

A més, l’organització reparteix mistela i mona!!

T’ho penses perdre aquest any?

SABIES QUÈ...?

Cada any es celebra a La Llosa de Ranes la tradicional Romeria a l’ermita de Santa Anna. Aquesta consta de 4,5 km de recorregut, començant a la plaça del poble, on es reuneixen molts veïns de les localitats properes. L’organització reparteix canyes a tothom i, posteriorment, es beneeixen aquestes canyes per tal d’acompanyar fins a l’ermita la seua verge. Aquesta va engalanada amb palmes i tirada per cavalls, això sí, acompanyats tots per les dolçaines i els tabalets per tal d’ amenitzar el recorregut.

Quan arriben a Santa Anna, la verge és rebuda amb cants i balls autòctons.

El dia 1 de maig tindrà lloc la 34a edició, ens veurem allí?

LA FALLA NOSTRA

3

148 FallaJRJ2019

EL DESTÍ VA UNIR A UNA ENGUERINA AMB UN SOCARRAT DE LA NOSTRA COMISSIÓ.

DES D’ALESHORES VA COMENÇAR A FORMAR PART DE LA NOSTRA FAMÍLIA FALLERA. MAI NO HAURIA IMAGINAT QUE SERIA FALLERA MAJOR DE LA NOSTRA COMISSIÓ.

Entrevista

Fallera Major,

a la Manoli Ibáñez i Casanova MANOLI, QUÈ SENTS AL SER FALLERA MAJOR? Al principi un poc de temor o esglai perquè no pensava mai que representaria a la meua falla, però ara ja han passant els dies i sent una gran responsabilitat i molta alegria.

COM VOLDRIES QUE LA GENT RECORDARA EL TEU REGNAT? Voldria que me recordaren com a una fallera que li agraden les falles, però que el que més m’ agrada és compartir-les amb la meua comissió.

QUIN ÉS L’ACTE QUE MÉS T’AGRADA I QUE MÉS ESPERES?

La veritat és que m’agraden tots però, per a mi el dia de la exaltació. És el dia més especial que una fallera podria tindre, perquè representa el primer dia, l’inici. A partir d’aquest acte succeiran els següents actes, on hem de representar a tota la comissió. I podria dir-vos que la meua va ser molt especial.

I EL QUE NO VOLS QUE ARRIBE? El 19 de març perquè finalitza tot un any. Passes d’estar unes setmanes sense parar, que no tens temps ni per a descansar, a, de repent no tindre res de res, eixa sensació que et falta alguna cosa.

La Falla 149 Nostra ENS AGRADARIA QUE DIGUERES UNES PARAULES DELS DOS MENUTS QUE REPRESENTEN LA COMISSIÓ INFANTIL, CLÀUDIA I ÓSCAR. I DE LA NOSTRA PRESIDENTA YOLANDA. Uf! Clàudia és una xiqueta que aparenta una cosa però, quant la coneixes és tot el contrari, fa amics de seguida i parla per els colzes. I amb Óscar la parella ideal.

A Óscar el conec de la falla i de fora d’ella també. Tenim algunes coses en comú com el futbol i la marxa de Canals a la Basílics de Valèncià que el seu pare i el meu marit fan tots els anys, ens ho passem genial els dos junts.

De Yolanda el podria dir moltíssimes coses. És una gran persona i sempre que la necessites esta per a tot, pots contar amb ella tant a nivell faller com a una amiga, sap escoltar i sempre que necessites un consell o qualsevol cosa estarà al teu costat.

TOTS SABEM LA RESPONSABILITAT QUE COMPORTA EL CÀRREC DE FALLERA MAJOR, I AMB LA TEUA TIMIDESA NO DONAVES EL PAS DE PRESENTAR LA TEUA CANDIDATURA. CONTA ALS NOSTRES LECTORS, QUÈ VA PASSAR PER DONAR AQUEST PAS? Realment no vaig ser jo la que va presentar la meua candidatura, va ser tota una sorpresa. En el moment que van dir el meu nom hem vaig quedar bloquejada.

Vaig pensar qui havia sigut i, com no, en eixe moment quasi mate al meu home.

Ell sap la gran timidesa que tinc jo per a questes coses, però a dia de hui he de donar-li les gracies per aquest any. Si no arriba a ser per ell jo no ho hauria sigut mai Fallera Major.

QUÈ CANVIARIES DE LES FALLES? Jo no canviaria res de les falles, ho deixaria tot com està.

150 FallaJRJ2019

L’ELEMENT PRINCIPAL DE LA FESTA ÉS EL MONUMENT, QUÈ PENSES D’AÇÓ?

Per a mi l’element principal de la festa, sí és el monument, encara que cada falla és més forta en alguna altra cosa que fa que siga també un element, el principal de la festa i que la faça especial.

ENS AGRADARIA QUE DIGUERES UNES PARAULES COM A FALLERA MAJOR I QUE ENS EXPLICARES AMB LES TEUES PARAULES, EL QUE VERDADERAMENT SIGNIFIQUEN PER A TU LES FALLES. Per a mi les falles signifiquen molt, perquè gràcies a les falles he guanyat gent nova a la meua vida. I unes paraules com a Fallera Major... són tan diferents les sensacions en les que me trobe ara.

Tinc susto, però al mateix temps una gran alegria.

UNA XICA COM TU DEL POBLE D’ENGUERRA, QUÈ VA FER QUE T’APUNTARES A LA NOSTRA COMISSIÓ?

Van ser diverses les causes que van fer que m’apuntara a Joan Ramon Jiménez.

Una va ser el meu home. Me va dir que o era fallera o que hauria d’aguantar el canvi d’actitud per la falta de son durant tota la setmana de falles. I l’altra va ser que la meua filla major, que ja era fallera d’Énguera, va dir que volia ser fallera a Xàtiva.

COM BÉ SABEM, EL TEU HOME MANOLO I EL TEU FILL MANUEL HAN SIGUT PRESIDENTS DE LA NOSTRA COMISSIÓ. TU SEMPRE HAS ESTAT AMB ELLS, PERÒ QUÈ ET DIUEN D’AQUEST MERAVELLÓS ANY QUE T’ESPERA? Podria dir que ells estan més contents que jo, recorde les paraules del meu fill

La Falla ostra N

el dia que vaig ser escollida: “si tu no volies ser Fallera Major perquè t’has presentant”. La meua contestació va ser “ton pare, jo no volia”, però m’han dit que gaudis ca de cada acte però sobre tot del any que m’espera.

PORTES JA UNS MESOS EN EL CÀRREC, QUE ENS PODRIES DIR DE LA RESTA DE FFMM D’ALTRES COMISSIONS, FMX I CORT? Que podria dir d’elles... Al principi no coneixia a la gran majoria, però a altres sí perquè eren amigues de quadrilla. La meua relació a dia de hui amb totes elles, puc dir que és genial i encara que la diferencia d’edat pensava que anava a quedar un poc mes apartada però, des del primer moment, m’han fet sentir una més d’elles i tornar a la meua joventut.

SI TINGUERES OPORTUNITAT DE DONAR LES GRÀCIES PER AQUEST ANY PER A QUI SERIEN?

151

Crec a moltes persones deuria de donar les gràcies, però principalment al meu home per haver-me fet viure aquesta experiència i a totes aquelles persones que m’han recolzat durant tots aquest mesos.

QUE LI DIRIES A LA GENT DE LA TEUA COMISSIÓ I LA GENT DE BARRI? A la gent de la meua comissió donar-li les gràcies per tot el que fan i que gaudisquen de les falles.I a la gent del barri dirlos que tenen les portes del nostre cassal obert per a que gaudisquen les falles des de dins i així poder comprar que la festa no es sols per als falles UN DESIG PER AQUESTES FALLES. Un desig per aquestes falles que espere gaudir al màxim de tots els actes amb els representant, i que la meua comissió estiga orgullosa de com he representat el càrrec.

Entrevista

a la

Fallera Major Infantil, Claudia Fuster i Victoria

CLÀUDIA TÉ 10 ANYS I ÉS UNA XIQUETA MOLT XARRADORA, MOLT SIMPÀTICA, MOLT AGRADABLE I GENS VERGONYOSA.

DES DE QUAN ERES FALLERA? Sóc fallera pràcticament des de que vaig nàixer, i pertanc a aquesta comissió perquè la meua cosina Alexa em va apuntar quan sols tenia 4 dies.

Podries explicar-nos com va ser el dia que anàveu a conèixer qui serien les Falleres Majors?

Els nervis van començar la nit d’abans, eixe matí en vaig alçar més de pressa del que era normal per anar al col·legi. El dia va passar lentament, sols tenia ganes de que passaren les hores i que aplegara la nit per saber si era jo l’escollida.

PORTAVES MOLTS ANYS DARRERE D’AQUESTA IL·LUSIÓ, QUANT ET VAS ASSABENTAR QUE SERIES LA NOVA FMI, QUÈ ÉS EL PRIMER QUE ET VA VINDRE A LA MENT?

La Falla 153 Nostra Portava des del 2013 i amb més ganes que mai de ser Fallera Major Infantil, al veure a la meua cosina aquell any com de bé s’ho va passar, i quant hem vaig assabentar d’aquella notícia en vingueren molts moments futurs a la ment; com anava a lluir el meu vestit nou, com anava a saludar... i hem vaig abraçar a la meua cosina i hem vaig posar a plorar perquè sabia que el meu moment havia arribat i que gaudiria com ella.

QUIN ÉS L’ACTE QUE MÉS T’AGRADA I QUE MÉS ESPERES? I EL QUE NO VOLS QUE ARRIBE? L’acte que més m’agrada és l’ofrena de flors a la Mare de Déu perquè serà un moment molt especial per a mi. Serè la protagonista en eixe moment i seré l’encarregada de donar el meu ramell a la Verge.

I el que no vull que arribe, és el moment de la cremà perquè sé que el meu regnat estarà molt a prop del seu fi.

SABEM QUE L’ESTIMA PER LA NOSTRA FESTA, TE LA VA INCULCAR LA TEUA COSINA ALEXA, QUE, A MÉS A MÉS, VA SER LA NOSTRA FALLERA MAJOR L’ANY 2013, QUIN CONSELL T’HA DONAT PER AQUEST ANY QUE T’ESPERA? Que gaudisca molt del meu any i que visca cada acte al màxim.

QUÈ ÉS EL QUE MÉS T’AGRADA A L’HORA DE VESTIR-TE DE FALLERA? El que més m’agrada a l’hora de vestir-me de fallera, és posar-me el meu vestit de valenciana, perquè sóc una xiqueta molt presumida.

PERMET-NOS CONÈIXER-TE UN POC MÉS, AMB UNES BREUS PARAULES, COM ET DEFINIRIES? Em definiria com una xiqueta molt xarradora, molt simpàtica, molt agradable i gens vergonyosa.

154 FallaJRJ2019 QUÈ SIGNIFICA PER A TU, QUE ÓSCAR SIGA EL TEU PRESIDENT INFANTIL? I QUÈ PENSES DE LES DUES PERSONES QUE ENS REPRESENTEN EN LA COMISSIÓ MAJOR MANOLI I YOLANDA. De Óscar podria dir moltes coses ja que sempre hem estat junts a tots els actes fallers. Ha sigut i serà el meu acompanyant i així sempre serà, el considere molt bon amic, simpàtic i agradable.

De Manoli podria dir que és una bellíssima persona, molt amable i estic super contenta de que siga la meua Fallera Major i com es igual de xarradora que jo, això m’agrada molt (jajajaja).

I per últim, de Yolanda podria dir el mateix que Manoli amb totes les mateixes virtuts i espere que pugem acabar el nostre any siguent ella la nostra presidenta molts anys més.

COM DEFINIRIES TU EL MÓN DE LES FALLES? Les falles per a mi són una tradició, un sentiment molt especial ja que sempre les he tingut a la meua vida i per a mi es com si m’haguera tocat la loteria, poder ser part d’aquesta festa.

CONTA’NS UNA DE LES TEUES IL·LUSIONS PER A AQUEST ANY FALLER. Una de les meues il·lusions seria que el meu monument guanyara el primer premi i després, per a un futur pròxim, ser la Fallera Major Infantil de Xàtiva.

DESPRÉS D’UNS MESOS EN EL CÀRREC QUINA ÉS LA TEVA RELACIÓ AMB LA RESTA DE REPRESENTANTS INFANTILS DE LES DIFERENTS COMISSIONS DE LA CIUTAT, FMX, CORT D’HONOR I ACOMPANYANTS? JA CONEIXIES ALGÚ ABANS?

La meua relació amb la resta de representants de les comissions falleres de la ciutat és molt bona ja que alguns d’ells ja els coneixia, de l’escola, altres del barri.... i puc dir que hem fet una gran colla d’amics.

SI TINGUERES L’OPORTUNITAT DE DONAR LES GRÀCIES A ALGUNA PERSONA, A QUI SERIA? PER QUÈ?

A la meua mare, a la meua cosina Alexa i a la meua comissió per fer que aquest any siga ja una realitat.

QUE LI DIRIES A LA GENT DE LA TEUA COMISSIÓ I A LA GENT DEL BARRI? Que els diria a la gent de la comissió... que gaudiren d’aquest any faller al màxim i a la gent del barri que vingen a veure’ns a tots els actes possibles i que ens visiten al nostre cassal.

QUIN SERIA EL TEU DESIG PER AQUESTES FALLES DE 2019?

El meu desig seria, gaudir al màxim, que no acabara mai aquest any i que no ploguera.

Entrevista

President Infantil,

al nostre Óscar Sánchez i Gozálbez ÓSCAR TÉ 11 ANYS I ÉS FALLER DES DE QUE VA NÀIXER. PERTANY A UNA FAMÍLIA AMB GRAN TRADICIÓ FALLERA. PODEM DIR QUE SENSE LES FALLES NO PODRIA VIURE. ES CONSIDERA UN XIQUET AMIC DELS SEUS AMICS, SIMPÀTIC I ALEGRE.

DES DE QUAN ERES FALLER? Des de que vaig nàixer a l’any 2007 pertany a la comissió Joan Ramon Jiménez SABEM QUE VENS D’UNA FAMÍLIA AMB GRAN TRADICIÓ FALLERA, JA QUE EL TEU AVI PATERN PEPE ÉS UN DELS NOSTRES FUNDADORS, EL TEU PARE VA SER PRESIDENT INFANTIL L’ANY 1989, LA TEVA MARE VA SER FMI L’ANY 1983 I AL 1996 FM, LA TEUA GERMANA FMI L’ANY 2015. QUIN CONSELL T’HAN DONAT PER A AQUEST ANY QUE T’ENFRONTES COM A PRESIDENT INFANTIL ?

Que m’ho passe molt bé i que gaudisca en cada acte que he d’acudir.

156 FallaJRJ2019

QUÈ VAS SENTIR QUAN ET VAN DIR QUE ANAVES A SER PRESIDENT INFANTIL? Molta alegria i il·lusió, feia anys que volia ser, no m’ho esperava.

PERMET-NOS CONÈIXER-TE UN POC MÉS, AMB UNES BREUS PARAULES, COM ET DEFINIRIES? Sóc un xiquet esportista, m’encanta el futbol, també jugue al voleibol, i me considere amic dels meus amics, simpàtic i alegre.

DE TOTS ELS ACTES, QUIN CREUS QUE T’AGRADA MÉS? I EL QUE MENYS? L’acte que més m’agrada és la presentació, perquè comença el camí del meu somni. I el que menys, la crema de la falla ja que el somni s’acaba.

ET VEUS ALGUN DIA EN UN FUTUR COM A PRESIDENT DE LA NOSTRA COMISSIÓ?

No, no, no… jajajajaja, encara que… podria...

QUÈ ÉS EL QUE MÉS T’AGRADA DE SER FALLER? I DE LA FALLA? El que més m’agrada és que m’ho passe molt bé en els amics de la falla. I de la meua falla el que m’agrada és que no hi ha un altra igual (jajajaja).

COM VOLDRIES QUE LA GENT RECORDARA EL TEU ANY COM A PRESIDENT INFANTIL? Que fora un any en que la gent es divertira molt i que es facen moltes fotos per recordar-lo.

QUÈ SIGNIFICA PER A TU LA FESTA DE LES FALLES? Una tradició de festa valenciana i que en la meua família la portem en la sang.

ENS AGRADARIA QUE ENS CONTARES UN POC COM ÉS LA TEUA RELACIÓ AMB LA NOSTRA FMI CLÀUDIA I AMB LA FALLERA MA-

La Falla 157 Nostra JOR I LA PRESIDENTA MANOLI I YOLANDA. Clàudia i jo ens coneguem des de xicotets i m’ho passe molt bé en ella, Manoli hem tracta molt bé i també tinguem una relació molt bona i amb Yolanda que és la meua tia li tinc una estima especial i li done les gràcies per tot i sobretot per aguantar-nos jajajaja.

DESPRÉS D’UNS MESOS EN EL CÀRREC QUINA ÉS LA TEVA RELACIÓ AMB LA RESTA DE REPRESENTANTS INFANTILS DE LES DIFERENTS COMISSIONS DE LA CIUTAT, FMX, CORT D’HONOR I ACOMPANYANTS? JA CONEIXIES ALGÚ D’ABANS? A algun que altre ja el coneixia i la resta poquet a poquet hem anat coneguent-se i hem fet una gran amistat i espere que aquest any siga millor i acabem seguint grans amics.

SI TINGUERES L’OPORTUNITAT DE DONAR LES GRÀCIES A ALGUNA PERSONA, A QUI SERIA? PER QUÈ?

Als meus pares i a la meua germana Marta per complir aquest somni.

QUE LI DIRIES A LA GENT DE LA TEUA COMISSIÓ I A LA GENT DEL BARRI? Que s’ho passen molt bé aquest any i gaudisquen de les falles com ho faré jo, i, a la gent del barri, que si volen visitar-nos tenen el cassal obert i que tinguen un poquet de paciència amb els coets jajaja.

PER ÚLTIM PERÒ, NO MENYS IMPORTANT, QUIN SERIA EL TEU DESIG PER AQUESTES FALLES 2019?

Que no s’acabaren mai aquestes falles i per suposat que no ploga.

158 FallaJRJ2019

Entrevista a la Recompensa 2019,

José Ciscar i Pla JOSÉ CÍSCAR I PLA, ÉS EL NOSTRE DELEGAT DE CASAL. AQUEST ANY HA SIGUT MEREIXEDOR DE LA RECOMPENSA DE LA JUNTA LOCAL FALLERA. HA VISCUT LES FALLES DES DE FORA, COM A MÚSIC, I DINS DE LA MATEIXA, COM A FALLER DE LA NOSTRA COMISSIÓ.

ENHORABONA JOSÉ!

AQUESTA PREGUNTA ÉS OBLIGADA. QUÈ SIGNIFICA REBRE LA RECOMPENSA? És un agraïment pel treball i la dedicació a la festa fallera. Per a mi és una satisfacció molt gran que la meua comissió haja pensat en mi aquest any per a rebre la recompensa.

COM ET VAS INTRODUIR AL MÓN FALLER? Va ser l’any 2002, una nit de falles vaig entrar al cassal i nomes baixar la rampa

La Falla 159 Nostra hem vaig adonar que, a partir d’aquell moment havia de formar part d’aquesta falla. Així que l’any 2003, el 25 aniversari de la JRJ, van ser les meues primeres falles com a membre de la comissió.

TU QUE HAS VISCUT LES FALLES DES DE FORA, QUÈ OPINAVES D’ELLES ABANS DE VIURE-LES? Jo sempre he sigut músic i he viscut les falles des d’una altra perspectiva. Per a mi eren com qualsevol altra festivitat de carrer. Ara sé que les falles no són tan sols una setmana al mes de març, sinó que la festa està repartida al llarg de l’any, així com la feina per tal de gaudir els dies de falles.

CREUS QUE AL LLARG D’AQUESTS ANYS LES FALLES HA CANVIAT? Pense que sí han canviat. La gent abans escollia una comissió depenent del barri on vivia, ara busquen altres motius, com on tenen les amistats... també ha canviat l’essència de les falles. Abans el gran protagonista era el monument que cada comissió plantava al carrer, ara, en canvi, pareix que siga més important la festa que qualsevol altre aspecte de la mateixa. En aquest sentit tenim un gran treball per davant a Xàtiva, les comissions hem de treballar per tal que els nostres monuments siguen el millor possible.

DEFINEIX AMB QUATRE PARAULES LO QUE SIGNIFICA PER A TU LA FESTA FALLERA? Música: tradició Flors: sentiment Monument: protagonista PARLANT DE PARAULES QUE FORMEN PART DEL MÓN FALLER, CREUS QUE EXISTEIX LA GERMANOR FALLERA? O ENCARA TARDAREM A TROBAR-LA? Jo pense que no hi ha germanor fallera. Crec que les comissions estan en un

punt on cadascú mira sols pel seu propi interès. Deuríem treballar més per millorar en aquest aspecte.

ET VEUS ALGUN ANY SENT EL PRESIDENT DE LA NOSTRA COMISSIÓ? PER QUÈ?

La veritat és que no. A mi m’agrada ajudar en tot allò que puc fer, però no hem veig al capdavant de la mateixa.

QUÈ ESPERES D’AQUESTES FALLES 2019?

Gaudir de tots els actes que tenim per davant amb la meua dona i els meus fills i la resta de fallers, que a la fi també són la meua família. Ah! I que faça bon temps!

FINALMENT DIGUES UNES PARAULES A LA TEUA COMISSIÓ?

Donar les gràcies a tots per aquest reconeixement i animar-vos per tal que gaudim de la nostra festa de la millor manera que sabem, amb harmonia i molta alegria. I com no, que la música sempre ens acompanye!

162 FallaJRJ2019

Guardonats Recompensa JLF José Ciscar I Pla

Bunyol de Brillants

Anna Isabel Calvo i Pastor Luis Llopis i Llopis

Bunyol d’Or amb Fulles de llorer Manoli Ibáñez i Casanova

Bunyol d’Or

Marcos Gramaje i Castelló Patricia Jornet i Gómez

Bunyol de Coure

Pablo Jornet i Gómez Andrés Rubio i Elena Andrea Cuquerella i Tortosa Marta Sánchez i Gozálbez

Distintiu d’Or

Claudia Fuster i Victoria Sheila Pérez i Parra Neus García i Ibáñez Adrià Llopis i Pérez

Distintiu d’Argent

Axel Sentadreu i Ortega Ángel Ciscar i Climent Vega Gramaje i Llorens Eric Gras i Payà Gerard Bolinches i Calvo

Socarrat de Brillants

Juan Manuel Carmona i Trujillo

Socarrat de Coure

Angel Barberà i Pardo Nela Borreguero i Doménech Desirée García i Francés María Iborra i Mollà Marisol Ricart i Tolosa

Socarradets de Coure Aitor Barberà i Ramón Berto Ciscar i Climent Marta Jiménez i Tomás Andreu Rubio i Jornet Gabriela Viñes i Ruiz

Falleres i fallers

La Falla 163 Nostra

Fallera Major

Delegada Festejos

Presidenta

Delegat del Casal

Vicepresident 1r

Delegat de Cultura

Vicepresident 2n

Delegat de Manteniment

Vicepresidenta 3a

Delegat d’Activitats Diverses

Vicepresident 4t

Delegada d’Igualtat

Secretària

Delegada de Loteria

Sotssecretària

Bibliotecàri – Arxiver

Tresorera

Sotsdelegada Infantil

Comptadora

Sotsdelegada de Festejos

Vicecomptadora

Sotsdelegat del Casal

Manoli Ibáñez i Casanova Yolanda Pérez i Ferri Jorge Sánchez i Tapia Francisco Manuel Roca i Sanchis Anna Isabel Calvo i Pastor Juan Manuel Carmona i Trujillo Angela Borreguero i Hervàs Maria Belda i Sanchis Isabel Maria Gozálbez i Baraza Gemma Climent i Estrela Patricia Viñes i Martínez

Delegada de Infantil Marisol Ricart i Tolosa

Desirée García i Francés José Ciscar i Pla

Ivan Benavent i Torregrosa Ivan Sentandreu i Aznar Pedro Gil i Valero

Cristina Gramaje i García

M. Carmen Gramaje i García Luis Llopis i Llopis

Cristina Ibáñez i Pont

Judit Martínez i Ariza

Marcos Gramaje i Castelló

164 FallaJRJ2019 Vocals

Paula Adame i Tormo Borja Joan Ansio i Ricart Angel Barbera i Pardo Martin Blagovestov i Damyandv Rocío Bono i Moreno Nela Borreguero i Domenech Ángel Borreguero i Hervas Magda Canet i Borreguero Alberto Carmona i Lluch Marta Celorrio i Jiménez Rafael Climent i Álvarez Alejandro Comeche i Repiso Juan José Correas i Díaz Andrea Cuquerella i Tortosa Verónica Fasanar i Gutiérrez Ainhoa Farçan i Recourt Borja Ferrús i Pérez Ángela Gil i Borreguero Laura Gil i Borreguero Ignacio Gómez i Borredá José Manuel Gómez i Pla Alexa Gramaje i Victoria Érica Gramaje i Victoria Mª Nieves Ibáñez i Pont Julio Ibáñez i Pont María Jesús Ibáñez i Rengel María Iborra i Mollà Pablo Jornet i Gómez

Patricia Jornet i Gómez Elena Lereu i Barbera Carla Llana i Muñoz Lúa Lledó i Cercadillo Laura Llorens i Palop Christian Llopis i Pérez Alba Martí i Osma Juana Martínez i Patón Judith Masip i Lloret Sara Navarro i Ortega Susana Olivares i Martínez José Vicente Oltra i Ortega Tamara Ortega i González Claudia Peris i Blázquez Claudia Pla i Berzosa Carla Ramírez i Martí Manuel Roca i Ibáñez Andrés Rubio i Elena José Sánchez i García Marta Sánchez i Gozálbez María Sanz i Coñes Carmina Tapia i Cantero Patricia Taylor i Beltrán Blanca Terol i Lluch María Elena Tortosa i Garcia Rafael Tortosa i Garcia Alba María Valverde i Grau Mark Vila i Lereu

Els menuts Fallera Major Infantil Claudia Fuster i Victoria

President

Óscar Sánchez i Gozálbez

Vocals

Julio Cesar Ibáñez i Rengel Pablo Navarro i Pérez Neus García i Ibáñez Aitor Barberà i Ramón Adrià Llopis i Pérez Naroa Ansio i Ricart Sheila Pérez i Parra Elena Abad i Paya Gerard Bolinches i Calvo Claudia Catalá i Hernández César Cervera i Ibáñez Ángel Ciscar i Climent

Berto Ciscar i Climent Carlota Cuquerella i Tortosa Alison Ferrús i Pérez Ximo García i Ibáñez Vega Gramaje i Llorens Dídac Gramaje i Llorens Eric Gras i Paya Marta Lledó i Cercadillo Marta Jiménez i Tomás Ferrán Olivares i Martínez Martín Ordiñana i Gramaje Adriana Pascual i Pla Andreu Rubio i Jornet Axel Sentandreu i Ortega Candela Tortosa i Balaguer Gabriela Viñes i Ruiz Dylan Vizquerra i García Jean Pierre Vizquerra i García

166 FallaJRJ2019

A la memòria de…

María José Moreno Un dia, per allà el mes d’octubre, dia 7 concretament, vam rebre una notícia que ens va deixar sense paraules.

La nostra fallera M. José Moreno, ens deixava, i una tristor va envair a tots els membres de la comissió.

De sobte ens van vindre a la memòria multitud d’anècdotes que vam viure amb ella al llarg de la seua vida fallera. Persona alegre, que, com un terratrèmol, ens movia a tots cada vegada que entrava per la porta del nostre cassal.

A la ment també ens venen tots els actes en els que participava i com sempre que podia, col·laborava fent feina. Fallera de veritat, de les que no deixava un acte per participar, però per damunt de tot, l’ofrena, que era l’acte en el que mai, mai, faltava.

Allà on estigues sabem que seguiràs estimant aquesta festa i ací el teu record perdurarà per sempre.

Fins sempre amiga i fallera, María José.

D.E.P.

La Falla 167 Nostra

Cèsar Climent Estrela Hi ha vegades que la vida et dóna a passar moments amargs, moments que mai volgueres que passaren, però passen… Va ocórrer un 1 de gener quan Cèsar ens deixava per sempre, una molt bona persona ens deia adéu... començaves un viatge sense retorn del que, segura estic, t’esperaven i rebien com a un ésser especial, com tu ho vas ser en vida.

Quins records i quantes anècdotes em venen a la ment de la teua trajectòria fallera amb la nostra comissió, infinitat de rialles hem compartit, i innumerables les bones estones que ens has fet passar, sempre amb el teu somriure que ens contagiava a tots... Per això sé, Cèsar, i cada vegada n’estic més segura, que, allà on estigues, podràs compartir la teua alegria junt a tots, i convertit en un àngel ens il·luminaràs a tots nosaltres, a tots els que t’estimem.

Sempre viuràs en els nostres cors perquè oblidar-te mai podrem.

Fins sempre, amic Cèsar.

D.E.P.

168 FallaJRJ2019

Imatges

d’un any

Mari Carmen, Carlota i Julio César

La Falla 169 Nostra

170 FallaJRJ2019

La Falla ostra N

PREMIS

CLASSIFICACIONS

• 2n millor puntuació ral·li humorístic • 4t millor disfressa ral·li humorístic • 4t millor ninot secció segona infantils 4t millor decoració monument infantil • 5é millor ninot secció segona 7é millor vehicle ral·li humorístic 7é millor decoració monument • 7é millor escena monument infantil • 8é millor comparsa ral·li humorístic • 8é millor grup escènic cavalcada Ninot infantil • 8é millor comparsa cavalcada del Ninot 9é millor grup escènic cavalcada Ninot • 10é primera part de presentació Teatre 12é millor comparsa cavalcada del Ninot infantil 13é enginy i gràcia falles infantils 13é enginy i gràcia falles • 13é millor escena monument • 15é millor coberta del llibret de falles

Premis 2018

• Premi Promoció Igualtat de gènere • 1r premi secció segona monument • 1r premi carrossa de lloguer cavalcada ninot • 2n millor llibret de falles • 3r premi secció segona monument infantil • 3r classificat Campionat de Dominó • 3r premi carrossa de lloguer cavalcada ninot infantil • 3r millor Crítica local • 3r millor Crítica fallera • 3r premi llibre de falla a la Promoció l’ús del valencià de la Generalitat Valenciana • Finalista Premi Mocador de Lletres Falleres al millor article d’investigació a un llibre de falla • Finalista Premi Soler i Godes de Lletres Falleres al millor assaig a un llibre de falla • Finalista Premi +Complet de Lletres Falleres al millor llibre de falles • Finalista Premi Mestre Ortifus de Lletres Falleres a la coherència temàtica del llibre de falla

171

172 FallaJRJ2019

Memòria

2018

Si haguérem de fer un breu resum d’aquest any, sens dubte, a banda de ser l’any de les nostres representants Yolanda, M. Carmen, Julio Cèsar i Carlota, seria l’any de les alegries que hem obtés gràcies al nostre llibret. Però començem des del principi.

Començava l’exercici faller 2017/2018 al mes d’abril amb la dació de comptes, i Yolanda dimitia com a presidenta de la falla. S’obria així el termini per a presentar candidatures, i de nou va ser ella, Yolanda, qui l’11 d’abril es tornava a convertir en la nostra presidenta.

El divendres 28 d’aquest mateix mes, en el casal es celebrava el “Sopar de l’apuntà”, on convidàvem a tothom a passar per el nostre casal, veure l’ambient i, al mateix temps, si s’animaven, començar a ser part de la nostra família fallera.

El 6 de maig com ja es tradició, vam celebrar la II fira d’Abril, un dia increïble en el que vam disfrutar de debò, tant xiquets com majorets.

Començava un nou exercici faller i calia buscar representants per als càrrecs més importants. La nit del divendres 20 de maig de 2017 va ser una nit molt especial per a dos grans falleres de la nostra comissió, per fi es desvelava el misteri i coneixíem el nom de les nostres representants per a les falles del 2018. Com a Fallera Major la senyoreta M. Carmen Gramaje i García i com a Fallera Major Infantil la xiqueta Carlota Cuquerella i Tortosa. Encara se me posen els pèls de punta al recordar aquell moment, ningú s’imaginava que Mari Mari, que és així com la coneguem tots, seria la nostra representant.

La Falla 173 Nostra Però encara ens faltava saber qui seria el xiquet que acompanyaria a Carlota en aquesta aventura i el divendres següent, més sorpreses, Julio Cèsar Ibàñez i Rengel seria el president infantil.

Eixa mateixa setmana, el dia 29 de maig vam saber qui serien els artistes fallers. La falla gran seria obra de l’artista Josep Almiñana i la falla infantil Ramón Olivares. Aquest any la comissió va optar per dos artistes xativins.

Començaven els actes fallers i el dia 31 de maig va ser la inauguració dels jocs de saló 2018, aquest any participàvem en escacs, bac, parxís i dòmino, obtinguent en aquesta última categoria un tercer classificat.

El divendres 9 de juny, al gran teatre de Xàtiva, es celebrava la gala de les lletres falleres, i allí es coneixien els guanyadors dels premis que ofereix la federació. Nosaltres estàvem nominats al premi més complet.

El dia 15 de juliol es va celebrar la III Festa Eivissenca en el nostre casal, vam riure de valent ballant i disfrutant tots.

Arribava el mes d’agost i el dia 2 coneixíem el nom de les màximes representants de les falles xativines, enguany la senyoreta Andrea Torres i Martínez seria la Fallera Major de Xàtiva per al 2018 i la xiqueta Nerea Serrano i Ramirez la Fallera Major Infantil del 2018.

174 FallaJRJ2019 El dia 5, dia de la patrona de la nostra ciutat, Maria Jesús Ibáñez Rengel, Fallera Major infantil del 2017, representava a la nostra comissió en la processó de la Mare de Déu de la Seu. Un any més la nostra comissió participava en la Fira d’Agost amb el seu “chiringito”, on justament, com ja és tradició, el dia 16 férem una paella firera on tots els fallers gaudírem d’un dia ple de rialles i molt animats.

Arribava el mes de setembre i amb ell, augmentaven les activitats falleres. El divendres 11 de setembre del 2017 es juntaven els representants dels 2016/17 i els del 2017/18 per a la presentació oficial de les Falleres Majors de Xàtiva. Allí estaven tots; Tamara, Maria i Borja (2017) i M. Carmen, Carlota i Julio Cèsar (2018), tots ells acompanyats, com no, de la nostra presidenta Yolanda.

El 16 de setembre es celebrava el mig any faller infantil i una setmana més tard el mig any faller.

El dia 17 d’octubre tenia lloc la cavalcada del ninot, un dia molt especial per a M. Carmen, que s’estrenava com Fallera Major del 2018 en el seu primer acte. No podia estar més emocionada damunt de la seua espectacular carrossa i acaronada per tota la comissió. No va poder contindre les llàgrimes.

A la setmana següent, el diumenge 25 d’octubre era el torn de la cavalcada del ninot infantil. Es van confeccionar diverses plataformes, molt ben elaborades i els xiquets de la nostra comissió s’ho van passar genial. Sobretot Carlota

La Falla 175 Nostra que, com Mari Mari, en aquest acte s’estrenava com a la màxima representant infantil de la nostra comissió. Estava radiant damunt de la carrossa, i amb un somriure continu al seu semblant.

El dissabte 4 de novembre, una fallera de la nostra comissió, Patri Viñes, posava punt i final al seu any com a dama de la Fallera Major de Xàtiva, l’acte d’acomiadament, l’últim acte també per als nostres representants del 2017.

Tamara, Maria i Borja posaven punt i final a un any magnífic.

I de seguida, al dia següent, el diumenge dia 5 començava un nou exercici faller amb el nomenament de les Falleres Majors de Xàtiva de 2018, primer acte oficial per a M. Carmen, Carlota i Julio.

El dia 11 d’aquest mateix mes, va ser un dia molt esperat per a M. Carmen, Carlota i Júlio César, el dia del seu nomenament. Una nit amb moltes emocions: Tamara, Maria i Borja s’acomiadaven de tota la comissió un poc tristos, però amb la satisfacció d’haver sigut els representants del 2017. I, M. Carmen, Carlota i Julio César, emocionats, però de l’alegria de saber que per fi el seu somni es feia realitat.

En aquest acte també es va conéixer el nom de la recompensa que la Junta Local Fallera atorga a un faller de cada comissió. Aquest any la recompensa va ser per a Gema Climent Estrela, una fallera de bressol que s’ho mereixia molt.

A partir d’eixe moment, tot era, anar de nomenament a nomenament i després de presentació a presentació de les

176 FallaJRJ2019 comissions germanes, a les que M. Carmen i Carlota assistien com a Falleres Majors de la nostra comissió.

Al mes de desembre vam celebrar el III sopar de tupper sex, enguany per primera vegada, va ser mixte, no podeu imaginar com ens vam riure.

I el 23 vam preparar un berenar de Nadal per als xiquets de la Falla, estava tot boníssim. El dia 29 ens vam tornar a reunir en la porta de l’Ajuntament per fer entrega als Patges Reials dels joguets per a la campanya “cap xiquet sense joguet“ on M. Carmen, Carlota, Júlio César i Yolanda, junt als xiquets de la nostra comissió, donaren els joguets dels nostres xiquets.

Arribava l’últim dia de l’any i decidírem juntar-nos per a donar pas a l’any nou al nostre casal, va ser, sens dubte, una nit molt especial.

Ja començat l’any 2018, començava el compte enrere per a la nostra presentació. Molts dies de preparatius d’última hora i molts nervis, però tot arriba, i el dia 20 de gener va ser la nostra presentació. M. Carmen i Carlota radiaven de felicitat per poder fer realitat un somni tan esperat. La presentació va comptar amb uns mantenidors de luxe, Marcos, el fill de Mari Mari, que va aconseguir emocionar-la a ella i a la resta de persones que allí estàvem.

Carlota no va poder tindre millor man-

La Falla 177 Nostra

tenidora, la seua germana Andrea, que ens va traure unes llagrimetes i alguna que altra rialla.

A continuació vam anar tots junts a sopar, i després, vam continuar la festa fins ben entrada la nit.

El 28 de gener va ser la presentació de les Falleres Majors de Xàtiva al Gran Teatre de la ciutat. I els nostres representants lluïen d’una manera molt especial. Més tard ho celebràrem tots junts en un vi d’honor.

El dia 4 de febrer tenia lloc el ral·li humorístic faller, on la nostra comissió també participava.

Una setmana més tard va ser el ral·li infantil on els nostres menuts feien les proves que cada comissió havia preparat i passaren un matí molt divertit.

Després als nostre casal, ens esperava una boníssima paella cuinada per el nostre xef Pedro i els seus ajudants.

El 10 de febrer es va celebrar la ofrena d’ous per part de les nostres Falleres Majors, per tal de demanar bon temps per a falles, una vegada finalitzada l’ofrena, vam anar a les populars dan-

178 FallaJRJ2019

sades organitzades per la falla la Murta. La nostra Fallera Major Mari Mari, anava molt ben acompanyada pel seu fill, Marcos. Què bonic va ser veure’ls ballar als dos junts, pareixen professionals.

El dia 23 de febrer va ser la presentació del nostre llibret 2018, aquest any amb el lema “ Portes obertes del taller de l’artista faller”. Juntament acompanyat pel magazine, “El verí del foc” número 12 presentant el monogràfic “Tallers Fallers”. Una obra que ens ha donat moltíssimes alegries.

Tan sols un dia després de la presentació, el dia 23, es va conèixer que erem finalistes per al premi mocador.

El dia 24 de febrer despertava el dia amb una macrodespertà, de vesprada, lectura de l’acta dels premis, l’exposició del ninot i el XXIV concurs de maquetes i la Crida. Després del acte gaudirem d’un sopar tots junts.

Per fi començava el mes de març, el mes de les Falles!!!

El dia 4 de març va tenir lloc el Dinar de Germanor, quin dia més bo vam passar junt a les comissions germanes, disfrutant de la música i de la millor companyia.

Quina millor notícia per a recuperar-nos del dinar, que el dia 5 ens enteràvem que som finalistes al Premi Mestre Ortifus: millor coherència d’un llibret de falla.

Però açò no va parar ahi! El dia 6 de març vam ser guardonats amb un 3er premi al concurs de la GVA a la promoció i l’ús del Valencià. No ens ho podíem creure.

El dia 10, els nostres representants infantils Júlio César i Carlota van celebrar el seu berenar de disfresses i tota la comissió infantil va disfrutar de debó.

La Falla 179 Nostra El dia 13 més bones notícies. El érem finalistes en el premi Soler i Godes, nominats amb l’article de “Creativitat i noves tecnologies “, del nostre amic, Rafa Tortosa.

Per fi arribava el dia 15 de març.

Vam tindre tot el dia per a preparar el muntatge dels nostres monuments, decorar les falles i riure sense parar. Tots junts ho aconseguírem. Més tard tenia lloc al casal el tradicional sopar de la nit de la plantà: torrà de xulles i embotit, per agafar forçes per a seguir en els nostres monuments. A la fi, tot acabat.

Era hora d’anar-se’n a dormir, aixó sí, després de visitar a les nostres comissions veïnes i veure els seus monuments.

Començava la setmana gran, la setmana Fallera i de moment, feia fred, però no pareixia que anaren a ser passades per aigua. El dia 16 de març transcorria amb normalitat, en primer lloc, la despertà. Els majors estàvem molt cansats, però teníem als cadetes i algun infantil amb moltes ganes de fer ruido. Després un bon esmorzar al casal. A continuació la cercavila, en aquest dia la fem camí a la mascletà, on vam poder estar un ratet en els nostres representats que estaven molt emocionats nerviosos, ja que hui ja es celebrava l’acte de lliurament de premis.

A les 19 hores començava l’acte.

Aquest any vam conseguir el primer premi de la secció segona en el monument faller gran, un tercer premi en crítica fallera, el premi a la igualtat de gènere i un segon premi en el llibret de falles, un tercer premi en secció segona en el monument infantil i un 3er premi en la carrossa de lloguer. Molts bons premis aconseguits. Per la nit, al casal sopar d’hamburgueses amb crëilles i I després es repartiren els bunyols i socarrats als guardonats i a continuació a disfrutar de la nit fallera.

Al dia següent, el dia 17 de març, tenia lloc la visita oficial a les falles,

180 FallaJRJ2019 després d’un altre bon esmorzar, la cercavila i posteriorment un bon dinar, ens preparem per a fer el recorregut faller.

Els fallers anaven acudint per passar-ho d’allò més bé. Tota aquesta diversió es veu any rere any, en totes les fotografies que després mostrem i que ens permet fer vertaders reportatges de la festa fallera. Per la nit, qui encara podia aguantar, va poder sopar pizza i vam fer la festa de pijames, i l’amic invisible, que ens dóna molt de joc per a riure una bona estona.

El dia 18 de març, l’Ofrena de flors a la Mare de Déu de la Seu, un dia únic i molt especial on les nostres Falleres Majors eren tot felicitat. Per la nit, M. Carmen oferia un sopar a tota la comissió i en acabar, a ballar fins que no es puga més.

Arribava l’últim dia de falles, el dia de Sant Josep. A les 12 hores, M. Carmen i Carlota participaven en la tradi-

La Falla ostra N

181

cional misa oferida en honor al Sant, que es celebra en l’Ermita de Sant Josep. Una vegada finalitzada comença la romeria fins l’Ajuntament. Una vegada finalitzada la mascletà teníem dinar al casal, pollastre i crëilles fregides.

En acabar i després del cafenet i el dolcet, a preparar la nostra particular traca quilomètrica, que any rere any, fem esclatar per tot el nostre barri. En aquest acte la Junta Local Fallera sempre ens acompaya. Com tots els anys, espectacular!

A l’hora de berenar vam preparar la xocolatada amb bunyols de carabassa que des de fa uns anys, oferim als menuts i als majors. Des d’ací moltes gràcies a les germanes Payà, Carolina i Estefania que sempre ens tiren una maneta per el fer els bunyols tan bons que després ens mengem tan a gust.

Arribava l’hora de dir adéu al monument infantil. Júlio César i Carlota s’acomiadaven de la seua fallera. Els dos van prendre foc a la traca que cremaria la falleta. Tan prompte com es va encendre, començaren a eixir les llàgrimes de Carlota, la nostra Fallera Major Infantil, que deia adéu al seu monument i a tot un any ple de boníssims records que mai ningú podrà esborrar. Els més menuts de la nostra comissió rode-

182 FallaJRJ2019

jàven la falleta mentre estava en flames i cridaven vítols molt emocionats. Van estar tots junts fins que la falla infantil 2018 passava a ser ja un record en la memòria de tots.

Un poc més trad, cap a les 23 hores era M. Carmen la que posava punt i final a les falles del 2018 amb la cremà del seu monument. Les llàgrimes deixaven veure el sentiment en el rostre de M. Carmen i de Yolanda … són tantes

La Falla 183 Nostra

les emocions viscudes que és impossible no plorar.

Gràcies a Yolanda, M. Carmen, Carlota i Júlio Cèsar per aquest any, han sigut uns representants exemplars, esperem que hagueu gaudit aquest any intensament. Gràcies com no també, a tota la comissió, que any rere any participeu de la festa fallera, i així podem plasmar en aquestes línies tots aquests actes i esdeveniments que compartim junts. Sense cap dubte unes falles genials!! Visquen les falles del 2018 i visca la falla Joan Ramon Jiménez.

La comissió fallera de Joan Ramon Jiménez agraeix la col·laboració de les següents empreses i cases comercials per a la realització de la festa de les falles.

GUIA COMERCIAL

4

187

188 FallaJRJ2019

NUEVA UBICACIÓN. En Carretera Simat, 58.

Dentro de las instalaciones de Auto Haus Sánchez.

Teléfono 96 227 01 61 / 96 336 53 37 E-mail: xativa@racc.es

189

190 FallaJRJ2019

191

192 FallaJRJ2019

info@ceyoper.es www.ceyoper.es

193

194 FallaJRJ2019

VENTA Y ALQUILER DE CARPAS TOLDOS TERRAZA Y BALCÓN CAPOTAS DECORATIVAS TOLDOS TERRAZA Y TAPIZADO BALCÓN DEL AUTOMÓBIL TOLDOS CAMIÓN TOLDO CUBREPISCINACAPOTAS DECORATIVAS César Climent 656 964 187

TOLDO CUBREPISCINA

VENTA Y ALQUILER DE CARPAS TAPIZADO DEL AUTOMÓVIL TOLDOS CAMIÓN

Saúl Climent 656 964 186

Exposición: Taller: 656 964 187 · 656 964 186 Pol. Ind. Meses. P-22 Camí Dos Molins, nº 2 46800 XÀTIVA (Valencia) 46800 XÀTIVA (Valencia) Tel. 96 227 00 91 Camí Dos Molins, nº 2. 46800 XÀTIVA (Valencia). Tel. 96 227 Tel.009691 228 14 29 Exposición: Taller: Pol. Ind. Meses.

P-22.

46800 XÀTIVA (Valencia).

Tel. 96 228 14 29 www.toldoscliment.com E-mail: climent@toldoscliment.com E-mail: climent@toldoscliment.com · www.toldoscliment.com

195

PUERTAS AUTOMÁTICAS REPARACIÓN DE MAQUINARIA - SUMINISTROS INDUSTRIALES vicentebeldaramos@hotmail.com

c/ Blai Bellver, 2 bajo 46800 - XÀTIVA

Tfno./Fax. 96 228 34 82 Móvil 670 31 42 36

196 FallaJRJ2019

197

Móvil: 669 973 752

198 FallaJRJ2019

¿Quieres ensayar con tu grupo o banda y no sabes dónde? ¡¡NOSOTROS TENEMOS LO QUE BUSCAS!!

Locales amplios insonorizados, que puedas acceder a la hora que quieras, disponen de aire acondicionado, conexión wifi y están progegidos con alarmas. ¡Además tenemos ascensor y máquinas expendedoras! A tan solo dos minutos de Xàtiva.

* Sala normal 18 m2 * Sala grande 24 m2

Polígono Industrial “La Vila” de Novetlè 625 127 987

199

200 FallaJRJ2019

Clínica del Peu

Podo sigma

201

C/ Dos Molins, nº 3 Xàtiva (Valencia) Tel. 633 131 825 frutasbarranquero@hotmail.com

202 FallaJRJ2019

COMIDAS CASERAS PARA LLEVAR

Camí dos Molins, 13 - 46800 XÀTIVA Tel. 96 227 74 90

203

Avda. Pintor Juan Francés Gandia, 2 bajo izq.

Tel. 692 390 949 - 46800 XÀTIVA

204 FallaJRJ2019

205

206 FallaJRJ2019

207

VIC@SSEM Asesoría Fiscal, Laboral y Contable C/ Baixada de l’Estació, 31 - 1º - 2ª · Xàtiva Tels. 627 422 751 / 962 283 962

208 FallaJRJ2019

209

Tel. 695 497 004

210 FallaJRJ2019

211

962 277 886

212 FallaJRJ2019

213

suministros hostelería

menaje - mobiliario - papel - limpieza Enrique • 695 80 72 60 Avda. Diputación, 41-bajo 46850 L’0LLERIA (Valencia) Apdo. Correos, 27 • Tel. 615 45 90 99 comercial@suministroshostelerosmompo.com www.suministroshostelerosmompo.com

214 FallaJRJ2019

215

216 FallaJRJ2019

AVD. JAUME I N.32

217

218 FallaJRJ2019

219

C/ Duque de Calabria 2, bajo A 46800 XÀTIVA (Valencia)

96 021 34 13 649 01 07 04

220 FallaJRJ2019

RESERVAS 96 001 23 45

C/ ABEN HAZAM 5 XÀTIVA (VALENCIA)

221

222 FallaJRJ2019

223

www.tutiendaconencanto.com C/ Camí Dos Molins, 5 bajo C Xàtiva Siguenos en Facebook

656976053

TIENDA DE ROPA

224 FallaJRJ2019

https://www.facebook.com/fallajuanramonjimenez.xativa/ @FallaJRJ

JRJ

Pinturas Jovira S.A. Ctra Rotgla, CV-563 (N 340).

46815 Llosa de Ranes (Valencia) Spain Tel.: 96 292 40 20 · Fax.: 96 223 00 57 www.jovira.com