El Verí del Foc núm. 14 - PODERS FALLERS by Falla Joan Ramon Jiménez - Xàtiva

El VerĂ del Foc 14

fanzine editat per l’A.C. Falla Joan Ramon Jiménez Xàtiva -La CosteraAny 2020 director Rafa Tortosa i Garcia

Col·laboradors literaris Juanjo Medina, Joan Castelló, Ivan Esbrí, José Luís Lagardera, Manolo Sanchis, Jordi Maravilla, Joan Quilis

Coberta Maria Belda

Maquetació Maria Belda i Ivan Benavent / rt

Impressió Paper Plegat S.L.

Dipòsit legal V-345-2012

Tirada 500 exemplars

/fallajrjxativa/ @fallajrjxativa @fallajrjxativa

Aquest fanzine és el suplement cultural del llibre de la falla Joan Ramon Jiménez de Xàtiva de 2020, per tan es distribueïx conjuntament amb aquest. L’A.C. Falla Joan Ramon Jiménez, no s’identifica necessariament amb el contingut dels articles dels col·laboradors. Cap apartat d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa, de cap manera ni per a cap mitjà, sense l’autorització prèvia i escrita de l’editor, tret de les citacions en revistes, diaris o llibres si s’esmenta la procedència.

Les Falles de Xàtiva, Bé d’Interés Cultural Immaterial, Festa d’Interés Turístic Autonòmic i Patrimoni Immaterial de la Humanitat Este llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres. El present llibret participa en la convocatòria dels Premis de la Generalitat per a la Promoció de l’Ús del Valencià. 2

ELS PODERS DE LES FALLES

EL VERÍ DEL FOC

fanzine de falles, Xàtiva i Cultura número 14 / març 2020

ELS PODERS DE LES FALLES

El Verí del Foc 14

ELS PODERS DE LES FALLES

Qui té el poder de les falles?

editorial

De ben segur que hom es pregunta aquesta qüestió i la resposta no sembla estar massa clara. Depèn. És aquella comissió que té la supremacia d’aconseguir sempre el primer premi? O tal vegada, serà aquell atrevit faller o atrevida fallera que té la seua quota de poder en accedir a la presidència de la seua falla? El president de la Junta Local Fallera és el que talla l’abadejo de les falles de la ciutat? O seran els presidents i les presidentes de les comissions falleres els que tinguen a les seues mans el mànec de la paella? I l’ajuntament? Té el poder per disposar dels cacaus que es mengen les falles? Encara hi ha peix-grossos a les comissions que, amb la seua influència mediàtica i econòmica, són els amos de la falla? De poder, poder… Ho poden ser els ninots de les falles, aquells parits per l’enginy i la sàtira dels artistes fallers, quant fan una mostra d’ajusticiament? La seua força crítica, si ho penseu bé, hi pot convertir-se en mostra de poder? Els mitjans de comunicació hi poden influir en el col·lectiu faller i, en conseqüència, participar del poder? En iniciar aquest catorzè projecte d’El Verí del Foc, sota el nexe de falles i poder, atès l’innegociable handicap de relacionar el tema de la falla i el seu llibret explicatiu amb el nostre fanzine, calia fer-se aquest seguit de qüestions. Al cap i a la fi, el títol d’El Verí d’enguany ho sintetitza perfectament, atès que Els poders de les falles hi són molts i tothom cerca la seua quota de poder. Així és que, El Verí que té a les seues mans intenta respondre a la majoria de les qüestions plantejades gràcies els excel·lents treballs presents. Bones intencions no ens falten i hem d’estar contents d’acollir, una edició més, els nostres col·laboradors que, en menys de tres mesos, han esbrinat tota classe de poder faller. És un orgull per a la direcció d’aquest fanzine, i per a la pròpia comissió fallera de J. R. Jiménez, comptar amb els nostres estimats amics. Un any més, i no ens cansarem de repetir-ho, gaudiu del fanzine i, sobretot, de les Falles.

El Verí del Foc 14

ELS PODERS DE LES FALLES

índex F DE FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES El poder a les Falles ................................................................................................................................ 10 José Luís Lagardera Falles i Ajuntament, un estreta relació .............................................................................................. 16 Joan Quilis i Ródenas El poder dels ninots, els ninots del poder ........................................................................................... 26 Rafa Tortosa Garcia Els poders, combustible per a falles ..................................................................................................... 47 Juanjo Medina Bonilla La festa segrestada, la mateixa història de sempre contada d’una altra manera ......................... 65 Manolo Sanchis Ambrós Qui paga mana en les falles .................................................................................................................... 71 Joan Castelló LLi Mestres Majors del Gremi d’Artistes Fallers: el poder —o no poder— d’exercir un càrrec ....... 79 Iván Esbrí Andrés El poder de les falles i els mitjans de comunicació ............................................................................ 91 Jordi Maravilla Herráez

El Verí del Foc 14

F de festa, flama, foc, fum, falles 8

ELS PODERS DE LES FALLES

El VerĂ del Foc 14

ws@whitneysherman.com

Pepe Barberà, des de la seua experiència, ens comenta qui té el poder de les Falles de Xàtiva. Fotografia de 1998. Foto Antoni Marzal 10

ELS PODERS DE LES FALLES

El poder a les falles José Luis Lagardera Periodista i faller

Deia el polític i periodista italià Giulio Andreotti que el poder desgasta; sobretot quan no es té. Tenir el poder suposa una gran responsabilitat independentment de l’àmbit de la vida en el que s’exerceix, i les falles no són alienes a aquesta realitat. Però cal preguntar-se.... qui ostenta el poder quan parlem del nostre col·lectiu? Primerament hem d’aturar-nos a pensar com està muntat el sistema faller a Xàtiva. D’una banda tenim la base, que són les comissions falleres de la ciutat, el gros on es troben totes les persones organitzades, i on en cadascuna d’elles trobem un màxim responsable que anomenem president o presidenta. Seguidament, si mirem un poc més amunt, trobem un organisme que aglutina a totes aquestes comissions i les representa, anomenat Junta Local Fallera, amb una junta executiva i un president, tots ells fallers també d’alguna de les comissions falleres esmentades. I per últim, trobem a l’Ajuntament, com a agent polític que també influeix en les decisions i en l’organització de la festa, i que conta amb un representant com és el regidor o la regidora de falles. Ara bé... aquest poder és lineal? Hem parlat amb alguns dels protagonistes que han format part d’aquests grups, per tal de veure què n’opinen.

Pepe Barberà és faller de República Argentina des de l’exercici 1965/1966, any de creació d’aquesta comissió. Abans ja havia sigut faller de Benlloch i de Sant Pere. A la seua esquena ni més ni menys que vint-i-sis anys de president de falla, més tants altres com a vicepresident. Així doncs, en els primers anys en aquesta comissió, encara estava present la dictadura, amb totes les seues limitacions. «Aleshores depeníem de l’Ajuntament. En els primers anys no hi havia ni Junta Local Fallera, érem un de cada falla els qui ho organitzaven tot. En el nostre cas dos: el president d’aleshores, Vicent Soler, i jo. Hi ha que tindre en compte que en aquells temps tan sols hi havia cinc falles». Amb l’arribada de la democràcia, l’Ajuntament va decidir crear la figura del president de la Junta Local, i el càrrec va recaure en Salvador Albero, que va ser el primer. «Abans havia hagut algun regidor que s’encarregava dels festejos, però dins de la Junta, com a tal, ell va ser el primer. En aquella època cadascú tenia els seus festejos, i sols coincidíem en la cavalcada del ninot, l’ofrena de flors, els quatre dies de falles i poc més. I això anava organitzat per unes poques persones de les falles i el regidor de falles o festes». Però... en aquella època les falles eren independents? «Sempre hem anat a remolc, perquè no ens equivoquem, l’economia de la Junta Local El Verí del Foc 14

Fallera depèn de l’Ajuntament. Sempre hem estat a expenses. Perquè un pot ser president, però després ha d’anar a topar amb l’assumpte municipal. I si un vol fer coses però no està d’acord amb l’alcalde o amb l’Ajuntament, està perdent el temps. Perquè ni té diners ni possibilitat de dur-ho a terme, com és lògic». En aquell temps de canvi al país es va crear el primer Reglament faller, en el que, segons Pepe Barberà, les falles tenien tot el poder. «Hui, malauradament, no en tenen cap. Perquè la Junta havia d’aprovar el que deia l’assemblea de presidents. Ara la Junta proposa i decideix, pel que es va a pegar la cabotada. Els presidents teníem cert poder, però com sempre, hi ha hagut de tot. Jo crec que en aquell temps hi havia un poc més de consens. Ara em dóna la sensació de que tot és festa i tan sols es pensa en l’assumpte personal de cada comissió, no com aleshores».

«El poder sempre està en el major. I qui és? Doncs l’Ajuntament» Pepe Barberà

volupar-se a la seua manera, pel que haurà de fer el que crega convenient però sempre amb el recolzament municipal. Per això el poder sempre està en el major. I qui és? Doncs l’Ajuntament. Però hi ha que buscar un consens. Les falles no es poden deslligar de la política». Barberá fa anys que no va a la Junta Local Fallera. Reconeix que va poder ser president de Junta Local, però que mai s’ho va arribar a plantejar perquè qui està en eixe lloc «sols està a expenses de rebre bufetades. Per part de les comissions d’una banda, i de l’Ajuntament per l’altra». El que coneix ben bé és com es coordina una falla, que és diferent a manar. «Qui vol manar dura poc. Sobretot quan volen imposar les seues condicions». Malgrat que ha decidit apartar-se de la primera línia, continua realitzant tasques per a la falla.

Conta que quan començaren els Ajuntaments democràtics, l’Ajuntament va intentar dominar les falles, «però en aquell temps estàvem units i no vam passar per ahi. Va haver prou polèmica, però finalment van caure del burro i es va crear la figura del president votat per les falles, i no a dit o el regidor de fira i festes». El president de Junta va començar a ser de fora del consistori, una figura que servia de mediador entre falles i Ajuntament. «No pot ser revolucionari perquè des de l’Ajuntament li tallaran l’aixeta dels diners, però tampoc voler imposar-se perquè les falles el poden fer baixar a la terra».

Una persona que coneix ben bé el funcionament d’eixe ens que serveix d’unió entre falles i Ajuntament, és Javier García Paños, el president de Junta Local Fallera que més anys ha ostentat el càrrec, concretament un total de dotze. «A la Junta Local fallera fas el paper de gestor, però l’autèntica força la tenen les comissions falleres, que són les que t’aproven els pressupostos, els actes i en definitiva l’organització anual de la festa fallera. L’Ajuntament, en el tema econòmic, és el principal suport. Tant de bo s’incrementaren les ajudes a les falles, que este any han crescut un tant per cent en pressupost, però qui té tot el poder organitzatiu i en el funcionament dels actes fallers són les comissions».

No obstant, però, reconeix que qui té la paella pel mànec és el consistori municipal. «Açò sempre acaba sent igual, perquè la Junta no és un ens que tinga el poder econòmic per desen-

Paños reconeix que moltes vegades no ocorre en la pràctica allò que la teoria diu que hauria de ser, i que les comissions es troben limitades, «no perquè elles vullguen, sinó

ELS PODERS DE LES FALLES

Javier Garcia Paños ha estat com a president de la Junta Local Fallera de Xàtiva durant dotze exercicis. Fotografia de l’any 2018, quan va rebre el Socarrat d’Honor. Foto Perales Iborra/Levante-EMV perquè a nivell municipal es limiten algunes activitats. Pots arribar fins a cert punt, pel que tant de bo tingueren al 100% el poder les comissions per a poder desenvolupar les activitats». Per tant, l’ex president de Junta conclou que el poder a les falles es troba repartit, i que les comissions de les falles haurien de tindre més del que tenen. «Qui està en Junta Local Fallera està lligat perquè tot el que es fa ha de ser aprovat per les comissions, i d’altra banda es depèn econòmicament de l’Ajuntament». Però, com és el paper d’un president de Junta? «És cert que moltes vegades fem d’apaga-focs, perquè malauradament, quan es parla d’un fet puntual, no es parla d’una persona sinó que posen al col·lectiu faller al mateix sac». Un exemple d’açò seria aquells anys en que l’homenatge del bombardeig en l’estació coincidia amb el ral·li humorístic, que es va haver de canviar. «Si volem que ens respecten hem de començar nosaltres a respectar. I has d’eixir a justificar, com a representant de les falles, una cosa que no té cap justificació, com passa també amb el recorregut de falles».

«A la Junta Local fallera fas el paper de gestor, però l’autèntica força la tenen les comissions falleres» Javier Garcia Paños Altre aspecte que preocupa a Paños és el meninfotisme faller que hi ha moltes vegades entre els seus representants. «Hi ha hagut moltes reunions de presidents en les que es tractaven temes importants que després no han arribat a les comissions. I això no és positiu per a les falles en conjunt. Tu estàs com a representant de la teua falla, i deus exposar tot el que es parla, per a que tots els fallers estiguen assabentats. Hi ha hagut molts fallers que no han transmès eixa informació, i de segur que altres hauran votat en l’assemblea una cosa contrària a la que es va decidir en la reunió de la seua pròpia falla». No obstant, però Paños assegura El Verí del Foc 14

que sols té paraules d’agraïment per al col·lectiu faller de la ciutat. «Hi ha hagut moments bons i menys bons, però ha estat un plaer poder estar 12 anys representant a les falles de Xàtiva. Quan vaig finalitzar la meua etapa me’n vaig anar content d’haver fet tants amics. Jo he treballat per les falles tot el que he pogut, però sempre dic que he d’estar agraït a totes les comissions que m’han donat el seu suport i a tota la gent que, en les diferents juntes executives, han estat ahi». Entre les espinetes que se li han quedat, es troba aquell Congrés faller que, a bou passat, reconeix que no es va realitzar en el moment oportú. Entre les coses positives: tractar d’ajudar a les comissions en tema econòmic i en participació fallera en actes en els que abans no eixien com el Corpus o la cavalcada de Reis, aquells anys en que va haver falles municipals, ser qui va començar a escriure l’expedient per aconseguir que les falles de Xàtiva fórem patrimoni de la Humanitat o haver inaugurat el Museu Faller, «encara que crec que es va fer apressa i corrents. Hauria d’haver sigut algun lloc més emblemàtic i expansiu, perquè ja s’ha quedat menut. Encara que hem entrat ja a la xarxa de museus fallers». També destaca Paños el fet d’haver atorgat el Socarrat d’Honor a la primera fallera major de Xàtiva, Hermínia Moltó, que va desenvolupar el càrrec en temps de guerra i que a més va ser a més la primera dona en rebre’l. «Teníem un deute amb ella, que vam complir, i este any ens ha deixat».

I d’un punt de vista de com ha de ser la figura de la regidoria de falles, a una persona que ho va ser: Pedro Aldavero, qui ha tocat tots els pals del poder faller ja que també ha estat president de la falla Selgas - Tovar, i membre de Junta Local Fallera.

I per últim, García Paños ens parla també de la figura del regidor o regidora de falles, que segons explica, ha de ser una persona d’a peu, i fallera. «Cada 4 anys açò és una revàlida, i el que ha de fer un regidor o regidora de falles és estar al costat dels fallers, escoltar les seues inquietuds i recolzar al col·lectiu en tot el que estiga a les seues mans. Aquesta és una festa autòctona, i les falles de Xàtiva van ser les primeres en erigir-se després de la capital».

«Per a evitar açò, el que hi ha que tractar d’aconseguir és la transparència del sistema. La meua visió personal, tant quan he sigut faller ras, com president, com membre de la Junta Local Fallera, ha passat per respectar el que la comissió ha dit sempre i quan se li haja fet arribar el plantejament. Jo et puc assegurar que això no ha passat sempre, perquè ho he viscut en tots els llocs on he estat, i per això dic que el poder de les falles resideix en les persones. La meua experiència en tots els estaments m’ha demostrat que també hi ha gent que passa de tot. I si a tu tot et dona igual, doncs és molt difícil actuar. Però si tot es compleix com toca, al remat l’estructura i com hauria de funcionar estan molt clares».

ELS PODERS DE LES FALLES

«El poder de les falles depèn del tipus de persona que hi ha en cadascuna de les organitzacions en cada moment. Per què? Quan tu eres faller de base, a la teua comissió dius el que penses i és el president de la teua falla qui va a la Junta Local a defensar el que ha decidit la falla. En eixe escalafó aniria tot. Però depèn del president el complir amb eixa defensa o no». Segons Aldavero, l’Ajuntament no deu clavar-se en la funció de la Junta Local Fallera, però depèn de qui siga l’alcalde, estarà més o menys damunt. I depèn de qui siga el president de la JLF, donarà més o menys informació a les comissions del que tracta amb el consistori.

«El poder de les falles depèn del tipus de persona que hi ha en cadascuna de les organitzacions en cada moment» Pedro Aldavero

Per a l’ex regidor de falles, el sistema de les falles és totalment democràtic: la falla pren una determinació, el president de la comissió va a la Junta Local i planteja la seua postura, i la postura més majoritària entre totes les comissions és la que ix endavant. «Què ens perdem en el camí? Que algú puga canviar les regles del joc. Ara, si ho fem a la inversa i des de dalt manen la línia a seguir perquè són els qui posen els duros, doncs...». En els seus dos anys com a regidor de falles, explica que «t’has d’emmotlar al pressupost que hi ha, malgrat que vulgues fer més. Durant el meu període vam tractar de portar endavant els projectes que teníem, com ara l’augment dels premis en metàl· Pedro Aldavero ha sigut Regidor de falles, president de Selgas lic a les falles, però tot açò impli- Tovar i vicepresident de la JLF de Xàtiva. Foto JL Lagardera ca deixar d’invertir diners en un lloc per a poder invertir-los ací, i és molt complicat quadrar-ho tot. Tots els regidors sita el món faller, i justifica aquestes demandes voldrien fer més, però el marge de maniobra és per a tractar d’aconseguir-les. Evidentment això el que és. Per això la visió d’un lloc o un altre te no sempre és possible. Però l’Ajuntament és el la limita les possibilitats. Una cosa és la intenció primer interessat en que les falles funcionen. Ser i altra les possibilitats econòmiques que tens. Un regidor de falles no és altra cosa que fer malabars ha de saber on està, i dins de la normalitat de- i, si no es pot fer alguna cosa, explicar el per què mocràtica crec que a qualsevol regidor de falles li no es pot fer. Perquè les persones, quan ens dohauria agradat fer més. El regidor el que ha de fer nen explicacions raonables, ho entenem». és escoltar a les falles, viure el dia a dia del que passa, entendre la situació —per això crec que és Així doncs, els tres protagonistes arriben a la fonamental que siga algú involucrat al món de les mateixa conclusió sobre el poder al món de les falles—, i ha de saber què necessiten. Una vegada falles: aquest hauria de ser de les comissions, tens tota la informació, has de transmetre el que però açò no es compleix en la pràctica, perquè es pot fer i el que no». és l’Ajuntament qui dota econòmicament a la festa, i mentre açò passe, serà qui tinga la capaCom s’ha explicat ja més amunt, el regidor de fa- citat màxima a l’hora d’incidir en l’esdevenir de lles no és més que l’intermediari entre l’alcalde i la festa. Altra cosa és que decidisca immiscir-se l’Ajuntament i la Junta Local Fallera, mentre que més o menys. El que és cert és que l’autoritala JLF és el nexe d’unió entre el regidor i les co- risme no cap en aquest col·lectiu, i per això és missions falleres. «Els pressupostos són els que necessari arribar a un consens entre comissions són, i el regidor no té una caixa amb diners. El re- falleres, Junta Local Fallera i consistori. La resta gidor transmet a l’equip de govern el que neces- són tot sets, huits i nous i cartes que no lliguen. El Verí del Foc 14

Orla amb la composició del Comitè Central Faller de les Falles de 1936, sota la presidència de Ramón Alonso. Al centre, la Fallera Major de Xàtiva, Herminia Moltó. 16

ELS PODERS DE LES FALLES

Falles i Ajuntament, una estreta relació Joan Quilis i Ródenas

Llicenciat en Geografia i Història

Els estatuts de la Junta Local Fallera de Xàtiva1, a l’article dos, ens parla de la figura del president nat i de les seues funcions, càrrec que sempre recau en l’alcalde de la nostra ciutat. Aquest, a banda de ser el president nat de la Junta Local Fallera, ho és també de totes les assemblees que existeixen a nivell de junta.

monuments que es plantaren, dos grans i dos infantils. Les grans foren en la plaça Méndez Núñez —actual Sant Jaume— i en la plaça de Blasco Ibáñez —actual plaça de la Trinitat—. Quant a les infantils, una falla en la plaça de la Humanitària —actual carrer de la Corretgeria— i l’altra en la plaça de l’Om (Sanchis Martínez, 1996: 48-51).

Com veiem, el vincle entre falles i govern municipal és molt estret i, encara que la figura del president nat podem dir que és quasi testimonial, afortunadament hui en dia el col·lectiu faller es governa i es dirigeix per ell mateix tot i que l’alcalde de la ciutat forma part de l’organigrama directiu de les falles. Aquesta figura, que apareix regulada en els estatuts de la Junta Local Fallera, no sabem quant es va crear però possiblement apareguera definida per primera vegada en els estatuts aprovats en el III Congrés faller de 1981 i ratificats en el Congrés faller de 19922. Però si pensem que la relació falles i ajuntament és recent, no és així, des del primer any en què es plantaren falles a Xàtiva existeixen vincles.

Com no hi havia cap organisme que organitzara a aquestes comissions, els membres de la falla de la plaça de Méndez Núñez aconseguiren que l’ajuntament incloguera en el programa de la Fira de 1932, un acte en el qual es proclamaria a la primera fallera major de Xàtiva. Va recaure aquest privilegi en la senyoreta Mercedes Cuenca Climent. L’acte es va celebrar el 19 d’agost i va ser organitzat conjuntament pels membres de la Falla Méndez Núñez i la comissió de Fira de l’ajuntament, la qual estava presidida pel regidor de festes Siro Díez Company (Sanchis Martínez, 1996: 53 i 64). Possiblement aquesta siga la primera vegada que fallers i ajuntament treballaren conjuntament per a desenvolupar un acte.

Però anem des del principi. En 1933 les falles tornen a aparèixer a Xàtiva. Quatre van ser els

Però no sols aquesta proclamació va ser l’única col·laboració de l’ajuntament en les falles de

1 Estatuts de la Junta Local Fallera de Xàtiva (1997), pàgina 8. 2 Estatuts de la Junta Local Fallera de Xàtiva (1993). pàgina 5. El Verí del Foc 14

El dia 19 d’agost, en plena Fira d’agost 1932, es va celebrar una vetlada fallera en la qual va ser proclamada bellessa fallera Mercedes Cuenca. 1933, ja que també es varen crear subvencions de 500 pessetes per a premis (Tortosa, 2008: 51).

de organización y propaganda de los festejos generales.

L’èxit d’aquestes quatre falles va ser tan gran que, una vegada cremades, començaren a crear-se noves comissions en la nostra ciutat, fins arribar a constituir-se quinze, onze grans i quatre infantils. Davant l’augment del nombre de falles, calia organitzar-les i crear un calendari d’actes conjunt. Així que, el 6 d’abril de 1933, es crearà el Comitè Central Faller amb la finalitat d’organitzar les Falles de l’any següent.

Por unanimidad de los reunidos, se acordó quedar constituido dicho Comité Central en la forma siguiente: Presidente, Don Siro Diez Company, teniente alcalde de la comisión de Feria y Fiestas; Vice, don Ernesto Sanz Roselló, director del Hospital; Secretario, don Juan Aznar Bellido, funcionario del Ayuntamiento...»3.

La premsa fallera farà ressò d’aquest fet. Per exemple, en El Demócrata del 8 d’abril de 1933 podem llegir en l’apartat Notas falleras: «En la mañana del jueves último y en el despacho oficial de la Alcaldía, se reunieron todos los delegados designados por las comisiones de fallas constituidas hasta la fecha en esta Ciudad, con el fin de constituir entre ellos el Comité Central Fallero que ha de dirigir en lo sucesivo los Trabajos 3 Notas falleras, El Demócrata, 8 d’abril de 1933. BMX 18

ELS PODERS DE LES FALLES

Aquest comitè estava format per un total de catorze persones. El seu primer president, com hem llegit, va ser Siro Díez Company, tinent d’alcalde de l’ajuntament de Xàtiva, que ja havia col·laborat l’any anterior en l’organització de l’acte de la proclamació a la fallera major. Però, anem arrere un poc en el temps i parlem de com estava compost, en aquells anys, l’ajuntament de Xàtiva. El 12 de abril de 1931 se celebraren eleccions municipals i el resultat va ser majoritàriament favorable als partits

republicans en quasi totes les capitals de província, la qual cosa va provocar la renúncia a la corona del rei Alfonso xiii i la proclamació de la II República (Tuñón, 1982: 61-62). En aquestes eleccions, Siro Díez Company anava a la candidatura Aliança Republicana Socialista pel distret centre i va aconseguir 538 vots (Ramírez et alt., 1991: 74-75). Aquesta candidatura guanyaria les eleccions i av ser proclamat com primer alcalde de la ii República a Xàtiva, encara que per molt poc temps, José Tudela Fuster. Aquest va ser substituït el 8 de setembre de 1931 per José Medina Maravall, qui era el primer tinent (Ramírez et alt., 1991: 78-79). Quan es forma el Comitè Central Faller en abril de 1933, Siro Díez Company desenvolupava el lloc de tinent-alcalde de la comissió de Fira i festes. Però no només estava el president del comitè vinculat a l’ajuntament ja que el vicepresident, Ernesto Sanz Rosella, en qualitat de director de l’hospital4. S’ha de recordar que l’hospital era municipal i que el càrrec de director era un càrrec de confiança, en aquest cas, establert pel consistori. També s’ha de nomenar a Juan Aznar Bellido, que apareix com a funcionari de l’ajuntament5. De la resta de membres, la Nota Fallera, no ens diu res, però no seria estrany que alguna altra persona més estiguera vinculada al poder municipal. Possiblement un control massa exhaustiu de l’ajuntament en el comitè faller, va fer que les distintes comissions de l’època no volgueren que es constituira per a les falles de 1935, així és que no va haver-hi cap òrgan que organitzara i dirigira el programa fester. Un any més tard, el Comitè Central Faller, si que es va tornar a formar per a les falles de 1936. Acabades les de 1935, el Centre Valencianista de Xàtiva va reunir en la seua seu a tots els comitès fallers de la ciutat i s’arribà a l’acord de tornar a crear el Comitè Central Faller. Aquesta

vegada, la seua composició va estar exclusivament formada per membres pertanyents a les comissions falleres de la ciutat. Dels nous membres que la composaven, va estar elegit president Ramon Alonso, qui pertanyia a la falla de la plaça de Doctor Simarro, actual Porta de Sant Francesc (Sanchis Martínez, 1996: 48-51). Així i tot, les falles no eren alienes a l’ajuntament. Un clar exemple e trobem amb el concurs del cartell anunciador de les falles d’aquell any, ja que encara que va ser promogut per Comitè Central Faller, les bases eren signades pel tinent d’alcalde-president de la Comissió de festes, càrrec que havia passat a ocupar José Capuz Bas6, membre de la Unión Patronal Setabense (Ramírez et alt., 1991: 78-79) i també membre de la falla que es plantava en la plaça Blasco Ibáñez, atès que aquest apareixia documentat en aquell anys com a comptador i també com a secretari (Sanchis Martínez, 1996: 48-51). Possiblement, aquesta seria una de les últimes actuacions de José Capuz en aquest càrrec, perquè pocs dies després, el 23 de febrer de 1936 concretament, van canviar els regidors de l’ajuntament on tots els partits van ser d’esquerres (Ramírez et alt., 1991: 239). L’alcalde Jose Medina Maravall, d’Unió Republicana (17), va ser substituït, per Vicente Parra Servet, membre d’Esquerra Republicana (Ramírez et alt., 1991: 131). Tots sabem que, pocs mesos després de les Falles de 1936, començaria la fatídica Guerra Civil, la qual va obrir un parèntesi molt dolent en les falles i en tota la societat xativina. Acabada la guerra, en 1941 i 1942, es plantaria alguna falla però no serà fins el 1943 quan l’activitat fallera torna a prendre esplendor, amb la constitució de dotze comissions (Sanchis Martínez, 1999: 155-160) i es quan es torna a restituir un organisme que organitze les festes falle-

4 Ibíd. 5 bíd. 6 El Radical, 3 de gener de 1936. BMX. El Verí del Foc 14

res de Xàtiva. En 1943 i 1944 es va denominar Junta Central Fallera i va adoptar aquest nom seguint la denominació que tenia a València. A partir de 1945 ja passarà a denominar-se Junta Local Fallera, nom amb com es coneix hui en dia (Tortosa, 2008: 51). Serà, a partir d’aquest moment, quan comença la manca d’informació, ja que tota la premsa local que teníem durant la II República desapareix i, fins i tot, el propi arxiu de la Junta Local Fallera manca de documentació d’aquesta primera etapa de la dictadura. No serà fins a finals dels anys noranta del segle passat, quan es fa una catalogació de tots els documents i llibres que existien a la Junta Local Fallera (Oltra, 1996: 191-197), però fou una documentació relativament moderna i que no aporta informació sobre aquest llarg període de la dictadura. Durant aquest període, els presidents de la Junta Local Fallera eren elegits per l’alcalde i en moltes ocasions va ser algun regidor qui ostentava el càrrec. Fins l’exercici 1957/58, amb José Esplugues Pastor (Sànchez, 2014: 14-15), cap persona repetirà en el càrrec de president de la junta de forma consecutiva i si que ho faran de forma alternativa, com és el cas d’Antonio Beltran Ferri, qui va ser el màxim dirigent faller durant l’exercici 1946/47 i després més tard repetiria en el 1951/52, i que anys més tard seria president de la falla del Cid (Sànchez, 2014: 14-15). S’ha de suposar, que els màxims responsables de les falles de Xàtiva, van ser del grat dels que dirigien l’ajuntament, perquè una festa com les Falles, on es podia exaltar el nacionalisme local, hauria d’estar ben controlat, ja que el concepte d’España, una grande y libre estava ben latent en aquella època. Així i tot, es va permetre que les dones pogueren dur el vestit de valenciana. En aquest període, apareix un nou personatge vinculat a l’ajuntament i que influirà molt direc-

tament en les Falles. Estem parlant del censor. Durant el període franquista, els monuments havien de passar uns controls i ser autoritzats per a poder ser plantats en les places i carrers. L’artista faller i la comissió havien de presentar l’esbós i els versos explicatius a la delegació local del Ministeri d’Informació i Turisme i al negociat de Fira i festes de l’ajuntament de Xàtiva. Tant l’esbós com els versos explicatius havien de passar el filtre de la censura i sense la seua autorització no podia ser plantada la falla ni ser col·locats els versos. Algun cas es va adonar que la composició del monument hagué de ser alterada per poder plantar-se i, fins i tot, fer-ho sense els versos explicatius perquè aquests no havien passat la censura (Quilis, 2011: 115-116). Però no sols eren els esbossos i els versos els que podien ser censurats, ja que els censos de les comissions també eren filtrats i si algun membre no era del grat hi era marcat (Martínez, 1999: 155-160). Després d’aquests aclariments, continuem amb l’any 1943, on el president de la Junta Local Fallera de Xàtiva va ser Eugenio Vila Cuenca. Possiblement aquest siga el mestre que impartia classes en una escola situada on hui es troba l’Arxiu Municipal (Quilis, 2018: 102-103). Seria la Escuela de patronato grupo plaza del Cid (Jordan, 1962: 37), que apareix en algun anunci i s’ubicava en la plaça de la Trinitat. No sabem quina relació tindria Eugenio Vila Cuenca amb l’ajuntament però si sabem que en alguna ocasió formà part del comitè encarregat d’organitzar la Fira7. En aquell 1943, en el programa de la Fira, per al dia 19, s’anunciava la celebració d’un acte faller a la glorieta José Espejo amb una gran cavalcada, concurs de gropes i desfilada de les belleses falleres8. Aquesta velada recorda a la que es va fer en temps de la II República per exaltar a la primera fallera major de Xàtiva i, com veiem, novament es dona la relació entre falles i l’administració local per a organitzar un acte.

7 Llibre de la Fira 1958, Ajuntament de Xàtiva, pàgina 22. 8 Programa de Fiestas Gran Feria Játiva, 15 d’agost 1943, Ajuntament de Xàtiva. 20

ELS PODERS DE LES FALLES

Antoni Beltrán Ferri, president de la Junta Local Fallera de 1947 i 1952.

Alfredo Mompó Climent, president de la Junta Local Fallera l’any 1953.

En 1944, consta com a president de la Junta Local Fallera, aleshores denominada Junta Central Fallera, Ramon Alonso Reig (Sànchez, 2014: 1415). Suposem que seria la mateixa persona que en 1936 va encapçalar el Comitè Central Faller. Crida l’atenció que una persona que va dirigir un òrgan creat durant el període republicà siga elegit en l’etapa franquista per a encapçalar el mateix òrgan però amb una altra denominació. No hem pogut esbrinar si tenia alguna relació amb l’ajuntament o amb el règim de l’època, però cal tindre clar que molts dels fallers que componien les comissions en els anys quaranta, estaven vinculats a les Falles durant el període republicà. Sabem de Ramon Alonso Reig que abans de la Guerra Civil va pertànyer a la falla de la plaça del Doctor Simarro (Sanchis Martínez, 1996: 43). Després del conflicte, en aquesta plaça, que havia canviat de nom i ara havia passat a denominar-se de Tetuan, es va tornar a plantar una falla l’any 1943. Pensem que Ramon Alonso continu-

ava pertanyent a la comissió i, davant l’absència de persones per a dirigir la Junta Central Fallera, es va recórrer a ell. Això sí, el seu expedient com a ciutadà no tindria cap taca negra. En les falles de 1945 no queda molt clar qui era el president de la junta, ja que en alguns llocs apareix Eugenio Vila Cuenca, de qui ja hem parlat, en altres Joaquin Vila Servet i també José Castellote Cuquerella, de qui sabem que estava vinculat a l’ajuntament com a president de la Comisión de Feria y Fiestas (Sànchez, 2014: 11-15). Joaquin Vila Servet, que va ser el responsable de les falles de Xàtiva en 1946, era metge i tenia la seua consulta al número 11 del carrer Francisco Rubio9. A més a més, durant uns mesos va ser el president de l’Olímpic (Sanchis Calabuig, 2011: 57). Possiblement Joaquin Vila estaria relacionat amb l’hospital, del qual cal recordar que aquest era municipal.

9 Directorio de Játiva. Guia de comercio, industrial, profesiones y entidades oficiales, sociedades, colegios, etc., dins de Játiva libro de la Feria de 1945, Ajuntament de Xàtiva. El Verí del Foc 14

també apareix Gregorio Molina signant com a tinent-alcalde president de la comissió de Falles i festes. S’ha de recordar, que en 1948, el president de la Junta Local Fallera va ser Francisco Real Sancho, qui també desenvolupava el càrrec de regidor ponent en la comissió de festes de l’ajuntament12. Com veiem, el poder municipal acaparava i controlava el món festiu de Xàtiva. De la Junta Local Fallera d’aquella època sols sabem els noms dels presidents i poca cosa més, menys encara sabem de la gent que formava la junta. Tampoc sabem com es regia. S’ha de suposar, que si l’ajuntament passava revisió als censos de les comissions i marcava els que no eren del seu grat, per a ser membre de la junta calia ser del grat de l’ajuntament i fidel al règim, almenys no tindre cap sospita de ser contrari. Bernardo Cifre Masià, president de la Junta Local Fallera l’any 1956.

Durant aquests anys, els programes de falles anaven signats pel president de la Junta Local Fallera de torn i pel Teniente-alcalde Presidente de la comisión de Fallas y Fiestas, que és el qui dona el vistiplau. Açò ho hem vist en diversos programes dels anys quaranta i cinquanta. Com exemple, tinguem el cas del programa de 1948 on signaven Francisco Real com a president de la junta i Gregorio Molina com el tinent-alcalde president de la comissió de Falles i festes10. Suposem que Gregorio Molina seria l’empresari paperer, el qual va estar molt vinculat als polítics i a les altes esferes de la societat de l’època, patrocinaria molts dels esdeveniments, tant de les Falles com de la Fira així com de la vida social d’aquells anys de la postguerra. En el programa d’actes de la Fira d’aquell mateix any11,

En els anys cinquanta, més en concret en l’exercici 1955/56, crida l’atenció que presidira la Junta Local Fallera Bernardo Cifre Masià (Sànchez, 2014: 14-15), qui va pertànyer a la comissió de la plaça del Mercat durant el període de la República. Va ser un destacat poeta faller, va escriure en els llibrets de les falles del la plaça de la República, així s’anomenava la plaça del Mercat en aquell període, i en el llibret de la falla de la plaça de Blasco Ibáñez, actual plaça de la Trinitat (Sanchis Martínez, 1996: 66, 92 i 93). Acabat el conflicte bèl·lic va continuar pertanyent a la falla del Mercat i component versos. Bernardo Cifre va ser un comerciant que regentava una drogueria, coneguda amb el nom de La Purísima. Pensem que aquest cas és similar al de Ramon Alonso Reig, que hem vist adés. Davant l’absència de persones que volgueren assumir la direcció de les falles, l’ajuntament recorria a destacades persones del món faller que no tingueren cap vincle polític amb el passat.

10 Programa oficial Fallas de san Jose Játiva 1948, Ajuntament de Xàtiva, pàgina 9. 11 Llibre de la Fira 1948, Ajuntament de Xàtiva, pàgina 41. 12 Programa oficial Fallas de san Jose Játiva 1948, Ajuntament de Xàtiva, pàgina 5. 22

ELS PODERS DE LES FALLES

Peguem un bot en el temps i anem a la dècada dels setanta. Des de 1971 i fins a 1976, durant sis anys Salvador Albero Egea va estar al front de la Junta Local Fallera de Xàtiva (Sànchez, 2014: 14-15), càrrec que va compaginar amb el de regidor de foment i indústria de l’ajuntament13. Com podem veure, en els últims anys del règim franquista, la corporació municipal continuava controlant les falles de Xàtiva. En 1977, ja dins del període de la transició de la dictadura a la democràcia, el president de la Junta Local Fallera va ser Joaquin Bañuls Sanchis, aleshores regidor de trànsit de l’ajuntament predemocràtic14. La qual cosa indica que, ja desaparegut el dictador, l’ajuntament encara controlava les falles de Xàtiva. Prova que la Junta Local Fallera i els seus membres vivien ancorats en el passat va ser la sanció que la comissió Cid- Trinitat va rebre en 1977 per negar-se a llevar el banderí d’un premi atorgat per l’associació Amics de la Costera (Alborch, 2018: 111-114). L’excusa que varen aportar va ser que no era un premi oficial. Joaquin Bañuls ostentaria el càrrec de president durant tres anys, fins a les falles de 1979. Després, en abril d’aquell any, se celebrarien les primeres eleccions municipals de la democràcia i vindrien canvis en el poder de les Falles. Amb el primer ajuntament democràtic, encapçalat per Manuel Casesnoves, molta gent vinculada al món de les Falles i vinculada a la política va passar a formar part del nou consistori democràtic. Persones com Adolfo García, qui pertanyia a la comissió del Cid; Ramiro Pla, fundador de la falla Joan Ramon Jiménez; Vicent Gimeno, membre de la comissió Molina-Claret o Vicent Soler, membre de la comissió de República Argentina (Alborch, 2018: 115). La primera Junta de la democràcia es va fer esperar, ja que fins a finals de novembre de 1979

no es va tindre president. El nou alcalde va acabar amb les designacions directes i va proposar que els mateixos fallers elegiren president entre les possibles candidatures que es presentaren. Al principi va ser complicat però es va aconseguir. El primer president del període democràtic de la Junta Local Fallera de Xàtiva va ser Joaquín Esplugues Pastor, molt conegut en el món de les falles d’aquells anys (Alborch, 2018: 116-117), a més ja havia sigut president de la Junta Local Fallera entre 1957 i 1959 (Sànchez, 2014: 14-15) i també president de les comissions de Cid-Trinitat i Tetuan–Sant Francesc (Alborch, 2018: 116-117). En el llibre de la Junta Local Fallera de les falles de 1980, quan es fa la relació dels membres que la componien, entre parèntesi es pot llegir «aprovada en assemblea general 6-12-79»15. S’intenta remarcar el caràcter de ser elegida i votada, per a diferenciar-se de les juntes imposades en el període anterior. Va estar formada per dèsset persones, entre les que figuraven Tomàs Vinaches Botella, qui uns anys més tard arribaria a la presidència. També figuraven Manuel Baraja Vidal i Rafael Ballester Ramon entre d’altres16. Una altra diferència que s’aprecia en aquest llibre de 1980, és que es passa de denominar-se Fallas Jativa, Junta Local Fallera a Falles Xàtiva, Junta Local Fallera17, fet que demostra la recuperació de la nostra llengua en el llibre oficial, on la majoria dels escrits a estar redactats en valencià. Encara que aquella junta de les Falles de 1980 va ser elegida democràticament, encara faltava molt per recórrer per a democratitzar totalment les falles, cosa que es va fer a poc a poc. Com exemple, cal dir que en aquells anys tots els membres que componien la junta eren homes. Les dones tenien encara un paper marginal, fins i tot dins de les comissions. No seria fins el 1991, sota la presidència

13 Actividad Municipal en Játiva en agosto, Ajuntament de Xàtiva. 14 Ibíd. 15 Falles Xàtiva. Junta Local Fallera 1980, Junta Local Fallera de Xàtiva. 16 Ibíd. 17 Ibíd. El Verí del Foc 14

Joaquin Esplugues Pastor, president de la Junta Local Fallera (1958, 1980-1985), desfilant el dia de Sant Josep l’any 1981, junt la junta directiva. Foto A. Marzal de Tomàs Vinaches i Botella, quan Pilar Esparza Cantó va accedir al càrrec de secretària de la Junta Local Fallera. En 1997, amb Ximo Sánchez Pérez com a president, la presència de dones a la junta executiva es normalitza amb la presència de gran nombre de falleres ostentant càrrecs com el de vicepresidenta, entre d’altres. Encara que en aquest període de democràcia, les falles han sigut autònomes i han sigut els propis fallers i falleres els que han elegit per on han d’anar. La relació falles i ajuntament continua viva, com dèiem al principi, l’alcalde és el president nat de la Junta Local Fallera i ell té algunes funcions, això sí, les podríem anomenar

ELS PODERS DE LES FALLES

protocol·làries perquè ell no entra en les decisions que es poden prendre en les juntes de presidents o en concepte d’estatuts. Per una altra banda, les falles estan vinculades a una regidoria, que durant molt de temps fou la de Fira i Festes, i actualment la de Falles i Gran Teatre. Per una part, és comprensible la vinculació al poder municipal però ja no sols les Falles sinó qualsevol festa de la ciutat, Així poder tindre finançament i comptar amb el recolzament de les autoritats locals, que democràticament són elegides cada quatre anys i que aleshores també defensen les nostres festes i tradicions. Aquestes són de tots els xativins i cal cuidar-les i defensar-les.

Bibliografia Alborch Mallol, G. (2018): “L’etapa predemocràtica de la transició a les falles de Xàtiva (19741979)”, Llibre explicatiu Falla Molina-Claret 2018, AC Falla Molina-Claret, Xàtiva, pp. 111-114. Jordán J. Y Jover (1962): Guia-directorio turística industrial, agrícola y comercial de Játiva, Imprenta viuda de Ricardo Matéu, Xàtiva. Martínez i Canet, R. (1999): “Les falles de postguerra a Xàtiva. Una recapitulació”, Falles a Xàtiva 1999, Junta Local Fallera, Xàtiva, pp. 155- 160. Oltra i Navarro, E. (1996): “Una guia de l’arxiu de la Junta Local Fallera de Xàtiva”, En falles a Xàtiva 1999, Junta Local Fallera, Xàtiva, pp. 191-197. Quilis i Ródenas, J. (2011): “La influència de les constitucions a les falles de Xàtiva”, Llibre explicatiu falla plaça Benlloch 2011, AC Falla Benlloch, Xàtiva, pp. 115-116. — (2018): “Notes sobre alguns autors de versos en els llibres de falles del barri de Sant Pere 19341990”, Llibre explicatiu falla plaça Benlloch 2018, AC Falla Benlloch, Xàtiva, pp. 102-103. Ramírez Aledón, G., Martínez Sala, I Garrido Rico. S., Cebrián Molina, J. Ll. (1991): República i Guerra Civil a Xàtiva (1931-1939), Vol. I., Col·lecció Gramalla, núm. 3, Ajuntament de Xàtiva. Sànchez i Pérez, J. (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014, Junta Local Fallera, Xàtiva, pp. 14-15. Sanchis Calabuig, J. E. (2011): Club Deportivo Olímpic. Jugando de memòria, José Enrique Sanchis Calabuig, Xàtiva, p. 57. Sanchis i Martínez, J. (1996): Història de les Falles de Xàtiva. ED: Ediciones Xàtiva S.L. Xàtiva. —(1999): “Les primeres falles després de la Guerra Civil”, Falles a Xàtiva 1999, Junta Local Fallera, Xàtiva. Tortosa i Garcia, R. (2008): “Sobre l’estament faller xativí”, Llibre explicatiu falla Abu Masaifa 2008, AC Falla Abu Masaifa, Xàtiva, pp. 51-54. Tuñón de Lara, M. (1982): La II República dins de Historia de España, Vol 11, Historia 16.

El Verí del Foc 14

Cadafal Després de 750 anys (J. R. Jiménez, 1989) de Paco Roca. A l’escena de davant veiem la representació del programa El precio justo i, darrere, com a Rus li peguen una patada per a no ocupar la trona de l’alcaldia. Tot per representar la fallida moció de censura contra Calabuig. Arxiu RT 26

ELS PODERS DE LES FALLES

El poder dels ninots, els ninots del poder Rafa Tortosa Garcia

Director d’El Verí del Foc

«Moñicots con garrofins, ya en polítiques intrigues huí veus, y son els seus fins posar la má en el cofins pera emportarse les figues. ¿Pues si ara que son chiguets van de la mama á tirons estos polítics tendrets, cuan siguen ells més altets, qué seran?... uns grans mamons»1. 1866. Xàtiva. Blai Bellver confecciona un extraordinari llibret, La creu del matrimoni, on explica i relaciona la foguera monumental que havia d’erigir-se a la plaça de la Trinitat. A la publicació, l’autor desplega una crítica misògina de la institució matrimonial i de les noves modes i fórmules afrancesades que seguien les dones, però també d’institucions i estaments com ara els governs i polítics corruptes, els militars o l’Església. Així són les versades que encapçalen el present escrit, les quals s’inseriren en el famós conte del Viatge a l’infern. Podem comprovar la sàtira política utilitzada per l’impressor xativí, la qual havia estat conreada en la literatura popular valenciana.

En aquest punt introductori i abans d’entrar en matèria, caldria repassar tot allò que entenen per sàtira, aquella que és definida com un gènere o forma literària, encara que en la pràctica és utilitzada en altres entorns com puguen ser les arts gràfiques o les arts escèniques i, evidentment, en el cas particular de les nostres falles. Segons Robert C. Elliot, en la sàtira addiccions, ximpleries, abusos o defectes individuals o humans són exposats a la censura a través del ridícul, derisió, paròdia, ironia o altres mètodes, idealment amb la intenció de produir millorances2. A més a més, es pensa que la sàtira ha de ser divertida —així estem acostumats en aplicar-la a les falles—, no obstant això, seguint a Robert C. Elliot, «l’objectiu principal de la sàtira no és l’humor en si mateix, sinó l’atac a quelcom que l’autor fortament desaprova, usant l’enginy com a arma». En aquest sentit, tothom està d’acord en que l’aplicació i ús de la sàtira comporta dosi de ironia o sarcasme, així com la utilització de recursos com l’exageració, la juxtaposició, la comparació, l’analogia o el doble sentit. Fins i tot, com afirma el crític literari Northrop Frye, cal considerar que «en la sàtira, la ironia és militant»3.

1 Blai Bellver, La creu del matrimoni. LLibret explicatiu de la falla de la plaça de Trinitat de Xàtiva, 1866. 2 Robert C. Elliot , “Satire” a Encyclopaedia Britannica, 2004. El Verí del Foc 14

Considerant la indestriable relació entre sàtira i falles, almenys així hauria de ser, i en el sentit de què aquesta sàtira ha de ser principalment política, encarada cap els punts de poder, hem tingut la intenció d’elaborar el present treball amb la consideració de fer una repassada dels capítols més interessants respecte a l’aparició de crítica política, farcida de sàtira i enginy, sobretot quan aquests han contingut ninots caracteritzats de la persona, o personatge, al qui li s’ha carregat tota la intenció crítica. La presència de figures a la semblança de polítics, alcaldes, presidents, regidors, capgrossos... ajuden a la lectura visual de la crítica, on aquesta és directa i resolutiva atès que l’observador identifica què s’està criticant i, el més interessant, a qui. Ara bé, moltes vegades, per motius econòmics, artístics o de caire censurable (o autocensurable), no és possible la confecció de ninots ad hoc i es compta amb el recurs de disfressar, simular, semblar o ser algun ninot caracteritzat d’acord amb la temàtica escollida i que amb l’ajuda de l’escenografia i els versos explicatius la crítica satírica és assimilada. Tot seguit, també volem deixar palès del poder que han tingut els ninots en el sentit de fer pública una crítica cap a una persona determinada i aquesta, que l’han tret en la falla, s’haja sentit al·ludida i haja pogut reflexionar, encara que siga una miqueta, sobre allò exposat al cadafal faller. El poder dels ninots A les primeres línies hem pogut comprovar la pràctica satírica de Blai Bellver, qui és un dels que han proliferat en la poesia festiva i ha estat un dels emprenedors de l’edició de publicacions. I és que cal considerar que a mitjans del segle xix, amb la millora tècnica en la impressió, comença a proliferar la premsa satírica, sobretot al País Valencià, ja que ha estat «una de les zones de l’Estat amb més presència de premsa 3 Citat dins de Elliott, “Satire”. 28

ELS PODERS DE LES FALLES

satírica, una part molt important de la qual estava redactada en un català col·loquial i farcit de construccions que utilitzaven paraules i frases fetes, deformacions gramaticals i sintàctiques o castellanismes» (Martínez Gallego, 2010: 79). A més a més, seguint a Francesc Martínez, emparada per la llibertat de premsa —que les Corts sancionen el 1810—, la sàtira esdevé un dels pals més conreats per la nova premsa dels inicis del liberalisme (2010:81). Sobre aquest fet caldria considerar la literatura popular valenciana d’aquella època on els seus autors estaven darrere de la majoria de les explicacions falleres d’aquelles dècades i també dirigien i col·laboraven en les distintes publicacions satíriques aparegudes. Així que Josep Maria Bonilla, Jaume Ample i Fuster, Josep Bernat i Baldoví, Constantí Llombart seran els que van promoure premsa satírica com El Mole, La Ronda del Butoni o la Donsayna. La tendència de la premsa satírica durant aquesta època comportarà una similar al teatre popular i a les falles, amb una crítica satírica forta, punyent i de caràcter polític i, com hem dit, amb la consideració de compartir autors. De fet, a mitjans de segle xix assistim a l’època de la Falla Política, com denomina Antonio Ariño (1990: 127-132). Té el seu sentit ja que reflecten la convulsió política viscuda a la ciutat de València, amb crítiques, principalment, de caràcter anticentralista amb el rebuig al sistema de Restauració borbònica i en les seues denúncies àcides del desgovern, de les desigualtats socials, de la corrupció política, de la política espanyola a Cuba, del poder de l’església, del caciquisme o de les mancances de la política municipal. L’elecció de les temàtiques està condicionada pel pensament polític dels promotors dels cadafals fallers, uns veïns del barri de distintes classes socials on predominava la xicoteta burgesia. Cal observar com les falles començaven a tindre identitat, doncs van ser motiu de suspensió el 1896 al·legant un estat d’excepció

existent però que va estar condicionat per altercats, diguem-ne, polítics: «Por orden del capitán general se ha suspendido la celebración de las tradicionales Fallas, autos de fe, que desde muy antiguo se queman en las calles y plazas la víspera de San José. La medida tiende a evitar que se altere el orden, como ocurrió el pasado año, cuando unos chiquillos cogieron varios peleles que representaban personajes políticos, paseándolos por las calles y quemándolos después [...]. Se cree que el estado de guerra no se levantará hasta pasadas las fiestas de San José»4. L’elecció de temàtiques amb continguts de crítica social, moral i política va començar a resultar ja molt incòmoda per al poder. Així que va prendre un interès en limitar-les i de posar-hi entrebancs de totes les maneres possibles per part de les classes dominants (Patraix, 2014). Des de l’ajuntament es va començar a practicar la censura prèvia, la qual obligava a reformar projectes, enfoscant-los i tornant-los completament inintel·ligibles, o filtrava i decantava els temes en una determinada direcció. El filtre de l’autorització sembla que no tenia el seu efecte de control, i a pesar que els promotors fallers sol·licitaven el permís, es seguia gaudint de temàtiques i crítiques censurables als ulls de les autoritats. Així que decidiren arbitrar-les amb uns impostos desmesurats fins el punt que el 1886 no es plantara cap falla dins de la ciutat. Davant la crítica de la premsa, l’ajuntament va baixar les pretensions i anys més tard es va acollir la idea de premiar les falles, una intenció en fer-les més artístiques per minvar la intenció crítica i la demolidora sàtira. En el temps, el poder dels ninots ha estat latent i en molts casos ha estat un incordi per als polítics que han sigut susceptibles de ser criticats pels cadafals fallers. Han estat èpoques

Falla de la plaça de La Pelota, any 1898. Arxiu M. Sanchis on els criticats no han volgut prendre presència als carrers ja que per a ells ha estat una vergonya i, en cert mode, una deshonra cap a la seua persona i el lloc de poder que ha representat. Malauradament, hui en dia, el polític desitja que el traguen a la falla, però com una mostra d’ego, per fer-se la fotografia i poc més. De ben segur que algun llest polític no ha sabut llegir entre línies la crítica exposada per l’artista faller. I clouen aquest apartat amb una referència periodística sobre l’eliminació d’un ninot a les Falles de Xàtiva de 1933, ja que algú es va sentit identificat amb ell: «Práctica que no debe repetir-se es substituir un ninot cuando ya la falla es objeto

4 La Correspondencia de España, 16 de març de 1896. El Verí del Foc 14

de admiración cual ha ocurrido en la plaza de Blasco Ibáñez; pues si porque un ciudadano cualquiera se cree trasplantado a uno de estos efímeros monumentos, y con mostrar su disgusto ante quien puede hacerlo, vamos a retirarlo del tablado, no habrá fallas posibles. De todos es sabido que la autoridad competente examina los bocetos y, si lo merece, los aprueba; después de este requisito, al que “le pique que se rasque”, ya que muchas veces hemos visto altas personalidades en les falles y no sabemos que hayan ordenado una sola vez fuera retirada en vera efigie. Concretamente recordamos una falla de las de 1929 en Valencia, en la que al entonces virrey, el Marqués de Sotelo, lo ponía verde; y allí aguantó impertérrito toda clase de chuflas el poderoso señor. ¿No faltaba más!»5. Els ninots del poder

Al cadafal Bunyol (Tetuan, 1934) de J. Rabasa, es va representar la gran xiualada que va rebre Azaña en visitar Xàtiva.

El recorregut al voltant dels ninots del poder és iniciat a les falles de la ii República, època on assistim a l’inici de l’etapa moderna de les Falles de Xàtiva. Els cadafals fallers, en certa mesura, respiren llibertat en l’elecció de les seues crítiques i no miren pèl en criticar aspectes polítics esdevinguts a Xàtiva i a la resta de l’estat espanyol. Cal apuntar que les Falles de Xàtiva, durant bona part de la seua història, els seus cadafals han conreat principalment crítica local, així que és motiu per justificar que el recorregut pels ninots del poder el centraren en la figura de l’alcalde, que és el màxim poder municipal, amb les punyents crítiques dirigides cap a la seua gestió i totes aquelles decisions presses sobre la política municipal.

No obstant això, el primer exemple el centren en un fet ocorregut a Xàtiva, més preocupada per les eleccions estatals en aquell moment. Aquest esdeveniment va estar la visita de Manuel Azaña per assistir a un míting l’11 de novembre de 1933 i que va ser rebut amb una xiulada monumental, «empezó a afluir gente a la plaza Emilio Castelar con pitos y cencerros y fueron acercándose al local del Círculo Acción Republicana a donde concurren unos diez o doce pollos en su mayoría forasteros que tienen el gustazo de llamarse aún Azañistas»6. I clar, les falles van saber recollir tot aquest esdeveniment en forma de cadafal. Sota el títol de Bunyol (Tetuán - St. Francesc, 1934), l’artista José Rabasa va plasmar un enorme xiu-

5 El Demócrata, 25 de març de 1933. Biblioteca Municipal de Xàtiva 6 El Agrario, 16 de novembre de 1933. Biblioteca Municipal de Xàtiva 30

ELS PODERS DE LES FALLES

El voler endur-se’n la caixa de reclutament a Alzira per iniciativa del govern d’Azaña, va estar la critica central del cadafal Saetabis (La Bassa, 1934) de José Rabasa Pérez. let suportat per uns ninots i tot per representar aquell obsequi que se’n va endur Azaña de Xàtiva. Aquell mateix any, Rabasa també el va criticar al cadafal Saetabis (La Bassa, 1934), en voler endur-se la caixa de reclutament a Alzira: «Eixe qu’espenta la caixa de Reclutament, vorán, qu’es qui cometé l’asaña de un modo tan desdichat. (Hasaña s’escriu en ache i ara no la vullc posar)». Amb un suculent lema, Poder, trobem la falla de la plaça de l’Ajuntament d’aquell 1934, obra de Francisco Bolinches i Emilio Sanchis, on encontrem les primeres referències a l’alcalde de la ciutat i centrar les crítiques al voltant de

l’estat lamentable que s’hi trobava l’excusat de prop de la plaça del Mercat, on «el alcalde no deu res de lo que en el poble pasa, pero s’ha confiat masa o se fia dels demés. Deu pendres més interés per ser alcalde machor i vore qui es l’autor de que’es queixe la siutat per pór a una enfermetat degut a la mala aulor». Un any abans, a la plaça de sant Jaume, l’artista José Maria Pastor feia ressò de la figura de l’alcalde al cadafal Ciutat de les fons, i el col·locava al coronament de la falla amb un signe d’interrogant com a cap. Alfredo Sendin Galiana ens deia: «Una columna de marbre, i servint de colofó mateix que penchant d’un arbre, dalt del tot, un señoró. El Verí del Foc 14

Fa molta olor a Alcaldia, mes com no li han posat cap a estes hores ningú sap quí es éll, ni quí era “sa tía”. Com dú una interrogació al moment queda explicat: vol dir que’n esta siutat, ¿qué alcalde tindrà tesó pa fer l’alcantarillat?... ¿Sabre, quí es?... Crec que no». Passada la contesa bèl·lica, va arribar la dictadura franquista i, com és sabut per tots, les Falles també estigueren controlades amb la censura i, evidentment, la crítica política no tenia cabuda als cadafals fallers, els quals es centraven en l’estraperlo, els problemes per aconseguir plantar falla i temes socials i morals consentits pel règim atès que hi podia ser d’interès. A pesar de trobar cítiques locals, com la situació dels carrers, la reforma del mercat, el clavegueram… tots hi eren tractats des d’una perspectiva general, sense que la crítica fora adreçada a cap persona i en cap moment establir cap responsabilitat ni culpabilitat al mateix ajuntament. En definitiva, durant el franquisme, la sàtira no va tindre cabuda i va estar substituïda per un humor graciós, tot per canviar una rialla per un somriure complaent. Així que ens n’anem fins l’any 1971 on trobem una escena sobre la política xativina al cadafal Varios plans (Espanyoleto). Antoni Grau Cros, autor de la falla, va disposar una cucanya on el premi era l’alcaldia de la ciutat. Estava rodejada per diversos homes i una dona. En clau, Enric Camànyez escrivia: «Tots aquestos personatges, a la sombra de la figuera, ans que fera mal oratge. Tots aquells que s’pensaven agarraria de la má, quedaren com la cançó: “que de lo dicho no hay ná”. Solsment desitjem açí que aquesta aguila nova, tinga açérto en la prova pera be de la ciutat».

L’anècdota va estar que l’escena va ser censurada parcialment per les autoritats, les quals van obligar al president de la falla a retirar el ninot que representava a Remedios Laguía. Uns anys més tard, a la mateixa plaça de l’Espanyoleto, la comissió feia el cadafal Aquest poble somiador i en ell apareixia a l’escena de davant, aparentment, un plenari municipal on es seia en cadires de voga la representació municipal. Aquella escena de 1976 va comportar polèmica atès que els caps dels regidors eren tots hi eren de burro, on la critica radicava en què al plenari l’únic que manava era el secretari. Enric Camànyez ens deia que, «ni hi ha ni més veu ni vot; la cosa té el seu encís, que el que mana i xilla fort, és el que la presidís. Els demés no pinten res; siguen vint o vint-i-quatre; si donen alguna idea... ell queda p’al arrastre». Per sintetitzar la situació del tractament de temàtica local, és interessant reproduir allò que J. Joan va escriure al voltant de les crítiques, «jo sempre he pensat que les falles de Xàtiva tenen que ésser això: falles de Xàtiva, per lo mateix oblidar els temes que ja es toquen per tot arreu, com són el que Cruyff no fica gols i cobra molt, el torero de turno o les cuixes de la vedette que vegem mig nua al cine o altres espectacles. Els temes que deurien tractar són els nostres i més en aquests dies que no tenim ningú mitjà de comunicació social. Aquests temes, tractats amb la normal ironia i gràcia fallera li donen més atractiu i garra a la falla. Per exemple, aquell alcalde d’un poble veí, que —en una falla de fa uns anys— s’emportava la indústria amb el seu burret»7. El període de la Transició també es va fer palès als cadafals fallers i, a poc a poc, anaren apareixent crítiques polítiques en les explicacions falleres, totes dirigides als dirigents sorgits durant aquella època. Resulta curiós la pràcticament mancança de crítica cap els dirigents de l’anterior règim i com ve apunta Joan Castelló, «les falles que a finals de la dècada dels vint

7 “La Falla de la Plaça Espanyoleto i els Monuments de Xàtiva”, Llibret explicatiu falla Espanyoleto 1976. 32

ELS PODERS DE LES FALLES

Aquesta escena representava la corporació municipal, en la qual tots els membres tenien cap de burro. Aquell any 1976 va haver-hi molta polèmica amb la falla Aquest poble somiador plantada a la falla de l’Espanyoleto pels propis membres de la comissió. Foto Antoni Marzal del segle xx van criticar obertament la dictadura de Primo de Rivera en el regnat d’Alfons xiii i van acollir amb alegria l’establiment de la Segona República, ara, en els anys que van seguir la mort del dictador Francisco Franco, van silenciar significativament l’arribada del nou sistema de llibertats, encara que hi ha honroses excepcions» (2014: 125). I és així com les falles contribuïren al silenci latent i a no alçar cap catifa, tot provocat per una por que ha costat anys en anar-se’n. Les primeres falles de la democràcia espanyola acolliran en els seus cadafals tota mena de personatges de la política espanyola. A Xàtiva, Antonio Grau importarà reproduccions dels caps de Felipe González, Alfonso Guerra, Santiago Carrillo... per construir escenes amb crítiques sobre la política nacional. Un clar exemple és la magnífica falla que va plantar a la plaça del Mercat l’any 1985 sota el títol d’On mengen dos mengen quatre, on a les portes del Congrés dels Diputats,

amb la reproducció en cartó dels dos lleons, els diputats «canviaren les boles per milions». Altre exemple de cadafal que va acollir crítica a la política nacional el trobem a El pas del temps (Ferroviària, 1980) on Andrés Martorell recorre a Vicent Tortosa Biosca per què li escriga la crítica i el fontí va versar sobre «Suárez, Felip i Carrillo, un trio fenomenal que quan eixen en “canal” a vore quin dels tres és més pillo», els quals aparegueren a la falla en forma de ninot. A mitjans dels huitanta, dins de l’època més esplendorosa dels cadafals fallers de Xàtiva, serà habitual trobar la presència de ninots que representen a gent del poder o de poder, com l’alcalde, regidors, presidents de la Junta Local Fallera — Joaquin Esplugues apareix l’any 1985 i Agustí Perales el 1986, ambdós a la falla Espanyoleto i amb Paco Roca com a artista— i un empresari molt conegut: Alfonso Rus Terol. Des de la seua famosa empresa d’electrodomèstics Rus-2, passant per la presidència de l’Olímpic, donarà el vot El Verí del Foc 14

Escena on apareix J. Miguel Calabuig com a soterrador de la ciutat. Pertanyia a la falla Coses del dimoni (R. Argentina, 1992), plantada per M. Blanco. Arxiu Rafa Tortosa a la política presentant-se a les eleccions municipals pel Centro Democrático y Social (CDS) i per l’Agrupació Independent de Xàtiva (AIX), en ambdós casos quedant-se com a cap de l’oposició. A la fi, amb el Partit Popular, l’any 1995, va aconseguir l’alcaldia. Així que l’any 1986 ja hi comença a aparèixer pels cadafals fallers on els seus ninots, com veurem, han estat una representació de totes les seues extraordinàries i, en algun moment insòlites, actuacions. En aquest primer cas apareix a l’escena Diners i poder de la falla Empastres (Espanyoleto, 1986) de Paco Roca, i ho fa com un nanet del conte de Blancaneus, atès que a Xàtiva ha estat conegut de formar col·loquial, i despectiva segons cercles, com el nano degut a la seua escassa estatura. L’explicació relatava que «per aconseguir la meta es clava en qualsevol lloc i participa en el joc només per fer la punyeta». Alfonso Rus, mentre estava a l’oposició, va estar molt actiu i lluitador contra l’alcalde socialista d’aquell moment, Josep Miquel Calabuig Adrià, fins el punt de plantejar-li una moció de censura, 34

ELS PODERS DE LES FALLES

que a la fi va resultar fallida. Tot aquest esdeveniment de la política local va estar reflectit al cadafal Després de 750 anys (J. R. Jiménez, 1989) de Paco Roca. Simulant el programa televisiu El precio justo, amb el ninot del presentador Joaquin Prat amb la carxofa en la mà, podíem apreciar els participants del programa, que no eren altres que els caps dels partits polítics de la ciutat, amb Calabuig com alcalde, vestit amb una armadura, i Alfonso Rus representat altra vegada per un nan. L’explicació ens deia que: «Sobre ser un botiguer qui feia de concursant, al Preu Just no va saber. No era cosa del diner i es va endur un desencant». A més a més, l’escena es completava amb un escut de Xàtiva, al centre del qual s’hi trobava la poltrona de l’alcaldia. Del seient eixien dos cames —representant a UPV i PP— pegant una patada a Rus, del CDS:

«Al senyor més atrevit li han pegat una patada. Massa gran li ve el vestit per què puga el seu partir fer alguna gran jugada». A banda de l’aparició en aquest cadafal, J. Miquel Calabuig també ho farà en altres com a blanc de les crítiques municipals i moltes vegades compartida amb Mariano González, el seu regidor de Cultura. A Retorn a l’antic (R. Argentina, 1989), Miguel A. Gozalbes Moracho el trau arrossegant un conjunt de cavalls del tir i arrossegament on Josep Sanchis ens diu que «el partit socialista duu el carro municipal, estant a la vista que el porten prou mal». Després d’unes versades dedicades a l’oposició, el poeta conclou que «és de Miquel el carro i no li’l deixa al xaparro». Un any més tard, Gozalbes Moracho el tornarà a traure a la falla Nou espectacle circenc (R. Argentina, 1990). En aquest cas estarà representat per l’home forçut «que no té el poder absolut perquè no vol la població». També, l’any 1992, apareix Calabuig a la falla Coses de dimoni (R. Argentina, 1992), on Manolo Blanco Sancho el posa en el paper de soterrador junt una làpida J. Miguel Calabuig com a Gegant del Corpus. Arxiu Rafa Tortosa amb la inscripció «Ací descansa en pau la ciutat de Xàtiva per obra i gràcia d’En Miguel Calabuig». era portat per una tercera persona: Ezequiel Terol, un pintor de l’ajuntament i representant de Aquell mateix 1992, trobem una nomenada la Unió Sindical Obrera (USO), que li ho va posar escena al cadafal Xàtiva, festa i tradicions (Es- difícil a Calabuig durant els anys d’ostentar l’Alpanyoleto) on Paco Roca, dins de l’escena de la caldia. La premsa el va considerar com el «azote festivitat del Corpus, col·locava a Alfonso Rus de Miquel Calabuig»8. En aquest cas l’explicació com un nano i a Calabuig com un gegant, el qual ens afirma que:

El Verí del Foc 14

Rus d’Indiana Jones, present al cadafal Quina morterada de X. Herrero (J. R. J., 1992). Arxiu RT «El gegant, per l’estatura, li guanya en vots al cabut, que en cada legislatura estrena candidatura i sempre acaba vençut». Aquest triangle de persones no només es va fer ressò a aquesta falla sinó que Antonio Grau els va col·locar com a mosqueters, on el sindicalista va ser el blanc de les crítiques, ja que es va escriure que «un, pintar, pinta poc, si guanyen els seus les municipals, aleshores li pegaran un toc». En qualsevol cas, amb l’arribada de Rus a l’alcaldia, Ezequiel Terol va baixar completament el seu nivell d’exigència. L’escena pertanyia al cadafal Quins pardals! (Espanyoleto, 1994). En aquesta dècada dels noranta, Rus havia estat ja l’estrela dels cadafals fallers. La seua obsessió per aconseguir el poder municipal era latent i el seu tarannà de persona oberta, sense escrúpols, el feien ser el principal candidat a treure’l en la falla. Un clar exemple és quan va dimitir de regidor de tràfic —encara que estava en l’oposició va ostentar aquesta regidoria—, com va recollir Xavier Herrero al cadafal Quina morterada (J. R. Jiménez, 1992), on va disfressar a Rus d’Indiana Jones on «el tràfic li s’atraganta» i va tirar la tovalla.

Ja en el poder, l’aparició d’Alfonso Rus en els cadafals fallers s’ha vist augmentada en els seus vint anys com a alcalde de la ciutat. El 1996, el primer any com a alcalde, el veiem a la falla Desperta, socarrat de Paco Roca i plantada a la plaça de Benlloch. En aquest cas convertit en retor i oficiant la cerimònia del casament d’Adolfo Garcia —regidor del Bloc Nacionalista Valencià— que «sense patir vergonya, s’ha casat per interés i ha canviat de jaqueta i encara molt li apreta». Tot per fer crítica de la postura agafada pel regidor nacionalista en votar a favor d’Alfonso Rus com a alcalde quan no li feia falta. La falla reflexionava que «ell no es queixa ni diu res. És que algú li ha promès portar ciri en processons?». Sabut per tots és la seua afició a tocar la bateria, fet que es va fer palès en algun concert de la banda de la Música Vella —amb la interpretació de West Side Story— o en algun sarau polític, i recordar el seus anys joves amb el grup Los Roquin’s. Les falles no podien deixar passar l’oportunitat de treure a Alfonso Rus tocant la bateria. En Menús cassolans (Benlloch, 1998), Paco Roca el trau per primera vegada mentre que Manuel J. Blanco Climent el contempla com el ninot de l’exposició inserit en la falla Què por! (Benlloch, 2007). Al·ludint al lema de la falla, l’explicació ens diu que «sens dubte és el que més por fa, N’Alfonso Rus magnat, amb la seua bateria anunciarà que el Desafio2007 arriba a la ciutat». I no només sap tocar la bateria, també l’orgue. Així és com és Rus convertit en escolà i «en el moment que creu just, toca el que li ve de gust. On deixa caure la mà...». El vam poder vore a la falla I tots… no som santets (R. Argentina, 2008) de Paco Roca. A Rus també el vam vore a les portes de l’infern, al cadafal La llei de la selva (Molina – Claret, 2001), el qual ens advertix que «Rus compra popularitat per a la nostra ciutat, però ens veurem endeutats a les portes de l’infern?». Durant un bon període de temps, cada dijous de vesprada acudia a la Cadena Ser per ser

8 Levante-EMV, Edició La Costera-La Canal-La Vall d’Albaida, 13 de gener de 2020. 36

ELS PODERS DE LES FALLES

Rus com a mestre de cerimònies a Desperta, socarrat de Paco Roca (Benlloch, 1996). Foto A. MArzal

Al cadafal Quina por (Benlloch, 2007), M. J. Blanco va posar Rus tocant la bateria. Arxiu RT

Rus va estar capaç de tocar l’orgue de la falla I tots no som santets de P. Roca (R. Argentina, 2006). A. RT El Verí del Foc 14

L’entrevista del dijous en clau de Far West Xàtiva, amb Rus com a sheriff. Arxiu R. Tortosa entrevistat per José Manuel Vicente. Com bé expressen els cadafals, en aquest encontre el director de Ràdio Xàtiva «és un pilota compulsiu, quan entrevista a l’alcalde l’evidència és palpable». Així deia la crítica de Far West Xàtiva (J. R. Jiménez, 2003) dels Germans Colomina, on en clau de l’oest americà apareixia davant del saló l’enllustrador de sabates —el periodista— i, com no, el sheriff —Alfonso Rus—, aquell alcalde que a l’entrevista explicava «els reptes que té, el locutor no té paciència, quan de sobte li digué: vull ser president del València», un etern desig i que de fet ho va intentar diverses vegades. Amb l’exageració, com a recurs satíric, el cadafal Monotemàtic (Molina – Claret, 2006) de les Germanes Luna, plantejava l’escena Monòleg per fer referència a l’entrevista on «dijous rere un altre, sempre va a dir el mateix. Més que canvie les paraules, diu que com ell no hi ha res». I és que Alfonso Rus, menut d’estatura però gran en ambicions, no podia quedar-se parat en ser president de l’Olímpic ni en només ser l’alcalde de la seua ciutat; volia anar més enllà i posar rumb a València. I així és com els Germans 38

ELS PODERS DE LES FALLES

Colomina van col·locar a Rus com a Cristòfol Colom dirigint un vaixell en direcció a la «lluna de València» a la falla que duia per lema Aneu-se’n a fer la mar (J. R. Jiménez, 2004): «Com diuen per la meseta esto mola mogollón veure el Rus amb la disfressa del Cristobal Colón». De com es movia Rus per les institucions valencianes era el centre de la crítica, que aprofitava per fer palès les contractacions a dit, com la del seu gendre «qui d’electricitat entén un muntó i és que té qui li ho apanya aconseguint un treball a la Diputació». Com el personatge de Mortadelo, a Rus l’hem vist disfressat de molts personatges de sobra coneguts com a ninot de falla i moltes vegades, com hem vist amb el darrer exemple, d’aquells que han transitat molt a prop del poder. Així és que l’hem vist de Abraracúrcix, cap de l’aldea de la Gàl·lia a Burreria, burreria són les falles de hui en dia (G. Colomina, J. R. Jiménez, 2005) com a

Alfonso Rus i Vicent Parra jugant al Monopoly —MonoRus— en Fent Aigua ( J. R. J., 2002). Arxiu RT màxim representant de la Gàl·lia Local Fallera; d’emperador de la Saetabis Augusta, on «els cossos dels membres de l’oposició, als quals els lleons d’aquest circ han devorat, palesen que Alfonso no té compassió amb qui enmig del plenari l’ha contrariat», dins d’El millor regal (Xavier Herrero, Ferroviària, 2011). També ha estat un valent torero per fer crítica de tot allò relacionat amb la polèmica rehabilitació i ampliació de la plaça de bous, com és el cas de la falla Toreros, bous i places cobertes (Sant Jordi, 2010) on Paco Roca el trau amb una paraigua a la mà —per allò de l’obsessió de cobrir places de bous— i amb un puro a la boca, una característica d’aquest peculiar xativí. Així és com el trobem, també de torero, a la Infern Xativí (Sant Feliu de 2008), falla on Juane Cortell li afix una vinyeta: «Quina il·lusió! Era l’únic que em faltava, ser matador!». Però sense cap dubte, el personatge històric que li ha vingut com pa i mel ha estat el de Napoleó. Així és que ha aparegut en dos ocasions als cadafals fallers. Paco Roca el va modelar per a la falla Xàtiva, ciutat de cine (Benlloch, 1997), on es deia que «és un personatge fa-

mós: curt de talla i bafaner; diuen que és molt ambiciós i que s’ha tornat flatós des que ocupa el poder», mentre que Xavier Herrero el posava a Manicomi de portes obertes (J. R. Jiménez, 2015), precisament com el doctor «Sigmound Rus, qui rodejat de persones boges resulta estar un poc confús». Confús no sabem si seria la paraula exacta per definir la relació entre Rus i la construcció, la qual sempre ha estat en boca de la ciutadania xativina d’acord amb el seu tarannà emprendedor. La crítica que plasmen els germans Colomina en Fent Aigua (J. R. Jiménez, 2002), amb l’escena del Monopoly, és bastant aclaridora. Sobre un tauler del famós joc trobem jugant a Rus —«qui juga amb consciència, per a l’Alcalde és el seu hooby»— i Vicent Parra, l’inseparable regidor d’Urbanisme i hipotètic sucesor, en aquell moment. L’explicació ens deia: «Com el joc del Monopoli el Rus, la ciutat ha convertit. El PGOU ha modificat i als seus amics ha repartit». El Verí del Foc 14

En la mateixa línia trobem la crítica de la falla A qui cal domar? (Benlloch, 2006) de Manuel J. Blanco Climent, on a la seua primera falla gran disposa el ninot de Rus en la posada d’una primera pedra de la «Urbanització s’acabem el verd», on els versets ens deien que si «un camp de golf faràs, si a Alfonso li omplis la mà». Durant aquestos primers anys del segle xxi, vam contemplar unes falles farcides de ninots relacionats amb el màxim dirigent local d’aquell moment. No debades, el 2006 hi trobem sis cadafals que el contenen. Amb una postura desafiant el trobem a la porta d’un teatre a La fira i les falles (Sant Jordi, 2006) d’Alfredo Bernat, on espera els fallers per cobrar-los el lloguer del Gran Teatre; també Manolo Blanco, en la seua darrera falla que duia per lema Consell de Vell (Tetuan – Sant Francesc, 2006), el posa amb un bec i una cresta, encausat en una guerra de galls, que és com s’havien convertit els plenaris municipals. També, Paco Roca el trau com a contra-coronament a Xàtiva, present i futur (R. Argentina, 2006). En aquest cas, el trau com un arlequí on els titelles són els regidors. La veritat és que la gent ha coincidit en l’opinió sobre la manera de governar de Rus a l’ajuntament, on tot havia de passar per ell. Francesc Belda, autor de l’explicació, ens ho deixa ben clar: «En esta legislatura diuen que la democràcia ha esdevingut autocràcia, és a dir, en dictadura. Els regidors del partit que ostenta tot el poder en la vida han decidit res d’allò que s’ha de fer». Un altre dels grans capítols d’Alfonso Rus va ser quan va soltar aquella lapidària frase «Eixos professors que diuen aleshores i gairebé… No sé què vol dir, però són uns gilipolles», a més de dir que calia anar a per ells i «rematar-los». Era 2009 i, evidentment, les falles van fer ressò d’aquesta acció. Al cadafal Anem de festa (J. R. Jiménez, 2010), de Josep Almiñana i Carles 40

ELS PODERS DE LES FALLES

Orts, a la part de darrere trobàvem un escenari on Alfonso Rus, amb una llarga llengua carregada de lletres, feia un monòleg dins del Circuit Cafè-Treiatre d’Aixàtiva. La crítica no deixava dubtes, ja que «aquest polític singular, qui al moment menys indicat, trau la llengua a passejar» i relata tot allò que va passar amb: «Va ser dels millors monòlegs, els que l’home va fer i dir. Amb coratge i entusiasme els posà a tots a parir. Ho digué a última hora de la nit, allò de gairebé i aleshores, assenyalant als mestres amb el dit els digué que sou uns gilipolles». Cal recordar que uns anys abans, i en matèria d’educació, Alfonso Rus també va ser crític amb l’Escola d’adults per les protestes que hi feia l’alumnat i el professorat per què es reformara l’edifici que albergava l’entitat o se’n fera un nou. Davant l’allau de crítiques cap el consistori, l’anterior alcalde va sentenciar que «qui va a l’Escola d’Adults és gent analfabeta, segons paraules que algú va soltar per la boqueta». Així es deia al cadafal Barbaritats (Molina-Claret, 2003) de Manolo Blanco Sancho, on Rus apareixia amb unes orelles de burro, atès que «així ho declarà l’alcalde en una emissora local, i es va quedar tan ample que era més ample que alt». En aquest seguit de ninots representant a Alfonso Rus, és precís nomenar un dels seus negocis més populars com és Stefano Russini, la marca de roba creada l’any 2003. Al cadafal Xàtiva, ciutat de compres (Ferroviària, 2010), Xavier Herrero reservava una escena per parlar d’aquest negoci familiar on veiem Rus amb un dels seus trages importats d’Àsia, centre de la crítica ja que «ell es fica a vendre trages d’importació, això sí! corretges ell no en té, només vent tirants italians, d’imitació». Aquell mateix any, i amb trage, també el podíem trobar al barri del Carme, en la tasca de candidat electoral dins del cadafal Que ve l’aluminosi! de Xavier Herrero.

Impactant l’escena amb Rus fent el famós monòleg, del cadafal Anem de Festa de J. Almiñana i C. Orts. (J. R. Jiménez, 2010). Arxiu Rafa Tortosa Com no podia ser d’altra forma, la darrera legislatura com a alcalde de Xàtiva també va donar joc a què Rus apareguera als cadafals fallers, bé de «xicotet gran mag» a Sorpresa, sorpresa! (Raval, 2011) de Paco Roca o d’artista plàstic en plena feia de pintar un nou Felip V, el qual representa la ciutadania xativina, ninot de la falla I tu què pintes…? (Molina-Claret, 2012) de Xavier Herrero. També ha estat Pablo Marmol a Una falla juràsica (R. Argentina, 2014) de Paco Roca i, en la mateixa demarcació, ha exercit del geni de la llàntia meravellosa, aquella «d’on ix un geniet astut, s’ha fet ací molt famosa des que caigué en mans del Rus». I és que al cadafal de Mil i un contes (R. Argentina, 2012), Paco Roca feia ressò de l’expresident de la Diputació de València i d’una altra de les seues lapidàries frases després de guanyar les eleccions de 2011: «¡Viva el vino y las mujeres…!, ens cantava l’Escobar. El Rus trenca les barreres: en compte de vi, xampany».

Una de les campanyes més personals de l’ajuntament va estar L’alcalde a un clic, on la gent podia enviar per correu electrònic suggerències i peticions, fet que va provocar l’aparició del click de Playmobil, representant, tal qual, el nom de la iniciativa. Va ocórrer al cadafal Cercavila Socarrada (J. R. Jiménez, 2013) de Venancio Cimas, on es feia ressò de la ruptura de la relació política entre Alfonso Rus i Vicent Parra, convertit en un cames-llargues, «que pren altura, més poder li han donat, semblant que no s’apura d’allò que li han manat» i que el menut li talla definitivament la progressió: «Agafant una serra, després del tercer intent, li talla la llarga cama dient-li, Ja està ve Vicent!». I tot principi té final. El 26 de gener de 2016 era detingut Alfonso Rus pel cas Imelsa i posava fi a la seua vida política. No obstant això, El Verí del Foc 14

el polític xativí ja havia estat suspès de militància del Partit Popular i retirat de la presidència de la Diputació de València en maig de 2015 en fer-se públiques les suposades converses de quan comptava diners, a menys d’un més de les eleccions municipals, en les quals es va presentar pel Partit Popular, les va perdre i va presentar la seua renúncia com a regidor. Tota aquesta moguda, amb la detenció i tot allò dels «mil, dos mil, tres mil,...» amb el yonqui del dinero pel mig, es va traslladar als cadafals fallers de la ciutat. A la falla El triumvirat (R. Argentina, 2016) de Venancio Cimas i Francis Guerrero, apareix com un romà «a qui està apunt d’agafar el bou, és a qui el company va enregistrar dintre d’un cotxe comptant diners. Sembla que mai no en tenia prou amb aquests fastigosos afers».

El nou Felip V pintat per Rus, de la falla I tu què pintes…? (Molina-Claret, 2012) de X. Herrero.

També, el cadafal de Xavier Herrero que duia per lema Enreinats (J. R. Jiménez, 2016), mostrava com a coronament un rei nu que simulava ser el propi Alfonso Rus, «un rei espavilat, vint anys pegat a la trona... sembla tindre el cul pegat». Al voltant del rei destronat hi havia unes boles, simulant «bufons com pilotes de tall jovial» que li reien les evocacions però «a un bufó, de repent, li agafà una VENÀ, començà un fort VENT, que al rei espentà!». L’explicació conclou: «I així acaba a història, la d’un espavilat reiet. I quedarà en la memòria, d’aquell que comptà algun bitllet».

A Rus li va agafar el bou. Escena de la falla El triumvirat (R. Argentina, 2016). Foto A. Marzal 42

ELS PODERS DE LES FALLES

Una vegada ha estat Alfonso Rus fora del poder, les crítiques falleres hi són altra cosa. L’empresari i polític xativí ha estat una màquina de creació d’escenes falleres atès que cadascuna de les seues aparicions, comentaris o formes d’actuar ha estat susceptible de ser criticada i poder formar part d’un guió de falla. Ha estat el perfil idoni, com hem vist, per ser caracteritzat de qualsevol personatge històric o professió a més de poder utilitzar de forma òptima i satisfactòria els recursos satírics que podem tindre al nostre abast.

Xavier Herrero va representar al cadafal Enreinats (J. R. Jiménez, 2016) a Alfonso Rus com el Rei nu, rodejat de pilotes on algun d’ells el va traïr. Arxiu Rafa Tortosa I ací cal posar una ratlla. El joc donat per Rus ha estat inusual i amb la seua desaparició pública, conseqüentment, les crítiques falleres s’han ressentit. Aquest puga ser un factor important però hi ha d’altres d’aspecte artístic, inclús conceptual en la interpretació del que ha de ser una falla, que ha provocat l’escassa aparició de figures falleres relacionades amb el poder, com apuntarem en la coda. A més a més, la formació d’un tripartit per al govern municipal ha provocat que les falles centren les crítiques en aquesta forma plural que no singularitzar el focus d’aquestes. Allà on el

coronament, o qualsevol escena, hi apareixien tres figures —amb dos homes i una dona millor—, la crítica estava encarada al tripartit. Així que, tot plegat, trobem poques aparicions de ninots caracteritzats de l’actual alcalde Roger Cerdà. El vam poder contemplar al cadafal La plantà (J. R. Jiménez, 2017) on Xavier Herrero el va modelar per conformar l’escena El xicon té bona planta que, tot i fer un joc de paraules, la planta referida és la del COR, «aquella del reciclatge, la que criticava a manta, quan estava en desavantatge». De fet, l’oposició socialista va criticar un muntó tot allò del El Verí del Foc 14

Coda

Roger Cerdà, un xicon amb bona planta, en la falla La plantà de X. Herrero (J. R. J., 2017). Arxiu R. T. COR i el cobrament dels rebuts, aspecte que l’explicació recull als verset resolutius: «I ara Roger té la missió de regar la planta peculiar. I cobra amb intenció El temut rebut impopular». L’únic ninot de Roger Cerdà a les falles de 2019 el vam poder contemplar al cadafal Xàtiva, visita guiada (Molina-Claret, 2019) de Xavier Herrero, el qual apareix sobre una catifa roja i junt un Óscar, l’estàtua que fa de premi dels guardons del cinema més prestigiosos. L’escena feia crítica sobre la constant aparició de la imatge de l’alcalde en la web i en els comptes municipals de les xarxes socials on «ens pinten molt bé a aquest senyor». En cap de les quatre falles de la secció especial va aparèixer la figura de l’alcalde, una bona mostra del declivi de la crítica de les falles de Xàtiva, acostumades a conrear una crítica local i la constant proliferació de ninots representant personatges de la política i la societat xativina. 44

ELS PODERS DE LES FALLES

El món faller, inclús els valencians en general, es vanagloria de què la sàtira és inherent de les falles. I es té la tendència a confondre la sàtira amb l’humor, la gràcia o amb un fàcil joc de paraules. Com hem vist, en algun moment, molts moments, la sàtira en les falles ha existit, aquella, que com hem fet ressò a l’inici, té un contingut polític, amb l’ús de la ironia o el sarcasme i fent ús de l’enginy i la creativitat. Hui en dia, la tendència dels artistes fallers, amb la conveniència dels fallers i les falleres, és la preocupació total per la part artística i deixar en un segon esglaó la part crítica. Malauradament, la no continuïtat de Paco Roca —autor d’extraordinàries escenes de la política local—, l’absència en grans projectes de Xavier Herrero —sempre fidel a la crítica local— i l’escassa presència de Manuel J. Blanco a les falles de Xàtiva —recordades són les escenes de les falles de Benlloch, amb ninots caracteritzats de gent de la ciutat—, ha provocat una absència quasi total de ninots de persones i personatges de sobra coneguts modelats per a l’ocasió. Tot plegat, la crítica local es reduix al paper. Tal vegada, els ajustats pressupostos dels cadafals fallers de Xàtiva siguen un altre dels motius de la poca presència d’aquest tipus de figures. No obstant això, considerem que el principal motiu, ens repetim, és la poca intenció dels artistes fallers i comissions falleres en confeccionar aquest tipus d’escenes, on el projecte de la crítica va en paral·lel amb l’artístic, inclús un rere l’altre i que es solen entrellaçar en el darrer moment. Les falles, respecte a la crítica, manquen de lectura visual i, més que mai, cal recórrer als versos explicatius per saber de què va la falla, ja que l’escenografia tampoc ajuda a esbrinar el que vol dir. A més a més, el concurs dels premis als cadafals fallers ajuda en tot moment, ja que en cap dels apartats a puntuar, valora la part crítica de la falla. Les falles tornen a ser blanques. El color importa. L’ànima també.

Bibliografia Ariño Villarroya, A. (1990): “La falla política (1890-1900)”, dins Ariño Villarroya, A. (dir.): Historia de las fallas, Levante-EMV, València, pp. 121-134. Castelló Lli, J. (2014): “Les falles de la Transició (1973-1986): La democràcia ignorada i l’autonomia maltractada)”, Amb els Déus hem topat. Comte Salvatierra – Ciril Amorós. Falles 2014, AC Falla Comte Salvatierra – Ciril Amorós, València, pp. 125-139. Martínez Gallego, F. (2010): “De com es perdé l’humor. L’esgotament de la sàtira als mitjans de comunicació valencians des d’una perspectiva històrica”, Arxius. Arxius de Ciències Socials, núm. 23, pp. 79-91. Patraix, Ll. (2014): ”El món a l’inrevés: falleres a València amb el puny en alt cantant la internacional a la portada de l’ABC… fa 77 anys” [en línia]. <http://blocs.mesvilaweb.cat/Lluis_Patraix/?p=260847> [Consulta: 30-10-2017]. Llibrets de falla Plaça de la Trinitat 1866 La Bassa 1934 Tetuan – Sant Francesc 1934 Plaça Ajuntament 1934 Sant Jaume 1933 Espanyoleto 1971, 1976, 1986, 1992 i 1994 Ferroviària 1980, 2010 i 2011 Sant Jordi 2006 i 2010 Sant Feliu 2008 Mercat 1985 J. Ramon Jiménez 1989, 1992, 2002, 2003, 2004, 2010,

SÀTIRA

2013, 2015, 2016 i 2017 R. Argentina 1989, 1990, 1992, 2006, 2008, 2012, 2014 i 2016 Benlloch – Alexandre vi 1996, 1997, 1998, 2006 i 2007 Molina – Claret 2001, 2003, 2006, 2012 i 2019 Verge del Carme 2010 Raval 2011

El Verí del Foc 14

La Transició (Na Jordana, 2002) de l’artista Manolo Martín i el dissenyador Chema Cobo. Es feia un repàs a tots els poders fàctics que participaren en la Transició. Arxiu Joan Castelló 46

ELS PODERS DE LES FALLES

Els poders, combustible per a falles Juanjo Medina Bonilla Revista Cendra

Les falles naixeren com una ferramenta del poble per a fer crítica de tot allò que suposava un impediment als progressos socials. Des del principi, feren llenya dels polítics, dels banquers, de l’estament eclesiàstic o de la burgesia que detenia el poder econòmic i social a la ciutat. Amb el temps la reialesa, en distintes èpoques, o més veladament, i burlant en algunes ocasions les censures imposades, les dictadures, també varen ser combustible per a falles. Estes cròniques falleres tingueren un rebrot en els anys de la Transició, però han experimentat una suavització i s’han edulcorat i convertit en blanquejament dels polítics actuals, quan no, directament, en una apologia de segons quins personatges. Anem a intentar fer un recorregut de les crítiques falleres als poders instaurats. Segle xix, naixement de la crítica política Els fallers del segle xix no tenien pèls a la llengua, això sí, es topetaven moltes vegades amb la dura censura imposada bé pel governador civil, bé pel capità general o inclús per l’Església, ja que uns i altres actuaven contra la llibertat dels fallers, que hem de dir que no deixaven ni un coll sa quan d’exposar defectes es tractava. Ja foren les vergonyes de les relacions de parella o les venedores de conills, dins del que s’ha

acabat nomenant falla eròtica, o bé les reclamacions socials fetes per les comissions dels barris obrers de la ciutat del moment. Una de les primeres referències de crítica al poder, en este cas al de la premsa escrita, la qual alhora criticava el poder establit, la trobem en les falles de 1821, quan sembla que per les opinions abocades des de les pàgines del diari El Diablo Predicador, de caràcter constitucionalista i liberal, els monàrquics i absolutistes volgueren plantar una falla per a fer crítica d’esta publicació. El diari va refer els seus arguments i agafant a broma la situació es desdigué de tot el que havia publicat anteriorment, encapçalant eixes disculpes amb estes línies: «Ha llegado a mis oídos la noticia del auto de fe que se está preparando para el Domingo 18, en que se piensa poner en vergüenza en la calle o plaza un monigote que representa al Diablo Predicador, quemándole por fin de fiesta en la hoguera acostumbrada, y por ver si puedo aplacar la cólera de mis enemigos y librarme de la chamusquina que me amenaza me apresuro a presentar al público mis retractaciones». Com moltes vegades hem d’apropar-nos a l’estudi d’Antonio Ariño al voltant d’este període de la Festa, en el qual dissecciona els arguments El Verí del Foc 14

de les falles, i trobem que les falles amb crítica sociopolítica eren poques en els anys entre 1871 i 1870, 19 de 93, un 20,3% de les falles plantades; segons Ariño «aún cando no dejaron de tener cierta importancia, aparecieron intermitentemente y fueron rigurosamente reprimidas» (1992:87). Així podem destacar falles que parlaren de desigualtats socials, com la de la plaça de les Barques de 1859, que comparava un gros que no deixa de menjar amb un altre famèlic que no deixava de mirar-lo; la Guerra d’Àfrica de 1860 aparegué en dos de les tres falles d’aquell any, Mossén Sorell i la pl. de l’Almodí, de la qual extractem este vers del llibret: «Com tu, Mohamet, molt xilles, la morisma molt lladra, no és estrany que hui l’esquadra vos regale eixes bresquilles»1. Cap a finals d’estos anys, i després de l’alçament carlí de 18692, les falles de 1870 estigueren clarament marcades per eixe fet, i quatre de les cinc falles tingueren clares referències a la situació, les de les places del Repés, de l’Espart, dels Porxets, en la qual apareixien Carles de Borbón3 i la seua esposa la princesa Margarita de Borbón-Parma4, i, per últim, la de les Barques, on estaven els generals Prim i Topete i els polítics Sagasta i Olózaga, que feien equilibris en una piràmide. El percentatge canvia radicalment a partir de 1871, i, fins a 1900, es plantaren 177 falles amb este tipus de crítica, un 52,1% dels 337 cadafals

referenciats per Ariño, amb un increment exponencial afavorit per diferents conflictes i per la censura implacable que arribà fins quasi eliminar les falles que feien crítica veïnal, a causa dels conflictes d’ordre públic que provocaven les situacions representades quan es reconeixien els protagonistes dalt dels cadafals. Va ser tan significativa la rellevància de les falles polítiques en l’última dècada del segle xix que arribaren a representar el 61% del total de les plantades, tot produint-se en estos anys el naixement de la denominada falla política, entre les quals van destacar «les falles dedicades a la política nacional, per davant inclús de la local, amb 97 falles que criticaven el sistema polític, els partits, el caos sociopolític a Espanya, les guerres colonials de Cuba, Filipines o el Marroc, o la situació de pobresa i d’explotació en què es trobava el país» (Medina 2017: 71). La temàtica de les falles era triada pels fallers, i, com no, influenciada pel seu pensament polític que, a més dels cadafals, es transmetia en la manera de viure actes com la cremà, «atés que algunes d’aquelles falles plantades durant les monarquies alfonsines van arribar a cremar-se amb el so de la Marsellesa i l’himne republicà de Riego, acabant sovint en manifestacions i protestes populars que solien ser reprimides per la Guàrdia Civil» (Tortosa 2018: 69); com en 1895, quan la falla de la pl. de Pellicer, plantada per la Societat Juventut Republicana, representava l’ambaixador del Marroc5, Sagasta6 vestit de clown i tocant un bombo i Martínez Campos7 com a general.

1 En les cites literals s’ha respectat l’ortografia original. 2 Es va produir entre juliol i agost de 1869, tenint com a principals escenaris la província de Lleó, Castella la Vella i La Manxa, i fou el preludi de la tercera guerra carlista, que esclataria en 1872. 3 Carles de Borbó i Àustria-Est (Laibach, Carniola, 30 de març de 1848 -Varese, 18 de juliol de 1909) es va titular duc de Madrid i comte de l’Alcàrria. Fou un pretenent carlí al tron d’Espanya amb el nom de Carles VII, entre 1868 i 1909. Des de l’any 1887, també fou el cap de la Casa de Borbó i pretengué el tron de França. 4 Margarida de Borbó-Parma (Lucca, 1 de gener de 1847-Viareggio, 29 de gener de 1893), fou filla de Carles III, duc de Parma i Lluïsa de França. Pel seu matrimoni amb Carles de Borbó, Margarida era per als carlins reina titular consort d’Espanya i de França. 5 La coneguda com la primera guerra del Riff es va produir entre octubre i novembre de 1893 i el 24 d’abril de 1894, entre Espanya i les tribus o cabiles que rodejaven Melilla. Es descordà quan el general Juan García Margallo, governador de Melilla, ordenà la construcció d’un fort prop de la tomba d’un home sant per als rifenys, la qual cosa va provocar l’assetjament de la ciutat per part dels natius. Martínez Campos arribà al 48

ELS PODERS DE LES FALLES

Quan, a l’hora de la cremà, la banda començà a tocar l’himne de França, agafaren els caps de les figures i el públic s’encaminà a la redacció del diari El Pueblo, entre proclames contra l’autoritat i la situació al nord d’Àfrica, i hagué d’intervindre la força pública per a dissoldre els manifestants. Estes situacions exaltades arribaren fins a ben entrat el primer decenni del segle xx, fins que en 1907 estes singularitats de la cremà van ser reprimides pel governador. En estos anys, destaca la falla del carrer de Maldonado de 1888, La araña negra, que era un cant contra el desgovern que patia el país i la profunda crisi socioeconòmica que eixa situació duia aparellada. En altres falles, els governs del moment són satiritzats i representats com un circ, com a la pl. de Sant Gil, el 1888; com una Orquestra de plorons, en la qual els membres del Consell de Ministres eren bebés dirigits per Sagasta, també a la pl. de Sant Gil, el 1894; o bé, el mateix any, el Congrés dels Diputats era representat com la Gallera Nacional, amb dos galls amb les faccions de Cánovas del Castillo8 i Sagasta, que lluitaven pel govern en eixos anys. Esta falla projectada pels fallers del carrer de Maldonado va patir la censura, com es pot observar en l’esbós que es conserva a l’Arxiu Municipal de València, on es pot llegir «que desaparezca el pórtico y todo lo que haga mención al Congreso de Diputados». Cen-

Falla Plaça de Pellicer 1895. Arxiu Juanjo Medina sura que va arribar també a les falles plantades, aplicant-se per part de l’alcaldia una orde del Ministeri de Governació que preveia que Martínez Campos anava a aparéixer en no poques falles. L’acció dels guàrdies municipals va servir per a deixar més clar encara el simbolisme d’algunes figures o al·legories, i va provocar majors conseqüències que si no les hagueren retirades.

novembre de 1893 amb tropes, i, després d’uns mesos, es va reunir amb l’ambaixador i el soldà per a negociar la pau. 6 Práxedes Mariano Mateo-Sagasta i Escolar (Torrecilla en Cameros, La Rioja, 21 de juliol de 1825-Madrid, 5 de gener de 1903) fou un polític espanyol, massó, membre del Partit Liberal i president del Consell de Ministres en diferents ocasions entre 1870 i 1902. En el període del conflicte del que parlem ocupà el càrrec entre l’11 de desembre de 1892 i el 23 de març de 1895. Sembla que el seu paper en la resolució del conflicte de Melilla va ser irrellevant. 7 Arsenio Martínez Campos Antón (Segòvia, 14 de desembre de 1831-Zarauz, 23 de setembre de 1900) fou un militar i polític espanyol, autor del pronunciament que provocà la restauració de la monarquia borbònica, el 29 de desembre de 1874 a Sagunt. Va tindre diferents responsabilitats polítiques i militars des de la restauració de la monarquia fins que va dimitir el seu últim càrrec com a president del Consell Suprem de Guerra i Marina al febrer de 1896. 8 Antonio Cánovas del Castillo (Màlaga, 8 de febrer de 1828-Mondragón, Guipúscoa, 8 d’agost de 1897) fou polític i historiador, personatge clau en la política espanyola de la segona mitat del segle xix, membre d’Unió Liberal, principal valedor dAlfons XII i artífex de la restauració monàrquica, així com màxim dirigent del Partido Conservador creat per ell. Fou president del Consell de Ministres en sis ocasions, alternant el càrrec amb Sagasta. El Verí del Foc 14

Esbós falla Carabasses 1895. Arxiu Històric Municipal de Valencia També es plantaren falles anticlericals, com en 1895 al carrer de Carabasses9, que retratava la visita d’Emilio Castelar10 al papa Lleó XIII. La figura del Sant Pare no estava clara i va passar la censura, però al carrer quedaven ben exposades les intencions dels fallers i es volgué retirar els caps dels ninots o dissimular-los pintant la sotana blanca del Papa. Al costat d’estes figures, hi havia una d’un Juan Español, que amb el garrot en la mà, amenaçava l’encontre. Tant era el grau de crítica en els cadafals, i tan greu la situació política (com, per exemple, la guerra de Cuba i alguns disturbis produïts en

la ciutat el 8 de març, quan es va prohibir un acte polític republicà en què havia de participar Blasco Ibañez11, els partidaris del qual es rebel·laren per tal de poder dur a terme l’acte i acabaren sent reprimits per la Guàrdia Civil, després que un tir acabara amb la vida d’un dels caps dels guàrdies), que València va ser declarada en estat de guerra, i els projectes de falla no arribaren a plantar-se en previsió que aparegueren crítiques a la situació, amb efígies dels assenyalats com a culpables per part dels fallers, i per a evitar possibles reaccions no desitjades del poble, crític amb els polítics i els militars.

9 Els promotors d’esta falla ja havien presentat un esbós amb la figura del Papa i els arquebisbes de Toledo i València que fou rebutjat per l’autoritat. 10 Emilio Castelar Ripoll (Cadis, 7 de setembre de 1832-San Pedro del Pinatar, 25 de maig de 1899) fou polític, historiador, periodista i escriptor, també tingué el càrrec de president del Poder Executiu de la Primera República entre 1873 i 1874. Per un dels seus articles es condemnat a mort, i s’exilia a París en 1865. Va retornar a Espanya després que la Revolució de 1868 derrocara Isabel II. 50

ELS PODERS DE LES FALLES

En els últims anys del segle xix, també tingueren rellevància falles dedicades al poder econòmic, representat pel canvi de model d’il·luminació en la ciutat, que va passar del gas a la llum elèctrica amb els beneficis resultants, com la del carrer de les Barques «plantada en 1899, coronada per un llaurador que tocava la guitarra, mentre que un empresari s’emportava les bosses de diners que produïa» (Medina 2019:33); o bé falles que tractaren les diferents guerres colonials en què Espanya estava implicada, com les de Cuba o Filipines12; així com de l’imperialisme nord-americà, que protagonitza en 1897 set de les onze falles plantades, amb alguns coronaments com el de la plaça de la Pilota, on un porc vestit de tio Sam estava nugat a una pira, tot criticant la intromissió nord-americana en el conflicte caribeny i del Pacífic. 1900- 1936, guerres i repúbliques La incidència de la crítica política en les falles dels primers anys del segle xx continuà marcant el percentatge més alt dels cadafals plantats; això sí, patint un descens per dos motius principals: l’augment del número de falles que es plantaven cada any i la irrupció de dos noves

formes de fer falla. Dos estils que encara marquen les falles: la falla artística, aquella que busca una major qualitat i millors acabats, i que naix vinculada a la concessió de premis des de finals del segle xix (concessió quasi implantada per les autoritats, que censuraven les falles més àcides i dures amb el poder), que convertiran les falles en boniques creacions artesanes; i la falla apologètica, quan les falles començaren a homenatjar els personatges que havien fet alguna cosa per la ciutat o la cultura valenciana, creant un model una falla blanca i sense quasi fel. Però ja arribarem a eixe punt més avant. Durant el primer quart de segle, les guerres en diferents punts del planeta varen ser reflectides pels fallers, entre altres les últimes estretors de les confrontacions amb Estats Units, la I Guerra Mundial i els diferents conflictes succeïts a l’Àfrica, amb presència de les potències europees, i, com no, centrant-se moltes falles en la llarga guerra del Riff13. En totes es criticava la prepotència dels països colonialistes, com en la plantada en 1900 a la plaça del Príncep Alfons, feta per Enrique Navas, amb el lema La pipa, Krugger14 y los ingleses, que referia la segona guerra dels Bòer15, i que guanyà el premi de Lo Rat Penat.

11 Vicente Blasco Ibáñez, escriptor, periodista i polític, que va nàixer a València el 29 de gener de 1867, i es va convertir en referent de la literatura valenciana de principis del segle xx. Va fundar i dirigir, des de la fundació al novembre de 1894, el diari El Pueblo, veu del republicanisme valencià que Blasco encapçalà al llarg d’un ampli nombre d’anys, i que inclús li va costar penes de presó. Les seues obres s’emmarquen en un naturalisme carregat de denúncia social i una certa lluita de classes. Mor a Menton, França, el 28 de gener de 1928. 12 Els conflictes de Cuba i les Illes Filipines suposaren la pèrdua de les últimes possessions de l’imperi espanyol d’ultramar. El conflicte a Cuba comença l’any 1868, amb la guerra dels deu anys, i es va estendre fins 1898, amb la guerra de la independència cubana, que es va solapar amb la guerra hispano-estatunidenca en 1898; que comportaren la independència de l’illa. Quant a la guerra de Filipines o de la revolució filipina, esclata en 1896 quan els independentistes tagals, amb l’ajuda del govern dels Estats Units, començaren una guerra de guerrilles contra les tropes colonials espanyoles. Quan pareixia que Espanya havia sufocat la insurrecció, entraren en el joc els Estats Units, que acaberen imposant-s’hi. 13 La guerra del Riff o II Guerra del Marroc començà el 8 de juny de 1911, encara que els primers enfrontaments es produïren dos anys abans. Amb l’esclat de la I Guerra Mundial el conflicte entrà en un impàs, i es va prolongar fins l’any 1927, després de severes derrotes de l’exèrcit espanyol, una forta repressió contra les cabiles de rifenys i la intervenció de França, que defensava també els seus interessos. Entre maig i juliol de 1927, acabà la guerra, amb la clau del rendiment d’Abd el–Krim, cabdill dels habitants del nord del Marroc. 14 Paul Kruger (Bulhoek, 10 de octubre de 1825-Clarens, Suïssa, 14 de juliol de 1904) fou un destacat líder de la resistència bòer contra el Regne Unit i president de la República Sud-africana entre 1883 i 1900. El Verí del Foc 14

La guerra al nord La sangría espanyod’Àfrica, amb les críla, criticava que el tiques associades, poble, representat tornà a ocupar espai en la figura de tres entre els arguments operaris que, davant dels cadafals durant de la mala gestió del tot els temps que va govern, tractaven de durar, com la de la tallar la sagnia que plaça de les Arenes suposava la guerra, de Russafa, que amb idealitzada amb un el lema Marruecos, o gerro del qual eixia el Polichinela franco-escap d’un àrab. La repañola, segons el Divista Pensat i Fet li va ario de Valencia del acompanyar l’esbós 18 de març, retratava amb este vers: França i Espanya com a marionetes dels ri«Apañeu pronte eixa fenys, sobre un mont xèrra ple de cranis; mentre que s’acabe la sangria, dos corbs, alemanys que mos dona tanta Esbós falla Pl. Arenas 1912. i britànics, esperaven guerra». Arxiu Històric Municipal de Valencia aprofitar el botí. Però la crítica al poder esPer últim, reflectint el tava en la cara posterior de la falla, on un ca- final de la guerra, la falla Quart i Nord de 1922 valler fumava tranquil, ja que els fills de les fa- contava com Abd-El Krim17 havia acceptat uns mílies acomodades no anaven a la guerra16. La diners tot burlant-se dels espanyols i dels seus falla obtingué el quint premi de l’Ajuntament. subordinats. Esta falla quasi fou profètica, ja que estos fets es produïren quatre anys més Uns anys després, la falla Jerusalem-Buenavis- tard, al ser exiliat a l’illa de Reunió pel govern ta de 1921, de l’artista José Pérez, amb el lema francés, amb una bona vivenda i una renda 15 La II Guerra Bòer fou un conflicte entre el Regne Unit i els fundadors de les repúbliques independents de l’Estat Lliure d’Orange i la República Sud-africana. Hi hagué enfrontaments entre l’11 d’octubre de 1899 i el 31 de maig de 1902, quan l’Imperi Britànic volgué unificar les dos repúbliques per a controlar els jaciments de diamants, or i ferro que es trobaven en la zona. Els bòers són un grup ètnic d’origen neerlandès que arribà a la regió en 1830, i basaven la seua personalitat en la llengua que parlaven, l’afrikaans, derivada del neerlandés, la religió calvinista i el seu treball agropecuari. 16 Ja començada la guerra, el govern de Sagasta va reduir el temps de duració del servici militar, de sis a tres anys, i es va eliminar la redempció en metàl·lic, per la qual es podia evitar la mili, per a acontentar les classes populars. A canvi, per a no contrariar les riques, es va instaurar el soldat de quota, que per mil pessetes reduïa el servici a huit mesos, i per dos mil a cinc; a més havia de disposar de recursos per a tindre allotjament i menjar fora dels aquarteraments, i, com a remat, podien triar destí, quedant exempts de servir a l’Àfrica, amb el resultat que els adinerats no anaren a la guerra. 17 Muhammad Ibn’Abd el-Karim El-Jattabi (Axdir, 1821 o 1883-El Caire, 6 de febrer de 1963) fou un polític i líder militar rifeny de la resistència contra l’administració colonial espanyola i francesa durant la guerra del Riff. També fou president de l’efímera i autoproclamada República del Riff, entre 1923 i 1926. Va escapar de l’exili al fugir en El Caire, on va ser acollit com a refugiat durant un viatge a França, dirigint des d’Egipte el Comité d’Alliberament del Magreb. 52

ELS PODERS DE LES FALLES

anual bastant sucosa. Però en la falla es criticava que el govern, per mig de l’empresari Horacio Echevarría18, negociava amb El Krim l’alliberament dels presoners fets pels rifenys en la Batalla d’Annual19, amb un cost econòmic molt elevat. També la política local i nacional va servir d’argument a les falles del període. Així, en la pl. del Príncep Alfonso de 1901, un baturro, representació típica del poble espanyol, amb una navalla amb la qual s’embastava un cor, degollava els ministres del moment. Un any després, en la plaça Major de Russafa, un comuner, al qual la premsa del moment trobava semblant a Sagasta, tallava amb una destral el cap dels més destacats personatges de la política nacional. La falla tingué el lema d’El ajusticiador de Castilla. El poder econòmic, aconseguit a base d’estafar amb taxes i impostos als més dèbils, era penjat literalment en la falla del carrer del Pintor Sorolla de 1918. Pensat i Fet adjuntava a l’esbós este vers: «Per aquell que se propasa ferli una carisia aixina, seria la millor tasa». En clau econòmica també es plantaren les falles de la pl. de Rodrigo Botet del mateix 1918, feta per artistes del Cercle de Belles Arts, baix el lema La tasa y otros abusos; o la de 1935 de Conca-Alzira, alçada per la Comissió, en la qual el F.A.M BANK ARABA S.A. s’havia convertit en una fortalesa protegida per serenos amb flits i graneres i fins i tot amb un canó. En El Fallero, al peu de l’esbós, li dedicaren este vers: «Els bancs, en el añ dos mil Tots seran per este estil».

Pl. de Rodrigo Botet 1918. Arxiu J.J. Coll

Però el tema més destacat en relació amb la crítica al poder d’este període vindria en els anys trenta, amb la declaració de la II República i les crítiques ferotges a Alfons XIII. Les primeres falles que es viuen baix la República són les de 1932, i els lemes d’algunes d’elles no poden ser més clars: El triunfo republicano, en Cervantes-Pare Jofré, dels artistes Bagán i García; La indigestión del 12 de abril, Maldonado-En Bany; Alfonsito, que plancha te has llevado, plantada a Cuba-Dénia per J. Martínez, on el rei exiliat rematava una planxa, mentre el poble li feia burla i un lleó orina en la corona

18 Horacio Echevarrieta Mauri (Bilbao, 15 de setembre de 1870-Baracaldo, 20 de maig de 1963) va ser un empresari i polític espanyol a qui se li va encarregar negociar l’alliberament dels presoners fets pels rifenys, qüestió que li va atorgar gran prestigi i l’amistat del rei Alfonso XIII, a pesar del declarat republicanisme d’Echevarría. 19 També coneguda com Desastre d’Annual. Es va produir entre el 22 de juliol i el 9 d’agost de 1921 prop d’Annual, localitat situada entre Melilla i la badia d’Alhucemas. Va ocasionar unes 11.500 víctimes mortals entre les tropes de l’Exèrcit Espanyol, en la major derrota de la guerra del Riff. El Verí del Foc 14

Falla Pl. de Sant Gil 1932, arxiu J. J. Coll, i esbós falla Cuba- Dènia 1932. El Fallero. Arxiu Juanjo Medina reial; la plantada a la pl. de Sant Gil per Enrique Vidal Moreno, amb el lema Monument en record de la proclamació de la República, i, per últim, la plantada als carrers Cuba-Puerto Rico per la Comissió, amb el lema Último número, coronada per Alfons XIII, qui, vestit de pallasso, sosté una maleta on es pot llegir «a París», i que està situat damunt d’un barril del Tesoro Nacional nodrit per un treballador, mentre per a l’altre costat un rector empoma els diners que hi cauen. Les falles de 1934 continuaren fent crítica dels governs anteriors a la República, com Lepant- Dr. Montserrat, on el poble era premsat pels mandataris. O bé Guillem de Castro-Na Jordana, amb la falla A los mártires del pueblo, de l’artista R. García, que «expressava la incredulitat del poble pla envers algunes de les principals reformes socials i polítiques promogudes pel tercer govern de la II República» (Borrego 2009:262), ja que entre altres coses el cadafal reflectia els obrers que amb un bastó de cec anaven buscant-se la vida, mentre els polítics els feien passar pel cèrcol i els aplicaven la llei de l’embut.

Per últim, els poders van ser criticats en les falles projectades en 1937 per Alianza de Intelectuales para la Defensa de la Cultura, que obtingué una subvenció de la direcció de BBAA, càrrec que ocupava Josep Renau, per a fer quatre falles antifranquistes. Estes falles mai no arribaren a plantar-se, per la por que el públic acudira a vore-les i es produïren represàlies per part de l’exèrcit nacional20. Part de les figures construïdes s’exposaren en la Llotja durant el mes d’abril de 1937. Les propostes tenien per lema La Catedral, Coses d’ara, El Betlem d’enguany i La balança del món. Totes tenien una forta càrrega contra els poders fàctics que representaven l’alçament: l’església, la burgesia d’alt poder econòmic i els caps de l’exèrcit nacional: com Franco, que apareixia com un gos o com el Jesuset, els generals rebels com Queipo de Llano, retratat com la verge Maria, i també Hitler o Mussolini. 1940-1980. Dificultats per a criticar Tota la llibertat, a pesar de les diferents censures, que sempre havien tingut els fallers i els artistes per tal de tractar qualsevol temà-

20 El general Queipo de Llano, que era comandant de l’aviació dels nacionals, havia amenaçat des de Sevilla que si els valencians plantaven falles ell posaria el focs artificials. 54

ELS PODERS DE LES FALLES

tica, es va vore tallada de sobte amb l’arribada de la dictadura franquista. Així i tot les falles continuaren expressant-se i denunciant certs abusos per part dels qui manaven, això sí, fent equilibris en les crítiques, com la falla La llei de l’embut, per a la pl. del Mercat Central de 1944, de Regino Mas, que criticava les situacions provocades per l’estraperlo i els beneficis que alguns aconseguien d’esta pràctica tan estesa a l’Espanya de postguerra, i les lleis molt permissives amb els rics i no tant amb els pobres i els treballadors. El que va tindre un repunt va ser la censura, que, instaurada pel règim, estigué present en les falles de manera oficial fins a mitat dels anys setanta. Ja des de 1940 els fallers tracten de continuar en la línia satírica, però el braç censor és implacable. Així trobem, a l’estudi sobre la censura fet per Boro Ciscar en 2104, la falla del Barri Ideal de 1940, que va vore com s’eliminava de l’esbós original, entre altres, una llegenda Arriba y Abajo, en clara al·lusió al crit al·legòric dels nacionals, dins d’una falla que criticava les roïnes condicions de salubritat del barri. La segona referència d’este primer any de reconstrucció de la Festa és la falla Cadis-Patricio Huguet, Motius valencians, de l’artista A. Ramón. A l’esbós presentat s’observa una cuina, on l’home i la dona lligen, ell assegut i ella fent un dinar. Al costat de la cuina, un almanac amb la imatge d’un bodegó atrau un ninot dibuixat esquemàticament en la paret, fent crítica de la falta de menjar en eixos anys. L’almanac i el ninot varen ser eliminats de l’esbós publicat en Pensat i Fet, i va aparéixer una finestra en el seu lloc tot convertint la falla, segons la revista, en una «tendra escena de llar». L’última falla d’este 1940 no està clar que arribara a plantar-se, segons la informació oral de Boro Ciscar ja que no trobà cap confirmació més enllà de la referència21 emprada al seu estudi, on l’autor afirma que «va haver de ser iniciativa veïnal i no quedà reflectida en les publicacions

Esbós de La balança del món. de l’època» (Ciscar 2014: 122). Així la falla, de la qual s’identifica l’artista, Carlos Cortina, feia crítica de l’Ajuntament per la falta d’urinaris públics i el mal servici que oferien els tramvies, que els conductors feien les seues necessitats allí on els pillava, la gent que no pagava, els lladres que aprofitaven les aglomeracions als vagons, etc. Sembla que el tramvia tenia un rètol amb el recorregut Caudillo-Matadero, i que en un arranc de valentia o imprudència va acabar retolant El Caudillo, al Matadero, segons el que conta Carlos Hernández i referencia Ciscar. Cortina va ser detingut, la comissió multada i la falla tapada amb una lona fins l’hora de la cremà. Un altre poder criticat —de nou— en estos anys fou el de la banca i els altres factors econòmics que marcaven els ritme dels ciutadans valencians, i que estaven lligats al poder sociopolític. Així podem trobar falles com Feria de muestras,

21 Eixa referència és el llibre de Francisco Carlos Hernández, Vivències de joventut 1926-1950, d’on extrau tota la informació al respecte. En les revistes falleres consultades en esta investigació tampoc no he trobat cap falla que puga ser identificada amb esta. El Verí del Foc 14

la que dos indígenas le ayudaban a guardar cafè en un saco.» (Sanchis 1999:79). A Regino Mas, els seus amics i companys li varen fer un homenatge en compensació per l’episodi amb Gordillo. El mateix 1947 Mas planta en la pl. del Cabdill la falla El So Quelo se hace banquero, mentre espantava amb una granera les rates que havien envaït la caixa forta del Quelo Bank S.L., en una clara crítica a com els estraperlistes i els rics s’aprofitaven dels treballadors.

Falla Lluis de Santàngel- Maties Perelló 1961. Arxiu Juanjo Medina de Regino Mas per a la pl. del Mercat Central en 1947, una nova mostra de la crònica social que Mas abocava en les seues propostes, i que no sempre eren ben rebudes pels retratats en les escenes, com va ser el cas de la falla nomenada, que li va costar a Mas dos galtades per part del llavors president de la Fira Ramón Gordillo Carranza22, a qui no agradaren les «insinuación que se hacía con una cafetera que coronava la falla sobre el estraperlo de cafè, y sobre todo la semblança que había en un ninot (...) con Gordillo. En la escena “Pabellón de Guinea” en

En 1961 continuava la banca en el mig de les crítiques, com la que feia la falla Lluís de Santàngel-M. Perelló, Bancs per a cansar-se, dels Germans Sánchez; en la qual, un banquer dominava l’hidra de la banca i tenia les pilotes dels clients encadenades a base de crèdits, imposicions i lletres.

El poder central representat per Madrid també aparegué en no poques falles del moment. Per a mostra, destaquem Subvencions, de nou de R. Mas, per a Mercat Central, en la qual la Cibeles, símbol de la capital d’Espanya, i que en la falla sostenia una vidriola «representava la negativa rotunda i continua del govern central en destinar partides pressupostàries per a que València duguera a terme els magnes projectes urbanístics» (Esbrí 2018:180). La mateixa al·legoria aprofitant la Cibeles com a imatge de Madrid utilitzà Julián Puche en la falla de Peu de la Creu-En Joan de Vila-rasa de 1959,

22 Ramón Gordillo Carranza (Salamanca 1900-València 1968 fou, a més de president de la Fira Mostrari Internacional, per designació política des de 1940 fins 1968, governador civil plenipotenciari, president de la Cambra de Comerç, de la Junta d’Obres del Port, procurador en las Corts franquistes i tinent d’alcalde a l’Ajuntament de València. 56

ELS PODERS DE LES FALLES

Per a ofrenar, en la qual un llaurador sostenia una rèplica de la font de la deessa mentre en l’altra tenia una taronja de la qual xuplava Cibeles23. En 1963, Vicente Luna feia una crítica ben àcida de la publicitat, un dels poders que acabaran apareixent en moltes falles. La seua, amb el lema ¡Va bola!, criticava les mentides que contaven i conten els anuncis per tal d’atraure els ingenus compradors. Juan Huerta oferia la seua visió crítica del poder que començava a agafar la Televisió, que era el lema de la falla que plantà en 1965 a Convent de Jerusalem-Mat. Marzal, on feia al·lusió als programes del moment i a les contínues interrupcions que no deixaven vore’ls amb un mínim de seguiment. Uns anys després, en els últims del franquisme, Vicente Luna plantà en 1973 un ca- Falla Bailén- Xàtiva 1980. Arxiu José Pascual “Pepet” dafal molt significatiu tant pel lema, La Llibertat, com per alguns dels significats de l’explicació apareguda tiva, amb les lluites en l’arena del circ pels buen El Turista Fallero, que es tancava amb la frase nyols d’or i argent, i els pretorians que oferien «Como nadie puede hacer lo que le da la gana, al títol de vestal —fallera major— a la filla de la este monumento a la Libertad es la más grande família amb més denaris. de las utopías». El petroli, dominat pels països àrabs a finals El poder de la Junta Central Fallera fou criticat ja dels anys setanta24,tingué referències en moltes en 1979 per Miguel Santeulalia Núñez en la falla falles del moment pel poder econòmic que coLa caída del imperio, plantada per a Bailén-Xà- mençava a suposar per a estes societats, i, així, 23 També d’esta escena vos vaig parlar l’any passat ací en El Verí del Foc en el text Els símbols cremats. Iconografia valenciana a les falles, on podeu saber més de la polèmica que va alçar este ninot. 24 ’identifica als àrabs amb la producció de petroli pel fet d’estar les majors reserves enclavades en països de l’Orient mitjà. En els anys setanta, diferents crisis i guerres a la zona, embargaments o la decisió per part dels membres de l’OPEP (Organització de Països Exportadors de Petroli) de triplicar el preu del barril, els concedí un gran poder internacional a estos productors, que només començà a decaure quan en altres zones es realitzaren prospeccions i es trobaren noves reserves de cru. El Verí del Foc 14

en falles com Oros son triunfos, dels germans Ferrer, per a J. Antonio-Mtre. Serrano en 1976, i El petroli i el àrab ens porten a tots de cap, de José Pascual, ‘Pepet’, per a Bailén-Xàtiva en 1980, es parlava d’esta qüestió. La primera la coronava un àrab que portava la clau dels tresors del món, el petroli, i en la segona, que girava sencera al voltant d’este argument, un àrab feia passar per l’anell l’odalisca dels països que li compraven el petroli i l’enriquien. Tancant este període tornem a trobar falles que parlaran del poder polític, com La nova torre de Babel, de Vicente Luna, en la pl. del Cabdill en 1977, que coronava un grua de construcció que sostenia una lletra D, de democràcia, mentre a esquenes del Congrés dels «disputados» s’alçava un edifici que albergava tots els nous partits polítics. A la porta del Congrés, fidelment reproduïda, una nóvia, la democràcia, era perseguida per un bon grapat de pretendents, els partits polítics, que en altres escenes eren alletats per una comare, ja que començaven a viure de la mamella, o bé anaven a la «Sastrería Nacional» per a poder canviar de jaqueta. Una altra falla destacable fou Artículos de la Constitución, plantada pels germans Ferrer en Av. del Regne de València-Mtre. Serrano en 1980. Damunt de l’edifici del Congrés dels Diputats, fet amb peces d’arquitectura de joguet, un lleó, el poble espanyol, amb un garrot en la mà instava als polítics a aplicar els articles de la Constitució aprovada feia poc més d’un any25, mentre un grup de coloms, encadenats i amb les ales ferides, no podia alçar el vol. 1981- 2019. Mateixos temes i crítiques amables Este país, la falla plantada de nou per Luna a la llavors pl. del País Valencià en 1983, és el resum

perfecte dels poders fets falla d’aquell moment. El cavall i el guerrer fets amb hortalisses com a símbol del poder que anava perdent el camp valencià, per damunt de tot front als llauradors francesos que no deixaven passar un sol camió per la frontera; Felipe González, futur president del govern, estoquejava el bou del colp d’estat del 23-F, que volia tornar a donar poder a la dictadura; el Mercat Comú que no admetia Espanya mentre esta li ballava els nanos, i, per últim, el màxims mandataris valencians26, que comandaven un tir de muletes que arrastrava el bou de l’autonomia sempre subjugada al centralisme. El poder nuclear de les grans superpotències també va ser objecte de crítica en falles com El hombre máquina sin control, d’Agustín Villanueva i F. Esteban, per a Sapadors-Vte. Lleó en 1985, o El día antes, de Julio Monterrubio en 1986 per a Convent de Jerusalem-Mat. Marzal. En les dos falles, els Estats Units i la Unió Soviètica s’encaminaven a l’enfrontament i a la destrucció total del món. En La lucha por el poder, de Ramón Espinosa per a Monestir de Poblet-A. Albiñana el 1986, en l’OTAN, retratada com un orfeó, s’escoltaven les veus dels països europeus, però la batuta la portava EUA. Tres anys més tard, Vicente Agulleiro planta en la plaça del Pilar La gran campanada, on dos cavallers lluitaven per endur-se alguns dels grans fasts que es preparaven per a 1992. Un representava Espanya, amb bons estris per a la lluita, i l’altre València, que es defensava amb una granera i una paella. I és que el poder central i d’altres regions o ciutats sempre s’ha vist als cadafals com un poder que sotmetia els valencians. Argument similar plantejava la falla de Sant Vicent-P. Azatti en 1990, Expo-lio’92, dels artistes José Latorre i Gabriel Sanz, on l’AVE arriba a Barcelona i a Sevilla, però per

25 La Constitució Espanyola de 1978 fou votada en referèndum el dia 6 de desembre de 1978, promulgada pel rei Joan Carles I el 27 de desembre i publicada en el BOE dos dies després, moment des del qual entrà en vigor, la qual cosa va suposar el final de la transició a la Democràcia. 26 En l’escena apareixen Joan Lerma, president de la Generalitat; Manuel Girona, president de la Diputació, i Ricard Pérez Casado, alcalde de València. 58

ELS PODERS DE LES FALLES

a viatjar entre València i Madrid es gastava un caragol. El 1992, amb 500 anys després, Ramón Espinosa feia una crítica semblant a l’Antiga de Campanar, on en una escena tres andalusos que estaven a un típic pati es menjaven el meló de l’Expo 92, mentre dos xiquets valencians els demanaven almoina. Amb Experimentos mágicos, en la pl. de la Mercé de 1995, de l’artista Luis Herrero, tornem a la clau política; ja que en esta falla apareixien les principals cares dels partits i alguns del primers implicats en casos de corrupció. Luis Roldán27 o Mario Conde28, entre altres, eren aus de rapinya, i els líders dels partits nacionals com Felipe González, Jordi Pujol o José Antonio Ardanza eren els cirurgians del país, mentre Joan Lerma era un simple zelador. En 1996, Alfredo Ruiz planta en Quart-Palomar Marketing, crítica del poder de la publicitat en la moderna societat de consum, que aconseguix que ens traguem qualsevol producte, encara que siga roí i no el necessitem. Amb açò es relaciona el poder de la televisió i la premsa, que va ser utilitzat per Latorre i Sanz en dos cadafals per a pl. de la Mercé, en els anys 1998 i 2000, Teve de 9? i Premsa... màquina tot val; en la primera, els canals televisius feien qualsevol cosa per atraure audiència i, en la segona, feia repàs de tots el tipus de premsa i les maquinacions d’esta. El mateix 2000, a la pl. del Pilar, Miguel Santaeulalia deixava clar qui manava en este món, amb Don Dinero, on oferia una visió dels poders que dominen els diners, la televisió, el futbol, la banca, el grans grups econòmics i les màfies com les de la prostitució. O, en altres ocasions, els atorga el poder econòmic, representat pels

Falla Arrancapins 2007. Arxiu Juanjo Medina bancs, segons els artistes A. Villanueva, A. Santaeulalia i M. Ballester en La banca gana, per a Jorge Comín–Serra Calderona el 2003. En 2002, Na Jordana, de la mà de Manolo Martín i el dissenyador Chema Cobo, feien un repàs a tots els poders fàctics que participaren en La Trasición, de manera principal els polítics, que acaben convertint-se en el joker i acomodant-se en eixe poder que el poble els atorga. De 2006, cal destacar la falla de José Luis García Nadal per a la pl. d’Espanya, Recuperem la memòria, un cadafal que volgué ser un reconeixement al bàndol republicà, i en el qual es va

27 Luis Roldán Ibáñez (Saragossa, 16 d’agost de 1943) fou un polític, membre del PSOE, que entre altres càrrecs ocupà el de director general de la Guàrdia Civil. Mentre detenia el càrrec es va vore involucrat en un escàndol de corrupció que l’obligà a dimitir en 1993. Quan començaren les investigacions judicials, ja en 1994, va fugir a l’estranger. ES va entregar un any després a Bangkok. 28 Mario Antonio Conde Conde (Tuy, 14 de setembre de 1948) és advocat de l’estat, empresari i polític. Arribà de manera fulgurant a la presidència del Banc Espanyol de Crèdit (Banesto), càrrec que deixà en 1993 en esclatar el cas Banesto, per la mala gestió de Conde i el seu equip al front de l’entitat, la qual va deixar un forat de 450.000 milions de pessetes, pel que Conde fou condemnat a vint anys de presó. El Verí del Foc 14

Escena Falla Sueca- Lit. AzorÃn 2013. Arxiu Juanjo Medina 60

ELS PODERS DE LES FALLES

plantar Franco, el poder que durant molts anys no va ser retratat amb tanta claredat però que sí que es va intentar criticar veladament, com ja hem vist. Estos poders continuaven combinant-se en falles com Depredadors en el Marítim, per a Av. Malva-rosa–A. Ponz–Cavite, de Manuel Martín Huguet, on un drac, l’urbanisme desmesurat, devorava barris com el Cabanyal amb l’ajuda del PAI ordenat pels polítics, que només miraven pels rèdits monetaris. Uns polítics que, en la persona de l’alcaldessa Rita Barberá, destruïen la ciutat sense mirar enrere, com en Na Jordana de 2009, Pro Evolution Falles 2009, de Vicente Llácer, que arrasava al seu pas les Torres dels Serrans. Com a resum d’estos anys fallers, podem agafar la falla plantada per la Comissió d’Arrancapins en 2007, Quan el mal ve d’Almansa, en què un bon, o roí -segons es mire-, grapat de retrats de polítics eren penjats cap avall, com a denúncia de les males gestions, corrupcions i deixadesa de les seues funcions. Una certa censura, autoimposada per artistes i estaments o elegantment recomanada per la Casa Reial, ha existit quasi sempre al voltant dels membres de la família reial espanyola. Com en el cas de la falla Na Jodarna de 1990, ¡Ya semos europeos!, d’Agustín Villanueva, que en principi anava a comptar amb una escena en què la família reial al complet baixava d’un helicòpter; però, davant de la petició de permís per a concretar l’escena, la Casa Reial va contestar negativament, per la qual cosa es va canviar quasi a última hora la composició29. Passat el temps, es veu la manifesta pèrdua de respecte a l’estament per part d’humoristes, premsa gràfica i comunicadors, a més dels mateixos membres de la reialesa que començaren a mutar en paròdies de ells mateixos.

El rei Joan Carles apareix en Na Jordana de 2001, Ens vorem a l’Infern, de Manuel Martín Huguet, camí del purgatori per vividor; també es va criticar la caça d’elefants protagonitzada pel rei emèrit en Convent de Jerusalem-Mat. Marzal, El ocaso de los dioses, plantada per Pedro Santeulalia en 2015, i, per últim, la comparació entre famílies reals i irreals que va fer José Lafarga, amb disseny de Carlos Corredea, per a Sueca-Lit. Azorín en 2013, dins de la falla Meteorologia de la vida, on l’actual família reial, amb Felip VI, Letizia i les infantes Leonor i Sofia, estava per damunt dels núvols, i en un estrat superior a les famílies reals que demanen almoina i tenen moltes dificultats per a eixir avant. Llevat d’açò, en els últims exercicis les crítiques s’han convertit més en lloances -excepte comptades excepcions-, en una sàtira suau, molleta, sense molta fel, com quan arribaven als poders municipals... i és que les subvencions als cadafals ajudaren, i molt, a rebaixar uns quants punts l’acidesa dels missatges abocats des de les falles cap als regidors i les regidores municipals. Encara que Rita Barberá, ja referenciada, Joan Ribó, Pere Fuset o Giuseppe Grezzi han protagonitzat moltes escenes que encara mantindrien l’esperit burlesc necessari en una falla. Per exemple, els dos regidors més polèmics eren retratats en la falla Sant Marcelí-A. Olaechea de 2018, Per vici o per desfici, de Paco Torres, com una parella de bombers que per a apagar els focs utilitzaven gasolina. Joan Ribó també a sigut assenyalat per artistes i comissions, i s’han vist ninots amb la seua aparença muntant en bici i velocíped, per la intenció de l’alcalde de no deixar d’usar este mitjà de transport els primers dies de mandat; encara que, amb el temps, deixà de utilitzar-lo. Se l’hi ha vist vestit de matador de bous, o lluitant amb Rita Barberá per l’alcaldia.

29 Del que acabaren per baixar els presidents d’EUA i de la Unió Soviètica, George Bush i Mijaïl Gorbachov, davant dels quals quatre vestes passejaven una hamburguesa amb el símbol del dòlar damunt, com a imatge gràfica de la irrupció del capitalisme a la nova URSS. El Verí del Foc 14

També els governs de la Generalitat s’han vist reflectits en els cadafals, com l’escena en què Mònica Oltra sotmetia, en un particular joc sexual -les accions de govern-, Ximo Puig, en la falla Foc, flama i fum, per a Passeig de l’Albereda-Av. de França el 2016, de Rafael Ibáñez. Pel que fa a altres poders, les falles han posat en la pira els nou mandataris de l’ordre mundial, com Putin, Trump o Kim Jong Un, i les trastades que fan uns i altres. S’han criticat els desficacis dels mandataris del València C. F., i el seu poder amb els sentiments dels aficionats; des de Paco Roig a Juan Soler i finalment Peter Lim han passat a integrar l’alineació dels cremats per fer-ho malament. També l’Església i les religions han sigut combustible per a falles, des de les barbaritats perpetrades en nom dels diferents noms dels déus monoteistes a situacions relacionades amb la religió que acabaren com el ball Ninot Falla Albereda- Av. de França 2016. Arxiu Totfalles de Torrent, com la retirada del ninot que representava Jesús dins d’un confessionari de l’Exposició del Ninot oferits pels fallers i falleres al foc purificador de 2004, que formava part del cadafal de Reina-Vi- la Nit de Sant Josep, donant a l’espectador del cente Guillot, que es va haver de canviar per dit acte de fe simbòlic un xicotet consol per vore un cavallet, entre altres30. La política nacional com aquells que no sempre complixen allò que continua present als cadafals amb les noves in- prometen, o que juguen amb els ciutadans com corporacions com la de Pedro Sánchez, Pablo si fórem titelles dels seus capritxos, són consuIglesias, Santiago Abascal i el llarg etcètera de mits per les flames festívoles, atorgant-nos una ínfima satisfacció, un paupèrrim goig venjatiu nous polítics arribats els últims anys. contra aquells que haurien d’ajudar però que Com pots vore, si has arribat fins ací, lector pa- moltes vegades abusen dels dèbils. Quedem-nos cient, els poders de tot tipus sempre s’han vist amb això i continuem llançant al foc el poder. 30 En el Verí del Foc número 8, de 2014, podreu trobar un exhaustiu treball de la relació entre les falles i la religió on s’analitzen aquells cadafals i ninots que tractaren esta qüestió amb més o menys polèmica. 62

ELS PODERS DE LES FALLES

Bibliografia Almela i Vives, F. (1949): Las Fallas, dins de la col·lecció Esto es España, n. 5, Librería Editorial, Barcelona-Buenos Aires. Ariño Villarroya, A. (1992): La ciudad ritual. La fiesta de las Fallas, Antrophos-Ministerio de Cultura, Barcelona-Madrid. Bayarri Comunicació, El Turista Fallero, col., 1942- 2019, València. Borrego Pitarch, V. (coord.)(2009): Na Jordana: 125 anys de Falles a València. Volum I: Les Falles de Na Jordana (1884-1954), València, Associació Cultural Falla Na Jordana. Ciscar Juan, S. (2014): “Anotacions i marques de censura en els esbossos de falles (1888-1971)”, dins del Llibret de la Falla Ramon i Cajal Torrent 2014, Torrent, Falla Ramón y Cajal i voltants, p. 63-321. DD. AA. (2007): Vicent Luna: L’art de fer falles, València, Associació d’Estudis Fallers–Junta Central Fallera. Domínguez, M. (2005): Fallas de Primera, València, Federació de Falles de Primera A. Esbrí Andrés, I. (2018): “La temàtica de les seues falles”, dins de “Regino Mas [1899-1968] 50 anys sense l’artista faller més influent de tots els temps”, Llibre Oficial Faller de 2018, València, Junta Centra Fallera, p. 173- 183. Medina Bonilla, J. (2017): “Temàtiques de la crítica fallera des del segle xix fins a l’actualitat. De la crua corrosió al dolç embafament”, dins de Crítica i estètica. Llibret AC Falla El Canet, A. C. Falla El Canet, Cullera, p. 67-85. —(2019): “Els símbols cremats. Iconografia valenciana a les falles”, dins d’El Verí del Foc, fanzine de falles, Xàtiva i Cultura, núm. 13, març de 2019, A. C. Falla Juan Ramón Jiménez, Xàtiva, p. 32- 51. Pensat i Fet, col. 1912- 1972, València. Sanchis Ambrós, M. i altres (1999): Regino Mas, historia de una época, València, Albatros. (2007): “Les últimes falles de la República (III) 1936-1939”, Cendra Suc de Falles, 4, València, Associació Cultural Malalts de Falles, p. 16- 28. Soler i Godes, E. (2000): Las Fallas 1849-1936. Notas para su historia, València, Albatros. Tortosa García, R. (2014)(coord.): Falles i Religió, El Verí del Foc, Fanzine de Falles, Xàtiva i Cultura, núm. 8, març de 2014, Xàtiva, A.C. Falla Juan Ramón Jiménez. —(2018): “Les falles i la política: entre el valencianisme i el poder. 1a part (1850-1962)”, dins de Sinapsis, llibret A. C. Falla Plaça de Jesús, A. C. Falla Plaça de Jesús, València, p. 65- 90. —(2019): “Les falles i la política: entre el valencianisme i el poder. 2a part (1962-2018)”, dins de Tòtem. Evolució IV, llibret A. C. Falla Plaça de Jesús, A. C. Falla Plaça de Jesús, València, p. 488- 516.

El Verí del Foc 14

Falla plaça de l’Arbre 1975. Arxiu Manolo Sanchis 64

ELS PODERS DE LES FALLES

LA FESTA SEGRESTADA. LA MATEIXA HISTÒRIA DE SEMPRE CONTADA D’UNA ALTRA MANERA Manolo Sanchis Ambrós

Coordinador Revista Cendra

Hem de dir que les falles són com són gràcies als poders fàctics que les envolten, els quals trien la destinació de qui entra o ix, qui triomfa o fracassa; comptat i debatut, qui cau bé o qui té mala sort. Sempre hi ha hagut mans negres en la festa. Sempre qui més mana és qui menys es veu, qui, des del seu racó, escull. En la societat festiva actual, es tria més pel color de la roba interior que per la professionalitat. No vull que se m’interprete malament. Hui és el color de la samarreta, en una altra època van ser banderes, i, abans, vencedors i vençuts. I, en la prehistòria, si eres cromanyó o neandertal. Com sempre, cal començar la història amb Adán i Eva i el diable en forma de serp. Només depén de tu que t’adones de qui és l’il·lús de la història. Al principi, totes les falles eren del mateix pare i de la mateixa mare, de la gent del barri, i feien el que els venia en gana; la llibertat era el senyal d’identitat d’alguna cosa que unia al barri, que criticava al veí, al polític de torn i al cap. Els poders locals —perdó, el diable— tardarien poc de temps a adonar-se’n, i, per al con-

trol de la festa, van pensar en la censura i en les taxes municipals, ja que les falles ocupaven un lloc públic. Es van iniciar, així, les prohibicions, des de l’any 1850, amb un ban que prohibia plantar i encendre les fogueres a la ciutat, i amb la creació de la taxa de 25 pessetes per plantar una falla i altres 25 pessetes per col·locar enllumenat nocturn, i, a canvi, es van incrementar els premis econòmics1. Des de principis del segle xx, s’estaven donant premis al millor llibret, per part de Lo Rat Penat, i a la millor falla, atorgat per l’Ajuntament. Prompte van arribar entitats culturals que van voler créixer en la festa, com el Cículo de Bellas Artes, Lo Rat Penat, o Valencia Atracción; moltes d’elles, hui desaparegudes, i, unes altres, que han anat adaptant-se, des de la prehistòria, com al seu entendre han cregut oportú. Però el lector ha de saber que estem abandonant en estes línies la prehistòria i que hem arribat als bojos anys vint; decenni que canvia tota l’estructura fallera, ja que la burgesia local es va adonar de les possibilitats de la festa, i no va perdre la seua oportunitat.

1 01-03-1926. Premis a las millors falles: 1500 pts, 1000 pts i 700 pts. El Verí del Foc 14

Falla Sagunt – Sant Guillem, 1921. Arxiu Manolo Sanchis L’any 1922 és clau en la nostra història, és l’any del colp d’estat de Primo de Rivera, i la tornada a la designació directa dels alcaldes. La ciutat, després d’un període d’alcaldes del partit de la Unión Republicana Autonomista2, veu com tornen a ser designats, pel govern, des de Madrid. Este nou grup d’alcaldes nomenats per Primo de Rivera són principalment de tendència conservadora i d’afiliació militar; un dels més coneguts és Carlos Sousa Álvarez de Toledo, Marqués de Sotelo, pertanyent al partit Unión Patriótica3. És el moment oportú, i una sèrie d’ens públics, grups i associacions havien de créixer i d’organitzar les coses, i la dictadura de Primo de Rivera era una oportunitat que no es podia perdre.

L’intent no era nou. Des de la premsa conservadora local –entre altres, La Voz Valenciana, Diario de Valencia i Pensat i Fet–, es portava anys dient el que s’havia de fer amb la festa, i van iniciar, amb calma, la desaparició de les primitives falles. Reinventaren la festa, que ja mai no tornaria a ser la mateixa. La serp havia tret la poma, i Adam i Eva hi havien caigut. Ja no van estar mai més en el paradís. En esta època és en la qual s’inicien els poders fàctics actuals, la creació dels Comités Fallers, l’aparició de l’Associació d’Artistes i Valencia Fomento del Turismo, juntament amb unes altres ja existents com el Círculo de Bellas Artes i Lo Rat Penat, entre altres. Es va crear llavors el calendari festiu, un molt similar al dels nostres dies.

2 Alcaldes de València d’Unión Republicana Autonomista: Faustino Valentín Torrejón, 1918-1919; Mariano Cuber Sagols, 1919; Juan Bort Olmos, 1919-1920; Ricardo Samper Ibáñez, 1920-1922. 3 Unión Patriótica: “Un partido central, monárquico, se constituye para crear un partido de la derecha católica española.” 66

ELS PODERS DE LES FALLES

La Festa de clavariesa va esdevindre en l’Ofrena. Arxiu Manolo Sanchis

Totes estes institucions actuaven amb el ferm propòsit de traure’n benefici per als seus associats, amics i col·laboradors. Per si algú ho dubta, no hi ha més que llegir les actes dels Comités, per a vore els enfrontaments continus entre les comissions pertanyents i l’Ajuntament de la ciutat i l’Associació d’Artistes Tots intentaven defensar la seua parcel·la.

Yo creo firmemente que la Falla ha perdido y ha ganado. ¿Contrasentido? No: Ha ganado como espectacular, como atracción de forasteros, y ha perdido espiritualmente. Las fallas se han mercantilizado, y de un festejo puramente local presentado por los barrios valencianos, se ha convertido en una gran fiesta, que Valencia brinda a España entera.

La festa, com diem, ja és una altra cosa: S’ha reinventat, i als poders fàctics només els interessa atraure visitants i que el comerç i l’hostaleria facen el seu negoci.

Fausto Hernández Casajuana, 1935

Els trens fallers, des de Madrid, Barcelona i Saragossa, arriben a la ciutat, i són aclamats per milers de valencians, com si ells ens anaren a pagar la festa. La idea és promocionar les falles i omplir la ciutat de visitants, deixant d’un costat el veí, que veia com se li anava la festa de les mans.

Després de la guerra civil, apareix un nou poder fàctic: el dels perdedors i els guanyadors, el de “la festa és meua, i, si vols jugar amb mi, jo repartisc les cartes i faig el que em dona la gana”. L’església, en estos anys, troba la conjuntura necessària, va vore l’oportunitat de créixer i no va perdre el temps; ja que, des de feia anys, intentava sacralitzar els festejos amb l’ajuda de diverses publicacions No li va eixir bé, però era el moment i no el va desaprofitar. El Verí del Foc 14

Carmen Polo va visitar les Falles de València l’any 1952. Arxiu Manolo Sanchis Un govern que havia arribat al poder per la gràcia de Déu no anava a perdre l’oportunitat que li oferia el moment. El 19 de març de 1941 té lloc la festa de la clavariessa: assisteixen a una missa solemne, fan la seua ofrena de rams i reben uns pans beneïts, que, després, en caravana de landós, oferiran a les autoritats: arquebisbe, prior de la Mare de Déu, capità general, governador civil, alcalde i cap del Movimiento. Hui es coneix com Ofrena.

es generà una festa inabastable, que, amb el transcurs dels anys, s’ha vist que ha sigut abandonada pels veïns de la ciutat.

Este festeig ha anat engreixant, i s’ha fet un monstre que col·lapsa la ciutat i paralitza la festa, i que deixa barris, monuments fallers i casals buits. Curiosament, cal dir que la mateixa festa religiosa se celebra en la capital del Túria seixanta dies després.

L’odiosa època de “la batalla de València”, nefasta per al desenvolupament democràtic de les festes locals, va fer que molts valencians fugiren espaordits d’uns festejos que havien d’haver-se recuperat per al ciutadà i que fins i tot tardarien dècades a normalitzar-se Però el mal ja estava fet.

Estem en el període de vencedors i vençuts. Són quaranta anys que, si no és per algun raig de sol, els poders fàctics van fer el que els va vindre en gana, amb uns congressos fallers que s’enfocaven sobretot a les ostentacions festives. Contagiats pel pensament únic del règim governant, es pensava que la festa no tenia límits i 68

ELS PODERS DE LES FALLES

A partir de la recuperació democràtica, els poders fàctics es transformen, i, després del període de vencedors i vençuts, que dura més de quaranta anys, canvien de pell, i, per por de perdre el poder, s’inventen un nou model de poder: el dels colors, les banderes i els accents.

El període de més de vint anys de domini del Partit Popular en la capital prolonga els mateixos poders fàctics dels dos períodes anteriors, el de vencedors i vençuts i el de les banderes. Esta situació fa que la festa es quede estancada en l’actualització de totes les seues estructures.

L’Ajuntament, en estos anys, s’inventa una subvenció per a les falles, amb la qual aconseguix una certa pau social. La serp havia tret la poma, i Adam i Eva havien caigut una altra vegada, i res no tornaria a ser igual, gràcies a un dels poders fàctics més importants, com és el dels diners. Las soluciones colectivas no suelen tener éxito, porque cada comisión fallera es un organismo vivo con su especial modo de ser, sentir y trabajar. Pudiera pensarse que dotando a las fallas de subvenciones mejoraría su situación, e incluso la calidad de la fiesta. Yo creo que esto es un error y un peligro, pues las “fallas subvencionadas”, aunque sólo fuera en parte, perderían su espontaneidad, se relajaría en ellas el tenso espíritu que las anima, y pronto acabarían siendo una “creación oficial” sin el hondo sentido que hoy tienen. Para amar a la falla hay que padecerla. Y cuando más difícil resulta su gestación, más glorioso y feliz es su nacimiento. Clemente Cerdá La proliferació de programes locals de ràdio i televisió és un altre dels poders fàctics. Omplin les vesprades i les nits de l’afeccionat d’opinions dispars més o menys encertades, amb les

quals, d’alguna manera, intenten influir en el seu auditori. També hi ha grups de persones que fan i desfan el que volen, com el G-8, o les 5 Jotes, o, el que és pitjor, els qui no tenen ni nom, que van creixent només per a guanyar-se uns euros i pujar en la noblesa fallera. Últimament, ha aparegut un nou poder: el de creure’s superior, el de saber-ho tot, el de tu sí i tu no, amb mi o contra mi, el del poder de la samarreta. Al voltant dels poders de tota la vida, en estos últims temps, han aparegut nous grups nascuts de les xarxes socials. Han creat uns gurus, que, amb les seues opinions, lleven, posen, mouen del lloc a poetes, artistes, indumentaristes i tot el qui se’ls pose per davant. Són els últims a arribar i els més virulents, és la dictadura del color de la samarreta. La festa porta anys tenallada. Poc o res queda d’ella, com la van concebre els nostres avantpassats. Els valencians i els fallers en particular som un poble d’il·lusos al qual s’enganya amb molta facilitat.

El Verí del Foc 14

Qui paga, mana, de Pedro Santaeulalia Serrรกn (Convent de Jerusalem, 2013). Foto Joan Castellรณ 70

ELS PODERS DE LES FALLES

Qui paga mana en les falles Joan Castelló Lli

Periodista i membre de l’Associació d’Estudis Fallers (ADEF)

El concepte de poder apareix en la doctrina política lligat sempre a la capacitat d’unes persones d’imposar determinades conductes a altres persones, fins i tot contra la voluntat d’aquestes. El filòsof, sociòleg i politòleg francés Raymond Aron defineix el poder com la capacitat d’un individu per a determinar la conducta d’uns altres, mentre que Harold Laswell i Abraham Kaplan incidixen més en la part col·laborativa i social, en considerar el poder com la participació en la presa de decisions. Per altra part, en la política, el poder sempre ha estat relacionat com la potestat rectora i coactiva de el Estat, encara que pot ser entés millor com l’autoritat que regix les destinacions d’una nació. Tant en el camp de la política com en l’econòmic i social, existix també un altre tipus de poder, no tan sibil·lí, però igual o més efectiu. Són els denominats poders fàctics, aquells amb capacitat de pressió i d’influència sobre els altres poders (el polític, el legislatiu i el judicial). En els països democràtics, a la premsa se’n diu quart poder, i en aquells amb forta tradició religiosa, l’Església sol ser el cinqué poder. Així doncs, el poder fàctic es més subtil, més diplomàtic i a penes perceptible per la gran

majoria social, però exercix una influència decisiva en la presa de decisions dels polítics. Ens referim als lobbys o grups de pressió, tant polítics com empresarials, ja que la seua comesa és fer pressió política per a defensar els seus interessos particulars (encara que siguen en contra d’una majoria) i influir en la presa de les decisions que els afecten. Generalment són grups d’empreses, d’indústries..., però també ecologistes, caçadors o pensionistes (cadascun amb molt diferent capacitat de pressió política i social), que s’organitzen i tracten d’aconseguir els seus objectius. En l’última dècada la dona ha anat ocupant parcel·les de poder que fins al segle xx havien sigut terreny quasi exclusiu de l’home. Les lleis de paritat i igualtat han propiciat la irrupció d’un poder emergent, el de la dona, que a poc a poc es va estenent per totes les capes socials, però que encara està lluny d’aconseguir la plena equiparació política, econòmica i social. Dins del món de la festa existixen molts poders, que es van superposant en els diferents nivells de decisió. Hi ha poders que emanen de les bases (els presidents de comissió); hi han altres poders que són conseqüència d’eleccions indirectes (agrupacions i interagrupació) i hi ha altres poders que emanen del poder institucioEl Verí del Foc 14

El poder dels artistes fallers. Regino Mas (segon per l’esquerre), Modesto González (segon per la dreta) i el germans Fontelles en 1945. Arxiu Joan Castelló nal (els presidents i secretaris generals de Junta Central Fallera). Altres poders són els exercits pels artistes de prestigi que han aconseguit realitzar falles que han passat a la història per la seua creativitat, sàtira i enginy; o el de les comissions que més premis han guanyat i exercixen una atracció especial entre el públic, que les considera un exemple a imitar. Comentarem a continuació les característiques mes assenyalades de cadascun d’aquest poders. Els presidents de comissió són la cara visible del poder dins d’una comissió fallera. Elegits en votació universal al si de la comissió, són ells els que nombren als integrants de la junta directiva i tenen, per tant, capacitat de vetar l’accés a un càrrec a un determinat faller o fallera. Alguns presidents s’han mantingut en el poder diverses dècades, uns altres han tingut un mandat més limitat però han sigut decisius en algun moment decisiu d’aquestes comissions. Uns di72

ELS PODERS DE LES FALLES

rigeixen la comissió amb mà fèrria i uns altres són més receptius a treballar en equip i delegar responsabilitats. Dins de les falles hi ha també lobbies o grups de pressió. A la ciutat de València, els més coneguts són les agrupacions, les federacions i la interagrupación, els presidents de la qual s’elegeixen, no per votació indirecta sinó indirecta, ja que en ella només participen els presidents de les comissions que formen part d’elles i no la totalitat del cens de falleres i fallers afectats. Les federacions són associacions que integren a comissions amb un interés comú. Per exemple, la Federació de Falles d’Especial defensa els interessos de les comissions que formen part de l’elit fallera i que no sempre són coincidents amb la resta de comissions de seccions inferiors. Una cosa similar li ocorre a la Federació de Primera A, que ha establit una dinàmica pròpia a l’hora de designar els jurats que premiaran les seues falles o fins i tot crear un concurs cultural sobre la història de la festa (La Primera en la frente),

amb un ampli poder de convocatòria no sols en eixa secció, sinó entre comissions de molt diferents seccions. Atípica és també la Federació de Falles d’Especial Enginy i Gracia, una entitat que va nàixer en 2004 per a reivindicar la crítica i la sàtira d’uns monuments fallers que en aquell temps s’havien convertit, en molts casos, en exaltacions apologètiques (de la festa o del patrocinador empresarial de torn) o en crítiques blanques i políticament correctes, allunyant-se així de l’esperit corrosiu amb el qual van nàixer en el segle xix. En conseqüència, resulta una miqueta esperpèntic que haja de crear-se una entitat per a defensar l’enginy i la gràcia, precisament la raó de ser de les falles. Una falla que criticava els últims vestigis del franquisme faller: Existeixen altres lobbies o en- La caiguda de l’imperi, de Miguel Santaeulalia (Bailén-Xàtiva La titats amb àrees d’influència Ferroviaria, 1979). Arxiu Publicacions Bayarri més limitades, en aquest cas a la parcel·la cultural de la festa, com l’Associació d’Estudis Fallers (*ADEF), que en torn van nàixer al marge dels 26 sectors en què, 2016 va ser acreditada per la Unesco com a orga- des de la dècada dels huitanta, estan organitzanització consultiva no governamental, a proposta des administrativament les falles de València. de la Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni El president més emblemàtic de la InteragruImmaterial. pació va ser Pepe Monforte, que va saber alAmb un poder d’influència molt menor po- çar la veu en favor de les falles i, al mateix dem citar altres entitats com el Cercle d’Opi- temps, establir ponts de col·laboració tant nió Bunyol d’Or i Brillants amb Fulles de Llo- amb la Junta Central Fallera com amb el rerer (un reducte gerontocràtic si ens atenim a gidor de Falles de l’Ajuntament de cada mol’edat mitjana dels seus integrants) i el Casal ment, com va ser en el cas de la subvenció del 25% del cost del monument. Bernat i Baldoví. Sense cap dubte, el lobby faller amb més força real, poder d’influència i major presència en els mitjans de comunicació és la Interagrupció de Falles, un organisme creat per a representar a les 22 agrupacions preexistents, entitats que al seu

Un altre president amb poder, però alhora més polèmic i controvertit, ha sigut Jesús Hernández Motes, que durant el mandat de Pere Fuset com a regidor de Cultura Festiva i president de la JCF ha encapçalat l’oposició del sector més immoEl Verí del Foc 14

bilista de la festa a qualsevol canvi organitzatiu proposat per un Ajuntament de València amb majoria de forces polítiques de l’esquerra progressista i nacionalista. Poder efectiu és el que amb anterioritat van posseir determinats tàndem formats pels presidents i secretaris generals de la JCF. Alguns com Ramón Pascual Lainosa (1974 i 1978) i José Antonio Porta Andrés (1972-1978) van representar els últims vestigis d’un franquisme que va exercir un ferri control sobre l’ortodòxia d’una festa que ells identificaven amb la tradició més rància de la dreta valenciana i que no dubtaren en posar entrebancs a l’avanç de la democràcia al nostre país. Uns altres, com Enrique Real (1982-1991) i Pedro Maroto Borrego (1980-1986) es van deixar la pell en el seu intent de modernitzar una festa perquè fóra més plural i democràtica, com ho era ja la pròpia societat, i deixara de ser un reducte d’una forma determinada de concebre la política festiva. Uns altres, com Alfonso Grau Alonso (19962003) i Donís Martín Albizúa (1996-2003) van aconseguir l’adhesió de les falles mitjançant una política de subvencions que incloïa tant el 25% del cost del monument com un percentatge similar de la il·luminació, així com el pagament d’interessos per a l’adquisició de casals, entre altres millores econòmiques introduïdes per a mantindre la calma i un ambient favorable en les assemblees de presidents. A vegades, el poder d’un president de JCF ha sigut qüestionat pels propis fallers. Un exemple paradigmàtic ha sigut el de Juan Bautista Martí Belda (president de JCF entre 1964 i 1970), que durant la Crida de 1968, i davant les protestes dels fallers i del públic en general perquè parlara en valencià, va pronunciar una frase ja llegendària que es va poder sentir perfectament per la megafonia de l’acte: “quan parlen les persones, callen els borregos... No interrompre!... si algú ha vingut ací a buscar al seu pare...”. La revolada que es va muntar va ser formidable, amb 74

ELS PODERS DE LES FALLES

Pere Fuset, president de la Junta Central Fallera i regidor de Cultura Festiva a l’Ajuntament de València. Foto Joan Castelló xiulets, insults i protestes, inclòs un intent de part del públic escalar a la tribuna instal·lada a la part interior de les Torres de Serrans. L’alcalde de València, Adolfo Rincón de Arellano, després d’escoltar l’enregistrament, va semblar disposat a destituir el president de la JCF, però Martí Belda, en una exhibició del seu poder, va mobilitzar als seus homes de confiança i en menys de 24 hores va aconseguir el suport per escrit de 165 comissions falleres, frenant així en sec la seua destitució. Molt qüestionat ha sigut també, aquesta vegada pels lobby fallers com hem apuntat anteriorment, l’actual president de JCF, Pere Fuset, per la seua política d’acatar la normativa del valencià establida en l’Estatut d’Autonomia i la decidida voluntat d’adaptar la festa al segle xxi, amb decisions que van ser qüestionades en el seu moment però que anys després ningú discutix, com el trasllat de

El poder de la Dona. Susi Meliá, presidenta de la Junta Local Fallera de Cullera (2018 i 2019). Foto Joan Castelló l’Exposició del Ninot al Museu de les Ciències; el reconeixement oficial del Museu Faller, la introducció de la cavalcada del Patrimoni o les noves línies de subvenció per a la contractació de bandes de música. En les últimes quatre dècades, la dona ha passat de ser una simple integrant de la cort d’honor a anar ocupant llocs de responsabilitat dins de la comissió, però encara estem lluny d’aconseguir la paritat. Que existisca una dona presidenta de comissió ja no és una raresa com ho va ser Marina Vanacloy quan en 1982 va ser elegida presidenta de la falla Grup de Pescadors del Perellonet. Però enfront d’aquesta pionera del poder femení en les falles, cal fer constar també que, fins a dates molt recents, la Comissió de Convent de Jerusalem encara mantenia l’anacronisme duna comissió femenina diferenciada i la dona a penes tenia espai en una junta directiva integrada exclusivament per homes.

Encara que és pràcticament el 50% del cens, el percentatge de dones president de comissió no supera en cada exercici el 3-5%. Malgrat aquestes limitacions estructurals, a poc a poc es van fent passos que consoliden el poder de la dona dins de la festa. Per exemple, són ja dues dones les que han ocupat la presidència de la Junta Local Fallera de Cullera: Loles García Mancebo (2016 i 2017) i Susi Meliá Peiró (2018 i 2019). Per tot el que hem explicat fins ara, no podem menysprear el poder masculí dins de les comissions. Són els homes els que exerceixen (o ostenten, segons els casos, que de tot hi ha) el paper d’autoritat, alguns durant llargs mandats que els han convertits en història de la seua comissió. Sense ànim de ser exhaustius citarem com a exemple els casos de Pedro Borrego Galindo (1972-2000) i Pere Borrego Pitarch (2001-2020) en Na Jordana; Marcos Soriano (1995-2020) en Duc de Gaeta; i Rafael Ferraro Sebastiá (19702008) en Regne de València-Duc de Calàbria. El Verí del Foc 14

Don dinero, de Miguel Santaeulalia (Plaรงa del Pilar, 2000). Arxiu Joan Castellรณ 76

ELS PODERS DE LES FALLES

A vegades, el poder de les comissions es valora pels seus èxits, i el major dels assoliments és aconseguir el primer premi de falla de la secció en què està enquadrada. En la secció Especial de València, les comissions més guardonats, i per tant amb més renom són Plaza del Pilar (en 16 ocasions), Convent Jerusalem (15), Mercat Central i Na Jordana (12), Nou Campanar (7) i Doctor Collado (5). En secció Primera A, les comissions més llorejades han sigut Almirall Cadarso-Comte d’Altea, amb 11 primers premis; Mestre Gozalbo-Comte d’Altea, amb sis; Duc de Gaeta-La Pobla de Farnals, Sant Vicent-Periodista Azzati i Barques-Pascual i Genis, amb cinc primers premis cadascuna; Castelló-Sogorb-General Sanmartín, Convent de Jerusalem-Matemàtic Marzal i Plaça de Sant Jaume, amb quatre primers premis cadascuna d’elles; i Bisbe Amigó-Conca, Malvarrosa-Antonio Ponz-Cavite i Espartero-Ramón y Cajal, amb 3 primers premis cadascuna d’elles.

suflar diners una vegada que ha esclatat la bambolla immobiliària. El poder dels artistes es manifesta principalment, encara que no de manera exclusiva, a través dels premis. Aconseguir el cobejat palet els permet seguir escalant llocs en l’escalafó de la professió i, també en algunes ocasions, augmentar el seu caché, sempre que no s’estiga en un període de crisi en el qual les comissions hagen de contenir o reduir els seus pressupostos per falta d’ingressos propis i d’empreses patrocinadores. Els artistes que, al llarg de la història, han gaudit de més fama i poder dins del món de les falles han sigut Regino Mas (amb tretze primers premis en secció Especial. A més va ser Mestre Major del Gremi d’Artistes Fallers), Pedro Santaeulalia Serrán (amb vuit primers premis), Julio Monterrubio i Salvador Debón (amb sis primers premis cadascun d’ells), Vicente Agulleiro (amb cinc primers premis) i Julián Puche (amb quatre. També va ser Mestre Major del Gremi).

La falla Pediatra Jorge Comín-Serra Calderona, popularment coneguda com Nou Campanar, es el símbol del poder d’una comissió nouvinguda (naix a l’exercici 2002-2003) però que, en només un any, no sols accedix a la Secció Especial desafiant quasi totes les estadístiques, sinó que, a més a mes, ho fa d’una manera aclaparadora: 7 primers premis, sis d’ells consecutius (de 2004 a 2009) aconseguits amb el seus artistes fetitxe: Pedro Santaeulalia Serrán (5 primers premis, de 2004 a 2008) i Julio Monterrubio (el de 2009). El seté primer premi, el de 2012, va ser obra d’un altre membre de la nissaga Santaeulalia: Miguel Santaeulalia Serrán.

Però no ens enganyem. Qui realment posseix el poder dins de les falles són els diners. Segur que vosté, lector d’aquest article, coneix algun exemple de faller que ha arribat a ser president d’una comissió prometent que aportaria diners de la seua butxaca perquè la falla estiguera en un secció superior, o coneix algun pare de fallera que estava disposat a donar una quantitat considerable de diners si la seua filla era elegida fallera major. Es el poder de Don dinero, una afirmació coincident amb la proposta de Miguel Santaeulalia Núñez per a la plaça del Pilar de l’any 2000.

És també un exemple de poder efímer, d’au fènix del segle xxi: la seua història només compren tretze anys, i desapareix en 2015 amb el mateix rebombori amb el que va nàixer: Quan el seu promotor-president, Juan Armiñana, un empresari constructor d’habitatges, deixa d’in-

Encara teniu dubtes. Ací teniu un altre exemple: Qui paga, mana, i així ho va deixar reflectit Pedro Santaeulalia en la falla que va realitzar en 2013 per a Convent de Jerusalem. Per cert, es va emportar el primer premi de secció Especial. Estava clar, no?

El Verí del Foc 14

Regino Mas. Gremi d’Artistes Fallers de València 78

ELS PODERS DE LES FALLES

Mestres Majors del Gremi d’Artistes Fallers: el poder -o no poder- d’exercir un càrrec Iván Esbrí Andrés

Tècnic Centre de Documentació de la Festa de les Falles

«Un gran poder comporta una gran responsabilitat» és la frase célebre amb la qual el narrador tanca el número ú de Spider-man (Stan Lee i Steve Ditko, 1962), majorment popular arrel de la pel·lícula de l’heroi trepamurs en la veu del tio Ben Parker (Sam Raimi, 2002). El Mestre Major —categoria superior heretada del antics gremis medievals— és la primera autoritat del Gremi Artesà d’Artistes Fallers de València, al torn que els seus homòlegs de Borriana i d’Alacant als seus respectius. El càrrec té un precedent en el President de l’Associació d’Artistes Fallers, primera institució que va congregar als artistes entre 1932 i 1936. Junt amb el Mestre Major hi ha un organigrama desglossat en Secretaria General, Vicemestria Major, Direcció del Museu de l’Artista Faller, Tresoreria, delegacions i vocalies que l’alliberen de funcions, però no de responsabilitats. Així, del seu caràcter, personalitat i coneixement dependen la major o menor influència del seu mandat entre els membres de la seua directiva, al si del Gremi, el col·lectiu dels artistes fallers i la Festa de les Falles. De fet, com es podrà veure tot seguit, han hagut Mestres Majors amb una rellevància important i altres amb un pas més bé discret.

Al llarg de la història del Gremi d’Artsites Fallers deu d’ells han exercit el càrrec de Mestre Major, prèvia elecció: Regino Mas Marí (1942-1954 i 1956-1966), Vicente Rodilla Zanón (19541956), Vicent Tortosa Biosca (1966-1971), Julián Puche Ferrandis (1971-1974), León Lleó Ungidos (1974-1975), Salvador Guaita Piles (19761983), Salvador Gimeno Navarro (1984-1997), Pablo Jesús Ovejero Galindo (1997-2001), José Latorre Lleó (2001-2013) i José Ramón Espuig Escrivá (des de 2013). Regino Mas, el Mestre Pot ser vist amb perspectiva, era quasi lògic que l’artista faller més influent de la dècada dels anys 40 i 50 (DD.AA., 1999 i 2018), exercira també com al màxim representant de la institució gremial. Regino Mas Marí, qui ja havia sigut President de l’Associació d’Artistes Fallers entre 1934 i 1936 en substitució de Francisco Canet, amb el suport de companys de la talla de José Soriano Izquierdo, Carlos Tarazona, els germans Antonio i José Fontelles o Modesto González, va tenir l’àrdua tarea de construir la cimentació i les estructures del que és hui el Gremi Artesà d’Artistes Fallers de València i tot el patrimoni i col·lectiu que representa. El Verí del Foc 14

De fet, el primer va ser la pròpia constitució del Gremi, les primeres reunions per a la qual — prèvia autorització dels estaments militars— a la seu de la Societat Canto Coral Valencia, tingueren lloc el 1942. La formació com a Gremi i no associació com era fins aleshores, vingué marcada pel nou sistema burocràtic establert a partir de 1939 amb l’adveniment de la dictadura del General Franco. El Gremi Artesà d’Artistes Fallers de València es fundà l’octubre de 1945 i la primera llista d’agremiats es feu pública el dos de gener de 1946. A partir d’eixa data emprengué tot el procés de muntatge d’un sistema de regularització i gestió administrativa de defensa dels interessos dels artistes fallers, que passava per la premisa primera de «qui fa falles, ha d’agremiar-se»; és a dir pel corporativisme i proteccionisme. Al seu torn, i en eixa línia, s’entrà en contacte amb l’altre ent capital de la Festa de les Falles a València: Junta Central Fallera, dintre de l’organigrama de la qual s’introduí una mena de representant o delegat d’art faller i incidències, càrrec que exercia un artista faller designat. Amb JCF es va negociar la classificació per seccions de les falles, els seus criteris de valoració i la formació dels jurats. Regino Mas entenia també que un col·lectiu no sols era fort per estar sota el paraigües d’una institució o moure una gran massa social. Tot passava també per tenir un patrimoni, i aquest era l’ambiciós projecte de construir un complexe artesanal que incluira una seu gremial, escola, museu i tallers: la Ciutat de l’Artista Faller, un espai temàtic —el primer d’Espanya— dedicat a la construcció de falles, carosses i escenografies a l’estil dels estudis grans cinematogràfics. Aquest polígon, d’igual forma, homogeneitzava i dignificava als artistes fallers com a empresaris d’arts plàstiques, en abandonar les velles naus, alqueries i edificis en desús on venien treballant des dels albors del mateix ofici al segle xix. Sant Isidre, Benicalap i l’Olivereta foren les barriades propossades per ubicar la Ciutat de l’Artista Faller, 80

ELS PODERS DE LES FALLES

el projecte de la qual es defineix al llarg dels anys 50 i quedà tancat en vespra de la marxa de Regino Mas a treballar a la República Dominicana. Així, després del parèntesi de Vicente Rodilla de Mestre Major, la seua segona etapa de Regino Mas al càrrec estigué capitalitzada per l’inici de les obres de la seua anhelada Ciutat de l’Artista Faller el desset de març de 1965, finalment ubicada al barri de de Benicalap. Encarrilada la construcció dels tallers, el 1966 deixà definitivament el paper de Mestre Major, sent elegit successor el seu col·laborador Vicent Tortosa Biosca. Paradoxalment, Regino Mas va morir per les conseqüències d’un fatal accident a la seua nova nau de la Ciutat de l’Artista Faller el maig de 1968. Vicente Rodilla, el desconegut Tot i els estudis (Ariño et alii, 1993) el mandat de Vicent Rodilla Zanón és poc conegut i referenciat en la història del Gremi d’Artistes Fallers. De fet, és un període fins i tot confús per la poca documentació conservada. Ni tan sols es sap qué promogué vertaderament el seu accés al càrrec. Pel que sembla, Rodilla tenia un interés ferm en reorganitzar el Gremi, però és un misteri hui encara saber el motiu, l’objectiu i cóm anava a dur-ho a terme. Per contextualitzar un tant, es podria traçar un hipotètic desenvolupament dels fets a partir de la biografia de Regino Mas (DD.AA., 1999 i 2018), ja que aquest estava en ple comiat de les Falles i a punt d’embarcar a República Dominicana a realitzar treballs de carrosses i decoració. Així, Vicente Rodilla, prèvia elecció per la Directiva acceptaria i pendria posessió del càrrec el 1954, i el deixaria al retorn de Regino Mas, el 1956, coincidint a més que Rodilla fou elegit Procurador en Corts. Conclusió: un mandat a mode de regència. El que si consta com a principal aportació de la breu legislatura de Vicente Rodilla, fou la pri-

Vicent Tortosa Biosca amb Carles Tarazona, Ricard Rubert i Vicent Luna davant la falla La Serp de mar (Plaça del Caudillo, 1975). Llibre Vicente Luna: L’art de fer falles mera celebració de la Festa de Sant Josep Artesà, el 1956. Al dinar van assistir el Gremi d’Artistes Fallers, la Junta Central Fallera de València i representants sindicals. Fundador del Gremi d’Imatginers de València i molt més recordat com a escultor que com a artista faller -així ho corrobora el seu carrer dedicat a València-, Vicente Rodilla Zanón va morir l’agost de 1974. Tortosa Biosca, la consolidació Amb Vicent Tortosa Biosca (Castelló, 2017) el continuisme de l’era Regino Mas estava més que garantit. Al seu voltant va formar un autèntic dream team directiu amb els artistes més influents del moment: José Azpeitia, José Carrero, Miguel Cortés, Salvador Debón, Gori Gallego, Manuel Giménez Monfort “Cotanda”, Pasqual Gimeno, León Lleó, Vicent Luna, Arturo Martínez “el Patas”, Julián Puche i José Rueda.

Sense dubte, ha sigut el Mestre Major que més ha promogut els vessants socials i culturals del Gremi d’Artistes Fallers. Seua és la lletra de l’Himne L’Artista Faller, amb música de Leopoldo Magenti Chelvi; la consolidació de la Festa Gremial de l’1 de Maig, amb motiu de l’onomàstica de San Josep Artesà, i la Festa del Pi de Nadal; les distincions del Ninot d’Or i l’Insígnia de Plata; la fundació de les capçaleres El Artista Fallero i El Falleret Infantil; la creació de l’equip de futbol de la Ciutat de l’Artista Faller; els cursos d’ensenyament de llengua valenciana, en col·laboració amb Lo Rat Penat; i la participació en les ofrenes a la Verge dels Desemparats, en Falles, i la galania de la Regina del Jocs Florals. El comiat de Tortosa Biosca com a Mestre Major va vindre a la par que el seu adéu com a artista faller. Però mai va desvincular-se de les activitats gremials sobretot des d’eixe vessant socio-cultural, per exemple amb la direcció de la revista El Artista Fallero o l’organització de la Festa de l’1 de Maig. El Verí del Foc 14

Julián Puche junt amb el Ministre Fraga Iribarne i Tortosa Biosca. Arxiu família Puche Per aquestes raons no li faltaren homenatges tant en vida com a títol pòstum -va morir el setembre de 1992- a València i la seua Font de la Figuera natal. En el seu record la Biblioteca Municipal de Ciutat Fallera porta el seu nom.

Sota el seu mandat, es va conseguir l’afiliació del agremiats en la Seguretat Social i un seguit de fòrmules de recaptació de capital per iniciar la construcció de la Casa Gremial, l’Escola i el Museu a la Ciutat de l’Artista Faller.

Julián Puche, el vàlid

El breu temps de Puche com a Mestre Major ha tingut la conseqüència de que fins dates ben recents (Esbrí, 2017; DD.AA., 2018), pocs recordaren o no sabien de l’ostentació del càrrec per part de l’artista, qui va marcar tota una època en l’art de fer falles com a membre de la Generació d’Or junt amb Salvador Debón, Juna Huerta i Vicent Luna. Sense dubte, d’haver conclós la seua legislatura, Puche tenia validesa suficient per a una reelecció, fet que l’haguera permés desenvolupar moltes més accions en pro del Gremi i del col·lectiu d’artistes fallers. De forma inesperada, el Mestre faltà la Setmana Santa de 1984.

Pertanyent al dream team de Tortosa Biosca, Julián Puche Ferrandis representava la continuitat de les polítiques i directrius del seu predecessor. De fet, d’aquest heretà intentar conseguir una limitació per a la volumetria de les falles -per qüestions de sostenibilitat econòmica i qualitat plàstica- i la participació dels artistes com a jurats del monuments. Temes aquests que li valgueren alguna que altra dialèctica aspra amb la Junta Central Fallera de València i motivaren la seu marxa sense completar la legislatura, ja que no volgué que el Gremi es vejera salpicat per qualsevol refrega personal. 82

ELS PODERS DE LES FALLES

León Lleó (dempeus) junt amb Giménez Monfort, Debón, Luna, Tortosa Biosca i Gabarda. Gremi d’Artistes Fallers de València León Lleó, la transició A l’aleshores ja veterà artista faller León Lleó li va tocar el paper d’exercir com a Mestre Major en forma de regent, en tant que va esgotar el que quedava de legislatura de Julián Puche i va ocupar el càrrec fins l’elecció de Salvador Guaita. Si bé, vist amb perspectiva, ser Mestre Major podria interpretar-se com la rúbrica a la seua carrera, ja que, com s’ha citat, era tot un veterà que iniciava la seua retirada per jubilació, plantant els seus darrers anys per a la comissió fallera de Mendizábal, a Burjassot. Salvador Guaita, nous temps Salvador Guaita Piles accedí al càrrec l’onze de novembre de 1975, amb l’aval de ser una signatura de gran influència en la construcció de carrosses (Berenguer i Vázquez, 2002).

Si León Lleó va representar una transició interina, Guaita va viure una transició històrica, ja que el seu mandat coincideix de ple amb la fi de la dictadura del General Franco, l’inici del procés democràtic i del debat pre-autonòmic, conegut com “la Batalla de València” per la fractura entre els pols polítics, intel·lectuals i socials que suposà aplegar a un concens per definir les senyes d’identitat, especialment la llengua i la denominació del territori. De fet, la Directiva Gremial de Guaita formada per noms com Manuel Castellano, José Luís Pérez Abad “Novel”, Ramón Iranzo, els germans Ramón i Antonio Jorge Ferrer, Arturo Martínez “el Patas”, José Sales Pla o Vicente Roda, prengueren part en el debat identitari des de posicionaments regionalistes, aquells que serien la base del desaparegut partit Unió Valenciana. Exemples pràctics foren la participació del Gremi d’Aristes Fallers en la Festa de la Verge dels Desemparats, el Corpus Chiristi i el 9 d’Octubre. El Verí del Foc 14

També cal ressenyar que coincidint amb Salvador Guaita de Mestre Major, les Falles de València foren declarades Festa d’Interés Turístic Internacional, el 1980, i es fundaren els gremis de Borriana, el 1977, i d’Alacant, el 1983, amb els quals des d’aleshores, i ara units com a Federació de Gremis d’Artistes Fallers i Foguerers de la Comunitat Valenciana, es té una relació estreta. Salvador Guaita s’integraria durant uns anys en la Directiva del seu successor Salvador Gimeno. El Mestre va faltar el novembre de 2015. Salvador Gimeno, l’enyorat

Salvador Guaita. Arxiu família Guaita Al seu torn, el Gremi va rebre el Bunyol d’Or de Junta Central Fallera de València. Política a banda, Salvador Guaita va impulsar una rellevant iniciativa de promoció de l’art faller i les dots plàstiques dels artistes per mig de succesives i exitoses mostres de càracter antològic a la fi de la celebració de les Falles. Aquestes exposicions s’han celebrat fins dates no molt llunyanes. Sota el seu mandant es posà —per fi— la primera pedra del Museu de l’Artista Faller, i per extensió de la Casa Gremial i l’Escola de Formació, un deu de març de 1979. Algunes premises del seu exercici van ser reclamar a JCF la gestió i organització íntegra de l’Exposició del Ninot per part del Gremi o el fer front a l’emergent intrusisme en el sector, endurint les formes de contracte per evitar la irrumpció del artistes “pirates”: aquells no agremiats o sense alta empresarial que signaven com “la Comissió”. 84

ELS PODERS DE LES FALLES

El primer a dir sobre Salvador Gimeno Navarro és que aquells que eren els seus col·laboradors pròxims, com Daniel López, apleguen a la conclusió de que la plena i enfermiça dedicació al càrrec de Mestre Major, li costà la vida. El passat 2019, la seua figura ha estat notablement posada en valor com un Mestre que va posicionar i revindicar al col·lectiu dels artistes fallers com des dels temps de Regino Mas no es veia, però sota altre context polític —el clímax del PSPV— i cultural —la Moguda—. Una etapa, doncs, marcada per l’assoliment de l’Autonomia i el leitmotiv de construir un territori, i que Gimeno va saber aprofitar amb continues reunions amb Presidència de la Generalitat i les Conselleries, conseguint línies de crèdit més que suficients que es desglossaven equitativament al si del Gremi d’Artistes Fallers en promoció, diversificació de treball i patrimoni. Els demolidors titulars que Salvador Gimeno deixava revindicant la falla i l’artista faller com epicentre de la Festa, es traduiren en encontres constants amb la reorganitzada Junta Central Fallera, arrel del procés de transició democràtica. Així, sota el seu mandant els artistes tingueren un transcendent paper com a jurats de les falles de Secció Especial de València al llarg de la dècada dels 80. Practicament van ser integrants per mestres de la talla de Salvador Debón, Vicent Luna, Vicent Domingo Timoner,

Juan Huerta o el seu tio Pasqual Gimeno Torrijos. Tanmateix Salvador Gimeno no va conseguir la gestió —al menys al 50% amb JCF— de l’Exposició del Ninot o la regulació dels volums de les falles d’acord a la secció/pressupost. De les Conselleries d’indústria i Turisme d’aleshores i de la Diputació de València va obtenir un ple recoltzament per promocionar als artistes fallers sota eixa premisa de «creatius capaços de tot», fet que es va traduir en una major diversificació del treball més enllà de la falla i les carrosses cap als stands, el disseny, la decoració, les tematizacions i l’obra pública, tant a nivell local com nacional i extranger.

Salvador Gimeno junt amb Julián Puche i la Fallera Major Amparo Marín. Arxiu família Puche

Un fet molt destacable del seu mandat fou la fi de les obres de l’ansiada Casa Gremial, Escola i Museu de l’Artista Faller, inaugurats el vint-isis de febrer de 1993. També es creà la Cooperativa d’Artistes Fallers, el 1983, presidida per José Devís Fitos, per poder fer la compra de materials i ferramentes “al por mayor” a preus més competitius. Hui a la Ciutat de l’Artista Faller, aquests edificis són el testimoni del seu llegat, recordat per una placa a l’entrada de la Casa Gremial. A nivell d’efemèrides, cal ressenyar la celebració del 50 Aniversari del Gremi Artesà d’Artistes Fallers de València, que es concretà amb la publicació de Los escultores del fuego (Ariño et alii, 1993), llibre d’investigació acadèmica que repassa la història de l’institució, la falla com disciplina artística i els processos constructius. En l’apartat de els revistes va desparèixer El Artista Fallero i es publicà durant un temps Artfa.

La seua Directiva va contar amb noms com el citat Daniel López, Miguel Santaeulalia, María Caridad Pinto, Vicent Agulleiro, Enrique Viguer, Miguel Esteban “el Flecha”, Ramón Espinosa o Vicent Almela. Pablo Jesús Ovejero, segona transició L’única legislatura del veterà Pablo Jesús Ojevero Galindo, 1997-2001, es resumeix en ser nova transició entre dos èpoques al si del Gremi Artesà d’Artistes Fallers de València: l’era Gimeno i l’entrada al segle xxi. José Latorre, l’entrada al segle xxi En plena embranzida de la seua carrera junt amb el seu soci Gabriel Sanz, José Latorre Lleó asumí el càrrec de Mestre Major el 2001. Al seu organigrama, destacaren noms com Marisa FalEl Verí del Foc 14

José Latorre junt amb la Ministra Reyes Maroto i les Regidores Sandra Gómez i Pilar Bernabé. Foto Iván Esbrí có, Secretària General, i Manuel Algarra, Director del Museu de l’Artista Faller.

Faller i Construcció d’Escenografíes des del curs 2012-2013.

També les Falles anaven encarrilades cap a un boom paral·lel a la bambolla immobiliària. Eren els temps del fenòmen Nou Campanar i l’efecte dominó que exercí sobre les seues immediates competidores de Secció Especial i les demés categories, a València. Falles colossals que aplegaren a cifres de huit cents, nou cents mil i un milió d’euros.

Sota el mandat de Latorre, el Gremi va rebre la Medalla d’Or de la Ciutat el 2005; es convocà la primera Gala dels Artistes a l’Ajuntament de València; i s’estretiren llaços amb l’Associació d’Estudis Fallers amb la qual es ve col·laborant a les Converses les Falles, a la Nau i publicacions (L’Indult del Foc, Vicent Luna: l’art de fer falles).

Així s’entrava al segle xxi i el Gremi d’Artistes Fallers també ho feia amb l’obertura de comptes de mail, web i perfils en xarxes socials. Destacar sobretot que, per fi, es posà al dia la formació d’artista faller, reglada arrel de la implantació als currículums acadèmics del Cicle de Grau Superior de Formacio Professional d’Artista 86

ELS PODERS DE LES FALLES

Temps que semblaven mai tenir sostre, però si el tingueren. L’embranzida fallera inicial, desembocà al final de l’exercici de José Latorre com a Mestre Major el 2013 en el pagament de la factura de tota aquell “festival”, que sense proposar-s’ho tingueren que abonar els artistes fallers. La reducció i estancament dels pressupost i la baixada de persina de tallers de falles començaven a copar titulars.

José Ramón Espuig, l’actualitat El setembre de 2013 José Ramón Espuig Escrivá —artista ben conegut a les Falles de Xàtiva (República Argentina i Molina-Claret)— assumí el timó del Gremi d’Artistes Fallers (Esbrí, 2018). La seua reelecció el juny de 2017, el converteix en l’actual mandatari. Sergio Carrero i Jordi Palanca van ser les altres candidatures en les respectives convocatòries electorals de 2013 i 2017. Espuig, recoltzat en la seua Directiva per noms forts com Ximo Esteve (Secretari General), Manu Martín (Vice-Mestre Major) o María Pilar Luna (Directora del Museu de l’Artista Faller i Tressorera), ha viscut com a Mestre Major en aquestes dos legistaures l’alfa i l’omega més paràdojic que quasevol altre dels seus predecessors poguera haver imaginat: la declaració de la Festa de les Falles com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, el novembre de 2016, i l’enfosament de la professió d’artista faller. Les actuals fluctuacions a nivell moral i econòmic de l’ofici d’artista faller són no ja mai conegudes, sinó molt preocupants amb una crisi d’incerta solució. De fet a José Ramón Espuig ja li va tocar iniciar la seua primera legislatura amb les restes candents del que havia sigut la bambolla fallera; la pujada del 21 % del IVA a les falles com a indústria cultural; i el reconeixement dels drets d’autoria sobre els esbossos de falles. Si bé, tal i com es concebeix en el pensament xinés: crisi és sinónim d’oportunitat. Espuig ja pot quedar-se del seu exercici amb el fet de que els artistes, a poc a poc, han anat limant les seues difèrencies i com feia dècades no s’havia vist, el col·lectiu ha estat unit per defendre els seus interessos, com ha sigut cas de l’aprovació de mesures de limitació de volums en les falles, les quals acceptades o no per les juntes locals falleres als seus concursos, els gremis de València, Borriana i Alacant aplicaran de ple a partir de 2021. Culmina així una de les premises dels programes dels Mestres Majors Tortosa Biosca i Salvador Gimeno.

A finals de 2019, i arrel dedicar l’Associació d’Estudis Fallers les Converses les Falles, a la Nau a la professió d’artista faller, hi ha un compromís ferm de l’Ajuntament de València a apremiar a la Generalitat Valenciana i al Govern Espanyol a reconèixer les singularitats històriques i laborals dels artistes fallers als currículums ocupacionals i a subscriure un conveni laboral propi atenent a les seus sigularitats professionals. També rellevant de l’etapa d’Espuig com a Mestre Major ha sigut conseguir la signatura per part de tots els grups polítics de l’Ajuntament de València d’un Pla de Revitalització de la Ciutat de l’Artista Faller (desembre 2015), malgrat les poques actuacions fetes fins la data. Però les revindicacions no paren en el seu degoteig allà on faça falta Ajuntament, Diputació, Generalitat i, fins i tot, la Ministra d’Indústria Reyes Maroto, qui visità la Ciutat de l’Artista Faller l’abril de 2019. D’igual forma, el Cicle de Grau Superior de Formació Professional d’Artista Faller ha quedat assemptat als currículums acadèmics; s’ha recuperat la celebració de la Festa del Pi de Nadal, des de 2013; s’ha conseguit una millora en les bases del concurs de les Falles Municipals i de les carrosses de la Batalla de Flors; una nova seu per a l’Exposició del Ninot de València, al Museu de les Ciències des de 2016; la reobertura del Centre de Documentació de la Festa de les Falles, el desembre de 2017; i la reforma del Museu de l’Artista Faller, el setembre de 2019. En l’apartat d’efemèrides, la Ciutat de l’Artista Faller va rebre la Medalla d’Or de la Ciutat de València pel seu 50 Aniversari, el 2015; el Gremi d’Aristes Fallers rebé la Medalla d’Or de San Carles de la Facultat de Belles Arts, el 2017; i es va celebrar el 75 Aniversari de la institució amb la mostra La Memòria del Foc, el juliol de 2018; a més de rebre premis per part de la Càmera de Comerç, el 2019, i entitats diverses. A dia de hui, José Ramón Espuig encarrila la recta final del seu mandat, que en el vessant artístic coincideix amb la plantà de la Falla Municipal de València Això també passarà, junt amb El Verí del Foc 14

José Ramón Espuig junt amb l’Alcalde Joan Ribó i Ximo Esteve. Foto Iván Esbrí Manu Martín sota esbós de l’artista urbà Escif. Sense dubte també la millor rúbrica, de les últimes que donarà, al seus vora cinquanta anys de carrera d’artista faller. Conclusió Quín és futur del Gremi Artesà d’Artistes Fallers de València i la seua figura de máxima representació? És fer “falles-ficció”. Eixe futur podria passar pel manteniment de les estructures, la refundació o la desaparició de la histórica institució. Molt dependrà del context

ELS PODERS DE LES FALLES

que visca la professió d’artista faller els pròxims quatre anys. Dir noms del pròxim Mestre Major -Espuig ja va dir el 2017 que afrontaria una segona legislatura, però no una tercera- seria especular molt gossadament. Un artista amb pes mediàtic, una directiva de jovens, una dona… rumors que de tant en tant s’escolten per la Ciutat de l’Artista Faller. Siga com siga, el poder que otorga ser Mestre Major continuarà comportant una gran responsabilitat.

Consultes El Artista Fallero, anys 1967 a 1986 i 1990 a 1992. Artfa, anys 1991 a 1997. ARIÑO, A.; BORREGO V.; HERNÁNDEZ, G. M. (1993): Los escultores del fuego. Aproximación a la historia del Gremio Artesano de Artistas Falleros de Valencia, València, Diputació de València, 291 p. BERENGUER, L.; VÁZQUEZ, B. (2002): Salvador Guaita. El batallador de las Artes, València, autoedició, 44 p. CASTELLÓ, J. (2013): “Tortosa Biosca, un gran entre les falles i la pintura”, El Verí del Foc, 7, pp. 54-79. DD.AA. (1999): Regino Más. Historia de una época, València, Albatros, 143 p. ---(2018): “Regino Mas (1899-1968). 50 anys sense l’artista faller més influent de tots els temps”, Llibre Oficial Faller Junta Central Fallera de València, pp. 162-201. DD.AA. (2018): Els Puche, arrels de falles, València, Ajuntament de València, 84 p. ESBRÍ, I. (2017): “Fer memòria. Julián Puche, la Generació d’Or i més”, Cendra, 20, pp. 58-70). —(2018): “Fer memòria II. Josefa Escrivá Bonifacio “Pepa”, cartonera”, Cendra, 22, pp. 22-29.

El Verí del Foc 14

Ninot de Toni FornĂŠs, presentat per la falla C. de Barcelona - T. de Moncada de lâ&#x20AC;&#x2122;any 2013, que treia el fenomen dels nous mitjans digitals com Malalt de Falles o Cendra. Corredor de falles Digital 90

ELS PODERS DE LES FALLES

El poder de les falles i els mitjans de comunicació Jordi Maravilla Herraiz

Administrador del Bloc Corredor de Falless

Segons el Diccionari Normatiu València de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua: Poder: 2.m. Domini, influència o autoritat que és te sobre algú o sobre alguna cosa. Si les poblacions on es planten falles —i fogueres— foren estats, podríem dir que les dues grans superpotències mundials serien València i Alacant però, a més a més, les Falles de València porten molt de temps en el tron, més que res, perquè foren les primeres i perquè les altres vingueren després. En l’actualitat existeixen, seguint el llenguatge de la Geopolítica Mundial, diverses potències regionals però algunes són per les seues especials característiques les més potents. Tenim el cas excepcional de Borriana amb una influència geogràfica a totes les comarques del nord, la qual exerceix una capitalitat fallera real per ser seu del Gremi d’Artistes Fallers de Borriana. A la part central-sud, tot i estar enclavada en una comarca amb una dotzena de juntes locals, és innegable la capitalitat d’Alzira. Més avall encara hi hauria poblacions amb influència a nivell comarcal o, fins i tot supracomarcal, és el mateix cas de Xàtiva, que exerceix influència a la Costera però també a la Vall d’Albaida, la Canal de Navarrés i, fins i tot, el sud de la Ribera; el cas de Dénia a la Marina Alta i Baixa; el cas d’Elda a tot el Vinalopó; el cas de Benicarló al Maestrat; el de Buñol a la Hoya i comarques castellanoparlants d`interior, etc.

On es situen la majoria de mitjans de comunicació? Doncs, la resposta és clara. Allà on es resideix també el poder faller o foguerer, no de bades, tant falles com fogueres artístiques —faig ací una diferenciació amb les fogueres vegetals d’origen immemorial— són filles del món urbà, a diferència de les fogueres vegetals que han sobreviscut especialment en àmbits semiurbans o rurals. L’esquema dels mitjans de comunicació que informen sobre falles i fogueres, torna a repetir el mateix esquema, si a les capitals provincials o autonòmica en el cas de València, hi ha delegacions de premsa, radio i televisió estatal, a la majoria de capitals comarcals també hi ha delegacions de premsa autonòmica i emissores de ràdio i, fins i tot, televisions locals i comarcals. Aquest teixit comunicatiu fa que les falles de poblacions com Alzira, Borriana, Buñol, Dénia, Gandia, Sagunt, Torrent, Xàtiva, etc., tinguen una mínima cobertura informativa. Però que ocorre amb els casos de poblacions fallers de reconeguda trajectòria que no són capitals comarcals? Doncs la resposta torna a ser clara. Veuen minvada la repercussió mediàtica, el cas més proper que conec és el de Cullera, a El Verí del Foc 14

Portada del Mundo Gráfico que fa ressò de l’arribada del tren faller a València l’any 1927, un moment que la festa comença a ser fenomen de masses. Biblioteca Nacional la Ribera del Xúquer. A Cullera es compta amb un setmanari local però és comptava amb una televisió local que ha desaparegut, fins i tot una població com Sueca capital de la Ribera Baixa, tot i comptar amb un setmanari i una televisió local, no te la repercussió mediàtica de la veïna Alzira amb més habitants, més falles, més fallers i, per tant, més poder general. Altres casos de xicotetes potències que queden en un segon plànol per no tindre la capitalitat comarcal són Carcaixent a la Ribera Alta, Benaguasil al Camp de Túria o Tavernes de la Valldigna a la Safor, però sobretot moltes poblacions de l’Horta de València com Paterna, Catarroja, Alaquàs, Manises, Montcada,... en tot cas fora de l’Horta de València, solen casos molt concrets. Les Falles, tal i com hui en dia les coneguem, començaren a aparèixer de forma regular en la premsa escrita de la ciutat de València arran de 1850. Abans, tot i que apareixien observacions de guies de viatges, dietaris personals o notícies secundàries anecdòtiques, el patró que més es 92

ELS PODERS DE LES FALLES

repetia, sobretot al segle xviii, era el de la prohibició especialment mitjançant bans municipals, fenomen aquest que encara continuarà de forma esporàdica fins a les acaballes del segle xix. L’inici mediàtic de les falles començà a València i allí continua durant tota la segona meitat del segle xix, a excepció de moments molt puntuals com els tres anys que Blai Bellver plantà o tractà de plantar falla a Xàtiva, la falla dels rifers de Sueca, la primera falla de Gandia o la primera falla d`Alzira. Amb el segle xx, a València, el món faller s’expandí comunicativament, amb la creació de les primeres revistes falleres, especialment a partir de la creació del Pensat i Fet el 1912, amb la publicació de tots els esbossos del Cap i Casal i de vegades els de les poblacions valencianes que començaven a plantar falles, però sempre en un segon o tercer plànol. L’arribada dels anys trenta del segle xx, comportà moltes novetats, no només pel canvi polític, sinó sobretot per la irrupció en el mapa valencià de les festes del Foc, de les Fogueres

de Sant Joan d’Alacant que ben prompte tingueren una difusió mediàtica enorme i que van comptar, fins i tot, amb una revista com El Tio Cuc, que hui per exemple no en té. En el cas de València, el nombre de revistes es disparà així com es van començar les primeres emissions radiofòniques i, fins i tot, ens ha arribat alguna pel·lícula en cinema mut —sembla que també a les Fogueres— convertida ja la festa de les Falles en fenomen de masses a València i nascuda la festa a Alacant, aparegueren dos nuclis de poder faller a nivell local: Gandia i Xàtiva. En el cas de Gandia ja havia donat signes de vitalitat, perquè fou la primera població fora de València que a principis del segle xx ja començava a plantar no una sinó diverses falles; en el cas de Xàtiva, que també havia tingut precedents en el segle anterior i en 1922, emergia amb una força inusitada, situant-se com a potència emergent indiscutible entre València i Alacant, amb una tretzena de falles i premsa pròpia. La immediata postguerra dels anys quaranta i cinquanta suposaren una reconstrucció de tot l’orbe faller i foguerer, en el cas de les falles de comarques, suposà la creació d’algunes de les juntes locals més importants en l’actualitat, en primer lloc la de Borriana el 1942 que havia tingut unes falles organitzades per l’ajuntament en la dècada anterior i que va atorgar, fins i tot, premis i que és convertiren en la junta més potent aleshores. A continuació, Alzira va experimentar el 1944 un procés molt semblant al de Xàtiva en els anys trenta a més de configurar la seua Junta Local. També hi hagué casos com el de Carcaixent que fundà la seua junta local en eixos anys però desaparegué i tornà en els seixanta, i no és un cas únic. En tot cas, l’esquema es repetia a València i Alacant que ja comptaven amb publicacions de les seues organitzacions, caldrà sumar nous mitjans ja regulars com el radiofònic i, en casos comptats, el cinematogràfic. És el període en el que naixeran les primeres publicacions falleres col·lectives, principalment revistes de juntes locals. Destacar el Foc i Flama de Gandia, que ha mantingut el nom fins l’actualitat.

Esbós del cadafal Las ciencias adelantan de José Camarasa (Cid-Trinitat, Xàtiva, 1949). L’arribada de les noves tecnologies provoca nous formats de comunicació. AMX LG-1928-7 En la segona època del franquisme, als seixanta i setanta, però encara més a la transició s’incrementarà la xarxa fallera, quasi de forma paral·lela al creixement econòmic i demogràfic; les falles de nou feren un salt dins el món mediàtic, motiu pel qual a la premsa generalista d’Alacant i València començaren a popularitzar-se els suplements fallers i foguerers. La ràdio ja es farà habitual a les grans capitals però el gran canvi vindrà per emissions televisives cada vegada més habituals. A nivell territorial, hi haurà un esclat sense precedents que generarà un gran nombre de juntes locals i augmentarà el nombre de comissions en aquelles que ja en tenien, a més de començar a establir-se la divisió en seccions a Alzira, Gandia, Xàtiva, etc. Els huitanta i noranta, amb la consolidació del nou règim, vindrà una gran crisi del llibret de falla com a vehicle tradicional comunicatiu, especialment als huitanta, que tingué El Verí del Foc 14

una reacció als noranta, la qual es vehiculà mitjançant el Concurs de la Generalitat Valenciana des de 1994. D’altra banda, a les comarques on encara no hi havia una saturació de publicacions periòdiques com a les grans capitals, sorgiran revistes com El Gat Faller de Cullera o l’Aladroc a Xàtiva i més tard a Sueca, Falles tot l’any, entre altres exemples. El nou règim polític comportà l’arribada de les autonomies i Radio Televisió Valenciana, per primera vegada en la història, ja en els noranta començà a traure l’actualitat fallera fora de València i un major accent en les fogueres d`Alacant. Un poc abans de l’arribada del nou mil·lenni, un nou àmbit comunicatiu s’obrí pas en les falles, com sempre seria València i la seua àrea metropolitana, la primera en incorporar-se al nou mitjà. La informàtica que havia avançat com a tecnologia lateral, en despatxos i oficines, a finals dels noranta feia un pas més i entrava en el ciberespai. El sistema Windows facilita molt l’entrada de moltes persones i el 1995 naixia la web del Gremi d`Artistes Fallers de València, el 1996 començaren les webs genèriques d’alguns artistes com Manolo Garcia, Manolo Viguer, Ximo Esteve o el xativí Xavier Herrero un poc més tard, el 1997. Una de les primeres comissions en disposar de web pròpia fou la Falla de la Plaça de la Mercé, que ha tingut unes quantes i actualment no en té. El 1999, la Junta Central Fallera dissenyà un nou portal, encara no es tenia constància de fins on podia arribar la repercussió d’Internet. La majoria d’aquells portals desaparegueren, altres és reformaren o tornaren a reaparèixer i les més antigues que han continuat fins l’actualitat són Distrito Fallas i Cyberfallas des del 2000 i 2001. Els anys següents s’incorporaren innovacions com webcams durant la plantà, el cas de la Mercé i Na Jordana el 2004, etc. Com havia ocorregut en el passat, de nou les aglomeracions urbanes encapçalaven les innovacions. He de dir que no tinc informació de l’evolució d’aquesta fase en la ciutat d’Alacant, però suposa que es situaria en un estadi intermedi entre València i la resta de comarques. El 94

ELS PODERS DE LES FALLES

nou mil·lenni comportà també un nou espai en eixe món digital, a banda de les webs, sorgiren llocs de reunió digital anomenats Fòrums Fallers, que en principi havien de facilitar el diàleg entre gent de llocs distants, la part negativa és que molts, aprofitant l’anonimat, començaren a abocar insults i missatges malsonants. Ara bé, no tot fou negatiu, d’aquells espais que en l’actualitat han quedat en un segon plànol, també emergiren una nova generació de bojos per les falles —curiosament la majoria no fallers— dels quals tenim dos exemples molts representatius, el primer fou Malalt de Falles que creà el primer Blog de Falles el 2006, més àgil que les antigues webs, després d’una breu interrupció retornà amb força; el segon cas fou el de Cendra Digital, web sorgida el 2009. Tant Malalt com Cendra, centraven i centren el seu focus d’atenció en el cadafal faller, tot i que tinguen algunes diferències com la llengua utilitzada o la forma de donar les notícies. L’altre punt en comú és que encapçalaren precisament al compàs de la crisi l’entrada d’un nou tipus de mitjans fallers a les xarxes socials, uns mitjans

Exemplars de la revista l’Aladroc, un publicació sobre actualitat fallera de les falles de Xàtiva. Va aparèixer el setembre de 1997 i va durar fins l’any 2002. que no representaven ni a cap de les juntes o federacions existents, ni tampoc a cap dels grans grups mediàtics analògics que assistien perplexos al canvi. Actes com l’entrada de ninots a l’Exposició del Ninot de València, la Plantà o la Cremà que mai s’havien retransmès començaren a fer-se de forma online. I darrere d’ells vingueren més, i que em perdonen els no nomenats, però recorde Planet Fallas el 2011, Un Nou Parot el 2013 —en l`actualitat sense ús—, etc. Però el panorama informatiu digital continuava sent quasi un erm a les comarques on, per cert, hi ha més falles que al mateix cap i casal. En eixos anys començà a créixer també molt la xarxa a Alacant, amb webs com Infogueres, Som de foc, Fogueres d’Alacant,... però servidor continuava notant una manca de representació del món digital de comarques al marge de les pròpies webs institucionals, que per cert, eren més bé escasses i en molts casos molt deficients. Com a conseqüència de tot el procés, va nàixer Corredor de Falles el 6 de març de 2014, el primer blog de falles amb perspectiva territorial, que tot i tindre freqüents interrupcions per mo-

tius extra fallers, continua la seua marxa i que aconseguí per exemple el 2015 fer el seguiment de la Plantà del 150 Aniversari de les Falles de Xàtiva o nombroses cròniques amb descripcions del treball dels artistes fallers i foguerers, amb una especial atenció als integrants dels professionals de l’escola de la Ribera. També ha segut el primer mitjà faller en tindre un espai en Vkontakte, popularment conegut com el Facebook Rus o Eslau, amb continguts més didàctics, per un públic àvid per conèixer, sobretot què són, com és fan, perquè es fan i altres aspectes al voltant de la falla, sobretot els artístics. A banda de la irrupció de les xarxes socials, la darrere dècada ha propiciat molts mitjans locals digitals, els quals si estan en territori on es planten falles, solen parlar sobre elles, amb major o menor continuïtat. Alguns, fins i tot, publiquen edicions especials digitals, a mode dels antics especials o extres de falles en paper. Hi ha un fet que no canvia malgrat les innovacions tecnològiques, allà on hi ha més població, més falles o fogueres, més pressupostos i sobretot més persones amb poder econòmic i social, també hi ha més repercussió als mitjans de comunicació. El Verí del Foc 14

Número 13 — març 2019

l’IMAGINARI POPULAR FALLER Furgant en l’imaginari popular de les Falles Rafa Tortosa i Garcia L’imaginari popular en les falles de Xàtiva Joan Quilis i Ródenas Els símbols cremats. Iconografia valenciana a les falles Juanjo Medina Bonilla Peps, Nelos i Quelos. Hortolans vists per les falles Iván Esbrí Andrés Els campanars de la Seu de cartó-pedra Rafa Tortosa i Garcia Pavesos: fer país amb música folk en una frustrada primavera fallera Joan Castelló Lli Les insígnies falleres xativines Javier Mozas Hernando I per què no una mitologia fallera? Jordi Maravilla Herraiz

ELS PODERS DE LES FALLES

JRJ