Rafa TortosaEl ninot de Vernia: «El abuelo» i el museu... faller?

el ninot de Vernia:

«El abuelo» i el museu… faller? S’escriu sobre el ninot que va estar exposat molts anys al Museu Municipal

per Rafa Tortosa i Garcia

Molta gent recorda haver-lo vist a l’antic Museu de l’Almodí, a les escales de fusta d’on s’accedia al primer pis. «El Abuelo», un llaurador —amb el seu brusó, les seues espardenyes de careta i la seua gorra— va estar exposat des del 1943, quan fou indultat, fins que arribà la democràcia. Després fou arraconat als soterranis del Museu Municipal.

Han passat els anys i el ninot s’ha mantingut allí, esperant, algun dia, siga traslladat a un Museu Faller. Ara, amb aquest article, el ninot ha vist la llum. No es què tinga molt bona pinta —els anys no passen debades, encara que siga un ninot—, però el seu valor patrimonial, dins de la festa de les falles de la ciutat, fa que li rendim un estimat homenatge i retrocedim en el temps per contar coses de la seua vida, a més de parlar del futur, de l’utòpic museu faller.

La història del ninot

Després de la guerra, les falles tornaren a la nostra ciutat, i és l’any 1943 quan es rellancen de manera definitiva, plantant-se tretze falles i conformant un bon programa de festeigs. Dins d’aquest programa es va realitzar l’exposició del ninot entre els dies 7 i 14 de març, fent-se l’elecció del millor ninot per votació popular. El ninot guanyador va estar un grup compost per un iaio vestit de llaurador i el seu net. Aquest pertanyia a la falla de la plaça dels Màrtirs de la Revolució —actualment de Sant Jaume— i va estar confeccionat per l’artista xativí, José Garcia Tortosa, més conegut com Vèrnia 1 .

Una vegada plantat el cadafal «Co· ses que pasen» a la plaça, hem de

1 Si voleu conèixer la relació entre aquest artista i les falles, us remetem a la següent referència: Pérez Gim énez, J. I, «Un artista en progressiva recuperació. José Garcia Tortosa, Vernia», El Verí del Foc (núm. 3), Falla J. R. Jiménez, Xàtiva, 2009, pp. 62-71.

dir que aquest grup de ninots no formava part d’una escena dins de la falla sinó que hi eren dos espectadors més del monument faller d’aquell any. Al llibret, hi ha un escrit anònim sobre una conversació entre aquestos dos familiars, explicant-li de què anaven les escenes de la falla, i que per curiositat hem decidit reproduir (A). Seguint amb el llibret de la falla, a l’apartat de la crítica fallera, ens explica aquest quadre sota el títol «El Agüelo i el net», on comenten que els ha agradat molt aquell cadafal que estan veient (B). B A

Parlant del cadafal faller, podem descriure que el cos central estava format per un gran llaurador girant la crítica sobre ell. En la primera cara la falla parlava de com el llaurador s’havia convertit en nou ric atès la situació socioeconòmica de l’època i fins i tot les xiques ara buscaven a llauradors per a casar-se. A una de les escenes es parlava del clavegueram que s’estava instal·lant a la ciutat i dels problemes que ocasionava. Sobre els aliments també es parlava en aquesta falla dient que el llaurador, esperant que pujaren els preus, li s’ha fet malbé la collita. La falla era tancada per una escena on es representava el ball de la jota junt un sac de farina, al·ludint a temes de racionalització d’aliments.

Respecte al grup indultat de l’any 1943, sabem que va ser dipositat al Museu Municipal. Era la segona vegada que a Xàtiva s’indultaven ninots, corresponent la sort del primer a un llaurador jugant al truc, de la falla de José Espejo de 1943 i signat per A. Royo, malgrat que està documentat que el ninot va ser transportat pel Comité Central Faller i el Centre

Valencianista a la Casa

Consistorial el dia 19 de març, es desconeix que va ser d’ell posteriorment 2 . El que sí que tenim constància, és que el grup «El Agüelo i el net» va estar tot l’any al Museu de l’Almodí, i tot gràcies a la crítica que es va realitzar dins del c a d a f a l p l a n t a t per J.

Castelló, el 1944, a la mateixa plaça dels Màrtirs de la Revolució i que amés va aconseguir el premi del ninot indultat, desconeixent la peça guardonada. Si ens fixem a l’esbós del cadafal, podem contemplar que a l’escena de davant s’hi troben dibuixats els dos ninots indultats l’any anterior davant la porta de l’Almodí xativí. Es criticava el cert abandonament que havien tingut els ninots de falla i el poc sentit que tenia indultar figures, amés de previndre la deserció del ninot. En tot irònic,

2 Sanchis Martinez, J, Història de les falles de Xàtiva, Ediciones Xàtiva, s. l., Xàtiva, 1996.

A

El nieto va a las fallas

—Abuelito, abuelito, y ¿esos muñecos son los que se queman? —Preguntaba Luisin a su abuelo frente a la falla. —Mira, hijito, así es; todos esos muñecos se queman y la gente, tú y yo también los veremos quemarse y sentimos emoción y nos produce impresión el ver cómo tan bonitos van siendo pasto de las llamas y las pinturas tan preciosas hacen fosforescencias tan extrañas que nos llevan a sentirnos en un momento de ilusión haciéndonos recordar la infantil edad a los mayores, y a ti, te producirá unas imágenes propias tus años. —¿Y para qué ponen esos muñecos? —dice Luisin a su abuelo. —Pues para presentar cosas alusivas a la vida del pueblo. Mira ese hombre y esa mujer. Los dos estan asombrados porque sale la JOTA. —¿Y la JOTA, qué es, abuelito? —La JOTA es una letra. Y quiere decir que significa la letra correspondiente a la palabra «Játiva» y también quiere decir que cuando toca la JOTA, todo el mundo tiene pan. —¿Y la JOTA no es una cosa de música, abuelito? —Sí, hijo; también es música; esa música de Aragón tan sentimental y tan popular en nuestra Patria. —Bueno, abuelito, ¿sabes que me gusta esto de las fallas? Yo nunca lo había visto y tengo deseos de ver cómo las llamas van quemando todos esos muñecos. —(¿…?) —Oye, abuelito, y ¿por qué lo construyen para quemarlo? —Pues lo hacen para hacer de la quema una fiesta. La gente acude, se produce una animación muy grande y cuando empiezan a arder y se oyen las tracas, anima y agrada el tiempo que dura. Pero se construyen a expensas de todos. Cada vecino entrega cada mes o semana una cantidad y se va juntando el dinero hasta completar lo que vale la obra. Es una cosa artística y satírica y cada año aquí en Játiva se harán mejores. El nieto escucha entusiasmado y el abuelo se entusiasma de ver cómo agrada a su nieto la falla y particularmente la parte de la JOTA. —Vamos, hijo mío, vámonos y después vendremos a la hora de la «cremá». —Abuelito, abuelito, ¿verdad que no dejarás que me duerma esta noche? —No hijito; vendrás conmigo; vendrás, vendrás.

Esbós de la falla plantada el 1943 a la plaça de Màrtirs de la Revolució, sota el lema Coses que pasen de José Garcia Tortosa, Vernia. A la pàgina anterior, estat actual del ninot indul· tat de l’any 1943, obra de Vernia.

B Encara faltava un més pa que vingueren les falles ya estaba el agüelo al net contantliu entre rialles lo que faíen els díes de tant de tragín traques lo qu’els dos chunts se riuríen veguent i corrent les falles. Así als dos tením, mirant la falla el netet i el agüelo pre sumin que pa ell no ya secret. Ya el vellet ha adivinat de lo que la falla trata i al neet liu ha esplicat. Anirá a vorer atra? Así se volen quedar ell molt clar ho ha pr oclamat pues ésta els va agradar per l’asunt tan ben buscat. El netet tot es preguntarli: ¿aixó qué es? ¿ahí qué fán? I ell contesta que contesta sinse vores enfadat. No es creguen que está así perqu’el háchem convidat a ferse un gotet de ví. No señor, ell está así per sa propia voluntad. Ells han vist totes les falles i en elles molt san fijat i esperem qu’el primer premit esta falla el obtendrá. I si no el obté esta falla — ell eu diu molt enfadat — pegueli foc en seguida… peguéume foc… per pietat. U de la COMISIÓ. El Aguelo i el net

ESPLICACIÓ

Enrique Gil, l’autor de la crítica fallera, ens plasmava en lletra com els ninots deixaven el Museu atès que durant tot l’any no els havien fet cas i se’n tornaven una altra vegada a la falla per a ser cremats (C) . Al no tenir documentació fotogràfica de la representació d’aquests ninots en el cadafal de Pepico Castelló, no podem assegurar que realment els ninots foren una altra vegada col·locats al cadafal faller i conseqüentment indultats un altre cop o almenys la figura de l’home major. Ens inclinem, com hem comentat, que l’explicació fóra totalment irònica i fóra indultat algun altre ninot del cadafal faller, a pesar que segons l’acta de premis de 1945 el ninot havia sigut dipositat al Museu Municipal de la ciutat i guardonat amb cinquanta pessetes 3 . C

Hi havia alguna teoria que deia que la figura representava José Carchano, el primer conservador que va tenir el Museu. Però fent les investigacions pertinents, hem rebutjat aquesta teoria per diverses raons però principalment per la vestimenta. Carchano era un burgès, encara que pobre, i sempre anava ben vestit amb la seua jaqueta i llacet, i no entenem que anara vestit de llaurador d’horta. Altres raons són l’època, ja que va morir el 1937 o que no va tenir fills, aleshores, no va tindre nets.

El ninot, a través de descripcions de gent i del Director del Museu, Mariano González, va estar exposat fins als anys vuitanta a l’Almodí. Prova d’açò a un article de la fira de 1974, José López Sellés, parlant de l’Almodí, dins d’una recopilació dels monuments nacionals de la ciutat, i

C

Esta Xàtiva té cóses Que son dignes de admirar, De chiquetes i de gróses I para tot paladar.

¿Qué vols, antic?, os antic; ¿que vols modern?, pos modern. Tant el póbre om el ric, Te de tot estiu e ivérn.

Hara que de antic parlém Deixem lo modern apart, Qq’entre el pasat i el presen, Lo més antic te més art.

Tinguém en ésta un Museo, Qu’está de replet qu’estalla, Platerets, gotets, solfeo, I han hasta ninots de falla.

Primera Part

El Museo Tant es veritat lo dit, Que vaig pasar l’atre día, I de pensaro me ric, Vaig tindre gran alegría.

Allí en la mateixa pórta Del Museo, ya indicat, Veig un vellet que s’en pórta A un chiquet molt indignat.

Yo els reconec en seguida, I allí me quede parat, Eren dos ninots en vida, Que indultaren l’any pasat.

L’agüelo li día al net: Tira cap avant i calla, Mos han plantat un bolet I yo men torne a la falla.

Dalt un chicot en un cresol i en la porta del Museo un agüelo en un chiquet ¿vosté comprén este enredro? ” “

Esbós plantat per la comissió de la plaça de Màrtirs de la Revolució, el 1944, sota el lema «Lo passat» i signat per Pepico Castelló. A l’escena de davant veiem el grup del iaio amb el net davant de la porta del Museu Municipal. El text per· tany a la crítica d’aquest cadafal. Enri· que Gil, autor de l’explicació, va titular aquesta escena amb El Museo.

Tot un any así tancants, Sense fer cás de nosatros. ¿Pa qué siguem indultats?, yo me tire al fóc de nasos.

Yo al vore qu’el agüelet S’encontraba tan furiós, Vaig i li dic al chiquet: Ves en t’agüelo mocós.

Asó es un cás de consensia, Pues com no ha sigut premiat, Se li ha acabat la pasensia i s’en a anat escamat.

Si el art no té recompensa, Después del indult del fóc, Vindrá cuant ningú seu pensa, La desersió del ninot.

Galeria de ponent de la primera planta del museu en la que s’exposaven, sense desaprofitar espais i en un estat de conservació penós, fotografies, pintures, mobles, escultures i el ninot indultat del Iaio, a l’esquerra de la imatge. Foto realitzada per Carlos Sarthou. Arxiu fotogràfic Museu de l’Alm odí

enumerant tot el que s’hi trobava al museu diu «y como dato de simpatia: un ninot indultado: El Abuelo» 4 . Les obres de remodelació i el redreçament del museu van fer que el ninot acabara al magatzem del museu. Gràcies a aquest acte —encara que semble tot el contrari—, el ninot ha arribat a estar present i ser un dels objectes més importants del patrimoni faller de la ciutat. De fet, és junt les plaques d’impressió dels dibuixos il·lustratius del llibret de la Creu de Matrimoni de 1866 o qualsevol banda de fallera de la II República l’objecte més antic que tenim, atès que els altres objectes són documentació escrita, gràfica o premsa, com ara els llibrets de la plaça de la Trinitat de Blai Bellver, l’acta de la Música Vella on s’explica que es va realitzar i cremar una falla l’any 1932, les actes municipals, esbossos o fotografies sobre falles en temps de la II República.

Descripció del ninot

El ninot, de 130 cm d’alçada, representa a un llaurador vestit amb brusa o casaca de color negre, amb el corresponent nus, i pantalons a ratlles portant espardenyes de careta i calces als peus. Al cap porta un mocador i sobre aquest una gorra negra. Es sustenta sobre una estructura de fusta formant a la base un graella

de llistons. La cara —amb les tretes i arrugues característiques d’un home major— i les mans són de cera colorada, tenint pintat part del cabell i les celles. Els ulls són de vidre. Degut a que té trencats els dits, s’observa una secció de les mans tenint la capa de cera i una interior d’escaiola, fet que ens fa veure la tècnica de realització de ninots a partir de motles farcint una primera capa de cera i una altra d’escaiola per tal de donar-li consistència a la figura.

A grans tretes, el ninot presenta una brutícia general, una inestabilitat en l’estructura de fusta i diversos forats en la roba. Caldria fer un exhaustiu anàlisi inicial de l’estat actual del ninot i valorar les actuacions posteriors per a una completa restauració.

El museu... faller

Amb l’aparició del «ninot de Vèrnia», com és majoritàriament conegut, sorgeix el tema del museu faller. Pense que sempre que es parla d’aquest tema, siga com a proposta electoral per part dels partits polítics de la ciutat o per part de qualsevol faller, des del president de la Junta Local Fallera fins el faller de quatre dies de l’any, no es té mai la concepció que es vol del recinte. M’explique. Plantejar un museu faller no és només pensar en el lloc on es va a ubicar —el continent—, pense que caldrà pensar primerament en el que es vol mostrar —el contingut—. Faig les següents qüestions: que és el que es vol mostrar? Els ninots indultats? Quins i quants ninots indultats queden? Que més es pot mostrar? Hi hauria un arxiu i biblioteca sobre falles? On està l’arxiu de la JLF en aquests moments? Es vol que siga un museu didàctic o un magatzem de ninots i alguna cosa més? Cas de no existir els ninots indultats, es té la consciència per recuperar-los?

Un estudi sota el nom «Els ninots indultats a les falles de Xàtiva», inèdit en aquests moments, i en fase de maquetació, revela molts d’aquests dubtes atès que és un complet catàleg raonat de cadascun dels cinquanta tres ninots grans indultats fins el moment. I parlant de l’existència de ninots indultats, podem afirmar que només queden el 30 % dels ninots, és a dir, setze ninots amés de la quasi totalitat dels trenta un ninots infantils. Això sí, s’ha pogut aconseguir el 90% de fotografies d’aquests ninots.

Finalitzem reflexionant sobre el tema. Pense que cal fer un museu faller del segle xxi, que estiga en consonància en els anys que vivim, fent ús de les actuals i noves tecnologies com a base de tota la informació gràfica mitjançant l’ús de pantalles tàctils, pannells il·luminats i electrònics i l’ús de la multimèdia. Lluny queden agafar i penjar les fotografies de falleres majors, presidents, artistes i primers premis. Recomanem una visita al Museu Faller de Gandia que està a l’avantguarda en aquest tipus de recintes.

També pensem que hauria de tindre cabuda una sèrie de complements al museu faller com ara una biblioteca on existiria un extens fons documental amb les publicacions falleres de la ciutat i l’arxiu de la Junta Local Fallera, disponible —si encara existeix— per a qualsev ol historiador o estudiós de la festa del foc. I cal tindre en compte un aspecte important: l’elaboració de la Història de les Falles. No pretenguem mostrar la història de la festa en la nostra ciutat sense documentar-la o conèixer-la, així podríem donar-li un fil i sentit documental a les coses i exposar els objectes amb l’ajuda d’un bon i actual atrezzo. I si pensem que els ninots indultats han de tindre una part important d’aquest museu, l’oportú, abans d’exposar-los, seria restaurar-los i documentar-los, i intentar recuperar alguns dels desapareguts atès que encara queden en tallers motlles o reproduccions en cartró d’aquelles premiades figures per a què la col·lecció fóra més completa.

En definitiva, al llarg de molts anys, el projecte de museu faller sempre ha estat una utopia. Som conscients que costa molts diners però, com en totes les coses, també cal tindre ganes, Il·lusió, iniciativa, compromís, gust...