Abril BaldovíEl «refregit» a les falles deXàtiva

El «refregit» a les falles de Xàtiva Es vol donar importància a aquesta tècnica constructiva de falles

per Abril Baldoví

Amb l’aparició de la tècnica de fer els ninots amb cartó a partir d’un motle d’escaiola per part de l’artista faller Joan Huerta Gasset el 1953 1 , les falles canvien radicalment en el procés constructiu de les falles així com una nova etapa estilística en el món de l’art faller. Huerta va reproduir íntegrament en cartó el ninot d’un bomber per a la falla dels carrers Arxiuduc Carles – Xiva, reiterant l’experiència l’any 1955 en diversos ninots de la falla José Antonio – Duc de Calàbria i amb el ninot indultat de 1956 «Família de turistes indis» per a la falla de José Antonio – Duc de Calàbria. La introducció del modelatge complet de la figura i la seua reproducció ín

tegra en cartó, va deixar ja obsoleta la tècnica de la cera així com l’ús fraccionat del cartó en mans i caps, i el vestir el ninot directament de cartó o en peces de roba, encara que l’evolució cap l’ús d’aquesta tècnica durarà bastants anys.

El fet de tindre uns motles d’escaiola, i amb posterioritat de materials sintètics com ara la fibra de vidre amb la resina de polièster, feia que una determinada figura poguera ser repetida tantes vegades com el motle aguantara, sent la còpia fidel a la primera reproducció. Amés, el cartó ofereix les característiques de ductilitat durant el seu ús i la relativa duresa una vegada sec.

1 D.D. A.A, L’indult del foc. Catàleg raonat de la Col·lecció de Ninots Indultats del Museu Faller. Volum I (1934 – 1962), Ajuntament de València, València, 2002, pp. 220 – 225.

«Després de 750 anys» de Paco Roca, Falla J. R. Jiménez, 1989. En aquest cadafal es va repro· duir el cos central de la falla plantada el 1988, a la Falla Na Jordana, per Agustín Villanueva que duia per lema «Comoditat Valenciana».

Aquesta tècnica repercutia a l’apartat econòmic d’un taller de falles atès que els costos de cada fase de construcció es veien afectats, augmentant els cost en el modelatge i buidatge, i disminuint en el muntatge final. Amés es podia reutilitzar un ninot en diverses falles i en distints exercicis. Amb el temps, aquest fenomen anava més enllà i els artistes fallers començaven a comercialitzar les seues peces de cartó, venent remats de falla, figures de base o elements ornamentals, inclús es tenia en compte l’opció d’intercanviar-los. Amb tot açò, a un taller li produïa una reducció de temps i costos en la construcció d’un monument faller, llevat del primer any que es produïa la inversió modelant la figura en fang o poliexpan. La repercussió al carrer era que es veien majors volums i millors composicions artístiques de cadafals fallers.

Tot aquest fenomen ha rebut el malnom de «refregit». Antoni Colomina, al seu llibre «La conservació del ninot indultat» 2 defineix aquesta realitat com «la utilització una vegada i altra de ninots aparentment idèntics a causa de la impossibilitat artística de fer monuments completament originals conforme al pressu· post acordat entre l’artista faller i la gran majo· ria de comissions».

El «refregit» , com be indica Colomina, ha sigut un art en els obradors dels artistes fallers ja que tenint com a base la reproducció de cartó, amb l’enginy, habilitat i pràctica de l’artista s’aconseguirà canviar de posició o de funció una determinada figura. Movent les cames, les mans o els braços, girant el cap o el cos, canviant-li el cabell o posant-li un barret, afegint-li algun element a cara com ara ulleres o bigot o vestint-lo d’una altra forma amb l’ajuda de massilles o peces de poliexpan o fusta, farà que la figura siga una altra. Han estat, al llarg de la història dels cadafals fallers, molts artistes els que han sigut vertaders experts en «transformar» figures.

Altres voltes s’ha encaminat per fer noves composicions diferents a l’original, conformant-se una nova a partir del ventall de ninots i figures existents en el mercat. Als tallers de Borriana (La Plana Baixa) són uns grans fenòmens en la utilització d’aquest tècnica.

A Xàtiva, gràcies a l’aparició de la tècnica del «refregit» hem pogut veure grans obres efímeres. Els artistes locals l’han utilitzat durant molts anys aconseguint obres espectaculars i grans premis. Han importat des del cap-i-casal remats de falla de la secció especial —alguns guanyadors del primer premi—, plantant-los a les places i carrers de la nostra ciutat, amb altres composicions i acoblant-se als pressupostos signats amb les comissions. Només hem de repassar el llistat de primers premis dels cadafals fallers de Xàtiva i veurem que des de l’any 1978 cap ací, el 95% han estat reproduccions parcials de falles fetes amb anterioritat 3 . El mateix cas ocorre amb els ninots guardonats amb el premi de ninot indultat. Segons el treball de Rafa Tortosa sobre els ninots indultats, dels 52 ninots indultats 4 , almenys 26 han sigut reproduccions de cartó aparegudes en altres llocs, representant el 50 % de les figures guardonades.

2 Colom ina Subiela, A, La conservació del ninot indultat, CEIC Alfons el Vell, Gandia, 2006.

3 Qui estiga interessat en els cadafals fallers guanyadors del primer premi a les falles de Xàtiva podeu consultar el treball realitzat per J. Quilis, J. F. Soler i R. Tortosa a les següents referències:

Quilis Rodenas, J, «Dels inicis a la consolidació de les falles de la República a les falles del franquisme (19341963). Els primers premis de les falles de Xàtiva (I)», Llibret Explicatiu Falla Benlloch, A. C. Falla Benlloch – Alexandre V, Xàtiva, 2007. Soler Valls , J. F, «Les falles contemporànies (1965-2006). Els primers premis de les falles de Xàtiva (III)», Llibret Explicatiu falla República Argentina, Falla República Argentina, Xàtiva, 2007. Tortosa Garcia, R, «El duel artístic entre Grau i Blanco (1964-1985). Els primers premis de les falles de Xàtiva (II)», El verí del foc (núm. 1), A. C. Falla J. R. Jiménez, Xàtiva, 2007.

2

1. «El ball de la vida», Falla Tetuan - St. Francesc, 1963. Contenia al remat una figura plantada l’any anteri· or al Carrer de la Mar de València pel mateix J. Martínez Mollà, primera falla que plantava a la capital.

2. «Sol, bou i...», Falla del Rava l, 1978, de Manolo Blanco, qui reproduia una peça de J. Martínez Mollà, plantada el 1977 a la plaça del Pilar, que va obtindre el primer premi de la secció especial de València.

4

3. «Il·lusions», Falla Molina - Claret, 1983, M. Blanco. La recordada figura del xino va pertanyer a la falla «Cuentos Xinos», plantada per J. Pascual «Pepet» a la demarcació de Bailén - Xàtiva de de València.

4. «La festa», Falla del Rava l, 1986, Paco Roca. Aquesta falla va guanyar el primer premi i contenia de remat un moro que l’exercici anterior va estar plantat a València per Miquel Santaeulàlia als carrers Espartero i Gran via Ramon i Cajal sota el lema «Moros i cristians».

6

5. «Retorn a l’antic», Falla R. Argentina, 1989. M. A. Gosálbez Moracho guanyava el 1r premi amb el campanar de la Seu i unes reproduccions de la falla de Na Jordana «El Barri», plantada el 1986 per Miquel Santaeulàlia.

6. «Coses nostres», Falla R. Argentina, 1993. En aquest cas, Manolo Blanco plantava unes peces aparegudes el 1982 a la plaça de la Mercè de València realitzada per J. Martínez Mollà.

8

7. «Coses del dimoni», Falla R. Argentina, 1992, Manolo Blanco. La figura del dimoni que va plan· tar F. Mesado a la demarcació d’A. Cadarso - Comte d’Altea, el 1989, era reproduida a Xàtiva.

8. «Aneu-se’n a fer la mà...r!», Falla J. R. Jiménez, 2004. Els Germans Colomna utilitzaven el motle del pirata i el lloro, realitzat l’any anterior per a la plaça del Mercat d’Alzira, reproduint el remat.

També hem de dir que la reproducció de ninots i figures, i la conseqüent crítica per part d’alguns que han estat en contra d’aquesta tècnica per minvar la creació artística, amés del coneixement per part de la gent, ha anat en augment gràcies al considerable avanç de la tecnologia i els mitjans de comunicació. Amb l’aparició de revistes especialitzades, l’expansió i abaratiment de les càmeres fotogràfiques, la importància de les falles com a focus de notícies, la televisió, la facilitat de desplaçament dels aficionats fallers a altres llocs de plantà, i sobretot, amb l’aparició d’internet i les càmeres digitals, han fet que la gent tinga major coneixement i documentació dels cadafals fallers. I que quan es planta un monument a la nostra població, aficionats a les falles i no tant aficionats, ja sabem que aquell ninot és de Santaeulàlia, o que l’any passat havia estat plantat a la falla de Na Jordana i que al diari posa que també es planta enguany a Alzira, per exemple.

Aquestos avantatges també han proporcionat als artistes fallers una gran escaparata on poder adquirir peces per a pròximes creacions falleres de cartró. Durant molts anys, els artistes fallers de la ciutat i d’altres col·legues de la resta de pobles on es construeixen falles acudeixen al cap-i-casal a veure les falles i arran aquesta visita comencen a pensar i planejar les creacions del proper exercici faller d’acord amb el que més els ha agradat i que puga ser assequible. També és cert que molts artistes han sigut fidels a un company, que per simpatia o amistat, se solen adquirir peces de cartó. Manolo Blanco solia comprar-li a Pepe Martínez Mollà i Antonio Grau al mestre Vicent Luna.

A Xàtiva, com hem esmentat abans, hi ha molts casos de falles on s’han reproduït figures ja vistes. No ens pararem a analitzar ninots de base perquè seria inacabable, i ens fixarem en els remats de falla reproduïts més significatius. No podem concretar un any com a origen d’aquesta tècnica a la nostra ciutat però hem de referenciar un fet que va ocórrer l’any 1955 on dos artistes fallers, R. Morell i J. Camarasa, van denunciar a l’artista A. Grau Tomàs, qui va guanyar aquell any, amb el cadafal «L’espill de la ve· ritat» plantat a la falla de Sant Jordi 5 . Els artistes van denunciar que aquella falla havia utilitzat motles de falles que ja havien estat plantades a València amb la conseqüent pèrdua d’originalitat. L’Ajuntament ho solucionà amonestant els tres. A Camarasa i Morell per haver-ho denunciat fóra de termini i a Grau Tomàs per l’acte de plagi comès per ser contrari a l’art que ha de presidir les festes falleres. El que volem ressaltar és que anys després l’aparició de falles iguals o paregudes ha estat un fet habitual i nombrós, i aquest 1955 va ser tota una polèmica.

La falla de 1963 «El ball de la vida» de J. Martínez Mollà per a la falla de Tetuan, la podem considerar com un dels inicis de la importació de remats i peces a la ciutat. Aquest remat va estar plantat l’any abans per l’artista xativí al carrer del Mar, sent la seua primera falla realitzada a València. Les falles guanyadores d’Antoni Grau a la falla República Argentina, des de 1966 fins 1969 també contenen figures plantades a la capital com ara «Avassallament» del 1969 , remat plantat a la falla Cuba – Puerto Rico per J. M. Gabarda l’any 1967 .

També són dignes de destacar les falles plantades per Manolo Blanco al barri del Raval, mereixedores del primer premi, on importa les peces centrals plantades un any abans per Martínez Mollà a la plaça del Pilar, i que en dues ocasions van ser premiades amb el màxim guardó de la categoria reina. La falla del «xino» a Molina – Claret, també és una reproducció adquirida per Blanco a Josep Pascual «Pepet», qui el va plantar per a la falla de la Ferroviària de València el març de 1982.

4 Tortosa Garcia, R, Els ninots indultats a les falles de Xàtiva (Inèdit).

5 Torm o, I, «La falla del plagi», Argentina 2005. Llibre explicatiu de la falla República Argentina, Falla R. Argentina, Xàtiva, 2005, pp. 105-109.

Paco Roca guanya el seu primer premi d’especial a la falla del Raval, el 1986, amb la falla del «moro» figura realitzada per Miguel Santaeulalia el 1985 i plantada a la falla Espartero - Ramon i Cajal de València. També el primer premi d’especial aconseguit per M. A. Gosálbez Moracho, produït el 1989, a l’emplaçament de la República Argentina sota el títol «Retorn a l’antic», és una reproducció del remat plantat per Miguel Santaeulalia a la falla de Na Jordana, el 1986, qui canvia el campanar del Carme pel de la Seu de Xàtiva.

A quasi tots els exemples que estem tractant, l’espai de temps entre l’aparició l’original i la reproducció és mínima, sol llevar-se d’un a tres anys com el cas de «Coses del dimoni» amb el qual Blanco torna el 1992 a plantar falles d’especial a Xàtiva i ho fa per a la falla de R. Argentina. Un gran dimoni, que feia de peça central, havia estat plantat tres anys abans (1989) a la demarcació de l’Almirall Cadarso – C. Altea per Paco Mesado. I cas contrari, és un any més tard, també Manolo Blanco i la falla R. Argentina planten «Coses nostres» amb un remat extret d’un altre que es va plantar onze anys abans a la plaça de a Mercè, obra de Martínez Mollà.

També referenciar falles significatives dins de la història de les falles de Xàtiva, que no han obtingut el primer premi també han estat reproduccions de falles de la secció especial de València. A destacar «Després de 750 anys», plantada a l’emplaçament de la falla J. R. Jiménez per Paco Roca el 1989, qui reproduïa el cap del Rei Jaume I plantat per Agustí Villanueva el 1988 a la demarcació de la falla Na Jordana aconseguint el primer premi.

També s’han donat casos on el mateix artista ha modelat una falla i després ha utilitzat els motles per a reproduir figures pertanyent a falles signades per ell. Un clar exemple és la falla de Manolo Blanco que va ser plantada per a la secció especial als carrers de Sueca i del Literat Azorin, l’any 1998, i que va significar el debut de l’artista xativí a la màxima categoria. Els diversos remats li van servir per confeccionar dos cadafals fallers per a la falla de Sant Jordi els anys 1999 i 2001, duent per lemes «La culpa la té el dimoni» i «La fúria de Llúcifer» respectivament.

Un cas paregut va ser la falla plantada pels Germans Colomina a la nostra demarcació de J. R. Jiménez el 2004, la falla del «Pirata», remat que va estar modelat per a la falla del Mercat d’Alzira l’any anterior, i que el 2004 es va confeccionar també per a la falla Oest de Dénia i el 2005 era reproduït per a les falles del Mercat de Gandia i per a la falla de Pintor Andreu d’Alzira, sent el remat d’aquesta última igual que el plantat a Xàtiva. Aquestos germans de Gandia van saber dur molt bé les reproduccions de cartró, cada dos anys tocava modelar al taller una falla nova, i amb les reproduccions de les figures, les anaven rodant per tots els pobles on plantaven falla: Alzira, Gandia, Tavernes de Valldigna, Cullera, Dénia, Xàtiva... amés de vendre-les o canviar-les a altres col·legues de professió.

Al principi hem parlat també de l’enginy que tenen els artistes per canviar estèticament una peça llevant-li elements o afegint-li altres, no deixant ser la mateixa figura base però que al carrer sembla un altra. Un exemple és el «cap del cuiner» plantat per Paco Roca com a figura central del «Menjar per a tots» plantat per a la falla de J. R. Jiménez el 1994. Aquesta peça es va plantar l’any següent pel mateix artista a la mateixa demarcació «Transformant-lo» en bufó, afegint-li una peca, canviant-li les orelles, allargant-li el nas i canviant-li el barret. I curiosament apareix una altra vegada a Xàtiva. Va ser el 2006, amb la falla guanyadora del primer premi plantada a l’avinguda de la República Argentina. En aquest cas apareix en forma de mag, amb el seu barret, una llarga barba i ulleres. Amés ja havia aparegut en dues ocasions més en falles del cap-i-casal.

Amb tot açò, volem insistir que no es cap crítica cap als artistes fallers, sinó ha estat una tècnica molt utilitzada als tallers, que l’ha utilitzat tothom i que d’aquesta manera hem tingut grans monuments fallers. I no només a la capi-

tal de la Costera, seccions inferiors de la ciutat de València i pobles com Dénia, Cullera, Gandia, Carcaixent, Borriana, Silla o Alzira entre d’altres també l’han suportat i ho continuen fent. El «refregit» no ha anat en detriment de la creació artística dels cadafals fallers, sinó tot el contrari, més gent ha pogut gaudir d’aquestes figures, amés per part dels artistes s’han pogut aconseguir millors composicions, majors volums en un mateix cost.

9

10

9. «La culpa la té el dimoni» i «La furia de Llúcifer», Falla Sant Jordi, 1999 i 2001. Manolo Blanco aprofita les figu· res de la falla que va plantar a la secció especial de València, «La culpa la té el dimoni», plantada als carrers de Sueca i Literat Azorin de 1998, per confeccionar dos remats de falla.

10. Exemple de perícia i enginy de l’artista faller, on una mateixa figura pot ser modificada per representar distints personatges. El cuiner es converteix un any més tard en bufó i al pas dels anys acaba sent un autèncic mag.