Llibret falla Sant Nicolau - Mosquit 2020 - Resilients by Falla Sant Nicolau - "Mosquit"

Resilient Resilient Resilient Resilient Resilient Resilient Resilient Resilient Resilient Resilient Resilient Resilient Resilient Resilient Resilient Resilient Resilient Resilient Resilient Resilient Resilient Resilient Resilient Resilient Resilient Resilient Resilient Resilient Resilient Resilient

Capacitat d’adaptació d’un ésser viu enfront d’un agent pertorbador o un estat o situació adversos.

Explicació de la Portada La notícia que inspirà aquesta obra es publicà a principis del 2019, on s’exposa una recerca duta a terme per científics d’Alacant sobre la invasió descontrolada d’un cranc, envaint el Mediterrani, més concretament aquesta espècie invasora estava substituint una espècie autòctona en la ciutat de Gandia. El seu autor Miguel Hache ha plasmat mitjançant una metàfora visual que il·lustra al concepte de resiliència representada per dos crancs enfrontats en manera de lluita per la supervivència. La intenció d’aquesta portada va dirigida al fet que cada espectador que la posseïsca a les seues mans puga realitzar multitud de lectures. Diversos punts de vista perquè cadascun interprete de manera lliure i associant-la als diferents vessants de la societat.

Està representació extrapolada al món faller, mitjançant la fusió de l’animal amb la icona de la pinta pot expressar, la necessitat d’avui en dia de les falles per sobreviure a la competència intrínseca entre ells o pot trobar-se a un nou model de finançament on el turisme és el que marca la tendència de la festa fallera. Una altra òptica pot ser la de representar la supervivència de les tradicions enfront dels nous corrents o tendències festives, i fins i tot un esment a la immigració. Amb tintes d’il·lustració científica produeix la unificació de la mar com a element en una falla com la nostra, enclavada dins del districte marítim de la ciutat.

“

Editors Associació Cultural Falla Sant Nicolau - Mosquit Delegat de Llibret Teo Brunet Delegació de Llibret Merce Valls, Ángela Moreno, Hugo Salvador i Antonio Bermejo © de la portada Miguel Hache © Il·lustració per al pròleg Aureli Domenech © dels textos del monogràfic Els autors © de les fotografies del monogràfic Equip “La Noria”, Hugo Salvador i Aeroc © d’aquesta edició Associació Cultural Falla Sant Nicolau - Mosquit Textos de les explicacions de les falles major i infantil Josep Enric Gonga Il·lustracions de les explicacions major i infantil © Teo Brunet Correcció lingüística Àngel Tortosa Fotografies, presidents, reines i mantenidora © Salva Gregori fotògraf Disseny gràfic i maquetació Alberto de Sanfélix Disseny separacions blocs Miguel Hache Impressió Publimania Gandia Tirada de la impressió 800 exemplars El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis per a la promoció de l’ús del valencià. Este llibret participa el els premis de les lletres falleres (www.lletresfalleres.org). A més aquest llibret participa en la convocatoria dels premis de poesía Joan Climent de Gandia, com també al premi Ajuntament de Benirredrà al millor article de llibret de falla de la Fdf de Gandia. Imprés a Espanya - Depòsit Legal / V-352-2012 Tots els drets reservats. Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’esta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, excepte excepció prevista per la llei. Dirigisca’s a la delegació del llibret si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment d’esta obra. Els comentaris i opinions de cada col·laborador són propietat d’ell mateix, i l’Associació Cultural Falla Sant Nicolau - Mosquit no se’n fa responsable. De la mateixa forma que la falla no pretén molestar ni ofendre a ningú per les imatges i textos utilitzats en aquest llibret, tan solament tenen un valor estètic i de cap tipus més. Els textos presentats als diferents premis han estat triats per la Comissió del Llibret de la falla Mosquit. https://www.facebook.com/afortunats.llibret

@FallaMosquit

fallamosquit.blogspot.es

¿ ?

Sumari TRAMANT EN POSITIU Explicació de la falla Major | 14 Explicació de la falla Infantil | 54

CAOS Poemari | 68

SOM LA RESISTÈNCIA Fallers i Falleres 2019 | 2o4 Presidents | 2o9

RESILIÈNCIA Monogràfic | 1o6

“

Pròleg La vida no és una trajectòria plena de problemes que necessiten ser resolts; és un camí en què has d’experimentar. No hi ha dos focs iguals. Hi ha focs grans , focs reduïts i focs de tots els colors. Hi ha gent de foc serè, que ni s’assabenta del vent i gent de foc boig, que ompli l’aire d’espurnes. Alguns focs, focs simples no il·luminen ni cremen, però uns altres cremen amb tantes ganes que no es pot mirar-los sense parpellejar i qui s’acosta s’encén. La resiliència s’edifica des de la zona lluminosa de l’ésser humà, des de les seves fortaleses, assumint la potencialitat de cada individu per a desenvoluparse. La segona aresta consisteix en la idea de la diversitat, de la diferència. La teoria de la resiliència cobra significat a partir de les diferències en la reacció davant circumstàncies adverses, generadores d’estrès. Mentre algunes persones sucumbeixen al CAOS, unes altres es desenvolupen reeixidament malgrat l’adversitat. És just permetre a aquest mitjà com es el llibret del 2020, crear un espai d’incertesa que obri la diferència en la reacció davant l’adversitat on s’inscriu el concepte de resiliència, definit com la capacitat d’un individu de reaccionar i recuperar-se davant adversitats, que implica un conjunt de qualitats que fomenten un procés d’adaptació reeixida i transformació malgrat els riscos i l’adversitat.

©Aureli Domenech

Cada persona brilla amb llum pròpia entre totes les altres.

oo8 | oo9

“

1. Tramant en positiu explicacions de les falles

Explicaciรณ Falla Major ร s hora de... Explicaciรณ Falla Infantil En positiu

Lema de la Falla

És hora de...

Explicació de la Falla Dibuixos de l’explicació

Josep Enric Gonga

Teo Brunet

Artista Faller

Palacio i Serra

Tramant en positiu Explicació Falla Major

El temps no espera. Les hores passen, els rellotges les marquen, i el temps corre sense cames, com una mula que mai no recula. I què fem amb ell? Com l’aprofitem? El deixem passar d’una manera melancòlica, a ritme de bolero, cantant allò que diu: Reloj, no marques las horas porque voy a enloquecer... Reloj detén tu camino porque mi vida se apaga, detén el tiempo en tus manos... O intentem aprofitar-lo d’una manera obsessiva? Com la gent que, com diu la dita, menja hores i caga rellotges? L’eterna lluita entre aquells que no paren en torreta tot el dia i els qui no en fan ni un brot. Entre els que es passen les hores fent maldats i els que volen canviar les tornes. Tot això i més es veurà enguany a la falla en forma de llibre d’hores. O, per precisar-ho més, pel contrast de dos llibres d’hores. Un serà el Llibre de pregàries, on, com frares de clausura, farem súpliques ordinàries per criticar sense censura. L’altre, el Llibre d’hores falleres, on amb sarcasme i bon humor, farem crítiques rialleres amb sàtira i sense temor. Només en cantar el gall la política despertarà, el Laudes encetarà el ball i de política local parlarà. L’hora de la despertà la crítica als regidors amb sorna completarà sense manies ni pors.

o12 | o13

Veureu funiculars fantasmes (qui té fam somia rotllos), i promeses i entusiasmes que amaguen mil i un “chollos”.

Després ve l’hora de l’Àngelus, d’ofrenes i de desfilades, de lluita contra l’abús, de flors diverses i airades.

Després vindrà l’hora Prima, que no és una hora anorèxica, parla de la ciutat en rima forçada i un poc dislèxica.

És temps de diversitat, de defensa de drets humans, de respecte a la igualtat de lluita sense descans.

L’hora del passacarrer tota la ciutat visita, recollint amb gran plaer, de crítiques, una collita.

Arribarà l’hora Nona, que no és per anar a dormir o perquè els nens facen nona, és per la sanitat discutir.

Mostrarà el programa Edifica, l’hospital vell triturat, projectes que ningú certifica i un trinquet abandonat.

Si obrim el llibre faller és l’hora del soparet, de buidar de vi el celler i muntar algun canyaret.

L’hora Tèrcia, (no és cervesa), és temps per la informació, una invasió de neciesa que ataca sense compassió.

Per parlar de sanitat l’hora Nona esperarem, per si algú, molt estufat, no aguanta el que critiquem.

És l’hora de la mascletà(da), una explosió de fake news de trolls i likes (el m’agrada), que ataranta a morts i vius.

Arriba l’hora dels vespres demanant misericòrdia, perquè repartirem nespres i ací pau i després glòria.

Tramant en positiu Explicació Falla Major

És l’hora de la trucadeta, ens diu el llibre faller, de fer-se una cassalleta i fer un truc sabater.

Les Matines posen fi al llibre de les pregàries, amb elles s’acaba el camí de les crítiques horàries.

Després vindran les Completes, on del turisme casolà contarem les batalletes, les de hui i les de demà.

Les albades de matinada del nostre llibre faller seran una crítica airada de corruptes amb poder.

Com un gran castell de foc, ens diu el llibre d’hores faller, el turisme entrarà en joc amb crítiques de l’hostaler.

Comença l’explicació, obrim els dos llibres d’hores, el que prima l’oració i el de crítiques sonores.

Com carcasses lluminoses són les polítiques turístiques, sembla que es fan moltes coses però amb solucions raquítiques. Vigílies és un ofici de lectura i meditació, marca la fi i l’inici d’un nou cicle d’oració. La Cremà és el final de la gran festa fallera, però no és un funeral naix de nou una quimera.

o14 | o15

LLIBRE D’HORES. LAUDES. És hora de... la política. En sentir el cant del gall i llançant un al·leluia, la parròquia gandiana entona cants discordants. Els dediquen als polítics (regidors i diputats) que els governen dia a dia. Alguns canten alabances i altres entonen retrets i reprovacions. La primera llum del dia als polítics fa cantar, entonen una elegia per algun vot arreplegar. Tots ells fan apologia de programes per manar, i un lema com al·legoria del que faran per governar. Vamos, ciudadanos! cridava Pascal Renolt, (que no és un cotxe), és un DJ que encapçalava una llista un poc fantotxe. Punxant música enllaunada per un “dijei torroner”, “vamos que nos vamos” va ser en el cul una patada.

Per a “Guanyar i governar”, Soler i el PP es presentaven, el futur asseguraven i fora es varen quedar. Com torró dur d’Alacant fou el PP de Torró, fou alcalde per això encara que acabà volant. Com el torró de Xixona el PP de Soler es presentà, ni guanyà ni governà, el ser blanet no funciona.

Tramant en positiu Explicació Falla Major

Més Gandia, per ser més, deia: amb tu decisives, i totes les expectatives van ser el pactar més. El seu vot ha estat decisiu per fer Diana alcaldessa. Amb tu, si ens interessa, si no amb ells sense dir ni piu. A Diana, la més “lista”, li van cantar “Ista, ista”, i Gandia fou socialista enmig d’un cant colorista. Al votant li digué: tu guanyes, però qui guanyà fou ella, li diuen: pel mànec tens la paella, governa però no ens enganyes.

o16 | o17

Dels polítics nacionals, lliura’ns senyor. És la pregària que els ciutadans entonen cada dia a trenc d’alba, preocupats per allò que els fan els mandataris elegits...

El Sánchez a Iglésias vol, Casado es vol moderar, Rivera el vol va alçar, Abascal més merder vol i és complicat governar.

Natillas Danone, listas para gustar como me gustan para el postre o merendar. Repetimos! Natillas Danone, listas para gustar.

Ací ningú l’altre vol. Uns es volen ajuntar perquè junts volen manar, però cap dels altres vol i tornarem a votar.

Una enganxosa tornada que els assalta cada dia i els serveix d’analogia per cantar-la un poc canviada i fotre a la ciutadania.

Són polítics enganxats a una droga poderosa, i la muntaran ben grossa si d’ella es veuen privats, el poder és mala cosa.

Nuevas elecciones, listos para votar, como me gusta que la gente vaya a votar. Repetimos! Nuevas elecciones, listos para votar.

Si la cosa no ix com volen, repetiran eleccions. No buscaran solucions, veureu com de nou ens colen unes noves votacions.

I repetim votacions perquè polítics senils, amb maneres incivils, ens convoquen a eleccions per uns traumes infantils.

Crec que un trauma els afecta d’ençà que eren menudets, i escoltaven satisfets una tornada perfecta d’un producte per a xiquets.

Nuevas elecciones, listos para votar, como me gusta que la gente vaya a votar. Repetimos! Nuevas elecciones, listos para votar.

Tramant en positiu Explicaciรณ Falla Major

o18 | o19

LLIBRE D’HORES FALLERES. LA DESPERTÀ. És hora de... trons de politiqueria. Una col·lecció de coets són les propostes electorals que ens feren els partits en les eleccions municipals. A l’hora de la despertà es tiren coets a muntons que exploten pels cantons despertant al ciutadà amb les seues explosions.

La bombeta va fer puf i son ells els que baixaren, els votants els netejaren, els convertiren en bluf i els peperos no manaren.

Sols va ser una piuleta la broma del funicular que al Bairen volia anar, una pobra bombeta que explotà sense sonar.

Masclet marca La Safor per productes casolans, Més Gandia en els seus plans presentaren amb candor als seus possibles votants.

Pascal DJ va punxar i no va ser musiqueta, li va fer la punyeta la conya del funicular i va patir una desfeta.

Si volien alguna marca per La Safor prestigiar ací en poden alguns trobar que a la nostra comarca fama li podran donar.

Una bombeta ordinària el PP va presentar: els impostos abaixar, i la cançoneta diària, la Gandia bruta netejar.

“Pilota encalà”, distintiu per a un trinquet il·legal que han posat on no cal. “Finito Sancho llop”, aperitiu per a qui perdé el bancal.

Tramant en positiu Explicació Falla Major

“Nínxol vidrioleta” funerària per algun funcionari espavilat. Per al veí empolsegat, “Polseguera hospitalària” d’un hospital enderrocat.

No sabem si tot era fum però Diana va guanyar i ara l’haurà d’aplicar o a l’altura del betum el programa podria acabar.

Per millorar l’educació, “Casa d’apostes escolar” Aposta, per a què estudiar? Si voleu una forta emoció, “Safari del Porc senglar”,

Va ser tot un tro de bac, pel bac que es varen pegar, (quasi ningú els va votar), Vox, Palmer, que feren crac, Podem i Peris, que no van petar.

Enceneu una femella pel programa socialista, que al crit de “ista, ista” volien fer Gandia bella amb un pla un poc fabulista.

La ciutat és governada per un pacte en un mirador. Serà un pacte durador o com una mascletada molt de tro i poca llavor?

Un turisme “intel·ligent”, un districte digital, Gandia smart city global per protegir a la gent, Gandia, capital cultural.

o2o | o21

LLIBRE D’HORES. PRIMA. És hora de... veure neta la ciutat. Es temps de jaculatòries per demanar protecció contra la brutícia que per tot arreu ataca els carrers de la ciutat. L’hora Prima prega fina pels carrers de la ciutat per preguntar amb inquina si el poble està netejat.

De les rates trepadores que van per parcs i jardins passejant-se reptadores, demanen protecció els veïns.

Entona una oració pels excrements animals, tota una col·lecció de cagarros anormals.

Del mosquit tigre gegant que més que picar, perfora, el veïnat està suplicant que en un punt el facen fora.

Qui els animals defensa que pense que han de cagar, i quan l’animalet ho llança l’amo ho ha d’arreplegar.

Els que deixen al mig del carrer trastos i mobles trencats, per fer el que no han de fer, haurien de ser sancionats.

Als que pixen a borbollons (pateixen incontinència?) per portes i per cantons, preguem control amb urgència.

Supliquem a la protectora que complesca el que promet, que cada vegada que la fan fora sempre munta un canyaret.

Que hi ha llocs on la pesta que els pixadors han deixat a tota hora es manifesta i empesta a tot el veïnat.

L’hora Prima s’ha acabat, ja hem fet les rogatives i d’ací ens hem retirat fent súpliques emotives.

Tramant en positiu Explicaciรณ Falla Major

o22 | o23

LLIBRE D’HORES FALLERES. LA CERCAVILA. És hora de.... visitar projectes inacabats. Tal dia farà un any, diu la dita valenciana en referir-se a promeses incomplides o projectes no acabats o ni tan sols començats. Com és costum en el món faller, els fem una visita formant una vistosa comitiva. altra manera) En l’hora Tèrcia tot ens ho creiem encara que ens colen més d’una bola.

Com si foren monuments de la festa Josefina, fem visites de rutina a projectes negligents.

Més amunt, en el passeig, està l’Institut Ausiàs Marc, les obres aniran per a llarg si els pares no mostren cabreig.

Comencem en la placeta on uns colomets vivien, allà a un edifici volien fer-li una reforma completa.

El dia que l’inauguren els polítics presumiran, com que no saben el quan, de moment tots els censuren.

On abans hi havia Correus uns volen cultura i educació; Vox vol, d’acord amb això, una escola taurina amb bous.

Una miqueta més amunt està l’hospital triturat, la pols al veïnat ha atacat i també al transeünt.

Però tot està parat i allà no s’edifica res, obliden el que han promès una vegada has votat.

El nou complex sanitari alguna vegada es farà? La maqueta virtual està però quin és el calendari?

Tramant en positiu Explicació Falla Major

També alça polseguera el Trinquet abandonat, haurà de ser enderrocat o el salvaran de la foguera?

En el bulevard del somni trencat acabarà la cercavila fallera, repetirem l’any vinent la carrera si cap dels projectes han començat.

Eixint de la polseguera a Santa Anna hem anat, allà diuen que han projectat una Ciutat de Justícia sencera. De moment sols hi ha un parc i uns solars abandonats, quan es facen els jutjats canviarà tot aquell marc. Acaba la Cercavila visitant un Bulevard, un projecte amb retard que potser descarrila.

o24 | o25

LLIBRE D’HORES FALLERES. LA CERCAVILA. És hora de... la informació. En l’hora de l’esmorzaret solem llegir els diaris mentre peguem un mosset i ens fem una cerveseta (un tercio en l’hora tèrcia com no podria ser d’una altra manera) En l’hora Tèrcia tot ens ho creiem encara que ens colen més d’una bola.

Com a xinos ens enganyen, diu la dita valenciana. Pensem que ens informen i des de la primera plana el nostre cervell adormen deformant de mala gana les notícies al seu gust per donar al contrari un disgust.

Les boles solen rodar a l’esquerra i a la dreta, segons qui les puga soltar anirà a un costat, inquieta, pel centre no solen anar que és un espai amb careta, les boles són tendencioses, fanàtiques i fantasioses.

Si al socialisme valencià, el Levante vol fer costat, el que d’ells publicarà serà positiu i encertat. Però el mateix farà Las Provincias al remat, que la dreta mola dirà i l’esquerra criticarà.

La bola en l’àmbit local també la veureu rodar, Gente no té rival pels socialistes recolzar, Información és ideal per a les dretes mimar. Cadascú a la seua bola no informa, sols solta trola.

Tramant en positiu Explicació Falla Major

A la ràdio passa igual siga la COPE o la SER. Sols li donarem aval si són dels nostre parer, si està en el nostre corral el que diuen voldrem saber. La informació no és imparcial ni el nostre pensament neutral. A l’hora Tèrcia, per tant, si llegiu mentre esmorzeu, cap notícia és important, és millor que es concentreu en allò que esteu menjant, que en un diari fariseu. Millor vi, carajillo o l’amanida, que una bona mentida.

o26 | o27

LLIBRE D’HORES FALLERES. LA MASCLETÀ. És hora de... l’esclat de les notícies falses. Són com els sorolls d’una mascletà fallera. Cinc minuts d’esclafits i rebombori, i després, quan escampa, com si no hagués passat cap cosa. Les xarxes socials es comporten d’aquesta manera constantment.

Navegar per internet és un esport arriscat, es trobareu, emboscat, algú amb molt mala llet que tot haurà criticat.

Un hater és un odiador que detesta sense mida, un troll un provocador que insulta i promou rancor i una fake news una mentida

Si sou usuaris devots de facebook o d’Instagram, més d’un us soltarà un bram des de sistemes remots per fer mal en un pim-pam.

Tots ells són el pirotècnic que inventa una mascleta(da) amb una traca adulterada, algun tro de metxa afònic, i més d’una carcassa simulada.

Per twitter o per whatsApp, volen, com coets, falsedats, així que esteu avisats, val més que es poseu un tap o acabareu amargats.

És l’hora de la mascletà, una explosió de fake news, o com diuen, fets alternatius per enganyar al paisà i pertorbar morts i vius.

En les xarxes, a muntons, ens aboquen porqueria, de qui en elles fa apologia de fal·làcies sense raons, ací us deixem una guia.

Senyor pirotècnic... pot encendre la xarxa, ja!

Tramant en positiu Explicaciรณ Falla Major

o28 | o29

LLIBRE D’HORES. SEXTA. L’HORA DE L’ÀNGELUS. És hora de... fer uns precs fora d’hora. Hi ha pregàries sentides. Hi ha oracions acceptables. Però d’uns temps ençà s’escolten algunes jaculatòries com per a escapar a córrer i no parar. Una col·lecció d’invocacions infames dignes d’una antologia integrista.

Senyor, el meu fill és gai, diu un fatxa preocupat i quasi a punt del desmai.

És un vici abominable, això dels gais no és amor. (pensa així un miserable)

Perquè torne a ser normal el faré anar a teràpia (qui això pensa és l’anormal)

No és violència masclista, és violència familiar. (ha dit un mascle egoista)

L’orgull és una celebració que fa un tuf insuportable. (apesta qui diu això)

Diu el mascle possessiu: “La maté porque era mia” (violència i de gènere és l’adjectiu)

Tramant en positiu Explicació Falla Major

Per ser dona com déu mana cal fer classe de costura. (una de Vox ho diu ufana) Diu que cosir un botó és el que és feminista. (i soltar animalades la prova del cotó) Que un càncer és el feminisme, va dir en una altra ocasió. I dir que maltracten la dona, cinisme.

o3o | o31

Només en la prostitució serà segura la relació. (només un putero diria açò) Aquestes perles divines s’han soltat darrerament. I no han estat clandestines. “Angelets” d’ales feixistes fent un àngelus vomitiu. (material per a fer xistes) Ara no podem recular en drets humans i igualtat, i tot açò cal rebutjar.

Tramant en positiu Explicaciรณ Falla Major

o32 | o33

LLIBRE D’HORES FALLERES. L’OFRENA. És hora de... la diversitat. Després de l’àngelus arriben les ofrenes. Un present en forma de flors diverses i airades que lluiten contra els abusos, que defensen els drets humans i la igualtat.

Diuen que el verb, carn es feu i començà una batalla per la igualtat de tot déu.

Van defensar els seus drets i la seua identitat. L’Orgull commemora aquells fets.

Les flors de la diversitat fa un temps ací es plantaren i a Gandia han arrelat.

Les flors que allà es sembraren són les que ara s’ofrenen. Les que llurs drets defensaren.

L’Orgull és la celebració d’una revolta de gais. En Nova York passà això.

Contra odis i discriminacions, contra uns drets vulnerats, és fan aquestes celebracions.

Tramant en positiu Explicació Falla Major

Encara que, en alguna ocasió, la festa es por desbarrar. En Gandia passà això.

Unes cançons tan masclistes com les que Letícia canta, no haurien de ser ben vistes.

Perquè portar a Letícia, (la Sabater, no la reina), és un cas clar d’estultícia.

Si feu ofrena de flors no presenteu flors pansides, porteu sempre les millors.

Que cantar el “Tukutú” “El polvorón” o “La salchipapa”, és com a mínim, inoportú.

o34 | o35

LLIBRE D’HORES. NONA. És hora de... la sanitat. La Nona és l’hora del clam. Com aquell que preguntà per què l’havien abandonat en el calvari, molts ciutadans es pregunten el mateix quan es refereixen a la sanitat.

Moltes voltes s’ha criticat, en llibrets, la sanitat. Les llargues llistes d’espera, qui està en elles, desespera. El copagament farmacèutic que no és que siga terapèutic. Una atenció primària que no és prioritària. Hospitals privatitzats per empreses i lobbys privats. La gran despesa en medecina que ens durà a la ruïna. Falta de recursos humans per atendre els ciutadans. I no potser tant gastar sense tota la sanitat planificar. Tot açò que hem mostrat cada any ho hem criticat. Enguany, per això curts serem quan la sanitat critiquem. És per aquesta circumstància que no volen caure en la redundància.

Tramant en positiu Explicaciรณ Falla Major

o36 | o37

LLIBRE D’HORES FALLERES. EL SOPAR. És hora de... un bon sopar i un millor criticar. Després de l’ofrena o de la vesprada del repartiment de guardons, arriba l’hora de curar ferides amb un gustós soparet. Els colps en forma de desil·lusions pels pocs premis aconseguits o per una desfilada poc lluïda en l’ofrena, es curen amb un bon sopar i després un bon esperar.

Hem sopat i hem xarrat sense trellat o amb trellat, i com era d’esperar de salut alguns hem parlar. Com de penes i sopars estan plens els fossars, la nostra salut no hem mentat i la sanitat hem criticat. Sobretot la de Gandia que ens afecta cada dia. Un hospital triturat un gran solar ha deixat. Diuen que allà anirà un centre de crònics ja. Ja veurem si el ja és demà o si uns quants anys tardarà. Al Grau, el centre de salut, continua clos i mut. Durant tot l’any no funcionarà, ni vint-i-quatre hores obrirà. El centre de salut del Raval en un baix ho passa mal. Això sí, al Sancho Llop l’ajuntament li dóna un cop. Recupera la urbanització i acabarà ell tot allò. Diu que un clúster sanitari creixerà en aquell escenari. No haurà estat una ajuda a una empresa fotuda? Coprusa allà no va complir i als propietaris va cruixir. Vam estar tota la nit xarrant sense anar al llit. Vam fer cas d’una dita que en sopar sempre es cita: Si tens ganes de morir sopa bona cosa i ves-te’n a dormir. Per tant, en sopars de falla, no te’n vages, xarra i balla. És un consell de salut que donem sense acritud.

Tramant en positiu Explicació Falla Major

LLIBRE D’HORES. VESPRES. És hora de.... pregar per les falles. De la festa la vespra, asseguren els entesos. És quan la festa està viva, quan la gent més la gaudix. Quan la diversió impera. O no. Perquè de vegades la festa arrossega amb ella merders, producte de la rivalitat dels que formen part d’ella... Al Jutjat van acabar el Prado i la Junta fallera, per un cas que fou la pera, uns ninots que van volar.

L’explicació de la falla deixa de ser clandestina, una regla peregrina passa a ser una antigalla.

Hi Ha hagut judici i recurs per pura cabuderia, potser acabe algun dia aquesta querella en curs.

El jurat ja pot saber qui firma l’explicació, fins ara no es feia açò, puc dir qui sóc, quin plaer!

Tota una Federació contra una sola falla, una estúpida baralla que no troba solució.

També el Llibret reivindica que li canvien el nom, vol ser Llibre de renom com el seu volum indica.

Un altre merder sonat fou el préstec del Museu, s’acabarà així la creu del que fou un destrellat.

A Nino Bravo emulant, entona una cançó mostrant la seua il·lusió per ser un Llibre radiant.

L’Ajuntament abonarà el que queda per pagar, les falles poden respirar, l’aval no les ofegarà.

o38 | o39

Ja tinc massa anys i estic molt cansat de somiar, Com a Llibret a mi em van batejar als pobles i a la ciutat. Pense que anomenar-me així és un mode de parlar. Un mot que no pot aturar el nom que em vull posar. Llibre, com un tom d’enciclopèdia jo sóc Llibre, no un Llibret. Llibre, sóc una au que ha escapat de la presó i així em puc nomenar. Llibre, com el vent que recull aquest lament i el meu pesar, no deixe de cridar la meua veritat que sóc Llibre i no Llibret, s’heu adonat?

Tramant en positiu Explicació Falla Major

LLIBRE D’HORES FALLERES. EL RESOPÓ. És hora de... la trucadeta. En acabar de sopar, arriba un dels entreteniments més estimats per alguns fallers, la partideta de truc. I mesclada amb la sort que donen les cartes i el saber jugar, els comentaris sobre tot allò que passa al món faller i al de fora... En acabar la reunió i el sopar de comissió, novament hem preparat, això no és cap novetat, una taula en un racó on sense més dilació i molta jovialitat, trucarem sense pietat. Per començar la batalla, cigrons, tapet i baralla sobre la taula posem. A la barra demanem gintònic, una cassalla, un whisky, això no falla, un vi de sabor suprem i alegrement comencem. Tot un seguit de senyals, de companys i de rivals, la partida, animaran. Uns, les celles alçaran sols en moments puntuals; veurem més tics corporals, llavis que es mossegaran

o muscles que s’alçaran, per despistar l’enemic o informar a l’amic si es porta o no bona mà. Així, la cosa anirà: negant uns que van dir dic, muntant algun embolic, cantant algun envit en va o comentant la jugà. I entre envits, trucs i retrucs, fent comentaris saberuts, explicarem l’actualitat amb molta animositat. Sobretot el congrés faller comentarem, si pot ser. Ara, amb versos genuïns, a base de rodolins, la crònica de la partida deixaré ací reflectida per a fallers i veïns, amics, i seguidors afins. En ella està resumida una vetllada florida.

o4o | o41

Les seccions seran, amic meu, el primer a ser canviat, quatre es posaran en peu en un repartiment complicat que no l’entendrà ni déu. T’he fotut, amic, el lligat, eixos dos cigrons són meus i un per a tu que has trucat.

A l’ofrena allargada tots l’han posat a parir, la foto serà destinada a les reines i en un sospir, així serà acurtada i no ens farà patir. No us ha eixit la jugada retruque i heu de fugir.

Pense de manera sincera que esta partida serà sabatera.

Si no ens furten la cartera fem partida sabatera.

Se’n va l’obra faraònica dels carros de les comissions que d’una forma sincrònica portaven xicones i xicons en la cavalcada (ara única) que acabava a rebolcons. Esta és una mà agònica i amb moltes complicacions.

Quan la Federació vullga president triar, sols un vot per comissió serà vàlid per votar. No els donem cap concessió, fes la falta sense pensar, a vore si en esta ocasió la tornen a deixar passar.

Però la moral no desespera, serà partida sabatera.

Açò ja no és el que era, la partida serà sabatera.

Tramant en positiu Explicació Falla Major

Ara pot ser digital la difusió del llibret, abans no era normal, sols en paper era fet. Estem passant-ho mal, company, no jugues distret, estigues en el joc com cal, mira quin lligat han tret.

Per ser reina nomenada ja no hi ha límit d’edat, aquesta ha estat augmentada, pot ser reina qui s’ha jubilat. Veurem en la desfilada falleres amb gaiato adossat? Com la mentida cantada de l’envit que s’heu tragat.

Si ens prenen la cabellera no fem partida sabatera.

Trenta-tres i sense espera la partida és sabatera.

Per molta gent que sospitava del premi al ninot indultat, el jurat que junt entrava ara entrarà separat i sense poder dir ni fava. No acceptes el trucat, han jugat massa a la brava i l’espasa s’han tragat.

I ara cavallers, vergonya! La partida us hem guanyat. Ara és hora de fer conya, baix la taula heu acabat. No sigues pocavergonya encara que estigues cremat, convida i no sigues ronya encara que estigues afectat.

I prepara la granera que fem partida sabatera.

No podeu fer marxa enrera, la partida és sabatera.

o42 | o43

LLIBRE D’HORES. COMPLETES. És hora del... turisme. Completem una crítica completa al turisme gandià en arribar les completes. El caos turístic a la platja és una completa mostra d’un complet desgavell. Per açò va a les completes del nostre llibre d’hores. Completa completament el personal competent un estudi molt estudiat per poder dir-li a la gent que a la platja evidentment sols ve un turisme solejat.

Ara hi ha una altra qüestió que molesta un mogolló, la dels patinets desbocats que circulen en processó per on volen, a tot pinyó, deixant els vianants espantats.

L’estudi, però, no ha mostrat el turista que ha arribat a la platja darrerament; aquell que acaba tot bufat i a crits molesta al veïnat a la nit bàsicament.

A Juliol, en plena temporada, la platja no estava instal·lada; l’ajuntament canvià d’empresa i allò va ser una cagada. Tot per una decisió acordada sense explicació i de pressa.

Acomiadaments de solter que a la platja es solen fer a uns preus molt rebaixats, però causen el desesper dels veïns des del carrer quan desfilen emborratxats.

La platja del pipi-can les completes completaran, per no perdre bandera blava els gossos no es banyaran, a la platja no aniran perquè els posen eixa trava.

Encara que es posen sancions el cas no troba solucions, el soroll és el que impera i entra per tots els balcons escampant-se pels racons com una persistent porquera.

És un tema recurrent del que parla molta gent allò de la desestacionalització. Però com és tan evident, deixarem el raonament per a una altra ocasió.

Tramant en positiu Explicaciรณ Falla Major

o44 | o45

LLIBRE D’HORES. VIGÍLIES. És hora de... parlar amb educació (o de l’educació) Arriba l’hora nocturna. El dia ja s’ha acabat. Ja no hi ha més pregàries. És hora d’anar a dormir i fer una reflexió del dia que ha finit... Abans d’anar-se’n al llit podríem reflexionar com acabar de pregar per tot el que ací hem dit.

Pintades en la paret, mobiliari urbà trencat, llocs on un gos ha cagat, mobles deixats en secret.

Contra la política tòxica, contra el masclisme fatal, contra la mentida viral, educació antitòxica.

En vigílies vigilem els qui estan per educar, conviure és respectar allò que entre tots paguem.

Cal educar en civisme per la ciutat respectar, contra qui la sol embrutar amb una mica de sadisme.

Tramant en positiu Explicaciรณ Falla Major

o46 | o47

LLIBRE D’HORES FALLERES. EL CASTELL DE FOCS ARTIFICIALS. És hora de... la carcassa del turisme. Com els que es solen llançar en parlar del turisme. Focs d’artifici que adornen un discurs, un relat, on tot és positiu i meravellós i tot funciona i va d’allò més bé... No sabem si és propaganda però ens donen la llanda amb el turisme gandià. Ens expliquen fil per randa, que el turisme té demanda i de segur triomfarà.

L’ocupació hostalera funciona ací de primera, això diu l’autoritat. Però no diu la punyetera que ací la plaça hotelera és de poca quantitat.

Com els focs artificials fan missatges subliminals: Transmediterrània deixarà en Gandia, grans capitals, ens plouran com a regals i tot el món es beneficiarà.

L’oficina de turisme intel·ligent en gener s’obrira per a la gent. El turisme d’abans, què era? Un turisme ignorant i decadent, que patia una crisi permanent i que ara serà llest i amb carrera?

Un vaixell de passatgers que s’emporta els viatgers a un altre centre turístic, de segur guanya diners. Però és cosa de romancers el repartiment crematístic.

Tramant en positiu Explicació Falla Major

LLIBRE D’HORES FALLERES. LA CREMÀ. És l’hora de... cremar-ho tot i acabar. El dia de la cremà, fem una catarsi en cremar tot allò que hem criticat. O això asseguren els entesos. Però és així o es tracta d’una pràctica tradicional sense més transcendència? Siga el que siga, ací fem una cremà simbòlica (no és pla pegar-li foc al llibret), de tot el que hem criticat.

Cremem la Laudes política i la Despertà sorollosa que la política local destrossa amb una coetada crítica.

Vespres és hora important, i també el bon Trucar, les dues poden cremar a la festa criticant.

A la Prima socarrem i també a la Cercavila que es mou per la vila per criticar-la en extrem.

Completes va de turisme igual que els Focs d’artifici, les cremem i no per vici ni per un punt de sadisme.

L’hora Tèrcia explosiona com una gran Mascletada, acabarà ben cremada com la informació que dóna.

Les Vigílies educades cremarem en la Cremà, amb elles gent poc educà que fa accions criticades.

La Sexta reaccionària i l’Ofrena que combat, a la falla hem cremat de manera extraordinària.

Quan la Cremà clou el Llibret s’acabarà, diuen que tot ho purificarà i la vida començarà de nou.

Quan arriba l’hora Nona, per a Sopar, no dormir, fem bondat per no patir i la cremem a hora bona.

o48 | o49

LLIBRE D’HORES. MATINES. És hora de... les albades. Hi ha un aspecte de la festa que sempre es fa fora d’hores. Les nits d’albades. Celebrem les Matines amb unes quantes albades dedicades a qui s’ho meresca... Han començat a cantar alguns casos molt sonats, dignes de ser cantats per a poder-los mostrar. Els Eres d’Andalusia al Psoe han erosionat, allò era una factoria on més d’un deshonrat de puta mare vivia.

El Rus diners comptava com qui destria cigrons, a Brasil els enviava sense patir, a muntons, i un testaferro els guardava. Eduardo Zaplana vivia cobrant de tot, comissió, una vida de falsia que l’ha dut a la presó d’on ha eixit per malaltia.

Tramant en positiu Explicació Falla Major

La Púnica i la Gurtel el PP, han emmerdat, tenia com a model anar a eleccions dopat cobrant comissions a pèl.

Per a un directiu banquer el Villarejo espiava, els informes que va fer el BBVA li’ls pagava i s’ha muntat un merder.

Tres per cent de comissió cobraven en Convergència, els Pujol a la presó, i el partit, per indecència, entrà en descomposició.

o5o | o51

LLIBRE D’HORES FALLERES. L’HORA BUIDA. És hora de... la nostàlgia. En la festa fallera també hi ha un moment de melangia, d’enyorança. Són les hores buides que van des de la fi de la cremà, fins el dia següent, quan es té la certesa que, de bell nou, comença un nou cicle festiu, un nou exercici faller. No hi ha senyals de vida, sols carrers prenyats de silenci. El monument ha cremat. La gent, saciada de festa, s’ha retirat amb melangiosa parsimònia. No se sent ni una sola veu. Fins i tot el vent, atacat d’indolència, sembla negar-se a moure’s. La vasta nit és una fragància de cendra mullada. Un faller resta en silenci al bell mig de la plaça. És l’hora de la nostàlgia. Enyora els actes festívols que fa un instant han acabat. L’harmoniós vol dels trons acròbates de les mascletades. Les musicades i melodioses cercaviles. El magnetisme d’una veu femenívola que va cridar i atreure a tot el món a la festa. El ninot escapista que va fugir del foc. La sàtira irreverent dels monuments. El jardí que camina per oferir flors a una deessa protectora de desemparats.

Tramant en positiu Explicació Falla Major

El foc famolenc que tot ho purifica i renova. És l’hora buida on només regna la malenconia. De sobte, un so sec, potent, esclata en la llunyania. Un coet rebel, furtiu, que també enyora la festa, la reivindica. I el faller solitari sap que, de bell nou, tot comença. Imagina els sopars de comissió que rematen cartes capricioses que canvien la sort dels trucadors més avesats. Els cadenciosos equilibris sobre l’escenari d’unes joves que volen fruir d’un regnat fugisser. El llibret de memòria prodigiosa, que recordarà, un per un, els fets de tot un any. La construcció de suro i fusta que omplirà el carrer de colors i enginy. I camina. Torna a casa amb un somriure als llavis i a l’ànima. La nit fuig. Es mostra l’alba.

o52 | o53

Lema de la Falla

En positiu

Explicació de la Falla Dibuixos de l’explicació

Josep Enric Gonga

Teo Brunet

Artista Faller

Palacio i Serra

Tramant en positiu Explicació Falla Infantil

Irene té amiguets, molts amiguets. Diferents. Variats. Cadascú d’una mare i un pare. Irene, malgrat ser tots tan distints, se’ls estima per igual. A Irene li dóna ràbia que algú es burle dels seus amics. I sempre ix en defensa d’ells quan això passa. A casa li han ensenyat una paraula que és la més important de totes: respecte. Ser educada i considerada amb totes les persones encara que siguen molt diferents. Li han dit, a més, que ha de ser humil, no presumir de res davant de ningú i tindre empatia. Irene no sabia que volia dir això. Ho va investigar, era una xiqueta molt curiosa. Empatia era la capacitat de posar-se en el lloc d’una altra persona. Pensar com seria ser igual que ella. Entendre-la. Sentir-se propera, identificada, idèntica. Aquell descobriment li va donar una idea. Com que li agradava escriure, faria històries sobre els amics i companys de classe. I les adornaria amb redolins. A Irene li agradava fer-los des que els va descobrir en la falla que plantaven al seu barri. Va encetar un quadern on va escriure un munt de retrats. Ací en teniu uns quants d’ells:

o54 | o55

Això diu que era... Un xiquet anomenat Marc. Marc era un nen molt alt. Creixia quan queia malalt. Tots li deien el camallarg. Marc s’enfadava quan li cridaven allò. Fins que un bon dia, Irene li va descobrir el secret que aquelles estirades amagaven. A Marc li encantava la lluna, de gran volia ser astronauta per poder-la agafar amb les mans. Irene li va dir que no li feia falta ser astronauta... Eres un privilegiat, creixeràs i creixeràs, i a la lluna arribaràs amb una gran facilitat i a ella t’abraçaràs. I Marc ja no es va estufar mai més quan li deien camallarg.

Tramant en positiu Explicació Falla Infantil

Hi havia una xiqueta, Mara era el seu nom, que vestia sempre a quadres. Els companys de classe es burlaven d’ella diguen-li que era un drap de cuina i Mara es disgustava... fins que Irene li va dir... Ets una taula d’escac, el joc més intel·ligent, no faces cas de la gent perquè eres una crac.

o56 | o57

Conten que una vegada hi havia un xiquet que vivia apartat, sempre amb un llibre a les mans. Els amics li deien l’encantat perquè semblava estar sempre en un altre món. I no era això, a Biel li encantava llegir. Encanta’ls, li va dir Irene. Conta les històries que llegeixes... I els contà les aventures que als llibres descobria, els amics des d’aquell dia li elogiaven les lectures. Geronimo Stalton, Alícia, Pipi Langstrump, Harry Potter, Matilda i Momo van ser per a tots una delícia.

Tramant en positiu Explicació Falla Infantil

Això va ser i era un nen de nom Lucas que tenia unes orelles molt grans. I damunt no paraven de créixer-li. Els companys d’escola li cantaven allò de... Pam, pam, orellut! I Lucas s’enrabiava i es sentia menyspreat. Fins que Irene li va contar la història de Dumbo, l’elefant volador... No tens orelles d’elefant, com ales de papallona que l’aire les acarona són les teues i et fan elegant. Un dia lleuger flotaràs i un món multicolor veuràs i de tot cor les orelles estimaràs.

o58 | o59

Hi havia una xiqueta de nom Laia que calçava sempre unes botes velles i desgastades. Els amiguets li preguntaven si no tenia diners per comprar-ne unes noves. A Laia no li agradava que li digueren això. Un bon dia Irene els va descobrir a tots el secret que amagaven les gastades botes de Laia... Són unes botes de rodamón que la terra han recorregut, tots els països han conegut perquè han xafat tot el món. Des d’aquell dia, tots van admirar les botes de Laia.

Tramant en positiu Explicació Falla Infantil

Carme cabells de palla! Li cridaven a l’escola dia sí, dia també. I Carme plorava i començava a tenir mania al seu monyo. Però la imaginació d’Irene va entrar en acció i amb un conte va trencar aquella situació... La Reina de la Primavera era Carme i Irene ho sabia, els cabells que ella lluïa eren la mostra certera. Eren nius per als ocells, prat on creixien les flors, per a la natura, acollidors, això eren aquells cabells. Carme ja mai més va odiar els seus cabells.

o6o | o61

Júlia tenia dents de conills. Això deien els seus amics. I a Júlia li molestava. Però Irene va escampar per l’escola la idea de que allò era una avantatja. A l’hora de menjar al menjador escolar és la primera en acabar per ser la millor al rosegar. Aquell redolí va acabar amb les manies de Júlia i els comentaris dels companys de classe.

Tramant en positiu Explicació Falla Infantil

Els quaderns d’Irene, les seues històries i redolins feien màgia. Cada vegada més aconseguia escampar el respecte pels demés, per la diferència, entre els amics.

o62 | o63

El nas d’Edu deixà de ser un motiu per a la burla. Irene el va convertir en un avantatge per anar pel món... A Edu el nas l’ajudava a guiar-se per l’olor, sempre era el millor quan mals menjars evitava. I que dir de el Pau, que no era un trompellot. Sovint entropessava i per terra redolava massa per tindre molt poca traça, ho feia perquè la terra estimava. I Mara i les seues ulleres de vidres gruixuts... Irene deia: Mara no té quatre ulls, té una supervisió com una superheroïna de debò, i ho diu a tots amb orgull.

Tramant en positiu Explicació Falla Infantil

I la seua amigueta africana a qui tots li deien negra? Irene sabia que... Kata és de color obscur? I jo sóc d’un altre color, no hi ha un color millor, tingueu això per segur.

Així continuava el quadern que Irene omplia dia a dia. Mil i una històries escrivia per a millorar el món, i a fe que ho aconseguia. o64 | o65

Col·laboracions poètiques

Alba Fluixà Abel Dàvila Adriana Serlik Elia Saneleuterio Javier Díaz Gil Fina Girbés Verònica Pérez Teresa Broseta Jesús Jiménez Reinaldo Josep Micó Mª Teresa Espasa Jose Manuel Prieto Pura María García Gracia Jiménez Vicent Lloret Óscar López Rosa Miró Roser Furió Ana Llopis Pepe Santatecla Rafa Soler

Antítesi Ales de pedra Gir Palimpsest El fantasma Molt afortunat Desordre còsmic Jungla Roselles Nuc d’onades i vents El caos Magnitud de l’equilibri Temps proscrit Biblioteca privada La tendra Calor d’aquell devessall Substància primordial Quan parles amb els tarongers Silenci 20 de març He acabat un poema L’amant secret de les bales

/21 23

Resiliència MARÍA CALERO LLORENS BUSTOS AITOR SÁNCHEZ JORDI GARCÍA JOSEP ANTONI FLUIXÀ BEA RODRIGO SICO FONS RICARD CATALÀ JUAN GABRIEL FIGUERES DANIEL ARDID SANDRA DÍAZ MIGUEL ÁNGEL MARTÍNEZ ROSA LARROSA JOSÉ LUIS LAGARDERA LLORENS BUSTOS ENRIC MARCO MIGUEL PÉREZ ALBERTO BOU J. ENRIC GONGA MARISA FALCÓ MIGUEL ÁNGEL PICORNELL RICARD BALANZÀ SICO FONS J. ENRIC GONGA

/24

Col·laboracions literàries

La societat funambulista: sobre lleis i resiliència L’escultor de castells d’arena Llibretiliencia torrentina Falles renovar-se o morir Baixar del carro L’escala Curt de cervell Resiliència de la nostra identitat festiva Els llibrets fallers en Cullera han sigut resilients L’alliberament decisiu en falles Noranta de cada cent Les falles... de color bé però no suren La Resilencia de la nostra identitat festera El llibre: la resiliència de la cultura fallera La picada de la vespa D’un nen que es fa preguntes La resiliència en la difusió de la cultura fallera El Foc i Flama La sàtira fallera. Crítica o ritual? La falla dels infants Resiliència o resistència Un estrany enyor El miracle valencià Caçatalents (Sainet)

o66 | o67

2. Caos poemari

o1 /23 ANTÍTESI Alba Fluixà Sense el caos terrenal, no hi ha ordre al paradís ni urgència en la recerca eterna de l’aventura. Si la bellesa no s’amaga, és més difícil trobar-la i teixir amb ella el somni que escampa la flama de la vida. En absència del misteri, cada espurna és un camí cap al desig, un intent d’ordenar els capítols de la nostra caòtica història, tot buscant-li algun sentit Però la calma és il·lusòria i completament innecessària perquè és en el foc imprevisible on troben la màgia del caos.

Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2020

al desordre que ens domina.

ÂŠ Salva Malonda

Caos

o7o | o71

o2 /23 ALES DE PEDRA Abel Dávila In memoriam de Jaime Arcos Requena

Com cada nit hui tot serà llum,

Àmbre roent apegat a la pell dels somnis,

Onírica i definitiva textura:

Solitud al cau d’un cos caòticament despert.

Begonya Pozo

Les llums del vent ferien les incerteses com si foren ales de pedra. La vesprada del diumenge la veu anava desfent-se en pètals de pols injusta i el cos adolorit del silenci ens deixava inútils -mutilats del fum assassíComençava un huracà amb vents policroms de somnis, i aquelles ales pesades tornarien a les arrels de les muntanyes a una línia verda de temps on ja no podria veure el teu passadís d’ombra. Més enllà de la runa del temps, el destí caurà damunt de nosaltres, ara que tinc els teus dibuixos muts tot comença un nou camí on el buit té cicatrius d’espases. Agafem la papallona per les ales.

Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2020

Caos

o72 | o73

o3 /21

GIR Adriana Serlik Alce i sota les mans retrunyeix al lluny un concert, una arpa, un violí, un clarinet. Vaig voler, quan jove i somiadora, ser directora d’orquestra. Ara després d’interminables camins, calcigant andanes i aeroports, carrers diminuts i enormes avingudes i fins a una presó a Asunción del Paraguai, alce i sota les mans, girant fins a l’infinit, asseguda llegint lentament el meu últim poema.

Caos

o74 | o75

o4 /21

PALIMPSEST Elia S. Temporal I

No tinc por de començar de nou. No tem tampoc la memòria. Però no puc oblidar que algun dia vaig respondre a un nom que s’esborra, s’erosiona lentament amb les ones de la mar.

Ara la pàgina és coberta de sal. Condemnada a mirar el temps com a fulles rogenques a la vora d’un riu.

La mar el cobreix, el diposita en un cofre daurat on es guarden les coses impronunciables, erosionades. Potser me’l torne sota el sol d’un geliu migdia d’hivern. Llavors no hi el sabré recordar. Intentaré oblidar, pronunciar els signes d’un alfabet antic. La síl·laba muda de l’espant. En la mar o en el mai cridaré; altra veu, potser la mateixa de sempre. És la pàgina tèbia, el full en blanc que sempre i que mai existí. Mai és el lloc on algú vigila els meus somnis. Paraules que feriren el paper. Pomes de bronze on vaig clavar la pell, la música amarga dels dies, la set enlairada de sempre i que mai no vaig creure. És la octava novena que escric aquest vers.

(Fulles vermelles de tardor sublimades al cau de l’avinguda). Mai trobaré la certesa de l’origen.

o5 /21 Caos

EL FANTASMA Javier Díaz El fantasma que he deixat a casa està descurant les tasques. Sé que està deixant de regar les plantes, aixecant-se trigue i oblidant-se d’anar a treballar. Deambula per la casa deixant el llit sense fer, menjant més del compte, desatenent el telèfon i als meus amics. Però res d’això importa, ni tan sols que haja deixat evaporar-se l’aigua de tota la pluja que vaig guardar. Tinc por -que per oblitno haja sabut guardar-me la memòria.

o76 | o77

o6 /21

MOLT AFORTUNAT Fina Girbés Ai, quin dilluns, mare meua, des de l’alba trastocat! He entropessat en alçar-me i el dit gros pinta morat. A l’escola, fent problemes, no n’he trobat resultats. Quan la mestra em pregunta m’he posat ben alterat. L’entrepà que més m’agrada, tot i ben embolicat, se m’ha esguillat en obrir-lo i en un bassal s’ha ofegat. Una pluja inesperada, de vesprada m’ha privat de jugar a la placeta un partit molt esperat. A la nit la meua iaia, que m’ha vist tan enrabiat, amb paraules certes, tendres, m’ha transmés tranquil·litat: «Estàs envoltat d’estima i mai res no t’ha faltat. Has de proclamar als vents que eres molt afortunat».

Caos

o78 | o79

o7 /21

DESORDRE CÒSMIC Verònica Pérez “El día en que yo nací, ¿Qué planeta reinaría?” Imperio Argentina No hi havia astrolabi Que guiara La caiguda estelar El desastre. Un altiplà celestial Una escala no ben atonada Acompliria la missió planetària De discordar tots els sons de la terra. Si la desgracia es cernia sobre algú Ho faria de la manera més estrafolària i absurda Amb llamps i tronades D’estrèpit inusitat. No quedava gravetat Que sostinguera el destí La parca esmolava el fil Aceròs i corrugat Fart de meteors i satèl·lits a la deriva L’univers es cansà de sostindre Una existència erràtica Una supernova tan brillant.

Caos

o8o | o81

o8 /21 JUNGLA Teresa Broseta Al llenç en blanc tan sols la línia recta dibuixa terra i cel, la simetria completa de l’espill, una harmonia que fa mal de tan pura i tan perfecta. Però la pedra sap de la insurrecta i audaç llengua de molsa que fa via pel seu cos clivellat i que un bon dia la farà verda, i bella, i imperfecta. La molsa nodrirà la falaguera, el liquen i l’orquídia florida, la palma, la bromèlia, la figuera. Solcaran les arrels la terra humida, les fulles buscaran la llum primera. Llavors triomfarà el caos. I la vida.

Caos

o82 | o83

o9 /21

ROSELLES Jesús J. Reinaldo Per a la immolació, m’oferisc a les teues mans amb humilitat i amb supèrbia, reconeixent la inferioritat en la teua mirada d’odi, el meu triomf en la carn ferida, desgastada. Poc importa ja si la sang quallada sobre el sòl podrà ser atribuïda al teu impropi sadisme o a la meua insòlita flaquesa; tots dos pertanyem al mateix món de claus i martells i poc importa qui percuta el cisell sobre l’os trencat. Et llegue una inscripció sobre una lloseta de pedra, un cavalló de terra en un camp de blat verd i ros, un regató d’humus al país de mai més, un viarany per on transiten els cavalls salvatges. Però demà serà un altre dia, desgraciadament. Tornarem a compartir un desdejuni sense diamants, jo conduiré mentre escoltes les notícies en la ràdio, ens intercanviarem breus missatges sonors i quedarem a menjar, una copa de vi entre els dos. Els teus ulls en els meus, salut. I a la tarda, mentre classifique el dolor i arxiu la llàstima, em documentaré en armes i botins, per a retornar-te el dit presentat en el plat a l’hora del sopar. Et llegaré una roda de pedra contra el bosc, una armadura de canyes per a afrontar l’oceà, un trineu de carbons, un petit món en una bossa de plàstic sense reciclatge possible.

Caos

o84 | o85

1o /21

NUC D’ONADES I VENTS Josep Micó potser un morter seminal, que es bressolava en el no-res, que vagava pel buit desconcertat, on col·lidien les masses informes, sense estralls ni cops de timó, on la llum, la vida i el temps encara ni es pensaven. un forat infinit que engolia els possibles. potser un Déu, potser l’atzar, encengué l’espurna dels verds, s’encetaven l’alé i els laments de la història.

que la nit esdevinga alba amb un part difícil, que la turmentada nau arribe a bon port. els llibres en van plens d’albellons que s’han empassat l’esperança. perquè sempre som nosaltres qui hem de trobar l’espurna per desfer el nuc.

Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2020

manoll enrevessat d’onades i vents fa

11 /21 Caos

EL CAOS Mª Teresa Espasa

Malgrat l’aparença, tot comença en el caos: el poder, el dubte, la supèrbia, l’orgull, els carrers enfangats, fins al nocturn plaer amb l’home equivocat. El cert és que vas ser passió, desig, carícia, gemec, enyorança... fins i tot un amor deshabitat que em va conduir a la bogeria. No hi ha destí sense elecció, ni passos en la grava, només ombres que sotgen diàriament, igual que l’astuta boira quan domina la muntanya baixa. Potser ha arribat el moment de seguir la ruta que ens porta als boscos silents, a deserts de sorra i ciutats secretes, per a la redempció dels dies. o86 | o87

12 /21

MAGNITUD DE L’EQUILIBRI José Manuel Prieto Has vingut per desordenar les hores i posar de l’inrevés les capses de paper amb el temps no escrit de les condemnes dels silencis. de la pena en donà part la memòria, i per això ara evitem els miralls: per si en la tenebra d’un silenci, copsa sobre la teua mà estesa el reflexe imperfecte de les amenaces d’una ombra, convertint el món en un difícil trànsit cap al precipici del diluvi. Has vingut per desordenar les hores i trencar-me els esquemes que obrin camins: només val copsar l’artifici del paisatge i moure, en l’enrenou, l’entusiasme anàrquic del moviment de fulls d’un altre paisatge de natura artificial. Caos: de totes les supervivències, arribada l’anarquia autèntica d’un mirall de mirades en l’aigua de la llàgrima, has escollit caminar al límit de la supervivència, lluny de la salvació: salvant en el desequilibri el preu del miracle. Com bastir la magnitud de l’equilibri en el camí de fil d’aram on serpentegem el precipici.

Caos

o88 | o89

13 /21

TEMPS PROSCRIT Pura Mª García Quan la nit és temps proscrit et veig apropar-te a la drecera carnal on els pètals del meu cos sempre t’esperen. La distància dels teus dits ignora l’elegia de l’absència: indecisió empeltada amb el deler. La carn és un remor de síl·labes que ens criden. Fuig la pell de la seua presó injustificable. Fuig la pluja que vessa l’esquena que s’ofrena. Fuig la foscor i s’obri pas, de nou, la immensitat de la més tendra tempesta. Gemecs que suren la boca com asteroides penetrant l’univers que preludia el foc sufocat per la pluja de la dolça saliva que ens és pròpia. Caòtic moviment de les mans sobre la geogràfica extensió d’un nosaltres nu. Absents ambdós de pudor, palpegem amb innocència un pecat que no ho és. A l’altra vora de tu, inicie el viatge imaginari i etern, embriagada amb els símbols de carn que fan del teu nom el celobert del meu.

ÂŠ Salva Malonda

Caos

o9o | o91

14 /21

BIBLIOTECA PRIVADA Gràcia Jiménez

D’altres viatgers han trepitjat les fulles, dibuixant els camins amb foc i sorra. Homes i dones d’un món on no podien ser t’han obert horitzons que no rajaven, transportant-te enlairada als deserts de mil llunes. Has conegut les boques dels més temuts inferns i has sortejat els rius més cabalosos, enormes com els mars i els oceans de llum d’un univers que intuïes cec, malgrat tanta bellesa declarada. A les vores dels marges de la vida has tocat amb els dits les extenses maresmes d’aigües de jade verd i blau cobalt, intenses, irrespirables, fondes, enlluernada i tallada en dos meitats. A les immenses selves xafogoses

Als cims de sobergues muntanyes

has sigut un ocell bastint les ales,

has inspirat la vida pels porus de la pell

poderós i infal·lible, com un àngel caigut,

i a les foses marines, com un peix trasbalsat,

que al caramull d’un arbre gegantesc

has sentit el teu úter latent i generós

albira el dolç instant del què vindrà.

combregant amb el temps que t’és donat.

Caos

Ara tanques el llibre, sabent cert que demà n’hi haurà un altre de nou a les prestatgeries, ple de pàgines blanques subtils com la tela d’aranya geomètric laberint, parany vençut, on seràs tu qui traçarà l’eixida. o92 | o93

15 /21 LA TENDRA CALOR D’AQUELL DEVESSALL... Vicent Lloret Encara no he escrit mai sense mullar la ploma al cor, esbatanat Joan Salvat-Papasseit Cau la fosca i sóc llacuna desglaçada que em demana desésser. Boira etèria. La flama desventra carn i os essent destraç de memòria buida. I a cada instant, un record se’n va esflorant aquesta ànima que agonitza un demà per acomiadar el darrer trenc d’alba. -què vols, que mires com desfà allò que refilava com ocell i ara crida, bramula i udola que vol més vidaFràgil cos que amb foc s’esvaeix com aigua bruta, que espitja aferrant-se a la vida, al terra polsós... -Deixa’m intimitat, és allò únic que em quedarà quan tot haja restat vent i us acarone les pells vestides de dolL’efervescència de la combustió em porta a la llum, una claror coneguda, aquella quan era només pintura, cartró i suro, devessall de llum que em travessà abans que el pecat de la creació em fes ninot de falla.

Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2020

16 /21 Caos

SUBSTÀNCIA PRIMORDIAL Òscar López Estat absurd i coherent,

La vida és un accident.

la matèria abans de l’existència.

Tu i jo víctimes d’un sense sentit.

Desorde subatòmic,

Ens atrau, ens abrigalla,

elements en conflicte.

ens despulla…

Moviment aleatori de partícules

Ens mostrem nus, en el centre de l’huracà.

en suspensió.

Abraçats i solitaris

Llum!! Radiació visible.

convivim en un planeta en constant rotació.

No parle de l’orde involuntari,

Vibrem com notes, dins,

imposat a traïció.

d’un pentagrama líquid, som ones…

Línia en cercles.

Plorem, riem, sentim.

Bucle infinit

Anomalies en el sistema.

cercant l’autodestrucció.

Conscients de la inconsciència;

Impostura artística.

Som mortals i ens oblidem

Literatura infantil.

del que significa.

L’ésser humà no és

Ens besem, ens tolerem, ens estimem.

cap rei de la creació.

Som el producte d’una bella dansa.

Confusió destructora,

Bella, terriblement bella.

desolació emocional.

L’espiral ens arrossega.

Crisi d’identitat. Animal inorgànic que muda de pell per canviar de forma. Univers, força imparable. L’existència no té cap sentit, si no li’l donem nosaltres.

o94 | o95

17 /21

QUAN PARLES AMB ELS TARONGERS Rosa Miró “Si voleu taronges gratis, agafeu-ne! Nosaltres ja reviscolarem de la manera que podrem.” Anònim Quan parles amb els tarongers Al meu país els tarongers vessen llàgrimes amargues A pesar de la tristesa tornen i tornen a florir I omplen els horts de colors verds i carbasses I continuen plorant Al meu país els tarongers s’engarrofen Malgrat la insensatesa dels sords perfumen conrades de tarongina I altres estacions omplen de flors I les abelles les xuclen i fan mel de citronella Al meu país es regalen les taronges Es podreixen les taronges Empudeguen les taronges Criden les taronges Composten horts, llauradisses i camins Les descompostes taronges Al meu país al llaurador, hereu, avantpassat meu L’envien allà on brama la tonyina Allà on la mar calla quan plora l’hortolà Allà on l’aigua de sèquies i de reguers sap a llàgrima engolida A dona de magatzem tancat A cabàs sense quadrilla A butxaca foradada A engany i a suc de bric A caos, a soca i a opera bufa.

Caos

o96 | o97

18 /21 SILENCI Roser Furió

Saber no tenir il·lusions és absolutament necessari per poder tenir somnis. Fernando Pessoa Terratrèmol imprevisible que doblega la voluntat. Estances a les fosques, mirada perduda entre el res i el tot. El raig de sol moribund allarga el braç pels petits forats de la finestra, hores en penombra buides de sons, línies clavillades a cada pas i un dolor real.

Ser l’ésser per damunt de tot, tornar al camí, obrir els pulmons, respirar. Fer i desfer, passejar per les tenebres, morir per a tornar a viure. De vegades un trencament recondueix la vida.

Ser no res, negar-ho tot i fugir al gorg dels pensaments foscos.

Les agulles del rellotge emmudeixen, el temps es momifica, el sol no desperta els dies, l’ombra grisa habita el món del silenci.

Maduresa, fracàs, desassossec, fe perduda, desig de tindre ales i infinita nostàlgia de volar.

Reconduir la pena, ulls atents al canvi, tornar a caminar pas a pas, com un infant.

Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2020

ÂŠ Salva Malonda

Caos

o98 | o99

19 /21

20 DE MARÇ Anabel Llopis Arriba el dia en què

Sols nosaltres,

els acúfens

i el desesper

deixen

d’altre 20 de març.

de fer malbé

Cal un lleu

l’oïda.

pessigolleig

Desapareix

en el pit

fins al ressò

aleshores.

de la música.

Demà tornaré

De sobte,

a sentir

arriben de nou

i manifessejar.

vesprades

Podré de nou amb tot.

d’hores fastigoses

Amb tot,

quan el cervell sembla ensopit

excepte

i el cos no voldria alçar-se.

amb la teua absència.

Inerts ens reballem al sofà de casa, les persianes, a mig caure, perquè en la penombra no revelen si fora hi ha encara algun masclet desorientat per l’aire.

Caos

1oo | 1o1

20 /21

HE ACABAT UN POEMA Pepe Santatecla No et necessite, ho cride, puc fer-ho, ja no figures en la meua agenda, el dolor ha sigut suficient refugi per a aprendre a ser qui soc. He sobreviscut en el meu cos gràcies al mur que va voltar les ferides, no vaig eixir intacte del nostre amor, però mira’m: he acabat un poema, i continue viu.

Caos

1o2 | 1o3

21 /21 L’AMANT SECRET DE LES BALES Rafa Soler No perdis el costum de perdre deixant que esborre el vent quant queda d’innocent lluentor en la teua sabata famolenca en tant agulla de llum a les fosques

no perdis el costum de ser el primer en les derrotes que esperen el teu pas amb un ram

perdre és la manera d’il·luminar en solitud una certesa

perdre a mort plena a seca simitarra a la recerca del teu coll

perdre a pansa vermella tot a mancada negre tant i gairebé res al número impossible i el seu cavall al dotze amb les seues perles

perdre amb obstinació a cama solta perdre total segur amarg perdre fins a la vida amb les seues mosques.

Caos

1o4 | 1o5

2. Resiliència monogràfic

MARÍA CALERO LLORENS BUSTOS AITOR SÁNCHEZ JORDI GARCÍA JOSEP ANTONI FLUIXÀ BEA RODRIGO SICO FONS RICARD CATALÀ JUAN GABRIEL FIGUERES DANIEL ARDID SANDRA DÍAZ MIGUEL ÁNGEL MARTÍNEZ ROSA LARROSA JOSÉ LUIS LAGARDERA LLORENS BUSTOS ENRIC MARCO MIGUEL PÉREZ ALBERTO BOU J. ENRIC GONGA MARISA FALCÓ MIGUEL ÁNGEL PICORNELL RICARD BALANZÀ SICO FONS J. ENRIC GONGA (Sainet)

â&#x20AC;&#x153;

Resiliència 1/24

La societat funambulista: Sobre lleis i resiliència

Per María Calero

PARLAR DE RESILIÈNCIA ÉS PARLAR DE L’ÉSSER HUMÀ. I PARLAR DE L’ÉSSER HUMÀ és parlar d’un ésser-en-el-món, d’un ens dotat de llenguatge i raó -però d’un ens, al cap i a la fi- que com tots els altres es veu sotmès a les vicissituds del cosmos en el qual es troba inscrit. Ja en l’antiga Grècia pensadors com Protàgores tenien clara aquesta qüestió, per la qual cosa distingien entre physis i nomos; entre les lleis naturals, aquelles que regien l’univers, i les lleis humanes, aquelles establides pels éssers humans per a garantir la convivència. Ara bé, considerant l’extraordinari de la nostra composició –perquè, què som sinó la suma de pols d’estreles i racionalitat?els éssers humans ens trobem sotmesos a aquests dos tipus de lleis. D’una banda, és evident que el cosmos és la nostra casa, i les seues regles ens afecten vulguem o no. La constatació d’aquest fet va portar a diversos grups de filòsofs, entre els quals van destacar els estoics, a elaborar doctrines que conciliaren el determinisme físic i natural al qual es veu sotmés l’individu amb la llibertat d’actuació i pensament pròpies de l’ésser humà. Aquesta voluntat aglutinadora és la que es tanca en la mil·lenària sentència abstine et substine, domina’t i aguanta: no podem fer res per canviar el que ocorre en la naturalesa, però sí que podem triar viure conforme a ella. Personalment, considere que podem trobar ací la primera expressió conscient del que des del passat segle ve denominant-se resiliència, és a dir, la capacitat humana per a adaptar-se i superar els obstacles i colps que ens porta la vida. Perquè una gran part d’aquests disgustos són inevitables, en tant que són fruit de la pròpia naturalesa. Les desgràcies físiques, les catàstrofes naturals, i fins i tot la mort sobtada d’un esser estimat són algunes d’elles. I és que tota vida, fins i tot la humana, està sotmesa a la llei natural. 1o8 | 1o9

D’altra banda, els éssers humans ens veiem afectats per aquelles lleis que nosaltres mateixos hem convingut. Viure en societat implica acatar una sèrie de regles bàsiques i principis morals que, en general, tenen la seua base en el respecte mutu. No obstant això, hi ha ocasions en les quals certs individus decideixen tornar a l’estat de naturalesa, on tot s’hi val, desencadenant-se així successos tràgics. Ser víctima d’un atracament, d’una violació o d’un segrest són successos no fortuïts: després d’ells sempre s’amaga la transgressió del nomos per part d’un subjecte. En aquest context, la resiliència se’ns revela com una eina bàsica de l’ésser humà per a superar els traumes generats per tan terribles experiències. La capacitat de ser resilients ens permet tornar a un estat de certa normalitat passat un temps, si bé cal tindre en compte que els éssers humans no som d’acer: no sempre podem tornar a la nostra forma natural després d’un colp. Som de carn i os, i hi ha ferides que no sanen. Així, la resiliència ha sigut concebuda durant els últims anys com l’arma de la qual disposa cada subjecte particular per a lluitar contra els revessos de la nostra circumstància -tal com diria Ortega-: d’allò que ve donat per l’atzar de l’univers, com d’allò producte de la infracció de les regles socials més elementals. Ara bé, què ocorre quan els éssers humans ens veiem danyats per les normes que nosaltres mateixos hem generat? Què ocorre quan la incertesa – social, econòmica, mediambiental, etc.- a la qual es veu sotmesa la població és el reflex d’una sèrie de decisions col·lectives?

Des de fa molt de temps una gran part dels ciutadans del nostre país viu pujada al finíssim filferro de la incertesa, que s’enfosqueix i s’estreny amb el pas del temps. Comptat i debatut, som una societat de funambulistes. D’una banda, dansem entre el cel i la terra, als llimbs de la agnoia. Desconeixem si demà tindrem treball. Desconeixem si a l’any que ve tindrem habitatge. Desconeixem si dins de mig segle tindrem planeta. D’altra banda, un pas en fals pot precipitar-nos a l’abisme. Així, davant la possibilitat de finir hi ha qui, cansat, opta per l’estatisme. Però són els menys els qui poden permetre’s aquesta opció: en una societat on la classe mitjana està en perill d’extinció, no avançar en el trajecte significa retrocedir. D’aquesta manera, la nostra és la societat de les crisis cícliques: del caure obligat i l’alçar-se tremolós. Però nosaltres, els qui conformem aquesta societat, som els màxims responsables de que així siga. L’aplicació de reformes laborals que permeten ocupacions precàries, al caire de l’explotació del treballador, de lleis que permeten a les institucions bancàries l’expropiació d’habitatges als més desprotegits o la inexistència de mesures que vetllen pel benestar del planeta, per la seua flora i per la seua fauna són estrictament producte de l’ésser humà. Ara bé, com hem pogut generar una situació que ens perjudique de tal manera? Per a respondre a aquesta pregunta hem d’al·ludir a dos factors. En primer lloc, al fet que aquesta situació no resulta nociva per a tots per igual. Hi ha falsos funambulistes als qui, de fet, els interessa que

Resiliència

[ La capacitat de ser resilients ens permet tornar a un estat de certa normalitat passat un temps, si bé cal tindre en compte que els éssers humans no som d’acer: no sempre podem tornar a la nostra forma natural després d’un colp. Som de carn i os, i hi ha ferides que no sanen. ]

1 Si bé és cert que existeix la noció de resiliència grupal,

aquesta fa referència a la capacitat de crear llaços d’afinitat i superació entre els membres d’un grup concret i reduït de persones, totes afectades per una tragèdia concreta.

així siga, perquè ells no fan les seues piruetes en el buit: els matalassos dels privilegis i les prebendes esmorteeixen tot relliscada. Així mateix, es lucren de la desesperació que provoca la caiguda aliena. I és que un ciutadà desesperat fàcilment pot convertir-se en un treballador explotat. En segon lloc, s’ha produït un progressiu dels pobles, una sort de somnolència que afecta al ciutadà del carrer. Confonent physis i nomos, l’inalterable amb el contractual, assumeix que res pot fer-se per millorar la situació actual. D’aquesta manera, calla el poble, i callant atorga: paradoxalment el silenci mai és neutre. En aquest context, cal preguntar-se si la resiliència és una eina suficient –en el sentit estricte del terme- per als membres d’aquesta societat funambulista. La meua resposta és, evidentment, negativa. La resiliència és una arma fonamentalment individual1, mentre que la supressió d’una situació com l’ací descrita necessita d’estratègies col·lectives, àmplies, que aglutinen al conjunt de la societat. Si volem tornar a arrelar-nos, a sentir la seguretat que alguna vegada ens va transmetre la terra que trepitjàvem, hem de renunciar a la instintiva costum de llepar-nos les ferides una vegada se’ns ha assestat el colp. Com a éssers humans, tenim el poder de la praxi lliure, de la participació activa i sobretot, el de l’anticipació. Podem preveure el colp, i fer alguna cosa per a canviar les coses. Per això, enfront de la resiliència desmesurada propose la responsabilitat col·lectiva: perquè sempre és millor previndre que curar.

“

11o | 111

L’escultor de castells de sorra

LA TARDA RESULTAVA AVORRIDA I A PENES HI HAVIA NOVETATS DES DE LA CENTRAL de la policia, així que decidim estacionar el vehicle patrulla al final del passeig marítim Neptú, concretament davant d’una cafeteria per a prendre un café només amb gel i alleujar el tedi. De retorn al cotxe s’apropà un home, podria tenir una mica més de cinquanta anys i amb abillament d’esportista. Després de deixar anar un forçat bona tarda, em va dir que des de principi d’estiu un indigent estava davant d’un conegut hotel, va matisar: en primera línia i que havia construït un castell en la sorra i amb veles en la peanya. Davant la meua impassibilitat, va afegir que cada dia omplia una regadora d’aigua de les dutxes de la platja i ruixava amb ella el monument. Li vaig prometre que ens acostaríem a donar un cop d’ull. Va insistir que l’aigua que utilitzava era a càrrec dels seus impostos i va provocar que m’incomodés la conversa, en suposar que em fugia d’estudi de la meua labor policial en donar-se per entès que permetia que es feren fallida els interessos municipals. D’alguna manera, em vaig sentir culpable que m’insinués que fos jo el culpable de la presència d’aquell captaire que intentava sobreviure amb el seu art, molt distant dels polítics d’alta gamma. Em vaig acomiadar i vaig pujar en el cotxe patrulla, costat dret. Li vaig comentar al comandament que podríem donar-li un cop d’ull a l’escultor vagabund, va accedir a contracor i vam anar a veure’l. Vaig baixar jo només del cotxe en veure el poc interès que em va mostrar el meu company, ell va decidir atendre uns turistes, o així ho semblava per les seues formes i tracte. Em vaig acostar al lloc on estava el castell de sorra, en certa manera, ja l’havia vist, fins i tot de quan va començar a construir-lo. Vaig mirar a l’autor que estava atent i li vaig preguntar el seu nom, va contestar en

Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de Falla de la FdF any 2020

Per Llorens Bustos

Resiliència 2/24

un idioma desconegut per a mi. Allò semblava un mapa, vaig llegir atentament i vaig descobrir que era lituà. Li vaig preguntar alguna cosa banal i vaig descobrir una petita desempallega de plàstic en què només hi havia monedes de menys d’un euro. Sigil·lós vaig buscar en la meua butxaca les voltes dels cafés i les vaig dipositar en aquell recipient. El meu company continuava atenent turistes variats que s’acostaven a ficar el musell. De nou li vaig mirar fixament als ulls i em va arribar el record del bé que estaven aquells que passejaven prenent el fresc. La brisa marina començava a ventilar cossos exposats al sol. Els bars i restaurants plens de gent, el quiosquet satisfet de joves que bellugaven el cos al so d’una balada estiuenca i aquell home sol amb el seu monument i la meua presumible amonestació, les seues monedes i la motxilla que utilitzava per a mantenir la seua obra i poder subsistir. La diversitat i condició social existia. Em vaig acomiadar d’ell després de retornarli plegada la seua documentació: casualitat 112 | 113

o circumstància, vaig veure acostar-se al denunciant i em va saludar mostrantse complagut. Un somriure tan ampli com la dissort d’aquell escultor. En reiniciar la nostra marxa, a la meua ment van arribar infinitat de dades, vaig mirar a la gent passejant, alguns xuplant els seus gelats, uns altres passejaven en bicicletes i patinets de lloguer gaudint amb el toc de botzines. Cert és que també els meus impostos eren dedicats al pagament de l’aigua potable que ell utilitzava. El meu company no em va dir res sobre aquest tema, amb la qual cosa vaig arribar a concloure que li importava un rave. La veu de l’agent de la central de transmissions va brollar per l’altaveu indicant que hi havia un gual ocupat, això em va alleujar i vam donar per acabada la intervenció del constructor de castells de sorra. Una setmana després, aquell home va morir mata d’un infart, jove, segons la premsa local tan sols tenia quaranta anys. Vegeu la notícia en qualsevol mitjà de comunicació amb data 14 de juliol de 2019. L’endemà vam tornar a prestar servei a la platja. —El captaire ha descansat per sempre —li vaig dir al meu company, en passar per aquell lloc on només quedava el munt de sorra. —I el que ens va denunciar el consum d’aigua també.

“

ResiliĂ¨ncia

114 | 115

A la capital de lâ&#x20AC;&#x2DC;Horta Sud el panorama llibreter es prou decebedor, de 29 falles, ni 10 participen en el concurs de Junta Local Fallera i nomĂŠs 5 comissions assisteixen a la mostra anual de llibrets que organitza la falla RamĂłn y Cajal.

Resiliència 3/24

Llibretiliència torrentina

Per Aitor Sánchez

PARLAR DE LLIBRETS A TORRENT ÉS PREDICAR EN EL DESERT, LLEVAT D’HONROSES excepcions, la majoria de les falles de la capital de l’Horta Sud no han mostrat gran interès en la confecció dels seus llibrets, ni en la difusió cultural i les possibilitats que dona el producte final. Junta Local Fallera convoca anualment el concurs de llibret de falles, però no arriben a participar ni una desena de comissions tot i que el total del cens és de 29 falles. La promoció i el concurs de llibrets ha passat per diverses etapes. En l’exercici faller de 1977 es va crear dit concurs, que va guanyar la falla Sant Roc, el segon premi va ser per a la falla Ramón y Cajal i la falla de la Plaça, el tercer. En esta primera etapa del concurs només es valorava l’explicació de les falles fins que en la dècada dels 90 la falla carrer Toledo comença a destacar per les seues enquadernacions i per incloure articles d’investigació, gràcies a la coordinació d’Albert Sesé en 1994 i 1997 fins 2000. El seu testic l’arreplegaria Salvador Ciscar en la falla Ramón y Cajal (amb l’equip de Joaquin Requena Piles, Andrés Andreu Alabajos i Jose Fernando Andreu) o Emilio J. García González en la falla Sant Roc. Una de les raons d’este ressorgiment del llibret ve donada per la preocupació de Junta Local Fallera de Torrent en dotar de més protagonisme al concurs local. En les falles de 2010 es van crear els premis al millor article d’investigació, al millor contingut infantil i a la millor portada. Es dóna total llibertat creativa en el tamany i format dels llibrets i sorgeixen unes bases més lliures i no tan ancorades. Però tot i això, la participació continua sent escassa. Per a mostra, un botó. En 2012 es va realitzar la primera trobada de llibrets de les falles de Torrent, gràcies a la iniciativa de la falla Ramón y Cajal, que és la que sol guanyar el concurs en l’edició local. Es tracta d’una activitat on les falles participants 116 | 117

presenten al públic el contingut dels seus llibrets, com ara les diverses opcions culturals, les diferents maneres de fer llibret així com el contingut històric i social que arrepleguen els originals, que es poden fullejar durant l’acte. Esta mostra forma part d’una setmana cultural que arreplega al dia següent el concurs cultural “A torrent no li falles” (concurs per equips on s’han de respondre preguntes tipo test sobre la història de la festa de Torrent) i els jocs florals (concurs de poesia major i infantil veterà a la ciutat). El primer any la trobada de llibrets va tindre una afluència acceptable de públic, però el pas dels anys ha vist disminuïda la presència de falles i públic en esta mostra de llibrets. De fet en l’edició de 2014 només 7 falles de Torrent i una de la localitat veïna de Paiporta (falla Cervantes) van participar en esta jornada. A l’any següent, en 2015, en la quarta edició, participaren 4 falles de Torrent (Sant Valerià, Sant Roc, Avinguda y Ramón y Cajal), junt amb una falla de la veïna Paiporta. En l’edició de 2018 participaren també 3 falles: Sant Valerià, Sant Roc, Sants Patrons i Cervantes (de Paiporta) i en la passada edició el mateix número. Com veiem l’interès que desperta el llibret en les falles de Torrent és ben escàs, tot i tindre una gran importància històrica. 1928: el primer llibret documentat El primer testimoni de llibret que se conserva a dia de hui en la historia

ResiliĂ¨ncia

de les falles de Torrent data de 1928. La primera falla documentada a Torrent es correspon a 1900, al carrer Cambrils (actual carrer de Verge de l’Olivar), però a dia de hui es desconeix si va tindre llibret. El de 1928 comptava amb 4 fulls (8 pàgines) de 158 x 118 mm i que a dia de hui es pot consultar a l’Arxiu Municipal. Resulta massa complex comptabilitzar una xifra exacta del nombre de llibrets de falles de Torrent en tota la seua història, degut a la inexistència d’una catalogació completa dels mateixos. Però, superat este entrebanc, podem fer un càlcul estimat de més de 1.000 exemplars, xifra que es va sobrepassar en les falles de 2014, quan l’ajuntament de Torrent i la Comfet van comissariar la mostra Llibrets de falla de Torrent. Per això hem tingut em compte un total de 10 llibrets catalogats (encara que hi ha constància d’altres) de la primera època (1942 fins 1957, amb intermitències) que se sumen als 992 llibrets de la segona època (1968-2013). Si sumem 29 llibrets de falla per exercici faller fins el passat 2019, comptabilitzem un total de 1.176 llibrets. Però no tot està perdut. Les noves tecnologies permeten que la literatura fallera traspasse fronteres gràcies a Internet. En la seua gran majoria, les falles que mimen el llibret pugen els productes finals a la plataforma Issuu, on es poden fullejar i contemplar des de qualsevol part del món. La dificultat de la lectura online front a la lectura en paper continua patent i es fa complicat aprofundir en la lectura de llibrets voluminosos en pàgines i contingut. En tot cas, és una bona ferramenta, la millor a dia de hui, per difondre este material de manera gratuïta, senzilla i àgil. A les passades falles només 7 van publicar el seu llibret en aquesta plataforma online (Sant Roc, Sant Valerià, Nicolau Andreu, Cronista, Sant Gregori, Pare Méndez, Antoni Pardo. I Ramón y Cajal, inserit en la seua pròpia pàgina web). La resta de falles no treballen el llibret en profunditat, perquè no han descobert el seu potencial. Són llibrets que queden relegats a un simple objecte de recordatori de l’exercici faller, on les comissions

Resiliència

[ El primer testimoni de llibret que se conserva a dia de hui en la historia de les falles de Torrent data de 1928 ]

publiquen el seu programa de festes, fotografies, esbossos i explicació de la falla, sense traure tot el suc que poden. Només quan les 29 falles de Torrent sapiguem comunicar el potencial de llibret i comunicar-lo, serem considerades una potència cultural de cara al propi municipi i de cara a la resta de la Comunitat. En 2020 el concurs de llibrets de Torrent complirà la seua 44a edició. Conservació del llibret i la Comfet A dia de hui les falles travessen serioses dificultats econòmiques, que s’uneixen a una falta seriosa de compromís per difondre cultura. Per a ficar en valor este gènere el primer que s’ha de fer és ser conscients de la seua importància: creure’ls. I després ser resilients i mostrar les autèntiques joies que tenim a la capital de l’Horta Sud per donar-li difusió. Per això és urgent un treball de documentació conjunt de totes les falles de Torrent. Cal destacar el catàleg de llibrets que va realitzat per l’Arxiu Municipal de Torrent, amb el bibliotecari arxiver municipal al capdavant, Ramón Sanchis, l’any 2001. En el catàleg es comptabilitzen 545 llibrets (a soles fins l’any 2000). Per a fer un estat general del llibret faller a Torrent hem de tindre en compte l’actualització dels mateixos fins a dia de hui, sumar els llibrets de les 5 noves falles que s’han creat des d’eixa data i sumar-li el còmput d’aquells llibrets perduts de la primera època fallera. Conscients de la importància d’esta tasca, un grup de fallers va crear la Comissió d’Estudis Fallers, que porta un parell d’anys treballant en l’escaneig de tots les llibrets per oferir-lo en el futur en una web de consulta gratuïta, a l’abast de tot el món. Un compromís fort per part dels amants d’este gènere immortal, que sempre repeteixen com un mantra la següent frase: “Les falles es cremen, el llibret es queda.” Pura resiliència fallera.

“

Nota Alberto (Libro, lápiz, T de Torrent) 12o | 121

Falles renovar-se o morir?

Per Jordi Garcia Polop

ESTEM VIVINT EN UN MOMENT DE LA HISTÒRIA HUMANA on la paraula clau és incertesa. Els canvis es succeeixen a molta velocitat i, a diferència del que ocorria adés, no sabem què pot vindre a la volta d’uns pocs anys. Podríem parlar del canvi climàtic, de la revolució de la robòtica o de l’impacte de la intel·ligència artificial i l’ús massiu de la gestió de dades, tot per no entrar en els canvis polítics i sociològics en una Europa contagiada pel populisme i la por als immigrants. Encara que a Gandia ens agrada referir-nos a les falles com una festa que ja ens arriba el segle XIX, no serà fins ben entrat el segle XX que la festa es consolida de forma regular i amb models semblants progressivament als que hui tenim. Amb el parèntesi de la Guerra Civil, molta de l’estructura de com se celebren ve derivada de les actuacions que des de dalt es van implementar per tal de tindre una festa controlada en el seu aspecte crític i lligada al catolicisme. Fins a cert punt es van segrestar al poble i s’utilitzaren com a eina de promoció del poder. No cal dir que la neta de Franco va ser Fallera Major de València el 1960 per posar ràpidament un exemple. La primera hipòtesi de la qual partim és que una festa és la celebració d’un sentiment de comunitat. Els dies de festa que ens donen són, precisament, una concessió de l’autoritat a la consecució d’aquesta necessitat humana.

La segona és que aquesta pot sorgir i desaparèixer depenent del context sociològic i cultural de la seua època. Si els festejos taurins un dia van ser part de la forma de gaudir de l’oci o la pilota valenciana l’esport comarcal per antonomàsia, hui els primers han desaparegut a Gandia i la segona no té gens d’importància relativa si la comparem amb el futbol. Parlant de festes, molts recordareu de les Fires d’antuvi amb les carrosses i la batalla de confeti i serpentines. En els primers anys de la democràcia vam tindre, fins i tot, reina de les festes i dames com es fa a molts pobles, però va ser una experiència que no va collar, precisament per no ser una manifestació que s’acoblava amb la idiosincràsia gandiana. Arribats a aquest punt, caldria que parlàrem de la resiliència de les falles, de la seua capacitat d’adaptar-se als canvis i sobreviure i seguir sent

Resiliència 4/24

la manifestació simbòlica de l’esperit d’un poble. Aquest article, més que una tesi, sols vol ser una porta oberta a la reflexió sense cap intenció d’abordar de forma sistemàtica tots els problemes: un fresc impressionista d’una festa centenària en una societat molt diferent de la que la va veure nàixer.

del gaudi inicial de fer una foguera, fer quatre crítiques i cremar-ho tot, ara i des de fa anys, tenim un model de monument que es compra a partir de precedents de falles anteriors de superior categoria i que s’acobla com si es tractés d’un Frankenstein. La primera qüestió que em ve al cap, seria la de la relació S’inventa un lema i, sols finalment, es barri-falla. En el moment en què aquestes es crearen existia veu com acordar-lo amb les crítiques un profund sentiment de pertinència a locals. Com podem aquesta petita comunitat d’uns quants veure es perd tota carrers i el seu veïnat. Hui, a una Gandia [ caldria que parlàrem la capacitat crítica on molts hem fugit als pobles o vivim pels espontània que va de la resiliència de voltants, la pertinència a la falla és més nàixer en l’ambient aviat una qüestió de relacions emocionals les falles, de la seua revolucionari del que no físiques. Ser d’una falla ve més bé Segle XIX i es queda determinat pel fet de tindre amics, per capacitat d’adaptar-se en una retòrica tradició familiar o de parella o, tal vegada, als canvis i sobreviure buida que si bé per una qüestió de prestigi depenent critica el poder, i seguir sent la de la fama que tinga l’entitat. Seria, en en el fons mai el aquest sentit, més bé formar part d’un manifestació simbòlica qüestiona. Fets club social arrelat a un barri però no com com ara la retirada de l’esperit d’un poble. ] de ninots abans abans sentir-se part d’una comunitat que estructura les seues relacions a través de de cremar-los, ens l’associació amb finalitat festiva. Fins i tot, parlen tant de la vivint al barri, la vida es fa en cubiculums competència crua dormitori d’on se surt per anar al treball o al centre comercial entre comissions com de la dificultat moltes vegades amb vehicle. La comunicació és, tal vegada, de finançar un objecte enorme que més propera en espais allunyats del barri com puga ser hem de refer cada any. Arribarà un l’Escola d’Idiomes, el centre comercial, la discoteca o el punt en què llogarem la falla i farem gimnàs. La falla, sense ser el que era, encara és un punt de una cremà simbòlica? trobada social però en una formulació més oberta i no tan Si passem al tema de la llengua, crec exclusiva d’un sector urbà. que alguna cosa si s’ha fet bé, ja que, Els fallers hem de reconèixer que no hem sabut estendre ara per ara, resulta més i més habitual la festa més enllà dels tres o quatre pobles importants trobar reines de la falla que parlen en a les comarques. Sembla que, a diferència de la festa de valencià amb fluïdesa. Els llibrets són Moros i Cristians, comú en molts pobles menuts, la falla una mena d’anuari que cada final necessita un ecosistema de certa grandària i, tal vegada, d’hivern fa arribar a un públic molt de la competitivitat d’unes quantes per tal d’aconseguir divers, articles, literatura, poesia i, en la massa crítica per a seguir funcionant. La falla és una general, valencià en estat pur a gent festa cara i és difícil trobar el finançament necessari si no que de normal no té el costum de llegir lliguem monument a competició. Aquest fet comporta o comprar. S’ha de dir, també, que problemes diversos com hem vist els darrers anys. Enfront molts sols miren les fotos i els titulars. 122 | 123

Resiliència

Tot i això ocorre amb una falla que mira dissimuladament als que fan el llibret com marcians i sols els tolera si guanyen premis. De tota manera nadem a contracorrent i no és difícil observar el retrocés del valencià en un context global on sembla interessar més l’anglès i on ningú no llig més enllà d’unes línies en castellà i unes menys en valencià. Si s’observa la gent visitant la falla, pocs s’aturen a seguir els textos dels cartells que queden com una relíquia dels temps de l’auca amb aquesta combinació d’imatges i literatura. Fins i tot alguns demanen escarotats que estiguen en castellà!

Pel que fa a la composició de les comissions no veig encara cap contrarietat immediata. El problema és que als pobles on es planten falles cada vegada la presència d’immigrants és major. Són, per altra banda els que més índex de natalitat mantenen. És qüestió de temps que siguen una part important de la societat i que s’integren a la vida dels saforencs d’arrel però, de [ Les falles conserven de Un altre apartat que caldrà ajustar, pel moment, pocs són que es veu, és l’impacte ambiental de les forma rutinària la seua part del món faller fogueres i dels materials que les formen. adscripció a Sant Josep i, segurament, el Molts recordem amb nostàlgia temps on sentiment per la les falles eren de cartó i fusta amb una i l’ofrena continua sent cultura valenciana mínima capa de pintura i el moment on un acte multitudinari, es diluirà en una es cremaven amb un foc sostingut que cultura molt però fins a quin punt no té res a veure amb aquests d’ara de més global que, flama ràpida i fum negre. En moments de són actes de caràcter p r o b a b l e m e n t , preocupació pel canvi climàtic comença a mirarà amb certa religions i no processons resultar inquietant l’espectacle. Arribarà distància les mundanes? ] un dia on cremar materials amb una falles. Molts d’ells, atmosfera tan castigada siga vist com un especialment a pecat contra la natura? Cal no oblidar Gandia, s’han fet a en l’apartat mediambiental l’excés parlar sols castellà d’alcohol i les tones de deixalles que queden pels carrers. i poden mantindre’s en una vida A València està arribant a límits perillosos amb una ciutat propera a la seua comunitat d’origen on la convivència està, de vegades, a punt d’explotar per la en una mena de gueto. Als pobles, on si han aprés valencià, mantenen una massificació i hipertiroïdisme de la festa. relació de major proximitat i alguns No cal anar molt lluny per a adonar-se de la pèrdua d’ells de segona generació són festers com els joves de la seua edat. d’influència del catolicisme en la nostra societat. Les falles conserven de forma rutinària la seua adscripció a Sant Josep És cert que la saba de gent jove i l’ofrena continua sent un acte multitudinari, però fins a continua fluint per les falles, però no quin punt són actes de caràcter religions i no processons deixen de ser una minoria dins del mundanes? Sols amb veure la missa i la processó del dia conjunt de la seua generació. Si abans de sant patró per a adonar-se de la manca de passió i el les festes del barri o del poble ho eren desinterés de molts que sols van si els pertoca. El xoc amb tot, ara tenen moltes possibilitats les autoritats eclesials i la Junta Local Fallera, més enllà dels d’oci, plataformes de vídeo, videojocs, elements purament personals dels actors, deixen veure a cinema, viatges, etc. Les xarxes socials les clares aquest divorci entre qui vol dominar una processó han entrat amb força en les falles, religiosa i qui posa l’attrezzo per a fer un acte concorregut. 124 | 125

però, a la vegada, reforcen un sentit de comunitat en línia sense aquesta necessitat d’anar a un casal a compartir els esdeveniments del barri. Hui és comú que molts aprofiten les festes per a viatjar lluny de casa i no per a viure l’alegria i el sentiment de pertànyer a una comunitat humana. Prova de la pèrdua d’influència i capacitat d’atracció de les falles és la dificultat d’algunes falles en trobar les reines de l’any entre adolescents i haver de substituir-les per dones ja casades que no van poder ser-ho en el seu dia. Són les falles una festa cara? Jo pense que sí. El cost d’un regnat limita molt la capacitat de triar una candidata cada any. En realitat, si ho pensem, serà vora al centenar la quantitat necessària de triades per a regnats i corts d’honor en una ciutat com Gandia amb vora huitanta mil habitants i com he dit, no sempre és fàcil trobar candidates.

No vull deixar de costat l’impacte que tindran les noves tecnologies i que desconeixem en el present. Fins a quin punt canviaran la festa? Hi haurà drons muntant falles més complexes? S’inventaran materials menys contaminants? Amb una vida més llarga seran les falles una qüestió de gent quasi centenària? Podríem estendre’ns tot un dia sencer fent preguntes. [ No cal, tampoc,

menysprear la visió de gènere de la falla. Igual que hui moltes falles estan presidides per dones arribarà el moment en què hi haurà indistintament rei o reina de la falla? ]

No cal, tampoc, menysprear la visió de gènere de la falla. Igual que hui moltes falles estan presidides per dones arribarà el moment en què hi haurà indistintament rei o reina de la falla? Encara estem lluny però si mirem bé la posició en la qual col·loquem a la dona com a reina de la falla, és purament patriarcal exaltant estereotips sexuals de bellesa, gràcia, simpatia, elegància i situant a la dona en un paper central però tanmateix decoratiu. Arribarà el dia en què obrirem el debat.

Ja acabant, caldria posar un dit en la nafra de la mercantilització de la festa. No és la primera ni serà la darrera vegada que els empresaris, especialment del turisme, reclamen que les festes s’adapten a les seues exigències. Caldria dir que està bé que el turisme faller aporte negoci al sector hostaler, però és aquest el que s’ha d’adaptar a la forma que tenim els valencians de fer les coses i no al contrari. Es pot obrir un diàleg, perquè l’activitat econòmica pot beneficiar al conjunt social, però mai convertir les falles en un parc temàtic per a turistes on els fallers passem de ser protagonistes a figurants que marxen pels carrers com si Mickey Mouse o Pluto foren.

Les festes, com els organismes, són fruit de cicles. Les falles van nàixer a una societat que hui no existeix. Aleshores van ser un eix vertebrador de la convivència a barris de portes obertes i cases de poques plantes. Durant moltes dècades han creat una estructura que ha crescut sana i amb forta vitalitat. Parlem ja d’una festa quasi centenària que s’enfronta a un món diferent, on molts dels rituals han perdut sentit i on tot és més complex. Tallar els carrers, tan fàcil abans, hui en dia és un desgavell en ciutats grans. Tirar coets en una despertà era un fet divertit i espontani que ara s’ha de controlar-se amb rigidesa. La Junta Local Fallera intenta adaptar l’agenda fallera als nous canvis, però finalment tot es complica: donar premis, per exemple, és organitzar diverses cerimònies tedioses regides per reglaments, jurats i premis. Jo diria

Resiliència

que les fogueres de Sant Joan, que es fan a la platja cada inici d’estiu, són, ara com ara, una representació més popular de l’estima pel foc que portem des d’aquella mediterrània clàssica: festa en estat pur on els formalismes burocràtics que ofeguen les falles són substituïts per la improvisació popular. Podrem alguna vegada lliurar les falles d’aquesta superestructura burocràtica i tornar a l’esperit llibertari i democràtic dels orígens? Falles: adaptar-se o morir? Crec que hem arribat a un punt on la forma amb la qual hem vingut a funcionar està a punt d’entrar en un període crític on tot haurà de canviar per a ser aquest mirall d’una societat que són les festes. En les vostres mans, falleres i fallers, està el futur de la festa. “ Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de Falla de la FdF any 2020

126 | 127

Baixar del carro

Per Josep Antoni Fluixà

SABEN AQUELL ACUDIT EN QUÈ UN HOME, QUE creia tindre molt mala sort, conduïa un cotxe vell per una carretera comarcal molt deteriorada i, alhora, pensava: «Ara voràs com, en passar aquella revolta, es trenca el motor i em quede tirat a la vora del camí». I, efectivament, en passar la revolta indicada, el cotxe fa un soroll estrany i, de sobte, comença a perdre velocitat fins que es para. L’home, entre renecs i unes quantes blasfèmies, es referma en la seua pala pata. «No, sí jo ja ho sabia! I ara voràs com no passa cap cotxe en hores! I, si passa algú, per aquests camins perduts, de segur que serà qualsevol llaurador amb carro i haca». I, efectivament, encara no ha pensat el que ha pensat, ja sent una veu rogallosa que crida: «sooo!». Els dos homes, naturalment, se saluden i el del cotxe puja dalt del carro que va carregat de palla per al bestiar. El llaurador, estira les brides, i l’haca reprén el camí. El silenci entre els dos, al cap d’uns minuts, es fa incòmode. Almenys, per a l’home del cotxe que vol iniciar una conversa, però no sap com fer-ho, perquè és coneixedor de la seua mala

sort. Mentrestant, al llaurador sembla que no li importa fer el camí callats. No obstant això, l’home que s’ha quedat a la carretera, insisteix en trobar algun tema de conversa, encara que, de moment, només parla amb sí mateix i de pensament: «I ara què li dic jo a aquest home? Mare Meua! I quina cara de pocs amics que fa! I si li parle de política? Deixa-ho estar! Si jo li dic que soc d’esquerres, ell, amb tota probabilitat, serà de dretes. I si li dic que soc de dretes, ell em dirà que és d’esquerres i ja tindrem la baralla assegurada». I així, d’aquesta manera, l’home que s’ha quedat sense cotxe, es calfa el cap per a trobar un motiu de conversa que siga segur i evite qualsevol enfrontament amb l’home que l’ha rescatat de la carretera. «I si parlem de futbol? Deixa-ho estar! Ni ho penses! Si li dius que el teu equip favorit és el Real Madrid, el seu serà, sens dubte, l’Atlético de Madrid, o, pitjor encara, el Barcelona! No, no! Millor serà deixar-ho estar!». Però, finalment, no pot aguantar més aquell silenci tens i irrespirable amb què es mou el carro lentament i exclama de colp i sense pensar: «Pues sí...». I,

Resiliència 5/24

aleshores, sense deixar-lo continuar, ni dir cap paraula més, el llaurador, tot enfadat, crida: «Pues no! I com jo soc l’amo del carro, ara mateix vosté se n’abaixa!». Aquest acudit, evidentment, em serveix d’excusa perfecta per argumentar el tema que se’m proposa i que gira al voltant de la capacitat de crítica i d’humor que tenen les persones en general i la sàtira fallera en particular. I, entre altres qüestions, se’m planteja si hi ha ara més o menys tolerància a l’opinió dels altres, quan aquesta, com és evident, no ens agrada gens. Com reaccionem quan satiritzen les nostres idees? Suportem que ens ridiculitzen, encara que siga de manera inofensiva? La meua resposta, en general ‒sempre hi ha excepcions honorables‒ és no i, en conseqüència, com que necessitem l’humor per a viure, recorrem molt sovint a l’humor blanc o als tòpics per por a la reacció negativa dels altres. Ens riem d’un oblit, d’una mania més o menys normal, de la caiguda inesperada d’algú, d’una reacció infantil dels nostres fills, etc. Ens riem també dels altres col·lectius quan estem envoltats d’un

col·lectiu determinat, molt poc plural: quan estem entre homes ens fan molta gràcia els acudits masclistes, encara que facen referència a la dona, a la sogra o les cunyades; ens riem moltíssim dels maricons i ens encanta contar les històries imitant els seus gestos efeminats, etc. Un humor, aquest últim, molt recurrent a les falles durant tota l’època del franquisme i que encara, per desgràcia, es manté en la sàtira de molts monuments fallers, amb alguns tòpics clàssics com ara la crítica als nous costums de la societat moderna o la visió negativa de la política que ens fa creure que tots els polítics són iguals i que només volen que omplir-se les butxaques. Recorrem, per tant, a la crítica fàcil a l’humor generalitzat i injust, perquè ni tots els polítics són iguals, ni totes les dones tampoc, ni tots els immigrants són una amenaça, ni tots els ecologistes volen que tornem a la prehistòria. De fet, crec que la societat en general, i el món de les falles en particular, necessitarien una crítica i un humor molt més incisiu i raonable que ens fera analitzar millor el món en què vivim amb l’objectiu de superar i solucionar els problemes amb què ens topem. És a dir, un humor ‒i 128 | 129

una sàtira també‒ que potencie la nostra resiliència per fer-nos capaços de fer front a les nostres adversitats individuals com a persona i col·lectives com a societat. Per desgràcia, vivim en un moment de democràcia formal en el qual, a pesar de les llibertats existents, encara es condemna la llibertat d’expressió d’alguns artistes o còmics. De fet, en tot el món, els periodistes més censurats i els que més pateixen les pressions patronals o els acomiadaments inesperats, són els humoristes, els qui es dediquen a interpretarnos la realitat a través de les seues vinyetes d’humor. I això ens hauria de fer pensar. I molt! Hauríem de començar a construir una societat en què la crítica fora un element necessari per a la renovació i el progrés. Hauríem de practicar una crítica justificada i tolerant que fora, al mateix temps, tolerada per tots. S’imaginen, per exemple, en una falla a València una escena en què es ridiculitzara la coentor espanyolista d’uns ninots que s’oposen a l’ensenyament del valencià a les escoles o una altra en què es defensara la festa dels bous i que totes dues escenes foren respectades i tolerades pels que no pensen de la mateixa manera? Deixem la resposta en l’aire. Però el futur, naturalment, ens hauria de permetre discrepar sense que ningú ens fera baixar del carro.

“

ResiliĂ¨ncia

13o | 131

L’escala

Per Bea Rodrigo

EM DIUEN JOANA, TINC 10 ANYS I SÓC FALLERA... o això crec. Sembla que m’he adormit després de sopar al casal, però en obrir els ulls no veig el casal faller, ni ma casa ni res que s’assemble. Davant de mi hi ha una escala llarguíssima i molt empinada. I s’escolta, allà lluny, al final de tot, música fallera, música de festa, d’eixa que tant m’agrada. Sense dubtar, puge el primer escaló perquè vull veure que hi ha al final, d’on ve eixa música, encara que haja de pujar la muntanya més alta del món. Però, pujar eixe primer escaló no és tan fàcil com pensava. De sobte, m’entra moltíssima son i sent a ma mare que em diu: - Vinga, Joana, has d’alçar-te, que hui és el primer dia de Falles i farem tard a la perruqueria! Quina gossera! No vull alçar-me; estic molt bé al llit. Però si quasi no s’ha fet ni de dia!

Torna a sonar la música festera i pense: “vull ballar, vull arribar al final de l’escala”. I com si algú m’espentara, m’alce corrent del llit i puge eixe primer escaló... Prova superada. Arribem a la perruqueria. Sent l’olor de laca i torna a entrar-me “baixó”. Visualitze una altra vegada l’escala i, de nou, un altre escaló s’alça enfront de mi. Entrem a la perruqueria i comença el “calvari”: ganxos, estirons, aigua gelada...i, de nou, la música de fons, cada vegada sonant més fort, com diguenme: “Joana, uneix-te a la festa, no penses en res més”. Amb eixa espenta, puge el següent escaló... Tornem a casa, desdejunem ràpidament i...o no! Ara toca vestir-se: posar-se el can-can, les arracades, les sabates... Tres escalons més! Pareix que ja va quedant poc per veure el final de l’escala i gaudir de la música! Arribem a la cercavila... que bé, estan tots els meus amics! I ‘xim-pum, xim-pum, xim-pum’; la banda comença a tocar les primeres notes i el

Resiliència 6/24

meu cos no pot deixar de ballar... Durant tot el matí! Però, quan ja el sol està dalt de tot... Quina set, quina fam, quin cansament! Tanque de nou els ulls i veig eixa llarga escala (ara un poquet més curta) i eixa música al fons. “He d’arribar”, em dic. I traient forces, puge tres escalons més pensant: “Fora set, fora fam, fora cansament!” (Encara que he de reconéixer que eixa paradeta al casal de la falla amiga també ha ajudat prou: he pogut beure aigua, menjar un poc i seure uns minuts). Ja queda menys! A la vesprada, de nou l’esgotament apareix. Al Bateig, a l’Ofrena, a la Processó de Sant Josep. Però l’escala sempre està ací, en la meua ment, i sé que he d’arribar al final i he de fer-ho gaudint del camí, de la música, dels amics, de la festa. I així ho faig fins que arriba la Nit de la Cremà. Les llàgrimes corren per les meues galtes sense parar mentre observe com les flames emboliquen els ninots i els fan desaparéixer en pocs minuts. Tanque els ulls. Veig l’escala.

Solament un últim escaló. Amb la pena de què s’acaba la setmana fallera i el cansament d’aquests dies, però també amb la curiositat que em desperta eixe misteriós final i el ritme d’eixa música fallera, puge eixe últim escaló parsimoniosament. Però no hi ha res. Absolutament res. Hi ha una paret blanca i ja està. Quina decepció! I ara, què? Tot eixe costós camí, eixa llarga escala que tant m’ha costat pujar amb tots eixos entrebancs: el dolor del monyo, del can-can i dels tacons, la set, la fam... Per a què? Per a res? De sobte note que algú m’espitja i caic en eixe buit blanc. - Vinga, Joana, has d’alçar-te, que hui és el primer dia de Falles i farem tard a la perruqueria! - sent a ma mare. Em desperte. Estic a la meua habitació, al meu llit. Què ha passat? - Mamà, però, quin dia és hui? 132 | 133

- Joana, t’ho acabe de dir: hui és el primer dia de Falles! Alça’t, que farem tard! Vaja, pareix que tot era un somni! Aleshores, tot allò que més em costa de les falles (alçarme prompte, pentinar-me, cansar-me) haurà desaparegut també? Anem a la perruqueria. De nou, eixa forta olor a laca. I comencen els estirons. Anem a vestirnos, i, de nou, note el pes del cancan I la falda a la cintura. Eixim al carrer i, de nou, em costa un poc caminar amb les sabates. Però la música està ací, i els amics, i la festa, i la il·lusió pels premis, i la majestuositat dels monuments...i tantes i tantes coses que em meravellen de les Falles, que totes aquelles altres que em molestaven ara em pareixen insignificants. Des que vaig tindre eixe somni, tots els anys per Falles torne a somniar que puge eixa escala, que, per cert, cada vegada és més menuda, i la puge amb molta força, amb alegria, perquè sé que durant el camí també gaudisc de tot el que representen les Falles i, quan arribe al final sé que no és el final perquè les Falles tornen. Em diuen Joana i sí, sóc fallera.

“

ResiliĂ¨ncia

134 | 135

Curt de cervell

Per Sico Fons

JO SÓC UNA MICA CURT, I COM QUE SÓC UNA MICA CURT, NECESSITE QUE LES COSES ME LES FACEN ben explicades; perquè anem a veure si m’explique jo ara: Jo em pensava que el simple fet de voler evitar que la llengua i la cultura del teu país (o poble, regió, nació, comunitat o tribu; com vulgueu) desapareguen davant la pressió d’una altra llengua políticament i militar més forta, era una qüestió de moralitat i honestedat cap als teus; o per dir-ho d’una altra manera més clara: defensar allò que has mamat, treballar per la llengua dels teus pares i avantpassats, la dels teus carrers, del teu barri, de la teua infància... Això em pensava jo en la meua ingènua ignorància. Però no, ara resulta que vénen ells, els altres, i amb el seu exquisits i madrinyelíssims modals, em comuniquen que si gose fer o pensar tal cosa, és perquè sóc un intolerant inconstitucional antidemòcrata i també un nacionalista (llegiu ací un bon grapat de connotacions pejoratives i despectives farcides d’indignació) anacrònic. Ara vénen ells i em diuen, tot insinuant, burletes, que sóc un aixafaterrossos cava-soques (o “paleto”, segons la seua exquisida llengua), que he de respectar l’ordre vigent i que al capdavall açò és Espanya –Una, Grande y Libre– i que deixe de ser un somiatruites romàntic. Agraït hauria de sentir-me. I content de poder beneficiar-me dels impostos que paguen TOTS els espanyols (sic!). I que d’on em vénen eixes ridícules vel·leïtats si ara som tots europeus i al que hem d’aspirar és a un món més cosmopolita, natural i sense fronteres (i sense el meu idioma?). A mi em sembla, però, que el cosmopolitisme serà tan boniquet com vulguen ells, però que el considere més aviat com un luxe que només es poden permetre els pobles realment lliures. I que realment, l’única pàtria que reconec és el meu idioma. I si els esmente que si, deixant a banda el temes de les fronteres, em sent com un estranger en la meua pròpia terra, i que l’únic que desitge, pobre de mi, és poder gaudir d’escoles, televisions, periòdics o llibreries en l’idioma d’ací, ells em repliquen que quins capricis més estranys que tinc i quines ganes de fer la guitza; i que el que haig de fer és deixar-me de frivolitats sentimentals, si no vull que m’acusen de boig nacionalista (torneu a llegir ací un altre bon grapat de connotacions pejoratives i despectives farcides d’indignació), terrorista subversiu, feixista antiglobalitzador i no sé quantes barbaritats més. Així doncs, vet aquí el motiu de la meua perplexitat: per culpa, sens dubte, de la meua estulta badoqueria, jo em pensava que les meues preocupacions i inquietuds em venien d’un cert respecte ètic envers el meu poble, quan ara va i m’assabente, gràcies a ells, que no són ni nacionalistes, ni terroristes ni intolerants ni feixistes, que en realitat tot açò meu em ve donat per ser jo una mica curtet. Ai, com de trist és no tindre tant de cervell com els altres! Ni diners, ni exèrcit, ni poder, ni policies, ni jutges...

“

ResiliĂ¨ncia 7/24

136 | 137

Resiliència 8/24

Resiliència de la nostra identitat festiva

Què vos passa, què vos passa, què vos passa valencians? El nostre país vol viure, sense perdre la identitat. Paco Muñoz EN AQUELLS TEMPS, DURANT EL TRANSCURS DE L’ANOMENADA TRANSICIÓ POLÍTICA, a les acaballes dels anys setanta del passat segle, entre les músiques i cançons de les nostres terres que es sentien per tot arreu, emergia una cançó ben cridanera, escrita i cantada per un dels homenots més apreciats del panorama cultural valencià, el músic, compositor i cantant Paco Muñoz, el qual ens punyia i, alhora, ens esperonava sobre la nostra identitat com a poble. Què vos passa valencians? Un crit captivador, una interpel·lació encoratjadora per tal de despertar del seu ensomni a tot un poble, d’un país amb molts entrebancs patits al llarg de la seua història, tal com quedava plasmat en les estrofes d’aquesta cançó emblemàtica i vibrant, quasi convertida en un càntic col·lectiu, fins i tot en un himne popular. Si fem una traslació d’aquell crit encoratjador als temps actuals, podriem afirmar sense cap dubte que manté la seua plena vigència, ja que molts dels elements identitaris que conformarien el nostre taranà col·lectiu no s’han acabat d’assolir, tot això en el context d’un món globalitzador que tendeix a arrossegar els trets identitaris d’una país, d’un territori, cap a expressions i comportaments més homogenis. 138 | 139

Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de Falla de la FdF any 2020

Per Ricard Català

En una exploració detinguda de la cançó pobles i territoris en temps pretèrits, però que han de referència, ens trobariem davant d’una pogut sobreviure i perdurar en terres valencianes adversitat cultural històrica, la qual es podria i no en altres llocs, on ja són història passada. combatre si rescatem un terme com és el de «resiliència», en aquest cas des de la seua Un dels millors exponents de tot això és la que va vessant més antropològica, on caldria posar en ser, durant segles, la festa major de la ciutat de valor la capacitat d’afrontar l’adversitat d’una València, la del Corpus, expandida a altres ciutats manera col·lectiva (recuperació), acompanyada i municipis del nostre país, per influència del Cap d’un ímpuls social i cultural i Casal. En la Festa Grossa hi que ens projecte cap al futur trobem molts elements que [ En una exploració (transformació), allò que li es configuren com identitaris otorga una major plenitud. detinguda de la cançó (rituals, músiques, danses, representacions, figures de referència, ens Amb el terme de resiliència, al·legòriques...), propis de la incorporat per les ciències trobariem davant d’una nostra cultura i de les nostres socials d’altres disciplines tradicions. adversitat cultural i adaptat a l’ambit sociocultural, es podria històrica, la qual es Tanmateix, caldria fer caracteritzar molt bé l’efecte una observació una mica podria combatre si que s’hauria de desencadenar inquietant davant del a partir d’aquella interpelació rescatem un terme com calendari festiu valencià, la musical que posava en valor la aniria en consonància és el de «resiliència», ] qual nostra identitat com a poble, amb aquella cançó cridanera des de l’estima per la nostra del nostre admirat músic. llengua, fins a una diversitat Aquesta observació posaria en d’elements culturals, entre el seu punt de mira la manera altres els que es deriven dels nostres arrels i de gaudir, participar i viure, per part de les joves costums compartits en un mateix territori. generacions, de les nostres tradicions festives. Més enllà de la llengua, un dels elements identitaris més significatius seria el calendari festiu valencià, com el gran sediment dels nostres arrels, les nostres tradicions, la peculiaritat de viure i gaudir de les nostres festes, als nostres pobles, a través de la roda de l’any, del nostre costumari, expressions compartides amb altres

Des de la percepció i, també, des de l’experiència viscuda, no aniriem molt errats si diguerem que la gent jove gaudeix, participa i viu només al voltant de les tradicions festives, però no al si dels seus rituals, de les seues significacions, dels seus arrels, en definitiva dels seus elements més identitaris.

Resiliència

Si més no, es podria afirmar que les generacions joves es queden en un posicionament sovint tangencial o perifèric, sense aprofondir en tot allò que de simbòlic i d’autoreferèncial es manifesta com l’imaginari col·lectiu d’un poble amb una història trenada al llarg dels segles.

través de les associacions festives o mitjançant altres tipus d’agrupacions.

La festa de les Falles també queda molt impregnada d’aquesta sociabilitat festiva per part de la gent jove, fallera o no. Si entrem en els casals fallers no deixarem de trobar xiques i xics, Si fem un recorregut pels actes festius que en edat juvenil, segurament els menys si fem una composen la festa major d’un comparació intergenacional, poble, trobarem que la gent amb l’adherent de la [ Des de la percepció sociabilitat compartida com jove es fa més visible, més proactiva, en tots aquells actes l’únic vincle amb el seu casal i, també, des de i manifestacions festives que i, per extensió, amb l’univers l’experiència viscuda, tenen un component més faller. lúdic, recreatiu i, sobretot, no aniriem molt errats gregari (cercaviles, cavalcades, Així i tot, una majoria de la si diguerem que la gent disfresses...), això sí amb la col·lectivitat juvenil fallera no reproducció de comportaments jove gaudeix, participa i es sentirà massa implicada, socials molt pròxims a la viu només al voltant de ni tampoc concernida amb tot vivència d’un oci de consum. allò que es deicideix i es fa al les tradicions festives ] casal, tal com s’ha manifestat En contrapartida, també és en algun que altre fòrum veritat que en molts dels de debat del món faller, on nostres pobles i ciutats s’organitzen colles ha emergit un crit reivindicatiu, a manera de festives de joves, en molts dels casos amb una resiliència, sobre la visibilitat i protagonisme que reinterpretació i actualització d’aquells rituals hauria de tindre la gent jove en la vida dels casals col·lectius d’incorporació progressiva a la vida fallers. adulta, prefigurades en les societats agràries, con són les actuals colles de fadrins i fadrines, els Del crit identitari històric de la cançó hem passat quints o altres corporacions juvenils semblants. cap al crit d’autoafirmació de la generació jove en el món festiu, més en concret en la festa de En correlació amb l’etapa vital juvenil, també en les Falles, un trànsit que s’hauria d’articular, a el món festiu la gent jove busca els seus iguals i, través d’un procés resilient transformador, per tal per tant, front a altres inquietuds d’índole cultural d’armonitzar el reconeixement i l’assumpció de prevaleix la socialbilitat festiva, plasmada d’una la nostra identitat col·lectiva, a través de la festa, manera més informal o més estructurada, siga a amb les inquietuds de les joves generacions.

“

14o | 141

Els llibrets fallers en Cullera són i han sigut resilients

Per Juan Gabriel Figueres

SÓN RESILIENTS, O MILLOR DIT, HAN SIGUT resilients els llibrets fallers dins de les falles de Cullera? Jo crec que sí, doncs, des de fa uns anys, la importància dels llibrets fallers en Cullera ha augmentat considerablement, doncs, ha augmentat molt el seu nivell. La prova la podem trobar, encara que no m’agrada posar aquest exemple, en com han anat quedant els llibrets de les comissions culleranes en els premis de la Generalitat Valenciana. Cert és que només s’ha aconseguit un podi, en 2014, aconseguit pel llibret de l’AC Falla El Canet, un llibret amb una història molt particular, i tant aquesta comissió com la del Raval de Sant Agustí són els exponents més importants dins de la cultura del llibret en la ciutat. Aquestes comissions tenen un bon palmarés, ja que el Canet posseeix, a banda de l’esmentat tercer premi, dos quarts (2015 i 2019), dos cinqués (2017 i 2018), un seté (2016) i dos vuitens (2012 i 2013); mentre que la comissió del Raval posseeix un quart (2016), un cinquè (2015) i dos vuitens (2017 i 2018) com a guardons, a banda dels aconseguits tant a escala local com pel que fa a Lletres Falleres (tant en premis com en nominacions).

Però tornem uns onze anys enrere i podem trobar llibrets que no superaven les 100 pàgines i en les quals predominava més la publicitat que els textos literaris. Però això ha canviat, doncs, la irrupció d’El Canet ha fet que altres comissions falleres s’esmenen en les seues publicacions, i ja és habitual trobar entre el llistat de premiats de Conselleria els llibrets de les comissions Taüt, Xúquer, Passeig-Mercat o La Bega, els quals han aconseguit posar el nom de Cullera dins del mapa dels llibrets fallers, amb les poblacions d’Alzira, Sagunt, Gandia, Xàtiva o Torrent. Els premis són, encara que no ens agrade, els pilars sobre els quals s’ha sustentat la resiliència dels llibrets en Cullera, ja que la Junta Local Fallera, des de 2018, ha augmentat de tres a cinc els premiats en el seu concurs de llibrets, trobant una lluita acarnissada entre totes les comissions citades, així com altres com són Rei en Jaume I, Plaça d’Espanya i el Raconet, comissió amb una ideologia en la qual predomina el foment de la cultura valenciana davant altres aspectes de la festa. Encara que no són l’únic pilar. Un altre aspecte a tenir en compte és la difusió electrònica dels llibrets, ja que el fet que

Resiliència 9/24

[ Tota millora permet una sèrie d’avantatges que no són econòmics (molta gent sols mira l’euro i és evident que quan fas millor llibret, els comerços volen invertir en ell), ]

estiguen publicats en plataformes digitals com Issuu fan que altres comissions s’animen a crear unes millors joies literàries, per tal d’evolucionar dins del món de la cultura del llibret, és a dir, són resilients per a millorar i per a ajudar al fet que les comissions de Cullera se les identifique per la creació d’uns bons llibrets. Queden coses per polir? Evidentment. En primer lloc, un llibret no es fa en quatre dies i cal millorar en els aspectes tècnics del llibret, és a dir, en aspectes com la qualitat de les imatges, ja que la gent pensa que les fotografies del WhatsApp són de qualitat; en l’enquadernació, en els dissenys, en les tipografies emprades o inclús en la maquetació dels anuncis publicitaris, ja que no és sols escanejar la targeta de torn i ja està, sinó que cal treballar-s’ho un poc més, ja que aquests són el motor econòmic del 99,9% dels llibrets fallers. I, en segon lloc, encara que açò ha millorat molt, encara trobem textos de caràcter Viquipedista, que això, baix del meu punt de vista, el que fan és disminuir la qualitat literària del llibret.

Però queda un llarg camí a recórrer. Millor dit, un camí que mai acaba, doncs, les comissions falleres de Cullera tenen l’obligació de seguir millorant, ja no pel fet d’aconseguir tal premi, sinó per convertir les seues publicacions en llibrets més acurats, i que se’n pugen al carro la resta de comissions falleres que no he citat anteriorment (en total, Cullera té quinze comissions falleres). Moltes d’elles, ni realitzen llibret; algunes perquè són molt xicotetes, altres perquè no volen, o altres perquè prefereixen només digitalitzar-los. Tota millora permet una sèrie d’avantatges que no són econòmics (molta gent sols mira l’euro i és evident que quan fas millor llibret, els comerços volen invertir en ell), però em referisc bàsicament a la difusió de la imatge de les Falles de Cullera com a un dels referents culturals del llibret. Personalment, em dol que quan hi haja un acte a escala autonòmica referent als llibrets, la gent s’oblide dels llibrets de Cullera, és a dir, se cita als llibrets d’Alzira, Xàtiva, Gandia, o Sagunt, que és normal per la importància que han tingut al llarg de la història dels llibrets; però 142 | 143

Resiliència

[ els llibrets de Cullera han sigut resilients, és a dir, ha tingut la capacitat de recuperar-se i, sobretot, millorar enfront de diverses adversitats, sobretot en anys marcats per la crisi econòmica, ]

també s’anomena a poblacions que, actualment, la majoria dels seus llibrets són escrits en normatives fora de l’Àmbit de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, pel simple fet que en el passat han guanyat el primer premi de la Generalitat Valenciana quan hi havia unes bases on cadascú escrivia com li donava la gana. En definitiva, els llibrets de Cullera han sigut resilients, és a dir, ha tingut la capacitat de recuperar-se i, sobretot, millorar enfront de diverses adversitats, sobretot en anys marcats per la crisi econòmica, per a continuar projectant el futur dels mateixos llibrets cap a una importància, dins del món faller, per a mi descomunal. Els llibrets de falla tenen una salut de ferro i així hauria de ser, ja que la cultura fallera ha d’estar a l’abans de tot, i ser una de les fortaleses de la nostra festa que, particularment, és Festa d’Interés Turístic Local, i globalment és Patrimoni Immaterial de la Humanitat.

“

144 | 145

Les falles alçaren la seua veu interior L’alliberament decisiu en falles

Per Daniel Ardid

ESTAVA EN EL MOMENT MÉS SUSCEPTIBLE DE LA SEUA VIDA. SENSIBLE, EMOCIONABLE, preparat per a rebre tota la influència possible des de l’exterior, des d’eixe món que l’envoltava i que, de vegades, suposava una amenaça i, d’altres, un moment de respir. Moment de descobrir la vertadera realitat de la seua persona. Volia ser ell, tan sols ell, res més. Però cada vegada ho veïa més complicat, no entenia el lloc a ocupar en eixe món d’extrems oposats, de rols marcats per valors arcaics. No volia ser objecte de rebuig per no respondre al perfil de cap d’eixos dos extrems tradicionals. Front això, va aprendre a crear un mur d’enganys, de mentides. Però també d’insatisfaccions, un mecanisme perillós per a silenciar la seua veu interior i deixar-se dur pel soroll que, malauradament, envoltava eixa veu interior fins ofegar-la. De sobte, un capgirament inesperat de tota la situació. Per motius laborals de son pare, tota la família es va traslladar a Gandia. L’arribada va ser a principis del mes de març, coincidint amb la prèvia de les festes falleres. Els efectes d’eixa nova realitat van ser molt més encoratjadors del que s’haguera pogut imaginar. El gris de la seua habitació, d’aquelles vesprades llargues mirant la televisió sense parar atenció a tot allò que emetien, allargat en el llit, o llegint una novel·la d’aventures sense gana de viure-les… s’havia convertit en una bandera de colors vius amb les falles. Les paraules d’odi de certs col·lectius o entitats havien estat substituïdes per paraules inclusives. Els atacs homofòbics havien deixat pas a l’apologia del respecte i la igualtat. En les falles es premiava eixa igualtat amb ninots representatius LGTBI, amb músiques i lletres modificades pel respecte cap a totes les persones. Ell recordava que, de menut, somiava amb les falles, amb el fet d’endinsar-se en eixe món per

Resiliència 10/24

En el rerefons més amagat varen quedar tots els missatges homofòbics que formaven part de la realitat més intolerant i discriminatòria. De vegades arribaven disfressats d’autobús de color taronja; en altres ocasions apareixen directament en discursos polítics retrògrads, propis de temps passats. 146 | 147

a refugiar-se com si d’un amagatall es tractés. Ell se sentia “Alicia” i les falles representaven el “País de las Maravillas”. Un amagatall del món, de la realitat, un espai lliure de pors. Les falles eren tot el contrari. Eixe dia del primer contacte amb l’ambient faller de Gandia, va tindre la sensació que les falles eixien al seu rescat. Un alliberament més que desitjat i que temps enrere va arribar a buscar en el suïcidi l’única via d’emancipació. Les falles li demostraren que existia el respecte, que hi havia persones que comparteixen, que conviden… L’odi i la discriminació es cremaren abans de la Nit del Foc. La por i el maltractament l’esgotaven fins a quedar-se paralitzat, però ara se sentia més vital que mai. Havia recuperat l’harmonia. Mentre es rentava les dents, a primera hora del matí, es va mirar fixament a l’espill i va dir en veu alta: crec en les meues possibilitats, diguen el que diguen. Sóc resilient! L’equilibri, la superació, l’adaptació, la capacitat, la flexibilitat… eren conceptes que resumien tot el que sentia front a l’espill. Mentre s’afaitava, va escoltar una veu: “el patiment és opcional; has aprés a aprendre i créixer davant l’adversitat”. Va ser plenament conscient que podia ser flexible davant els canvis, que confiava en les

seues capacitats. I tot, gràcies a les falles. En el rerefons més amagat varen quedar tots els missatges homofòbics que formaven part de la realitat més intolerant i discriminatòria. De vegades arribaven disfressats d’autobús de color taronja; en altres ocasions apareixen directament en discursos polítics retrògrads, propis de temps passats. Ara bé, el moviment iniciat 50 anys enrere en StoneWall estava més fort que mai. I ell va decidir eixir amb forces per a promoure el canvi que ell i moltes altres persones lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals buscaven.

Resiliència

Amb força infinita va obrir la porta de casa i va eixir al carrer. En la mà portava una botella d’aigua, però tenia la sensació de dur una pancarta reivindicativa: “La teua llibertat i la teua sexualitat no tenen preu”. Se mostrava orgullós de ser el que era, de ser com era, un home lliure que sentia atracció per persones del seu sexe. I qué? Decidit, capaç, sense pressions… Estava tan orgullós de si mateix que havia decidit, just quan prenia un refresc en la terrassa del bar al costat de la falla, que anava a celebrar cada dia el Dia de l’Eixida de l’Armari que, oficialment, és l’11 d’octubre. Però ell volia sentir diàriament l’esperit d’alliberament que va

moure al moviment LGTBI en el seu origen. Prou de silenci i ignorància, prou d’amenaces. Les falles de Gandia eren l’única influència exterior; un marc perfecte per al seu estat de superació, de saber traure partit de les noves circumstàncies. I com que la seua necessitat era ser lliure per a sentir el que vullguera i estimar a qui desitjara, va posar a les falles de Gandia com a testics de la seua fortaleça. Es va alçar de la cadira i amb un somriure en els llavis va seguir disfrutant de l’ambient inclusiu de les festes falleres.

“

148 | 149

Noranta-nou de cada cent

Per Sandra Díaz

QUAN S’OBRE LA PORTA REP LA PRIMERA PUNYALADA. LA FULLA DEL GANIVET DE la por se’m clava en el centre mateix de l’ànima. A vegades intente no mirar per a no pensar, per a no sentir però, sobretot, per a no recordar. Perquè en obrir-se la porta, embolicat en un tornado buit, embullat en un huracà silenciós, s’endinsa un nom lligat a un número que suposa de tot menys aritmètica. Noranta-nou de cada cent vegades és un nom de dona. L’edat és un dels molts dècims de loteria d’aquesta malaltia. Res implica anar a la universitat, tenir fills petits o grans o no tenir-los o estar buscant-los o no haver-los trobat mai, lactar, haver-se jubilat per fi, tenir projectes laborals o de vida o d’emocions. Res implica ser feliç. Perquè en obrir-se la porta de la meua consulta l’aire les marca a totes amb un mateix ferro i per sempre. Evite amagar-me després de l’escut que van inventar els que mai van ser mèdics però van desenvolupar armes per a tal fi. Odie les pantalles antipersones, així que només les use quan no hi ha ningú a l’altre costat de la taula o quan tinc dubtes ineludibles. Mentrestant, em presente, done les mans i les convide a asseure’s. La sort i/o la valentia de cadascuna d’elles fa que vinguen ben acompanyades, soles perquè estan soles o perquè encara estant amb algú tremolen de solitud, i a pit descobert perquè creuen que podran ocultar el seu diagnòstic, per a no alterar

Resiliència 11/24

l’ordre preestablert, als pobres ingenus que han deixat a la seua casa. Les observe de dalt a baix sense que ho advertisquen. Veig els seus moviments nerviosos sense mirar-los. Els anote amb el meu llapis curt en el quadern de la memòria. Em pregunten constantment pel nom i cognoms d’allò que les ha portat fins on estan però no li ho dic. Hi ha noms que no m’agraden i no els utilitze. Espere a poder reconéixer-les, a assegurarme que tot el llegit sobre elles és absolutament cert i no difereix un àpex del meu criteri. Les ajude a incorporar-se i els demane que prenguen seient de nou. Quan han acabat de botonar-se allò que cobreix la seua malaltia i sense deixar de mirar-les als ulls, els comunique que les proves no han sortit el bé que esperàvem, que sembla que existeixen unes cèl·lules que no són bones en el teixit que se’ls hi ha biòpsiat i que cal començar un tractament. Les reaccions

no puc descriure-les perquè són milers, tantes com dones rep, però el que sí que puc transcriure és la fuetada que perceben i les llàgrimes que les inunden per dins i per fora. Ningú està preparat, estiga en el moment vital que estiga, perquè algú que té la paella del coneixement pel mànec li faça intuir que no pot prometre-li que això que li han descobert no la matarà en l’esdevenidor. I és llavors quan s’obren les finestres per la qual entra la informació que volen saber i la que no i, d’igual manera, surt l’arpa d’aferrar-se a la vida. Molt poques s’esfondren. I gairebé totes aguanten el tipus perquè el que tenen al seu voltant 15o | 151

[ Perquè, a partir d’ara, aprofitaran totes les pluges d’estrelles per a demanar tornar a ser dones si tenen la sort de, algun dia, tornar a viure una altra vida. ] no s’enfonse. Si després, en la foscor que tantes confidències i pesares els aguanta diàriament, perquè si alguna cosa tenen clar, encara que mai ho diran, és que són el sol del sistema planetari de la seua casa. Depenent de l’atzar, els començaments poden ser mèdics o quirúrgics. Cap opció és millor que una altra però elles es resisteixen a portar posat el tumor durant molt més temps. Potser és aquest el moment en què més nervioses es mostren, l’únic en el qual tremolen i dubten del títol de la persona, potser una mica jove, que tenen davant. Però aquelles que han d’enverinar-se abans de l’operació marxen sabent que tornaran a entrar per la mateixa porta i han de confiar. I tornaran, a més de tot l’anterior, sense pèl, però cadascuna trobarà la fórmula perfecta per a reinventar la cabellera que tan lligada ha estat a la feminitat pels segles dels segles. Els prendré llavors les mesures per a fer-los el vestit. Els explicaré, en la majoria dels casos, que operarem el teixit sa contralateral perquè ja ha arribat moment de tractar el càncer de mama obviant les mutilacions i retornant a les dones tota la dignitat que demostren que tenen a cada pas.

Després de la intervenció algunes no volen mirar-se, però jo tinc l’antídot a això sempre preparat. I els dic que les cicatrius són les marques que uneixen el que som amb el que hem estat i no cal tenir-los por sinó mirar-les amb orgull per a no oblidar d’on venim. Gairebé totes es miren després d’això. I somriuen. Endolorides fins a les celles, amb mig tors embenat i plenes d’incertesa, llancen a l’aire el primer somriure de la seua nova vida. Perquè són dones i saben el que costa cada gota de vida. Perquè, des del seu diagnòstic, saben amb certesa que la felicitat existeix. Perquè, a partir d’ara, aprofitaran totes les pluges d’estrelles per a demanar tornar a ser dones si tenen la sort de, algun dia, tornar a viure una altra vida. “

ResiliĂ¨ncia

152 | 153

Les falles... de color bé però no suren

Per Miguel Ángel Martínez

EL TERME RESILIÈNCIA ÉS UNA PARAULA QUE ÚLTIMAMENT S’HA POSAT MOLT DE moda. Si anem al diccionari, per entendre-la, diu que ‘és la capacitat humana d’assumir amb flexibilitat situacions límit i sobreposar-se a elles’, però en psicologia afigen un poc més al concepte de resiliència dient que: ‘no solament gràcies a ella som capaços d’afrontar les crisis o situacions potencialment traumàtiques, sinó que també podem eixir enfortits d’elles’. Bé, ficats en matèria he de dir que quan des de la Falla Sant Nicolau “Mosquit”, un any més, em demanen una col·laboració per al seu projecte cultural, ho agarre amb satisfacció i a aquest fet no em puc negar però, arribat al punt, de sobte em passen dos qüestions, la primera és alegrar-me, ja que pensen en mi per a participar amb el seu llibre i la segona, és entrar en pànic total perquè cada vegada els temes a tractar són més difícils i complicats. Com a faller i amic faré el millor que puga. El tema proposat enguany és com vivim en una època on l’humor i la sàtira fallera són potents ferramentes per a transmetre disconformitat a les situacions de la societat. S’està perdent la capacitat de crítica amb humor, sense perdre l’essència? Hi ha menys tolerància a la crítica? Es fa una crítica blanca per por? Una de les primeres consideracions en les quals vull incidir en el tema és el valor de somriure davant l’adversitat, ja que humor i resiliència tenen una importància extrema. De vegades subestimen esta, al mateix temps, hem de saber que riure de tot ha esdevingut una norma social no escrita. D’ací ve la necessitat de reflexionar sobre la rialla i l’humor, una qüestió massa seriosa, paradoxalment, per passar-la per alt.

Resiliència 12/24

Respecte al que em du a l’article d’opinió, és cert que la sàtira i la crítica fallera s’ha tornat prou descafeïnada, les falles ens debatem més entre la monumentalitat, que en l’essència que buscava el mestre Regino Mas, les hem convertit en falles blanques, políticament correctes, per a no veure’s perjudicades en la lluita pels premis o tal vegada en eixa por a perdre subvencions, per tant el menfotisme de les comissions a l’hora de ser valentes en els seus quefers queda present. Sembla que la censura ha entrat des de fa anys en elles i que el poder polític té una arma molt hàbil per a exercir el control, que són els premis. Premien el que volen que es represente, la cosa que no els agrada no la premien, i així van a poc a poc exercint un control invisible sobre la crítica. Les falles més satíriques no són les més conegudes, o siga, les de la secció especial, les més cares i grans, encara que sempre hi ha alguna que altra excepció. Aquestes solen sacrificar l’atreviment de la crítica a canvi de tindre més oportunitats d’aconseguir el prestigi que dóna un primer premi. Quan la sàtira apareix en monuments més modestos,

sol ser més agressiva i no té problemes a tractar qualsevol classe de temàtica. Per tant, podíem parodiar la famosa frase de l’humorista Miguel Gila que deia ‘Les falles... de color bé però no suren’. Hauríem de ser capaços de reprendre el sentit crític, humorístic i burlesc de les falles, perquè respecte a la resiliència de l’essència de la sàtira fallera hem de pensar la importància de l’humor dins de la nostra festa, tenir la capacitat de poder riure’s de tot, fins i tot i en primer lloc d’un mateix, és un bon antídot davant els problemes quotidians. Si entenem l’humor com l’equilibri o l’estat de maduresa entre l’eufòria i la depressió, podem afirmar que estem davant la clau que obri molts panys en aquesta vida, una persona amb sentit de l’humor és una persona equilibrada, que es permet construir les seues relacions i vincles des de la relativització de tots els problemes. L’humor ens situa en l’encreuament entre la confiança en la vida i la incongruència de moltes coses de les quals ens passen.

Els fallers tenim la gran capacitat d’aprendre tant de l’èxit com del fracàs, per tant, som els qui ens hem d’implicar en aquesta correcció en benefici de la festa. Si no ens podem clavar en l’església, la família reial, els homes, les dones, alcaldes, regidors, o qualsevol veí, etc. estem fora de context sobre l’essència les falles, si un ninot té el dit alçat de manera irreverent (segons ells), crec que estan filant massa prim i això és mal per a tots. Quasi sempre mirem la sàtira en l’ull alié i la censura en l’humor propi. Una de les reflexions que tinc a l’hora d’escriure aquesta encomanda està basada en la importància que té l’humor en les nostres vides i que queda palés per la meua part, per tant, llance la idea de crear una associació que lluite contra les falles blanques, que antepose criteris de crítica davant de la correcció política i al final que ens arranque un bon somriure a tots. Em ve al pensament una proposta i surt al comprovar com en els hospitals, hi ha persones que fan riure a xiquets ingressats amb greus malalties, “Pallassos sense fronteres”. Els qui estem en el gremi i escrivim explicacions, cartells dels monuments, o tal vegada 154 | 155

[ Regino Mas, que durant la Guerra Civil va plantar un pessebre amb Franco com a Jesuset, abrigallat per la Guàrdia Civil i una mula encarnant a l’Església, fet que li va costar sis mesos i un dia de presó. ] tenim afició per la poesia satírica podíem crear “Fallers humorístics sense fronteres”, una espècie d’organització sense ànim de lucre però amb molt de sucre, per a trencar eixes barreres que ens hem imposat respecte de la crítica. Si trenquem les fronteres, ens tindrà igual el premi, el que diran, l’únic que farem és satiritzar un món on ens ha d’importar cada vegada menys la correcció satírica. També caldria parlar d’un debat molt estés en les tertúlies falleres, d’on està la línia que separa la llibertat d’expressió del qui escriu i l’honorabilitat de la persona criticada. És molt complicat però si parlem, com bé he dit abans, del gran mestre, Regino Mas, que durant

la Guerra Civil va plantar un pessebre amb Franco com a Jesuset, abrigallat per la Guàrdia Civil i una mula encarnant a l’Església, fet que li va costar sis mesos i un dia de presó. Uns anys més tard, en 1947, el director de la Fira de Mostres de València li va donar dos galtades després de veure’s parodiat en un ninot crític amb els seus negocis negres. Hem de ser atrevits perquè seria difícil trobar a un Regino Mas contemporani en les falles, perquè les galtades s’eviten abans de començar. Eren altres temps i la necessitat feia aguditzar l’enginy i la gràcia. Aire a la balladora i a treballar de valent, les falles ens necessiten. “

ResiliĂ¨ncia

156 | 157

Resiliència de la nostra identitat festiva

Per Rosa Larrosa

EL FOC HA SIGNIFICAT UN ELEMENT, DE PRIMER ordre, en les celebracions de qualsevol poble i cultura. La majoria d’este tipus de celebracions coincideix amb els canvis d’estació, i la duïen a terme els veïns amb l’aportació de fustes, trastos i robes velles, que ajudaven a engrandir la foguera purificadora. L’evolució d’esta cultura ígnia generà el context adequat a partir del qual s’originà el que coneixem hui com a Falles. Des del seu naixement, les Falles han sabut afrontar l’adversitat i la persona fallera ha sabut solucionar els problemes que se li han presentat quasi sempre. Com deia el personatge literari de Gottfried, el baró de Munchausen: “ […] el segon lema és atendre a la norma bàsica d’actuació: Problema? Solució”. I eixe és l’esperit del faller o fallera que lluità, lluita i lluitarà per tirar endavant una de les millors festes del món, que ja en 1740, hagué d’afrontar el primer problema quan les autoritats feren bàndols prohibint cremar falles als carrers estrets per qüestions de seguretat i per proximitat a les façanes de les cases. La Solució fou que les hi traslladaren a les places suficientment amples per a poder cremar-les. Després vingué el segon problema. Les autoritats municipals decidiren, en 1851 que els esbossos dels monuments deurien passar una censura previa per controlar la crítica política, social i moral (ja tocaven el tema del sexe). En una crònica local d’aquell temps s’arreplegà “A no mediar censura previa hubiéralas habido de muy ingeniosas, pero así y todo aún encontrará el público algo que aplaudir y en que solazarse”. Eixe any van estar perseguides, durament, junt

al Carnestoltes. Solució: En 1885 sorgia un moviment en defensa de les tradicions típiques i esta festa continuà progressant. Més tard afrontà altre problema que li van posar, com sempre, les autoritats. En 1886 es crearen uns impostos per plantar falla i pujaren tant que feren que eixe any no se’n plantara cap. La Solució fou protestar davant d’això i aconseguiren una magnífica rebaixa, cosa que va fer que en 1887 la tradició tornara amb més potència. Esta festa popular evolucionà amb passos gegantescos durant el segle XIX, en nombre, estructura i organització. En 1901, l’Ajuntament comencà a ensumar el potencial del turisme i decidí ascendir les falles a la categoria de festa major, i així, atorgà els primers premis municipals a les millors falles. Este fet motivà als fallers a crear falles millors estèticament i, per tant, a buscar artistes que les realitzaren. De rebot es creà l’embrió d’una nova professió: la d’artista faller. En els anys 20 convertida en festa major de la ciutat adquirí quotes mai vistes: cresqueren les comissions falleres i els xiquets, que no hi formaven part, s’incorporaren a les Falles i les dones ocuparen l’espai públic de la festa. La major novetat fou en 1929 quan s’elegí la primera Reina Fallera. En els anys 30 fou quan la seua fama aconsegueix un nivell nacional i internacional; i en 1932 s’instaurà la setmana fallera. En 1936 esclatà la guerra civil espanyola,

problema de difícil solució per part dels fallers ja que la guerra va desorganitzar les Falles però, acabat el conflicte, vingué la solució per part del nou consistori que decidí reconstruir la festa per tornar quant abans a la normalitat. Així en 1939 reuní als presidents i secretaris de les comissions falleres supervivents per a fundar la Junta Central Fallera. En els anys 50, les Falles augmentaren espectacularment en quant a nombre de visitants, volum econòmic que movien i altres aspectes. Però la complexitat que adquiria la festa obligava a reglamentar-la i les falles realitzades pels xiquets i adolescents, que eren moltes (problema), quedaren marginades de la festa i desaparegueren quan en 1952 s’obligà a què cada falla adulta «tutelara» una falla infantil (solució). El nombre de comissions pujava sense pausa per tots els racons des de 1960, arribant a superar les 200, en València, en 1969. La fallera major passà a ser el principal element simbòlic de la comissió, i ella i les falleres es prengueren com a participants decoratius de la festa, sense cap implicació en la gestió de la falla (problema). Les comissions s’adaptaren als nous temps de llibertat després de la mort de Franco en 1975, fent que les dones i les comissions infantils pujaren en importància. El programa d’actes s’ampliava, es feia més habitual tenir dones en la directiva, dones que organitzaven, pintaven, muntaven i desmuntaven, i un llarg etcètera; i, a més, aplegaren a ostentar el càrrec, per primera vegada, de Presidenta (1979) de les

Resiliència 13/24

seua comissió. També hi hagué un esforç institucional per evidenciar la presència femenina en el govern de la festa, en l’elaboració de monuments i en els espectacles pirotècnics (solució). Durant els anys 90 la festa s’omplí d’actes per raons turístiques i econòmiques per part dels ajuntaments i comissions. Tradició i modernitat s’ajuntaren; a la festa fallera se li sumava l’evolució tecnológica millorant la seua mecànica en tots els àmbits i enriquint-la amb gran varietat de ferramentes de la més recent tecnologia. En 2016 van ser reconegudes com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco. Les Falles del 2018 es recordaran per ser les primeres en què es feia patent un cert protagonisme del discurs de la igualtat i el que ha de ser el paper de la dona en una festa carregada tradicionalment d’estereotips masclistes.

Hui, 2019, tenim un problema i és tot el que envolta les nostres Falles: la relació amb els veïns, l’economia, les dificultats per a obtindre permisos, la recepció d’ajudes i subvencions, les restriccions d’horaris, la brutícia, la falta de civisme, el “botelló”, els llançaments de petards, els mals comesos al patrimoni,..., però ja s’està reflexionant (solució) sobre la necessitat de reorientar seriosament este tresor únic per a que no acabe sent una festa on el monument ja no siga el més important. “

Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de Falla de la FdF any 2020

El llibre: la resiliència de la cultura fallera

Per José Luis Lagardera

El llibre faller viu, sense cap mena de dubte, la seua època daurada. Fins al fet de que haja caigut ja eixa “t” que servia com a diminutiu, i que augurava una publicació en la que tan sols apareixien les Falleres Majors de l’any, les falles i les seues explicacions, i alguna que altra fotografia acompanyada d’algun article que alguna persona vinculada a la comissió s’havia pres la molèstia d’escriure per parlar d’algun fet rellevant que havia tingut lloc durant l’exercici anterior. Ara el llibret s’ha convertit en un llibre que res ha d’envejar-li a les grans publicacions de l’àmbit cultural. Cada vegada són més les falles que aposten per un treball acurat al voltant del llibre faller, amb estudis sumptuosos i articles ben traçats i elaborats al voltant del tema de la falla, i on participen signatures relacionades directament amb la comissió però també moltes altres ben reconegudes en el món acadèmic, social i faller, els quals esdevenen autèntics especialistes d’allò del qual es parla. Eixa combinació recollida en les pàgines d’un volum en el que es treballa durant un bon grapat de mesos, fa que la qualitat final pague la pena i molts llibres es convertisquen moltes vegades en autèntiques peces de col·leccionista. I aquest boom que experimenta en l’actualitat l’estima per les lletres falleres fa que la cultura de les falles arribe a un nombre major de gent que fa alguns lustres, fet al que contribueix també la difusió que es fa del mateix. Perquè hui en dia comptem amb plataformes digitals que permeten la visualització online del llibre de falla, sense haver de fer-se amb un exemplar en paper del mateix, i tot ben potenciat per les xarxes socials que es fan servir com a altaveu de totes les accions realitzades des de les comissions. Es premien especialment les idees originals i transgressores, allunyades del immobilisme faller representat en l’exaltació dels valors tradicionals

Resiliència 14/24

de la festa. Per posar-vos un exemple, el passat any obtingué el primer premi aquesta mateixa comissió amb un treball sobre els Tabús de la societat, i també quedaren en bona posició altres que tractaven sobre la censura al món faller i social o la cura pel medi ambient en una època cimentada en l’alarma pel canvi climàtic. Parlava dels premis, i és necessari incidir en ells perquè tenen bona part de culpa d’aquest terratrèmol cultural que estem vivint en aquesta dècada. Des de la Generalitat Valenciana s’ha augmentat en els darrers anys la dotació econòmica per als premis dels llibres fallers, i inclús s’han separat els premis en dos: uns específicament per a València, i altres per a la resta del País Valencià. Podríem aturar-nos a analitzar els pros i les contres d’aquesta decisió, però al remat ens trobem en que el passat 2019 es van repartir 30 premis locals i 80 a nivell autonòmic (fa uns pocs anys es donaven tan sols 60 unint ambdós tipus). Però no sols dels premis de la Generalitat Valenciana es nodreixen els llibres de falla, perquè l’aparició de la Federació de Lletres Falleres també va suposar un estímul per a la creació i difusió literària. Ara ja no és necessari fer un llibrot per a poder tindre opcions de guanyar alguna cosa, sinó que es secciona el treball en diferents aspectes (millor article, millor assaig, millor poesia, millor microrrelat, millor portada, millor disseny, millor apartat infantil...) per tal de treballarse la qualitat de les diferents parts i optar a premi. I a més a més, des dels diferents municipis em consta que també s’ha avançat en el reconeixement d’un element tan important com el llibret de falla, aportant des dels Ajuntaments o des de les Juntes Locals un premi econòmic que reforça el palet atorgat al vencedor del certamen. En el meu cas particular, us puc parlar de Xàtiva, municipi que el passat exercici va assolir el major nombre de llibres guardonats als Premis de la Generalitat Valenciana: onze, una xifra important si tenim en compte que a la capital de la Costera tan sols hi ha 16o | 161

dinou comissions falleres. Fa uns anys açò era impensable! Falles com Joan Ramon Jiménez, República Argentina o Benlloch han estat des de fa temps fixes en aquests certàmens, però han anat apareguent altres que ja s’ha consolidat i que aporten una molt bona qualitat en els seus volums. Al remat, a Xàtiva, com a la resta de municipis, el que s’ha creat és una competència sana per veure qui aconsegueix fer el millor treball, fet que no fa altra cosa que contribuir a engrandir la cultura fallera. No obstant, però, com passa amb tot, hi ha també certs perills que poden fer trontollar tot el que estem aconseguint. Ens trobem en la cresta de l’ona, cultural i llibreterament parlant, però correm el risc de que açò no acabe sent un canvi de paradigma sinó una simple moda. I tots sabem que les modes, com vénen, també se’n poden anar. Ahi és on resideix l’autèntic quid de la qüestió: serem capaços d’aconseguir que aquesta benvinguda febra pel llibre faller acabe normalitzant-se i convertint-se en norma? O acabarà esclatant la bombolla?

Resiliència

Per a saber-ho tal vegada cal potenciar la creació literària però sense desmerèixer alguns factors que moltes vegades queden exclosos. Any rere any vegem com molts treballs creixen en nombre de pàgines, i si bé és cert que moltes vegades aquest augment respon a una major aportació literària i qualitativa, altres juguen amb el ‘pes’ del volum. Perquè un dels requisits que estableixen els Premis de GVA, i també alguns municipis, és el nombre de pàgines que té el treball, el que convida a inflar aquest a través de pàgines semi-buides o a omplir-se de fotografies i detalls que no responen a l’estètica del disseny sinó a un parany per semblar més gros i esplèndid. En aquest sentit, hem de tindre en compte que el que cal és augmentar la qualitat dels llibres de falla, no la seua mesura, i per això és necessari un canvi en la manera de puntuar els treballs per a guardonar-los. És clar que resulta complicat nadar entre un mar de llibres que cada vegada és més i més extens i on resulta tasca complexa trobar la diferència. Però aquesta és l’única manera de mantenir viva la resiliència de la cultura fallera.

“

162 | 163

La picada de la vespa

Per Llorens Bustos

ELISA MIRAVA AMB ATENCIÓ EL TRÀNSIT DE VEHICLES, QUALSEVOL CONDUCTOR DE cotxes de carrera l’hauria acceptat de copilot, ja que indicava constantment el carril a prendre, carrer, rodona, la qual cosa anés a seguir. Respirant atzarosa va trobar a faltar aquest pilot rotatiu, anunciés la seua presència. I perquè no una sirena? Això és, una sirena que llancés als quatre vents la seua urgència. El taxista, un home amb panxa cervesera, va voler tranquil·litzar-la al saber que el fill, que es trobava a l’hospital al qual es dirigien, havia estat mata d’una picada: — Senyora, per una picada de vespa no mor ningú. — Perquè m’han anomenat d’urgències... no es distraga per favor. La dona sota del taxi encara en marxa, no va esperar el canvi del bitllet de vint euros. Va pujar les escales i es va dirigir a l’aparador d’urgències de l’hospital. Va preguntar pel seu fill indicant el nom complet i motiu de la trucada rebuda feia poc més de trenta minuts. L’administrativa, amb subtilesa, parlant com si fos la veu d’un GPS qualsevol, el va informar que es trobava en la sala d’espera, esperant a ser traslladat per una ambulància al seu domicili. Va entrar a la sala atabalada pels nervis i li va observar assegut en una cadira de rodes, amb una cama enguixada, l’avantbraç i part del tòrax embenat; per veure-li buidat i amb l’ull bo envidrat, es va interessar: — Em van dir que t’havia picat una vespa... — Va ser per a no espantar-te. El seu fill sota la mirada com per a demanar perdó. — I això? La seua mare es va referir a tot el seu cos. — Es va ficar en el meu casc i va causar l’accident.

“

ResiliĂ¨ncia 15/24

164 | 165

D’un nen que es fa preguntes

Per Enric Marco

DEVIA TINDRE UNS SIS ANYS. MENTRE BERENAVA mirava a la tele com Locomotoro feia postures impossibles i el Capitán Tan contava les seues aventures “a lo largo y ancho de este mundo”. I d’aquell moment recorde, com un flash, el pensament que m’ha acompanyat al llarg de molts anys: Què té el valencià que no el sent per la tele? En aquells anys 60 encara manava Franco, nosaltres vivíem a França i la llengua de l’escola era el francès. I és clar jugava en francès amb els companys de l’escola. A casa parlava valencià amb els pares i quan a l’estiu tornava a casa dels avis, jugava en valencià amb els xiquets del carrer. Però aquell dia, davant l’única cadena de televisió, em vaig fer la pregunta: Si a França veig la televisió en francés, a cals avis per què no la puc veure en la llengua d’ací? Aquesta pregunta infantil no la vaig poder respondre fins que molts anys després, a la universitat, el contacte amb els companys, el compromís polític i social em van obrir els ulls a la realitat. Aquests primers anys de la Transició la nostra llengua estava totalment sotmesa i maldava per sobreviure, relegada a l’àmbit familiar i sobretot als pobles. A la capital, parlar la llengua del poble fora de la universitat et podia portar un disgust, si no ho sabies gestionar. Un dia, per aquella època, vaig anar a l’estació del Nord i, davant de la finestreta dels trens de llarg recorregut, em vaig atrevir a demanar un bitllet per a un tren a Barcelona. -Per favor, em podria donar un bitllet a Barcelona per al tren que ix demà a les 10? La resposta em va deixar glaçat. -Hábleme en cristiano, però para ese tren no hay

billetes, tendrá que ser para el siguiente. Jo, encara que dolgut per l’insult i la prepotència, vaig fer com si no res. - Doncs bé, per al següent. De mica en mica recuperàrem la llengua, principalment a l’escola, després tímidament a la ràdio i televisió. L’ús social avança o recula segons les èpoques i les tímides espentes de l’administració valenciana. Però encara falta molt per estar tranquils ja que l’incendi que ha arrasat la biodiversitat lingüística ha estat intens. Conta Martí Domínguez, en el seu magnífic Històries Naturals en parlar d’un incendi per les contrades del Penyagolosa: “el foc, la sequera, el fred, les catàstrofes naturals, són els elements que trasbalsen la diversitat de la vida, que poden acabar amb l’última població d’una espècie,...” La nostra llengua ha sofert molts incendis, diverses catàstrofes ben poc naturals, des de molts anys enllà, refermats des de la pèrdua dels furs, l’any 1707, durant la Guerra de Successió. D’aleshores ençà, hi ha hagut moments d’un atac despietat, i d’altres més permissius, però mai no hi ha hagut cap foment real de la diversitat lingüística a Espanya. S’ha practicat des de l’administració i, emparant-se en la immunitat, ho han seguit multitud de persones, convençudes que parlem valencià només per molestar-les. Moltes de les espècies ja han mort en aquest incendi que encara dura, esmorteït però ben present encara. Paraules o expressions mortes o en perill d’extinció que hem escoltat dels pares, que hem dit tota la vida i que ja no se senten en l’ecosistema lingüístic valencià. On son els només, de gom a gom, aixeta, tanda, hem de, guaitar... i un llarg etcètera. Ara mateix tracten de traure el cap entre les cendres de l’incendi. Els parlants hem rebut colps molt durs al llarg del temps, però sovint també ens hem sabut defensar. Hem estat resilients i des les derrotes hem aprés a sobreviure i a enfortir-nos. De vegades ho hem fet individualment, d’altres col·lectivament. Protestar

Resiliència 16/24

i desmuntar els arguments dels qui ens neguen la nostra llengua és la millor estratègia. Fem-la servir de la millor manera possible, fent créixer l’ús social de la nostra llengua en tots els àmbits: al carrer, al supermercat, a l’escola o la universitat. Fa molt més l’exemple de la utilització normal que anys d’escrits i lectures. Que els nostres famosos la parlen, que els nostres polítics en facen un ús diari, que les classes de física nuclear, de filosofia o de qualsevol altra matèria siguen en la llengua dels pares són actes de resistència que s’han de mantenir si no volem ser una cultura en extinció. D’aquesta manera és com la llengua perviu i renaix. O com diuen a la Vall d’Albaida fa renadiu, com els cultius que naixen espontàniament i creixen sense conreu, a partir de les llavors que han quedat en el camp de la collita de l’any anterior. Només cal que l’adobem i la reguem una mica per tindre una collita de paraules i de nous parlants ben abundant. I avui no només tractem de salvar els mots sinó que ja anem més enllà i, en l’àmbit social on es movem, tractem de fer normal la llengua, d’usar-la per a tots els propòsits possibles. Perquè en valencià podem fer-ho tot, pràcticament ja no hi ha cap àmbit de la llengua que no tinga conreadors. I, per això fem la festa fallera en valencià, unes jornades literàries per recuperar els clàssics, però també parlem de ciència en la nostra llengua, tant a l’escola i universitat, com per al públic en general. Una mostra que això és possible és l’última Setmana de la Ciència de Gandia, organitzada pel CEIC Alfons el Vell i les universitats valencianes. En les intenses jornades de la Setmana alguns dels millors científics valencians han parlat dels darrers avanços en el coneixement dels forats negres, de la resistència als antibiòtics o de l’evolució de les espècies en la mateixa llengua en què, també des de Gandia estant, Ausiàs March es planyia per l’amor d’una dama. I aquell nen que es feia preguntes davant d’una televisió franquista veu que tot és una mica millor i ja la televisió valenciana À Punt ens torna a dir bon dia. Però com diu el poeta, tot està per fer i tot és possible. Encara cal recuperar per tots els valencians l’altra televisió que emet des de l’altra banda de l’Ebre, mentre les forces de la reacció volen que tornem a aquella societat de la televisió en blanc i negre.

“

166 | 167

Resiliència 17/24

La resiliència en la difusió de la cultura fallera

Per Miguel Pérez

EL LLIBRET DE FALLA ESTÀ MORT. O NO. COM POT SER QUE ALLÒ QUE VA NÀIXER EN quatre fulles i paper d’estrassa com a ‘’explicació de lo que conté la falla de lo carrer’’ seguisca viu al segle XXI? Just a l’època de les noves tecnologies? Molt té a veure el faller amb aquesta revolució-evolució perquè ha aconseguit lluitar fent resistència enfront d’aquells que volien i, encara volen, tombar el mur de l’explicació com a base fonamental d’un bon llibret. I el tomb ho és perquè a hores d’ara ja no cal llegir de què va la falla; què conté el monument a cadascuna de les escenes. Hui impera la fugacitat, la rapidesa, la immediatesa aparellada a la velocitat que el suro desfà un cadafal. Una combustió ràpida envoltada de fum negre. Així és i així està la difusió del llibret de falla; una difusió ràpida i fugaç, consumida a colp de clic però tanmateix arxivada al núvol de la ment i el cor amb escrits que no es perdran en la intimitat de l’obra del barri. Fa anys que les noves tecnologies han aterrat al món faller i, en especial,al del llibret. Exemplars que s’amuntegaven a les prestatgeries dels casals o en caixes als racons humits, fa temps han passat a ser joies de la cultura fallera, buscades pels fallermaniàcs àvids de literatura i prosa fallera. Unes joies buscades per alguns; trobades per altres; compartides per seguidors; i des de fa un temps, a l’abast de tothom gràcies a les plataformes literàries que, per tot arreu d’internet ens permeten accedir, llegir, fusar i vore llibrets de l’altra punta de la geografia valenciana i dels quals, tots, sempre aprenem.  Vinc a fer aquesta reflexió perquè d’aquelles fulles que us parlava al principi, passarem a anar millorant els llibrets de falla a Gandia, essent capdavanters en la cura del llibret. Clar és que altres falles i localitats ens han pogur passar el davant o estar parells, i això significa bona salut per al que fem i mostrem. A la dècada dels 90 és quan comença a sorgir eixe canvi en contingut dels llibrets de falla que, a poc a poc, anà enverinant a més i més gent al sí de les comissions fins a aplegar a ser un equip, de fallers i no fallers, els qui breguen any rere any amb allò de ‘’quan es creme tot... quan l’any passe i haja finalitzat... açò serà l’únic que quedarà i podràs consultar’’. I amb eixa premissa, anà construint-se 168 | 169

cada vegada més i millors llibrets de falla essent buscats i compartits pels malalts de falles i famolencs de lletres falleres.  Així, els anys anaren com al vi millorant cada exemplar de llibret a tot arreu dels llocs on planten falles. Al nord i al sud, al centre i sobretot, a localitats on han fet senyera d’identitat l’escriptura valenciana satírica i sarcàstica expressada a l’únic paradís terrenal on no existeix la censura. És l’excusa perfecta per poder escriure allò que vulgues... donar-li el to humorístic, la sorna, la sàtira i el verí que cada lletra puga dur carregada amb la salvetat que, una vegada explosionada als llavis i la ment del lector, sempre pots excusar-te recordant-li que el text és efímer, com el monument faller, i que si s’ha sentit ofés que no patisca perquè ‘’tot és falla’’ i en passar la nit del 19 de març tothom haurà oblidat aquell ripio en forma de verset que tant de mal t’havia fet.  Realitat o ficció, el que és ben cert és que la moda dels llibrets ha canviat. Molts o alguns pocs, no se sap bé, s’han adonat que les bases i els marcs legals pels quals tota obra literària fallera es regia a l’hora de confeccionar un llibret o de concursar, arrosseguen tics del passat. Molt poca gent per allò del qual diran s’atrevia a plantar cara al sistema, normalment custodiat per la gent més major i antiga, de canviar normes i estils; de pegar-li la volta a conceptes arcaics front a la modernor sense caure en la coentor del barroc més classicisme que duen damunt Les Falles en general. Com canviar aquesta idea de gent d’una generació tecnològica on el que val i vol és eixamplar coneixements i compartir situacions i emocions falleres per la xarxa? La gent jove o la vella moderna tecnològicament sap el que vol, busca i pretén. I és ací on han esclafit sentiments i on el cor ha necessitat estar assegut mentre el cap ha de reaccionar amb el futur més proper i esperançador.  I això és el que va passar aquest estiu i vaig poder viure de primera mà, tot i que he estat testimoni fidel dels canvis dels llibrets al llarg de vàries dècades. He vist la seua renaixença cultural en passar de ser un reducte blaver i faciste d’esquena a la societat a ser part important de la mateixa al ser capaç de conjugar idees i sentiments contraposats. Des de

Resiliència

[ Al nord i al sud, al centre i sobretot, a localitats on han fet senyera d’identitat l’escriptura valenciana satírica i sarcàstica expressada a l’únic paradís terrenal on no existeix la censura.]

l’obertura als anys 90 dels llibrets de falla a la cultura, després d’aquella revolució popular que va apropar i va permetre a grans literats, signatures i especialistes poder escriure i participar del llibret més enllà d’allò que conté l’explicació de la falla, podríem dir que hem estat davant d’una segona revolució cultural i fallera: l’expansió del llibret i la difusió de la cultura fallera per internet. I tot just és el que vaig viure aquest estiu a les Falles de Gandia quan es tractà l’assumpte de promocionar o publicitar els llibrets a les plataformes literàries i xarxes socials en detriment d’allò que els jurats o els organitzadors de concursos tenien encara present. Així que vaig tindre clar després d’escoltar diverses participacions dels responsables de publicacions de falla i de sabuts en normatives falleres que, ara sí, calia ser valents. Calia afrontar els nous temps sense tirar pel marge tot allò que va servir i va assentar com a base fonamental del llibret de la falla.  Les Falles de Gandia han donat aquest exercici un pas de gegant en la promoció dels Llibrets de Falla. S’ha mantés viva, tot i que des de fa vàries dècades s’intenta canviar, que el més important al llibret continue essent l’explicació de la Falla. I més gran ha estat el pas adequant les excel·lents publicacions a les noves tecnologies no donant l’esquena a la seua promoció i difusió a Internet. I per arrodonir aquest pas tan important, també calia ser valent a l’hora d’afrontar nous reptes, nous rumbs, nou horitzons a les lletres falleres. Per això s’ha aconseguit eliminar l’anonimat del poeta o escriptor aportant el lema de la Falla a l’explicació. D’esta forma Gandia pot, deu i està a l’alçada de competir a tots els nivells arreu de la Comunitat Valenciana. Això sí, tota aquesta revolució fallera ha estat possible gràcies al diàleg, l’experiència i la realitat que una nit de fa mesos es donaren la mà per un futur brillant per a les Lletres Falleres. Enhorabona als qui ho heu fet possible i als qui, per sort, podrem gaudir d’aquesta novetat que ens trau de la ‘’deepweb fallera’’.

“

17o | 171

La sàtira fallera. Crítica o ritual?

Per Josep Enric Gonga

SEMPRE QUE FEM UNA REFLEXIÓ, UNA ANÀLISI D’UN FENOMEN SOCIAL, COM ARA EL de la sàtira com un dels elements essencials de la festa fallera, podem trobar, ben sovint, dues característiques diferents en ella. Dos punts de vista oposats. És la sàtira de les explicacions, dels monuments fallers, una crítica carregada d’humor, ironia, gràcia i enginy? És una crítica efectiva i renovadora d’aquelles coses que qüestionem, de tot allò que durant un any ha afectat de manera negativa a la societat? O s’ha convertit en un ritual més dels molts que omplin les celebracions falleres? Una festa, hem de tenir-ho en compte, és una construcció social. Un producte ideat per algú o aparegut a través d’un procés col·lectiu en un lloc i en un moment determinat, que canvia al llarg de la història segons els criteris i els interessos dels que hi participen. El sentit de la sàtira fallera, per tant, ha canviat al llarg de la història. Pensar que una tradició, en aquest cas la de la sàtira fallera, és un model que s’ha reproduït des del seu naixement de forma idèntica, sense variacions, és una falsedat. Les tradicions canvien, poden deixar morir, conscientment o no, una part de la seua herència, mantenir-ne una altra o crear noves formes per adaptar-se als temps presents. Les manifestacions festives modernes són sistemes complexos que no solen desfer-se del seu llegat, simplement intenten adequar-lo a les noves condicions entre les quals s’ha de moure. I la sàtira no s’escapa d’aquestes condicions. no és justa ni inalterable, és inestable i, en bastants ocasions, arbitrària. Ha variat no sols temporalment, també segons els interessos dels que la practiquen. En la festa tradicional, de carrer, celebrada al voltant d’una foguera fins les acaballes del segle XIX, es criticava algú del veïnat, algú que havia vulnerat les normes socials del grup. A qui tenia algun drap

Resiliència 18/24

amagat, un adulteri o un amant; a qui la bascula manipulava per estafar als clients; a qui es bufava cada dia en la taverna o el bar; a qui es jugava el jornal en jocs de cartes o en loteria; a la beata criticadora o al malfaener confessat. La festa actual, però, urbana i moderna, ha esdevingut en una altra cosa. Les comissions ja no solen ser de grups de veïns propers, són com un clan extens, els integrants del qual viuen en llocs separats i s’agrupen en elles per qüestions familiars, de relacions afectives, per prestigi. En elles es combinen la sumptuositat dels monuments i de la indumentària amb els sentiments de pertinença, i funcionen com a icones, la sàtira, la crítica, la renovació purificadora pel foc, i el mite de l’esforç pel no-res. Formar part d’una comissió compensa. Dóna la possibilitat de trobar significats col·lectius en un món social cada vegada més fragmentat i plural. Però ja no és el mateix que aquells grups veïnals dels quals parlàvem. Hui és impensable la crítica satírica centrada en persones determinades del veïnat. El món, la societat, s’han expandit. El sentiment de pertinença, també. Totes les institucions, des de les educatives fins a les

administratives o les judicials, s’encarreguen de conformar una identitat comuna a través de l’ús de símbols, del llenguatge, del control dels hàbits que s’incorporen a la vida social. Hi ha un recordatori continu de tot açò en els discursos dels polítics, en el llenguatge dels periòdics, de les televisions. Es parla sempre de nosaltres com un tot. Com en les competicions esportives entre seleccions nacionals, sempre som nosaltres contra els altres, com si tots, sense excepció, compartirem la passió per l’equip i l’esport en qüestió. Com si tots compartirem, sense qüestionar-ho, la idea de pertànyer a un gran grup. On es centra la sàtira fallera en aquest context històric? Durant un temps, el centre de les crítiques van ser els elements més dèbils de la societat. Les dones per la condició de ser-ho (pel seu físic; per no comportar-se com es creia que havien de fer-ho; per ser sogres...); i els diferents, aquells que no s’adaptaven a les pautes de comportament general, els homosexuals, els turistes estrangers, els contestataris, els hippies (per peluts)... En l’actualitat, però, amb el canvi de moltes normes socials, s’han abandonat quasi

totalment aquestes crítiques. No serien ben vistes. La sàtira, com en temps de les falles veïnals, torna a estar centrada en persones concretes: els polítics, tant locals com autonòmics o nacionals. La crítica als comportaments, pràctiques i creences, han passat a un segon pla. Aquesta crítica, però, és efectiva? La podríem considerar universal i vàlida per a tothom? Pense que no. Amb l’aparició i expansió de les xarxes socials, s’ha produït un fenomen particular, la divisió social en grups cada vegada més definits. WhatsApp, Telegram, Instagram, Facebook... han ajudat en la formació d’aquests grups d’afinitat. La gent s’agrupa amb aquells que compartixen usos, costums i representacions socials amb ells. És una relació endogàmica, tancada. Sols hi valen els seus principis, regles i esquemes mentals. La resta és marginada. Notícies falses, memes, rumors... s’escampen si s’adeqüen al que pensen. Davant aquesta realitat caòtica, confusa, on queda la sàtira anual de les falles? És efectiva, purificadora, renovadora? Si es fa critica un polític de la teua corda, la reps bé? Si no s’adapta a

172 | 173

la teua ideologia o la teua manera de pensar, l’acceptes? O com en les xarxes socials, en comparteixes unes i rebutges les altres si no s’acomoden els teus valors? Ha quedat reduïda la sàtira a un ritual més de la festa, com la crida, l’ofrena o la cremà? Quanta gent llegeix les explicacions als llibrets? O els cartells que expliquen cada escena del monument? L’estètica dels monuments, els guardons, són uns altres elements que poden condicionar la sàtira. La falla artística actual pot arribar a amagar-la en primar altres conceptes com la forma, la pintura, el risc del monument, que poden fer que l’espectador s’oblide del missatge crític i es centre en la pura estètica d’allò que té al davant. I al faller potser l’interessa més el guardó

[ La sàtira, com en temps de les falles veïnals, torna a estar centrada en persones concretes: els polítics, tant locals com autonòmics o nacionals. La crítica als comportaments, pràctiques i creences, han passat a un segon pla. ]

aconseguit que el missatge crític del monument. Correm el perill, a la llarga, de que es perda tot el sentit satíric de la festa, que la crítica acabe convertint-se en un hàbit rutinari que els usuaris d’aquesta gasten d’una manera mecànica, ritual. Hauríem d’arribar a entendre quines són les relacions actuals que tenim amb ella i com la podríem transformar, posarla de nou com un element cabdal de la festa. I evita així la dicotomia, la bifurcació per la qual s’ha desviat una part d’ella, convertida en ritual, i ferla tornar al camí principal, la de ser un element purificador, renovador, de mals usos i costums de la nostra societat.

“

Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de Falla de la FdF any 2020

ResiliĂ¨ncia

174 | 175

El Foc i Flama: Llibre d’interès turístic de la Comunitat Valenciana.

Per Alberto Bou

PUBLICACIÓ QUE HA ESTAT RECONEGUDA COM d’interès turístic de la comunitat valenciana en la Resolució del DOGV (Diari Oficial de la Comunitat Valenciana) del 9 d’abril de el 2019.

organitzat i caòtic) per reflectir opinions i difondre la festa d’una manera gràfica i conjunta. Llegim escrits que reflecteixen idees sobre la festa, es donen a conèixer els esbossos de cadascuna de les falles que hi havia a la ciutat a més de les fotografies de falleres que sempre han tingut un gran protagonisme en cada edició. L’edició sempre ha tingut un caràcter anual, i en els inicis va tenir una certa intermitència, en 1949 i 1950 no va ser editada, juntament amb 1954, són els tres únics anys que no disposem d’exemplar, aquest últim per causes totalment alienes a la Junta local de la ciutat, l’editor no va complir el contracte.

Publicació oficial del reconeixement del Foc i Flama com llibre d’Interès Turístic.

Des del punt de vista del finançament hem de destacar les dificultats que van suposar els costos en els primers moments, el 1948 va ser finançada pel Sr. Ferrairó de la Falla Carrer Major i Passeig, i cada comissió va aportar 100 pestes. Les publicitats sempre han format part de la revista i han estat un component fonamental per sufragar les despeses. Aquestes dificultats per suportar els costos sembla que va ser la causa de la no publicació el 1949 i 1950, ja que no hi havia cap partida destinada als pressupostos de la Junta Local Fallera.

És en 1947 quan s’edita per primera vegada la revista referent de les falles de la ciutat, el Foc i Flama. La seva importància és cabdal, és l’eina que utilitza l’acabada de crear Junta Local de la ciutat com a expressió d’un col·lectiu (fins ara poc

Al llarg de la història el format i el contingut de la publicació ha anat modificant-se tot i que, generalment, la revista ha tingut constants que s’han anat reproduint any rere any. Les fotografies de la Fallera o Falleres Majors, les de les reines de les

Resiliència 19/24

falles, els esbossos i la crítica de cada monument, les comissions de cada any amb els seus membres i el programa d’actes, han aparegut des de la primera revista. En totes les edicions la revista ha estat completada amb col·leccions literàries o fotogràfiques, en alguns casos d’escriptors o fotògrafs d’un gran nivell, i amb les publicitats que han ajudat a pagar cadascuna de les edicions. Les portades de la revista fins a 1964 van ser realitzades per artistes locals com López Rancaño, Barea, Sabas o Font. En 1965 apareix a la portada per primera vegada la Fallera Major de la ciutat, en l’actualitat continuen sent les protagonistes de la pàgina principal la Fallera Major adulta i la infantil. Llavors excepte els anys esmentats la publicació a acompanyat la festa fins a l’actualitat. El valencià sempre ha estat protagonista en la publicació, en alguns anys es va barrejar al 50% amb el castellà, però si mirem de forma global totes les edicions, la nostra llengua s’imposa de manera aclaparadora. En els primers anys de la revista, dins del règim franquista, les explicacions de les falles i alguns articles d’opinió estaven escrits així, pràcticament aquesta publicació i Els llibrets de les falles eren les úniques que s’editaven utilitzant el valencià. Serà en 1967 quan la revista fallera estarà escrita pràcticament íntegrament en valencià exceptuant els anuncis i el programa de festes que no deixarà de fer-se en castellà fins a 1977.

Explicació de la Falla de la Plaça Sant Josep en elFoc i Flama de 1947. 1

Per al seu reconeixement com a llibre d’Interès Turístic de la nostra Comunitat s’ha valorat el seu interès: - Històric i literari El Foc i Flama és un recull d’escrits i opinions que retraten el poble i la seva forma d’entendre la societat, és un document històric en aquest àmbit, a més de ser el suport de textos de grans autors com Joan Fuster que va escriure “Tres apunts sobre les falles” al Foc i Flama de 1965 176 | 177

entre d’altres articles o Vicent Andrés Estellés amb “el cementeri” a la revista fallera del mateix any.

És evident la seua importància com a element preservador i difusor de la nostra cultura tradicional. Arxiu històric, podríem denominar-ho així ja que és l’única publicació que recull tots els esbossos dels monuments, els lemes de cada un d’ells, la crítica i l’autor. Hui la revista, en la seua part final, fa un recopilatori fotogràfic de tots els monuments de l’any anterior a la seva publicació. El monument efímer queda aquí plasmat per formar part de la història i que puga ser estudiat en un futur.

Títol de l’article de Joan Fuster en el Foc i Flama de 1965. 2

- Els temes monogràfics (tradició valenciana), han capitalitzant l’edició en els últims anys, d’aquesta manera es reflecteix com l’edició és un mitjà de difusió capital de la festa de les falles en la seva totalitat. Des de la denominació de la festa com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat el 2016 hem de destacar com la posada en valor de treballs artesanals que estan directament relacionats amb la nostra festivitat més important, la feina d’artista faller, la indumentària tradicional i el seu procés d’elaboració, la orfebreria, la pirotècnia ... i no només treballs, també rituals com l’ofrena o la cremà han estat protagonistes de diferents edicions de la Revista.

Monument major de la Falla Plaça Mercat de Gandia, any 2016. Recopilat al dossier fotogràfic del Foc i Flama de 2017. 5

Ofici de pirotècnic Foc i Flama 2015. 3

Orfebre confeccionant les agulles que subjecten el pèl de les falleres. 4

Per finalitzar hem de valorar la llarga trajectòria de la Revista, l’any 2022 serà el seu 75 aniversari sent un referent absolut de la festa. Tipològicament podem estudiar els seus tipus, la seva estètica quotidiana emmarcada en les seves diferents èpoques, el disseny i l’estil de les il·lustracions que entronquen amb les modes del moment. Referent a l’estudi de la festa, el Foc i Flama es converteix en un document de primera mà d’un valor incalculable. Els components de les comissions i les falles sempre han estat protagonistes en cadascuna de les edicions de la mateixa manera que els esbossos dels

Resiliència

monuments. L’evolució estètica de la falla com a obra d’art efímer, amb l’autoria de cada artista, es pot analitzar amb l’estudi d’aquesta revista. No podem oblidar la crítica, essència de la festa i del monument, aquesta sempre ha acompanyat l’esbós en la publicació, el seu estudi ens permet situar a cada marc contextual dels problemes que més preocupaven a la societat del moment.

milions d’euros amb un impacte econòmic enorme. Al Foc i Flama apareixen reflectits aquests actes, expressions de festa i les manifestacions col·lectives que envolten a les Falles i que han fet que siguen reconegudes més enllà de les nostres fronteres.

“

Membres de la comissió, crítica i esbós del monument, Foc i Flama 2009. 6

La festa de les falles ha estat reconeguda com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat, aquesta distinció a part de ser una garantia per preservar totes les seus manifestacions, és un reclam turístic de primer ordre. Una festa amb un component efímer tan important com són les Falles necessita d’un document en el qual es puguen arreplegar totes aquestes manifestacions que tots els anys desapareixen amb les flames. Hui el Foc i Flama és aquest document que fa possible que tots, turistes i no turistes, puguen consultar els monuments i no només la seu esbós, també les seues fotografia. El llibre recull les imatges de totes les falles que han estat plantades l’any anterior. No hem d’oblidar que la festa de les falles ha estat reconeguda per la UNESCO no únicament pel monument faller, aquest és una causa-efecte de tot un moviment col·lectiu que genera una gran quantitat d’actes al llarg de l’any, mobilitzant milers de persones de forma contínua i movent

1,2,3,4,5,6 Documents trets del Centre de Documentació del Museu Faller de Gandia. 178 | 179

La falla dels infants

Per Marisa Falcó

LA FALLA ES PROJECTA, ES REALITZA, DESPRÉS ES PLANTA I CREMA. CICLE COMPLETAT i torna a començar. Però, amb quin ànim? Si has estat valorat o premiat, impulsat per la inèrcia de l’èxit. Si no ha estat així, amb convicció, seguretat i constància, enfrontant-se a l’adversitat. Les falles tenen estils, els artistes referències i preferències els espectadors segons èpoques i tendències. Les falles infantils no s’escapen d’aquestes normes, amb la particularitat d’estar pensades i realitzades per al gaudi dels nens, o almenys així hauria de ser... Ells, els nens, tenen els seus gustos i un llenguatge particular. Reconeixen als personatges d’historietes, sèries o dibuixos animats, als herois de còmic o a les figures dels jocs de construcció. Aquesta realitat és a la qual hauríem d’atendre per a crear les nostres falles, si buscàrem el beneplàcit de “la xicalla”. Per contra, per a satisfer la nostra creativitat hauríem d’acudir a referents personals i hauríem de donar curs a la nostra imaginació per a proposar i construir una obra segons el nostre criteri, habilitat o línia de treball. Seria el lògic si pretenguérem donar gust als clients i evolucionar en el nostre treball. Però la realitat és una altra. Existeixen uns agents pertorbadors que condicionen i predisposen als artistes, que perverteixen i marquen la direcció en la qual han de circular els corrents creatius en les falles infantils. El concurs, els premis i últimament la intenció per part d’artistes i comissions de limitar les altures de les falles segons categories. El concurs no sols imposa unes bases, lògiques per a poder participar en les mateixes condicions, sinó que a més classifica prèviament el teu treball segons un criteri que estableixen les persones que no són creadores de l’obra i que proposen abans de començar la competició. Això sí, amb el vistiplau de les comissions participants. Pots optar a ser falla innovadora o sostenible o ecològica... però sobre el paper, abans de la

Resiliència 20/24

realització d’aquesta. En tot cas, seria més lògic classificar-les després de vistes i reconegudes com a tals, però resulta més senzill condicionar la teua creativitat. Els premis no obstant això, concedits després de vista la falla acabada, influiran en els futurs dissenys perquè marcaran una tendència guanyadora a la qual les comissions voldran sumar-se. Uns determinats acabats i la composició o el llenguatge amb el qual transmets la idea, si són els guanyadors, guiaran el futur disseny que s’ajustarà als gustos d’un jurat adult, que d’altra banda, ha seguit criteris personals o aquells que es van quedar com a vàlids en les falles guanyadores dels anys anteriors. La limitació d’altures, finalment, també actuarà de cotilla creativa i condicionarà la proposta unificant, almenys en una direcció, el resultat final. L’artista es troba davant una situació adversa, si és que vol desenvolupar la seua creativitat. L’agent extern li mostra les seues condicions i li exigeix que s’adapte. Determinada la forma, suggerit el contingut i recomanat el resultat final,

on queda el creador? Quines inquietuds mouen als artistes de les falles? La riquesa de temes, la varietat de formes i la diversitat de composicions, tantes com artistes hi ha al capdavant de projectes i comissions planten falla, provoquen una resiliència davant el sotmetiment a les normes marcades o assumides. L’adaptació a la situació no deixa de tenir un important grau de rebel·lia. La inquietud i creativitat dels artistes ens sorprén cada any en places i carrers mostrant-nos propostes que no ens deixen indiferents. Existeix resiliència però, conscient o inconscientment, les falles s’han dirigit cap a nous camins impulsats per la motivació personal de l’artista a o grup d’artistes encarregats de la realització d’aquestes. Explicaré la meua motivació, la inquietud que m’ha retornat sempre al camí que creia idoni per a no perdre la meua identitat, el nostre segell, el de Fet d’Encàrrec. Ens remuntem a la fi dels 80. Uns joves fallers estudiants a la Universitat Politècnica de València decideixen dedicar el temps lliure a fer la seua 18o | 181

falla infantil... Passar-ho bé, fer comissió i posar en pràctica tot el que s’aprenia en la universitat era el nostre objectiu. Molta joventut i energia. Poca tècnica i gens d’ofici. Ens estrenàvem en el que amb el temps es convertiria en la nostra dedicació i ens vam adonar que havíem de superar les barreres del que s’estableix. No teníem referents en el món faller, així que malgrat els inicials dubtes sobre el nostre treball i el poc reconeixement oficial, intentem adaptar-nos proposant alhora la nostra manera de fer falles infantils. Es tractava d’incorporar-se al grup. D’aprendre, aportar i no desentonar. Resiliència sense submissió. Acceptant les normes del concurs, però transgredint les tàcites regles del manual clàssic: “com s’ha de fer una falla”. Fins ara havíem estat espectadors. Des que plantem la primera falla infantil, ens convertim en actors de la festa amb la possibilitat de mostrar anualment les nostres propostes a milers de persones. Poca a poc vam anar millorant la tècnica i consolidant l’ofici. En 1996 entrem per la porta gran a la secció especial infantil. Joves amb poca experiència i molta il·lusió. Resiliència, marcant una línia que cada vegada anava agafant més força i contingut. Des del primer moment hem gaudit de llibertat, o ens l’hem pres. Sabent que treballàvem per encàrrec amb diners pagats per endavant. Hem volgut equilibrar la tradició amb la frescor i el virtuosisme amb la soltesa. Tot sobre una idea en paper, com a molt reflectida en una maqueta. A onze mesos vista..., llarg espai de temps que, en el nostre cas, ens ha permés veure créixer el projecte, canviar-lo i modificar-lo. És necessari creure’s el projecte. Que aquest siga ferm per a poder-ho defensar i transmetre a la

comissió. Amb el temps hem anat triant temes diferents, ens hem anat fent majors i consolidantnos com a artistes i com a parella. Ara que som pares, la incursió en el món dels nens és directa. Coneixem de primera mà els temes que interessen, les il·lusions, els problemes... Volem que les falles siguen l’espai en el qual es dóna visibilitat a allò que és invisible. No fem esforços per a desmarcar-nos de la situació existent. Ens adaptem. Però no atenem modes i tendències.

Resiliència

Pretenem mostrar-nos com som i continuar avançant, però cada vegada més prop dels nens.

nens i nenes de les comissions per a plantejar-los i comentar els seus nous projectes.

Ells mantenen visca la festa. Haurien de tenir major participació en la seua falla infantil, com va ser al principi. De la mateixa manera que se’ls ha anat donant cada vegada més protagonismes en les comissions i gaudeixen de múltiples activitats com a infantils, amb el temps serem els artistes els que també ens reunim amb naturalitat amb

Avançar sense oblidar-nos de tot el camí recorregut. Recuperar els valors positius del passat i sumar-los als molts assoliments que s’han aconseguit. Adaptar-se a les normes, resiliència, però deixant sempre la porta oberta a la creativitat, a l’enginy, a la il·lusió de poder plantar, any rere any, una falla diferent. “ 182 | 183

Resiliència o Resistència?

Per Miguel Ángel Picornell

HE DE RECONÉIXER QUE EL LLIBRET DE LA FALLA mosquit d’enguany ens ho ha posat complicat als col·laboradors, almenys així m’ho pareix a mi. Primerament perquè toca parlar d’un neologisme –la resiliència- importat del món anglosaxó i que té moltes accepcions segons el camp al qual ens referim. Per exemple, en l’àmbit tecnològic la resiliència seria la “resistència que presenten els sòlids al trencament per xoc, donada per una xifra que caracteritza la fragilitat del sòlid”. No tan complicat resulta comprendre l’accepció del mot en qüestió des del punt de vista ecològic: “la capacitat d’un ecosistema de retornar a la mateixa composició específica i a l’estat normal en ser afectat per pertorbacions o interferències”. La psicologia defineix la resiliència com “la capacitat de l’individu per a afrontar amb èxit una situació desfavorable o de risc. I per a recuperarse, adaptar-se i desenvolupar-se positivament davant les circumstàncies adverses”. Arribats a este punt i per a tindre més clar el concepte em permetreu recórrer al professor de Psicologia de la Universitat Complutense de Madrid, Gonzalo Hervás, que explica la noció a partir de la metàfora dels joncs. Quan el cabal augmenta considerablement, els joncs dels rius es doblen, sense trencar-se i sense esguellar-se, i en acabant tornen a la seua posició original quan les aigües recuperen el seu aspecte habitual. I en segon lloc perquè la paraula resiliència podria ser fàcilment intercanviable per resistència,

substantiu que té diverses accepcions ben semblants a les anteriorment esmentades, com ara “la propietat que tenen els cossos de suportar l’acció d’agents mecànics, físics o químics, sense trencar-se, deformar-se, etc.” o “la capacitat d’un individu per a tolerar els efectes de certs agents nocius, tòxics, patògens, etc.” Així que en els temps del balconing, el bitcoin, el bloguer, el crowfunding, el dron, el fake, el hashtag, l’spam o l’streaming, no passa res si parlem de la resiliència de la nostra identitat festiva. Es diu que vivim en una època on les tradicions festives valencianes lluiten davant el desinterés de les noves generacions. Amb esta afirmació es pot estar d’acord però tanmateix discrepar. El principi de la identitat fallera no pot ser més resilient: any rere any –i així des de fa més d’un segle- sobre les cendres del monument, es construeix el projecte del següent exercici. Els forasters no entenen el ritu del foc purificador que acaba amb tot. Un resum simplista per a un neòfit en matèria fallera seria: esta gent no està bé del cap. Es gasta un dineral en un monument de fusta i cartó que acaba consumit per les flames i a l’any següent es repeteix la història. És cert que existeix eixe desinterés cap a les nostres tradicions festives per part dels joves? Complicada resposta. El juliol passat el Grau va celebrar la Primera Festa de les Quintades. Un exitós debut en una convocatòria que va reunir gairebé 825 persones en una vesprada-nit de

Resiliència 21/24

[ És cert que existeix eixe desinterés cap a les nostres tradicions festives per part dels joves? ] sufocant calor. Em va cridar molt l’atenció que els segments d’edat més madurs foren els més nombrosos envers els més joves. De manera que l’interés per la Festa de les Quintades va ser directament proporcional a l’edat. A més anys, més comboi, més inscripcions, més interés. A menys edat, menys participació, més desinterés. Així que la quinta del 2001 –l’última en fer els 18 anys dins del 2019- fou la menys representada. Jo no trobava una explicació convincent al perquè, fins que vaig traure el tema en una conversa amb els meus fills -17 i 19 anys- i foren ells els que em donaren un argument prou sòlid. Els joves que estan en edat escolar –siga a l’Institut siga a la Universitat-, tenen un contacte més habitual. Es veuen cada dia durant el curs lectiu. En conseqüència, no tenen eixes ànsies de trobada que sí que tenen, en canvi, aquells que ja fa anys que no es veuen. Els que coincidiren a les mateixes aules, als mateixos cursos, fa 10, 15, 20 o més anys, tenen moltes ganes de tornar-se a vore; de comprovar in situ a qui ha afectat més el pas del temps; de contar-se les experiències vitals patides en eixe període de desconnexió; de com està la família; de com va el treball... Em va semblar una explicació coherent i convincent a eixa suposada falta d’implicació en la festa del sector més jove. La nostra tradició fallera pateix un cert desinterés per part dels joves? Pot ser. A tots els presidents i presidentes de comissió els agradaria disposar

d’equips de treball joves i potents; poder cobrir cada exercici tots els regnats més tradicionals – falla, foc, festa, poesia, art, padrines, mascotes...-; vendre un fum de loteria cada dissabte; tindre un bon grapat de fallers d’honor; treballar amb pressupostos que els permeteren militar en la secció especial; casals plens a tota hora; publicitat a manta per al Llibret... però és evident que amb més o menys participació jove, les comissions perduren i superen, any rere any, els entrebancs més diversos que es puguen presentar. És l’esperit faller, la resiliència fallera. A la fi torne a citar al professor Hervás per a donar una darrera pinzellada que resumeix perfectament la qüestió tractada. Per a ell, tot es redueix a intentar traure la part positiva d’una situació extrema viscuda, qüestió gens fàcil. I és que s’ha de ser conscient que l’adversitat està present a les nostres vides i abans o després ens toparem –en major o menor mesura- amb ella. S’ha d’intentar aprofitar les oportunitats que et pot donar l’adversitat. En gelat, tot el món preferiria obviar-la, però una vegada estàs immers en una situació difícil s’ha d’intentar, en la mesura del possible, tractar de traure alguna cosa bona de l’adversitat. Jo mateix em considere una persona resilient. Una circumstància adversa –perdre el lloc de treball amb el tancament de Canal 9-, m’ha donat l’oportunitat de sentir-me realitzat com a polític, una ocupació que mai haguera passat pel meu cap.

“

184 | 185

ResiliĂ¨ncia

186 | 187

Un estrany enyor

«Siga com siga he de conservar l’Amor al meu cor. Si vaig a la presó sense amor, què serà de la meua ànima?»

Oscar Wilde

CAR TOTA BONA FALLA NAIX DE LA RESILIÈNCIA. Indiscutiblement. No-res s’ha aconseguit sense esforç, sense deler i dolor. La bona falla és conflicte. És fruit d’anys d’aprenentatge, d’errors i encerts, d’acumular experiències, idees, imatges, persones. Del cultiu de l’ànima –cultura- i de la riquesa del pensament –curiositat. Ací ens reuneix el goig, per la festa, la nostra festa. Follia existencial on s’exalten les emocions, les vehemències i els elevats anhels. Disbauxa gloriosa. Tarannà mediterrani. Festejar és la nostra manera ingènua d’ésser, i també per a alguns pocs, poquíssims, de com volem ser; més que mera existència acaparadora de materialitats i comoditat. Empalmats amb l’incendi, la cremà és la dansa del foc que pels carrers ens esperona i s’enfila al cel, nostàlgica per la seua gènesi. Vibra als nostres ulls i ens acarona el cor com una remor del passat, d’un temps que ja és perdut, perdut en el temps, on en la profunditat de l’ànima veritablement tornem a l’origen. És un esdevenir emocional però sobretot un bell record d’infantesa. Una aura quelcom que es vol retrobar, malgrat que alhora fereix:

En l’ocasió que ara tinc present, recorde nítidament haver-li dit que en un sol carreró de Londres hi havia bastant sofriment per a demostrar que Déu no estimava l’home, i que on volgués que hi haguera dolor, ma que fos el d’un xiquet en un jardinet plorant per una malifeta que no hagués comés, la faç sencera de la creació quedava desconfigurada per complet. Estava totalment equivocat. Ella m’ho va dir, però jo no la podia creure. No estava en l’esfera on s’abasteix eixa convicció. Ara em sembla que l’Amor d’alguna classe és l’única explicació possible de l’extraordinària quantitat de patiment que hi ha al món. No concebisc altra explicació. Estic convençut de que no la hi ha, i de que si, com he dit, s’han construït móns amb el Dolor, ha sigut per les mans de l’Amor, perquè de cap altra manera podia l’Ànima de l’home -per a la que s‘han fet els móns- abastir la plena estatura de la seua perfecció. Plaer per al cos formós, però dolor per l’Ànima formosa. Amb aquestes paraules d’Oscar Wilde l’amor pren una essència creadora. Veritablement cosmogònica. Les va escriure des de la presó al seu amant Alfred Douglas, que el va trair. En eixa carta –De profundis-, com si es tractés d’una sublim manifestació de l’esperit, es reflecteix la seua exquisida i intel·ligent personalitat, d’un món de passions sempre convulsionant -així la

Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de Falla de la FdF any 2020

Per Ricard Balanzá

Resiliència 22/24

bellesa. On troba un estrany enyor per les coses senzilles i primigènies, com la Mar diu; no menys mare que la Terra, o que a l’era utilitària no sabem ben bé la utilitat de res. També assenyala com hem oblidat coses tan primordials; com que l’aigua neteja i el foc purifica, de la seguretat de les forces elementals i del voler tornar a elles i viure en la seua presència, tot i que eixa formositat de vida hi és. Una epifania de la pèrdua i la cobdícia, doncs a causa de l’odi entre els altres ha sigut privat del seu major tresor, l’espoli de la seua biblioteca personal gestada al llarg de la vida: L’odi cega. Tu no te n’adonaves d’això. L’Amor arriba a llegir allò escrit en l’estrella més remota, però l’Odi et va cegar de tal manera que no veies enllà del teu jardí angost, tapiat i ja marcit dels teus desitjos vulgars. La teua terrible manca d’imaginació, l’únic defecte realment fatídic del teu caràcter, era enterament resultat de l’Odi que vivia en tu. Subtilment, en silenci i en secret, l’Odi anava arrossegant la teua naturalesa, com mossega el liquen l’arrel d’una planta desgastada, fins que arribares a no vore altra cosa que els interessos més roïns i els objectius més mesquins. Eixa facultat que l’amor havia alenat en tu, l’Odi la va enverinar i paralitzar. Si bé trobem en Wilde l’amor com a essència creadora, l’odi n’és la destructora. Assola i 188 | 189

enderroca l’existent, però també impossibilita l’evolució, i castra la llibertat tornant-la en fatídic anhel. És el verí que va per dins, putrefacta i torna miserable i mediocre la gent. Deficiència de tants i tants mancats d’amor. Pecat estés a les falles, acrescut irremissiblement però, amb la possibilitat anual d’expiar-lo. El testimoni és ja més important que el testimoniatge, i aquest tant se val si rural o urbà, sofisticat o ignorant, àdhuc bo o dolent. Perquè no defugir-ne, i obrir-se, entregar-se a noves possibilitats més enllà del reiterament d’allò falsament establert com a tradicional?

D’eixe forcall de banalitat i costum podrit, un trampalull on la pèrdua d’allò en excés és el que s’ha de conrear, precisament per tal de gojar del fet original, del naixement de noves possibilitats i sabers. Apertura a tots els vents que siguen menester. L’odi, ací, és diversifòbia: Tu tingueres aleshores la teua oportunitat. La teua oportunitat va ser eixa. No te n’adones ara de que deuries haver-la vist, i haver-te avançat a dir que no volies que el meu Art, com a mínim, es perguera

Resiliència

per tu? Tu sabies el que era el meu Art per a mi, la gran nota fonamental amb la que m’havia revelat, primer de tot davant de mi, i després davant el món; la vertadera passió de la meua vida; l’amor front al que tota la resta d’amors eren com aigua de pantà al vi negre, o els cucs de llum del pantà al màgic espill de lluna.

conscientment versemblant al joc dels infants. Desvetllant àrees de la sensació sota l’epidermis, més reals, genuïnes, més fondament suggerents e inspiradores. no comprens ara que la teua falta d’imaginació era l’únic defecte realment fatídic del teu caràcter?

“

Art com objecte revelador sorgit de l’Amor com a essència creadora. Igual que la falla ha de revelar, emanar allò que batega endins i retrona al nostre entorn, que no podem retindre i sens esvara entre els dits, com espurnes en la nit. Un retornar 19o | 191

El miracle valencià

Per Sico Fons PERSONALMENT, SEMPRE HE PENSAT QUE EL fet d’anar pels carrers del meu poble i escoltar les converses de la gent parlades encara en valencià és un veritable miracle. Sí, en un món tan globalitzat i uniformador com l’actual, el fet que sobrevisquen encara llengües com la nostra –sense pràcticament el suport de cap Estat ni institució– es pot considerar com això que ja he dit: com un miracle. Un miracle que malauradament s’esvaeix quan et trasllades a les grans urbs del país com València o Alacant –ja completament englotides per la pressió social i cultural dels nostres veïns de l’oest–, i un miracle que sabem que té els dies comptats gràcies a l’eficaç tasca –digueu-ne antivalenciana, anticatalana, espanyolista, desficaciada o com vulgueu– del partit que ens governava des de la Generalitat. Teníem l’enemic dins de casa i molts valencians ni tan sols ho sabien. Sí, sé que molts em titllaran d’exagerat, però crec fermament que ningú va fer tant per la destrucció i anorreament de la nostra llengua com el PP. Ni Felip V, ni el general Franco, ni l’escola pública espanyola, ni la televisió. No, ningú va aconseguir fer amb tanta eficàcia el que aquest partit va assolir amb tot just una o dues dècades. Bé, en el seu moment el PSOE i les seues barrabassades, no sabem si mal intencionades o simplement fruit de la negligència, també ens va fer bona cosa de mal, però el que va realitzar en el seu moment el partit del Govern valencià hom podria qualificar, senzillament, com de rematada final. Un Govern que deia –que diu– defensar, contra la intolerable intromissió dels catalans, la llengua dels valencians... en castellà. No vos sembla això una mica sospitós?

I ara, i per acabar-ho d’apanyar, hem de tenir el suficient seny com per a saber integrar la ingent massa de nouvinguts que han arribat a les nostres terres en els últims anys. Perquè molts d’aquests emigrants –sobretot els d’origen llatinoamericà– opinen que és de mala educació parlar-los en valencià –un simple dialecte, al cap i a la fi, sense importància ni futur. ¿Com farem, doncs, els habitants dels pobles per a valencianitzar –talment com ja vam fer amb els emigrants castellans dels anys 50 i 60– aquestes persones si creuen que ací, a la nostra pròpia casa, no tenim dret de parlar-los en la nostra llengua, si nosaltres els valencians som els primers que procurem adreçar-nos a ells sempre en castellà i si tenim els governs que tenim a Madrid? Ai! Tanmateix i malgrat tot aquest mal oratge lingüístic, jo –i molts més– seguirem gaudint de les paraules i dels vells sons que hem heretat dels nostres avantpassats, mentre quede algun valencià amb ganes d’enraonar amb la vella llengua d’Ausiàs March i Joanot Martorell. Sí, el fet que el nostre idioma seguesca parlant-se a les Illes Balears –amb tot el seu turisme– o a Catalunya –amb tots els seus emigrants– és una cosa que hom podria qualificar de lloable i plaent per a les nostres orelles, però que seguesca parlant-se a hores d’ara ací al País Valencià, o als pobles del País Valencià, si volem concretar, amb tots els trons i llamps culturals –i també militars. No ho oblidem pas– que ens han caigut damunt al llarg de la història; i sobretot, com estic dient, en els darrers anys, és un miracle insòlit... i meravellós. Gaudim-ne mentre ens queden salut, orelles i llengua. “

ResiliĂ¨ncia 23/24

192 | 193

Caçatalents

Per Josep Enric Gonga

Personatges: Caçatalents. Home. Veu. Jugador de tenis. Influencer. Entra un home vestit amb una roba de tall impecable. Parla per un telèfon mòbil. És el Caçatalents. CAÇATALENTS.- Mascarell? Escolta’m bé. Vull que consultes els nostres arxius. Sí. Necessite d’una manera urgent un nou talent. Quin talent? Jo què sé? Algú que sàpia fer qualsevol cosa molt bé. Les nostres reserves monetàries han baixat tant que tots els Bancs i els prestadors que conec ens han “reservat” el dret d’admissió. O siga, que no tenim un duro i hem de donar un colp de timó al negoci per poder recuperar-nos. No. No. Ara ja no ens dediquem a la logística esportiva, ara serem descobridors de nous talents. Consulta els arxius per si trobes alguna cosa. Sí. Sí. Espere. (Sona un altre mòbil. L’home se’l treu de la butxaca i parla per ell) CAÇATALENTS.-Si. Moratal a l’aparell. Com? No. Ara no em dedique a la logística. Esportiva. Ho he deixat. No, no tinc crits de hooligans fanàtics. I bombos d’animació tampoc. Mire, ara em dedique a descobrir nous talents. No li dic que no? Deixe’m en pau, pesat. (Escolta alguna cosa per l’altre mòbil) Que? No, Mascarell, no, no em referia a tu. (Parla per l’altre mòbil) Què diu? Ja sé que vostè no és Mascarell, que no sóc imbècil. (Pel de Mascarell) Com? No, Mascarell, no, l’imbècil no ets tu, perdona. És l’altre.

Resiliència Sainet 24/24

(Per l’altre) Què? De disculpes acceptades, res. És vostè un imbècil.

HOME.- (parlant pel mòbil) Escolte? Escolte, està ahí?

(Pel de Mascarell) Que no Mascarell, que no, que no et dic a tu. Que qui sóc jo? Qui vaig a ser? Moratal.

CAÇATALENTS.-Deixe vostè de perseguir-me, espia!

(Per l’altre) No, ja sé que vostè no és Moratal, Moratal sóc jo. (Pel de Mascarell) Si, Mascarell, ja ho sé. Tu ets Mascarell, jo sóc Moratal i l’altre és l’imbècil. (Per l’altre) Què qui és l’altre? Mascarell. (Pel de Mascarell) Que no Mascarell, que no, que no estic diguen-te imbècil. Li dic imbècil a l’altre. (Per l’altre) Em sent? Vosté, vosté és l’imbècil. Vosté! (Entra un altre personatge. Parla per un mòbil. Li dóna l’esquena al representant d’esportistes) HOME.- Vostè és l’imbècil? CAÇATALENTS.- (Pel mòbil) Jo? Insinua vostè que jo sóc un imbècil? (Descobrix l’intrús) Mascarell? Penja. Després et cridaré. Crec que m’espien. (Guarda el mòbil amb què parlava amb Mascarell. Continua amb l’altre a l’orella. Es posa darrere del nouvingut).

HOME.- (pel mòbil) Perseguir-lo? Primer em tracta d’imbècil i ara d’espia. Què li passa? A més, com vaig a perseguir-lo per telèfon? CAÇATALENTS.-(Deixant-se veure) És vostè? HOME.- Sí, sóc jo. L’imbècil. CAÇATALENTS.- Faça el favor de no molestarme més. En trenta anys que porte de negoci, mai m’havia perseguit ningú. Bé, la veritat és que ja m’havien perseguit un parell de vegades, i amb molt males intencions: Una quan el mundial de futbol del vuitanta-dos, per haver dissenyat el “Naranjito”, i l’altra per haver estat creador, mànager i promotor de “Manolo el del bombo”. HOME.- Perdone si l’he molestat. Sols volia proposar-li un negoci. M’he assabentat que ha abandonat la logística esportiva i ara busca nous talents per representar-los. CAÇATALENTS.- Ja sap que he canviat de negoci? Com corren les notícies. Fa cinc minuts que he decidit canviar de negoci i ja ho saben. HOME.- Ho ha dit vostè per telèfon. 194 | 195

CAÇATALENTS.- Ho sabia, tinc el telèfon punxat. M’espien. Molt bé, ja que ho sap, anem per negocis. Què és el que vol de mi?

i cent més cada vegada que s’alce. Com que sempre està en terra li eixirà per la meitat de preu.

HOME.- L’interessa un “runner” ?

CAÇATALENTS.-No vull el seu raner!

CAÇATALENTS.- Un raner? Que és això, un col·leccionista de granotes?

HOME.- I un tennista? No li interessa un tennista?

HOME.- Un que corre. Té un talent increïble per no acabar cap carrera. Sempre es desmaia a mitja cursa, roig com una tomaca, tot suat i amb un pam de llengua fora.

CAÇATALENTS.-Ha dit un tennista? A què es dedica, a beure absenta?

CAÇATALENTS.- Ah, és així com el va arreplegar. HOME.- No el vaig arreplegar jo. El van alçar entre tres o quatre de la Creu Roja, per emportar-se’l a l’hospital. CAÇATALENTS.- A l’hospital? I quin profit pensa que puc treure jo del que quede del seu raner? HOME.- És el nou talent que necessita. Un corredor que no acaba cap carrera. On trobarà una cosa igual? Quan li donen l’alta a l’hospital li’l presentaré. CAÇATALENTS.- No m’interessa el seu col·leccionista de granotes. HOME.- Si es pel preu, no es preocupe. Podem arribar a un acord, no vull discutir per cent euros amunt o cent euros avall. Mire, pot pagar-me cent euros cada vegada que caiga

HOME.- Què vol dir, no l’entenc? Li agrada el tenis. CAÇATALENTS.-Anís Tenis. Seixanta graus d’alcohol. I com diu l’etiqueta: difícilment causa la mort. O és l’embriaguesa? No voldrà batre el rècord Guinnes d’ingestió de palometes en una hora? Què vol suïcidar-se? HOME.- Es dedica a jugar al tenis, no a beure. Tenis... una raqueta... l’esport... pim, pam... (mima uns moviments de raqueta amb el braç) El meu nebot, una promesa. Precisament hui juga una final individual. Vol que el cride i el coneixerà? CAÇATALENTS.- Si insistix. (L’home tecleja el seu mòbil. A l’altra banda de l’escenari apareix un jugador de tennis en plena partida. Amb els músculs en tensió, espera la sacada d’un adversari que no es veu. Una veu en off retransmet la partida)

Resiliència Sainet

VEU.- És el punt decisiu. El marcador en el tie-break està sis a cinc a favor del jugador que va a treure. Si guanya la seua sacada, guanyarà la partida. Es disposa a treure... sona un mòbil... quina falta de civisme, mira que han avisat per megafonia que els desconnectaren... un moment... el jugador que espera la sacada, treu tranquil·lament un mòbil de la butxaca i se’l posa a l’orella... i el seu contrincant s’apunta el punt decisiu, i guanya la final!!! ... És increïble, el jugador mira el mòbil i el lloc on ha impactat la pilota amb un gest de perplexitat. Com si no entenguera el que li acaba de passar... Increïble, senyores i cavallers, mai no havíem vist en una pista de tenis un comportament com el d’aquest jugador. S’ha posat a parlar pel mòbil en plena final i l’ha perduda... (La veu en off calla. El jugador, amb cara de mala llet es posa el mòbil en l’orella) JUGADOR.- Sí?!!! (Canvi de pla. El jugador de tennis passa a la part on estan parlant els dos personatges del principi). HOME.- Nebot, et presente el senyor Moratal, caçatalents de professió. El millor que hi ha. Pense que pot donar-li un gran impuls a la teua carrera. CAÇATALENTS.-No sé... no sé... HOME.- Què passa?

CAÇATALENTS.- No li veig jo molta presència. HOME.- Senyor Moratal, aquest va per a figura, el que jo li diga. Mire si estic segur, que si no arriba a dalt de tot, me la talle. CAÇATALENTS.- Se la talla? HOME.- Me la talle. CAÇATALENTS.- El què, la llengua? HOME.- La llengua? Que vostè li diu llengua? Que fins que són els caçatalents. CAÇATALENTS.- No sé... Precisament fa uns moments m’han oferit la representació d’un altre tennista... hauria de triar entre els dos. No puc representar dos jugadors alhora... A veure, tu que saps fer? JUGADOR.- Jugar al tenis. CAÇATALENTS.- No és suficient. Fan falta més coses. El jugador que m´han ofert, per exemple, te una nóvia morena presentadora de televisió. JUGADOR.- I això que té a veure per a jugar al tenis? CAÇATALENTS.- Ignorant. I la teua imatge pública, que això no compta? És el més important. Mira el Sergio Ramos, igual té que jugue bé o mal al futbol, però ix en totes les 196 | 197

revistes del cor. Per què? Perquè te una nóvia morena presentadora de televisió. JUGADOR.- Jo... jo també tinc nòvia, però és rossa. HOME.- Li tintarem els cabells. CAÇATALENTS.- I fills, espera algun fill? JUGADOR.- És clar que no. Que s’ha pensat vostè! CAÇATALENTS.- Malament. L’altre jugador encara no s’ha casat i ja en té uns quants. JUGADOR.- Jo sóc massa jove, i he de pensar en la meua carrera. No puc tindre fills ara. CAÇATALENTS.- No siga burro. Si pensa en la seua carrera, el que li convé és tindre fills. Mire el Sergio Ramos, no pensa en el futbol, ja té uns quants fills. Cada vegada que la seua nóvia es queda prenyada, suposa un any de portades en la premsa del cor. Publicitat. Si realment pensara en la seua carrera, tindria fills. HOME.- No es preocupe, Moratal. Jo tinc quatre criatures... o són cinc? Bé, dóna igual. Li’n puc deixar un parell i que diga que són seues. Com ningú les coneix. CAÇATALENTS.- No sé... no sé... i eixa cara que te... JUGADOR.- Què li passa a la meua cara?

CAÇATALENTS.- No m’agrada. JUGADOR.- I què? El tenis no es juga amb la cara. No fa falta tindre una cara bonica per jugar al tenis. CAÇATALENTS.- Ignorant. Què no has vist la roba que es posen els jugadors per a eixir a la pista. Cintes per al cap, camisetes, esportives, canelleres... Les partides semblen una desfilada de models. I la publicitat. Mira el Nadal o el Federer. Amb eixa cara que tens no t’agarrarien ni per un anunci de la ONCE. HOME.- Li farem l’estètica. CAÇATALENTS.- Podria ser... el nas més pronunciat, la mandíbula més afilada... els cabells llargs. Una melena, hauries de deixar-te melena... JUGADOR.- Escolte. Que jo el que vull és jugar al tenis. CAÇATALENTS.- Això és secundari. JUGADOR.- Secundari? Jo pensava que per triomfar en un esport havies de saber jugar-lo. CAÇATALENTS.- A més, parles massa bé. Hauries de parlar poc i amb coletilles, com el Raul. HOME.- Com Raul, el que jugava en el Reial Madrid? CAÇATALENTS.- Sí, bueno... com el Raul, el jugador del Reial Madrid. Sí, bueno...

Resiliència Sainet

JUGADOR.- Què com parla el Raul?

JUGADOR.- I una bona bolea.

CAÇATALENTS.- Sí, bueno... què com parla el Raul? Sí, bueno... parla, sí bueno...

CAÇATALENTS.- Aaaaah...

HOME.- Això és el que volem saber, com parla el Raul? CAÇATALENTS.- Sí, bueno... què com parla el Raul? Sí bueno... com parla? Sí bueno... Has vist? Hauries de parlar d’una manera pareguda a com t’he contestat jo ara. Els humoristes t’imitarien. Et farien famós. Publicitat, xicot, publicitat. JUGADOR.- Però jo el que vull és jugar al tenis. CAÇATALENTS.- Això no és important. JUGADOR.- Sóc molt bo. Jugue molt bé de revés. CAÇATALENTS.- Del revés? Això podria ser interessant. Escolta, i si jugues de cul al contrari, com veus venir les pilotes? JUGADOR.- De revés, no del revés... açò és un colp de revés. (el mima) CAÇATALENTS.- Ah... JUGADOR.- I tinc una sacada de més de 200 km/hora. CAÇATALENTS.- Aaah...

JUGADOR.- Però he de millorar el meu smash. (Alça el braç mimant el colp davant el representant. Aquest que pràcticament te el seu nas en l’aixella del jugador, rep els flaires de la seua suor) CAÇATALENTS.- (Ensumant-lo) Aaah... aaah... aaaah... JUGADOR.- Perdone... però és que he vingut tan de pressa quan m’ha cridat mon tio, que no he pogut dutxar-me després de la partida. CAÇATALENTS.- Fantàstic! Meravellós! Quina idea! (tecleja el seu mòbil) Mascarell? Ja ho tinc! Ja som representants d’un nou talent. Un esportista d’elit. Un tennista. Apunta, el primer que anem a fer és llançar un perfum personal basat en la seua olor corporal. No, no fa olor a roses. Fa una pudor insuportable. Però amb una bona campanya de publicitat la vendre’m com a xurros. (Al jugador) I tu, d’ara endavant ni somies en tornar-te a dutxar. (Al mòbil) Com? No, Mascarell, no et dic a tu. La teua suor no m’interessa. Escolta, vull que sondeges el mercat dels perfums basats en olors corporals. Sí, suor, pets calentets, bufes caldoses... i rots, rots agres, que m’han dit que estan posant-se de moda. 198 | 199

(El jugador, que està fent gestos davant de son tio, es tira un pet sorollós. El representant ensuma l’aire) CAÇATALENTS.- Te l’has tirat tu? JUGADOR.- Jo no m’he tirat res. CAÇATALENTS.- Açò és millor que la suor. No te’ls tires que jo te’ls compre. Tots. JUGADOR.- Jo no m’he tirat res i no vull fer negocis amb vostè. CAÇATALENTS.- Si no vols fer negocis amb mi, m’ho dius. Però per això no has de malbaratar el teu capital per qualsevol lloc. (Fa senyal d’anar-se’n) JUGADOR.- Capital? Però si era un pet... CAÇATALENTS.- Malversador! HOME.- Espere, no s’enfade. Es que és jove i no sap el que diu... CAÇATALENTS.- Jo sóc molt seriós en els negocis. HOME.- No es tirarà més pets. Li posarem un tap al cul... CAÇATALENTS.- No em molesten més. Irresponsables...

JUGADOR.- Açò no hi ha qui ho aguante. Me’n vaig ! (Se’n va d’escena perseguit per son tio) HOME.- No es preocupe, li faré menjar tots els dies favada asturiana... i estofat de cigrons... o fesols bullits... espera, nebot, espera, tira-te’n un altre... demostra les teues qualitats. (se’n va) CAÇATALENTS.- (pel mòbil) Mascarell? Oblidat del mercat de perfums. El producte s’ha escapat per cames. (Entra una jove amb un mòbil a la mà. Està gravant tot el que veu. De tant en tant es grava a ella i fa tot un seguit de comentaris). INFLUENCER.- El rastre del perfum ens ha portat fins ací. Fascinant. És una olor agra, forta, que denota personalitat, força. (Descobrix el cercatalents). Un transeünt. Serà ell el portador del perfum? Ho comprovarem. (S’apropa al caçatalents ensumant l’aire) CAÇATALENTS.- Senyoreta, què fa? INFLUENCER.- Falsa alarma. No és ell. El rastre del perfum es perd ací mateix. Olga la Perfurmans, la vostra influencer de capçalera, s’acomiada de vosaltres fins una nova ocasió. Ara sols queda pujar-ho a Instagram... ja està. Al canal de youtube... perfecte... I esperar...

Resiliència Sainet

CAÇATALENTS.- Disculpe... però tot açò de què va?

INFLUENCER.- Però que fà? Solte’m, pocavergonya! Què s’ha pensat?

INFLUENCER.- Són Olga, Influencer.

CAÇATALENTS.- Creia que li havia agafat un ataquet.

CAÇATALENTS.- Influencies? Però té vosté influencies o en busca? INFLUENCER.- Jo sóc la influència personificada. Tinc més de deu mil seguidors que es deixen influenciar per mi. CAÇATALENTS.- Deu mil? I on estan?

INFLUENCER.- He batut el rècord de likes. Mire, dotze mil tres-cents quaranta m’agrada. En deu minuts. CAÇATALENTS.- Li agrada? Li agrada què? O qui?

CAÇATALENTS.- Dins del mòbil?

INFLUENCER.- No té vosté ni idea, veritat? Als meus seguidors els agrada el vídeo que ha penjat del meu seguiment d’un nou perfum. Cada vegada tinc més influència en la xarxa...

INFLUENCER.- En la xarxa.

CAÇATALENTS.- Perseguix vosté perfums?

CAÇATALENTS.- Com quedem, és vosté influències o pescatera?

INFLUENCER.-Descobresc olors pel món, els seguisc i a partir d’elles cree perfums nous. En seguia una nova, forta, agra, potent...

INFLUENCER.- (ensenyant-li el mòbil) Ací,

INFLUENCER.- Pescadora de seguidors. En internet. Fan cas de tot el que jo els dic. Mire... (mira la pantalla del mòbil) Aaaaah!! CAÇATALENTS.- Què passa? Què li passa? INFLUENCER.- (a punt del desmai) Aaaah!!! CAÇATALENTS.- Senyoreta, què li passa? (l’agafa) Calmes, calmes... tranquil·la... no passa res... ara cride una ambulància...

CAÇATALENTS.- L’anís Tenis no falla mai. INFLUENCER.- Què diu? CAÇATALENTS.- Res... coses meues. Així que vosté té talent per a crear perfums nous... INFLUENCER.- I tant. Qui creu que va treure l’Heno de Pràvia. CAÇATALENTS.- Vosté? 2oo | 2o1

INFLUENCER.- Per l’olor d’un muntó de fem que vaig descobrir en un prat enmig de Pràvia. Li vaig posar Heno, que queda més fi. I el Nenuco? CAÇATALENTS.- Vosté també. INFLUENCER.- D’uns bolquers plens de pixum que vaig trobar en un parc a Cantàbria. La iaia del xiquet quan va veure que els agarrava, va cridar: Chona, suelta la meada del nenuco. D’ací el nom.

INFLUENCER.- Ah. CAÇATALENTS.- No era Oh? INFLUENCER.- De Toilette. CAÇATALENTS.- El que jo deia. Escolte, no li interessa un representant. Sóc el millor caçatalents del món. Amb mi arribaria al milió de seguidors, li ho assegure. CAÇATALENTS.- Un milió? M’ho gargaritza?

CAÇATALENTS.- Et va dir tia chona, com ací?

CAÇATALENTS.- Paraula de Moratal.

INFLUENCER.- No. Allà li diuen chona a una porca, També vaig topar amb l’olor de la suor de la banda de música del meu poble després d’un dia de festa. D’allà va eixir...

INFLUENCER.- Fem un selfie per a celebrar-ho i el penjaré a la xarxa.

CAÇATALENTS.-No m’ho diga. Lavanda. INFLUENCER.- I de beure un glop d’aigua en una font de Paris, l’Eau de Toilette. CAÇATALENTS.- Oh. INFLUENCER.- De Toilette. CAÇATALENTS.- Oh. INFLUENCER.- De Toilette. Ja li ho he dit. CAÇATALENTS.- És una exclamació. Oh!

(Comencen a fer-se’l. Entren l’Home i el Jugador de tenis) HOME.- Fes-me cas, nebot, confia en mi. JUGADOR.- No sé, tio. No acaba de convéncer. HOME.- Moratal. Hem tornat. Acceptem la seua proposta. INFLUENCER.- (Ensuma l’aire) Aquesta olor... és ell. (Engega el mòbil i comença a gravar. S’apropa al jugador i comença a ensumar-lo) Sí... sí... sííí... JUGADOR.- Què fa, senyoreta? Solte’m!

Resiliència Sainet

INFLUENCER.- El millor perfum que he descobert en la vida. Fabulós, extraordinari... (Dirigint-se al mòbil) Acabe de descobrir el perfum definitiu... el batejaré amb el nom de... de... Eau de Pilotes. JUGADOR.- Com? INFLUENCER.- Eau de Pilotes. HOME.- Oh! INFLUENCER.- De Pilotes.

JUGADOR.- Senyoreta, deixe d’ensumar-me... i de tocar-me! INFLUENCER.- No puc... és irresistible... CAÇATALENTS.- Mascarell? Prepara dos contractes. Sí, dos, ja et contaré. Tenim una bomba entre mans, Mascarell, una bomba. (es sent el so d’una nova flatulència) Què què ha estat això? La bomba, Mascarell, la bomba... (Van eixint. Fosc)

“

CAÇATALENTS.- De tenis. HOME.- Ah! CAÇATALENTS.- Això mateix. Escolten, per què no m’acompanyen a la meua oficina i comencem a firmar els contractes... avisaré a Mascarell... HOME.- I si és per la producció de perfum, no es preocupe, Quan veníem cap ací he descobert un sistema infal·lible per assegurarla. Nebot vine cap ací. Observe, Moratal. (Li agafa un dit al nebot i l’estira, aquest solta una gran flatulència) INFLUENCER.- Oh! Oh! Oooh!! HOME.- De pilotes. CAÇATALENTS.- De tenis. 2o2 | 2o3

4. Som la resistència poemari

Comissió Infantil Comissió Major Recompenses Premis del 2019 Càrrecs de la comissió Executiva Presidents Reines de la Falla Reines del Foc Reines de la Festa Padrines Fillolets Mantenidores Falleres Majors de Gandia Guia Comercial

2o4 | 2o5

Comissió Infantil

Comissió Major

Adriana García Cardo Ailime Bono Piqué Aitana Mestre Tarrazona Alaia López Alcaraz Alba Gregori Peiró Alba Soler Moncho Alexandra Pérez Calabria Alejandra Vilaplana Ripoll Anna Cabrera Sanchís Ángela Ferrer Catalá Ares del Rosario Ferrí Biel Alberola Pérez Carla Fuster Martínez Carla Moll Sanchis Cynthia Melo Camacho Daniela Mora Gomar Dídac Mora Gomar Elena Piedras Bosch Eric Peiró Calabria Gala García Ferrando Héctor Gallardo Muñoz Izan Faus Pinel Jordi Ferrer Pérez Laia Brunet Moreno Lorena García Peiró Lucas Leal Martínez Lucia Campos Costumero Lucia Faus Pinel Luna Martínez Serrano María Roig Castillo Marina Aparisi Moreno Marc Aparisi Moreno Matias Aguzzi Corella Megan González Bautista Nayla Chaveli Reynau Nerea Ferrer Martínez Nicolás Leal Martínez Nilo Pinel Martí Oliver del Rosario Ferri Pau Peiró Tarrazona Quique Alberola Pérez Tihago Sanz Ivanova Sergi Pinel Martí Tamara González Bautista Toni Pacheco Vilaplana Vega Peiró Tarrazona Ylenia Chaveli Reynau Yaiza Pedrosa Cortés Mireia Pedrosa Cortés Enzo Chaveli Reynau

Adriana Reynau Montaner Aida Corella Gascón Ainhoa Gregorio Botella Alejandra Ripoll Moncho Amalia Ferrándiz Castro Amparo Botella Tormo Amparo Tormo Membrado Ana Signes Peiró Andrea Moreno Frasquet Andrea Peiró Bonet Andrea Ribero Sabater Andrés Requena González Andrés Requena Pellicer Ángela Moncho Miñana Ángela Moreno Llorca Antonio Bermejo García Antonio Pacheco Gallardo Beatriz Castelló Sanfélix Beatriz Martínez Nogués Benjamín Sanz Fuster Borja Alberola Todolí Carme Roig Castillo Carolina Manzano Melo Carolina Vilaplana Más Charo Sanfélix Iznardo Covadonga González Mazcuñan Christian Bono Ferrero Christian Peiró Serena Christian Ribero Sabater Daniel Viciano Orihuel David Cabrera Cardona David Gregori Peiró David Gregorio Cantos Edgar Botella Tormos Elena Gomar Fernández Elena Serena Martínez Elisa Tarrazona Martínez Esther Ferrándiz Camino Eva María Martí Mascarell Federico Signes Pons Gema del Rosario Jiménez Hugo Salvador Frasquet Inma Castillo Martí Isabel Vilaplana Ripoll Javier Peiró Vilaplana Jenifer Muñoz Carmona

Resistència

Jordi Ferrer Juan Jordi Palones Morant Jorge Peiró Vilaplana José Leal Salazar José Luis Ferrer Martí José Pinel Bermejo José Vicente Aparisi Sebastiá Josep Salvador González Leandro Martí Martínez Liliana Frasquet Martí Liliana Requena Pellicer Manuel Manzano Martínez Mara Peiró Serisola María Pérez Pérez María Signes Peiró Maria Dolores Sanchis Bañuls Marian Gregorio Botella Marian Martínez Brunet Marta Calabria Herranz Maximiliano Aguzzi Merce Valls Campos Mercedes Campos Gómez Miguel Ibañez Ureña Miguel Vela Carmona Mila Moreno LLorca Miquel Roig Pellicer Mónica Pérez Bisquert Narcis Pellicer Momparler Nuria Piqué Colomo Pablo Peiró Serena Paqui Frasquet Capellino Paula Pellicer García Quique Manzano Melo Rafael Peiró Vilaplana Rafael Seguí Pastor Ramón Brunet Sanlorenzo Ramón Ribero Clemente Ramón Vilaplana Más Ruben Gregori Pascual Rufi García García-Arias Sabrina Pérez Sanchis Salvador Chaveli Ruíz Salvador Gregori Morillo Sandra Peiró Vilaplana Sara García Cano Sebastián Castelló Herrero

Silvana Sabater Jiménez Suni Melo García Teo Brunet Ferrándiz Vicent Moreno Casas Vicent Moreno Frasquet Yolanda Bautista Morató Zaira Martínez Moncho

Recompenses Escut d’Argent de L’associació Cultural Falla Sant Nicolau Mosquit pels mèrits fallers a:

Ángela Moreno Llorca Antonio Bermejo García Andrés Requena Pellicer Escut d’Or de L’associació Cultural Falla Sant Nicolau Mosquit pels mèrits fallers a:

Teo Brunet Ferrándiz

Premis any 2019 Primer premi Secció Tercera Major. Ingèni i Gràcia Secció Tercera Major. Premi Millor Ninot Secció Tercera Major. Premi Ninot Indultat Major de les falles de Gandia. Primer premi Secció Tercera Infantil. Ingèni i Gràcia Secció Tercera Infantil. Premi Millor Ninot Secció Tercera Infantil. Primer Premi per a la promoció i l’us del valencià en els llibrets de falla. Segon Premi Lluís Català dels llibrets de les falles de Gandia. Premi Mestre Ortifus a la coherencia del llibret de falla. Subcampió de Truc Absolut. 19 Premi Festival Musical Infantil. 2o6 | 2o7

Càrrecs de la comissió President { Ramón Vilaplana Mas Vicepresident { Fco. Javier Peiró Vilaplana Vicepresident 2º { Teo Brunet Ferrándiz Secretàri { Antonio Bermejo García Vicesecretaris { Merce Valls Campos { Ángela Moreno Llorca { Gemma del Rosario Jiménez { Sabrina Pérez Sanchis Tresorera

{ Carolina Vilaplana Mas

Delegat de Festes { Jorge Peiró Vilaplana Vicedelegació de festes { Salvador Gregori Morillo { Toni Pacheco Gallardo { Miguel Ibañez Ureña { Jordi Palonés Morant Lotera

{ Liliana Frasquet Martí

Delegada de cavalcada { Zaida Martínez Moncho Delegat Cultura (Llibret, Monuments) { Teo Brunet Ferrándiz Delegació { Merce Valls Campos { Ángela Moreno Llorca { Hugo Salvador Frasquet { Antonio Bermejo García Delegada artística

{ Jenifer Muñoz Carmona { Isabel Vilaplana Ripoll

Delegat de jocs { Inma Castillo Martí Delegat de truc { Leandro Martí Martínez Delegada de bac { Inma Castillo Martí Delegat infantil { Ramón Mora Bertó Casaler { Ramón Brunet Sanlorenzo Membres de l’assemblea F.F { Ramón Vilaplana Mas { Merce Valls Campos { Teo Brunet Ferrándiz Membre de Junta de Govern { Ramón Vilaplana Mas Membre de la Junta de Districte { Sabrina Pérez Sanchis

Executiva Ramón Vilaplana Mas Fco. Javier Peiró Vilaplana Teo Brunet Ferrándiz Antonio Bermejo García Carolina Vilaplana Mas Merce Valls Campos Mónica Pérez Pérez Toni Pacheco Gallardo Gemma del Rosario Jiménez Sabrina Pérez Sanchis Jenifer Muñoz Carmona Zaida Martínez Moncho Ángela Moreno Llorca Benjamin Sanz Fuster José Luis Ferrer Martí

Resistència

Presidents

Lucas Leal Martínez | Ramón Vilaplana Mas

2o8 | 2o9

Qualsevol diria que estic penjat, i no estaria pas equivocat, baixo per les escales veloçment, impacient per trobar-te. Els teus ulls em fan vibrar, són la llum que m’omplen de goig, tu ets la meva alegria, el meu deliri, la meva perdició. Em mires, em parles, i un somriure m’arranques, per un instant em sento viu, per un instat tot té sentit. Ets la flor que m’anima, el perfum que endolceix, ets la meva vida, el meu verí, la meva bogeria. Però sóc molt conscient que no tinc el teu cor, que no vaig enlloc, no importa! jo t’entrego el meu amor encara que mori en aquest racó.

Resistència

Reina de la Falla

Covadonga González Mazcuñan

21o | 211

Entra, no siguis tímida, passa i seu, posa’t còmode, que en aquest humil indret tu n’ets la reina. Casa teva serà, si així ho vols, refugi contra la tempesta, llar i repòs, memòria contra l’oblit.

Resistència

Reina de la Falla Infantil

Megan González Bautista

212 | 213

Reina del Foc

Gemma del Rosario Jiménez

Resistència

Reina del Foc Infantil

Nayla Chaveli Reynau

214 | 215

Reina de la Festa

María Pérez Pérez

Resistència

Reina de la Festa Infantil

Daniela Mora Gomar

216 | 217

Padrines

Elena Gomar Fernández | Ailime Bono Piqué

Resistència

Fillolets de la falla Oliver del Rosario Ferri

Matias Aguzzi Corella

Nilo Pinel Martí

Alba Soler Moncho

218 | 219

Mantenidores de la Presentació

Sara Grau Carmona | Mónica Pérez Bisquert

Resistència

Falleres Majors de Gandia

Sandra Faus Palmer | Alba Ramón Borja

22o | 221

Publicitat

Des d’ací i amb aquestes paraules l’Associació Falla Sant Nicolau - Mosquit vol agrair la col·laboració desinteressada dels autors que ens han dedicat un temps de reflexió i escriptura per tal de fer-nos aplegar els seus escrits, gràcies. Als il·lustradors, creadors i fotògrafs pel seu temps, gràcies. A les empreses, per la seua valuosa col·laboració, aportació, en la realització d’aquest llibret moltíssimes, gràcies.

222 | 223

Guia Comercial

226 227 228 229 23o 231 233

VISIÓN AUDIO EL CALDERO / SIERRA NEVADA 2000 BUDHA BEACH XIRINGUITO MAXILA DENTAL HOTEL SAFARI - TU & ME MUEBLES RUBIO CARNES CASTILLO

238 239 24o 241 242 243

LLOPIS Y CLIMENT INDUMENTARIA MARTÍ CRISTALUM GANDIA VARADERO EVENTOS LYS - MOTOS ACUÁTICAS AQUA

232 232 234 234 235 235 236 236 237 237

ESTANCO ROSA DELS VENTS DENTISTA IVÁN MORANT ELECTRODOMÉSTICOS BAYREN PETITS PUERTAS CORPESA CASA JOSE OBELIX ESTANCO PEATONAL MANVELEC CAIXA ONTINYENT CERCATEC LEVANTE

244 244 245 245 246 246 247 247 248 248 249 249 25o 25o 251 251 252 252 253

CA MIGUEL ALPRA DECOFRET COMECOCOS COMICS J. PEIRO DELICIAS PIROTECNIA HNOS. BORREDÁ ESTUDI COPISTERIA XEM ABONOS ADMON. LOTERIA DUC DE LA SORT RESTAURANT L’HAM DISCOMÒBIL LA NIT J.J. CANET PIZZERÍA VOLARE KAMISETO NOVA MOTORS BAR ADUANA SALVA GREGORI FOTÒGRAF

Publicitat

252 252 253 253 254 254 254 254 255 255 255 255 256 256 256 256 257 257 257 257

BERSAN BAR ADUANA ALICIA GARCÍA ESTÉTICA ANIMALIA PELUQ. MIGUEL HERAS DOLÇOS TONI COCOS FERRETERÍA DOMENECH BON CAFÉ ESTANCO GLORIETA LEVANTINA CARPAS TROPICANA MUEBLES CARMEN CASTRO PELUQUERÍA LIBRERÍA SAN NICOLÁS NAUTYCOM LA RECONQUESTA SALVADOR APARISI ELECTRICIDAD ROSA FALLERA POLLOS CATALÍ HOSTAL DUCAL

258 258 258 258 259 259 259 259 26o 26o 26o 26o 261 261 261 261 262 262 262 262 263 263 263 263 264

RESTAURANTE CASA ROSARIO CROISSANTERIA MARU MOTOS JORDAN LAVANDERIA DEL GRAU TALLER DE FLORS CAFET. SOL NARANJA FARMACIA ROSA DELS VENTS LISI BEAUTY EL RINCÓN DE CERVANTES ESTRUGO PELUQUEROS L’HERBOLARI DEL PORT JOYERÍA VIMAR KRISS MODA & COMPLEMENTOS Mª PILAR FLORISTA PANADERIA RICARDO BAR EL RINCÓN DE MIGUEL MARISQUERÍA KAYUKO PERLES ABOGADOS L’HORTET D’ANA PANADERIA VILA FERRETERIA MARTÍ CAFÉ MOFRAS BERSAN BEEP INFORMÁTICA AUTOESCUELA GANDÍA

224 | 225

Publicitat

226 | 227

Publicitat

228 | 229

Publicitat

23o | 231

Publicitat

232 | 233

Publicitat

234 | 235

MANTENIMIENTO Y VERIFICACIONES DE INSTALACIONS ELÉCTRICAS DE MEDIA Y BAJA TENSIÓN

Avd. La Valla d’Albaida, nº 53, recinto Autogandia 6-7 46702 GANDIA (Valencia) Tel. y Fax: 96 296 57 42 Mov.: 670 288 128

Publicitat

236 | 237

Publicitat

238 | 239

Publicitat

VARADERO PUERTO DE GANDIA SEBASTIAN CASTELLÓ HERRERO

www.varaderopuertogandia.com info@varaderopuertogandia.com

VARADERO PUERTO DE GANDIA ES UNA EMPRESA DEDICADA AL MANTENIMIENTO Y LA REPARACIÓN DE TODA CLASE DE EMBARCACIONES YA SEAN PROFESIONALES, DEPORTIVAS O DE RECREO, PARA LA REALIZACIÓN DE CUANTOS TRABAJOS SEAN NECESARIOS EFECTUAR, VARADERO PUERTO DE GANDIA CUENTA CON UNA AMPLIA EXPERIENCIA Y PERSONAL CUALIFICADO, DISPONE ASÍ MISMO DE LOS MAS EFICACES Y MODERNOS MEDIOS PARA LA REALIZACIÓN DE TODOS AQUELLOS TRABAJOS QUE SE PRECISEN:

o TRAVELIFT DE 250 TN CON UNA MANGA MÁXIMA DE 9.30 M. o UNA GRUA DE 12, 5 TN PARA EMBARCACIONES MENORES

Remolcadores

Yates

Veleros

Catamaranes 24o | 241

Publicitat

242 | 243

S E RVI C I O S Tratamientos de aguas y Maquinaria de hostelería Móvil 667 57 64 82 · Tel. 96 284 61 63 Apartado de Correos 152 · 46730 Grau de Gandia E-mail: alpraservicios@gmail.com

Publicitat

244 | 245

Publicitat

246 | 247

XEM ABONOS S,L C/Rondonera 4 - 46770 XERACO (Valencia) EspaĂąa - Tfno. 0034 96 289 21 27 - Fax. 0034 96 289 06 85 E-mail: abonos@xemabonos.com - www.xemabonos.com

Publicitat

248 | 249

Publicitat

25o | 251

Publicitat

Edificio GermanĂas Centro, 45 45 bajo 6 - 46702 Gandia 96 286 83 19 657 91 60 50

252 | 253

Publicitat

254 | 255

Publicitat

256 | 257

Publicitat

258 | 259

Publicitat

26o | 261

Publicitat

262 | 263

...i després de tot açò, continuem sent resilients?