SOM

Editors

Associació Cultural Falla Sant Nicolau - Mosquit

Delegat de Llibret

Teo Brunet

Delegació de Llibret

Merce Valls, Àngela Moreno, Hugo Salvador i Antonio

Bermejo

© de la portada

Aureli Domenech

© dels textos del monogràfic

Els autors

© de les fotografies del monogràfic aeroc74@gmail.com

© d’aquesta edició

Associació Cultural Falla Sant Nicolau - Mosquit

Textos de les explicacions de les falles major i infantil

Josep Enric Gonga

Il·lustracions de les explicacions major i infantil

© Teo Brunet

Correcció lingüística

Àngel Tortosa

Fotografies, presidents i reines

© Salva Gregori fotògraf

Disseny gràfic i maquetació

Alberto de Sanfélix

Impressió

Publimania Gandia

Tirada de la impressió

500 exemplars

El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià de l’any 2023. Este llibret participa el els premis de les lletres falleres (www.lletresfalleres.org). A més aquest llibret participa en la convocatoria dels premis de poesía Joan Climent de Gandia, com també al premi Ajuntament de Benirredrà al millor article de llibret de falla de la Fdf de Gandia.

ISBN-13 978-84-09-46346-6

Imprés a Espanya - Depòsit Legal / V-352-2012

Tots els drets reservats. Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’esta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, excepte excepció prevista per la llei. Dirigisca’s a la delegació del llibret si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment d’esta obra. Els comentaris i opinions de cada col·laborador són propietat d’ell mateix, i l’Associació Cultural Falla Sant NicolauMosquit no se’n fa responsable. De la mateixa forma que la falla no pretén molestar ni ofendre a ningú per les imatges i textos utilitzats en aquest llibret, tan solament tenen un valor estètic i de cap tipus més. Els textos presentats als diferents premis han estat triats per la Comissió del Llibret de la falla Mosquit.

https://www.facebook.com/llibretfallamosquit

@FallaMosquit

http://fallasantnicolaumosquitinfodata.wordpress.com

PRÒLEG 7 MONOGRÀFIC

1 Som mediterranis, societat oberta al món

Jorge García Polop

Leandro Fernández

Telmo Gadea

Óscar López

2 Som barri, de ciutat, amb pròpia identitat

Vicent Lloret

Javier Mozas

Llorens Bustos

Teresa Broseta

3 Som patrimoni, memòria, evocació i història.

Salva Gregori

Jorge M. Guarro Monllor

Abel Balbastre

Alba Fluixà

4 Som cultura, tradició, consciència i passió.

Toni Colomina

Josep Antoni Fluixà

Rosa Larrosa

Anna Llopis

5 Som crítics, satírics, subersius i divertits.

Miguel Prim

Juan Gabriel Figueres

Miguel Ángel Martínez Tortosa

Alejandro Santaeulalia

6 Som disseny, innovació, avantguarda i creació.

Ricard Balanzà

David Moreno Terón

Jose Santatecla

7 Som festa, efemèride, saraus i bullici.

Moisés Olcina

Xavier Rausell

Josep Garcia

Roser Furió

8 Som versos, prosa, literatura i lletres falleres.

Jose Luis Lagardera

Aitor Sánchez

Josep Lluís Marín

9 Som xarxa, lligams, vincles i conjunció.

Miguel Ángel Picornell

Esther Sapena Peiró

Ricardad Català

Teresa Espasa

10 Som teatre, cine, radio i televisió.

Pep Gonga

Daniel Hermosilla

Gonga

Josep Micó

11 Som inclusius, civils, educats i amatents.

Daniel Ardid Luna

Salvador Císcar

David Guzmán

Abel Dàvila

12 Som dones d’art, lliures i empoderades.

Marina Vallés

Elia Saneleuterio

Rosa Miró

Gràcia Jiménez

Rosa Magraner

Sandra Esplugues

13 Som infants, futur i visió sense por.

Fran Sanjaime Camarena

14 Som efímers, volàtils, caducs i peribles. Explicació Falla Major

Pròleg

80

Obres de tot el País Valencià i més enllà.

30Poesies de poetesses i poetes

3Assajos literaris

JORGE GARCÍA POLOP | Cor mediterrani, ànima barroca.

LEANDRO FERNÁNDEZ | El fanàtic impassible.

TELMO GADEA | Viatge a Fano: història d'algunes semblances, i de poques diferències.

ÓSCAR LÓPEZ | Som.

VICENT LLORET | Assaig | ART & FOC, Els orígens de l’acte del Bateig a Gandia.

JAVIER MOZAS | Urbanisme i falles. Creiximent paral·lel de la festa i la ciutat de València.

LLORENS BUSTOS | Vam ser la millor falla de Gandia.

TERESA BROSETA | Si vols saber.

SALVA GREGORI | Mirada històrica a traves d’una càmera.

JORGE M. GUARRO | Som patrimoni, memòria, evocació i història.

ABEL BALBASTRE | Pray for PATRIMONI.

ALBA FLUIXA | Memòria del foc.

TONI COLOMINA | El patrimoni faller no existeix: el fem i el desfem.

JOSEP ANTONI FLUIXÁ | Cultura més enllà de la festa.

ROSA LARROSA | Les Falles són tradició, cultura, consciència i passió.

ANA LLOPIS | Paraules mortes.

MIGUEL PRIM | Barrots de llapicera.

JUAN GABRIEL FIGUERES| El col·lectiu faller és com és.

MIGUEL ÁNGEL M. | Les falles, una festa de façana emblanquinada però amb interior ple d’escantells i forat.

A. SANTAEULALIA | Il·lustració | Falla la rareta.

RICARD BALANZÀ | Creació i conquesta: avantguarda a les falles.

DAVID MORENO TERON | Vaja merda!.

JOSE SANTATECLA | Aquestes mans.

MOISÉS OLCINA | Els músics de banda, La banda sonora d'una festa.

5Il·lustradors d'entre novels i consagrats

2Fotògrafs

XAVIER RAUSELL | Les falles i la indumentària masculina, patrimoni d'una festa.

JOSEP GARCIA | Mals temps.

ROSER FURIÓ | L'alegria de la festa.

JOSE LUIS LAGARDERA | Qualitat llibretera forjada a través de “Lletres Falleres”.

AITOR SÁNCHEZ | Assaig | Evolució dels contiguts infantils en els llibrets de falla.

JOSEP LLUÍS MARIN | Memòria i vigència de Josep Bernat i Baldoví.

M. ANGEL PICORNELL | Les socials i altres xarxes.

ESTHER SAPENA PEIRÓ | “Llarga vida als perrets i pajarets”.

RICARDAD CATALÀ | La por al compromís. La por a acceptar les nostres arrels festives i culturals.

TERESA ESPASA | Homes sense destí.

PEP GONGA | Assaig | Falles i teatre amateur a Gandia.

DANIEL HERMOSILLA | La ràdio ens dona vida, en valencià.

PEP GONGA | Teatre | L’estil Florentino.

JOSEP MICÓ CONEJERO | Ales de vellut.

DANIEL ARDID LUNA | Un alé d’ànim.

SALVADOR CÍSCAR | El col·lectiu LGBT en les falles, de la censura al respecte.

DAVID GUZMAN | Il·lustració | Dins d’una falla, la diversitat sempre guanya.

ABEL DÀVILA | Caminem.

MARINA VALLÉS | Reflexologia vital.

ELIA SANELEUTERIO | El nostre calcer.

ROSA MIRÓ | El blues de l’empoderada.

GRÀCIA JIMÉNEZ | La dona dels mil sols.

ROSA MAGRANER | Insignificants.

SANDRA ESPLUGUES | Elogi a la mediocritat.

Jorge García Polop | Leandro Fernández | Telmo Gadea | Óscar López Roig

Cor mediterrani, ànima barroca

/ de Jorge García Polop /

Em demanen els amics de la Falla Mosquit un article amb el tema “Som mediterranis, societat oberta al món”. El tema és, ja en el seu títol, una declaració de principis que jo voldria acotar i matissar. Ho som realment?

Fa cinc milions i mig d’anys, molt abans de l’arribada al planeta dels primers homínids, el Mediterrani era una conca buida, farcida de dipòsits salins i morta. Gibraltar era una barrera que s’havia alçat entre el Mare Nostrum i l’oceà Atlàntic. Per algun canvi tectònic les aigües van trobar el seu camí intentant igualar els mil-cinccents metres de desnivell entre les dues conques.

Un fenomen violent va ser el que, aleshores, va crear un canal de comunicacions de tota classe en eixa mar que ara ens sembla amable i pacífica, com ens mostren els fullets turístics, però que no ho és de cap manera. No sempre podem parlar d’una relació cordial entre nord i sud, occident i orient. Sols recordar Ulisses i la Guerra de Troia, les Guerres Púniques

o la pirateria, que va assaltar freqüent les costes valencianes, i ja ens aproximem a una realitat conflictiva. Tot per no parlar de les guerres de religió o del terrorisme fonamentalista entre les dues religions que dominen culturalment el sud i el nord respectivament de la Mediterrània o, per altra banda, l'emigració cap a Europa que es cobra milers de morts ofegats i que representen una altra mostra d’una violència soterrada pel mite nòrdic d’una Mediterrània feliç.

Però, també hi ha una realitat agradable i vital en la forma en què les societats mediterrànies es plantegen la vida. És en eixe punt on podem situar el nostre cor cultural mediterrani i les falles, una festa amb elements que podem reconéixer de la manera de ser i sentir dels nostres veïns del Mare Nostrum i, per extensió, de moltes altres societats humanes.

Fa uns anys vaig visitar Malta. Era el mes d’agost i molts dels pobles de la bigarrada illa celebraven les seues festivitats. A la nit, passejant pel passeig

...el Mediterrani era una conca buida, farcida de dipòsits salins i morta. Gibraltar era una barrera que s’havia alçat entre el Mare Nostrum i l’oceà Atlàntic.

marítim, vam descobrir una de les tradicions que ens uneixen. Els maltesos disparaven grans carcasses cada pocs minuts des d’embarcacions fondejades al centre de les badies. També ells gaudeixen molt de l’olor de pólvora i a les nits omplin el cel d’aquestes esferes d’efímeres espurnes de colors. Visitant Valleta ens va colpir l’aspecte netament “valencià” de moltes persones. Els iaios semblaven pel seu aspecte físic i forma de vestir com trets dels carrers de qualsevol dels nostres pobles. En la part més alta de l'illa està la ciutat de Rabat, curiosament amb el mateix nom compartit amb la muntanya del nostre Rafelcofer, com amb la capital del Marroc. També els carrers i l’aspecte general, tot i tindre particularitats malteses, van ser una mena de “déjà-vu”. En arribar al costat de les Catacumbes de Santa Àgata vam entrar a un forn a comprar cosetes per a matar la fam. La sorpresa és que semblava una altra vegada un establiment amb dolços com els d’ací però atés per una persona que per l’aspecte podria ser un valencià parlant àrab. Tantes coincidències no són casualitat.

L’imperi romà es va caracteritzar per absorbir i barrejar usos i costums de tots els territoris conquerits. Moltes de les festes actuals tenen arrels molt antigues. Sabem de celebracions de l’equinocci de primavera a Egipte, Grècia o a Roma amb la Mamuralia, celebrada al mes de març, també de la festivitat de les Saturnals, festa de màscares pareguda a les nostres carnestoltes que es feien al desembre en dates paregudes al Nadal.

Si parlem del domini musulmà, hauríem de recordar el gust dels marroquins per la pólvora i el soroll a les carreres a cavall amb trets de mosquetons que recorden a les nostres festes de moros i cristians. Com s’ha vist el flamenc es pot combinar a la perfecció amb la música nord-africana. Es diria que la comunicació mediterrània va ser tallada entre un nord cristià i un sud musulmà, però les guerres i les ràtzies per a aconseguir esclaus també van portar a molts cristians a les poblacions d’Alger. Alguns es van convertir a l’Islam, altres, com Miguel de Cervantes, van ser rescatats igual com va ocórrer amb els habitants de la nostra Tabarca valenciana que venien de la “Tabarka” tunesina.

No cal tampoc oblidar els trasbals de població que van portar primer a l’expulsió dels jueus i després a la dels moriscos al segle XVII. Milers de valencians de religió musulmana van ser portats al nord d’Àfrica sense cap altra opció. Amb el poc equipatge que portaren anava el patrimoni

immaterial de les seues festes i tradicions. Ací, a les comarques centrals del Regne de Valencia, van arribar a colonitzar les terres buides molts mallorquins, genovesos o, fins i tot a la Valldigna, maltesos. En la maleta portaven tant el parlar, com la cuina casolana o el sentiment davant de les festes.

No sols va ocórrer amb la cultura popular. Pau de Sant Leocadi, pintor d’origen italià ens va portar el primer Quattrocento, bona mostra del qual són els àngels de la Catedral de València. Dos dels nostres artistes més reconeguts, Josep de Ribera i Vicent Soler, van desenvolupar les seues carreres professionals a Itàlia amb gran reconeixement. La cultura viatjava amb els velers d’una a l’altra banda.

Sols cal veure les processons dels pobles grecs o italians per a descobrir la imatge familiar del sant i la banda musical darrere. Als carnestoltes d’Ivrea al Piemont es fan batalles amb taronges molt semblants a la “tomatina” de Bunyol. Recentment les ciutats de Gandia i Fano han signat un agermanament donada la similitud estètica entre les seues carrosses de carnestoltes i les nostres falles. Ajuntar la cavalcada de la Crida i els monuments fallers portaria a un resultat visual molt paregut al que fan els veïns italians.

Fem els valencians festes completament diferents als d’altres països? En absolut, a Holanda es cremen al final de les festes els arbres de nadal, també fan batalles amb focs d’artificis i boten foc a torres gegants que alcen les platges de Scheveningen. A Landshut a Baviera se celebra el festival de la Boda que commemora la que va tindre lloc el 1475 a la ciutat. Tots van abillats a la manera que ho feien en l'època. No costa molt relacionar-ho amb els moros i cristians que també representen fets significatius de la pròpia història, en el nostre cas la conquesta i creació d’una societat cristiana amb conflictes i tensions amb els musulmans que habitaven les nostres terres.

Pense que no cal afegir molts elements més. Som humans i fem festes com a cerimònia cultural que ens allibera d’una vida de treball i tensions i, a més a més, ens uneixen com a pobles amb una personalitat determinada. Nosaltres ho fem en un context històric i geogràfic que ens condiciona. En un joc de cercles concèntrics som europeus de amb arreles cristianes, espanyols i finalment valencians. En el nostre cas el foc, Au Fènix del principi i el final dels cicles que naixen i moren, lliga perfectament amb el canvi de les estacions,

el començament de nous períodes temporals i la necessitat de criticar els nostres defectes socials tant com alliberar les energies en un acte destructiu controlat.

Aleshores què ens fa diferents? Pense que és la combinació concreta d'elements, la recepta si voleu dir-ho així, la que fa de la nostra una festa única amb els elements que, per altra banda, els que la fan fàcilment comprensible pels visitants forasters. Les falles són tota una festa dels sentits amb rituals comuns a totes les cultures: música, sorolls, religió i espiritualitat, foc, colors, pertinència a una comunitat de barri, de carrer, de ciutat, desafiament al perill amb l’ús de petards, representació dels canvis en la vida d’una persona amb nadons, xiquets, adolescents a punt de ser adults, famílies i veterans saludats per tota la comunitat. Tot açò, combinat amb una societat acostumada a fer vida al carrer i extravertida fa de les falles una celebració que mereix la consideració de patrimoni immaterial de la humanitat. La festa és, en definitiva, un acte únic de l'espècie humana que ens permet manifestarnos com som. En els pobles amb tradició fallera és precisament aquesta celebració, la que ens retrata. Si aquesta tesi és vàlida, podrem dir que som com a comunitat humana com ens

mostrem a les falles, amants de la música, del soroll, de lluir-nos amb vestimentes acolorides presumint davant dels altres. Som probablement més marians que cristians si veiem l’acte de l’ofrena enfront de la processó de Sant Josep. Som solidaris però també competitius i polèmics encesos com es veu a l’hora de l’entrega de premis. I si parlem del monument, estimem les coses enormes i els focs monumentals. Jo diria finalment, per fer resumir-ho en una paraula, que som completament barrocs i en eixe sentit les falles són la festa que millor mostra com som. •

El fanàtic impassible

/ de Leandro Fernández /

El somni de petit de Cèsar sempre va ser un autèntic romà. Els seus regals, a petició, sempre eren espases, armadures, punyals...

S’imaginava en la cort romana, lloctinenta si més no, disposat a defensar a l’emperador. A vegades també de gladiador.

A vegades feia un salt en el temps i es trobava en l’edat mitjana al capdavant de les hosts cristianes a punt d’assaltar un castell. A cavall i armat per a l’ocasió. Com més sagnant era la batalla més gaudia.

A mesura que complia anys s’incrementava la seua obsessió. El seu pare, home total, ja no sabia què fer amb ell. Fins i tot li va arribar a proposar ingressar en un monestir. A ell li va semblar bé amb la condició que li deixaren portar, almenys, una daga, perquè així —segons les seues pròpies paraules— podria en un moment determinat eliminar a tots aquells que no li caigueren bé.

Cèsar va avançar en la vida i la seua paranoia no dequeia. A la seua casa no es veien altres pel·lícules en la tele que no foren Ben-Hur, Gladiator i similars.

Complerts els cinquanta anys, Cèsar, veient un dia una desfilada de Moros i Cristians que es representava en la Vall d’Albaida se li va encendre una llum al seu cap. «Això és el meu», es va dir, i es va apuntar a una comparsa. Al cap de poc temps ja sortia al capdavant d’una filà dirigint a “els seus homes”, amb la seua indumentària de “cristià” i la seua espasa enlaire. Va ser proposat per a capità.

Se li va detenir en un infaust dia en què va decapitar a un dels components del seu filà perquè, segons ell, no portava bé el pas. Ningú s’havia adonat que l’espasa que portava era de veritat. •

Viatge a Fano: història d’algunes semblances, i de poques diferències

Encara que la delegació de Gandia havia arribat 36 hores abans, Alba Ramón Borja, Fallera Major Infantil 2020 (i molt més), sa mare Lorena, i jo mateix, vam haver de viatjar un dissabte cap a Itàlia. L’assistència el divendres a la Gala de Curtmetratges era imprescindible. Així doncs, els tres, acompanyats de dues tècniques de l’ajuntament, volarem sense escales a Bolonya. En l’aeroport italià, un empleat ens va prendre la temperatura corporal, cosa que en Espanya encara era una raresa. Era el dissabte 8 de febrer de 2020, i ja saben el que va ocórrer les setmanes següents.

Fano està a hora i mitja de la ciutat universitària. Les semblances amb la nostra Gandia són curioses. Es tracta d’una vila amb vestigis, edificis i runes arquitectòniques que es remunten a l’època romana. L’herència de la nostra família universal, els Borja, també ha deixat una empremta important. Però, mentre nosaltres portem el cognom del patró de Gandia com a targeta de visita, els nostres amics de

Fano... no tenen a la família valenciana en bon record. La ciutat italiana va ser governada durant l’Estat Pontifici del Papa Alexandre VI, i pel seu fill Cèsar Boja durant els anys 1497 i 1503. No pareixien molt contents recordant aquella època, no.

Però, mentre nosaltres portem el cognom del patró de Gandia com a targeta de visita, els nostres amics de Fano... no tenen a la família valenciana en bon record.

La població de Fano s’estima en unes 62.000-65.000 persones, segons les fonts. L’entramat urbà, especialment el centre històric, està farcit d’esglésies de tots els estils, i d’edificis de baixa altura. Està ubicada en la província de Pesaro i Urbino en la regió de Marcas, en la costa del mar Adriàtic i, per tant, disposa de port i d’una important cultura marinera i pesquera. Aquesta situació geogràfica condiciona la cuina i la gastronomia local; el plat estrella: el brodetto fanense. Una sopa que preparaven els pescadors directament a les barques, amb el peix massa menut o no apte per al mercat; amb el temps el brodetto s’ha convertit en una especialitat dels restaurants Fano, elaborat amb una gran varietat de peixos. El secret de la sopa rau en la cocció del peix: cal

afegir-los a la paella en un ordre que permeta que totes les varietats tinguen una cocció perfecta i no s’ha de barrejar mai la preparació sinó només agitar l’olla per remenar un poc la salsa. La fideuà de Gandia, la nostra recepta més internacional, podria ser cosina germana del brodetto, sols amb la diferència del fideu de pasta.

Així doncs, tenim a Fano i a Gandia, a Gandia i a Fano. Amb una demografia semblant, ciutats marítimes, amb gastronomia pareguda, ciutats històriques, vinculades a la família BorjaBorgia... pareix massa casualitat. I així ho va entendre fa més de 30 anys una tal Mauro Tallevi, nascut a Fano i establert a Gandia. Tallevi fa tot eixe temps que està remarcant els punts d’unió d’ambdues ciutats. De fet, ha editat el llibre ‘Gandia-Fano, diario di un lungo viaggio’ en el que, en 280 pàgines, i amb 570 imatges i documents, ens conta els inicis de les relacions a finals dels anys 80 del segle XX, fins a la realització definitiva de l’agermanament (ells diuen gemellaggio) en 2020. Aquest acte d’agermanament va tindre lloc en el teatre local amb la signatura del document per part de l’alcalde de Fano, Massimo Seri, i l’alcaldessa d’aleshores, hui ministra, Diana Morant, representant de la nostra ciutat.

Però a banda dels Borja, de la història, la cuina, (de tant en tant) el clima, el mar, i la demografia, als dos pobles ens uneix un fet important: la festa. Entenent açò, tal com ho fem a Gandia. Un fenomen general, una forma de vida que és un sector econòmic en si mateix. Tantes i tantes vegades hem parlat dels efectes econòmics, de la tipologia de negocis, de les empreses auxiliars, i un llarg etcètera. Per no fer-ho llarg: el mateix, exactament, ocorre a Fano.

Si nosaltres tenim les falles, ells tenen el Carnevale, el Carnevale de Fano. És un dels carnavals més antics d’Itàlia juntament amb el de Venècia. Documentat des del segle XIV, es realitza anualment entre febrer i març. És a partir dels anys 50 del segle XX, quan el carnevale pren la forma actual, amb una gran desfilada per la Viale Gramsci, la més ampla i diàfana de la ciutat.

Impressiona veure les disfresses dels participants que realitzen la desfilada (quasi cavalcada) a ritme de diferents músiques del món. Però el que realment és al·lucinant, són els carri, per a nosaltres les carrosses. Aquestes superestructures gegants, són falles, de la secció especial, però articulades! Van instal·lades damunt de plataformes mòbils, i al mateix temps, els ninots que la formen efectuen moviments

articulats. Cal veure fotografies i vídeos per ferse una idea de la magnitud.

Els carri, carrosses, són fruit del treball d’artistes, escultors, artesans i mecànics experts en el processament de diversos materials com la fusta, el ferro però sobretot el cartró, l’element principal per a la construcció de carrosses. Per a seua la posada en marxa hi ha diferents fases de processament: disseny, construcció de l’estructura de suport que pot ser de fusta o metall, modelatge de les figures amb motles de fang, recobriment amb paper, assecat, processament en paper maixé o fibra de vidre i finalment la fase de pintura. L’element caracteritzador de les carrosses al·legòriques és la sàtira: de fet, es representen personatges o situacions de temàtica política o social més de moda en el moment històric donat. Cada Carnevale té una crítica a uns personatges diferents, els que són actualitat i notícia.

Què? Com s’han quedat? Si no els haguera dit des del principi que parlem de carrosses, estaríem pensant... sí: en falles. Ni més ni menys. Aquesta semblança directa es va fer palesa en el «Carnval Project: Ephemeral Heritage Of The European Carnival Rituals», un projecte europeu encapçalat per la Universitat Politècnica de València. En una de les seues visites, amb representants de diferents països europeus, van acudir al Museu Faller de Gandia, i ens van mostrar la realitat de les diferents festes i les seues interconnexions.

En el cas concret de Fano, hi ha una indústria, una professió anàloga a la de l’artista faller. Un professional que, en el seu taller, realitza obres d’art efímeres, comptant amb elements constructius lleugers. Aquest treball ha esdevingut en un sector endèmic, i que fa de mode de vida de moltes famílies locals. L’impacte econòmic del Carnevale, ben bé es podria assimilar al de les falles del nostre territori.

Per tot açò, la voluntat dels dos pobles, va ser també l’agermanament de les seues festes més importants. Al costat de les Falleres Majors, Alba Ramón i Sandra Faus, vaig tindre l’orgull de signar un agermanament amb la meua homòloga en el Carnevale, Maria Flora Giammarioli, en l’acte celebrat el mateix dissabte a la Verdi del Teatro della Fortuna. Aquesta declaració d’amistat i de cooperació, veurà enguany, en l’exercici 22-23 de les falles de Gandia, la seua primera conceció, si no hi ha res que ho impedisca. Tant de bo, siga el principi del que volíem: una futura relació estreta.

En el desenvolupament de la festa, el dia de la desfilada pròpia, vaig trobar diferències entre el nostre fer i el dels, ara ja, germans i germanes italianes. L’assistència de públic és simplement apoteòsica. Les filles d’assistents espectadors es superposen unes a les altres, i hi ha instal·lada una immensa grada per a autoritats i convidats, a més de les grades a les quals es pot accedir previ pagament. Contraresta açò amb la ciutadania que acudeix a veure les nostres cavalcades, o el dia de l’ofrena: en alguns trams i horaris, pràcticament el públic és inexistent. I no es deu al clima (en Fano feia un fred considerable eixos dies) ni al traçat o el recorregut (la Via Gramsci, és quasi una carretera de quatre carrils). Hi ha un fervor durant absolutament tota la desfilada, que impacta.

Una vegada s’obri el Carnevale, després d’una carrossa que dona, el tret d’eixida, comencen les comparses amb els seus balls colorits. La gent espera, per descomptat, els carri. Els festers que estan damunt de les carrosses llancen sense pietat uns dolços als espectadors. Però quins dolços! Bombons de xocolate de la millor qualitat i factura. De tots els sabors i formes. Grans. Res de xocolate barat i roín: no, no. De veritat. Imagineu-vos la gent com es tira a arreplegarlos i a omplir la saca per a obtindre un bon botí.

Fins i tot, en paradetes ambulants, venen uns cucurutxos gegants de cartró, per poder caçar al vol com més bombons millor. Nosaltres, com a bons valencians i valencianes, vam complir amb la tradició, i no vam escatimar colzades per aconseguir un bon grapat de dolços. Vaig reflexionar allí mateix sobre la diferència d’aquest repartiment de golosies, amb el nostres a Gandia. Sobretot repartim caramels en la cercavila del bateig i lliurament de premis; també ho fan els nostres germans confrares de la Setmana Santa, en dies com el Divendres Sant (que em perdonen els meus amics natzarens). Però en compte de repartir bombons, es sol obsequiar els espectadors amb caramels de sucre... d’eixos de pinya. Pinya, pera, plàtan (?), i altres sabors semblants; tots fets de sucre i ben dus i grandets. Fes l’efecte que cada unitat pesa mig quilo. Llevat d’algun golós, que pareix que rosegue una pilota de golf, no he vist a ningú menjar-se els caramels en qüestió. És més, quan arribem a casa, es fa una tria meticulosa entre la borsa de Mercadona usada com a alforja, rescatant els «pictolins», les piruletes i poca cosa més. La resta, se’n va al fem. Pot ser hauríem de prendre exemple dels nostres amics italians i augmentar encara que siga un poc, la qualitat del que repartim.

Com bon turista que acudeix a Itàlia, m’encanta

fer l’idiota fent com si parlara la llengua nativa. Total! Sols és emprar valencià i posar a final d’algunes paraules el sufixe -ini. Amb eixes dues ferramentes lingüístiques es pot ser un autèntic visitant imbècil. Ja s’imaginaran que em vaig deixar seduir per la idea, i al cap de pocs segons de xafar sol italià, ja estava dient bovades bilingües. La presidenta del Carneval, Maria Flora Giammarioli, em va convidar a pujar a la primera de les carrosses, una menuda que obria l’espectacle. Els dos a soles plantats allí. Ningú més. Reproduïsc a continuació la conversa entre els dos (per cert, portàvem dos altaveus com dos obeliscos a cada costat, disparant una mena de reggaeton, o alguna cosa així)

MF: Caro presidente: tra pochi minuti inizierà il carnevale.

T: Oh, Maria Fiora. Jo sonno molto contenti d’estar avec tui en la carrosi principalini.

MF: Molte grazie.

T: ...ejem, ejem... per certi. Ques que sé posibile, fernos uni?

MF: Che cosa? Non capisco.

T: como explicare... un cubatini? Gintoniquini?

Per calfare el corpo, capicci?

MF: Alcol?

T: Certo! Exactini! Un whisky avec gelini, per exemple.

MF: che diavolo stai dicendo.! non è possibile.

Així que allí vam estar els dos a soles, ballant dalt la carrossa, sense beure res. Ni una gota. I pareix que era la línia general. Contrasta amb el costum d’ingerir moderadament alguna beguda espirituosa en actes més informals, com la cavalcada fallera, en el nostre cas. Una llàstima.

El tracte personal aquell cap de setmana va ser excel·lent. Fano té tradició, com en França i altres llocs, de tindre un Comité de voluntaris que treballa els agermanaments fent activitats a dues bandes de tot tipus, però també acollint en cases particulars als visitants de les ciutats germanes. No és la nostra cultura, certament. Allí ens van tractar no com a forasters, sinó com a uns membres més de la seua festa.

L’última de les semblances? (I que conste que jo soc detractor total d’aquest tema). Si nosaltres tenim a la cassalla, ells tenen la sambuca: un licor dolç i fort basat en l’anís, típic d’Itàlia i més concretament de Lacio. De nit, a l’hora de sopar, fanenses, gandians i gandianes, gaudim de la companyia i de la festa d’una forma molt semblant. Per això som agermanats!. •

/ de Óscar López Roig /

Nosaltres: Mare Nostrum, història i cultura. Assentaments prehistòrics, ibers i romans. Els àrabs posaren la primera pedra, i, de la pedra el rei En Jaume I creà una ciutat com un sol.

Comerç i sucre, sinergia de relats, creences i personatges il·lustres. Encara hui, es respira als carrers el legat dels Borja. Apogeu renaixentista, poder polític i cultural. Poble de conreus i de la ruta de la seda. Societat, oberta al món.

Nosaltres, els de la llum de Sorolla, els del mar blau, reflex del cel clar. Acollim als visitants amb les nostres platges, els nostres paratges, els nostres cors. Gaudim i compartim les nostres festes, la nostra identitat, la nostra raó de ser. Som hospitalaris i alegres. Ho celebrem amb foc i coets, ballant i cantant.

Mostrant al món sencer un univers: de sentiments.

Vicent Lloret | Javier Mozas Hernando | Llorens Bustos | Teresa Broseta

ABSTRACT

Aigua & Foc

Els orígens de l’acte del Bateig a Gandia

/ per Vicent Lloret Llopis /

La peculiaritat que major identitat li atorga a la festa de les falles de Gandia és l’acte del Bateig que, rigorosament, cada mes de març té lloc a la capital de la Safor. Fortament arrelat a la idiosincràsia fallera de la ciutat, el Bateig també ha experiment una evolució que l’ha anat adaptant camaleònicament als nous temps que li ha tocat viure en qualsevulla de les seues èpoques, sense deixar mai de banda el seu paper adoctrinador eminentment franquista on calia envernissar la festivitat d’un nou sentit religiós i que ara, com a tradició identitària àmpliament volguda per la societat, encara representa un dels actes més entranyables de les festivitats falleres gandianes.

PARAULES CLAU

Bateig, aigua, ritus, cristianisme, falles, foc.

Amb aigua venturosa es bateja un instant, Un plor amb aigua clara amb el ritus dels segles. Se sent un cor harmònic baixant de les dovelles.

La Seu diu que són àngels que van en comitiva pel llom de pedres gòtiques. Sona l’espai a buit, a interval solemne.

És l’hora de l’albor que duu bolquers d’estima. Bateig.

Joan Climent

Amb aquests versos de Joan Climent (Montitxelvo, 1918 – Gandia, 2014) vull començar aquest article que tractarà - encara que de forma someral’acte més peculiar del calendari de festivitats falleres a Gandia. No és d’estranyar que al poeta li sorprengués de grata manera aquest ritus que de forma cíclica té lloc cada any faller. Els versos, apareguts a l’obra Poemes a l’Alegria, fou una coedició de l’Associació cultural premi Iaraní, la Junta Local Fallera de Gandia i el Centre d’Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell l’any 2015. Joan Climent, qui actualment dona nom al prestigiós guardó que premia el millor poema líric aparegut a un llibret de falla, fou una persona fortament arrelada a la ciutat de Gandia, d’on va estar fill adoptiu. Però, sobretot, fou una persona estretament vinculada a la manifestació festiva de les falles.

Encara que tenim constància que a la ciutat de València, de forma aïllada, es va produir un bateig 1 emmarcat dins de la programació de festejos fallers a meitats del segle XX, serà a Gandia on aquest acte contribuirà d’una forma força arrelada al corpus festiu faller on, des de l’any 1947 i únicament interromput a causa de la crisi sanitària viscuda arran de la COVID-192 , s’ha anat succeint, tot constituint un dels actes que més profusió congrega al seu voltant juntament amb l’ofrena que té lloc el dia 18. Més enllà dels aspectes purament històrics on poden embolcallar el present article, caldria dir que, en aquest cas, també ens podem retrotraure a una certa paganització del ritus que, com tant sovint ocorre en la festivitat fallera, està eminentment tintada d’una cristianització nacional-catòlica que, encara que continua mantenint-la actualment, oblida en la seua total pràctica.

Aigua, foc i mite

Em pareix fins a cert punt poètic, i aneu a permetre’m la comparació, la importància primigènia que el foc i l’aigua tenen al sinus de la nostra festivitat. Elements purament primaris que ens han acompanyat des de la nostra gènesi, sempre cercant-los un poder purificador capaç d’atorgar-los la capacitat de fer enlairar tota vanitat humana. El foc, tot cremant allò massa digne per ser llençat a la inclemència de la intempèrie. I l’aigua, capaç de netejar i envernissar cossos i objectes d’un alè de beatitud, han estat des del principi dels temps uns dels elements més essencials per tal de comprendre un sistema tan bàsic com el dels calendaris de festivitats religioses, que sempre han intentat marcar un cicle agrari dominat per l’aigua que, al seu torn, ha estat l’element fonamental per tal de poder desenvolupar les societats camperoles de les que tota Europa estava atapeïda. Les fires3 , per exemple, marcaven el temps de les collites, arreplegades, pagaments i inversions que posaven en comú a tota una societat al voltant d’ una festivitat per tal de donar perpetuïtat al principal motor econòmic d’una època no massa remota.

La importància de l’aigua en manifestacions anteriors al cristianisme: el cas concret del judaisme.

Del foc ja s’ha escrit massa, ja que constitueix el sancta santorum de les falles així que, anem a aprofundir una mica més en la importància de l’aigua en els diferents aspectes etnogràficculturals que ens han envoltat per tal de donar origen a l’acte del Bateig com a sagrament i, molts anys després, com a ritus emmarcat a dintre de la festivitat fallera.

El cas més immediat és el del judaisme -pedra on se fonamenta el cristianismeon podem trobar, en primer lloc, el Micvé, que és una mena de bany ritual d’aigua que serveix per a restaurar o conservar un estat de puresa, àmpliament utilitzat davant de grans esdeveniment com enllaços matrimonials, per ajudar a la fertilitat de la dona després de les menstruacions o amb les noves conversions. El bany es du a terme dins d’un contenidor d’aigua o banyera on una persona puga submergir-se completament. La persona ha d’estar preparada per a l’acte de purificació: prèviament s’ha d’haver rentat i pentinat per tal que l’aigua la impregne del tot; aquesta acció es repeteix tres vegades. El bany de purificació és considerat un acte molt important en la conversió al judaisme i molt especialment en el judaisme ortodox. El Micvé no pot estar ple amb aigua estancada, cal que siga aigua corrent. Pot ser usat tant per homes com per dones, avui en dia només les dones conserven l’obligació d’utilitzar el Micvé en forma ritual set dies després de la culminació de cada cicle menstrual. Alguns homes acostumen a fer servir el Micvé només a la vigília de Yom Kippur o dia del Perdó, mentre que entre els jueus hassídics el practiquen cada dia. La dona jueva es purifica després de la menstruació, abans i després dels parts i també quan es casa. Els homes religiosos se solen purificar el divendres just abans de la posta de sol, abans d’iniciar el sàbat o dia dedicat a Déu. Serà a dintre del judaisme, precisament, on tenim la primera referència a un bateig i l’Evangeli de Mateu ens ho conta així: aleshores Jesús arribà de Galilea al Jordà, on s’hi trobava Joan, per tal d’ésser batejat per ell, però Joan li ho va impedir dient: soc jo qui necessita ser batejat per tu, ¿i tu vens a mi? 4 . I clar, hem d’entendre que en realitat el cristianisme, en aquella època, no existia, sinó que pretenia ser una mena de judaisme reformat que acabà sectaritzant-se i esdevenint en una nova confessió. Per tant, allò que veu del judaisme, no únicament és l’Antic Testament sinó també eixa importància que se li dona a diversos elements litúrgics com serà el poder de l’aigua, essent, en aquest cas, el procés d’iniciació a una nova vida, una nova confessió, el punt de partida a una nova creença que es segella amb el pacte líquid de l’aigua i del que Joan Baptista serà el seu màxim exponent. Després, el cristianisme, segrestarà aquest ritus com a símbol de pertinència a la nova comunitat i com a pacte de trencament amb el Pecat Original.

Consuelo García Adelantado com a Fallera Major de Gandia durant l’acte del Bateig. Any 1951

El ritus del Baptisme

El Baptisme és un sagrament i com a tal s’ha d’acomplir per a tot aquell/a que vulga pertànyer a la confessió cristiana. I les falles, sobretot des de temps franquistes, han pretès ser eminentment catòliques . Altra vegada Mateu ens diu: Jesús envià els seus i els digué: aneu, feu deixebles i bategeu5 Aquest sagrament rep el nom de Baptisme en raó al seu caràcter de ritus central mitjançant el qual el nou creient ha de submergirse en aigua, del grec baptizein: submergir, que junt l’aspersió, són les dues maneres bàsiques de donar a terme el ritus d’iniciació. El baptisme catòlic incorpora el cristià en el cos de Crist, com a cèl·lula viva. Això, implica que neteja del pecat original i, com que forma part de Crist, es fa en ell fill de Déu. Normalment, el baptisme es duu a terme en l’infant per dues raons. En primer lloc, per a encetar l’educació del nou cristià de bon primer. En segon lloc, i segons la doctrina de la fe cristiana, és impossible de salvar-se sense el bateig. Generalment, es considera que el més segur és de batejar el més aviat millor la persona per tal de caure a l’abisme del Purgatori. Tanmateix, l’Església catòlica no afirma que els cristians no puguin ésser condemnats a mort. En el moment del baptisme hi ha un padrí i una padrina, aquests són triats prèviament pels pares. En el cas concret de les falles gandianes, en un primer moment la figura dels padrins anava destinada a l’alcalde de la ciutat – o amb qui delegués- i a la Fallera Major, ara però, encara se respecten aquestes dues figures però amb títol honorífic, essent escollits per part dels pares de la criatures dues figures vinculades a la família per a ostentar els càrrecs de padrins de sang. El ritual essencial consisteix a llençar aigua tres vegades consecutives sobre el cap del nen. A més a més, en el ritual ordinari del bateig, també es fa la unció de l’infant amb oli, dit crisma, hom li lliura un ciri que té com a significat la llum de la fe i es vesteix el batejat de blanc que és un símbol de la purificació de l’ànima, ritus respectat pels sacerdots de les esglésies de Sant Josep i de la Seu de Gandia que son els dos temples on s’ha dut a terme els batejos fallers per la seua notòria importància. El primer per tractar-se del temple que rep l’advocació del patriarca a qui les falles li dediquen el seu programa de festejos i el segon per tractar-se de l’església major de Gandia, erigida Seu el 14 de febrer de 1499 pel Papa Alexandre VI. El motiu pel qual el bateig faller gandià ha tingut lloc en un o altre temple sempre ha respost a la comoditat de la comunitat fallera que bé per obres a les citades esglésies o ajustos al programa

festiu han optat per una opció o l’altre, sempre amb la prevalença del temple de Sant Josep.

Dues festivitats relacionades amb l’aigua i cristianitzades. El cas concret de les fogueres de Sant Joan i la Salpassa.

Una festa cosina germana de les nostres falles són les fogueres de San Joan. Si pel mes de desembre se celebrava l’arribada del sol invictus, pels volts del solstici d’estiu, en canvi, la regeneració de la terra era la protagonista en una festivitat que feia una perfecta simbiosi de l’aigua i el foc. El naixement de Crist havia de ser la festa gran com a Redemptor de tots els pecats als qui estàvem condemnats. Havia de tenir lloc el solstici d’hivern, és a dir, a desembre. Si fem comptes, els nous mesos de gestació de Maria ens durien a Març, al ple de l’equinocci de primavera, quan tenen lloc les falles i, si rellegim els Evangelis, la Verge estava de tres mesos quan visità la seua cosina Isabel –qui portava al seu ventre Joan Bautista-, per tant, arribem a juny, quan tenen lloc les fogueres de Sant Joan. L’Església havia aconseguit revestir tot un rosari de festivitats paganes d’un caire eminentment cristià, allò que té a bé anomenar-se sincretisme i que responien “curiosament” a omplir un cicle agrari complet.

De Sant Joan, allò que destaca és la presència de l’aigua i la seua vinculació amb el Baptisme. Aquesta advocació, tot començant per l’epítet que l’acompanya, “baptista”, és, des dels primers balbucejos del cristianisme, la major figura associada a aquest ritus que pretenia desprendre el pes del pecat original que hom tenia de forma innata des del naixement i així, fer aparèixer una nova praxis que va acabar esdevenint en sagrament.

No únicament el Baptisme podem escorcollar-lo fins arribar a un tubercle eminentment pagà, un cas concret d’una altra festivitat amb aquestes mateixes arrels seria el de la Salpassa, del llatí, salis sparsio, una tradició assocada a la Marina però que, a Beniopa (actual Gandia), per exemple, es donava d’una forma continuada a dintre dels actes de la Setmana Santa. Consistia en la purificació, per part del sacerdot acompanyat del sagristà i acòlits, de les cases i habitants que en elles vivien, sempre presidit pels escolanets que formaven una processó litúrgica cada Dimecres Sant on, amb aigua i sal, procedien a la benedicció pel mètode de l’aspersió, un mètode que, cal dir, s’utilitza durant el batejos quan l’ablució o vessament no és pas possible. La presència de

l’aigua és notòria en aquesta mena de purificació on, el fet que a Beniopa es mantingués fins ben entrat el segle XX, ens indica que esdevé la maduració d’un ritus pagà que tenia quelcom a veure amb la purificació de les terres de cultiu que, juntament amb l’aigua i la sal, també es purificaven amb sofre: element aquest, present al món camperol per la importància com a abonament que té, tot prevenint-lo de plagues i malalties. Essent Beniopa un poble, en el passat, eminentment camperol on la petjada del treball de la terra encara és tangible, és molt probable que aquest ritus esdevingués un element cristianizat on, l’aigua, seria clara protagonista també a l’igual que al ritus del Baptisme i tindria eixe caràcter lustral7

Ja hem mencionat aquest acte al primer peu de pàgina del present escrit però no està de més donar-li una mica més de cos, i és que no únicament les falles han donat a terme el ritual del bateig a dintre del seu programa de festejos, a la casa on la tradició diu que un 23 de febrer de l’any 1350 va nàixer Sant Vicent Ferrer -coneguda comunament com El Pouet- era tradició batejar un nadó que acostumava a acollir com a nom el del mateix sant. Actualment, passant per alt aquest darrer detall i sense importar el sexe del nadó, el bateig continua commemorant-se a dintre del programa de festejos en honor al sant, que cal remuntar-los a l’any 1625, i dels quals destaca la Missa Solemne, la Festa dels Xiquets del Carrer Sant Vicent i el ben acollit Bateig. A l’acte acostumen a fer acte de presència les Falleres Majors de València i les seus corts d’honor i les Honorables Clavariesses de Sant Vicent. La pila baptismal, diu la tradició, ser la mateixa amb la qual se va batejar a Sant Vicent i Sant Lluís Beltran.

Falles i religió

Per poder entendre el perquè a una festa com les falles – en el cas concret de Gandia- hi podem trobar un ritus catòlic que ja forma part innata de la festivitat josefina hem d’anar al procés d’envernissament religiós que aquestes festes van sofrir durant els anys del franquisme i que, com una taca d’oli, de València ciutat varen anar escampant-se cap a totes les localitats que commemoraven aquestes festes. Quan acabà la guerra, amb el triomf del bàndol sollevat, el nou poder pretén controlar i dirigir la cultura de tot el territori vençut, implicant, naturalment, el control absolut de les festes. D’aquesta manera,

el calendari festiu canvia per complet adquirint, cada vegada, una nova accentuació religiosa, una forta apologia i necessària pràctica de la caritat -com serà el cas de batejar a un xiquet de la ciutat pobre de cerimònia-. Aquesta marcació religiosa es produirà en totes les festes, no únicament a les falles. Serà un fenomen vindrà aixoplugat per l’ anomenat nacionalcatolicisme que conformarà el motor més efectiu per a la sacralització de les festes amb la invenció de noves tradicions que fins a l’actualitat encara romanen.8

Fora de Gandia i deixant a banda el Bateig, l’artefacte nacional-catòlic més potent serà l’ofrena a la Mare de Déu dels Desemparats que, sorgint a València l’any 1945 arribarà a Gandia tan sols tres anys després. Prova açò, d’eixa taca d’oli expansiva que tindrà com a epicentre el Cap i Casal. El Foc i Flama de l’any 1948 ens ho diu així: “17h. Ofrenda de flores por todas las señoritas a la Virgen de los Desamparados en nuestra Insigne Colegiata”. Un total de 43 poblacions a dintre del país Valencià du encara a terme aquest acte.9

Pel que fa al bateig, aquest formarà part d’un acte de caritat que, a dintre de qualsevol mentalitat cristiana, tan necessari és. L’ambient desimbolt i festiu de les falles també despertarà una certa hipocresia a l’hora d’ajudar els més necessitats per tal de no despertar en els ànims dels devots festers el sentiment de culpabilitat. L’origen eminentment humil dels primers xiquets i xiquetes així ens ho demostra, encara més tenint padrins com l’alcalde o la Fallera Major que, sense desvincular-se del xiquet apadrinats els anys següents, li asseguraven, al menys, un recolzament en la vida ja que, como molt bé diu el refrany: qui té padrins res li falta. Aquest origen religiós, en realitat, sempre ha estat present en la festivitat fallera des del segle XVIII que ha commemorat la cremà de cadafals en honor a San Josep, tot remarcant molt bé l’advocació a

El bateig del Pouet

Alba Gadea Boix, Fallera Major de l'any 2014 sostè al que apadrina honoríficament.

la que estaven dedicades però, la desvinculació progressiva d’actes de caire catòlic i que com a únic vestigi de la festivitat resta només la nomenclatura de l’advocació, feia necessària una reforma que en ciutats com València va veure com a observants de la nova praxis a la llavors creada Junta Central Fallera que a Gandia tindria una germana menuda anomenada Junta Central Fallera, essent el president de la mateixa, molta vegades també, padrí del xiquet batejat.

L’acte del Baptisme durant les falles de Gandia, únic al País Valencià.

L’acte del Bateig, com ja en dit al present escrit, és únic a Gandia i forma part de la seua genuïtat i identitat fallera. Només tenim constància d’un altre bateig aïllat a València que no tornarà a repetir-se. Ací, en canvi, de forma ininterrompuda exceptuant l’any 2020 porta realitzant-se des de 1947, encara que tenim testimonis anteriors com el que ens diu que l’any 1943 es va batejar un xiquet que havia nascut el 16 de març a les 23 hores i 40 minuts. Un altre testimoni, bastant curiós, és en temps de la II República, quan es va batejar, ni més ni menys, que a un ninot de la falla plaça Prado a dintre d’un espectacle paròdic que, lluny de voler representar el ritus de iniciació religiosa al que hem anat introduint al lector durant tot l’escrit, allò que pretenia molt probablement era la crítica corrosiva que tant íntimament ha anat lligada a l’essència de la festivitat fallera i que el setmanari republicà El Momento descriu així: “Auténticos humoristas han mantenido la alegría de nuestro pueblo con el divertido bautizo el domingo, con cuyo pretexto se hicieron todas las libaciones de aquella tarde; el famoso “al higui” que tanto divirtió a nuestra chiquillería y el ponche de honor, que con tan absurda vajilla tomo la comisión en “Fraternidad Republicana” , dieron a una Gandia un aspecto tan diferente del que la gazmoñería pazcuata, que había infiltrado en nuestro pueblo a consecuencia de las tiranías seculares, que nunca los podremos agradecer bastante”.

L’any 1943, citant l’obra de J.J Coll i Josep Lloret “La história de las Fallas de Gandia” diu: “El dia de San Josep es varen celebrar dos actes de màxima emoció. L’ofrena de flors a la verge dels Desemparats en la plaça de les Escoles Pies amb motiu de la coronació i benedicció de la imatge; i el bateig del xiquet nascut el dia 16 a les 23 hores i 40 minuts, per la qual cosa es va formar un festeig amb vestits de la València de principis del passat segle, des de l’alcalde fins el notari, escrivà, síndics, agutzils, guardes, massers i parelles de “llauradors i

llauradores”. Com se pot apreciar, una celebració molt costumista i institucional, com trobem a altres festivitats de l’època com les del patró Sant Francesc de Borja10, sense anar més lluny, on la presència consistorial era d’obligada assistència i constituïa tot una acte de rellevància social a la ciutat.

En un primer moment, l’origen del xiquet batejat era de condició humil, essent el preventori de Nostra Senyora dels Desemparats de la veïna localitat del Real una vertadera cantera de xiquets i xiquetes als quals, que els apadrinés la Fallera Major i l’Alcalde de la ciutat, algun tinent d’alcalde en la seua absència o el President de la Junta Local constituïa una possible ajuda de cara a un futur una miqueta més sòlid. L’any del primer Bateig oficial, 1947, el Foc i Flama ens descriu així l’acte al seu programa de festejos:“A las 5.- Bautizo del niño o nina de condición humilde, nacido en la hora más próxima a las 12 de la noche del día 13 de marzo, el cual será apadrinado por la Fallera Mayor y el Presidente de la Junta Local, los cuáles seran acompañados de vistoso cortejo integrado por las Bellezas Falleras y miembros de las comisiones visitiendo típicos trajes valencianos. Al final, serán invitados los assistentes a una copa de vino espanyol por la madrina”. És a dir, la Fallera Major, que en època solia pertànyer a la xicoteta burgesia comercial de la ciutat i la qual podia, com molt bé hem dit abans, prestar-li una mica d’ajuda al xiquet apadrinat de cara a un futur no massa prometedor.

Aquest xiquet o xiqueta havia de nàixer el més prop possible de la nit del dia 12 de març. Després, la condició humil del xiquet/eta anà canviant fins a establir que tot xiquet nascut a l’hora més pròxima de les 12 de nit del dia 12 era qui rebia l’aigua baptismal per part dels fallers. Aquests xiquets naixien a l’hospital gandià comarcal de Sant Francesc de Borja, per tant, ja no únicament eren xiquets de Gandia, sinó de tota la comarca de la Safor. Alguns pertanyien a famílies fallers, d’altres no, alguns venien de famílies més modestes, altres de més benestants. Finalment, i respectant-se en l’actualitat, el xiquet ha de pertànyer a una família fallera i moltes vegades naix molts mesos abans del seu bateig. Se presenten possibles candidatures per part de pares i comissions i la Federació de Faller escull a un dels nadons presentats. Pel que fa a la Fallera Major i a l’alcalde actuen com a padrins honorífics tenint el xiquet o xiqueta batejat uns altres padrins de sang.

La festa fallera mantén una hegemonia que es respecta en la seua essència més íntima en totes les localitats on se celebra. O millor dit: mantén el seu leitmotiv principal i no varia en absolut d’una població a una altra però, cadascuna d’elles ha anat adaptat el seu programa de festejos fallers a una sèrie d’actes que conformen actualment arqueologies festives autòctones que cal preservar. En el cas concret de Gandia és el bateig l’acte que li dona una singularitat única que cal preservar. El seu origen, com molt bé hem intentat escorcollar al present article, és eminentment adoctrinant i fruit d’una societat que recorria als rituals catòlics per tal d’homogeneïtzar un teixit social variat per natura. De totes maneres, eixe caràcter adoctrinador, encara que esguarda l’essència, perd la seua efectivitat en un ambient festiu com ho són les falles per tal de passar a ser més una celebració lúdica que l’acompliment preceptual d’un sagrament. Al cas de les falles de Gandia així passa, l’acte del Bateig forma part de la seua individualitat festiva i constitueix un dels actes més volguts de la nostra festa, únicament darrere d’un gegant com és l’ofrena contra la qual és molt difícil competir.

de les falles perquè persones molt més doctes que jo ja l’han tractat de forma magistral però, espere, com a síntesi i tancament del present article, que el lector s’haja introduït poc a poc en el valor sacre de l’aigua, en la seua importància com a element redemptor talment el foc, amb el seu procés de culminació amb el ritus del Bateig i amb la seua posterior metamorfosi en un dels actes més volguts de les falles gandianes i que major identitat li dona.

RELACIÓ D’ANYS I XIQUETS/ETES BATEJADES

ANY NOM XIQUET/XIQUETA

1947 Maria Cristina Morant i Mascarell

1948 Salvador Alberola i Oltra

1949 Rosario Sala i Rubio

1950 José Vercher i Tomás

1951 María Teresa Climent i Armengol

1952 Rosa Elena Catalá i Ibáñez

1953 José Francisco Gómez i Pérez

1954 Teresa Suarez i Ortega

1955 Juan Vicente Gras i Estruch

1956 Maria Mercedes Gomar i Gavilà

1957 Elena Pilar Hernàndez i Paricio

1958 Isabel Vidal i Romà

1959 Milagros Estruch i Contreras

1960 José Antonio Bertó i Contreras

1961 Juan Javier Català i Mascarell

1962 José Antonio Deusa i Morant

1963 Emiliano García Bravo

1964 Juan Ordínez i Más

1965 María Dolores Moya i Torres

1966 Miguel Escrivà i Barón

1967 Vicente Enguix i Aparisi

1968 Yolanda García i Baratagui

és exclusivament de famílies falleres, com el cas de la xiqueta Martina Sancho García, filla de dos fallers de la comissió del Raval. Fou apadrinada honoríficament aquest any per l'alcalde la ciutat i per la FM.

Els ritus, els mites, les confessions, les festes, l’aigua i el foc tenen un denominador comú i és l’eterna explicació irracional de tots els fenòmens que ens embolcallen als que durant molts segles no hem sigut capaços de comprendre.

La màgia d’aquests elements els ha atorgat un caràcter diví que a dia d’avui encara conservem, però no amb la consciència plena amb què ho feien els nostres avantpassats. Passem de les Saturnals romanes al judaisme i d’aquest al cristianisme no de forma brusca, sinó amb llargs processos d’assimilació dels que les festivitats encara en són testimonis vius. No anem a entrar en l’origen

1969 Jesús11

1970 María José Marco i Ramírez

1971 Isabel Josefa Rosario García i Calero

1972 Concepción Josefa Inés Escartín i Riera

1973 Alicia Josefa García i Muñoz

1974 María Ester Ramírez i Ramon

1975 Maria Angeles Frasquet i Arnau

1976 Margarita Sánchez i Fraguas

1977 Julio José Palacios i Marquina

1978 María del Mar Rodríguez i López

1979 José David Benavent i Ruíz

1980 Ramón José Moreno i Berenguer

1981 Juan José Flores i Sánchez

1982 Juan Salvador Signes i Català

1983 Maria Estela Orengo i Estruch i Daniel

Orengo i Estruch

1984 Cristina Marí i Ferrer

1985 Pau Boigues i Baset

La procedència dels darrers xiquets

Som barri, de ciutat, amb pròpia identitat

1986 Lara García i Marzal

1987 Ana Isabel Alemany Mahiques

1988 Bibiana Collado i Olaso

1989 Borja Piris i González

1990 José Vicente Chaveli i Balbastre

1991 Celia Soler i Borràs

1992 Victoria Alborch i Arnal

1993 Jacobo Vicente Monrabal i Konincks

1994 Estefanía Ramos i Alcudia

1995 Edgar Llopis i Sendra

1996 José Ibañez García

1997 Ausiàs Bañuls Estruch

1998 Judith García Miralles

1999 Ángel Ricard Mayans

2000 Juan José Pardo Moncho

2001 Lídia Castellà Meló

2002 Adrián Coll López

2003 Ray Gea Camarena

2004 Andrea Bertó Boscà

2005 Selena Femenía Lozano

2006 Jaume Pomar i del Blanco

2007 Beatriz Malonda Enguix

2008 Alba Ramon i Borja

2009 Zoe Benítez i Morant

2010 Valeria Pavía i Estruch

2011 Lucía Faus i Comas

2012 Daniela Mora i Gomar

2013 Evan Arlandis i Melo

2014 Sergi Castañer i Cremades

2015 Clara Durbà i Blasco

2016 Mauro Puig i Tarrazó

2017 Inés Navarro i Llopis

2018 Altea Fornés i Perelló

2019 Julieta Pellicer i Villarmín

2020/21 Jana Escolano Morant

2022 Martina Sancho García •

BIBLIOGRAFIA

OBRES:

MOLINA, P. (1997): Llibre del Cinquantenari, Junta Local Fallera, Gandia.

COLL FORNÉS, J.J. (2003): Les Falles de la República a Gandia, Ceic Alfons el Vell.

COLL FORNÉS, J.J. (2001): Les falles fundacionals a Gandia, Ceic Alfons el Vell.

COLL FORNÉS, J.J , LLORET, J. (1985): La Historia de las Falles de Gandia,

PUBLICACIONS:

EL VERÍ DEL FOC. (2004) Fanzine de falles, Xàtiva i Cultura.

LEVANTE EMV. Secció la Safor. Anys 96, 97, 98 i 99.

LLOCS CONSULTATS

Institut Municipal d’Arxius i Biblioteques de Gandia (IMAB). Arxiu del Museu Faller de Gandia.

Biblioteca Pública de Gandia.

AGRAÏMENTS:

Carlos Monzó, Alberto Bou i José Luís Miravet.

NOTAS

1 Al present article estem tractant l’acte del bateig únicament a dintre de les festivitats de caràcter faller. Un altre tema seria, per exemple, el bateig que any rere any té lloc al Pouet (casa natalícia de Sant Vicent Ferrer) on també se bateja un xiquet i acostumen a estar presents les Falleres Majors de València però que escapa del programa de festejos fallers pròpiament dit.

2 Jana Escolano, la xiqueta que havia de ser batejada l’any 2020 va passar a l’any següent quan, durant el mes de setembre, se varen commemorar les festivitats falleres de la ciutat.

3 Un clar exemple n’és la Fira de Sant Miquel, instaurada a Gandia l’any 1310 pel rei Jaume II el Just a inicis de la tardor.

4 Mateu. 3: 3-17

5 Mateu. 28: 19-20

6 Amb l'anomenada "bolcada" que és tradició que siga la Fallera Major de la ciutat qui li la regale al xiquet batejat.

7 En la tradicions paganes, l’aigua lustral és aquella amb què es ruixava els exvots, ofrenes o víctimes de sacrificis i que després, en confessions com el cristianisme, es reduirien a símbols com el Senyal, el Baptisme o la Salpassa, per exemple.

8 Hernàndez Martí, 1996:40.

9 Tortosa i García. La religió al programa de festejos fallers.

10 Hereva de la Fira de Sant Miquel.

11 No s’han trobat referències als cognoms del xiquet.

Urbanisme i falles. Creiximent paral·lel de la festa i la ciutat de València

/ de Javier Mozas Hernando /

La festa de les Falles no té una data concreta de fundació. La tradició ens transmet que les Falles foren creades pels fusters quan posaren un ninot dalt de les fogueres quan arribava l’equinocci de primavera, als carrers i places del centre històric, i l’horta circumdant de la ciutat de València.

Les primeres informacions de les Falles són del segle XVIII. Eren un festeig que se celebrava dins del cicle festiu en honor a Sant Josep al Cap i Casal. Les falles es plantaven en la matinada del 17 al 18 de març, i es cremaven quan es ponia el sol —per això eren conegudes com Falles de la Vespra de Sant Josep—.

Els organitzadors de les Falles en cada carrer o plaça eren al voltant de deu persones, generalment els comerciants i artesans que vivien o treballaven al barri. Estes incipients comissions falleres s’encarregaven alhora de preparar els actes fallers i de la construcció de la seua falla. Tenien un caràcter intermitent, donat que no era costum que tots els anys seguits es plantara falla al mateix lloc. El programa de festejos era similar a qualsevol de les festes de carrer de la ciutat: replegà, despertà, passa-

carrer, traca correguda i concerts de música, acompanyats per tabal i dolçaina o banda de música.

Els diferenciava de la resta de festes els dos actes principals, la plantà i cremà de la falla. Esta era generalment un caixó d’uns 2 metres d’alçària, i els laterals pintats o dibuixats. Al seu interior, es depositava el combustible, sobretot els trastos vells replegats pels xiquets uns dies abans pel veïnat, i una traca al moment de la cremà. Dalt del cadafal es col·locaven els ninots, de tamany natural, estructura de fusta recoberta de palla i roba, cares i mans de cera, i moviment. Els versos explicatius es posaven a les façanes dels edificis propers.

A partir de la segona meitat del segle XIX, la premsa local es fa ressò de la festa de manera contínua cada any fins a l’actualitat. A poc a poc, s’afegiren més actes al programa de festejos i acabà per ampliar-se al dia 19 la celebració, transformant-se en una festa de caràcter propi.

La tradició ens ha tramés que les falles naixqueren al barri del Carme. Però les primeres notícies de falles apareixen en eixe i a més als de la Seu i el Mercat. En 1789 tenim el nom de les dos primeres

ubicacions de falles, al carrer dels Flassaders i al de la Taverna Roja. Fins a 1820 no tornem a tindre la següent falla ubicada. En esta ocasió va ser al cantó de la plaça de Santa Caterina amb el desaparegut carrer de Saragossa, quasi en el punt on planta actualment la falla Plaça de la Reina-Pau-Sant Vicent, convertint-se en la falla actual més antiga.

Eixample urbà i expansió fallera

És en este context on se produí l’exploració d’altres barris i ravals de la ciutat. L’inici de l’enderrocament de les muralles el 20 de febrer de 1865 produí el creixement urbà seguint les vies d’eixida de la ciutat.

En 1871 apareixen les dos primeres falles extramurs. Una a la baixada del pont de la Trinitat i principi del carrer d’Alboraia. I l’altra a l’antic carrer de la Verònica, hui de Lepant. Prèviament, s’havien plantat falles des de l’any 1866 per part d’un empresari i cobrant entrada, dins de la plaça de Bous. Tot i això, les falles s’expandiren abans per altres municipis com Xàtiva a 1865 —suposem que per la connexió amb tren—.

Recreació de la falla plantada en 1820 a la plaça de Santa CatalinaCarrer de Saragossa, actual Plaça de la Reina-Pau-Sant Vicent. Arxiu Javi Mozas

Recreació de l’esbós de la falla plantada al carrer de Lepant en 1871, una de les dos primeres plantades extramurs. Arxiu Falla Lepant

Les primeres informacions de les Falles són del segle XVIII. Eren un festeig que se celebrava dins del cicle festiu en honor a Sant Josep al Cap i Casal

A poc a poc, les Falles s’expandiren per més carrers i places extramurs, en un intent d’abraçar tota la ciutat, tant als nous com als antics barris. Així, veiem com començà, entre finals del XIX i principis del XX, la flama fallera a poc a poc pels diferents barris i pedanies de la capital.

Hem de destacar l’expansió pels antics municipis que acabaren per annexionar-se a la ciutat de València durant l’últim terç del segle XIX. Els primers en plantar una falla foren els de Poble Nou de la Mar (Canyamelar) i Vilanova del Grau, els dos al mateix any, en 1872, quan encara eren independents. La resta plantaren la seua primera falla quan havien seguts annexionats a la capital, tot i que en molts casos encara no estaven totalment connectats per l’urbanisme: Russafa (1881), Cabanyal (1911), Benimaclet (1913), Benimàmet (1922), Campanar (1925), Orriols (Don Bosco 1929), Patraix (1929), Benicalap i Massarrojos (1931). Tant a Carpesa com a Beniferri, encara tardà dècades en arribar la festa fallera, en 1982 i 1985 respectivament. A Benifaraig i Borbotó mai ha arribat.

L’aprovació de la Llei de l’Eixample a València en 1884 de Calvo, Ferreres i Arnau arribava per ajudar a créixer la ciutat ordenadament fins a les Grans Vies. A partir d’este moment, el creixement urbà anà quasi en paral·lel al creixement faller. La mostra són les falles plantades dins d’eixe perímetre en eixes dècades en els barris de la Roqueta

(Cervantes 1878, Pelai 1887 i Convent de Jerusalem 1893), Morvedre (1890), l’Eixample (Port-Russafa 1881, Isabel la Catòlica 1890, Mercat de Colón 1916 i Joaquín Costa-Comte d’Altea 1928), el Botànic i la Petxina (Borrull i Nord 1890), i Marxalenes (1914).

Posteriorment s’aprovà el pla d’ampliació de Pichó i Mora de 1907 fins a Trànsits. I permetria conseqüentment el faller... el Pla del Reial (Camí d’Algirós-Serrano Flores 1903), la Saïdia (VisitacióOriola 1924), Carrera d’En Corts (1927), Barri de Sant Antoni i el Camí de Barcelona-Travessera de Montcada (1929) o Torrefiel (Comte de Torrefiel4ª travessera 1932) i Camins al Grau (Port-Mestre Valls 1932).

Com hem vist abans, sempre hi havia excepcions en quant a l’eixamplament progressiu radial des del cor de la ciutat cap a fora. Així, podem vore com a altres nuclis dispersos no enllaçats amb la ciutat més que pels camins, també plantaren la seua primera falleta abans de ser engolits urbanísticament. Són els casos de Castellar (1886), Montolivet (1905), Nazaret (1916), la Font de Sant Lluís (1930), la Malva-rosa (1929) i El Palmar (1936).

Falla plantada als carrers Aragón-Gandia en 1919. Revista Mundo Gráfico

Falla plantada al Camí d’Algirós en 1928

Epíleg

La progressiva construcció de cases i grups de vivendes als diferents barris de la ciutat de València a partir de 1940, han sigut la pauta a seguir per a la creació de noves comissions falleres, sobre tot amb l’expansió urbanística dels seixanta i setanta.

Mentrestant, després de Xàtiva, la festa s’expandí molt lentament a altres municipis en relació amb el ferrocarril com Sueca i Gandia (1876), Alzira (1889), Torrent (1900) o Xest (1906). Algunes més pròximes tardaren més, com Burjassot (1910), Mislata (1926) o Xirivella (1929). Però també la festa es traslladà de manera puntual a les localitats alacantines de Senija (1875), Gata de Gorgos (1898), Dénia (1900), Onil i Petrés (principis de segle) i Oriola (1906), i a la ciutat de Castelló (1904). Els anys vint i trenta foren una gran etapa d’expansió per 46 localitats de les tres províncies, destacant les 17 localitats de la comarca de l’Horta, a Sagunt-Port de Sagunt (1926), Cullera (1928) i Borriana (1928).

Una altra història és la plantà de falles a altres províncies espanyoles el primer terç del segle XX (Madrid 1915, Melilla i Tarragona 1925, o Barcelona 1934), així com les plantades pels valencians a América (Buenos Aires 1927) i Europa (París 1932). Arribarem alguna vegada a l’espai? •

DOCUMENTACIÓ CONSULTADA:

Hemeroteca Municipal de València, Biblioteca Valenciana, Arxiu-Biblioteca de la Junta Central Fallera i arxius municipals diversos.

Mozas Hernando, Javier (2015): “La expansió geogràfica de les Falles”. Llibret de la Comissió Fallera de Sant Roc. Torrent.

Mozas Hernando, Javier (2017): “La expansió geogràfica de les Falles”. Suplement de Falles de la revista La Traca. València.

Mozas Hernando, Javier (2020): “La invasió geogràfica de la civilització fallera”. Llibret de la Comissió Fallera de Sant Gregori. Torrent

Mozas Hernando, Javier (2021): “La contínua expansió de la festa de les Falles”. Revista Cendra-Suc de Falles, Tardor-Hivern 2021, número 28.

Vam ser la millor falla de Gandia

/ de Llorens Bustos /

Gandia, 17 de març de 1993

La plaça de la Constitució estava de gom a gom. Algunes comissions, sobretot, les de segona i primera, van començar a dispersar-se. El guirigall del lliurament de premis de la primera secció va finalitzar amb el so d’un trompeteig d’aire comprimit. Aquest any vaig participar com a membre del jurat de monuments en la categoria de la secció d’especial. Ho recorde perfectament perquè vaig ser convocat per Xavier Estruch, de la falla Màrtirs i així consta. Feia poc s’havia instaurat el premi a la millor falla de Gandia i la incertesa davant el resultat m’envaïa per saber i conéixer de la guardonada. Comentaris amb alguns jurats durant el menjar va enfervorir el meu interés davant la diversitat d’opinions hagudes. Salvador Boix, secretari, davant la mirada escrutadora del president de la Junta Local Fallera, Josep Lloret i Tarrasó, que romania anhista i sòlid com l’estàtua de Sant Francesc de Borja, ni tan sols mirava a la fallera major de Gandia: Lorena Gorrita de Zúñiga, que no cessava de posar i somriure davant els fotògrafs. Acabat el repartiment de banderins de les infantils, es va iniciar l’obertura dels premis nominats de la secció especial, última i la més esperada. En això,

vaig observar des de l’angle on jo estava que algú, amb excessiva urgència, s’acostava a qui portava l’estendard de la falla Sant Nicolau “Mosquit”, disposat per a l’abandó de la plaça, en el cap de carrer amb Sant Pasqual, va ser intervingut per Andrés Requena, conegut per mi, des que vaig ser delegat de la Junta representant a la falla Benipeixcar. El president, Salvador Sanchis, va acudir per ser convidat juntament amb Leandro Martí, Manolo Montesinos i Ramón Vilaplana. Al moment, tots van quedar quiets formant un rogle que va augmentar l’interès de la reina de la falla Marien Sanchis, que juntament amb la reina del foc, Ester Martí havien deixat de ballotejar els compassos de la banda de música amb la cançó: “tinc un tractor groc”. El secretari i portaveu de l’esdeveniment realitzava senyals a les comissions presents pregant-los paciència captada per la cambra de Miquel Pérez, sotssecretari de la junta que immortalitzava l’acte. Xiulades embolicades de càntics festius davant aquell escenari on en la posterior només quedava el rest dels banderins penjats com a peces de moda d’uns grans magatzems.

La satisfacció de la comissió del Mosquit era evident per haver rivalitzat el primer premi de la segona categoria amb el lema del monument:

¨Paga i calla¨. Obra dels artistes fallers i gandians Germans Colomina. El clam de tota la comissió grauera festejava aixecant enlaire totes les banderoles obtingudes al compàs que els marcava la banda de música. Andrés Requena, en el rogle format pels interessats, va ser contundent:

-Us quedeu fins que es finalitze i punt-

Algun xiuxiuejava pels voltants davant la incertesa que els envaïa per l’immobilisme ordenat.

—Una cosa estranya ha ocorregut que no deixen marxar a la falla del Mosquit —em va dir a cau d’orella un jove faller de la comissió de Corea, Alberto de Sanfélix i va quedar mirant l’escenari, on el secretari, en aquell faristol, a manera de pregoner, va alçar la veu que va retrunyir per tota la plaça:

—Acta de lliurament dels premis de la secció especial!

Va deixar un espai efímer de temps. En l’aire volaven serpentines, sobretot, al voltant de la falla que se suposava la guanyadora. Així, va citar el tercer premi a la falla Plaça Exèrcit Espanyol, segon a la del Carrer Major i Passeig i primer premi a la comissió de Lluís Belda. Els banderins d’especial pujaven i baixaven sacsejats per falleres i fallers, al pal se sumava tot el que podia. El secretari es va aproximar al micro i va atacar de nou: Premi d’enginy i gràcia de la secció especial! Es va detenir per a ser atès pels que van apostar a això:

—A la falla Exèrcit Espanyol... Jardinet!!!

Ni un milió de gerros haurien estat suficients per a sufocar l’entusiasme que mantenien els fallers de Lluís Belda. El murmuri corria per tota la plaça com la pólvora presa en una cremà xopada de gasolina. El xafardeig era incessant i l’angoixa es proveïa entre els presents que suposaven una trampa. Alguns assemblaven un grup de manifestants negacionistes davant un sistema dictatorial. Vaig mirar a l’alt en sentir els tocs del campanar de la Col·legiata, el secretari escarit i precís va continuar. Va contemplar al president i a la reina de les falles com si necessités la seua audiència, després va batre la mirada per tota la plaça, es va llepar els llavis i va aproximar al micròfon per a exclamar:

—Premi a la millor falla de totes les categories de Gandia, any 1993... a la comissió de la falla Sant Nicolau Mosquit!!! •

Si vols saber

/ de Teresa Broseta /

Si vols saber com és una fallera o la pinta que pot tindre un faller, només cal que t’aboques al carrer i ho tindràs ben claret a la primera.

Ves al forn o a una botiga de solera, al bar, la biblioteca o el taller, al mercat, al dentista, al sabater, a l’escola, a ca la perruquera, al quiosc, al basar... Allà on la gent treballa, viu, es troba, fa amistat, el col·lectiu faller està present

perquè són, som, el poble, la ciutat, els barris plens de vida, som el rent del necessari pa de la unitat.

Salva Gregori | Jorge M. Guarro | Abel Balbastre | Alba Fluixà

Mirada històrica a través d’una càmera

/ de Salva Gregori /

Després de més de vint anys dedicats a la fotografia en els quals les falles han tingut un paper molt important en la meua trajectòria, rep la invitació per a col·laborar en aquest llibret no amb les meues fotos, sinó amb les meues paraules

Molt s’ha escrit sobre la mirada d’un fotògraf i la veritat és que mai m’he sentit còmode amb aquest terme. No crec que el fotògraf posseïsca una mirada diferent, millor, o més clarificadora que la d’aquells que, sense usar una càmera fotogràfica, es prenen el seu temps per a observar el món que els envolta, les seues emocions, alegries i tristeses. O de la d’aquells que perceben la bellesa, la senzillesa, la nostàlgia i la tragèdia i la saben encaixar en un paisatge o en una història.

Descriure allò que veig amb una eina tecnològica no em fa diferent d’aquell que ho fa per mitjà d’una pintura, un poema o un article en un periòdic. En aquest sentit, crec en el llenguatge fotogràfic pur, en el poder d’una imatge per a evocar sentiments, provocar respostes, estimular, en fi, a la persona perquè afloren les seues pròpies emocions, tirant mà, això sí, de la seua experiència vital, de les seues vivències passades.

Per tant, parlar d’una fotografia i intentar explicar-la seria redundant. La fotografia usa el seu propi llenguatge i es val per a això d’elements propis; enquadrament, composició, color, llum, nitidesa, textura, etc., que conformen una imatge final que no busca contar completament un instant, però sí que suscitar una cerca del seu sentit en aquell que l’observa.

Després de més de vint anys dedicats a la fotografia en els quals les falles han tingut un paper molt important en la meua trajectòria, rep la invitació per a col·laborar en aquest llibret no amb les meues fotos, sinó amb les meues paraules, per a rescatar de la meua memòria fotogràfica allò que considere que pot tenir interés. I no seria just no destacar el paper que en tots aquests anys ha exercit el Foc i Flama. Jo vaig arribar a ell de la mà de Pepe Mas i Pep Lloret l’any 2006 per a col·laborar en la realització de les fotos oficials de les falleres majors i així dotar a la publicació d’un estil propi. Decidim llavors elaborar un reportatge fotogràfic complet d’elles en un estil nou, barrejant les fotos en les quals posaven amb el vestit de fallera amb unes altres, que anomenàvem “informal”, i en les quals apareixien amb un vestuari actual. Aquest és el sistema que encara perdura i que ens porta, any rere any, a intentar sorprendre amb enquadraments nous, localitzacions sorprenents, o portades que impacten en major o menor mesura. També comencem a destacar les fotografies de les Corts d’Honor donant-los un tractament més individualitzat, així com a la fotografia dels membres de la Junta, i a la progressiva incorporació dels ninots, les falles, etc.

Crec que això va portar amb si una major preocupació a fotografiar amb qualitat a les representants de les diferents comissions falleres, veritable atractiu per a molts del Foc i Flama de cada any, i nucli primordial de la publicació. Aquestes fotografies, en les quals participen diferents autors, són en la majoria dels casos un model de composició i enquadrament, i a Gandia, afortunadament hem gaudit del treball de fotògrafs excel·lents que han deixat la seua petjada en aquest camp. Diuen que ningú és profeta en la seua terra, i la veritat és que sovint és cert. L’excel·lència del Foc i Flama és

reconeguda en qualsevol lloc on se celebren les festes de les falles, i, estic segur, és una de les publicacions de referència; el que no la fa aliena a les crítiques i a l’escrutini sever d’aquells als qui és dirigida, cosa que fa, que any rere any el nivell d’autoexigència augmente.

Un altre apartat que em ve a la memòria tracta de l’oportunitat d’afrontar des d’una òptica fotogràfica diferents aspectes de la festa de les Falles, com, l’espectacle de la Nit de la Crema, els treballs en els tallers dels artistes fallers, el dia a dia d’una comissió, el calendari frenètic d’aquests quatre dies de març, o la quietud absent de les falles de la covid. En aquest sentit, és destacable la importància que, en tots aquests anys, tant les comissions falleres com, la Federació de Falles, han donat a aquests reportatges fotogràfics en les seues publicacions, la qual cosa demostra la importància de la fotografia documental a l’hora de definir un fenomen cultural de la magnitud de les Falles.

Abans he parlat del nivell d’autoexigència que comporta aquest treball. Al llarg de tots aquests anys crec que hem aportat un nivell de qualitat elevat en tots els projectes, però la cadència de les publicacions és excessiva, i això comporta un gran desgast. M’explique. La competició ens porta al límit, a forçar màquines, a cada any intentar superar el fet l’any anterior, a més pàgines, més articles, més fotografies, més grandària, més diners... més fusta, és la guerra, que deia Grouxo. I, on està el límit; quin és el barem ideal, on parar, quina resulta excessiva, inapropiat, grandiloqüent, ridícul, en fi. Aquesta és una pregunta recurrent, i no té fàcil resposta, però m’atrevisc a aventurar una, almenys, pel que fa a la fotografia. La recent Declaració de les Falles com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat ens ha de fer reflexionar sobre quins aspectes del festiu són inherents, propis i exclusius de les Falles, i quins no. De què podem presumir per la seua originalitat i creativitat,(i aquí cadascun podria enumerar algun aspecte com la indumentària, la música festiva, la

pirotècnia, sense oblidar-nos de la Falla, així, en majúscula, com a element definitori i eix central... ) i que és accessori comunament i semblant a qualsevol altra manifestació festiva. Jo, personalment situaria la fotografia a cura d’aquesta singularitat, per a potenciar la seua essència, salvaguardar la seua idea, perpetuar la seua imatge perfecta. Per això la cura del detall, l’entorn, l’estil, i allunyar-nos d’anacronismes formals.

El fotògraf és una sort de Cyrano; percep la bellesa, però no la posseeix. Posa el seu talent al servei d’allò que enlluerna, però congela tan sols un instant. És testimoni del quotidià i del sublim, però la seua cambra només ens brinda una fracció de segon, un instant, a vegades, decisiu. La naturalesa de la seua obra li fa semblar superficial, no obstant això la cerca de la fotografia que emociona li amoïna. A ell li devem la bellesa de molts records, la memòria dels éssers estimats, la ficció de la immortalitat; la certesa, final, que vam ser allí, que aquelles ombres del passat no van ser somnis, que algun dia vam ser joves, o herois, o que una cosa bella ens va passar. A aquest lloc, on vam ser feliços, sí que podem tornar, encara que només amb la mirada. I d’aquesta col·lecció de records que ens explica qui som i com hem arribat fins aquí tracta aquest conte; i a això ens dediquem. De les moltes hores que ocupem anant d’un costat a un altre carregats amb el nostre equip queden unes quantes fotos que emocionen d’entre els milers, desenes de milers que conformen el nostre arxiu; i són aquestes les que donen sentit, les que recordes d’entre totes, les que consideres més teues, la teua obra més personal.

Recorde una anècdota de la meua infantesa: Els meus avis guardaven en una capsa de galetes de llanda unes quantes fotos, no serien més de quaranta o cinquanta; un número ridículament escàs en els temps d’Instagram, però en elles, en aquestes poques fotos, es resumia la seua vida. M’encantaria pensar que alguna de les meues fotografies ocupa un lloc tan important en la memòria d’algú. •

La competició ens porta al límit, a forçar màquines, a cada any intentar superar el fet l’any anterior, a més pàgines, més articles, més fotografies, més grandària, més diners... més fusta, és la guerra, que deia Grouxo.

Som patrimoni, memòria, evocació i història

El patrimoni cultural no es limita a monuments i col·leccions d’objectes (patrimoni material), sinó que comprèn també tradicions o expressions vives heretades dels nostres avantpassats i transmeses als nostres descendents, com a tradicions orals, arts de l’espectacle, usos socials, rituals, actes festius, coneixements i pràctiques relatius a la naturalesa i l’univers, i sabers i tècniques vinculats a l’artesania tradicional (patrimoni immaterial).

Malgrat la seua fragilitat, el patrimoni cultural immaterial és un important factor del manteniment de la diversitat cultural. La importància del patrimoni cultural immaterial no consisteix en la manifestació cultural en

materials com immaterials és catalogar, preservar i donar a conèixer llocs d’importància cultural o natural excepcional per a l’herència comuna de la humanitat. És a dir que es mantinga per a les generacions futures.

La Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial adoptada per la Conferència General

de la UNESCO en 2003 té per objecte principal salvaguardar els usos, representacions, expressions, coneixements i tècniques que les comunitats, els grups i, en alguns casos, els individus reconeixen com a part integrant del seu patrimoni cultural. Aquest patrimoni es pot manifestar en àmbits com les tradicions i expressions orals, les arts de l’espectacle, els usos socials, els rituals, els actes festius, els coneixements i usos relacionats amb la naturalesa i l’univers i les tècniques artesanals tradicionals.

La declaració, com tot reconeixement extern, porta aparellada o genera un increment en el nombre de persones que s’interessen per la festa sorgint i incrementant-se així fluxos de creixement en volum de turistes o d’estudiosos

de les manifestacions antropològiques.

Els valors patrimonials universals que han fet a la festa de Les Falles mereixedora d’aqueixa declaració són múltiples.

La festa de Les Falles és una gran festa heretada dels nostres avantpassats on es veuen reflectits valors universals que cal respectar i fer possible que es mantinguen per a futures generacions.

Uns valors com ara: La participació ciutadana, la sociabilitat, la sensibilització per l’espai públic, la popularitat i espontaneïtat, la multiculturalitat i integració social, la transmissió de coneixements tècnics de manera intergeneracional, la convivència intergeneracional, etc. es fan realitat en la

festa així com la pervivència d’una llengua, d’una literatura satírica pròpia i unes publicacions úniques, d’uns oficis artesanals els coneixements dels quals es transmeten de generació en generació en els tallers a través de la relació mestreaprenent, una música i uns instruments musicals propis, dins dels propis col·lectius fallers, en els casals, es transmeten intergeneracionalment, a part dels valors universals anteriorment enumerats, habilitats com ara dansa, teatre, esports tradicionals, rituals festius, coneixements sobre indumentària tradicional, etc.

Tots aquests valors i coneixements són els que formen l’Espai Cultural de la Festa de les Falles Valencianes i els que la doten d’aqueixa

singularitat que cal protegir.

Però la declaració de Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de la festa de Les Falles Valencianes no ha sigut ni una panacea ni ha solucionat tots els problemes reals que té la festa. Serem el col·lectiu faller el que tinga, com sempre, que lluitar pels seus interessos i intentar solucionar els problemes que aguaiten la festa, que són molts.

I qui pot i té almenys una obligació moral de contribuir a la salvaguarda de la festa de Les Falles? No sempre les obligacions de salvaguarda únicament recauen en els nostres administradors públics. Altres actors tenen també un paper rellevant:

En primer lloc, els propis fallers i tots els actors que

intervenen directament al voltant de la festa, professionals, artesans, músics, etc. som els que posseïm i usem aqueix patrimoni cultural immaterial i per això estem en les millors condicions per a identificarlos i salvaguardar-los.

En segon lloc, persones alienes a la festa, també professionals però que poden contribuir a la salvaguarda per exemple ajudant les comunitats a apilar i registrar informació sobre els elements del seu patrimoni cultural immaterial o transmetent coneixements relatius al mateix per conductes més formals, com l’ensenyament escolar i universitària.

En tercer lloc, els professionals de la informació i mitjans de comunicació, ja que una altra manera de contribuir a

la salvaguarda és promoure la informació sobre el patrimoni cultural immaterial en els mitjans d’informació i comunicació.

La UNESCO manifesta que el patrimoni cultural immaterial no sempre ha de salvaguardarse o revitalitzar-se a qualsevol preu. Com qualsevol ser vivent, segueix un cicle vital i per això alguns dels seus elements estan destinats a desaparèixer, després d’haver donat a llum noves formes o expressions.

Així doncs els valencians i fallers salvaguardarem tot allò de la nostra festa que lliurement vulguem salvaguardar. La declaració simplement és com un certificat que avala la qualitat de la nostra festa, reconeixentla internacionalment i elevantla al més alt que una festa puga

aconseguir que és estar inclosa en la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de la UNESCO, que és l’únic organisme especialitzat de les Nacions Unides amb un mandat exprés en l’àmbit de la cultura.

I per concloure, dir que no sols la Festa de les Falles ha sigut guardonada amb el reconeixement internacional. Molts valencians no coneixen els bens valencians declarats patrimonis immaterials que hi son molts a hores d’ara. Als set que hi ha, haurà que sumar les candidatures que estan en fase preparatòria per arribar a ser-ho en un futur, dos dels quals tenen alguna vinculació amb la festa de Les Falles, com és l’art culinari de fer i menjar la paella o els tocs manuals de campanes que, com un mitjà de comunicació sonor, anuncien la mort d’algú

dels nostres veïns, avisen de qualsevol perill o conviden en els nostres pobles a la festa, a l’oració o a qualsevol altra activitat d’interès comú. Tots formen part del conjunt de valors o bens culturals acumulats per tradició i herència dels nostres avantpassats. •

Pray for PATRIMONI

/ de Abel Balbastre /

Tots plegats caminàvem sota les ombres dels ninots a ritme de la dolçaina i el tabal i el parlotejar valencià de la gent. Allí, al bell mig de la ciutat, ens rodejava, plenament, la sàtira i el color. Recorríem els carrers com recorrem la nostra vida, impregnant-nos d’una festa oberta i popular, una festa valenciana, una festa feta pels valencians i valencianes, una festa en valencià. Alegrement bevíem d’un ambient irreverent i, per què no? Combatiu. Ens fèiem un gelat i procuràvem que tinguera tants colors com la nostra falla, i sí, com a bons valencians, quan més gran i vistós millor, sinó no estava tan bo. Tristament recorde aquells dies. Recorde aquells dies amb els ulls vidriosos. Els meus oïts manquen de paraules valencianes al caminar pels carrers de la capital. Per sort, les paraules satíriques escrites als cartells de les falles continuen sonant en la nostra estimada llengua. Però, quant de temps de vida li queden a eixos pobres cartells valencians? Tan sols! Rodejats de llengües estrangeres que pregunten -What does it mean? O que directament insten al -¿Y por qué no lo ponen en castellano?

¿De qué les sirve ponerlo en esa lengua que hablan cuatro mataos?

Ens farem patrimoni cultural immaterial? Sí! Continuarem fent les falles en valencià? Ja vorem! Tot dependrà si des de Madrid es prenen els cartells a bé o a mal. Esperem que no s’ho prenguen les senyals i els cartells de trànsit.

Tots plegats caminem sota les ombres dels ninots a ritme de «zarzuela y castañuela»...

Memòria del foc*

/ de Alba Fluixà /

Obrires els ulls, despertant la llavor que esperava la força invencible de la llum. I els anys desfilaren com un riu coratjós a la recerca de l’obertura infinita de la mar. Però, cada primavera, hi hagué sempre la pausa indefugible i deliciosa de la festa del foc.

Perquè és en l’excepcionalitat festiva del parèntesi on es construeix el record.

Toni Colomina | Josep Antoni Fluixá | Ana llopis | Rosa larrosa

El patrimoni faller no existeix: el fem i el desfem*

/ de Toni Colomina /

La classificació dels béns culturals, fins i tot abans que assumírem aquest concepte, ha vingut responent històricament a una estructura piramidal, molt similar a un castell de naips. En la cúspide d’aquesta distribució es disposaven les principals obres mestres de la humanitat, que incloïen les pintures, escultures i arquitectures dels més grans protagonistes de la història de l’art. Per davall, acompanyades moltes vegades d’etiquetes execrables, s’acomodaven com podien les obres d’art menor, condemnades a aqueixa segona categoria per mancar d’artisticitat, historicitat o antiguitat. Encara molt per davall d’aquest nivell, les files inferiors del castell quedaven reservades per al patrimoni oblidat, exempt de reconeixement i predestinat al maltractament des del punt de vista de la seua conservació, gestió i difusió. Ací és on ha romàs per dècades, per exemple, el nostre benvolgut ninot indultat. I és que – clar! –no és el mateix una escultura renaixentista que un ninot de falla.

Per fortuna, discretament i lenta, una venteguera d’aire renovat va començar a desestabilitzar el castell de naips per a provocar el seu enfonsament. Encara no és totalment palmari,

però és una tendència irreversible, una inclinació sense marxa arrere que sembla haver ordenat una distribució més horitzontal i, en definitiva, més igualitària. D’aquesta manera, aquelles manifestacions tradicionalment relegades al continu abandó gaudeixen ara d’una nova oportunitat.

Això que tenen les falles d’herència transmissible, de realitat vinculada a la identitat d’un poble i de ritual perfectament definit i socialitzador va provocar que les consagràrem com a patrimoni cultural, no sols propi, sinó extensible a la resta de la humanitat. I efectivament, l’escena satírica, la música, la indumentària, la pólvora i la literatura fallera, entre altres diccions i plaers per als sentits, van acabar per conformar els elements patrimonials més identificatius de la festa.

Aquest procés de patrimonialització ha vingut lligat a l’aparició dels museus fallers o, en el cas de les localitats on ja comptaven amb alguna cosa semblant, a la redefinició dels espais destinats a l’exposició i emmagatzematge de ninots, cartells i altres vestigis de rememoració. En efecte, el procés de museïtzació també s’ha vingut duent a terme d’una manera crítica, científica

i més o menys argumentada, d’acord amb els corrents contemporanis que conclouen que un museu ha d’anar més enllà de les pretensions que perseguien els gabinets de curiositats huitcentistes o cambres de meravelles.

Des del punt de vista de la conservació dels fons o col·leccions també s’ha produït un important canvi de mentalitat. Un cas molt particular el constitueix el ninot indultat que, després de romandre dècades amuntegat en els racons més ignominiosos de tallers o casals fallers – això en el millor dels casos –, comença a ser considerat com a vertader mereixedor de les cures més atentes i respectuoses.

No obstant aquesta inèdita deferència, abans de la seua consideració definitiva, durant anys ha sigut sotmès a processos d’intervenció molt pròxims a l’intrusisme professional i exageradament invasius, que no han afavorit precisament la seua posada en valor. D’aquesta manera, en aquest trànsit de l’entresolat al museu – fins i tot després de molt de temps en ell, en el museu –, s’han succeït operacions que, amb més bona fe que encert, han estat dirigides a refrescar, actualitzar, recompondre, repintar o retocar les escultures a través d’un nou moment

creatiu, completament irrespectuós amb l’obra original i amb els valors estètics i intenció que perseguia l’artista legítim. I és que – clar! – no és el mateix una escultura renaixentista que un ninot de falla.

Sortosament, algunes institucions, col·lectius i particulars, amants tots de la festa i dels seus valors patrimonials, van liderar un corrent de sensibilització que preconitzava la conservació del ninot indultat recorrent a uns criteris científics estrictes. Amb això, es pretenia trencar amb les antigues intervencions reparadores i va començar a considerar-se l’escultura fallera com una mena de bé que calia atendre amb les mateixes garanties i mètodes que qualsevol altra tipologia artística o objectual integrant del patrimoni cultural.

Una recent conscienciació, que ha acabat per estendre’s de manera lenta i tímida a nivell institucional i social, ha portat amb si una nova deferència cap als béns culturals que atén especialment al que simbolitzen o signifiquen, deixant arrere altres criteris valoratius concernents a allò històric o artístic. I efectivament, el més admirable de tot això és que qualsevol objecte, per molt insignificant que

semble, pot arribar a convertir-se en patrimoni cultural; només necessita sotmetre’s a aqueix moment metodològic de reconeixement per part de l’individu o la societat, que l’integra com a element fonamental per a definir la seua identitat.

Un senzill llapis no té cap valor cultural per als fallers de Gandia, però si trobàrem aquell que va servir per a dibuixar l’esbós de la primera falla que es va plantar a la ciutat, segurament li tindríem una especial estima cultural. El patrimoni no naix, es fa.

Va ser així, aprofitant aquesta ona d’aire fresc, com alguns dels ninots del Museu de l’Artista Faller de València, gràcies a les ajudes de la Diputació, van poder ser restaurats pels investigadors i tècnics de l’Institut de Restauració del Patrimoni de la Universitat Politècnica de València a partir de l’any 2013. Aquesta data marca l’inici d’una deferència inèdita cap a la conservació científica del ninot indultat, assentada en el respecte màxim, tant cap a la seua component simbòlica, com a la seua índole tècnica i material. I seguint aquest precedent, altres museus festius, no sols fallers, es van unir a aquesta tendència. Afortunadament, el

que havia començat com un cas excepcional, ha vingut a convertir-se en l’habitual i acostumat, de manera que els museus fallers de València, Gandia, Alzira o Xàtiva, durant aquests últims anys, han atès les seues figures falleres amb el mateix mirament – o, almenys, de manera més atenta que anys arrere – amb el qual atenen els grans museus internacionals als seus fons més rellevants. És possible que, per als fallers de la localitat de Xàtiva, el iaio de cartó i cera de José Garcia Tortosa “Vèrnia”, indultat en 1943 i que suposa el ninot més antic que es conserva intacte en tot el territori faller, desperte major interés cultural que l’Apol·lo de Silvio Cosini conservat en el Museu del Prado. O no?

I és que – clar! – no és el mateix una escultura renaixentista que un ninot de falla. No obstant això, malgrat les clares diferències, la pròpia definició dels béns culturals – ara sí – ha començat a atorgar-li privilegis similars.

És clar que totes aquestes assercions tan contundents podrien ser puntualitzades, però les concrecions serien motiu d’un assaig més profund i extens que excediria les singularitats literàries del llibret de falla, de manera que quedem-nos amb l’essencial: igual que la família,

el patrimoni és fer-se; i que, la fallera, no serà la més excelsa obra escultòrica de la història de la humanitat, però és la nostra, la que fa que ens sentim units i identificats com a poble.

Però tot no pot ser tan bonic i es fa necessària una última reflexió crítica. És clar que tots en general – encara que és cert que uns més que uns altres – sentim la festa de les falles com una manifestació que és capaç de commoure tots els nostres sentits, emocionant, tremendament commovedora, catàrtica i aglutinadora social. Però, i el públic en els nostres museus? En ells – en els museus – es conserva encapsulada la seua essència durant tot l’any, explicada a través del fil conductor que vincula els diferents elements patrimonials de la festa a través d’una museografia més o menys atractiva. I no obstant la latència, sembla que tota aquesta agitació és igual d’efímera que els ninots que desapareixen la nit de la cremà i que, continguda, espera a tornar a despertar-se a principis de cada mes de març.

En contra d’aquesta afirmació podria adduirse que les falles són tot l’any; i efectivament, ho són, però si és així que ho siguen amb totes les conseqüències i atenent a tots els seus vessants, també els patrimonials. Ho intentem? •

*Aquest artícle ha esta presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falles de la Federació de Falles de Gandia any 2023

Cultura més enllà de la festa*

/ de Josep Antoni Fluixà /

No he sentit mai cap animadversió per les falles. Sempre m’han agradat, des de ben menut, encara que no he sigut mai faller en el sentit literal de la paraula. Com totes les festes, la de les falles, ha tingut i té aspectes positius i aspectes molt millorables. És evident que les comissions falleres generen, sovint, sorolls excessius en els casals on es reuneixen al llarg de l’any i que molesten, de vegades, el veïnat. És també normal que en els dies de festa, l’alegria dels fallers, i també de la de les persones que gaudeixen de la festa des de fora, provoque cants molestos, músiques de berbena que no deixen dormir, brutícia pels carrers, etc. Però això, més o menys, és el que ocorre en totes les festes de tots els pobles i de tots els països. I, com passa en tot el món, hi ha gent que viu les festes amb passió i intensitat i, alhora, hi ha veïns del mateix poble que fugen de la festa com de la pesta. Vull dir amb això que, personalment -encara que soc partidari d’evolucionar i de superar els aspectes més qüestionables-, les falles no han tingut mai per a mi una consideració especialment negativa, motiu pel qual, quan fa ja molts anys, van començar a sol·licitar la meua col·laboració per a escriure en els llibres de falla o per a assessorar en l’organització d’alguna activitat cultural no m’hi

vaig negar, a pesar dels prejudicis culturalistes que hi havia en aquella època dels anys huitanta del segle passat. Sobretot, per l’apropiació ideològica que el franquisme havia fet de les falles i que els sectors més conservadors de la societat pretenien mantindre viva.

Per tot això, no he tingut mai cap dubte a l’hora d’afirmar que les falles són cultura i que la relació entre la festa fallera i l’activitat cultural pot ser -i és- molt rica i fructífera, com ho han demostrat ja durant molts anys una gran quantitat de comissions falleres. Les falles són cultura i són tradició. Les falles transmeten coneixements culturals d’unes generacions a altres i ho fan de manera conscient. Naturalment, unes millor que altres. Unes amb més passió pel monument artístic i altres, per exemple, per una implicació més social amb el barri on s’ubiquen o amb una predilecció per l’esport. Com també hi ha fallers i falleres que tenen predisposició per unes tasques o altres, com, per exemple, els que es dediquen a l’elaboració del llibre anual de la falla. Cadascú fa el seu treball de manera voluntariosa i, molt sovint, amb deler i gran sentiment. És a dir, amb molta passió com veiem habitualment en els lliuraments dels premis, tant els que afecten al monument artístic com els que s’atorguen

als llibres de falla. Les falles tenen, per tant, un component evidentment festiu, però en tenen també un altre substancialment cultural.

Ara bé, són una festa i una cultura amb un caràcter efímer? Aquesta és la qüestió que jo vull ara plantejar, la que convé que comencem ja a fer-nos. Els monuments fallers es cremen la nit de Sant Josep: són creacions artístiques efímeres. Però... i els llibres? Sovint, entre els fallers i les falleres que s’encarreguen amb vertader entusiasme d’elaborar-los, he sentit dir que els llibres de falla són la memòria de la festa. Són el que queda després del foc. Però és això cert? Hi queda alguna aportació cultural més enllà de la festa? La cultura que es fa en i per a les falles, pot traslladar-se i convergir en la línia progressiva de la construcció cultural d’un poble? Són aquestes les preguntes que ara em be de gust plantejar. Crec que ja hem parlat massa d’una afirmació que a hores d’ara és inqüestionable: la relació directa entre la festa fallera i la nostra cultura. Convé, en conseqüència, analitzar com podem definir aquesta relació. Estem parlant d’una cultura exclusivament fallera i festiva o, pel contrari, en les falles es produeix una cultura que va més enllà de la festa? Aquest és per a mi un tema realment important.

Personalment, crec que la cultura que es fa a les falles no es pot quedar només dins de l’àmbit festiu. S’ha d’intentar que siga coneguda també fora dels cercles fallers i transmesa d’unes generacions a les altres. Per exemple, si ens centrem en els llibres de falla, és evident que hi podem trobar molts textos sense cap interés literari ni històric, però també ho és que, amb una participació cada vegada més nombrosa d’escriptors i d’escriptores -com també de persones procedents del món intel·lectual i acadèmic-, s’hi trobem escrits d’una molt bona qualitat que mereixen la seua difusió i coneixement més enllà del cicle festiu anual. Què hem de fer amb ells? Lògicament, caldrà recuperar-los d’alguna manera. A Gandia, per exemple, els llibres de falla tenen una cura especial per fomentar la poesia i hi ha textos poètics que tenen un indubtable valor literari. Caldrà facilitar que no queden oblidats en els llibres anuals de cada falla. Com? Promovent, per exemple, la publicació d’una antologia dels millors poemes en format llibre literari que es puga vendre a les llibreries. O, com en el cas del llibre Poemes a l’alegria de Joan Climent recollint els poemes d’un autor. Fa uns anys, fins i tot, una part del llibre de la falla Corea de Gandia, que reunia poemes d’una temàtica coherent, es publicà per separat, en format gran i tapa dura,

Som cultura, tradició, consciència i passió he sentit dir que els llibres de falla són la memòria de la festa. Són el que queda després del foc.

per Edicions Bromera: Sexduïts i sexduïdes. I jo mateix, com supose que hauran fet altres poetes, he aprofitat molts dels poemes que he escrit per a un llibre de falla a l’hora d’elaborar un llibre meu, com és el cas de l’últim que he publicat: Matèria corporal, en Edicions Bromera. També he aprofitat textos inicialment escrits a petició d’una falla per a elaborar -reescrivint els textos-, els meus llibres infantils narratius o teatrals. Títols com Peter Pan i la desaparició del foc, Sis ninots en busca d’una falla o El somriure de Fàtima en són una bona prova.

Però hi ha moltes coses més que es poden fer per perpetuar la cultura que naix en les falles més enllà de la festa. Començant, per exemple, per donar valor als llibres de falla anuals. Què fem amb ells? Els regalem als fallers i les falleres de cada comissió i en regalem també a altres persones d’altres comissions o de la nostra ciutat que sabem que valoren el nostre llibre. Però, per exemple, cada any en portem un exemplar a l’arxiu municipal de la nostra ciutat perquè que en quede constància històrica i puga ser utilitzat per qualsevol investigador present i futur que n’estiga interessat? En guardem un exemplar, almenys, del nostre llibre -tal com es fa amb els banderins, els trofeus o les fotografies dels

presidents i falleres majors- i el col·loquem a la biblioteca del nostre casal? La Junta Local Fallera de la nostra ciutat té una biblioteca en el seu local amb els llibres de totes les falles del poble? Hi ha alguna entitat al nostre poble - arxiu, ajuntament, biblioteca, associació, etc.- que haja digitalitzat els millors articles dels llibres de falla de cada any, des d’un punt de vista literari o històric, perquè siguen fàcilment consultats pels especialistes i investigadors en els seus estudis o perquè l’alumnat dels centres educatius els puga tindre en compte en els seus treballs? Són preguntes que em faig i que, quasi amb tota seguretat, contestaria negativament sense por a equivocar-me. Si les falles i els nostres llibres de falla són cultura, han de ser una cultura perdurable: una cultura que puga ser transmesa a les generacions futures. I perquè això siga possible, és necessari que els llibres que es fan siguen accessibles a qualsevol persona. Han d’estar, almenys, registrats i guardats a la falla, però també a l’arxiu, a la biblioteca municipal, als centres educatius, etc. Només així podran ser-nos útils en el nostre present i també en un futur, perquè la qualitat de molts dels productes elaborats mereix ser objecte de cultura més enllà de la festa. •

Les Falles són tradició, cultura, consciència i passió.

/ de Rosa Larrosa /

Diuen que els valencians som amants del foc, que ens agrada el soroll, que sempre estem de festa i que som uns meninfots. Xarren, xarren, xarren... Però la cosa més vertadera de tot el que diuen és que no renunciem a les nostres singularitats i tradicions. I una de les tradicions més antiga, que té un valencià és la Falla.

Cultura, tradició, passió, festa i sobretot, llengua constitueixen elements cohesionadors que contribueixen a l’organització social d’una Falla. Esta és el resultat del producte cultural d’un grup de persones que tenen una consciència col. lectiva treballadora i creativa que va adaptant-se als temps i a les èpoques. No és sols festa, sinó que a més, al voltant d’ella, apareix un generador d’idees amb un únic motiu: guanyar diners per a tirar endavant l’exercici faller. Això comporta una sèrie de compromisos i de responsabilitats per a cadascuna de les delegacions que componen la directiva. Una de les delegacions és la de Cultura on destaca, sobretot, la responsabilitat de respectar, defendre, difondre, cuidar, estimar la llengua i fer que l’estimen, a més, de promoure les tradicions valencianes com la música, indumentària, gastronomia, exposicions, concursos, mostres i un llarg etcètera.

La Falla forma part de la nostra vida i dels nostres cors; fem rituals que ens fan sentir-nos com a casa. Explicar què és el sentiment faller és quasi impossible, és una cosa que tens dins de tu però molt difícil d’expressar amb paraules. El sentiment faller es viu en cadascuna de les despertaes, en cadascun dels passacarrers, en cadascuna de les cançons que toca la xaranga, en eixa llàgrima que dibuixem quan veiem cremar el nostre monument faller,...

Conservar allò tan nostre, diferenciar-lo, estimar-lo, portar-lo al cor, i per suposat, defendre-lo, és el que sempre ens ha caracteritzat com a poble. Continuem així! •

Som cultura, tradició, consciència i passió

Paraules mortes*

/ de Anna Llopis /

Dis-me una vegada més pare que tinc carussa, perquè esta vesprada m’has vist la pell lívida. Que no entens la meua darrera dèria, que m’has guipat fent-te la cisa. Enutja’t una vegada més pare, si he deixat de veure amb tu l’atzur o el pleniluni. Si actue amb rampells, sense trellat ni forrellat i soc un poc manifessera. Si els passejos a vora mar, són un record d’altre poema faller. Dis-me que hem de picar cordell, si tenim la tronada propera, perquè em fa patxoca recordar vesprades fent boga allà en Barx entre vimen, espart, canya o margalló. No deixes de parlar-ne pare, que tot ho emboira la paüra quan pense que quan tu calles, potser morirà per sempre, la paraula.

Miguel Prim | Juan Gabriel Figueres | Miguel Á. Martínez | Alejandro Santaeulalia

Barrots de llapicera*

/ de Miguel Prim /

-Jo escric sempre el que vull i sense mirar pèl!

-I jo si he de criticar, critique i la gent sap que a la falla tot val, menys l’insult personal, perquè es crema. (paraules d’un crític de falla qualsevol) I ens ho creiem... i tot ha, ha, ha

No, definitivament no, no tenim al nostre país una cultura de crítica per exposició, el polític o el personatge públic no acaba d’entendre que se li demana seriositat al seu treball per a després demostrar que és part de la nostra societat i té dret a l’humor i a projectar una visió més humana de si mateixa i de l’escena pública. Aleshores, treballen malament i públicament mostren una serietat insuportable, tot a l’inrevés.

I així es va coartant la capacitat de crítica i els crítics ens tanquem a una cel·la on els barrots són les nostres llapisseres, a les quals hem llevat la punta i ara escriuen una crítica redona i plana amb lletra perfecta, però sense punxar on pertoca i sense assenyalar on toca, i de mentre ells continuen al seu, a la seua supremacia ideològica composta per un projecte capritxos, que a soles complau els seus deliris personals, si no em critiques tu, estaràs al costat meu al paradís.

Que ha sigut de valorar eixes veus crítiques que de forma constructiva, i respectant sempre els límits de la intimitat personal i de l’insult, obrien una porta a la reflexió mitjançant la crítica? En definitiva, la nostra feblesa i la nostra complaença, ens han fet còmplices.

I parlant de barrots i presons, estem reus del “per si”, per si de cas es molesta, no ho fiquem, per si de

I així es va coartant la capacitat de crítica i els crítics ens tanquem a una cel·la on els barrots són les nostres llapisseres, a les quals hem llevat la punta i ara escriuen una crítica redona i plana amb lletra perfecta,

cas s’enfada, no direm res i ja està, i així anem blanquejant les crítiques. Una altra cosa és la parcialitat i la subjectivitat del crític, que també abunda, i ara entrem en altre jardí, el dels drets, tinc dret a, perquè clar ara que ja no fa falta ni dissimular, la crítica, ni per sort, esquivar a la censura, hem ficat la directa, una línia directa entre el crític i el criticat, normalment persona a qui es té ganes i duem a terme una “vendetta” personal mitjançant la crítica, i li has pegat “una hòstia” que encara ressona al poble del costat i a qui se li ha pegat, valencià parlant de naixement, està parlant castellà les últimes tres setmanes.

Per descomptat que s’ha clavat amb els seus fills, la seua parella, els seus iaios i els seus néts que encara no té, però clar és que estem a un país on hi ha llibertat d’expressió, però creativitat per a saber tirar la sal grossa a un plat en forma d’escena de falla doncs no. Ara que t’ho facen a tu ja comentem, i és la dignitat va per barris com també “l’ofendidismo”. Aquest terme ens dóna peu per a passar a eixe moment pell fina que tots estem passant i que s’ha vist accentuat després de la pandèmia.

Hi ha qui s’ofén perquè li han criticat pintar de verd els bancs o qui s’ofén perquè li diuen els “redones” perquè des que és alcalde ha ficat quaranta redones noves al poble i el poble té dos mil cinc-cents habitants, home!!! Doncs no es fique així. O empresaris, amics de l’això ho pague jo ... Ho pague jo pera que tu calles, no home no, això ja no és així.

També estan els amics dels plans de nova gestió ecològica amics de les assemblees, els cercles, el diàleg, les consultes socials, etc. Que clar, si estan manant, la gent ja va decidir que havien de manar i ja no consulten, ni els agraden les assemblees, i prefereixen els quadrats als cercles i perquè cal dialogar si fa perdre el temps amb la feina que tenim. Aquells quan se’ls pregunta escolte, senyor o senyora tal, i amb

Hi ha qui s’ofén perquè li han criticat pintar de verd els bancs o qui s’ofén perquè li diuen els “redones” perquè des que és alcalde ha ficat quaranta redones noves al poble i el poble té dos mil cinc-cents habitants,

això viurem més? La resposta és clara, no, però se vos farà llarguíssim ... Però molts d’aquests també s’ofenen i molt amb un mig somriure que mira de dissimular unes ganes de cridar innegables.

Però, també és cert que a voltes el criticat s’ho pren bé, això no obstant, per dir-ho d’alguna forma “l’entorn” no, “el meu Paco no es mereix açò amb el que fet pel poble” i tal. Collita de cada any, en aquests casos, arriba un punt que la crítica és tan bona que a soles queda agenollar-se davant la figura o l’escena i fer una sonora ovació, les coses com són.

La veritat és que sempre estem a voltes amb els debats de bonicor i crítica, els quals són totalment compatibles, com plantar falla i ajuntar-se a sopar a un casal, tant reals com necessaris. No és menys cert, que les falles per ser part de la societat, passen pels mateixos estadis, la transició va portar ”el destape” i era un dret ficar dones sense roba, ara eixos mateixos ninots que van ser símbol de llibertat serien símbol de la cosificació de la dona i dignes de rebre les pitjors crítiques, perquè en eixos temes els polítics apareixen en tromba. Ara estem en altre punt, més propi d’aficionats ultres del futbol i això també és un reflex de la societat. Si t’agrada una falla, no et pot agradar altra, si et claves amb aquest o et claves amb l’altre o no és una bona crítica, és paregut, però no és el mateix, clavat amb aquest enguany perquè s’ha guanyat que et claves amb ell i amb l’altre quan s’ho guanya també. Que en molts casos és el que es fa ara, segons les afinitats mirem tant cap a altra banda que se’ns gira tant el coll que podríem desnucar-nos. Valents que som tots molt valents!!!!! El millor és que tots et critiquen, però et tinguem por al mateix temps, sabedors que els trauràs a la falla.

Per damunt de tot, cal fer falla, en totes les seues vessants, entendre que les falles són una festa que res sobra de la festa, a soles els immobilismes i les imposicions, i sobra per descomptat les poques ganes de treballar d’ací ens les duguen totes i jo m’ho gaste en falla perquè és una bogeria, doncs fàcil, busca altra festa i perquè així no crec que estigues orgull de sentir-te faller. Cal dedicar-li temps, treballar i ensenyar que és la falla, eixa que es planta i eixa que està composta pel major nombre d’ànimes possible. Però no ens neguem el dret de cremar allò que no ens agrada, per a purificar allò que cal millorar i tornar a plantar l’any que ve, que segur tindrem alguna cosa per a criticar, perquè en les falles, als cassals i a les escenes de falla, no es critica ...es comenta (a veure si així ho entenem millor).

Ah: i les crítiques es paguen, que els crítics tenim el mal costum de menjar i cagar cada dia, ara ja.

Gràcies. •

la transició va portar ”el destape” i era un dret ficar dones sense roba, ara eixos mateixos ninots que van ser símbol de llibertat serien símbol de la cosificació de la dona i dignes de rebre les pitjors crítiques,

El col·lectiu faller és com és

/ de Juan Gabriel Figueres /

El col·lectiu faller, que pertany a la festa que tots sabem, té totes les probabilitats de ser crític. I ho ha de ser! La festa fallera no es concep sense crítica i sàtira, encara que de vegades la cosa s’excedeix de manera desproporcionada, tant que de vegades, apliquem la nostra mentalitat fallera en altres aspectes de la vida quotidiana i això ens pot passar factura a llarg termini.

Dins de l’àmbit que ens pertoca, el faller, els fallers guionistes i llibreters solen ser prou crítics a l’hora de plasmar les escenes i criticar als polítics de torn perquè es posen les piles en els aspectes que s’escenifiquen en les falles, encara que de vegades, les crítiques són massa lleugeres, sobretot quan el faller de torn està afiliat a unes sigles i no té el valor de fer crítica dels seus companys de partit. Això fa que es perda l’essència de les Falles amb poc trellat. Per tant, en aquest aspecte, el faller ha de ser sempre satíric.

Sí que és veritat que en altres aspectes, tot membre del col·lectiu augmenta el seu toc crític quan, per exemple, falta cassalla en el casal. Després de beure’s nou botelles en una nit, encara falta cassalla, i qui la paga és el cadafal, ja que de seguida exploten en contra d’ell sense cap sentit.

També, quan les quotes són altres, els sopars són més cars, o qualsevol altra parida, els fallers i les falleres alcen la veu per tractar de queixar-se de

Faig èmfasi especial amb el tema de les quotes en l’any que estem i vos pose en situació. La vida ha apujat i els salaris no, i això ha afectat també a les Falles. Les comissions han de pujar les seues quotes per a 2023 perquè per a poder accedir a d’amollar la gallina, ja que el fet que molts pobles no celebraren les Falles en 2021 ha fet que molts dels artistes fallers hagen tancat i, per tant, hi ha menys artistes per a tantes comissions, per tant, has d’ incrementar els pressuposts de les falles per plantar una falla digna. A més, pugen les xarangues, l’alcohol, els serveis... Aleshores, és normal que la quota puja i és el més normal del món. Una altra solució és que tots els fallers treballen per la comissió per tal de traure diners, però és més fàcil criticar que les quotes estan altes que doblar el llom.

També apareix el vessant crític quan és el moment de la plantà, on apareix el típic faller o la típica fallera que no ha anat al taller de l’artista faller en tot l’exercici i que quan observa la falla plantada a l’emplaçament, comença a criticar

sense motiu... La principal crítica? És que és xicoteta... I és quan et preguntes si aquesta persona sap el pressupost de la falla, entens que no, i a més, encara quan se n’adonen encara es pensen que valia menys diners del que val. La gent sap criticar molt, però no sap massa bé el valor real de les coses perquè així no hauríem d’escoltar diferents barbaritats al voltant de la falla.

...tot membre del col·lectiu augmenta el seu toc crític quan, per exemple, falta cassalla en el casal. Després de beure’s nou botelles en una nit, encara falta cassalla, i qui la paga és el cadafal,

Molts dels i de les revolucionàries que es queixen són subversius, encara que també hi ha d’altres que ho són per tal de canviar la història per intentar trencar barreres i rutines. Dit d’una altra manera, és aquell o aquella que s’encarrega de la falla i vol trencar el domini d’una altra comissió que fa molts anys que està obtenint un premi, com puga ser qualsevol falla d’Especial a Gandia que vulga trencar el domini de Vilanova; o aquell que des de la humilitat, aconsegueix fer un llibret que va millorant, any rere any, i que competeix amb les falles establides en el TOP 5 dels llibrets fallers, per trencar l’hegemonia d’aquestes, casos com el Mosquit a Gandia, guanyador del primer premi de la Generalitat Valenciana en 2019, o El Canet de Cullera, una falla humil de vora 70 membres que lluita, any rere any, amb el seu llibret i amb les seues activitats de promoció de la llengua, amb comissions que la tripliquen en membres i en pressupost, per ser referent a l’hora de fer cultura. El que no podem negar és que molts dels fallers i les falleres que s’inscriuen a una comissió volen passar-ho bé i gaudir, i per això molts d’ells són divertits, ja que dona gust estar en una taula gaudint i rient de les històries i batalles de cadascun, inclús de les anècdotes viscudes per cadascun d’ells en anys anteriors, sobretot quan li les conten a tots aquells nouvinguts a la comissió.

Bé, crec que aquesta és la meua reflexió sobre el tema, i el punt de vista que puc aportar sobre com és el col·lectiu faller. Podreu estar d’acord amb mi o no. Si ho esteu, perfecte, si no és així, podeu criticar. Esteu amb el vostre dret, és “llei de Falles”. •

Les falles, una festa de façana emblanquinada però amb interior ple

d’escantells i forats

/ de Miguel Á. Martínez Tortosa /

La involució i blanqueig de la sàtira i crítica de les falles s’ha de veure i posar en perspectiva des dels inicis de la festa, ja que no és un fet que haja esdevingut ara mateix en el temps. Les falles naixen del poble, lliures, amb un sentit crític sobretot polític i veïnal, però amb el transcórrer del temps evolucionen fins a arribar als nostres dies.

Seguint un ordre cronològic per a posar el context direm que, l’origen de les falles s’ha associat amb els rituals de la primavera, però sembla clar que, en realitat, tenen el seu origen en una pràctica difosa consistent a exposar a la vergonya pública ninots (Judes, Mahomes, Carnestoltes…) que solien acabar a la foguera.

Aquestes primeres falles de què tenim notícia eren composicions senzilles, i no va ser fins al 1850 quan les falles satíriques van començar a agafar força, principalment la falla moral, que tenia un caràcter veïnal i eròtic.

A partir del 1871 les falles relacionades amb la crítica política i social van proliferar com a forma de protesta i violència simbòlica per part de les classes populars, una tendència que les autoritats van voler tallar per diversos mitjans.

El més efectiu va ser a finals del segle XIX implicar la burgesia en la festa. Això va fer que les falles anaren cap al monument i l’escultura al·legòrica, potenciant la falla artística. Durant aquests anys es van consolidar també tant la falla temàtica, que lloa les glòries locals i espanyoles, com la falla bròfega, caracteritzada per la profusió d’al·lusions sexuals.

premis municipals a les millors Falles. Aquest va ser el començament de la unió entre el poble i el poder polític, evolucionant amb passes de gegant aquesta festa popular en número, estructura i organització.

Massa comissions

L’altra pota sobre la qual se sustenta la sàtira i la crítica en les falles són els llibrets amb la relació i explicació de la falla. El llibret més antic editat que es conserva en l’actualitat és obra de Josep Bernat i Baldoví, i data de 1855, ja que el terme llibret de falla es va començar a utilitzar en 1890 i no es va popularitzar fins a començaments del segle XX. Podem dir també que abans del primer llibret hi havia al voltant de les falles estructures que simulaven les antigues parades de canya i cordell on es podien llegir els versos. En 1903 l’associació “Lo Rat Penat” va crear els Premis dels Llibrets. En 1901, el mateix Ajuntament de València, va atorgar els primers

Tenim clar el passat de les falles i els llibrets i ara passe a determinar la involució, la detenció i retrocés pel qual passa la sàtira i la crítica en la festa segons la meua visió.

Està ben clar que amb els monuments espectaculars de la secció especial de València i d’algunes comissions de comarques passa que anem al més alt, a buscar volums, a una lluita sense quarter per ser el millor, sempre des del punt de vista de l’estètica. Però, cada vegada menys està la figura del guionista que col·labora al costat de l’artista faller. El desgraciadament desaparegut Quino Puig a Borriana era una perfecta mostra de com els ninots i les falles havien de parlar, de com s’ha de conjugar allò que es planta a la plaça o al carrer amb una coherència. El gran mestre

menyspreen l’ús dels versos de la falla, els fan a última hora i de pressa, sense correccions o en castellà.

sense cap debat, com sempre, al qui governa, com menys se li critique millor per a ell,

Salvador Bolufer de Pego és un altre botó de mostra satíric pel qual s’hauria de continuar. En l’actualitat José Colero de Tavernes, treballa per donar continguts de qualitat satírics en companyia d’artistes com Pere Baenas, guanyador de primers premis de Secció Especial de València i de la Foguera Florida Portazgo d’Alacant 2022.

Un altre altre cas és el del Poeta del Foc, Jose M. Izquierdo en la Falla Na Jordana de València.

Però la realitat és una altra ben clara. Massa comissions menyspreen l’ús dels versos de la falla, els fan a última hora i de pressa, sense correccions o en castellà. Després, visitem la falla i ens trobem que el que hi ha plantat no té res a veure en el que la crítica i la sàtira reflexa.

He fet algunes vegades de jurat en premis de llibrets de falla i la sorpresa va ser gran en una de les poblacions, ja que cap dels llibrets contava en versos explicatius de la falla, no era obligatori. En fi, el món al revés.

Però anem tal vegada a un problema que no

hem caigut. Els drets d’autor com el conjunt de drets d’una persona física sobre la seua obra (creació humana original) de naturalesa literària, artística expressades per qualsevol mitjà o suport. Un poeta satíric és una persona amb una capacitat intel·lectual que li permet desenvolupar la tasca encomanada. Ací vaig al fons de la qüestió, si un artista faller cobra per realitzar una falla, si una impremta ho fa per fer el llibret, si el que ens du la gespa és un professional i cobra, si els músics, orquestres, proveïdors de begudes, càterings, etc. ho fan, per que en un poeta o guionista sempre sentim la mateixa cançó, tu em faries l’explicació de la falla? Sense cobrar és clar. Jo faig l’explicació de la meua falla, he guanyat premis i mai he tingut un reconeixement personal i per descomptat mai he cobrat. Tres mesos de faena i uns setze fulls versats cada any tenen la culpa.

Els qui sí que cobren tenen unes tarifes que van des dels quatre als dotze euros per cartell.

Un altre dels problemes que afegim al tema és quan l’artista de les comissions menudes ens

Sàtira i critica devaluada,

presenta l’esborrany de la falla, amb lema i tot inclós i tu has d’adaptar cadascuna de les escenes i ninots a una crítica que vaja relacionada.

el concurs de llibrets, els polítics, també l’han convertit en un esdeveniment de façana emblanquinada,

El parèntesi produït per la pandèmia no ha fet més que empitjorar la situació. Mentre els diaris i televisions posen el focus informatiu en quin serà el color de l’espolí de la Fallera Major, o tota la parafernàlia que du la Fonteta, el col·lectiu dels artistes fallers es debat en una profunda crisi amb la jubilació o tancament de tallers. Per altra banda, les comissions, a hores d’ara no se sap quin serà l’abast del minvament, si és que hi ha, en el cens. La crisi econòmica ha fet que els preus de les matèries primeres es disparen i això anirà sempre en contra de la falla i les comissions.

Per tant, amb aquest lleig panorama no em queda més que afirmar que la festa fallera està en un moment molt complicat, les falles continuaran això si, eixa llarga carrera de fons que duen des de fa anys, intentant captar als jurats i públic per grandària, i l’interior, la sàtira i crítica, amb honroses excepcions donarà igual. Hem convertit les

falles en una festa de façana emblanquinada però amb interior ple d’escantells i forats.

Dels llibrets, com diria eixa dita popular, ja em cau la llonganissa en la cendra. Després del que vaig viure a la Mostra de Llibrets de Gandia en l’última edició i comprovar l’actuació de la Direcció General de Política Lingüística com a guardià innecessari de l’ús del valencià en el seu concurs i la poca consideració que té amb la valoració dels llibrets que fan les comissions falleres de tota la Comunitat Valenciana, res més cal afegir, el concurs de llibrets, els polítics, també l’han convertit en un esdeveniment de façana emblanquinada, en el que les comissions ens barallem pels palets, menys algunes de València que en un concurs paral·lel ho tenen assegurat. Del jurat val més callar, ja que sé de primera mà que ni obrin els llibrets per a avaluar-los.

Sàtira i critica devaluada, sense cap debat, com sempre, al qui governa, com menys se li critique millor per a ell, això sí, reflexionem els fallers de base perquè alguna cosa estem fent mal i permetent. •

/ il·lustració de Alejandro Santaeulalia /

Ricard Balanzà | David Moreno | Ana llopis | Rosa larrosa

Creació i conquesta: avantguarda a les falles

«La llibertat és la condició mateixa del nostre ser i la font de totes les nostres obres. Inseparable [....], el seu ser es confon amb el nostre. És la nostra creadora, la nostra creació i l’horitzó on es despleguen les nostres creacions. D’ahí, també, que no es puga parlar d’una llibertat absoluta [...] ni tampoc d’una llibertat abstracta, fora de nosaltres, ja que encarna [...] i assumeix la diversitat infinita. La llibertat és eixa possibilitat de ser que se’ns dona [...]. Més és una possibilitat concreta i irrepetible. La llibertat és una creació i una conquesta. Creació i conquesta: no d’açò i allò, i menys que res dels nostres semblants, sinó de nosaltres mateix. L’exercici de la llibertat és sempre una conquesta dels territoris incògnits del ser».

Octavio Paz. Las peras del olmo, 1954.

Parlar del present és sempre fer-ho alhora del passat i del futur. Del passat, per l’herència, perquè les qüestions, l’avanç i tensions actuals s’han anat gestant temps enrere, i perquè necessitem perspectiva i memòria per tindre certa solvència en les nostres reflexions, i també, perquè estaríem condemnats a repetir –a repetir-nos. I de futur, per la finitud, perquè ens ve en la nostra condició humana i natural el sentit de seguretat i de possibilitat, de projectar-nos en el demà.

I enguany, que tothom parla de disseny, el cerquem per tot arreu. I ens preguntem on està aquest en les falles. Sincerament: no el veig enlloc. O quasi no el veig. I és, que, si l’entenem des de la innovació i l’avantguarda plàstica i de valors, és ben complicat trobar-ho, veritablement, llevat d’un nombre ínfim i minúscul de comissions i d’artistes, així de mode continuat, i puntualment en altres tants.

Cal fer-ho, també, amb la mirada en el temps de la qual parlava abans. I això ens dona la mesura, per comprovar que en les últimes dècades el percentatge dels qui aposten per coses diferents, compromeses i de qualitat, no ha variat significativament, tot i que ho parega.

És segur, que en els llibrets hi ha hagut un progrés significatiu. Cada any, arreu del País Valencià, podem trobar un bon grapat d’idees i criteris, treballs amb rigor, que abasteixen discursos i estètiques d’actualitat, amb un eix i certa consciència de

/ de Ricard Balanzà /

l’assumpte. Però, no passa el mateix en l’essència de la festa: la falla. I trobe que en gran part és perquè ja no interessa, i és fa de forma deliberada, per aïllar tot allò que molesta i que la falla pot i ha de dir enmig del carrer. La festa s’ha desbocat, i és això festa: rebel·lia alienada controlada, soroll i exhibició. I la falla és moltíssim més que això. És tot. Ha de ser per a sentir –per a sentir-nos.

Al meu parer, i donat l’actual estat d’organització de la disciplina, l’atur i reversió d’aquesta decadència en la qual ens trobem immersos, només serà possible amb la unió de dues coses, i de la seua continuïtat en el temps de forma determinada, significativa. Per una banda, el foment i la incorporació de noves visions, maneres de fer, identitats, personalitats diverses i pensaments desenrotllats amb sensibilitat creativa que treballen des del coneixement de la disciplina; en allò que és propi del format, de l’acte festiu, de les il·lusions compartides. I per altra, d’una vertadera assimilació i aposta d’aquestes estètiques regeneradores per part del col·lectiu faller, i sobretot, d’altres entitats o institucions –públiques i privades, culturals o socials, amb ànim de lucre o sense– que troben en aquest art el valor afegit que té tot allò d’identitari, festiu i d’obra efímera que s’esvaneix en un ritual bellíssim. Institucions que disposen de capacitat econòmica i personal, per generar residències artístiques, exposicions, grups d’investigació i difusió amb publicacions, i així fer falles contemporànies, ja que les actuals comissions falleres semblen més centrades en la petrificació estètica i la rància repetició, dels mateixos models formals i plàstics, ja que la falla necessita d’oxigen, i aquest no es regenera per si sol.

En aquest període d’”entrecrísis” de l’última dècada, amb 10 anys de trajectòria artística en l’àmbit de la creació fallera, he creat vora 30 obres, entre falles infantils i grans i fogueres infantils. Un fet que ara, amb una certa perspectiva –i distància–, cavil·le constantment amb assumptes sobre escala, economia, cultura, tradició, llengua, història, llegat i festa.

Aquest treball actiu en la disciplina (entenc la falla com una disciplina artística més [escultura, arquitectura, pintura, etc.], amb certes particularitats que la diferencien d’altres, malgrat la dissolució de conceptes que ens trobem per tot arreu) m’ha dut a experimentar i investigar consideracions que em resulten interessants, i alhora crear un llenguatge personal des d’un desenrotllament estètic propi –allò que ordinàriament s’entén

de manera simplificada, però aproximada, com a “estil”–, en la mesura en la qual les circumstancies pròpies i l’espai faller ho permeten. Perquè ho crec així, com a artista que fa falles.

Sense aprofundir-ne massa, m’agradaria enumerar i esmentar algunes d’aquestes reflexions que he anat plasmant en el meu treball de la disciplina fallera, per allà on he tingut la possibilitat de fer-ho. Són investigacions pròpies, que, tot i marginals –perquè el mainstream, l’status quo i el convencionalisme faller ho impedeixen de soca-rel– trobe que es donen i s’han donat també en altres espais i artistes. Són consideracions que ara prenc amb major rigor i coneixement, i travessen les falles que últimament realitze, sense distincions per les característiques de la seua audiència, doncs aquestes s’obrin a totes les edats, sensibilitats i sabers.

Així doncs, podria estimar cinc ítems: (1) La falla ha de nàixer de l’espai on es planta, per arrelar i prendre un significat genuí, doncs cada lloc té les seues peculiaritats, i tendir així en certa manera a la dissolució de la falla en l’entorn. Fondre’s en aquest d’una determinada forma segons el projecte –plàsticament o conceptual. (2) Cal qüestionar la binarietat de falla gran i falla infantil, una cosa més que en el seu origen tenia ple sentit però que en l’actualitat suposa una fragmentació i passatemps vacu per assimilació dels majors per a la xicalla. Faig una aposta per unir ambdues, i crear un mateix conjunt, una sola obra

plural. (3) L’evolució del ninot i l’obertura de llenguatges a les falles (satíriques, crítiques, propagandístiques, poètiques, filosòfiques, etc.) posa en crisi la idea tradicional de ninot, i buscant noves expressions m’interessa el camí cap a la nofiguració. (4) Enllaçant amb l’anterior, apareix la possibilitat de l’abstracció com a llenguatge plàstic en la disciplina fallera. És aquesta la que percebesc com a més “revolucionaria” –tot i que és evolucionaria– i la que més m’interessa, doncs la figuració no és ni ha de ser l’única forma de fer falla. (5) Finalment, l’obra ha de tindre precisió i bellesa, la qual cosa s’aconsegueix amb els mínims elements de lectura -literaris, conceptuals i/o plàsticsamb els quals el públic la completa la falla i fa una lectura lliure, emocional i pròpia.

Idees i realitats, com tantes altres que son benvingudes. Al cap i a la fi, es tracta de conquerir llibertats, i així ser més lliures, valents i originals. Aquesta és l’avantguarda i el camí, per tal de recobrar-nos en la nostra identitat, en l’art de construir per a destruir, de fer per a desfer.

Ens cal inventar la vida constantment. •

Vaja Merda!

/ de David Moreno Terón /

Vaja merda! No se quantes vegades vaig sentir i vaig llegir aquesta expressió quan plantem “Ekklesia” en Nou Campanar. Per no parlar del manit “això no és una falla”. La primera falla que record la vaig veure quan tenia cinc anys i des de llavors he estat obsessionat amb les falles. He devorat en, fotos, falles de totes les èpoques. No podria quantificar quants quilòmetres he fet veient falles, les falles que he vist. Els milers i milers de fotos de falles que he acumulat i revise periòdicament per millorar el meu treball. No hi ha ni un dia en la meua vida que no pense en falles i estic segur que tampoc hi ha un dia que no esmente la paraula o l’escriga. No sé el nombre exacte de falles que he fet al llarg de vint-i-cinc anys. Els esbossos previs que han passat per les meues mans perquè de la meua opinió. I tampoc podria explicar els que he trepitjat encara que sí en els quals he treballat i són molts. Els projectes en els quals he intervingut donant idees o participant d’alguna manera en el seu disseny. Vaig començar molt de pressa i les falles són la meua passió......

......i no podria definir el que és una falla. Però ells sí.

No la podria definir perquè he vist com van mutant al llarg de les dècades. Dels primers parots, als cadafals amb les figures en alt d’un pedestal, a com s’han anat desenvolupant i canviant els esquemes compositius de les rematades figuratives, com ha anat canviant la tipologia decorativa. Podria parlar d’elles perquè les estudie i segurament tinc una visió de conjunt bastant àmplia. Però ells no.

Vaja merda! recorde perfectament la primera vegada que vaig escoltar aquesta expressió utilitzada per referir-se a una falla. Farà més de vint anys. Jo era un adolescent i era el temps en què no sabies com eren les falles fins que no apareixien al carrer. Vaig girar la cantonada del carrer Maldonado i em vaig trobar aquest fascinant elefant que va canviar la meua visió de les falles. La falla era “Caceres” de Julio Monterrubio. Una falla icònica que va canviar l’estètica de les falles. Record perfectament com a molta gent al peu del monument es parava i es dedicava a increpar a l’artista i a expressar exabruptes i paraules grolleres. Avui Monterrubio és un dels artistes més premiats i que la seua estètica és la línia que han seguit moltes de les falles que van succeir a aquesta.

Sóc de poble i encara que vaig ser faller fins als 19 anys solament puc explicar les falles des de la capital. Doncs és des de València

des d’on les veig i des d’on he conegut les seues entranyes en els últims quinze anys. No és quant del que escric seria traslladable als pobles però estic segur que el que succeeix a València en l’àmbit estètic amb les falles influeix en tot l’àmbit faller.

Analitzar perquè a l’espectador li agredeix tan qualsevol desviació del cànon faller de cada època no és fàcil. Potser perquè les falles són una festa catàrtica i ritual. Abandonem la nostra vida rutinària per ocupar el carrer, reunir-nos en grans grups i ser allò que no som habitualment. Aquest ritual es converteix en rutina i molta gent observa les falles amb el model que recorda de l’any anterior o dels pocs anys precedents i necessiten que gens canvie. Necessitem aquest ritual, aquesta catarsi que allibera moltes coses i en certa manera ens renova. Els canvis ens agredeixen perquè generen la sensació que es trenca aquest ritual tan necessari.

Però no és cert. Ekklesia, que va generar debats tan aferrissats va desaparèixer i les falles van seguir a la seua, reproduint models però també introduint canvis imperceptibles. Probablement dins de deu anys quan comparem les falles d’aquesta dècada ens adonem que han canviat. Mai vam pretendre que Ekklesia fos un camí a seguir sinó una excepció. Un parèntesi radical portat a l’extrem. Em moc en molts ambients i he comprovat moltes vegades que a València molta gent ignora totalment les falles. M’he trobat molta gent que no sap que Ekklesia va existir.

Ho repetisc moltes vegades, a València es planten prop de vuit-centes falles, si cent d’elles foren diferents; conceptuals, arquitectòniques, abstractes, o de qualsevol altre estil allunyat de la norma fallera seguirien sent una minoria entre les set-centes restants. Però aquestes cent serien una oferta plàstica plural que atrauria a l’espectador que normalment s’aparta. El que per a l’espectador faller ha de ser una norma sagrada per a l’aliè per al visitant acaba convertint-se en una monotonia. •

Aquestes mans

/ de José Santatecla /

Aquestes mans fugaces cedeixen a la pell, arriben en la nit diminutes i a la llunyania de l’espill busquen un nom escrit per altres mans, tal vegada vessen un silenci de metall i no aconseguisc veure les aspes que escriuen.

Plomes de temps –quasi transparents–sobre una taula feta de vigília, ciris tènues que encenen les vocals d’uns llavis amagats sense mai haver parlat.

Aquestes mans de tardor incendien la fullaraca del meu pit.

Els ulls es pregunten «de què serveix habitar allò que és efímer».

Moisés Olcina | Xavier Rausell | Josep García | Roser Furió

Els músics de banda. La banda sonora d’una festa

/ de Moisés Olcina /

El despertador sona prompte. Ell (el músic) es lleva amb rapidesa. Aleshores busca el seu uniforme, les sabates, la corbata... i sobretot prepara el seu instrument. Cal estar tot en ordre. En uns minuts prendrà el tren de rodalia per a estar en el lloc. El lloc on posara música a la festa. La festa plena de música.

Així, comença el dia per a molts dels músics que prenen part en aquestes les nostres falles. Una festa al carrer que ompli de música i color cadascun dels racons i de les comissions falleres. Els músics de banda són la banda sonora d’aquestes festes de joia, il·lusió, energia i sobretot de gaudir i l’alegria al carrer. Sobreviure a una cultura musical en la qual la història, el repertori i la idiosincràsia artística de les bandes no és feina fàcil. I tampoc es veuen reflectides en els llibres d’història de la música. Necessiten, evidentment, compromís per cadascuna de les juntes falleres per arrodonir una connexió tan important com és la música. Així i tot, a més a més les falles i tot el que la festa comporta no ha parat mai de donar a conéixer i d’exaltar la feina dels músics i la cultura popular i el repertori musical d’aquesta festa. La preocupació (del que ací escriu) és la generació de nou públic, més atent i amb cultura musical, que puga omplir d’opinió i entitat tot aquest

món. La visibilitat de les bandes en tot l’àmbit: fester, educatiu i social, és de vital importància. Els estudiants de música de l’actualitat deuen de vorer la banda com una possibilitat laboral de futur. I les noves generacions de públic han de pensar en la banda més enllà de l’estereotip.

A més a més, es fa més que necessària una major implicació en la publicitat i difusió de les activitats bandístiques tant en mitjans convencionals com en els més actuals. Necessiten, les bandes, normalitzar la presència en la cultura actual de la ciutat. Evidentment en l’època de” les falles” són més que visibles, però eixa presència hauria d’estar més integrada en la cultura fallera al llarg de l’any: concerts de caràcter faller, música creada per a espectacles de connotació fallera, inclòs xarrades sobre la cultura bandística en l’àmbit cultural faller. Que la societat en general s’adone de l’existència de les bandes i no sols pel que d’elles han vist al carrer. Aquesta reivindicació no és tan sols en l’àmbit festiu, també seguim sense tindre presència en els plans d’estudi, i no tan sols en centres educatius musicals, sinó en els de l’àmbit general; com bé diu el mestre Pascual Vilaplana, en les classes de música de col·legis, instituts o universitats s’hauria d’abordar l’estudi de la història de les bandes com es fa amb qualsevol altra especialitat: la música denominada clàssica,

el jazz, el folklore... Reivindicar amb importància la planificació depurada feta amb estratègies que desenvolupen tres bases fonamentals: la social, l’artística i l’educativa. Guanyar estereotips és guanyar ignorància i no hi ha millor via que l’estudi i l’esforç”.

Aquestes paraules del mestre Pascual Vilaplana són força importants si es té en compte la magnitud cultural i de pes que tenen les bandes de música.

Les falles son tot un espectacle viu, on els músics, formen part integrant d’elles i on sense aquesta banda sonora es faria molt “costera

amunt” viure-les com les vivim i sentim. Els músics i les seues bandes són una porta oberta a la cultura, l’educació i la creativitat per les diferents poblacions. Les societats musicals són un extraordinari fenomen d’associacionisme que suposa una ferramenta crucial per la convivència de diferents estrats de la societat.

El recent nomenament de Patrimoni Cultural Immaterial a les societats musicals és molt merescut i és fruit del treball desinteressat de milers de voluntaris, músics, professors, etc. Així que aquesta protecció del nostre patrimoni, representat per les societats musicals de la Comunitat Valenciana es cuide. Un patrimoni

que representa a tots els valencians. Les bandes som un referent per al mateix desenvolupament local, tant pel turisme que impulsen, com de les mateixes indústries culturals, i tots els recursos que generen i reverteixen directament en el territori valencià. El que no hi ha dubte és que el fenomen de les Societats Musicals en el nostre territori és el més homogeni signe d’identitat col·lectiu de la nostra cultura pròpia. Per la seua extensió general, en prop de cinc-cents municipis i per la seua intensitat, amb més de dues-centes mil persones implicades directament en les agrupacions, de les quals més de seixanta mil són músics.

A pesar de, el costum popular i l’hàbit tradicionalista han propiciat el que moltes persones i entitats, de tots els àmbits de la nostra societat, continuen denominant als associats amb el nom genèric de “bandes de música”, “les bandes”, “eixos de les bandes”... i en algunes ocasions amb apel·latius addicionals menys respectables.

Crec que fa falta una actualització de les connotacions de la denominació de Societat Musical, perquè tots puga’m referir-se al nom amb garanties d’enteniment i major possibilitat d’èxit quan es produeixen les seues aplicacions pràctiques. •

Les falles i la indumentària masculina, patrimoni d’una festa

/ de Xavi Rausell /

Les diverses manifestacions festives valencianes són alhora un cosmos ric, prolífic i complex. Entre totes elles destaquen les falles, que han esdevingut la festa principal valenciana especialment amb la declaració de patrimoni immaterial de la Humanitat per la Unesco en 2016. Les falles han anat adaptant-se, com una cita d’Hobsbawm: Inventant la tradició, als nous temps, oblidant alguns dels seus elements originals i sumant o adaptant altres actes festius diferents. Aquesta característica li ha permès evolucionar i adaptar-se, esdevenint inclús part fonamental de la identitat valenciana, si més no, de les comarques centrals i de la pròpia ciutat de València. Des d’aquesta la festa fallera ha anat escampant el seu model festiu arreu de tot el territori i ha estat capaç de crear un fort teixit artesanoindustrial al seu voltant que li ha permès, inclús, modificar, alterar o mistificar alguns elements festius d’altres poblacions. Des dels mateixos mites que han cercat la relació constant amb el gremi de fusters i el seu origen pagà, fins a les darreres investigacions sobre l’origen de la festa, les falles són l’element festiu més important de les terres valencianes amb una força que cap festa ha aconseguit fins ara. I amb ella, la indumentària, part bàsica de la festa. Farem ara un repàs pels models utilitzats per l’home.

ELS SARAGÜELLS

D’origen musulmà, els saragüells són possiblement la peça del vestuari masculí més antiga. Confeccionada amb llenç, lli o cotó, els seus camals amples frunzits a la cintura la fan còmoda i vistosa. Ha estat usada en les feines camperoles, però va passar a formar part del vestuari tradicional. Juntament amb les espardenyes són les peces que més arrelades a

l’àmbit llaurador i han estat també usades com a icona d’aquest. El seu ús es localitza a tota la Mediterrània i a Espanya està present també a Galícia, Catalunya, part d’Andalusia, Múrcia i les Illes. Des de les darreries del segle XIX es va modificar la seua aparença amb el plisat que estilitzava la seua estructura, esdevenint des d’aleshores el model a usar. S’acompanya de jupetí, faixa, calces, espardenyes, mocador o barret d’arboços i alguns tipus de barrets com la muntera, la rodina o el copino. També s’ha fet servir amb ell la conegudíssima manta morellana o manta de mostra, i la jupa.

VESTIT DE TORRENTÍ O CALÇÓ

Hereu popular de la terna masculina francesa: calçó, jupa i casaca, el nostre vestit es compon de calçó, jupetí i jupa. S’ha confeccionat amb teixits de cotó, seda i llana en tonalitats obscures o discretes. Al segle XIX l’estructura de la jupa i el jupetí es va acurtar esdevenint la forma actual i gràcies als quadres de balls populars se’n van confeccionar amb ras de seda de colors vibrants i lluminosos. S’ha fet ús amb faixa, calces blanques o de color llises, espardenyes, mocador al cap o barret d’arboços i rodina. Ha estat el model masculí més utilitat en la festa fallera i és el més elegant i característic dels valencians juntament amb el model confeccionat amb pantaló llarg.

MODEL DE PANTALÓ LLARG

Amb la invasió napoleònica es van veure per primera vegada els pantalons. D’aquells sansculottes de la revolució francesa ens arribava una de les peces més importants del vestuari masculí i que utilitzem cada dia. En l’àmbit tradicional, els pantalons s’han usat de tres formes diferents, totes correctes. La primera fou escampada per

les agrupacions folklòriques i la seua imatge va esdevenir icònica dels cartells de la Fira de Juliol de la ciutat. Confeccionat amb ras de color, com la jupa, porta jupetí, calces blanques, espardenyes, mocador o barret d’arboços al cap, rodina i quasi sempre manta penjada al muscle. És la variant més colorista i autèntica. El segon model és aquell confeccionat amb drap o cotó, generalment obscur o de coloracions molt discretes i que fa conjunt també amb la jupa, generalment més moderna i que arriba als malucs. Fou un model molt usual als nostres pobles i ciutats en la segona meitat del segle XIX en la vida quotidiana i en alguns indrets ha passat a formar part de la seua roba tradicional. I per últim, el model de pantaló llarg i brusa, el més modern i que ha estat conservat especialment en comarques com la Serrania, amb bruses de seda molt ornamentades, de tall curt i recollides generalment a la cintura. Aquests són uns breus apunts sobre la nostra roba masculina més tradicional, que la festa fallera pot fer-ne ús, però sempre atenent a una bona confecció i utilització de materials adients. No tot val per a la confecció d’aquest tipus de vestits i cal desterrar les teles de xenilla i tantes altres que utilitza la indústria del moble per tal de vestir sofàs o cortinatges. La utilització i salvaguarda de la nostra indumentària és un deure de tots i hem d’aconseguir que aquesta no siga entesa com a una disfressa folkloritzant. •

*Aquest artícle ha esta presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falles de la Federació de Falles de Gandia any 2023

Mals temps

Sent que desperta davant la crisi una bèstia, pot ser el llop que et robe la cistella. Al teu cinturó no li caben forats, però els teus calcetins ja estan plens d’ells.

I és un atropellament amb el bell que era tot, era pocs diners però mai vaig voler or. Allí el teu exèrcit i el teu Déu, allí la teua corrupció, ací la meua veu és un fusell que apunta a la teua nació.

Un dia comptaràs que vas intentar tancar les ferides obertes i ells badallaran com tu en els noranta -i un dia comptaràs que en el món va haver-hi una selva i un dia ploraràs si recordes.

Soc un peó, puta mal pagada, persona forçada a veure eixir el Sol. Soc un peó, i no tinc res i encara que acatxe l’esquena, fa mal més el cor.

Som màquines i així funcionem, donant-li a un botó que encenga els nostres ànims. Som esclaus rebutjant un compromís i així mateix esclaus, un poble submís.

Mals temps aquests per a descobrir veritats, són millors temps per a les calamitats.

Sempre hi ha qui prefereix el conformisme que l’acció, ja vindrà el torró, tot es redimeix en nadal

Un dia comptaràs que vas intentar tancar les ferides obertes i ells badallaran com tu en els noranta.

-Un dia comptaràs que en el món va haver-hi una selva I un dia ploraràs si recordes.

Cançò del grup La Raíz, titulada Malos tiempos

/ de Josep Garcia /

L’alegria de la festa

/ de Roser Furió /

Un tro de bac ens desperta, campanes totes al vol. La brisa perfums ens porta dels arbres farcits de fruits. Mare, comença la festa. Pum, traca pum, pum. Tothom corrent al carrer per veure la cercavila, correfoc i dolçainers.

Crits i veus per tot arreu, beguda, entrepans i més. La banda segueix tocant, el comboi pren els carrers.

Xe, Batiste ha agafat mig pet. Batecs al cor, mil rialles, la nostra música s’escolta per cada racó del poble. Les paraules van i venen, tothom respira feliç. Les penes van oblidant-se quan el cor resta content. La nit forada les hores, silenci, que l’alba arriba. Ens perdem entre llençols, al lluny se senten les veus del la gentada festera que es menja a mossos la son.

Visca la Festa Major!

Visca la Festa Major!

Visca!

Jose Luís Lagardera| Aitor Sánchez | Josep Lluís Marín

Qualitat llibretera forjada a través de “Lletres Falleres”

Els llibrets de falla viuen la seua època daurada. Cada vegada són més i més les comissions que s’aventuren a treballar-se un volum que –dins de les seues possibilitats econòmiques i de recursos humansil·lusione i del qual sentir-se satisfet.

A aquesta bombolla ha contribuït de manera evident l’increment en el nombre i quantia dels premis de la Generalitat Valenciana a la Promoció i l’Ús del Valencià, que han passat de 70 en l’any 2016, als 30 en València capital i 80 per a falles arreu del territori valencià que s’atorguen actualment. Aquest ha sigut un revulsiu per a que moltes comissions s’hagen llançat a la piscina de la literatura festiva i proposaren alguna cosa més que les fotos dels seus representants, la corresponent publicitat per traure’s quatre duros i un àlbum a tot color de les diferents activitats que es desenvolupen al llarg de l’any.

Però no queda ahi la cosa. El llibret està de moda, i d’això també tenen culpa altres premis que cada any s’esperen amb fervor entre els lletraferits fallers: els Premis de les Lletres Falleres. Tal vegada no seria necessari que us explicara el que són, ja que aquesta comissió és una fidel participant dels mateixos, havent aconseguits premis destacats en els darrers anys, però em permetreu que us conte un poc de què va la cosa per si hi haguera algun despistat o alguna nouvinguda.

La Federació de Lletres Falleres va nàixer fa ja més d’una dècada precisament per tal de promocionar els llibrets de falla i difondre la literatura festiva, mostrant-se al costat de les associacions que aposten per la cultura fallera a través d’un element que no sols explica la falla que es planta i tot el que l’envolta, sinó que sobretot perdura una vegada el cadafal s’ha convertit en flama. Aquesta Federació compta amb representació de diferents municipis del País Valencià, a través d’associacions, falles i Juntes Locals. Són membres actualment les falles El Mocador de Sagunt, la Malva d’Alzira i Portal de Valldigna de Tavernes de la Valldigna; les Juntes Locals de Xàtiva, Alzira i Sueca; i també l’Associació

/ de José Luis Lagardera Ventura /

d’Estudis Fallers (ADEF), l’associació Amics del Mestre Ortifus i la Comissió d’Estudis Fallers de Torrent (COMFET).

Aquests premis estan concebuts per abastar totes les modalitats literàries que converteixen el llibret en un atractiu contenidor cultural més enllà dels estrictes elements d’explicació i relació de la falla, motiu pel qual van nàixer a meitat del segle XIX. En ells es premien apartats tan diversos com ara la millor portada, el millor assaig, les millors poesies tant líriques com satíriques, el disseny i la maquetació interior, el millor contingut infantil, la coherència de tot el que conté el treball, el millor article, el millor relat curt o fins i tot la redacció del millor sainet teatral. Inclús hi ha un premi a la millor piulada satírica –que supera la barrera física del llibret-, i altre premi (el gros) al millor llibret de falla en el seu conjunt.

L’interessant d’aquests premis és que es pot participar en tots però no és obligatori. Es pot concursar en un grapat, o tan sols en un. Que tens una portada bonica? Doncs el presentes al Ortifus. Creus que el contingut infantil és didàctic i atractiu? Aleshores el premi COMFET estarà esperant-te. Assegures que el millor article o el millor assaig estan al teu volum? Llavors trobaràs el premi Soler i Godes o el premi Mocador. Són tantes i tantes disciplines, que segur que tens alguna cosa que aportar. I ací sí podem dir que es compleix eixa màxima de que “el tamany no importa”. Perquè al contrari que en altres llocs, on la grossor pot ser un condicionant, ací l’important sí que està a l’interior. La qualitat del producte prima sobre el fet de que hi haja més o menys pàgines.

La competència és un fet que ens defineix als fallers i falleres, i per això premis com aquests, en els quals qualsevol falla per menuda que siga pot aconseguir emportar-se el palet o el premi econòmic en qüestió, fan que augmenten les ganes de fer una bona tasca. De cercar millors col·laboradors i col·laboradores, de tractar temes diferents als habituals, de provar, d’innovar, de créixer... i això, inherentment, fa que la qualitat dels llibrets de

falla també evolucione de manera considerable. Hi ha volums que s’han convertit en vertaderes peces de col·leccionista, i aquestes s’han anat multiplicant en els darrers anys. Perquè cada exercici hi ha alguns llibres imprescindibles que cal aconseguir per adornar les prestatgeries de casa.

Un exemple molt clar del que estem parlant el tenim amb la mostra “El llibret de falla: una oportunitat cultural”, que en març de 2022 va ocupar l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) de la mà del seu coordinador Ricardo Ruíz. En aquesta efímera biblioteca es van exposar –i també es van poder consultar- un centenar de llibrets des de l’any 1855 fins als nostres dies, amb els quals es va poder entendre l’evolució d’aquestes publicacions, especialment en els últims anys. Però la cosa no va quedar ahi, perquè en octubre de 2022 aquesta mateixa exposició va viatjar de la mà de “València capital de disseny 2022” i la Conselleria de Cultura fins a la Fira del Llibre més important del món, la que se celebra a la localitat alemanya de Frankfurt, traspassant fronteres i demostrant que les falles som, sobretot, un aparador cultural.

Mostres i oportunitats com aquesta que acabe d’explicar denoten el bon moment que travessa el llibret de falla, i que esperem que continue durant molt de temps. Perquè encara s’estan fent notar les conseqüències de la pandèmia, i necessitarem uns anys per calibrar el seu efecte amb el ball d’altes i baixes a les comissions, però tant de bo el llibret de falla no siga un dels elements afectats per aquesta “nova normalitat fallera”. Perquè seria una llàstima tornar enrere quan durant els darrers lustres s’han estat donant passes de gegant.

Els llibrets de falla són hui per hui element de màxima qualitat cultural i literària, en els quals participen les plomes valencianes més destacades, però també joves i veterans que tenen coses a dir. Espais de memòria, de records i d’anhels d’un temps futur que encara està per vindre. Un futur, esperem, tan brillant o més com el present que ens està tocant viure gràcies al treball de la gent i a revulsius com els premis de les Lletres Falleres. •

Mostra de llibrets a la Fira de Frankfurt

Evolució dels continguts infantils en els llibrets de falla

/ de Aitor Sánchez Collado /

El llibret de falla ha evolucionat en forma i contingut des de la seua aparició al segle XIX fins l’actualitat. El món de a la infantesa ha estat sempre relacionat amb la creació, distribució i consum d’este producte literari de la festa de les falles. Els primers llibrets de plec de cordell1 tenien una funció explicativa del cadafal i -poc a poc- van evolucionar fins a convertir-se en autèntiques seqüències didàctiques, àlbums il·lustrats o antologies de creacions narratives i poètiques pensades per a els infantils. Analitzem l’evolució, continguts, formats, estètiques i premis del llibret de falla infantil, un dels pocs testimonis materials d’una festivitat immaterial que perdura fins a hui.

Constructe de l’imaginari d’infantesa al context faller

Els primers llibrets de falla, sorgits a mitjans del segle XIX, seguixen el model de literatura de cordell1: eren uns simples fullets amb l’explicació en vers de la falla que es venien al voltant del cadafal (estos versos originàriament s’exhibien enganxats a la base o a les parets del barri i després evolucionen a fulls impresos: el llibret). Els continguts d’estes primeres falles eren de caràcter adult, amb crítiques veïnals, referències polítiques i després amb al·lusions de caràcter satíric, eròtic, burlesc, a causa de la censura política del govern del cap i casal. Estos cadafals no estaven destinats a un públic infantil, entre d’altres coses perquè a finals del segle XIX no es tenia la concepció d’infantesa que tenim a hores d’ara. Cal recordar que la Declaració dels Drets del Xiquet s’aprova en 1959 en l’Assemblea General de les Nacions Unides.

Des dels albors de la humanitat els xiquets, a partir de que es podien valdre per sí mateix, eren un eslavó més en la cadena productiva per

mantenir un sistema de capitalista que començava a enllestir-se en ciutats com València, on la mà d’obra no qualificada es centrava en les tasques del camp, en personal de servei per a classes altes i en el cinturó industrial que atraurà al llarg del segle XX un èxode rural cap a la ciutat amb gent provinent de tota Espanya.

En este context els infants participen de la vida social i laboral de la ciutat, quasi com adults, però amb les llicències que se’ls permetia per la seua condició enjogassada. Gràcies a ells naix el germen de l’estoreta velleta, d’arreplegar els trastos vells a les portes de la primavera en les primigènies falles. D’igual manera els xiquets participen de manera activa amb la venda de llibrets a peu de falla.

Era una activitat econòmica similar a la venda de la premsa de l’època: els xiquets anunciaven durant els dies de falles la venda del llibret amb l’explicació de la falla, de tal forma que si el visitant volia entendre el cadafal a la perfecció havia d’adquirir els versets i compartir esta literatura popular en vers, de cordell i de fàcil consum. Tal com indica Rodríguez Infiesta (Historia Contemporánea, 2021, 65, 41-73)2 :

Des de la segona meitat del segle XIX es desenvolupa a Espanya un sistema de distribució i venda de premsa que serà cada vegada més eficaç en un país en el qual, malgrat les limitacions, la demanda de lectura no deixa de créixer. L’existència d’un nombre elevat d’analfabets (encara un 63,8% d’analfabetisme brut en 1900, encara que amb comportaments provincials, urbans i per sexe clarament diferenciats després d’aquesta xifra) fa que resulte més interessant l’aproximació a l’imprés des d’una perspectiva àmplia en la qual es

contemple la recepció de textos i imatges a través de la mediació que suposa l’oralitat o l’exposició més o menys desordenada de publicacions periòdiques en l’espai urbà contemporani.3

Esta oralitat mediada en el context faller es concreta en la situació comunicativa que es genera al interpretar un cadafal, un triangle format pels agents comunicatius: falla-llibret-espectador. El visitant de la falla interpreta i decodifica la crítica que ha preparat l’artista faller (codis visuals: interpretació de la incografia i expressivitat del ninot, la posada en escena del cadafal, la relació amb l’entorn, etc.), que després es concreta amb la lectura del llibret (codi de lectoescriptura, comprensió lectora i decodificació de missatges ocults o segones lectures, per a les que el visitant ha d’activar el seu coneixements previs sobre l’actualitat política o del veïnat). La situació comunicativa es completa amb la lectura en veu alta del llibret (per als que no sabien llegir) i el comentari entre iguals de les escenes. El fet comunicatiu d’interpretar una falla és un acte social compartit, es fa en la via pública i arriba a la seua màxima raó de ser quan el visitant es riu, comenta la crítica i recomana la seua visita. Este tipus de literatura popular és producte de la incipient societat de masses del seu temps.

Anys 20: Primers llibrets infantils i concurs de Lo Rat Penat

En este context els xiquets eren els principals encarregats de la venda de llibrets. La venda de premsa, així com de llibrets no era considerat ni un ofici, ja que les condicions laborals estaven destinades a gent la marge de la societat: cecs, persones amb problemes de salut, discapacitats, o xiquets, que vivien en penoses condicions i en jornades de treball interminables, iniciades a les sis de la matinada, per a concloure a vegades a la una o les dues del matí de l’endemà, venent els diaris de la nit a l’eixida dels teatres 4 . Ricardo Sepúlveda assenyalava en Los españoles de hogaño (1872) 5 que es tractava fonamentalment de:

«xics desarrapados, mossos ganduls, gent de malament viure, en una paraula, que el mateix venen un periòdic que extrauen un reló, sense dolor; ajudantes dels prenedors del dos, velles vicioses…». Tal vegada, a vegades, «un mocetón, robust i colorat, que, poc hàbil o bastant gandul per a dedicar-se a un altre treball, prefereix aquesta quasi-ocupació […], aconseguint així viure sense treballar, perquè no crec que hi haja qui sostinga que és una professió o un ofici això de vendre periòdics».

Com sosté Rodríguez Infiesta: “Un gran nombre de xiquets i xiquetes en major o menor mesura desemparats, alguns de molt curta edat, van generar una visió estereotipada, difosa per la literatura i el cinema: la del “pilluelo” espavilat i en general simpàtic que ha desenvolupat tot tipus d’habilitats per a sobreviure en un món hostil.” Esta vinculació residual del món de la infantesa amb les falles va donar pas a la part

activa dels xiquets en la construcció de cadafals i redacció dels seus llibrets.

Així al llarg del segle XX trobem mostres de falles només infantils: sorgides, finançades i manufacturades per colles de xiquets del veïnat, que imitaven el model de gestió adulta per construir els seus cadafals i fer la seua festa paral·lela. Fins al punt d’editar ells mateix el seu propi llibret. Com veurem la gran majoria d’estos llibrets seran escrits per adults, que agafen les idees dels xicotets constructors per donar la seua visió del món sota el filtre adult. Fins i tot grans escriptors en valencià se sumaran el càrrec, emparats pel pes cultural de Lo Rat Penat.

Este ens crea el 1926 els premis als millors llibrets infantils amb una gran acollida. El Mecantil Valenciano publica el primer guanyador del certamen que anà a parar a la comissió de la Plaça de l’Olivereta, sota el lema “València a les seues glòries”. Tal com arrepleguen Castelló, Sanchís i Mir (2001):

La falla tan sols s’ha fet pa rendir un tribut gran a cuatre fills de Valencia, a cuatre fills consagrats.

A Blasco Ibáñez colós y llechit en totes parts.

A Serrano, el que no té may ganes de treballar pero qu’es el millor music d’este chardi valensia.

A Benlliure el escultor mes insigne y afamat. Y a Benlloch, el que fa poc el mon per sempre deixá.

El que porta a les Amériques de nostra España un abras,

el sabi predicador, el insigne Cardenal que plora tota Valencia y may el olvidara.

La llauradora bonica emblema del Rat Penat ve a rendirlos homenache a la Señera en les mans.

A dirlos que sa Patria sempre la gloria serán y qu’els cuatre “’Micalets” que s’alsen a ca costat serán els cuatre cantors del seu nom ya consagrat.

Això es sóls la nostra falla, sobre tot som valensians, y en ca que chiquets, sabém distinguir millor qu’els grans sinse ficarse en politica, ni en chismes de vehinat, ni en asunts estafalaris que ninguna falta fan; Volém sóls fer una falla que tinga de valenciá lo que la falla deu tindre: sabor, oriche y trellat, A les glòries valensianes la voreu sols consagrá, á eixes glories verdaderes que han sabut posar ben alt el nom de la nostra Patria y que triunfen per ahon van.

Chunt al escultor Benlliure está Blasco el inmortal y Serrano el qu en la música els millors éxits lográ.

Y per culpa del Desti, que tots deben respetar, apareix un pensamiento damunt d’u dels pedestals, ahon el busto de Benlloch, el insigne Cardenal, per ser gloria de la terra tenía que figurar.

Esta es pues la explicasió de la falla qu’ ham plantat y per seguir la costum este Ilibret va a les mans dels que tinquen afisió a llechir el valenciá que es la lengua mes bonica dels idiomes nacionals.

Prompte, coneguts poetes de l’època van participar a explicar estos xicotets cadafals. Així, les falles de Blanquerias en 1928 i la Plaça de Moncada participaren de forma continuada des de 1927 en el concurs de Lo Rat Penat. Després d’anys d’irregularitats el certamen poètic torna a prendre força als anys 60. Tal com arreplega Palazón (2003), en 1965 es convoquen els premis als llibrets infantils, dotats d’un ‘Bescuit en pereta’.

Als anys 90 es produeixen modificacions en el concurs i en 1993 al premi extraordinari d’infantils se li dóna el nom de ‘Tabalet’. Aqueix any aconsegueix el guardó Ramiro Sánchez per a la falla Maestro Gozalbo-Conde d’Altea (València). I altra modificació ocurrix al 1999 quan al premi Extraordinari d’Infantils se li dóna el nom de Raul Alapont. Ho va aconseguir Óscar Martínez, de la Plaza de Jesús (València). Com veiem el contingut del llibret infantil durant més d’un segle només

valora la qualitat poètica dels autors. És un concurs literari polític.

La concepció de comissió infantil o falla infantil ha travessat diversos estadis fins el constructe actual. De les primeres falles sorgides de la xicalla del carrer, fins a la seua fagocitació per part de les adultes, els xiquets van passar de fer una festa totalment lliure a uns actes sota el padrinatge d’una comissió adulta, per -finalment- passar a estar sotmesa a la tutela total dels majors per poder existir (Reglament Faller, 1952).

Anys 30: l’eclosió de les falles infantils

independents

Així a la dècada dels anys 30 la festa adulta està consolidada i trobem ja de manera habitual formacions de xiquets que s’organitzaven per imitar el model de festa dels majors i constituien de manera informal les seues comissions de treball per fer una falleta. Construïen ninots en el baixos i en les pròpies cases amb cartró, fusta i paper maché que col·locàven sobre un cadafal (caixó) de poc més d’un metre d’altura i servia d’escenari per representar les escenes que decoraven amb motius infantils dels contes, personatges d’animació, o de revistes infantils -suplements- com Los Chicos (1929), o Colilla (amb el seu ànec Banderilla), del diari El Mercantil Valenciano, fundat a finals de 1929. Las Provincias va publicar al 1926 Gente Menuda.

Precisament, el concurs de falles infantils convocat pel suplement Los Chicos va proliferar esta activitat. A partir de 1933, any rere any es posava en marxa el concurs, començant a rebre en la redacció del diari a partir del mes d’octubre fotografies i notícies del món infantil faller. Com afirmen Castelló, Sanchís i Mir (2001):

“Son muchos los chicos que nos escriben para plantar fallas infantiles y para poder aparecer en esta sección. Para lo primero, no hay más que proponérselo y sentir en el corazón un poco de valencianía. Con esto solo, pues todo lo demás que hace falta lo tiene de sobra cualquier valenciano, se puede plantar una falla estupenda, como además no hace falta permiso, ni hay que pagar impuestos, la cosa resulta en extremo sencilla. Y en cuanto a lo segundo, o sea para poder salir en “Nuestros Amigos los Chicos no hay más que constituirse en comisión fallera, enviarnos la fotografía con los nombres y ya está. A la semana siguiente toda Valencia admirará vuestras efigies en las columnas de nuestro semanario”.

El 1931 la revista Mundo Gráfico6 arreplega en un ampli reportatge de Vicente Vidal Corella el testimoni creixent d’este tipus de falles infantils independents, sobre el titular “Los aprendices de fallero”, on es descriu a la perfecció el modus operandi:

Los pequeños falleros se reúnen en la calle al atardecer, cuando el sol agoniza en la lejanía y juntos emprenden la delicada misión de andar calles tras calle en busca de lo inútil. Siempre hay algún vecino que rebusca en casa lo inútil v viejo para darlo a los pequeños falleros. Hay quien da... ¡hasta la suegra! Y surgen las más pintorescas escenas entre toda la gama de personajes que desfila por este sainete popular. Sainete de sátira fina y verdadero humorismo, que surge en el teatro popular de la calle. (...)

Esta es la misión de la “comisión” de la falla. Esta misión nace ya en los pequeños falleros. Ellos forman la comisión, se cobran el chavo semanal y siempre suele haber un tesorero que se fuga con los fondos de la comisión y se

marcha al cine a ver a Tom Mix o una película de bandidos que es lo que entonces le va bien. Pero los chiquillos se vengan de él y le hacen la cabeza de chichones, que lo menos tiene que ponerse un duro en calderilla, porque a perra gorda por chichón es una fortuna. Los aprendices de fallero también discuten, hablan y suelen enfadarse, como los falleros de marca. En mi calle hay una comisión infantil. Hablaré de ella porque lo merece. Personajes ... ¡Allá van! El chico del cafetín, que es el presidente y el que quita las esteras de los patios para recoger los trastos para la falla. El secretario, que es el “botones” de un sastre y que sabe más que Merlín. El “peque” de la peluquería que es el tesorero, y cuatro vocales que son el chico de un guardia, el aprendiz del zapatero, su hermano, y el chico de la portera.

Esta comisión queda formada con una seriedad que ya la quisieran muchas sociedades deportivas. Los chicos andan de cabeza estos días. Están construyendo su falla con mucha más ilusión que si se tratara de consstruir un castillo en lo alto de una nube. Los he visto. Todos trabajan con lo suyo. Hay un mayor grupo que rodea las principales piezas de la falla. En un rincón, uno de ellos escribe el “Llibret” para explicar el asunto a que la falla se refiere. Preguntamos : —Bueno ¿y esto qué quiere decir —Hombre, usted está “chalao”. —iCómo “chalao”? —Sí señor. ¿Pues no ve que esto significa un kiosco de refrescos? —i Ah!, ya, Y estos muñecos qué representan? —Le explicaré a usted, porque veo que no coge una ni con una escopeta. — Bueno, explica. —Mire “vosté”: Esto quiere decir las reformas de la plaza de Emilio Castelar. Esto es un kiosco de refrescos que le van a tirar de allí porque quieren que la susodicha plaza quede como la calva del

“gallo”, pelada. —Voy comprendiendo. —Y como el amo del kiosco no se quiere ir “pos “ va el alcalde y un urbano, y lo hace ir a la fuerza. Y así, la pequeña comisión empieza a desarrollarse en el ambiente de la falla y crecen, como crece el entusiasmo de la fiesta año tras año.

De esa fiesta que nació al conjuro de un montón de virutas, cuando en el siglo en el siglo pasado, los aprendices de los carpinteros le prendían fuego al terminar las largas noches de la “vela” a que no ponía fin el día de San José. Esa fiesta típica que el ingenio y el arte, el humo y la sátira fina de los valencianos, ha convertido en famosa y célebre, hasta hacer que, traspasando las fronteras regionales, se la conozca, se la admire y se venga a presenciarla desde las tierras más lejanas.

A peu de pàgina podem llegir: “En un rincón, el chico de la tienda, con mis instruido, escribe el «llibret» que ha de explicar el asunto de la falla”.

Així a la revista Mundo Gráfico7 trobem unes fotos de Vidal Corella que il·lustren un article de M. García Dasí referit a estes falles independents infantils. Sota el titular “Aprendices de falleros: los niños también hacen sus fallas”, el text diu:

“En el mes de marzo comienzan a aparecer por las calles de las barriadas obreras grupos de niños que llevando arrastras una estoreta en mal uso, sobre la que viajan un sin fin de trastos viejos, van entonando con toda la fuerza de sus pulmones una vieja canzoneta…(..)

Los niños valencianos, hasta hace pocos años, no han tenido otra participación en las fiestas de San José que la de actuar de giquets de l’estoreta. Pero como hoy las

ciencias adelantan que es una barbaridad , y no hay ni un solo chaval que se crea que a los bebés los traen de París, cansados de actuar de simples mirones de la fiesta, han pasado el Rubicón fallero y actúan por cuenta propia. Desde hace unos años, juntamente con las fallas grandes, hacen su aparición centenares de fallitas construidas por los «peques», que nada tienen que envidiar a las otras en cuanto a gracejo y delicada factura.

El proceso par a que estas diminutas fallas lleguen a ser colocadas es casi idéntico al que emplean los falleros mayores; es decir, se nombra una Comisión, se verifican colectas semanales entre los vecinos de la barriada, se elige después d e largas discusiones el argumento de la fallita, se encarga a un poet a que escriba el Ilibret, y, finalmente, en un a fiesta que se celebrará en algún solar, se proclama a la belleza fallera, que suele ser un a niña de pocos años, hija del pastelero de la calle. ¡Por si las moscas! Hasta aquí todo marcha igual que en las otras fallas; pero en cuanto las colocan en la calle comienzan a asediar a los transeúntes, pidiéndoles una s moneda s de calderilla, con las que adquirirán una larga traca, que será disparada en el solemne momento de la crema. Lo malo es que cuando llega la hor a en que las llamas han de decorar la fallita, los niños, llevados de sus «generosos» instintos, comienzan a indultar ninots y a llevárselos a sus casas; y por si el presidente se ha llevado los más bonitos y ha dejado par a el resto de la Comisión los más birrias, o por otra cosa parecida, se arma una trifulca, que termina haciendo todos las paces y tomando el acuerdo d e hacer otra fallita el próximo año. Y en estos giquets de l’estoreta—aprendices de fallero—es donde Valencia encontrará en su día la cantera

inagotable de falleros que harán que de año en año las fallas valencianas adquieran un magnífico prestigio y esplendor”.

En altre peu de foto llegim: “los chicos levantan sus fallas junto a las otras, las de “verdad”. Ved a estos falleros infantiles con su falla en plena calle”, on quatre xiquets posen davant del seu monument artesanal que consta d’un caixó i un pilar que sustenta una carabassa i una dona amb una bandera. La falleta estava col·locada al costat de l’adulta. En la pàgina es mostra un xiquet de poc més de tres anys amb llibrets a la mà i el peu de foto diu: “son los propios chiquitines los que venden sus libritos que explican el argumento de su falla. En altre preu de foto podem llegir: “Una falleta infantil, con la Comisión de chicos que, a imitación de los mayores, organizan el tradicional festejo Valenciano. Los «peques» verifican colectas semanales entre los vecinos de la barriada, eligen el argumento de su falla, encargan a un poeta que escriba el llibret», y finalmente, “en una fiesta que se celebra en algún solar, proclaman a la belleza fallera, que suele ser, naturalmente, una chiquilla de pocos años”.

Com veiem, estes comissions de treball editaven el seu llibret per explicar el contingut de la falleta, amb l’ajuda d’adults que feien de poeta versador. Però sobretot el llibret servia per recaptar fons i traure diners amb la venda dels fulletons per autofinançar la seua festa: llepolies, berenars, etc. Com hem vist els versets d’estes falles eren creats per adults (algun pare o amic que els tirava una maneta en la rima i mètrica) el que de vegades suposava la barreja de temes infantils amb l’actualitat adulta. Un sincretisme temàtic justificat pel fet què el públic destinatari i comprador era adult, el que soltava la pela. Tota una relació simbiòtica.

L’any 1931 trobem el llibret infantil de la falla del Carrer Bonavista, que es venia a un preu de 10

cèntims. En vers expliquen que la junta adulta havia triat l’esbòs i que farien la proxima reunió al restaurant de la Torreta, de El Vedat de Torrent. Destaquem com curiosament el poeta descrivia als infantils i el atorgaren un càrrec:

RAMONCÍN RUIZ (president honorari) És un chiquet de dos ans fartonent no pot ser més i aixina soles s’explica que ni cobra, ni fa res.

ANDRÉS PÉREZ. President Es ante tot un bon chiquet. chicotet, pero letonial. i com es el president tots li tenen que fer Cas

PEPIN MOROS. Botones Es el mal chéntil en viu en uns ullets de rateta i lo millor quan s’enfada a tots mos fa la punyeta

MANOLO GREGORI. Caixer Desidit i boy amic. es el caixer l’esta falin, simpatic i ben servil, pero mes pla que una ratlla

JOSÉ BLASCO. Llavero. Té sonrisa de guasó i la sonrisa no enganya a tot encontra solusio solusio que no la guaña.

L’any 1933 les falles infantils arriben al seu zenit, amb un sexeni de molta activitat, tal com arreplega Mundo Gráfico en un reportatge de J. Sanchis amb més de cent xicotets monuments “oferint un espectacle nou, magnífic, que com pocs,

parlaran al que arribe del meravellós caràcter i del geni indiscutible d’este prodigiosa terra del Sol i de les Flors”. De fet en 1933 les falles infantils arribaren al nombre de 73, igualant el nombre de falles grans. En 1936 es planten 83 infantils.

El 1935 trobem el llibret infantil de la falla Santa Irene i Embaixador Vich, escrit per Josep Cebrian i J. Melià, amb només la tipografia del nom a la portada. Així el 1936, a les portes de la Guerra Civil trobem el llibret “de tot el que conté la falla infantil de la Plaça de la Verge, de la Pau”, apadrinada per la comissió adulta, ja que compta amb nombroses publicitats i un “Avís important”: Aquell que compre el llibret i mos done alguna cosa per als gastos que s’ han tet, compre un dècim o un billet qu’ es segur que I’ix la grossa.

Com veiem es referixen a la loteria de la falla adulta i la tradició de donar diners a canvi per a que els xiquets facen la seua festa i puguen sufragar els gastos d’un cadafal que tractava sobre la festa del Corpus, un tema amb connotacions polítiques adultes:

La falla en poques raóns esplicarem a vostes; es la cuestio deis xagants cixa fuga o no se que van en La Casa de Les Roques pasa, fa la tant de temps, que ni per esplillera S’ha pogut vorer lo qu’es’ i ara no se sap si estan en Rusia o Benimaciet.

El mateix 1936 la falla del “carrer Molverde” també editava el seu llibret infantil, com així va fer la falla Quart i Palomar, que publica en portada un esbós firmat per S. Castellano, on en la base es reproduixen il·lustracions de la revista Los Chicos

i sobre elles una estampa típica valenciana amb barraques, la senyera, el micalet i un globus que sobrevola la ciutat.

Altres llibrets censats aqueixos anys serien: Cirilo Amorós (1933), Plaza Beneyto i Coll (1933), carrer Cuart (1933), Portal de Valldigna i Salines (1934) i Carrer del Túria (1936).

Anys 40: Ros Belda i l’eclosió de les falles infantils independents

Als anys 40 la llibertat creativa dels infants va seguir viva, gràcies al concurs de Radio Valencia, promogut pel conegut locutor Vicente Ros Belda, qui va crear un personatge, el senyor Pérez, l’amic dels xiquets. Ros Belda era el conductor d’un programa en el qual es relataven contes i històries fantàstiques, amb personatges com Gustavito, el professor Sisebuto, el mag Pelón, la bruixota Pinyons, Turulete, el caçador Singa, el negre Coramba, la fada Maribel, l’home invisible i el rei de Papilonia Mamerto IV.

Tal com narren Castelló, Sanchis i Mir (2001) la primera edició del concurs, en 1941, es presentaren només una veintena de falles infantils:

“La convocatoria de Radio Valencia se había realizado tan encima de fallas que apenas si dio tiempo a los grupos de amigos a organizarse y realizar los pequeños monumentos con los materiales que pillaban más a mano. “Eran los tiempos heroicos de la posquerra, en los que había que levantar grandes acopios de voluntad y entusiasmo para poder superar los graves problemas del momento. El denominador común era la carestía y contra ese fantasma había que entrenarse valientemente para conseguir cualquier cosa, máxime si se trataba de una

falla, por simple que fuera”, relata Manuel Tapp Sánchez, presidente infantil en 1942, en el libret del 50 aniversario de la Falla Albacete-Marvá.”

A partir de 1942 la convocatòria atraurà a unes 60 comissions infantils inscrites com a tals en el concurs de Radio Valencia, organitzadora a la que de seguida se li va sumar la Junta Central com a coordinadora dels festejos. (En esta dècada no es va superar el centenar de falles de concurs, cosa que va arribar a aconseguir-se als 30).

Així el 1942 la falla del carrer de la Creu trau al carrer un llibret infantil amb el lema “Gloria a Serrano” amb un esbós a la portada en forma de templet, molt treballat, on s’ecenifica l’obra La reina mora”. El 1944, amb el procés en marxa d’adaptació de la festa a l’ideari franquista, es publica el llibret de la falla infantil dels carrer Bailén- Matemático Marzal. La publicació comptava amb el micalet en la portada i a l’interior versos en castellà que justificaven la necessitat d’expandir la festa als turistes:

Un churro que a Valencia vino en esta falla se paró y después de dar diez vueltas por donde vino se marchó por no poder comprender de la falla la explicación.

Este modesto Ilibret que la comisión compuso, se hizo para deshacer este asunto tan confuso

Usted que compró el librito es el único con derecho a que le den explicado el asunto claro y neto de la falla que hemos hecho. (...)

Relación y Explicación

Camo habrá V. visto ya el tragin en esta falla se desarrolla en total a costa de la electricidad.

En el término primero en la casa número uno hay dos hombres enganchando un hilito cada uno.

El 1943 el llibret de la Casa de la Beneficencia parlava de futbol, un esport que despertava a ser de masses, però mal vist per alguns:

¿Per a alcansar una copa se peguen tantes pataes? ¡Pues si fora una botella hauría hasta bofetaes!

El 1944 es planta la falla infantil de “Salamanca y adyacentes” amb un llibret que conté l’explicació i publicitat del barri, així com el llibret de la falla Rei en Jaume. La falla Av. Burjassot (La Parreta) venia a 50 cèntims el llibret infantil on es feien versos alusius a la gent del barri. Este any també tenim el llibret de la falla del carrer Carabasses. El Ilibret infantil del carrer Pelayo recollia la visió que un visitant tenia de les falles de València i anunciava els preparatius d’una futura línea de metro. El de la Gran Vía de les Germaníes comptava les penúries de la guerra. Destaquem este any el de la falla del carrer Molvedre (barriada de Sant Antoni) on s’arrepleguen certes advertències moralistes per a les joves.

“Fregar plats?. Qu’els freque Rita, sa mare pagará el pato, ella p’aixó no aprofita que si frega li entra flato tus i li cau la moquita. (…)

¿Aixina völen peixcar al Princep d’eixe Castell? ¡A estudiar, a treballar!

I les virtuts practicar per a poder ferse en ell.

A Torrent el 1944 també trobem el cas del primer llibret infantil, de la falla infantil del carrer Cambrils. Es tracta de tres fulls en tríptic de 140 x 73 mm. Així doncs, la primera falla infantil documentada de la història -de la qual es desconeix esbós i foto- va ser obra, segons el llibret, de dos jovens de Torrent. El contingut del tríptic no fa referència a l’explicació pròpia de la falla, sinó més ve fa broma del preu i qualitat del llibret d’esta incipient mostra d’art popular realitzada per dos “artistes” (en to irònic). L’autor del llibret -anònim en este cas- comença el seu contingut amb el típic cant del preu del mateix i deixa constància del to desenfadat i burló de l’obra ficant en dubte el seu valor.

Dos chavos, val el llibret-¿Dos chavos?...¡Què poc valdrà!

En dos chavos , pa que hia?

Asó deu ser un timet…

En la part final de l’explicació l’autor dels versos remarca el sentit crític i satíric que ha de tindre una falla, en contraposició amb el monument infantil que explica. La carència de gràcia d’este monument al que es refereix l’autor ve marcat per la curta edat dels artistes fallers (qualificats amb ironia de “dos moñacos”). El monument seria el conjunt d’algunes copies d’obres d’art, tal i com deixa entre vore el poeta. El llibret conclou amb una interpel·lació a un tal Pepet, com a mena de justificació del preu del llibret i el compromís de millorar l’any següent. Desgraciadament no existeix constància de que es continuara amb esta tradició, ja que la següent falla infantil la trobem a l’any 1949. En este any com a curiositat sorgix la figura del primer president Infantil, que recau en

el xiquet Enrique Mora i Remohí.

El 1946 la falla de la infantil del “carrer de Baix i Plasa del Arbre” va publicar el seu llibret infantil, com veiem amb temàtica adulta. Es tria un tema infantil per donar-li el toc de crítica actual, a través dels ulls d’un adult:

La mala costum impera en llibres i cuentos mals. Es costum vore als xavals tent rotgle a la cacahuera.

No es precis que te figures ni que’t calfes el perol; huí en día un chic qualsevol llig novel-les d’aventures.

I esta mala il-lustració que se recull en la plaça va conseguint qu’es desfaça al fruit de la educació.

Pero aquéll que molt treballa i qu’es honrat com Deu mana, ni patis mai de desgana ni mai se veu en la falla.

(...)

I pues la falla está llesta i en torn xilla la xicalla, pots riure, que qui treballa també té dret a la festa.

Pero com som valencians i en la falla ho, demostrem fem la festa com els grans; I lo criticat avans esta nit u cremarem.

Eixe any també fa llibret la falla del carrer San Francisco de Borja y adjacents. El 1947 la plaça del Mercat Central va aconseguir primer doblet de la història en les màximes categories, la infantil sota

el lema “Els sainets d’Escalante”, formada per un tabalet de l’interior del qual sorgia un pedestal amb el bust de l’escriptor per criticar el seu furt, tal com quedava reflectit en els versos del llibret infantil, que es venia al preu d’una pesseta:

Damunt està un tabalet en un paraje rebentat, la qual cosa vol dir que ha tornat la comèdia i el sainet, a un lloc privilejat. (…)

I el busto del saineter, dels valencians admirat, per culpa d’un deshonrat, a estes hores deu ser, cable d’electricitat.

El 1947 la falla Pelayo- Julio Antonio edita un llibret de 32 pàgines amb l’esbós del cadafal infantil “Els contes de la meua agüela” i a l’interior foto de la fallera major Josefina de los Ángeles Reig Tortosa amb una poesia al seu honor. També el 1947 la falla infantil de Cervantes - Padre Jofré fa la seua publicació amb l’explicació de la falla i fotos dels representants,vestits de particular, junt amb el programa de festes. El 1945 tenim constància del llibret infantil de la falla Barri San Blas, de Borriana. On a banda de l’explicació trobem un programa de fest ben curiós:

POR LA TARDE

A jas 4’30, cucañas,

A las 5’30, carreras de sacos.

A las 6’30, chocolate,

A las 730, concurso de niñas feas

A las 8’30, sorpresas de cajón.

A las 9’30, se sortearán los números que se encuentran en las cubiertas de estos libros.

El 1948 la falla del Comerç, Plaça del Mercat planta una falleta centrada en esports i competicions olímpiques que mostra l’esbós a tot color en la portada. El 1949 la falla Els Porxets planta una falla infantil amb trastades fetes per xiquets, ilustrada a a les bases amb dimonis i en les escenes algunes bromes dels infantils. El remat està coronat per un xiquet sobre una bola, amb un aro, pensant malifestes. El 1949 tenim llibrets de Jesús, Padre Jofré, del carrer Retor -carrer Encort i del carrer de Cuenca i adjacents.

Anys 50: de la xicalla independent a la tutela dels majors

Així, a partir de 1952 amb la modificació del reglament faller, s’obliga a que les comissions infantils formen part de l’adulta per mantenir el control sobre estos grups disseminats. Des del punt de vista del cens, es diferenciaven per fulls de color, tant la comissió infantil com la femenina (rosa), sent membres de ple dret la comissió masculina (junta executiva formada només per homes).

Així podem llegir a la ponència VII de falles infantils: Su reglamentación, desarrollo y vinculación a las otras fallas. Firmada pel President, Manuel Juste i el Secretari, Gustavo Juan: NORMAS POR LAS QUE HAN DE REGIRSE LAS FALLAS INFANTILES. Se acuerda:

1.°-No se admitirá ninguna solicitud que no venga debidamente autorizada por el presidente de la falla grande en cuya demarcación deba actuar. Caso de no existir falla grande, la Delegación de Fallas Infantiles autorizará el funcionamiento. Estas fallas Infantiles quedarán bajo la inspección y responsabilidad de la

Delegación de fallas Infantiles.

2.°-En cada falla infantil existirá un representante que será precisamente el Presidente de la falla grande o persona de su misma Comisión en quien delegue.

3.°-La administración de la falla infantil correrá a cargo del Tesorero de la falla grande, quien se hará cargo de todas las cantidades que se recauden. (…)

El reglament era altament restrictiu fins el punt de prohibir-les en el punt 4t la instal·lació de barraques, o la contractació de bandes de música o “orquestinas”. La loteria només la podia proporcionar la falla gran i les infantils només podien organitzar una rifa mensual de 0’25 pessetes, sota la tutela del tresorer adult. Les presentacions de “falleritas” havien de procurarse fer conjuntament amb la comissió gran.

Este reglament també condicionava al punt 6é l’altura màxima dels cadafals infantils amb dos metros cincuenta cm, “desde el suelo hasta la figura o motivo más elevado de la misma, descontando de esta medida la arena que como motivo de protección se le coloca. Igualmente los laterales tendrán como máximo un largo de dos metros cincuenta centímetros”. El seu preu màxim havia de ser 2.500 pessetes i no podien intervindre en la construcció cap artista profesional.

A meitat del segle XX els xiquets perden la seua implicació directa en l’activitat fallera. Els llibret de falla adults incorporen la secció infantil, però en molts no apareixen l’esbós de la falla infantil, ja que no se’ls donava importància. Les falles infantils eren considerades de caràcter menor i ni als artistes dels cadafals se’ls donava la mateixa importància que als que confeccionaven les adultes. En estos llibrets conjunts es plasma la foto de la fallera major infantil i el llistat de la cort d’honor infantil.

En paral·lel algunes comissions mostren la voluntat de fer un llibret infantil diferenciat a l’adult, destinat als xiquets. Són llibrets que participen en el concurs de poesia de Lo Rat Penat8, on es valora el valencià i el contingut promogut per esta institució cultural, com hem vist abans.

Els llibrets infantils només arreplegaven l’explicació de la falla, l’esbós, els càrrecs i representants, la comissió infantil, cort d’honor i en alguns el programa de festes i publicitat. Encara no s’ideaven amb un contingut didàctic ja que el producte cultural era ideat per adults, contractat pes adults per explicar falles “infantils” que tractaven temàtiques adultes en gran quantitat de casos.

El 1950 el llibret infantil de la falla Mossén Femades-Pascual i Genís i adjacents arreplega una crítica feta també per un adult que se centra en problemes urbanístics com la Gran València o l’abandonament de Vivers:

Eus aci nostra gran falla fruit de nostre impuls infantil, com una esclatant rialla dun art popular y gentil.

Tractant amb molta prudència iniciem nostra explicació, un problema que Valencia te hui pendent de sol·lució.

La gran Valencia se inicia com un somni municipal ¡oh esperança ficticia! de nostre entusiasme pairal.

En nostra falla xiqueta exposarem nostra opinió que no per ser modesteta esta fluixeta d’intenció.

Els Viveros municipals reclamen ja renovació. Tot no han de ser animals que demanen inbilació.

Per la fama enlluernat de nostres Jardins del Reial un jove, ell molt despistat, volgué d’història natural fer un estudi aprofitat.

El 1950 la falla de la Fontenta (Fuente de San Luis), edita un llibret infantil on en la portada l’esbós mostra un castell de conte i una escena delantera d’una princesa dorment al seu llit que va a ser rescata pel príncep. A l’interior s’observa la foto de la comissió infantil amb versos de R. Ros:

Esta Comisió, se nombra, d’ entre uns chiquets agrupats, i, treballant en fé, logra, que tots siguen ensalsats, fent una falta que asombra. Per airó estos “capollets” estan hui tant satisfets.

Així, el 1950 la falla Convent Jerusalem edita un llibret “que conté l’explicasió d’esta falla” per explicar l’esbós de l’artista A.Ibañez- mostrat en portada-per fer crítica de la perduda de patrimoni del passat. A l’any següent planten “Ilusión”, amb una base plena de llibres de contes sobre la qual descansen boles, estrelles i un xic a cavall. El 1953 també editen llibret infantil. Esta comissió serà constant en l’edició del seu llibret infantil i el 1958 feia el mateix, amb la portada de l’esbós de la seua falla rematada per una carrossa de contes, però amb la innovació d’incloure a l’interior l’explicació de la falleta en “español, francés, inglés y alemán”. Els adults eren conscients de

l’atractiu turístic. El 1954 la falla veïna “Pelayo y adjacents” publica el seu amb la foto de la seua màxima representant en la portada, una poesia dedicada a ella i publicitat de Casa Navarro.

El 1956 la falla En Corts- V. Lleó edita un suplement infantil, amb la portada de l’esbós i a l’interior foto de la fallera major i altra de tota la comissió infantil el dia de la seua presentació. El 1951 la falla Albacete- Marvà-Victoria edita el seu llibret, el 1952 tenim constància de la del carrer dels Lleons.

Anys 60: estandardització de les falles infantils i els seus llibrets

Als anys 60 es produix la consolidació de les falles infantils, una vegada aglutinades per les comissions adultes. És el moment de estandarditzar actes, activitats i protocols dins del món faller sota la tutela adulta, això també es reflecteix en el llibret.

En octubre de 1965 Junta Central publica el primer butlletí infantil de la delegació a càrrec: unes normes per orientar les falles infantils amb directrius centrades es controlar-les, sota el control de la comissió adulta. Es convoquen així els premis de laboriositat infantil per promoure esta conducta de supeditació total als majors: Con verdadera ilusión, visto el éxito alcanzado en el ejercicio anterior, establece de manera permanente el Premio de Laboriosidad Fallera Infantil para destacar la actuación de las Comisiones Infantiles. Se concederán cinco premios dotados del correspondiente estandarte Para conocimiento de las Comisiones, detallamos a continuación el correspondiente cuadro de puntuación:

PUNTOS

-Asistencia a Asambleas Generales. 2

-Presentar niña para elección Corte de Honor. 3

-Elección de la niña presentada. 1

-Asistencia a actos que indique la Sección de Fallas Infantiles. 2

-Escuela de Folklore. Por cada alumno o alumna 2

-Concurso de Presentaciones, Por participar en el mismo con apropósito o guión apropiado 4

-Por obtener premio 2

-Concurso de Dibujo y Pintura. Por cada 5 dibujos presentados hasta un máximo de 15 dibujos 2

-Por obtener premio 1.

A partir de la próxima Asamblea de Fallas Infantiles, los Presidentes deberán entregar a la entrada del salón donde se celebre, el carnet acreditativo del cargo para justificar la asistencia. Caso de no poder asistir el Presidente, será preceptiva la asistencia de Vicepresidente o Secretario de la Comisión Infantil para poder puntuar la asistencia.

Recordamos una vez más, que en el último Congreso General Fallero se acordó que sólo podrán ostentar el título de Fallera Mayor Infantit, aquellas Comisiones que planten Falla Infantil, quedando desautorizadas las Comisiones Falleras para otorgar tal título sin cumplir el requisito establecido por el Congreso General Fallero.

El fenomen de les falles infantils arribarà també als centres escolars educatius que fan les seues falles i editen llibrets, com el cas de L’Escola Graduada “Generalísimo Franco” que en 1960 edita el llibret de la seua “falla infantil escolar” , amb articles a l’interior com el Pregó, poesies a la

cort, el llistat de la comissió infantil, fotografies de la cort i programa de festes. El 1968 la falla del col·legi El Pilar de València també edita el seu llibret, amb versos d’Alfons Ramón, de la seua festa fallera, amb fotos de la fallera major i dels estudiants del centre educatiu. També tenim constància del llibret infantil de la falla de la Caridad, censada amb el núm. 80, on el preu del llibret era equivalent a “un modesto abono”, amb tres preus diferents segons el butxaques per poder contribuir segons “la medida de sus posibilidades”. Al 1950 la Casa de la Beneficència també havia publicat un llibret de Paco Francés amb la seua explicació.

El 1969 la Junta Central Fallera edita el primer llibre oficial faller infantil, tal com diu el deu editorial, firmat pel delegat de la secció infantil, Gustavo Juan Bielsa:

Hace años que nuestro pensamiento iba dirigido a que las fallas infantiles tuvieran su propio libro fallero, su fallero infantil. No era fácil y por ello se iba demorando año tras año ante las dificultades que se iban presentando.

Desde hace algunos años y gracias al espíritu de colaboración y afecto a las fallas infantiles, del director de Levante, nuestro buen amigo don Adolfo Cámara Avila y su redactor José Pelejero, los bocetos de nuestras fallitas se iban publicando en un suplemento de ese diario. Gracias a ellos, teníamos algo de lo que era nuestro mayor deseo, y yo con estas líneas lo quiero agradecer y por fin, este año, ya estamos en la calle, las fallas infantiles ya tienen su libro. Vamos a decir como algunos autores escribían de sus propias obras; «perdonar sus muchas faltas», pues sabemos que las tiene.

Pero estamos seguros de que el año próximo tendrá menos y al fin serà una publicación modelo como lo son las fallas infantiles. Esas fallas infantiles que hoy son una parte muy importante de los mejores festejos del mundo.

La resta de falles continuen amb la mateixa línia en els llibrets, centrats es publicar esbossos i fotos. El 1961 destaquem e llibret infantil de ZapadoresVicente Lleó. El 1963 la falla San Vicente F. Esteve guanya el primer premi al llibret infantil, obra de Almela i Vives amb una falla dedicada a Pinotxo. El 1965 la falla Plaça de la Merced edita el seu llibret obra de Jesús López Sancho i el 1974 (versos de Josep Cervera i Grifo). El 1966 la falla AlbaceteMarvá també publica llibret infantil. El 1967 la falla Exposició publica en portada la seua falleta infantil, explicada a l’interior amb versos de Joan Soriano Esteve.

Així el 1972 la falla Pl.- Bisbe Amigó-Cuenca edita el llibret de la falla infantil, on en la portada es plasmava la falla infantil. Este any la falla Almirall Mercer edita un llibret en format fullet l’any que celebraven les seues noces d’argent, amb versos de Joan Soriano Esteve.

En esta década la falla Convent Jerusalem editava també el seu llibret infantil, com el 1976 on mostra a la portada la seua falla dedicada a la versió de Disney de Robbin Hood. El 1979 Arxiduc Carles -Xiva també edita el seu llibret amb versos de Joan Soriano Esteve. En esta època conviuen llibrets on en la portada destaquen a la seua fallera major infantil, com el cas dels publicats per la falla Exposició, on el 1971 i 1972 mostren la foto en bicolor de les seues màximes representants. El 1973 i 1974 San Vicente- Falangista Esteve també fa el seu llibret, així com Av. Burjassot Pare Carbonell (La Parreta).

Fixem la mirada en el llibret de 1975 de la falla Albacete-Marva, esta comissió publicava el primer número de “La nostra veueta”, el seu llibret infantil sota esta capçalera que en realitat era una rèplica del llibret major “Nostra veu”. Esta falla continuava la tradició dels anys 50. Destaquem el número de 1979 amb la portada de J.M.Alares, autor de la falleta “Demà pot eixir el sol” amb abundants il·lustracions a l’interior i guirnaldes de l’artista que decoren els versos de la falla i les fotos dels representants. El 1976 i 1977 ho editaran i mostraran en la portada la maqueta de la seua fallera, obra de Lluis Boix. En esta línea la falla G. V. Ferran el Catòlic- A. Guimerà (El Bunyol) edita el 1974 el primer número de la capçalera “El Bunyolet: revista de la falleta infantil”. Als anys 80 la falla Malvarrosa també edita el seu llibret infantil, Peu del Creu, Pintor S. Abril-Peris i Valero, Azcárraga, Bolseria, Av. del Port, Ferroviaria, Barraca -Espadan (amb format quadrat) etc.

Anys 80-90: llibrets a tot color per atraure als infantils

Cap a mitjans dels 80 i els 90 les falles intenten atraure i mantenir al seu públic infantil amb activitats i concursos amb molt bona acceptació, com el concurs de playbacks, campionats esportius, de dibuix, etc. En paral·lel la societat de consum veu en els infants un nou nínxol de mercat on proliferarà una economia de consum d’oci centrada en sèries d’animació de televisió, còmics, videojocs, joguets i material de marxandatge destinada a un estrat de la societat que goja de drets basats en l’educació obligatòria i el temps d’esbarjo.

En este context, els llibrets infantils o continguts infantils en un llibret conjunt apostarà per fer

més atractiva la seua lectura amb il·lustracions, dibuixos, fotografies, etc. Encara així el contingut estarà delimitat als gustos dels adults i molt enfocat a la part protocolaria de llistats i fotografies de representants.

Una falla fidel a editar el seu llibret diferenciat serà la russafenya Tomassos-Carles Cervera, com els que destaquem en 1977,1978. El 1982 esta comissió edita un llibret infantil, amb un tret diferenciador amb la creació d’una portada dissenyada per atraure als xiquets, amb l’estil d’il·lustracions típics de l’època de l’escola de María Pascual Alberich (revista Toray, retallables, etc.) o del TBO. El 1988 la falla Barón de San Petrillo- L. Jovani va editar un llibret infantil pel seu 25 aniversari, amb les fotos de tots els representants i l’explicació de la falla i van editar llibrets separats per als menuts als 90, com el de 1995.

Altra comissió amb tradició llibretera infantil serà la Pl. Merced. Per exemple, destaquem el llibret de 1990, on l’artista Joaquim Clavo planta la seua falla, amb versos escrits per Xavier López Benítez. O el mateix any la falla Francisco Climent -Uruguay també edita el seu llibret infantil, però destaquem el de 1995, amb una portada a tot color a l’estil comic amb intenció de captar al lector infantil.

Altra comissió amb tradició en el llibret que evoluciona als nous temps serà la falla Na Jordana. Per exemple, el 1961 editava un format infantil amb la gran foto de la seua fallera major, al igual que el 1965. El 1975 va guanyar el primer premi de concurs infantil de llibret, amb els versos d’Ernest Peris- Celda i a la portada apareixia la foto de la fallera major infantil. Esta falla va donar un gir al contingut infantil als anys 90 i van fer llibrets com els de 1993, 1994, etc. amb il·lustracions i contingut infantil dedicat als menors de la comissió.

El 1993, la Generalitat convocava els primers

premis als llibrets de Falles, Fogueres i Magdalena. S’iniciava així una nova manera de promoure activitats dirigides al foment de l’ús del valencià en el món associatiu, on les comissions de Falles, Fogueres, de Barraques, Gaiates o Colles tenen una gran importància. La Generalitat subvenciona l’ús del valencià, centrant-se en la qualitat lingüística, artística i literària. En les bases convocades9 no es fa cap referència als continguts infantils, de manera que queda a la lliure concurrència i creativitat de les comissions.

Dècada dels 2000 fins l’actualitat: Llibret objecte, unitats didàctiques, contes i il·lustracions

A inicis del segle XXI les comissions van a començar omplir les pàgines del seu llibret amb passatemps, com ara sopa de lletres, crucigrames, laberints, i dibuixos per trobar set diferències. A estos continguts algunes falles inclouen també entrevistes dels màxims representants, de l’artista faller, sense oblidar l’explicació de la falla. Aquesta contingut anava aparellat a les possibilitats tècniques que oferien les noves impremtes a color, en preus més assequibles per a totes les comissions.

Però serà sobretot, a partir de la primera dècada d’este segle quan trobem un veritable interès per crear obres destinades exclusivament al públic infantil on es tindran en compte continguts didàctics, creats per professionals de l’ensenyament i la pedagogia, així com dissenyadors i il·lustradors que treballen en l’àmbit educatiu i de la literatura infantil i juvenil en valencià. És el moment en el que comencen a aparèixer contes, microrelats i creacions literàries d’autors i escriptors professionals que s’introduiden el món de les falles. Bona

mostra d’esta concepció de llibret infantil és el cas de la falla Penya El Mocador, de Sagunt. El 2018 va editar ‘Tirant de Lletres, una col·lecció de literatura infantil i juvenil’. EL mateix any va concedir el Premi VIP 2018 a la Fundació Bromera en reconeixement als quinze anys de treball pel foment de la lectura en la llengua pròpia i el coneixement de la cultura valenciana. Per exemple en Icones, llibret de 2022, és el resultat d’activitats i tallers amb els xiquets, donant-li la particular visió de cadascun sobre les icones valencianes.

Des del punt de vista del disseny, una altra curiositat va ser la de la falla “El Tío Pep” (Plaça de la Reina) qui va editar en 2019 un llibret infantil, que en realitat era un àlbum de 55 cromos amb tots els protagonistes de la història del club, dissenyat pels artistes del cadafal infantil, Ceballos i Sanabria.

A les falles de 2017 la Comissió d’Estudis Fallers de Torrent (COMFET) convoca per primera vegada el premi al millor contingut infantil en un llibret de falla, dins de la Federació de premis de la Federació de Lletres Falleres. El premi té la finalitat de reconéixer la qualitat dels continguts i el disseny, des d’un punt de vista pedagògic i cultural. El jurat està format per tres membres de diferents comissions de Torrent infantils, i tres adults, un docent que valora el llibret per la seua aportació didàctica i pedagògica, un lingüista i un dissenyador. En primera convocatòria del premi en 2017, la comissió guanyadora va ser Falla La Marina, del Port de Sagunt. En paral·lel la falla Santa Anna de Sagunt convoca el mateix any 2017 els seus premis al millor contingut didàctic dirigit al públic infantil, en la seua modalitat autonòmica i comarcal. Podien tindre forma de conte, article, poema, amb un mínim 25 versos sense comptar l’explicació de la falla, així com activitats dirigides als xiquets, jocs, o textos teatrals breus. Este premi va tindre convocatòries irregulars.

El 2018 la Falla Reis Catòlics de Silla es va alçar amb el guardó Comfet amb un llibret joc de taula dirigit directament al públic infantil, igualment en 2019, la Falla Sant Joan d’Alzira, va apostar per una recreació d’aquells Jocs Reunits Geyper en versió fallera, guanyant el premi. L’any 2020 va guanyar el llibret de la Plaça Major de Carcaixent, amb un llibret infantil que reproduïa el conegut diccionari escolar Diccionari vocabulari castellàvalencià i valencià-castellà de Francesc Ferrer Pastor, de l’editorial Denes. En l’edició de 2021 la Falla Cambro de Tavernes de la Valldigna, va aconseguir el Premi Comfet, amb el seu llibret Ales. En l’edició de 2022 la falla Plaça Germanies d’Alzira va ser la vencedora amb molt de color i activitats didàctiques.

D’entre les novetats que s’inclouen als llibrets infantil són les textures, com l’obra creada per Reyes Pe en 2022 per a la comissió Castelfiabib Marqués De Sant Joan (dedicat als invidents), o la composició fotogràfica, les metàfores visuals i poètiques pensant en un públic que s’inicia en la lectoescriptura o les manualitats retallables (Avinguda de Torrent, 2016, 2017, 2018 i 2019).

Com veiem el futur del contingut infantil de llibret de falla està més que garantit. Les sinergies entre el món pedagògic i del disseny desemboca al subgènere del llibret amb la creació de autèntiques obres d’art que beuen dels àlbums il·lustrats i de la literatura infantil i juvenil. Tot un camp encara per explorar, per difondre els valors culturals, històrics i immaterials d’una festa de manera divertida i pedagògica, amb l’objectiu de ser corretja de transmissió oral (i escrita) i un dels pilars fonamentals de la nostra declaració com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.

El llibret de falla era, és i serà cosa de xiquets! •

NOTAS

1 La distribució anava a càrrec dels cecs i altres recitadors d’estes obres, però també es venien en parades ambulants, on estes publicacions se subjectaven amb canyes damunt cordells estesos. Això va donar nom a la literatura de canya i cordell. Del catàleg El llibret de falla. Explicació i Relació de la Festa (1850-2014). https://ceice.gva.es/documents/161863132/162994872/Llibret_Falles_vlca.pdf/97a64587-a07e-448d-ab0b-dd6c0dc473cd

2 Rodríguez Infiesta, Víctor (2021): EN TORNO A LAS REPRESENTACIONES DE LA VENTA DE PERIÓDICOS EN ESPAÑA, 1836-1936. Dins d’Historia Contemporánea, 2021, 65, 41-73. ISSN 1130-2402 – eISSN 2340-0277

3 Encara que la bibliografia sobre l’analfabetisme siga relativament àmplia, cal remetre almenys a dues obres clàssiques: Escolano Benito (dir.), 1992; Vilanova Ribas i Moreno Juliá, 1992. Un acostament sintètic a les pràctiques de lectura i a la incidència de la cultura escrita en els no alfabetitzats en: Martínez Martín, 2005; Botrel, 2015. Per a la història de la lectura en general: Infants, López, Botrel (dirs.), 2003; Martínez Martín (dir.), 2001.

4 Equis, «El periódico en la calle», Nuevo Mundo, 3 de septiembre de 1903; Miguel Medina «Los vendedores de periódicos», Alrededor del Mundo, 24 de junio de 1918.

5 Sepúlveda, Ricardo: «El vendedor de periódicos», en Los españoles de ogaño, t. I, Librería de Victoriano Suárez, Madrid, 1872, pp. 39-49.

6 Mundo Gráfico.MIÉRCOLES 25 MARZO 1931 NUM. 1012. Pàg. 11-12.

7 Mundo Gráfico. MIÉRCOLE S 13 MARZ O 1935. NÚM . 1.219. Pàg. 33-34.

8 Lo Rat Penat comença a premiar els llibrets l’any 1903. La continuïtat en el temps d’este concurs ha sigut un element decisiu per a la consolidació i pervivència de la poesia festiva, i constituïx un punt de partida per a sofi sticar i desenrotllar els continguts dels llibrets. A poc a poc, la participació d’autors reconeguts serà cada vegada més habitual, i els poetes aficionats del barri aniran convivint amb autors cultes de la ciutat, que entenen esta participació com una altra manifestació del seu compromís amb la llengua.

https://ceice.gva.es/documents/161863132/162994872/Llibret_Falles_vlca.pdf/97a64587-a07e-448d-ab0b-dd6c0dc473cd

9. Qualitat de l’edició. Màxim 63 punts: Presentació i disseny: 0-15 punts. Adequació lingüística: 0-30 punts. Ús de llenguatge inclusiu: 3 punts Originalitat: 0-15 punts. 2. Continguts literaris. Màxim 60 punts: Adequació i coherència de continguts: 0-20 punts. Enginy: 0-20 punts. Interés: 0-20 punts. 3. Extensió de text escrit en valencià. Màxim 40 punts: 0,2 punts per pàgina. 4. Difusió del llibre complet. Màxim 25 punts: Quantitat d’exemplars: 0,2 punts / exemplar (màxim 20 punts). Difusió per mitjans electrònics: 5 punts. 5. Publicitat en valencià. Màxim 10 punts: 0,1 punts per anunci. https://dogv.gva.es/datos/2022/02/02/ pdf/2022_706.pdf

BIBLIOGRAFIA

Castelló, Joan; Sanchis, Manolo; Mir, Hernán (2001): Falles Infantils, juego o tradición, Ajuntament de València, 2001.

Ceballos, J.L. Sanabria, F (2019). LLibret infantil falla “El Tío Pep” (Plaça de la Reina). València.

Cebrián, Josep; Melià, J. (1935). Llibret infantil de la falla Santa Irene i Embaixador Vich. València. Cervera i Grifo, Josep (1974) Llibret infantil de la falla Plaça de la Merced. València.

DDAA (1933). Llibret falla Carrer Bonavista. València. València.

DDAA (1933). Llibret infantil falla Cirilo Amorós (1933). València.

DDAA (1933). Llibret infantil falla Plaza Beneyto i Coll. València.

DDAA (1933). Llibret infantil falla carrer Cuart (1933). València.

DDAA (1934). Llibret infantil falla Portal de Valldigna i Salines. València.

DDAA (1936). llibret infantil falla Carrer del Túria. València.

DDAA (1936) Llibret de tot el que conté la falla infantil de la Plaça de la Verge, de la Pau. València.

DDAA (1936). Llibret infantil de la falla del “carrer Molverde”. València.

DDAA (1936). Llibret infantil de la falla Quart i Palomar. València.

DDAA (1942). Llibret infantil falla del carrer de la Creu. València.

DDAA (1943). Llibret infantil de la Casa de la Beneficencia. València.

DDAA (1944). Llibret infantil Bailén-Matemático Marzal. València.

DDAA (1944). Llibret infantil Salamanca y adyacentes. València.

DDAA (1944). Llibret infantil falla Rei en Jaume. València.

DDAA (1944). Llibret infantil falla Av. Burjassot (La Parreta). València.

DDAA (1944). Llibret infantil falla del carrer Carabasses. València.

DDAA (1944). Llibret infantil del carrer Pelayo. València. València.

DDAA (1944). Llibret infantil Gran Vía de les Germaníes. València.

DDAA (1944). Llibret infantil falla del carrer Molvedre (barriada de Sant Antoni). València.

DDAA (1944). Llibret de la falla infantil del carrer Cambrils. Torrent.

DDAA (1945). Llibret infantil de la falla falla Barri San Blas. Borriana.

DDAA (1946). Llibret infantil del “carrer de Baix i Plasa del Arbre”. València.

DDAA (1946). Llibret infantil falla del carrer San Francisco de Borja y adjacents. València.

DDAA (1947). Llibret infantil de la plaça del Mercat Central. València.

DDAA (1947). Llibret infantil falla Pelayo- Julio Antonio. València.

DDAA (1947). Llibret infantil de Cervantes - Padre Jofré. València.

DDAA (1948). Llibret infantil de la falla del Comerç, Plaça del Mercat. València.

DDAA (1949). Llibret infantil de la falla de Els Porxets. València.

DDAA (1949). Llibret infantil de Jesús. València.

DDAA (1949). Llibret infantil de la falla Padre Jofré. València.

DDAA (1949). Llibret infantil del carrer Retor -carrer Encort. València.

DDAA (1949). Llibret infantil del carrer de Cuenca i adjacents. València.

DDAA (1950). Llibret infantil de la falla Mossén Femades-Pascual i Genís i adjacents. València.

DDAA (1950). Llibret infantil falla Convent Jerusalem. València.

DDAA (1951) Llibret infantil falla AlbaceteMarvà-Victoria. València.

DDAA (1952) Llibret infantil falla del carrer dels Lleons. València.

DDAA (1953). Llibret infantil falla Convent Jerusalem. València.

DDAA (1954) Llibret infantil falla Pelayo y adjacents. València.

DDAA (1956) Llibret infantil la falla En Corts- V. Lleó. València.

DDAA (1958). Llibret infantil falla Convent Jerusalem. València.

DDAA (1960) Llibret “falla infantil escolar”. Escola Graduada “Generalísimo Franco”.

DDAA (1961) Llibret infantil de ZapadoresVicente Lleó. València.

DDAA (1961). Llibret infantil falla Na Jordana. València.

DDAA (1963) Llibret infantil falla San Vicente F. Esteve. València.

DDAA (1965). Llibret infantil falla Na Jordana. València.

DDAA (1965) primer butlletí infantil de la delegació de Junta Central Fallera. València.

DDAA (1966)Llibret infantil falla Albacete- Marvá. València.

DDAA (1968) falla de la Caridad. València.

DDAA (1972) LLibret de la falla Pl.- Bisbe AmigóCuenca. València.

DDAA (1973) Llibret infantil falla San VicenteFalangista Esteve. València.

DDAA (1974) Llibret infantil falla San VicenteFalangista Esteve. València.

DDAA (1974) Llibret infantil falla Av. Burjassot

Pare Carbonell (La Parreta). València.

DDAA (1974) “El Bunyolet: revista de la falleta infantil”. Llibret infantil de G. V. Ferran el Catòlic- A. Guimerà (El Bunyol). València.

DDAA (1975) “La nostra veueta”. Llibret infantil falla Albacete- Marvá. València.

DDAA (1976) “La nostra veueta”. Llibret infantil falla Albacete- Marvá. València.

DDAA (1977) “La nostra veueta”. Llibret infantil falla Albacete- Marvá. València.

DDAA (1976) Llibret infantil falla Convent Jerusalem. València.

DDAA (1979) “La nostra veueta”. Llibret infantil falla Albacete- Marvá. València.

DDAA (1988). Llibret infantil falla Barón de San Petrillo- L. Jovani. València.

DDAA (1990). Llibret infantil falla Barón de San Petrillo- L. Jovani. València.

DDAA (1990). Francisco Climent -Uruguay. València.

DDAA (1993). Llibret infantil falla Na Jordana. València.

DDAA (1994). Llibret infantil falla Na Jordana. València.

DDAA (1995). Francisco Climent -Uruguay. València.

DDAA (1995). Llibret infantil falla Barón de San Petrillo- L. Jovani. València.

DDAA (2018). ‘Tirant de Lletres, una col·lecció de literatura infantil i juvenil’. Llibret infantil Penya El Mocador. Sagunt.

DDAA (2022). ‘Icones’. Llibret infantil Penya El Mocador. Sagunt.

DDAA (2017). LLibret falla La Marina, Port de Sagunt.

DDAA (2018). LLibret falla Reis Catòlics. Silla.

DDAA (2019). LLibret falla Sant Joan. Alzira, DDAA (2020). LLibret falla Plaça Major. Carcaixent.

DDAA (2021). LLibret falla Cambro. Tavernes de la Valldigna.

DDAA (2022). Llibret falla Plaça Germanies. Alzira.

Escolano, Benito (dir.), (1992); Vilanova Ribas i Moreno Juliá, 1992. Un acostament sintètic a les pràctiques de lectura i a la incidència de la cultura escrita en els no alfabetitzats en: Martínez Martín, 2005; Botrel, 2015. Per a la història de la lectura en general: Infants, López, Botrel (dirs.), 2003; Martínez Martín (dir.), 2001.

Francés, Paco (1950) Llibret de la Casa de la Beneficència. València.

GVA (2022).. Bases concurs llibrets: https://dogv.

gva.es/datos/2022/02/02/pdf/2022_706.pdf

GVA (2014). El llibret de falla.Explicació i Relació de la Festa (1850-2014).

https://ceice.gva.es/ documents/161863132/162994872/Llibret_ Falles_vlca.pdf/97a64587-a07e-448d-ab0bdd6c0dc473cd

Juan Bielsa, Gustavo (1969). llibre oficial faller infantil. Junta Central Fallera. València.

Junta Central Fallera (1952). Reglament Faller de 1952. València. Arxiu Junta Central.

Juste, Manuel; Juan, Gustavo (1952). Ponència VII de falles infantils: Su reglamentación, desarrollo y vinculación a las otras fallas. Junta Central Fallera. València.

López Benítez, Xavier(1990). Llibret infantil falla Pl. Merced. València.

López Sancho, Jesús (1965) Llibret infantil de la falla Plaça de la Merced. València.

Mundo Gráfico.MIÉRCOLES 25 MARZO 1931 NUM. 1012. Pàg. 11-12.

Pe, Reyes (2022). Llibret infantil falla Castelfiabib Marqués De Sant Joan. València.

Puchades, Raquel. (2016). Llibret infantil falla l’Avinguda. Torrent.

Puchades, Raquel (2017). Llibret infantil falla l’Avinguda. Torrent.

Puchades, Raquel (2018). Llibret infantil falla l’Avinguda. Torrent.

Puchades, Raquel (2019). Llibret infantil falla l’Avinguda. Torrent.

Ramón, Alfons (1968) Llibret falla del col·legi El Pilar. València.

Ros, R. (1950). Llibret infantil la Fontenta (Fuente de San Luis). València.

Soriano Esteve, Joan (1967) Llibret infantil falla Exposició. València.

Soriano Esteve, Joan (1972) Llibret infantil falla Almirall Mercer. València.

Soriano Esteve, Joan (1979) Llibret infantil falla Arxiduc Carles -Xiva. València.

Palazón, Alicia (dir.) (2003). Cent anys de literatura festiva. El concurs de llibrets de falla 1903-2002. Lo Rat Penat.

Peris- Celda, Ernest (1975). Llibret infantil falla Na Jordana. València.

Rodríguez Infiesta, Víctor (2021): EN TORNO A LAS REPRESENTACIONES DE LA VENTA DE PERIÓDICOS EN ESPAÑA, 1836-1936. Dins d’Historia Contemporánea, 2021, 65, 41-73. ISSN 1130-2402 – eISSN 2340-0277.

Sepúlveda, Ricardo (1872): «El vendedor de periódicos», en Los españoles de ogaño, t. I, Librería de Victoriano Suárez, Madrid, 1872, pp. 39-49.

Memòria i vigència de Josep Bernat i Baldoví

/ de Josep Lluís Marín /

Qualsevol reflexió que ens plantegem sobre quina és la vigència actual de Josep Bernat i Baldoví no pot obviar que estem davant d’una figura pública complexa, que va més enllà de les simplistes i reduccionistes visions amb què sovint se’l presenta: autor d’una prolífica obra literària que resulta indissociable de la seua activitat política, este escriptor (poeta, dramaturg i promotor de publicacions periòdiques) va fer també incursions en la política (alcalde de la seua Sueca natal, diputat en el Congrés i cap d’una de les faccions dels liberals moderantistes valencians).

Eixa relació entre els dos camps de la seua vida, que hui pot resultat estranya, la tenien ben clara els seus coetanis, els quals, alguns anys després de la mort de Bernat i Baldoví (ocorreguda en 1864), quan parlaven de la seua obra teatral, no dubtaven a utilitzar l’adjectiu polític. Ho va fer Constantí Llombart, quan escrigué que Bernat «deixà unes quantes obres [teatrals], casi totes elles polítiques en lo fondo», o el seu biògraf Joan Baptista Granell, sota el pseudònim de Jaime Bazán: «A diez producciones, la mayor parte en

un acto y en valenciano, y de un marcado sabor político varias de ellas, redúcese el repertorio dramático».

Eixe «marcado sabor político» no era un tret exclusiu de la seua obra teatral. De fet, el trobem també —o, més aïnes, sobretot— en la seua producció periodística i fallera, on se’ns presenta el Bernat i Baldoví més combatiu i incòmode cap a unes estructures de poder de les quals, paradoxalment, també en formava part, però dels processos polítics de les quals havia restat al marge. En les seues obres teatrals, en els seus textos per a les revistes satíriques i en les seues explicacions falleres, fou on l’autor desplegà la seua habitual retòrica populista que, sota una aparent defensa de les classes populars —que, com ell, havien quedat excloses d’eixos processos—, en realitat estava destinada a legitimar el seu propi programa polític. El costumisme, la sàtira i un humor grotesc i hiperbòlic eren els recursos literaris amb què Bernat i Baldoví embolcallava la seua crítica moral, social i política, i que alhora el connectaven amb tot el material simbòlic que caracteritzava la tradició prèvia de la literatura popularista

que es plasmava en romanços, col·loquis i plecs de cordell, amb el valencià com a vehicle d’expressió per a connectar amb les classes populars.

En els anys finals de la seua vida (1862-1864), tot i que el mateix Bernat i Baldoví, malalt i postrat al seu domicili familiar, va desmarcar-se de la seua obra amb una retractació pública dels seus escrits contraris a la moral i la religió, fou objecte d’una furibunda campanya de desprestigi mampresa pel diari La Opinión. Este òrgan de la burgesia i els conservadors valencians, fundat pel marqués de Campo i llavors dirigit per Teodor Llorente, va llançar dures crítiques tant contra l’estil literari de Bernat i Baldoví com sobre la immoralitat de les seues obres. L’univers simbòlic que el suecà havia desplegat en els seus escrits i que, a través de la sàtira, havia connectat amb les cultures populars i subalternes, era vist com un enemic per la burgesia en el seu projecte de construcció d’una nova hegemonia cultural i política.

Com s’ha d’entendre, doncs, la posterior recuperació de Bernat i Baldoví en els cercles literaris i en els ambients culturals? Tot canviarà en la primera dècada del segle xx, quan la mateixa burgesia que havia vilipendiat Bernat mamprengué un procés de recuperació –i relectura– de Bernat

i Baldoví. Hi contribuí la creació, el 1903, del concurs de llibrets de falla de Lo Rat Penat, que des del primer moment prengué el suecà com a pauta a seguir pels autors participants. Però el Bernat i Baldoví que es prenia com a model ja no era l’original, sinó que responia a una visió parcial de la seua figura, en la qual la transgressió associada a la sàtira quedava arraconada i es potenciava una visió de l’element grotesc molt més innòcua, plana i reiterativa, que amagava les tensions i els conflictes socials. Esta relectura es veié reforçada amb motiu del primer centenari del naixement del poeta, l’any 1909, una efemèride que s’ha d’emmarcar en l’enfrontament entre les propostes del populisme democràtic republicà i el conservadorisme burgés monàrquic per a atraure la massa de votants. En aquell context, la burgesia conservadora promogué una reinterpretació de Bernat i Baldoví que obviava aquells components més populars i radicals, els quals connectaven amb les cultures subalternes que el republicanisme havia potenciat, i recuperà només aquells elements que li servien per a elaborar un discurs al servici del seu programa ideològic i polític.

I si ens centrem en el cas de les Falles, tot este procés de relectura a què es va veure sotmés l’obra de Bernat i Baldoví no es pot desvincular de l’estratègia reformista que la burgesia valenciana va posar en marxa ben prompte amb la intenció de reconduir les falles, eliminant-ne els aspectes crítics lligats al repertori ritual de la cultura popular, i convertint-les en un producte de consum turístic, seguint allò que el mateix Teodor Llorente ja havia propugnat des d’una òptica populista i mercantilista des de les planes de Las Provincias l’any 1883. Entre altres mecanismes, la burgesia va proposar la concessió de premis amb l’objectiu de potenciar els valors artístics dels cadafals satírics, equiparant la falla a una obra d’art. Després de diverses iniciatives, finalment, esta política fou assumida per l’Ajuntament de València, qui el 1901 començà a atorgar premis a les falles, de manera que les autoritats passaren de la repressió de la festa popular a la promoció de la falla artística. I pel que fa a la literatura fallera, esta estratègia reformista tingué la seua plasmació en el ja esmentat concurs de llibrets de falla de Lo Rat Penat, creat per a premiar els llibrets que destacaren pel «bon gust literari», una etiqueta tan ambigua com útil per als interessos de la burgesia.

Esta relectura va condicionar profundament la recepció i transmissió de la seua obra en les generacions posteriors, una visió esbiaixada que ha arribat fins als nostres dies. Contra eixa desmemòria, en les últimes dècades s’ha anat desplegant una nova visió de la figura i de l’obra de Bernat i Baldoví, fruit d’una encomiable labor per a aprofundir el nostre coneixement sobre l’autor, que ens permet rellegir-lo a la llum de les noves investigacions i reflexions sobre l’època que va viure. El punt d’inflexió va ser el 1999, amb motiu del 190 aniversari del seu naixement, quan es celebrà el congrés «Bernat i Baldoví i seu temps». Les nou ponències i més de trenta comunicacions presentades per professors universitaris i especialistes (arreplegades en les actes publicades per la Universitat de València) van permetre abordar les múltiples facetes d’un autor amb una trajectòria vital, literària i política que s’inserí en un context apassionant, de transformacions socials, culturals i polítiques. Dos anys abans, en 1997, fruit d’una ingent tasca de recopilació, l’editorial Afers i la impremta Palàcios van traure a la llum l’obra completa de Bernat i Baldoví en huit volums. Darrere d’estes dos iniciatives estava l’historiador suecà Joan Antoni Carrasquer, qui des de fa anys desplega una entusiasta tasca de recopilació i divulgació de l’autor a través d’iniciatives diverses com les adés esmentades o les reedicions, publicació d’opuscles i exposicions. A tot això, s’hauria d’afegir la biografia de Bernat i Baldoví escrita per Enric Borderia, Francesc Martínez i Inmaculada Rius, publicada l’any 2004 per la Institució Alfons el Magnànim sota el títol de Política, cultura y sátira en la España isabelina: Bernat y Baldoví. Fins i tot disposem d’edicions crítiques i contextualitzades dels seus llibrets de falla, com la feta a cura de qui escriu estes línies i publicada sota el títol de Sàtira i falles per la Universitat de València l’any 2010.

A pesar de totes estes iniciatives, encara queda molt de camí per a aconseguir desfer prejuís i trencar tots els tòpics que hui en dia continuen envoltant la figura i l’obra de Bernat i Baldoví. Acostar-nos a l’autor amb esta nova mirada, (re) llegir la seua obra, és la millor manera de fer-lo perdurar en la memòria, de mantindre la seua vigència. •

Miguel Ángel Picornell | Esther Sapena | Ricard Català | M. Teresa Espasa

Les socials i altres xarxes

He de reconéixer que, a parer meu, els qui més entenen de xarxes són els pescadors. Vos contaré una anècdota en la qual el sector pesquer del Grau em va servir de pretext per a donar suport als meus arguments a l’hora d’afrontar una qüestió polèmica interna, derivada de les meues tasques periodístiques. Em remunte a finals de l’any 1989 del segle passat. Treballava jo en Canal 9, que acabava d’iniciar les seues emissions regulars –en concret el 9 d’octubre-, i a cert directiu –ometré el càrrec i el seu nom- no li agradava que fera usar en les retransmissions futbolístiques el mot “xarxa”. Deia aquest senyor que l’esmentat vocable no formava part de la parla popular al seu poble –Torreblanca- i m’aconsellava substituir-lo per altres sinònims. Em va suggerir –ho dic finament- la paraula “ret”, recollida en el prestigiós diccionari Valencià-Català-Balear, Alcover Moll. I tenia raó, però no tota. La seua fonamentació era més que qüestionable. La paraula “ret” figura en la segona accepció de l’esmentat diccionari com a “teixit de corda de malles amples, de figura triangular, que va col·locat horitzontalment sota el bauprés i botaló i serveix per a emparar els mariners si cauen dels dits pals” (Palma). És a dir, es tracta d’una paraula que utilitzen especialment els mallorquins, però sense ús als nostres pobles costaners. La meua resposta fou que en el Port de Gandia els pescadors fan servir les xarxes –o xàrcies- des de temps immemorials i que “ret” em semblava més un castellanisme que una altra cosa. Per descomptat vaig seguir fent ús de “xarxa” i mai vaig gastar “ret”. Tenim, per tant, dues primeres utilitats per a una paraula amb una neta vocació polisèmica. La xarxa com a útil de pesca i la xarxa que s’instal·la a les porteries per a practicar esports, com ara, el futbol o l’handbol.

Però hi ha més. Estan les poc recomanables xarxes clientelars, consistents en una pràctica mitjançant la qual, un individu atorga a un altre

determinats favors o situacions de privilegi, a canvi de suport polític i electoral. Un exemple de xarxa clientelar és la de cert tresorer d’un partit polític que rebia comissions d’empreses per a finançar les campanyes electorals a canvi d’un tracte de favor en concessions administratives d’obres o de serveis. D’aquestes xarxes devem prescindir per fraudulentes i il·legals però d’altres no. Hui en dia no podríem viure sense una altra categoria de xarxes: les xarxes de comunicacions, que ens permeten enviar i rebre correus electrònics o transferir dades i de les quals Internet, que connecta milions de dispositius al voltant del món, és el millor exemple. Relacionades amb aquesta família hi ha també les xarxes de telecomunicacions, com la xarxa fixa de telèfon, la de telefonia mòbil o les xarxes de televisió per cable.

En xarxes –en aquest cas d’emissores- es configuren també les grans cadenes de Ràdio estatals, la SER, la COPE, Onda Cero o Ràdio Nacional d’Espanya.

Unes altres xarxes, les xarxes socials han evolucionat a velocitat de vertigen d’un temps ençà. Qui no utilitza diàriament Facebook, Instagram, Twitter o WhatsApp? En el cas de Facebook ens trobem davant un fenomen relativament modern que enguany complirà vint anys. Fou el 2003 quan un jove desconegut –Mark Zuckerberg- va crear una web per a entretenir els seus companys de la universitat nordamericana de Harvard. En l’actualitat Facebook ha superat els 2.490 milions d’usuaris actius al mes. En Espanya es calcula que més del 50% de la població és usuària i s’estima que es mantinga per damunt d’eixe rang fins al 2025. Però aquesta ràpida expansió de les xarxes socials també ha tingut una sèrie d’inconvenients sobrevinguts. Un clar exemple és expressat per les anomenades “fake news”, notícies falses a les quals donem una pàtina de realitat. Com va dir el sociòleg i filòsof Zygmunt Bauman, “és estèril i perillós creure que

/ de Miguel Ángel Picornell /

ú domina el món sencer gràcies a Internet quan no es té la cultura suficient que permeta filtrar la informació bona de la roïna”. Conte, doncs, amb eixa realitat inventada.

Un altre tant es pot afirmar d’Instagram o Twitter, amb milions d’usuaris a tot arreu. I què dir de WhatsApp? Quina comissió fallera no té un grup i els corresponents subgrups d’executiva, per un costat, i de reines per un altre? Hi ha grups de WhatsApp de totes les relacions imaginables: de la família, de la classe, de mares i pares de l’AMPA, del treball... creem un grup per a un aniversari, per a comprar la loteria de Nadal, per a organitzar una “torrà” d’amics o per a l’equip de futbol o de qualsevol altre esport que practiquen els nostres fills. I fins i tot, necessitem una xarxa –Bizum- per a fer pagaments i cobraments a distància. La interconnexió és, per consegüent, una característica típica dels nostres temps. Habitem un món globalitzat i interconnectat inimaginable fa només uns anys. Anem pel carrer amb el mòbil en la mà i sense mirar cap altra cosa. Si ens asseiem en casa, en el treball o en un restaurant, el primer que fem és vore si ens ha entrat algun missatge nou o si tenim més “likes” a l’última ocurrència que hem publicat al Facebook.

Les ciutats que plantem falles també conformem una xarxa que vetla per la cultura, la festa o les tradicions populars amb una sèrie de característiques comunes. Tal com va escriure el periodista i estadista colombià, Alberto Lleras Camargo, “Un poble sense tradició és un poble sense futur”. Com deia, les ciutats falleres tenim molts punts d’encontre i determinades diferències. Per exemple, l’ús del valencià –que podem pensar és comú a totes les poblacions amb tradició fallera- no és compartit al 100%. Ciutats com Elda o Utiel tenen tradició fallera però són castellanoparlants. La rica varietat d’indumentària fallera és un element que caracteritza a tota la xarxa fallera. Com també

l’aspecte relacional. És tal el vincle que pot arribar a crear-se entre comissions de distintes ciutats que sol ser ja una pràctica habitual intercanviar visites amb motiu de les presentacions falleres. La música és el gran element present en tota la xarxa de ciutats falleres. Segons l’anuari d’estadístiques culturals del Ministeri de Cultura i Esport, en Espanya hi ha un total de 1.510 bandes de música, de les quals 533 estan ubicades a la Comunitat Valenciana; és a dir, més d’un 35% del total de bandes de música espanyoles són valencianes i bona part de les mateixes desfilen coincidint amb les celebracions de la xarxa de ciutats falleres. I no són només les bandes les úniques que aporten l’element musical a la nostra festa, cantants solistes, orquestres, grups o corals, figuren també en la nòmina de contractats per les diferents comissions.

Sense les nostres bandes de música la festa de les Falles no seria el mateix. Sense la pólvora, tampoc. Un nou element que introduesc en aquest article i que està present en totes i cadascuna de les ciutats integrants de la xarxa fallera. Unes 30 empreses s’agrupen en l’Associació Valenciana de Pirotècnica (Piroval). Són les encarregades de fabricar els tronadors de les despertades i de muntar i disparar mascletades, castells, nits del foc...

I ja per a finalitzar amb aquesta reflexió sobre la cultura fallera, hi ha altres aspectes de la festa que no es poden quantificar. Conformen allò que anomenem “intangibles”. És el patrimoni cultural immaterial referit a les pràctiques, expressions, sabers o tècniques transmeses per les comunitats de generació en generació. Així, doncs, tenim totes i tos els que estimem aquesta festa de les Falles, l’obligació de vetlar per eixa transmissió intergeneracional tal com van fer els nostres avantpassats al seu moment. Serà, sens dubte, la millor manera de preservar de cara al futur la nostra festa, Patrimoni Immaterial de la Humanitat. •

“Llarga vida als perrets i pajarets”

Ara per ara, ningú dubta que un dels papers més importants que ha d’assumir l’educació és compensar les diferències de qualsevol tipus: culturals, socials, econòmiques, físiques... per tal d’oferir igualtat d’oportunitats a tots i totes, compensant les bretxes i desigualtats i aconseguint l’equitat educativa.

Aleshores, en una societat valenciana on és quasi impossible escoltar el valencià mentre es juga al parc, es compra als comerços o als medis de comunicació, als nostres llocs de treball, fins i tot dins les nostres llars. Una societat on el castellà ha impregnat cada racó, des dels àmbits més formals fins a peu de carrer, (podem contrastar les dades a l’article de Consol Barberà “La llengua al país valencià: aprofitem ara que podem”), com no va a ser l’obligació de l’escola compensar la manca d’espais, de contextos i d’oportunitats d’aprendre la nostra llengua?

Com es dubta i es titlla d’ideologia el protegir i fomentar l’escola com el lloc més adient on aprendre, estimar i viure en valencià?

Sóc mestra d’educació infantil i any rere any, he vist com a la nostra ciutat, els xiquets i xiquetes de famílies autòctones, han anat arribant a escola amb un contacte amb la nostra llengua cada vegada més reduït. A poc a poc, famílies valencianoparlants, quasi de forma inconscient, han criat als seus fills i filles amb el castellà com a llengua materna, deixant el valencià per a casa dels iaios i iaies, en el millor dels casos; moltes vegades perquè la seua educació fou en castellà i així es relacionaven amb la seua generació.

Aquest fet, sumat a la gran quantitat de famílies nouvingudes de parla castellana o d’idioma estranger, han convertit en una lluita constant l’intent de fer que el valencià esdevinguera la llengua vehicular a les aules, tot i ser aquestes d’ensenyament en valencià fins el moment i ara plurilingües.

/ de Esther Sapena /

Però també, he vist com xiquets i xiquetes, desprès del seu pas per l’aula d’educació infantil amb immersió lingüística, passaven a primària, entenent perfectament el valencià (i el castellà) i intentant utilitzar-lo de forma desinhibida, amb estima i esforç. Els gossos i pardals que en tres anyets eren “perros y gatos”, ara ja sonaven a “perrets i pajarets” en el seu camí de convertir-se en bilingües. I si tot marxa com s’espera, en plurilingües, tal com proposa el nou decret de plurilingüisme. Tot i això, hi ha el discurs desfasat i exacerbat, apropiat pels sectors ideològics de la dreta política, que l’han explotat al màxim. Les típiques afirmacions com ara “Obligar a dar valenciano en las escuelas es adoctrinar” o “Obligar a dar valenciano atenta contra la libertad de las famílies de elegir la educación de sus hijos (que no hijas, no siga cas que els titllen de feminazis)”, continuen calant en un sector molt ampli de la nostra societat, que obvia que a l’escola no s’obliga a aprendre anglès, matemàtiques o ciències, sinó que l’escola és la que dona l’oportunitat d’aprendre a tots i totes, garantint un futur igualitari.

Perquè eixos xiquets i xiquetes puguen aprendre la llengua de la terra en què viuen, estudien i el dia de demà treballaran, de forma igualitària, independentment de les seues circumstàncies, eixa escola ha de ser en valencià.

Eixa escola ha de protegir la identitat del poble en el que actua, la cultura, les tradicions i la llengua, perquè si ella no ho fa, ningú ho farà.

Perquè la llengua no s’aprèn en un llibre, la llengua es viu, es parla, s’escolta, es juga, es plora i es riu, i hui en dia, per a molts d’ells i d’elles, és l’escola l’únic lloc on tenen l’oportunitat de fer-ho.

Per això, deixem la ideologia a un costat i defensem i lluitem per tal que les nostres escoles continuen vivint en valencià i per tal que la nostra terra continue tan rica en cultura i tradició com sempre ho ha estat. Perquè saber més, mai ha estat sinònim de manipulació, al contrari, quan més u sap, més lliure és per decidir, per qüestionar, per opinar i a la fi, per viure. Saber més enriqueix, sempre suma, mai no resta.

Per tot açò, jo, com moltíssimes mestres, continuarem lluitant, exigint i fent pedagogia per tal que “els perrets i els pajarets” continuen sempre existint a les nostres aules. En créixer, seran pardals que volaran ben alt i gossos que lladraran ben fort i molts i moltes ho faran en valencià.

https://www.centrelectura.cat/revistadigital/la-llengua-al-pais-valenciaaprofitem-ara-que-podem/ “LA LLENGUA AL PAÍS VALENCIÀ: APROFITEM

ARA QUE PODEM” CONSOL BARBERÀ.

Anem dient les coses pel seu nom! Si no trenquem el silenci / morirem en el silenci. Contra la por és la vida, / contra la por és l’amor. Contra la por som nosaltres, / contra la por sense por. (Contra la por, Raimon)

No cregueu, fa una mica de por quan et poses a escriure, per primera vegada, sobre les pors. I més si has de dir, de forma convincent, sobre la por al compromís i, més encara, sobre l’acceptació de les nostres arrels festives i culturals, potser un encomanament massa gosat en els temps que corren.

Però, curiosament, es planteja tota un paradoxa, quasi més bé una contradicció, ja que en el seu moment un no va tindre cap por, ni temor, en col·laborar en aquest llibret dedicat a les pors. La por i la temeritat semblen anar de la mà. Ai, la inconsciència! Diuen que la por és un sentiment, una reacció que forma part de la nostra condició humana, com éssers vius, un estat d’alerta davant d’un perill, d’allò desconegut, de tot allò que ens pareix estrany, d’allò que no podem controlar. També, es diu que la por és molt poderosa, perquè els nostres pensaments i les nostres accions poden quedar, fins i tot, malparats.

En un temps i un país com el nostre, això de la por, en aquest cas col·lectiva, la va significar molt bé el nostre rapsoda de la ciutat cremada, en aquella cançó sobre el nostres orígens i la nostra identitat. No obstant, en la cançó no apareix la paraula por, com sí en altres del seu repertori. La por queda amagada. Perquè, no és si no por, vindre d’un silenci antic i molt llarg?

Un silenci antic i molt llarg en la nostra història com a poble valencià, amb allò tan infaust com va ser el mal d’Almansa, que a tots alcança, de conseqüències quasi ja irreparables al llarg dels temps, fins i tot la sacsada dels nostres trets identitaris.

Si es situem en una època més recent, aquell silenci antic i molt llarg es va arrossegar en uns anys també infaustos de la nostra història com a poble, on imperava la persecució i la censura de tot allò que poguera alterar, més bé amenaçar l’ordre establert, menat cap a un destí sempre hegemònic i, damunt, expressat en una sola llengua.

La por al compromís. La por a acceptar les nostres arrels festives i culturals.

/ de Ricard Català Gorgues /

A més, aquell silenci que es va perllongar durant massa temps, es va convertir, al cap dels anys, en absència, en oblit, en un progressiu abandonament, com a col·lectivitat, de tot allò que haguera de veure amb la nostra llengua, la nostra cultura popular, el nostre costumari, el nostre calendari festiu, les nostres tradicions, fins a quedar reduït a l’esfera més domèstica, des d’una por amagada, o en cercles culturals molt concrets, on es mantenia encara viva l’esmortida flama.

Les festes i les tradicions es manifesten com uns dels símbols més clars de la identitat d’un poble. Tot un llegat cultural, en alguns casos transmès des de ben antic, de generació en generació, de caire popular, ric en valors patrimonials i, a més, amb elements significatius molt diversos.

En un moment de la nostra història més casolana, tot aquest llegat cultural transmés i, a l’hora, vivenciat en el calendari festiu de cada poble, a més de patir els entrebancs d’un règim totalitari, va coincidir en la seua última etapa davant d’una societat abocada cap a altres valors més productius i consumistes, que semblaven discordants amb tots aquells referents de la nostra cultura i tradició, que només restaven com un record de l’avior.

Només cal veure durant el transcurs del anys seixanta, on es va estenent un corrent de falsa “modernitat”, que anava garfullant, entre altres formes de representació cultural, tot allò relacionat amb el folklore, les tradicions, el costumari viscut i, clar està, totes les manifestacions festives dels nostres pobles i ciutats.

Quan arriben els primer albors de la democràcia, un dels aspectes de la seua legitimació es correspon al reviscolament dels nostres arrels com a poble, de les nostres senyes d’identitat,

de la reconfiguració de la roda de l’any festiu. Tot el poble al carrer, a les places, com expressió simbòlica de llibertat i, també, de reafirmació d’un imaginari col·lectiu compartit.

Tot això, en altres llocs es fa des del consens, en el cas valencià no queda exent de conflictes i enfrontaments, amb l’esclat d’una lluita virulenta cap a l’apropiació, manipulació i instrumentalització de tots aquests referents culturals per part de sectors reaccionaris, ancorats en posicionaments ideològics molt extremats.

La por al compromís, la por a acceptar els nostres arrels festius i culturals no ha estat més que l’efecte d’una societat trencada i esquinçada en aquells anys, on la batalla pels nostres símbols, per la nostra llengua, tot allò vinculat al fet identitari van distanciar a molta gent de tot allò que forma part d’unes vivències singulars al voltant de la festa, la tradició i el folklore, una part del nostre tarannà com a poble.

Cal entendre el compromís com un presa de consciència en favor de la nostra cultura i la nostra societat, tot allò que suposa el reconeixement de l’alteritat, la construcció de la cultura de l’àgora i, com no, l’assumpció, des de la responsabilitat, de projectes culturals compartits, perdurables en el transcurs del temps.

D’altra, l’acceptació dels nostres arrels festius, culturals i identitaris ha de suposar una actitud oberta, allunyada d’impostures històriques i d’una visió immutable de la nostra realitat, un exercici constant de tolerància i pluralitat, superadora de prejudicis anacrònics i de visions reaccionàries.

Al remat, cal un compromís sense por, anem dient les coses pel seu nom. •

Homes sense destí*

/ de M. Teresa Espasa /

Si pense que res existeix i afirme la vida tal vegada creieu que estic en desacord amb el sentit comú i l’harmonia de la ment.

Com a forces magnètiques són aquelles veritats que roden pel món esperant que els homes les aprehenguen.

De vegades, creixen gotes de rosada mentre el meu pensament s’allibera de falsos prejudicis.

Pep Gonga | Dani Hermosilla | Pep Gonga | Josep Micó

Falles i teatre amateur a Gandia

per Pep Gonga

i ha camps, quan parlem de cultura popular, que semblen estar allunyats del que se sol pensar que és aquesta. Estem acostumats, per exemple, en parlar de músiques i danses tradicionals en l'actualitat, a inserirles dins d'aquest camp, malgrat que els seus usos, funcions, significats i forma estiguen allunyades del context sociocultural en el qual es crearen i es practicaren d'una manera quotidiana. Les formacions dansaires actuals preparen els balls i les músiques d'una manera que podríem qualificar d'acadèmica, assajant com es podia fer abans en les escoles de ball. Els productes recuperats, encara que es basen en la informació oral que s'han aconseguit de les danses originàries, no es ballen com es ballaven, l’espontaneïtat que podien tenir a la plaça, on tot el món aniria un poc a la seua, dansant cadascú segons les seues possibilitats, es perd en preparar-los per a un espectacle amb una coreografia ben estudiada. Allò que procedia d'una tradició de transmissió oral s'hi ha sotmet a una transformació per tal d’adaptar-la als gustos i sensibilitats de la cultura urbana actual. Per molt que es parle de què s'ha recuperat una cançó, una dansa o una festa, no és possible, mai no es podrà ballar ni fer la festa i viure-la com es feia en el seu context històric. És impossible. El que era una vivència, en recuperar-la, sols ens mostra com es veu i es viu actualment. Es podria dir que s’ha passat de la tradició a l’espectacle. I no cal posarse transcendents amb açò, és el que hi ha i ja està.

Són dos mons que es retroalimenten, que s'influencien mútuament, el més antic ofereix

Hcontinguts i fórmules del passat en un context social i històric que ja no és el seu i l'actual les aprofita per innovar i incidir en el que l'imaginari contemporani identifica com a cultura tradicional. Aquesta denominació és, actualment, més inclusiva i integradora que la de folklore. Aquest terme se solia utilitzar per fer referència a tot allò que quedava fora de la cultura dominant, la de les classes benestants, encara que aquestes conegueren i practicaren algunes de les seues manifestacions. Parlar actualment de cultura popular, és parlar de com funciona la cultura en si, ja que en ella es relacionen i interactuen la cultura dels cultes, la cultura considerada tradicional i la cultura de masses.

Si amb tot el que he explicat, continuem qualificant aquest camp com a tradicional i immers dins d'allò que nomenem cultura popular, per què no fer-ho amb la pràctica dels grups de teatre aficionat?

S'ha dit del teatre aficionat que és aquell que fa el poble per al poble. Un grup de gent, habitualment de les classes subalternes, produeix espectacles, de manera desinteressada, amateur, per a espectadors de la mateixa classe, amb un repertori que ha anat variant al llarg del temps, adaptant-se a les condicions socials de cada època. És a dir, una manera de fer pràcticament idèntica a la del munt de formacions de músiques i danses populars que existeixen en l'actualitat. Si les pràctiques d'aquestes es qualifiquen de tradicionals i populars, la manera de fer dels altres, els grups de teatre aficionat, molt semblants, no tenen el perquè no estar inserides dins d'aquest camp. Un hàbit, el de les agrupacions de teatre amateur, que té una llarga tradició a Gandia, on la festa fallera ha tingut una forta influència en la seua pràctica i evolució.

Hem de retrocedir a la segona meitat del segle XIX per parlar del naixement d'aquestes pràctiques a la ciutat ducal. Com en altres llocs, una nova classe, la burgesia, consolidada com a la nova classe dominant, havia fet aparèixer tot un seguit de noves formes de comportaments, i relacions socials i culturals. La cerca constant de diversions, la dèria de veure i ser vistes, de mostrar i mostrarse, van fomentar l'assistència al teatre i els casinos, a les festes particulars i a les reunions i visites a familiars, amics i coneguts. Tot un seguit de rituals per relacionar-se i reconèixer-se entre els membres d'una mateixa classe, disfressats sovint d'una pretesa pàtina de cultura i bon gust. De fet, quan es demanà permís al governador civil per a construir el teatre Principal a Gandia en 1864, els seus promotors al·ludien al sagrat deure que els impulsava per situar la ciutat entre les més cultes de la nació. La premsa de Gandia de l'època va plena de notícies de vetllades musicals i teatrals en cases particulars, on es parla de l'èxit entre “lo más selecto de la sociedad gandiense” d'alguna peça teatral escrita per algun conciutadà, com ara “El Mendigo”, del gandià Antonio Moran Peris o de sessions musicals interpretades per joves cantors i músics aficionats gandians que commovien a la “distinguida concurrencia” que hi assistia. En aquest ambient les companyies professionals de teatre gaudien d'un prestigi lluny de la marginació que havien patit en altres èpoques. De la relació entre els assistents als espectacles i les companyies es van crear en bastants ocasions vincles d'amistat i col·laboració entre aquelles i autors i actors amateurs de la ciutat. L'actor valencià Francisco Troyano, mentre actuava a Gandia amb la seua companyia en 1885, va estrenar l'obra del director del setmanari gandià El Litoral, Jesús Maria de Arias, Lo mejor de los dados i va dirigir a un grup d'aficionats locals per muntar Don Alvaro o la fuerza del sino i El zapatero y el rey. Muntà també una Passió amb els membres de la companyia reforçats amb actors aficionats. És en aquesta època, les dues darreres dècades del segle XIX, quan començà a formar-se una de les particularitats de la vida cultural gandiana que ha perdurat fins als temps actuals, la presencia constant de grups de teatre aficionats amb una gran activitat en ella.

Rafael Arias en el setmanari Bayren (1-11-1928), en parlar dels cinc teatres que havia tingut la ciutat, citava com el més antic el que estava situat en l'interior del Palau Ducal abans que el compraren els jesuïtes, on se solien representar, amb permís del procurador de la casa ducal, betlems per nadal. Parlava, també, del teatre de la Beneficència, on es

muntaven a més de betlems, obres per recaptar recursos per a l'asil. Foren, tots dos, escenaris constants per als actors amateurs membres de famílies benestants de la ciutat. La tradició de representar betlems vivents a Gandia va començar en aquesta època i va durar fins als anys posteriors a la guerra civil. S'hi programaven junt els betlems, per tal d'atraure més públic, sainets i altres espectacles, com sarsueles de caràcter religiós com La venida del Mesias. Els aficionats locals continuarien actuant sense parar fins ben entrat el segle XX, quasi sempre amb l'excusa de recaptar diners per a causes benèfiques. Es poden seguir els noms bastants d'ells a la premsa de l'època: l'impressor Lluís Català, Pere Cuquerella, als qui sempre destacaven per les seues actuacions; i un seguit de cognoms pertanyents habitualment a famílies acomodades locals: Peris, Román, Boix, Bolta, Clavier, López Rancaño.. S'atrevien amb Zorilla i l'inevitable Tenorio, Echegaray, Vital Aza, Guimerà... i de vegades també col·laboraven fent xicotets papers amb les companyies professionals que actuaven a la ciutat. Una ciutat que, durant aquest període, va tenir una gran transformació urbanística i social que la va dur a ser coneguda com a València la Xica. Les noves línies de ferrocarril a Alcoi i Dénia, les noves carreteres a Alacant i Albaida, els eixamples de l'estació i el Raval i la construcció del port, que va donar una gran empenta a l'exportació de la taronja, van fer aparèixer un munt d'indústries complementàries a banda dels magatzems de taronja, com les serradores, els tallers del ferrocarril i els mecànics, les timbradores o les empreses de transport, que crearen un munt de nous llocs de treball: maquinistes, estibadors, mecànics, conductors, serradors, fusters, fogoners... Apareixen les primeres societats obreres. Les reformes en la legislació sobre el treball, com la reducció de la jornada laboral o la instauració del descans dominical, van provocar que el temps d'oci disponible augmentes entre les classes subalternes, cosa que plantejava com omplir els períodes de descans d'amplis sectors de la població fora dels esclats festius de la festa major de la Fira, els carnestoltes o altres celebracions semblants.

A principis del segle XX ja hi trobarem la participació de membres de les classes subalternes en noves agrupacions teatrals amateurs. Hi ha notícia d'actuacions de grups d'aficionats fora dels formats per membres de les classes acomodades de la ciutat. Sabem de l'existència d'un grup format per obreres dels magatzems de taronja del barri de l'estació, que al Centre de la Sagrada Família,

muntaven betlems per nadal i alguns sainets com Nelo Bacora, De remendó a Curandero o Noblea obliga, amb les dones interpretant els papers dels dos sexes. O el d'un altre al Grau de Gandia que actuava al local del sindicat de treballadors portuaris.

D'altra banda, l'aparició de noves formes de consum de cultura i oci, amb l'assistència de persones de totes les classes socials, va provocar la reacció dels sectors més conservadors de la ciutat. En 1900, Silvestre Furió, fuster de professió, va construir, en un solar situat al final del passeig de les Germanies, un teatre de varietats batejat primer com a Teatro Circo i posteriorment, en 1912, com a Teatre Serrano. La programació, menyspreada per les classes acomodades per considerar-la digna del poc gust de la gent que hi assistia, fins i tot es programaren baralles de galls, va acabar per convertir-se en un èxit d'assistència que topava de ple amb la idea del teatre com a temple del bon gust i la il·lustració, que reivindicava la societat benestant, sobretot per la programació d'espectacles com La gatita blanca, La Corte del Faraón o La casta Susana, o de cupletistes de fama com la Margot. Això va provocar la reacció dels sectors més conservadors de la ciutat. No sols van muntar campanyes de desprestigi i protesta, esperonats per l'església es crearen organitzacions com la Union Católica Gandiense, societat que va obrir una sala a la seua seu en 1909, per fer espectacles “agradables i honestos” per als seus socis, que els preservaren d'altres diversions perilloses. Aficionats com Frederic Añon, o Peret Cuquerella, fill del cèlebre Cuquerella del que hem parlat, actuaren allà. Aparegueren també altres associacions com les Congregacions Marianes, que muntaven obres que qualificaven de “morals” als seus locals o iniciatives com la dels escolapis, que inauguraren un local a l'edifici de les Escoles Pies, en 1907, on es van representar obres de Josep Felis, escolapi gandià que s'havia especialitzat en teatre infantil. (El taumaturgo de Nàpoles, La torre Eiffel, La infancia de san José de Calasanz, El maniquí, El ciego de Gandia...) i de Pompili Salom, escolapi de Piles (Tres xiquets que donen febra, La escola del meu poble... ).

Els membres de les classes benestants de la ciutat amb aficions teatrals continuaven amb la seua activitat. En 1912, el mestre de música Gabriel Sanchis comença a muntar sarsueles amb una companyia formada per joves gandians que dirigien Paco López i Lluís Català. Tornen a trobar noms com els de Juan Beltran, Jose Roman o el de filles de la gran burgesia gandiana com Amparo

Lapeyre i Carmen Valier. Muntaven sarsueles com El genio alegre i La verbena de la paloma, a benefici de l'asil de la beneficència.

L'entrada de persones que provenien d'altres estaments socials, però, ja era imparable. En març de 1924 es crea el “Centro artístico musical” que agrupava els membres de la banda de música local, presidit pel mestre Josep Gea, i Josep Mª Capsir com a secretari. Ho celebren al Serrano amb dues obres en valencià El dicharachero, i Toni Manena y chuan de la son, amb alguns dels actors i actrius que tindran una gran activitat fins a la guerra civil: Lola Mascarell, Alfred Margarit, Frederic Añon i Francesc López. En l'intermedi es tocà per primera vegada l'himne a Gandia que tenia com a autors els dos directius que hem esmentat. En 1928, Ligorio Ferrer, que ja havia estrenat tres obres a Gandia, es posà al davant del quadre de sarsuela que es formà al centre. Amb la revista València la chica, del mateix actuaren a Gandia i feren una gira per alguns pobles de la comarca. Després crearen una “Academia teatral”, amb Ligorio i el mestre Gea com a directors. Inauguraren una sala en un dels salons de la institució, amb les sarsueles Modus vivendi i València la chica i el sainet Un loco quans ne fa.

Hi havia una gran efervescència de grups aficionats. A banda d'aquest grup, hi havia d'altres. Com un que amb Marina Peris i Alfred Margarit s'atreví a posar en escena Terra baixa. O el que en 1928, a benefici del setmanari socialista El Popular, muntà Los semidioses, i El sabater filosòfic Hi formaven part d'ell Carme Mascarell, Marina Peris, Rafael Bigné i Ximo Roig. El mateix Bigné va escriure i estrenar amb aquest grup dues obres: El llop de l'horta, i Perquè la vida és aixina

Ligorio Ferrer, dependent d'un comerç de tèxtil del carrer Major i Rafael Bigné, agent de duanes al port de Gandia, foren dues peses clau en l'arrelament popular del teatre amateur a la ciutat durant la dècada dels vint del segle passat i en la segona república. En 1929 formaren el grup Talia, en el que s'incorporaren actors i actrius com Alfred Margarit, Ximo Roig o Lola Segura. La popularitat que assolí el grup va topar amb la del format per membres de les classes benestants gandianes que continuaven amb les seues representacions benèfiques. Havien format la Peña Artística Gandiense, on hi destacaven el veterà Gonzalo López Rancaño, el baríton Joan Beltran, i Frederic Añon. La premsa local qualificava els de Talia com a obrers, els de la Peña, de “chicos bien”. En maig de 1930 esclatà el conflicte entre les dues

companyies. Talia va muntar al Serrano, Juan José de Dicenta, un melodrama social popular en l'època, a benefici de les societats obreres; els de la Peña Artística, muntaren El Patio, dels germans Quintero i la sarsuela Molinos de Viento al teatre Royalty. El setmanari Bayren va publicar un romanç en castellà criticant les ínfules de Bigné, que figurava als cartells anunciadors com primer actor quan era un simple aficionat. Bigne va respondre, dient que havia fet uns estudis de declamació al conservatori de València. Ligorio Ferrer es va afegir des del periòdic El Momento, defensant-lo. La cosa va acabar entre insults i desqualificacions d'uns i altres. Malgrat tot, l'activitat del grup Talia continuà d'una manera imparable. Bigné després de El llop de l'horta, i Perquè la vida és aixina, va estrenar Qui serà ell? i Com els ninots de la falla. Però qui va tenir una activitat frenètica va ser Ligorio Ferrer, conegut popularment a Gandia com a Ligoriet, que col·laborava en la premsa local amb articles i crítiques de teatre i cinema, i era corresponsal de El Mercantil Valenciano. A l'estrena de la revista València la Xica o les apariencies enganyen, van seguir les comèdies Amor de mare i El fugitiu, que publicà en la revista Nostre Teatre, de la que era l'encarregat de trobar subscriptors a Gandia. Ligorio Ferrer presumia en els anys cinquanta del segle passat d'haver escrit 31 peces de teatre de les quals sols havien quedat sense estrenar quatre. Entre les estrenades destacaren La botiga del pual; El tropesó de Lagracia; La Perolera; El “lluendo” de Saragosa o la revista A la vora del riu Serpis. La companyia Talia no sols va posar en escena obres de Ligoriet i Bigné, també d'altres, com Les coses de Gómez, una adaptació al valencià de Ligorio de l'obra de Muñoz Seca; Un negocio de oro, una de les obres de l'autor i traductor Sinibaldo Gutièrrez; Elena de José Pasqual, fill del torero José Pascual “El valenciano”, que vivia al Grau on treballava d'agent d'embarcaments al port; i alguna altra escrita per aquest darrer amb col·laboració amb Ligoriet, Yo me caso, Nicerato i Una glòria de Càdiz.

I arribaren les falles a Gandia. La festa té una història singular a la ciutat. És una festa importada. En 1928, els germans Antoni i Josep Viña, oriünds de València, van proposar plantar una falla a la ciutat a un grup d'amics en una reunió per celebrar el sant de Josep Roman a Foment. Les festes de carrer quasi havien desaparegut i la Fira havia entrat en una rutina avorrida. Les falles es proposaven com a alternativa per revifar l'ambient festiu de la ciutat. L'èxit de la iniciativa va ser immediat, aquell exercici se'n plantà una, a l'any següent ja hi havia cinc comissions. La festa

es va convertir en la més popular de Gandia abans de la guerra civil. Ligorio, Bigné i el grup Talia col·laboraren immediatament en la festa. Ligorio Ferrer entra a formar part de la comissió del carrer Major, Bigné en la de la plaça de Santa Clara. Tots dos escriviren els llibrets de llurs comissions i d'altres. Bigné, que solia fer poemes satírics a la premsa local va ser el més actiu en aquest camp, fins i tot va arribar a publicar al setmanari Bayren un article titulat Com se fa el llibret, explicació i relació de la falla.

El peculiar naixement de les falles a la ciutat, per iniciativa de gent nascuda a València que vivia i treballava a la ciutat, va provocar uns primers exercicis on la festa se centrava en els monuments i els festejos, lluny de les cerimònies protocol·làries que nasqueren posteriorment. Hem de tenir en compte que la festa naix en 1928 i fins a 1931 no apareixen les belleses falleres i sols en una comissió, la de la falla del Mercat i que no és fins a 1935, després de la creació del Comitè Faller, que totes les comissions presenten les seues belleses i es tria la primera fallera major a la ciutat. El que impera mentrestant és la sàtira dels monuments i el divertiment dels que munten la festa. Açò va provocar alguns fets que serien impensables en anys posteriors amb la festa més “domesticada”. En 1931, per exemple, a causa de la fusió de les comissions del carrer Major i del passeig de les Germanies, un grup d'amics que formaven la Penya Casa Paco, amb seu al bar Olympia, que plantaven falla per lliure, a prop del local, al passeig de les Germanies davant l'entrada del carrer Major, van perdre el lloc on instal·laven el seu monument quan la nova comissió va decidir fer-ho allà. La solució que trobaren fou genial, construïren una falla mòbil, sobre rodes, que va recórrer els principals carrers de la ciutat durant els dies de falles. Un cas únic, el d'un monument ambulant, que no crec que s'haja conegut en cap lloc en tota la història de la festa fallera.

L'any següent, la comissió carrer Major-Passeig, va plantar una falla desconstruïda, dividida en cinc escenes amb crítiques diferents que situaren en diversos punts del carrer i el passeig. Es donà el cas que una d'elles, deixant fora les altres, la plantada a la cruïlla dels carrers de la Torreta i el de Vicaris, fou premiada amb el tercer premi.

En 1934, els fallers de la comissió de la plaça Blasco Ibáñez (Prado), van fer burla d'una celebració de la Fira, la del bateig d'un xiquet pobre. Un festeig de les classes benestants de la ciutat que celebraven per muntar un bon sarau amb l'excusa de la caritat.

Els fallers van celebrar el bateig d'un ninot amb desfilada pels carrers, llançament de llepoleries i fi de festa per als xiquets i banquet, una paròdia del que es feia a la Fira. Bigné i la murga que havia format al Grau, Els Satisfets, actuaren en la festa. Els components d'aquesta que vestien levita i barret de copa, amb camals de colors diferents, interpretaven un cançoner de caràcter popular i satíric quasi tot obra de Rafael Bigné. La burla va irritar els sectors catòlics de la ciutat, que ho van considerar irreverent, cosa que va provocar que a l'any següent, l'abat Solà arribés a un acord amb el recentment constituït Comité faller per tal d'evitar que es tornés a repetir. Van decidir batejar un xiquet o una xiqueta de condició pobra en falles, així, segons l'abat, festa i caritat anirien de la mà. Així va nàixer una celebració fallera que ha perdurat fins hui en dia.

La forta implicació en la festa fallera dels dos motors de la companyia Talia, es va veure reflectida en les actuacions d'aquesta en les celebracions falleres. En 1929 ja havien representat al Serrano dues obres de Bigné, El Llop de l'horta i Perquè la vida és aixina, a benefici de la falla del carrer Major. Quan en 1935, ja format el Comité Faller, es fan dos actes, un per a la presentació de les belleses falleres i un segon per a la tria de la fallera major, Talia hi participa en ells. En 1935, amb Sels de novensà de Peris Celda i El “lluendo” de Saragosa, de Ligorio Ferrer, el dia de la presentació de les belleses falleres i Ratolins de casa rica, d'Enric Beltran en l'acte per donar a conèixer la Señorita Fallas de Gandia, com s'anomenava aleshores la fallera major. En 1936, a la presentació de les belleses, posaren en escena El tonto del panerot, de Roig i Civera, i a la de la fallera major, Deixam la dona Pepet! d'Artur Casino. Tota aquesta activitat va acabar amb l'arribada de la guerra civil en 1936.

A la postguerra, anys de repressió, coaccions i penúries físiques i morals, tota aquesta activitat passà a millor vida. La Falange i les seues organitzacions afins dominaven la vida “cultural” de l'època. Educación y descanso, muntava obres de “exaltación patriótica” i un concurs de “teatro de escuadras” i la Sección Femenina, programava balls regionals en festes i diverses celebracions. Els protagonistes de tota aquella activitat artística d'abans de la guerra civil, o callaren o van haver de buscar recer en altres ambients. Ligorio Ferrer, per exemple, ho va fer en el món de les falles. En 1942, l'ajuntament de Gandia va crear una Comissió Central de festejos, presidida per Joaquín Climent. El primer que va fer, va ser reconstruir les comissions falleres, que van participar en la

programació de la fira amb un concurs de castells de foc, el muntatge d'una revetlla amb ball de disfresses i la participació en una cavalcada amb una carrossa cadascuna. En la presentació de la fallera major d'aquell exercici, Ligoriet, aprofitant l'amistat que tenia amb bastants professionals de València, va aconseguir que la companyia de l’actor Juli Espí, que triomfava al cap i casal, representes, el 3 de març de 1943, en l’acte de presentació de la primera fallera major de la postguerra al teatre Serrano, dues de les seues obres, en castellà, és clar: El cantor del barrio i El primer fallero. Uns anys després, en 1946, Ligorio Ferrer, va ser nomenat el president de la primera Junta Local Fallera de Gandia, constituïda aquell any.

La vida teatral a la festa fallera va ser bastant minsa en la dècada dels quaranta del segle XX. Les comissions, en canvi, van tenir una gran activitat festera en falles i a la Fira de Gandia. Feien cercaviles, participaven en els dinars per a pobres de la beneficència, muntaven nits d'albades i revetlles de disfresses, i participaven en els cosos de colores amb diverses carrosses, a més del muntatge d'alguns actes que podríem qualificar de para-teatrals. En 1944, per exemple, van reproduir l'ajuntament de farsa que convidava a les festes de la ciutat en el segle XIX, declamant el mateix ban satíric que s'havia llegit en 1871. L'activitat més popular de les comissions, però, va ser la formació de comparses. La falla del Mercat en muntà una d’escocesos, batejada amb el nom de Filharmònica Escocesa de Canya, que va arribar a participar en la Cavalcada del Ninot de 1944 a València, o en un festival faller celebrat al teatre Goya. La popularitat que van assolir va provocar que altres falles crearen en anys successius les seues comparses, com ara Els Mosqueters del carrer Major i Passeig, o els Moros i els Caníbals del barri de Corea. A finals de la dècada va acabar per institucionalitzar-se a la Fira el Dia faller, on es concentraven tots els actes en els quals participaven comissions falleres.

El teatre aficionat va haver de buscar-se la vida sota el recer de l'altra institució que va intentar dominar la societat ideològicament en aquella època, l'Església. La penetració social d'aquesta durant el franquisme, va superar la de qualsevol altra organització. Amb el suport del nou règim, tota una xarxa d’associacions, com Acció Catòlica, Hijas de Maria, Congregacions marianes i altres, es posà en marxa. A Gandia van col·laborar tant en les grans celebracions i esdeveniments propagandístics, com la Santa Missió de 1943, o el Congrés Eucarístic de 1947,

com en el muntatge d'obres de teatre, betlems, conferències, excursions, festes... quasi tots els actes de sociabilitat pública que es van fer a la ciutat, en la dècada dels quaranta, tenien a veure amb alguna d'aquestes agrupacions. Només cal reparar, per comprovar la capacitat d’organització de l'Església, en els jesuïtes. El 24 de desembre de 1939, pocs mesos després de l'entrada de les forces nacionals a Gandia, les Congregacions Marianes ja havien posat de nou en marxa el saló d'actes que tenien al carrer Wilson. Aquest local va mantenir una forta activitat durant tota la dècada. El quadre artístic de les congregacions va posar en escena obres com El Divino impaciente de Peman, algunes comèdies d'Arniches i Muñoz Seca, i els inevitables betlems i passions en Nadal i Setmana Santa. Per nadal de 1942, estrenaren l'obra El Salvador, que havia escrit Joan Climent amb la col·laboració de Vicent Rocher i amb música de Salvador Cabrera, director de la capella de música de la congregació. A finals de la dècada, en el local que tenia el Sindicat d'obreres catòliques a la Vila Nova de Gandia, hi solia actuar un quadre artístic femení muntant betlems, sainets i peces de contingut religiós. El grup femení actuà fins que, al principi dels anys cinquanta, aparegué la companyia Esplai, ja formada per actors dels dos sexes, alguns d'ells veterans de la formació Talia A la dècada dels cinquanta del segle XX, amb la fi del bloqueig internacional en 1953, el retorn dels ambaixadors, la firma del tractat amb els Estats Units i la posterior entrada a l’ONU en 1955, el règim franquista, afavorit pel nou context de la Guerra Freda, va rebre un baló d’oxigen que li facilità la supervivència. Les coses van començar a canviar una mica, cosa que es notà en les activitats dels grups d'aficionats locals.

La sala que Acció Catòlica tenia al carrer de la Vila Nova de Gandia, es va convertir en el centre del teatre aficionat de la ciutat, gràcies a l’aparició del grup de teatre Esplai, que començà a actuar allà amb regularitat. En febrer de 1952 debutaren amb la posada en escena de La tía de Carlos Després d'una sèrie d'obres en castellà, en 1953, el grup, començarà a posar en escena un seguit de comèdies i sainets en valencià que passarien a formar el gros del seu repertori.

En 1952, Lolita Durá i Fernando Heras, dos cantants professionals que feia anys que formaven part de la companyia de sarsuela Los Ases Líricos, van decidir establir-se a Gandia pel motiu del naixement de la seua filla. Van formar una companyia, la primera professional nascuda a Gandia, que van presentar al Teatre Serrano en octubre de 1954 i amb la que

van actuar per diverses ciutats valencianes fins a 1957. A pesar d’aquest intent van haver de plegar, la situació dels circuits teatrals no donava per a més. Van venir a viure definitivament a Gandia. Ja no tornaran a actuar com professionals; a partir d’aquell moment, es convertiran en animadors del món teatral aficionat local. Amb diversos actors i cantants amateurs de Gandia, provinents principalment dels grups Esplai i del veterà Talia, actuaran en diverses funcions benèfiques, fins a finals de la dècada del seixanta, amb el nom de quadre artístic La Farsa. Debutaren en 1957 al teatre Serrano en benefici dels damnificats de la riuada de València amb la sarsuela Katiuska, de Sorozabal; en 1958, en la proclamació de la fallera major de Gandia, posen en escena La Calesera, del mestre Alonso, i, en una funció organitzada pels empleats de banca locals, interpreten Las hilanderas i La canción del olvido, del mestre Serrano. En el repartiment de les sarsueles apareixien noms d’aficionats locals com Ximo Roig i Ligorio Ferrer, veterans del grup Talia, i nous valors com Paquita Bisquert, Tere Escrivà, Ramon Sanz, Jaume Pérez, Enrique Gracia, Vicent Femenia, Ximo Gonga, Pasqual López..., molts d’ells components del grup Esplai. En la dècada dels seixanta del segle XX Lolita Durá i Fernando Heras, acompanyats per la troupe d’aficionats locals que actuen amb ells, van continuar muntant almenys una sarsuela a l’any per motius benèfics. Actuaven habitualment a Gandia i al teatre del sanatori de Fontilles. És la gent que durant un munt d’anys, formarà part de diversos grups i seran els principals protagonistes del teatre amateur de la ciutat.

En el món de les falles, per exemple, la presència de Ligorio Ferrer i Ximo Roig, dos dels membres fundadors de l’agrupació Talia, en diverses executives de la Junta Local Fallera de Gandia, va fer que la companyia, tornés a actuar al teatre Serrano en el marc de les presentacions falleres. Durant tota la dècada, siga pels contactes de Ligorio Ferrer amb professionals del teatre a través de la societat d'autors o per l'aparició dels grups aficionats que hem esmentat, es va cobrir la programació de les presentacions de les falleres a la ciutat. Se'n feien dues, una per presentar les reines falleres de cada comissió i una altra per proclamar la fallera major. El març de 1951, a la presentació fallera, Talia va representar El tio estraperlo, de Jesús Morante, una obra que havia tingut un gran èxit a València en la seua estrena en 1947 i havia estat representada a Barcelona i Madrid. Al novembre del mateix any, en la presentació de les falleres de 1952, posaren en escena El bastardo i Sels de novençà. Aquell mateix

any, Ligoriet, que havia fet una forta amistat amb Tomàs Carrasco, la companyia del qual ocupava la carpa del Teatro Portátil, de l’empresa Hermanos Largo, on va passar llargues temporades a Gandia fent teatre, va aconseguir que aquesta representés en la presentació de la fallera major, Manda tu madre a Sevilla de José de Lucio. El 1953, la mateixa agrupació posà en escena Maria Fernanda de Muñoz Seca. El reeiximent del teatre en valencià en el cap i casal durant aquesta dècada es féu notar a Gandia en programar alguns dels seus èxits més notables a les presentacions falleres locals. A l'exercici de 1954, la companyia de l'actor Julio Espí, titular del teatre Alcázar de València, tornà a actuar amb les peces Els tres novios de Toneta i La pesca de la ballena. A la presentació de la fallera major, l'agrupació de l’actriu Maria Teresa Cremades féu Eixa dona és ton pare de Josep M. Beltran, que havia estat representada amb gran èxit durant sis mesos a València. Talia torna a la presentació de les reines de 1955 amb Quico Sentències i Cavallers, visca la vida. En la de la fallera major, la companyia de Tomàs Carrasco torna a actuar per estrenar l'obra de Ligorio Ferrer Sublime abnegación. En 1956, actua de nou una companyia de València, la del teatre Alcàzar, que representà Se cambia moto per sogra. En 1957, la companyia La Farsa, encapçalada per Lolita Durà i Fernando Heras, va representar la sarsuela Molinos de Viento. En la presentació de la fallera major, com ja era costum portaren una companyia de València, la de l'actor Hector Sanjuan, que posà en escena La cançó de la vida i Lo que fan fer les dones. En 1958 de nou ens trobem amb Talia, que representa El tonto del panerot de Roig i Civera en la presentació de les reines i Mentirola i el tio Lepe i L’escaleta del dimoni d’Escalante a la de la fallera major. El 1959, La farsa va fer la sarsuela La del manojo de rosas.

Els actors i actrius que formaven les agrupacions amateurs de la ciutat, Talia, Esplai i La Farsa, no descansaven. A més d'actuar en aquestes formacions, ho feien també en altres àmbits. A Ximo Gonga i Fina Sarrió, per exemple, els trobarem amb el grup d’aficionats de la comissió de les festes de la Creu del carrer Beat Joan de Ribera al barri de Corea. El grup actuarà en locals del barri com el de l’empresa de construcció Avilés i els patis d'algunes cases: la de l’Hortet, la de la família Sanfèlix, o la de la família Miguel, padrina de les andes de la creu. Eren llocs que tenien espais prou amplis per atendre la gentada que hi assistia per veure sainets com Sels de novençà, Nelo Bacora, Pulmonia triple, L'oreneta... Aquesta agrupació serà la base del grup de la falla

del seu barri, que uns anys després mantindrà una gran activitat teatral a la ciutat.

Al Grau de Gandia, nova parròquia des del febrer de 1954, i on es parlava sovint de la necessitat de construir una església nova, trobarem Ramon Sanz, Ximo Gonga, Pascual López i Ximo Roig, a finals de la dècada, actuant junt amb un grup d’aficionats de la barriada (Suni Frasquet, Amparín Cabanilles, Maruja Pons, Vicente Martí, Camilo Ortolá, Paco Frasquet...), que amb el nom de Cuadro Artístico Parroquial o Companyia Levante, representaran al cinema Levante del Grau, a benefici de la futura nova església, un munt de sainets (Pulmonia triple, Deixa’m la dona, Pepet, Sels de novençà...) i un Don Juan Tenorio

També al Grau, a finals dels cinquanta del segle passat aparegué un altre grup que actuà durant tota la dècada dels seixanta. Dirigit per l'històric Rafael Bigné, amb actors i actrius com Matilde Bigné, Neus Torres, Pepita Simó i Francesc Vilches, muntaren sainets i comèdies com L'egoisme d'una sogra, Tenorio a la força i Al més listo li la peguen. A principis dels setanta deixaren de funcionar.

Als anys seixanta del segle passat, les falles s’adaptaren a allò que els demandava la societat en què vivien. En un principi es continuà programant obres de teatre i sarsueles en les presentacions falleres. En 1961 la companyia La Farsa representà Amor per agraïment. En 1962 actuà la companyia de sarsueles de Francisco Bosch, per fer La rosa del azafrán. En 1963 es programa el sainet Abandonà en un vagó de tercera, d’Artur Casinos. En 1966, al parador faller muntat al final del passeig, una companyia muntada per la Junta Local Fallera representa El tio estraperlo, de Jesús Morante. A poc a poc, però, la cosa va canviar. Taronja, turisme i construcció s'havien convertit en els motors econòmics de la ciutat. La platja i el turisme començaren a tenir una forta influència en la vida social de la ciutat. Arran del nomenament de la filla del ministre Fraga Iribarne com a Reina dels Jocs Florals de Gandia, a la platja es començaren a muntar els “Festivales de España”, un intent de donar-li una mena de “pedigrí cultural” al fenomen turístic. Es programaven des de ballets espanyols i estrangers, fins a comèdies clàssiques, sarsueles i companyies folklòriques. L'activitat cultural i social de les classes benestants gandianes comença a desplaçar-se a la platja. El Jardín de Verano Pepe, la terrassa Hukako, la Boîte Restaurante Ducal i els salons de l’hotel Bayren,

entre altres s’omplien de persones que pensaven que assistir als espectacles que allà s'hi feien era el més “chic” i modern que es podia fer, cosa que es va veure reflectit a la festa fallera. Així, en 1965, per exemple, al Teatre Serrano, en la presentació de la fallera major, actua la Compañía Arte Español amb Un drama de Calderón. En anys següents, llevat d'alguna excepció, com en 1968, quan el quadre artístic de la falla de Corea va muntar Lleves eixos pantalons, es programaren des d'espectacles de varietats, actuacions d'orquestres i orfeons, de cantants i bandes musicals de moda fins a fins de festa muntats per quadros artístics de les comissions falleres de la ciutat, que començaren a emprar per primera vegada el play back en el muntatge dels seus números musicals. A partir dels anys setanta els fins de festa muntats per diverses comissions es convertí en habitual fins a arribar a l'actualitat on les presentacions s'han convertit en actes protocol·laris i seriosos sense cap celebració festiva en elles.

Mentre açò passava, els actors amateurs de la ciutat van trobar altres eixides per tal de satisfer la seua afició. Una d'elles fou la de participar en les emissions falleres emeses des de Ràdio Gandia, un altre aspecte singular, únic, de la festa fallera gandiana. En aquesta activitat, la vena crítica i satírica de la festa es manifestava i encara es manifesta amb les seues crítiques punyents a l'actualitat festiva, política i social de cada moment. En principi eren autèntiques representacions teatrals, ja que es feien en directe, cosa que va provocar que els actors amateurs de la ciutat es convertiren en col·laboradors ineludibles d'elles. S'havia d'assajar i prepararles a consciència per tal que el dia que s'emetien la cosa funcionés bé, com en una representació teatral. Començaren a fer-se en 1947. Cada comissió preparava la seua i eren retransmeses en dies diferents abans de falles. Els Ligorio Ferrer, Ximo Roig, Ramon Sanz, Enrique Gràcia i d'altres, hi participaven en diferents comissions. En ple franquisme, l'excusa de la sàtira fallera feia possibles crítiques impensables en altres àmbits. O provocava el naixement del nom d'un barri, el de Corea. A principis dels cinquanta, a tota hora, s'informava en tots els noticiaris de la guerra que a Corea lliuraven americans, xinesos i coreans. Es parlava de la frontera que separaria els coreans del nord i del sud, el paral·lel 38. La comissió del barri de l'Estació, en l'emissió fallera va voler criticar l'abandó que aquest patia per part de l'ajuntament, amb la imitació d'una estudiantina que cantava, amb la melodia de la popular Clavelitos, la següent cançó:

Diuen que a l'ajuntament no li queden adoquins, per haver-ho de saber hi ha que mirar-ho per dins. Jo crec que tenen raó i es pot vore cada dia, els carrers adoquinats sols arriben a la via.

La via era la frontera que marcava la separació entre Gandia i el barri de l'estació, dues vies de tren, la de Carcaixent i la d'Alcoi, dues estacions i els immensos tallers del ferrocarril, separaven la barriada de la resta de la ciutat. Una altra comissió, la de la plaça Prado, va contestar la crítica en la seua emissió:

Allà en el pas a nivell del barri de l'Estació han ficat una frontera, ara allò és Corea. Diuen que no tenen llum i se'ls menja la porquera. I els del Prado ens preguntem: Serà que tenen raó, o és que eixos coreans han de queixar-se per tot?

Els fallers de la barriada de l'Estació van contestar d'una manera divertida. En falles van penjar sobre el pas a nivell una gegantesca pancarta que deia: Benvinguts a Corea. Paral·lel 38. La inventiva dels fallers va tenir un èxit impensat, tothom al barri i la resta de la ciutat va començar a parlar del barri de Corea i els coreans. Al veïnat, aquelles noves denominacions els agradaren. Tant, que van arrelar d'una manera increïble en la parla quotidiana i es van quedar ja per sempre. Avui en dia és el nom oficial de la barriada a tots els nivells, al municipi es parla, de manera oficial, del barri i la junta de districte de Corea; la comissió fallera, l'associació de veïns i altres són les de Corea. És una mostra de com s'assumeix i s'accepta per part de les administracions i la minoria benestant de la societat, un nom que ha estat usat abans, de forma majoritària, per la població, fruit en aquest cas de la imaginació satírica dels fallers.

Casos com aquest i d'altres van començar a ser un problema en ple franquisme. Cosa que va provocar que en l’any 1960 es creés una comissió de censura prèvia dels guions en la Junta Local, amb l’excusa dels problemes que les emissions provocaven per estar plenes d’al·lusions personals poc afortunades. Sembla que aquesta mesura no va funcionar, ja que en 1967, després que sols se'n

retransmetés una feta per membres de la Junta Local, desaparegueren del calendari faller. En 1974 es van recuperar de bell nou i s'han mantingut fins hui en dia. En l'actualitat les emissions es graven amb antelació i l'emissora les emet i les penja en la seua pàgina web, cosa que es duu a terme des de fa un munt d'anys. Si ens fixem bé en el format i el contingut de les gravacions, un grup de gent que declama, xerra, canta, critica o discuteix sobre temes d'actualitat, diria que les falles gandianes, amb les seues emissions, van inventar un format tan de moda ara, el podcast, abans que nasqués.

Ràdio a banda, i malgrat la davallada teatral que començà a notar-se en l'univers faller, en substituir-se les representacions teatrals i les sarsueles per números musicals més curts, coreografiats amb música enllaunada, hi haurà dos casos especials entre les comissions falleres. Precisament en les dues barriades més poblades i populars de la ciutat i on, com ja hem vist, més s'havia conreat el teatre aficionat. Les de Corea i el Grau.

El desembre de 1964, la comissió de la Falla de Corea va llogar uns locals on va inaugurar la seua Llar fallera. En disposar d’una sala d’actes dotada d’escenari, el seu quadre artístic, que havia estat fent teatre en diversos espais del barri des de 1963 per recaptar diners per a la falla, es trobà amb un local estable on assajar i fer les representacions. A la Llar es feien balls amb conjunt tots els diumenges; per allí passaran les bandes locals i forasteres més famoses de l'època: Los Cuervos, Los Duendes, Los Ronis, Els Bons Xics, Los Preston... Els dissabtes es programaven les funcions de teatre de la companyia de la comissió. En ella van confluir membres de quasi totes les companyies amateurs de l'època. El veterà Ximo Roig que havia estat en la històrica Talia; Ximo Gonga, Ramon Sanz, Enrique Gracia, Jaume Pérez i Vicent Femenia, de l'Esplai i La Farsa, i nous valors com Salvador Escrivà, Empar Brotons, Rosa Mari Ferrer i Paquita Cucart. El repertori de l'agrupació estava format per sainets i comèdies valencianes com La cançó de la vida i Lleves eixos pantalons, de Jesús Morante; La demanà de la nóvia, d’Estanislau Alberola; Una sogra de castanyola, d’Escalante; Pare vosté la burra, amic, de Felip Melià; Fora, baix!, de Manuel Hernán Cortés; Cavallers, visca la vida!, d’Artur Casinos; El vigilant de la placeta, de Carles Quevedo; Nelo Bacora, Per la fam d’heretar i Un fallero més, de Peris Celda; Colombaire de profit i Lo que fan fer les dones, de Barchino; Pilar i Micalet, Pulmonia triple, Sels de novençà, De rebot, Amor per agraïment... de

fet totes les que havien estat representades més d'una vegada per les diverses formacions en les quals havien estat els components de l'agrupació coreana i que consideraven com la mostra del genuí teatre valencià.

Al Grau de Gandia, un grup d’aficionats, a iniciativa d’Andrés Martí, que va ser el seu primer director, i Josefina Lázaro, van formar el Grup Teatral Parroquial del Grau, que van batejar posteriorment amb el nom de Sotavent. Van començar muntant sainets com Nelo Bacora, Sels de novençà, Pilar i Micalet, Als bous de Castelló... El grup, encapçalat per Toni Rodríguez, amb nous actors i actrius com Pura Pellicer, Suni Borrull, Fina Sancho, Vicent Mascarell, Antoni Hernàndez i altres, va ser premiat, en 1974, amb el segon premi del Certamen de Teatre en Valencià que organitzava la Junta Central Fallera, amb l’obra de Nicolau Bela, traduïda per Rodolf Sirera, Les claus d’argent. Després el veurem participar i ser premiat en els concursos de la Junta Central Fallera de 1975; en el de Vila-real del mateix any; en els concursos provincials de Torrent dels anys 1976, 1977 i 1978, i en el de Montcada en 1978. D’entre les obres que representa, destaca la Crònica d’un desesper, de Rafael Villar, que va ser estrenada a l’Ateneu Mercantil de València, i representada en diverses poblacions valencianes i al teatre Talia de València. Vinculats durant molts anys a la comissió de la falla del Grau, mantingueren la seua activitat teatral fins a la dècada dels noranta del segle passat.

A partir de 1975, com ja hem comentat, els sainets i les sarsueles desapareixen de les presentacions falleres. Els números musicals, coreografiats amb música enllaunada, s'imposaren sense quasi oposició. La Junta Local fallera crea els Festivals de Falles, on participen i concursen les comissions amb els seus números teatrals i musicals. Són els anys daurats de la Falla de la Plaça El·líptica, on un grup de joves, dirigits per Santi Gomar, que amb els anys col·laborarà d’una manera destacada amb diverses formacions amateurs de la ciutat, muntaran tot un seguit de números musicals, esquetxos i cavalcades, batejats amb noms com Cel, cel, albaet al cel; El circ; Història d'un coet; Història de les lluites... que aconseguiran diversos premis en els festivals.

Si el teatre amateur variava i minvava en el món faller, que passava en altres àmbits? El panorama social i cultural de Gandia començà a moure’s i esclatà per totes bandes a partir de la dècada dels seixanta. Hi havia tot un món en moviment

sota l’aparent fortalesa del franquisme. La gent preocupada per la cultura buscava nous camins legals a través dels quals poder realitzar, amb les mínimes traves possibles, tota classe d'activitats. L'Església, fins aquell moment un dels puntals del règim, va començar un aggiornamento, que acabarà en el Concili Vaticà II, la influència del qual començà a fer-se notar en l'àmbit de les organitzacions eclesiàstiques. A l'Escola Pia, per exemple, dins del Club Gaudeamus, fundat en 1961, entre altres activitats, va muntar un grup de teatre amb alumnes de l'escola que, a banda de les clàssiques festes de fi de curs i de Nadal, va posar en escena diverses obres com El médico a palos, de Molière; Las de Caín, dels Quintero o La barca de Caronte, de Gil Albors. A les Congregacions marianes, es creà un grup de teatre que començà a representar una sèrie de comèdies al seu saló d’actes, a Fontilles, i, quan alguns dels seus membres començaren a col·laborar en l’Ateneo Juvenil, als locals d’aquest. Muntaren obres com Los ángeles mueren de pie, Cosas de papá i mamá, d’Alfonso Paso, i Niebla en el bigote (1966); Muy alto, muy rubio, muy muerto (1967); Vamos a contar mentiras, d’Alfonso Paso, i El cepillo de dientes, de Jorge Díaz. (1968).

L’Ateneo Juvenil començà a funcionar a finals de 1965, en un local soterrani de la Vila nova de Gandia. Durant uns anys, fins que va desaparèixer en 1977, es convertirà en l'aglutinador i difusor del món cultural de la ciutat. Allà, junt alguns dels membres més actius de les Congregacions Marianes i el Club Gaudeamus de les Escoles Pies, convergiren gent del Cineclub Ducal fundat pel murcià José Pérez Ramis, que treballava al Banc Exterior i del cercle de professors de l’Institut laboral, com Joan Climent, Josep Camarena i Adelina Bataller. En 1954, a l’Institut laboral Ausiàs March de Gandia s'havia creat una emissora de ràdio. Darrere la iniciativa estava Joan Climent, secretari del centre i professional de la ràdio. Els programes diaris es repartien entre la música, els comentaris culturals i d’actualitat i els esports. Hi havia programes com “Globos de colores”, fet per alumnes i dirigit per Joan Climent; “Melodía y tiempo“, d’Adelina Bataller, que hi llegia poemes, adaptacions de contes i tenia una secció quinzenal: “Teatro”, on es feien lectures d'obres que seleccionava ella i dirigia Joan Climent, i que interpretaven actors amateurs locals. Obres com Los motivos del lobo, de Rubén Darío; Historia de una escalera, de Buero Vallejo; El paso de las aceitunas, de Lope de Rueda; La vida es sueño, de Calderón, o Llama un inspector, de Priestley. En 1965, l’emissora de l’Institut Laboral va deixar

de funcionar. Els membres més inquiets de l’emissora encapçalats per Joan Climent i Adelina Bataller, s’integrà en el recentment creat Ateneo Juvenil, on trobaren una major cobertura legal per continuar amb els seus projectes.

Amb l'aprovació dels seus estatuts, l'ateneu va començar a programar tot un seguit de conferències, exposicions, recitals poètics i musicals, lectures teatrals i sessions de cineclub. Les lectures teatrals escenificades d'obres de Edward Albee, Casona, T.S. Elliot i Arrabal, va provocar que alguns dels seus membres feren un pas endavant i formaren una agrupació teatral que en 1968, representa Strip tease, de Slawomir Mzozek, i La rosa de papel, de Valle Inclán. Aquell mateix any, estrenaren una peça escrita per Joan Climent, No han florecido los almendros al saló d'actes de Foment de Gandia. Era una obra d'avantguarda plena de soliloquis, dirigida per Josep Rausell i interpretada per Enrique Gràcia, Antonio Casanova, José Pérez Ramis i Maria Àngels Moreno. L'any següent estrenaran una altra obra de Joan Climent, Encuentro a las seis de la tarde, que es movia dins les coordenades del teatre simbòlic d'experimentació. Mentre, a l'Ateneo, Ximo Vidal, que uns anys després seria un dels fundadors del grup Pluja Teatre, muntà les lectures escenificades de El amante de Pinter i de La puta respetuosa de Jean Paul Sartre. Allò va provocar una reacció bastant airada de la beateria local, que muntà una campanya de denúncies, anònims insultants i difamacions contra l’Ateneo, cosa que va provocar que s’abandonaren els assajos de Ciugrena i Los dos verdugos, d’Arrabal, i d’El Pelícano, de Strindberg, mentre esperaven que escampés la tempesta.

Al gener de 1970, patrocinat per l’Aula de Cultura de la Caixa d’Estalvis, actuaren a la sala d’actes de Foment un grup de joves de l’ateneu, amb el nom de Gremio de Teatro del Ateneo Juvenil. Representaren dues obres dirigides per Josep Piera: Edipo rey, i Burul d’Italo Ricardi, que s’havia estrenat a París en 1968. El grup va intentar muntar, després d’aquesta experiència, Oración por un negro asesinado, d’Arrabal, i Antígona, d’Espriu, però per diversos motius, entre ells la falta del permís de censura, la iniciativa no va arribar a bon port.

L’Església, que a partir del Concili Vaticà II es va allunyar cada vegada més del règim franquista, va fer unes missions a Gandia en 1968, allà van nàixer iniciatives com les del Pau Club, que comença a funcionar a la parròquia de Crist Rei en 1969,

muntant excursions, festes, recitals de música, teatre, conferències i altres activitats esportives i socials. Al saló d'actes de la parròquia es feren recitals com un d'Ovidi Montllor, que començava la seua carrera musical i es programaren obres de teatre de grups com La Caràtula d’Elx, que representà Las aventuras del navegante Colón, de Ghelddedore; el grup Llebeig, de Dénia, que va posar en escena Farsas contemporáneas, de Martínez Recuerda, i El Rogle, que va fer l’Homenatge a Florentí Monfort dels germans Sirera. Allí mateix, a iniciativa de Joan Climent i José Miguel Borja, que va dirigir el muntatge, es va representar El Tartufo de Molière, amb l’actuació d’Adelina Bataller, Birgit Köster, Emiliana Furió i Andrés Escrivá. I el Grupo de Teatro Gandiense, que amb quasi la mateixa gent que havia fet El labrador de más aire a l’Ateneo, muntà en 1971 Olvida los tambores, d’Ana Diosdado. Aquesta agrupació, primer amb el nom de Lluerna i posteriorment amb el de Pluja teatre, va deixar el Pau Club i va començar a actuar a la parròquia de Sant Josep, del Raval de Gandia, i al Club Terra Jove, que tenia la seu al Col·legi de les Esclaves. Allà va posar en escena obres com El retablillo de don Cristóbal, de García Lorca; El rabo, de José Ruibal, i El adiós del Mariscal, de Luis Matilla, que van representar també en altres poblacions de la comarca.

En 1972, amb Les farses del ferro calent, peces del segle XV de l’alemany Hans Sachs, el grup participa i és premiat en el concurs de teatre que organitza la Falla Corretgeria-Bany dels Pavesos, de València, ho va fer representant la comissió de la falla de Corea. De bell nou el món del teatre amateur de la ciutat coincidia amb el faller. En 1974, ja amb el nom de Pluja Teatre, van muntar un espectacle sobre poemes de León Felipe, escrit i adaptat per Joan Muñoz, anomenat Errante. Estrenat a Gandia el març d'aquell any, es van fer una vintena de representacions per diverses poblacions valencianes. Aquell mateix any, van formar amb altres formacions valencianes PTV, UEVO, Grup 49, el Rogle, L’Entaulat, l’Horta, i altres, l’Assemblea de Teatre Independent del País Valencià. Seguien les propostes del Manifest del Teatre Valencià (1974), que reivindicava un “teatre valencià fet per als valencians de hui en dia, que donés a la tradició sainetera el seu just valor històric, i que produís uns muntatges que reflectiren el país real i els problemes de la seua època, amb un llenguatge correcte i sense castellanismes”. Amb aquests pressupostos muntaren El supercaminal, una obra que va marcar una fita en la història del grup. És a partir d’aquell moment quan el grup es professionalitza i comença un llarg periple que durà més de quaranta anys.

Centenars d'actuacions per tot l'estat, amb temporades a València (Teatre Talia, València Cinema, Teatre Escalante, Sala Rialto, Sala l'Horta), Alacant (Sala Arniches), Barcelona (Teatre Villarroel) i Madrid (Centro Cultural de la Villa i Teatro San Pol) Han participat en els festivals de teatre més importants (TEVEO de Zamora; FETEN de Gijón, Fira Tàrrega, FIT de Cerdanyola...), i han estat reconeguts amb premis com el Max, al millor espectacle de teatre familiar, per Momo, una versió teatral de la famosa novel·la de Michael Ende; el Premi a les arts escèniques i cinematogràfiques de l'Institut interuniversitari valencià; el Pedro del Rio de les arts escèniques de la Generalitat a la trajectòria professional, o el premi extraordinari de l'Escola Valenciana, entre altres.

A més, en 1985, Pluja Teatre va adquirir en propietat una antiga fàbrica-magatzem de mobles, i, després d’unes elementals reformes, el va convertir en el Teatre del Raval. En 1995, una reforma total de l’edifici va consolidar el teatre del Raval com a sala, l'única privada del País Valencià fora de la ciutat de València. La casualitat va voler que l'Ajuntament de Gandia, que havia tancat el teatre Serrano per problemes estructurals, hagués de fer la programació teatral a la sala de 1995 fins a 2006, en què es reinaugura el Serrano. Açò, junt amb les campanyes escolars, per les quals han passat pel Raval, milers de xiquets de les comarques centrals valencianes; els cicles dedicats a públic juvenil; i la programació dels Divendres del Raval, han fet desfilar per la sala més de cinc-cents mil espectadors. El Teatre del Raval funciona actualment sota la gestió de la Casa Calba.

Els creadors de la segona companyia professional que nasqué a Gandia, provenien de les tres branques que animaven el món del teatre amateur gandià. Ximo Vidal de la gent que es movia al voltant de l'Ateneo Juvenil; Joan Muñoz del grup que es crea al Pau Club, sota l'efluència de l'església; els germans Maria Josep i Josep Enric Gonga, de la companyia de la comissió fallera de Corea; tots quatre junt Miquel Ribes, una ànima lliure, formaren Pluja Teatre. La companyia, a banda de la seua trajectòria professional, tingué una forta incidència en l'evolució del teatre amateur de la ciutat des de la dècada dels vuitanta del segle passat fins hui en dia.

Hi ha moviments pendulars a la història del teatre aficionat a Gandia. Hem vist com, a finals del segle XIX, començaren a practicar-lo membres de les classes més acomodades de la ciutat. Com,

a partir dels anys vint del segle XX, elements de les classes subalternes prengueren el relleu d'aquelles, amb gent com Ligorio Ferrer i Rafael Bigné al capdavant. Com s'introduí el món faller en aquesta pràctica en arribar la festa fallera a la ciutat. Les dificultats dels primers anys de la dictadura franquista i la revifada que li donaren els components de les companyies Talia, Esplai, La Farsa i les falles, amb formacions com la de Corea. Després el pèndol sembla anar cap a les noves formacions que nasqueren al voltant dels clubs de l'església com el Pau Club i de l'Ateneu Juvenil, mentre els de les comissions falleres semblaven oblidar-se de la pràctica teatral. El pèndol ha tornat de nou cap a les falles, des dels anys vuitanta del segle passat fins ara s'ha produït un moviment espectacular que ha provocat l'aparició d'un munt de grups amateurs a la ciutat. Un esclat en el qual han convergit les tres cultures de les quals parlaven al principi. La “culta”, reflectida en el canvi del repertori de les companyies adaptat als gustos i l'educació rebuda pels membres de les agrupacions; la tradicional, que es manifesta en el funcionament de les agrupacions i el públic al qual es dirigeixen, el que parlàvem quan ens referíem a un teatre fet per poble i dirigit al poble; i la cultura de masses, amb l'ús d'elements d'aquesta, en introduir formes i maneres, músiques, imatges i referències que els mass media han introduït a la vida quotidiana de tothom en els espectacles teatrals.

Tot va començar en 1985, quan amb motiu del centenari de les falles a Gandia es convocà un Concurs de Teatre en Llengua Valenciana. Les agrupacions de les comissions presentaren al certamen els sainets i comèdies que havien estat en el repertori dels aficionats locals de tota la vida: Colombaire de profit; Sels de novençà; Quelo xufeta; Per la fam d’heretar; Per no ser sogre i altres. Curiosament el premi se'l va emportar el grup de la comissió de la Plaça El·líptica, l’única que no presentava un sainet. La seua obra Tens el cor negre, de creació col·lectiva i dirigida per Santi Gomar, ambientada en una cort medieval, va arrasar en el certamen emportant-se quasi tots els premis més importants. El certamen s'ha mantingut fins hui en dia amb el nom de Mostra de teatre Ligorio Ferrer, en memòria d'un personatge històric en el món faller i teatral gandià.

La interacció dels membres de Pluja Teatre amb el món dels grups amateurs va ser clau per a la seua evolució. La mostra, després d'un temps celebrarse al saló d'actes del col·legi Cervantes, va passar al teatre del Raval, propietat del grup, on va fer-se

durant uns anys abans que s'inaugurés el Museu Faller de Gandia, on es fa en l'actualitat. El grup gandià va assessorar les formacions sobre les obres que podien posar en escena i va posar a disposició d'elles obres de la seua biblioteca. La proposta del Manifest del teatre valencià de produir espectacles que reflectiren els temps actuals va començar a seguir-se sense manies. Només cal veure alguna de les peces que es representaren a la mostra en anys posteriors: Sang i ceba de Pluja Teatre; L’estranya parella de Neil Simon; Ací no paga ni Déu de Dario Fo; Carmela i Paulí, de Sanchis Sinisterra; Torna-la a tocar, Sam!, de Woody Allen; Estimada Anouchka, de Carles Alberola; Un inspector acaba d'arribar de Priestley; La reina de la bellesa de Leenane, de Martin McDonagh; Vacants, de Lluïsa Cunillé; La calça al garró, de Pluja Teatre; Ni tan alts, ni tan rics de Manolo Molins; De polls i actors, de Sanchis Sinisterra; L'home, la bèstia i la virtut, de Pirandello... A poc a poc, les formacions amateurs van anar abandonant els sainets costumistes i les comèdies valencianes d'altres èpoques que havien format part del seu repertori per treballar amb autors com els esmentats i altres com els clàssics Aristòfanes, Plaute, Gogol, Molière, Strindberg, Txèkhov, Shakespeare; actuals com Woody Allen, Michael Frayn, James Kirkwood, Peter Shaffer, Dario Fo; castellans com Mihura, García Lorca, Max Aub, Santiago Montcada, Nieva, Sanchis Sinisterra; catalans com Boadella, Paco Mir, Sergi Belbel, Lluïsa Cunillé; valencians actuals com Carles Alberola, Pasqual Alapont, Roberto García, Paco Zarzoso i un seguit d'autors locals dels quals en parlarem després.

A principis de la dècada dels noranta del segle passat, alguns membres de Pluja teatre van fer un seguit de cursos de formació per a actors amateurs. Ximo Vidal ho va fer a la Universitat Popular de Gandia, on van crear la companyia La Popular, que dirigida pel mateix va muntar Crim contra rellotge (1990) i Electroshow (1991). Joan Muñoz el va impartir a l'Escola d'adults, on amb els alumnes muntà Lysistrata (1989) i L’inspector (1990). Alumnes de tots dos cursos formaren després la companyia Els Col·loquiers, que posa en escena, dirigida per Joan Muñoz: La balada de l’assassí (1991), Tu i jo som tres (1992), Guillem hotel (1993) i La cuina (1994). Una nova fornada d'actors amateurs va eixir d'aquests cursos.

En 1992, amb la col·laboració de la Junta Local Fallera de Gandia, es crea la companyia Teatre del Desig, que, dirigida per Ximo Vidal, va muntar Don Juan Tenorio i Cyrano de Bergerac, que van ser representades a Gandia i a altres poblacions (Vall

d’Uixó, Ondara, Cullera, l’Alqueria de la Comtessa, Oliva, Bellreguard...). El Teatre del Desig va ser la darrera oportunitat en què es van poder veure juntes diverses generacions d’actors aficionats de Gandia, des dels històrics Ramon Sanz, Enric Gracia i Paquita Bisquert, als nous Santi Gomar, Josep Lluís Mas, Joan Banyuls, Jesús Escrivà i Eva Pellicer que formaven part dels nous grups amateurs, alguns lligats a comissions falleres.

Molts dels grups que actuaven a finals del segle passat han desaparegut, com l'històric Sotavent, del Grau de Gandia, que va seguir funcionant uns anys amb la incorporació d'una nova generació d'actors i actrius com Mari Saro, Eva Pellicer o Vicent Mengual. Les emissions falleres que emet Ràdio Gandia van ser el camp en el qual van destacar posteriorment amb guions de Vicent Mengual (La història interminable, L’afer del robatori del banderí, La vall perduda, Gandiovania...) veritables obres de teatre radiades amb les que han guanyat un munt de premis en el concurs que convoquen les falles gandianes. O Psiquiàtrics Teatre, de la falla del Jardinet, que dirigit per Noemi Alcázar i Salva Escrivà, darrer representant d’una saga d’actors aficionats, va muntar obres de creació pròpia, com Tick’s...tick’s...tick’s, 5 personatges buscant autor o Virus. L'agrupació de la falla de Corea, és una altra de les companyies que ha deixat d'actuar, el grup va continuar actuant amb intermitències des que van desaparèixer els seus actors més veterans, amb gent més jove i dirigida per algun supervivent de temps passats (Empar Brotons, Joan Banyuls), o per representants de la nova generació de la falla, com Alberto de Sanfélix, amb obres com: L’inspector; Bresquilla en almívar, de Miguel Mihura; o Coses de ma tia. També han deixat de fer-ho les de la falla del Mercat que dirigien Manuel Picazo i Paco Sanchis i la de la Plaça El·líptica, que després de guanyar el primer concurs de teatre a penes va fer alguna obra més com Prohibit suïcidar-se en dimarts, dirigida per Antoni Martínez. En abandonar el grup Santi Gomar el grup va desaparèixer en poc de temps. Altres han tingut un funcionament intermitent, com la de la falla Lluís Belda. Que dirigits en alguna ocasió per Santi Gomar, van representar obres com Essència de dona i Sense (molts) problemes i la de la comissió de Crist Rei, que feu obres com Les coses de Gomes de Ligorio Ferrer i Setze jutges, de José Antonio Martínez. Joan Banyuls, un actor que va participar en les companyies La Popular i el Teatre del Desig, i que ha col·laborat posteriorment amb altres formacions de la comarca, va muntar per a la falla l’obra Els ulls de la gata

Han continuat funcionant formacions com Cacau i Tramús de la falla Beniopa, amb una gran activitat durant anys. Dirigida per Pep Morant, i després per Xaro Ramírez, van muntar obres com Femení singular; All i pebre d’emocions; Tornarem a Casablanca; Electroshow; La reina de la bellesa de Leenane; Dos fan un parell o Vacants

La companyia M de Màrtirs, de la comissió del mateix nom, dirigida pel desaparegut Josep Lloret fill, que després de muntatges com Un inspector acaba d’arribar; La notícia o Una de lladres de Dario Fo, va mutar en una de les companyies amateurs que hui funcionen a Gandia, Ambfiteatre. La formació va representar la comissió Màrtirs a la mostra Ligorio Ferrer amb obres com Parelles de fet, de fet parelles, de Carles Pons o SPOT de Carles Alberola. De manera independent, començaren el seu periple en 2014 amb Trastornats, obra amb la qual van aconseguir un munt de premis en diversos certàmens de teatre amateur i han seguit amb obres com Estimada Anuchka de Carles Alberola o Angoixa, de Mariano Lloret. Alguns dels seus actors fan les visites teatralitzades al Palau dels Borja i el monestir de sant Jeroni de Cotalba. La Ravalera, companyia de la Falla del Raval que dirigida primer per un antic membre de Pluja, Rafa Montagud i després per Lluís Moncho, va muntar obres com El misteriós crim del doctor Gafarró i Una nit al Sambori, de Rafael Montagud; L’home, la bèstia i la virtut, de Luigi Pirandello; Setze jutges, de Josep Antoni Martínez o El dimoni és un àngel malalt de Josep Enric Gonga.

Prado Teatre és una de les formacions més veteranes. Fundada en 1985, amb motiu del primer concurs de teatre que es va convocar a Gandia, on va debutar amb Fray Carmelo. Després d’una etapa d’iniciació teatral centrada en la interpretació de sainets (Geperut i coixo, La cançó de la vida...), el grup va donar un canvi radical al seu repertori, i va passar a representar obres d’autors tan diversos com Ni tan alts, ni tan rics de Manolo Molins, Sang i ceba de Pluja Teatre o Els arbres moren de peu de Alejandro Casona. Dirigits per Santi Gomar en una primera època, i posteriorment per Josep Fuster, Paco Sellens i Juan Martí, van continuar muntant obres com Cagats de por, de Dario Fo; La bogeria d’en Joan; P.D. El teu gat ha mort, de James Kirkwood; Pèls i senyals, de Martin Douglas, i Arsènic i un pessiguet de compassió, de Joseph Kesselring.

Comuna Gàbia . El grup de la Falla Carrer Major i Passeig de Gandia, dirigit per Josep Lluís Mas, va ser i és un dels més actius a hores d’ara a la

ciutat. Començaren amb un dels repertoris més interessants del moment: Ací no paga ni Déu, de Dario Fo; Torna-la a tocar, Sam!, de Woody Allen; Entre amigues, de Santiago Moncada; Estimada Anouchka, de Carles Alberola; Comèdia negra, de Peter Shaffer; que va rematar amb l’estrena d'un seguit d'obres escrites per un dels seus components, Ignasi Moreno: The Thrill is gone i Darrere del teló. A la que seguiren altres obres del mateix autor com Tots somiem; Huit magnífics i un portes; 70 grams o SMS. Ostatges d'un mòbil. El grup, a banda dels premis rebuts en la mostra Ligorio Ferrer, ha estat premiat en un munt de certàmens de teatre amateur valencians (Salvador Soler d'Oliva, Teatre no professional d'Ondara, Mostres de La Nucia i de Benetússer...)

Vianants Teatre de la falla Vila Nova és l'agrupació més jove. Ha estat premiada en la mostra gandiana amb obres com PIGS amb direcció de Santi Gomar; Comeme el coco, negro o L'últim rei.

Falles a banda, hi ha i hi ha hagut altres agrupacions amateurs a la ciutat. Paga la pena mencionar a Manolo Gadea, un altre personatge implicat en la festa fallera gandiana, pare de l'actual president de la Junta Local, que es va atrevir a muntar una sèrie de monòlegs a Gandia en la dècada dels noranta del segle passat. Des de Les mans d’Euridice, que va representar al teatre Serrano en 1992, a El beso de la mujer araña, La sombra del Tenorio i El hombre de Taj Mahal (1999).

Cisell Teatre, va nàixer al si de la Falla del Mercat en 1995. Va estar en ella fins a 1998, representant les obres El tonto és un savi; L’erotíssima donya Inés, de Gil Albors, i La sabatera prodigiosa, de García Lorca. Després d’un temps de reflexió interna, Cisell Teatre agafa personalitat jurídica pròpia en constituir-se com a associació cultural. Dirigida per Marga Illueca, primer, i per Ximo Bertó, després, amb els actors i actrius Olga i Ruth Palonés, Agapito Domínguez, Julián Toledo i Fino Martí, va muntar obres com Retalls de teatre, basada en textos de Nieva, Strindberg i Txèhov; Dues cares de la moneda, de Lourdes Ortiz; De polls i actors, de Sanchis Sinisterra, i Variacions Goldberg, de George Tabori, participant en un munt de certàmens amateurs fins a la seua desaparició.

Aiguamar Teatre, va nàixer en 1999 al col·legi de les Carmelites, arran de la creació d'un taller de teatre per part del professor Carlos Flores quan posaren en escena l'obra Joan el Cendrós. En incorporarse a la companyia Mariano Lloret i Joan C. Ortiz, muntaren obres com Besos i Mandibula afilada,

de Carles Alberola. Després, Mariano Lloret va començar a exercir com a dramaturg de la companyia amb obres com Popurri, Més que tu i Trio Faraona. En aquest darrer muntatge s'incorporà com a actor, Sergi Bono.

Marabú Teatre va ser format per un grup d'amics aficionats al teatre amateur. Començaren a muntar obres de Carles Alberola. Quan Marisol Herrera, ànima de la companyia on fa els papers de directora, actriu i dramaturga, començà a escriure peces dramàtiques, l'agrupació, formada per aquesta, Paloma Herrera, José F. Jordan i Antonio Planells, s'ha dedicat a muntar-les (Pas a tres; Agafant Mosques i El blau, la roja i el verd).

Pere Huerta ha col·laborat i creat obres per a algunes agrupacions falleres. Amb la de la comissió de l'Alquerieta ha estrenat La dansa del temps (2010) i Fulles mortes (2012). Amb All i Pebre, de la falla de Crist Rei, Coffee (2014), Trenkadís (2015), Qualsevol nit pot sortir el sol (2016), i Nagore (2017). Amb la seua companyia, Quaderns d'assajos, ha estrenat L'aldea (2015) i Octubre (2015).

D'entre tots els nous autors de teatre locals que he esmentat, hi destaquen dos. Ignasi Moreno que ha guanyat els premis de teatre Octubre per Jeff: Els colors de la bogeria (2005); Micalet, per 70 grams (2006); Escalante (2007) per la promoció del teatre amateur dins l’àmbit amateur i faller; Castelló a Escena per SMS, ostatges d'un mòbil (2008); Micalet, per Llum de lluna (2008) i SGAE de teatre infantil i juvenil (accèssit) per La comèdia Borja. Amb el grup Lletraferits i Comediants, format per autors provinents de diversos àmbits del teatre amateur de la ciutat ha muntat algunes de les seues obres: Mar de sorra, desert d'aigua; L'últim rei; La Lluna cega; L'ultim viatge a Treblinka. En 2022, ha estrenat Tots els dies, muntada per l'Associació amics del teatre amb Adri Sanz i Dolors Palonés dirigides per Jordi Grau.

Mariano Lloret, actor, director i dramaturg, membre d'Aiguamar Teatre i col·laborador en un munt de formacions amateurs, ha escrit obres com Crisi, accèssit en el IV Premi de Teatre Ciutat de Gandia (2010). Lumen, el guerrero de la luz. XIII Premi SGAE de Teatre Infantil i Sam el pirata i l’illa de les ànimes captives guanyadora del I Premi de Teatre Infantil Escalante (2015) És Coautor de l’obra teatral Pinotxo, un conte musical per a la companyia Tempus, que va ser nominada per al Premi Max al millor Espectacle Infantil de 2011.

A primeries del 2010 el Departament de Cultura

de l’Ajuntament de Gandia, li encomana a l’actor i director Ximo Vidal, un projecte d’escola de teatre. A la Tardor del 2010 amb el nom d’Escola del Teatre Serrano (ETS), va començar el seu periple. En el curs 2012 s'incorporà Ruth Palonés (actriu professional llicenciada per l'ESADV) com a professora d'interpretació, i més endavant dirigint els tallers de tercer i segon curs. L'escola té com a objectiu preparar a actors aficionats o amateurs i ocasionalment a estudiants que tot i acabar els estudis secundaris vulguen presentarse a les proves d’accés d’una Escola Superior d’Art dramàtic. Els alumnes munten una obra com a final de curs que solen representar en diverses sales del Teatre Serrano. En els primers cursos solien treballar texts propis afinats posteriorment per Ximo Vidal. En 2012, representaren Perseguint Pirandello i La gràcia de mentir; en 2013, Operació Stanislavski i Com la lluna sóc variable, a més de L’hort dels tarongers, de Txékhov. En 2014, Cabaret Brecht; Els embolics d’Escapín de Molière; Amor diví, amor humà de J. L. Alonso i Mudar de pell. En 2015, Déu ha mort, Marx també i jo mateix no em trobe massa bé i El mercader de València, una adaptació de l'obra W. Shakespeare ambientada en Venècia. En 2016, L’assemblea de les dones, d'Aristòfanes i I Si és la primera vegada... En 2017 Somni d’una nit d’estiu, de Shakespeare, i Histromania. En 2018, Quins fantasmes, d'Eduardo de Filippo, i Distints modes de pensar. En 2019, Molt soroll per res, de Shakespeare i Historietes. Després de la crisi de la Covid, han muntat: I tornarem a sopar al carrer, de Begoña Tena i Xavier Puchades; L'art de la comèdia, d'Eduardo de Filippo i El malalt imaginari, de Molière. Els membres de l'escola hi participen en els muntatges de la Visitatio Sepulchri, el drama litúrgic atribuït a Sant Francesc de Borja que s'hi representa en setmana santa i El cant de la Sibil·la, que s'hi fa per nadal.

Un grup d'exalumnes han creat una companyia amateur, Xirimiri teatre, que ja ha estrenat dues obres d'un dels antics alumnes de l'escola, Mariano Velázquez. Amor-t, una comèdia d'amor i mort, on es parla de la mort dins de l'amor i l'amor dins de la mort, amb uns personatges que esperen el seu destí definitiu al purgatori i Estacions, una comèdia romàntica, personatges lligats pel fil roig que uneix les seues ànimes cercant la felicitat en estacions imaginades.

A Gandia, com a mostra de l'ambient que viu el teatre amateur funcionen més escoles d'art dramàtic, Teatre Safor, dirigida per Julio Santandreu, que dirigeix també el grup El carro de Verona; i les dedicades als infants Escola del teatre

del Raval, dirigida per Maria Josep Gonga i Act and Play, que educa a la comprensió del món a través del teatre i dóna les classes en anglès.

A conseqüència d'aquesta expansió del teatre amateur a Gandia, una sèrie de grups de la ciutat i la comarca han creat una associació formada per Aiguamar teatre; Ambfiteatre; Amics del teatre de la Valldigna; Comuna Gàbia; El Carro de Verona; Lletraferits i Comediants; Marabú Teatre; Quadern d'assajos i Xirimiri Teatre.

Amb tot el que hem exposat pense que podem inserir el fenomen dins d'allò que qualifiquem de cultura popular. O simplement de pràctica cultural, ja que en ella, com ja hem dit, convergeixen i interactuen la cultura dels cultes, com es pot veure amb la tria majoritària d'obres que es representen actualment. De fet en 2002 es va arribar a publicar, coordinat per Ximo Vidal i editat per la Junta Local, l'Associació Iarani i el CEIC Alfons el Vell, un volum que volia posar a l'abast de les agrupacions falleres obres de dramaturgs actuals. Amb el titul de Déu bones peces, hi tenia obres d'autors valencians: Carles Alberola, Chema Cardeña, Juli Disla, Roberto Garcia, Josep E. Gonga, Juan Luís Mira, Joan Muñoz, Patricia Pardo, Paco Zarzoso i el mateix Ximo Vidal. Una d'elles El dimoni és un àngel malalt, de Josep E. Gonga, representada per la companyia El Nuc, fou premiada al concurs de teatre faller de València en 2004, i posada en escena a Gandia per La Ravalera, companyia de la falla del Raval.

Amb intencions semblants, La Junta Local fallera de Gandia, durant el mandat de Jesús Garcia, va crear el Premi de Teatre Ciutat de Gandia. Josep E. Gonga i Joan Muñoz, membres de Pluja Teatre, van formar part del jurat mentre es va mantenir el premi.

Per no parlar de la participació de les agrupacions teatrals de les comissions falleres en la lectura del Tirant lo Blanc que se sol celebrar a Gandia en la Tardor literària, al voltant del 20 de novembre. Durant uns anys ho feren representant escenes de la novel·la que havien dramatitzat Ximo Vidal i Josep E. Gonga de Pluja Teatre.

La cultura tradicional s'hi reflecteix en els muntatges que els fallers fan en algunes celebracions com les cavalcades del ninot. Hi ha una vinculació evident entre el teatre i la festa. Sovint aquell s'integra en aquesta, sobretot quan es teatralitza alguna de les cerimònies festives. Les cavalcades del ninot a Gandia s'hi fan a partir

de 1973, i això vol dir comparses, sàtira i crítica social en un ambient carnavalesc i para-teatral. Algunes de les comparses munten números molt elaborats, amb vestuari espectacular i en elles s'implica tota la comissió, tant els de les agrupacions teatrals com altres que s'hi dediquen a l'elaboració de la roba i dels elements que es gasten en la desfilada.

Passa el mateix amb els grups infantils fallers que participen en el festival musical que munta la Junta Local cada any. Ací entrem en els elements de la cultura de masses. Cançons i melodies de moda amb música enllaunada i el muntatge de números de balls i danses modernes. Passa el mateix amb altres actes de la festa fallera gandiana. Ja em parlat de les emissions que retransmet la SER, a elles s'ha afegit ara uns informatius festius que emet la cadena COPE. A aquests podcast fallers s'hi afegeix un festival de curtmetratges realitzats per comissions falleres que s'emeten en la televisió local. En ells hi solen participar els actors amateurs de les agrupacions locals.

Tant en la mostra de teatre Ligorio Ferrer com en la de curtmetratges, la Junta Local les remata amb unes gales on s'hi premien obres, directors i actors imitant l'ambient de cerimònies com les del Goya de cinema i el Max de teatre.

Aquesta és la situació actual del teatre amateur, a Gandia. Una tradició amb més de cent anys d'existència que ha sabut adaptar-se a la situació social i cultural de cada període històric que li ha tocat viure. Des de les primeres agrupacions formades per elements de les classes benestants de la ciutat, passant per la incorporació de gent de les classes subalternes i els temps foscos del franquisme fins a hui en dia, amb una forta participació de fallers en ella. Una activitat inserida dins del que anomenem cultura popular, tradicional, aquella produïda i consumida, habitualment, per les classes subalternes. Un fil ininterromput que esperem que dure cent anys més com a mínim. •

Bibliografia.

AA.DD. Aproximació al teatre valencià actual (19681998). Universitat de València. 2000.

AA.DD. 10 bones peces. Teatre valencià contemporani. CEIC Alfons el Vell. JLF de Gandia. Grup Iaraní. Gandia. 2002.

AA.DD. El Grau de Gandia. Imatges i paraules per a la memòria. Ajuntament de Gandia. 2007.

Carbó, Ferran i Cortés, Santi. El teatre en la postguerra valenciana (1939-1962) Eliseu Climent, editor. València 1997.

Carbó, Ferran. El teatre valencià entre 1963 i 1970. Universitat de València. 2000.

Coll i Fornés, Josep Joan i Lloret Tarrasó, Josep. Història de las fallas de Gandia. Gandia. 1985.

Coll i Fornés, Josep Joan. Les falles fundacionals de Gandia. CEIC Alfons el Vell. Junta Local Fallera de Gandia. Associació Premi Iarani. Gandia. 2001.

Coll i Fornés, Josep Joan. Les falles de la República a Gandia. CEIC Alfons el Vell. Junta Local Fallera de Gandia. Associació Premi Iarani. Gandia. 2003.

Garcia Frasquet, Gabriel. El teatre al País Valencià. El cas de la Safor (1800-1936) Edicions la Xara. Simat de la Valldigna. 1997.

Garcia Frasquet, Gabriel i Gonga, Josep Enric. El teatre Serrano de Gandia. Ajuntament de Gandia. Patrimoni i ciutat nº 1. Gandia 2007.

Gonga, Josep Enric. El teatre a la Safor (1936-2000) Seixanta anys de societat i espectacle. CEIC Alfons el Vell. Gandia. 2004.

Gonga, Josep Enric. Obrint el teló. El teatre a Gandia des de la postguerra fins als inicis del segle XXI, en Gandia Capital Literària volum I. Lletra Impresa Edicions. Gandia 2018.

Molina, Pasqual; Garcia, Jesús; Pérez, Miquel. Llibre del cinquantenari. Falles de Gandia 1946-1996. Junta Local Fallera de Gandia. 1997.

Mora, Ignasi i Pluja teatre. Tot el temps del món. 25 anys de Pluja teatre. CEIC Alfons del Vell. Gandia. 1998.

Sanchis Guarner, Manuel. Els inicis del teatre valencià modern. 1845-1874. Universitat de València. 1980.

Soria, Enric. 30 anys de cultura literària a la Safor. Colomar editors. Oliva. 1990.

La ràdio ens dona vida, en valencià

/ de Daniel Hermosilla /

La ràdio és un mitjà àgil i proper —l’únic que no necessita més sentit que l’oïda, no cal el tacte ni el contacte visual—.

També és el més econòmic de tots els grans mitjans de comunicació. És per això que hi pot haver ràdio en un col·legi, un institut, un municipi o una associació. En el dial de la ràdio, el valencià és l’excepció, mentre que als carrers dels pobles, el valencià viu i s’empra en el dia a dia. Per esta raó la ràdio en valencià ens arrela i ens acosta a la terra. Com fa anys em va dir una gran periodista i amiga: el més important és conéixer el que ens envolta en la llengua que parlem al carrer. Que així siga; i la ràdio és el millor vehicle, amb el motor més lleuger i més robust. La ràdio ens dona la vida, en valencià.

Alcem el cap, parem atenció. Apareix el típic On Air... naix la ràdio. Posem el so del dia, podem sentir una mascletà, el xiulit del final d’una gran final, el debat encés d’una sessió de les Corts, la manifestació d’una protesta o d’una reivindicació, un programa calmat, d’entreteniment, o una tertúlia d’anàlisi. La ràdio és informació, és comunicació, entreteniment, passió. La ràdio, en valencià, és, a més, cultura, molt més enllà de l’enrenou polític. La ràdio ens uneix en un mateix espai. Però, sobretot, la ràdio és sorollosa.

Un silenci en la ràdio és el no-res per a l’oient, i l’amenaça d’infart per al responsable que l’escolta al despatx. Les veus de la ràdio, diuen, són especials. Jo he passat de sentir les veus (d’altres) de la ràdio a sentir la meua veu. I, com se sol dir, la nostra veu és la que menys ens agrada. Però la meua ja forma part del nostre llegat radiofònic en valencià. Un orgull.

Posem la ràdio. Ens deixem portar pel dial de l’FM. Sabeu que hi ha moltíssimes emissores. Segons anem passant, sentim música, notícies, programes, comentaris, esports. En el relat del pas ràpid per les emissores del dial ens queda este soroll entretallat i característic de la ràdio. I poques vegades sentim parlar valencià. Ens acostem a alguna emissora municipal, o alguna local en zones on la nostra llengua és majoritària. I poc més. El visitant, el turista, aquell que passa, amb el cotxe, per la nostra zona no troba massa varietat. Sols el bon dia que, fins i tot, pot eixir per la boca d’algun locutor a qui la o tancada del ‘bon’ delata. Sol ser amic “del buenos días” com quan jo dic “good morning” i em passe al valencià. La ràdio, els mitjans de comunicació són eines vertebradores i, això, ens fan sentir la pertinença a un lloc. Normalitat seria que, de manera natural i habitual, en sentírem i férem

servir una i altra, valencià i castellà. Però no és així. El flux de sons del dial ens fa veure que no. El castellà és majoritari. El seu amplificador és enorme, i tal vegada és normal que siga així. I per això és tan important que hi haja i, sobretot, siga interessant i se senta la ràdio en valencià.

Cada vesprada, comence La Pròrroga amb un “Hola, com esteu”, que vol ser àgil i proper. Dirigit a tu, perquè jo faig la ràdio per a tots, però tu reps la ràdio que jo faig de manera individual. Intente fer ús d’un valencià pròxim, que no grinyole, que no l’estranyes. És la manera que tinc d’arribar a conciliar la llengua formal i la del carrer. El més important, que escoltant el que sents a la ràdio, no siga molt diferent del que et parlen a casa.

Ràdio i televisió, només en valencià.

En la meua trajectòria professional audiovisual sols he treballat en valencià. I, de veres, que també m’agradaria abans d’acabar la meua carrera, poder fer ràdio en castellà. Per què no? Al cap i a la fi, és la meua llengua materna. D’oïda, això sí, quasi tots els meus referents radiofònics han sigut en castellà. De l’esport o de la informació. Però, sobretot, dels primers, els periodistes esportius. En valencià vam haver d’esperar a l’antiga Ràdio Nou. Els Jaume Tamarit, Artur Balaguer o Vicent Grau, entre molts altres, van ser aquelles veus primerenques de la ràdio esportiva, la meua, en valencià. Ens parlaven del Llevant o de l’Elx, i no del Levante o l’Elche. I del Tour de França o dels Jocs Olímpics d’Atlanta o d’Atenes, per posar exemples. Ens acostumàrem a sentir els noms dels jugadors dels nostres equips, fem bagatge periodístic de protagonistes que, si no haguera sigut per la nostra ràdio (i la tele) no hauríem sentit parlar d’ells. I el més important,

les mateixes primeres paraules que assentírem de menuts. L’essència de tot el que fem els periodistes no és sols la informació, sinó (i cada volta més), la comunicació. Fem-ho també en valencià. Per què és important? Perquè com més utilitzem el valencià major riquesa personal i col·lectiva tindrem i haurem sigut capaços de ferla sobreviure. El transistor ja quasi no existeix, és una relíquia, amb la qual jo em vaig estrenar en les ones. Escoltant aquell aparell, menut, ressorgien les imatges al cap, imaginava jugades i gols, l’expressió d’un polític en un míting electoral o les últimes paraules d’una fallera major plorosa abans d’encendre la traca de la Cremà, la nit més trista i alhora la nit per a la qual treballen durant tot un any. El transistor ha desaparegut, però la ràdio roman viva. Des de les ones i en valencià, la ràdio ens dona vida.•

L’estil Florentino

/ per Pep Gonga /

Si n’hi ha una afició de caràcter costumista i popular hui en dia, aquesta és, sense cap dubte, la del futbol. Josep M. Carandell ja va fer una obra amb el futbol com a motiu als anys vuitanta del segle passat. L’Horta teatre va muntar una versió pròpia uns anys després. Aquesta comèdia, sainet costumista, astracanada o com vulgueu dir-li, parteix de la idea d’aquells per mostrar amb humor, sàtira i embolic, el reflex social de què pot significar, hui en dia, el futbol i tot l’univers ideològic i de manipulació social que l’envolta.

Personatges:

Paco.

Empar.

Andreu.

Hèctor.

Bruixa.

Escena I

En escena, l’interior d’un pis. Tot decorat amb motius del València CF. Les parets estan plenes de pòsters del mateix equip. Portes a dreta, esquerra i al fons. En una d’elles s’entreveu un llit on dormen Empar i Paco. Les altres són les de la cuina i la porta de la casa. Empar i Paco són al llit, aquest somia en veu alta. Sembla retransmetre un partit de futbol.

PACO.- Gaya avança imparable per la banda esquerra.... combina amb Soler... Soler per a Gaya... Gaya per a Duro.... entra en l’àrea, entra en l’àrea... va a rematar...

EMPAR.- (Mig endormiscada) Calla.... vols callar...

PACO.- Li ix al pas Florentino... li mostra un rastre de bitllets de cinc-cents euros... Duro es

queda mirant-los... i perd el baló... ocasió de gol perduda...

EMPAR.- Quina hora és?

PACO.- Falten deu minuts... i s’imposa l’estil Florentino...

EMPAR.- (sacsant a Paco) Què quina hora és?

PACO.- (Despertant de sobte) Aaah!... Florentino... que ve Florentino...

EMPAR.- Què dius? Quin Florentino ve?

PACO.- Això no són maneres... quin estil més miserable tens Florentino... tot ho arregles amb diners...

EMPAR.- (Mirant el despertador) Ostres, són les dotze! (s’alça d’un bot del llit)

PACO.- Les dotze?

EMPAR .- Alçat, dóna’t pressa, que hui ve mon pare a dinar!

PACO.- Ton pare?

EMPAR.- Sí, no te’n recordes? El convidàrem ahir.

PACO.- I he d’anar a arreplegar-lo?

EMPAR.- No, està en el Congrés dels Borja, i quan acabe vindrà. Espavila, que hem de preparar-ho tot... (el treu a espentes del llit, porta un pijama del València CF) i portat bé, no vull que parles de ximpleries.

PACO.- Quines ximpleries?

EMPAR.- De futbol... que només saps parlar de futbol. (s’il·lumina la resta de l’escena)

PACO.- El futbol no és cap ximpleria. (se’n va cap a la cuina. Torna menjant una magdalena)

EMPAR.- Estàs menjant? Si anem a dinar ara mateix.

PACO.- (es lleva el pijama i es posa un xandall del València CF). Que tenim per a dinar?

EMPAR.- La paella que vas a fer tu.

PACO.- Paella?... Jo?... Com?... Ni pensar-ho... la paella cuinada amb gas no té gust de res... i no tenim caragols.

EMPAR.- Sí que en tenim.

PACO.- Els has enganyat?

EMPAR.- Com a tu... que no has de fer cap paella, bobo, he preparat ensaladilla russa i he encomanat dos pollastres rostits al bar del cantó.

PACO.- On està el mòbil? He de mirar les notícies d’última hora sobre el partit.

EMPAR.- Ajuda’m... vés parant taula.

PACO.- Primer m’hauré d’informar, no?

EMPAR.- Vaig pels pollastres. Mentre para taula. Posa el mantell blanc.

PACO.- Ja que baixes al carrer, compra’m l’As, el Marca i el Súper Deportes.

EMPAR.- Per a què vols tant de diari?

PACO.- He d’estar ben informat.

EMPAR.- Posa la coberteria bona... (Ix)

PACO.- (Agafa el mòbil i es posa a llegir les notícies esportives digitals mentre va parant taula)

Entrenamiento accidentado en Paterna. No és possible! No és possible! (deixa els plats en un muntó damunt la taula i es passeja nerviós per l’habitació llegint el mòbil) Soler lesionat... el dia abans del partit!... “Ayer tarde, cuando finalizaba el partidillo de entrenamiento en el campo de Paterna, el centrocampista i varias veces internacional del Valencia CF, Soler fue lesionado por un jugador del juvenil valencianista”. (llança un plat a terra en un atac de fúria) La mare que els va parir! Vint-i-quatre hores abans del partit contra el Madrid! Però a qui se li ocorre jugar contra xiquets abans d’un partit tan important! (Mentre va dient tot açò, intenta arreplegar les restes del plat) Segur que és un jovenet discotequer i drogat! Segur que anava empastillat! Soler lesionat... Soler lesionat... no pot ser! (Es queda uns moments parat) Que no haurà sigut un complot de Florentino? Clar, com no pot fitxar a ningú del València, ara ha manat lesionar a Soler... maleït Florentino, quin mal estil que tens! I nosaltres amb un xino de president que no fa res de bo...

EMPAR.- (entra amb una bossa en la mà) Què fas?... Quina escampà has fet? No et puc deixar a soles. I mon pare a punt d’arribar.

PACO.- Ara ho arregle, ha sigut culpa de Florentino...i del xino!

EMPAR.- Florentino? Quin Florentino?... i quin xino? Deixa-ho estar... (arreplega les restes del plat) fes alguna cosa de trellat, ves a la cuina i talla un poquet de formatge i pernil. (Paco va a la cuina. Al cap d’un moment fa un crit de dins la cuina) Paco, que t’ha passat?

PACO.- (entra mirant-se un dit amb sang) M’he tallat. No pot ser, en l’últim minut m’he lesionat... igual que Soler. El dia del partit i en la mà de portar la bandera.

EMPAR.- (Mirant-li el dit) Això no és res.

PACO.- Com que no és res? I ara com agarraré la bandera?

EMPAR.- Posa’t un poc de mercromina. (Paco va al lavabo. Sona el timbre de la porta, Empar va a obrir).

Escena II

Entren el pare d’Empar, Andreu i Hèctor, un professor amic seu. Tots dos són especialistes en els Borja.

ANDREU.- És el professor Hèctor, Empar, un bon amic meu.

EMPAR.- Tant de gust. (Apareix Paco) El meu marit, Paco.

PACO.- Tant de gust.

HÈCTOR.- El gust és meu.

ANDREU.- És un professor ponent del congrés dels Borja. Com fa dos dies que mengem de càtering, m’he permès convidar-lo a dinar.

PACO.- No es preocupe, on mengen tres, mengen quatre.

ANDREU.- Què t’ha passat en el dit?

PACO.- Una lesión en el último minuto.

EMPAR.- No li passa res, és un exagerat. Passeu, que us porte un aperitiu.

(Empar i Paco entren en la cuina. Els dos homes seuen a taula)

ANDREU.- Dinem i ens n’anem, que no vull perdre’m els disbarats del professor Ranieri.

HÈCTOR- Sembla mentida, que emprenyats que estan vostès l’un amb l’altre.

ANDREU.- M’irriten ell i el disbarat de l’estil florentino dels Borja.

HÈCTOR.- Però són col·legues, haurien d’arribar a un consens.

ANDREU.- Si no baixa del burro, no hi ha consens que valga.

HÈCTOR.- El seu gendre, també és professor?

ANDREU.- Eixe? Professor de pilotes. No sé què li va veure la meua filla...

HÈCTOR.- La veritat és que la seua filla és preciosa. (Mira la sala) I el seu gendre em sembla que és un gran aficionat a l’esport rei.

ANDREU.- Té menjat el cervell pel futbol.

EMPAR.- (Eixint) Aneu picant que ara porte les cerveses. (torna a la cuina)

HÈCTOR.- Espere no haver causat cap molèstia, son pare ha insistit tant...

PACO.- (eixint amb les cerveses) On mengen tres, mengen quatre. Anava a fer una paella, però com que m’he lesionat en l’últim minut.

ANDREU.- Ens menjarem una ensalada de Putin i un tros de pollastre socarrat, com sempre que vinc.

EMPAR.- (que ix amb els plats que ha esmentat el pare) Pare!

HÈCTOR.- No es preocupe, ja conec el sentit de l’humor de son pare.

PACO.- (se n’adona que Hèctor està mirant

un pòster d’Albiol) Se n’ha anat. Ens el furtà Florentino, però ara juga en el Vila-real. Pitjor per a ell.

HÈCTOR.- Com?

EMPAR.- I vosté d’on és?

HÈCTOR.- Soy argentino, pero mis padres eran de acá. Per això sé parlar valencià.

PACO.- Mira, oriundo... com el Cheryshev.

HÈCTOR.- Ara traballe en Ferrara...

PACO.- Ferran? Eixe se n’ha anat al barça...

ANDREU.- Ferrara és una ciutat d’Itàlia, burro... treballa en la universitat

HÈCTOR.- Una ciutat bellíssima.

PACO.- I en quina categoria està?

HÈCTOR.- És una gran entitat. De primera...

PACO.- En la sèrie A italiana. Una de les grans. Encara que a mi els italians em semblen avorrits, sempre jugant a la defensiva.

HÈCTOR.- Li puc assegurar que Ferrara, d’avorrida en te poc.

PACO.- I quines figures té?

HÈCTOR .- Allà van nàixer Savonarola... Antonioni... Frescobaldi...

PACO.- Cuiden la cantera, això és el que li fa falta al València...

HÈCTOR.- I passaren figures com Ariosto, Tasso, Della Francesca...

PACO.- Bona defensa, una miqueta dura, però bona...

HÈCTOR.- Bassani... Van der Weyden...

PACO.- Eixe és holandès, no?

ANDREU.- Un gran artista, del quinze.

PACO.- Jo pensava que portava el catorze... com Cruyff...

EMPAR.- Voleu cafè? (comença a llevar els plats).

HÈCTOR.- Jo l’ajude.

PACO.- No es moleste, si ella està acostumà...

HÈCTOR.- Insistesc. (Empar i Hèctor porten els plats a la cuina).

PACO.- I què... com va la congregació?

ANDREU.- El congrés...

PACO.- Això mateix...

ANDREU.- Què, hui no vas al futbol?

PACO.- Per descomptat, no voldrà que em perda un clàssic.

ANDREU.- Qui juga, Martorell o Marc?

PACO.- El Madrid i el València, ignorant.

ANDREU.- No n’agarres ni una, tros de soca.

PACO.- Mira que tu... pareixes Cillessen.

ANDREU.- Qui?

PACO.- I ara qui és l’ignorant?

(Tots els personatges queden quiets, com si estigueren congelats. Fosc. S’escolta l’himne del València. Quan torna a il·luminar-se l’escena Andreu i Hèctor han desaparegut)

Escena III

(Paco, en calçotets, va demanant-li la roba esportiva del València CF que hi ha al damunt de la taula a Empar. Les demana com ho faria un cirurgià en un quiròfan)

PACO.- Pantalons. (Empar va donant-li el que demana i ell s’ho posa) Camiseta. Gorra. Bufanda. Bocata.

EMPAR.- Hui te l’he fet extra... com el partit.

PACO.- Puro. Bandera...

EMPAR.- Quanta cerimònia, Paco, no entenc res. Això del futbol sempre serà un misteri per a mi.

PACO.- Dir això en ple segle XXI... quina incultura, tota la culpa és de ton pare, per haver-te fet agarrar eixa mania pels llibres.

EMPAR.- M’agrada llegir.

PACO.- Els llibres sols donen mal de cap, i les pel·lícules d’amor són totes mentida.

EMPAR.- I com ho saps, si no llegeixes i no vas mai al cine?

PACO.- Perquè tenim el Movistar prèmium... no voldràs que amb els diners que ens costa, damunt anem al cine.

EMPAR.- Ja, com que ens apuntarem al Movistar per vore pel·lícules. No seria pel futbol? Que només el gastes per vore partits. Si només el poses quan parlen d’equips, de jugadors i de pilotes.

PACO.- Vull ser un home informat, no un ignorant...

EMPAR.- Sí, amb l’As, el Marca i el Súper

Deportes... tot cultura (s’apropa a ell amb veu melosa) Paco, per què no vols vore pel·lícules romàntiques amb mi?

PACO .- (Li fa una finta amb el cos i s’allunya d’ella) Això és un atac directe... però jo sóc molt bon defensa, millor que Paulista...

EMPAR.- (Agarrant-lo del braç) Estic parlant-te.

PACO.- (Alçant el braç com si fos un àrbitre) Falta i targeta groga, m’has agarrat del braç.

EMPAR.- (apropant-se insinuant) Només vull parlar.

PACO.- No comences, que conec la teua tàctica, sempre acaba en el llit.

EMPAR.- No parlava d’això... Estic gelosa de la teua “novia”, Paco.

PACO.- El València no és cap novia, no compares.

EMPAR.- Una “novia” tan acaparadora.

PACO.- (Per fugir de la dona, es posa a cantar l’himne del València) Amunt València, amunt València, és el millor...

EMPAR.- Per què no m’estimes a mi igual que a ella, Paco?

PACO.- (Cantant) Amunt València, Visca el València del nostre cor...

EMPAR.- Jo no estic en el teu cor, Paco?

PACO.- (Cantant) En la capital del Túria és el València qui vist de blanc

EMPAR.- Jo també vestia de blanc quan ens casarem, Paco... quina boda... i tots els convidats que vas voler, Paco. Tots futboleros, només faltava

Florentino el president del Madrid.

PACO.- (Deixant de cantar de sobte) Florentino!... i una merda, Florentino... ni bufat de vi de garrafa convide jo al Florentino.

EMPAR.- Paco!... Paco, calmat, que era una broma!

PACO.- No anomenes a Florentino en esta casa.

EMPAR.- Veus fantasmes per tots els costats, Paco.

PACO.- Fantasmes? Ens va furtar Albiol i volia emportar-se a Ferran. Res de fantasmes.

EMPAR.- Estàs nerviós... vols que et prepare una til·la?

PACO.- El que vull és un àrbitre imparcial... bé, ja ni ha prou que el partit comença a les set i no vull fer tard.

EMPAR.- Futbol, sempre futbol. Abans encara eixíem quan no jugava el València a casa. Ara, quan juga fora et poses a vore’l en el Movistar. No em dediques ni un minut.

PACO.- Ja estem repetint-mos. Això és com mirar una jugada al VAR. Mira, d’ací dos diumenges, si vols, anirem a Bilbao, que la penya munta un viatge per a seguir el València. Et duré a vore el Chuchengueim eixe abans del partit.

EMPAR.- No tens remei!

PACO.- Va, dona... quedat contenta, que si guanyem, tindrem repetició de la jugada en el terreny de joc (assenyalant el llit).

EMPAR .- (amb veu insinuant) Encara tenim temps abans del partit.

PACO.- No, que no puc arribar tard.

EMPAR.- Per una vegada que arribes tard a un partit.

PACO.- No és un partit... és el partit! Llegeix un llibre i aixina et torbes...

EMPAR.- No escarmentes, Paco.

PACO.- I la bufanda anti-madridista?

EMPAR.- La portes penjada al coll.

PACO.- Au, prou, que faré tard... ho porte tot? No em deixe res?

EMPAR.- El televisor, així vories el partit en la pantalla i en el camp alhora.

PACO.- No dones idees.

EMPAR.- Ei, que et deixes açò... (mostrant-li l’As, el Marca i el Súper Deportes) I la foto de l’Albiol i la del nou.

PACO.- No em parles d’Albiol, que em pose nerviós.

EMPAR.- Un xic tan ben plantat i musculós...

PACO.- Per què te’n vas anar, Albiol? Tot per culpa de Florentino!

EMPAR.- Que tingueu sort.

PACO.- Amb quina intenció dius això? No vols que guanye el València?

EMPAR.- I tant... (assenyala el llit) T’espere en el terreny de joc...

PACO.- Si guanyem, igual arribe una miqueta tard, anirem a celebrar-ho al bar de Manolo el del Bombo...

EMPAR.- Si guanya el València, siga l’hora que siga, em trobaràs desperta.

PACO.- (Canta) Amunt València, amunt València, és el millor...

EMPAR.- Espai amb els fantasmes, Paco... que apareixen quan no te’ls esperes.

PACO.- (de fora) Què?... Florentino! On està... on està? Maleït Florentino!

EMPAR.- Està com una cabra... al psiquiatre i no al Mestalla hauria d’anar... (Fosc)

Escena IV

L’espai està il·luminat en dues parts. A una banda seuen el Pare i Hèctor. És on el celebra el Congrés dels Borja. A l’altre Paco com a espectador del partit València-Real Madrid. Els espais s’il·luminen de manera alternativa segons passa l’acció en ells.

PACO.- (com si li ho comentara a un veí de localitat) Veus com és de veres que no juga el Soler, però està convocat. Per què no el traurà Gattuso? Ara vorem a qui posa ... tota la culpa és d’eixos de Paterna, són massa joves, volen fer mèrits i lesionen als titulars. Ja diuen les alineacions... A Guillamón? Però com traus a Guillamón, tros de soca, si sols sap pegar patades. Perdem, segur que perdem... (sona l’himne del València. Paco canta acompanyant-lo) Amunt València, amunt València és el millor.... (fosc. S’il·lumina l’altre espai)

VEU EN OFF .- Què els Borja es van imbuir de l’estil florentí és inqüestionable. El mateix Alfons de Borja quan va acudir al concili de Florència, quan va ser ambaixador allà mateix, va quedar fascinat per la ciutat i els seus ciutadans...

ANDREU.- Açò és intolerable... com han permès aquesta ponència? El professor Ranieri no sap on té la mà dreta.

HÈCTOR.- Calma, professor Andreu... tranquil, que li agafarà un atac.

ANDREU.- No vull calmar-me, eixe home és un burro. S’haguera pogut lesionar ell en compte del meu gendre.

HÈCTOR.- Què diu?

ANDREU.- Res, coses meues (comença a xiular) Fora! Fora! (s’alça i se’n va)

HÈCTOR.- Per una vegada que m’accepten una ponència en un congrés i la que s’està muntant.

VEU EN OFF.- Senyores i senyors congressistes... facen el favor de guardar les formes... les idees són per a debatre... un poc de respecte...

(augmenten els xiulets i els crits de Fora! Fora! Fosc. S’il·lumina la part de l’estadi)

PACO.- Àrbitre, que talles més les jugades que un sastre, burro!! (A un veí imaginari) Que no vull fumar, home, que no vull! Cada diumenge li ho he de dir, que sols encenc un puro quan el València marca el primer gol... aparte el puro, home! (s’escolten crits de gol! gol!) Gooool! Gool!... Go... merda, que ha marcat el Madrid, i no ho he vist per culpa del puro... Fora de joc, era fora de joc... que posen el VAR. Àrbitre, panderola! Que estàs venut!... que t’ha comprat Florentino!... maleït Florentino... Mira, i el xino en el palco rient. Això quina classe de president és? Fora, fora!

(Fosc. S’il·lumina la part del Congrés dels Borja).

HÈCTOR.- Cavallers... calma!... calma!...

professor Andreu, solte al professor Ranieri... no, amb el diplomatari dels Borja, no... Nyas, en tota la boca!... i amb un llibre de vuit-centes pàgines... calma!... calma, cavallers, calma!...

(Fosc. S’il·lumina la part de l’estadi).

PACO.- Cheryshev... Cheryshev... suelta el balón de una ves! Que tens al Duro desmarcat a l’altre costat, tros de soca.... ala, un altre baló perdut... dominant el partit i perdent zero a u... passa-la a Guedes, passa-la a Guedes... Goool!! Goooool!!... (fa bots, crida i agita la bandera). Amunt València, amunt València és el millor.... (sonen els xiulets del final de la primera part) I en un moment psicològic... en l’últim minut de la primera part. Ara si que li pegue foc al puro. (l’encen). Toma pepino, Florentino, toma pepino... i vixca el president xino!

(Fosc. S’il·lumina la part del Congrés dels Borja).

VEU EN OFF .- Senyors congressistes, la direcció del congrés ha decidit fer un recés per veure si es calmen els ànims... en unes hores esperem reprendre la lectura de les ponències i comunicacions.

HÈCTOR.- Com està el professor Ranieri?

ANDREU.- Molt bé, però la ponència segur que no la pot llegir.

HÈCTOR.- Home, Andreu, que li has estampat en tota la boca el diplomatari dels Borja... quina falta de diplomàcia. Un llibre de vuit-centes pàgines.

ANDREU.- Estil Florentino, com ell s’ho mereixia.

HÈCTOR.- Aprofitaré el recés per passar un moment per l’hotel. Si vol alguna cosa de fora.

ANDREU.- Podries passar per casa de la meua filla, que m’he deixat una carpeta amb uns documents quan hem anat a dinar.

HÈCTOR.- Això està fet.

(Fosc. S’il·lumina la part de l’estadi).

PACO.- (acabant de menjar-se el bocata) Xe, lleves

de davant que ja ha començat la segona part... (parlant amb la boca plena i soltant trossos de pa per la boca) Paza... pazala... foga de xoc.... àgbitre... (tus i torna a parlar normal) Això no era falta, tros de burro... venut, que t’has venut... Florentino, quant et costa comprar els àrbitres cada setmana? Tens prou diners o hauràs de vendre el Bernabeu?

(Fosc)

Escena V

Empar està a casa, sola i avorrida. Fulleja un diari.

EMPAR.- Chico joven... universitario... busca amiga... i damunt serà guapo... piso para compartir... Hombres, adivino el pasado, el presente y el futuro. Solo consultas telefónicas. La Bruixa Fluixa.

(Treu el mòbil i marca el número de l’anunci. S’il·lumina l’altra banda de l’escenari i apareix la Bruixa que contesta la trucada)

BRUIXA.- La Bruixa Fluixa al seu servei. Si vol parlar en valencià, diga u; si quiere hablar en castellano, diga dos; if you want to speak in english... three..

EMPAR.- u… u…

BRUIXA.- Quasi millor... si vol consultar sobre problemes de treball, diga u; si són problemes sentimentals, diga dos; si són de salut, diga tres; per a altres problemes, diga quatre...

EMPAR.- El quatre... l’u... no el dos... ai, no sé...

BRUIXA .- Vol fer el favor de decidir-se... bé, de moment descartem la salut.

EMPAR.- El dos... vull el dos...

BRUIXA .- Les cartes em diuen que és vostè un home indecís.

EMPAR.- Perdó, sóc una dona.

BRUIXA.- Però vostè no ha vist que l’anunci deia “solo hombres”

EMPAR.- Sí, però jo els problemes els tinc amb el meu home, per això he cridat, he pensat que vostè seria una especialista en homes...

BRUIXA.- Sí, una especialista en rebre preguntes dels homes i resoldre els seus problemes, no els de les dones.

EMPAR.- En el temps que portem parlant ja podria haver endevinat que jo era una dona.

BRUIXA.- Bé, ja que ha cridat, per una vegada faré una excepció... m’ha dit que té problemes sentimentals...

EMPAR.- Dona, tant com problemes.

BRUIXA.- Si ha triat el dos, és que té problemes sentimentals... o no?

EMPAR.- El que vosté diga.

BRUIXA .- Diga’m el seu nom.

EMPAR.- Empar.

BRUIXA .- Quin dia va nàixer?

EMPAR.- El quinze d’agost.

BRUIXA .- Quin dia es va casar?

EMPAR .- Un catorze de setembre.

BRUIXA .- Eixa veu.

BRUIXA.- D’on és vosté?

EMPAR.- De la Safor...

BRUIXA .- De Beniopa... i va estudiar en l’institut Ausiàs March de Gandia.

EMPAR.- Sí... com ho sap?

BRUIXA.- A son pare li diuen Andreu... i a sa mare Anna, i està sorda... al teu home li diuen Paco i és d’Almoines.

EMPAR.- Ai, mare de Déu senyor, que és una endevinadora de veres...

BRUIXA.- Quan el vas conèixer en el Bacarrà anaves amb la teua amiga Dorita.

EMPAR.- Ai, que m’agarra algo.

BRUIXA.- Que sóc Dorita, Empar!!

EMPAR.- Dorita?... Dora? De veres ets tu?

BRUIXA.- Que sí, dona, que sóc jo. Quant de temps sense veure’t... com estàs?

EMPAR.- Però tu no treballaves en les oficines de Tableros Faus?

BRUIXA .- Sí, però amb la crisi em vaig quedar parada i com estava farta de buscar faena sense trobar-ne, em vaig dedicar a açò.

EMPAR.- Però de bruixa? D’endevinadora?

BRUIXA .- Ai, filla, a mi de menuda la meua iaia em va dir que tenia “gràcia”, i vaig pensar, tinc “gràcia”? L’aprofitaré.

EMPAR.- Tu el que has tingut sempre és molt de “palique”.

BRUIXA.- Doncs això, “gràcia” i mira, ací estic.

EMPAR.- I a què ve això de “solo hombres”?

BRUIXA.- Perquè són més fàcils de convèncer. Estan faves. Els dius quatre coses i se’n van més contents que unes pasqües. Però parla’m de tu. Què fas, treballes d’alguna cosa?

EMPAR.- D’ama de casa, filla, d’ama de casa.

BRUIXA.- I estàs més avorrida que un titot... escolta... ara que pense... mira, jo tinc molta faena, i m’acaben d’oferir fer un programa en Tele set, necessite algú que m’ajude. No t’agradaria treballar amb mi?

EMPAR.- Jo de bruixa... però què dius?

BRUIXA.- Sempre has tingut més “palique” que jo... segur que ho faries molt bé.

EMPAR.- Vols dir?

BRUIXA .- És fàcil, sols has de saber escoltar i posar-li una miqueta d’imaginació a les contestacions... i quatre cosetes més que et puc explicar... no volies fer-me una consulta? Pregunta’m que volies saber i voràs.

EMPAR.- El meu home, el Paco... els diumenges em deixa sola i se’n va al futbol... i la resta de la setmana sols està pel futbol, mirant la tele, llegint diaris esportius... si el futbol es menjara, també s’alimentaria d’ell.

BRUIXA.- I el cagaria... (posant una veu engolada) Les cartes em diuen que Paco pateix un trastorn mental... pot triar, porte’l al psicòleg, o busque-se’n un altre que li eixirà més barat.

EMPAR.- Què bèstia que ets, Dorita.

BRUIXA .- Veus, si hagueres sigut un home, t’haguera paregut perfecte, per això sols treballe amb homes... (Sona el telèfon de Dorita) Mira, un client... espera, et deixe oberta la línia i així voràs com treballe... La Bruixa Fluixa al seu servei. Si vol

parlar en valencià, diga u; si quiere hablar en castellano, diga dos; if you want to speak in english... three..

(S’il·lumina Paco en l’estadi parlant per un mòbil)

PACO.- L’u... l’u...

BRUIXA .- Si vol consultar sobre problemes de treball, diga u; si són problemes sentimentals, diga dos; si són de salut, diga tres; per a altres problemes, diga quatre...

PACO.- El quatre... el quatre...

BRUIXA .- De què vol parlar?

PACO.- Estem en la segona part i anem u a u... sap si acabarem guanyant? (se senten veus de fons que criden: así, así, así gana el Madrid!)

BRUIXA .-Em crida des del camp de Mestalla...

PACO.- Ostres... com ho ha sabut?

BRUIXA .- Sóc la Bruixa Fluixa. A vore que diuen els astres... Podrien remuntar... però veig una influència negativa... una flor... sembla una flor. No, no és una flor. És un home amb flor o amb un nom que comença per flor...

PACO.- Flor? Flor,,, floren... Florentino! Me caguen Florentino... fins i tot amb les bruixes té influències... (s’escolten crits de Gol! Gol!) Merda... ha tornat a marcar el Madrid... maleït Florentino!... maleït Florentino!... (es talla la comunicació. Fosc a Paco).

EMPAR.- Dorita, eixe era el meu Paco.

BRUIXA .- Sí?... doncs toca cada quinze dies, quan el València juga a casa. (torna a sonar-li el telèfon) Escolta t’he de deixar, que els caps de setmana amb els futbolers no done abast .Saps

que faré? Quan acabe la faena passaré per ta casa a parlar amb tu. Mentre pensa amb el que t’he proposat. Digues on vius.

EMPAR.- Passa quan vulgues... Ara et done l’adreça.

(Fosc) Escena VI

Empar, sola a casa, llegeix un llibre i escolta música. Entra Hèctor.

HÈCTOR.- Perdó, bona tarda, moleste?

EMPAR.- Ah!... És vostè, Hèctor, m’ha espantat... Per on ha entrat?

HÈCTOR.- Per la porta.

EMPAR.- Ha entrat per la porta sense que ningú li obrira?

HÈCTOR.- Estava oberta.

EMPAR.- Paco, pensant en el futbol sempre s’oblida de tancar. I què fa ací?

HÈCTOR.- Oh... eh... té una explicació una miqueta rara... l’estil florentino ha provocat un caos en el congrés, la cosa ha acabat amb una sèrie de reaccions poc civilitzades i s’ha suspès... jo ho he aprofitat per anar a l’hotel i son pare m’ha demanat que passara per uns documents que s’havia oblidat ací.

EMPAR.- Què diu?... estan com una cabra... uns altres obsessionats amb el Florentino eixe... serà una passa?

HÈCTOR.- Està sola?

EMPAR.- Sola? No, estic amb Albiol, Soler, Duro, Guedes...

HÈCTOR.- Normal, Paco és un fanàtic del València.

EMPAR.- Normal?... li sembla normal la decoració de la casa, comprar-se cada dia tres diaris esportius, no perdre’s un partit per la ràdio i per la tele, mirar i escoltar tots els programes esportius que fan, només parlar del València? El seu equip és per a ell com... com...

HÈCTOR.- Com una mare.

EMPAR.- Com una mare, un pare, un fill i l’esperit sant.

HÈCTOR.- Com una religió.

EMPAR.- Això... com una religió... com si s’haguera fet d’una secta religiosa d’eixes... però perdone, no li he ofert res. Vol beure alguna cosa?

HÈCTOR.- El que vulga. (seu, mentre Glòria prepara dos vins i continua parlant)

EMPAR.- Quan érem promesos el futbol li agradava, però era una altra cosa... parlava poc, però a mi m’agradava. Ens vam casar i érem molt feliços... fins que un bon dia un amic li va proposar fer-se soci del València. A quina mala hora, quin canvi... va començar a xerrar pels colzes però només de futbol. El València va entrar en la nostra casa... i encara no ha eixit...

HÈCTOR.- Tinga paciència, algun dia canviarà.

EMPAR.- No ho crega, cada dia va a pitjor. Em guardarà un secret?

HÈCTOR.- Seré una tomba.

EMPAR.- És una cosa molt íntima... no sé si dirli-ho.

HÈCTOR.- Tranquil·la, no es preocupe, de mi no eixirà res.

EMPAR.- Paco, quan el València perd... no fa ús del matrimoni...

HÈCTOR.- Perdó?

EMPAR.- Ai, no siga bobo... ja m’entén... que no fa... ús... del matrimoni. Fins que el València no torna a guanyar, ni un bes, ni una carícia, res... ai, no sé per què li dic açò.

HÈCTOR.- No ho entenc. Amb una dona tan bella en casa i prefereix el futbol?

EMPAR.- Abans encara eixíem un poc, anàvem a ballar... a mi sempre m’ha agradat ballar, sap? Ho note a faltar.

HÈCTOR.- Això té una solució molt fàcil. (puja el volum de l’aparell de música i es posa a ballar amb Empar)

EMPAR.- Gràcies... feia tant de temps que no ballava. Balla molt bé.

HÈCTOR.- He fet unes classes de balls de saló.

EMPAR.- La seua dona deu estar molt contenta...

HÈCTOR.- Sóc fadrí (la besa)

EMPAR.- Què fa?

HÈCTOR.- Acabe de besar-la.

EMPAR.- (es treu un xiclet de la boca) I açò?

HÈCTOR.- Perdone... és un vici que tinc des de menut.

EMPAR.- El xiclet... o el bes? (se’l torna a posar a la boca) Li’l torne... (besa a Josep)

HÈCTOR.- Mmmm... té un sabor nou... millor que el que tenia. (Ballant, ballant, van al llit. Fosc).

Escena VII

Entra Paco abatut. Arrossega la bandera per terra. Es lleva la bufanda i seu amb cara de desesperació.

PACO.- Dos a u... quin desastre... i damunt ha marcat en pròpia porta el Paulista. (agarra el pòster de Paulista i el trenca a trossos) Traïdor... desagraït... maleït... segur que t’ha comprat Florentino... per què tens tant de poder, Florentino, per què? Empar... Empar... on estàs?... em sents?

EMPAR.- (Eixint de l’habitació amb batí i tota despentinada) Paco... què fas en casa? No havies de quedar-te en el bar del tio del bombo?

PACO.- No m’ho puc creure, Empar... Ha passat, ha passat, i en casa!

EMPAR.- Com?... què... Què ho has vist?

PACO.- En primera fila, Empar... com ha pogut passar?

EMPAR.- Paco... jo...jo no sé què dir.

PACO.- No podré anar amb la cara alta pel carrer.

EMPAR.- Paco... ha estat una equivocació... jo...

PACO.- D’equivocació res... ha passat. I tant que ha passat.

EMPAR.- No ho sé... tot ha sigut tan estrany... tan ràpid...

PACO.- Estic tan enfonsat que no sé que dir... quin patiment... però algun dia arribarà la venjança.

EMPAR.- Venjança?... violència no, Paco... Jo... si vols, me’n vaig de casa... I mentrestant et tranquil·litzes.

PACO.- De cap manera... ara necessite parlar-ho amb tu...

EMPAR.- Creus que podem parlar civilitzadament?

PACO.- El primer que em pregunte és com a pogut entrar?

EMPAR.- La porta estava oberta.

PACO.- Sí senyor, oberta, com sempre, sense defensa. I els de fora entren com si fos sa casa.

EMPAR.- I després, passa el que passa...

PACO.- I jo allí... mirant-ho tot com un imbècil sense poder fer res... només mossegar-me les ungles i patir.

EMPAR.- Mirant tot el temps?

PACO.- Sí... no volia mirar... però no podia deixar de fer-ho.

EMPAR.- Quin horror.

PACO.- Bé... el primer quasi no l’he vist... m’he despistat mirant el puro.

EMPAR.- El puro... tu també miraves el puro.

PACO.- Clar que el mirava, el tenia al davant, com no anava a mirar-lo? I quan ha entrat em pensava que em moria.

EMPAR.- Calla... calla... tranquil·litzat.

PACO.- I després un altre... no un, no... dos... dos... i en casa...

EMPAR.- El segon no ha sigut tan bo...

PACO.- Però val igual que el primer...

EMPAR.- Com deus haver patit... però per què no has intervingut?

PACO.- Està prohibit tirar objectes al terreny de joc.

EMPAR .- No deia amb violència... tu mai has estat violent.

PACO.- Els valencians sempre hem sigut educats i esportius.

EMPAR.- Paco... no saps com ho lamente... jo... no sé què dir.

PACO.- I quina correguda es va pegar en el primer.

EMPAR.- Tu també l’has notat?

PACO.- Una correguda clàssica de brasiler.

EMPAR.- És argentí, Paco.

PACO.- No sigues ignorant, Empar, és brasiler de tota la vida.

EMPAR.- És argentí, Paco, ens ho va dir ell.

PACO.- Ens ho va dir, quan? Si nosaltres no el coneguem.

EMPAR.- Clar que el coneguem... i encara està ací...

PACO.- No digues animalades, Empar, deu estar volant cap a la capital, que demà té entrenament...

EMPAR.- Que et dic que encara està ací.

PACO.- Vinicius fa nit a València?... que estrany... si el dimecres tenen partit de champions.

(Ix Hèctor del dormitori amb una carpeta i papers a les mans)

HÈCTOR.- Bé, jo ja tinc el que buscava... així que

si no volen cap cosa de mi, me’n vaig...

PACO.- (es posa davant de Hèctor apropant la seua cara a la del jove com fan els jugadors de futbol quan discuteixen en el camp) Què feia en la meua habitació? Expliques ràpidament o li mostre targeta roja...

HÈCTOR.- Jo... no és el que es pensa...

EMPAR.- Paco... deixa’l... val més que ho parlem tu i jo a soles.

PACO.- (alçant-li el braç com si li tragués una targeta) Amonestada per obstrucció antireglamentària.

HÈCTOR.- Jo estava amb els meus companys... i de sobte s’ha organitzat una bronca impressionant... així que aprofitant el descans he vingut en una correguda.

PACO.- En el descans del partit s’ha pegat una correguda?...

EMPAR.- Bé, dos... Però la segona no ha sigut tan bona.

PACO.- I tu que saps, si no estaves en el terreny de joc...

EMPAR.- Estava, Paco... estava...

PACO.- I per què no has tornat a vore la segona part? (assenyalant la televisió) No l’hauràs vist pel canal de Movistar? Ja ho entenc... vosté s’aprofita de la meua dona per voreu gratis.

HÈCTOR.- Escolte, no l’entenc... està deixant-me fora de joc...

PACO.- Si ho volia gratis, faça vostè el que fem les persones de trellat.

HÈCTOR.- El què?

PACO.- Contractar el canal del futbol de La Liga Movistar.

EMPAR.- Paco, que no estàvem mirant el futbol.

PACO.- Aleshores, que feia este en ma casa?...

HÈCTOR.- Estic intentant explicar-ho... mire, tot va començar quan Ranieri va començar a defensar l’estil florentino...

PACO.- Ranieri també defensa a Florentino?... el que em faltava saber... Ranieri, traïdor, ja em queies malament quan estaves en el València i ara que defenses a Florentino em caus pitjor...

HÈCTOR .- Vostè coneix al professor Ranieri?

PACO.- Clar que el conec... de quan estava en València, què em pren per una persona inculta?

HÈCTOR.- No, no... però mai haguera pensat que coneguera un especialista tan minoritari.

PACO.- Ben minso... i encara li ha passat poc, per florentinista! Mire com ha acabat... d’ací a Anglaterra, d’allà a Itàlia, d’Itàlia a Anglaterra...

HÈCTOR.- El professor Andreu... el seu sogre, li ha estampat un llibre en els morros...

EMPAR.- Mon pare... per què?

HÈCTOR.- A ell tampoc li agrada l’estil florentino...

PACO.- El meu sogre és dels meus... mira, comença a caure’m bé...

HÈCTOR.- El debat era massa acalorat... així que s’ha suspés i jo he aprofitat per eixir i passar per ací a arreplegar uns documents que s’havia oblidat el seu sogre.

PACO.- El debat?... Qui debat?

HÈCTOR.- El debat sobre l’estil florentino... el congrés s’ha dividit en dos bàndols... uns que el defensen i uns altres que l’ataquen...

PACO.- Han fet un congrés per parlar sobre l’estil Florentino i jo sense assabentar-me.

HÈCTOR.- Ha eixit anunciat en la premsa...

PACO.- Hui no he tingut temps de llegir-la... com han vingut vosté i el meu sogre a dinar i després me n’he anat al partit.

EMPAR.- Paco, que als diaris que tu llegeixes no donen notícies d’eixa classe.

PACO.- I on es fa eixe congrés?

HÈCTOR- En el Centre de Cultura... deu estar a punt de reprendre’s.

PACO.- I a què esperem? Anem!

EMPAR.- Anar, a on?

PACO.- Al congrés!... si n’hi ha persones que ataquen l’estil florentino m’han de tindre al seu costat.

HÈCTOR.- Vostè tampoc està d’acord amb l’estil florentino?

PACO.- No senyor... em sembla una aberració... i mira que em sap mal admetreu, però per una vegada estic d’acord amb el meu sogre...

HÈCTOR.- El professor Andreu opina que lligar l’estil florentino amb uns valencians és un disbarat.

PACO.- Estil florentino els valencians? Els valencians tenim estil propi... Ranieri és un terròs.

HÈCTOR.- El seu sogre opina el mateix.

PACO.- Cada vegada em cau millor el meu sogre... que s’ha de fer per entrar en el congrés?

HÈCTOR.- Si va amb mi, podrà entrar sense cap problema.

PACO.- L’estil florentino no ha influït mai en València... ací tenim un estil personal. Podem estar arruïnats, sense camp propi, però sempre amb el cap ben alt. Sense un duro, però honrats.

HÈCTOR.- Home... diners n’aconseguien. Estava la Banca Spanocchi de la Toscana que deixava diners.

PACO.- També va aconseguir crèdits dels italians... maleït estil florentino. Tot són diners, tot són diners... i amb diners, torrons!

HÈCTOR.- Home, els havien de tornar i pagar interessos...

PACO.- Només faltaria! Diners italians... per això està d’acord amb l’estil florentino el Ranieri.

HÈCTOR.- Vol dir?

PACO.- El que jo li diga... però m’escoltaran, ja ho crec que m’escoltaran en el congrés, sabran el que val un duro els defensors de l’estil florentino...

HÈCTOR.- Vol parlar en el congrés? Què ha preparat un comunicat?

PACO.- Si senyor, vaig a fer una comunicació i ben forteta! Demà el trauran en la premsa, ja ho vorà... València perdió en el terreno de juego, pero gano en el congreso. El estilo Florentino recibe una goleada de parte de los aficionados valencianistas. Anem al congrés!

HÈCTOR.- Anem, crec que ens fa falta una per-

sona com vostè, amb imaginació, amb una nova visió de la història, amb una postura crítica... Anem al congrés!

PACO.- Anem... (ixen cantant per la porta) Amunt València, amunt València, és el millor... (Fosc)

Escena VIII

Empar es queda sola. Agarra un dels diaris esportius i comença a fer-lo a trossos mentre parla. Després es fa un barret i se’l posa al cap.

EMPAR .- Estan com una cabra... com una puta cabra estan els dos... però Paco ens ha vist o no ens ha vist? No, no pot haver-nos vist o la cosa no haguera acabat així... si han acabat abraçant-se... i de què collons parlaven amb tant d’estil florentino?

(Entra la bruixa Dorita).

BRUIXA .- Hi ha algú? Es pot passar avant?

EMPAR.- Dora, quina alegria! (s’abracen) Estàs fantàstica.

BRUIXA .- Què t’ha passat en el cap?

EMPAR .- Ah... no res. (es lleva el barret de paper)

BRUIXA .- He vist el teu home de lluny, anava cantant tot content amb un amic. Això com és, si ha perdut el València?

EMPAR.- Van a buscar a un tal Florentino.

BRUIXA .- Florentino?... no entenc res.

EMPAR.- Jo tampoc, creu-me.

BRUIXA .- Ai, xica, deixem estar els homes i parlem de nosaltres. Com estàs? Et veig molt bé, amb una cara de felicitat... però no deies que tenies problemes?

EMPAR.- Sí, però no... ai no ho sé... és que hui m’ha passat de tot.

BRUIXA .- Conta, conta.

EMPAR.- Hui, per primera vegada... li he posat banyes a Paco.

BRUIXA.- Xica, estàs feta una mala pècora. I amb qui, amb qui.

EMPAR.- Amb el xicot que anava amb ell...

BRUIXA .- Aquell? De lluny semblava un xic ben plantat. Quina sort que tens, mala sorra... unes tant i altres tan poc. Però, escolta... si tu amb ell... on anava tan content amb el teu home?

EMPAR.- No tinc ni idea, Dora... perquè Paco s’ha presentat de sobte a casa i crec que ens ha sorprès en l’habitació.

BRUIXA .- Us ha pillat en plena faena?

EMPAR.- Primer m’ha dit que sí... que ha estat mirant els dos que hem pegat...

BRUIXA.- Dos?!!

EMPAR.- Però el segon no ha sigut tan bo.

BRUIXA .- I què ha passat? Com ha reaccionat?

EMPAR.- No ho sé... primer semblava que ho assumia, que em perdonava... però després ha eixit ell de l’habitació...

BRUIXA .- El dels dos...

EMPAR.- Sí, però el segon...

BRUIXA.- No ha sigut tan bo... però digues que ha passat?

EMPAR.- No ho sé... pareixia que anava a matar-lo... de sobte s’han posat a parlar de l’estil d’un tal Florentino, s’han fet amics i se n’han eixit cantant de casa. Paco s’ha oblidat de tot... sembla cosa de bruixes.

BRUIXA .- Com tu... tens fusta de bruixa... tens “gràcia”... no t’ho penses més i fes-te sòcia meua, anem a forrar-nos.

(Fosc) Escena IX

Empar i Dora, la Bruixa Fluixa, parlen animadament mentre beuen d’unes copes. Entra Hèctor amb el cap embenat.

HÈCTOR.- Paco! Paco!

EMPAR.- Però és que ací ningú sap tocar a la porta abans d’entrar? Hèctor, que t’ha passat?

HÈCTOR.- I Paco?

EMPAR.- No estava amb tu en el congrés?

HÈCTOR.- El congrés ha acabat com el ball de Torrent... no t’ho pots ni imaginar.

EMPAR.- I tant que m’ho puc imaginar, i tant, no saps tu la imaginació que tinc jo.

HÈCTOR.- (Veu a la Bruixa) Dorita!

BRUIXA .- Hèctor, ets tu?

HÈCTOR.- Però, com és possible?... Que fas ací?

EMPAR.- És amiga meua de tota la vida. Us conegueu?

BRUIXA .- D’un viatge cultural a la Toscana. Fa un parell d’anys.

HÈCTOR.- Jo feia de guía.

BRUIXA.- I guiant-me, guiant-me... va acabar portant-me al llit. I després si t’he vist no me’n recorde.

HÈCTOR.- Et vaig cridar a la faena, però havien tancat l’empresa. Et vaig buscar.

EMPAR.- Poc la buscaries, perquè ix en la tele i tot.

HÈCTOR.- Com?

BRUIXA .- Res... però que t’ha passat al cap?

HÈCTOR.- Ha estat en el congrés. La cosa ha pujat de to, s’ha escalfat.

EMPAR.- I han acabat a guantades.

HÈCTOR.- No sé què ha passat... estic confús pel cop. Com si estigués vivint un somni sense poder eixir d’ell.

BRUIXA.- Però que ha passat en el congrés?

HÈCTOR.- Estava moderant el debat sobre la ponència del professor Ranieri sobre l’estil florentino quan de sobte he vist volar cap al meu cap el diplomatari dels Borja.

EMPAR.- T’han tirat un diplomàtic al cap?

HÈCTOR.- És un llibre.

BRUIXA.- I un llibre t’ha fet eixa ferida?

HÈCTOR.- Pesa un quintal. És així de gran... vuit-centes pàgines.

LES DUES .- Ah!

HÈCTOR.- No s’ho creurà, però mentre m’atenien m’ha paregut veure a Paco en primera fila, al costat del seu pare, cridant com un energumen fora Florentino, fora Florentino... deu d’haver estat una visió a conseqüència del colp.

EMPAR.- I no saps on està?... ai, mare de Déu, senyor,que eixe és capaç de fer alguna animalà.

HÈCTOR.- Estic marejant-me...

EMPAR.- Dora, porta’l a l’habitació, que s’estire en el llit. Ara li porte una aspirina.

BRUIXA.- Vine, Hèctor, vine.

(Entren tots dos a l’habitació. Empar va a la cuina per una aspirina)

però no, cada ponència té els seus seguidors... és un embolic de Déu... hi ha tendències... corrents... escoles... estils... contraris... és quasi tan complicat com el futbol...

EMPAR.- Però que ha passat?

PACO.- Ton pare i jo hem guanyat el congrés!

EMPAR.- Mon pare i tu?!!

PACO.- Quan es debatia la ponència sobre l’estil florentino... hem gastat una dialèctica incontestable. Hem començat a llançar tot el que hi havia de càtering contra la taula presidencial i hem fet callar al ponent. Si hagueres vist com volaven empanadilles, delicadeses, trossos de pernil, embotit, pastissets...

EMPAR.- Mon pare també? No m’ho puc creure.

Escena X

Entra Paco tot eufòric. Com si el València hagués guanyat una final de la Champions. Canta l’himne del seu equip

PACO.- Amunt València! Amunt València! Som els millors... Empar! Empar!

EMPAR.- (eixint) Què passa?

PACO.- Hem guanyat, Empar! Hem guanyat, quina alegria. Tenia ganes de guanyar alguna cosa d’una puta vegada, amb el disgust que tenia per haver perdut el partit... però el congrés l’hem guanyat... per fi!

EMPAR.- Què has guanyat a qui?

PACO.- A l’estil Florentino... ha sigut una victòria aclaparadora, sense discussió... Seu, Glòria que ara t’ho conte. Açò dels congressos és una miqueta complicat, tots semblen del mateix equip,

PACO.- Ell, a més, ha tirat un llibrot que devia pesar més de deu quilos.

EMPAR .- Hèctor!

PACO.- En tot el cap! Com ho saps?

EMPAR.- Què com ho sé? Açò... jo... ho acaben de passar per la tele!

PACO.- Ho han passat per la tele? ... Em faré famós, no podré anar pel carrer. Signaré autògrafs, com els jugadors del València. I em convidaran al Chiringuito per discutir amb el Roncero (mira els pòsters de l’habitació) Per fi podré mirar-vos com un igual... xe, a vore si ens castiguen com al futbol i tanquen el Centre Cultural per a tres o quatre congressos per conducta antiesportiva.

EMPAR.- I mon pare, li ha passat alguna cosa?

PACO.- No ho sé... amb tanta batalla dialèctica l’he perdut de vista...

EMPAR.- I totes eixes taques en els pantalons?

PACO.- De la batalla del càtering. (toca les taques amb el dit i se’l llepa) Esta és d’una empanadilla de tomaca... esta d’un pastís farcit de beixamel...

EMPAR.- Llevat els pantalons, que si no es quedaran les taques per a sempre.

PACO.- Ara?... ja els rentaràs, dona.

EMPAR.- Que et lleves els pantalons!!

PACO.- Val... val... ja me’ls lleve... quin geni... (se’ls lleva) Pren. Ei, Empar..., ja que estem... per què no anem a fer un parell de repeticions de la jugada al terreny de joc? (l’agafa del braç i l’estira cap a l’habitació) La gespa ens espera, Empar, celebrem la victòria... busquem la glòria.

EMPAR.- Paco, ara, no.

PACO.- Un parell de rebolcons... (sona el timbre de la porta)

EMPAR.- Home, per fi u que toca abans d’entrar... vaig a obrir.

PACO.- Empar, espera... que vaig sense pantalons...

EMPAR- Amagat a la cuina. (ix a obrir. Paco, entra a la cuina)

EMPAR.- Estaràs emprenyat del merder que s’ha muntat.

ANDREU.- Què dius ara? Ni pensar-ho, en la vida m’ho he passat millor. El que no sabia és que Paco tingués una passió tan gran pels Borja.

EMPAR.- Passió, potser... però pels Borja?

ANDREU.- Saps, el teu home comença a caure’m bé. Crec que fa falta gent com ell per revolucionar el camp de la història.

EMPAR.- Crec que l’únic camp que l’interessa a ell, és el de Mestalla.

ANDREU.- Gent amb idees noves, renovadores. Amb una nova visió de les coses.

EMPAR.- Pare... m’he buscat un treball.

ANDREU.- Què? Un treball dius? Però, on, en quina empresa?

EMPAR.- En cap empresa. Un treball a casa. Així serà més còmode.

ANDREU.- I per què em dius això ara, filla?

EMPAR.- Perquè vull que s’assabente tot el món. (alçant la veu) Què Empar és una altra i va a treballar!

ANDREU.- I de què vas a treballar?

EMPAR.- En un consultori telefònic per a homes.

Escena XI

Entra Empar acompanyada de son pare.

ANDREU.- Quin congrés, mai de la vida havia assistit a un congrés igual, Empar.

PACO.- (eixint de la cuina) Ah, no, això sí que no. Una línia de telèfon porno en ma casa, no.

ANDREU.- Aah!! ... collons, quin “susto” m’has donat... Què fas sense pantalons? No hauré arribat en un mal moment.

EMPAR.- No pare, no. Has arribat en el moment oportú.

PACO.- Com què muntaràs un consultori porno a casa?

EMPAR.- És un consultori per a homes. Al que toques tu cada quinze dies quan vas al camp de Mestalla.

PACO.- Com? Jo? El Mestalla? Com ho saps?

EMPAR.- Jo sé moltes coses Paco... sóc una bruixa.

(ixen de l’habitació Dora i Hèctor, molt acaramel·lats)

BRUIXA .- Una bruixa fantàstica... i la meua sòcia en el consultori des d’ara mateix. I tu no et preocupes, Paco, que quan crides des de Mestalla et farem un descompte.

ANDREU.- Hèctor... Dora... però d’on eixiu?

PACO.- Que fèieu en la nostra habitació?

BRUIXA .- (acaronant-li la cara a Hèctor) Estava explicant-me en què consistia l’estil florentino... i m’han convençut.

ANDREU.- Com? Vosaltres també sou seguidors de l’estil florentino?

PACO.- Traïdors!!

BRUIXA .- M’han convençut per estar en contra d’ell.

ANDREU I PACO.- Ah!!

BRUIXA .- Però encara tinc alguns dubtes... crec que hauríem de continuar la conversa en un lloc més tranquil. Ja et cridaré per parlar sobre la faena, Empar (ixen tots dos)

PACO.- Això de la consulta va en serio, Empar?

EMPAR.- Sí, Paco, estic farta de no fer res... i a més serà un negoci, ens forrarem, ja ho veuràs.

ANDREU.- Paco, tu i jo hem de parlar. D’ací a dos mesos hi ha un congrés a Barcelona i el professor Ranieri torna a presentar la ponència sobre l’estil florentino. Crec que hauries d’acompanyar-me per participar en el congrés i tornar a refusar-li la tesi.

PACO.- En Barcelona?... Ranieri en Barcelona sempre guanyava, clar que aleshores tenia al Piojo.

ANDREU.- Si anem junts, aquesta vegada perdrà.

EMPAR.- (Li dona a son pare un pòster de Gattuso i l’acompanya fins a la porta) Mire, explique-li al professor Gattuso això de l’estil florentino, que de segur que ell també es posa en contra.

ANDREU.- Però, filla, jo, què és molt important.

EMPAR.- No es preocupe, Paco li trucarà i ja quedaran per anar a Barcelona contra el Florentino. (el treu fora i tanca la porta). Paco, havies dit alguna cosa de buscar la glòria en la gespa?

PACO.- Jo?... en quina gespa?

EMPAR.- (abraçant-lo i besant-lo) T’assegure que aconseguiràs la glòria per tots els costats.

PACO.- Però, Empar... Empar...

EMPAR.- (l’agarra de la mà i se l’emporta cap a l’habitació) Vine cap ací, que em vas a explicar tot això de l’estil florentino amb pèls i senyals... • (Fosc)

ales de vellut*

/

el gest, com una ala, és una sageta precisa que encén l’ombra o la llum sota la pell i fa sang -si s’escauen la fruita escollida.

és una balada on s’escriuen els signes, un fil de paraules que embasta una senda incerta, on els seients s’emmirallen com un eco.

l’altra ala és la veu que pot solcar tots els cants, des del lleu somrís a l’angúnia més fonda, ser textura de seda per a cada delícia o molsa de gel per al desencant, maldar per un vestit fet a mida per on volen els ocells de la nit i de l’alba.

es tracta d’encabir entre costures el clam i el miol dels dies

-la certesa assolida del vol-

Manuel Molins

de Josep Micó Conejero / “Quan escrius has de sentir unes veus, has de parlar amb aqueixos personatges”

Daniel Ardid | Salvador Císcar | David Guzmán | Abel Dàvila

Un alé d’ànim

/ de Daniel Ardid /

Recorde a ma mare com si estiguera veïent-la ara mateix, treballant, capficada en les seues coses però sense perdre de vista als xiquets que l’envoltaven, és a dir, els meus germans i jo. Sabia el que havia de fer, per un costat, i el que volia fer, per altre. Ho aconseguia i feia que semblara fàcil perquè les coses eixien endavant sense cap dificultat, almenys aparent.

Ella s’encarregava que tot anara rodat, que res estiguera fora del que la norma no escrita manava, les seues normes, pensant sempre en nosaltres. Els seus valors com a persona feien que ens sentirem tots nosaltres com a part del mateix “equip”. Mare, sempre tan amatent, tan educada, tan respectuosa…

Una situació familiar viscuda al negoci familiar i a casa però que em va vindre al cap quan estava en el casal de la meua falla. No era un dia qualsevol de la festa. Eren molts els dies que ens acomboiàvem per vore’ns en la nostra casa fallera, per reunir-nos i xarrar, per a jugar a les cartes, per a preparar les disfresses de la cavalcada o per a fer un sopar pel motiu que fóra. Eixe era un dia un tant especial. Calia preparar l’acte de la nit i allí estàvem, totes les companyes i els companys de la comissió fent que els preparatius anaren endavant sense cap dificultat, com feia ma mare. En esta ocasió, eixe “sense cap dificultat” no era aparent. La implicació de totes i de tots ho aconseguia. Ma mare era una per a tots, i ací erem tots els fallers i falleres per a tot el col.lectiu.

Faltaven quatre hores per a que començara l’acte i anava tot perfecte, sense cap problema. Però, tot i el bon ritme que portàvem, els nervis estaven a flor de pell per allò de la responsabilitat davant un moment històric per a la nostra falla. En tan sols quatre hores faríem realitat el nostre

somni com a falleres i fallers, a més d’escriure una pàgina destacada en l’evolució de la tradició fallera. Quatre hores i… ja hauríem donat el pas que desitjàvem des que ens ho vam plantejar farà uns dos anys. I faltava poc per ser una realitat per a orgull de tota la comissió.

No dubte que ma mare haguera estat també molt orgullosa de tots nosaltres. És més, crec que m’ho fa saber. A la seua manera però m’ho fa saber. Com si estiguera veient-la ara mateix ací, al casal, preparant qualsevol cosa i girar el cap per a mirar-me, saber que tot anava bé i fer un somriure que voldria dir “fill, estàs ahí i estàs fent-ho molt bé. Tot anirà sobre rodes i saps que estic al teu costat, passe el que passe, diguen el que diguen”.

Erem un bon grapat de persones entrant i eixint del casal perque el carrer seria l’escenari de l’acte. El casal era prou gran, però el moment que anàvem a viure es mereixia un espai central com ho era el bellmig de la plaça i ser anunciat als quatre vents, que s’assabentara tot el món.

Les parets del local estaven pràcticament cobertes de fotografies que il·lustraven la trajectòria de la nostra comissió. Imatges per al record que ens enorgullien del que érem, de cóm havíem evolucionat com a falla i, especialment, com a persones. Amb un sentiment de pertànyer a un col·lectiu més que respectuós, educat i amatent. Sí, com ma mare.

Regines de la Falla, de la Poesia, de la Festa, del Foc, de l’Art i una foto, de moment sols una, de la Regina de la Diversitat. Va ser un pas important per a nosaltres. Però hi havia encara molt d’espai buit en eixes parets del casal que seguirien fent història en el món de les falles.

No era un dia qualsevol de la festa. Eren molts els dies que ens acomboiàvem per vore’ns en la nostra casa fallera,

Disposat a eixir del casal carregat de cadires, em vaig quedar parat davant de la fotografia de l’última Regina de la Falla. Estava a la meua dreta, poc abans d’arribar a la porta i a la mateix altura que els meus ulls. Em vaig quedar mirant la foto i el buit d’eixa paret blanca just al seu costat. De sobte, vaig notar un alé. Em vaig girar i ahí estava de nou ma mare, al meu costat, mirant també el buit de la paret on ella sabia que tot estava a punt de ser diferent. Ella mirava amb un somriure, conscient de tot el que anava a ocórrer, satisfeta dels fills que havia criat perque, abans de marxar, havia tingut temps de comprovar que ho havia fet molt bé, que els seus fills eren bones persones, educades i respectuoses, sempre atents a qualsevol necessitat de les amistats. Eixe buit que ella mirava, que jo mirava, estava a punt de mostrar el que som, falleres i fallers amb uns valors com a persones. I mentre ma mare eixia cap a la plaça carregada de cadires, em va dir “som un equip”

qüestió de normalitat, però sembla que fora del nostre casal eixa normalitat no estava tan assumida, no formava part del dia rere dia de moltíssimes persones. Massa persones, diria jo.

La plaça ja estava preparada per acollir el gran acte. Gran i molt esperat. Així que era hora d’anar a casa a preparar-se per a l’ocasió. I així ho vàrem fer falleres i fallers després de deixarho tot en el lloc. “Ves fill, s’acosta el gran moment i vos vullc vore ben salaos i contents” em va dir ma mare just quan agafava el carrer cap a ma casa, que estava a pocs metres del casal.

En arribar a casa, vaig vore al meu fill abraçat a sa mare, tots dos ja quasi preparats.

Al costat de la porta del casal, sobre una tauleta, un fum de diaris i revistes que ens anomenaven en les seues portades. Havíem sigut el punt d’atenció dels mitjans de comunicació que buscaven traure en portada la nostra decisió. Volien informar del fet històric en el món de les falles, d’eixe canvi que estàvem a punt de protagonitzar i que no suposàvem que anara a alçar tanta expectació. He de dir que foren uns dies un tant…accelerats, d’anar d’ací cap allà responent a preguntes i fent-nos fotos. Però valia la pena. Volíem que, com he dit abans, s’assabentara el món sencer, que no quedara en les quatre parets del nostre casal. En alguna que altra entrevista, ens preguntaven si érem conscients del que estàvem aportant en allò de la inclusió social, per la igualtat de totes les persones. En escoltar eixos plantejaments dels periodistes, ens semblava exagerat, o almenys nosaltres no ho havíem pensat així. Era una

Les botigues encara hi eren obertes. En passar per davant d’algunes d’elles, em felicitaven per l’ocasió. Enhorabona, m’alegre molt, espere que disfruteu, aniré a vore-vos… amics i coneguts, veïns i veïnes del barri s’alegraven.

En arribar a casa, vaig vore al meu fill abraçat a sa mare, tots dos ja quasi preparats. Faltava jo, una dutxa ràpida i vestir-me. Va ser qüestió de mitja hora i ja eixíem els tres cap al casal. El rellotge assenyalava que encara faltava mitja hora però volíem compartir eixos moments previs amb les companyes i els companys de la falla. Sabíem que tot anava a ser diferent a partir d’eixe moment. Un canvi que es donaria de portes cap a fora perque nosaltres, en la comissió, seguiríem sent els mateixos.

Borja, el meu fill, havia volgut ser Faller Major de la seua falla i ho havia aconseguit amb el suport i l’estima de tota la família i de tota la comissió. En poc més d’una hora, ja hauria sigut proclamat i la seua foto ompliria el buit de la paret del casat. Mare, no estàs però te senc, sempre tan amatent i tan respectuosa.

Estic orgullós de tu i estic orgullós de ser faller. •

El col·lectiu LGBT en les falles, de la censura al respecte*

El present article naix del treball realitzat en l’any 2014, “Anotacions i marques de censura en els esbossos de falles (18881971)”. En aquell treball vaig analitzar totes les marques de censura en els esbossos de falla disponibles que existeixen des de 1888 fins a 1971, data en què desapareixen les marques de censura en els esbossos, no l’acció censora, que va continuar aplicant-se. Posteriorment, en 2019, vaig realitzar l’estudi “La censura aplicada al col·lectiu LGTB en les falles”, un escrit on va quedar reflectit que el col·lectiu homosexual de València va estar present des dels inicis de la festa en la crítica de les falles, en uns casos en forma d’atacs directes a persones de la barriada, on es plantava el monument, en uns altres, de forma generalitzada.

En tots dos estudis es van analitzar prop de 2000 esbossos, de 1888 a 1946 els existents en l’Arxiu Històric Municipal de València i de 1946 a 1971 els de l’Arxiu de la Junta Central Fallera. D’entre les conclusions tretes, la principal és sens dubte que no hi ha hagut cap època en què no s’hi haja exercit la censura en la festa fallera, i que un dels temes més perseguits pels censors va ser el de l’homosexualitat, independentment de les ideologies polítiques que hagueren en cada època. Va haver-hi censura durant la monarquia, la república i la dictadura.

Normalment, el prototip de censors que tenim assimilat tots és fruit de la nostra història recent, i els associem a aqueix personatge gris, vinculat al moviment del règim, i que escandalitzat anava ratllant a tort i a dret els esbossos, omplint-los d’anotacions i grans ics amb el seu llapis roig, o també imaginem a un religiós que es poguera dedicar a aquesta labor, doncs bé, en realitat encara que semble difícil de creure, no tenim coneixement dels qui eren els censors.

No existia una persona dedicada exclusivament a tal menester. Pels esbrinaments realitzats, sabem que, des dels inicis de l’aplicació de la censura en

les falles, l’autoritat competent, en la majoria dels casos l’alcalde de la ciutat de València, segons consta en la documentació, ordenava aquesta labor a un o diversos funcionaris que es dedicaven a examinar-los esbossos i les memòries presentades de les falles, també es realitzava aquesta labor amb els llibrets.

A partir de la 1940, la labor censora s’institucionalitza i es duu a terme de forma organitzada per organismes oficials com la Delegació d’Educació Popular, la llei del 20 de maig de 1941, organitza la sotssecretaria d’Educació Popular de Falange Espanyola Tradicionalista i de les JONS en quatre delegacions nacionals: premsa, propaganda, cinematografia i teatre, i Radiodifusió, i puntualment s’encarrega de la vigilància de les manifestacions festives com les falles o els carnestoltes. La xarxa d’aquest organisme comptava amb delegacions provincials i fins i tot delegats locals, que informaven de les activitats desenvolupades susceptibles de censura.

Posteriorment, es crea per Decret llei de 19 de juliol de 1951 el Ministeri d’Informació i Turisme, que va assumir les competències de mitjans de comunicació i espectacles, que anteriorment gestionava la Sotssecretaria d’Educació Popular, així com la Delegació Nacional de Premsa, Propaganda i Ràdio. A partir de 1952 l’òrgan encarregat de donar el visat de censura va ser el Ministeri de Informació i Turisme a través de la Junta Provincial d’Informació, Turisme i Educació Popular de València, fins a 1963 on ja apareixen censurats directament pel Ministeri d’Informació i Turisme, Delegació Provincial de València.

La quantitat de temes censurats és prou ampli, però moltes vegades s’observa que el censor fa ús d’una perversió que només estava en la ment i ulls del propi censor. En primer lloc, alguns esbossos presenten la censura però es desconeix el motiu, sobre tots aquells que es refereixen a una escena en concret que només es pot saber si es disposa de la memòria de la falla o del llibret, i dels quals,

/ de Salvador Císcar Juan /

no disposem. Després, també tenim els casos on se censura un personatge o situació, que corresponen a persones concretes del veïnat o la barriada de la falla, i que normalment ha arribat a l’orella del censor, bé per tercers o bé per la denúncia directa dels afectats. Esta situació s’observa sobretot en esbossos de finals del segle XIX i principis del segle XX, i ací és molt difícil esbrinar el motiu concret que va provocar la censura, excepte en els casos que van quedar reflectits en premsa o existisca documentació dels afectats. En els casos on es disposa de llibret o memòria, comprovem com el censor realitza anotacions o advertències sobre situacions aparentment normals i al consultar la critica trobem el motiu.

Existia algun manual o norma per a aplicar la censura? Podem afirmar que no. El censor es regia pel seu sentit comú i lliure albir. Una cosa per a un censor és greu i per a un altre no ho és tant, així es pot veure objectes, nus o situacions que un any se censuren i en un altre s’és molt més permissiu. La aplicació de la censura al col·lectiu LGTB, un dels temes més perseguits i que més enginy requeria als artistes per a mostrar-ho sense que fóra censurat. Es podria fer una estadística del nombre de falles que van ser censurades i els percentatges dels temes i artistes que van patir l’acció censora,

però lamentablement no sabem fins que punt s’ajustaria a la realitat, ja que en primer lloc no estan disponibles tots els esbossos, després hi ha una variable molt important i és que molts esbossos es presentaven i una vegada rebutjats es tornaven a presentar ja corregits, pel que no sabem el número exacte d’aquells esbossos que van ser censurats. Hi ha casos en què l’esbós existent en els arxius no té marques de censura i el publicat en premsa veiem que era diferent respecte l’original abans de ser censurat.

El recurs utilitzat pels artistes de mostrar l’homosexualitat en els monuments fallers és fruit d’una societat que ocultava una realitat, i es manifestava en les falles des del punt de vista de la mofa i burla. En alguns casos per encàrrec de la pròpia comissió per a centralitzar la crítica puntual a un veí, i en uns altres de forma generalitzada com a aportació del propi artista, que sabia que anava a ser del gust del públic de l’època i provocaria la broma de l’observador.

Hem de tindre en compte que fins a l’any 1822, la sodomia era considerada com un delicte en què s’incloïen tots els actes sexuals no dirigits a l’estricta reproducció. Amb la publicació del primer codi penal espanyol desapareix la sodomia com a delicte durant el Trienni liberal, de 1820 a 1823, encara que este codi va ser derogat posteriorment. En 1848 es publica el nou codi penal que no recull definitivament la penalització d’accions sodomites i així es mantenen en les versions de 1850, 1860 i 1870. Malgrat no estar reflectits en el codi, certs comportaments podien ser delictius en aplicar-los les lleis d’escàndol públic o faltes contra la moral, el pudor i els bons costums. L’homosexualitat com a delicte és reintroduïda en el codi penal de 1928, durant el regnat d’Alfons XIII. La segona República va derogar aquest codi penal el 13 d’abril de 1931, que ho va substituir pel de 1870. El nou codi de 1932

legalitzava, per omissió, les relacions sexuals entre homes, amb l’excepció de l’exèrcit. En els esbossos de falla apareixen cesures a comportaments homosexuals des d’inicis del segle XX, encara que distingim dues formes clarament diferenciades en la manera de representar als homosexuals en les falles d’abans i després de la dictadura franquista, en el primer període els personatges representats corresponen en la seua majoria a l’arquetip del marieta o efeminat, mentre que durant la dictadura s’incideix en els mateixos tipus, però sobretot s’al·ludeix a la falta d’homenia, introduint en nombroses ocasions la diferenciació existent en els papers que ha de desenvolupar l’home i la dona, criticant la seua inversió.

Les referències al col·lectiu LGTBI en les falles apareixien tant en els ninots com en els llibrets, i les formes i adjectius utilitzats van ser els que estaven de moda a cada moment i època per a referir-se despectivament al col·lectiu.

Per a saber concretament que referències eren censurades el millor és veure alguns dels exemples d’aquesta censura. En 1925 és planta la falla dels carrers Recaredo i Maldonado, amb el lema “La falla romàntica”, amb un cavaller efeminat que portava una bossa de reixeta de la compra amb verdures. En les primeres estrofes del llibret ja observem la primera crítica directa als homosexuals, i veiem com apareix el qualificatiu de “maricón”, que queda solapat sota uns punts suspensius.

Hui pergueren quinse les gestes glorioses y no hián prinseses ni queda un guerrer; hui tot son ma…neres brutes y overoses y al honor si el criden sempre ve darrer.

L’autor del llibret, veiem que no utilitza el terme “maricón”, ja que suposem seria considerat un insult o grolleria que evita en el text, però entrant en l’explicació de la falla veiem com s’ataca els comportaments homosexuals i els qui els practiquen de linache maelit i raça degenerada.

(…)

Els termes s’han invertit, y del acte més gloriós, uns, ¡llinache malait!, fan un remedo asquerós que a la rasa dechenera y aixo que tots diem sanc en el més asqueros fanc van cambiant d’esta manera

A continuació, l’autor es lamenta del gran número d’homes que hi ha “al revés”, i sentència com han

de ser les relacions des que el món és món. Mes seguim la retafila, que asó no es cas de plorar; ni asó podem arreglaro ni asó se pot arreglar, ni mos en consentirán, perque el número es tan gran d’eixos homes…al revés.

Després de descriure l’escena anterior , l’autor parla dels de hui, i exposa un diàleg entre una jove i un mosso efeminat que és assetjat per ella, i on veiem que al no tindre resposta per part del jove a les seues proposicions, al final li diu sarasa.

L’esbós ve amb un escrit a mà al peu, on s’explica la falla i diu així:

“La cara posterior es al contratio que es el XX [siglo], que una señorita persigue a un caballero afeminado que viene de la compra , lleva en la mano cesta de redes de la verdura”

És una mostra bé completa fer-nos una idea d’aquesta persecució al col·lectiu, ja que en una sola falla hem vist els termes “maricón” , “llinatge maleït”, “invertit” i “sarasa”.

La censura va prohibir l’escena del jove efeminat, sent marcat en l’esbós, no obstant això, el llibret va ser publicat sense modificacions.

El cas que ens ocupa a continuació és curiós i correspon a la falla dels carrers Corona, Beneficència, Guillem de Castro i Sant Ramón, de l’any 1927, es tracta d’una escena totalment normal on apareix una parella nuvis i el motiu de la censura sembla ser un advertiment per part del censor perquè quedara clarament distingida la relació que es veu en l’esbós, més tot i que en la memòria presentada al costat de l’esbós s’indica “parella de mossos”. També hi ha la possibilitat que es tractara d’un fet realment esdevingut i que desconeixem, encara que com era norma habitual en les memòries presentades, figura al final d’aquesta la frase “Aquesta falla no al·ludeix a ningú”. Esta situació la trobem en molts esbossos censurats on es crítica persones o fets ocorreguts al barri on s’alçava la falla i que lògicament solament entenien els al·ludits i el veïnat. No obstant això, en el llibret si que trobem referències als efeminats en una secció que sota el títol de MIRANT LA FALLA, veiem desfilar a diversos personatges com l’erudit, el faller, un municipal, i el que ens ocupa: el pollo fruta, que eren els joves pertanyents a la classe mitjana acomodada de les grans capitals, universitaris que vestien a la moda del charleston,

lògicament el comportament d’este tipus de joves rebia crítiques per altres col·lectius antagònics i la més recurrent era la de ser efeminats.

Un document anònim de l’Arxiu Municipal de València confirma el sentit dels xics “pollo” en les falles: “En 1927, esos temas sobresalientes han sido el pelo a la garçon, (criticado en cinco fallas), el afeminamiento de los pollos pera (id. en cuatro fallas), el vicio de los cabarets (id. en cinco fallas)”.

Una altra falla censurada enguany va ser la de la comissió dels carrers Santa Teresa i Murillo. Amb el títol “el que va de ahir a hui”, presentaven un monument que criticava la moda de “pèl garçon”. L’escena central de l’esbós representa una parella fent-se una besada en els llavis, les dues figures porten el “pèl garçon”, i vestits masculins, malgrat que una d’elles porta els pantalons tipus “bermudes”, representant la dona; el conjunt sembla tant una relació homosexual com lèsbica. Les tres escenes van ser assenyalades en roig pel censor.

Com hem dit anteriorment amb l’arribada de la dictadura la inversió de papers en el matrimoni estava també perseguida i l’home tènia que ser el que portara el comandament i direcció de la família. En 1940 ens trobem amb la falla alçada als carrers Viana i Torn, un monument que signa la comissió sota el lema de “Lluna de mel”. En esta ocasió, se censura una dona vestida d’home; el quadre representa una escena de vida matrimonial on l’home és qui realitza les labors pròpies de la dona, segons l’època, el marit porta els fills a l’esquena mentre està llavant la roba i la dona amb el vestit d’home observa l’escena amb braços en la cintura. En l’esbós es va advertir amb una gran “X” que ratllava tota l’escena i en concret tornava a ratllar l’home amb els fills a l’esquena. A l’any següent, un dels temes que van abordar les falles va ser el projecte d’obres a realitzar en el conegut barri xinés de València. La falla de la comissió dels carrers Cadis i Arizo, portava per lema “Pas a l’Avinguda de l’Oest”. En esta ocasió, la censura apareix tant en l’esbós com en la memòria presentada i una escena es prohibeix íntegrament, és la següent: “3ª Cara.- Un afeminado representando por medio de un “opio” con un brasero y demás enseres propios de cierta clase de establecimientos de dicho barrio, que también desaparece”.

Una altra manera de referir-se a l’homosexualitat per part dels artistes era la representació d’objectes al·lusius. En 1949 l’artista faller Joan Monleón planta una falla amb el lema “El joc de la dona” per a la comissió dels carrers Pintor Peiro i Jai Alai. En primer lloc el lema és canviat i apareix en premsa

com a Loteria. En la falla apareixien jocs com el dominó, els daus, parxís, loteries, etc. L’escena censurada representava el sorteig dels iguals i amb ella apareixia una parada de venda d’ous amb una venedora arrere del mostrador i amb cabassos buits que tenien un cartell amb la frase: “No hi ha existències”. Enfront d’ella se situava la figura d’un efeminat a qui anava dirigit el missatge de no tindre ous, i al costat d’ell un cambrer que l’observava. La figura va ser censurada i en l’esbós publicat en premsa va aparèixer ja canviada.

En 1950 es va prohibir totalment l’esbós presentat per la comissió de la Falla plaça de Sant Bult, indicant el censor de pròpia mà: “Corregir toda la intención de la falla. Prohibido el presente boceto”. L’artista José López va projectar la falla amb el lema “Fabes astronòmiques” i mostrava tota una sèrie d’escenes en to a la fava amb segones intencions: Uns vells arrossegant un sac de faves, un astrònom buscant faves en la lluna, una parella de dones pelant la fava, i una parella d’homes, en esta ocasió també un d’ells amb postura amanerada. La parella d’homes va ser corregida i en l’esbós publicat en premsa apareixen sense estranyes postures, parlant entre ells.

Una altra falla prohibida íntegrament este mateix any va ser la del carrer Danses i adjacents. El lema de la falla era “Burrocrasia”, de l’artista Antonio Llorca Cortina. Un efeminat que apareixeria en la memòria presentada va ser assenyalat per la censura, indicant: “La figura del afeminado estará con toda discreción.” . Desconeixem la memòria presentada de la falla, i el llibret no aporta cap informació, reduint l’explicació de la falla a tot just cinc estrofes, la qual cosa fa suposar que el text original del llibret no va ser publicat.

També en 1950, la falla dels carrers Pizarro i Cirilo Amorós, de l’artista Agustín Pantoja presenta la falla

“Nostres defectes”, on mostrava els defectes de la ciutat de València. Els projectes de la ciutat que mai acabaven, i fins i tot, ni tan sols començaven, els vells verds, les prostitutes o les xafarderes, eren els grups que formaven el monument, i lògicament els homosexuals. Al censor solament li van importar dos temes que calia corregir, el primer, la figura de l’alcalde, que apareixia en els projectes a realitzar en la capital, i el segon la parella de gais. Sobre l’esbós va escriure: “Corregir, fuera los invertidos. Suprimir la figura del Alcalde”.

els monuments fallers. En 1951, la falla del carrer General Almirall i adjacents, d’Ángel Azpeitia Ureña, amb el lema “Neptú amenaça la Terra”, en una de les escenes apareix un jove efeminat, amb un ram de flors a la mà, sobre un pot que deia: “Bonito en eso, fabricación propia”. En la premsa sí que va aparéixer “Bonito en aceite: El chico bonito”. El censor va advertir amb un “ojo” i una X l’escena.

Continuant amb la persecució censora en les falles ens detenim en 1956. La falla de les Nicolás Factor i Jacinto Labaila alcen un monument de l’artista Navarro Segura, amb el lema “Neptú torna a la Terra”. L’objecte de la censura va ser un grup on apareixien un home i una dona i darrere d’ells un cartell on a l’espectador se li mostrava si preferia la gamba o l’anguila. Cada ninot portava una safata, la dona ensenyant la gamba i l’home l’anguila. Lògicament es va ratllar tot el grup i es va afegir al marge de l’esbós: “Corregir el grupo dándole otro significado correcto”, i “Disimular este grupo”. En esta ocasió veiem que es recorren a expressions d’ús més local com són a qui li agrada més les anguiles que les gambes, i que no són utilitzades en la resta d’Espanya.

La falla dels carrers Cuba i Dénia presentaven eixe any “Coses del joc”, de l’artista Navarro Segura. La crítica es basava en els jocs de naips, representant escenes amb els noms de les jugades. Un dels grups era “Doble parella”, que segons memòria representava dos “finolis” i dos “machotas”. Malgrat l’advertiment del censor, els grups van aparéixer publicats i en el llibret també va haverhi referències:

En el món sempre han havut igual mascles que femelles, i la gent molt bé ha pogut distinguir aquells de aquelles.

Mes la joventud present no estant en res mai conformes s’en ixen de lo corrent adaptant certes reformes.

Curiosament el grup ratllat amb una “X” és el dels dos homes amb l’anotació de “Ojo”.

La expressió “perdre oli”, actualment acceptada per la RAE, com una locució verbal irònica espanyola que, referint-se a una home, és mostrar maneres d’homosexual, també és utilitzada en

Tornant a la representació d’objectes al·lusius ens trobem amb la falla dels carrers Sant Vicent i Marva, de l’artista Bartolomé Grau, que portava per títol “Cap a un món millor”. En una part de la falla es representava un mercat amb dues parades, una d’elles venia verdura i el ninot era un efeminat. Pel que sembla a la fruita que venia,

seria de grup de fruits prohibits per la censura, tomaques, cogombres, panolles... Es van censurar les dues parades del mercat. El censor va anotar en l’esbós “Suprimir la figura del afeminado y la fruta que vende. Suprimir la figura de mujer vendiendo y la fruta. Presentar letreros inexcusablemente en esta delegación”.

En 1958 trobem una falla que feia al·lusió a un punt de la ciutat de trobada de la comunitat gay. La comissió de la falla del camí Reial de Madrid i Av. Peris i Valero, va plantar un monument sota el lema: “Voleu peix?”, presentant la memòria i esbós signada per la pròpia comissió. Una escena representa a un personatge dirigint-se a uns urinaris i sota el grup es llegia “Bonito”. L’escena va ser totalment prohibida ja que feia referència als famosos urinaris de la plaça de l’Ajuntament de València on quedaven els homosexuals i on també van patir nombroses detencions i multes. El censor va ratllar l’escena indicant “Suprimir urinario”. L’esbós publicat en premsa substituïa l’escena per un home pescant, indicant en la crítica que era un pescador de carrer.

Una de les falles més jeroglífiques i que així i tot no va passar desapercebuda la seua càrrega homosexual als ulls del censor va ser la dels carrers Almirall Cadarso i Conde Altea de 1959, amb el lema: “Un ciri a Cupido”, de l’artista Modest González. La falla era un monumental ciri que col·locaven a Cupido totes les solteres per a aconseguir nuvi. En una enigmàtica escena apareixia una jove sobre una tàpia amb una escopeta i un jove fumant al costat d’un banc. Esta última escena va ser modificada per la censura. Si llegim la memòria, veiem que la descripció d’este grup és una caçadora de marit i un “pollo guapo”, és a dir, un efeminat, tal com hem vist que es denominava a estos amb el nom de “pollo”. El censor no va ratllar tota l’escena, el que va prohibir va ser el pur que portava a la mà, i el motiu era l’exposat a continuació. El 6 de maig

de 1957 va ser estrenada la pel·lícula El último Cuplé, dirigida per Joan d’Orduña, convertint-se en un dels títols més taquillers del cinema espanyol. La pel·lícula va ser la consagració cinematogràfica de Sara Montiel, i la cançó més popular de la seua banda sonora va ser el tema “Fumando espero”, el cas és que la pel·lícula, i la seua principal cançó, va quedar reflectida en l’escena de la falla on aquell jove estava com diu la cançó: “fumando espero al hombre quien yo quiero”, i la jove amb l’escopeta sobre la tàpia per a caçar-lo. El censor no va dubtar en ratllar el pur d’este “pollo bonito” i modificar el seu sentit.

La falla plaça Santa Creu, de Federico Páez, amb el lema “Tot són pintes”, tenia una escena amb dos joves conversant sobre una llanda de “bonitos en aceite”. El censor indica l’escena i adverteix: “discretos, no son afeminados”. En l’esbós publicat en premsa desapareix la inscripció de la llanda, encara que en la memòria sí es publica: “Bonitos: unos chicos así”.

Resulta d’especial interès la falla de comissió de Bloc Regions Devastades - Ramón Laporta de 1961, amb el lema “Coses del Grau”, ja que és la primera vegada que es veu representada una parella

heterosexual on un dels membres dirigeix el seu desig cap a un altre persona del mateix sexe.

L’artista Mario Seguer realitza una falla amb una clara referència a la bisexualitat que lògicament va ser censurada. Una parella de nuvis estava sobre les roques a la vora del mar; el jove estava tocant una flauta, i al temps se li anava la mirada a un altre jove efeminat que passava al costat d’ells sobre la part superior de les roques. El censor va ratllar la flauta i va indicar “Suprimir este grupo o modificarlo”.

La falla del camí de la Malvarosa-Cavite, amb el lema “Tresors marítims”, no presentava en l’esbós cap senyal ni personatge al·lusiu als homosexuals, però el censor va advertir: “No aparecerán afeminados”, i és de suposar que sí apareixerien al·lusions en la memòria presentada.

A partir de 1967, no apareix cap organisme que s’atribuïsca l’acció censora, encara que continuen les marques en els esbossos fins a 1971, data en què se censura l’últim esbós. La ultima falla censurada oficialment va ser la de la Travessia de Campos i José Benlliure i el seu lema era “Els vicis roïns”. El motiu de la censura no va quedar massa clar, ja que segons la memòria l’escena correspon a un grup de dues figures situades en el portal d’un estable amb el rètol de “Quadra Boite” (sala de festa o discoteca), i també apareix la frase “Un individuo de los que mariposean”. Este últim individu es veu clarament en l’esbós amb dues ales de papallona a l’esquena, però no és censurat, ni en l’esbós original ni en el que es publica. En canvi, els dos de la “Quadra Boite”, que estan com a transvestits, sí que ho són.

La conclusió d’este estudi és que el col·lectiu homosexual de València va estar present des dels inicis de la festa en la crítica de les falles, en uns casos en forma d’atacs directes a persones de la barriada on es plantava el monument, en uns altres, de forma generalitzada. Destaca el gran nombre de falles on l’aparició d’homosexuals va acompanyada de prostitutes, alcohòlics i col·lectius marginals. Hui seria impensable veure als nostres carrers algunes de les escenes reproduïdes anteriorment, i també seria difícil d’entendre que un artista faller li diguera a la comissió que li posarà un parell de “maricons” en una escena, i així tots, riem. El que té molt de mèrit són les marrades i girs que els artistes realitzaven per a esquivar la censura i poder mostrar un efeminat, com són les postures estranyes, els “bonitos”, “pollos”, o les llandes d’oli. Respecte a la figura del censor, tan anònima i fosca com el seu treball, ens trobem amb un

dilema. D’una banda va voler eliminar una realitat social existent ocultant un col·lectiu que era més que patent, per una altra, en veritat va complir una missió que actualment podria ser aplaudida ja que en les falles actuals no es permetria tals manifestacions d’homofòbia.•

*Aquest artícle ha esta presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falles de la Federació de Falles de Gandia any 2023

Dins d’una flama, la diversitat sempre guanya

/ de David Guzmán Quiles /

Caminem

/ de Abel Dàvila /

He anat a la mar amb la soledat del meus somnis i sense por he besat la sorra, com qui besa la sal i després la llum.

A la meua pell hi viuen tots els espills del món, i a les mans els diversos grans daurats de les onades coronades de cel.

Si la veu és un desori de dol, i si tots en la nostra lluita només volem -ésser-

convide a trobar-nos a nosaltres mateixos, en la immensitat dels nostres cossos, en els sentiments dels altres, com qui estima el vespre sense demanar-li la pèrdua de l’alba, com qui navega l’oceà sense voler empresonar el vent.

Amb les mans vessades d’esperances em refugie en els dies, on tots sense excuses caminem amb la força del sol.

[Hem de creure als nostres ulls, perquè tant sols existeix una única pupil·la]

Marina Vallés | Elia Saneleuterio | Rosa Miró | Gràcia Jiménez | Rosa Magraner | Sandra Esplugues

Reflexologia vital

/ de Marina Vallés /

Em desperte a poc a poc després d’una altra nit d’intens trànsit entre el somni i la vigília. Encara no he tocat de peus a terra i ja em sent cansada. Els peus. Els sent freds. Instintivament, acoste el meu peu esquerre, nu, fins a la meua mà dreta, i recórrec amb el dit índex els seus racons.

Toque el meu cervell en el dit gros. Està constret. Aquí, a la meitat de la planta, sent els meus pulmons, oprimits. I una mica més a baix, sí, aquí, a l’esquerra d’aquest vast territori plantar, palp el meu estómac. Destret amb força el meu dit índex en aquest punt. Quan per digerir. Continue recorrent el mapa del meu cos fins a arribar gairebé al taló. Allí estan els meus intestins, desbordant desconcert. Torne a pujar, a poc a poc, fins als dits. Sent els meus ulls, les meues oïdes, el meu nas. Veig, escolte, faig olor. Baix de manera urgent fins al cor, al costat del meu estómac, sota el pulmó.

El meu dit sent com palpita. Somric. Deixe anar el peu, que busca arraulir-se al costat de l’altre a la recerca de calor.

Avui em posaré talons. Els més alts.

El nostre calcer

/ de Elia Saneleuterio /

Les nostres sabates són a dintre d’un armari. Potser és un sabater, el moble. O dos. Tot el nostre calcer clavat dins d’un parèntesi al món. O dos (sempre en parells).

A la dreta, el meu. Hi ha sabatilles i espardenyes, moltes com les teues, però cinc o sis talles menors (totes en parella). També tinc botes, baixes i altes, algunes heretades de la filla-mon Dieu!-. I fins i tot esportives unisex que no li venen al major, de fa dues o tres temporades, quan la seua empremta visità fugaçment el 41. Hi ha, no ho negue, sabates de taló alt, al fons, que no tenen nom ni dia i només veuen la llum si jo vull. O si la menuda de cinc anys els troba i se’n fa una desfilada improvisada al corredor.

El blues de l’empoderada

/ de Rosa Miró /

Cada dia, cada dia

Cada dia, ella tenia el blues

Cada dia, cada dia

Cada dia, ella tenia el blues

Cinquanta-tres anys i un més de blues:

El blues de la camisa arrugada

El de l’insult

El blues de la criada

El de la mal pagada

El blues de la sopa de llàgrimes

El blues de la mentida

El blues del donar explicacions a tot, per tot

El blues de mendicar per a la compra

El blues de les violetes

Cada avui, cada matí

Cada dia, ella canta el blues de l’alegria

Cada dia, cada dia

Cada dia, canta tots els blues del repertori

Cinquanta-tres anys, un més, i un dia:

Canta el blues de la pensió és meua

El blues de les amigues

El blues de l’autoestima

El blues de les metes

El blues dels perquè sí!

Poema inspirat en la cançó Every day (I Have the blues) interpretada per Ella Fitzerald.

La dona dels mil sols

/ de Gràcia Jiménez /

Observes la tardor com avança. Mires i veus el vent que trenca els núvols I tot segueix el ritme, la cadència, de les hores eixutes, esvaroses cicatrius de la memòria, línies daurades d’extraviats records.

No goses fer balanç de la tristesa... Cada dia un matí du la certesa dels espills reflectint les sirenes que aguaiten Odisseu entre els baladres (bellesa i verí confegint els barrancs!), mentre tixen en l’aigua que no hi és, encara, al rebost de les llunes.

I tu, la dona dels mil Sols, esperes delicadament tensa, continguda, des del temple menut de l’alcasser, sota l’androna que t’has erigit, les riuades salvatges que ompliran fonts i mars. No hi haurà cap paradís sense revolta. Qualsevol part de tu porta la vida!

Insignificants

/ de Rosa Magraner /

T’havies procurat amb esforç i treball una vida digna, tot i que sense estridències ni excessos, perquè havies aprés de l’austeritat amb que t’educaren els teus majors, i també els mestres i els llibres et feren conscient de la realitat local i de la limitació global deis recursos

Intuies que la humanitat és una plaga, amb la força depredadora més gran que haja xafat mai la Terra. En temies la tendència autodestructiva i anihiladora de tanta bellesa com esclata al planeta.

En poc més de mig segle has pogut conèixer avenços en ciencia i tecnologia tan fabulosos que et tornaven la confiança en la bondat de la nostra espècie, en la nostra capacitat de redreçar el malmès medi natural. Possiblement en la teua existència has viscut més canvis dels que s’havien produït en segles o en mil·lennis, però observaves que entre humans continuava congriant-se la maldat, l’odi, les desigualtats i la iniquitat de sempre. Tenies la il·lusió d’un futur amable per als qui han de seguir el camí, però una aparent insignificança s’hi ha interposat, un virus microscòpic que ha originat una tal pandèmia mundial, com ja no estàvem acostumats i que ens ha recordat que som fràgils i vulnerables, tant que ens pensem ser.

En un any d’onades virals, reclusió, privació de mostres d’afecte i distanciament has pensat que aquest cataclisme que ha portat la mateixa globalització podria ser positiu, com un avís a navegants per evitar pandèmies pitjors, si som capaços encara de posar remei, si les persones prenem consciència del que de veritat importa i si actuem amb solidaritat, cuidant-nos i tenint cura de la vida. Aquesta sempre s’obrirà pas, malgrat nosaltres. Estarem a temps?

Elogi a la mediocritat

/ de Sandra Esplugues /

Una pandèmia de caràcter moral arrasa propagada per mediocres els quals mancats d’iniciativa i actitud es dediquen a xafar a qui els envolta.

Veuen el món com un tauler d’escacs enrocats en el poder i l’avarícia ocupen càrrecs que els queden massa grans per tal d’ajudar a aquell que els beneficia.

Estenen com meduses llargs tentacles i a tot aquell que puga fer-los ombra. amb lenta premeditació i parsimònial ofeguen i massacren cada dia.

Farts d’egocentrisme i egoisme amb severes mancances d’empatial mai tenen prou i sempre en volen més sense importar a qui arruïnen la vida.

Immunes a tota causa social asimptomàtics d’alegria i iniciativa són els primers a anar a fer-se fotos per a eixir a qualsevol notícia.

Amb les mateixes sabates que els mediocres caminen pel món les lluitadores que porten per estendard altres valors i saben el que importen les persones.

Fran Sanjaime Camarena

Pròleg

Tot va passar una nit d’assemblea al casal, mentre els adults estaven d’allò més concentrats amb assumptes seriosos de la falla. Com cada cap de setmana la comissió infantil havia capgirat les restes de teles d’actes passats jugant a disfressar-se, estaven cansats d’entrar i eixir al carrer a jugar a fer carreres i s’havien avorrit de provar jocs nous amb les cartes. De sobte algú ho va veure. Mai s’havien fixat que en les prestatgeries de la delegació de cultura hi havia un llibre molt diferent de la resta de llibrets. En lloc d’estar ple de colors tenia les cobertes gruixes de cuir de color marró i semblava vell, molt vell. Potser era un llibre de comptes dels temps de quan es va fundar la falla i la gent pagava al tresorer la quota en pessetes...

Laia i Quique morts de curiositat es van llançar per ell i el van agafar, però en obrir-lo van quedar amb la boca oberta amb el que van veure i el van tancar amb un colp molt fort. Ràpidament van decidir convocar una reunió d’urgència amb la resta de fallerets i falleretes a l’altet del casal doncs havien de compartir amb ells allò que acabaven de descobrir. No tenien molt clar si tots estaven preparats per a escoltar aquelles línies, però si hi havia alguna part de realitat en aquells relats, era necessari que tothom fóra coneixedor d’aquell descobriment.

Quan ja estaven tots fent un cercle i ben acomodats, la parella va donar algunes instruccions molt precises, van obrir novament el llibre per la primera pàgina i amb un to de veu ben alt i clar començaren a llegir...

L’home llop de la marjal

Conten que hi havia una vegada a la marjal de Gandia un home encantador d’accent francés, un poc solitari i misteriós però amb una veu privilegiada. Tenia els cabells esvalotats, els ulls marrons com les castanyes, i duia una barba que amagava un enorme somriure blanc com les flors de gesmil. Com que era un senyor molt calorós li agradava vestir sempre amb la camisa ben oberta, fins i tot en hivern doncs tenia el pit molt pelut i no passava gens de fred. La gent el coneixia com l’Home Llop doncs als seus paranys comptava amb una bona camada de gossos que eren la seua única companyia.

A les cases dels pescadors del Grau de Gandia hi havia famílies molt arrelades a les tradicions valencianes, i en especial a la música, i diuen que moltes vegades mentre ells assajaven amb les dolçaines i els tabalets, per la zona del castell de Bairén s’escoltava una forta veu que intentava seguir-los el ritme. Aquests crits acompanyaven els acords de les notes musicals, però ho feien amb tanta força que sempre provocaven la reacció dels gossos de la comarca que començaven a lladrar tots alhora, i molts xiquets i xiquetes s’esglaiaven i corrien a casa espantats. No obstant això, hi havia un fenomen molt curiós que sols es repetia cada nit de lluna plena, ja que aquella forta veu se silenciava i el que sonava era pura melodia que encisava a grans i menuts.

Certa nit, un grup de valentes falleres i intrèpids fallers es decidiren a descobrir quin era l’origen d’aquell so que tant els agradava, però tot i haver decidit fer aquella aventura quan el calendari marcava lluna plena no es van adonar que el cel estava cobert amb núvols ben gruixuts. El grup es va enfilar decidit cap al castell, i en un moment determinat es van parar a gaudir de les meravelloses vistes que tenien, però de sobte la melodia de les dolçaines i tabals va començar a sonar de fons... Quan

tots estaven preparats per a descobrir al propietari d’aquella meravellosa veu, els gossos van començar a lladrar provocantlos gran confusió fins que van veure com l’Home Llop s’enfilava fins al punt més alt de la muntanya i començava a fer cants fortíssims i desagradables cap al cel.

En aquest moment molts començaren a cridar i van baixar corrent com podien per amagar-se atemorits en algun indret dels canyissos de la marjal; al mateix temps, en sentir els crits l’Home Llop es va girar esglaiat, es va sentir molt avergonyit perquè l’hagueren descobert, i finalment va córrer a amagar-se a la seua caseta molt a prop de l’Ullal. En passar uns minuts de molta por i confusió el silenci es va encarregar d’envairho tot a la marjal, puix que tots es mostraven confosos pel que acabava de passar. L’Home Llop es va apropar lentament a l’aigua i va començar a plorar conscient que ara la gent tindria por d’ell; després mirant el reflex de la lluna va començar a cantar que eixa seria la seua única amiga la resta de la seua vida... però de sobte van començar a arribar els fallers, eixint dels seus amagatalls encisats per aquella melodia.

- Ets tu el que canta albades!?

- Eres el que versa dolces melodies les nits de lluna plena! Visca la teua veu!

- Visca l’Home Llop!

Què havia passat?! Mentre tots corrien els núvols havien escampat i la lluna havia tornat a eixir, de manera que quan l’Home Llop va cantar les seues penes la seua veu també havia tornat a lluir: la seua veu es transformava en melòdiques albades a les nits de lluna plena!!! Ara tots volien ser amics d’aquest personatge, tots l’admiraven i volien que cantara les albades a les seues falleres... i així és com es va convertir en el millor cantador d’albades de la ciutat. ◊

Les mans de Frankenstein

Segur que molts coneixen la història de Frankenstein, aquell ésser que un científic va anar cosint amb diferents trossos fins a aconseguir un cos humà, desproporcionat i de projecció monstruosa, i que va cobrar vida a partir de l’electricitat del raig d’una nit de tempesta... però el que no saben és com va ser la seua vida després d’aquest “despertar”. Repudiat pel seu inventor va haver de fugir de Suïssa, ja que pel seu aspecte la gent no era amable amb ell i sempre el rebutjaven. Durant un temps va malviure resguardant-se del fred i la pluja, però com que era hivern i el temps no millorava va baixar pel continent a la recerca del “caloret”, ja que havia sentit parlar de l’amabilitat dels valencians i el bon clima d’aquestes terres. Així és com va arribar fins a la casa de la família Peris, una família que buscava una persona per fer els treballs de manteniment i cuidar dels camps.

Un dia de principis de febrer, mentre supervisava una de les finques del senyor Peris es va topar amb una de les netes que plorava desconsoladament al marge d’un bancal de tarongers vestida de fallera. Frankenstein es va apropar a ella i quan estava al seu costat li va preguntar:

- Hola Carme! Estàs bé? Si puc ajudar-te amb alguna cosa...

- Hola Frankenstein, la veritat és que no.

Aquest matí m’he vestit de fallera perquè d’ací a poques hores tenim la crida de les falles, i estava tan emocionada que he vingut a mostrar el meu vestit nou als meus iaios, però han d’haver anat al mercat perquè no hi ha ningú a casa. És més, m’he ensopegat amb una pedra i he caigut en uns esbarzers que m’han enganxat el floc del vestit!

Carme continuava plorant mentre Frankenstein va l’examinava per veure si la xiqueta tenia alguna ferida i afortunadament tot estava correctament però, això sí, el

floc tenia diversos forats que havien fet les espines de la maleïda planta. Frankenstein va pensar que havia de fer ràpidament alguna cosa, i va ser en eixe moment quan va recordar tot el que havia aprés al llarg del seu viatge: l’elegància de la moda a l’estil francés, la modernitat i avantguardisme de les dones catalanes, i finalment el folklore i bon gust de la tradició i la indumentària valenciana. Mirant al seu voltant es va fixar que aquell any molts dels tarongers començaven a mostrar les flors de tarongina i també l’agret tenyia de groc els camps. Frankenstein tenia flors però no les podia cosir... i va ser en aquell moment quan va recordar que ell estava fet de retalls cosits amb fils màgics!

Amb molta de carinyo Frankenstein va agafar algunes d’aquelles flors i les va anar cosint al floc amb els fils màgics de forma que quan va acabar no es notava cap forat. Carme estava desvanida amb el seu floc amb detalls naturals, i amb molt d’orgull el va lluir alhora que anava perfumant els carrers de la ciutat per on anava; aquella vesprada en la cercavila molta de la gent es va interessar per aquesta nova moda que portava la xiqueta al seu vestit.

- Ho ha fet Frankenstein! És una genialitat de les mans de Frankenstein!

A partir d’aquell dia Frankenstein va passar a ser un indumentarista molt demandat per moltes de les falleres de la ciutat, ja que amb la imaginació i els fils de les seues mans brodava filigranes a les manteletes, calces, mantellines i flocs dels vestits... i quan Carme va ser Fallera Major de la ciutat, ell va ser sense cap dubte l’encarregat de tota la seua indumentària: qui millor que un monstre de la costura que treballa amb fils màgics, per fer-li el vestit més important de la seua vida!

La primerad’Akenatoncavalcada

Aquesta és la llegenda de la mòmia Akenaton, desé faraó de la dinastia XVIII d’Egipte, o almenys la història que conten els seus companys d’escola. El dia que va arribar a la ciutat hi havia un fort temporal a la mar, que va fer que el vaixell al qual viatjava acabara encallat molt a prop del port del Grau de Gandia. Abans que s’enfonsara, un grapat de mariners aconseguiren rescatar algunes capses grans de fusta que van ser custodiades per les autoritats portuàries, però que van quedar mig oblidades a un dels molls agafant humitat i salnitre. La realitat és que en una d’aquestes capses s’amagava Akenaton, que mirava amb molta por com les gavines i els carrancs s’apropaven a la seua capsa cada dia, i ell les espantava fent algun soroll dissimulat des de la capsa doncs encara tenia més por, si això és possible, dels pescadors.

Una vesprada mentre el faraó mirava les ones per un foradet, la capsa va rebre un fort colp per darrere que el va fer pegar un crit ben fort. De sobte va escoltar unes veus que s’apropaven a la capsa, i va intentar taparse la boca amb una de les vendes del seu

braç per no fer més sorolls. El soroll metàl·lic d’un ferro fent palanca amb la tapa de la capsa gairebé aconsegueix que Akenatón es desmaiés... i a continuació...la llum el va cegar. Un grup d’estranys personatges vestits amb purpurina i barrets estrafolaris el miraven des de l’exterior.

- Eeeyyy!!! Que fas ací amagat amb eixa disfressa? Vinga que la cavalcada està a punt de començar i encara perdrem el bus per anar a Gandia!

Akenaton estava sorprés no sols per aquelles disfresses sinó que a més la gent no li tenia cap por. Amb ajuda d’un dels xiquets va eixir de la capsa però als pocs metres va ensopegar amb una de les seues venes, puix estava tant fluix de forces que a dures penes les cames podien aguantar-lo en peus.

-Vinga, no siguis tímid; ho passarem d’allò més bé!

El nostre monstre es tambalejava i caminava molt lentament i això li donava un aire

encara més misteriós al suposat personatge que interpretava amb la seua suposada disfressa, però els xiquets i xiquetes de la falla anaven desvanits amb el seu nou amic. Fins i tot Akenaton va sentir dir a un grup de la colla que era un tio molt enrotllat... Si ells saberen la veritat, i tant que ho era! De tan bé que s’ho estava passant li va semblar que la desfilada sols havia durat un obrir i tancar d’ulls, i en acabar alguns dels seus nous amics van començar a treure’s de damunt els complements que portaven per tornar al Grau molt més còmodes. La mòmia prestava atenció a la forma de la cara del grup, la pell baix del maquillatge, les orelles, la forma del nas: ell feia temps que no sentia ni tenia res d’això baix del seu embenatge.

En arribar al casal era el moment de gaudir del berenar amb un bon got de xocolate i un poc de dolços de la pastisseria, però Akenatón tenia tanta fam que se’l va voler beure el amb molta pressa i es va tacar un poc una venda del braç.

-Ups, t’has tacat al braç amic! Treu-te ja la disfressa que si li donem ara un poc d’aigua amb amoniaco tal vegada aconseguim netejar la taca.

- No puc llevar-me la disfressa perquè no és cap disfressa; jo, soc, una mòmia!

De sobte molta de la gent que hi havia al voltant es va apartar del costat del faraó. El silenci terrorífic i les mirades de sorpresa es barrejaven amb la incredulitat. Afortunadament mare del president es va apropar a Akenaton i li va dir:

-Tranquil! Segur que podem traure aquesta taca amb facilitat!

... i tot va seguir com si res hagués passat. Des d’aquell dia el faraó desitjava que arribara la cavalcada, el primer dia que es va sentir un membre més de la falla.

El mocador màgic de Barbanegra

Molts de vosaltres no ho sabeu, però no fa molt de temps durant els dies de falles hi havia despertaes tots els matins, cada dia, quatre dies sense deixar de tirar coets per despertar als veïns i anunciar-los que les falles ja estaven al carrer!

La iaia Empar, que tenia el don d’alçar-se del llit amb els primers raigs de sol, sempre remugava i es queixava perquè li sabia mal que despertaren als xiquets i els gossos començaren a lladrar; en canvi el iaio Koa aguantava dormint al llit tot el que podia, però en sentir esclatar el primer coet corria com un nano a la finestra per a gaudir de la despertà amb els cinc sentits: notar la tremolor als peus, olorar la pólvora cremada, veure l’espectacle d’explosions, escoltar les combinacions atronadores... i com no, degustar un bon carajillo de rom per arrancar fort el dia. No obstant això, això de tirar coets no ho duia bé, i li feia molta por d’ençà que quasi perd una mà per fer malifetes amb la pólvora en la seua joventut.

A Carles li encantava anar a passar els dies de falles a casa dels seus avis i gaudir d’aquests moments. Ell sí que llançava coets xinos i masclets dels menuts, sempre guardats dins de la capsa de coets que li havien regalat, i fent un bon ús de la metxa per encendre’ls amb seguretat. Quan baixava al carrer amb la colleta de la falla, sempre davant de casa, Koa vigilava des de la finestra i feia un gran somriure al seu net mentre s’acariciava la barba, però a Carles li sabia mal perquè el iaio no podia baixar al carrer sol, tot i que estava convençut que ho gaudiria moltíssim amb ell com si fos un xiquet mes.

Un dia Carles va tindre una gran idea i va preparar amb molta estima una super sorpresa per al iaio. En plenes falles, i amb la complicitat de la iaia, es va alçar ben matí del llit i va anar a despertar a Koa amb un mocador de quadrets blaus a la mà.

- Bon dia iaio! Desperta! Corre que ens perdrem la despertà!

- Carles bon dia, tenim temps de sobra que encara no han començat els primers coets. Que portes a la mà?

- Crec que no m’has entés. Hem de vestirnos ràpid, que hui entrarem dins de la despertà. Anem a tirar els coets nosaltres!

Koa va començar a posar-se molt nerviós. Li encantava la idea de sentir la pólvora més a prop, com quan era molt jove, però l’espantava el fet de poder danyar-se ara que era tan major. Estava acovardit però veia la il·lusió als ulls del seu net i no volia fer-li el lleig. Quina contrarietat de sentiments!

- No tingues por que jo estaré en tot moment al teu costat! Mira, he agafat aquests dos mocadors màgics i si te’l poses al cap com jo t’assegure que no ens passarà res.

Aleshores el iaio es va calçar les seues espardenyes de tota la vida, es va lligar el mocador al coll, va agafar fort a Carles i es va decidir a baixar al carrer. Però quan estaven a punt de fer un pas endavant en el portal de l’edifici va sentir un últim atac de por... ell, el pirata més important de la història. Va ser en aquell moment quan li vingueren moltes imatges del passat al cap: els viatges en vaixell, els tresors rescatats en illes paradisíaques, i com no l’atronador soroll d’aquells canons que una vegada gairebé acaben amb la seua mà.

- Jo soc Koa, que en hawaià significa “sense por”! No soc més que el fantasma del pirata que un dia vaig ser: Barbanegra, però m’encanta la pólvora i pel meu net faig el que siga necessari!

Aquell matí tots dos van tirar més coets que ningun altre faller a la despertà, i aquest va ser el moment més emocionant de la infància de Carles. ◊

Ieeee Tiiiii!!!

Això diuen que a Gandia hi havia una vegada o potser no, un home tan gran tan gran que si estirava els braços podia tocar les estrelles. Tenia els peus enormes i amb cada petjada que donava feia tremolar el terra, però en canvi era molt hàbil amb les mans i des de menut gaudia fent delicades figuretes de plastilina. Quan era xiquet havia sigut president infantil d’una falla, però com que era molt gran es va haver de vestir amb uns saragüells d’adult que li anaven justets, i el tall de tela per fer-se el jupetí gairebé no li donava l’amplada de l’esquena! Ho va passar tan malament que al fer-se gran, encara més del que ja era, va decidir que ja no volia saber res més de les falles.

Unes vacances, quan rondava la majoria d’edat, va anar a estiuejar al Tibet perquè tenia familiars en aquest país tan allunyat de la terreta! La família de Tino (ja oblidava dir-vos el nom d’aquest personatge) vivia als peus de les muntanyes de l’Himalaia, amb la preciosa estampa de molts dels monestirs budistes de la zona. Allí se sentia molt feliç i aprofitava per a modelar les seues figuretes

mentre meditava com feien els budistes, però com que no hi havia plastilina les feia amb fang de les quadres dels animals. Així, en sortir el sol cada dia escoltava el concert melòdic que feien les campanetes dels diferents monestirs, i ell s’alçava i gaudia del seu moment personal i de connexió amb la natura, respirant aire pur mentre jugava amb el fang entre els seus dits.

Un dia mentre Tino meditava i manipulava el fang va viure una experiència que li canviaria la vida per complet: el so de les campanetes venia acompanyat d’una força estranya que l’animava a endinsar-se dins dels boscos; potser en altre moment hagués tingut por però en aquest sabia que hi havia d’anar. Ràpid va agafar la figureta que hi havia fet aquell matí i va anar a resoldre aquell misteri. A cada petjada que feia més endins del bosc més fort escoltava el batec del seu propi cor, i així va anar pujant les muntanyes fins a arribar a un punt on les palpitacions es van coordinar amb el so d’uns tambors. De repent, en retirar uns grans matolls a les portes d’una gran cova, va quedar sobtat quan es va trobar cara

a cara amb cinc joves gairebé igual d’alts que ell que feien figuretes mentre altres dos feien música. Semblava que s’ho estaven passant d’allò més divertit fent una festa.

- Hola! El meu nom és Tino i no sé com ni perquè he arribat fins ací però m’agrada molt el que esteu fent.

- Ieeee, Tuuuu! - Digué un dels xicons.

- Ieeee Tiiiii!!! - Digué una de les xicones abans de fer esclatar a tots entre risses.Estem celebrant el canvi d’estació. Ací preparem figuretes amb els materials més naturals que ens aporta la natura com branques i fulles, després les apilem fent una bona torre i en arribar a la nit fem música i li peguem foc! Ens vols ajudar?

Tino portava la seua figureta de fang en la butxaca i la va mostrar als seus nous amics.

No era exactament el que necessitaven però els aniria molt bé per acabar abans la seua pila i poder gaudir de la festa. El dia va anar d’allò més divertit, i va ser quan anaven a cremar quan es van adonar que la figureta de Tino no cremaria.

- Ieeee Tiiiii!! I que fem amb la teua figureta? No pot quedar sense cremar! No tindria cap sentit i ens arruïnaria la festa!

Va ser en aquell moment quan Tino ho va entendre tot! La seua figureta no podia cremar-se perquè s’havia d’indultar! A les falles existia la possibilitat de salvar de la cremà una figura cada any segons la seua qualitat, i a l’Himalaia la seua era la millor figureta de totes i mereixia aquest reconeixement. Va ser així com Tino va desxifrar el seu destí: en retornar a casa no seria ser faller sinó que es convertiria en el millor artista faller!. ◊

L’esquadró de Salem

Vosaltres que sou fallers de casal i de carpa, sabeu tan bé com jo que a totes les falles i a última hora abans de tancar la festa sempre queden 4 gats i no precisament negres... Veritat?, doncs aquesta és la història de 2 d’eixos gats que sempre tanquen la carpa al ritme d’escombra o bé arreplegant culs de gots abandonats per fer barreges imbevibles, i que mai us han contat.

No fa molt de temps hi havia una carpa fallera màgica on cada nit en acabar la música la gent anava a descansar a casa, i l’endemà tot estava net i arreplegat com si fos el primer dia de falles. La veritat és que hi havia també dues falleres que treballaven de valent per endreçar-ho tot una vegada acabava la festa, amb molt bona voluntat i materials de neteja molt especials perquè semblava que no s’acabaven mai i el pressupost que gastaven era mínim! Es feien anomenar l’Esquadró de Salem. Ningú no havia vist mai com s’ho feien per deixar-ho tot tan net, però tampoc ningú s’anava a queixar que feren aquesta feina. L’esquadró el formaven Sara i Betlem, dues falleres veteranes que malgrat no vestir-

se de falleres gaudien de la festa com les que més, sent les primeres a fer rogles per a ballar les coreos de moda i animar a joves i grans a menejar l’esquelet.

Durant unes falles extraordinàries, d’aquelles que la comissió recull molts banderins i sembla que tothom es mostra desenfrenat, el president de la falla va voler convidar als fallers a un bon pastís i una enorme piràmide de copes de cava que es va encarregar d’anar omplint de dalt cap a baix com ho fan a les pel·lícules americanes. A la carpa la gent mirava bocabadada com el cava anava xorrant de copa en copa, però estaven tan concentrats que ningú es va adonar que hi havia un gat del carrer llepant el pastís amb molta satisfacció. De sobte algú va fer un crit ben fort perquè va veure al felí, i el pobre gatet va fer un bot tan fort que es va entropessar amb la piràmide de copes i aquestes van anar caient a terra fent un bon empastre!

L’esquadró de Salem immediatament es va posar mans a la feina, van anar a pels seus materials de neteja i van tornar a la carpa.

Quan van aparéixer de nou sols portaven a la mà unes graneres velles i dues bosses xicotetes amb purpurina dins, una lila i una altra verda. De sobte Sara va agafar un grapat d'aquella espècie de pols lila que jo pensava que era purpurina però no ho era, va bufar fort perquè s'escampara per tota la carpa i va començar a dir:

- Ara estimats meus us presentarem un dels nostres secrets, a la de 3 tots en l’aire i amb els ulls tancats i quiets! 1, 2 i 3!

La gent es va quedar adormida al moment i va començar a flotar com per art de màgia. Mentrestant Betlem feia una cosa pareguda amb la pols verda però amb un objectiu un poc diferent: li parlava a les copes i el cava que havia caigut a terra!:

- Estimada brutícia és l’hora de netejar! Tots al seu lloc per poder ballar!

Ambdues xicones ballaven amb les seues graneres per la carpa mentre aquesta anava arreplegant tot el desastre de forma màgica i la gent flotava en l’aire sense adonar-se de res! Més que màgia semblava un acte de bruixeria però en menys de 3 minuts tot havia recuperat el seu estat inicial, la gent estava asseguda de nou al seu lloc mirant cap a la piràmide de copes i un crit de les bruixes els va fer despertar d’aquell moment:

- Visca el senyor president! Visca!

La gent va començar a aplaudir i Sara i Betlem van ser les primeres a ajudar a repartir les copes entre els fallers mentre es miraven amb picardia i es feien l'ullet després d'haver arreglat aquell incident. L'espectacle havia de continuar. ◊

El suport de la catrina

Aquesta història comença amb una reineta de falla que estava molt trista perquè l’any del seu regnat ja no quedaven xiquets ni xiquetes que tingueren ganes de ballar al Festival. La seua falla havia passat per anys daurats on aquells enamorats de la dansa havien arreplegat premis a cabassos, mostrant tot el seu art i el seu ingeni, però aquella xicalla havia anat fent-se gran i ara eren joves i fins i tot adults que ja no podien participar. La pobra reineta estava molts desanimada perquè havia crescut admirant aquells balls que assajaven al seu casal, però sabia que sense un bon grup de ball era impossible aconseguir una bona recompensa dalt de l’escenari.

No obstant això ella intentava crear un nou cos de ball entre els companys de l’escola i del barri, però ningú s’animava a fer-li suport. Amb tan poca iniciativa, ni tan sols hi havia un faller que volguera fer-se càrrec de preparar la música i el ball perquè ho consideraven una pèrdua de temps, però la xiqueta no perdia l’esperança i se les va arreglar per fer un bon muntatge musical. Fins i tot va convocar un berenar al casal per veure si d’aquesta manera

aconseguia atreure a algun participant desconegut, però ni així veia un poc d’ànims per part de ningú.

Quan ja estava a punt de tirar la tovallola el mànec de la porta del casal va fer un soroll i es va obrir de bat a bat! El que no esperava la nostra reina era que a l’altre costat de la mateixa qui hi havia no era cap xiquet ni xiqueta sinó Kate, una de les antigues balladores de quan guanyaven premis constantment! Kate havia anat a viure a Mèxic a estudiar a una escola de dansa, però quan venia per Espanya sempre que podia passava pel casal de la falla a fer una espenta doncs era una jove molt amable.

- Hola a tots! Uy! Com és que no hi ha ningú més que tu ací?

- Kate! Quina alegria veure’t! Doncs mira, la gent ha perdut les ganes i la il·lusió pel Festival Musical Infantil. És gairebé l’últim acte que tenim per gaudir 100% els fallerets i falleretes de la ciutat però ja no els atreu la idea de ballar. Amb el que m’agradaven a mi les vostres actuacions quan era menudeta!

Kate estava al·lucinant. No podia comprendre com havien canviat de ràpid els temps doncs quan ella era xicoteta els assajos del Festival eren dels moments més divertits que havia viscut! Els seus millors records a Espanya estaven en aquelles quatre parets... i els millors records de la reineta també haurien de ser així! La jove va agafar la seua motxilla rebuscant alguna cosa per dins i de sobte va fer un gran somriure a la xiqueta.

- Mira açò és per tu. Aquest crani de catrina et donarà tot el coneixement i suport de les antigues balladores del Festival de la falla. Veus tota la decoració que duu? Cadascuna simbolitza un dels festivals que vam fer en el passat i a mi sempre m’ha donat molta sort. Estic segura que a tu també ho farà.

Encara en un núvol amb el regal que li havia fet Kate, la xiqueta va anar a casa a dibuixar com li agradaria que fos el tratge de l’actuació, i la seua imaginació estava brillant, sense frens, així que va pensar que el millor que podia fer era retre homenatge al regal de Kate vestint-se de calavera portant l’original de complement en la mà. El que ella no sabia encara era que les paraules que li havia dit Kate havien estat molt ben seleccionades, i el dia que va anar a provar alguns passos de ball al casal, quasi ix corrent d’allí de la por.

No és sols que tingués el coneixement de les balladores sinó que els seus esperits festivalers estaven allí amb ella fent-li suport, tots vestits com la reineta i totes fent alhora la mateixa coreografia! Havia passat de ser 1 sola participant a gairebé una vintena de catrines, que el dia del Festival van omplir l’escenari i la van ajudar a rememorar aquells temps de glòria plens de recompenses. Que grans records!.

Una paella sense all per a Ivan

Molts anys enrere vivia un jove a la nostra ciutat tan mandrós tan mandrós tan mandrós, que sempre anava pels carrers mig adormiscat i tenia tan poca iniciativa que la gent pensava que en lloc de sang el que tenia a les venes era orxata! Portava unes ulleres de sol enormes perquè la llum li enlluernava i a més a més el seu punt feble era molt conegut per tots els veïns, ja que era al·lèrgic a l’all. Tot i que aquest detall pot semblar una ximpleria, el marcaria per la resta de la seua vida doncs era incapaç de fer una bona fideuà i molt menys una paella (com a molt podia fer un d’eixos «arroz con cosas» però que no tenia gust de res). Fins i tot en una ocasió un grup de gent amb poques llums el va convidar a participar com a jurat a un concurs de paelles, i clar, ni tan sols va poder tastar l’allioli perquè d’haver-ho fet podria haver-se unflat com un globus!

Amb el pas del temps el pobre Ivan es va cansar d’anar enlloc sense poder menjar gairebé res, i a poc a poc va anar canviant els seus hàbits per fer-se un personatge nocturn, que només eixia de casa quan ja

tots estaven dormint i sols si era per una gran necessitat. La seua colla d’amics estaven molt preocupats perquè cada vegada el trobaven més pàl·lid i amb els ulls un poc afonats com si estigués molt cansat, però ell sempre es justificava dient-los que estava bé i no patiren. La situació havia de canviar perquè tots l’estimaven molt i des de l’escola s’havien acostumat a fer-li una espenta amb els deures, o quan li tocava fer una exposició a classe, o quan s’havia enamorat d’algú, i per això li van dedicar moltes hores i li van preparar una gran festa d’aniversari!

Com que aquell any la seua falla preparava un concurs de paelles per Sant Joan, van decidir que podrien aprofitar per a gaudir tots junts de la festa, de la música i fer un poc de comboi! Però no oblidem que teníem entre mans el problema de l’all, i per això la colla es va preocupar de buscar a internet com fer per substituir l’all per un altre aliment que no canviara el sabor a la recepta original... Tot i no estar molt convençut, aquell dia Ivan es va untar bé amb cremà pel sol, va agafar la seua camiseta nova i es va deixar portar pels seus

amics per celebrar l’aniversari. En arribar al carrer de la falla es va quedar perplex.

- De veritat anem a fer paella quan tots sabeu que soc al·lèrgic?

- Clar que anem a fer paella! Quin menjar millor que una bona paella amb la millor companyia? No patisques que hem pensat en tot i en lloc d’all li posarem un poc de gingebre!

Ivan no les tenia totes amb ell però era el seu dia i l’havia de gaudir. Els seus amics s’havien acurat tant que fins i tot van fer un allioli de vitets de forma que no perdera el gustet i a més no repetira tota la vesprada! El dia va anar d’allò més bé, i arribat el moment dels premis del concurs de paelles va arribar una de les sorpreses finals: la paella amb gingebre guanyava el primer premi! Havien de pujar tots dalt de l’escenari a arreplegar-lo i ferse algunes fotos per al record. Tot eren somriures i mostres d’estima entre els amics, però quan van baixar de l’escenari el fotògraf va fer una cara rara quan va veure la foto a la pantalla de la càmera i va cridar a Ivan.

- Ei xaval! Disculpa però ha passat alguna cosa amb la vostra foto i no sé per què no surts en imatge. Fixa’t. Es veu la roba que posa el teu nom però el teu cap no està... ni els teus braços, ni les teues cames... Que estrany!

- Tranquil, almenys puc lluir la meua camiseta nova doncs me l’han personalitzat amb un joc de paraules que barreja el meu nom i la meua nova vida: I, Vamp! Podria intentar explicar-t’ho però tot va començar fa un temps, exactament el dia que vaig trobar un rat penat ferit i sembla que se’m va anar un poc de les mans... T’ho he de dir tot?. ◊

L’home del sac

Conten les males llengües que no sempre hi ha hagut tanta germanor a les falles de la ciutat, i que hi va haver un període on l’home del sac tenia atemorits als fallers que guanyaven els millors premis de Gandia. Homer el justicier sempre estava pendent de la reacció de les comissions, i aprofitant la foscor de la nit quan hi havia conflicte s’encarregava de furtar i guardar al seu sac els banderins de la discòrdia per evitar que les baralles anaren més enllà. Un drama per als fallers i una forma de donar més foc a les enveges i discrepàncies falleres, ja que tot i que ell ho feia pel bé de les falles la situació sempre acabava en acusacions i mal ambient. La veritat és que Homer era un home ben normal que es pensava que feia més bé que mal. Tots sabien la seua identitat però ningú s’atrevia a dir-li res. Ell simplement no era partidari de repartir premis, ja que mantenia que l’essència de la festa no era la competició sinó plantar falla, per cremar d’aquesta manera tot allò que es volia deixar enrere. Les falles eren millors sense premis! Estava clar que les seues intencions eren bones però no sempre les bones accions tenen bones conseqüències, i per això els fallers farts de veure com era impossible fer una bona competició van començar a fer decaure la festa, fins al punt que les falles van retornar al seu origen, a ser una pila de trastos vells que es plantaven el dia 19 de març i es cremaven aquella mateixa nit. Sense festa, sense comboi i sense res.

A mesura que passaven els anys Homer va ser conscient del que havia desencadenat el seu gest i es va posar molt trist perquè la festa gran de la ciutat havia perdut tota la seua esplendor. La gent ja ni es vestia amb les seues millors gales doncs l’esperit faller s’havia apagat i les indumentaristes havien tancat les seues tendes. Ja no hi havia artistes fallers que prepararen amb estima els monuments doncs ningú volia llogar els seus serveis. Orfebres, perruquers, pirotècnics, músics i una llarga llista de persones vinculades amb les falles havien perdut els seus llocs de treball, i tot com a conseqüència de la bona intenció del justicier... alguna cosa s’havia fet malament i si era possible s’havia de tornar a canviar!

Per això, un 19 de març mentre la gent feia la migdiada Homer va agafar el seu vell sac i va repartir banderins entre les diferents piles de trastos que hi havia per la ciutat valorant el millor de cadascuna. Quan la gent es va apropar a aquestes fogueres per botar-los foc es van quedar molt sorpreses:

- Eres la falla amb més ingeni!? Van dir uns.

- Eres la falla més graciosa!? Qui ha posat açò? Van dir altres.

- Eres la millor falla de totes? Estava clar! Pensaven els tercers.

Cadascuna de les 23 falles mirava el seu banderí sense entendre el que hi havia passat. La gent del barri del centre pensava que ells tenien la millor falla mentre que als barris perifèrics no estaven d’acord amb aquell veredicte. Els de la platja van agafar l'autobús de la Marina per fer una ullada al que havien plantat la resta, i quan anaven per la zona de Corea es van trobar amb els del barri de la República Argentina i els del Raval i van comentar allò dels banderins que havien aparegut. Alguna cosa anava a canviar i Homer era conscient i testimoni d’allò mentre dissimulava, passejava i escoltava a la gent parlar de projectes

I així va ser, un any més tard les falles havien millorat allò que anaven a cremar, per poder lluir el seu barri i presumir enfront de la resta, però aquesta vegada Homer no anava a fer justícia amb el veredicte del jurat. Quan les comissions van anar a l’entrega de premis ell va agafar novament el seu sac i va anar passant una per una per totes les falles que s’havien plantat, i va deixar un palet ben gran plantat a cadascuna on es podia llegir en lletres daurades:

La identitat fantasma

Ja ni recorde quan va passar però fa molt de temps hi va haver una família de músics que van patir una enorme desgràcia perquè d’un dia per altre van desaparéixer de la ciutat sense deixar ni rastre... en realitat rastre no van deixar, però sí els seus fantasmes a la casa que sempre havien habitat. Allí dins ningú no entenia el que havia passat i van patir molts anys de dol en que no acceptaven viure com fantasmes, sense poder beure sucs de taronja ni menjar bunyols amb xocolate per falles, però com que el temps tot ho esborra, a poc a poc havien anat perdent la seua pròpia identitat centrats simplement en esglaiar als xiquets i fins i tot als adults que s’apropaven als seus dominis. Els pares, els tres fills i fins i tot el iaio i l’àvia no tenien res millor a fer que mostrar el seu desencant i confusió amb la vida fantasma que estaven vivint.

Amb el pas dels anys la gent va anar deixant d’arrimar-se a aquella casa mentre la llegenda anava fent-se cada vegada més gran, però unes falles va ocórrer un fet que ho canviaria tot per sempre i més per casualitat que altra cosa. La falla havia contractat una xaranga d’aquestes tan modernes que toquen ara als passacarrers i com que venien de fora de la comarca necessitaven dormir a algun lloc. Els hotels de la ciutat estaven complets i un dels fallers va tindre la genial idea de demanar la clau de la casa encantada per fer ús de la mateixa per uns dies. Els músics sols anirien allí a descansar i donar-se una aigua matinera així que no tindria per què eixir res malament.

Els joves que formaven la xaranga van arribar amb moltes ganes de fer gaudir als fallers de la música, i en arribar a la ciutat van descarregar les seues coses a les diferents habitacions, van agafar els instruments i van anar a la carpa a fer un poc de comboi a la seua comissió. En tornar aquella nit van deixar els instruments al gran saló de la casa, però ningú es va adonar que algunes maletes havien canviat de lloc a

les habitacions. Tothom es va gitar al llit i va ser quan tots estaven dormint que va sonar fort un clarinet. El so va ser tan curt i subtil que tan sols el seu propietari es va espantar, però com que no va tornar a sonar es va girar i es va tapar ben fort amb la manta per si hi havia algun corrent d’aire en aquella casa tan gran.

Boum, boum, pppsststt! Algun que altre músic va obrir l’ull i es va escoltar com fins i tot el percussionista maleïa als gats del barri! Es va alçar del llit per anar a mirar si hi havia entrat algun però no va trobar res; després es va assegurar que totes les finestres estigueren tancades i va tornar al llit. Tot tornava a estar en calma, tots havien tornat a agafar el fil per a dormir durant la resta de la nit, però de sobte els instruments del gran saló començaren a tocar la melodia d’Amparito Roca, una cançó molt coneguda pels valencians. Ara sí que ho havien escoltat tots i obriren els ulls com a plats! Quina broma era aquesta? Si tots estaven a les seues habitacions, qui estava tocant els instruments?

El menys porigós de tota la tropa va decidir a anar a veure què és el que estava passant, però com que no les tenia totes amb ell va decidir anar amb la càmera del mòbil gravant. Va anar molt a poc a poc pel corredor fins a arribar a la porta d’on eixia la música. Va estirar el braç amb el telèfon per mirar en primer lloc a través de la pantalla i es va quedar de pasta de moniato quan va veure que els instruments sonaven sols. No s’ho podia creure, però allí estava ell gravant amb la càmera aquell succés. Imagineu la cara que va fer quan va obrir la porta i es va adonar que els instruments no sonaven sols sinó que en realitat era la família fantasma la que els estava fent sonar! Primer es va quedar de pedra, després fer un gran crit i finalment no sols va eixir ell corrents sinó que tots van eixir com podien de la casa!

L’endemà ningú no ho podia creure perquè a la imatge no havia quedat registrat res, això si, els fantasmes havien recuperat alguns dels records de quan tocaven amb la banda de música i van poder gaudir d’aquella nit com els que més!. ◊

L’influencer dels versos

Aquesta història és de quan València va ser conquerida pel rei Jaume I, el qual es va encarregar de fer fora de la ciutat a tots aquells que no compartien la seua forma de pensar. Aquest rei va ser molt important per als valencians, però no és menys cert que va desterrar a grans personatges de la contornà com el moro Musa, qui va haver de viure refugiat per evitar represàlies. La gent pensa que al ser expulsat es va enfadar tant que furtava als xiquets quan estaven jugant al camp, i això li va donar molt mala fama però la realitat és una altra ben diferent, perquè com a bon àrab en realitat es va dedicar a escriure poemes rodejat del paisatge dels camps valencians, omplint-se els sentits amb el soroll de l’aigua de les séquies, l’olor dels tarongers i la llum mediterrània tan característica.

Diuen que cada vegada que anava a la ciutat de València trobava dificultats per poder entrar dins de les muralles i havia de disfressarse com bonament podia deixant a banda la seua vestimenta musulmana per calçar-se la indumentària valenciana típica de l’albufera. No obstant això el rei Jaume sempre sabia que Musa havia estat per la ciutat, ja que deixava la seua empremta a algun dels murs en forma de vers en versió grafiti. Al principi les seues paraules no eren ben acollides perquè parlaven de ciència, estrelles i viatges llarguíssims que en aquells temps sonaven a fantasia i desafiaven la realitat, però a poc a poc es van convertir gairebé en una tradició que la gent anhelava per gaudir de l’art de l’escriptura del moro Musa.

«M’agradaria viure més enllà de les estrelles on la pols sols és infinit»

«Cal menjar-se la taronja d’un mos, per traure-li tot el suc al teu cos»

«La llum de València no té propietari però hauria de ser patrimoni de tots»

En una d’aquelles, el rei va estar durant mesos

amb tots els soldats pendents de cada racó de les muralles per pillar «in fraganti» a Musa i a la fi la seua estratègia va obtindre els seus fruits. Una matinada quan els galls encara no havien començat a cantar, als peus de les torres de Serrans van veure un senyor que estava pintant alguna cosa a la pedra i el van empresonar. Quan el rei va despertar i li van notificar l’arrest es va alçar corrent del llit i va anar a l’encontre amb el presoner. Era ell? No estava del tot segur perquè recordava a un moro amb gel·laba i no un camperol amb saragüells, però encara que la imatge externa poguera enganyar-lo les seues paraules el delatarien:

- Bon dia, soc el rei Jaume I. Sap vosté per què està ací?

- No. - respongué Musa, tot i que sabia perfectament el que havia fet.

- Aquesta nit l’han vist fent una pintada a les meues muralles. Li faré una pregunta molt concreta; si la seua resposta és del meu gust quedarà lliure però si intenta enganyar-me quedarà condemnat a mort! Quina opinió té de la terreta?

- «La terreta és un tresor, i la joia més valuosa duu per nom la Safor»

Confirmat! Era ell. No hi havia cap dubte respecte a la identitat d’aquell home. Era el moro Musa, la mateixa persona que havia sigut expulsada anys enrere de la ciutat i que tot i que les males llengües parlaven maldats d’ell s’havia convertit en tot un influencer dels versos i de la poesia. El rei li va oferir quedarse a viure a la ciutat a treballar per a ell, però la sorpresa va arribar quan Musa va desestimar aquella oferta: la vida i la llibertat dels camps saforencs no eren comparables amb la vida a la gran ciutat emmurallada! A més, tenia diversos encàrrecs pendents als llibrets de falla de Gandia, doncs s’havia convertit en un poeta molt rellevant per als saforencs, i si la seua vida havia d’estar lligada a alguna cosa, sols podia ser al món de les lletres... ◊

Amb el cor encés en flama

Conten els que ho van veure que cada any que plou per Sant Josep hi ha un drac que no ha pogut vindre a veure la cremà de falles. Pot semblar una bogeria però no ho és, i ara us explicaré per què. Una vegada hi havia a la Xina una illa plena de dracs de foc que vivien molt feliços dins dels seus indrets, però desconeixien el que hi havia més enllà del seu territori doncs mai havien pogut eixir d'allí per causa de la força de les tempestes marines que castigaven amb aigua el seu voltant.

Un dia un d’aquells dracs va veure com el cel s’omplia amb centenars de fanalets brillants com el foc que eixia pel seu nas. Pujaven cada vegada més alts i el drac estirava el coll tot el que podia per no perdre’ls de vista, quan de sobte es va adonar que els seus peus no tocaven el terra. El drac estava flotant en l’aire, atemorit però ple de curiositat per veure més a prop aquells fanals. Aquella nit les pluges havien amainat però el cel encara estava ben cobert i a mesura que els fanals pujaven anaven amagant-se darrere dels núvols, creant encara més curiositat en el drac que va anar volant i volant fins travessar la gruixuda capa que semblava cotompèl. Aleshores va quedar admirat amb l’espectacle que li oferia l’univers: milers de milions d’estrelles titil·laven en l’obscuritat negra del cel, acompanyades sols d’una gran bola de llum blanca.

Encara amb les dificultats d’aquell que està aprenent a volar, el drac va intentar seguir durant algunes hores aquella bola per veure-la més a prop, però quan es va adonar va veure que baix dels seus peus havien desaparegut els núvols, i a la superfície del nostre planeta el que podia contemplar eren milers de llums de color taronja que s’agrupaven en xicotets nuclis urbans formant pobles i ciutats. El drac no s’ho podia creure! Havia aconseguit eixir de la

seua illa, estava viatjant, i anava a descobrir món.

De sobte una gran llum formada per milers de boletes de colors es va il·luminar no molt lluny d’on estava, i poc després una altra, i una altra... El drac es va apropar molt a poc a poquet per gaudir millor d’aquelles llums de colors però prompte va quedar hipnotitzat per alguna cosa molt millor, molt més espectacular... allí al mig dels pobles, allà d’on havien eixit aquelles llums de colors començaven a fer grans pires de foc que alçaven milers de milions d’espurnes enceses cap al cel. Sonava música de dolçaina i tabalet, feia olor de fum i brillava més que la millor de les flamerades que haguera vist el drac en la seua vida a l’illa. Acabava de veure per primera vegada la cremà de les falles de la nostra terra. Encara va estar unes hores de més gaudint de cada nova cremà que s’encenia als carrers, però temerós que alguna persona es fixara en ell i l’atacaren va decidir començar el viatge de tornada cap a casa, volant més de pressa que mai i amb el cor literalment encés en flama.

En arribar a sa casa gairebé no va poder dormir i al dia següent quan va anar a escola els seus companys no el podien creure:

- Com que hi ha més mon fora de la nostra illa?

- Que vol dir això de volar i com ho has fet?

Les preguntes més bàsiques anaven en augment i s’acumulaven les respostes...

- Has dit falles? Hi ha gent menudeta que encén pires de foc? Segur que no et van veure? Tal vegada estaven fen-te un homenatge!

Van ser tantes les preguntes i tanta la emoció que des d’aquell moment el drac xinés va decidir convertir-se en ambaixador oficial de

les falles per als dracs. Actualment cada any s’encarrega de preparar el viatge, ensenyarlos a volar i acompanyar als seus per gaudir de la meravellosa nit de la cremà des del balcó amb les millors vistes que hi ha: el cel.

Així, és normal que les nits de Sant Josep que hi ha molts núvols acabe plovent, doncs els dracs que han vingut il·lusionats ploren perquè no podran veure la cremà fins a l’any següent!. ◊

Retallables

I si aquestes històries t’han agradat i vols continuar jugant i escrivint alguna més, ací tens els personjes perquè els pugues retallar.

EXPLICACIÓ Major

Lema: La Putinesca (Som la resistència) (Òpera bufa sobre batalles i conteses actuals inspirada en la memòria de l'abuelo Cebolleta)

Autor: Josep Enric Gonga

Artista: Palacio i Serra

Josep F22 ix del cubicle de protecció on s'havia tancat mentre la llum ultraviolada netejava, desinfectava i esterilitzava l'apartament on vivia. Després de passar revisió sanitària pels sensors profilàctics per comprovar que no li quedava ni un bri de contaminació al cos, seu en la butaca ergonòmica d'última generació que té al saló. La butaca detecta quins músculs del cos té en tensió i inicia un programa de massatges relaxants per alleujar-lo. Josep F22, per distreure's, es posa visor 3D i explora el metavers ciutadà, la realitat virtual l'envolta. Viu en primera persona les darreres xafarderies veïnals, les fake news d'actualitat, les xorrades de famosos, famosets i famosots de torn. Després de clicar un munt de m'agrada, ordena a la butaca que ature els massatges. S'avorreix. Decideix entrar en el metavers clandestí. Un amic hacker li havia donat les eines per poder fer-ho. Sap que està prohibit, però s'ha aficionat a viure aquell món i entra en ell cada dia, no pot resistir-se. Busca un portal de música vetada. Li crida l'atenció una entrada. La Putinesca, òpera. No ha escoltat mai una òpera. En ple segle XXII ja no s'estila. No pot resistir la temptació. Entra. Una plaça immensa l'envolta, és plena de gent. Té un gran edifici al davant amb portes immenses i columnes estilitzades. Persones elegantment vestides entren en ell. Un munt de curiosos els observa. Alguns els criden tot un seguit d'improperis, un cor els canta des d'una cantonada amb la melodia del Va, pensiero.

Va el “salero” sobre ales trucades mal mudat com un allioli passat, i ara es gasta en festes privades tot allò que al poble ha robat.

De la porta a la plebe saluda una colla de gent important, ara gasten la pansa fotuda als del poble que han espoliat.

A Josep F22, l'espectacle virtual el desconcerta. Quan està a punt de desconnectar el visor algú li toca el muscle. Un vell amb el peu embenat que llueix una llarga barba blanca i mou un bastó com si fos una espasa, l'interpel·la.

No t'he contat mai que vaig fer quan la crisi de la guerra i la covid? Jo vaig ser en aquell temps un guerrer.

Sóc l'abuelo Cebolleta, la memòria perduda del carrer que ara torna per a fer la punyeta

a qui abusa de tots des del poder. Sóc el hacker que conta batalletes que feia fa temps al carrer.

Sóc qui porta la memòria oblidada a qui de tot s'ha oblidat, i li fan per això més d'una putada.

Desperta i recupera el trellat, o patiràs més d'una malifeta dels qui sols saben fer maldat.

Segueix al iaio Cebolleta, l'espectacle està a punt de començar, la Putinesca que la vida ens ha amargat.

Josep F22 segueix l'abuelo Cebolleta. Entren a l'òpera i s'apropen a l'escenari. Defora els arriba el so del cor del poble, la queixa cantada del Va, pensiero.

Seguirem el fatídic profeta que ho recorda tot del passat. El poder del iaio Cebolleta destaparà el que ens han amagat.

A la fosa, davant l'escenari, l'orquestra interpreta una sintonia moguda. S'obri el teló i comença l'espectacle. El protagonista és el poble. Un poble que ha adoptat la forma d'una reina, una sobirana, que per alguna cosa diuen que el poble és sobirà. La sobirana pobletana vagareja per l'escenari amb cara de preocupació. Comença “La Putinesca”.

Obertura:

La sobirana canta, amb aires de casta diva i amb la melodia de “Un pueblo es” de Maria Ostiz, una sentida cançó.

Ser poble és, ser poble és, ser poble és... Eixir al carrer als matins i treballar, treballar per consumir i gastar... i treballar i treballar i la hipoteca poder pagar. Comprar un cotxe i treballar, endeutar-se de per vida i pencar sense parar.

I el iaio Cebolleta li explica a Josep F22 el sentit de la cançoneta que canta el poble caldós.

Canta cançons perilloses, melodies apegaloses pensades per manipular. Simfonies enganyoses, plenes de lletres tramposes que sols volen controlar.

El poble les solia cantar pensant que els podia salvar, i sols manipulació en elles es pot trobar. La canten sense parar i cauen en la submissió.

Un monstre entra en escena. Té un aspecte malèvol, ombrívol. Esternuda i tus mentre escampa per tot arreu unes estranyes partícules. Sonen alarmes per tot arreu. Una veu autoritària mana al poble sobirà que marge a casa i es tanque en ella. La sobirana es posa una mascareta i corre cap a una porta intentant escapar del monstre mentre canta sense parar:

Ser poble és, ser poble és, ser poble és... Obeir si a casa et manen tancar i quedar-se aïllat sense protestar. per escapar i escapar, de la covid que ens vol empestar. Acollonar-se i una gran crisi passar i endeutar-se per açò sense parar.

Cebolleta entra en acció per explicar la situació. Açò passà un bon dia i provocà una depressió que a base de bastó va fotre sense mania.

Com sempre, una minoria, feu i desfeu el que volia fent negoci descarat mentre la gent es moria. La covid que a molts fotia a uns pocs els ha forrat.

Les comissions que han cobrat a més d'un han col·locat, portaven mascaretes merdoses al preu més alt del mercat i molts milions han guanyat anant-se'n damunt de roses.

El monstre de la covid ix d'escena i la sobirana torna cantant amb alegria:

Ser poble és, ser poble és, ser poble és... Obrir la finestra als matins i respirar. La covid en l'aire ja no està al carrer, a treballar, a treballar, tornem a la vida que mentre hi ha vida hi ha esperança, i de nou podem gastar sense mania.

Un nou personatge entra en escena. Està pelat i es passeja amb el tors nuu, amb cara de mala llet que posa els cabells de punta. Li diuen Putinet, és menut com un cigronet i per tant, canta la cançó infantil que li pertoca, la del Cigronet. Però amb una lletra esgarrifosa.

Putin, putan, putun, homes i dones del cap dret Putin, putan, putun, no trepitgeu en Putinet.

Putin, putan, putun, vaig a la guerra tot solet. Putin, putan, putun, vos lleve el gas i passeu fred.

Putin, putan, putun, ara no vull jo fer la Pau. Putin, putan, putun, a qui s'aprope li faig un trau.

Putin, putan, putun, sóc el Putin, sóc un gegant. Putin, putan, putun, per muntar crisis sóc el més gran.

Les guerres són odioses, trenquen vides, trenquen coses i a la crisi han fet tornar. Ara tocates furioses, mentideres i rabioses, tot el món ha d'escoltar.

La crisi tornà a esclatar, els preus a pujar i pujar, el combustible faltava, la inflació es va disparar, la llum no es podia pagar i el poble es desesperava.

El Putinet no parava i a tot el món emprenyava, i una bandada de corbs de la crisi s'aprofitava, diners a muntó guanyava a costa de ferits i morts.

Mentre carronya milionària menjaven, els corbs una troba a l'estil del corb de Poe, declamaven.

Sóc una au de ploma negra i de mal viure que sense manies a tots ha estafat, he pres el pèl a inversors amb un somriure, he fet negoci amb qui estava hipotecat, i si he fet fallida, de l'estat també he xuclat; sóc, per si no ho sabeu, un banquer descarat.

No venem ni fruites ni verdures, ni roba, ni queviures, això és frivolitat, però xuclem de totes les criatures, del treball de tots ens hem aprofitat. De la guerra i la crisi ens hem alimentat; som, per si no ho sabíeu, un fons d'inversió descontrolat.

Els corbs envolten el Putinet soltant gralls d'alegria mentre aquest canta sense parar:

Putin, putan, putun, li venc petroli a l'amic xinet. Putin, putan, putun, sense el meu gas passareu fred.

Putin, putan, putun, si no hi ha gra, passareu fam, Putin, putan, putun, si m'emprenyeu, no en tindreu ni un gram.

Per culpa d'un tall de bords no s'arribarà a acords, i així, el poble sobirà, per culpa d'uns poders sords, perdrà benestar, conforts i en la misèria s'enfonsarà.

Ningú açò oblidarà, el iaio Cebolleta, cridà. Baixeu ja de la figuera o no res ja canviarà, i el poble sobirà cantà una cançó més guerrera.

Amb l'aire de I will survive, un himne de resistència entonà:

Oh, no, jo no. Sobreviuré. Mentre sàpiga lluitar sé que viuré. Tinc tota la vida per viure, una lluita per lluitar. Sobreviuré. Sobreviuré...

Acte 1. La batalla dels colors acolorits.

Una paleta de colors apareix a l’escenari. Les mostres tenen forma de soldats. Un cor multicolor i divers que canta una coneguda cançó abans de mostrar quin significat té el color que llueix cadascú. Colors polítics preparats per a la batalla política que els espera. Soldats multicolors que venen els seus valors.

De colors, de colors es pinten els camps en la primavera. De colors, de colors son els pardalets que vénen de fora.

I un gavinot blavós arriba soltant gralls. És una gavina pepera, al pic porta un tros de blau que enmig de l’escena cau quan això ningú s’espera.

El color blau fa un pas per cantar en solitari, mostra el seu ideari sense perdre un compàs.

Era un blau descolorit i ara sóc un blau gallec, quan parle d’allò que crec no s’entén però és divertit.

La moderació modera i jo sóc un moderat que no modera ni un gat, i un gat moderat em modera.

En escoltar la sentència un altre blau apareix, una pepera floreix per a marcar diferència.

Canta amb molta xuleria ja que és un clàssic blau, al blau gallec li fa un trau i un nou blau potencia.

Pichi!

Sóc la xula que castiga, a la Moncloa i la Zarzuela no trobaran una “xicuela” que cada dia no diga un discurs castigador.

Pichi!

A Madrid jo l’administre, l’oposició me la pela, als amics els done tela, als contraris subministre bones racions de candela que sóc un flagel·lador.

Au i que us ondulen amb la permanent!

I als sanitaris pel sac que els donen! Demaneu ajuda a l’esquerra fetén que el que és de mi no us l’espereu. Au i que us ondulen amb la permanent! I is us sufoqueu, al metge no aneu.

Els dos blaus es van mesclar i un blau confús van crear, cara al sol es van posar esperant algun dia governar.

I de nou va cantar el cor:

De colors, de colors brillants i fins es vesteix l’aurora. De colors, de colors son tots els reflexos que el sol atresora.

Una rosa vermella davant el cor va florir, d’ella un color va eixir, un roig picant que atropella.

El roig d’abans ja no renda, si Sánchez de nou vol manar un altre roig ha de triar i treure’l ràpid a la venda.

Ha de ser un roig picant que pique més que un pardal, quan les enquestes van mal el color cal anar modificant.

I el soldat roig va cantar, amb el so d’una rosa és una rosa, és una rosa:

He tallat la vella flor per renovar el rosal, si vull seguir governant no puc permetre’m punxar, al fer això suposava que al remat no punxaria perquè una rosa és una rosa és una rosa...

Explicació de la falla major

Però al jardí rebrotava més d’una pansida rosa, que encara que fan sagnar i em foraden la pell, m’ajudaran a guanyar disfressat de nova rosa perquè una rosa és una rosa és una rosa...

Taronja és el nou color que a la rosa fa callar, i es va posar a cantar com un raper versador.

Era taronja mecànica resultat de més d’un empelt, un fruit d’aspecte esvelt producte de la botànica.

Un taronger Malparlat es disfressà de raper i cantà amb to sincer un rap al color ataronjat.

Mira que està bona la taronja Me la pele i menge la taronja, No hi ha res millor que la taronja, Compromís té la pell taronja, però té matisos la taronja, Iniciativa també fa suc de taronja, Verdes són les fulles de la taronja, a la dreta no li agrada esta taronja, al botànic tots berenen taronja, a la rosa i al morat els fa falta la taronja, No hi ha res millor que la taronja.

El cant de la taronja a un verd Fary va enfadar, per això es posà a cridar amb una veu tova i flonja.

Yo soy españó, españo, españo... i vestint-se de matador, va cantar, provocador, un cant que li eixia del ronyó.

Sóc un toro i sospito que he nascut pa semental, tots els que a mi em segueixen ho fan sense pensar, sóc d’extrema dreta dura i seguidor de Don Juan

Vaja quin torito, ai, torito bravo, no m’agrada el roig, que m’agrada Franco.

Sóc un brau torito un torito guapo, el roig no m’agrada, qui m’agrada és Franco.

El verd Fary, verd antic, era un color del passat, el seu cant tan antiquat és per alguns tot un tic.

Hi havia a dins del cor dos colors un poc pansits, estaven descolorits i no anaven a millor.

El color ultravioleta ja no és de temporada, ara ja va de baixada i canta de manera inquieta.

El seu morat va ser lluit i més d’un que se’l posava, ara algú que amb ell sumava busca un color més polit.

La internacional, canten tots a una, totes les gammes del morat, encara que s’han separat ho fan de manera comuna.

Amunt els morats de la terra, amunt els qui pateixen fam, morat al morat fa la guerra, tot és un crit de guerra, un bram.

Del passat no en deixarem cap rastre, estols d’esquerres ens barallarem, el món canviarà de base, no serem res, ho fórem tot.

És la lluita darrera, desunim-nos i demà ja no hi haurà esquerra en tot el gènere humà.

El darrer color cantor era un color invisible, de fet era impossible saber quin era el color.

Havia estat ciutadà i un color majoritari, ara és minoritari després d’una desbandà.

Sols queda una arrimada i els qui a ella s’han arrimat, ara és un color acabat que sols canta una balada.

Canta “Al final del verano” per als seus acomiadar, que l’amor es va acabar en l’univers ciudadano.

El final, xino xano, va arribar i tot s’acabà, i no sé, ciudadano, fins a quan ens recordaràs.

Digues, digues, digues, digues, amor, digues, digues si és veritat que ja no sents en el teu cor l’amor que ens havies mostrat.

Els colors s’acomiaden Josep F22 i el iaio Cebolleta

Acte 2. Ària del like per les eleccions.

Li explica el iaio Cebolleta a Josep F22, com canviaren les campanyes electorals quan les xarxes digitals envaïren la vida de tots els ciutadans. Del cartell, el programa, el míting i el discurs acalorat, es va passar a l’opinió concentrada i simple, les imatges, els posats...

T’he dit mai que temps enrere per ser alcalde d’una ciutat el treball d’un bon candidat era el d’anar darrere de l’amic, el conegut i el saludat?

El seu vot era treballat i a la fi s’aconseguia per un treball dia a dia als carrers de la ciutat això a la gent convencia.

Però passà que un bon dia les xarxes socials arribaren i el vell estil enderrocaren, sols qui més likes aconseguia era aquell a qui més votaven.

Els candidats es mostraven a les xarxes sense pudor, la seua vida, sense por, a tot el món ensenyaven amb esperit competidor.

El món ver no era acollidor i tot va esdevenir virtual, la realitat semblava irreal i l’aspirant a públic servidor a la xarxa es mostrava com cal.

Per això mira el ritual d’aquell que vol governar, a Tik Tok i Instagram ha de posar, a twitter opinar serà habitual i a facebook se’l podrà trobar

A les xarxes el pots detectar seguint totes les convencions, mostrant, tot ple d’emocions, el que fa cada dia sense parar, tot per un like per les eleccions.

Sense més dilacions, l’alcalde Jose Manuel, es va posar a cantar, seguint el ritme de Dylan en Like a rolling stone, una ària titulada Like per a les eleccions.

Temps enrere no eixíem al carrer per crear la notícia perfecta... tu creus? La política era avorrida, un fer i desfer, poca cosa se sabia dels polítics... tu creus? Podies creure’t el melic del món, que tothom havia de conèixer el teu nom, que per tots no eres pesat com un plom, que el que tu volies era ser un prohom, i gaudir de la fama que dóna el poder. Heu vist quin avorriment? Volia descobrir nous mons. Volia trobar noves emocions. Volia likes per a les eleccions.

Ara cada dia és una aventura... ja veus. he de compartir històries en Instagram obrir i fer filar un fil en twitter... ja veus. opinar dins d’un grup en Telegram, crear-me en Tik Tok fama i nom, en els grups de whatsApp ser un plom, convertir-me en un youtuber de renom, aconseguir ser en Facebook tot un boom pescant milers d’amics amb un bon ham. Heu vist quin treball he de fer? Ara visc en un munt de mons ple de noves emocions i de likes per a eleccions.

La meua vida és pública i coneguda per tots, compre en un forn o un super i ho publique, visite residències de iaios i els bese a tots, passege pels barris i ho certifique. Done eixida a carreres on corre tothom, a fallers i falleres acompanye i com, inaugure empreses com si fos un prohom, vaig a misses i processons com un sant de renom, i a les xarxes socials tot açò jo ho fique. Què votants, com s’heu quedat? Pesque vots en tots eixos mons despertant en tots emocions i buscant likes per a les eleccions.

Mentre José Manuel es retira, el iaio Cebolleta li explica a Josep F22 com és la caça del rabosot en forma de vot.

Anar a la caça del vot és com muntar a cavall i córrer amunt i avall per caçar un rabosot i això dóna molt de treball.

És com un nou ball, tot són imatges, posats, fer molts selfies obligats, vendre molt de fum al detall, si vols tindre rabosots caçats.

Importen els mitjans usats, és un món d’actuacions mes que de bones accions, si vols ser dels més votats cerca likes per a eleccions.

Interludi. La batalla veïnal.

Arriba un xicotet descans i comença un intermezzo. Com la cosa no ha agradat, el galliner s’escarota. I l’abuelo Cebolleta li mostra a Josep F22 el que passa si una festa no és del gust de tots, que es munta una bona batalleta.

Hem d’interpretar els senyals que ens arriben del veïnat, que no són coses banals les protestes veïnals quan la festa ha retornat.

En acabar tot allò de la covid els fallers tornaren a la festa, i més d’un veí enfurit el retorn no ha assumit i dels fallers tira pesta.

Obrir de nou el casal al veí del costat molesta, si al carrer es fa una festa un altre treu foc pel queixal i a crit pelat protesta.

Per això en l’interludi una parella es baralla. Com en el duet de Pimpinela, “Olvidame y pega la vuelta”, enceten una batalleta de retrets,

Veí:

Feia dos anys que vivia sense ella, feia dos anys que no l’havia vist, he viscut molt feliç vivint sense sorolls i de sobte de nou un bon dia tornà.

Veí: Qui és?

Faller: Sóc jo.

Veí: Que vens a muntar?

Faller: La festa.

Veí: Ja és tard.

Faller: Per què?

Veí: Perquè ara jo visc tranquil sense tu. Per això ves-te’n oblida la festa, molesta en ta casa i pega la volta. Mai vaig comprendre el que feu. Ves-te’n, oblida el casal, els coets i la festa i pega la volta.

Faller: Estàs mentint i jo ja ho sé. Hem estat dos anys sense cap alegria, tirant de menys la música, el foc, i un munt d’emocions que amaga la festa. Per això ara he de tornar.

Veí: Adéu. No hi ha més de què parlar.

Faller: Però la festa ja està ací.

Veí: Adéu. Que jo no et vull ací amb mi. Així que ves-te’n, oblida el casal, els coets i la festa i pega la volta.

I el faller no pot entendre que li molesta al veí, per què no els vol ací per què no els vol comprendre i els vol ben lluny d’allí.

La festa portava alegria després del confinament, i no s’entén a eixa gent que si pogués, la prohibiria, voldria que se l’emportés el vent.

Acte 3. Recitatiu. La batalla perduda.

Una colla de penitents aparegueren de sobte. Anaven recitant lamentacions mentre desfilaven a poc a poc per l’escenari. Cebolleta li contava a Josep F22 el que passava.

Una batalla perduda fou la que patí molta gent, la crisi fou tan potent que deixa molta gent fotuda.

S’acabava la covid i un nou patogen arribava, la guerra que fou provocada per un microbi atrevit.

A escena, provocant als penitents, de nou entrava el Putinet, cantant xulesc i satisfet:

Putin, putan, putun, homes i dones del cap dret Putin, putan, putun, no trepitgeu en Putinet.

Putin, putan, putun, vaig a la guerra tot solet. Putin, putan, putun, vos lleve el gas i passeu fred.

I un grup de penitents plorava en veure com es quedaven per la guerra d’aquell pudent.

Amb tots els preus disparats som comerciants angoixats, a pesar de préstecs Icos, que diuen que són bonicos, però ens deixen entrampats i a tots amb molt mal de cos. Han arribat, combinats, preus, energia i impostos i ens han deixat gelats. No podem amb tots els costos, a les PIMES estem cagats a punt de tancar i tocar el dos.

I el Putin, el descarat, continuava desmadrat,

Putin, putan, putun, ara no vull jo fer la Pau. Putin, putan, putun, a qui s’aprope li faig un trau.

Arrossegant els peus, una altra colla penitencial, declamava compungida. Eren els consumidors que cridaven amb dolor:

Els pobres consumidors ací som els més patidors perquè les passem molt dures per culpa d’alguns caradures Els supers provoquen horrors, pugen els preus del pa i les verdures, els de la carn i els ous fan pors, les fruites verdes i madures pugen, però no als agricultors. Tot corre per les altures, tots els preus són colpidors tots ens estrenyem les cintures.

La darrera comitiva penitencial era la més aterridora. Semblaven una colla de zombis de pel·lícula de terror. Mira, exclama el iaio Cebolleta. Observa’ls, són una espècie en perill d’extinció. Uns fòssils de la meua època.

Som els últims del carrer, ningú escolta el nostre parer, no sabem on hem d’anar, on ens hem de col·locar no som ni patró ni obrer, sols en queda caminar sense saber que hem de fer, la crisi ens va aniquilar, és el nostre desesper, som autònoms, quin pesar, ningú ens vol ja socórrer i el Putin no deixa de cantar.

Putin, putan, putun, sóc el Putin, sóc un gegant. Putin, putan, putun, per muntar crisis sóc el més gran.

Josep F22 no sabia que era un autònom i el iaio Cebolleta li ho explica:

L’Autònom consumat. (Una espècie en perill d’extinció).

Diuen que fa temps vivia, mesclat en la població, un ésser que sobrevivia de miracle cada dia, sempre a punt de l’extinció.

Autònom era el seu nom, molt mal l’havien batejat, més que nom era un malnom que d’autonomia l’autònom no en tenia ni un grapat. Una llegenda contava que ni menjava ni dormia, que tot el dia pencava, que malgrat tot no es cansava i mai no emmalaltia

Era immens el seu hàbitat, igual treballava al camp que al poble i la gran ciutat, per tot arreu s’havia escampat l’autònom, igual que un llamp.

Treballava a l’hostaleria, com a tècnic o advocat, en l’agricultura i la ramaderia, al comerç del dia a dia i com a transportista entregat.

Com que ningú l’ajudava mai no podia parar, ell sols quotes pagava, el paro, mai no cobrava i sols sabia treballar.

Empreses repartidores crearen l’autònom fals, com que eren explotadores i del treballador, abusadores, els pagaven quatre rals.

A poc a poc s’extingia aquell autònom trempat, com l’estat no el protegia i cap ajuda d’ell rebia, es va donar per acabat.

Les quotes massa elevades, els impostos, la inflació, les pèrdues acumulades, les hores molt mal pagades, foren la causa de l’extinció.

L’autònom és mort i soterrat sols resta fer-li un epitafi: Descanse en pau el finat que mai no havia descansat i ara descansarà per fi.

Acte 4. Apoteosi energètica.

En acabar l’explicació de Cebolleta, una gentada eufòrica entrà en acció. Amb rams de palmera a les mans i cantant un hosanna al nou messies que havia arribat.

Ha arribat el Rei de Glòria sobre els núvols i amb foc i tremola tot, tremola tot. Gràcies a la seua gràcia els beneficis s’han disparat.

Hosanna, hosanna, hosanna a les altures. Hosanna, hosanna, hosanna a les altures.

Un munt de directius de la banca, dels fons d’inversió, de les elèctriques, de les petrolieres, de l’alimentació, rebien eufòrics i amb càntics religiosos al seu nou messies.

Gran, gran, gran és el senyor del nostre univers, ell ompli el cel i la terra de grans beneficis.

Hosanna, hosanna, hosanna a les altures. Beneit sia aquell que multiplica els nostres guanys.

I entrà en escena el messies que era, no cal dirho, el Putinet.

Putin, putan, putun, homes i dones que especuleu. Putin, putan, putun, ací teniu al vostre déu.

Putin, putan, putun, parar la guerra no vull jo. Putin, putan, putun, us forrareu amb l’especulació

Putin, putan, putun, us talle el gas i es gelareu. Putin, putan, putun, sense manies la llum pugeu.

Putin, putan, putun, sóc el Putin i us faig més grans. Putin, putan, putun, plouran diners a les vostres mans.

El cor de les energètiques li cantà al Putinetuna sentida i emocionant al·leluia amb la melodia de la coneguda cançó del Leonard Cohen.

No sé si açò havia passat abans. Caure diners així del cel. Beneficis per especular. Gràcies a tu, la llum jo puge quan vull. No alces mai la bandera de la pau. La teua guerra és la meua victòria. A tot el món pelaré amb el preu de la llum que posaré.

Al·leluia. Al·leluia. Al·leluia. Al·leluia. Al·leluia.

S’afegí a ells el cor dels combustibles.

Ens aprofitarem dels innocents. Pujarem el combustible en un moment. Ho farem, com sempre, tots a una. Els transportistes lligarem de peus i mans. Les seues misèries són els nostres guanys. Els nostres usuaris ens faran milionaris.

Al·leluia. Al·leluia. Al·leluia. Al·leluia. Al·leluia.

Tota la resta de seguidors del Putinet, s’afegí als cors per rematar el sagrat al·leluia del gas.

Fas ploure milions d’allà dalt. Gràcies a tu hem après que és amor. Amor és la guerra que has provocat. Amor el gas que ens has negat. L’excusa perfecta per pujar la llum. Amor són els beneficis caiguts del cel.

Al·leluia. Al·leluia. Al·leluia. Al·leluia. Al·leluia.

Putinet, desvanit, més conten que un gínjol, abandona l’escena, envoltat dels seus entregats seguidors, sense deixar de cantar la seua apegalosa cançoneta:

Putin, putan, putun, homes i dones que especuleu. Putin, putan, putun, acompanyeu al vostre déu.

I els deixebles l’acompanyaven entre vítols i himnes religiosos.

Vítol! Vítol a aquell que ens fa d’or. Vítol a qui converteix en or allò que no es veu. Qui ens ensenya a estimar la guerra que ens forra. Qui ens ha col·locat per a tota l’eternitat. Tot allò que som és pel teu saber putinesc. Vítol a qui ens ha fet més rics del que mai havíem somiat.

Hosanna, hosanna. Hosanna a les altures. Beneit sia aquell que ve carregat de diners i or.

Acte 5. Recitatiu ideològic.

Entren una colla d’investigadors rojos i blaus. Segueixen una pista invisible que suposen va per terra. Discuteixen entre ells com seguir-la. Els blaus que van tots a una, van darrere de la pista sense dispersar-se.

Han passat per ací, són empremtes elegants de gent rica i important hem de buscar per allí.

Un moment, abans d’anar, hem de saber com anem, jo propose que els cantem el cara al sol sense parar.

Nosaltres som moderats i això no podem cantar, cap al centre hem d’anar i no ser tan extremats.

La cantareu a viva vox que us fem falta per governar, comenceu ja a cantar el nostre himne ortodox.

El gallec és el moderat jo sóc la madrilenya xula, la que mai no dissimula com el gallec acollonat.

Vinga, anem tots a una, de Putinet i els seus seguidors hem de ser fidels servidors tots de manera comuna.

La tropa blava corre cap a la dreta seguint les petjades del Putinet i tota la colla de banquers, fons d’inversió, empresaris d’elèctriques i petrolieres que l’adulaven. Encara que dos d’ells es queden una miqueta endarrerits discutint.

A tot l’estat guanyarem, ho farem també a Gandia, jo arribaré a l’alcaldia, gràcies a mi ho aconseguirem.

Sóc Soler i em van triar allà al mirador del Serpis, tota la colla de propis que u a u em van abraçar.

De sobte, el seu company li fa una traveta i el fa caure a terra. El Soler es queda estirat i el seu correligionari mentre l’ajuda a alçar-se, li diu:

On vas tu tan de pressa? Jo seré el candidat, tu ja estàs amortitzat i el nostre partit et cessa. Si em varen ovacionar. Tu també, Brutus? els diré, com Juli César cauré en mans de qui em va triar.

Deixat de cites, Soler, que alguna cosa et caurà, potser hui, potser demà, tindràs un càrrec sense voler.

A mi, Moragues, el nou aspirant, sense fissures faràs costat, sóc jo qui ha estat triat pels caps i no el militant.

I com que qui mana, mana, tu i tots a obeir i a callar, que a alcalde vull arribar i ho desitge amb molta gana.

Tots dos segueixen la pista dels blaus i desapareixen d’una escena on els rojos segueixen buscant pistes cadascú a la seua.

Ací hi ha una caixa forta, buida i neta com un sol, algú d’ací ha alçat el vol sense ni tancar la porta.

Hem d’anar per l’esquerra de segur allà estaran, o amb el món acabaran i ningú quedarà a la terra.

L’esquerra és per ací, un d’ells alterat cridà. No, l’esquerra és per allà, per ací és un desficaci.

Ni per ací ni per allà, a l’esquerra es va per dalt, i això es fa fent un bon salt si eres un bon esquerrà.

Tota l’esquerra discutia quina era l’esquerra autèntica. Una esquerrana de pro, als altres assegurava que per anar per o tocava sols es calia sumar. La tornada infantil del “dos i dos són quatre” li servia per explicar la seua tàctica.

Companys qui no sume anirà de cul, per això una suma et presente a tu. Vaig treure a Sumar i es va constipar, ara està en el llit per si es pot curar. Que sume i que sume m’ha dit el doctor, perquè si sols resta morirà amb dolor. Dos i dos són quatre, quatre i dos són sís.

Per sis multiplique arribe a trenta sis. Quan més són més sumen, quan més sucre més dolç. Eixes són les sumes que propose jo.

Es va armar un guirigall entre tots els esquerrans davant d’aquella proposta. Un d’ells, morat d’indignació va contestar enfurit:

Sumar no respecta al bon esquerrós, tot aquell que sume poc tocar el dos. Per ser de l’esquerra sols s’ha de restar, i a tot el que sume se l’ha de tirar. Amb mi sols es queda el bon seguidor, qui no m’aplaudeix és un traïdor. Dos i dos són quatre, i menys dos són dos. I si en reste un sols quedaré jo. I l’única esquerra és la que dic jo.

L’esquerra es va dispersar cadascú per un costat. Ací, a la nostra ciutat també es posà a restar.

Una batalla d’aspirants en l’esquerra es va muntar.

En terra de meravelles

Alícia estar es pensava, i per això es proposava ser l’alcaldessa d’elles.

Jo seré la candidata de la meua coalició, ho seré perquè ho dic jo i tot el que jo dic s’acata.

Jo sóc de Més Compromís, la que té més militants, que ho sàpiguen els votants, qui ho negue és un insubmís.

Alandete vés marxant, el teu temps ja s’ha acabat, la meua hora ha arribat del carro tu vés baixant.

Alandete es resistia i es va fer d’Iniciativa, i manté la lluita viva per ser candidat a l’alcaldia.

El merder ja està muntat, l’esquerra torna a restar veurem, a l’hora de votar, quin serà el resultat.

Pot haver un daltabaix quan a casa es poden quedar molts vots que podien sumar, i ací qui no suma se n’ix.

L’escena és buida. Tot el món ja se n’ha anat. Entra el poble explotat en forma de sobirana. Canta amb veu trencada.

Ser poble és, ser poble és, ser poble és... estar molt cansat dels que em volen representar. Acabar cansat de govern i oposició, no tindre ja forces ni per a protestar, per a protestar, per a protestar, d’una economia que ens vol matar. Acollonar-se i una gran crisi passar i endeutar-se per açò sense parar.

Quan el poble sobirà en forma de sobirana es retirava, entrà en escena un sobirà. Aquest d’autèntica sang blava.

Acte 6. Abu Dabi digues tu.

Mira, digué Cebolleta a Josep F22, Aquesta visita inesperada ens mostrarà la diferència entre l’economia real que pateix el poble sobirà en forma de sobirana i l’economia reial del sobirà exiliat.

Sóc un emèrit sobirà que algú al moro envià, va ser de hui per demà que cap allà em despatxà.

L’emèrit es passejava davant el poble sobirà. Semblava que es penedia d’alguna cosa que havia fet. Però feia una peineta mentre deia posant cara de pena.

Lo siento mucho, clamava. Em vaig equivocar, no tornarà a passar. I l’abdicació presentava.

I una colla de llepaculs (monàrquics, periodistes rosa, socis i donadors) li cantava amb la melodia del “Abuelito dime tu”, de Heidi.

Abu Dabi, digues tu, per què un rei “campechano” se’n va?

Abu Dabi, digues tu, per què d’on és no tornarà?

Digues per què tu no estàs ací. Digues per què no pots ser feliç.

Abu Dabi, per què, si tu inviolable ets?

Apareix una Rossa que el dia al sobirà campechano vol amargar. Canta amb la melodia de la cançó Marina.

Carina, Carina, Carina, amb tu jo em voldria casar. Carina, Carina, Carina, amb tu jo em voldria casar.

Em deia això cada dia i em va regalar milions de les seues comissions per a dir-me que em volia.

Ara jo l’he demandat i a Londres el jutjaran, d’Abu Dabi el portaran perquè allà sia jutjat.

Carina, Carina, Carina, en un podcast vaig a cantar, Carina, Carina, Carina, l’emèrit vull acollonar.

La colla de llepaculs li contestava a la rossa.

Abu Dabi, digues tu, per què cobraves tanta comissió?

Abu Dabi, digues tu, per què ningú pot jutjar això?

Digues si pel país feres açò. Digues si tu feres la transició. Abu Dabi, segur que tot té una explicació.

I el campechano contestava com si fos el Titi cantant el Colorines.

“Comissiones”, a mi em donen “comissiones” per fer alguna gestió. “Comissiones”, em diuen el “comissiones” perquè “comissiones” sóc. El petroli és una mina i amb ell jo em vaig forrar. L’Ave d’Aràbia saudita també em donà de menjar. Jo col·leccionava “nines”, a totes les conquistava, i cobrava comissiones i cobrava comissiones perquè a mi... em dóna... la gana.

L’Abu Dabi i els seus se n’anaren cantant. La sobirana, imatge del pobre poble sobirà es queda cantant desolada.

Ser poble és, ser poble és, ser poble és... quedar en la ruïna per l’economia real. Quedar-se de pedra amb l’economia reial. I no protestar, i no protestar. Passar per la vida sense comissions cobrar. Sobreviure sense cap immunitat i pregar que no s’enfonse més l’economia real.

Paraula del iaio Cebolleta que açò passà en el meu temps i no de manera discreta.

Acte 7. La batalla negacionista (Òpera bufa)

Una remor llunyana s’apropa. Josep F22 i el iaio Cebolleta esperen expectants. La remor es fa més clara. És un no, no, no, cada vegada més clar. Per fi, entren en escena una colla de gent que proclama amb convicció un sonor i clar no. En arribar al mig de l’escenari canten amb sentiment la cançó de Raimon, “Diguem no”.

Ara que som junts diré el que tu i jo sabem i que sovint oblidem. Ens volen fer por enganyant-nos a tots. Hem vist mentides, repugnants mentides, ser llei en el món.

No. Jo dic no.

Diguem no.

Nosaltres no som d’eixe món

No

Diguem no

Nosaltres no som d’eixe món

Els que faltaven pal duro, digué el iaio Cebolleta, espai amb aquesta genteta, una colla de caps de suro de mentalitat estreta.

Ells a tot diran que no, negaran tota evidència, es cagaran en la ciència, sols viuen de la negació que proclamen amb estridència.

Diuen que ja Adam i Eva la poma mai no mossegaren, que del paradís se n’anaren perquè la poma era una ceba i a mossegar-la es negaren.

Com bons fills dels primers pares ells practiquen la negació. Sols escoltaràs un no, no, no, repares en el que repares, sobre qualsevol qüestió.

L’home no arribà a la lluna, diuen uns amb vehemència, no hi ha cap evidència, no en trobareu cap ni una que prove aquella experiència.

Ho rodaren els americans en un plató de televisió, i ens encolomaren allò a tots els crèduls humans que ens creiem qualsevol il·lusió.

En la lluna no hi ha aire i la bandera onejava, i això ens demostrava que allò tenia una flaire que a tot el món intoxicava.

I damunt plana és la terra, cridava una altra colla, volen que ens n’anem de l’olla, la ciència en això erra, moltes mentides, amolla.

Els de baix a l’espai caurien si fos rodona com un baló, és molt pla el món rodó o l’aigua de la mar perdrien i no sol passar això.

Tots plegats, llunàtics i terraplanistes, es posaren a cantar emulant Amy Winehouse:

Tots volen intentar enganyar-me, Però jo sempre dic que no, no, no...

Una altra colla de negacionistes començà a cridar amb ganes, ni home en lluna, ni terres planes, tots els creguts i els conformistes són per les vacunes humanes.

Són per posar-nos malalts i unflar-nos a medecines, un truc de les farmacèutiques per tenir beneficis alts, i rentar-te el cervell si te les fiques.

La colla del no augmentava i com la Winehouse cantava:

Tots volen intentar enganyar-me, Però jo sempre dic que no, no, no...

Les vacunes no funcionen, criden uns nous convidats, i la covid ens han encolomat, i amb això ens condicionen a tota la comunitat.

El virus que han soltat és per al món dominar, a tots ens volen espantar amb un patogen inventat per a fer-nos a tots callar.

Tots volen intentar enganyar-me, Però jo sempre dic que no, no, no...

Heu vist la calor que fa? Això és perquè és estiu i en estiu tot el món viu i sempre la terra s’escalfa i de res és indicatiu.

No és cert el canvi climàtic, en estiu sempre fa calor, i fred en hivern, per favor. Dir el contrari és dogmàtic i ganes de fer molta por.

Tots volen intentar enganyar-me, Però jo sempre dic que no, no, no...

La culpa és d’una teoria, la teoria de l’evolució, qui es va inventar allò no te cap categoria, i això és de caixó.

Que fou abans, l’ou o la gallina? Va ser una creació de déu, que allò en l’evolució no es veu. El món sempre ha sigut aixina i l’evolució ningú se la creu.

I els antievolucionistes cantaren a l’estil Lluís Llac a viva veu.

La gallineta ha dit que prou que la van fer abans que l’ou, que déu la va fer tota de nou i de cap ou va eixir sencera.

La gallina ha dit que no, que no hi ha evolució.

Al meu temps, si tu volies negar, tenies tot un munt de mitjans on podies multiplicar la barbaritat que volies soltar i aconseguir militants.

Cebolleta així li explicava tot el que havia passat a un Josep F22 espantat que a aquella colla mirava totalment descol·locat.

Influencers i youtubers, gurus, vidents i penjats, a les xarxes, tots plegats, amb més d’un missatge advers, recollien seguidors descerebrats.

L’exercit negacionista abandonà l’escena, això sí, al ritme del seu himne del no.

Ara que som junts diré el que tu i jo sabem i que sovint oblidem. Ens volen fer por enganyant-nos a tots. Hem vist mentides, repugnants mentides, ser llei en el món.

No. Jo dic no. Diguem no. Nosaltres no som d’eixe món

No Diguem no Nosaltres no som d’eixe món

Acte 8. La batalla per la lliure identitat.

Una colla multicolor com arc de sant Martí, entra en escena reivindicant la seua variada diversitat.

Són variades criatures de moderna creació, producte de la promoció d’unes noves cultures que combaten la discriminació.

Defensen ser el que són, el que sempre han estat, el que els havia discriminat i havia estat un malson i els privava de llibertat.

El sexe no determina tot allò que volem ser, la cultura del poder la diferència abomina, ens vol mansos com un corder.

Però en la humanitat això mai no funcionava, sols si es discriminava a qui no s’havia acoblat a allò que el poder manava.

Després de moltes batalles la cosa començà a canviar quan es van poder derogar un munt de lleis canalles contra els que es volien determinar.

La guerra per la identitat fou llarga i acarnissada, ha reculat alguna vegada, altres cap avant ha anat, sempre en batalla bregada.

Els humans són trencaclosques que es munten a poc a poc, no n’hi ha identitats fosques encara que algunes closques això els provoque un xoc.

Es munta peça a peça qualsevol identitat, quan a ella s’ha arribat cal acceptar el que expressa amb molta naturalitat.

Així, entre els ciutadans, uns seran heterosexuals i altres homosexuals, altres lesbianes o trans, queer o pansexuals.

Cadascú és el que és, d’un procés el resultat mai per caprici o maldat, és el resultat promés de la batalla per la identitat.

Cebolleta va acabar l’explicació mentre l’arc iris se n’anava al compàs d’una cançó. La de Alaska, “A quien le importa”.

La gent a mi em senyala amb el dit, ells m’apunten, murmuren quan jo passe, i m’importa una merda.

Què més els dóna si som diferents? De ningú som, no tenim amo.

Jo sé que ens critiquen, ens consta que ens odien, L’enveja els ataca, i com som els angoixa.

Per què ho fan? Jo no tinc la culpa. Ser com som a ells els insulta.

El meu destí és el que jo he triat, el que jo vull, el que he trobat.

A qui l’importa el que jo faça? A qui l’importa el que jo diga? Jo sóc així, i així seguiré Mai no canviaré.

Cloenda.

La Putinesca s’acaba. Aquella òpera virtual del metavers clandestí havia arribat al final. Els assistents tornaven a eixir de l’edifici envoltant el gran protagonista d’ella que continuava cantant el seu himne batallador.

Putin, putan, putun, homes i dones del cap dret Putin, putan, putun, no trepitgeu en Putinet.

Putin, putan, putun, vaig a la guerra tot solet. Putin, putan, putun, vos lleve el gas i passeu fred.

Putin, putan, putun, ara no vull jo fer la Pau. Putin, putan, putun, a qui s’aprope li faig un trau.

Putin, putan, putun, sóc el Putin, sóc un gegant. Putin, putan, putun, per muntar crisis sóc el més gran.

La colla dels convidats, banquers, inversors voltors, caps d’electròniques i especuladors, el seguia entusiasmada cantant-li amb gran fervor.

Al·leluia. Al·leluia. Al·leluia. Al·leluia. Al·leluia.

Hosanna, hosanna, hosanna a les altures. Beneit sia aquell que multiplica els nostres guanys.

El poble sobirà en forma de sobirana es retirava abatut i arruïnat.

Ser poble és, ser poble és, ser poble és... Acabar en pilotes per tots aquells pardals. Viure en la misèria per l’economia real. I passar-ho mal. Per no protestar. Anar de cul pels sous que ens volen pagar. Sobreviure en un món sense pietat i pregar que no s’enfonse més l’economia real.

Josep F22 nota que el visor 3D comença a fallar. La imatge del iaio Cebolleta s’esborra, el dilueix en el metavers clandestí. Encara té temps d’escoltar la seua veu que s’allunya.

Si et quedes a casa tancat no et queixes del que pot passar, les batalletes que t’he contat no són cosa del passat, La Putinesca et tornaran a afectar.

Josep F22 tanca el visor i obri la finestra de sa casa. Sua. La Putinesca l’ha trasbalsat. De lluny arriba una melodia que el deixa glaçat. Putin, putan, putun... Tanca la finestra. Tremola. ·

Som efimers, volatils, caducs i peribles

EXPLICACIÓ INFANTIL

Lema: Som de por. “El congrés dels monstres”.

Autor: Josep Enric Gonga

Artista: Juan Carlos Díaz

Havia estat una gran idea. Aquella ciutat vivia del turisme de sol i platja, i no sabien com podien augmentar l'oferta turística. El somni d'una nit d'estiu de la filla menuda d'un regidor els va donar la idea. La xiqueta s'havia despertat cridant tota alterada. Deia que hi havia un monstre baix del seu llit. No el trobaren, és clar. A la nena li explicaren que els monstres sols habiten el món dels somnis perquè es calmés. I allò li va donar la idea a son pare. Organitzaria un congrés de monstres.

Des del departament d'iniciatives de l'ajuntament van proposar la contractació d'especialistes en mons fantàstics. Els experts els van revelar que sols es podia accedir a aquelles contrades a través dels somnis. Així que el regidor, després d'una sessió d'hipnosis per tal d'introduir-lo en el món que volia visitar, va viure durant unes hores de son profunda, somiant-lo, un viatge pel país on viuen els monstres. Allà, va visitar un seguit d'éssers fantàstics, criatures de conte, habitants de llegendes i faules, i els va convèncer per visitar la seua ciutat, on celebrarien el Primer Congrés Mundial de Monstres.

Va visitar l'Home Llop, Frankenstein, l'Home del sac, el Dràcula demoníac, un fantasma i un ciclop.

Per fer un congrés mundial visità més continents per buscar alguns clients que portar al festival.

Uns esperits africans de seguida va convidar, i en Egipte va trobar una mòmia sense mans.

En Àsia va visitar al Ieti de l'Himàlaia, i sobre una atalaia amb un Drac bo va pactar.

La Catrina mexicana de seguida va acceptar, en el Mosquit ja va estar i accepta molt ufana.

Just abans de despertar, recordà que era molt important l'assistència de monstres valencians. Convidar elements de casa li donaria un toc al congrés i podrien esbrinar si els monstres casolans podien competir amb els forans.

Anà a la televisió i amb alguns contactà, i al congrés convidà a tota la col·lecció.

El Butoni i la Bubota, la fera Quarantamaula i altres éssers de faula del congrés prengueren nota.

Va buscar més convidats entre els monstres valencians, serien amfitrions dels forans que arribarien despistats.

El regidor va despertar i es posà a treballar. La idea del congrés li semblava meravellosa. Va vèncer reticències a l'ajuntament amb l'ajuda d'especialistes en ciències ocultes i hipnotitzadors i per fi, va poder convocar el Primer Congrés Mundial de Monstres. Es va fer una gran campanya de publicitat. S'apuntaren al congrés, com a espectadors, un munt d'aficionats a la fantasia, el misteri i els mons ocults. El dia de la inauguració eren hipnotitzats i, des de llits en habitacions habilitades en tots els hotels de la població, en somnis, assistiren a l'esdeveniment.

Celebraren una gala per a rebre els convidats, que desfilaren mudats a través d'una gran sala.

Al final de la desfilada posaven al Photocall, es feien fotos com cal per recordar la trobada.

Allà l'Home Llop va udolar a una gran lluna plena, Dràcula, sense cap problema, com un rat penat va posar.

Posaren zombis maldestres, mòmies, bruixes i fantasmes, minions dolents molt afables i un parell d'extraterrestres.

L'endemà de la Gran Gala, començà el congrés. El primer que va intervenir fou l'Home Llop de París que feu un comunicat precís.

Sóc el Llop que a Caputxeta es va voler berenar, de iaia em vaig disfressar per menjar-me la xiqueta.

La cosa molt bé no va anar i d'allà eixí escaldat, del bosc marxí esperitat i a París vaig arribar.

Una nit de lluna plena el meu cos es transformà, de llop vaig passar a humà mentre udolava de pena.

Ara sóc un home llop, tot el món em diu Denís, la lluna plena sobre París fou qui em donà aquest cop.

Sempre sóc un llop feliç, però una nit al mes, sóc un home com els demés, per la lluna plena de París.

El segon en parlar fou el monstre de Frankenstein. Vestit amb un esmoquin, tot elegant I amb un somriure d'actor americà, saludant a dreta I esquerra, d'aquesta manera es va expressar.

Jo vaig ser un ser creat d'un doctor un poc tronat, era un ser apedaçat fill de l'electricitat.

Em deien la criatura engendre, ser demoníac, fill d'un científic maníac, la meua vida era una tortura.

Però gràcies al cinema la meua vida canvià, quan la fama em tocà s'acabà aquell problema.

Sóc com un actor famós, firme autògrafs als meus fans, faig selfies amb molts humans i visc en un món glamurós.

En anar-se'n el monstre va arribar volant un gegantesc rat penat. En aterrar sobre l'escenari, envoltat d'una sobtada fumaguera es va transformar en el Comte Dràcula.

Sóc el vampir més famós, no fa falta cap presentació, dir Dràcula causa admiració i molta por a més de dos.

He de fer un anunci que causarà sensació, des de hui ja no sóc jo, faré públic un renunci.

Ja no xuclaré més sang que m'he fet vegetarià, seré un vampir vegà ara tindré un altre rang.

Sols verdures menjaré, fruita, llegums, cereals; la sang dels humans mai més jo consumiré.

Dràcula s'acomiada en forma de rat penat mentre entrava a l'escenari, movent-se com una titella mal articulada, una mòmia mig embenada.

Sóc el gran Akenatón, una mòmia cabrejada, he estat desenterrada i mostrada a tot el món.

Per això vaig despertar amb ganes de fer molta por, sóc dels dolents el pitjor perquè el món vull conquistar.

Ara m'ha eixit competència amb els zombis descerebrats, que sembla que van sobrats però els falta experiència.

Quan em canvie l'embenat, que el porte pringat i brut, eixiré del meu taüt i el món serà arrasat.

La mòmia se'n va anar caminant a poc a poc mentre per la catifa roja entrava un ésser fantasmagòric a cavall i en escena apareixien dues dames, una blanca i una grisa. Eren els fantasmes danesos de Dragsholm, Hem vingut a protestar, digué el fantasma a cavall, han posat cap per avall el castell que solem habitar.

Que l'han omplert de turistes que no deixen de molestar, a cavall no puc passejar que omplen totes les pistes.

La Dama blanca jo era, vivia tranquil·la i emparedada, ara als turistes sóc mostrada com una atracció lleugera.

Jo era una gran cuinera, la Dama Grisa va cridar, ara no puc ni cuinar per culpa d'una gent punyetera.

Els tres fantasmes desplegaren una pancarta que deia: “Fora turistes del castell de Dragsholm”. Eixiren de la sala en manifestació, acompanyats d'altres espectres, zombis, esperits i ànimes en pena, cridant: “Fantasmes, sí, turistes, no”. “Bote, bote, bote, turista el que no bote”. “Turista, assetjador, deixa de fer-nos por”. En marxar la manifestació, aparegueren nous convidats en escena.

Ara és l'hora dels peluts, digueren per megafonia, i entraren en sintonia tres personatges barbuts.

Els pèls també fan molta por i ací teniu la mostra, la nostra presència demostra que el pèl és aterridor.

Sóc Barba Negra el pirata, la meua barba esborrona, sóc qui més vaixells afona, terror dels mars, una rata.

Sóc el Ieti de l'Himàlaia, blanc com la neu i la llet, a mi no m'afecta el fred, tot el que em veu es desmaia.

L'Home del Sac a xiquets dolents se'ls endú al sac, que no als bons. Preferiria portar en ell melons i deixar en pau a tots els nens.

Som peluts i fem molta por, el pèl ens dóna alegria, si ens afaitéssim cada dia, ningú ens tindria paor.

Una tropa voladora després d'ells va arribar. Era l'hora de les bruixes que al congrés no podien faltar. Fent cabrioles sobre graneres sobre els convidats, van volar. A la fi van aterrar i a tots es van presentar.

Som bruixes empoderades, dones lliures, voladores, no som gens aterradores, som dones per tots envejades.

La nostra llibertat espanta, per això som perseguides, manem de les nostres vides i això el poder no ho aguanta.

Ens perseguiren sense desmai, a moltes ens van cremar, però a la fi vam guanyar i ara hi ha més bruixes que mai.

Acompanyada per un grup de mariachis, entre les bruixes va aparèixer la Catrina mexicana. Ballant al ritme de la banda va parlar sense tardança.

Sóc la Catrina mexicana i us avise a tu i a tu que tots farem tururú encara que no tinguem gana.

Jo em burle de la mort són un símbol d'alegria, sé que moriré un dia però viure és una sort.

Tot el món movia el cos, tot el món es posà a ballar, el congrés es va alterar en un ambient sucós.

De sobte, tot va petar. Sonaren uns trons. Explotaren petards, volaren coets de canya i d'eixida. Els monstres corrien espantats. Molts assistents humans despertaren als hotels i van haver de ser hipnotitzats de nou per poder tornar al congrés.

Que havia passat?

Que havien arribat els monstres valencians enmig d'una mascletà. Quan s'acabaren traques, coets, petards, masclets i carcasses, la cosa es va calmar i els monstres valencians es presentaren a tots.

Som els monstres de la B, Butoni, Bubota, Banyeta, no volem fer la punyeta sols que tothom dorma bé.

Jo, el Butoni curiós mire pel forat del pany, i comprove que sense dany dorma fins el més desficiós.

Jo sóc la Bubota blanca, una fantasma amb llençol, a la nit, escampe el vol i qui em veu la porta tanca.

Jo sóc la Banyeta unicorn, la que pels terrats camina, la meua banya s'il·lumina si algun xiquet no s'adorm.

Ací està el Gambosí, l'únic monstre bromista, qui el veu, el riure el conquista, perquè riurà sí o sí.

Isense pensar-s'ho dues vegades, el Gambosí es va perdre entre monstres i convidats per a fer-los malifetes. A Dràcula li va posar un collar fet de caps d'all. Al Ieti li va posar a tota potència la calefacció de la seua habitació i quasi el va fondre. A la Mòmia Akenatón li va amagar les benes i la va deixar en pilotes... mentre, a l'escenari, continuaven presentant-se monstres valencians.

Arribà la Quarantamaula, un dimoni emplomat, tinc un cos de gall cabrejat i urpes de monstre de faula.

Vole per dalt les teulades, sols de nit, de dia no, i amb la força d'un canó als xiquets tire pedrades.

Junt a ella va la Cucafera, una tortuga gegant, a poc a poc va caminant com si patira una bufera.

Es un monstre molt curiós, sols es veu en processons, i ho fa, entre altres raons, perquè és molt religiós.

En escoltar-se la paraula processó, sonà una música de marxa mora i aparegué una filà de moros encapçalada pel Moro Musa.

Tot el món a moure el cos, tot el món a desfilar, feu filaes sense parar. Ja està bé de fer el gos!

Vos ho mana el Moro Musa, l'home del sac valencià, qui no es lleve ho pagarà no teniu cap ni una excusa.

Amb una gran il·lusió tots els monstres desfilaven, al Moro Musa aclamaven i ell deia: això ho pague jo!.

El primer Congres de Monstres va acabar així, amb una festa de moros i cristians digna de la millor d'elles. Els monstres, desfilant en filades van desaparèixer en el món dels somnis. Els convidats humans despertaren més que satisfets. El regidor va començar a demanar idees al seu equip de cara al segon congrés.

Un èxit ha estat el primer, el segon ja arribarà, potser hui, potser demà, o el dia que el puguen fer.

Perquè tenen competència, a Las Vegas es van assabentar i el congrés volen copiar amb un puntet d'indecència.

RAMÓN VILAPLANA MAS

/ President de la Falla /

Un any més, i, vos salude com a president de la falla Sant Nicolau "Mosquit".

Des d'aquestes línies vaja el meu agraïment, primer que res, a tota la comissió per la confiança dipositada en la meua persona i a tot l'equip humà que fa possible que la nostra comissió visca uns dels anys de més plenitud de tota la seua història.

Hem superat els anys més difícils de la nostra festa i hem eixit reforçats i empoderats, com el que SOM, una societat oberta al món.

El meu desig, i segur que el de tots, és portar a terme un exercici ple d'esplendor i d'actes festius, un exercici que perdure en la memòria de tots.

A la meua comissió i en especial a l'executiva, vos done les gràcies per tota l'ajuda que m'heu donat i l'esforç que heu realitzat per aconseguir dur a bon terme aquest any tan esperat, l'any en el qual demostrarem que podem aconseguir tot el que ens proposem.

És per a mi un orgull i un honor haver tingut la responsabilitat de dirigir aquesta gran comissió.

Sense més ni més, vos convide a tots: comissió, amics, veïns i col·laboradors, a participar en els festejos que per a aquestes falles vos hem preparat amb il·lusió, esforç i dedicació.

Gaudiu de les falles del renàixer!

©Salva Gregori Fotògraf

GEMMA DEL ROSARIO JIMÉNEZ

/ Reina de la Falla /

És llum la seva solidaritat, maduresa

i consciència dels seus drets com a dona.

Amb bellesa

i delicadesa.

Ser fallera és part intrínseca de la seva ser. És Gemma.

Adriana Serlik

©Salva Gregori

©Salva Gregori Fotògraf

MARIA PÉREZ PÉREZ

/ Reina del Foc /

La flor que voreja el camí només existeix quan tu la veus: el seu color és pur reflex d’una mirada —si la mires. Més forta que tu en la seva fragilitat, dura tan sols un dia: llavis de cendra, llavis de foc. El temps s’acaba.

Antoni Clapés

©Salva Gregori Fotògraf

AIDA CORELLA GASCÓN

/ Reina de la Festa /

Bon dia, amor que triomfes de l'ombra i obres foc nou al tomb de la campana. Que t'arbres amb l'esforç de rel i copa i, dau a dau, desmuntes el paisatge de l'enderroc, i et fas mina de boscos i de l'engruna en treus una altra festa.

Maria Mercè Marçal

©Salva Gregori Fotògraf

CRISTINA FERRI BANYULS

/ Reina de la Poesia /

Desar la llum com una tela antiga amb el paper que calla en el calaix i obrir la veda de paraules certes entre panteres negres com un puny. Cercar en el mapa de les mans camins tenaços cap a llavis lents; tocar la sal del cos i fer-ne ribes on encallar les pors i els seus inferns. Podrir la fosca i veremar-la tota, batre el silenci a cops com l'animal lligat al sac d'un sacrifici breu; no tenir res, però pensar com Déu, infondre aurores brunes als teus peus.

Susanna Rafart

©Salva Gregori Fotògraf

JENNIFER MUÑOZ CARMONA

/ Reina de l'Art /

Tu, art, que et passeges per dintre meu..., que fas meravella de la creació, i estimes sense condició a qui se t'apropa per admirar-te.

Tu, art, que et fas paraula i transformes les coses, i fas d'aquest poema una bellesa inesperada. Ets la meva petita esperança, el meu desig primer d'inspiració, la raó del començament de la meva pròpia existència.

Perquè sé que sense tu no sóc ningú.

Marc Freixas

©Salva Gregori Fotògraf

MERCE VALLS CAMPOS

/ Padrina de la Falla Major /

Quatre mil dos-cents petons et donaré suaument, sense estalviar regalims tendres per tota la teva pell, porus a porus. I em recordaràs durant algunes nits, com si t'hagués transitat un corrent altern de molts amperes..., però de sigil·losa intensitat. Quatre mil dos-cents petons plens d'argent i mel; tots per a tu, sense pausa ni defalliment.

Gabriel Maria Pérez

©Salva Gregori Fotògraf

infantils

QUIQUE ALBEROLA PÉREZ

/ President Infantil /

A tots els infants de la nostra falla; com ja sabeu sóc Quique, i enguany tinc l'honor de dirigir-me a vosaltres a través d'aquestes línies, com a president infantil de la falla Sant Nicolau "Mosquit" per a convidar-vos a tots a gaudir de la millor festa del món: les falles.

Les falles ja les tenim a punt per a traure-les al carrer i nosaltres les rebrem amb molta alegria, ja que amb elles comença la festa, la música i com no els coets, allò que ens agrada tant als xiquets. Milers i milers de coets que cada any cremem tots junts, no tan sols els fallers sinó també els xiquets del barri als que m'agradaria convidar a visitar el nostre casal. Tant Laia com jo, estarem desvanits de rebre'ls en aquest lloc tan especial, que és com la nostra casa i de presentar-los a la nostra família fallera.

No vull acomiadar-me sense desitjar a les nostres reinetes i als seus acompanyants, unes festes molt felices. Tenim les agendes molt ocupades, però de segur que gaudirem de cada moment.

Vos espere a tots, no falteu.

©Salva Gregori

LAIA BRUNET MORENO

/ Reina de la Falla Infantil /

Navega alçant els seus ulls, en un globus pel cel del Grau. Les seves petites mans repletes de somnis que cauen lentament sobre la mar, el port i la sorra formant el seu nom

Laia

Adriana Serlik

©Salva Gregori Fotògraf

©Salva Gregori Fotògraf

ALBA GREGORI PEIRÓ

/ Reina de la Foc Infantil /

No sé explicar que és el que em passa que em costa, que sóc incapaç deixar morir el dia sense pensar en tu. No sé expressar el que sent, tampoc sé exactament què és, si somiar té algun significat, o es tracta d'un deliri esbojarrat, però somie en la teva companyia, en unes mirades al foc.

Empar Gascò

©Salva Gregori Fotògraf

NEREA FERRER MARTÍNEZ

/ Reina de la Festa Infantil /

Quan els ulls es fonen a la nit s'inicia el viatge cap a un món de fantasia que recorre les línies de destins no sempre reals. La sort deixa pas al desig, l'atzar ja no és aleatori, només un joc més.

Aleixandre Comaro

©Salva Gregori Fotògraf

ANNA CABRERA SANCHÍS

/ Reina de la Poesia Infantil /

Cadascun dels meus poemes, cada vers que escric, cada paraula, cada metàfora, no en sóc l'autor, ets tu, tu la fas, tu la crees, és la meua mà qui la plasma, però no neix del meu interior, neix en tu, en cada gest, en cada paraula, en cada somriure.

Mercè Bolivar

©Salva Gregori Fotògraf

CARLA FUSTER MARTÍNEZ

/ Reina de l'Art Infantil /

Entra, no siguis tímida, passa i seu, posa't còmode, que en aquest humil indret tu n'ets la reina.

Casa teva serà, si així ho vols, refugi contra la tempesta, llar i repòs, memòria de l’artista.

Quim Gràcia

©Salva Gregori Fotògraf

ARES DEL ROSARIO FERRI

/ Padrina de la Falla Infantil /

Vull saber que somies, vull saber que rumies, vull conéixer les teues pors i espantar-les quan t'atormentin, vull ser el teu àngel de la guarda i vetllar per tu, nit rera nit, sota la llum de la lluna. Vull ser el color d'aquest dia, dibuixar un somriure en el teu rostre, vull ser l'abric que et protegisca de tempestes de dolor i tristor.

Aitor Sendra

©Salva Gregori Fotògraf

OLIVIA AGUZZI CORELLA

/ Filloleta de la Falla Infantil /

Només era un granet, una estona a mitja tarda, i va arribar un regalet que m'omple totes les galtes, era un dissabte prest, vas arribar sense rastes, encara no tenies dents però eres de molt bona pasta, amb quatre versos només et descric com un sapastre, que ben difícil me n'és amb quatre mots abarcar-te, només voldria jo adés parlar de la teva barba i del nas i dels ullets i del cor que tot ho abraça, sempre ajudes com qui més amb un somriure a la cara, amb bondat i amb els joguets, corrents i gaudint de l'ara, que tinc el cor més grandet des que soc un feliç pare.

Daniel Ruiz-Trillo

MARTA MILLET MORENO

/ Fallera Major de Gandia /

Arran de camí, de tornada, L'escorça es fon amb el silenci. Cap pregunta. Capvespre. Una llum més alta, enrere.

S'albira un reng de verd en segon terme. Errant l'aire hi fa festa.

Sílvia Melgarejo

©Salva Gregori Fotògraf

MARIA DE SANFÉLIX COLOMINA

/ Fallera Major Infantil de Gandia /

Ara pintem d’abstracte les parets i omplir de somnis el matí ens turmenta com quan cerquem les molles de la nit en l’inconcret d’uns llençols plens d’absència.

Començarem a negar-nos la llum si tanta llum ratlla els vidres per fora, i esquinçarem els records amb l’alè d’un cuir creixent amb impulsos pretèrits. Sota les branques del tacte les ombres tornen amarga la cendra dels mots.

Marc Romera

©Salva Gregori Fotògraf

Càrrecs

President Ramón Vilaplana Mas

Vicepresident

Fco. Javier Peiró Vilaplana

Jordi Palonés Morant

Secretàri

Antonio Bermejo García

Sotssecretaria

Isabel Vilaplana Ripoll

Tresorera

Carolina Vilaplana Mas

Delegat de Festes

Jorge Peiró Vilaplana

Delegació de festes

Sabrina Pérez Sanchis

Salvador Gregori Morillo

Toni Pacheco Gallardo

Javier Peiró Vilaplana

Rafael Peiró Vilaplana

Miguel Ibáñez Ureña

Jordi Palonés Morant

Andrés Requena Pellicer

Ernesto Llamera Camacho

David Gregori Peiró

David Cabrera Cardona

Juan José Campos García

Rafael Seguí Pastor

David del Rosario Jiménez

Delegat d'artistes fallers

Teo Brunet Ferrándiz

Delegada artística

Jennifer Muñoz Carmona

Sotsdelegada artística

Isabel Vilaplana Ripoll

Delegat de jocs

Benjamín Sanz Fuster

Delegat de truc Absolut Masculí

Benjamín Sanz Fuster

Delegada de truc Femení

Merce Valls Campos

Delegada de bac

Marian Martínez Brunet

Delegació de Comunicació i XXSS

Andrea Peiró Bonet

Andrea Rivero Sabater

Selene Peiró Rodríguez

Delegats de curtmetratge

Hugo Salvador Frasquet

Esther Ferrándiz Camino

Casaler Ramón Brunet Sanlorenzo

Lotera

Liliana Frasquet Martí

Delegada de cavalcada

Àngela Moreno Llorca

Sotsdelegats de cavalcada

Ramón Brunet Sanlorenzo

Amalia Ferrándiz Castro

Delegat Llibret

Teodoro Brunet Ferrándiz

Delegació cultural

Àngela Moreno Llorca

Merce Valls Campos

Hugo Salvador Frasquet

Antonio Bermejo García

Delegació de plantà

Javier Peiró Vilaplana

Merce Valls Campos

Hugo Salvador Frasquet

Àngela Moreno Llorca

Esther Ferrándiz Camino

Andrea Peiró Bonet

Andrea Rivero Sabater

Membres de l’assemblea Federació Falles

Ramón Vilaplana Mas

Antonio Bermejo García

Teodoro Brunet Ferrándiz

Membre de Junta de Govern F.d.F

Ramón Vilaplana Mas

Membre de la Junta de Districte

Sabrina Pérez Sanchis

Executiva

Ramón Vilaplana Mas

Javier Peiró Vilaplana

Antonio Bermejo García

Carolina Vilaplana Mas

José Luís Ferrer Martí

Teodoro Brunet Ferrándiz

Isabel Vilaplana Ripoll

Merce Valls Campos

Liliana Frasquet Martí

Sabrina Pérez Sanchis

Jennifer Muñoz Carmona

Benjamín Sanz Fuster

Cens infantil

Abril Longar Franco

Adrian Serve

Ailime Bono Piqué

Alba Gregori Peiró

Alexandra Pérez Calabria

Anna Cabrera Sanchis

Àngela Ferrer Catalá

Ares del Rosario Ferrí

Biel Alberola Pérez

Carla Fuster Martínez

Daniela Mora Gomar

David Peris Martí

Dídac Mora Gomar

Eric Peiró Calabria

Fabiola Monserrat López Villalva

Héctor Gallardo Muñoz

Izan Faus Pinel

Jordi Ferrer Pérez

Kaherine B. Galeano López

Laia Brunet Moreno

Lucia Faus Pinel

Marina Aparisi Moreno

Marc Llamera Bixquert

Martín Canet Peiró

Martina Sanchis Notario

Matias Aguzzi Corella

Maya Simarro Bonet

Nerea Ferrer Martínez

Oliver del Rosario Ferri

Olivia Aguzzi Corella

Pau Peiró Tarrazona

Quique Alberola Pérez

Rubén Gregori Moreno

Stela Aitana Galeano López

Thiago Sanz Ivanova

Thiago Simarro Bonet

Toni Pacheco Vilaplana

Valentina Jordá Micó

Vega Longar Franco

Vega Peiró Tarrazona

Cens major

Aida Corella Gascón

Ainhoa García García

Ainoa Peiró Perelló

Ainhoa Toro

Alejandra Ripoll Moncho

Alejandra Vilaplana Ripoll

Amalia Ferrándiz Castro

Andrea Peiró Bonet

Andrea Rivero Sabater

Andrés Requena González

Andrés Requena Pellicer

Àngela Ferrer Catalá

Àngela Moreno Llorca

Antonio Bermejo García

Antonio Gallardo Alcudia

Antonio Pacheco Gallardo

Beatriz Castelló Sanfélix

Benjamín Sanz Fuster

Borja Alberola Todolí

Carme Roig Castillo

Carolina Manzano Melo

Carolina Vilaplana Mas

Celso Luís Galeano Vargas

Charo Sanfélix Iznardo

Covadonga González Mazcuñan

Cristian Peiró Serena

Cristian Rivero Sabater

Cristina Ferri Bañuls

David Cabrera Cardona

David del Rosario Jiménez

David Escrivá García

David Gregori Peiró

David Yuste Richart

Elena Gomar Fernández

Elena Serena Martínez

Elisa Tarrazona Martínez

Ernesto Llamera Camacho

Esther Ferrándiz Camino

Gemma del Rosario Jiménez

Hugo Salvador Frasquet

Helena Tro Sigalat

Ina Ivanova

Inma Castillo Martí

Isabel Vilaplana Ripoll

Javier Peiró Vilaplana

Jennifer Muñoz Carmona

Joan Campillo Melià

Jordi Ferrer Juan

Jordi Palonés Morant

Jorge Peiró Vilaplana

José Sánchez Rodríguez

José Luís Ferrer Martí

José Vicente Aparisi Sebastià

Juan Aguzzi

Juan José Campos García

Leandro Martí Martínez

Liliana Frasquet Martí

Liliana Requena Pellicer

Lucía Campos Costumero

Luna Martínez Serrano

Manuel Manzano Martínez

Manuel A. del Rosario Salazar

Marc Aparisi Moreno

Maria Pérez Pérez

María Roig Castillo

Maria Dolores Sanchis Bañuls

Marian Martínez Brunet

Marta Calabria Herranz

Marta Moragues Blasco

Maximiliano Aguzzi

Merce Valls Campos

Mercedes Campos Gómez

Miguel Ibáñez Ureña

Mila Moreno LLorca

Miquel Roig Pellicer

Mónica Pérez Bisquert

Mónica Richart Pérez

Nuria Piqué Colomo

Pablo Peiró Serena

Pablo Simarro Arocos

Paqui Frasquet Capellino

Quique Manzano Melo

Rafael Ferrándiz Castro

Rafael Peiró Vilaplana

Rafael Seguí Pastor

Ramón Brunet Sanlorenzo

Ramón Mora Bertó

Ramón Rivero Clemente

Ramón Vilaplana Mas

Raquel Martí Moncho

Rosa M. Costumero Gil

Rubén Gregori Pascual

Sabrina Pérez Sanchis

Salvador Cano Sanfelix

Salvador Gregori Morillo

Sandra Bonet Romero

Sandra Peiró Vilaplana

Sebastián Castelló Herrero

Selene Peiró Rodríguez

Silvana Sabater Jiménez

Stela Mari López Villalva

Suni Melo García

Teodoro Brunet Ferrandíz

Teresa Jiménez Calero

Vicent Moreno Casas

Vicente Fuster Alfonso

Zaira Martínez Moncho

Premis 2022

1º Millor Ninot Major 3ª secció

3º Falla Major 3ª secció

1º Llibret Lluís Català Gandia

2º Portada llibret Gandia

1º Premi poesia Joan Climent

1º Millor Article llibret Ajuntament de Benirredrà

32ª Premi promoció i l’ús del valencià de la GVA

14º Festival Musical Infantil

4º Truc Absolut Maculí

Recompenses falleres

Gesmil d’Argent Liliana Frasquet Martí Charo Sanfélix Iznardo

Gesmil d’Or Merce Valls Campos

Des d’ací i amb aquestes paraules l’Associació Falla Sant Nicolau - Mosquit vol agrair la col·laboració desinteressada dels autors que ens han dedicat un temps de reflexió i escriptura per tal de fer-nos aplegar els seus escrits, gràcies.

Als il·lustradors, creadors i fotògrafs pel seu temps, gràcies.

A les empreses, per la seua valuosa col·laboració i aportació, en la realització d’aquest llibret, moltíssimes gràcies.

GUIA COMERCIAL

COMICS

INDUMENTARIA MARTÍ

MAXILA

FAMILY CASH

MONSTER

BUDA

VISION AUDIO

J.BARBER ASOCIADOS

ALPRA SERVICIOS

GERMANS FUSTER

CAIXA ONTINYENT

CLAUMAR ASESORIA INMOBILIARIA

CLINICA DENTAL ENGUIX

PUERTAS CORPESA

VISALCA

XEM ABONOS

CRISTALUM

KAMISETO

AIRSOFT BATTLE

LOGIPALM

LEVANTINA CARPAS

CAFÉ VERO

LA LOLA CAFÉ

AUTOMART

ELECTRODOMESTICOS BAYREN

EL COLLETÓ GASOLEO

CASA CONCHA

CATERING PARIS

VARADERO

LLOPIS Y CLIMENT CONST. I REFORMES

CAFÉ MOFRAS

ESTANCO PEATONAL

BORREDA

TAPERIA VERDU'S

BAR CAFETERIA LA BRUJILLA

JAVI PEIRO

CARNICERIA CASTILLO

BERSAN

BAR MIGUEL (COVA)

MIKETFIT

ALICIA GARCIA ESTETICA

LISYBEUTY

PELUQUERIA CARMEN CASTRO

LA RECONQUESTA

GABINETE JURIDICO AURIS

TALLER DE FLORS

VIMAR

ESTUDI PAPELERIA

DECOFRED

GAME OVER

D FARMA

L'HAM

NISSAN ALMENAR

SALVA GREGORI(FOTOS)

ROSARIO

CERCATEC

BAR CA TERE (CHER)

CASA JOSE OBELIX

KAYUKO

COCOS

J.J. CANET

NOVA MOTORS

LIB.SANT NICOLAS

ROSA FALLERA

PERLES ABOGADOS

MAGIC HUGO

VOLARE

RINCON DE CERVANTES

BON CAFÉ

GRUAS FERRA

Mª PILAR FLORISTERIA

PANADERIA RICARDO

ESTANCO GLORIETA

PANADERIA VILA

POLLOS CATALÍ

FARMACIA ROSA DELS VENTS

MIMBRES RUBIO

OXICAN

DUC DE LA SORT

HOTAL DUCAL

CAFES 23

DELICIAS

PELUQUERIA ESTRUGO

TARDEO

LAVANDERIA DEL GRAU

VARADERO PUERTO DE GANDIA

SEBASTIAN CASTELLÓ HERRERO

www.varaderopuertogandia.com

info@ varaderopuertogandia.com

VARADERO PUERTO DE GANDIA ES UNA MEPRESA DEDICADA AL MANTENIMIENTO Y LA REPPARACIÓN DE TODA CLASE DE EMBARCACIONES YA SEAN PROFESIONALES, DEPORTIVAS O DE RECREO. PARA LA REALIZACIÓN DE CUANTOS TRABAJOS SEAN NECESARIOS EFECTUAR. VARADERO PUERTO DE GANDIA CUENTA CON UNA AMPLIA EXPERIENCIA Y PERSONAL CUALIFICADO, DISPONE ASÍ MISMO DE LOS MÁS EFICACES Y MODERNOS MEDIOS PARA LA REALIZACIÓN DE TODOS AQUELLOS TRABAJOS QUE SE PRECISEN.

· TRAVELIFT DE 250 TN CON UNA MANGA MÁXIMA DE 9.30M

· UNA GRUA DE 12,5 TN PARA EMBARCACIONES MENORES