Tabú - Llibret de la Falla Sant Nicolau - Mosquit 2019

#TABÚ

Sant Nicolau - Mosquit 2019

[

CRÈ DITS

Editors Associació Cultural Falla Sant Nicolau - Mosquit Delegat de Llibret Teo Brunet Delegació de Llibret Merce Valls, Ángela Moreno, Hugo Salvador i Antonio Bermejo © de la portada Miguel H. © dels textos del monogràfic Els autors © de les fotografies del monogràfic Salva Gregori i Equip “La Noria” © d’aquesta edició Associació Cultural Falla Sant Nicolau - Mosquit Textos de les explicacions de les falles major i infantil Josep Enric Gonga Il·lustracions de les explicacions major i infantil © Teo Brunet Correcció lingüística Vicent Valls i Àngel Tortosa Fotografies, presidents, reines i mantenidora © Salva Gregori fotògraf Disseny gràfic i maquetació Alberto de Sanfélix Impressió Publimania Tirada de la impressió 800 exemplars

SU MA RI Crèdits / Sumari

o5

Pròleg

o7

Explicació de la falla Major

o11

Explicació de la falla Infantil o51

Monogràfic TABÚ

67

Poemari

o71

Poemari Visual o93 TABÚ 1o5

Els secrets dels infants

163

Fallers i Falleres 2019 2oo Executiva i Cens faller 2o4 Presidents 21o Reines de la Falla Major

211

Reines de la Falla Infantil

213

Padrines 218 Fillolet

219

Mantenidora 22o Falleres Majors de Gandia

a benefici de la fundació:

221

Guia Comercial 223

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis per a la promoció de l’ús del valencià. Este llibret participa el els premis de les lletres falleres (www.lletresfalleres.org). A més aquest llibret participa en la convocatoria dels premis de poesía Joan Climent de Gandia, com també al premi Ajuntament de Benirredrà al millor article de llibret de falla de la Fdf de Gandia.

Imprés a Espanya - Depòsit Legal / V-352-2012 Tots els drets reservats. Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’esta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, excepte excepció prevista per la llei. Dirigisca’s a la delegació del llibret si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment d’esta obra. Els comentaris i opinions de cada col·laborador són propietat d’ell mateix, i l’Associació Cultural Falla Sant Nicolau - Mosquit no se’n fa responsable. De la mateixa forma que la falla no preténMOSQUIT molestar ni ofendre a ningú per les imatges i textos oo5 utilitzats en aquest llibret, tan solament tenen un valor estètic i de cap tipus més. Els textos presentats als diferents premis han estat triats per la Comissió del Llibret de la falla Mosquit. https://www.facebook.com/afortunats.llibret

@FallaMosquit

fallamosquit.blogspot.es

]

] E DI TO RI AL

Tot individu té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les seves opinions, el d’investigar i rebre informacions i opinions, i el de difondre-les, sense limitació de fronteres, per qualsevol mitjà d’expressió.

Declaració Universal dels Drets Humans Art. 19

La festa és un desordre generalitzat que, per mitjà del ritu i aquesta mena de retorn ritualitzat al caos original, testifica i reforça la validesa de les normes o tabús quotidians.

La festa pot ser l’única via d’expressió de determinats tabús subjacents i reprimits, trenca amb la monotonia i allibera de la rutina.

Les falles com tots els ritus de pas cíclic són un fenomen incensurable, ja que no obeeix pel fet que tots els éssers humans tenen dret a expressar-se sense ser fustigats pel que opinen a través de les seves propostes personals, socials i artístiques. Això és l’anomenada llibertat d’expressió.

© Salva Gregori Fotògraf

L’art, la cultura i la llibertat d’expressió van agafades de la mà, perquè l’art educa i representa la cultura que ens ha fet créixer i evolucionar com a éssers humans sense distinció de raça, color, sexe, idioma, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, posició econòmica, naixement o qualsevol altra condició.

TABÚ representa a totes eixes eines poderoses que no es dobleguen davant de les censures i el rictus social del qual estan les normes entre el bé i el mal, segons es dicten els canons de la nostra societat.

oo7

INFANTIL

MAJOR

[

MO NU MENTS

oo9

EXPLICACIÓ

MA JOR

Lema Tabú Explicació de la falla Josep Enric Gonga Dibuixos de les explicacions ©Teo Brunet Artista de la Falla Palacio i Serra

o11

Introducció. Les calaveres del muntó Tabú. Paraula temuda i maleïda. Fa referència a tot allò que no es pot tocar, a tot allò que està vedat, prohibit, prescrit. I la vida està plena de tabús, de coses de les quals quasi no es pot ni parlar.

Com que el principal tabú, el més temut, és aquell sobre el que passem de puntetes, quasi sense nomenar-lo: la mort, la falla d’enguany està presidida per una figura que la representa: La Catrina.

Un símbol que pot representar sense problemes el que significa el tabú.

La Catrina és un personatge popular de la festa dels morts mexicana. Potser recordeu la seua iconografia més moderna per la figura cinematogràfica de la Novia cadaver o la de la Fallera calavera. La seua popularitat és deguda al fet que fa burla de totes aquelles coses a les quals donem importància en la vida i que de fet, no en tenen tanta, contraposant-les a allò que la gent més tem: la mort. I ho fa a través de versos festius i divertits. Diria que ben lluny de transcendències castellanes del tipus: “Recuerde el alma dormida, avive el seso y despierte contemplando cómo se pasa la vida, cómo se viene la muerte tan callando;”* i més a prop de la filosofia valenciana de: Menja fort, caga fort i no tingues por de la mort.

Emulant La Catrina, parlem d’alguns tabús actuals, però d’una manera festiva i irreverent, com ens demana la seua figura...

L’explicació començarà fent d’un tabú lloança, la mort que ens posarà a tots en una balança.

La Catrina mexicana és el símbol del tabú, i ens avisa molt ufana que tots farem... tururú! *Tret original de les revistes mexicanes on el personatge de la Catrina servia per a fer burla amb versos festius i divertits dels fets succeïts en la societat de l’època.

Explicació falla major /////

Tots al clot acabarem, no es salvarà ningú, i per molt que ho desitgem, no en quedarà ni u.

Penseu ufans presidents que presumiu sobretot, de premis als monuments, que acabareu en el clot.

No patiu tant per la festa, membres de la comissió, que acabareu com la resta: calaveres del muntó.

Penseu precioses falleres de coteta i bon tacó, que un dia sereu calaveres, calaveres del muntó.

Ara no parlaré, però, de fallers i de falleres, parlaré en esta ocasió d’unes altres calaveres.

Hi ha persones ingrates posseïdes d’arrogància, comportant-se com a rates o com uns vulgars pirates per a viure en l’abundància.

Uns, de la Gürtel han sucat, altres de les targetes black alguns per manar s’han dopat i eleccions han guanyat amb un comportament opac.

El cas de Crespo Gomar a Gandia han d’aclarir, el d’un trinquet per acabar i si es van subvencionar teles locals per a cohibir.

o13

Tocats per la corrupció seran a no molt tardar, calaveres del muntó que sense remissió en el clot han d’acabar.

Hi ha polítics presumits molt amics del “postureo”, que desfilen molt polits i declaren, atrevits, coses dignes d’un tebeo.

Per a tot tenen solució, i venen la seua imatge buscant gran repercussió, però si els treus d’això veus que sols són un muntatge.

En tots els saraus estan, en festes i en processons, mil i una foto es fan quan com a convidats van a moltes inauguracions.

Però també la “pelona” els diu sense presumpció, gaudiu de la vostra poltrona que ací tinc una corona per al vostre panteó.

Pels “palets” obsessionades estan les comissions falleres, acaben totes enfrontades, enfadades i barallades per ser en tot, les primeres.

Algunes, han enganyat, han fet trampes per guanyar, uns quants ninots han llogat i després no els han cremat, tot per un premi agafar.

Explicació falla major /////

I quan no han eixit airoses perquè les han denunciat, s’han posat molt melindroses, fent-se les ofeses i nervioses al jutjat se n’han anat.

L’afligida misteriosa que mana en el Panteó, els dirà amb veu cavernosa que de cap en una fossa cauran sense remissió.

Punyalades traïdores a companys del seu partit; amb maneres seductores i accions manipuladores, pegarà el polític podrit.

Per mantenir el poder alguns dels seus matarà; per estar al candeler i ser sempre el primer, el que siga ell farà.

No hi ha pitjor enemic que un company de partit; hi ha qui per ser cacic munta un bon embolic i deixa el partit pansit.

Però es veuran finalment, després del seu soterrar, enfonsats completament en un forat pestilent sense poder escapar.

Vol algun matxo indecent a les dones dominar, i es posa molt violent agredint covardament si no les pot esclavitzar.

o15

No saben assimilar que un no sempre és un no; si la dona es vol negar i el matxo no ho sap respectar, això és una violació.

La violència masclista és una plaga mortal, és pràctica terrorista que ha d’estar mal vista en la societat actual.

Pagarà sense excusa el matxo covard i irritat, acabarà qui abusa de manera gens confusa enterrat en un forat.

Projectes municipals de polítics de Gandia humils o excepcionals, poca cosa o colossals, seran jutjats un bon dia.

El dia de les eleccions el ciutadà fallarà, després de les votacions algú patirà rebolcons i algun altre guanyarà.

Quedaran obres i fets que al veí van impactar, i a l’hora de votar els que han quedat obsolets a casa se n’hauran d’anar.

I algun gran personatge que al seu caprici governà, caurà amb tot l’equipatge en una tomba salvatge on calavera serà.

Explicació falla major /////

Igualen les calaveres el que és molt diferent, els variats gèneres, (que n’hi ha a garberes), que du al damunt la gent.

Què pot ser el personal?

Jo crec que qualsevol cosa, hetero o homosexual, bisexual o transsexual, i a ningú li ha de fer nosa. la fi tots som iguals i no s’ha de discriminar per diferències sexuals, i sentiments personals que no poden molestar.

Que tots calaveres serem sense poder-ho evitar, i en un forat acabarem tant sí com si no ho volem quan l’acabem de palmar.

La Catrina fa saber que el vostre dest final, sigues polític, faller, sigues casat o solter, serà una tomba fatal.

No es feu moltes il·lusions i prepareu la mortalla, que jo tinc les intencions d’omplir tots els panteons de víctimes de la meua dalla.

o17

És un tabú del muntó, el tabú de la corrupció

Quan s’acabarà del tot el tema de la corrupció? Farà falta una Catrina per acabar amb ella? Hauria d’estar prohibida, ser el tabú més gran de la democràcia. Fer-la anar per la tassa del water tirant de la cadena, com si fos la deixalla d’una mala digestió...

La cosa és preocupant, els polítics asseguren que ja l’estan controlant, de la corrupció adjuren però a ella no l’aturen i ens continua amargant.

Que els corruptes perduren no admet cap negació, encara que ens ho juren i que demanen perdó, a la mínima ocasió en la corrupció pasturen.

Passem llista, per això, i ací en donarem fe, de qui sense correcció no va actuar gens bé, i dóna un espectacle obscé per ustifi ar tot allò L’Ajuntament està ple de casos per a jutjar, a Orengo li esdevingué el cas de Crespo Gomar, campanyes li van pagar amb contractes sense fre.

La UDEF ací va buscar factures de la Gespol, semàfors van gestionar sembla ser sense control, un altre cas que alça el vol i que a molts torna a tacar.

Explicaciรณ falla major /////

o19

Orengo ha canviat de rol i ha deixat la política, ara li omplirà el perol una Baleària mítica, a qui ha fet un poc més rica donant-li d’un port el control.

Per a canviar una mica parlem ara de Torró, que va petar en la Púnica, volia ser un campió i en compte d’això va acabar en la pica.

Va amollar un pastó, per poder-les controlar, a més d’una televisió, sols d’ell podien parlar i als contraris criticar sense cap compassió.

El cost zero va idear, res li costava diners, i ara ens costa pagar en concerts i altres afers, euros contats a milers pel que res anava a costar.

Deien que eren austers i entre un trinquet il·legal i els casos barroers d’una galeria comercial i un reten poc funcional, han deixat càrrecs grossers.

Víctor Soler, concejal, també ha estat imputat, en la Púnica municipal va ser el jove acusat, i per ara s’ha lliurat per aforament legal.

Explicació falla major /////

Un altre mort passejat és el de les gravacions que el PP ha mostrat, on Marí, sense precaucions, fa unes declaracions que l’han deixat retratat.

Marí, diu que té opcions de poder requalifi ar, segons les seues expressions, terrenys a prop de la mar junt al tenis on sol jugar, fent un negoci dels bons, La llista podríem allargar, (hi ha casos a muntó), però anem a parar per posar-li colofó; per excés d’informació el ciutadà es pot cansar.

Ajuntem la corrupció i tirem-la a l’excusat com si fora un cagalló que una vegada evacuat i amb el cul ben rentat, llancem per un albelló.

La Catrina ha parlat, ha agafat la corrupció i per l’urinari l’ha tirat.

Amb aquesta actuació en calavera del muntó la corruptela ha mutat.

o21

Tabús sobre el “postureo”, que són dignes d’un tebeo Hi ha una cosa que La Catrina no suporta: el postureo. El posat fals, la gent que és mostra amb una imatge impostada, fictícia, falsa i ip crita.

La nostra heroïna ha arribat a dedicar una cançó als seguidors d’aquesta pràctica. Acompanyada d’una colla de mariaxis, els canta una versió molt particular de Bamboleo, un antic tema de Gipsy Kings que va fer popular ulio glesias. a lletra de la versi atrinesca, diu ai í...

Postureo, posturea, perqué la vida jo vull viure-la així.

Postureo, posturea, perquè la vida no pots viure-la sense mi.

Només em pots mirar d’esta manera, no tens la culpa jo sempre em mostraré així, que sóc polític de compra i venda i sempre em coneixeràs així.

Postureo, posturea, perqué la vida jo vull viure-la així.

Postureo, posturea, perquè la vida no pots viure-la sense mi.

No m’importa que un dia m’abandonares, i t’oblidares una miqueta de mi, tu tornaràs perquè ja estàs penedit i jo seré hui el mateix que vaig ser ahir.

Postureo, posturea, perqué la vida jo vull viure-la així.

Postureo, posturea, perquè la vida no pots viure-la sense mi.

Una colla de fantasmes la Catrina han provocat, el seu ridícul posat és motiu dels seus sarcasmes que els conduiran al forat.

Explicaciรณ falla major /////

o23

Postureos del passat, del present i del futur, que el polític immadur a fer està acostumat, tindran un final molt dur El present és més obscur per tanta xarxa social, posturea el personal penjant coses en el mur creant un món irreal.

Per reformar un vial presumix el Picornell, que sembla que siga ell qui agarre el material i el munte taulell a taulell.

A facebook es deixa la pell per a tot el món mostrar com els vials sol netejar, els carrers amb Picornell no deixen mai de brillar.

Postureo, posturea, perqué la vida jo vull viure-la així.

A Picornell el vol vigilar el pepero Puig de la Muela, que mira, sense cautela, i no para de criticar mentre la brutícia desvela.

Un altre del PP, anhela en totes les fotos eixir, Gregori es vol lluir i a les fotos no es revela a quins actes va assistir.

Postureo, posturea, perquè la vida no pots viure-la sense mi.

Explicació falla major /////

Prieto vol presumir que de Corea s’ocupa, els carrers mira amb lupa per a poder després dir que el barri li preocupa.

Una faena d’aupa en facebook li van muntar, que a un xiquet va insultar van dir i això feia pupa.

A un jutge ho va denunciar.

En el jutjat va demostrar que tot era una mentida, els autors de la parida perdó li van demanar per un invent sense mida.

Postureo, posturea, perqué la vida jo vull viure-la així.

La cançó del Postureo la Catrina va cantant. Mentrestant, anava pensant en tot el mal que les xarxes socials han provocat en la vida dels humans.

En elles té més importància el que es mostra, el que es diu, que la veritat.

La falsedat, l’invent, la simulació, la veritat a mitges, el frau, la hipocresia, la mentida repetida... Postureo en estat màxim, sobretot en el món de la política...

Inclús en una desgràcia, l’incendi de Marxuquera, el postureo impera, i més d’una fal·làcia s’ha soltat a la carrera.

La culpa del foc era, segons el PP acusava, d’aquella que ací manava; com si aquella foguera fora ella qui l’alimentava.

o25

Mentre la comarca cremava, en premsa i en televisió, parlant de la seua extinció, el polític es mostrava a la mínima ocasió.

Altres accions normals anar al teatre, a un concert, o de compres en obert com actes consistorials fa publicar amb encert.

El veïnat es socarrava i peperos i socialistes, històrics antagonistes, no els importava una fava si no eren protagonistes.

Diu ara, i pensa que és cert, que traurà de la ruïna, atenció, veí i veïna, la ciutat pel seu encert com si fos una superheroïna.

Ara fan coses previstes i diuen, amb gosadia, que una nova epifania, de la qual donaran pistes, en el cremat farà via.

És la seua medecina Transmediterrània i el port, Conforama, que ja ha mort, hotels Spa en zona marina, i potser algun ressort.

Ródenas, de Més Gandia, una paradeta ha muntat Marxuquera veda s’ha creat per fer possible algun dia el rebrot del que s’ha socarrat.

Gandia està de sort, una pluja de milions gràcies a aquestes accions li cauran a dret i a tort diu quan fa declaracions.

Postureo, posturea, perqué la vida jo vull viure-la així.

La Catrina no dóna crèdit de tot el que descobreix. Tant de postureo la desconcerta i veu que encara n’hi ha més...

La cima del postureo, és Diana, l’alcaldessa, la seua activitat no cessa i practica el populeo sempre que li interessa.

De tapes amb l’alcaldessa, publica en xarxes socials, i convida, com a iguals, a compartir, sense pressa, amb ella, activitats amicals.

El veïnat es fa il·lusions i pensa quan li tocarà del que Gandia rebrà.

Seran euros a muntons el que a la butxaca tindrà?

La Catrina li dirà, om una mare a una filla, tu abans morta que senzilla.

Però que un dia acabarà en un forat on res no brilla.

Explicació falla major /////

arlant de brillar, d enlluernar, una nova campan a de postureo polític a esclatat a la nostra ciutat.

Tu fas brillar Gandia, li diuen al veïnat des de cartells que han posat, per ordre de l’alcaldia, en una gran quantitat. n ells an otografiat comerciants i hotelers farmacèutics, botiguers, empreses que han destacat, treballadors matiners.

Agencies per a viatgers, museus, el Palau Ducal, gent que es guanya el jornal en l’univers divers del comerç vacacional.

Diuen que aquest personal a la ciutat fa ressaltar, com Don Limpio, la fan brillar amb una rentada colossal que la fa molt destacar.

Postureo per dissimular, muntat per delegació, per a dir jo he fet això i si podeu tots brillar és per la meua governació.

Però des del Panteó, La Catrina misteriosa, am la dalla filosa, a tots, sense remissió, els llançarà a una fossa.

Mentre els canta una cançó amb un riure que transposa.

Postureo, posturea, perqué la vida jo vull viure-la així.

Postureo, posturea, perquè la vida no pots viure-la sense mi.

o27

Un tabú en el món faller ens diu el que no es pot fer

La Catrina s’ha topat amb un misteri, els d’uns ninots desapareguts. Un enigma que ha posat cap per avall el món faller. Que ha descobert un tabú. a mostra de tot all que no s auria de fer en un m n que presumi de germanor, de camaraderia, de conc rdia...

Per fer allò que no devia una falla de Gandia ha muntat un bon sidral amb un resultat fatal.

Ninots, sense cap mania, del monument que tenia, va llevar i això està mal, Prado, falla d’especial.

Era una falla llogada, cosa que estava vetada.

En la Junta s’havia votat que es seria sancionat qui abans de la cremada la falla hagués mutilada per un ninot retirat que del foc hagués salvat.

En la nit de la cremà el Prado això es saltà.

Mitja falla va desmuntar i a l’artista li la va tornar.

El món faller rebotà i a la comissió denuncià.

A la Junta va demanar una investigació encetar.

La comissió disciplinària una assemblea extraordinària a la fi va onvo ar En ella es va sancionar amb una pena lapidària qui de manera palmària el reglament va burlar quan ninots va retirar.

Explicaciรณ falla major /////

o29

La guerra ací va començar, el Prado va denunciar les falles en el jutjat, entre totes han pagat per poder-se defensar quan vagen a declarar, el procurador i l’advocat que la junta ha contractat.

I faltava el gran Fideu atacant per tot arreu, usa les xarxes socials contra tots els seus rivals, els fa passar una creu amb modes de fariseu, els acusa d’amorals per fer denúncies en fals.

La Catrina al lucina en contemplar tot a Prado li dedica una cançó.

. cridant els seus maria is al

Vas posar en escena Pradito lindo, de contrabando, ninots, com una dotzena, Pradito lindo, de contrabando.

Ai, ai, ai, ai, canta i no plores, perquè el cantar ens alegra Pradito lindo, a totes hores.

El premi que et donaren, Pradito lindo, a tu no et toca, encara que l’amagues, Pradito lindo, a mi em pertoca.

Ai, ai, ai, ai, canta i no plores, perquè el cantar ens alegra Pradito lindo, a totes hores.

Sempre que plantes falles, Pradito lindo, mira que poses, que si ninots retires, Pradito lindo, després no plores Ai, ai, ai, ai, canta i no plores, perquè el cantar ens alegra Pradito lindo, a totes hores.

Explicació falla major /////

Amb el cant de La Catrina continua la situació. La cosa s’ha enquistat i no sembla tenir solució.

El president de la federació no es treu de les mans açò.

Un discurs de germanor davant la fallera major feu, i no tocava això, sense trellat ni raó.

Si la cosa va a pitjor serà ell el “pagador”.

Com que ve una elecció pot perdre la votació.

I el Prado, com acabarà?

Quina sanció li caurà?

Quatre anys d’inhabilitació, o en res acabarà tot açò? la fi, La Catrina serà qui tot el cas resoldrà.

No hi haurà més discussió, de sobte o lentament, sereu un mort pestilent, calaveres del muntó al compàs d’una cançó.

No trenques la concòrdia, Pradito lindo, que això no toca, no sembres la discòrdia, Pradito lindo, tanca la boca.

Ai, ai, ai, ai, canta i no plores, perquè el cantar ens alegra Pradito lindo, a totes hores.

o31

De l’amor a odi n’hi ha un pas, i no és un tabú, es veraç

Quan s’apropen eleccions es trenquen mil relacions. És una llei que s’acomplix d’una manera inexorable. De l’amor es passa a l’odi i de l’odi a l amor entre les parelles polítiques. a vida amorosa política de la nostra ciutat, està plena d’exemples. La Catrina, en la seua passejada per aquestes contrades es va topar amb uns quants casos que confirmen la llei que he esmentat...

L’amor sempre ha existit, això és cosa sabuda.

En ell han tingut cabuda històries sense sentit.

L’amor al llarg de la història ha afectat a homes i dones, ha donat històries bones plenes de joia i de glòria.

Però hi ha altres amors, com l’amor per interès, un amor que no és cortès i que no trencarà cors.

Un exemple d’aquest amor, és l’amor en la política, qui en aquest amor es fi a que es prepare pel pitjor.

Serà causa de separacions, d’unions destrellatades, de separacions sonades i trencament de relacions.

A Gandia, en l’actualitat, hi ha relacions malmeses, parelles poc compromeses i altres que ara s’han format.

Explicaciรณ falla major /////

o33

La Catrina ha muntat un talent show musical, on canten, uns bé, altres mal, polítics que han concursat.

Ciro, trobador ciutadà, s’oblida de l’amor cortés, a Diana li diu, vés, que el teu amor ja no em va.

Com que vénen eleccions, Diana ja no és dama perfecta, ja no la veu pura i recta, sols li canta imperfeccions.

Senyora meua, be sabeu, que m’irrita el viatge que ha pres, o quin coratge, el vostre cor fariseu; si a mi no m’estimeu i em deixeu sense esperança, el meu cor vos llastimeu i en trencar la nostra aliança només en cal dir-vos adéu.

Abans era amant cortés i ara de vos no vull saber res.

Fou amor trobadoresc el de Ciro per Diana, amor sense molta gana i de vegades grotesc.

La segona en concursar és una parella pepera, Barber a Soler desespera perquè diu que vol manar.

Un tango es posa a cantar, un tema de lletra fosca, que a Soler deixa mosca perquè el vol abandonar.

Explicació falla major /////

No foren ni cinc ni quatre, els pressupostos cagats, foren tres, oh, quin miracle, els que deixí preparats.

Vaig ser regidor d’hisenda, per Torró érem liderats, gràcies a mi i aquell “menda”, ara estem més endeutats.

Torró em diu seràs alcalde i més pressupostos fotràs.

I tot a mitja llum, millor en la foscor, a mitja llum la cosa preparem tots dos.

I tot a mitja llum, així serà millor, Soler quedarà fora, seràs el guanyador.

El PP de la comarca president m’ha nomenat, m’he convertit en jerarca sense que m’hagen votat.

Ara vaig a un munt d’actes on ningú m’ha convidat, potser faça allí contactes per quan siga candidat.

I tot a mitja llum, millor en la foscor, Torró em diu que la cosa preparem tots dos.

I tot a mitja llum, així serà millor, Soler quedarà fora, seré el guanyador.

o35

Soler es queixa a València, la Bonig no li fa cas, està condemnat al fracàs si a no li queda influ n ia Una parella sorpresa al concurs s’ha presentat, entre tots dos han lluitat en una dura contesa.

Compromís feu primàries i Alandete es va imposar, per quatre vots va guanyar a les seues adversàries.

A l’alcaldia és candidat i Alícia i Lorena, ploren, irritades s’acaloren perquè les han derrotat.

Però Alandete canta que tot ho farà My way, que ell sempre ha sigut guai i el ser candidat no l’espanta.

Explicació falla major /////

Ja sé que són a prop les eleccions, sé que m’espera.

Ja ho sé, però no tinc por, per mi serà una altra frontera.

Jugant, poc he perdut i he esta sempre un exemple i he viscut com he volgut, a la meua manera.

La vida no ha estat res més que uns bons moments que he pogut viure, cap cosa no ha fet després que jo deixés de ser ben lliure.

Seré, ho sap tot el món, un candidat de cor alegre, governaré sense perdre la son a la meua manera.

I si ve algun dia gris, i a mi no em plau, el faré blau, a la meua manera.

Estaré amb tota la gent, que està lluitant, plena de febre.

Amb ells, sempre somrient, com he fet sempre.

Més val passar sense patir, m s val parlar sense fingir, més val ser u sense plorar, a la meua manera.

o37

El talent show casolà La Catrina ha tancat, però ara s’ha topat amb parelles de més enllà.

Ximo Puig un compromís amb Mònica Oltra tancava, la botànica el lligava i ara es fa l’oblidadís.

El seu amor vol mutar perquè vénen eleccions, i busca mil i una raons pel botànic poder oblidar.

El Sànchez pensa que mana, Pablo Iglésias vol manar, diuen que es van a estimar però és tot pura façana.

No deixen de rondar-se en quan tenen ocasió. volen tindre una relació, però pura, sense tocar-se.

El Casado i el Ribera són dues ànimes bessones, per aconseguir poltrones vendrien la cabellera.

Explicació falla major /////

Ells es volen comprometre però un tercer ha entrat i la cosa ha complicat, a un trio s’han de remetre. És vox pòpuli que anar a pactar amb el fatxerio que Abascal muntà amb brio, no pot ser molt popular.

Ja sabem que hui en dia ha augmentat la varietat i d’amors n’hi ha un grapat i el poliamor ha fet via.

Per a una gent tan beata, Casado, Ribera i Abascal, seria un pecat mortal fer un trio, una pinyata.

La Catrina ha condemnat a tant d’amor prohibit, els assenyala amb el dit i a una tomba els ha enviat.

Pagaran així amb prestesa amb l’amor haver jugat, i de cap a un gran forat aniran tots amb certesa.

o39

Se’ns ha acabat la paciència, tabú a la violència La violència de gènere és una plaga, una maleida xacra de la societat.

El masclisme enquistat en ella és causa de patiments, sofriments, calvaris. La Catrina a aprofitat el seu viatge pel monument faller per tractar el tema. Està cansada de rebre tantes dones en el seu món, tantes dones assassinades pel masclisme...

La Catrina està desolada, no enten que està passant, al Panteó estan arribant de dones, una muntonada.

En escoltar les històries que les han dut a la mort, La Catrina maleïx la sort que han patit en mans d’escòries.

Maltractades per u més fort, que no entén que no és no, que no és abús, és violació, que matar no és un esport.

Abandonades per una societat que sembla que no vol mirar, ni escoltar-les, ni parlar, a l’altre món se n’han anat.

La Catrina les abraça i les oferix consol, el Panteó està de dol per tanta maldat i amenaça.

Una antiga trobadora que fa tems allà va arribar una cançó va entonar de lletra pertorbadora.

Beatriu, comtessa de Dia, la seua cançó ha canviat, la lletra ha adaptat al que passa hui en dia: in un desfi i in lement per l’home que m’ha ferit, per amor diu, m’ha malferit, menteix, us dic, pareu esment.

Ara he vist que sóc traïda, que allò que deia no era amor, m’ha fet viure en plany i dolor, sotmesa a ell i oprimida.

Voldria que fos diferent la història que va passar, ell a mi em va matar per no haver estat plaent.

No era la seua preferida, sols era una possessió, una presa, una obsessió, una víctima oferida.

Per què he patit dolors?

Per què he passat mala vida?

Per una bèstia obsedida que no sabia donar amors.

Sapigueu que goig hauria si en un món diferent visqués amb més bona gent la vida que jo voldria.

La Catrina s’ha enfurit i al carrer s’ha llançat, amb les dones ha cridat un crit que al món ha colpit.

Aguantar més no podem, que una a una ens abaten, que no morim, que ens maten i ni una menys en volem.

Explicaciรณ falla major /////

o41

Sobre temes d’actualitat, La Catrina un tabú ha llançat La Catrina es va posar a passejar per la ciutat buscant una miqueta de tranquil·litat. Però en la seua passejada va trobar una sèrie de coses que va pensar eren dignes de transformar-se en calaveres del muntó...

Es va trobar amb fake news, mentides i falsedats, que deien uns aprofitats amb uns foscos objectius.

Notícies que s’escampaven per fer mal a l’adversari, Whasap-Letter, fals noticiari, on les mentides volaven.

L’antic alcalde negava que fos ell el creador, però es un ferm defensor de qui mentides creava.

La Catrina, en veure allò, amb un riure li va dir, seràs perquè vas mentir quatre ossos en un muntó. ll al final del passeig després d’açò es va topar am un edifi i singular que va tindre un final lleig L’antic hospital de Gandia un bon cirial ha muntat, encara no l’han enderrocat i el critiquen cada dia.

Diuen que l’enderrocaran i un centre de salud i una plaça de gran amplitud, antre altres coses faran.

Explicaciรณ falla major /////

o43

Cap cosa han fet encara, no n’hi ha cap construcció, calavera del muntó sembla que serà per ara.

Molt a prop hi ha un trinquet encara per estrenar, també el volen enderrocar perquè no estava ben fet.

Per un atac d’egolatria d’un alcalde popular, el trinquet van edifi ar en un lloc on no es podia.

Ara a terra el tiraran, la justícia ha fallat, il·legal l’ha declarat i en una fossa el posaran.

L’institut Ausiàs March és un altre cas singular, el volen reformar i ampliar i sembla que va per a llarg.

Per la puta burocràcia les obres no han començat, acabarà dins d’un forat sent cadàver sense gràcia.

Més avall el centre històric els caps de setmana muta, per quatre mamons en ruta, es transforma en centre histèric.

El mobiliari urbà, desfan, els pinotxos han trencat, murs i parets han pintat, i grans botellons ells fan.

Explicació falla major /////

Música, motos i crits, tornen boig al veïnat, el districte s’ha tornat en un cadàver podrit.

La Catrina va al Grau, allà hi ha altres problemes, tenen unes quantes penes que munten un bon cacau.

Una pluja de milions per la Transmediterrània, de manera instantània cauran al Grau a muntons.

Mentre s’espera el miracle, el Club Nàutic no ha canviat, el Casal Jove no està acabat i es fa política espectacle.

Tot són projectes de futur en educació i sanitat, no n’hi ha res començat i tot es queda pel futur.

Altres són mal acabats, el mercat del Prado està mal, i el reten de la policia municipal, quan plou, acaben inundats.

La Catrina ha sentenciat la política gandiana, si tan sols és de façana, serà un cadàver arnat.

o45

Som iguals en la diversitat, sense cap tabú imposat

La Catrina sap que la societat és diversa. Tots som iguals i ella ben bé que ho sap, perquè la mort ens iguala a tots. Tots acabem sent calaveres del muntó. Per això no entén la discriminació pel gènere...

Hi ha una gent ingrata amb molt mala educació, als que no resulta grata la diferència innata que hi ha en la població.

Defensar la diversitat ha de ser obligació, practicar la discriminació hauria de ser condemnat sense fer cap concessió.

Sigues homo o hetero, lesbiana o transsexual, intersexual o bisexual, la discriminació, en punt zero, hauria d’estar de normal.

Les fòbies són un verí, s’ha de practicar l’empatia, mireu que passà a Gandia quan la Sanguinelli eixí a fer l’ofrena un bon dia.

La Catrina ens avisa que al final de la partida sols tenim una sortida, serem, i això va a missa, una calavera ben polida.

Explicaciรณ falla major /////

o47

L’adéu de La Catrina La Catrina mexicana vingué a la festa fallera; i després d’una setmana se’n tornà l’americana acomiadant-se sincera.

Però la seua sentència ens va deixar en partir, ens digué sense clemència que sense cap diferència tots an vem a finir Penseu ufans presidents que presumiu sobretot, de premis als monuments, en gaudir d’aquells moments, que acabareu en un clot.

No patiu tant per la festa, membres de la comissió, que acabareu com la resta en calavera funesta a dins d’un gran panteó.

Penseu precioses falleres de coteta i bon tacó, en ser unes grans festeres, que un dia sereu calaveres, calaveres del muntó.

Va parlar també, però, a polítics que fan nosa: tocats per la corrupció sereu sense remissió cadàvers en una fosa.

Explicació falla major /////

Governants, diu la “pelona”, i ho fa sense presumpció, gaudiu de la vostra poltrona que ací tinc una corona per quan arribe l’ocasió.

Condemna sense cap excusa al matxo covard i irritat: aquell qui de dona abusa de manera gens confusa acabarà en un forat.

La Catrina s’acomiada i ens diu que ja ens veurem, que tots calaveres serem d’una manera anunciada tant sí, com si no ho volem.

No es feu moltes il·lusions i prepareu la mortalla, que jo tinc les intencions d’omplir tots els panteons de víctimes de la meua dalla.

o49

EXPLICACIÓ

IN FAN TIL

Lema Records Explicació de la falla Josep Enric Gonga Dibuixos de les explicacions ©Teo Brunet Artista de la Falla Palacio i Serra

o51

Explicaciรณ falla infantil /////

o53

Explicaciรณ falla infantil /////

o55

Explicaciรณ falla infantil /////

o57

Explicaciรณ falla infantil /////

o59

Explicaciรณ falla infantil /////

o61

Explicaciรณ falla infantil /////

o63

Explicaciรณ falla infantil /////

o65

RECULL LITERARI

© Salva Gregori Fotògraf

PRÒ LEG LITERARI

Hem transformat el llibret per una necessitat que ens arrossega a crear un element plural, lliure, autoritzat, obert de mires i que no limita a ningú la seua llicència de creació, baix la mirada atenta dels comissaris culturals que guien i empasten tots els components que fan la suma possible d’aquest projecte culturalment combatiu.

Els comissaris tenen una funció pròpia i sorgeixen a partir de la idea d’uns conservadors d’art amb capacitat en el conjunt de sabers que possibiliten entre altres l’exposició, valoració, maneig, preservació i administració de les col·laboracions artístiques i literàries.

El poemari ha estat capitanejat per Josep Micó i Abel Dàvila ambdós experts en literatura poètica i l’últim amb un gran recorregut i experiència artística on ha dirigit un annex dedicat a la poesia visual, sent aquest una forma experimental en la qual la imatge, l’element plàstic, en totes les seues facetes, tècniques i suports, predomina sobre la resta dels components.

Per altra banda, Vicent Lloret ha coordinat la part monogràfica al voltant del nexe d’unió del tabú. S’ha construït un fil conductor on coexisteixen tota varietat de temes d’índole social, polític, lingüístic i cultural.

Adriana Serlik tanca aquest experimentat grup de comissaris amb la seua visió sobre els “Secrets dels infants” on desenvolupen la part benèfica d’aquest projecte cultural.

Les obres literàries dels autors van acompanyades per il·lustracions d’artistes que serveixen de nexe d’interpretació, tots ells dedicats als més menuts. Aquesta part del llibret té un vessant benèfic conjuntament a l’associació Pequeño Deseo per fer complir els desitjos dels més menuts amb malalties de mal pronòstic.

Finalment, Tabú és un complet projecte cultural ambiciós i complet, amb caràcter altruista amb mires de fer si cap més gran la cultura en la nostra llengua.

[ [

PO E MA RI

Abel Dávila amb jo Vinc mut de fulles sàvies Adriana Serlik amb Agost del 75 Elia Saneleuterio amb Paraules de pedra i gel Alba Fluixà amb Tabú Verónica Pérez amb Tabú Juan Luis Bedins amb El dia rogenc Pura Maria Garcia amb Tabú carnal Vicent Lloret amb Gènesi Josep Micó amb Fils Jesús Jiménez Reinaldo amb En la seixanta-sis Óscar López amb Societat Tabú Pepe Santatecla amb Rosada Jose Manuel Prieto amb Tabú sense foc Juan Luis Bedins amb T’estime Roser Furió amb Ashram Teresa Broseta amb Estiu i Javier Díaz Gil amb Hivern

o71

ABEL DÁVILA

jo Vinc mut de fulles sàvies

Jo vinc d’una lluita que és sorda i constant.

Raimon jo També vinc d’un silenci, del més profund silenci del buit de les paraules invisibles del cel, de les illes cegues dels ulls, del moment ocult, i d’ il·lusions intactes.

en Les mans tinc deler de mentides, als peus unes sabates que fan surar el camí. tot Em pertany, les muntanyes immenses que envolten la nostra llibertat, els esculls llunyans, els secans, l’horta i la mar, tot els mots, les fonts de pedra on tot és llum i aigua, les tronades sordes dels traïdors, els crits rabiosos de la veritat -les nostres vides damunt de totes les altrescom A cordes de vida i pluja tornarem al silenci, amb la precaució del so, com si fóra l’única esperança.

Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2019

jo Vinc mut de fulles sàvies , del foc submís que cau en les memòries, com si fóra missioner de la por.

Poemari ///// ADRIANA SERLIK

AGOST DEL 75

Quan arriba el temps, partit en xicotets bastions de confessions sacres sentiments penes que s’alcen vagines que s’obrin i els per què ocupen les hores i els així és les comparteixen, puc dir que arriba l’ocàs de la lluna plena. És el pas cap a una altra lluna que morirà un matí deslletat per nosaltres que serem uns altres.

Perquè vam ser arribant al meridià zero i ens anem a l’un amb dents veus i mans diferents.

o73

ELIA SANELEUTERIO

PARAULES DE PEDRA I GEL

(1) CARIÀTIDE Si m’enfilares les cames encarcarades.

Si pogueres travessar la meua pell.

Per què, per què cariàtide, per què plomes de pedra?

Tu sol penses que sóc de gel, transparent i freda, i em beses amb foc de llavis ardents.

Esperes potser una gota, almenys una gota.

Però sóc de pedra, no em fonc.

(Creus que sóc de gel i em beses amb foc de llavis ardents.)

Besa’m amb foc de llavis ardents.

I et mire des de dintre amb ulls tan secs, i busques, i crides, i proves, i pregues.

I continue mirant-te tan quieta mastegant el plaer amb gemecs que no sents.

M’arrufinyes, no ho veus?

No sé com dir-t’ho, mai no t’atures; no et responc, però et sent.

Poemari /////

(2) LA SEDA FERMA DE L’HIVERN Uns segons sense mirar-te.

(S’apodera de les ungles el ritme de la terra.)

Són els ulls de gel quiet (crema ara el parpelleig).

No em toques, que de pensar-te se’m comença cabalosament a fondre la mirada.

(Es fon la lluentor tardana per la finestra del teu cotxe.) * Arrossegar, pensar, imaginar.

Amare solucions que m’acaronen.

Mirar-te tan a dintre els ulls que trobés un rellotge xicotet amb què jugar.

Trobar un pergamí que xifrara el color de la mel de l’ametla, que parlés i dibuixés les teues mans.

Una bandereta de la guarda que pogués brunzir el torn de la paraula. * I m’alce a mirar-te plena de pensaments que ens apropen.

Però tu surts geliu (roman el teu suc en la mirada).

Sé que voldries tastar entre els dits la seda sacra que ens separa. Però calles.

I jo et mire, de vegades, perquè jo també calle.

(Al nord amb els teus ulls, 2016)

o75

ALBA FLUIXÀ

TABÚ

Sota una gruixuda capa de blanc pretesament pur, immaculat, dormen els retrats dels plaers no dits, dels instints tatxats i esborrats per por a l’exuberància d’un excés que desequilibre l’exemplar composició.

El paradís dels admirables és dèbil i el cel podria defallir esgarrat per una carícia no feta, un mos sense assaborir o un crit silenciat.

L’infern deu ser, al seu torn, indubtablement barroc, tan decididament llunyà de qualsevol contenció virtuosa que és impossible no dubtar de la consensuada bondat del punt mig.

Perquè, en la realitat terrenal, la bellesa més colpidora amaga sempre una dosi de desequilibri i d’imperfecció.

Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2019

“Puc resistir-ho tot, excepte la temptació”.

Oscar Wilde

Poemari ///// VERÓNICA PÉREZ

TABÚ

El tabú és no dir mai la paraula precisa, disfressar el buit, autocensura i violència, mossegar-se la llengua i tastar la sang i la ràbia.

Tremola la parpella, ofega el crit, suor freda llisca coll avall calfreds i cares estranyes.

Ulls oberts a la fosca nit de l’ànima.

Una taula la nit de Nadal on tots mengen i declinen mirar-se, un home preparat col·lapsa tots els canals de sobte. Emisor i Receptor no intercanvien cap missatge més.

o77

JUAN LUIS BEDINS

EL DIA ROGENC

El dia rogenc ens portà l’aspra ingratitud de les paraules sobre aquella terra tranquil·la que romania suggerent mirant el cel.

La saó s’ha refugiat sota la gespa i ha produït daurades veus dibuixades als llavis d’un somriure.

La mar és plena de somnis lluminosos.

Poemari ///// PURA MARIA GARCIA

TABÚ CARNAL

Tremola la paraula quan és dita amb la pell i s’arrecera a les ribes d’allò prohibit per lleis absurdes.

Abocat, el desig roman testimoni del pecat omès quan la por contempla i venç l’infern enarborat pels llavis tebis.

El teu cos, obert al captiveri ha desat al meu cos un somni de carn i de melangia on s’amaga el remor del turgent anhel per traspassar el sol creixent de la pell nua.

Serà tabú la veu que solca el hipòcrita silenci.

Serà tabú l’umbracle on les pedres que ens aturen juguen a nodrir la solitud dels actes esquivats amb allò que fa sotsobrar la fugissera memòria.

Potser esdevindrà tabú el que ara calles, però les teues mans, cercadores dels espais carnals oberts a la tendresa, t’afermen, acaronant-me els pètals íntims que els teus dits despullen.

o79

VICENT LLORET

GÈNESI

Amb la lentitud d’aquell que cisella el marbre m’acarones.

Repasses cada plec d’aquesta pell descarnada, desfeta.

Albires, allà la penombra, allò que fores i el vent s’endugué.

Tornes a mirar-me i t’adones que no tinc ànima.

Al davant, una nova tardor vestida de dol.

La taula parada, les flassades gelades, la cadira buida...

M’has fet a imatge i semblança d’ella.

Però ella era sang, pell i os, mentre jo sóc cartró, pintura i suro.

A trenc de fosca, totes dues deixarem d’existir.

Ella restarà on plantares aquelles margarides mentre jo, en la senectut de la nit, esdevindré foc per escalfar els pocs batecs que et resten de cor...

Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2019

Talment memòria feta trencadís, o potser record que esdevé eteri, aguaites el just moment en què m’entregue a tu, closa de silenci.

Als ulls, dos devessalls d’aigua perlegen.

Cauen, s’eixuguen, renaixen.

Poemari ///// JOSEP MICÓ

FILS

Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2019

Amagarem el buit que ens asfixia si així fem contenta la tribu esquerpa, no pronunciarem el mot exacte perquè podrien tremolar els codis, llevem de la carta el tast de l’Edén no fos cas que es descontrolés la cuina. guanya algú en tapar la llum d’una estrella? qui tanca les finestres de la vall i diu que el sol se l’ha menjat la neu, qui malparla dels boscos a l’hivern i domina els misteris de la boira, qui fa gala de direcció única i gaudeix de l’entredit en la pell. o81

malla callada de fils de cristall, inalterable com un diamant.

JESÚS JIMÉNEZ REINALDO

EN LA SEIXANTA-SIS Dessagnant-me en aquest poble de mala mort, em vas colpejar, i l’endemà muntem, jo inconscient, rumb al món del plàstic en el Cadillac Eldorado del teu pare.

Amb la màgia de deu dòlars dels d’abans en els texans i recol·lectant envasos en els marges de la seixanta-sis, Califòrnia se’t figurava el regne de les sacerdotesses del cinematògraf, un edén de deesses culirosses d’inversemblants cintures, de boques maliciosament humides.

Terra cremada darrere, sovint un erm en el qual enterrar les tèrboles fantasies de xiquet malvolgut, forjaves bombolles de sabó amb olor a marihuana, psicotròpics i un arsenal pacífic i alliberat de glàndules mamàries banyegant l’horitzó.

Jo, el més abjecte dels dos, em deixava fer, persistint en l’estat líquid de la falta d’impuls, en aparença lliure de tot desig, més enllà de les vetes on crema la vida, en la catatonia estúpida de qui no coneix ja la seua sang: crosta resseca exposada amb indecència al sol fins a la pròxima dosi.

Incontenible, resolies els quilòmetres a punyades, doblegat el volant sobre tu mateix, abonyegat el blau metal·litzat, les marques dels colps en mandíbules i temples, en una competició de temps i ràbia contra un buit percucient.

Qui no es domina, difícilment entrarà en el regne de les deesses, t’escopia impassible amb paraules romes i mirades bòrnies.

Et vas quedar finalment en la cuneta d’una vella corba entre Oatman i Kingman, fregit com un pardalet en una barbacoa, assenyalat breument per una columna de fum: en la llengua dels navajos aqueixa pira funerària fóra la teua conversió en abonament per a camps de civada, lluny del regne de la carn del que havies sigut extradit.

I ací estic, en un groller hospital de la ruta, inerme.

Jo que no sóc ni el camí ni la petjada, sinó una agonia d’ombres en un suspens incert, m’envilisc en els meus rituals i m’arrebosse en la carn, mentre les marques desapareixen i ressorgeix l’ofidi.

No estan destinades les platges enlluernadores de Califòrnia per a aquest cos redó i viscós, ni hi ha lloc per a mi en el fabulós Eldorado de deesses àuries dotades de carns blanques i marmòries.

I on tornar quan es desvetla la fal·làcia?

Com un sac abandonat en un local fastigós, penjat pel peus entre l’univers i l’arena, esponjats els meus alvèols fins on dolen les costelles trencades i fets fallida els ossos que destil·len medul·la immisericorde, intuïsc que viuré per sempre, o moriré entre pols i raneres, quan em fume voluptuosament aquest gripau del desert de Sonora.

© Salva Gregori Fotògraf

ÓSCAR LÓPEZ

SOCIETAT TABÚ La indignació silenciada

La moral, allò que prohibix sense raó justificada.

Prejudicis / Perjudicis.

Tabú.

Conceptes desvirtuats, conceptes manipulats per interés.

Subterfugis, maquillem idees, utilitzem eufemismes.

Somriu, hem creat la institució de la falsedat.

Tabú. Ens donem massa importància a nosaltres mateixa.

Capitalisme, sistema tancat.

Confirmació de l’adoctrinament.

Submissió aïllada fins a l’eternitat.

El que abans eren persones, ara, són corfa.

La dispensa plena; de capital humà.

Tabú. El pobre té culpa, el ric mai la té.

La veu dels necessitats patix afonia, són el que més criden, una força ofegada pel malestar dels acomodats.

No existix el que no es veu, tampoc el que és lleig de mirar.

Tabú. La inseguretat del mascle Alpha, la seua por.

Guerra de gèneres, divisió masclista.

Denúncies, maltracte i tortura; paper mullat als jutjats.

Igualtat de sous inexistent.

Terrorisme heteropatriarcal.

Poemari /////

Tabú. El que està bé no es meneja. Ni es menejarà.

Suïcidis induïts per la complicitat d’una societat caníbal.

Desconeguem la realitat, l’obviem, és temps d’un món virtual. (Fals).

No ser infeliç és trobar la felicitat.

Tabú. No deixeu enrere a aquells que no han tingut tanta sort.

Malalties mentals es passegen pel carrer.

La indústria de la farmàcia està més que satisfeta, la química substituïx a l’abraç.

Verí legal, tractament perillós, la por; mina el seny.

Tabú. Res canvia caminant en cercles.

Recuperar tradicions no salva la terra. El camp es mor i nosaltres ens consumim amb ell.

Oceans, femer de la civilització, fracàs del progrés.

Tabú. Insultar és un art si s’és intel·ligent.

Cal dir les coses pel seu nom.

Trencar patrons, trencar tabús.

Donar-li sentit a la prohibició, dignificar la veritat i no faltar-ne mai.

Ser conscient que apartar no és la solució.

Tabú, supersticiós, anquilosant, tabú que amputa el seny d’aquells que viuen per inèrcia.

Les segones oportunitats són l’esperança dels oblidats.

o85

PEPE SANTATECLA

ROSADA

El sexe és una excusa de l’absència on, durant uns minuts, tornem a ser una història d’amor.

Que després, com una flor en el seu rosada, es dissol per sempre.

Poemari ///// JOSE MANUEL PRIETO

TABÚ SENSE FOC

Cabia la casa al cotxe, i a la motxilla, les prestatgeries amb què l’ànima amaga el desordre amb què són incertes les coordenades perdudes a l’atzur d’un aire de foc, on cap mar enyora el fons d’uns ulls On naufragar també sembla salvar-se. És tabú, pensar en el temps com un cicle de foc perquè té la mar l’enyor de l’aigua i esta set de somnis oculta un solstici on el cel i les ones s’han fos, i tot és el del color dels teus ulls per fer-me viu el dany indemne en el lloc precís de tot el que em falta. És tabú, creure en el ciment d’una estació o deixar en el precipici de l’aigua el lament d’un missatge que recorde l’únic foc que no crema: la pell ardent i a punt del teu cos esperant en el litoral l’advent d’una única petita eternitat permesa: sembla estiu i duu la nostàlgia de la infància. És tabú també escriure un poema, este, i deixar ventilar l’ànima amb la porta oberta com la mar d’ones i de fogueres il·luminant sense foc el que sé de tu, ara que desconec el buit i t’espere amb la taula parada i el rellotge aturat.

o87

JUAN LUIS BEDINS

T’ESTIME

T’estime més enllà de l’horitzó de la meua vida, més enllà de la terra que acull els meus desitjos, més enllà de la pluja que em banya la memòria.

T’estime més enllà de totes les paraules d’amor que puga dir-te, més enllà de les fosques branques del silenci, més enllà del teu record que roman dia i nit al meu costat.

T’estime més enllà dels batecs del meu cor que et necessita, més enllà de les ombres dels teus llavis, més enllà de tots els versos que t’escriga.

T’estime, amor.

T’estime sempre.

Poemari ///// ROSER FURIÓ

Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2019

ASHRAM

Començaren els teus pares a fer-te sentir menyspreable, les tisores van fer la resta.

D’àngel vestida, sota la pluja que mulla la infantesa, arrapes les humides parets tancades a la alegria.

Les llàgrimes van omplint el gorg castrador de llibertat i de totes les estimes.

El gran riu sagrat no neteja la desraó ni les penes, i el teu cos, carn tendra, plat de gust dels matxos devoradors dels somnis respira els silencis i la solitud dels dies.

Solidària et pintes la cara de colors, espantes la desesperació.

Innocent preguntes, on viuen els viudos?

Les més velles, plenes de tristor i sofriment, es posen les mans al cap reprimint la veu que vol cridar ben fort la injustícia de segles que les dones de blanc, roses sense pètals, alimenten submises.

El riu sagrat tampoc neteja el dolor.

La mort en vida és MORT.

o89

TERESA BROSETA

ESTIU

Era un temps fet de llum i de cireres, de caragols i d’aigua de civada, de genolls bruts i bicicleta alada, de cossos àgils i ànimes lleugeres botant sèquies, i tanques i fogueres sense por ni motiu. Una glopada de llibertat a colps d’hivern guanyada.

Era un temps sense temps, sense fronteres, un tast d’eternitat, miratge il·lús que amagava implacable la sentència d’un setembre rebut com un intrús.

Un temps perquè el martell de la innocència jugara a esmicolar tots els tabús sense saber-ne encara l’existència.

Poemari ///// JAVIER DÍAZ GIL

HIVERN

No deixes que l’incendi aparega.

Acariciar la pell prohibida, besar sota la llum del sol la sang dels seus llavis.

Deixa que el fred ocupe quant eres, que tot siga ombra, que la por siga el teu company.

La carn és el camí però no la transites ni proves el seu fruit.

Deixa que la por et protegisca.

Creixeran l’ombra i el fred i la nit t’embolicarà.

No deixes que l’incendi aparega.

Pren la tristesa i la tardor i el tènue dolor de la fulla marcida.

No els seus llavis, ni el seu cos.

No la seua sang.

Fins que tu mateix sigues o91

-ja per semprehivern.

POESIA VISUAL

© Salva Gregori Fotògraf

[ [

PO E SI A VI SU AL

Chef Lyon - Arbre Manola Roig - Identitats David Trashumante - Sense por Chef Lyon - L’aparició Chef Lyon - V que vira Paco Pérez Belda - Homenatge a brossa Anna Pérez - Cristall i seda Paco Pérez Belda - Trencant

o95

ARBRE CHEF LYON

Poemari visual /////

IDENTITATS MANOLA ROIG

o97

SENSE POR DAVID TRASHUMANTE

Poemari visual /////

L’APARICIÓ CHEF LYON

o99

V QUE VIRA CHEF LYON

Poemari visual /////

HOMENATGE A BROSSA PACO PÉREZ BELDA

1o1

CRISTALL I SEDA ANNA PÉREZ

Poemari visual /////

TRENCANT TRADICIONS PACO PÉREZ BELDA

1o3

MONOGRÀFIC TABÚ

© Salva Gregori Fotògraf

[

TA BÚ

Jesús Peris amb Tòtems i tabús en la festa de les falles Jordi Garcia amb El tabú dels Poyo-poyo Josep A. Fluixà amb Literatura fallera? No, gràcies Llorens Bustos amb De tornada a la feina Ricard Català amb Tabú a la cultura festiva i arrelament social Vicent Pellicer amb tabú i la censura en l’art Daniel Ardid amb Ja no t’amague plorant Encarna Sant-Celoni amb Clòtxines al vapor Miguel Ángel Martínez amb Tabú, noves generacions i cultura de llibret cap al futur Rosa Larrosa amb El tabú en l’ús del valencià en el que a cultura festiva es refereix Xavi Rius amb Sense por Vicent Lloret amb Crepuscle Josep Enric Gonga amb Fem teatre? Ens hi posem tabús? i Marisa Falcó amb El tabú de la dona

1o7

Tòtems i tabús en la festa de les falles Jesús Peris Llorca | (ADEF / Universitat de València)

L

es falles hui es prenen massan seriosament a elles mateixes. Això no és nou d’ara: recordem polèmiques sonades, com el dossier sobre les falles d’Ajoblanco del 1976 o La fallera mecànica, la película de quan Lluís Fernàndez era iconoclasta que va ser sorollosament ressenyada per Amadeu Fabregat. Les falles es pensen elles mateixes moltes vegades com una mena de tòtem absolut de la valencianitat. Per això reben malament la crítica i també la sàtira contra elles. Una festa que va nàixer com a carnavalesca i irreverent és absolutament incapaç d’encaixar la crítica. No estic parlant de crítiques malintencionades, destructives, classistes o madridcèntriques, que eixes sí que no fa falta encaixar-les, sinó de qualsevol crítica, per constructiva que aquesta siga, per des de dins que siga emesa.

Crec que les coses estan millorant, però qualsevol crítica pot ser entesa com una mena d’atac al més profund de la identitat valenciana, com un prova irrefutable de que qui la fa té Fer acudits “picants” i la condició irreversible d’antivalencià. casposos i convertir a

una xica en la rialla de

I no fa falta ni tan sols que siga una crítica. Recordem la que es va liar a la Ciutat de València perquè la ciutat -i inclús de tot l’Ajuntament va pretendre fer una enquesta sol’Estat Espanyolciològica per conéixer el perfil dels fallers i de les falleres. Una pràctica habitual de recerca que en qualsevol àmbit no és ni notícia es va convertir en un escàndol enorme convenientment atiat pels fabricants d’escàndols.

L’intent de diagnosi és ja considerat una profanació del tabú, i els autoproclamats defensors del tòtem eixen com a feres a la defensa davant de l’atac imaginari.

I si una crítica qüestiona la manera com els rituals fallers fossilitzen la divisió jeràrquica dels rols de gènere, aleshores ja s’activen totes les alarmes possibles. Perquè el tabú dels tabús és la fallera major. Amb això sí que no s’admeten ni crítiques ni

© Equip “La noria”

Monogràfic TABÚ /////

bromes. Excepte que qui les faça tinga el carnet de peinetero, perquè en eixe cas, tot val. Un episodi molt revelador va tindre lloc quan acabaven de conéixer-se les components de la cort d’honor del 2017 a la Ciutat de València. Una d’elles va cometre un clar lapsus quan un periodista especialitzat en festes i tradicions li va preguntar per seu nivell d’anglés. La xicona, en lloc de dir “rasito” va dir “rasuradito”. El periodista no va desaprofitar l’ocasió de fer un acudit i va reproduir el lapsus entrecomillant-lo com a literal. Quan l’entrevista es va fer viral, el periodista fa alegar inocència angelical i que ni tan sols se li havia passat pel cap l’acudit.

Crec que eixe va ser un dels moments en que el peineterisme matxirulo va mostrar la profunda misogínia que amaga. Fer acudits “picants” i casposos i convertir a una xica en la rialla de la ciutat -i inclús de tot l’Estat Espanyol- és el revers de l’infantilització a la qual es sotmet a les falleres majors i a les components de la Cort d’Honor en la majoria de les entrevistes. 1o9 Aquest mateix any, en setembre, un cons-

picu peinetero clamava escandalitzat en les xarxes socials perquè segons ell la cort d’honor no complia els “mínims estètics”.

El peineterisme objectualitza a la dona des d’una actitud paternalista quasi sempre camuflada d’una veneració que de fet li nega la paraula i la seua capacitat d’acció. Però en ocasions revela per darrere del somriure complaent i condescendent la seua vertadera cara. Paradoxalment, quan altres plantegem els nostres dubtes sobre aquesta figura i el seu tractament som condemnats per no respectar la fallera major. Ells directament no respecten les dones.

No és estrany que una festa que ha tingut tants anys atrofiada la capacitat d’autocrítica tinga de fet problemes per exercir la crítica, especialment al poder. Com als còmics Pantomima Full tan disposats a reivindicar el seu dret a fer acudits de gitanos, li és moltes vegades més fàcil criticar de dalt cap a baix que de baix cap a dalt.

La crítica “apolítica” és també ideològica i moltes vegades es limita a confirmar l’ordre establert i les posicions respectives en la jerarquia social.

Crec que el panorama general ha millorat molt els darreres anys. Però encara cal millorar més. Les falles, festa popular i irreverent en origen, han de ser capaces de trencar eixos motlles en que als poders els ve molt bé tindre-les encabides. Les falles són molt importants com a expressió artística, com a xarxa associativa i com a element identitari, però és fonamental que resistim la temptació de prendre’ns massa seriosament, perquè aleshores ens farem rutinaris i avorrits. No cal oblidar que el caràcter crític forma una part essencial d’això que fa que les falles siguen importants. I, tampoc que repensar-se, estar disposades a l’autocrítica, les farà contemporànies al seu temps i vives de nou cada any i cada dècada, a la mesura de la societat plural, diversa i igualitària que les celebra.

© Equip “La noria”

111

Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de Falla de la FdF any 2019

El tabú dels Poyo-poyo Jordi Garcia Polop | (Professor)

“tabú: Cosa que no es pot dir, fer o tractar, a causa d’alguns prejudicis o convencions socials: en algunes cultures menjar certs aliments és un tabú.”

“Allò que és tabú per a un poble és costum per a un altre”

Georg Reiher

C

om bé sabeu vaig fer la meua tesi doctoral d’antropologia a Àfrica.

En una remota tribu, de nom els Poyo-poyo, de la part central del continent, vaig tindre la sort d’estudiar una sèrie de rituals de pas, en els quals les adolescents quan arriben als díhuit anys són proposades per les famílies per a representar el clan familiar en una gran festivitat que se celebra el dia en què la nit i el dia són iguals.

En un primer moment, és el consell d’homes savis el que es reuneix sota l’ombra d’un gran baobab, torren carn d’una cabra que sacrifiquen per a inspirar-se i, amb un got de mnazi, el licor preferit dels Poyo-poyo, pensen quina pot ser la millor candidata. Els pares, per la seua banda, fan discrets regals, una cabra, una gallina i, fins i tot, si es pot, una vaca sencera al cap de la tribu, al bruixot i als membres

importants del consell que ha de prendre la decisió. És molt important elegir bé perquè, si es tria la verge correcta, la tribu podrà portar grans músics i tindre més combustible per a la gran foguera amb la qual celebren l’esdeveniment.

El dia en què la decisió s’ha pres, els consellers i els caps de la tribu acudeixen amb pompa a la cabanya de la família que ha de fingir que no els esperava però, tanmateix, té preparades unes begudes a base de sang fresca de vaca i llet. La donzella ha d’acceptar un nomenament del qual, encara que teòricament no tenia idea, ja rondava entre les converses de les comares que van per aigua als pous que hi ha en la rodalia i que les males llengües comuniquen indefectiblement, però de forma discreta, abans de ser fet oficial.

Per a la família de la Malkia, nom

Monogràfic TABÚ /////

Una frase típica dels pares de la Malkia duran les festivitats, i que disputa amb el cap del clan, és “ Mimi kulipa kwa hili” que traduït al valencià vol dir “Açò ho pague jo”. que rebrà durant un any la xica, és un honor, ja que presenten la filla com la més important del poble i els pares com a gent a respectar. S’entén tàcitament que és verge i disponible per a un honorable casament si el candidat en qüestió aporta el nombre correcte de vaques. A més a més, la família haurà de posar tot el seu patrimoni disponible perquè la festa siga gran. Una frase típica dels pares de la Malkia duran les festivitats, i que disputa amb el

cap del clan, és “ Mimi kulipa kwa hili” que traduït al valencià vol dir “Açò ho pague jo”. Òbviament les famílies més modestes no poden arribar a aquestes despeses i sols poden aspirar a fer que les filles siguen espectadores o, com a molt, comparses de la Malkia.

L’any de la Malkia s’inicia el dia en què tota la tribu se situa en el centre de l’aldea i amb els so dels tambors marxen lentament les verges seguides dels ferotges xicots de la tribu que, amb pell de lleopard o de lleó, les escorten fins que arriben al lloc on el mshairi

En totes les societats estan els rarets i els marginats. Els que no suporten el soroll dels ta o s s ’n an a la muntanya a caçar babuïns.

113

canta les virtuts guerreres de la tribu i la modèstia i bellesa de la Malkia. Les iaies de la tribu ploren emocionades en veure tot el pomell de flors de la tribu i mentre recorden quan elles van ser Malkies o part de la comitiva.

Cal dir que no a tota la gent del clan li agrada participar en els es deveniments. En totes les societats estan els rarets i els marginats.

Els que no suporten el soroll dels tambors se’n van a la muntanya a caçar babuïns. En altres casos els pares d’alguna xiqueta, que haurien volgut que fóra Malkia. Si es nega pot ser un drama familiar amb el consegüent disgust i plors de mare i avia respectivament.

En arribar prop del dia del Takatifu, el dia sagrat, totes les aldees van al bosc dels baobabs en processó i li fan una ofrena a la deessa de les verges Mungu wa Kike. Totes les Malkies van vestides amb la roba tradicional de la tribu confeccionada per les iaies i les mares amb la fibra que obtenen de la natura i que es diu ndivyo. Els vestits costen tant que, de vegades, una vaca sencera no els pot pagar. Al cap porten un complicat pentinat de trenes i perles que omplen de color el pentinat de la xica. Un senyal de distinció és tindre les joies dels artesans de Kaga-Bandoro, els més reconeguts del país. Les mares fan llargs viatges fins pobles de tribus veïnes perquè el vestit siga únic

i original en el poblat. Cal fer-ho perquè si es repeteix l’estampat es considera que la mala sort rondarà al clan quaranta-huit llunes.

Arriba el Siku ya tuzo, el dia en el qual el gran consell de tots els clans decideix quina aldea ha presentat el millor Kodi o tribut a Mungu wa Kike. Totes les tribus van acompanyades dels tambors i fan els càntics rituals mentre es comunica solemnement la decisió. És un moment delicat, ja que alguns anys els clans han encetat guerres cruentes que han enemistat algunes aldees amb les veïnes per moltes dècades. La Malkia del clan guanyador, refugiada en la cabanya ritual, ix amb el millor vestit i coberta d’una màscara feta a l’efecte, recull el Weka na fuvu, un apreciat bastó coronat per una calavera que presidirà la casa comunal durant els anys següents. Al cap de tres dies es fan unes fogueres immenses amb branques d’arbustos de la praderia, fem de vaca i els Kodis coronant el caramull. No us podeu imaginar com sonen de forts els tambors en el moment en què la Malkia encén el foc.

Els vestits costen tant que, de vegades, una vaca sencera no els pot pagar.

© Salva Gregori Fotògraf

115

Ja de menut rebutjava les pells de lleó amb què el vestia la mare p a s la davant de la cabanya No tot és idíl·lic en la vida festiva dels Poyo-poyo. En la dècada anterior a la meua visita, van ocórrer uns fets terribles. El cap de tota la tribu, i conseqüentment de tots els clans, va ser assassinat perquè un dels clans locals no va acceptar la decisió d’atorgar el Weka na fuvu al clan Pori Moto. Es va iniciar una guerra tribal tan terrible que encara hui les espurnes poden saltar en qualsevol moment.

Però si he de citar uns successos que van estar a punt d’acabar amb la mateixa tribu he de parlar l’any en què el fill del cap de la tribu, de nom Taiakuruna va declarar que volia ser aquell any la Malkia.

Ja de menut rebutjava les pells de lleó amb què el vestia la mare i preferia desfilar davant de la cabanya saludant a dreta i esquerra per a vergonya del pare que se’l haguera volgut emportar a caçar.

En cadascuna de les presentacions a la tribu de les Malkies s’ajuntava amb les xiques i imaginava amb il·lusió ser ell mateix qui desfilara acompanyat de guerrers i saludant amb la mà a dreta i esquerra a tota la tribu.

El dia que va demanar ser la Malkia son pare es va posar furiós, no puc dir vermell perquè en aquesta tribu són negres com el carbó, però sí amb els ulls injectats en sang i la tensió pels núvols. Una Malkia sols pot ser una xica, va dir vehement. Taiakuruna, cabut com un elefant de la praderia, va callar però va anar a parlar amb la mare que no va ser molt més comprensiva. En un clan tan menut, on tots són més o menys família, el xaman de la tribu va tindre notícia de la pretensió del xicot i va esclatar amb fúria. Tradició va dir, tradició, va repetir. Si perdem les tradicions serà la fi del món. Un xic no pot ser Malkia.

Taiakuruna es va refugiar al bosc de les acàcies, prop del pou del qual se servia el poble fins que va saber que les aigües baixaven més calmades. Tot sabent l’oposició dels pares, del xaman i del clan va preparar un pla per a ser Malkia.

Quatre llunes van passar i ell vestia amb les pells de lleó que volien els pares.

Era el dia de l’ofrena a Mungu wa Kike, la Malkia, una xica de la mateixa generació de Taiakuruna es preparava en la cabanya ritual per a marxar formal a replegar el premi que els corresponia. Taiakuruna va entrar discretament sense que ningú el veguera, va nugar a la Malkia i ell mateix es va posar els vestits i la màscara de Malkia.

Monogràfic TABÚ /////

No vull entrar en detalls perquè és molt cruel però aquell any el caramull de branques i fem de vaca no portava el Kodi.

En aquell moment tots els clans es van quedar bocabadats en veure la millor Malkia que mai en la tribu Poyo-poyo s’havia vist. Tot era gràcia, delicadesa i saber fer. En el moment en què va rebre el Weka na fuvu, el bastó ritual es va sentir un crit al fons. No és la Malkia!

Ens ha enganyat. Ràpidament els guerrers van arrancar la màscara per a veure amb estupefacció que era Taiakuruna.

No vull entrar en detalls perquè és molt cruel però aquell any el caramull de branques i fem de vaca no portava el Kodi. Pobre Taiakuruna... Els pocs que gosen a parlar del tema, ara com ara tabú a la tribu, diuen que va morir amb un somriure orgullós i combatiu que va encendre en foc l’ànima del xaman de la tribu.

117

Literatura fallera? No, gràcies Josep Antoni Fluixà | (Mestre, escriptor i director de la Fundació Bromera per al foment de la lectura)

L

es coses, afortunadament, han canviat molt. Però al llarg dels anys setanta i vuitanta del segle passat es produí un divorci total entre el món de les falles i el món del valencianisme cultural. És a dir: de tot aquell sector minoritari de la població valenciana que defensava un ús normalitzat de la nostra llengua. I quan dic normalitzat, supose que tot el món entén ja el que vull dir. El cas és que aquest menyspreu per la manca de rigor lingüístic dels fallers que utilitzaven un valencià lèxicament i ortogràficament castellanitzat, va ser utilitzat per determinats sectors que ostentaven el poder polític i econòmic en la darrera època del franquisme. L’auge de les opcions polítiques progressistes els va fer témer la pèrdua de la seua influència i es llançaren a desprestigiar a les persones que reclamaven un ús digne i igualitari per a la llengua dels valencians i de les valencianes.

L’objectiu era molt clar: ridiculitzar les ments cultes i enfrontar-les a la població popular i inculta, per a convertir-se en els defensors de les essències més valencianes i obtenir així l’adhesió del proletariat a la causa de la perpetuació de les classes benestants. El valencianisme cultural caigué en el parany i, entre altres errades estratègiques, deixà en mans d’aquesta oligarquia el control de les falles, que passà a ser el símbol més rellevant del «ser valencià». Els qui no combregaven amb aquesta idea del «ser valencià» van ser acusats de traïdors i de catalanistes. Una jugada molt semblant a la que en el segle XIX jugaren les mateixes classes defensores de l’ordre monàrquic absolutista contra els sectors liberals més cultes de la societat de l’època acusant-los d’afrancesats.

Evidentment, les conseqüències foren nefastes tant en una com en l’altra jugada.

Una societat no pot avançar si menysprea les persones més capacitades i amb més coneixements. I, en el camp literari, tornàrem a la vella dicotomia de la Renaixença entre els poetes de guant i els poetes d’espardenya. La literatura fallera va ser considerada, pel valencianisme cultural, com una literatura d’escàs valor i l’exemple perfecte de tot el que no s’havia de fer per normalitzar l’ús escrit del valencià. D’aquesta manera, durant molts anys, es deixà la producció dels llibres de falla en mans de persones amb escassa preparació, amb honroses excepcions, evidentment. Els escriptors de l’època de la transició política que optaven per escriure en valencià -dit també català obertamentfugien d’assemblar-se a l’estil literari vulgar que s’usava als actes i als escrits fallers.

Per això, els valencianistes culturals de l’època declinaven majoritàriament qualsevol col·laboració amb el món faller. «Escriure per a un llibre de falla? No, gràcies». De fet, aquesta ha sigut una reacció vigent fins a fa relativament poc. Els escriptors cultes tenien ben assimilat el prejudici que associava la literatura de les falles amb la literatura de baixa qualitat. Per tant, era un tabú inqüestionable. Hi havia la prohibició convencional que els obligava a denegar qualsevol oferta que vinguera del món faller.

Per sort, a poc a poc aquesta percepció ha anat canviant i cada vegada en són més els escriptors i les escriptores que participen en les publicacions falleres. Però, allò que publiquen és literatura fallera? Aquest és un altre debat. Depén, naturalment, del concepte que li donem a la literatura fallera. Si pensem només en els poemes a les falleres majors o en les explicacions satíriques del tema del monument, és evident que no tot el que es publica als llibres de falla és literatura fallera. Però si ampliem el concepte per incloure també els poemes lírics, les narracions, els articles d’opinió i els estudis històrics i de tot tipus que amb rigor científic que es publiquen, és evident que els prejudicis sobre la contraposició entre literatura fallera i literatura culta es difuminen. Cada vegada hi ha més textos de qualitat. Per tant, el tabú, si n’hi ha, és cada vegada més inconsistent.

© Equipo “La noria”

119

Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de Falla de la FdF any 2019

De tornada a la feina Llorens Bustos | (Escriptor)

L

a sensació de sequedat a la gola va fer que despertara i obrira els ulls; va agusar els cinc sentits en aquella penombra que envaïa tot l’espai. Li va arribar fugaç l’olor del colpet de la cassalla i paladejara com si trobara a faltar el got d’aigua freda.

En moure els dits dels peus, es va imaginar tombat i, fins i tot, levitant com quan va decidir aixecar una vegada i una altra les dues cames a manera de tisora.

Sense encert, va pensar el motiu pel qual romania tombat. Tal i com anava recuperant la noció, intentava assimilar la posició tan recta. Va recordar el sopar al casal i va separar les mans de l’abdomen com si haguera rebut un llampec i tots dos colzes topetaren en els laterals de fusta produint un esquerp so que el va incomodar. Això el va fer recapitular, en principi va recordar música

a tot volum: “El tractor amarillo”, “Paquito el chocolatero”. Es va veure formant el que deien “el trenet” amb una cançó xarona que els feia recórrer serpentejant tota la pista de ball, uns després d’un altre. De tant en tant, cama enlaire.

Va intentar estabilitzar el seu cap sentint la duresa del coixí que el va obligar a mantenir-cap per amunt. Assaborint la fel de la desesperació, i no pel final de l’exercici faller, de sobte es va obrir la tapa i la resplendor externa va provocar que tancara els ulls immediatament.

Com si haguera rebut una fogonada. Va escoltar una veu coneguda, ... molt coneguda: -La pròxima vegada que vingues amb ressaca, fica’t en un altre lloc. Hem de portar el taüt a l’asil; ha cridat la superiora. Ha mort una dona major.

© Salva Gregori Fotògraf

121

Tabú a la cultura festiva i arrelament social Ricard Català | (Docent i membre de l’ADEF)

El tabú s'aplica a dues classes de modalitats, aparentement oposades, el que és sagrat i el que és impur (La ciudad ritual, Ariño: 1992)

E

n els temps actuals, quasi es parla més de cultura festiva, que de festa en si mateixa, una manera de posar en valor tot allò que nodriu la vivència i significació d’una festa com a patrimoni cultural, sense deixar de costat la seua articulació en el calendari festiu d’un territori.

No cal que busquem una s ’a nts aonats p pa t ’a sts s to s més retrògads, ja que es consideren salvaguardats de tota opinió o manifestació crítica, Des de la seua vessant simbòlica, la festa ha esdenvingut, en el nostre context sociohistòric, cap a una manifestació rellevant de la identitat d’un poble, d’una col·lectivitat autocelebrada i, alhora, arrelada socialment, més enllà de les seues expressions i rituals més originals.

En aquest sentit, la festa es projecta com una celebració reflexiva de la identitat

cultural, segons podem extraure dels estudis sobre la cultura festiva.

Al nostre territori, la correlació identitat i festa ha tingut derivacions cap a posicionaments extremats, on atrevir-se a posar en un cert qüestionament els trets referencials d’una festa, com passa en

Un posicionament extremat que converteix en “tabú” qualsevol declaració o conducta que s’ nt p t o ost l cap allò que es considere sacrosant en la manera de viure, gaudir i sentir una celebració festiva, la de les Falles i, àdhuc, en altres celebracions festives, s’haja interpretat per alguns sectors o col·lectius reaccionaris com una vulneració i trangressió d’allò que no hauria de ser mai qüestionat i, més encara, criticat.

© Equip “La noria”

123

No cal que busquem una sèrie d’arguments raonats per part d’aquests sectors més retrògads, ja que es consideren salvaguardats de tota opinió o manifestació crítica, al mostrar-se com els representants legítims de la festa i, a més, dipositaris d’una tradició inalterable, sacralitzada. Per a d’ells, cap altres poden dir la seua, ni gosar fer-ho.

Més enllà de la profanació, la vulneració de la sacralitat de determinats aspectes de les Falles, tot allò que es suposa incontrovertible Un posicionament extremat que converteix en “tabú” qualsevol declaració o conducta que s’interprete com hostil cap allò que es considere sacrosant en la manera de viure, gaudir i sentir una celebració festiva, un fenòmen que no vé de nou, més bé s’arrossega des d’anys darrere i que ha perdurat al llarg del temps.

En el nostre context, cal remontar-se cap a finals dels anys setanta del passat segle, durant el procés de transició democràtica al nostre país, un temps de grans transformacions socials i culturals envers la via de convivència plural, al qual no és alié el món de la festa i, més en concret, el de les Falles.

Les estructures del món festiu hauran d’adequar el seu model organitzatiu i de representació als requeriments d’una societat democràtica. Un model massa rígid i jerarquitzat fins aquell moment, el qual caldria superar del tot, per donar pas a la pluralitat, a la participació plena de tota la col·lectivitat, fins i tot, incorporar expressions més creatives i transgressores.

Tot això, va suposar moltes reticències i entrebancs per part dels cercles més immobilistes, no obstant molt cridaners en aquest periode, almenys al Cap i Casal, els quals no volien acceptar una societat en transformació i pretenien, com fora, la perdurabilitat de models i comportaments sacralitzats, portats per la inèrcia d’una

Monogràfic TABÚ /////

s ’ na alt a perspectiva, es trobariem amb tota una estratagema de control social en la festa de les Falles, el manteniment ’ no so al establert, època autoritària i repressiva ja superada, la llarga etapa de la dictadura franquista, així i tot recent en el temps.

Hui en dia, en el món de les Falles, encara es fa prou complicat adoptar una mirada crítica respecte del “statu quo” de la festa, ja que es pot interpretar per una part del món faller, no tan minoritària com pot semblar, com una ingerència, fins i tot com una profanació, siga quan abordem l’estètica dels cadafals, la figura representativa de la fallera major, la convivència entre comissions falleres i veïnat o l’ús normalitzat del valencià, per extraure algunes de les controversies no superades, les quals s’han convertit en qüestions tabú, allò vedat a mirades alienes.

Més enllà de la profanació, la vulneració de la sacralitat de determinats aspectes de les Falles, tot allò que es suposa incontrovertible (cadafal, fallera major, comissió fallera, llengua), porta cap a l’estigmatització de qui s’atreveix a posar-ho en qüestionament. I, en aquest cas, pots quedar marcat amb l’estigma de la manca de “valencianitat”, una mena d’estat d’impuresa, aspecte rellevant en la caracterització del tabú.

Des d’una altra perspectiva, es trobariem amb tota una estratagema de control social en la festa de les Falles, el manteniment d’un ordre social establert, l’altra cara del tabú, la part que pot quedar amagada, com la cara oculta de la lluna, amb la intenció de deturar qualsevol moviment o iniciativa que puga trencar l’hegemonia d’aquells sectors que només creuen en la immutabilitat d’una suposada tradició festiva.

No obstant això, la societat actual avança per altres camins, cap al reconeixement de la diversitat cultural, malgrat l’emergència de certs corrents de pensament que tracten d’imposar discursos involutius i anquilosats, molt nocius per garantir la salvaguarda de la pluralitat, amb la seua cosmovisió exclusiva i excloent.

El món festiu no es pot mostrar refractari a tot allò que la societat actual invoca i, molt menys, la festa de les Falles, on hi ha que superar posicionaments anacrònics i projectar l’anomenada modernitat inclusiva, front a visions segregadores.

Segurament, el pas del temps i de les generacions, farà que eixos posicionaments irreductibles, impregnats dels arcaismes del tabú, vagen quedant darrere.

En última instància, la festa de les Falles s’haurà de fer més permeable als nous valors que s’invoquen en la societat del segle XXI, com són, entre d’altres, el reconeixement de la diversitat, la inclusió i la sostenibilitat.

Fonts consultades: Ariño Villarroya, A. (1992): La ciudad ritual: La fiesta de las fallas. Barcelona: Anthropos.

Capdevila, J. (2011): “La festa glocal”.

Revista d’Etnologia de Catalunya, 38, pp. 110-124 Carretero, E. (2006): “Cultura festiva. Lo imaginario disloca lo cotidiano”, Revista Imaginário, v. 12, 13, pp.

439-456.

Gisbert, V., Rius-Ulldemolins, J., Hernàndez Martí, G. M. (2018): “Cultura festiva, política local y hegemonía social”, Revista Española de Sociología, 27.

125

Tabú i la censura en l’art Vicent Pellicer | (Conservador i investigador)

Q

uè és l’art i quines són les dimensions a les que pot arribar la seua controvèrsia quan el poder s’apropia de les seues expressions i manera de comunicar? La capacitat mediàtica de l’art és tal que el poder –siga del color que siga- sempre l’ha brandat com un instrument més de dominació. Tabús i censures a dojo, sense prejudicis o amb subtilesa, són els ultratges als què l’art s’exposa, despullant-lo de les seues connotacions primàries i convertint-lo en un estri al servei de l’establishment.

No entraré però, en discerniments de tipus global i em limitaré a tractar el tema amb exemples amb els què tots estem familiaritzats. Cal primer que faça un breu aclariment sobre la concepció d’una obra d’art. A banda del seu component estètic, una obra d’art té associades unes connotacions que poden ser filosòfiques, polítiques o religioses que, en definitiva, són els fonaments de la seua finalitat. Així, a l’hora de valorar una obra d’art de

© Salva Gregori Fotògraf

127

caràcter públic o privat, el ventall de criteris als què hom recorre són de naturalesa molt diversa; els discerniments són molt variats i es fila molt prim a l’hora d’emetre un judici. Aquest, pot donar com a resultat l’encomi o, en cas contrari, la invalidació o desaprovació de l’obra en qüestió.

Les valoracions doncs, són delicades i compromeses perquè, una vegada emplaçada en el seu espai, tant l’obra d’art com el seu creador, es veuen sotmesos a la subjectivitat dels vaivens polítics que poden derivar en rebuig o en tàcita acceptació. Així doncs, ocorre que, en determinades circumstàncies, hom s’atribueix la facultat de prendre una actitud farcida de prejudicis front a l’obra d’art i de tot el procés de creació que l’envolta així com de l’espai per al què ha estat concebuda. Llavors es produeixen un seguit d’actuacions en els què es bandegen els paradigmes que l’han fet possible per acabar convertintla en una icona de l’apartheid artístic.

A Gandia, tenim tres exemples que han sofert aquest tipus de censura aplicada

Monogràfic TABÚ /////

sota uns paràmetres diferents però, no massa distants entre ells. Començaré pels Pinotxos d’Artur Heras de la plaça del Rei en Jaume. Els Pinotxos s’estaven al davant d’una bassa d’aigua que ornamentava el senzill monument dedicat a Jaume I. Així doncs, teníem tres elements extremadament agrupats i situats en línia -monòlit, basa i grup de pinotxos- que impedien realitzar amb dignitat l’homenatge anual al rei conqueridor. Sincerament, cada 9 d’octubre allò semblava un espectacle de sainet. Amb el canvi de govern municipal van desaparèixer la basa i els simpàtics pinotxos amb el resultat de gaudir de més espai per als actes oficials. D’aquesta manera, l’error d’uns es convertia en encert per als altres. L’Arbre del Tirant de Ramón de Soto va generar un rosari de improperis eixits de la saviesa popular. No m’importa si el seu sacríleg transplantament va ser justificat per la peatonalització de la plaça o per desavinences amb l’autor que es va negar a negociar un nou emplaçament

per a la seua obra. El cas és que, per falta de diàleg, l’arbre va ser tallat de socarrel, podat, llançat al terra i maltractat durant cinc anys. Finalment, se li va insuflar saba nova i després de la seua restauració, decidiren “plantar-lo” de bell nou. Per acabar, l’escultura commemorativa del 25 d’abril d’Antoni Miró va ser desplaçada de la redona on s’ubicava per a ser col·locada en un espai obert i fàcil de ser contemplada amb detall però, “arraconada” en un dels extrems urbans de la ciutat.

Un altre improperi causat per la connotació històrico-política de l’escultura que els governants de torn no podien suportar. I és que, l’escultura rememora la pèrdua de les llibertats seculars del poble valencià a causa de la derrota soferta en la batalla d’Almansa. Res de nou. Pensem en el canvi d’estil de Sandro Botticelli, fruit dels predicaments d’un frare visionari i, en Carles V, que va ordenar la crema de tots els llibres de Luter. Des de llavors, l’art continua subjecte a tabús i censures. Tots som testimonis.

129

Ja no t’amague plorant Daniel Ardid | (Periodista)

- Cridar a les coses pel seu nom, sense eufemismes i sense pors.

- Rebuig social? Qué més dóna.

A

l llarg de la història, sempre s’ha dit que allò que no s’anomena no existeix. Però sí, sí que existeix. Hi ha persones que s’encaboten en embrutar allò natural seguint directrius de la seua pròpia ideología irrespectuosa.

Ell anava pensant en tot això mentre passejava pels carrers de Gandia, de falla en falla, gaudint de la varietat de colors, de formes, d’idees, de dissenys… i de la diversitat sexual, familiar i de gènere.

Perquè les falles de la seua ciutat havíen donat una gran passa endavant introduïnt eixa diversitat que, durant molt de temps, havia estat amagada.

-Fill meu, no passa res per que sigues gai. Però que no s’entere ningú.

Va ser la primera cosa que li va dir sa mare quan va parlar amb ella sobre la seua homosexualitat. Feïa d’això ja molts anys, quan el tema era tabú. Prohibit parlar d’això, era una cosa perillosa, antinatural, Era tan tabú que, com l’origen polinesi d’esta paraula, tabú, semblava que tota aquella persona que gosara a pronunciar qualsevol de les paraules incloses en les sigles Una satisfacció LGTBI seria castigada que es trencava públicaràpidament quan els ment. I és que no seus records el traïen es podía n t aslla a -s ns pronunciar a Irán. en públic.

Una realitat que ja va passar a la història obscura i les falles de Gandia li ho estaven recordant en eixe precís instant.

En cadascun dels monuments fallers, ell se sentía orgullós, se sentía una persona “normal” com qualsevol altra. Una satisfacció que es trencava ràpidament quan els seus records el traïen en traslladar-se

© Equip “La noria”

131

va acabar en la forca acusat de mantindre relacions sexuals amb un altre home. fins a Irán. Allí va viure durant un parell d’anys, temps suficient per conéixer a Bahadur. En la seua ment s’amuntonaven tots els moments inoblidables que va passar junt a aquest jove amic que, segons es va assabentar un any després de deixar Irán per tornar a Gandia, va acabar en la forca El s n at l s acusat nom, guerrer i valent, de res va poder fer contra mantindre reeixa repressió iraní lacions i la seua execució sexuals amb un va acabar sent un espectacle públic més. altre home.

Sí, les va tindre, perquè l’estimava, perquè era l’home de la seua vida. La injustícia i les tortures varen poder amb ell. El significat del seu nom, guerrer i valent, res va poder fer contra eixa repressió iraní i la

seua execució va acabar sent un espectacle públic més. Va haver d’amagar la seua homosexualitat perquè no sols era tabú sinó que era delicte, però la seua execució va ser escenificada públicament.

Tú nunca entenderás lo que te quiero Porque duermes en mí y estás dormido.

Yo te oculto llorando, perseguido Por una voz de penetrante acero Recordava aquest primer quartet del sonet El amor duerme en el pecho del poeta de la sèrie dels Sonetos del amor oscuro escrits per Federico García Lorca.

Desitjava que Bahadur estiguera allí, al seu costat, en Gandia, front al monument faller. Que puguera vore cadascuna de les escenes en les quals els artistes fallers havien exposat la diversitat: una parella

© Equip “La noria”

Monogràfic TABÚ /////

de xics assentats en el banc d’un parc besant-se, dos xiques passejant agafades de la mà robant-se algun que altre bes, els dos I estava decidit a botar papás que com un boig, a mena juguen de protesta, amb la seua filla en el parc… realitats immòbils fetes de paper, cartó i fusta. Tot això ja no era tabú, no calia amagar-se, no era res prohibit, no estava castigat, no era antinatural… Tot plegat, no hi havia perill.

-Ja no és tabú, Bahadur. Desitge que les flames d’estos ninots, en la Nit de la Cremà, porten fins on estigues l’aire de llibertat i d’igualtat –va pensar mentre es recolzava en la tanca metàl·lica que envoltava el monument faller.

Pero sigue durmiendo, vida mía. ¡Oye mi sangre rota en los violines! ¡Mira que nos acechan todavía!

Veïent les falles de Gandia, ell tenia clar que el darrer quartet dels Sonetos del amor oscuro de García Lorca ja havíen passat a la història.

I estava decidit a botar com un boig, a mena de protesta, en escoltar la música de les bandes en cada casal faller. Així, ningú no podria dir-li “borinot”.

133

Clòtxines al vapor Encarna Sant-Celoni i Verger | (Escriptora i traductora)

A

bans de l’últim àpat, he decidit deixar-me de romanços i enfrontar-me amb el que sóc: bulímica, malgrat no haver perbocat cap mos d’ençà que la meua darrera i postrema amor em descobrira la delícia d’obrir amb els llavis les rubicundes carns d’una clòtxina (Mytilus edulis) –també dita ‘musclo’ en altres indrets–, i m’ensenyara a conviure amb el menjar d’una altra manera, passant de gormanda compulsiva a sibarita impenitent.

El secret perquè la clòtxina estiga al punt i no semble un tros de goma dessaborit és no deixar que coga ni poc ni massa: el vapor tot just ha d’acaronar-la lentament, una i una altra vegada, fins que distenga el múscul abductor, s’amolle de la valva i s’entreòbriga a plaer mostrant, ufana, una suculenta polpa central de color carni quasitransparent que s’unfla, uberosa, i s’arrupeix al moment mateix deixant al descobert els replecs interns i un botonet negre precedit d’una barbeta filamentosa. Aleshores, ja al plat soper, s’ha d’agafar la closca plena amb una mà i, per la part arredonida, xuclar-ne els suquets sense vergonya. Tot seguit, amb l’altra mà, se l’ha de pinçar pels pelets fins a lliurar-la del múscul de vori, ficar-se-la a la boca i, subjectant-la fermament amb les dents incisives, fer-hi una lleugera estiregassada, sense ferir-la, però, encara. I, per fi, llepar-la, furgant-ne l’esponerós interior amb la llengua per paladejar bé les diferents consistències i textures, abans de mastegar-la i engolir-ne les parts.

(Fragment del relat “Avern i edén”. XXIII Galeusca: El tabú. Donòstia: Euskal Idazleen Elkartea, 2006)

© Manola Roig

135

Tabú, noves generacions i cultura de llibret cap al futur Miguel Àngel Martínez | (Faller de La Malva d’Alzira)

L

a paraula tabú designa una conducta moralment inacceptable per una societat, grup humà o religió. És la prohibició d’alguna cosa suposadament estranya (en algunes societats), de contingut religiós, econòmic, polític, social o cultural per una raó no justificada basada en prejudicis.

Trencar un tabú és considerat com una falta greu per la societat que ho imposa. Feta la introducció sobre allò que diu el diccionari sobre aquesta paraula, no seré jo qui trenque precisament el tabú establert dins del món de les Falles respecte a les noves generacions i el desenvolupament de la cultura de llibret cap al futur. El que sí que puc fer és mostrar en aquesta humil col·laboració al llibret del Mosquit 2019 la meua visió sobre el tema.

Les noves generacions falleres estan molt més preparades del que estaven nosaltres quan entrarem

“jo sóc advocada, jo he estudiat criminologia, jo estic fent un màster en relacions laborals...”. dins del món de la festa. Abans, de normal, la gent jove no tenia les carreres universitàries, graus superiors, títols de tota mena d’ara, etc. Em sorprén molt quan en una nit de divendres, al meu casal, aprofitant la proximitat que dóna un sopar de falla, alternes amb la gent més jove i comences a parlar amb ells. Per descomptat, la raça humana és curiosa i sempre acabes preguntant, Tu que has estudiat?, és en eixe moment quan una suor freda recorre el teu cos perquè contemples amb els ulls com a plats les respostes: “jo sóc advocada, jo he estudiat criminologia, jo estic fent un màster en relacions laborals...”. Per un costat t’alegres molt i per altres penses, mare meua santa, i perquè aquestes animetes santes no aporten res a l’entramat cultural, festiu o social de la falla? La resposta és clara per part d’ells “no tinc ganes de calfar-me el cap, continue estudiant, ja arribarà l’hora”.

© Equip “La noria”

137

El llibret ha evolucionat en els últims temps i camina cada vegada més cap a la professionalització ’ np o t Per a mi, existeix una dicotomia ben clara respecte a les noves generacions que entren a una comissió fallera; els qui s’integren en alguna qüestió o tasca, percentatge prou baix o escàs a parer meu, i els qui veuen la falla com una altra festa en el que per damunt de qualsevol cosa està la beguda i passar-ho més bé del normal.

Mireu, tots hem sigut joves, tots hem begut, ballat, divertit, però a la falla anaves a participar en allò que més t’agradava. Hui, malauradament, tant grans com joves hem desvirtuat, per culpa de la cassalla, la festa, amb una màxima que podia servir d’eslògan “Sense cassalla, no hi ha falla”.

Sembla que siga el més important de tot, beure i més beure.

Alguns, en llegir aquesta reflexió, podeu pensar que sóc un derrotista però, els meus 41 anys

dins del món de la festa fan que puga analitzar aquestes coses en el meu calidoscopi personal. Sóc un defensor dels joves, tinc dos fills i els dos són fallers, una de 18 i l’altre de 22, gaudeixen de la festa com el qui més, estan en edat d’això, però en tasques de llibret o culturals mai s’han assegut amb mi al costat de l’ordinador a preguntar-me, Que estàs fent? Que prepares? És quan em pregunte que tal vegada alguna cosa estarem fent mal la gent major, perquè no som capaços d’atraure a eixa gent més preparada, amb més empenta i, sobretot, més sàvia.

El llibret ha evolucionat en els últims temps i camina cada vegada més cap a la professionalització d’un producte, amb uns paràmetres dignes de qualsevol publicació elaborada per una editorial a l’ús. Els qui de normal “fem llibret” que és com

Monogràfic TABÚ /////

Maquetacions innovadores fetes per ordinadors amb programes amb les més altes tecnologies, dissenys trencadors, papers setinats, reciclats, mate..., es denomina a aquelles persones coordinadores de tots els quefers necessaris perquè cada any, aquests artefactes culturals puguen veure la llum, notem a faltar eixe relleu generacional, eixa gent involucrada i amb coneixements més que suficients per a treballar en ell.

Maquetacions innovadores fetes per ordinadors amb programes amb les més altes tecnologies, dissenys trencadors, papers setinats, reciclats, mate..., amb gramatges de qualitat, llibres digitals, micromecenatges, tot un fenomen en mans dels fallers, però sempre hi ha un però, no veig a la gent més jove involucrada en aquestes tasques o els qui ho fan són massa pocs.

Per tant, veig la necessitat de trobar la fórmula adequada per a trencar aquesta dinàmica, perquè les noves generacions entren al

tema, perquè si ho fan, el bot de qualitat que donarem en els llibrets de falla serà definitiu.

No sé si la solució seria una barreja entre la comissió, l’escola, la formació professional i la Universitat, però hem d’asseure’ns tots i dialogar per tal de millorar la festa. No hem de deixar que “la Falla siga tan sols cassalla”, però pel bé de tots.

139

El tabú en l’ús del valencià en el que a cultura festiva es refereix.

En el món existeixen continents, països, ciutats i pobles habitats per individus de diferents ètnies, religions, races, colors, pensaments, gustos, etc, on uns dels habitants més curiosos som els valencians. La societat valenciana, es caracteritza per una paraula autòctona que ens defineix molt bé “meninfots” o “menfotisme”. El seu significat és l’actitud “pasota”, indiferent, “me la bufa”, que tenim els valencians en algunes situacions. Ens caracteritzem per ser oberts, hospitalaris, desinhibits, fartons, antipàtics, maleducats, satírics i fallers entre altres. Este últim adjectiu és utilitzat per a referir-se a gent poc seriosa, només interessada en la festa, tot el dia en la “ruta del bacalao”. És la visió negativa, mal vista que donem els valencians.

Pregunte: quan una persona està de festa pensa en el que diu, en el que li diuen o se’n fot de tot perquè en eixe moment festiu només pensa en passar-s’ho bé? En eixe

© Salva Gregori Fotògraf

S

empre ha hagut temes, objectes, conceptes i inclús paraules de les quals no s’ha pogut parlar obertament en públic perquè eren tabús per a la majoria de la societat, i en la cultura festiva, ocorre el mateix. Es considera tabú tot allò que moralment no està ben vist o és de mal gust. Abans hi havia molts més tabús dels que hi ha ara ja que la societat contemporània ha anat superant-los, però al mateix temps, s’han instaurats uns altres.

Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de Falla de la FdF any 2019

Rosa Larrosa | (Professora)

141

(lesbiana o gai, forma políticament correcta, i despectiva o tabú ”marica”, “puto”, ”culero“, “papallona”, “tortillera”, ”bollera”) moment no t’hi afecta cap paraula ni cap tema compromès. Altra cosa és quan ja no estàs de” burrera”, aleshores tot canvia. Tot et molesta si el to o les paraules que escoltes no són les adequades perquè el tabú o el que un es calla, és allò que saps que molesta al teu interlocutor, és a dir, és una porta que tanques “per a tindre la festa en pau”.

Les prohibicions estan relacionades, en la majoria de festes, amb la dona. La seua incorporació en el món fester ha trencat sostres de cristall, tabús i supersticions.

Serà difícil que la societat torne enrere. Qualsevol festa aglutina homes i dones, i estes últimes necessiten encara més protagonisme. No és igual el que succeïa abans al que passa ara, en el 2018. Ara podem parlar de regidora, presidenta, vicepresidenta, capitana, tresorera, secretaria, artista fallera, pirotècnica, cap d’esquadra, primer tro, pregonera, delegada, comptadora, col.laboradora, mora, cristiana, festera, exaltadora, ambaixadora, etc. Terminologia que s’ha tingut que crear per a nomenar una realitat diferent a la que existia, encara que hi ha gent que no vol este canvi i ens ho fa saber.

Un debat molt intens durant segles ha sigut el tabú sobre la homosexualitat. A dia de hui, este debat pareix que s’ha superat però, sols ocorre “de cara a la galeria”

Monogràfic TABÚ /////

perquè no és així, encara existeix el rebuig cultural a l’homosexualitat, i ara a la bisexualitat, transexualitat,... Qualsevol persona que expresse en públic un discurs alternatiu als postulats oficials de la cultura de “lo políticament correcte” pot ser arrasat pel foc de les desqualificacions: feixista, reaccionari, intolerant, homófob, ultra, etc. Els protagonistes de la festa poden ser: bisexuals(és “carn o peix”) homosexuals (lesbiana o gai, forma políticament correcta, i despectiva o tabú ”marica”, “puto”, ”culero“, “papallona”, “tortillera”, ”bollera”), heterosexuals i un gran etcètera.

Un altre tema és l’alcohol que és la droga més empleada pel seu fàcil accés. Es tracta d’un problema devastador tant per a homes com per a dones; l’estigma social va implícit en la pròpia paraula “alcohòlic” o “alcohòlica”. La societat segueix rebutjant la figura del borratxo o borratxa, encara que aplaudisca el fet d’anar de festa, i a més, aplaudim l’amic que es posa graciós, que fa “burrera” per culpa d’unes copes de més, i es converteix en el “ninot” de la festa.

Finalment dir que queden molts temes tabús o silenciats de la cultura festiva per a tractar però necessitaríem més línies per poder tractar-los.

143

Xavi Rius | (Diputat Provincial de l’àrea de Cultura)

U

na reflexió sobre el terrorisme, sense apriorismes ni tabús?.

Sort que tenim els llibrets de falla, un espai on podem fer aquestes elucubracions mentals de manera desacomplexada, o no?

En aquesta democràcia, llevat dels Papes (els catòlics, és clar), els monarques (la seua família i la Saudí) i els jutges (a excepció de Garzón), tothom pot ser terrorista. Escolteu la cançó d’Albert Pla “La dejo o no la dejo” com a reflexió prèvia i després continueu llegint.

Terrorisme, per costum sempre és “el terror que exerceixen els altres”.

Aleshores, cal saber qui són els altres i qui som els no altres. Quin dilema, el d’interpretar quina cosa és terrorisme i quina no! Ni tan sols sabem, ni volem saber mai, què és el que condueix a realitzar aquests actes de violència injustificable.

Un exemple. Un dia un senyor baixet, amb mala hòstia i bigot, s’alçà revoltat, clavà

Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de Falla de la FdF any 2019

Sense por

un grapat de moros famolencs en uns avions que pagava un comercial sense escrúpols... i començà a sembrar el terror per les terres del sud de l’antiga Ibèria. Un altre senyor de l’antiga germania també amb bigot i mala llet li envià al primer tota classe d’armes i artefactes de destrucció massiva que estaven per provar. I van els paios i munten una de ben grossa i, de conya o no, li diuen “alzamiento”, paraula genital que avança d’on venen els problemes (oblideu allò de grossa, eh!).

Doncs bé, el maleït “alzamiento” va fer més mal que una pedregà, i va adobar les malves de les vores dels camins de molts pobles. Paradoxalment, tot allò que es podria haver considerat un acte de terrorisme en tota regla, va ser lloat durant molts anys pels relators del règim; després fou venut com una croada contra els infidels, abocant una sort de “gramoxone” depuratiu a rojos, maçons, jueus, gitanos, mariquites i sindicalistes.

El despropòsit fou descomunal, però durant 40 anys i després durant altres 40, sembla que ningú va reparar en que aquest senyor s’havia fet construir una

© Equip “La noria”

145

Disneylàndia del terror per a blindar la glòria dels seus ossos i arrupir els seus nostàlgics que no gasten xampú anticaspa. Ara sembla que va de bo i al paio el faran fora. Per terrorista?

Tenim moltes pors massa. Com podem justificar com a terrorisme les provocatives lletres d’un rap o un teatre de titelles i tanmateix no considerem víctimes de terrorisme les persones que cauen víctimes de la violència de gènere?

En tot cas, hem de denunciar els actes de violència contra les persones innocents: sempre, i a més de manera rotunda i sense ambigüitats. Però amb la deriva autoritària que campa ara per tota Europa

i part del món occidental (sí, EEUU) resulta inquietant veure tantes coses més que s’hi podrien etiquetar com a terrorisme... quan les fan els altres, és clar.

Altres exemples. Alguns demòcrates ens diuen que unes urnes poden ser tan perilloses com la picadura d’un aliacrà o com el tret d’un morter israelià. El verí de la democràcia està en la dosi, diuen; per això paradoxalment, els que treuen les urnes tan a la lleugera com els que les fan servir, o són terroristes o van pel camí de ser-ho. Serà que la neodemocràcia ha vingut i no ens hem assabentat?

Una bandera en un balcó és un signe de patriotisme, però pot esdevenir un acte

© Equipo “La noria”

Monogràfic TABÚ /////

de terrorisme ideològic si porta els colors canviats, o si la penges a l’inrevès, o si està mal planxada, o si porta una taca d’oli de tonyineta de l’esmorzar del matí. El meu veí diu que lo millor per a quedar bé, és ficar-les totes. Ara que, si no tens prou balcó ni vols perdre el temps, millor no hi fiques cap.

A més, no sé com s’ho faran, perquè s’està estudiant seriosament la prohibició del color groc, vist què provoca el vòmit en una part de la població, mentre que a l’altra els dispara la bilirubina pels núvols (“alzamiento”).

Amb tot açò de les banderes resulta que hi ha gent que ni fu, ni fa, i a veure si va i són la majoria.

I sí, l’arròs al forn és groc. Però ni per uns ni per altres és terrorista. Ves per on!, la solució de la conflictivitat mundial la pot tindre l’arròs al forn.

147

Crepuscle Vicent Lloret | (Llicenciat en Història i Geografia, escriptor de catàlegs literaris i poeta)

U

n sol brusent embrunia els embats d’una mar colèrica, mentre un tel de boiram amb olor a sofre flairava pel cel. La Humanitat encara no havia conegut un conclave així.

Dessota un llenç ennuvolat i plujós de cendra viva eren les Plèiades, tot entonant soferts càntics. Mentre, les Valquíries, ballaven de forma incandescent una dansa macabra que feia giravoltar fins la mateixa roca encarnada a la Terra . Yavhé, amb l’ esguard perdut, planyia la destrossa de la Creació. Mahoma, amb els cabells rinxolats de ràbia, albirava aquell gènere humà que en nom d’Ell pregonava fanatismes que ens bocins s’esmicolaven. Jesús, s’aguaitava en el silenci de la decepció. Tot sol, reclòs. Brahma i Buda, per primera vegada, es varen prendre la mà com a senyal d’una rendició que, fràgilment i delicada, mai no haguessin esperat.

No podien creure allò que veien: la Humanitat s’havia esmicolat, tota perduda. Tenien un nou ídol de metall sota el Dogma del Capitalisme; perdent-se la humilitat, esvaint-se en l’ orgull del poder efímer, proclamant guerres per dirigents corruptes amb afany d’un poder intangible basat en l’estratificació social. No hi havia cap remei. S’havien refredat llurs cors i malmenaven la Terra on vivien. Assassinant-la amb malvolença, dessagnant-la lentament...

Ho tenien clar. Ja no servien els diluvis universals. Tallarien d’arrel la semença del mal, i ho farien amb el foc; l’element purificador. En una gran pira varen incinerar tota la creació mentre els oceans s’esllavissaren al no-res. L’ única diferencia fou que, aquesta vegada, cap Noé se salvà.

© Equip “La noria”

149

Josep Enric Gonga | (Escriptor, poeta, actor, soci i membre fundador de la companyia Pluja Teatre)

S

óc home de teatre. Tota la meua vida he practicat l’honorable ofici d’actor i he escrit alguns llibres sobre l’art de Talia, motiu pel qual m’han encarregat aquest article. He de parlar de teatre i dels possibles tabús que s’interposen en la seua pràctica.

En principi, us diré que hi ha alguns tabús tòpics que encara es conserven, com el que diu que, en escena, no s’ha de gastar mai el color groc perquè porta mala sort, ja que Molière va morir en ella fent “El malalt imaginari” vestint aquest color; o que sempre s’ha de desitjar “molta merda” abans d’una funció, costum que diuen ve d’èpoques llunyanes, quan la gent anava muntada en carros i cavalleries i el fet de trobar-se molts excrements de les bèsties davant el teatre suposava una forta assistència de públic i una gran recaptació per a la companyia que actuava, i que hui ha acabat per convertir-se en un desig de bona sort per tal que la funció isca bé. Més que tabús, clixés repetits que quasi ningú sap perquè els practica i d’on vénen.

Si em pose pla erudit, puc parlar de les múltiples prohibicions que ha patit l’art teatral al llarg dels segles. Si n’hi ha un que ha suportat infinitat de prohibicions, ha estat aquest. Penseu en tot el que han hagut de passar al llarg de la història els seus

protagonistes, els actors i els dramaturgs. Des de la prohibició de ser soterrats en terra sagrada a causa del seu “infame” ofici, fins a no deixar les dones actuar, com a l’Anglaterra isabelina o ací, on no podien fer-ho si no estaven casades amb algú de la mateixa companyia. Per no parlar de la censura aplicada constantment per l’església i els governs de torn. Les autoritats eclesiàstiques amb les seues disposicions i amenaces d’excomunió a les “persones vagabundes” (les companyies itinerants), que feien representacions en la quaresma i la setmana santa; que deien coses que no hi estaven als evangelis; que feien i produïen riures; o que provocaven que molta gent deixes d’anar a missa en diumenges i festes de guardar, per veure les seues funcions. Les governatives, sempre alerta per actuar davant qualsevol crítica en contra d’elles.

Censura prèvia, expedients, multes.

Tabús. El control sobre allò que es deia sobre els escenaris ha estat una constant al llarg del temps.

Puc donar fe en persona de tot el que vos estic contant, dels tabús amb què he tingut que bregar durant la meua trajectòria. Si recule molt en el temps i arribe fins l’època en que pujava als escenaris amb la companyia de la falla de Corea, puc recordar el munt de sainets que vaig fer, com s’havien de presentar

Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de Falla de la FdF any 2019

Fem teatre? Ens hi posem tabús?

Monogràfic TABÚ /////

Des de la prohibició de ser soterrats en terra sagrada a causa del s na o ns a no a l s on s a t a els texts a la censura, i com vaig descobrir, anys després, el resultat d’aquesta intervenció. La desaparició de frases senceres o de tota referència a que era un seminarista un dels personatges clau de Sels de novençà, o als religiosos que s’havien esfumat de Ratolins de casa rica, entre altres.

La cosa es va agreujar en formar part de Pluja teatre, sobretot en els darrers dies del franquisme i primers anys de la transició.

Recorde que enviàvem un text que no tenia res a veure amb el que pensàvem fer a la censura a Madrid a través d’una gestoria.

Com teníem, en bastants ocasions, algun guàrdia civil intentant seguir a les fosques un text en valencià del qual no entenia res i que damunt, no era el que havíem presentat als censors, i el munt d’expedients que ens van obrir per subversius, missatges contra el règim i altres qüestions peregrines. Tabús.

I a hores d’ara seguim igual o pitjor. En teoria no hi ha censura, però el poder té unes altres armes per fotre els comediants.

Podria esplaiar-me contant totes les accions que el darrer alcalde popular de la nostra ciutat va dur a terme contra Pluja teatre, congelació de pagaments, ruptura unilateral de contractes, suspensió de les cavalcades del Tio de la porra i dels Borja i destrucció dels seus elements. O el que està passant amb l’aplicació de la llei mordassa. Hem vist el seguit de casos contra actors, comediants i cantants que s’han produït

darrerament. Que han afectat rapers com Pablo Hasel, Valtonyic o La Insurgencia; a actors com Willy Toledo, Dani Mateo, el Gran Wyoming, a shows com els de la revista Mongolia... Tabús. Una altra manera d’aplicar la censura.

No m’estranya, vist tot el que he contat fins ara, que els meus pares agafaren un bon disgust quan els vaig anunciar que pensava dedicar-me al teatre, i que em recomanaren buscar una professió normal, digna i rendible i deixara el teatre com afició. Però no em penedesc de la meua decisió.

Recorde que enviàvem nt t no t n a res a veure amb el que pensàvem fer a la censura a Madrid a t a s ’ na sto a He sigut moltes persones. He fet teatre des que tinc memòria. I al llarg del temps m’he transmutat en un fum de personatges, i he gaudit de totes i cadascuna de les màscares que m’he posat al llarg de la vida.

Màscares. Aquesta darrera reflexió ha donat llum a una idea per acabar l’article. M’he preguntat si tots no fem teatre a tota hora. Si cadascú de nosaltres no és varis, no conté moltes personalitats, una inacabable i dispersa versió de si mateix. Si en la vasta població del nostre ésser, n’hi ha gent de moltes espècies pensant i sentint de manera diferent, que actuen segons el lloc i la situació en

151

Tinc la sensació de contemplar un escenari on actua algú no s o pregunte si feia teatre s ’a ta a al n ta que es troben. Influïts pels tabús que condicionen la nostra vida quotidiana.

Jo mateix, recorde, de vegades, en la confusió de la memòria, coses que vaig fer fa anys. I sent que en aquell moment era un altre, que sentia com un altre, que pensava com un altre. Constate la dificultat que tenim tots per mantenir la consistència i la continuïtat de la nostra identitat a través del temps.

Tinc la sensació de contemplar un escenari on actua algú que no sóc jo. I em pregunte si feia teatre i si m’afectava algun tabú. Si tinc aquesta sensació, pense que cap altra persona pot reconéixer-me, per la senzilla raó que ningú és conscient que vivim en un món de màscares canviants, que ningú ha endevinat que al meu interior hi ha altres que alhora són jo.

Deia un escriptor que ara no recorde, que tots som invencions mútues, imatges evocades per la màgia dels altres. Som entitats mentals però veiem els demés com realitats físiques, i al contrari, som una realitat física als ulls dels nostres semblants. Ningú

pot penetrar en la ment dels seus coetanis. Això em fa preguntarme quina mena de figura seré per a qui em contempla. Quina empremta deixaré en la seua memòria. De quina manera els meus gestos, les meues paraules, la meua vida aparent serà interpretada.

He estat en cases d’altres, en actes socials i públics, en casals, en festes. m’han vist passar pels carrers, m’han saludat, he premut mans, he xarrat. Posantme màscares condicionades per les convencions socials. En la nostra vida quotidiana sempre hi ha alguna cosa que explicar; algun succés pel qual demanar disculpes; algun assumpte que amagar, o per mostrar d’una manera ostensible; algunes coses per les quals negociar, o licitar, o regatejar; algunes diferències que llimar o que pal·liar o aguditzar.

He practicat, en definitiva, un teatre invisible, desapercebut. D’ací el titol i el remat de l’article. La pregunta. Fem teatre a tota hora?

Ens hi posem tabús? Cadascun dels lectors d’aquest article pot contestar-la.

© Salva Gregori Fotògraf

153

Marisa Falcó | (Artista fallera i membre de l’ADEF)

P

arlar de tabú?

Per a mi, i crec que per a moltes de la meua generació, parlar de tabú és parlar d’un joc de taula, de moltes rialles, de reunió d’amics i família.

Pense en el significat de la paraula i immediatament l’associe a coses prohibides, ocultes, desconegudes...

Però pertany a una generació que va tindre, de manera natural, accés als estudis i a la formació, i per la porta gran. No a qualsevol tipus de formació, no. Se’ns va preparar per a ser jóvens universitàries. Xiques. Perquè el meu col·legi, les meues Teresianes, en aquell 1984, era un col·legi de xiques amb una plantilla de docents majoritàriament composta per dones. Tan sols dos hòmens: un valent professor de matemàtiques i un sacerdot que alternava la religió amb la filosofia.

A ells, i sobretot a elles, els dec la naturalitat amb la qual ens incorporem a la formació, sense distincions de gènere.

No era necessari. Totes érem dones.

I amb eixa seguretat i amb pas ferm vaig acabar els meus estudis en el col·legi,

vaig accedir a la Facultat de Belles Arts i vaig començar allí la meua formació universitària, per primera vegada mixta. Se’m va obrir la porta d’un món desconegut.

Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de Falla de la FdF any 2019

El tabú de la dona

Ara, amb el temps i els anys viscuts, puc dir que vaig deixar arrere molts tabús, endevinant i descobrint la que després seria la meua professió, la meua manera de ser i inclús la meua futura manera de viure.

D’eixa manera, en aquella València de finals dels huitanta i en aquell Politècnic, gens semblant a la ciutat universitària de hui en dia, vaig decidir la meua futura carrera professional. En un ambient faller en el qual les xiques no votàvem i només anàvem a les juntes una vegada al mes. On la festa de les Falles a penes era coneguda en la resta del món. Sense Internet i sense poder imaginar el que seria el WhatsApp. Moltes mares (sense estudis i amb l’única formació de ser mestressa de casa) havien educat les seues filles igual que els seus fills. Traballaren perquè tots tinguérem les mateixes oportunitats i ens van ensenyar la importància de ser independents. Elles van trencar tabús, i ens van inculcar la importància

© Salva Gregori Fotògraf

155

de formar-se, la importància de no ser dependents. Ens van educar per a ser autònomes. I ho feren sempre des del respecte. I així, quasi sense adonar-nosen, vam anar adquirint protagonisme dins de la festa, participant-hi cada vegada més, guanyant poder de decisió i formant part de l’organització..

Vaig decidir ser artista fallera. Al costat de Paco Pellicer vaig fundar Fet d’Encàrrec.

Em costa concretar on va estar el tabú, si és que n’hi hagué. Però quan faig balanç de 27 anys de professió sóc capaç de reconéixer el tabú amb el qual s’ha tractat el paper de la dona en el món de les Falles i en concret en l’ofici d’artista faller.

Em quede amb una definició que crec que és la que més s’acosta a quin ha sigut el rol de la dona en l’àmbit professional de les falles i millor el definix: “Prohibició de fer o dir alguna cosa determinada, imposada per certs respectes o prejuís de caràcter social o psicològic”.

Parlar de prohibició em sembla massa radical, però la veritat és que els prejuís feien que no se les valorara i, per tant, no se’ls reconeguera el seu treball. En la festa, la dona ha tingut un paper molt important, no sols com a representant,

sinó també com a motor d’una família fallera. Gràcies a gran part d’elles ens trobem hui on estem.

Durant molt de temps s’ha silenciat eixa participació de la dona. El tabú, “prejuís de caràcter social o psicològic”, ha fet que durant molts anys la seua presència i treball per la festa quedara només reconegut a nivell intern, dins dels tallers i dins dels casals, on la seua participació ha sigut fonamental.

Tot i la seua invisibilitat, ací han estat elles.

Encarregades de donar els últims retocs i de cuidar dels detalls. A quantes hauríem d’agrair que no es trencaren relacions entre fallers i artistes? A quantes, que no desaparegueren comissions en moments difícils i crítics? En els tallers, al costat dels marits i companys, organitzant, controlant i facilitant, amb el seu bon fer, que tot s’acabara bé i a temps. Han mantingut la il·lusió, manejant com a grans economistes la difícil gestió d’una empresa, per molt familiar que fora esta.

En molts dels tallers que conec, són les dones i companyes les que porten l’organització. Açò no vol dir que donen més ordes, que manen més. Significa que no es fa res sense que les dones donen

Monogràfic TABÚ /////

el vistiplau, encara que lamentablement s’han quedat sempre a un costat.

Recordem allò que es deia, amb molt d’afecte, “darrere d’un gran home hi ha sempre una gran dona”. Elles estaven, nosaltres sempre hem estat ací, però en un segon pla.

I no ha sigut l’ofici o la festa els que han fet d’eixa presència i d’eixe treball un tabú. Ha sigut la societat la que ha ocultat i silenciat el protagonisme de la dona, igual que ho ha fet en molts altres camps: escriptores, investigadores, cuineres, jutgesses, banqueres... Restant-los importància i convertint-les en invisibles.

Però no per això han abandonat. Sabien de la seua responsabilitat, estaven preparades i ho feien bé. En el nostre ofici no competim contra els hòmens. El nostre és un treball compartit. No crec, sincerament, que la dona haja sigut tractada de manera desigual pel fet ser dona. Però sí que és cert que el treball en solitari no ha sigut fàcil.

Quan la societat ho ha decidit hem sigut visibles. Fent el mateix que féiem abans.

Per això crec que és important seguir per este camí. Treballant tots junts, amb naturalitat. És obligació de tots reconèixer

a les dones el seu treball i participació en el món de les Falles.

Si em permeteu, un consell per a totes les que no heu viscut estps canvis: no es tracta de competir o d’ocupar el seu lloc, la fórmula, crec, és poder fer-ho junts.

Tots i totes som necessaris i és el moment que ells diguen orgullosos i conten com elles han estat al seu costat.

Eixa crec que seria la fórmula per a superar el tabú. Quin mèrit té que jo, dona, parle d’elles? Vos convides a vosaltres a posar fi al tabú, a trencar el silenci en què la societat les ha tingudes i els doneu visibilitat. És la vostra ocasió. Només des de la vostra posició es pot aconseguir que desaparega el tabú. Només amb la vostra ajuda, quan vosaltres les poseu per davant, es trencarà el verdader tabú. Ànim. No entrem en competició de gèneres. Vos convide a parar, a posar-vos al costat d’elles i junts no fer un pas arrere.

No es tracta de xifres, ni de forçar la paritat, hem de treballar perquè tots tinguem les mateixes oportunitats. Seria la manera de bandejar els tabús.

157

© Salva Gregori Fotògraf

159

© Equip “La noria”

161

#ELS SECRETS DELS INFANTS

Sant Nicolau - Mosquit 2019

ELS SECRETS DELS INFANTS

© Salva Gregori Fotògraf

ELS SECRETS DELS INFANTS Ana LLopis amb Sóc fallera. Es penseu que no ho sé?

Blas Cabanilles amb El club dels malaherba Enric Lluch amb El secret de la colla Enric Marco amb A càmera lenta LLorens Bustos amb La urna de vidre Miguel Àngel Picornell amb Quan el grau era una festa en blanc i negre Rosa Magraner amb El pes de la culpa Fina Girbés amb Un perfecte amagatall i Sico Fons amb El silenci

167

que no ho sé?

Es penseu

Sóc fallera.

Ana Llopis - (Periodista)

No alce ni 80 cm i ara comence a dir alguna paraula. Realment he aprés les que necessite: aigua, galeta, uau-uau que és una cosa peluda amb qui jugue per casa, em persegueix i bota i em fa riure; i “carrer” quan vull que em baixen del carret amb el qual em passegen. Fa pocs mesos que camine, i em canse prompte, però també m’agrada arreplegar coses del terra, cosa que als meus pares els posa nerviosets. De seguida criden: No Inés això està brut o això és caca. Es pensen que no ho sé i es sorprenen quan tranquil·lament ho tire a la primera paperera amb la qual em trobe. I ausades que hi ha paperets per terra, mira que és gorrina la gent!

Els meus pares pensen que jo sé moltes menys coses de les que realment conec perquè sols tinc un any i mig. Però realment sé totes les coses que ells m’ensenyen cada dia. I és que em passe el dia observant-los. A mi em crida l’atenció quan de sobte comencen a fer festes quan faig les coses més habituals del món com agafar per primera vegada un pentinador i posarme’l al cap: -Què pensàveu que anava a fer si fa any i mig que vaig mirant com em pentineu i vos pentineu vosaltres cada dia?

I així amb tot. De vegades sent com algun major diu “ai estos xiquets s’adonen de tot”. I tant que ho fem: si vos cride i esteu mirant el mòbil, si em dieu que no puc tocar alguna cosa i jo ho torne a fer per comprovar què passa, si es beseu, si s’enfadeu, si a la televisió ix un dibuix o alguna cosa dolenta. No parle però m’adone de tot.

L’altre dia ma mare es va deixar la porta del cotxe oberta mentre guardava el carret. Jo vaig pujar ràpidament i em vaig posar a conduir. Ella va començar a riure i fer-me fotos i vídeos.

Jo no sé esta dona de veritat vos dic que de vegades no l’entenc. Si el cotxe i veure com ells conduïen va ser el primer que vaig veure a la meua vida a banda de l’hospital!.

Monogràfic ELS SECRETS DELS INFANTS /////

De fet, tinc un any i mig i sé que sóc fallera, però els meus pares encara no s’adonen.

Ja sé que els divendres quan anem al casal hi ha un fum de xiquets i xiquetes corrent per ací i per allà. I a l’estiu no paren de fer coreografies, malgrat que a mi encara no em deixen ballar i la mare m’agafa al braç perquè no moleste.

Sé que al fons del casal, es fan grans ninots i carrosses que em deixen bocabadada.

Sé que de tant en tant eixim al carrer acompanyats de la música que m’encanta i anem a grans festes on va moltíssima gent.

Allí tots em saluden i em diuen guapa i bonica i jo balle i balle fins que ja no puc més i caic rendida al carret. De fons continua la música.

Sé que sóc fallera. Una nit els meus pares en vam portar durant hores de casa a casa mentre sonava un tabalet i una dolçaina, i el iaio deia coses a l’oïda a Marian i Vicent. Jo anava ben tapadeta amb plastiquet i dormia, però somiava que un dia em cantarien a mi, i de tant en tant veia com treia el cap algun faller.

Sé que sóc fallera. Anem a tendes on pengen grans teles de colorits colors i me’ls posen per damunt com si fos una manteta.

Jo jugue a tapar-me la cara mentre els adults intenten mantindre les meues mans quetetes.

Sé que sóc fallera i m’encanta. I potser quan siga major no m’agrada gens i un dia li dic als meus pares que ja no vull eixir més, que

preferisc anar de sopar amb les amigues.

O potser no, potser continue anant cada divendres i amb els anys portaré jo als meus fills.

Això el temps ho dirà. Però ara per ara sé que sóc fallera, i este és el meu gran secret. Que sé que ho sóc, mentre els meus pares no se n’adonen i pensen que no sóc conscient de tot el que significa. Però sí que ho sé.

M’adone de la necessitat de companyonia perquè isca tot endavant, de la rivalitat amb altres falles quan alguns majors ens diuen que segur tenim el primer, de si feu xafardejos de no sé quina reina perquè no portava un espolí, de si reciten una poesia, de si anem al teatre, de si... tantes i tantes coses que veig cada dia. Unes bones i unes no tan bones, perquè a les falles hi ha tota mena de persones, però a mi de moment m’encanten. Espere que els meus pares continuen sense saber que sé que sóc fallera i cada dia vulguen mostrar-me tot el que comporte la festa, malgrat que ho haja vist any rere any des del moment del naixement.

Vosaltres no els conteu el secret. Si em trobeu a la cavalcada o a l’ofrena, jo vos faré palmes o ballaré o si estic cansadeta vos giraré la careta, però no els conteu que sé que sóc fallera, no siga que perden la il·lusió.

El que sí podeu fer, quan em tingueu a mi o altre xiquet o xiqueta per davant anar amb compte del que feu o digueu, que la roba estesa sempre està pendent i el dia de demà serem o no el futur de la festa. Però d’això ja 169 parlarem a altre llibret.

Finestra Gonzalo Rojas

171

malaherba

dels

El club

Blas Cabanilles - (Coordinador de correctors en una empresa de marqueting de continguts digitals)

Andreu encara sentia la bufetada de son pare. No degué arrancar a córrer després, empitjorant-ho tot, però, què podia fer?

Només era un xiquet. Va eixir a la nit del carrer passant pel costat dels seus amics i es dirigí al parc.

El parc era com una bola de neu amb un tros de bosc endins, enmig de la ciutat.

Un quadrat emmurallat, amb arbres que feien més de cinc pisos. Però Andreu sols necessitava un petit racó al cantó de tota aquella barbàrie verda. Plorant, botà la columna de pedra, i amb la malaptesa de qui fuig amb ràbia, va trepitjar i caure d’esquena.

Joan arribà del col·legi amb un somriure.

Havia aconseguit bona nota en un treball de plàstica i sa mare segur que es posaria d’allò més contenta. Berenà, va veure els dibuixos i estudià un poc, per tindreu tot preparat a l’hora que arribés el pare. Després d’una dutxa i un petó, el soroll inconfusible de la porta s’escapolí dintre les seues orelles. Pare.

Una abraçada i una veu greu envoltaven sempre la seua essència. Penjant l’abric li preguntà si ho havia fet tot, i Joan assentí,

volent ser un motiu de satisfacció per a tothom.

Després de sopar, son pare el cridà per regar les plantes del pati. Emparats per una dèbil llanterna i el vent, Joan s’alçà el coll de la jaqueta, i aleshores va ser quan la va veure.

L’esglai l’oprimí el cor i tapà amb el seu cos les plantes que regava per ocultar aquell ésser, que son pare haguera matat sens dubte. Per això, aprofitant que entrà a per aigua, s’ajupí i es clava l’ésser a la butxaca.

Laia necessitava un moment de pau. Havia fet un parell d’exàmens pel matí; havia tingut que esperar quaranta minuts fora del col·legi perquè sa mare l’arreplegara; dinar en el cotxe, intentar gaudir de cant, viola, cor...

Laia necessitava un moment de pau, i el trobava sempre als sopars de la falla. No és d’estranyar que es posà com una fera quan sa mare li digué que aquesta setmana no hi podien anar. Plorà i llançà l’instrument sobre el llit. Tot perquè sa mare havia quedat amb les amigues i havia cridat una cangur.

Monogràfic ELS SECRETS DELS INFANTS /////

Després de molt discutir va quedar exhausta, però aconseguí que sa mare tocara a la mare de Joan per veure si podien fer-se càrrec d’ella en la falla. La mare s’inventà que ella tenia que cuidar de l’àvia, penjà, li dona un petó i se n’anà. Estaria sola fins que vingueren a arreplegar-la.

El cotxe parà en segona fila i Joan va veure cóm sa mare eixia per trucar el timbre. Laia pujà i pel seu rostre Joan ja sabia que tenia que animar-la. S’arriscaria a traure l’ésser de la butxaca i veuria el seu bonic somriure.

Li picà un poc el colze i assenyalà cap a baix assegurant-se que els seus pares no sospitaren res. Ella obrí la boca. Era la quarta que salvaven. Immediatament s’oblidà de sa mare i començà a pregar perquè Andreu anés al sopar de la falla.

Van sentir la bufetada només entrar al casal.

I cóm Andreu passava davant d’ells escopetat cap al parc. Joan va mirar son pare i aquest li va fer una senya: podia anar a consolar el seu amic. Laia i ell el seguiren corrent, travessaren un parell de carrers i arribaren al parc, però havien perdut de vista Andreu.

Segurament estigués en la guarida secreta, però ell era el que els deia sempre per on tenien que trepar, i per això no s’atrevien a fer-ho assoles. De sobte un gat miolà prop. Joan reconegué Mozart, un de tants gats de carrer que havien batejat. I quan s’aproparen a ell, sentiren les queixes del seu amic. Estava gitat d’esquenes en terra, prop de les pedres. Amb esglai, i pensant soles en Andreu, Joan i Laia pujaren la columna de pedra i la baixaren per l’altre costat. Sorpresos d’haver trepat tan ràpid sense cap indicació, s’asseguraren que Andreu no haguera caigut en una pedra i s’haguera fet vertader mal a l’esquena.

Respiraren alleujats. Pel que podien suposar, el seu amic plorava més per la bufetada i la ràbia que per la caiguda. Prompte, Laia es contagià. No sabia si era massa menuda

per odiar sa mare, però sabia que li era impossible voler-la tant com ella voldria.

Joan no sabia molt bé com ajudar als seus amics, fins que es va adonar d’on havien anat a parar. Els envoltaven tres arbustos enormes i exuberants, amb infinitat de fulles allargades i amples que pareixien voler acariciar-los i llavar-los les llàgrimes.

Eren les seues criatures. Les criatures del club dels malaherba. Tragué de la butxaca l’ésser que duia tot el camí i Andreu s’incorporà per veure’l millor. La planta ja estava crescudeta, i presentava tres fulles allargades però més redones que les de les seues futures germanes. L’arrel era grossa i blanquinosa, idèntica a la de les altres. Era l’arrel més comú, però no la que ensenyaven en les escoles. Joan els contà la por que havia passat aquella vegada, perquè l’havia descobert mentre regava amb son pare, no com les altres vegades, quan estava sol a casa.

Aquella criatureta els havia fet oblidar els seus problemes immediatament, perquè no tenien temps que perdre. Van agafar els utensilis que tenien amagats baix d’una pedra i es posaren a cavar un forat per a la seua nova protegida. Aquell tipus de planta sempre era arrancada dels tests perquè la gent la considerava una invasora, però elles no tenien mai la culpa de que la seua llavor caigués allí. Era injust que se les arranqués, se les matés, sols perquè «no pertanyien».

Per això ells tres havien decidit salvar quantes pogueren, plantant-les al millor parc de tota la ciutat.

—Et cuidarem i creixeràs igual de gran i forta que les altres, ja ho veuràs.

Pressionaren la terra al voltant i es miraren, satisfets. Després, eixiren del parc un poc més valents.

La setmana vinent tornarien.

173

Alas Ă ngel Navarro i Paco Hidalgo

175

colla

de la

El secret

Enric Lluch - (Professor, historiador i escriptor de literatura infantil)

A l’eixida de l’escola, Pau Torner s’atura en sec i diu quasi a cau d’orella: —Tinc un secret molt secret.

Maria Penadés estira el coll i pregunta: —Quin secret?

Pau Torner no contesta. Com si la cosa no anara amb ell, camina en direcció a la cantonada. I, en arribar al pas de vianants, torna a aturar-se i mussita: —El meu cosí Paquito s’ha pintat un indi amb plomes en la galta del cul.

—Sí, home! —Maria Penadés no s’ho creu.

Carles, el fill del Forner, remena el cap i fa un sorollet amb la llengua.

—I on està el secret? —pregunta —En això de la galta del cul —contesta Pau Torner—. Mon pare li ho ha contat a ma mare i jo ho he sentit des de la saleta. I ningú més ho ha sentit.

Maria Penadés es passa una mà pels cabells i declara: —Jo sí que tinc un secret de veritat.

—Quin? —pregunta Pau Torner.

La xiqueta mira a un costat i a l’altre del carrer. Després, comença a caminar per damunt del pas de vianants, seguida de les companyes i companys de la colla.

Monogràfic ELS SECRETS DELS INFANTS /////

—Quin? —pregunta ara Marta Todolí.

Maria Penadés tornà a mirar de reüll. Tot seguit, es posa una mà davant de la boca i diu: —El gos del mestre va pixar el carro de la compra de la dona de l’alcalde. I la dona de l’alcalde va avisar la policia.

—Sí, dona! Si el mestre sempre el porta lligat!

—Jo no m’ho crec. I, a més, això no és un secret.

—No ni poc!

Que no, que sí, que no. Fins que Marta Todolí deixa caure com qui no vol: —La meua veïna està calba. I això sí que és un secret.

—Qui? La senyora Teresa? —pregunta Maria Penadés.

—Sí.

—No m’ho crec. i jo tampoc. més, les dones no poden ser calbes afig el fill del forner.

I mira per on que, en aquell instant, apareix la senyora Teresa. Ve carregada amb una bossa de plàstic que porta escrit amb lletres negres Pintures Catena, li deixem la casa com una patena.

Pau Torner ni s’ho pensa.

—Senyora Teresa: Marta Todolí diu que vosté és calba, però nosaltres no ens ho creiem. És veritat o no?

La dona parpelleja set vegades seguides. Deixa la bossa de plàstic en terra i es queda mirant la colla, un a un, una a una.

Abans que la senyora Teresa òbriga la boca, Maria Penadés murmura: —Marta ha dit que és un secret… a sen ora eresa doblega els genolls i els diu que facen rogle. continuació, es posa el dit índex davant dels llavis i fa —Shittttt! Us ensenyaré el secret de Marta i així el sabreu també vosaltres. D’acord? continuació, amb la mà esquerra s’al a tres dits la perruca i deixa veure la calba redona i lluent. De seguida, se la torna a col·locar, es planta i diu: —Potser, algun dia em torne a créixer el cabell.

—Quan? –pregunta Marta Todolí.

—Quan em cure d’una malaltia que tinc. Ho enteneu?

—Sí.

—De segur que em guardareu el secret?

—Sí. a sen ora eresa plega de bossa de terra, fa un somriure ben ample i camina voravia amunt, en direcció al pas de vianants. a colla camina en direcció contrària.

Ara, elles i ells tenen un secret tan secret que ni tan sols el poden contar a la resta de la classe.

177

El dolç vol Toño Savall

179

lenta

càmera

A

Enric Marco - (Astrònom i investigador de la UV)

La vesprada dels dissabtes, com sempre s’havia establert, era el moment de fer les compres de la setmana al supermercat i de tafanejar per les botigues de la ciutat. Per a un infant de sis an s, sempre significava un període de dos o tres an s, el temps que feia que ens havíem canviat a la casa del bosc, prop de la pedrera on treballava el pare. Era també el dia que la mare tenia costum de mudar-nos amb la millor roba que podia trobar a l’esquifit armari.

A la vora de Paris, aquell dia de primeries d’estiu feia goig eixir a jugar fora. ’agradava molt la casa de fusta envoltada d’una tanca també de fusta, d’una sola planta, amb tres habitacions i amb un hortet darrere, on els pares cultivaven verdures que aguantaren bé la rudesa del clima atlàntic francés. n pastor aleman de nom lac , per suposat més alt que jo quan es posava dempeus sobre dues potes, era el meu amic de jocs, però la gata em volia molt més. Mireu si m’estimava que un dia em va fer el regal de portar al món uns delicats gatets damunt del meu llit!

Allí estava jo més mudat que un sol i encara no marxàvem. Camisa de manega curta, sandàlies i l’inevitable pantaló curt que solíem portar, fera fred o calor. uina d ria tenien en aquells anys d’obligar-nos a portar el que era l’uniforme oficial d’un nen. El pantaló llarg no el veuria fins a l’adolesc ncia. Però, aleshores no es queixava ningú per aquest maltracte infantil que produ a crostons als genolls i rojors a les cuixes en els mesos d’hivern. El meu germà també estava ja mudat però ell, dos anys menor que jo, s’entretenia per casa jugant a boletes o amb la gata. na vegada mudats els fills, els pares van comen ar a arreglar se. ue lenta anava la cosa, o mi m’ho semblava. M’estava avorrint enormement. No tant com quan anàvem a visitar els amics dels pares que no tenien cap nen amb qui jugar, però així i tot comen ava a inquietar me. anmateix, a difer ncia de les visites de durada infinita a cases alienes, ara podia eixir a jugar fora i explorar l’entorn.

Davant de la casa teníem un bosc inacabable, d’avets altíssims i tan atapeïts que no deixaven passar el sol. Per precaució, els pares ens prohibien que hi anàrem, per si ens perdíem.

Monogràfic ELS SECRETS DELS INFANTS /////

Tanmateix, la xarxa d’interminables camins de la pedrera era un indret conegut per mi, una possibilitat de llibertat sense perills en un dia de festa. avia plogut durant uns dies i jo encara no havia pogut estrenar la bicicleta nova que m’havia dut mon pare ja feia una setmana. quell dia, però, feia un sol d’estiu, una caloreta agradable que animava a eixir a provar el nou enginy. La bicicleta, per suposat, no era nova. o sabia la seua proced ncia, però segurament el seu antic propietari hauria estat el fill d’un altre treballador de l’empresa o del mateix capatàs. Era usual en aquells temps, passar-nos les bicicletes d’uns a altres a mesura que creixíem i se’ns quedaven petites.

Els camions hi accedien per una rampa que em faria goig provar. quin nen no li agrada baixar per un tobogan? Jo tenia una bicicleta i una rampa. u més necessitava

mi, explorar el món amb un artefacte usat no em feia res. Fins i tot em feia gràcia, perqu si havia passat per tantes mans i peus tan diversos, per for a havia de ser ben robusta.

l final de la rampa hi havia un immens toll d’aigua fangosa de les pluges recents i allí mateix acabà la meua aventura. La bicicleta impactà amb viol ncia justament contra aquell bassal, em vaig embrutar de fang de dalt a baix i, amb la caiguda, se’m va fer un tall a la galta que regalimava bona cosa de sang.

ixí que, en silenci i sense dir res, no fora cas que m’ho prohibiren, m’hi vaig muntar, i vaig deixar enrere la casa de fusta, la gata, el gos i la resta de la família. Camins lliures, infinits, alguns encara inexplorats, m’esperaven.

Evidentment no era la meua primera bicicleta. Ja n’havia tingut alguna altra amb la qual vaig aprendre a pedalejar i a mantindre l’equilibri. Però aquesta era de majors i corria més. ixí que vaig avan ar amb tota la for a dels meus peus de sis anys i amb goig vaig sentir com saltaven al meu darrere les pedres que xafaven les rodes. ra arribava on mon pare treballava. Cada dia se’n pujava a dalt de tot de la grua ploma per comandar-la. Quina passada! I quines pedrotes collia com si no pesaren ni un boriol.

Això ja ho coneixia massa d’anar amb el pare. ecessitava alguna experi ncia nova. ixí que vaig agafar aquell caminoi pedregós dins de l’àmbit de l’explotació. cí un munt de grava, allà un d’arena. De sobte vaig descobrir un enorme forat d’on s’extreien roques.

Des de dalt de la bicicleta estant la vista era impressionant. Vaig empényer el meu vehicle i vaig al ar els peus. uina sensació fa el descobriment de la velocitat! Quin plaer, el vent a la cara! Tanmateix a mitjan baixada, vaig tindre por. Alguna cosa no anava bé.

Corria massa però jo ho vivia com si fora a càmera lenta. Posar els peus a terra, com havia fet sempre per parar l’anterior bicicleta no va servir de res. S’accelerava més i més i no sabia com aturar-la.

Vaig tornar a peu a casa, arrossegant l’arma de la meua vergonya i torcant-me la cara per no dessagnar-me. Em sentia humiliat pel meu fracàs i tenia por dels marmolons dels pares. Però no passà res. La mare, espantada en veure’m la cara rajant sang, em curà amorosament. I, després de canviar-me amb roba neta, recorde perfectament que marxàrem al supermercat i a tafanejar per les tendes de la ciutat.

Més tard, en tornar, mon pare m’explicà que les bicis tenen un dispositius, anomenats frens, que serveixen per aturar la màquina quan cal.

Aquesta aventura secreta em ve a la memòria cada matí, en rentar-me la cara i observar la 181 subtil cicatriu de la meua galta dreta.

Pinnochio Alex Lรณpez

183

vidre

de

La urna Llorens Bustos - (Escriptor)

La meua germana m’està acabant de col locar els adre os i, perqu ho fa a amb total precisió, m’ha demanat que calle, que la faig posar dels nervis. quest silenci mantingut davant del mirall, em fa recordar aquell meravellós dia era poc abans del concurs de la fideuà de andia, un mes abans que, al nostre casal, el president elegit inaugurara l’exercici que ara està a punt d’acabar, i que, com tots sabeu, serà la nit de la cremà.

on havíem posat cadascuna de nosaltres el nostre nom i cognoms. Se’ns havia requerit almen s fer cinc an s inscrites com a falleres i tenir aquesta il lusió que a tota valenciana li manté viu l’esperit faller.

empre he estat fallera de la comissió de ant icolau osquit, al rau, pràcticament des que vaig deixar els biberons i vaig passar als xupitos. Almenys això sempre m’han dit els meus pares; no recorde aquestes dates sense veure’ls al meu costat.

Per a poder tranquil·litzar-me, vaig anar recorrent amb la mirada els banderins que penjaven de la paret que tenia davant de mi. uportat el farragós discurs del president, encara que, en certa mesura, va estar bé, però no deixà de ser un de tants dels que jo havia escoltat i per això totes les aspirants creuàrem mirades desitjoses que compliren el que devia decidir aquella urna col·locada a la taula i que era la que aglutinava totes les mirades com l’arquer la diana en un torneig.

Una setmana després de la paella de fi d’exercici i ja formada la comissió executiva, vam ser convocades les que ens vam presentar per a ser Falleres Majors de andia. En total set en la meua comissió. El sopar d’aquella nit es va fer interminable només feia que mirar la caixa de cartó, millor dit de sabates, a manera d’urna,

Aquella nit vaig ser escollida per la mà innocent de arta per a formar part de les que ens presentaríem al Museu Faller.

Això passaria una setmana després. Van ser dies encomiables. Totes les nits em ficava al llit recordant cadascuna de les felicitacions. aig arribar a sentir me tan feli que tot em semblava sensacional.

Monogràfic ELS SECRETS DELS INFANTS /////

Imbuïda d’ansietat, va arribar la vesprada en qu la primavera ja mostrava tota la seua opul ncia. am anar al useu Faller juntament amb la resta de comissions falleres de andia i part de la meua comissió jo abrigada d’amigues i familiars, ning volia perdre’s l’acte. l saló de l’edifici, vaig anar coneixent les escollides per la resta de les comissions falleres. i va haver dos que no van presentar a cap, perqu cap d’elles ho va voler, però no els va faltar l’ànim de participar en l’elecció democràtica. questa vegada va ser el secretari de la Junta Local Fallera qui, des de l’escenari, va obrir l’acte presidit pel Delegat Municipal per donar fe i constància, ja que, com tots sabem, després l’Alcalde ha de signar el decret que corrobora a l’escollida per al seu regnat.

El secretari ens va cridar una per una. Tal qual l’ordre de les falles per als diferents actes, crec recordar que vaig ser la sisena, després de la comissió del Carrer ajor i davant de la fall a eniopa. ot disposat i 185 nosaltres amb els nervis a flor de pell.

a fórmula era la mateixa que la del casal, però ací sí que hi havia una urna de vidre.

En lliurar el nostre paperet amb el nostre nom i la comissió pertan ent, es va registrar degudament després de verificar les dades en un llibre.

Comencem!, va dir una vegada acabat els apunts i tots vam quedar callats. Vaig mirar el meu pare i va mostrar un somriure que podria cobrir tot l’espai; la meua mare, un mirall sencer. A l’escenari va arribar el president de la Junta Local Fallera i va quedar al costat de la urna de vidre que em va recordar a la sabata de la entafocs.

A l’altra banda el regidor. Mans enrere. esprés d’una extensa ràfega de fotos, vídeo i altres, els mitjans de comunicació es van apartar alguns i van agenollar per permetre’ns veure l’acte des de les nostres butaques. El secretari remenava l’urna i va sol·licitar una mà innocent. En aquest cas, va arribar la futura reina infantil que ja havia estat escollida i es va acostar a un micròfon, va desplegar amb lentitud el paperet i va deixar anar per l’aire el meu nom i el de la meua falla.

a falla del osquit es va aixecar i van aplaudir entre crits de joia. El nom va tornar a brollar pels altaveus; vaig tindre un instant en qu no veia res. Focus i flaixos. Els aplaudiments es van iniciar i vaig ser requerida pel president perqu acudira a l’escenari. o podia fer ho. es meues cames semblaven estar a l’interior d’un test farcida de ciment. ixò m’impedia mourem. ’abra ada de la meua mare em va resultar ser el punt de suport que necessitava. Una cosa assossegada. Vaig rebre els besos dels fallers i falleres de la meua comissió i altres que es congratulaven.

La meua mare, que ara s’està acabant de vestir, em mirava com si l’hagueren nomenat a ella. Em subjectava la cara com si volguera retenir-la, tendra. I va plorar i això va fer que jo la imitara sense voler ho. lg , des del darrere, em va lliurar un mocador de paper i, acuradament, me’l va passar per les meues parpelles per no desprendre el rímel que tenien les meves pestanyes. Cert és que em sentia la més feli de l’univers.

Monogràfic ELS SECRETS DELS INFANTS /////

Perqu l’univers faller ara em pertan ia en ser escollida. Vaig aspirar tot l’oxigen que els meus pulmons van permetre i vaig sortir de la fila de butaques que em trobava embolicada de crits i aplaudiments. Fins i tot, crec recordar que hi havia una música de fons que engalanava l’ambient. n de tants pasdobles que he ballat pels carrers.

En arribar a l’escenari, vaig rebre la mà del secretari això va fer que facilitara la pujada d’aquells esglaons que per a mi van ser com pujar a tota una muntanya de sensacions insondables. Em vaig girar i vaig observar el públic com s’aixecava dels seus seients sense deixar d’aplaudir. El secretari em va convidar que m’acostara al micròfon.

El silenci va ser sinistre; no se sentia un sospir. l cap i a la fi, em vaig decidir i la meua veu va travessar el silenci: Avui és un dia especial, i especial va ser el dia que el meu avi em va dir que algun dia seria eina de les falles de andia. an hagut de passar anys per a això, tants que ell ja no 187 està amb nosaltres.

Pinotxo fecund Ricard BalanzĂ

189

blanc i negre

era una festa en

Quant el Grau

Miguel Ángel Picornell - (Periodista, Llicenciat en Dret i President de la Junta de Districte del Grau-Venècia i Rafalcaid)

Arriba l’estiu i el Sol matiner cavalca i cavalca per un blau immens. ’arena s’escalfa la mar s’atempera i els cossos festegen la llum cridanera.

Maria Dolors Pellicer

ivia a l’altre rau en una gran casa amb un pati que em semblava immens. Allà vaig estrenar el primer aparell de televisió en blanc i negre marca elefun en i que tan sols captava dues cadenes. La Primera de elevisió Espan ola, i una segona F també de elevisió Espan ola que sempre s’agafava amb interfer ncies o era objecte d’una avaria en nuestro centro emisor de Navacerrada. Donava el mateix.

La caixa tonta ens tenia a tots encisats. En aquell temps –mitjans dels anys 60 del segle passat no hi havia internet, ni tel fons mòbils, ni televisions privades i, fins i tot, els carrers del rau estaven per asfaltar.

Esta circumstància ens facilitava enormement el subministrament d’armament pesat principalment, pedres per a fer arca

a l’estiu quan els venecians procedents de andia es disposaven a furtar nos un espai que disfrutàvem la major part de l’an i que consideràvem nostre.

En aquell aparell de televisió, que fou un regal dels meus tios americans Fabián i Jenn , vaig seguir amb atenció les aventures i desventures de onan a, un estern en forma de fulletó que ens contava la vida, obra i miracles de la família Cart right al seu ranxo de la Ponderosa en irginia Cit . aig sofrir de valent amb la s rie El Fugitivo, on el octor imble era injustament acusat d’assassinar la seua esposa quan en realitat l’autor del crim fou el manco i patiria una persecució sense pietat, episodi rere episodi, per part de l’implacable tinent erard. en fi, iaje al Fondo del Mar ens apassionava per les perip cies que vivia la tripulació del submarí nuclear nord americà eavie , comandat per l’almirall Nelson i el capità Lee Crane, amb el mariner o als i sempre en perill de ser atacat per un polp gegant o per una plaga de meduses assassines.

Eixes mítiques s ries eren la nostra diversió setmanal fora de les hores lectives i de

Monogràfic ELS SECRETS DELS INFANTS /////

les que dedicàvem a estar pel carrer. I la veritat és que no ens faltaven distraccions i quasi totes les desenvolupàvem a l’aire lliure. Des de jugar al guà, activitat consistent en fer un forat en qualsevol carrer i anar clavant les boletes colpejant les unes contra les altres i conquistant les dels adversaris que anaven caient en el forat el futbol, utilit ant com a porteries les enormes portes del magat em de on ó, fins que venia el municipal –el curro- i arrancàvem a córrer o el xurro va, en el que botàvem uns sobre els altres pronunciant les paraules màgiques de xurro, mediamanga, mangotero.

Un altre punt de visita obligada era el moll, per a nosaltres, un parc d’atraccions.

En la zona on s’apilaven les caixes de taronges, cobertes per toldos per a preservar-les del mal oratge, construíem els nostres amagatalls fins que el guarda molls el ronco ens sorprenia i ens tocava fugir en estampida.

Esperàvem amb tota la il lusió del món l’arribada del diumenge. Era el dia en el que ens tocava prendre la dutxa setmanal.

En aquells an s poques cases al rau tenien aigua calenta i les mares ens la calfaven amb perols; en acabant, nosaltres ens introduíem en el cossi una safa de grans dimensions i amb l’ajuda d’un cassó ens banyàvem primer, ensabonàvem després i ens aclaríem finalment. Per a dinar tocava putxero, que ja feia xof, xof al foguer des de primeres hores del matí davall l’atempta mirada de la iaia Isabel. Però lo millor del diumenge eren eixes vesprades al cine del tio Enrique amb la visita pr via a la paradeta de la tia Rosa que ens subministrava unes bones mesures de cacau i tramús. Si ens quedava algun gallet, en acabar la pel·lícula i camí de casa, encara podíem fer una darrera parada en la pastisseria Martí per a comprar-nos una més que saborosa pasta. rem feli os i no ens faltava de res. Fins

i tot, aprofitàvem al màxim allò que ens donava la natura en cada estació de l’an .

A l’hivern els dies de pluja ens permetien cal ar nos les botes de goma i explorar les ones afectades amb molta cura, encara que sempre acabàvem amb els calcetins mullats per altes que foren les botes. l adal no ens faltaven les muntan es per a muntar el betlem. Una visita al moll ens subministrava de cagaferro, una mat ria que no era altra cosa que les restes del combustible fòssil principalment carbó que utilitzava el tren d’Alcoi. Quan era temps de falles els viatges al quiosc del tio ullo eren constants. Calia fer se amb una bona quantitat de piuletes i de parelles per a participar en la part pirot cnica de la nostra universal festa. l’estiu, com perfectament reflecteix el poema que encap ala este relat, gaudíem de moltes hores de llum i les aprofitàvem de debò. Abans d’aspirar a ser un bon nadador, havies de passar per les expertes mans de Paco el Tremendo qui tenia una manera molt peculiar d’ensenyar a nadar.

Et cordava en la cintura un suro i et llan ava al moll. ots apreníem de forma immediata. Ja amb el títol de nadador en la butxaca imitàvem el Pic, Ripoll o Vicent el Pato, encara que estàvem molt verds. Això no ens impedia llan ar nos des del pont de ant icolau. les festes de la erge del Carme i la are de éu lanqueta no faltàvem mai a la cita amb les cucan es, a pesar que en el meu cas, mai vaig poder completar el recorregut del pal ensabonat. Les carreres de cintes, les revetles que pagava el Comandant de arina i fins i tot, els bous a la mar, completaven les activitats festives que culminaven amb el majestuós castell marítim terrestre en acabar la processó. í, decididament aquell rau que vos he retratat ens proporcionava tot allò que necessitàvem. No va ser un temps ni millor 191 ni pitjor, en tot cas, diferent.

Obtenciรณ de valors Diego Iglesias Lรณpez

193

la culpa

de

El pes Rosa Magraner - (Filòloga)

Aquella terrible visió em va impactar profundament. Havia ocorregut una desgràcia i ja no ho podia evitar. Vaig plorar molt. La pena i el remordiment m’envaïren.

Però ho guardaria en secret per sempre. No ho diria mai a ningú i, encara menys a la mare, perquè prèviament era ella qui me n’havia advertit i jo, que no havia donat importància a les seues paraules, no li havia fet gens de cas. És per això que, en la meua innocència de xiqueta de huit anys, després d’aquella cruenta visió, em sentia tan culpable.

dies, el mascle podia acaçar fàcilment una conilla, fent voltes i més voltes, fins que aquesta es donara per vençuda i es deixara cobrir i prenyar. També, a un metre d’alçada i penjades a la paret del fons, hi havia tres gàbies unides de formes cúbiques. Cada gàbia tenia una menjadora feta de fusta per la part exterior i amb llistons metàl·lics per la interior on posaríem el rostoll de les cacaueres, l’herba fresca segada o la fulla de taronger perquè des de dins els animals hi pogueren accedir.

Un any abans d’allò, el pare, que era llaurador dels bons, en els dies plujosos d’aquella tardor i hivern, havia fet pràctiques d’obrer i de fuster i havia construït un galliner al més amunt de la pallissa, on criaríem unes dos dotzenes de gallines i pollastres.

També havia fet la portella d’un corralet a part, ben espaiós, per a criar conills. En un racó d’aquest corralet el pare va col·locar una gàbia cilíndrica que havia dissenyat amb quatre puntals que feien d’estructura i de potes, i una tapa de fusta. Tot el seu voltant i la base eren de xarxa de fil d’aram.

Allí, quan li vinguera de gust i durant uns

Era en aquestes gàbies on ma mare deixava les conilles ja prenyades i elles s’arrancaven els pèls a mossos per a fer-se el cau en un caixonet de fusta que hi havia. Allí parien i criaven els seus catxaps durant tot el temps que aquests mamaven. Quan ja eren boniquets i ja menjaven sols, la mare li’ls llevava a la conilla i els amollava pel terra perquè corregueren i s’acabaren de criar en uns quants mesos. En poc més de mig any, com que aquestes bestioles són molt fecundes, ja teníem vint o trenta conills que feien goig, tendres i bons, alguns per al consum propi i uns altres per a vendre-li’ls a

Monogràfic ELS SECRETS DELS INFANTS /////

lun home del veïnat que solia passar periòdicament per les cases que en criàvem.

En aquella època no necessitàvem despertador. M’agradava molt despertar-me a l’alba, amb el primer cant del gall que feia d’amo i senyor del corral. I, abans d’anar a l’escola, solia pujar al galliner quan sentia cloquejar alguna gallina, per si havia post algun ou. Convenia estar a l’aguait perquè, si t’encantaves i feies tard, la mateixa gallina o alguns altres animals de ploma, picotejaven l’ou tot fent un escarot sorollós fins que el trencaven i se’l menjaven. Quan passava això, la mare mirava quin duia el bec brut de rovell i amb cura li’l cremava un poc en la punteta amb la flameta d’un ciri, perquè no li quedaren ganes de tornar-ho a fer.

Jo passava moltes estones donant menjar als animals: pinso, per als conills i, per a l’aviram, dacsa que feia el pare al camp, pells i corfes de fruita, fulles d’encisam o de verdura, pa dur arremullat amb segó... Me’ls coneixia tots els animalets i m’agradava observar la seua evolució, el seu comportament. De tant en tant, alguna gallina acabava la posta i es quedava lloca. Llavors la mare ho notava perquè no volia eixir del ponedor i li havia pujat la temperatura. Com que sempre tenia ous guardats per si venia el cas, la treia del galliner i li’ls posava en un joquer a part, per tal que no la destorbaren en la seua missió de covar durant vint-i-un dies. En eixe temps la lloca quasi no eixia ni a menjar i ma mare l’empapussava obrint-li el bec per la força i embotint-li grapadets de dacsa. També li donava aigua a gallet. Però sobretot el que més m’agradava era vore el moment que els pollets badaven l’ou des de dins i, a poc a poc, se n’eixien tots humits i arrupidets. En unes poques setmanes ja estaven desbellussats i començaven a plomar.

Aquell setembre, per les festes del poble, tota la família anàrem a la fira. Abans d’eixir de casa, però, la mare ens havia advertit que no ens comprarien cap joguet i que si

ens posàvem potrosos i demanàvem res, ràpidament ens en tornaríem. Només tindríem un gelat i pujaríem una vegada als cavallets el meu germà Joan, de cinc anys, i jo. Obedient com era, vaig creure i em vaig comportar, però en passar per davant dels barracons de la fira i veure els ossets de peluix, no vaig poder resistir la temptació d’agafar-ne un per abraçar-lo en silenci i els ulls se’m van humitejar. Sempre havia volgut tindre un peluix, però no me’l compraren mai. Nines en tenia només una, que me la guardava com un tresor perquè no me la tocara el meu germà. Encara sort que tenia un germanet de bolquerets, Salva, que era per a mi com un nino.

Per aquella època una de les conilles va tindre una ventrada de catxapets i en poques setmanes ja eixien del caixonet i es passejaven per la gàbia. M’encantava mirar com mamaven i em quedava bones estones observant-los, especialment un conillet blanquet com la llet, amb els ullets rogets, que era molt dòcil i es deixava agafar i acariciar. Un dia la mare em sorprengué i em digué que no el tocara més, que la conilla l’avorriria i no li donaria mamar.

Aquesta vegada no la vaig creure i, d’amagat, continuava traient el conillet blanquet de la gàbia per acariciar-lo. Era més dolcet i suau que el millor peluix que hagués pogut desitjar. M’entendria. M’enamorava. Després de jugar amb ell el tornava a deixar amb els altres. Però un dia vaig pujar al corralet i me’l vaig trobar en un racó de la gàbia, ert i ensangonat. La conilla l’havia rebutjat i l’havia tret a mossos del caixó.

Vaig plorar amargament i no vaig dir res a la mare. Ella suposà el que havia succeït, però no m’ho va recriminar perquè em va veure molt trista.

195

Eixe seria el meu secret. La meua pena.

Lluites internes Paco Camallonga

197

El Silenci Sico Fons - (Escriptor i apicultor)

—Un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, huit...

El xiquet romania cara a la paret, amb els ulls tancats i comptant en veu alta.

—Deu, onze, dotze, tretze, catorze, quinze, setze...

Per tal d’evitar susceptibilitats, el xiquet es tapava els ulls amb els braços recolzats sobre la paret d’aquella casa del carrer de Sant Roc. —Vint-i-un, vint-i-dos, vint-i-tres, vint-iquatre, vint-i-cinc, vint-i-sis, vint-i-set..., Per fi es va cansar de comptar i sense gosar bellugar-s’hi va demanar: —Ja s’hi val?

El silenci fou l’única resposta.

—Ja s’hi val? —repetí, elevant el volum de la seua veu.

“Collons!”, va pensar l’infant, sí que s’havien amagat bé. No hi havia ni rastre d’ells. Ni darrere dels cotxes aparcats, ni darrere les persianes de les cases... res, com si la terra se’ls haguera engolit. I aquell silenci... Silenci?

Fou llavors quan es va adonar del silenci, del sorprenent silenci. Esguardà carrer amunt, carrer avall i comprovà que no hi passava ni una sola persona, ni un sol vehicle, ni un gos, ni un gat, ni un pardalet. I aquell silenci tan... tan angoixós i estrany.

—Eii! —va cridar— Eixiu. No vull jugar més. (més silenci) Però què havia passat, on s’havia ficat la gent, les persones, els cotxes, les motos. Res, ni una ànima.

Es dirigí apressat cap al carrer de Sant Benet... Res, no ningú.

—Eeeh! Que hi ha algú?

Era... era impossible, la vida havia desaparegut del poble, del país, del planeta sencer. Se’n va anar cap a sa casa al carrer de Sant Josep. El panorama hi era idèntic, tot el carrer buit.

El xiquet començà a sentir com un desassossec que li naixia a l’estómac, li pujava per la gola i se li volia escapar per la boca en forma de plor. La basarda, la por s’apoderà de tota la seua persona. Les cames li tremolaven i una suor freda li mullava el front.

S’assegué al rastell de la vorera i començà a gemecar.

Sa casa era ben a prop, però no s’atrevia a entrar-hi. D’alguna manera intuïa què trobaria si hi entrava: un edifici buit i deshabitat.

(...)

El nen ajupí el cap, es cobrí el rostre amb les mans i plorà amb desconsol, “Mamà, mamà...”, què havia passat, què?

Finalment, s’atreví a mirar el carrer i, efectivament, comprovà que els seus amiguets i amiguetes ja s’havien amagat.

Ara ell encetaria la recerca per tal de trobarlos i fer-los eixir dels seus amagatalls.

Fou aleshores quan sentí, estupefacte, un fort bramul humà, un eixordador crit emés per milers de veus: GOOOOOOOL!!!!

GOOOOOOOOL!!!!

amagatall

perfecte

Un

Monogràfic ELS SECRETS DELS INFANTS /////

Fina Girbés - (Llicenciada en Geografia i Història traductora de textos de material didàctic i poetessa)

De llepolies, a tothora, no me’n deixaven menjar.

Els meus pares: «Ni pensar-ho!», «Això faltava!», «Caram!»

El meu secret d’infantesa: un perfecte amagatall, on dormien gominoles, regalíssies, caramels...

Tots molt ben abrigadets amb transparent embolcall.

Darrere de dos llibres grossos, en un prestatge ben alt, ningú les descobriria...

Un lloc secret, ideal!

Me’n pujava a una cadira i accedia al meu tresor quan ningú no em veia o creia estar sol.

Mmmmm! Encara recorde ara que ja soc major com les desfeia en la boca, descobrint el seu sabor.

199

FALLERS i FALLERES 2o19

2o1

© Salva Gregori Fotògraf

FA LLE RS i FA LLE RES 2o19 Càrrecs de la falla Cens Fallers Infantils Cens Fallers Majors Premis any 2o18 Recompenses Presidents de la Comissió Reina de la Falla Reina del Foc Reina Infantil de la Falla Reina Infantil del Foc Reina Infantil de la Festa Reina Infantil de la Poesia Reina Infantil de l’Art Padrines Fillolet Mantenidora Falleres Majors de Gandia i la nostra Guia Comercial

2o3

CÀRRECS

2o19 Presidenta Vicepresident Secretaria Vicesecretari Tresorera Comptadora Lotera Viceloter Delegat de Festes Vicedelegat de Festes Delegació de Festes

Delegada Cavalcades Delegada de Jocs Delegat de Truc Delegat de Comunicació Delegada de Curtmetratge Delegada Artística Delegat de Llibret Delegat de Cultura Delegació cultural

Delegat de Monument Delegats de Plantá i Cremá

Alejandra Ripoll Moncho José Luis Ferrer Martí Liliana Requena Pellicer Andrés Requena González Carolina Vilaplana Mas Mara Peiró Serisola Alejandra Ripoll Moncho Ángel López Balbao Javier Peiró Vilaplana Antonio Bermejo García Merce Valls Campos Àngela Moreno Llorca Sabrina Pérez Sanchis Jorge Peiró Vilaplana Antonio Pacheco Gallardo Salvador Gregori Morillo Manuel Hernández Jose Luis Ferrer Martí Mónica Pérez Bisquert Marian Martínez Brunet Leandro Martí Martínez Teo Brunet Ferrándiz Mónica Pérez Bisquert Isabel Vilaplana Ripoll Teo Brunet Ferrándiz Teo Brunet Ferrándiz Merce Valls Campos Àngela Moreno Llorca Hugo Salvador Frasquet Antonio Bermejo García Teo Brunet Ferrándiz Javier Peiró Vilaplana Merce Valls Campos Àngela Moreno Llorca Hugo Salvador Frasquet Teo Brunet Ferrándiz

© Salva Gregori Fotògraf

2o5

CENS 2o19

IN FAN TIL

Aitana Mestre Tarrazona Alba Gregori Peiró Alaia López Alcaraz Alexandra Pérez Calabria Alejandra Vilaplana Ripoll Àngela Ferrer Català Adriana García Cardo Anna Cabrera Sanchís Ares del Rosario Ferri Biel Alberola Pérez Carla Fuster Martínez Carme Roig Castillo Cynthia Melo Camacho Daniela Mora Gomar David Peris Martí David Yuste Richart Dídac Mora Gomar Elena Piedras Bosch Eric Peiró Calabria Fabiola Monserrat López Villalva Gala García Ferrando Héctor Gallardo Muñoz Ian Montaner San Juan Izan Faus Pinel Jordi Ferrer Pérez Laia Brunet Moreno

Lorena García Peiró Lucas Leal Martínez Lucía Campos Costumero Lucía Faus Pinel Luna Martínez Serrano María Roig Castillo Mireia Pedrosa Cortes Nerea Ferrer Martínez Nicolás Leal Martínez Noah Fallos Micó Noel Hernández Benedito Pau Peiró Tarrazona Paula Enguix Tarrió Paula Melo Camacho Quique Alberola Pérez Sergi Pinel Martí Saúl Hernández Benedito Stela Aitana Galeano López Tihago Sanz Ivanova Tomás Morojosa Grau Toni Pacheco Vilaplana Valentina Jordá Micó Vega Peiró Tarrazona Víctor Morant Carbó Yaiza Pedrosa Cortes

FALLERS i FALLERES 2o19 /////

CENS 2o19

MA JOR Ainhoa Gregorio Botella Alejandra Ripoll Moncho Amalia Ferrándiz Castro Amparo Botella Tormo Amparo Tormo Membrado Ana Signes Peiró Andrea Ribero Sabater Andrés Requena Pellicer Andrés Requena González Àngel López Balbao Àngela Moncho Miñana Àngela Moreno Llorca Antonio Bermejo García Antonio Pacheco Gallardo Beatriz Castelló Sanfélix Beatriz Martínez Nogués Benjamín Sanz Fuster Borja Alberola Todolí Carolina Manzano Melo Carolina Vilaplana Mas Charo Sanfélix Iznardo Cova González Mazcuñan Cristian Peiró Serena Cristian Ribero Sabater David Cabrera Cardona David Gregori Peiró David Peris Fernández Edgar Botella Tormos Elena Gomar Fernández Elena Serena Martínez Elisa Tarrazona Martínez Esther Ferrándiz Camino Esther Martí Pellicer Eva Martí Mascarell Federico Signes Pons Gema del Rosario Jiménez Hugo Salvador Frasquet Inma Castillo Martí Isabel Vilaplana Ripoll Javier Peiró Vilaplana Jenifer Muñoz Carmona Joan Campillo Mengual Jorge Ferrer Juan Jordi Palonés Morant Jorge Peiró Vilaplana José Leal Salazar José Pinel Bermejo José Luis Ferrer Martí José Vicente Aparisi Sebastiá

Josep Salvador González Ina Ivanova Vlaseva Iván Gregorio Morant Leandro Martí Martínez Liliana Frasquet Martí Liliana Requena Pellicer Manuel Manzano Martínez Manuel Hernández Torres Mara Peiró Serisola Mari Lola Sanchís Bañuls María Pérez Pérez María Signes Peiró Mariam Gregorio Botella Marian Martínez Brunet Marta Calabria Herranz Merce Valls Campos Mercedes Campos Gómez Miguel Alejandro Jordá Jiménez Miguel Ibáñez Ureña Miguel Vela Carmona Miquel Roig Pellicer Mónica Pérez Bisquert Mónica Richart Pérez Narcis Pellicer Momparler Noelia Benedito Camarena Pablo Peiró Serena Paqui Frasquet Capellino Paula Pellicer García Quique Manzano Melo Rafa Peiró Vilaplana Rafa Seguí Pastor Ramón Brunet Sanlorenzo Ramón Mora Bertó Ramón Ribero Clemente Ramón Vilaplana Mas Raquel Martí Moncho Raquel Micó Cuesta Rufi García-García Arias Sabrina Pérez Sanchis Salvador Cano Sanfélix Salvador Gregori Morillo Sandra Peiró Vilaplana Sara García Cano Sebastián Castelló Herrero Silvana Sabater Jiménez Suni Melo García Teo Brunet Ferrándiz Vicente Moreno Casas Vicente Moreno Frasquet

2o7

2o18

PRE MIS 12é Premi Festival Musical Infantil 1er Premi de Curtmetratges Fallers 4rt Premi de Llibret Lluís Catalá 12é Premi de Llibret a la promoció de l’ ús del valencià 1er Premi de Falla Major Secció Tercera Pemi Ingèni i Gràcia Major Secció Tercera 1er Premi de Falla Infantil Secció Tercera Premi Ingèni i Gràcia Infantil Secció Tercera Premi al millor Ninot Infantil Secció Tercera

2o19

RE COM PEN SES Escut d’Or de la Fdf TEO BRUNET FERRÁNDIZ Escut d’Argent de la Fdf ANTONIO BERMEJO GARCÍA ANDRÉS REQUENA PELLICER Escut d’Or de la Falla Sant Nicolau “Mosquit” JOSE LUIS FERRER MARTÍ

© Salva Gregori Fotògraf

2o9

© Salva Gregori Fotògraf

President Infantil de la Falla | DAVID YUSTE RICHART Presidenta de la Falla | ALEJANDRA RIPOLL MONCHO

© Salva Gregori Fotògraf

FALLERS i FALLERES 2o19 /////

211

Reina de la Falla | ISABEL VILAPLANA RIPOLL

© Salva Gregori Fotògraf

Reina del Foc | ANDREA MORENO FRASQUET

© Salva Gregori Fotògraf

FALLERS i FALLERES 2o19 /////

213

Reina de la Falla Infantil | ÀNGELA FERRER CATALÀ

© Salva Gregori Fotògraf

Reina del Foc Infantil | CYNTHIA MELO CAMACHO

© Salva Gregori Fotògraf

FALLERS i FALLERES 2o19 /////

215

Reina de la Festa Infantil | ELENA PIEDRAS BOSCH

© Salva Gregori Fotògraf

Reina de la Poesia Infantil | LORENA GARCÍA PEIRÓ

© Salva Gregori Fotògraf

FALLERS i FALLERES 2o19 /////

217

Reina de l’Art Infantil | LUNA MARTÍNEZ SERRANO

© Salva Gregori Fotògraf

Padrina Infantil de la Falla | DANIELA MORA GOMAR Padrina de la Falla | CAROLINA VILAPLANA MAS

FALLERS i FALLERES 2o19 /////

219

Fillolet de la Falla | SAÚL HERNÁNDEZ BENEDITO

© Salva Gregori Fotògraf

Mantenidora | EVA MARÍA DURÁ GARCÍA

© Salva Gregori Fotògraf

FALLERS i FALLERES 2o19 /////

221

Fallera Major Infantil de Gandia any 2o19 | JÚLIA PERLES MONCHO Fallera Major de Gandia any 2o19 | LAURA PUIG MARTÍ

Des d’ací i amb aquestes paraules l’Associació Falla Sant Nicolau - Mosquit vol agrair la col·laboració desinteressada dels autors que ens han dedicat un temps de reflexió i escriptura per tal de fer-nos aplegar els seus escrits, gràcies.

Als il·lustradors, creadors i fotògrafs pel seu temps, gràcies.

A les empreses, per la seua valuosa col·laboració, aportació, en la realització d’aquest llibret moltíssimes, gràcies.

Guia Comercial 224 225 226 227 228 229 230 231 232 233

CARNS CASTILLO KAMISETO HOTEL SAFARI - TU & ME EVENTOS LYS - MOTOS ACUÁTICAS MAXILA EL CALDERO - SIERRA NEVADA 2000 MUEBLES RUBIO MARTí INDUMENTARIA CASA VELLA VISION AUDIO

234 234 235 235 236 236 237 237 238 238 239 239 24o 24o

MANVELEC PETITS CAIXA ONTINYENT DECOFRET GRUAS FERRA CASA JOSÉ OBELIX DENTISTA IVÁN MORANT ESTANC ROSA DELS VENTS GIMNASIO ONE TO ONE PUERTAS CORPESA VERNIPRENS LA VALL DISENY CERCATEC LEVANTE ESTANC PEATONAL

241 CRISTALUM 242 CONSTRUCCIONES MELO 243 VARADERO 244 244 245 245 246 246 247 247 248 248 249 249 25o 25o 251 251 252 252 253 253 254 254

COMECOCOS LA NIT TAPERIA VERDU’S NOVA MOTORS OXICAN DEPILNOVA/ESTETIC NOVA COMICS PIROTÈCNIA BORREDÀ J.J. CANET EXCEL ELECTRICITAT ALPRA CA MIGUEL BERSAN SALVA GREGORI FOTOS L’HAM XEM ABONOS COMIDAS PARA LLEVAR DELICIAS ESTUDI PAPELERIA J. PEIRO DUC DE LA SORT PIZZERIA VOLARE KARTING DAIMUZ/MOTOS JORDAN

255 255 255 256 256 256 257 257 257 258 258 258 259 259 259 26o 26o 26o 261 261 261 262 262 262 263 263 263 264 264 264 265 265 265 266 266 266 267 267 267 268 268 268 269 269 269 27o 27o 27o

LAVANDERÍA GRAU L’HERBOLARI DEL PORT RINCÓN DE CERVANTES CAFÉ MOFRAS L’HORTET D’ANA PANADERÍA VILA CROISSANTERIA MARU PELUQUERÍA MIGUEL HERAS DOLÇOS TONI ANIMALIA BAR TAPAS NO NAME MARÍA PILAR FLORISTERÍA LA RECONQUESTA ARNAU MARTÍ PINTURAS MORANT LISI BEAUTY LEVANTINA CARPAS FERRETERIA DOMENECH PELUQUERÍA VICENTE ESTRUGO AUTOESCUELA GANDÍA BEEP INFORMÁTICA HOSTAL DUCAL FERRETERIA MARTÍ PERRUQUERIA CARMEN CASTRO BON CAFÉ NAUTYCOM VIMAR CAFÉ 23 FARMACIA ROSA DELS VENTS ESTANC EXPENDIDURIA 1 POLLOS CATALÍ SANCHIS FOTÓGRAFO RESTAURANT KAYUKO KRISS MODA & COMPLEMENTOS PANADERÍA RICARDO ROSA FALLERA COCOS ALICIA MARTÍNEZ LLIBRERIA SAN NICOLÁS PLATÓN RESTAURANT ROSARIO PERLES ABOGADOS TALLER DE FLORS SALVADOR APARISI ELECTRICITAT TROPICANA CAFETERÍA SOL NARANJA MÀGIC HUGO ASSOCIACIÓ CULTURAL FALLA SANT NICOLAU - MOSQUIT

223

Guia Comercial 2o19 /////

CAMISETAS PARA DIVORCIOS CAMISETAS PARA DESPEDIDAS

Avd. de la Paz nª 29 46730, Grao de Gandia (Valencia) Telf-96 11374 15 tiendakamiseto@kamiseto.es

ROPA LABORAL BORDADOS TAZAS Y COJINES PERSONALIZADOS

C/ Mestral Nº 2, Nave F.Polg.Industrial 46714 Palmera (Valencia) Tel-96 289 80 04 info@kamiseto.es

225

RESORT

Life Living Resort - Adults Only Ctra. Séquia del Rei s/n Km 1, Playa de Gandia (Valencia) · 962 846 384 www.tuandmeresort.com

A UN PASO DEL MAR C/ Legazpi, 3 - Playa de Gandia (Valencia) · 962 848 054 www.hotelsafari.es

Guia Comercial 2o19 /////

Hacemos realidad tus sueños

ORGANIZACIÓN DE TODO TIPO DE EVENTOS, MESAS DULCES Y DETALLES PERSONALIZADOS

w w w. e v e n t o l i s . c o m

637465224

contacto@eventolis.com

COMPRA-VENTA, ALQUILER Y REPARACIÓN DE MOTOS ACUÁTICAS, BARCOS Y UTVS 660703540

central@motonauticagandia.com

www.motonauticagandia.com 227

Guia Comercial 2o19 /////

229

Guia Comercial 2o19 /////

231

Guia Comercial 2o19 /////

233

MANTENIMIENTO Y VERIFICACIONES DE INSTALACIONS ELÉCTRICAS DE MEDIA Y BAJA TENSIÓN

Avd. La Valla d’Albaida, nº 53, recinto Autogandia 6-7 46702 GANDIA (Valencia) Tel. y Fax: 96 296 57 42 Mov.: 670 288 128

Guia Comercial 2o19 /////

235

Guia Comercial 2o19 /////

237

Guia Comercial 2o19 /////

239

Guia Comercial 2o19 /////

241

Guia Comercial 2o19 /////

VARADERO PUERTO DE GANDIA SEBASTIAN CASTELLÓ HERRERO

www.varaderopuertogandia.com info@varaderopuertogandia.com

VARADERO PUERTO DE GANDIA ES UNA EMPRESA DEDICADA AL MANTENIMIENTO Y LA REPARACIÓN DE TODA CLASE DE EMBARCACIONES YA SEAN PROFESIONALES, DEPORTIVAS O DE RECREO, PARA LA REALIZACIÓN DE CUANTOS TRABAJOS SEAN NECESARIOS EFECTUAR, VARADERO PUERTO DE GANDIA CUENTA CON UNA AMPLIA EXPERIENCIA Y PERSONAL CUALIFICADO, DISPONE ASÍ MISMO DE LOS MAS EFICACES Y MODERNOS MEDIOS PARA LA REALIZACIÓN DE TODOS AQUELLOS TRABAJOS QUE SE PRECISEN:

o TRAVELIFT DE 250 TN CON UNA MANGA MÁXIMA DE 9.30 M. o UNA GRUA DE 12, 5 TN PARA EMBARCACIONES MENORES

Remolcadores

Yates

Veleros

Catamaranes

Recinto Portuario, Muelle Sur. 46730 – GRAU DE GANDIA. Teléfono 00 34 96 284 0744 y Fax 00 34 96 001 8701

243

Guia Comercial 2o19 /////

245

Guia Comercial 2o19 /////

247

Guia Comercial 2o19 /////

SERVICIOS

Tratamientos de aguas y Maquinaria de hostelería Móvil 667 57 64 82 · Tel. 96 284 61 63 Apartado de Correos 152 · 46730 Grau de Gandia E-mail: alpraservicios@gmail.com

249

dificio ermanĂ­as 96 286 83 19

entro,

ba o

andia 657 91 60 50

Guia Comercial 2o19 /////

XEM ABONOS S,L C/Rondonera 4 - 46770 XERACO (Valencia) EspaĂąa - Tfno. 0034 96 289 21 27 - Fax. 0034 96 289 06 85 mail: abonos emabonos.com . emabonos.com

251

Guia Comercial 2o19 /////

253

Guia Comercial 2o19 /////

255

Guia Comercial 2o19 /////

257

Guia Comercial 2o19 /////

VILLENA: C/Escultor Navarro Santafé, 74 BENIGÀNIM: Avda. Reial, s/n 676 150 094 / 658 499 963 www.lareconquesta.es

259

Guia Comercial 2o19 /////

261

Guia Comercial 2o19 /////

263

Guia Comercial 2o19 /////

265

Guia Comercial 2o19 /////

267

Guia Comercial 2o19 /////

269

Fundada en 1977

Associaciรณ Cultural Falla Sant Nicolau Mosquit C/ Cibeles, 56 Baix | Grao de Gandia | 46730 https://www.facebook.com/falla.santnicolaumosquit

@FallaMosquit

fallamosquit.blogspot.es

Guia Comercial 2o19 /////

271