Llibret Falla Sant Nicolau - Mosquit 2018 Equilibri

eQuiLiBRi 2018

Falla Sant Nicolau - Mosquit

©Salva Gregori

Albert Einstein

Tinc una pregunta que a voltes em tortura: estic boig jo o els bojos sรณn els altres.

eQuiLiBRi 2018

Llibret de la Falla Mosquit Editors Associació Cultural Falla Sant Nicolau “Mosquit” Delegat de Llibret Teo Brunet Delegació de Llibret Merce Valls, Ángela Moreno, Hugo Salvador i Antonio Bermejo

Text explicació de les falles major i infantil Vicent Lloret Il·lustracions explicació major i infantil © Teo Brunet Correcció lingüística Pilar Salort i Àngel Tortosa Fotografies presidents, reines i mantenidor © Salva Gregori fotógraf Fotografies Fillolets © Antonia Montoya La delegació del llibret vol agrair públicament l’esforç i dedicació de l’equip de Fotografia del Monogràfic Toni Deusa, Salva Malonda, Javier Cloquell, Àngel Ruiz i Salva Gregori Disseny gràfic i maquetació Alberto de Sanfélix Impressió Publimania Tirada de la impressió 600 exemplars https://www.facebook.com/afortunats.llibret

@FallaMosquit

fallamosquit.blogspot.es

Aquest llibret a participat en la convocatòria dels premis de poesía “Joan Climent” de Gandia, com també al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de falla de la FdF any 2018.

El present llibret a participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana a la promoció de l’ús del valencià any 2017.

Aquest llibret participa en els premis “Ortifus”, “Climent Mata”, en el premi “Malva Alzira de Poesia Satírica” i premi “Portal de la Valldigna”, que s’inclouen en els premis de les Lletres Falleres (www.lletresfalleres.org)

Imprés a Espanya - Depòsit Legal / V-352-2012 Tots els drets reservats.

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’esta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, excepte excepció prevista per la llei. Dirigisca’s a la delegació del llibret si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment d’esta obra.

Els comentaris i opinions de cada col·laborador són propietat d’ell mateix, i l’Associació Cultural Falla Sant Nicolau “Mosquit” no se’n fa responsable.

Els textos presentats als diferents premis han estat triats per la Comissió del Llibret de la falla Mosquit.

Equilibri { 007 }

© de la portada Gonzalo Rojas © dels textos del monogràfic Els autors © de les fotografies del monogràfic Els autors © d’aquesta edició Associació Cultural Falla Sant Nicolau “Mosquit”

Pàgina

A la Recerca de l’Equilibri 74

Pàgina

Monument Infantil 56 Tocats de l’ala

Pàgina

Monument Major 14 Desequilibrats

Pàgina

Pròleg 11

9

Pàgina

Índex

7

Pàgina

Crèdits

Pàgina

78 Etapa de la Negació Buscant l’Equilibri

Pàgina

110 Etapa de la Derivació Buscant l’Equilibri

Pàgina

134 Etapa del Dubte Buscant l’Equilibri

Pàgina

158 Etapa de l’Acceptació Buscant l’Equilibri

Pàgina

176 Teràpia de Grup Pàgina

228 Guia Comercial

©Toni Deusa

Pròleg

En la joventut, molts creuen que l’equilibri s’obté gràcies a una bona posició econòmica, convençuts que els diners tot ho poden. És en aquesta esfera de frivolitat on també donem el títol d’amics als qui són merament coneguts. Seguim caminant per aquesta senda fins que, de sobte, la vida ens dóna un cop. És llavorss quan veiem amb claredat que els diners no guareixen els mals de l’ànima i que la majoria d’aquells a qui créiem amics han sortit fugint.

Cal tenir l’autoestima en el nivell correcte. Només així ens donarem el valor que realment tenim. Una autoestima molt baixa ens fa enfrontar-nos a la vida, disminuïts de forces.

Creiem que som incapaços de fer moltes coses.

En canvi, si treballem aquest punt, veurem com anem aconseguint els reptes que ens proposem.

Acaronar-se és necessari per arribar a voler-se a un mateix. Hem de dedicar-nos temps per fer coses que ens gratifiquen. Aquesta tasca es facilita molt a mesura que descobrim que nosaltres som el nostre major repte. És llavors quan comencem a sentir-nos bé. Coses que abans passaven davant els nostres ulls i no véiem, ara les veiem. És una sensació molt agradable la que s’experimenta quan cau aquesta bena dels ulls. La llum marca el nostre camí i ens sentim amb ganes i alegria per emprendre-ho. El nostre to vital millora perquè abans el psíquic ho ha fet. Quan s’aconsegueix l’equilibri, la vida es veu d’una altra manera.

Necessitem a molt poca gent.

En realitat, tan sols als quals ens volen i l’energia que sentim fa que puguem tirar endavant els projectes o accions que ens proposem, com és el cas del nostre projecte cultural d’enguany.

Experimentarem un to psíquic on preval el bon humor i això ens fa estar més receptius a la vida.

L’equilibri és necessari per a viure, per això cal treballar per aconseguir-ho. Per això és necessari cobrir les etapes de negació, superar l’etapa de la derivació, aprofundir en l’etapa del dubte i interioritzar l’etapa de l’acceptació, nosaltres ho hem fet i ens sentim bé.

I vosaltres?

Equilibri { 011 }

Aquesta edició aprofitarem per a meditar. Al centre dels nostres pensaments està l’equilibri personal. Una cosa que perseguim però que no és fàcil d’aconseguir ja que ens costa perquè per aconseguir-ho hem de desfer els nucs de les paraules que se’ns fa en la gola i punxar-nos amb les espines de la vida.

ESBÓS MAJOR

Lema de la falla

Desequilibrats

Artista de la falla

Palacio i Serra

Autor de l’explicació

Vicent Lloret

Dibuixos de l’explicació

Teo Brunet

Equilibri { 015 }

BUSCANT L’EQUILIBRI

A

l bell mig de la Safor hi ha una ciutat que problemes en té una barbaritat. Açò no seria desgràcia monumental si no fora perquè aquesta és la capital. Els orígens del ducat es remunten a un temps passat on fou el rei Jaume I qui va començar a muntar aquest femer. Poc a poc, per diferents mans va passar, fins i tot els Borja la varen palpar, i els darreres anys ha estat culminant amb els governs que s’han anat alternant. En comptes que per eleccions, pareix que per càsting escollits son, i ens apareix cada personatge que fa empitjorar fins l’oratge. Aquesta explicació és la relació de tota la commoció de un veí de la ciutat que, fart i cansat, decidí anar-se’n, una mica abnegat, de la ciutat que l’havia batejat.

Dessota el nom de Delicat tenim el nostre protagonista i de vegades antagonista que està una mica acalorat.

De l’encarregat s’havia enamorat, però ell només s’havia encapritxat, així que una nit d’arravat i passió de soca-rel li obrí tot el prunyó.

El seu nom té prou història si desbrinen tota l’escòria que d’ell sempre s’ha parlat i força marginat l’han tractat.

Ja no anava lleganyosa a treballar de bon matí, ja havia deixat de patir i treballava prou afanyosa.

Allà pels anys de mariacastanya, quan no hi havia centre comercial, un magatzem de taronja era la Vital on treballava Paquita la lleganya1.

Així li deien els treballadors perquè sempre tenia son, i lleganyosa anava a la Vital caminant entre els bancals.

Als nou mesos tenia un regal a la panxa poc a poc creixia, i tots ho sabien a la Vital que a l’encarregat pertanyia.

Un matí de molt de fred li vingué un fort calfred, i treballant ella es trobava enfilant caixes d’una arrova.

Hi ha paraules que, normativament, no son correctes però a causa de la nostra col·loquialitat en la parla (i per la rima, naturalment) s’han utilitzat en aquesta explicació. Estaran marcades en cursiva.

1.

Equilibri { 017 }

Una grandíssima muntanya li pegà una forta castanya fins traure el fill a la força fent una gran destrossa.

Més de cent mil arroves li caigueren al damunt, i només se sentí un crit que pareixia un bufit.

El xiquet havia nascut i li va vindre de cul.

No parava de xiular fins a tots enrabiar.

Delicat li digueren tots, perquè totes les caixes totalment buides estaven de taronges i melons.

Ai què Delicat! És pareix a l’encarregat! que agafa una taronja i li pesa més una esponja!

Els anys poc a poc passaren i Delicat a València se’n anà, com allí parlen sempre castellà Delicado de nom li posaren.

Estudià la carrera de Dret, sempre jutjant a tort i a dret, amb tot allò que no hi ha dret, que a l’Estat es puga mantenir dret.

Tot anà bé fins que arribà, forta i d’una embastida.

La famosa crisi maleïda, que sense feina el deixà.

Els advocats no feien falta, perquè ningú a la presó, ha d’anar per lladró i els polítics menys encara.

A la pàgina de booking.com trobà un monestir que era una passà, a Trip Advisor bones crítiques tenia i cinc estrelles li havien posat.

Per Ryanair buscà un vol barat que anés a vol de pardal a la preciosa regió del Tibet a la recerca del monestir mencionat.

Es trobava una mic lluny de la ciutat de Gandia, però seria una delícia gastar-se fins l’últim puny.

El vol sortia de la ciutat de Marsella, per tant havia de poder travessar, de cap a cap tot el nostre litoral sense parar-se ni a dinar.

Així que trencà el porquet on tenia tots els estalvis que de tio de la Porra li pagaren a l’hora.

Tardà anys i panys en arribar i travessar tot el percal que teníem ací format per tal de les regions comunicar.

En època d’Orengo treballà i 25 cèntims només li pagà, amb això no té ni per a l’anà a aquest monestir tibetà.

L’únic corredor mediterrani hauria d’esser subterrani perquè ni hi havia res a terra que mostrés la seua existència.

A sa mare Paquita li demanà tots els estalvis de la Vital, i com a bona mare li donà fins el darrer gallet estalviat.

Preguntà a tots els costats i ningú li pongué contestar, si l’any que ve tindrem l’honor de poder gaudir JA d’un corredor.

Equilibri { 019 }

Delicat tornà a Gandia al mes on munten la fira. De tio de Porra trobà feina amb un nas postís com a única eina. La ciutat havia canviat prou però encara era com un ou, on tothom es coneix a l’instant i al minut ja t’estan criticant. De l’any de la crisi fins l’any de l’actualitat Delicat féu niu a la ciutat ducal. Com a bon advocat força format de tot es queixava de manera cadastral. Ningú no l’escoltava ni a l’Ajuntament ni al Parlament així que decidí sense cap mirament enviar-ho tot al fem i començar de bell nou una vida pacifista inspirada en la religió budista amb cert toc d’anarquista a prou quilòmetres de la ciutat per Jaume I conquistà.

Cap a Catalunya arribant un document li reclamaren.

El passaport! Li exclamaren!

I ell es quedà prou atabalat.

Li relatà amb prou detall sense fer-li cap regal de la nostra ciutat ducal que criticà com un raspall.

Ja us heu independitzat? els preguntà amonedat! És que no veus que sí, cap de suro i de pardal!

A les barriades de l’extraradi els tocà el primer compendi, massa llunyanes de l’alcaldia i massa a prop de la brutícia.

Al bell mig de la duana un quadre de Puigdemont.

Per demostrar-li a tothom qui manava de la quadra.

És una vergonya passejar pels afores de la ciutat.

Pareix que només té trellat netejar el centre sense parar.

Cap enrere se’n tornà el nostre pobre Delicat, i dels Ports de Morella a la regió d’Aragó anà.

Tota Terol, Saragossa i Huesca amb només de pa una gresca, es feu caminat la travessia de forma prou progressiva.

Amb qui feia el camí de Sant Jaume es trobava a la seua llarga caminada, i els problemes pixavins d’una estocada a tots detalladament els relatava.

Sobretot a un amic que féu que anava a la recerca de Déu, de camí a Santiago de Compostela amb una motxilla i una mistela.

I Gandia només no és centre, les muralles ja s’enderrocaren, i massa prompte s’allargaren per fotre dels pobles l’epicentre.

A Benipeixcar i la pobra Beniopa, la decisió que decidí una bona tropa, allà pels anys seixanta d’aquesta era, els furtà tota identitat i ressenya.

Els problemes també van sumant, a totes les barriades circumdants, on la despreocupació està alterant la ciutadania del bons habitants.

Sorolls, crits i poca higiene, el de la Muela sempre denúncia, sense fer-li cap renúncia, fins que el tema es gangrene.

Causant-li de queixal mal, al regidor consistorial, on tot apareix publicat al mur de l’oposició associat.

Però després veus a Picornell que vola com un oronell, publicant a la xarxa social que tot va fenomenal!

A qui hi ha creure dels dos? feu-vos vosaltres l’opinió, a facebook entreu d’un socabó i llegireu la batalla dels regidors.

No oblideu de posar-los like, perquè encara no hi ha dislike, i veureu el poc trellat que l’ordinador pot causar.

Equilibri { 021 }

“Aquí estoy en el extrarradio De vuelta por nuestro barrio” sempre escrivint en castellà no vaja a ser que el titllen de català.

L’amic Delicat s’acomiadà de l’amic mencionat que li va prometre amb jurament de mestre que la seua Compostel·lana aniria dedicada de forma delicada a tota la problemàtica massa emblemàtica que la nostra Gandia tenia muntada de nit i de dia. Arribà fins Marsella pensat que era Marbella pel gran lletrer que hi havia que era una còpia del que tenia Gandia a l’entrada de migdia.

Amb el vol mencionat, arribà al lloc desitjat.

Un monestir budista, una mica equilibrista.

Un mica de circense, tenia aquest personatge, ja que anava sostenint-se amb un sol engranatge.

Ja es trobava al dalt d’un turó empinat, al centre del Tibet, vorejat de fulls d’agret.

Buda equilibrista i abnegat, anava amb un peu muntat, amb un carregament exagerat de problemàtica i debat.

Un grandíssim Buda li donà la benvinguda.

De Siddharta es deia fill, volent filar massa prim.

Intentava buscar l’equilibri, i giragonsava com un colibrí, per tal d’il·luminar el camí, que ens porte fins la mateixa fi.

Al nostre Delicat li assegurà, que prompte al Nirvana arribarà, i tots els problemes de Gandia, els oblidaria en menys d’un dia.

El Gran Buda l’acompanyà, a la font de les ablucions, on al terra prompte s’assentà , a dintre del saló de les oracions.

A la mestra hinduista se li nublà la vista, sentir parlar de Gandia no era motiu d’alegria.

“Aquesta serà la teua mestra qui t’ensenyarà a poder meditar, Ella té molta destresa per als problemes esquivar”

Tot allò que digué en sànscrit li ho deixà en cristià escrit, i articulant paraula valenciana així la mestra contestà ufana.

Bon dia pel matí li digué el Delicat, pareixia en llatí, contestant-li arrogant.

“Sóc una monja tibetana, amb mi sabràs meditar i no pararàs ni a dinar com a que em dic Diana” Delicat la reconegué i prompte somrigué, ací es troba l’alcaldessa al Tibet fent d’abadessa.

Però parla-li en cristià, li digué el Buda gran que el pobre és Gandià i no dóna per a tant...

Primer anem a escalfar per poder començar amb les diferents postures que té el ioga sense fissures.

Equilibri { 023 }

Delicat es ficà a tota pressa a escoltar els mantres de l’alcaldessa

Amb el cap baix i el peu en alt, baixa el ventre i també el nas, alça el cul per dalt de l’asfalt, “Postura Turisme” és el nom del cas.

Ara mentre fas contorsions, et cantaré un bon Mantra, no confundisques amb manta la diferència és per a les ocasions!

“Una Gala del Turisme vaig fer per potenciar tot el nostre quefer en matèria de sol i platja i com m’ho pagaren! Vaja!

Fou un èxit sense precedents per situar la ciutat al mapa, i que tots els madrilenys vingueren ací de destapa’t.

Pentinada i bella em vaig posar, per a l’acte poder presentar, tot rendint honor i pleitesia, als hotels, bars i pagesia.

Durament vaig ser criticada, per portar aquesta iniciativa, pareix ser que ja no recorden, Gandia Shore com ens va fotre!”

Tota l’hostaleria massa agraïda, i l’oposició sempre desagraïda, només em quedà parlar del palau, que pareix que estiga només per estar.

Sempre fent referència a la platja, on és molt fàcil trobar gent borratxa, aquesta turisme ha de canviar i passar de les pipes al caviar!”

Tot açò ocorregué molt abans, que jo tingués coneixement.

De tot el malbaratament, que Egevasa té de fa anys i panys.

Escolta bé aquest mantra, perquè em donà prou la vara, fins acabar vertaderament farta, de qui del tema prou abusava!

Va signar la meua dimissió, que tenia assignada a la diputació, però no tingué res a veure, d’allò que a Egevasa tenia deure.

“El suport de Ximo Puig, jo sempre he tingut, i problemes ha portat fins al cap de llista estatal!

Que li ho diguen a Pedrito, que quasi li dóna el finiquito, per culpa d’aquesta pixavina, que va per la vida de divina!”

Ara toca’t amb el dit el nas, i alça el peu esquerre la meitat, anem a fer la postura “Egevasa”, però ves amb comte de no caure a la basa.

“No únicament subministrava aigua sinó també un processament judicial, del qual em vaig veure envolta, sense saber el problema cadastral.

Ho vaig deixar bastant clar, però no tot el món ho cregué, fins i tot vaig tindre que abjurar, que no va tindre res a veure”.

Molt bé estimat Delicat, ho fas d’allò més aplicat, ara anem a la postura que precisa més compostura.

“Amb el nom de documentació, et versaré aquesta narració, que el PP tingué a bon lloc criticar-me com enlloc.

Tots els papers vaig preservar i dignament els vaig ordenar, pareix ser que no eren de fiar perquè prompte m’ho varen xiular.

Equilibri { 025 }

Ara canviarem de postura, en aquesta tindràs més soltura, dessota el nom del “Puig” estirant fins el caramull!

Únicament complint amb la meua obligació, pense que aquesta era feina de devoció, i així m’ho pagà la nostra oposició, al plenari de l’Ajuntament en funció”.

Molt de rebombori causà, aquesta postura infernal, referent a l’IPG gandià, que a tots portà pel camí del mal” Posat la mà al costat del cap, com si tot t’importés un nyap i baixa suament l’esquena, fins tocar-te la mamella.

“Amb 10 anys de història es van tancar les Iniciatives, Que ja no seran més actives, i no de forma aleatòria.

Ho vaig cantar com una al·legoria, que a poca gent li causà gloria, l’Ajuntament assumirà totes les competències incloses.

Nosaltres ens farem càrrec, de tots els ben immobles, sense tenir cap recàrrec, del patrimoni abastable.

PSPV, Més Gandia i Ciutadans, m’han recolzat a la votació, que sense ninguna veneració, volien tornar a l’estat d’abans”.

“Quan jo era a l’oposició, li tenia molta devoció, a aquest festival, que era anual.

En comptes de processons, a la Wonderwall anava, per escoltar les lliçons, dels cantants que escoltava.

Només vaig arribar a l’alcaldia, de prompte vaig decidir un dia, que el San San s’havia acabat, i que no volia música de bat a bat.

Vaig escoltar les queixes dels veïns, i sempre com a la millor dels edils, vaig amputar d’arrel el mal musical, això sí, deixant un altre actual

Al polígon de Beneito, que res a veure té, amb Victor Solér Beneyto, et diré què vaig fer.

Un festival vaig muntar, que de corsari tenia un pam, amb el nom de Pirata festival vaig passar així el problema.

El San San cap a Benicàssim, se’n va anar a corre-cuita, mentre els joves bramant, al Pirata els trobaves xiulant.

No té sentit aquesta tautologia, que no deixa pas a la lògica, o tots o cap o mal de cap, Això em digué d’un arrap”.

Equilibri { 027 }

Molt bé Delicat! ja quasi acabem! ho estàs fent d’allò més bé!

Anem al San San postural, que em durà pel camí infernal.

Per a acabar, Delicat, el meu Mantra final, que serà excepcional sinó escolta i veuràs!

De cara a les eleccions vinents, m’han dit que he baixat impostos, que anteriorment vaig pujar, vaja quin embolicat s’han muntat!

El que no saben és tota la despesa, que l’anterior govern havia format, aquest que ara va demana amb pressa, que no es puje res d’allò acordat.

Tal vegada no faria falta, si els diners no mancara, però el deute supera, més que el preu de la pera.

D’on traure els diners ja no sé, perquè és superior tot allò que se deu, que m’escolte si allà dalt està Déu! que em toquen de milions, uns deu...”

Equilibri { 029 }

El nostre Delicat una mica atabalat deixà l’alcaldessa fent ioga una mica despresa. Havia recordat tot el gran problema que a Gandia tenia de forma eterna, i entre mantra i mantra , anava cantant tot allò que se li ocorria mentrestant. El gran Buda li digué que ara tocava l’expiació que no és un altra cosa que la contrició de tot el dolor que tenia en formació.

Per a ser un bon monjo budista, hauràs d’estar per damunt del dolor, sense ser gens ni mica pessimista, ho superaràs fins que rebente el cor.

Amb l’acupuntura tenia l’esquena, més punxada que una xarxa, malgrat dir que era al·lèrgena, per abans poder fer marxa.

Al rostre del nostre estimat Delicat, es notava que estava força espantat, només veure la cara de Víctor Soler, més roig que un meló d’Alger.

Més que parèixer punxades, el que eren era punyalades, que del seu propi partit, estaven ficant-lo a parir.

Purgant estava tot el dolor, que li corria per tot el cos, amb una visió teníem prou, que li feien mal fins els ous.

Al dalt del cap un poal tenia, que se’l menjava com una sènia, goteta a goteta al cap li venia, tota la humitat que el partit patia.

La Goteta Malaia s’anomenava, aquest invent que el xopava, poc a poc més l’esguitava, tenia mullada fins la fava.

Amb un sable de 2m a la mà, el nostre Buda li’l féu tragar, i fins que a la gola no arribà, no li’l deixà d’estacar.

Mentre tot açò a Victor li ocorria, assegut a un silló de punxes el tenia, patint i bramant com un condemnat, tot sabent que a la Púnica estava implicat (suposadament, naturalment)

A un costat i altre del compartiment, dos bàndols tenia enfrontats.

Aquells que volien més patiment, i qui volien presència dels atestats.

No Torronistes a la part dreta, i Torronistes també al costat dret.

No vaja a ser que els facen malifeta, i acaben per tornar-se rojencs.

Uns partidaris del gran Buda Torró, a qui més d’un quilo li pesa el colló.

Els altres partidaris de Víctor Soler, que és una mica més manifasser.

Delicat de tot açò que parlem, no volgué saber-se’n res, ja en tenia prou el pobre, que tota Gandia estava veient.

Equilibri { 031 }

Quan tot el patiment pareixia acabar, per la boca foc començà a amollar, tot tragant casalla per un costat, i per l’altre amb la creu resant.

Un poc esgotat, Delicat decidí parar i en un jardí Zen es va aventurar.

Quasi a l’hora de dinar, cap al jardí Zen se’n anà, per tal de pegar becà, de tant exercici espiritual.

Allò era un vertader deler, on hi havia una font brollant, de fons Diana encara cantant, i els bràmids de Víctor Soler.

Les hores s’han de respectar, però per a uns i altres bars, no per tindre endolls especials, has de mantenir la taula fins a tan tard.

Amb el que pareixia un rastell , un monjo jugava al terra, i no feia amb sorra cap castell.

Alicia Izquierdo aquest tema li preocupà, i una nova legislació féu a tots acordar, pareix ser que el tema solucionat està.

Organitzant tot el jardí, sense cap ordre ni motiu, anava surant com un querubí.

Un problema greu de la nostra ciutat, és el turisme de molt baixa qualitat, que diners no deixà ni cap ací ni cap allà, i només gasten la platja i quan plou l’urbà.

Amb l’entonació d’un altre mantra, començà a cantar-te una cançó, en la que anava donant la llisó, del nostre turisme de sol i platja.

La terrassa és un greu problema, de tots els bars que tenim escampats, que ja estan massa acostumats a traure fins la vaixella sencera.

Destinació d’acomiadament de solters, s’ha convertit la nostra ciutat ducal, si San Francesc pogués alçar el seu cap, morir-se sense ser sant voldria de remat.

Equilibri { 033 }

Pareix que només tenim sol i platja, però de patrimoni també vivim, amb un palau que és una enveja. Vaja!

Un centre històric riquíssim, de bona historia i cultura, que de la ignorància és la cura.

( La Cultura és la Cura) Aquests versets que ara començaré, busquen dignificar la nostra ciutat, en matèria de cultura li vendria bé, que poguérem potenciar-la de veritat.

Tenim escriptors que son universals, i a totes les biblioteques presents estan, parle de Corella, Martorell i March, que son unes joies de la lletra benestant.

Des de temps de Jaume I el Conqueridor, Gandia té un nom al regne valencià, creant el seu nét i títol de duc reial, que a un tal Alfons el Vell li tocà.

El palau ducal és obra de rellotgeria, per tot l’engranatge que testimonia, art Gòtic, Renaixentista i Barroc, gràcies a Déu lliuran-se de l’enderroc.

La vida d’aquest duc fou de pel·lícula, estigué atrapat a terres angleses, i dóna el seu fill per totes les despeses, en comptes que per escrit la seua paraula.

També tenim el monestir de Cotalba, que tots els matins il·lumina l’alba, des d’un turó a prop de Llocnou, rodejant d’aigua un bell pou.

Alfons el Jove no perdonaria l’ incidència En tots els anys que al ducat estigué de regència Fins que morí sense cap descendència I el territori passà a mans de la indecència.

Amb tot açò us vull dir únicament, que la cultura és la cura necessària, que tota societat ha de tenir en ment, per cuidar la ment i acariciar-la.

Fins que arribà la família Borja, no tornà a bullir la intel·lectualitat, gràcies a tota la vasta actualitat , que María Enríquez forjà.

I Gandia d’açò en té massa, de cultura, naturalment, no únicament tot és platja, sinó també coses d’enteniment.

Equilibri { 035 }

Després d’aquest xicotet parèntesi tornem a l’explicació del nostre amic Delicat.

El monjo començà a cantar, com si s’acabés el demà, sobre el vaixell que anirà, de dalt a baix tota la temporà.

El ferri pareix que ha estat, un encert prou mesurat, fins i tot la gimcana cultural, premiarà amb un viatge pactat.

Encara que el preu és una mica disparat, i a la veïna Denia el pots trobar més barat, el que és cert és que comunicarà.

Aquesta platja amb la de les Balears, amb dues horetes només de trasllat, i dintre trobes comoditats i bars.

De sobte el monjo al terra posà, una sombrilla sense permís demanar, delicat molt prompte el recriminà, perquè l’escena li resultava familiar.

A Gandia hi ha molta costum, de matinar els dies d’estiu, per posar de sombrilles un fum, i a la voreta de la mar fer niu.

Aquesta costum ve de l’interior, sobretot de Madrid i els voltants, on ho volen tot amb molta fervor.

Delicat estava cansat de tot aquest embolic, ell que anà al monestir per fugir de Gandia, i resultava que tota la gent de qui fugia, entre oracions i mantres allí tenia com a càstig.

Allò darrer que ell volia fer, era veure fallers al seu retirament, ja que a Gandia vivia amargament, al costat d’un maleït casal faller.

Encara que les festes siguen 4 dies, tots els divendres soroll escoltava, del primer dia de l’any fins cap d’any, això ja era l’últim que li faltava!

Quan no cavalcades tenen festivals, els xiquets bramant con animals, a l’any 20 concursos de fideuà.

Tant de bo us emporte a tot la riuà!

Ofrena, bateig i processó de Sant Josep, passava per baix de sa casa religiosament, mentre ell aïllava les finestres amb algeps, un coet li entrava pel corral de ponent.

El que sí que tenia el monestir, era la relativa pau per l’absència, d’aquest col·lectiu sense abstinència, fins que ja no li donà temps per a fugir.

A uns quants metres del temple mencionat, a prop del mont Himàlaia i una senda d’asfalt, fent equilibris anaven una panda de fallers, amb els bols a una mà i la casalla bevent.

Ací el rebé un que deia ser músic, tot tocant el bong amb una mà, seria pensant que és una mascletà, perquè mestria no en tenia cap.

De tot el corral deia ser el president, per tant persona reputada a Gandia seria, per a qui pense que aquestes festes , manegen el cotarro a Gandia.

Junt a ell hi havia una cort celestial, tenien cara de tot menys angelical, era el Capitolium del món faller, que ja sabeu que és prou manifasser.

Equilibri { 037 }

Tota explicació fallera ha de tindre l’essència de la sàtira més canyera. El nostre Delicat ara visitarà la Federació de Falles que tenim a Gandia ficà. No seria aquesta una bona crítica si critiqués governs de manera frenètica i als fallers els deixés indemnes de tot aquest tergivers.

Tots els presidents de les falles gandianes, amb un bol es trobaven prou enfeinats, tot quadrant els pressupostos de les falles, que eren de tot menys reals i moderats.

Fins SGAE el dit en la iaga, també ha volgut estacar, i per cada acte allí celebrat, un cobrament s’haurà pactat.

Açò no té solució perquè la Federació no vol, tan fàcil és com enviar una fiscal audició, i veuràs que prompte s’ha acabat l’enrenou, referent als monuments i la traïció.

Un altra cosa és el manteniment, que allí no té cap enteniment, en condicions lamentables està, des de les grades fins la cambra de bany.

Tot açò per un tros de banderí, que allunya en comptes d’unir, aquest és el tifus de les falles, que només crea maranyes.

En un altre conc estava el Museu Faller, mal hora aquella en que es va construir, només destaquem l’escultura de Basset, que és allò únic que està ben fet.

Per tot se li cobra al món faller, per mantenir aquest monument, que per a l’eternitat allí estarà, i fiscalment als casals cremarà.

A la Federació porta el mal de cap, però en realitat és allò que toca, si no vols pols no vages a l’era, ningú els obliga a estar allí.

Un bol de color prou roig, marcava els pressupostos, el pigment indica la situació, que va de mal en pitjor...

I si no tenen diners els fallers, no podran fer tota la despesa, per muntar monument al carrer, i destorbar quatre dies sencers.

Equilibri { 039 }

El bol d’ara és una mica delicat, i no perquè siga del nostre amic, ja sabeu, el delicat, sinó perquè representa en realitat el pitjor invent pactat pel món faller que de vegades vol ser tan il·lustrat i d’altres se’n passa una barbaritat.

Aquest poema s’anomena...

LA DEPRAVACIÓ Les falles son de totes les festivitats, les que major essència conserven, lluny de la fama que tenen en l’actualitat, tenen una història i tradició increïbles.

La meua pregunta tal vegada siga, què ha passat amb aquesta festivitat? que s’ha podrit per culpa del banderí, fins aconseguir-lo sense tenir cap mèrit.

Formen part del nostre passat, i els seus orígens es remunten, a festivitats paganes d’antany, que tingueren lloc fa molts anys.

Tot agermanament que fora possible, fa que la competència estiga palpable, tot perdent el vertader motiu de la festa, que és purificar mitjançant sense fer protesta.

Envolten un ric barnús cultural, que per pocs por ser comparat, des de la lletra impresa al llibret, fins al monument que surt al carrer.

Tot açò ens ha avocat a una certa depravació, de la qual és capdavantera aquesta institució, que ha convertit els casals d’aquests col·lectius, en llocs on cada vegada més poca gent vol fer niu.

La indumentària que empra és força rica, en sedes espolinades i altres materials, també arracades, lluentons i metalls, que formen un bell patrimoni classista.

mai no és tard per a canviar de direcció, i entre tots fer un acte de bona contrició, i així tenir esperances per tornar a l’essència, d’allò que realment son les falles de València.

Equilibri { 041 }

En un racó bastant amagat, hi ha un altre bol disposat, que no és públic, sinó privat, o això diuen de veritat.

Un rumor aleatori, diu que la federació, és falla d’una secció, que desconeix el consistori.

I així aprofita per a fer, pressupostos d’amagat, que no coneix ni el gat, i així fer-li la sisa al poder.

Equilibri { 043 }

El moment culminat del nostre delicat arribà de la mà d’aquest escenificat on coneixerà el mateix Shiddharta Gautama que estarà encès en flama per tota la barbaritat que al mont tibetà ha arribat.

Al cor del temple es trobava, una estàtua del mateix Buda, amb el rostre de De Guindos, presidint a tots de dos en dos.

El plenari del monestir, era aquell lloc maleït, on algú sortirà malferit, si els gosa interrompir.

Tots li rendien culte, al ministre més cutre, que és qui maneja els diners, que si Déu vol palparan els fallers.

No paraven de discutir sobre temes, mentre Alex Oltra feia fotos i memes, Més Gandia, el Psoe i Ciutadans, allò que pareix irreconciliable en anys!

Per una banda Ciro Palmer, vol fer un bulevard que vaja, d’Oliva fins la nostra platja, per a Hollywood poder-nos parèixer Això de fer bons bulevards, es costum en altres parts, ací deixa’ns una mica en pau, i ja obrarem un caminet i au!

Equilibri { 045 }

Laura Morant per altra part, no té prou problemes, amb el seu poble natal, que les escoletes també van mal.

Per una banda les vol fer públiques, però massa problemes troba al camí, el destí és encara ser privades, encara que ella lluite de fit a fit.

Tots els terrenys de Sancho Llop, son un problema cadastral, que a les xarxes està circulant, com de cremat el personal està.

Nahuel vol fer una consulta, que vaja amb cura amb elles, Puigdemont també va fer consultar, i al estranger se’n va tindre que anar.

Equilibri { 047 }

També estan llargament discutint, sobre el recinte de la fira que tenim, un lloc prou distant i abandonat, que orna una escultura monumental.

Fa uns anys enllà al bon gandià, una ronyonada açò li costà, que Ramón de Soto va dissenyar, al Tirant lo Blanc pujat a cavall.

Després de passar una bona temporada, als garatges municipals d’asco morint-se, fent-li companyia als Pinotxos mentrestant, fins que cap al recinte pitant se’n va anar.

Ara han dividit el recinte, en tres diferents parts, per una banda tens el parc, per l’altra el pàrking i ja està.

La tercera només alberga, la monumental escultura, sense que cap cotxe aparcar, i anar cap al centre caminant.

Parlant de cotxes i pàrking, també un altre tema sortí, aprofitant que la nostra platja, té abundància de vianants.

Anem a pujar el preu del pàrking municipal, així qui banyar-se vullga tindrà que pagar, o bé agafar la marina com temps d’antany, o comprar-se apartament a 1a línia de la mar.

Delicat deixà el nostre govern consistorial, tractant tots els temes d’actualitat, ell no clavar-se en calamitats, a veure si encara pagava ell la barbaritat.

Equilibri { 049 }

Per seguir la seua ruta Delicat, es topa amb altra problemàtica del poble gandià.

Un jardí tot ple de bonsais, hi havia a la casa del costat, on Delicat es clavà, per fugir de tant gandià.

I és que les concessions a la gossera, son temàtica d’actualitat, que porten a més d’un de cap, sobretot al consistori delegat.

Un bonsai està fabricat, de botelles de plàstic, demostrant sostenibilitat, i no fent-li a la terra fàstic.

Hi haurà que cercar una solució, perquè és un tema força delicat, i hi ha de ser el més possible aviat, per a que tot funcione amb precisió.

No tot ha d’esser roïn, a una fallera explicació, també hi ha coses bones, que son dignes de menció.

La visita a les dunes de la platja, també es podrà realitzar, per a mostrar el nostre patrimoni, que també és bell i natural.

Aquests arbres de Nadal, que l’Ajuntament ha muntat, sempre estalviaran molt més, que la decoració més rellevant.

I ací tenim l’exemple de l’Auir, que sempre serà un xicotet, pulmó per a la nostra ciutat, d’una importància general.

L’altre bonsai estava menjat, per totes les fulles per igual, un gos li havia anat llevant, tota la verdor que havia acumulat.

També es podrà visitar, ullals i rutes de marjal, on la riquesa que tenim, veureu que serà monumental.

Equilibri { 051 }

Al camí de tornada, el mitjans de comunicació a Delicat de front se’ls creuava.

Mentre açò al monestir ocorria, al carrer hi havia una munió, dels nostres mitjans de comunicació, que tota notícia i xafardeig perseguia.

Per una banda tenim la Cope, que de vegades el noticiari, deixa molt que desitjar, sobretot si el signa Infofalles.

Cadena Ser li va darrere, on Puri Naya sempre està, al capdavant de les falles encara que ella fallera mai.

Províncies i Levante, agarrades de la mà, perquè d’ideologia, s’apropen més que mai.

Equilibri { 053 }

Ja anava sent l’hora ideal, per sortir d’aquell monestir ancestral.

Delicat ja havia arribat, a l’extrem de l’estat mental, havia decidit anar-se’n, cap a la Xina mentrestant.

No volia saber res, de monestir budistes, de la meditació oriental, ni de la ciutat ducal.

Però amb les maletes a la mà, una eruga li aparegué de repent, i en bella papallona es transformà, tot canviat a dolçor l’aspre ambient.

Açò li féu a Delicat canviar d’opinió, i acceptar tal com és a tot el món, tot sabent que no hi ha ningú perfecte, sinó la gent de Gandia n’és bon exemple.

L’equilibri personal, està en acceptar, la condició natural , de tot esser humà.

Ací està l’essència del monestir, i totes les calamitat que ha passat, que en realitat volien fer-li pensar, per a viure sense a ningú menysprear.

Està clar que tothom té defectes, i al consistori i les falles abundaran, però no tot és escòria i barbaritat, allò que ens rodeja mentrestant.

Hi ha que acceptar la disparitat, i intentar corregir-la si cal, sempre per a perfeccionar, el problema a remeiar.

També l’acceptació sexual, és un problema prou gran, que la societat ha d’acceptar, per poder caminar endavant.

EXERCICI ESPIRITUAL

Estireu-se al terra, respireu profundament, i imagineu que son al bell mig de la platja de Gandia al ple mes de juliol. Les ones llepen la sorra delicadament, sense força. El salnitre s’enlaira entre el vent tot jugant amb xicotetes perles d’arena. És un paradís terrenal, una Arcàdia Olímpica on només ens queda el déu Apol·lo delitant-nos amb la seua lira. De repent, tenint la boca mig oberta per tot el plaer que sents, un glop d’aigua salada t’entra per la boca; un xiquet acaba de xutar una pilota Nivea i t’ha pegat sense voler. Uns madrilenys caminen a la voreta de la mar i van alçant tota la sorra amb els peus, se’t cau al rostre i se’t apega amb tota la crema solar que t’has ficat. Hi ha murmuri, soroll, a la sombrilla del costat estan comentant el llibre que acaba traure Kiko Hernández mentre a l’altra sombrilla una xicona d’uns 20 anys diu “Si lo llego a saber no vengo a Gandia, ayer me enrollé con uno de aquí y hay que ver que lo creídos que son, ni que fuesen de capital...” De sobte, un pasdoble. Una xaranga acompanya un novio vestit de ballarina (pareix Odette, la del Llac dels Cignes) Els amics cantem amb ell “qué bonita es la amapola ay, ay, ay, en la era no se jode ay, ay, ay, que para eso están las camas, ay, ay ay, que se jode de cojones...” La platja comença a omplir-se, cada vegada més, i més, i més. Et sens oprimits, et falta la respiració. Mors.

Amb açò done per finalitzada, aquesta breu explicació, espere haja estat entretinguda, i sinó, digueu-me la vostra objecció Podeu contactar amb l’explicador a: Gmail: Instagram: Facebook: Twitter:

sempredonantexplicacions@gmail.com MoReNiToHeXpLiCaDoR Explícame al oído. @Elvecinoexplicador

“Has de saber com acceptar el rebuig i com rebutjar l’acceptació”.

Ray Bradbury

Equilibri { 055 }

Per a acabar l’explicació anem a la consciència purgar així que animen a tot lector a l’estora estendre a prop del transistor. Escolteu, atentament, i veureu com de repent tots els problemes se’n van de la nostra ment.

ESBÓS INFANTIL

Lema de la falla

Tocats de l’ala

Artista de la falla

Palacio i Serra

Autor de l’explicació

Vicent Lloret

Dibuixos de l’explicació

Teo Brunet

Equilibri { 057 }

L

a essència d’aquesta bella rondalla se situa al bell mig d’un món atapeït d’imaginació, d’esperança, i sí, perquè no, d’una mica de bogeria. Oh foll amor ens versava Ausiàs March. Tothom té la follia a la sang. No sentiu que als moments de major èxtasi ens abelleix traspassar les fronteres de la raó i viure a lloure, amb tota la llibertat que el major oceà ens podria atorgar?

Insanire1 és una petita aldea amagada entre matolls de lligabosc i flaire a sàndal. Acompanyeu-nos-en, enfonseu-se al cor de la seua ànima. Ací no existeix la raó, únicament domina la força salvatge dels sentiments. No serà difícil comprendre el perquè. No vivim a un món massa encrostat? No sentiu que únicament en la puerilitat podem sentir la llibertat de fer bogeries? Què ens passa només créixer? Tal vegada aquesta passejada per Insanire ens servirà per recordar aquells temps de la infantessa on no hi havia el demà, on els minuts s’escurçaven com els vespres d’estiu i un segon era suficient per immortalitzar una eternitat.

Dels cabells de Tréla2 sortiran a la llum, ans amagats a la foscor. Perquè de la cordura del cap aniran devers la follia de la llibertat.

1 2

Dels llargs cabells de la bella Tréla surten pardals que cerquen llibertat, acaronant una faç poc més vella que els orígens de la creativitat.

Els ocells en açò son especialistes perquè posseeixen ales per volar, i encara més que els peixos al nadar ells poden ser amb el món realistes.

Ells no han rebut l’educació reglada, per tant no coneixen de normes i lleis.

Tenen la vida per davant regalada sense supeditació de governs ni reis.

L’altura els ha fet veure massa terra i els cinc continents han observat, també d’oceans prou han divisat i la volta al món per tota l’esfera.

Tampoc coneixen l’idea del Mal, per tant el cor límpid existeix, i així serà fins que amaneix perquè per a ells és normal.

Del continent més vell de tots destaquen la pluralitat que té; Europa té bells racons a brots i amb molta cura els manté.

Tanta llibertat et fa cometre sense voler certes bogeries, que no són més que alegries sense ànim de a ningú arremetre.

África és de colors grocs i vastes regions de flors, on és fàcil afeblir d’amors encara que sovinteja l’enderroc.

Insanire és bogeria en llatí.

Tréla és follia, en grec.

Equilibri { 059 }

Hi ha un altra que és aigua pura, d’illes un rosari bellament forma.

Oceania és blava per la santa natura i l’exotisme és la seua major cultura.

De les seues gàbies sortiren volent i ara tancats mai no podrien, Ni pogué el de tots més valent i allí massa prompte s’afebliren.

Per a Àsia només cap el major elogi quan encara és més bella a l’Equinocci.

Muralles, temples i l’efluvi a bell encens, cap a la gloria pots sentir que descens...

Ja no res tornà a esser el mateix, després de tastar tanta llibertat el que volien era la habilitat que poder somniar afavoreix.

De nord a sud palpa la terra aquesta terra on molts somnis varen esdevindre llibertat, i no és que ella siga especial per casualitat és perquè América tots els malsons soterra.

Poc a poc perderen el sentit i la noció de la nostra realitat, i ningú no deixà paper per escrit amb els motius d’aquesta calamitat.

Veure tant de món féu enfollir els ocells, que al tornar ja no volgueren enllà fugir i la seua petita sang a les venes sentiren bullir perquè a la ment només tenien records bells.

Per bojos tots tenien els ocells, únicament s’apreciaven ells mateix.

En realitat, a ningú més necessitaven, soles eren ells els que més s’estimaven.

En un primer moment a viure començaren realitats paral·leles lluny de la carnal vida, i després fins en la visió ells aprofitaren per veure allò que visualitzaren a la fugida.

Equilibri { 061 }

Molt a prop d’Insanire, hi ha un altra vil·la una mica diferent. Ja coneguem la història dels ocells d’aquesta, tanta ànsia de llibertat varen tenir que al recórrer el món i tornar a la realitat no pogueren suportar-ho i acabaren enfollint. El cas de Locúria és força diferent. Aquest territori és troba a dintre d’un casal faller. Anys enllà el fundador de la colònia posà el primer niu a sobre el cap un bell ninot de falla indultat que, testimoni de pols i oblit, quedà per sempre al caliu. El contacte amb els faller féu que aquests pobres ocells perderen la raó poc a poc... Ja ho diu la dita “Plegat amb un coix i, a l’any, coix i mig. Locúria té tot de panells explicatius amb les diferents varietats d’ocells que hi podem trobar. No us podreu perdre. Això sí, agafeu-se de les mans, no us deixeu engalipar. Tenen el poder de la persuasió, de donar-los la mà i agafar-te el braç. Son perillosos a dosis molt elevades.

Espècie: Cencerro Cencerrus Categoria taxonòmica: Bogerensis agudensis Aquest pardal riula massa tota la setmana, com un cencerro diuen la resta que està i gràcies a Déu que no té cap germana perquè de ser així no l’aguanta ni la mestra.

Si el pilles per davant ja has acabat tota feina per fer, a dintre del seu imaginari món t’intentarà clavar i tu amb molta paciència intentaràs enviar-lo al fem però és cas perdut perquè ell és qui vol manar.

Es pensa que el món volteja entorn a ell perquè en un altra realitat paral·lela viu, i sense parar de donar-li sempre al piu piu ens demostra que allò que li manca és cervell.

Equilibri { 063 }

Parla, bramula i xiuxiueja sense tindre mai la raó, als cerros d’Úbeda cansats ja estem d’enviar-lo.

El seu propi món s’imagina prop de la aberració fent-nos creure que tot allò que diu és llei i nació.

Espècie: Mic Meguis Stanis Categoria taxonòmica: Follia exageradis Aquest és per donar-li de menjar a banda, molts per naixement, altres per despreniment, la cosa és que el pardal no està massa bé, ja que és ocell i va pel món d’ós panda.

Es pensa que aquest món és ple d’ignorants, i ell mateix es creu totes les seues mentides.

Que si els seus pius pius son els més abundants o les seues plomes per la Unesco adquirides.

Pobre ignorant a qui li seguim la raó i no sap que a dintre la guasa és el millor.

Estàs mig mec! Li diu a tot hora tothom!

I ell respon que val més això que saber la lliçó.

Amb això ens demostra que mig mec no està i que és més fàcil fer que no saps què fer massa, i passar així de puntetes essent bagassa i fer la feina altre eixugant-se ells les mans.

Equilibri { 065 }

Espècie: Bullensis tronadensis Categoria taxonómica: Mentideris a garrafadis

Espècie: Rentis rentare Categoria taxonòmica: Locus locuniam

Et falta un bull! A tot hora diuen, mentre ell a la cassola se’n riu.

Al seu propi món sempre viu, i que els altres parlant continuen.

Per on tu vas les flors creixen, i no vanament sinó malament, ja que de regadores tens enteniment i de bogeries et surten a milers.

Per una li entra i per l’altra surt, passe el que passe gossos lladraran, No vaja a morir-se d’un ensurt que de tot allò dit se’n penediran.

D’ací cap allà i contràriament, no sabem si dius tres o trenta-tres, ja que on vares dir que allò era blanc és negre com el futur dels bancs.

I així son els gossos dels corrals, que fan poc de bé i massa de mals, però si a tu et bull tot el que es parla millor serà viure com et done la gana!

A dintre de la cassola ets tu qui manarà i amb l’aigua més ardenta tot et bullirà, amb una mà darrere i un l’altra davant, si no vols escoltar ves escorcollant...

De la teua espècie abunden massa, a totes les cases regadores sobren.

Tenint el cap com una carabassa ja només faltaria que us aboliren.

Encara que això seria bastant difícil perquè a centenars se us poden contar, Si us uniu les rentadores per a lluitar perdríem al igual que el pobre Boabdil3.

3

Darrer cabdill del regne de Granada

Equilibri { 067 }

Quan el café és a punt de sortir, refila con un au que està empardalada, i així no callen ni dessota l’aigua, aquestes cafeteres de veu mai cansada.

Quan tu els dius sí ells diuen no.

Son cabuts com un albercoc.

Hi ha tants que abunden en stock, i parlen fins quedar-nos en shock.

Et conten tota la seua vida i això que no t’importa gens, acabes amb l’orella abrasida i si aguantes eres dels valents.

El que no han de fer es prendre café, perquè si ja xerren encara ho faran més, i ja que de tonteries no tenim interès perquè tot allò que diuen es fa malbé.

Sempre dóna la raó com als bojos, perquè si li fas cas estàs mort.

Et menjarà el cervell a mossos, si no te’n vas abans tenint prou sort.

Allò que no convé deixar-ho anar, és el millor que podries pensar I enviar-lo on brama la tonyina si cal si no vols acabar amb el cap molt mal.

Equilibri { 069 }

El flaire a café és una autèntica delícia, el que no és tant és aguantar la cafetera i més encara si piula en tota Gandia i xerra fins als paradors de carretera.

Espècie: Tornillo tornillus Categoria taxonòmica: Poqui parlare moltus mentide Quan l’engranatge ja no va és que li falta algun pilar, i si aquest es troba al cap és perquè la memòria va fatal.

Espècie: Cefetis cafetum Categoria taxonòmica: Bullensis trolis

Espècie: Idus, idensis Categoria taxonòmica: Vitae paralelus Si vas a cercar-los mai no el trobaràs, si et penses que estan prop t’enganyaràs.

Son més mentiders que el mateix Barrabàs i si els trobes prompte te’n penediràs.

Sempre diu tornar en 10 minuts Ja que no té res fet o quasi apunt, i el cartell va canviant a cada segon per no tindre mestre i ser epígon.

Si una bomba caigués al casal mai no els trobarien a dintre, fins per la nit surten amb un fanal, i ni paren si els fa mal el ventre.

Solen ser casos prou perduts que no tenen benefici ni rebut, si el pardal està “ido” res a fer hi ha que fer per fer-lo feiner.

Espècie: Perolensis tocadus Categoria taxonòmica: Blabus blablatia De naixement o perfeccionament amb la cuina té prou a veure, i no precisament amb gots de beure, més bé amb utensilis de fonament.

Tocats del perol i la cuina sencera fins i tot allò que hi ha a la nevera, Mçes valdria una mica de serietat i no tanta mentida i prou banalitat.

Si te’l trobes pega prompte a fugit, quan més lluny arribes millor serà, perquè si et troba en excés no pararà, xerrant, parlant i tot pegant bràmid.

Equilibri { 071 }

Els perols xiulen més que les aus, Sobretot si cremen i dius “auu”.

Aquests no els callen ni amb la mà, el bla bla bla dura fins la matinà.

Espècie: Cabrensis cabreria Categoria taxonòmica: Montis monticulum D’una granja o del mig del camp, d’ací és on ha sortit aquesta varietat, que cap al mont puja prou embalat i no hi ha manera de fer-lo canviar.

En les cotes més altes el sols trobar, amb diàlegs interns i monòlegs destorbar.

Tots els matins surt prompte a trotar, i trobar víctimes a qui massa enganyar.

La gent ja no li fa bastant cas, saben que és cas perdut i volat, i sempre acaba al casal espatarrat, en comptes de refilar amb el nas.

Cosa que no convé, deixar-la anar millor, o el remei que la infermetat serà pitjor.

Més valdria que capficara un poc el cap o a punt estarem de donar-li un nyap!

Equilibri { 073 }

Etapa de la Negació [ Jo no estic boig ] Si donem una ullada a la vida humana, veiem que és essencialment una llarga lluita elaborada per escapar de les nostres pors internes i les expectatives que han estat projectades sobre el món.

David R. Hawkins

Esquerra

Etapa de la Derivació [ Jo no estic boig, bojos estan tots els altres ] M’ha arribat el deliri, vaig pensar davant l’evidència. Em vaig despertar amb un principi de terror. Vaig seguir tombat, amb el cor bategant de pressa, intentant descobrir d’on derivava eixe espantat.

William Burroughs

Etapa del Dubte [ Estaré boig? ]

En totes les activitats és saludable, de tant en tant, posar un signe d’interrogació sobre aquelles coses que per molt de temps s’han donat com a segur, doncs així, si es comença amb certeses, acabarà amb dubtes; mes si s’accepta

començar amb dubtes, arribarà a exterminar les certeses.

Sir Francis Bacon

Equilibri { 077 }

Dreta Etapa de la Aceptació [ Si, estic boig. I saps què? M’agrada ] Accepta els canvis, ja que sempre hi ha alguna cosa per aprendre i aquests canvis venen acompanyats d’una forta sotragada que no suposa la fi del món sinó l’inici d’un nou.

Kin Piar

Etapa de la Negació Jesús Peris La ideofòbia fallera Ricard Català La por al compromís. La por a acceptar les nostres arrels festives i culturals Jordi Garcia Els papers d’Andreu Ivan Esbrí La por al final (mort) del taller de falles Teresa Broseta Diari d’una fallera major Óscar López L’encaputxat Abel Dávila Els fils ordenats dels insectes Aitor Sánchez Por social a la crítica: autocensura i falles blanques Xavier Estruch Entre la por i la ignorància Josep Micó Els colors del plor Alberto Bou Preservació de la nostra memòria cultural: tasques dels espais museístics.

©Toni Deusa

La ideofòbia fallera per Jesús Peris - (President de l’Associació d’Estudis Fallers i codirector del curs d’Expert universitari en Falles i Creativitat)

EL MEU AMIC GIL MANUEL HERNÀNDEZ HA parlat a sovint de l’anti-intel.lectualisme dels fallers. I té raó. Però crec que en realitat es tracta d’un fenòmen més profund, i que es percep a altres sectors de la societat valenciana i que en certa mesura pot considerar-se general als pobles hispànics. Ja Miguel de Unamuno parlava a les darreries del segle XIX de la “ideofòbia” com un dels mals crònics que explicaven la crisi d’Espanya.

Ideofòbia, és a dir, literalment, por a la idea. I deia a més que el revers de la ideofòbia era la ideocràcia. És a dir, els espanyols tenien poques idees, a sovint una només, i l’idolatraven i la convertien en el centre de la seua vida, en la base sobre la que reposaven les seues certeses i la seua apacibilitat. No és extrany aleshores que tingueren por de les altres idees, donat que podrien desestabilitzar el seu plàcid sistema de pensament.

Realment alguna part de raó tenia el catedràtic de la universitat de Salamanca. A l’Estat Espanyol -i particularment al País Valencià- els intel.lectuals -exceptuant curts periodes històrics concrets-

mai han gaudit de vertadera rellevància social.

Joan Fuster, un dels millors assagistes i divulgadors de tot l’estat, va patir l’odi d’una part dels seus coterranis, i particularment dels fallers, que el cremaren en efígie en la Cavalcada del Ninot del (). Manuel Sanchis Guarner, malgrat la seua profunda estima per la ciutat, i la seua enorme cultura i erudició, va patir també els atacs de sectors reaccionaris. O el mateix Vicent Andrés Estellés, un dels poetes més importants del segle XX en qualsevol llengua ibèrica, també va patir el rebuig i el bandejament d’una part de la societat valenciana.

Lamentablement, durant anys, els sector més reaccionaris de la societat aconseguiren hegemonitzar, especialment a la ciutat de València, una festa tan popular com les falles.

I des d’ahí, aquest anti-intel.lectualisme, aquesta visceral ideofòbia, va ser atiada convenientment.

La ideocràcia era la d’una determinada manera d’entendre la valencianitat, només folklorista, i amb un marcat espanyolisme. Qualsevol persona que reconeguera ni que fos de manera implícita la

unitat de la llengua, o que es plantejara la recuperació real del valencià en els diferents àmbits d’ús, o pensara la identitat valenciana en clau nacional, immediatament era l’objecte preferit de la ideofòbia. I naturalment, qualsevol persona amb un mínim coneixement lingüístic havia de considerar la unitat de la llengua un fet obvi. De manera que no només els escriptors esmentats, sinó qualsevol filòleg, qualsevol lingüista, anava a ser acusat de “catalanista”, de traidor, i de qui sap quines malifetes. A més el seu domini del discurs, la seua cultura, el convertia en algú temible, un encantador, un manipulador, amb ocults designis i projectes.

Evidentment, el franquisme -i el post-franquismetinguéren molt a veure en la consolidació de la ideofòbia fallera. La dictadura és també una ideocràcia potent. En alguns moments semblava -especialment al Cap i Casal-, que per ser bon faller calia ser ideòfob. També és de veres que la reacció dels sectors intel.lectuals i acadèmics no va ser la més inteligent i sí una mica superba.

Despreciant publicament a qui els temia, només feren que retroalimentar l’odi. I el resultat va arribar a ser una certa alienitat mútua.

Eixe era encara l’estat de coses quan va nàixer l’Associació d’Estudis Fallers l’any 1990. En aquell moment -i també després- ser faller de manera oberta a la universitat era motiu de rialletes apenes dissimulades, o de desconfiança. Jo sóc filòleg, i durant els meus estudis de llicenciatura

Crec que les coses han canviat en les darreres dècades, al menys en part. Crec que a la major part dels nostres pobles i ciutats aquesta radical incomunicació s’ha anat esvaint. Fins i tot, tenim casos com el de Gandia, on la relació entre les falles i el món de la literatura i el pensament és modèlica. I inclús al cap i casal tenim sectors cada vegada més amples de la cultura -i de la universitat- que s’acosten a la festa per entendre-la, estudiar-la, reflexionar al seu voltant, i viure-la. I només els sectors més recalcitrants continuen amb la seua actitud de rebuig i de por.

De tota manera, la ideofòbia dels fallers, com la del conjunt de la societat, ha sigut el resultat d’un procés històric. I només una certa reversió dels factors centrals d’eixe procés acabarà totalment amb ella. La ideofòbia és conseqüència de la manca de cultura democràtica, de segles de caciquisme, de dictadura, de cultura autoritària. Només l’aprofundiment general en la democràcia en tots els àmbits de la societat acabarà del tot amb la ideofòbia. I només una comprensió vertaderament democràtica de la seua funció social per part dels intel.lectuals serà la contrapart adequada. De tota manera, els llargs procesos necessiten també de gestos individuals i de tendències sectorials. Llibres com aquest, lliures de pors, o enfrontant-se a la cara a les pors, i carregats de curiositat intel.lectual, són gestos esperançadors i necessaris en la bona direcció.

Equilibri { 081 }

els espanyols tenien poques idees, a sovint una només, i l’idolatraven i la convertien en el centre de la seua vida,

vaig amagar la meua condició d’amant de la festa fallera. Quan finalment vaig decidir declarar-la, sempre havia d’acompanyar-la amb tota mena d’aclariments: “no és el que penses”, val a dir, no sóc fatxa, ni cutre, ni blavero. També al món de la festa la nostra doble militància alçava sospites.

Bàsicament, no erem de fiar. No podia ser que la nostra estima per la festa fos sincera. Hi havia d’haver algun motiu inconfesable amagat.

La por al compromís. La por a acceptar les nostres arrels festives i culturals per Ricard Català - (Membre de l’ADEF. Autor del blog: “De la festa, la vespra. Festes de València al s.XIX”) Anem dient les coses pel seu nom!

Si no trenquem el silenci / morirem en el silenci.

Contra la por és la vida, / contra la por és l’amor.

Contra la por som nosaltres, / contra la por sense por.

(Contra la por, Raimon) NO CREGUEU, FA UNA MICA DE POR QUAN ET POSES A ESCRIURE, PER PRIMERA vegada, sobre les pors. I més si has de dir, de forma convincent, sobre la por al compromís i, més encara, sobre l’acceptació de les nostres arrels festives i culturals, potser un encomanament massa gosat en els temps que corren.

Però, curiosament, es planteja tota un paradoxa, quasi més bé una contradicció, ja que en el seu moment un no va tindre tindre cap por, ni temor, en col·laborar en aquest llibret dedicat a les pors. La por i la temeritat semblen anar de la mà. Ai, la inconsciència!

Diuen que la por és un sentiment, una reacció que forma part de la nostra condició humana, com éssers vius, un estat d’alerta davant d’un perill, d’allò desconegut, de tot allò que ens pareix estrany, d’allò que no podem controlar. També, es diu que la por és molt poderosa, perquè els nostres pensaments i les nostres accions poden quedar, fins i tot, malparats.

En un temps i un país com el nostre, això de la por, en aquest cas col·lectiva, la va significar molt bé el nostre rapsoda de la ciutat cremada, en aquella cançó sobre el nostres origens i la nostra identitat. No obstant, en la cançó no apareix la paraula por, com sí en altres del seu repertori. La por queda amagada. Perquè, no és si no por, vindre d’un silenci antic i molt llarg?

Un silenci antic i molt llarg en la nostra història com a poble valencià, amb allò tan infaust com va ser el mal d’Almansa, que a tots alcança, de conseqüències quasi ja irreparables al llarg dels temps, fins i tot la sacsada dels nostres trets identitaris.

A més, aquell silenci que es va perllongar durant massa temps, es va convertir, al cap dels anys, en absència, en oblit, en un progressiu abandonament, com a col·lectivitat, de tot allò que haguera de veure amb la nostra llengua, la nostra cultura popular, el nostre costumari, el nostre calendai festiu, les nostres tradicions, fins a quedar reduït a l’esfera més domèstica, des d’una por amagada, o en cercles culturals molt concrets, on es mantenia encara viva l’esmortida flama.

Les festes i les tradicions es manifesten com uns dels símbols més clars de la identitat d’un poble. Tot un llegat cultural, en alguns casos transmès des de ben antic, de generació en generació, de caire popular, ric en valors patrimonials i, a més, amb elements significatius molt diversos.

En un moment de la nostra història més casolana, tot aquest llegat cultural transmés i, a l’hora, vivenciat en el calendari festiu de cada poble, a més de patir els entrebancs d’un règim totalitari, va coincidir en la seua última etapa davant d’una societat abocada cap a altres valors més productius i consumistes, que semblaven discordants amb tots aquells referents de la nostra cultura i tradició, que només restaven com un record de l’avior.

Només cal veure durant el transcurs del anys seixanta, on es va estenent un corrent de falsa “modernitat”, que anava garfullant, entre altres formes de representació cultural, tot allò relacionat amb el folklore, les tradicions, el costumari viscut i, clar està, totes les manifestacions festives dels nostres pobles i ciutats.

nostres senyes d’identitat, de la reconfiguració de la roda de l’any festiu. Tot el poble al carrer, a les places, com expressió simbòlica de llibertat i, també, de reafirmació d’un imaginari col·lectiu compartit.

Tot això, en altres llocs es fa des del consens, en el cas valencià no queda exent de conflictes i enfrontaments, amb l’esclat d’una lluita virulenta cap a l’apropiació, manipulació i instrumentalització de tots aquests referents culturals per part de sectors reaccionaris, ancorats en posicionaments ideològics molt extremats.

La por al compromís, la por a acceptar els nostres arrels festius i culturals no ha estat més que l’efecte d’una societat trencada i esquinçada en aquells anys, on la batalla pels nostres símbols, per la nostra llengua, tot allò vinculat al fet identitari van distanciar a molta gent de tot allò que forma part d’unes vivències singulars al voltant de la festa, la tradició i el folklore, una part del nostre tarannà com a poble.

Cal entendre el compromís com un presa de consciència en favor de la nostra cultura i la nostra societat, tot allò que suposa el reconeixement de l’alteritat, la construcció de la cultura de l’àgora i, com no, l’assumpció, des de la responsabilitat, de projectes culturals compartits, perdurables en el transcurs del temps.

D’altra, l’acceptació dels nostres arrels festius, culturals i identitaris ha de suposar una actitud oberta, allunyada d’impostures històriques i d’una visió immutable de la nostra realitat, un exercici constant de tolerància i pluralitat, superadora de prejudicis anacrònics i de visions reaccionàries.

Al remat, cal un compromís sense por, anem dient les coses pel seu nom.

Quan arriben els primer albors de la democràcia, un dels aspectes de la seua legitimació es correspon al reviscolament dels nostres arrels com a poble, de les Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al Millor Article dels Llibrets de Falla de la FdF any 2018

Equilibri { 083 }

Si es situem en una època més recent, aquell silenci antic i molt llarg es va arrossegar en uns anys també infaustos de la nostra història com a poble, on imperava la persecució i la censura de tot allò que poguera alterar, més bé amenaçar l’ordre establert, menat cap a un destí sempre hegemònic i, damunt, expressat en una sola llengua.

Els papers d’Andreu “La corrupció porta infinites disfresses” Frank Herbert Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al Millor Article dels Llibrets de Falla de la FdF any 2018

per Jordi Garcia Polop - (Professor, fotògraf i dissenyador gràfic) VERGONYA? LA VERITAT ÉS QUE A GUILLEM NO li’n quedava molta. La pell, amb el pas dels anys i amb tanta flexibilitat moral, se li havia tornat d’acer.

Sort que la notícia, si és que finalment n’hi havia, encara no semblava haver-se escampat. Va arribar deliberadament amb retard, tot just a punt d’iniciar-se l’acte de Presentació de la Fallera Major, amb el públic ja assegut al seu lloc. No tenia gana de romanços. De moment ell anava a fer la desfilada marcant el pas a uns pocs metres darrere de la seua reina, complir i fer com si no res. Encara podia haver-hi sort.

—Xe, xe, xe Andreu! Mira que t’ho vaig dir —va pensar mentre veia passar una i altra fallera anant cap a l’escenari—. Mira que s’ha de ser discret i tu sempre anaves fen-te autobombo i mostrant feixos de bitllets.

Tres mil, quatre-mil, cinc-mil, sis-mil..., deies mentre feies broma de l’imbècil aquell que van pillar amb una gravació. Vinga, amaga’t-ho, et deia jo, i tu, torna-li la trompa al xic, una i altra vegada.

Andreu i Guillem es coneixien des de l’època del col·legi. Companys als Salesians, gaudien fent barrabassades. Una vegada van gosar enganxar-li a

la sotana un xiclet a modus de rabet a aquell pobre retor de calba roja i galtes enceses que sempre clamava per la injustícia d’haver de suportar aquests dimonis. A un altre, de cara groga i xuplada, el posaven dels nervis. Algú diu que l’infart que se l’emportà va ser el resultat final d’alumnes tan díscols que, fins i tot, havien deixat una estampeta de la Mare de Déu als pixadors del pati.

A l’institut la parella es va fer famosa per la garbera de dispositius que van inventar per tal de no estudiar cap examen. Si l’esforç l’hagueren dedicat a fer coses útils segurament estarien a Silicon Valley. Però no.

La vida, la festa i la falta de ganes els van deixar varats al poble.

Andreu, espavilat com ell sol, va començar en la política ben prompte. Era dels que anava a rebentar les manifestacions dels de l’altra banda, a pegar un parell de hòsties, sempre a la recerca de brega.

Com un dels cadells del partit que era, el van col·locar de cap de manteniment de l’ajuntament d’Olba faria uns vint anys. Era el que feia les reparacions dels senyals, la pintura dels vials i eixes coses. De tant

A Guillem, propietari d’un concessionari de cotxes que ja va ser de son pare, no li va pegar per la política.

La seua manera de lluir-se socialment va ser la falla.

A base d’amollar els caragols com a faller d’honor, de posar diners en publicitat al llibret, pagar per orquestra de deu músics quan la filla va ser reineta infantil o convidar a cafè en la barra del Casal, havia comprat voluntats. Canalla com ell a soles, es feia amb els mercenaris que feren falta si de votar en la falla es tractava. Torrada de xulles a la caseta, cafenet amb tertúlia i deu vots guanyats amb la inevitable atracció fatal de la gola. En la Junta Central Fallera havia entrat i eixit com a delegat els darrers anys i la seua llegendària capacitat de fer i desfer per baix taula era un secret a veus entre els iniciats.

Guillem era, en aquell moment, feia poc més d’un any, el president de la Falla Carrer Marqués de Planes.

Eixe any podien optar a un primer premi després de dècades de sequera. Era el guardó que acaronava com a pas previ per a presentar la candidatura a President de la Junta Central Fallera. —No sigues imbècil, —li va dir un dia Andreu en el bar—. En confiança, açò està fet. Si vols un artista faller, jo en conec un que em deu un parell de favors i és dels bons. Quan se li va incendiar el taller li vaig fer els ulls grossos i vaig deixar córrer que els extintors estaven caducats i

la porta d’emergència bloquejada. Mira, ell et farà la falla i unflarà el pressupost tant com li diga. Les factures de les despeses de pintures i materials les podem retocar també. La meitat per a tu i l’altra per a mi.

Guillem va pensar que amb l’extra de diners podia repartir uns mil eurets a cada membre del jurat. Li ho va dir a Andreu i aquest li va contestar: — Eres imbècil, amb eixos diners podem dir que ens anem de cacera a Albacete i escapar-nos un parell de dies a Cuba, ja m’entens... Però bé, el que tu vulgues. Jo conec als membres del jurat i ja trobaré la forma de que m’escolten—.

Un darrere d’altre van anar caient. El mestre va ser el primer, il·lusionat amb el Verkami pel seu llibre de poemes. El locutor de la ràdio local amb ínfules d’intel·lectual el segon, confiat amb la promesa d’entrar en el Consell Cultural de la Vila.

La directora de la sucursal, tots sabeu de qui parle, que tant li agradava figurar, va anar darrere. Si no era per ganes va ser a la força. Andreu sabia com. El regidor de cultura ja el tenia al pot i no va caldre ni pagar-li. Mil eurets més per l’aconseguidor. Com si fóra una sèrie de fitxes de dominó Andreu va anar fent trontollar la resistència inicial amb eixe saber fer adquirit amb tants anys d’untar rodes i pressionar als talons d’Aquil·les d’una societat que, tot i considerar-se ciutat, no era més que un poble gran.

Primer dia de falles. El secretari llegia una llista interminable de noms seguits pel ritual de la comitiva que puja i el banderí que balla. Arribava el premi final. —Premi a la millor falla de totes les categories... —va començar a dir amb pompa i circumstàncies el secretari— ...per a la Falla Carrer Marqués de Planes. La comitiva va pujar amb els sons de la banda de música. El confeti i l’aldarull sols eixia del cantó on s’ajuntaven els seus partidaris. Algú va bramar, tongo, malparits, però sempre hi havia qui no estava d’acord amb un premi tan apetible.

Guillem va assaborir el seu moment de glòria. —A fer la mà, envejosos —va pensar.

Equilibri { 085 }

d’anar d’esmorzarets, sempre amb el puret penjant dels llavis, i tanta cassalla se li va fer una papada de buldog i una veu de tenor trencada. Xino-xano, va anar ocupant càrrecs dins dels departaments urbanístics de la casa. Mare de Déu si va guanyar diners en l’època de la bombolla immobiliària!

Portava el control de les llicències d’obra en una ciutat amb platja i turisme i, no per casualitat, es va convertir en el Rei Del Mambo. Primer era a ell a qui untaven amb mariscades i caixes de Ribera del Duero per Nadal, però poc a poc va anar muntant una cadena de favors i controlant el seu territori de tal manera que, fins i tot, els regidors anaven a demanar-li ajuda. Maleta amunt, maletí avall... i no és que viatjara molt.

Allà dalt, a l’àtic del pis 15 que anaven a embargar-li, veia la serrella a ponent retallant amb púrpura els càlids rajos ataronjats d’una llum final.

Va ser a l’estiu, quan l’actualitat periodística sembla un cadàver, quan la notícia va esclatar. Andreu, quan va aconseguir l’adjudicació d’obra de l’auditori municipal per a una constructora local, fent pagar als contribuents tres vegades el preu real.

El buit social va arribar a ser asfixiant. Ni tan sols el seu Guillem va voler parlar amb ell. Sols un wasap de circumstàncies després d’intentar quedar i trobar un darrer consol: —Andreu, avant, força —i emoticona amb somriure neutral. I gràcies...

Mai no podia sospitar que un comptable de merda seria qui obriria la caixa de Pandora. Eixe ser anònim, gris, soterrat entre factures, fotut pels continus menyspreus del fill de l’amo que acabava d’aterrar a l’empresa amb moltes ganes de manar i poques de treballar, va rebentar i va amollar tota la immundícia.

La denúncia va fer aflorar, com un cadàver en descomposició, tota la sèrie de magarrufes darrere de l’adjudicació. Els polítics es van fer a un costat amb paraules florides com solen fer, intentant fugir del naufragi com les rates del vaixell. Tots els dits assenyalaven a Andreu, finalment la part que consideraven més feble, l’imbècil útil. Hisenda es va ficar amb ell i, tirant del fil, va trobar tots els comptes amagats. La policia escorcollant casa els seus sogres es va fer amb una caixa de cartró plena de bitllets com acabats d’eixir de la fàbrica.

Allà dalt, a l’àtic del pis 15 que anaven a embargar-li, veia la serrella a ponent retallant amb púrpura els càlids rajos ataronjats d’una llum final. Dalt de la barana recordava moltes nits de gresca que van acabar al moment en què el sol sortia entre una cortina de núvols a trenc d’alba. Mentre queia al buit va pensar, per un instant, que sols amb obrir els braços podria volar com quan ho somniava de xiquet. Ni de conya. El pes mort de l’homenot es va estavellar a les cobertes metàl·liques de les cotxeres amb l’estrèpit d’una canonada de mascletà fallera.

Arribava el seu torn desprès de deu comissions.

Guillem estava encara amb la mosca darrere de l’orella. El suïcidi d’Andreu ja començava a ser un tema oblidat després de setmanes de xafardeig local. Confiava que era aigua passada. En pujar a la passarel·la, Guillem va sentir una suor gelada al bescoll. Es deia por escènica? En veure les mirades

hostils i l’estranya quietud es va saber en caiguda lliure. Les cames li tremolaven i la mirada es desviava tèrbola cap a l’escenari. Sols un parell de despistats van aplaudir. Altres xiuxiuejaven assenyalant-lo. Por. Andreu fugia a cada instant de les flames que l’acaçaven mentre desenes de dimoniets el punxaven per tot el cos tornant-lo al foc. —Ai Guillem, que no vaig pensar en tu! Si almenys haguérem parlat!

Quan vaig entregar les meues llibretetes, eixes que guardava per si de cas, no era per tu. Érem amics! Jo sols volia que tallaren els ous als fills de puta eixos dels polítics i els constructors que no volien saber res de mi. No vaig pensar que tot estava apuntadet amb detall. Hòstia si m’hagués recordat d’esgarrar la fulla eixa! Perdona’m, xe! Ací a l’infern tinc temps de pegar-li voltes a tota una vida però res puc fer per canviar el que ha quedat allà baix.

Equilibri { 087 }

©Toni Deusa

La por al final (mort) del taller de falles

1

per Iván Esbrí - (Llicenciat en Història i membre de l’Associació d’Estudis Fallers)

UNA DECLARACIÓ COM LA DE Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat significa, entre altres accions, la promoció i difusió de cadascún dels agents que orbiten entorn del nucli principal de la manifestació representativa. De la Festa de les Falles el nucli és la falla i els agents són l’activitat del casal; la producció literària i musical; la indumentària i l’orfebreria; la indústria pirotècnica; la creació plàstica; i la professió d’artista faller.

Aquest últim abarca un complexe llegat patrimonial conseqüència de les activitats, dels coneixements i de les pràctiques tradicionals que la construcció de falles i altres dedicacions (carrosses, escenografia, escultura, disseny) generen.

Un patrimoni desconegut amenaçat per la por (mort) quan el taller cesa la seua singular activitat. Si bé, aquest trist final pot evitar-se amb polítiques d’estudi des de la metodologia raonada de ciències com l’etnologia o l’antropologia sociocultural.

1

El taller de falles, un contenidor cultural La carrera d’un artista faller va lligada al seu obrador com una segona llar, dividida d’acord a les feines que desenvolupen els membres del seu planter: despatx, magatzem, fusteria, sala de pintura, etc.

Nau d’emmagatzematge de volums.

Taller de José López. Foto Iván Esbrí.

Cal prioritzar l’estudi biogràfic d’eixos artistes que van fer falla humilment al seu poble o barriada. L’art-falla de Gandia i la Safor, per exemple, l’escriu José Martínez i Francisco Sambonet (els primers documentats); Joan Chaveli; o Eugeni Micó. I per supost els germans Antoni i Lluís Colomina, parella d’artistes de

molta transcèndencia tant en la Ciutat Ducal com en altres capitals falleres de la zona (Tavernes de la Valldigna, Oliva) i de les comarques veïnes de la Marina (Dénia), la Costera (Xàtiva) i la Ribera (Alzira, Cullera).

Artistes de Sant Nicolau “el Mosquit” entre 1993 i 2003 -a destacar Temptacions i diablures (1994) i El bruixot de Terramar (2003)-, la memòria dels Colomina està garantida gràcies a la publicació de la seua biografia per Toni Colomina, fill d’Antoni, el 2014 (CEIC Alfons el Vell) i a la custòdia del seu arxiu de taller al Centre de Documentació de les Falles de Gandia.

Antoni i Lluís Colomina.

Arxiu Família Colomina.

Aquest article és una adaptació del publicat per l’autor “El taller de falles, un contenidor cultural” (Esbrí, 2016: 48-58).

Escoles que han assistit a una industrialització dels processos productius del taller faller havent passat de l’artesania de la cera, la roba vella i l’arpilleria (segle XIXpp. XX) al buidatge en cartró-pedra i la producció en sèrie (anys 50) i, d’aquest, a la talla directa de bales de suro blanc (anys 80) a la qual s’apliquen hui les noves tecnologíes (robòtica industrial, disseny digital).

fusteria, pintura mural, el joguet o de la confecció de palmitos als quals la realització de cadafals fallers, començava a copar part de la seua labor professional als anys 20 del segle XX.

Julio Monterrubio. Foto Iván Esbrí.

Pasqual Carrasquer.

Foto Iván Esbrí.

Aquest desenvolupament ha donat com mostra de la seua evolució un ampli catàleg d’instruments.

Alguns hui són auténtiques joies representatives del patrimoni artesanal i tècnic de la construcció de falles en remuntar-se el seu ús fa cent anys, aleshores per part dels menestrals de l’escultura, la

Serra de cinta.

Taller de Josep Manuel Martínez.

Foto Iván Esbrí

Equilibri { 089 }

La redacció de l’art faller saforenc continúa amb artistes com José Gallego, Pere Baenas, José Sanchis o el tàndem Luís Palacio-José Serra. Una escola que arrela en els Colomina o el suecà Pasqual Carrasquer, artista prolífic i transcendent també per a Gandia (Castelló, 2014).

Carros. Taller de Josep Manuel Martínez.

Foto Iván Esbrí.

Mantes de cartró. Taller de Josep Manuel Martínez.

Foto Iván Esbrí.

El paper dels museus fallers El Museu de l’Artista Faller, a la Ciutat de l’Artista Faller, mostra l’evolució del ninot des del romàntic parot fins a l’actual; el procés de modelatge (fang, molde, cartró-pedra, suro); la fusteria; i la famosa “falla inacabada”, de Miguel Ángel López Montserrat, que dóna visibilitat a eixos pocessos.

El Museu Faller de València ofereix mostraris d’útils i materials relacionats amb la reproducció en cera, el buidatge en cartró-pedra, la fibra de vidre i la talla de suro.

D’altra banda, el Museu Faller de

Gandia2 exposa l’evolució d’un ninot -un Freddy Mercuri de Pere Baenasdes de la bala de suro fins al resultat final incloent les fases d’empaperat, massillat i pintura. Al Museu Faller d’Alzira, una falla infantil “inacabada” de Julio Monterrubio exposa les fases de fusteria, buidatge del cartró-pedra, la massilla i pintura. El Museu Faller de Xàtiva dedica carteles biogràfiques a artistes locals com Josep Martínez Mollà o Manuel Blanco.

les activitats, manifestacions, creacions, els coneixements, les pràctiques, els usos i les tècniques representatius del patrimoni de la Festa de les Falles3.

Conclusió

Les Falles són Patrimoni Immaterial de la Humanitat; i les de Gandia, a més, BIC Immaterial i Festa d’Interés Turístic Autonòmic. El discurs expositiu del seu Museu Faller i el funcionament del seu Centre de Documentació associat són modèlics.

Superar la por al final (mort) del taller de falles passa per la posada en valor i difusió del conjunt de

Així, ser una de les grans ciutats falleres no la fa aliena doncs a comprometre’s a la divulgació del

El Museu Faller de Gandia, obert el 2008, és membre del International Council Of Museums (ICOM), de la Xarxa Valenciana de Museus Fallers (2016) i té associat un Centre de Documentació (2014).

3 Llei 4/1998 d’11 de juny del Patrimoni Cultural Valencià Punt D Article 26 de la Secció 1 del Capítol III. 2

Grapes i raspalls de pues. Taller de Josep Manuel Martínez.

Equilibri { 091 }

Foto Iván Esbrí.

“Falla inacabada”. Museu de l’Artista Faller.

Foto Iván Esbrí.

patrimoni del seus tallers fallers, llegat artístic i tècnic d’una història en aquesta la Festa de les Falles que la capital de la Safor va començar a redactar el 1876 a la Plaça Major.

Consultes -ARIÑO VILLARROYA, A. (1993):

Los escultores del fuego. Aproximación a la historia del Gremio Artesano de Artistas Falleros de Valencia, València, Diputació de València.

-CASTELLÓ LLI, J. (2014): Pasqual

Carrasquer: creador de falles, València, Carena.

-COLL FORNÉS, J. J. (2001): Les

falles fundacionals de Gandia, Gandia, CEIC Alfons el Vell. ---(2003): Les falles de la República a Gandia, Gandia, CEIC Alfons el Vell. ---(2009): Mirar les falles de Gandia 1876-1946, Alcoi, Tivoli.

-COLOMINA SUBIELA, A. et alii (2014): El taller dels germans Colomina i

les falles de Gandia, Gandia, CEIC Alfons el Vell.

-ESBRÍ ANDRES, I. (2016): “El taller

de falles, un contenidor cultural”, Revista d’Estudis Fallers, 21, pp. 48-58.

-LLORET TARRASÓ, J.; COLL FORNÉS, J. J. (1985): Historia de las Fallas de Gandia, València, Artes Gráficas Vicent.

-MONRABAL JUST, J.; COLL FORNÉS, J. J. (2007): Les Falles de Gandia, Alcoi, Tivoli.

-Agraïments: Pasqual Carrasquer; Toni Colomina; José López; Josep Manuel Martínez Izquierdo; Julio Monterrubio; Museu de l’Artista Faller.

Diari d’una Fallera Major per Teresa Broseta - (Filòloga, escriptora i Llicenciada en Ciències de l’Educació)

14 DE MARÇ, 13:00 HORES

bonica i la més graciosa de totes – sentencià el iaio.

La mare m’ha enviat a l’habitació perquè diu que ja no aguanta més els meus nervis, que li esclatarà el cap. I què vol que jo li faça? Si és que ja no puc esperar més! O plantem la falla o m’agarra un atac!

– Ai, pare, deixa estar a la xiqueta, que ja en té prou! – ha tallat ma mare, patidora.

14 de març, 14:30 hores Espere que no tarden a cridar-me a taula, perquè tinc una fam que no m’aguante. L’oloreta de putxero que m’arriba al nas no ajuda, precisament! No puc parar de pensar en la meua falleta. Segur que serà la més bonica i la més graciosa de la ciutat!

El iaio ha callat, perquè discutir amb ma mare no li fa gens de gràcia, i hem acabat de dinar quasi en silenci.

Però jo m’he quedat preocupada i me n’he vingut a tota pressa a buscar el meu diari.

Per més que no m’agrade, el iaio té raó. No puc saber si la meua serà la falleta més bonica i més graciosa de la ciutat. Però no sé si podré aguantar que no ho siga!

14 de març, 15:30 hores

14 de març, 17:00 hores

El putxero estava de mort, les coses com siguen.

Llàstima que el iaio Vicent me l’haja amargat una miqueta... Es veu que he dit mil vegades això de que la meua serà la falleta més bonica i més graciosa de la ciutat, perquè al final s’ha fartat de sentir-me i m’ha preguntat, molt seriós:

He d’anar a dutxar-me perquè hui toca berenar en el casal. Li he pegat moltes voltes al que ha dit el iaio i he plorat una miqueta, però crec que no s’acabarà el món si la meua no és la falleta més bonica i més graciosa de la ciutat. Amb que siga bonica i graciosa, em donaré per satisfeta!

- És que has fet una tourné pels tallers dels artistes fallers i les has vistes totes?

M’ha deixat amb la boca oberta. Quina pregunta era eixa?

– Com he d’haver anat a tots els tallers, iaio?

– Aleshores, no pots saber si serà o no serà la més

14 de març, 17:30 hores Mentre em dutxava m’ha passat pel cap una idea espantosa. Però espantosa de veritat!

I si la meua falleta no és ni bonica ni graciosa? I si és la més lletja de totes?

Si ho pense, m’entren tots els mals! Me’n vaig a

14 de març, 22 hores M’ho he passat pipa! Hem berenat orxata i fartons, que m’agraden més que res del món, i hem fet un grapat de jocs a la plaça, que ja està tallada al trànsit. I he trencat un perol amb els ulls tancats i a la segona garrotada!

M’he divertit tant que no he pensat quasi en la falleta. I ara ja no són hores, que demà m’espera un dia molt llarg i molt emocionant.

Demà, la meua falleta estarà plantada al mig del carrer!

15 de març, 24 hores

Tinc una falla preciosa de veritat!!! No sé si serà la més bonica i la més graciosa de totes, però em té igual. Perquè és bonica, bonica, bonica com ella a soles!

Mira si és bonica, que l’he copiada en un dibuix a pàgina sencera. I ausades que m’ha costat, perquè tinc la mateixa gràcia per a dibuixar que per a cosir: gens ni miqueta!

I ara me’n vaig a dormir, que se’m tanquen els ulls i em pesen les cames com si les tinguera de ferro.

Que dura és la vida de les falleres majors!.

16 de març, 15:30 hores Els pares m’han despertat de bon matí i m’han dit que m’esperaven al casal, preparant el desdejuni de la comissió infantil. Xocolate amb bunyols, naturalment!

M’he vestit a tota pressa, m’he llavat la cara com els gats i he baixat volant al casal. Quina sort, tindre’l a tocar de casa!

A la porta del casal hi havia ja un grapat de gent molt matinera o que no s’havia gitat encara, vés a saber. El cas és que tots tenien els ulls unflats, els llavis prims i la cara llarga. Un panorama!

M’ha fet gràcia, però la rialla se m’ha congelat a la gola quan he vist la cara que feien mon pare i ma mare. Havien plorat a mansalva! En un segon, he tingut temps de pensar un centenar de coses horri-

bles: que el trapatroles del meu president infantil s’havia cremat amb un masclet, que algun malànima ens havia trencat la falla, que s’havia eixit l’aigua dels lavabos i el casal estava inundat, que l’àvia Elvira tornava a estar a l’hospital...

Com que no podia parlar de l’espant, he caigut en els seus braços feta un mar de llàgrimes i gemegant com si s’acabara el món. I quasi s’ha acabat, perquè han començat tots a cridar pels descosits a la vegada!

– Filla meua!

– Perla!

– Què tens?

– Xiqueta!

– Què t’ha passat?

Es veu que el plor i els gemecs m’han descongelat la gola, perquè a la fi he pogut dir entre sanglots: – A mi, res! A vosaltres! Què vos ha passat a vosaltres?

Aleshores s’ha fet un silenci tan llarg com la platja de Gandia i tan espés com el bon xocolate. I després, amb un filet de veu, ma mare ha murmurat: – Que no tenim premi...

– Què? Què?

He preguntat dos vegades perquè ni em podia creure que no ens hagueren donat premi, tan bonica com és la falla, ni que s’ho prengueren tan a pit.

Mon pare ha intentat aclarir-m’ho amb tota la seua dolçor: – Que la falleta no té premi, filla meua. Tenim un disgust que rebentem!

– Esteu faves o què? – he bramat, indignada – M’he emportat un esglai de por! Em pensava que havia passat una desgràcia de veritat!

I aleshores, com si els haguera tocat a tots la mateixa tecla, han esclatat en rialles i han tornat ha ocupar-se del que tocava: el xocolate i els bunyols del desdejuni.

Quines falles m’esperen amb aquesta colla!

Equilibri { 093 }

berenar, que està molt lleig que la fallera major infantil no es presente a l’hora que toca!

L’encaputxat “Del que tinc por és de la teua por.” William Shakespeare

per Oscar López - (Poeta del silenci)

CONTEN QUE FA UN TEMPS VA APARÈIXER PER LA CIUTAT UN XIC d’aspecte estrany, taciturn i solitari. Cap persona de la ciutat coneixia la procedència exacta d’este personatge tan peculiar. Les persones amb les quals convivia no podien silenciar les inquietuds i sentiments que despertava la seua presència. I era per un únic motiu, anava amb la cara tapada amb una caputxa negra. El negre és un color amb moltes connotacions i no totes positives. Per a fer-ho tot més sinistre la caputxa era molt semblant a les que es podrien veure en qualsevol pel·lícula d’acció, on ixen terroristes, soldats o atracadors. Se’ls va dir als veïns que l’obsessió per la caputxa era perquè tenia una malformació en el rostre i patia d’ansietat social però era inofensiu. Els mateixos veïns crearen una aura al voltant de l’encaputxat que el convertia en un personatge amb secrets ocults, mitificant-lo, definint-lo, etiquetant-lo, possiblement com a un element rar i perillós, encara que, mai havia donat motiu perquè ningú pensara que ho fóra. Era l’aspecte intimidador.

Els veïns sabien que l’encaputxat es quedava hores i hores en el parc, assegut en un banc mirant els jocs dels xiquets, com corrien, com reien, com eren xiquets. Sovint se li acostaven amb la curiositat dels xiquets i li preguntaven el perquè de la caputxa. Intentaven amb la imaginació esbrinar que hi havia darrere, volien saber, si era un monstre o un heroi?

A l’encaputxat mai ningú li va observar cap comportament violent vers als nens, més aviat era el contrari, pareixia submís. Als adults, a la gran majoria els costa recordar quan eren xiquets. La societat és com un nen malcriat en recerca de sa mare. Temps difícils. Una depressió econòmica junt amb la perduda de valors humans s’havia incrementat de manera exponencial i començava a instal·lar-se entre la societat. Eren esclaus de la seua incapacitat per obrir noves vies i deixar les sendes velles. No sabien explotar el potencial amagat en cada un d’ells. No s’arriscaren a defensar els seus drets. Deixaren marxar els somnis i els malsons acudiren com carronyaires a la víctima. Este encadenament de successos crea por i molt prompte la por ha acabat empresonant a la societat. La por i la impotència s’instal·là en les seues llars i buscaren a un enemic a qui senyalar de les seues culpes. Va córrer per tota la ciutat una remor que es convertí en un clam: la culpa és de l’encaputxat, el qui alguna cosa oculta alguna cosa trama, ell és la font de les nostres pors. -Jutjaren i dictaren sentencia. Però les vertaderes intencions

eren unes altres. Descobrir el rostre ocult baix la caputxa, perquè segurament té algun secret a amagar, pensaren temerosos els veïns. Tots els adults de la ciutat es posaren a la recerca del pobre xic. El trobaren en un parc als afores contemplant una invisible escena en silenci. Amb la força que proporciona tindre la majoria, no tardaren a immobilitzar-lo. Assetjat com estava, sense eixida possible, començaren a estirar dels plecs de la caputxa. Un mar de braços i mans caigué implacablement sobre ell. L’home es resistia com un lleó ferit. Era una escena esperpèntica. Dos determinacions entraren en conflicte la de l’encaputxat i la por de la majoria. La lluita deshonesta es va imposar al juí del sentit comú. De sobte algú es quedà amb la caputxa en la mà, l’alçà i la mostrà com un trofeu. La veritat de l’encaputxat quedà despullada a la vista de tothom. El seu rostre era deforme, els trets eren tan marcats que pareixia una caricatura de les que apareixen als còmics. Les persones s’apartaren com si fóra un empestat. Mentre, ell mirava al buit buscant on amagar-se. Es sentí impotent i avergonyit. Aleshores esclatà en un plor amarg. La gent que el rodejava perdé la por davant del desconsol de l’encaputxat. Les consciències, lentament comprengueren el sofriment que l’havien infligit sense aparent raó. Havien comés un error. Ningú dels assistents a l’espectacle va trobar prou forces per a parlar. La persona que portava la caputxa es dirigí cap a ell, li entrega la caputxa, l’encaputxat, absort en el dolor no tenia forces per agafar-la. El torturador mirà als altres botxins i tots al mateix temps feren un gest afirmant. Llavors procedí a posar-li la maleïda caputxa, lentament, sense oposició per part de l’encaputxat que el deixà fer sense cap problema. Els adults eren testimonis de la veritat de l’encaputxat i pensarem que el millor de moment era tornar-li-la a posar. La veritat quan es mostra, és crua. La caputxa li servia per a ocultar les cicatrius d’una vida difícil. El jutjaren pel seu aspecte i classe social. Era un marginat que es guanyava la vida venent ferralla. S’ocultava per ser acceptat. Li feia por fer-se vell en soledat. En la llunyania un xiquet cridà: - Veus pare! No és un monstre, és un heroi, perquè és diferent!

Eixe dia tots aprengueren: tindre por en defensar els teus drets et pot fer veure enemics on no hi ha.

Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al Millor Article dels Llibrets de Falla de la FdF any 2018

Equilibri { 095 }

Deixaren marxar els somnis i els malsons acudiren com carronyaires a la víctima.

Els fils ordenats dels insectes per Abel Dàvila - (Llicenciat en Belles Arts i poeta) Del buit de fam brolla el viatge: el teu camí el meu, la veu, la senda.

Isabel Garcia Canet

Esclata de ràbia la mà i els mots són diminutes pors.

Imagine suaument la nit en les pupil·les inexactes dels homes i mai la vida tindrà més vida, ni tremolarà desfilagarsada la llum en l’horitzó planer de les formigues

-un dia després d’un altre-

i la sensació de morir desapareixerà com un rastre de pa trist

immens.

El nostre semblant nevat s’emboirarà cap a un foc d’ales blaves, com aquell voraç ocell que observa els fils ordenats dels insectes

ocults

units

mil·limètrica -ment.

Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2018

©Salva Gregori

Por social a la crítica: autocensura i falles blanques per Aitor Sánchez - (Periodista i Membre de la Comfet (Comissió d’Estudis fallers de Torrent))

HAN PERDUT LES FALLES LA SEUA RAÓ DE SER? fem un exercici: peguem la volta a un cadafal, llegim les cartel·les i pensem per un moment...

Què m’ha volgut dir l’artista? Què ha volgut criticar?

Si la resposta costa de verbalitzar-se és perquè –efectivament- ens trobem davant d’una falla blanca, on la part estètica li ha guanyat la batalla a la sàtira i a l’escarni públic ètic, polític i moral d’una societat que viu en streaming la banal privacitat a les xarxes socials, però que es tanca a pany i clau o mira cap altre costat davant dels problemes reals.

Ens trobem en una societat menys reflexiva i cada vegada més autocensora. La festa fallera, en este joc d’espills, reflexa en els monuments esta pràctica. Segons la RAE autocensura és la “limitació o censura que s’imposa un a sí mateix” i tal com apunta Abellán (1982. pp. 169-180) referit al món de la creació literària: Per censura cal entendre el conjunt d’actuacions de l’Estat, grups de fet o d’existència formal capaces d’imposar a un manuscrit o a les galerades de l’obra d’un escriptor – amb anterioritat a la seua publicació – supressions o modificacions de tot gènere, contra la voluntat o el beneplàcit de l’autor (...) Per autocensura entenem les mesures previsores

que, conscient o inconscientment, un escriptor adopta amb el propòsit d’eludir l’eventual reacció o repulsa que el seu text puga provocar en tots o alguns dels grups o cossos de l’Estat facultats per a imposar-li supressions o modificacions amb el seu consentiment o sense ell.

Si del text anterior canviem la paraula escriptor per “artista” tenim una realitat ben palesa a la creació artística fallera. La crítica en la falla ho és per definició, però lligada a ella ha planejat la censura o autocensura com a dos cares d’una mateixa moneda. No es tracta d’un fenomen nou. Al llarg de la història, el poder polític -de qualsevol bàndol- sempre ha volgut controlar la festa, adaptar-la i reinventar-la si escau, per tal de nodrir-la amb l’imaginari i ideologia adient per perpetuar el sistema. Sobre tot és durant l’etapa franquista, tal i com comenta Gil Manuel Hernández, quan la festa fallera s’articula “redefinint la pròpia tradició (catòlica-conservadora) i adaptant-la a les noves circumstàncies i demandes (franquisme), va servir alhora de plataforma ideològica teòrica (ideologia) i pràctica (política) per promoure la interiorització quotidiana dels postulats del nou règim.” (Hernández Martí, 2002: 20).

Però després de la censura explícita és quan entra en joc l’autocensura en plena democràcia, on la desafecció política de la societat i el conformisme de gran part del sector faller amb la classe política i econòmica dominant han acorralat la crítica de la base del monument. L’atorgament de premis per part de l’Ajuntament i després Junta Central (o locals) ha fet que en els anys 2000 proliferaren falles blanques en la secció especial (i amb elles el seus refregits en anys posteriors). De tal manera que la crítica quedava relegada a les falles de barri, menys visibles de cara

a la galeria o a l’impacte mediàtic. La grandiositat de l’efecte Nou Campanar i la cursa de les que els imitaven van marcar la línia a seguir. La societat actual del consumisme també va entrar de ple en el monument amb premis que promocionaven algun producte, empresa o col·lectiu i que falsament s’entenen com a crítica.

A l’actualitat es percep un tímid ascens del contingut crític al cadafal, com a conseqüència de la crisi, del malestar dels ciutadans davant la gestió política i econòmica, així com l’ascens de moviments i plataformes ciutadanes que tenen el seu reflex diari en els mitjans de comunicació i per extensió en el monument. Pot servir com a indicador els temes crítics de política nacional i autonòmica plasmats en falles de secció especial en els últims anys: Escàndol (Plaça del Pilar, 2014) on es feia una crítica a la Unió Europea cada vegada més fragmentada, o Pantomima (Pl. del Pilar, 2015) on la corrupció, les grans mentides, la por a allò ocult o a les guerres eren el tema central. Altres formes de vida, altres formes de ser (Na Jordana 2015), mostrava una altra crítica més social, parlant de les misèries de l’esser humà i la seua doble cara. De les falles de 2016 en

Equilibri { 099 }

L’investigador Salvador Císcar va desgranar en Anotacions i marques de censura en els esbossos de falla (1888-1971), cadascun dels esbossos que es conserven a l’arxiu Històric Municipal i al de Junta Central Fallera amb les marques dels censors corresponents, com a mena de catalogació. Vora 2.000 esbossos amb al·lusions polítiques, sexuals i temes morals vistos amb mals ulls per part, sobretot, de la dictadura franquista. En 1957 un 93,7% dels esbossos van ser censurats i és que l’ambigüitat era l’actitud més censurada, seguida de la temàtica eròtic-sexual i la política (Gil Manuel Hernàndez, 1996: 52).

El nou panorama polític amb la corrupció al front i l’independentisme català seran un revulsiu per a que les falles de 2018

secció especial destaquem la divertida Calla, Canalla!

(Cuba Lit. Azorín, 2016), amb escenes dedicades als polítics autonòmics i Perestroika (Pl. del Pilar, 2016) centrada en la nova etapa política municipal, autonòmica i també nacional, per a simbolitzar la fi d’una era i el començament d’altra. En 2017 el triomf de J. Monterrubio (Antiga, 2017) i la seua Eterna Seducció deixen fora del panorama la crítica política per centrar-se en comportaments socials (ús del mòbil, infidelitats, culte al cos, etc.). La Pl. del Pilar manté la càrrega afilada en Que li tallen el cap (amb escenes de política nacional: cartes de la reina de cors; autonòmica o local amb un Pere Fuset divuitesc) o la sempre perfecta caricatura de les falles d’Algarra en La maledicció de Mides (Admirant, 2017), centrada en una crítica econòmica i empresarial no tan visible al món faller i representada pels grans empresaris de Mercadona, Zara, Iberia, Vlc C.F. etc.

La por fallera a la crítica va remetent, pas a pas. El nou panorama polític amb la corrupció al front i l’independentisme català seran un revulsiu per a que les falles de 2018 tornen a recuperar grans temes en els seus ninots. Tal com van comentar els artistes en la presentació de projectes de la federació d’especial,

fins l’últim moment està tot en l’aire, tots pendents de l’actualitat per a omplir escenes. D’igual manera les poblacions han de seguir el camí de la crítica local i fer escarni públic dels nostres polítics, perquè al cap i a la fi, allò que fa diferent la festa fallera de la resta és la crítica per cremar. En una societat autocensurada i amb falta de reflexió global, les falles han de jugar el seu paper glocal i ser altaveu d’allò que no ens agrada, siga al nostre poble o a Corea. Tot siga per tornar a començar, tot siga per tornar a cremar les misèries humanes en la falla.

Bibliografia Abellán, M.L. (1982): Censura y autocensura en la producción literaria española. Nuevo Hispanismo, Nº1, 1982, pp. 169-180

HERNÁNDEZ MARTÍ, GIL-MANUEL (1996): L’etapa franquista (1936-1957), dins de La Festa dels falles, Associació d’Estudis Fallers, València. CVC. HERNÀNDEZ MARTÍ, GIL-MANUEL (2002): La festa reinventada. Calendari, política i ideologia en la València franquista. Publicacions Universitat de València. València.

CÍSCAR JUAN, SALVADOR (2014): Anotacions i marques

©Salva Gregori

de censura en els esbossos de falla (1888-1971), dins del llibret de falla Ramón y Cajal, Torrent.

ENTRE LA POR I LA IGNORÀNCIA per Xavier Estruch - (Professor) Contra la por és la vida, contra la por és l’amor, contra la por som nosaltres, contra la por sense por...

Raimon: Contra la por.

QUELCOM TAN SENZILL D’ENTENDRE COM QUE el nostre patrimoni cultural és l’herència cultural pròpia del passat, amb la qual un poble viu el present i transmet a generacions futures, n’és moltes vegades malentesa o ignorada per moltes persones.

Quelcom tan senzill com conèixer i gaudir de la pròpia cultura, és entès per una part de la societat des d’una perspectiva totalment esbiaixada. Com hem arribat ací? Segurament per la ignorància o desconeixement de tot allò que envolta a la nostra cultura, llengua i tradicions.

preguntes que ens facen evolucionar com a societat.

La no-ignorància és la veritable llibertat.”

La societat actual té uns valors que estan relacionats amb dinàmiques culturals massives i en un ús prou mercantilista dels mateixos. Fins i tot en temes tan cabdals com l’educació també ha sofert navallades per part de sectors que no són capaços de comprendre que tots els alumnes han d’estimar la nostra llengua, el valencià, i que han de dominar-la igual o més que el castellà. En el darrer decret de plurilingüisme en tenim un bon exemple. Eixa por a que els alumnes aprenguen cada dia més idiomes, no sols l’anglès, que òbriguen la ment i aprofundisquen en la importància de conèixer, entendre i respectar cada dia més la nostra cultura i el nostre patrimoni.

En el món de les falles, de vegades, escoltem fallers i falleres que parlen als fills en castellà, de vegades per costum, altres perquè creuen que és “más fino”, encara resta coentor. Des del món faller hauríem de donar exemple de respecte i estima per la nostra llengua i cultura, dia rere dia i en cada acte, aprofundint en la nostra cultura popular, sense por, obrint nous camins en els que el respecte i l’estima pel nostre patrimoni cultural i festiu siga cada dia més nostre, més sòlid. És una tasca de tots i totes.

A. Vericat diu: “La ignorància és l’antítesi del coneixement i el coneixement és el futur de les societats modernes. No es pot estimar sense conèixer i lamentablement cal protegir per estimar.

I estem obligats a estimar per protegir i, a la vegada, hem de gaudir per conèixer i poder plantejar-se

La por és sovint la cara oculta de la ignorància.

Moltes persones temen el que desconeixen. Davant del nostre propi desconeixement, és fàcil donar una mica de llum al nostre obscurantisme llegint, estudiant, informant-nos... En definitiva, posant-nos al dia pel que fa al nostre quefer diari.

Quan la ignorància parla, la intel·ligència calla, riu i s’allunya. La ignorància és la llavor de la intolerància.

ELS COLORS DEL PLOR per Josep Micó - (Llicenciat en Filosofia i poeta) Fem joc de nou a l’estranya ruleta i llancem daus inèdits al camí.

Lladres gasius, amb el foc per botí, cremen el darrer fum de la llibreta.

Maria-Mercè Marçal

no saben els colors que trobaran a l’arc de sant Martí després del plor.

el traç en l’itinerari del vol. com l’amant -un treball ja no diu semprei els amics són volàtils com la borsa. la salut és una ruleta russa, les llibertats preguen un sentinella que ensenye les tisores de la nit.

si el planeta és un cavall espantat,

qui li col·locarà la brida al cap?

ningu no ha tornat del viatge final mes,

ens du la foscor a la foscor?

no podrem mai domesticar els vents, Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2018

ni allisar les onades de la mar.

Equilibri { 103 }

cap agenda pronostica al complet

Preservació de la nostra memòria cultural: tasques dels espais museístics. per Alberto Bou - (Director del Museu Faller de Gandia, del Centre d’Interpretació de la Festa i de l’Arxiu de la FdF de Gandia)

DES DE LES ÈPOQUES MÉS REMOTES, quan l´home pintava les cavernes, feia escultures referides a la fertilitat, entre altres temes, i treballava amb eines fetes de materials que podia aconseguir de la caça o de les capes més superficials de la terra, l´esser humà ja buscava la manera de poder deixar constància de la seua presència, de la seua experiència i de les seus creences i rituals.

Esta necessitat de deixar constància històrica, es pot veure amb dues vessants, una que està protagonitzada per la necessitat de perdurar en el temps i un altra molt més pràctica en la qual l´experiència es convertia en part fonamental del coneixement i de la ritualització.

Un exemple sobre el que podríem denominar el primer arxiu conegut en els inicis de la història dels assentaments en el terme de la

nostra ciutat és la cova Parpalló-Borrell. En aquest paratge s´han trobat 5034 plaquetes gravades i pintades amb motius animals i geomètrics que daten des de l´any 23.000 fins al 12.000 abans de crist.

Per què es van emmagatzemar aquesta quantitat d´obres d´art moble paleolític que suposen el conjunt més important trobat a Europa?

Les interpretacions són diverses però una de les més respectades és que la cova era un lloc de transmissió de rituals, experiències o de coneixements. Pot ser que aquestes plaquetes, que per a nosaltres són obres d´art d´incalculable valor, foren documents que consultaven els nostres avantpassats fa 25.000 anys amb la mateixa finalitat amb la qual nosaltres acudim als arxius o biblioteques actuals.

L´esser humà ha tingut la necessitat de consignar les seues obres, la seua experiència per transmetre-la de generació en generació des dels inicis dels temps, i sempre ha trobat un obstacle que encara, hui en dia, no està resolt; la conservació en el temps.

Aquesta conservació de les manifestacions dels

Poc a poc, en l´època del naixement de les ciutats, en les civilitzacions que envoltaven els rius Tigris i Èufrates i la necessitat de guardar el cens o la comptabilitat feren que es donara importància al emmagatzematge de documents que ells consideraven importants. Els materials, com el pergamí, són de molta durabilitat però encara així s´utilitzaven caixes de fusta o vori cilíndriques envoltades amb teles de cotó o lli per protegir-los dels insectes.

L´escàs volum documental no plantejava problemes d´espai però tot açò va canviar amb l´invent de la impremta i la seua generalització a

l´època moderna, el paper es va imposar i amb ell els seus problemes de conservació pel seu volum i per la seua fragilitat.

A partir d´aquest moment la quantitat documental es multiplica exponencialment fins arribar als nostres dies amb la revolució digital.

Però arribats a aquest punt hem de preguntar-nos quina necessitat o per què, són necessaris hui els arxius en tots els seus diferents formats. El primer terme que hem de definir i que és fonamental per ser conscients de la seua importància és Patrimoni.

Manuel Vázquez Murillo el defineix com “un conjunt de béns que ens arriben dels nostres avantpassats que nosaltres utilitzem i que hem de passar als nostres successors i si és possible, enriquits” El patrimoni està composat per totes les disciplines de l’art, el folklore i tot aquell document d´arxiu (llibres i publicacions) que per la seua importància com a font d´informació és susceptible de ser investigat, constitueix el patrimoni bibliogràfic i documental.

La conservació d´aquests documents, de caràcter

Equilibri { 105 }

documents físics, en un principi, únicament es feia intentant resguardar-los de les inclemències del clima en abrics i coves, les quals eren utilitzades en molts casos com refugis.

Llibret Falla Passeig Germanies 1928.

Col·lecció Ivan Morant

històric, adquireix una importància clau dins d´aquella comunitat en la qual estan contextualitzats i es planteja el compromís social i cultural de garantir el seu futur i la seua accessibilitat. Sense conservació no existeix utilització possible.

Aquesta evidència que aparentment és molt fàcil d’entendre està en l’àmbit faller molt lluny de ser assimilada.

Analitzem sense profunditzar massa en quin estat es troben els documents fallers, i recordem-ho, documents d’una manifestació que té més d’un segle d’antiguitat i declarada patrimoni immaterial de la humanitat per la UNESCO. La festa de les falles sempre s’ha considerat un art efímer perquè any rere any ha reduït a cendra el monument, pilar fonamental de la festa. Però la seua complexitat ha

augmentat al llarg del temps, el desenvolupament d’activitats al seu voltant, de la professionalització d’aquestes, la necessitat organitzativa... tot ha anat íntimament lligat a la creació d’una gran quantitat de documentació en la major part dels casos menyspreada i absolutament dispersada en mans particulars sense cap control ni garantia per a la seua conservació.

L’actual panorama, en la meua opinió, és molt deficient en la nostra ciutat i està molt lluny de la normalització, encara que poc a poc i des del màxim òrgan de la representació fallera (Junta Local) comencen a prendre mesures per intentar solucionar aquesta problemàtica que ha fet que moltíssima documentació desaparega per sempre.

Aquest problema pot ser el principal punt negatiu que ha de tractar de solucionar la festa, i aquesta és en funció dels seus components. Són ells, els participants i creadors d´aquesta manifestació els primers que han de prendre consciència de la importància de protegir el seu patrimoni, per conservar-lo i fer-lo accessible a les futures generacions.

A Gandia tenim una oportunitat que no podem desaprofitar, les falles de la nostra ciutat allunyades de la total influència política disposen de l’edifici del Museu Faller, amb un arxiu normalitzat en unes instal·lacions que arrepleguen molts condicionants per a classificar i conservar en el temps tota aquella documentació física que es genera.

Els objectius han de ser organitzar la documentació, completar l’arxiu amb recollida de material susceptible de ser classificat i ficar tot aquest a l’abast del major nombre de persones possibles. És fonamental que el col·lectiu faller i cada comissió en particular prenga consciència de la necessitat de garantir amb la major seguretat possible la memòria de la nostra festa. Qualsevol document ha de ser susceptible d’un anàlisi previ per valorar el seu estat de conservació i la seua importància, la seua conservació és bàsica, neteja fora de qualsevol humitat, allunyat de la llum solar i de condicions climàtiques adverses, dipositat en continents que estiguen lliure d’àcids (caixes de cartró o subcarpetes) amb suports estructurals metàl·lics en la mesura que es puga.

Aquestes característiques estan presents a l’arxiu del Museu Faller de Gandia, hem de comprendre que el seu espai és el de tots els fallers i existeix en la mesura en que tot el col·lectiu puga fer ús d’ell.

Quina és la mirada que hem d´adoptar cap el futur?

En primer lloc, els canvis estan succeint a una velocitat

Equilibri { 107 }

Al Museu Faller de Gandia s’ha començat una tasca, des de l’any 2010 és ininterrompuda, amb l’objectiu d’organitzar i catalogar rigorosament fent accessible a tots aquells interessats l’arxiu de les falles de la ciutat. l’Adef (Associació d’Estudis Fallers) a la ciutat de València, pioners en la cerca de documentació per establir un centre de documentació, va aconseguir obrir-ho però amb constants intermitències posant de manifest la poca cultura política i col·lectiva que envolta aquesta problemàtica.

Arxiu de la Federació de Falles en el Museu Faller de Gandia.

sense precedents en la història. L’era digital i informàtica ens planteja reptes difícilment imaginables, però és segur que el primer camí que s’ha de transitar és la digitalització del arxius i els seus documents. La societat actual està immersa en Internet i són les seues eines les que hem d’aprofitar per aconseguir un dels nostres objectius: arribar al major nombre de persones.

Aquesta digitalització canvia la naturalesa dels arxius, aquests han estat considerats com el lloc adequat per cercar informació, el seu catàleg ofereix a l’usuari referències especialitzades, però quan un estudi demostra que la meitat de la població no pot estar més de dues setmanes sense Internet, hem d’utilitzar les eines que ens proporciona la xarxa global (motors de cerca, visualització, difusió...) per continuar la nostra tasca. En el Museu Faller de Gandia, i gràcies a

la presa de consciència de l’actual Junta Local, està generant-se una plataforma de cerca mitjançant la pàgina web del Museu amb motors de cerca de la documentació digitalitzada de l’arxiu de la federació de falles, arxiu de la memòria de tots els fallers, que pretén arribar a tothom interessat, arxiu que conformarà la història d’un moviment que articula una gran part dels col·lectius socials i que està a les mans de cadascú de nosaltres la tasca de deixar-ho per al coneixement futur. Tenim el dret de reclamar la cura del nostre patrimoni, però també tots tenim el deure de cuidar el millor possible (i això és competència dels arxius) el nostre material documental i bibliogràfic.

Hem de plantejar-nos seriosament si volem que la nostra memòria, que la nostra festa que s`ha convertit en patrimoni immaterial, arribe a les següents generacions amb les màximes garanties.

Equilibri { 109 }

BIBLIOGRAFIA: - Agerich Fernández, I. “Conservación preventiva y Plan de Gestión de Desastres en archivos y bibliotecas.

Ed: Ministerio de Cultura. Secretaria General Técnica, Subdirección general de publicaciones, información y documentación, Madrid 2010.

- Alberch, R. “Archivos, memoria y conocimiento”. Ed: Trea, Gijón 2001.

- Deanna B. Marcum. Presentación para “Ebsco Leadership Seminar”. Ed: Associate Librarian for the Library of Congress. Boston, Massachusetts, enero de 2016.

- Hernández Martí, Gil Manuel.

“Los estudios falleros. El desarrollo de la investigación social sobre las fallas de València”. Anduli, Revista Andaluza de Ciencias Sociales, 2006.

- Kathpalia , Y. P. “Conservación y preservación de archivos” . Archivos Nacionales de la India, Delhi 2009.

- Mozas Hernando, Javier. “El llibret de la Falla:Uns publiquen, altres custodien. Institucions i organismes editors i conservadors de llibrets de falla” Ed: Generalitat Valenciana, 2014.

- Pené, Mónica G. y Bergaglio, Carolina.

“Recomendaciones básicas para la conservación de documentos y libros”. Ed: Instituto Cultural de la Provincia de Buenos Aires, Buenos Aires 2009.

- Vázquez Murillo, M. “administración de documentos y archivos: Planteos para el siglo XXI”. Ed: Alfagrama 2006.

Etapa de la Derivació Llorens Bustos Josep Antoni Fluixà Jose Manuel Prieto David Moreno Josep Enric Gonga Adrian Serlik Encarna Sant-Celoni Gemma Peres Pura Maria Garcia Vicent Pellicer

El jurat de falla L’Enemic imaginari Història d’una passió nova Vaja merda!

Deliri de control Deliri místic Titanes Deliri eròtic Qui sóc jo ara?

Deliri de reivindicació

©Toni Deusa

Equilibri { 111 }

El jurat de falla per Llorens Bustos - (Escriptor) Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al Millor Article dels Llibrets de Falla de la FdF any 2018

JULIÁN SAN BLAS HAVIA ESTAT DURANT tot el matí visitant monuments fallers per la ciutat, no la natal, si no, en la qual treballava des de que va ser destinat pel Ministeri de l’Interior a la comissaria de la policia nacional i en la qual, com subinspector, exercia el càrrec d’agent judicial a la secció d’homicidis. En certa manera, li va resultar una experiència inoblidable en què va atendre amb rigor cadascun dels apartats que li van recomanar els de la Junta Central Fallera.

Va posar interès succint en la valoració global dels monuments, de la mateixa manera que estava acostumat, i no va deixar escapar cap dels apartats que havia d’omplir, sobretot en l’apartat d’enginy i gràcia que no havia d’igualar en puntuació a la resta per existir un premi en cada categoria; sent la secció especial la que va haver de valorar. Tampoc va comentar res amb els companys de l’esdeveniment per no donar que parlar i mantenir així la incògnita fins al lliurament de premis. Això li van dir els de la junta i ho va dur a peu de la lletra. Quan va arribar a casa, la seva dona, es va interessar i va intentar sostreure-li el motiu pel qual no s’havia quedat a dinar amb la resta dels membres del jurat, li va contestar que, per menjar-se un plat d’arròs al forn preferia fer-ho a casa, ja que havia tingut prou component-se un entrepà i una llauna de cervesa a la casa de la marquesa que ell mateix es va haver de compondre.

La dona, cautelosa, devia convèncer-lo perquè li revelés el resultat de la classificació i, en acabar

de dinar, en un dels viatges en què el seu marit es va dirigir a la pila per deixar els plats li va preguntar de cop i volta: -Mai em vaig imaginar que et convoquessin per jurat de falles.

Aquella inesperada declaració, va fer que s’esfumés l’ànsia d’emprendre qualsevol discussió sobre les falles. Convençut d’això i, abans de quedar assegut al sofà, li va contestar: -Fa vint anys que treballe com a policia judicial, crec que ho hauran tingut en compte, no és que vullga vanagloriar-me, sóc persona que gaudeix de reputació, o almenys això tinc entès.

La dona al presumir que s’havia enfadat, va intentar solucionar-ho.

-Alguns diuen que aquest tipus de jurats estan amanyats, fixa’t quan donen els premis, no hi ha per on agafar-los, és com un sorteig.

O rifa com la que fan de tant en tant. Mai guanya la falla que agrada a tots, al contrari, sempre s’emporta el primer premi l’artista que arregla la partida.

Aquella resposta li va posar en alerta.

-No comences que et veig vindre.

-Saps que sóc una tomba -va afegir ella-,

-Com saps tu la que ha guanyat?

-Alguna cosa m’ha dit la que ens ha convidat per telèfon, abans que tu arribares a casa.

Aquella insinuació va ser la que va tallar la conversa; no hi va haver una altra fins que es van trobar al bany, ell una dutxa, ella maquillatge.

De fons, van escoltar la retransmissió de l’entrega de premis a la televisió local, això va fer que Julián rememorés el dia que li van indicar si desitjava assistir com a jurat. Després d’acceptar, va rebre una trucada del seu amic, un faller que coneixia des que va arribar a la ciutat, el va convidar a dinar al taller de l’artista que va anar a visitar, a la que es va quedar meravellat en veure la manera com componien els monuments, des de la peça de suro banc, fins que el pintor donava color amb els seus pinzells.

-Ja van a donar els premis de la categoria especial! -va saltar la seva dona des del centre del menjador.

Julián es va portar la sorpresa en veure-la vestida.

Estava perfecta, s’havia col·locat un vestit nou i a més per estrenar aquest mateix dia.

-Què fas tan arreglada? -es va interessar.

-Anem a celebrar el primer premi ... estimat.

Va començar a sentir-se malament. Com va ser capaç de valorar aquella falla que havia guanyat el primer premi? Segons el seu criteri era inferior a les altres. Va començar a recapitular totes les trobades que havia tingut des que va admetre pertànyer al jurat, cinc dinars amb l’artista, tres

àpats pel president de la falla, dos sopars amb la mare d’una de les reines i, a més, li havien nomenat faller d’honor. El secretari de la Junta Central, després d’una breu pausa va dir aixecant la veu.

-¡Primer premi, Enginy i Gràcia millor falla de Gandia!

Va quedar perplex mirant com la seva dona saltava d’alegria.

-Com saps el resultat?

Ella el va mirar amb tota la tendresa del món i va respondre: -Estimat, la meva amiga em va dir que l’artista havia repudiat a dos membres del jurat, el president va fer el mateix a dos més, dos que sabia amb quina comissió simpatitzaven, així que, total els calia alguns que no tinguessin ni idea, un d’ells eres tu, per això et van convidar a participar. Et vaig dir que la partida s’arregla quan s’apanya. Quina alegria. Va a pujar la seva filla a pel banderí, veuràs amb quina gràcia ho mostra.

-La que ha dit que ha guanyat és la pitjor.

Recorde perfectament cadascun dels apartats, amb l’única cosa que igualava a la resta era en el de presentació, anem, l’arranjament de la gespa i poc més.

-Anem que hi ha sopar gratis, veuràs com et feliciten. I no t’enfades, que havent anat tu, segur que estan satisfets amb el resultat. I a més t’han regalat un Floc i Flama, què més vols.

-No crec que participe més.

-Buscaran a un altre que estigui d’acord amb l’artista.

Equilibri { 113 }

però m’agradaria saber quina falla ha guanyat, o almenys la que tu millor has valorat com a tal. Estem convidats per celebrar el premi a la millor falla de Gandia.

L’Enemic imaginari per Josep Antoni Fluixà - (Mestre, escriptor i director de la Fundació Bromera per al foment de la Lectura)

EL GENIAL DRAMATURG FRANCÉS Molière té una obra que es titula El malalt imaginari. Aquesta obra està protagonitzada per Argant, un vell hipocondríac obsessionat per la seua salut. Al seu voltant hi ha la seua dona, els metges i altres persones que només busquen heretar la fortuna de l’ancià. L’única que intenta que el seu amo abandone les manies és la serventa, Toinette, que, finalment, convenç el vell perquè simule la seua mort. I, aleshores, és quan descobreix les males intencions dels qui l’envolten, a excepció de la seua filla, l’única que li professa un amor sincer, a pesar de l’actitud d’Argant en contra dels desitjos de la seua filla. El vell la vol casar amb un metge ric i la jove ho vol fer amb el seu pretendent estimat. Ens trobem, per tant, davant d’un personatge que pateix un deliri o un complex imaginari, igualment perniciós i destructiu que qualsevol altre. Com, per exemple, la síndrome de l’enemic imaginari, prenent-li, en part, el títol a Molière.

Es tracta d’una malaltia -podria, fins i tot, destacar o subratllar la paraula malaltia- que té greus conseqüència per a qui la pateix, sobretot de caràcter social. Per això, jo sempre li he fugit com el gat escaldat de l’aigua bullint.

Sempre he procurat no veure mai els altres com a enemics, en tot cas com a adversaris o competidors.

No sempre ho he aconseguit, naturalment. Ho confesse! Alguna vegada he caigut en el parany i es passa malament. Si t’obsessiones, pots arribar a patir una autèntica tortura psicològica. En conseqüència, he procurat sempre desfer-me dels meus suposats enemics. He intentat comprendre’ls, posar-me al seu lloc i desdramatitzar les seues accions encara que em perjudicaren d’una manera directa.

Això, m’ha fet -almenys d’una manera conscient- deslliurar-me de tindre enemics imaginaris, encara que no patir-los de part d’un altre.

Fa molts anys, el meu bon amic i admirat escriptor Vicent Borràs,

em presentà en un acte a l’Escola de Magisteri de València amb un discurs benvolent en el qual destacava la meua multiplicitat de tasques i de camps d’actuació.

Hi va dir, textualment, que coneixia més de mitja dotzena de Joseps Antonis Fluixàs: el Fluixà escriptor, el Fluixà mestre, el Fluixà conversador i tertulià, el Fluixà activista cultural, etc.

I remarcà o emfatitzà el seu argument afirmant que feia tantes coses, i diferents, que «no tenia temps de fer-me enemics». Jo, com és lògic, li vaig agrair molt les seues paraules d’amic que desprenien una visió excel·lent -amb tota seguretat excessiva- de la meua persona. Però no em vaig poder reprimir a l’hora de mostrar-li un desacord fonamental: els enemics, molt sovint, no es fan, sinó que et creixen sense que tu ho pretengues.

L’enveja, la competitivitat o l’excés d’ego personal són la causa que et fa nàixer i créixer com a enemic imaginari d’una altra persona.

Encara que, en molts casos, ho ignores. Aquest fenomen, per

desgràcia, es dóna amb molta freqüència en un àmbit on, per coherència intel·lectual almenys, no hauria de donar-se: en el món cultural. I, més encara, si aquest és menut i reduït en extensió geogràfica i en projecció social.

Sembla, evidentment, una aberració, perquè per pura necessitat de subsistència s’hauria de mantindré unit. Però la realitat és la que és i, més assíduament del que és recomanable, trobem que hi ha enfrontaments entre col·lectius, grups, capelletes o entitats que tenen per objectiu la difusió de la nostra cultura i la nostra llengua. Al meu poble, per exemple, vam tindre dues llibreries i dues editorials renyides durant una temporada. I a la meua comarca, hi ha hagut també tres editorials valencianes els impulsors de les quals mantenien conflictes que dificultaven les seues relacions personals. De fet, jo mateix he sofert trencament de relacions en un cas i enemistat clara en l’altre, fins a esborrar-me com amic del facebook i boquejar el meu accés

al seu mur, només per mostrar-me amic fidel d’un d’aquests editors.

Els enemics, per desgràcia, van creixent amb el pas dels anys perquè hi ha gent que no comparteix les teues idees, li desagraden els teus actes o bé t’ajuntes amb persones que són vistes com a enemigues. És allò dels «amics dels meus amics, són els meus amics», però a l’inrevés: «els amics dels meus enemics, són els meus enemics».

En aquest sentit, puc afirmar que més que tindre enemics imaginaris, he sigut jo més bé l’enemic imaginari d’altres persones. Lògicament, no puc posar la mà al foc i, potser, jo també n’he fet alguns amb raó.

Ho sent! I des d’ací els demane les meues disculpes. Jo no he pretès mai ser un referent, o almenys un únic referent, en cap dels camps en què he actuat, però sí que he observat en el món de la cultura -i el valencià no és cap excepció- gent que té la pretensió i la vanitat de ser el millor especialista del tema en el qual s’ha especialitzat i veu com a enemics els altres

que també treballen o tracten el mateix tema. Quan, en bona lògica, totes les aportacions són necessàries. Treballar units pel valencià i per la nostra cultura és el que ens fa falta. De baralles ja en tenim massa i d’enemics sempre ens sobren. Sobretot, si són imaginaris.

Equilibri { 115 }

L’enveja, la competitivitat o l’excés d’ego personal són la causa que et fa nàixer i créixer com a enemic imaginari d’una altra persona.

©Salva Gregori

Deliri de grandesa.

La realitat que Gandia serà la capital cultural no és un deliri

Història d’una passió nova per José Manuel Prieto - (Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament de Gandia, Delegat del Govern amb les Falles i Periodista) D’ENTRE TOTES LES FORMES DE GRANDESA QUE LA HISTÒRIA AMAGA ENTRE nissagues de poder, llinatges evocadors i miracles màgics, el pixavinisme és la cultura que millor combrega amb una forma de xovinisme tan internacional com els efluvis de la seua Fideuà i tan ardent com el color del seu sol roig els dies de ponent. Un localisme transgressor, un efecte de fama internacional i abast de terme municipal que és alhora una voluntat d’expansió napoleònica, un combregat de passions i delers de la nostra millor estampa de mar i muntanya i una sensació de potència vinculada al llegat dels Clàssics de la literatura del Segle d’Or, el substrat de la família Borja i de la cort del Duc Alfons el Vell o, més recentment, dels fideus que sobre la barca de Santa Isabel inventaren una nova manera d’olorar la mar en el plat. Els de Gandia som així: inconfusibles, màgicament previsibles, mundialment publicitaris. No és el nostre un xovinisme a l’ús, perquè la nostra fita no acaba amb els límits del terme: és ahí on comença una voluntat d’expansió que ens duu a promocionar la Fideuà enllà del continent, alçar la veu perquè se sàpiga que ací tenim la primera universitat jesuítica del món, que el nostre sucre de canya fou la prosperitat d’una terra víctima d’errades alienes (sempre les ingerències en els punts d’ombra de la nostra història) o que amb la ceràmica dels nostres palaus estan fets els passos dels cardenals a Roma o les estances de Sant’Angelo, on les ceràmiques conserven els trets idèntics als dels taulells del nostre Palau Ducal. Una voluntat engrandida amb una capacitat d’empenta col·lectiva que ens ha permès refer-nos de l’expulsió dels moriscos, la sotsobra de la pesta o les epidèmies i la filoxera que acabà amb la parra i la vinya, el secà d’abans de la taronja. Tenim punts d’ombra, sí, però hem conreat una poc comú capacitat de determinació conjunta, per sobre dels pensaments, que ha estat la nostra més eficaç campanya publicitària. Abans, això sí, que la silicona i el tanga, el pectoral o l’arracada de plata substituïren la façana de la nostra mar i la convertiren en una sort de Palm Beach exportada amb testosterona i mala baba: la cutre excepció del Shore.

No és cap deliri de grandesa. Si de cas, una grandesa humil, ben edificada, latent i alguns cops silenciada, víctima de l’ombra aliena de la història, d’altres urpes forasteres i d’un substrat de meninfotisme compartit enllà de l’horta de Gandia (els efluvis d’Almansa i

Eixa íntima nostàlgia del futur explica que en este indret ocorregueren alguns dels fets més notables de la història valenciana, on es decidí per poc el futur del Regne d’Aragó o s’escriviren les més nobles històries de cavallers, glossades i lloades pel mateix Miguel de Cervantes, brodat amb fil d’or en el relat d’una nació invertebrada on esta perifèria ha apuntat cap a alguna cosa més que el bucòlic Levante feliz. La nostra és la nostàlgia de futur que explica una embranzida cultural constant i al marge dels embats d’una història caïnita i amarga. Un potent moviment cívic que desterrà l’imaginari de la ‘Valencia chica’ per despertar en un combregat de flor de taronger, salobre i música de dolçaina. Un potent relat vital amb la metàfora perfecta de la vida que explica, amb cada foc de març, que el solstici de la primavera renova fins i tot les promeses que semblaven esmorteïdes i que, en el renàixer, hem fet foc de les cendres. Un tornar a començar en la medul·la del nostre potent imaginari que és, ara que

tornem a les arrels després del bac i l’ensomni d’una època de vi i roses (quin vi, i quina ressaca!) per despertar en un renovat entusiasme fet de tornar a la crema de la primera estoreta velleta. Cap deliri més que no siga el de seguir alenant per poder somiar amb la llibertat necessària. Massa postals de l’evidència per respondre a la pregunta de qui som, o què hem vingut a fer, i construir un relat que sabem però que, sembla, ignoràvem.

La primera Capital cultural valenciana vol escriure amb majúscula la primera lletra d’un espai d’acollida entre capitals a un indret del país que cerca col·laboracions i sinèrgies amb terres pròximes, i que exerceix una capacitat d’atracció a mig camí entre la fascinació i l’encanteri. Si existeix aquest, dura segles. I ha congregat el millor del nostre temps i el més potent del nostre espai, enlluernant la consciència (“de no ser res si no s’és poble”, màgic Estellés) de ser en la voluntat compartida de tornar a la terra: la millor i més eterna forma de deler. El relat que explica la nostra història i, ara, el projecte de nostàlgia de futur que la llega amb solemnitat a la consciència cívica que entèn que viure és prendre partit, com encertadament escrivia Gramsci. Fet i fet, no tenim altra manera de significar-nos, excepte esta, que parla de la nostra mirada immortal i la nostra voluntat immutable. D’este espai per viure la història, tornant a Miquel Martí i Pol, amb la sensació que en la seua finitud està l’eternitat anhelada. O que, com en cada cicle del foc que purifica, viure és tornar a començar cada instant. Tot just el que ens ensenyà la primera estoreta velleta i el que escrivim en esta història d’una passió nova.

Equilibri { 119 }

els seus mals foren un mal que cent anys durava i un cos que no ho aguantava). No hem estat gegants, però sí Davids vencent sempre les adversitats, amb aliats immillorables: “un espai concret d’història que ens pertoca, i un minúscul territori per a viure-la”, fent valdre els versos de Martí i Pol que ignoraven encara la millor sorra testificant que s’han fos el cel i el mar, o que des del Montdúver és possible edificar l’ascensió de tota una infància cap a un relat vital identificat amb el poder d’atracció d’esta terra: faces el que faces, sempre acabes fent de Gandia el camí de tornada ben a prop de la casa de sempre. Dels somnis d’abans.

Vaja merda! per David Moreno - (Artista Faller)

VAJA MERDA! NO SE QUANTES vegades vaig sentir i vaig llegir aquesta expressió quan plantem “Ekklesia” en Nou Campanar. Per no parlar del manit “això no és una falla”. La primera falla que record la vaig veure quan tenia cinc anys i des de llavors he estat obsessionat amb les falles. He devorat en, fotos, falles de totes les èpoques. No podria quantificar quants quilòmetres he fet veient falles, les falles que he vist. Els milers i milers de fotos de falles que he acumulat i revise periòdicament per millorar el meu treball. No hi ha ni un dia en la meua vida que no pense en falles i estic segur que tampoc hi ha un dia que no esmente la paraula o l’escriga. No sé el nombre exacte de falles que he fet al llarg de vint-i-cinc anys. Els esbossos previs que han passat per les meues mans perquè de la

meua opinió. I tampoc podria explicar els que he trepitjat encara que sí en els quals he treballat i són molts. Els projectes en els quals he intervingut donant idees o participant d’alguna manera en el seu disseny. Vaig començar molt de pressa i les falles són la meua passió...... ......i no podria definir el que és una falla. Però ells sí.

No la podria definir perquè he vist com van mutant al llarg de les dècades. Dels primers parots, als cadafals amb les figures en alt d’un pedestal, a com s’han anat desenvolupant i canviant els esquemes compositius de les rematades figuratives, com ha anat canviant la tipologia decorativa.

Podria parlar d’elles perquè les estudie i segurament tinc una visió de conjunt bastant àmplia.

van succeir a aquesta.

Vaja merda! recorde perfectament la primera vegada que vaig escoltar aquesta expressió utilitzada per referir-se a una falla. Farà més de vint anys. Jo era un adolescent i era el temps en què no sabies com eren les falles fins que no apareixien al carrer. Vaig girar la cantonada del carrer Maldonado i em vaig trobar aquest fascinant elefant que va canviar la meua visió de les falles. La falla era “Caceres” de Julio Monterrubio.

Una falla icònica que va canviar l’estètica de les falles. Recorde perfectament com a molta gent al peu del monument es parava i es dedicava a increpar a l’artista i a expressar exabruptes i paraules grolleres. Avui Monterrubio és un dels artistes més premiats i que la seua estètica és la línia que han seguit moltes de les falles que

Sóc de poble i encara que vaig ser faller fins als 19 anys solament puc explicar les falles des de la capital. Doncs és des de València des d’on les veig i des d’on he conegut les seues entranyes en els últims quinze anys. No és quant del que escric seria traslladable als pobles però estic segur que el que succeeix a València en l’àmbit estètic amb les falles influeix en tot l’àmbit faller.

Analitzar perquè a l’espectador li agredeix tan qualsevol desviació del cànon faller de cada època no és fàcil. Potser perquè les falles són una festa catàrtica i ritual. Abandonem la nostra vida rutinària per ocupar el carrer, reunir-nos en grans grups i ser allò que no som habitualment.

Aquest ritual es converteix en

Equilibri { 121 }

Però ells no.

ŠDavid Moreno

Però no és cert. Ekklesia, que va generar debats tan aferrissats va desaparèixer i les falles van seguir a la seua, reproduint models però també introduint canvis imperceptibles. Probablement dins de deu anys quan comparem les falles d’aquesta dècada ens adonem que han canviat. Mai vam pretendre que Ekklesia fos un camí a seguir sinó una excepció.

Un parèntesi radical portat a l’extrem.

Em moc en molts ambients i he comprovat moltes vegades que a

València molta gent ignora totalment les falles. M’he trobat molta gent que no sap que Ekklesia va existir.

Ho repetisc moltes vegades, a València es planten prop de vuit-centes falles, si cent d’elles foren diferents; conceptuals, arquitectòniques, abstractes, o de qualsevol altre estil allunyat de la norma fallera seguirien sent una minoria entre les set-centes restants. Però aquestes cent serien una oferta plàstica plural que atrauria a l’espectador que normalment s’aparta. El que per a l’espectador faller ha de ser una norma sagrada per a l’aliè per al visitant acaba convertint-se en una monotonia.

Equilibri { 123 }

rutina i molta gent observa les falles amb el model que recorda de l’any anterior o dels pocs anys precedents i necessiten que gens canvie. Necessitem aquest ritual, aquesta catarsi que allibera moltes coses i en certa manera ens renova.

Els canvis ens agredeixen perquè generen la sensació que es trenca aquest ritual tan necessari.

Deliri de control per Josep Enric Gonga - (Escriptor, poeta, actor, soci i membre fundador de la companyia Pluja Teatre)

Un deliri el turmentava, i sobre el divan estirat, al psiquiatre confessava que algú el manipulava i el tenia controlat.

Si l’automòbil conduïa i el trànsit em retardava, amb el GPS em dirigia pels camins per on podia arribar allà on anava.

Contava, desesperat, que una Siri amb veu sensual, només haver despertat, ja l’havia dominat seductora i amical.

A cada instant m’avisava dels missatges del whatsApp; del que cada grup m’enviava, cap ni un m’interessava, la meitat, eren un nyap.

Desperta ja, carcamal, que ja són les set tocades!

Tens la cita setmanal amb el cap de personal i tres reunions convocades.

Facebook és un maldecap, tinc amics que no conec, pose el que em passa pel cap i em quede brut com un drap si ni un m’agrada em tire al bec.

Em mostra un munt de piulades d’un Twitter descontrolat, xorrades destrellatades en hashtags etiquetades, que algun usuari ha penjat.

Visc en un desassossec que ja no puc controlar; per la Siri, desaparec, em fa sentir com un mec i ja no ho puc suportar.

Em fa córrer tot suat contant cada caloria cremada en l’activitat, dient-me a quin pas he anat i els metres fets que tenia.

No deixava de xerrar i el psiquiatre no escoltava, ell es volia confessar a un que el deixava parlar mentre al Candy Crush jugava.

©Toni Deusa

Titanes per Encarna Sant-Celoni - (Traductora i Correctora de l’Administració Valenciana, escriptora i poetessa) A Nela i Rosa

Pedres romes i esmolades, humides i seques, tosques i llescades, cantaires i queques, grosses i allargades, virades i negres, llises i rasposes, de foc i areneres..., pedres de tota color i factura.

Pedres que fan traus i bonys, pedres que engulen els plors.

Lloses, macs, moles, cudols, gemmes, blocs, llambordes, rocs..., pedres de tota grandor i textura.

Pedres que basteixen o que destrossen, pedres que fan de llit o que l’escalfen, pedres que pareixen o que degollen, pedres que sacrifiquen o que salven, pedres que guareixen o que desnonen, pedres que intimiden o bé que emparen..., pedres que redolen..., pedres, peirones... ¿Deliris?, no. DONES. Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2018

©Manola Roig

Equilibri { 127 }

Deliri místic per Adriana Serlik - (Escriptora i poetessa)

Les deu cares de Déu Posposí l’espai, retocar la vida orquestrí la flor.

Vaig mantenir la calma vaig mesurar la cataracta.

Vaig resumir el cant vaig reclamar el crit.

Vaig explicar les paraules.

Vaig agafar la meua càbala, vaig dibuixar els Sefirots Kéter, Jojmá, Binà, Jesed, Gevurá.

Tiféret, Netsaj Hod, Yesod i Maljut.

I vaig seguir la senda.

Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2018

ŠSalva Gregori

Equilibri { 129 }

Deliri eròtic per Gemma Peres - (Cap de secció de difusió corporativa i projectes editorials de la Diputació de Barcelona)

Dins les llavors d’una collita, que les cendres no s’apaguin, que hi habitin les gemmes que us encalcen, pells surant per les aigües d’unes fruites roges que fan vessar les vergues i esclatar els rebrots de l’entrecuix.

No voldria morir, Oh cossos d’abans!, dins d’un que n’esgarriï la memòria, de les escomeses de tots els vostres ventres.

Qui sóc jo ara? per Pura Maria Garcia - (Poetessa)

Amb ulls encuriosits, la boca oberta

Capaç sóc, amb veu de flama,

com qui amb un pam de nassos queda quiet,

de mirar al veí amb ulls estranys

em dispose a mirar aquest espill que és torxa,

i escriure amb lletra ben gran i redona

espurna i cartró, satíric alfabet,

versos reveladors del seus amagats secrets.

ramell irreverent de ninots enrabiats

La torxa espera a ser cremada

que als peus no tenen ungles, sinó versos

com escenari únic on res és el que és,

A qui veig? Qui sóc jo ara, que les enceses flames juguen a enlairar-se i acaronen el cel?

Quina descarada metamorfosi arrabassa el meu ser?

Com Gregor Samsa despertà aquell dia, adherit a una closca, monstruós bitxet, les flames i el cartró deslliguen el meu ànim i en sóc un altre, metamòrfic, diferent.

Capaç sóc de convertir-me en memòria, ser grill parlant que als polítics recorda que el lleixiu no es prou ni suficient per convertir en luxós or el seu merder.

on un vers esdevé inesquivable arma; un ninot, retrat fidel; un sospir es travesteix en pet; un rumor descobreix allò més cert, on qui al llarg de l’any es calla esdevé, per l’art de falla, usurpat hipòcrita i metamòrfic valent.

Equilibri { 131 }

ordits per qui, fins març, no ha sigut gens valent.

Deliri de reivindicació per Vicent Pellicer - (Llicenciat en Geografia i història i Història de l’Art, Conservador i investigador)

HO SENT, PERÒ ABANS D’ENTRAR EN MATÈRIA si no faig les preguntes, rebente: què cony m’ha encarregat a mi la falla El Mosquit? Perdoneu-me, de veres però, quan vaig llegir l’enunciat que m’enviaren per correu i el titolet de marres que em pertocava, gairebé vaig boçar fins el lleu. Una vegada tranquil·litzat amb l’ajuda d’una pastilleta de Deprax, em vaig anar recuperant. Això si, molt a poc a poc. I em vaig posar a pensar: deliri de reivindicació, deliri de reivindicació... i em vaig quedar adormit com un nen. Al despertar de la becada era conscient que tot havia estat un mal somni i me’n vaig oblidar però, al dia següent a l’obrir el correu, tot d’una se’m va fer fosc. Ostres tu, hi és encara. És real. Quina obsessió tenen estos fallers en eixir-se’n dels seus paràmetres. Deliri de reivindicació... ho diran per lo del referèndum o tal vegada com una manera de viure? Hauré de fer un curset ràpid a veure que en puc treure. I és que açò no és lo meu. Però, si és que fins l’altre dia no sabia què era això de la bipolaritat! El pol nord i el pol sud, vaig dir.

Per començar, la manera més ràpida i pràctica va ser la d’escriure en el buscador Google la parauleta en qüestió per assabentar-me sobre les accepcions i significats que s’escauen amb deliri. Llig: “un deliri es defineix normalment com una creença fixada i es fa servir en el llenguatge comú per a descriure una creença que és falsa o fantasiosa” (...) “els deliris succeeixen típicament en el context de malalties mentals o neurològiques, tot i que no estan lligats a cap malaltia en particular i es troben en el context

de molts estats patològics físics i mentals (...) són d’especial importància en els desordres psicòtics i particularment en l’esquizofrènia”.

Maedeusenyor i tots els santets del cel! Però, açò què és? Què vol aquesta gent a aquestes hores de la matinada? O per a què ho entenguen tots, què és el què volen de mi els fallers? Si. He escrit “fallers”.

No és cert que sona rar que els fallers demanen coses així? De deveres, costa d’entendre.

Un altre ensurt així i no ho conte però, tornem a lo que anàvem. En una altra de les accepcions o significats que m’ofereix el buscador de la xarxa em trobe, ves per on, amb un Deliri saforenc i llig complagut: “Grup de quatre xicots que fan música i encara estan vius per contar alegries, tristeses i quotidianitats d’una generació supervivent a una època convulsa i canviant. Les seues lletres descriuen amb sinceritat passatges de les pròpies vides que els han afectat en la manera de relacionar-se”. El deliri del cervell del grup es pot traduir per “una necessitat de compartir experiències de la manera amb que concep l’estètica musical que ha triat per al seu objectiu”. Toca, sembla que la cosa es va endreçant. Els he escoltat i vist en el youtube. Sonen bé, sense estridències, mesurats i reivindicatius. M’agraden amb deliri.

La definició de marres continua endinsant-se en terrenys encara més ferragosos però millor no continue per què no sé fins on podríem arribar. Ja n’he fet cinc cèntims, m’he trobat amb el Deliri saforenc i

Continuant amb l’enunciat del correu que els responsables del llibret m’enviaren, llig el següent: “Deliri de reivindicació: Solen ser persones rancoroses i venjatives que es caracteritzen pe seu idealisme, el seu fanatisme per la política, la reforma social i de les llibertats...” Bé. Ací farem una paradeta i tornaré al Deliri saforenc que m’ha salvat la vida o d’haver de prendre un altre Deprax. Doncs bé, en les lletres de les seues músiques hi escolte més “reivindicació” que de “deliri de reivindicació” ja que sinó, hauríem de pensar que està format per “persones rancoroses i venjatives per caracteritzar-se pel seu idealisme, el seu posicionament polític, la lluita per la reforma social i de les llibertats...” i tal i pasqual.

Però l’enunciat no s’atura: “Hi ha tres tipus de reivindicació delirant: els litigants que reivindiquen els seus drets, el seu honor, i tenen una forta necessitat de fer justícia, moltes vegades per compte propi; els inventors viuen preocupats per què algú els descobreixa els seus grans invents...” (el grup musical Deliri ho és d’inventor de músiques i lletres. I tant que si. I d’altra banda, en quant a drets i honors, a vore qui és el guapo o la guapa que va per ahir pregonant els seus descobriments o les seues tesis abans de publicar-les... I per fi, el número ú, el millor dels millors, “els apassionats idealistes que busquen la pau universal, la reforma social i per reivindicar-les

recorren a pràctiques agressives i violentes” Què voleu que vos diga? Ací entrarien les barricades, les bombes de fum, els còctels Molotov, el kalebarraka..

Tanmateix, vos heu parat a pensar on estaríem encara, si no hagués estat així?

De veritat de la bona, no sé si tot açò cassa en el pensament del món de les falles. Vosaltres, lectors que esteu tenint la paciència –per no dir, la barrad’aguantar tota esta xerrameca, enteneu que uns fallers que haurien de fer de la seua vida i de la seua falla tot un panegíric de sàtira popular, tinguen deliris d’embolicar-se i embolicar-nos en assumptes tan seriosos?

Penseu que no se’n aprofiten tot el què poden i més, dels soferts col·laboradors? Però guarden una carta a la màniga que tots coneixem i és que són coneixedors que, per mantindre viu el cuquet de l’egolatria els soferts col·laboradors no sabem o no volem dir “no” a la seua demanda. A més, diuen que t’estimen, t’acaramullen d’honors i et conviden a pujar a un escenari on les falleres t’omplen de petons per agrair-te les hores que t’has passat i repassat per enllestir un article que al cap i a la fi, gairebé ningú llegirà. Tanmateix, per tot plegat i pel simple fet de demanar-t’ho és més que suficient per a no dir “no”.

Ja per finalitzar, no crec que arribe als cinc-mil caràcters que em donen de marge. D’aquesta manera encara puc controlar el deliri que ara mateix em posseeix. Pel contrari, estic segur que acabaria en un estat de Delírium tremens com el què degueren de patir els fallers quan al final d’una envejada bacanal grauera de taula i mantell ben parats, decidiren endossar-me aquesta responsabilitat. Ja posats, abans d’acabar delirant de la manera que siga, no sé si atrevir-me a reivindicar més seny i menys deliris per a l’any que ve. Però, crec que ja ho he fet.

Equilibri { 133 }

amb això vaig més que sobrat. Però, tot i això, no tinc més remei que anar enfrontar-me amb la segona part del títol que m’ha tocat per sort o per desgràcia: Reivindicació. Bé, d’entrada la paraula sembla una miqueta més d’anar per casa. Al menys, s’assembla més al tarannà faller, lo de “reivindicar”, vull dir. Sona com a “vull diners”, “més diners”, “ocupació (amos) dels carrers i dels corrals i de totes les hores del dia i de la nit” i “més, molt més”. Entre les accepcions o significats de “reivindicar” n’escolliré alguns, com ara: “reclamar per a si”, “reclamar l’autoria o la comissió” (d’un fet), “defensar (la fama, el bon nom, etc.) d’algú”, “restablir (algú) en el seu bon nom” i, finalment, “alliberar d’una injustícia”. Bé, per ací la cosa va una miqueta millor. Que no espanta tant, vull dir. Ja he dit el què havia de dir al respecte.

Etapa del Dubte Javier Mozas Por a perdre… la documentació fallera Miguel Àngel Picornell Cultura, política i falles Bea Llobell Gandia indultarà una falla i la deixarà plantada tot l’any per fomentar el turisme Alba Fluixà Temps D’incertesa Miguel Àngel Tortosa La falla no sempre és cultura, però cal millorar-la Marc Cuesta Seguretat en falles Enric Lluch Primer premi Fina Girbes Hi ha coses que no entenc Vicent Lloret La cadència d’aquell lledoner...

©Toni Deusa

Equilibri { 135 }

POR A PERDRE… LA DOCUMENTACIÓ FALLERA per Javier Mozas - (Llicenciat en Història i Bibliotecari, Membre de l’Associació d’Estudis Fallers i Remember València Arxiver-Bibliotecari de JCF) Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al Millor Article dels Llibrets de Falla de la FdF any 2018

LA DOCUMENTACIÓ I INFORMACIÓ GENERADA al llarg dels anys per les Falles ens demostra que la festa genera un interès i vitalitat, tant a nivell organitzatiu de voler fer activitats com a nivell extern per al turisme. El seu dinamisme actual provoca que conforme avança el temps, siga més complicat conservar i sistematitzar la documentació generada.

Poder respondre a les preguntes com, qui, quan, on i perquè es feia antigament la festivitat és un gran pas per a la societat que l’envolta perquè significa, primer que es coneix tota eixa informació per poder tornar a contar-la i reconstruir-la amb més o menys encert per les generacions posterior. I en segon lloc perquè ens indica quin és el camí seguit en l’esdeveniment i els seus canvis per adaptar-se contínuament a eixa mateixa societat.

La conservació de la documentació fallera des dels seus inicis no sempre ha estat una tasca presa amb la mateixa serietat i rigurositat que en altres àmbits socials. L’imaginari col·lectiu ens mostra una celebració efímera perquè el seu cicle és anual. Després de març, moltes comissions tornen a començar de zero per la substitució de persones als càrrecs principals

i el canvi d’objectius, i la documentació de l’exercici anterior ha perdut el valor administratiu.

Però encara era pitjor en el segle XIX i primeres dècades del passat segle XX. La intermitència de les comissions falleres primigènies ajudaren poc a eixa conservació. La totalitat de les comissions falleres primigènies no plantaven tots els anys. Si tirem a buscar els seus documents originals, no els trobarem al casal. L’espontaneïtat va jugar en contra de la festa. Són anecdòtiques les ocasions en que ens trobem documentació antiga en la pròpia comissió fallera. Si bé al principi la falla se la farien els fallers, comencem a tindre casos en que es pagava a un artista.

Els corresponents contractes, els esbossos, els esborranys dels versos dels cartells o de la poesia del llibret, els llibres d’actes i comptes, i els contractes amb les bandes de música, dolçainers i pirotècnics és una documentació que les comissions antigues intermitents no han conservat.

Potser encara perdura amagada eixa documentació en casa d’algú sense adonar-se de la seua importància... I

per este motiu seria necessari un exercici de retrobament i tornar a contactar amb els fallers més antics, i inclús amb els descendents de tots els fallers anteriors, per tal de comprovar si es poden rescatar documents que formaren part antigament de la organització de la comissió fallera.

En cas de pèrdua o no conservació de documentació antiga, es pot suplir en xicoteta proporció, amb informació d’altres fonts documentals paral·leles, per tal de reconstruir la seua història. Les sol·licituds que es presentaven en l’ajuntament de torn per tal de demanar permís per a plantar falla, normalment acompanyat de l’esbós i explicació. El cas més estudiat és el de les Falles de la ciutat de València, en que es conserva la documentació presentada (esbossos, sol·licituds, memòries explicatives o versos) per les comissions des de almenys l’any 1888. En altres ajuntaments valencians també es conserva documentació conforme es va regulant la festa per a tindre un control sobre ella a partir dels anys vint del segle passat. D’esta manera, la documentació que hauria de conservar-se per duplicat (el faller i l’ajuntament), només tenim una part d’eixe espill, i no en totes les localitats.

Una forma de completar la informació és consultant les fonts secundàries, com són les notícies als diaris i les revistes locals, o les de temes fallers més genèriques.

Quant més abans en el temps anem a buscar, menys notícies trobarem, perquè la premsa comença a fer-se ressò quan ja està arrelat el festeig i, quants més anys passen, més noticies publicaran. Per a la ciutat de València, la sèrie continuada de notícies fins a l’actualitat comença en l’any 1848.

Per evitar situacions de pèrdua o no conservació de documentació original, cal posar-se en marxa des de dins de les pròpies comissions, i conservar la documentació generada per a cada acte o delegació, o guardar-les per any en carpetes. Però el més complicat hui en dia és tindre un arxiu fotogràfic a la comissió, ja que amb les càmeres digitals, ja no es passa al paper i queden les fotos als ordinadors... o inclús als mòbils, el que fa quasi impossible recuperar el material en conjunt. I això va unit a que en la directiva d’una comissió, el càrrec d’arxiver sols ocupar-ho una persona que no té coneiximents tècnics en documentació.

Equilibri { 137 }

La conservació de la documentació fallera des dels seus inicis no sempre ha estat una tasca presa amb la mateixa serietat i rigurositat que en altres àmbits socials.

Cultura, Política i Falles per Miguel Àngel Picornell - (Periodiste i Regidor de Serveis Bàsics al Ciutadà i Qualitat Urbana a l’Ajuntament de Gandia) EN UN MONOGRÀFIC DEDICAT ALS DUBTES intentar aportar certituds és contradictori. Allò que hui és pacífic, és a dir, unes falles com a elements dinamitzadors d’un ampli espectre cultural i despolititzades, no sempre ha sigut així. Si ens remuntem als anys de la transició, un notable grup de col·lectius no en volien saber res. Tampoc els partits situats a l’esquerra de la UCD –el partit de Centre que va dur Adolfo Suárez a la presidència del primer govern democràtic després de 40 anys de dictadura- eren massa proclius a situar-se de forma clara i decidida al costat de la festa. Eren els temps de la “batalla de València” en els quals un determinat sector –ideològicament conservador- va brandar la bandera de l’anticatalanisme per tot arreu. Fou una etapa dura, plena de discussions i de divisions amb postures irreconciliables. Però el temps ho cura tot. A hores d’ara els llibrets de les nostres comissions són el millor exemple de la pacificació cultural i de l’ús normatiu de la llengua que s’ha experimentat els últims anys.

Si de la nostra salut s’ocupen els metges i dels problemes jurídics els advocats, la nostra llengua ha d’estar en mans dels acadèmics. No oblide la tremenda polèmica que va envoltar la redacció de la definició del valencià, que va quedar així: “Llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francès dels Pirineus Orientals, el Principat d’Andorra, la franja oriental d’Aragó i la ciutat sarda de l’Alguer, llocs on rep el nom de català”.

Doncs bé, els governants del moment posaren tots els entrebancs possibles per a no donar per bo este raonament de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. La II Batalla de València semblava servida.

La sang no va aplegar al riu i a la fi, es va acceptar la independència de l’Acadèmia i hui en dia només un determinat reducte seguix sense acatar les disciplines d’este organisme normatiu creat per Llei de la Generalitat Valenciana. Paga la pena reproduir ací un paràgraf del dictamen sobre la llengua que va emetre el Consell Valencià de Cultura per a justificar la creació de l’AVL el 1998: “Hui la situació del valencià és certament paradoxal: quant a l’ús cult i oficial, i a pesar de les insuficiències notòries en este camp, estem millor que no hem estat en els darrers segles, des del Decret de Nova Planta, si més no, a començaments del segle XVIII; en canvi, quant a l’ús popular no sembla que assistim a cap tipus de represa i continuem en una situació de desafecció lingüística, amb un empobriment i una castellanització de la parla quotidiana francament alarmants. Però, es evident que una situació com esta no pot romandre estable molt de temps, de manera que o s’aconseguix que el valencià recupere el nivell d’ús popular que mai no degué perdre o fins i tot la seua mera preservació deixarà de ser possible”.

Han transcorregut 20 anys des de la redacció d’esta radiografia del valencià i m’assalta el dubte de si estem

I mentrestant els partits polítics han anat acostant-se a les falles. Eixe complex que en determinats casos relacionava la festa amb el franquisme ha desaparegut i s’ha transformat en una normalitat absoluta amb una clara acceptació de les falles com un element dinamitzador de la ciutat. Les comissions estan obertes a tot el món i els casals s’han convertit en elements d’integració. I és que, com li he sentit dir alguna vegada al president de la Federació de Falles, Telmo Gadea, les falles són una indústria i representen una part fonamental del PIB local. Per a fer costat a la seua tesi només s’ha de repassar el nombre d’activitats relacionades amb la festa. Des dels artistes fins als floristes, passant per hostalers, fotògrafs, músics, indumentaristes, electricistes, fusters, modistes...

El futur és certament esperançador i una bona mostra és la implicació de tots els partits polítics en haver aconseguit que les falles foren declarades Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. El comitè Intergovernamental d’este organisme va valorar les falles com una expressió de creativitat col·lectiva que salvaguarda les arts i oficis tradicionals i propicien la comunicació i el diàleg entre els ciutadans i a banda del valor dels monuments va reconèixer també tots els actes que envolten la festa: desfilades de bandes de música, ofrenes florals o esdeveniments culinaris.

Equilibri { 139 }

©Javier Cloquell

millor o pitjor quant al seu ús popular. De si el valencià s’obri camí o s’estanca. Vull pensar que estem millor i com és veritat que tota pedra fa paret, les polítiques d’ensenyament del valencià en tots els nivells educatius, l’actitud de les Administracions Públiques, els mitjans audiovisuals –amb l’incomprensible tancament de RTVV com a taca- i, perquè no dir-ho també, el gran treball que han fet les comissions falleres en incorporar la nostra llengua als llibrets, explicacions de monuments, emissions o informatius, han sigut elements cabdals per a la recuperació del valencià.

Gandia indultarà una falla i la deixarà plantada tot l’any per fomentar el turisme per Beatriz Rodrigo - (Periodista responsable de comunicació de l’Hospital Francesc de Borja)

El monument serà elegit per votació popular i es donarà a conèixer el mateix dia de Sant Josep

GANDIA REVOLUCIONA EL MÓN DE LES FALLES AMB UNA INICIATIVA QUE NO deixarà indiferent a ningú. La Federació de Falles i l’Ajuntament de la ciutat han proposat salvar de les flames i deixar plantat un dels monuments majors per a que els turistes el puguen contemplar durant tot l’any.

Aquesta iniciativa, que porta setmanes sobre la taula, acaba de ser aprovada pel Consell de la Generalitat Valenciana, qui ha vist en ella “un revulsiu per al turisme sense precedents” i no descarta que la pròpia ciutat de València i altres municipis com Torrent o Alzira puguen desenvolupar-la els anys següents.

La proposta contempla que siguen els propis ciutadans i visitants els qui, al llarg de la setmana fallera voten de manera telemàtica a través d’una aplicació mòbil el monument que desitgen salvar de les flames, de manera que no té per què coincidir amb aquell que guanye el primer premi.

L’aplicació contempla un sistema de GPS per verificar que la persona que vote estiga davant del monument i evitar així la possible “compra” de vots a persones que ni tan sols l’hagen vist. També existeix un mecanisme d’identificació perquè cada persona solament puga votar una vegada.

Equilibri { 141 }

El monument que aconseguisca més vots serà el que se salvarà de les flames. El recompte es realitzarà el dia 19 de març al matí i es donarà a conèixer just després de la missa de San Josep.

A partir del 20 de març la falla indultada es col·locarà el més a prop possible del seu lloc original sense que interrompa el tràfic i es publicitarà en totes les plataformes de turisme de la Comunitat Valenciana.

Queda per saber encara si aquesta iniciativa es realitzarà els anys següents també a Gandia o es desenvoluparà per altres municipis fallers seguint un torn. Açò depèn de les federacions i assemblees falleres de localitats com València, Alzira o Torrent, que ho decidiran en els pròxims mesos.

I és que aquesta idea no ha estat exempta de polèmica. Hi ha molts detractors que pensen que no cremar un monument “viola l’esperit de les Falles” i fins i tot barregen crear una plataforma per a dur a terme accions que la tomben.

De moment, 2018 serà l’any en què una de les falles de Gandia tindrà la sort de lliurar-se de les flames i ser contemplada durant els 365 dies de l’any.

No sé on vaig sentir, llegir o vore aquesta notícia.

Tampoc recorde si la vaig sentir, la vaig llegir o la vaig vore. Segurament no seria a la ràdio ni al diari ni a la televisió. Si la vaig llegir seria pel Facebook. Si la vaig sentir seria en boca d’algú. Si la vaig vore seria somniant. La qüestió és que ara tot el món la comenta sense saber d’on va eixir.

Aleshores em plantege el tema de la credibilitat.

Una “notícia” com aquesta no és 100% reial fins que no la sentim per la ràdio, la llegim als diaris o la vegem per la televisió? La qüestió és, quin sentit té si ja s’ha filtrat per les xarxes socials abans? Ens podem fiar de tot el que vegem per Facebook?

Les xarxes socials són, entre altres moltes coses, un canal de comunicació, i, de fet, els propis mitjans de comunicació tradicionals també les utilitzen per transmetre les seues notícies d’una manera més immediata i més interactiva, ja que tot el qui vullga pot comentar al moment, valorar la informació i/o compartir-la amb els seus contactes.

Qualsevol persona es converteix en comunicador (que no en periodista) quan, per exemple, és el primer en vore un incendi i de seguida penja fotos i vídeos a la web. De fet, els periodistes estan també sempre atents perquè les xarxes socials són des del moment que van nàixer una altra font a considerar per crear una notícia.

En aquest sentit, hem de tindre molt en compte que la credibilitat d’una notícia passa primer per la credibilitat de la font que ens la proporciona.

En el cas concret de la notícia de la falla indultada, haurem de comprovar si ha sigut la Federació de Falles de Gandia i/o l’Ajuntament qui ha proporcionat la informació. Si el periodista l’ha llegit a Facebook o li l’han contada, haurà de comprovar la informació acudint a la font oficial, és a dir, al president de la Federació de Falles i/o al Gabinet de Comunicació de l’Ajuntament de Gandia (o a l’alcaldessa directament, si té accés).

La figura del periodista és aleshores essencial en aquest procés perquè la seua principal tasca

és la de contrastar la informació i així verificar que és correcta. Ordenar la informació, contextualitzar-la i saber plasmar-la correctament (al paper o als mitjans audiovisuals) són les accions que completen la seua tasca, que continuarà amb el seguiment de la notícia (per exemple, si ha causat polèmica, com seria aquest cas).

Amb tot aquest treball fet, el periodista comprovarà que aquesta notícia és totalment falsa i que solament l’ha llegida en aquest llibret.

Equilibri { 143 }

Una “notícia” com aquesta no és 100% reial fins que no la sentim per la ràdio, la llegim als diaris o la vegem per la televisió?

Temps D’incertesa per Alba Fluixà - (Poetessa, artista plàstica Llicenciada en Belles Arts. Socia fundadora de l’Associació d’artistes plàstics i visuals d’Alzira i comarca) “Creure és molt monòton, el dubte és apassionant”.

Oscar Wilde

La seguretat no entén d’aventures, ni de canvis ni de revolucions.

Ens vol arrecerats en la còmoda cambra de la coneixença, entre les restes del pragmatisme i de la freda funcionalitat.

La joventut no entén de certeses, ni de recels ni de vacil·lacions.

Reclama un salt sense xarxa, l’exploració sense plànols del territori indòmit dels somnis rebutjant la lògica i la possibilitat.

I nosaltres, que no entenem de res, naveguem cercant el foc del far, desitjant irracionalment l’espurna que ens mantinga viva i seca la flama d’una indubtable primavera.

Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2018

©Salva Gregori

La falla no sempre és cultura, però cal millorar-la per Miguel Àngel Martínez - (Activista cultural Falla Plaça la Malva d’Alzira) Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al Millor Article dels Llibrets de Falla de la FdF any 2018

CULTURA O FALLA, CONTRA FALLA O CULTURA, aquest és en el meu cas la reflexió sobre aquesta dicotomia que m’ha tocat posar en negre sobre blanc per al projecte cultural de la Falla Sant Nicolau “Mosquit” 2018.

Venint com vinc d’una falla com la Plaça Malva d’Alzira, en la qual enguany commemorem la nostra XXVI Setmana Cultural i 30 edicions de llibre de falla, hauran pogut endevinar quin és el meu punt de vista sobre el tema suggerit.

En primer lloc, si partim de la base que una de les accepcions que recull el diccionari de la paraula “cultura” és: conjunt de coneixements, idees, tradicions i costums que caracteritzen a un poble, a una classe social, a una època, etc., convindran amb mi que des de la falla es pot fer cultura en majúscules. Una altra cosa és o en tot cas, convèncer o no a la gent, si la cultura tal com l’hem definida és necessària o no a l’hora de dur endavant un exercici faller.

Des de la meua perspectiva personal de la ciutat d’Alzira, i més en concret de la Falla Plaça Malva,

tinc clar que aquest assumpte, que ha eixit novament a la palestra arran de la declaració de les Falles com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat, no mou masses, ni deixa bocabadats a gran quantitat de gent, però sí que ha enganxat a uns pocs que sembla que estem embogits per aquest tema.

El que sí que ocorre actualment és un fet molt significatiu dins de les comissions i és, per a mi, la poca implicació de la gent jove en aquestes tasques. Sí que hi ha implicació en càrrecs directius però sembla que avui, el lema que podríem triar sense por a errar el tir en la majoria del nostre col·lectiu seria allò de “sense cassalla no hi ha falla”.

Els qui aportem cultura a aquesta festa, estem donant-li un valor afegit difícil de percebre per moltíssima gent, i jo d’això sí que em queixe amargament. La prova la tenim quan des d’una comissió i dins de les nostres setmanes culturals programem una exposició d’artistes, un concert de música, recitals de poesia, presentacions de llibres... el públic té el costum de pensar que és allò que despectivament anomenem cultureta,

Si ens atenem a la dualitat cultura o falla, contra falla o cultura, jo afirme que no és necessari que cada comissió s’escabusse en una croada cultural per a fer festa. La decisió sempre serà voluntària per part dels seus components.

Fer falla és fer monument, participar d’un comboi col·lectiu, reunions tot l’any, actes participatius, presentacions, exaltacions. Tot açò està perfecte, jo sóc i seré un enamorat de fer aquest tipus de festa, mai la criticaré però el que mai entendre són als detractors de la cultura dins de la festa, tan sols demane que ens deixen treballar i no ens critiquen.

En els últims anys, institucions, universitat i entitats com l’ADEF han donat suport i empenta a la festa fallera, oferint-li un plus de qualitat. Iniciatives com els premis a l’ús del valencià en els llibrets de falla, premis en diferents modalitats en el marc de les convocatòries de Lletres Falleres o la mostra de llibrets de Falla de Gandia, converses en la Nau a València o Falles i Creativitat a Alzira, entre altres, fan que la festa estiga progressant adequadament dins de l’estament cultural de la nostra societat. Moltes comissions al llarg de tota la Comunitat Valenciana, de nord a sud, estan pujant-se’n al carro siga en una vessant o en altra dins de la cultura, perquè per sort dels qui fem aquest tipus d’activitats, el ventall és molt gran.

L’objectiu d’aquesta reflexió no és que algú puga arribar a creure que les falles que fem cultura estem per damunt de les altres. La contestació dirigida a aquestes persones o comissions que no entenen aquest fenomen és que si nosaltres treballem, difonem un conjunt de coneixements, idees, tradicions o costums que

caracteritzen un poble, per què no ens inclouen, encara que siga de raspalló, com una forma més d’entendre la falla?

Hi ha un altre problema per a mi que va més enllà i seria digne d’un altre article d’opinió.

He vist evolucionar la festa de les falles des de l’any 74, primera vegada que vaig ser faller. Des d’aquells temps, he comprovat com cada època era diferent, com des de dins de les falles es feien i fan activitats culturals, lúdiques i festives.

Recorde perfectament com sempre buscaves un referent que et servira d’exemple tant en l’àmbit personal com de comissió. Però hui, veig una manca d’actituds positives en molta de la gent que forma el col·lectiu faller. Mireu, abans existien els fallers i els qui no ho eren, hui per desgràcia la dicotomia ha canviat a fallers o antifallers. Moltes vegades o quasi sempre les nostres actituds desvergonyides en dur el vestit de faller, ocupació de vies públiques amb carpes, tancaments de carrers perquè sí, sorolls als casals que es repeteixen cada setmana... fan que la nostra festa estiga enfrontada amb el veïnat. Ja no dic res quan hi ha un acte faller massiu on les desfilades amb el got en la mà d’alcohol o les ulleres negres de sol que crec que s’haurien d’oficialitzar en les tendes d’indumentària fallera, tot barrejat amb les restes de la “batalla”, transmeten una mala imatge de la festa.

Evidentment, després d’aquest mal cartell guanyat a pols, és difícil poder demostra-li a la gent, que des d’algunes falles s’aposta per la cultura, les tradicions i sobretot, per la dignificació de la festa. Cal canviar aquesta mala versió fallera, i a més a més, aconseguir fer-ho des de tots els punts de vista possibles, i dir que a la frase “sense cassalla no hi ha falla” es puga afegir “sense respecte, bon treball i molta il·lusió no es pot engrandir una comissió”. No vull convèncer ningú, que cadascú prenga part del costat que vullga, jo ja fa molts anys que ho he fet; la falla no sempre és cultura, però cal millorar-la entre tots. Endavant Mosquit.

Equilibri { 147 }

malgrat que a la sala hi haja una bona entrada.

Per contra, quan la programació ve dels tòtems programadors culturals sembla que, per roïna que siga aquesta, compta amb el vistiplau del respectable.

Seguretat en falles per Marc Cuesta - (Advocat i Cap de la Policia Local de Gandia)

EN PRIMER, LLOC VOLDRIA AGRAIR A LA FALLA SANT NICOLAU MOSQUIT, el seu interés per un tema tan delicat com és la seguretat.

Per altra banda, sí m’agradaria dir que és una falla que senc com a pròpia, tota vegada que he estat veí de la mateixa als meus anys de viure a la Rosa dels Vents, i he tingut l’ocasió de vore com han sabut fer-se amb els veïns i que tots els que hi érem a la zona (de todo hay en la viña del señor, que diria aquell), ens sentírem, que en qualsevol moment, la falla era casa nostra.

Però ha arribat el moment d’anar per feina, així que desgranarem el per què de la situació, i part (tot no pot dir-se), dels diferents operatius amb els quals contarem estes falles.

Davant l’actual situació de seguretat als espais públics, motivada pels darrers atemptats no sols a Barcelona, també a altres ciutats europees i que busquen crear inseguretat a la nostra manera de viure, cal preguntar-se, estem segurs en falles?

En primer lloc, cal dir que la sensació de seguretat és molt subjectiva, així hi hauran persones que no tindran por, no recordaran que estan produint-se atacs, i per contra altres persones estaran pendents de tot fins al punt de no voler participar per eixa por.

Doncs bé, assenyalar que la nostra festa es viu al carrer, precisament el seu encant és la presència de la gent al carrer, la majestuositat dels monuments, el colorit i la bellesa de les falleres, la música per tot arreu, i com no, la pólvora.

Per tant, sí que podríem dir que seria susceptible de patir un atac per part d’algunes

Malgrat eixa sensació o pensament que poguera assaltar el dubte, hem de dir des dels col·lectius dels cossos i forces de seguretat, tant als propis fallers com als ciutadans i convidats, que treballem per ells, treballem per la nostra festa i pels visitants, sempre buscant donar la tranquil.litat i seguretat que el nostre càrrec ens obliga, per altra banda amb orgull i dedicació.

Com a valencià i amant de les falles, res em doldria més que poguera produir-se qualsevol incident, però no per mi, que també, per tots els integrants de la festa, per totes les dones i hòmens que en la seua estima a les nostres tradicions treballen dur, molt dur perquè tot vaja bé.

Per tant, sempre abans de les nostres falles, amb mesos d’antel·lació en la Policia Local, el que anomenem la Oficina Única d’Actes (O.U.A), comença a l’octubre a fer el primer estudi de tots els actes, ubicació i necessitats, tant del propi col·lectiu faller com de tot aquell que participa a la nostra festa, no oblidem que cada vegada més augmenten els visitants, hi ha més actes, i no hem de deixar res a la improvisació.

Una vegada tenim el coneixement del que hi haurà al carrer, comencen les reunions amb els responsables de les diverses Divisions de la Policia Local de Gandia, i en particular per part de la Divisió de Seguretat Ciutadana, per establir la plasmació dels efectius que hauràn de vetlar per la seguretat al carrer.

Es presta una especial atenció a la presència uniformada a tots els districtes, i a la facilitat per a que els serveis d’emergència puguen arribar per atendre qualsevol incidència que puga sorgir.

Equilibri { 149 }

persones a les quals sols els mou l’interés de fer mal i crear inseguretat a la nostra societat, però aci és quan entre tots hem de fer costat, començarà enguany per primera vegada reunions amb la Federació de Falles, per entre tots arrodonir la seguretat en la nostra festa major.

S’estudien les rutes d’accés dels serveis d’emergència junt amb el cos de Bombers i la Policia Nacional, s’establix el dispositiu sanitari de forma conjunta amb la Creu Roja, i comencem les pràctiques d’actuació per a la nit de la cremà amb l’Agrupació de Voluntaris de Protecció Civil de Gandia, i la distribució en tots els actes que tindran lloc.

Per altra banda, la Divisió de Trànsit comença a establir els itineraris d’acompanyament de les comissions, i en particular de les nostres falleres majors, així com la regulació en els punts més conflictius de la ciutat.

Cal dir que l’Àrea de Seguretat Ciutadana, Trànsit i Convivència tan sols té un objectiu, que les festes es desenvolupen en un ambient festiu i segur, que els visitants a la nostra ciutat puguen gaudir dels monuments, dels casals fallers i de la espectacularitat de les nostres falleres.

Per tant, comencem a dissenyar el dispositiu que haurà d’asegurar la tranquil·litat, tant als que fan la festa com als que ens visiten.

Disseny d’entrades i eixides d’emergència, distribució d’equips d’atenció sanitària, punts d’informació per a menors, i la distribució dels integrants dels nostre cos, en tot allò que disposa la Policia Local de Gandia, des dels segways, que ens ajuden a moure’ns entre la gent, anar més alts té el gran avantatge de vore i que ens veguen, els quads per les nits de festa, en particular a la zona centre (sempre per evitar danys al mobiliari urbà), les patrulles a peu en les zones de máxima afluència de personal i, per últim, les unitats en cotxe que distribuïdes pels sectors que tenim fets de la ciutat van fent visites a totes les falles per garantir la seguretat.

Cal dir que la implicació dels integrants de la Policia Local és una gran ajuda, solen multiplicar-se i durant els quatre dies estar

a tots els llocs on els necessiten, hi haurà tots aquells efectius que facen falta per garantir eixa tranquil·litat, eixes festes i engrandir les mateixes.

Este és el nostre dispositiu, la nostra voluntat, i estic ben segur que amb l’ajuda d’esta gran família que és el món faller, ho ha aconsseguirem, entre tots farem la nostra festa més gran cada dia.

©Salva Gregori

Primer premi per Enric Lluch - (Professor, historiador i escriptor de literatura infantil)

RAMON ORTOLIU ÉS EL PRESIDENT DE LA FALLA Mondrell-Pare Porres. A Ramon se li ha ficat entre cella i cella que aquest any la falla que presideix serà tan innovadora que el jurat no tindrà més remei que atorgar-li el primer premi.

Així que, després de barrinar fins que li ix fum per les orelles, decideix parlar amb un artista faller que té fama de súpermodern.

Però, el seu fill, Ramonet, s’entossudeix a acompanyar-lo.

—D’acord. Però tu mut i a la gàbia. Entesos?

I el xiquet, que només té huit anys, però està fet un homenet, fa una cabotada i contesta molt seriós.

—Sí, pare. Jo mut i a la gàbia.

Ramon Ortoliu parla amb l’artista faller i li exposa la seua idea. I l’artista, després d’escoltar-lo, es rasca el bescoll i comenta: —Això que vosté demana serà impossible de fer.

I és que Ramon Ortoliu, president de la falla Mondrell -Pare Porres, vol que la falla es plante cap per avall,

és a dir, que la base estiga a nivell de carrer i la part més alta aparega davall terra.

—Tampoc no resultarà tan difícil —apunta—. Fem un clot d’una vintena llarga de metres de profunditat i ja està.

L’artista mou el cap d’un costat i de l’altre.

—I què fa qui vulga veure el monument?— pregunta.

—Ho solucionarem amb un muntacàrregues— respon el president i afig—. Vosté faça una falla que es puga muntar cap per avall i jo m’encarregaré de la resta.

El mateix dia, després de dinar, Ramonet trau la bicicleta i se’n va al parc que queda a una pedrada de casa. Allà troba l’amigueta Angelines que, dit de passada, és la filla del president de la falla Bonestar-Avinguda Nova.

I a Ramonet, que aquest matí ha assegurat que es mantindria mut i a la gàbia, se li escapen les paraules de la boca en presència de la xiqueta.

—Saps, què? Mon pare ha parlat amb un artista faller i aquest any la falla es muntarà cap per avall.

de la falla Bonestar-Avinguda Nova, plega el diari i ix disparat com un projectil de fona en direcció al taller del seu artista faller.

—Mon pare ha dit que faran un clot en terra i ja està. I per a veure-la muntarà una mena d’ascensor.

—No continues amb el projecte! —exclama Maties—.

Vull que faces una modificació...

—Quina?— l’artista contesta amb un pinzell i un pot de pintura entre mans.

La xiqueta acluca els ulls i pregunta: —I per què vol fer una falla tan rara?

—Jo crec que és perquè vol guanyar el primer premi.

—Ah! A l’hora de berenar, Angelines troba son pare, Maties Molinou, assegut al sofà i llegint el diari.

—Pare, els de Mondrell-Pare Porres plantaran una falla cap per avall.

El pare plega el diari, enceta un somriure i diu: —Això no pot ser.

—No ni poc. Faran un clot en terra i ja està i diuen que serà tan moderna que el jurat es quedarà bocabadat i li atorgaran el primer premi.

Maties Molinou que, com ja s’ha dit és el president

I el president de la falla Bonestar-Avinguda Nova li ho explica: vol que la falla es puga plantar cap per avall.

—I la vull una miqueta més gran del que havíem quedat...

L’artista remuga, diu que una falla es planta sempre cap amunt, que si la planta cap per avall, caurà i s’esclafarà com una figa madura i etcètera, etcètera.

—No, no. Farem un clot en terra i ja està.

A l’artista faller encara li queda una miqueta de saliva per a comentar que el clot haurà de ser ample i ben fondo.

—Exacte! —Maties, satisfet, es frega les mans—. Si cal, ample i redó com una plaça de bous i, si és necessari, que arribe de fondo a l’arrel de l’infern.

Equilibri { 153 }

La xiqueta es passa una mà pel cabell i contesta que les falles no poden muntar-se així perquè caurien a terra a la primera de canvi.

I remata: —La meua falla tindrà el primer premi encara que rebente el pantà.

I res més. Els presidents de les dues falles mantenen un silenci absolut, com si el projecte de falla es tractara d’un secret d’estat.

Fins que una setmana abans de la plantà, els dos presidents, a hores distintes, demanen permís d’obres a l’ajuntament.

—Un clot? – pregunta el funcionari d’obres—. Per a què vol fer un clot enmig del carrer.

—Per a plantar la falla.

—De quants metres estem parlant?

—D’uns vint-i-cinc de fondària.

Al funcionari li ve de sobte un mareig seguit d’un desmai que l’obliga a anar a l’ambulatori.

Un parell d’hores després, s’hi presenta l’altre president.

—Vinc a demanar un permís d’obres i d’ocupació de la via pública.

Una xica que duu ulleres de filet informa que el funcionari d’obres encara no ha tornat de l’ambulatori.

—Però si jo el puc ajudar en alguna cosa...

—Sí. Mire. Vull demanar permís per a fer un clot enmig del carrer.

—De quants metres estem parlant?— pregunta la xica.

—D’una trentena de fondària i d’una vintena d’amplària perquè hem pensat a col·locar un muntacàrregues perquè la gent puga veure el monument.

Mira! A la xica també l’han de portar a l’ambulatori.

L’endemà, de bon matí, els presidents de les dues falles contracten els serveis de sis excavadores per tal que comencen a fer els clots reglamentaris. Abans de migdia, mentre els artistes fallers transporten les dues falles desmuntades, les excavadores arriben als quatre metres de fondària.

Després de dinar, se senten els primers trons. Abans de tocar les quatre de la vesprada, cauen les primeres gotes. A poqueta nit, plou a bots i barrals. Nit fosca, els carrers vénen de gom a gom i els clots es converteixen, per obra i gràcia de la tempesta, en piscines sense senyalitzar que s’engoleixen la meitat de contenidors dels barris respectius.

—Tant se’n dóna— brama el president de la falla Mondrell-Pare Porres—. La plantarem com sempre s’ha plantat i en paus.

—On la plantem?—pregunta l’artista faller.

—Al costat del clot, caram!, que tot ho he d’explicar.

A onze carrers de distància, el president de la falla Bonestar-Avinguda Nova ordena: —Plantem-la cap per amunt al costat del clot i no se’n parle més.

Clar que, unes falles pensades per a ser plantades cap per avall...

En fi. A penes els artistes aconsegueixen alçar la meitat de la falla, totes les figures, com si s’ho hagueren parlat entre elles, es llancen de cap dins de l’aigua de les piscines improvisades.

Ah, sí! Uns quants espectadors —jubilats i desficiosos—,

asseguren que els ninots mouen els braços i les cames, somriuen i xipollegen dins l’aigua, com si foren persones de veritat.

L’endemà de la cremà —les falles Mondrell-Pare Porres i Mondrell-Pare Porres, no han fet ni plantà ni cremà ni cosa que s’assemble—, Ramonet i Angelines es troben al parc.

—Mon ja no és el president de la falla— diu el xiquet.

—Mon pare tampoc —murmura la xiqueta.

Ramonet passa una mà pel manillar de la bicicleta.

—Jo crec que mon pare volia fer una animalada...

—Sí. Mon pare, també.

La xiqueta s’afixa una grenya rebel i comenta: —Les persones grans, de vegades, fan bogeries per voler ser els més importants.

—Sí. Això és veritat.

Quatre vespes primerenques, s’acosten a la font del parc i reboten entre els bassals d’aigua.

Equilibri { 155 }

I com sol passar en les tempestes de primavera, l’endemà llueix un sol que bada les pedres. Ai! Però els clots convertits en piscines improvisades no permeten de cap de les maneres, plantar les falles com els presidents havien previst i organitzat.

Hi ha coses que no entenc per Fina Girbés - (Llicenciada en Geografia i Història. Correctora i traductora de textos de material didàtic i poetessa)

Era bebé i... què sabia?

Per què si és tan bonic,

No me’n recorde de res!

per què si val tants diners

Al braç, per la passarel·la,

ha de convertir-se en cendra

vaig armar un canyaret.

amuntegada al carrer?

Bramava com les tonyines

No podrien indultar-lo

entre tant d’aplaudiment.

i guardar-lo a un magatzem?

Un grapat d’ulls em miraven

O regalar-lo a algun poble

—els de la Cort Infantil—,

perquè l’admire la gent?

i a l’escenari em calmaren amb paraules molt gentils.

M’imagine un mapa mundi ple de falles, tot plenet!

Als tres anys m’encabotava

I als infants ballant en rogle

a tirar alguns masclets

al voltant del monuments.

i els meus pares repetien «Ets encara xicotet».

He crescut amb la família de falleres i fallers i, encara que sóc més gran, hi ha coses que no entenc.

M’ho diuen de mil maneres, em donen mil arguments.

La Nit del Foc sempre plore en cremar-se el monument.

La cadència d’aquell lledoner... per Vicent Lloret - (Llicenciat en Història i Geografia, escriptor de catàlegs literaris i poeta)

Ara, que tot resta perdut a l’abisme de la memòria,

I jo no puc cercar els mots per contestar-li

delicadament i tendra em fas recordar pel tacte

perquè aquesta senilitat és un tubercle

tot embolcallant la letargia del record...

que em creix a dintre, tot germinant l’oblit.

Només escolte el renou d’aquella veu que,

Recorde quan érem a la flor de la vida,

a dintre l’oceà de l’esterilitat, crida.

quan l’estima era una escorça que tots dos despullarem,

Em recordes?

quan aquella nit, dessota núvols de níquel i estels de silenci,

És una veu perduda, resclosida, ombrívola...

ballarem un vals al casal i recorde, també,

que descens al llagrimal de l’aiguaneix que l’origina.

que on morí la nostra falla vaig plantar un lledoner que cada tardor arranca ses fulles

Una flaire m’entra pels narius, potser un roser

com jo desarrele la meua memòria

desfet entre la penombra de la boira latent,

en aquesta llacuna desglaça d’oblit.

com aquella fulla quan érem etèria tardor i viva de verdor soterrava les germanes de branca.

I torna a cridar eixa veu, que arronsa, que redimeix...

Em recordes?

Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2018

Equilibri { 157 }

Et diria sí! Et recorde!

Etapa de la Aceptació Ana Llopis Diego Rufat María Moragues Patri Martínez Fran Sanjaime Juan Martí Isabel Vilaplana Mila Moreno

Delegats de llibret S.P.A.M Amb la por de mal viure depenen de les noves tecnologies Criticar? Això és descriure, reina!

Iris A primera per favor!

Era tant bonica Malson en Major Street

©Toni Deusa

Equilibri { 159 }

Delegats de llibret per Ana Llopis - (Falla Plaça El·líptica)

“ENGUANY DIRÉ QUE NO, ENGUANY DIRÉ QUE no…cada 20 de març la mateixa promesa incomplia: retirar-me del càrrec de Delegada de Llibret. Potser sí el de 2018 serà l’últim…” Els delegats de llibret són una espècie única. Els coneixereu perquè baixen poc a fer cavalcada, els divendres estan sols el ratet del sopar i mai es queden a la partida, solen apareixen en festes multitudinàries com les paelles i sopar de germanor on donen el màxim, però la resta de l’any tenen un semblant seriós i sembla que no t’escolten quan els parles i sempre repeteixen la mateixa frase…enguany sí serà l’últim.

Els coneixereu pel seu caminar a presses i correres, el seu rostre pàl·lid i les ulleres que envolten la seua mirada cansada. Molts fallers pensen què els ocorre alguna cosa però no s’atreveixen a comentar-ho. La veritat és que el seu cap està farcits de paraules, versos, imatges que durant mesos revoltaran a les seues nits fins que al gener cobren vida en el paper.

Fins eixe moment els delegats de llibrets viuen atemorits.

La primera de les seues fòbies es aconseguir una temàtica atractiva i que no haja estat mai tractada, cosa que cada any es complica. Lluny han quedat els antics llibrets que sols arreplegaven l’explicació dels monuments i els càrrecs. Ara són una joia literària i la temàtica ha de ser agradable per escriure: sentiments, menjar, obsolescència programada, fòbies, coentor, colors... poc queda per explorar en estes curioses publicacions.

Una vegada escollida la temàtica cal aconseguir el major nombre de col·laboradors possibles i a més

a més que siguen de reconegut prestigi i si pot ser que escriguen debades. Escriptors de la Safor i voltants esperen els corresponents emails convidant a participar. La predisposició ací depèn del caràcter i temps del que dispose la ploma convidada: si és comissió d’especial o tercera, si hi ha amistat, si necessite publicitar-me, si paguen o no, si hi ha possibilitat de premi o simplement si tinc temps per a col·laborar o si m’inspira la temàtica seran qüestions a tindre en compte. Ací el delegat de llibret té la segon crisi d’ansietat, anar avisant els col·laboradors que accepten i després anar rebent el material a comptagotes, que alguns es fan de pregar o mai arriben. Però quan arriben els nervis a l’obrir cada correu electrònic, són indescriptibles… haurà entés la nostra idea? Estarà del nivell per presentar-lo a uns dels premis?... I quan açò passa se sap. El lliges i relliges, plores, crides emocionat a l’autor, li dius que el presentaràs… quan un article o poema és bo per a les falles de Gandia, un delegat de llibret, ho sap amb la primera ullada…

Anem superant les fòbies però encara n’he queden moltes. Potser la pitjor i al mateix temps més emocionant és la de trobar l’autor/autora de l’explicació dels monuments. Mètrica, rima, crítica, originalitat, diversitat de versos… la cosa no és fàcil perquè escriure un text d’unes 30 amb poesia satírica (poca gent escriu ja hui en dia respectant totes les normes mètriques) i a més a més conèixer l’actualitat local per poder parlar redueix el nombre de candidats. Potser, alguna comissió té la sort de tindre algun faller/a o amic de faller/a que escriga i tinga la gosadia de fer l’explicació, servirà per eixir del pas si no hi ha pressupost o si no es vol optar a

La maquetació. És una de les pitjors fòbies del delegat de llibret. Hi ha qui té la sort o la desgràcia de saber de disseny i pot maquetar el llibret sense haver d’anar a impremta. Sort perquè estalviarà uns quants euros a la factura final, però desgràcia perquè amb això el delegat de llibret és quan deixa de baixar a la falla. Hores front a l’ordinador l’esperen per poder arribar a temps. Cosa que es cada vegada més complicat perquè des de la FdF avancen cada vegada més els terminis. Esperar que t’arriben tots els articles, poemes, fotografies, pensar com il·lustrar (també s’haurà de contractar a dibuixant o fotògraf o demanar el favor al faller/a més artista de la comissió o amic/ga si cal) i per últim trobar l’estil del llibret que volem. Ací arriba el síndrome de la pàgina en blanc. Trobar la tipografia adequada, el detall que decorarà cada pàgina, la millor forma de posar una fotografia….Espai que les presses ací no són bones companyes però normalment quan arriba el mes de desembre, és la companya habitual dels responsables de llibret. Posa açò ahí, canvia esta foto, està mal el nom de la reina, mira el color d’esta imatge… Per a molts estes frases, dites

a deshora i amb la desagrable llum de la pantalla impactant als ulls, serà el més emocionat que sentiran durant setmanes.

Si per alguna cosa es recordarà un llibret és per la seua portada, la seua targeta de presentació. Amb el temps quan quede oblidat en la prestageria d’algun faller, que alguna nit alçara els ulls i el veurà i recordarà eixe any que identificarà només veure la portada. La portada a Gandia és un premi desitjat, sols 3 banderins per a 23 comissions, sols 3 artistes entre els 23 que normalment presenten vertaderes obres d’art que ben bé es podrien emmarcar. Per este motiu, la fòbia de l’artista de la portada és tal volta la més llarga. El delegat tria l’artista, li diu la temàtica i sols pot esperar. Mesos d’espera per veure un treball en el que normalment no pot participar però que és del mes important del llibre. Si encerta estarà ben pagat i se’l mirarà i se’l mirarà i quan el presente dirà “mireu quina portada”. Que li agrade o no al jurat, que qui jutge entenga o no o que després els premis es canvien per una partida de truc o una cavalcada ja serà altre cantar...

Una vegada maquetat, és qüestió d’impremta que el llibre quede perfectament. Que tinga el millor color, que estiga tot al seu lloc, que no presente cap errata...però ací ja poc fer el delegat, i si després hi ha algun error, sols podrà remugar i resignar-se.

I després de tot este esforç, la majoria de llibrets quedaran sense recompensa. Hi ha unes poques falles que poden gastar un bon grapat de diners en estes publicacions i la resta, poc pot fer al respecte.

Així és que moltes falles sols intenten que el llibret siga ben digne i agrade als seus fallers. I ahí arriba l’última i més temuda fòbia del delegat: el dia de la presentació del llibret a la seua comissió. Farà la seua explicació de cada apartat, cada article, la gent aplaudirà, el rebrà el fullejarà cinc minuts i ahi es quedarà potser oblidat en la barra del casal.

Pocs donaran les gràcies, pocs diran que els agrada, pocs el llegiran... però en el seu cor el delegat/da de llibret sap que amb el temps, esta publicació serà trobada en el calaix per algun faller i recordarà eixe any, recordarà eixe monument que les seues fulles explica, potser recorde també fins el delegat, sobretot recordarà.

Equilibri { 161 }

premi. Però si a la comissió li pica el cuquet intentarà buscar a la persona adequada. Hi ha escriptors que ja se’ls rifen, que repeteixen comissió, i sort tindrà aquell delegat/da de llibret que els puga lligar perquè amb ells el premi està quasi assegurat.

L’explicació dels monuments manté així la importància que per antiguitat li correspon. I és que, què hi ha més important per a una comissió que els seus monuments? Res. Simplement són el sentit de la festa i amb l’explicació i crítica cobren tot el sentit.

Els versos fan que no es creme únicament un ninot de falla. Les paraules fan que es reivindiquen, que es cremen les promeses polítiques que no s’arriben a complir, la corrupció, les necessitats dels veïns, els xafardejos fallers,…en definitiva allò que no volem. L’explicació del monument és l’ànima de la festa, però per desgracia normalment, els fallers passen de llarg esta part del llibret quan el tenen a les seues mans. Són pocs els que lligen eixes fulles, moltes vegades amb lletra minúscula, per aprofitar millor l’espai i les passen ràpides per buscar les fotos dels membres de la comissió. Així és que la fòbia de l’explicació del monument és doble, d’una banda trobar un bon escriptor i d’altra intentar que no quede oblidada…

S.P.A.M per Diego Rufat - (Membre de la Federació de Falles - Junta Local Fallera)

EN OBRIR-SE ELS LLUMS, ELS VAIG poder vore a tots.

Uns mesos abans, Anna, m’havia demanat que fos el seu mantenidor.

Jo! Que mai havia gaudit a parlar en públic! Que sols en eixir a l’encerat en primària, ja em pixava damunt.

Em va pillar desprevingut. Bé, i amb unes quantes cassalles i cerveses damunt.

-No patixques per res! -em va dir- el meu germà t’ho escriurà tot, però em faria molta il·lusió que fores tu –va insistir en veu dolça.

No sé per què, li vaig dir que si.

Avui encara m’ho pregunte.

Al no haver de preparar-me el text, vaig aprofitar eixos mesos per preparar-me per combatre la meua fòbia a parlar en públic.

Vaig rebuscar i practicar totes les tècniques per a ser un bon orador, i poder parlar davant de quasi 300 persones. Vaig estudiar el model S.P.A.M (acrònim de “situació-propòsit-audiència i mètode), control de la respiració profunda, com afrontar els errors i fins i tot la tècnica d’imaginar-se al públic nuet.

Parlava en veu alta, per a practicar, quan anava per casa, quan netejava, inclús quan estava comprant a Mercadona.

Creia que ja estava preparat…

I va arribar el dia. Em sabia el text preciós que havia preparat el germà d’Anna, quasi de memòria (jo i totes les carnisseres del Mercadona) i sabia que el tindria davant, al faristol, així que vaig estar prou tranquil tot el dia Llevat de certs moments on una por inexplicable m’envaïa, però

la dominava amb la tècnica de la respiració profunda.

En obrir-se els llums i vore a tota aquella gent mirant-me, en un silenci monacal, clavant-me els ulls com si de ganivets es tractés, ja va anar el carro pel pedregal.

La primera sensació: se me va oblidar el text completament de colp, com si m’hagueren “resetejat” el cervell o com si la nit d’abans m’haguera begut tota la cassalla del casal. No recordava absolutament res.

Tranquil, tens el text al faristol – em vaig dir, fent gala d’un absolut autocontrol-. Però al intentar abaixar els ulls als fulls van començar a tremolar-me les cames i a eixir-me eixe suor fred, com quan vas per primera vegada al proctòleg.

Tenia la boca més seca que una

Recorda les tècniques, recorda les tècniques –em repetia una i altra vegada a mi mateix, mentre intentava desenganxar una mà del faristol per poder eixugar-me la suor. Ja ho tinc! –vaig pensartots estan nuets, tots estan nuets.

Així que vaig tornar a mirar al públic i allí estaven tots, en pilotes!. U no és de pedra, així que en veure tots aquells cossos nus, com si d’una orgia romana es tractés, vaig començar a notar unes cosconlles ahí baix… sí, al pardal!. El que em faltava! Una erecció!. Dalt de l’escenari i tots mirant-me. Aquella angoixa, sumada al tremolor de les cames i a la suor, que ja xopava la camisa blanca que portava, feren que perdera la visió per uns instants.

Per sort, en tornar-me la visió,

els meus ulls es van clavar en els iaios d’Anna. I la picoreta de l’engonal va parar de colp, com un poal d’aigua freda.

De sobte, tots estaven vestits de nou, aquella sensació de falsa tranquil·litat em va dur al cap una altra de les tècniques.

Ja està! –vaig pensar- S.P.A.M! clar, S.P.A.M!. i la sensació de tranquil·litat va donar pas, de nou, a un altre atac de por incontrolable que em bloquejava el cervell, com si d’un sistema operatiu Windows es tractés.

Això no ho arreglava ni Bill Gates!

S.P.A.M, S.P.A.M – em repetia una i altra vegada- S.P.A.M: situació, propòsit… -intentava recordar-.

Els ulls se m’emboiraven una vegada més, i els genolls començaven a fallar-me. Al cap sols em venien imatges de pius, culs i bacores.

Situació…situació, propòsit…

-retronava al meu cap- Respira profund… situació, propòsit, audiència… -intentava recordarafronta l’error, respira profund –em deia a mi mateix- situació, propòsit, audiència i m…

I per primera, i última vegada, vaig poder dir una paraula del meu manteniment.

-…i mamelles! –vaig cridar tant fort, que va retronar en el silenci de la sala, abans de caure espatarrat al terra com un sac de pòrtland.

Equilibri { 163 }

moixama i la llengua gruixuda com una esponja d’eixes de color groc, que no podia ni menejar.

Amb la por de malviure depenen de les noves tecnologies per María Moragues - (Falla Vila Nova)

LES TECNOLOGIES HAN MARCAT LA NOSTRA vida donant a cada invent la seua prioritat i marcant un abans i després a l’existència de la societat.

Enrere queden les màquines d’escriure, els telèfons mòbils que eren més armes de destrucció massiva que un aparell per tal de comunicar-se... I han donat pas al que hui coneguem com noves tecnologies.

Unes programacions complexíssimes que ens ajuden a transmetre sentiments i informacions a la velocitat de la llum.

Però no tots estem dispostos a adaptar-nos als canvis que ens fixen l’avanç de la nostra societat.

Milers de persones a Espanya pateixen la tecnofòbia, una por o aversió a tot allò que haja de veure amb les noves tecnologies. Els canvis no lis agraden, no accepten que siga la societat la que els estipule quins aparells i quins no deuen utilitzar a la seua vida diària. El simple fet de pensar-ho els produeix fàstic i no accepten que els humans depenen tant d’allò que s’anomena tecnologia.

Us imagineu que un faller patira aquesta fòbia?

Desgraciadament seria complicat que s’assabentés de les reunions, cites, activitats i programació de la festa fallera. La nostra dependència és tal que seria quasi impossible que aquest faller s’adonés d’aquestes dates. Aquest és un clar exemple, la societat marca quines ferramentes s’hi han d’utilitzar per tal d’informar. Grups de WhatsApp, convocatòries d’assemblea electròniques, esdeveniments a Facebook, notícies a la pàgina web i a més el repertori fotogràfic de les falles penjat a Google Photos.

Hui un tecnòfeg no es hi trobaria dintre d’una comissió. La nostra existència i organització està tan summament lligada a l’evolució tecnològica que sense adonar-nos faríem fora a tot aquell que no utilitzés la comunicació digital.

Les Falles depenen d’una evolució tecnològica que no sols arriba a la comunicació, també als monuments fallers. L’elaboració dels nostres monuments es remunta al paper i el cartó, la fusta i la cola de pegar. Ara gràcies a les noves tecnologies el món faller es resumeix a un ordinador, ací comencen els monuments, dintre d’un cervell electrònic que dóna forma a les obres d’art que llueixen a Gandia el 16 de març.

S’ha perdut l’essència de comunicar i transmetre?

Un tecnòfob respondria que sí rotundament, que les noves tecnologies han donat pas a una gèlida conversa on els sentiments sols es resumeixen en xicotets dibuixos anomenats emoticones. En canvi, la gran part de la societat considera que gràcies a aquest canvi tecnològic qualsevol persona té accés directe a la informació, els esdeveniments i com no, a comunicar-se amb qui considere oportú malgrat estiga 2.000 km de distància.

Mai la màgia de les noves tecnologies envairà a tota la societat, perduraran els tecnòfobes però ells mateixos s’adonaran que la seua integració en aquesta societat, algun dia, també dependrà de les noves tecnologies.

Criticar?

Això és descriure, reina! per Patri Martínez - (Falla Màrtirs)

Personalment no entenc aquesta postura, ja que he pogut compartir taula i mantell de paper en moltes comissions falleres i mai he vist cap xafardeig. Jo no he criticat mai a ningú, tan sols m´he limitat a descriure el que veig. I m´explique: si Marieta porta l´espolí heretat de l´àvia, que ha passat per sa mare i les cosines i va un poc curta (més o menys pel genoll), amb els fils penjant i l´aprest se l’ha deixat a casa, jo ho dic. Res més. Això és descriure i no criticar.

A les diferents tertúlies falleres mai he detectat cap indici de maldat, més bé els comentaris s´han fet per tal de fer millorar a l´objecte de l´estudi, siga persona, cosa o comissió fallera. I no es tracta de dir-ho, que seria el més fàcil, no. El que resulta verdaderament interessant és saber fer-ho arribar a l´objectiu, no de forma directa, sinó a través de diferents versions fins que s´assabente. D´aquesta manera si el missatge arriba massa distorsionat

(o exagerat) o li pega més bé “tortet” sempre podrem afirmar que no es va dir d´eixa forma ni malintencionadament, i que els portaveus ja s´han encarregat d´amanir el contingut. I jo, disculpeu-me, no veig cap cosa dolenta en açò.

Els fallers i les falleres (ara hem de tindre molt en compte el gènere per no ofendre ningú) som gent a qui li agrada parlar, i clar, no vas a parlar del temps... hauràs de comentar el que es cou a altres comissions. Sovint es confon amb enveja, encara que pense que és més aviat ganes de que la resta millore. Una bona prova són els tertulians televisius, eixe selecte grup d´entesos que comenten les cavalcades, ofrena i per sobre de tot l´entrega de premis. Ací, al directe, és quan els experts demostrem tot el que sabem i la resta ignora, i és que en cap falla es bufa la purpurina com en la meua. Potser, amb l´errada d´algun jurat que ha donat el premi de forma errònia, al comentarista li creme el micròfon i solte per la boca algun destrellat, però la culpa no és seua, sinó del jurat que no sap valorar tot l´esforç de la seua comissió. I això, amics, no és criticar, és justificar que la teua falla no ha guanyat i la que s´emporta el premi ho fa de forma injusta. O no?

Equilibri { 165 }

DIU UN CUNYAT D´UNA AMIGA DEL MEU COSÍ que ell no és faller perquè no li agrada xafardejar.

Conta que una volta va pertànyer a una comissió on els divendres es reunien els fallers i les falleres amb l´entrepà sota el braç i entre cacaus i tramussos contaven una versió molt particular i peculiar de les vides de la resta de mortals, posant més èmfasi depenent si l´actor principal era o no era faller, la categoria de la falla a la qual pertanyia o els espolins que tenia a l´armari. I que com al cunyat d´una amiga del meu cosí no li agraden aquestes coses, va decidir cremar-ho tot i esborrar-se de la falla. Això per a mi és por i no altra cosa.

Iris per Fran Sanjaime- (Falla Roís de Corella) ELLA VA NÀIXER UN 5 DE NOVEMBRE DE 1987. VA SER UN PART LLARG, I LES intenses pluges que queien en Gandia van fer que les rodes del cotxe quasi suraren damunt l’aigua fins arribar a l’antic hospital. Ella va obrir els ulls i va veure per primera vegada la llum del sol. La primera vegada que la gent de la nostra ciutat tornava a sentir-la malgrat que encara quedava alguna escletxa de pluja d’aquelles històriques inundacions.

Aleshores decidiren que el seu nom seria Iris, com aquell arc que es podia divisar en direcció al Mondúver. Però el seu nom no va estar triat per casualitat, i l’atzar sempre va voler jugar-li males passades amb la climatologia.

A la seua comunió les fotos van tindre que ser dins de casa doncs la pluja esguitava les finestres sense parar; de menuda van llogar un vestit de fallera per poder vestir-la a l’ofrena, i tot i que no va ser molta aigua la que plovia sa mare va decidir no traure-la per evitar embrutar la falda; la seua graduació es va tindre que suspendre doncs va fer un juny calorós però com era previsible eixe dia havia de ploure.

Enguany, després de molt de temps perseguint les seues il·lusions, l’havien nomenat reina en una falla. El dia de la seua presentació estava cada vegada mes a prop, i ella portava 2 mesos anant a portar ous al convent de Santa Clara, per si de cas... però el temps i el destí era el de sempre, i a qualsevol espai d’Internet el temps marcava aigua a mars per a eixe dia. Només al seu pensament cabia la possibilitat de que pogués eixir el sol.

La nit de la vespra no feia mes que sentir els trons, com carcasses que feien tremolar no sols el llit sinó tota la seua pell al pensar que aquell tampoc anava a ser el seu dia.

Els llampecs il·luminaven l’habitació recordant els castells de focs d’artifici que desitjava gaudir les properes festes. Però ella no perdia l’esperança. Mai la va perdre.

Ella es va adormir enllaçant pensaments alegres plens de sol i d’optimisme.

El despertador va sonar i Iris va obrir un ull amb cautela doncs la llum passejava tímidament per l’escriptori de l’habitació. Es va alçar d’un bot del llit i va posar el peu esquerre en terra. En obrir les cortines prompte s’adonà que no era més que un fil de llum el que hi havia al cel entre els núvols. Però era el fil de llum que necessitava.

Ja no tenia por a embrutar la falda, ni a la sort ni al seu destí. Si hi havia de ploure que ho fera sempre que volgués: aquest era el seu any i era la forma més especial que tenia de començar.

ŠSalva Gregori

Equilibri { 167 }

A primera per favor! per Juan Martí - (Falla Plaça Prado)

ÉS UNA REALITAT, QUE LES FALLES DE GANDIA estan organitzades en un sistema de seccions que desperta quant menys controvèrsia i ens dóna uns quants mals de cap, si més no, alguna cosa que també és cert és que la qualitat i la igualtat dels monuments que a Gandia es planten cada mes de març ha sofrit una millora més que notable, i és que ara almenys la gran majoria competim en igualtat de condicions, el que ha fomentat que es cuiden molt més els monuments i es tinga més cura a l’hora de plantejar les escenes i la crítica fallera. Per tant, no serà tan roín.

El reflexe públic de les falles de Gandia i el seu sistema de seccions és una fòbia exagerada a quedar-se sense premi de monument, donada la baixa quantia presentada als pressupostos per establir les seccions. Dic fòbia perquè si no, no s’explica com el 80% de les comissions presenta uns pressupostos irrisoris que en la majoria dels casos estan molt lluny de la realitat.

Partint d’aquesta reflexió i parlant de la meua comissió, una comissió que no té més de 160 integrants i que amb els nostres ingressos de quotes,

que és realment l’ingrés fixe anual que tenim, no arribem a pagar ni la meitat dels nostres monuments, per no parlar de totes les altres despeses que tenim com banda de música, llibret, hipoteca del nostre casal, i totes aquelles despeses que comporta competir en tot el que ens presentem. On devíem estar? Quina secció seria la de la falla Plaça Prado (que per altra banda som la comissió més guardonada de la història)? Si preguntes als comissionats clarament et diran que ells sempre han estat en la màxima categoria de les falles de Gandia (i som els únics) i que així hem de continuar. Però quina és la realitat econòmica? Quin és el sobreesforç que s’ha de fer des d’aquesta comissió per a estar any rere any plantant una de les falles més visitades pel gran públic i a més una falla que any rere any no descuida cap activitat? S’ho podran imaginar.

Amb aquestes línies no vull aparentar fanfarroneria ni molt menys menysprear o ofendre a ningú però és una realitat palpable. I amb açò el que realment pretenc és fomentar, incentivar a totes les comissions, als fallers que diuen que no es pot, Sí que es pot, s’ha de treballar moltíssim per traure els diners per pagar la festa i sé que tots ho feu, però és qüestió de prioritzar.

Si no fem examen de consciència i comencem a exigir-nos més, a intentar millorar, evolucionar i fer les falles.

En Gandia o espentes a la gent o no s’evoluciona, és més interessant per a ells el fet d’estar en la secció que consideren encara que el seu pressupost no es corresponga a la realitat de la secció i provocar el que no fa massa anys es va donar amb una secció especial acomodada i una primera en alguna ocasió més potent que l’especial (de fet és gastaven més diners) o per altra es podria donar el cas de tindre una secció hípernombrosa, no sé. És preocupant.

Ara és moment de reflexionar, està clar que així com estem en l’actualitat no estem bé, atés que el sistema funciona i nosaltres els fallers el boicotegem any rere any per intentar aconseguir un banderí. Què fem? Cap on anem? Premi per a tots? Secció única? Que cada u faça el que crega?

A qualsevol preu? És complex.

Què passarà? El que vulguen les falles. Potser nosaltres ens ho replantejarem tot, així que igual ens fem còmodes o igual no el desenllaç serà aviat depén de la decisió que es prenga. Sols tinc un prec. Hem de lluitar per la imatge de les falles de Gandia, fomentar el monument que això al cap i a la fi és el que ens identifica i diferència, devem conscienciar-nos a ser sincers, ser menys egoistes, menys individualistes i pensar en el bé comú de què significa ser la imatge del col·lectiu més gran i potent de la ciutat i el que està clar és que com actuem ,no funciona!

Reflexionem i parlem-ho.

Equilibri { 169 }

Altra opció seria acomodar-se que amb tots els meus respectes hi ha més d’un que de la seua zona de confort no es vol moure, i és respectable però que després no s’òmpliguen la boca donant lliçons, perquè tot és possible si traces un pla i t’esforces per aconseguir-ho. El més còmode per a nosaltres seria estar en primera sense calfar-nos el cap, competiríem amb més garanties i així deixaríem de patir amb una competència a la secció especial, que des del canvi de sistema, s’ha tornat molt més competitiva.

Era tant bonica per Isabel Vilaplana - (Falla Parc Alqueria Nova) EIXE INSTANT PREVI A UN MOMENT QUE MAI NO voldria que arribara. La seua falla i ella sense ningun obstacle al seu voltant. Comença a recordar el dia que la va conèixer, li la van presentar els artistes en un esbós, en aquell mateix moment ja la va imaginar plantada de mil maneres. Recordava també la primera visita al taller on ja no era paper: ara era suro sense color que començava a agafar la seua forma. Després d’unes quantes visites més i quasi sense donar-se compte, arribava el moment de carregar-la i portar-la al seu barri. No podia evitar eixe pensament que sempre la envaïa cada vegada que anava a visitar-la: tard o prompte un dels elements essencials de la nostra festa arribaria i se l’emportaria per sempre i amb ell el seu any, el seu regnat, la seua il·lusió… No podia evitar pensar en el final.

l’envaïa. Es consola pensant que sense la cremà d’una falla no se’n pot plantar una de nova i així és, en el nostre món sense final no hi ha principi, però aquella falla mai més tornaria a lluir al nostre carrer i eixa era la seua nostàlgia… ERA TANT BONICA.

Per fi els ninots viatjaven per instal·lar-se al seu carrer.

Les peces sense muntar i cobertes de paper de bombolles ja eren pura bellesa. La nit de la plantà es va fer llarga, com sempre, com tots els anys...

Però aquest any era especial. En acabar, es va parar davant d’ella, la va contemplar, plena d’orgull i amb un somriure d’orella a orella recordant aquell dia en que la va conèixer en un simple paper, i ara ja estava ací, regalant-li als seus ulls la millor vista que podria tindre. Cada detall, cada ninot, cada escena… era perfecta. Però no ho podia evitar... Ara sí, es trobava a escassos quatre dies d’acomiadar-la per sempre.

Típica pregunta de tota la gent: vas a plorar? No ho sé, el moment ho dirà, respon sempre ella però en realitat, sap perfectament que si. L’inesperat moment estava a punt d’arribar, les flames estaven a punt de convertir la seua estimada falla en cendra i amb ella, el seu regnat, el seu meravellós any estava a punt de passar al record per sempre.

Per fi entràvem en aquell període de temps tant meravellós, aquell que et separa del món real i et fa oblidar tot el que passa en ell, aquell en el que disposes de vint-i-quatre hores al dia per observar-la, a l’hora que vulgues, aquell període de temps que inclús et fa oblidar que el final s’acosta.

Resten pocs minuts, es moment de deixar pas al camí del foc, la gent està expectant, ella està nerviosa, la rutina de la vida diària està al caure, en res tot tornarà al seu lloc i tornarem al món real, fins l’any que ve.

Sense adonar-se, en només un instant, desapareix, es consumida per les flames, ha arribat el moment… ha passat el moment. La seua estimada falla ja no és color ni bellesa, ara és cendra, aquella que guardarà una xicoteta quantitat en aquella caixeta ‘LES CENDRES DE LA MEUA FALLA’ de la seua falla, d’aquella falla…

I com era d’esperar, i igual que havia passat aquell any, havien passat els quatre dies i de nou es trobava allí, contemplant-la. Però ara ja no es trobava a uns quants mesos ni a escassos quatre dies, ara es trobava a pocs minuts d’acomiadar-la per sempre. La nostàlgia

Intenta aprofitar al màxim els últims minuts que li queden de vida a la seua obra d’art, abans de ser devorada per les flames. Amb mil ulls intenta captar tots i cadascun dels detalls que li ofereix perquè per un moment li dona la sensació de que en quatre dies, no ha pogut aprofitar la seua bellesa.

Arriba el moment. Es curiós, com una de les seues majors il·lusions com es posar la màgia del final al seu any es converteix en un moment que no li agradaria que arribara mai.

Les primeres llàgrimes s’apoderen d’ella, les mateixes que porta intentant aguantar des del principi de la processó que, per un moment, desitja que es faça eterna només per a que eixe moment tant poc esperat no es done.

ERA TANT BONICA.

©Toni Deusa

Malson en Major Street per Mila Moreno - (Falla Carrer Major i Passeig)

- UUUFFF!!! ESTIC MORT, EL DIA A L’OFICINA ha sigut esgotador!!

i arrancant a córrer abans que aquest s’ho pensara millor.

Amb aquestes paraules Joan a la fi va entrar a sa casa després d’un dia més de lluita a la feina. Treballa a l’oficina principal d’un dels Bancs més importants de la plaça i el seu dia a dia és un no parar d’ingressos, reintegraments, transferències....es a dir, tot el dia rodejat de bitllets i monedes que tant de bo foren seus!

I així va començar el que més endavant es convertiria en la pitjor pesadilla de Joan i que el portaria, fins i tot, a deixar la seua feina. Però no avancem aconteiximents i comencem pel principi.

-Ja hi ha prou de treball per avui, vaig una estona a la Falla per xarrar una mica, ajudar en el que calga i torbar-me I amb aquesta idea Joan va arribar al Casal de la seua Falla, amb ganes de festa però també de tirar una maneta en el que calguera. Però, quina casualitat, quan va preguntar en què podia ajudar immediatament li demanaren si, donada la seua experiència al banc, podia ajudar portant els comptes.

- Be, clar que si, si és el que vos fa falta vos ajudaré!

Pep, el que havia sigut tresorer fins eixe moment, va tardar a penes uns segons en donar-li a Joan una bossa plena de papers, desitjant-li morta sort

Eixa primera nit Joan, que sobretot era un home responsable, es va endur els papers a sa casa per revisar els ingressos i les despeses de l’any anterior per poder preparar un pressupost i dur-lo a la següent assemblea. –No pot ser tant difícil, son faves contades– va pensar Joan, va obrir l’ordinador amb una pàgina excel en blanc i es va ficar mans a la feina. Quina seria la seua sorpresa al descobrir que no sols li faltaven un munt de papers que en el calor de la festa s’havien extraviat, es que a més hi ha via un forat de mooooolts euros! Era ja de matinada i Joan ja marejat de tanta xifra va decidir anar a dormir, demà seria altre dia.

Que a gust estava al seu llit, calentet, blanet... però en obrir els ulls ja no estava al llit, estava a la banyera!!! I la sensació de blanet i de calor ¿d’on venia? Doncs estava rodejat de bitllets i monedes que poc a poc anaven rodejant-lo!!! Però d’on eixia tot açò? I en alçar la vista ho va descobrir, una dona vestida de fallera

-Estes monedes les hem aconseguit a l’arreplegada del barri, estos bitllets del teatre, la loteria, les quotes, les rifes!!!

I així poc a poc anava tirant més i més diners damunt Joan que poc a poc anava quedant cobert i notant com semblava que anava a ofegar-se -Para!!!! Ajuda!!!!, va xillar Joan A la fi, de sobte es va despertar i es va adonar que tot havia sigut una pesadilla, estava al seu llit amb tots els llençols rebolicats i rodejat dels papers que Pep li havia donat a la Falla. Va mirar el despertador i com que ja estava a punt de sonar es va alçar per despullar-se, però al llevar-se els pantalons del pijama de la butxaca va caure una moneda! Estranyat Joan va pensar que tal vegada anit sense adonar-se l’havia guardada ahí.

Eixe dia va transcórrer com qualsevol altre, amb feina al Banc, dinar amb els companys, fer la compra i sopar amb la família. Altra vegada en la tranquil·litat de la nit al seu despatx de casa va continuar amb la seua feina de Tresorer de la falla. – Hui agafaré les despeses, tal vegada trobe per on retallar. Però després d’un parell d’hores intentant-ho i parlant per whaspp amb uns i altres va vore que era impossible, tot era important! – Millor em gite ja i demà a la llum del dia ho voré des d’altra perspectiva.

Estava decidit a dormir tota la nit d’una i va tancar els ulls, poc a poc va anar relaxant-se, entrant al mon dels somnis, quasi era com si estiguera flotant... espera! estava flotant! Tenia els peus en l’aire sense poder recolzar-los en cap lloc! Però no estava volant, el seu cos estava subjectat per una corda, no volia però al final va mirar cap avall, no es veia el fons! Al menys la corda era prou grossa, formada per diferents cordes més menudes trençades i que semblaven formades per bitllets. Quan Joan poc a poc anava tranquil·litzant-se va sentir una veu – les cavalcades! I dues cordes es trencaren. Com encara hi havia moltes altres cordes, la corda grossa quasi

no ho va ni notar. – l’engalanament de l’escenari a la presentació! Altra corda! – els músics de les albades!

Els caramels del bateig! La banda de música! Regals per a altres falles! El llibret!

Poc a poc anaven trencant-se les cordes i Joan anava notant com el seu cos cada vegada baixava una mica i la corda grossa era més inestable. - Mare de Deu! No retallaré més! Va pensar Joan.....però clar encara quedava el retall més gros...i la veu va xillar.....- els monuments!! I això ja va ser massa per a la corda que no va poder suportar el pes de Joan i es va trencar, Joan queia, el sol poc a poc s’acostava, estava a punt de xocar! –aaaaaah! I es va despertar!

-Menys mal, estic al meu llit, sols ha sigut altra pesadilla. Va pensar Joan.

Però en eixe mateix moment es va alçar la camiseta i va vore que tenia una mena de cremada, com si una corda l’havera deixat marcat. - Què estrany, em colpejaria anit abans de dormir, va pensar Joan.

Eixe dia la feina se li va fer una mica més difícil, cada vegada que agafava una moneda o comptava un bitllet li venien al cap les horribles pesadilles que no el deixaven descansar per la nit.

Joan estava nerviós i cansat perquè ja feia dies que no descansava ja que aguantava despert tot el temps que podia per por al que li poguera passar i inclús els dies que no tenia pesadilles es despertava moltes vegades esglaiat per si tornava a començar.

Eixa nit de divendres estava tan cansat que no va poder evitar caure quasi mort al mateix moment que va tocar el coixí. Però, per sort, va poder dormir sense problemes. Així, es va despertar el dissabte amb millor humor, - que be, al menys hui a l’arreplegà del barri estaré descansat i de bon humor per anar per les cases, es va dir a ell mateix. En arribar al casal esmorçaren els quatre gats que havien acudit per fer l’arreplegà i allà que anaren, pis per pis demanant “la voluntat” per a les festes. Alguns obrien, altres no, uns donaven més, altres menys, fins que una dona major amb un aspecte un poc

Equilibri { 173 }

anava omplint la banyera a poalades

estrany li va dir a Joan – jo ara no tinc solt però si vas ara mateix a casa de la meua filla que és l’escala del costat et donarà, però ves ràpid abans que sen vaja! I cap allà corrent que va anar Joan – hola Joan, m’encantaria donar-vos alguna cosa però la cartera la te el meu home que està dos pisos més amunt xarrant amb el veí! I cap allà que va anar Joan. – Esta dona meua te el cap en altre lloc! La cartera la te la nostra filla que està jugant a la seua amigueta de l’escala de la meua sogra però un pis més baix! I cap allà corrent! – la meua germana ha dit que anava a comprar i l’ha agafada, si vas ràpid encara la trobaràs al portal! I així Joan va entrar en un bucle que el portava d’una escala a l’altra i de dalt cap a baix!!! Estava tan cansat de córrer escales amunt i a baix que en l’última baixada va perdre peu, va entropessar i va caure escales avall. Per suposat la caiguda va acabar com imagineu: Joan es va despertar d’altre dels seus somnis, esta vegada amb morats per tot el cos que sols podien ser per una caiguda escales avall!!!

Ara Joan no sols estava cansat sinó que ja no podia mentir-se al ell mateix i havia d’admetre el que era obvi: el que li passava als somnis el seu cos ho sofria a la realitat!!!! No sabia que fer ni a qui acudir fins que va caure que sols una persona podia saber què estava passant: el vell i savi tresorer que havia ostentat el càrrec durant més de vint anys abans que ell. Sense perdre ni un minut el va cridar i va quedar amb ell per parlar del que estava passant i per demanar-li consell.

-Joan que mal em sap el que m’estàs contant, pensava que les coses haurien canviat en l’era de la informàtica i tu et lliuraries de la maledicció.

Molt afligit el savi i vell tresorer va començar a explicar-li a Joan que al principi de la festa les Falles no eren mes que un grup d’amics que s’ajuntaven, triaven una dona per a que fora la reina que presidira les seues celebracions, feien festa i el últim dia cremaven un munt de trastos vells que cadascun portava de sa casa com a simbolisme de tot el que era vell que es convertia en cendra i donava inici a un nou any. Poc a poc va començar a augmentar

el nombre d’actes, el protocol a seguir, les despeses obligades, loteries, quotes, premis.....i va nàixer la seua figura, el tresorer. Els primers anys era fàcil creuar el pressupost, açò tenim d’ingressos doncs açò ens podem gastar. Però prompte va començar a complicar-se el tema: totes les falles volien tindre el millor monument, les millors disfresses a la cavalcada, les millors festes per la nit, que els donaren la menor feina possible, els cubates i sopars mes barats, la millor xaranga.... desitjos que eren pràcticament impossibles de quadrar uns amb altres i que es convertiren en la pitjor de les pesadilles per al qui havia de fer de tresorer.

-Ho sent molt Joan, sols hi ha una manera de sobreviure cada any, has d’enfrontar-te a les pesadilles, seguir-los el joc fins que guanyes i com no quadres el pressupost! No puc fer més per tu, molta sort!

Així, eixa nit Joan va anar a dormir disposat a enfrontar-se al que fora, ell podria més! I amb eixa idea va tancar els ulls el que a ell li va semblar a penes un segon. En obrir-los ja no estava al llit, estava muntat en un cavall de pedra dins un joc d’escacs gegant! Joan va respirar fons i va decidir que no sols jugaria, esta partida la guanyaria!

Va començar a moure peons i va anar entenent les regles: estava jugant amb els Fallers d’Honor!! De vegades havia de sacrificar un peó per poder guanyar una Torre que en lloc d’una sola tanca posaria la seua publicitat tot al voltant de la falla infantil. I així, amb l’estratègia del tira i afluixa, de cedir per un lloc per guanyar per l’altre va aconseguir el jaque mate: va trobar sponsor per a les tanques del monument gran!! I al moment que el Rei contrari queia contra el tauler Joan despertava, descansat i sense cap ferida, havia guanyat esta batalla, però la guerra continuava.

Joan dedicava les seues nits a anar lluitant les seues batalles i poc a poc anava guanyant, però el dia cada vegada se li feia mes difícil, quan estava a la feina contant bitllets i monedes no podia evitar pensar en els seus problemes nocturns i una suor

Una nit, a la fi, va arribar a la que semblava la batalla final: la guerra per les seccions! Eixa nit hauria de posar tot el seu ingeni per tal d’aconseguir que la seua falla estiguera a la secció que mes els convenia intentant quadrar diferents desitjos i tots oposats entre ells: tindre un bon monument, no pagar-li massa als artistes, estar a la secció que els seus fallers volien per tal de tindre opció a guanyar algun premi, posar al sobre un valor no massa alt, però que el valor fora suficient perquè la subvenció de l’ajuntament seria sobre eixe valor....quasi li estallava el cap sols de pensar-ho! En tancar els ulls va començar el joc: avui hauria de jugar al tradicional joc dels xinos o el punyet: amb varies pedres a les mans de cadascun dels tresorers, hauria d’endevinar quantes pedres hi havia en total sabent sols cert quantes pedres havia decidit agafar ell. I com que la maledicció dels tresorers els duia al mon de les pesadilles encara era mes difícil, estaven cada un a una plataforma i quan l’aposta era mes alta del que els fallers de la seua comissió volien i acabava en la secció equivocada la plataforma s’obria i queia al buit! Poc a poc cada tresorer va fer la seua aposta i va arribar el seu torn, - 18.000 euros! Perdona, vull dir, 18 pedres.

Va dir Joan. Es va fer el silenci, hauria encertat?

Aconseguiria estar a la secció desitjada? Acabaria en especial? La plataforma va fer un soroll estrany, semblava que es movia...però no! Havia guanyat!

Ho havia encertat.

Joan va despertar feliç però esgotat, suat, amb les mans ferides d’apretar les pedres fins clavar-se les ungles però havia guanyat!!!!

Corrent sense perdre un minut va agafar l’ordinador, va obrir el seu excel i va reflectir en xifres totes les seues batalles nocturnes: el que havien de traure en quotes, quanta loteria extraordinària s’havia de fer, la despesa màxima a les cavalcades, fallers d’honor, barri...i per suposat import dels monuments. Va cridar corrent al secretari i es va convocar reunió extraordinària: la comissió ho havia de saber.

Eixe mateix divendres Joan es va presentar davant

tots els fallers decidit a obtindre el seu vot favorable perquè havia aconseguit el que semblava impossible: havia quadrat el pressupost. Feliç i pagat d’ell mateix va exposar i raonar cadascuna de les xifres, tant d’ingressos com de despeses, segur de que tothom estaria content i hauria complit amb la seua feina.

Però no, així son els fallers, un a un començaren a demanar mes carrosses, menys loteria, perquè eixa secció, tota la vida hem estat en l’altra, tots tenien alguna cosa a dir. Tal va ser la que es va muntar que Joan, que estava decidit a explicar-los la maledicció va decidir que era impossible, ningú el creuria, i poc a poc passet a passet va anar acostant-se cap a la porta del llar i en arribar va arrancar a córrer, com si d’altra pesadilla es tractara, i ja no va tornar mai mes.

Però ja res no va tornar a ser el mateix, eixe dilluns a la feina només li donaren el primer ingrés Joan va tindre un atac de pànic només va contar els bitllets i es va ficar tant nerviós que al final del dia va ser incapaç de fer el que portava tota la vida fent: no va poder quadrar la caixa!!!! Sentat davant el seu ordinador sols era capaç de llegir la frase que en roig sortia una i altra vegada: CAIXA DESQUADRADA, HI HA UNA DIFERÀNCIA NEGATIVA. Joan va entrar en estat de shock i des d’eixe moment cada vegada que tocava un bitllet entrava en pànic i repetia una i altra vegada– desquadrat, desquadrat, desquadrat!

Joan va guanyar la guerra però al final la maledicció va acabar amb ell!

Equilibri { 175 }

gelada perlava la seua esquena cada vegada que els tenia entre les mans.

Terapia de Grup Presidents Reina de la Falla Reina del Foc Reina de la Festa Reina de la Poesia Reina de la Falla Infantil Reina del Foc Infantil Reina de la Festa Infantil Reina de l’Art Infantil Reina de la Poesia Infantil Madrines de la Falla Fillolets de la Falla Mantenidor Falleres Majors de Gandia Càrrecs i Cens

Toni Pacheco Vilaplana i Alejandra Ripoll Moncho Raquel Martí Moncho Beatriz Castelló Sanfélix Andrea Moreno Frasquet Isabel Vilaplana Ripoll María Roig Castillo Alexandra Pérez Calabria Àngela Ferrer Català Elena Piedras Bosch Cynthia Melo Camacho Lorena García Peiró i Esther Martí Pellicer Pau Peiró Tarrazona i Thiago Sanz Ivanova Hugo Salvador Frasquet Falleres Majors de Gandia 2018 Càrrecs i Cens faller any 2018

ŠSalva Gregori

Equilibri { 177 }

©Salva Gregori

ŠSalva Gregori

Equilibri { 179 }

©Salva Gregori

ŠSalva Gregori

Equilibri { 181 }

©Salva Gregori

ŠSalva Gregori

Equilibri { 183 }

©Salva Gregori

ŠSalva Gregori

Equilibri { 185 }

©Salva Gregori

ŠSalva Gregori

Equilibri { 187 }

©Salva Gregori

ŠAntonia Montoya

ŠAntonia Montoya

©Salva Gregori

©Salva Gregori

Càrrecs

©Toni Deusa

Presidenta: Alejandra Ripoll Moncho | Vicepresident: José Luis Ferrer Martí | Secretaria: Liliana Requena Pellicer | Vicesecretari: Andrés Requena González | Tresorera: Carolina Vilaplana Mas | Comptadora: Mara Peiró Serisola | Lotera: Liliana Frasquet Martí | Viceloter: Àngel López Balbao | Delelegat de Festes: Javier Peiró Vilaplana | Vicedelagat de Festes : Antonio Bermejo García | Delegació de Festes : Merce Valls Campos, Àngela Moreno Llorca, Sabrina Pérez Sanchis, Jorge Peiró Vilaplana, Antonio Pacheco Gallardo i Salvador Gregori Morillo | Delegades Cavalcades: Raquel Martí Moncho i Inma Castillo Martí | Delegada de Jocs : Marian Martínez Brunet | Delegat de Truc : Leandro Martí Martínez | Delelegada d´Emissió i Curt: Sabrina Pérez Sanchis | Delegada Artística: Isabel Vilaplana Ripoll | Delegat de LLibret : Teo Brunet Ferràndiz | Delegat de Cultura : Teo Brunet Ferràndiz | Delegació cultural: Merce Valls Campos, Àngela Moreno Llorca, Hugo Salvador Frasquet i Antonio Bermejo García | Casaler: José Vicente Aparisi Sebastià | Delegat Monument : Teo Brunet Ferràndiz | Delegats de Plantá i Cremá : Javier Peiró Vilaplana, Merce Valls Campos, Àngela Moreno Llorca i Hugo Salvador Frasquet.

Cens comissió major 2018 José Luis Ferrer Martí José Romero Morente José Vicente Aparisi Sebastiá Josefa Vilaplana Ferrer Leandro Martí Martínez Liliana Frasquet Martí Liliana Requena Pellicer Manuel Manzano Martínez Manuel Mendoza LLeó Manuel Hernández Torres Mara Peiró Serisola María Signes Peiró Marian Gregorio Botella Marian Martínez Brunet Marta Calabria Herranz Merce Valls Campos Mercedes Campos Gómez Miquel Roig Pellicer Mónica Pérez Bisquert Narcis Pellicer Momparler Noelia Benedito Camarena Nuria Sanchís Andrés Paqui Frasquet Capellino Quique Manzano Melo Rafa Peiró Vilaplana Rafa Seguí Pastor Ramón Brunet Sanlorenzo Ramón Ribero Clemente Ramón Vilaplana Mas Raquel Martí Moncho Rufi García García-Arias Sabrina Pérez Sanchis Salvador Cano Sanfélix Salvador Gregori Morillo Sandra Peiró Vilaplana Sara García Cano Sebastián Castelló Herrero Silvana Sabater Jiménez Suni Melo García Teo Brunet Ferrandíz Vicent Moreno Casas ©Salva Gregori

Alejandra Ripoll Moncho Amalia Ferrándiz Castro Amparo Botella Tormo Amparo Tormo Membrado Ana Signes Peiró Andrea Moreno Frasquet Andrea Peiró Bonet Andrea Ribero Sabater Andrés Requena González Andrés Requena Pellicer Àngel López Balbao Àngela Moreno Llorca Antonio Bermejo García Antonio Pacheco Gallardo Beatriz Castelló Sanfélix Beatriz Martínez Nogués Benjamín Sanz Fuster Borja Alberola Todolí Carles Escrivà Lluch Carolina Vilaplana Mas Charo Sanfélix Iznardo Cristian Peiró Serena Cristian Ribero Sabater Daniel Viciano Orihuel David Gregorio Cantos David Peris Fernández Edgar Botella Tormos Elena Serena Martínez Esther Ferràndiz Camino Esther Martí Pellicer Elisa Tarrazona Martínez Federico Signes Pons Gema del Rosario Jiménez Hugo Salvador Frasquet Inma Castillo Martí Isabel Vilaplana Ripoll Javier Moll Orengo Javier Peiró Vilaplana Jordi Ferrer Juan Jordi Palonès Morant Jorge Peiró Vilaplana José Leal Salazar

Cens comissió infantil 2018 Ainhoa Gregorio Botella Aitana Mestre Tarrazona Alba Gregori Peiró Alaia López Alcaraz Alejandra Pérez Calàbria Alejandra Vilaplana Ripoll Àngela Ferrer Catalá Adriana García Cardo Biel Alberola Pérez Carla Fuster Martínez Carla Moll Sanchis Carme Roig Castillo Carolina Manzano Melo Cynthia Melo Camacho David Gregori Peiró David Peris Martí

Elena Piedras Bosch Erik Peiró Calabria Fabiola Monserrat López Villalva Gala García Ferrando Héctor Gallardo Muñoz Ian Montaner Sanjuan Ivan Gregorio Morant Izan Faus Pinel Javier Moll Sanchis Jordi Ferrer Pérez Laia Brunet Moreno Lorena García Peiró Lucas Leal Martínez Lucía Campos Costumero Lucía Faus Pinel Luna Martínez Serrano

Maria Roig Castillo Nerea Ferrer Martínez Nicolás Leal Martínez Noel Hernández Benedito Pablo Peiró Serena Pau Peiró Tarrazona Paula Enguix Tarrió Paula Pellicer García Quique Alberola Pérez Tihago Sanz Ivanova Stela Aitana Galeano Lopez Tomás Morojosa Grau Toni Pacheco Vilaplana Vega Peiró Tarrazona Vicente Moreno Frasquet

Recompenses Falleres 2018

Premis Falles 2017

GESMIL D´OR DE LA FDF José Luis Ferrer Martí

19é Premi Festival musical infantil 2on Premi de Curtmetratges fallers 5é Premi d’Emissions falleres 2on Premi de Portada de llibret 2on Premi de Llibret Lluis Català Premi al Millor Article Ajuntament de Benirredra.

1er Premi de Poesía Joan Climent 2on Premi de Poesía Joan Climent 7é Premi Promocio de l’ús del Valencià Millor Ninot Secció Tercera infantil Ingeni i Gràcia Secció Tercera infantil 1er Premi de Falla Secció Tercera infantil Millor Ninot Secció Tercera Ingeni i Gràcia Secció Tercera 1er Premi de Falla Secció Tercera

ESCUT D´ARGENT DE LA FALLA SAN NICOLAU “MOSQUIT” Carolina Vilaplana Mas Elena Serena Martínez Salvador Gregori Morillo

©Toni Deusa

Equilibri { 195 }

Serem feliรงos, total bojos ja estem!

ŠSalva Gregori

Equilibri { 197 }

Guia Comercial de col·laboradors amb el llibret Kamiseto Cristalumgandia Mel i Salut Hotel Safari Maxila Clínica Dental Caixa Ontinyent Visión Audio K’como?

Estanco Rosa delos Vientos Buda Beach Xiringuito Petits Casa Vella Esquina Latina Pelícano Estanco Peatonal Manvelec Gruas Ferra Varadero Puerto de Gandia

201 202 203 204 205 206 207 208 209 210 211 212 213 213 214 215 215 216

Indumentaría Martí Helados Kalise Clinica Dental Vte. Enguix

217 218 219

220 220 221 221 222 222 223 223 224 224 225 225 226 226 227 227 228 228 229 229 230 230 231 231

Cocos Cockteleria Marisquería Kayuko Ricardo Panaders Tropicana Muebles Ferretería Martí Carmen Castro Peluquería Kartin Club Daimús Motos Jordán Muebles Rubio Bon Café Vimar Nauticom Bar Cafetería Mofras Mil Styls Peluquería Café 23 Delicias comida para llevar Estética Alicia García Bonamar Electricidad Salvador Aparisi Tallers de Flor Lisibeauty Levantina Carpa L’Hortet d’Ana Ferretería Domenech La Reconquesta Arnau Martí Gestoría Dolços Toni El rincón de Cervantes Mª Pilar florista Salva Gregori Fotógrafo Bar&Tapas No Name Clínica Veterinaria Animalia Quinter Pesca San nicolás Librería José Morant Pinturas Lavandería del Grao

232 232 232 232 233 233 233 233 234 234 234 234 235 235 235 235 236 236 236 236 237 237 237 237 238 238 238 238 239 239 239 239 240 240 240 240

Equilibri { 199 }

Copisteria Estudi Nova Motor Gandia El Duc de la Sort Prensa Comecocos Rte. Comic’s Carniceria Castillo Magic Hugo Discomóbil La Nit Pirotecnia Borreda Café Bar Cher Oxican Reparphone Rte. Marisqueria L’Ham Albañileria J.Peiró Antonio Serralta Cercatec Levante Tapería Cervecería Verdu’s Excel Electricidad Depilnova - Estèticnova JJ Canet chapa Alpra servicios Xem Abonos Volare Talleres Bersan

Des d’ací i amb aquestes paraules l’Associació Sant Nicolau “Mosquit” vol agrair la col·laboració desinteressada dels autors que ens han dedicat un temps de reflexió, concentració i escriptura per tal de fer-nos aplegar els seus escrits, gràcies Als creadors i fotògrafs pel seu temps, gràcies.

A les empreses, per la seua valuosa col·laboració, aportació, en la realització d’aquest llibret moltíssimes, gràcies.

Desitgem que us haja agradat la nostra feina.

CAMISETAS PARA DESPEDIDAS

Avd. de la Paz nยบ 29 46730 Grao de Gandia (Valencia) Telf-96 113 74 15 tiendakamiseto@kamiseto.es

BORDADOS TAZAS Y COJINES PERSONALIZADOS

C/ Mestral Nยบ2, Nave F.Pol. Industrial 46714 Palmera (Valencia) Telf-96 289 80 04 info@kamiseto.es

Equilibri { 201 }

CAMISETAS PARA DIVORCIOS

ROPA LABORAL

Equilibri { 203 }

Equilibri { 205 }

Equilibri { 207 }

Equilibri { 209 }

Equilibri { 211 }

Equilibri { 213 }

MANTENIMIENTO Y VERIFICACIONES DE INSTALACIONS ELÉCTRICAS DE MEDIA Y BAJA TENSIÓN

Avd. La Valla d’Albaida, nº 53, recinto Autogandia 6-7 Tel. y Fax: 96 296 57 42 Mov.: 670 288 128

Equilibri { 215 }

46702 GANDIA (Valencia)

VARADERO PUERTO DE GANDIA SEBASTIAN CASTELLÓ HERRERO

www.varaderopuertogandia.com info@varaderopuertogandia.com

VARADERO PUERTO DE GANDIA ES UNA EMPRESA DEDICADA AL MANTENIMIENTO Y LA REPARACIÓN DE TODA CLASE DE EMBARCACIONES YA SEAN PROFESIONALES, DEPORTIVAS O DE RECREO, PARA LA REALIZACIÓN DE CUANTOS TRABAJOS SEAN NECESARIOS EFECTUAR, VARADERO PUERTO DE GANDIA CUENTA CON UNA AMPLIA EXPERIENCIA Y PERSONAL CUALIFICADO, DISPONE ASÍ MISMO DE LOS MAS EFICACES Y MODERNOS MEDIOS PARA LA REALIZACIÓN DE TODOS AQUELLOS TRABAJOS QUE SE PRECISEN: o TRAVELIFT DE 250 TN CON UNA MANGA MÁXIMA DE 9.30 M. o UNA GRUA DE 12, 5 TN PARA EMBARCACIONES MENORES

Remolcadores Yates Veleros Catamaranes

Recinto Portuario, Muelle Sur. 46730 – GRAU DE GANDIA. Teléfono 00 34 96 284 0744 y Fax 00 34 96 001 8701

Equilibri { 217 }

Indumentaria MARTĂ?

CLÍNICA DENTAL D. VICENTE ENGUIX MORANT

Equilibri { 219 }

Médico Estomatólogo

Equilibri { 221 }

Equilibri { 223 }

Equilibri { 225 }

Antonio Serralta ADMINISTRACIÓN DE FINCAS - SEGUROS GENERALES GESTIÓN INTEGRAL DE EMPRESAS

C/ Doctor Melis, 6 bajo 46730 Grau-Playa de Gandia

Tel.: 962 845 314 Fax: 962 848 079

Equilibri { 227 }

correo@serralta-administracion.es www. serralta-administracion.es

Equilibri { 229 }

SERVICIOS Tratamientos de aguas y Maquinaria de hostelería Móvil 667 57 64 82 · Tel. 96 284 61 63 Apartado de Correos 152 · 46730 Grau de Gandia E-mail: alpraservicios@gmail.com

XEM ABONOS S,L C/Rondonera 4 - 46770 XERACO (Valencia) España - Tfno. 0034 96 289 21 27 - Fax. 0034 96 289 06 85 E-mail: abonos@xemabonos.com - www.xemabonos.com

Equilibri { 231 }

Passeig dels Vents nยบ 10 Platja de Gandia 96 284 28 93

C/ Asturias, 23 46730 Playa de Gandia

Tel.: 96 284 01 37

www.restaurantekayuko.com

Equilibri { 233 }

nautycom electrónica naval

comunicaciones

FRANCISCO J. MARTÍ SENDRA C/.Séquia, 3 Telf. y Fax: 96 284 04 90

46730 GRAU DE GANDIA (Valencia)

Equilibri { 235 }

Equilibri { 237 }

Centro de Belleza y UĂąas

Equilibri { 239 }

Edificio Germanias Centro, 45 bajo 6 ¡ 46700 Gandia 96 286 83 19 657 91 60 50