Construïm

FALLA SANT NICOLAU - MOSQUIT

PER FALLA SANT NICOLAU - MOSQUIT

Tu, que has obert aquest llibre, accepta’l, doncs, com una forma inútil de fracàs.

Perquè, sense conèixer-nos, alguna vegada ens hem necessitat.

Com si la vida s’ofegara i tu i jo (cadascú a la seua banda del paper) haguérem naufragat en el poema.

Àngels Gregori Parra

Ací em pariren i ací estic.

I com que em passen certes coses, ací les cante, ací les dic.

Ací em pariren, ací estic.

Ací treballe i done besos.

Ací agonitze i ací em ric.

Vicent Andrés Estellés

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis per a la promoció de l’ús del valencià.

Este llibret participa en els premis de les lletres falleres (www.lletresfalleres.org). https://www.facebook.com/llibretfallamosquit | @FallaMosquit | http://fallasantnicolaumosquitinfodata.wordpress.com

..

CONSTRUiM

Editors Associació Cultural Falla Sant Nicolau - Mosquit Delegat de Llibret Teo Brunet Delegació de Llibret Merce Valls, Àngela Moreno, Hugo Salvador i Antonio Bermejo

© de la portada Manú Rojas © dels textos del monogràfic Els autors © de les fotografies del poemari i monogràfic aeroc74@gmail.com © d’aquesta edició Associació Cultural Falla Sant Nicolau - Mosquit

Textos de les explicacions de les falles major i infantil Josep Enric Gonga Il·lustracions de les explicacions major i infantil © Teo Brunet Correcció lingüística Àngel Tortosa Fotografies, presidents i reines © Salva Gregori fotògraf

Disseny gràfic i maquetació Alberto de Sanfélix Impressió Publimania Gandia Tirada de la impressió 425 exemplars

,,

ÌIndex ndex CONSTRUÏM sàtira

Pròleg o12

Explicació Falla Infantil o19

Explicació Falla Major o37

CONSTRUÏM

en vers

CONSTRUÏM

lletres

CONSTRUÏNT -NOS

Fallers i Falleres 2o2

Poemari o73

Monogràfic 113

Saluda Presidents 182

Reines de Falla 185

Càrrecs i Executiva 2o4

Guia Comercial 2o7 oo9

Construïm somnis Aureli Domenech

o11

pròleg pròleg PARADIGMES DE NOVA GENERACIÓ Una cosa és continuar la història i una altra repetir-la.

Jacinto Benavente (1866-1954) Dramaturg espanyol.

La humanitat es troba en un punt d’inflexió, exacerbat per la pandèmia COVID-19. Aquesta experiència col·lectiva ha de servir per a provocar una reflexió global sobre el nostre futur i conduir-nos cap a una societat del coneixement, mantenint sempre una perspectiva empàtica sobre les necessitats de tots.

“Aquell que no coneix la seua història està condemnat a repetir-la”. Aquesta anònima frase, atribuïda, entre altres, a Napoleó Bonaparte, ens ensenya que per a preparar-nos per al futur és indispensable també mirar al nostre passat i tenir present les lliçons apreses.

L’actual crisi no és la primera ni, desafortunadament, serà l’última a la qual s’enfronte la humanitat. Les malalties, de fet, han estat potents palanques de construcció històrica, en tenir capacitat de canviar una societat,

sobretot quan es van combinar amb altres elements pertorbadors.

Una plaga és una tragèdia humana, però també proporciona la possibilitat de reflexionar sobre els seus orígens, les seues implicacions i la necessitat de mesures correctores. Més enllà, fins i tot permet plantejar-se fer canvis de major importància, repetint les perennes preguntes: Qui som? Cap a on anem?

Ara, tot es relega a un indefinit “demà”.

Però en moltes ocasions oblidem que el demà ja és aquí, i que, encara que l’ignorem, les seues conseqüències estan ja passant sobre nosaltres com un tsunami.

A curt termini podríem veure canvis significatius: la manera en la qual ens saludem, evitant el contacte directe; la universalització del teletreball, mostrat ara com a factible a gran escala; o l’accés a productes culturals en línia. De fet, conegudes pinacoteques han creat recorreguts virtuals, i grans orquestres o òperes i companyies de teatre han democratitzat l’accés a alguns productes que abans, a vegades, només eren accessibles per a determinades minories. Quant a les relacions socials,

la solidaritat s’ha tornat a posar de manifest, específicament els llaços intergeneracionals.

A mitjà i llarg termini s’obren múltiples incògnites. Així, el teletreball podria canviar el concepte de ciutat, promovent una major descentralització i evitant la necessitat de grans xarxes urbanes, descongestionant el trànsit i reduint la contaminació. Les relacions internacionals hauran de ser reexaminades i la Unió Europea haurà de redefinir-se: espai econòmic o veritablement ciutadà? En qualsevol cas, també pot tenir un impacte en el nostre model social i polític, i en el paper de cada ciutadà.

Ara tenim, més que mai, l’oportunitat de qüestionar-nos sobre qui som i quin tipus de societat volem.

Cada societat és una xarxa d’interrelacions extraordinàriament complexa. El segle XXI s’està caracteritzant per una globalització pràcticament completa i per un accés a la informació gairebé sense restriccions, juntament amb la presència de “fake news” i d’influencers, que en moltes ocasions es converteixen en virals i o13

sepulten les fonts fidedignes baix capes de trivialitats, mentides i tergiversacions.

Però si es preguntés a la immensa majoria què és el que espera, la seua resposta inclouria tèrmes com: la “felicitat”, “llibertat”, “benestar”, “salut”, “seguretat”. Possiblement la prioritat dependria del moment en el qual es formulés la qüestió.

Estem davant un canvi de paradigma social, tenim davant nosaltres la possibilitat de protagonitzar una revolució pacífica, civilitzada, que hagués de començar en l’educació, alguna cosa que els il·lustrats ja sabien en el segle XVIII. Una formació per a la ciutadania, no per a preparar elements de la força laboral. Un moviment en el qual els científics i intel·lectuals, juntament amb altres líders socials, cobren veritable protagonisme. Un corrent articulat per la racionalitat, però que no oblide les necessitats de cadascun dels seus membres, construïda sobre un coneixement veritablement holístic, no sobre tecnicismes d’hiperespecialistas, per molt necessaris que siguen. Tenim, doncs, l’oportunitat de crear un millor món, un món racional, un món per a les persones.

..

CONSTRUiM

sàtira sàtira

explicació explicació

de de les les

falles falles

CONSTRUÏM UN NOU MÓN Explicació de la falla infantil Josep Enric Gonga Dibuixos explicació falla infantil Teo Brunet Artista faller infantil Mercedes Taibo

o19

S’havia acabat la concentració davant l’escola. Els xiquets havien tornat a les aules. Aquella manifestació l’havien fet per protestar pel futur que estaven deixant-los els adults. Una terra contaminada. Pau i Alícia, seguidors de l’activista pro medi ambient Greta Thunberg, havien convocat els seus companys per a fer la protesta, i havia estat un gran èxit. Els dos amics havien fet un bonic discurs rimat, a dues veus, per als seus companys: La natura està amenaçada i a tots ens demana ajuda, hem d’evitar una caiguda que sembla ja anunciada.

Nosaltres sabrem curar, estalviar i reciclar per al món poder conservar i el nostre futur salvar.

Per culpa de l’efecte hivernacle amb el món podem acabar, o ens posem a treballar o ens farà falta un miracle.

Un gran cor imaginari al pati vàrem posar, un missatge vol donar, que cal ser més solidari.

Els boscos estan malalts i l’aigua contaminada, la natura maltractada no aguanta més sobresalts.

Però calia fer més coses i per això:

Els xiquets som protectors i guardians de la natura, de la nostra vida futura serem uns grans defensors.

Alícia i Pau prepararen en l’escola més accions, i com eren reivindicacions la lletra R de lema adoptaren.

Explicació de la falla infantil

o21

Explicació de la falla infantil

Cada acció que mamprengueren amb una paraula amb R la batejaren.

La primera, Rebaixem, i a l’aigua fou dedicada, que era malbaratada i cal que això ja no fem.

S’havia de controlar quan les dents et rentaves, tancar-la mentre les fregaves i ser ràpid en glopejar.

Val més una dutxa rapideta que tota la banyera omplir, i no deixar-la molt fluir en deixar la vaixella neta.

Gastem l’aigua amb prudència abans que ens sàpiga greu, segur que no s’alegreu quan plorem la seua absència.

o23

Reduïm, va ser la segona paraula en gastar-se per a una campanya.

Reduir les emissions del CO2 fastigós, augmenta el temps calorós en totes les ocasions.

Fum de la calefacció i l’aire condicionat, la central que ha funcionat amb el gas o amb el carbó.

Fum de totes les emissions que els pets de vaca fan, els cotxes que fum van tirant, els “barcos” i els avions.

Els xiquets estan avisant, estan preocupats pel món, a molts els lleva la son el futur que està arribant.

o25

Explicació de la falla infantil

Recapacitar per la contaminació del mar, fou la tercera acció.

La merda que solem amollar en els rius, mars i oceans, i és que no hi ha mans, no deixem de contaminar.

Els emissaris marins, el líquid de la claveguera, omplin la mar de porquera, que ataca a polps i dofins.

Els plàstics que consumim i tirem a la basura, acabam sense cordura, fent illes si no el suprimim.

Els peixos es poden empassar els plàstics que tirem al mar, després ens els podem menjar i a nosaltres van a passar.

o27

Respectar la nostra fauna, la quarta campanya que a l’escola, muntaren Pau i Alícia.

Animals que s’extingeixen per culpa dels humans, ells són els nostres germans i si se’n van, ens afebleixen.

Les abelles es moren i això pot fer molt de mal, per a la flora seria mortal, si no es pol·linitza, no afloren.

De Greenpeace és tradició el salva a les balenes, per a que visquen serenes sense atacs a traïció.

De la fauna serem guardians per defensar la natura, de la que no tenen cura quasi ningú dels humans.

Explicació de la falla infantil

o29

Explicació de la falla infantil

Una nova acció van fer els dos amics a l’escola. Reforestar els paisatges per evitar la desertització. Se’ls va ocórrer després d’una excursió a una muntanya pelada.

Contra incendis forestals havien d’estar vigilants, i combatre’ls, desafiants, amb accions mediambientals.

Hem de netejar els boscos per a salvar-los del foc que els devora a poc a poc i els deixa bruts i foscos.

Anirem a repoblar els boscos i les muntanyes, que solen quedar estranyes després dels arbres cremar.

O ens posem a reforestar o el bosc es morirà, l’oxigen s’acabarà i no podrem respirar.

o31

Racionalitzar l’energia que la llum està pujant. Això cridaven els xiquets en la següent campanya que van encetar.

La llum puja cada dia i no deixa de pujar, a casa se solen queixar de qui d’ells se’n fotia.

Energies renovables no parem de demanar, que no les facen pagar a preu d’or, els miserables.

Bombetes de baix consum, electrodomèstics verds, d’eixos que diuen experts perquè no gasten molta llum.

Noves fonts d’energia l’home ha de buscar, o tot podria col·lapsar en el món algun dia.

Explicació de la falla infantil

o33

Explicació de la falla infantil

Reciclar és el darrer tema que els alumnes van tractar.

Ensenyar a reciclar vidre, llaunes i paper; els homes han de saber que el món així es pot conservar.

Els xiquets en sa casa fan sentir la seua veueta, que no està satisfeta si en ella no es recicla massa.

Heu de fer cas als xiquets que us desperten la consciència, i demanen, amb impaciència salvar un món que ells no han fet.

Pau i Alícia i els seus companys continuaran fent campanyes. El futur del món és el seu i el volen sa, verd i net.

Són guardians de la natura, ells sempre la protegiran.

I de segur aconseguiran que aquesta siga més pura.

Seran les veus invisibles que us parlen a cau d’orella, i vos posen entre cella i cella idees que són indiscutibles.

Construïm un nou món, és el lema que els guia, potser per ells, algun dia, siga cert i no un malson. o35

S.O.S Explicació de la falla Josep Enric Gonga Dibuixos explicació falla Teo Brunet Artistes fallers Palacios i Serra

o37

...que el món s’acaba! L’Apocalipsi segons sant Rorro, protector de bevedors convulsius, amants dels bons canyamons, tastavins i degustadors de cassalla.

L’Apocalipsi segle XXI, o llibre de les visions que va tenir sant Rorro, un sant molt miraculós, estant a la platja de l’Auir, després d’un dia de libacions amb els seus deixebles.

Prefaci.

Sant Rorro s’havia retirat entre les dunes de l’Auir per tal de meditar una miqueta. Havia d’esbrinar quina glopada havia estat més satisfactòria, si la d’un vinet de Requena-Utiel anomenat Bobal o la d’una mistela de la Marina, la cassalla d’un tal Ferri o la d’un barrejat de les dues últimes. Estirat entre piteres i matolls de borró, mig adormiscat, escoltava encara els clams dels seus seguidors, que entonaven la cançó dels gojos de sant Rorro:

Ajuda’ns sant Rorro diví, que mai has quedat a deure, doneu-nos ganes de beure i que mai ens falte el vi.

Per allà on anem que fem amistat amb les taverneres que el donen fiat.

Mentre observava un escarabat piloter afaenat que arrossegava una bola de merda duna amunt, va entrar en èxtasi en escoltar una veu que venia d’una platja nudista que hi havia a prop. Va mirar cap on sentia la veu i va veure, entre cossos nus que es torraven al sol, volta i volta, una dona grossa vestida amb una llarga túnica. Era el fantasma de Montserrat Caballé que cantava sense parar, amb la melodia de la mítica Barcelona, però amb la lletra canviada, una cançó que a sant Rorro li donava un poquet de mal rotllo:

Explicació de la falla

Un somni el va envoltar, algú el volia avisar que el món es va a acabar, per això et va cridar...

Ooooooooh... t’acollonaaaa...

La seguia una colla de Manolos en pla rumbero cantant allò de:

amigos para siempre amics per sempre friends for life...

La Caballé, sense fer-los cas, continuava amb la seua melodia olímpica:

El món s’acabarà de hui per a demà, per culpa de l’humà i ningú ens salvarà.

Ooooooooh... i t’acollonaaaa...

Els Manolos seguien el mateix tema però a la seua manera rumbera:

Amics per sempre se n’anem a fer la mà, si no anem hui de segur serà demà.

La Caballé, amb un gest enèrgic va fer callar els Manolos i va fer un senyal amb el braç i, senyalant les dunes, li va dir a sant Rorro: Vine i mira. o39

Sant Rorro va tindre una visió, unes xemeneies allà a la marjal soltaven fum sense parar. Sonaven clàxons en la propera autopista, col·lapsada i plena de gasos dels tubs d’escapament. Els Manolos van canviar de registre i començaren a cantar una nadala amb la lletra canviada:

Hem llançat el món a perdre, fum, fum fum.

I ningú ho vol entendre, fum, fum, fum.

La Caballé rematava:

Oh, sole mioooooo...

Els usuaris de la platja nudista, suant, es van llançar a l’aigua. Feia un sol que cremava les pedres. Havia arribat l’escalfament global. De sobte, la platja es va omplir de globus. Els nudistes jugaven amb ells. Es va muntar una gran festa. Els Manolos cantaven.

Un globo, dos globos, tres globos.

La tierra és un globo que un dia exploto!

Els globus van començar a rebentar. Les restes queien sobre els nudistes, que van començar a eixir de la mar tots coberts de plàstics. Els Manolos canviaren de registre, amb la melodia de Rosalia “Con altura”, cantaven una nova cançó que feia ballar com a bojos els nudistes. :

El sant, una miqueta angoixat, va treure una petaca que sempre portava de reserva i va donar una llarga glopada d’Herbero.

Va notar com li va pujar la temperatura del cos de sobte. Suava. Com suaven els Manolos i els usuaris de la platja nudista.

El sol calfava molt. Massa. Els nudistes cantaven:

Sol, solet, vine’m a veure, vine’m a veure, sol. Solet, vine’m a veure que tinc fred.

Estem perdent la cordura, omplim la mar de basura.

Envoltoris per a la verdura (són basura), Pots i llaunes per a la fritura (són basura) Plàstics per a l’horticultura (són basura)...

Sant Rorro es va espantar en veure aquells cossos coberts de plàstics ballant com bojos.

Volia abandonar la platja de l’Auir però no sabia com. Sentia les veus llunyanes dels seus seguidors:

Explicació de la falla

Vixca Sant Rorro begut, patró del vi i la cassalla, als borratxos dóna salut, alegria i molta rialla.

Dit això, la Caballé va partir platja amunt, cap al riu Vaca, seguida del cor dels Manolos i un parell de nudistes despistats i ressacosos que els feien palmes i cridaven: ole! arsa!, pensant que encara estaven de festa.

I ens dóna perdó en la glòria eterna, rebent-nos al cel amb la bota plena!

Amics per sempre se n’anem a fer la mà, si no anem hui de segur serà demà.

La Caballé va tornar a cridar-lo.

Sant Rorro, vine i mira!

La veu del fantasma de la Caballé es perdia en la llunyania

Ooooooooh... i t’acollonaaaa...

Mentre la visió desapareixia, Sant Rorro va començar a examinar els segells que tancaven el llibre.

Sant Rorro va mirar i va veure com s’apropava un mosquit gegant entre les passarel·les de fusta de l’Auir. Aguantava amb les potes un llibret de falla. El va deixar davant del sant i va desaparèixer entre les dunes volant. Tenia per títol “...que el món s’acaba! L’Apocalipsi segons sant Rorro, protector de bevedors convulsius, amants dels bons canyamons, tastavins i degustadors de cassalla”. El llibre estava tancat i lacrat amb set segells. La Caballé li va dir:

Trenca els segells d’un en un i mira’l. És un regal del faller del Llavador i sols tu ets digne de llegir-lo. o41

Al primer segell, gravat, entre dos esvelts titots, que mai plou a gust de tots deia un llarg enunciat.

Estava sembrada de vots la imatge d’una ciutat, algú l’havia embrutat i l’havia omplert de clots.

L’aigua havia inundat els clots que allà hi havia, i l’aigua anava fent via deixant-ho tot empastrat.

El segon segell tenia un home del temps dibuixat, el lema en ell encastat parlava del temps que venia.

El lema deia, amb lucidesa, després de l’aigua ve el foc, que cremava a poc a poc qui de l’aigua eixia de pressa.

Previsions que han fallat, deia el lema entre núvols, gotetes i para-sols, que en un mapa havien posat.

Cremats i fora de lloc, el segell sis tenia escrit, més que un lema era un crit d’algú que feia un correfoc.

Es mostrava entre cudols el tercer segell tancador, un rostre amb un gest de por, envoltat de llamps esquívols.

El segell set era inscrit en un segell de correus, no tenia cap ni peus el que en ell era descrit.

El lema no era aclaridor, escrit de manera molt clara deia: a mal temps bona cara, i la cara era de terror.

Després d’uns temps tan greus un nou món arribaria, i a tot déu salvaria foren creients o ateus.

D’una riuà que no parava parlava un quart segell moll, tan sols deia: amb l’aigua al coll, entre gent que s’ofegava.

La imatge que en ell es veia era la d’una ciutat intel·ligent plena de gent diligent, la futura ciutat de Gandia.

L’aigua eixia a doll i amb força arrossegava tot el que al davant trobava a ritme de rock-and-roll.

Sant Rorro contemplà el llibre i els segells sense saber que fer. La Caballé, els Manolos i els nudistes havien desaparegut.

Va treure la petaca de l’Herbero, la va alçar cel amunt i li prega amb veu tremolosa:

El que feia cinc, cremava, una falla en foc encesa enmig d’una fumaguera espessa, aquell segell la mostrava.

Digueu-me herba beneïda per on puc jo escomençar, per esta visió maleïda molt mal podria acabar.

Amb tant de “lolailo” he acabat marejat i la Caballé m’ha donat mal de cap.

Explicació de la falla

Sant Rorro féu una gran glopada d’Herbero i es torna a gitar a prop de dues piteres.

Estava mig endormiscat. Una gran pau el va envair fins que un brunzir llunyà i desagradable començà a molestar-lo. Una forta picada en el cul li va fer donar un gran salt. El mosquit del llibre estava sobre ell xuclant-li sang d’una natja. Sant Rorro solta un crit i va intentar espantar-lo. El mosquit esquivava els seus colps. Tots dos feien esses per les dunes del canyamó que portaven. El mosquit li cridava al sant.

Sant Rorro tu no tens sang a les venes dus cassalla, deixa de girar i calla o acabaràs en el fang.

Deixat de punyetes i comença a llegir perquè el món s’acaba i ho hem d’impedir.

El sant va seure al costat del llibre.

Respirava amb dificultat. Per què jo? Va preguntar.

Ets l’únic que ho pot fer -li contestà el mosquit- la teua sang vinatera t’ho permetrà. Ningú més podria fer-ho.

o43

El Primer Segell: Mai plou a gust de tots Sant Rorro s’apropà al primer segell i el va trencar. Els dos titots van emprendre el vol perseguits de dos núvols negres dignes d’una bona llevantà que soltaven aigua a manta.

Aigua i prou, que de vi no en plou! Digué el sant.

I afegí: Mai plou a gust de tots.

Tens raó. Digué un titot.

Any de pluja, any gloriós. Contestà l’altre titot. I començà a declamar deixant-se pel núvol mullar: A dos anys de les eleccions per alguns el món s’acaba, perquè han pres decisions que ningú no s’esperava.

Ningú no s’ho imaginava, i aleshores va passar, del cel de Madrid, qui manava, a Gandia va assenyalar.

El núvol negre es va obrir i va aparèixer una mà gegantesca que assenyalant Gandia amb el dit índex, va cantar una versió de la cançó de Ketama, Vente pa Madrid:

Estimada Diana, jo et mane, vente pa Madrid.

Vine prompte, Diana, ben prompte, ministra seràs!

Jo t’ho mane Diana, t’ho mane, sóc el president.

Però que vente, vente, vente, vente pa Madrid Vente pa Madrid, vente pa Madrid, Diana.

Vente pa Madrid.

Vente pa Madrid.

Una Diana Caçadora va eixir volant de Gandia i, seguint la mà assenyaladora, es va perdre, cel amunt, en direcció a Madrid. L’aigua continuava caient amb ganes. Sant Rorro, tot ben mullat, en va soltar una de les seues:

Em pensava que plovia i era aigua que caia.

De sobte, pels carrers de Gandia, van aparèixer dues figures ballant entre els bassals d’aigua que els omplien. Un d’ells li deia a l’altre: Ara sóc jo l’alcalde i com alcalde teu que sóc, et dec una explicació...

O dos -li contestava l’altre- que som socis de govern. I amb la que està caient.

De sobte, qui s’identificava com alcalde va començar a cantar el tema de la pel·lícula Dos homes i un destí:

Gotes de pluja van caient, sobre projectes que a mi m’agraden.

Són els que faran que les pròximes eleccions jo guanye.

Mira’ls ací.

Sobre un solar tocant a Santa Anna alçarem un edifici imperial, un Palau de Justícia a la gandiana on jutjar al delinqüent i el criminal.

Explicació de la falla

Acabarem una altra obra colossal, que obrirà una vella entrada a Gandia, el pont del Serpis per anar a l’hospital els que vulguen a peu anant fent via.

Així ballava i cantava per tota la ciutat anegada l’alcalde novell de Gandia.

Previsions a llarg termini del temps ell feia, entonant de bell nou una cançó:

La millor escola laboral de hui en dia la farem allà on s’acaba el passeig, els diners que la Generalitat concedia arribaran si és que no ens fan un lleig.

Gotes de pluja estan caient, sembla tot gris, però la vida canta, L’aigua farà brotar projectes i, mai no podran treure’m de l’alcaldia, quina felicitat.

Com alcalde nou he rebut el bateig i un centre sociosanitari fet de pressa, he rebut de regal, ai quin mareig, tornaré a ser elegit, ben apressa.

Però el seu company de ball protestà amb energia.

Som dos homes i un destí! Jo també vull cantar amb alegria, sóc Alandete i també mane en Gandia.

I es va posar a cantar i ballar sota la pluja amb un paraigües obert...

El barri Roís de Corella m’interessa, que una pluja de vots allà n’hi ha, si es fa el centre, guanyaré la travessa, i de nou un socialista manarà.

Cantant sota la pluja, tot és felicitat cantant sota un ruixat.

Sóc feliç mentre plou.

Tot el món sembla nou, rentat i esbandit, lluent i polit. És net, sense pols.

I mullat, és tot dolç.

Jo sóc Prieto i Gandia em coronarà, venceré en les pròximes eleccions, i tot açò que he promés es farà amb algunes que altres alteracions.

o45

Del núvol negre va eixir un raig que li va socarrar el paraigües, mentre una veu tronant l’avisava: Allà va la primera gelada!

Les obres de l’Ausiàs Marc suspeses, que l’empresa al contracte renuncia, els materials han augmentat les despeses i pels pares un desastre s’anuncia.

Els tolls d’aigua als peus del ballador es van glaçar. Un segon raig va posar al roig viu l’esquelet del paraigües, mentre la veu cridava: Allà va la segona gelada.

Se’n va Ferran, un regidor molt actiu cansat d’assessors i polèmiques, muntava fires per qualsevol motiu i ha deixat a tots fets miques.

La glaçada augmentava, però el núvol no descansava. El tercer raig va baixar amb la veu que l’animava: Allà va la tercera gelada.

Explicació de la falla

Els crítics de Compromís manen al partit en la comarca, i podran fer cas omís a paraules del patriarca.

La ciutat està plena de porqueria, tota bruta i abandonada, fa olor de pixum i vòmits Gandia, als carrers els fa falta una agranada.

Sant Rorro, que contemplava esbalaït l’escena no va poder estar de dir la seua: A les tres gelades, pluja segura. Va començar a caure aigua a cànters. El ballador, ja sense paraigües, continuava ballant i cantant entre els bassals que es descongelaven a la carrera:

Començaren a repetir el mateix com si foren un disc ratllat. Sant Rorro va pensar: No en sabeu una altra? El núvol es va obrir i va començar a soltar torrons dels durs, dels de Xixona. Les gavines es quedaren mudes. El titot cantava:

Cantant sota la pluja, quan plou tot està bé.

No pot anar pitjor plovent tot va a millor.

Avui, el cel sembla gris però no estic gens trist.

La pluja i l’aigua em fa feliç.

Sant Rorro bufà amb força i va fer volar el núvol, el titot i els dos balladors marjal enllà. Veus -va pensar- quan plou molt i bufa el vent, no calen paraigües. Aleshores es va escoltar la veu de l’altre titot. Ja has plogut, jo plouré també. I va començar a soltar aigua a manta. Una bandada de gavines es mullava amb ella mentre feien una cridòria insuportable: Som les gavines de l’oposició i al govern municipal, sense mania, critiquem perquè estem per això, per denunciar qualsevol anomalia. o47

Volem Torró, Torró, Torró, però mire que siga d’Arturo que torna!

El sant va tornar a bufar i els va enviar més enllà del riu Vaca. Està clar que mai plou a gust de tots. Les visions del primer segell havien desaparegut. Sant Rorro va tenir un pensament sobtat: Estar clar que aigua de pluja, a uns es baixa i a altres els puja. I soltant un gran sospir es va apropar cap al segon segell.

El Segon Segell: Previsions que han fallat.

Una urbanització al·legà i el projecte congelava, fer allò en primera línia, un mur que la vista tapava, els seus drets, aniquilava, era infame, una ignomínia.

Sant Rorro va trencar el segon segell. Un mapa de la Safor es va desplegar davant els seus ulls. L’home del temps va cobrar vida. Es va dirigir cap al mapa i va cridar amb veu potent: L’oratge!. Previsions per a les pròximes hores.

L’home del temps va mostrar un mapa de la marjal de Gandia.

Tempestes molt nombroses, amb intencions perilloses, a Gandia van a arribar, soltaran gotes molt grosses que emboiraran coses que es volien enlairar.

Sobre la marjal de Gandia s’estendrà cada dia un cel bastant emboirat, tot, perquè algú un bon dia, en FITUR, sense mania, un Glàmping ha anunciat.

Va assenyalar sobre el mapa a la platja de Gandia. Venen xàfecs i fronts oberts.

Una mànega ha arribat i donant voltes ha portat aquesta nova a Gandia.

Turisme de qualitat o nova barbaritat? pregunta la ciutadania.

Un front obert per tancar és un hotel que es volia edificar en la Colònia Ducal.

El veïnat va protestar i al projecte es va oposar, l’hotel no es féu al final.

També un front hivernal provocà un temporal que un projecte anegà, dues torres d’alçada brutal i gran impacte visual el front hivernal negà.

Explicació de la falla

D’un ullal d’allí al costat isqué una estranya aparició. Vestia bata blanca i portava unes ulleres de pasta negra. Es presentà com un científic ambientalista encara que sant Rorro va veure de seguida que era el regidor de turisme de Gandia, Mascarell. No és cap barbaritat -digué amb veu engolada- ens durà noves espècies que a la marjal afavoriran.

A l’ànec escabussó, l’escurçó i el fumarell, s’afegirà, us ho diu Mascarell, una fauna d’impressió.

La mànega es posà en acció i s’emporta donant voltes per l’aire al professor Mascarell, el Glamping i tota la fauna forana. L’home del temps va assenyalar el centre de la comarca.

Una pols en suspensió amenaça una extensió important de la Safor, una nova circumval·lació que ha augmentat la calor.

Puja la temperatura per la discussió dura que el projecte ha provocat, en tota la legislatura no s’ha vist tal embolat.

El Samaruc glamurós, un pijo de categoria, a la marjal s’incorporaria donant-li un toc vaporós.

Compromís s’ha oposat.

A favor, l’empresariat, el socialisme la vol, potser caldrà un bon aiguat per aclarir i que isca el sol.

La Camallonga pedant, tota una esnob temporal, en temporada estival la veureu allà passejant.

Sobre el mapa van aparéixer un munt de línies. Açò no són isòbares ni la direcció dels vents -va dir l’home del temps.

L’ànec del toisó d’or, de coll daurat i no verd, un príncep que a cel obert sembla tot un emperador.

Són camins de bicicleta que se n’anaren a la punyeta, Bici-Safor, quin fracàs, una desfeta completa, ha arribat al seu ocàs.

Feu-li cas a Mascarell que allà enmig de la marjal el Glamping no farà mal, qui diga no, és un passerell.

o49

L’excusa que han donat és que les han avariat, l’usuari es desespera perquè busca i no ha trobat la bicicleta lleugera.

Ara diuen que Bici-Safor passarà a vida millor, la bicicleta particular serà l’única amb conductor, la pública se’n va a mamar.

Fins ací em arribat -va dir l’home del temps per acabar- totes les previsions han fallat i jo me’n vaig pel vent arrossegat.

A una bici voladora va pujar i com en la pel·lícula d’ET, cel amunt se’n va anar pedalejant amb molta fe.

Sant Rorro va pensar: Mai no plou per qui anar-se’n vol. Després es va apropar, a poc a poc, cap al tercer segell.

Explicació de la falla

El Tercer Segell: A mal temps bona cara.

En trencar el tercer segell aparegué una tauleta. A la pantalla es veia una cara amb una expressió d’enuig increïble.

Estava aguantant una bona tempesta que semblava haver-la mullat de mala manera.

De sobte tot va semblar canviar, la cara va agafar una expressió d’alegria i la tempesta va esdevenir en un dia solejat.

Una veu va eixir de la tauleta explicant-li al sant: el filtre ministerial sempre capeja el temporal.

De Diana era la cara que de sobte va canviar, el filtre va funcionar i ella era ministra ara pel filtre que tot ho aclara i cap a Madrid se’n va anar.

Prieto en elles sol mostrar el que a Gandia inaugura, siga un comerç de verdura o un magatzem particular, la qüestió és inaugurar durant tota la legislatura. És tota una aventura la dels nostres regidors, que sols busquen seguidors usant en cada captura un filtre que els assegura pensar que són els millors.

De sobte, Sant Rorro es va veure envoltat de regidors gandians que es feien selfies sense parar. Autoretrats que de seguida penjaven a les xarxes digitals per veure quin efecte tenien, quan seguidors els seguien, quants “m’agrada” aconseguien.

A Madrid va viatjar abandonant l’alcaldia, al ministeri accedia pel filtre que va usar, la vara li va passar a Prieto sense mania.

Picornell busca i neteja un carrer que està embrutat, i en el facebook ho ha penjat perquè tot el món ho veja, a uns per donar-los enveja, a altres per sentir-se admirat.

Les xarxes socials hui en dia a molts no els deixen respirar, només volen que agradar i despertar simpatia, emocions i empatia, entre els que els solen buscar.

Liduvina va a tota velocitat, corre com als santfermins, sembla el Correcamins que a la rabosa ha guanyat, sols la veureu de parat xerrant amb amics i afins. o51

Liduvina s’alça als matins i té trenta actes programats, a la nit estaran consumats faça vent o remolins, caiga aigua fora o dins, i a les xarxes tots publicats.

Sobre murs emblanquinats pinten murals fantasiosos, són projectes ambiciosos que han estat pintats per pintors seleccionats per Nahuel i els seus mossos.

Funcionaris gens famosos fan anar la paradeta mentre ell va en bicicleta fins que li fan mal els ossos, la ciutat pintada a trossos i ell no para en torreta.

Ferran ben grossa l’ha feta presentant la dimissió, a la xarxa, com un tro, ha esclatat la desfeta, el comerç es desenqueta i altres ho donen per bo.

Sant Rorro no donava crèdit a allò que veia. De sobte, dos regidors desemparats el van sorprendre quan s’aproparen a ell entonant els seus gojos, això sí, una miqueta adaptats als seus interessos. Eren els regidors populars de Gandia, Soler i Gregori.

Sant Rorro gloriós inspira’ns, no sabem que criticar, com ens podríem oposar si no sabem de què parlar.

Si ens dius que fer et portarem vi, per anar tastant-lo si ens dius el camí.

Van intentar fer-se un selfie amb el sant per penjar-lo a les xarxes socials. El sant entrà en còlera i soltant un crit, va entrar en èxtasi. Una melodia sonava al seu cervell:

Jo sóc Sant Rorro gloriós, sant patró dels bevedors, no aguante tan de postureig per part d’aquestos senyors.

Per la meua part ja se’n poden anar allà on la tonyina es posa a bramar.

El cant va fer desaparèixer tota la colla de regidors. A poc a poc, a cavall de la melodia, va anar soltant un sermó contra les xarxes que es va fer famós, mira per on, a les mateixes xarxes socials que criticava.

Explicació de la falla

Sermonari de la Xarxa.

fareu comentaris fotuts tan sols per a figurar.

No entreu a Facebook a contar si heu patit alguna crisi, o si ja esteu en l’inici d’alguna relació estel·lar, no paga la pena comentar si fer dieta és un suplici.

Si al WhatsApp soleu formar grups de tota classe i color, i esteu tot el dia, quin dolor, pendents de rebre i enviar missatges sense parar que no tenen cap valor.

Sols obtindreu benefici en l’aprovació al moment; serà motiu de content un “m’agrada” fictici que més d’un, posa per vici, o un comentari plaent.

Busqueu-se una vida millor, però al món de veritat, viviu en la realitat sense manies ni por, que amagar-se en la foscor d’internet, no té trellat.

Si de manera diligent, a Instagram soleu penjar fotos que solen mostrar el menjar que esteu fent o potser el grup de gent amb qui aneu a esmorzar.

Per què un amic inventat?

Una amistat de mentida, una felicitat fingida, és un conte mal contat.

La veritable amistat fora les xarxes té vida.

O instantànies per fardar d’uns cóssos collonuts, fent poses i actituds que la gent pot comentar, després no et podràs queixar si et fan comentaris bruts.

Sant Rorro es recuperà de l’èxtasi, va treure una bota que tenia de reserva amagada entre la roba i es regalà una bona glopada de vi, cosa que li va canviar l’expressió. Al mal temps, bona cara, va dir-se mentre pensava en què bo que estava aquell vinet de la Vall dels Alforins.

Va donar una altra bona glopada i es va apropar al quart segell.

Si en Twitter es feu els sabuts i de tot voleu opinar, sols parlareu per parlar per a uns desconeguts, o53

El Quart Segell: Amb l’aigua al coll.

Que no vos lleve la son quedar-se a casa tancats, ventileu-se als terrats, i mascaretes de quita i pon poseu-se per no ser infectats.

L’aigua va brollar amb força del quart segell quan sant Rorro el va rebentar. Eixia a ones. Una veu misteriosa anava contantles. Primera onada... segona onada... tercera onada... a cadascuna d’elles, l’aigua pujava. La gent, espantada, ja estava amb l’aigua al coll. El sant, sense saber el perquè, es va posar a cantar.

Una colla de persones amb l’aigua al coll que duien pancartes amb lemes com: “el virus no existeix”. “Voleu implantar-nos un chis”. Cantaven una cançó amb la melodia de Mi limón, mi limonero:

Posa vi, posa vi, posa vi.

Me’l beuré. Me’l beuré. Me’l beuré.

No vull aigua de per ací, que m’ofegaré, que m’ofegaré.

“Mi Simón, mi Simonero, un chis ens vol implantar.

Un inglés va dir yes, yes... nosaltres: a fer la mà.

Un home amb bata blanca que surava sobre un flotador en forma tarima amb faristol i micròfon, es dirigia a tota la gent amb una veu molt cascada.

Me siento malo morena Cabeza hinchada morena Que no me muero morena, voy voy voy”

Estem en estat de guerra per culpa d’una infecció, la causa de tot això és un virus que espaterra, que infecta sense remissió.

Si no aturem tot açò de segur s’acaba el món, paraula del doctor Simón, feu cas del que us dic jo i eixirem d’aquest malson.

El doctor Simón havia desaparegut del faristol. Ara parlava un representant el govern.

Hem pres una decisió i l’anem a comunicar, tota cafeteria i bar, sense cap ni una excepció des de hui ha de tancar.

Com governar és manar manem aquest manament, i que no es preocupe la gent que l’anem a ajudar en aquest fatal moment.

Explicació de la falla

Sant Rorro es posà les mans al cap. Bars, cafeteries i restaurants tancats. Què seria dels seus seguidors? De la marjal arribaven crits de pena i desconsol. El sant va veure hostalers amb l’aigua al coll clamant al cel per la seua situació amb una coneguda cançó tradicional:

I es va posar a cantar A galopar amb una gran emotivitat, que per això era d’un govern d’esquerres i tocava cantar una melodia esquerrosa. :

Ens fan tancar les tavernes amb molta rigoritat.

Ja estan contentes les dones, les bufes s’han acabat.

A galopar, a vacunar i a la Covid podrem matar.

A galopar, a vacunar i podreu tots anar al bar.

Galopa i ves a vacunar-te, corre vacunat, galopa i vacunat.

De sobte, a prop dels taverners van aparèixer, desesperats, els seguidors de sant Rorro, demanant la intervenció miraculosa del sant amb un cant reivindicatiu:

Exclamava un taverner: què faré, pobre de mi?

Em fan tancar els diumenges, que venc més aigua que vi!

Posa vi! Posa vi! Posa vi!

Mo’l beurem! Mo’l beurem! Mo’l beurem!

I si no mos poses vi, no se n’anirem ni ens vacunarem..

Ai, Soledat!

Ja no puc beure!

Dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres, dissabte, fins al diumenge!

El representant del govern, posant cara de felicitat, es va dirigir als atribolats taverners:

No ploreu, ací està la solució.

Contra la Covid, una vacuna, que dic una? Més d’una: en tenim un mogolló.

La Pfizer i la Moderna, la de Johnson, l’Astrazeneca, Trieu de la paradeta que no us costaran ni una pesseta.

o55

El representant del govern va encendre’s d’ira. Açò és un destarifo, però que s’ha pensat esta gent? Vosaltres ho heu volgut, per entrar als bars farà falta un passaport, el de la COVID! Serà per a grans i menuts, per a tots els vacunats, a la xarxa estan penjats per baixar-los sense embuts i als mòbils ser instal·lats.

Així seran controlats tots els que vulguen entrar a fer-se’n una en un bar; i els que no estan vacunats se n’aniran a mamar.

Es va muntar un gran guirigall entre hostalers i clients: Xe, açò com funciona? Jo ho vaig baixar al mòbil i ara no ho trobe. Jo no tinc internet i sols vull fer-me un cafenet.

Els hostalers cantaven:

Ja està bé de tanta burrera, l’hospital està col·lapsat i no per un constipat, la gent entra a la carrera pel virus que l’ha infectat.

No en volem cap que no estiga borratxo no en volem cap que no estiga vacunat.

La pandèmia s’ha desbocat, ja estem en la quinta onada, i és una broma pesada, tota una barbaritat, tanta burrera descontrolada.

Volem, volem, volem que entren els borratxos, volem, volem, volem que estiguen vacunats.

Els seguidors de Sant Rorro, cada vegada més desesperats, invocaven al seu patró:

Volem la millor medecina per oblidar la Covid.

No és el caldo de gallina, és el caldo de la vid.

Senyores, que el caldo dóna inflamació Doneu-nos ginebra i vi del millor El sant va tocar l’aigua que amenaçava els presents i la va convertir en un vi millor que el de la boda de Canaan. No se sap com, o sí, quin miracle, l’aigua va començar a baixar de nivell. Se la tragaven a morro tots els presents. Els taverners protestaven, allò era competència il·legal. Els seguidors de sant Rorro bevien sense parar. Del segell va eixir una manifestació de sanitaris que es van posar a cridar a tot el món:

Sonaren unes sirenes d’ambulància i els sanitaris, com sempre, van córrer a l’hospital per atendre nous infectats.

L’aigua convertida en vi s’havia acabat.

Els hostalers i els seguidors del sant havien desaparegut. Sols en quedaven uns quants que de tan borratxos quasi no podien moure’s. Ací més d’un s’ha ofegat amb el vi que els he donat -va pensar el sant. On abans es torraven els nudistes, un grup de gent havia alçat un mur d’arena i agenollada al seu davant, feia uns crits desesperats i es queixava amb unes sentides lamentacions.

On estàs oh Estat protector?

Recorda’ns en aquesta hora, oh Senyor. .

Salva l’autònom, oh Estat, no ens cobres la quota que ens ha condemnat.

Per què, oh Estat, els préstecs ICO ens deixen cara de mico?

Explicació de la falla

Taxes i impostos, oh, Estat, Ibi i basura, les set plagues d’Egipte al seu costat són confitura.

Sóc transportista, oh Estat, la gasolina puja i estic arruïnat i emprenyat.

Amb l’Ere, oh estat, Ere que Ere, a més d’un treballador li han fet el miserere.

Per entrar a una oficina ja em cobren comissió, per què permets, oh Estat, que la banca faça això?

Els ERTE pels treballadors, oh Estat, fins a quan els hauràs prorrogat?

Amb l’excusa de la Covid, oh Estat, per què els preus de tot han pujat?

La inflació, oh Estat, tot ho devora, feu alguna cosa, que puja hora a hora.

Sobtadament, el mur de les lamentacions va començar a trontollar. Una bèstia terrible va aparèixer en la mar. Els lamentadors corrien espantats intentant fugir d’ella. És la Bèstia de la IberTrola, la Bèstia de la IberTrola, correu, estem perduts! -cridaven sense parar- L’últim que apague la llum!

Has dit que la pague? No que l’apague! La bèstia tenia set caps. Un cap, era una torre d’alta tensió, l’altre la xemeneia d’una central tèrmica, els següents representaven, cadascun, un reactor nuclear, una placa solar, un molí eòlic, una turbina hidràulica i una caldera de biomassa. A la panxa, en compte de melic, tenia una gran porta giratòria. Els caps reien i xerraven entre ells: Hui que es pot aprofitar?

S’ha de pensar amb malícia.

Crear la factura fictícia que més ens faça guanyar.

Som els reis de la cobdícia.

Actuem amb avarícia pel rebut de llum pujar, triarem el cap més car i sense mesura ni justícia a tots els el farem pagar.

Huí em toca a mi -digué el Cap de la turbina hidroelèctrica- vull buidar un altre pantà. A mi, a mi -va dir la xemeneia tèrmica- i al mateix temps contaminaré una miqueta més. Ens ho juguem al punyet -va cridar el molí eòlic- tragues les que tragues, tres.

Jugaren i bingo! el guanyador va ser el reactor nuclear. o57

Ha estat l’energia nuclear de totes la guanyadora, digué amb veu atronadora, sense a ningú respectar, la bèstia amenaçadora.

La llum massa has pujat i afecta el cost de la vida, l’economia està pansida per la teua gran maldat, o ho fas, o seràs abolida.

És la que marca en esta hora el preu que haurem de cobrar a l’empresa i el particular; la llum puja hora a hora i ja no deixarà de pujar.

La bèstia de set caps va esclatar en rialles.

Mirant els governants que l’amenaçaven els va dir amb veu temptadora. Passeu, passeu i veureu el piset. Els governants, encapçalats per Joan Monleón i les Monleonetes, mentre cantaven tots plegats:

De la panxa de la bèstia, a través de la porta giratòria, van aparèixer Joan Monleón i les Monleonetes cantant allò de:

A guanyar diners, on estan, on estan, a guanyar diners, on estan, on estan, a guanyar diners!

Els diners, al ritme de la cançó, volaven de les butxaques dels lamentadors a la porta giratòria de la Bèstia de la IberTrola. Els crits de les víctimes d’aquell atrac, s’escoltaven per tot arreu. Que ens deixen pelats! Açò és un atracament! On està l’estat? De les dunes, van baixar a la carrera un grup de persones ben vestides que es plantaren davant la bèstia.

Vade retro, bèstia infame, fins ací has arribat, com a govern de l’estat a tu IberTrola reclame que acabe esta barbaritat.

A guanyar diners, on estan, on estan, a guanyar diners, on estan, on estan, a guanyar diners!

Entraren i desaparegueren per la porta giratòria de la panxa de la bèstia. L’últim d’ells, abans d’entrar es va dirigir als lamentadors diguen-los: La conjuntura actual no ens permet la llum baixar, vos deixe que he de cobrar el meu sou descomunal per a la IberTrola aconsellar.

Sant Rorro es va indignar. No només li tancaven els bars, ara a més els deixaven a les fosques. Boicot! -va cridar- Al seu crit acudiren els seus seguidors i una bona colla de lamentadors. Es llançaren contra la bèstia al compàs d’una cançó:

Explicació de la falla

Ja te’n pots anar a on siga a cobrar, que no et pagarem i mai no cobraràs, els cèntims que teníem per l’enllumenament ens els quedem nosaltres i no te’ls donarem.

Que baixe, que baixe, que baixe la llum, i que als d’IberTrola els donen pel cul.

Les coses estan clares i ningú pagarà i que la IberTrola se’n vaja a fer la mà, i que la IberTrola se’n vaja a fer la mà.

o59

Sant Rorro li va llançar una botella de cassalla a la bèstia que va bloquejar la porta giratòria. La bèstia, ferida de mort va córrer cap a la mar i va desaparèixer en l’aigua. Els lamentadors i els seguidors del sant se n’anaren cap a la marjal entonant el seu nou himne revolucionari. Aquest, després de donar una gran glopada a la petaca de l’Herbero, es va dirigir cap al següent segell.

El Segell que fa cinc: Després de l’aigua el foc.

En trencar-se el segell, sant Rorro va notar com pujava d’una manera desmesurada la temperatura. De ponent, ni aigua ni vent -va pensar- mentre mirava on podia trobar alguna ombra que mitigués aquella acalorada. L’aigua havia desaparegut, allò semblava el desert del Sàhara. Del segell va començar a eixir una fumaguera negra, espessa. S’entreveia una falla cremantse. Sant Rorro es va cagar en tot quan va tornar a llegir el lema. Després de l’aigua ve el foc. El que faltava, es va dir, ara la caloreta. Per combatre la calor el sant va beure vi blanc d’una botella que tenia refredant-se en un ullal que hi havia a prop, un moscatell de la Marina mel de romer. Va sonar un tro, després un segon, i al cap d’una estona, un tercer. Semblaven els tocs d’avís d’una mascletà. Desfilant per la passarel·la de fusta, va aparèixer una estranya comitiva. La Fallera Calavera acompanyada de la Bellea del Moc i la Delicà de Gandia, seguides d’una colla de dolçainers i tabaleters. Es van aturar a dalt de tot d’una duna i van cridar amb veu potent: Senyor pirotècnic, pot començar la mascletà!

L’apocalipsi una mascletà?

El sant es va preguntar.

Tot comença a tremolar quan el primer coet explotà.

Entre coets es posà a ballar la Fallera Calavera, ella era la primera en fer-ho tot esclatar.

La cruel zombi fallera la Covid va convidar, i la festa es va aturar per ordre de la fetillera.

Tan sols el fum va quedar, comissions arruïnades, falles senceres guardades per no poder-se cremar.

Cases d’indumentària tancades, artistes sense activitat, totes les flors s’han assecat, les músiques abandonades.

Un colp de calor sobtat atacà a la Delicada, que va caure desmaiada davant de tanta maldat.

Amb una cruel mirada la Fallera Calavera, divertida i riallera, senyalà la desgraciada.

Jugarem una partida del joc que porta el meu nom i jo atacaré Gandia -va dir amb gran alegria- i desplegà un tauler davant sant Rorro, convidant-lo a jugar- Tu seràs el meu rival -va afegir fent un somriure que feia mal.

Explicació de la falla

I començà la partida, la Fallera Calavera en no res va i s’apodera del Museu Faller d’eixida.

Tota comissió fardona que el primer va guanyar en la secció on va estar, canviaria ja de zona.

Per una gestió grossera la venda a l’Ajuntament es suspesa de moment i la Junta Local es desespera.

Sense més compliments el consistori ha gastat el que tenia destinat per comprar apartaments.

Corea hauria de pujar a la secció d’especial, i el Grau, ho feia oficial, a primera havia d’anar.

Sant Rorro, desesperat, veu que perdrà la partida, la Delicà, molt pansida, de nou per terra ha rodat.

Una nova i cruel solsida a les falles va i els dona la Fallera tan mandona, acaba amb seccions a mida.

El Marqués artificial, de Campo té de cognom, encara que tinga renom, anirà a tercera com cal.

Sant Rorro no sabia com la partida endreçar, l’anaven a socarrar allà davant de tothom.

Sols tenia per lluitar ingredients per a paella, sols això pararia a ella i el món faller podria salvar.

Explicació de la falla

De nou la cruel femella atacà a les comissions que feien males gestions i com a un bou les descabella.

Li donaren al sant una botella de Cassalla Miraculosa. Ja tenia tots els ingredients per a la paella. La Fallera Calavera es va llançar sobre ells, oblidant-se de tota la resta, els va agafar i va córrer cap al segell desapareguen a dins d’ell. La Bellea del Moc la va seguir deixant un rastre de mucositats.

Els seguidors del sant l’alabaren.

Davant aquelles agressions la Delicà va protestar, i la Fallera la va atacar sense més consideracions.

És la millor medecina que podem trobar avui, se’ns posa pell de gallina, és traguet de querubí.

Contra ella va llançar a la Barraca que ataca, una carta demoníaca que se la volia menjar.

La Delicà va fugir segell endins perseguida per la ferotge Barraca que ataca. La Bellea del Moc es mocava. Sant Rorro contava els ingredients que tenia per a la paella: garrofó, pollastre, arròs bomba i caragols.

Li’n faltava un per cuinar-la i guanyar la partida. La Fallera Calavera es preparava per atacar de nou. De sobte es va escoltar una cançó. Bajoqueta Rock la cantava junt amb els seguidors de Sant Rorro...

Posa’m una copeta de cassalla, per favor, però deixa la botella que hem de rentar el got.

És miraculosa i li tenim devoció, doneu-nos cassalla que és el millor.

Per fer una bona paella no hi ha com donarli un colpet de cassalla i si és miraculosa, millor -va pensar el sant.

Ha estat un colp de calor la Fallera Calavera, com estar dins una foguera sentint de la cremor l’olor.

Olor a socarrat sí que en feia. Sant Rorro va ensumar d’on venia i va veure que eixia del segell número sis. Intrigat es va apropar a ell a veure que passava.

La cassalla és nutritiva, La cassalla és digestiva, La cassalla és vitamina, cassalla sense pinyol

o63

El Segell número sis: els cremadets.

El segell, més que trencat estava recremat.

D’ell eixien un munt de cremadets. Hi havia de tota classe i color, però tots afectats per la crisi apocalíptica que havia caigut sobre la terra. Eixien del llibre a bacs i revolcons mostrant al cos restes de les cremades que havien rebut. L’olor de socarrim que feien va inspirar Sant Rorro, que no va poder vèncer la temptació de batejar-los seguint les seues inclinacions alcoholifiques. Eren com un bon cremaet, però cadascun amb les seues característiques i mescles pròpies.

Després de l’esmorzaret no hi ha res més nutritiu, més sa i més curatiu, que fer-se un bon cremaet.

Però els que havien fet niu en el segell escaldat era gent que s’havia cremat en l’apocalipsi actiu.

Per a sentir-se ben vius, el cremaet sanitari, encara que passes un calvari te’l prens i de seguida revius.

El cremaet de la crema és un artista faller, te’l prens i no et deixa fer d’una falla ni un esquema.

El cremaet recremat és el del bar retancat, és una especialitat servit en un bar baritat.

Explicació de la falla

El cremat insomniat, un cremaet de discoteca, per aquell que no s’aixeca fins que la nit no ha arribat.

El cremat aficionat per al seguidor d’esports, que ara semblen tots morts per tenir l’estadi tancat.

Hi ha un cremaet jubilat que és pensionista cremat, per a més d’un vell retirat que té vetada qualsevol activitat

Està el cremaet atleta per fanàtics del gimnàs, per fer bon múscul al braç i pectorals de triatleta.

El cremat de l’asilat especial per residències, conté totes les essències per no quedar incomunicat.

El cremaet comediant te’l prens i fas de memòria el Tenorio amb eufòria en un teatre buidat.

El cremaet eresionat per a la víctima d’un Ere, fugiràs del miserere una vegada catat.

El cremaet sabudet és pel mestre preocupat de l’escola que no ha tancat i dóna classes al menudet.

El cremat negacionista per a qui està socarrat i diu que no s’ha cremat perquè és molt optimista.

Sant Rorro, que a cada cremat que batejava ho celebrava amb un glop, va seure a terra per veure si li passava el canyamó que duia al damunt. Quan es va trobar una miqueta millor es va apropar a l’últim segell.

o65

El darrer Segell: un nou món o la nova Gandia.

Era un segell de correus dedicat a la ciutat ducal. Ciutat intel·ligent, deia una part del lema. El sant estava una miqueta desconcertat. Per què era tan diferent dels altres segells? La Caballé va aparèixer de sobte al seu costat espantant-lo de mala manera.

Entra i mira -li va dir.

Sant Rorro va caure dins del segell. Estava al centre de Gandia. A ell li semblava la de tota la vida, però notava alguna cosa estranya en l’ambient. La Monserrat li cantava: amb la melodia de Barcelona:

Una nova ciutat, és molt intel·ligent, estàs en el futur i així viurà la gent.

Oooooooh... i t’emociona!

Els Manolos al seu darrere remataven l’actuació amb la seua cantinela:

Amics per sempre, amics de tota la gent, amics tots junts en la ciutat intel·ligent.

Els seguidors del sant, que com és evident sempre el seguien, cantaven els seus gojos més que emocionats.

Sant Rorro açò és un miracle, ací els bars no estan tancats, la gent entra sense obstacle per beure tots ben plegats.

Esmorzem com sempre en taula juntets, ens fem cassalletes i bons cremaets.

El sant passejava pels carrers comprovant tot el que li deien els seus. El que no entenia era allò de la ciutat intel·ligent.

En un panel d’anuncis li va cridar l’atenció una estranya inscripció. Era un codi QR. Va treure el mòbil i el va llegir. Li va aparèixer una persona que es va dirigir a ell amb paraules amables.

Bon dia, sóc un faller encarregat de buscar publicitat per al llibret que hem preparat, li interessa ser anunciat?

Açò és cosa de follia -va exclamar el santNomés passa en Gandia i t’ho trobes passejant.

Si li interessa, ens crida al telèfon que ací veu, tindrà una bona acollida i un anunci a tota veu.

El sant apagà el mòbil. Encara sorprés per aquell descobriment va comprovar que hi havia codis QR per tot arreu. Va decidir llegir-ne uns quants.

Explicació de la falla

o67

Un polític honrat va aparèixer en el primer, passejava pel carrer buscant si hi havia un forat.

Si alguna anomalia trobava a una colla d’obrer cridava i d’allà no se n’anava fins que el trencat arreglava.

No acceptava comissions, al contrari no insultava, am educació es comportava en totes les ocasions.

En un metge el va atendre en un QR d’atenció primària, era cosa extraordinària lo ràpid que el va mamprendre.

Li feu una recepta virtual que en el mòbil va rebre, per rebaixar-li la febre i curar-lo de tot mal.

El següent en aparèixer fou un guàrdia municipal, un funcionari virtual que allà va comparèixer.

Crida u si t’han atracat, crida dos si t’has perdut, tres si la cartera t’han fotut i quatre si una multa t’han posat.

Qui m’ha de posar una multa?

Es va preguntar el sant.

Ara te l’estic posant per no fer-me cap consulta.

Sant Rorro anava de sorpresa en sorpresa.

En els codis QR es va trobar amb turistes respectuosos, veïns educats, adolescents responsables, conductors atents, dependents amables... el meravellava la ciutat virtual i intel·ligent que era la Gandia del futur. L’últim QR que va obrir el va deixar glaçat. Es va veure a ell mateix estirat entre les dunes de la platja de l’Auir.

S’escoltaven els càntics dels seus seguidors:

Ajuda’ns sant Rorro diví, que mai has quedat a deure, doneu-nos ganes de beure i que mai ens falte el vi.

Per allà on anem que fem amistat amb les taverneres que el donen fiat.

El sant es va veure xuclat pel QR i va aparèixer allà on tot havia començat. Al terra de la Gandia del futur es va quedar el seu mòbil. A poc a poc, mentre s’esgotava la bateria, va anar apagant-se. El món s’acabava en una apocalipsi virtual.

Explicació de la falla

Epíleg.

Eixe seria un bon fester.

Eren dos membres d’una comissió fallera.

Passejaven per la platja de l’Auir mentre comentaven com anirien les properes festes falleres. Si la maleïda pandèmia els deixaria fer festa o no. Un d’ell va entropessar amb una botella mig soterrada en l’arena.

Que el món s’acaba... Si el món s’acaba ja saps que s’ha de fer.

Això mateix... que el món s’acaba.

Van tirar cap al Llavador del Grau amb l’apocalipsi baix del braç cantant, sense saber el perquè:

Cassalla miraculosa – va llegir- No coneixia eixa marca.

Maleït mosquit -va dir l’altre intentant espantar un mosquit que l’assetjava- no para d’emprenyar.

Posa vi! Posa vi! Posa vi!

Mo’l beurem! Mo’l beurem! Mo’l beurem!

I si no ens poses vi, no ens n’anirem, no ens n’anirem!

Això és que sap de quina falla som -va fer broma el primer.

Quasi l’esclafe! Ei, açò que és? Mira on s’havia parat.

Van agafar el llibre on el mosquit s’havia posat i es van posar a fullejar-lo.

Està molt bé. Crec que ja tenim llibret de falla per enguany.

En el temps que corren, és el més adient.

Has vist quin títol que té? ...que el món s’acaba! L’Apocalipsi segons sant Rorro, protector de bevedors convulsius, amants dels bons canyamons, tastavins i degustadors de cassalla. o69

..

CONSTRUiM

en en vers vers

Em basta

Mecano

Anna Llopis

Teresa Broseta

En construcció

Dies de llum i mar José Santatecla

Alba Fluixà

Rius

Adulta Adriana Serlik

Elia S. Temporal Neomorfosi Oscar López Vaig apendre Javier Díaz

Quan era xicoteta Teresa Espasa Al llarg de la vida Rosa Miró Lletania vital Roser Furió La clau Gràcia Jiménez Creixem com onades de gel Abel Davila El xabec Josep Micó Terra remoguda Nestor A. Tenaglia o75

Construïm en Vers

A perdre els primers minuts del dia mirant a la llunyania com naix rogenc entre el Montgó el sol.

A sentir la gelor de l’aire fresc a les galtes i alçar lentament la barbeta perquè el coll també tinga la seua ració.

A fer de cada segon amb vosaltres, hores, per a més tard rememorar-los si arriba la por.

A despullar el cervell de pensaments tòxics, el que diran, el dir, em val sols amb el jo.

A fugir de persones com tu.

A respirar-te en la nit com en la foscor en busques.

A ser conscient, de quan respire i quan no, dels somriures que paguen la pena, de les penes per les quals és millor no plorar, dels t’estime que no vull guardar, dels perdons que em resten per dir-te, em quede sols amb el jo.

Ara quan camine lliure, mirant als ulls, sense nuvolositats.

Sols ara, un constant present, res més importa.

Tot això és el que he aprés, i a mi, em basta.

Ana Llopis

o77

Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2022

Em basta

©

Construïm en Vers

Vindrà el dia que un espill implacable t’escopirà la veritat a la cara i miraràs amb sorpresa els ulls que et miren des de l’altre costat del polit vidre.

Ulls que foren immensos i vivíssims, ulls que són pantanosos i térbols.

Els miraràs sense pressa i aleshores distingiràs els fils amb què les Parques han teixit, tixen encara, la trama de la teua vida.

T’adonaràs que estan fets de llibres que llegires, de mestres que t’obriren les portes del cervell i les finestres de l’ànima, de consells que semblà que no escoltaves, d’amics i amors que foren, d’afectes que caminen al teu costat encara, de dolors i alegries lligats en un brodat inextricable.

I no pots llevar cap peça del mecano.

Teresa Broseta

o79

Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2022

Mecano

©

Construïm en Vers

En construcció Cada dia cau com una gota de cromatisme misteriós, que sols en deixa veure l’essència quan es perd entre els colors ja existents.

Perquè dins del tub no hi ha temps que guie el ritme dels traços que ens esbossen i ens defineixen.

De tant en tant, tractem d’intervindre en la composició, com si la causa de les casualitats que marquen la disposició de les nostres taques no estiguera també en mans d’un atzar difícilment controlable.

Per això, quan plou i s’esborren les línies dels camins que créiem recórrer, no hi ha més remei que reprendre una tasca creadora que mai no s’acaba.

Alba Fluixà

o81

©

Construïm en Vers

Dies de llum i mar

Hi ha dies de mar tremendament a soles, dies lents a València on dir «mar» dóna forma a la infància.

Hi ha dies que la mar en el seu fervor d’òpal nega la veu, potser el rastre d’algun mapa, dies on un almanac d’espuma cedeix al nom que flota i ser adult és habitar un lloc imprecís.

J. Santatecla

o83

Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2022

Hi ha dies de llum tremendament a soles, dies que dir «llum» és negar l’aparença dels espills. Dies que la llum arriba fragmentada de desmemòria, coberta d’ones púrpures, ones del mediterrani on un xiquet es diverteix sobre un regne de pols, potser seu, herència d’algun viatge.

©

Construïm en Vers

Rius Matança - Avellaneda, Serpis - Gandia.

Lozoya, Manzanares, Tiber i Thames els rius de la meua vida.

1945 - 2021 Ports i riatxes, a vegades l’aigua flueix espaordida espantada, creativa exaltada.

Unes altres només sorra, fang i pedres.

Branques seques. exaltació i tristesa.

Blau verdós gairebé negre o límpid celeste.

Rapidesa o lentitud. la vida...

Adriana Serlik

o85

©

Construïm en Vers

Adulta Has despertat avui sola. 6:40. L’agenda repleta de notes que importen sempre més a algun altre.

El rellotge al calaix. Un llibre desfullat als peus del llit.

Has despertat sola. Si d’hàbit o d’excepció no és avui rellevant.

Sí ho és el fet que no ets ja la jove que estengués a la vida la pell tendra de la innocència o la il·lusió.

ADULTESA en termes d’aquella promesa Hui ets ADULTERAT. Repenses la teua ADULTERES relacions o plats que has oblidat. O ADÚLTERA. Ja has assolit els anys del compromís; Com ADULTERI. I celebres amb perfum que ja no et fan créixer. ADULTESA. Infidel tanmateix tens l’edat de l’ ADULTERS ells també t’han oblidat. un aniversari més que densifica l’ ADULTA venjadora. Però sí infidel a la comesa. als teus principis.

ADULTS (a qui dir adéu, a qui salut).

No ets l’ ADULTA responsable d’una feina. D’uns fills i filles No saps a qui dir paraules per a ADULTAMENT rebutges.

Ets l’ que vas tindre, que tindràs o que ADÚLTERA... de la teua pròpia vida.

Responsable de la felicitat d’altres, ADULAR et deixes amb paraules o mirades, EDULCORES la fel com qui creu que la pols no és vida. i amb mirades o EMULES. Com l’art. paraules

ADULTA.

La vida

Veus? A poc a poc hem traït la paraula.

6:40. El rellotge al calaix. Entre les cames el temps de l’última generació completa.

Elia S. Temporal o87

Procés mitjançant el qual una persona passa per diferents estadis del seu desenvolupament en què es desencadenen una sèrie de processos mentals de les diferents sinapsis provocant un canvi a escala cognitiva en l’estructura conscient, inconscient i subconscient i originant un trencament amb la realitat establerta del sistema predominant i dotant a la persona d’eines millorades com ara percepció, raonament, aprenentatge, imaginació per a fer front a un present canviant i modificar el paradigma social eliminant els murs que separen, en benefici, tan comú com personal.

A este procés l’autor de l’escrit l’anomena: Neomorfosi.

Ou La llar, pobra, humil, de classe obrera.

Finals dels setanta, principi dels vuitanta.

Un pis xicotet, pagat amb l’honestedat de la suor.

El pare, seriós però afable, sense parar de treballar.

La mare treballant quan podia i la faena a casa no s’acaba mai.

Un bebé malaltís amb problemes de salut.

Un nadó fràgil, potser per això, d’una sensibilitat desmesurada.

A pesar de tot, creixent, a poc a poc, alimentat pel caliu d’una llar, pobra, humil, de classe obrera.

Records i experiències: L’avi matern, Amali, prenent el sol després de dinar a la porta del carrer, jo al costat, cadascú en una cadira de la seua mida.

Recitava històries de la guerra civil de manera que les comprenguera.

Home de principis, no torneu a repetir el mateix error.

Pels anys, ho vaig entendre.

Observar l’avi patern, Pep, embovar cadires, escoltar la ràdio, sempre notícies, sempre enfaenat.

Conxa l’àvia materna m’agafava per a adormir-me en l’engronxadora i s’inventava contes on apareixia Heidi, l’home-aranya, Hulk i el llop.

Em costava dormir imaginant tots els personatges junts.

L’àvia Paquita, preparava el millor pa amb oli i sal el pa, el tallava a llesques, li tirava un raig d’oli i un pessic de sal, no hi havia més secret, però ningú ho feia com ella.

Va ser ràpid el pas al col·legi de les monges.

Allí vaig conéixer als meus amics els mateixos que encara conserve.

Vaig aprendre a llegir, comptar amb botons i escriure fent cal·ligrafia.

Ratolinet de casa encisat amb la bola de cristall.

Dibuixos animats amb l’amistat com a bandera, documentals d’animals, herois de pel·lícules clàssiques, advocats com Atticus Finch tolerant, responsable i solidari,

Construïm en Vers

o el cavaller sense espasa, el Jefferson Smith de Frank Capra.

La imaginació es nodria de llibres de Juli Verne, còmics d’Ibáñez o superherois.

L’escola complementava l’interés per un món nou, El nom de les primeres mestres: Isabel, Assumpció, Piedad...

Aprenent a viure en una terra inexplorada terra de somnis per a un explorador.

Ciències socials, naturals, llengua, bilingüe sense problemes, les fotudes i necessàries matemàtiques, etc.

Després el pare m’ensenyà a anar en bici, aleshores, vaig descobrir un altre món: el carrer.

Viure en un poble xicotet té el seu avantatge, tot el poble és un parc, on es mesclen xiquets d’edats diferents.

Anar el cap de setmana amb els amics dels pares a la caseta ,de paella, jugar amb els seus fills i inventar-nos jocs.

Conèixer amigues, jugant a metges , la innocència, la curiositat, la ingenuïtat, la tendror dels primers amors.

Els records son una reconstrucció del passat, però, cal mantindre eixe esperit aventurer al cor.

Eruga (13 – 16 anys) L’ou que em sustenta es va reduint i és necessari trencar la closca.

Ixes de la llar, del caliu que fins ara havies gaudit, L’escola ha prescrit la seua tasca, la societat vol un home de profit, has de passar les seues proves, la primera: l’institut.

Encara no tens edat de treballar. Entres en un món on la gent projecta una imatge, encara que siga un engany.

Sóc un reflex de la música que escolte, sóc grunge, sóc rock dur, sóc rebel·lió. Innocent pensava que podia gaudir com abans.

Ingenu. Massa tendre per estar en la rereguarda d’una guerra, carn de canó per a les frustracions d’algun professor.

Et va fer odiar les matemàtiques, l’institut i eixe nou món; ara em semblava una vertadera presó, tot anava tan de pressa, era com fer voltes i voltes en el pati d’un manicomi. Exigències, esforç, obligacions perquè sí. Em sentia confós, res eixia com m’haguera agradat.

Males notes quan abans no era així, la incomprensió rondava ma casa, em vaig enfonsar i va anar a pitjor en intentar eixir del soterrani, l’escaló de fusta es va partir. Una operació amb seqüeles, una lesió de per vida que em limitaria a partir d’eixe moment.

Els altres corrien lliures mentrestant, jo, coixejava.

La ment embogia el cor ferit, plorava, fugint d’alguna idea suïcida recorrent-me les venes.

o89

Primera muda (16 – 20 anys) Al cor, un incendi provocat es propaga pel cos, desconsolat, la ment se submergix entre ombres que a penes deixen passar un raig de llum.

El cervell s’ha convertit en un camp de mines, a cegues cada pas detona una càrrega explosiva destruint els ponts que em fan més humà, més racional.

Nexes fonamentals per a comprendre la realitat d’un món d’homes dominants.

Sotmés al patriarcat, ofuscat pel masclisme, allò que sempre havia rebutjat s’apoderava de mi.

Autoestima enfonsada, era, pastura per al diable que habita a l’interior, esperant este moment. Sigil·lós, sibil·lí, miserable.

Enfrontaments, familiars, amb les amistats, tortures, al primer vertader amor; fins al punt de no poder suportar el sofriment a la qual la vaig sotmetre.

El dimoni excitat per la caiguda dels meus fonaments, agafà les regnes de la situació i brindà. M’enganyava, l’alcohol no mata les penes, les incrementa, les convertix en problema.

Ella fugí. Jo em vaig quedar sol, plorant la pèrdua.

La sensació de culpa, d’haver sigut manipulat pel privilegi d’haver nascut home em turmentava. La tènue llum d’aquell infant que volia ser com cal, m’aclaparà, assenyalant el camí que duia directe cap al monstre que havia aconseguit avergonyir-me de mi mateix.

Era hora de lluitar, reparar els errors, pagar deutes, assumir conseqüències.

No vaig saber estimar, només desitjava posseir i ara, allò que més estimava s’acomiadava, em deixava un regust amarg.

Sabor a fel, despertà el coratge suficient per a fer caure el primer mur. Mai més el masclisme m’infectà la ment.

Tot i això, només havia guanyat una batalla, quedava tant a destruir, tant a reconstruir.

La lluita contra la bèstia interior, l’alcohol i els vicis malsans.

No estava tot perdut i quedava el pitjor.

Sona el ding d’una campana i comença un altre assalt.

Construïm en Vers

Segona muda ( 16 – 26 anys) L’absència deixa buit, una espina clavada en el pit.

El cervell sent enyorança d’aquella estimada que omplia els pensaments.

Projectes sentiments que no retornaran, cap altra gent.

El remordiment t’obliga a temptar persones de personalitat ferma.

Esta és la condemna: la penitència del caragol.

La ment et tortura en el treball, els ossos es desencaixen, el cos es desama, la salut perilla, saps que vals per a molt més.

Pensar, pensar, pensar i no es meneja res.

L’acció necessita moviment.

Passa el temps, els diners no falten. Època de vaques grosses, dubtes amb u mateix, no saps si algun dia tornaràs a estimar-te, i ningú ajuda, no saben, van a la seua. Et trepitgen involuntàriament, mentre l’angoixa existencial absorbix els pensaments.

Un colp a la taula, per despertar.

El segon per aixecar-te el tercer per reaccionar.

Demanes temps a la família. L’amor no servix, si no et perdones. Has de fer camí, entendre el món i trobar-te d’una volta.

Talles cordes i salpes.

No és un acomiadament per sempre, és un: fins després.

Tercera muda (26 – 35 anys) Mercat laboral de faenes feixugues, resta salut, ompli butxaca, buida cervell. Pensaments en bucle. La ment cavil·la, dóna voltes entorn d’una raó. Necessitat d’expandir-se, reivindica llibertat i amb força de voluntat derruïx els murs de formigó que tapiaven el present.

Començar a estudiar. Una altra volta. Malgrat que no, el que voldries.

Et demostres que pots, que, sempre havies pogut.

Encares la realitat exterior. El món s’amplia amb ell la teua visió. Desconeixes tant, perquè hi ha molt més.

Abraces la vida bohèmia. El dia t’aporta coneixements, la nit, et mostra l’ocult, està plena de criatures estranyes, situacions surrealistes i ensenyances de carrer.

Valores les experiències d’altres sobretot de les dones, Caus rendit baix l’influx de bruixetes, damisel·les, fades, dones; ja no eres una amenaça, a canvi, madures a cada relació sentimental.

Cap d’elles quallà per raons diferents. o91

Moltes perquè no tens una seguretat econòmica agreujada per la crisi immobiliària, i, ho entenc.

No guarde ressentiment, el que vaig aprendre, sentir, tocar, olorar, acariciar, besar, compartir, va ser molt bell i intens.

Els diners minvaven, emigrar era una opció.

Destí Londres, on vaig fins i tot dormir amb companyia dels sensesostre.

Tornar amb la cua entre les cames.

Vaig aprendre i comprendre amb els anys les penúries de l’emigrant Sort que estava la mare i tenia al pare... ...i de sobte el pare ens va deixar. Última muda (35 – 40 anys) Mor el pare. Pilar, biga, mur de càrrega de la família.

Una part de mi mor amb ell, per a la mare significa desolació absoluta.

Has d’estar al costat per apuntalar-la i no caiga al precipici.

Tot empitjora el desgast físic i mental és evident.

Arrossegues seqüeles de la crisi, el treball no dura, no pots pagar la hipoteca del pis. Després de l’assetjament continu aconseguixes que se’l quede el banc.

Un dolor entre mil. La salut del tiet es ressentís, postrat en el llit, la mare s’esgota, els nervis la traïssen, actua sense pensar, desvaria a voltes, l’he de calmar per calmar-me jo.

Tanmateix és forta, la voluntat suporta la pena. El tiet ens deixa.

En pensar amb la pobresa solem identificar-la amb la misèria.

També és pobresa la manca d’expectativa a llarg i curt termini.

Triar entre omplir el dipòsit del cotxe, eixir de sopar, fer-li un regal a les personetes que estimes. El seu amor és combustible.

Patir les tortures de la incomprensió, la desídia, la indiferència, fer-te sentir culpable per una part de la família, amistat i la societat.

Per si era poc, se suma una discapacitat, ara tinc límits tangibles, hi ha treballs que no podré fer mai més. Envege la voluntat de la mare.

S’inicia el macabre ball de l’aïllament, descens a l’infern.

S’agafen les mans la depressió, l’ansietat, el problema vascular, dansen rodejant-me, no tenen rostre, són ombres sense cara i d’elles es desprén una pols, negra, com un pou profund que ho impregna tot de decadència, i, al bell mig de la nit més aterridora, jo; furgant des de l’interior de l’obscuritat per fugir del seu control.

Construïm en Vers

Crisàlide (40 – 44 anys) Capoll formant-se, procés estrany, no eres ningú, no tens identitat en este estat de desconstrucció.

Perdut en la nit eterna, sols il·luminada per les explosions neuronals, resultat de l’ansietat que devora neurones, tota mena de sinapsi van derruint-se lenta i de manera implacable.

Si no es posa remei, deixaré de ser qui sóc, i, qui pots arribar a ser.

Refuse deixar el cervell com un embolcall buit.

Només silenci, una allau de sorolls muts.

No hi ha cap obertura que et relacione amb l’exterior.

Sents la sang bullir.

Estat transitori. Un pensament, travessa les parets de la consciència s’instal·la sense esforç on s’ubica la raó. Es repetix una pregunta: Què s’ha fet malament?

Donar-li forma al desig ha sigut contraproduent.

Recorda, eres crisàlide. L’exterior t’envolta de moviment.

No vull rendir-me sense oferir batalla. No, no puc.

Sé que la vida és crua, no trista. Hi ha gent que no es penedix de res, però, jo sí.

No em preocupa.

Del que em penedisc és d’allò que no he fet, per això ara, m’he de moure i reconstruir camí. Recorde eixe xiquet que hui no sóc.

Dins l’abisme rememore les lliçons dels avis, del pare: respecte, empatia, resiliència. Necessitat de lluita, de goig, de pau interna.

Pàgines en blanc esperant a ser escrites.

Voluntat, paciència, l’esforç just per no frustrar-te; Cos i ment metamorfosant-se, renovant-se, substituint el que no servix, aprofitant el que queda per a abastar el món de manera diferent.

L’experiència per no oblidar. Els sentiments, reforçats.

L’electricitat recorre el cervell, engega el motor una altra volta.

La introspecció dóna el seu fruit, a pesar de tot, continue viu. Aquells que estime no han de passar pel mateix.

Ja ho he fet per ells. Mare, mil gràcies.

Estire els braços, òbric la ment, les parets de l’obscuritat cedissen, s’esgarren, una escletxa deixa passar la llum. És qüestió de temps, la llibertat està prop.

Imago Lliure, conscient de les decisions. L’ànima està curada.

Llavor latent. Terra banyada per les cendres de temps passats.

De la sement, germina un brot i una arrel.

S’aproxima la primavera i el clavell està a punt d’esclatar, roig, intens; com la sang.

Sempre podem ser una versió millor de nosaltres.

Cos alliçonat, ment oberta, cor calent. Óscar López o93

©

Construïm en Vers

Vaig aprendre Vaig aprendre que la paraula amor és sacrifici i lliurament, que has de donar-te sense esperar res a canvi.

Un rep el que dóna.

Vaig aprendre que en les paraules està la força, la fe i el llance, els dies feliços i els terribles.

I que tot passa.

Vaig aprendre que els records et construeixen i el present té els peus en el passat.

El futur és sempre ara.

Vaig aprendre que no sóc ningú sense vosaltres, -els que m’envolten i abracen quan caic-.

Caure per a després aixecar-se.

Vaig aprendre que la solitud és també silenci i que guarda l’equilibri i el seu secret.

Reconèixer-se en el paisatge.

Vaig aprendre que la terra és prestada que deixar un món millor és l’única opció possible i el meu deure.

I vaig aprendre -i no ho oblidoque deixar d’aprendre és morir una mica cada dia.

Javier Díaz Gil o95

©

Construïm en Vers

Quan era xicoteta Quan era xicoteta, a penes coneixia els rigors de la vida.

Recorde a ma mare entonar dolces cançons i dir belles paraules que escapaven al meu abast de xiqueta.

A vegades, en veu baixa, ma mare murmurava: “chsss, silenci… que hi ha menuts”… afloraven llavors somriures, mirades còmplices, i els murmuris es convertien en disfressat xiuxiueig.

A l’arribar al migdia, el sol convidava a no moure’s, a ignorar el temps, podria assegurar que els seus rajos obrien la ruta que conduïx a les coses transcendents.

En les vesprades de diumenge, quan les ombres inundaven la vall que s’estén al peu de la muntanya, grans troncs crepitaven en la ximenera, troncs que lentament es transformaven en flames movedisses.

Semblaven una foguera de carbons enceses que sovint es mudaven en volàtils cendres.

Durant aquells dies feliços de la infància, mentres corria pels camps a la recerca de sargantanes cuallarguess, no em donava compte.

En canvi, ara sé que el temps es crema i ens calcina.

Sempre hi ha intencions ocultes que naveguen per la ment i enrampen els sentits.

Mª. Teresa Espasa o97

©

Construïm en Vers

Al llarg de la vida En última instància, som allò que els altres ens deixen ser, i sovint, allò que els altres volen que siguem Joan Fuster Sa represa no existeix Pot ben dir que no es retroba Ja que mai ha estat perduda Car ha sigut, i és, des de l’inici mil dones Mai no s’ha plantejat si a la passió es deslliurava Si llegia o estudiava I si aleshores anava, o si tornava o d’on venia Tan sols temença a dins d’un tot immesurable ella (en minúscula) titella de fil niló Innocent, volent o sense voler per camins i corriols que no volia Qui creix envoltat de por, viu la vida amb la temença a no sap què A no sap qui Ara. Avui, ningú no la podrà canviar Ha fet tard la covardia i ha fet nit la melangia Malgrat tot, ella continua repartint amor Avui, demà, tostemps.

Rosa Miró

o99

©

Construïm en Vers

Lletania vital Abans.

Va ser.

Naixement.

Un mot.

Un esclat.

Ella.

Ell. Jo. L’univers.

El món.

Als peus.

Il·lusions.

Viure.

Feliç.

Després...

Camine.

Els fils m’atrapen.

Busque.

Allò.

Açò.

Creix.

L’amor.

Experiments.

Sent.

Sent.

Després...

Dolor.

Fa anys.

Un feix de pors.

Forat negre.

De bell nou, soc.

Respire. Úter.

Maternitat.

Amplària.

Ell. Ell. Jo. Aire nou.

De colp.

Mots.

Mots.

Jo mateix.

Consciència.

Hui ja no és ahir.

Bussege. Òmplic.

Done.

Visc amb força, tot.

Silencis.

Veus.

Llaç de llum.

Tot va caminant.

La vida s’esmuny.

Jo. Al bell mig del món.

Respire.

Soc dins de mi.

Qui domina a qui?

Jo? L’altre jo?

EL temps, només el temps mutila les ales.

Després...

Camps sembrats de mots.

Jo. Nota de pentagrama.

La meua veu entre altres veus poètiques.

Els meus mots sense data de caducitat.

Roser Furió

1o1

©

Construïm en Vers

La clau M’envolta la foscor del matí encara, quan un gir inesperat d’alta volada s’acosta -brunzit sord-, i alena el dia.

Retorne, amb la xiqueta que vaig ser, a una nova ciutat amb l’esperança que dansa dins les ninetes dels meus ulls entre el groc d’uns carrers desconeguts.

Reprenc el viatge, acompanyant-me de les veus mil·lenàries dels ancestres.

M’endinse en les cases obertes del nou poble, sentint l’olor dels gesmilers en flor, i les llimeres. I al rerefons els eucaliptus del pati d’un col·legi despullat, allà on vaig ser lliure a l’antiga manera.

He escarbotat la vida encalçant els tresors que el temps em destinava, sense saber que raïen a penes amagats i que jo, vulnerable, duc la clau de la fortuna (i de tots els misteris) dins d’un cor insubmís que s’obre, tant si vol com si no vol, a tot allò que cap en el paper en blanc.

Gràcia Jiménez

1o3

©

Construïm en Vers

Creixem com onades de gel He vist nàixer un mar de llums

-desig immens del camíla voluntat de viure damunt la raó:

Hi ha un moment on tot creix i el bressol colpeix la paraula per cruixir el destí.

Si el pas del temps, agulles de sal, ens deixa

ferits i orfes -com si fórem onades de gel tornarem a l’inici

a la riba dels ulls,

al melic invisible de la soledat que ens habita.

En el silenci abissal existirem, amb la força de la llum.

Abel Dávila Sabina

1o5

Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2022

aquell ocell inexpert i trist embellint el finestral, els arbres espessos que sostenen, amb les seues fulles,

el pes del vent,

els sorolls de la carn i la vida.

Instants on la nit i la casa ens habiten i ens castiguen.

©

Construïm en Vers

El que som viu a la ciutat més sorda.

Joan VIgó

El xabec hi hagueren les traces del fang originari que s’embastaren en la boira dels bolquers, hereves necessàries, potser, del fil sideral de l’estirp. hi hagué l’agenda infantil, en carrers de terra

-encarnada d’horitzons impossiblesque cernia espills blaus damunt la pell, escorça de pantalons curts

-i aleshores eren d’aire les regnesun canó llarg de llunes fosques que amagava el combat del plaer prohibit.

els vents han esmolat el full de ruta i el xabec ha fet caure veles absolutes. no som com la fruita madura -que suma tots els sucressom sempre a la intempèrie i hem aprés a amagar el cofre del tresor perquè encara ens caben més cicatrius.

Josep Micó Conejero

1o7

Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2022

esdevenir castell amb portella de vidre, i garbellar solatges del camí

-tots els colors, des de l’amarg al dolçdestil·lar el rumb temporal

-vol de mussol amb una vena als ulls-

©

Construïm en Vers

Terra remoguda

de les músiques eternes i l’or mai trobat Entre els ossos per l’avarícia perpètua. presos de la terra, No hi ha déus ni dimonis portats en andes en la terra remoguda per dones i homes de dol, per la collita. apareixen llavors No hi ha brúixola ni rellotges, en terrenys remoguts ni claus per a entrar o sortir. i hi ha un buit en l’ànima El que va ser, que aproxima la seua llum reverdida, perdura encara que semble un miracle mentre siga nomenat. entre la gent del carrer.

Alguna cosa ens va portar fins aquí Uns altres com la mar deixa en la costa mostren armament partícules i minerals: com a agulló de matinada; han caigut les màscares ocultes els agrada emportar-se després del decorat. petits soanyesos L’obra ha tornat a començar, al pou inhòspit però el camí recorregut de les ombres. és l’haver de la distància Les escenes que separa a les bèsties es repeteixen com a patètics dels assenyats. records que tornen Una bella música m’acosta al trévol i ens alerten pel dia i acaricia el descoratjament que vindrà. tant profund com efímer.

He guardat Es pot sortir il·lés del judici de la consciència? cadascuna de les fulles No oblidem el lent extermini d’un trévol marcit de les fulles i els llavis, entre les pàgines grogues sota un mantell d’abraçades contingudes d’un llibre no llegit. s’espanta l’angoixant solitud.

(I que potser mai llegiré) A vegades del carrer, Les cendres descalços i amb la collita de la terra remoguda, que s’escampen amb amor sorgeix una intempèrie necessària en les muntanyes, per a crear alguna cosa més que fantasia. són poemes escrits L’arrel ho sap, enmig del desert; som nosaltres els que, mai més la carn nus i efímers per als cucs, hem d’aprendre: mai més el somriure Avui és l’eternitat. per a un front de batalla.

A l’amenaça d’un vent gelat,

Néstor Alejandro Tenaglia s’obre pas el foc 1o9

..

CONSTRUiM

lletres lletres

Tabalets de Fum Entre el record i l’esperança

La festa de les falles: un impacte econòmic pendent de valoració

Construïm una societat culta i festiva

Les falles en un món sense nit

Àngels Moreno

Miguel Àngel Picornell

Leandro Martínez

Enric Marco

Josep Antoni Fluixà

Fruits del desencantament

Quan les falles eren gegants

Jesús Jiménez

Vincle amb la realitat

Jordi Garcia Polop

Daniel Ardid

Els dos artistes fallers Llorenç Bustos

Construïm un turisme sostenible amb l’ajuda de les falles (Entre d’altres)

Fem Falla!!!

Rosa Larrosa

Piròman (Sainet)

Juan Gabriel Figueres

Aristóteles Marquina

113

M

S

Q

I

u

115

O

T

Tabalets de fum

Àngels Moreno

Ciutat Ducal era molt afortunada. No li faltava de res. Tenia una de les millors platges de la Mediterrània, muntanyes imponents i una horta esplèndida. Una Història centenària, escriptors i poetes reeixits, govern progressista, serveis acunçats de cultura, festes i esports, un atractiu comerç tradicional i els més moderns centres comercials. Mitjans de comunicació a mansalva i prestigi, molt de prestigi.

Fins i tot, tenia una Federació de Falles i un Museu Faller d’allò més apanyat en un edifici ampul·lós que duia de cap als seus directius, al govern municipal i a les vint-i-tres (23) comissions falleres a l’hora de pagar la hipoteca. Era com una capital en menut. Hi havia la llegenda que, en altres temps, Ciutat Ducal havia estat com una petita cort italiana del Renaixement. Així ho repetien orgullosos els seus habitants sempre que hi venia a compte.

Els fallers de Ciutat Ducal, a més de xovinistes, eren força apassionats i excessius en opinions, desitjos, accions i decidits a l’hora de gastar el Pressupost.

Tenien per cert que les Falles eren la festa del foc més artística, mes grandio-

sa, més genuïna, més sorprenent i més tradicional del poble —“ciutat”, preferien anomenar-la els seus veïns—, una festa ben coneguda arreu del món, la qual naixia en la capital i es reproduïa com a bolets per gairebé tots els pobles de la Comunitat —País, preferien anomenar-la bona part dels seus habitants.

S’acostava el temps de les Falles i els veïns de Ciutat Ducal estaven amoïnats.

Per què, es demanaran els lectors —si és que n’hi ha algun— amoïnava tant als veïns la proximitat d’unes festes tan singulars? Té la seua explicació.

Els habitants d’a peu de Ciutat Ducal, val a dir, aquells que no pertanyien a cap comissió, consideraven les Falles un goig i un turment alhora —més aviat un turment. L’aparició als carrers, de la nit al matí, de quaranta-sis (46) monuments, juntament amb tots els additius que l’ardor i desmesura dels fallers afegien cada any i, sobretot, el tancament i l’ocupació massiva dels carrers i places que impossibilitaven el trànsit, amb la condescendència paternalista de l’autoritat competent, convertien les Falles en la festa més sorollosa, més feixuga i més incòmoda del món.

Construïm lletres

Fins i tot els gossos fugien espaordits en veure una brusa de llaurador valencià.

Cansats de suportar tants excessos, els ciutadans, si podien, escapaven del suplici de les piuletes entre les cames, despertades matineres, traques a doll, música de xaranga —les bandes serioses escassejaven cada vegada més— el discomòbil a les carpes de les 23 comissions que rebentava a decibels les nits de la, per si, tranquil·la població.

El Món Faller, però, seguia el seu ritme de treballar sense descans per a la Falla -treballadors sí que ho eren- i per amor a l’art —i generosos, també—.

Organitzaven cavalcades, decoraven carrers, muntaven festivals, sopars, presentacions. Elaboraven llibrets esplendorosos, que ben pocs llegien, inundaven el barri de banderetes i loteria i apel·lant a la seua imaginació aportaven sense parar activitats noves —quantes més, millor—, encara que foren afegitons aliens a les falles arreplegats d’ací i d’allà, que tot valia en l’intent que la seua falla reeixira i s’emportara bona cosa de banderins, una altra de les dèries dels fallers que els feia pegar bots, al més pur estil Rita Barberà, a cada banderí que els atorgaven. Però no tot eren alegries als casals fallers.

Entre hipoteques i excessos, o a causa d’ells, els fallers tenien una pedreta en la sabata —per no dir un còdol —que els amargava l’existència: el Pressupost.

117

Els veïns, antany solidaris, havien esdevingut ronyosos —ves a saber per què—, fins al punt que, en sentir l’aldarull dels fallers demanant “la voluntat per a la falla”, ni els obrien la porta.

L’Ajuntament, font principal de financiació, sempre escatimava la subvenció al pressupost que, cada any més inflat, li presentava la Federació. La crisi que tot ho abasta venia a empitjorar la situació.

Fins i tot crisi de reines falleres n’hi havia, fatalitat que donava què pensar.

Què fer?, es demanava el Món Faller de Ciutat Ducal. Ells tenien solució per a tot.

D’eliminar activitats no volien ni sentir-ne parlar, faltaria més! I la idea boja d’alguns carabasses que proposaven reduir al cinquanta per cent, si més no, el nombre de comissions, ni se la plantejaven. I pobre d’aquell que gosara fer-ho! Algunes comissions (per sort no totes), amb el vist-i-plau de la Federació i el silenci tolerant dels governs municipals, foren del color que foren, al punt trobaren la solució: estalviar en els monuments. Com que la pensada els curullava d’orgull, es llançaren en cos i ànima a aplicar-la, i en un tres i no-res la falla quedà reduïda a uns ninots de poliuretà fets en sèrie i a quatre fustes mal pintades construïdes pels mateixos fallers, que els artistes professionals picaven massa alt i calia estalviar.

I així, els Monuments, elements essencials de la festa, a la qual donaven nom,

anaren empetitint-se, simplificant-se, perdent caràcter i protagonisme per a decepció del veïnat, desencant dels visitants i desprestigi de la festa. Fins i tot els versets explicatius que acompanyaven les escenes havien acabat en ripios sense rima ni gràcia que feien alçar de la tomba als literats i poetes del Segle d’Or Valencià i avergonyir i indignar als joves poetes de la comarca que, en profusió, havien heretat el seu geni i talent.

La Nit de la Cremà, Ciutat Ducal s’omplia del fum pudent i negre com ala de corb que, en cremar, desprenien les falles. Els veïns angoixats ja no s’abocaven al carrer, com havien fet antany, a divertir-se, escridassar als bombers i presenciar la culminació de la festa. Ans al contrari, barraven balcons i finestres per tal que el fum infest del poliuretà no els inundara la casa. D’aquesta manera acabava la festa, aquella tan espectacular, sumptuosa i desmesurada, de la qual els veïns fugien com ànimes que porten el dimoni.

L’endemà de bon matí, als carrers de Ciutat Ducal ja no hi quedava ni mostra del terratrèmol que l’havia arrasat durant quatre dies, gràcies a l’equip municipal

de neteja que, diligent i acunçat, havia deixat impol·luts carrers i places.

Clarejava. El poble-ciutat dormia els excessos. El Món Faller també.

Al poc, començà a sentir-se una remor de veus infantils jugant al joc del Rum rum. La xicalla formava un rotgle al bell mig del carrer, tot just al lloc encara tebi que, a penes unes hores abans, havia ocupat la falla del barri. Agafats de les mans pegaven voltes i voltes cantant l’antiga cançoneta que alguna iaia nostàlgica o ociosa els havia ensenyat.

Intentaven no riure, condició imprescindible per a no pagar i que els tiraren del rotgle.

“Rum rum, tabalet de fum, el que es riurà la pagarà... Rum rum, tabalet de fum, el que es riurà la pagarà...”

Alguns veïns matiners contemplaven l’escena abocats a la finestra, amb l’esperança que aquells xiquets, amb la seua capacitat per resoldre les coses amb imaginació i senzillesa, donaren una altra oportunitat a les falles.

Construïm lletres

119

Entre el record i l’esperança

Leandro Martínez

Feia ja dos anys que els pasacarrers no recorrien els carrers del poble, que la música no envaïa tots els racons. Pedro, assegut al costat de la polleguera de la seua porta com cada tarda, pressentia que allò podia ser un procés irreversible.

Des que tenia ús de raó havia gaudit de tots els actes festius que any rere any se succeïen al seu poble. I no sols això, també recordava, primer als seus avis i després als seus pares, com la il·lusió els embargava quan arribaven les festes, especialment la setmana gran, on tot era acolorit i els rostres de tots els veïns, participants directes o no en els festejos, denotaven felicitat. En aquest espai de temps, la gent s’oblidava dels seus problemes quotidians i la seua vida s’endolcia d’alegria.

Pedro, als seus setanta-vuit anys, mirava ara el carrer desert, la mateixa que li havia vist créixer, on va jugar en la seua infància amb els seus amics del barri, al costat de la seua casa, i recordava la veu de la seua mare quan el cridava a les hores de menjar i sopar. Allò se li antullava ara tan llunyà...

Quan van morir els seus pares ell ja s’havia casat feia algun temps, els seus dos petits gaudien del carrer i de les festes amb la mateixa intensitat que ell ho havia fet. La història es repetia, la mare d’ells, la seua dona, els cridava al migdia o a la nit, el sopar ja estava posada, mentrestant, ells jugaven i es resistien a entrar a casa, sempre amb la mateixa excusa: «Dos minuts més i anem de seguida...».

Construïm lletres

Pedro continuava mirant el carrer. No era només nostàlgia, era empipament també, es rebel·lava davant el que semblava inevitable. La pandèmia del 2020 havia interromput la il·lusió de tots, encara que, ja no era de tots, pensava, els joves d’avui ja no eren els d’abans, el seu divertiment anava per altres rumbs més frívols i per descomptat menys sans. Ja s’havia notat un descens de participants en els anys anteriors i aquesta interrupció podia ser la que retallés d’una manera gairebé definitiva la tradició que des de mitjan segle XIX havia omplert d’il·lusió els cors de tots els veïns.

Es va recordar dels seus dos fills, ja no vivien al poble, van marxar buscant una 121

vida aparentment millor, un treball que els proporcionés els mitjans econòmics suficients per a ser feliços en els temps que corrien. L’ofici de fuster del seu pare amb el qual li havia permés mantenir amb una certa folgança a la seua família, ja no era vàlid per a ells, els temps havien canviat, l’èxit i la felicitat passaven per les noves tecnologies.

I com a ells els havia passat a molts altres joves que van anar abandonant el poble que els havia vist néixer. I aquesta fugida es reflectia en la festa, a penes hi havia il·lusió en la gent, tot semblava tenir un principi i un final.

Pedro entenia tot això, però no ho assimilava, els seus ulls continuaven mirant cap al final del carrer, en

qualsevol moment podia aparéixer el primer estendard i darrere d’ell tots els altres, i la seua aparició vindria anunciada per la música de les bandes.

Enmig d’aquest neguit, un bufit d’esperança havia entrat en el seu interior, el major dels seus tres néts, que solien venir a visitar-lo un parell de vegades any, li havia dit: «Avi, m’encanta el poble, m’encanta la teua casa, quan siga més major m’agradaria vestir-me i sortir a desfilar». Les altres dues criatures es van mostrar partidaris de la mateixa idea.

En la televisió local anunciaven el retorn de la festa gran per al pròxim estiu.

Potser no estava tot perdut...

Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de Falla de la FdF any 2022

Construïm una societat culta i festiva

Josep Antoni Fluixà

Falla i cultura no són ja dues paraules antagòniques. Lluny han quedat ja, per sort, aquells anys inicials del període democràtic, cap a finals de la dècada dels setanta i inici dels anys vuitanta, en què les falles eren, en opinió dels detractors, un referent només de festa inculta amb una visió grotesca i retrograda de la societat democràtica, mentre que, per als defensors, el món de la cultura era vist només com una elit de quatre jovencells renegats de les vertaderes tradicions i essències de la valencianitat simbolitzada exclusivament en el ser dels fallers. Eren anys en què les falles tenien una conceptualització molt restringida. Consistien bàsicament en el muntatge del monument faller durant els dies festius i en les activitats

festives que feien els membres de la comissió: dinars i sopars col·lectius, cercaviles, ofrenes florals a la Verge, balls nocturns al casal o al carrer, despertades amb coets, mascletades, etc.

A ben pocs fallers se’ls ocorria pensar que la seua falla era un col·lectiu de persones, una associació que es podia aprofitar també per a fer altres coses per a passar-s’ho bé i distraure’s, tant durant els dies de falla com al llarg de tot l’any. Activitats que, amb la perspectiva actual, hem vist que serveixen també per a fer falla: és a dir, per a crear un lligam d’unió entre les diverses persones que han decidit formar part lliurement d’una comissió fallera. I activitats que,

Construïm lletres

a més de cohesionar el grup, fan més gran la dimensió festiva de la falla i l’objectiu d’entreteniment i de diversió que tota festa té implícit.

Afortunadament, tot va començar a canviar quan la Conselleria de Cultura i Educació de la Generalitat Valenciana va convocar, ja fa més de trenta anys, el concurs per a fomentar el foment i l’ús del valencià en les falles. Un premi que, pràcticament des de l’inici, significà, en realitat, una convocatòria per a destacar i subvencionar els millors llibres de falla.

Aquesta acció institucional, com tantes altres que s’han fet i que es poden fer, és un exemple ben clar de com es pot influenciar en la societat a partir de decisions polítiques o accions socials decidides per part de qui ens governa.

De fet, podem parlar d’un abans i d’un després a partir d’aquesta convocatòria.

Naturalment, el fenomen de la gran importància que han adquirit els llibres de falla -jo ja no soc partidari de dir-ne “llibrets”- no s’entén exclusivament per la convocatòria del concurs de la Generalitat. En l’extraordinària evolució de les publicacions falleres s’ha de tindre en compte també el treball de moltes persones que han entés el llibret de falla clàssic com un element capaç de créixer i de millorar. Sense aquestes persones, sense les comissions falleres que començaren a rivalitzar sanament per oferir-nos bons llibres, 125

no s’explicaria l’actual diversitat cultural i riquesa literària i artística que han aconseguit els llibres de falla. Es tracta d’un fenomen que tingué un creixement més efectiu i més generalitzat en les comissions falleres situades fora de València capital, sobretot a ciutats i comarques molt valencianoparlants com ara la Ribera, la Safor o la Costera; però que s’ha eixamplat, amb el pas del temps, també a les comissions falleres d’una gran part de falles del cap i casal, i les localitats del voltant.

Jo, personalment, conec el cas, viscut cada vegada més en primera persona, de l’evolució literària i cultural de la falla Plaça Malva d’Alzira. Fa vora vint anys, el coordinador del llibre de la falla, amb una trajectòria ja de més de 10 anys, em va demanar un article per al llibre de la seua falla i li’l vaig fer. Aleshores, no recorde exactament quin any era, un altre escriptor d’Alzira, poeta reconegut i premiat ja en diverses ocasions, Josep Ballester, amic també personal, era el col·laborador extern de la falla. Al cap de dos anys, per circumstàncies alienes a la voluntat de Ballester, José Manuel Rubio, coordinador perpetu del llibre de la falla Plaça Malva, em demanà col·laborar amb el projecte en substitució del meu amic, amb la missió de contactar amb altres escriptors i convéncer-los de la necessitat i oportunitat de col·laborar amb el món dels llibres fallers. Inicialment no va ser una tasca fàcil. Hi havia moltes

reticències per part dels lletraferits valencians. Eren anys en què hi havia encara, com ja he dit, un allunyament bastant gran entre el món de la cultura “culta”, per dir-ho d’alguna manera, i el món de la cultura festiva fallera. No obstant això, la trajectòria que portava ja la falla Plaça Malva a l’hora de confeccionar llibres de falla m’avalava.

Per això, amb més o menys arguments, vaig aconseguir la col·laboració de destacats escriptors i personalitats culturals de renom.

Mentrestant, la falla també va comptar amb mi per a assessorar en altres aspectes i, a poc a poc, em van implicar en l’organització de moltes activitats: la Setmana Cultural de la falla, el concurs escolar de narrativa infantil i juvenil, el premi Malva de poesia satírica i el premi de poesia infantil, entre altres iniciatives. Totes aquestes activitats comptaven també amb la implicació d’un altre faller, Miguel Ángel Martínez, que, junt a José Manuel Rubio, actuaven ja com a autèntics gestors culturals amb un projecció no estrictament fallera, sinó municipal. L’any 2006, tant l’un com l’altre, em van encarregar la redacció d’una guia didàctica que s’adjuntaria al llibre de la falla d’aquell any, però que també, amb la col·laboració de la regidoria d’Educació, es repartiria pels centres educatius d’Alzira per a ús del professorat i l’alumnat. Aquella primera guia esdevingué un èxit en tots

els aspectes i, des d’aleshores, tots els anys -també l’any 2020, en plena pandèmia- se n’han fet de guies. La repercussió cultural i educativa de la falla Plaça Malva, per tant, des de fa ja molts anys no es queda reduïda a l’àmbit associatiu de la comissió fallera, sinó que s’expandeix socialment i s’ha transformat en un col·lectiu que participa i influeix en la vida cultural de la localitat.

Sobretot també, perquè al nucli inicial dels activistes de la falla, format per José Manuel Rubio i Miguel Ángel Martínez, que continua intacte i en actiu, se li han afegit altres persones, tan de dins de la falla com de fora, amb la participació destacada del maquetador del llibre Santiago Sancho i de la meua filla, la poeta i artista plàstica Alba Fluixà Pelufo.

Sens dubte, la meua implicació actual en el món cultural faller no seria la mateixa sense la invitació rebuda pels amics de la falla Plaça Malva. La meua col·laboració en el projecte de la Malva m’ha permés conéixer altres iniciatives culturals procedents del món faller, tant a la meua ciutat com a altres poblacions importants on se celebra la festa fallera.

Per això, he pogut comprovar la relació estreta i avantatjosa per a les dues parts que hi ha i hi pot haver entre el món de les falles i el món cultural valencià.

La punta de llança d’aquesta relació és l’extraordinària producció anual de llibres de falla que s’elaboren amb una

Construïm lletres

qualitat creixent i una validesa i dignitat cultural que ens ha d’enorgullir com a poble. Però els llibres de falla no són l’única manifestació cultural que es produeix a les comissions falleres.

Són moltes també les activitats que es realitzen i que tenen una evident incidència en la vida social de les ciutats on es fan.

De fet, són moltes les activitats que es podrien relacionar. Moltes més de les que ens puguem vindre al cap en un primer moment. A mi, personalment, m’admira la vitalitat cultural fallera d’algunes comissions de ciutats com Gandia, Sagunt, Sueca, Xàtiva, Benicàssim, Borriana, Cullera, Silla, entre moltes altres. I també m’agrada constatar que a València capital s’està produint també un avanç significatiu amb comissions falleres que elaboren bons llibres i que aposten per una renovació plàstica i cultural de les falles. Tota aquesta activitat, per sort, la conec gràcies a la tasca investigadora de la meua filla, Alba Fluixà Pelufo, que després d’un estudi inicial sobre l’activitat cultural de les falles d’Alzira, va obtindre el doctorat amb una anàlisi de l’activitat de les falles de València, titulat Les falles com a agents culturals.

Naturalment, caldria que es feren també estudis d’aquesta implicació cultural fallera a altres municipis com Gandia, Torrent, Carcaixent, etc. Estudis que s’haurien de complementar amb altres 127

àmbits en què les falles tenen també una implicació destacada. Estic pensant ara en totes les activitats esportives que s’hi organitzen i també en totes les accions de caràcter solidari que es fan al llarg de l’any.

Tot això, em porta a una conclusió molt clara i contundent. Les falles, sense abandonar el seu caràcter festiu, necessari i irrenunciable, tenen un potencial cultural de primera magnitud.

De fet, les comissions falleres són ja un col·lectiu que aporta a la societat una riquesa imprescindible que, si se sap canalitzar en la direcció adequada, va a ser capaç de ser una peça o un recurs fonamental per a construir una societat molt més culta i festiva: una societat, en definitiva, més solidària i integradora, respectuosa amb els altres i participativa. Aquest és el repte que tenim al davant.

Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de Falla de la FdF any 2022

Les Falles, Qui som?

On estem?

I cap on anem?

Miguel Ángel Martínez

La pandèmia, estic segur, que farà canviar els paràmetres sobre els quals es movia la festa fallera. Potser vivíem en una bombolla efervescent que feia per un costat que sobrevalorarem tot allò que féiem i per altra què, ens sentirem infravalorats per les institucions.

La designació per part de la UNESCO de les Falles com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat va crear els primers conflictes. Els polítics es pegaven de bufetades per eixir ben guapets en la foto, quan la faena bruta no l’havien fet ells. Però després d’aquell moment res més es va saber d’ells. El primer que va ocórrer és que cadascú va agranar per a sa casa, i les Falles pareixien patrimoni

de cada població, València com a cap i casal sempre davant però la resta no es va quedar arrere. El nomenament era genèric a totes les poblacions allà on es plantaven falles i això, continua algú sense tindre-ho clar.

Però arribà el 10 de març de 2020 a les 22.10 h i Ximo Puig va ajornar la festa de les falles, colp dur sí senyor, mai ens havia passat, i com a un xiquet quan li lleves el caramel de boca, ens quedarem amb un pam de nas i amb l’abatiment com ha estat personal.

Tot el que venia en el Vademècum sobre la designació per part de la UNESCO de les Falles com a Patrimoni Immaterial, allò dels pilars fonamentals

Construïm lletres

va quedar en entredit. Els sectors productius de la festa, anaven capejant el temporal com podien. Hi havia, com en els trens, dos velocitats ben marcades, els artistes que planten a València, amb els percentatges de subvenció de l’Ajuntament, i els qui planten a comarques, que res tenien a veure. Cada comissió és un món i el meu respecte total al fet de les seues decisions i firmes amb els artistes.

Per un altre costat, els indumentaristes demanant plans renoves, els floristes que comprarem flors, els pirotècnics sense disparar, però ells sols eren la punta d’un iceberg econòmic que factura en global més que la tercera empresa de la Comunitat Valenciana i que no se’ls ha tingut en compte per a res.

129

En tot el procés de desescalada i intent de tornar a construir es va crear una “Taula de seguiment de la festa” en la qual es van ficar damunt la taula els plans B, C, D fins a acabar-se les lletres del vocabulari. Isaura Navarro lluitava a braç partit en cada reunió, fent de xica mala de la pel·lícula, mentre la seua superior, Ana Barceló, ni estava ni se li esperava. La secretaria autonòmica de Cultura, Raquel Tamarit, tan poc va estar massa present en les reunions, senyal inequívoca que la Generalitat i a Cultura, les falles els importen ben poc, hem tornat als temps de “los falleritos”.

La restauració i l’hostaleria va reobrir en taules de deu, la gent podia consumir, menjar i beure i els fallers fórem empestats a estar tancats, podíem fer

reunió però a consumir al bar del costat, ah, í se m’oblidava, des de Generalitat, Diputació i Ajuntaments no es parava de llançar el missatge que “La cultura és segura”, per tant, no tenen massa clar que siguem cultura, popular o com li vulguen dir però cultura. M’estic imaginant a Isaura i Barceló dient –No podemos abrir los casales porqué pondrán Amparito Roca, destaparan la cazalla y se bufaran-.

En tot aquest procés, se’ns ha oblidat una qüestió. Si les Falles som patrimoni de la Humanitat i cal preservar la festa, trobe a faltar les ajudes a les comissions, perquè els nostres casals han seguit pagant lloguers, despeses de llum, aigua, segurs, etc. Evidentment és un senyal evident que per a les Administracions, les falles els dona igual, ara sí, s’unflen de recepcions oficials de les Falleres Majors de València a la Generalitat i a la Diputació, la resta és com Terol, que no existeix.

Després com no vindran les fotos en primera línia en el balcó de l’Ajuntament en la mascletà, on els mateixos fallers serem els primers que voldrem eixir en la foto.

Un dels conflictes més gran apareguts darrerament ha sigut, falles sí, falles no, cada població anava desfullant la seua margarida particular. En Alzira concretament, va haver-hi una fractura total. Primer, en maig es va votar per

a plantar a setembre, ho feren nou a favor i vint-i-sis en contra. La majoria no va valdre per a res. Més tard, s’ajornaren al pont d’octubre i altres tres de les nou digueren no a plantar.

Resultat, unes falles atípiques, amb sis comissions en els carrers tres en categoria especial lluitant per tots els premis i les altres tres, cadascuna en una categoria guanyant tots els premis sense competir, surrealista total. Els dos bàndols tardaran encara a tancar ferides, mentretant, el despropòsit de la Junta Local Fallera és total, ha fet tres exaltacions amb les mateixes Falleres Majors d’Alzira, com diria Xavi Castillo, què quèeeeeeeee, surrealista total.

Ara ens hem posat en marxa i per vindre queda el comunicat de guerra amb les baixes de la batalla, per tant, és més necessari que mai reflexionar amb algunes preguntes, Qui som? On estem? I cap on anem?

En el reflexionari faller, paraula que no existeix però queda deixada caure en este article, cal veure les relacions fallers vs antifallers, pregunten-nos, qui té la culpa del distanciament, perquè la festa s’ha fet tan antipopular en alguns sectors dels nostres veïnats.

Aquest fet no ve de la pandèmia, ve de lluny amb les actituds dèspotes que de vegades pren el faller quan es posa el vestit de faller/a i es consumeix Cerveró. Les comissions hem crescut

Construïm lletres

exponencialment i el soroll i malestar que produïm també. Mentre no es facen taules de treball i consens amb tots els agents socials de la població, juntes o federacions de Falles, Ajuntaments, Associacions de Veïns, policia local... i s’apliquen mesures consensuades, talls de carrers, instal·lacions d’envelats, horaris de tancaments, etc. el faller i el no faller continuarà en guerra oberta.

Afirme que la politització de la festa és un fet greu que hem de parar, les falles sempre han sigut i deuen seguir sent populars, les administracions han d’estar per ajudar mai per a manar ni controlar, però hem convertit a la festa en una subvenció constant que depén massa del poder, així no anem bé. I com a mostra posaré un botó, els premis a l’ús del valencià que promou la Generalitat van nàixer amb la idea de promocionar la llegua. En un primer moment, s’omplien la boca de la transversalitat del País, premis des de Borriana fins a Dénia, però poc van tardar a crear un premi paral·lel per a la ciutat de València per tal de lluitar contra Lo Rat Penat, amb la mateixa dotació econòmica que l’altre. Això és adulterar un concurs, ja que no competim tots contra tots en les mateixes eines. Per tant, propose per a combatre aquest greuge comparatiu, que Generalitat convoque en cada població premis, en la mateixa dotació que València, amics del Mosquit, tindríeu assegurat els cinc 131

mil euros igual que ho tenen algunes comissions del cap i casal, si bé ho mirem és un ‘destarifo’ açò que acabe de dir però és el reflex viu de què s’han convertit les Falles.

Acabe dient, com en les bones partides de truc que juguem al casal, cal barallar de nou en la festa.

Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de Falla de la FdF any 2022

Quant les falles eren gegants

Jordi García Polop

Quan jo era xiquet, us parle del final dels anys seixanta, mon pare gaudia del comboi de portar als seus fills a primera hora del primer dia de falles a veure tots els monuments. Es rematava la jugada amb un xocolate amb xurros a ca’ Moreno. Als ulls dels més menuts semblava màgic que de la nit al dia aparegueren monuments amb ninots gegants, més encara per a l’escala infantil, per molts carrers. Abans d’anarse’n ell a treballar ja havíem vist tot el que hi havia.

Les falles eren dies de festa gran gaudits de forma alliberadora pels gandians i per la gent que venia dels pobles. No hi havia cap problema en tallar carrers, tampoc el tema de la

seguretat de les despertades estava reglamentat, les falles no eren, per no ser, ni associacions culturals oficials i, a pesar de tot, la festa es feia amb emoció, alegria i poca discussió sobre la seua essència.

En la societat del segle XX, la dels anys seixanta i setanta, per no dir de les dècades anteriors, l’oci podia estar relacionat amb el futbol, la lectura, la televisió, el cinema i poc més. Encara no existia la capacitat d’oci que tenim hui amb els viatges, la internet, els videojocs i tantes altres vies de farcir els moments on l’oci és el que importa.

Les falles del segle XIX són, així les hem fet, un mastodont enorme i amb fortes inèrcies. Quan ha vingut

Construïm lletres

la pandèmia s’ha vist la importància econòmica de la festa en tants sectors que depenen d’ella. Els fallers cada vegada pensen menys en la festa per la festa i suen sols amb mirar els comptes anuals. El Museu Faller, per exemple, és una llosa de pagaments per a moltes falles gandianes. La Junta Local Fallera coordina de forma democràtica, però també imposa, les seues lleis. En les falles-no-falles de 2021 sis de les associacions van voler simplement passar del tema i deixar-ho per a millors temps. Va haver-hi, com és lògic, de seguir el criteri de la majoria a contracor. No podem parlar aleshores d’espontaneitat.

Trobar reines que vulguen ser-ho cada vegada és més complicat. D’aquells tradicionals díhuit anys, en què moltes xiques es convertien en les escollides per a representar a la falla, hem passat en molts casos a dones casades perquè cal tindre fallera i no sempre és fàcil trobar candidates en un context molt exigent. El llibret és una obra preparada amb mesos d’antelació i amb un fort cost. Com veieu res es deixa al criteri del “pensat i fet” i tot ve subordinat a una macroestructura que tot ho abasta.

I encara podríem parlar més i més coses que fan complicades les falles.

Tal vegada és més difícil veure-ho des de dins del món faller. El faller de soca-rel viu una bona part de les 133

seues relacions amb gent que, com ell, s’estima la falla i això no li deixa veure amb tota la magnitud el desinterés, per no dir odi, d’alguns sectors de la societat valenciana enfront de les falles. I si no parleu amb veïns que fugen de carrers dues setmanes tallats per enllumenats fastuosos o pels milers de visitants o gent que directament expressa la seua antipatia més visceral. En una societat on el dret a la queixa s’ha establit com una obligació, tothom vol protestar: si té gos, dirà que li molesten els petards, si sent música a la nit, que no pot dormir, si no li deixen aparcar, que no pot arribar a la porta de casa amb el cotxe, si es sent atacat en la seua religió o condició personal, vol excuses o disculpes. Totes les queixes són respectables però oblidem també que la llibertat d’expressió i crítica són també fonamentals.

Pense que, en bona mesura, l’interés per “fer falles per fer festa” s’ha substituït per un determinisme de fer falles “perquè pertoca” en un context cada vegada més reglamentat, fiscalitzat i estructurat. El bitxo s’ha fet tan gran que és com era el Titànic, que veia l’iceberg i no podia evitar que la inèrcia el portara a l’enfonsament. Això no vol dir que s’haja perdut l’esperit fester anàrquic d’abans, sols que ara es manifesta en un format més lliure amb les fogueres de Sant Joan a la platja, les paelles als pobles, discoteques i pubs

i, encara de forma més anàrquica, als “botellots”.

Jo diria que gran part de la població ha perdut interés per les falles. Molta gent sols les veu com un motiu per a tindre uns dies d’esbarjo i fugir de viatge. Altres peguen una volta i gaudeixen de l’ambient sense implicar-se. La majoria ni lligen, tan sols la crítica. Dintre de les falles, és clar, encara queden entusiastes, però jo diria que a cada repetició de cicle tot queda més i més fora de lloc. Els models es repeteixen any darrere d’any, però tenim ofrenes a la Verge i processons a Sant Josep en una societat cada vegada més indiferent a la religió, les presentacions són repetitives, els rituals com mecànics i els discursos dels mantenidors semblen anacrònics. Els monuments fallers, fruit abans de l’artesania i fetes amb materials més sostenibles, hui són engendres de materials sintètics que cremen amb fums negres una atmosfera que tots sabem que ja està sobradament contaminada. Els ninots són perfectes tècnicament però cada vegada més repetitius i poc originals, amb l’excepció dels monuments més punters.

Anar a València ja és com entrar a un parc temàtic on tot és un negoci. El públic visitant plena els carrers i ha de pagar si vol entrar en la intimitat del monument. La resta ho han de veure a distància. Els actes són absurdament llargs i la mentalitat de la Junta Central del Cap i Casal, això si, com sempre, poc valenciana. La majoria ja ni parlen el valencià.

Tornem al principi. Si les falles-festa i les falles-monument eren abans motiu simple per a gaudir de la vida, hui caldria dir que el cost, la fabricació i la forma de concebre-les, han convertit festa i, encara més monument, en una pedra en la sabata. S’ha fet tan difícil que molts no volen entrar en el joc de les comissions quan tenen tantes oportunitats diferents de socialitzar i passar una estona divertida sense compromís. Els que som fallers, a poc a poc, fem de la festa una mena de ritual obligatori i una rutina de treballs per a guanyar premis.

Si en un principi les falles eren un motiu de festa espontània, ara han perdut gran part del seu poder per a ser, més aviat, una obligació en el calendari que sí, fa que els fallers s’ho passen bé uns dies i

a costa de molt de patir la resta de l’any, i tot a l’esquena d’una majoria indiferent o directament contrària.

Cal dir per a finalitzar, que les falles del 2021, fetes el mes de Setembre a Gandia, han demostrat una capacitat d’organització en un context hostil increïble. S’ha aconseguit portar-les endavant sense incidir en la pandèmiai amb organització impecable. El repte que queda en l’aire és aconseguir evolucionar amb intel·ligència, aplicant aquesta capacitat d’adaptació demostrada, a un món en permanent canvi. Algunes falles ja fan coses increïbles sols fa uns anys. Ja tenim un faller major, fet certament criticat per alguns. Ja es parla obertament de les llibertats d’opció sexual i estem en camí d’abolit els insults sexistes. Internet és ja eina habitual en les relacions entre els fallers a través de les xarxes socials.

Caldrà abordar el tema mediambiental, l’escala oportuna dels monuments i reflexionar sobre la forma de fer la “plantà” en una nit com abans o fer la festa en uns pocs dies i no envair els carres dues setmanes abans. També serà important obrir un debat sobre la relació de les falles i l’Església Catòlica 135

i sobre tantes altres coses que queden pendents.

Tal vegada ha passat el temps de les falles gegants, desmesurades en tots els sentits, i arriba un altre on gaudir de la festa d’una manera més íntima, discreta i sostenible en tots els sentits. En definitiva el monument i tots els actes i esdeveniments han de ser l’excusa per a la festa, que és el fet vertaderament important, i no una finalitat en si mateix.

Juan Gabriel Figueres

Construïm un turisme sostenible amb l’ajuda de les falles (Entre d’altres)

Turismòleg, informador turístic i faller

Estem davant l’oportunitat. La COVID-19 ens ha demostrat que no som invencibles i que tot no val, ja que ens ha donat un bany de realitat. Hem passat de caminar lliurement a anar en mascaretes, d’ajuntar-nos en multituds a mantenir una distància social amb les persones. Qui ho diria, veritat? Aquest fet s’extrapola a tot allò que ens envolta en la societat, i el turisme no ha sigut una excepció. Inclús m’atreviria a dir que ha sigut el sector més perjudicat, ja que les restriccions de mobilitat han fet que els hotels hagen passat temporades tancats, o que les oficines d’informació no hagen rebut als curiosos que volien conéixer les diferents destinacions turístiques, entre moltes altres més coses.

Tot açò ens ha de fer reflexionar en que cal canviar coses, i una d’elles és el turisme que predomina en el nostre territori. Encara que s’està avançant en molts aspectes, continua predominant l’estereotip del turisme de sol i platja massificat, on la gent es pega colzades per tal d’aconseguir un espai a vora mar. Aquest no pot ser el motor, aleshores cal diversificar i potenciar altres modalitats com el turisme natural, el turisme actiu, el turisme esportiu, el turisme cultural, i moltes altres modalitats que van apareixent gràcies a les veus dels experts.

Dins del cultural trobem l’etnològic… I ací apareixen les Falles? Com podem construir un turisme diferent amb ajuda

Construïm lletres

de les Falles? Doncs, la festa de les Falles han de ser un element potencial que realce i enaltisca la cultura per a atraure turistes… Però haurien d’evitarse les masses.

En 2022 tornarem a veure (si no passa res més) les masses a les Falles de València, és a dir, conglomerats de gent al voltant de les falles de Secció Especial, tots apretats etc… Caldria diversificar i des dels organismes turístics desviar d’alguna manera als turistes cap a poblacions com Alzira, Cullera, Denia o Gandia…, però aquestes poblacions també s’ho han de treballar, ja que cada cinc anys haurien d’estar pensant en escalar dins dels reconeixements de Festa d’Interés 137

Turístic tant a escala autonòmica com nacional, quedant-se estancades. Si veuen que les de València són d’Interés Turístic Internacional, i les de Cullera són d’Interés Local, la gent tendirà a seguir anant cap a València. I sembla que en aquest aspecte ni les juntes locals ni els ajuntaments s’adonen d’aquesta errada.

A banda, la Festa Fallera ha de transmetre nous valors de cara a l’atracció de turistes, ja que no sols podem viure de la falla, els bunyols, la crida i les mascletades i poc més. Cal que en aquest sentit les comissions falleres ajuden a construir les seues comissions mitjançant altres valors com la cultura o la innovació en les activitats

que realitzen. Un exemple seria que les comissions organitzaren activitats per a la gent no fallera durant els dies de falles, per tal de coneixer les seues interioritats, ja que així els turistes podrien conéixer un casal per dins i, qui sap, inclús es poden atraure nous fallers. És tan sols un exemple, encara que de segur en podria posar algún més. És per això que les comissions són una part essencial per tal de construir un nou turisme, ja que són agents que han de sumar per tal que el turisme en el nostre territori estiga diversificat, i siga un motor econòmic durant tot l’any, senyal que hauríem combatut el monstre de la estacionalitat, una lacra molt gran del nostre turisme que, any rere any, segueix present, i que no ens acabem de llevar del tot. Aleshores, les comissions, els organismes i els ajuntaments han de treballar tots junts per poder fer-li front.

Construïm lletres

139

Miguel Àngel Picornell

La festa de les falles: un impacte econòmic pendent de valoració

Periodista, llicenciat en Dret i Regidor a l’Ajuntament de Gandia.

El novembre del 2016 la UNESCO va declarar la festa de les Falles “Patrimoni Immaterial de la Humanitat”.

L’esmentat organisme va considerar aleshores que el Patrimoni Cultural no es limita a monuments o col·leccions d’objectes tangibles. Abarca, a més a més, l’àmbit relacionat amb les tradicions o expressions que actuen com a nexe d’unió intergeneracional. És a dir, pràctiques i costums culturals heretades dels nostres avantpassats i que, a la vegada, seran transmeses als nostres descendents. Fins a arribar a la Declaració foren analitzats diversos aspectes que envolten a la festa; els positius (Drets Humans, Festivals de Foc, Arts i Oficis, Intergeneracional, i Patrimoni) i també

els negatius (molèsties veïnals, brutícia i contaminació). Però el que no va fer la UNESCO fa vora cinc anys –no era un aspecte fonamental per a la Declaraciófou fer valdre l’impacte econòmic de les falles. No ho va fer la UNESCO –que sí que va analitzar al detall els aspectes social i cultural de les falles- i encara que semble mentida, tampoc no ho ha fet fins ara cap organisme públic.

En aquest sentit, la vicepresidenta de la Diputació de València, Maria Josep Amigó, deia el març del 2017 que “resulta necessari conéixer en profunditat els aspectes clau de les Falles perquè les administracions públiques puguem orientar els nostres diferents sectors econòmics puguen

Construïm lletres

dinamitzar les actuacions en favor d’un millor aprofitament de les oportunitats que proporciona aquesta manifestació festiva dels valencians i valencianes”.

Unes dades que ha de recollir un estudi tècnic en el qual treballen de forma conjunta l’ens provincial i la Generalitat mitjançant un ambiciós projecte que aspira a valorar l’impacte real de la festa en els àmbits econòmic, social, turístic i mediambiental a la ciutat de València i tanmateix als municipis de les comarques valencianes –Gandia entre ells- que celebren la festa de les Falles. En concret, s’ha dut a terme una primera identificació de 43 sectors econòmics directament involucrats en la festa, on s’inclouen els artistes fallers, bandes de música, indumentària, floristeria, pirotècnia i hostaleria, entre molts altres. Però, molt ambiciós a la vegada que minuciós ha de ser l’estudi tècnic quan més de quatre anys després encara no ha vist la llum.

Quan el març del 2020 es van haver de suspendre les celebracions per la pandèmia de la Covid-19, el president de la Generalitat, Ximo Puig, va estimar les pèrdues derivades de l’ajornament de les Falles en 700 milions d’euros. Una xifra que no és producte de la casualitat si atenem al fet que un desfasat i no massa rigorós estudi realitzat el 2008 establia l’impacte econòmic de les Falles en 753 milions d’euros. Segons les dades que va facilitar el president Puig, 141

el turisme seria el sector més perjudicat.

L’hostaleria és la que més caixa fa en Falles (uns 541 milions). Però l’impacte és evident en molts altres sectors; com ara la publicitat (86 milions), transport (31), loteria (27), indumentària (17), orquestres, discomòbils i animació (5), floristeria (5) o pirotècnica (2’5). Altres col·lectius que tenen molt a veure amb la festa, com ho són les bandes de música, han taxat en 25 milions d’euros les pèrdues del 2020. No seria forassenyat pensar que la xifra de l’estudi del 2008 de 753 milions d’euros es quedara molt curta. No figuren, per exemple, les perruqueries, gremi que dedica un bon grapat d’hores en pentinar a les nostres reines. Com tampoc les xicotetes i mitjanes empreses que es dediquen al lloguer de material per a les celebracions falleres (taules, cadires, escenaris, tanques...) ni els proveïdors de material de consum per als casals i les carpes (begudes o menjar). Tot i això sense comptar amb la incidència de la nostra festa en altres aspectes menys “comptables”, però que no per això deixen de ser igual d’importants.

Sent transcendental l’impacte econòmic de les Falles en els esmentats sectors productius, no ho és menys des del punt de vista social i cultural. Les Falles, que són una indústria en elles mateixes, aporten un innegable valor afegit a la nostra societat. Són fermes defensores i grans propagadores de

la nostra llengua. En valencià veiem els curtmetratges que elaboren les comissions; en valencià escoltem les emissions i els informatius fallers i en valencià llegim la crítica dels monuments i els llibrets que amb tanta cura confeccionen les nostres comissions. Ens trobem, per tant, davant un intangible difícil de quantificar.

Com tampoc no es pot mesurar matemàticament el treball d’integració multicultural que es du a terme als casals, on són benvinguts tots aquells que s’interessen per la nostra festa, vinguen d’on vinguen.

Analitzat tot el retorn que generen les Falles, no voldria acabar aquest article sobre l’impacte de la festa sense referirme també al vessant negatiu de les celebracions. Cal ser just i reconéixer que aspectes com ara les molèsties veïnals i la contaminació atmosfèrica per l’ús de material sintètic en la fabricació de les falles, són les dues qüestions que més preocupen i que haurien de corregirse en un futur immediat per a fer unes Falles autènticament sostenibles. La contaminació acústica ha sigut minorada amb la insonorització de bona part dels casals de les 23 comissions. No obstant això falta trobar una solució per a les

carpes que s’instal·len a la via pública i que provoquen més d’una queixa veïnal.

L’altre problema mediambiental que cal abordar urgentment és el de la combustió dels materials que utilitzen els artistes fallers a l’hora de realitzar els monuments. I és que, en el transcurs del temps, l’augment del volum dels cadafals i dels ninots ha obligat a la substitució dels materials clàssics –cartó i fusta- per porexpan.

Quan aquest compost es crema és altament contaminant. Potser el futur passe per la utilització de materials a partir de la palla de l’arròs. De fet, un equip d’investigadors de la Universitat Politècnica de València va experimentar fa uns anys amb un compost de palla d’arròs i confeccionaren dos ninots per a la falla de l’ajuntament de València.

Més recentment i a les atípiques falles de setembre del 2021, la Falla Convent de València va utilitzar hidrogen verd com a element de combustió. Així doncs, la solució al substitut del porexpan no pareix estar tan lluny: els voltants de l’Albufera, l’hidrogen verd o tornar al cartó i la fusta.

Construïm lletres

143

Enric Marco

Les falles en un món sense nit La memòria sempre és curta. El cervell a la nit reordena els records i n’optimitza els més importants, els que més ens han colpit, els que asseguren la nostra supervivència. Recordem perfectament tot el que férem el dia llunyà en què morí el pare però potser no recordem què dinàrem ahir.

Una de les pèrdues menys reconegudes és el record de la nit de quan érem infants. Immersos en una societat en què polsar un interruptor fa de la foscor dia, molts joves no comprendran que hi havia un temps, no fa massa anys, en què l’enllumenat dels carrers i els llums de casa eren més escasos, menys intensos i, per tant, més sostenibles.

Ara, la sobreil·luminació dels carrers ens sembla d’allò més natural. Ens dona alegria, ens permet eixir de copes, s’incentiva el comerç i el turisme, millora la seguretat personal i vial. Tanmateix els estudis tècnics ens demostren que res d’això és veritat. Una ciutat amb més llum al carrer no és més segura, ni més rica, ni més alegre. A més, no se’n parla mai de les conseqüències nefastes de l’excés de llum a les ciutats: l’afectació als ecosistemes, a la salut dels sers vius, a l’economia i al canvi climàtic. A més, qualsevol que haja viatjat a les ciutats del centre i nord d’Europa s’haurà adonat de la poca quantitat i de la baixa

intensitat dels llums dels carrers. I també s’hi viu bé amb menys, sense malbaratar recursos!

Molts anys enllà, de vegades et quedaves a casa els iaios. I a l’hivern, amb la casa a les fosques, ens contaven contes de por junt a la llar de foc. En anar a dormir, amb únicament els llums necessaris, les ombres ballaven darrere nostre, com si foren fantasmes que ens perseguien. I miraves sota el llit, per si algun d’aquells monstres del conte s’amagava esperant per saltar-te al damunt.

A fora, una bombeta situada enmig d’una cruilla de carrers servia per enllumenar els quatre cantons i més enllà. Com a molt, a mitjan tram de carrer n’hi havia una altra. Mentre al cel, relluïen les estrelles, els planetes i amb sort la Via Làctia. Res de tot això en resta ja. Ni fantasmes a casa, ni la dèbil brillantor lletosa al cel de la nostra Galàxia.

Un carrer de Basilea, Suïssa, 2021. Un fanal de llum de sodi d’alta pressió és suficient per il·luminar des del centre tot el carrer.

Josep Maria Bosch.

Construïm lletres

La memòria és ben curta i, per aquesta raó, son tan interessants les cites literàries, les fotografies antigues i les obres dels pintors del passat, perquè totes elles ens permeten recordar com era la nit fa 50 o 100 anys, o més enllà encara.

per representar els efectes lumínics li permetia capturar tots els detalls de les escenes i els carrers humits després de la pluja, enllumenats per les làmpades de gas, ens transmeten una estranya calidesa Amb l’obra Boar Lane, situada a la ciutat de Leeds, veiem un carrer mullat després de la pluja, amb unes poques faroles alimentades per gas, mentre els comerços encara estan oberts. Els llums tènues del carrer no envaiexen les façanes dels edificis, que queden fosques i permeten, per tant, el descans dels seus habitants. Malauradament el cel està cobert i no podem veure si els estels eren visibles des del carrer estant.

La novel·la Cañas y barro (1904) de Vicent Blasco Ibáñez permet fer una ullada per comprovar com era el cel nocturn a principis del segle XX ben a prop de València: La barca quedó inmóvil (en medio del lago)… Había cerrado la noche.

No quedaba otra claridad que el difuso resplandor de las estrellas, que temblaban en el agua negra.

Les estrelles eren ben visibles al cel del 1900. Actualment, la instal·lació sense control ambiental de llums a les ciutats de l’àrea metropolitana de València, però sobretot al port i l’aeroport, les han fetes desaparéixer.

Les obres dels pintors també ens donen idea de l’aspecte de les ciutats al final del segle XIX, quan la llum càlida del gas enllumenava els carrers. En posarem només dos exemples.

John Atkinson Grimshaw (1836-1893) va ser un pintor britànic conegut per les seues escenes nocturnes de diveses ciutats i ports anglesos. La seua habilitat 145

Boar Lane, Leeds, de John Atkinson Grimshaw.

L’obra Cafè Terrassa a la nit (1888) de Vincent van Gogh és més coneguda.

Només hi distingim un fanal de gas situat a la façana del cafè mentre al cel podem veure clarament diverses estrelles. El pintor va fer diverses obres en les quals els objectes celestes són part protagonista. Una prova que al final del segle XIX el firmament era clarament visible des dels pobles de la Provença on residia.

Cometa Donati, Bilderatlas der Sternenwelt (1888), Edmund Weiss.

Cafè Terrassa a la nit de Vincent van Gogh.

El gran cometa Donati s’ensenyorí de les nits entre el setembre de 1858 i el març del 1859. En una època en què la natura d’aquests cossos celestes ja es començava a entendre, una vegada superades les pors que segles enrere comportaven, la gran corba d’uns 40 graus de llargada de la cua del cometa causà un gran impacte en la societat d’aquell temps. Observat des de l’interior de les grans ciutats inspiraren molts pintors i escriptors que ens deixaren un valuós conjunt de testimonis del cometa.

En aquell temps, el firmament era, per tant, fàcilment assequible per a la població.

Actualment la nit ha desaparegut a la ciutat. Un excés d’enllumenat i una incorrecta instal·lació de les lluminàries ha esborrat la presència del firmament

des dels carrers. I aquesta pèrdua del patrimoni celeste s’agreuja durant les festes més importants i populars en les quals la llum s’ha fet protagonista de les activitats.

Malauradament les Falles no es salven de l’excés d’il·luminació amb projectors lumínics potents dirigits cap als monuments fallers, carrers enllumenats i molts focus de llum de les revetles dels carrers. Aquests llums excessius impacten sobre les façanes dels edificis del veïnat. Cal donar suport a la festa, però cal també respecte per als qui hi viuen a prop.

Un altre efecte desagradable dels projectors fallers és la dificultat de fer fotos nocturnes de la falla. Sempre n’entra algun d’ells en el camp visual de la fotografia, cosa que complica l’obtenció d’una bona instantània.

Fa uns anys, durant la Setmana Fallera, pujàrem a Rebalsadors, un del cims

Construïm lletres

més alts del Parc Natural de la Serra Calderona, situat a uns 28 km al nordoest del centre de València. Amb els nostres detectors mesuràrem la brillantor del cel. Una setmana després de la Crema, ja acabades les falles, hi tornàrem i mesuràrem una altra vegada la brillantor celeste. El resultat va ser demolidor.

Durant les falles, el cel damunt del Parc Natural s’havia il·luminat un 57% més del que és habitual en una nit qualsevol. Les llums de les Falles contaminen i poden arribar ben lluny, fins a zones naturals protegides que estimem molt de dia, però que ens oblidem de protegir de les intrusions lumíniques de nit.

Hauríem de conscienciar-nos del fet que la llum artificial nocturna és també un agent contaminant, com sabem que ho són el soroll i la pol·lució atmosfèrica.

Els fotons que ixen de les làmpades i projectors no es queden en el nostre entorn sinó que viatgen desenes o centenars de quilòmetres fins que arriben a zones que haurien d’estar ben preservades de la llum.

el nostre amor al cel nocturn i a la festa.

Durant la Nit del Foc, amb l’esperat castell de focs artificials, s’apaguen les llums dels carrers per poder admirar millor els colors canviants dels coets que competeixen amb el fulgor de les estrelles. De la mateixa manera, la nit de la Crema la ciutat queda en ombra perquè les flames de les falles la il·luminen.

Malauradament l’administració no ens ajuda en el propòsit d’il·luminar de manera sostenible. Un nou decret estatal preveu fixar un mínim d’un 20% del flux per a cada làmpada i prohibir l’apagada completa de la llum dels carrers. És a dir que la Nit del Foc i la Nit de la Crema de les Falles s’hauran de fer amb els llums dels carrers encesos. Cal més pressió pública i ciudatana per revertir aquestes barbaritats.

Volem Falles amb llum, sí, però que siga sostenible.

Com passa amb el soroll, la llum artificial nocturna ha d’estar regulada, tenir uns límits ben clars d’emissió per saber si la instal·lació lumínica en general, i la fallera en particular, és assumible i sostenible o no ho és.

D’altra banda, però, les Falles també ens donen moments per poder compatibilitzar 147

Falla La Via de Tavernes de la Valldigna, 2019. La llum d’un projector impacta directament en l’observador.

Enric Marco.

Fruits del desencantament

Jesús Jiménez

Llegint la interessant biografia sobre Jorge Luis Borges de Marcos Ricardo Barnatán, trobe unes breus línies sobre el poeta Ignacio Anzoategui, qui ha passat al pitjor de la història de la literatura argentina per la seua defensa tancada de Hitler i per les seues posicions catòliques ultramuntanes en els seus llibres d’aforismes antisemites.

En “Poesia”, revista argentina dels anys 30, es va permetre fer una defensa tancada de l’escriptor modernista Enrique Larreta enumerant aquestes curioses raons: que no era negre, que era el més europeu dels escriptors vells, que no era proletari

(i era clar que el bany millora l’estil), que tenia una prosa neta i que encara era a temps de penedir-se del seu radicalisme. Conegut per la seua mordacitat en llibres com a “Vides de morts” (1934), sovint va usar l’humor per a divertir al lector mentre lliscava idees que, sens dubte, suposarien avui un atac frontal als Drets Humans. És lògic que la seua figura i la seua obra hagen quedat relegades a una posició molt secundària a l’Argentina actual, si bé encara es fan edicions dels seus llibres en col·leccions que rescaten les rareses d’una generació que va defensar el feixisme i el va fer triomfar.

En els últims anys assistim a l’aparició de personatges públics que, tant en els

seus actes com en la seua ideologia, pretenen tornar al vell ideari de Mussolini: es presenten davant nosaltres amb una imatge endreçada, amb els peus ben asseguts en el capital (el que sovint els converteix immediatament en herois dels més desfavorits), amb un llenguatge populista en el qual no falta l’orgull patri i la suposada defensa dels interessos particulars d’una majoria silenciosa, i amb el desdeny, l’odi i la intransigència envers les minories socials i els estrangers. És igual que les seues idees vagen directament contra els sistemes democràtics de les societats occidentals o que els seus dards es claven sense misericòrdia en les carns de dones, immigrants, minories 149

religioses o sexuals, perquè en el seu to, enfront del militarisme disciplinari i èpic dels seus avis, han sabut adaptarse als nous temps, reconvertint el seu discurs en un enrevessat galimaties de notícies falses que encoratgen tota mena de rancors mitjançant les xarxes socials; per a això han aprés a mantenir-se aparentment allunyats de la crispació amb l’ús conscient d’un humor que resulta tant popular com eficaç i que destrossa qualsevol argumentació amb la força d’un clixé automàtic per a consum massiu.L’ascens d’aquestes personalitats neofeixistes en el nostre món occidental és més que evident: ja no es tracta que aconseguesquen una quota mínima de representació

en els parlaments nacionals, sinó que, mantinguts per una població que odia a l’estranger perquè creu que li lleva el treball i li roba el pa, li contamina amb les seues idees o amb les seues llengües, a poc a poc han vingut a copar les presidències d’estats que semblaven democràcies madures: aquest ha estat el cas d’Àustria, de Polònia, d’Itàlia, dels Estats Units, del Brasil..., i de seguir així no sembla improbable que d’altres països com França, Bèlgica o Suècia. L’entrada de Vox en el Congrés espanyol va legitimar, per al nostre mal, el seu discurs, el seu accés als mitjans de comunicació i al finançament públic. Mentre els intel·lectuals tracten de mobilitzar-se esgrimint arguments històrics, polítics,

econòmics i socials, en defensa d’una societat plural, mestissa i solidària, les masses viuen d’esquena a una realitat que no poden comprendre, però que els avassalla amb imatges d’immigrants saltant tanques a la frontera i agredint a policies, amb dades falsejades de suposades ajudes públiques a aturats estrangers i amb una defensa patriota que casa malament amb el suposat europeisme del vell continent. Sens dubte, els mitjans de comunicació tenen la seua quota de participació en aquesta atmosfera de violència i crispació, arengant a les masses a l’enfrontament en pseudodebats en els quals s’alimenta més el visceral que el cervell. Escoltant unes certes persones que diuen representar-nos, amb el seu to irònic i

Construïm lletres

burleta, semblaria que tots som blancs, universitaris, de classe mitjana, sense problemes per a arribar a fi de mes, catòlics, de dretes i heterosexuals; i també semblaria que, si no ets de “l’obra de déu”, no tingueres dret a existir, tret que servesques per a ser explotat degudament pel sistema capitalista.

No hi ha dubte que aquest neofeixisme està anomenat al fracàs. Però no al fracàs immediat. Com a moviment que s’alimenta de la decepció d’uns pobles que han perdut la confiança en els seus tradicionals representants i que recelen de tot allò que no coneixen i que procedeix de més enllà de la frontera (en comptes d’analitzar que estan sent manipulats per unes classes dirigents 151

que tenen el poder de paralitzar l’economia o el mercat de treball si això els convé), és evident que es continuarà nodrint dels vots d’una societat alienada i analfabeta, fins que aquestes mateixes masses tornen a constatar que una vegada més han estat utilitzades en benefici alié. Com millor seria no recitar més ni un trist vers dels obsolets poetastres del feixisme amb les seues roses de crims i espines d’injustícia!

Vincle amb la realitat

Daniel Ardid

Qui va dir que les falles no podrien plantar monument, al bellmig de la plaça, amb l’Arc de Sant Martí com a peça central?

-La cremarien abans d’hora.

-Al dia següent de la Plantà, apareixeria trencada.

-Tláloc, Déu de la pluja, vindria correns des de Mèxic, alçaria la veu i deixaria caure tot el seu poder.

Res més lluny de la realitat però ells no ho sabien. O almenys pensaven que la societat no estava preparada. No volien que tot el món parlara d’ells com la falla “diferent”, eixa comissió que feïa el ridícul intentant convetir en “normal” allò que no estava assumit.

Així és que la comissió semblava

haver-se oblidat de la idea. La peça central del monument seria el cap d’un pirata engalanant una mar plena de vaixells que s’enfrontaven, d’illes plenes de tresors… Però una colla d’amics i amigues de la falla no va tirar la tovalla i seguia pegant voltes a eixa imatge trencadora, pionera, valenta.

-És més, crec que hauríem d’anar més enllà, intentar canviar més coses i aconseguir que el món de les falles, els artistes fallers, els músics, els fallers i falleres, tots sigam un exemple.

-No sé si arribe a entendre el que vols dir.

-Sí, no ens hauríem de quedar en una pinzellada. Podem fer molt més que col.locar una peça en el monument.

Construïm lletres

-Havies pensat en alguna cosa?

-Doncs, ara mateix no. Però de ben segur que podríem anar canviant actituts, tocar consciències, anar introduïnt valors de respecte davant la diversitat.

-Ostres, no sembla un desgavell perque, realment, el món balla al so que li toquen.

-Umm, ara que dius això. M’acaba de vindre al cap una música que tots demanem i ballem. Sabeu, allò de “maricón el que no bote”? Per què no canviem la paraula “maricón” per una altra?

Sense saber-ho, eixa colla d’amics estava marcant un camí que anava a recórrer tot el col.lectiu faller. Al cap de dos exercicis fallers, les comissions estaven plenes de “borinots”. Sí, borinots pel simple fet de no botar.

-El meu germà, que sabeu que no és faller, sempre m’ha comentat en casa que això de “maricón el que no bote” no li feïa gens de gràcia. I jo l’entenc, perquè és com si t’assenyalaren amb el dit per no fer el que has de fer.

Si no botes, eres qui dóna la nota perquè no fas el que fa la majoria.

Però tornem a la idea del monument, fer una peça central dedicada a la diversitat o deixar que els pirates invaïsquen la falla. Ploguera, nevara o fera sol, la colla d’amics volia vore l’Arc de Sant Martí.

153

-Escolteu. I per què quedar-nos en la peça central? Podriem dedicar una escena a visibilitzar la realitat de les persones LGTBIQ+.

Un altre pas més endavant que estaven donant. Estaven sembrant la llavor que, ràpidament, germinaria i trauria grans arbres que farien ombra a moltes persones. Arbres que han fet de Gandia una ciutat amb unes falles que són tot un referent.

Una peça central, una escena sencera i banderí exclusiu per a eixa millor escena LGTBIQ+. Les idees de la colla d’amics anaren prenent forma.

-Xe, sabeu que el meu germà em va dir ahir que vol fer-se faller de la nostra falla? Però faller de quota!

Des de la primera falla que muntaren amb l’Arc de Sant Martí com a element principal, no va ploure mai més els dies de falles. Això semblava un miracle. Es més, va decaure la tradició de dur ous a Santa Clara per a que no ploguera en Falles. Sí, plovia tot i els ous de Santa Clara. Però l’Arc de Sant Martí de la falla valenta va ser la clau per a espantar la pluja.

Des d’eixe moment, la imatge de la Deessa Iris sempre està en la falla com un ninot més.

Els dos artistes fallers

Llorenç Bustos

—No tenim res a construir?

—Res! —Llavors, m’escombraré —Ja vam escombrar ahir.

—M’acostaré al banc, en dies ens arriba el rebut de la llum.

Aquesta vegada, Casimir no va contestar al soci. Li va observar com anava per una bicicleta que tenien per als encàrrecs. Va donar una batuda amb la mirada a l’entorn, al fons quedava la rematada d’una de les falles coberta de plàstic, l’única de les dinou que van construir l’any passat i que no havien estat cremades per la declaració de “l’estat d’alarma”. Es va acostar a un altre banc, al de treball, allí quedava l’últim paquet de tabac amb tres cigars,

va prendre un d’ells i ho va anar consumint fent una passejada pel taller faller, havien passat sis mesos i l’única cosa que relluïa era el pis, que havia rebut tantes fregues del fregadora amb aigua en el formigó, fins a quedar com el marbre.

Qualsevol idea de construir s’esvaïa com aquell estiu del 2020 pròxim a la tardor, els ninots classificats per grandàries i dissenys continuaven amb l’escassa pols que van produir les màquines en temps passat. Casimir es va acostar al compressor i el va posar en marxa, el seu so li retornava al somni de tornar a pintar a pistola, una de les disciplines que millor se li donava, no obstant això, la del soci era construir

Construïm lletres

amb la fusta de pollancre. No hi havia disseny que se li antullés per a garantir el risc i monumentalitat de les peces de la rematada, molt considerats per al jurat faller, de fet, la col·lecció de premis era incalculable. Felicitacions i granadures penjaven en el despatx com els nous dissenys per al pròxim exercici.

Els malls de suro blanc i impol·luts esperaven als professionals artístics que configuraven l’empresa, ara tots sotmesos a l’ERTO establert pel govern.

El matí va resultar igual de tranquil·la que la resta dels passats sis mesos, des que s’instaurà el “toc de queda”.

Algunes cridades van rebre de diferents presidents de falles i col·laboradors mostrant la seua lleialtat, mateixa que 155

sentien al mateix temps que els seus comptes bancaris anaven decaient fins al punt d’anar peregrinant per bancs per a poder subsistir.

Comprensió en diferents empreses de subministrament que i conscients de la situació, van congelar cobraments pendents. Va sonar el seu telèfon mòbil i abans de contestar va descobrir la trucada del soci que va marxar cap a un parell d’hores. La notícia poc el va sorprendre, el crèdit estava caducat.

No hi havia manera de continuar amb els pagaments de la hipoteca de la nau industrial, aigua, llum i altres tributs. Va respirar profundament perquè sabia que aquest matí ja no tornaria pel taller, segurament acudiria a mendicar a

casa dels seus pares, que dubtarien a oferir-li el que necessités perquè cobrís despeses precises. L’estómac se li va convertir en un nus d’espart, era la data en què es complia l’obertura pel jutjat per a ordenar el desnonament del seu habitatge. La seua esposa en atur i dos fills en l’institut, despeses diverses i evidencia’ls per a omplir la nevera.

Havia subsistit als necessaris amb l’ajuda dels uns i els altres.

Amb pas calmat va acudir a la porta i va tancar amb el pestell, va desactivar el telèfon mòbil i amb delicadesa va agafar una de les cordes que utilitzaven per al transport dels ninots. Va pujar a una llarga escala i va lligar un dels caps a la biga de ferro transversal, amb l’altre va fer un llaç i li ho passe pel coll com si fos una corbata. Va quedar disposat al costat dels ninots, únics testimonis que li havien vist treballar. Quedava empényer amb el peu l’escala i quedar penjant com qualsevol d’ells. Sense pena, ni glòria; cartó en estat pur.

La porta es va obrir i la veu del seu soci va retrunyir per l’espai: —M’han anomenat els de la falla d’especial, han signat el contracte!

Casimir li va observar pres de pànic.

De sobte Va sentir que el seu cos havia estat indultat, com la resta dels quals penjaven al costat d’ell.

Construïm lletres

157

Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de Falla de la FdF any 2022

Fem Falla!!!

Rosa Larrosa

La festa de les Falles no està construïda per empreses o productores d’esdeveniments sinó pel treball voluntari dels fallers que fan una aportació lliure i, que decideixen entregar el seu esforç i les seues idees per a què tothom gaudisca d’una vessant de la cultura valenciana. No és cap sacrifici per a ells sinó una aportació que comporta la satisfacció individual i col·lectiva dels fallers que hi participen. El monument i la majoria d’actes és la materialització d’eixe esforç i l’objectiu és l’obtenció de beneficis per a portar endavant l’exercici faller.

A Dénia, este s’enceta amb l’’apuntà’.

A partir d’ahí s’inicia la construcció

d’un nou any. Trets els quatre càrrecs, ells comencen una frenètica activitat d’actes en el seu casal i en les altres onze comissions; participen en les activitats de la Junta Local Fallera de la ciutat i en actes de fora de la ciutat.

Segurament, el culpable d’este tràfec és el Premi a l’Activitat Fallera on la majoria de comissions hi participen.

El primer acte que se celebra és la treta oficial dels càrrecs on van els màxims representants de les altres Falles i la Junta Local Fallera. Immediatament totes les comissions emprenden la tasca de confeccionar la carrossa, cosa que els ocupa fins el segon dissabte de juliol, on desfilen per a omplir el centre de la ciutat de colors.

Construïm lletres

És un dels principals actes del programa de les Festes Majors en honor a “la Santíssima Sang”. Les onze comissions falleres de la ciutat són les encarregades d’elaborar-les. És una festa declarada d’Interès Turístic Provincial i congrega cada any milers de persones al llarg del seu recorregut. Durant la resta de l’exercici es fan dinars, sopars, festes, exposicions, xerrades, obres de teatre, concursos, concerts i un llarg etcètera amb idea de generar diners per a l’entitat. Després, per sorteig, es fa la Presentació de les Falleres Majors de cadascuna de les comissions encetant este event la Presentació de les Falleres Majors de Dénia. Finalment, acabat la construcció de l’exercici i com a remat apleguen les Falles.

El primer dia de la festa fallera, es donen tots els premis. Hi ha un Premi a la promoció i ús del valencià.

L’objectiu d’este premi és incentivar, promoure i potenciar l’ús del valencià entre les comissions per a què treballen per a este fi en el conjunt de l’activitat fallera: publicacions en premsa, actes públics i/o institucionals de la Falla, en les xarxes socials, documentació escrita com ara targetes, invitacions, cartells, entrades, rifes, calendaris, etc.

També el text de les crítiques realitzades, tant el del monument gran com el de la infantil. A més, la comissió 159

que confecciona un llibret suma per al Premi a la promoció i ús del valencià.

Així i tot, en són poques les Falles que lluiten per este premi. També existeix el Premi al millor Llibret de Falla.

Els llibrets de Falla a Dénia, hui en dia, no són molt populars, d’onze comissions només en fan quatre, i no tots els exercicis. Este panorama s’ha vist agreujat per la pandèmia. Només una comissió va participar, la Falla Saladar, en els Premis dels llibrets de la Generalitat Valenciana i en els Premis de les Lletres Falleres 2021.

Els llibrets són uns artefactes culturals i un mitjans per a fer diners. La Falla Saladar enceta una nova etapa, que es caracteritza per no posar cap publicitat en el seu llibret ja que volen que siga una creativitat literària amb un nivell avançat i realitzat per persones que tenen uns al·licients i unes ganes de superar el que s’havia fet anteriorment.

Pretén ser una publicació que informe, entretenga i, a la mateixa vegada, ser participativa; busca la reacció del lector i també passar a ser un record impossible d’esborrar. L’objectiu és aconseguir un producte que perdure i del qual estar orgullosos. La seua trajectòria demostra que esta iniciativa ha tingut i té molt bona acollida.

SAINET Piròman

DRAMATIS PERSONAE

Aristóteles Marquina

PRESENTADOR Elegant, vist amb americana i corbata, cabells engominats.

PIRÒMAN Vist un mono de feina tot manxat de taques fosques (cremades), així ma-teix, la cara la té ennegrida, els cabells son punxeguts i rojos (ens recorda a Son Goku quan “s’encenia”); posseix un temperament arravatat, propens a perdre els nervis.

VEÍ Home molt seré i educat, ulleres finetes i la ratlla al costat.

Construïm lletres

Sainet Piròman

(Ens trobem a un plató de televisió. Sota una llum tènue, el PRESENTADOR roman al centre de l’escenari, assegut a una taula. A sengles bandes es troben PIRÒMAN (a l’esquerra) i VEÍ (a la dreta), asseguts a sengles taules i enfrontats, amb la habitual forma d’un debat televisiu. Sona l’himne de València com a cunya d’entrada i al mateix temps s’encén un panel al fons on es llig un ròtol que diu: NIT DE FOC. Quan s’atura la música, l’escenari s’il·lumina totalment i el PRESENTADOR inicia el programa.)

161

PRESENTADOR. Bona nit i benvinguts senyores i senyors televidents que esta nit ens acompanyen en una entrega més del nostre programa Nit de foc: un programa dedicat a la vida de les falles i especialment a allò que els que portem les falles en la sang anomenem «l’esperit faller» o «la flama que ens dona vida».

«Desgraciadament, en les últimes temporades falleres de la nostra ciutat els fallers hem sigut objecte d’algunes crítiques per part de gent que, sent aliena a les festes, vol injuriar la nostra festivitat i tota la tradició que ella comporta.»

«I en este sentit, i sobre tot perquè

quede clar que el programa Nit de foc contempla el diàleg i la sensatesa com a premisses bàsiques i imprescindibles per a la vida en convivència, hui dedicarem el nostre programa a debatre els pros i els contres que poden suposar la presència de la festa sobre la existència de veïns que no participen en la celebració més bonica del món.»

«A la meua dreta, per a defendre les consignes meravelloses de la nostra tradició, tenim ni més ni menys que...»

PIRÒMAN. (Tallant-lo.) Eixe sóc jo! El piròman! Què passa?

PRESENTADOR. Moltes gràcies, senyor Piròman... Bé, i a l’altre costat,

per tal de defendre la visió dels veïns, tenim amb nosaltres a Sinforós Bonasoca. Bona nit, Sinforós.

VEÍ. Bona nit.

PRESENTADOR. Sinforós Bonasoca ens acompanya com a representant de la comissió de veïns que s’ha instaurat darrerament a la nostra ciutat. També hem de deixar clar, hem d’insistir, que la nostra cadena ha accedit a celebrar este debat televisiu després d’haver apercebut infinitat de crítiques i pressions per part d’esta comissió de veïns de recent creació, anomenada C.E.P.A.A.O. Ens podria dir el significat d’estes sigles, C.E.P.A.A.O.?

Construïm lletres

Sainet Piròman

VEÍ. Clar que sí. C.E.P.A.A.O. significa: «Clavat Eixe Petard Ahí Als Ous».

(PRESENTADOR i PIRÒMAN reaccionen amb sorpresa.)

PIRÒMAN. Fotre!

VEÍ. Com m’ha cridat?

PRESENTADOR. Bé, calma, senyor Piròman. No cal que entrem en desqualificacions. (A VEÍ.) Em podria dir a què es dedica vosté, senyor Sinforós?

VEÍ. Sí. Jo treballe en una gestoria. Per a un administrador de finques.

PRESENTADOR. Un nom un poc estrany per a una comissió, no?

PIRÒMAN. (Amb mofa.) Mira, tu...

VEÍ. Des del principi hem volgut que s’entenga clarament quina és la nostra postura cap al món de les falles.

PRESENTADOR. Bé, i vosté, senyor piròman, diga’ns, en qualitat de què ve.

PRESENTADOR. Una postura un poc...

PIRÒMAN. (Ressentit.) Un poc de cabrons!

163

PIRÒMAN. Home, jo sóc tota una institució en el món de les falles. Jo sóc la representació física de l’esperit faller, d’eixa essència que habita a l’interior

de tot faller que es pree. Jo sóc el que alimenta les ganes de botar-li foc a una traca.

l’oloreta fastuosa de la pólvora que dues persones valencianes unixen els seus cors.

PRESENTADOR. Moltes gràcies, molt interessant, senyor Piròm...

PRESENTADOR. I com és que no ha vingut el president de la Junta Local Fallera? La veritat és que l’esperàvem a ell.

PIRÒMAN. (A la seua.) De fet, gràcies a mi, l’esperit incendiari continua tot i haver passat la temporada de les falles. Quan es juga un partit de la UEFA i guanya el València, ahí estic jo, estimulant a la gent per a que encenguen una traca i proclamen sorollosament una victòria valencianista. Quan hi ha una boda, ahí estic jo fent que una traca ben sorollosa clame amb el seu tronar i

PIRÒMAN. Molt fàcil, perquè jo tinc una personalitat més fogosa, més ardent...

Tractaré este tema amb la vehemència que correspon. A mi per les venes no em corre sang... em corre pólvora líquida.

PRESENTADOR. Vaja... Bé, bé, bé... I vosté, a què es dedica exactament?

Construïm lletres

Sainet Piròman

PIRÒMAN. Bé, en realitat el pa mel guanye fent alguns treballets extra. En estiu sobre tot.

procés de purificació, que sinó...

PRESENTADOR. (Estranyat.)

Treballets?

Estes tauletes amb esta fusta tan exquisida ja faria estona que estarien traient fum. A mi les flames en posen més que la música al negre de Bony M. En torne boig!

(Referint-se al mobiliari de l’estudi.)

PIRÒMAN. Ja es pot imaginar...: un pinar per ací..., un bosc per allà...; requalificacions de terrenys, etc... Tota eixa mandanga, ja m’entén.

VEÍ. Sí, vaja...

PRESENTADOR. És impressionant...

(Canviant de tema.) Bé, entrem en matèria. Vegem quines són les queixes.

Pel que sembla este grup de amics ofesos per la festa valenciana...

PIRÒMAN. Bé, bàsicament em dedique a botar-li foc a tot el que puc. Ara mateix perquè estic travessant un

VEÍ. Perdó... No som un grup d’amics.

Som una comissió instaurada d’una manera legal i coordinada.

PRESENTADOR. Vaja...

165

PRESENTADOR. Ah, bé, doncs això.

VEÍ. I no estem ofesos. En tot cas, cansats i indignats.

PRESENTADOR. Indignats?

VEÍ. Sí.

(PRESENTADOR riu entre dents i li envia una miradeta còmplice a PIRÒMAN.) PIRÒMAN. (Rient.) Indignats...? Seran del 15-M o què?

VEÍ. La primera de les queixes a partir de la qual s’inicien els comandaments

de la nostra associació és la dels dies de festa. No trobem just que els fallers estiguen de festa i la resta hàgem d’anar a treballar. Per què no és festa per a tots?

PRESENTADOR. Sembla una coherent reflexió. Vosté que opina al respecte, senyor Piròman?

PIRÒMAN. Trobe que la cosa és ben fàcil. Si vosté vol festa, l’única cosa que ha de fer és fer-se faller.

PRESENTADOR. Ben dit.

VEÍ. I si no vull ser faller?

Construïm lletres

Sainet Piròman

PIRÒMAN. Aleshores vosté no està bé del cap.

PIRÒMAN. (Cridant.) Doncs et fas faller i t’agarres festa!

VEÍ. Què?!

PRESENTADOR. Bé, bé, bé... Haja pau... Una altra de les queixes que sembla que proposa este grupet de veïns és...

PRESENTADOR. Senyor Piròman, per favor!

VEÍ. I els carrers? Per què han d’estar tancats els carrers de la ciutat?

VEÍ. (Corregint-lo.) Comissió.

PRESENTADOR. Bé, sí, això..

Una altra de les queixes és la de la despertà. Sembla que a ells els molesta una cita tan emblemàtica com és la despertà.

PIRÒMAN. Perquè si no estigueren tancats atropellaríeu als fallers! No et fot! (Al Presentador.) És que està mal del cap, no ho veus?

VEÍ. Si no treballàrem, no tindríem la necessitat d’anar als llocs de treball.

PIRÒMAN. Buah! Este paio està fatal!

167

VEÍ. Efectivament. És una altra de les nostres queixes. La gent treballa.

Necessita descansar. Per què m’han de despertar a mi a les set del matí si jo tinc posat el meu despertador a les huit i quart?

PIRÒMAN. La despertà, com bé ha dit, ací, tan encertadament, el nostre presentador, és una de les activitats més emblemàtiques de la nostra festa. ´

festa amb la resta del veïnat. Forma part de la tradició.

VEÍ. Però, el veïnat els ha dit a vostés que volen formar part de la festa?

PIRÒMAN. No cal que ho diguen.

VEÍ. És més, el veïnat els ha demanat que els desperten tirant-los cohets baix de sa casa?

VEÍ. I per què no tiren els cohets a un altre lloc?

PIRÒMAN. Estem avisant-los que comença un nou dia de festa. Que anem a esmorzar.

PIRÒMAN. Com? A un altre lloc? No...

No pot ser. Nosaltres compartim la

VEÍ. Però desprès resulta que els únics que van a l’esmorzar sou vostés.

Construïm lletres

Sainet Piròman

PIRÒMAN. Home, nosaltres no obliguem a ningú. Si la gent no vol baixar, no és problema nostre.

una traca a la porta de cadascun dels fallers del meu barri.

PIRÒMAN. Què? Tu de què vas? Això no és legal.

VEÍ. Ja... No obligueu a ningú a baixar a esmorzar, no?

VEÍ. Tranquil. Està ja aparaulat. Amb el rector de l’església. No ha costat molt convèncerlo de que a partir d’ara es celebrarà el dia de San Martín de Dumio.

PIRÒMAN. Clar que no, això faltaria.

VEÍ. En canvi sí que obligueu a tots a despetar-se.

PIRÒMAN. (Després d’una pausa.) És la tradició.

PIRÒMAN. Què? San què?!

VEÍ. Clar... Doncs a partir d’ara, a partir de les pròximes falles, cada dia vint de març aniré casa per casa i encendre 169

VEÍ. San Martín de Dumio. És celebrarà de manera oficial i festiva el dia vint de març.

PIRÒMAN. (Amb mala llet.) Com hòsties heu aconseguit això?

VEÍ. Vosté què creu? Anant a missa tots el diumenges.

PIRÒMAN. No! VEÍ. Clar que no. Era broma. Vàrem anar un diumenge a soles. El representant de la nostra comissió li va entregar dues maletetes al responsable de la Santa Mare i no va caldre parlar més. El dia vint de març, a partir d’ara i per tradició, es celebrarà San Martín de Dumio. Per cert, el president de la comissió de festes d’eixa celebració sóc jo. Ja li hem encarregat a Borredà

que ens guarde tres tones de cohets i que ens els prepare en traques de sis o set metres. Li hem demanat que siguen unes una traques prou flexibles, perquè cada una d’elles es puga enrotllar de manera que tinga cabuda en el replanell de qualsevol escala, per estret que siga.

PRESENTADOR. Déu meu... Què fort...!

PIRÒMAN. M’estic encenent!

VEÍ. Ah, sí? Doncs imagine’s vosté el dia vint, a les set del matí, amb tota la ressaca de les falles, i que li amollen una bona traca a la porta de casa.

Construïm lletres

Sainet Piròman

Aleshores sí que s’encendrà, sí. Li ho assegure.

cèdula d’empadronament de cadascun dels membres de la comissió de la falla. Sabem on viuen. Sabem quina porta hem de rebentar.

PIRÒMAN. (Enfadant-se.) Però si és que.. Si és que... Açò és intolerable!

PIRÒMAN. “Rebentar”? (A PRESENTADOR.) Este tio és un psicòpata!

PRESENTADOR. Tranquil·litat, per favor.

VEÍ. Per altra part, comunicarlos també que tenim la direcció de tots i cadascú del fallers del nostre barri.

PRESENTADOR. Com han pogut aconseguir eixa informació?

PRESENTADOR. Sincerament, estic un poc atordit. Sembla un pla diabòlic.

(A VEÍ.) De veres pensen portar a cap eixa barbaritat?

VEÍ. Poden evitar-ho. I, a més, fàcilment. Si vostés deixen de fer la despertà, nosaltres no farem la matinà de Sant Martín de Dumio.

VEÍ. No oblide que treballe en una gestoria. Hem agarrat el llibret de la falla en qüestió i hem demanat la 171

PRESENTADOR. Ho siga, que açò és una amenaça?

VEÍ. Noooo... Estem donant-los l’oportunitat d’estalviarse un disgust cada vint de març.

PIRÒMAN. Me cague en Déu! Serà fill de puta!

VEÍ. (A PIRÒMAN.) Vosté pot blasfemar?

cague en qui em passa pel forro dels calçotets! I si cal, li pegue foc a l’església! (Per a ell mateix, amb plaer de pensar-ho.) Mare meua, una església en flames. Hi haurà cosa més bonica...?

VEÍ. Un moment... No vull ser irrespectuós, però, vosté va a l’ofrena que li rendixen a la Mare de Déu dels Desemparats?

VEÍ. Acaba de cagar-se en Déu.

PIRÒMAN. Com que si jo vaig a l’ofrena? Que si jo vaig a l’ofrena?

(Cridant.) Si jo no vaig a l’ofrena no hi ha ofrena! Sóc l’esperit del foc!

PIRÒMAN. (Alterant-se.) Jo em

VEÍ. Pedone, no volia ofendre’l.

PIRÒMAN. Com?

Construïm lletres

Sainet Piròman

PRESENTADOR. L’ofrena és un dels moments més significatius de la nostra festivitat.

VEÍ. Vosté també va de putes?

PIRÒMAN. (Afalagat.) Home...! Quan em pose calent, jo... (Però se n’adona que està clavant la pota.) Be.. Eh...

VEÍ. Ja, però és que, veurà... l’ofrena se li ofereix a la Mare de Déu, no?

PRESENTADOR. (Eixint al pas.)

Em sembla, senyor Sinforós, que el que vosté està ara plantejant no és exactament una de les queixes de la seua comissió. No creu?

PIRÒMAN. Sí.

VEÍ. I com és que vosté es caga en Déu? I com és que seria capaç de cremar una església?

VEÍ. Sí, té raó. Açò és més bé una crítica constructiva. Per a que s’ho facen mirar, ja m’entén.

(PIRÒMAN es queda mut.

Mira a PRESENTADOR com si volguera trobar en ell una reposta.

PRESENTADOR alça les celles sense saber que dir.)

PRESENTADOR. Bé, sí, però, com comprendrà, és una qüestió que no 173

ve al cas. Estaria vosté entrant en un àmbit més teologal que social, i este programa no és El Cuarto Milenio, açò és Nit de Foc.

PIRÒMAN. (Molt seriós.) Xaval...

T’estàs passant, però tres pobles!

VEÍ. Sí, però és que, veurà... És una cosa que mai he entès. I m’inquieta sobre manera. Si vostés professen amb la seua tradició un respecte cap a Déu, com és l’exemple del senyor Piròman, ací present, com és que molts de vostés no actuen en conseqüència? O és que tal vegada a vostés l’única cosa que els importa és eixir de fallers i fer el paperot? De veritat pensen que la gent que els observa es creu que vostés creuen en Déu?

PRESENTADOR. Calma, senyor Piròman.

VEÍ. És una pregunta.

PIRÒMAN. Este paio m’està posant calent. Però no de fogós, no... Calent d’encendre’m en flames!

PRESENTADOR. Senyor Piròman...

PIRÒMAN. I d’encendre’l a ell també!

VEÍ. Seria ja el que li falta a vosté: assassinar a algú per haver-li dit la

Construïm lletres

Sainet Piròman

veritat a la cara.

So tros de ninot!

PIRÒMAN. Assassinar, no. Botar-li foc, que no és el mateix. Botar-li foc com a un ninot. Que això és el que vosté és: un ninot!

(PIRÒMAN fa aparèixer de baix la taula un soldador portàtil dels que utilitzen els llanter-ners).

PRESENTADOR. Senyor Piròman, què està fent?

VEÍ. No sóc cap ninot. I vaig a dir-li més: conec els meus drets!

PIRÒMAN. Justícia...

PRESENTADOR. Calma.

VEÍ. (Estranyat.) Justícia? Amb un soldador?

PIRÒMAN. Ah, sí?

VEÍ. Sí, i molt rebé que me’ls conec.

(Acte seguit, PIRÒMAN trau d’una butxaca un encenedor i encén el soldador, del que emana una flama considerable.)

PIRÒMAN. Doncs a vore si coneix els drets que vaig a mostrar-li ara mateix.

175

PIRÒMAN. Justícia divina.

VEÍ. Què pensa fer...?

PRESENTADOR. Senyor Piròman, no sé què pretén, però li recorde que estem a un plató i, bé, de fet, hi ha material inflamable, que...

PRESENTADOR. Senyor Piròman, s’està excedint, no creu?

PIRÒMAN. Vosté se’n recorda de Charles Bronson?

PRESENTADOR. A què ve ara Charles Bronson?

PIRÒMAN. Charles Bronson era el meu ídol. (Posant-se en peu i mostrant el soldador amenaçadorament.) Perquè feia justícia pel seu conter.

PIRÒMAN. No... (A VEÍ.) Ja pots córrer, ninotet, ja; que la flama divina de l’esperit faller va a per tu. (Arranca cap a VEÍ.)

(VEÍ abandona el seu seient i desapareix acollonat pel lateral dret.

PIRÒMAN el seguix.)

PIRÒMAN. (Des de l’extra-escena.)

Vine cap ací... Ninoteeet! Vas a conèixer de primera mà el caloret faller!

Construïm lletres

Sainet Piròman

VEÍ. (Des de l’extra-escena.) No! A mi no! No! Nooo!

(Mentre s’escolten des de l’extra-escena els brams de dolor de VEÍ, a qui PIRÒMAN està cremant viu, el PRESENTADOR s’alça i avança cap a boca.)

PRESENTADOR. (Tractant d’acomiadar el programa estoicament.) Senyores i senyors, fins ací el programa de hui.

Ens acomiadem ja... Desprès d’aquest debat obert, que... Bé, que, com hem comprovat, doncs no deixa cap dubte respecte a l’esperit faller i la seua grandesa... Perquè no hi ha al món cap festa com la de les falles. (Fa un gest, 177

mal dissimulat perquè punxen la música del programa. Aleshores comença a sonar l’himne regional. Els crits de VEÍ continuen sentint-se.)

Visquen les falles! Visca València!

(PRESENTADOR desapareix per on VEÍ i PIRÒMAN han fet mutis.)

PRESENTADOR. Senyor Piròman! Per l’amor de déu! Pare! Pare! Que ens tancaran! Un extintor! Que algú porte un extintoooor!

(Fosc.)

..

CONSTRUiM

construint-nos construint-nos

Presidents

Reina de la Falla

Reina de la Festa

Reina del Foc

Reina de la Falla Infantil

Reina del Foc Infantil

Reina de la Festa Infantil

Padrines

Fillolets

Cens Faller

Càrrecs i Executiva XXX

FFMM de Gandia

Guia Comercial XXX

181

Estimats fallers i falleres, Iniciem una nova etapa, amb molt d’entusiasme i ganes de treballar per aquesta beneïda festa de les falles.

Entre tots hem d’aconseguir millorar-la, adequar-la a la societat actual, als moments que vivim, i si, tots són: primer els veïns (la seua tolerància i permissibilitat), els polítics (diàleg, entusiasme i ganes de canviar), comerciants, empresaris (col·laboració i compromís), i com no, fallers i falleres, tenacitat, respecte, sacrifici, entusiasme, amor, devoció i un milió de coses més que fem i el que hem de fer.

Entre tots, haurem de sostenir la nostra rica cultura, les nostres músiques, les nostres tradicions, pólvora i l’exposició més gran d’art del món a l’aire lliure, Les Falles.

No serem perfectes, i fallades tindrem, però hem de ser llestos i solucionar-los pel bé de la festa.

Per a mi és un orgull, poder representar a l’A.C. Falla Sant Nicolau “Mosquit”, donaré el meu treball i dedicació per a millorar, si podem, aquesta festa.

Haurem de canviar la imatge que té una gran part de la societat valenciana dels fallers, haurem d’explicar-los el que fem cada any, educar, ensenyar, protegir, valors, obres socials, etc., que tots sàpiguen i ens sentim orgullosos de ser fallers i els que no ho són, orgullosos del que fan en la seua comunitat autònoma, un gran nombre de veïns-fallers, donant riquesa, sostenint l’economia, treball, actes socials, i tantes coses més.

A la fi, molta feina per fer.

Espere que tots aporteu el vostre gra d’arena per construir una festa més gran si cap.

Ramón Vilaplana Mas i Enzo Chaveli Reynau Presidents de la Falla

Construïnt-nos

© Salva Gregori Fotògraf

183

Covadonga González Mazcuñan Reina de la Falla

Desar la llum Desar la llum com una tela antiga amb el paper que calla en el calaix i obrir la veda de paraules certes entre panteres negres com un puny.

Cercar en el mapa de les mans camins tenaços cap a llavis lents; tocar la sal del cos i fer-ne ribes on encallar les pors i els seus inferns.

Podrir la fosca i veremar-la tota, batre el silenci a cops com l’animal lligat al sac d’un sacrifici breu; no tenir res, però pensar com Déu, infondre aurores brunes als teus peus.

Susanna Rafart

Construïnt-nos

© Salva Gregori Fotògraf

185

Gemma del Rosario Jiménez Reina del Foc

Foc de pales La nit em clava el seu ullal i el coll em sagna.

Sota les pedres l’escorpit balla que balla.

La pluja, lenta fa camí fins a la cambra.

L’escala fosca del desig no té barana.

Maria Mercè Marçal

Construïnt-nos

© Salva Gregori Fotògraf

187

María Pérez Pérez Reina de la Festa

Que en el cant Que en el cant sigui baix el bes i astut el cor en l’abraçada: el cor vol més, vol en excés, i en el do rebut es degrada.

Abans dels teus ulls, estimada, ¿hi ha un amor que, dolç, me’ls creés que me’n fes uns camins d’onada? ¿Uns ulls per l’amor de després?

Dóna’t perquè tot recomenci ordit en perills de silenci, virginal d’un foc absolut; com, passant de l’illa inaudita, qui s’exalta al somni volgut en la perla ardent que l’imita.

Carles Riba

Construïnt-nos

© Salva Gregori Fotògraf

189

Nayla Chaveli Reynau Reina de la Falla Infantil

Als quatre vents Llenço als quatre vents estrelles que he trobat dins les meves butxaques, perquè pintin de mil colors les nits més negres del món.

Noemí Morral

Construïnt-nos

© Salva Gregori Fotògraf

191

Fabiola López Villalva Reina del Foc Infantil

Claror Em submergeixo en la claror feliç de la teva rialla de l’estiu passat, i espero que apareguis d’imprevist, viva com eres, passejant pel pati; però sé que només somio ombres, que un estigma cruel ens va trair tots dos, que en aquestes tardes assolellades creixes com una boira en el meu cor, malgrat que aquest ponent sigui dolcíssim.

Eudald Puig

Construïnt-nos

© Salva Gregori Fotògraf

193

Daniela Mora Gomar

Reina de la Festa Infantil

Terra de vents Tu, terra de vents, desfàs la boira de la lluna, desfàs la llum en mil colors, desfàs els vidres de la brisa desfàs les pors dels meus racons.

Desfàs les pedres en sorra, la sorra fina del meu cos, desfàs els pensaments feixucs i els transformes en vida.

Tanit Amorós

Construïnt-nos

© Salva Gregori Fotògraf

195

Ailime Bono Piqué, Infantil i Elena Gomar Fernández, Major Padrines de la Falla

Dues amigues Tant de sol als turmells, de mar llisa i daurada.

Agafades de mans, no es diuen res. Carrers d’homes rancuniosos perquè no hi ha cap home com ells, que elles coneguin.

Ara no van enlloc.

Tornen del sol. Travessen tardes llargues, carrers de mots incomprensibles.

No s’enduen records.

Volen només saber que s’agafen de mans i van juntes, per un carrer de l’estranger.

Gabriel Ferrater

Construïnt-nos

© Salva Gregori Fotògraf

197

Cesc Ramos Moreno Fillolet

Martín Canet Peiró Fillolet

© Salva Gregori Fotògraf

Construïnt-nos

Rubén Gregori Moreno Fillolet

Nicolás Todolí Timoner Fillolet

© Salva Gregori Fotògraf

199

Cristina García Lechuga i Clara Tortosa García Falleres Majors de Gandia

Construïnt-nos

© Salva Gregori Fotògraf

2o1

cens cens COMISSIÓ INFANTIL

Ailime Bono Piqué Aitana Mestre Tarrazona Alba Gregori Peiró Alexandra Pérez Calabria Ana Sánchez Escrivá Anna Cabrera Sanchis Àngela Ferrer Catalá Ares del Rosario Ferrí Biel Alberola Pérez Carla Fuster Martínez Carmen Sánchez Escrivá Cesc Ramos Moreno Daniela Mora Gomar David Yuste Richart Dídac Mora Gomar Enzo Chaveli Reynau Eric Peiró Calabria Fabiola Monserrat López Villalva Héctor Gallardo Muñoz Izan Estornell Valle Izan Faus Pinel Jordi Ferrer Pérez Julen Montes Colomina Kaherine Beatriz Galeano López Laia Brunet Moreno Lucas Leal Martínez Lucía Faus Pinel Luna Martínez Serrano María Roig Castillo

Marina Aparisi Moreno Marc Aparisi Moreno Marc Llanera Bixquet Martín Canet Peiró Matias Aguzzi Corella Megan González Bautista Mirian Garbó Valle Nayla Chaveli Reynau Nerea Ferrer Martínez Nicolás Leal Martínez Nicolás Todolí Timoner Oliver del Rosario Ferri Pau Peiró Tarrazona Quique Alberola Pérez Rafael Olaso Timoner Rubén Gregori Moreno Stela Aitana Galeano López Tamara González Bautista Tihago Sanz Ivanova Toni Pacheco Vilaplana Valentina Jordá Micó Vega Peiró Tarrazona Yasmina Colomina Mascarell

COMISSIÓ MAJOR Adriana Reynau Montaner Aida Corella Gascón Ainhoa Gregorio Botella Ainhoa Peiró Perelló Alba Escrivá Castro Alejandra Ripoll Moncho Alejandra Vilaplana Ripoll Amalia Ferrándiz Castro Amparo Botella Tormo Andoni Cimarra Fernández Andrea Peiró Bonet Andrea Rivero Sabater Andrés Requena González Andrés Requena Pellicer Àngela Moreno Llorca Antonio Bermejo García Antonio Gallardo Alcudia Antonio Pacheco Gallardo Beatriz Castelló Sanfélix Beatriz Martínez Nogués Benjamín Sanz Fuster Blanca Timoner Cuquerella Borja Alberola Todolí Carme Roig Castillo Carolina Manzano Melo Carolina Vilaplana Mas Celso Luis Galeano Vargas Charo Sanfélix Iznardo Covadonga González Mazcuñan Christian Bono Ferrero

Construïnt-nos

Cristian Peiró Serena Cristian Rivero Sabater David Cabrera Cardona David Escrivá García David Gregori Peiró David Gregorio Cantos Edgar Botella Tormos Elena Gomar Fernández Elena Serena Martínez Elisa Tarrazona Martínez Emilia Aguilera Martínez Ernesto Llanera Camacho Esther Ferrándiz Camino Gemma del Rosario Jiménez Hugo Salvador Frasquet Ina Ivanova Inma Castillo Martí Isabel Vilaplana Ripoll Javier Peiró Vilaplana Jennifer Muñoz Carmona Joan Campillo Melià Jordi Ferrer Juan Jordi Palonés Morant Jorge Peiró Vilaplana José Sánchez Rodríguez José Luís Ferrer Martí José Vicente Aparisi Sebastià Juan José Todolí Vidal Laura Colomina Mascarell Leandro Martí Martínez Liliana Frasquet Martí

Liliana Requena Pellicer Lucía Campos Costumero Macarena Valle Ferrer Manuel Manzano Martínez Manuel Mendoza Lleó Maria Pérez Pérez Maria Dolores Sanchis

Bañuls Marian Gregorio Botella Marian Martínez Brunet Marta Calabria Herranz Maximiliano Aguzzi Merce Valls Campos Mercedes Campos Gómez Miguel Ibañez Ureña Mila Moreno LLorca Miquel Roig Pellicer Mireia Escrivá Castro Mónica Pérez Bisquert Mónica Richart Pérez Nuria Piqué Colomo Pablo Peiró Serena Paqui Frasquet Capellino Quique Manzano Melo Rafael Micó Mingot Rafael Peiró Vilaplana Rafael Seguí Pastor Ramón Brunet Sanlorenzo Ramón Mora Bertó Ramón Rivero Clemente Ramón Vilaplana Mas 2o3

Rubén Gregori Pascual Sabrina Pérez Sanchis Salvador Cano Sanfelix Salvador Chaveli Ruíz Salvador Gregori Morillo Sandra Peiró Vilaplana Sebastián Castelló Herrero Silvana Sabater Jiménez Stela Mari López Villalva Suni Melo García Teodoro Brunet Ferrándiz Vicent Moreno Casas Ylenia Chaveli Reynau Yolanda Bautista Morató Zaira Martínez Moncho

càrrecs càrrecs President Ramón Vilaplana Mas Vicepresident Fco. Javier Peiró Vilaplana Vicepresident 2º Teodoro Brunet Ferrándiz Secretàri Antonio Bermejo García Vicesecretaris Merce Valls Campos Gemma del Rosario Jiménez Àngela Moreno Llorca Sabrina Pérez Sanchis Tresorera Carolina Vilaplana Mas Delegat de Festes Jorge Peiró Vilaplana Vicedelegats de festes Salvador Gregori Morillo Toni Pacheco Gallardo Miguel Ibañez Ureña Jordi Palonés Morant Sabrina Pérez Sanchis Lotera Liliana Frasquet Martí Delegada de cavalcada Isabel Vilaplana Ripoll Delegat Cultura (Llibret, Falles): Teodoro Brunet Ferrándiz

Delegació Merce Valls Campos Àngela Moreno Llorca Hugo Salvador Frasquet Antonio Bermejo García Delegades artístiques Jennifer Muñoz Carmona Isabel Vilaplana Ripoll Delegat de jocs Inma Castillo Martí Delegat de truc Leandro Martí Martínez Delegada de bac Inma Castillo Martí Delegat infantil Ramón Mora Bertó Casaler Ramón Brunet Sanlorenzo Membres de l’assemblea Federació Falles Ramón Vilaplana Mas Merce Valls Campos Teodoro Brunet Ferrándiz Membre de Junta de Govern F.d.F Ramón Vilaplana Más Membre de la Junta de Districte Sabrina Pérez Sanchis

Construïnt-nos

executiva executiva Ramón Vilaplana Mas Javier Peiró Vilaplana Teodoro Brunet Ferrándiz Antonio Bermejo García Carolina Vilaplana Mas Merce Valls Campos Jorge Peiró Vilaplana Liliana Frasquet Martí Toni Pacheco Gallardo Gemma del Rosario Jiménez Inma Castillo Martí Sabrina Pérez Sanchis Salvador Gregori Morillo Jennifer Muñoz Carmona Àngela Moreno Llorca Benjamin Sanz Fuster José Luis Ferrer Martí Isabel Vilaplana Ripoll

PREMIS PREMIS 2021 2021 1er Premi de Falla Secció 3a.

Premi Ingeni i Gracia de Falla Secc. 3a Millor Ninot Secció 3a.

1er Premi de Falla infantil Secció 3a.

Premi Ingeni i Gracia de Falla inf. Secc. 3a Millor Ninot infantil Secció 3a.

1er Premi Llibret Lluís Català 4rt Premi Portada de Llibret 5é. Premi GVA. a l’ús del valencià 1er Premi Joan Climent, Alba Fluixà 2on Premi Joan Climent, Vicent Lloret Premi ortifus coherència d’un llibret falles de les lletres Falleres Subcampió de Bac 3er. Truc absolut 7é. Premi Cavalcada 8é. Premi Festival Musical Infantil

2o5

Des d’ací i amb aquestes paraules l’Associació Falla Sant Nicolau - Mosquit vol agrair la col·laboració desinteressada dels autors que ens han dedicat un temps de reflexió i escriptura per tal de fer-nos aplegar els seus escrits, gràcies.

Als il·lustradors, creadors i fotògrafs pel seu temps, gràcies.

A les empreses, per la seua valuosa col·laboració i aportació, en la realització d’aquest llibret, moltíssimes gràcies.

Construïnt-nos

guia guia comercial comercial 2o8 2o9 21o 211 212 213 214 215 216 217 218 219 22o 221 222 223 224 225 226 227 228

Monster Energy Buda Maxila Dental Carniceria Castillo Vision Audio Tu & Me Hotel Safari Visalca El Caldero-Sierra Nevada Family Cash D-Farmacia Corpesa Rte. Club de Tenis Gandia (Petits) Clínica Dental Enguix Alpra Servicios Caixa Ontinyent Kamiseto XEM Abonos

229 23o 231 232 233 234 235 236 237

Construccions i Reformes Llopis i Climent Indumentaria Martí Varadero Puerto de Gandia Cercatec & Cercados Gil

238

Casa Jose Cristalumgandia El Rincón de Miguel Marisqueria l’Hum Nissan Almenar Game Over Trabajos de albañilería Javier Peiró Pirotécnia Borreda Admon. Loterias Duc de la Sort Peluquería Carmen Castro

241

239 24o

2o7

242 243 244 245

Fotos Salva Gregori Estética Alicia Bar Cafetería Mofras Estanco Peatonal El rincón de Cervantes Delicias Clínica Veterinaría Animalia Lavandería Grau Bon café Casa Rosario Germans Fuster Mª Pilar Florista Ricardo Panaders Farmacia Rosa dels Vents Panadería Vila Estanco Glorieta Reparación del automóvil Bersan Casa Tere Kayuko Marisquería Cocos JJ Canetr Chapa y Pintura Novamotors Gandia Tropicana Muebles Librería San Nicolás Rosa Fallera Perles abogados Hostal Ducal Floristería Taller de Flors Papelería Estudi Lisi Beauty Jojeria Vimar Pollos Catalí Volare Restaurant Pizzería

219

VARADERO PUERTO DE GANDIA SEBASTIAN CASTELLÓ HERRERO

www.varaderopuertogandia.com info@varaderopuertogandia.com

VARADERO PUERTO DE GANDIA ES UNA EMPRESA DEDICADA AL MANTENIMIENTO Y LA REPARACIÓN DE TODA CLASE DE EMBARCACIONES YA SEAN PROFESIONALES, DEPORTIVAS O DE RECREO, PARA LA REALIZACIÓN DE CUANTOS TRABAJOS SEAN NECESARIOS EFECTUAR, VARADERO PUERTO DE GANDIA CUENTA CON UNA AMPLIA EXPERIENCIA Y PERSONAL CUALIFICADO, DISPONE ASÍ MISMO DE LOS MAS EFICACES Y MODERNOS MEDIOS PARA LA REALIZACIÓN DE TODOS AQUELLOS TRABAJOS QUE SE PRECISEN:

o TRAVELIFT DE 250 TN CON UNA MANGA MÁXIMA DE 9.30 M. o UNA GRUA DE 12, 5 TN PARA EMBARCACIONES MENORES

Remolcadore

Yates

Veleros

Catamaranes

223

225

227

Edificio Germanías Centro 45, bajo 6 - 46701 Gandía 96 286 83 19 657 91 60 50

231

235

237

..

iM U R T S N CO 245

Gràcies a totes i tots, continuem...