L’evolució de les falles, des del parot fins al ninot

Pili Felis Grau

Les falles han anat evolucionant durant centenars d’anys fins arribar a convertir-se en la festa fallera que coneixem avui en dia, marcada pel foc i la pirotècnia, i que festegem cada any del 15 al 19 de març.

Com ja sabem, són unes festes amb una arrelada tradició i declarades, des del 2016 per part de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura, Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, fruit de la seua sinergia entre l’artesania i la tradició, la creativitat, i la sàtira contemporània.

sostenien en un pal a mode de canelobre i que els servia per il·luminar-se a l’hivern, a mercè de les poques hores de llum natural que tenien) al qual adjuntaven trastos vells i la fusta sobrant dels tallers. Aquestes fogueres les feien a les portes dels tallers per celebrar la fi de l’hivern i l’arribada de la primavera.

L’origen de les nostres benvolgudes festes falleres és força incert. Hi ha desenes de versions entorn al naixement d’aquestes, però el més arrelat s’atribueix a l’antic costum que tenien els artesans i fusters que, en vigílies de la festivitat del seu patró Sant Josep, celebrada el 19 de març, cremaven el “Parot” (llàntia que se

A aquest costum, any rere any, s’hi va anar sumant la gent i veïns que aportaven a aquestes fogueres les coses velles que ja no tenien utilitat, com ara, roba o mobles en desús. Al llarg del segle XVII aquest acte veïnal va anar evolucionant, va començar a estar motivat per una lògica espontaneïtat, els veïns disfressaven els parots amb caricatures parodiant personatges populars, successos grotescs ocorreguts als barri, o sovint també, ridiculitzaven el sector burgès i el clergat, sempre enfocats des d’un to de sàtira i diversió. Així va ser com aquests “parots” considerats inicialment com un mer esquelet de fusta es van transformar en el que actualment coneguem com ninots.

Ja al segle XVIII aquesta “costum fallera” entesa en termes primaris era considerada una tradició cada 19 de març, per la festivitat de Sant Josep, Patró del

Gremi de Mestres Fusters. Any rere any es celebrava aquesta tradició, a la qual podem qualificar com les “falles” d’aquells moments. El fet d’anomenar-les “falles” ve del llatí “facula” que significa “torxa”, i el significat originari d’aquest terme era precisament aquest: torxes que es col·locaven a dalt de tot de les torres de vigilància romanes. Aquest concepte que va anar evolucionant durant els anys i va acabar donant nom a les fogueres que cremaven els artesans i fusters, degut a la similitud que tenia aquest concepte amb els “parots” que cremaven junt a la resta de trastos vells.

És a finals del segle XVIII on se situen les primeres referències documentades que hi ha de les falles, exactament al 1774, però aquesta festivitat va seguir evolucionant i prenent forma al llarg del temps. Ja en el segle XIX alguns d’aquests monuments van començar a tindre llocs fixes i van anar guanyant protagonisme en diverses ciutats de la província de València, aspecte que va donar lloc a un gran canvi. Les falles van deixar de ser un munt de trastos vells per a convertir-se en ninots més elaborats. S’instal·laven tarimes de fusta sobre les quals es col·locaven diverses figures o ninots que es vestien amb roba real i s’adornaven amb màscares de cartró simulant una escena teatral de contingut generalment satíric. Així doncs, el costum de les falles va anar creixent durant aquest segle, però es van trobar amb molts alts i baixos, ja que les autoritats, veient el tall satíric que estaven adquirint, van decidir prendre cartes a l’assumpte i van obligar a totes les obres a complir uns mínims i passar per una censura prèvia. Pressionats pel poder dels sectors burgesos i clergat, les falles van estar durament perseguides durant la dècada dels 1870 i 1880, obligant a pagar taxes elevades per plantar el monument amb l’únic objectiu de fer-les desaparèixer. Va ser el 1886 la primera vegada que els monuments fallers no es van plantar en senyal de protesta, tal i com explica l’historiador, documentalista i membre de la Junta Central Fallera de València, Javier Mozas.

La pressió que va exercir el poble va obligar l’alcalde a reduir aquests impostos, i va permetre que es pogués continuar amb la tradició fallera. L’any 1887 en què la corporació municipal va rebaixar el preu de les taxes es van plantar vint-i-set falles, i va ser en aquell renéixer optimista de la festa que, a més a més, es van atorgar per primera vegada tres premis a les falles.

Els anys següents no es van adjudicar premis, fins l’any 1895 on es van començar a atorgar estendards honorífics a les falles que compliren els mínims requerits per la Societat “Lo Rat Penat” i “El Cercle de Belles Arts”, aspecte que va donar motiu perquè les falles, amb l’esperança de guanyar aquests premis, milloraren notablement en la seva construcció i forma de realitzar-les.

A l’inici del segle XX, concretament l’any 1901, l’Ajuntament de València va començar a prendre paper també en els premis de les falles, va decidir col·laborar amb la iniciativa que havien engegat “El cercle de Belles Arts” i la Societat “Lo Rat Penat”, oferint a més d’un estendard, un premi en metàl·lic a aquelles falles que més s’ajustaren als requisits mínims establerts. A partir de llavors va començar a construir-se un nou tipus de falles que es van conèixer com les “falles artístiques”, on els mínims estaven més enfocats al valor artístic de l’obra que no al valor crític. Aspecte que va motivar els fallers i falleres a crear falles més belles i els tallers es van veure obligats a buscar artistes de qualitat, provocant això el naixement d’una nova professió: l’artista faller i artista fallera.

El pas de tot aquest temps ha donat fruit a les falles que podem veure avui en dia als carrers de tota la província de València, les quals han evolucionat fins convertir-se en el que són actualment, obres d’art efímer que omplin els carrers de color, art i bellesa.

Avui en dia trobem a la mateixa ciutat de València un total de 392 falles i aproximadament 250 falles més a altres localitats de la província. La falla més antiga de les que encara es planten avui en dia a València és la falla de la Plaça de la Reina, antigament coneguda com la plaça de Santa Catalina. Així ho va recordar l’historiador Javier Mozas a ‘Tiempo de Fallas’, i va afegir que els ninots es planten en aquesta plaça almenys des del 1820.

Va ser molts anys després, durant la dictadura de Franco (període en el que hi hagué molta censura en les falles), quan es va crear la Junta Central Fallera (octubre del 1939) i es començaren a instaurar moltes activitats religioses, com per exemple, l’ofrena de flors a la Mare de Déu dels Desemparats, costums que eren completament alienes a la festa fallera en els inicis, i que hui en dia són part consubstancial de la festa josefina.

Amb la creació de la Junta Central Fallera (en endavant JCF) es va crear un organisme regidor i organitzador de tot el que està relacionat amb les falles de tota la província de València. Exerceix la funció coordinadora de les Falles de València de manera directa, però també de les falles que hi ha a altres localitats de la província a través de les Juntes Locals Falleres de dites localitats.

La JCF és l’encarregada d’establir els requisits mínims per a diverses gestions i processos com ara, la selecció i elecció de les falleres majors de València, o els requisits a tindre en compte perquè els jurats valoren tant els monuments fallers, com els carrers il·luminats. També estableix els anys mínims com a fallers i falleres a partir dels quals es pot obtenir cada recompensa (argent, or, or amb fulles de llorer, i or amb fulles de llorer i brillants). Defineix també els pressupostos mínims i màxims que determinen en quina secció competirà cada falla de València i també marca els requisits mínims amb els quals es pot constituir una Comissió Fallera.

No existeix un nombre mínim de fallers per a crear una nova Comissió Fallera, ara bé sí que s’han de complir diversos requisits: s’ha de comptar, d’una banda, amb els òrgans representatius, sent aquests el president o la presidenta i la fallera major; i, per altra banda, amb els òrgans de govern, sent aquests el president o la presidenta, la Junta Directiva i la Junta General.

D’una banda, la Junta Directiva ha d’estar composta mínimament per cinc càrrecs: dos vicepresidents o vicepresidentes, secretari o secretària, tresorer o tresorera, comptador o comptadora i delegat o delegada d’infantils, podent aquesta ser ampliada en més càrrecs segons les necessitats de cada comissió fallera. D’altra banda, la Junta General de la comissió està composta per tots els fallers i falleres censats majors de 14 anys.

Una vegada complits aquests requisits mínims s’ha d’obtenir també la preceptiva autorització de la JCF, la qual té l’última paraula en aquest procés.

El món de les falles està constantment en moviment, és molt canviant, i només durant l’exercici faller 20222023 (recordem que un exercici faller sempre va del 20 de març fins al 19 de març de l’any posterior), s’han creat tres noves falles més a la província de València, sent dues d’aquestes les comissions amb menys fallers i falleres censats actualment. Una d’elles és la Falla Rafael Alberti-Sierra Calderona, amb 50 persones censades, i l’altra és la Falla Avinguda Enginyer Manuel Soto-Avinguda de França, amb aproximadament 60 persones censades.

Per contra, també trobem falles amb un gran nombres de fallers i falleres, com és el cas de la Falla Glòria Felicitat Tremolar, amb aproximadament 1.200 fallers i falleres, i la Falla ValènciaTeodoro Llorente de Xirivella, amb aproximadament 1.099 fallers i falleres.

Com podem veure, hi ha comissions que actualment estan formades per una gran quantitat de persones, aspecte que ens mostra un dels grans canvis que han generat les falles en la nostra societat. Al llarg d’aquest escrit hem pogut imaginar un poc el canvi i l’evolució que han fet les falles des dels seus orígens fins al dia d’avui, i no sols a nivell de monuments, sinó en molts altres aspectes, perquè no oblidem que les falles mouen molts sectors com ara, floristeries, gastronomia, indumentaristes, telars, entre molts altres.

Alguns dels canvis més representatius que podem observar avui en dia en comparació a anys anteriors és la construcció, mida i creació dels monuments fallers, l’evolució en la indumentària i els vestits regionals, els nombrosos actes que es realitzen durant els dies de la setmana fallera i la gran organització que hi ha darrere d’aquesta festa.

Han passat de ser una senzilla festivitat veïnal improvisada on es cremava fusta i trastos vells, a la creació de comissions formades per centenars de persones que comparteixen un mateix sentiment faller, a la programació i organització d’esdeveniments complexos carregats d’actes i símbols, a la plantada d’obres artístiques de grans dimensions plenes de sàtira i bellesa, però sobretot, una festivitat que actualment relaciona les tradicions i les diferents formes d’expressió com a nexe d’unió intergeneracional. Ja que, aquests costums culturals que hem heretat dels nostres avantpassats, seran alhora, transmeses als nostres descendents com a part de la seva identitat cultural.

Com a mínim, agrair el treball realitzat

Havia arribat un punt en què teníem tots els escrits pensats i repartits, aparaulats amb aquelles persones que podien ser capaces de plasmar en paraules una idea més específica del batibull més general que teníem nosaltres al cap.

Era el moment d’idear com podria ser la portada o l’interior del llibret. I se’m va ocórrer pensar en una gran amiga i gran professional a qui li encanta provar i treballar amb noves tècniques gràfiques. Pilar, gràcies de tot cor, perquè, sabent que seria un repte difícil, de seguida ens vas dir que sí.

Li vam proposar que prepararen un concurs de portades per al llibret de la nostra falla i ella, sempre professional i gran educadora, em va dir: “No, jo ho proposaré com un nou repte que se’ns ha plantejat, no vull propiciar la competitivitat entre els meus alumnes”. Un deu de persona, veritat que sí? Li vam explicar el tema del llibret: el mínim, vist des de tots els punts de vista, no ens centrem en res en particular. Però això és molt obert, em va dir ella, com ho explique als meus alumnes? I es veu que ho va explicar molt, però que molt bé. Perquè han eixit unes portades, que ni els professionals que treballen des de fa anys en les editorials més prestigioses.

Han sigut moltes les portades que ens han arribat des d’aquest repte: algunes molt gràfiques, molt mínimes com volíem; altres més reivindicatives enfocades en temes que no eren el que buscàvem, però, tot i això, tindran un gran futur en espais d’aquest ambient. En definitiva, totes tenien algun detall distintiu que ens agradava, però sols podíem elegir una. I, un capvespre, ens vam reunir per decidir quina portada encapçalaria el nostre llibret.

Aquesta va ser l’afortunada. La més mínima. Línia fina, poc color i idea simple i representativa del que tot faller sent per la seua falla i la festa de les falles, el cor encès en flama per la festa fallera.

Des de l’equip del llibret de la Falla Prado aprofitem l’avinentesa per agrair una vegada més el treball realitzat per la professora Pilar Tarcons i l’alumnat del Cicle Formatiu de Grau Mitjà, del Centre de Formació Professional La Safor de Beniarjó.

#COMAMÍNIM DISSENY!

Ací teniu les propostes de portades per al llibret que teniu a les vostres mans, realitzades per l’alumnat del Cicle Formatiu de Grau Mitjà, del Centre de Formació Professional La Safor de Beniarjó.

En un principi fou un repte. El tema era complicat i, quan ho vaig plantejar a classe, tot van ser dubtes, i va costar posar-se en marxa. Però estava segura que eixirien projectes interessants i així ha sigut.

Hem apropat una realitat de la preimpressió, el disseny i el món editorial, a l’aula.

Gràcies per confiar en nosaltres!

Pilar Tarcons. Professora del CFGM Preimpressió Digital, del Centre F.P. La Safor (Beniarjó).

Portada guanyadora:

Inma Martínez Hernández