la minifaldilla

Agustín Zaragozá Granell Agent d’igualtat

Alguna cosa tan mini com una minifaldilla pot canviar el paradigma ètic d’una societat. Inspirant-se en l’automòbil Mini, la dissenyadora britànica Mary Quart va crear la minifaldilla en 1965. Originàriament va ser una provocació. Després, una moda. La seua dissenyadora sempre va recordar que la minifaldilla la lluïen dones dels 60 que retallaven el llarg de la falda clàssica, per això, encara que ella fora la dissenyadora, l’origen de la minifaldilla forma part d’un canvi de consciència social. La minifaldilla com a estil de vida, com a canvi de pensament, com a reivindicació feminista, com a defensa de la llibertat de les dones a expressar-se com vulguen. Com és possible que alguna cosa tan mini, uns pocs centímetres de falda, aconseguisquen derrocar una imatge del món sexista i patriarcal?

El control sobre el cos de la dona ha sigut -i continua sent- un factor decisiu per a sotmetre-les, entenent que, per raó de sexe, manca la seua capacitat d’elecció, decisió i pensament. No fa falta anar-se’n molt lluny històricament per a entendreho, ni tan sols ens referim a qüestions candents com l’avortament, sinó observar la platja valenciana dels 50 o 60 per a adonar-se’n de com el Patriarcat ha inventat estratègies de control i sotmetiment als cossos de les dones.

En el llibre Els pecats d’estiu (Edicions B, 2015), escrit per Daniel Blanco Barra, l’autor ens recorda les situacions ridícules, divertides -encara que transcendentalsocorregudes a les platges valencianes quan existia la policia moral. Cite un text que mostra la radiografia del poble valencià dels anys 50: “Espanya, aquesta nació predilecta del nostre Senyor Jesucrist, comença a corrompre’s, a exposar-se als més nocius costums estrangers. És el nostre deure fer alguna cosa, fer-ho tot! Volem que aquelles sirenes missatgeres mateixes del Diable, continuen donant tan mal exemple?”.

La filòsofa Celia Amorós considera que “el cos de les dones és un llibre en el qual s’escriuen les regles del Patriarcat”.

Aquest era el reclam per a celebrar de l’11 al 13 de maig de 1951 el Primer Congrés Nacional de Moralitat de Platges i Piscines “i marges de rius”, en el qual les autoritats i prelats de l’època van debatre sobre la decència del bany a les platges valencianes. Això ocorria per la “invasió” de biquinis d’estrangeres que seguien la moda de Louis Réard en 1946. En contrast amb els vestits de bany negres i llargs de les dones de la Secció Femenina

Si una dona lluïa biquini a l’Espanya franquista dels 50 la multa podia arribar a les 40.000 pessetes. Això costava, per cert, un pis en l’època. El nom de la dona multada es publicava en la premsa a manera d’escarn públic. Com sempre ha ocorregut, les dones han buscat sororitat i complicitat entre elles, per això, quan “la moral”, la policia encarregada de vigilar el decòrum i la decència a les platges valencianes, s’acostava cap a un lloc, cridaven “la moral, la moral”. Llavors les dones es posaven un barnús i les que no disposaven d’un, s’amagaven dins la mar. La dictadura no va poder controlar a tantes dones en biquini, perquè, en veritat, la majoria eren estrangeres que venien a gaudir, deixar diners i era inviable, en aquella època, multar-les sense una residència espanyola. La costa valenciana va ser la que més turisme estranger rebia, per això va ser la que més visible va fer l’ús del biquini. Espanya estava en fallida i Franco necessitava el turisme. El seu interés era que les dones espanyoles “no es contagiaren” dels costums de les estrangeres. En el congrés al qual ens hem referit, es va arribar a concloure en una acta que “el Congrés demana angoixantment al Poder Públic que pose límit a la invasió paganitzant i desnudista d’estrangers que vilipendien l’honor d’Espanya i el sentiment catòlic de la nostra Pàtria. (...) El ball agarrat és impúdic, immoral i deshonest, instem que es prohibisquen terminantment els balls a les platges i piscines, i molt més en vestit de bany, abús gravíssim que es va estenent i que no pot tolerar-se”.

A partir d’aquell moment, i donada la dificultat que suposava multar a les estrangeres, es decideix separar per sexes homes i dones a la platja. Tenim un exemple als carrers de la platja de

Cullera: “Caminàs dels Homes”, “Caminàs de les Dones”. En funció al teu sexe anaves a un espai o un altre de la platja. Amb tot, la brigada de la moral portava un metre per a mesurar els vestits de bany de les dones. Però no a les estrangeres! Franco necessitava turisme i això va fer que només es controlara el cos i el vestit de bany de les dones espanyoles. La decisió va ser contundent quan van multar a una turista britànica que va denunciar el seu cas en el diari The Guardian. Això va motivar les crítiques de la premsa internacional que no entenia l’exigència de portar vestits de bany de 1900. Les espanyoles miraven a les turistes estrangeres com un símbol de llibertat o com un símbol de pecat.

Queda alguna cosa d’això? Per descomptat. Queda tot. A l’Iran continua existint la policia moral. Autoritats que vigilen el decòrum de les dones, la seua vestimenta, el seu cabell, mai el dels homes. Obligar les dones a portar xador per a cobrir el seu cabell representa el control sobre el cos de les dones, a les quals se les priva de la seua llibertat d’imatge, de moviment, de decisió. El xador, el burka o el hijab reprodueixen l’altra cara de la minifaldilla: enfront de l’alliberament de la dona, la seua submissió. De vegades es considera que el feminisme no entén de burkes. Però, més aviat al contrari, sabem que el menys feminista que podem trobar-nos és una peça imposada a les dones per a cobrir el seu cos. Invisibilitzar els cossos de les dones es converteix en metàfora d’invisibilitzar el seu pensament, el seu moviment, la seua ideologia, la seua voluntat. La minifaldilla va ser molt més que la reivindicació d’una falda mini, curta, alliberadora. La minifaldilla representa el dret de les dones a la seua pròpia imatge, al seu propi cos, a la seua pròpia llibertat.

Hui podem somriure quan descobrim el passat del nostre país: la policia moral, la prohibició de biquinis, l’escàndol de la societat conservadora… Però aquest canvi mínim, anecdòtic, simbòlic, va suposar un canvi de mentalitat per a un ordre social masclista i sexista que sotmetia a les dones. Quan arribarà aqueix canvi a altres països en els quals continuen sotmetent a les dones? La resposta no és fàcil. Però no oblidem que un canvi discret, mínim, perifèric, pot transformar la mentalitat d’una societat i ampliar la llibertat de les dones per a construir un món en igualtat.