la unitat mínima

Mònica Pérez Martínez Professora d’arts plàstiques

Una cèl·lula, un punt, un fonema, un individu, una lletra, un nombre o un àtom, són unitats mínimes que formen part d’un tot més gran. Cadascun d’aquests elements contenen un potencial d’allò possible. Són una aposta oberta a la creació.

Crear significa fer del no res, partir d’un mínim per aconseguir un màxim. Però, per a fer o crear, hem de ser necessàriament creatius?

La creativitat s’aprèn, cap individu naix sent més creatiu que un altre. No es pot considerar un do natural, sinó part del desenvolupament i l’aprenentatge dels individus. L’ésser humà és creatiu per naturalesa, sinó, no estaríem avui ací. I, per tant, aquesta aptitud innata que tenim cadascun de nosaltres per crear segueix dins de nosaltres, més o menys oculta, però ahí està. Només hem de donar-li una espenta i reeducar-nos per treure-li el màxim partit.

Pensem, per què a diferència dels adults, són tan creatius els xiquets menuts? Entre altres coses, els infants no tenen prejudicis ni idees preestablertes, ni por a equivocarse, estan relaxats, no estan sotmesos a cap pressió social, no perceben els límits temporals i espacials com els adults. Així doncs, podríem dir, que “la creativitat s’aprèn igual que s’aprèn a llegir”.

La creativitat, com a germen de l’evolució de l’ésser humà, és un dels misteris més revistats al llarg de la història, encara a dia d’avui segueix sent un dels camps més investigats i indagats per estudiosos de totes les àrees: des de la ciència, fins la psicologia o la filosofia.

En el cas dels adults, per què desapareix la inspiració i s’entorpeix el nostre procés creatiu en alguns moments? Per què ens sentim uns dies més inspirats que altres? Són preguntes més complexes del que podríem creure i per respondre-les cal que coneguem les fases del procés creatiu i les indagacions i investigacions que s’han desenvolupat al llarg del temps.

La Teoria de les Intel·ligències

Múltiples de Howard Gardner, ens adverteix que cada persona és única i irrepetible i posseeix determinades destreses i habilitats, que no han de ser objectivitzades.

Tot procés de creació passa per encerts, errors, moments bons i moments de crisi. De la teua actitud i el teu compromís dependrà que aconseguisques portar la teua idea a la realitat. Aquests són els quatre estadis del procés creatiu. Com veurem, tots quatre són molt intuïtius i la major part del procés depèn de tu i de la teva decisió de no abandonar fins que arribe la idea revolucionària que esperes produir. promovent una miqueta la bogeria al respecte. És el moment d’elaboració o organització de tot el que has assumit anteriorment. Es tracta simplement de la interiorització del problema.

El primer estadi del procés creatiu és la preparació, que consisteix en endinsar-te en el problema, submergir-te en ell i recollir la major quantitat possible d’informació al respecte. Pensa en el tema sobre el qual vols produir idees creatives i embeu-te d’ell. Llegeix tot el que pugues, busca informació en vídeos o conferències on es tracte aquest tema i informa’t sense parar. És el punt on es genera la curiositat.

La segona fase del procés creatiu és la incubació. Una vegada que has absorbit tota la informació possible sobre el teu tema, tingues-ho present al llarg de les teves activitats i interaccions diàries. Relaciona-ho amb tot el que visques i observa-ho des de l’exterior. En aquest estadi pensaràs moltes coses que no tindran sentit per a tu, perquè del que es tracta és de recollir idees a mesura que sorgeixen, sense jutjar-les, fins i tot

La tercera fase, la d’il·luminació, és la que menys depèn de tu, doncs sent un moment crucial del procés creatiu, apareixerà, probablement, quan no comptes amb ell. És com l’espurna o fruit que dona una solució al problema: la inspiració. És la culminació del procés i se sol caracteritzar pel sorgiment d’una idea o una visió revolucionària sobre el tema.

I, finalment, la quarta i última fase del procés, és l’execució. La creativitat requereix creació. En aquesta fase, duràs la teua idea revolucionària a la pràctica, i el més important que has de tenir present en aquest moment és la persistència.

Coneixem la figura de Salvador Dalí per la seva imaginació prodigiosa, per esborrar les fronteres entre allò oníric i allò real i subvertir l’ordre i la moral establerta. La seva genialitat ratllava en el deliri, però ningú pot negar que la seua capacitat visionària és difícil d’igualar.

Gran part d’aquest fèrtil cabal provenia de treure els frens a la seva ment i deixar-la produir imatges sense la censura analítica de la raó. Per això emprava algunes tècniques, la més coneguda és la que ha estat anomenada simplement “la tècnica de la cullera”.

Dalí feia la migdiada, efectivament, i cada vegada que la feia s’hi portava una cullera. El seu mètode, la seva màgia, el seu ritual, era el següent: després de menjar s’asseia en una butaca. En una de les mans subjectava la cullera i a terra deixava un plat. La seu son durava molt pocs minuts perquè la finalitat no era dormir, sinó assolir l’estat hipnagògic. És més, quan assolia un somni profund, sabia que de la seua mà cauria la cullera i que el so en colpejar el plat el despertaria a l’instant. Era el que volia. Aquesta tècnica li permetia navegar entre el son i la vigília i capturar imatges impossibles, surrealistes, com les que apareixen en les seues obres.

El mètode de Dalí, basat en assolir l’estat hipnagògic, no el va descobrir ell ni era una cosa desconeguda per a la ciència, la psicologia i sobretot, per al món de l’art. De fet i com a curiositat, se sap que també Lewis Carroll duia a terme una cosa similar en les seves rutines com a escriptor.

Existeixen multitud de tècniques i mètodes que serveixen per a ajudar a la imaginació i estimular-la i, per tant, poder desenvolupar la capacitat creativa.

Habitualment moltes de les grans creacions artístiques, siguen plàstiques, musicals o literàries, surten d’un element mínim, ja siga un somni, un detall, una imatge, una història, un olor, un so... i a partir d’aquests mínims, com hem dit abans, anirà conformant-se la idea per arribar fins al màxim, diríem el producte final. Alguns mètodes més coneguts com ara la tempesta d’idees, pensament lateral, la pausa creativa, associació lliure, analogia, i altres, solen estimular aquesta funció; de fet, són eines per posar la imaginació en moviment.

Per acabar, si desitgem, per tant, potenciar la nostra creativitat, hi ha prou permetent-nos ser una mica més lliures, una mica més infants, fins i tot, sense oblidar tampoc situar una mirada curiosa al nostre exterior i una altra en les profunditats d’aquesta ment, on, sens dubte, resideixen idees i pensaments únics.