Un mínim d’inspiració

Antoni Camarena Colomar Professor de música

Hom diu que, pel que fa a l’art, moltes grans obres provenen d’un moment d’inspiració, d’un moment on salta l’espurna. Una idea fugaç que esdevé una gran obra, una idea mínima que germina i, poc a poc, va creixent fins que floreix i es converteix en un èxit.

Però, què és allò que anomenem idea mínima, el germen de la inspiració? És un moment donat que del no-res, sorgeix tot. I parlar d’eixe moment és parlar de les muses, que apareixen per a donar-te la inspiració.

La paraula musa, segons el diccionari etimològic, prové del grec (“Mūsa”) i representava la inspiració, la idea mínima de cada poeta, artista o creador, i es pensava que aquesta dictava a les seues orelles o les seues mans l’obra que crearia. Si tirem encara més enrere, la paraula grega (“Mūsa”) prové del grec arcaic que segons diversos autors significa ànima o esperit del qual emanen les activitats intel·lectuals, la memòria, etc. Però també significa projectar o ascendir, que posteriorment derivarà en llatí a les paraules mons/montis (muntanya) atès que les muses gregues eren una mena de nimfes o divinitats de les muntanyes i, en conseqüència, també dels rius i de les fonts.

Les muses eren les nou filles de Zeus i Mnemosine, la deessa de la memòria, que vivien juntament amb Apol·lo, déu de les arts, a la vessant oriental del mont Helicó (d’ací deriva la paraula Heliconíades, sobrenom donat a les muses). Cadascuna de les muses era la protectora d’una de les activitats artístiques i posseïen virtuts profètiques.

Les nou muses eren: la música com l’art de combinar els sons amb el temps. El diccionari de l’AVL la defineix com l’art de combinar els sons d’acord amb les lleis de la melodia, l’harmonia i el ritme. Però, per als grecs, originàriament, el mot música no indicava cap art en particular, sinó, en general, totes les arts de les muses i es referia a quelcom de perfecte i bell, és a dir, tenia un concepte molt més ampli del que tenim hui en dia.

Cal·líope (ΜΜΜΜΜΜπΜ, ‘la del bell esguard, agradable a la vista’), musa de la poesia èpica.

Clio (ΜΜΜΜΜ, ‘aquella que els fa famosos’), musa de la història.

Èrato (ΜΜΜΜΜ, ‘la que provoca desig’), musa de la poesia lírica.

Euterpe (ΜΜΜΜΜπΜ, ‘la molt agradable, la d’agradable geni o la de bon ànim’), musa de la música.

Melpòmene (ΜΜΜπΜμΜΜΜ, ‘La melodiosa, la cantant, la poetessa’), musa de la tragèdia.

Polímnia (ΠΜΜΜμΜΜΜ, ‘la dels molts himnes’), musa dels himnes i la geometria.

Talia (ΜΜΜΜΜΜ, ‘la que floreix, la festívola’), musa de la comèdia.

Terpsícore (ΜΜΜΜΜΜΜΜΜ, ‘delit de la dansa’), musa de la dansa.

Urània (ΜΜΜΜΜΜΜ, ‘celestial’), musa de l’astronomia.

De totes les muses, ens centrarem en Euterpe, la musa de la música, la que esperona els músics a compondre a partir d’eixa idea mínima que els xiuxiueja a l’orella.

Antigament un músic, del grec μΜΜΜΜΜΜΜ (mousikós), no era el que nosaltres concebem actualment com ara un “intèrpret”, sinó, més bé, era un “home culte”, amb diversos i amplis coneixements artístics. Per a referir-se al que nosaltres entenem com a músic empraven la paraula (chorós), d’on provenen els mots cor i els seus derivats com ara coral o coreografia. Aquest terme incloïa tant el cant com el ball i la música, referint-se amb aquesta última a la melodia.

I és que la paraula música significa literalment “l’art de la musa”, i prové del grec μΜΜΜΜΜΜ (mousike).

Nosaltres els músics, com ens ensenyaven de menuts, podríem definir

La música no només estava present, com a qualsevol societat, en moltes de les activitats de la vida quotidiana en forma de cançons de bressol; rondes com les nostres albades; convits; cançons de treball, com els nostres cants de batre; o vinculada a determinades celebracions públiques o familiars, com fem hui en dia en bodes, funerals i celebracions religioses; sinó que formava una part essencial de l’educació, no com ocorre últimament al nostre país que les últimes lleis educatives van restant-li pes al currículum i, fins i tot, es vol eliminar completament de les aules i l’única solució que donen és que si hom vol estudiar música, ha d’anar a una escola de música fora de l’horari lectiu escolar.

Per als grecs, l’educació començava amb la música. Hem de pensar que les històries que es contaven i ensenyaven per a transmetre la seua identitat, la seua cultura, la tradició, els coneixements, els seus trets ètics i estètics pel que fa a l’art, eren cantades. Fins i tot l’atletisme i altres activitats esportives que, com se sap, eren molt importants a l’antiga Grècia i element fonamental en l’educació integral de la persona, anaven acompanyades de música sobretot per a incrementar la sincronització dels moviments. La filosofia no era tampoc aliena a la música i es va convertir en un element més del seu estudi, principalment a l’Escola Pitagòrica, la qual creia que la música era una expressió matemàtica de l’ordre còsmic. És a dir, que tant la filosofia com l’astronomia i astrologia i les matemàtiques estaven influenciades per la música atés que eren un tot i no s’entenia una cosa sense l’altra. Tampoc era aliena a la música la medicina, ja que es creia, com finalment s’ha demostrat amb una infinitat d’estudis que així ho corroboren, que la música tenia beneficis terapèutics i, fins i tot, poders medicinals sobre problemes físics i mentals. Però, a més a més, la música, segons es deia, ensenyava disciplina i ordre.

Per tant, la música pot tenir un efecte moral i emocional en qui l’escolta i en la seua ànima i, com a conseqüència, té un important rol educatiu i ètic a la societat.

I és eixe efecte emocional el que fa que una cançó, un tema, una melodia, una vegada llançat o interpretat siga un èxit o un fracàs.

Si ens referim només als èxits, podem centrar-nos en eixos que van sorgir de la idea mínima que va proporcionar la musa Euterpe al seu compositor. Un èxit que de vegades s’assoleix amb una peça composta per necessitat o per casualitat en un instant, en un moment, en molt poc de temps. I és que la inspiració et pot arribar a l’hora i al lloc més inesperat. Tots els llocs són susceptibles per tal que Euterpe t’inspire: caminant pel carrer, anant al mercat, a una cafeteria o bar, estant amb els amics, sentint una frase a la ràdio o a la tele, admirant un paisatge, visitant un museu o monument, assistint a un concert o esdeveniment cultural, fent esport, estant gitat i a punt d’adormir-te...

Exemples d’idees mínimes compostes ràpidament que aconseguiren l’èxit hi ha diversos al llarg de tota la història de la música. Podem esmentar el cas de la coneguda peça nadalenca Stille Natch que ací interpretem com a Santa Nit, composta per Franz Grubert amb lletra de Joseph Mohr.

Per allà l’any 1818, l’orgue de l’església estava trencat i ni mossén Mohr ni els seus feligresos no podien fruir de l’acompanyament musical d’eixe instrument de vent mentre assistien als oficis religiosos. Però va arribar el temps d’Advent, ja s’albirava el Nadal i l’orgue no s’arreglava. Va esperar fins l’últim moment per veure si arribaven a temps per a reparar-lo, però no va ser possible per manca de recursos econòmics.

L’Austríac Joseph Mohr era el mossén de l’església de Sant Nicolau a la xicoteta vila d’Oberndorf (Baixa Saxònia, Alemanya), on va conéixer i va fer amistat amb Franz Gruber, mestre d’escola de la veïna vila d’Arnsdorf però, a més a més, poeta, compositor aficionat i organista de la mateixa església de Sant Nicolau.

Així doncs, el dia de la Nit de Nadal, entristit per la situació i considerant que la celebració d’eixa nit quedaria molt buida i deslluïda per l’absència de música, li va vindre al cap la idea mínima, se li va il·luminar l’enteniment i va recordar que, un parell d’anys abans, havia escrit un xicotet poema sobre el naixement de Crist mentre estava de rector a la parròquia de Santa Maria a Mariapfarr, el poble dels seus pares a la regió de Lungau al sud de Salzburg. Mossén Mohr va pensar que eixe poema podria convertir-se en una cançó per a la Missa del Gall i va recordarse’n del seu amic Franz Gruber.

Precipitadament, perquè ja quedaven poques hores per a la celebració, va anar caminant els tres quilòmetres que separaven Oberndorf d’Arnsdorf i es va reunir amb Gruber a sa casa. Allí li va demanar que si podia compondre una melodia per a guitarra (és l’únic instrument que tenia a l’abast i sabia tocar) i dos veus.

A Gruber també se li va ocórrer, gràcies a eixa idea mínima, la peça que tots coneixem en l’actualitat i la va compondre ràpidament.

Ambdós amics van tornar amb prestesa a Oberndorf i van arribar a temps de la celebració de la Missa del Gall. Mohr va aportar la seua veu de tenor i va tocar la guitarra mentre que Gruber es va encarregar de la part greu de la melodia i van poder salvar la celebració de l’apatia i tristor de la manca de música.

D’esta manera, tan casual d’una idea mínima, d’un moment d’inspiració, es va crear la tan coneguda peça que tothom canta a Nadal.

Però no només hi ha exemples a la música clàssica.

L’any 1970, el grup de heavy metal i hard rock Black Sabbath, amb el seu mític cantant Ozzy Osbourne, estaven enregistrant un disc i necessitaven incloure un tema més que durara uns tres minuts per completar el minutatge del vinil. No era necessari que fora bo, ja que només era de farciment. El guitarrista Tony Iommi va fer un solo ràpid (un riff), Geezer Butler li va fer una lletra improvisada i al cap de vint minuts ja tenien enllestida una nova cançó que va cantar Osbourne i es va convertir en un dels seus majors “Hits”. El tema el van batejar com a “Paranoid” i va assolir el número quatre a les llistes d’èxits del Regne Unit, el número u a Alemanya i el número dos als Països Baixos, Bèlgica o Suïssa. El 2005 la revista musical Q la va posar al lloc onzé de les millors cançons de guitarra i la revista Rolling Stones la va incloure al llistat de les millors cançons de tots els temps.

Queen, un dels grups més coneguts arreu del món també va fer un èxit en cinc minuts. Un tema anomenat “Crazy little thing called Love”. Segons es conta, Freddie Mercury estava en un bany d’espuma a la seua habitació de l’hotel Bayerischer Hof de Múnich i li va vindre eixa idea mínima, eixa inspiració que no va desaprofitar. Va agafar la guitarra, que no era l’instrument que millor tocava, però és el que tenia més a mà, va tocar uns quants acords i va pensar que no estava gens malament. Per tal de no perdre la inspiració, va cridar Reinhold Mack, el seu enginyer de so i li va dir que volia anar immediatament a un estudi de gravació per a enregistrar-la i així ho van fer. No van esperar a tornar al Regne Unit i van enregistrar-la a l’estudi Musicland de Múnich. En to de broma Mercury li va dir a Mack que li havia donat eixes presses perquè si li mostrava la cançó al guitarrista de la banda, Brian May, la retocaria i faria coses “més llargues”. La cançó va ser el número dos a la llista de “singles” del Regne Unit el 1979 i número u als Estats Units durant quatre setmanes seguides. A les llistes australianes també va ser número u durant set setmanes.

Més actualment, l’any 2015 els estatunidencs Wiz Khalifa, un conegut raper, i el cantant Charlie Puth van fer el que ara es diu una “collab” per a compondre una cançó. Aquesta va ser “See You Again” i, segons declaracions del mateix Puth, conta que la inspiració, la idea mínima, li va vindre al llit a les 6 del matí del dia 17 de juliol, i que sabia la data i l’hora exacta perquè va enregistrar una nota de veu al seu telèfon mòbil per tal que no se li oblidara. Després diu que la va compondre en deu minuts, cosa que li va semblar estrany perquè ens explica que per a fer una cançó sempre havia tardat molt més temps. Però és que quan li la va enviar a Khalifa perquè fera la seua part escrivint la lletra, va ser una melodia tan emotiva per a ell que també la va escriure en un tres i no res. La cançó es va fer famosa en ser inclosa a la banda sonora de la pel·lícula “Fast & Furious 7” i ha batut tots els rècords de l’Spotify, arribant al número u amb més de 4,2 milions de reproduccions en un sol dia. Va ser un dels dos vídeos de YouTube en superar els cinc mil milions de visites i actualment encara ocupa el quart lloc en visualitzacions. Però és que, a més a més, només un mes després de la seua estrena ja havia arribat a ser número u en més de vint països.

Per finalitzar, només dir que aquests quatre exemples són una xicoteta mostra del que hem estat parlant al llarg de tot el text i que ens demostren que, malgrat que la majoria dels èxits no apleguen per sort, sinó que és el sacrifici de dies, mesos i, fins i tot, anys de treball, de molta previsió, organització, preparació i, en definitiva, d’esforç i disciplina, de vegades sí que ens topem amb les muses que venen a donar-nos la idea mínima que fa que creem alguna cosa que esdevindrà una obra coneguda i reconeguda, és a dir, un èxit.