la dona a la finestra

Noèlia Alberola Elena

Hi ha moments, instants, xicotetes decisions que poden alterar, modificar, transformar el curs de la vida. Trencar amb un fals equilibri per a instaurar-ne un de nou, pot ser, en la balança, com els saquets que venen plens de càrrega positiva i eixe pes que hem afegit serà l’equilibri zen necessari per començar de nou.

Un mínim canvi en una rutina, un mínim gest, una mínima distracció, ho pot capgirar tot…

Com cada divendres al capvespre, la Llum, es dirigeix a casa del Lluís, el seu pare, per sopar amb ell, tradició que començaren cinc anys enrere, quan els va deixar la Carme, la mare de la Llum.

Pensa en agafar el cotxe, però des de fa uns mesos li dona problemes per arrancar. El fred de l’hivern, junt als vint anys que ja té, fan que desplaçar-se quan ella vol siga una missió impossible. Així que ha decidit estirar les cames fent una passejada fins a cal pare, tan sols quinze minuts. Durant el trajecte, rep un parell de telefonades i respon uns quants missatges. Mentre allarga la passa, va pensant com ha anat la setmana, la faena, què faran ella i el Joan durant el cap de setmana. Desconnecta de la realitat fins el punt de parar a un carrer que no havia xafat en anys, el carrer del Llorer, on havia transcorregut gran part de la seua infantesa i adolescència, on havia viscut una de les seues millors amigues, la Carla, fins que va marxar a Barcelona quan traslladaren el seu pare a la nova seu del Banc Central. La Llum, amb la mirada curiosa, acurta les passes per fixar-se en cada façana, en cada nova casa construïda. Vol comprovar com ha canviat el número 21 del carrer del Llorer, recordar la història que la tieta Maria, la iaia de la Carla, els havia contat, entre rialles, tantes vegades, el perquè del nom del carrer del Llorer. Un gran arbre de llorer presidia l’únic pou obert que hi havia en un racó del carrer i amb les fulles d’aquell magnífic exemplar cuinaven els millors menjars totes les dones del carrer. Però un dia l’alcalde de torn el va manar tallar per fer el carrer més llarg i es va crear grans enemigues entre les dones del veïnat. En compensació d’aquella ofensa va quedar el nom.

En alçar la mirada se n’adona que havia arribat davant del número 21. Però encara que tenia un color diferent i una balconada de vidre, el seu aspecte era exactament el mateix que el de la casa dels seus bons records. En dirigir la mirada fins la finestra del menjador descobreix una dona de pell fosca que l’observa amb timidesa, amb una mirada penetrant, però trista. Sembla que dels seus ulls havien brollat o brollaven llàgrimes. De sobte, la dona s’aparta i desapareix rere una gran cortina. La Llum sent com si un glaçó de gel li recorreguera tot el cos. Es recompon i segueix el seu camí…

Ja a casa del seu pare, després del saborós pollastre amb bolets que tant els agrada i que tant bo li surt al Lluís, venen les preguntes de rigor, com cada setmana:

- Llum, que no penseu casar-vos?

Joan, ja té una feina estable. Si teniu una criatura, estaràs desemparada…

A la Llum se li posen els cabells verds cada cop que sent el pare parlar així. No el culpa, entén que l’educació que va rebre la seva generació, tan distant de la llibertat amb què a ella la van criar, no deixa d’estar present en els seus fonaments i, de tant en tant, brolla eixa vena, patriarcal, sobre la casa, els fills, el matrimoni com a institució, la dona, la criança... En fi, la persona que més vol en el món ha evolucionat, però no tant la seva mentalitat, com la realitat que viu la Llum. Ella sempre li diu al Lluís, que el Joan l’estima, la respecta, li dona suport en tot el que fa i ella també a ell, que posa rentadores, com ho fa el Lluís, encara que aquest, és clar, ho fa per obligació al quedar vidu. Però el Joan té clar que és una cosa de dos. El Lluís, vol entendre-ho, però li costa assumir els rols d’ara, encara que respecta la vida que la Llum duu i admira la gran tasca professional que realitza. algun net, seran ben afortunats de nàixer en la seva llar. Així que s’ha promés que no tornarà a traure el tema del casament mai més.

Quan parlen de casament ella sempre li respon el mateix: un casori que done la campanada, amb gent que quasi no coneixes, que no serveix per a res, que du maldecaps i despeses, on estàs envoltada de sotes, cavalls, reis i cartes que no lliguen; no, no pare, nosaltres no necessitem cap benedicció, ni cap lligam escrit per demostrar el que sentim l’un per l’altre i, si venen criatures, seran estimades i criades sota el paraigua del respecte.

Aquella nit el Lluís ha agafat les paraules de la seva filla amb més serietat del que és habitual, l’han fet reflexionar molt. Al cap i a la fi, ell sols desitja que la Llum siga feliç, escollint el camí que ella vulga, deixant les empremtes que desitge i, de segur que si li donen alguna neta o

Durant el cap de setmana han hagut jornades de senderisme, pel·lícules al llit i converses envoltades de música jazz i bon vi. No ha tornat a pensar en la dona de la finestra fins que ha tornat a la feina, al centre Les Tres Creus, un lloc d’internament per a xiquetes i xiquets, “menas”, menors estrangers no acompanyats, on la Llum treballa com a orientadora, realitzant itineraris educatius per facilitar el pas de les xiquetes i xiquets pel centre. Allí ha entropessat amb la Hawa, una xiqueta d’ulls foscos com la nit, però amb una mirada plena de vida. Ha pensat en el contrast d’aquelles mirades, la de la dona a la finestra i la d’aquella xiqueta que malgrat la situació que està vivint, allunyada de la seva família, arrels, cultura i terra, sols té ganes de riure i contagia alegria. La Hawa procedeix del país on més mutilacions genitals es practiquen hui en dia, Burkina Faso, colònia francesa fins l’any 1960, on l’esperança de vida és la més petita del món. Paradoxes de la vida, sí, la Hawa té molt a celebrar, malgrat el lloc on es troba ara. En primer lloc, va aplegar al centre amb tan sols tres anys, lliurant-se de practicar-li, com es costum al seu país, una clitoridectomia i, després, possiblement, d’un matrimoni forçat. Una trista història de submissió i maltractament que, de segur, la mare de la Hawa va voler evitar i per això va prendre la decisió més difícil de la seva vida, però aconseguí salvar la seva filla d’una vida en certa manera captiva i totalment injusta.

La Llum, el dimarts, després de la seva jornada, s’ha deixat caure de nou pel carrer del Llorer, amb l’esperança de tornar a veure la dona de la finestra. Però, no hi ha hagut sort. A qui sí que ha vist sortir del número 21 ha sigut a un home d’uns 30 anys i d’aspecte ben cuidat, barba retallada, pantaló de vestir i americana a conjunt.

Llavors la Llum ha començat a divagar i a muntar-se històries al seu cap, conjectures tretes d’un simple moment, un creuament de mirades. Estava la dona retinguda contra la seva voluntat? Estava sotmesa davant dels desitjos d’aquell home, que semblava ben plantat?

Al dia següent, torna al 21 del carrer del Llorer. Aquest cop sí que ha tingut sort i ha pogut veure aquella dona de la finestra, sols que aquesta vegada, no estava observant el carrer des de dalt, estava agranant i netejant l’entrada de casa. La història de la dona retinguda ja havia caigut de les múltiples conjectures que tenia en ment. No s’ho ha pensat dues vegades i s’ha adreçat a ella amb un “bona vesprada, em dic Llum, abans coneixia la gent que vivia ací, no sabria dir-me on els puc trobar?” És el primer que li ha vingut al cap per poder parlar amb la dona. Com a resposta un “Je ne comprends pas”, i a la Llum se li ha il·luminat la cara, els seus quatre anys a l’escola oficial d’idiomes aprenent francés i aquell estiu que es va enamorar perdudament d’un veí francés a la platja, li han de servir per poder raonar fluïdament amb la dona de la finestra.

Han intercanviat unes quantes frases col·loquials. A la Llum li estava costant entrar en un pla més personal i ha decidit ser un poc més directa, preguntar-li el seu nom, d’on és, si és casada, si fa temps que s’ha instal·lat a la localitat. Un bombardeig de preguntes que l’Aminata, que així és com es diu la dona de la finestra, ha respost amb amabilitat.

És així com a poc a poc, dia rere dia, café rere café, la Llum, va connectant amb la dona de mirada profunda i va aconseguint colpejar la cuirassa amb què es protegeix l’Aminata.

L’Aminata, com la Hawa, la xiqueta de l’etern somriure del centre de menors Les Tres Creus, prové de Burkina Faso, de zones molt allunyades i de famílies amb un poder adquisitiu molt diferent, però amb una arrel cultural i religiosa molt present. L’Aminata, és la filla més gran d’un empresari tèxtil molt adinerat, la segueixen quatre germans i una germana més petita, l’Awa, de només sis anys, aquesta en tenia tres quan l’Aminata, es va casar amb el Tabsoba.

La història de l’Aminata i el Tabsoba, naix des de l’amor, cosa difícil en una cultura on el 70% dels matrimonis són concertats per les seves famílies. Ell, un jove enginyer de camins, es trobava a la Ciutat de Bobo-Dioulasso, la segona ciutat més important després de la capital de Burkina Faso, Ouagadougou, d’on provenia el Tabsoba. Durant l’execució de les obres que l’havien portat fins allí, en el seu temps lliure freqüentava una cafeteria llibreria, l’única de la ciutat, i allí fou on es trobaren per primer cop, perquè l’Aminata hi anava quan acabava el seu torn a les oficines del seu pare a TextilBako. I a les poques setmanes de conéixer-se ja tenien clar que volien donar un pas més enllà i formalitzar que eren parella. Les famílies no posaren cap impediment, totes dues eren adinerades i influents. És més, acceptaren el casament de bona gana. Però l’Aminata tenia un temor que no la deixava agafar el son, cada nit li venia a la ment el mateix malson, es repetia nit rere nit: tenia una filla i quan aquesta complia els catorze anys, l’arrancaven de la seua protecció i li practicaven la mutilació genital, tal i com feren amb ella a la mateixa edat. S’acostava la data de la boda i l’Aminata es va armar de valor i li va traslladar el seu temor al seu promés, amb la por que les fortes creences religioses i culturals que professaven totes dues famílies acabara sent una llosa per a unes futures filles, la mateixa amb què va haver de carregar ella des que li practicaren aquella aberració. La sorpresa va ser grata, ja que el Tabsoba era un home que havia tingut l’oportunitat de viatjar i veure món, altres cultures, durant l’època universitària, havia recorregut part d’Europa, tenia una visió de la seva pròpia cultura que per a res era com la que tenien els seus pares. Li va prometre a l’Aminata que, una vegada casats, viatjarien a Europa i s’instal·larien en un país on pogueren crear una família lluny d’aquestes pràctiques, tot i que això els distanciara de les seues famílies. Així ho van planejar i mesos després ho aconseguiren, s’instal·laren en la costa alacantina, en una ciutat suficientment gran per prosperar, però suficientment xicoteta per refugiar-se de les seves famílies. L’Aminata va ser molt feliç durant els primers mesos, contenta amb la seva decisió i els plans que tenien junts per al futur. Encara que havia hagut de passar per una situació tan traumàtica, era de les poques dones que aquesta aberració li va ser practicada per un metge i no pas per una curandera, però això no s’oblida i l’acompanyarà sempre, és una mesura que en nom de la religió, recerca el control sexual de les dones. Ella no podia llevar-se del cap la seua germana Awa, no volia, no podia consentir que li feren el mateix que havia viscut ella, encara que l’Awa, ara sols tenia sis anys, però el temps corria en la seva contra.

Ara l’Aminata se sent culpable perquè ella ha fugit, perseguint poder salvar les seves futures filles d’aquesta situació, d’aquesta manera cruel d’estimar, d’aquesta fórmula de control. D’ací la seva tristesa, la seva mirada, el fet de no sortir al carrer, de no haver-se integrat en el dia a dia de la ciutat.

Les Tres Creus, del seu treball allí, de l’Hawa, que també provenia del seu país. La convida a passar un dia amb les xiquetes i xiquets, pensant que aquesta visita els faria molt de bé, tant a la crialla, com a ella mateixa. L’Aminata veu en el centre com un pulmó d’oxigen, se sent feliç allí, cada vegada el visita més, com si fora una part d’allò, fins al punt de fer-se voluntària.

Un dia, la Llum aplega acompanyada d’una dona Nigeriana, Asha Ismail, una activista que lluita per eradicar la pràctica de l’ablació del clítoris, i el testimoni d’aquella dona impacta molt en l’Aminata, quaranta anys després d’haver estat víctima d’aquesta pràctica. L’Asha havia aconseguit empoderar-se dintre de l’activisme, havia creat l’ONG “Save a Girl”, dedicada a la conscienciació a informar de tots els traumes que provoca aquesta pràctica, de tots els perills que corren eixes xiquetes, tant a nivell sanitari com emocional, els traumes que les acompanyen de per vida. Aminata veu una llum al final del túnel, li parla de la seva germana Awa, li explica la seva història, li presenta l’home de la seva vida, aquell que ha trencat amb tot, ha comprés i l’ha treta del país on menys esperança de vida hi ha, per viure una vida des del respecte i amb total llibertat. Aminata col·labora des d’aquest moment amb Asha Ismail, per seguir eixa gran labor i, a més d’informar per conscienciar, treballen per tal que les dones dels països on és habitual aquesta pràctica puguen rebre una educació que puga tallar amb eixes cadenes imposades en nom de la religió i disfressada de cultura.

L’Aminata decideix tornar a casa, al seu país, acompanyada de l’activista Asha Ismail, amb l’objectiu de conscienciar mitjançant el poder de la informació el major nombre possible de dones i, de forma privada, intentar convèncer els seus pares perquè deixen que l’Awa viatge amb ella i el Tabsoba a Europa. Aquesta valentia i mostra de coratge els ha costat unes nits a la presó, però la pressió de la comunitat internacional i l’actuació de diverses ONG, han fet que les alliberen. Els pares de l’Aminata, després de veure la convicció i fermesa de la seva filla defensant uns drets que ells simplement veien com una qüestió cultural, es replantegen la partida de l’Awa, junt a Aminata i el seu marit a Europa.

Hui en dia l’Awa és feliç. Tots els dies mira el mar des de la seua finestra, totalment aliena a tot el que la mirada de dues dones, a banda i banda d’una finestra, havia provocat. Hui la dona a la finestra, contempla feliç des d’un nou finestral com es reflecteix el sol sobre el mar, rodejada de dos criatures menudes, un xiquet i una xiqueta, i també pot veure com creix la seva germana petita al seu costat, acaronada cada dia per un home que ha sabut escoltar-la i acompayar-la, a ella, la seva dona, des del respecte a la recerca d’una llibertat per als que vindran.

Marina i Pau, dos noms valencians són els que han escollit per als dos bessons que creixeran sense eixa càrrega cultural, noms amb un gran significat, escollits per recordar on són, d’on venen i cap on volen anar, al costat d’una dona valenta que continua fent activisme, per una igualtat que en el seu país, des del d’acollida, treballa per fer una realitat.

La Llum, continua visitant l’Aminata i col·laborant amb l’ONG “Save a Girl”, un projecte que creix arreu del món i que aconsegueix canviar les lleis en països, on les dones pensaven que no veurien més la llum.

Un mínim gest, una mínima casualitat, han fet que canvien moltes vides.

Aquesta història podria fer-se una realitat. Posem-nos les ulleres violeta, practiquem la sororitat! Canviem-nos les ulleres!

Mon corps n’est pas un cadeau avec lequel tu peux jouer

Ma sexualité est libre

M’attaquer ne fait pas de moi ton esclave, cela me donne le pouvoir d’être libre

Aminata

El meu cos no és un regal amb el qual tu pots jugar

La meua sexualitat és lliure

Agredir-me no em fa la teva esclava, m’empodera per ser lliure

Aminata