pirineus... línia amoral

Jaume Talens Rodríguez

La humanitat és l’única virtut sublim de la persona. És la primera, i potser l’única de les religions que han d’inspirar a les persones, ja que conté en sí mateixa totes les altres virtuts... diu un racionalista il·lustrat com Helvetius.

Front a la immigració per necessitats no importa en un primer moment no tindre les solucions, cal atendre les necessitats i després cercar la resposta a què ha passat? i al per què ha passat? Si ho fem a l’inrevés puga ser que no done temps a res. La línia que divideix la frontera entre la vida i la mort, serà de mort. Passa a l’exili i en tots el moviments de persones, sempre hi trobarem amoralitats i, segurament, al cap de molt de temps, com l’escrit que presentem, sabrem de les mesures que es prengueren contra aquestes persones. Però l’actitud humanitària serà el primer que notaran o no aquesta immigració en ser acollida. Les seues satisfaccions orgàniques després d’arribar a un territori que els sembla segur. Ho és?

Som hereus d’aquells que demanaren refugi a França, deixant de viure a casa. L’exili espanyol va ser divers: els intel·lectuals i persones formades anaren a Amèrica i foren ben rebuts, mentre que els que tenien oficis es quedaren al nord dels Pirineus en situacions dramàtiques, assetjats pel nord pels alemanys, i pel sud pel franquisme, tot aprofitant la situació fins al 1945 com a mínim.

Dues històries on la frontera del Pirineus ha estat un línia perillosa per l’orografia que avui en temps de pau passem tan tranquil·lament.

A Port Bou hi ha un monument. Una escala en forma de tub quadrat que en el descens et porta fins a la mar. “La persona és la mesura de totes les coses” com va dir Protàgores, com diu Plató, un sofista professional, per això va acabar la frase “de les que són en quant que són, i de les que no són en quant que no són”. Així, Walter Benjamin no va poder arribar a Amèrica i malalt, amb roba poc adequada, més urbana i elegant, el passaren per la frontera dels Pirineus per camins amagats. Va trobar poca humanitat, doncs només arribar a l’hostal on s’havia de quedar ja va veure que no era el territori esperat i tindria dificultats per a seguir. Així que el filòsof i assagista de l’escola de Frankfurt va decidir acabar amb la seua vida. El senyor Walter (pensaven que Benjamin era el nom) va ser enterrat amb aquest nom al cementeri de Port Bou, on sempre hi ha flors. Un lloc per a visitar. Tan atractiu com el llibre de Carlos Taibo sobre la seua vida, i els pitjors moments dels nazis perseguint-lo.

Havien cremat tots els seues llibres i el pensador era conscient de la seua realitat, de la soledat. Tenia 48 anys, estava a punt de ser capturat per la policia espanyola i aquesta l’entregaria a la Gestapo. Amb ell, Benjamin, resta eixe monument de memòria i respecte pel que no deuríem haver fet. Haguérem pogut ser més humans, o era ja part del signe, que no del cigne negre, de la segona història que contarem?

Com va dir Antonio Manzini, autor italià actual: “Els individus moren, però totes les veritats que han pensat i les coses bones que han fet no es perden amb elles; la humanitat les recull i les persones que visiten les seues sepultures les aprofiten”. Així siga, deixem la ràbia, sigam més responsables i no intentem presumir del dolor de la desgràcia d’aquesta gent. El més important és ajudar a l’altra persona, com ens agradaria a nosaltres i després mirem el millor per a nosaltres i elles. Però tenim presents les paraules de Baruch Spinosa respecte a l’exili i la humanitat, un gran filòsof d’ Àmsterdam, la família del qual era d’origen portuguès, després de l’expulsió dels jueus de la Península ibèrica al final del segle XV: “ He procurat no riure’m de les accions humanes, ni plorar-les, ni avorrir-me d’elles, sinó entendre-les”. Com hem dit el respecte a la vida de l’altre, serà el respecte a la nostra vida.

En el segon exemple, no hi ha monument sinó pèrdua de nom, tant en el premi que representava l’asseguradora

MAFRE dels del 1975 fins al 2014, amb el PREMI periodístic de César GonzálezRuano, i el seu propi fill, nascut a Berlín el 1940, que renuncià a portar el seu cognom i agafà el de la mare, César Navascues.

Deia Demòcrit, filòsof grec, inventor dels àtoms en la matèria: “ Tot està perdut quan els malvats serveixen d’exemple i els bons de burla”. Aquest podia ser el cas del protagonista César Ruano.

Un home que té molt a veure amb els Pirineus a la Segona Guerra Mundial. Personalment vaig saber d’ell per Jaime Capmany, un gran escriptor que en parlava molt bé de César Ruano. Recorde que deia que ningú com ell, que “Els morts se li donaven com ningú”. Es referia Jaime al fet que els obituaris, escriure sobre famosos que acabaven de morir, ho feia millor que cap altre periodista del moment. Tinc un llibre que així ho confirma, “Doy mi palabra”. Aquell :

“Que solos nos quedamos los vivos”. El Premi canvià de nom i ara es diu: Premi de Narrativa curta Fundació MAPFRE. Tot pel llibre que va eixir sobre la investigació de Rosa Sala i Plàcid García-Planas. El nom del llibre: “El Marqués y la esvástica”. Un llibre que vaig llegir, solc escriure els epílegs dels llibres de Pepe Sedano, i ja en van nou, sobre la investigació de l’holocaust i la guerra civil. El llibre de Rosa i Plàcid el recomane, tot i que és investigació sense poder aportar fets concrets, sols paraules de personatges, maquis, familiars, periodistes etc, però com diuen... fins que no trobem un error, les confidències, relats i descobriments d’aquestes persones són vàlides, sol dir Pepe Sedano. La seua missió és demostrar que no és cert el que diuen. No a l’inrevés.

Observaren què passava a la frontera, i com passaven la frontera les persones que fugien per la segona gran guerra. Entraren en contacte amb maquis i familiars que restaven a França, així com les persones que podien aportar quelcom de la frontera en aquelles dates fins arribar a conéixer el paper que feia el gran escriptor i periodista César GonzalezRuano.

Rosa i Plàcid anaven darrere de la pista d’una família que havia mort al Pirineu però el fill de quinze anys havia quedat afectat de la gola i no podia parlar. Tot això al 1941, fugint del govern de Vichy. El xic, Karol Radawicz, va estar internat a un orfenat. Els investigadors van trobar una nota que va escriure Karol en perfecte francés demanant que el deixaren anar de nou a França. Volien saber-ne més però no hi havia més documents ni coneguts de Karol.

Recordem que va començar com un escriptor progressista en temps inicials de la república espanyola, comentant que havia de llegir poemes a l’Ateneu de Madrid, amb un jupetí groc i el pèl ben llarg, però va atacar a Ortega i Gasset dient que era un pesat, i un regijunt (cejijunto, en castellà). Però el que digué de Cervantes va ser molt pitjor: “és veritat que era manco, doncs escrivia amb el peus”. No volien que seguira amb els poemes, però va dir que tenia dret a dir el que volguera. Després va acabar de corresponsal a Berlín de l’ABC i cantant al règim nazi, cap a meitat dels anys trenta.

Va tindre amistat amb Valle Inclán, que el rebia fumant puros al llit, com si fora John Lenon. Amb Antonio Machado que té la tomba només passar els Pirineus, a Cotlliure, sempre amb flors. Amb el jove Dalí, Ruano deia que se li semblava molt. Jaime Capmany el descriu “com un dandy, sempre ben vestit, sabates de cocodril, corbata de seda, jupetí anglés, el famós bigot minúscul i curt”. Deia que Ruano no parava de repetir que una persona val molt més si sap que el miren. I cert, no paraven de mirarlo tan flac i cadavèric. Continua dient Capmany , “tenia mans de pecador o de viciós”. Menjava molt poc per això estava cadavèric. Desfeia el plat, li pegava voltes al menjar i prenia de tot allò només dos mossets. Julio Trenas deia que el veia com “un vescomte francès escapat de la guillotina”.

A qui no podia vore Ruano era a Federico García Lorca. Deia que solia “vestir cursi, presumia de graciós, d’espiritual i de mariquita del sud”. Ja era un César Ruano, no li agradava el González, sense jupetí estrident, ni cabell tenyit, ara deien que semblava un ”cigne negre”.

Presumia d’haver viscut molt per Bratislava, Praga, París, i comentava, “he vist tantes coses que cremarien el sol”. Però seguien dient que el París ocupat pels alemanys era molt divertit.

Rosa i Plàcid, preguntant al nord dels Pirineus, saberen que li agradaven molt les joies. Que en tenia moltes de les que presumia en vindre a Espanya i, clar, no era gens normal que una persona com ell en tinguera tantes. Mai va explicar el perquè el va detindre la Gestapo a París i el varen empresonar. Mai ho va dir. Una de les teories era que en veure’l amb joies el detingueren. Altra que va entrar a la presó per fer de confident, tots els companys moriren afusellats. Ni se sap, ni ho va contar, millor no dir res per la seua part. Va ser la història de Rosenthal, un jueu que havia salvat la seua família als Estats Units, però no va voler anar per salvar als pares i la germana que encara estaven a Alemanya, va ser el fil que portaria a descobrir qui era i el paper que va jugar César González – Ruano estant a París. Aquest escriptor adorat per periodistes a l’Espanya franquista i amb un concurs de periodisme dels més importants a la predemocràcia fins a l’any 14, que precisament eixirà el llibre on passava per amic del jueus a París, els demanava béns, diners o joies, per poder passar a Espanya per Andorra i acabava denunciant-los a la Gestapo. Rosenthal va desconfiar en veure com passaven per davant dels controls i no li deien res quan anaven amb César, sols els assenyalava amb el cap i passaven. Però sobretot quan volia que anara en un camió de gasolina, quan estava racionada, sols per alemanys, i era tot un perill. La resta dels camions feien servir el “gasòfon” que deixava un rastre de fum negre com si fora un avió a reacció actual pel cel.

Rosenthal va acabar descrivint-lo i la resistència francesa i el maquis ho varen comprovar, verificant que era el marqués Ruano, el cigne negre, aquell que escrivia tant bé però tenia una patologia d’amoral... com va arribar a dir inclús Andrés Trapiello. Però un fet comprovat és que va ser condemnat en absència a l’any 1948 (des del 1946 ja vivia a Madrid) a 20 anys de treballs forçosos per formar part de la intel·ligència amb l’enemic i haver delatat els companys a la presó de Cherche-Midi. Ell ja era en aquell moment bon veí de Camilo José Cela, i la seua tertúlia al cafè Teide.

Un exemple d’inhumanitat, però cabia esperar molt més d’un escriptor que al principi de la república amb un article d’un convent amb cendres acabava l’escrit així: “que la generositat de la República estiga amb tots”. A sentir en uns mesos “asco por todo lo que fuera República”. Ja sabia per a qui escrivia.

Va acabar la vida a Sitges, escrivint des del Xiringuito, paraula que va traure ell, en un “baret” davant de la platja, per a la Vanguardia i Destino. Va morir a Madrid sense saber que ho acabarien contant el 1965. Sols després de 62 anys la seua mort i gràcies a Rosa i Plàcid, res tenien contra ell, sinó com deia Walter Benjamin: “ si fas alguna cosa i no vols que els historiadors la sàpiguen, millor no la faces”.

Per acabar amb paraules de Stefan Zweig, novel·lista i dramaturg austríac, jueu, que es va suïcidar pensant que els nazis arribarien a Brasil, on s’havia refugiat a Metròpolis, estat de Rio de Janeiro, el 23 de febrer de 1942:

“ La gratitud ens fa feliços ja que són poques les ocasions en què se’ns fa visible”.

Nota: el fill de César Gonzalez-Ruano, César Navascues, nascut a Berlin en 1940, nega tot el treball de Rosa i Plàcid. Ell viu a sa casa ple de fotos de sa mare, Mari Navascues de l’aristocràcia madrilenya de l’època, que no es va casar amb son pare. Periodista especialitzat en temes locals de Madrid.