el minifundi i el territori

Jaume Talens Rodríguez

Canvien els valors, donem importància a altres coses més grans i llunyanes que a les properes. Ens trobem en un món convuls, inesperat, on hem de veure com ens afecten els canvis forasters a les petites coses que tenim. Una d’elles com vivim, on vivim, i com podríem viure les persones per menudes que fórem. Per això, com un banc de peixos, si ens coordinem, mai xoquem uns amb altres. Formem un conjunt gran magnífic per a eixa petita història de la vida, si ens unim. D’ací naix el Congrés del Minifundi, el tercer: minifundi són unes finques rústiques de dimensions reduïdes, la producció de les quals és insuficient per a l’abastiment de la família propietària. Tot i que solen ser, encara que no és precís, petites propietats, si no estan coordinades amb la resta de petites propietats a nivell comercial, cultural i geogràfic, van a patir pel consum, pel mercat i la globalització. Per això és de gran importància la unió a nivell d’humanitat no competitiva amb el pròxim, amb el veïnat.

Tothom, erròniament aspira a ser gran, tal i com ens va fer veure John Kenneth Galbraith, un economista i diplomàtic de més de dos metres d’alçada, qui va dir que la preferència pels alts era “un dels prejudicis més flagrants i disculpats de la nostra societat”. Hi ha molta gent que gasta molts diners per a ser gran, quan el ser gran va en funció de la coordinació, el sentiment comú, la vida en el millor veïnat possible, no en l’alçada individual que et fa més desprotegit en un món solidari. Recordem els Neardentals de la Cova Bolomor.

Una de les experiències que s’ha donat en les Comarques Centrals Valencianes, en concret des del Comptat, ha arribat a una de les teories econòmiques més brillants que han eixit darrerament a Europa: l’economia del bé comú. Un exemple clar seria el naixement de la “Microvinya” i el “Celler del Minifundi”. Uns vins que han arribat des d’aquestes terres, que no es treballaven, a portar ampolles de vi, vermut, i altres productes des de Tokio fins a Nova York. Com és possible?

Per això, són necessaris els Congressos, la reunió de la intel·ligència amb la necessitat del territori. El no desdir les unitats petites que en el seu conjunt són molt productives. Per això, el Tercer Congrés del Minifundi com a impulsor del foment de l’ecosistema empresarial rural. Una forma de protegir al mateix temps el territori on vivim. Assistiran vint-i-un ponent d’un nivell òptim amb la intenció d’ajudar a les petites empreses. Serà a Ontinyent al Centre Cultural de la Caixa d’Ontinyent. Per cert, aquesta és la darrera Caixa que resta de les famoses Caixes d’Estalvis que teníem com a banca pròpia les valencianes i els valencians. I la de Pollença, per a ser rigorosos, a Mallorca. Petites Caixes que van aguantar l’atac de la gran banca, amb un economista d’excepció d’Ontinyent, molt de terra i vivint en ella, Rafael Beneyto, responsable del control general de risc, molt preocupat sempre per l’infrafinançament que patim al País Valencià. primera “pepita” de raïm que és coneix a la història de la humanitat s’ha trobat a la cova del Bolomor, a La Valldigna. Una persona que en les seues conferències sempre fa estima de la ruralitat i el viure bé i connectat amb el món.

Organitza el Congrés l’associació

Elviart des de la seua dimensió social i viticultural, així com ocupada de l’agricultura en general i l’empresa petita a la zona. Té una nom propi, Joan Cascant. Gran amic de Tavernes, qui ens va dir que a un llibre francès havia llegit que la

Som moltes personalitats que col·laborem al tercer Congrés, però deixeu que destaque les personalitats que han preparat una conferència per a l’esdeveniment. No podré parlar de totes però sí, al menys, de les més significatives. Per assumptes personals no podrà estar un dels geògrafs que recolza el Congrés, Joan Romero. Però serà molt interessant la conferència inicial de Javier Esparcia, que ens parlarà sobre el mite o realitat de la despoblació. L’economista Juan Torres, un dels economistes socials més coneguts, membre d’Atack, amb un dels libres més brillants i explícits sobre la renda bàsica universal, ens parlarà sobre el sistema econòmic de la zona. Tenim en comunicació a Nieves Concostrina, una de les periodistes més clares de Ràdio Nacional, on solem escoltar-la en temes històrics amb la seua forma tan didàctica i clara d’explicar els temes. El darrer podcast d’ella que he escoltat tracta sobre la pèrdua de l’Ifni en una guerra que va ser ocultada a tota

Espanya. Els podeu escoltar pel canal Youtube. Paco Àlvarez, de l’economia del bé comú, que ha estat director de la borsa de París i València, director d’Economia de la Generalitat Valenciana, com Josep Pla Barber president de la Caixa d’Ontinyent. Deixe molts noms com Raquel Huete, amb els efectes del Turisme, i quina economia deixa; Beatriu Rocamora, ens parlarà de la PAC, i a qui afecta i ajuda; Enric Moltó , amb la seua aportació a l’urbanisme i la geografia en la zona, els preus i les vivendes amb les seues necessitats, etc. Dos dies intensos, on m’acompanyaran un professor de sociologia de la Universitat de Gandia i València, així com un industrial de Tavernes molt interessat en l’economia del bé comú i la sostenibilitat. Ha fet fòrum la seua empresa sobre aquestos temes.

Anem a escoltar i participar del que es diu que tot allò petit és bell, el paisatge i el medi ambient, la cadena alimentària artesana, dels preus, la qualitat, la salut, el consum i l’ètica. I, molt important, el risc de desaparèixer petits pobles de les nostres comarques. Tot amb la presència i participació del director d’economia actual de la Generalitat, José Soler i del Conseller d’economia Sostenible en tots els anys del Botànic, Rafael Climent, natural i resident a la comarca.

La nostra participació ha estat encaminada a aportar la necessitat de la geografia humana a la zona, així com fer veure la importància de l’economia social. Pensem que la mètrica, la mesura, és un component de l’objectivitat i ha de ser inici actual de tota ciència humanística, doncs ens donen les dades a priori, les “big dates” del que seran, segons les preguntes, les conclusions; que han d’estar ajustades pels tècnics que els governs posen a les zones com els GAL, grup d’acció local; i que haurien de tindre una formació per a ajudar a tres nivells en el territori rural. Primer, no perdre la intel·ligència local ni la pèrdua de les dones de la zona; segon la capacitat de donar una educació diferenciada, sobretot a la Secundària, per a enfortir les zones a ser despoblades, ajudes i tecnologies per a no sentir la soletat cultural, política i relacional a l’edat; i, per últim, intentar mantenir les empreses front a la deslocalització, a la continuïtat generacional i, el més problemàtic, la participació accionarial per les ajudes dels fons FEDER, LEADER i altres. Són l’instrument per actuar contra l’anomenada “DEMOTONASIA”, acció que per polítiques no correctes o per omissions polítiques fan que un territori o poble es quede sense població.

Com a conclusió, tres punts importants: intel·ligència, educació i empresa. Dos ciències bàsiques, geografia humana i economia social. Un punt per actuar, els Grups d’Acció local. Una revista a seguir, AGER, revista científica sobre desenvolupament en les Ciències Socials sobre despoblament del món rural o el territori. Des del 2000 fins avui, amb prestigi i des de València. Tenim coses bones.

El professor Joan Romero parla del districte industrial al seu llibre, Els límits del territori com la cooperació de les empreses porten avantatges de nous mercats, infraestructures, qualitat del sistema educatiu, major sistema en ciència i tecnologia, una millor força de treball en tots els sentits i uns contactes permanents amb les institucions públiques. Sempre competint entre elles, cert, però que fa que vinga mà d’obra, emprenedors innovadors i capital a la zona. Mirem la Valldigna, i estimem-la, com la falla, i decidint des d’ací, amb intel·ligència i sense interessos estranys.

Per acabar, el mateix professor Romero diu no conèixer el concepte sostenibilitat, però cal anar cap a ell. Permeteu-me dir que tot no és natura. Cal preservar el territori sabent que tot té un final, inclús la terra, com la vostra falla... serà foc. El sol arribarà fins a Mart, i serà un procés natural. No passarà demà ni en mil anys, però si hem d’abandonar el territori, que ve de la paraula, TERRA, cal pensar que qui millor es salvaran per ocupar menys espai seran les petites persones, si tecnològicament poden escapar. Recordeu què eren els collars i les joies, reducció del capital i fàcils de portar, a l’edat mitjana. Per tant, és millor ser petit i el futur serà d’ells, mengen menys. En EUA hi ha un estudi que explica que si fórem un 10% més baixos estalviaríem 87 milions de tones de menjar a l’any. Diu Thomas Samaras, l’antropòleg de Nova York: “ No vull que ningú se senta malament per ser alt, però és el moment perfecte per a ser baixet“ .

Així com també per a assistir al Tercer Congrés del Minifundi, com farem les persones com un servidor. En la falla tindreu notícies. Moltes gràcies falleres i fallers del Prado, seguim