Fragment inicial:
F
eia molt de temps que esperàvem eixe moment. I cada setmana que passava feia cima en els nostres nervis. No sabíem ben bé per què ens sentíem així, ja que suposadament ho teníem tot controlat i vam treballar molt perquè tot pogués eixir bé... Però finalment no va eixir com pensàvem...
Clara Sanjuan:
Era un moment molt important per a tots nosaltres. Havíem posat tanta il·lusió en aquest projecte, tantes hores invertides, tant d’esforç... Érem tot nervi. Teníem les expectatives molt altes, tan altes que la caiguda va ser molt més forta del que mai haguérem pogut imaginar. Ningú va pensar que per una cosa tan petita però a l’hora tan gran, tot el que vam treballar durant un any sencer s’esfumaria en qüestió de segons.
Alexandra Pastor:
Havíem depositat tota la nostra esperança en una sola persona que havia partit a un viatge, que no tots són capaços de fer, amb l’objectiu d’aconseguir el que tots anhelàvem.
Quique Falcó:
-Però, açò és veritat? Realment està passant o és un mal somni? Per què a mi? No pot ser. Pensava mentre em queia un riu de llàgrimes per la galta. - Tant de temps esperant aquesta aventura i mira tot el que ens ve al damunt. No m’ho puc creure. Entre tots tractaven d’animar-me des de la llunyania, tot tornarà: la llum, els colors, la música, les rialles, l’amistat...
Nacho Montagut:
Plorava, plorava i no deixava de plorar, sols podia pensar si en algun moment tot açò passaria, agraint enormement les mostres de suport que rebia de tots els meus amics i amigues, però de nou una pregunta començava a rondar-me pel cap: com podríem solucionar-ho?
Gretel Prieto:
Vaig obrir la finestra per agafar un poc d’aire: feia un sol meravellós. El cant dels ocells em va traure un somriure i va fer que m’oblidara d’eixe malson. Vaig tancar els ulls i vaig obrir els braços per agafar eixa força que el sol em transmetia i tanta falta em feia. Aquella força m’ajudaria a veure un futur, un futur meravellós ple de vida i alegria al costat de tots els qui volia. En aquell moment en què estava volant la meua imaginació, van trucar a la porta.
Alba Cerveró:
Qui és? Vaig tardar una eternitat a arribar fins a la porta. Per a quan ho vaig fer, ja tenia clavat tot el meu ser en la nova realitat. Vaig fer un pas i em vaig quedar allí, quieta, mirant aquell rostre que em somreia. Vaig allargar la mà i vaig agafar el sobre. Em vaig apartar fent un pas cap a l’esquerra. Els pensaments arribaven a atordir-me, però encara més ho feien les emocions. Cada frase d’aquella carta se’m va clavar en la ment com si foren espines. Cada frase d’aquella carta adquiria sentit. “Tindre els peus en el present no sempre és fàcil. Al final, estem ací i ara, i és quan hem d’escoltar-nos i viure’ns.”
Maria Ribera:
Només vaig llegir l’última paraula d’aquella carta em vaig adonar com les lletres s’esborraven i es feien cap als marges. En aquell mateix instant, una grisor amb forma d’huracà començava a formar-se des del centre de la carta cap a mi, fins que em va atrapar. De sobte, em vaig despertar dins d’un magatzem, un magatzem ple de caixes, on cadascuna era una imatge de records de diferents persones. Vaig deduir que em trobava dins del meu subconscient i en eixe moment vaig descobrir que alguna cosa podia fer per arreglar allò que tots tant esperaven.
Christian Fabra:
Vaig començar a buscar en cadascuna d’aquelles caixes que omplien el meu subconscient per veure quina cosa o quina persona podria haver influït en l’anhelat projecte. Tal volta el fet de llegir aquella carta va activar dins de mi el mecanisme necessari per a conéixer més dades. Vaig buscar en la caixa de records de Paula, ja que era el fil que sempre quedava penjant. I a través d’aquests records vaig accedir als seus correus electrònics. Qualsevol informació podria servir d’ajuda, i ací va ser on vaig trobar la primera pista. Els informes del viatge no estaven acabats com havia acordat tot l’equip.
Estefania Garrigós:
Després de passar hores entre aquelles caixes plenes de records i revisant tots els correus electrònics del grup, vaig poder accedir tots els informes. Era de bojos trobar una pista en aquells papers plens de lletres. Vaig rebuscar en les caixes, i cadascuna d’elles tenia una cosa diferent. Però a la fi em vaig adonar que els informes i les caixes tenien una relació i que si ho ajuntava tot trobaria la solució.
Valeria Altur:
En aquell mateix instant, dins d’una de les caixes vaig trobar una imatge. No m’ho podia creure! La persona que apareixia en aquella imatge es tractava de Paula, la meua companya d’equip, enviant els informes del projecte incomplets. Em vaig quedar molt sorpresa i no entenia res del que passava… Després d’una estona, em vaig adonar que el dia d’abans del lliurament dels informes Paula no l’havia emplenat. Vaig suposar que tingué un problema amb l’ordinador o seria algun error... I em vaig haver de refer-li l’informe.
Marta Fariza:
De sobte, va tornar a començar el mateix huracà que m’havia portat a aquell lloc estrany, però aquesta vegada per a portar-me de tornada a casa. No sabia que passava, tot allò havia sigut real? Tot era tan confús... Vaig tornar a escoltar la porta, vaig anar lentament, ja que l’agitació del meu cos no m’ajudava a caminar. Finalment, allí es trobava la meua companya Paula. M’adoní que tot l’ocorregut no havia sigut una fantasia: Paula havia enviat l’informe incomplet, el magatzem era real, les caixes eren reals, la carta era el meu transport cap a la realitat. Ara sabia tota la veritat i començaríem el camí cap a la veritat.
Sara Borrull:
Però, per què Paula no va enviar l’informe? Era tot tan complicat... La vida que vivíem era una mentida constant? Res del que féiem era real? Açò no podia deixar-ho passar. Vaig parlar amb Paula, i vaig descobrir que no li feia goig el nostre projecte: “I si intentem deixar aquesta vida d’informes i mentides i ens dediquem a viatjar?”.
Laura Barbero:
La idea de Paula era una bogeria: - Abandonar-ho tot? Vaig pensar angoixada i sorpresa per la proposta. Però al mateix temps em preguntí: - Per què no? Al cap i a la fi no hi havia res que ens impedira emprendre aquella aventura. Em negava a pensar que la vida eren sols projectes i treballs. On quedava l’aventura i l’excitació de la improvisació? I dit i fet. Les oportunitats s’han d’agafar quan es presenten. Era el moment de realitzar un canvi i Paula m’havia oferit l’oportunitat.
Thais Gorgonio:
Des que vaig conéixer a Paula, sempre havia sentit una connexió especial amb aquell esperit lliure, com si estiguérem destinades a trobar-nos. Així que no vam deixar escapar aquella oportunitat, ja que sentia que ho necessitàvem. Des de feia temps, tenia uns quants diners estalviats, i sabia que el meu cos em demanava viure altres cultures, explorar nous països i créixer amb cada una de les experiències que ens portara aquella bogeria. Al cap i a la fi, sempre havia pensat que viatjar era la millor de les maneres per retrobar-se a una mateixa.
Claudia Parreño:
Tant de bo, no aconseguia llevar-me del cap tota la vida que anava a deixar darrere, ni de bon tros l’impacte que anava a tenir per a la humanitat renunciar al projecte. I sabia que Paula tampoc ho oblidava. Ens havien educat per a dur-lo a terme, perquè tot isquera tal com estava acordat i pactat, perquè el gran secret d’Estat quedara resolt i formara part de la història de la humanitat: la colonització de la Lluna. No era cap misteri que la Terra estava morint-se a poc a poc, i que la situació en la qual vivien ja l’any 2035 erra irreparable: l’espècie humana estava en risc d’extinció. Tot i això, mai havia tingut clar si aquesta opció era la més justa ni la que em feia vertaderament feliç. Sí, els humans estaven en perill, però ens ho havíem buscat. Havíem acabat amb quasi totes les espècies animals, i havíem esgotat els meravellosos recursos que la mare Terra ens havia entregat, fent cas omís a les advertències dels científics i de les autoritats competents. Per aquesta raó, al meu subconscient rondava un pensament que mai m’abandonava: “Realment mereixem aquesta segona oportunitat a la Lluna?”.
Salva Andrés:
Les dues ens vam mirar amb un gest d’incertesa que impregnava els nostres rostres. Sabíem que a la Terra no ens quedava molt de temps, però també sabíem que si la humanitat colonitzava la Lluna, en un termini de temps més curt que llarg, acabaria ocorrent la mateixa situació que al nostre planeta natal. Aquest ritme de vida que manteníem els éssers humans, fruit de la globalització de les últimes dècades, no encaixava dins dels nostres ideals. Ens trobàvem dins d’un enorme conflicte: si prosseguíem amb el projecte al qual havíem dedicat gran part de les nostres vides posaríem en greu perill l’estabilitat de la Lluna. Paula no ho va poder suportar més i m’ho va confessar: No emplenar l’informe del viatge no va ser un accident. Es posà a plorar. Jo l’entenia perfectament. I mentre l’abraçava vaig contemplar aquella carta que romania sota la taula. La solució la teníem davant nostra. Li vaig dir que m’agafara la mà i, en veu alta, vaig llegir una vegada més aquella carta. Tot es va fer fosc. De sobte, una pereta es va encendre: ens trobàvem altra volta en el magatzem de records del meu subconscient. Paula estava molt desconcertada, i vaig explicar-li on estàvem. Les dues, vam entendre que la solució al nostre conflicte era aquest magatzem, ací podríem viatjar i modelar els meus records per a viure la vida que realment volíem viure. I sense pensar-ho dues vegades vam trencar aquella carta per quedar-nos allí eternament. Començava el viatge.
Maquetació: Javi Montañez
Narració dedicada a les persones majors i els treballadors de la residència Municipal de Cullera
#ReiLlegimEnValencià #ReiEnValencià