DUALITATS - AC FALLA REI EN JAUME I 2022 by AC Falla Rei en Jaume I

SOM, existim, retrobem-nos, VIVIM! Expressar sensacions, sentiments i a més de forma lírica...? És tot un repte, una gosadia! I..., una comissió fallera? Nosaltres, els valencians, els viscerals, ELS FALLERS! Els qui tenim de malnom tants i tants atributs paradoxals! Festa malversada? No, cavallers, no! Som Patrimoni Immaterial de la Humanitat! Sí, perquè de debò que ens ho mereixem. Fora tanta calúmnia, prou de tanta imatge de deixadesa, d’aprofitada avinentesa, de protesta pel benestar social... No, de cap ni una de les maneres! No! No som soroll: som Música! Després de tant de dol, de patiment, de tindre tot un treball, tot un somni amagat per no saber quan ni com... Tornarem a plantar!

Ara, hem de cridar i escampar ben fort: Que sí! Que sí! Que som comissió, som Falla, associació, som família i reunió! Tenim dins nostre un gran sentiment, una qualitat humana no perduda! Som i serem els qui trauen al carrer la vida i el quefer del poble, la crítica i la benvolença, la imatge i el sentiment, La gastronomia preservada i el caliu de la història estimada! Vosaltres, la Comissió Rei en Jaume I heu sabut esperar, heu sabut assaonar, com la resta de les Falles de Cullera, allò que de debò reafirma, renaix, impreca i identifica: la imatge del seny, la imatge del sentiment amb qualitat col·lectiva i com a manifest de bellesa d’una població, dolguda però no covarda, amb gana però sense fam! Perquè les Falles, les Falles anuncien una bona primavera... Si trobeu que pot ser excusa, ho sentim, Nosaltres, no tenim cap complex i sí, sí molt a viure i a demostrar amb dignitat que fem cultura! Res ni ningú, tret de la mort, allò només etern, podria parar-nos, podria negar-nos! Per això, estem i fem i vivim i estimem el dia, aqueix dia en què plantarem perquè som, sense treva ni cartró econòmic ni polític un poble de Falles... Fani C. R.

Edita AC Falla Rei en Jaume I Dipòsit legal V-3618-2018 Coordinació Salva Andrés Martín Correcció lingüística Salva Andrés Martín Claudia Parreño Adam Disseny, maquetació i portada Javi Montañez Fernández Coordinació de publicitats Salva Andrés Martín Impressió Blauverd impressors Tirada 250 exemplars Explicació de les falles Salva Andrés Martín Sainet Francisco Fernández Ruiz Poesies Salva Andrés Martín Fani Criado Ripoll Francisco Fernández Ruiz Il•lustracions Roberto Català Nácher (34) Javi Montañez Fernández (88) Tatiana Trujillo Zamora (136) Roxana Sandín Vidal (20)

Fotografies Joan Castelló Lli Fernando Navarro Marcos Col•laboradors literaris Arxiu de la comissió Junta Local Fallera de Cullera Agraïments Antonio Bolufer García Joan Castelló Lli Francisco Fernández Ruiz Xavi Tur Ortíz Col•laboracions literàries Susana Albert Martínez Salva Andrés Martin Núria Aparisi Montagud Antonio Bolufer García Sara Borrull Muñoz Begoña Camarena Reverte Joan Castelló Lli Quique Falcó González David Ferrer Sánchez J. Gabriel Figueres Hernández Virgínia Fita Bondía Benjamín Font Sapiña Isabel Galindo Renart Raúl Iznardo Giner Ramón Marí Bohigues Raúl Martínez Ruiz Laia Moncho Castelló Nacho Montagud Font Julio Monterrubio Fernández Àlex Morales Fernández Gwendoline Moya Cruz Claudia Parreño Adam Noemí Pérez Cerdà Nacho Romero Ferrer Toni Sancasto Pérez Clara Sanjuán Cambiazzo Juan Sapiña Calatayud

L’Associació Cultural Falla Rei en Jaume I agraeix la col•laboració de totes les persones i entitats que d’alguna manera han participat en la realització d’aquest llibret. Tanmateix, no s’identifica necessàriament amb les opinions, expressions i crítiques que apareixen a l’interior, declinant qualsevol responsabilitat.

Xarxes socials

Falla Rei en Jaume I

@fallareienjaumei

“Este llibret participa en els premis de les lletres falleres”. El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià.

Versió digital en valencià

El present llibret ha participat en el XXVI concurs de llibrets fallers organitzat per la Junta Local Fallera de Cullera sota el patrocini de l’Ajuntament de Cullera. Aquest llibret està adaptat a l’acord 31/2018 de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua pel qual s’aprova l’acord normatiu sobre algunes convencions ortogràfiques.

Dualitats

Portada En el present exercici s’ha volgut enllaçar, més si cap, la portada amb la temàtica i la maquetació interna del llibret, per això és necessari que, en primer lloc, s’explique la temàtica d’aquest. Entenem el concepte dualitat com la propietat o el caràcter del que és doble o conté dues naturaleses, dues substàncies o dos principis oposats però complementaris. Tradicionalment, aquest concepte s’ha representat amb el símbol taijitu, noció provinent de la filosofia xinesa i que gràficament s’ha dibuixat amb un cercle emplenat per dos peixos “Yin-Yang”, la part fosca representada pel Yin i la clara pel Yang. La línia que els separa és sinuosa representant l’equilibri dinàmic entre els dos conceptes i la seua contínua transformació. Els punts de diferent color simbolitzen la presència de cadascun dels dos conceptes a l’interior de l’altre. Així, en el centre de la portada es pot trobar un símbol taijitu, acabat amb la tècnica UVI, això no obstant, adaptat a la temàtica fallera, atés que s’ha emplenat cadascuna de les dues parts d’elements fallers: una falla, el centre de la nostra festa, i l’estampat d’un espolí, un dels vestits tradicionals. Dos elements que són complementaris, però al mateix temps es contraposen dins la nostra festa. A més, s’ha volgut transformar les cobertes del llibret en un gran símbol taijitu tradicional, amb l’ús dels dos colors principals d’aquest: el blanc i el negre. Per això s’hi pot observar la coberta davantera de color negre, la coberta de color blanc i el llom dividit amb els dos colors. Conjugant així la temàtica, amb el tema faller i l’estètica gràfica d’aquesta. Per últim, la tipografia seleccionada per al títol s’ha pensat a consciència perquè puga transmetre l’elegància que desprén el símbol central. La portada és obra de Javier Montañez Fernández, faller i membre de la delegació de cultura i de llibret de la nostra comissió. A més, aquest serà el quart any consecutiu que maquetarà el llibret de l’AC Falla Rei en Jaume I, realitzant tots ells també el disseny de la portada.

Fer o no fer...Llibret! Parafrasejant al mític personatge de William Shakespeare, Hamlet, en el seu mític soliloqui, però adaptant-ho a termes de llibreter faller: fer o no fer llibret? Aquesta és la qüestió. Després d’un complicat exercici on ens vam veure en l’obligatorietat de fer un llibret per tal de mantenir la flama cultural i fallera encesa, ens tornem a fer aquesta pregunta. La resposta, evidentment, la teniu a les vostres mans. Abans de tot, cal ser honestos per a afirmar-vos que aquest és el llibret que voldríem haver publicat l’any 2021 si tot hagués anat bé. Tanmateix, les conseqüències econòmiques de la pandèmia van truncar aquesta idea que no ha caigut com aigua en cistella. Amb algunes col·laboracions ja confirmades (i rebudes) ens vam veure obligats a executar un projecte més modest i deixar aparcat aquest llibret per a un altre exercici on les circumstàncies econòmiques foren més favorables. No volíem deixar escapar el potencial d’aquesta idea fent un llibret que s’haguera quedat a mitges. Per això mateix, després de quasi dos anys d’haver nascut la idea de Dualitats, a la delegació de llibret ens ompli d’orgull presentar aquest projecte. Un projecte que compta com leitmotiv la dualitat. El fet d’adaptar a termes fallers dues realitats contraposades, però que al mateix temps es complementen, ha estat un vertader repte que no ha estat gens fàcil de tirar endavant, no obstant això, amb l’esforç de fallers, col·laboradors i amics ho hem pogut fer. Un tema que ens ha donat molt de joc a l’hora d’analitzar diversos aspectes de la nostra festa, i també de l’element del qual pensem que és l’eix vertebrador de la nostra festa: la falla.

Pel que fa a la maquetació, s’han escollit els colors negre i blanc, propis del símbol taijitu, comunament conegut com el símbol del yin i el yang. L’ús d’aquesta paleta de colors dona coherència al missatge que volem transmetre, per això els trobareu barrejats, pàgina a pàgina, al llarg del llibret. Colors que també es conjuguen a les cobertes del llibret, ja comentades a l’apartat dedicat a la portada. La col·locació dels textos també està pensada en aquest sentit, ja que estan plantejats perquè continuen transmetent aquesta sensació de contraposició. A més, les tipografies usades s’han escollit per a aportar l’elegància que desprén el mateix símbol taijitu. Així mateix, la innovació més gran d’aquest projecte arriba de la mà de les col·laboracions literàries i la manera en la qual les hem volgut plasmar al llibret. Amb la idea de contraposar dos aspectes de tema faller, s’ha convidat als col·laboradors al fet que reflexionen i debaten sobre un tema, defensant cadascun d’ells una postura de la dualitat fallera de torn. D’aquesta manera, trobarem una lectura més àgil i atractiva en la qual podrem llegir els diferents arguments que plantegen els col·laboradors per tal de posicionar-nos cap a un costat o l’altre de la dualitat. A més, dins de l’apartat de les col·laboracions cal destacar-ne algunes més: el fantàstic repàs de Joan Castelló sobre falles que han tingut temàtiques de dualitats; els diferents poemes, lírics i satírics; les il·lustracions que doten al llibret d’un caràcter propi; els xicotets microrelats que concentren la lectura en unes poques línies i, no cal dir-ho, un fantàstic sainet de Francisco Fernández Ruiz, La finca dels singles, que un any més tenim l’orgull d’incloure al nostre llibret. Un llibret que, un any més, està enriquit per la diversitat en les tipologies dels seus textos i col·laboracions. Per últim, i en nom de tota la delegació de llibret, ens agradaria agrair públicament a totes aquelles persones que dins de la comissió donen suport cada any al llibret faller. Tant a les persones que participen amb els seus escrits, com als membres que ens ajuden amb les seues paraules d’ànim i afecte. També a tots els col·laboradors externs, per donar vida amb els seus escrits a les pàgines d’aquest llibret. Alguns d’ells ja formen part de la família d’aquest llibret. I com no, a l’empresa Blauverd Impressors pel seu tracte, comprensió i qualitat del seu treball. Però de qui no ens podem oblidar aquest any tan complicat, són dels col·laboradors econòmics, que amb la seua ajuda es converteixen en els principals responsables de l’edició d’aquest llibret. A tots, moltes gràcies. A l’inici llançava la pregunta shakespeariana fer o no fer llibret. La resposta és més que evident, i és que amb tot el conglomerat de persones que intervenen, i que el llibret és una de les principals eines de promoció lingüística que tenim les comissions falleres, seria impossible que la resposta fora negativa. Fer o no fer llibret? Ni ens ho plantejarem.

Sumari 1. DUALITATS MÀXIMES 12 Ser o no ser... Presidenta 14 Ser o no ser... Fallera Major 16 Ser o no ser... Fallera Major Infantil 18

2. SER O NO SER... COMISSIÓ 20 Junta Directiva 22 Comissió 24 Recompenses 25 Comissió Infantil 26 Recompenses Infantils 27 Records 28

3. DUALITATS DE FALLA 34 El yin i el yang que fan progressar les Falles (Joan Castelló) 36 Explicació de la falla gran 44 Explicació de la falla infantil 52 Falles grans (Salva Andrés) o falles infantils (Julio Monterrubio) 58 Artista emergent (Antonio Bolufer) o artista contrastat (Salva Andrés) 63 Qualitat (J. Gabriel Figueres) o quantitat (David Ferrer) 68 Estil innovador (Raül Iznardo) o estil clàssic (Juan Sapiña) 73 Falla nova (J. Gabriel Figueres) o falla ja plantada (Benjamín Sapiña) 78 Falla crítica (Ramón Marí) o falla solidària (Raúl Martínez) 83

4. DUALITATS FALLERES 88 Comissió gran (Nacho Romero) o comissió xicoteta (Susana Albert) 90 Faller amb càrrec (Noemí Pérez) o faller sense càrrec (Àlex Morales) 95 Faller de tot l’any (Clara Sanjuan) o faller de tres dies (Claudia Parreño) 100 Faller de poble (Isabel Galindo) o faller de València (Virginia Fita) 105 La festa de nit (Joana Moncho) o la festa de dia (Antonio Bolufer) 110 La plantà (Salva Andrés) o la cremà (Laia Moncho) 115 Premis (Begoña Camarena) o Ofrena (Gwendoline Moya) 120 Censar (Nacho Montagud) o no censar (Sara Borrull) 125 Mascletades (Toni Sancasto) o Despertades (Quique Falcó) 130 Qüestionaris de Dualitats 135

5. FER O NO FER... LITERATURA 136 Les Falles i la pell fina (Salva Andrés) 138 Crònica pandèmica fallera de Cullera (Salva Andrés) 142 Els canvis, sense cassalla (Salva Andrés) 144 La finca dels singles (Francisco Fernández) 146

6. DUALITATS SINÈRGIQUES 174 Guia comercial 174 Publicitats 175

Dualitats

Màximes

Ser o no ser...

Presidenta Ací estic un any més, falleres, fallers, col·laboradores i tota la gent que d’una manera o d’altra estan vinculats a la nostra comissió, saludant-vos en altres Falles atípiques, i al mateix temps molt emotives. SER o NO SER, portem ja dos anys esperant unes Falles. SERAN? Tots ho esperem i ho volem, tanmateix no sabem com les gaudirem a causa de la situació de crisi sanitària. NO SERAN? És una altra possibilitat esdevinguda per la pandèmia que estem vivint. Aleshores, haurem de mirar cap endavant, i lluitar per a mantenir-nos i SER. Com a presidenta, corren temps difícils en els quals he arribat a sentir-me un poc sola, llavors m’agradaria NO SER. Així mateix, la ment lluitadora que porte dins em fa pensar en les nostres falleres majors, Clara i Laia, que mereixen culminar el seu regnat d’una vegada, i que per descomptat, ja són història de la nostra comissió; en el nostre grup de sainet, que any rere any tornen a actuar i ens fan riure com si foren uns vertaders professionals; en la delegació de llibret, pels reconeixements rebuts a Cullera i a València en els últims anys; en la gent que ompli el casal per fer festa, cultura, treballar, ser solidaris, dinar, reunir-se... Tots aquests pensaments em fan SER positiva i arribats a aquest punt no puc pensar en NO SER, per això us convide a estar tots més units que mai per a intentar gaudir, en la mesura com siga possible, de les Falles. Ens esperen anys complicats, no obstant això, som fallers de cor i el nostre entusiasme ens farà que plantem, i celebrem unes Falles que quedaran en les nostres retines per sempre, ja que tenim unes ganes molt grans de veure les nostres falles plantades al carrer, i a més necessitem tornar a sentir eixe caliu fruit de compartir tots els actes i activitats amb els nostres amics i familiars. Amb la col·laboració de tots tot és possible i ho farem possible. Finalment, voldria agrair a tota la gent que en major o menor mesura fan que continuem la nostra vida com a comissió fallera: falleres, fallers i les nostres col·laboradores, tots han de SER comissió per continuar contagiant la nostra essència als més menuts; els comerços i empreses que col·laboren econòmicament en les nostres activitats, que han de SER suport; i als nostres artistes, que han de SER les persones que ens transmeten il·lusió. Tots som importants, i per això en aquesta pregunta SER o NO SER, la resposta l’hem de tenir molt clara: SER.

Gretel Prieto Vallet

Ser o no ser...

Fallera Major Un any més vos salude en possessió d’aquest càrrec que amb tant orgull represente, Fallera Major de la Falla Rei en Jaume I. Tres anys que m’han fet veure el món faller des d’una d’altra perspectiva. En aquest temps he hagut d’aprendre certs protocols per a alguns actes, sempre recolzada per la meua presidenta, Gretel. Actes en els quals vertaderament he gaudit del sentiment i el treball de tota eixa gent que es troba davant i darrere d’una falla. Mai oblidaré el dia de la meua Proclamació i molt menys el de la meua Presentació. Em faltava l’aire i em sobraven nervis. Ho recorde com si fos un somni, un somni que de moment no ha acabat. Així mateix, en ser Fallera Major descobreixes una segona família. Les màximes representants de la resta de comissions, a poc a poc, seran com les teues amigues. I no cal dir l’amistat que tenim ara després de quasi tres anys, després del que hem viscut i que som les que més entenem pel que hem passat. Eixos esmorzars, la vespra de cadascuna, eixos sorteigs del mig any faller, els nervis de la Crida, les ganes de la Gala Fallera, els sopars de Nadal. Però, sobretot, tots eixos actes que ens queden per viure i amb tantes ganes esperem; la planta, les albades, els premis, l’ofrena, la cremà… A més, no em puc oblidar de la meua xiqueta, Laia, que després d’aquests anys ja no és tan xiqueta. Una princesa amb la qual he compartit somni i sentiments i m’ha atorgat el plaer de conéixer la seua meravellosa família que m’ha tractat com un més i s’ha preocupat per mi en tot moment. Gràcies de tot cor. Espere haver cuidat del seu tresor igual de bé que ells de mi. Per a finalitzar, només em queda dir que ser Fallera Major és tot un honor, una experiència única i un privilegi. Vull agrair a la meua comissió el fet d’haver-me donat l’oportunitat un any més de representar tots els fallers i gaudir finalment del que representa aquest càrrec, si tot ens ho permet.

Clara Sanjuan Gretel PrietoCambiazzo Vallet

Ser o no ser...

Fallera Major Infantil Per tercer any consecutiu em torne a trobar ací, dirigint-vos unes paraules a tots vosaltres: falleres, fallers, col·laboradors i amics de la falla Rei en Jaume I. Després de tot el que hem viscut aquests darrers anys, tinc més ganes que mai de plantar la meua falleta i veure-la cremar. És un sentiment enfrontat perquè, d’una banda, vull viure tots els actes que em queden pendents de gaudir, però, d’altra banda, no vull que finalitze el meu somni: ser la màxima representant infantil. Supose que la meua Fallera Major, Clara, i la presi, Gretel, que han estat en tot moment al meu costat, deuen tindre uns sentiments oposats semblants als meus. Des de xicoteta havia posat tantes esperances en complir aquesta il·lusió que voldria que durara més temps, tanmateix al mateix temps tinc moltes ganes de tornar a posar-me el vestit de valenciana, eixir al carrer amb la música, sentir el soroll dels coets i l’oloreta de pólvora que deixen les mascletades en l’aire tot el dia. Que ocórrega tot açò significarà que arribarà el dia de Sant Josep, es cremarà la falla i finalitzaré la meua etapa com a Fallera Major Infantil. I per més contradictori que semble, tinc ganes de sentir la pena i la tristesa que suposa donar-te compte de com de meravelloses que han sigut les Falles que finalitzen, quan veus les flames creixent i va convertint-se tot en cendra. Així que, si tot va bé, sols us demane que m’acompanyeu en aquest any i que ho gaudiu tant, tant, tant…, que quan s’alcen les flames i el foc, igual que jo, us adoneu de com de fantàstics, intensos i espectaculars han sigut els dies de Falles que acabarem de passar i sols pugueu dir: Visca la Falla Rei en Jaume I.

Laia Mahiques Gretel PrietoBarbero Vallet

Ser o no ser... Comissió

Si Hamlet fora faller Si Hamlet fora faller de la meua comissió, li plantejaria un problema: Si ser o no ser faller. Eixa seria la qüestió, perquè ara tinc un dilema. Quan estava en quarantena em tiraren al carrer i si no trobe faena, sentint-ho i amb molta pena, deixaré de ser faller. Durant el confinament tantes coses m’han passat, que he menjat com un salvatge i no em puc posar el trage pels quilos que m’he engreixat. Si abans era un figurí, ara estic fet un tonell, perquè quan tinc apetit menge com un descosit per tal d’omplir el budell.

Si un trage no em puc comprar, perquè costa un dineral..., com pagaré jo la quota que tots paguen al casal? I si no pague la quota, com els fallers de la falla, supose, com és normal, que ja no aniria al casal ni a prendre’m una cassalla. Si abans, anar al casal, era festa i diversió, ara ens han fet la punyeta, perquè anar amb mascareta m’ha fet perdre la il·lusió. Són tants els dubtes que tinc, que jo ja no sé què fer, tinc tan mala economia, que em pregunte cada dia: si vull o no ser faller. Francisco Fernández Ruiz

Ja no m’entra el pantaló, el jupetí l’he esclafit, i quan em pose la faixa, com la panxa no rebaixa, no estic gens afavorit.

Junta Directiva AREA ADMINISTRATIVA Presidenta Gretel Prieto Vallet Secretaria Susana Albert Martínez Vicesecretaria Isabel Galindo Renart Delegada de Junta Local Fallera Susana Albert Martínez Delegat de censos i recompenses Quique Falcó González Bibliotecària-arxivera Begoña Benedito Berges

AREA ECONÒMICA Vicepresidenta 1a Marian Escolà Montagud Tresorer Quique Falcó González Vicetresorera Isabel Galindo Renart Comptador José Luis Carles Tamarit Delegada de rifes i sortejos Joana Moncho Castelló Delegada de loteries Carolina Pedrós Pelegrí Delegades de fallers d’honor Thais Gorgonio Bonet Patricia Monzonís Font Delegades d’indumentària fallera Laia Moncho Castelló Joana Moncho Castelló

AREA FALLERA Vicepresidenta 2a Estefania Garrigós Carbó Delegada d’actes oficials Estefania Garrigós Carbó Delegada d’igualtat Alexandra Pastor Blasco Delegada de cadets Isabel Galindo Renart Delegació d’infantils Susana Albert Martínez Estefania Garrigós Carbó África Maire Gómez Agueda Ruiz Garcia Maria Jesús Viel Cuenca Delegada de dones col•laboradores Maria Jesús Viel Cuenca Delegats de la setmana fallera Estefania Garrigós Carbó Javier Jiménez Sapiña

AREA D’INFRAESTRUCTURES Vicepresident 4t Antonio Bolufer Garcia Delegació de falla Salva Andrés Martín Antonio Bolufer Garcia Delegació de la plantà Carlos Blasco Todosantos Javier Juan Galindo Hugo Maire Gómez Sergio Sevilla Blanco Delegats de la cremà Toni Colom Simó Alejandro Galindo Renart Juanjo Nicolau Bonet Barraquer Javier Jiménez Sapiña Delegada de sostenibilitat Begoña Benedito Berges

AREA CULTURAL Vicepresident 3r Salva Andrés Martín Delegació de llibret Salva Andrés Martín Antonio Bolufer García Javier Montañez Fernández Claudia Parreño Adam Delegació de la promoció del valencià Salva Andrés Martín Isabel Galindo Renart Nacho Montagud Font Javi Montañez Fernández Nuria Moscardó Prieto Claudia Parreño Adam Gretel Prieto Vallet Clara Sanjuan Cambiazzo Delegada de sainet Estefania Garrigós Carbó Delegació de xarxes socials Javi Montañez Fernández Clara Sanjuan Cambiazzo

AREA FESTIVA Vicepresident 5é Francisco Mahiques Vicente Delegació de festes Alexandra Pastor Blasco Maria Ribera Sanjuan Clara Sanjuan Cambiazzo Delegat de música i so Javi Montañez Fernández Delegada d’esports Sara Borrull Muñoz Delegat dels músics José Luis Carles Tamarit Delegades de disfresses Maria Ribera Sanjuan Clara Sanjuan Cambiazzo

Comissió Susana Albert Martínez Salva Andrés Martín Valeria Altur Lobera Maria Ángel Osa Andrés Aragó Martínez Vanesa Aranda Rionegro Laura Barbero Fenollar Begoña Benedito Berges Carlos Blasco Todosantos J. Carlos Bolufer Culebras Antonio Bolufer Garcia Sara Borrull Muñoz Julia Bou Galindo Hugo Bou Martínez Ian Cano Viel Elies Carbó Sampedro Víctor Carles Albert Jose Luis Carles Tamarit Pere Cazador Alapont Pedro Cazador Pellicer Laura Colom Álvarez Antonio Colom Simó Martina Creus Palomares Javier Crespo Subiela Marian Escolà Montagud Vicente Escrivà Jiménez Christian Fabra Aguado Emma Falcó Escrivà Enrique Falcó González Marta Fariza López Meredith Figueres Monzonís Carla Franco González Alejandro Galindo Renart Isabel Galindo Renart Mariló Galindo Ruiz Kevin Garcia Costa Estefanía Garrigós Carbó Sonia Garrigós Grau Thais Gorgonio Bonet Noemi Grau Bisbal Maria Grau Sala Rebeca Ibor Simón Rocky Illana Beltrán Sergi Ivanoff Crespo Boris Ivanoff Morro Javier Jiménez Artés Javier Jiménez Sapiña Javi Juan Galindo Elisabeth López Sancho Adriàn Mahiques Garrigós Francisco Mahiques Vicente Sergio Mahiques Vicente Àfrica Maire Gómez Hugo Maire Gómez Fernando Martínez Romero Ainhoa Mengual Ivars Nacho Montagud Font Laia Moncho Castelló Joana Moncho Castelló Javier Montañez Fernández Patricia Monzonís Font Alba Moscardó Prieto Carlos Moscardó Prieto Núria Moscardó Prieto Antonio Muñoz Muñoz Juanjo Nicolau Bonet Raquel Olivert Beltran Marcos Olivert Milán Claudia Parreño Adam Alexandra Pastor Blasco Damian Pastor Blasco Carolina Pedrós Pelegrí Carla Piris Torres Laura Prieto Sapiña Gretel Prieto Vallet Lara Ramos Gimeno Daniela Reduán González Pilar Renart Andres Julián Renart Andrés Julián Renart Cerveró Maria Ribera Sanjuan Águeda Ruiz Garcia Clara Sanjuan Cambiazzo Jorge Sanz Ros Arman Sargsyan Sergio Sevilla Blanco Norberto Vallet Sapiña Desa Vicente Alonso Maria Jesús Viel Cuenca

Grup de dones col·laboradores Pilar Andrés Guardiola Rosita Aguado Pérez Eva Alapont Arlandis Pilar Alapont Asensio Paqui Aragó Tomás Silvia Aragó Tomás Mari Carmen Aragó Tomás Carol Blanco Zambrana Pepita Colom Beltrán Yolanda Cerveró Tamarit Maria Jesús Fuster Martínez Olivia Galindo Renart Isabel Gómez Chornet Carmen Grau Borràs Luisa López Osa Pepita Sapiña Sapiña Susana Todosantos Alapont Raquel Torres Font

Recompenses BUNYOL D’ARGENT

CULLERA D’ARGENT

Andrés Aragó Martínez (2020)

Hugo Bou Martñinez (2020)

Fernando Martínez Romero (2020)

Maria Ribera Sanjuan (2020)

Andrés Aragó Martínez (2021)

Clara Sanjuan Cambiazzo (2020)

Fernando Martínez Romero (2021)

Javier Jiménez Sapiña (2021)

Clara Sanjuan Cambiazzo (2021)

Alexandra Pastor Blasco (2021)

Javier Jiménez Sapiña (2022)

Desa Vicente Alonso (2021)

Javier Montañez Fernández (2022)

Meredith Figueres Monzonís (2022)

Alexandra Pastor Blasco (2022)

Kevin Jesús García Costa (2022)

Desa Vicente Alonso (2022)

Javier Montañez Fernández (2022)

BUNYOL D’OR

CULLERA D’OR

Salva Andrés Martín (2020)

Antonio Bolufer Garcia (2020)

Boris Ivanoff Morro (2020)

Clàudia Parreño Adam (2021)

Antonio Bolufer García (2022)

Hugo Bou Martínez (2022) Sergio Mahiques Vicente (2022) María Ribera Sanjuán (2022)

BUNYOL D’ OR AMB FULLES DE LLORER

CULLERA D’ OR AMB FULLES DE LLORER

Isabel Galindo Renart (2020)

Nacho Montagut Font (2020)

Patrícia Monzonís Font (2020)

Laia Moncho Castelló (2021)

Begoña Benedito Berges (2022)

Thais Gorgonio Bonet (2022)

María Grau Sala (2022)

BUNYOL D’ OR AMB FULLES DE LLORER

CULLERA D’ OR AMB FULLES DE LLORER

I BRILLANTS

Águeda Ruiz Garcia (2021)

Comissió Infantil Laia Bosch Grau Oliver Aguilar Ortiz Pau Blasco Todosantos Javi Bolufer Renart Erik Bolufer Renart Sara Bolufer Renart Joan Camarasa Galindo Leyre Carles Albert Neus Cazador Alapont Lucas Climent Tribaldos Iker Colom Tomás Alfredo Costa Bañuls Maria Costa Bañuls Amanda Del Olmo Olivert Thiago Del Olmo Olivert Paula Escrihuela Ibor Alejandro Ferrándiz Jiménez Arianne Ferrando Ruiz Nuray Ferrando Ruiz Mar Figueres Monzonís Virginia Galindo Ruiz Claudia Garrigós Ruano Raül Gregori Chofre Paula Heredia Rubio Elena Hovhannisyan Erik Hovhannisyan Xavi Ivanoff Crespo Carla Lorente Pedrós Laia Mahiques Barbero Valeria Mahiques Garrigós Aitana Mena Badia Marc Nicolau Benedito Atenea Olivert Viel Indira Olivert Viel Izan Pastor Aranda Àngels Pedrós Ferrer Sara Pellicer Cordell Noa Piris Torres Aleix Reduán González Martin Renart Boquera Mar Renart Cerveró Andrea Rico Vicente Maria del Valle Santos Aguilar Aitana Sanz Monzonís Lucia Sevilla Blanco Laura Zapatel Dasca

Recompenses DISTINTIU D’ARGENT

CULLERA D’ARGENT

Laia Mahiques Barbero (2020)

Oliver Aguilar Ortiz (2021)

Pau Blasco Todosantos (2021)

Maria Costa Bañuls (2021)

Amanda del Olmo Olivert (2021)

Thiago del Olmo Olivert (2021)

Nuray Ferrando Ruiz (2021)

Izan Pastor Aranda (2021)

Andrea Rico Vicente (2021)

Alfredo Costa Bañuls (2022)

Martín Renart Boquera (2022)

Laura Zapatel Dasca (2022)

DISTINTIU D’OR

CULLERA D’OR

Joan Camarasa Galindo (2020)

Leyre Carles Albert (2020)

Neus Cazador Alapont (2020)

Alejandro Ferrándiz Jiménez (2020)

Mar Figueres Monzonís (2020)

Xavi Ivanoff Crespo (2020)

Carla Lorente Pedrós (2020)

Valèria Mahiques Garrigós (2021)

Indira Olivert Viel (2022)

Aleix Reduán González (2022)

Ian Cano Viel (2022)

Records

Quart premi al Millor Llibret de Falla 28é Premi al libret atorgat per la Generalitat Finalistes Premi Murta i Premi Bernat i Baldoví de les Lletres Falleres

D U A L I T A T S 34

DE FALLA

que fan pr

s El e l l a f

el yan i n yi

r es s a r l e s

Joan Castelló Lli - Periodista i membre de l’ADEF El taoisme atribueix l’origen i desenvolupament de l’univers a la interacció de dues forces oposades i complementàries alhora: el yin, és l’element femení, la terra, la foscor, la passivitat i l’absorció; el yang és l’element masculí, el cel, la llum, l’activitat, la penetració. Al llarg dels segles, la combinació o confrontació del yin i el yang ha fet possible l’existència i evolució de la vida, ja que la interacció dels dos elements permet aconseguir un equilibri harmònic, encara que sempre sorgeixen tensions que posen a prova l’estabilitat. Sorgides en el segle XIX com composicions satíriques, les falles van haver de fer front des de molt prompte al seu yin-yang particular: fer front a l’autoritat municipal que intentava domesticar la crítica fallera amb impostos i taxes o mantenir-se fidels a la crítica sarcàstica, tant social com política. Un segle i mig després no sabria dir quina de les dues parts ha guanyat amb tantes falles amb crítica blanca que hi ha per tot arreu. A principis del segle XXI, l’artista cullerà José Lafarga va plantejar en Bin bang faller (Cadis-Dénia, 2006) eixa dualitat de forces com una explosió primigènia que va consagrar el personalisme i els aires de grandesa d’una festa en expansió sense límits. L’evolució del món no s’entén sense la confrontació de blocs ideològics. Al llarg del segle XX, els Estats Units i l’URSS van dividir el món en dos blocs (països capitalistes/països comunistes) amb organitzacions militars pròpies (l’OTAN i el Pacte de Varsòvia) i van portar la tensió política fins a límits insospitats, pròxims a una tercera guerra mundial. 36

El dia d’abans, falla Convent Jerusalem - Matemàtic Marzal 1986, de l’artista Julio Monterrubio. Arxiu: J.Castelló.

Aquesta divisió en dos blocs va quedar plasmada en El dia d’abans (Convent de Jerusalem, 1986). En aquesta falla, Julio Monterrubio va plantejar l’enfrontament entre els Estats Units i l’URSS en la denominada crisi dels míssils. Ronald Reagan (caracteritzat com un cowboy amb llaç de corda en una mà) i Mijail Gorbatxov (de cosac i armat amb una falç i un martell), muntats en sengles saures prehistòrics, lluitaven pel control de l’armament nuclear (la guerra de les galàxies), tenint com a fons un volcà (el mateix planeta Terra) a punt d’explotar. En un món cada vegada més confrontat no caben les mitges tintes. Ho veiem tot com a blanc o negre, com a bo o dolent, sense deixar espai als matisos. En una perspectiva audiovisual, associem tot allò que és vell i antiquat amb el blanc i negre (pel·lícules de cinema, les fotografies o de les primeres emissions televisives), mentre que tot el que considerem nou i modern ho associem al color. El cinema ha sigut el protagonista de falles llegendàries com Ací és Hollywood, de Miguel Santauelalia Núñez (Na Jordana, 1995), un homenatge a les grans figures del cinema en blanc i negre com Charlot, El prim i el gras, Rita Hayworth, Errol Flynn o Marlene Dietrich, entre altres; o com Oh la la. C’est magnifique, de José Lafarga (Sueca-Literat Azorín, 2012), amb els busts en blanc i negre d’Humphrey Bogart i Ingrid Bergman en la mítica pel·lícula Casablanca. Un estudi del Centre Superior d’investigacions Científiques (CSIC) conclou que la polarització ideològica a Espanya és entre dues i tres vegades major que l’existent en altres països. L’exemple més paradigmàtic de l’última dècada ha sigut la confrontació entre espanyolistes i independentistes, entre constitucionalistes i populistes. 37

Batalla de colors, falla Malva-rosa - Ponz - Cavite 2010, de l’artista Vicent Martínez Aparici. Arxiu: Joan Castelló

Eixes dues Espanyes enfrontades per la política estaven representades en La batalla de colors, de Vicente Martínez Aparici (Malva-rosa, 2010), amb un soldat pintat en blanc i negre com a figura central, en una proposta en la qual es defensava que no havia d’existir cap color (blau o roig) “pel qual matar o morir”. Eixa Espanya visceral estava representada també en Enguany amb Ñ, de Vicente Llácer i Alejandro Santaeulalia (Na Jordana, 2008) amb tradicions que divideixen a la gent en dos bàndols, com els bous, la Setmana Santa o el llançament i mort d’animals en festejos populars. La política és l’art de gestionar els interessos de la societat a través de la negociació, l’acord i el consens, unes paraules desacreditades en l’actualitat, en un moment en el qual preval la imposició i el fet de desacreditar a l’adversari. Un exemple paradigmàtic és La Comoditat Valenciana, d’Agustín Villanueva (Na Jordana, 1988), on el rei en Jaume contemplava, en semblant d’indignació, les múltiples divisions entre els valencians, de dretes o esquerres, nacionalistes o centralistes, que ens fan perdre el tren del progrés. En Gats i gossos (miaulets i gosiflers), de José Pascual Ibáñez Pepet (Convent Jerusalem, 1987), estaven representades les dues versions del valencianisme polític, la regionalista i la nacionalista, encarnades per als maulets (els llauradors partidaris de l’arxiduc Carles d’Àustria que prometia defensar els furs de València en la guerra de Successió espanyola, 1701-1713) i els botiflers (els nobles i el clero partidaris de Felip V, el rei Borbó que personificava l’estat centralista i que finalment va abolir els drets històrics dels valencians). En les primeres dècades del segle XXI, la immigració s’ha convertit en un dels principals problemes socials al qual s’enfronten els països desenvolupats. Desenes de milers de ciutadans que fugen cada any de guerres tribals i religioses, de la misèria i de la fam han de patir, a més, l’estigma de la xenofòbia, quan els desaprensius els criden en to despectiu “moro” o “negre”.

De la festa, la vespra, falla Plaça de Na Jordana 1997, de l’artista Miguel Santaeulalia Núñez. Arxiu: Joan Castelló.

Com a exemples de reconciliació intercultural podem citar dues falles de Miguel Santauelalia Núñez: Moros i cristians (Espartero-Ramón i Cajal, 1985), que realitzava una exaltació de les tradicions àrabs quan tot allò que procedia d’Orient encara no era vist com un perill; i De la festa, la vespra (Na Jordana, 1997), amb els dos protagonistes, Tomeu (el cristià) i Tarek (el moro), brindant perquè la festa servisca d’unió entre tots. La vida quotidiana no s’escapa a eixa dicotomia que sistemàticament apareix en tots els aspectes de la vida. Qui no ha hagut de respondre quan era un xiquet a la inquisitiva pregunta la teua, a qui vols més, al pare o a la mare? Com a falla representativa d’aquest posicionament citarem Natura Mare, de José Latorre i Gabriel Sanz (Na Jordana, 2003), la gran mare que tot ho perdona, inclosos els funestos comportaments dels humans que, amb la contaminació i la desforestació, estan acabant amb l’ecosistema que dona vida a la humanitat. I si de triar es tracta, els joves també s’han enfrontat, generació rere generació, a un altre dilema que condicionarà la seua vida futura: estudies o treballes? És la temàtica de La quixotada de la revàlida, de Vicente Tortosa Biosca (Avinguda de l’Oest, 1962), un dur examen sobre els coneixements adquirits en el batxillerat i en el qual els estudiants havien de passar per la guillotina d’un sever tribunal. Entre els aficionats a la música també hi ha confrontació entre els nous ritmes i la música clàssica, i en moltes ocasions ens obliguen a triar entre Mozart o Beethoven, o entre els Beatles i els Rolling Stone, com si no fora possible estimar tota mena de músiques. A Cullera eixa rivalitat està present entre els seguidors de les dues bandes de música: o eres de l’Ateneu o eres de Santa Cecilia, i si eres d’una banda, eres enemic irreconciliable de l’altra. 39

I want to be freak, falla Plaça de Na Jordana 2007, de l’artista Vicent Llacer. Arxiu: Joan Castelló.

Com a exemples podem citar Fidel...io a les falles, d’Alberto Rajadell (Cuba-Buenos Aires, 2001), una paròdia en la qual els títols d’òperes de compositors com Beethoven, Verdi o Wagner es reconvertien en un pretext per a denunciar escàndols polítics, socials o relacionats amb la festa fallera. Més incisiva va ser Tocata e fuga Opus 43, de Miguel Santaeulalia Núñez (Na Jordana, 1996), una falla en la qual els polítics, sota l’atenta mirada de Mozart, els Beatles o Louis Armstrong, es convertien en els personatges d’una òpera bufa. Si hem de triar entre la variada oferta de falles musicals, podem optar entre I want to be freak, de Vicente Llácer (Na Jordana, 2007), amb Michael Jackson pilotant el dirigible de la moda frikie, o entre All you need is love (Plaza del Pilar, 2002), en la qual Julio Monterrubio, amb la col·laboració del seu fill Julio Sergio, ens va demostrar, com abans ho van fer els Beatles, que és amor el que necessitem per a aconseguir un món més just i comprensiu. Si el que ens agrada és la música màkina, el new age o el acid house que van donar origen a la ruta del Bakalao, un cadafal de referència és Exta falla sí, de Pasky Roda (Llanterna-Na Rovella-Avinguda de l’Oest, 2021), un homenatge a la moguda valenciana i a un dels seus discjòqueis més emblemàtic, Ximo Bayo. El futbol no es viuria amb tanta passió sense la rivalitat entre grans equips, com el València CF i el Levante UD, el Barça i el Reial Madrid, el Manchester United i el Manchester City o entre el River Plate i el Boca Júniors argentins. Entre les falles que han tractat la temàtica del futbol podem citar El lleó de Mestalla (Plaza de Canalejas, 1925 i Reina-Pau-Sant Vicent, 2019), i Merengues i granotes, de Manuel Viguer (José Antonio-Duc de Calàbria, 1960).

Notes infernals, falla Fèlix Pizcueta - Ciril Amorós1958, de l’artista Pasqual Carrasquer. Arxiu: Joan Castelló.

En una educació tradicional, el dia ha sigut sempre la part positiva de l’existència humana, dedicada al treball, la família i l’oci ben entés, mentre que la nit s’ha associat al costat fosc de l’ésser humà: gent del mal viure, prostitució, delinqüència, drogues, inseguretat ciutadana, alcoholisme, decadència i perversió. Des d’una òptica ultraconservadora i intransigent, la nit ha servit de pretext per a demonitzar a col·lectius socials com els homosexuals, que durant dècades no han pogut exterioritzar lliurement la seua identitat sexual i han hagut de viure-la amb nocturnitat, en bars d’ambient que eren la versió actualitzada d’uns guetos on homosexuals, lesbianes i transsexuals podien mostrar-se tal com eren. Una de les falles més representatives d’aquesta temàtica és La nit, realitzada en 1967 per Salvador Debón en la plaça del Pilar. Per a la posada en escena, el mestre recorre a tres icones clàssiques de la vida nocturna: un vell quinqué ja en desús, el gat miolant (ja se sap que a la nit tots els gats són negres) i el mussol amb els ulls ben oberts per a veure el que passa en la foscor. Des d’un punt de vists religiós, després de la vida terrenal l’ànima va al cel o a l’infern, depenent de si ha sigut una persona justa, honrada, solidària i responsable o si, per contra, ha sigut una persona injusta, deshonrada, insolidària i irresponsable. En definitiva, si has fet el bé, entres en la glòria, i si has fet el mal vas directe als abismes de l’avern. De falles que parlen de l’infern podem citar com a més destacades Notes infernals, de Pasqual Carrasquer (Félix Pizcueta-Ciril Amorós, 1958); L’infern, d’Àngel Azpeitia (Exposició-Misser Mascó, 1969); i L’infern, de José Puche Hernández (Sant Vicent-Falangista Esteve, 1975). Del cel, les més destacades són Glòria, de Manuel Martín López (Convent de Jerusalem, 1981); i El seté cel, de José Carrero Melián (Blanqueries, 1986). I com a prototip de falla que parla d’aquests dos mons antagònics citarem a Glòries i inferns, de Joaquín Esteve Mares (Avinguda de Burjassot-Pare Carbonell, 1994). 41

Fora de la llei, falla Plaça del Pilar 1996, de l’artista Julio Monterrubio. Arxiu: Joan Castelló.

De discriminacions racials, invasions de territoris i imposicions de noves normatives alienes als natius parlen aquelles falles en les quals els protagonistes són els indis (els perdedors, malgrat ser els habitants originaris de les terres del llunyà Oest americà) i els vaquers (els invasors, els que venen de fora). Algunes falles d’aquesta temàtica són Salvatjades, d’Alfredo Ruiz (Trinitat-Alboraia, 1970); Fent l’indi, de José Pascual Ibáñez Pepet (Convent de Jerusalem, 1974); i Fora de la llei, de Julio Monterrubio (Plaça del Pilar, 1996). En falles, la dicotomia entre el clàssic i l’innovador es remunta a les albors mateixes de la festa. Entre els quals van buscar nous camins podem destacar a Ricardo Rubert, que ja va deixar marcada la seua empremta amb Bifront (plaça de la Mercé, 1957), una composició amb una mateixa rematada amb dues cares similars, la d’una valenciana que per un comunicat plorava i per l’altra reia per les coses bones i dolentes que existien en les falles. En Parotets i marotetes (Plaza del Mercat Central, 1969), Vicente Luna ens proposava triar entre la vida plaent del consum o la que propugnava el moviment hippy, i per a això recorria a les premisses de l’art psicodèlic i surrealista mitjançant un pitxer foradat en cinc nínxols que recreaven la percepció sensorial a partir d’al·lucinants composicions fantàstiques i postsurrealistes. Una altra falla que es basava en la dualitat és València: Pel davant... i pel darrere (Na Jordana, 1987), amb la qual Miguel Santaeulalia Núñez va confrontar la ciutat que s’adorm en els seus propis llorers, la que acumula problemes i fòbies que li impedeixen avançar..., i la ciutat moderna que, arrelada en la cultura mediterrània, es presenta activa i seductora.

Això diu que era, falla Plaça del Pilar 1998, de l’artista Julio Monterrubio. Arxiu: Joan Castelló.

I parlant de falles no podíem concloure aquest treball sense esmentar la controvèrsia entre els partidaris de potenciar la falla com a monument front aquells que volen donar més rellevància als aspectes més frívolament festius: discomòbil i menjar i beure. Una de les primeres falles que va abordar aquesta temàtica va ser Fer festa dia i nit, d’Enrique Vidal Moreno (Plaza de la Santa Creu, 1944), amb el pacient ciutadà al qual no deixaven dormir les despertess i les revetles. Molt més corrosiva va ser la proposta Sa Majestat La festa, de Vicente Lorenzo (Na Jordana, 1985), un reflex de l’esforç faraònic de les comissions per a recaptar ingressos i de la necessitat d’una renovació estètica dels monuments. Més dolça i encaramel·lada va resultar Això diu que era, de Julio Monterrubio (Plaça del Pilar, 1998), amb una bella dorment valenciana que espera que els fallers i els artistes la desperten perquè els preus i l’escassa col·laboració veïnal han convertit les falles en una festa impossible. A aquesta letal dicotomia s’enfronten cada any les falleres i els fallers de la comissió de Rei en Jaume I: les falleres, quan han de decidir si es pentinen dos monyos o un per al vestit de llauradora, i els fallers quan han d’elegir entre el vestit de saragüells o el torrentí. Quin dilema, mare!

p l x i E cac

a gr a n all

e l d a f ió

CULLERA EN FUTUR O EN PASSAT? VAJA DUALITAT!

ARTISTA FALLER Xavi Tur Ortiz GUIÓ I CRÍTICA Salva Andrés Martín SECCIÓ Primera

Lema espa/ecial Si Sevilla té un color especial, nosaltres som més valents: Cullera té un futur espacial! “Ma” que ens hem quedat contents!

Cullera té un futur espacial Visitants i membres del jurat, Cullera té un futur espacial, mireu com ha evolucionat... A bé o a mal haurà canviat? Amb tot açò de la pandèmia, molt les coses s’han variat, i adaptant-les amb paciència, la critica no s’ha desfasat!

Observatori consistorial Des del seu observatori, van controlant la ciutat, fent obres i rebomboris, però l’atur no han abaixat! Les obres, un gran mareig, tot el poble han plenat! I els fallers del Passeig... Per poc quasi no han plantat! Fan un fum d’extravagàncies, per al poble així adequar, compliran les exigències? O a la Lluna haurem d’anar?

Estacionament espacial

Gossa Laika-gat

Aparcar s’ha complicat però tranquils, no patiu, l’alcalde un pla ha traçat... Aneu a l’altra part del riu!

Hi ha coses que no canvien, per molt que posen pipicans, i és que els gossets defequen... Allà on volen els humans!

Al futur aquest obstacle, no s’haurà vist superat, i la nau, sense un miracle... l’aparcarem al terrat!

No cal que ens enganyem, la culpa no és de l’animal, sinó dels qui els passegem... Deixant la merda de regal!

Anell ciclista

Odissea del ciberespai

Ja funciona el carril bici, quina llanda ens han donat! Traçar-lo fou un suplici... Quatre cops ja l’han pintat!

Pels viciats a les tecnologies, uns missatges han pintat, per creuar segurs les vies... Quasi a més d’un han xafat!

Les Bee en funcionament, ni dos anys ens han durat, algunes, lamentablement, al fons del riu han acabat!

No em sigues tant monot! i mira abans de creuar, alguns carrers sobretot... Semblen el Rally Dakar! 47

Invasió alienígena La Covid-19 està a Cullera, ja dos anys de vacances, desfent la festa fallera... tancant-nos en les cases! Com a l’estiu els turistes, pocs diners ens ha deixat, i passejant gaudint les vistes, més de quatre ha infectat. I en les festes de Nadal, Òmicron la va fer grossa, gràcies a gent poc cordial, irresponsable i capriciosa.

Protagonisme desorbitat Fins quan fa una paella, mai perd l’oportunitat, de fer-se una foto amb ella: i penjar-la a l’Instagram! Té un grapat de seguidors, que l’aplaudeixen fidelment, i tindria i tot admiradors... si en directe es tira un pet! Com a influencer li convenia, i la seua imatge ha millorat, un viatge, potser a Turquia... I li ha crescut el pentinat!

Planetari faller També el futur dels premis, a l’escena hem satiritzat, serà tot un compromís.... Ja no esperem ni al jurat! Órbites de primera, de segona i d’especial, van girant les comissions, al voltant la junta local! Veurem si som nosaltres, els qui eixim ben escaldats! I les comissions i artistes... Ens deixen desorbitats!

Òrbita especial Passeig-Mercat Banyuls i Ruiz, amb noves tendències, evitaran al Passeig, més penitències? Sant Antoni de la Mar Erik d’aniversari seduirà al jurat... Amb altre tema un poc desfasat? La Taüt Arrasarà Llongo en la Taüt? o serà un altre any perdut? Raval de Sant Agustí Amb París Toni Pérez evita caixons, respireu tranquils, no és any d’eleccions!

Òrbita primera

Òrbita segona

Del Port Erik al Port es posa a jugar, tindrà purpurina per a guanyar?

El Canet De cine amb Toni s’ho volen passar, Veurem si la pel·lícula és de plorar!

La Bega L’animalada és plantar a primera... Bayona amb pressupost: l’èxit s’espera.

Xúquer Xavi la sostenibilitat vol defensar, Vorem si del Xúquer van A fer la mar!

Plaça Mongrell Fent l’indi en primera debuta Noel, rascaran pòdium els del Mongrell?

Av. País Valencià Fede i el País han desitjat, No ser els últims classificats!

El Raconet Per a Simó, una gran temptació, la de no aconseguir, l’última posició.

Bulevar Simó tots els anys és la seua Afrodita, primers o últims, no falla a la cita.

Plaça d’Espanya Mauri amb Àfrica a Cullera s’estrena... Serà capaç de guanyar a primera?

Plaça Alboraia Erik una de por els vol plantar, tindran el malson de no guanyar?

Rei en Jaume I Amb Xavi no sabem com quedarem... I vist el futur... Almenys ens riurem!

Faro Mar Amb Fede este any s’hi van a estranar... vorem si tan lluny podrem anar! 51

fa n t i l

xplicaci

a in

a l fall e d ó

BATALLA DE DUALITATS!

ARTISTA FALLER Jorge Gil Sapiña GUIÓ I CRÍTICA Salva Andrés Martín SECCIÓ Primera

Valentia Sols amb molta valentia, del naufragi escaparem, per contar-ho algun dia, a la falleta que plantarem!

Intel·ligència És de vital importància, tindre un poc de cervellet, i emprar la intel·ligència, per a salvar-se del polpet.

Batalla de dualitats Les xiques són guerreres, i tenen moltes qualitats, per fer front als problemes, que a la vida venen donats. A poc a poc descobrirem, en un naufragi accidentat, aquelles que emprarem, per a tirar endavant. La lluita serà complicada, prepareu totes les espases i demostreu altra vegada, que les xiques són capaces!

Perseverança Qui segueix l’aconsegueix, mai no deixes de lluitar! La xiqueta persegueix... Enviar al polp a fer la mar!

Companyonia Posada la doble disfressa, pensen al polp espantar, canviant la seua aparença... però fan més riure que plorar!

Avarícia Esta gavina avariciosa, el menjar no vol compartir, ja veureu com es fa grossa... Com Sangonereta vol morir!

Enveja L’altra gavina té enveja, ja que no té prou menjar, sols té peresa i es queixa... Que mai té ganes de caçar!

Astúcia Cal no deixar-se enganyar, aquest polp és molt llest! Que no ens la vaja a pegar... Per darrere el deshonest!

Ira Este pardal s’ha enfadat, i motius no li han faltat... Del guirigall que s’ha format, de la sesta l’han despertat!

Por És normal que faça por, aquest fardatxo amotinat, amb eixa cara d’amargor... quin esglai ens ha donat!

Covardia Les xiquetes han guanyat... I el fardatxo s’ha rendit! Ni lluita ni té voluntat... Ni li agrada moure un dit!

Falles grans o Falles infantils 58

Normalment, en una comissió fallera, és habitual donar-li més prestigi i pressupost a les falles grans. A banda que la normativa així ho contempla (pel que fa al pressupost), és evident que, com més treball, més recursos econòmics has de posar. Tot i això, hi ha falles infantils de categories punteres més costoses de fer, a les quals se les dedica més pressupost que a algunes falles grans. Així i tot, el 90% de comissions falleres dedica més recursos a la falla gran que a l’infantil. I açò es veu contemplat també en el prestigi, atés que per a un faller d’infanteria no és el mateix guanyar en una falla infantil que en la gran. La celebració no és la mateixa. Encara que per a fallers enamorats de la falla sí que ho siga. Un altre punt que m’agrada més de les falles grans és la plantà. En una falla infantil, per la seua delicadesa i minuciositat, el treball de la plantà el solen realitzar íntegrament els artistes fallers, mentre que en una falla gran els membres de la comissió poden col·laborar en el seu muntatge. Tasques com el transport, l’organització de peces en la plaça, les alçades de grua o la distribució dels ninots, són totalment compatibles amb la implicació de les falleres i els fallers de la comissió. Així, la plantà d’una falla gran, pot durar diversos dies o setmanes, segons la grandària de la falla, en canvi, la duració de la plantà d’una falla infantil sol reduir-se a una vesprada, o prolongar-se a tot un dia en els casos més extrems.

Falles grans - Salva Andrés - Coordinador del llibret

Sent com soc un enamorat de les falles, m’és molt complicat escollir entre una falla gran i una falla infantil. Tanmateix, i amb la premissa que en aquest debat he de defensar les falles grans davant les falles infantils, us intentaré argumentar per què podem gaudir més les falles grans, encara que no sempre siga així.

Les falles grans destaquen pel seu volum respecte de les infantils. Falla Convent de Jerusalem - Matemàtic Marzal 2021, primer premi de la Secció Especial de València Falles 2021. Arxiu: Salva Andrés.

Al mateix temps que l’acte de la plantà es gaudeix més en les falles grans, com a faller adult també ho faig més de l’acte de la cremà de la falla gran. Des de ben xicotet sabia que la cremà de la falla infantil suposava la fi de la festa per a mi, ja que a causa de la nocturnitat de l’horari, normalment mai em quedava a veure cremar la falla gran, cosa que anhelava any rere any fins que vaig entrar en edat. Ara, podent contemplar les dues cremades, continue trobant més atractiva la cremà de la falla gran. Evidentment, açò és a causa de les dimensions de la falla, encara que en els darrers anys el fum negre provocat pels materials que constitueixen la falla resta vistositat a les cremades, fet que també ocorre en les falles infantils. Pel que fa a la crítica, sempre és molt més fàcil mostrar-ne una més àcida, mordaç i satírica a les falles grans que a les infantils. Personalment, acostumat a fer versos per a falles, tant grans com infantils, m’ho veig molt més fàcil així. En una falla gran caben totes les temàtiques i crítiques que s’hi vulguen plasmar, mentre que a les falles infantils s’ha d’anar amb peus de plom, ja que són falles dedicades a un públic infantil. Això no vol dir que no puga haver-hi crítica a les infantils, però solen ser temàtiques menys polèmiques i amb menys suc satíric que les de les grans. A més, molts artistes conceben les seues falles infantils amb un caràcter didàctic, amb motiu de resultar més atractives per als més menuts i per a alguns majors. En definitiva, crec que escollir entre una falla gran o infantil és qüestió d’edat. És normal que els més menuts gaudisquen de les falles infantils mentre que els adults fem el mateix amb les grans. Una vegada traspassem la frontera de l’adolescència sempre posarem la vista davant la falla gran, això no obstant, sempre ens mantindrem de reüll cap a l’infantil.

Moltes persones pensen que les falles infantils han d’acomplir una funció merament didàctica, tanmateix baix del meu punt de vista, crec que no ha de ser necessàriament així. Si la compleixen, millor que millor, no obstant això, com he dit abans, crec que l’única funció que han de desenvolupar és la d’aportar il·lusió als fallerets, que els agrade, i que gaudisquen mentre la miren. Els adults també necessiten aprendre moltes coses, i no per això les falles grans són sempre didàctiques, en aquest cas ens trobem davant del debat si han de ser crítiques o no. Pel que fa a la crítica en les falles infantils, també es pot fer, clar que sí, però en aquest cas ha de ser una crítica dirigida als xiquets, més suau, amb més humor i més gràfica. Encara que no ho parega, els xiquets també la valoren. A les meues falles infantils sempre he intentat que hi haja crítica, que és altra manera d’intentar que siguen didàctiques, inculcant sentiments com la tendresa, la dolçor, i altres aspectes com l’educació. Tot es pot tractar de manera divertida, malgrat això, a diferència de les grans, on la crítica és innegociable, la infantil ha de ser més suau, sense tantes paraules, i posant-li més atenció a les mirades i els gestos de les figures. Hauríem d’entendre que les infantils es fan per als xiquets, per tant, la falla durà una crítica diferent, relacionada amb el món infantil, és a dir, tot allò que siga important per als xiquets. Tot i que els xiquets prefereixen riure i veure quins personatges apareixen. Ja tindran temps de veure crítiques, per ara, s’ha de ser dolços amb ells.

Falles infantils - Julio Monterrubio - Artista faller

Les falles infantils, com indubtablement el seu nom indica, són falles dedicades i dirigides als més menuts de la festa fallera, són la seua alegria i la seua il·lusió, que, personalment, crec s’ha vist reforçada en els últims anys. Si tirem la vista enrere, recorde que quan començaren a fer-se les primeres falles infantils se’ls feia un cas relatiu, però ara, amb el pas dels anys, no hi ha dubte que moltes comissions aposten molt fortament per la falla infantil, algunes, inclús, més que per la falla gran.

Les falles infantils destaquen per la seua minuciositat en el treball respecte de les falles grans. Falla Duc de Gaeta - La Pobla de Farnals 2015. Arxiu: Julio Monterrubio.

Un altre punt a destacar per apostar per les infantils és que hi ha més varietat d’estètiques que a les majors, i en la majoria de casos, aquestes innoven més. Jo mateix he adaptat moltes tècniques artístiques a falles grans que, en primer lloc, he provat a falles infantils, com per exemple l’ús de cintes per a pintar, les tonalitats de colors, i fins i tot el modelatge. Quan descobreixes una manera nova de fer les coses, ho arxives en la teua manera de treballar per a utilitzar-ho tant en falles grans com en infantils. Es podria dir que les dues falles es complementen, ja que de les grans també he adaptat algunes tècniques a les infantils, però en menor mesura. Per últim, sols dir-vos que com a artista faller, en el moment que he plantat falles infantils i he vist les cares dels xiquets, eixes cares plenes d’il·lusió, alegria i sorpresa, sent que val la pena apostar per aquestes falles. A banda d’açò, que no és poc, les falles infantils són molt boniques, ja que amb la vista ho podem abastar tot perquè són obres d’art que dins de les seues dimensions estan elaborades molt minuciosament. A qui li agrada gaudir de les falles, amb una infantil ho aconsegueix de veritat per la quantitat de detalls que moltes vegades, en falles grans, no es poden plasmar. En definitiva, crec que s’ha de seguir apostant per les falles infantils perquè són el 50% de la festa, i sobretot per oferir als més menuts eixa il·lusió que els integre en el món faller des del primer moment, ja que el xiquet faller serà adult faller, i si li agraden les falles infantils, continuaran agradant-li en un futur les grans.

Artista emergent o Artista contrastat 63

Artista emergent - Antonio Bolufer - Faller de l’AC Falla Rei en Jaume I 64

La defensa de l’artista faller jove i inexpert front a l’artista consagrat, caldria explicar-la mitjançant alguns exemples que a continuació exposaré, de manera que tots puguem entendre aquesta postura d’algunes comissions falleres que consideren aquesta opció com la idònia per a ells i elles. En primer lloc, i extrapolant aquesta elecció al mercat laboral general, de segur que coneixem algun cas similar a aquest, on alguna persona jove o inexperta intenta accedir a algun lloc de treball, on el primer requisit sol·licitat és tindre X anys d’experiència. En aquest moment, la frustració comença a fer-se evident en aquestes persones que es pregunten a si mateix: si no tinc experiència no aconseguiré treball, però si ningú em dona l’oportunitat de treballar com he d’aconseguir l’experiència que em reclamen? Per tant, en resposta a la postura que em toca defendre en aquest article diré: i per què no? Pel que fa a l’elecció de l’artista faller inexpert per part d’una comissió, haurem de tenir en compte que normalment els pressupostos destinats a la falla solen ser la clau que obri les portes laborals a aquestes persones, perquè de segur que tots als que ens agraden les falles i seguim les trajectòries dels artistes fallers de màxim nivell al cap i casal, hem pensat en algun moment: si jo tinguera aquest pressupost per a falla, llogaria a “Fulanito”! No obstant això, com de les il·lusions no es pot viure, tornem a la realitat i ens trobem amb pressupostos molt ajustats on contractar artistes consolidats i amb una trajectòria important es converteix pràcticament en una utopia. De manera que, és en aquest moment quan apareix l’oportunitat de l’artista inexpert que entén que si vol dedicar-se a aquest ofici, haurà de començar des de baix, amb pressupostos reduïts, però sempre amb la certesa que fent les coses bé pot arribar a firmar contractes més atractius econòmicament.

Des del Cicle formatiu d’Artista Faller i construcció d’escenografies sorgeixen cada any diversos artistes fallers. Any 2013. Arxiu: Levante EMV.

A més a més, des del punt de vista de les comissions que aposten per aquests artistes, hem de tenir clar que no és simplement una decisió econòmica, ja que també es compta amb la il·lusió i ganes que depositarà en el projecte aquesta persona inexperta, que sempre estarà agraïda per aquesta oportunitat i per la confiança depositada en ell per a la realització de la falla. I encara que semble que el motiu principal és l’econòmic com hem dit abans, palpar la il·lusió de l’artista i veure com cuida cada detall per menut i insignificant que parega, i en definitiva, sentir que la teua falla és important per a l’artista que has contractat és un aspecte que en les comissions de pressupostos reduïts es valora molt. Per contra, és possible que aquesta il·lusió de la qual parlem, no la puguem trobar en l’artista consagrat perquè o bé ha deixat de firmar contractes amb comissions de certs pressupostos, o bé aquesta falla és la de menys pressupost del taller i, per tant, la que menys atenció li requereix. En resum, en aquest món faller, els artistes joves i inexperts han de buscar la seua oportunitat a les comissions on normalment els artistes consagrats i amb certa reputació no aconsegueixen arribar, bé siga per l’alt volum de feina que tenen als tallers, o bé simplement perquè no estan interessats a confeccionar una falla adequada a aquests pressupostos. I és en aquests moments quan hem d’apostar per la gent jove, que arriba amb molta il·lusió i ganes de fer bé les coses en aquests temps complicats per al treball juvenil. Cal recordar que la falta de treball entre els joves al nostre país és alarmant, però, tots hem sigut joves algun dia i de segur que recordem el nostre primer treball, i el que ens va costar obtenir-lo.

Artista contrastat - Salva Andrés - Coordinador del llibret 66

Des de ben menudet m’ha quedat marcada una frase que he escoltat en múltiples ocasions i que podria tancar aquest debat sense la necessitat de donar-vos altres motius pels quals hauríeu d’escollir un artista consagrat a l’hora de llogar al pròxim artista que us plantarà la falla: “L’experiència és un grau”. Partint d’aquesta premissa breu, però clara i concisa, justificaré un poc més totes les raons per les quals un artista amb certa experiència ofereix més garanties d’èxit que altre que “acaba d’eixir de l’ou”. Tanmateix, abans, i continuant amb la paremiologia ovípara, deixeume que us recorde aquella vella dita que diu “gallina vella fa bon caldo”. En termes d’artistes fallers, “fer bon caldo” seria l’equivalent a realitzar una bona falla. I açò sols s’aconsegueix amb la perfecció en totes i cadascuna d’aquelles qualitats artístiques que es pressuposa que han de tindre a l’hora de valorar-se: un gran acabat, una pintura excel·lent, un modelatge de bon tall i una composició arriscada. Qualitats que, els artistes fallers, assoleixen dominar a força de pràctica en l’elaboració de falles. Com en tot, “ningú naix ensenyat”, i dominar totes les facetes de l’ofici d’artesà faller comporta hores i més hores de treball. I aquestes hores de treball s’han d’acomplir en el taller faller. Rarament, un artista jove que comença l’ofici posseeix un taller totalment equipat amb tota la infraestructura necessària per a fer una falla. Normalment, els artistes novells comencen el seu camí en xicotets tallers, quasi clandestins: xicotets baixos, garatges o fins i tot cases de camp, on la construcció de la falla es veu afectada per les dimensions de l’espai i rudimentàries eines de treball que solen tindre. En canvi, un artista ja consagrat, sol posseir el seu propi taller, amb un espai prou ampli per a confeccionar la falla. A més, normalment compten amb tot l’equipament que ha de tenir un taller faller: des de corrioles per a moure les peces més pesades fins a impressores 3D i fresadores en els casos de tallers més posats en les noves tecnologies. Aconseguir tot açò no és flor d’un dia sinó que costa anys i més anys d’ofici, de guanys i de pèrdues, i d’inversió en infraestructura.

Pere Baenas és el clar exemple d’un artista amb anys d’experiència al món faller. Any: 2018. Arxiu: la comissió.

Un altre punt a destacar pel que fa a l’elecció d’un artista consagrat davant d’un artista novell és la planificació. Tant a l’hora d’organitzar-se al taller com en el moment de planificar la plantà. Pel que fa a l’organització del taller, és important saber com marcar els temps de la feina, sabent quina quantitat de falles es pot assumir en el mateix per tal que tot estiga enllestit en el mes de març. Aspecte que sols es pot obtenir treballant any rere any i errant o encertant en la planificació de cada exercici faller. D’altra banda, saber planificar la plantà és de vital importància perquè tot vaja rodat en els dies més frenètics dels artistes fallers. Una bona organització del transport, amb les peces tapades i llits perquè recolzen, i una bona distribució d’aquestes en la plaça ajuda moltíssim al muntatge de la falla sense que ocórrega cap ensurt. Tots recordarem com Pere Baenas, un artista experimentat, va tapar tota la falla el passat mes de setembre per prevenir-la de les inclemències meteorològiques prèviament anunciades. El resultat fou Primer premi de la Secció Especial de les falles de València. Amb açò, vull dir que l’experiència, en tantes i tantes plantades, fou determinant per saber com actuar en el moment de màxima tensió. En definitiva, no vull menysprear els artistes joves o principiants, perquè em faltarien dits de la mà per a anomenar-ne alguns de molta qualitat, però si la decisió d’escollir un artista per a la meua comissió depenguera de mi, em decantaria per l’experiència i la solvència d’un artista experimentat.

Qualitat o Quantitat 68

Podria començar a argumentar-ho amb el modelat. Preferisc un modelat clar en el qual es puga apreciar sense cap mena de problema la fisonomia de les figures. Si estic veient un tigre, vull apreciar que siga un tigre, i no una cosa estranya. I no un modelat que siga gran i que no sàpiga apreciar que és una figura. Respecte a la pintura, el mateix. M’agrada una pintura de qualitat, amb colors vius i que estiga finalitzada amb el pinzell, que ajuda a donar-li eixe últim toc de gràcia, davant d’una falla que estiga tota pintada a pistola. No hi ha punt de comparació. I, sobretot, el que més destaca per a mi de les falles amb qualitat, i és un element diferenciador, és l’acabat. Aquesta fase és la que determina per a mi que un monument té qualitat o no. El fet d’acabar bé una falla determina estar pendent que estiga tan perfecta com siga possible i no hi haja pelats, bonys i juntes mal rematades, elements que canten molt a la vista dels jurats.

Qualitat - J.Gabriel Figueres - Faller de l’AC Falla El Canet

Si no s’haguera de triar entre un d’aquests, la veritat és que em quedaria amb els dos aspectes, ja que una falla perfecta de qualitat amb un volum li donaria una espectacularitat mai vista, atés que estaríem parlant de la falla ideal. Però si he de triar, evidentment, em decantaria per la qualitat davant de la quantitat. Per què? És molt senzill. Preferisc una falla que estiga ben treballada en totes les seues fases.

Un bon modelatge, una bona pintura i un bon acabat són la clau per a la qualitat d’una falla. Falla infantil El Canet 2016. Arxiu: J. Gabriel Figueres.

Independentment del pressupost que dispose, sempre he sigut defensor de veure figures ben modelades, ben pintades i ben acabades que falles en volum i espectaculars a primera vista. Quan tracte amb l’artista faller, sempre li dic que preferisc una falla xicoteta i més perfecta que figures grans o alçada. Inclús també per davant del risc, i això que m’encanten les figures al vol. Però la majoria de gent això no ho aprecia. En el meu cas, que la meua falla és xicoteta, no se saben apreciar aquestes coses. El primer que diuen és... Això? Que xicotet! Això val tants diners? Si és gran i ocupa tota la plaça, sí que els agrada, encara que siga més lletja que un pecat. Podria posar molts exemples de Falles que m’han entrat per l’ull per la seua qualitat davant de la quantitat. Per exemple a Cullera, en els últims anys, m’han agradat les falles de Toni Pérez al Raval, sobretot la de l’any 2017, les de Pere Baenas al Passeig i a Sant Antoni (2013-2015), o la plantada en 2018 per Jordi Carrascosa en El Canet; mentre que en infantils m’han agradat les de Gonzalo Rojas en la Taüt (2018-2019), les de Carmen Camacho i Raul Tazo per al Passeig (2016-2017) i algunes de seccions més baixes d’Arturo Benavent en el Canet (2016) i Plaça Mongrell (2017). Amb açò torne a recalcar que ha de predominar la qualitat enfront de la quantitat en un monument faller. Paga la pena tenir menys i que estiga millor treballat que tindre més i que siga una cabassada d’escombraires. I si a més, té una bona crítica, punyent i satírica, millor! Aleshores eixa falla serà la creme de la creme.

Si vos dic la veritat, crec que fins ara, la majoria de la gent preferia més el volum que l’acabat. És molt freqüent al món faller sentir eixa expressió de: “la falleta està bé, no obstant això, està buida”. Està clar que tots volem molt i bo, així i tot, això de vegades és molt difícil. Moltes vegades el que més impressiona és el colp de vista, és a dir, que quan entres en una plaça i veus un monument amb uns grans volums, en principi crida més l’atenció que una altra falla de volums més reduïts. Tal vegada, aquesta primera impressió siga la que finalment decante a un jurat qualificador si la cosa està renyida i per això hi ha molts que defenen la postura d’uns grans volums als monuments. Per això és molt important saber on es planta el monument i la repercussió que tindran els volums en l’efecte final. Si parlem de premis, el tema és molt relatiu, perquè tot dependrà del tipus de jurat que vinga. Pot ser que l’any que la comissió aposte per fer uns grans volums el jurat siga més de tot el contrari i es fixe molt més en els acabats. Però a l’any següent ho fan al contrari i el jurat que ve li agrada més el volum. No es pot saber mai. Per tant, què s’ha de fer? Crec que ningú ho pot saber amb seguretat, però està clar que el millor seria un monument amb volum i amb acabats, però això costa molts diners i s’han de pagar. Les comissions que van justetes de pressupost moltes vegades prefereixen figures més grans encara que els acabats no siguen tan perfectes.

Quantitat - David Ferrer - Faller de l’AC Falla Xúquer

Sempre s’ha parlat d’aquesta dualitat entre els apassionats del monument faller. Què val més una falleta xicoteta i ben feta, però que té pocs ninots o una falla ben plena encara que no estiga massa bé acabada? En aquesta ocasió defensaré la postura de les falles amb volum, que això no vol dir que eixa postura és la que jo defenc personalment, o tal vegada sí.

El volum no sempre assegura obtenir un bon premi. Falla Taüt 2017. Arxiu: Joan Castelló.

Cada artista té la seua manera de treballar, encara que ells diguen que poden fer les dues coses, jo no ho tinc clar. Crec que l’estil d’un artista el marca la seua trajectòria i els monuments que ha plantat. Si veus el seu treball durant anys, estarà sempre marcat per unes característiques o altres. Per això, si la comissió va a buscar un monument amb grans volums, anirà a buscar a un artista que saben que en el pressupost que tenen els va plantar una falla prou gran, que és el que necessiten. Eixa fórmula és prou habitual. És molt més difícil trobar comissions que busquen la perfecció dels monuments, amb un bon modelat, una bona pintura i un bon acabat, però que per contra tindrà molt menys volum que altres. Quina de les dues opcions és la bona? Torne a dir el mateix, jo crec que mai se sap, a mi m’ha tocat en aquest article defendre el tema del volum per davant de l’acabat, encara que pot ser que altres pensen diferent del que jo he escrit, malgrat això, el que hem de tenir clar és una cosa, que amb volum o sense ell, el més important de tot és plantar falla, defendre per damunt de tot el monument i apostar per l’artista que pensem que més ens convinga segons la situació de cada comissió. I quin tipus d’artista volem? Això ha de decidir-ho la comissió, sempre aconsellats per les persones que entenen un poc de la qüestió, que crec que per això estan també en la comissió i se’ls hauria de fer cas, perquè si jo no sé cuinar, no diré com s’ha de fer una paella, està clar, no? Si el premi és bo, l’artista serà bo i no es queixaran de res, però si el premi no acompanya, tranquils, ja li trauran el defecte on siga. Si té volum diran que està mal acabada i si està perfecta diran que estava buida. Així que, “cada palo que aguante su vela” i ja us apanyareu, perquè per a gustos colors i per a volums... Millor ara calle.

Estil Innovador o Estil Clàssic 73

Estil innovador - Raul Iznardo - Faller de l’AC Falla Plaça Espanya 74

Com tots sabem, les falles es troben a dues aigües entre l’avantguarda que comporta qualsevol forma d’expressió artística i l’estaticisme, que provoca el costumisme, d’una tradició tan arrelada a la cultura i societat valenciana, que actua com a principal baluard del nostre folklore. D’aquesta forma, el debat artístic guanya major rellevància i profunditat a l’hora de parlar de falles, més tenint en compte que qualsevol faller de debò compta amb el seu punt de vista al voltant dels monuments i artistes que mostren l’art faller al llarg del territori valencià. És per aquest motiu, que la incredulitat que solen mostrar molts visitants als museus referència de l’art modern, es veu multiplicada exponencialment quan aquestes expressions artístiques trastoquen la imatge d’allò que ells creuen que ha de mostrar la seua falla. Per altra banda, podem trobar la falta de formació en noves corrents artístiques del gran nucli d’artistes fallers, fet que dificulta la realització de projectes amb un marcat caràcter artístic, del qual, les seues referències siguen dignes d’admiració. Aquest fet provoca en moltes ocasions malentesos en la població fallera, lligant estranyament la idea de modernitat amb monuments amb una marcada carència de bellesa. Respecte a aquesta problemàtica m’agradaria remarcar que el fet d’adaptar els monuments a nous estils artístics no comporta deixar de cercar la sensació d’admiració, i tan sols en els casos més extrems, el valor de l’obra podria deixar d’enfocar-se a la bellesa i plasticitat per buscar transmetre altres tipus d’emocions al seu públic, ja que adherir noves corrents artístiques al món faller no és sols una possibilitat, sinó que moltes d’aquestes mostren excel·lents condicions per convertir-se en part del moviment cultural de la nostra festa.

Na jordana va plantar a setembre de 2021 un innovador disseny de Carlos Corredera. Arxiu: la comissió.

D’aquesta manera, i com hem pogut observar els darrers anys, expressions coloristes com la policromia geomètrica urbana d’Okuda o la plasticitat dels dissenys de Carlos Corredera obtenen magnífics resultats a l’hora de convertir-se en monuments fallers. No obstant això, cal recordar que aquesta no és l’única via per a dotar a les falles amb l’estil de l’avantguarda artística. En aquesta línia, aquest passat exercici faller tan problemàtic amb la situació de pandèmia, ens ha deixat, per sort, un símbol de modernitat per a la posteritat del món faller amb la ferma expressió de la meditadora dissenyada pel famós artista urbà Escif, juntament amb els artistes José Ramón Espuig i Manolo Martín. De la mateixa manera, podem considerar la influència d’altres expressions artístiques al món faller, destacant especialment la conjunció amb el món del cinema. És així com cada volta podem observar als carrers de València més monuments amb una tematització que transporta als millors estudis cinematogràfics i la seua direcció d’imatge, com podem observar en els últims treballs de Carlos Carsí, on abandona la lluminositat característica de les falles per crear escenes lúgubres properes a les que podríem observar a una gran producció de la pantalla gran. Així, concloent, considere impossible evitar el fet que el vessant artístic del món faller evolucione junt amb la resta d’expressions artístiques, convertint-se, la recerca d’equilibri entre tradició i modernitat, en una fantàstica tasca i repte per a l’artista i la comissió, impregnant de cultura la nostra benvolguda festa.

Estil clàssic - Juan Sapiña - Faller de l’AC Falla Taüt 76

Sense cap mena de debat, encara que hi ha fallers, inclús m’atreviria a dir comissions, que dubten, el monument faller és el rei de la festa. Aquestes obres d’art són una ofrena a tots els nostres sentits, reflecteixen el nostre esperit barroc o modern, el nostre amor pel color, les formes, la composició. Recreen el gust per la sàtira, i els artistes fallers creen màgia en les seues mans i fan d’una falla un esclat de llibertat. La nostra festa és tan gran gràcies a ells; sense ells no hi hauria festa, encara que la celebració ja no és nostra. No, no és nostra, perquè uns senyors que saben molt de coses importants llegiren en el seu dia uns papers on es donava l’explicació del que eren les falles i, després d’haver-ho llegit pensaren: “aquesta festa és tan especial i única que decretarem que siga de tot el món”. Així que tots els habitants del planeta Terra són responsables d’ella i tenen l’obligació de cuidar-la perquè no es faça malbé i puga ser un llegat per a les persones que visquen ací els segles venidors, i com a tresor valuós, cal protegir-lo. A tot això s’anomena “Patrimoni Immaterial de la Humanitat”. Són moltes les persones que ajuden a fer que les Falles celebren any rere any l’arribada de la primavera, però personalment tinc devoció per uns personatges que treballen i s’esforcen de valent per a fer cada dia més gran la festa, a vegades valorats, moltes voltes desprestigiats, ells són els artistes fallers. Conec un fum d’ells, cadascú amb les seues peculiaritats, fantasies i somnis, amb un nexe en comú, l’amor pel seu treball, el fet de veure plantat en un carrer o plaça allò que han creat, més enllà dels premis, la qual cosa no està en les seues mans. Això no obstant, amics, a l’hora de veure un monument, què agrada més, un tradicional, diguem clàssic, o altre més modern i avantguardista? Obrim doncs la discussió, disputa, lluita, polèmica… Endavant. Una falla que plasma la realitat és relativament fàcil de fer per a algú que té bones mans, simplement, entre moltes cometes allò de simplement, es tracta de copiar les coses meravelloses que hi ha al món, com per exemple una escena veneciana de carnestoltes. Però amics, l’àngel de Mario Gual en Na Jordana, l’aviadora de Vicente Martínez en Cuba o qualsevol falla d’Aparici o dissenyada per Corredera, això cal imaginar-se’l, inventar-ho, traure-ho del no-res, com un compositor una partitura que parteix d’un full en blanc. No té cap referent on agafar-se, cap imatge prèvia, cap cosa magnífica de la humanitat per a copiar. I els resultats plasmats a eixes falles són explosions de color que, almenys a mi, m’hipnotitzen i m’atrauen com una flor a una abella. És el que jo sent quan veig una falla d’eixe estil, “com ha pogut eixir això del cap d’una persona”.

Aleshores, aquest argument em fa decantar per aquest tipus de falla? Doncs no, a vegades cal anar al segur i fer una aposta segura, quan anomene segura estic parlant de premis, i anar al clàssic i tradicional. Eixes falles de Manolo Algarra i Pedro Santaeulalia, per exemple. Pese a qui els pese, el jurat sempre valorarà, si hi ha dubtes en el veredicte, per davant un cadafal clàssic. El mateix passa als ninots indultats, els darrers anys sempre ha guanyat Almirante Cadarso amb Manolo Algarra, autèntiques composicions amb ninots que freguen la perfecció i t’enamores d’ells al primer colp de vista. Ara bé, la falla sempre està en evolució i cada vegada hi han més avanços que, units als pressupostos, provoquen canvis d’estil en els artistes, encara que aquestes modificacions o alteracions de formes i estils són sempre lents o tal vegada forçats per altres variants. Conec comissions que són molt immobilistes per acatar canvis estètics importants de sobte, tot això acompanyat pel gust generalitzat i popular del barroquisme. Quina falla d’especial de Cullera apostaria per a poder guanyar el fer una falla moderna? Cap, ho sé de primera mà. Altres artistes intenten fer composicions infantils per a la falla gran i això no afavoreix la singularitat. La diversitat que reina avui en dia és bona i quasi necessària diria jo, encara que no hi ha un corrent o línia que arrossegue i puga crear noves escoles molt marcades com en el seu moment ho va fer Julio Monterrubio. És moment, pense jo, que isca algun innovador, que puga fer una revolució, donaria un nou impuls als monuments, el més a prop a hores d’ara seria Vicent Martínez Aparici. Diuen que en el terme mitjà està el guany, ni tan bell ni tan lleig, ni tan alt ni baix, en fi, ho dic perquè hui en dia la majoria de dissenyadors mesclen tradicional i modern i això sí que m’agrada, és una simbiosi agradable per a l’espectador i els jurats, i no em referisc a l’últim primer premi de secció especial de València, la Venècia de Pere Baenas, una gran falla, però tradicional a més no poder i això que Pere ha fet falles modernes, però cal assegurar el premi, no ho considereu? Bo, al que anàvem, eixos barrejats clàssics i moderns com Carlos Carsí, Paco Giner, Paco Torres, David Sánchez Llongo, Toni Pérez… I tots ells gràcies a grans dissenyadors, uns més moderns com Carlos Corredera, Gonzalo Rojas, Carlos Benavent, Juan Ramón Vázquez; en contraposició dels més tradicionals: Ramón Pla, Josete, Miguel i Alejandro Santaeulalia. Què opines? Vols una aposta segura o arrisquem, en les teues mans ho deixe, tu què faries? Encara que mai se sap, sempre pot vindre un jurat incompetent i mogut per l’amiguisme i politiquisme i fulmine un premi que segurament mereixes, jo personalment ho he viscut com a president de falla en primera persona, quin robatori i no em cansaré de dir-ho, la veritat per davant. Com a comiat, el que no suporte com a enamorat dels monuments fallers és veure comissions que no li donen la importància que cal al monument, i no parle de termes econòmics. Es pot fer una falla ben treballada, xicoteta i no fer mal a la vista i espantar els turistes, no es poden ficar pegots en mig d’un carrer o plaça, això va en contra de la festa, cal donar el tant per cent que toca al monument segons el pressupost que meneges, i després encara algunes comissions en el lliurament de premis s’enutgen, s’enfaden pel premi rebut, incomprensible. Paga la pena fer una figura central ben pintada i al voltant els ninots que calga tot i els diners que has pagat a l’artista i almenys que puga la gent rodejar la seua falla amb alegria i satisfacció de la feina ben feta, perquè no oblidem el monument és i serà el centre de tot. Per què Cullera dins de la Junta Local Fallera no té una delegació de monument? Bona pregunta, verita? Potser no interessa i el galliner el dominen els quatre de sempre, en altre article vos diré qui són en Cullera. Salut i vida. Bones falles, bons monuments.

Falla nova o Falla ja plantada 78

Per a mi, té molt de valor que una comissió fallera aposte per un monument nou. L’exemple més clar el trobem al setembre 2021 a Alzira, on la falla Camí Nou i més concretament Toni Pérez, van plantar una falla nova que va provocar l’aplaudiment de tots els fallers de la comissió. Això és valentia, i més en un poble on predomina el refregit com a forma de vida. La culpa d’açò és que les comissions volen volums grans i això tan sols ho pots aconseguir amb els refregits, i aquest fer fa que els fallers que ja han vist una falla deixen de visitar-la independentment que estiga al teu poble, ja que és més del mateix. El faller que gaudeix de la falla vol veure coses noves, noves figures, noves crítiques, i no sempre el mateix.

Falla nova - J.Gabriel Figueres - Faller de l’AC Falla El Canet

Personalment, anar a València l’any 2019 per veure falles, i en 2021 anar a Alzira a veure falles i trobar-te la mateixa reduïda, i després veure com 2022 en Cullera es torna a plantar de nou la mateixa falla, no té sentit. Sí, per a les comissions sí, perquè per menys poden traure més, però això minva la creativitat dels artistes fallers.

Camí Nou d’Alzira va sorprendre en les Falles d’octubre de 2021 amb un projecte nou, tot i això, no va aconseguir el primer premi. Arxiu: J. Gabriel Figueres.

A més, fer dissenys nous mou l’economia, ja que contractes a dissenyadors per tal que et facen la nova falla, i això és positiu, i més en els temps postpandèmics que estem, en els quals fa falta que tots tornen a recuperar la il·lusió per la festa de les Falles. Hi ha pobles com la ja citada Alzira o Dénia que estan encabotats en els refregits, i com més barroques millor, però hi ha d’altres que tenim sort per a gaudir-ho, com és a Cullera, on enguany (si per fi plantem), trobarem les Falles de Sant Antoni i Passeig-Mercat noves, i la infantil de Sant Antoni també nova, això en Secció Especial, encara que en Secció Segona també sol ocórrer amb les falles, per posar un exemple, de Xavi Tur. És per això que, en el meu cas, jo preferisc una falla nova perquè atrau més curiositat en el visitant, i fora del que ja s’ha vist en altres poblacions, ja que a més, és més complicat fer una crítica d’una falla que ja té una crítica estereotipada. I a banda, afavoreix la creativitat de dissenyadors i artistes, per tant, que intenten superar-se any rere any. Això sí que són artistes fallers de debò.

Està clar que tindre una falla nova al teu emplaçament sempre és un orgull per al faller, però la realitat és que ens agrada més veure una bona falla: monumental, ben pintada, amb un acabat de qualitat, amb una composició arriscada i amb una gran escampà de ninots! Tanmateix, les comissions ens hem d’acoblar al pressupost i moltes vegades per a poder veure una falla així s’ha d’escollir un refregit. Al llarg de la història al nostre poble s’han plantat grans “refregits”. Artistes com els germans Colomina, José Lafarga, Carles Donet, Pere Baenas, o més recentment David Sánchez Llongo, han escrit el seu nom a les Falles de Cullera plantant “refregits”, amb els quals han obtingut, en la majoria de casos, molts bons resultats pel que respecta als premis. Fet també present, però cada vegada en menor mesura, a les falles infantils, amb artistes com Joan Martí (El Mero), Gonzalo Rojas, Bernardo Estela o Erik Martínez, aconseguint els mateixos èxits que les seues homònimes grans. La característica principal d’aquestes falles és que són molt més econòmiques, ja que s’estalvia en el disseny, i a més l’artista pot aprofitar per a fer la mateixa falla en diferents pobles, abaratint més, si cap, els costos de producció. A més, pel que fa a la part artística, el mateix artista pot retocar o millorar algunes parts que no acabaren de convéncer-lo en la falla original.

Falla ja plantada - Benjamín Font - Faller de l’AC Falla Passeig - Mercat

Des de fa un grapat d’anys, al món de les Falles, sobretot als pobles, ens trobem el mateix debat: què és millor, un refregit o una falla nova? Té molt més mèrit començar una falla de zero? Pensar-la, dibuixar-la, crear la composició, donar-li vida? O tal vegada és millor plantar una falla que ja hem vist al Cap i Casal, i ha tingut un bon resultat?

La falla Qui mou els fils? de Paco Torres ha recorregut part de la geografia valenciana. Falla El Mercat d’Alzira 2021, de l’artista Rafa Ibáñez. Arxiu: Salva Andrés.

Existeixen diferents tipus de refregit: des de plantar la falla sencera, normalment amb un volum més reduït, a crear una nova composició amb menys remats i menys peces, és a dir, tornar-la a plantar parcialment segons el pressupost de la comissió. Les escenes també poden acoblar-se a diferents falles, cosa que han fet tota la vida els artistes quan els ninots eren de cartó. A més, la falla pot ser plantada per l’artista original, o per altre artista que ha comprat “els drets” de la falla en qüestió. Per què no podem aprofitar-nos als pobles d’aquestes obres d’art, que han meravellat els espectadors del Cap i Casal, amb uns pressupostos més ajustats? Fins fa uns quants anys, els artistes treien motles de cada peça, i després les venien a altres artistes, o les utilitzaven ells de nou per a rendibilitzar-les… Hui en dia, com quasi tot es fa de manera digital, directament es venen entre els artistes els projectes digitals per a poder tornar a plantar-los, cosa que és molt freqüent en les poblacions, tant en falles de volums més grans com d’altres més reduïts. Està clar que si aquest “refregit” no te’l planta el mateix artista que l’ha “creat”, t’arrisques al fet que no tinga la mateixa qualitat… Però com bé diuen ací al nostre poble “en diners, torrons”. Jo, com a bon “friki faller”, aposte per poder gaudir d’aquests grans monuments al nostre poble, i per seguir portant a Cullera artistes de gran renom al món de les Falles, que si no plantaren una falla anteriorment plantada, no podríem veure mai al nostre poble.

Falla crítica o Falla solidària 83

Falla crítica - Ramón Marí - Faller de l’AC Falla Taüt 84

Des d’un punt de vista de defensa del monument faller com a eix vertebrador de la festa fallera, i a manera de pregunta, ens parem a pensar el que realment li aporta la crítica al monument faller i jo que, he de confessar-ho, soc un ferm defensor de la crítica, he de dir que un monument faller no són sols uns ninots més ben o més mal fets, pintats i acabats, un monument faller és tot un conjunt en el qual està integrat tot el que he dit abans i, per descomptat, la crítica, que sense cap dubte el complementa millorant-lo clarament. La crítica en la falla naix al poc de nàixer els primers monuments, i en un principi es limitava a ser una mena de burla entre els mateixos veïns del barri, sempre amb un to irònic i satíric, després evolucionà passant a criticar als ajuntaments, l’església, els polítics, etc. Les Falles, al llarg dels anys, han passat per èpoques males, arribant inclòs a prohibir-se la seua festa, aleshores, va ser quan va sorgir un moviment en defensa de les tradicions típiques valencianes que junt amb la revista La Traca, foren els que van eixir al rescat de la festa fallera. Doncs bé, les crítiques també patiren aquestes prohibicions, a més a més que en els anys de repressió dictatorial era prou habitual la censura a la crítica de les falles, havent de fer un gran exercici d’audàcia lingüística els autors de les crítiques, per tal de dir coses sense arribar a dir-les, valent-se d’enginy, paraules sinònimes i exercicis malabars amb el vocabulari, per tal de burlar al censor. Arribaven a dir molt en una època en la qual no es podia dir res. Fetes aquestes introduccions històriques, em centraré ara en les crítiques de les falles. Per tal de fer unes bones crítiques, l’ideal seria que tant l’autor de les crítiques com l’artista faller elaboraren un guió abans de fer la falla i ja facen la falla sobre aquest guió, però aquest fet desgraciadament no és el que ocorre i sols unes poques falles, quasi totes de la Secció Especial de València, que són originals cada any, s’elaboren d’aquesta manera. Altrament, el més habitual és que els artistes fallers creen la falla, quasi sempre amb ninots ja utilitzats en altres anys i en altres monuments, i després haja de ser l’autor de les crítiques el qui tracte de lligar-ho tot fent, a més, que la crítica estiga relacionada, siga graciosa i que afalague la seua lectura.

Família real i família irreal, escena de la falla Sueca - Literat Azorín 2013, de José Lafarga. Crítica cap a la monarquia. Arxiu: la comissió.

Amb açò vull dir que, sense desmeréixer a ningú, la tasca que fan els autors de les crítiques és verdaderament difícil, ja que són els qui li donen el contrapunt al monument faller, fent que tot tinga relació i que monument i crítica estiguen lligats, quan moltes vegades els ninots que col·loca l’artista no tenen res a veure amb la temàtica general del monument, i has d’usar l’enginy i gràcia per tal de donar-li significat a les escenes de la falla. Les crítiques han de ser per a l’ocasió i el moment, i han de tractar de temes que estiguen calents; al que em referisc és que l’autor de la crítica pot fer versos sobre un tema que ara estiga en boca de tots, però pot donar-se el cas que en març, quan eixos versos vegen la llum, el tema estiga quasi oblidat perdent gran part de la gràcia del vers. I, per a finalitzar aquest article, el que vaig a fer és contestar la pregunta de la capçalera d’aquest; volem falles crítiques? I la resposta és sí, clar que sí, per descomptat que sí i sempre sí. Llevar-li la crítica a una falla seria com deixar-la nueta, seria llevar-li gran part de la seua essència i de la finalitat d’aquesta. Des de sempre la falla ha estat concebuda en crítica, en to irònic i burlesc, i en els versos plens de sàtira que s’elaboren es troba gran part de la finalitat del monument faller. Per tot açò, un SÍ en majúscules per a la crítica en la falla.

Falla solidària - Raúl Martínez - Artista faller

Tot i que per a abreviar les anomenem falles solidàries, personalment m’agrada denominar-les falles amb especial responsabilitat social. En aquest tipus de falles intente utilitzar la infraestructura i el múscul que té una comissió fallera per a donar suport a una causa social que crec que és important. Quan fem un projecte d’aquestes característiques no és solament la falla sense més, sinó que intentem portar a la comissió fallera un dossier amb activitats amb l’objectiu que es puguen fer per a donar suport a la causa determinada. El procés de realització d’aquestes falles ve determinat per tres estaments. El primer és la comissió fallera, que és el més rellevant perquè en aquest cas és el mecenes i és qui s’implicarà. El segon és una entitat que tracte el tema, per exemple, la primera falla solidària que vaig fer tractava sobre l’Alzheimer i vaig anar a l’Associació de malalts d’Alzheimer de València. Vaig parlar amb l’associació, els vaig comentar que volia fer una falla d’aquest estil, que l’anava a intentar oferir a alguna comissió i que si eixia el projecte que ells havien d’assessorar-me i fer costat al projecte. I per últim, l’artista faller, que és qui la construeix, qui té el treball i qui és al final el qui cobra. Resumint, jo continue tenint treball, la comissió té un motiu per a treballar i l’associació rep un suport durant tot l’any. L’objectiu primordial d’aquestes falles és arribar al màxim nombre de persones possible, perquè si estem intentant llançar un missatge de conscienciació d’un tema, necessitem que s’entenga, i que la gent el veja i les falles en aquest sentit són molt potents perquè es planten al carrer, llavors, el missatge arriba a tothom. D’altra banda, amb l’experiència, també m’he adonat que aquestes falles solen tindre molta premsa, solen tindre un ressò mediàtic important, ja siga en xarxes socials, a la premsa escrita, etc. I això és positiu perquè a la comissió li dones més ressò, a l’artista també, i sobretot a la causa. A diferència d’aquestes, les solidàries tenen molt més treball que no es veu, per exemple, quan em cridaren per fer la falla de paràlisis cerebral, vaig haver d’anar a l’associació a parlar amb ells per a fer el guió de la falla, documentar-me, m’explicaren com va el tema, programarem una sèrie de visites als centres i al taller, vaig entrevistar a gent amb paràlisis, gent que treballa amb ells, familiars, etc.

Falla Malilla - Illa Cabrera 2021, de l’artista Raúl Martínez, falla solidària pel càncer infantil. Arxiu: Raúl Martínez.

Aquest treball normalment repercuteix en la falla perquè les mesures són una mica més xicotetes, no són falles que busquen ser monumentals sinó que han d’intentar tindre peces precises que vagen a la fibra que ha de tocar en les persones. En general, el públic reacciona molt bé a aquestes falles. Jo en totes solc fer un hashtag, i és impressionant la quantitat de missatges que m’arriben de gent anònima que es fa una foto amb la falla i ho penja a les xarxes socials. Per a les falles açò també és bo, ja que per la repercussió que es genera, apareixen molts anunciants que es dirigeixen a la comissió per a aparéixer amb la seua publicitat al costat de la falla. D’altra banda, també he vist gent plorant d’emoció en veure les meues falles, perquè han viscut de primera mà el tema que hem tractat. Finalment, pense que el món de les falles, com més plural siga, millor, és a dir, jo vull que hi haja falles experimentals, clàssiques, de tota mena. Aquest és un tipus de falla que ara mateix no abunda, però hi ha més que fa uns anys. En aquest sentit, és bo que les comissions aposten per una falla solidària, en primer lloc, perquè passen un any molt especial, jo us puc assegurar que el 100% dels anys en els quals he treballat amb comissions que volen falles solidàries han acabat molt contents i recorden l’any com una cosa icònica, perquè tot l’any estava basat en la causa. I, en segon lloc, perquè dones suport a una causa social. A mi m’agradaria que aquesta emoció que genera un projecte com aquests el pogueren sentir totes les comissions almenys una vegada, no dic cada any, així mateix, una vegada, estaria molt bé, la veritat. 87

Comissió gran o Comissió menuda 90

Una “falla gran” (no m’ha agradat mai aquesta denominació, perquè té connotacions de superioritat), és una falla on hi ha més quantitat de gent apuntada, res més. Aquest fet té aspectes molt positius com que és indubtable el goig que dona veure a tota la comissió desfilar junta en disfresses, en les cercaviles, qualsevol dia de festa… Hauria de resultar ser relativament fàcil trobar gent per a col·laborar en totes aquelles activitats que es plantegen, però no sempre és així. Amb tot, és cert que es pot ser més competitius i estar sempre present per poder representar a la comissió en totes les activitats esportives, culturals, solidàries, festives… Que s’organitzen. Donat que hi són més gent, també s’hi compta amb un pressupost més generós per poder invertir en monuments i en festa. Això no obstant, que ningú s’enganye, el nivell d’exigència pressupostària d’aquestes comissions obliguen que l’aportació de líquid provinent d’activitats, rifes i loteries siga una obligació. Perquè el fet de guanyar el primer premi de ninot indultat o de monument no aporta, pràcticament, cap compensació econòmica a Cullera que estimule a voler ser més competitius, i aquesta partida pressupostària és molt exigent, massa diria jo. En aquest sentit, l’esforç per plantar un monument atractiu, tant per atraure el turista com per a la mateixa festa fallera, naix dels mateixos fallers de la comissió, que són qui sustenten tota la inversió, guanyen o perden. I és en aquestes comissions on l’esforç pressupostari per poder quadrar monument d’alçada, festa, protocol, etc. podria considerar-se enginyaria financera.

Comissió gran - Nacho Romero - Coordinador Cultural de l’AC Falla Taüt

Per la meua alçada, sempre he sentit allò d’“amb tu no aniria per figues”, i jo sempre pensava: “però podria anar per creïlles i entre tots dos omplirem el rebost”. És una mena d’introducció del que gràficament és un grup de treball, entre ells les falles, cada comissió aporta la seua idiosincràsia i entre tots fem la millor festa del món. I és que, el valor de la mitja en probabilitat, es trau sumant als grans i als menuts. Vaja per davant que he tingut molt clar sempre que, en tema de grups de treball, no importa la quantitat sinó més aviat la qualitat, l’aptitud i les ganes de col·laborar per fer un grup més fort i competitiu. Dit açò, és lògic pensar que d’on més hi ha, més es pot traure. I d’alguna manera és així. Sobretot en afers festius i d’oci... Que també són molt importants.

Les comissions grans pateixen més la falta d’espai per a dur a terme les seues activitats. Any 2019. Arxiu: F. Navarro.

És cert que, ja en els anys vuitanta, hi hagué migració de falleres i fallers, de falles mes “menudes” a d’altres que les feren més voluminoses, considerades hui falles grans. I és cert que a la gent en general ens agrada ser competitius. Al final la festa atrau la gent, el fet de fer monument competitiu i poder estar a la picota, atrau la gent i la gent atrau més gent. Així i tot, aquesta fórmula, no és tan matemàtica i tots sabem que la gent en general no està en les falles per “tirar una maneta” i comprendre que si es treballa entre tots, és més fàcil, o que si s’entén que les decisions que es prenen són pel bé comú (encara que tots ens podem enganyar), de segur que seria tot més fàcil. De fet, tenim com a exemple les primeres etapes de les primeres falles a Cullera, en les que el fet de plantar un monument digne (de l’època) hipotecava la comissió per a diversos anys al llarg dels quals devien fer front als pagaments sense poder plantar-ne altra. Per sort, hem aprés a quadrar pressupostos i a tindre la mira més proporcionada. En aquest sentit, acoble ací una frase que en una ocasió vaig sentir: “les falles grans som grans pel que fem”. I és cert que totes les comissions treballen en festa i en activitats, però hi ha que passen tot l’any fent activitats com cagà de burra, matinals moteres, carreres de caragols, Tastos de vi i cervesa, agendes culturals, activitats solidàries, festes de Halloween, Nadal, Sant Joan… I aquestes activitats, costen molt en l’àmbit organitzatiu, però són necessàries per a mantenir la flama de la festa tot l’any. El tema organitzatiu i d’espai és un altre tema. A més gent, fa falta més espai. A més espai, més soroll, i a més soroll més problemes que es regulen per part dels estaments públics i fan que necessites no sols més espais sinó, més espais en condicions i de qualitat (conforme a normativa). Davant totes les dificultats i virtuts que planteja dur endavant una comissió gran o menuda, no tinc cap dubte, que ni la COVID podrà aturar el gran motor que espenta aquesta festa... La seua gent.

I és que en el fons no dic mentides perquè les comissions en el cor són totes grans, i si no pregunteu als milers de fallers que vos donaran la mateixa resposta que jo els done als meus adolescents. La resta, tal vegada és qüestió de número, o no? Si com dic als meus alumnes, hem de tindre pensament crític, valdrà més reflexionar més profundament les característiques del que es considera una falla nombrosa i la seua dinàmica i una falla menys nombrosa i la seua vivència. Per sort, he viscut les dues experiències i, per tant, hauria de poder analitzar-les, aleshores anem allà. Quan parlem d’una falla amb un cens no molt gran (no m’agrada dir-li xicoteta) el primer sinònim que se’m ve al cap és: familiar. Malgrat que siga alguna cosa evident, quan pertanys a una associació de cent o dos-cents fallers, amb els quals difícilment has pogut tindre relació amb tots, sembla com si parlarem dels aficionats d’un equip de futbol, que els uneixen uns colors i criden amb unitat, però és impossible ni tan sols que conegués el nom d’una cinquantena. Així, en una falla menys nombrosa, quasi tots es coneixen, saps els noms de cadascú i segur que has menjat diverses vegades al seu costat. Mentre que en les falles nombroses es creen cercles d’unió amb els que més coincideixen o tenen edat semblant, seguint amb el símil del futbol com si foren penyes del mateix equip.

Comissió menuda - Susana Albert - Fallera de l’AC Falla Rei en Jaume I

Un tòpic que sempre ressona quan sent als meus adolescents parlar de les seues falles és: “Millor apuntar-se a una gran o a una xicoteta?”. Immediatament, comença la discussió i a crits, clar, que és la forma que tenen els adolescents de mostrar les seues raons. Mentrestant, jo pense com hem acabat parlant en l’aula d’aquest tema, i intente fer pau i que se centren al treball que tenim per davant, tot i això, sempre hi ha algú que coneix la meua vida fallera i diu: “Susana, i tu què penses?”. Ja l’hem embolicat, i sempre responc amb grans arguments com els d’ells mateixos: “La meua, la millor!”.

A les comissions menudes les activitats realitzades són de caràcter més familiar. Any 2020. Arxiu: la comissió.

Les falles menys nombroses són realment familiars, ja que en molts casos com el meu mateix la vida personal i fallera s’entrecreua inexorablement, els amics, la parella i els fills formen part també de la història fallera. I la relació és tan estreta que traspassa l’associació per convertir-se realment en família que és present en els grans esdeveniments de la vida. D’altra banda, pense també que les comissions menys nombroses són una gran oportunitat d’aprofundir en tot el que és ser una comissió fallera, on pots descobrir i viure de primera mà els amagatalls de fer falla, organitzar esdeveniments, decorats, menjars, qüestions econòmiques, etc. Ja que totes les mans són necessàries, i ací no val esperar que algú s’encarregue de fer les coses. S’ha de tirar endavant i així és com vaig aprendre molt del que conec del món de les falles quan en vaig decidir a formar part d’un grup de joves que crearen una nova comissió. Evidentment, les comparacions són odioses i no es pot generalitzar, i per això no vull dir que unes siguen millors que altres. Són simplement maneres de viure el nostre sentir de valencians i dependrà de molts factors a l’hora de decidir a quina falla apuntar-se, entre els quals primen els amics, l’edat, l’ambient, i inclús l’ambició. Estic segura que podríem trobar milers de motius diferents per tal d’apuntar-se a una falla, o també la possibilitat de canviar-se d’associació. Personalment, he viscut bones experiències en diferents moments de la meua vida en falles nombroses i menys nombroses, i no em penedisc en cap moment de la meua decisió. Crec sincerament que la clau de l’èxit està en la unitat. Si som capaços de fer sentir a tots els membres de la comissió valuosos, importants i volguts segur que la pervivència i l’ambient està garantit.

Faller amb càrrec o Faller sense càrrec 95

Faller amb càrrec - Noemí Pérez - Fallera de l’AC Falla La Bega 96

Mai oblidaré el dia que, després d’haver gaudit les meues primeres Falles com una xiqueta, vaig arribar al casal una setmana després del dia de Sant Josep per al típic sopar de sobres. El barracó estava de gom a gom i jo, més tendra que una ceba perquè havia de tornar a l’institut, vaig dir mig gemecant: quina peneta, ja s’han acabat les Falles! Immediatament, una fallera veterana ‒de les bones‒ em va rebatre: no, Noemí. Les Falles són els 365 de l’any. En eixe precís instant, vaig saber que la meua relació amb la festa canviaria per sempre. La meua aventura en la directiva de la falla La Bega va començar dos exercicis després, amb divuit anys acabats d’encetar. No va ser una cosa premeditada ni buscada, sinó que simplement va sorgir a conseqüència d’una conversa amb un faller de tota la vida. I va passar el que sempre ha ocorregut amb les coses que ens apassionen: es transmeten de generació a generació. En aquells primers anys la meua empremta en la comissió va ser molt subtil, quasi imperceptible. La meua tasca consistia a anar al taller de l’artista faller una volta al mes per veure com anava la creació del monument i esmorzar. A banda de rodar tots els bars de la contornada i tastar una gran varietat d’entrepans, allò també em va donar certes nocions del procés de creació d’una falla. Un temps després em van proposar compaginar la delegació de monument amb el càrrec de vicesecretària, i ací va ser quan em vaig adonar dels xicotets privilegis que tenia formar part de la directiva. Com que havia de redactar les actes, religiosament havia d’anar al casal cada divendres de junta general. Gràcies a aquesta rutina, vaig passar de ser pràcticament una desconeguda a traure’m el doctorat en relacions públiques. Parlava amb tothom i em feia copes amb els iaios de la falla -que són els que més saben-. M’escoltaven i em demanaven opinió. Contràriament a les meues amigues, que no tenien càrrec, era capaç de relacionar-me amb naturalitat amb qualsevol faller. I el més important: estava integrada i no necessitava ningú.

Les recompenses atorgades per la JLFC i la JCFV reconeixen l’esforç de tots els fallers amb càrrecs. Any 2019. Arxiu: Fernando Navarro.

Uns anys més tard, aquest amor desinteressat em va portar a l’elaboració del llibret i al nomenament com a vicepresidenta de l’àrea de cultura. El gremi de llibreters m’ha brindat l’oportunitat de conéixer molta gent i també, gràcies a ell, m’he sentit reconeguda escrivint articles per a altres comissions. Però el teatre és, sens dubte, una de les activitats en les quals més he rist i on més pinya he fet amb tots els fallers que han col·laborat. Al cap i a la fi, el tracte i la convivència amb les persones és el principal motiu pel qual ens desvivim per la falla. Formar part de la directiva implica moltes coses. Vol dir, en primer lloc, que la falla confia en tu. No importa quina siga la teua àrea de treball, la comissió creu que eres la persona més idònia per a fer-se’n càrrec. També implica autoritat i lideratge (no confondre amb ‘superioritat’ o ‘tirania’) perquè has de ser la veu cantant d’un equip format per moltes i diferents maneres de pensar i has de prendre les decisions que, a parer teu, més convinguen a la falla. Spoiler: no apanyaràs mai a tots. Per acabar, m’agradaria esmentar dues qualitats que per a mi són imprescindibles per al funcionament òptim d’una comissió i que, almenys a mi, m’han ajudat molt: empatia i educació. A mi l’amabilitat sempre m’ha aplanat molts camins i el detall del ‘per favor’ per a demanar i del ‘gràcies’ com a agraïment ‒acompanyat d’un somriure‒ ha sigut sempre la meua millor arma. Aprofitem ara, que la cortesia encara és debades. Ara ja farà dos exercicis que m’he desentés pràcticament de la falla en part per motius personals, però també per necessitat de desconnectar. Tenim èpoques de joia en les que estem exultants i d’altres en les que l’apatia i la passivitat envaeixen els dies. Tot i això, les falles i les persones som cícliques i estic convençuda que la represa del calendari faller serà l’excusa perfecta per tornar la il·lusió a molta gent desencantada amb la vida. O almenys a mi. Amb tot, no puc concebre unes Falles sense saber com són per dins. Si no, no les entenc. No les visc. I és l’única manera que conec de gaudir-les al màxim. 97

Faller sense càrrec - Àlex Morales - Delegat de RES de l’AC Falla El Canet 98

Recorde encara la primera vegada que vaig encendre un coet, molt probablement era il·legal, però ara contar-ho crec que no suposa cap problema. Ni tan sols la meua vinculació política em podria portar una dificultat el fet de dir-ho. Era faller d’El Pontet, una extinta falla que, per cert, açò ho vaig saber després, va ser una escissió de la meua actual comissió. En fi, els del “Sálvame” falleril sabran molt més que jo així que no us diré res més. Hui en dia, a la meua falla, em trobe en una espècie de comité revolucionari en el qual sols estic jo i a vegades un altre senyor que durant els dies de Falles m’acompanya, així i tot, encara no he entés per què els altres no el veuen i jo sí, supose que serà efecte d’alguna història. Dic això del comité revolucionari perquè no tinc cap responsabilitat ni orgànica ni de cap classe en la meua comissió, puc arribar a muntar-te una taula i les cadires que l’acompanyen o directament tallar la gespa del monument en un ganivet que gastem igual per a això que per a tallar les peces de carn -amb la seua desinfecció sanitària corresponent, eh!-. També faig paelles i invents culinaris diversos, però els que manen - i la que mana - no han volgut mai que siga Delegat de Gastronomia o Delegat de Barraca. No tindre càrrec i viure al marge de les decisions és fotut, sincerament, això no obstant, ajuda a poder criticar i a vegades clavar-te on no et correspon, perquè, sincerament, ostentar el poder i tindre capacitat de presa de decisions en qualsevol indret, siga una associació, un govern o el que siga, és una tasca gairebé complicada per a qui la realitza, i sinó que m’ho diguen a mi. Ara, jo tinc una màxima, a mi em fan passar-ho mal a vegades com a polític així que no tinc cap dubte, i en la meua Falla, em venge: Ho critique tot, parle de tot, a vegades m’ho invente i des de darrere ric per a veure quina és la reacció dels que sí que manen. Alguns em maleeixen, altres ja em coneixen. Ah! Si vos penseu que mane en l’ombra com alguns polítics de la Falla El Raval que no tenen càrrec, esteu ben enganyats.

Fins i tot els fallers sense càrrec s’han d’implicar en les tasques de la comissió. Any 2019. Arxiu: la comissió.

Viure sense càrrecs ni responsabilitat, tot s’ha de dir, és un luxe, malgrat que les haja ostentat en algun moment de la meua vida fallera. He sigut Delegat de Festejos -com era el més jovenet em ficaren d’això- del Llibret i de Promoció del Valencià: aquest últim càrrec solem ostentar-lo sempre els pancatalanistes fusterians de les comissions, que bon treball hem fet totes i tots els darrers anys per a què ja ningú dubte quina és la llengua que parlem, que hem de parlar-la i escriure-la sempre i que no s’ha de jugar amb ella ni per a fer política ni per a crear confusions. Ara sembla que alguns volen tornar a la càrrega en aquesta història, però em pense que els eixirà el tir per la culata. El gran consens que hem fet les Falles d’aquest poble, ha estat sense dubte el que la cultura siga l’eix central de la nostra activitat. El nostre Déu Joan Fuster n’estaria ben orgullós. Enguany fa cent anys que aquell homenet de Sueca que tant ens ha donat va nàixer, i efectivament em ve al cap el seu gran llibre “Combustible per a Falles” un conjunt d’articles que parlen de moltes coses i que ben bé podrien semblar-se al que hui en dia podria ser un Llibret de Falla. Que millor recordar-lo amb el seu gran aforisme “Forma part d’una bona educació saber quan cal ser maleducat”. L’agafaré com a premissa per a quan, en alguna assemblea fallera algun dels que manen em diga alguna cosa, actuar com cal. Tinc tot el dret, soc un faller sense càrrec, i, per tant, sense càrrega.

Faller de tot l’any o Faller de tres dies 100

De vegades és millor picotejar diverses voltes al dia que només fer tres menjades. El mateix passa amb ser fallera o faller durant tot l’any. Per a mi seria impensable ser fallera i aparéixer únicament els tres dies principals de Falles. Amb tantes celebracions, dinars, xarangues, festes, actes... Com perdre’m tot això?

Sempre s’entén si no pots anar a tots els actes, festes o activitats pel treball, per la família, per si no vius a la mateixa ciutat... Però saps que quan vas estàs col·laborant amb la falla, a banda d’econòmicament, passant-ho meravellosament amb la resta de la comissió. I no parlem només de la festa, sinó també de col·laborar sent membre de la junta directiva per a tirar endavant la teua falla. Veure el que costa, apostant dur per ella, posant totes les teues ganes dia a dia perquè tot isca perfecte. Perquè siga una falla de qualitat, perquè tota la comissió ho tinga tot a l’abast i se senten tan còmodes com siga possible. Això, amics meus, sent fallera o faller de tres dies no ho pots aconseguir, ni saps el que costa d’aconseguir. Al món de les Falles també existeix el vessant esportiu, i és que durant l’any s’organitzen diverses competicions com el pic i maneta, els dards o el trencaclosques. Quina emoció es crea quan cada falla va amb el seu polar del seu color característic a animar als seus participants. Tal vegada saben que no guanyaran, això és igual. El que és important és cantar que la teua falla és la millor alhora que menges pipes a les grades del poliesportiu encara que estiga prohibit. Eixe és l’esperit faller! I com he dit abans, és igual a quina hora aplegues, si no saps on es troba la teua falla, busca el grupet de polars del mateix color que el teu i a totes!

Faller de tot l’any - Clara Sanjuan - Fallera Major

Després d’una setmana llarga i cansada, només penses en el fet que arribe divendres nit per a acudir a sopar al cau amb qui és la teua segona família. Eixa amb la que quan comença el mes de març passes més temps que amb els de la teua pròpia casa. Fins i tot, per a molta gent, una falla és l’única família que tenen literalment. Que mal ho hauran passat durant la pandèmia sense haver pogut estar en contacte amb els seus…

101

Les comissions falleres organitzen activitats culturals durant tot l’any. Any 2019. Arxiu: la comissió.

No us passa que quan s’aproximen dates com Sant Joan o Halloween, per exemple, el primer en el qual penseu és celebrar-ho a la falla? Jo pense, que tenim la sort en què per a molts de nosaltres, la nostra vida gira entorn del món faller i moltes coses les relacionem amb ell. Abril per a mi significa festes del poble amb la baixada de la Verge i la cavalcada de disfresses. Setembre el Mig Any Faller. D’octubre a gener, proclamacions i presentacions. Febrer la Crida i les paelles. Març el més apoteòsic per excel·lència. I en acabar, tornar a començar amb els preparatius per al següent exercici faller que no pot decebre a ningú. Quina preciositat ha de ser preparar tots els escrits dedicats per als actes més representatius com són la proclamació i la presentació. Paraules dedicades a les màximes representants de la teua comissió. Paraules amb les quals has d’emocionar-les i fer-les sentir especials. I no només a elles, sinó també a tots els membres de la teua comissió, perquè sense ells no seriem res. També està el vessant cultural: fer un llibret, assajar per als teatres o sainets, organitzar activitats per a promoure la llengua... Durant l’any hi ha cabuda per a tot. Les Falles no sols som festa, i qui és faller de tot l’any ho sap ben bé. El món faller no són tres dies, és tot l’any. Tot un any de sacrifici i dedicació per elevar al més alt a la teua família. Després d’aquesta reflexió, encara voleu fer tres menjades al dia, o voleu oblidar-vos del règim i picotejar sense mesura?

102

Perquè ser fallera no és només admirar els monuments, gaudir de la festa al casal o lluir els vestits a la cercavila. Encara que sense tot el que acabe de nomenar la festa fallera perdria part del seu encant, el que fa les Falles la festa més bonica i màgica del món no és només açò, sinó el que ocorre al voltant d’aquells esdeveniments que tots coneguem: plantà, ofrena, cremà... Les Falles són tantes, tantíssimes coses: les Falles són calfar-se el cap per a treure una bona promoció del valencià i com una pinya oferir les millors idees per a ajudar a donar prestigi a la nostra llengua. Les Falles són el sainet, el teatre, aquelles activitats dutes a terme per a poder fer gaudir a la gent i, a la vegada, poder traure alguns dinerets perquè la nostra Falla, que és la nostra família, creixa i evolucione. És recolzar en el nom d’aquesta qualsevol iniciativa de caràcter social per a ajudar els que més ho necessiten, o per a donar visibilitat a les realitats més injustes i així lluitar contra elles. Però, per altra part, les Falles també són les reunions al casal, les Paelles del 9 d’octubre, del Mig Any Faller, el sopar de Nadal i un llarguíssim etcètera.

Faller de tres dies - Claudia Parreño - Fallera de l’AC Falla Rei en Jaume I

Sembla difícil haver de defendre la qüestió de ser fallera només els tres dies de falles, perquè, fins i tot aquells que no podem permetre’ns ser-ho tot l’any, voldríem gaudir de la festa els 365 dies. Tant de bo, ja sabem que la vida no és la festa que voldríem, i de vegades la realitat s’imposa allò que desitgem. Malgrat tot, de vegades m’han plantejat la pregunta: T’és rendible ser fallera i pagar la quota anual per només poder gaudir d’aquestes els tres dies estipulats? I la resposta sempre és “sí, per descomptat”.

103

Les cercaviles són actes que se celebren a Cullera durant els tres dies de Falles. Any 2018. Arxiu: la comissió.

Jo, podria dir-se, soc una fallera dels tres dies. Encara que intente acudir el màxim possible al casal i estar allà on se’m puga necessitar, per qüestions laborals i de desplaçaments de vegades, més voltes de les que m’agradaria, m’és impossible. Tanmateix, inesperadament, la pandèmia, que tantes coses ens ha arrabassat, una d’elles poder gaudir de la nostra festa com cal, ens ha brindat l’oportunitat de lluitar per ella i seguir endavant d’una forma diferent, però igualment especial. En el meu cas, per exemple, malgrat la distancia i els inconvenients que em sorgien, com he dit, per acudir a la falla, aquest plantejament en línia de moltes de les activitats falleres m’ha permés estar més present i poder ser més útil per a la meua comissió. La pandèmia m’ha llevat els dies més importants de la festa i els que amb més ànsia esperava al llarg de l’any, això no obstant, també m’ha permés, per altra banda, conéixer una part de la Falla que fins aquests últims anys no havia pogut descobrir: la de poder col·laborar en moltes activitats, sobretot culturals, que s’han dut a terme a través de les xarxes de la comissió, i ser un poquet més que una fallera dels tres dies de falles. Així doncs, potser no estaré sempre al peu del canó de forma presencial, però considere que quan se’m necessita, quan puc “acostar el muscle” en pro de la falleta, faig tot allò que puc i més. I per això estic orgullosa de ser fallera, i per això diria mil vegades “sí” quan se’m planteja la qüestió de ser fallera un any més. Perquè gaudisc com la que més els tres dies de Falles i per a mi són els millors dies de tot l’any, però també, formar part de la comissió, de la família que s’agrupa davall d’aquesta comissió, m’ompli i em fa sentir, d’alguna forma, especial.

104

Faller de poble o Faller de València 105

Faller de poble - Isabel Galindo - Fallera de l’AC Falla Rei en Jaume I 106

Declarades Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per part de la UNESCO, les Falles se celebren arreu del territori valencià des de finals del segle XIX fins a l’actualitat. Aquestes es caracteritzen fonamentalment perquè es planten als carrers monuments, per la massiva presència de música, pólvora i indumentària valenciana, on durant al llarg de l’any i, sobretot, al mes de març, s’omplin els carrers de colors, alegria, cultura i tradició. Però és igual ser faller d’una falla de poble, que ser faller d’una falla de la ciutat de València? A parer meu, no és el mateix. He tingut la sort de nàixer i créixer a un poble on, les festes josefines, se celebren amb molta il·lusió i, sobretot, amb molt de sentiment. Comptem amb 16 comissions repartides per tota la nostra població, i encara que les Falles se celebren del 17 al 19 de marc, els actes fallers al llarg de l’any són multitudinaris. I en cadascun dels actes que es puguen celebrar, la germanor, les encaixades de mans i les abraçades estan presents, és a dir, estem en família, perquè en un poble ens coneixem tots, i a banda de conéixer a cadascú que forma part de la nostra comissió, també coneixem i tenim amistat en molts membres d’altres comissions. Així mateix, aquesta germanor entre comissions és estretament proporcional a la competitivitat que hi ha en tots els àmbits: esportiu, amb totes les competicions esportives i lúdiques que es disputen durant l’any; cultural, amb els concursos de llibrets, teatre, i promoció del valencià, que cada any assoleixen un nivell més alt; i de les falles, atés que totes volem guanyar a les nostres respectives seccions. Aquesta competitivitat, sana, fa que les Falles del nostre poble tinguen un regust més especial. A més, ser fallera o faller de poble comporta anar els divendres al casal per poder fer reunions, sopars, dinars, preparar-se per als actes que organitza Junta Local Fallera o per als actes que organitza la mateixa comissió. A Cullera, les Falles es viuen tot l’any i tenim un calendari replet d’activitats que a poc a poc s’han instaurat: 9 d’octubre, nit de les ànimes, sopars de Nadal, Sant Joan... Són algunes de les festes que els fallers ja assumim que viurem en companyia de la nostra comissió.

Les albades són un acte tradicional que tenen lloc a molts pobles del nostre territori. Any 2021. Arxiu: F.Navarro.

També, en arribar els dies de Falles, les activitats són semblants a les de la ciutat, però es viuen completament diferent. En la nit de la plantà de la falla, totes les comissions del nostre poble estem esperant el tro de la carcassa i el soroll del tabal i la dolçaina per poder escoltar les albades. El primer dia de Falles, els carrers s’omplin de gent, i totes les comissions fan les seues cercaviles per a visitar la resta de falles, cosa impensable de realitzar a la ciutat. A més, de vesprada totes les comissions acudim als Jardins del Mercat per a presenciar el lliurament de premis. Quan escoltem la frase “Bona nit, falles de Cullera” tot esclata en alegria, és una sensació que no es pot explicar en paraules, el mercat ple de gom a gom on la competitivitat entre les comissions de cada secció està latent. Res a veure amb els premis per telefonades o retransmesos per Internet o xarxes socials. L’ofrena, és un dels actes més emotius dels dies de Falles. Encara que és un recorregut llarg, el podem portar a cap en una vesprada i això fa que els altres dies els puguem dedicar a dur a terme altres activitats, a més està dedicada a la patrona del nostre poble. Per finalitzar els tres dies, la cremà. L’horari està establert per poder veure tots els monuments fondre’s i ressorgir així altre any. Aquesta nit marcarà el final de l’exercici faller, però l’endemà tots els cullerencs ja estem pensant en el següent. Encara que som 16 comissions al nostre poble i cada comissió té diferents formes de sentir la festa, compartim el mateix sentiment, la mateixa passió per les Falles. L’esperit faller ens corre a tots els cullerencs i cullerenques per la nostra sang. Al remat, si tornara a nàixer i poguera triar, sense cap dubte triaria ser fallera, i sobretot, per la familiaritat, la germanor i la manera de viure’s, ser fallera de poble!

107

Faller del Cap i Casal - Virginia Fita - Fallera de l’AC Falla Poeta Llorente 108

No tinc records d’una altra falla que no siga la del meu barri. Anar vesprada sí vesprada també al casal a berenar, preparar els playbacks o simplement trobar-se amb els amics. Qualsevol excusa és bona per tal de no passar per ma casa. Tindre la falla al peu del carrer en mig del centre de València és, sincerament, una meravella. L’ambient urbà que l’envolta és idíl·lic per als amants de la ciutat; es respira cultura internacional, olor de xurros i bunyols gran part de l’any, tenim tota classe de comerços a prop i possibilitats de conéixer a nous fallers cada exercici. Potser no serà la falla més antiga del món, som més aviat d’aquest segle, però vos assegure que l’agenda cultural no té pocs esdeveniments, ja que ens apuntem tot el que ofereix JCFV com el teatre faller, els playbacks a la sala Canal, el concurs de declamació, la gala fallera, la gala de la cultura, la cavalcada de disfresses… Com a Fallera Major i valenciana de l’espardenya fins a la pinta, no puc estar més orgullosa de pertànyer a una comissió del Cap i Casal. Si he de fer menció del que més m’emociona de la setmana fallera és la popular ofrena de flors a la mare de déu. No sabeu, i tampoc jo soc capaç d’explicar, el que se sent en passar per la plaça de la Verge. És la sensació més espectacular que he viscut mai. Finalitzar el Carrer Sant Vicent albirant el Micalet al fons, caminar per tota la plaça de la Reina i rodejant la porta de la catedral. És ací quan arribes al passadís que et porta als seus peus, el tram on la vista és plena de llàgrimes i l’emoció impregna tots els teus sentits. I de sobte et trobes mirant-li als ulls, tenint una conversa que només ella i tu sabeu, i res més importa perquè el temps s’ha aturat. No sé com seran les ofrenes a altres llocs, però puc garantir-vos que cap serà tan especial com la d’ací.

Al Cap i Casal sol ser habitual trobar-se falleres i fallers fent-se sessions fotogràfiques en els monuments més emblemàtics. Any 2019. Arxiu: Virginia Fita.

https://drive.google.com/drive/folders/18x-UsPMfGq4BHn_XrCaC4PKM5FkFXjij

1/1

I parlant d’especial, qualsevol època on vages amb la vestimenta regional a València hi haurà turistes fent-te tot un book de fotos com si fores una celebritat, o preguntant quan val un vestit o simplement quina festa n’hi ha hui que no estem a març. Al final és la imatge que tenen de la nostra terra no? Gràcies a tot el turisme que rebem, sobretot del 14 al 19 de març, servicis públics, comerciants i altres sectors poden generar treball i tindre una gran aportació a l’economia de la ciutat. És per això que ens preocupem per tal que estiguen integrats també en la festa i puguen acudir a veure les mascletades, la nit del foc, les discomòbils al carrer… Com deia abans, ens apuntem a tot el que organitza Junta Central Fallera, i és que pertànyer a un dels seus sectors més grans és un factor important. Som 15 comissions de les més de 300 que n’hi ha en total, podríem ser perfectament una junta local fallera! No parem. Si no tenim presentació al sector, tenim una invitació a una presentació de fora de la ciutat, si no tenim un esdeveniment a la nostra falla, tenim una exposició a la fira de Mostres… En definitiva, si hem de traure conclusions, una comissió de ciutat és millor que una de poble per la magnitud i ritme dinàmic de l’activitat que desenvolupa la seua junta fallera, per ser l’aparador de la festa a la resta del món i per la difusió de la tradició i la cultura que es promou durant tot l’any.

109

Festa de nit o Festa de dia 110

És ben sabut arreu del món que als valencians no hi ha qui ens guanye quant a festa ens referim, i quan diem que les Falles són la millor festa del món ho fem convençuts que, realment, així és. Ho sabem els valencians, ho sabem els fallers i els amics de les Falles, ho sap la immensa quantitat de gent que viu d’aquesta festa i ho sap tot aquell que s’acosta a la terreta el nostre benvolgut i frenètic mes de març per conéixer-les i gaudir-les. Però les Falles són molt més que això, una simple festa. Són la cultura de tota la gent que passa mesos preparant un llibret com el que tenim ara a les mans o assajant una obra de teatre per a eixir a l’escenari. Són l’art dels monuments que engalanen els carrers del poble durant la setmana fallera. Són la riquesa de la nostra indumentària tradicional. Són el sentiment de la llàgrima que se’ns escapa en estar als peus de la Moreneta per ofrenar-la. Són la intensitat de tot el que fa gran la nostra festa comprimida en només tres dies.

La festa de nit - Núria Aparisi - Fallera de l’AC Falla Raval de Sant Agustí

Si reunim un grup de valencians i els demanem que escriguen a un paper què els passa pel cap en proposar certes paraules, de segur que tots coincidirien al mateix escenari. Per exemple, la paraula paella ens teleporta a tots a un diumenge ben solejat, a la caseta del camp, rodejats d’amics; la paraula Nadal remet directament a dinars familiars amb una llarga sobretaula, les estrenes, el torró i els regals, i la paraula festa ens col·loca en una nit amb la música ben alta, una copeta a la mà i algun raig de llum artificial que ens cega mentre ballem.

111

La festa Reimember és un clàssic de la programació festiva nocturna de la nostra comissió. Any 2019. Arxiu: la comissió.

És per això que em resulta graciós el debat sobre si la festa durant les Falles és millor de dia o de nit, perquè la resposta és més que evident. La festa, necessàriament, ha de ser de nit. Cada cosa té el seu moment i al llarg del dia es gaudeix de les falles d’una manera diferent. És cert que la festa també és possible de dia, però gran part dels actes són incompatibles amb la nit. Què seria de les nostres cercaviles sense el solet dels dies de falles? On queda la part cultural i tradicional si canviem la festa i la fem de dia? Cal mantenir les Falles tal com les coneixem (si la situació sanitària ho permet), tractant de millorar-les i de conservar i protegir el patrimoni cultural i tradicional, que és, al cap i a la fi, el que més enriqueix la festa. L’únic inconvenient és que no queda temps per al descans, no obstant els fallers estem fets d’una altra pasta i les poques hores de son no impedeixen que disfrutem fins a l’últim moment al màxim, de fet per a tots el moment més trist és abandonar el casal per a tornar a casa.

112

Per exemple, la festa de dia pot començar on més ens agrada als valencians, al bar amb un bon esmorzaret amb les seues cassalletes corresponents i amb el postre que ens caracteritza, un cremaet. En acabant, s’organitza un dinar amb la seua corresponent prèvia amb el moment de la picadeta i les cerveses. I per a finalitzar, el que ara està tan de moda, el “tardeo”. I aquest “tardeo” en nombroses ocasions s’allarga fins a l’hora de sopar. Però, si no eres dels que pot suportar aquest ritme de festeta, doncs tornant a casa a les set o vuit de la vesprada ja haurem complit, i a més a més seran hores prudents per aplegar a casa. Un exemple pràctic d’aquest dia a l’àmbit faller podria ser el dia del concurs de paelles al carrer. Tot comença al matí, on els fallers quedem per al muntatge de les taules i tota la infraestructura necessària per al bon funcionament d’aquest tipus d’esdeveniments. Així i tot, aquesta feina no es pot realitzar amb la panxa buida, per tant, abans que res hem d’esmorzar i una vegada tenim el dipòsit ple, podem funcionar i començar el muntatge. Quan tot està enllestit és hora d’obrir la barra per a prendre’ns la merescuda recompensa, bé siga un colpet de cassalla o bé una cervesa freda. El dia transcorre amb normalitat i aplega l’hora del dinar i més tard s’atorguen els premis a les tres millors paelles del dia. Per finalitzar, el dia culmina amb la festa final, on com hem dit abans ens poden tocar sense cap problema les hores del sopar.

La festa de dia - Antonio Bolufer - Faller de l’AC Falla Rei en Jaume I

La festa de dia està clarament menyspreada en comparació a la festa de nit entre la gent més jove, però la cosa canvia com vas complint anys i a continuació us contaré per què. En primer lloc, el concepte de festa canvia a mesura que passen els anys i t’adones que la festa no és sols anar al pub o al cau faller i unflar-nos amb alcohol. La festa de dia pot ser igual o superior a la festa de nit i en aquesta època de pandèmia COVID amb els tocs de queda implantats, alguns s’han tornat uns vertaders experts en aquest tipus de festes diürnes.

113

La Junta Local Fallera de Cullera celebra el seu concurs de paelles de dia. Any 2020. Arxiu: la comissió.

Un altre avantatge de la festa de dia és que, com hem dit abans, el fet de no aplegar a casa a altes hores de la matinada ens permet descansar durant tota la nit i recuperar-nos d’aquest dia d’excessos de manera que ens despertem fresquets com una lletuga i estem llestos per a fer el que siga necessari, bé tornar al bar a fer l’esmorzaret del diumenge o bé la neteja pactada durant la setmana amb la teua parella, o simplement amb nosaltres mateixos que ens autoconvencem que el diumenge és el millor dia per a fer les tasques domèstiques. En canvi, si la festa la fem durant la nit, l’hora de l’arribada a casa pot ser que tinguem ja el sol fora i el més fàcil és que perdem tot l’endemà per a recuperar-nos i ens siga pràcticament impossible eixir del camí circular que ens porta del llit al sofà i del sofà al llit. En definitiva, en la meua opinió és clarament millor la festa de dia enfront de la nit perquè podem gaudir d’un dia de festa més complet i descansar a la nit per a estar l’endemà en condicions d’aprofitar també aquest dia.

114

La plantà o La cremà 115

La plantà - Salva Andrés - Coordinador del llibret 116

Dins del calendari faller l’acte que més m’agrada amb diferència és la plantà. Des de ben xicotet em quedava embadalit veient com els artistes fallers formaven, ben a poc a poc, el trencaclosques que és el muntatge d’una falla. Observar com s’enlairaven les enormes peces alçades per la grua i comprovar com encaixaven entre si m’omplia d’emoció i, al mateix temps, em feia saber que algun dia seria faller i formaria part de la plantà de la meua pròpia comissió. En l’actualitat, els dies de plantà continuen sent per a mi els millors dies de l’any. Són dies de treball dur, però com se sol dir: càrrega que plau, no pesa. A més, és un acte on tots els fallers i falleres podem posar el nostre granet d’arena indistintament de la nostra edat. És meravellós veure com la majoria de la comissió ajuda en totes les tasques: el transport, la distribució de les peces en la demarcació, l’escampat de l’arena, posant la gespa, creant la decoració o envoltant la falla amb el cordat. Al cap i a la fi, és l’acte on cada comissió treu al carrer el treball de tot un any, no sols el de l’artista, sinó també el que es realitza dia a dia per poder tirar endavant l’exercici faller, i el seu màxim objectiu: la plantà d’una falla. L’ambient faller que recorre aquests dies el poble ja ens introdueix de ple en els dies grossos de la festa. Són dies de germanor en els quals els fallers més curiosos fan visites a la resta de comissions per veure com avancen les plantades i fer les primeres càbales en la porra dels premis: “Jo crec que guanyarà...”, “Per a mi és millor la de...”. Tot no ha de ser treball i sempre hi ha algun moment per a escapar-se i gaudir de la companyonia de la resta de fallers, no hem d’oblidar que la plantà és un acte festiu més i sempre ha d’haver-hi lloc per a l’esbarjo.

El moment en el qual s’encaixa la peça del remat és el més esperat pels fallers. Any 2018. Arxiu: la comissió.

Així mateix, el moment que capta tota l’atenció és quan l’artista es disposa a alçar el remat que coronarà la falla. A tots els membres de la comissió se’ns posa un nuc a la gola quan la grua comença a elevar la peça central. Eixe nervioset que tenim a la panxa desapareix de sobte quan la peça encaixa i tots els espectadors esclaten en aplaudiments i crits d’alegria i emoció. És una sensació màgica. El trencaclosques ha pres forma i a l’artista sols li queda posar els ninots i rematar els possibles desperfectes. És en aquest punt quan els membres de la comissió han de treballar mà a mà per tal de posar la gespa i tota la decoració. Sempre hi ha fallers a qui els agrada allò de posar la gespa i són els primers a agenollar-se per tal de posar-la. Comencen a aparéixer les primeres desavinences: “Jo ho deixaria així”, “jo li retallaria les puntes”. Aquest dia no seria el mateix sense aquests debats. Mentrestant, altres membres de la comissió elaboren la decoració i el rètol amb el nom de la comissió. Baix del meu punt de vista, és molt gratificant veure com tots els fallers i falleres fan feina amb un objectiu comú, i en pocs actes com aquest s’esdevé aquest fet. Normalment, la plantà sol allargar-se fins ben entrada la matinada, i ja són pocs els fallers que queden a l’hora de posar el cordat i netejar tota la demarcació perquè la falla puga lluir de la millor manera possible a l’espera de la visita del jurat qualificador. Amb el treball acabat és moment d’observar el resultat i, siga millor o pitjor, sempre ho contemples amb la satisfacció d’haver fet un gran esforç. Tanmateix, en cas d’haver acabat prompte, els fallers més friquis fem una volta per veure com van les altres falles, sobretot les que són rivals de la mateixa secció. Personalment, el moment de finalitzar la plantà, és el que m’anuncia el principi del final de les Falles. Sols queda gaudir dels dies grossos de la festa i començar, una vegada més, un cicle que tornarà a finalitzar amb la plantà de la pròxima falla.

117

La cremà - Laia Moncho - Fallera de l’AC Falla Rei en Jaume I 118

Durant tots aquest temps de pandèmia, una de les frases que més he pogut escoltar als diversos estaments de la festa fallera ha sigut: “cal cremar per a tornar a començar”. Evidentment, la cremà posa cada any punt final a les Falles, atés que és el moment en el qual el foc purificador consumeix el treball de tot un any, permetent que el cicle faller torne a començar. A Cullera la cremà de les Falles 2020 serà, si no passa res, en març de 2022, endarrerida per la crisi sanitària, fet que la fa més necessària que mai per a poder tancar ja un exercici que tots volem esborrar de la nostra ment. Com he dit abans, la cremà és l’acte que tanca el calendari faller. Un acte on la major part dels fallers arribem exhaustos per cada dia que portem de festa. Així mateix, agafem forces d’on no hi ha per tal de dur endavant tots els preparatius. Tasques com el desmuntatge dels cordats que envolten les falles, la preparació d’aquestes, o l’ajuda als pirotècnics encarregats de la cremà, són algunes de les últimes feines de l’exercici faller. La cremà és un acte ple de sentiment. Per a les falleres majors, que encenen la seua falla, suposa un moment de veritable tristesa, ja que finalitzen el seu mandat i deixen enrere un exercici faller que no oblidaran mai. I per a la resta de fallers, suposa el final d’unes falles i la tornada a la “normalitat”: deixar de viure al casal faller, les nits de festa a la falla, els actes, les xarrades... Totes les rutines que durant quasi un mes s’han dut a terme finalitzen en aquest moment, trist, però necessari perquè tot puga començar a rodar una altra vegada. Amb la tristesa que tot s’acaba, però amb l’alegria que tot comença, una barreja d’emocions confrontades que els fallers tenim el plaer de sentir cada any en aquest acte.

Els xiquets solen envoltar i botar la falla infantil durant la cremà d’aquesta. Any 2017. Arxiu: la comissió.

A més, és un acte on la pirotècnia, altra part fonamental de la nostra festa, assoleix una importància crucial. D’una banda, perquè moltes comissions falleres llancen un xicotet castell de focs en el moment previ a l’encesa de la falla, i, d’altra banda, per la traca que, tant les falleres majors com els presidents, encenen per tal que la falla puga iniciar la seua cremà, aprofitant l’esclat dels petards i les espurnes que desprenen les fonts d’artifici. Amb la cremà, també aplega un dels moments amb més simbolisme de les Falles. Veure com les flames devoren el treball dels artistes és veure com es crema tot allò que s’ha volgut criticar en els versos que completaven la falla. És a dir, es crema tot allò roín per a donar la benvinguda a la primavera. Tanmateix, en els últims anys aquest acte ha perdut lluïment a causa dels materials amb els quals estan construïdes les falles, el suro blanc provoca un núvol de fum negre que evita la visió total de la combustió de la falla. Per això, jo soc partidària de plantar falles amb els materials tradicionals, com la fusta o el cartó, que permeten unes cremades més lluïdores i espectaculars. En definitiva, tot i ser un acte que ens marca el final d’una etapa, és completament necessari perquè tot puga tornar a començar de nou. Les Falles són això, un cicle que comença i acaba cada any amb l’entrada de la primavera, i amb el caliu del foc que il·lumina les nostres cares mentre pensem com seran les pròximes Falles.

119

Els premis o L’ofrena 120

Normalment, els qui som fallers de monument també ho som de festa, per això ens encisa fer qualsevol tasca o activitat per treure diners i així que cada any la falla puga ser més gran i puga arribar al més alt. Som persones que portem un lema tatuat en la ment: “L’èxit és la suma de xicotets esforços que es fan dia rere dia”. Fallera d’ençà que vaig nàixer, després d’una pandèmia l’única cosa que més tinc ganes, a banda de vestir-me de fallera, és viure una nit de màgica de PREMIS en majúscules. Entrar als Jardins del Mercat en companyia de la meua comissió, sentir la calor de la gent que a poc a poc va arribant també, cridar, cantar, ballar, botar, escoltar les xarangues... Sentir com la pell es fica amb els pèls de punta perquè ha arribat l’hora, són les 20.00 h i ara sí que sí, ara sí que comença la festa: Bona nit, Falles de Cullera! La sensació d’èxtasi que produeix escoltar aquestes paraules fa vibrar els milers de persones que omplin el recinte. Crec que és la millor frase que es pot escoltar, i la que tot l’any estàvem esperant, atés que estem a punt de descobrir quina serà la recompensa del treball fet durant tot l’any. El compte enrere comença ...3r, 2n i 1r premi... Secció 2a, 1a... i Secció Especial! Les falleres majors i els presidents recullen el seu banderí, tant de falla gran com de falla infantil, mentre el sacsegen emocionats o despagats davant la resta de la comissió que es manifesta eufòrica o descontenta amb el resultat obtingut.

Els premis - Begoña Camarena - Fallera de l’AC Falla Raval de Sant Agustí

Quan arriba la nit de Sant Josep i els monuments es converteixen en cendra, comença un nou exercici faller, i tot el viscut fins ara passa a formar part del passat de la història de les falles. Comença un nou exercici, amb noves incorporacions a la directiva, nous presidents, falleres majors, projectes, il·lusions... Tot és nou. Comencem a treballar per reviure segurament altre any únic, perquè d’això es tracta, de fer que cada any se supere a l’anterior i que siga únic i irrepetible.

121

A Cullera els jardins del mercat s’omplin de gom a gom durant aquest acte, aconseguint un ambient inigualable. Any 2019. Arxiu: Fernando Navarro.

L’emoció d’una nit tan màgica com la dels premis s’ha de viure una vegada en la vida, és el millor de les Falles, crec que el que tots esperem perquè una vegada passa el 17 de març, les Falles per a molts ja han acabat, queden dos dies de cercaviles i misses, però la vertadera essència de les Falles, i l’acte més important, són els premis. En una nit de premis, la rivalitat d’entre totes les comissions és considerable i necessària, perquè d’això es tracta, d’una lluita continua de cada falla per fer que la seua siga la millor. Sempre estarà el que perd, el que guanya, el que dirà que ens hem trobat el premi o que l’hem furtat. Només sé que sòls pot guanyar una comissió en cada secció i siguen les que siguen aquestes seran les grans triomfadores de la nit. També cal destacar que existeix una rivalitat sana entre les comissions, ja que en eixir del Mercat tot s’oblida i ballem i cantem amb bon ambient cap a les nostres demarcacions, sempre uns més contents que altres, així i tot, les comissions han de continuar i pensar que el pròxim any serà. I ací acaba una nit de Premis, que seguirà amb la celebració dels premis al cau faller. Cada comissió ho celebrarà a la seua manera, nosaltres ho farem com ens han ensenyat, celebrant el que ens ha tocat, però la sensació de tindre un primer premi i veure com la feina ben feta ha tingut la seua recompensa és el millor de totes les Falles, i si és per partida doble millor encara. Eixa emoció i il·lusió de tot un any quan arriba al més alt és impressionant, com estar ara mateix escrivint-ho i em venen molts records a la ment de moments viscuts als Jardins del Mercat i és inevitable el fet de reviure cada instant en companyia de la meua comissió, perquè com he dit al principi cada any és únic i irrepetible.

122

Il·lusió per vestir amb la indumentària valenciana i mostrar al carrer com ha evolucionat des d’una roba per a llaurar a una indumentària més elegant que s’utilitzava per a ocasions especials. I és que, sense cap mena de dubte, l’ofrena, és l’acte del calendari faller on la presència de la indumentària valenciana assoleix major protagonisme, pel gran nombre de falleres i fallers que desfilen pels carrers amb els seus vestits regionals. Per a mi, és l’acte amb més simbolisme de la setmana fallera per diversos motius, encara que de caràcter religiós, he de dir que per a mi escenifica la gratitud universal davant dels veïns, amics i visitants de la vila de Cullera, en aquest cas, que acull a un col·lectiu faller com a eix vertebrador de la mateixa societat. Acudim al carrer del Riu per tal d’arreplegar les flors i cadafals amb els quals ofrenarem a la nostra moreneta, amb el cor a la gola i l’anima plena del sentiment que ens uneix, amb la ferma voluntat de mostrar el nostre vertader tarannà: respectuós amb la tradició i compromés amb la missió de fer que les Falles pervisquen com al patrimoni de la humanitat que som, conservant tots els seus símbols i tradicions més arrelades.

L’ofrena - Gwendoline Moya - Fallera de l’AC Falla Sant Antoni de la Mar

Sentiment faller, quantes vegades hem escoltat aquesta expressió al món faller i fora d’ell. Es té o no es té diuen en la tertúlia del Casal després del dinar del primer dia. Si eres de Cullera saps del que estic parlant, perquè a Cullera l’esdevindre de la setmana fallera està marcat per la següent seqüència: el primer dia, els premis a les Falles que han estat plantades al carrer la darrera setmana; el segon, l’ofrena a la verge dels castellers; i el tercer dia, la cremà. Després d’aquest aclariment de l’eix temporal de tota persona fallera a Cullera tornem al sentiment. Eixe sentiment arrelat a la il·lusió i l’amor per la festa fallera.

123

Les Falleres Majors solen captar tota l’atenció durant la desfilada de l’ofrena. Any 2019. Arxiu: Fernando Navarro.

El compromís faller va més enllà del caire festiu, lúdic i fins i tot competitiu dels diversos vessants que aporten banderins o guardons. Aquest compromís arriba, fins i tot, a la immaterialitat, i que hi ha més immaterial que la Fe. La Fe basada en la creença dels valors humans com ara: respecte, empatia, responsabilitat, solidaritat, voluntat, honestedat, compassió, amor, perdó i la ja anomenada gratitud. A eixa fe, personalment, afegiria la resiliència que fa de les Falles una celebració fantàstica que es permet crear i cremar per a renàixer amb el cicle de vida anual amb les llums de la primavera i al capvespre de l’estiu. El fet d’entrar als jardins del mercat i pujar les escales per a depositar el ram, mentre veus com, a poc a poc, es completa el lluïdor tapís format amb les flors dipositades, és una sensació única i indescriptible que valorem tots els fallers de sentiment. Aquest sentiment es manifesta, naturalment, sense angoixa, sinó que més aviat amb la sensació de comiat, l’adeu de l’any que acaba ens dona pas a nou començament, quan caminem cap a la nostra Mare de Déu sabem que un any més ho hem aconseguit i agafem forces per a aconseguir-ho l’any vinent. Perquè davant de la patrona dels cullerencs tots som iguals. I nosaltres, falleres i fallers de bé i bondat que volem ofrenar a la nostra mareta, ofrenar amb la fe fallera.

124

Censar o No censar 125

Censar - Nacho Montagud - Faller de l’AC Falla Rei en Jaume I

Hi haurà comissions falleres que estaran a favor de censar i segur que altres no ho estaran, i és per això que s’ha d’argumentar un poc i posar-nos en situació per a poder entendre les diverses opinions.

126

D’una banda, estan les falleres i fallers que no volen censar a ningú perquè segons ells/elles s’adulteren els diversos concursos que organitza Junta Local Fallera de Cullera, com per exemple els concursos culturals o esportius. En alguns casos, el cens “d’experts” en la matèria en qüestió pot influir de forma determinant en el resultat d’alguna competició o concurs, i açò, en un món com el faller, es tradueix en polèmica. Tanmateix, i des del meu punt de vista, pense que ens hem de posar en la situació de cadascun dels casos i tindre un poc d’empatia, sobretot en les comissions que tenen pocs fallers, atés que si no es poguera censar, hi hauria poca participació en els diversos concursos i campionats esportius, que inclús podrien arribar a no disputar-se. Pel que fa als concursos culturals, com per exemple el concurs de teatre, si les falles no pogueren censar cap persona, aquestes xicotetes falles que tenen pocs fallers segurament no participarien culturalment, i, a més, no optarien a les diverses subvencions que s’atorguen solament per la mera participació, cosa que provocaria un greuge comparatiu respecte de les altres comissions. També s’ha de tractar detingudament el tema de censar als esports, que és el camp on més debat i més polèmica es crea a causa del cens d’un jugador o inclús un equip sencer. Crec que, el fet de poder censar a qualsevol persona, dona un al·licient de competitivitat a qualsevol competició, ja que significa que totes les falles busquen que la seua Fallera Major i el seu president puguen alçar l’anhelat palet del banderí de campions el dia del lliurament de premis esportius. Així, cal dir que en alguns campionats fallers es requereix un mínim de comissions perquè puguen disputar-se, en algunes ocasions no s’ha arribat al mínim i no s’han pogut fer determinades competicions, cosa que s’hi podria evitar amb el cens de persones no falleres per part d’algunes comissions.

En determinades ocasions el cens d’alguna persona no fallera és necessari per a formar un equip. Any 2017. Arxiu: la comissió.

Tanmateix, pense que s’ha de poder censar però en un poc de sentit comú, i no censar per censar, és a dir, censar a persones que tinguen relació amb el món faller o siguen simpatitzants de la comissió com, per exemple, un faller d’honor, o un antic faller. A més, com a requisit fonamental pense que s’hauria de censar a gent que estiga empadronada en Cullera. Un altre dels aspectes positius de censar a la gent que no viu les falles de primera mà, és que pot convertir-se en un al·licient perquè aquesta persona acabe apuntant-se a la falla per a viure de prop aquesta festa, i conéixer així que les Falles no només són festa, sinó que també hi ha un part cultural i esportiva que ajuda a vertebrar la nostra festa. Per últim, voldria dir que amb açò de la COVID-19 ha vingut una crisi econòmica dins del món de les Falles, la qual cosa molts dels fallers han deixat de pagar les seues quotes, ja que el més important és poder menjar a final de mes, i poder censar a aquesta gent perquè almenys puga gaudir un poc de les falles en aquest moment tan inesperat per a tots, és una notícia molt important i satisfactòria per a aquestes persones i, sobretot, per a mantenir viva la festa de les falles.

127

No censar - Sara Borrull - Fallera de l’AC Falla Rei en Jaume I 128

“Els qui estan jugant no són fallers”. Aquesta és una frase que sentim any rere any tant per part de fallers adults com de menuts en el desenvolupament de les competicions esportives falleres. Una frase que no pot donar més impotència, sobretot pels més menuts, ja que tant les competicions esportives com culturals és fan per a divertir-se i gaudir de la família fallera i per passar una estona divertida on guanyar, o no, no és la prioritat, però ara bé, i si censem? Aquest tema dels censos és un tema tabú, que cada any quan aplega l’hora de fer competicions falleres està damunt la taula en les reunions de la delegació d’esports. Senyores i senyors, guanyar un banderí per a la que és la teua segona casa, la teua falla, és una gratificació molt gran que fa que els fallers i les falleres se senten orgullosos i any rere any se superen i vulguen seguir participant, en canvi, que passa si guanya un campionat una comissió on més de la meitat dels jugadors o la plantilla sencera no saben ni el nom dels seus companys ni el nom de la seua pròpia falla? No vull ser massa contundent i entendria que s’hi censaren alguns membres (no mai més de dos o tres) per a completar els equips, a condició que hagen format part de la comissió o siguen persones relacionades amb aquestes. Al llarg de l’any es fan moltes competicions esportives com tenis, pàdel, bàsquet, dards, tenis taula, bolei, pic i maneta, raspall i la gran majoria d’aquestes en diferents categories (masculí, femení, infantil, cadet, encara que la majoria són mixtes), tanmateix la gran protagonista és el futbet, aquesta és la gran mentida de les falles i on més polèmica hi ha pel que respecta al cens de no fallers. En aquest campionat participen quasi totes les comissions en la gran majoria de les categories, però, a les categories de xiquets és on més martingales hi ha. També a les activitats culturals trobem censos, sobretot per al teatre, i també al concurs de portades, on encara que no se censa, hauria de ser obligatori que la portada la realitzés un membre de la comissió i no reconeguts dissenyadors.

El fet més habitual és que els equips que formen part de les competicions falleres estiguen integrats per fallers. Any 2021. Arxiu: la comissió.

Al meu poble, Cullera, hi ha 16 falles on més de la meitat són xicotetes (no menys de 50 persones en la gran majoria), 16 falles on tots i totes ens coneixem i sabem qui som els fallers. En general, a les competicions esportives que s’organitzen al llarg de l’any són necessàries cinc persones per a participar, tot i això, algunes comissions, sols per l’ànsia d’aconseguir l’anhelat banderí, censen algunes persones que estan “especialitzades” en determinats esports. De veritat no hi ha cinc fallers que puguen participar? Els sembla bé a la resta de gent que s’ha quedat sense jugar i que paga religiosament la quota aquest fet? La conseqüència és que en determinades competicions hi haja comissions que s’hi pensen el fet de participar. Malauradament, hui en dia les competicions consisteixen a veure qui té als millors jugadors per poder guanyar un banderí, desvirtuant-les i alterant-les així, restant-li el principal al·licient d’aquestes: passar estones de companyonia amb la resta de comissions. Això no obstant, si censar en la categoria adulta ja em sembla lamentable, censar en els campionats dels xiquets és miserable. No podem jugar amb la il·lusió d’uns xiquets que veuen com els han guanyat xiquets que no són fallers de la falla contra la qual estan jugant. Fallers i falleres, presidents i presidentes, siguem conscients del que tenim, valorem la nostra família fallera, i comencem a jugar i a participar de la millor manera que nosaltres sabem: responsables, valents i sobretot fallers.

129

Mascletà o Despertà 130

Com moltes voltes s’ha dit, la mascletà és una simfonia de trons amb un final apoteòsic. Una simfonia que és l’orgull dels pirotècnics valencians, ja que tot el material pirotècnic que es gasta en les mascletades és de fabricació pròpia, com he dit abans, de quilòmetre zero. I continuant amb el símil gastronòmic, la mascletà seria la paella dels pirotècnics, és a dir, el plat estrella, sense additius ni conservants. És nostra i és el símbol d’identitat dels pirotècnics valencians. Grans, mitjanes i menudes, totes tenen el seu lloc, moment i situació per a gojar-les, donant així gran varietat de gustos i formes de gaudir-les. En els meus més de trenta anys d’experiència en el sector de la pirotècnia, he de dir que no hi ha element millor que les mascletades, per damunt, i tot, dels castells de focs artificials. Per a un pirotècnic és grat estar prop de la gent veient com frueixen dels trons, s’emocionen amb el terratrémol i criden després del final aeri.

Mascletà - Toni Sancasto - Pirotècnic

Nostra, autèntica, feta amb productes autòctons de KM0, creada per al nostre goge, famosa en el món sencer, ens omplim la boca parlant d’ella, orgull de València i banda sonora de les nostres vides. No, no és la paella, és la mascletà. Creada per pirotècnics valencians i un dels nostres símbols d’identitat. Allà on he anat en els anys que porte d’experiència com a pirotècnic sempre se’ns ha identificat als valencians amb la paella i amb la mascletà. Les dues traspassen comunitats i països, convertint-se en un dels plats que més agrada i en un dels espectacles més admirats per tots. A poc a poc s’ha introduït en moltes festes de tota Espanya, i hui en dia la gent de fora de València ja valora i admira la mascletà com els mateixos valencians.

131

El moment en el qual finalitza la mascletà i la gent esclata en aplaudiments és el més gratificant per als pirotècnics. Any 2019. Arxiu: Fernando Navarro.

En tants anys disparant en pobles i també en València, Alacant i Castelló, em quede en les de Falles de Cullera, encara que la responsabilitat és més gran. He disparat molts anys en correus i és l’únic lloc on em continuen tremolant les cames com el primer dia. Hi ha molta pressió per l’expectació que provoquen les mascletades d’aquests dies, a més de disparar-la en el teu mateix poble. Quan finalitza m’agrada respirar l’aire amb l’aroma de la pólvora, reduint així l’estrés d’unes Falles en les quals encara falta rematar les cremades dels monuments. Perquè enteneu de què us parle, vos detallaré com és aquest dia per a mi. 19 de març, Cullera, 04.00 h de la matinada, comença el gran dia, i el muntatge de la mascletada. Saps perfectament el que tens a mà, el que muntaràs i et poses a la feina. De bon matí els vianants ja s’arrimen a fer-te els típics comentaris: “Serà bona?”, “A quina hora és”?, “Xaparro, a veure què ens muntes!”. Mentrestant, jo continue a la feina fins que arriben les 12.00 h del migdia, quan has de tenir-la muntada i comprovada. De seguida un xicotet descans fins a les 13.30 h quan tornes a comprovar que tot estiga al lloc. I a les 13.50 h primer tro d’avís, a les 13.55 el segon, i a les 14.00 h el tercer. S’inicia la mascletà. Durant els 10 minuts que dura aproximadament al meu cap s’escolta el silenci, fins que arriba el terratrémol final i t’arriba la remor de la gent, que emocionada comença a cridar i a aplaudir. Tot ha passat sense cap incident, que és el més important. I la sensació que m’envaeix d’escoltar els aplaudiments és indescriptible. Finalment, toca enfrontar-se a les crítiques, però és el que té disparar al teu poble. Per tot açò, jo sempre he sigut i seré de mascletades.

132

Però què és per a un faller? La despertà és una manifestació festiva de caràcter cultural i tradicional on, després de tot un any de preparatius, es fa partícip el veïnat que les falles ja estan al carrer, plantades i a punt per a començar tota una sèrie d’esdeveniments (cercaviles, premis, ofrena…) que se succeiran durant els tres dies de festa, a primera hora del matí, per despertar a tothom, faller i no faller, i així aprofitar tot el llarg del dia. I de la nit. Sempre comptant amb la disposició i predisposició dels fallers, clar està, aquest fet tindrà inici de bon matí, d’una forma organitzada i amenitzada per la corresponent xaranga, pels carrers de la barriada al voltant de cadascuna de les falles. Al contrari que la mascletà, la despertà és una manifestació activa, on són els mateixos fallers participants qui llancen manualment els coets, generalment masclets, però també poden ser trons de bac, voladors i, fins i tot, traques, una combinació perfecta de soroll continuat -que no uníson-, amb una cadència establerta -que no ritme- de les explosions dels artificis pirotècnics acompanyades per música de festa durant tot el recorregut. A més a més, es mescla amb la característica olor de pólvora i tot en conjunt fa gaudir els nostres sentits.

Despertades - Quique Falcó - Faller de l’AC Falla Rei en Jaume I

Segons el diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la definició de despertà (terme usat col·loquialment) és una “cercavila amb banda de música i llançament de coets que recorre els carrers a primera hora del matí els dies de festa”, mentre que la mascletà és la “disparada successiva i molt sorollosa de traques, masclets, carcasses i altres elements pirotècnics organitzats rítmicament en ascens, pròpia de moltes festes valencianes”.

133

L’any 2021 es va realitzar una despertada adaptada a la situació de crisi sanitària. Any 2021. Arxiu: F. Navarro.

En la despertà, l’actor principal és el faller. En canvi, en una mascletà, el faller o espectador és passiu, ja que són els professionals qui s’encarreguen de fer la disparada. Ara bé, al mateix que en la despertà, gaudirà amb tots els seus sentits d’un espectacle de sorolls, d’un aroma a pólvora, de colors i de sensacions, que recorreran tot el cos i, en la majoria d’ocasions, ficaran a tothom els pèls de punta. A més, en els últims anys, s’ha estés entre les comissions falleres la despertada infantil, una modalitat de despertada dedicada a la xicalla. En aquestes despertades els elements pirotècnics que es disparen estan adaptats a l’edat dels seus llançadors, tot i això, han d’estar sota la supervisió dels fallers adults. Aquest tipus de despertada és una bona manera per a introduir als més menuts de les comissions falleres en el món de la pirotècnia, contribuint així a transmetre aquesta part de la festa, que a poc a poc va perdent protagonisme, a les noves generacions. La despertà és, per tant, un rebombori de sorolls i de música que ompli els carrers i els sentits i fa que cada faller i fallera se senten pirotècnics per un moment. El nou dia comença i la despertà ens recorda que és hora d’alçar-nos i viure les Falles.

134

Qüestionaris Amb l’objectiu de fer aquest llibret més interactiu per als nostres lectors, hem volgut proposar una sèrie de qüestionaris al voltant de les dualitats plantejades als nostres col·laboradors literaris en els blocs 3 i 4 del llibret, “Dualitats de falla” i “Dualitats falleres”. Després d’haver-los llegit, de segur que simpatitzareu més amb els arguments exposats per alguna de les dues parts que conformen les dualitats analitzades. Aquesta, serà una bona manera d’estudiar la festa fallera, per tant, publicarem els resultats dels qüestionaris en finalitzar l’exercici faller a les xarxes socials de la comissió.

Qüestionari Dualitats de Falla

Qüestionari Dualitats Falleres

135

136

137

Les Falles i la pell fina Salva Andrés - Coordinador del llibret

“Aquest article ha participat en el XIé concurs d’articles de llibret Falles 2022 organitzat per la JLFC sota el patrocini del Molt Il·lustre Ajuntament de Cullera”

Vivim en una societat on indignar-se s’està convertint perillosament en un costum més que habitual. Hui en dia tot ens provoca enuig, i la realitat és que aquest fet sí que m’endenya de veritat. Potser jo també siga de la tribu de les pells fines, quin remei! Des que les xarxes socials s’han apoderat de les nostres vides, llançar una opinió s’ha convertit en un exercici tan quotidià com gratuït. Unes opinions que comencen a travessar les fronteres virtuals fent-se quasi tangibles. Gran part de la societat fa servir aquest altaveu per a difondre la seua “saviesa” sense mesura, desproveint-se de les reaccions que podrà ocasionar entre el col·lectiu cibernètic. Un col·lectiu per al qual, majoritàriament, no existeix l’escala de grisos, o una cosa és blanca, o és negra, no hi ha terme entremig. Explicat en termes cristians, o estàs amb mi o contra mi. I quan la informació que se’ns prové no encaixa dintre dels nostres ideals, arriba el moment d’indignar-se. Si com a mi, a tu també t’ha passat en alguna ocasió, et done la benvinguda a aquesta incompresa però efervescent tribu. En general, hi ha qui té la pell fina amb temes relacionats amb la política, ja sabeu, això dels rojos i els fatxes; altres, amb la classe d’alimentació que segueix la resta, si menges o no menges carn, peix o verdures; i, fins i tot, hi ha a qui li posa la pell fina el sexe de la persona amb la qual comparteixes el llit, és a dir, si menges carn, peix, verdures o tot alhora. A mi, personalment i paradoxalment, em provoquen aquesta reacció les persones que tenen la pell fina amb les Falles. Crec que ara ja puc confessar que soc molt susceptible amb totes aquelles persones que odien o menyspreen les Falles o tot allò que s’esdevé de la nostra festa. I és que sembla que ser antifaller s’està tornant a posar de moda. Ja ni el paraigua marca UNESCO ens pot resguardar de la pluja de crítiques i acusacions que estem rebent, sobretot, des de l’inici d’aquesta maleïda pandèmia, que per cert, també em posa la pell molt fina. Però som fallers, i la nostra capacitat de resiliència ens permet suportar totes les afrontes hagudes i per haver.

138

Imatge d’una carpa fallera a les Falles de setembre. Sense laterals, i amb un màxim de fallers per taula fent ús de la mascareta. Any: 2021. Arxiu: Levante-EMV.

Històricament, se’ns ha tractat al col·lectiu faller com a un conjunt d’individus amants de l’etanol, el bullici i altres substàncies additives. No seré jo qui a hores d’ara justificarà aquests retrets, això no obstant, sí que m’agradaria manifestar el meu complet desacord. Les Falles són molt més que alcohol i festa, i la prova és que han aconseguit ser reconegudes com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per part de la UNESCO. Sincerament, no m’imagine altres patrimonis culturals immaterials com el tango argentí o el teatre de marionetes wayang d’Indonèsia assolint aquesta fita a colp de cassalla i música remember. Les Falles som art, cultura, tradició, teixit associatiu i treball. Aquesta és la vertadera essència de les Falles, la que ens ha fet obtenir aquesta internacional efemèride que, pel que a alguns casos respecta, sembla que no hem interioritzat. I això que ens ha costat quasi dos segles per poder-la atényer. Sols hem de mirar cap al mes de setembre, quan es van celebrar les Falles al Cap i Casal, per a comprovar aquesta animadversió que hi ha per la nostra festa. La desconfiança i el negativisme brollaven en l’ambient. S’anaven a celebrar unes Falles després d’any i mig, això com podia ser? Si encara estem en plena pandèmia! El col·lectiu faller, lluny de caure en polèmiques estèrils i disputes, com diríem els valencians, sense trellat, es va amarar al que més desitjava: viure la seua festa. I amb un exercici de responsabilitat civil sense precedents es van poder dur a terme unes Falles “gairebé normals”. Pose èmfasi en el fet que van ser “gairebé normals” perquè pràcticament en un temps rècord van haver-se d’adaptar tots els actes i totes les instal·lacions al pla de contingència elaborat per la Conselleria de Sanitat. I una vegada finalitzades, quan el sector de la població més ranci i encarcarat amb la nostra festa descomptava els dies per veure els efectes a l’augment de contagis, un escometiment de realitat se’ls va vindre al damunt. Les Falles havien tornat, i el compromís i la cura dels fallers van fer que les dades d’incidència i de contagis no augmentaren, més aviat tot el contrari. 139

Ninot de Pere Fuset a manera de Sant Vicent Ferrer que va posar la pell fina als vicentins. Any: 2018. Arxiu: Juan Gabriel Figueres.

Reconec també que aquestes han sigut les Falles que més han posat la pell fina respecte a la sàtira exhibida pels ninots plantats. Hem tornat a viure un lamentable incident relacionat amb els dogmes religiosos. Una comissió va haver d’apartar unes parts de la seua falla, abans de la cremà, en les quals apareixien representats símbols de la fe musulmana. Fet que ja va passar a 2013 amb un remat que caracteritzava una deessa Hindú. No penseu que vull fer apologia en contra d’aquestes religions, perquè també l’any 2018 el cristianisme va clamar al cel per un ninot de Pere Fuset vestit com Sant Vicent Ferrer. Aquest portava el reglament faller a una mà i amb l’altra gesticulava erecte el dit del mig, en definitiva, un ninot d’una sàtira irreverent i enginyosa. Crec que totes aquestes polèmiques respecte a la sàtira s’esdevenen a causa de la falta de coneixement de la cultura fallera i del que representa la tradició del foc. I ací és on els fallers tenim part de culpa. Possiblement, hem de vendre millor la nostra festa a la resta del món. Però abans haurem d’obrir-la millor als polítics de casa nostra, molts dels quals s’han malhumorat en veure’s representats en algunes escenes. De veritat no s’esperaven aparéixer? Si ho estan fent de categoria! Espere que vosaltres sí que enteneu la ironia. També em posen la pell fina els erudits que comenten que les Falles es redueixen a manifestacions folklòriques basades en un ús de la llengua poc genuí. Malauradament en la meua vida me n’he creuat més d’uns quants, fins i tot els he tingut de professors. Tanmateix, res més lluny de la realitat, cada vegada són més les comissions que aposten per fer una defensa a ultrança del valencià normatiu, i la prova són els llibrets de falla que es publiquen cada any que, per la seua envergadura i estructura més que assentada, podrien convertir-se en un nou gènere narratiu. Però, a més, el fet d’haver-nos convertit en associacions culturals, ens ha atorgat l’honorable obligació de promoure la nostra llengua, i són moltes les comissions que organitzen recitals poètics, mostres literàries, espectacles teatrals, i altres milers d’activitats que ajuden així a mantenir la nostra llengua més viva que mai. I tot i que alguns sectors volen polititzar-la i fer ús d’un valencià no admés per l’AVL, cada vegada són més les comissions que han adquirit una consciència lingüística arrelada en l’afecte pel valencià normatiu. 140

Erik Lozano serà el primer home que ostente el càrrec de Faller Major, ho farà a la seua comissió de Catarroja. Any: 2021. Arxiu: Levante-EMV.

Per a acabar, a tota eixa gent que se’ns dirigeix qualificant-nos també de retrògrads i masclistes, deixeu-me que us diga que les Falles han evolucionat. No vivim al segle XVIII i hui en dia les dones juguen un paper importantíssim més enllà de ser la Fallera Major. Tot i que encara queda camí per fer, el seu pes en els diferents organigrames de govern és més latent que mai, equiparant la balança de la igualtat com mai s’havia vist abans. I, d’altra banda, ja comencen a aparéixer els primers Fallers Majors, un exemple més de la marxa imparable cap a la igualtat que estan assolint les Falles. Així mateix, tampoc no rebutgem a cap persona per la seua orientació sexual o la seua raça, encara que en aquest aspecte hem de continuar millorant per oblidar episodis com el viscut amb una de les candidates a Fallera Major de València 2022. L’únic requeriment que cal tindre per a ser faller és estimar aquesta meravellosa festa i gaudir de les sinergies que es produeixen entre els diferents membres del col·lectiu faller. Per molt que us pese, i ací vull incloure els fallers més obsolets, les Falles han canviat el seu rumb i es dirigeixen a ser unes associacions més obertes, igualitàries i inclusives. Com us podreu imaginar després d’haver llegit aquestes línies, en més d’una ocasió m’han associat l’etiqueta de fanàtic per la passió que tinc per les Falles, un mot que no m’agrada gens en absolut. Posats a escollir, m’estime més el terme defensor. I és que per a mi, com per a molts altres valencians, les Falles són un estil de vida. Una manera d’existir arrelada a la tradició cultural i a la companyonia, atés que m’han permés viure experiències i conéixer persones que, sense ser faller, de cap de les maneres haguera pogut experimentar. Aquesta és la màgia de les Falles, les has de viure des de dins per a poder adonar-te de tot el que realment les envolta. Potser ja és hora de retornar a aquesta festa tot el que m’ha regalat (que no és poc) evitant-les tota classe d’injúries. I potser aquesta siga la raó per la qual se’m posa la pell fina quan algú les desacredita. Llarga vida a les Falles!

141

Crònica pandèmica fallera de Cullera Salva Andrés - Coordinador del llibret

Les Falles de Cullera, tornarem a celebrar, la fi d’eixa amarga espera, que quasi em desespera, no m’ho puc ni imaginar.

El mig any faller tornà, però tots amb mascareta, quan tothom se la llevà, va ser una gran cagà, veure’s junts en la barreta.

Durant la pandèmia, moltes coses han passat, t’ho contaré amb paciència, perquè tingues evidència, i per fer-ho ben rimat.

També m’ha causat enuig, una nova comissió, ja que no li fa rebuig, al valencià d’El Puig, creant-nos confusió.

Reelegit de president, el Cake a Junta Local, està la mar de content, té ple el seu compte corrent, pels dos dècims de Nadal.

Pocs llibrets s’han publicat, en paper o en digital, els diners s’han estalviat, la cultura han oblidat, fent faenafuig al final.

Tenir els casals tancats, quasi acaba amb les falles, i els fallers desconnectats, com ja no estan implicats, no van ni a beure cassalles.

Pel que fa a la promoció, el concurs va ser suspés fent que alguna comissió, aturés la difusió, i no fera res de res.

Són els artistes fallers, els altres grans oblidats, perquè no han rebut diners, per a fer els seus afers, quasi estan ja arruïnats.

Tot açò que t’he contat, ha passat d’esta manera, i ara ja esperem l’esclat, per a sentir al mercat: Bona nit, Falles de Cullera.

“Aquest poema participa al Premi Cullerot organitzat per la JLFC”

142

143

Els canvis, sense cassalla Salva Andrés - Coordinador del llibret

La reunió havia acabat, i com manava la tradició de la comissió era el moment de començar a preparar la paella. El tema estrella encara sobrevolava l’ambient: la continuïtat de l’artista faller. Aquell dia, i sense previ avís, el president de la comissió, que abanderava l’opció del canvi, es disposà a alterar el menú habitual. Mentre sofregia alguna cosa que per l’olor hauria de ser ceba, s’escoltaven diversos comentaris: “El premi no ha sigut bo”, “L’acabat deixava molt a desitjar”, “Posa massa poc”. El silenci es va fer amb els primers glops de cassalla. La meua amb aigua freda. I poc després el flaire de les gambes envaïa les meues foses nasals. És l’aniversari i aquest any hem de tirar la casa per la finestra, hui dinarem arròs a banda i també llogarem un artista d’especial. Diversos gots de colpets s’alçaven a l’uníson en escoltar aquestes declaracions fetes pel president. La cassalla, començava a eixir-se’n dels vasos i a deixar la seua fragància en l’atmosfera del casal, al mateix temps que els comentaris adquirien més eufòria: “Aquest any guanyarem segur”, “Tindrà una alçada de 15 metres”, “Doblet de ninots indultats”. I a poc a poc l’aroma d’anís sec deixava pas a una profunda olor de socarrat, més aviat cremat. En el moment de seure a taula, tots teniem gana, l’alegria era desbordant i, en veure’m, el president em va preguntar: bé, què et sembla? Sense temps per a pensar, de la meua boca van eixir les següents paraules: “Val més boig conegut que savi per conéixer, i si parles de l’arròs, opine el mateix, preferisc la paella”. I de sobte, un colpidor mutis.

“Aquest microrelat participa en el Premi Murta de les Lletres Falleres al millor microrelat d’un llibret de falla”

144

145

La finca dels “singles“ Autor: Francisco Fernández Ruiz

Sainet presentat al concurs de Lletres Falleres, que opta al Premi Bernat i Baldovi de la Junta Local Fallera de Sueca

SINOPSI Un gestor de finques ha sigut contractat per fer-se càrrec de la gestió administrativa d’un immoble. Tota la història transcorre al carrer davant d’una finca de tres pisos en la qual descobrirem que els sis veïns que hi viuen no es parlen entre ells per diferents raons. Com ningú dels veïns té parella, per eixa raó, es coneix la finca amb el nom de: La Finca dels “Singles”. PERSONATGES Per ordre d’aparició FÈLIX CATALÀ Gestor de finques MARIETA CASTELLÓ Portera de la finca EMILI CUENCA Advocat efeminat ELVIRETA ALEGRE Viuda BATISTE ALEMANY Coix del tercer pis BERNAT PARÍS President de la finca BEGONYA AMORÓS Divorciada CRISTÒFOL BATALLA L’últim intervinent NOTES COMPLEMENTÀRIES - El Gestor anirà ben vestit i amb un maletí. - Marieta, la portera de la finca, sempre es mostrarà un poc dotora. - Emili, l’advocat efeminat, anirà amb pantalons cenyits, mocador al coll i amb un barret cridaner; la seua gosseta de peluix si no pot lladrar, serà ell qui farà el lladruc. - Elvireta, la viuda, anirà vestida molt moderna i amb molt de colorit. - Batiste, el coix, anirà amb dos crosses i una cama embenada. - Bernat, el president de la finca, sempre anirà bufat amb una botella de cassalla en la mà i amb un porro apagat en la boca. Després necessitarà una pandereta. - Begonya, la divorciada, vestimenta actual. - Cristòfol, l’últim intervinent, vestimenta actual. A la porta del carrer, on transcorre tota l’obra, podria haver-hi un banc públic per si els actors volen asseure’s en algun moment mentre estan parlant. Podria haver-hi igualment un fanal, una bicicleta o qualsevol altre element significatiu que done a entendre que estan al mig del carrer. ATREZZO Un parell de crosses; una cartera per al gestor; una pandereta; un quadro d’uns 50 x 40 cm amb la foto d’una gosseta; una gossa de peluix; un banc públic; un fanal; una bicicleta; una botella de cassalla; la vestimenta corresponent. 146

ESCENA I (S’obri el teló i apareix Fèlix buscant la porta d’una finca de la qual se suposa que ell s’ha de fer càrrec a partir d’eixe moment). FÈLIX: (Mirant la façana del carrer) Si posaren els números com Déu mana, tot estaria més clar. Jo crec que serà esta finca, però com el número està borrós... Em costarà preguntar al primer que veja. (De sobte veu eixir del portal una dona (Marieta) que amb un espolsador comença a espolsar enèrgicament les reixes, la porta de l’edifici i tot allò que troba al seu voltant. La música de ‘Despacito’ de Luís Fonsi podria sonar en eixe moment mentre dura esta escena inicial) MARIETA: (Espolsant i cantant) “Despacito, quiero respirar tu cuello despacito, nino..., nino, nino, nino nino, neroooo...” “... despacito....” FÈLIX: (Al públic) Mare meua quina energia té esta dona! (En eixe moment, Marieta comença a espolsar-li el trage al gestor per davant i per darrere i Fèlix no sap què dir ni què fer). (Sorprés) Un moment! Un moment! Però es pot saber què fa? MARIETA: (Sense fer-li cas i seguint cantant continua espolsant-li el trage. De tant en tant li pega amb l’espolsador al cap) “Despacito, quiero respirar tu cuello despacito, nino..., nino, nino, nino nino, neroooo...” “... despacito....” FÈLIX: (Enfadat) Ja està bé, senyora! I això que és cantat la de ‘Despacito’, que si arriba a cantar la de ‘Corre, corre, caballito...’ em mata vosté amb l’espolsador. MARIETA: (Es queda mirant-lo i s’adona que no el coneix de res) Ui! Vosté perdone! Pensava que era un conegut meu que té una jaqueta pareguda a esta, i com he vist que la portava un poc bruta... Perdone! Quina vergonya! (Passant-li la mà per l’esquena amb delicadesa com llevant-li la pols) FÈLIX: (Mirant-se la jaqueta) La jaqueta bruta? No sé de què serà, perquè l’acabe de traure de l’armari fa un moment. MARIETA: (Posant alguna excusa) Hi hauria pols dins de l’armari. FÈLIX: Això no pot ser, perquè estava dins del plàstic de la tintoreria. MARIETA: (Insistint) Aleshores, això és que el plàstic estava ple de pols. Que jo d’altra cosa no entendré, però de pols... Ausades! No veu que em passe el dia llevant-ne. FÈLIX: Ja ho veig, ja. I sempre ho fa tot amb la mateixa energia? Perquè a mi quasi em mata a colps d’espolsador. MARIETA: (Disculpant-se) Que mal que em sap! Espere que em perdone vosté, però la intenció era bona. No s’haurà acostat vosté a alguna paret? FÈLIX: No, però ara que ho diu, fa un moment he passat per davant d’una finca en construcció i un dels obrers que estaven descarregant sacs d’algeps, com em coneixia, m’ha pegat unes palmadetes a l’esquena i clar, m’haurà deixat la marca en la jaqueta. MARIETA: Veu? Veu com jo tenia raó. (Marieta fa menció de voler espolsar-li de nou la jaqueta) Espere, que li la tornaré a espolsar un poc millor. FÈLIX: (Fugint-li) No, no per favor, altra vegada no. Ja ho faré jo quan arribe a casa. MARIETA: Com vosté vulga, senyor... (volent que li diguera el nom) 147

FÈLIX: Català, Fèlix Català, gestor immobiliari. I a vostè com li diuen? MARIETA: Castelló, Marieta Castelló... ‘de la Plana’ (passant-se discretament les mans pels pits, com volent insinuar que no té molt de pit) i soc la portera d’esta finca i a més a més la responsable de la neteja. FÈLIX: Senyora Castelló de la Plana... MARIETA: Millor diga’m Marieta, per favor FÈLIX: Com vosté mane, senyora Marieta de la Plana..., vull dir senyora Marieta, em ve vosté ‘al pelo’, perquè estic buscant al president d’una finca i deu ser el d’esta finca, si no m’enganye. MARIETA: De la finca dels ‘singles’? FÈLIX: Com ha dit? MARIETA: (Repetint-ho) La finca dels ‘singles’. Li diuen la finca dels ‘singles’ perquè tots els que hi viuen estan fadrins, separats, viudos o matxutxes, com una servidora. FÈLIX: Xe, quina casualitat! No? MARIETA: Vosté també està matxutxo, com jo? FÈLIX: No! Jo ja tinc parella. Però quina casualitat que no hi haja ningú emparellat en la finca! MARIETA: Ah! Que més voldríem, tindre algú amb qui compartir el llit. FÈLIX: Ha dit el llit? MARIETA: (Dissimulant) No, no, el buit..., he dit el buit... el buit que tenim en la nostra vida i ací en la finca. Jo crec, que en lloc de la finca dels ‘singles’, ens haurien de dir la finca dels ‘muts’, perquè ningú es parla amb ningú. FÈLIX: Mare meua, quina finca em tocarà administrar. MARIETA: No ho sap vosté bé. L’altre gestor ja se’n va anar perquè no hi havia forma de ficar ordre entre els veïns. FÈLIX: No? Per què? MARIETA: Perquè ningú no vol pagar res. A mi, entre tots, encara em deuen sis mesos de la neteja de l’escala i de la porta del carrer. I fa deu anys que cobre el mateix, no m’han pujat ni un euro! FÈLIX: (Al públic) Ja vorem quan em toque cobrar a mi què passa. (A Marieta) Això serà perquè no queden diners en el compte comunitari. MARIETA: El President diu que sí, però tinc quimera que ell se’ls gasta en altres coses... Jo ja li he demanat que m’apuge el sou un 10% i no hi ha manera... FÈLIX: Haurà de tornar a insistir. Per cert, i diu que ningú es parla amb ningú? MARIETA: Sí senyor. Només que es parlen tots amb la Marieta, és a dir, amb una servidora. La meua porteria pareix un confessionari, tots venen a contar-me les seues penes. Arreglar els problemes d’esta finca és més difícil que posar-li uns ‘cansonsillos’ a un polp de tres quilos. 148

FÈLIX: Mare meua! No m’ho puc imaginar. Que malament m’ho està pintant vosté. (De sobte Marieta se’n recorda que tenia la llavadora en marxa) MARIETA: Ah! Disculpe’m un moment, vaig a vore si la llavadora ja ha acabat de fer el programa que li he posat.

ESCENA II (Fèlix es queda a soles meditant) FÈLIX: (Pensatiu) La finca dels singles, la finca dels muts, no sé, no sé com quedaré... (En eixe moment veu eixir un veí d’aspecte amanerat (Emili) amb una gosseta al braç). Perdone, no serà vosté el President? EMILI: (Parlant amanerat) President? Tant em semble jo a Pedro Sanchez? No m’ho havien dit mai! FÈLIX: No home, no. Que si és vosté el president d’esta finca. EMILI: (Parlant amanerat) Ui, no! Per l’amor de Déu. Ni pensar-ho! En esta finca no vol ser ningú president i el que tenim és un ‘malasombra’. (Dirigint-se a la gosseta que li diuen Pamela) A que sí, Pamela? (Pamela pega un xicotet lladruc) FÈLIX: (Mirant la gosseta) Pamela, quin nom més bonic, no? (Fèlix s’adona que no és una gosseta de veritat) Ah! Però si no és una gosseta de veritat, si és un peluix. (Nota: Pamela és una gosseta de peluix, però, a ser possible, de les que lladren i cada vegada que lladre, faria pegar un bot a Fèlix.) EMILI: (Parlant amanerat) Sí, sí, però lladra i fa pipi com les de veritat. L’altre dia es va pixar damunt del sofà i la vaig castigar. FÈLIX: (Mirant la gosseta) Pobreta! I caca també en fa? EMILI: (Parlant amanerat) No, encara no sap, és molt xicoteta. FÈLIX: (Mirant la gosseta) Ja ho veig, ja. EMILI: (Parlant amanerat) Ai! Però és molt bonica, no fa molt li vaig fer una foto, mentre la banyava, i estava de graciosa... FÈLIX: (Seguint-li el rotllo) I no li té por a l’aigua? EMILI: Qui, jo? FÈLIX: No home, no, la gosseta..., la Pamela. EMILI: (Parlant amanerat) Ah! Que va! Ens ho passem ‘pipa’ les dos dins de la banyera! Jo t’esguite..., tu m’esguites..., jo t’esguite..., tu m’esguites..., oi, oi, oi...! Ahí va ser quan li vaig fer la foto. I mire si està bé que me l’han ampliada i me l’estan emmarcant. Precisament vaig ara a arreplegar el quadro i el posaré presidint la saleta. FÈLIX: (Seguint-li el rotllo) Bona idea! I la gosseta, quan la banya, no es pixa en l’aigua? EMILI: Ella no, però jo sí. Però això amb dos rentonets se’n va tot. Per què ho pregunta? 149

FÈLIX: (Seguint-li el rotllo) No, per res. Jo tenia entés que els gossos li tenien por a l’aigua. EMILI: Això són els gats. La meua gosseta al que li té pànic és al ‘secador’ de monyo. Només l’encenc, es torna boja. No el pot vore. FÈLIX: (Seguint-li el rotllo) Això és que no estan acostumats als electrodomèstics. I ara a on van? EMILI: A arreplegar el quadro i després la portaré a un ‘pipican’ perquè veja com fan les seues necessitats les altres gossetes. A vore si aprén a fer caca. FÈLIX: (Al públic) Este tio no està bé del perol. (A Emili) Canviant de tema, i diu vosté que l’actual president és un ‘malasombra’? Això com és? EMILI: (Parlant amanerat) Malasombra és poc! A què sí, Pamela? (Pamela pega un xicotet lladruc) FÈLIX: (Al públic) Refotre la Pamela! (A Emili) Però vol dir-me per què és un ‘malasombra’? EMILI: (Parlant amanerat) Perquè..., i per què li ho he de dir a vosté si no el conec de res? FÈLIX: Té tota la raó, jo soc Català... (Emili no li deixa acabar la frase) EMILI: (Parlant amanerat) Català? Hum! I jo soc d’ací del poble! FÈLIX: No home, no! Jo soc Català, Fèlix Català, el nou gestor de la seua finca. I per això li he pre guntat abans a vosté si era el president. EMILI: (Parlant amanerat i pegant-li una palmadeta al braç) Ah! Ara ho entenc. A mi em diuen Emili Cuenca, Emi per als amics i visc al segon pis, porta tres. FÈLIX: Emili Cuenca? Cuenca, com la ciutat de ‘las casas colgadas’? EMILI: Sí senyor! No li agrada? FÈLIX: Clar que sí, però com a Marieta li diuen Marieta Castelló, a vosté Emili Cuenca i a mi Fèlix Català, m’ha fet gràcia. EMILI: (Parlant amanerat) No sé de què s’estranya, perquè ací quasi tots tenim cognoms rarets. Al President ‘malasombra’ eixe, li diuen Bernat París; i al coix del tercer pis, Batiste Alemany. FÈLIX: Esta finca en lloc de ser una comunitat de veïns pareix la Comunitat Europea! Castelló..., Cuenca..., París. Caram! Caram! EMILI: (Parlant amanerat) I a més a més, tenim dos penyores al primer pis, una viuda i l’altra separada que els seus cognoms no podien ser més adequats. FÈLIX: També tenen nom de ciutat o de país? EMILI: (Parlant amanerat) No, no. A Elvireta, la viuda, de cognom és: Alegre. Què li pareix..., viuda i alegre... FÈLIX: Pobra dona! EMILI: (Parlant amanerat) De pobra res, eixa és més perillosa que un terratrèmol. I aguarda l’altra, l’altra! La divorciada, que li diuen Begonya Amorós. FÈLIX: Amorós i divorciada? Quina contradicció. No? Rebotons quina finca més curiosa! 150

EMILI: (Parlant amanerat) Ja veu, tenim de tot en la nostra finca. FÈLIX: I vol dir-me ja per què el President és un malasombra? EMILI: (Parlant amanerat) Doncs bé, el President és un ‘malasombra’, perquè sempre va bufat, emporrat i demanant diners a tot el món. FÈLIX: Home, si és el president i demana diners, serà perquè voldrà que tots els veïns estiguen al corrent de les quotes de la finca. EMILI: (Parlant amanerat) D’això res! A nosaltres no ens demana mai un duro, va demanant als amics i a tots els seus coneguts i després s’ho gasta tot amb maria. FÈLIX: Maria, alguna amiga? EMILI: (Parlant amanerat) Xico, no! Amb marihuana. Que quan entres al pati de la finca fa una olor de ‘porro’ que et tira d’esquenes. L’altre dia la meua ‘Pameleta’ es va ‘emporrar’ i no va parar de lladrar en tota la nit. A què sí, Pamela? (Pamela pega un xicotet lladruc) FÈLIX: (Al públic) Quan jo dic que este tio no està bé, és que no està bé. EMILI: (Parlant amanerat) Per cert, senyor Fèlix, a eixe ‘malasombra’ de President li vaig posar l’altre dia, dins de la seua bústia, un sobre amb unes ‘caques’ de gos que algun graciós me les havia posat a mi. A vore si s’assabenta de les ‘gorrinaes’ que passen en esta finca. ‘Que asco’! Crec que encara estaven ‘calentetes’. FÈLIX: Com que li va deixar unes ‘caques’ de gos en la seua bústia? Això com és? EMILI: (Parlant amanerat) Això voldria saber jo! Algú que es pensaria que eren de la meua ‘Pameleta’. FÈLIX: I perquè no les va tirar al fem? A vosté li sembla bé això? EMILI: A mi no, però sap que li dic... que es mereix això i més, per ‘porrero’! Que per la seua culpa la meua gosseta no para de lladrar quan sent olor de porro. FÈLIX: A vore si lladra perquè li agrada el porro. EMILI: Calle home, calle, que a la meua Pameleta no li agraden eixes coses. FÈLIX: Què és el que li agrada a Pamela? EMILI: Les gominoles, però els porros no. La meua Pameleta i jo, cada vegada que veiem passar el President, li cantem la cançó del ‘porrero’. FÈLIX: La cançó del ‘porrero’? No sabia que els ‘porreros’ tingueren una cançó. EMILI: (Parlant amanerat) No? Jo li la cantaré i vorà com sí que la coneix. (I entonant la Manolo Escobar comença a cantar) “... Porró po, po..., porró, po, porró, porrero, porró...” FÈLIX: Eixa és la de Manolo Escobar! EMILI: (Pessigant-li les galtes a Fèlix) Però que intel·ligent i ‘resabut’ és vosté, senyor Català! Sap què? Que he tingut molt de gust a conéixer-lo. FÈLIX: (Fugint-li) Igualment, senyor Emili. 151

EMILI: Bé, ja tindrem ocasió de parlar en un altre moment. Que ara me’n vaig a arreplegar quadro, a portar la meua Pamela al pipican i després a què li pegue una miradeta el veterinari. Crec que ja li toca la vacuna. FÈLIX: (Al públic) Ves, corre ves, i que la Mare de Déu vos empare a tu, a la teua Pamela i a la cançó del ‘porrero’. EMILI: (Parlant amanerat) Per cert senyor Fèlix, vosté està casat o compromés? FÈLIX: Jo? Per què ho pregunta? EMILI: Perquè m’ha caigut vosté tan bé que no m’importaria gens que ens coneguérem un poquet millor. Jo soc advocat i podria ser-li de gran ajuda en la seua gestoria. FÈLIX: (Sorprés i enfadat) Xe, ves, corre, xe! EMILI: (Parlant amanerat) Com diu? FÈLIX: (Dissimulant) Volia dir que..., que córrega al pipican eixe, que Pamela es pixarà damunt i que el veterinari, si no s’afanya, tancarà. EMILI: (Mirant-se el rellotge) Ai, té raó! Ja parlarem. Adéu ‘bonico’ (Emili es besa la mà i bufa per a llançar-li el bes a Fèlix i se’n va amb la seua gosseta) FÈLIX: (Al públic) Serà possible! Si jo no li he fet res a eixe home. Què haurà vist en mi? Si li dic a la meua novia que un tio m’ha tirat ‘els tejos’, em pela viu.

ESCENA III (Torna a eixir Marieta a parlar amb Fèlix) MARIETA: Ja estic ací, havia posat la llavadora però encara no ha acabat de llavar. Quan acabe aniré a estendre la roba, perquè no veu que en esta finca són tots tan ‘gorrinos’. FÈLIX: Això com és? Singles, muts i ‘gorrinos’... Mare meua quina finca! MARIETA: Mire..., jo visc a la planta baixa i estenc la meua roba en un pati xicotet que dóna al desllunat, doncs bé, cada dia em trobe amb una sorpresa nova. FÈLIX: Sí? MARIETA: Sí senyor! L’altre dia em vaig trobar un sobre amb uns excrements de gos dins d’un sostenidor que tenia estés assecant-se. No li dic jo que són un ‘gorrinos’. FÈLIX: No em diga que li ho tiraren per alguna finestra? (Al públic) Això serà cosa del President. (A Marieta) I no sap qui ha sigut el graciós que li ho ha tirat? MARIETA: Jo crec que sí. FÈLIX: (Convençut que era el president) El President! MARIETA: El President, no. Per què? Açò és cosa de Batiste, el coix del tercer pis que, com no baixa quasi mai al carrer, estic segura que ha sigut ell qui ha refilat el sobre pel desllunat... FÈLIX: Però vosté està segura? 152

MARIETA: No, però em jugaria el coll que ha sigut ell! FÈLIX: (Al públic) Refotre! Jo ja no m’aclarisc. Jo em pesava que seria cosa del President i segons esta, li ho ha tirat el coix del tercer pis. (A Marieta) I eixe tal Batiste, el coix com vosté li diu, és coix de naixement? MARIETA: No senyor, no, eixe tio va caure del seu cavall i l’han operat del genoll i per això no baixa quasi mai al carrer. Crec que li han posat una ‘pròstata’ al genoll. FÈLIX: (Sorprés) Com? Voldrà dir una pròtesi al genoll, no? MARIETA: Això serà. Jo, és que no entenc massa d’eixes coses. FÈLIX: Ja ho veig, ja. Però eixe xic, Batiste, tindrà algú que l’ajude, no? MARIETA: Que va! Eixe no té a ningú des de fa anys. Tenia una novia, que era ‘masoquista’, però ho deixaren estar. FÈLIX: Ha dit ‘masoquista’? MARIETA: Sí, sí, diuen que és molt bona ‘masoquista’. Quan a ell li feia mal l’esquena ella li feia un ‘masaque’ que el deixava nou. A mi em va fer tres o quatre ‘masaques’ i em va deixar de categoria. FÈLIX: Marieta, aleshores no és una ‘masoquista’, serà una massatgista. MARIETA: Clar una ‘massaquista’. Que jo què he dit? FÈLIX: No res, no res, serà que jo ho he entés malament. I diu que no té ningú que l’ajude? MARIETA: Clar que no, no veu que ell volia més al cavall que a la novia, doncs al final ella es va fartar se’l va deixar plantat. Jo crec que no es gitava amb el cavall perquè no li cabia en l’ascensor. FÈLIX: Ja. I eixe Batiste a què es dedica? MARIETA: No ho sé. Ell diu que és ‘troglodita’, d’eixos que parlen tres o quatre idiomes. FÈLIX: Serà poliglota, no troglodita, dona. Els troglodites no parlaven idiomes. MARIETA: No? Com es nota que vosté ha estudiat i jo no, senyor Fèlix. FÈLIX: (A Marieta) No té importància! Aleshores el tal Batiste eixe té gos o no? MARIETA: Ni ho sé, ni m’importa, però com fa temps que no l’he vist i li agraden tant els animals segur que ara en té un perquè li faça companyia. Jo, per si de cas ha sigut ell, li he deixat el sobre en la seua bústia. FÈLIX: Pues! (A Marieta) I li han tirat més coses per les finestres? MARIETA: Ja ho crec, ja! L’altre dia també refilaren un cigarro encés i on dirà que em va caure? FÈLIX: A saber! MARIETA: Al mig de la regata..., mire, mire, quina llaga em va fer (despassant-se la camisa i ensenyant-li la cremada del cigarro que tenia en la regata. Fèlix mirant molt interessat) 153

ESCENA IV (En eixe moment ix al carrer Elvireta, una veïna d’eixa finca. És viuda, però no porta dol) ELVIRETA: Bon dia Marieta. Què fas? Vas a donar-li a mamar a eixe senyor, o què? MARIETA: Xica calla! Que estava dient-li on em vaig cremar l’altre dia (Passant-se la camisa). Que tinc una marca que pareix que m’haja mossegat Dràcula... (Fèlix no sabia on amagar-se) ELVIRETA: A mi ja fa temps que no em mossega ningú. Xica, una llàstima! MARIETA: Ja en som dos! On vas tan matí, feta una ‘sífilis’ Elvireta? ELVIRETA: Voldràs dir una sílfide, que tot ho trabuques, refotre! Me’n vaig a vore si m’apunte a pilates, que tinc entés que allí fan els exercicis tots nuets. En pilotes. MARIETA: Nuets? No dona, no. Allí fan els exercicis però, no en pilotes, com tu dius. Els fan amb pilotes, és a dir, amb uns balons ben grossos. Que tu també ho entens tot malament! FÈLIX: (Al públic) Mare meua quin veïnat té la finca! Estaran tots igual d’espentolats? ELVIRETA: Ah! Ja deia jo! Aleshores, si és així, no sé si m’apuntaré. I este senyor tan ben plantat qui és, Marieta? MARIETA: És el senyor Fèlix Català, el nou gestor de la nostra finca. Que de segur que amb eixa professió viurà com un ‘majara’. FÈLIX: Marieta, supose que voldrà dir com un maharajà, però no. Jo no nade en l’abundància com vosté es pensa. Ja voldria jo, ja! MARIETA: Va senyor Fèlix, no siga modest que quasi tots els gestors que conec naden en l’ambulància. Que jo ho sé. FÈLIX: (Al públic) Ella si que necessita una ambulància, sí! ELVIRETA: (A Marieta, fent-li un escoltet) Xica Marieta, quin gestor més ‘pollo’. No? MARIETA: (A Elvireta) Jo amb un així em conformava. ELVIRETA: I jo també. MARIETA: (A Fèlix, amb discreció) Vaja amb compte amb Elvireta que és viuda i ara va com una ‘loca’ buscant noves experiències. (Marieta continua netejant, però sense perdre’ls de vista) FÈLIX: (Al públic) Això em faltava a mi, que esta també em tirara ‘los tejos’. (A Elvireta, donant-li la mà) Molt de gust en conéixer-la senyora... (esperant que li diguera el nom) ELVIRETA: Elvireta, Elvireta Alegre i visc al primer pis, per si necessita alguna cosa. FÈLIX: Ah! Moltes gràcies. Serà un plaer ser el nou gestor. ELVIRETA: I vosté està casat, senyor Català? MARIETA: (Al públic) Ja comença a tantejar-lo. Eixa no s’encanta, no. FÈLIX: (Al públic) La mare que va! Esta no s’ho ha pensat. (A Elvireta) No senyora, de moment no. I vosté? 154

ELVIRETA: Jo soc viuda, però no porte dol del meu marit, perquè sap que li dic, que des que el meu marit està en el cel, jo estic en la glòria. I ara el que busque és disfrutar al màxim de la vida. FÈLIX: (A Elvireta) Tan malament li anaren les coses en el seu matrimoni? ELVIRETA: Uf! Si jo li contara. Mire, un dia estava fent arròs al forn i després de ficar la cassola dins del forn, no sé per quina raó, em vaig desmaiar de repent i vaig caure com una mosca al mig de la cuina. Sap què va fer el meu marit? FÈLIX: (A Elvireta) Imagine que telefonar al metge. No? ELVIRETA: Va telefonar directament al 112. FÈLIX: (A Elvireta) Dona, això està molt bé. I vingueren de seguida? ELVIRETA: No senyor, no. Ell va telefonar per a preguntar-los quant de temps havia d’estar la cassola dins del forn perquè no es cremara l’arròs. És ‘pa matar-lo’ o no és ‘pa matar-lo’! FÈLIX: (A Elvireta) No m’ho puc creure! ELVIRETA: Ah! I això no és tot, una hora més tard, quan em vaig despertar, el caradura estava papant-se ell a soles tota la cassola d’arròs al forn. FÈLIX: (A Elvireta) Xe, quina barbaritat! I eixe marit seu de què va morir? ELVIRETA: Ell va morir eixe mateix dia. FÈLIX: (A Elvireta) No el mataria vosté, no? ELVIRETA: Jo no, encara que s’ho mereixia. Es va ofegar menjant-se les dos botifarres de la cassola. Se li pararen en la gola i com no podia respirar es va quedar com un ‘pajarito’. FÈLIX: (A Elvireta) I vosté no va poder fer res per ell? Fer-li un boca a boca, per exemple? ELVIRETA: Calle, calle, si feia cinc anys que no ens besàvem, com volia que jo el morrejara. I que m’amollara les dos botifarres, a mi que no m’agraden. FÈLIX: (A Elvireta) I el va deixar morir? ELVIRETA: Si ja estava mort! Què volia que fera? Vaig avisar a urgències i quan vingueren em digueren que ja no es podia fer res. FÈLIX: (A Elvireta) I mentre arribaven els d’urgències vosté què va fer? ELVIRETA: Ei! Jo, com no havia dinat, em vaig acabar l’arròs i els quatre cigrons que em va deixar el ninot del meu home. Ah! I un iogurt de fresa també. FÈLIX: (Al públic) Mare meua! Esta és més perillosa que la ‘viuda negra’. (A Elvireta) Mire, ho sent molt, l’acompanye en el sentiment. ELVIRETA: Sentiment? L’enhorabona voldrà dir... MARIETA: (Al públic) Li tindria poques ganes al marit! FÈLIX: Dona, el seu marit no seria sempre tan roín. Algun detall tindria amb vosté de tant en tant. No? Algun viatge..., algun regalet... 155

ELVIRETA: Detall, diu? Ell era prou raret per a eixes coses. Un dia em va regalar una cosa ‘llargueta’, que jo no sabia que era..., que anava a piles i que vibrava molt... FÈLIX: (Al públic) Ostres! Espere que no em conte els detalls. ELVIRETA: Jo no tenia ni idea de per a què servia..., però ara ho gaste sempre els caps de setmana... MARIETA: (Al públic) Mira, com jo! FÈLIX: (A Elvireta) No cal entrar en detalls, Elvireta. ELVIRETA: No, per què? Si no té importància. Jo ho gaste sempre en la cuina. FÈLIX: (A Elvireta) I això no serà millor en la intimitat? ELVIRETA: No! Jo ho gaste molt en la cuina... m’ix un allioli millor que en la ‘minipimer’. FÈLIX: (Al públic) Uf! (A Elvireta) I per a altres coses supose... ELVIRETA: Clar que sí, si veguera com alça les clares dels ous... MARIETA: (Al públic) No m’ho puc creure. Per a fer l’allioli i muntar clares d’ous... Està poc ‘chafà’. FÈLIX: (A Elvireta) Canviem de tema, per favor. ELVIRETA: Com vosté vullga. Tornant al meu home..., la vida amb ell no era un matrimoni, això era un ‘martiri...moni’. Discutint a totes hores. No sap vosté bé com m’agradaria trobar ara un home que no discutira. Vosté és discutidor, senyor Fèlix? MARIETA: (Al públic) Esta vol fer-se amb ell i em fotrà a mi. FÈLIX: (A Elvireta) Qui, jo? No, no senyora. (De sobte canvia d’opinió) Millor dit, sí, sí, de vegades soc molt discutidor, però molt rediscutidor. (Al públic) Em pense que esta tia vol tirar-me el llaç... (Elvireta va acostant-se cada vegada més a Fèlix i ell fugint-li discretament) ELVIRETA: (A Fèlix, molt amorosa, acariciant-li la galta) Vosté no té cara de discutidor. Vosté sembla prou més dòcil que el meu marit, que en glòria estiga. FÈLIX: (A Elvireta, fugint-li i nerviós) Però qui estava en la glòria no era vosté? (Al públic) Però açò què vol dir? ELVIRETA: (A Fèlix, molt amorosa) Senyor Fèlix, si no té compromís este cap de setmana podríem quedar per anar a sopar junts. MARIETA: (Al públic) No, si encara es farà amb ell i jo em quedaré altra vegada a la lluna de València: ‘Compuesta y sin novio’ FÈLIX: (A Elvireta, fugint-li) A sopar, diu? (Al públic) Sí, i que m’ofegue amb dos botifarres, calla, calla... ELVIRETA: (A Fèlix, molt amorosa) Sí, vosté i jo a soles..., ‘mano a mano’. FÈLIX: (A Elvireta, posant excuses) No, no, jo no isc mai per ahí a sopar perquè sempre acabe discutint amb els cambrers. No veu que soc tan discutidor. Ja li he dit que soc prou més discutidor que el seu marit que en glòria estiga. 156

ELVIRETA: (A Fèlix, molt amorosa i acariciant-li la galta) Ningú ho diria, amb eixa careta tan dolça que té. FÈLIX: Que no? Hum! (A Marieta, buscant ajuda i excusa) Marieta, veritat que fa un moment he discutit amb el veí de la gosseta? MARIETA: (Volent ajudar-lo) Ja ho crec. I quina mala llet que té! Quina bronca, Mare de Déu! S’han tirat dels pèls i tot. Per cert, ahí vos quedeu, ara torne que vull vore com va la llavadora, que tinc moltes coses per estendre (Marieta, molesta, se’n va a vore si la llavadora ja havia acabat el programa de llavat). ELVIRETA: (A Fèlix) I diu que ha discutit amb el de la gosseta? Amb Emili, el finolis del segon pis? FÈLIX: Sí, sí, amb el de la gosseta Pamela. ELVIRETA: Xica, no haver estat jo davant! Perquè li tinc unes ganes a l’Emili eixe. La seua gosseta es veu que, quan la deixa solta, ve a pixar i a cagar a la meua porta. I estic farta de fregar i d’arreplegar els seus pastissets! (Molt enfadada) L’altre dia, sense anar més lluny, es va cagar a la porta de ma casa. I per poc d’un esvaró em mate. FÈLIX: Però si eixa gosseta no pot ser, perquè eixa gosseta és de... (Volia dir-li que era un peluix, però Elvireta no li deixa acabar la frase) ELVIRETA: Eixa gosseta és d’ell! FÈLIX: Sí, però si és que eixa gosseta és... ELVIRETA: (Enfadant-se) Eixa gosseta és una ‘cagona’. I a mi no m’ho discuteix ningú! FÈLIX: (Al públic) Refotre! I esta és la que deia que el seu marit era un discutidor? No hi ha manera de dir-li que la gosseta és un peluix. (A Elvireta) Però vosté està segura que és la gosseta d’Emili? ELVIRETA: (Molt enfadada) Sí senyor, totalment! No n’hi ha altra en tota la finca. FÈLIX: Xe! Jo no estaria tan segur que fora de la gosseta d’Emili! ELVIRETA: No? No voldrà que siga la meua! La meua, pobreta, es va morir fa sis mesos. Ja era molt velleta. FÈLIX: L’acompanye en el sentiment. (Al públic) A esta tia se li mor tot! El marit, la gossa... ELVIRETA: Gràcies! Per això pense que és la d’Emili. I com ja n’estic tan farta, vaig arreplegar el regalet, el vaig posar dins d’un sobre i li’l vaig ficar dins de la seua bústia. A vore si es dóna per al·ludit. FÈLIX: (Pensant en veu alta) Estic mirant que eixe sobre de cagallonets viatja més que el President del Govern. Ja vorem com acaba açò. (A Elvireta) I això no seria d’algun altre gos? ELVIRETA: (Molt enfadada) Que no, home que no! FÈLIX: Si vosté ho diu... ELVIRETA: (Molt enfadada) És més, l’altre dia, com Marieta no estava, ja em va costar a mi agranar també unes quantes cagarrites d’ací mateix (assenyalant la porta de la finca) i tirar-les al fem. El gorrino s’havia cagat davant de la porta de la finca. Ja està bé, home! Quan enganxe a l’Emili eixe, ja li ho diré ben clar, ja. 157

FÈLIX: (A Elvireta) Mire, quan convoque la primera reunió de la finca tractarem d’aclarir-ho tot açò. D’acord? ELVIRETA: (Molt enfadada) Reunió? Però si a eixes reunions no va ningú. No veu que no ens parlem entre nosaltres. FÈLIX: Quan jo la convoque serà una altra cosa, ja vorà. Parlarem de tot! ELVIRETA: (A Fèlix) Sí, Sobretot del tema de l’ascensor, perquè les del primer pis no volem pagar res, perquè sempre pugem a peu per fer un poc d’exercici. FÈLIX: Dona, els gastos de l’ascensor els han de pagar entre tots els de la finca. ELVIRETA: D’això res, qui el gaste, que el pague! Marieta, la de la planta baixa, tampoc vol pagar. FÈLIX: No m’estranya gens que l’altre gestor dimitira. Intentaré resoldre el problema, que els gestors estem per a eixes coses. I a més a més intentaré que les relacions entre tots els veïns s’arreglen. ELVIRETA: (A Fèlix) No sé com! Fa vint anys que no ens parlem. FÈLIX: (Al públic) Açò pinta mal. Que no dimitiré jo també abans de començar? ELVIRETA: Bé, senyor Fèlix, jo me’n vaig que tinc coses per fer. (Molt amorosa) Ah! I recorde, l’oferta segueix en peu, si no sap què fer este cap de setmana, jo estic oberta a qualsevol proposició seua. No ho oblide, adéu! (Elvireta fa com va fer Emili, es besa la mà i bufa per a llançar-li el bes a Fèlix) FÈLIX: (Fa com si, en lloc d’un bes, li hagueren pegat una pedrada a la cara) Adéu! (Al públic) Oberta diu, que vaja tancant, que vaja tancant, no siga cosa que li entre algun gos a sa casa. Quina mania de llançar besets! ELVIRETA: (Anant-se’n es torna a girar) Adéu, George Clooney. FÈLIX: (Atordit) Adéu Julia Roberts! (Al públic) Jo crec que necessite una til·la o cauré plegat per tanta emoció. Me’n vaig a buscar un bar i ja tornaré... (Fèlix abandona l’escenari per uns moments)

ESCENA V (En el moment que Fèlix se’n va entra en escena Batiste, el coix del tercer pis. Va amb dos crosses i una cama embenada) BATISTE: (Mirant al seu voltant) Quants dies que no baixava al carrer! Ja tenia ganes, ja! A vore si hui en l’hospital em lleven els punts, l’embenatge i les crosses estes, que ja n’estic fart. (Dient això baixa Bernat, el President de la finca que viu també al tercer pis. Va fumant un porro i prou bufat, du una botella de cassalla a la mà. Entropessa amb Batiste i el tira per terra) BERNAT: (Amb veu de bufat.) Vosté perdone senyora! S’ha fet mal? BATISTE: (Cabrejat i tractant d’alçar-se i amenaçant a Bernat amb una crossa) Ostres, com t’enganxe voràs... moniato! Quin bac m’has fet pegar. Només faltaria que em trencares tu l’altre genoll! BERNAT: (Amb veu de bufat) Senyora si vosté no sap esquiar, no isca a la pista. BATISTE: (Cabrejat) Senyora, dius? Esquiar? Ja vas mamat, Bernat, com sempre. 158

BERNAT: (Bufat i sense reconéixer a Batiste) Vosté qui és? Vosté i jo ens coneixem? BATISTE: (Cabrejat) Clar que ens coneixem, encara que tu i jo no ens parlem..., jo soc Batiste, el teu veí del tercer pis, però com vas bufat com sempre no m’has conegut. BERNAT: (Amb veu de bufat) Bufat? Això ho diràs tu... BATISTE: (Cabrejat) Però si encara vas amb la botella de cassalla en la mà. BERNAT: (Amb veu de bufat i amb dificultat de mantindre l’equilibri) Ací l’únic que va bufat eres tu, que necessites els dos bastons d’esquiar per aguantar-te. BATISTE: (Cabrejat) Però què dius? Si açò no és d’esquiar. BERNAT: Dus, deixa’m a mi els bastons i voràs com jo sí que sé esquiar. (Bernat, intentant mantindre l’equilibri, deixa la botella en terra i li demana les dos crosses a Batiste per tal de demostrar-li que ell sí que sap esquiar. Batiste no estava per la labor, però al final li les deixa) BATISTE: Xe, calla, xe! I jo en què m’aguante? BERNAT: (Insistint i intentant llevar-li les crosses) Dus ací, xe! Dus! BATISTE: (Forcejant) Xe, que em tombaràs! Va, tin i calla..., però torna-me-les de seguida que me’n vaig al metge... (Bernat amb les dos crosses intenta fer alguns moviments com si estiguera esquiant) BERNAT: Mira, mira... (però de la bufa que porta cau un bac) BATISTE: No, si encara et mataràs! (Al públic) Este Bernat es creu que està en una pista d’esquí. BERNAT: (Per terra) És que esta neu s’esvara molt. (Tornant-li les crosses) Pren, continua tu que jo no porte l’equip d’esquiar. BATISTE: Dus! Que s’esvara molt, diu... Tu el que portes és un pet com un cabàs. BERNAT: I com m’has dit que et diuen? BATISTE: Ja t’he dit que soc el teu veí Batiste! BERNAT: (Arreplegant la botella de cassalla i trontollant-se) Ah, sí! M’has dit que anaves al metge? Vols que t’acompanye? Tinc el cotxe ahí darrere. Li fique les cadenes a les rodes i et porte. BATISTE: No gràcies, tu fes marxa que jo ja arribaré a poquet a poquet. I tu el que hauries de fer és apuntar-te a ‘Alcoholicos anónimos’. BERNAT: (Trontollant-se) Allí vaig ara, allí, però a esborrar-me, perquè no em serveix de res. BATISTE: Si begueres la mitat del que beus millor t’aniria. Que beus més que el desaigüe d’una banyera. BERNAT: (Sempre amb veu de bufat) Pues no! Perquè ara, en lloc de quatre botelles de cassalla al dia, en bec dos només i estic igual de marejat. 159

BATISTE: I per què en lloc de cassalla no beus un parell de botelles de llet, que això dóna molta força? BERNAT: Això de la força no és de veres! Mira, si jo vull menejar una paret... segur que bevent dos botelles de llet no puc menejar-la i per contra, amb un parell de botelles de cassalla, la paret es meneja a soles, tu. Com t’has quedat? BATISTE: Estàs poc afinat! BERNAT: No tindràs un porret per ahí, xe? BATISTE: Porret? I de porros quants te’n fumes, quants? BERNAT: (Sempre amb veu de bufat) Ja he perdut el compte..., no sé si vaig pel primer porret del dia o si ja me n’he fumat deu. Però a tu res t’importa! BATISTE: Tens raó. Saps què? Que ahí et quedes, que jo me’n vaig al metge. (Amb les crosses i a poc a poc desapareix de l’escenari) BERNAT: (Mirant-lo com se’n va) Ves corre, ves..., i ves a espai amb la neu i no caigues que hui està molt esvarosa. (Bernat també se’n va de l’escenari)

ESCENA VI (Torna a entrar Fèlix que venia de fer-se una til·la i al moment arriba Marieta de vore si la llavadora havia acabat de llavar) FÈLIX: Ho necessitava..., necessitava eixa til·la, perquè és que estic atacat dels nervis. Açò només que em passa a mi. MARIETA: (A Fèlix) Ja estic ací, senyor Fèlix. Què li passa? El veig amb cara de preocupació. FÈLIX: Però en esta finca què passa Marieta? Elvireta, després de contar-me tota la història de com va morir el seu home... MARIETA: (A Fèlix) Ah sí! Eixa li la conta a tot el món. FÈLIX: Ja, però és que després m’ha fet unes proposicions un poc comprometedores. MARIETA: (A Fèlix) No li faça cas a eixa viuda, que és més perillosa que una mascletà dins d’un vàter. Ja li vaig dir que a esta finca la coneixen com la ‘Finca dels singles’ i ací ningú perd l’ocasió d’emparellar-se, siga com siga. FÈLIX: Sí, però vosté també és ‘single’ i no m’ha dit res que siga preocupant. MARIETA: (Insinuant li llança igualment un bes) No, de moment no, però ja parlarem vosté i jo més detingudament. FÈLIX: Marieta, vosté també? MARIETA: Sí, fill meu, sí! Els singles d’esta finca estem tots molt necessitats. FÈLIX: Ja ho veig, ja! Ací sembla que aneu tots d’eixida. MARIETA: Mire, senyor Fèlix, ara me’n vaig al super a comprar un ‘arreglet’ de conill i pollastre per a fer una paella i si vol després podem dinar junts. 160

FÈLIX: Dinar? No, moltes gràcies per la invitació, és que a mi no m’agrada gens el conill. MARIETA: (Insinuant) Una llàstima que no li agrade el conill! Si vol, la faré només de pollastre. FÈLIX: (Nerviós i buscant excuses) No, gràcies Marieta, jo soc més de fideuà. MARIETA: (Insinuant) Com vullga..., si vol fideuà, fideuà. Jo per vosté, faig el que faça falta. Ah! I no se’n vaja, faça el favor, que tenim moltes coses que parlar vosté i jo. Ara torne. (Marieta se’n va al super) FÈLIX: (Sorprés i cabrejat) La mare que va! Si li conte açò a la meua novia em mata a pessics! No m’ho puc creure, ni que jo fóra Richard Gere (tocant-se la cara i el cos). Açò no serà una ‘càmera oculta’? Segur! Vaig a buscar-la. (I comença a mirar al seu voltant buscant la càmera).

ESCENA VII (Mirant, mirant, ix de la finca una altra veïna. És Begonya, divorciada que viu al primer pis) BEGONYA: (A Fèlix) Buscava alguna cosa, senyor? FÈLIX: No, no senyora, no. És que estic buscant el president de la finca, perquè he de parlar amb ell sobre els temes de la comunitat de propietaris. Resulta que jo soc el nou gestor. BEGONYA: I està buscant-lo per les reixes i per les parets, com si fóra un andragó o una pell de moniato? FÈLIX: No, no, és que estava mirant també l’estat de la façana per si s’ha de fer alguna reforma. Sap vosté? BEGONYA: Ah! Ja deia jo. (Al públic) Xica, quin gestor més pollo! Estarà casat? (A Fèlix) I diu que és el nou gestor? Com li diuen, com? Si no és indiscreció. FÈLIX: Em diuen Fèlix, Fèlix Català. I a vosté? BEGONYA: (Insinuant) A mi em diuen Begonya Amorós, estic divorciada i sense compromís. Ja no suportava més el meu home! Si necessita alguna cosa meua, no ho dubte, toque a la porta 3 i serà molt benvingut. Recorde..., porta 3. FÈLIX: Ha dit Begonya? BEGONYA: (Insinuant) Sí, Begonya... ‘para servir a Diós y a usted’. Guapo! Rebonioco! FÈLIX: (Al públic, sorprés) Esta tia no té ‘Begonya’ ni la coneix! Altra que es pensa que soc Richard Geere! Xe, jo pegue a fugir d’ací..., estic acollonat! Si s’assabenta la meua novia de tot açò, em mata. BEGONYA: (Insinuant) No li han dit mai que és vosté un home molt interessant? Que li té un paregut a George Clooney. FÈLIX: Això sí que està bo! (Buscant excuses) Jo a George Clooney? Impossible! Però si soc més lleig que un pecat i a més a més soc un tio insuportable; De segur que soc pitjor que el seu exmarit! Ah! I soc molt discutidor. BEGONYA: El meu ex sí que era insuportable, sí. No tenia cap detall amb mi. Si jo li contara! FÈLIX: Dona, algun detall bo tindria amb vosté. No? No la va sorprendre mai regalant-li algun viatge o alguna cosa aixina? 161

BEGONYA: Jo els únics viatges que he fet amb ell han sigut els d’anar a dinar i a sopar, cada setmana, de cala, en cala... FÈLIX: Això està molt bé! I per on anaven, per Eivissa o per Mallorca? BEGONYA: No home, no. Anàvem De ca... la seua germana a ca... la seua cosina i de ca... la seua cosina a ca... la meua sogra. I això és tot! Sempre ‘de gorra’! Perquè el meu ex era més agarrat que un xotis! FÈLIX: Això sí que és greu, sí. No hi ha res pitjor que ser agarrat. Però que, eixe marit seu, a què es dedicava? BEGONYA: Era Forense. FÈLIX: Metge forense? BEGONYA: No! Treballava en la Ford de mecànic i per això deia que era forense. FÈLIX: Mare meua! Tacany i mentirós. (Estranyat) Però no em puc creure que no tinguera cap detall amb vosté. Algun en tindria. BEGONYA: (Contant-ho molt misteriosament) Sí. Un dia vingué, molt misteriós a casa, amb una caixa de botelles de cava, amb un antifaç negre, i amb unes corretges ‘sado’... FÈLIX: Pare, pare de contar, que això ja pareix las “50 sombras de Gray” i a mi no m’interessa gens eixe tema. BEGONYA: Espere, espere. (Continuant amb l’explicació)... Amb les corretges em va lligar els braços al capçal del llit..., les cames a la peuera..., em va tapar els ulls amb l’antifaç, em va tapar la boca, perquè no cridara i va apagar la llum de l’habitació... Que jo vaig pensar: Este ve hui fet un bou! FÈLIX: Ui, ui, ui...! Ui, ui, ui...! Calle, calle, per favor, que ja li he dit que eixes coses no m’interessen gens. BEGONYA: Encara no he acabat. Després de lligar-me, posar-me l’antifaç i tota la cerimònia..., i el tio bossa se’n va eixir de l’habitació i se’n va anar a la saleta a vore la final del Barça – Real Madrid amb un ‘amigacho’. Què li pareix? FÈLIX: I per això la va lligar i li va tapar la boca? BEGONYA: (Enfadada) Clar! Perquè no els molestara mentre veien el partit. FÈLIX: No m’ho puc creure. I del cava què va fer? BEGONYA: (Enfadada) Del cava? Cada vegada que el Madrid marcava un gol es papaven un parell de botelles entre els dos! I de tant en tant cantaven: Campeones, campeones, oe, oe, oe! FÈLIX: Mare meua! I va estar els noranta minuts lligada al llit? BEGONYA: (Enfadada) Noranta minuts, diu! Dos dies! I perquè va vindre la xica de la neteja, que tenia clau i em va alliberar, que si no encara estava allí. FÈLIX: Vol dir que el seu marit i l’amic es varen oblidar totalment de vosté i no la deslligaren? BEGONYA: (Enfadada) Així va ser! I com va guanyar el Madrid, els dos borinots se n’anaren, ‘mano a mano’, a celebrar-ho junts. 162

FÈLIX: Quina parella d’irresponsables! BEGONYA: (Enfadada) Ara ho ha dit, parella. Perquè resulta que els dos eren parella des de feia temps i jo sense saber-ho. Com me la pegaren! Per això em vaig divorciar. FÈLIX: Pobra Begonya! L’entenc, l’entenc. BEGONYA: (Enfadada) Pa matar-lo! FÈLIX: No, per favor! Matar-lo, no, que la tancarien. BEGONYA: Per cert, vosté no serà de la ‘cera de enfrente’, veritat? FÈLIX: Qui, jo? No senyora, no. (Volent canviar de tema) Mire, jo he vingut ací a parlar amb el president de la finca. BEGONYA: (Insinuant) I en lloc de parlar amb el president, no voldria parlar amb una servidora? FÈLIX: (Nerviós) No, no, jo el que necessite és parlar amb el president, amb el president. BEGONYA: Eixe personatge que vosté busca viu al tercer pis i a estes hores segur, segur, que estarà dormint ‘la mona’. FÈLIX: El president té una mona? BEGONYA: No home no, que encara estarà dormint. Com va a tindre una mona, xe? FÈLIX: Jo que sé! Em pensava que volia dir que tenia una mona com mascota. BEGONYA: Mascota? Si eixe tinguera una mascota seria una merla ben gran, perquè sempre va bufat. FÈLIX: És que no m’estranyaria gens que tinguera una mona, perquè com en esta finca passen coses tan rares... BEGONYA: Té vosté raó. A què no sap què em va passar l’altre dia? FÈLIX: No tinc ni idea! BEGONYA: Que algú em va deixar en la meua bústia una... FÈLIX: (Sense deixar-la acabar la frase i emfatitzant) Un sobre amb unes caques de gos. BEGONYA: (Sorpresa) Sí senyor. Com ho ha sabut? FÈLIX: No m’ho puc creure! BEGONYA: Que a vosté també li n’han deixat? FÈLIX: (Nerviós) No, no, a mi no! BEGONYA: Aleshores com ho sabia? FÈLIX: Perquè he llegit moltes novel·les d’intriga.

163

BEGONYA: Ja veig, ja! Vosté no serà família del Sherlock Holmes eixe, no? FÈLIX: No, però he llegit moltes novel·les de Sherlock Holmes i d’Agatha Christie. (Volent deduir de qui podria ser) Això no serà cosa del coix eixe del tercer pis, que m’han dit que és un poc ‘raret’? BEGONYA: No..., però jo crec que sí que sé qui ha sigut. FÈLIX: (Al públic) Ara vorem esta què diu, perquè jo ja vaig perdut. BEGONYA: Estic convençuda que ha sigut la meua veïna Elvireta, la viuda que viu en el mateix replanell que jo. FÈLIX: La viuda? BEGONYA: Sí, sí, perquè la vaig vore, no fa molt, arreplegant uns ‘mondongos’ d’ací mateix, davant de la porta. I segur que eren de la seua gosseta i me’ls ha arreat a mi, perquè no em pot vore ni en pintura. FÈLIX: (Al públic) Però si eixa gosseta ja fa sis mesos que la va palmar... Jo ja no m’aclarisc. BEGONYA: La molt ‘gorrina’! Ja li ho diré jo a eixa ‘tipeja’ quan la veja, ja. FÈLIX: (Al públic) Xe quin cacau! Esta es pensa que és cosa de la viuda, que ja no té gosseta; la viuda es pensa que és cosa d’Emili, que la gosseta és de peluix; el de la gosseta de peluix, com no sap qui li ho ha posat a ell, li ho ha passat al president; Marieta es pensa que ha sigut el coix del tercer pis... Açò és pitjor que la pel·lícula: ‘Assassinat en l’Orient Express’, que tots pareixien culpables. BEGONYA: (En sentir-lo parlar a soles) Com diu, senyor Fèlix? FÈLIX: (Buscant una excusa) No res, no res..., estava pensant en veu alta..., és que la gent no té mirament... BEGONYA: I que ho diga! Per això jo no m’ho he pensat dos vegades i li’ls he escampat tots a ella davant de la seua porta. FÈLIX: Li ho ha escampat i ja està? BEGONYA: Ja ho té bé aixina, ja! A vore si d’un esvaró es trenca una cama i em deixa tranquil·la..., l’envejosa eixa. FÈLIX: Begonya, no siga aixina, dona... BEGONYA: És que em té una enveja que és massa! (Contornejant-se) I tot perquè jo lligue més que ella. No veu que els homes acudeixen a mi com a mosques i ella no es menja ni un torrat. FÈLIX: Ja! Com a mosques..., sí, sí...

ESCENA VIII (Apareix Marieta que venia de comprar ‘l’arreglo’ de la paella) MARIETA: No estareu parlant de mi, veritat? BEGONYA: No, estàvem parlant de l’envejosa d’Elvireta, de la mania que em té i de què lliga menys que el xofer del Papa. 164

MARIETA: Ah! Però Begonya, tu tampoc és que lligues massa, que jo sàpiga. BEGONYA: Més que tu i que Elvireta juntes. (A Fèlix) Què li pareix senyor Fèlix? FÈLIX: A mi no em claveu en eixos ‘fregaos’, feu el favor. MARIETA: Begonya, no estaràs tractant de lligar-te al senyor Fèlix, no? Que jo l’he vist primer que tu. (Marieta agafa a Fèlix d’un braç i Begonya de l’altre i forcegen disputant-se al pobre home. Fèlix, al mig de les dos, anava d’un costat a l’altre sense saber què fer ni què dir) BEGONYA: (Estirant-lo d’un braç) Este és pa mi! MARIETA: (Estirant-lo de l’altre braç) D’això res. Jo l’he vist primer i tinc preferència. BEGONYA: (Estirant-lo d’un braç) Això ho diràs tu! Este és ‘pa mi’! FÈLIX: (Cabrejat i soltant-se de les dos) Ja està bé! Açò què vol dir..., que si este és pa mi..., que si jo tinc preferència...! Què penseu que esteu en rebaixes disputant-vos una falda o què? Ni que açò fóra El Corte Inglés! MARIETA: (Disculpant-se) Té tota la raó senyor Fèlix, però a què jo l’he vist primer a vosté? FÈLIX: (Cabrejat) I què passa? BEGONYA: (A Marieta) Això dic jo! I què? A què jo li agrade més i estic més bona que Marieta? FÈLIX: (Cabrejat) Voleu fer el favor les dos! Que jo he vingut ací a parlar amb el president. I prou!

ESCENA IX (Dient això apareix el president en escena. Segueix bufat, passa per davant de tots com si no coneguera ningú. Va cantant o taral·lejant la cançó de: ‘esta noche es noche buena y mañana Navidad...’ acompanyant-se d’una pandereta que acabava de comprar) BERNAT: (Bufat i anant d’un costat a l’altre. ) ‘Esta noche es noche buena y mañana Navidad...’ MARIETA: (En vore’l aparéixer) Mira pués! Parlant del Papa de Roma... BEGONYA: (Volent fer un apariat) ‘El presidente asoma’. FÈLIX: (Sorprés) Este és el President? Xe, quina mona porta! BEGONYA: Mona, diu? Este du un goril·la més gran que King Kong! Ara li’l presentaré, ara. FÈLIX: (Sorprés) No serà millor que me’l presente quan li haja passat la bufa? MARIETA: Aleshores no li’l presentaríem mai, perquè quan no va bufat, va emporrat. (A Bernat) Bernat, vine cap ací. Què fas cantant nadales, si estem en el mes de març, xe? BERNAT: (A Marieta, bufat, i tocant la pandereta) En el mes de Març? Ja deia jo que sentia hui moltes traques. Tu qui eres? MARIETA: Soc Marieta, la teua veïna. 165

BERNAT: Ah sí, la matxutxa! MARIETA: Mira qui parla, ni que tu fores Julio Iglesias. BERNAT: (Bufat, canvia a una cançó popular valenciana tocant la pandereta i ballant al voltant de Marieta) Que bona estàs Mariiiaaa..., Mariiiaaa..., Mariiiaaa..., que bona estàs Mariiiaaa, Maria que bona estàs... BEGONYA: Xe Bernat, vols deixar de cantar i de tocar la pandereta i atendre un moment a Marieta. BERNAT: (Bufat) I tu qui eres, xe? L’amiga de la matxutxa? BEGONYA: Soc Begonya, la teua veïna del primer pis. Què passa? BERNAT: (Bufat) Pues! La que el seu marit va deixar plantada (cantussejant)... ‘Como a un muñeco de Falla...’. BEGONYA: Bernat, a tu sí que et deixaré jo plantat, però d’una ‘bocinà’ en tota la galta! BERNAT: (Bufat, continua cantant i tocant la pandereta) Ja ve Sento de ca la novia..., ja ve Sento malhumorat..., ja ve Sento de ca la novia..., carabassa li hauran donat... FÈLIX: (Sorprés) Mare de Déu Senyor quina finca! BEGONYA: (D’una manotada li lleva la pandereta) Dus ací la pandereta i calla. Moniato! BERNAT: (Bufat) Però no me la trenques que l’acabe de comprar en els ‘chinos’. MARIETA: Begonya, torna-li la pandereta, però que calle ja! BEGONYA: (Li torna la pandereta) Pren, pren la pandereta i calla o et rebente la tòtina a ‘panderetaes’. BERNAT: (Saludant com un soldat a Begonya es pega un colp al front amb la pandereta) ‘A sus ordenes mi Capitán’. (Xanglot) Hip! MARIETA: Pués! No hi ha manera! FÈLIX: (A Marieta) Deixen-me a mi i voran: (Donant-li a Bernat una ordre militar) ‘Atento, fiiiirmes!’ (Bernat en sentir això es quadra, però quasi sense poder mantindre’s dret. A continuació li diu...) ‘Cuerpo a tierra’. BERNAT: (Es tira un bac a terra i es queda immòbil) FÈLIX: (A Marieta) Ahí està bé! I este és el President? Ara només em falta conéixer el coix del tercer pis. BERNAT: (Sempre bufat, alçant només el cap de terra) El coix està esquiant, que l’he vist jo fa un moment. (Xanglot) Hip! FÈLIX: (Militarment) ¡Haga el favor de callar y conteste solo cuando le pregunten! BERNAT: ‘Lo que usted mande mi ‘Queneral’. Però puedo tocar la pandereta? (Xanglot) Hip! MARIETA: (A Bernat) No t’han dit que calles? Doncs, la pandereta també. 166

FÈLIX: (A Bernat) En pie! (Bernat intenta alçar-se com pot; una vegada dret quasi no es pot mantindre en posició de ‘firmes’) BERNAT: ‘Perdone usted mi Queneral, es que estoy una miquita engarrofado’. BEGONYA: Una ‘miquita’, diu. Bernat, portes un pet com un Capità General! Mai millor dit. FÈLIX: Sí, i fa un tuf a alcohol que tomba d’esquena. BERNAT: ‘Mi Queneral, si quiere puedo ir a glopearme la boca para no haser olorita a cassalla’. (Xanglot) Hip! FÈLIX: (A Marieta) Este està pitjor que jo pensava. (A Bernat) ‘Atento! Rompan filas!’ (Bernat torna a saludar pengant-se de nou amb la pandereta al front i després li dona una abraçada a Fèlix) BERNAT: Muchas grasias mi Queneral por no mandarme al calaboso... (Xanglot) Hip! (Dit açò intenta desaparéixer) MARIETA: (A Bernat) Ie, vine cap ací ‘pelailla’! (Agafant-lo de l’orella) Tu te’n recordes que en deus sis mesos de la neteja? BERNAT: (Bufat) Sí, sí, precisament anava a pagar-te’ls hui, mira per on. (Xanglot) Hip! MARIETA: (A Bernat) Quina casualitat, home! (Sense soltar-lo de l’orella) I tu te’n recordes que et vaig demanar que em pujares el preu de l’hora, que fa deu anys que no me l’has pujat? BERNAT: (Bufat) Clar! A partir d’ara et pagarem a 5 euros l’hora. No faltaria més! MARIETA: (A Bernat, pegant-li un bon estiró d’orella) Com? Has dit a 10 euros, veritat? BERNAT: (Bufat i queixant-se del tiró d’orella) Sí, sí, a deu..., a deu euros l’hora, a deu euros. Sí. BEGONYA: Xe, Marieta... a eixe preu jo també netejaria l’escala. MARIETA: Sí dona! Tu ho vols tot ara, netejar l’escala, quedar-te amb el Gestor..., què més vols? BEGONYA: Mira, no vull sentir ‘chorraes’, me’n vaig a casa i ara tornaré que m’he oblidat el mòbil. (Desapareix per uns moments i després tornarà) FÈLIX: (A Marieta) Per cert, quina manera més convincent té vosté de negociar amb el president. MARIETA: (A Fèlix) No s’ha de tindre mirament amb esta gentola. (A Bernat, sense soltar-lo de l’orella) Mira Bernat, només et passe la bufa que portes aniré a ta casa a cobrar els sis mesos que em deus. Ho has entés o t’ho torne a explicar, bonico? BERNAT: (Bufat) Sí, sí, que vindràs a cobrar. (Xanglot) Hip! MARIETA: (A Bernat, sense soltar-lo de l’orella) I com no cobre, el que cobraràs seràs tu! Està ‘clarito’? BERNAT: (Bufat) ‘Clarito’..., com la cassalla! (Xanglot) Hip! MARIETA: (A Bernat, tornant a agafar-lo de l’orella) Ah! I a més a més em firmaràs el nou conveni de deu euros l’hora que acabes de dir-me en presència del nou gestor, ací present! BERNAT: (Bufat) Quin gestor? 167

FÈLIX: Un servidor, Fèlix Català. BERNAT: (Bufat) Però vosté no és el ‘Queneral’? (Xanglot) Hip! FÈLIX: Ja li ho explicaré tot quan li haja passat l’efecte ‘cassallero’. Que vosté i jo tenim moltes coses de què parlar... BERNAT: (Bufat) Si vosté ho diu... (Bernat es queda recolzat per alguna de les parets)

ESCENA X (Dient això arriba Emili amb la seua gosseta i amb la foto emmarcada de la seua ‘Pameleta’) EMILI: (Parlant-li efeminat a la gosseta) Pamela, mira qui està ahí..., el ‘malasombra’ del senyor president, el porrero del tercer pis... A saber que haurà fet amb el sobre de cagarrutes que hi havia en la meua bústia? MARIETA: Com? Tu també t’has trobat un sobre amb excrements de gos? EMILI: (Efeminat) Sí, Marieta, sí. En la meua bústia i calentets que estaven encara. MARIETA: (A Emili) Açò és un complot! Perquè a mi, estic segura, que me’l va tirar el coix de Batiste per la finestra del desllunat. EMILI: (Efeminat) No em digues! Però ací què passa, en esta finca? (Assenyalant al president) No te les tiraria el moniato este? No veus que jo li vaig posar el sobre en la seua bústia... FÈLIX: (Al públic) Mare meua! Ara veurem com acaba açò. Crec que la guerra de les cagarrites acaba de començar. (Fèlix s’aparta un poc de l’escena i es queda d’observador) EMILI: (A Bernat, cabrejat) Escolta... BERNAT: (Bufat) Escolta? Jo escolta no necessite, que no estic amenaçat de mort. (Xanglot) Hip! EMILI: Que no estàs amenaçat de mort, eh? Doncs tin, per ‘porrero’. (Trencant-li el quadro en el cap a Bernat. El cap de Bernat forada la foto i es queda assegut en terra amb el marc penjant als muscles) BERNAT: (Bufat) Però açò a què ve ara, xe? EMILI: Açò és per tirar-li a Marieta les cagarrutes de gos..., marrano! BERNAT: (Bufat, a Fèlix) Mi Queneral salveme que m’han esclafado un quadro en la cabesa i yo no he sido el de las cagarrutas. (Xanglot) Hip! FÈLIX: A mi no em claveu en la vostra guerra. (Sense perdre detall de tot el que està passant) (Emili se n’adona que li acabava de trencar al cap el quadro de la gosseta que li acabaven de fer i encara s’enfada més amb Bernat) EMILI: (A la gosseta) Ai Pamela, carinyo no t’enfades! En tant que m’ha costat el teu quadro. Te’n faré un nou. (A Bernat, cridant-li) I saps què, Bernat? Que me l’has de pagar tu! BERNAT: (Bufat) Sí, home! Només em falta a mi això..., pagar-li a Marieta els sis mesos i a tu el quadro. (Xanglot) Hip! MARIETA: (A Emili) Has fet molt bé, Emili. 168

BERNAT: (Bufat) Ie... escolteu-me, que a mi també em posaren unes caques en la bústia i no tinc gos. EMILI: Clar, te les vaig posar jo perquè estigueres informat de les gorrinades que passen en esta finca! (Enfadat) I tu què feres, tu? Tirar-les pel desllunat, no? BERNAT: (Bufat) D’això res! Jo les vaig pujar a ma casa i quan anava a tirar-les al fem, com anava mig dormint, vaig entropessar en la taula de la cuina i sense voler em caigueren per la finestra del desllunat. FÈLIX: (A Marieta) Ja està clar! Diuen que els xiquets i els borratxos sempre diuen la veritat. Aleshores, si li caigueren pel desllunat, seran les que et trobares en el sostenidor que tenies estés. MARIETA: Home, ara que ho diu..., com este va sempre mamat, no m’estranya que li caigueren pel desllunat. Mare meua i jo que li les vaig posar a Batiste pensant-me que era ell qui m’havia tirat el sobre des del tercer pis. Només el veja li demanaré disculpes. EMILI: (A Marieta) Xica, no li digues res.

ESCENA XI (Arriba Elvireta, la viuda. Ella pensa que els excrements eren de la gossa d’Emili) ELVIRETA: (En veure que estava Emili) Mira, mira, mira... qui està ací! (A Emili, pegant-li palmadetes al muscle) Escolta bonico, la pròxima volta que la teua gossa vinga a pixar o a cagar a la porta de ma casa no responc del que puga fer! M’has sentit? EMILI: (Sorprés) Però tu de què vas? (Ensenyant-li el peluix, tot enfadat) Mira! Tu creus que la meua Pameleta va a ta casa a fer les seues necessitats? ELVIRETA: (En veure el peluix) Ostres! Però si és un peluix! No ho sabia... FÈLIX: (A Elvireta) Això ja vaig intentar explicar-li-ho, però no em va deixar acabar. EMILI: (Enfadat) Clar que és un peluix i el porte cada dia tres vegades al pipican perquè faça les seues necessitats. ELVIRETA: (Confosa) Aleshores de qui són els mondongos que em vaig trobar a la porta de ma casa? Eixa gossa caga o no caga? Jo ja no m’aclarisc. EMILI: (Enfadat) Vosté, vosté, si que l’acaba de cagar, sí! Tants anys vivint en esta finca i encara no coneix la meua Pameleta. Serà possible! (Bernat assegut per terra amb el quadro pel cap i sense saber massa bé el que estava passant, de tant en tant feia un xanglot) MARIETA: (A Fèlix) La veritat és que jo visc els mateixos anys en la finca i he de confessar que tampoc m’havia adonat que la gossa era un peluix. Com de tant en tant lladra... (Torna a escena Begonya, la divorciada. Ella pensa que els excrements li’ls havia posat Elvireta en la bústia) BEGONYA: Açí què passa? Esteu fent una reunió de la finca sense mi? FÈLIX: No, no, encara no he convocat cap reunió. Ací de moment estan tractant d’aclarir un tema un poc escatològic. 169

BEGONYA: Escatològic? Mira que bé! (Encarant-se a Elvireta) Elvireta, com em tornes a deixar en la meua bústia els excrements de la teua gossa d’un arrap et faig un tatuatge. ELVIRETA: (Confosa) Jo? Però què dius! Si això és impossible! Si la meua gosseta es va morir fa sis mesos. BEGONYA: Xica, perdona! No ho sabia. MARIETA: Jo tampoc sabia que s’havia mort. Com no ficares esquela, no ho sabíem. ELVIRETA: Xe calla, xe! Esquela! A tu sí que te’n ficaran una, sí. I no tardaran molt, com no calles. MARIETA: (Senyant-se) Mare de Déu quin pensament! BEGONYA: I aleshores, si no has sigut tu, qui ha sigut? Que jo et vaig vore com agranaves uns quants mondongos d’ací davant de la porta. ELVIRETA: Clar, perquè Marieta no estava. Els vaig arreplegar i els vaig tirar al fem. BEGONYA: Ací hi ha una ‘mano negra’ que està burlant-se de nosaltres. EMILI: (Pensatiu) Això serà cosa de Batiste, el coix del tercer pis. BERNAT: (Bufat) Batiste està esquiant, que l’he vist jo... FÈLIX: Pues! Ja ha parlat ‘sentències’. BEGONYA: Batiste? Doncs no m’estranyaria gens ni miqueta, perquè em té una mania que no em pot vore. FÈLIX: Això com és? BEGONYA: Perquè quan em vaig divorciar ell volia festejar amb mi i li vaig dir que no. ELVIRETA: Festejar amb tu? Que més voldries! Això no s’ho creu ningú! A mi sí que va estar ron dant-me, sí, però com no és gens guapet li vaig dir que no es fera il·lusions. I per això ho intentaria amb tu. BEGONYA: Això ho diràs tu! MARIETA: Escolteu, que a mi també va tractar de seduir-me, però com sempre feia olor de quadra li vaig donar carabasses. BERNAT: (Bufat) Ah! Ja està clar... i les carabasses li les donaria Batiste al seu cavall, segur! FÈLIX: (Al públic) Amb les ganes d’emparellar-se que tenen estes..., m’estranya molt que les tres li digueren que no al Batiste. EMILI: (Amanerat) Xiques, quina sort teniu, perquè a mi ningú intenta seduir-me. BERNAT: (Bufat) I a mi tampoc i no dic res! BEGONYA: Mira qui parla! (Anant cap a Fèlix i agafant-lo de braç) A mi el que m’agradaria és trobar un home com el senyor Fèlix, elegant, guapet, administrador de finques... (Fèlix comença a recular pegant-li manotades a Begonya perquè el solte del braç) 170

FÈLIX: Ie! Ie! A mi deixen-me estar..., que jo ja estic bé com estic. MARIETA: (Agafant Fèlix de l’altre braç) Begonya, deixa’l estar que jo el vaig vore primer i és per a mi. A què sí senyor Fèlix? (Fèlix no para de pegar manotades) ELVIRETA: D’això res! Vosaltres dos no teniu categoria per a estar amb un home així. Este és pa mi! (Fèlix ja no sap com llevar-se-les de damunt. Tot és pegar manotades) BERNAT: (Bufat. A Fèlix) Defiéndase mi Queneral. Saque la pistuela! FÈLIX: Socorro! Que algú em lleve estes ‘singles’ de damunt! (Fèlix finalment aconsegueix alliberar-se de les tres) Ja està bé, no! EMILI: (Amanerat) Ui Jesús quin geni més pudent té el gestor! BERNAT: (Bufat) Ponga orden mi Queneral!

ESCENA XII (Dient això apareix en escena Batiste. Va amb crosses, però ja no du la cama embenada) BEGONYA: (Al públic) Mira pues, el que faltava, Batiste el coix del tercer pis... A vore què li diu ara Marieta. BATISTE: Xe, ací què passa..., han evacuat la finca, que esteu tots fora? MARIETA: (Només vore’l) Batiste... perdona’m! Per favor, perdona’m! BATISTE: Perdona’m de què? Si ho dius perquè em donares carabasses perquè, segons tu, feia olor de quadra, ja estàs perdonada, dona. MARIETA: (Dubtant com dir-li-ho) No, no, no és per això, és que..., per una confusió meua..., et vaig deixar un sobre amb unes caques de gos en la teua bústia... perdona’m per favor..., ha sigut un error. Per cert, com vas de la ‘pròstata’ del genoll? Ja t’han llevat els punts? BATISTE: De la pròstata del genoll? FÈLIX: Perdone vosté senyor... Batiste..., ella vol dir la pròtesi del genoll. BATISTE: I vosté qui és... un nou inquilí? EMILI: (Amanerat) No, és el nou gestor. Li diuen Fèlix i és molt sabut. BATISTE: Ah! (A Marieta) Doncs de la pròtesi ja m’han llevat els punts. Gràcies per preguntar. MARIETA: De res Batiste, de res. I del sobre què feres? BATISTE: (A Marieta) Del sobre..., supose que estarà en el fem, perquè quan vaig baixar al carrer l’altre dia a tirar-lo, com anava amb les dos crosses i no podia obrir el contenidor del fem, li vaig demanar al carter que passava per allí, que per favor el tirara ell. Supose que el tiraria. No crec que per error el posara en alguna bústia. FÈLIX: No sé per què tinc la impressió que el de correus no va entendre bé el missatge i el va posar el sobre en la primera bústia lliure que va trobar en la finca... BATISTE: Per què diu això? 171

FÈLIX: Intuïció de gestor. Que porte molts anys gestionant finques. EMILI: (Amanerat) Clar, i me’l posaria a mi perquè jo me’l vaig trobar en la meua bústia! ELVIRETA: No Emili, no, el sobre te’l vaig posar jo en la teua bústia perquè pensava que eren de la teua gosseta. EMILI: (Amanerat) De la meua Pameleta? Xica, mira quin embolic! No m’esperava això de tu Elvira. I tu d’on tragueres eixa ‘cochinà’? ELVIRETA: De la porta de ma casa, que quasi d’un esvaró em mate. I clar, com l’únic de la finca que té gos eres tu..., per això te’l vaig posar. M’hauràs de perdonar, Emili. EMILI: (Amanerat) Jo et perdone, però ja vorem que en pensa de tot açò la meua Pameleta, perquè ella és molt rancorosa. ELVIRETA: Aleshores si no ha sigut la teua gossa, qui ha fet eixa ‘cochinà’ davant de la meua porta de casa? BATISTE: A vore, senyor gestor, a vore on està ara eixa intuïció. FÈLIX: La meua intuïció diu que el carter, per alguna raó que no conec o per error, va posar el maleït sobre en primera bústia que va trobar lliure i en este cas seria la de Begonya. BEGONYA: En la meua? Quan veja jo al carter eixe me’l menge. A quin sant! FÈLIX: Sí, miren per què. (Comença a fer l’explicació) El carter va posar per error el sobre que li va donar Batiste, en la bústia de Begonya; Begonya li’l va passar Elvireta pensant que era cosa d’ella; Elvireta a Emili, perquè creia que era de la seua gosseta ; Emili al president, per tindre’l informat; el president, per accident, a Marieta; Marieta va pensar que li ho va tirar Batiste; i Batiste li va demanar al carter que ho tirara al fem, però per error va anar a parar a Begonya. Conclusió: Circuit tancat! BERNAT: (Bufat) Muy bien mi Queneral! Açò vol dir que en esta finca ningú es fia de ningú. Açò no té solució! (Dit açò tots els veïns comencen a discutir entre ells. Es munta un gran guirigall... que si tu me l’has posat a mi..., que si tu eres un borratxo..., que si a la pròxima t’esclafe el cap..., que si tu em tens enveja perquè lligue més que tu, etc. Fèlix es queda observant el guirigall tirant-se les mans al cap) FÈLIX: Mare meua quin cacau..., jo crec que pegue a fugir i no em veuen mai més el pèl per ací. BERNAT: (Bufat) Visca el senyor gestor! FÈLIX: Sí, sí, però que visca ben lluny! (En eixe moment arriba Cristòfol un desconegut que acabava d’escoltar allò de ‘viva el senyor gestor’. Pega un crit i tots paren momentàniament de barallar-se. ) CRISTÒFOL: (Cridant fort) Un moment, per favor, un moment! (Tots paren de discutir) Entre vostés hi ha un gestor? Un gestor que li diuen Fèlix Català? FÈLIX: Sí, soc jo! Un servidor i a punt de pegar a fugir. Per què ho pregunta? CRISTÒFOL: (Presentant-se) Molt de gust senyor Fèlix, el meu nom és Cristòfol Batalla i soc el president de la finca que el va contactar perquè buscàvem un nou gestor... 172

FÈLIX: (Enfadat) Batalla..., la que tenen estos per culpa d’uns cagallons... CRISTÒFOL: Estos sempre estan barallant-se. Ja els coneixen en tot el barri. Estàvem esperant-lo amb impaciència senyor Català, però com no arribava he eixit a buscar-lo per si s’havia perdut. FÈLIX: A buscar-me? Aleshores vol dir que jo m’he enganyat de finca i que no m’he de fer càrrec de ‘la finca dels singles’? CRISTÒFOL: En efecte! El vaig contactar jo personalment. (Els veïns de ‘la finca dels singles’ es queden atents escoltant la conversa) FÈLIX: No sap vosté quin pes em lleva de damunt, perquè en eixa finca estan tots de lligar. CRISTÒFOL: La nostra finca està en l’altre carrer i al barri la coneixen com tots ‘la finca dels bojos’. FÈLIX: Com ha dit, com? ‘La finca dels bojos’? Sap què li dic... que ja tornaré un altre dia que ara tinc un soterrament... (El gestor, en sentir el nom de la finca, abandona espaordit l’escenari. Cristòfol no acaba de comprendre per què. Els veïns de la ‘finca dels singles’ reinicien les discussions i segueixen barallant-se i tirant-se del monyo, etc.) CRISTÒFOL: (Perplex) Però senyor Fèlix..., senyor Fèlix, per què se’n va? He dit alguna cosa que el puga incomodar? Serà pel nom de la finca? No entenc res!

Torna Fèlix al centre de l’escenari i acaba amb la següent reflexió: FÈLIX (al públic): Si en eixa finca de ‘Singles’, estaven tots de lligar, en una finca de ‘bojos’ és que no ho vull ni pensar. També vull dir una cosa que tinc en el pensament: si tens gos o si tens gossa, porta damunt una bossa i arreplega els excrements! Bona nit CAU EL TELÓ

173

Dualitats sinèrgiques L’Associació Cultural Falla Rei en Jaume I vol agrair a tots els seus col·laboradors les seues desinteressades aportacions que fan que cada any puga publicar-se aquest llibret. Corren temps complicats per a tots a causa d’aquesta maleïda crisi sanitària que ja fa dos anys estem sofrint, però amb el vostre esforç heu pogut donar vida, un any més, al nostre somni. Comissió i establiments ens podríem considerar una dualitat sinèrgica, ja que som dues realitats que ens contraposem en si, això no obstant, al mateix temps ens complementem entre nosaltres per a poder tirar endavant. Sembla que a la fi les Falles tornaran a celebrar-se, i des de la nostra comissió volem fer saber als nostres col·laboradors que estarem al seu costat, ajudant-los i donant-los suport en tot allò que estiga a les nostres mans. Sense vosaltres aquest llibret, ni tampoc els anteriors, haguera pogut veure la llum. Per això, esperem tindre-vos molts anys al nostre costat, per a continuar fent cultura i poder seguir escrivint la nostra història en aquestes pàgines. Sempre de la vostra mà.

174

175

176

177

178

179

180

181

182

183

184

Watersports

Anywhere

Surf Paddle surf Windsurf Wingfoil Kayak Paddle XL Surf skate Catamarán VALENCIA  BARCELONA  CULLERA  BADALONA  JAVEA

@anywherewatersports

693731839

info@anywherewatersports.com

185

186

187

188

Bar Restaurante

Ateneo Musical Almuerzos - Comidas y cenas - Menú diario Cualquier tipo de evento (bautizos, comuniones, cumpleaños, despedidas...) Todos los partidos de futbol en pantalla grande - Posibilidad de salón privado Nuevo servicio de terraza - Nueva carta 86876857 C/ Ateneo Musical, 15 Teléfono: 674 51 34 651 30 - 673 74 10 - 96 103 70 03 189

190

Tlf: 656 855 759

Carretera Nazaret-Oliva s/n 191

192

193

194

195

196

197

198

IMPRESSORS

Impresión Offset Rotativa Digital Diseño y maquetación

blauverdimpressors.com 129

199

200

3 15 11

96 203

masqtin @

info

30 6 60

s ta.e

asqtinta

SERVICIOS Fotocopias y Fax público Papelería para empresas Liberación de móviles Imagen Corporativa para empresas (Tarjetas de visita, lonas, invitaciones...) Imprenta

Avda. Diag o

Cartuchos de tinta y tóner (Consulta tu modelo) Informáticos: periféricos,memorias, impresoras, portátiles, fijos, tablets... Artículos personalizados (regalo y promocionales)

ís V a le n c ià , 23

jo ba

www.masqtinta.com

201

202

203

204

205

206

207

“Dividim el temps de l’espai, la ment del lloc, i el ser del no-ser. Creem un món d’idees. Això és la dualitat, parelles de supòsits oposats”. Frederick Lenz

208

DUALITATS - AC FALLA REI EN JAUME I 2022

Articles inside

Guia comercial

La finca dels singles (Francisco Fernández

Les Falles i la pell fina (Salva Andrés

Els canvis, sense cassalla (Salva Andrés

Crònica pandèmica fallera de Cullera (Salva Andrés

Mascletades (Toni Sancasto) o Despertades (Quique Falcó

Censar (Nacho Montagud) o no censar (Sara Borrull

Premis (Begoña Camarena) o Ofrena (Gwendoline Moya

La plantà (Salva Andrés) o la cremà (Laia Moncho

La festa de nit (Joana Moncho) o la festa de dia (Antonio Bolufer

Faller de poble (Isabel Galindo) o faller de València (Virginia Fita

Comissió gran (Nacho Romero) o comissió xicoteta (Susana Albert

Falla crítica (Ramón Marí) o falla solidària (Raúl Martínez

Faller de tot l’any (Clara Sanjuan) o faller de tres dies (Claudia Parreño

Falla nova (J. Gabriel Figueres) o falla ja plantada (Benjamín Sapiña

Estil innovador (Raül Iznardo) o estil clàssic (Juan Sapiña

Qualitat (J. Gabriel Figueres) o quantitat (David Ferrer

Falles grans (Salva Andrés) o falles infantils (Julio Monterrubio

Comissió

Comissió Infantil

Ser o no ser... Presidenta

Ser o no ser... Fallera Major

Artista emergent (Antonio Bolufer) o artista contrastat (Salva Andrés

El yin i el yang que fan progressar les Falles (Joan Castelló

Ser o no ser... Fallera Major Infantil