El yin i el yang que fan progressar les Falles (Joan Castelló

e E l y in i el yan g que f an p rogressar l es f all s

Joan Castelló Lli - Periodista i membre de l’ADEF

El taoisme atribueix l’origen i desenvolupament de l’univers a la interacció de dues forces oposades i complementàries alhora: el yin, és l’element femení, la terra, la foscor, la passivitat i l’absorció; el yang és l’element masculí, el cel, la llum, l’activitat, la penetració.

Al llarg dels segles, la combinació o confrontació del yin i el yang ha fet possible l’existència i evolució de la vida, ja que la interacció dels dos elements permet aconseguir un equilibri harmònic, encara que sempre sorgeixen tensions que posen a prova l’estabilitat.

Sorgides en el segle XIX com composicions satíriques, les falles van haver de fer front des de molt prompte al seu yin-yang particular: fer front a l’autoritat municipal que intentava domesticar la crítica fallera amb impostos i taxes o mantenir-se fidels a la crítica sarcàstica, tant social com política. Un segle i mig després no sabria dir quina de les dues parts ha guanyat amb tantes falles amb crítica blanca que hi ha per tot arreu.

A principis del segle XXI, l’artista cullerà José Lafarga va plantejar en Bin bang faller (Cadis-Dénia, 2006) eixa dualitat de forces com una explosió primigènia que va consagrar el personalisme i els aires de grandesa d’una festa en expansió sense límits.

L’evolució del món no s’entén sense la confrontació de blocs ideològics. Al llarg del segle XX, els Estats Units i l’URSS van dividir el món en dos blocs (països capitalistes/països comunistes) amb organitzacions militars pròpies (l’OTAN i el Pacte de Varsòvia) i van portar la tensió política fins a límits insospitats, pròxims a una tercera guerra mundial.

El dia d’abans, falla Convent Jerusalem - Matemàtic Marzal 1986, de l’artista Julio Monterrubio. Arxiu: J.Castelló.

Aquesta divisió en dos blocs va quedar plasmada en El dia d’abans (Convent de Jerusalem, 1986). En aquesta falla, Julio Monterrubio va plantejar l’enfrontament entre els Estats Units i l’URSS en la denominada crisi dels míssils. Ronald Reagan (caracteritzat com un cowboy amb llaç de corda en una mà) i Mijail Gorbatxov (de cosac i armat amb una falç i un martell), muntats en sengles saures prehistòrics, lluitaven pel control de l’armament nuclear (la guerra de les galàxies), tenint com a fons un volcà (el mateix planeta Terra) a punt d’explotar.

En un món cada vegada més confrontat no caben les mitges tintes. Ho veiem tot com a blanc o negre, com a bo o dolent, sense deixar espai als matisos.

En una perspectiva audiovisual, associem tot allò que és vell i antiquat amb el blanc i negre (pel·lícules de cinema, les fotografies o de les primeres emissions televisives), mentre que tot el que considerem nou i modern ho associem al color.

El cinema ha sigut el protagonista de falles llegendàries com Ací és Hollywood, de Miguel Santauelalia Núñez (Na Jordana, 1995), un homenatge a les grans figures del cinema en blanc i negre com Charlot, El prim i el gras, Rita Hayworth, Errol Flynn o Marlene Dietrich, entre altres; o com Oh la la. C’est magnifique, de José Lafarga (Sueca-Literat Azorín, 2012), amb els busts en blanc i negre d’Humphrey Bogart i Ingrid Bergman en la mítica pel·lícula Casablanca.

Un estudi del Centre Superior d’investigacions Científiques (CSIC) conclou que la polarització ideològica a Espanya és entre dues i tres vegades major que l’existent en altres països. L’exemple més paradigmàtic de l’última dècada ha sigut la confrontació entre espanyolistes i independentistes, entre constitucionalistes i populistes.

Batalla de colors, falla Malva-rosa - Ponz - Cavite 2010, de l’artista Vicent Martínez Aparici. Arxiu: Joan Castelló

Eixes dues Espanyes enfrontades per la política estaven representades en La batalla de colors, de Vicente Martínez Aparici (Malva-rosa, 2010), amb un soldat pintat en blanc i negre com a figura central, en una proposta en la qual es defensava que no havia d’existir cap color (blau o roig) “pel qual matar o morir”. Eixa Espanya visceral estava representada també en Enguany amb Ñ, de Vicente Llácer i Alejandro Santaeulalia (Na Jordana, 2008) amb tradicions que divideixen a la gent en dos bàndols, com els bous, la Setmana Santa o el llançament i mort d’animals en festejos populars.

La política és l’art de gestionar els interessos de la societat a través de la negociació, l’acord i el consens, unes paraules desacreditades en l’actualitat, en un moment en el qual preval la imposició i el fet de desacreditar a l’adversari. Un exemple paradigmàtic és La Comoditat Valenciana, d’Agustín Villanueva (Na Jordana, 1988), on el rei en Jaume contemplava, en semblant d’indignació, les múltiples divisions entre els valencians, de dretes o esquerres, nacionalistes o centralistes, que ens fan perdre el tren del progrés.

En Gats i gossos (miaulets i gosiflers), de José Pascual Ibáñez Pepet (Convent Jerusalem, 1987), estaven representades les dues versions del valencianisme polític, la regionalista i la nacionalista, encarnades per als maulets (els llauradors partidaris de l’arxiduc Carles d’Àustria que prometia defensar els furs de València en la guerra de Successió espanyola, 1701-1713) i els botiflers (els nobles i el clero partidaris de Felip V, el rei Borbó que personificava l’estat centralista i que finalment va abolir els drets històrics dels valencians). En les primeres dècades del segle XXI, la immigració s’ha convertit en un dels principals problemes socials al qual s’enfronten els països desenvolupats. Desenes de milers de ciutadans que fugen cada any de guerres tribals i religioses, de la misèria i de la fam han de patir, a més, l’estigma de la xenofòbia, quan els desaprensius els criden en to despectiu “moro” o “negre”.

De la festa, la vespra, falla Plaça de Na Jordana 1997, de l’artista Miguel Santaeulalia Núñez. Arxiu: Joan Castelló.

Com a exemples de reconciliació intercultural podem citar dues falles de Miguel Santauelalia Núñez: Moros i cristians (Espartero-Ramón i Cajal, 1985), que realitzava una exaltació de les tradicions àrabs quan tot allò que procedia d’Orient encara no era vist com un perill; i De la festa, la vespra (Na Jordana, 1997), amb els dos protagonistes, Tomeu (el cristià) i Tarek (el moro), brindant perquè la festa servisca d’unió entre tots.

La vida quotidiana no s’escapa a eixa dicotomia que sistemàticament apareix en tots els aspectes de la vida. Qui no ha hagut de respondre quan era un xiquet a la inquisitiva pregunta la teua, a qui vols més, al pare o a la mare?

Com a falla representativa d’aquest posicionament citarem Natura Mare, de José Latorre i Gabriel Sanz (Na Jordana, 2003), la gran mare que tot ho perdona, inclosos els funestos comportaments dels humans que, amb la contaminació i la desforestació, estan acabant amb l’ecosistema que dona vida a la humanitat.

I si de triar es tracta, els joves també s’han enfrontat, generació rere generació, a un altre dilema que condicionarà la seua vida futura: estudies o treballes? És la temàtica de La quixotada de la revàlida, de Vicente Tortosa Biosca (Avinguda de l’Oest, 1962), un dur examen sobre els coneixements adquirits en el batxillerat i en el qual els estudiants havien de passar per la guillotina d’un sever tribunal.

Entre els aficionats a la música també hi ha confrontació entre els nous ritmes i la música clàssica, i en moltes ocasions ens obliguen a triar entre Mozart o Beethoven, o entre els Beatles i els Rolling Stone, com si no fora possible estimar tota mena de músiques. A Cullera eixa rivalitat està present entre els seguidors de les dues bandes de música: o eres de l’Ateneu o eres de Santa Cecilia, i si eres d’una banda, eres enemic irreconciliable de l’altra.

Com a exemples podem citar Fidel...io a les falles, d’Alberto Rajadell (Cuba-Buenos Aires, 2001), una paròdia en la qual els títols d’òperes de compositors com Beethoven, Verdi o Wagner es reconvertien en un pretext per a denunciar escàndols polítics, socials o relacionats amb la festa fallera.

Més incisiva va ser Tocata e fuga Opus 43, de Miguel Santaeulalia Núñez (Na Jordana, 1996), una falla en la qual els polítics, sota l’atenta mirada de Mozart, els Beatles o Louis Armstrong, es convertien en els personatges d’una òpera bufa.

I want to be freak, falla Plaça de Na Jordana 2007, de l’artista Vicent Llacer. Arxiu: Joan Castelló.

Si hem de triar entre la variada oferta de falles musicals, podem optar entre I want to be freak, de Vicente Llácer (Na Jordana, 2007), amb Michael Jackson pilotant el dirigible de la moda frikie, o entre All you need is love (Plaza del Pilar, 2002), en la qual Julio Monterrubio, amb la col·laboració del seu fill Julio Sergio, ens va demostrar, com abans ho van fer els Beatles, que és amor el que necessitem per a aconseguir un món més just i comprensiu.

Si el que ens agrada és la música màkina, el new age o el acid house que van donar origen a la ruta del Bakalao, un cadafal de referència és Exta falla sí, de Pasky Roda (Llanterna-Na Rovella-Avinguda de l’Oest, 2021), un homenatge a la moguda valenciana i a un dels seus discjòqueis més emblemàtic, Ximo Bayo.

El futbol no es viuria amb tanta passió sense la rivalitat entre grans equips, com el València CF i el Levante UD, el Barça i el Reial Madrid, el Manchester United i el Manchester City o entre el River Plate i el Boca Júniors argentins. Entre les falles que han tractat la temàtica del futbol podem citar El lleó de Mestalla (Plaza de Canalejas, 1925 i Reina-Pau-Sant Vicent, 2019), i Merengues i granotes, de Manuel Viguer (José Antonio-Duc de Calàbria, 1960).

Notes infernals, falla Fèlix Pizcueta - Ciril Amorós1958, de l’artista Pasqual Carrasquer. Arxiu: Joan Castelló.

En una educació tradicional, el dia ha sigut sempre la part positiva de l’existència humana, dedicada al treball, la família i l’oci ben entés, mentre que la nit s’ha associat al costat fosc de l’ésser humà: gent del mal viure, prostitució, delinqüència, drogues, inseguretat ciutadana, alcoholisme, decadència i perversió.

Des d’una òptica ultraconservadora i intransigent, la nit ha servit de pretext per a demonitzar a col·lectius socials com els homosexuals, que durant dècades no han pogut exterioritzar lliurement la seua identitat sexual i han hagut de viure-la amb nocturnitat, en bars d’ambient que eren la versió actualitzada d’uns guetos on homosexuals, lesbianes i transsexuals podien mostrar-se tal com eren.

Una de les falles més representatives d’aquesta temàtica és La nit, realitzada en 1967 per Salvador Debón en la plaça del Pilar. Per a la posada en escena, el mestre recorre a tres icones clàssiques de la vida nocturna: un vell quinqué ja en desús, el gat miolant (ja se sap que a la nit tots els gats són negres) i el mussol amb els ulls ben oberts per a veure el que passa en la foscor.

Des d’un punt de vists religiós, després de la vida terrenal l’ànima va al cel o a l’infern, depenent de si ha sigut una persona justa, honrada, solidària i responsable o si, per contra, ha sigut una persona injusta, deshonrada, insolidària i irresponsable. En definitiva, si has fet el bé, entres en la glòria, i si has fet el mal vas directe als abismes de l’avern. De falles que parlen de l’infern podem citar com a més destacades Notes infernals, de Pasqual Carrasquer (Félix Pizcueta-Ciril Amorós, 1958); L’infern, d’Àngel Azpeitia (Exposició-Misser Mascó, 1969); i L’infern, de José Puche Hernández (Sant Vicent-Falangista Esteve, 1975). Del cel, les més destacades són Glòria, de Manuel Martín López (Convent de Jerusalem, 1981); i El seté cel, de José Carrero Melián (Blanqueries, 1986). I com a prototip de falla que parla d’aquests dos mons antagònics citarem a Glòries i inferns, de Joaquín Esteve Mares (Avinguda de Burjassot-Pare Carbonell, 1994).

Fora de la llei, falla Plaça del Pilar 1996, de l’artista Julio Monterrubio. Arxiu: Joan Castelló.

De discriminacions racials, invasions de territoris i imposicions de noves normatives alienes als natius parlen aquelles falles en les quals els protagonistes són els indis (els perdedors, malgrat ser els habitants originaris de les terres del llunyà Oest americà) i els vaquers (els invasors, els que venen de fora). Algunes falles d’aquesta temàtica són Salvatjades, d’Alfredo Ruiz (Trinitat-Alboraia, 1970); Fent l’indi, de José Pascual Ibáñez Pepet (Convent de Jerusalem, 1974); i Fora de la llei, de Julio Monterrubio (Plaça del Pilar, 1996).

En falles, la dicotomia entre el clàssic i l’innovador es remunta a les albors mateixes de la festa. Entre els quals van buscar nous camins podem destacar a Ricardo Rubert, que ja va deixar marcada la seua empremta amb Bifront (plaça de la Mercé, 1957), una composició amb una mateixa rematada amb dues cares similars, la d’una valenciana que per un comunicat plorava i per l’altra reia per les coses bones i dolentes que existien en les falles.

En Parotets i marotetes (Plaza del Mercat Central, 1969), Vicente Luna ens proposava triar entre la vida plaent del consum o la que propugnava el moviment hippy, i per a això recorria a les premisses de l’art psicodèlic i surrealista mitjançant un pitxer foradat en cinc nínxols que recreaven la percepció sensorial a partir d’al·lucinants composicions fantàstiques i postsurrealistes.

Una altra falla que es basava en la dualitat és València: Pel davant... i pel darrere (Na Jordana, 1987), amb la qual Miguel Santaeulalia Núñez va confrontar la ciutat que s’adorm en els seus propis llorers, la que acumula problemes i fòbies que li impedeixen avançar..., i la ciutat moderna que, arrelada en la cultura mediterrània, es presenta activa i seductora.

Això diu que era, falla Plaça del Pilar 1998, de l’artista Julio Monterrubio. Arxiu: Joan Castelló.

I parlant de falles no podíem concloure aquest treball sense esmentar la controvèrsia entre els partidaris de potenciar la falla com a monument front aquells que volen donar més rellevància als aspectes més frívolament festius: discomòbil i menjar i beure. Una de les primeres falles que va abordar aquesta temàtica va ser Fer festa dia i nit, d’Enrique Vidal Moreno (Plaza de la Santa Creu, 1944), amb el pacient ciutadà al qual no deixaven dormir les despertess i les revetles.

Molt més corrosiva va ser la proposta Sa Majestat La festa, de Vicente Lorenzo (Na Jordana, 1985), un reflex de l’esforç faraònic de les comissions per a recaptar ingressos i de la necessitat d’una renovació estètica dels monuments. Més dolça i encaramel·lada va resultar Això diu que era, de Julio Monterrubio (Plaça del Pilar, 1998), amb una bella dorment valenciana que espera que els fallers i els artistes la desperten perquè els preus i l’escassa col·laboració veïnal han convertit les falles en una festa impossible.

A aquesta letal dicotomia s’enfronten cada any les falleres i els fallers de la comissió de Rei en Jaume I: les falleres, quan han de decidir si es pentinen dos monyos o un per al vestit de llauradora, i els fallers quan han d’elegir entre el vestit de saragüells o el torrentí. Quin dilema, mare!