Estil innovador (Raül Iznardo) o estil clàssic (Juan Sapiña

Estil Innovador o

Estil Clàssic

Estil innovador - Raul Iznardo - Faller de l’AC Falla Plaça Espanya

Com tots sabem, les falles es troben a dues aigües entre l’avantguarda que comporta qualsevol forma d’expressió artística i l’estaticisme, que provoca el costumisme, d’una tradició tan arrelada a la cultura i societat valenciana, que actua com a principal baluard del nostre folklore.

D’aquesta forma, el debat artístic guanya major rellevància i profunditat a l’hora de parlar de falles, més tenint en compte que qualsevol faller de debò compta amb el seu punt de vista al voltant dels monuments i artistes que mostren l’art faller al llarg del territori valencià. És per aquest motiu, que la incredulitat que solen mostrar molts visitants als museus referència de l’art modern, es veu multiplicada exponencialment quan aquestes expressions artístiques trastoquen la imatge d’allò que ells creuen que ha de mostrar la seua falla.

Per altra banda, podem trobar la falta de formació en noves corrents artístiques del gran nucli d’artistes fallers, fet que dificulta la realització de projectes amb un marcat caràcter artístic, del qual, les seues referències siguen dignes d’admiració. Aquest fet provoca en moltes ocasions malentesos en la població fallera, lligant estranyament la idea de modernitat amb monuments amb una marcada carència de bellesa. Respecte a aquesta problemàtica m’agradaria remarcar que el fet d’adaptar els monuments a nous estils artístics no comporta deixar de cercar la sensació d’admiració, i tan sols en els casos més extrems, el valor de l’obra podria deixar d’enfocar-se a la bellesa i plasticitat per buscar transmetre altres tipus d’emocions al seu públic, ja que adherir noves corrents artístiques al món faller no és sols una possibilitat, sinó que moltes d’aquestes mostren excel·lents condicions per convertir-se en part del moviment cultural de la nostra festa.

Na jordana va plantar a setembre de 2021 un innovador disseny de Carlos Corredera. Arxiu: la comissió.

D’aquesta manera, i com hem pogut observar els darrers anys, expressions coloristes com la policromia geomètrica urbana d’Okuda o la plasticitat dels dissenys de Carlos Corredera obtenen magnífics resultats a l’hora de convertir-se en monuments fallers. No obstant això, cal recordar que aquesta no és l’única via per a dotar a les falles amb l’estil de l’avantguarda artística. En aquesta línia, aquest passat exercici faller tan problemàtic amb la situació de pandèmia, ens ha deixat, per sort, un símbol de modernitat per a la posteritat del món faller amb la ferma expressió de la meditadora dissenyada pel famós artista urbà Escif, juntament amb els artistes José Ramón Espuig i Manolo Martín.

De la mateixa manera, podem considerar la influència d’altres expressions artístiques al món faller, destacant especialment la conjunció amb el món del cinema. És així com cada volta podem observar als carrers de València més monuments amb una tematització que transporta als millors estudis cinematogràfics i la seua direcció d’imatge, com podem observar en els últims treballs de Carlos Carsí, on abandona la lluminositat característica de les falles per crear escenes lúgubres properes a les que podríem observar a una gran producció de la pantalla gran.

Així, concloent, considere impossible evitar el fet que el vessant artístic del món faller evolucione junt amb la resta d’expressions artístiques, convertint-se, la recerca d’equilibri entre tradició i modernitat, en una fantàstica tasca i repte per a l’artista i la comissió, impregnant de cultura la nostra benvolguda festa.

Estil clàssic - Juan Sapiña - Faller de l’AC Falla Taüt

Sense cap mena de debat, encara que hi ha fallers, inclús m’atreviria a dir comissions, que dubten, el monument faller és el rei de la festa. Aquestes obres d’art són una ofrena a tots els nostres sentits, reflecteixen el nostre esperit barroc o modern, el nostre amor pel color, les formes, la composició. Recreen el gust per la sàtira, i els artistes fallers creen màgia en les seues mans i fan d’una falla un esclat de llibertat. La nostra festa és tan gran gràcies a ells; sense ells no hi hauria festa, encara que la celebració ja no és nostra. No, no és nostra, perquè uns senyors que saben molt de coses importants llegiren en el seu dia uns papers on es donava l’explicació del que eren les falles i, després d’haver-ho llegit pensaren: “aquesta festa és tan especial i única que decretarem que siga de tot el món”. Així que tots els habitants del planeta Terra són responsables d’ella i tenen l’obligació de cuidar-la perquè no es faça malbé i puga ser un llegat per a les persones que visquen ací els segles venidors, i com a tresor valuós, cal protegir-lo. A tot això s’anomena “Patrimoni Immaterial de la Humanitat”.

Són moltes les persones que ajuden a fer que les Falles celebren any rere any l’arribada de la primavera, però personalment tinc devoció per uns personatges que treballen i s’esforcen de valent per a fer cada dia més gran la festa, a vegades valorats, moltes voltes desprestigiats, ells són els artistes fallers. Conec un fum d’ells, cadascú amb les seues peculiaritats, fantasies i somnis, amb un nexe en comú, l’amor pel seu treball, el fet de veure plantat en un carrer o plaça allò que han creat, més enllà dels premis, la qual cosa no està en les seues mans. Això no obstant, amics, a l’hora de veure un monument, què agrada més, un tradicional, diguem clàssic, o altre més modern i avantguardista? Obrim doncs la discussió, disputa, lluita, polèmica… Endavant.

Una falla que plasma la realitat és relativament fàcil de fer per a algú que té bones mans, simplement, entre moltes cometes allò de simplement, es tracta de copiar les coses meravelloses que hi ha al món, com per exemple una escena veneciana de carnestoltes. Però amics, l’àngel de Mario Gual en Na Jordana, l’aviadora de Vicente Martínez en Cuba o qualsevol falla d’Aparici o dissenyada per Corredera, això cal imaginar-se’l, inventar-ho, traure-ho del no-res, com un compositor una partitura que parteix d’un full en blanc. No té cap referent on agafar-se, cap imatge prèvia, cap cosa magnífica de la humanitat per a copiar. I els resultats plasmats a eixes falles són explosions de color que, almenys a mi, m’hipnotitzen i m’atrauen com una flor a una abella. És el que jo sent quan veig una falla d’eixe estil, “com ha pogut eixir això del cap d’una persona”.

Aleshores, aquest argument em fa decantar per aquest tipus de falla? Doncs no, a vegades cal anar al segur i fer una aposta segura, quan anomene segura estic parlant de premis, i anar al clàssic i tradicional. Eixes falles de Manolo Algarra i Pedro Santaeulalia, per exemple. Pese a qui els pese, el jurat sempre valorarà, si hi ha dubtes en el veredicte, per davant un cadafal clàssic. El mateix passa als ninots indultats, els darrers anys sempre ha guanyat Almirante Cadarso amb Manolo Algarra, autèntiques composicions amb ninots que freguen la perfecció i t’enamores d’ells al primer colp de vista.

Ara bé, la falla sempre està en evolució i cada vegada hi han més avanços que, units als pressupostos, provoquen canvis d’estil en els artistes, encara que aquestes modificacions o alteracions de formes i estils són sempre lents o tal vegada forçats per altres variants. Conec comissions que són molt immobilistes per acatar canvis estètics importants de sobte, tot això acompanyat pel gust generalitzat i popular del barroquisme. Quina falla d’especial de Cullera apostaria per a poder guanyar el fer una falla moderna? Cap, ho sé de primera mà. Altres artistes intenten fer composicions infantils per a la falla gran i això no afavoreix la singularitat. La diversitat que reina avui en dia és bona i quasi necessària diria jo, encara que no hi ha un corrent o línia que arrossegue i puga crear noves escoles molt marcades com en el seu moment ho va fer Julio Monterrubio. És moment, pense jo, que isca algun innovador, que puga fer una revolució, donaria un nou impuls als monuments, el més a prop a hores d’ara seria Vicent Martínez Aparici.

Diuen que en el terme mitjà està el guany, ni tan bell ni tan lleig, ni tan alt ni baix, en fi, ho dic perquè hui en dia la majoria de dissenyadors mesclen tradicional i modern i això sí que m’agrada, és una simbiosi agradable per a l’espectador i els jurats, i no em referisc a l’últim primer premi de secció especial de València, la Venècia de Pere Baenas, una gran falla, però tradicional a més no poder i això que Pere ha fet falles modernes, però cal assegurar el premi, no ho considereu? Bo, al que anàvem, eixos barrejats clàssics i moderns com Carlos Carsí, Paco Giner, Paco Torres, David Sánchez Llongo, Toni Pérez… I tots ells gràcies a grans dissenyadors, uns més moderns com Carlos Corredera, Gonzalo Rojas, Carlos Benavent, Juan Ramón Vázquez; en contraposició dels més tradicionals: Ramón Pla, Josete, Miguel i Alejandro Santaeulalia. Què opines? Vols una aposta segura o arrisquem, en les teues mans ho deixe, tu què faries? Encara que mai se sap, sempre pot vindre un jurat incompetent i mogut per l’amiguisme i politiquisme i fulmine un premi que segurament mereixes, jo personalment ho he viscut com a president de falla en primera persona, quin robatori i no em cansaré de dir-ho, la veritat per davant.

Com a comiat, el que no suporte com a enamorat dels monuments fallers és veure comissions que no li donen la importància que cal al monument, i no parle de termes econòmics. Es pot fer una falla ben treballada, xicoteta i no fer mal a la vista i espantar els turistes, no es poden ficar pegots en mig d’un carrer o plaça, això va en contra de la festa, cal donar el tant per cent que toca al monument segons el pressupost que meneges, i després encara algunes comissions en el lliurament de premis s’enutgen, s’enfaden pel premi rebut, incomprensible. Paga la pena fer una figura central ben pintada i al voltant els ninots que calga tot i els diners que has pagat a l’artista i almenys que puga la gent rodejar la seua falla amb alegria i satisfacció de la feina ben feta, perquè no oblidem el monument és i serà el centre de tot. Per què Cullera dins de la Junta Local Fallera no té una delegació de monument? Bona pregunta, verita? Potser no interessa i el galliner el dominen els quatre de sempre, en altre article vos diré qui són en Cullera. Salut i vida. Bones falles, bons monuments.