LLIBRE ARGENTINA 2001

El purità odia el pecador més que no pas el pecat. Odia —enveja— la llibertat de pecar que es pren el pecador.

JOAN FUSTER Diari 1952/1960

A conseqüència de la feblesa de caràcter de l'Adam, vam rebre com a herència la condició de pecadors. I, encara que se'ns va donar una segona oportunitat amb el bateig, nosaltres, les persones, desorientades pasterades de feble carn, tornem a caurehi una i altra vegada. Normalment, els pecats comporten una sèrie de seqüeles desagradables. Però no són roïns del tot. Per exemple, resulten molt més suggeridors per a la creació artística que no pas les virtuts, que són tan bones com avorrides. Per eixa raó, i per fer lligam amb el tema que inspira la nostra falla d'enguany, hem triat els set pecats capitals com l'argument que conforma aquesta edició del nostre llibre Argentina.

Temptador i atractiu, com la majoria dels pecats, el llibre Argentina torna a oferir-vos literatura fallera de qualitat, adobada amb la indefugible dosi d'humor i sàtira que ens fa diferents.

Enguany, per tercera vegada, ens cap l'honor d'haver sigut premiats per la revista degana de la premsa fallera, Pensat i Fet. Es tracta del premi Vicent Miguel Carceller a la iniciativa editorial, atorgat amb motiu de l'edició de l'opuscle Contes del Foc. El guardó ens ompli de satisfacció ja que Carceller fou el creador de La Traca, un dels setmanaris pioners de la premsa satírica valenciana. Malauradament, la història ens diu que no tothom comparteix l'opinió de la revista Pensat i Fet. Al respecte d'açò, val a dir que no tots els premis ens fan el mateix goig i, posats a escollir, ens quedem amb els que ens dóna la gent que veritablement sap de què va açò de les falles. Pel que fa a la gent que dóna altres premis, ja ens la trobarem a l'infern.

I a tu, lector, et desitgem que gaudisques amb la lectura d'Argentina. Podràs comprovar que llegir escrits fallers no és un pecat intel·lectual. De vegades, caure en certes temptacions alimenta l'esperit.

d’algú. El cas era que L’illa del tresor semblava el conte més adient per reflectir a la nostra comparsa aquest desig urbanitzador i delirant. Hi ha també altres ments que, allunyades del deliri, semblen tocar més de peus a terra. Són les dels dirigents d’algunes empreses que veuen amb goig com s’omplin les seues butxaques gràcies a algunes obres que l’Ajuntament encomana. D’açò en feia crítica el grup d’El gat amb botes. El conte de La lletera parodiava els deliris de grandesa de què fan gal·la alguns dirigents polítics de la Casa de la Ciutat. Venia després Pulgarcito, el qual mostrava com el nostre primer regidor havia assolit una fita inaudita en el món dels alcaldes: ser personatge de còmic.

El darrer grup de la nostra comparsa representava el conte de Les mil i una nits que, com sempre a la nostra comparsa, ironitzava amb alguna vessant del món faller. Enguany li havia tocat el torn al patxanó que es va muntar la Junta Local Fallera durant la celebració del Mig Any Faller.

La comparsa amb què els xiquets van acudir a la Cavalcada del Ninot Infantil era un complet homenatge al teatre. De fet, el lema era Mare, vull ser artista!. Cadascun dels grups que hi prengueren part mostraren un gènere diferent d’aquest fantàstic món.

Així tothom gaudí amb la representació del teatre clàssic, de les titelles, del mim, els gèneres musicals, amb el ballet, la sarsuela, l’òpera, la revista i el teatre infantil.

I com que parlem de teatre, ens ocuparem de temes molt relacionats amb ell: en primer lloc la presentació (si més no, es fa en un teatre, vull dir, s’hauria de fer en un teatre!). Aquesta anava introduïda per un breu a propòsit interpretat per un grup d’animació que donava a pas a una presentació en què es donava la màxima importància a les falleres majors. Fou un acte protocol·lari, digne i solemne, tot i que posseïa un caire poètic. Els presentadors de l’exaltació de Sara Blesa i Martí i Ester Pardillos i Baldrés foren Vicent Tormo i Sara Bordes, mentre que la persona encarregada de mantenir l’acte va ser, per primera vegada —si no em falla la memòria— una xica, M. Carme Calvo.

El dia 16 d’octubre de 1999 vam representar, per al concurs de teatre de falles, l’obra de Dagoll Dagom basada en contes de Pere Calders, Antaviana. Al muntatge, dirigit per Elies Barberà, hi van participar més de 30 actors i actrius de la comissió i va significar un èxit de participació, crítica i públic. Açò —tot i que era un concurs de teatre— tampoc

19-9-1999 Nomenament de la fallera major, Sara Blesa i Martí, al Castell de Xàtiva.

25-9-1999 Mig Any Faller.

27-9-1999 III Campionat Faller de Futbol-Sala Masculí. Primera Fase: República Argentina, 7; Sant Jaume, 1.

5-10-1999 III Campionat Faller de Futbol-Sala Masculí. Primera Fase: República Argentina, 5; Sant Jordi, 2.

Quedem campions de grup (3 partits jugats, 3 guanyats; 24 gols a favor i 4 encontra) i passem a quarts de final. També aconseguim els trofeus a l’equip màxim golejador i a l’equip menys golejat.

7-10-1999 III Campionat Faller de Futbol-Sala Femení: República Argentina, 4; Murta, 0.

14-10-1999 III Campionat Faller de Futbol-Sala Femení: República Argentina, 6; Joan Ramon Jiménez, 0.

16-10-1999 Representació, dins el III Concurs Faller de Teatre, de l’obra de Pere Calders i Dagoll Dagom Antaviana.

18-10-1999 III Campionat Faller de Futbol-Sala Masculí. Quarts de Final: República Argentina, 12; Espanyoleto, 0.

19-10-1999 S’acaben els XX Campionat Faller de Jocs de Saló. Aconseguim el campionat de truc, el segon lloc en manilla i escacs i el tercer lloc en dòmino.

27-10-1999 III Campionat Faller de Futbol-Sala Masculí. Semifinals: República Argentina, 6; Murta, 2.

3-11-1999 III Campionat Faller de Futbol-Sala Masculí. Final: República Argentina, 6; Joan Ramon Jiménez, 2.

CAMPIONS! També aconseguim el trofeu a l’equip més golejador (48 gols) i al menys golejat (8 gols).

4-11-1999 III Campionat Faller de Futbol-Sala Femení: República Argentina, 7; Selgas-Tovar, 0. CAMPIONS! També aconseguim el trofeu a l’equip més golejador (20 gols) i al menys golejat (0 gols).

6-11-1999 Sopar de Comiat de les Falleres Majors de Xàtiva de 1999 i llurs corts d’honor.

13-11-1999 Proclamació de les Falleres Majors de Xàtiva del 2000. En la Cort d’Honor de la fallera major infantil de Xàtiva es troben les components de la nostra comissió Sílvia Amorós i Rubio i Anna Vila i Boronat. Un dels acompanyants de la Cort d’Honor de la fallera major infantil de Xàtiva és el membre de República Argentina Borja Francés i Fuster.

19-11-1999 Inauguració de la III Setmana Cultural de la JLF. Aquest acte serveix per a lliurar els premis dels XX Jocs de Saló Fallers, el III Concurs Faller de Teatre i el III Campionat Faller de Futbol-Sala.

Aconseguim els següents premis: Dins els XX Jocs de Saló Fallers, campions en truc, segons classificats en manilla i escacs i tercers classificats en dòmino. Pel que fa al III Concurs Faller de Teatre, menció especial del jurat per als actors Noèlia Vera i Calvo i Emili Navalón i Ramon. I dins el III Campionat Faller de Futbol-Sala, en categoria masculina, campions, trofeu a l’equip més golejador i trofeu a l’equip menys golejat; i en categoria femenina, campions, trofeu a l’equip més golejador i trofeu a l’equip menys golejat.

20-11-1999 Concurs de Dibuix Infantil dins la III Setmana Cultural de la Junta Local Fallera.

21-11-1999 Concurs de paelles dins la III Setmana Cultural de la Junta Local Fallera.

27-11-1999 Proclamació al casal de les falleres majors, Sara Blesa i Martí i Ester Pardillos i Baldrés.

Després, festa amb Troia.

14-12-1999 Reunió del grup de fallers en possessió de la recompensa. Hom decideix atorgar-li-la enguany a Purín Pérez i Calatayud.

6-2-2000 Presentació la pavelló Francisco Ballester de les falleres majors de República Argentina, Sara Blesa i Martí i Ester Pardillos i Baldrés.

12-2-2000 Sessió fotogràfica per a la fotonovel·la del llibret.

13-2-2000 Presentació de la fallera major infantil de Xàtiva. En la seua Cort d’Honor hi ha dues falleres de República Argentina: Sílvia Amorós i Rubio i Anna Vila i Boronat. Un dels acompanyants de la Cort d’Honor de la fallera major infantil de Xàtiva és el membre de República Argentina, Borja Francés i Fuster. En aquest acte es lliura el Socarradet d’Or a Guillem Molina i Almiñana. També s’entreguen enguany set Socarradets d’Argent, tres Socarradets de Coure, vint-i-dos Distintius d’Or i tretze Distintius d’Argent a membres de la comissió infantil de República Argentina.

19-2-2000 Crida a les Falles. Es lliuren dos Socarrats d’Or a fallers de la comissió: Vicent Colomer i Beltrán i Eliseu Gallego i Boluda. També corresponen a components de la falla vint-i-tres Socarrats d’Argent i trenta-tres Socarrats de Coure. Pel que fa els Bunyols, se’n lliuren a membres de República dos Bunyols d’Or i Brillants amb Fulles de Llorer (Xavier Borredà i Mejías i Ricard Duet i Aliques), cinc Bunyols d’Or amb Fulles de Llorer (M. Adela Baldrés i Grau, Montserrat Bataller i Climent, M. Teresa Beltrán i Herrero, Cristina Franco i Esteve i Adela Vinaches i Casesnoves), dotze Bunyols d’Or i vint-i-un Bunyols d’Argent.

Sopar d’Homenatge a les falleres majors de Xàtiva, Empar Blanco i Climent i Carla Lluch i Moral.

20-2-2000 Cavalcada infantil.

Lema: Mamà, vull ser artista.

El tema era el món del teatre.

26-2-2000 Cavalcada del Ninot. Lema: Contes populars.

27-2-2000 Inauguració de l’Exposició del Ninot, de fotos i de maquetes. Aconseguim el Premi al Millor Ninot de la Secció Primera i el Premi al Millor Ninot de Xàtiva, superant al millor ninot de la secció especial. Pel que fa a falles infantils, ens atorguen el Premi al Millor Ninot de la Secció Primera.

10-3-2000 Presentació al casal del Llibre Argentina 2000, juntament amb Pensat i Fet i la Revista d’Estudis Fallers.

Intervenció de Fallerel·la per primera vegada.

no es va representar en un teatre. Ni tampoc en un pavelló. Va ser en un auditori, encara que a mi, per molt que m’ho mirava, no deixava de semblar-me una església.

I ficats en el món del teatre, no es pot oblidar que el Pepe Rubianes, qui precisament va formar part del grup Dagoll Dagom i va representar Antaviana, va ser faller d’honor de la nostra comissió durant aquest exercici.

El dia que es va presentar l’edició de l’any passat del llibre que teniu a les mans —que incloïa una separata amb una selecció de contes publicats al llarg de la història del llibre Argentina—, es va aplegar al nostra casal gran part de la intel·lectualitat xativenca i una ampla representació del món de les falles. Al mateix acte també es van presentar la Revista d’Estudis Fallers i el Pensat i Fet. Durant aquestes presentacions, vam muntar una petita performance en què intervenia Fallerel·la, la qual aleshores era l’heroïna de moda en la festa de les falles. Però com que ja diuen que nosaltres som flatosos per naturalesa, en compte d’una Fallerel·la, en teníem dues. I us assegure que van aconseguir que s’acomplira la seua justícia fallera una vegada més.

En vista que la Junta Local Fallera no es decideix, durant les falles vam intentar d’engegar un campionat de futbolí interfalles. Clar, que la convocatòria no va ser molt sonada i només se’n van presentar dues comissions: República Argentina —érem els organitzadors, no et fot?— i Murta-Maravall, dos components de la qual passaven per allí. Ernest Orkin i Marc Camacho van deixar ben alt el pavelló de República i en una emocionant final disputada a Recreatius Saetabis, es van imposar molt ajustadament als representants de Murta-Maravall. De moment no hi ha banderí. Però no us preocupeu.

Queda reflectit ací el vostre triomf per a una pròxima història de les falles. D’altra banda, Ernest Orkin va imposar la seua frase en aquestes falles: Bieeeen!!! No crec que haguera cap faller de República Argentina que no la sentira alguna vegada durant les festes del 2000. També es recordaran aquestes falles per la fabricació de les suaderes amb l’escut de la falla.

Segons diversos testimonis que he pogut arreplegar, testimonis que han estat sotmesos a la verificació més rigorosa, el gripau de sant Antoni va fer la seua aparició enguany,

superb, al voltant de les 23:34 hores del dia 17 de març, al Pub Bristol. El dia abans, exactament a les 23:03 —i d’açò en sóc testimoni directe— es va escoltar al Bar La Baixada i de boca del Negre una de les seues, fins ara, més cèlebres sentències: «Ahí tires un piu i no toca terra».

Vull que quede constància, ja que va ser la primera vegada que vam guanyar els dos campionats de futbol-sala, masculí i femení, dels noms de les persones que formaven part d’aquests equips que van camí d’esdevenir mítics en la història de la falla: Jorge Alonso, Pepe Bernabeu, Sara Bordes, Montse Ciges, Anna Duet, Javi González, Ignacio Gozalbes, Salva Llueca, Carme Madrid, Ximo Mateu, Emili Navalón, Óscar Palop, Amparo Pascual, M. Dolores Pascual, Carlos Perucho, Amparo Piera, Sara Sánchez, Gemma Sanchis, Mireia Silvestre, Anna Vera, Noèlia Vera i Raquel Vera. L’entrenador de tots dos equips fou Miquel Àngel Gozalbes, Migue. I si no us pareix que va guanyar poca cosa Migue, també va ser ell, fent parella amb Dani Ripoll, qui va guanyar el campionat de falles de truc. Per últim fer esment que una nova banda de música va debutar amb República Argentina, Los Rosales, de Bolbait i també dels maldecaps que va patir la policia local el dia de la plantà a causa de la minuciositat amb què va obrar el faller que n’estava encarregat de la coordinació.

Encara que cronològicament pertany a aquest exercici, no em puc estar de fer un record ací a Paco Serrano, qui ens deixà el passat 29 de gener, després d’una terrible i ràpida malaltia. Tota la comissió vol enviar-li des d’ací a Rosarín i a la resta de la família el nostre record i solidaritat. Paco, mai no t’oblidarem.

FACUND ASENSI

I

ARAU

Políglota.

11-3-2000 Berenar infantil al casal.

Sopar de Germanor als Salons Reina.

14-3-2000 Lliurament dels premis de la Conselleria de Cultura al nostre llibret.

Hi assisteixen la fallera major, Sara Blesa i Martí i el president, Juli Garcia i Gómez. Ens atorguen el 6é premi, o parlant de coses més tangibles, 175.000 pessetes.

Visita al casal del xiquets del Col·legi Pla de la Mesquita.

Homenatge de la falla República Argentina a la Policia Local de Xàtiva.

Plantà de grua del monument.

15-3-2000 Plantà de la falla infantil.

Plantà de la falla gran.

16-3-2000 Lliurament de premis a la Casa de la Ciutat: 1r Premi al Millor Ninot de Falles, 1r Premi a la Millor Coberta de Llibre de Falla, 1r Premi a la Millor Comparsa de la Cavalcada del Ninot, 1r Premi de la Secció Primera, 1r Premi al Millor Ninot de la Secció Primera de Falles, Premi Blai Bellver a la Millor Crítica Fallera, 1r Premi Campionat Faller de Futbol Masculí, 1r Premi Campionat Faller de Futbol Femení, 1r Premi Campionat de Truc dels XXI Jocs de Saló Fallers, 1r Premi al Millor Ninot de la Secció Primera Falles Infantils, 1r Premi al Millor Grup Escènic de la Cavalcada del Ninot Infantil, 2n Premi d’Enginy i Gràcia, 2n Premi al Millor Llibre de Falles, 2n Premi a la Millor Carrossa de Lloguer de la Cavalcada del Ninot, 2n Premi a la Millor Comparsa de la Cavalcada del Ninot Infantil, Accèssit de la Secció Primera de Falles Infantils, 6é Premi de la Generalitat Valenciana per a la Promoció de l’Ús del Valencià, 2n Classificat del Campionat d’Escacs dels XXI Jocs de Saló Fallers, 2n Classificat del Campionat de Manilla dels XXI Jocs de Saló Fallers, 3r Classificat del Campionat de Dòmino dels XXI Jocs de Saló Fallers, Menció Especial del Jurat al Millor Actor del III Concurs Faller de Teatre, Menció Especial del Jurat a la Millor Actriu del III Concurs Faller de Teatre, Trofeu a l’Equip Màxim Golejador del III Campionat Faller de Futbol Sala Masculí, Trofeu a l’Equip Menys Golejat del III Campionat Faller de Futbol Masculí, Trofeu a l’Equip Màxim Golejador del III Campionat Faller de Futbol Femení, Trofeu a l’Equip Menys Golejat del III Campionat Faller de Futbol Femení, 2n Classificat del Campionat Faller de Futbol Infantil.

17-3-2000 Visita a les falles 18-3-2000 Homenatge de la falla al Cos de Bombers i del Cos de Bombers a les nostres falleres majors.

Ofrena de Flors a la Mare de Déu de la Seu. Sopar d’Homenatge a les falleres majors al Saló Reina.

19-3-2000 Romeria a Sant Josep, on assisteixen 136 fallers i falleres de República Argentina.

Berenar infantil al casal.

Cremà de la falla infantil a les 21:05.

Cremà de la falla gran a les 1:18.

Ressopó de cigrons del Roig. Èxit incommensurable i rotund.

—Aurelià, Aurelià!

—Què vols? —interpel·là l’Aurelià garratibat.

—Una bruixa maligna realitzà un encanteri i em transformà en garsa.

Fes-me un petó i tornaré a la meua anterior condició.

Aurelià no sabia quina determinació prendre. Sempre havia pensat que els agrons són aus de mal averany. Sacsejà el cap amunt i avall.

La nit anterior, un conegut seu l’havia convidat a prendre unes copes. «Potser —pensà—, vaig ingerir massa alcohol i encara tinc al·lucinacions». Rebutjà, però, la seua malfiança i decidí d’accedir als desitjos de l’ocell fent-li un petó al bec. A l’instant, quedà envoltat d’una flamarada blavosa i, en dissipar-se aquesta, aparegué una xica bufona en conill.

—Hola! Sóc Bàrbara —féu la xica, tapant-se el pit i l’entrecuix.

El fadrí es trobà davant d’un terrible dilema: la part seua cavallerosa volia llevar-se la jaqueta perquè la xica pogués cobrir-se; la part brètola volia fotre mà. Al final,

decidí de portar l’agró-esdevingutfemella a sa casa i prestar-li alguna roba amb què tapar les vergonyes.

Quan, temps després, la nouvinguda començà a parlar de festeig, l’Aurelià sabia que es ficava en un gran perill. La garsa-esdevingudaxica havia arribat, mai millor dit, com Sant Paulí: amb una mà davant i una altra en el florí.

La lascívia, però, li torbà l’enteniment. Al cap d’unes setmanes, es van casar. La part que ell maridà era la seua part més noble. L’altre jo d’Aurelià, la seua part més brètola, romangué fadrí empedreït i, sovint, li retreia a l’Aurelià que s’havia deixat enfigar amb massa facilitat per una guilopa. El novençà descobrí aviat aspectes del caràcter d’ella que li havien passat desapercebuts durant el curt temps de festeig. Amb l’excusa que havien de parar casa, la dona exigí al marit que li entregara el jornal tots els mesos. Aurelià, al principi, es quedava amb petites quantitats per a vicis. Però Bàrbara descobrí aviat la cisa i amenaçà de fer-lo dormir a

la serena si no li entregava tota la paga.

Quan Bàrbara trobà el cofre que el seu marit tenia entaforat darrere d’una prestatgeria, agafà un botó.

Acusà el seu marit de desconfiat.

Aurelià s’enfurí amb Bàrbara. Ella no podia comprendre que el seu home s’enfurira i li reprotxara cobdícia. Bàrbara era una dona continent i perfectament recaptosa. Què tenia ell que ficar-se amb ella? Ella no comprenia que ell no comprenguera. Bàrbara complia amb el seu deure de bona mestressa. No es això el que ell volia?

Així, quan Aurelià, que havia caigut malalt a causa dels disgustos, va enlairar un falçó, ella obrí els ulls enormes, no esglaiats sinó plens de sorpresa, per no poder entendre un gest tan absurd. Després de segar-li la vida, Aurelià ficà tots els seus valors en lloc segur.

Ara continua tancat a la garjola.

Encara no entén per què. Ell tan sols va estossinar una garsa. Un dia d’aquests en sortirà de la presó i podrà recuperar les seues coses.

veurem aviat, excepte si la seua consistència es concreta només en allò que els diccionaris donen com a primera accepció d’eixa paraula que els catalans sabem escriure encara que no determinar: «irritació violenta amb pèrdua de domini». No hi ha cap dubte que, en eixe sentit, la ira és mala consellera: perdre domini sempre està malament, sobretot per a aquell que alguna vegada l’ha pogut tindre o el té (clar, que encara està més malament per a aquell que l’ha de patir —el domini, dic—. En defini-

Nietzsche, el magnífic oracle irat, si voleu veure qualificada la ira de «gran sentiment» (Genealogia de la moral, 3, 20)—. Solament, que, a hores d’ara, no hi ha passions nobles, perquè no hi ha passions fortes.

Potser semble un contrasentit, aquesta afirmació, si parem esment en el fet que, segons com és de dèbil la raó avui (i no és que ho diguen els filòsofs —pensament dèbil, se’n diu el corrent filosòfic de moda—; és, simplement, així), les passions, per a molts la contrapartida d’aquella, haurien d’haver

d’aquella, que reivindiquem aquestes. Açò és cosa de tots.

Pel que fa a la ira i per acabar, recordarem com la va reivindicar l’espanyol Gutierre de Cetina allà per la primera meitat del segle XVI, quan els homes encara érem valents, no miràvem la tele, i preferíem la vida a la mala consciència.

Tot i coneixent perfectament al paper inductor dels pecats capitals a tota mena d’altres, i apostant per aquests sense la més mínima vergonya —sota la fèrula, però, de la deguda cautela que encomanaven els

tiva, quan qui domina està irat, els dominats tremolen. I fan bé).

Tret de quan és reial —la ira reial, una figura històrica— la van patir els pobles —que designa l’actuació dels reis espanyols durant l’edat mitjana, quan feien el que es passava per, com volien i amb qui volien; quelcom versemblant al que fan aquells més votats avui dia—, la ira podria ésser una passió dels nobles. Cap mal no hi ha en ser noble. L’únic problema és que no n’hi ha, de nobles. Cap problema hi ha de les passions —llegiu

vist acrescudes les seues forces. No ha estat així, però; la debilitat del seu adversari les ha deixades sense nervi, o, agafant-ho de l’altre costat: solament una forta passió per la raó ha estat el constituent de la força d’aquesta; si ara no en té, de força, és perquè ha minvat aquella: mai no res gran s’ha fet sense passió, Hegel —el filòsof que va declarar racional tot allò real— dixit.

Com que, efectivament, no hi ha raó sense passió, potser ens hi calga, si un dia en volem tenir una mica

temps—, l’eximi poeta, després de constatar com el mirava l’amiga (aquest substantiu se me’n deriva, sense voler, del formós poema De l’amic e de l’amat, del nostre Ramon Llull): «Ojos claros, serenos, si de un dulce mirar sois alabados, ¿por qué si me miráis, miráis airados?»

no se’n va estar de demanar: «Ojos claros, serenos, ya que así me miráis, miradme al menos».

nions. La gula agrada molt als ecologistes i verds perquè no és un ésser viu (es composa d’un aglomerat de laboratori, com el novopà). Així poden menjar-la sense complex de culpa. Cal entendre’ls. En efecte, no hi ha res més dramàtic que demanar unes angules i adonarse que totes et miren amb la pena d’un mort. Les gules, al contrari, no tenen ulls.

La gola, segons la Bíblia i els Sants Evangelis, és el que la psiquiatria anomena «quadre d’ansietat bulímica».

Els individus que pateixen gola de divan canalitzen la seua insatisfacció més íntima menjant sense solta ni volta, fins a rebentar, i si no rebenten és perquè poc abans bocen. Però aquest és un exemple extrem, patològic, de la gola.

Després tenim la gola moderada, on s’inscriu, en general, la majoria de l’espècie humana que pot menjar. La cuina i la gastronomia produeixen plaer, i tot allò que produeix plaer és humà, just i si no saludable (açò, relativament, rai), molt gratificant. Els aficionats a la gastronomia i a la cuina, els bons menjadors i la crítica, i els historiadors de la cuina (ja va escriure el científic Faustino Cordón que «cuinar va fer a l’Home»), pateixen, si malaltia és —que no— certa gola. Visca aquesta gola.

En Falles, hi ha una gola molt fallera i concreta, que ha d’aplaudir-se. Se centra en els sopars d’aixella organitzats als casalets. L’expressió podria significar que els fallers i simpatitzants transporten la manduca al lloc

en qüestió, el casalet, si no sota el braç, sí en carmanyoles o perols habilitats a l’efecte.

Entrepans d’embotit, llom amb tomata, mandonguilles de bacallà, caragols guisats, etc., etc., composen la dieta jocunda del faller quan es reuneix al casal per organitzar amb els seus veïns la logística anual. Amb el pas del temps, els casalets han estat equipats amb paelles, cuines de càmping-gas i altres més avançades. De manera que també es cuina in situ.

La gola s’ensenyoreix també del carrer ja ficats en Falles. Tots els fallers i fins i tot els convidats d’honor, guisen a l’aire lliure, sobre l’asfalt, paelles d’arròs en les seues diverses modalitats, fideuades, i fins a gaspatxos manxecs quan hi ha un faller del territori on mana José Bono. No oblidem que els manxecs, i altres immigrants, s’han integrat a la nostra societat a través de la seua participació activa en les tradicionals festes de Sant Josep.

La gola fallera, doncs, és senzilla, però rotunda, sincera i popular. Els plats es reguen amb racials sangries. Després de l’àpat josepí, és el moment de menjar fumejants bunyols fregits en olis d’admirable longevitat, o de beure orxata de xufa, al calor de la primavera que toca ja a les nostres portes.

Potser que hi haja episodis de gola, o siga, d’apetit desenfrenat en el menjar i el beure. Però a qui es perjudica amb aquests abusos tan lliures? A ningú. Visca, doncs, la gola fallera; i l’altra.

Cuideu la pedrera. Defenseu —sense fanatisme, això sí— els vostres encara que us espante més d’un d’ells.

Lleveu-li la L al casal. Feu coses modernes. No tingueu por. No arraconeu ningú que no meresca de veres ser arraconat —els hi ha—. Feu bondat. Rieu-vos un poc. Dignifiqueu la festa, però no aspireu convertirla en una cosa tan seriosa i avorrida com pareix que alguns pesats volen.

Heu de tenir enveja, els fallers.

Heu de tenir enveja, els fallers, de situacions que avui dia són encara pura hipòtesi, ciència-ficció. Envegeu una festa amb menys despeses frívoles. Amb menys interés pels premis. Sense curses absurdes cap on no se sap quina cosa. No us feu una idea delirant i ridícula d’una junta local fallera que us persegueix ni d’unes comissions que s’han confabulat contra vosaltres. No demonitzeu uns jurats que pareix que no tinguen una altra feina que perjudicar-vos. Quan vos n’aneu, no vos emporteu a casa el que no us pertoca. No estigueu tan segurs que després de vosaltres ve el caos. Feu millor la festa de les falles i, si voleu, pegueu-li una miradeta a com ho porta la falla República Argentina i unes quantes més i podreu treure mitja dotzena de coses interessants.

No feu, pel contrari, un exercici de supèrbia —digne de ser estudiat per uns altres articulistes en un altre espai— i feu-vos a la idea que la falla és tan important com no ho és. M’explique: que no us vaja la vida amb el que no ha de ser més que una activitat paral·lela dins d’una vida més rica.

Oblideu-vos senyors fallers. Desterreu l’enveja —la roïna— de les vostres prioritats. Que una falla té un barri modern de l’eixampla de la ciutat amb pisos i comerç abundants; vosaltres teniu un carrer al nucli antic ple de sabor i història.

Que alguns són dos-cents o trescents; vosaltres cinquanta i més amples estareu, babaus. Que el casal és de lloguer; a vosaltres us el deixen debades i això que us estalvieu. Que allà tenen molts joves; vosaltres sou més majors i amb més experiència...

Jo, mentrestant, tindre enveja —de la de desig honest, per suposat— de l’ambient de la vostra comissió, de la bona estona que em feu passar amb la presentació del llibre, dels tres o quatre meravellosos grillats que teniu al front d’algunes activitats, d’eixe Gautxo que ha reviscolat la sàtira local, del grapat de genis que teniu en nòmina, i... enveja dels qui ixen al llibret fent les cròniques —ja sabeu: Rovelló, Extremenyo, Argelaga, Lluç i companyia— i dels qui l’any passat vaig ser (inexplicablement) eliminat.

Bona nit, cresol; que la llum s’apaga.

l'abast d'uns pocs assenyalats pel dit diví. La luxúria és el merescut descans de la guerrera i del guerrer. És l'entrega desenfrenada al plaer després d'un dia dedicat a l'orgasme amb tu mateix amb gallardia i frondositat. Això és generositat, collons! És la gran rebolcada de l'home cap a la resta, la màxima expressió d'amor humà.

L'ENVEJA. Senyors, cal ser envejosos per superar-se a sí mateix. L'Enveja és desitjar les coses bones que té l'altre per igualar-lo i doblar-lo si és possible. Sense enveja ens quedaríem estancats, ensopits. Enveja perquè altres t'envegen a tu algun dia, et superen i se superen a ells mateixos. Qui no té enveja no avança, i qui no avança, espiritualment pereix. «Si en tal té açò i un altre una altra cosa, jo no vull ser menys, vull el mateix i més!» Aquesta és la gran màxima de l'evolució. Si Caín no haguera envejat Abel, avui no seríem ací.

La GOLA. Cal menjar fins a rebentar, carall! Algú sap de ciència certa si tornarà a menjar demà? No pots castigar el teu organisme amb aquest desfici. Menja fins a l'infart, que ja el cos tirarà el que sobre i tot tornarà a la normalitat! Menjar, menjar, menjaaar és un gran plaeeer...! Que bonic deu ser, després de menjar-te una paella, un bon entrecot amb creïlles i tot rematat amb gelat, copa, café i cigar pur, tornar a començar tot seguit amb una cuixa sencera de corder, calamars en la seua tinta i mousse de xocolate...

No em fotes, açò és un poema!

Ooooh! Notes que el cos t'ho agraeix amb un gran relax i abaltiment; entres en un estat gairebé de levitació superior que t'acosta a Déu per la via del budell. A més a més, amb la fam que hi ha al món, poder menjar cada dia fins afartar-te, vol dir que ets un ésser escollit per la mà divina i a Déu no li pots fer un menyspreu. Qui ets tu per a semblant gosadia? Menjar, menjar fins a la fartera perquè el cos brille amb gallardia i generositat de formes! És un regal per a la vista, i si tot, al capdavall, ho adornes amb un bon

pet llarg això ja és el súmmum de l'absolut, un estat de santedat, la glòria... A menjar, vinga!

La IRA imprimeix caràcter. Un home sense ira és com un jardí sense flors, un estany sense aigua. Com més irascible sigues, més se't respecta.

El respecte a les persones és un invent dels mediocres. La ira causa temor, i el temor admiració i atenció. Cal enfadar-se una vegada al dia amb agitació encara que no hi haja motiu! És com un avís d'«aneu espai amb mi!». Cal crear pànic i si és possible terror. D'aquesta manera, les coses funcionen. D'una altra manera, et poden prendre pel badoc de torn.

Ja sabem que a la gent li dónes així i ells es prenen aixà. Doncs res: ni així ni aixà. A toc i a pas lleuger!

A més, cridar relaxa el cos i, al mateix temps, és un excel·lent exercici per a la veu!

La PERESA és el gran invent de la humanitat com a cosa humana. Quina meravella! Calma i tranquil·litat!

Deixa per demà el que pugues fer avui! Fora angoixes i mals rotllos de presses i altres parides per l'estil! No tenir ganes de fer res és una situació

anímica de gran mèrit, és aconseguir les més altes cotes de l'existència positiva. Coneixen algun peresós que haja mort d'aturada cardíaca? Si fins i tot provocar l'aturada li causa peresa! T'ha de donar peresa fins el respirar! Aquest acte de moure els pulmons ha d'arribar a esgotar-te, a donar-te males vibracions. L'estat perfecte és l'horitzontal, que el plaer es repartesca per tot el cos a parts iguals. Si estàs de peu les cames pateixen tot el pes del cos i no hi ha dret que carreguen uns en benefici d'altres. O tots o ningú. El cervell és el major enemic de l'ànima. El cervell ha estat creat per putejar l'home. El cervell i la seua estimada, la Consciència. La Consciència és una puta que intenta destruir-te amb el seu virus de replantejaments vitals.

Que se'n vagen a la merda, home, el macarra del cervell i la reputa de la seua núvia! A tombar-se, que són dos dies! Deixa per a demà el que pugues fer avui! Cal arribar al punt en què fins i tot obrir els ulls de matí, et canse. D'ací al cel hi ha un pas. I perquè no donar-lo?

He dit.

I N F A N T I L

3. Els artistes es visten de festa Passem a explicar els continguts de cadascun d’aquests tres apartats, amb els quals es recopila, per una banda el caràcter de la revista, en segon lloc es fa un repàs als noms més emblemàtics dels intel·lectuals col·laboradors, i finalment es reuneixen les col·laboracions gràfiques dels artistes més prestigiosos que hi han participat.

1. Un segle d’ironia El Pensat i Fet ha mantingut els seus principis des del moment en què va nàixer. Aquesta revista ha sigut capaç de superar etapes tan diverses com la dictadura de Primo de Rivera, la Segona República, la dictadura de Franco, la Transició i l’entrada a la Unió Europea, sempre vetllant pel respecte a la llengua (és una de les primeres publicacions que va adoptar les Normes de Castelló del 1932), aportant una visió irònica i crítica del món de les falles (no hauria de ser aquest l’esperit real de les falles?), i proclamant que des de València també es pot aconseguir editar premsa de qualitat. Tots aquests recursos, difícils de mantindre i equilibrar, han estat el repte del Pensat i Fet. Amb aquest primer espai de la mostra es pretén remarcar les característiques més representatives de la publicació, que en els seus millors moments va arribar a tindre una tirada de 50.000 exemplars.

2. Els intel·lectuals al cor del ritual faller Els col·laboradors literaris del Pensat i Fet ens ajuden a entendre millor la història del País Valencià al llarg del segle XX. Amb textos habitualment de tarannà jocós,

però sense perdre ni un gram d’acidesa, els escriptors i estudiosos de la realitat nostrada han reunit al caliu del Pensat i Fet el bo i millor de la intel·lectualitat valenciana (amb alguns exponents meritoris de l’àmbit lingüístic i cultural). Entre d’altres col·laboradors, podem destacar la participació de: Joan Fuster, Carles Salvador, Josep Maria Esteve i Victòria, Maximilià Thous, Santiago Rusiñol, Josep Bayarri, Teodor Llorente, Leopoldo Trènor, Xavier Casp, Martí Domínguez Barberà, Nicolau Primitiu, Almela i Vives, Lluís Guarner, Francesc Ferrer Pastor, Ricard Blasco, Vicent Ventura,… Als quals darrerament s’han afegit les col·laboracions de: Alfons Cervera, Josep Ballester, Josep Franco, Marc Granell, Manuel Jardí, Néstor Lujan, Josep Vicent Marqués, Joan Francesc Mira, Emili Piera, Rodolf Sirera, Rafael Ventura Melià, Manuel Vicent, Antonio Ariño, Gonçal Castelló, Manuel Garcia, Carme Miquel, Juan M. Company, Enric Sòria, Francesc de P. Burguera, Empar de Lanuza, Toni Cucarella, Martí Domínguez, Lluís Alpera, Gil-Manuel Hernández, Rafa Xambó, Joan Àngel Blasco, Juli Capilla, o J.J. Pérez Benlloch.

3. Els artistes es visten de festa Les millors firmes de l’art que s’ha fet al País Valencià han deixat la seua petjada a les portades i a les pàgines interiors del Pensat i Fet. No es tracta d’artistes fallers (si més no, en alguna esporàdica ocasió), sinó dels noms més emblemàtics de l’art. El llistat resulta impactant (tot tenint en compte que estem parlant d’una publicació «fallera»): Ignasi Pinazo, Josep Benlliure, Marià Benlliure, Artur Ballester, Josep Capuz, Josep Segrelles, Francisco Lozano, Josep Mateu, Barreira, Beüt, Dubon, Peris Aragó, Navas, Stoltz, Raga, Navarro, Llop, o el mateix Ramil que havia estat entre els fundadors de la revista. Tots aquests noms figuren en el llistat d’artistes que més recentment s’ha ampliat amb Andreu Alfaro, Enric Alfons, Ximo Amigó, Rafa Amorós, Rafael Armengol, Manolo Boix, Carmen Calvo, Amparo Carbonell, Castejón, Jordi Císcar, Maribel Doménech, Mavi Escamilla, Joan Genovés, Harca, Artur Heras, Ricard Huerta, Jarque, Joan Llaveria, Marta Lucas, Xavier Mariscal, Antònia Mir, Antoni Miró, Miguel Molina, Molina Ciges, Mau Monleón, Nassio, Miquel Navarro, Ortifus, Rosana Pérez, Adrià Pina, Willy Ramos, Josep Renau, Pepe Romero, Matilde Salvador, Horacio Silva, Rafa Tormo, Rosa Torres, Aurora Valero, Francesc Vera, Ricardo Verde i Carme Vidal. Cadascun d’aquest artistes ha realitzat una obra en exclusiva per al Pensat i Fet, sempre amb una temàtica vinculada al món de les falles. Potser es tracta de l’únic exemple de cohesió entre dos móns (el de les arts plàstiques i el de les falles) que tradicionalment han estat tan distanciats, però aquesta és una clara demostració que la festa fallera i la cultura, en tota la seua expressió, mantingueren i encara poden mantenir una fructífera i interessant relació.

De la resta de pàgines hem pogut rescatar algunes de les definicions que estaven ordenades alfabèticament:

ALCALDE És, segons els estatuts dels fallers, el president nat de la Junta Local Fallera. Per les experiències i estudis que he pogut anotar i gravar en les múltiples converses que he tingut amb diversos personatges del col·lectiu faller, la seua tasca és decorativa al llarg dels exercicis fallers però determinant en les eleccions de president de la Junta Local Fallera. La seua inexperiència li pot costar alguna errada en principi però en posteriors mandats exerceix les pressions suficients per recolzar a un dels candidats. És el que firma els talons de l'Ajuntament que mantenen el pressupost de la Junta Local Fallera.

ARTISTA ARTISTA FALLER: L'artista faller és un dels protagonistes bàsics de la festa. Podríem dir que, lògicament, sense ell no existeix el centre sobre el qual gira quasi tot, és a dir, el monument faller.

L'artista, com a persona tocada per les muses de l'art, és un personatge singular. Que es conega, ningú no s'ha fet ric amb aquesta professió. Alguns tenen un prestigi gran assolit per la qualitat dels seus monuments. Com en tot, hi ha de bons i de dolents i també d'aficionats que «maten el cuc» fent falles fora del seu horari de treball. A aquestos els veritables professionals no els tenen molt ben considerats. Sobretot perquè atés el seu caire il·legal no tributen ni han de pagar cap altre tipus d'impostos. Açò beneficia en el cost del producte final i

perjudica aquells professionals que tenen aquesta dedicació com la principal. Un dels trets que els caracteritza és que no solen parlar molt bé de la resta de la professió, i això que en tenen un gremi, però —i és prova de la seua bona pasta— s'ajuden quan el temut bou bufa situat en la porta dels corrals de la plantà.

ARTISTA DE LA FALLA (DE LA COMISSIÓ): Hi ha una segona accepció entre els pobladors de les falles i és l'artista de la comissió. En totes hi ha un i és el que sol dur sempre aquelles qüestions relacionades amb les vessants artístiques de la comissió. És un personatge a qui li agrada el teatre i el lluïment personal. S'escriu i munta presentacions per a ell i, en ocasions, per al triomf dels seus amics, i necessita un canó (de llum) per a ell sol. Pot actuar també en cavalcades del ninot encara que això del teatre al carrer no li agrada massa. El debat suscitat en algunes comissions és si és estrictament necessari aguantar-lo o, simplement, si sense ell també hi hauria presentació.

CRONISTA FALLER És un dels altres personatges que pul·lulen al voltant de la festa. Les seues opinions poden fer creure a més d'un que, veritablement, entén del que està parlant o que en sap sense haver viscut mai des de dins allò de que xarra o escriu. És un dels espectadors de la festa. També és cert que no hauria de pertànyer a cap comissió perquè la perillosa ment d'alguns pensaria que està agranant cap a casa.

Podríem observar-ne de dos tipus. El de capital és un poc més frívol en els seus plantejaments. Lògicament només

Dos fallers compromesos... amb les falles

parla d'allò que ocorre al cap i casal i, en molts casos, sembla un cronista rosa.

El cronista local és més casolà i acostuma a traure més dades històriques sobre aquesta o altra comissió.

DONA DE PRESIDENT Tot i que no us ho sembla, aquest és un dels espècimens més importants de la festa. Un dels personatges claus, diria jo. Hi ha de dues classes: DONA DE PRESIDENT QUE ACOMPANYA: és aquella que sap ocupar un lloc al costat del president i que el recolza i li dóna suport. No es fica en cap decisió i únicament li importen aquells problemes que afecten el seu company.

DONA DE PRESIDENT QUE OSTENTA EL CÀRREC DE PRESIDENTA: és aquella a la qual li agrada lluir el càrrec del seu marit i que pren més decisions que ell i, no cal dirho, allò que opina ella va a missa. Està acostumada a realitzar missions importantíssimes com ara buscar falleres majors. Normalment sol canviar l'opinió del seu marit encara que aquest haja defensat la postura contrària a la d'ella en la reunió al casal. A l'endemà, segurament, ell acudirà al cau faller pensant el mateix que ella i, segurament, tornarà bojos als seus companys de junta que no entendran res d'aquestos canvis. Hauria de decidir-se i presentar-se al càrrec però els seus traumes socials li ho impedeixen.

FALLER/A Hi ha de diversos tipus: COMPROMÉS: És el personatge clau de la festa. És aquella persona anònima que està enamorada de la seua festa i que treballa les hores que siga per tal que tot estiga a punt i funcione de la millor manera. Treballa de forma desinteressada i manté amb les seues quotes la comissió.

Li preocupa la festa com expressió de la cultura d'un poble.

INSUBSTITUÏBLE: Sol estar relacionat amb la definició d'abans d'artista de la falla. És aquell faller que també té una gran dedicació però que pensa que «açò no eixiria sense el meu treball i esforç». Sol obviar allò que fa referència a la presència d'En Precís al cementeri.

FESTER: És un personatge que apareix en l'últim mes abans de Falles i que, sempre, està preparat per a treballar la barra del casal o del bar més pròxim. Entén les Falles com una successió d'ingestions de begudes alcohòliques i de situacions divertides. És allò més semblant a l'hedonisme que es pot trobar al món de les Falles. Aquells de les comissions que només pensen en els diners diuen que aquestos són bons sempre que paguen i estiguen al dia dels seus pagaments.

FALLERO: Espècimen influenciat pels últims anys de l'antic règim. Creu que València és «la tierra de las flores, de la luz y del amor» i que «els catalans mos volen furtar la paella». Sol saber-ho tot sobre el valencià i fa gala de tenir un diccionari al cap quan assegura que «això

jo no ho he sentit mai de la vida». Habitualment parla castellà i, como Dios manda, vist de negre i, si pot ser, com més xapes lluïsca en la seua pitrera negra, molt millor. S'enerva quan escolta l'himne del mestre Serrano.

Aquesta espècie s'ha reproduït i instal·lat, sobretot, al cap i casal. No obstant, també s'ha reproduït —per mimetisme— a la nostra població.

FALLERA MAJOR És un càrrec exclusiu de la dona, que s'erigeix com a representant de la comissió. Cal revisar-lo perquè, lògicament, té alguna reminiscència masclista. Perquè no un faller major?

MÚSIC És un dels altres personatges fonamentals de la festa ja que és el productor de la banda sonora de la festa. És un professional. Distingirem dos tipus: INTEGRAT: És aquell que s'implica en la vida de la comissió i està disposat a ser el fil musical les vint-i-quatre hores del dia. Val a dir que també depén molt del comportament de la comissió cap a ell.

TOQUENOMÉSQUANÉSESTRICTAMENTNECESSARI: No cal afegir cap altra cosa. Va a hores.

PRESIDENT DE COMISSIÓ És el coordinador, o almenys ho ha de ser, de totes les activitats de la comissió. Ostenta el càrrec de representant masculí tot i que les dones ja van incorporantse a aquesta obligació. Hi ha de diversos tipus: PRESIDENT UNIPERSONAL: És aquell que creu que ell és la comissió, és a dir, una espècie de dèspota il·lustrat (encara que en molts casos el segon qualificatiu és una paradoxa, és més dèspota que il·lustrat), no consulta per a res amb els seus companys de comissió ja que aquestos tenen una fe absoluta en ell. Per aquest motiu quan parla a l'assemblea de presidents de la JLF diu sempre el que ell pensa i no el que opina la seua comissió. En algunes ocasions, creu que és el capatàs d'una empresa.

PRESIDENT INFLUENCIABLE: És una persona que ostenta el càrrec però que es deixa influenciar sovint. La influència potser casolana, de la seua dona, o d'alguns membres de la seua comissió que són, veritablement, els presidents en l'ombra.

PRESIDENT DELEGADOR: És aquell que s'envolta d'un equip format per persones de la seua comissió, delega i fa treballar el seu equip, i per extensió, a tota la comissió.

Tracta que tot funcione de la millor forma repartint el treball entre tots. D'aquesta forma, tothom se sent identificat i compromés amb el projecte. D'aquestos hi ha pocs espècimens.

Aquests són part dels fulls que vaig poder rescatar i transcriure. Em sembla que aquest narrador anònim era un bon coneixedor de la festa.

Davall d’«esta losa fria» dorm per fi una COMISSIÓ que de la nit va fer dia.

La manca d’enginy i gràcia mataren d’avorriment el LLIBRET. Quina desgràcia!

Del mal de la capital se’n va a anar a l’altre món el VESTIT TRADICIONAL. Cal dir-ho sense temor: la censura del feixisme matà el SENTIT DE L’HUMOR. De trist abandonament va morir l’antiga falla dita altrament MONUMENT. I finalment ací resta la víctima d’un gran crim: L’ALEGRIA DE LA FESTA.

en castellà, ni que el Llibre Faller estiga escrit majoritàriament en castellà, ni que no s’encete la més mínima campanya de revitalització del valencià en les Falles, fomentant-se, per contra, el caos ortogràfic i el secessionisme lingüístic, com demostren clarament els últims veredictes dels premis als llibrets atorgats per la Conselleria de Cultura.

En l’horitzó està la celebració del VIIIè Congrés Faller i l’entrada en vigor d’un nou Reglament Faller, però les perspectives no són massa bones: el propi avantprojecte del Reglament ha estat redactat sols en castellà i l’articulat referit a la llengua dels fallers ha suprimit les al·lusions a la preferència d’ús del valencià. D’altra banda, no hi ha més que pegar-se una volta pels casals de València

per adonar-se’n que el valencià està en franc retrocés.

Sols algunes minories fan bandera des de dins de la festa de la normalització lingüística, mentre que aquells sectors més compromesos que normalment l’ha defensat continuen desvinculats d’aquella. Fins i tot hom té la percepció que el valencià col·loquial es manté encara gràcies a l’ús fidel de les generacions més velles de fallers, el que planteja l’inquietant qüestió de com incidirà el relleu generacional en el conreu de la llengua dins les comissions. No voldríem ser pessimistes, però no hi ha massa arguments per l’optimisme, entre altres raons perquè el context polític i ideològic no sembla ser el més propici. Amb tot, sempre ens quedaran els espais de resistència, fins i tot a costa que ens transformen en habitants d’una reserva.

fallera. Però com no hi ha bé que cent anys dure prompte va tornar a la càrrega. El meu, a aquestes alçades de la història crec que puc dir amic, com ja he dit és home interessat pels més diversos coneixements amb una especial debilitat pels temes antropològics. La qüestió és que després de donar-li a fullejar alguns llibres de falla que tenia per casa, em va vindre molt interessat per les fotografies de la cavalcada del ninot, d'aquella manera vaig tractar d'explicar-li en què consistia la cosa, malgrat que mai no he sabut què pensar d'una festa en la qual honrats pares de família no paren fins convertir-se en una versió peluda, i amb pitjors cames, de Marlene Dietrich a L'àngel blau. Em va mirar i com el que pregunta per l'oratge va preguntar-me: «coneixes G. Bateson?», temptat vaig estar de respondre-li, «no tinc el gust» o «de vista» o qualsevulla altra d'aquestes frases fetes. Però vaig reparar que es referia a algun escriptor, així que simplement li vaig fer saber la meua ignorància sobre el particular. La veritat és que des que vaig deixar de freqüentar les aules de la facultat m'he tornat prou de poble. Encara com que el tenia a ell: «Bateson analitza des de la perspectiva

comunicacional la cerimònia ritual i la festa denominada Naven. Es tracta d'una sèrie de jocs i pantomimes que realitzen els homes transvestits en dones i les dones transvestides en homes, portant diverses peces i vestits i interpretant determinats papers amb diversos tons i ritmes com ara la comèdia o la farsa. Grosso modo el significat d'aquests rituals es relaciona amb ritus de pas, rols i costums sexuals, ja que la seua pantomima representa el naixement d'una xiqueta des del ventre de la mare, i es superposa l'exagerada caricatura de relacions sexuals, amb funcions complementàries de control social i cultural dels seus costums sexuals». Per tal de no quedar mal del tot, vaig tirar mà dels materials que s'acumulen a l'andana del meu cervell: «sempre he pensat —li vaig contestar— que de semblar-se a alguna cosa, em recorda més a una deriva en pla situacionista que a cap altra cosa, ja saps un grapat de tios amb divers grau d'intoxicació etílica donant voltes sense rumb per la ciutat, de forma que el medi urbà passe a reordenar-se no en benefici de la producció (circulació de cotxes, trànsit de mercaderies) sinó dels desitjos», això darrer li ho vaig dir tractant de posar un to de veu d'allò més acadèmic. Em va mirar amb mala cara així és que li vaig explicar que ja ha hagut intents d'explicació de la festa fallera des de l'antropologia, però potser no des de comparacions amb exemples tan remots. Haguera fet millor de no dir-li res, perquè va continuar amb la seua argumentació d'allò més enfurit: «ja entre els nadius de les Muntanyes Rocalloses, Taylor va descriure el poltatcht, una mena de desafiament pacífic mitjançant el qual les diferents tribus es desafiaven mútuament reptant-se a través de regals, normalment grans banquets de forma que si jo et convide a un sopar tu m'has de convidar a un altre millor, a no ser que vulgues restar humiliat per sempre… no et sona? És més, Evans-Pritchard va identificar el nucli de la identitat dels nuers del Sudan en el fet que els diferents grups nòmades d'aquesta ètnia recorrien al llarg de l'any una sèrie d'oasis que formaven un circuit; quan un grup visitava un altre al seu oasi s'iniciava una batalla ritual i incruenta. Una volta finalitzada la contesa el grup nouvingut continuava el camí cap a un altre oasi on es repetiria la brega, de forma que es creava així un circuit de violències rituals que fa que els nuers es puguen autodefinir com aquelles persones que participen d'aquest costum. En el fons res massa distint de la lliga de futbol o competicions semblants ni d'alguns actes fallers que he vist que apareixen a la programació, no creus? Per cert, no podria ser interessant que donares a conéixer aquesta modesta proposició en algun paper faller?» Havia perdut, no sabia què dir-li, així que vaig optar per tallar en sec: «per cert, allà a Guadeloupe la cosa del futbol com va?», li vaig preguntar fent bona cara mentre recordava, coses de l'erudició inútil, aquell vers de la Cançó de Santa Fe d'Agen que diuen és el primer on apareix la paraula falla: «Déu crema aquell llinatge com el foc fa falla».

no s’ha d’oblidar la importància de la invenció de la impremta i la tendència a l’alfabetització del consumidor i per aquestes raons s’ha conservat més material i l’època també és més pròspera.

Els principals gèneres d’aquesta etapa i respecte a la tradició oral foren la cançó, que només es coneix la que ens ha arribat mitjançant els cançoners, els romanços, les cançons de bandolers i lladres de camí real, les corrandes i les cançons de pandero.

Pel que fa a la tradició impresa que respon a l’anomenada literatura de canya i cordill que es transmet mitjançant els fulls volants o plecs solts, podem apreciar els poemes de tipus costumista i humorístic, els poemes sobre fets diversos que eren poemes informatius, els poemes amorosos, els religiosos (nadales i goigs) i els col·loquis.

Respecte al teatre destaquen els entremesos, que es representaven com a complement o entremig d’una obra més llarga, generalment d’un acte, escrits en vers o en vers i en prosa. Descrivien els costums de les classes a les quals anaven destinats i podien anar acompanyats de música o de cançons.

La poesia es va manifestar a través d’una gran varietat de gèneres i a excepció dels goigs, es transmeté oralment, unida a un acompanyament musical.

Si l’aparició de la impremta suposà un replantejament del fet d’escriure, del llibre i de la lectura, la revolució industrial al segle XIX també afectà considerablement la literatura tot i que deixà inalterats alguns gèneres de la tradició oral.

En poesia hi hagué una poesia política amb la finalitat de sacsejar emocionalment el poble, una poesia compromesa que va sorgir d’uns fets històrics com la Revolució Francesa, la invasió napoleònica, la restauració borbònica... D’altra banda, pel que fa a la cançó i a la dansa cal dir que els textos que ens han arribat són bàsicament en castellà i de procedència diversa: Europa (valsos, polques, masurques, rigodons), Amèrica (havaneres, tangos), Espanya (jotes, boleros, cant andalús).

Paral·lelament es desenvolupà la sardana, cançó original representativa de l’esperit nacional de Catalunya per la dansa i no per la lletra.

Al teatre popular del segle XIX el gènere preferit fou l’entremés a les Illes o el sainet al País Valencià i al Principat, d’origen medieval, que es caracteritzava per ser una peça curta de caràcter humorístico-burlesc que es solia representar entre dos actes o al final d’una funció teatral, la trama estava fonamentada en unes situacions i uns personatges tipificats que feien ús d’una llengua dialectal amb propòsit de divertir un públic analfabet.

El gènere novel·lístic apareix en forma de fulletó a diaris i revistes o bé en quaderns setmanals, s’origina així un gènere amb característiques pròpies: la novel·la

de fulletó. La premsa esdevingué un vehicle de transmissió importantíssim, on les publicacions populars gaudiren d’èxit. Al País Valencià aparegueren El Mole, El cresol, La dolçaina, El tabalet i El sueco, publicacions bàsicament satíriques. És en aquest context i en relació amb el caràcter satíric de les falles, on apareixen els primers llibrets, redactats en vers per tal de descriure i explicar l’argument dels cadafals. El més antic que es conserva és del 1855, de la falla de la plaça de l’Almodí de València.

Al segle XX, la literatura popular ha estat marcada per un seguit de fets històrics i culturals que l’han limitada profundament. Durant els anys de preguerra, 1900–1939, es recupera la literatura popular paral·lelament a la recuperació política del catalanisme, fins al punt que l’any 1936 es podria parlar de normalització.

Des del segle XIX es segueixen els mateixos gèneres típics alhora que continuaren tenint també vigència els gèneres propis de la tradició dels segles XVI-XVIII. Però tots van rebre influències que arribaven dels grans centres de cultura popular del món.

A les grans ciutats com València o Barcelona es desenvoluparen espais on es duien a terme les activitats teatrals en el sentit més ampli de la paraula, el Paral·lel fou un d’aquests nuclis de la vida nocturna de Barcelona.

Al voltant dels anys deu va nàixer un gènere nou: el cuplet, d’origen francés. Doncs, va sorgir de la necessitat de dotar la societat catalana més popular d’un tipus de cançó diferent a la dels cors i orfeons. Respecte a la premsa es van publicar revistes, on la imatge va anar guanyant terreny a la lletra impresa. Cap als anys trenta comença en català la producció de novel·les policíaques, de ciència-ficció, novel·la rosa...

A partir del 1939 fins a l’actualitat, la literatura es veu marcada per una nova revolució, la tecnològica, que capgirà per complet l’escala de valors culturals tradicionalment acceptats per les capes populars. Encara que els mínims símptomes de normalització es veuen suprimits pel franquisme. S’ha d’esperar fins als anys seixanta perquè les coses canvien un poc, doncs la televisió, el cinema i els discs contribuïren a crear noves tendències i nous hàbits de cultura popular.

Després del 1939, al Paral·lel tot es feia en castellà.

L’única activitat permesa fou la duta a terme pels grups aficionats dels centres parroquials, entitats culturals i ateneus. Quant a la cançó continua més o menys viva la tradició popular de les sardanes i havaneres. A partir del 1956 apareix el nucli d’intel·lectuals que dóna acta de naixement a la «Nova Cançó». El moviment inicialment no pot ser considerat com una autèntica manifestació popular, però amb el temps es popularitzà i aconseguí una gran audiència. Destaquen, entre altres, Raimon, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Pi de la Serra, Joan Manuel

Serrat, Núria Feliu, Guillermina Motta i grups com La Trinca, Al Tall, Uc i Els pavesos.

Molts autors han donat el nom de literatura popular a les rondalles d’Enric Valor, però junt a les rondalles també es troben les auques, els còmics o els llibrets de falles. En aquests moments, aquests darrers ja

gaudeixen d’una presència cabdal dins del conjunt d’activitats d’una festa com són les falles. Doncs, també els llibres han participat de l’evolució que tota comunitat sofreix amb el temps, així s’ha aconseguit un bon nivell tant lingüístic com literari que ha contribuït a millorar i dignificar la imatge de les falles.

BIBLIOGRAFIA BELLVER B. Trilogia fallera: La peixca del aladroch, La creu del matrimoni, Eclipses del matrimonio i altres escrits.

Xàtiva, Junta Local Fallera, 1998.

FUSTER J. Indagacions i propostes. Barcelona, Edicions 62 i la Caixa, 3ª ed, 1991.

FUSTER J. Introducció, a Flor de enamorados. València, Edicions Tres i Quatre, 1983.

MOLAS J. Esquema i evolució de la literatura popular catalana, a El Pont, 60-61. 1972.

RIQUER M ROMEU

I

DE.

Història de la literatura catalana. Barcelona, Ariel, 4ª ed, 1984.

FIGUERAS. Poesia popular i literatura. Barcelona, Curial, 1974.

Un dels gravats que acompanyen «La Creu del Matrimoni»

va pensar al principi, Coños y barro, i que finalment va rebutjar per qüestions publicitàries.

Encara que alguns espectadors busquen en el porno únicament aquelles seqüències en les quals l’argument no té massa importància, en La follera mayor les Falles són només una excusa argumental con qualsevol altra per situar una història. Ja ho va fer Blake Edwards fa més de 10 anys quan filmà una de les pel·lícules de la sèrie de La pantera rosa durant unes festes falleres. Ja sé que no és la mateixa cosa ficar l’inspector Clouseau dins de l’aldarull de traques, mascletades, castells de foc i monuments de cartó que emmarcar les aventures d’una colla de viciosos que, entre polvo i polvo, es dediquen a veure les Falles. En tot cas, si aquella experiència va ser

promocionada per la premsa com a exemple de la transcendència social de les Falles arreu del món, que el porno trie les nostres festes com a reclam hauria de ser un orgull per a tots els qui estimem la festa, fins i tot per als qui no l’estimem. Per això, des d’ací, alce la veu per reivindicar un porno faller com Déu mana, amb una crítica constructiva del fenomen, amb la potenciació dels tòpics fallers i amb la necessària connexió entre el sexe i la festa, d’una manera semblant a allò que fan els amics de l’Alcúdia en els seus Festivals Agroeròtics. I si ningú gosa desafiar la festa afegint-li el component eròtic, que les nostres autoritats declaren La follera mayor com a pel·lícula d’interés cultural. Perquè d’interés, en té. Siga o no cultural.

Este músic de la banda està content i pagat: enamorat de la vida ella se l’ha deixat.

TOMÀS LLOPIS En record de Paco Serrano.