El far i el borreguet

El far mai s’havia d’apagar. Sempre havia d’estar encés des que queia el sol fins que tornava a fer-se de dia. Era molt important que els vaixells saberen on no havien d’apropar-se per a no navegar directament a les pedres i xocar contra elles. D’això s’encarregava Blai, el borreguet, des de feia dos mesos. Tenia una tasca molt important: era l’encarregat d’administrar l’oli que mantenia encesa la metxa que donava llum al far.

Cada dia havia de posar al dipòsit la quantitat suficient d’oli com per a que no s’apagara mai. Tots els mesos venia l’olier del far per a portar-li a Blai l’oli suficient per als trenta dies. Blai es va adonar que cada mes li sobrava un poc d’oli i va decidir que vendria als seus veïns l’oli que li sobrava, del que li portava l’olier tots els mesos.

Va començar a vore que si en ficava un miqueta menys al dipòsit cada dia, la flama del far es mantenia igualment encesa tota la nit fins que es feia de dia. I va poder disposar de més oli per a vendre i guanyar-se més diners. Ja no li sobrava mai oli cada mes. Quan venia l’olier tornava a tindre oli, i ell tornava a retallar l’oli que posava cada dia al dipòsit de la metxa del far. Guanyava molts diners amb la venda de l’oli del far i podia comprar moltes coses, però sempre pensava què passaria si es quedava sense flama.

Un dia, de tant que va apurar, la flama del far es va apagar. Es va posar molt nerviós perquè veia un vaixell apropar-se cada vegada més a les pedres. Va pujar al més alt del far i va començar a cridar ben fort:

- Amb compte! No avances més! Ací havia d’estar encés el far però no tinc prou oli!

Per sort, el capità el va escoltar a temps de virar i no va anar directament a les pedres i es va salvar d’enfonsar-se.

Des d’aquell dia mai més va apurar l’oli. Va deixar de vendre l’excés i mai més va haver el perill que cap vaixell tinguera un accident.