“Parlar idiomes és bàsic perquè et contractin en aquest món”
SYLVIA STEINBRECHT
“La meva feina és recrear en imatges els espais que es descriuen en un guió” El Premi Gaudí a la direcció d'art per la pel·lícula “Elisa y Marcela” d'Isabel Coixet, ha estat per a l'andorrana Sylvia Steinbrecht, un reconeixement ben merescut després d’una carrera d’èxit. Viu a Barcelona amb la seva família, tot i que assegura que li encantaria fer alguna feina a Andorra. Per Mari Carmen Grau
Què va sentir quan van dir el seu nom com a guanyadora del Premi Gaudí a la millor direcció d’art? Doncs la veritat és que estava tan concentrada en els clics que passen, que no me’n vaig ni assabentar, no ho vaig sentir... Va ser la meva parella qui em va fer reaccionar! Em va fer molta il·lusió. Aquest és el premi més important de la seva carrera? Sí, havia guanyat també un guardó amb “Copito”, que em va fer molta il·lusió perquè és una pel·lícula molt especial per a mi, però no era un certamen tan important com el Gaudí. Quina és la feina d’una directora d’art en una pel·lícula? La meva feina és intentar recrear en imatges els espais que es descriuen en un guió, que està fet de paraules. He d’aportar idees per als espais, tant exteriors com interiors, he de fer el disseny de l’espai per poder rodar amb la càmera, situar-hi els personatges i crear tota la decoració i l’ambientació. He de triar els colors de les parets, els mobles, els elements, fins al més petit detall, tant del continent com del contingut. 20
::: Dona Secret ::: núm. 59 ::: Febrer 2020 :::
Quina ha estat la dificultat principal que et vas trobar amb “Elisa y Marcela”? Primer de tot no era fàcil perquè és una pel·lícula d’època, en un mitjà rural i un lloc petit com Galícia. Has de buscar referents i no era evident trobar material fotogràfic de l’any 1901 d’un poble gallec. La feina va ser molt interessant però complicada, calia fer la tria entre tots els elements històrics per trobar els que el públic captaria millor. Hi havia una senyora que em deia que no podia posar un “hórreo” a casa de l’Elisa perquè ella era de Santiago i allà no n’hi havia... però l’hi vaig voler posar perquè és un element que identifica Galícia. L’altra dificultat va ser que era una pel·lícula en blanc i negre; a mi m’agrada molt treballar amb els colors, però en aquest cas vaig haver de jugar amb intensitats, textures i contrastos. Com es treballa amb Isabel Coixet? És una persona que és capaç de treballar amb diverses coses alhora, escriu als diaris i està en molts projectes. És molt intel·ligent i el cap li va molt de pressa, m’ha deixat molta més llibertat que altres directors, la veritat és que coincidim en gustos, estàvem a la mateixa ona. Ha estat fàcil treballar amb ella. Ha treballat amb grans directors, com Woody Allen, amb qui s’ha trobat més a gust? La meva parella és director de fotografia i va dirigir una pel·lícula. Amb ell va ser molt fàcil, vam fer “Cruzando el límite” i m’hi vaig sentir molt a gust. He tingut sort perquè m’agrada la meva feina i no he tingut problemes amb cap director. Amb el Woody Allen va ser un cas especial, el sistema de treball és diferent, hi ha molts coordinadors, i hi ha molts intermediaris, amb el Woody Allen potser hi vaig parlar un parell de vegades. Per exemple amb l’Iñárritu, el director de Biutiful, la col·laboració va ser molt més directa. Com s’aconsegueix accedir a treballar en films com El perfume, Vicky Cristina Barcelona o Biutiful? Molt senzill: parlant idiomes (riu). He tingut la sort de viure a Andorra i ja tenia tres idiomes de sortida, als quals vaig afegir l’anglès, ja que quan acabes d’estudiar al Lycée tens un bon nivell d’anglès. Quan fas una primera producció i veuen que treballes bé i que a més els entens, entres ja en una llista que consulten els professionals del cinema per reclutar possibles col·laboradors. Parlar idiomes és bàsic, però també ho has de fer bé! Quins són els seus projectes? Ara estic fent una sèrie amb Netflix que vaig començar al juliol i que s’acabarà a l’abril dirigida per l’Oriol Paulo amb el Mario Casas com a un dels protagonistes. Un cop acabi, encara no ho tinc clar, aquest director diu que potser farem alguna altra cosa perquè li agrada treballar amb mi, potser hi haurà una segona temporada de “Foodie Love”, però no hi ha res segur. En aquesta feina s’improvisa bastant! Té la idea de fer alguna cosa a Andorra? M’encantaria... Andorra té moltes possibilitats i uns paisatges excepcionals. M’hauria encantat treballar a “Félix”, coneixia tot l’equip, però estava en un altre projecte i no ho vaig poder fer. Cal reconèixer que arran de la producció és complicat, hi ha molt material que cal pujar i baixar per la frontera, i això és un problema afegit. •
