GAIATA 6 FAROLA RAVALET - 2021

2021 Gaiata 6 Farola-Ravalet

E ls nostres carrers

https://issuu.com/farola-ravalet

www.gaiatasis.es

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià.

Totes les fotografies realitzades a la comissió de la Gaiata per a l’edició d’aquest llibre, han sigut dutes a terme complint les mesures de seguretat sanitàries

Sumari EDITA

Associació Cultural Gaiata 6 Farola-Ravalet COORDINACIÓ

Esteban Gual i Ibáñez PORTADA

Noelia Pérez i Monfort FOTOGRAFIES

Rogelio Cruella Ediciones Digitales Muphy Gaiata 6 Farola-Ravalet PUBLICITATS

Yolanda Forcada i Bardiza Charo Palau i Oñate Tonica Olucha i Montins Lidón Palencia i Roig Sonia Jiménez i Morcillo Bienvenida Valcárcel i Montalvo @ DE LA PRESENT EDICIÓ

Associació Cultural Gaiata 6 Farola-Ravalet @ DELS TEXTOS

Els autors DIPÒSIT LEGAL

CS 45-2012 IMPRIMEIX

Innovació Digital Castelló, slu

2 i 3

Sumari 4 i 5 Editorial 6 i 7 President 8 i 9 Reina infantil y Dama de la ciutat infantil Reina y Dama de la ciutat 10 i 11 Madrinas y President infantil 12 a 29 Comissió i comissió infantil 30 a 33 Racó de l’artista 34 a 89 El nom dels nostres carrers.

De la A a la Z 90 a 100 Agenda festiva 101 a 120 Articles 90 a 120 Publicitats E ls nostres carrers

3

Editorial J

U

H

N

E

C

A

S

P

W

A

N

Z

X

B

O

C

A

S

T

E

L

L

O

M

A

R

T

I

M

Y

F

B

O

J

I

R

S

D

A

Z

I

L

G

C

P

E

N

O

F

A

R

O

L

A

D

A

E

Z

U

S

I

N

I

P

A

B

F

T

Z

T

A

E

P

I

O

A

J

Y

M

A

T

H

L

L

V

E

M

E

L

A

A

A F

V

E

A

N

L

U

E

T

T

I

L

R

S

A

X

L

L

S

G

I

Z

U

Ñ

U

P

G

S

A

A

Y

O

W

J

E

A

A

X

A

N

I

G

I

N

E

R

L

H

N

C

O

E ls nostres carrers

4

Volem tornar a obrir una porta després d’un temps més llarg de l’esperat, una porta que ens convide a entrar de nou dins de la seua curiositat, del seu plaer per descobrir qui són els nostres personatges. Aquest llibre és especial per a la comissió de la Gaiata 6 “Farola – Ravalet” perquè d’una manera, encara que diferent de la que voldríem, ens fa compartir experiències conjuntament i dóna llum d’esperança a la festa.

Si estan disposats a acompanyar cada fulla i a esbrinar el que amaga en el seu interior, s’adonaran que volem donar satisfacció a la curiositat de tantes persones que en caminar pel nostre sector veuen i es pregunten el significat dels noms dels carrers, moltes vegades tan curioses. Castelló és, sens dubte, una ciutat que compta amb una llista de carrers molt rica en referències històriques, socials i culturals que conviden a la reflexió i desperten la curiositat d’aquells que caminen, sorpresos i mai indiferents en contemplar els noms dels seus carrers.

La nomenclatura dels carrers en una ciutat són un fidel reflex de la manera en què han evolucionat les seues gents i les seues elits amb el fet de passar dels segles i aquest llibre ajuda a conéixer tot això. Aquest llibre il·lustra sobre les raons que s’oculten darrere de cada nom curiós, peculiar o històric de la ciutat. Els autors han pretés que l’observador conega el perquè de cadascun dels noms i, en molts casos, les històries que van servir per a la seua designació.

Una vegada més tenim la intenció d’entretenir culturalment, donar a conéixer d’on venen els noms dels carrers del nostre sector, perquè com ja sabreu la nostra cultura com a poble es fonamenta en les seues arrels i en el coneixement popular. La comissió de la Gaiata 6 curiosa com la primera, vol fer partícips d’aquestes històries i sensacions a tots els veïns, amics i simpatitzants de la nostra associació, perquè siga reflex de la seua participació en la nostra feina i la nostra història. I és que volem fer un símil en la frase de Mario Benedetti: “Quan un arriba a percebre que un carrer no li és estranger, només llavors el carrer deixa de mirar-ho a un com a un estrany.”

I això és el que volem, que no ens vegen com a estranys... Perquè volem que vegen que tenim la porta oberta per a tot aquell que vulga visitar-nos, conéixer-mos o formar part com un i una més.

E ls nostres carrers

5

Salutació

Esteban Gual Ibáñez

President Gaiata 6 Farola Ravalet

E ls nostres carrers

6

Les festes són importants per nosaltres, per molts motius. Són milers i milers les persones que per tot arreu de la nostra ciutat viuen en primera persona qualsevol de les manifestacions festives que tenen lloc a la nostra setmana gran. Totes aquestes persones han fet possible una cultura festiva complexa i diversa que s’estén al llarg de tot l’any i que compartim amb un enorme orgull amb els visitants que acudeixen per viure al costat de nosaltres una experiència única.

Aprofitant aquestes pàgines vull agrair el treball i esforç de tots i totes les persones que han volgut seguir formant part de la comissió de la Gaiata 6 Farola Ravalet en aquest any tan difícil. La gent gaiatera treballa amb molt d’esforç per a expandir la nostra estimada festa i donar-li als veïns les festes que es mereixen. El seu treball intens i desinteressat és sinònim de tradició, de dedicació, i possibilita que les nostres festes passen de generació en generació per tal d’aconseguir que no es perden mai.

I sense cap dubte, són la peça fonamental en l’engranatge de les Gaiates conjuntament amb la col·laboració de socis de sector, col·laboradors publicitaris o simpatitzants que col·laboreu amb la gaiata d’alguna de les diferents maneres de fer-ho.

Les nostres festes són internacionals i populars alhora, agermanen persones de condicions i procedències diverses, són tradicionals, però han aconseguit incorporar mitjançant la innovació a les generacions més joves i han sabut adaptar-se als canvis socials. I enguany serà un moment especial per adaptar-se a la situació actual que vivim.

Molt prompte tornara al carrer la música, la pólvora, la romeria, l’ofrena, i com no, com a element diferenciador de les nostres festes, les gaiates. Perquè ningú podrà aturar a la gent que té ganes de desplegar un gran esforç per difondre la festa i reforçar les seues tradicions i costums més arrelats. De moment ho fem mitjançant aquest llibre gaiater.

Un any en el qual no hem gaudit de la nostra setmana de Magdalena, un any en el qual no han desfilat els nostres monuments pels carrers de la nostra ciutat, en definitiva un any dur i difícil per a tots i totes. Però ara més que mai és temps de reinventar-se i de mantenir viva la il·lusió per la festa i les seues tradicions. Serà complicat arrancar de nou, no ho negaré, però amb l’ajuda d’una gran comissió de gent festera, desinteressada i treballadora com la primera, i del suport del nostre fidel sector, de ben segur ressorgirem amb més força que mai.

Farola Ravalet es prepara amb tota la il·lusió possible per a tornar a fer tribut al seu passat i a la seua història, però també per a seguir avançant cap a un futur esperançador.

La nostra festa vol arribar a tots i a totes. Perquè la festa és diversitat, com diversitat són els festers de la nostra ciutat.

E ls nostres carrers

7

Gal . la

Calvo

Santolaria

REINA INFANTIL

Natalia

Espada

Jiménez DAMA DE LA CIUDAD I GAIATERA D’HONOR INFANTIL

E ls nostres carrers

8

Car men Molina

Ramos

REINA

Sonia

Cabello Cabello DAMA DE LA CIUDAD I GAIATERA D’HONOR

E ls nostres carrers

9

Camila Castelluchio Monroy MADRINA

E ls nostres carrers

10

Daniella Gimeno

Segarra

Manuel

Lumbreras Catalá

PRESIDENT INFANTIL

E ls nostres carrers

11

MADRINA INFANTIL

Comissió de la Gaiata Madrina:

Camila Castelluchio Monroy

President:

Esteban Gual Ibáñez

Gaiatera d’honor i dama de la ciutat 2021:

Sonia Cabello Cabello

Portaestendard Infantil: Sergio Hernández Andrés Portaestendard:

Pedro Cumba Llorenç

Madrina Infantil:

President Infantil:

Gaiatera d’honor Infantil i Dama de la ciutat infantil 2021:

Gaiater d’honor Infantil:

Daniella Gimeno Segarra Manuel Lumbreras Catalá

Natalia Espada Jiménez Manel Canseco Peris

Dames d’honor Infantils:

Acompanyants Infantils:

FOTO ANY 2019

Amanda Marmaneu Jiménez Adrián Gil Vallés Ana Babiloni Alberich Adrián Tirado Roca Dames d’honor: Elsa Ballester Fabregat Enzo Queral Espada Carlota Lainez Soler Emma Vilar Albert Guillermo García Valcárcel Claudia Ortuño Salvador Iris Ruiz Monroy Hugo Slemmer Collados Meritxell Nos Domingo Judith Quintero Moguer Jorge Gual Solsona Paula Perez Agulleiro Lucía López Pachón Nicolás Cabello Pérez Rebeca Nova Herrero Marina Bueno Renau Nikolas Galera Lacasa Saray Traver Tena Teresa del Carmen Cumba Soler Meritxell Manrique Civera Ricardo Quintero Moguer Paula Bollado Barco Sergio Tirado Roca Acompanyants: Paula Bueno Renau Víctor Gil Vallés Cristóbal García soler Paula García Valcárcel Guillermo Nos Martí Pilar Gimeno Segarra Iván Miralles Agut Colaboradoras: Jaume Querol Vilar Clara Sanz Sobrino Claudia Beltrán Palencia Manuel Pérez Guiñón Laura Soto Aliaga María Lumbreras Catalá Mario Tárrega Beltrán Neus Roures Martínez Noelia Hernández Andrés Ramón Guiñón Antonino

E ls nostres carrers

12

Alberto Escura Forcada Alberto Gallén Balfagó Alberto Nova Herrero Alejandra Gallén Montañes Alejandro Estevez Pizarro Alejandro Gómez Marin Alejandro Sanz Babiloni Alvaro Badenas Ros Amanda Pachón Soler Amparo Aliaga Benages Amparo Peñarrocha De la cruz Ana Belén Barco Mendez Ana Cabello Fernández Ana María Castillo Moliner Andrea Fabregat Peñarrocha Andrea Piqueres Manase Anna Domingo Escayola Antonio Collados Bautista Antonio Espada Martos Antonio García Blanch Bartolo Sánchez Sánchez Beatriz Catalá Rodríguez Beatriz Collados Manase Begoña Vilar Morena Bienve Manase Vicente Bienve Valcárcel Montalvo Carlos Bayo Izquierdo Carlos Escura Forcada Carlota Lainez Soler Carmen Lacasa Sales Carmen Petruta Simionescu Carmen P. Beltrán Cendrán Carolina Beltrán Vilar Carolina Tárrega Beltrán Cesar Tirado Brisach Charo Palau Oñate Claudia Beltrán Palencia Consuelo Manase Vicente Cristian Forés García Cristina Lacasa Sales Daniel Gómez Marín Daniel Manrique Dellonder David Bueno Claros Desiree Gavara Marín Elena A. Agulleiro Ventura Elena Jiménez Morcillo Elena Soler Barcos Esther Espada Moliner Eva Archelós Morata Eva Sánchez Castillo Fatima Gavara Beltran Fermin Alegre Escrig Fermin Hernandez Muñoz

Francisco Vilar Albert Francisco Vilar Moreno Gloria Gracia Sos Heliodoro Gimeno Alegre Hugo Bayo Ahicart Inmaculada Jiménez Escrig Javier Manrique Dellonder Javier Slemmer Vilar Jesús Bollado Esteban Jesús Fabregat Peris Jesús Lumbreras Jiménez Joaquín G. Nos Martí José A. Marmaneu Martínez José F. Beltrán Cendran José Ibáñez Soler Juan Cabello Pérez Juan Gavara Jovena Juan J. Bengochea Garcés Juan J. Quintero Tobaruela Juan Vicente García Barreda Julia Bayo Ahicart Julia Roig Marmaneu Laura Albert Molina Laura Martínez Peris Laura Peris Escrig Laura Roca García Lidón Palencia Roig Lledó Archiles Amat Lledó Romero Olucha Lledó Vallés Márquez Lorena Civera Colomé Luis Cabello Pérez Mª Carmen Guiral Vilar Mª Carmen Sales Albert Mª Carmen Sanjurjo Fores Mª Jesús Agut Mª José Marmaneu Gumbau Mª Pilar Salgueiro Afonso Mª Pilar Segarra Ebro Mª Pilar Tena Boix Mª Teresa Antonino Martí Manolo Romero García Manuel A. Pérez Guiñón Manuel Lumbreras Catalá Mar Manrique Castillo Marc García Casañ Marc Nicolás Simionescu María Castell Gracia María Garcilópez Palau Mariano Garcilópez Gómez Mariano Nova Cava Marina Ahís Herrero Mario Tarrega Estellés E ls nostres carrers

13

Marta Balado Ferrer Marta Barreda Tuset Martín Manrique Castillo Miguel Angel Gual Ibáñez Miguel Gallén Montañes Mónica Vilar Moreno Nerea Ibáñez Vilar Noa Queral Espada Noelia Andrés Balaguer Noelia Pérez Monfort Nuria Herrero Badía Nuria Navarrete Sanjurjo Oscar Forés García Paco Escura Benages Paco Martínez López Paqui Marín Moles Patricia Casañ Trilles Patrick Ion Simionescu Paula Garcilópez Palau Pepe Piqueres Obiol Raúl Porcar Aymerich Reyes Herrero Badía Reyes Moguer Milián Rocío Querol Vilar Rosa Guiral Vilar Rosa Sobrino Tellols Rubén Gil Beltrán Rubén Ibañez Vilar Rubén Robinsón López Samuel Bau Lacasa Sandra Alberich Melia Santiago Babiloni Monfort Santiago Querol Carbó Sara Renau Solaz Sofía Civera Marí Sonia Ahicart Bellés Sonia Jiménez Morcillo Sonia Romero Olucha Tonica Moliner Tonica Olucha Montins Valeria Monroy Balbuena Vanesa Pérez Monfort Vanesa Solsona Flor Vanessa Vilalta Fortea Verónica Montañés Prades Víctor Ballester Melchor Xavi Bollado Barco Ximo Castell Justiniano Ximo Escrig García Ximo Gómez Monferrer Yolanda Forcada Bardiza

Camila Castelluchio i Monroy

Carrer Saragossa

Manuel Lumbreras i Catalá - Daniella Gimeno i Segarra

Carrer Saragossa

E ls nostres carrers

14

Nicolás Cabello i Pérez

Plaça Tetuàn

Amanda Marmaneu i Ji´ménez

Carrer Joan Antoni Balbás

E ls nostres carrers

15

Pilar Gimeno i Segarra

Avinguda Rei En Jaume

Jorge Gual i Solsona

Parc Pont de Ferro E ls nostres carrers

16

Adrián y Sergio Tirado iRoca

Avinguda Vall d’Uixó

Meritxell Manrique i Civera

Avinguda Rei En Jaume

E ls nostres carrers

17

Enzo Queral i Espada

Avinguda Rei En Jaume

Adrián i Víctor Gil i Vallés

Avinguda Rei En Jaume E ls nostres carrers

18

Iris Ruiz i Monroy

Passeig Ribalta

Ricardo i Judith Quintero

Avinguda Rei En Jaume E ls nostres carrers

19

Lucía López i Pachón

Avinguda Rei En Jaume

Paula Bollado i Barco

Avinguda Rei En Jaume E ls nostres carrers

20

Ana Babiloni i Alberich

Avinguda Rei En Jaume

Hugo Slemmer i Collados

Avinguda Rei En Jaume E ls nostres carrers

21

Mario Tárrega i Beltrán

Plaça Independència

Saray Traver i Tena

Plaça Independència E ls nostres carrers

22

Jaume Querol i Vilar

Plaça Independència

Rebeca Nova i Herrero

Plaça Independència E ls nostres carrers

23

Ramón Guiñón i Antonino

Plaça Donoso Cortés

Claudia Ortuño i Salvador

Plaça Donoso Cortés E ls nostres carrers

24

Iván Miralles i Agut

Plaça Independència

Teresa del Carmen Cumba i Soler

Plaça Independència

E ls nostres carrers

25

Cristóbal García i Soler i Carlota Lainez i Soler

Plaça Donoso Cortés

Sergio Hernández i Andrés i Pedro Cumba i Llorenc,

Plaça Donoso Cortés

E ls nostres carrers

26

Noelia Hernández i Andrés

Avinguda Barcelona

Neus Roures i Martínez

Passeig Ribalta E ls nostres carrers

27

Laura Soto i Aliaga

Passeig Ribalta

Clara Sanz i Sobrino

Passeig Ribalta E ls nostres carrers

28

Claudia Beltrán i Palencia

Passeig Ribalta

María Lumbreras i Catalá

Passeig Ribalta E ls nostres carrers

29

, Racó de l artista

Mireu la Gaiata com passa triomfal, lluminosa llàntia de la llar parial.

Mireu com ja passa l’ofrena senyera d’un poble sencer que, per ser lleial a ses tradicions, quan naix primavera, s’enfloca amb la llum de l’amor filial.

Símbol de l’amor, ferm esclat de llum dels fills d’una terra que, com bons germans, mantenen encesa sense foc ni fum, flama sublimada d’uns volers llunyans.

Mireu com s’engronsa quan passa senyora per tota la volta de vila i raval.

Per a tots nosaltres d’amor és penyora la llum de la llàntia per sempre eternal.

De joia t’abilles, llum encisadora, com xica fadrina que cerca marit.

Verge menestrala, verge llauradora, portaveu de roses per lluir la nit.

Capell esbandit d’esvelta palmera quan s’encén pel bes passionat del vent.

Esclat d’un capoll quan riu primavera, fanal virginal que encens firmament.

Joc de colorins, bruixa falaguera, missatge de pau, somni d’atzavara, verge marinera plena de gatzara, bonica regina, sublim gaiatera.

Flairosa englantina, albor d’assutzena, tornassol de posta quan el sol se’n va, somrís argentat de la lluna plena, florit ametller del nostre secà.

Cresol del casal on viu el passat, record enlairat del nostre castell.

Quan jo et veig passar de llum domassat, llavors, en mon cor, s’encén foc novell.

Vital bategar de casta donzella, repòs d’oroneta quan ve de la mar, abatoll d’albada, quietud, meravella d’un vol de gavina volant ribamar.

Blau de la puresa, verd de l’esperança, blanca com la nafa de ver taronger, vermella rosella que en la nit s’atansa.

De tu, tot un poble serà pregoner.

Gentil lluminària, arrel de la soca, bressol, bressolera, pitral fraternal, rabassa materna, caliu de la lloca, estel de la Plana, gaiata immortal.

Volguda gaiata per sempre ma aimia, capoll que hi esclates al més bell roser, roser de l’amor on cull poesia fadrí passionat que et vol amb deler.

Mireu-la com passa —pregó solemnial—, la llum sempre encesa de la llar pairal.

Miquel Peris i Segarra, 1968

E sborrany de la Gaiata de mà

PER JAIME ORTIZ

E ls nostres carrers

32

CARACTERÍSTIQUES: 1 planxa de plàstic policarbonat efecte aigua per a les vidrieres.

Cartó.

Pasta de modeles.

1 tauler d’un metre quadrat de fusta DM de 3mm de gruix.

Pintura de vidrieres i pintura plàstica.

1 tauler de 60x100mm de fusta de DM de 10mm, per als braços i gaiata.

3 tubs de contorn de color plata per a emplomar.

1 llistó de fusta de 20x20mm i de 700mm d’alt.

2 metres de corda.

1 tub de metall amb rosca de 1m per a peu de la gaiata de mà.

2 tires led RGB de 12v.

1 tira led blanca de 4000k de 12v.

16 peces d’alumini en forma de “O” de 600mm de llarg.

8 bombetes d’efecte crida o blanques de 12v.

8 gots de plàstic.

8 portalàmpades GU5.3.

Cristall solt per a pegar.

1 controladora T1000S a 12v i amb targeta SD.

Ara fa vint mesos que el símbol per antonomàsia de les nostres festes, la Gaiata, no ha pogut tornar a desfilar i lluir pels carrers de la nostra ciutat. I és que ara fa divuit mesos que la festa es va paralitzar de sobte i els nostres monuments van haver d’esperar impacients el moment de tornar. És per aquest motiu que enguany amb la iniciativa i proposta de la Federació Gestora de Gaiates, l’ajuntament de Castelló mitjançant el Patronat de festes ha recuperat el concurs de Gaiates de mà.

Un projecte que es duia a terme en març i que amb aquesta iniciativa de passar-ho a setembre, en motiu de la celebració de la fundació de la nostra ciutat, volem reforçar aquest concurs.

Volem participar les comissions de sector per tal de mostrar la imatge de la Gaiata no tan sols una vegada a l’any, a més d’ampliar d’aquesta manera el nombre d’obres presentades a concurs.

Gaiates de mà que evoquen i recorden les tradicions del nostre passat i que des de les comissions de sector no volem que caiguen en l’oblit.

Un concurs participatiu i obert per a tota la ciutadania, que a més a més podrem gaudir en una exposició al museu de Belles arts a partir del 8 de setembre i durant quinze dies.

E ls nostres carrers

33

El nom dels nostres carrers

Mai saps, mentre camines tot sol per la quietud callada de la ciutat dormida quant hauràs d’esperar per a retrobar la claror perduda de l’alba.

Mai saps, quant hauràs d’esperar el passar de les hores recollint mots oblidats suspesos baix el neó de la lluna que t’esguarda per avingudes d’asfalt i carrers sense paraula.

Mai saps, quan t’envolten les ombres perquè et somriu la lluna fent la nit més clara.

Foto i text: Vicent Jaume Almela i Eixau

A

vinguda Barcelona BARCELONA Barcelona és una ciutat espanyola, capital de la comunitat autònoma de Catalunya, de la província homònima i de la comarca del Barceloní.

Amb una població d’1 664 162 habitants en 2020, és la segona ciutat més poblada d’Espanya i de la península ibèrica després de Madrid, i la dècima de la Unió Europea.

Se situa arran de mar Mediterrani, a uns 120 km al sud de la cadena muntanyenca dels Pirineus i de la frontera amb França, en un xicotet pla litoral limitat per la mar a l’est, la serra de Collserola a l’oest, el riu Llobregat al sud i el riu Besós al nord. Per haver sigut capital del comtat de Barcelona, se sol al·ludir a ella amb la denominació antonomástica de Ciutat Comtal.

La història de Barcelona s’estén al llarg de 4000 anys, des de finals del Neolític, amb les primeres restes trobades en el territori de la ciutat, fins a l’actualitat. El substrat dels seus habitants conjumina als pobles ibers, romans, jueus, visigots, musulmans i cristians. Com a capital de Catalunya i segona ciutat en importància d’Espanya, la Ciutat Comtal ha forjat la seua rellevància amb el temps, des de ser una xicoteta colònia romana fins a convertir-se en una ciutat valorada internacionalment per aspectes com la seua economia, el seu patrimoni artístic, la seua cultura, el seu esport i la seua vida social.

Barcelona ha sigut escenari de diversos esdeveniments internacionals que han contribuït a consolidar-la, desenvolupar-la i donar-li projecció mundial. Els més rellevants han sigut l’Exposició Universal de 1888, l’Exposició Internacional de 1929, els Jocs Olímpics de 1992 i el Fòrum Universal de les Cultures 2004. És també seu del secretariat de la Unió per al Mediterrani.

En l’actualitat, Barcelona està reconeguda com una ciutat global per la seua importància cultural, financera, comercial i turística. Té un dels ports més importants del Mediterrani i és també un important punt de comunicacions entre Espanya i França, a causa de les connexions per autopista i alta velocitat ferroviària. L’Aeroport Josep Tarradellas Barcelona-El Prat, situat a 15 km del centre de la ciutat, va ser utilitzat per més de 52,6 milions de passatgers en 2019.

E ls nostres carrers

36

A

vinguda Espronceda

JOSÉ DE ESPRONCEDA José d’Espronceda i Delgado (Almendralejo, 25 de març de 1808-Madrid, 23 de maig de 1842) va ser un escriptor espanyol de l’època del Romanticisme, considerat el poeta més representatiu del primer Romanticisme a Espanya.

Biografia Espronceda va nàixer a Almendralejo (província de Badajoz, Extremadura) el 25 de març de 1808. El nom complet que li van donar en batejar-lo en aqueix mateix dia va ser «José Ignacio Javier Oriol Encarnación d’Espronceda i Delgado». Era fill del llavors sergent major del regiment de cavalleria de Borbó Juan José Camilo d’Espronceda i Fernández Pimentel, natural dels Barris i de cinquanta-nou anys, qui es desplaçava amb la seua família cap a Badajoz quan va advindre el part; el seu naixement a Almendralejo va ser, doncs, fortuït.1 Els seus besavis paterns eren comerciants distingits establits a Tafalla (Navarra), i amb antiga casa pairal allí, i el seu avi va ser un militar competent que va aconseguir el grau de tinent i va donar al seu fill Juan José Camilo la mateixa carrera; aquest va servir en la campanya de Gibraltar de 1782 a les ordres del famós escriptor José Cadalso, qui va morir allí, i es va distingir particularment en la Guerra de la independència, arribant fins i tot a aconseguir la creu i medalla de l’Orde de San Hermenegildo i el grau de coronel. Va ser destinat a La Corunya amb la seua família. Durant el Trienni constitucional (1820-1823) va estar a Guadalajara, i després, fins a la seua defunció en 1833, a Madrid.

La mare de José d’Espronceda era María del Carmen Delgado i Lara i s’havia casat amb Juan José Camilo en 1804 a Saragossa; tots dos eren vidus i havien tingut fills ja morts; va aportar un considerable dot. La seua família i ella mateixa estava establida en un poble de Granada, Pins de la Vall; també tenia parents militars, i a més eclesiàstics, algun tan distingit com el seu oncle l’arquebisbe, cardenal i vicepresident del Senat Juan José Bonel i Orbe; una branca de la seua família procedia del País Basc. Comptat i debatut, el poeta va nàixer en el si d’una família acomodada de la classe mitjana.

La mare d’Espronceda estava a Madrid amb el seu fill almenys E ls nostres carrers

37

des de 1815, quan va ser afusellat el militar i conspirador liberal Porlier a Galícia; a ell li va seguir Lacy en 1817; el pare, no obstant això, va romandre alié a tota política i es va reunir amb ells en 1820, quan triomfa la revolució liberal de Rafael del Reg; tots aquests fets van impressionar al jove José, que en 1820 presenta i retira la seua sol·licitud per a emprendre la carrera militar com a cadet en l’Acadèmia d’Artilleria de Segòvia. I va començar a estudiar en el col·legi de Sant Mateu de Madrid, fundat en 1821 pel poeta del preromanticisme Alberto Lista per la causa que se li havia negat per afrancesat una càtedra en els Reals Estudis de San Isidro; era un col·legi privat, modern (tenia laboratoris de física i química i ensenyava no sols llengües antigues, sinó modernes: francés, anglés, italià i alemany) i bastant car; els alumnes havien de comprar-se dos uniformes, a més; el pla d’estudis era tota una declaració d’intencions: “Una nació governada per principis liberals necessita davant totes les coses que els joves adquirisquen ciència i virtuts; sense aquests dots ni estimaran el règim constitucional, que substitueix la justícia a les passions i al favor, ni podran ser útils a la pàtria i a si mateixos; perquè en els governs lliures l’home sense instrucció serveix poc, i l’home sense virtuts és perillós.”

Els alumnes de Llista van fundar l’anomenada Acadèmia de la Murta a la caiguda del règim liberal en 1823 per a seguir amb els ensenyaments del clausurat col·legi.4 Van llegir poesies en ella, fora del mateix Espronceda, Santos López Pelegrín, Cesáreo Blandin, Jaime Dot, Antonio José Cabanilles, Lli Orellana, Gabriel Ferrer i Dávila, Juan Bautista Alonso, Ventura de la Vega, Santiago López Pelegrín, Luis María Pastor, Luis de Usoz, Felipe Pardo i Aliaga i altres personatges no identificats. D’un dels seus membres, Miguel Ortiz, va sorgir la idea de crear una societat secreta liberal formada per ell mateix, Es-

pronceda, Bernardino Núñez d’Arenas, Ventura de la Vega, Patricio de la Escosura i fins a dotze joves membres almenys, sota el nom dels “Numantinos” (1823-1825). La societat va assistir a l’execució pública de Rafael del Reg i es va conjurar, segons va escriure Escosura, per a venjar la seua mort.Espronceda només tenia llavors quinze anys.

Denunciat per les seues activitats intel·lectuals a la policia absolutista per un talp introduït en la societat, l’antic impressor del Zurriago Manuel Ruiz del Turó, en 1825 va ser condemnat a exiliar-se de Madrid durant cinc anys, si bé finalment la seua pena va ser rebaixada a tres mesos que complirà en un monestir de Guadalajara on el seu pare estava destinat. A l’estiu de 1827 va marxar a Portugal (on es va enamorar de Teresa Mancha, filla del coronel liberal emigrat Epifanio Taca), i després a Anglaterra, on va arribar el 15 de setembre d’aqueix any; allí va entrar en contacte amb el cercle d’emigrats liberals espanyols de Somers Town, més en concret el del general Torrijos, que conspirava per a derrocar el règim absolutista; d’allí va marxar després a Brussel·les com a emissari del general i es va establir finalment a París com a exiliat liberal, des d’on va viatjar de nou a Londres per a rebre ordres, on va tornar a trobar a Teresa Mancha. En aquells dies llig la Gerusalemme liberata del Tasso, La Henriade de Voltaire i la Poètica de Francisco Martínez de la Rosa. En aquells dies compon els fragments d’un poema èpic, el Pelayo; però l’atrauen més les composicions que James Macpherson signatura amb el pseudònim de Ossian, i escriu diverses composicions inspirades en aqueixos influxos i un dolgut sonet a l’afusellament de Torrijos i els seus companys. També compon un primer intent dramàtic, Blanca de Borbó, una tragèdia neoclàssica que pretén exposar una paràbola sobre el govern del mal rei.

Va participar en les onades revolucionàries

E ls nostres carrers

38

de 1830 a París juntament amb uns antics amics seus. Poc després Teresa es casaria per ordre del seu pare amb un comerciant anomenat Guillermo del Bai. Amb ella va tornar a Espanya, juntament amb altres liberals, gràcies a l’amnistia declarada després de la mort del sobirà Ferran VII, en 1833. En 1838 Teresa es va apartar d’Espronceda i va morir poc després.

A partir de la mort del rei, Espronceda es va dedicar a la política i al periodisme. Es va enrolar en la Milícia Nacional arribant a ser el primer tinent de la Companyia de Caçadors de Madrid. En 1834 ingressa en la Guàrdia Real, però Cea Bermúdez ho allunya de Madrid, tement les seues inclinacions de liberal exaltat, i li destina a Cuéllar, on comença a escriure la seua novel·la històrica Sancho Saldaña o el castellà de Cuéllar. No obstant això segueix actiu en la vida literària de la capital, perquè aqueix any treballa com a redactor del periòdic El Segle, que Martínez de la Rosa (també escriptor romàntic, moderat, que va succeir en el govern d’Espanya a Cea Bermúdez) va censurar, la qual cosa va provocar la desafecció de Larra i Espronceda, els dos escriptors més destacats del romanticisme més liberal, i el desterrament del poeta al setembre, aquesta vegada a Badajoz.

En 1836 és nomenat secretari de la Legació espanyola a la Haia i poc després és elegit diputat per Almeria al mateix temps que Larra ho era per Àvila, però aquestes eleccions van ser anul·lades. Finalment va ser triat parlamentari davant les Corts Generals en 1842 pel Partit Progressista. La seua activitat com a diputat va ocupar els seus dos últims mesos de vida. Va morir als trenta-quatre anys a causa d’un refredament de la gola que va derivar en garrotillo (diftèria) en aqueix mateix any de 1842, quan estava a punt de casar-se amb Bernarda de Beruete.

E ls nostres carrers

39

A

vinguda Rei En Jaume JAIME I Jaime I d’Aragó el Conqueridor (aragonés: Chaime el Conqueridor, occità: Jacme el Conquistaire, català: Jaume el Conqueridor) (Montpeller, 2 de febrer de 1208-Alzira, 27 de juliol de 1276) va ser rei d’Aragó (1213-1276), de València (1238-1276) i de Mallorca (12291276), comte de Barcelona (1213-1276), comte d’Urgell, senyor de Montpeller (1219-1276) i d’altres feus a Occitània.

Joventut Fill de Pere II el Catòlic i de María de Montpeller, era l’hereu de dos importants llinatges: la Casa d’Aragó i el dels emperadors de Bizanci, per part de la seua mare. Va tindre una infància difícil. El seu pare, que acabaria repudiant a la reina, només va arribar a concebre-ho mitjançant engany d’alguns nobles i eclesiàstics que temien per la falta d’un successor, i la col·laboració de María, fent creure a Pedro que es ficava al llit amb una dels seus amants. Aquestes circumstàncies van produir el rebuig de Pere II cap al xicotet Jaime, a qui no va conéixer sinó als dos anys del seu naixement. A aqueixa edat, el rei va fer un pacte matrimonial per a entregar al seu fill Jaime a la tutela de Simón, Senyor de Montfort, per a casar-ho amb la filla d’aquest, Amicia, per a això el xiquet anava a ser reclòs al castell de Carcassona fins als 18 anys.

A la mort del seu pare, durant la croada albigesa, en la batalla de Muret (1213), Simón de Montfort es va resistir a entregar a Jaime als aragonesos fins al cap d’un any de reclamacions i només per mandat del papa Innocenci III. Durant la seua minoria d’edat, va estar sota la tutela dels cavallers templers al castell de Montsó, havent sigut encomanat a Guillermo de Montredón, juntament amb el seu cosí de la mateixa edat, el Comte de Provença Ramón Berenguer V. Mentrestant, actuava com a regent del regne el comte Sancho Raimúndez, fill de Petronila d’Aragó i Ramón Berenguer IV i besoncle de Jaime. Va heretar el senyoriu de Montpeller a la mort de la seua mare (1213).

Orfe de pare i mare, tenia uns 6 anys quan va ser jurat en les Corts de Lleida de 1214. Al setembre de 1218 es van celebrar per primera vegada a Lleida unes Corts generals, en les quals va ser declarat major d’edat.

Al febrer de 1221 va contraure matrimoni en la població soriana E ls nostres carrers

40

de Ágreda,6 població fronterera entre Castella i Aragó, amb Leonor de Castella, germana de la reina Berenguela de Castella i tia de Ferran III. Després de les noces la parella es va traslladar a la catedral de Tarassona, on Jaime va ser ordenat cavaller. Anul·lat el seu primer casament per raó de parentiu en 1229, va contraure segon matrimoni amb la princesa Violante (8 de setembre de 1235), filla d’Andrés II, rei d’Hongria. Pel testament del seu oncle segon Nuño Sánchez, va heretar els comtats de Rosselló i Cerdanya i el vescomtat de Fenolleda a França (1241).

15 000 soldats, va salpar de Tarragona, Salou i Cambrils, per a conquistar Mallorca a Abú Yahya, el governador almohade semi independient de l’illa.

Les tropes aragoneses van desembarcar en Santa Ponsa i van véncer als musulmans en la batalla de Portopí (13 de setembre de 1229). Els musulmans es van refugiar després de les muralles de Madina Mayurqa (l’actual Palma) i van crucificar a diversos soldats aragonesos a la vista de les tropes de Jaime. Aquestes poc després van prendre i van passar a degolla a la població de la ciutat (desembre de 1229) i es van apoderar de l’illa en pocs mesos, excepte un xicotet nucli de resistència musulmana que va aconseguir mantindre’s en la serra de Tramuntana fins a 1232. Els pobladors musulmans van fugir a Àfrica o van ser esclavitzats.

Després de passar a degolla la població de Madina Mayurqa, la quantitat de cadàvers va ser tal que es va produir una epidèmia que va delmar l’exèrcit de Jaume I. Per afegiment, els nobles catalans van intentar quedar-se amb el botí, provocant una revolta que afebliria encara més el poder militar de Jaume I. Mallorca es va constituir com un regne més de la Corona d’Aragó sota el nom de Regnum Maioricarum et insulae adiacentes, el qual va obtindre una carta de franquesa en 1230. La institució en 1249 del municipi de Mallorca (actual Palma) contribuiria a la institucionalització del regne.

Regnat Durant els quinze primers anys del seu regnat, va mantindre diverses lluites contra la noblesa aragonesa, que fins i tot va arribar a fer-li presoner en 1224. En 1227 va afrontar un nou alçament nobiliari aragonés, dirigit per l’infant Ferran, oncle del rei, que va acabar, gràcies a la intervenció papal a través de l’arquebisbe de Tortosa, amb la signatura de la Concòrdia d’Alcalá (març de 1227). Aquest tractat va marcar el triomf de la monarquia sobre els levantiscos nobles, donant-li l’estabilitat necessària per a iniciar les campanyes contra els musulmans. Aquesta estabilitat va aconseguir l’apaivagament de les reclamacions de la noblesa i bisbes.

Conquesta de Mallorca Davant els atacs dels pirates mallorquins, els mercaders de Barcelona, Tarragona i Tortosa van demanar ajuda al monarca per a acabar amb l’amenaça. Així, en una reunió de Barcelona (desembre de 1228) li van oferir les seues naus, mentre que els nobles catalans van acordar participar en l’empresa a canvi del botí i dominis territorials.

En una altra reunió a Lleida, els nobles aragonesos van acceptar les mateixes condicions, però van suggerir al rei que l’empresa es dirigira contra els musulmans de València, per la qual cosa la seua participació no seria significativa.

El 5 de setembre de 1229, l’esquadra aragonesa, composta per 155 naus, 1500 cavallers i

Últims anys Al setembre de 1269 va eixir de Barcelona amb la seua armada per a una expedició a Terra Santa, però dispersades les seues naus per les tempestes, va haver de desembarcar a Aigües-Mortes, prop de Montpeller, i va haver de renunciar a aquella empresa.

Després d’un regnat de seixanta-tres anys (el regnat més llarg de qualsevol monarca en tota la història d’Espanya), va morir a Alzira (València) el 27 de juliol de 1276. En el tràngol de la seua mort, en la residència real d’aquesta ciutat, i com havia disposat, Don Jaime va ser amortallat amb els hàbits del císter.

E ls nostres carrers

41

A

vinguda Vall dUixó ' LA VALL D’UIXÓ Vall de Uxó (oficialment, i en valencià, La Vall d’Uixó) és un municipi de la Comunitat Valenciana, Espanya, situat en el sud-est de la província de Castelló, a la comarca de la Plana Baixa. Compta amb vora 31.660 habitants.

Història El primer esment al terme apareix en textos àrabs, referint-se a ell com Shûn. Els primers esments cristians apareixen en el Llibre dels feits amb el relat de la rendició dels sarraïns davant Jaume I d’Aragó en 1238 al costat de la torre forçada de Moncofa i hi ha diverses teories entorn de l’origen del terme, si bé l’origen àrab del topònim és la que compta amb més suport en la comunitat científica, que ha descartat totalment un origen romanç. Ha estat ocupada per grups humans des de la Prehistòria, bàsicament al voltant de la “font de San José”, actualment el paratge del riu subterrani de San José.

L’actual territori de Vall de Uxó ha sigut ocupat des de temps prehistòrics per diferents grups humans. La cova de San José i altres coves als voltants presenten els vestigis més antics, des del punt de vista cronològic. Els treballs arqueològics en les coves han revelat que van ser ocupades per caçadors del paleolític superior, d’acord amb la cronologia del C-14, aproximadament 16.000 anys a. C. Allí, dos panells rocosos es van trobar amb representacions de pintures rupestres, donant una idea de la importància del lloc.

La gent continuava vivint a la vall durant el Neolític i l’Edat de Bronze. Durant l’Edat de Bronze va veure créixer llogarets situats a les muntanyes, ben fortificades amb muralles i toE ls nostres carrers

42

rres de vigilància. La seua ubicació estratègica els permetia controlar un vast territori i entrar en la serra de Espadán. L’època ibèrica va suposar una expansió considerable de la població, com ho demostren les restes de la ciutat ibèrica de la Punta d’Orleyl i Poblat de San José.

La Punta d’Orleyl ocupa una gran superfície i té quatre línies successives de muralles i torres. Destaca la seua acròpoli, on les restes van ser localitzades en almenys #dos grans edificis públics construïts amb pedres quadrades enormes. El Poblat de San José, que es troba en la part superior del pujol del mateix nom, constitueix un bon exemple de l’urbanisme antic. És xicotet però té una paret, dues torres, els carrers i les cases de les èpoques ibèrica i romana. El seu moment de glòria va ser durant les etapes ibèriques. Van ser ocupats durant el segle quart, i al final de l’Imperi Romà.

Durant l’època romana, la població va evolucionar cap a l’agricultura. Fa uns anys es troben les restes d’una necròpoli d’inhumació, datada entre els segles VI i VII, pròxima a l’època visigoda. En total es van trobar les restes de 66 individus amb les seues ofrenes funeràries.

La conquesta àrab i l’establiment d’aquestes poblacions no han canviat massa el tipus de vida. Al llarg d’aquest prolongat període s’ha pogut documentar l’existència d’una dotzena de pobles que es troben a banda i banda del riu Belcaire. Es tracta d’Alcúdia, Zeneja, Benigafull, Benizahat, Zeneta i Benigasló. Cadascun era independent i tenia la seua pròpia àrea industrial, així com la seua necròpoli.

L’organització política i jurídica estava sota la presidència del Castell de Uxó. En 1250, va rebre Vall de Uxó La Carta de poblament. Des d’aqueix moment, es va convertir en una ciutat important dins del Regne de València.

El rei Jaume I d’Aragó, va conquistar aquestes terres durant la quaresma de l’any 1238.

Durant la Baixa Edat mitjana, Vall de Uxó va

formar part del domini real, fins que el rei Alfons el Magnànim va concedir al seu germà Enrique (1436), diversos llocs i viles, entre elles, Vall de Uxó. Aquest poble es va convertir en lloc de senyoriu, situació jurídic-social en la qual va viure tota l’Edat Moderna, fins a l’abolició dels senyorius jurisdiccionals (1811-1823).

En 1609 es produïa l’expulsió dels moriscos. La població va ser substituïda per una altra, íntegrament nova i cristiana, originària principalment dels pobles castellonencs del Maestrazgo, i que va formar la base o nucli originari de la població actual.

Durant la guerra de Successió, la localitat es va mantindre lleial a Felip V, per la qual cosa va obtindre diversos privilegis. Durant les guerres carlistes, el lloc va ser escenari d’enfrontaments bèl·lics.

Durant el segle XVIII, la població de la Vall va augmentar significativament. Els sis pobles units entre si i van crear el Poble de Dalt i El poble de Baix. Des del segle XIX (1860), totes dues xicotetes ciutats van formar una plaça central on es troba l’Ajuntament en el present.

La característica general en els inicis del segle XX serà la d’una crisi econòmica i social cronificada el que produirà una emigració de les classes més desposseïdes, especialment cap a la ciutat de Barcelona. Lentament, amb el desenvolupament de les indústries Segarra, la població experimentarà un progressiu creixement que culminarà en les dècades centrals de la centúria en les quals la població es desenvoluparà com mai ho havia fet, sempre a la calor dels tres sectors d’activitat: l’industrial, amb la dinàmica activitat de la Fàbrica de calçats Segarra ocupant a més de quatre mil valleros; l’agrícola, amb la transformació de l’antic secà en fèrtil cultiu de cítrics i l’exportació massiva de satsuma cap als mercats europeus; i el turístic, amb l’explotació i desenvolupament de les Grutes de San José, que a la fi dels anys seixanta ja atraurà a més de dos-cents mil turistes cada any.

E ls nostres carrers

43

C

arrer Aragó REGNE D’ARAGÓ Aragó (en aragonés Aragó; en castellano Aragón) és una comunitat autònoma del nord d’Espanya, resultant del regne històric del mateix nom i que comprén el tram central de la vall de l’Ebre, els Pirineus centrals i el sistema Ibèric. Està definida en el seu Estatut d’autonomia com a nacionalitat històrica.

El Regne d’Aragó, juntament amb el Principat de Catalunya, el Regne de València, el Regne de Mallorca i altres territoris de França, Itàlia i Grècia van conformar durant segles la històrica Corona d’Aragó. En 1982 es va constituir l’actual comunitat autònoma, composta per les províncies d’Osca, Terol i Saragossa, i articulada en trenta-dues comarques i una delimitació comarcal. La seua capital és la ciutat de Saragossa, en la qual es concentren una mica més de la meitat dels 1 328 753 habitants d’Aragó (INE, 2020). Se situa en el lloc onzé de les comunitats espanyoles en termes de població, malgrat ser la quarta per extensió. Aquesta diferència es deu al fet que és també una de les quatre comunitats amb menor densitat de població. El 23 d’abril se celebra la festivitat de Sant Jordi, dia d’Aragó.

L’escut actual d’Aragó es compon de les quatre casernes i es testifica per primera vegada en 1499, consolidant-se des de l’Edat Moderna per a arrelar decididament en el segle XIX i resultar aprovat, segons precepte, per la Reial Acadèmia de la Història en 1921.

La primera caserna apareix a fins del segle XV i commemora, segons interpretació tradicional, el llegendari regne de Sobrarbe; en la segona caserna figura la denominada «Cruz d’Íñigo Arista», innovació de Pere IV el Cerimoniós (a partir d’una interpretació anacrònica de la creu que simbolitzava la religió dels reis cristians asturians, navarresos i aragonesos), que la va prendre per armes dels antics reis d’Aragó, si bé històricament no va haver-hi en la península emblemes heràldics (o «armes de senyal», com es deia en l’Edat mitjana) abans de la unió dinàstica de 1137 de la Casa d’Aragó E ls nostres carrers

44

amb la de Barcelona; en la tercera caserna apareix la Creu de Sant Jordi cantonada de quatre caps de moro (l’anomenada «Cruz de Alcoraz»), que es testifica per primera vegada en un segell de 1281 de Pere III d’Aragó i recordaria, segons tradició sorgida a partir del segle XIV, la batalla en la qual Pere I i el futur Alfons I el Batallador van prendre Huesca i va ser considerat en l’Edat Moderna un dels emblemes privatius del regne d’Aragó; i en el quart està l’emblema de les anomenades «barres d’Aragó» o Senyal Real d’Aragó, el més antic dels emblemes heràldics que formen part de l’escut actual, datat en la segona meitat del segle XII. Aquest emblema de pals de gules i or es va usar en segells, estendards, escuts i pendons indistintament, no sent sinó un emblema familiar que posteriorment va denotar l’autoritat com a rei d’Aragó fins que, amb el naixement de l’Estat modern, va començar a ser símbol territorial.

La bandera actual es va aprovar en 1984, amb el que s’estableix en l’Article 3 de l’Estatut d’Autonomia d’Aragó, la bandera és la tradicional de les quatre barres roges horitzontals sobre fons groc juntament amb l’escut d’Aragó desplaçat cap a l’asta.

Les barres d’Aragó, element històric comú de les actuals quatre comunitats autònomes que en el seu moment van estar integrades en la Corona d’Aragó, present en la tercera caserna de l’escut d’Espanya.

L’himne d’Aragó va ser regulat en 1989 amb la música és del compositor aragonés Antón García Abril que combina l’antiga tradició musical aragonesa amb elements musicals populars dins d’una concepció moderna. La lletra va ser elaborada pels poetes aragonesos Ildefons Manuel Gil, Ángel Guinda, Rosendo Tello i Manuel Vilas i destaca dins de la seua armadura poètica, valors com a llibertat, justícia, raó, veritat, terra oberta... que històricament representen l’expressió d’Aragó com a poble.

A més de l’himne oficial, el Cant a la llibertat de José Antonio Labordeta és generalment considerat l’himne oficiós de la comunitat.

E ls nostres carrers

45

C

arrer Arrufat Alonso JOSEPH CLIMENT (Nom antic del carrer) Joseph Climent i Avinent (Castelló de la Plana, 11 de març de 1706 - ibídem, 28 de novembre de 1781) va ser un sacerdot espanyol, bisbe de Barcelona entre 1766 i 1775.

Biografia El 1706 naix a Castelló de la Plana, Joseph Climent Avinent. Quan, en 1719, acaba els estudis de primeres lletres i de gramàtica, a Castelló, es trasllada a València i ingressa en la seua Universitat. En 1722 obté el grau acadèmic de Maestro en Arts i en 1726 es llicencia en Filosofia i es prepara per a les oposicions a càtedres.

En 1727 aconsegueix el grau de doctor en Teologia i un any més tard ocupa la càtedra anual de Filosofia Tomista, que manté durant sis anys. En 1738 és nomenat mestre de patges de l’arquebisbe Mayoral i en 1740 rector de la col·legiata de Sant Bartolomé, on fonga una escola de primeres lletres. Des de 1748 exerceix de canonge magistral en el Capítol de la Catedral de València, i durant 18 anys. En 1754 mana construir una escola de primeres lletres, en la plaça del Rosari o de Pescadors, a Castelló i un any més tard obté, del seu ajuntament, el permís per a edificar dos forns de coure pa, amb els quals mantindre les escoles del barri de Sant Félix i de la plaça del Rosari.

L’any 1766 és nomenat bisbe de Barcelona, càrrec que ostentarà fins a 1775. Durant el seu episcopat depurarà, la litúrgia religiosa, de les pràctiques supersticioses i impulsarà una formació més sòlida per al clergat.

Climent es va convertir en un dels més il·lustrats i prestigiosos prelats del s. XVIII i va promoure la utilització del català, en la redacció de les visites pastorals i en la catequesi. També va renovar el pla d’estudis del Col·legi Episcopal, convertit en l’únic centre d’ensenyament superior de Barcelona, ja que la seua universitat va ser suprimida per Felip V, com a represàlia al austracismo dels catalans. També es va ocupar de les aules de Gramàtica E ls nostres carrers

46

i Llatinitat de la seua diòcesi i va fundar deu escoles gratuïtes de primeres lletres i doctrina cristiana, a la ciutat de Barcelona (1767).

Així mateix va participar en intervencions socials d’envergadura -com la remodelació de l’Hospici (1772)- i va ordenar la construcció de la primera necròpoli, en l’actual recinte del Poble Nou. També va promoure diverses iniciatives culturals, com la creació de la primera biblioteca pública de la Ciutat, amb els fons dels jesuïtes expulsats, els seus propis llibres i els que va manar adquirir a aquest efecte.

En 1769 va proposar a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, la confecció d’un Diccionari català-castellà-llatí. I en 1770 va escriure al Papa Clement XIV, intercedint per les diòcesis de l’arquebisbat d’Utrecht, que mantenien un contenciós amb Roma, arran del nomenament dels seus bisbes. Esment a part, però destacada, mereix la intervenció del bisbe en les relacions que el capità general, comte de Ricla, mantenia –sembla que de manera ostentosa- amb l’actriu i ballarina italiana, Nina Bergonzi -coneguda com “la Xiqueta”-. Fracassats els primers intents, prop del de Ricla, per a acabar amb l’escàndol, Climent va fer arribar un detallat informe al confessor del Rei i el governador del Consell de Castella, va ordenar al regent de l’Audiència de Barcelona, el desterrament de la Bergonzi, que sembla va viatjar a València, primer -on va coincidir novament amb Giacomo Casanova- i, després -segons algunes fonts- a Madrid, on coneixeria al comte d’Aranda, cosí del de Ricla.

Justament el seu episcopalisme –la defensa de la seua condició de bisbe- va fer recelar a la Santa Seu i va ser denunciat i jutjat per una comissió eclesiàstica que, finalment, ho va exculpar. Així com per una junta de fiscals, per sospitós d’antiregalisme, que li va imposar limitacions a la seua funció episcopal. Però l’episodi més compromés per a Climent, es va desenvolupar en ocasió del motí de cinquenes i la seua intervenció conciliadora, en la Ca-

tedral de Barcelona, el 4 de maig de 1773, amb els amotinats. Campomames va acusar el bisbe de “usurpar les facultats del tron” i de “separatista”, així com d’auxiliar a les famílies dels diputats catalans dels col·legis i gremis, que es van traslladar a Madrid per a demanar clemència pels detinguts, arran del motí de cinquenes. Aquells comissionats, lluny de ser escoltats, havien sigut empresonats. Des de llavors, el fiscal del Consell de Castella es va dedicar a desprestigiar al bisbe i va promoure la seua remoció.

Climent es va fer mal d’una tal injusta campanya contra la seua persona i va escriure al rei –Carles III- una llarga carta, presentant la seua renúncia a la mitra barcelonina. L’intent de la Cort de suavitzar la situació, oferint-li el bisbat de Màlaga, amb l’argument de les seues quantioses rendes, que li permetrien practicar la seua generositat cap als més necessitats, no va fer canviar la decisió de Climent, que es va retirar a la seua Castelló natal. El 28 de novembre de 1778, va fer donació de tots els seus béns a la Fundació de la Casa d’Orfes de Castelló, a través d’escriptura pública. Va morir a Castelló el 28 de novembre de 1781 i va ser enterrat a l’església Major de Santa María –hui cocatedral-.

L’any 2006 es va celebrar l’III centenari del seu naixement, en les universitats de Castelló, València i Barcelona -i en la Facultat de Teologia de Catalunya-, que va culminar amb la publicació d’un llibre commemoratiu. La figura històrica d’aquell il·lustre -i il·lustrat- personatge es manté vigent i els estudiosos -Bea Segarra, Camil Vázquez, David Gimilio, Marc Ant. Adell...- continuen investigant i trobant referents i continguts, en la seua rica personalitat i en l’obra que ens va llegar. Així el Consell Valencià de Cultura ha publicat el llibre “Josep Climent i Avinent: antologia de textos”, que aprofundeix en el seu pensament, a través dels seus escrits més emblemàtics. I encara resten alguns projectes entorn de la seua figura.

E ls nostres carrers

47

C

arrer Cartagena

CARTAGENA Cartagena és una ciutat i municipi d’Espanya, situat en la costa de la mar Mediterrània, en la comunitat autònoma de la Regió de Múrcia. La ciutat, capital de la comarca del Camp de Cartagena i de la Província Marítima de Cartagena, és la seu del parlament autonòmic de la Regió de Múrcia, l’Assemblea Regional de Múrcia, òrgan legislatiu de la comunitat autònoma. És, així mateix, seu de la Conselleria de Turisme de la Regió de Múrcia. Compte amb una població de 216 108 habitants (INE, 2020) repartida en un terme municipal de 558,08 km².

Es troba al sud de la plana Camp de Cartagena, comarca natural que forma la seua àrea metropolitana i que compta amb una població de 409 586 habitants. Així, ocupa el lloc 22é en la llista de municipis més poblats d’Espanya i el lloc 26é en la llista d’àrees metropolitanes d’Espanya.

La ciutat de Cartagena va ser fundada com Qart Hadasht pel cartaginés Àsdrubal el Bell l’any 227 a.

C., sobre un anterior assentament ibèric o tartessi, tradicionalment identificat com Mastia. La ciutat va conéixer el seu apogeu durant època romana amb el nom de Carthago Nova, època en la qual va ser capital de província després de la divisió administrativa de Diocleciano. Després de la desaparició de l’imperi romà, Cartagena, amb el nom de Carthago Spartaria, va formar part dels dominis bizantins en la península ibèrica, de la qual va ser un de les seues més importants ciutats i potser la seua capital, resultant destruïda després de la seua presa

pels visigots. Després d’això, Cartagena va entrar en un període de decadència durant l’època musulmana que no va ser revertit fins a ben entrada l’edat moderna. A partir del segle XVI es va potenciar el paper militar de Cartagena a causa de la importància estratègica del seu port, i en el segle XVIII es va convertir en capital del Departament Marítim del Mediterrani. En el segle XIX va viure les vicissituds del sistema liberal espanyol amb episodis com la insurrecció de 1844 o la rebel·lió cantonal de 1873.

Des de finals del segle XIX i durant el segle XX, l’economia de Cartagena es va basar en l’explotació del zinc, plata i plom de la serra minera, la prosperitat de la qual es va manifestar amb la construcció d’edificis modernistes, i també en l’explotació del sector químic (sulfur, abonaments fosfatats i explosius). En l’actualitat, esgotats els filons miners, Cartagena viu principalment de la construcció i reparació naval, el refinat de petroli i l’exportació d’oli d’oliva, fruites, cítrics, hortalisses, espart, vi i productes metàl·lics. Així mateix, és una de les principals bases navals del país, juntament amb Rota i Ferrol, i una emergent destinació turística gràcies al seu patrimoni historicoartístic, que abasta de vestigis d’època cartaginesa, romana, bizantina, edificacions de caràcter militar d’època moderna i contemporània, així com amb edificis neoclàssics i modernistes. En l’àmbit cultural és coneguda per les seues festes majors de Carthagineses i Romans i les processons de Setmana Santa, estant declarades totes dues d’Interés Turístic Internacional.

E ls nostres carrers

48

C

arrer Catalunya

CATALUNYA Catalunya (en castellà, Cataluña; en aranés, Catalonha) és una comunitat autònoma espanyola, considerada nacionalitat històrica.

Situada en el nord-est de la península ibèrica, ocupa un territori d’uns 32 000 km² que limita al nord amb França i Andorra, a l’orient amb la mar Mediterrània al llarg d’una franja marítima d’uns 580 quilòmetres,al sud amb la Comunitat Valenciana (Castelló) i a l’occident amb Aragó (Terol, Saragossa i Osca).

Aquesta situació estratègica ha afavorit una relació molt intensa amb els territoris de la conca mediterrània i amb l’Europa continental.

Catalunya està formada per les províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona. La seua capital és Barcelona.

Catalunya, que no va tornar a prosperar fins a la industrialització.

En el primer terç del segle XIX Espanya va ser envaïda per Napoleó Bonaparte. Barcelona és ocupada pels francesos i Tarragona es converteix en capital electoral dels diputats catalans, que formen part de les Corts de Cadis, i participen en la primera constitució de la nació espanyola, l’any 1812. A partir del segon terç del segle xix es va desenvolupar la Renaixença, un moviment cultural de recuperació del català com a llengua de cultura. En les dècades següents va anar prenent cos el catalanisme polític, que es va agrupar en partits com la Lliga Regionalista i posteriorment Esquerra Republicana. Després dels primers projectes d’autogovern que van culminar primer en la Mancomunitat de Catalunya (1913-1923) i després en la restauració de la Generalitat de Catalunya i aprovació de l’Estatut d’autonomia de Catalunya de 1932 durant la Segona República, la Guerra Civil i el període franquista (1939-1975) van suposar, tant a Catalunya, com en la resta d’Espanya, l’anul·lació de les llibertats polítiques, a més de la prohibició del català en l’àmbit oficial i educatiu, que no van ser plenament recuperades fins a la Transició democràtica i l’entrada en vigor de la nova Constitució espanyola de 1978, en la qual es reconeix l’existència de comunitats autònomes dins d’Espanya. A l’empara de la Constitució es va aprovar un nou Estatut d’Autonomia en 1979 que va recuperar l’ús oficial del català, posteriorment substituït per l’Estatut de 2006, que després d’algunes modificacions dictades pel Tribunal Constitucional en 2010, a causa de la seua inconstitucionalitat, és l’actualment vigent.

Història Després de la desintegració de l’Imperi carolingi, el comtat de Barcelona, que havia format part de la Marca Hispànica de l’Imperi, va aconseguir una independència de facto a la fi del segle X i va aconseguir agrupar entorn d’ell, mitjançant vincles familiars o de vassallatge, a una part important de l’actual Catalunya, principalment els comtats de Girona, Osona, Besalú, Cerdanya i Empúries. En el segle xii, el comtat de Barcelona i el regne d’Aragó es van unir dinàsticament mitjançant els esponsales acordats entre Ramir II d’Aragó i Ramón Berenguer IV de Barcelona en 1137, pels quals el comte barceloní contrauria matrimoni amb la futura reina aragonesa Petronila. En el segle xiv,va tindre un destacat paper econòmic en el marc del comerç mediterrani. Amb el declivi de la Corona d’Aragó va decaure

E ls nostres carrers

49

C

arrer Dean Martí MANUEL MARTÍ Y ZARAGOZA Manuel Martí i Zaragoza (Orpesa, Castelló, 19 de juliol de 1663-Alacant, 21 d’abril de 1737) va ser un escriptor, helenista, epigrafista, arqueòleg i humanista espanyol.

Biografia Entre 1673 i 1676 va estudiar Gramàtica a Castelló sota el magisteri de Miguel Falcó, admirador de Juan Luis Vives i del Brocense; en 1676 va començar a estudiar Filosofia i, posteriorment, Teologia en la Universitat de València; va formar part de les Acadèmies del Parnàs i de l’Alcázar i va estar algun temps a Osca en 1681.

En 1686 està ja a Roma i en 1688 va publicar allí Sylva de Tyberis alluvione. Inicia per si mateix l’estudi del grec clàssic i altres llengües.

Va entrar al servei del cardenal José Sáenz d’Aguirre i va escriure una sèrie de poemes en llatí que van quedar inèdits. De 1693 a 1694 Sáenz d’Aguirre publica a Roma la Collectio Maxima Conciliorum omnium Hispaniae et novi orbis en la qual Martí havia treballat; fa alguns treballs erudits i de filologia: Notae in Theocritum, Tractatus en 1694 escriu Satyromastix atacant a monsenyor Segardi qui, sota el pseudònim de Q. Sectano, havia escrit Satyrae... contra Giovanni Vincenzo Gravina (Gian Vincenzo Gravina). Va participar en l’Acadèmia de l’Arcàdia de Roma i de l’Acadèmia dels Infecunds. Per aqueixes dates pronuncia Pro crepitu ventris, “En defensa del pet”, publicat més tard a Madrid (1737) i en l’edició de Epistolarum d’Amsterdam (1738). En 1696 edita a Roma la Bibliotheca Hispana Vetus de Nicolás Antonio. Davant les divergències entre el cardenal Sáenz d’Aguirre i el duc de Medinaceli, E ls nostres carrers

50

Martí va demanar el deanato d’Alacant; mentre es va graduar “in utroque iure” en la Universitat de Roma “La Sapienza”.

Va arribar a Alacant al desembre. Al gener de 1697 s’ordena de sacerdot i en 1699 trasllada la seua residència a València, després d’aconseguir el nomenament de coadjutor amb dret a successió. Dirigeix l’Acadèmia del marqués de Villatorcas, de la qual formen part, entre altres, els novatores Tomás Vicente Tosca, Juan Bautista Corachán, Miñana, Rodríguez... Comença la traducció de les Rapsòdies de Eustatio comentant a Homer.

En 1702 troba a la biblioteca de Cervellón l’obra poètica llatina de l’humanista del XVI Hernán Ruiz de Villegas, per la qual s’entusiasma i que pretén editar. Visita el teatre de Sagunt que descriurà en carta a Félix Antonio Zondadari, germà del nunci a Madrid; en 1704 es va establir a Madrid al servei del duc de Medinaceli; en 1707 entaula correspondència amb el Marqués de Mondéjar i en 1708 amb Juan Interián d’Ayala, un dels fundadors de la Reial Acadèmia Espanyola. En 1710 és detingut el seu protector, el duc de Medinaceli, que mor a l’any següent, i entre 1711 i 1715 viatja a Andalusia i realitza excavacions en Itàlica.

En 1715 va tornar a Madrid, on Guillaume Daubenton, el confessor francés de Felip V, va rebutjar la seua candidatura a bibliotecari real, plaça per a la qual és nomenat Juan de Ferreras. En 1716 es viurà a Alacant i comença la seua amistat amb Felipe Bolifón, un napolità amic de Gravina i de Montfaucon; escriu per primera vegada a aquest últim. En 1717 embarca al maig cap a Roma i en 1718 escriu el seu Apaterosis. Assisteix a Gravina en l’hora de la seua mort. Al desembre torna a Espanya i s’estableix definitivament a Alacant. En 1719 escriu la dedicatòria, en nom de Jacobo Pizzeo, del tom III de Decisionum Rotae Romanae Collectio. El 2 de desembre de 1720 Gregorio Mayáns, escriu la seua primera carta a Martí i comença la seua amistat; fruit d’ella serà en 1722 l’edició per part d’aquest últim de la Apasterosis del Degà a Madrid, per mitjà de César Bolifón; en 1726 Martí embene la seua biblioteca. En 1730, arran d’una visita del baró Schomberg a Martí i a Mayáns, naix la relació d’aquest últim amb Menken i els redactors d’Acta eruditorum de Leipzig; en 1731 Mayáns proposa al degà Martí l’edició de les seues Epistolarum libri duodecim; en 1734 és publicada a Venècia l’obra poètica de Ruiz de Villegas i en 1735 apareix a Madrid E. Martini, Ecclesiae Alonensis Decani, Epistolarum Libri duodecim. El 21 d’abril de 1737 mor el degà Martí a Alacant i a l’any següent ix la segona edició de Epistolarum libri duodecim de Martí a Amsterdam.

E ls nostres carrers

51

C

arrer Dolors LA NOSTRA SENYORA DELS DOLORS El carrer Dolors, en honor a la Verge dels Dolors, segons l’acord municipal del tres d’octubre de 1859.

La Verge dels Dolors és una advocació de la Mare de Déu. També és coneguda com a Verge de l’Amargor, Verge de la Pietat, Verge de les Angoixes o La Dolorosa.

La seua festa és el 15 de setembre; la seua vestidura normalment és negra o estatge.

Li l’invoca en llatí com Maria Virgo Perdolens o Mater Dolorosa i és una de les nombroses advocacions a través de les quals l’Església Catòlica venera a la Mare de Déu.

L’advocació (Dolors) destaca el sentiment de dolor de la mare davant el sofriment del seu fill. Els “set dolors” fan referència als set episodis de la vida de Jesucrist, relatats pels evangelis, que van fer patir a María, qui acompanyava al seu fill en la seua missió de Redemptor.

La devoció a la Mater Dolorosa es desenvolupa a partir de finals del segle XI. En 1239, en la diòcesi de Florència, l’Ordre dels Servitas o Ordre de frares Serfs de María, l’espiritualitat dels quals estava molt lligada a la Santa Verge, va fixar la festa de La nostra Senyora dels Dolors el 15 de setembre.

La Verge la Dolorosa o Verge dels Dolors és una advocació que compta amb gran nombre de devots en països com l’Argentina, Colòmbia, l’Equador, Espanya, Guatemala, Itàlia, Mèxic, Panamà i Portugal. És la patrona d’Eslovàquia.

E ls nostres carrers

52

C

arrer Eduardo Codina

EDUARDO CODINA ARMENGOT (Castelló, 1908-1979). Procurador en Corts. Llicenciat en Filosofia i Lletres en la seua branca d’Història en la Universitat de València. Professor en els instituts de Écija i Castelló.

A l’octubre de 1955 va fundar la revista Penyagolosa. Cronista de la província, conservador del Museu de Belles arts i arxiver de la Diputació provincial de Castelló. En la seua faceta política va ser delegat del Front de Joventuts fins a 1945. Des d’octubre de 1960 fins a abril de 1967 va ocupar l’alcaldia de Castelló, període en el qual també va exercir de procurador en Corts. De les seues obres cal citar Artistes i artesans del segle XVIII en la vila de Castelló i Ressenya històrica del port de Vinaròs. Va ser nét de José Armengot Rubio.

E ls nostres carrers

53

C

arrer Galicia

GALÍCIA Galícia és la comunitat autònoma espanyola, considerada nacionalitat històrica segons el seu Estatut d’Autonomia, situada en el nord-oest de la península ibèrica. Està formada per les províncies de La Corunya, Lugo, Orense i Pontevedra, que es componen de tres-cents tretze municipis agrupats en cinquanta-tres comarques. La capital és la ciutat de Santiago de Compostel·la, mentre que Vigo és el municipi més poblat.

Geogràficament, està banyada a l’oest per l’oceà Atlàntic i al nord per la mar Cantàbrica.

Limita al sud amb Portugal i a l’est amb Astúries i Castella i Lleó (províncies de Lleó i de Zamora). A més del territori continental, inclou els arxipèlags de les illes Cíes, el de Ons i el de Sálvora, les illes de Cortegada, Arosa, les Sisargas, les Malveiras i altres més xicotetes.

Galícia té 2 701 743 habitants (INE, 1 de gener de 2018), amb una distribució demogràfica que aglomera la major part de la població en les franges costaneres compreses entre Ferrol i La Corunya en el nord-oest i entre Villagarcía de Arosa, Pontevedra i Vigo en el sud-oest. En el seu territori es parlen el castellà i el gallec, totes dues cooficials segons l’Estatut d’Autonomia de Galícia, si bé en aquest el gallec és la definida com a «llengua pròpia» de la comunitat.

E ls nostres carrers

54

C

arrer Germanías

GERMANIES La rebel·lió de les Germanies va ser un conflicte que es va produir en els regnes de Mallorca i València al començament del regnat de Carles I, entre 1519 i 1523. Va tindre lloc paral·lelament a la rebel·lió de les Comunitats de Castella (15201522).

Causes i inici del conflicte Els artesans del regne de València van adquirir durant el regnat de Ferran el Catòlic el privilegi de formar unes milícies en cas de necessitat de lluita contra les flotes barbaresques. Aquesta possibilitat d’armar-se va fer més sagnant la revolta de les Germanies (germanors gremials).

Donat el longeu caràcter i legislació predominantment de burgesos de la societat valenciana, va adoptar característiques pròpies de revolta social contra la noblesa, fugida de la ciutat davant l’epidèmia de pesta de 1519. Això es va unir a una època difícil econòmicament. El seu inici va ser progressiu i jalonat d’actes legals i de protesta, i va ser determinant en això el fet que el poble tenia aqueix permís real per a utilitzar armes amb les quals enfrontar-se a les incursions dels pirates barbarescos. Després de la fugida de la noblesa, les classes mitjanes i gremials de la ciutat es van fer progressivament càrrec d’un representant de cada gremi per a regir la capital valenciana. El rei Carles I estava en aquells dies (1520) a Aquisgrà concentrat en la seua coronació com a emperador, i les úniques mesures que va prendre davant la revolta va ser la prohibició de l’ús d’armes, prohibició que ningú va tindre en compte.

La Junta dels 13 La Junta dels 13 va intentar instaurar un sistema en el qual estiguera prohibit el treball lliure E ls nostres carrers

55

no controlat pels gremis. La germania (de germà, germà en valencià) era el sistema de reclutament que van intentar instal·lar per a defensar-se de les incursions pirates.

El líder moderat al principi va ser Joan Llorenç, però aquest va morir en 1520, amb el que van entrar en joc els grups més radicals, liderats pel terciopelero Vicente Peris.

En conseqüència, el moviment va patir una radicalització progressiva, convertint-se en una guerra oberta i amb episodis com l’assalt i incendi de la moreria de València, a la qual s’acusava de col·laborar amb els nobles. La rebel·lió antinobiliària es va estendre a l’horta, amb saqueig de terres i hisendes dels nobles, i a altres poblacions i nuclis urbans del regne, constituint-se juntes revolucionàries. Es va expulsar al virrei de València, Diego Hurtado de Mendoza i Lemos, qui va fugir a Dénia, formant les tropes realistes dos focus de resistència: un, al nord, capitanejat per Alonso d’Aragó, duc de Segorbe; un altre, en la Governació d’Orihuela Sud, dirigit pel propi virrei.

Fins a 1521 no va caure la ciutat d’Orihuela, capital de la governació i tercera ciutat de la Corona d’Aragó. Després del llarg setge va capitular la ciutat i el Governador i posteriorment es va rendir el Alcaide del Castell (cap Militar de la Governació) a l’Exèrcit Real Manat pel Marqués dels Vélez. La seua capitulació va obrir pas cap a València pel sud, caient fàcilment la Baronia d’Elx i la ciutat d’Alacant que no va oposar quasi resistència. Els agermanados, dirigits per Jaime Ros, van ser vençuts el 18 de juliol de 1521 pel duc de Segorbe en La Batalla d’Almenara, però, pocs dies després, el 23 de juliol, Vicente Peris va derrotar a Gandia al virrei i els seus cavallers en la coneguda com a batalla del Vernissa. Després de la batalla, el virrei es refugiaria al Castell de la Talaia de Villena, des d’on posteriorment es concentrarien

les tropes per a marxar sobre els burgesos rebels a València.

Posteriorment, el moviment va perdre unitat, produint-se discrepàncies entre els seus líders, i les següents campanyes militars van concloure en derrotes dels agermanados. La nit del 18 de febrer de 1522, en una desesperada aventura, Vicente Peris s’introdueix a València, instal·lant-se en la seua pròpia casa i congregant als seus partidaris, la qual cosa va desembocar en un dur combat durant tota aqueixa nit pels carrers de València, fins que un grup de soldats va aconseguir incendiar la seua casa. Vicente Peris es va entregar al capità Diego Ladrón de Guevara. El 3 de març de 1522 entren definitivament les tropes reals a València, realitzant-se l’execució de Vicente Peris i els seus més directes col·laboradors. Únicament Xàtiva i Alzira queden sota domini agermanado, produint-se un rebrot de la rebel·lió, aquesta vegada acabdillada per un misteriós personatge conegut per “L’Encobert”, un impostor que es fa passar per l’infant Joan, fill dels Reis Catòlics.

Derrota dels agermanats Després de l’assassinat a Burjassot de “L’Encobert” el 19 de maig de 1522 per dos seguidors seus per a cobrar la recompensa oferida pel virrei, i la caiguda de Xàtiva i Alzira, es produeix la derrota definitiva dels agermanados, nomenant-se virreina de València a Germana de Foix, la qual va governar durament fins a la seua mort en 1538 organitzant juntament amb el seu espòs, el duc de Calàbria, una xicoteta encara que brillant cort. S’esmenten 800 sentències de mort que degueren efectuar-se d’una forma intermitent al llarg de diversos anys. Encara que, segons altres fonts, les represàlies van consistir més aviat en confiscacions i multes, sobretot a

E ls nostres carrers

56

les organitzacions gremials, produint-se escassos casos de pena de mort. El 23 de desembre de 1524, la regent de València va concedir un indult als “perayres” en un document oficial que és considerat un dels primers redactats en castellà en el Regne de València. La pacificació efectiva del territori sembla ser que no es va produir fins a 1528, data en què el rei va atorgar un perdó general.

Les Germanies a Mallorca El moviment de les germanies va tindre ressonàncies en el Regne de Mallorca, esclatant en 1521 a conseqüència de l’empresonament de set menestrals. Igual que a València, es va constituir una junta formada per tretze persones (la Tretzena). Aquesta es fa amb el control de la capital i destitueix el governador general, Miguel de Gurrea, que fuig a Eivissa. Els nobles que van sobreviure a la matança que es va produir al Castell de Bellver es refugien en Alcudia, única població que roman fidel al rei durant l’any i mig que els agermanados dominen l’illa. A l’agost de 1522, l’emperador envia 800 homes per a ajudar a Gurrea, qui es desplaça a Alcudia per a sotmetre, juntament amb els nobles que ací se li uneixen, l’illa.

Al desembre assetgen la capital, i el 8 de març de 1523 els agermanados es rendeixen a Palma amb la mediació del bisbe. Malgrat aquesta mediació, més de 200 agermanados van ser executats, fugint molts a Catalunya.

E ls nostres carrers

57

C

arrer Infant En Pere

PEDRO DE ARAGÓN I ANJOU Pere d’Aragó i Anjou, també Pere IV de Ribargorça o Pere I d’Empúries (Barcelona 1305 - València 1380), infant d’Aragó i I comte de Ribargorça, comte d’Empúries (fins a 1341) i II comte de Prada de Conflent (des de 1341).

Era infant d’Aragó a l’ésser el fill menor de Jaume II d’Aragó i la seua esposa Blanca d’Anjou.

El comtat de Ribargorça havia deixat d’existir després de procalmarse rei Gonzalo I de Ribargorça i la seua mort, passant a formar part del regne d’Aragó per haver-lo heretat el rei Ramir I. Jaume II va reinstaurar el comtat i li ho va cedir al seu fill Pedro, creant així de nou una dinastia comtal. Va ser investit com I comte de Ribargorça el 13 de juny de 1322 en la catedral de Lleida.

A aquesta cerimònia van assistir l’infant Alfons (procurador del comte d’Urgell), Pedro de Orós (castellán d’Amposta), Arnaldo Guillén (abat del monestir de Labaix), Bernardo de l’Avellana (prior de Roda), Berenguer de Eril (prior de Obarra) i els notables ribagorçans Pedro Cornel, Ramón de Peralta i Arnaldo de Eril.

Va fixar la capital del comtat de Ribargorça a Benavarri.

En 1325 i després de ser ratificat per Jaume II va obtindre el títol de comte d’Empúries, que ostentava Hugo VI d’Empúries (nét de Ponce IV d’Empúries) i que ambicionava el seu germà Ramón Berenguer I d’Empúries. El seu accés al títol comtal vi provocat per una permuta de títols amb Hugo, qui va rebre a canvi de la jurisdicció del castell de Aixa, que comprenia els actuals municipis d’Alcalalí, Xaló i Llíber i el castell de Pego.

Posteriorment en 1341 va tornar a canviar el títol de comte d’Empúries pel de comte de Prada de Conflent que ostentava el seu germà Ramón Berenguer.

L’any 1328 va viatjar a Avinyó per a gestionar la pau entre Sicília i Nàpols i aqueix mateix any es va encarregar de preparar la coronació de Saragossa del seu germà Alfons IV d’Aragó. El seu germà Alfonso el va nomenar Senescal de Catalunya.

Va ser tutor i un dels homes de confiança i principal conseller de Pere IV d’Aragó i va mediar en les disputes d’aquest amb la seua madrastra Leonor de Castella i els seus fills. Durant aquest període va participar de les expedicions a Mallorca (1343) i a Sardenya.

Va prendre partit perquè Urbà V, Papa d’Avinyó, poguera entrar a Roma, ciutat en la qual va ser Papa durant quasi tres anys, abans d’haver de tornar a Avinyó.

Es va casar a Castelló d’Empúries amb Isabel de Foix (filla del comte Gastón I) el 12 de maig de 1331. D’aquest matrimoni van nàixer: –Alfons d’Aragó el Vell (1332 - 1412), II comte de Ribargorça, senyor de Gandia, marqués de Villena i comte de Dénia. Soterrat en la Col·legiata de Santa María de Gandia, encara que les restes mortals han desparecido.

–Leonor d’Aragó i Foix (1333 - 1416), casada en 1353 amb Pere I de Xipre. Soterrada en la Catedral de Barcelona, en un sepulcre col·locat en 1998 en l’Altar Major de la Catedral.

–Joan de Prada de Conflent (1335 - 1414), III comte de Prada de Conflent i baró de Entenza.

–Jaume de Prada de Conflent (1341 - 1396), bisbe de Tortosa i de València. Soterrat en la Catedral de València.

–Joana de Prada de Conflent.

En 1360 va enviduar i va ingressar en el convent de San Francisco de València com a religiós.

Va ser allí on va morir cap a 1380. Les seues restes mortals es trobaven sepultats en la capella de la família Cardona del convent.

E ls nostres carrers

58

C

arrer Joaquim Costa

JOAQUÍN COSTA MARTÍNEZ Joaquín Costa Martínez (Montsó, 14 de setembre de 1846-Graus, 8 de febrer de 1911),va ser un polític, jurista, economista i historiador aragonés, el major representant del moviment intel·lectual conegut com a regeneracionisme.

Fill de Joaquín Costa Larrégola, xicotet propietari rural, i de María Martínez Gil, als pocs anys d’edat es trasllada a Graus, iniciant els seus primers estudis en la càtedra de Llatinitat de Graus. Va treballar i va estudiar a Osca —batxillerat i títol de mestre superior— i Madrid, on es doctora en Dret civil i canònic (1872) i en Filosofia i Lletres (1873). Escriu La vida del Dret (1876) i va ser professor auxiliar en la Universitat Central, càrrec al qual renúncia en protesta per la política educativa de la Restauració al costat de Francisco Giner dels Rius i altres membres de la Institució Lliure d’Ensenyament. A aquesta institució laica d’ensenyament, inspirada en la filosofia del krausisme, es troba lligat llavors dirigint el seu Butlletí (1880-1883), fent classes i participant eficaçment en el Congrés Pedagògic Nacional de 1882. Des de 1881 és passant del bufet d’un altre famós krausista, l’integèrrim economista liberal Gabriel Rodríguez Benedicto, a qui va anomenar mestre i de qui era a més amic.

Exerceix com a lletrat a Conca, a Guadalajara (1876-1877) i després a Osca (18771879); en aquesta última estada a la seua ciutat natal redacta Qüestions celtiberes: religions, Organització política, civil i religiosa dels celtibers i Dret consuetudinari de l’Alt Aragó.

De nou a Madrid com a passant de Gabriel Rodríguez Benedicto, col·labora en la Revista

d’Espanya, en la Revista General de Legislació i Jurisprudència i en la Reial Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, on presenta els seus Estudis jurídics i polítics i la seua Teoria del fet jurídic individual i social. Més endavant, en 1887, serà professor i farà un Pla d’una Història del Dret espanyol en l’antiguitat. Participa en el Congrés de Jurisconsults Aragonesos, a Saragossa.

Els seus humils orígens li inclinen a la política; estudia particularment les arrels populars del dret consuetudinari espanyol (Introducció a un tractat de política textualment dels refranyers, romancers i gestes de la Península, 1881) i el món rural en participar en els Congressos d’Agricultors i Ramaders (18801881). Participa també en nombrosos mítings i conferències africanistas i abolicionistes, plantejant la seua visió del comerç espanyol i la qüestió d’Àfrica (1882). Dirigeix, a més, el Congrés Espanyol de Geografia Colonial i Mercantil (1883), cofunda la Societat de Africanistas i Colonistas que dirigeix les expedicions a l’Àfrica occidental i equatorial i pren part en la Revista de Geografia Comercial (1885-1887).

ESCULTURA A SARAGOSSA DE JOAQUÍN COSTA La intensa labor geogràfica desenvolupada durant aquests anys (1882-1887), té com a objectiu incorporar a Espanya a les polítiques d’expansió i al “esperit civilitzador que agita a totes les nacions europees”. Els canvis en l’ordre econòmic i polític que l’extensió dels ferrocarrils i vaixells de vapor estaven provocant, afectaran els temes agrícoles necessitats de profundes reformes en una economia

E ls nostres carrers

59

global. En el seu article “Geografia i comerç”, publicat amb Rafael Torres Campos com a obertura del primer número de la Revista de Geografia Comercial, estableixen la importància del coneixement geogràfic i de l’activitat comercial en la regeneració nacional.

Costa va publicar entre 1876 i 1881 diversos estudis de mitologia celtibera i temes romans i medievals en publicacions com la Revista d’Espanya o el Butlletí de la Institució Lliure d’Ensenyament. Aquests treballs apareixen reflectits en dos llibres de Costa: Introducció a un tractat de política tret textualment dels refranyers, romancers i gestes de la Península (1888) i La religió dels celtibers i la seua organització política i civil (1917).

També va treballar en Just de Valdediós, una novel·la mitològica escrita entre 1874 i 1883, enquadrada dins del subgènere de la «novel·la regeneracionista» o tendenzroman (novel·la pedagògica). També va col·laborar en El Diari d’Osca de Manuel Camo Nogués, amb qui en els inicis del diari va tindre una relació de «afecte» que es transformaria en fredor i «clara oposició» a la fi de segle, havent arribat a ser descrit com a «enemic declarat» de Camo.

En 1888, va guanyar la plaça de notari de Jaén per concurs oposició amb el número u, i advoca immediatament per la reorganització del Notariat, del Registre de la Propietat i de l’Administració de Justícia (1890). En 1890 va ser nomenat membre corresponent de la Reial Acadèmia de la Història. Durant l’any 1891 queda vacant la notaria de Graus, que Costa va requerir, però la Direcció General de Notaris li la va denegar, al·legant que no seria just atorgar la preferència a un notari de categoria superior, perquè perjudicaria els companys d’inferior categories. Ingressa igualment en el Cos Superior d’Advocats de l’Estat. Sol·licita excedència com a notari que li concedeixen i temporalment trasllada la seua residència a Graus, exercint l’advocacia.

No obstant això, una distròfia muscular progressiva va començar a manifestar-se al braç dret a l’edat de vint-i-un anys, li reclou en l’estimat i familiar Graus (Osca), des d’on malgrat tot organitza a la Lliga de Contribuents de Ribargorça que deriva en moviment polític d’inclinacions socials. D’ací sorgeixen diverses campanyes per tot l’Alt Aragó (1892 d’ara en avant), amb la finalitat de potenciar la producció agrària gràcies al regadiu i mitjançant obres hidràuliques que ha de fer l’Estat, en opinió de Costa. En 1893 es va presentar a les eleccions municipals de Graus en representació de la Cambra Agrícola de l’Alt Aragó impedint la seua elecció el caciquisme local.

Míting organitzat per la Cambra Agrària del Altoaragón, presidit per Joaquín Costa, en el teatre de Barbastre, 1893.

Després de tornar per fi, en 1893, a una plaça de notari a Madrid, i ser derrotat en les eleccions de 1896, a les quals es va presentar a diputat, a través de la Cambra Agrícola de l’Alt Aragó, té ara una visió molt més política i científic-social, preparant la seua magna obra Col·lectivisme agrari (1898), en què fa una dura crítica de la destrucció per les desamortitzacions i altres pràctiques d’ancestrals sistemes de propietat comunal i galvanitza a l’opinió pública arran del desastre de 1898, en què Espanya perd les seues últimes colònies a causa de la guerra amb els Estats Units: Cuba, Puerto Rico i les illes Filipines. Segons Cheyne, Costa va mantindre bona relació amb l’escriptor Benito Pérez Galdós, amb el qual es va cartejar en repetides ocasions.

En el segon tom del Col·lectivisme Agrari a Espanya (1898) presenta Costa el que ve a ser una àmplia història econòmica dels sistemes de propietat i les seues diverses modalitats (des dels vedats a les terres comunals i comunals), les formes d’explotació, etc., remuntant-se a dos segles abans de la nostra era; també, amb notable agudesa, tracta del

E ls nostres carrers

60

control sobre l’aigua i les seues diverses formes de propietat, de les confraries pesqueres, etc.

Amb els seus missatges a les Cambres Agràries aragoneses aconsegueix la creació d’una Assemblea Nacional de Productors que s’alia amb les Cambres de Comerç que lidera Basilio Paraíso i la Lliga Agrària formada per les classes propietàries castellanes dirigides per Santiago Alba per a formar la Unió Nacional, nou partit polític popular i molt crític amb el sistema de la Restauració canovista. Aquesta proposta resulta massa heterogènia i resta per un moment molts militants al republicanisme i encara que allí estan, encara que diluïdes, les idees de Costa, manca del seu mètode i la seua adreça i no es converteix en partit polític. Així i tot, Costa acata la Unió Nacional, integra les seues forces, accepta un càrrec en el Directori i redacta el missatge de queixa i protesta al Congrés dels Diputats que es va publicar en la premsa l’1 d’abril. Però no va funcionar l’intent de força de traure manifestacions al carrer: es va prohibir la de Madrid, i es van autosuspendre les altres.

Reunits a la casa de Costa, a Madrid, Paradís pugna per accions directes espectaculars com una vaga de contribuents, mentre Costa creu improbable un alt seguiment d’aqueixa mesura, i més segur i profund el treball d’un partit polític, educador del poble.

Hi ha dissensions sobre l’estratègia a prendre entre Costa i Paradís, i al cap Costa planteja (setembre de 1900) la seua separació del Directori de la Unió Nacional. Els gremis madrilenys s’allunyen també de Paradís, si bé la Unió encara celebra un míting a Barcelona a l’abril de 1901, Paradís i Alba s’asseguren sengles escons de diputats liberals. Després del fracàs de la Unió Nacional el seu programa polític es «radicalitza» i s’uneix al republicanisme. Costa, que somia encara amb un partit d’intel·lectuals, vira cap a la Unió Republicana.

La Unió Nacional es va desintegrar per la tensió entre els interessos populars i els corporatius. Costa va percebre que el poder, tal com E ls nostres carrers

61

estava configurat, no escometria mai reformes regeneracionistes. En aqueixa obstinació Costa es troba completament només. Afectat profundament pel fracàs de la Unió Nacional, va continuar, atribuint responsabilitats per la situació espanyola a la pròpia monarquia en Qui han de governar després de la catàstrofe, Reconstitució i europeïtzació d’Espanya i, sobretot, l’enquesta realitzada des de l’Ateneu de Madrid amb la col·laboració de moltes grans figures de la cultura i la societat espanyoles (de Miguel d’Unamuno a Emilia Pardo Bazán) per a redactar un dels seus títols clàssics: Oligarquia i Caciquisme com la forma actual de govern a Espanya: urgència i manera de canviar-la (1901), una denúncia de la corrupció del sistema polític canovista de la Restauració que suposarà la marginació de Costa dels centres polítics del sistema.

El seu fracàs polític —sens dubte també atribuïble a les divisions i enfrontaments amb Alba i Paradís— li radicalitza verbalment, acostant-se en els seus últims anys al socialisme. Joaquín Costa va tornar a la vila de Graus en 1904, desil·lusionat i desencantat amb la classe política espanyola, inclòs el projecte republicà. Derrotat, molt malalt, es retira definitivament com sempre havia desitjat a la seua vila familiar, en la qual inspira la singular publicació comarcal El Ribagorçà, i des d’on encara ix alguna vegada per a tronar, així, en 1906 acudeix a la convocatòria Internacional del Congrés de Ciències Històriques de Roma, pagant de la seua butxaca

les mil pessetes de viatge i estada, (d’ací el sobrenom de «Lleó de Graus») o oferir els seus Set criteris de govern. També des d’allí es reafirma en el seu ideal republicà, matisat pel gran respecte que li inspira Pablo Iglesias.

Aqueix mateix any apareixen tots els seus discursos i escrits sobre Política hidràulica, en certa manera el seu testament polític i una de les grans batalles que guanyarà després de mort, en impulsar-se, anys després, importants plans de regs a Aragó i en altres llocs d’Espanya. En 1908 fa una última irrupció en la política espanyola en viatjar a Madrid per a pronunciar-se en contra del projecte de Llei Antiterrorista de Maura.

Quant al pla personal en la seua joventut va intentar cortejar a Concepción Casas Soler, però va ser rebutjat per aquesta.Ja entrat en la maduresa, Costa es va enamorar d’Isabel Palacín, àvia de Felicitat Blanc (esposa del poeta Leopoldo Panero) i vídua de l’enginyer Teodoro Bergnes de les Cases, per al qual havia treballat en una altra època de delineant, i van tindre una filla, María-Antígone Costa Palacín, nascuda en 1883, per la qual sentia un gran afecte.

Va morir el 8 de febrer de 1911. La seua mort va provocar una gran convulsió nacional, i se li va enterrar en el cementeri de Torrero de Saragossa en oposar-se el poble al trasllat de les seues restes al futur Panteó Nacional i no desitjar els polítics monàrquics un enterrament multitudinari, capaç de presentar-se quasi com un plebiscit contra el sistema.

E ls nostres carrers

62

C

arrer Juan Antonio Balbá

Juan Antonio Balbás Cruz (Alacant en 1843 –Castelló de la Plana 1903).

Naix a Alacant el 12 de maig de 1843, fill de Juan José Balbás i Verdú i de Dolores Cruz i Avellá. Realitza els seus primers estudis, fins al segon ensenyament a Alacant, es trasllada a Madrid on efectua estudis a l’Escola Superior de Diplomàtica, sent de les primeres promocions.

A l’agost de 1866 arriba a Castelló, tenint com a destí la Biblioteca de l’Institut de Segon Ensenyament amb la categoria d’Ajudant de Tercera.

Contrau nuncias amb Cesària Gironés Álvarez, en 1868.

El matrimoni té dues filles, però té la desgràcia que muira l’esposa i una filla molt prompte. Passats uns anys contrau de nou matrimoni amb la seua cunyada Àuria, amb la qual té altres tres fills, sent un d’ells xiquet.

Entre 1869 i 1871 participa activament en la política sent militant del Partit Republicà. En 1870 s’efectuen eleccions on és triat regidor, formant part del consistori que presideix com a Alcalde de la ciutat Francisco González Chermá.

La seua labor política es veu relacionada amb dos grans temes com són l’ensenyament i la salut pública.

En nombrosos articles que pública es mostra favorable a la dessecació de les marjals, amb això no és favorable al cultiu de l’arròs per ser poc salubre i es mostra partidari a la generació d’una estructura que puga gestionar tot això, creant la Societat de Foment Agrícola Castellonenc, que entre altres conceptes serà l’encarregada de la conducció d’aigües potables a Castelló, arribant a ser President d’aquesta associació.

En 1871 l’Ajuntament li encarrega l’ordenar i classificar els documents que costa l’Arxiu, aquest lloc el mantindrà durant tota la seua vida, la qual cosa li va valdre el nomenament de Cronista Oficial de la Ciutat a l’agost de 1881.

També participa en la Comissió Provincial de Monuments Històrics-Artístics. Per això en 1880 és nomenat Acadèmic Corresponsal a Castelló de la Reial Acadèmia d’Història de Sant Ferran i de la Reial Acadèmia de Belles arts de Sant Carles.

Mor a Castelló el 17 de novembre de 1903.

E ls nostres carrers

63

C

arrer Llorens de Clavell

JOSEP LLORENS DE CLAVELL Josep Llorens de Clavell (Castelló, 4 de juliol de 1670 a 23 de gener de 1734). Notario, cronista i escrivà. Llorens de Clavell forma part de la història de Castelló com a protagonista i com a cronista d’aquesta. El seu pare era natural de Nules i la seua mare d’Almenara. El seu pare va treballar d’apotecari a la ciutat de Castelló.

De la mà del notari Jaume Casas, que tenia estudi obert en el carrer dels Diners i la Mealla (actual carrer Mealla), va aprendre l’art de la notaria, que va exercir pel seu compte des de 1683.

La seua vida va transcórrer entre dues sigles i sota dues dinasties, en la guerra de Successió per mitjà, de la qual va ser testimoni i víctima. L’any 1707, data significativa, va ser suspés en l’ofici, en el qual va ser reposat en 1,710 com a escrivà de la nova institució municipal. Les pàgines finals dels seus protocols les va omplir de notes històriques, i com a secretari de l’Ajuntament exèrcits el treball d’arxiver i cronista. Una gran part del Llibre Verd de l’Arxiu Municipal (iniciat l’any 1588) la va omplir Llorens en interessantíssimes anotacions. Va escriure nombroses anotacions que constitueixen una espècie d’història de la ciutat de Castelló.

Va deixar escrita una “Crònica de Castelló” que va romandre durant molts anys extraviada i que va anar recuperada, transcrita i publicada per l’historiador castellonenc Enric Guinot Rodríguez l’any 1990.

Llorens de Clavell va prendre possessió com a escrivà de l’Ajuntament de Castelló, és a dir: el càrrec que actualment és conegut com a Secretari General, i va romandre en ell durant 24 anys.

El nom de Llorens de Clavell es troba íntimament lligat al que durant segles s’ha dit sobre dos temes fonamentals de la història de Castelló: els orígens i fundació de Castelló de la Plana, i la troballa de la imatge de la Mare de Deu del Lledó.

E ls nostres carrers

64

C

arrer Marqués de Salamanca

JOSÉ DE SALAMANCA MAYOL José María de Salamanca i Mayol (Màlaga, 23 de maig de 1811-Carabanchel Baix, Madrid, 21 de gener de 1883), I marqués de Salamanca i I comte dels Plans amb Grandesa d’Espanya, va ser un influent estadista, destacada figura aristòcrata i social i home de negocis durant el regnat d’Isabel II d’Espanya. Dóna nom a l’actual barri de Salamanca de Madrid, part de l’eixample de la ciutat que va impulsar. De vida aventurera i amb múltiples alts i baixos, a Josep de Salamanca se li atribueixen nombrosos negocis amb grans beneficis en sectors com el ferroviari, la construcció, la banca o la inversió borsària, a més va ser acusat de diverses corrupteles relacionades amb l’especulació en bossa; sovint com a soci d’altres destacats membres de la societat espanyola del moment, incloent a María Cristina de Borbó, mare d’Isabel II i regent durant la seua minoria d’edat. Probablement va arribar a posseir, en els seus millors moments, la major fortuna d’Espanya.

E ls nostres carrers

65

C

arrer Mestre Giner SALVADOR GINER VIDAL Giner es va formar en la catedral de València amb Pascual Pérez Gascón, aquesta formació inicial en l’àmbit religiós és el que li va inclinar feia la dedicació a aquesta classe de música, de la qual va deixar més de dues-centes obres, destacant nou misses de Rèquiem, una de les quals va estar especialment composta, durant la seua estada a Madrid, per als funerals de la reina María de les Mercès d’Orleans, esposa d’Alfons XII morta en 1878. També va ser l’autor d’una missa de Gloria per a la proclamació de la Verge dels Desemparats com a patrona de València.

Als 18 anys estrena la seua primera composició, Missa en Re a 4 veus i orquestra, interpretada a l’Església dels Sants Joans. Sis anys després estrena la seua Simfonia “Les 4 estacions” en el Teatre Principal. A partir d’aquesta època, comença a investigar la música descriptiva, influenciat per obres d’Haydn, i compon la seua primera obra d’aquest gènere, “La festa de la vall”, estrenada el 3 de març de 1865.

En 1870 compon l’òpera “L’indovina” (L’endevina), que mai va arribar a estrenar-se, amb text en italià de Temistocle Solera. Es trasllada a Madrid en 1871 amb la idea de dedicar-se a compondre sarsueles (gènere teatral musical espanyol, amb parts parlades, parts orquestrals i parts cantades a l’estil de l’opereta i del singspiel alemany) estrenant en 1875 Amb qui cas a la meua dona? i en 1883 El raig de sol. Una de les seues operes més importants va ser la que estrene en 1890 titulada Sagunt amb llibret de Luis Cebrián Mezquita, aquesta opera va ser rescatada i editada en 2017 pel director d’orquestra i compositor David Gómez Ramírez.

Impressionat per les obres programàtiques de Berlioz i sobretot de Camille Saint-*Saëns va tindre una especial inclinació cap al poema simfònic basat en temes valencians entre els quals destaquen Una E ls nostres carrers

66

nit d’albaes, Correguda de Joies i És xopà “fins a” la Moma, aquesta última una de les més populars del mestre i que es continua interpretant en la seua versió per a banda de música en nombroses agrupacions valencianes de vent. Descriu la popular precessió del Corpus Christi de València interrompuda per una tempesta, que fa que el personatge popular de «La Moma» acabe ben mullada. Uns altres dels seus poemes amb temes més universals van ser El Festí de Baltasar, El Sinaí o El tresor de Boadbil.

També va compondre sarsueles com Foc en l’era i Els enramaes, encara que la seua obra més popular potser és el pasdoble L’entrà de la Murta compost en 1903 amb motiu de la creació de la Banda Municipal de València.

A València es va dedicar a la composició i a l’ensenyament, sent les seues obres més destacades d’aquesta època (1900) El fantasma, Sagunt, Marina, La Dolores i El somiador. Com a docent es va fer càrrec de la càtedra de composició del Conservatori de Música de València, entre els seus alumnes es troben els compositors Manuel Penella, Pedro Sosa i Vicente Lleó.

NOMENAMENTS En 1893 en fundar-se la Societat Coral el Micalet, va ser nomenat director d’aquesta.

En 1894 va ser nomenat director del Conservatori de Música de València.

1903 va ser nomenat director artístic de la Banda Municipal de València.

E ls nostres carrers

67

C

arrer Pedro Aliaga

PEDRO ALIAGA Pedro Aliaga Millán (Hellín, província d’Albacete, 23 d’agost de 1839 - València, 3 de març de 1915) va ser un matemàtic, metge i polític espanyol. El 1857 és va llicenciar en filosofia i el 1862 en ciències exactes i naturals a la Universitat de València i el 1861 en medicina a la Universitat Central de Madrid. El 1865 fou nomenat catedràtic de matemàtiques a l’institut de secundària a Àvila i poc després al de Castelló de la Plana, on hi fou el secretari de 1879 a 1881. També fou director de l’Hospital Provincial de Castelló i el 1903 fou destinat a l’Institut de Secundària de València, del qual en seriosa director dónes del 1905 fins a la seva mort.

Inicialment va militar en el Partit Republicà Possibilista, inclús va dirigir un periódic en l’època revolucionària, però després ho va fer en el Partit Liberal (fracció de Segismundo Moret), amb el que fou regidor i primer tinent d’alcalde a l’ajuntament de Castelló de la Plana de 1877 a 1879.

També seriosa breument alcalde de València entre gener i febrer de 1910. En imposar-li la fracció de José Canalejas i Méndez va dimitir.

OBRES: “Elementos de matemáticas. Aritmética y Álgebra”, Castelló, José Armengot, 1882 “Programa de Aritmética y Álgebra”, Castellón, José Armengot, 1883 “Elementos de matemática. Geometría y Trigonometría”, Castelló, José Armengot, 1895 “Atlas de nociones de geometría”, 1900 “Nociones de Geometría”, Valencia, Manuel Alufre, 1904 “Suplemento al Álgebra”, Valencia, Manuel Alufre, 1905 “Programa de Álgebra y Trigonometría”, Castelló, José Armengot, 1911 “Nociones de Aritmética”, Valencia, Hijos de F. Vives Mora, 1912 “Geometría elemental”, Valencia, Hijos de F. Vives Mora, 1914.

E ls nostres carrers

68

C

arrer Pintor Castell

VICENTE CASTELL DOMÉNECH Vicente Castell Doménech (Castelló de la Plana, 5 de maig de 1871-Castelló de la Plana, 18 de gener de 1934) va ser un pintor i artista gràfic espanyol catalogat dins del moviment del costumisme del segle XIX, un dels més influents en la posterior pintura castellonenca.

Biografia Van ser els seus pares Vicente Castell Martín i Teresa Doménech Peña la casa dels quals estava situada en la plaça de Clavé al costat del Raval de Sant Félix, barri d’agricultors de la ciutat.

Va rebre primers ensenyaments a l’Escola del Real.

Descobertes les condicions innates d’artista per Francisco Avinent “El Pipa”, es va traslladar més tard al taller del pintor decorador Francisco Calduch Quico de Ros. Els seus dots li van portar a l’acadèmia del professor de dibuix Eduardo Laforet, pintor costumista-historicista.

En la seua acadèmia va poder Castell relacionar-se amb Ramiro de Leza, Francisco Pérez Olmos, qui va decorar al fresc el Teatre Principal de Castelló, Juan Bautista Carbó Rovira i Bernardo Mundina Milallave. Va ser Pérez Olmos qui el va ajudar a matricular-se en la Reial Acadèmia de Belles arts de Sant Carles, a València, cursos 1891 i 1892-1893. Va viure en una golfa del barri del Carmen i allí va aprendre i va treballar per a la seua subsistència.

Els seus treballs de classe i presos del natural arriben a les mans del llavors president de la Diputació de Castelló, Victorino Fabra Gil, qui comptant amb l’anuència d’altres diputats com Ruiz Vila li atorga dues beques anuals. També va ser el seu mecenes l’hoteler Gaspar Cazador, propietari de l’hotel Espanya. Va descobrir a València el luminisme de Sorolla i la pintura poètica de Pinazo.

De nou becat va cursar estudis en la Reial Acadèmia de Belles arts de Sant Jordi de Barcelona en 1898. I en 1899 es va matricular en la Reial Acadèmia de Belles E ls nostres carrers

69

arts de Sant Ferran de Madrid. Allí va conéixer el Museu del Prado i els grans mestres. Va viatjar a Roma i París. Mentrestant cultivava la seua faceta de retratista de personalitats.

El 21 d’octubre de 1901 va contraure matrimoni en la Basílica de Lledó amb Dolores Soliva Calduch.

Van tindre tres fills.

Va establir el seu habitatge en l’Avinguda del Rei Don Jaime i la seua acadèmia al carrer Sant Vicent i posteriorment en la de Cervantes.

D’ella van eixir la pràctica totalitat dels artistes castellonencs posteriors, com Juan Bautista Porcar i Rafael Sanchis Yago.

En 1923 és nomenat regidor de l’Ajuntament sent alcalde Ruiz Cazador. En 1928 és nomenat director de l’Escola d’Arts i Oficis de Castelló.

Mor el 18 de gener de 1934.

E ls nostres carrers

70

C

arrer Pintor López

VICENTE LÓPEZ PORTAÑA Vicente López Portaña (València, 19 de setembre de 1772-Madrid, 22 de juliol de 1850) va ser un pintor espanyol del neoclassicisme que va aconseguir gran fama pels seus retrats, especialment de personatges de la cort i noblesa. Va estudiar a València i a Madrid, on va ser deixeble de Maella. Seguidor de la tradició acadèmica, va ser pintor de Ferran VII. Va decorar el sostre del saló de Carles III en el palau real de Madrid i va fer nombrosos retrats dels monarques i de les personalitats de l’època fernandina.

Fill de Cristóbal López Sanchordi i Manuela Portaña Miró, Vicente López Portaña va passar la seua joventut a València, on va recollir l’herència barroca de la regió. Va estudiar en la Reial Acadèmia de Sant Carles i va collir primerencs reconeixements: als dèsset anys va obtindre el primer premi de pintura i el premi de primera classe amb quadres de temes bíblics, com Tobías restablint la vista del seu pare (Museu de València).

En aquesta etapa, el seu estil era indecís, amb influx dels artistes eclèctics valencians del segle XVIII: Juan Conchillos, el canonge Victoria i altres. Pensionat en la Reial Acadèmia de Belles arts de Sant Ferran, Vicente López Portaña es va posar sota la influència i magisteri indirecte d’Anton Raphael Mengs i directe de Mariano Salvador Maella. L’influx del primer el va rebre sobretot a través de Gregorio Ferro.

En 1794 va tornar a València, on va començar una època de vertader domini artístic. Va ser nomenat acadèmic de Sant Carles, amb un retrat que preludia ja la seua futura especialitat, amb encarnaduras nacarinas (Joaquín Pareja, en el Museu de València). En 1799 va ocupar el càrrec de director de pintura en la mateixa acadèmia, que va presidir en 180l.

En 1795 va casar amb María Piquer i va tindre dos fills, també pintors, molt influïts per l’estil del seu pare però menys rellevants: Bernardo i Luis.

Amb motiu de la visita de Carles IV a València, la Universitat li va encarregar un retrat de família; el resultat va ser La família reial, una composició molt barroca, al gust de l’època, una mica amanerada i agra de color. El rei li va nomenar pintor de cambra honorari,

E ls nostres carrers

71

i López va seguir a València. Va pintar en aquells dies dos estimables retrats: el de Vicente Blasco i el de Paborde Sala.

En 1815 Ferran VII li va nomenar pintor de cambra; Vicente López va marxar a Madrid i ja tota la resta de la seua vida giraria entorn de la cort. Es va especialitzar en retrats i en decoració de parets i sostres al fresc. Assessor artístic del rei, va restaurar els quadres que de l’Alcázar passaven al Museu Nacional del Prado, del qual va ser director.

Vicente López Portaña ha sigut considerat el millor pintor de dibuix i ofici de tota la seua època, dominada per Anton Raphael Mengs i l’academicisme. No va acabar d’assimilar els aires romàntics que començaven a sentir-se, sobretot al final de la seua vida. La seua immillorable soltesa i qualitat de pinzell va estar falta del necessari paral·lel del geni de pintor, que és el que li haguera fet indiscutible llavors i en la posteritat.

On millor s’aprecia la seua vàlua pictòrica és potser en les anotacions, esbossos i esborranys de xicoteta grandària, com per exemple el dels Reis Catòlics rebent una ambaixada del rei de Fes, en el Museu de Belles arts de València.

Com a obres més importants poden destacar-se els retrats de diverses personalitats: el General Narváez (Museu de València), Ferran I de les Dues Sicilias, el comissari Varela (Reial Acadèmia de Belles arts de Sant Ferran), les comtesses de Gaviria, el canonge Liñán, Ferran VII d’Espanya, María Josefa Amalia de Saxònia, l’infant don Antonio, els reis de Nàpols, el general Castanys, Francisco de Paula Martínez de la Rosa i Francisco Goya y Lucientes, entre altres. Hi ha quadres seus en museus i col·leccions particulars de Madrid i en el Museu de Belles arts de València.

ANECDOTARI Vicente López va aparéixer en els bitllets de 25 pessetes de 1931 durant la Segona República Espanyola. A més a més diferents obres seues, incloent un autoretrat, van il·lustrar una sèrie de segells espanyols en 1973.

E ls nostres carrers

72

C

arrer Pintor Ribera

JOSÉ DE RIBERA Josep de Ribera (Xàtiva, Espanya; batejat el 17 de febrer de 1591-Nàpols, Itàlia; 3 de setembre de 1652) va ser un pintor, dibuixant i gravador espanyol del segle XVII, que va desenvolupar tota la seua carrera a Itàlia, inicialment a Roma i posteriorment a Nàpols. Va ser també conegut pel seu nom italianitzat Jusepe Ribera i pel sobrenom El Spagnoletto («El Españolito») a causa de la seua baixa alçada i al fet que reivindicava els seus orígens, sent comú que signara les seues obres com a espanyol, valencià i xativí, o bé simplement com a espanyol. A vegades ho va fer emprant la terminologia llatina «Josephus Ribera. Hispanus. Valentinus. Setaben. (o Civitatis Setabis)», al que a vegades va afegir «accademicus Romanus», i sobretot «Partenope», en al·lusió al seu lloc de residència.

Va cultivar un estil naturalista que va evolucionar del tenebrisme de Caravaggio cap a una estètica més colorista i lluminosa, influïda per Van Dyck i altres mestres. Va contribuir a forjar la gran escola napolitana (Giovanni Lanfranco, Massimo Stanzione, Lucca Giordano...), que li va reconéixer com el seu mestre indiscutible; i les seues obres, enviades a Espanya des de data molt primerenca, van influir en tècnica i models iconogràfics als pintors locals, entre ells Velázquez i Murillo. Els seus gravats van circular per mitjana Europa i consta que fins a Rembrandt els coneixia. Autor prolífic i d’èxit comercial, la seua fama va reverdir durant l’eclosió del realisme en el segle XIX; va ser un referent imprescindible per a realistes com Léon Bonnat. Algunes de les seues obres van ser copiades per pintors de diversos segles, com Fragonard, Manet, Henri Matisse i Fortuny, entre altres.

Ribera és un pintor destacat de l’escola espanyola, si bé la seua obra es va fer íntegrament a Itàlia i de fet, no es coneixen exemples segurs dels seus inicis a Espanya. Etiquetatge per llarg temps com un creador truculent i ombrívol, majorment per algunes de les seues pintures de martiris, aquest prejudici s’ha diluït en les últimes dècades gràcies a múltiples exposicions i investigacions, que el reivindiquen com a creador versàtil i hàbil colorista. Troballes recents han ajudat a reconstruir la seua primera producció a Itàlia, etapa a la qual el Museu del Prado va dedicar una exposició en 2011.

E ls nostres carrers

73

C

arrer Pintor Vergara JOSÉ VERGARA GIMENO José Vergara Gimeno (València, 2 de juny de 1726-Ibídem, 9 de març de 1799), va ser el pintor valencià més destacat de la segona meitat del segle XVIII. Amb una ingent obra pictòrica, tant al fresc com sobre cavallet, va evolucionar del Tardobarroco al Neoclassicisme. És el fundador de la Reial Acadèmia de Belles arts de Sant Carles en 1768.

Malgrat la seua gran popularitat en terres valencianes, ja que la seua prolífica obra és present en una bona part de la seua geografia, determinada crítica artística ho ha menysvalorat injustament atenent prejudicis merament subjectius que s’estenen també a una bona part de la pintura valenciana del set-cents. Afortunadament, els estudis recents de Miguel Ángel Catalá Gorgues i molt especialment de David Gimilio Sanz, que li va dedicar una esplèndida exposició monogràfica en el Museu de Belles arts de València en 2005, han iniciat la recuperació d’aquest pintor de forta personalitat, sens dubte el màxim exponent de la sensibilitat academicista a la València de la Il·lustració.

El pintor José Vergara va iniciar la seua formació artística sota la tutela del seu pare, l’escultor i arquitecte Francisco Vergara, primer copiant la Cartilla de Principis de Josep de Ribera, i més tard en l’acadèmia de dibuix del pintor Evaristo Muñoz, continuadora al seu torn de la de Juan Conchillos, escola aquella en la qual, conforme a una disciplina innovadora, els alumnes s’ensinistraven en el dibuix del natural a la vista de copiar models masculins o estàtues. En dir de Orellana era tal el seu coneixement, talent i facilitat, que als 7 anys d’edat dibuixava ja figures copiades del natural en la citada acadèmia, i als 13 anys va pintar “al fresc una al·legoria que avia en un relox a la cantonada d’una casa, al carrer de San Vizente front de Sant Gregori”. Aquesta obra degué tindre una certa ressonància, doncs, a continuació, E ls nostres carrers

74

segons el citat manuscrit, se li van encarregar dos medallons amb passatges relatius a escenes de la vida de Santa Catalina màrtir, situats a banda i banda del retaule major de l’església parroquial de Santa Catalina, així com la bóvedilla de la part inferior de l’òrgan d’aqueix mateix temple. Uns anys després, entorn de 1744, quan tenia 18 o 19 anys, pinta les petxines de la col·legiata de Xàtiva representant les quatre Heroïnes Bíbliques, obra desapareguda en desplomar-se la cúpula en 1866 i per la qual va rebre 200 lliures.

Aquests van ser els fonaments i les primeres obres sobre les quals es van fundar els progressos que va fer després en la seua professió, deguts més aviat al seu geni i estudi que als ensenyaments rebuts. Segons la historiografia clàssica, José Vergara no va perdre cap ocasió que poguera traure partit per als seus avançaments, parafrasejant a Ceán, sempre va estar pintant, dibuixant i experimentant en les diferents tècniques amb la finalitat de dominar-les, la qual cosa ens parla d’un artista inquiet i interessat en l’aprenentatge. El pes de la tradició pictòrica valenciana li va fer copiar determinades obres de Juan de Juanes, Francisco Ribalta i Josep de Ribera d’enorme significació iconogràfica i artística a València, reproduccions aquestes, realitzades ja per admiració personal del mateix Vergara, ja per desig exprés del comitent, com és el cas de les variacions juanescas del Ecce Homo i del Salvador Eucarístic.

El fet que José Vergara no isquera mai del seu entorn més pròxim (constatat en la biografia manuscrita), ens obliga a concretar un tipus d’aprenentatge in situ basat en la tradició pictòrica valenciana; en les estampes i gravats que sens dubte va utilitzar en les seues composicions; en els tractats d’art que va consultar i en els exemples dels grans artistes forans que existien en terres valencianes.

Tot això va desembocar en una nova manera de concebre la pintura des d’un sentit classicista que serà la base de l’academicisme valencià.

Un cas significatiu és l’estudi d’unes pintures originals del pintor napolità Paolo de Matteis, sobretot, els sis llenços de la capella del Miracle sobre diverses escenes de la vida de San Francisco i Santa Clara, en el convent de Clarisses de Cocentaina, realitzats entre 1690 i 1691 per encàrrec del comte Francesc de Benavides i Corella, virrei de Nàpols, un conjunt sense parangó en terres E ls nostres carrers

75

valencianes. L’assimilació de les pintures de Cocentaina per Vergara es produeix en una etapa avançada, no tant de formació, i que s’observa en la manera de compondre (les figures que ajuden a tancar la composició, la introducció de l’arquitectura per a delimitar la composició, la creació de grups de persones per a crear profunditat). Aquestes normes són instruccions teòriques que Vergara, sens dubte, va llegir en els tractats i va veure en les estampes per a visualitzar-ho posteriorment a les pintures d’un mestre, amb la finalitat de captar el classicisme seiscentista que és la base del classicisme academicista de la pintura valenciana del segle XVIII. En 1752 José Vergara inicia la gran aventura que jalonarà la resta de la seua vida, l’intent de fundar una acadèmia pública de dibuix a València, hereua de la d’Evaristo Muñoz i de les escoles seiscentistas valencianes on artistes i nobles es formaven en el difícil art del dibuix i de la pintura. Aquest succés decisiu i pel qual se’l coneix a Vergara en els llibres especialitzats en Art, té un vessant de promoció personal que reforça la nostra concepció d’un artista modern, tant quan, preocupat que existisca una correlació entre la seua professió i la seua posició cultural i social. José Vergara i el seu germà Ignacio Vergara, al costat d’altres artistes i nobles valencians van fundar l’Acadèmia de Santa Bàrbara el 7 de gener de 1753 a les sales de la Universitat concedides a aquest efecte, la qual cosa suposa la primera incidència de l’academicisme novator i reformista. Malgrat ser vista a l’inici com una acadèmia de tall barroc a l’estil de les de Sevilla i Saragossa amb mescla de tradicions gremials (assistència al viàtic i sanitària), es va propugnar, no obstant això, per l’autonomia de cada art major. Anys després, morta la reina Bàrbara de Bragança es va dissoldre aquella acadèmia per falta de suports oficials, però durant prop de tres anys José Vergara va ser un docent

amb títol d’acadèmic i fins i tot va ser nomenat primer director de pintura.

Després d’uns anys erms, aconsegueix novament amb el suport de l’ajuntament i l’arquebisbe Mayoral (curiosament els dos grans mecenes de José Vergara) una nova Resolució Real i així, el 2 de setembre de 1766 es van aprovar els estatuts de l’Acadèmia, intitulada ja oficialment de Sant Carles en homenatge a Carles III. La definitiva aprovació va arribar el 14 de febrer de 1768 en ser sancionada pel rei i amb promesa d’una dotació econòmica anual. Per al seu funcionament immediat es van posar en marxa les aules de gramàtica i retòrica de la Universitat vacants després de l’expulsió dels jesuïtes, romanent allí fins a 1848 quan, després de la Desamortització, van passar a ocupar les dependències del Convent del Carmen. En 1789 serà nomenat director general d’aquesta acadèmia.

La formació de Vergara es produeix des de l’assimilació de les formes i composicions més pròximes a ell, amb un marcat sentit autodidacta que serà constant en la seua carrera artística, tal com deixa patent el comentari de Ceán “No perdia cap ocasió que poguera traure partit per als seus avançaments”. Establint un repàs a les diferents influències artístiques esmentades pels seus biògrafs, i aquelles localitzades en aquest estudi es pot constatar el caràcter acte formatiu. Dins del naturalisme valencià del segle XVII es poden apreciar les referències a la cartilla de Ribera s’evidencien en l’obra del Sant Jerònim en el desert. Les innombrables còpies de les peces de Joan de Joanes com el Salvador Eucarístic i el Ecce Homo. Dels Ribalta va copiar igualment, ja siga de manera directa com en el cas de la Verge, el Xiquet amb àngels músics, o amb la reinterpretació de models ribaltescos com en el Somni de Sant Martí.

Els biògrafs de Vergara posen l’accent principalment en la decisiva influència de les pintures de Noél Nicolás Coypel en les carrosses

E ls nostres carrers

76

del Marqués de la Mina, i de Paolo de Matteis. Del primer, podem intuir que tal influència es va poder centrar en les pintures de caps d’àngels de tall afrancesat, totalment innovador en aquesta zona, que va produir en Vergara una evident excitació i desassossec, i que es pot relacionar amb els caps serafins de la cúpula de la capella de Sant Vicent Ferrer. Sabem, per Arques Jover, que els germans Vergara van veure les pintures de Matteis a Cocentaina, i que, a més, aquestes pintures li van influir en la composició d’algunes de les seues pintures com és el cas de la “Fundació de l’Ordre de la Mercè pel rei Jaume I” o el de “San Remigio batejant a Clodoveo rei dels Francs”. Cap dels seus biògrafs històrics esmenta la influència de Palomino, però no obstant això, s’ha d’assenyalar que les obres del cordovés seran decisives en la configuració de l’estètica vergariana. Una influència, no sols pràctica, sinó teòrica, ja que el tractat El Museu pictòric i escala òptica serà bàsica en la seua obra. Al costat d’aquests referents s’afig la cerca d’una estètica nova, substituta del naturalisme precedent i vinculat amb el tardobarroco de la primera generació de pintors valencians del segle XVIII, de tall classicista que es connectarà amb el món de les incipients acadèmies. El món de les estampes que tantes ocasions ha explicat la formació i evolució d’un artista, ens ha oferit un vincle amb el classicisme seiscentista italià d’on Vergara extraurà el seu classicisme academicista que definirà la seua personalitat pictòrica, i que serà la seua gran aportació a la Història de l’Art valencià.

L’estil en la pintura de Vergara s’ha definit com la cerca d’un classicisme seiscentista d’origen italià preferentment, com a base a l’academicisme incipient que es respirava a la València del segle XVIII. Una vegada aconseguit, Vergara aprofundirà en l’estudi d’aquestes formes (dibuixos de postures de mans, de peus, de rostres, de plegats), de determinades composicions (Sagrades Famílies, martiris i figures de sants) amb l’ànim de configurar unes regles i unes normes concretes i sòlides que definisquen la nova manera de fer Art, amb un clar sentit pedagògic orientat cap a l’Acadèmia.

E ls nostres carrers

77

C

arrer Quevedo

FRANCISCO DE QUEVEDO Francisco Gómez de Quevedo Villegas i Santibáñez Cevallos (Madrid, 14 de setembre de 1580-Villanueva de los Infantes, Ciudad Real, 8 de setembre de 1645), conegut com a Francisco de Quevedo, va ser un escriptor espanyol del Segle d’Or. Es tracta d’un dels autors més destacats de la història de la literatura espanyola, conegut especialment per la seua obra poètica, encara que també va escriure narrativa (Buscón, els Somnis), teatre (entremesos i Com ha de ser el privat) i diversos opuscles filosòfics, polítics, teològics, satírics, morals, ascètics, hagiogràfics, humanístics i històrics. Coneixedor de moltes llengües, incloses les semíticas,va ser, així mateix, traductor del llatí i del grec, i, entre les llengües modernes, de l’italià i del francés.

Va ostentar els títols de senyor de Torre de Juan Abad (obtingut en 1620, després de no poques dificultades) i cavaller de l’Orde de Santiago (el seu ingrés es va fer oficial el 29 de desembre de 1617, mitjançant cèdula real signada per Felip III, i el títol va ser despatxat el 8 de febrer de 1618).

E ls nostres carrers

78

C

arrer Rossell

MANUEL ROSSELL I VICIANO Físic i eclesiàstic, és graduà de doctor a València, on obtingué (1763) la càtedra de filosofia; hi fou el primer a explicar el sistema de Newton.

Castelló de la Plana, Plana Alta, 1735 – Madrid, 1796.

Destacà com a matemàtic i fou canonge a València i Madrid. Publicà algunes obres de tema religiós i breus estudis científics.

E ls nostres carrers

79

C

arrer Unió GUERRA DE LA UNIÓ La Guerra de la Unió (1347-48) és un període conflictiu en la corona d’Aragó que va mantindre enfrontats, d’una banda, les tropes dels fidels al rei Pere el Cerimoniós i, per un altre, la coalició amb el nom d’Unió d’Aragó i Unió de València, formades per alguns nobles i el braç popular de les ciutats i pobles que es van adherir al moviment senyorial en aquells regnes. Catalunya es va mantindre fidel al rei.

Les hostilitats es van iniciar en 1347 en el Regne de València, on va haver-hi un rebombori contra el rei, encapçalat per la ciutat de València i seguit per bona part de les viles i llogarets del regne excepte per les ciutats de Borriana i Xàtiva, que es van mantindre fidels al rei. El rei recompensaria la fidelitat de totes dues poblacions concedint-los la bandera real tricoronada (1349) i el títol de ciutat (1347) respectivament.

Les classe populars, després d’una sèrie de males collites, protestaven contra l’autoritarisme de Pere el Cerimoniós i la seua càrrega fiscal, que tenia per objecte finançar les seues conquestes exteriors. En el Regne d’Aragó, les hostilitat bell metàl·liques van començar a principis del 1348, amb la Batalla de Mislata, amb la victòria del rei. Aquest va abolir, el 14 d’octubre de 1348, els privilegis de la Unió , unes concessions atorgades pel rei Alfons II a la noblesa aragonesa i valenciana que dataven del 1288. El rei explica en la seua crònica les raons per les quals va tractar, amb més benevolència que pensava, la ciutat, que pretenia cremar i omplir-la de sal per la seua rebel·lia, tal com se cita en el text: “És ver que nós, per la gran rebel·lió que ens havien feta los de la ciutat, érem d’enteniment que la ciutat fos cremada e destruïda e arada de sal, per tal manera que jamés persona no hi habitàs.”

E ls nostres carrers

80

C

arrer Saragossa

SARAGOSSA Saragossa és una ciutat i un municipi d’Espanya, capital de la província homònima i de la comunitat autònoma d’Aragó. Pertanyent a la Comarca Central, té un règim legal especial com a capital d’Aragó.9 Amb una població de 681 877 habitants (INE, 2020)10 és la cinquena ciutat més poblada del país, després de Madrid, Barcelona, València i Sevilla.

Està situada a la vora dels rius Ebre, Huerva i Gállego i del Canal Imperial d’Aragó, en el centre d’una àmplia vall. La seua privilegiada situació geogràfica la converteix en un important nus logístic i de comunicacions; es troba a uns 300 km de Madrid, Barcelona, València, Bilbao i Tolosa. Part del seu terme municipal està ocupat per la reserva natural dirigida dels Sotos i Galachos de l’Ebre.

La ciutat ostenta els títols de Molt Noble, Molt Lleial, Molt Heroica, Molt Benèfica, Sempre Heroica i Immortal, atorgats en la seua majoria després de la seua resistència enfront de l’exèrcit napoleònic en els Llocs de Saragossa durant la Guerra de la Independència. Tots aquests títols queden reflectits en el seu escut, mitjançant les inicials de cadascun d’ells. Celebra la seua festa major en honor a la Verge del Pilar el 12 d’octubre. El patró de la ciutat és sant Valero (29 de gener). Entre el 14 de juny i el 14 de setembre de 2008, any del bicentenari dels Llocs de Saragossa i centenari de l’Exposició Hispà-Francesa de 1908, Zaragoza va acollir l’exposició internacional Expo Zaragoza 2008 dedicada a l’aigua i el desenvolupament sostenible. A més, la ciutat de Saragossa va ser seu del Secretariat de Nacions Unides per a la Dècada de l’Aigua 2005-2015.

E ls nostres carrers

81

P

asseig Ribalta FRANCISCO RIBALTA Francisco Ribalta (Solsona, Lleida, 1565-València, 1628) va ser un pintor barroc espanyol, format en l’òrbita de la pintura escurialense i establit des de 1599 a València, on en dates molt primerenques va cultivar un naturalisme d’encuny personal i intens clarobscur que arribaria a ser el senyal d’identitat de l’escola valenciana del segle XVII. Situat cronològicament en els orígens de la pintura barroca espanyola, l’obra de Ribalta constitueix el vincle entre l’últim manierisme i els nous corrents barrocs. Immers en l’esperit religiós de la Contrareforma, que ell plenament compartia, va enfocar els motius visionaris de la seua pintura amb tècnica naturalista, de tal manera que el sobrenatural semblara tindre lloc de la manera més creïble i pròxim a l’espectador, al qual va tractar de posar en contacte directe amb el succés miraculós gràcies a la senzillesa de les seues composicions, sense embelliments superflus.

E ls nostres carrers

82

P

lac,a Donoso Cortés

JUAN DONOSO CORTÉS Juan Francisco María de la Salut Donoso Cortés i Fernández Canedo, primer marqués de Valdegamas (Vall de la Serena, Badajoz, 6 de maig de 1809 - París, França, 3 de maig de 1853), va ser un filòsof, parlamentari, polític i diplomàtic espanyol, funcionari de la monarquia espanyola sota el règim liberal. Va anar evolucionant cap a una ideologia conservadora, pertanyent a l’entorn polític del moderantisme, fins a arribar al moviment dels neocatòlics o tradicionalistes. Va ser Senador vitalici en 1853.

Relació com a diputat Va ser elegit diputat el 22 de setembre de 1837 per Cadis que després repetiria el 18 de gener de 1840. En 1843 eixiria triat aquesta vegada per la circumscripció de Badajoz aprofitant la caiguda de Espartero sent donat d’alta el 18 d’octubre. Des d’aqueix moment tornaria a ocupar aqueix escó en 4 legislatures més consecutives fins al 5 de novembre de 1851.

Juntament amb Jaime Balmes representen una referència per al desenvolupament de la ideologia conservadora a Espanya i també del pensament tradicionalista, influint tant en Marcelino Menéndez i Pelayo, com en Juan Vázquez de Mella o José Antonio Primo de Rivera.

Va ser nomenat marqués de Valdegamas i ambaixador a París, on va morir. Les seues restes reposen en un mausoleu conjunt amb Goya, Moratín i Meléndez Valdés, obra de Ricardo Bellver, en el Cementeri de San Isidro de Madrid.

E ls nostres carrers

83

P

lac,a Independència

GUERRA DE LA INDEPENDÈNCIA ESPANYOLA La guerra de la Independència Espanyola va ser un conflicte bèl·lic que es va donar entre 1808 i 1814 dins del context de les guerres napoleòniques, que va enfrontar a les potències aliades d’Espanya, el Regne Unit i Portugal contra el Primer Imperi francés, la pretensió del qual era la d’instal·lar en el tron espanyol al germà de Napoleó, José Bonaparte, després de les abdicacions de Baiona.

La guerra de la Independència, també coneguda en espanyol com la francesada, Guerra Peninsular, Guerra d’Espanya, Guerra del Francés, Guerra dels Sis Años o «alçament i revolució dels espanyols», se solapa i confon amb el que la historiografia anglosaxona flama Peninsular War (Guerra Peninsular), iniciada en 1807 en declarar França i Espanya la guerra a Portugal, tradicional aliat del Regne Unit. També va tindre un important component de guerra civil a nivell nacional entre afrancesats i patriotes. El conflicte es va desenvolupar en plena crisi de l’Antic Règim i sobre un complex rerefons de profunds canvis socials i polítics impulsats pel sorgiment de la identitat nacional espanyola i la influència en el camp dels «patriotes» d’alguns dels ideals nascuts de la Il·lustració i la Revolució francesa, paradoxalment difosos per l’elit dels afrancesats.

E ls nostres carrers

84

Amb motiu del bicentenari de la Guerra de la Independència, Frigdiano Álvaro Durántez Prats va posar en dubte aquest nom, ja que no es tracta d’un conflicte de caràcter independentista, segons el caràcter que se li ha anat donant a aquestes conflagracions, i va proposar la denominació Guerra de 1808 o Guerra Peninsular.

Segons el Tractat de Fontainebleau de 27 d’octubre de 1807, el primer ministre Manuel Godoy preveia, de cara a una nova invasió hispanofrancesa de Portugal, el suport logístic necessari al trànsit de les tropes imperials.

Sota el comandament del general Junot, les tropes franceses van entrar a Espanya el 18 d’octubre de 1807, creuant el seu territori a tota marxa a la tardor, i van arribar a la frontera amb Portugal el 20 de novembre. No obstant això, els plans de Napoleó anaven més enllà, i les seues tropes van anar prenent posicions en importants ciutats i places fortes a fi d’enderrocar a la dinastia dels Borbons i suplantar-la per la seua pròpia dinastia, convençut de comptar amb el suport popular.

El ressentiment de la població per les exigències de manutenció i els excessos de les tropes estrangeres, que va donar lloc a nombrosos incidents i episodis de violència, juntament amb la forta inestabilitat política sorgida per la querella entre Carles IV i el seu fill i hereu Ferran VII, orquestrada pels francesos, que es va iniciar amb el Procés d’El Escorial i va culminar amb el Motí d’Aranjuez i l’ascens al poder de Ferran VII, va precipitar els esdeveniments que van desembocar en els primers alçaments en el nord d’Espanya i el Dos de Maig en la capital del Regne. La difusió de les notícies de la brutal repressió, immortalitzada en les obres de Francisco de Goya, i de les abdicacions de Baiona del 5 i 9 de maig, que van estendre per la geografia espanyola la crida, iniciat a Móstoles, a enfrontar-se a les tropes imperials, van decidir la guerra per la via de la pressió popular malgrat l’actitud

contrària de la Junta de Govern designada per Ferran VII. La guerra es va desenvolupar en diverses fases en les quals tots dos bàndols van prendre successivament la iniciativa, i es va destacar pel sorgiment del fenomen guerriller, que, juntament amb els exèrcits regulars aliats dirigits pel duc de Wellington, va provocar el desgast progressiu de les forces bonapartistes. La població civil, que va patir els efectes d’una guerra total, en la qual tant francesos com aliats es van acarnissar amb la població i objectius civils, saquejant i pillajeando a gran escala i devastant, per exemple, la indústria espanyola, considerada una amenaça per als seus respectius interessos.c Els primers èxits de les forces espanyoles en la primavera i l’estiu de 1808, amb la batalla del Bruch, la resistència de Saragossa i València i, en particular, la sonada victòria de Bailèn, aconseguida per un exèrcit exclusivament espanyol, van provocar l’evacuació de Portugal i retirada francesa al nord de l’Ebre, seguida en la tardor de 1808 per l’entrada de la Gran Armée, encapçalada pel mateix Napoleó, que va culminar el màxim desplegament francés fins a mitjan 1812. La retirada d’efectius amb destinació a la campanya de Rússia va ser aprofitada pels aliats per a reprendre la iniciativa a partir de la seua victòria en els Arapiles (22 de juliol de 1812) i, contrarestant l’ofensiva francesa, avançar al llarg de 1813 fins als Pirineus, derrotant als francesos en les batalles de Vitòria (21 de juny) i San Marcial (31 d’agost). El Tractat de Valençay d’11 de desembre de 1813 va restaurar a Ferran VII i deixava a Espanya lliure de la presència estrangera, però no va evitar la invasió del territori francés, sent la batalla de Tolosa (10 d’abril de 1814) l’últim enfrontament de la guerra. Referint-se a la guerra, Napoleó, en el seu exili, va declarar: Aquesta maleïda Guerra d’Espanya va ser la causa primera de totes les desgràcies de

E ls nostres carrers

85

França. Totes les circumstàncies dels meus desastres es relacionen amb aquest nus fatal: va destruir la meua autoritat moral a Europa, va complicar les meues dificultats, va obrir una escola als soldats anglesos... aquesta maleïda guerra m’ha perdut.

Fraser, Ronald: La maleïda guerra d’Espanya. Història social de la guerra de la Independència, 1808-1814.

En el terreny socioeconòmic, la guerra va costar a Espanya una pèrdua neta de població de 215 000 a 375 000 habitants,d per causa directa de la violència i les fams de 1812, i que es va afegir a la crisi arrossegada des de les epidèmies de malalties i la fam de 1808, resultant en un balanç de descens demogràfic de 560 000 a 885 000 persones,e que va afectar especialment a Catalunya, Extremadura i Andalusia. A l’alteració social i la destrucció d’infraestructures, indústria i agricultura es va sumar la fallida de l’Estat i la pèrdua d’una part important del patrimoni cultural.

A la devastació humana i material es va sumar la feblesa internacional del país, privat del seu poder naval i exclòs dels grans temes tractats en el Congrés de Viena, on es va dibuixar el posterior panorama geopolític d’Europa. A l’altre costat de l’Atlàntic, les colònies americanes obtindrien la seua independència després de la guerres d’independència hispanoamericanes. En el pla polític intern, el conflicte va forjar la identitat nacional espanyola i va obrir les portes al constitucionalisme, concretat en les primeres constitucions del país, l’Estatut de Baiona i la Constitució de Cadis. No obstant això, també va donar inici a una era de guerres civils entre els partidaris de l’absolutisme i els del liberalisme, anomenades Guerres Carlistes, que s’estendrien a tot el segle XIX i que marcarien l’esdevenir del país.

E ls nostres carrers

86

P

lac,a Tetuán

GUERRA D’ÀFRICA La Guerra d’Àfrica, Primera Guerra del Marroc o Guerra Hispà-Marroquina va ser un conflicte bèl·lic que va enfrontar a Espanya amb el sultanat del Marroc entre 1859 i 1860, durant el període dels Governs de la Unió Liberal del regnat d’Isabel II. La guerra va finalitzar amb el Tractat de Wad-Ras, signat el 26 d’abril de 1860, que declarava a Espanya com a vencedora i imposava al Marroc una sèrie de cessions i indemnitzacions.

Des de 1840 les ciutats espanyoles de Ceuta i Melilla patien constants incursions per part de grups marroquins de la regió del Rif. A això s’unia l’assetjament a les tropes destacades en diferents punts, sobretot en 1844, 1845, 1848 i 1854. Les accions eren immediatament contestades per l’Exèrcit espanyol, però en internar-se en territori marroquí els agressors posaven emboscades. La situació es repetia de manera habitual.

En 1859 el govern de la Unió Liberal, presidit pel seu líder el general Leopoldo O’Donnell, president del Consell de Ministres i ministre de la Guerra, sota el regnat d’Isabel II, va signar un acord diplomàtic amb el sultà del Marroc que afectava les places de sobirania espanyola de Melilla, Espígols i Vélez de la Gomera, però no a Ceuta. Llavors el Govern espanyol va decidir realitzar obres de fortificació entorn d’aquesta última ciutat, la qual cosa va ser considerat pel Marroc com una provocació.

Quan a l’agost de 1859 un grup de “rifeños” va atacar a un destacament espanyol que custodiava les reparacions en diversos fortins de Ceuta, Leopoldo O’Donnell, president del Govern en aquell moment, va exigir al sultà del Marroc un càstig exemplar per als agressors. Tanmateix, això no va succeir.

Llavors el Govern espanyol va decidir envair el sultanat del Marroc amb el pretext del «ultratge inferit al pavelló espanyol per les hordes salvatges» pròximes a Ceuta. Els autèntics motius de l’expedició colonial, encara que es va dir que es tractava de «refer-se en les seues fèrtils comarques de les nostres pèrdues colonials» van ser d’ordre intern. D’una banda, com va assenyalar un observador de l’època, per a acabar amb les “intrigues cortesanes” que posaven en perill al govern -«llavors O’Donnell va inventar la guerra d’Àfrica, guerra injusta perquè els infeliços moros donaven totes quantes satisfaccions demanàvem, fins i tot penjar als pobres diables que havien sigut la causa del conflicte; però calia distraure a la cort ultramontana amb la guerra contra els infidels, que pel seu endarreriment i pobresa li’ls vencia amb facilitat, i d’aquesta manera la glòria militar faria fort al govern i matava les intrigues cortesanes»- i acabar amb l’amenaça dels pronunciaments d’uns certs caps militars

E ls nostres carrers

87

«buscant derivatius a les ambicions militars» en forma d’ascensos, condecoracions i títols nobiliaris, amb grandesa d’Espanya inclosa -el propi O’Donnell va obtindre el títol de duc de Tetuan-.

El Govern espanyol també “va veure en aquell conflicte menor l’oportunitat de millorar la imatge d’Espanya en l’exterior i de beneficiar-se ell mateix del clima patriòtic que els successos de Ceuta van generar en la societat espanyola”.

La reacció popular va ser unànime i tots els grups polítics, fins i tot la majoria dels membres del Partit Democràtic van secundar sense fissures la intervenció. A Catalunya i el País Basc es van organitzar centres de reclutament de voluntaris per a acudir al capdavant, on es van inscriure molts carlistes, sobretot procedents de Navarra, en un procés d’efervescència patriòtica com no s’havia donat des de la Guerra de la Independència.

L’ona de patriotisme que es va estendre per tot el país també va ser fomentada per l’Església Catòlica quan va encoratjar als soldats «a no tornar sense deixar destruït l’islamisme, arrasades les mesquites i clavada la creu en tots els alcàssers» O’Donnell, home de gran prestigi militar, i just en el moment en el qual estava en plena expansió la seua política d’ampliació de les bases de suport al govern de la Unió Liberal, conscient també que des de la premsa es reclamava amb insistència una acció decidida de l’Executiu, va proposar al Congrés dels Diputats la declaració de guerra al Marroc el 22 d’octubre, després de rebre el beneplàcit dels governs francés i britànic, malgrat les reticències de Londres pel control de la zona de l’estret de Gibraltar.

t,[cita requerida] el que explica que dels prop de 4000 morts espanyols, dos terços no moriren en el camp de batalla, sinó que foren víctimes del còlera i d’altres malalties. Malgrat això es van succeir les victòries en les batalles dels Castillejos —on va destacar el general Juan Prim, la qual cosa li va valdre el títol de marqués dels Castillejos—, la de Tetuan —ciutat que va ser presa el 6 de febrer de 1860 i que li va valdre a O’Donnell el títol de duc de Tetuan— i la de Wad Ras del 23 de març que va buidar el camí cap a Tànger, victòries que van ser magnificades per la premsa a Espanya.

L’exèrcit expedicionari que va partir d’Algesires estava compost per uns 45.000 homes, 3.000 muls i cavalls i 78 peces d’artilleria, secundat per una esquadra de guerra formada per un navili de línia, dues fragates d’hèlice i una de vela, dues corbetes, quatre goletas, onze vapors de rodes i tres faluchos, a més de nou vapors i tres urcas que van actuar com a transports de tropes. O’Donnell va dividir les forces en tres cossos d’exèrcit, en els quals va posar al capdavant als generals Juan Zavala de la Puente, Antonio Ros d’Olano i Ramón de Echagüe. El grup de reserva va estar sota el comandament del general Juan Prim. La Divisió de Cavalleria, al comandament del mariscal de camp Félix Alcalá Galiano, estava composta per dues brigades, la primera al comandament del brigadier Juan de Villate i la segona al comandament del brigadier Francisco Romero Palomeque. L’almirall Segon Díaz Herrero va ser nomenat cap de l’esquadra.

Els objectius fixats eren la presa de Tetuan i l’ocupació del port de Tànger. El 17 de desembre es van deslligar les hostilitats per la columna manada per Zabala que va ocupar la serra de Bullones. L’endemà passat Echagüe va conquistar el Palau del Serrallo i O’Donnell es va posar al capdavant de la força que va desembarcar a Ceuta el 21. El dia de Nadal els tres cossos d’exèrcit havien consolidat les seues posicions i esperaven l’ordre d’avançar cap a Tetuan. L’1 de gener de 1860, el general Prim va

DESENVOLUPAMENT DE LES OPERACIONS La guerra, que va durar quatre mesos, es va iniciar al desembre de 1859 quan l’Exèrcit espanyol, desembarcat a Ceuta el mes anterior, va començar la invasió del sultanat del Marroc.

Es tractava d’un exèrcit mal equipat, preparat i dirigit, i amb un aprovisionament molt deficien-

E ls nostres carrers

88

avançar en tromba fins a la desembocadura de Uad el-Jelú amb el suport al flanc del general Zabala i el de la flota que mantenia a les forces enemigues allunyades de la costa. Les refregues van continuar fins al 31 de gener, en què va ser continguda una acció ofensiva marroquina, i O’Donnell va començar la marxa cap a Tetuan, amb el suport dels voluntaris catalans. Rebia la cobertura del general Ros d’Olano i de Prim en els flancs. La pressió de l’artilleria espanyola va desbaratar les files marroquines fins al punt que les restes d’aquest exèrcit es van refugiar a Tetuan, que va caure el dia 6 de febrer.

El següent objectiu era Tànger. L’Exèrcit espanyol es va veure reforçat per una altra divisió d’infanteria de 5.600 soldats, al costat de la qual van desembarcar les unitats voluntàries basques i navarreses, formades per 3.000 homes, la majoria carlistes, al costat del batalló de voluntaris catalans, amb uns 450 reclutes de la mateixa procedència. Van desembarcar durant el mes de febrer fins a completar una força suficient per a l’ofensiva de l’11 de març. El 23 de març es va produir la batalla de Wad-Ras en la qual va véncer l’Exèrcit espanyol i va forçar la petició de pau del comandant marroquí Muley Abbás.

-Tetuan quedaria sota administració temporal espanyola fins que el sultanat pagara els deutes a Espanya.

La pau que es va signar el 26 d’abril de 1860 va ser qualificada de «pau xica per a una guerra gran» per alguns mitjans de premsa, argumentant que O’Donnell havia d’haver conquistat Marroc, encara que desconeixien el pèssim estat en què es trobava l’exèrcit espanyol després de la batalla de Wad Ras i que el Govern espanyol s’havia compromés amb els britànics a no ocupar Tànger ni cap territori que posara en perill el domini britànic de l’estret de Gibraltar. O’Donnell es va excusar dient que Espanya estava cridada «a dominar una gran part de l’Àfrica», però l’empresa requeriria «el menys de vint a vint-i-cinc anys». A més, el tractat comercial signat amb el Marroc va acabar beneficiant més a França i l’Imperi Britànic; i el territori de Ifni, al sud del Marroc, no va ser ocupat fins a 70 anys després. Finalment, les pressions britàniques per a mantindre l’statu quo en la zona de l’estret de Gibraltar van obligar a Espanya a evacuar Tetuan dos anys després.

TRACTAT DE WAD-RAS Després d’un armistici de 32 dies, es va signar el Tractat de Wad-Ras a Tetuan el 26 d’abril, en el qual es declarava a Espanya vencedora de la guerra i al Marroc perdedor i únic culpable d’aquesta. L’acord va estipular el següent: -Espanya amplia els territoris de Ceuta i Melilla a perpetuïtat.

-El cessament de les incursions marroquines a Ceuta i Melilla.

-El Marroc reconeixia la sobirania d’Espanya sobre les illes Chafarinas.

-El Marroc indemnitzava a Espanya amb 400 milions de reals.

-Espanya rebia el xicotet territori de Santa Cruz de Mar Pequeña (el que més tard seria Sidi Ifni) per a establir una pesquera.

E ls nostres carrers

89

R

onda Magdalena Es Castell Vell és un referent de l’arquitectura militar islàmica a causa del tapial calicostrado utilitzat en la construcció de les seues muralles.

Els seus habitants van crear la Ciutat de Castelló de la Plana en 1252 gràcies al permís atorgat pel rei Jaume I el 8 de setembre de 1251 mitjançant Carta de poblament atorgada a Lleida.

ORÍGENS Segons les excavacions realitzades, el turó va començar a poblar-se en l’Edat del Bronze. En l’Edat del ferro ja es construeix un poblat ibèric emmurallat, del qual, s’han trobat diverses restes datades entre els segles VI i I a. C.: Un poblat en la part més alta del turó. Ceràmiques i contrapesos de telers. I ceràmiques antigues.

Pertanyents als segles III i I a. C., s’han trobat: Fragments d’àmfores fenícies i romanes. I un tram de muralla i dos murs de calicanto.

Balbás en el seu “Llibre de la Província de Castelló” de 1892, parla que en els estrats inferiors del Castell Vell, es van trobar basaments de columnes, monedes i sepulcres romans. En excavacions posteriors es van trobar restes romanes: tegulas, de les usades en enterraments i fragments de ceràmica sigilata.

En l’època romana imperial s’abandona el turó encara que es realitzen visites ocasionals, de les quals donen fe, fragments de terra sigillata recuperats.

En l’època musulmana, la població es distribueix per tota la Plana formant alqueries (xicotetes comunitats rurals o cases de labor amb finca agrícola).

Segons documentació trobada, a la fi del segle XI es va construir un primer castell denominat Castilgone ripa di mare del qual no hi ha evidències arqueològiques.

La major part dels restes visibles actualment, són d’un castell almohade de la segona meitat del segle XII que va ser cap de districte.

TURÓ DE LA MAGDALENA En el turó de la Magdalena al peu de les muntanyes que formen el Desert de les Palmes, el punt més alt està a 111 m. sobre el nivell de la mar. La seua situació estratègica permet una visió de tota la comarca de la Plana Alta i mantindre una comunicació visual con altres castells pròxims com això d’Almenara i això de La Vilavella. Es podia així, exercir un control directe sobre totes les alqueries del seu districte castral. A més, el turó posseeix un desnivell xicotet però empinat per a facilitar les tasques defensives.

EL CASTELL VELL Es troba en el turó de la Magdalena al peu de les muntanyes que formen el Desert de les Palmes, el punt més alt està a 111 m. sobre el nivell de la mar. La seua situació estratègica permet una visió de tota la comarca de la Plana Alta i mantindre una comunicació visual amb altres castells pròxims com el d’Almenara i el de La Vilavella. Es podia així, exercir un control directe sobre totes les alqueries del seu districte castral. A més, el turó posseeix un desnivell xicotet però empinat per a facilitar les tasques defensives.

Es Castell Vell és una de les fortificacions d’origen andalusí més importants de la Comunitat Valenciana.

E ls nostres carrers

90

En el turó de la Magdalena s’han trobat 18 sepultures musulmanes. Cranis, esquelets en posició de cúbit supí mirant a l’est (cap a la Meca), la qual cosa, és típic dels enterraments musulmans. Les 18 sepultures estan situades al llarg d’una rasa d’uns 25 metres de longitud. Restes de ceràmiques, aparells domèstics i murs de construccions estan datats entre els segles XI i XIII. El descobriment de la necròpoli musulmana as Castell Vell confirma l’origen musulmà de la fortalesa i que era la alcazaba defensiva de les alqueries musulmanes (Fadrell, Táxida, Almalafa...) disseminades per tota la Plana.

Segons diversos investigadors, el nom de Castelló vindria de Castelló de Fadrell o castell de Khadrell.

En 1233 Jaume I reconquesta el castell i els seus territoris i els reparteix entre els seus senyors. L’alqueria del Fadrell la va cedir a l’Ordre de Calatrava, Almassora al bisbe de Tortosa i es Castell Vell a Nuño Sanz de Rosselló.

Els musulmans es subleban a mitjan 1247, però van ser ràpidament sufocats i obligats a abandonar les terres de la Plana per a refugiar-se en la Serra de Espadán. El rei dóna les terres als habitants cristians, que comencen a interessar-se per baixar a la Plana per a cultivar les terres que els havien sigut donades.

Els cristians, en 1248, sense els permisos necessaris, comencen a baixar per a habitar les alqueries abandonades de la Plana. Posteriorment, en 1250, el rei atorga els permisos necessaris per a donar als habitants, les cases i terres de la Plana.

Quan en 1252 la població del Castell Vell es trasllada a la Plana, en concret a l’alqueria de Benàrabe per a fundar la ciutat de Castelló de la Plana, que, a poc a poc, va anar quedant abandonat. Segons documentació municipal existent, l’any 1326 ja es llaurava en el recinte interior del castell. Això s’ha comprovat arqueològicament en trobar bancals agrícoles baixmedievals en la albacara del castell.

ERMITA DE LA MAGDALENA Amb el pas dels anys i la pacificació de la zona, s’abandona el Castell i en les seues ruïnes s’instal·la un frare eremita del monestir del Desert de les Palmes ( Frare Barbut) i inicia el culte en honor a Santa María Magdalena. En morir, la població de Castelló va acudir en romeria per a donar-li l’últim comiat. A la volta va començar a ploure fortament i van decidir construir una ermita en honor de la santa i celebrar rogacions quan hi haguera sequeres persistents.

L’Ermita de la Magdalena està excavada en la roca en el lloc en què es trobava l’aljub principal de la albacara del Castel Vell.

Exteriorment té un pòrtic d’entrada construído en 1455. El pòrtic té un arc de mig punt amb dovelles regulars. En 1456 es va construir la capella. A la fi del segle XV es va construir l’estable i en 1758 Vicente Pellicer le dió la forma definitiva que existeix en l’actualitat: una ermita hospedería amb torre adossada que actua com a campanar.

E ls nostres carrers

91

Agenda festiva

Viure la memòria transitar camins contar històries reviure l’ahir, tradicions perdudes suren de l’oblit fetes amb paraules escrites en la nit quan la blanca lluna festeja al Fadrí.

Text: Vicent Jaume Almela i Eixau

Presentació llibre de la festa

26 / 09 / 2020

El passat dissabte 26 de setembre va tornar la il·lusió, va tornar el món de la festa. A l’esplanada del palau de la festa va tindre lloc la presentació oficial del llibre de la festa 2020. Malauradament a conseqüència de la pandèmia no es va poder fer en el seu moment. Però en la mateixa il·lusió els nostres representants Daniella Gimeno Segarra, Manuel Lumbreras Catalá, Camila Castelluchio Monroy i el nostre president Esteban Gual Ibáñez van assistir a l’acte per tal de rebre els seus exemplars del llibre de la festa. Així com les nostres dames de la ciutat Natalia Espada Jiménez i Sonia Cabello Cabello.

La festa va tornar!

E ls nostres carrers

94

Les nostres mascaretes

24 / 10 / 2020

El passat 24 de novembre de 2020 els nostres representants i una bona part de la comissió van rebre les mascaretes de la Gaiata 6 Farola Ravalet per als pròxims actes festius que tinguen lloc. Una mascareta personalitzà amb el logotip corporatiu de la nostra associació.

Preparats i preparades per a la “nova normalitat”.

Halloween

31 / 10 / 2020

Enguany no s’ha pogut celebrar la festa de Halloween al cau com de costum. Però alguns membres de la comissió igual han volgut celebrar-lo des de casa per complir amb les mesures sanitàries.

E ls nostres carrers

95

Lliurament Fadrí d 'or i d 'argent

03 / 11 / 2020

El Saló del Museu del Palau De La Festa va acollir l’acte de lliurament de les més altes distincions otorgades pel món fester.

Va estar el torn de la nostra Gaiata i vam compartit privilegi amb la Gaiata 1 Brancal de la ciutat.

La nostra Madrina, Camila Castelluchio Monroy acompanyada pel President Esteban Gual Ibáñez, junts a la Madrina Infantil Daniella Gimeno Segarra i el President Infantil Manuel Lumbreras Catalá, van compartit aquest emotiu acte amb les persones guardonades.

La màxima representant festera infantil de la Ciutat, Gal·la Calvo Santolaria va lliurar les distincions en un més que senzill acte carregat d’emocions i esperança. Junt a ella les Dames de la ciutat, Marta Muñoz Moreno, Natalia Espada Jiménez i Sonia Cabello Cabello.

La nostra enhorabona a les següents

JAUME QUEROL VILAR - ARGENT ADULT

persones:

CARLOS BAYO IZQUIERDO - ARGENT ADULT

JULIA BAYO AHICART - ARGENT INFANTIL

SONIA AHICART BELLÉS - ARGENT ADULT

HUGO BAYO AHICART - ARGENT INFANTIL

ROCIO QUEROL VILAR - OR ADULT

IRIS RUIZ MONTOY - ARGENT INFANTIL

CRISTINA LACASA SALES - OR ADULT

ELSA BALLESTER FABREGAT - ARGENT INFANTIL

XIMO ESCRIG GARCÍA - OR ADULT

NIKOLÁS GALERA LACASA - OR INFANTIL

MARIO TÁRREGA BELTRÁN - OR ADULT

CAMILA CASTELLUCHIO - ARGENT ADULT

CAROLINA BELTRÁN VILAR - OR ADULT

VALERIA MONROY VALBUENA - ARGENT ADULT

MARÍA CASTELL GRACIA - OR ADULT

E ls nostres carrers

96

Gravat 75 aniversari

03 / 11 / 2020

Dimarts passat dia 3 de novembre, en el palau de la festa, els nostres representants van realitzar el lliurament a la reina infantil, Gal·la Calvo Santolaria del gravat commemoratiu del 75 aniversari de la Gaiata 6 Fanal Ravalet.

Gravat obra del reconegut i prestigiós artista, Luis Bolumar Santamaría. I amb el qual la nostra associació vam voler commemorar el nostre 75 aniversari, i que els membres de la comissió pogueren tindre un record d’aquest any.

Entrega premi llibres 2020

02 / 12 / 2020

El passat dia 2 de desembre, en el palau de la festa, va tenir lloc el lliurament de premis de Llibrets 2020, de mans de la Reina de les Festes, Carmen Molina i el President del Patronat de Festes, Omar Braina. I entre ells, hem estat recompensats i premiats amb un SEGON PREMI Al MILLOR LLIBRE. Felicitats per una bona feina a aquest gran equip que ha treballat durant tant temps, a tota la comissió per l’esforç realitzat i com no a totes aquelles persones que col·laboren publicitàriament i comprant-lo any rere any.

E ls nostres carrers

97

75 aniversari Rotllo i Canya

03 / 11 / 2020

Diumenge passat 16 de maig en el Auditori de Castelló va tenir lloc la commemoració del 75 aniversari del ‘Rotllo i Canya’ amb un concert de la Banda Municipal, dirigida per Marcel Ortega. Un concert que va servir per a retre homenatge a l’obra composta per José García i presentada en 1946. I en el qual no van voler deixar passar l’oportunitat d’assistir els nostres màxims representants, Daniella, Manuel, Camila i Esteban.

El programa va posar en comú el context musical dels anys 40 i l’actual. Per a l’ocasió, es van incloure alguns dels pasdobles que van competir amb el ‘Rotllo i Canya’ en el concurs en què va ser triat com a himne de la ciutat. A pesar que l’actual himne de Castelló es va imposar a la resta, avui dia encara s’interpreten obres com a ‘Aires llevantins’, de Bernabé Sanchis; ‘Gaiates i traques’, de Joaquín Sanchis; i ‘Castalia’, dels germans Terol. El públic també va gaudir de ‘Quadres Mediterranis’, compost per l’antic mestre de la Banda Municipal, Eduard Felip.

Quant als compositors actuals, la Banda

Municipal de Castelló va interpretar ‘8 de febrero’, de Vicent Ortiz, un jove compositor de La Vall d’Uixó amb trajectòria internacional i professor de l’important Berklee College of Music a València. A més, la Banda va portar al Auditori ‘Las carboneras del Nalón’, de la ondense María José Belenguer. Aquesta última obra està dedicada a les primeres dones que van treballar en les mines d’Astúries i ha guanyat el segon premi en el Concurs Internacional de Composició ‘María Teresa Prieto’. El concert va culminar amb la interpretació de l’himne de les festes locals i himne de la ciutat, el ‘Rotllo i Canya’.

E ls nostres carrers

98

Festa de la rosa

El passat dissabte 29 de maig es va celebrar a la plaça major la “Festa de la Rosa”. Peró no va ser una “Festa de la Rosa” tradicional perque , era una edició especial, per molts aspectes. Per la data, ja que no era el primer dissabte de maig, perquè no va haver-hi el tradicional concurs i, sobretot, perquè ha estat un dels primers actes que s’han celebrat amb públic.

Eren les 22.00 hores, quan les llums de l’emblemàtica plaça Major, es van apagar per a donar pas a la presentadora de l’acte, la periodista Marta Fullera, que va fer un desglossament de l’acte i va anar presentant a cadascun dels grups participants que van actuar en dos escenaris, muntats per a l’ocasió, amb la finalitat de donar major fluïdesa a l’acte i, sobretot, perquè els components de cada agrupació poguessin actuar amb els micròfons desinfectats.

La nit es va omplir de melodies típiques, de serenates, que van interpretar l’Estudiantina de Magisteri, la Rondalla Vora Sequia, Voz y Modos, Rosa de Maig, Cabocafé – un grup que actuava com a tal per primera vegada- i, tancant, el grup Jacaranda.

Totes les agrupacions, amb les seves melodies, van fer gaudir al públic que va acudir fins a completar l’aforament. I, entre ells, com no, la presència dels representants de Farola Ravalet, amb la nostra Madrina Infantil Daniella, el nostre president infantil Manuel, la nostra madrina Camila i el nostre president Esteban.

E ls nostres carrers

99

29 / 05 / 2021

Eucaristía infantil a Lledó

La Reial Confraria de la Mare de Déu del Lledó va organitzar, l’últim diumenge del mes de maig de 2021, una Missa Infantil. Un acte què es realitza des de fa tres anys, amb excepció de l’any passat que es va haver de suspendre.

Un acte singular dirigit als més joves, la qual cosa confereix a la Basílica un halo d’il·lusió i alegria conseqüència de concentrar un important nombre de xiquets i xiquetes als peus de la Lledonera Una Eucaristia presidida pel Prior de la Reial Confraria, Miguel Abril, que comptava amb la presència de la Reina Infantil, les seves Dames Infantils de la Ciutat, les Madrines i Presidents Infantils de les diferents Gaiates de la Ciutat i altres menuts devots de la Lledonora, fins a completar el màxim aforament permès que rondava el centenar de personitas.

La representació de Farola Ravalet estava encapçalada per la nostra Madrina Infantil, Daniella Gimeno Segarra, a qui acompanyaba el nostre president infantil Manuel Lumbreras Catalá i el nostre president Esteban Gual Ibáñez.

El fervor que Castelló sent per la seua Mareta és infinit i es venera des de menuts; fets que actes com aquest així ho acredita.

E ls nostres carrers

100

30 / 05 / 2021

Sant Cristofol

10 / 07 / 2021

Com cada any, el segon dissabte del mes de juliol, Castelló honra a Sant Cristòfol, un dels patrons de la ciutat.

La pandèmia segueix sense deixar fer les celebracions tradicionals i es limiten, mentre existeixin les restriccions sanitàries, a la celebració eucarística que es realitza, això sí, en la Cocatedral de Santa María.

Enguany, la data ha estat el 10 de juliol i, aquest dia, a les 12 del matí, en l’esmentada Seu, es va donar cita una àmplia representació del món festiu de la ciutat, amb les Reines i les seves respectives Corts d’Honor -entre les quals comptem amb Sónia Cabello i Natalia Espada, com a Dama de la ciutat i Dama de la ciutat infantil respectivament- autoritats i representants de les diferents comissions de sector i d’altres ens festers com la Federació de Colles o la Germandat dels Cavallers de la Conquesta.

En representació de l’A. C. Gaiata 6 Farola Ravalet, van assistir a l’acte la seua Madrina Infantil, Daniella Gimeno i el seu President Infantil, Manuel Lumbreras, acompanyats per la nostra artísta gaiatera i comissionada,Vanesa Pérez.

L’acte religiós va comptar amb la participació de la Rondalla Vora Sequia, que va interpretar diverses cançons al llarg de la litúrgia. Cançons, en la seva majoria, compostes per a aquestes celebracions pel mestre Paco Signes; qui fos director de la banda municipal de Castelló fins a 2012.

Altres anys, l’acte hauria seguit amb la benedicció de vehicles i el repartiment de cintes commemoratives però com, ja s’hem comentat, a causa de la situació actual, aquesta part va haver de ser suprimida. L’acte va finalitzar amb una rematada pirotècnica, disparada des del terrat de la casa Consistorial.

E ls nostres carrers

101

Santa María Magdalena

22 / 07 / 2021

Santa María Magdalena -originària de Magdala, població situada en la riba occidental de la mar de Galilea- va ser deixebla fidel del nostre Senyor Jesucrist, qui la va triar per a ser testimoni de la seua resurrecció abans que els apòstols. I, en conseqüència, va ser ella la dona que va rebre l’encàrrec de Déu de donar testimoniatge davant ells que el Mestre havia vençut a la mort.

El 10 de juny del 2016, el Cardenal Robert Sarah, llavors Prefecte de la Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments del Vaticà, va emetre un decret en el qual, seguint la voluntat del Papa Francesc, es va establir que la memòria litúrgica de Santa María Magdalena s’eleve al rang de Festa. És per això que cada 22 de Juliol la confraria de Santa María Magdalena de Castelló vol rememorar la seua imatge i és per això que organitza una missa a l’església de Sant Vicent Ferrer. I com no, la nostra madrina, Camila Castelluchio i la nostra madrina infantil, Daniella Gimeno, acompanyades pel vicepresident Manuel Romero, no han volgut faltar.

Enhorabona a tota la Confraria de Santa María Magdalena.

E ls nostres carrers

102

Publicitats

L ’Associació Cultural Gaiata 6 “Farola-Ravalet”, vol donar les gràcies als amics

i col·laboradors que amb la seua ajuda desinteressada, han fet possible aquest llibret.

Moltes gràcies!

El rincón del bocata · Centres Izquierdo · Arajovic · Cafeteria-Restaurant Àgora · Monfort Salut Dental · Javier Rambla Ferrer · Bruño & Pilat · Ferrer - Blasco advocats · Casa Juanjo · Panaderia Blanch · Safont Joyeros · Clinica Dental Martínez Tena · Rajoles i Paviments Rubio · Duotono comunicació · M.S.C. Collado · Mesón Serra d’Irta · Namala Fixocar · Francisco Sanahuja maquinària agrícola · Solsona càterings · Tasca de soca · Gym Aquí y Ahora · Gestoria Gallén · Rokelin gourmet · Carlos Bravo cortinatges · AE Navarro Asesoria d’Empreses · M. Fabra Cristalleria · Distribucions Casa Edo · Perruqueria Elisa · Enrique Roig sabater · J.M. Forcada, s.l. · Modes Mabel · Pistatxo roba infantil · Magatzem de calçats Kuki y Susi · Idiomes Reyes · Los Claveles floristeries · Calçats Fores · La pajarita roja editors · Perruqueria d’homes Jorge Gil · Olives i Salsums M. Cinta · Carnisseria de cavall Toni · Administració de Loteries núm. 3 La Lledonera · Serigrafia Mazuela · Perruqueria d’homes Ares · Fruites i Verdures Teresa · Cantavella Robres · Generali Seguro · Sita Creativa · Centre de fisioteràpia Granel · Osteofisio Francisco Gómez E ls nostres carrers

103