GAIATA 6 FAROLA RAVALET - MAGDALENA 2024 by Farola-Ravalet

Gaiata 6 Farola-Ravalet Magdalena 2024

CONCEPTE DE LA PORTADA La portada del llibret busca unir

És el resultat de sumar els

dedicat aquest llibret.

associades a l’aigua.

el símbol de la nostra gaiata,

amb l’aigua, element al qual està

Farola

següents elements i combinarlos amb les tonalitats blaves

Elements marins

Portada

Ones

Contraportada

www.gaiatasis.es

https://issuu.com/farola-ravalet

facebook gaiata sis

2. Concepte de la portada 3. Sumari 4. Editorial 6. President 8. Reina 9. Reina infantil 10. Pregoner infantil 11. Dama de la ciutat 12. Foto en séquia Travessera 14. Madrina 16. Madrina infantil 18. President infantil 20. Dames i acompanyants 41. Portaestendards 42. Col·laboradores 44. Comissió 46. Socis 47. Quadre d’honor 48. Foto en camí Bomboí 50. Esboç gaiata infantil 52. Esboç gaiata monumental 54. Foto en desembocadura séquia l’Obra 56. Premis Magdalena 2023 62. Foto en caragols d’Arquímedes 64. Agenda festiva 100. Foto en Molí la Font 102. Gaiata solidària 106. Foto en port pesquer 108. Especial Centenari Coronació Verge del LLedó 162. Foto en desembocadura séquia Travessera 164. Agermanaments 170. Foto en Parc del Meridià 172. Articles 260. Programa de festes

SUMARI

Edita

Associació Cultural Gaiata 6 Farola-Ravalet Coordinació

Esteban Gual i Ibáñez Disseny i maquetació

Noelia Pérez i Monfort Portada

joanrojeski estudi creatiu Fotografies comissió

Vanessa García Publicitats

Yolanda Forcada i Bardiza Tonica Olucha i Montins Lidón Palencia i Roig Sonia Jiménez i Morcillo Bienvenida Valcárcel i Montalvo Begoña Vilar i Moreno @ de la present edició

Associació Cultural Gaiata 6 Farola-Ravalet @ dels textos i imatges

Els autors

Dipòsit legal

CS 45-2012

El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià de l’any 2024

Imprimeix

Innovació Digital Castelló

EDITORIAL

L’origen de la vida en la Terra està en l’aigua. Està científicament comprovat que la vida va començar en l’aigua fa uns 3.500 milions d’anys, quan diminuts organismes, potser molt similars a alguns dels actuals bacteris, van adquirir per primera vegada aqueix bufe vital que encara els científics s’acuren a desentranyar.

Durant milions d’anys, la vida animal i vegetal va romandre circumscrita a l’aigua. Tal és la rellevància d’aquest element que investigadors del Centre Nacional d’Investigació Científica Francés (CNRS) van publicar en 2022 un estudi revelant que l’aigua de la Terra existia des d’abans que es formara el planeta.

L’aigua a Castelló

En l’aigua les diferents espècies vives van trobar tots els elements que necessitava: minerals i anhídrid carbònic per a les plantes que, al seu torn, van proporcionar als animals, substàncies nutritives i oxigen en abundància. És per tot això que podem assegurar que l’aigua és l’origen de la vida.

Tots tenim clara la gran importància de l’aigua per a poder portar una vida digna. I és que l’aigua és indispensable per a la vida: ho és per a produir els aliments que mengem, per a garantir-nos una higiene bàsica i, per descomptat, per al consum humà directe. Des de les albors de la humanitat, a partir de les comunitats nòmades, passant posteriorment a establir-se com a comunitats sedentàries en el Neolític, els éssers humans procuraven instal·lar-se en la rodalia de les aigües, al llarg dels vessants de rius i mars. Les civilitzacions més avançades de l’antiguitat, van florir en les planes dels grans rius: Groc (a la Xina), Tigris i Eufrates (en l’antiga Mesopotàmia, actualment l’Iraq) Nil (Egipte) i Indus (al Pakistan). En aquestes societats l’aigua era abundant

i àmpliament utilitzada en l’agricultura, el sector més significatiu per al desenvolupament econòmic. No obstant això, no tots els assentaments humans es van desenvolupar en zones que comptaven amb elevats recursos hídrics. Vàries van ser les civilitzacions que van créixer en llocs sense cursos d’aigua abundants, en zones àrides o semiàrides que van haver de crear mecanismes per a l’obtenció d’aigua, mitjançant qanats, pous, aqüeductes, construcció de canals, séquies, embassaments i altres sistemes hidràulics. Castelló no és cap excepció, el naixement de la nostra ciutat es va iniciar amb el trasllat en 1252 des de la Magdalena fins a l’alqueria mora de Benirabe, zona més plana per què era més fàcil cultivar i viure de la riquesa dels ullals, pous, aqüífers, rius i de la mar.

Així doncs, l’home al llarg de la història ha intentat evitar i fer front a les dificultats ambientals, com les sequeres i inundacions, i a l’inexorable creixement de la població, adoptant mesures per a controlar o dominar l’aigua, captant-la tant a nivell subterrani (en pous i mines) com a nivell superficial (en llacs, rius i embassaments).

Aquest any la nostra comissió vol reflectir mitjançant aquest llibret la importància de l’aigua per a la vida de la nostra ciutat i el seu desenvolupament, principalment en la seua agricultura, motor econòmic i principal mitjà productiu d’aliments per a la població. Tot això serà explicat mitjançant una sèrie d’articles escrits per experts en la matèria i per amants de la nostra ciutat, que ens parlaran entre altres coses de les illes Columbretes i la seua fauna, la pesca al Grau de Castelló, la séquia Major, els molins a Castelló, parlarem dels ullals de la marjal, de l’assut d’Almassora – Castelló o coneixerem les comunitats de regants de la nostra ciutat entre molts altres articles. Tot per apropar al lector la singularitat de l’aigua a Castelló. El patrimoni hidràulic forma part del nostre capital territorial. En la llegenda de la ciutat, “El Tombatossals”, ja ho anuncia el rei barbut “És desig d’aquesta corona que el nostre regne torne a ser bell i exuberant: ple de flors i fruits, tot sembrat, sense cap fera, amb aigua cabalosa i sense racó de mala herba”.

La comissió de la Gaiata 6 Farola Ravalet, vol compartir i donar a conéixer la singularitat de l’aigua de la nostra terra, a tots els veïns i veïnes, amics i amigues, en definitiva, simpatitzants de la nostra associació, perquè siga reflex de la seua participació en la nostra cultura i les nostres arrels, perquè no volem ser una gaiata més, volem ser la gota que regue i faça créixer la llavor de la festa.

Salutació del President Gaiata 6 Farola-Ravalet

Esteban Gual i Ibáñez

Veïns i veïnes, un any més, arriba el mes de març i amb aquest, les festes de la Magdalena, la festa per excel·lència de la nostra terra. Una festa, que tots aquells i totes aquelles que ens sentim castellonencs i castellonenques estimem i a la qual amb molt d’esforç, passió i dedicació hem convertit en “les millors festes del món”. Bé, o almenys nosaltres així ho pensem.

Les nostres festes són un espill on podem veure la imatge de les tradicions, els costums més arrelats i les creences més venerades a la nostra ciutat. I on, amb tota la seua diversitat festiva, cultural i social, conjuguen una sèrie de característiques que fan d’elles un perfecte

exemple d’integració entre la ciutadania de la nostra ciutat, però també per aquells que ens visiten qualsevol dels nou dies de festa. I és que les festes de la Magdalena són passió, espectacle, tradició... Són moltes coses, però per damunt de tot, són cosa de veïns i veïnes.

Castelló s’engalana per rebre una setmana intensa de festes i tradicions. I és que la nostra festa, i amb ella la nostra Gaiata 6 “Farola-Ravalet”, cada any es renova en forma d’un nou cicle fester que dona vida a menuts i grans. Igual que dona vida l’aigua als nostres camps dotant-los de cultius i prosperitat, i serveix per a beure animals i persones. L’aigua és símbol de vida, de riquesa, de poder i fins i tot de futur. Nosaltres, en la Gaiata, volem ser com l’aigua però en la festa, i és per això que igual que el cicle de l’aigua es retroalimenta i es renova, nosaltres també renovem la il·lusió cap a les nostres festes i tradicions, com també tots i cadascun dels membres de la nostra comissió de sector, el de la Farola. Hòmens, dones, xiquets i xiquetes que un any més han treballat desinteressadament per dur a terme la setmana gran de les nostres festes en un any molt especial, on també celebrarem el centenari de la coronació de la nostra patrona, la verge del Lledó, i on en aquest llibre tenim un apartat especial a causa d’aquesta efemèride. Una festa és la seua gent, els que estan darrere, dia a dia, per ultimar cada detall, per a exalçar la tradició, però també per a idear noves propostes i fer més gran la nostra gaiata. I to açò no seria possible sense l’admirable treball i el constant esforç d’aquesta comissió. Per això, un any més, vull donar les gràcies a tots i cadascú dels membres de la Gaiata Sis, per això i per estar cada dia al meu costat fent més fàcil i possible la meua tasca.

Aquest treball fet any rere any, es veu recompensat amb la gratificació de la gent del sector i de la resta de la ciutat, però també amb la consecució de diferents premis, com l’aconseguit l’any passat al segon millor llibre de la Magdalena passada, millor portada, tercer premi de presentacions, millor Gaiata de mà, segon premi de Gaiates infantils o el tan anhelat i gratificant primer premi a la millor Gaiata Monumental. Esperem continuar treballant en aquesta línia i com a mínim poder repetir èxits. Però sobretot que puguem compartir amb vosaltres la setmana de la Magdalena, on sou convidats i convidades al nostre envelat situat al carrer Rosell.

La Magdalena vol arribar a tots i a totes. La festa és diversitat, com diversitat és el col·lectiu gaiater. Per això gaudiu al màxim d’una setmana plena d’actes multitudinaris on l’únic requisit és passar-s’ho bé, però sempre amb sentit comú. I és que des de l’alegria i la germandat, la festa i el treball, les gaiates ens hem convertit en els millors amfitrions de les nostres festes. La Magdalena 2024 ja la tenim ben a prop. Ara només cal gaudir-la, viure-la, sentir-la de prop i compartir-la. Però... i per què no?

Esteban Gual Ibañez President Gaiata 6 “Farola – Ravalet”

Estimats amics de Farola-Ravalet:

A pocs dies de començar la nostra setmana gran, la Magdalena 2024, és un honor dirigir-me a vosaltres com a reina de les festes de Castelló. Parlar de gaiata és sinònim d’alegria i diversió, però també d’esforç i compromís amb les nostres tradicions. Enguany la vostra gaiata, amb el lema “Herència de llum”, il·luminarà tots els racons del nostre estimat Castelló com a gaiata de la ciutat, un testimoni viu de la nostra cultura. Per això, m’agradaria aprofitar estes línies per a agrair-vos tot el treball i passió que any rere any realitzeu per a embellir les nostres festes. Vull animar a tots els veïns i amics que isquen al carrer a viure intensament les festes al costat de tota la comissió de Farola-Ravalet. Amb molta estima, Lourdes.

Reina 2024 Lourdes Climent i Moreno

Reina Infantil 2024 Vega Torrejón i Garrote

“Es farà tota un esclat, de festes i de cançons”. Amb aquests versos del Pregó infantil, voldria desitjar als membres de la comissió de la Gaiata 6 Farola-Ravalet, una fantàstica Magdalena 2024, especialment als seus càrrecs Saray, Pilar, Esteban i Nicolàs, perquè siguen unes festes meravelloses i que siguen el preludi perquè el vostre sector reba, cent anys després, a la nostra Mareta en el lloc on va ser coronada. Una salutació verda, sobre quatre besos rojos, en un sol groc. Vega Torrejón

Estimats amics i amigues de la Gaiata 6,

És per a mi un honor dirigir-me a tots vosaltres com a Pregoner Infantil per a les properes festes de la magdalena. Estic molt agraït a tota la comissió, veïns i amics, ja que ha sigut en el si de la Farola Ravalet on he crescut com a persona i castelloner, he viscut de diferents maneres la nostra setmana gran, acompanyant, President i Gaiater d’honor, sempre amb bon ambient, rialles i jocs. Em fa molta il·lusió ser qui cantarà els versos de Vicent Pau Serra i Fortuño i, seguint les seues paraules, “els xiquets som poble, som futur i esperança”, per tant, espere gaudir amb tots vosaltres, ja que “al menys per una setmana, serà de tots Castelló”. Vítol!

Pregoner infantil Adrián Gil i Vallés

Dama de la ciutat Teresa del Carmen Cumba i Soler

Benvolguda segona família,

Crec que tothom quan pensa en el sector de la Farola Ravalet se li venen al cap les paraules “treballadors”, “alegria” i “llum”, i jo, per sort, he pogut formar part de tot això des de ben xicoteta.

Durant el passat 2023 vaig tenir el privilegi de complir un gran somni, representar al nostre benvolgut sector. Gràcies per mostrar-me tot el vostre suport i per fer-me sentir tan acollida sempre. Enguany tinc l’honor de dirigir-me a tots vosaltres com a Dama de la Ciutat, i no podria estar més orgullosa de la família gaiatera a la qual pertany. Vull desitjar-vos en aquestes línies que gaudiu de la nostra setmana gran, perquè ací venen manifestes, per raons de tradició, les festes que Castelló fa seguint la llum antiga, perquè la gaiata siga el nostre millor pregó! Amb estima, Teresa

Séquia de la Travessera La séquia de la Travessera naix en el Racó de Ramell i transcorre pegada al camí del qual rep el seu nom, així com al llit del riu Sec. Al costat d’ella, mig oculta entre el canyís, es troba l’antiga via del tren, actualment en desús. Abans de creuar el camí del Serradal en direcció a la platja, la séquia compta amb unes comportes metàl·liques per a regular el cabal.

MADRINA

Saray Traver i Tena

MADRINA INFANTIL

Pilar Gimeno i Segarra

PRESIDENT INFANTIL

Nicolás Cabello i Pérez

Dames d’honor Acompanyant

Adriana Abad i Ramos

Marc Seguí i Creus

Nerea Sánchez i Trilles

Noelia Simó i Durán

Daniel Gómez i Marín

Dama d’honor Acompanyant

Martina Pradas i Viera Fermin Alegre i Escrig

Raquel Rosell i Viciano Pau Serrano i Gual

Dama d’honor Acompanyant

Dames d’honor Acompanyant

Iris Ruiz i Monroy

Antonio Espada i Martos Natalia Flores i Martín

Neus Roures i Martínez

Sergio Hernández i Andrés

Dama d’honor Acompanyant

Dames d’honor Acompanyant

Laura Soto i Aliaga

Manuel Lumbreras i Català

María Lumbreras i Català

Clara Sanz i Sobrino Héctor Vicente i Valls

Dama d’honor Acompanyant

Alejandra Gallén i Montañés Juan Cabello i Pérez

Noelia Hernández i Andrés Fermín Hernández i Muñoz

Dama d’honor Acompanyant

Claudia Beltrán i Palencia Samuel Bau i Lacasa

Rebeca Nova i Herrero Iván Miralles i Agut

Dama d’honor Acompanyant

Gaiaters d’honor Infantils

Paula García i Valcárcel Adrián Gil i Vallés

Amanda Marmaneu i Jiménez Guillermo García i Valcárcel

Dama d’honor Acompanyant Infantils

Alba Planells i Blasco

Pablo Navarro i Figols

Jimena Pradas i Viera Marc Planells i Blasco

Dama d’honor Acompanyant Infantils

Dama d’honor Infantil

Meritxell Manrique i Civera

Paula Bueno i Renau Víctor Gil i Vallés

Dama d’honor Acompanyant Infantils

Marina Bueno i Renau Enzo Queral i Espada

Noa Queral i Espada

Martina Ortells i Pérez

Dames d’honor infantils

Dama d’honor Acompanyant Infantils

Lledó Escrig i Archilés

Hugo Slemmer i Collados

Marina Simó i Durán Rubén Gil i Beltrán

Portaestendards

Col·laboradores

María Durán i Herrera Emma Vilar i Albert

Ana Babiloni i Alberich Paula Bollado i Barco

Daniella Gimeno i Segarra

Col·laboradores

COMISSIÓ President

Esteban Gual i Ibáñez Vicepresident 1

Manuel Romero i García Vicepresident 2

Antonio Espada i Martos Vicepresident 3

Fermín Alegre i Escrig Tresorera

Tonica Olucha i Montins Secretària

Vanesa Pérez i Monfort Contadora

Lidón Palencia i Roig Vocals directiva

Beatriz Collados i Manase Yolanda Forcada i Bardiza Protocol

Fátima Gavara i Beltrán Rocío Querol i Vilar Protocol infantil

María Garcilópez i Palau Xarxes socials

Paula Garcilópez i Palau Fotografia: Erik Pradas

Madrina

Madrina infantil

Gaiatera d’honor

President infantil

Saray Traver i Tena Teresa del Carmen Cumba i Soler Dames d’honor

Adriana Abad i Ramos Nerea Sánchez i Trilles Noelia Simó i Durán Martina Pradas i Viera Natalia Flores i Martín Neus Roures i Martínez Laura Soto i Aliaga María Lumbreras i Catalá Iris Ruiz i Monroy Clara Sanz i Sobrino Alejandra Gallén i Montañés Noelia Hernández i Andrés Claudia Beltrán i Palencia Rebeca Nova i Herrero Raquel Rosell i Viciano

Acompanyants

Marc Seguí i Creus Daniel Gómez i Marín Sergio Hernández i Andrés Manuel Lumbreras i Catalá Héctor Vicente i Valls Juan Cabello i Pérez Fermín Hernández i Muñoz Samuel Bau i Lacasa Iván Miralles i Agut Pau Serrano i Gual Portaestendards

Rubén Gil i Beltrán Marina Durán i Simó

Pilar Gimeno i Segarra Nicolás Cabello i Pérez

Gaiatera d’honor infantil

Paula García i Valcárcel

Gaiater d’honor infantil

Adrián Gill i Vallés

Dames d’honor infantils

Lledó Escrig i Archilés Noa Queral i Espada Martina Ortells i Pérez Marina Bueno i Renau Paula Bueno i Renau Meritxell Manrique i Civera Jimena Pradas i Viera Alba Planells i Blasco Amanda Marmaneu i Jiménez Acompanyants infantils

Hugo Slemmer i Collados Enzo Queral i Espada Víctor Gil i Vallés Jorge Gual i Solsona Marc Planells i Blasco Pablo Navarro i Figols Guillermo García i Valcárcel Col·laboradores

Ana Babiloni i Almerich Paula Bollado i Barco María Durán i Herrera Daniella Gimeno i Segarra Emma Vilar i Albert

Comissió adulta

Elena Amalia Agulleiro i Ventura Maria Jesus Agut i Barreda Sonia Ahicart i Bellés Marina Ahis i Herrero Sandra Alberichi Meliá Laura Albert i Molina Amparo Aliaga i Benages Alvaro Badenas i Ros Noelia Andrés i Balaguer Mª Teresa Antonino i Marti Eva Archelós i Morata Lledó Archilés i Amat Santi Babiloni i Monfort Marta Balado i Ferrer Carmen Balaguer i Bomboi Ana Belén Barco i Mendez Marta Barreda i Tuset Carlos Bayo i Izquierdo Hugo Bayo i Ahicart Julia Bayo i Ahicart Carmen Pilar Beltrán i Cendrán Jose Francisco Beltrán i Cendrán Carolina Beltran i Vilar Juan José Bengochea i Garcés Emma Bernabé i Fernández Rosana Blasco i Soler Susana Blasco i Corbella Jesús Bollado i Esteban Xavi Bollado i Barco Ana Cabello i Fernández Sonia Cabello i Cabello Luis Cabello i Pérez Lucas Campos i Saura María Castell i Gracia Joaquin Castell i Justiniano Rubén Castelluchio Ana María Castillo i Moliner Beatriz Catalá i Rodriguez Lorena Civera i Colomé Antonio Collados i Bautista Pedro Cumba i Llorens Joaquin Escrige i García Francisco Escura i Benages Natalia Espada i Jiménez Esther Espada i Moliner Alejandro Estévez i Pizarro Vicente Jesés Fabregat i Peris Pablo Felipe i Abona Damian Flores Faro Oscar Forés i García Nikolas Galera i Lacasa Alberto Gallén i Balfagó Miguel Gallén i Montañés Antonio García i Blanch Mariano Garcilópez i Gómez

María Garcilópez i Palau Paula Garcilópez i Palau Juan Gavara i Jóvena José Luís Gil i Gómez Raúl Gil i Toboso Silvia Gil i Toboso Heliodoro Gimeno i Alegre Ximo Gómez i Monferrer Alejandro Gómez i Marín Pilar Gómez Safont Gloria Gracia Sos Miguel A. Gual Ibañez Mari Carmen Guiral Vilar Rosa Guiral Vilar Fermin Hernandez Muñoz Reyes Herrero Badia Nuria Herrero Badia Ruben Ibañez Vilar Jose Miguel Ibañez Soler Elena Jimenez Morcillo Sonia Jimenez Morcillo Inmaculada Jimenez Escrig Cristina Lacasa Díaz Cristina Lacasa Sales Carmen Lacasa Sales Carlota Lainez Soler Mirtra Graciela Lobos Larruela Lucía López Pachón Xavier Ludeña Espadà Jesus Lumbreras Jimenez Mª Pilar Tena Boix Consuelo Manase Vicente Bienvenida Manase Vicente Javier Manrique Dellonder Daniel Manrique Dellonder Francisca Marin Moles Antonio José Marmaneu Martinez María Nieves Márquez Ortí Eva María Martín García Ricardo Mas Chillida Reyes Moguer Milian Tonica Moliner Soler Valeria Monroy Balbuena Veronica Montañes Prades Nuria Navarrete Sanjurjo Gloria Nebot Isach Meritxell Nos Domingo Guillermo Nos Martí Mariano Nova Cava Rebeca Nova Herrero Lidón Ortiz Tomás Victoria A. Pachón Soler Charo Palau Oñate Amparo Peñarrocha De La Cruz Noelia Perez Monfort Paula Perez Agulleiro

Manuel Pérez Guiñon Pepe Piqueres Obiol Andrea Piqueres Manase Gabriel Planells Seguí Raul Porcar Aymerich Juan Manuel Pradas Montaner Sergio Queral García Santiago Querol Carbo Rocio Querol Vilar Jaume Querol Vilar Ricardo Quintero Moguer Juan José Quintero Tobaruela Rosana Ramos Archilés Sara Renau Solaz Julia Roig Marmaneu Sonia Romero Olucha Lledó Romero Olucha Mª Carmen Sales Albert Mª Pilar Salgueiro Alfonso Eva Sanchez Castillo Bartolo Sanchez Sanchez Mari Carmen Sanjurjo Fores Alejandro Sanz Babiloni M Carmen Seder Tirado Mª Pilar Segarra Ebro Pedro Serrano Herrero Javier Slemmer Vilar Rosa Sobrino Tellols Lidón Sobrino Tellols Elena Soler Barcos Vanesa Solsona Flor Carolina Tarrega Beltran Mario Tarrega Estellés Sonia Trilles Mateu Bienvenida Valcarcel Montalvo Lledó Vallés Márquez Cristóbal Vallés Soler Jorge Vargas Palu Esther Viera Arruebo Vanessa Vilalta Fortea Fran Vilar Albert Begoña Vilar Moreno Monica Vilar Moreno Francisco José Vilar Moreno Comissió infantil

Paula Abona i Blasco Berta Ballester i Fabregat Elsa Ballester i Fabregat Lía Ludeña i Ortiz Noa Ludeña i Ortiz Martín Manrique i Castillo Nerea Mas i Sobrino Verónica Mas i Sobrino

SOCIS DE SECTOR

Ana Gual Ernesto

Fernando Campos

Ana Sales Galmes

Guillermo Verchili

Cristina Luján Sixto

Jose Mª Verchili

Conchita Latasa

Constanza Sánchez Emilia Marmaneu

Joan Meseguer Joaquin López

José Marmaneu Peña

Emilio Usó

Josefa Ernesto Villalonga

Família Martínez Almela

Mercedes Traver

Família Arechavaleta Família Lleó Piquer

Família Martínez Peris Família Novoa Castell

Família Pascual Bernat Família Roda Muro

Família Serrano Gual Família Soler Aznar

Luís Aguilar

María Luisa Amigo Miguel Gil

Pilar Gil Cabedo Rosa Fabregat Rosa Tirado

Severino Ramos Vicente Ortells

QUADRE D’HONOR

Gaiaters d’honor

Pilar Tena Família Gimeno Segarra Família Gual Pérez

Gaiatera d’honor

Teresa del Carmen Cumba i Soler

Gaiaters d’honor infantils Paula García i Valcárcel Adrián Gil i Vallés

Gaiaters d’honor perpetus Juan Bellés i Tena Vicente Ramos i Sancho Rafael Tecles i Barberá Ximo Capdevila i Verchili Agustín Espada i Rincón Jose A. Navarrete i Centelles

Camí Bomboí Camí situat entre dues importants séquies; la de la Plana i la d’Entrilles, quarta i cinquena respectivament a desembocar en la mar, en ordre de nord a sud.

En aquest camí trobem diversos exemples d’agricultura en la qual es realitza un aprofitament singular de les aigües naturals que emergeixen del subsol en la marjaleria, com les illes de la imatge.

GAIATA INFANTIL

Característiques tècniques Alçada: 3 metres

Ample base: 1,5 metres Fusta:

- 6 m2 de 10 mm

- 8 m2 de 20 mm

- 10 m2 de 0,3 mm

- 7 m2 de llistons de diverses mides

Ferro: 7,5 metres de platina de 3mm

Cablejat: 86 metres aproximadament de cable de 0,75mm, 1mm i 1,5 mm Tires led:

- 35 metres de tires led RGB Pixel de 24v i 9,6 W

- 10 metres de tires led blanca de 6000k de 24v i 14,4 W

Peretes led: - 4 de led de rosca E14 a 3 vats de llum blanca 6000K

- 4 de led de rosca E14 a 7,5 vats de llum efecte flama

Tubs: 12 tubs de leds de llum blanca de 6000K Pintura plàstica de diversos colors, pintura de

laca per a vidrieres i i metal·lizada de color daurat i platejat.

Policarbonat: 24 m2 aproximadament

LEMA Vitràlia ARTISTA Jaime Ortiz i Monfort

GAIATA MONUMENTAL Característiques tècniques Alçada: 6 metres

Ample base: 3 metres Fusta:

- 100 m2 de 10 mm - 32 m2 de 0,3 mm

- 30 m2 de llistons de diverses mides - 45 m2 de cantoneres variades Poliestiré:

- 48 plaques de 1.25m x 0.60m de 4cm de grossor - 16 plaques de 1.25m x 0.60m de 6cm de grossor Ferro:

- 25 metres de platina de 3mm - 110 metres de 10 x 20 mm - 8 metres de 20 x 20 mm

- 22 barres de ferro en forma de “U” de 1,50m

Cablejat: 812 metres aproximadament de cable de 0,75mm, 1mm i 1,5 mm

Peretes led: 1800 de led de llum de color

Tires led: 20 m de tires led de llum blanca

Tubs: 80 tubs de leds de llum blanca de 6000K Pintura plàstica mate variada i pintura de laca per a vidrieres

Policarbonat: 48 m2 aproximadament

LEMA Per camins de l’antigor ARTISTA Vanesa Pérez i Monfort

Desembocadura séquia de l’Obra La séquia de l’Obra és la primera del terme de Castelló que desemboca en la mar, a partir de Benicàssim. Naix en el Molí la Font, recorre la partida de Bovar i a ella conflueixen altres séquies com la Major, la de la Carrerassa del Bovar, la de la Molinera i un ramal de la séquia del Senillar. En la seua desembocadura compta amb unes grans comportes al costat de les quals hi ha instal·lats uns caragols d’Arquimedes.

PREMIS

MAGDALENA 2023

Un somni fet realitat...

La passada edició magdalenera un somni es va fer realitat, i és que la gaiata sis va guanyar el primer premi del concurs de gaiates monumentals, convertint-se el nostre monument gaiater dissenyat per Vanessa Pérez, en la gaiata de la ciutat de la Magdalena 2024. A més, la nostra gaiata infantil dissenyada per l’artista Jaime Ortiz, aconseguia el segon premi del concurs de gaiates infantils, premi al que es van sumar d’altres como ara el segon premi al millor llibret i el premi de portada. La millor recompensa a l’esforç i el treball fet per moltes persones al llarg de tot l’any.

La comissió al complet va celebrar, amb una alegria i emoció desbordants, els premis obtinguts, celebració que es va allargar fins al dia següent, en què vam tindre l’honor de rebre la visita de Carlos Latre, gaiater de l’any, Ximo Puig, president de la Generalitat, i Amparo Marco, alcaldessa de la ciutat.

Cal afegir que la nostra artista gaiatera, Vanesa Pérez, va fer història en convertir-se en la primera dona artista gaiatera en obtindre el primer premi de gaiates monumentals. Enhorabona de part de tota la comissió de Farola-Ravalet.

Primer premi concurs gaiates Magdalena 2023 Gaiata de la ciutat Magdalena 2024 Lema: Herència de llum

Artista: Vanesa Pérez i Monfort

Segon premi concurs gaiates infantils Magdalena 2023 Lema: Llepolia

Artista: Jaime Ortiz i Monfort

Premis Magdalena 2023 1r premi gaiata monumental 2n premi gaiata infantil 1r premi gaiata de mà 2n premi millor llibret Premi millor portada de llibret 2n premi ús del valencià al llibret 3r premi a la millor presentació

Gaiata de mà

Portada llibret

Celebracions pels

premis obtinguts a

la Magdalena 2023

Caragols d’Arquimedes A la platja del Serradal, al costat de les comportes que hi ha en la desembocadura de la séquia de l’Obra, trobem una de les dotze estacions de caragols d’Arquimedes d’evacuació d’aigües pluvials amb les quals compta la ciutat. El seu funcionament consisteix a elevar l’aigua per a poder abocar-la a la mar en cas d’inundació.

AGENDA FESTIVA

Elecció reines i dames de la ciutat El divendres 4 d’agost va tindre lloc l’elecció de Lourdes Climent i Vega Torrejón com a reines de les festes de la Magdalena 2024, i juntament amb elles foren escollides les seues corts d’honor, amb gran alegria per a la nostra gaiata al resultar elegida com a Dama de la ciutat la nostra madrina de la Magdalena 2023, Teresa del Carmen Cumba Soler. Els nous representants de la Magdalena 2024, Saray, Pilar i Nicolàs, acompanyats pel president de l’associació, feren entrega d’un detall floral a Teresa de part de tota la comissió de la gaiata, per a demostrar-li l’orgull que sentim tots els comissionats pel fet que vaja a representar a tot Castelló com a cort d’honor de la reina en les properes festes de la Magdalena 2024. Des d’ací li desitgem que tinga un any meravellós, que gaudisca de cada moment i que guarde al seu cor tots els records d’un any que serà, sense cap mena de dubte, inoblidable. Enhorabona Teresa!!

Presentació reina i cort d’honor de Vilafamés Divendres 11 d’agost es va viure a Vilafamés “La Nit del Canvi”, una emotiva celebració en la qual es presentava de manera oficial les qui seran la Reina i les Dames d’Honor de les Festes Patronals de 2023. Un dels esdeveniments més esperats en honor a la Verge de l’Assumpció i el Sant Crist de la Sang.

Henar Velasco Bautista és ja la màxima autoritat en les Festes, acompanyada per les dames Gemma Torlà, Idaira Valls i Lucía Contreras. La Plaça la Font va acollir l’acte amb representació política i civil de la societat de Vilafamés. També va comptar amb l’assistència i participació de diferents entitats agermanades amb el poble i entre elles la nostra Gaiata, que representada per la madrina Saray Traver i la madrina infantil Pilar Gimeno, acompanyades pel vicepresident Manuel Romero, va realitzar una ofrena en la seua proclamació. Ara, des de la nostra Gaiata desitgem un gran regnat a Henar, Gemma, Idaira i Lucia durant les Festes Patronals i durant tot l’any que representaran al poble de Vilafamés allà on estiguen.

Exposició gaiates de mà El passat dissabte 2 de setembre, a les dotze hores del migdia, el món de la festa es va congregar a l’edifici del menador, en la plaça Hort dels corders, per dur a terme la inauguració de l’exposició del concurs de Gaiates de mà 2023. Exposició que organitza des d’ara fa tres anys la Federació Gestora de Gaiates.

Els nostres representants, Saray, Pilar i Nicolás, acompanyats pel vicepresident Manolo Romero han acudit a l’acte per gaudir de la magnífica exposició on les dinou comissions de sector han presentat al públic el treball fet duran l’estiu. A més a més de l’exposició organitzada per la Federació Gestora de Gaiates, el patronat de festes de Castelló com és habitual convocà el concurs de Gaiates de mà de l’edició 2023. Concurs en el qual després de les oportunes votacions per part dels membres del jurat, va otorgar els següents premis: - Primer premi Gaiata 8 Portal de l’om - Segon Premi Gaiata 19 La Cultural

- Tercer premi Gaiata 7 Cor de la ciutat - Quart premi Gaiata 6 Farola Ravalet - Cinqué premi Gaiata 15 Sequiol - Sisé premi Gaiata 13 Sensal

Molt orgullosos i contents per obtindre premi. Un meritori i més que merescut quart premi. Esperem que siga el primer de molts més premis aquest any!

Nomenament Aquella vesprada, pareixia que anava a ploure, però ni el cel ennuvolat ni la perspectiva de l’aigua va poder en la il·lusió d’unes personetes que veurien realitzat el seu somni de representar la seua Gaiata.

El dia del nomenament oficial dels càrrecs de la Farola Ravalet, Pilar, Nicolás i Saray van demostrar ja la seua futura solvència com a màxims exponents d’un sector que, en la Magdalena 2024 tindrà una de les comissions més nombroses que en molts anys es recorden. Així, aquell dos de setembre, la gran família de la Gaiata 6 va anar acudint al restaurant Àgora, de la Universitat Jaume I. Retrobaments, salutacions i abraçades, després de l’estiu, en el preàmbul d’allò que seria el primer esdeveniment, protocol·làriament oficial, dins de la trajectòria de Pilar Gimeno, Nicolás Cabello i Saray Traver: el seu nomenament com a madrina infantil, president infantil i madrina pel pròxim cicle Magdalener.

Dia de benvingudes però també d’acomiadaments. Per això, la nit va arrancar amb les paraules d’agraïment dels que van ser representants del sector de la Magdalena de 2023, Paula, Adrian i Teresa.

En un acte conduït pels càrrecs del 2022, Daniella, Manuel i Camila, el primer torn de paraula va arrancar amb l’emoció del record i la nostàlgia de quan es tanca un cicle. El nus a la gola emocionat que per uns instants, li va fer fallida en la veu a Teresa, en recordar el seu any com a madrina, junt els seus companys i amics, va ser un d’eixos instants inoblidables, en que els ulls de la també Dama de la Ciutat pel 2024, van brillar amb les espurnes dels sentiments continguts. De la mateixa manera, en el torn de Paula, madrina infantil del 2023, va haver-hi paraules d’agraïment als membres de la comissió, a la seua família, i fins i tot a modistes i peluquera i

tots aquells que havien fet posible un any màgic. I ho va fer, amb la mateixa dolçor i serenitat que un any abans havia mostrat a l’assolir el ser la representació infantil del sector.

Quant al president infantil, Adrian, de nou va fer gala de la naturalitat innata i el sentit de l’humor, arrancant algún somriure de complicitat, que l’han portat a quallar en els cors dels membres de tota la Gaiata. Amb tot, va arribar el moment en què la lectura pública de l’acta on es va decidir el nomenament, feia oficial el somni de les tres personetes, probablement, més il·lusionades de la sala.

I si cal parlar d’il·lusió i no de nervis o d’emoció continguda, és perquè enmig de més d’un centenar de convidats, s’amagaven alguns cors, que tal vegada en un paper més discret, però ben segur, bategaven amb especial intensitat. El d’una madrina, dama de la ciutat i en aquell moment, germana major d’una de les protagonistes, Daniella, a la que tot i la seua mirada sempre serena se li deixaven veure espurnes de tendresa al mirar a Pilar, i la d’un President, Esteban, que veia amb orgull com el seu homòleg en càrrec, en versió infantil, el sorprenia minuts després amb un discurs que l’obligaven a tragar saliva per contindre l’emoció d’una demostració pública d’estima que va emocionar a més d’un. D’aquesta manera, els flamants nous càrrecs, nomenats oficialment es van adreçar per primera vegada a la seua gaiata ja com a Madrina, Madrina infantil i President infantil, després d’un muntatge en video amb fotografíes seues que servia d’aval indiscutible de la trajectòria Gaiatera que els precedia en la Farola Ravalet i on es va constatar com tots tres, però molt en especial els representants més menuts, havien nascut i crescut en la 6. Saray Traver i Tena, ja com a madrina, va mostrar la seua disposició a desenvolupar amb tot el seu cor un honor amb què somiava, agraint també el suport de tots els qui l’havien ajudat a fer-ho possible. Una representació en la qual, a més, estarà

acompanyada d’un bon grapat d’amigues amb les que ja ha compartit com a dama vivències magdaleneres i que ara conformaran la seua pòpia comissió. Per la seua banda, Pilar Gimeno i Segarra, tot i la pulcritud d’unes paraules ben meditades i escollides amb exquisida cura per a l’ocasió, no podia ocultar en el seu rostre, de mirada sempre inquieta, el ser sabedora d’assumir per fi, el paper de madrina infantil de la seua gaiata. Un càrrec anhelat i esperat i a més compartit amb un altre “germà menut” que com ella, havia esperat el seu torn, acompanyant i aplaudint mentrestant als més grans en tots els actes on havien participat.

I precisament, eixa reivindicació, Ara ja ens toca a nosaltres” va ser amb la que el president infantil, Nicolás Cabello i Pérez va tancar les seues paraules. Contundència i seguretat d’un gaiater al que també li batega el cor al compàs del ‘Rotllo i canya’ i que va saber prendre la mida a la figura que, com ha fet en els últims anys, pendent de cada detall i sabedor de la importància dels instants, ha estat motor indiscutible del ressorgiment de la Farola Ravalet: “Esteban…President…papà”. Parlaments i aplaudiments que van tancar l’acte del nomenament dels nous càrrecs de la Gaiata 6, per la Magdalena 2024.

Però, tot i això, este mateix dia, també va haver un xicotet afegit i sorpresa pels representants de la Magdalena del 2022, ja que a l’haver estat la Gaiata infantil guanyadora del primer Premi i, per tant, Gaiata de la Ciutat, no se’ls va poder lliurar en el seu moment, el trosset de monument en la passada edició, i per això es va aprofitar la trobada per a fer-los el lliurament del record del seu pas, representant el sector.

Acomiadament Magdalena 2023 El dilluns 4 de setembre en el Real Casino Antic de Castelló, va tindre lloc l’acte de comiat de les Reines, Dames de la Ciutat, madrines i presidents infantils de la Magdalena 2023.

L’acte es va iniciar amb un moment molt especial per a la nostra comissió, i és que el nostre president, Esteban Gual, va efectuar el lliurament al Patronat de Festes de la maqueta de la Gaiata guanyadora del passat concurs de Gaiates Magdalena 2023.

Posteriorment torn de lliurament de detalls a les Reines, pregons, coixins i un anuari de tots els titulars de premsa del seu any fester. Així com lliurament de mètopes commemoratives per als pregoners, dames de la ciutat, dama dels Cavallers i representants dels 19 sectors gaiaters. Teresa, Paula i Adrián arribaven al final del seu viatge com a madrines i president infantil de la nostra gaiata, i la comissió de Farola Ravalet vol donar-los les gràcies pel meravellós any que han pogut gaudir al costat d’ells i de les seues famílies!

De la mateixa manera, arribaven al final de la seua representació festera, les nostres dames de la ciutat, Daniella i Camila. Tot un orgull per a la nostra comissió haver tingut en la cort de les Reines dos grans representants i festeres.

Obertura cicle fester 2024

L’acte d’obertura del nou cicle fester, organitzat per la Gestora de gaiates, va tindre lloc el 6 de setembre al saló de recepcions de la Diputació de Castelló, i va comptar amb la presència de l’alcaldessa de Castelló, Begoña Carrasco i la vicepresidenta de la Diputació Provincial, Marta Barrachina. Els representants de cada gaiata van anar acostant-se a l’estrada, on eren rebuts per les reines de les festes 2024 Lourdes Climent i Vega Torrejón. Així, la nostra madrina Saray Traver, la nostra madrina infantil Pilar Gimeno i el nostre president infantil Nicolàs Cabello, acompanyats pel nostre president Esteban Gual, van rebre un detall de part de les reines i l’aplaudiment de tots els allí congregats.

Per a finalitzar, discursos de l’alcaldessa de la ciutat, de la vicepresidenta de la Diputació, del president de la Gestora de gaiates i de les reines de les festes 2024, que van evocar la seua pertinença amb orgull a una gaiata com associació de dinamització de les festes de la Magdalena.

Imposició de bandes infantil Nicolás i Pilar, a la imposició de bandes a la Reina Infantil i les seues Corts d’Honor de la Magdalena 2024. Amb el saber estar decidit i més que consolidat d’un xicotet expert en protocol i el somriure emocionat d’una castellonera que ha nascut entre castanyetes i Bolero de Castelló, la imposició de bandes a la Reina i Corts per a la Magdalena del 2024, va ser enguany, per a la Gaiata 6, un acte més que esperat.

Una espera especialment desitjada i alimentada entre aplaudiments i centenars de compassos del Rotllo i Canya, perquè precisament els dos representants infantils de la Farola-Ravalet, Pilar Gimeno Segarra i Nicolás Cabello Pérez, ocupaven l’espai, com a Madrina i President infantil que ja havien ostentat anys abans els seus germans, Daniella i Juan.

Per això, l’orgull afegit d’aconseguir pujar a un escenari a complir un somni que tots dos havien viscut com observadors de primera línia anys enrere s’endevinava clarament en els seus rostres. Un fet que cobrava especial rellevància per tota la gran família de la Farola-Ravalet.

Així, des de l’inici de la desfilada que va portar els càrrecs de la nostra Gaiata en la comitiva oficial al Teatre Principal, passant, per cert, per una plaça de la Pau a la qual van llevar les tanques d’unes obres sense acabar per habilitar-les provisionalment per a l’ocasió, Pilar i Nicolás van saber viure la intensitat del ‘seu moment’.

Pel que fa a l’acte en si de la Imposició de Bandes a la Reina Infantil de les festes de Castelló i a la seua Cort, va seguir el protocol establert. Tot i això, entre allò a comentar podria estar el discurs de Noelia Selma, parlant com a regidora de festes i amb un to, pot ser massa polititzat per una imposició de Bandes infantil, d’altra banda, el fet que per primera vegada a la història de les festes de la Magdalena una Gaiata presentava una ‘presidenta infantil’, la representant de la Gaiata 19. D’altra banda, i a la part més tendra, cal remarcar el titànic esforç de contenció que va fer la Reina

Infantil, Vega Torrejón Garrote, per no deixar eixir les seues llàgrimes i que es va desbordar en rebre la banda verda. Emoció feta plor i somriure alhora que va contagiar part de l’auditori. La Imposició, coincidint amb els actes fundacionals de la Ciutat

Així, Vega Torrejón Garrote, entre aplaudiments i amb la banda sonora més castellonera de fons interpretada per la Banda Municipal va ser proclamada màxima representant de les festes de la capital de la Plana per al 2024. Un acte marcat pel protocol que va anar omplir poc a poc els seients de les madrines de les 19 Gaiates i que després de les sis Dames de les Ciutat que acompanyarien a la nova reina infantil, donà pas a la protagonista central de l’acte que marca a l’arrancada del calendari fester a Castelló i que a més enguany coincidia amb els actes de les festes fundacionals de la ciutat. D’aquesta manera, el Teatre Principal de Castelló va ser una vegada més, escenari d’aquest solemne esdeveniment en el qual al so de ‘La Marxa de la Ciutat’, l’alcaldessa, Begoña Carrasco, li va imposar l’anhelada banda a la nova Reina Infantil

Abans, però, va ser el torn dels presidents i les Madrines infantils de les 19 comissions de les Gaiates que a poc a poc, van conformar el quadre fester del futur castellonenc. Una configuració que enguany, per primera vegada en la història de les festes, va comptar amb una presidenta infantil. En concret en la Gaiata 18, Ainara Palacios Antón, per això, el seu president, José Antonio Lleó Rubio, ara al capdavant de la Federació Gestora de Gaiates, va tindre l’honor en el moment de la imposició de la insígnia a la seua presidenta infantil, que l’alcaldessa licedira l’honor de ser ell qui l’imposare la distinció. L’ esdeveniment va estar conduït per les paraules d’una impecable presentadora, amb una cuidada dicció, Natalia Collazos Rovira, Reina Infantil en 2019.

Salutació protocol·lària, introducció i agraïments i després de la presència en l’escenari dels qui havien d’imposar i entregar insígnies i pergamins, van ser els joves representants els qui primer van trepitjar l’escenari, per ser nomenats oficialment, presidents infantils. Sergio Tirado Roca (Gaiata 1), Carlos Leandro Valero

(Gaiata 2), i en tercer lloc, i amb la seguret de qui es trova ‘a casa’, Nicolás Cabello Pérez, el nostre president infantil,

Els nomenaments van seguir amb: Gerard Llorens Díaz (Gaiata 8), Javi Marín Hernando (Gaiata 11), Hugo Mateu López (Gaiata 12), Jonay Giner Gil (Gaiata 14), Víctor López Porcar (Gaiata 15), David Sotos Atienza (Gaiata 17), Ainara Palacios Antón (Gaiata 18) y Héctor Espinosa Vilar (Gaiata 19). Després, eren les madrines, qui vivien també el seu moment màgic:

Ana Colón Sastriques (madrina de la Gaiata 1), Lidia Leandro Valero (Gaiata 2), Nayla Lissette Sos Briones (Gaiata 3), Carmen Paloma Ortega Tena (Gaiata 4), Lucía Castellet Gallén (Gaiata 5) fins que entrava també, amb un mig somriure orgullos però que deixava enreveure els nervis de l’instant, Pilar Gimeno Segarra, madrina infantil de la Farola-Ravalet 2024.

Van seguir reben les seues distincions: Balma Navarro Gijón (Gaiata 7), Carla Ibáñez Fabra (Gaiata 8), Gabriela Piñero Álvarez (Gaiata 9), Neus Gil González (Gaiata 10), Leire Bort Peris (Gaiata 11), Anaraida Giménez Junquera (Gaiata 12), Alba Zajara Albalate (Gaiata 13), Marta Meléndez Hernández (Gaiata 14), Leyre Salinas Valls (Gaiata 15), Lucía Ancares Pérez (Gaiata 16), Claudia Alcárria Babiloni (Gaiata 17), Carolina Personat Lleó (Gaiata 18) y Isabel Naches Montesinos (Gaiata 19). Per últim, i arrodonint una estampa que asegura la continuïtat festera a la capital de la Plana, van ser les Dames de la Ciutat Infantils, qui van completar la Cort que donaría l’entrada a la nova Reina Infantil: Lucía Benedito Ordaz, Judith Subero Feliu, Catalina Bastida Gasch, Lara Martínez Querol, Ahinara Hernández Suárez y Náyade Valverde Peralta.

Imposició de bandes La Farola-Ravalet va viure l’acte de la Imposició de Bandes a la Reina de les festes de Castelló i a la seua Cort, amb emoció doble. I és que de nou, la representació del sector sobre l’escenari es tornava enguany a multiplicar per dos. D’una banda, dia clau per nostra madrina, Saray Traver i Tena, que rebria la seua banda blanca, i d’altra, il·lusió i orgull també per a la madrina del 2023, Teresa del Carmen Cumba i Soler que vestiria el distintiu com a Dama de la Ciutat, acompanyant a Lourdes Climent Moreno en el seu regnat. Tots dos, motius més que suficients perquè a més de les famílies de les festeres que van poder accedir al Teatre Principal, molts dels membres de la comissió, després d’acompanyar les nostres representants en el seu camí des de l’ajuntament fins a la plaça de la Pau, seguiren l’esdeveniment per les televisions locals.

Càmeres que igual que van captar l’etern somriure que va mantindre durant tot l’acte la Reina de les Festes de Castelló, també van ser testimonis de l’entrada pel corredor de les dos protagonistes de La Farola en els seus moments més àlgids. Com mana el protocol, l’escenari del teatre, es va anar omplint de rostres amb l’emoció continguda de saber-se el centre d’atenció de milers d’ulls per uns instants, mentre vivien un d’eixos moments irrepetibles que s’aferren al cor.

Pel que fa al desenvolupament de la Imposició de bandes, va ser, un acte solemne al voltant de totes les dones que representaran Castelló, des dels seus càrrecs i on es va destacar la figura de la reina. “Una castellonera d’estirp, fent realitat el seu somni”, aquell que, com va recordar l’alcaldessa en el seu discurs, la seua pròpia germana ja va viure en 2017.

De mans de l’alcaldessa també, Begoña Carrasco, va rebre la distinció com a màxima representant de la ciutat al costat de l’homenatge d’un auditori carregat d’amics i familiars de totes les festeres. Igual que un dia abans, divendres, ho havien fet amb els mateixos nervis i emoció les representants

infantils baix l’expectació i la il·lusió dels seus.

El Teatre també va acollir a nombroses autoritats polítiques i per descomptat festeres, entre elles, a la Fallera Major de València, Laura Mengó Hernández, i la Bellea del Foc d’Alacant, Betlem Mora Rosat. Pel que fa a la conducció, Natalia Palacio Bernad, Reina de les Festes 2019, va ser, en esta ocasió, la presentadora. La il·lusió de les Madrines i Cort d’Honor

D’aquesta manera, i després de la lectura de l’acta de nomenament, van pujar a l’escenari les madrines dels 19 sectors perquè la primera edil, al costat de la presidenta del Patronat i regidora de Festes, Noelia Selma, els imposara les bandes acreditatives, i després fera el mateix amb la Reina.

Ana Escudero Monge (Gaiata 1); Paula Torres Claramonte (Gaiata 2); Marta Olaria Blanch (Gaiata 3); Paula Adell Sales (Gaiata 4); Rosa Martínez Muñoz Gaiata 5); Saray Traver Tena (Gaiata 6); Noelia Fabra Galí (Gaiata 7); Carla Collazos Rovira (Gaiata 8); Noelia Personat Guerrero (Gaiata 9); Lledó Marzá Bellido (Gaiata 10); Mireia Muñoz Barrionuevo (Gaiata 11); Clara Museros Marqués (Gaiata 12); Marina Lleva Dolz (Gaiata 13); Cristina Álvarez Museros (Gaiata 14); María Voltes Usó (Gaiata 15); María Tirado Linares (Gaiata 16); Laura Sala Navarro (Gaiata 17); Claudia Arrufat Muriach (Gaiata 18) i Raquel Naches Montesinos (Gaiata 19).

Com a anècdota, i ja quasi en el tancament de l’acte, el xicotet esglai de la madrina de la Gaiata 17, Laura, que en alçar-se del seu seient per a acomiadar-se, esva enganxar amb una cadira i va haver d’eixir coixejant de l’escenari per un lateral acompanyada de dos membres de l’organització. No obstant això, cal destacar tant la ràpida resposta, dels qui controlaven l’esdeveniment des de darrere, com l’enteresa i saber estar de la representant de ‘Tir de Colom’ que, una vegada recuperada, va tornar a ser anomenada per a baixar de l’escenari i rebre, com totes les seues companyes, l’aplaudiment que la va acompanyar pel corredor central del Teatre Principal. Completant la Cort d’Honor van rebre també la seua banda distintiva, Na Violant, María Rodríguez Santamaría; i les sis Dames de la Ciutat: Diana Vico Casanova; Adriana Llopis Pascual; Irene Arasa Miralles; Marta Gual Irigoyen; Laura Traver Sanchis i Teresa del Carmen Cumba Soler, la nostra Teresa, màxima representant del sector el 2023, a qui veurem esta Magadalena acompanyant la Reina. “Les festes són…” el discurs de l’alcaldessa amb calat polític-fester Quant a la part dels discursos, si el divendres en la imposició de bandes infantil havia sigut el ser el torn de la Presidenta del Patronat, Noelia Selma, dissabte, era

l’alcaldessa qui prenia la paraula. Begoña Carrasco, plenament conscient de l’impacte del seu primer discurs en una imposició de bandes, va tractar de conjugar les lloes habituals amb els missatges a la ciutadania, encara que en opinió d’una part de l’auditori, pot ser a les seues paraules els va sobrar càrrega política. Més encara, tenint en compte qui eren les protagonistes d’eixa nit. Però com tot, d’altres, en canvi, no van veure malament que la primera edil aprofitara el moment i l’audiència per recordar promeses electorals i consolidar la seua simpatia dins d’una part del món fester. Potser per això, a més d’agrair el treball als qui havien acceptat el compromís de treballar per Castelló a través de la Junta de festes, “en un moment de canvi”, va continuar desgranant compromisos futurs, com la recuperació d’aquell òrgan “desmantellat”, va voler incidir.

Al·lusions al govern anterior i insistència en la “independència” de les festes. “Entre tots treballarem per a tindre les millors festes, el nostre objectiu prioritari des del govern municipal és retornar l’autonomia de gestió a les festes, als festers. L’Assemblea de Festes, triada democràticament, serà la que s’encarregue d’organitzar les celebracions de la nostra ciutat”, va insistir Carrasco repetint el mateix missatge que hores abans llançava en el mateix escenari el discurs de la regidora de Festes. També es va comprometre a complir amb les conclusions de l’IV Congrés Magdalener “que va convocar l’anterior equip de govern i que va acabar deixant en un calaix”, va incidir. A més d’aprofitar el moment per fer encaixar al seu relat, altres fets com els vinculats als canvis de noms de carrers que tanta polèmica van suscitar pel rerefons polític que implicaven. “Afrontem aquesta nova etapa amb esperit de consens i respecte a les festes per a reprendre a un clima d’estabilitat que permeta als festers dedicar-se exclusivament a les festes sense ingerències polítiques.“, va continuar. Per a aconseguir-ho, reformarem els vigents estatuts, per a oferir al món de la festa la millor eina per a treballar amb el rigor, la il·lusió i el compromís de sempre”, va anunciar.

Finalment, i per a tornar a un to més inclusiu que permetera identificara d’una manera global als castellonencs, més enllà de la seua vinculació o no a les festes, l’alcaldessa, es va referir al dinamisme econòmic i social de les festes: “les festes mai són una despesa, són una inversió“, va defensar. Les festes són necessàries. Afecten tots els aspectes de la vida de la ciutat. Són comerç, hostaleria i economia. Les festes són perruquers, modistes, transportistes, floristes i pirotècnics; són cantants i tècnics d’imatge i so; són AMUS, policies, bombers i personal de protecció civil donant el millor d’ells; són record i reivindicació de la nostra història i tradicions; també són reflex de les nostres devocions. Tot això i més són les festes de la nostra ciutat”. Amb tot, i més enllà de valoracions polítiques, la imposició de bandes a la nostra madrina del 2024, Saray, i a la Dama de la Ciutat, Teresa, que de nou porta el nom de La Farola a la Cort d’Honor, va resultar, com sempre un d’eixos tresors únics que totes dos portaran ja sempre al seu cor.

Presentació Presentació gaiatagaiata 10 El Toll 10 El dissabte 16 de setembre va tindre lloc la presentació de la Gaiata 10 El toll al Palau de la Festa; la primera del cicle de presentacions per a la Magdalena 2024. Lledó Marzá, madrina, i Neus Gil, madrina infantil, van ser les principals protagonistes d’aquest acte, acompanyades pel nou president d’aquesta associació Francisco Zaragozá. La presentació va comptar amb la col·laboració de la companyia teatral Splai i la colla Dimonis de la Plana, que presideix el nostre vicepresident Fermín Alegre, i que aquest any ha rebut el distintiu “Toller de l’any” que entrega la gaiata 10 cada edició festera. Des d’ací els donem la nostra enhorabona. Cal destacar la participació d’alguns membres de la nostra comissió que col·laboraren en la celebració de la presentació del Toll, i l’assistència dels nostres màxims representants, Saray, Pilar, Nicolás i Esteban, que gaudiren de l’acte junt amb la resta de comissió. A més, per tractar-se de l’inici del cicle de presentacions, vam rebre la visita a la nostra llotja de les reines de les festes de la Magdalena 2024, Lourdes Climent i Vega Torrejón, acompanyades de les respectives corts d’honor.

Presentació reines Centre Aragonés El Teatre del Raval va acollir el 17 de setembre la presentació de les reines i dames del Centre Aragonés de Castelló per a les Festes del Pilar. Una vetlada en la qual van brillar amb llum pròpia Ana García Romero, com a reina i Sara Bollado Hernández com a reina infantil. L’acte va incloure el pregó 2023, que va ser a càrrec de la regidora de Cultura i Educació de l’Ajuntament de Castelló, María España. Pregó en el qual va enaltir l’activitat que duu a terme aquesta casa regional, i va destacar la labor tan important que exerciran les noves reines durant el període que ara comença. En l’escenari del Raval també van tindre un paper destacat les dames de les noves reines, entre les quals es troba la nostra col·laboradora Paula Bollado Barco acompanyada pel seu germà i comissionat de la nostra gaiata, Xavi Bollado Barco.

La gala va comptar amb el comiat de les màximes representants del passat any, Esther Pinazo i Carmen Pilar Gonell, que a més de dirigir-se als assistents van ballar una jota.

Presentació gaiata 19 La Cultural El dissabte vint-i-tres de setembre es va dur a terme la presentació de la Gaiata 19 La Cultural al Palau de la Festa, on els més pròxims a la comissió es van vestir de gala per a l’ocasió.

Raquel Naches Montesinos, madrina, i Isabel Naches Montesinos, madrina infantil, han sigut les principals protagonistes d’aquest acte, les quals han sigut acompanyades pel president infantil Héctor Espinosa i el nou president d’aquesta associació Javier Espinosa al costat de les seues dames d’honor i els seus respectius acompanyants. La nit com a preludi va començar, amb coets i música, que van acompanyar a la comitiva fins a l’entrada a l’edifici. Allí, un senzill escenari amb motius templers, rebia als assistents que van acudir a la posada de llarg del sector de La Cultural, que presente a les seues madrines, presidents i corts, a ritme de tambors templers i balls.

Amb l’acte oficial acabat, en la nostra llotja, rebérem la invitació per a la setmana següent dels amics de la Gaiata 9 “L’espartera”. Al costat d’ells les nostres madrines Saray Traver Tena, Pilar Gimeno Segarra, els presidents Nicolás Cabello i Esteban Gual i la resta de la comissió.

VIII Tornà a la ciutat El divendres 29 de setembre a l’esplanada del Palau de la festa es va dur a terme la VIII Tornà a la ciutat organitzada per la Federació de colles de Castelló, on al mateix temps van celebrar el seu 30 aniversari amb el llançament d’un castell de foc a càrrec de Dimonis de la plana. Un acte on van estar convidades totes les colles que formen part de la federació de colles, la junta de festes amb les reines i dames de la ciutat, i també van ser convidades les dinou comissions gaiateres, on els nostres representants, Pilar, Nicolás i Saray, acompanyats pel president, Esteban, no van voler faltar a la recepció, acte, sopar i ball posterior. Un acte on no van faltar jocs per als més menuts, pinta cares i altres entreteniments. A l’esplanada també es va poder gaudir dels carros engalanats, on eren presents els que representen a l’ermita de la Magdalena i el que representa a l’antiga panderola. Al costat d’elles, la Gaiata de mà guanyadora del concurs de gaiates de mà 2023. Enhorabona a la federació de colles per l’aniversari i per l’acte. I gràcies per convidar-nos.

Presentació gaiata 9 L’Espartera El Palau de la Festa va acollir el dissabte 30 de setembre la presentació de la comissió de la Gaiata 9, L’Espartera, de la qual Noelia Personat i Gabriela Piñero en són les màximes representants. Un acte amb la temàtica del concert “Míticos” que es duia a terme al mateix temps al recinte de fires i mercats de Castelló. Amb música dels anys vuitanta van anar entretenint al públic assistent, entre ells i des de la nostra llotja, els nostres representants, Pilar, Nicolás i Saray, que no van perdre detall.

Amb l’escenari al complet, era el torn per a les madrines que desfilant de la mà de la presidenta, de la Gaiata 9 Raquel Tàrrega continuaven amb la història i tradició de “L’Espartera” escrivint els nous passos de ser les màximes representants visibles de la gaiata per a les pròximes festes fundacionals.

I com no podia ser d’una altra forma, finalitzat l’acte protocol·lari, rebérem la visita dels representants de la comissió de la Gaiata 17, Tir de Colom, per a convidarnos a la seua presentació que tindria lloc la setmana vinent.

Festes del carrer Santa Bàrbara Desenes de veïns van acompanyar el diumenge 1 d’octubre en processó la imatge de Santa Bàrbara en la celebració del seu dia gran i en el marc de les tradicionals festes de carrer. En la processó participaren diversos col·lectius, i entre ells la nostra gaiata amb els nostres màxims representants, Saray, Pilar, Nicolás i Esteban, tot açò cortejat per la música de la dolçaina i el tabal. Així mateix, van participar l’Associació de Festes de Carrer, les Gaiates 10, 11 i 14, i les confraries de la Verge del Lledó, Medinaceli i Santa Maria Magdalena. A més, la imatge de la Santa acompanyada pels clavaris d’enguany, així com pels clavaris entrants, la Reina de les Festes, Lourdes Climent i les Dames de la Ciutat.

La missa oficiada en l’Església de la Sagrada Família va estar presidida per la imatge de Santa Bàrbara. Després de la celebració, els actuals clavaris van imposar un corbatí en la bandera de la Santa i seguidament ,després de la processó de tornada, va tenir lloc un porrat popular en el carrer de la Santa, on van repartir el pa beneït.

Festivitat de Sant Francesc i Santa Clara d’Assís El dimecres 4 d’octubre es va celebrar la festivitat de Sant Francesc i Clara d’Assís. Francesc d’Assís, una de les grans figures de l’espiritualitat en la història de la cristiandat, va ser fundador de l’Orde Franciscà, d’una segona ordre coneguda com a Germanes Clarisses i una tercera coneguda com a tercera ordre seglar, totes sorgides sota l’autoritat de l’Església catòlica en l’edat mitjana. Clara d’Assís, va ser una seguidora fidel de sant Francesc d’Assís, amb qui va fundar el segon orde franciscà. Amb motiu d’aquesta celebració, va tindre lloc la tradicional missa a l’església de Sant Agustí, on els nostres representants, Pilar, Nicolás, Saray i Esteban, al costat d’altres gaiates convidades van assistir i van realitzar la posterior cercavila fins al convent situat al carrer Núñez d’Arce. En finalitzar l’acte els organitzadors de les activitats de Sant Francesc i Clara d’Assís van oferir als assistents la típica coqueta dolça ja característica d’aquesta festa, acompanyada amb un gotet de moscatell per als adults i un got d’orxata per als més menuts. A l’acte van assistir també confraries de la ciutat i la reina i dames de la ciutat, i entre elles la nostra dama, Teresa.

Presentació gaiata 17 Tir de Colom Una nit més, tots els castelloners i castelloneres de la ciutat ens vam reunir al Palau de la Festa per celebrar la Presentació oficial de la Gaiata 17 “Tir de Colom”, on van presentar la seua comissió i els nous màxims representants del sector, Laura, Claudia i David, per a la Magdalena 2024.

Una presentació molt entretinguda a la qual la nostra comissió va assistir sense dubtar-ho, els nostres màxims representants Pilar Gimeno, Nicolás Cabello, Saray Traver i Esteban Gual, van assistir en representació de Farola Ravalet a aquesta presentació acompanyats per un nombrós membre de comissionats i comissionades, ja que els nostres representants van realitzar l’ofrena a la Gaiata 17 com a representació de la Federació Gestora de Gaiates. Després de balls i ofrenes, l’acte va finalitzar, i vam repartir per les llotges de la resta de Gaiates el saluda per tal de convidar-los la setmana vinent a la nostra presentació. La nit va finalitzar amb el tradicional Rotllo i Canyaamb què ens acomiadem habitualment, esperant amb ànsia l’arriba del dissabte vinent per a celebrar la nostra presentació.

Festes de Sant Félix de Cantalici El diumenge dia 8 d’octubre va tindre lloc la processó i missa en honor de Sant Fèlix de Cantalici. Un sant que va ser un religiós de l’Ordre dels Germans Menors Caputxins i que en 1712, el papa Climent XI el va declarar sant. I la festa de carrer més antiga i amb més tradició de les que es duen a terme en la ciutat de Castelló. Els nostres representants, Pilar Gimeno, Nicolás Cabello, Saray Traver i Esteban Gual, es van abillar amb el vestit de llauradors i llauradores, i van ser al lloc de convocatòria, el mateix carrer que rep el nom de Santa Bàrbara, per a realitzar el recorregut de la processó cap a l’església de la Sagrada Família. Després de la missa un nou recorregut pels carrers confrontants fins a retornar de nou el sant al seu destí, la casa dels clavaris.

Cal destacar que en aquest exercici fester els majorals de Sant Félix van ser dos matrimonis de la nostra comissió, la família Gil Vallés i la família Gimeno Segarra, i que per a l’exercici fester pròxim els clavaris seran també de la nostra comissió, la família Querol Vilar. Enhorabona!

Castell de focs pel 9 d’octubre Les celebracions per la festivitat del 9 d’Octubre van començar amb un gran castell de focs disparat per Pirotècnia Peñarroja a l’esplanada de l’Auditori i Palau de Congressos a les 23:59 hores del dia 8 d’octubre. Les reines de les festes, Lourdes Climent Moreno, al costat de l’alcaldessa, Begoña Carrasco García, de la delegada del Consell, Susana Fabregat Carrasquer i de la presidenta del Patronat Municipal de Festes, Noelia Selma Andreu, van participar en l’encesa del castell i van seguir atentament, junt amb les dames de la ciutat i dames infantils de la ciutat, l’espectacle.

Així mateix, les madrines, madrines infantils, presidents i presidents infantils també assistiren al disparament del castell que suposava l’inici de les celebracions pel dia de la Comunitat Valenciana. I com no, els nostres representants, Saray Traver, Pilar Gimeno, Nicolàs Cabello i Esteban Gual, no es van voler perdre l’ocasió de gaudir d’una magnífica pirotècnia que va arrancar els aplaudiments de tots els allí presents i que suposava el començament dels festejos pel dia de la Comunitat Valenciana.

Celebració 9 d’octubre Les nostres tradicions, la nostra cultura, la nostra unió, els nostres avantpassats tot es converteix en un dia molt especial, i aquest dia és el 9 d’octubre, el dia de la Comunitat Valenciana. Un dia molt important per als castelloners i les castelloneres, i com a celebració d’aquest gran dia assistim a infinitat d’actes que commemoren aquest dia.

Els nostres màxims representants Saray Traver, Pilar Gimeno, Nicolás Cabello i Esteban Gual, van assistir el matí del 9 d’octubre a la Plaça Major en representació de la Farola a l’acte de desfilada de les Tres Cultures, amb presència de l’Associació cultural l’Aljama, Moros d’Alqueria Castelló i Cavallers de la Conquesta. Els balls tradicionals van ser protagonistes a la celebració, i a la gaiata sis ens vam sentir molt orgullosos de què diversos membres de la nostra comissió participaren en eixos balls, que van congregar desenes de balladors i balladores de diferents grups de dansa de la ciutat. El fermall final el va posar la Banda Municipal de Castelló que va fer un concert en el qual, com no podia ser d’altra manera, es va interpretar magníficament l’Himne de la Comunitat Valenciana.

Celebració 12 d’octubre 12 d’octubre, el dia de la Hispanitat, és també per als castellonencs un dia encara més especial, és el dia en què se celebra a Espanya, sobretot a la Comunitat Aragonesa, una ofrena en honor a la Mare de Déu del Pilar, ja que la Verge del Pilar és la seua Patrona, i com cada any, els nostres amics del Centre Aragonés de Castelló ens conviden a poder celebrar la processó en honor a aquesta.

Així doncs, el matí del 12 d’octubre del 2023, les nostres madrines, Pilar i Saray, acompanyades del nostre vicepresident Fermín, han participat en la celebració d’aquesta festa, desfilant amb els seus vestits de llauradores en la processó en honor a la Verge del Pilar.

A més a més, la nostra Gaiata contava també a l’acte amb la nostra dama de la Ciutat 2024, Teresa, que al costat de la resta de dames de la ciutat anaven en representació de la ciutat a celebrar la missa en honor a la Verge del Pilar, ja que la Reina es trobava en un altre acte festiu, al costat de la Guàrdia Civil de Castelló, celebrant aquest dia del 12 d’octubre. Un 12 d’octubre on en la nostra Gaiata ens sentim molt orgullosos que els nostres representants hagen format part de diverses celebracions.

La nostra presentació La faraònica presentació de la Farola-Ravalet Si l’any passat va ser un temple Maia, enguany era una piràmide. I és que la faraònica presentació de la

nostra Gaiata, la Sis, s’ho mereixia. Catorze parelles conformant una de les més nombroses comissions d’enguany i més d’una desena de xiquets i xiquetes, per omplir un escenari que transportava a la màgia de les emblemàtiques i misterioses construccions d’Egipte. Flanquejats els trons de les nostres madrines i presidents per dues titàniques esfinxs, el Palau de la festa es va transformar de nou, un 14 d’octubre, en l’escenari d’una altra esperpèntica aventura dels intrèpids Pere Pau i Vanessa. Aquesta vegada, amb un guió que els portava a les cambres secretes de les piràmides per trobar el pergamí màgic on s’havia d’escriure el Pregó.

I què dir de les actuacions que van crear eixe clima: hores d’assajos per aconseguir unes coreografies tan espectaculars com vistoses. Això sí, i no únicament en termes musicals o de dansa sinó també en cada puntada donada per les incombustibles modistes, professionals i amateurs, que van córrer fins a l’últim moment perquè tot estiguera al seu lloc.

Una compassada nit, que conjugava l’entrada de la comissió, i la imposició de bandes de les dames d’honor amb les rialles provocades per les estrambòtiques aventures dels peculiars exploradors. Dansa de somriures emocionats, de mans nervioses aferrades als braços dels acompanyants i de famílies pletòriques trencant-se en eixa coral d’aplaudiments, que com els focus i la música acompanyaven el pas de cada membre de la comissió pel corredor central fins a l’escenari. 1. Dama d´honor Adriana Abad Ramos acompanyada de Marc Seguí Creus

2. Dama d´honor Nerea Sánchez Trilles acompanyada de Dídac Garcia Albalat 3. Dama d´honor Noelia Simó Duran acompanyada de Daniel Gomez Marín

4. Dama d´honor Martina Pradas Viera acompanyada de Fermin Alegre Escrig

5. Dama d´honor Natalia Flores Martín acompanyada de Antonio Espada Martos

6. Dama d´honor Neus Roures Martínez acompanyada de Sergio Hernandez Andrés 7. Dama d´honor Laura Soto Aliaga acompanyada de Carlos López Porcar

8. Dama d´honor María Lumbreras Catalá acompanyada de Manuel Lumbreras Catalá 9. Dama d´honor Iris Ruiz Monroy acompanyada de Alexis Babiloni Alberich 10. Dama d´honor Clara Sanz Sobrino acompanyada de Hector Vicente Valls

11. Dama d´honor Alejandra Gallén Montañes acompanyada de Juan Cabello Pérez

12. Dama d´honor Noelia Hernández Andrés acompanyada de Fermin Hernandez Muñoz 13. Dama d´honor Claudia Beltrán Paléncia acompanyada de Samuel Bau Lacasa 14. Dama d´honor Rebeca Nova Herrero acompanyada de Ivan Miralles Agut

I per part de la comissió infantil, relleu generacional indiscutible, d’arrels castelloneres: 1. Dama infantil Lledó Escrig Archilés acompanyada per Hugo Slemmer Collados 2. Dames infantils Noa Queral Espada i Martina Ortells Pérez

3. Dama infantil Marina Bueno Renau acompanyada per Enzo Queral Espada 4. Dama infantil Paula Bueno Renau acompanyada per Victor Gil Vallés

5. Dama infantil Meritxell Manrique Civera acompanyada per Jorge Gual Solsona 6. Dama infantil Jimena Pradas Viera acompanyada per Marc Planells Blasco

7. Dama infantil Alba Planells Blasco acompanyada per Pablo Navarro Figols

8. Dama infantil Amanda Marmaneu Jiménez acompanyada per Guillermo García Valcárcel

Portaestendards, col·laboradores, comissions, música, bandes, les protocol·làries reverències, -la

cabotà-, les anècdotes protagonitzades pels més menuts, xiquets i xiquets nascuts al cor de la Farola-Ravalet i per fi, un dels moments més esperats: l’entrada de les noves representants de la Gaiata Sis, per a la Magdalena del 2024. Madrina, Saray Traver i Tena, acompanyada pel president, Esteban Gual i Ibàñez i Madrina Infantil, Pilar Gimeno i Segarra acompanyada pel president infantil Nicolás Cabello i Pérez.

Moments àlgids, gravats en la memòria dels màxims i les màximes protagonistes, però també dels centenars de persones que van abarrotar un espai que es quedava menut per albergar la gran família d’una Gaiata que no para de créixer.

I també moments especialment emotius, en la imposició de les bandes a les noves madrines i l’adeu a les fins ara màximes representants. Abraçades sentides entre Paula i Pilar i entre Teresa i Saray, i eixa camaraderia també entre els presidents infantils i companys de jocs de i petards, Adrián i Nicolás. Protocol cuidat i vigilat per la discreta, però clau feina de les col·laboradores, el presentador i tots els “maneguetes” que ho van fer possible, però també anècdotes. Xicotetes complicitats que són les que fan família. Perquè al darrere d’eixa nit del 14 d’octubre, la de la nostra presentació, i enmig de la recerca del pergamí, l’única màgia no va ser la del papir.

Va ser màgic poder guardar el secret, fins a l’últim moment, de què la mare del president infantil també es convertia en actriu eixa nit. Tan màgic com veure que als balls tradicionals de l’Escola de Dansa Castelló, que ha vist créixer les madrines d’enguany, no únicament es sumaven a ballar les col·laboradores sinó que les mateixes dames no dubtaven a completar el quadre de ball, amb banda inclosa, per retre homenatges a les seues companyes, amigues i ara madrines. Un orgull de sentir-se part d’una gran casa, que també es reflectia en els rostres d’alguns dels acompanyats més veterans que van haver de tornar-se a vestir de castelloners, i en alguns casos, inclús per portar del braç a la seua filla, o per mantindre ben enlaire l’estendard d’una Gaiata que és ja part indissoluble de la seua família.

I per això, per tants i tants detalls, dalt i baix de l’escenari, dins del Palau i en totes les hores invertides a l’escorxador o al cau creant el temple egipci, i sobretot per gestos com la immensa abraçada en què es va fondre la comissió, formada per rebre els seus càrrecs, quan es va acabar l’acte oficial de presentació i on les llàgrimes es van confondre en els besos… Sí, la presentació de la Sis per la Magdalena del 2024, va ser, sens dubte, faraònica.

Desfilada de moda local El dissabte 21 d’octubre, a la plaça Major es va viure una jornada de suport al comerç local de Castelló, amb una nova edició de “Moda local al teu costat”.

Una desfilada de moda local on 25 comerços i més de 40 models van mostrar a la ciutadania les noves tendències i col·leccions de la moda local que ens per a la nova temporada. Entre les models participants es trobava la nostra Madrina infantil 2024, Pilar i la seua germana i Madrina infantil 2020, Daniella, desfilant amb Vannu.

Per altra banda, van assistir a la desfilada com a públic, la nostra madrina Saray, el nostre president Esteban i alguns altres membres de la nostra comissió, així com altres gaiates i la Reina infantil amb les seues dames de la ciutat infantils.

A la vesprada va ser el torn de la desfilada adulta on nombrosos comerços de la nostra ciutat van participar molt activament donant a conéixer els seus dissenys. A la vesprada va ser el torn d’assistència de la Reina de les festes i les seues dames de la ciutat, entre elles la nostra dama, Teresa Cumba.

Presentació gaiata 13 Sensal El dissabte 21 d’octubre a la nit al Palau de la Festa va tindre lloc la Presentació Oficial de la Comissió de la Gaiata 13, Sensal.

Les màximes protagonistes van ser la madrina, Marina Lleva Dolz, i la madrina infantil, Alba Zajara Albalate, els qui van estar acompanyades en tot moment per la presidenta, Andrea Leva Sanz i pel recentment elegit president infantil, Román Pinilla Sanz, al que el patronat va voler entregar-li el quadre amb el pergamí que l’acredita com a president infantil. Quadre que no es va poder entregar al Teatre Principal en l’acte d’imposició de bandes, ja que encara no era president infantil de Sensal. La presentació va dur com a fil conductor la temàtica del circ. A l’acte van assistir els nostres representants, Pilar, Saray i Esteban, acompanyats per un ampli nombre de comissionats de Farola Ravalet que no van voler perdre’s la presentació. Just després d’acabar la presentació, rebérem en la nostra llotja la invitació de la Gaiata 3 que seran els encarregats de realitzar la seua presentació dissabte que ve.

Concert homenatge a Bernardo Adam Ferrero Diumenge dia 22 d’octubre a les 18.00 h de la vesprada, les nostres madrines, Pilar Gimeno i Saray Traver, acompanyades pel nostre president, Esteban Gual, van acudir a l’Auditori de Castelló a presenciar i gaudir de l’espectacular concert oferit per la regidoria de cultura de l’Ajuntament de Castelló i interpretat per la Banda Municipal de Castelló en homenatge al mestre Bernardo Adam Ferrero.

Ja dins del concert es van poder escoltar peces com el pasdoble Laura Turch, Impressions festeres, Bolero de Castelló, Salve a la Verge del Lledó o Jota de Castelló, peça en què l’Escola de dansa Castelló va acompanyar la banda municipal amb ball i representació. Entre els balladors cal destacar a María i Manuel Lumbreras, dama d’honor i acompanyant de la nostra comissió. Grans balladors i grans festers. També van assistir al concert companys i companyes representants d’altres col·lectius gaiaters, així com la Reina de les festes, Lourdes Climent i les seues sis dames de la ciutat, entre elles com no, la nostra dama, Teresa del Carmen Cumba.

Presentació gaiata 3 Porta del Sol El dissabte dia 28 d’octubre al Palau de la festa va tindre lloc la Presentació oficial de la comissió de la Gaiata 3 Porta del Sol.

Una nit especial per a la comissió de la Porta del sol, però en especial per a les seues madrines, Marta i Nayla i les seues corts d’honor, que baix l’original temàtica de “Barbie” van ser presentades a tot el públic assistent al coliseu fester.

Entre el públic i des de la nostra llotja, els nostres representants Saray, Nicolás i Esteban, acompanyats per diversos membres de Farola Ravalet, no van voler perdre’s l’espectacle preparat per la Gaiata 3 Porta del sol. Un espectacle amb balls per amenitzar la nit i que va comptar amb diversos membres de la nostra comissió damunt l’escenari. Seguidament en la mateixa llotja vam rebre la invitació de la Gaiata 14 Castàlia per a convidar-nos a la seua presentació la setmana següent. I just després va començar el ball i la festa, que es va allargar fins ben entrada la matinada.

Halloween Halloween, també conegut com a Nit de Bruixes o Nit de Vespra de Difunts, és una celebració moderna resultada del sincretisme originat per la cristianització de la festa de la fi d’estiu d’origen cèltic anomenada Samhain i la festivitat cristiana del Dia de Tots els Sants, celebrada pels catòlics l’1 de novembre. Es tracta d’un festeig secular, encara que alguns consideren que posseeix un rerefons religiós. Les activitats típiques de Halloween són el famós truc o tracte i les festes de disfresses, a més de les fogueres, la visita de cases encantades, les bromes, la lectura d’històries de por i el visionament de pel·lícules de terror.

En la Gaiata Sis Farola Ravalet celebràrem al costat dels més petits, la vesprada i nit de Halloween. Començàrem amb una cercavila de truc o tracte pel sector, seguidament sopar i finalment el veredicte del concurs de disfresses, en el qual Paula García i Laura Albert van ser les guanyadores. Una nit on ho vam passar de “por”! I és que el Cau de la Gaiata ens va dur al castell de Transsilvània amb els nostres representants, Pilar, Nicolás, Saray i Esteban disfressats dels personatges de les pel·lícules d’Hotel Transsilvània.

Presentació gaiata 14 Castàlia

La Gaiata 14 Castàlia va acollir el dissabte 4 de novembre la presentació oficial de la seua comissió. Nit somiada per a Cristina Álvarez Museros, madrina major; Marta Meléndez Hernández, madrina infantil, i també per al jove Jonay Giner Gil, president infantil de la Comissió, tots ells acompanyats pel president de Castàlia, Daniel Martí. Un acte inspirat en l’espectacle “Mamma mia”. Pel·lícula basada en el musical homònim, el qual és un homenatge als èxits de la famosa banda sueca de música pop ABBA. Amb la banda sonora dels anys setanta i els brillants èxits disc-pop del grup suec van anar entretenint al públic assistent, entre ells i des de la nostra llotja, els nostres representants, Pilar Gimeno, Nicolás Cabello i Saray Traver, que no van perdre detall acompanyats pel nostre vicepresident, Manuel Romero.

Després de la presentació vam rebre en la nostra llotja la invitació de la Gaiata 5 “Hort dels Corders”, encarregats de presentar a la seua comissió la setmana vinent, i vam gaudir de la música i la bona companyia fins ben avançada la nit.

Visita guiada al Castell Vell El diumenge 5 de novembre els nostres representants infantils, Nicolás i Pilar, van assistir a la visita guiada al Castell Vell organitzada per la Federació Gestora de Gaiates, en la que van conéixer la història del Castell i de l’ermita, i van gaudir d’un esmorzar en companyia dels representants de les altres gaiates.

Van assabentar-se que el Castell Vell és una fortificació d’origen andalusí que va ser conquistat per Jaume I l’any 1233, i van poder visitar les restes que es conserven de les muralles, les torres semicirculars i diversos aljubs. Així mateix, conegueren un poc més la nostra estimada ermita de la Magdalena, formada per dues naus paral·leles dividides per una arcada que baixa en la part central sobre dues columnes i en els extrems en dues pilastres. El Castell Vell i l’ermita de la Magdalena estan catalogats com a Béns d’Interés Cultural, i figuren inscrits en el patrimoni Nacional i en el patrimoni Cultural de la Generalitat Valenciana, la qual cosa és un orgull per a tots els castelloners que cada any anem fins allí en romeria per tal de recordar els nostres orígens.

Presentació gaiata 5 Hort dels Corders Dissabte onze d’octubre, a les onze de la nit, conduïda pel soroll i la pólvora del ja tradicional castell de focs artificials, la comitiva gaiatera de la cinc “Hort dels Corders” va entrar al recinte del Palau de la Festa encapçalat per la música de la dolçaina i el tabal.

Una vetlada plena d’emoció per a les seues màximes representants del 2024. El sector de la plaça Hort dels Corders va transformar per unes hores el recinte festiu en el país de Tailàndia on les seues madrines al costat del president d’aquesta associació, José Naranjo, van gaudir d’emocions i sorpreses. Balls, teatre i, sobretot, molta emotivitat, es van conjuminar durant la vetlada davant un públic entregat, i entre ells les nostres madrines Saray i Pilar, i el president infantil Nicolás, juntament amb membres de la comissió de la sis, no van perdre detall del laboriós muntatge i la brillant posada en escena per a donar a conéixer a les seues noves madrines i comissió per a la Magdalena 2024. La nit va finalitzar amb música i ball, com cada dissabte de presentació.

Presentació del cartell del centenari de la coronació El dissabte 18 de novembre, els representants de la nostra Gaiata, Pilar Gimeno, Nicolás Cabello, Saray Traver i el nostre president Esteban Gual, es van desplaçar al Reial Casino de Castelló a les 12 h del migdia, per presenciar la presentació del cartell que serà l’encarregat d’anunciar les properes festes en honor de la Verge del Lledó. Unes festes molt significatives per la seua transcendència donada l’efemèride de la celebració del centenari de la coronació de la nostra patrona. En un saló ple de gom a gom, la Reial confraria del lledó va iniciar l’acte donant les gràcies al Reial casino antic per acollir la presentació del cartell, així com agrair a la fundació de caixa Castelló la seua col·laboració a la confraria i l’elaboració de la recuperació i millora d’un reportatge del cinquanta aniversari de la coronació que vam poder presenciar per primera vegada en aquell moment al televisor de la mateixa sala.

Tot seguit i per finalitzar l’acte, va arribar el moment de presentar el cartell, obra de l’artista Vicent Traver Calzada. Una magnífica obra d’art en colors sanguina i que destaca la corona de la Verge del Lledó. Sense cap mena de dubte un gran cartell per anunciar el primer centenari de la regina del cel.

Presentació gaiata 18 Crémor Dissabte 18 de novembre a la nit era el torn de la Gaiata 18 Crémor de presentar oficialment a les seues madrines, dames i acompanyants al món de la festa. Amb l’entrada habitual amb música de dolçaina i tabal, i l’olor de pólvora dels focs artificials, els nostres representants, Pilar, Nicolás, Saray i Esteban, van acudir al Palau de la festa per presenciar l’espectacle que havia preparat la comissió de Crémor.

La temàtica escollida va ser el centenari de la coronació de la Verge del Lledó. Amb entrevistes, projeccions i el cor infantil de Calassanç, van anar contant l’efemèride que el pròxim 2024 succeirà a la plaça de la independència baix l’atenta mirada de la Farola. Una vetllada tradicional amb decoració elegant i solemne, va anar propiciant la presentació de les madrines, presidents, dames i acompanyants tant majors com infantils del Crémor. En finalitzar l’acte vam rebre a la nostra llotja, junt amb la resta de membres de la nostra comissió, el saluda de la Gaiata 1, encarregada de realitzar la pròxima setmana la presentació.

Presentació cartell Magdalena 2024 La vesprada del dijous 23 de novembre, els nostres màxims representants Saray, Pilar i Nicolás, acompanyats pel nostre president Esteban, van acudir al Real Casino Antic de Castelló per a assistir a la presentació del cartell anunciador de les pròximes festes de la Magdalena 2024. Un cartell modern i adaptat als temps que corren i que ha sigut creat pel dissenyador Ibán Ramón Rodríguez després de ser el guanyador del concurs organitzat pel Patronat de festes. En l’acte, l’autor va explicar el significat de la seua obra, així com les raons i les motivacions per a dissenyar aquest cartell amb les seues característiques. Després de l’explicació, va procedir a signar el cartell. Ibán Ramón Rodríguez és un prestigiós dissenyador gràfic especialitzat en gràfica corporativa, disseny editorial i comunicació audiovisual. De fet, és la segona vegada que un disseny seu anuncia les nostres festes de la Magdalena.

Ja per fi teníem cartell de festes! Ja faltava menys per a la Magdalena 2024!

Presentació foguera Carrer Major El dissabte dia 25 de novembre va tenir lloc la presentació de les belleses i les seues corts d’honor de la nostra foguera germana i amiga, carrer Major de Sant Vicent del Raspeig.

La presentació va començar amb l’acomiadament de les belleses de l’exercici fester de 2023 que va anar seguit d’un ball en què la veu en “off” desgranava la temàtica de la presentació, i que no era altra que retre homenatge a les bordadores i costureres del poble de Sant Vicent del Raspeig al llarg de la història, fins la pujada i imposició de les bandes a les belleses de 2024. La foguera carrer Major ja tenia les seues màximes representants de les seues festes i era el torn de les ofrenes, i entre elles la de la nostra gaiata a càrrec dels nostres representants, Saray, Pilar, Nicolás i Esteban, que recolzats pels membres de la nostra comissió que es van desplaçar a terres alacantines van voler mostrar el seu homenatge a les noves belleses. La nit va continuar en la càbila amiga de la comissió de carrer Major, Almoravides, on es va gaudir d’un vi d’honor i posterior sopar de germanor.

Presentació gaiata 1 Brancal de la Ciutat El dissabte 25 de novembre al Palau de la festa va ser el torn de presentació per a la Gaiata 1 Brancal de la ciutat, que va preparar una nit de cinema per a presentar als seus màxims representants i comissió per a les properes festes fundacionals. Una nit on de nou, un any més, l’orquestra de Juanjo Carratalà, que va ser anomenat “Brancaler de l’any”, va omplir de música l’acte de presentació de la gaiata 1, concretament amb música de bandes sonores de pel·lícules, que van ser el fil conductor de l’acte. I així, amb el fil conductor de la música del seté art, pujaren al lloc més destacat de l’escenari els màxims representants de 2024, la madrina Ana Escudero, la madrina infantil Ana Colón, i el president infantil Sergio Tirado.

En aquesta ocasió, per qüestions d’agenda, en la nostra llotja com a representants, van acudir Clara Sanz i Amanda Marmaneu, dama i dama infantil respectivament, acompanyades pel nostre vicepresident, Antonio Espada, qui van ser els encarregats de recollir el saluda de la Gaiata 16 Rafalafena, comissió encarregada de dur a terme la seua presentació la setmana següent.

Concert organitzat per Moros d’Alqueria El dimecres 29 de novembre a la vesprada, en l’acollidor i majestuós Auditori i Palau de congressos de Castelló, va tindre lloc el tradicional concert de la Banda Municipal de Música de Castelló organitzat per l’Associació cultural Moros d’Alqueria. Un esdeveniment que per novembre es prepara amb molta estima i dedicació oferint al públic assistent les millors peces musicals. La nostra madrina Saray Traver, la nostra madrina infantil Pilar Gimeno i el president infantil Nicolás Cabello, acompanyats pel president de la nostra gaiata, Esteban Gual, no van voler deixar passar l’ocasió d’assistir i acompanyar als nostres amics de Moros d’Alqueria. A més a més, van gaudir amb les marxes mores interpretades magníficament per la Banda Municipal amb el seu director, José Vicente Ramon al capdavant i una llarga fila mora improvisada i perfectament capitaneja a la que es va sumar la Reina de les festes, Lourdes Climent i Na Violant d’Hongria. Música i festa un altre cop unides per la cultura de la nostra ciutat i les nostres tradicions.

Presentació gaiata 16 Rafalafena La nit del dissabte dos de desembre va presentar a la seua Comissió la gaiata 16 “Rafalafena” previ espectacle de “Got Talent”. La Gaiata 16, “Rafalafena” va organitzar un “Talent show” on no van faltar els números més espectaculars, balls i música per acompanyar a les madrines Lucía Ancares i María Tirado, que es van coronar com les principals protagonistes del seu sector per a les pròximes festes de la Magdalena. La comissió de la gaiata 16 va portar fins al Palau de la Festa el seu particular “Got Talent”, on els assistents van poder gaudir de diferents espectacles de música i ball. La nostra madrina Saray Traver Tena, i la nostra madrina infantil Pilar Gimeno Segarra, juntament amb membres de la comissió de la Farola Ravalet, van voler sumar-se a aquesta gala dels amics de la gaiata de Rafalafena.

Una vegada finalitzat l’acte d’exaltació dels màxims representants de la gaiata 16, rebérem la invitació de la gaiata 4 L’Armelar, que la setmana vinent s’encarregaria de renovar la llum de la festa amb la seua presentació oficial.

Encesa de llums de Nadal El dimarts 5 de desembre a la vesprada la nostra madrina, Saray Traver i la nostra madrina infantil, Pilar Gimeno, acompanyades pel vicepresident Manuel Romero, van assistir a la Plaça Major de la nostra ciutat per tal de presenciar la tradicional encesa de Llums de Nadal de la ciutat de Castelló.

Unes llums que van ser enceses per part de l’alcaldessa, Begoña Cararsco, acompanyada de les Reines de les festes, Lourdes Climent i Vega Torrejón, Reina major i Reina Infantil respectivament. L’encesa de les llums va estar acompanyada amb projeccions en la façana de la cocatedral de Santa Maria, amb un remat pirotècnic i amb música a càrrec de la prestigiosa “Scorcia Big Band Boom” tocant amb més de quinze músics en directe, convertint la Plaça Major en una autèntica festa. Tot un espectacle que va delectar al públic assistent i que va apropar a tot Castelló l’alegria de Nadal i la màgia d’aquestes festes.

Concert dia de la Constitució El dimecres 6 de desembre al matí la nostra madrina Saray Traver Tena, i la nostra madrina infantil Pilar Gimeno Segarra, acompanyades pel nostre president Esteban Gual Ibáñez, van acudir a la Plaça Major per a presenciar el concert de la banda municipal de Castelló amb motiu de la celebració de la festivitat de la Constitució espanyola. La plaça, que després de l’encesa de llums del dia d’abans respirava pels quatre costats ambient nadalenc, estava abarrotada de públic desitjós d’escoltar les peces musicals que per l’ocasió, interpretaria la banda municipal sota la batuta del director José Vicente Ramon Segarra.

Entre les peces interpretades vam poder escoltar La Caesera, El tambor de granaderos, El Bateo, Gran Jota de las Dolores o les més representatives, Himne de la Comunitat Valenciana o l’Himne Nacional d’Espanya. Totes elles magistralment interpretades pels músics de la banda municipal en homenatge als quaranta-cinc anys que complia la Constitució espanyola, aprovada en 1978, i que des d’aleshores, és la base de la nostra democràcia.

Presentació gaiata 7 Cor de la Ciutat Nit de Palau, festa i il·lusions amb la presentació de la Gaiata 7 “Cor de la Ciutat” el dia 9 de desembre. La gaiata va presentar a les seues noves madrines per a la Magdalena 2024 oferint un espectacle basat en la història de Matilda.

Una nit molt especial per a Noelia Fabra i Balma Navarro, madrina i madrina infantil respectivament, que acompanyades per tota la comissió de la gaiata 7 i pel seu president Alejandro Navarro, van veure com el seu somni es feia realitat, el somni de representar al seu sector gaiater. Una vetlada amb alta dosi d’arts escèniques dutes a terme sota la direcció un any més de Santi López i el grup de teatre “Taronger” amb la col·laboració del grup de ball Swing d’Almassora. La nostra comissió, amb les nostres madrines Saray i Pilar i el nostre president Esteban Gual al capdavant, vam ser testimonis de l’espectacle preparat per la comissió de la Gaiata 7 i vam gaudir del ball que va amenitzar la resta de la vetlada.

Inauguració VII pessebre gaiater El dijous 14 de desembre a la vesprada, la Gaiata 6 Farola Ravalet, en el local de la nostra associació, vam dur a terme la tradicional inauguració del nostre pessebre gaiater per al Nadal de 2023. Enguany la VII edició del nostre particulat pessebre.

Un acte senzill, però entranyable on descobrim cada any una nova escena del nostre betlem. En aquesta edició festiva la nova escena és “Els desposoris”. Escena que representa les esponsàlies de María i José, composta per tres figures que es poden complementar amb altres figures soltes.

A més a més, aquest acte és el moment idoni per a felicitar-nos Nadal, ja que té lloc uns dies abans de les festes i en ell ens reunim una bona part dels membres de la comissió, per això els nostres representants, Pilar, Nicolás, Saray i Esteban, repartiren a cada família la felicitació nadalenca que han elaborat per a la nostra associació amb molta estima. Posteriorment, tots junts vam brindar amb cava per un bon Nadal i bones festes!

Sopar de Nadal de la Gestora de Gaiates El dia 15 de desembre va tindre lloc, al restaurant Àgora, el tradicional Sopar de Nadal de la Gestora de Gaiates, conegut col·loquialment en el món de la festa pel “Sopar de la Pasqüera”.

La vetllada va transcórrer entre rialles i anècdotes compartint bones viandes i excel·lents caldos. Una vegada finalitzat el sopar, el president de la Gestora, José Antonio Lleó, va prendre la paraula per a agrair la presència de tots i desitjar un bon Nadal. Va continuar el torn de parlaments amb els discursos de la regidora de festes Noelia Selma i la Reina de les Festes Lourdes Climent, que va voler dirigir unes sentides paraules a tots els presents, però amb especial afecte cap als presidents, presidentes i madrines, com a representants de les comissions de Sector. Després del tradicional brindis, va tindre lloc l’esperada entrega de la pasqüera a tots els presents. Una nit especial en què totes les Gaiates van voler brindar per unes Bones Festes com a preàmbul d’una, cada vegada més propera espectacular Magdalena 2024.

Recollida d’aliments Gestora de Gaiates El dissabte 16 de desembre, la Federació Gestora de Gaiates de la mà del Banc d’aliments de Castelló, va organitzar per segon any consecutiu, una recollida d’aliments per a la gent que més ho necessita.

Ubicats en la plaça de la Pescateria al costat de la plaça Major, els nostres representants, Saray Traver Tena, Pilar Gimeno Segarra i Esteban Gual Ibáñez van acudir, conjuntament amb la resta de representants d’altres sectors gaiaters, a la taula de captació d’aliments i ajudes per a la iniciativa. Un matí de solidaritat i germanor que va ser recolzat per la gent de les comissions gaiateres així com per altres entitats festeres de la nostra ciutat que, van voler col·laborar. Cal esmentar que les madrines de les gaiates, a més de col·laborar amb la seua aportació, es van convertir en voluntàries que van ajudar a l’hora d’arreplegar els aliments donats.

L’esdeveniment solidari va ser un tot un èxit, i es van recol·lectar 158 quilos d’aliments no peribles que es destinaran a les persones beneficiàries del Banc d’Aliments de Castelló. Gràcies a totes les persones que van aportar el seu granet d’arena per a aconseguir-ho, i al Banc D’Aliments de Castelló per la seua tasca desinteressada en benefici de les persones més vulnerables.

Visita del carter reial El dia 16 de desembre a la plaça Major, va tindre lloc la visita del Carter Reial organitzada per la Junta de Festes, amb l’objectiu de què els més menuts pogueren fer entrega de la seua carta dirigida als Reis d’Orient en la que posen totes les seues peticions i, per descomptat, tota la seua il·lusió.

Aquesta visita és un dels actes més emocionants per als xiquets i xiquetes de la ciutat, que esperen aquestes festes amb especial ansietat, sobretot pels regals que per eixes dates reben. I per això la nostra madrina infantil, Pilar Gimeno Segarra, no podia faltar a tan important esdeveniment, i va acudir acompanyada pel president de la nostra comissió, Esteban Gual Ibañez. Quan va ser el seu torn, va fer entrega al Carter Reial de la seua carta, en la que estem segurs que va demanar, a més de moltes joguines, tindre la millor setmana de Magdalena de la seua vida. Esperem que tant les seues peticions com les de la resta de xiquets i xiquetes es vegen complides i que els somnis es puguen fer realitat.

Presentació falla El Remei Dissabte dia 16 de desembre la nostra madrina Saray Traver, la nostra madrina infantil Pilar Gimeno, el nostre president infantil Nicolás Cabello, i el nostre president Esteban Gual, van acudir a la presentació dels nostres amics i companys de la Falla El remei de Sagunt. En aquesta ocasió es van desplaçar a la localitat de Gilet, on a l’auditori va tindre lloc la posada de llarg de la comissió del Remei per presentar a les que seran les seues màximes representants, així com a les seues respectives corts d’honor.

Els nostres representants no van perdre detall de l’acte i quasi a la fi del mateix van pujar a l’escenari per a rendir homenatge en forma d’ofrena a les falleres majors, a la presidenta infantil, Andrea i al seu president Eusebio.

La nostra més sincera enhorabona a la comissió de la nostra falla germana pel treball i dedicació en la seua proclamació. Ara tan sols queda gaudir de les festes de les falles!

Presentació gaiata 4 L’Armelar Dissabte 16 de desembre va tindre lloc en el Palau de la Festa la presentació oficial de les madrines i cort d’honor de la gaiata 4 L’Armelar.

Una cerimònia repleta d’evocacions a les festes de la Magdalena i més concretament a la Pèrgola de Castelló. Tot això, combinat amb un gran desplegament de llums i continguts audiovisuals que van fer les delícies dels assistents al Palau de la Festa castellonenca. A més de l’espectacle, la gaiata número 4 va entregar el premi Armeler d’Or 2024 a la regidora de Turisme de l’Ajuntament de Castelló, Arantxa Miralles Benages.

A la presentació van acudir els màxims representants de la Gaiata 6 Farola Ravalet, la nostra madrina Saray Traver Tena, Pilar Gimeno Segarra com a madrina infantil i Nicolás Cabello Pérez com a president infantil, juntament amb membres de la comissió, tots ells acompanyats pel nostre president Esteban Gual Ibáñez. Tots ells van passar una nit entretinguda i en armonia on van gaudir de la presnetació i del posterior ball.

Concert “Nadales de la Plana” El diumenge 17 de desembre, per a finalitzar un cap de setmana complet, els nostres màxims representants, Pilar Gimeno Segarra, Nicolás Cabello Pérez, Saray Traver Tena i Esteban Gual Ibáñez, van acudir a l’auditori de Castelló per tal de gaudir del magnífic concert de “Nadales de la plana” que cada any és realitzar per aquestes dates a la nostra ciutat.

Un concert ple de gom a gom en què la banda municipal de Castelló i la gran soprano Sandra Ferró, van delectar al públic assistent. També va participar la coral Ad libitum, junt amb quatre corals convidades: la Coral Vicent Ripollés, de Castelló; la Coral Polifònica Eslidense, d’Eslida; la coral Veus de la Pobla Llarga de València i la coral del Conservatori Professional de Música “Mestre Tàrrega” de Castelló. Es van interpretar diferents peces musicals la lletra de les quals és a càrrec del nostre amic, Vicent Jaume Almela, la música a càrrec del mestre José Falomir i l’arranjament i edició a càrrec de Pascual Gassó.

L’auditori es va omplir de música i veus amb un caliu nadalenc que ja ens apropava a poc a poc a les festes de Nadal.

Presentació gaiata 8 Portal de l’Om Torn de la darrera presentació abans de les vacances de Nadal, i qui millor per donar peu a aquesta època tan festiva que els nostres companys i amics de la Gaiata 8 “Portal de l’Om”, aquells que cada presentació oficial ens deixen bocabadats amb els seus grans espectacles, i amb els seus escenaris tan realistes.

A poc a poc vam anar rebent la comissió d’aquest sector gaiater fins a arribar el moment de rebre a les Madrines i al President Infantil. Una volta posades les bandes acreditatives, vam anar descobrint el meravellós espectacle que aquest any ens havien preparat, aquesta vegada, com calia esperar, tractava d’un tema nadalenc, encara que d’una manera molt peculiar.

En finalitzar l’acte, els nostres màxims representants van rebre a la llotja a les Reines de les Festes acompanyades de la seua Cort d’Honor, la regidora de festes, Noelia Selma, els membres de la junta de festes, Rafa Alabau i Vanesa Pérez i l’Alcaldessa de la Ciutat, Begoña Carrasco, que ens lliuraven les seues felicitacions oficials de les festes de Nadal.

Dolçainadal El dia 30 de desembre a les 20 hores, els nostres representants, Pilar, Saray i Esteban van assistir al concert de Dolçainadal 2023 que va tindre lloc al Palau de la festa. Un concert solidari celebrat amb l’objectiu de recaptar fons per a l’associació “Marta y Maria CLN6”, que pretén donar a conéixer la malaltia Batten CLN6 i aconseguir fons per a la seua investigació i per a poder atendre a les persones amb aquesta patologia. Un any més la música de la dolçaina i el tabal van delectar i meravellar al públic assistent al ritme de cançons molt diverses. Els grups participants van ser colla Xaloc, colla Soroll, Xarançaina, Dolçainers i tabaleters de Castelló i l’escola de dolçaina i tabal de Castelló.

Entre el públic assistent es trobaven les reines i les seues corts d’honor, entre elles la nostra Teresa Cumba, representants d’altres Gaiates i molt de públic on hi havia un gran nombre de comissionats de Farola Ravalet col·laborant amb la causa.

Esperem que la recaptació d’enguany puga ajudar aquestes famílies a finançar un tractament mèdic digne.

Berenar de Nadal Gestora de Gaiates Arranca l’any 2024, i amb ell arranca també una de les cites més esperades per als representants infantil de totes i cadascuna de les Gaiates, si és que, com cada any per aquestes dates, la Federació Gestora de Gaiates, organitza un berenar més especial per a la Reina Infantil, les Dames de la Ciutat Infantils, Madrines Infantils i els Presidents Infantils de les dinou comissions gaiteres, on l’única missió és divertir-se i passar-ho bé.

La vesprada del dimecres 3 de gener de 2024, els nostres càrrecs infantils Paula Gimeno i Nicolás Pérez, van assistir a la invitació nadalenca de la gestora de Gaiates, i van gaudir d’un berenar ric i una vesprada amb moltes activitats, a la sala de jocs del Centre Comercial Estepark de Castelló, Kidom, on no han faltat les rialles. Gràcies a la Federació Gestora de Gaiates, per organitzar aquest acte i pel detall d’una tassa amb el logotip de la Federació Gestora. Els més menuts han gaudit d’una vesprada de germanor i diversió.

Molí la Font El Molí la Font és un brollador d’aigua dolça del que naix la séquia de l’Obra i que compta amb un estanc on desemboca la séquia Major. Les seues aigües cristal·lines són la llar de diversitat de peixos, així com d’amfibis i rèptils. A més a més, a l’interior de la cavitat que hi ha baix el parc, existeix una colònia de ratpenats que gaudeix d’especial protecció per trobar-se en perill d’extinció.

GAIATA SOLIDÀRIA

Col·laboració amb Creu Roja

SORTEIG D’OR DE CREU ROJA El Sorteig d’Or de Creu Roja és un sorteig que suposa una de les majors fonts de finançament de l’Organització Humanitària, i des de la seua creació en 1980, fa ja més de 40 anys, reparteix cada estiu grans quantitats de premis.

Encara que els canvis socials i la tecnologia han actualitzat l’estructura, organització i desenvolupament del Sorteig d’Or, hi ha alguna cosa que ha perdurat inalterable: el seu absolut caràcter solidari i d’ajuda amb els més necessitats. I és que un 22,3% de la població resident espanyola, o cosa equivalent, més de 10 milions de persones en el nostre país, es troba en risc de pobresa o d’exclusió social. Són homes i dones, en situació de desocupació o que àdhuc tenint un treball remunerat, viuen en situació d’extrema vulnerabilitat. Sense l’ajuda dels voluntaris i voluntàries de Creu Roja, seria impossible atendre a 1,4 milions de persones en l’últim any.

És per això que un any més, la Gaiata 6 Farola Ravalet ha tornat a col·laborar amb la Creu Roja en la venda de bitllets del famós Sorteig d’Or que en 2023 ha tingut lloc a Màlaga, el dia 20 de juliol, i que aquest any ha comptat amb l’il·lustrador Òscar Alonso per a donar color i imatge als bitllets a través del seu art amb una varietat de deu dissenys que representen cadascuna de les àrees d’actuació de l’organització. Enhorabona als premiats i gràcies a la Creu Roja per la seua tasca diària en ajuda dels més necessitats.

Entrepà solidari 2023

GAIATA SOLIDÀRIA

ENTREGA DE L’IMPORT RECAUDAT PER L’ENTREPÀ SOLIDARI DE LA MAGDALENA 2023 Durant la setmana de festes de la Magdalena 2023, a la carpa de la gaiata vam celebrar el “3r Entrepà solidari”, una iniciativa que, amb la col·laboració de “Panadería Blanch”, busca recaptar fons per a destinar a entitats sense ànim de lucre, i que en aquesta edició, va ser Afanias l’entitat escollida com a beneficiària d’aquest esdeveniment solidari.

El 14 d’abril va ser el dia escollit per a fer entrega dels diners recol·lectats, i per això els nostres representants de la Magdalena 2023 es van desplaçar a les instal·lacions d’AFANIAS on van fer lliurament dels 1400 € recaptats per a la causa, i poder conéixer de pas les instal·lacions, funcionament i necessitats de l’entitat. Moltes gràcies per l’atenció i explicació en obrir-nos les vostres portes. Però sobretot, moltes gràcies pel treball que feu per i per a tanta gent que el necessita!

GAIATA SOLIDÀRIA

Entrepà solidari 2024

Aquest any els beneficis de l’entrepà solidari aniran destinats a la fundació ASPROPACE. Aspropace naix el febrer de 1979 a Castelló, com una Associació sense ànim de lucre, per iniciativa d’un grup de pares amb fills afectats de paràlisi cerebral i amb l’objectiu de posar en funcionament un centre escolar i de rehabilitació. Durant aquests trenta anys Aspropace ha creat una estructura que ha permés a les persones afectades de paràlisi cerebral i a les seues famílies, aconseguir una millor qualitat de vida.

Aspropace gestiona un Centre d’Atenció precoç, un Centre Escolar i un Centre de Dia i Residència, on els seus usuaris reben tractaments especialitzats de fisioteràpia, comunicació i logopèdia entre altres. També ofereix un servei d’hidroteràpia en la seua piscina adaptada. Actualment, atenen més de 100 usuaris i disposen d’un equip de més de 60 professionals. De manera resumida, els serveis amb els quals compta són els següents:

- El Centre d’Atenció precoç és un centre de tractament i atenció integral, on s’atenen xiquets i xiquetes de 0 a 6 anys i a les seues famílies en règim ambulatori. Reben tractament xiquets i xiquetes amb alteracions en el desenvolupament, siguen permanents o transitòries, donant preferència a aquells afectats per lesió cerebral i patologies afins. - El Centre Escolar és un col·legi específic d’educació especial i de tractament integral, concertat amb Conselleria d’Educació des de l’any 1986, que disposa de 5 aules i té autorització per a 30 alumnes En ell atenen xiquets amb paràlisi cerebral i patologies afins i a les seues famílies en l’etapa d’escolarització obligatòria, entre els tres i els setze anys i fins a un màxim de vint-i-un anys. - El Centre de dia és un servei especialitzat que atén de manera integral a aquelles persones amb paràlisi cerebral i encefalopaties afins, que en l’edat adulta necessiten una sèrie de suports, específics o generals, i la fi dels quals és fomentar la qualitat de vida. - El Centre residencial Infanta Cristina és un servei especialitzat que atén de manera integral a aquelles persones amb paràlisi cerebral i encefalopaties afins, que necessiten per determinades circumstàncies un habitatge alternatiu a la familiar, i la fi de la qual és millorar la seua qualitat de vida i la dels seus familiars.

- Les Activitats d’Hidroteràpia van dirigides a totes les persones usuàries que atén la Fundació Aspropace en els seus diferents centres d’edats entre els sis mesos i l’edat adulta amb Paràlisi Cerebral i patologies afins. Aquestes activitats es porten a terme a la piscina climatitzada, equipada amb grues i material de piscina adaptat a les necessitats dels usuaris i que utilitza biomassa sòlida com a combustible, promovent amb aquesta acció la protecció del medi ambient.

Port pesquer Castelló és una ciutat marinera que compta amb una flota pesquera composta per unes 45 embarcacions, entre les d’arts menors, les d’arrastre, les de cerc i les de palangre, que capturen més de 3.000 tones de peix i marisc local a l’any. Al Grau es troba el port pesquer i la llotja, que treballa sota la marca ‘Peix de Llotja’ i és la que més producte local comercialitza de totes les de Comunitat Valenciana.

Centenari

Coronació de la de la imatge de la Verge delLledó 1924 - 2024

Centenari de la Coronació Verge delLledó

Amat Bellés i Roig Amat Bellés és un reputat artista de la Comunitat Valenciana, nascut a la Pobla Tornesa l’any 1949 i que s’ha dedicat tant a la pintura com al disseny gràfic. Des de l’any 1971 ha realitzat més de cinquanta exposicions individuals i múltiples col·lectives, en una dilatada carrera de més de quaranta anys.

El seu impecable dibuix, la coherència i domini de la composició en les seues obres i una particular manera de fer i entendre la pintura han convertit a Amat Bellés i Roig amb una dilatada carrera en un dels artistes més importants de la segona meitat del segle XX a la província de Castelló. La seua extensa trajectòria professional ha passat per diferents etapes, en les quals realisme i abstracció han anat alternant protagonisme i, fins i tot, han sabut conviure en el llenç. Des d’una poètica figurativa, Amat Bellés aborda un univers simbòlicmitològic i d’evocació tant religiosa com profana, univers que conjuga amb elements propis de l’abstracció i que genera unes imatges sensuals de bellesa molt personal. En el disseny gràfic també ha pogut desenvolupar la seua creativitat l’artista de la Pobla, qui ha traçat la imatge de la Universitat Jaume I de Castelló en les seues més de vint anys d’existència. En aquest camp a més a més ha dissenyat logotips per a rellevants companyies, cartells per a esdeveniments de primer nivell i portades per a discs i llibres.

Donada la seua trajectòria professional, aquest artista ha sigut l’escollit per la gaiata 6 Farola Ravalet per a confeccionar un quadre commemoratiu del centenari de la coronació de la Mare de Déu del Lledó. En la pàgina següent es troba el quadre realitzat per Amat Bellés en resposta a l’encàrrec fet per la nostra gaiata. Es pot observar que el llenç es divideix en dues parts diferenciades però que conviuen en harmonia en un mateix espai; la imatge de la nostra patrona que ocupa el lloc central, i una il·lustració de la Farola en la part superior. En la imatge de l’esquerra, l’artista Amat Bellés fent entrega al president de l’associació de la seua obra pictòrica.

Centenari de la Coronació Verge delLledó

Un mantell per la Verge Segons la llegenda popular, de la troballa per part d’un llaurador que llaurant amb un parell de bous en un camp, prop d’un lledoner - el fruit del qual és el Lledó- va donar amb una gran pedra, davall de la qual va aparéixer una xicoteta imatge de la Mare de Déu, feta en pedra blanca. Amb l’aparició d’aquesta figura en 1366, comença la història de la Mare de Déu del Lledó, una història de moltes dècades marcada per gran quantitat de successos històrics. La imatge de la patrona de Castelló, nostra Senyora del Lledó, la qual gaudeix de gran devoció i fervor populars des de la baixa edat mitjana, està constituïda per una xicoteta estatueta en pedra marmòria no superior als 70 mil·límetres d’altura, presentant unes característiques estètiques i formals fora de si en la imatgeria mariana, convertint-se en un símbol de devoció per als castellonencs. Va ser a partir del 1638, quan la troballa es col·loca en una excavació oberta en el pit d’una figura major de la Verge a manera de capelleta, assumint així des d’aquest moment la condició d’imatge-reliquiari. En 1922 té lloc la proclamació de la imatge com a patrona de Castelló per part del Papa Pius XI en 1922, i en 1924 es produeix la coronació canònica i pontifícia de la Mare de Déu del Lledó, a càrrec de l’arquebisbe de Tarragona, Francesc Vidal i Barraquer, la qual va tindre lloc a la plaça de la Independència, on actualment es troba el monument conegut com La Farola, el qual va ser manat construir per tal de commemorar un succés tan important per al poble de Castelló. La Magdalena 2024 és, per tant, una edició festera molt especial, ja que coincideix amb el centenari de la coronació de la Mare de Déu del Lledó, i per a la gaiata sis és, si cap, més especial, donat que l’efemèride que es celebra va tindre lloc on en l’actualitat s’ubica La Farola, símbol i emblema de la nostra comissió, i tot allò que és especial, cal celebrar-ho. I la nostra particular celebració ha consistit a regalar a la Mare de Déu del Lledó un mantell brodat a mà amb el símbol de la nostra gaiata, eixa Farola de forja ubicada a la plaça de la Independència que ens recorda cada dia que allí va ser corona la nostra mareta. Així, doncs, el dijous 2 de novembre en el nostre Cau gaiater va tindre lloc la presentació a la comissió del mantell, el qual ha estat confeccionat per Tica Duró Forcada amb seda natural de dos fils tornassolat de color verd i morat. El mantell té una altura frontal de 54 cm, una altura posterior de 76 cm, i un contorn de 230 cm. Els brodats han estat realitzats a mà en fil d’or i plata, amb brodat emplenat a l’interior en forma de xarxa. El dibuix és clàssic, amb fulles i flors acabades amb cristalls de Swarovski de colors blancs i verds. Porta brodada la insígnia de l’associació en dos colors, marró i negre, en la part posterior del mantell. Aquest mantell està envoltat de serrell en or de 5 cm i punta daurat de 3 cm en la part davantera d’aquest. No sols

s’ha cuidat la col·locació dels cristalls de Swarovski i l’elaboració dels brodats, sinó que fins i tot s’ha tingut en compte que la peça reserve un espai específic per a la col·locació de la rosa imposada per La seua Santedat el Papa a la patrona de Castelló, i en el cas d’aquest mantell, perquè la insígnia gaiatera no faça malbé la tela. I qui millor que els nostres representants del 2024, Pilar Gimeno, Nicolás Cabello i Saray Traver, per a descobrir el mantell perquè els membres de la nostra comissió pogueren veure’l de prop i apreciar el magnífic treball de Tica Duró. Després de ser presentat a la comissió, el dilluns 6 de novembre els nostres representants infantils acompanyats pel nostre president, van acudir a la Basílica del Lledó per fer entrega del mantell a la nostra patrona. Allí van tindre el privilegi i l’honor de presenciar la benedicció del mantell de mans del prior de la Basílica i el posterior canvi d’aquest de mans de les cambreres de la confraria; per fi la Mare de Déu del Lledó lluïa esplèndida el nostre mantell.

Centenari de la Coronació Verge delLledó

Missa en honor a la Verge Matí de diumenge, última del mes de novembre, on finalitza part del temps ordinari i que dona pas a l’inici de l’any litúrgic, la nostra associació Farola-Ravalet va voler continuar amb els actes de celebració del centenari de la coronació de la Verge del Lledó Seguint la cronologia de la nostra celebració, primer va ser la presentació en el nostre Cau gaiater, a la comissió del mantell que la nostra associació donaria a la Real Confraria de La nostra Senyora del Lledó per a la nostra patrona. El següent pas va ser el dilluns 6 de novembre, on es va viure un esdeveniment únic i especial en el moment d’entregar el mantell donat per la nostra comissió per a la Verge del Lledó. Un privilegi i un honor, on els nostres màxims representants d’enguany, van poder presenciar la benedicció del mantell i el posterior canvi d’este. Però encara quedava el dia important i emotiu per a la nostra comissió i eixe va ser el diumenge 26 de novembre on realitzem en la Basílica de la nostra Senyora del Lledó la missa en commemoració del lliurament del mantell donat per a la nostra patrona. Matí assolellada, on tota la nostra comissió, majors i infantils vestits de castelloners i castelloneres van acompanyar als nostres màxims representants Pilar, Nicolás i Saray acompanyats pel nostre president, Esteban, es van donar cita en el Peiró, creu de terme col·locat antigament a l’entrada de les ciutats o viles, allí tota la comissió va formar en comitiva per a accedir a la Basílica, estendards, comissió infantil, acompanyants, col·laboradores, comissió major i tancant esta magnífica comitiva, les reines de les festes, Lourdes Climent Moreno i Vega Torrejón Garrote, acompanyades per les seues respectives corts, així com la gaiata 10 el Toll assistint a la Missa celebrada en la Basílica de Lledó i organitzada per la nostra Gaiata La Farola-Ravalet. No falta a la nostra cita la pirotècnia i l’acompanyament musical amb dolçaina i tabal amenitzats per Dimonis de la Plana. Finalitzat l’acte religiós, vam poder realitzar un reportatge fotogràfic en l’escalinata de l’altar amb tota la comissió. Posteriorment, en tractar-se de l’últim diumenge de mes, vam poder accedir al cambril per a estar més prop de la Verge en este dia tan especial, contemplant el mantell donat per la nostra Gaiata. Agrair al Prior de la Basílica, Don Joaquín Guillamón per la seua predisposició, al patronat de festes i en la seua representació a la seua regidora, Noelia Selma per la seua assistència al costat de les Reines, dames de la ciutat i junta, a la confraria de La nostra Senyora del Lledó per la seua col·laboració, al cor de San José Obrer per amenitzar la cerimònia, a Paco Membrado pel disseny de l’estampa commemorativa, a Dimonis de la Plana per la seua música i el tret pirotècnic, a l’Escola de Dansa Castelló per la seua actuació, a la Gaiata 10 El Toll per voler acompanyar-nos i com no a tota la nostra comissió de la Gaiata Sis Farola-Ravalet.

Per a tan important ocasió, la nostra gaiata va encarregar una il·lustració de la Mare de Déu del Lledó a l’artista Paco Membrado i Guinot, il·lustració que apareixeria impresa en l’estampa que es va repartir a tots els assistents. Paco Membrado és llicenciat per la Facultat de Belles Arts de Sant Carles de València i Graduat en Dibuix Publicitari per l’Escola d’Arts i Oficis de València. Professionalment, s’ha dedicat al disseny gràfic i actualment al disseny ceràmic en Onda. Aficionat des de sempre al dibuix a llapis de colors i al pastel. També la seua passió pel disseny gràfic l’ha fet mereixedor d’uns quants premis en concursos de cartells del món fester. Va guanyar el cartell de la Magdalena de 1985 i l’accèssit i el cartell de 1988.

Centenari de la Coronació Verge delLledó

Orígens de Lledó Els orígens d’aquest sagrat lloc es perden en els temps. La religiositat, la fe i el culte a Santa Maria sota l’advocació del Lledó, s’alternen en els primers moments de la seua història amb la llegenda, la tradició i la mitologia. Castelló, la ciutat i la comarca, s’ha prostrat de generació en generació i al llarg de tota la seua història, davant una diminuta imatge de la Verge, motor i impuls d’importants iniciatives religioses, devocionals, artístiques i socials en el passat i en el present. El santuari-basílica, en l’horta de la Plana, a un quilòmetre de la capital, és hui epicentre de religiositat mariana i lloc de trobada de tota la diòcesi i encara d’altres gents. La tradició més antiga de la invenció (en valencià, troballa) de la imatge es conserva en un text contingut en el “Llibre de Be e de Mal” de l’Arxiu Municipal de València, de 1366. Segons el cronista, aquell mateix any, mentre un llaurador anomenat Perot de Granyana llaurava amb els seus bous és trobada una diminuta figura, de tot just 6 cm d’altura, sota les gleves d’una arada. Aquest llaurador treballava els seus camps de la partida de la Plana, lloc on, aproximadament, hui es troba la basílica. L’arada es va parar en trobar un obstacle que va detindre el seu avanç; els animals van cessar els seus passos i es van prostrar davant l’arbre. L’agricultor, amb estranyesa, va rebuscar entre la terra l’obstacle i va recollir el que en un principi podria ser una pedra. Perot va agafar la figureta i se la va emportar a la ciutat per a mostrar-la a les autoritats. Com era tard i estava tot tancat, l’agricultor va haver de portar-li-la a casa i esperar l’endemà. Quan va començar el dia, aquesta figureta havia desaparegut davant la sorpresa del nostre llaurador. Però la va trobar novament eixe mateix dia, en el mateix lloc, i la va tornar a portar a la ciutat. Aquest procés es repeteix, i la xicoteta imatge torna a desaparèixer de casa de Perot. Davant la insistència del llaurador, i pensant que estava boig, el Consell de la Ciutat li acompanya fins al punt exacte de la troballa de la imatge, i, allí, va ocórrer el miracle: Perot i el Consell van trobar a la figura envoltada d’àngels. Davant la celestial aparició el Consell Municipal va prendre la decisió d’edificar una xicoteta ermita en el lloc de la troballa. Aquesta història de la Santa Troballa es troba reflectida en els llenços que estan al costat de l’altar major del temple basilical. En observar-la es va adonar de la forma particular que tenia; es tractava d’una pedra d’alabastre blanc que, esculpida de manera bastant rude, semblava imitar la figura d’una dona orant. Segons aquesta tradició, per haver sigut trobat sota un lledoner, a partir del seu fruit (en valencià, lledó), a aquesta imatge se la coneix en valencià amb el nom de “Mare de Déu del Lledó”. Després de la troballa de la imatge es va construir una capella en el mateix lloc, que va ser ampliada posteriorment després de l’auge de la devoció.

En el segle XX es va posar en dubte l’autenticitat del text de 1366, perquè suposadament en aquell any encara no existia un “Llibre de Be e Malament”; a més, el llenguatge del cronista no correspondria a l’usat a Castelló en el s. XIV. S’afig a la sospita que el suposat text original hauria sigut cremat en el s. XVI, i el text conegut es tractaria d’una còpia de còpies que J.A. Balbás va trobar en l’Arxiu Municipal de Castelló. Per tot això apunta al fet que la narració de la troballa seria una falsificació del s. XVI o fins i tot posterior. En qualsevol cas, hi ha notícies certes que en 1379 “l’Església de santa Maria de Lidón fora massa xicoteta, tant que per a les gents per devoció que hi ha i vetlaran bonament no poden cabre” El topònim del lloc, els documents exhumats i reinterpretats i les interessants característiques formals de la imatge, confirmen al Lledó castellonenc com un antic lloc de culte. La xicoteta figura i les successives esglésies i santuaris edificats per a acollir-la, es vinculen amb la història de la ciutat des del moment mateix de la seua fundació. El lloc del Lledó i els seus voltants van ser ja habitats en època romana i àrab. Durant l’estiu de 1982, els Serveis d’Arqueologia de la Diputació castellonenca van realitzar una campanya d’excavacions en una reduïda zona que dona en l’angle existent entre la façana principal del temple i la casa Prioral. Les prospeccions van localitzar abundants restes ceràmiques, la major part d’ells en una sitja excavada en el subsol d’un hipotètic habitatge musulmà. El material més interessant trobat va ser ceràmica “sigillata”, fragments de “dolium” i de “tegula”, així com diverses monedes i diferents elements arquitectònics, amb una cronologia que remunta al segle II dC. La ruïna d’aquests edificis va ocasionar amb el temps una xicoteta elevació del terreny coneguda en valencià com un “pujol”. Hipòtesi sobre l’origen de la imatge Tant si s’admet la llegenda de la troballa com si no, és clar que l’estatueta era anterior al s. XIV, i els experts consideren que existia ja segles (sinó mil·lennis) abans d’eixa data. S’ha suggerit que siga una Astaré (Istar) portada pels fenicis o una deessa mare hel·lenística o grecoromana. No obstant això, els autors de l’estudi possiblement més complet fins no s’atreveixen a anar més enllà d’aquesta genèrica opinió “Podria ser una escultura d’art popular de qualsevol temps anterior al s. VI, en la qual caldria admetre estranyíssimes influències orientals, vagament expressades”. Gusi i Jener considera una “hipòtesi raonable” que el culte i de la mateixa imatge tinguen el seu origen en “l’antiguitat tardana, entre els segles IV-V, en un modest amulet d’iconografia bastament orientalitzant o vagament grecoegiptizant”, en el món romà, ja que la cultura material de la zona i voltants mostra una important presència romana (almenys bastant més important que les altres) i la imatge presenta símbols semblants als símbols màgics egipcis de l’època grecoromana. Segons aquest autor, la imatge “perviuria posteriorment en el si d’algun grup familiar o social, els membres del qual van poder professar la nova religió cristiana”, veient en l’estatueta “una figuració de la Mare de Déu” i el seu culte es va difondre entre els veïns. A causa de les dificultats per al culte cristià durant la dominació islàmica, “els grups mossàrabs van continuar conservant la imatge en el mateix enclavament de sempre, els voltants del pujol (de Lledó)”. En algun moment la imatge s’hauria amagat i posteriorment perdut fins a la seua troballa en el s. XIV.

Centenari de la Coronació Verge delLledó

La Farola, “fita”lledonera Joaquín Campos i Herrero

El pròxim quatre de maig, a la una de la vesprada, es complirà el centenari de la Coronació Pontifícia de la nostra patrona, la Mare de Déu del Lledó. Va ser un dia gran entre els grans; un dia gojós que sobreïx entre totes les celebracions que han marcat la nostra història. Al migdia, entre una multitud fervorosa que abarrotava la plaça de la Independència, balcons i terrats, el Cardenal Primat, Dr. Vidal i Barraquer, col·locava sobre el cap de la Lledonera la preciosa corona que acreditava la importància secular de l’arcaica imatge venerada, com diuen els antics documents, des de temps immemorial i abrigallada sempre per la fe i la devoció de propis i estranys. Belles col·leccions de fotografies són testimoni d’aquella celebració singular. En l’Antic Regne de València era aquesta la tercera imatge que comptava amb tal privilegi. La primera a ser coronada havia sigut la Mare de Déu de Vallivana, patrona de Morella, l’any 1910; en 1923, la Mare de Déu dels Desemparats. En la resta d’Espanya només ho havien sigut les imatges titulars de la Verge del Pilar, Montserrat, la Mercè i Begoña. La coronació és un acte de singular veneració que s’efectua basant-nos en el valor especial que una imatge aglutina històricament i devocionalment. El procés previ i el ritual, tal com es coneixen actualment, s’inspiren en el que esdevingué a les acaballes del segle XIX amb la icona venerada com “Maria Salus Populi Romani” en la basílica romana de Santa María la Major. És un error pensar que la Mare de Déu del Lledó va ser coronada com a Patrona de Castelló, títol i honor que havia rebut per part de la Santa Seu a l’octubre de l’any anterior. La coronació corroborava l’amor del poble per la seua patrona i la importància històrica d’aquesta. En dies de la guerra civil, la Imatge Reliquiari va ser decapitada i partida en diversos trossos pels milicians que van prendre el santuari i van acabar amb tots els seus tresors artístics. Afortunadament, l’alcalde, Sr. Aragonés, veient la situació mal parada, va preparar el salvament de la xicoteta i ancestral imatge de la Mare de Déu d’acord amb els ermitans i alguns personatges de la Junta Republicana del Tresor Artístic, entre ells l’escultor J.B. Adsuara i el paisatgista Ramón Paús. Oculta convenientment en un cotxe de cavalls, va emprendre aquell dia un silenciós camí, disfressat com un suposat passeig d’inspecció propi de la Junta. Així va discórrer entre les ermites de l’horta fins a arribar als magatzems que la Diputació mantenia en l’actual avinguda dels Germans Bou, depòsit de tantes coses belles, fins a ser enterrada sota el campanar de l’església contigua a la Casa Beneficència, el seu lloc refugi esperant que finalitzés la confrontació. Pacificada la zona, la “Menuda imatge” va començar a ser venerada de nou en el si de la figura situada

actualment en la capella dels Sants Patrons. Aquesta antiga imatge, mentre s’alçaven de nou els murs de Santa María, presidiria el retaule major a l’església de Sant Agustí, que feia d’Església Arxiprestal.

Coronació de la petita imatge i eixida de Santa Maria - 1924

Mentrestant, l’Ajuntament va encarregar als tallers de J.B. Porcar una rèplica de la desapareguda Imatge Reliquiari que va començar a eixir de les mans de l’escultor Tomás Colón i decoraria el propi Porcar. La preciosa obra que es va obtindre com a resultat va causar l’admiració de tota la ciutat. Les autoritats s’afanyaren per preparar un gran esdeveniment per a la seua benedicció i van llançar en aquests termes, tan propis dels temps de la postguerra, la següent crida al poble -un document molt significatiu al qual considerem interessant acudir-: “Llamada al pueblo : Al cumplirse el aniversario de la fecha memorable en que la Coronación de la Santísima Virgen del Lledó fue el exponente magnífico de la fe de Castellón y el amor a su patrona; en el mismo lugar y hora que aquella ceremonia tuvo lugar, volverán a congregarse los castellonenses para hacer profesión de fe a su madre amantísima. La ceremonia tendrá por objeto la bendición de una Imagen Relicario, porque unos hombres sin fe cayeron en el error de creer que para arrancar del corazón de los buenos hijos de Castellón a la Mare de Déu del Lledó, bastaba con destruir su Imagen. Desde el día de la Coronación han transcurrido 16 años; han variado las personas; se han efectuado mutaciones en las cosas. Pero si bien es cierto que el tiempo no transcurre en vano, esta vez pasó lejos de destruir y debilitar nuestras creencias. Sirvió para acrecentar nuestra fe en el crisol del sufrimiento. Muchos de los que asistieron a la Coronación no estarán hoy presentes, pero su claro será cubierto por aquellos cuya fe se vio regada con la sangre que aquellos derramaron.” Arribat el matí del 4 de maig de 1940, un vol general de campanes saluda l’eixida de la xicoteta Imatge de la Mare de Déu des de l’església de Sant Agustí. Són les dotze i quart. La ciutat sencera viu immersa en una especial emoció. Les enramades i els penjolls es despleguen per tot el camí: Major, Colón, Saragossa, fins a la plaça de la Independència, senyorejada per la “Farola” que recorda el lloc on la Verge va ser coronada. Obrin el solemne festeig dos carros triomfals amb xiques que llueixen el típic vestit de llauradora i llancen

Centenari de la Coronació Verge delLledó

caramels. Segueixen, xiquets i xiquetes amb els seus vestits de primera comunió. Llauradors amb el vestit típic acompanyen les joves que escampen pètals de flors sobre l’enramada. I a continuació, les cambreres de la Verge amb mantellina espanyola. La singular creu gòtica de Santa María obria la secció més rigorosa del festeig: gran nombre de clergues arribats de la pròpia diòcesi i de les diòcesis veïnes, revestits amb els ornaments de rigor i portant ciris, precedien al pal·li de respecte. Acollida sota ell i en mans de l’arxipreste, En Joaquín Balaguer, l’ancestral “menuda imatge” de la Mare de Déu, aclamada per la multitud que jalonava tot el recorregut. Seguien les jerarquies del Movimiento, caps i oficials de l’exèrcit, així com l’Ajuntament sota maces. La presidència oficial estava formada d’esquerra a dreta pel Comandant de Marina; Cap Provincial del Movimiento; Alcalde de la ciutat; Governador Militar; Governador Civil i President de la Diputació Provincial. Finalitzant, la Banda Municipal de Música i una Secció d’Infanteria del Regiment núm. 10. Ens deia un vell testimoni presencial de l’acte que, si bé segones parts mai van ser millors, amb l’arribada de la Mare de Déu a la plaça de la Independència, la celebració va adquirir un caràcter apoteòsic tal com antany ocorreguera el dia de la seua coronació. A la una menys quart havien arribat al costat de la “Farola” l’Arquebisbe de València, Dr. En Prudencio Melo; el Bisbe de Tortosa, Dr. Sr. Félix Bilbao, i el seu auxiliar, el Dr. Moll i Salord -que posteriorment regentaria la diòcesi de Tortosa-, tots ells amb els seus respectius seguicis, embolicant l’estrada sobre la qual se situava la vuitcentista peanya de la Verge, obra dels tallers dels Viciano. Sostinguda per àngels, la nova Imatge Reliquiari, abillada amb el mantell que lluirà en la seua Coronació i corona de plata daurada i pedreria, obra d’orfebres valencians que va oferir una devota família castellonenca. Arribat el moment, l’Arquebisbe de València, revestit de gran pontifical, va procedir a beneir la nova Imatge, entonant-se pel nombrós clergat assistent les pregàries de rigor pròpies d’aquesta litúrgia. Després, enmig d’una fragorosa manifestació de deliri -tal com diuen les cròniques—, va col·locar en la fornícula pectoral de la Imatge Reliquiari recentment beneïda la secular icona de la Mare de Déu mentre sonava l’Himne Nacional. Com a rúbrica, el Dr. Melo impartiria la benedicció al poble que no cessava en les seues aclamacions. Van seguir el cant de la Salve Regina i la Salve Popular. Entre les mateixes mostres de fervor, el festeig va refer el seu camí cap a l’Arxiprestal de Sant Agustí. Les campanes de tots els temples continuaven celebrant l’efemèride. Les campanes de nou estan greixades per a ser llançades al vol. Des de campanars i espadanyes tornaran a deixar sentir les seues veus convocant al poble i aclamant a la Mare de Déu. Una vegada més, la “Farola”, com ocorreguera en altres celebracions històriques, acollirà la Verge Patrona, tal com ho va fer fa cent anys en el dia de la seua coronació. Allí estarem amb els nostres més nobles sentiments per a aclamar a la que és de l’amor nostre, Senyora, Mare de Déu del Lledó!

1924 - Any de la coronació Juan José Porcar i Martí - Arxiver de la Reial Confraria

El 4 de maig de 1924 la ciutat de Castelló coronava Pontifícia i Canònicament la venerada imatge de la seua Patrona principal, la Mare de Déu del Lledó. Les Festes que es van preparar per a aquell esdeveniment van ser extraordinàries i encara són recordades com una fita en el calendari religiós castellonenc. La Coronació Canònica és un ritu, instituït al segle XVII, per tal de ressaltar la devoció a una advocació mariana. Per a arribar a ella cal demostrar, entre altres coses, la devoció multisecular de la imatge. Una vegada conclòs el procés eclesiàstic, es determina la Coronació de la Mare de Déu que pot ser Diocesana, si la concedeix un bisbe, o Pontifícia si l’autoritza el Papa. En el cas de la Mare de Déu del Lledó la devoció multisecular estava plenament demostrada, ja que la tradició fixa la Troballa de la Santa Imatge l’any 1366, i des de quasi eixe any existeix documentació que prova l’existència d’una ermita al lloc on avui s’alça la basílica barroca que presideix la nostra Plana. El 1922 el Papa Pius XI la va declarar com a Patrona de Castelló, i això va dur a la Confraria i a les autoritats a sol·licitar la Coronació i, el 15 d’abril de 1923, el mateix Papa decreta que “la preclara i insigne Imatge de Nostra Senyora la Benaurada Verge Maria, a la que invoquen del Lledó, siga coronada amb àuria Corona i solemnial culte”.

Postal en record de la coronació

Cal recordar que, quan es va autoritzar la Coronació de la Verge, Castelló encara no havia festejat el Patronatge ja que, encara que la data era el 8 de novembre de 1922, es va decidir que les festes es farien el primer diumenge de maig de 1923. També es van aprofitar estes festes per a beneir el nou cambril, restaurat per subscripció popular. Al mes d’octubre començaven les reunions preparatòries per al gran esdeveniment que tindria lloc l’any

Centenari de la Coronació Verge delLledó

següent i, el 4 de novembre, se nomenen les comissions de treball: religiosa, festejos literaris, festejos artístics i hisenda, compostes per les forces vives de la ciutat. Immediatament va començar a tractar-se el punt més important de les futures Festes: la Corona. La piadosa dama alcorina Modesta Puértolas en va oferir una, confeccionada amb les seues joies, que va arribar a ser exposada a l’aparador de la tenda de teixits Guaita del carrer d’Enmig (en aquell moment González Chermà). Tot i això, el poble demanava que la Corona fóra regal de tot Castelló, per la qual cosa esta dama va decidir retirar la seua, però, com que esta corona ja estava feta, dies abans de la Coronació la senyora Puértolas la va regalar a l’Ajuntament per a la Verge. Es van organitzar comissions postuladores parroquials per a recaptar joies i diners per a la Corona i, el 9 de desembre, després d’una multitudinària Salve en Santa Maria, va començar oficialment la qüestació. El 15 de desembre les Comissions artística i literària van publicar les bases del Concurs per al Cartell de les Festes, dotat amb 400 pessetes per al guanyador. El premi el va rebre l’artista Rafael Castell, fill del gran pintor Castell, el que fa pensar que este últim va ser qui va fer, o almenys dirigir, el treball. A principis del mes d’abril van ser col·locats per tota la ciutat, i encara se’n van enviar alguns a altres províncies, sent molt lloats pels castellonencs. Tres dies després van començar a publicar-se llistes amb els nombrosíssims donatius per a la confecció de la Corona, llistes que van seguir apareixent fins finals de maig, passada ja la Coronació. Paral·lelament, es va fer una altra qüestació entre els joves per tal d’oferir a la Patrona el Brillant de la joventut, per a formar part de la Corona. El 14 de gener de 1924 es reunia la Comissió encarregada per a elegir el model de la Corona, formada sols per dones. Es van presentar 17 esbossos i va ser escollit, per unanimitat, el presentat pel joier castellonenc Rafael Moliner, amb tenda oberta als Quatre Cantons. Les joies recollides es van desmuntar i l’or es va fondre en un acte públic a la Plaça de Bous la vesprada del dia 22 de gener. A este acte van assistir molts devots i el va dirigir el Sr. Moliner. Una vegada feta la fundició, van quedar tres quilos d’or. La confecció d’esta joia va durar tres mesos i, el seu valor es va estimar en unes 100.000 pessetes. També es va fer una nova porteta per al reliquiari de la Verge, també d’or i pedres precioses. Mentre s’estava construint la Corona, el periòdic l’Heraldo de Castellón va proposar una nova iniciativa: La Festa del Roser, amb la que es volia adornar tot el Camí de Lledó per al trasllat de la santa Imatge. Esta iniciativa va ser recollida per l’Ajuntament. Es demanava als castellonencs que regalaren rosers trepadors, o els compraren al preu d’1 pesseta. Així, diàriament, la premsa publicava fins a tres acaptes diferents: el de la Corona per a la Verge, el del Brillant de la Joventut i el de la Festa del Roser. Dimarts 18 de març va començar

la plantació dels 300 rosers, que portaven cadascun el nom del seu donant. El 31 de gener, el jove industrial castellonenc Manuel Almela Mengot, que s’anava a viure a Buenos Aires, va entregar a l’alcalde una bolcada i 25 pessetes per al bateig del xiquet o xiqueta pobra que naixera el dia de la Coronació o els dies següents. El divendres 9 de maig, dins de la setmana de les Festes, era batejada solemnement la xiqueta María Lidón Francisca Bellido Peris, apadrinada per l’esposa del Governador Civil i per l’Alcalde. El Mont de Pietat li va regalar una llibreta amb 100 pessetes. La premsa publicava el 6 de febrer el projecte de programa de les Festes, que comptà amb el vistiplau de les autoritats civils i religioses, que no va diferir massa del que finalment es va fer al mes de maig. Els dies passaven i les iniciatives per a engrandir les ja pròximes Festes de la Coronació no paraven. El 17 de març el Cercle Catòlic programà una funció benèfica en la qual es van representar tres sarsueles curtes que eren, en aquell moment, de gran acceptació pel públic castellonenc: “La marcha de Cádiz” amb música de Quinito Valverde i Ramón Estellés, “La reina mora” del mestre valencià José Serrano i “La viejecita” del murcià Manuel Fernández Caballero. La companyia era de cantants castellonencs (Perona, Felip, Gascó, Martí, Pereira, Granero,…) als que es van afegir les cantants valencianes Marina Navarro y Enriqueta García, tots sota la direcció musical del mestre Luis Segarra i direcció artística d’Antonio Dols i Joaquín Chillida. La funció va ser exitosa tant pel públic, que omplia el Principal, com pels artistes que van oferir unes magnífiques interpretacions. Hi va haver un benefici de 717 pessetes. També es va organitzar una altra funció benèfica, el 3 d’abril, pels joves castellonencs al Teatre Principal per recaptar fons per tal d’instal·lar llum elèctrica al Santuari de la Patrona. Es va interpretar l’obra dels germans Álvarez Quintero “Puebla de las mujeres” i s’estrenava una altra, també dels mateixos autors, titulada “La flor en el libro”. Els escriptors sevillans van autoritzar expressament l’estrena de la seua obra, ja que existien problemes per a fer-ho amb la Societat d’Autors. La vetlada es va completar amb un pròleg poètic, del valencià Manuel Tudela, acabant amb el “Ballet divertissement”. Els veïns es reunien per tal de fer i enllestir la decoració que anava a engarlandar els seus carrers. Era necessari traure els diners suficients, dissenyar i treballar tots els motius que anaven a formar els ornaments que anaven a embellir els carrers. Estes decoracions van ser molt alabades per tots i podem veure-les en una col·lecció de postals que es van editar una vegada acabades les Festes. Algunes façanes també es van adornar, sent la que va aconseguir el primer premi la del carrer Major cantonada amb el carrer Colón. També, es van aprofitar estes Festes per a relluir i pintar les façanes d’algunes cases i per a netejar distints punts de la ciutat i de l’ermitori de Lledó. En un altre ordre de coses, l’orgue de Santa Maria també va rebre el repàs necessari per a poder acompanyar dignament els oficis a l’església Arxiprestal.

Carrer Colon

Parlant d’edicions cal recordar les que es van fer aquell any que ens resulten imprescindibles en l’actualitat: la reedició de la Novena de Jayme Monseu de 1765, el llibre en miniatura “Noticia de la soberana imagen de la Virgen de Lidón” i els Gojos de la Verge, lletra del que seria Cronista de la Ciutat Lluís Revest i música

Centenari de la Coronació Verge delLledó

del canonge castellonenc Vicent Ripollés. Estes tres publicacions van eixir dels tallers de l’editor Hijo de J. Armengot. Manuel Gaya publicà la “Historia y Gozos de la Virgen de Lidón” amb aportacions econòmiques dels comerciants amb anuncis a les seues pàgines. Una altra important publicació va ser l’estudi de Revest titulat “Madona Santa Maria del Lledó. Notas trecentistas (1379-1384)”. I per últim, hem de fer esment del treball del doctor Francesc Cantó que va recopilar fins a cinquanta-dues poesies dedicades a la Verge del Lledó i publicades sota el títol “Corona poética ofrecida a la Patrona de la Ciudad, Nuestra Señora de Lidón, con motivo de su Coronación Canónica”. Ja que hem fet menció en este paràgraf dels Gojos de Ripollés, cal dir que este mestre va aprofitar les Festes extraordinàries per a instrumentar la partitura original que data, en la seua forma més senzilla, de 1917. La Junta organitzadora dels festejos, mitjançant l’Ajuntament, va demanar al Ministre de Marina que dos vaixells de guerra estigueren durant totes les Festes al port del Grau de Castelló, i també va demanar que els soldats i estudiants de Castelló, que estaven en altres províncies, obtingueren permís per desplaçar-se a la ciutat i poder així participar dels actes de la Coronació. Estes peticions van ser ateses per les autoritats corresponents. Ja en vespres de les Festes, el diumenge 27 d’abril, van quedar exposades la magnífica Corona i l’Aurèola, oferides per tot el poble, a l’aparador de la joieria de Rafael Moliner, així com el mantell que les Cambreres, presidides per Paquita Vilar de Carpi, van regalar a la Patrona, al comerç de Juan Rodríguez. Este mantell va ser confeccionat pel prestigiós taller de Justo Burillo a València. Allí mateix es van exposar les sinagüetes que va oferir la casa de confeccions La Bola de Nieve. La Comissió, durant estos dies, va anar a convidar als distints bisbes que havien d’oficiar les cerimònies. El bisbe de Tortosa, a la qual pertanyia en aquell moment Castelló, era Pedro Rocamora que aleshores comptava amb 92 anys i era l’encarregat pel Papa per a dur a terme la Coronació. Es va convidar al bisbe de Vic, Francisco Muñoz, i a l’arquebisbe de Tarragona el cardenal Francesc Vidal i Barraquer, que va acceptar oficiar la Coronació, donada l’avançada edat de l’ordinari tortosí. També van parlar amb l’arquebisbe de València, Prudencio Melo, i amb el bisbe de Sogorb, fra Luis Amigó. Tots ells van confirmar la seua assistència. A més a més, el 23 d’abril el Sant Pare va nomenar bisbe auxiliar de Tortosa al canonge de la seu valenciana Félix Bilbao, per tal d’ajudar a l’ancià titular de la diòcesi, per la qual cosa, membres de la Comissió es van desplaçar novament a València per a convidar-lo a la Festa. COMENCEN LES FESTES Divendres 2 de maig de 1924, en caure la nit, es van llançar al vol totes les campanes de la ciutat anunciant les Festes, i les bandes de música van fer vistosos cercaviles amb pas-dobles i música festiva. L’endemà tots els carrers lluïen ja amb els seus ornaments, fets pels mateixos veïns. A les 11 del matí, la

Comissió de dones formada a l’efecte, amb la col·laboració de la Creu Roja, va organitzar la Festa de la Caritat, en la que es van repartir aliments i diners als 800 pobres inscrits en les parròquies de la ciutat. Des dels porxos de l’Ajuntament, on es va celebrar esta Festa, les dones es van traslladar a la Presó Provincial i als asils per a repartir també aliments i diners en metàl·lic. Una hora després es va produir un nou vol general de campanes. A les 6 de la vesprada estava previst començar el trasllat de la sagrada imatge de la Verge del Lledó des del seu santuari fins a l’arxiprestal de Santa Maria, però va començar una hora més tard perquè pogueren estar presents els bisbes que arribaven a Castelló a la vesprada. La processó del trasllat estava formada pel clero, la confraria, la Junta organitzadora de les Festes i les autoritats locals. Com a curiositat, cal ressenyar que la imatge va descansar enfront dels xalets de la vídua de Prades, de la vídua d’Adell i de Rosita Ureña, en la plaça del Toll on va ser rebuda la imatge oficialment, enfront de la casa del Prior Manuel Pascual i de Josefa Mut, ambdues al carrer de Cavallers. Finalment va descansar a l’Ajuntament. Per tal que la Verge no restara sola en cap moment a l’arxiprestal, les diferents associacions religioses van repartir-se els torns de vela. A la nit s’interpretaren serenates a la plaça de la Constitució i als dos ravals de la ciutat. Un operador de la Casa Andreu va filmar tots els actes principals i, abans d’acabar les Festes, a la sala Royal ja es projectaven estes pel·lícules. Per desgràcia sols s’ha pogut localitzar una d’elles, la que mostra la correguda de bous i el ball pla, una còpia de la qual es guarda a l’Arxiu de la Confraria. EL DIA DE LA CORONACIÓ Diumenge 4 de maig a la matinada es van interpretar dianes per les bandes de música de la ciutat, disparantse traques i petards. A les huit i mitja, en Santa Maria, el president de la Junta de festejos Juan Fabregat va entregar al cardenal Vidal i Barraquer la Corona, i este a l’alcalde Francisco Ruiz, qui va fer jurament de conservar esta joia que coronaria sempre el cap de la Mare de Déu. El cardenal va beneir la Corona que es va deixar sobre una safata de plata. El notari Gascó va alçar acta de l’acte i l’arxipreste Eduardo Soriano va llegir el rescripte de S. S. Pius XI.

Arribada del cardenal Vidal i Barraquer

Tot seguit començà la Missa Pontifical, presidida per l’arquebisbe de Tarragona i a la que van assistir la resta de bisbes convidats, excepte el de Vic que arribà uns dies després. Totes les autoritats, la confraria, la Junta organitzadora dels festejos, exclavaris, … van ocupar els seus llocs i el clavari actuant Tomás Fabregat Sales va seure en un lloc d’honor a l’altar. El mestre Escoín va dirigir la nodrida orquestra i cor que interpretaren la seua missa “In festivitate Beatæ Mariæ Virginis”. La càtedra sagrada la va ocupar l’exprovincial dels Escolapis José Calasanz Rabaza, natural de la veïna Cantavella, gran orador que va pronunciar un eloqüent i llarg sermó al voltant de les preguntes “¿Por qué se corona a la Virgen de Lidón y quién es el que la corona?”. Acabat el Pontifical es va organitzar la processó que havia de portar a la imatge de la Verge fins a la plaça de

Centenari de la Coronació Verge delLledó

la Independència, on devia ser coronada. Obrien marxa comandaments de la Guàrdia Civil, el dolçainer de Tales, la gran creu parroquial de Santa Maria del segle XVI, la banda de música dels bombers de Castelló i les cambreres de la Mare de Déu amb precioses mantellines negres. Seguia la banda de la Beneficència, exclavaris de la Verge, la Junta organitzadora i la Confraria. Després d’ells el Col·legi Teresià, PP. carmelites, caputxins i escolapis, amb les banderes de la Confraria, portada per Paquito Cazador, i del Santuari portada pel clavari. Davant de la peanya de la Verge, desfilaven angelets amb palmes a les mans. En la peanya, portada per joves vestits de llauradors, la Verge del Lledó amb la nova aurèola, seguida pel pal·li, la representació eclesiàstica amb els bisbes i les autoritats. La banda de música i un piquet del regiment tancaven la processó. Entre les autoritats desfilava l’alcalde portant la safata de plata amb la Corona de la Verge. Sobre la una de la vesprada arribava la processó al lloc de la Coronació. El cardenal va pujar a l’entaulat, col·locat entre dues faroles que allí hi havia, i l’alcalde li va entregar la Corona amb estes paraules: “Eminencia: El destino me ha colocado en este sitio para que el día de hoy fuera más memorable para mi. Os entrego en nombre del pueblo de Castellón esta joya con la que vais a coronar a nuestra Patrona. No olvidéis que esta Corona es todo Castellón, porque todo Castellón es de la Virgen, su santa Madre celestial. Que ella nos oiga y haga grande y próspero a este pueblo”. El cardenal la va agafar i obrint, en primer lloc, la fornícula on es troba la petita imatge trobada per Perot de Granyana, la va traure i la va coronar, ensenyant-la tot seguit al poble que omplia la plaça i deixant-la novament al pit de la imatge. A continuació va mostrar la Corona al poble i va procedir a Coronar a la Verge del Lledó, moment en què tot Castelló va esclatar en aplaudiments i crits d’alegria. Es va encensar la imatge i tots agenollats van donar gràcies íntimament pel gran goig d’esta tan esperada celebració. Seguidament, es va reorganitzar la processó per a tornar a Santa Maria. L’enorme concurrència va dificultar el seu pas, i en nombrosos llocs va haver de parar perquè li recitaven poesies a la Verge oferint-li flors. Al voltant de les dues arribava finalment la sagrada imatge al seu tron, a l’altar major de l’Arxiprestal. El president de la Confraria, Francisco Cazador Carpi, va acabar l’acte amb estes paraules: “Castellonenses, se ha cumplido al fin vuestro deseo, el deseo de todos de coronar a la Patrona. Ahora gritad conmigo: ¡Viva la Virgen de Lidón!”. Una traca de 200 metres va ser el colofó de tan solemne acte. Tot seguit, al saló de visites de les Escoles Pies, els bisbes i autoritats presents van ser convidats a un banquet, servit per “La Bola de Oro”. Com a curiositat, copiem el Menú: “Entremeses de oficio – Consomé Riché – Filete a la brock con setas – Langostinos meridional – Val-Ha-Ve de ave – Espárragos salsa museline – Pavo trufado al aspich – Helado Biscuit Glaccé – Postres. Frutas variadas y pastas”. Tras el dinar, els bisbes es van traslladar a visitar el pantà de Maria Cristina, les obres del qual estaven a punt d’acabar. Pel vespre començaren les visites a la Mare de Déu de les distintes parròquies, confraries i associacions a Santa Maria, i a les quatre i mitja va tindre lloc la gran correguda de bous, en la que van torejar el cavallista

Ramón Boltañés, Juan Luis de Larrosa, Mariano Montes i Braulio Lausín “Gitanillo”. A les sis va començar el novenari i el dia es va tancar amb la disparada de focs als ravals de la ciutat.

L’ alcalde porta la corona

SEGUEIXEN LES FESTES Dilluns començà amb una Gran Funció Religiosa, patrocinada per l’Ajuntament, i oficiada per l’arquebisbe de València Dr. Melo. El canonge de Madrid, Diego Tortosa, va ser l’encarregat de fer el sermó del dia. En la part musical, el mestre Ripollés va dirigir la seua missa “In dedicatione ecclesiæ”. A les quatre va eixir als carrers el típic Ball Perdut, acompanyat a la dolçaina i tabalet pel famós Dolçainer de Tales, amb parelles que ballaven “a la usanza del país”. També va haver-hi festa a la Plaça de Bous, en este cas un espectacle de toreig còmic a càrrec de Charlot, Chispa i Botones. Novament, els focs artificials acabaven els actes el dia. Cal dir que, donat que el cardenal i la gran majoria dels bisbes presents van anunciar que se n’anaven l’endemà, l’Ajuntament va organitzar improvisadament un acte al Saló de Plens per tal de demostrar la gratitud de la ciutat i acomiadar-los oficialment. La Missa de Pontifical de dimarts va ser costejada pel Sindicat de Sant Isidre, i oficiada pel bisbe de Sogorb fra Luis Amigó. El predicador va ser el degà de la Catedral de Tortosa n’Antonio Martínez, i la música que es va poder escoltar va ser de Perossi i Palestrina. A la vesprada va tindre lloc el Coso Blanco, amb un seguit de cotxes i carrosses amb joves vestides de blanc. Artistes castellonencs, com Tomás Viciano o Godofredo Buenosaires, van ser els encarregats d’adornar els vehicles. Novament, el caputxí Luis Amigó va ser qui va oficiar, de mig pontifical, la missa de dimecres, a càrrec del Cercle Catòlic. El magistral de València, el castellonenc Rogelio Chillida va ocupar la sagrada càtedra, amb un sermó d’hora i mitja. La part musical va ser una altra vegada del mestre Ripollés i per finalitzar es cantaren els Gojos a la Verge de Revest amb la seua música. Al vespre es va ballar novament el Ball Perdut i a la nit, enfront l’església de la Sagrada Família, es disparà un castell de focs, tot i que una tempesta el va fer perillar. Dijous va començar amb una missa cantada seguint amb un Homenatge a la vellesa i la maternitat al Passeig de Ribalta. En este homenatge es van entregar cinquanta pessetes a cadascun dels quinze vells i mares designats per la Comissió encarregada als efectes. Estos van ser conduïts en cotxes al lloc on es van repartir els diners, mentre els xiquets de tots els col·legis de la ciutat cantaven, juntament amb la Banda del Regiment Tetuan, l’Himne a la Bandera del mestre Penella, sota la direcció del Sr. Borrás. A migdia la Diputació va oferir un dinar als comandaments i oficials dels vaixells fondejats al port de Castelló. Esta convidada es va repetir el dia següent, però a càrrec de la Junta organitzadora dels festejos. També es va complimentar als marins amb una funció al Teatre Principal i una revetla de despedida al Casino Antic.

Centenari de la Coronació Verge delLledó

Divendres 9 va ser el dia en el qual van batejar a la xiqueta nascuda el 4 de maig, encara que va començar amb l’habitual missa cantada. A la vesprada van seguir les visites a la Verge i el novenari i, al port es van celebrar regates que congregaren a un gran públic. Per la nit es realitzaren serenates al bisbe, al governador i a l’alcalde. En estes serenates es va interpretar un pas-doble titulat “Lidón” del clarinet de la Banda de Bombers de Castelló José Llop, del que s’han perdut les partitures. Novament, començà la següent jornada amb una missa cantada i, a les onze, s’inaugurava a l’església de la Casa de la Beneficència l’Assemblea Mariana que, entre diferents cants marians, va comptar amb ponències de mossén Daniel Català, prefecte de la congregació a Tortosa, l’advocat Ramón Puchol, congregant de Castelló, i el farmacèutic Joaquín Martín, president de la congregació a Onda. El Sant Pare va enviar una benedicció especial per als assembleistes. A la vesprada, va recórrer els carrers la Cavalcada Al·legòrica. Els artistes de Castelló van fer-se càrrec de la confecció de les vistoses carrosses per a la cavalcada. El pintor Castell es va encarregar de les titulades “Castelló porta a la Verge” i “Coronació”, Manuel Sorribas de “Triomf de la Religió”, l’escultor Carrasco de “Perot de Granyana” i Tomás Viciano de “Persecució dels cristians”. A la nit, al mateix temps que es disparaven focs artificials, començava a Santa Maria una vigília extraordinària de l’Adoració Nocturna, secció masculina. Eixa vesprada arribava a l’estació de ferrocarril el bisbe de Vic Francisco Muñoz qui seria l’encarregat de presidir els últims actes de les festes de la Coronació.

Moment de la coronació

Els actes de diumenge començaren molt prompte, ja que a les set del matí prenien la Primera Comunió tots els xiquets de Castelló. A les nou, Missa de Pontifical oficiada pel bisbe de Vic. El sermó va ser del degà de la catedral de Múrcia Julio López Maimón. A les onze del matí es celebrà al camp de futbol del Sequiol un partit del C. D. Castelló enfront d’un equip format pels marins dels vaixells ancorats al Port, i a la vesprada va eixir

la Processó General de la Mare de Déu del Lledó, que va estar acompanyada per les imatges de les festes de carrer i personatges bíblics. En retornar la Verge a l’arxiprestal de Santa Maria, es va obrir una carxofa i una xiqueta vestida d’àngel va cantar un Ave Maria. La processó durà més de quatre hores. Ja a la nit, al Ribalta, la banda de la Vall d’Uixó va oferir un concert, mentre en diferents indrets de la ciutat hi havia revetles. En acabar el concert, una traca des del Passeig Ribalta fins a Santa Maria tancava les brillantíssimes Festes que Castelló va organitzar amb motiu de la Coronació de la Mare de Déu del Lledó.

Acte de coronació a la plaça de la Independència

RETORN AL SANTUARI Una vegada acabades les Festes, dilluns abandonaven el port els dos vaixells de guerra que ens van acompanyar tota la setmana. A les sis de la vesprada, acompanyada d’una gran processó, la Verge tornava a sa casa, al Santuari de Lledó. Castelló es va bolcar i no va parar de victorejar-la. En arribar a la plaça Maria Agustina i a l’entrada del passeig de Lledó, la imatge va ser girada cap a la ciutat, i això va despertar novament els vítols i els aplaudiments de tots. Encara la van girar una vegada més, en arribar a la placeta del Santuari. El capellà que presidia la processó, el degà de Tortosa Antonio Martínez, va aprofitar el moment per a pronunciar un sentit discurs en què es va felicitar perquè Castelló havia trencat la tradició de despedir a la Verge en el Toll i, en esta ocasió, havia acompanyat a la imatge fins al Santuari. Amb la música de la Marxa Reial, que sonava a l’orgue, i els vítols de tots, la Mare de Déu feia la seua entrada a l’ermita on en van cantar unes quantes vegades la salve i els gojos, ja que la gent no volia tornar a les seues cases. L’alcalde va pujar la sagrada imatge al cambril, que tenia el llenç bocaport pujat. Una vegada la imatge col·locada a la seua fornícula, li van donar la volta i van fer la descoberta, baixant el llenç per a què, com a festa gran que era, la pogueren vore tots. L’endemà, el diari La Provincia Nueva demanava que estes Festes es repetiren cada cinc, sis com a Morella o deu anys perquè tots pogueren gojar-les alguna vegada. El dia 14 l’alcalde publicava un escrit donant les gràcies a tots els castellonencs per l’èxit de les Festes. Encara va haver una celebració diumenge 18, organitzada al Santuari per les senyores de Protecció d’Interessos Catòlics i la Federació de Sindicats Obrers Femenins, amb una missa de comunió general a primera hora del matí i missa cantada a les deu, amb música de Vicent Ripollés. A la vesprada, al saló d’actes del Sindicat Agrícola Sant Isidre, es va fer una vetlada literari-musical en homenatge a la Verge del Lledó. El dia 19, la premsa local es feia eco del resultat del concurs de carrers, que va guanyar el carrer Colón, el de façanes va ser per al Cercle Instructiu Legitimista i el de balcons per a la casa del carrer Colón número 65. La decisió del jurat no va ser ben acceptada per tots els participants.

Centenari de la Coronació Verge delLledó

RECORDS DE LA CORONACIÓ Què és el que queda d’aquelles Festes extraordinàries que enguany compleixen cent anys? El més important que ens queda de les grans Festes és l’amor i estima que els avis i àvies, que van viure este esdeveniment, han fet arribar a les nostres generacions, i que ens impulsen a oferir a la nostra Patrona enguany unes Festes del Centenari dignes i que recorden aquelles Festes excel·lents que Castelló va oferir el 1924 amb motiu de la Coronació. Podem dir que, a banda del record popular, no queden massa coses tangibles que recorden l’efemèride. Per no quedar, no queda ni la imatge de la Verge del Lledó que va ser coronada. A la Guerra Civil la destruïren, encara que els trossos van ser trobats anys després i ara, convenientment restaurada, està dins d’una urna al cambril. L’actual imatge de la Mare de Déu del Lledó data de 1940 i és obra de l’escultor castellonenc Tomás Colón. La magnífica Corona que Castelló li va regalar a la seua Verge va desaparéixer també a la Guerra Civil. Sols queda de 1924 la porta del reliquiari i la petita Corona que duu la imatge trobada. També conservem el mantell que les cambreres li van regalar i que, anualment, llueix la imatge el dia de la seua festa principal. Al Santuari, Basílica des de 1983, es conserven dues plaques que recorden la Coronació: una al presbiteri i una altra a la façana de la Casa Prioral. El monument que perdura, i és el més cridaner, és el que el 1929 es va alçar a la plaça de la Independència. És una gran farola de ferro amb cinc fanals sobre una base de pedra, dissenyada per l’arquitecte Maristany que, col·locada al centre de la plaça, situa el lloc exacte on es va coronar la imatge de la Verge. A eixa farola es desplaça la imatge quasi cada vegada que puja a la ciutat: el 1940 amb motiu de la benedicció de l’actual imatge, el 1949 pel 25 aniversari de la Coronació, el 1974 pel 50 aniversari, el 1999 pel 75 aniversari i, amb tota seguretat, en este 2024 que celebrarem el Centenari.

Imatge amb corona de 1924

Noces de plata de la coronació - XXV aniversari Manuel Romero i García

Del poble de Castelló sigau llum i auxiliadora, de l‘amor nostre, ¡Senyora! Mare de Déu del Lledó.

Amb l’inici dels Gojos, un vint-i-nou d’abril de mil nou cents quaranta nou la nostra ciutat entrava en els actes commemoratius del XXV aniversari de la Coronació de la nostra Patrona, la Verge del Lledó, on el nostre poble va vibrar de fervor, aprofitant cada instant, cada cerimònia, cada acte, per a testimoniar el seu amor a la Verge, la seua devoció a eixa advocació de la Mare Celestial personificada en la menuda imatge a la qual girem els ulls i l’ànima en les hores amargues i als peus de les quals es prostra en estos moments amb emoció irreprimible. Vint-i-cinc anys després d’haver vingut a Castelló per a ser objecte de les més vives demostracions d’amor per part dels seus fills, La Verge del Lledó, aquella que en sorgir davant Perot de Granyana es va alçar per Senyora dels nostres cors, tornava a la nostra ciutat. De llavors a hui han ocorregut moltes coses, massa han passat per la nostra ciutat per múltiples vicissituds glorioses i desventurades, però sempre entre dissorts i glòries, La Lledonera ha estat per a nosaltres molt alta, molt per damunt de la resta i, d’altra banda, molt a prop, molt pròxima al nostre cor. Arriba la Verge, primer de tot, Mare de Déu, Reina dels Cels i Terres, que demana de nosaltres devoció religiosa, sentit ple de la seua grandesa tan pròxima a la divinitat. Però a més de la Verge Lledonera, advocació sota la qual Ella mateixa va triar presentar-se al nostre poble, per a més atraure’l, per a millor ser estimada d’ell, per a més pròximament escoltar les seues pregàries, les seues súpliques, els seus clams, i l’expressió del seu amor. Arriba a Castelló i hem de bolcar-nos obrint el pit i bolcant el seu fervor en eixe moment en què rebem la imatge de la nostra Patrona. Un divendres vint i nou d’abril, a les dotze del matí van ser llançades totes les campanes de la Torre i de tots els temples. Els seus sons van ser com l’anomenada a la població, com l’avís que han arribat les grans jornades, com l’esperó perquè tots els fills de la Verge del Lledó, tots els castellonencs comencen a honrar-la i aclamar-la, recordant els dies gloriosos de la seua Coronació Canònica. Així tot Castelló, tots sense excepció, es van unir al fervorós testimoniatge d’amor a la Patrona i que la ciutat sencera comence així a dir-li a la Lledonera quant l’estimen tots. Esta mateixa nit es va celebrar el Solemne Rosari que va recórrer els nostres carrers, on es va reflectir el vertader amor a la Senyora dels Cels i Terres, sent el primer acte religiós que els seus fills de Castelló li presentaven al començament d’estos dies on fa vint-i-cinc anys la proclamem Senyora Nostra. El Rosari Solemne, eixirà de la capella dels Sants Patrons. Abans de l’hora anunciada, la Parròquia de la Trinitat haurà d’agrupar-se al Carrer Colón, la de la Sagrada Família i Puríssima Sang al Carrer Cavallers i la de Santa María en la Plaça Major, es demanava que a tots els fidels havien de proveir-se en les seues parròquies dels xicotets fanalets preparades a este efecte perquè resultarà el més solemne possible i digne del començament de les commemoracions de la Coronació. L’itinerari per on va discórrer el solemne Rosari va ser el següent: Carrers Major, Sanahuja, Forn del Pla: Sant Félix, Al mig, Trinidad, Fola, Herrero, Plaça de la Pau, Mayer i Plaça Major. L’endemà seguint el desenvolupament del programa dels actes commemoratius de les solemnes festes de la coronació de la nostra Patrona de la Verge del Lledó es va iniciar el Novenari amb una especial solemnitat en l’Ermitori. El prior de l’Ermitori Rnd. Sr. José Rovira va dirigir el res de la novena i després va ocupar la sagrada Càtedra el Rnd. P. Teodomiro de Villalobos, caputxí de la Residència de Madrid, el qual va pronunciar una eloqüentíssima oració sagrada. A la cerimònia va assistir l’alcalde Carlos Fabra, amb el regidor Procurador

Centenari de la Coronació Verge delLledó

Sr. Juan Rallo Segarra, el Clavari Sr. Juan Estrada Bernat i la Junta de la Confraria de la Verge amb les Cambreres. Per la Schola Cantorum es van cantar els Gojos a la Verge i el poble, finalment, la Salve Popular. Seguint l’evolució del programa d’actes commemoratius, el diumenge u de maig, des de les primeres hores del matí, el poble enfervorit es va dirigir a l’ermitori de la nostra Patrona. Amb l’alba va eixir de la Parròquia de la Puríssima Sang i Sagrada Família, el Rosari de l’Aurora, i després de recórrer els carrers de costum, es va dirigir a l’ermitori a fi de sentir la missa de Comunió General. Però a mesura que s’acostava l’hora de la Missa Solemne, l’animació pujava in crescendo, on moments abans de les deu i mitja va arribar l’Ajuntament en corporació sota maces, presidida per l’alcalde Carlos Fabra Andrés, i en xicotets intervals van anar arribant la resta d’autoritats civils i religioses. Amb un altar profusament il·luminat i adornat, va oficiar el nostre Excm. I Rvdmo. Senyor Bisbe Sr. Manuel Moll, sent el celebrant el capellà Arxipreste de Sant Agustí D. Joaquín Balaguer, ajudat de diaca i subdiaconat, sent la schola Cantorum la que va interpretar la missa “Salve Regina”. Durant la cerimònia religiosa es van disparar en la placeta nombrosos tronadors, disparantse al final una sorollosa traca. A les sis i mitja de la vesprada es va efectuar el trasllat de la imatge de la nostra Patrona a la Capital. En l’ermitori la imatge de la Patrona es trobava ja sobre les andes, situada en el presbiteri. Al voltant de les set, es va iniciar el festeig que havia d’acompanyar a la Patrona fins a Castelló. Amb la Creu Alçada al capdavant anaven dues llargues fileres d’homes, alguns amb ciris, figurant la bandera de la Cambra Agrícola i després la de la Confraria, portant-la el Clavari Sr. Juan A. Estrades Berna. Després dels fidels seguien les Cambreres de la Verge, membres de la directiva de la Confraria, regidor Procurador Sr. Juan Rallo i prior de l’ermitori Rnd. José Rovira. Immediatament, anava la imatge de la Lledonera, les andes de la qual portaven joves vestits amb el vestit de seti, rendint la guàrdia els gastadors del Regiment d’Infanteria de Tetuan i els guàrdies Rurals. Seguia a la imatge de la Patrona el Rnd. Sr. Capellà Arxipreste amb capa pluvial. Seguidament, figurava l’Excm. i Rvdmo. Sr. Bisbe Sr. Manuel Moll i Salord acompanyat pel rector de la Trinitat Rnd. Sr. Ramon Arnau. A continuació, marxaven nombrosos caps i oficials dels diferents Cossos i Armes i l’Ajuntament en corporació sota maces, presidit per l’alcalde i finalment la presidència d’Autoritats (cap provincial i governador civil, coronel del Regiment d’Infanteria de Tetuan, president de l’audiència, president de la diputació, delegat d’hisenda i coronel de la Guàrdia Civil). Tancava la marxa una secció de la Guàrdia Municipal, les bandes de tambors i cornetes i música del Regiment i un piquet d’aquesta unitat militar. La processó va passar entre els grups alineats en els laterals de la calçada pavimentada en el tros més pròxim a l’ermitori. Ja pròxima la comitiva a la capital, nombrós públic es trobava ja reunit en les voreres de l’Avinguda i calçada de la plaça Maria Agustina que havia de recórrer la processó. Davant el seu edifici, la Germanor Sindical de Llauradors, va alçar un senzill arc i en arribar allí la Verge va ser disparada una llarga traca, soltant-se nombrosos coloms. En eixe moment, dues llargues files de joves castellonencs que abillades amb el vestit típic van acudir a rebre la imatge, llançant sobre ella una pluja de pètals i flors.

La comitiva va seguir, i quan es va acostar al carrer de Sanahuja, va eixir a rebre-la la parròquia de la Puríssima Sang i Sagrada Família, primera que visita durant la seva estada a la ciutat. Acompanyant al clergat parroquial, nombrosos membres de les quatre branques d’Acció Catòlica, l’Escolania de la parròquia i un gran nombre de joves abillades amb el vestit típic i senyores i senyoretes vestint de negre lluint la mantellina i la clàssica pinta. El festeig va reprendre la marxa i va entrar al carrer de Sanahuja, on garlandes de murta amb algunes pancartes amb efusius textos dirigits a la Verge i el colorit dels revestiments donaven a eixe vell carrer un aspecte peculiar. Segons el nostre costum de tros en tros, s’anaven disparant fortes traques. Ja entrada la nit la processó, pel Forn del Pla i Sagrada Família, va arribar al temple parroquial, on la seva façana apareixia també adornada amb garlandes verds i l’església abarrotada de fidels, moment d’especial emoció per als fidels. Una vegada entrada la imatge de la Patrona es van celebrar els actes corresponents al segon dia del novenari, quedant la imatge exposada per a l’adoració dels fidels que constantment van desfilar davant ella.

Els dies següents dos i tres de maig. En la mateixa Església Parroquial de la Sagrada Família i Puríssima Sang van continuar els actes del Novenari en honor de la nostra Excelsa Patrona amb gran assistència de fidels. Celebrant matí i vesprada el Rosari i actes particulars amb gran concurrència de devots de la parròquia. I va arribar el dia —Festa commemorativa de la Coronació— Un quatre de maig de mil nou-cents quarantanou, on Castelló s’havia anat preparant per a aquest dia amb especial predilecció i a la una va ser el gran moment per a prostrar-nos davant ella i expressar-li de mode més rotund el nostre amor, sent una jornada de les més glorioses, en aquests anys, de les commemoracions. Al matí es van realitzar dues misses, a primera hora Missa de Comunió en la parròquia de la Sagrada Família, per a després a les deu i mitja celebrar-se la Solemne Pontifical, oficiant-la l’Excm. i Rvmo. Dr. Fra León Villuendas, Bisbe de Terol i en la qual ocuparà la Sagrada Càtedra el Rnd. P. Rafael de Novetlè, caputxí, que va predicar ja en els solemnes actes del tridu de les festes de la Coronació. Acabada la missa i sobre les dotze i mitja va eixir la Verge de l’Església Parroquial per a ser traslladada a la plaça de la Independència. Molt abans d’eixa hora, Castelló sencer estava ja congregat en la Ronda, carrer Còlon i Saragossa, o arraïmant-se en balcons i terrats per a acompanyar-la, encara que fora a la llunyania, per a invocar-la i rendir-li l’homenatge de fe. Cap a l’una fa la seva entrada en la plaça de la Independència, on es van complir els vint-i-cinc anys del moment gloriós i indescriptible de la seva Coronació. Allí es van congregar l’ajuntament i la seva corporació, així com representants de totes les entitats, corporacions i centres oficials, tant militars com civils. També es trobaven congregats els Rvdos. Clergats de Santa Maria i la Santíssima Trinitat. Juntament amb l’Excm. I Rvdmo. Bisbe de la nostra Diòcesi, Dr. Sr. Manuel Moll, revestit de pontifical. En eixe mateix moment va aparèixer en l’extrem de la Ronda la Imatge de La nostra Excelsa Patrona que envoltada del seu poble, aclamada per milers de goles o murmurant el seu nom per milions de cors, en eixe instant emocionant i íntim en què tots giraven la mirada cap a Ella, va poder comprovar com el seu poble, Castelló la continuava estimant imparablement com l’estimava fa vint-

Centenari de la Coronació Verge delLledó

i-cinc anys. La imatge amb les seves andes va ser dipositada en una taula que es trobava a la part alta de la plataforma alçada davant la “Farola” en la seva part que dona a la ciutat, on podia ser contemplada per quants omplien aquell immens espai de la plaça, de les Rondes i del carrer Saragossa. Va ser el moment de les paraules, per a després el nostre Bisbe va procedir a beneir un preciós collaret de perles que les cambreres i directius de la Confraria van regalar a la Patrona en aquesta assenyala data, joia que després se li va imposar. Entre vives, aplaudiments i desbordants manifestacions d’entusiasme es va organitzar la festivitat que havia d’acompanyar a la Patrona fins a la Capella de la nostra nova Església Major, en el moment en què la imatge era baixada de la plataforma, les bandes interpretaven l’Himne Nacional. El pas de la Verge fins a la plaça de l’Herba va ser apoteòsic. La precedien multitud de joves i cavallers i pel centre de la calçada marxaven grups de xiques abillades amb el vestit típic. Els carrers estaven coberts de fullatge, en tots els balcons lluïen revestiments, al seu pas, de tots els balcons, sorgien flors per a vessar-se sobre ella. A l’arribada a la Capella dels Sants Patrons, la imatge va ser entrada en el temple donant la cara al poble que allí es trobava. Dins de la Capella es va cantar la Salve, donant el Prelat la benedicció al poble, disparant-se en eixe moment una traca.

Ja ben entrada la vesprada, al voltant de les sis, la imatge de la nostra Patrona era traslladada processionalment a l’Església Parroquial de la Santíssima Trinitat. Així es va formar el festeig per al seu trasllat, en ell formaven primerament els homes de la parròquia de Trinitat, a continuació, gran nombre de joves lluint el vestit típic

i senyores i senyoretes abillades amb la clàssica mantellina i pinta espanyola. Seguia la representació de la parròquia de Santa Maria, després de la qual marxaven les cambreres, la directiva de la Confraria i la imatge de la Verge seguida pels bisbes, Ajuntament en Corporació i Autoritats. El pas d’aquest festeig va ser pels carrers Vera, plaça del Cabdill, Sanjurjo, carrer de Navarra i Balmes fins a arribar a la plaça de l’Escola Pia. La carrera estava tota coberta de fullatge on en alguns carrers sovintejaven arcs formats per verds garlandes. Finalment, es va celebrar en el temple els cultes corresponents al cinquè dia del Novenari. A les onze de la nit en l’avinguda de Lledó es dispararà un gran castell de focs artificials. Però el dia no havia acabat i al voltant de les huit de la nit, va haver-hi un altre esdeveniment en la plaça Major, on el nostre poble, representat pel seu alcalde, va formular solemnement el “Vot Assumpcionista”. En breus frases, la significació del “Vot Assumpcionista” és: “afirmar la fe del poble en el misteri de l’Asunción, prometre, defensar-lo fins amb l’última gota de la nostra sang i demanar al Sant Pare, que el declare dogma de fe”. Així es va disposar a llegir-ho formulant-ho solemnement i categòricament en representació i nom de Castelló.

Els actes, en honor a la Verge del Lledó en el seu XXV aniversari, van continuar celebrant-se en la mateixa església Parroquial de la Santíssima Trinitat el divendres sis de maig, exposada la Imatge de La nostra Senyora la Verge del Lledó, un incessant desfilada de fidels per a prostrar-se als peus de la Lledonera, veient-se igualment concorregut el novenari. A les set es va realitzar el culte referit al setè dia del Novenari, acabats els quals es va organitzar la processó amb destinació a l’església Parroquial de Sant Agustí. Obrien

Centenari de la Coronació Verge delLledó

marxa guàrdies municipals de circulació i seguien quatre gropes, que prèviament s’havien citat a l’edifici del Almudín (parc de Bombers), abillades amb el vestit típic de llauradores valencianes i castelloneres, seguint llargues fileres de fidels figurant a continuació senyoretes i senyores abillades amb mantellina negra i pinta, i seguidament la imatge de La nostra Senyora sota Pal·li, les andes del qual eren portades per membres d’Acció Catòlica. Seguia el capellà rector de la Santíssima Trinitat, després d’ell les Cambreres de la Verge i Junta de Cavallers d’aquesta Confraria, tancant la comitiva la Banda municipal de música. La processó va desfilar pels carrers de Navarra, Trinitat, Fola, Herrero, plaça de la Pau i carrer Major. Tot el trajecte apareixia adornat, els carrers amb enrama, els balcons amb revestiments i molt públic que aclamava a la Patrona. En la confluència del carrer Major li esperava la processó eixida de Sant Agustí, així com les banderes de les associacions parroquials, sent el recorregut molt emocionant. La imatge va entrar en el temple que es trobava artísticament adornat. Col·locada la Imatge en l’altar, el Rnd. Sr. Capellà Arxipreste D- Joaquín Balaguer, va pronunciar unes paraules, cantant-se finalment els Gojos i la Salve Popular. Amb gran entusiasme va acomiadar Castelló a la seva patrona. El diumenge huit de maig van finalitzar els actes commemoratius del XXV aniversari de la Coronació, on la nostra ciutat sencera va viure només per a la seva Patrona la Verge del Lledó. La jornada es va iniciar amb el Rosari de l’Aurora, va ser tant el nombre d’assistents, que es va traslladar la missa de Sant Agustí a la qual ha de ser la magnífica Església de Santa Maria, col·locant-se la major part de fidels en la Plaça Major. Posteriorment i sobre les deu i mitja es va procedir a l’Església parroquial de Sant Agustí a la Solemne Missa Pontifical, presidida per l’ajuntament, i tota la corporació municipal sota maces. Oficiï la missa el nostre Excm. i Rvdmo. Prelat Manuel Moll i Salord i en el qual ocuparà la Sagrada Càtedra el M.I. Sr. Sr. Aurelio Querol, Canonge Lectoral de Tortosa. La “Schola Cantorum” de Sant Agustí va interpretar la missa “In honorem Immaculatae Conceptionis BMV” missa de Glòria. L’Ofertori “Au Maria Stella” (Himne de vespres del comú de les festes de la Santíssima Mare de Déu). El temple era insuficient per a acollir, als fidels que van acudir a la cerimònia, col·locant-se altaveus perquè es pogués seguir la cerimònia des del carrer. Acabada la solemníssima cerimònia religiosa, prop de la una, es van cantar els Gojos i la Salve popular A les cinc i mitja de vesprada, exercici corresponent a l’últim dia del Novenari, acabat aquest a l’Església de Sant Agustí, s’iniciaria el trasllat de la Imatge de La nostra Patrona a l’Ermitori. Molt abans de l’hora indicada, el públic va començar a traslladar-se a Lledó, ja en l’Avinguda com en la Plaça Maria Agustina, com en l’última part del carrer Major, estaven concorregudes esperant a banda i banda del trajecte el pas de la processó. Poc abans de les set va eixir el festeig de l’Església de Sant Agustí, obrien la marxa, guàrdies de la Circulació i la Creu Alçada, seguia dues files d’homes estenent-se extraordinàriament, seguien a ells xiques abillades amb el nostre vestit típic, les Cambreres, Directiva i la Imatge precedida pel regidor Procurador i el representant del braç agrícola. Després de la imatge marxaven les autoritats religioses,

l’ajuntament en corporació i autoritats civils i militars, tancava la marxa les bandes de cornetes, tambors i música de Regiment i un piquet d’aquesta unitat. Els carrers seguien engalanades amb revestiments als balcons i la calçada coberta de fullatge. Ja en l’avinguda de Lledó, passat l’arc que havia alçat la Germanor Sindical de Llauradors davant el seu edifici, les andes de la Patrona van ser portades per les autoritats, com a rendiment de les autoritats a la Verge de Lledó. Després també van ser portades les andes pels Clavaris i a l’entrada de l’Ermitori, els membres de la directiva de la Confraria es van fer càrrec de les barres. La plaça anterior al a l’ermitori, abarrotada de públic, vibrava a l’impuls del sentiment fervorós que Castelló havia posat en la commemoració de les bodes de plata de la Coronació i que en eixe instant en què la imatge entrava de nou en e l’Ermitori en el qual diàriament rep la visita dels seus fills. Així es tancava dignament unes commemoracions amb els gojos i la Salve Popular, acabat el novenari i els actes religiosos commemoratius de la Coronació en el seu XXV aniversari. Salve, Verge de Lledó, del mortal corredemptora, nostra patrona i senyora, Regina de Castelló...!

Bibliografia: - Arxiu Municipal de Castelló de la Plana – Hemeroteca digital. Publicació: Mediterraneo: Diari de Falange Espanyola Tradicionalista i de les J.O.N. S. Any 1949. Dies 21,26,27,28,29,30 d’Abril i 1,3,4,5,7,8,10 de Maig. - Repositori Uji. - Fotos de Gil Roca, Elías i Periòdic Mediterraneo.

Centenari de la Coronació Verge delLledó Noces d’or de la coronació de la nostra senyora del Lledó (1924-1974) Manuel Romero i García

En la primavera de 1974, de l’1 al 5 de maig, es va commemorar el Cinquantè Aniversari de la Coronació de la Verge del Lledó, la nostra Santa Patrona. Aquest Cinquantenari de la Coronació, de gran significat per als castellonencs devots de la Mare de Déu, va ser motiu perquè la Real Confraria de La nostra Senyora del Lledó organitzés un extens programa d’activitats, sumant-se així a la celebració de tan destacada efemèride, en la qual tot el poble va participar amb goig. Molts encara recorden al Cardenal Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona, qui va col·locar la corona d’or i pedreria sobre el cap de la nostra Patrona en el solemne acte celebrat en el Passeig de Ribalta, lloc on avui una “Farola” rememora la coronació. L’alcalde de la nostra Ciutat en aquest moment era don Francisco Ruiz Cazador, i juntament amb tota la Corporació Municipal i les principals autoritats provincials i locals, així com amb tota la població de Castelló, van atorgar al destacat esdeveniment una solemnitat excepcional. Els padrins de l’esdeveniment van ser l’esposa del General Governador Militar, don Jerónimo Palou de Comasema, i l’alcalde de la Ciutat. El programa que es va dur a terme llavors va ser summament destacat. Castelló celebrava amb entusiasme el cinquantenari de la Coronació de la nostra Patrona. El divendres primer de maig, el trasllat de la Imatge de la Patrona des de la seva ermita fins a l’església parroquial de la Sagrada Família marcava l’acte central de la jornada. Des de les primeres hores de la vesprada, l’entorn de l’ermita es va omplir de vida amb la presència d’una gran multitud que va acudir per a acompanyar la Imatge en el seu trasllat. Poc després de les sis i mitja, el seguici va partir amb la imatge de la Lledonera des del seu cambril cap a la carrossa que la portaria a la ciutat. Encapçalava la desfilada la Guàrdia Municipal, seguida pels escolans de l’ermitori portant la creu. Després d’ells, un gran nombre de fidels, dones amb mantellina i nens abillats amb vestits típics. A continuació, desfilaven les Madrines i Dames dels diferents sectors, juntament amb la Reina Infantil, la xiqueta Veronica Dauffi Ribés, i la Reina de les Festes, Srta. Mercedes Borras Valls, acompanyades per les seves respectives Corts d’honor. Seguidament, l’Escolania de l’ermitori i una àmplia representació femenina que incloïa ex-Reines de les Festes, Zeladores de la Confraria, ex-Cambreres, antigues Presidentes i ex-Presidents, així com antics membres de diferents Juntes. També s’observava una destacada participació de Clavaris, representants del braç del cultiu, procuradors, regidors i alcaldes de la ciutat acompanyats per les esposes dels regidors, les cambreres de la Verge eren acompanyades per les esposes de les primeres autoritats, i la Junta Rectora de la Confraria, va estar presidida pel seu president, Sr. Vicente Falomir, i l’Assessor Religiós Rnd. Sr. D. Ignacio Pérez d’Heredia.

Portant la bandera de la Confraria, en representació de l’Ajuntament, per ser el Municipi el Clavari, el Regidor Procurador Sr. José Royo, acompanyat per Sr. Vicent Torrent, que ostentava la representació de la Germanor Sindical de Llauradors, que en esta ocasió representava al seu torn al braç del cultiu. Seguia la imatge de la Patrona a la part alta d’una artística carrossa, adornada amb flors i tirada per una parella de bous, donant-li escorta una esquadra de la Guàrdia Rural i l’esquadra de gastadors del Regiment d’Infanteria Tetuan 14, desfilant al costat de la carrossa joves vestits de setí portant piques de flors. Darrere de la imatge figurava el Bisbe de la Diòcesi, Dr. Sr. José María Cases Deordal i a continuació l’Ajuntament en ple, sota maces, presidi per l’alcalde, Sr. Francisco Grangel, tancant el seguici la Banda Municipal i una Secció del Regiment d’Infanteria Motoritzada Tetuan 14. La imatge de la Patrona va ser rebuda en la Plaça Maria Agustina per una àmplia representació de la parròquia de la Sagrada Família, presidida pel Rector Pare Salvador Garrigues.

La Verge a l’església de la Sagrada Família

Al llarg de l’itinerari pels carrers Sanahuja i Sagrada Família, el sòl estava cobert de la típica enramà, de fulles de taronger i flors, i la majoria dels balcons estaven adornats amb penjaments. La imatge de la Patrona va arribar a l’Església parroquial sota els crits i aplaudiments entusiastes, que no van cessar fins que la imatge va ser col·locada en el seu tron en el presbiteri per a entonar la Salve Popular. A continuació, va començar el Tridu, en la qual van col·laborar les tres parròquies que en el seu moment van integrar les antigues demarcacions i que són la de la Sagrada Família, la de la Santíssima Trinitat i la Santa María celebrant-se la missa, pronunciant l’homilia el Bisbe Auxiliar de València, Dr. Sr. José Gea Escolano. La jornada es va tancar ben entrada la nit, amb un castell de focs artificials en la Ronda Vinatea. El fervor popular es va fer patent en cadascun dels dies de permanència en cada temple, així l’endemà, el dos de maig a la vesprada, la imatge de la Patrona era traslladada processionalment des de l’Església Parroquial de la Sagrada Família fins a la de la Santíssima Trinitat seguint el següent itinerari: Ronda Magdalena, Plaza del Maestrazgo i els Carrers Arrufat Alonso, Avinguda del Rei En Jaume i Carrer Bayer, Navarra, San Francisco i Poeta Verdaguer. La imatge de la Patrona va ser portada en peanya de dues barres les andes de les quals sostenien barreros vestits de carrer, amb la intervenció així mateix de dues alumnes del Col·legi de les Mares Carmelites, donant escorta una esquadra de la Guàrdia Rural. Darrere de La nostra Senyora seguia el Capellà Rector de la Santíssima Trinitat, Sr. Juan Pallares, acompanyat pels sacerdots d’esta parròquia. En arribar la Imatge a la plaça de l’Escola Pia, en la façana de la Trinitat havia sigut col·locat un cartell lluminós amb les paraules Ave María, i a l’interior, l’altar major havia sigut adornat amb profusió de flors. A

Centenari de la Coronació Verge delLledó continuació, va tindre lloc el segon dia del Tridu, dirigit pel Prior de l’Ermitori Sr. Manuel Herrero, celebrantse a continuació una missa solemne en la qual, després de la lectura de l’evangeli, pronuncia l’homilia el Bisbe de Tortosa. Acabats els actes religiosos va ser disparat un gran Castell de focs artificials en la plaça de l’Alcázar de Toledo. En la vesprada del dia tres de maig, la Imatge de la Verge del Lledó era traslladada processionalment des de l’Església de la Santíssima Trinitat. Encapçalaven esta processó, els escolans de l’Ermitori, portant la Creu, li seguien un nodrit acompanyament de fidels, Cambreres i Junta de la Confraria amb el seu President, Sr. Vicente Falomir; Assessor Religiós Sr. Ignacio Pérez d’Heredia, i president de la Confraria a València D. Francisco Martí Fabregat. Portant la bandera el Regidor Procurador Sr. José Royo i, en representació de la Germanor Sindical de Llauradors, figurava com Perot, el President de la Unió d’Empresaris d’esta entitat Sr. José María Paches. Seguia el Bisbe de la diòcesi, Dr. Sr. José María Cases i a continuació la peanya amb la imatge de la Patrona, portada pels barreros i unes alumnes del Col·legi de les Mares Carmelites, donant escorta la Guàrdia Rural, tancaven el seguici els sacerdots de la Trinitat i Santa María. La processó va desfilar pels carrers: Poeta, Verdaguer, San Francisco, Navarra, Plaça General Sanjurjo, Plaça del Cabdill, Enmig, Passatge José García i Plaça Major fins a l’Església Catedral de Santa María. Una vegada la Imatge en el presbiteri, amb l’altar profundament adornat amb flors, va tindre lloc el final del Tridu en honor a la Verge, amb intervenció del Bisbe de la Diòcesi, Dr. Sr. José María Cases. Acabat l’acte religiós, com de costum, es va disparar un castell de focs artificials en la Plaça Santa Clara. Posteriorment, sobre les deu de la nit, en la Catedral va tindre lloc una convivència per a matrimonis, assistint especialment convidats per la Confraria nou matrimonis que enguany (1974) complien ja els seus bodes d’Or. Unes curiositats d’este dia va ser en primer lloc la visita de la Imatge de la Patrona als Convents de Clausura. De matinada entorn de les cinc, la imatge de la Patrona va ser traslladada als convents de Clausura, de les mares Caputxines i de les Carmelites Descalces, on es van celebrar sengles actes marians en honor de la Verge del Lledó. Una altra d’elles de l’alcaldia, que d’acord amb la resolució de l’Il·lm. Senyor Delegat Provincial de Treball, no hi havia cap inconvenient en què les empreses i treballadors, per al dissabte dia 4, festa principal de les Bodes d’Or de la Coronació Pontifícia i Canònica de la Imatge de Nostra. Senyora La Verge del Lledó, Patrona de la Ciutat, en el citat dia, quatre adeqüen els seus horaris de treball a fi que puguen assistir a tan solemnes actes. El quatre de maig, es van celebrar els actes més destacats d’esta efemèride, amb tal motiu va arribar a la nostra Ciutat, el Ministre de Justícia, don Francisco Ruiz Jarabo, per a presidir els actes del Cinquantenari de la Patrona, ostentant la representació del Cap de l’Estat, President de les Commemoracions. Se li van rendir honors corresponents, una companyia del Regiment d’Infanteria Motoritzable Tetuan número 14, amb bandera, esquadra de gastadors i bandes de cornetes i tambors, sota el comandament del Capità Sr. Luis Albizu. Posteriorment i davant la façana principal de l’Ajuntament, el ministre va saludar als membres de la Corporació Municipal, Diputació, Consells Provincials i Local del Moviment i Junta Rectora de la Confraria

de la Verge del Lledó. Ja en el Saló de sessions, va tindre lloc la recepció oficial, amb sengles intervencions per part del Cap Provincial i Governador Civil i del Ministre. Seguidament, es va procedir a la Solemne Missa, en la Plaça Major, Concelebrada per l’Arquebisbe de Tarragona, Dr. Sr. José Pont i Gol; Bisbe de la Diòcesi, Dr. Sr. José María Cases, diversos sacerdots fills de Castelló i rectors de la ciutat. Immediatament, va eixir de la Catedral la imatge de la nostra Patrona, portant la Peanya de dues barres amb dotze barreros vestits de seti. Obria, la comitiva, la Guàrdia Municipal vestida de Gala, en el qual figurava el Regidor Procurador Sr. José Royo; Vicepresident de la Germanor Sindical de Llauradors, Sr. Vicente Torrent, que representava al braç del cultiu, i els membres de la Junta Rectora de la Confraria. La imatge de La nostra Patrona va ser traslladada fins a l’Ajuntament, passant a ocupar el tron instal·lat al balcó de la ciutat, interpretant la Banda Municipal l’Himne de la Coronació, del mestre Asencio i don Pablo Tellado. Va començar la missa, durant la qual es van interpretar diferents composicions de música religiosa, clàssiques i populars, estes composicions van estar a càrrec, de la Coral Polifònica Benicarlanda i l’Escolania de Lledó. Finalitzada la missa, es va formar la solemne comitiva processional per al trasllat de la imatge de la Patrona fins a la Plaça de la Independència, lloc en la qual fora coronada canònicament feia ara cinquanta anys. Obria la marxa la Guàrdia Municipal amb uniforme de gran gal·la, darrere els escolans de l’ermitori del Lledó amb la Creu Alçada, gran nombre de fidels i senyores amb mantellina, coral polifònica Benicarlanda, joves abillades amb el vestit de castelloneres, Madrines i Dames dels diferents Sectors, Reines de les Festes Infantil i Major acompanyades per les seues respectives corts d’honor. L’escolania de Lledó, ex – regnes de les festes, antigues Cambreres, Zeladores actuals, ex – clavaris i ex – Perots, antics presidents i ex – membres de la Junta de la Confraria i els matrimonis que enguany han complit o compleixen les seus bodes d’or.

Discurs de l’alcalde a la Plaça de la Indepèndencia

Figuraven després les esposes de les autoritats, Cambreres de la Verge i Junta de la Confraria, presidida pel seu President d’Honor Sr. Fernando Herrero Tejedor; President Sr. Vicente Falomir; Assessor Religiós Sr. Ignacio Pérez d’Heredia, els ex – alcaldes de la ciutat i l’alcalde Sr. Francisco Grangel, portant la bandera de la Confraria, acompanyat pel Regidor-Procurador Sr. José Royo i el Vicepresident de la Germanor Sindical de Llauradors Sr. Vicente Torrent. A continuació, els escolans de Santa María amb la Creu, precedint a la Imatge de la Verge del Lledó, portada pels barreros vestits de seti i escortada per la Guàrdia Rural; i immediatament darrere de la Peanya figuraven vestits de llauradors, els tres supervivents que van portar la Peanya de la Imatge en els actes de la Coronació i que eren Sr. Vicente Pardo Sos, Sr. Manuel Gargallo Ventura i Sr. Vicente Soler Martí, així com Sr. Vicente Valls Benet, que havia portat la bandera de la Confraria en els actes de la Coronació. Seguidament, van desfilar representacions del clergat de les diferents parròquies de la ciutat, membres del Cabildo Catedralici de Segorbe i Castelló, Arquebisbe de Tarragona i el Bisbe de la nostra Diòcesi.

Centenari de la Coronació Verge delLledó Darrere de la presidència eclesiàstica, representacions militars, autoritats civils, i presidint la comitiva en representació del Cap de l’Estat, el Ministre de Justícia Sr. Francisco Ruiz Jarabo i altres autoritats, tancant la processó la Banda Municipal. El seguici va desfilar, pels carrers Colón i Saragossa, encatifades de taronger i flors. Al llarg de l’itinerari, al pas de la imatge es van anar disparant successives traques situades als carrers adjacents i des dels balcons engalanats amb penjaments, es llançaven pètals de rosa sobre la Imatge. Una vegada la Imatge de la Verge de Lledó va arribar al peu de la Farola, la impressionant gentada que abarrotava la Plaça de la Independència i s’escampava per les Rondes i especialment al llarg del carrer Saragossa, van entonar la Salve Popular. Va ser el moment de la paraula, on l’Alcalde, va oferir a la Verge Patrona, l’homenatge del poble de Castelló… Posteriorment, el ministre de Justícia, acompanyat per l’alcalde i el president de la confraria de Ntra. Sra. Del Lledó, van descobrir una làpida commemorativa col·locada en la Farola, en la qual es deixa constància de la commemoració. En ella es llig el següent text: “Sota l’ègida del Cabdill Francisco Franco i en complir-se les bodes d’or de la Coronació de La nostra Senyora del Lledó, el poble de Castelló renova el seu amor i devoció a la seua Mare, Patrona i Reina. — 4 de maig 1924 – 1974”. Seguidament, el Bisbe de la diòcesi, Dr. Sr. José María Cases, va pronunciar unes paraules, fent referència del que ha passat en estos cinquanta anys, entre ells: una guerra civil, el canvi de Diòcesi i el Concili Vaticà Segon. Fets realment transcendentals que han marcat a tots. Així com va demanar a La nostra Senyora ensenyar-nos a viure amb més intensitat dues coses que no sempre hem sabut fer: Orar i estimar, estar amb Déu i estar amb els homes. Una vegada finalitzat es van entonar seguidament els Gojos i, finalment, la Salve Popular, disparant-se finalment fins a cinquanta carcasses, una per cada any transcorregut des d’aquell inoblidable 4 de maig de 1924.

Acabat l’acte, es va iniciar el retorn de la imatge de la Patrona fins a la Catedral, seguint el mateix recorregut que a l’anada, amb el mateix fervor popular. Finalitzant el matí amb una mascletà. La vesprada del quatre de maig, la Imatge acompanyada pel Bisbe de la Diòcesi, Dr. Sr. José María Cases, i el vicepresident de la Germanor de Llauradors, Sr. Vicente Torrent, va ser traslladada en una calessa, escortada per joves cavallistes portant banderes al Grau de Castelló. Sent rebuda en esta la seua primera visita en la història, per una vertadera multitud que va aclamar amb gran entusiasme a la nostra Patrona. El seguici es va dirigir per l’Avinguda de la Mar fins al carrer de Juan Sebastián Elcano, tenint lloc la recepció oficial per a anar poc després a la Plaça Verge del Carmen, on la Imatge de la patrona va ser col·locada en la peanya sobre una estrada. El tinent alcalde delegat del Districte Marítim, pronuncia unes paraules de salutació recordant el seu cinquantenari, demanant a la Verge del Lledó continue sent “clar estel, llum i guia que mostra el port a la nau”. A continuació, el grup de Cors i Danses de la Secció Femenina executa uns balls de profunda arrel marinera. Després es va formar la comitiva processional per a acompanyar-la fins a l’Església Parroquial de Sant Pere. Iniciava la desfilada la banda de música de la Creu Roja interpretant la Salve Popular, seguint darrere els escolans de la parròquia amb la Creu Alçada, escolania de l’ermitori de Lledó, escolars portant rams de flors i nombrosos fidels, grups de Cors i Danses de la Secció Femenina, dolçaina i tabal. Parelles de xicotets abillats amb el vestit típic mariner, gran nombre de joves amb rams de flors, Dames i Reina de les Festes Srta. Pilar Gómez Bellés, nombroses senyores amb mantellina, Cambreres i Junta de la Confraria. La bandera de la Confraria era portada pel Regidor-Procurador Sr. José Royo acompanyat pel Vicepresident de la Germanor de Llauradors Sr. Vicente Torrent, i a continuació la Imatge de la Verge del Lledó sobre la peanya que portaven joves pescadors descalços, escortada per la Guàrdia Rural i Marineria. Darrere de la Imatge figurava el clergat parroquial de Sant Pere amb el Bisbe de la Diòcesi, i després la presidència oficial integrada pel Tinent Alcalde Delegat del Districte Marítim, Comandant Militar de Marina; President del Sindicat Provincial de la Pesca: President de la Confraria Sindical de Pescadors “Sant Pere”; membres del Consell Local del Moviment i altres autoritats i representacions, tancant el festeig la Banda Municipal.

Verge del Lledó en la visita al Grau

La processó va recórrer el carrer Canàries i un tram de l’Avinguda del Port, engalanades amb garlandes de flors i penjaments. En arribar el seguici a la cantonada del carrer Churruca, la confraria i la Imatge de la Patrona es van dirigir al port pesquer arribant fins al mateix moll al costat de la Llotja del Peix per a tornar després a la confluència de l’Av. del Port i el carrer Churruca, on la peanya amb la Imatge de La nostra Senyora va ser depositada sobre un tron.

Centenari de la Coronació Verge delLledó

Des d’un balcó, dues xiquetes vestides amb el vestit típic mariner Cristina Guzmán i Bàrbara Pascual, van recitar sengles poesies en honor a la Patrona, enfervorint la gentada allí present, executant-se nous balls mariners a càrrec del grup de cors i danses de la Secció Femenina. La processó va seguir el seu camí fins a l’Església Parroquial de Sant Pere. Entre el volteig de les campanes i els sons de l’Himne Nacional, la Imatge de la Verge del Lledó va ser entrada en el temple sota una pluja de pètals i flors, col·locant-la sobre un tron de flors en el centre de l’altar, tenint com a fons un tapís floral amb els colors de la bandera regional, croada amb dues cintes verdes. Procedint-se a continuació a una ofrena floral multitudinària fins a l’extrem de cobrir materialment de roses i clavells el presbiteri. Acabada l’ofrena va tindre lloc la solemne Sabatina, per a posteriorment el Secretari de la Confraria Sindical de Pescadors “Sant Pere” va nomenar patrona Major Honoraria de la Confraria a la Verge del Lledó. Després el President de l’entitat, Sr. José Falomir, i un membre del Consell de Vigilància van prendre la insígnia de la Confraria, en Or i Brillants, en el mantell de la Verge, amb gran emoció es van entonar els Gojos i amb extraordinari fervor, va ser cantada la Salve Popular. Acabats els actes, va ser treta la Imatge del temple, disparant-se un gran castell de focs artificials, iniciantse seguidament el trasllat fins a la Catedral. La Imatge va ser traslladada en automòbil i acompanyada pel Tinent Alcalde Delegat del Districte Marítim; Regidor-Procurador; Vicepresident de la Germanor de Llauradors; la venedora de peix, Sra. Vicenta Civera, en representació de quantes dones es dediquen en el Grau a esta activitat, i el capellà Rector de Sant Pere D. Francisco Martí. En arribar al Carrer Major, la imatge de la Patrona va ser col·locada en la peanya que va ser portada fins a la Catedral per joves pescadors, sent acompanyada per gran nombre de fidels, renovant-se una vegada a l’interior del temple els testimoniatges de fervor i cantant-se novament la Salve. D’esta manera van finalitzar els actes més destacats d’esta efemèride, el dia gran de la seua Coronació. Un nou dia, últim en què la ciutat de Castelló tindrà a la Mare de Déu del Lledó. Este cinc de maig, a primeres hores del matí, va retornar al seu ermitori. La imatge de la Patrona va ser col·locada en la carrossa que de nou van tirar una parella de bous, envoltada dels barreros vestits de seti portant piques de flors, també en la desfilada, figuraven els tres barreros supervivents entre els quals van portar la Imatge de la Patrona en els actes de la Coronació, i escortada per la Guàrdia Rural i l’esquadra de Gastadors del Regiment d’Infanteria. La processó, que va ser una peregrinació diocesana jubilar de l’Any Sant, en la festa litúrgica de La nostra Senyora del Lledó, va desfilar per la Plaça de l’Herba, Carrers Colón i Major, plaça de María Agustina i Avinguda de Lledó, entre el fervor de números castellonencs. En arribar la comitiva a l’ermitori, la imatge va ser col·locada en un altar al final de l’esplanada, que prompte es va abarrotar de fidels. La coral polifònica Alcoiana va interpretar la “Missa de Lledó”, de Matilde Salvador,

que s’estrenava en esta ocasió. Esta “Missa de Lledó” es compon de “pregaria”, “himne de lloança”, “professió de fe” “cant de sanctus” i “cant de la fracció”. Esta missa pontifical va ser oficiada pel Bisbe de la Diòcesi, Dr. Sr. José María Cases, pronunciant l’homilia l’Assessor Religiós de la Confraria Sr. Ignacio Pérez d’Heredia. En finalitzar la missa es va cantar la Salve Popular i, la Coral Polifònica Alcoiana, l’Himne de la Coronació. Després va ser traslladada la imatge fins al seu cambril entre mostres efusives de fervor popular, al mateix temps les Cambreres depositaven flors davant el seu altar. En eixe mateix moment va arribar fins l’ermitori una traca iniciada a la torre Campanar, rematant el seu baluern amb una mascletá, entre el voltejar de campanes es van entonar la Salve Popular que culmina amb renovats crits i aclamacions a la Patrona, enmig d’una emoció indescriptible.

Eixida de la plaça Major cap a la Basílica i actuació de la coral polifònica Alcoiana

Bibliografia: - Arxiu Municipal de Castelló de la Plana – Hemeroteca digital. Publicació: Mediterraneo: Premsa i Radio del Moviment Any XXXVII - 1974. Dies 30 d’Abril i 1,2,3,4,5,7 de Maig. - Repositori Uji. - Fotos Heredio i Periòdic Mediterraneo. - Vídeo de Bodes d’Or de la Coronació Canònica de La nostra Senyora del Lledó - Recuperació del document inèdit patrocinat per la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Castelló - 1974; Fundació Caixa Castelló.

Centenari de la Coronació Verge delLledó El 75 aniversari de la coronació de la Mare de Déu de Lledó. Una visió singular Fernando Vilar i Moreno

Com que ja s’ha escrit molt sobre el més recent dels aniversaris extraordinaris de la coronació de la patrona de Castelló, vull compartir -com un dels darrers articles que escriuré en la meua vida sobre les festes de Castelló, si no és el darrer- la meua visió, singular i particular, d’aquelles festes de 1999, en les quals vaig participar com a membre de la comissió de festes.

Les festes d’aquell 75 aniversari van vindre marcades per coordenades diverses. Jo n’assenyalaré dues que crec que van ser determinants i que m’ajudaran a donar una visió diferent sobre com van ser aquelles celebracions. D’una banda, vull fer servir com a coordenada, per a ajudar a entendre la meua visió, la figura del bisbe, aleshores, de Sogorb-Castelló, Juan Antonio Reig Pla, el qual havia estat ordenat pontífex, només tres anys abans. La seua personalitat extravertida i afectuosa, polèmica, política més que espiritual, impositiva i religiosament rigorista, i ultraconservadora, va influir molt en la programació de les festes i en les formes que els seus actes van adoptar. El seu pas per la diòcesi va estar marcat, entre altres coses, per una predicació contundent, ultra doctrinal i força excloent respecte de la família, el matrimoni i la bioètica, les seues especialitats morals, i, també, per una relació amb els seus sacerdots sostinguda amb mentides i d’un paternalisme poc o gens evangèlic. La gestió econòmica, durant el seu mandat, va ser un autèntic desastre, fins al punt de fer fugir al sacerdot ecònom del bisbat a Escòcia.

D’altra banda, el govern de les dretes del Partit Popular (PP), tant a la Generalitat Valenciana, com a l’Ajuntament i a la Diputació de Castelló, esdevenen l’altra coordenada. Aquestes tres institucions estaven presidides, respectivament, per Eduardo Zaplana, José Luis Gimeno i Carlos Fabra. Tots tres representaven la visió més conservadora i antivalencianista del PP i, així mateix, la predilecció de les dretes espanyoles per maridar sempre que fora possible, en les iniciatives públiques, amb la jerarquia catòlica més rigorista i ideològicament conservadora. A més a més, com hem sabut posteriorment, també van pertànyer al PP més corrupte de la història d’aquest partit. No debades, tant Zaplana com Fabra van passar per la presó per aquesta causa. Aquestes dos coordenades ens faran entendre, en primer lloc, que les festes del 75 aniversari de la Coronació pontifícia i canònica de la mare de Déu de Lledó van ser d’allò més lluït i fastuós. No debades, li he sentit dir a més d’un membre d’aquella comissió, i jo mateix també ho pense, que la ciutadania castellonenca ha arribat

al punt d’oblidar-les sense haver estat plenament conscient de què van suposar religiosament i, sobretot, culturalment.

Les festes del 75 aniversari de la coronació van vindre precedides d’una polèmica amb tints polítics, el seu logotip. Es tractava d’un disseny pobre i gens original fet per un dissenyador professional, Álvaro Bautista, familiar d’un alt càrrec del PP castellonenc. El logotip era una lletra L i la polèmica va saltar pel nom original de la Mare de Déu i el lloc on es venera, Lledó, un nom que el “borbonisme” primer i el franquisme després van castellanitzar com Lidón. Havia costat molt i s’havia aconseguit prou reduir l’ús del nom castellanitzat i molts vam vore en aquell logotip un intent de combatre la recuperació del nom original, entre altres el mateix Josep Miquel Francés, que va esdevindre l’ànima mater d’aquestes festes. Els ànims es van calfar tant que el logotip, abans de ser presentat oficialment, va arribar a la redacció del diari Levante de Castelló i la notícia va detonar la polèmica, una polèmica que, curiosament, va tancar el mateix Josep Miquel Francés, des de les pàgines d’aquell diari, a petició d’un destacat membre del Partit Popular i amic personal seu, Vicent Farnós.

En l’àmbit de les exposicions, dos van ser les grans mostres que Castelló va acollir aquells dies. La sala Sant Miquel va acollir l’exposició «Honor del nostre poble: María en el arte y en el culto de las comarcas castellonenses» que va dur fins a aquell antic temple, ara sala d’exposicions de la Fundació Caixa Castelló, les millors obres artístiques relacionades amb la Mare de Déu de les comarques castellonenques, totes elles presidides pel magnífic retaule gòtic dels Goigs de Maria, de l’església parroquial de la Nativitat de Villahermosa del Río. Va ser una mostra realment important per als aficionats a l’art antic i a l’art religiós i, també, per a molta gent que no en sap, però que el gaudeix. Milers de persones la van visitar.

Visita de la Mare de Déu al Grau per la celebració del 75 aniversari de la coronació

D’altra banda, la sala d’exposicions Sant Isidre, al mateix carrer Enmig i al mateix pany, va acollir l’exposició «Lledó. Una imatge en el temps» que exposava obres mitjançant les quals es podia veure com havia evolucionat la devoció a la patrona de la ciutat. La mostra es conformava amb un conjunt d’obres d’art -moltes de les quals eren absolutament desconegudes per al gran públic per ser de propietat particular- d’autors locals o anònims. La primera d’aquestes exposicions va estar comissariada pel sacerdot Ramón Rodríguez Culebras, responsable, aleshores, del patrimoni artístic de la diòcesi, gran expert en història de l’art i Medalla d’Or de la Universitat Jaume I, i per Ferran Olucha, historiador de l’art i director, aleshores, del Museu de Belles Arts de Castelló. D’aquesta brillant exposició es va editar un catàleg a tot color i de gran format, un excel·lent testimoni per a les generacions futures de l’exposició.

Centenari de la Coronació Verge delLledó

La segona de les mostres va estar comissariada pel sacerdot Josep Miquel Francés, historiador de l’art, també, i per qui subscriu, Fernando Vilar, un simple aficionat a l’art i a la història local. També es va editar un catàleg d’aquesta exposició, a tot color, però de format xicotet, molt important pel fet, abans comentat, que moltes de les obres no són accessibles al públic, en general.

El dos catàlegs de les exposicions artístiques van formar part del conjunt de publicacions d’aquestes commemoracions, el qual es va completar amb la publicació de «Historia de Lledó» la més extensa i documentada monografia que s’ha publicat mai sobre la patrona de la ciutat, la seua història i la del temple basilical en el qual es venera. Malauradament, el seu autor, mossén Josep Miquel Francés, que va ser prior de la mateixa basílica durant més de deu anys, s’ha desdit d’algunes darrerament de les més importants afirmacions que va fer en aquesta obra, referides a l’origen del culte a la Mare de Déu de Lledó. La monografia va estar editada per la Diputació de Castelló i la Universitat Jaume I, i amb aquesta publicació es va inaugurar una sèrie editorial de publicacions de luxe, anomenada «Serie Maior», que encara està en actiu. Una altra publicació ben interessant va ser la del fotògraf Vicente Traver, Wamba, en la qual es reproduïen les millors fotografies fetes per tres generacions de fotògrafs de la mateixa família: Vicente; el seu pare, anomenat, també, Vicente; i el seu fill, Jorge. Les fotografies sobre Lledó dels Wamba formen part d’un patrimoni gràfic sobre la historia castellonenca més recent que té un notable valor i que el fotògraf havia amenaçat amb destruir si cap institució de la ciutat li donava el diners que ell creia que mereixia pel seu arxiu o un lloc de treball indefinit per al seu fill, al qual, malauradament sobreviuria en un parell d’anys. La magnífica edició es va presentar al Reial Casino Antic en el marc d’una exposició de les fotografies publicades.

El dissabte, 17 d’abril, la imatge de la Mare de Déu de Lledó eixia de la basílica per a visitar el veí monestir de Sant Josep, de monges carmelites i ser duta, després al Grau de Castelló en una calessa, tirada per dos cavalls, on va ser rebuda en la plaça de la Mare de Déu del Carme, solar de l’antiga església del raval marítim de la ciutat. Al Grau va haver-hi processó pels carrers i per la bocana del port en vaixell, ofrena de flors, serenata, vigília, i missa de pontifical a l’endemà, diumenge. La visita de la Mare de Déu va servir per a promoure els mesos abans i inaugurar eixe dia la decoració amb manises pintades en tonalitats blaus, per Alberto Guallart, de les dues portades del temple de Sant Pere. Eixe mateix diumenge, de vesprada, la patrona de Castelló va fer la seua entrada en la ciutat, per la plaça de Maria Agustina. Davant de l’església de la Puríssima Sang va ser rebuda pel clergat, presidit pel bisbe, i per les autoritats municipals, presidides per l’alcalde. Tots dos van pronunciar uns emotius discursos. Des de l’església de la Sang, la imatge de la Mare de Déu va començar el seu recorregut per les parròquies de la ciutat. La primera parròquia a rebre a la patrona va ser la de Santo Tomás de Villanueva i va estar molt emocionant el moment en què, cap a la meitat del carrer de Rafalafena, una representació de la feligresia,

aliena als jocs de protagonisme i poder dels membres de la Junta de Govern de la Reial Confraria de Lledó es va fer amb la peanya de la patrona. Entre el públic es va poder sentir un crit: «Ja és nostra, ja és del poble». Les següents parròquies en rebre la sagrada imatge de la Lledonera van ser, per ordre, Sant Cristòfol, Nostra Senyora de l’Esperança, Santa Joaquina de Vedruna, Sant Miquel, Sant Josep Obrer, Sant Francesc, Nostra Senyora dels Àngels, Sagrada Família, Sant Joan Baptista del Riu Sec, Nostra Senyora del Carme, Sant Vicent Ferrer i Santíssima Trinitat. A totes les parròquies els actes organitzats van ser molt semblants: ofrenes de flors, vigílies d’oració, homenatges lírics o concerts, visites d’escolars, litúrgia de les hores, missa i alguna processó pels barris de la parròquia.

Processó pel barri de la parròquia de la Nostra Senyora del Carme

Paga la pena destacar, del recorregut parroquial de la Lledonera, durant 14 dies, les visites històriques que va fer al Centre Penitenciari de Castelló, on interns i internes, funcionariat i el voluntariat de la Pastoral Penitenciària diocesana la van rebre i venerar amb una gran emoció, i al cementeri de Sant Josep, on es va resar un emotiu responsori pels difunts; l’homenatge de la comunitat gitana i, especialment, del patriarca gitano del barri de Sant Joan Baptista del Riu Sec; la trobada de la imatge de la Mare de Déu de Lledó amb la de Sant Fèlix de Cantalici, a la plaça Clavé; la inauguració de dos taulells ceràmics, un a l’interior del campanar de l’església de Sant Vicent Ferrer i un altre a la façana de l’església de Sant Agustí, en els quals es recorda l’estada de la imatge en aquells llocs durant la Guerra Civil espanyola i els primers anys de la postguerra, respectivament.

El divendres, 30 d’abril de 1999, a les 19:30 h, la Mare de Déu de Lledó va eixir de la parròquia de la Santíssima Trinitat per a entrar solemnement en la reconstruïda cocatedral de Santa Maria. Eixa mateixa nit, se li va dedicar una espectacular serenata a la plaça Major. L’endemà, dissabte, 1 de maig, va començar un novenari, dies que es van dedicar a la tercera edat; a la ciutat de Castelló; als malalts; a la Reial Confraria de Lledó; als xiquets i xiquetes; als sacerdots, religiosos i religioses de la ciutat; al Seminari Mater Dei i a la joventut; a la parròquia de Santa Maria, quant a església mare de la ciutat; i a les famílies. Les misses d’aquests nou dies van estar oficiades, totes elles, per bisbes, dos d’ells cardenals de la cúria vaticana: l’arquebisbe de València, Agustín García; el bisbe de Sogorb- Castelló, Juan A. Reig, que va oficiar tres dies del novenari; el bisbe emèrit de Sogorb-Castelló, Josep Maria Cases; el cardenal colombià Darío Castrillón, en qualitat de llegat pontifici; el bisbe de Tortosa, Javier Salinas; El bisbe auxiliar d’Oriola-Alacant, Jesús García; i el cardenal, també colombià, Alfonso López.

Centenari de la Coronació Verge delLledó

Totes les homilies d’aquestes eucaristies van seguir una línia pastoral i doctrinal marcadament conservadora. En especial, aquelles dedicades a la família i la joventut. Tot un seguit de les millors corals i orquestres de la província i alguna de més enllà dels seus límits van complementar les litúrgies. Aquests dies no van mancar els castells de focs artificials, les mascletades, les cavalcades o les processons, més formals o més informals. Especial emoció va tindre el discret trasllat de la imatge de la Mare de Déu de Lledó a l’Hospital General de Castelló i a l’Hospital Provincial, i, també, al Reial Convent de les Mares Caputxines i al Seminari Mater Dei. La imatge de la Mare de Déu es desplaçava pel terme de Castelló amb un cotxe envidrat que es va dur des d’Alacant i que havia servit per a traslladar a la Mare de Déu de la Misericòrdia. Aquestes festes, van servir per a tornar a veure i escoltar a Josep Maria Cases Deordal, bisbe emèrit de SogorbCastelló, per primera vegada, després de la seua eixida de Castelló. Joan Pau II el va substituir a deu mesos de celebrar el seu 25 aniversari episcopal, com a castic –a instàncies del clergat més conservador de Castelló, liderat aleshores pel prior de la Reial Confraria de Lledó, Ignacio Pérez de Heredia- per haver autoritzat l’edició de la Bíblia Valenciana Interconfessional, que el seu successor, Reig Pla, va desautoritzar només prendre possessió de la diòcesi, per tal de complaure els secessionistes lingüístics valencians i a l’aleshores totpoderós cardenal Rouco Varela, que presidia la Conferència Episcopal Espanyola. Cases va rebre aquells dies a Castelló abundants mostres d’afecte i solidaritat.

El dia 4 de maig, 75 aniversari de la coronació, va ser consagrada la reconstruïda cocatedral de Santa Maria, No van mancar, tampoc, les polèmiques. Molta gent, especialment de la feligresia de la parròquia catedralícia no va poder participar en l’eucaristia, ni assistir-hi, i es va molestar. El sacerdot Guillem Badenes, compromés políticament amb l’esquerra valenciana, va criticar en un article de premsa l’absència dels pobres en unes festes dedicades a la Mare de Crist enfront d’un excés de fastos i solemnitats. El bisbe Reig Pla li va respondre des del mateix diari, atacant-lo personalment, a ell i al discret rector de la parròquia, Mossén Bengoechea, que res tenia a veure amb l’enfrontament. El bisbe Reig Pla també es va negar a introduir en la lletania dels sants de la litúrgia de consagració de la cocatedral a Sant Fèlix de Cantalici, de tanta i tan antiga veneració al raval més gran de la ciutat. A l petició, el bisbe va contestar mofant-se d’un sant que o coneixia i el nom del qual li resultava estrany pel gentilici que l’acompanyava. El mateix dia de la consagració, a darrera hora de la vesprada, es va inaugurar una nova instal·lació a ala urbanització orpesina Marina d’Or, a la qual van acudir nombrosos famosos de la televisió més groga del moment, Tele 5. El president de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra, estava present en aquell acte i ben prompte va córrer per Castelló que el president es va riure de la cerimònia de consagració i de l’abundància d’actes religiosos aquells dies, a la capital, dient que mai havia esnifat tant d’encens. Els concerts realitzats en la reconstruïda cocatedral de Santa Maria no van lluir pel que algun tècnic va definir com a desastrosa acústica del temple. Al bisbe Reig no li va agradar gens el vitrall més important i vistós de la cocatedral, el de l’Assumpció de la Mare de Déu, que corona el presbiteri, dient que

la Verge semblava Norma Duval baixant les escales d’un espectacle de revista.

En el capítol de concerts, el programa va assolir un nivell mai vist a Castelló, ni abans ni després d’aquells dies: la Banda Simfònica de la Policia Nacional; la Camerata Sedici, que va fer un concert de música barroca en l’interior de l’antiga església de Sant Miquel, amb l’exposició «Honor del nostre poble» com a marc del concert; L’escolania del Monestir de Santa Maria del Lluc (Mallorca), que va interpretar el Cant de la Sibil·la; I Musici, considerada la millor agrupació del món interpretant música barroca de càmera; les bandes de música de la província, que van tocar totes juntes a la plaça de bous; i l’Orquestra i Cors de Radio Televisió Espanyola, que va fer un concert extraordinari i retransmès en diferit per la televisió, i que va generar una sonada protesta a les portes de la cocatedral per part del públic que no va poder accedir al temple. No obstant això, més sonada va ser l’explosió, en un dels primers moviments del concert, d’un gran focus elèctric instal·lat per a l’enregistrament audiovisual, el qual va palesar la gran professionalitat de cantats i músics.

La Mare de Déu del Lledó a la porta de la cocatedral de Santa Maria

Pel que fa als espectacles, entre altres, la gran sorpresa va ser la recuperació del Misteri de Castelló, La famosa representación de la asunción de Nuestra Señora a los cielos, patrocinat per la Diputació Provincial i la Generalitat Valenciana, amb una despesa molt notable de diners públics en vestuari i escenografia que mai es van poder aprofitar quan, en 2018, es va recuperar aquesta representació amb caràcter periòdic i popular. També va ser sorprenent l’espectacle de Xarxa Teatre a la plaça Major, titulat «Sedes matris», sobre la història de la cocatedral i de Lledó. L’espectacle, com la majoria d’actes i esdeveniments del programa, va ser concebut per mossén Josep Miquel Francés, que va fer també, en aquest cas, va escriure el guió i va posar la veu.

En definitiva, les festes del 75 aniversari de la coronació pontifícia i canònica de la Mare de Déu de Lledó van esdevindre un fenomen religiós, cultural i polític sense precedents en la història de la ciutat, un fenomen que les celebracions, ara, del centenari, no aconseguiran igualar. Però, certament, també van esdevindre una despesa econòmica, tant de diners públics com privats –d’entitats patrocinadores- sense precedents en la nostra història i respecte dels quals els pobres de la ciutat van romandre aliens. També va esdevindre una implicació èticament qüestionable i propagandística del Partit Popular en un aniversari fonamentalment religiós i, també, una reafirmació i promoció de les doctrines, valors i actituds més rigoristes i immobilistes del catolicisme. El bisbe Reig Pla defenia i promovia més una església de presència social que no de mediació social. 25 anys després, el catolicisme està en decadència, a Castelló i a l’estat espanyol en general, i la devoció a la Mare de Déu de Lledó ha davallat de manera significativa i preocupant.

Centenari de la Coronació Verge delLledó

“De l’amor nostre, Senyora!” Any Jubilar Marià del Lledó i Centenari de la Coronació de la Mare de Déu del Lledó Miguel Abril i Agost - Prior de la Real Confraria de la Mare de Déu del Lledó

Quan el 4 de maig de 1924 va ser coronada la Mare de Déu del Lledó pel cardenal arquebisbe de Tarragona, Sr. Francisco Vidal i Barraquer, la immensa alegria dels castelloners per aquest esdeveniment va quedar gravada en els seus cors. El pròxim 4 de maig de 2024 es compleixen 100 anys de la coronació de la Mare de Déu de Lledó i, des de la Real Confraria de La nostra Senyora del Lledó, volem compartir amb gratitud i emoció aquesta important efemèride per a la nostra ciutat. Després de la concessió del patronatge pel Papa Pius XI, el 8 de novembre de 1922, el 8 d’abril de 1923 es va remetre un escrit a la Santa Seu sol·licitant la gràcia pontifícia de la coronació canònica de la imatge de la Verge, signat pel Bisbe de Tortosa, l’alcalde de la ciutat, el Prior del Santuari i el president de la Confraria1. Recordem també les grans celebracions del 50 i del 75 aniversari de la Coronació. Ara, amb la celebració del Centenari de la Coronació, canònica i pontifícia, el Papa Francesc ha atés la sol·licitud de D.Casimiro, Bisbe de la nostra Diòcesi de Sogorb-Castelló, i ha concedit un Any Jubilar Marià del Lledó amb el qual preparar-nos adequadament i poder guanyar la Indulgència plenària. 1. Sentit de la celebració del Centenari de la Coronació: Per què ho celebrem? Quin és el seu sentit i identitat?2 Descobrim la centralitat de la Mare de Déu del Lledó amb la seua corona i aurèola. Però, què significa aquesta Corona de la Verge? El significat de la Coronació de la Verge, en el símbol de la corona i en el seu Centenari, podem descriure’l des de diverses perspectives.

Des de la fe dogmàtica, el dogma de la fe, el Misteri de l’Asunción de la Verge al cel en cos i ànima, la seua unió amb Déu és expressada en forma simbòlica per la coronació com a Reina del cel. En la tradició del Misteri de Castelló es recull tot això d’una manera admirable. Des de la història del nostre poble la coronació va ser i és el regal de fe i d’amor de Castelló a la seua Patrona i Senyora. Com recollim en el lema d’aquest any jubilar marià, preparant-nos per a la celebració del Centenari de la coronació: “De l’Amor nostre, Senyora!”. 1. Cf. Porcar Martí J.J., Crònica de la Coronació, en Far del 3r Mil·lenni, publicació extraordinària del LXXV aniversari de la Coronació de la Mare de Déu del Lledó. 2. Presentació del quadre de Traver Calzada sobre la Coronació de la Mare de Déu del Lledó en el Casino Antic de Castelló, el 18 de novembre de 2023

La importància del culte a la Mare de Déu a l’Església catòlica ve dels primers cristians. Maria va reunir en oració als Apòstols esperant acollir l’Esperit Sant en Pentecosta. I fora acollida per sant Joan a la seua casa, tal com li va encomanar Jesús des de la creu.

En el concili d’Efes, any 431, es va declarar la maternitat divina de Maria, Theotokos, la que va donar a llum a Crist, Mater Dei i Mare de Crist. I es comença a representar com a Reina amb una corona. La coronació, com a acte públic, es comença a estendre a partir del s. XVI. No és fins al s. XIX quan s’estableix dins de la litúrgia la coronació canònica, sent aquesta un reconeixement de l’arrelament de la devoció popular d’una imatge. Es tracta de recordar i reconéixer la dignitat i el protagonisme de Maria dins del pla de salvació de Déu, com a Mare creient i fidel a la causa de Jesucrist i entregada a la seua maternitat espiritual al poble de Déu.

Efectivament, així ho van viure els nostres avantpassats l’any 1924 i així ho volem celebrar i commemorar en el 2024. La centralitat de la imponent corona i l’aurèola ens dirigeix a la commemoració i a la trobada: Ella, la Mare de Déu del Lledó, ve a visitar-nos en cada parròquia i en cada cor, en tota la ciutat. Ve a trobar-nos com ho va fer amb la seua cosina Isabel en Ain Karem, per a mostrar-se en la imatge de la Santa Troballa que, ara vetlada en cartell anunciador, se’ns mostrarà en la realitat de la seua presència, en la seua imatge reliquiari, testimoni de la carícia de l’Amor de Déu, que ha volgut ser habitada i revelar-se en la humilitat i la petitesa; així és la Mare de Déu i la nostra Mare del cel; la nostra Patrona i Senyora que ve a visitar-nos a Castelló. 2. Tradició viva de la Santa Troballa3

Compte la tradició, i així es recull en el “Llibre de Be e de Mal” de la ciutat de València del S. XVI), que en 1366, un llaurador anomenat Perot de Granyana, llaurant en el seu camp amb una jovada de bous, va trobar entre les arrels d’un Lledoner4, una xicoteta imatge que va associar immediatament amb la figura de la Mare de Déu. El bo de Perot va compartir la seua troballa amb les autoritats de la ciutat i va deixar la figura a la seua cura... Però l’endemà va tornar a trobar-la en el seu lloc original, la qual cosa es va interpretar per tots com un senyal inequívoc de la seua voluntat de romandre allí on, des de llavors, és venerada. Narracions similars a la Troballa esguiten tota la cristiandat; com la figura de la Mare de Déu es manifesta al llarg del temps intercedint per naturals de diferents poblacions o en paratges significats. És un clar exemple de la importància de la figura de la Mare de Déu en el missatge de Crist i com és Ella qui canalitza una part fonamental del fervor popular. En el cas de Castelló, la figura original de la Mare de Déu del Lledó, s’allotja en una imatge reliquiari de major grandària. La història de la qual s’adona en la Troballa, no es remunta més enllà dels últims anys del segle XVI. Aquesta tradició ha arribat fins als nostres dies amb força i recorda a unes altres que, amb més o menys variants, s’han popularitzat en altres llocs.

3. Al “Llibre del Be e del Mal” de l’Arxiu Municipal de València, de 1366, en un dels seus texts es fa referència a la troballa de la imatge, sent el més antic testimoni d’aquest fet. Posteriorment, l’any 1536, és l’historiador Martí de Viciana qui va deixar per escrit una llegenda als castellonencs on contava la troballa sobre la Lledonera. La Troballa de la Mare de Déu del Lledó es tracta, en veritat, d’una Tradició que recull el naixement i la identitat del Poble de Castelló íntimament arrelades a la fe catòlica, a l’Església i a la Mare de Jesucrist. 4. Aquest arbre, en castellà es coneix com a «lledoner», és característic del clima mediterrani i fàcil de trobar en el nostre entorn.

Centenari de la Coronació Verge delLledó

En el nostre cas la narració de la Troballa ha enriquit qualsevol altra referència històrica, devocional i encara de fe. A Castelló, quan es parla de la Verge del Lledó, arrelem el seu culte en la llegendària aparició a Perot de Granyana. Altres estudis sobre la seua antiguitat engrandeixen el nostre amor i referència a la Tradició de la Santa Troballa5. Aquests estudis són un retrobament amb la Tradició viva de la Santa Troballa en un servei de resignificació des de l’antropologia, l’arqueologia i la sociologia religiosa. És Tradició viva perquè és Ella, la Mare de Déu del Lledó, la que ens ha trobat i constituït com a poble, la que s’ha quedat amb nosaltres, i dona a llum la Llum del món6, el Salvador, el Fill de Déu i la seua família, ‘Església, de la qual Maria també és Mare: Mare de l’Església7.

Els orígens de la fe cristiana a la nostra ciutat, també a la comarca, estan a Lledó i en Santa Maria. Certament, aquests van ser els dos primers llocs de culte i de reunió de les primeres comunitats cristianes a Castelló. A penes fundada la ciutat, en 1252, es construeix Santa Maria i a penes cinquanta anys més tard el cardenal Pietro Corsini autoritza la construcció d’un altar per a celebrar l’Eucaristia en aquella primitiva ermita gòtica, dedicada a la Verge del Lledó. No pot ignorar-se ni infravalorar-se aquest fet. Lledó està en els orígens de la fe cristiana a la nostra ciutat. La seua imatge va congregar als fidels des del primer moment de la nostra existència com a església a Castelló, per a celebrar la nostra fe i honrar-la com a Mare de Déu. 3. Com hem preparat la celebració del Centenari: conéixer, orar i amar8

Són molts els actes que ens ha anat acompanyant al llarg de l’Any Jubilar marià del Lledó i ens disposen per a culminar-lo amb la celebració del Centenari de la Coronació; tot això ens acostarà a la nostra Patrona i ens ajudarà a viure intensament aquesta històrica celebració9.

Conferències, concerts, exposicions, folklore popular, teatre… És la forma en la qual ens agrada festejar i manifestar-nos davant un esdeveniment que ens transcendeix i que quedarà en el record de pròximes generacions de la mateixa forma que hui mirem amb admiració el que fa un segle va ser la Coronació canònica i pontifícia de la nostra Patrona.

9. Consulta el programa actualitzat en l’enllaç de QR.

5. Cf. Llidó Herrero J,: “Del Lledó prehistòric al Lledó cristià”; Cura Morera M. i Gusi Jener F.: “Entorn els orígens de “Madona Santa Maria del Lledó””; Campos Herrero J.: “Llegendes”. En Far del 3er Mil·lenni, publicació extraordinària del LXXV aniversari de la Coronació de la Mare de Déu del Lledó. 6. Jn 8,12: “Jo soc la llum del món”. 7. Cf. LG 53. 8. El nostre Bisbe va constituir el setembre del 2021 una Comissió organitzadora del Centenari de la Coronació. Les tasques que va encomanar a aquesta Comissió eren: preparació, organització i coordinació dels actes catequètics, litúrgics, caritatius, socials i culturals, amb l’objectiu principal d’ajudar a acréixer la devoció a la Mare de Déu del Lledó. Aprofite des d’ací per a agrair el lliurament, dedicació i treballs dels membres de la Comissió que he presidit en aquests anys.

Però els grans esdeveniments i la seua repercussió mediàtica no han de fer-nos perdre l’essència del que celebrem: Només amb una bona preparació podem apreciar la seua rellevància i viure intensament i amb devoció l’amor per la nostra Senyora, l’amor de la nostra Senyora. Acollim la gràcia de l’any jubilar marià del Lledó10.

En una societat cada vegada més individualista i secularitzada, on la immediatesa i l’estètica dictada des de les xarxes socials condiciona comportaments i els marca amb la imposició del “políticament correcte”, no és fàcil trobar un moment per a la reflexió i valorar el que els nostres majors amb amor, respecte i tradició ens han ensenyat.

En la carpeta de materials didàctics i catequètics11 hem oferit, als catequistes de les nostres parròquies i professors de religió en col·legis i instituts, eines amb les quals puguen trobar arguments per a preparar en les seues classes una primera aproximació a la figura de la nostra Patrona. Aquest material pot ajudar a motivar als nostres xiquets i joves a visitar la Basílica, en família o com a activitat del grup de catequesi o de la classe del centre escolar. També pot ajudar a preparar la visita de la Mare de Déu a Castelló l’abril vinent-maig, on els grups de catequesi i joves tindran un lloc destacat, tant en les celebracions de cada parròquia com en la novena que tindrà lloc en la Cocatedral de Santa Maria.

10. Veure en l’enllaç QR la descripció del sentit i condicions per a guanyar el jubileu en el Llibre del Pelegrí.

11. Veure en l’enllaç del QR la carpeta de catequesi i unitats didàctiques.

Centenari de la Coronació Verge delLledó

Des del sentit pastoral s’ha buscat incorporar enllaços a recursos audiovisuals contrastats, facilitant la labor del formador, que resulten familiars i pròxims als joves. També s’ha volgut destacar la importància de l’oració. Per a això s’ha centrat l’atenció en l’oració del Centenari i, especialment, en la popular Salve a la nostra Patrona. S’aporten lletra, partitures per als instruments més populars i els que s’empren en els cicles formatius (flauta dolça, xilòfon, metal·lòfon, piano…) així com interpretacions recollides en vídeos: classe pràctica a l’aula emprant el material i cant de la Salve en la Basílica pel Cor de Barreros de la Real Confraria. Confiem que aquest material oferit i entregat haja resultat d’ajuda per a conéixer millor a la Mare de Déu del Lledó, i per a estimar-la més i millor portant-nos a una oració sincera i senzilla, de fills i de poble agraïts i orgullosos de tindre-la com a Patrona de la Ciutat i dels nostres cors. 4. La nostra ofrena hui: la Corona de la Fe i la Caritat

En aquest Centenari de la Coronació, podem oferir una Corona de Fe, Esperança i Caritat que actualitze la que tan dignament el poble de Castelló va regalar a la seua Patrona ara fa 100 anys. Concretament la “Corona de Caritat” que volem regalar a la Verge amb els donatius recollits serà el lliurament d’una imatge per a l’alberg “Mare de Déu del Lledó”, així com la renovació del mobiliari que requerisca l’alberg. Destinem, doncs, aquesta finalitat i obra social com a expressió de la solidaritat i dimensió social que comporta la celebració del Centenari de la Coronació.

Omplir els carrers, aparadors, institucions, llocs de diverses índoles d’aquesta corona de fe, esperança i caritat. Omplir Castelló del cartell anunciador… el cor i l’amor de Castelló palpita ben fort i vol ressonar en tants cors. El cor i l’amor de la ciutat tenen un nom, una llar, un referent: la Mare de Déu del Lledó. En contemplar-la se’ns transmet una mirada que enamora, flama, convoca, congrega; amor de Mare que es dona, s’entrega, ens tria. És la nostra Patrona, Reina i Senyora. Visca la Mare de Déu del Lledó!

No és qüestió de creences. Cent anys de fervor de tot Castelló per la Lledonera Josep Ramon Ricard i Verchili

És conegut per tots i totes que la tradició més antiga de la” troballa” de la imatge es conserva en un text contingut en el “Llibre de Be e de Mal” de l’Arxiu Municipal de València, de 1366. Segons el cronista de l’època, aquell mateix any, mentre un llaurador anomenat Perot (Pere) de Granyana llaurava amb els seus bous, va alçar una pedra al costat de les arrels d’un lledoner, sota la qual va aparéixer la imatge. El llaurador insistia a emportar-se la imatge, que en aquest cas era la figura d’una dona orant, a la ciutat per a mostrar-la a les autoritats, però cada vegada que ho feia, aquesta desapareixia, per la qual cosa el van tractar de boig. Quan per fi, davant la insistència de l’agricultor, el Consell de la Ciutat, li va acompanyar al punt on va trobar la figura, van trobar un miracle. Van trobar la figura envoltada d’àngels, per la qual cosa, davant aquesta celestial aparició, van decidir edificar l’ermita en eixe mateix lloc. Aquest fet anterior, ocorregut en 1366 és l’inici de la devoció de la ciutat de Castelló i els seus habitants. Amb el pas dels anys la fe en l’advocació mariana de la mare de déu va ser creixent exponencialment i a causa d’això, en 1375 el cardenal Pietro Corsini va concedir la gràcia de poder celebrar missa diària en el santuari. Des de llavors van anar succeint-se diverses gràcies pels pontífexs a favor de la devoció a la imatge: Gregorio VII (1579), Clemente XI (1702), Pío XI (1922), Antonio Riberi (1962) declarar l’ermita com a basílica, Pablo VI (1966) i l’últim papa, Benet XVI, qui va concedir especials gràcies en ocasió del Primer Any Marià de Lledó, l’any 2008.

El papa Piu XI va proclamar el 8 de novembre de 1922 a la imatge patrona de Castelló. Amb aquest motiu la imatge és col·locada en el pit d’una escultura de major grandària, i comença a ser vestida amb vestidures i mantells brodats. El mateix pontífex va aprovar la coronació canònica pontifícia de la imatge el 15 d’abril de 1923, que va tindre lloc el 4 de maig de 1924 en la plaça de la Independència, en una cerimònia oficiada a les dotze del migdia pel cardenal de Tarragona, Francesc Vidal i Barraquer. La ciutat es va posar de gala... Enguany es compleixen cent anys d’aquesta efemèride. Cent anys d’història i tradició, però sobretot de fervor

Centenari de la Coronació Verge delLledó

de Castelló i la seua gent per la Verge del Lledó. I és que el fervor per la Verge del Lledó és tan gran que traspassa fronteres i creences. La fe és la creença i esperança personal en l’existència d’un ésser superior que generalment implica el seguiment d’un conjunt de principis religiosos, de normes de comportament social i individual i una determinada actitud vital, ja que la persona considera eixa creença com un aspecte important o essencial de la vida. Per altra banda, el fervor o devoció es pot considerar el sentiment de profund respecte i admiració inspirat per la dignitat, la virtut o els mèrits d’una institució, una causa, etc. Encara que també té una altra accepció, el sentiment i actitud de profunda veneració religiosa. És per això que es pot tindre fe (religiosa) i no ser devot de les imatges dels sants. I, al contrari. No obstant això, eixe sentiment de fervor sense creença certament en la immensa majoria dels casos es tracta sense ser conscient un mateix, d’un acostament al cel i a Déu, i és que el propòsit de la vertadera veneració és arribar a Déu. Quan observem el mode com els nostres contemporanis parlen de la seua religió, ens adonem que un gran nombre d’ells es declaren creients, però no practicants. De fet, amb això volen dir que creuen sense anar a l’església, que no es necessita una religió per a creure. Però és això possible? En part sí. Però cada persona té un sentiment, una raó i una manera de creure, que inclús en molts casos ni el mateix individu és conscient. Igual que passa en altres festejos religiosos, la devoció per la Mare de Déu de Lledó és objecte de fervor per moltes raons més enllà de les purament religioses. Per descomptat que la primera i principal raó és la religió que és la que suporta que amb llarga duració continue i que participe la gent segons el que l’interessa i segons vulga. Cal destacar que la Verge del Lledó és junt amb Sant Blai i Sant Cristòfol patrona de la ciutat de Castelló. I és per aquest motiu que adquireix una certa identitat local molt més rellevant per a la seua devoció. Identitat local i culte als sants patrons són dos conceptes estretament lligats, tal com podem comprovar en alguns casos observats en els festejos religiosos. Els sants patrons formen part de la religió comuna dels habitants de la nostra ciutat, en molts casos, amb el model ideal que postula la institució eclesial. L’home actual precisa agafadors en plena societat de la globalització. Per a molts el retorn al sagrat i a la calor del que és local són expressions d’eixa reacció, tal com apreciem en el dia a dia de les celebracions festeres de caràcter religiós dins de les denominades festes patronals o com el cas de Castelló de les festes fundacionals. Segons el famós sociòleg, Émile Durkheim la religió és el primer discurs social: «la força religiosa no és una altra cosa que la força col·lectiva del clan i com que l’esperit és capaç de representar-la només sota la forma de tòtem, l’emblema totèmic és com el cos visible de Déu (...)».

El tòtem és símbol o expressió material del Déu i d’eixa societat o clan, el signe distintiu que el diferencia d’altres grups, la qual cosa porta aquest autor a plantejar-se que el déu del clan és el clan mateix. Per a Durkheim el diví està en les reunions «efervescents» del ritual, i el context bàsic de què l’experiència numinosa és social, mai individual. Déu és la societat glorificada i els homes rendim culte a les nostres pròpies forces sense explotar en l’existència compartida. Els sociòlegs s’aproximen a aquestes qüestions des del concepte de religió civil, encunyat per Bellah.

El culte als sants patrons és una de les formes de la religiositat popular que més contribueixen a desenvolupar el sentiment identitari de les comunitats locals. La Verge del Lledó és el símbol constitutiu de la ciutadania de Castelló com a comunitat, tòtem de la tribu dotada d’una gran potencialitat performativa, ja que ajuda a propiciar que els individus pertanguen a la seua societat, no ja a conseqüència de l’eficàcia atorgada pel ritual religiós i els éssers sobrenaturals que el presideixen, sinó com a característica del mateix ritual, independentment dels elements que incorpora. El ritual no sols expressa el social, sinó que el constitueix, identificant-se així societat i ritual, i el sagrat es considera un ingredient fonamental del ritual, estenent-se la sacralitat a molts comportaments socials no religiosos, incloent-hi conductes estereotipades de la vida quotidiana, formalitats del comportament. Veiem al ritual en la seua dimensió formal com un aspecte importen-te de l’organització de la vida social, si bé és cert que per als quals participen en ell, des de les creences religioses, adquireix a més altres matisos singulars. Aquests matisos singulars són la segona raó de l’objecte de fervor i ens referim a l’anomenada memòria dels avantpassats, on es tracta de continuar una tradició de generació en generació i on es tracta de fer present a la gent que abans que els que estan ara, van ser uns familiars, avís o pares els que els van portar a estar on estan, a participar en els festejos, però sobretot a viure’ls i sentir-los com a propis dins del cor amb emoció. Perquè ritus vinculen a l’individu amb la comunitat i el present amb el passat, implicant la continuïtat de les generacions. I dins d’aquesta implicació amb la comunitat existeix la vinculació estreta entre la figura de la Verge del Lledó i la festa popular i fundacional de la nostra ciutat. Per una banda, les festes en honor a la Verge del Lledó que se celebren el primer diumenge de maig. Unes festes amb importants actes com un tridu, un certamen literari, la cavalcada anunciadora de festes (creada en els anys vuitanta), una missa pontifical i una processó general, moment en el qual la Verge ix de la basílica i es fa una processó pels voltants de la basílica. Unes festes que enguany celebraran també el seu centenari, ja que es van iniciar amb motiu de la coronació, per disposició del papa Piu XI.

Centenari de la Coronació Verge delLledó

Per altra banda, les festes fundacionals de Castelló en 1945, any en què la societat castellonenca tracta de ressorgir de la postguerra i unir a tot el poble mitjançant les festes, es posen en marxa durant les festes de la Magdalena dos actes emotius per a la ciutadania. El primer té lloc el dia de la Romeria a l’ermitori de la Magdalena, tercer diumenge de Quaresma, quan de tornada de l’ermitori a la ciutat, les autoritats, les reines de les festes i les seues dames paren per a prostrar-se als peus de la patrona. El segon és l’ofrena de flors a la Verge en la basílica.

És en aquests dos moments quan la devoció i la festa comencen a anar agafats de la mà compartint sentiments i tradició. Fruit d’aquesta barreja any rere any es mantenen vius aquests festejos religiosos. I com a efemèrides més remarcades les celebracions especials per aniversari. Per a commemorar els vint-i-cinc anys de la coronació de la Verge, que es complien en 1949, aquesta va tornar a la ciutat l’1 de maig, i el 4 de maig la verge arriba a la plaça de la independència com a commemoració dels vint-i-cinc anys de la citada coronació. En 1966, la Verge torna a la ciutat per a commemorar el VI centenari de la Santa Troballa. La verge en aquella ocasió va arribar a la ciutat sobre una carrossa de línies avantguardistes, dissenyada per Tasio Flors, i tirada per bous. Compte el periòdic de l’època que aquelles festes es van celebrar amb algaravia i goig, sobretot l’acte de recoronació de la Verge, que va tindre lloc el 4 de maig a la porta de Santa Maria amb una Plaça Major abarrotada.

En 1974 es complien cinquanta anys de la coronació pontifícia i canònica de la patrona de la ciutat. La verge va recórrer les parròquies de Castelló i va visitar el Grau. Cal destacar el solemne pontifical oficiat per l’arquebisbe de Tarragona Josep Pont i Gol i el Bisbe de Castelló Cases Deordal en la Plaça Major el 4 de maig de 1974. En 1983 amb motiu de la concessió de convertir l’ermita de Lledó en basílica es van celebrar importants esdeveniments per a celebrar tan magne esdeveniment, destacant, sobretot, el pontifical que va tindre lloc a l’esplanada de la basílica l’1 de maig de 1983. La verge va eixir a l’esplanada per a presidir el pontifical, igual que en 1974, per Cases Deordal i Pont i Gol. L’any 1999, es va celebrar el 75 aniversari de la coronació, per eixe motiu la verge torna a Castelló per un espai de deu dies visitant les parròquies de la ciutat, el Grau, els hospitals i el cementeri. El dimarts 4 de maig, se celebra en la plaça de la independència l’acte de record a la coronació. Aprofitant la seua estada en Santa Maria, aquesta és consagrada com a cocatedral després de la finalització de les obres. I finalment en 2008, any en què el 4 de maig, dia de la Coronació de la Verge va ser diumenge, el Bisbe de la Diòcesi Mons. D. Casimiro López va declarar l’Any Marià de Lledó, i en successius anys, cada vegada que el dia 4 de maig siga diumenge. En 2014 es va celebrar l’Any Marià de Lledó. Quan ocorre aquesta circumstància, es trasllada solemnement a la ciutat la Imatge de La nostra Senyora de Lledó, que secularment es venera en la Basílica, a l’Església Amb-Catedral de Santa Maria, estan durant una setmana en què se celebren les festes patronals d’una manera més especial si cap. Aquest any 2024 torna a ser un any especial, celebrem cent anys de coronació, cent anys de fervor per la nostra patrona. I igual que quan aquell jove de vint-i-quatre anys, anomenat Lluís Revest, va escriure ple de teologia i d’amor per la patrona, els Goigs de la Verge, els temps que corren no són fàcils. La societat està dividida políticament. L’economia no és bona i el sistema de valors actual és millorable. És per això que entre tots hem de mostrar trets de lliurament i generositat. I com van fer els nostres avantpassats seguint la lletra del poeta, hem de tindre clar que la Verge del Lledó ha de ser nostre “clar estel, llum i guia, que mostra el port a la nau”. Deixem que ens guia baix el seu refugi i protecció, perquè Castelló porta al cor de la ciutat i a cadascun dels seus racons el misteri de Lledó, la imatge de la maternitat divina i símbol de l’eternitat. Amb el pas dels anys les diferents generacions no han pogut prescindir de la seua presència, potser perquè en el subconscient d’aquest Castelló del progrés i la multiculturalitat, continua viva la necessitat d’un vincule especial que ens guie a la recerca del seu camí com a signe de consol i esperança.

Desembocadura séquia Travessera La séquia de la Travessera flueix en el seu tram final juntament amb el riu Sec, fins a arribar ambdós a desembocar a la mar, just entre la platja del Serradal i la del Gurugú.

La séquia compta en la seua desembocadura amb unes grans comportes de fusta que van ser instal·lades per a regular el seu cabal i controlar el nivell hídric.

AGERMANAMENTS Falla Nord Dr Zamenhoff - El Clavell València

Fallera Major: Irene Córdoba i Mochales

Fallera Major infantil: María Sanmartín i Martínez

President: Jorge Luis Defez i Zafón

AGERMANAMENTS Falla El Grill Benicarló

Fallera Major: Eva Martorell i Bueno

Fallera Major infantil: Ivette Vallés i Sánchez

Fallero Major infantil: Biel Martín i Eixarch

AGERMANAMENTS Falla El Remei Sagunt

Fallera Major: Amparo Estada i Picó

Fallera Major infantil: Lucía Segovia i Estada

President: Eusebio Bleisa i Martínez

Presidenta infantil: Andrea Bleisa i Gómez

AGERMANAMENTS Falla Guitarrista Tàrrega - La Vall d’Uixò

Fallero Major: Toni Gallego i León

Presidenta: Laura Gómez i Corredera

Foguera Carrer Major - Sant Vicent del Raspeig

Bellesa infantil: Lucía Gómez de la Cueva i López Bellesa: María Martínez i Martínez

AGERMANAMENTS Foguera La Condomina Alacant

Bellesa: Claudia Gómez-Reino i Menor

Bellesa infantil: Carla Lorente i Iváñez

President: Santiago Cobos i Carrillo

Presidenta infantil: Begoña Amorós i Molina

AGERMANAMENTS Foguera Princesa Mercedes Alacant

Bellesa: Laura Sarabia i Pastor

President: José Manuel Cortés i Davó

Bellesa infantil: Leire López i Pastor

President infantil: Marcos Pastor i Ferrero

Parc del Meridià En 1988, en les proximitats del camí La Plana es va construir un monòlit per a assenyalar el punt en el qual es creuen el Meridià de Greenwich i el Paral·lel 40, i al seu voltant es va adequar aquest parc, que marca el lloc on naix la marjaleria.

En la seua construcció es va respectar la xicoteta séquia existent alçant un pont de fusta que permetera creuar-la.

ARTICLES

1. Caragols d’Arquimedes

Nicolau Bernat i Capdevila

2. Molí la Font

Ricardo Palau i Esteve. Font: Ajuntament de Castelló -

3. Les illes Columbretes i la seua fauna marina Lluís Tena i Sales

4. Els ullals de la marjal de Castelló Silvia Martí i Ventura

5. Riu Millars

Lara Barreda i Ibáñez

6. El riu Sec, riu Borriol o riu Montlleó Vicent Torres i Navarro

7. Castelló i la mar: per què viure d’esquena al Mediterrani? Esperanza Molina i Coronado

8. El fruit de la mar. Origen de la pesca i la seua pràctica al Grau de Castelló Tomàs Segarra i Ochando

9. L’assut d’Almassora – Castelló i el pantanet de Santa Quitèria Adolfo Montins i Segarra

10. La Comunitat de Regants del Pantà de Maria Cristina Agustín Lorenzo i Civera

11. El sistema de regs del Millars: canvis del paisatge agrari de La Plana Javier Soriano i Martí

12. Breu història dels molins d’aigua a Castelló de la Plana Sergi Selma i Castell

13. El regadiu. Origen, evolució i tècniques. La figura del Sequier Elena Monferrer i Soriano

14. El Vedat Arrosser a Castelló: Aigua, marjal, arròs i mosquits en unes terres guanyades a la mar Rosanna Blasco i Soler

15. Comunitat de Regants i el Sindicat de Regs de Castelló Ricardo Palau i Esteve

16. Castelló i la Mar: cultura nàutica, promoció esportiva i posicionament turístic Esperanza Molina i Coronado

17. La séquia Major de Castelló de la Plana i els seus soterraments, o com un patrimoni gairebé mil·lenari roman invisibilitzat Javier Soriano i Martí

18. Fadrell, matriu de Castelló Fernando Vilar i Moreno

Castelló de la Plana en el seu vessant del litoral ha sigut un lloc d’aiguamolls des de sempre, on es trobaven unes terres boscoses i molt planes en les quals abundaven les aigües estancades procedents de les pluges, els desbordaments del Riu Sec i dels barrancs pròxims a la zona. Fruit d’això els pobladors d’aquestes terres, aquells que van baixar des del Castell vell, amb el pas dels anys van anar explotant-les amb el cultiu de cereals i especialment de l’arròs.

Caragols d’Arquimedes Nicolau Bernat i Capdevila

El cultiu de l’arròs encara que era molt productiu econòmicament en algunes èpoques, va tindre grans problemes sanitaris. A causa de les necessitats pròpies de la població i l’evolució dels cultius de les zones, aquestes terres van ser assecades l’any 1965, quan es va aprovar i va executar una gran obra de drenatge, que utilitzant col·lectors treien les aigües dels terrenys i l’abocaven directament a la mar. Posteriorment, en aquests terrenys es van crear parcel·les de xicoteta superfície, que es van vendre a les persones interessades.

Tot i el drenatge que va tindre lloc en aquestes terres, la zona per les seues característiques naturals continua sent zona d’aiguamolls, barrancs i “ullals” subterranis, zones amb un nivell freàtic1 molt alt i que damunt amb les abundants quantitats de pluges en èpoques estivals i d’hivern ocasionen inundacions amb una certa regularitat. És per això que la col·laboració de l’Ajuntament de Castelló i el coto arrosser continuen amb el drenatge de les terres que conformen la denominada marjaleria de Castelló. Actualment aquest drenatge s’ajuda de 7 caragols d’Arquimedes i 9 estacions de bombament, no totes elles funcionant al complet al mateix temps, però sí que arribant a succeir en cas que amb fortes pluges s’arribe a aconseguir un registre de més de 100 litres per metre quadrat. Arribat aquest punt la Coordinació de la Regidoria de Transició Ecològica i la Direcció de Serveis Urbans i Infraestructures són els encarregats d’activar aquestes instal·lacions d’evacuació d’aigua. Però que són els caragols d’Arquimedes? Com funcionen? Coneguem alguna cosa més sobre aquests elements tan importants per a la marjaleria de la nostra ciutat.

Un caragol d’Arquimedes és una màquina gravimètrica helicoidal utilitzada per a l’elevació d’aigua, farina, cereals o material excavat. Se sol considerar que va ser inventat en el segle III a.c. per Arquimedes, del qual rep el seu nom, encara que és molt probable que ja fora usat en èpoques molt més antigues en l’Antic Egipte. És un cilindre buit, situat sobre un pla inclinat, que permet elevar el cos o fluid situat per davall de l’eix de gir. Des de la seua invenció fins ara s’ha emprat per al bombament. També és anomenat caragol sense fi pel seu circuit infinit. Actualment, el caragol s’usa també per a transportar sòlids amb facilitat per a tota mena d’indústries. Aquests mòduls polimèrics d’alta qualitat són triats com a primera opció tant per a aplicacions de reduïda grandària com per a aplicacions de grans dimensions. Història

La bomba de caragol és la bomba de desplaçament positiu més antiga. Els primers registres d’un caragol d’aigua, o bomba de caragol, es remunten a l’Egipte hel·lenístic abans del segle III a. C. El caragol egipci, utilitzat per a elevar l’aigua del Nil, es componia de tubs enrotllats al voltant d’un cilindre; a mesura que tota la unitat gira, l’aigua s’eleva dins del tub en espiral fins a l’elevació més alta. Un disseny posterior de bomba de caragol egípcia tenia una ranura en espiral tallada en l’exterior d’un cilindre de fusta massissa i després el cilindre estava cobert per taules o làmines de metall que cobrien estretament les superfícies entre les ranures.

Alguns investigadors han proposat que aquest dispositiu es va fer servir per a regar els Jardins Penjants de Babilònia, una de les Set Meravelles del Món Antic. Una inscripció cuneïforme2 del rei assiri Senaquerib (704681 a.c.) ha sigut interpretada per Stephanie Dalley per a descriure la fosa de caragols d’aigua en bronze uns trescents cinquanta anys abans. Això concorda amb l’autor clàssic Estrabón, que descriu els Jardins Penjants com regats per caragols. La bomba de caragol va ser introduïda posteriorment d’Egipte a Grècia. Va ser descrita per Arquimedes, amb motiu de la seua visita a Egipte, cap al 234 a.c. Aquesta tradició pot reflectir únicament que l’aparell era desconegut per als grecs abans del període hel·lenístic. Arquimedes mai es va atribuir el mèrit de la seua invenció, però li va ser atribuïda dos-cents anys més tard per Diodoro, qui creia que Arquimedes va inventar la bomba de caragol a Egipte. Les representacions dels caragols d’aigua de l’Antiga Grècia i de l’imperi romà els mostren accionats per un ésser humà que trepitja

la carcassa exterior per a fer girar tot l’aparell com una sola peça, la qual cosa requeriria que la carcassa estiguera rígidament unida al caragol. L’enginyer alemany Konrad Kyeser va dotar al caragol d’Arquimedes d’un mecanisme de manovella en la seua Bellifortis (1405). Aquest mecanisme va substituir ràpidament l’antiga pràctica de fer funcionar el tub trepitjant-lo. Disseny

Consisteix en un caragol (superfície helicoidal que envolta a un cilindre) dins d’un tub. El moviment d’aquest aparell s’aconsegueix gràcies a un molí o per treball manual. Pel fet que el caragol rote, aquest fa que el líquid que es troba davall ascendisca per la superfície helicoidal que l’envolta. Es va usar principalment per a sistemes d’irrigació i per a traure aigua de mines o altres llocs poc accessibles. Si cau aigua d’una secció, aquesta és recollida per la següent que probablement fa que puge de nou. No obstant això, aquest fet redueix l’eficiència del caragol.

En alguns dissenys, el tub que envolta al caragol també rote al mateix temps que aquest en comptes de quedar-se fix. El caragol podria ser segellat amb resina o algun altre adhesiu en la seua part exterior. Així mateix, pot fondre’s sobre una peça de bronze. Tenim descripció dels quals feien servir els grecs i romans, els qui es valien de la força humana per a posar-los en moviment en la carcassa, de manera que tot era una peça. Altres usos

El caragol d’Arquimedes també va ser utilitzat per John Burland, enginyer de sòls, en 2001 per a estabilitzar la torre de Pisa. Es van retirar xicotetes quantitats de subsol saturat d’aigua per davall de la part nord de la torre. D’aquesta manera es va corregir la seua inclinació. És utilitzat en les plantes de tractament d’aigües residuals, ja que han de bregar amb diferents taxes de flux i amb sòlids en suspensió. Fan ús d’ell aparells com sopladores de neu o els elevadors de gra. Trobem el mateix principi aplicat en les piscifactories, on els usen per a alçar els peixos de manera segura i transportarlos a un altre lloc. D’aquesta manera s’evita la manipulació física dels peixos. Vocabulari:

1. Nivell freàtic: El nivell freàtic correspon al lloc on es troba l’aigua subterrània. En aquest nivell la pressió d’aigua de l’aqüífer és igual a la pressió atmosfèrica. En perforar un pou de captació d’aigua subterrània en un aqüífer lliure, el nivell freàtic és la distància a la qual es troba l’aigua de la superfície del terreny. En el cas d’un aqüífer confinat, el nivell d’aigua que s’observa en el pou, correspon al nivell piezomètric. També es coneix com a capa freàtica, mantell freàtic, napa freàtica , napa subterrània , taula d’aigua o simplement freàtic.

2. Cuneïforme: De forma de tascó (cunya). Referit a uns certs caràcters de forma de tascó o de clau, que alguns pobles d’Àsia van usar antigament en l’escriptura.

Castelló és una terra viva i rica en llocs naturals amb entorns espectaculars i plens d’història, com és el cas del Molí la Font. El Molí la Font és un brollador1 d’aigua dolça de cabal important, oscil·la entre 0,6 i 0,9 m³, està situat entre camps de tarongers a poc més de 4 quilòmetres al nordoest de la població de Castelló. A escassos metres de la surgència de les aigües que provenen de la Séquia Major, desemboquen en una intricada xarxa de canals situats al nord del riu Sec.

La presència d’un antic molí (Molí la Font) a uns 20 metres i l’estructura de canals pròxima a l’ullal permet que els primers metres del cabal queden retinguts en un xicotet toll envoltat de canyissos. L’entorn està barrat per l’Ajuntament de Castelló que recentment ha eliminat part del canyís i ha pintat els antics edificis del molí. Història

L’antiguitat exacta del Molí la Font són difícils d’assegurar amb exactitud. Fins a finals del segle XIV no podem trobar informació sobre aquest espai natural en la documentació fiscal de les rendes reals de Castelló.

Entre 1407 i 1478, el Molí la Font va estar abandonat, coincidint amb anys de descens demogràfic i seriosos problemes econòmics en el conjunt del regne valencià. En 1478, el batle real va concedir permís per a reconstruirho, al botiguer Antoni Catalá i a Joan Sebastià. Des d’aqueix moment, el Molí de la Font va tindre diversos amos, entre ells, Antoni Catalá i el pilater Antoni Llopis, Bertomeu Micó, la seua dona Damiata, i Joan Micó. Aquest, fill de Bertomeu, de qui va heretar el Molí, ho declara en 1527 en el llibre de la peita2 municipal de Castelló amb un valor de tan sols 400 sous, sent el molí més senzill de la població, malgrat comptar amb dos artefactes, un per a farina i un altre per als teixits i la preparació de draps per a la seua posterior confecció. A partir del segle XX, amb les transformacions que pateix la zona per a condicionar la marjal i cultivar arròs, es va actuar sobre el brollador per a obtindre major cabal. La

Molí La Font Ricardo Palau i Esteve Font: Ajuntament de Castelló

industrialització va introduir màquines i turbines, de les quals encara queden alguns vestigis a l’interior del molí, que aprofitaven el cabal de l’aigua de la Font de la Reina. Construcció i tradició

La construcció que hui segueix en peu correspon a un edifici ampliat i retocat en els últims segles amb dependències realitzades per a acollir els nous mecanismes motoritzats del molí. L’espai més antic correspon a una nau allargada i disposada de manera transversal sobre la séquia Major. El molí té una sola planta amb coberta de dos vessants i la seua fàbrica combina la maçoneria amb la utilització de rajola, que predomina a l’interior, i l’arc carcabà, buit on gira el rodet dels molins. Al costat del Molí de la Font es troba l’ermita de Sant Francesc de la Font, en el Camí Villamargo. Aquesta ermita és escenari de nombroses festes populars i celebracions. Va ser construïda en la primera meitat del segle XVIII i el seu caràcter mitològic va emparellat a la memòria i història del Molí. José Pascual Tirado, escriptor costumista i autor de Tombatossals, compte en el seu llibre que des del Molí la Font, un dia de Sant Francesc, el gegant Tombatossals i la seua conlloga van partir a la conquesta de les Illes Columbretes.

Últimament, l’Ajuntament de Castelló ha protegit l’entorn del Molí la Font amb una tanca, ha actuat sobre el canyís i ha pintat els antics edificis que es troben al costat del molí. Amb la tanca, es pretén, d’una banda, evitar possibles caigudes dels visitants al toll que es forma al costat del molí i, per una altra, evitar molèsties als ratpenats reproductors. Terreny geològic: Descripció succinta3 i espeleometria.

L’entrada a la cavitat és un túnel excavat entre argiles4 que es manté suportat en la seua part superior per un estrat d’entre un i dos metres de pedra calcària. La boca ha de tindre unes dimensions d’uns 1,5 metres d’amplària per dues d’altura aproximadament.

La cavitat és resultat de l’excavació artificial a la recerca de l’origen del brollador. Es tracta d’un únic conducte d’uns 2 m d’ample per menys de 3 m d’alt que evoluciona en direcció nord-oest amb un recorregut de més de 200 metres. Al llarg del recorregut existeixen entre 8 i 10 voltes d’uns 6,5 m d’altura que semblen antics accessos a l’exterior. La major part estan encegades amb pedra i terra, i algunes d’elles mantenen les trapes, però no podem localitzar-les des de l’exterior. A uns 100 m s’observen en dues de les voltes xicotetes obertures d’uns 20-30 cm de diàmetre a l’exterior que donen a un camp de tarongers pròxim. Al principi està totalment excavada en terrenys argilencs i després dels 200 metres connecta amb un corredor natural entre la roca calcària que a mesura que avança es va fent més estret. Fauna

Mamífers El Molí la Font és una excel·lent llar per a ratpenats. Recentment, s’ha descobert que a l’interior de la cavitat és un refugi per a algunes espècies importants de ratpenats que gaudien d’absoluta protecció referent a Estatus de conservació.

En concret, apareixen com a segurs el Ratpenat xicotet peugròs (Myotis capaccinii) amb una població estimada d’uns 1600 exemplars en època de cria i que està declarada en “perill d’extinció” en l’àmbit nacional, també hi ha Ratpenat de ferradura mediterrani (Rhinolophus euryale), Ratpenat gran de ferradura (Rhinolophus ferrumequinum), Ratpenat de cova (Miniopturus schreirbersii), Ratpenat ratoner gran (Myotis miotis) i Ratpenat ratoner mitjà ( Myothis Blythii). En els limítrofs del molí, pot trobar-se Eriçó europeu (Erinaceus europaeus), Rabosa comuna (Vulpes vulpes) i algunes espècies de ratolins i micromamífers tipus musaranya i talps. Ictiofauna

En aquestes aigües netes i transparents, conviu una àmplia representació de peixos d’aigua dolça i d’aigua

salada. Quan les espècies d’aigua dolça podem trobar:

Barb Mediterrani (Barbus guinaonis). Sol nadar amb freqüència prop del fons. És un peix molt freqüent en el curs mitjà dels rius. Es tracta d’una espècie pròpia dels rius mediterranis compresos entre el Millars i el Serpis.

Carpa (Cyprinus Carpio) i Carpín daurat (Carassius auratus). Pertanyen a la família dels ciprínids i són espècies molt adaptades a l’aqüicultura, ja que resisteixen aigües amb alts graus de contaminació o amb baixes concentracions d’oxigen. Es van introduir per a netejar d’algues els fons dels embassaments.

Colmilleja (Cobitis paludica). Endemisme ibèric (5 i 10 cm). Activa a partir de la posta de sol, es manté immòbil o enterrada sobre fons tranquils on captura invertebrats presents en el llim. És difícil de detectar i les seues poblacions han descendit progressivament, ja que són molt sensibles a la contaminació química.

Samaruc (València Hispània) (8 cm) Endemisme valencià que es localitza en aigües estancades o de corrent feble però netes, transparents i d’abundant vegetació. Resisteix alts índexs de salinitat. És principalment carnívor. S’alimenta d’insectes i larves, xicotets crustacis i cucs. Està en greu perill d’extinció. Fartet (Aphanius Iberus). Viu discretament formant grups entre la vegetació subaquàtica pròpia de tolles, séquies de reg, llacunes litorals, marenys, salines, etc. És omnívor. Es distribueix en l’àrea mediterrània de la península Ibèrica i es troba en greu perill d’extinció. En la zona està citat en “ullals” pròxims al Molí la Font.

Gambusia (Gambusia affinis) (7 cm) Espècie introduïda per a combatre el paludisme. És carnívora (larves d’insectes i ous d’altres peixos). Altament resistent a condicions extremes d’aigua. És probablement la responsable directa, al costat de l’acció de l’ésser humà, de la quasi extinció del Fartet i Samaruc en l’àrea del Molí. Les espècies d’aigua salada que trobem en el Molí la Font són:

Llobarro (Dicentrarchus labrax). El llobarro tenen un cos allargat que pot arribar a mesurar fins a un metre de longitud. Propi de costes rocoses, desembocadures de rius o ports, prefereix aigües molt oxigenades i suporta bé l’aigua dolça. És molt voraç i té una dieta estrictament carnívora (peixos i crustacis). Llisa (Múgil labrosis). Perfil hidrodinàmic. Espantadissa davant sorolls estranys, li la pot veure en ports i estuaris de rius formant bancs. Suporta la contaminació i baixos

nivells de salinitat. Hi ha varietats de llises que viuen en aigües completament dolces, com l’Albufera de València i multitud de séquies en les marjals de Castelló.

Anguila (Anguilla anguilla). Cos extraordinàriament allargat i cilíndric. Es reprodueix en la mar i els alevins penetren en aigües interiors. Menja insectes aquàtics, peixos, mol·luscos, i alguns crustacis. En el Molí la Font podem trobar-la en totes les séquies d’aigües salobres que connecten amb la mar. Aus

La zona del Molí la Font alberga un bon nombre d’espècies nidificants i hivernants. No és difícil observar com pesca el Martín pescador (Alcedo atthis) o les tres espècies de garses: Garsa real (Ardea cinerea), Garcilla bueyera (Bubulcus ibis) i Garceta comuna (Egretta garcetta).

Durant el període de nidificació és deliciós escoltar el Rossinyol comú (Luscinia megarynchos), el Buitrón (Cisticola jundicis) i algun Carricero comú (Acrocephalus scirpaceus) amagat entre canyissos i canyes.

També són freqüents els limícoles “Chorlitejo chico” (Charadrius dubius) i Chorlitejo patinegre (Charadrius alexandrinus). A tot aquest grup lligat a la presència d’aigua, cal afegir un llarg etcètera d’espècies pròpies de camps de cultiu pertanyents a famílies de fringíl·lids, “túrdids” i “sílvids”. A l’hivern, pot contactar-se en l’àrea amb espècies espantadisses de limícoles, com les Fredelugues (Vanellus vanellus) i Fredelugues daurades (Pluvialis apricaria). Esment especial mereix, malgrat la seua escassíssima presència, la Terrera maresmenca (Calandrella rufescens) que nidifica en l’àrea de l’aeròdrom i que campeja als espais oberts adjunts al Molí la Font. La nit és excel·lent espai per a l’Òbila comuna (Tyto alba) i el Mussol comú (Athene noctua). Amfibis

Podrem trobar sis espècies: Gripau partero comú ( Alytes obstetricans), Gripau d’esperons (Pelobates cultripes), Sapillo clapejat (Pelodytes punctatus), Gripau comú (Buf buf spinosus), Gripau corredor (Buf calamita) i Granota comuna (Granota perezzi). Rèptils

Destaca la presència de la Tortuga d’estany (Emys orbicularis) (20 cm), tortuga aquàtica amb closca de color verd amarronat amb taques i ratlles grogues. Antigament, era molt abundant en la zona, diferents espècies de sargantanes i alguna serp pròpia de camps de cultius de secà i de regadiu. Vocabulari:

1. Brollador: Emanació a l’exterior d’un corrent natural d’aigua subterrània

2. Peita municipal: Era un impost directe sobre els béns immobles (cases, terres i censos) que cobrava el municipi a tots aquells propietaris que tenien propietats al terme. 3. Succinta: Que està expressat amb poques paraules, de manera resumida i precisa. 4. Argila: És un material de roca sedimentària, no consolida o poc endurida.

Gambusia

Ratpenat

Samaruc

Els illots Columbrets o les Illes Columbretes, també conegudes simplement com els Columbrets o les Columbretes, són un arxipèlag que constitueix una reserva natural de la Comunitat Valenciana. Els illots que el conformen estan situats a 50 km del cap d’Orpesa, a la costa de la Plana. Administrativament, pertanyen al terme municipal de Castelló de la Plana.

Està format per una sèrie d’illots d’origen volcànic reunits en quatre grups, anomenats l’illa Grossa, la Ferrera, la Foradada i el Carallot. Ocupa una superfície total de 19 hectàrees, 14 de les quals a l’illa Grossa. Totes aquestes presenten nombrosos cràters i xemeneies volcàniques.

Actualment estan deshabitats, amb l’excepció de l’illa Grossa, que té un servei de vigilància de la reserva natural, tot i que des de mitjan segle XIX fins al 1975 havia estat habitada de manera permanent.

Pel que fa a la seua geografia, les illes i illots de l’arxipèlag es troben agrupats en diversos grups: l’Illa Grossa, la Ferrera, la Foradada i el Carallot. A més, l’arxipèlag té nombrosos esculls1 i baixos, com Baluato, Cerquero, Xurruca, les Roques del Carallot, Bauzà i Espinosa, entre d’altres. Les Columbretes s’assenten sobre fons de 80 metres de profunditat i aconsegueixen una cobertura de tres milles marines. Aquests dos factors permeten una gran varietat de vida, i els converteixen en l’únic refugi natural de la zona per als peixos que hi habiten. Representen un dels petits arxipèlags amb major interés ecològic del mar Mediterrani. A més, en ser reserva marina, les activitats humanes estan limitades, la qual cosa ajuda a preservar el medi.

L’illa de major grandària, coneguda com l’Illa Grossa, té un perfil en forma de mitja lluna o arc obert, característic d’una gran activitat volcànica submarina. Aquesta mena de mitja el·lipsi, d’aproximadament 1 km de diàmetre, té dos tossals o elevacions principals, unides per les restes d’un cràter. La de més alçada, el mont Colibrí o Colibre,

Les illes Columbretes i la seua fauna marina Lluís Tena i Sales

està situada al nord de l’illa. El far construït en aquest turó constitueix el punt més alt de l’arxipèlag, amb 67 metres d’altitud. Les Columbretes tenen un clima més sec que el peninsular, amb uns 300 litres de pluja a l’any, i més càlid. Història

Les illes Columbretes foren coneguts pels grecs amb el nom d’Ophiusa, pels romans com a Colubraria i durant molts anys durant l’edat mitjana i moderna com illes del mont Colobrer. Aquestes denominacions responien a la gran quantitat de serps que hi vivien. A finals del segle XIX, els pobladors les van eliminar totalment, incendiant l’illa per a eliminar-ne la gran quantitat d’escurçons (de l’espècie Vipera latastei) que hi habitaven fins llavors i des de temps molt antics.

Els illots només van ser visitats per pescadors, contrabandistes, i pirates fins que, amb la construcció del far a l’Illa Grossa entre 1856 i 1860, es va poblar l’arxipèlag amb els faroners2, que habitaren l’illa de manera pràcticament ininterrompuda durant més d’un segle, en condicions precàries, com demostren les tombes del cementeri de l’illa. Els pobladors aprofitaven intensament tots els recursos que oferia un medi terrestre pobre i un fons marí extraordinàriament ric.

Durant el segle XX, les activitats dels contrabandistes continuaren a l’arxipèlag. Aprofitaven l’orografia3 de l’illot de la Foradada, el forat de la qual era un excel·lent refugi natural per als seus vaixells, ja que aquest amagatall natural els ocultava als prismàtics dels serveis de vigilància. Per evitar definitivament el contraban, les autoritats van provocar una explosió de roques a la Foradada, alterant parcialment el medi aquàtic proper i transformant l’orografia de l’illot. La colònia de faroners i les seues famílies van abandonar les illes finalment el 1975, any en què es va automatitzar el far. Les Columbretes serviren com a camp de tir militar de l’exèrcit espanyol i americà des d’aquest any fins al 1982, quan es va prohibir per llei realitzar maniobres militars en aquest paratge. El 1987, tornaren els pobladors a l’Illa Grossa en instal·lar-se personal del servei de vigilància de la Generalitat Valenciana, i el 1988 les illes van ser declarades parc natural. Vegetació i fauna:

Les Columbretes foren declarades parc natural pel Decret 15/1988, de 25 de gener de la Generalitat Valenciana, i reserva marina de 4.400 hectàrees per Ordre de 19 d’abril de 1990, del Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació. Foren requalificades com a reserva natural per llei 11/1994, de 27 de desembre, de la Generalitat Valenciana. Només es permet la visita a l’illa Grossa, a la qual es pot accedir amb vaixell de

manera particular o en visites guiades. Entre altres mesures de protecció, no se’n poden collir minerals, plantes ni animals.

La vegetació en gran part, va ser destruïda pels pobladors per fer llenya i exterminar les serps. A més, es van introduir animals domèstics com conills, cabres i porcs, que també van eliminar gran part de la vegetació. A l’illa Grossa hi ha restes de margalló (Chamaerops humilis), llentiscle (Pistacia lentiscus) i arítjol (Smilax aspera), que abans cobrien tot l’illot. A les àrees més pròximes al mar hi ha fenoll marí (Crithmum maritimum) i pastanaga marina (Daucus gingidium) i, a les parts altes, la sosa fina (Suaeda vera), alfals arbori (Medicago citrina) i els caps blancs endèmics Lobularia maritima columbretensis.

Pel que fa a la fauna de les illes Columbretes, dominen el paisatge les aus marines com la gavina corsa (Larus audouinii), la baldriga cendrosa (Calonectris diomedea), el falcó de la reina (Falco eleonorae) i el corb marí emplomallat (Phalacrocorax aristotelis). Es tracta de l’únic lloc del País Valencià on nidifiquen, ja que són molt sensibles a la presència humana. Hi ha 10 insectes endèmics4, i també la sargantana Podarcis atrata, que només es troba als Columbrets i és l’únic vertebrat endèmic del País Valencià. Val la pena centrar l’atenció en la diversitat de fauna que pots trobar en la mar. De fet, existeixen una gran diversitat d’espècies marines. Són espècies que s’han anat desenvolupant a la regió i que han trobat un hàbitat perfecte per a crear vertaderes colònies i bancs.

Alguns exemples d’aquestes espècies marines són la Cystoseira mediterrània, Cystoseirea amentácea, tambè es troba el corall roig (Corallium rubrum) i l’alga Laminària redriguezi, molt poc freqüent al Mediterrani. Així com amb gran quantitat de peixos on destaquen les sofrages, orades, i sards, peixos com els neros (Epinephelus marginatus) i tambè moluscs com les poblacions de nacres (Pinna nobilis). A més, les illes també constitueixen un important espai reservat per a la cria i reproducció de la llagosta roja (Palinurus elephas). Les 30 milles que separen les illes Columbretes de Castelló així com les seues característiques d’illots volcànics de xicoteta extensió, han suposat una forma de protecció per a l’entorn marí.

Envoltades d’aigües transparents i abruptes parets submergides, ofereixen les condicions idònies per a albergar una rica i variada biodiversitat marina.

Els fons de la reserva marina presenten una gran varietat d’ambients: parets i buits, fons detrítics d’arenes i pedres, fons de maerl, maërl o marl, i prades de la fanerògama5 marina (Cymodocea nodosa). Des de la creació de la reserva s’han observat augments significatius del nombre de llagostes, la qual cosa ha portat a pensar en la possibilitat que la reserva actue de focus de repoblació de llagosta en aquelles zones adjacents a les quals, de manera natural, puguen arribar les larves d’aquest crustaci que tenen un prolongat període de vida planctònica, segons resultats dels estudis de seguiment realitzats per l’Institut Espanyol d’Oceanografia. Vocabulari:

1. Esculls: Un escull és una roca o grup de roques a la superfície de l’aigua o a molt poca profunditat. Molts esculls són resultat de processos abiòtics -deposició de sediments de sorra, erosió per onades i altres-, però els esculls més coneguts són els esculls de corall que es fan en aigües tropicals per components biòtics dominats pel coral i les algues calcàries. Els esculls artificials normalment es fan enfonsant vaixells vells per atraure diversos organismes marins, especialment els peixos. 2. Faroner: Persona que té cura d’un far perquè complisca la seua funció en perfectes condicions.

3. Orografia: L’orografia és la part de la geografia física, i també de la geomorfologia, que estudia el relleu i la seua estructuració en una regió determinada. És la part de la geografia física que tracta de les muntanyes i en descriu la morfologia, l’estructura i l’evolució i en fa la representació cartogràfica. 4. Endèmic: Dit de l’espècie que viu exclusivament en una àrea geogràfica determinada.

5. Fanerògama: Dit de la planta amb òrgans sexuals (flors) i reproductors (fruits) ben visibles.

Un ullal o brollador és una surgència1 càrstica2 deguda a la pressió exercida per l’aigua subterrània, poc habitual en la natura, encara que molts d’aquests passen desapercebuts en trobar-se coberts per vegetació, pedregars, llacunes o altres làmines d’aigua superiors.

En general, els fenòmens de sobreeiximent estan associats a deus comunes i a un aqüífer a la base, i en què la descàrrega s’activa quan es donen unes circumstàncies meteorològiques determinades. Perquè les deus en sobreeixidor funcionen, normalment, en dates de primavera molt plujosa, o després de tempestes d’estiu molt intenses, o pel desglaç d’una nevada hivernal molt copiosa.

Des de sempre, el terme de Castelló de la Plana en el seu vessant del litoral ha sigut un lloc d’aiguamolls envoltats de camins i séquies. En els seus orígens, en 1.233 el Rei Jaume I conquesta la Plana i es troba amb unes terres boscoses i molt planes en les quals abundaven les aigües estancades procedents de les pluges, els desbordaments del Riu Sec, que no tenia el llit i la desembocadura que hui coneixem, i dels barrancs que baixaven des del Desert de les Palmes. També per les inundacions provocades per les crescudes de la mar i per la gran quantitat de brolladors o “ullals” que es trobaven en les terres més baixes.

El Rei Jaume I va considerar inservibles aquelles terres i per aquest motiu va donar els terrenys secs de les zones més altes i fermes als cavallers, nobles i gent il·lustre que l’acompanyaven, confrontant aquestes terres per Llevant amb el camí conegut com el de La Donació i que precisament delimitava les terres pantanoses de les quals no ho eren, quedant els terrenys baixos i entollats entre aquest camí i la mar i sense cap aprofitament en aquell moment, ja que la humitat de la zona era un perill i un focus de malalties per a tots.

La gent pobra, els serfs3 que es van quedar a viure per aquestes terres per a guanyar-se la vida treballant, van anar a poc a poc prenent possessió de part d’aquelles terres inundades creant marjals “de saó” pel sistema d’elevar el nivell del terreny a força de cavar unes séquies, recreixent així el nivell del terreny amb la terra procedent

Els ullals de la marjal de Castelló Silvia Martí i Ventura

d’aquestes excavacions.

Aquests canals es van anar unint per a donar eixida a les aigües per les anomenades séquies mare i col·lectors generals a la mar per les conegudes “goles”. Va ser un sistema de drenatge que es va anar perfeccionant amb el temps i que els va resultar molt útil i eficaç donades les característiques del terreny es va arribar a la conclusió que es podien utilitzar part d’aquelles terres baixes, per al cultiu de l’arròs, encara que aquest cultiu va ser durant molt de temps autoritzat o prohibit, depenent dels interessos del Governant de torn, ja que, d’una banda, donava molts beneficis, però tenia fatals conseqüències per a la salut dels llauradors que treballaven en aquelles aigües estancades i insalubres. Van ser molts els “ullals” existents en aquells dies i que dotaven d’aigua a aquelles terres, però amb el pas dels anys i sobretot de la transformació de la marjal, quan per conseqüència del gradual abandó de les terres per al cultiu de l’arròs, en 1.967 les terres van ser assecades i desinfectades mitjançant la creació d’una xarxa de drenatge i la canalització del llit del Riu Sec. Alguns “ullals” es van conservar malgrat el drenatge, però amb el pas del temps també van anar desapareixent pel que fa a força o simplement per la modificació del terreny a les mans de l’ésser humà. Alguns exemples són “l’ullal de la Barrasota” o “font de la Barrasota”, que era conegut segons el cadastre de 1945 com a “Font de la Rabasola” i anteriorment denominada “La font de la Barasota” en 1802 quan el governador Bermúdez de Castro la va inaugurar. Un brollador molt conegut i representatiu a la nostra ciutat on fins i tot el Sr. Enric Forcada Traver, en el seu llibre d’històries i contalles, “Cavallers, falta o bona?” de 1973, situava al seu personatge el Gegant Mitja-cara, per a assaciar la seua set, en les aigües d’aquesta font, abans de seguir el seu camí cap a “La cova de les meravelles”.

L’ “Ullal de la Barrasota” es trobava en la partida de Vinatxell concretament en la parcel·la 153-a segons el cadastre, terrenys que posteriorment van ser adquirits per la Refineria per a la construcció d’aquesta. La font va anar desapareixent fruit que el brollador a poc a poc va ser encegat i al mateix temps la zona va anar canviant amb la construcció de diversos tancs d’emmagatzematge de cru.

Un altre brollador desaparegut recentment, entenga’s recentment els últims quaranta anys, era l’ “Ullal dels Fontanelles”. Estava situat en la partida de Canet, molt pròxim a l’ermita de Sant Roc de Canet. Aquesta zona denominada Fontanelles es deu al fet que els terrenys estaven negats, plens d’estanys i aiguamolls en els seus orígens fins a 1967. La seua localització exacta és difícil d’assegurar actualment amb el drenatge de la marjal i les diferents transformacions urbanístiques mitjançant la construcció de camins, carreteres o reparcel·lació de terrenys. Són molts altres els “ullals” en la zona de la marjaleria, alguns desapareguts i altres encara en funcionament malgrat que amb poca força de pressió a l’exterior. Alguns d’ells sense nom degut a la seua poca quantitat d’aigua, un exemple d’això són els que hi ha situats prop del camí la ratlla que separa Castelló de Benicassim i que si ens acostem al canyar que es troba en el camí dels villes direcció a Castelló, només eixir de la rotonda del camí la ratlla podem observar entre les mateixes canyes una quantitat d’aigua estancada permanentment i que en època de menys sequera fins i tot s’aprecia moviment de l’aigua direcció cap al canal de la ratlla que es troba més a baix.

Finalment, parlant de brolladors encara existents, tot i que amb poca pressió, no podem obviar el més important de tots ells en la marjaleria de la nostra ciutat. Es tracta com no, de “l’ullal de la Comare”. Situat en la partida d’Entrilles, entrant per l’ignot i silvestre camí de l’ullal de la comare, podem arribar als terrenys de camps de cultiu, terres de “saó4”, envoltats de séquies d’escàs calat en els quals rebrotaven els ullals i saltaven els barbs. En els bancals s’albiraven5 els ànecs silvestres i els garses i en les riberes creixien tota classe d’herbassars aquàtics. Entre ells les floracions d’unes atractives cales (als quals amb raó es diu lliris d’aigua). La ubicació exacta del brollador de l’ullal de la comare és desconeguda per la majoria de gent, ja que desgraciadament la pressió urbanitzadora no permet veure l’ullal, un naixement d’aigua dolça suposadament protegit i que alberga fauna i flora pròpia d’aiguamolls de la nostra comunitat, amb un número abundant de tortuga americana. Parlant en veïns de la zona, tots ells amb molts anys d’experiència en el terreny, ens asseguren que es troba quasi el més endins del camí. Prop de la séquia d’Entrilles.

Sense cap dubte una llàstima no poder gaudir encara avui en dia de la vistositat de la força de l’aigua eixint a l’exterior de forma natural. Però, tot i això, un lloc de la marjaleria de Castelló on tots els veïns i veïnes alguna vegada han de veure per conéixer la nostra terra, les nostres tradicions amb la pràctica de l’agricultura, però sobretot per gaudir d’un paratge espectacular on a més de flora i fauna molt atractiva i diferent podem veure com a l’ésser humà és capaç d’aprofitar els recursos que la terra ens dona allà on habitem. Vocabulari:

1. Surgència: Eixida a l’exterior de l’aigua infiltrada en qualsevol sistema hidrogeològic, o de l’absorbida en un carst, per qualsevol conducte subterrani.

2. Càrstica: El carst, o també relleu càrstic, és una forma de modelat terrestre causat per l’aigua mitjançant processos d’erosió per meteorització química; és propi de zones amb presència de roques calcàries o d’altres roques solubles carbonatades. Presenta formacions característiques de la corrosió superficial com els rasclers i les dolines, o subterrània com els avencs i les coves, i el sistema de drenatge n’és fonamentalment subterrani. 3. Serf: Durant l’edat mitjana, un serf era una persona que servia a un noble en condicions que, en l’actualitat, es considerarien properes a l’esclavitud. 4. Saó: Estat de la terra amb el grau d’humitat adequat per plantar i cultivar. 5. Albirar: Veure de lluny alguna cosa sense distingir-la del tot.

El Millars (en castellà Mijares i en àrab rep el nom d’Albentosa), és un riu de la península Ibèrica que naix en la Serra de Gúdar en el terme municipal d’El Castellar en la província de Terol, de la unió de diversos rius a uns 1600 m d’altitud i que desemboca entre els térmens d’Almassora i Borriana, en la província de Castelló, després de 156 km de recorregut. Té una conca de 4.028 km², i un cabal mitjà de 14,72 m³ per segon.

El seu recorregut, en direcció nordoest sud-est, entra al nord-oest del País Valencià per la comarca de l’Alt Millars, on hi ha el pantà d’Arenós; passa per Montanejos, Cirat, Aranyel, Toga, Torre-xiva, Vallat, Fanzara, i s’endinsa a la Plana Baixa per Ribesalbes, on hi ha el pantà del Sitjar. Després, continua pel terme d’Onda, el d’Almassora, al nord, i el de Vila-real i Borriana al sud. En el seu final, marca la frontera entre la Plana Baixa i la Plana Alta i desemboca a la mar Mediterrània entre Almassora i Borriana, al paratge conegut com les Goles.

Riu Millars

Lara Barreda i Ibáñez

El règim del riu és pluvial mediterrani si bé en un lleuger matís nival1 a causa de l’altura a què naix. Açò provoca en el curs baix del riu l’existència d’un període de relatiu cabal en febrer i juny, superats en octubre i notoris descensos en gener i sobretot en agost. El caràcter mediterrani del riu provoca l’existència de monstruoses avingudes de les quals les més importants foren la de 1922 en un màxim de 3000 m³/s i la de 1957 de la que no es tenen estimacions ja que destruí les senyes.

Prop del seu naixement està també el del seu principal afluent, el Valbona, i el del també afluent Albentosa. Ja en la Comunitat Valenciana els principals afluents del Millars són el riu Maimona en el terme de Sant Agustí en Terol i el riu Montán en el terme de Montanejos, El Barranc de Palos en Aranyol, la rambla de la Viuda i el Linares o riu Vilafermosa en Vallat. Història

Els romans el varen nomenar riu “Idubeda”, encara que també portà el nom “d’Albentosa”, fins que finalment fou batejat en el nom en Llengua Valenciana de “Millars”. Carlos Sarthou Carreres en el seu llibre “Geografía

General del Reino de Valencia. Provincia de Castellón”, ens diu que el nom deriva del llatí “milium”, “mijo”, dacseta2 en valencià, que és el vegetal el qual es cultivava en gran quantitat en les seues riberes pels nostres avantpassats.

La concessió més antiga que es coneix referent a l’ús de les aigües del riu és la del penúltim rei moro, Zeit Abuceit, que, per cert, fou convertit al cristianisme en el nom de Vicent en la diòcesi de Sogorb. Aquest document segons Sarthou, es conserva en l’Ajuntament de Villahermosa, en un notable document redactat en àrab i sobre pergamí.

Després de la Reconquesta, pel rei En Jaume I, el monarca concedí les aigües del Millars sense cap tribut als pobles del Regne de València, en la mateixa forma que es regia en temps dels àrabs. Així consta en “Els Furs del rei en Jaume lo conqueridor, tom I, foli XC, B”:

“Per nos, e per los nostres donam e otorgam per tostemps á vos tots ensemps e sengles habitadors e pobladors de la ciutat e regne de Valencia e de tot lo terme de aquell regne totes e cascunes cequies fraques, e liures majors, é mijanes, e menors ab aygues, e ab manaments, e ab duhiments daygues, e encara aygues de tons; exeptat la cequia real qui va a Puçol; de les cuals cequies, e tonts hajats aigua, e enduhiments, e manaments daygues tostemps continuament de dia, de nuyt. En axi q puscats daquelles regar, e pendre aygues feu alcuna servitut, e servisi, e tribut e que prenats aquelles aygues segons que antigament es, e fo stablit, e acostumat entems de sarrahins.” Amb l’aigua del Millars es reguen les hortes històriques de Castelló, Almassora, Vila-real, Borriana i les Alqueries. L’infant Pere, comte de Ribagorça, va dictar una sentència respecte a l’ús que havia de fer-se de les aigües del Millars després de les reclamacions fetes per les viles de Castelló i de Vila-real, davant les exigències de Borriana i d’Almassora. L’arbitri de Pere, de 1346, assenyalava que, en cas de carestia4, el cabal de l’aigua del riu, tallat a l’assut de Vila-real, s’hauria de repartir en seixanta parts iguals, de les quals correspondrien dènou parts o files a Borriana, catorze i mitja a Castelló, catorze a Vila-real i dotze files i mitja per a Almassora. Amb la recent construcció de nous canals, com ara el canal cota 100 i el canal cota 220, l’aigua del Millars s’utilitza per al reg en zones més altes, com ara Onda, i allunyades, com ara Nules, Betxí i la Vilavella. Desembocadura

En el tram final del riu, entre la població d’Almassora i la desembocadura en la mar, el curs fluvial adquireix una notable importància ecològica per la formació de llacunes poc profundes, riques en vegetació aquàtica i subaquàtica i en comunitats helofítiques5, juntament amb espècies i comunitats més típiques de les riberes

i llits fluvials. Aquestes últimes, a mesura que s’acosten a la costa, van convertint-se en jonqueres i prats humits i en comunitats psammófiles6.

En la seua desembocadura forma una espècie d’albufera allargada d’uns 90 metros d’amplària, que es fa més estreta en la línia de la costa per l’avanç d’un cordó litoral des del nord que la tanca parcialment (40 metres). La presència més o menys permanent d’aigua ha permés l’existència d’una fauna amb una elevada diversitat d’espècies, algunes d’elles de gran interés per a la conservació. Abundants i variades són les comunitats d’ocells: anàtids, ardeides, làrids, limícoles i passeriformes palustres són presents en els diversos ambients generats pels gradients7 de salinitat provocats per l’entrada ocasional d’aigua marina.

Per aquestes raons, aquest tram final del riu està inclòs, amb la denominació Desembocadura del Millars, en el Catàleg de Zones Humides de la Comunitat Valenciana, aprovat per Acord de 10 de setembre de 2002, del Consell de la Generalitat.

No obstant això, les primeres mesures de protecció sobre la desembocadura del Millars daten de molt abans. Ja en 1985, la Conselleria d’Agricultura i Pesca va prohibir la caça en la mateixa per l’interés ecològic de la zona humida, la qual cosa va ser confirmat per la declaració de Refugi de Caça el 12 de novembre de 1996, efectuada per la llavors Conselleria de Medi Ambient. Des del 9 de maig de 2000, l’aiguamoll de la citada desembocadura està declarat, per Acord del Consell de la Generalitat, com a Zona d’Especial Protecció per als Ocells (zona ZEPA), d’acord amb la Directiva 79/409/ CEE, de 2 d’abril de 1979, del Consell, relativa a la Conservació dels Ocells Silvestres. La zona, així mateix, va ser inclosa, per Acord de 10 de juliol de 2001, del Consell de la Generalitat, entre els Llocs d’Interés Comunitari (LIC) de la Comunitat Valenciana, en virtut de la Directiva 92/43/CEE, de 21 de maig de 1992, del Consell, relativa a la Conservació dels Hàbitats Naturals i de la Fauna i Flora Silvestres. Vocabulari:

1. Nival: Relatiu o pertanyent a la neu.

2. Dacseta: Llavor de la dacsa molt digerible que se subministra amb el pinso, principalment a l’aviram3. 3. Aviram: Conjunt d’aus de corral, com ara gallines, titots, oques o ànecs.

4. Carestia: Falta o escassesa d’alguna cosa, especialment dels aliments més necessaris. Una època de carestia. Carestia d’aigua.

5. Helofítiques: Dels helòfits o de les comunitats on predominen, o que hi té relació. Els helòfits són vegetals que viuen amb la part inferior coberta d’aigua i la superior, habitualment florífera, situada per damunt de l’aigua. 6. Psammófiles: Que és propi (un organisme o una comunitat biòtica) dels medis arenosos, o que els prefereix. 7. Gradient: Relació entre la variació del valor d’una magnitud en dos punts pròxims i la distància que els separa.

Tot castellonenc i tota castellonenca coneix el riu Sec al pas per la ciutat de Castelló. Potser les noves generacions el coneixen per referències perquè algun familiar els ha parlat d’ell, més a partir que el riu en passar per la ciutat es soterrara. Tal vegada algun cop camí cap a la platja han anat a vora del riu per arribar al seu destí. Però el que és molt segur que molta gent han anat a veure el riu sempre que després d’unes intensives pluges el riu Sec es convertia en un “riu de veres” ple d’aigua, i és que el fet que açò es produeix poques vegades a l’any, ho feia tant atractiu de ser un espectacle quasi inèdit. Però el riu Sec és molt més que un riu carent d’aigua i soterrat al pas per la ciutat de Castelló. Coneixem més…

Aquest riu ha rebut i rep diverses denominacions. A l’origen es coneixia com a riu Monlleó, posteriorment com a riu Sec en el seu naixement, riu Borriol al seu pas per terres de la partida de les Costes als peus de les costes de la Pobla Tornesa - costes que pertanyen al final de Borriol- i finalment de nou riu Sec al seu pas per la localitat de Castelló, lloc on desemboca a la platja del Gurugú, després de recórrer 27 km, 14 dels quals els passa pel terme de Castelló. Al mateix Castelló es coneix amb el nom de riu Sec solament, però realment a l’altura de Castelló el seu nom correcte i que apareix en cartografia és, riu Sec de Borriol. El riu naix dels escolaments1 de les costes de la Pobla Tornesa i del barranc de la Cova Negra. En aquesta zona es cultiva l’ametler, l’olivera, la garrofera i el taronger. També podem trobar bastant pineda, bosc baix i alguna alzina. El riu agafa importància com a tal al seu pas per Borriol rebent el nom del mateix poble. Es pot dir que en aquest tram és on major funció exerceix durant major part de l’any, pel fet que el riu Borriol flueix amb aigua sent important per al regadiu dels veïns de la zona. El riu Borriol té el seu inici a l’altura del Mas de Pauner. Encara es conserva una xicoteta part d’aquesta masia, restaurada fa alguns anys. Una masia que tenia una sénia baixant a la dreta de l’antiga carretera, amb una bassa i una horta en la qual es cultivaven fruites, verdures i hortalisses per al consum familiar. La prova de la importància del riu

El riu Sec, riu Borriol o riu Montlleó Vicent Torres i Navarro

Borriol per al reg dels horts, és la seua quantitat de no ries, les sénies del palmar, el molí de la Torreta, l’altre molí i sobretot els quatre assuts2 existents.

Assut de l’horta de dalt

El primer dels quatre assuts que hi ha en el riu de Borriol. Aquest en concret, és una presa que posseeix unes dimensions de 39 metres de longitud per 6 m 30 cm d’amplària i està realitzat amb blocs de pedra i morter. S’encarrega de regar els camps de l’horta de dalt, unes 300 fanecades d’horta. En el marge dret del riu es troba la caseta que alberga el pou de l’horta, que antigament era una sénia. A dalt de la paret de la presa hi ha una séquia que recull l’aigua i la deixa en la séquia mare que condueix l’aigua fins a la bassa de l’horta. A dalt, la bassa més gran de totes les hortes. De la bassa torna a eixir la séquia mare que proporciona aigua en les diverses xarxes de séquies. A uns 50 metres de la presa la séquia mare té una comporta que torna l’aigua sobrant una altra vegada en el riu. Assut de l’Alquerieta

El segon dels quatre assuts que hi ha en el riu de Borriol. Aquest en concret, posseeix unes dimensions més reduïdes amb 33 metres de longitud i està fet amb pedra i morter. Presenta el mateix sistema de recollida d’aigua que l’Assut de l’Horta A dalt. Es va crear per a proveir d’aigua a l’horta Mitjana mitjançant una séquia en el marge esquerre fins a la basa que facilita l’aigua a 70 fanecades d’horta. Existeixen encara restes de l’antic Assut de l’Alquerieta en el llit del riu. Aquest proporcionava aigua a la Torreta (antic molí) i va ser substituït per l’actual cent metres més amunt. Les restes de l’antic assut de l’Alquerieta són escassos pel fet que s’han vist destruïts per successives riuades. Assut de Borrús

El tercer dels quatre assuts que hi ha en el riu de Borriol. Aquest en concret, és el més antic dels quatre, igual que el més alt. Posseeix unes dimensions de 51 metres de longitud i 4 metres d’altura i està realitzat amb blocs de pedra i morter. S’encarrega de recollir les aigües per a enviar-les per una séquia al marge esquerre que arribava a la bassa del Molí de Borrús on s’emprava per a moure les pedres del molí i l’aigua sobrant per a regar l’horta A baix mitjançant una séquia que conduïa l’aigua a una altra bassa.

L’últim dels quatre assuts que hi ha en el riu de Borriol i a partir del qual l’aigua del riu deixa d’aprofitar-se. Aquest es localitza al final de l’horta de baix i s’encarregava d’emmagatzemar aigua mitjançant una séquia en el marge esquerre del riu a la bassa del l’Arenal des d’on es regaven les hortes d’aquesta partida. El barranc de la Joquera desemboca en aquest punt. Camí a baix el riu va perdent l’aigua gradualment, fins a endinsar-se en l’acabe de Castelló per la partida Bovalar a l’altura de la rotonda de la Variant Borriol-Betxí. Discorre en direcció Sud, poc abans d’aconseguir la quadra Cova del Colom, creuant l’a uns 2.200 metres aproximadament de la seua aparició en aquest terme. En el següent tram, després d’uns 800 metres passa per davall del pont de la A-7, on contínua paral·lelament a la Ctra. de l’Alcora en direcció est. A continuació passa per la quadra de Sancho, creuant en uns 700 metres el pas de l’antiga quadra del cap. 700 metres després passa per davall de l’accés a l’Uji enfront de la quadra Morteras.

A l’altura de la quadra del Saboner pren direcció Nord-est, on uns 1100 metres més a baix, creua per davall del pont de la Ctra. de Borriol. En el següent punt més a baix és el punt on dones del 2010 el riu va passar de creuar per davall de l’N-340 a anar canalitzat i enterrat davall de la carretera direcció a la circumval·lació aquest de la ciutat amb una distància de 1700 metres aproximadament.

Seguint en direcció Nord-est ja en la partida Zafra el riu torna a estar descobert a l’altura del camí Molins, passant a continuació en perpendicular a la séquia Major i s’endinsa entre les partides Ramell a la dreta i Racó de Ramell a l’esquerra. Posteriorment a uns 750 metres creua el camí Caminàs. En uns 650 metres creua el camí d’Enriera, incorporant-se per l’esquerra la partida de Brunella, dirigint-se paral·lelament entre els camins del Bri Dret i Mota Esquerra en direcció Nord-est fins a aconseguir en uns 1.000 metres el camí de la Donació. Uns 1.300 metres més a baix deixa a l’esquerra la séquia de la Brunella, deixant arrere la partida del mateix nom s’endinsa en la partida Travessera. Prenent direcció Sud-est en uns 1.200 metres passa per davall del pont de la Via Fèrria d’accés al Port. És en aquest punt més o menys, potser uns metres més amunt, però això depén de l’època de l’any, on el riu torna a tindre aigua, sent en aquest punt de manera permanent durant tot l’any.

Seguidament, creua per sota del pont del camí del Serradal. Prenent direcció est en paral·lel al camí del Bri Dret, a la séquia de la Travessera i camí del mateix nom, en uns 700 metres passe per davall de l’Av. Ferrandis Salvador, endinsant-se canalitzat per l’escullera esquerra d’uns 230 metres i l’escullera dreta d’uns 175 metres entre les platges del Serradal a l’esquerra i la platja del Gurugú a la dreta, desembocant en la mar Mediterrània en un ample de 40 metres aproximadament.

Fauna i flora del riu sec Respecte a la flora i fauna del riu Sec està clarament influenciada per les zones en les quals concorre, encara que en la major part de tot el llit i màrgens del riu es troben plantes i animals iguals donades les seues característiques quant a temperatura i propietats de la terra, destacant com a plantes la canya comuna, el canyís, la pelosa, cisca, l’esbarzer, argilaga, el margall, hipnòtic, fenoll, caula, lletsó fi, malva comú o diversos tipus de cards. En canvi en zones d’aigua o en certa humitat podem trobar diferents tipus de juncs, cirialera, plantatge d’aigua, trévol blanc o gram. I on es troba l’aigua estancada observem alga enteromorfa o herba cirialera. Entre la fauna existent podem destacar tres tipus molt marcats. El primer d’ells són els ocells, amb un gran nombre i on predominen garses reals, espulgabous prop del bestiar, polles d’aigua, collverts, “chorlitejos patinegros”, coloms zurita, gavines, vileros, urraques, cigonyetes i tórtores. El segon, els peixos, rèptils i amfibis amb espècies destacades com la granota comuna, tortuga d’estany, la serp d’aigua o la llisa. Finalment, el tercer tipus que són els crustacis, amb espècimens com el cranc americà i el cranc de mar. Vocabulari:

1. Escolaments: L’escolament (hidrologia, geomorfologia, geografia, ciència del sòl) és el moviment de les aigües continentals per influència de la gravetat en forma concentrada o ramificada. Part de l’aigua de pluja que arriba a la superfície del sòl i es desplaça per acció de la gravetat. L’escolament és subterrani, o per filtració, en els terrenys calcaris, o per penetració per les diàclasis; quan no es produeix filtració, l’escolament és superficial. L’escolament és determinat per factors climàtics, orogràfics, morfològics i biogeogràfics. 2. Assut: Assut (de l’àrab “as sad”, ‘barrera’) és una presa de reduïdes dimensions. Es tracta d’una obra de fàbrica de poca alçària construïda transversalment en un riu o en un rierol per a aturar l’aigua, fer-ne pujar el nivell i derivar-la fora de la llera en general cap a una séquia.

Per molt que Castelló es reconega com una ciutat mediterrània, la gran veritat, és que, com a gran part del llevant Mediterrani, durant segles, la nostra meravellosa mar blava suposava més un perill que una oportunitat. Aquesta és una història de mar, del nostre, del qual banya les costes de la ciutat de Castelló.

El primer que caldria tindre en compte, és per què Castelló com altres municipis de la província ha crescut d’esquena a la mar…

I les raons fonamentals es troben en dos factors fonamentals: l’orografia, i els perills que arribaven des de la mar. L’orografia de les terres de Castelló

L’orografia castellonenca és molt diversa. Però, en el fonamental, està delimitada per una línia muntanyenca, paral·lela a la costa des d’on s’albira el pla i la línia de costa, des de Benicàssim a Borriana…

Als peus de la muntanya, un pla sec i fèrtil, on es troba el nucli urbà, i on l’agricultura prosperava i donava riquesa al territori.

Però entre el pla (la part alta) i la costa (la fina arena del litoral), una franja quasi uniforme que s’estén des de Benicàssim a Almassora. És la marjal de Castelló.

Aqueixos terrenys es caracteritzen per un alt nivell freàtic. Entre la línia de la mar i el centre del nucli de Castelló hi ha a penes un desnivell de 40 metres sobre el nivell de la mar. En la zona de la Marjal eixe desnivell és molt xicotet, i situat, com està, és el punt de recollida dels escolaments que procedeixen de l’alt de les muntanyes, que sorgeixen com a grans humerals on la producció agrícola presentava grans problemes per als primers pobladors. Però, des de la conquesta de Jaume I, un dels objectius va ser convertir aquelles terres, al costat de la mar, en terres de cultiu. I per a això es van autoritzar i es van prohibir, successivament les plantacions de l’arròs, tal com comenta Balbás (1884).

Eren terres humides, poc sanejades, on es criaven mosquits i abundaven malalties com el paludisme o les terciàries. Els pobladors van anar guanyant terreny a les aigües mitjançant procediments com la dessecació de parcel·les allargades, que concentraven el pas d’aigua en canals per a formar monticles secs on era més fàcil la producció.

Castelló i la mar: per què viure d’esquena al Mediterrani? Esperanza Molina i Coronado

Viure al costat de la mar no resultava un fet tan plaent llavors com resulta hui, amb els ulls i la mirada del segle XXI. Els pirates Barbarescos

D’altra banda, si l’orografia ja suposava un problema, res era tan insalvable per als primitius castellonencs com l’existència dels pirates barbarescos que dominaven el Mediterrani.

Els Pirates de ‘Berbería’ procedien del nord d’Àfrica i de forma continuada realitzaven les seues rampinyes en la costa mediterrània espanyola. La costa de la província de Castelló es va veure molt afectada per aquestes incursions. Els vaixells arribaven fins a les proximitats de la costa, els pirates desembarcaven i arrasaven amb el que enxampaven. Raptaven a homes i sobretot dones, que després venien com a esclaus, i s’apropiaven de béns i collites. El terror que produïen era tan enorme que les poblacions s’assentaven lluny de la costa per a ‘posar terra pel mig’. I es van assimilar costums com la de prendre fogueres en els campanars de les esglésies per a poder avisar de la seua arribada als municipis veïns. D’aquesta i altres incidències provindria aquest popular de: ‘hi ha moros en la costa’.

Les incursions dels pirates van ser molt freqüents i van quedar registrades pels cronistes entre els segles XV i XVI. La població es fortificava, s’armava contra la seua presència, tancaven els portals de la ciutat, i en alguns punts començaven a erigir-se talaies per a poder albirar amb temps suficient la seua arribada.

La situació va començar a ser molt més preocupant puix que es va arribar a sospitar que les rebel·lions de moriscos en la península quedaven ‘protegides’ per les ‘razzias’ que arribaven des de la mar. Tal com compte Antonio Gascó (2007), en temps de Felip II es va encarregar a l’enginyer italià Juan Bautista Antonelli, “la inspecció i projecte de construcció dels baluards del port de la ciutat de Cartagena i l’estudi de la salvaguarda de la costa llevantina. De resultes d’aquest pla de fortificació es van construir diverses de les torres de vigilància a Múrcia i el Regne de València i es va escometre el restabliment, entre altres importants ciutadelles, de les muralles que protegeixen Peníscola. Cal no oblidar que les costes pertanyien al patrimoni regi i que, per tant, els monarques estaven obligats a proveir la seua defensa”. I afig Gascó: “Conseqüència d’aquests dictàmens van ser la successió d’edificacions en tota la costa de Castelló, des de Vinaròs a Almenara”. En total, en el segle XVII, es comptabilitzaven 18 talaies en la costa del territori del qual hui és l’actual província. Aquella successió de torres, al llarg de la costa, tenien l’objectiu d’albirar l’arribada dels pirates i avisar a la població. També es van prendre mesures en els llenços de

les muralles de les ciutats.

A Castelló, i segons el cronista José Gascó (2007), al final del segle XV, s’opta per vigilar d’ordinari la costa i armar un baluard el qual eraun rafal anomenat ‘alfòndec’, l’ús del qual per igual servia com a magatzem d’útils de pesca o de mercaderies o com a hostal de residència ‘dels veïns i habitadors de la vila’”. “El magatzem (‘alfòndec’) va englobar, o es va situar al costat d’un conjunt d’agrupades barraques marineres, molt citades en els textos de l’època, per a guardar xarxes, embarcacions xicotetes, útils de pesca o poder pernoctar. L’activitat d’aquests rafals individuals va portar a la necessitat d’edificar un embull més ampli.” (Gascó, 2007). Viure prop de la mar no era una bona idea

No, viure prop de la mar no era una bona idea… per posar un exemple de l’evident, els primitius pescadors de la Capital de la Plana que ja pescaven, no es trobaven al costat de la Mar, al Grau, sinó en el nucli urbà, on encara queda el carrer que porta el seu nom. Aquells pescadors feien la seua tasca a bord de vaixells de vela. Depenien del vent per a poder arribar a les zones on proliferava el peix, i després tornaven a la platja on el producte de la jornada es venia directament… Les pescateres el recollien en canastres i el venien a plena veu pels carrers de Castelló. Canvi de mirada: la mar com a oportunitat de riquesa i comerç

Per a comprendre com es va produir aquell canvi de mirada cap a la mar, cal fer referència a la indústria de Castelló, a la seua forma de desenvolupament, i fins i tot a les seues comunicacions. El cànem com a producte estratègic

I fer-ho, prenent com a punt d’observació les terres de la Marjaleria. Aqueixes terres tan complicades van ser ideals per al cultiu d’un producte com el cànem. La planta té la seua procedència a Àsia, principalment a l’Índia, la Xina i el Japó, des d’on arribaria a la península Ibèrica a principis de l’edat mitjana. Segons la seua varietat té nombrosos usos... Però el que ací ens ocupa, és el que es relaciona amb la capital de la Plana, i la seua capacitat per a produir la millor cordelleria d’aquell món conegut.

Quan Espanya va començar a ser una potència mundial en navegació, tant per la conquesta del continent americà com pel seu domini de l’Oceà Pacífic, conegut durant quasi tres segles com ‘El Llac Espanyol’, tots els materials que s’utilitzaven per a la construcció i el manteniment de les naus de l’Armada Espanyola adquirien un valor estratègic per a l’economia nacional. Un d’aquests productes era el cànem, amb el qual es creava la cordelleria dels vaixells en un moment en el qual no existien altres productes. Amb el cànem es fabricaven les lones, els teixits de lli, però també les sogues, les xàrcies dels vaixells.

En 1560 el cultiu del cànem a Castelló ocupava el tercer lloc en importància després del blat i les moreres per a la producció de seda. Encara que la producció més gran de cànem es produiria en el segle XVII.

D’haver pogut cultivar i comercialitzar lliurement aquest producte, els llauradors de Castelló i la indústria que generaven podria haver produït una riquesa increïble, però les coses no eren tan fàcils. Havien de pagar el contingent a l’Armada, que moltes vegades era tan arbitrari com els preus que s’imposaven; i a més, patien la competència de municipis veïns i dels traficants que robaven el cànem per a vendre’l de manera il·legal. D’altra banda, el cànem ‘esgotava la terra’, la qual cosa obligava a alternar aquest cultiu amb uns altres que permeteren al sòl poder regenerar-se adequadament.

Segons Ribes Pla (1998), els agricultors havien de declarar oficialment la seua superfície de cultiu, entregar la meitat de la seua collita (la de millor qualitat) a la Real Fàbrica de Lones de Cartagena, tenien el preu taxat, però, a més, “les relacions entre l’Armada i la Comarca de la Plana no es reduïen a l’enviament del cànem sinó també abastava als treballadors d’aquest: teixidors i ‘biladors’. I encara que aquests treballadors tenien pagat el viatge a Cartagena cap d’ells el feia de bona gana i havien de fer-ho de forma obligada, per sorteig o per elecció…”

La producció el cànem també donava lloc a una altra pròspera indústria local, com era la dels corders, que treballaven el cànem fins a convertir-lo en madeixes amb les quals es trenaven sogues i cordills de variats calibres; i al dels esnpardeyers, que al seu torn el transformaven en espardenyes. Cadascun tenia les seues competències i cap d’ells es ficava en terreny de l’altre, encara que els primers tenien l’obligació de subministrar als segons tot el fil necessari per a realitzar el seu ofici.

La plaça Hort dels Corders Una de les històries més populars entorn del cànem, va ser la que es va produir en 1744, quan el clavari, majorals i mestres de l’ofici dels corders van sol·licitar a l’Ajuntament de Castelló la cessió d’un terreny de secà pròxim al nucli urbà (En l’actualitat es troba al costat de l’avinguda del Rei i la seua estàtua) per a poder treballar el seu ofici prop de la ciutat. A canvi, es comprometien a transformar un solar sense ús i molt degradat en un hort amb pou i arbratge. La cosa va funcionar fins que amb el creixement de la ciutat, aquell solar es quedava ja dins del nucli urbà de Castelló i, a poc a poc, l’ajuntament va començar a posar l’ull en aquell terreny que antany havia cedit de tan bon gust: El solar on treballaven els corders de Castelló. Mentre això ocorria a Castelló, en l’àmbit nacional, en 1968 es va produir la revolució de ‘la Gloriosa’. Després de destronar a Isabel II el Govern va buscar un rei alternatiu per a evitar una república. I el triat va ser Amadeu de Savoia, fill del rei d’Itàlia, que va durar poc més de dos anys en el tron d’Espanya.

El nou rei va visitar les províncies per a donar-se a conéixer. Va ocórrer que quan va visitar Castelló va conéixer les queixes i pesars dels corders de Castelló. L’Ajuntament els pressionava per a expulsar-los del seu solar i ells no tenien mitjans per a poder garantir la seua permanència. Aquell rei va parlar amb les parts, va pagar de la seua pròpia butxaca el solar a l’ajuntament de Castelló i el va vendre als filadors per un preu irrisori per a preservar la seua indústria i els seus drets.

Des de llavors, la plaça és coneguda com a Hort dels corders; i aquell rei té el seu propi carrer al costat de la plaça, a Castelló: Carrer D’Amadeo I.

La rendibilitat del cultiu del cànem va començar la seua decadència a la fi del segle XIX. La màquina de vapor, la substitució dels vaixells de vela pels de vapor, i després, l’aparició d’altres productes per a les xàrcies van acabar amb la major part d’aquella indústria estratègica nacional. La desaparició del cànem va ser progressivament substituïda per nous cultius, el més important, el de la taronja. Les espardeyes que s’exportven a l’altre costat de la mar

Tota aquesta llegenda té un per què. I és que, a més de la demanda de les cordes de la Marina espanyola, les espardenyes produïdes amb el cànem a la ciutat de Castelló van arribar a ser un producte reconegut que s’exportava a l’altre costat de la mar, fins a les colònies. A més a més, en la zona de Marjaleria tornava a sorgir la plantació de l’arròs, aquesta vegada amb totes les benediccions. Aquest cultiu també desapareixeria a mitjanl segle XX.

Però la taronja es convertia en el producte estrela de tota la comarca, i necessitava vies d’exportació barata i assegurances per a poder comercialitzar la producció als mercats internacionals. Nous temps, noves infraestructures

El món canviava a una velocitat vertiginosa… i Castelló estava dins del mapa, encara que molts van arribar a dubtar que se li donara la importància que tenia.

Castelló tenia reconeixement com a ciutat agrícola. Tenia una burgesia que despuntava i impulsava la ciutat i la comarca, però encara necessitava altres mitjans, altres eines per a poder situar-se en el mateix nivell d’altres

territoris.

Faltaven infraestructures i comunicacions.

El sistema de comunicació es realitzava per carretera mitjançant la projecció dels camins reals, concebuts mitjançant un sistema radial que partia des de la capital d’Espanya. Però Castelló tenia altres oportunitats a les quals altres municipis no podien aspirar: Castelló tenia mar. Les noves infraestructures del segle XIX: Els ports i el tren L’arribada del tren En aquell XIX revolucionari quant a les tecnologies, La creació de les primeres màquines de vapor, també ho van canviar tot. I de la mà d’aquell invent sorgia el ferrocarril.

A Europa, el ferrocarril començava a conquistar territoris. A Espanya es creaven companyies privades, independents, en els diferents punts del país, que invertien i desenvolupaven aquell nou mapa de camins de ferro. Com a curiositat, el primer ferrocarril espanyol es va crear a la província de Cuba… a l’altre costat de la mar.

En la Península, la primera línia va ser la de Barcelona-Mataró. El ferrocarril augurava un futur comercial no conegut fins al moment, i les primeres iniciatives van anar a emular el mateix sistema radial que ja s’hauria creat anteriorment amb les carreteres nacionals. La línia Madrid-Alacant- València

En 1844, quan el ferrocarril ja estava en auge a Europa, es va autoritzar la concessió de diverses línies ferroviàries, entre elles la de Barcelona- Mataró, i la de Madrid- Alacant. Aquesta última responia al nom d’Empresa del Ferrocarril de María Cristina, recolzada per capitalistes alacantins, amb la intenció d’enllaçar comercialment el port d’Alacant amb la capital d’Espanya. L’empresa va fer fallida i la concessió es va traspassar a Josep de Salamanca (marqués de Salamanca) en 1845. Convertida en 1856 com a Companyia dels Ferrocarrils de Madrid a Saragossa i a Alacant (MZA). Va ser en aquesta època quan els informes van dissenyar un ferrocarril nacional radial, amb traçats paral·lels als antics ‘camins reials’ i, quan es va plantejar una connexió Madrid- València per Conca afavorida per capital estranger a través del Consorci angloespanyol ‘Madrid and València Railwais Companys’. Aquest projecte també va fracassar en 1847.

En 1946, s’havia constituït a València la Societat Valenciana de Foment, dirigida per José Campo Pérez, personatge que va estar darrere de la nova companyia creada en 1851, la Societat del Ferrocarril del Grau de València a Xàtiva, AVT. La Societat Valenciana de Foment recollia la inquietud dels empresaris valencians, que veien com Alacant aconseguia impulsar el seu port, quan del de València encara no estava desenvolupat. Però també, responia a les demandes d’una societat burgesa d’àmbit rural, que va entendre que el ferrocarril podria constituir-se en una eina fonamental per al seu propi comerç.

A instàncies de la Societat Valenciana de Foment, es va fundar la companyia Societat del Ferrocarril del Grau de València a Xàtiva, AVT, que va instar el Govern a modificar el projecte Madrid Alacant per a transformar-lo a Madrid- Aranjuez- Albacete- Almansa, però amb l’objectiu que poguera bifurcar-se des d’allí en dos ramals, un

cap a Alacant i un altre cap a València.

En 1852 es va posar en servei la línia entre el Grau de València i la capital del Túria, que es va prolongar fins a Xàtiva en 1854. El 19 de novembre de 1859 es va inaugurar el servei Xàtiva- Almansa, on enllaçava amb la línia de la companya MZA Madrid- Alacant. El ferrocarril del Nord

Mentre es construïa la primera línia de l’AVT, que enllaçava València i el Grau, es projectava també la seua continuació; es van sol·licitar ja les concessions, per a poder prolongar la línia cap a Madrid, a través d’Almansa, i cap al nord, cap a Tarragona. L’estació de Castelló es va inaugurar en desembre de 1862.

L’arribada del tren a Castelló va suposar un punt de no retorn, un abans i un després que va donar com a resultat el creixement i el desenvolupament de la capital de la Plana. El Port de Castelló

Però què té a veure tot això amb la relació de Castelló i la mar?

Castelló ocupava ja un punt estratègic en el mapa. Tenia estació de ferrocarril, estava connectada amb València i Madrid, però també amb Barcelona i amb la frontera. Tenia una important producció agrícola de taronges, començava la producció de taulells a Onda, i era una conca natural del comerç de la zona d’Aragó amb una línia comercial a través de la mar. Des de mitjan segle XIX la societat castellonenca ja pressionava a Madrid i València per a aconseguir l’autorització per a la creació el Port de Castelló.

Castelló ja comerciava per mar però les condicions eren molt precàries. Els vaixells no podien apropar-se fins a la costa i els productes havien de ser transportats, des de terra, en barques impulsades per rems. El que es perseguia era poder crear un ‘port protegit’, abrigat dels temporals, on pogueren atracar les embarcacions sense patir els embats de la mar.

La sol·licitud d’un port protegit a Castelló era una de les grans aspiracions de la ciutat… però no va ser sinó fins al 6 de juliol de 1882 quan per fi es va declarar d’Interés General la construcció del Port del Grau de Castelló. Tot això sobre un projecte de Leandro Alloza, de 1876.

Ara bé, la construcció d’un port no era cosa fàcil. Castelló ja sabia improvisar embarcadors de fusta. El definitiu havia de comptar amb els dics de protecció adequats, resistents i sòlids, construïts amb la pedra de la pedrera de Les Serretes situada a l’esquena de la Magdalena. El tren de Les Serretes

En 1882 començava la construcció d’una via auxiliar entre la Pedrera de Les Serretes i el Port de Castelló per a transportar la pedra que necessitava la nova infraestructura portuària de la ciutat. Una línia que sortejava la de València Barcelona… que tenia prioritat estratègica. La via de Les Serretes es convertiria, amb el temps, en l’accés comercial al Port de Castelló pel nord, al llarg de l’Estació de les Palmes.

Tramvia a Vapor d’Onda al Grau de Castelló de la Plana Però, de què servia tindre un Port si no es podia acostar la producció l’interior de la província fins a la línia de costa? Segons la RO del 20 de maig de 1885 es va adjudicar la concessió, a José Puig de la Bellacasa, per a la creació d’un ferrocarril Onda al Grau de Castelló de la Plana per Vilareal.

En 1887 es va transferir la concessió a la “Companyia del Tramvia a vapor d’Onda al Grau de Castelló de la Plana” constituïda a Barcelona el 13 de juliol de 1887, amb un capital de 400.000 pessetes mitjançant 1.600 accions de 250 pts/unitat. El primer tram, entre Castelló i el Grau de Castelló s’inaugurava el 13 d’agost de 1888. Naixia la tan enyorada ‘Panderola’, que, a més de transportar mercaderia fins al Port de Castelló, es va convertir en el transport que van començar a utilitzar els castellonencs per a, ara sí, gaudir de les platges de Castelló. La mirada de la societat de Castelló cap al Mediterrani havia canviat. La mar ja no era un lloc de risc sinó una font d’oportunitats. Primer les industrials, el comerç i la riquesa econòmica.

Però també, fruit d’aqueix canvi de paradigma sorgiria també una transformació completa de la societat de Castelló i la seua relació amb la mar, de la mà dels esports nàutics, de les relacions socials i per descomptat, del turisme. Bibliografia: • Juan Balbás - (1883): “Casos i Cosas de Castelló’” Editorial José Armengot. Biblioteca valenciana. - (1987): “El libro de la provincia de Castellón” - “Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Castellón”. • JA Gascó (2007) “Crónica de Castellón” Publicacions Excel·lentíssim Ajuntament de Castelló • R. Ribes Pla: - (1989) ‘La Taronja a Castelló’. Colecció monografies del Museu Etnològic Castellonense. Publicacions Excel·lentíssim Ajuntament de Castelló - (1993) ‘L’arrós a Castelló’. Publicacions Excel·lentíssim Ajuntament de Castelló - (1998) ‘El Cànen i Castelló’. Colecció monografies del Museu Etnològic Castellonense. Publicacions Excel·lentíssim Ajuntament de Castelló • J.Valls, G. Llansola, R.Monlleó (2003) “Rumbo al Progreso. El Puerto de Castellón a través de la Historia”. Autoritat Portuària de Castelló. • Publicacions de “Castellón Información”.

La pesca es defineix com aquell ofici o art que es realitza per a capturar peixos. Pot fer-se en aigües continentals o marítimes. Ancestralment, la pesca ha consistit en una de les activitats econòmiques més primerenques de molts pobles del món.

Originàriament era el manteniment d’algunes poblacions costaneres o illenques, però actualment s’han industrialitzat els sistemes de pesca, encara que en alguns països es continua usant arts de pesca tradicionals o artesanals per a l’obtenció de recursos hidrobiológics. Majoritàriament aquests països es troben en el continent asiàtic on es troben en l’actualitat segons la FAO el 84% de les persones ocupades en el sector pesquer. Un sector enorme on el nombre total de pescadors i piscicultors en el món s’estima en 56,8 milions. Origen

El fruit de la mar. Origen de la pesca i la seua pràctica al Grau de Castelló

La pesca va sorgir arran de la importància per sobreviure, per la qual cosa la finalitat principal era l’alimentació, i després del pas del temps, es va convertir en un esport.

Tomàs Segarra i Ochando

En el món occidental, durant els primers segles abans de Crist, la pesca estava aparentment reservada a les classes riques, ja que només els seus membres disposaven de temps per a practicar-la. Per exemple, alguns documents de l’imperi romà es refereixen a opulents romans que construïen estanys per a pescar, proveir-se de preses fàcils per a la taula o simplement entretindre’s. D’aquesta manera la pesca es va assimilar a la caça, del fet de la qual

Sabem que la pesca com a activitat es practica des de, almenys, la Prehistòria configurant-se com una de les bases i manteniments principals d’alimentació de molts pobles. El que no sabem amb exactitud el moment precís en què el que es va iniciar aquest noble art pesquer, alguna cosa que sempre ha sigut un misteri. Els nostres avantpassats capturaven les peces amb les seues pròpies mans, ja que buscaven llocs no gaire profunds per a capturar xicotetes espècies. Més endavant, van sorgir altres sistemes més primitius com: xarxes i xicotets pals acabats en punta o pals amb punta de fletxa que usaven com a arpó.

va nàixer una interessant ocupació per als homes, mentre que l’enutjosa tasca de la recol·lecció es deixava per a les dones i els xiquets.

Els primers hams van ser agulles punxegudes per tots dos extrems, en forma de fus, com les que encara utilitzen uns certs pobles primitius. A pesar que l’ham en la seua forma típica va ser inventat més tard que la fletxa i l’arpó, era conegut també en l’Edat de Pedra. Es tallaven hams en pedra, banya, os i fusta, però cal tindre en compte que no va ser inventat simultàniament a tot arreu. A Austràlia i gran part d’Àfrica l’ham va ser introduït pels àrabs i els europeus. L’ham tenia ja en l’Edat del Bronze i al començament de la del Ferro la forma ideal amb què hui el coneixem.

En l’antic Egipte els egipcis pescaven des de xicotetes embarcacions i feien servir xarxes, cistelles i arpons. A Mesopotàmia ja es criaven peixos en estanys i es venien secs o salats, és a dir, ja des de llavors existien costums que continuen vigents hui dia. Els grecs pensaven que ser pescador era un treball poc benvolgut i de baixa categoria pel que a penes hi ha dibuixos o figures representant aquest esport. Plató i Aristòtil van esmentar la pesca amb canya i Plutarc va donar consells sobre els sedals per a pescar.

Algunes llegendes nipones versen l’origen de la pesca fa milers d’anys, en el primer segle de la nostra era actual, una emperadriu coneguda com a Zingo va ser la pionera a fabricar un ham de pesca amb l’ajuda d’una agulla, també va usar grans d’arròs com a esquer1 i, gràcies al fil de les seues vestimentes, va confeccionar una corda d’amarrament que anava subjecta a una vara llarga; va ser amb aquestes ferramentes amb els quals va aconseguir capturar una gran truita.

En 1653 Izaak Walton, en el seu llibre “El pescador de canya complet”, va contribuir al coneixement dels mètodes de pesca, i va divulgar, amb extenses observacions, els hàbits d’alimentació dels peixos, els seus cicles vitals i els problemes que els pescadors havien de superar per a enganyar les seues preses. Walton postulava també que el vertader pescador és el que pesca per l’amor a pescar i que obtindre un peix, en termes esportius, és molt superior a qualsevol altre mètode de pesca. Amb Walton, la pesca va evolucionar cap a un art, i a més cap a una ciència. La pesca va servir, al principi, per a subvindre a les necessitats individuals, però de seguida l’increment de la producció a causa d’aquesta activitat va fer nàixer un comerç florent. La tècnica de la pesca al llarg de la història, s’ha anat perfeccionant fins a aconseguir els sofisticats mètodes actuals. Utensilis i aparells s’han anat adaptant als nivells d’evolució humana; cal destacar l’ham, un dels útils que fa més temps fabrica l’home, s’utilitza hui en el món sencer, havent-se ideat d’ell al voltant de 4.000 tipus diferents. La pesca i la seua pràctica al Grau de Castelló

La província de Castelló té aproximadament 116 km de costa amb 5 ports pesquers, en els quals embarcacions dedicades a la pesca extrauen anualment unes 45.000 tones de peix.

A Castelló la Confraria de Sant Pere de Castelló és l’encarregada de gestionar la pesca a la província. La major part de les embarcacions són d’arrossegament i de cércol, existint al voltant de 14 embarcacions d’arts menors. En total de la flota pesquera de la província consta de 169 embarcacions segons dades de 2021. Emprant aproximadament a la nostra província a unes 1100 persones de manera directa.

La flota pesquera del Port de Castelló, segons dades del 2021, està composta per 47 vaixells, 15 d’arrossegament i 14 d’arts menors; 14 de cércol, 4 de palangre2 fons i de superfície. Malgrat haver-se reduït considerablement en els últims anys, continua sent la segona flota més important de la Comunitat, empatada amb la de la la Vila Joiosa.

En aquest sentit la pesca d’arrossegament i de cércol satisfà un gran percentatge de la demanda de peix del país, per la qual cosa és difícil pensar que el mercat puga proveir-se exclusivament de pesca artesanal. A continuació es descriuen els diferents tipus de pesca amb l’objectiu de conéixer la implicació que té cada tipus de pesca amb l’entorn.

- La pesca de cércol o pesca de la “llum” consisteix, com el seu nom indica, a voltar al peix (sardina, anxoveta, sorell i verat principalment) una vegada situat el cardumen o banc de peixos, i determinat rumb i velocitat. Es cerca amb la panga (llanxa xicoteta amb motor forabord), amb grans i potents llums o “fanals” i que solta la

xarxa fent un cercle al voltant del cardumen. És un gran drap de xarxa en forma rectangular, d’uns 250 i 1000 metres de longitud i al voltant de 50 de profunditat. En la seua part superior la xarxa o art de cércol posseeix un gran nombre de flotadors que la manté en posició vertical i no deixa que s’afone en la mar. En la seua part inferior, la xarxa disposa de pesats ploms que ajuda al fet que aquesta xarxa es posicione verticalment. La jareta és un cap molt resistent que passa per uns cércols o anells que es col·loquen en el fons de la xarxa de cércol i és l’encarregada de tancar la xarxa quan s’envolten els peixos, també se’l coneix com la xarxa de cércol de jareta.

La manera d’utilitzar la xarxa per a la pesca de cércol, és senzilla, el vaixell fondeja on localitza el cardumen3 o banc de peixos, es tira a l’aigua un extrem de la xarxa quedant el cap en la panga o pot auxiliar, aquesta llanxa envolta de forma circular el banc de peixos i tot el que allí hi haguera. Una vegada que la llanxa arriba a l’altre extrem del cercle, els mariners tiren de cadascun dels extrems de la jareta, i la xarxa es tanque per la seua part inferior atrapant el cardumen, el cercle es tanca a poc a poc estrenyent-se cada vegada més i els peixos són pujats a bord del vaixell amb uns ganxos especials, també se sol usar de manera industrial unes bombes d’aspiració. Quan es practicava la pesca al cércol artesanal es necessitaven un gran nombre de pescadors per a fer aquesta operació, hui dia s’ha mecanitzat el procés i mitjançant l’halat mecànic4 resulta més senzill i menys costós aquest tipus de pesca industrial.

Els orígens d’aquest art igual que la pesca d’arrossegament pot deure’s als xicotets “chinchorros” de platja, més endavant es van utilitzar xarxes anomenades «camión» en la pesca de cércol en la mar Mediterrània, aquest tipus de xarxes no arriben al fons marí. Finalment i després de diverses evolucions arribem al tipus de xarxes que coneixem hui dia, les que són capaços d’envoltar totalment els bancs de peixos sent molt més efectiva. Després d’aquests canvis de la xarxa de cércol, s’han dissenyat multitud de tipus; dins d’ells, les diverses modalitats poden agrupar-se en dos fonamentals: les que solament volten al cardumen, que posteriorment és recollit per diferents procediments, com l’ús de flocs addicionals (al que es diu «enmallat»), o per mitjà d’una xarxa de cullera; i les que després de tancar el seu fons per mitjà de la jareta, transformant-les momentàniament en xarxa de floc, es pugen totalment amb la captura; entre aquests tipus es poden diferenciar les «llampugueres5», les «pantasanes6» i les de «cércol de jareta».

La pesca es realitza de matinada o al capvespre, llançant a l’aigua l’extrem de la xarxa amb una boia; ràpidament s’envolta als peixos i posteriorment es recull aquest extrem començant a ficar la xarxa a bord. Les “llampugues”, encara que es veuen cercades, no s’afonen per a escapar i el cércol s’estreny, quedant els peixos en la porció central de l’art; immediatament, el vaixell es dirigeix a localitzar nous peixos i repeteix l’operació. - La pesca d’arrossegament o modalitat de “Bou”, és el mecanisme més utilitzat en el món per a la captura de peixos que habiten prop del fons marí, on es troben, per exemple, les espècies de carn blanca.

Es basa en un drap de xarxa en forma de calcetí gegant que és remolcada a través d’una embarcació, amb això s’aconsegueix que la xarxa es mantinga oberta mentre el vaixell l’arrossega a través del fons marí. Les peces o parts de la xarxa que aconsegueixen que aquesta estiga tan oberta com siga possible es diuen portes, aquestes es disposen separades unes d’altres a una distància equidistant deixant la xarxa sempre desplegada. Una altra característica important de la xarxa d’arrossegament són els flotadors que porta en la boca o part superior que la manté a flotació i uns ploms o llastos7 que porta en la seua part inferior que fa que es mantinga fixa enons de la mar. L’arrossegament només pot practicar-se sobre fons d’arena o fang recoberts o no de vegetació submarina, les roques impedeixen l’arrossegament. Si per distracció o una altra causa, l’art del bou s’enganxa amb qualsevol obstacle el pitjor és que no es note des del pesquer, fins que es trenquen els cables, perdent l’art i a vegades fins a les “malletes” i les portes. Això ara no es produeix, els vaixells d’arrossegament castellonencs compten amb moderns equips electrònics que detecten perfectament les característiques geològiques i profunditat dels fons. Els xarxers del Grau, continuen fabricant de manera artesanal les arts d’arrossegament. Les xicotetes reparacions es realitzen a bord dels pesquers aprofitant les hores d’inactivitat. Es pesca durant el dia, amb un horari màxim de 12 hores de treball, ixen a les 6 del matí. El peix és descarregat manualment des de les embarcacions i traslladat a la llotja.

La pesca de l’arrossegament és un dels mètodes més invasius que existeixen perquè consisteix a usar una xarxa llastrada que agrana o espina el fons de la mar per a capturar tot el que troba al seu pas. Les seues conseqüències són molt nocives. La pesca de l’arrossegament de fons és una de les tècniques de pesca més esteses al Mediterrani i consisteix a arrossegar una peça de xarxa pel fons, aquesta xarxa té les bandes, que porten cordes amb flotadors en la part superior i ploms o cadenes en la part inferior perquè l’art quede obert verticalment. Les bandes estan lligades per baix al bucló8 cap a la boca o gola, el peix va dirigit a un sac de xarxa més cega anomenat floc. La corda superior de la boca és més curta que la inferior perquè així el peix no s’escape per dalt. Pesquen a profunditats de 50 m fins a 800 m. - La pesca artesanal pot dur-se a terme per diverses especialitats de pesca, amb diferents tipus d’art, uns de xarxa, uns altres d’ham i altres amb cadufes9, el seu objectiu és capturar espècies de fons o de superfície segons l’aparell emprat. Les embarcacions són de xicotet port, i tenen poca tripulació embarcada. És la pesquera menys important quant a tones de captura aconseguides i nombre d’embarcacions. Dins de la pesca artesanal destaca pel seu major ús, el tresmall. El tresmall és un art d’art de fons fix al fons de forma rectangular, constituït per una o diverses peces unides entre si. Cada peça està formada per tres draps de xarxa superposats, que s’armen conjuntament entre dues tralles, amb els sistemes adequats per a romandre calat verticalment. Els dos draps exteriors són d’igual dimensió i de la mateixa grandària de malla i diàmetre del fil. El drap interior, de malla de grandària inferior, podrà ser de major extensió. D’aquesta manera quan un peix entra en contacte amb la xarxa, queda embullat10. Amb aquesta art es captura varietat de peixos demersals.

Característiques tècniques: La dimensió de malles autoritzada dels draps exteriors del tresmall estarà compresa entre 400 i 500 mil·límetres, i la del drap central entre 70 i 90 mil·límetres. Cadascuna de les peces de xarxa o draps que componen el tresmall tindrà una longitud màxima de 50 metres i una altura màxima, després d’armada, de 2,5 metres. La longitud màxima total del tresmall que es calarà per embarcació i dia

serà de 40 peces o 2.000 metres de longitud per a les embarcacions més xicotetes fins a 140 peces o 7.000 metres per a les embarcacions de major port.

Però a més del tresmall existeixen altres mètodes, els derivats de les arts dels hams i altres més minoritaris. Aquests són: El palangre és una modalitat de la pesca que consisteix a llançar una línia amb milers d’hams a la mar. Encara que a vegades provoca captures accidentals, es tracta d’una pesca selectiva i neta dirigida cap a espècies específiques. És per això que és considerada una pesca sostenible i respectuosa amb els éssers marins. La pesca amb palangre és un mètode artesanal amb el qual els pescadors aconsegueixen fer-se amb peces a diferents profunditats. Consisteix a utilitzar el que es denomina com a línia mare, un ramal que es deixa en les aigües i del qual salen diverses branques amb hams i esquers en els quals els peixos piquen i són capturats. Aquest tipus de pesca se subdivideix, al seu torn, en dos vessants que es diferencien per la profunditat a la qual es treballa: palangre de superfície i palangre de fons.

La fluixa i el currican. És una tècnica de pesca que requereix una embarcació mitjançant la qual arrossegarem l’esquer o cimbell11 per la mar incitant als peixos depredadors a abalançar-se sobre el mateix i mossegar l’ham per a ser pescats.

El rall. El “rall” consisteix en una xarxa circular de 6 metres de diàmetre amb ploms que es tira a la mar des de la platja, amb ell es capturen mújols, llises i rarament llobarros. La Conselleria d’Agricultura i Pesca ha modificat la Llei de Pesca per a tractar de potenciar el rall, un art antic originari de la Comunitat Valenciana i que corria seriós risc de desaparició. Actualment el Consell torna a donar llicències de pesca.

Potera. S’empra principalment per a la pesca del calamar, encara que també es poden pescar sépies i polps. La potera és un plom allargat pintat de colors virolats, que porta una sèrie d’hams fixos en la seua part inferior, amb la punta dirigida cap amunt. Va subjecta a vint-i-cinc o cinquanta metres de nilons, i el pescador ha de moure-la constantment de dalt cap avall, a fi d’atraure el peix. Quan es nota resistència, cal tirar el fil i cobrar la peça. El volantí. És una de les formes més clàssiques, tradicionals i antigues de la pesca en la mar. És un aparell de pescar consistent en un sedal que acaba en un plom armat amb 4 o 5 hams que es cala des d’una barca. Amb aquest art es pesquen peixos que habiten fons mixtos de roques, amb espais d’arena i posidònia. Són els pescadors aficionats els qui practiquen aquest tipus de pesca.

Pesca artesanal del polp. La pesca artesanal del polp és exercida per xicotetes embarcacions pertanyents a la modalitat d’arts menors. Aquesta modalitat de pesca, ha anat adquirint cada vegada major interés en els últims anys fins a convertir-se actualment en una de les principals espècies pesqueres, en termes de captures i valor econòmic. S’entén per pesca artesanal del polp la que es practica mitjançant l’art específic consistent en una sèrie de recipients denominats usualment cadufes, que es calen en el fons marí. I finalment la pesca a la “Femelleta”. Pesca dedicada a la sépia o sípia, molt curiosa i divertida. És pesca amb una sépia viva a la qual se li lliga un cordell de 2 o 3 metres de longitud, mantenint-la a tres pams de profunditat. La mar ha d’estar en calma i es va en pot a rem, la sépia, que sol ser d’un pes de quart de quilo, se la porta arrossegant, en acudir el mascle i posar-se damunt de la sépia s’hissa el fil amb les dues sépies. Una vegada a bord, se separen les sépies i es torna a començar. La pesca sol ser durant el vespre o l’alba i especialment en les nits de lluna. Sens dubte són una gran varietat d’arts de pesca les que es practiquen en el Grau de Castelló. Totes elles amb la finalitat de traure el millor fruit de la mar. Els peixos de la mar de Castelló. Peixos com la sardina del Grau, l’aladroc, el peix blau, llagosta roja, tonyina roja, gamba roja, sépia, polp de roca, calamar, escamarlà, galera, llagostins, abadeget, orada, clepses, gatet, rap, llus o el dèntol. Vocabulari:

1. Esquer: Tros de menjar o cosa que ho simula, que es posa a l’ham, al cep o a altres paranys per pescar o caçar. 2. Palangre: Estri de pesca format per una corda llarga d’on pengen unes cordes més primes que porten un ham a l’extrem que queda lliure. També s’anomena al lluç pescat amb aquest estri. 3. Cardumen: Concentració gran de peixos, generalment de la mateixa espècie, que es desplacen junts. 4. Halat mecànic: Estirar un cap mecànicament per tal d’atreure alguna cosa.

5. Llampugueres: Vaixells encarregats de dur a terme l’art per a pescar llampugues.

6. Pantasanes: Art de pesca que consisteix en un cércol de xarxes calades a plom, envoltades d’altres xarxes horitzontals, en la qual queden presos els peixos que, espantats, salten per damunt del cércol.

7. Llastos o llast: Pes que es posa al fons d’una embarcació per fer que la seva línia de flotació baixe i l’estabilitat augmente. 8. Bucló: Tros de fil o corda que es doblega per a fer una obertura.

9. Cadufa: És un atuell tosc de fang que s’empra per a pescar polps en llits nus. Encara que hui en dia s’utilitzen de plàstic, és un art parany que pot perjudicar molt a l’espècie si es pesca en època de veda, perquè captura moltes femelles. 10. Embullat: Entrellaçat de manera desordenada i accidental. 11. Cimbell: Allò que hom fa servir d’incentiu, per a atraure.

Antecedents L’existència de restes de séquies antigues en el terme d’Almassora és un senyal de l’ús de l’aigua en l’època romana i musulmana. La toponímia ho confirma amb noms de séquies (Almalafa, Vilamoncarro,…) i el mateix vocabulari emprat pels regants (séquia, almenara, assut, fila…).

L’assut d’Almassora – Castelló i el pantanet de Santa Quitèria Adolfo Montins i Segarra

El reg amb les aigües del riu Millars ha continuat de manera ininterrompuda des de la conquesta per Jaume I (1234) fins als nostres dies. L’horta d’Almassora compartia aquest dret amb els altres pobles de la Plana: Borriana, Castelló i Vila-real el que va obligar a establir convenis entre ells per a aconseguir un repartiment equitatiu del cabal1. Entre els fets més destacats en aquest aspecte es troba la sentència del comte de Ribagorça que organitzava el repartiment de les aigües entre els quatre pobles de la Plana l’any 1347. En ella es va establir la partició de l’aigua en 60 files durant els períodes de sequera, de les quals corresponien 14,5 a Castelló i 12,5 a Almassora, i tal va ser l’encert de la sentència que ha servit de norma durant molts anys. (El repartiment es va modificar en 1789 de manera que a partir de llavors, li corresponien 17,20 files a Castelló i 9,8 a Almassora). En 1789 es construeix la nova séquia de Castelló que discorre sota l’actual carrer Boqueres. Substitueix a l’antiga séquia que compartia amb Almassora i a través de la que es regaven terres de totes dues poblacions. Per aquesta raó es va modificar el repartiment de manera que, a partir de llavors, li van correspondre 17,20 files a Castelló i 9,8 a Almassora. La Casa de les Reixes i les Boqueres són obres realitzades durant aquest període.

La Casa de les Reixes és un partidor (obra hidràulica destinada a repartir, utilitzant una sèrie de comportes en diferents conductes, les aigües d’un llit), les aigües de la séquia de Boqueres, que condueix l’aigua que discorre des de l’assut d’Almassora a Castelló de la Plana, i que és propietat de la Comunitat de Regants de Castelló i Almassora. El repartidor està catalogat com a Bé de rellevància local i es troba recollit en el Catàleg de Béns

i Espais Protegits, des d’octubre de 2006, sent publicat en el Butlletí Oficial Provincial des de juny de 2007. Es localitza en la partida coneguda com “La Foia”, i es pot accedir a ell des d’Almassora prenent el carrer de Sant Jaume I recorrent uns 400 metres aproximadament, direcció cap al llit del riu Millars, fins a arribar a la séquia Boqueres. Es tracta d’un edifici de planta rectangular, de fàbrica de rajola (de fang cuit) i carreus2 de reforç a les cantonades, i coberta de teules de dues aigües. Presenta un gran arc de mig punt, situat en la part occidental que és l’entrada de les aigües de la Séquia i Comuna de Castelló i Almassora. Mentrestant, en la part oriental presenta dos ulls. Un d’ells està al descobert, el que correspon amb l’eixida d’aigües de la Séquia dels Molins d’Almassora; mentre que l’inici de la Séquia major de Castelló queda cobert. Per a accedir a l’interior del partidor existeix una porta en la part septentrional de l’edifici, i una vegada a l’interior es pot observar el tallamar de pedra, que reparteix equitativament les aigües. L’assut

La primera ubicació de l’Assut com a tal, estava situat un quilòmetre més a dalt de l’Ermita de Santa Quitèria, i a l’altura de la cota 40; es creu que era allí per aparéixer restes de séquies velles, possiblement d’època romana, que hui dia encara es poden veure.

A causa de les freqüents avingudes del riu que destrossaven l’assut d’Almassora i Castelló, aquestes viles van acordar la construcció d’un nou assut de pedra, perquè el que hi havia era molt precari i estava construït com una parada en el riu, formada per estaques i cistelles de pedres, unides per mitjà d’herbes, canyes i argila per tapar les clivelles3. Pel que resistien poc les grans avingudes d’aigua. Així doncs, en 1519 van acordar la construcció d’aquest assut de pedra i en 1525 es va donar per acabat. No obstant això, al cap de sis anys de la seua inauguració va ser destruït per una gran avinguda, la qual cosa va obligar de nou a improvisar un assut a base d’estaques i pedres, a l’estil anterior; novament va ser destruït i reconstruït de nou, però finalment va ser destrossat l’any 1581 per una forta avinguda.

Després de diverses vicissituds i noves construccions, que van ser destruïdes per les riuades, en 1618 es va construir un nou assut i, també en aquesta ocasió, l’assut va ser destruït per diverses riuades i van anar passant els anys. Les obres de reparació eren cada vegada més cares, per la qual cosa en el 21 d’agost de 1805, l’Ajuntament de Castelló, va acordar construir un nou assut; comunicant la decisió a la Vila d’Almassora perquè acorde per la seua part el que tinga per convenient. L’Ajuntament d’Almassora va contestar positivament. Van passar més de cinquanta anys sense que les obres pogueren ser empreses, perquè entre la invasió dels francesos, amb els impostos que exigia la guerra i els temps de fam, que va donar lloc a haver de sol·licitar l’Ajuntament de Castelló ajuda humanitària; les dates que van seguir de convulsions polítiques, etc., no va donar lloc a pensar en obres per a la reconstrucció d’aquesta presa. El 5 de febrer de 1850, es va acordar efectuar obres de conservació de l’anterior assut, mentre es gestionaria la construcció d’un nou. L’Ajuntament d’Almassora, també va aprovar aquestes obres.

El 16 de maig de 1854, es van presentar els nous plans del projecte de la presa, memòria i pressupost, a càrrec de l’enginyer Miguel Herrero. Es va acordar acceptar aquests plans i que es construïra l’assut que es pagaria per fanecada regable. Tres dies més tard l’Ajuntament d’Almassora, en reunió similar, van prendre el mateix acord. El juny de 1869, la corporació municipal castellonenca es va adherir a la iniciativa presa per l’Ajuntament «Popular» de Vinaròs, per la qual es demanava aigua del riu Ebre per a quaranta pobles de la conca dreta d’aquest riu, fins a Almenara.

El mes de setembre, l’alcalde de Vinaròs, comunica la recepció d’un ofici enviat pel diputat a les Corts, senyor Gimeno Agius, anunciant que el Ministeri de Foment era favorable al transvasament. L’Ajuntament de Castelló, que s’havia adherit a aquest, respon que no podia contribuir al cost del projecte per no disposar de recursos econòmics. Mentre a Castelló, l’11 d’abril de 1869, es va intentar crear el Sindicat de Regs, al qual l’ajuntament passaria l’administració de les aigües del riu Millars. A tal fi es va designar una comissió que preparara la redacció del reglament. I el setembre de 1869, l’Ajuntament va transferir les seues competències a aquest Sindicat i Jurat d’Aigües de la Ciutat.

L’any 1870, diversos propietaris van presentar una instància a l’Ajuntament indicant que el Sindicat de Regs va ser il·legalment aprovat, segons la Llei d’Aigües en vigor, per la qual cosa sol·licitaven que l’administració de les aigües seguira en mans de l’Ajuntament. Cosa que va succeir el març de 1871, per Reial orde de 17 de febrer per la qual es dissolia el Sindicat per defectes de forma. Els anys següents, a causa de divergències entre Almassora i Castelló, i problemes d’epidèmies i necessitat de proveir a les milícies, es van parar les obres.

Per fi totes dues Comunitats de Regants, van aprovar la construcció d’un nou assut, aprofitant el sifó4 i la séquia minada ja construïts, amb una presa de 106 metres i 2,75 metres d’altura; amb tres comportes d’almenara per a desguàs de fons del riu. Per a la presa de les aigües del riu pertanyents a totes dues viles, es van construir altres tres comportes, amb les suficients dimensions per a obtindre la quantitat més gran d’aigües. També es reformaria la casa de l’azudero, així com la caseta de comportes de presa d’aigües; la maquinària per al moviment de les comportes i la construcció d’un accés

per al servei i vigilància de l’azudero aprovant-lo la Comunitat de Castelló el 28 de desembre de 1884 i la d’Almassora, el 25 de gener de 1885. Embassament o Pantanet de Santa Quitèria

Amb la finalitat de millorar les variacions en les preses de reg d’Almassora – Borriana i Castelló, es va acordar la construcció d’una presa per a embassar el riu Millars aigües amunt del pont medieval de Santa Quitèria. Posteriorment, es va adherir al projecte la Comunitat de Vila-real.

Les obres es van iniciar el mes de juny de 1981, finalitzant el mes d’abril de 1984. La inauguració va tindre lloc el 25 de juny de 1984. L’embassament, en origen, podia situar 400.000 m³, però en l’actualitat, a causa de l’arrossegament de les aigües del riu, emmagatzema un volum d’uns 350.000 m³. Les comportes tenen una altura de 7 metres. També es va construir una canalització en el marge dret del riu Millars, amb eixida després de l’assut d’Almassora-Castelló, fins al seu entroncament amb la séquia Major de Borriana, denominada “Vicent Serra» en memòria del president de la Comunitat d’Almassora que va ser el seu impulsor.

Amb la construcció d’aquest canal, d’una longitud de 1377 metres, es va aconseguir que la Comunitat de Borriana no tinguera alts i baixos en la presa d’aigües per al seu reg, en evitar les filtracions del riu, beneficiant-se les quatre Comunitats de la Plana. També es va evitar el reg nocturn, ja que durant la nit s’embassa l’aigua i s’obrin les comportes durant el dia, d’aquesta manera es controlen millor les aigües i s’eviten pèrdues d’aquestes. Vocabulari:

1. Cabal: Quantitat d’aigua que passa per la secció d’un riu o d’un canal per unitat de temps.

2. Carreus: És una pedra tallada, comunament en forma de paral·lelepípede rectangular, per a la construcció de murs, pilars, etc. Es tracta de grans blocs de maçoneria esculpits per a tenir vores quadrades que encaixen millor entre si, i fins i tot cares. 3. Clivelles: Obertures llargues i estretes més o menys profundes.

4. Sifó: És una instal·lació hidràulica que aplica el principi dels vasos comunicants per transferir o mantenir un líquid. Segons les necessitats, es tracta d’un tub o una construcció rígida en forma de U o de U invertida, que connecta dos vasos. El principi de Bernoulli permet de calcular la velocitat de la transferència i el desnivell maximal.

La Comunitat de Regants del Pantà de Maria Cristina és una organització de gestió del reg així com manteniment i millora dels seus sistemes, abastant una zona regable de 2.166 ha distribuïdes en 2.330 parcel·les dedicades fonamentalment al cultiu de cítrics i xicotetes zones d’alvocat i magraner en els termes municipals de Castelló de la Plana, Almassora, Benicàssim i Borriol. Ascendint la seua massa social a 2.102 regants aproximadament.

Les obres de la presa van començar l’any 1901 i van concloure en 1925 després de diversos problemes durant la seua construcció. Està situat en el llit de la rambla de la Viuda, rambla que recull l’aigua de la pluja de diverses zones muntanyoses. El pantà compren una superfície de 265 hectàrees i disposa d’una capacitat màxima de 19,59 hm³.

La Comunitat de Regants del Pantà de Maria Cristina

Agustín Lorenzo i Civera

La presa és del tipus arc de gravetat, construïda amb formigó, amb una altura de 59 metres i una longitud en coronació de 318 m. Posseeix un sobreeixidor1 de làmina lliure amb una capacitat de 597 m³/s. Es destina a la recàrrega dels aqüífers de les comarques de la Plana Alta i la Plana Baixa.

L’embassament de Maria Cristina és un enclavament perfecte per a la pesca. La principal espècie en aquestes aigües és el black bass, que aconsegueix grandàries interessants. La carpa està present a pesar que no arriba a grandàries d’interés per a especialistes en la pesca de la carpa. A més és un paisatge excepcional i és un lloc ideal per a relaxar-se, desconnectar de la rutina diària i prendre contacte amb la natura. Són molts els veïns i veïnes de la zona que hi van a passejar. La Comunitat va ser constituïda amb l’aprovació dels seus Ordenances en el R.O de 9 de febrer de 1927, eix central de funcionament de la mateixa, ja que tots els usuaris queden sotmesos al seu articulat, regulant l’estructura dels òrgans (dividida en Junta General, Sindicat i Jurat de Regs), determinant les competències i atribucions de cadascun d’ells, establint el règim d’infraccions i sancions, etc. D’aquesta manera la Comunitat de Regants està adscrita a la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, a

la qual pertany la presa, i s’inclou en el Sindicat Central d’Aigües del Riu Millars.

Per a la distribució dels cabals, la comunitat de regants disposa d’un Canal Principal que parteix de la presa per a reg en la presa de l’Embassament de Maria Cristina i un canal que part del Canal del Tram Comú en el riu Millars, denominat Canal de la Cota 100 Marge Esquerre i que en el seu recorregut inicial transita pel terme municipal d’Onda, fins a arribar a la rambla de la Viuda que creua mitjançant un sifó2 i entroncar amb el Canal de l’Embassament de Maria Cristina ja en el terme de Castelló. A partir d’aquest punt existeix un canal únic, les aigües del qual són regulades mitjançant tres basses amb un volum de 40.000 m3. A partir d’ací el canal circula per la cota 100 perdent altura lentament en direcció a les partides de Bovalar i Magdalena del terme de Castelló. La distribució es realitza mitjançant cinc séquies denominades amb els nombres cardinals. La 1 part de les basses a la recerca del terme d’Almassora. La 2 i la 3 parteixen en perpendicular al canal endinsantse en la zona regable per la partida Benadresa de Castelló i perdent altura amb major rapidesa. La 4 i la 5 distribueixen l’aigua de la mateixa forma però en la partida Bovalar de Castelló. En la partida Magdalena de Castelló la distribució la du a terme el canal en el seu tram final. Durant la seua existència la comunitat ha patit de forma especialment important els períodes de sequera, que eren superats amb els escassos cabals disponibles en Maria Cristina i l’ajuda dels obtinguts en els pous propis i els adquirits a les Societats de Reg de la zona.

Els problemes en els períodes de sequera van ser molt minorats a partir de l’entrada en funcionament del Conveni de Bases del Millars. Encara que la superació definitiva va ser amb el canvi en el sistema de reg amb la modernització i la transformació del reg per gravetat o “a manta” pel reg per degoteig, que es va iniciar en la nostra zona regable primer amb iniciatives individuals en Benadresa i societats de reg en la Magdalena i posteriorment amb la iniciativa de la Comunitat i les ajudes de la Conselleria d’Agricultura a final dels anys noranta del segle passat. Actualment, el 95% de la superfície es rega per degoteig. Per a això es disposa de 10 capçals de reg que condueixen l’aigua fins a les parcel·les individuals amb la pressió adequada, així com el fertilitzant necessari a cada moment.

En els últims anys amb l’objectiu de reduir el consum energètic i aprofitant les diferències de cota entre Benadresa i Bovalar respecte a la Magdalena i Benicàssim (fins a la parcel·la BEN – 007-00092-00), s’ha instal·lat una conducció que permet el reg per gravetat sense consum energètic en quasi el 50% de la superfície regable. Així mateix, en la línia de l’anterior amb l’objectiu d’aconseguir grans estalvis i l’autonomia energètica, s’ha situat una instal·lació d’energia renovable fotovoltaica de 65 kW, en un sector de la partida Benadresa que s’anirà ampliant a altres sectors a mesura que s’obtinguen els retorns esperats. En la seua funció de laminació d’avingudes, la presa de Maria Cristina ha vist superada la seua coronació en diverses ocasions, arribant a desbordar-se’n en tres ocasions a causa de les fortes crescudes per gota freda: en 1920, durant les obres; en 1962 i en 2000, en aquesta última ocasió, es va produir un clavill en l’estructura que va fer botar totes les alarmes. Aquesta última vegada va ser la que va provocar major alarma social per temor a una ensulsiada que finalment va ser infundat.

INICIS DEL REGADIU I CONSOLIDACIÓ COM A COMUNITAT DE REGANTS La primera concessió de l’Embassament de Maria Cristina la va aconseguir Sr. Antonio Barrachina Fabra per RO de 2 de juliol de 1900, col·locant-se la primera pedra el 9 de gener de 1901. Els seus problemes financers van provocar el traspàs de la concessió a la Societat General de Regs de Barcelona, per RO de 20 d’octubre de 1906. El nou Projecte va ser aprovat el 31 de març de 1913 i l’obra finalitzada en 1925. La Comunitat de Regants del Pantà de Maria Cristina va ser constituïda i les seues Ordenances aprovades per RO de 9 de febrer de 1927. El seu funcionament inicial va ser problemàtic, tant perquè les expectatives generades inicialment per l’embassament van ser defraudades en tindre unes elevades pèrdues pel seu subsol calcari, com per l’actitud de la societat concessionària que va elevar ràpidament els cànons cobrats als seus comuners. Per a subministrar els cabals necessaris es van construir diversos pous en Benadresa amb un cabal total de 30.000 l.p. m. Això va permetre la ràpida transformació de la zona regable a regadiu, amb una superfície de 27.000 fanecades en 1942.

El malestar dels regants i la seua mobilització enfront de la concessionària va portar l’administració a expropiar l’embassament i els pous i la seua reversió a favor de l’Estat i lliurament de les aigües per a la seua administració per la Comunitat, en l’O.M. de 7 de febrer de 1947. Mitjançant aquesta els regants es van comprometre a amortitzar un 40% del valor del rescat en cinquanta anys. Des d’aqueix moment els regants van disposar d’autonomia per a la distribució dels cabals als seus comuners, la qual cosa va permetre la consolidació de la Comunitat de Regants del Pantà de Maria Cristina com una entitat amb futur, encara que el subministrament dels volums necessaris no va estar exempt de problemes; no obstant això, amb les aigües de l’embassament més l’ajuda dels cabals dels sis pous inclosos en el decret de reversió, es va cobrir la demanda de cabals dels regants.

Però els problemes van continuar, ja que el règim intermitent dels cabals de la rambla de la Viuda, sumat a la permeabilitat del subsol de l’embassament de tipus càrstic, no permetien donar una continuïtat al subministrament. Es van iniciar els contactes per al subministrament des del riu Millars, la qual cosa va cristal·litzar amb la construcció a la fi dels anys seixanta del Canal del Tram Comú al Millars i el Canal de la Cota 100 Marge Esquerre i la signatura del Conveni de Bases per a l’Ordenació de les Aigües del Riu Millars d’11 de març de 1970. En principi es va regular la distribució de les aigües a les noves comunitats per aquest conveni, que continua vigent hui dia després de cinquanta anys i posteriorment es va obtindre la concessió de les aigües del Millars el 22 de febrer de 2000. El futur de la comunitat, entenem que passa per l’estalvi energètic amb noves iniciatives mitjançant energies renovables o aprofitament dels desnivells existents, millora del servei als comuners amb l’adaptació a les noves tecnologies en els sistemes de control i comandament i adaptació a la demanda de cultiu ecològic i davant la crisi citrícola, cerca d’alternatives al cultiu de cítrics, com així s’està produint amb el cultiu de l’alvocat i en grau més baix granat o hortícoles.

ÒRGANS DE LA COMUNITAT L’estructura dels òrgans de la Comunitat de Regants del Pantà de Maria Cristina està dividida en tres òrgans. La Junta General, el Sindicat i Jurat de Regs.

La junta general està composta per tots els comuners i comuneres, que a més en pertànyer a la comunitat acaten estar subjectes a la Llei, al Sindicat i al Jurat de Regs. La junta general de la comunitat té un president i un secretari.

Segons les Ordenances pròpies, es reunirà ordinàriament el segon o tercer diumenge dels mesos de maig i novembre. Es pot reunir de manera extraordinària sempre que ho acorde el Sindicat per considerar-lo convenient, o a instàncies d’almenys la cinquena part de la totalitat dels vots de la Comunitat, sol·licitat per escrit. El sindicat per part seua, és l’encarregat del compliment de les Ordenances i de l’execució dels Acords adoptats per la Comunitat de Regants. Es compon de 5 vocals, triats per i entre els membres de la Junta General, més 1 vocal que represente les terres últimes a rebre el reg. S’elegeix per votació en la Junta General Ordinària de novembre de l’any que corresponga la renovació.

Entre altres atribucions, té potestat per a ordenar l’estudi i formació de projectes d’obra de nova construcció per al millor aprofitament de les aigües que posseeix la Comunitat. Finalment, el jurat de regs, que es compon d’un president, que serà un dels vocals del Sindicat, designat per aquest, i de 5 jurats de propietat i altres punts suplents, triats directament per la Comunitat. Necessiten la presència de, almenys, el president i 2 vocals per a constituir-se en Tribunal. Les seues funcions principals són:

1) Coneix de les qüestions de fet que se susciten sobre el reg entre els interessats en ell.

2) Imposa als infractors de les Ordenances les correccions que pertoque conforme a aquestes.

Les Comunitats de Regants, com a corporacions de dret públic, troben la seua principal comesa i responsabilitat en el correcte ús de l’aigua concessional. Per a això, tota Comunitat de Regants disposa dels seus propis Estatuts i Ordenances, a través de les quals regulen tot el que concerneix el dret d’aigües de què disposen i l’exercici de la seua activitat, des de la seua organització fins al ventall de possibles sancions. A més, aquest text normatiu s’erigeix d’obligat compliment per a tots els usuaris de la Comunitat.

Les Ordenances de la Comunitat de Regants del Pantà de Maria Cristina van ser aprovades per RO de 9 de febrer de 1927. NORMATIVA ESTATAL

TEXT REFÓS DE LA LLEI D’AIGÜES Reial decret legislatiu 1/2001, de 20 de juliol, pel qual s’aprova el text refós de la Llei d’Aigües.

REGLAMENT DEL DOMINI PÚBLIC HIDRÀULIC Reial decret 849/1986, d’11 d’abril, pel qual s’aprova el Reglament del Domini Públic Hidràulic, que desenvolupa els títols preliminar I, IV, V, VI i VII de la Llei 29/1985, de 2 d’agost, d’Aigües.

MARC EUROPEU DE L’AIGUA. DIRECTIVA 2000/60/UE Directiva 2000/60/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 23 d’octubre de 2000, per la qual s’estableix un marc comunitari d’actuació en l’àmbit de la política d’aigües. Vocabulari:

1. Sobreeixidor: En una presa es denomina sobreeixidor a la part de l’estructura que permet l’evacuació de les aigües, ja siga de forma habitual o per controlar el nivell màxim del reservori d’aigua. 2. Sifó: Connexió hidràulica entre dos vasos que permet de transvasar un líquid sense energia afegida.

“El cielo limpio es la suerte de La Plana, pero también indica el obstáculo permanente: la sequía”. Antonio López Gómez

La Plana de Castelló ha viscut secularment de les activitats primàries i, sobretot, d’una agricultura orientada a l’exportació. Sense el reg, la pràctica de cultius comercialment rendibles hauria sigut impossible en una terra de clima mediterrani amb temperatures gairebé tropicals que beneficien la maduració de molts fruits, fins i tot a l’hivern, però amb pluges irregulars i quasi absents a l’estiu, just quan més demanda imposen les plantes. L’exhaustiu aprofitament dels recursos hídrics del riu Millars prové de temps remots perquè la colonització romana i islàmica estableixen les bases del complex sistema de reg que ha permés fertilitzar aquestes terres durant més de 2.000 anys.

El sistema de regs del Millars: canvis del paisatge agrari de La Plana Javier Soriano i Martí

Universitat Jaume I Text fruit de l’adaptació del treball “El sistema de riegos del Millars y los cambios en el paisaje de la huerta de la Plana” (any 2009) d’Emili Obiol i Javier Soriano

Malgrat històrics conflictes intermunicipals, el regadiu ha cohesionat una comarca articulada pel seu eix fluvial, que va permetre consolidar quatre comunitats de regants (Castelló, Almassora, Vila-real i Borriana) que estan en actiu des d’època medieval, així com construir tres sistemes hidràulics amb un funcionament independent a partir dels seus respectius assuts (Castelló-Almassora, Vila-real i Borriana). Amb el pas del temps, els cabals del Millars també enriqueixen les hortes de Nules (segle XIV) i, finalment, les de Les Alqueries a partir de 1985.

L’aprofitament de l’aigua a La Plana marca pautes diferencials respecte als altres grans sistemes de regadiu de la Comunitat Valenciana, ja que la captació del cabal de reg es realitza en tres assuts que, en dos casos (Almassora-Castelló i Borriana-Nules) són comuns per als seus municipis, mentre que el tercer deriva les aigües en exclusiva per a Vila-real. A més, cada municipi organitza el seu sistema de reg de manera independent a la resta, amb una gestió dirigida per comunitats diferenciades i amb séquies majors que reben el nom de la població respectiva. Les característiques locals del reg aporten altres signes distintius, com el dret de distingida, aplicat a Borriana quan es canvia la tanda a Nules i consistent en què el sindicat de regs borrianenc administra l’aigua remansada o que corre per inèrcia per la séquia sense atindre’s a cap torn. A Almassora, d’altra banda, la tasca del sequier

o atandador pot ser suplantada per l’acció dels propis regants, que apliquen el sistema de la vareta: cada agricultor passa un tros de fusta per a cedir el torn de reg al següent. La tradició oral diu que es deixava la vara clavada en terra indicant que s’estava regant. Ningú podía tocar-la fins que acabava el reg i es passava la vareta al següent agricultor/regant.

Altres particularitats del sistema del Millars són la seua desigualtat –major riquesa d’aigua en la meitat septentrional de La Plana respecte a la meridional– i dissimetria perquè en l’esquerra s’estableixen dos subsistemes (Castelló i Almassora) i en la dreta queden els quatre restants (Vila-real, Les Alqueries, Borriana i Nules).

La cronologia introdueix també elements diferencials perquè l’origen de les séquies de Castelló i Almassora és islàmic, mentre que és Jaume I qui ordena construir la séquia Major de Vila-real, els musulmans dissenyen la de Borriana i, finalment, en el segle XIV es reguen les hortes de Nules com una continuació del cabal de les séquies borrianenques fins que en 1880 conclouen les obres de la séquia Nova, amb un traçat separat per als regants de Nules. Però els ingents esforços per a repartir l’aigua del Millars i construir un dens entramat de séquies clarament jerarquitzades es veuran superats amb el pas del temps a conseqüència de la febre citrícola, ja que el reg tradicional derivat del riu, el conegut com a reg de superfície, ha passat a ser minoritari (entorn del 45% de l’extensió regada) davant l’incessant increment dels cabals subterranis, que explotats mitjançant diferents fórmules (societats agràries de transformació, agrupacions de regants, concessions públiques, agricultor particular, etc.) reguen més del 50% de les parcel·les de La Plana.

Per a garantir el reg, el Millars, com la totalitat dels cursos mediterranis, va ser sotmés a una autèntica operació d’enginyeria per a modificar el seu règim natural. L’actuació més impactant va consistir en la construcció d’embassaments per a emmagatzemar aigua, sense oblidar la seua funció per a laminar crescudes i generar energia elèctrica, raó per la qual fa més de mig segle que el Millars pot considerar-se un riu humanitzat o domesticat. L’assut de Castelló i Almassora. Imatge de l’autor.

La construcció del pantà de Sitjar (1947-1959) sobre 334 Ha. va permetre garantir el reg de l’horta històrica fins i tot en anys especialment secs, encara que la seua capacitat s’ha reduït des dels 52 Hm³ originals fins als 49’3 Hm³ actuals a conseqüència del entarquinament o acumulació de sediments en el llit del pantà.

La regulació del cabal, no obstant això, comença molts quilòmetres aigües amunt, ja que la Confederació Hidrogràfica del Xúquer organitza la distribució d’aigua des de l’embassament d’Arenós (418 Ha.), construït entre 1970 i 1976 en el curs alt del riu i que, per tant, no pot recollir les quantioses aportacions dels afluents del principal col·lector castellonenc –s’estima que un 60% del cabal procedeix dels cursos subsidiaris–, encara que la seua capacitat ascendeix a 136’9 Hm³. La presència del nom dels embassaments de Sitjar i Arenós en l’escut oficial de la Junta de Aguas de La Plana recorda amb claredat la seua importància per a mantindre en explotació la fèrtil horta castellonenca.

L’última obra en el llit del riu Millars va ser la construcció del denominat Pantanet de Santa Quitèria (19811984), que malgrat la seua limitada capacitat, amb 0’27 Hm³, ha resultat fonamental per a modernitzar els regs i, sobretot, millorar la qualitat de vida dels agricultors després de suprimir els regs nocturns, una fórmula antigament habitual per a donar cabuda a totes les parcel·les en cada tanda. L’origen del sistema de reg

Les evidències arqueològiques han demostrat que durant la dominació romana es van construir algunes conduccions per a reg en La Plana –la séquia del Diable transportava aigua cap a terres de l’actual municipi de Vila-real, encara que el seu traçat no té relació amb les canalitzacions posteriors– i existeixen documents que asseguren que els musulmans, a la seua arribada, van trobar diverses séquies en funcionament. La concessió de reg més antiga del Millars data del 25 d’abril de 1266, quan s’atorga llicència als veïns de Borriana, en temps de sequera, per a desviar aigües de l’assut d’Almassora-Castelló durant sis dies i sis nits al mes.

Però les referències indirectes són bastant anteriors. La documentació indica que Borriana tenia un entramat de canals consolidat en el segle X, en part gràcies a la presència de múltiples alqueries articulades al voltant del Caminàs, eix viari de remot origen que creua de Nord a Sud la comarca. De fet, Borriana quasi era l’absoluta propietària de les aigües del Millars per l’escassa pressió demogràfica existent en l’època i la tímida competència dels altres muncipis veïns.

Amb la conquesta cristiana, el vertader impulsor de l’increment de la superfície regada i de la construcció de noves infraestructures de reg va ser Jaume I perquè així pretenia consolidar el seu domini sobre la zona i utilitzar com a reclam per a futurs pobladors l’existència de terres fèrtils amb possibilitat d’irrigació. El monarca confirma en els Furs l’existència d’un sistema de reg heretat quan en la seua llicència d’ús de l’aigua inclou una al·lusió als costums a respectar: “segons que antiguament es, e fo stablit et acostumat en tems de sarrahins”.

La política de colonització del territori, similar a la duta a terme amb la séquia Real del Xúquer, va ser promoguda fins i tot amb anterioritat a la conquesta. El 3 de novembre de 1219 Jaume I concedeix a dos veïns de Lleida la potestat de poblar la denominada alqueria de Carabona, situada a Borriana, “amb els prats,

herbes, pastures, muntanyes, plans, boscos, aigües, séquies i amb tota la resta”.

Una vegada sotmesos els musulmans, en la carta de poblament de Vila-real, atorgada en 1274, el monarca fomenta la posada en cultiu de terres per a fer viable el seu futur econòmic. Les obres de la séquia Major comencen amb anterioritat a la fundació de la població, des de 1272 (la infraestructura ja té més de 750 anys), sent el seu finançament assumit pel monarca amb la finalitat d’ampliar el reg entre les cotes 20 i 40.

Un procés semblant ocorre a Castelló, on la fundació de la vila –en 1251 s’autoritza el trasllat a la plana des de l’emplaçament original en la Magdalena– és l’estratègia real per a incrementar la rompuda de terrenys incults pròxims a la costa, així com executar una reordenació del reg existent per a millorar els rendiments agrícoles i la recaptació d’impostos. Jaume I concedeix en els mateixos Furs la condició de domini públic a les aigües del regne i atorga a la ciutadania el dret d’ús de l’aigua i les séquies, encara que no la seua propietat. A partir d’eixe moment i fins a l’actualitat el procediment de reg té com a base legal el costum i la tradició, és a dir, es fonamenta en arguments consuetudinaris consolidats pel pas del temps. I l’aigua del riu és, per expressa decisió real, pública i gratuïta, per la qual cosa els regants tenen el dret a utilitzar-la sotmetent-se als preceptes legals –és un dret que no es pot vendre ni cedir– i, sobretot, respectant una tradició: el cabal s’utilitza o es deixa passar per la séquia.

L’aparició dels primers professionals que vetlen pel correcte ús de l’aigua (zeladors, sequiers, assuters, etc.) també és anterior a la fundació d’algunes ciutats de la comarca perquè en la carta de poblament de Benimahomet (any 1239) es contempla la figura del vigilant de séquies, mentre que en 1283 Pere III autoritza el nomenament de ‘sobrecequieros’ conforme s’estipula en els Furs. Unes dècades més tard, en 1318, Jaume II ha d’intervindre per a recordar la independència dels funcionaris encarregats de gestionar el reg, que no se sotmetien a la jurisdicció dels governadors de les respectives poblacions. A Borriana, d’altra banda, exerceix les seues funcions des del segle XIV el Tribunal de la Taula, molt semblant al Tribunal de les Aigües de València. Les seues atribucions recauen des de 1907 en la comunitat de regants. El repartiment lliure d’un bé escàs per naturalesa, malgrat la tasca dels professionals, va acabar provocant molts problemes i discussions. Les rivalitats més enquistades solien produir-se entre Vila-real i Borriana – eren veïnes i la primera es va fundar en territori de la segona–, Almassora i Castelló –compartien assut i traçat de la séquia, per la qual cosa els castellonencs acusaven els seus veïns de furtar o embrutar l’aigua abans de la seua entrada en el terme castellonenc–, així com entre Borriana i Nules, atés que les dues poblacions regaven amb aigua de la mateixa séquia. L’antiga capital de La Plana, que captava aigua del riu en últim lloc i patia en major mesura els problemes de desproveïment, va arribar a demanar a Pere IV en 1341 un repartiment just del cabal del Millars. És el precedent directe del document que regularà la distribució de l’aigua fins als nostres dies.

Els conflictes, en efecte, se solucionen després de la mediació de l’infant Don Pedro, Conde de Ribargorça, oncle del monarca Pere el Cerimoniós, que el 20 de març de 1347 dicta una sentència arbitral –arran d’una nova reclamació de Borriana– els preceptes de la qual continuen vigents en ple segle XXI, ja que l’únic canvi introduït a posteriori va ser la divisió de 1789 de la séquia comuna de Castelló-Almassora en canals independents per a cada municipi.

L’èxit del document radica en el fet que estableix la porció de cabal del riu que li correspon a cada municipi. La quantitat queda fixada en 60 files –en 138 es divideix el Túria i en 12 el Vinalopó– que són distribuïdes de la següent forma i tenint en compte que ni Nules ni Les Alqueries van participar en el repartiment original: 19 files per a Borriana, 14’5 per a Castelló, 14 per a Vila-real i 12’5 per a Almassora. El concepte de fila té un doble sentit perquè al·ludeix a un cabal més o menys precís i també a una proporció equivalent i igualitària de temps. Per norma general, una fila suposa dues hores de reg, per la qual cosa es reparteix una quantitat equivalent a 120 hores de reg (60 files) i un volum d’aigua que oscil·laria entre els 90.000 i 120.000 litres per minut, ja que la fila equival a 1.500-2.000 litres per minut. Aquest repartiment només és alterat en cas d’escassetat de recursos hídrics.

Les comunitats de regants creades per la Llei d’Aigües de 1866 en aquells municipis amb més de 200 Ha. regades (Castelló en 1869, Vila-real en 1870, Borriana en 1907 i Almassora en 1929) i la Junta d’Aigües de La Plana – organisme supramunicipal fundat en la segona meitat del segle XIX– estableixen per al cas de llargs períodes de sequera un estricte horari de reg per a garantir un equitatiu repartiment de l’aigua: en cinc dies es distribuirien 120 hores a raó de 38 per a Borriana, 29 per a Castelló, 28 per a Vila-real i 25 per a Almassora. En eixe hipotètic cas, l’aigua desviada del Millars només circula per una séquia en cada període assignat per a assegurar la transparència en la distribució. Malgrat l’acceptació generalitzada de la sentència arbitral de 1347, ratificada per l’ús durant més de sis segles, ha de destacar-se que va introduir una discriminació: el cabal de cada comunitat es va establir en funció d’un hipotètic increment de la superfície regada, però Castelló i Almassora mai van ampliar l’extensió de reg, per la qual cosa tots dos municipis s’han beneficiat secularment d’un cabal major que Borriana o Vila-real, que sí van executar l’ampliació de terres regades i, per tant, gaudeixen d’un relatiu menor volum d’aigua. El repartiment va acabar sent desigual conforme augmentava la zona regada: a

Borriana li corresponen 2’6 fanecades per fila i 2’2 a Vila-real, mentre que la ràtio per a Almassora és 1’6 i 1’5 per a Castelló. Les infraestructures hidràuliques

El reg a La Plana ha sigut possible per la creació de diferents infraestructures complementàries als dos elements centrals, l’assut i la séquia. Ulls, braços, portells, partidors, vessadors, almenaras, sifons, boqueres o cases de comportes són alguns exemples de les múltiples formes de conducció i derivació d’aigua per la xarxa que dibuixa la densa jerarquia de séquies, encara que en cada municipi és freqüent que la terminologia del reg siga diferent, circumstància que afig dificultat al seu estudi però també riquesa cultural per l’aparició d’un autèntic argot que suposa un valor patrimonial amenaçat d’extinció en els nostres temps. L’assut de Vila-real és el situat en primer lloc en el sentit de circulació de les aigües i es troba en les proximitats de l’ermita de la Verge de Gràcia. La construcció original datava de 1377, encara que en 1518 es va construir una nova presa per a millorar la capacitat de retenció i elevació d’aigua, que s’havien vist disminuïdes sensiblement per l’acumulació de fang depositat per l’erosió i les riuades. L’assut dibuixa un arc convex en el sentit de les aigües, perfil que el diferencia dels restants de la Plana. A poc més d’un quilòmetre i mig aigües avall trobem l’assut compartit per Castelló i Almassora, construït en 1519 per a substituir a l’anterior, que patia constants destruccions per la fúria conjunta de les crescudes del Millars i la rambla de la Vídua. La construcció actual, al costat de l’ermita de Santa Quitèria, data de 18861895 i es va dissenyar de manera perpendicular al riu –‘directe’ en la terminologia de l’enginyeria civil– per a optimitzar la capacitat d’embassament i desviament d’aigua.

El trasllat d’aquest assut aigües amunt –l’original estava ubicat quan el Millars i la rambla de la Vídua ja s’havien fusionat– va obligar a realitzar una obra afegida, ja que la séquia amb el cabal compartit d’Almassora i Castelló havia de salvar la rambla. Per a evitar els efectes de riuades i avingudes, el traçat es va fer subterrani al llarg de 1.745 metres –una autèntica séquia minada–, obligant això a dissenyar diversos sifons i unes estructures anomenades boqueres que han anat gradualment desapareixent amb el temps –el topònim subsisteix com a testimoni (avinguda Boqueres, auditori Boqueres)–, que estaven disposades en superfície seguint el trajecte del canal, i que servien per a oxigenar l’aigua i accedir al caixer de la séquia a realitzar operacions de neteja. Respecte al repartiment d’aigua entre Castelló i Almassora, un partidor en forma de prisma triangular situat en la denominada Casa de les Reixes dissecciona el cabal de la séquia fins a formar la séquia Major de Castelló i la Major d’Almassora. Les obres d’aquest edifici, conegut en la documentació com a Casa dels Partidors Reals Nous, van ser dirigides pels arquitectes Vicent Gascó i Joaquim Martínez entre gener de 1787 i el 18 d’agost de 1789, sota el regnat de Carles IV. El tercer i últim assut és popularment conegut com les Revalladores perquè el seu disseny inclou unes rampes per a facilitar el lliscament de l’aigua que són similars a tobogans. La construcció, també perpendicular al llit del riu, deriva l’aigua de reg per a Borriana i està situat només a vuit quilòmetres de la desembocadura del Millars. L’aigua es conduïda pel canal i una mica més endavant es divideix en un partidor situat a la Casa de les Comportes o Partidors Reals formant la séquia Sobirana i la Jussana, que segueix camí de Nules. Un paisatge i un patrimoni en perill

Malgrat el seu paper històric i econòmic en la configuració de la societat actual de La Plana, el regadiu i l’agricultura però també tota una sèrie d’anècdotes, tradicions, dites, topònims i tot un petit patrimoni està condemnat a desaparèixer donada la pèrdua d’importància del sector primari en el segle XXI i els canvis experimentats en els sistemes de reg i el treball del camp. Elements patrimonials amb més de set segles d’història, fins i tot milenaris –la séquia Major de Castelló porta en funcionament ininterromput més de 900 anys–, són ignorats o romanen invisibilitzats malgrat el seu valor paisatgístic i patrimonial. A diferència de la séquia Major de Vila-real, que discorre descoberta per tot el nucli urbà de la veïna ciutat, la séquia Major de Castelló està soterrada (amagada, oculta, pràcticament invisible) des de fa més de 75 anys. De fet, l’únic element indicatiu de l’existència del monument és una fita instal·lada en la ronda Est just en el punt en que la séquia va ser desviada, soterrada i canalitzada (amb un tub de 1,20 metres de diàmetre) l’any 2002. En cap altre lloc del nucli urbà de Castelló trobem cap referència voluntàriament instal·lada i que

done informació d’un element que, sense dubte, ha estat una peça clau en el desenvolupament de la capital de La Plana. Els únics indicadors del traçat seguit pel caixer de la séquia mare són les trapes metàl·liques que podem trobar en diferents punts dels carrers Guitarrista Tàrrega, Governador, plaça Maria Agustina i avinguda Caputxins, sense oblidar uns taulells de color blau que indiquen el camí de l’aigua en la restauració del Primer Molí, un edifici que va perdre tota la identitat com a molí amb la seua conversió en seu municipal. La gravetat d’aquesta realitat és major quan llegim el text que apareix en el monument commeratiu del desviament de la séquia (any 2002): “En este punt comença el desviament de la Séquia Major de Castelló que va discòrrer durant 1000 anys pel centre de la ciutat regant les partides de Çensal, Gumbau, Sotarrani, Plana, Ramell, Sabater, Racó de Ramell, Canet, Cap i Coscollosa. Castelló, a 24-09-2002”.

És a dir, ningú des de 2002 –tampoc abans– ha estat capaç d’honrar la memòria d’un element patrimonial que constitueix el monument més antic de la ciutat i sí, en canvi, es fa un monument a un desviament que posa fi a 1.000 anys d’ús continuat de la séquia Major en un trajecte urbà de més de quatre kilòmetres. Sembla una falta de sensibilitat patrimonial, històrica i cultural que manté ignorada, amagada i menyspreada una séquia sense la qual Castelló no tindria cap sentit. Bibliografia •

Domingo Pérez, Concepción (1983): “La Plana de Castellón. Formación de un paisaje agrario mediterráneo”. Caixa d’Estalvis de Castelló, Castelló.

•

(2005): La construcció de les hortes de La Plana, Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura, LXXXI, 4559.

•

García Edo, Vicente (1997): “La sentencia del Conde de Ribagorza para el reparto de las aguas del río Mijares”. Junta d’Aigües de la Plana, Castelló.

•

Guardiola, Ferran; Bernat, Jesús (2008): El reg d’Almassora al 1790. Caixa Almassora, Almassora.

•

Guinot Rodríguez, Enric; Selma Castell, Sergi (2002): “Las acequias de la Plana de Castelló. Camins d’aigua. El patrimonio hidráulico valenciano”. Generalitat Valenciana, Conselleria d’Agricultura, València.

•

Hermosilla Pla, Jorge (dir.) (2009): “Los regadíos históricos del Baix Millars-La Plana. Un patrimonio paisajístico en transformación”. Recuperem patrimoni. Confederació Hidrogràfica del Xúquer, València.

•

López Gómez, Antonio (1957): “Evolución agraria de La Plana de Castellón, Estudios Geográficos”, 67-68, CSIC, Madrid, pp. 309-360.

•

Llop Rovira, Vicente i Javier Llop López de Murillas (2019): “Patrimonio hidráulico del río Mijares. Exploración fotográfica, historia del aprovechamiento de sus aguas. Catálogo general de las obras e ingenios que regulan, usan y salvan las aguas de su cuenca”. Impremta Rossell, Castelló, 624 p.

•

Lloría Adanero, Reis i Sergi Selma Castell (2020): Aprenem del passat, eduquem el futur. El patrimoni etnològic de Castelló de la Plana. Ajuntament de Castelló de la Plana, Castelló, 271 p.

•

Obiol Menero, Emilio M. (1985): L’aprofitament de l’aigua a l’Horta del Millars. Diputació de Castelló, Castelló.

•

Obiol Menero, Emilio M. i Javier Soriano Martí (2009): “El sistema de riegos del Millars y los cambios en el paisaje de la huerta de la Plana”, en Hermosilla Pla, Jorge (dir.) (2009): “Los regadíos históricos del Baix Millars-La Plana. Un patrimonio paisajístico en transformación”. Recuperem patrimoni. Confederació Hidrogràfica del Xúquer, València., pp. 27-38.

•

Ortells Chabrera, Vicent; Querol Gómez, Antonio; Soriano Martí, Javier y Pons Chust, Raül (2004): Atles de Castelló de la Plana. Fundació Dávalos-Fletcher, Castelló.

•

Sancho Comins, José (1979):”La utilización agrícola del suelo en la provincia de Castelló”. CECA (“Confederación Española de Cajas de Ahorro”), “Caja de Ahorros y Monte de Piedad” de Castelló de la Plana, Castelló.

•

(dir.) (1990): “Itinerarios por el valle del Mijares”. Universitat d’Alcalá d’Henares, Alcalá d’Henares (Madrid).

Les séquies Major i Almalafa de Castelló de la Plana són unes de les principals infraestructures hidràuliques del terme i han vist com s’han anat construint i reconstruint a sobre d’estes una sèrie de molins hidràulics al llarg dels segles, tal com ha succeït igualment en la resta de les hortes històriques valencianes. És a dir, no sempre han existit els mateixos molins ni en la mateixa quantitat. En èpoques d’expansió o retrocés econòmic i també en funció de la demanda, se’n construïren uns o s’abandonaren d’altres. En total s’ha aconseguit identificar setze molins diferents sobre les séquies del terme de Castelló de la Plana entre el segle XIII i el XX, malgrat que de forma simultània no arribaren a existir més de tretze i això succeí només a la segona meitat del segle XIX.

Al llarg de la segona meitat del segle XIII i els principis del XIV es produí un procés intens de colonització de l’espai agrari, el qual dugué aparellada la concessió de nombrosos permisos per a construir nous molins. Així fou com a mitjan segle XIV s’arribà a un màxim de dotze casals moliners, que es veieren reduïts a només set a finals del XV en consonància amb la crisi demogràfica que patia la zona en aquell moment. Els molins no foren sempre els mateixos, i la seua localització anà canviant moltes vegades segons l’època. Alguns molins perduraren en el mateix emplaçament físic al llarg dels segles i d’altres, en canvi, que foren bastits als segles XIII i XIV, en ser abandonats ja no es tornaren a reconstruir mai més. D’altra banda, hi ha alguns molins més contemporanis construïts al segle XVIII que ho feren en emplaçaments nous, totalment diferents dels anteriors. Així doncs, la història i l’evolució dels molins a Castelló de la Plana no és una simple qüestió del nombre de casals en un moment concret, sinó que cal veure-ho des d’una perspectiva més àmplia al llarg del temps per tal de comprendre el seu paper real en el si de la societat castellonenca. L’època andalusí, abans del segle XIII

Els molins tradicionals del terme de Castelló tenen un origen que cal remuntar en alguns casos a l’època andalusí, al període en què fou dissenyat i construït el

Breu història dels molins d’aigua a Castelló de la Plana Sergi Selma i Castell

sistema de reg que s’abastia d’aigua del riu Millars i que es trobava en ple funcionament quan arribaren les primeres poblacions cristianes que colonitzaren la plana del Millars a mitjan segle XIII, en temps del rei Jaume I. És a dir, són anteriors a la mateixa fundació de la ciutat de Castelló arran del permís de trasllat de la vila des de la muntanya del castell vell fins al bell mig de la Plana.

Les hortes andalusines dibuixen un paisatge en el qual la ubicació dels molins no fou el fruit de la casualitat sinó que s’atenia a unes premisses concretes de transformació de l’espai productiu i a unes demandes socials precises. Això vol dir que l’ús de l’aigua per a la molta dels cereals i altres productes no fou mai un entrebanc per al predomini del seu ús per al reg, com sí que passava en els típics molins senyorials de l’Europa feudal. L’any 1239 es va concedir la carta pobla de Benimahomet, la primera carta de població d’esta nova vila de Castelló, i sembla raonable plantejar que hi hagués almenys dos o tres molins sobre la séquia Major. La carta pobla posa en evidència l’existència de la mateixa séquia Major, la d’un sequier per a regular el seu funcionament i deixa constància de la reserva que feu el senyor feudal del monopoli dels molins per a cobrar al veïnat pel seu ús. La baixa edat mitjana, segles XIII-XV

Abans de l’any 1300, les notícies sobre els molins de Castelló són gairebé nul·les, ja que no se’ls cita pràcticament enlloc. Tot i això, en gener de 1321 s’esmenta un dels molins més antics, aquell que encara ara és conegut com a molí de Casalduch situat a sobre de la séquia Major, a la partida de Censal, i actualment ja quasi incorporat al teixit urbà de Castelló. Els seus orígens es remunten a mitjan segle XIII si no és que correspon a l’emplaçament d’un dels molins d’època andalusí.

En el mateix context, és a principis del segle XIV que es produeix un desenvolupament econòmic al territori valencià. La corona potencia obres públiques, amplia regadius i també dona permisos per a construir nous molins. I així fou com, entre 1318 i 1321, es donen fins a quatre permisos per a construir molins en el terme de Castelló. Un dels casals és el que podria correspondre amb el molí conegut a la baixa edat mitjana com el molí d’Olzina o molí del camí de la Mar, i un altre que es trobava a prop del caminàs vell és probable que es tractés del molí del Soterrani. Cap a finals del segle XIV i principis del XV és quan tenim una idea completa de com s’havia desenvolupat la molineria al terme de Castelló de la Plana. En aquell

període, que coincidiria amb el moment de major població en època baix medieval, la ciutat va arribar a tindre fins a dotze molins en funcionament: els molins d’Alçamora (Casalduch), Roder, Primer, Mitjà, Jussà i del Romeral sobre la mateixa séquia Major; el molí la Font al costat de la Font de la Reina en el punt final de la mateixa séquia; el molí del Soterrani, el d’Olzina o del camí de la Mar, el de Cerdà o d’Almalafa, el molí arrosser o del Batlle en el camí de Vinamargo, i el del Forn del Vidre o Molinàs, tots aquests ja en files. Quasi tots eren molins fariners, tret de l’anomenat del Batlle que va funcionar com a molí arrosser unes dècades a finals del segle XIV fins que es va prohibir el conreu d’este cereal per les malalties que provocava, i dos batans per a la preparació de teixits: el molí d’Olzina i el molí la Font. Però fou al llarg de la segona meitat del segle XV quan Castelló va patir els efectes d’una forta crisi econòmica i demogràfica generalitzada que afectà moltes altres viles valencianes. Els pitjors anys corresponen a les dècades de 1460 a 1480, quan la vila de Castelló va perdre gairebé dos terços de la gent que havia tingut un segle abans. La demanda de farina per a fer pa va disminuir notablement i això tingué una conseqüència directa en l’abandonament progressiu dels molins menys rendibles o amb majors problemes per a funcionar.

Als voltants de l’any 1500 havien desaparegut quasi la meitat, ja que només hi consten set molins en funcionament i tots ells a la séquia Major de Castelló. Es tracta dels molins de Casalduch, Roder, Primer, Mitjà, Jussà i Romeral, a més del molí de la Font de la Reina que, després d’anys d’abandonament, s’havia tornat a posar en funcionament, encara que només com a molí batà o draper. La llista reduïda permet veure que foren els molins de major entitat o els que disposaven de més cabal aquells que es mantingueren en marxa, i que foren els molins situats més a prop de la vila, aquells que prompte donarien lloc al peculiar nom d’un camí de l’horta com és el camí dels Molins, els que abastarien les demandes alimentàries de la població. L’època moderna, segles XVI i XVII

La societat valenciana va entrar a partir del segle XVI en una època de clar creixement demogràfic, econòmic i agrícola entre d’altres, tot i que no sembla que es produís una nova embranzida en l’aprofitament moliner de les séquies de Castelló. Més aviat es va donar un degoteig molt lent, puix que tan sols es va construir un nou molí, el de Gombau, per part del veí de la vila i apotecari Jaume Gombau l’any 1544. I només en la primera meitat del segle XVII podem datar la construcció d’un nou molí al costat mateix de les muralles del nucli urbà, vora el vall. La Il·lustració i el canvi d’era, segles XVIII i XIX

Durant gairebé un segle i mig es van mantenir un total de nou enginys hidràulics al municipi, fins que la nova dinàmica social i econòmica de les darreries del segle XVIII donà pas a una nova etapa històrica pel que fa als molins. En el marc reformista que dibuixa la Il·lustració, la corona promogué diferents polítiques d’impuls econòmic amb èxits molt variables, però entre elles hi hagué una dirigida al desenvolupament hidràulic i l’aprofitament de les aigües. La conseqüència directa fou que a partir dels anys 1770 i fins a mitjan segle XIX es generalitzà la concessió de nous permisos per a construir molins per part de particulars, i reflex d’això fou el fet que entre 1799 i 1840 Castelló va veure com es construïen fins a cincs nous casals: el de Babiloni a Fadrell, el del Toll vora el partidor de la séquia Major i la de Coscollosa, el d’Ortells a la partida d’Almalafa, el de Cervera vora el camí Fondo, i el conegut com a molí del Barranc, en el barranquet d’Almassora. Amb tots ells, Castelló tornà a tindre la xifra màxima de molins que havia aconseguit al segle XIV, tretze artefactes simultàniament, si bé és cert que ara tots ells eren fariners, doncs encara no s’havia escampat el cultiu de l’arròs per l’horta de Castelló. Tot i això, cal fer un esment específic del molí de Mercader, que fou el primer a ser construït d’esta nova nissaga de molins. Este molí és l’únic que no es troba ubicat a l’horta tradicional de Castelló. Es va edificar a sota de l’emplaçament del projecte de colònia agrària de Benadressa que posà en marxa Salvador Català vora la rambla de la Viuda. En realitat es tractava d’un complex fabril de certa envergadura, ja que estava format per un molí fariner de dues moles, una fàbrica de paper blanc i una altra de paper d’estrassa, una fàbrica de pisa i una adoberia.

A mitjan segle XIX també existia una fàbrica de paper d’estrassa, que encara funcionava com a tal diverses dècades després. Es tractava del molí de paper que apareix a partir de 1896 en els llibres de comptes del

Sindicat de Regs i que es deu correspondre amb el casal que després seria conegut com a molí Catxo.

El període de les acaballes del segle XIX va reunir la màxima concentració molinera, però significà també l’inici del final de la seua llarga història en la nostra societat. D’una banda, la majoria dels molins introduïren importants modificacions tècniques en incloure en els seus casals les noves màquines automatitzades que permetien netejar el gra i d’altres cerndre la farina i classificar-la per qualitats. Estes novetats implicaren sovint un augment de la producció, però comportaren també una creixent competència i, finalment, la crisi definitiva per als molins que no pogueren adaptar-se als nous temps. L’epíleg de la molineria, segle XX

A principis del segle XX la xifra de molins en funcionament a Castelló era de només huit, entre els quals es trobaven el de Cervera, el del Romeral i el de paper, ara reconvertit a fariner. En la dècada de 1930 l’activitat molinera es reduïa a quatre molins, un d’ells específicament arrosser. Si bé la immediata postguerra implicà un breu renàixer d’instal·lacions entre 1940 i 1950 per la necessitat dels temps, amb sis molins fariners i dos arrossers, el seu ocàs ja esdevingué definitiu. Mentre que el molí arrosser de Casalduch passava a funcionar amb energia elèctrica i prescindia del salt d’aigua per a fer funcionar la maquinària, el Segon molí tancava les portes l’any 1964 i, finalment, ho feia també el Primer molí l’any 1972. Hui només queden els edificis buits i inactius d’uns pocs molins perquè la majoria han desaparegut amb el pas del temps. Els molins que resten dempeus i perduren en el record o l’imaginari col·lectiu de la gent són el molí de Catxo o fàbrica de paper, que està en procés de ruïna, el molí de Babiloni i el molí d’Ortells, els dos darrers amb un ús residencial, i tots tres sobre la séquia d’Almalafa. A més del molí Casalduch, a la vora de l’espai urbà actual, i el molí la Font, dins del paratge protegit que conforma la Font de la Reina no gaire lluny del castell Vell. I dins del nucli urbà es troben el Primer molí, reconvertit en dependències municipals, i el molí Mitjà o Segon molí que, en estes primeres dècades del segle XXI i amb l’esforç de tothom, s’ha pogut recuperar com a element significatiu del patrimoni històric i cultural de la població i amb la voluntat de poder mostrar-hi el paper significatiu que han tingut els molins d’aigua per a la nostra gent al llarg de la història. Referències •

Guinot, Enric i Selma, Sergi: “Las Acequias de la Plana de Castelló”, València. Col·lecció “Camins d’aigua. El patrimonio hidráulico valenciano”, 3. 2002. València: Conselleria d’Agricultura, Pesca i Alimentació de la Generalitat Valenciana.

•

Lloría, Reis i Selma, Sergi: Aprenem del passat, eduquem el futur. El patrimoni etnològic de Castelló de la Plana. 4t premi Vicent Pau Serra d’Investigació Etnològica a Castelló. 2021. Castelló: Ajuntament de Castelló de la Plana.

•

Selma, Sergi i Lloría, Reis: “Historia y legado patrimonial de los molinos hidráulicos de Castelló de la Plana”, Actes del VII Congrés Internacional de Molinologia. Zamora: Universitat de Salamanca / ACEM, 2010, p. 347-357.

•

Selma, Sergi; Gòmez, Miquel; Guinot, Enric; Lloría, Reis i Montañés, Joaquim: El molí Mitjà de Castelló. Un espai per a gaudir i aprendre. 2019. Castelló: Ajuntament de Castelló de la Plana.

El regadiu és el terreny on s’aplica l’operació de proporcionar aigua a la terra per a afavorir l’òptim desenvolupament de les plantes que s’hi cultiven. L’objectiu de regar és augmentar la producció i permetre el desenvolupament normal de les plantes en cas de dèficit d’aigua induït per l’escassedat de les precipitacions, un drenatge excessiu (terres sorrenques) o per una baixa capa freàtica1. El reg és particularment necessari en zones àrides mentre que en les que disposen d’humitat suficient es rega per a assegurar uns rendiments constants. L’establiment d’una xarxa de drenatge acompanya sempre els grans regadius i aquests acostumen a ser obres públiques.

L’aigua de reg s’obté de: rius, llacs, pous o corrents continus d’aigua naturals, d’estacions depuradores d’aigües residuals, per processos de dessalinització de l’aigua del mar i, en grau més baix, de llacs salats, que tenen el risc de salinitzar les terres, i transvasaments d’altres conques. Es distribueix per séquies o canonades a pressió. També pot ser aconseguida d’embassaments o basses que acumulen els corrents discontinus d’aigua de pluja especialment en les rambles.

El regadiu és una part fonamental de la producció d’aliments, no obstant això segons la FAO assegura que el cultiu amb regadiu només és el 20% del cultiu total de la població mundial. Encara que cada vegada és més habitual i necessari la implantació de sistemes de reg per poder cultivar. Unes vegades per la manca de pluges, altres perquè s’ha anat avançant i millorant en sistemes i tècniques de reg. Però quin és l’origen del regadiu? Història del reg

Les anomenades primeres civilitzacions complexes es van originar en zones de regadius fluvials, (Nil, Tigris Eufrates i Indus). La complexitat d’aquesta tècnica de reg implicava un poder centralitzat capaç de mantenir un alt grau d’organització que a la vegada mantenia unes estructures de poder al llarg de molts anys. Les tècniques de regadiu anirien evolucionant des de l’aprofitament dels terrenys més aptes per al cultiu fins

El regadiu. Origen, evolució i tècniques. La figura del Sequier Elena Monferrer i Soriano

a l’alteració en cert grau del terreny gràcies a petites i grans construccions de reg. En principi els terrenys més planers oferien aptitud per a la inundació i a poc a poc, per tal d’augmentar la producció, s’aprofitaven els rius mitjançant desviacions, s’anivellaven superfícies o fins i tot, s’elevava l’aigua cap a la superfície per tal d’intensificar l’agricultura. Les primeres obres de reg daten de l’edat del bronze, amb el sorgiment de les civilitzacions al voltant dels grans rius. Aquest és el cas de Mesopotàmia i d’Egipte, on s’aprofitava el cabal dels rius Tigris i Eufrates i el del Nil respectivament, fet que també es produeix al voltant dels rius Groc i Indus, la qual cosa fa suposar els possibles intercanvis d’aquests coneixements entre les civilitzacions.

És conegut al món de la logística el nivell de planificació de l’antic Egipte, al qual es mesurara el cabal del Nil segons les altures en punts determinats del riu amb un nilòmetre. D’aquesta manera es podia calcular la producció de la temporada. Això era degut al fet que l’abastiment d’aigua i la producció estaven directament relacionades amb el cabal del riu. Aquesta mesura servia per a fixar les taxes imposades segons la bondat de l’any, visualitzant també les possibles emergències d’excés d’aigua o de fam. La recerca arqueològica ha trobat evidències d’irrigació a Mesopotàmia i Egipte en el sisé mil·lenni aC on es conreava ordi en zones amb insuficient precipitació per a fer-ho en secà.

Hi ha proves que l’antic faraó egipci Amenemhet III en la dotzena dinastia d’Egipte (cap a 1800 aC) va utilitzar el llac natural del Faium com a reserva per emmagatzemar excedents d’aigua per utilitzar-la en els períodes secs, ja que el llac s’omplia anualment per les inundacions del Nil.

Els Qanats2, desenvolupats en l’antiga Pèrsia cap al 800 aC, estan entre els més vells sistemes d’irrigació que encara s’utilitzen avui. Es troben a l’Àsia, l’Orient Mitjà i el Nord de l’Àfrica. Aquest sistema comprén una xarxa de pous verticals i túnels amb pendent suau que capturen la capa freàtica i la transporten. La sínia, una roda que transporta aigua ja es coneixia en temps dels romans a l’Àfrica del nord. Cap a 150 aC als recipients de ceràmica de la sínia s’hi incorporaren vàlvules.

A la Xina l’enginyer Sunshu Ao (sisè segle aC) i Ximen Bao (cinqué segle aC) van treballar en grans projectes d’irrigació. A Dujiangyan es va construir un gran sistema d’irrigació cap al 256 aC que encara funciona. Cap al segon segle d.C. durant la dinastia Han, els xinesos feien servir bombes de cadena que elevaven l’aigua. Eren accionades amb pedals, rodes hidràuliques, o mecanismes rotatoris impulsats per bous. L’aigua s’utilitzava per treballs públics o per proporcionar-la als habitatges però principalment es destinava a regadius. Evolució a les nostres terres

En regions com el món Mediterrani, on la irregularitat anual de les pluges és una de les seues característiques climàtiques, la creació d’àmbits de regadiu artificial ha estat una constant al llarg dels segles. De fet, l’arqueologia trau periòdicament a la llum restes materials de canals i basses de diverses èpoques del passat, no sols medievals sinó també de les més antigues etapes musulmanes, romanes i fins i tot ibèriques, de més de 2.000 anys.

En època romana apareix el reg sistemàtic (amb aqüeductes i séquies), perfeccionat sota la dominació musulmana amb la generalització de les sínies. Els cristians desenvoluparen, paral·lelament a recs i séquies,

Aqüeducte

Antiga séquia romana

Bassa de reg

les primeres mines (segles IX-XIV) per tal d’aprofitar les aigües freàtiques. Els segles XVII-XVIII i començament del següent són l’època de les petites derivacions fluvials a Catalunya i dels petits pantans al migjorn valencià. Hom introdueix plantes americanes (blat de moro, tomàquet, patata), encara que no tan típiques del reg com les d’introducció musulmana (arròs, cítrics, certes hortalisses).

Però la història del regadiu, lògicament, no es limita a les infraestructures sinó que, per al seu bon funcionament, les diverses societats del passat disposaren de mecanismes col·lectius d’organització del reg i del repartiment de l’aigua, tant de cara a millorar la seua eficiència com per a intentar evitar, tant com fos possible, els conflictes entre persones i entre col·lectivitats. Els regadius d’iniciativa privada no aprofiten aigües comunals i la superfície afectada, comparada amb les iniciatives públiques, és reduïda. Quan els poders públics promouen les zones regables es reserven la forma de participació dels usuaris de l’aigua. En aquest cas apareix la figura de les comunitats de regants que compta amb precedents des de l’època romana i islàmica, com és el cas del Tribunal de les Aigües de València. Una comunitat de regants és una corporació de dret públic, l’agrupació de tots els propietaris d’una zona regable, que s’uneixen obligatòriament per llei per a l’administració autònoma i comuna de les aigües públiques (superficials o subterrànies), sense ànim de lucre. Determinades funcions organitzatives i de planificació general de la conca queden reservades a les molt més recents confederacions hidrogràfiques. En el cas de Castelló no reberen el control i govern del sistema de regadiu fins a les darreries del segle XIII amb un model municipal. En el cas del govern municipal eren els jurats de cada localitat els que regien el sistema hidràulic, prenent decisions sobre els problemes de captació de l’aigua del riu o de la font corresponent, o encarregant i pagant les obres de manteniment i reparació de les infraestructures amb major entitat, com els assuts. Igualment, negociaven amb altres poders locals veïns que compartien el riu, i de vegades el sistema, o bé amb els oficials reials i senyorials que poguessen tenir interessos en el control de l’aigua, com en el cas dels molins. També eren els jurats i el consell municipal els que nomenaven o arrendaven a un especialista, el sequier, la gestió diària del sistema hidràulic durant un temps, i l’arrendament el feien mitjançant subhastes públiques al millor postor. És a dir, que aquell sequier que oferia gestionar la séquia a un preu més barat, que seria pagat mitjançant una derrama econòmica pels veïns que posseïen terres irrigades, era nomenat sequier per un període limitat, normalment d’un o dos anys depenent dels casos, o de cinc en certes ocasions. Així doncs, independentment del model, reial, municipal o comunal, en tots els sistemes de regadiu era el sequier qui s’ocupava de la distribució de l’aigua entre els regants, de vigilar el compliment de les normes, etc. La figura del sequier, el seu origen és andalusí i fou adoptat pels cristians, o millor dit adaptat a la nova societat feudal. La nomenclatura de sequier, o “acequiero” en castellà, ve directament de la fonetització a les llengües romàniques del mot àrab “sāqiya”. Inclús la seua utilització está present abans en territoris de la Corona d’Aragó que de la nostra.

La primera notícia que tenim dels primers sequiers cristians a la nostra terra la podem trobar és un privilegi reial datat el gener de 1250 que regula les funcions dels sequiers de la ciutat i de l’horta de València, que després també es va incloure en els Furs.

Les seues funcions es poden classificar bàsicament en tres grups: la neteja dels canals, el manteniment de les infraestructures físiques, i la vigilància del seu correcte ús per part dels usuaris-regants. Pel que fa al primer grup, s’indica l’obligació del sequier d’escurar les séquies a fons una vegada a l’any, eliminar les males herbes de la séquia, no tornar l’aigua a la séquia després de realitzar aquestes accions fins que els responsables de supervisar el seu treball donassen el vistiplau (al privilegi els supervisors són els jurats de la ciutat, mentre que als Furs no s’especifica) i, finalment, fer i obligar els hereters a escurar els braços i els canals secundaris, cadascú el tros que afrontava amb les seues terres. D’altra banda, les funcions del segon grup eren reconstruir sempre els partidors d’acord amb la forma i les mesures originàries (les andalusines d’abans de la conquesta), reparar les séquies quan es fessen malbé per solsides o avingudes d’aigua, amb el mateix criteri de conservació, i reparar l’assut quan es trenqués (abans de 15 dies a l’hivern o abans de 8 dies a l’estiu segons el privilegi, però abans de 10 dies a l’hivern i 8 a l’estiu segons els Furs). Finalment, el tercer grup no es presenta com a funcions directes del sequier, sinó com una sèrie de mesures i prohibicions punibles, aplicades als usuaris o regants, com ara no sorregar els camins ni els camps dels veïns, no agafar aigua quan no toca, o desviar-la per altres canals. Cap dels dos documents especifica qui ha d’imposar les multes per l’incompliment d’aquestes normes, però se sobreentén que és el sequier, tant pel context del document com per l’activitat pràctica coneguda en els segles posteriors, que veurem després amb major detall. A Castelló arribat aquest punt i donat les peculiaritats dels terrenys i de la seua gent es van crear comunitats com l’Encomanda de Fadrell, en primer lloc, per a dirigir i gestionar el repartiment d’aigües i amb el pas del temps van aparéixer el coto arrosser, Comunitat de Regants i el Sindicat de Regs de Castelló i la comunitat de regants del pantà de Maria Cristina a la vegada que desapareixia la figura del sequier i les seues funcions passaven a mans del control municipal. Tècniques d’irrigació

Al llarg de la història, l’home ha tractat d’aprofitar les circumstàncies pròpies de trets hidrogràfics del terreny. Donades les característiques geogràfiques de les zones considerades, és lògic, d’una banda, que les aigües subterrànies no hagen arribat a significar (almenys en temps recents) la presència d’aqüífers aprofitables tan superficials com els que, fins fa poques dècades, existien en àrees geogràfiques veïnes. Referent a això, pel seu interés com a curiositat, pot recordar-se com en terres baixes de la comunitat valenciana, el mantell freàtic era a vegades tan succint3 que feia possible la pràctica del “reg de baix”, per ascens capil·lar, i a braç, amb recipients apropiats (rec a carabassí) o amb la taona. Però, d’altra banda, també expliquen l’existència d’algunes fonts que han anat sustentant un regadiu d’extensió reduïda que es compon de xicotetes taques de zones regades. En tot cas, els brolladors naturals amb el pas dels anys han anat desapareixent. Per a capes freàtiques no gaire profundes, la sénia (en les seues versions de sang, o de tir, i de vent) va ser durant segles la màquina més eficaç. En particular, les sénies “cartageneras”, d’arcaduces o catúfols4, accionades pel vent, extreien l’aigua d’una profunditat que oscil·lava entre els 5 i 10 m. Han funcionat fins a mediat el segle XX, com a exemple de tècnica que el seu respecte a la naturalesa no ha sigut mantingut per altres tècniques més modernes. En tot cas, quan la despesa captada era diferent del necessari, l’aigua s’acumulava durant un període de temps en basses o safaretjos. Depòsits d’este tipus eren indispensables per a regular la despesa il·luminada, quan este resultava insuficient per a la seua aplicació directa en el reg.

Avui en dia, s’ha avançat molt tecnològicament, i els sistemes de reg poden incloure els següents equips i infraestructures: embassaments (amb represa) o reservoris; obres d’agafada o derivació (Assuts, etc.); pous, estacions de bombament, Canal de reg, séquies per a transportar l’aigua, incloent-hi el drenatge; sistemes de distribució en el cas de reg gota a gota i per aspersió. La captura d’aigua és un sistema de reg basat a recollir i conduir a les parcel·les l’aigua que s’escola de la pluja. És un sistema tradicional utilitzat en zones semiàrides que busca incrementar la zona humida a escala

de les plantes cultivades. Depén en gran manera de la pluviometria de cada any i, per tant, no pot assegurar el màxim rendiment sinó que l’incrementa.

En el sistema tradicional hi havia canals principals i canals secundaris, aquests darrers arribaven a les arquetes que tenen un portaló (entallador) que quan queda obert permet la sortida de l’aigua.

Els mètodes de reg es classifiquen principalment atenent l’ús o no de l’efecte de la pressió: Els mètodes superficials (també anomenats per gravetat) no se’ls aplica pressió artificialment, en canvi, els pressuritzats necessiten una pressió més o menys gran per a funcionar. L’objectiu que tracten de complir és el de suplir a la terra de l’aigua necessària perquè aquesta mantinga la humitat requerida per al cultiu la qual va disminuint entre dos regs consecutius. Aquestes provisions d’aigua s’efectuen puntualment i normalment van regulades per cicles temporals, que haurien d’anar en funció de l’evaporació de l’aigua al terreny de cultiu i transpiració vegetal conegudes conjuntament com a evapotranspiració. En la majoria dels casos es necessita uns canals de reg que transporte l’aigua. En el reg superficial o per gravetat l’aigua es mou per diferència de cota (per efecte de la força de la gravetat) i per aquesta raó no requereix energia externa. Són exemple d’aquest tipus de reg el reg a manta en eres, solcs, etc. Aquest tipus de mètode no pot implantarse en el cas de tenir pendents excessius al camp, cosa que fa necessari una millor anivellació del terreny o bé l’ús de tècniques de distribució pressuritzades.

El reg pressuritzat requereix l’aportació d’energia per a la seua operació, ja siga mitjançant grups de bombament o amb la pressió proporcionada per basses o dipòsits elevats. Són exemple d’aquests tipus de reg l’aspersió, la microaspersió o el degoteig i el reg subterrani. Les tècniques de reg són un grup de mètodes, gràcies als quals l’aigua es distribueix per tot el camp per gravetat o per pressió. En l’actualitat, al 85% dels terrenys regats s’apliquen tècniques de reg superficial gravitacional. Aquesta xifra és important si es compara amb els mètodes d’aspersió i de goteig. Manual: amb galledes i regadores o amb bombes accionades per la força humana (amb la mà o el peu), reservada per a horts i petites superfícies que arriba a uns centenars de metres quadrats com a màxim en el cas d’usar bombes manuals. A manta: també dit per inundació, és un sistema

Sénia a Catí

Sénia a la Font-Vella

Catúfols

de reg per gravetat amb molt baixa eficiència. És la forma més antiga que encara se continua utilitzant actualment. En realitat és el sistema dominant al món, ja que només un 10% de la superfície total es rega per altres sistemes. No requereix mitjans tecnològics complexos, ni d’energia afegida, però sí d’aigua en abundància.

Els terrenys que són regats a manta han de ser anivellats però amb un pendent mínim que permeta que l’aigua arribe fins al final de la parcel·la. L’aigua mulla tota la superfície i es va infiltrant per gravetat. Té l’avantatge de permetre dessalinitzar terrenys a base de successives inundacions que fan percolar cap als fons les sals. Reg per aspersió

L’aigua, procedent d’un riu o font, o treta d’un pou, mitjançant una sínia o altres sistemes, bombada o per gravetat, es fa entrar dins les parcel·les prèviament preparades obrint una comporta.

Una variant del reg a manta és el reg per solcs. Aquests es fan manualment o mecànicament i distanciats de manera que per infiltració lateral mullin també tota la superfície. Això obliga a sembrar a la part alta que forma una cresta entre solc i solc. És un sistema convenient quan no convé mullar les fulles del conreu. L’eficiència en l’ús d’aigua augmenta respecte al reg a manta, essent aproximadament del 60%.

Aspersió: és el sistema de reg pressuritzat. Bàsicament, es tracta de fer ploure de forma artificial.

Reg per degoteig

Per regar mitjançant el sistema d’aspersió, s’ha de disposar d’una instal·lació (fixa, mòbil, semimòbil o especial) de canonades que conduesquen l’aigua fins als aspersors, dispositiu que s’encarrega de distribuir l’aigua sobre els cultius en forma de pluja. Es necessita molta energia, per la qual cosa s’ha de disposar de grups de bombament o de pressió a la xarxa proporcionada per basses o dipòsits elevats. Té l’inconvenient que requereix uns mitjans costosos, i una despesa contínua d’energia, però en canvi, permet cultivar sense fer solcs profunds i no cal sembrar a les crestes d’aquests, cosa que facilita la mecanització del cultiu.

En casos de molt de fred, el sistema d’aspersió es pot utilitzar per combatre les glaçades. En alguns casos també permeten l’aplicació de productes agroquímics.

Reg a manta

El degoteig: és el sistema de reg pressuritzat amb molt alta eficiència de l’aigua que es va desenvolupar als anys 40 a Anglaterra. És un sistema dissenyat per aprofitar al màxim la despesa d’energia i aigua.

Aportació d’aigua al terreny en la zona radicular de les plantes. L’aportació d’aigua s’efectua mitjançant un sistema de petites canonades de molt baix diàmetre les quals tenen petits orificis dels quals surt el líquid gota a gota o a molt baix cabal. Les canonades poden formar una extensa xarxa o bé distribuir-se com un sol regador de llarg recorregut. Aquest mètode redueix el consum d’aigua a l’ordre d’uns pocs litres per hora per cada degoter, i es pot utilitzar per incorporar fertilitzants o altres agroquímics al cultiu. És habitual que les instal·lacions disposen les canonades de distribució per sobre del sòl. En el cas particular del reg pressuritzat subterrani és similar al del degoteig, situant les canonades parcialment o totalment soterrades. Altres mètodes menys emprats a Castelló són:

Reg per exsudació: El reg mitjançant un tub especial que exsuda aigua es pot considerar un tipus modern de reg per degoteig. El va crear a la dècada de 1980 l’enòleg francés René Petit, com una forma de pal·liar els inconvenients del sistema de degoteig convencional. Petit va idear un tub tèxtil i porós en tot el seu volum (també es pot fer amb un tub de cautxú o d’altres materials) on l’aigua s’aplica al sòl mitjançant petites gotes d’aigua que apareixen al llarg de tot el tub. Té l’avantatge de no necessitar disposar goters en cap lloc del tub i de necessitar una pressió d’aigua molt petita, a partir de 0,1 bar, o sia, un dipòsit situat a un metre d’alt respecte al tub. El tub que exsuda proporciona una quantitat d’aigua uniforme en tota la seua llargada. La calç que puga tenir l’aigua de reg no l’obtura tant de pressa com sí que ho fa amb els goters. Subterrani: Es basa a regar per sota de la superfície del sòl, pot funcionar amb canonades poroses que es posen prop de les arrels o com una variant del reg gota a gota però enterrat. Estalvia molta aigua perquè se’n perd molt poca per evaporació.

Fertirrigació: La fertirrigació és una modalitat de les dues anteriors, en què per augmentar la producció al mateix temps que s’optimitzen els recursos, s’incorporen fertilitzants a l’aigua de reg. Es pot utilitzar amb l’aspersió o amb el degoteig, si bé resulta més efectiu amb aquest darrer. Hidroponia: Actualment, la hidroponia és la forma més avançada de reg i de producció agrícola. Consisteix en una variant del degoteig, a la que s’incorporen tots els nutrients que necessita la planta mitjançant el sistema de reg. Requereix una inversió important, però les produccions també augmenten força. Les instal·lacions de reg es complementen amb una sèrie d’instruments de control, com sondes, sensors, controls d’humitat i temperatura, que se solen centralitzar a un ordinador amb els programes de gestió adients. Tot això posa en marxa un sistema preparat per a incorporar els fertilitzants a l’aigua de forma automàtica. Es va començar a usar en floricultura, però avui en dia és habitual en molts productes hortícoles.

Reg deficitari: El reg deficitari cerca el màxim aprofitament de l’aigua aportant aigua per sota de les necessitats òptimes de les plantes però afectant de forma menor al rendiment. Vocabulari:

1. Capa freàtica: correspon (en un aqüífer lliure) al lloc on es troba l’aigua subterrània. En aquest nivell la pressió d’aigua de l’aqüífer és igual a la pressió atmosfèrica.

2. Qanat: és un canal subterrani inclinat suaument per transportar aigua des d’un aqüífer o pou d’aigua fins a la superfície per regar i beure, actuant com a aqüeducte subterrani. 3. Succint: Breu i concís.

4. Catúfol: és un recipient destinat al transport d’aigua o de materials. Solen estar fabricats en diversos materials: ceràmica, acer, o plàstics com niló, polietilé o uretà.

Si parlar d’aigua és sempre sinònim de parlar de vida, acostar-se, tot i que siga només un poc, als cultius que han marcat la història en terres castellonenques i unir-los a aquest element ens porta a parar la mirada en l’arròs. A redescobrir tots aquells arrossars que ompliren hectàrees i hectàrees i que a poc a poc es van anar drenant transformant aquell paisatge i transfigurant la marjaleria.

Per això, cal mirar enrere i detindre’ns en el que va ser i sobretot el que va representar el conreu d’unes terres que van crear una comunitat de Regants pròpia, la del vedat arrosser, per establir les pautes reguladores del que durant algun temps fou cultiu clau.

El Vedat Arrosser a Castelló: Aigua, marjal, arròs i

mosquits en unes terres guanyades a la mar

Rosanna Blasco i Soler

L’arròs: pilar econòmic en una època, gairebé un delicte conrear-lo, durant un altre, -quan se’l culpava d’haver portat la malària-, i una demostració de seny quan baix l’organització d’aquella primera comunitat de regants del vedat arrosser, es van iniciar les bases que també conformarien més tard una unió dels llauradors així com la primera comunitat de cultiu d’arròs en el Grau: “La Primitiva Arrossera”. Per això, detenir-nos uns instants per recordar que malgrat els entrebancs, moltes famílies van menjar gràcies a les penositats dels qui vivien literalment cada dia en l’aigua fins als genolls i sense córrer a la farmàcia per repel·lent de mosquits, és d’alguna manera, retre un xicotet homenatge a l’esforç de cadascuna d’aquestes persones.

Al mateix temps, fa plantejar-se en perspectiva les raons i exigències més actuals de qui hui alça la veu i s’indigna del que passa quan plou en unes terres sobre les quals s’alcen centenars de construccions que, cal recordar, van nàixer sense permisos, sense regulació i sobretot obviant que, com es va establir en el seu moment, en formar part del vedat arrosser, els propietaris d’aquells terrenys, havien d’assumir les competències per a mantindre les infraestructures pertinents, que entre altres, en aquest cas, eren les de drenatge que dessequen la Marjaleria i que mantenen a ratlla el nivell freàtic. Però com açò seria entrar en un debat tant acalorat

com improductiu, més encara tenint en compte que la fi dels articles d’aquest llibre que la Gaiata 6, FarolaRavalet, dedica enguany a l’aigua només busca il·lustrar i recuperar xicotets fragments de la nostra història… no anirem per ahí. Que és això del vedat arrosser?

D’una manera molt senzilla, l’anomenada Comunitat de Regants del Vedat Arrosser de Castelló és l’entitat que té competències jurídiques en el tema del repartiment d’aigües per a reg.

Però, a més, i donades les circumstàncies especials de la zona que compren, la d’una part de la marjaleria, també és la que té – inclús actualment i malgrat el desconeixement generalitzat de molts dels propietarisles competències per a mantindre les infraestructures de drenatge que dessequen la marjaleria i que així mantenen a ratlla el nivell freàtic. Una explicació que resulta curiós que es recollia recentment a una assemblea a Castelló on el regidor de medi ambient en aquell moment, Fernando Navarro, va haver-hi de recordar la finalitat i funció d’aquesta entitat enfront del notable impagament o negativa a assumir d’un sector dels propietaris. Afegint a més el recordatori que “si les xarxes de drenatge de la Marjaleria que controla el Vedat Arrosser deixaren de funcionar, el terreny s’ompliria d’aigua i s’afonaria a poc a poc, fins a convertir tota la zona en un immens fangar.” La creació de la Comunitat de Regants del Vedat arrosser a Castelló

Cal recordar que la Comunitat de Regants del Vedat Arrosser de Castelló va aprovar els seus Estatuts el 3 de gener de 1979. Segon s’indica, la Comunitat pot disposar per al seu aprofitament dels brolladors de la Font de la Reina i els pous de la Brunella, Antrilles i Plana, que li pertanyen en propietat, i també de les sobrants que provinguen del riu Millars, amb els drets que tradicionalment tenen les seues terres per reg d’escorrenties de la Séquia Major de Castelló. La superfície regable és de 525’9399 Ha. (6.329 fanecades) en terme de Castelló, en la zona que constitueix l’antic Vedat Arrosser. Il·lumina les partides d’Antrilles, Bovar, Plana, Font de la Reina, Senillar esquerre i dreta, Fileta, Molinera, Mota, Travessera i Serradal esquerre i dreta. A més afegeix que “El Sindicat de Regs fixarà les tandes o torns que considere més adequats” segons fixen els estatuts. Legislació i raons de la ‘singularitat’ d’aquests vedats més enllà del reg

D’altra banda, i amb la legislació general a la mà, els vedats arrossers es defineixen com “acotaments de terrenys singulars i aiguamolls, aptes per a dedicar-los exclusivament a l’agricultura del cultiu de l’arròs, amb caràcter permanent o circumstancial”.

En el cas de Castelló, aquesta denominació es va fer oficial l’any 1959, en concret en la resolució d’un expedient, publicat en el Butlletí oficial de l’Estat, on es publicava la resolució del Ministeri d’Agricultura, aprovant les autoritzacions provisionals, per al cultiu de l’arròs en els termes municipals de Castelló, Nules i Benicàssim.

Respecte a l’origen d’aquesta petició concreta de regular les zones d’aquest cultiu, cal anar a la veïna València. Va ser durant el s. XIX quan es va produir una gran expansió del cultiu de l’arròs per la resta del país de la mà de famílies valencianes. Va ser en aquell moment quan es va crear aquesta denominació específica amb la finalitat de contribuir a restablir l’equilibri entre els diferents factors que determinen el cost de producció de l’arròs. Així es va tractar també de generar una associació i cooperació degudament organitzades fins a aconseguir que el cultiu, elaboració i comerç d’aquests productes es desenvoluparen de la manera més adient. Uns granets d’història dels orígens del cultiu de l’arròs a Castelló

Diuen els qui saben i s’han informat, que els inicis del cultiu de l’arròs a Castelló data del segle XIV. Conten que en aquell moment es van començar a cultivar arròs en les marjals, però a l’associar-se al seu cultiu amb la malària, sense adonar-se fins segles després que no era la planta sinó un mosquit el que transmetia la malaltia, es va arribar fins i tot a prohibir el seu cultiu.

Citen les mateixes fonts bibliogràfiques que “la població de l’actual Grau va desaparéixer pràcticament per complet” a causa de la malaltia i que cultivar arròs “era considerat un greu delicte d’alta traïció”.

I és que l’única espècie de mosquit que transmet la malària es va encebar en les zones del llevant i en concret en zones humides com el Grau. Va passar el temps i tot i tindre, finalment, prou clara la innocència de l’arròs, perquè la seua desaparició no havia frenat les morts, al segle XVI estava completament prohibit el seu cultiu i va ser substitut pel cànem. Una aposta que també transformaria durant un temps la ciutat. Però açò, té també una història pròpia que ara no pertoca encara que llocs com l’Hort dels Corders o el Menador ens la recorden, tot i que només siga lèxicament i per desgràcia, amb coneixement limitat de la població. Però tornant a l’arròs i a la por que gran part de la població encara tenia a les zones humides, veent-les sempre com a focus d’infeccions, va haver d’arribar el segle XX perquè l’Ajuntament de Castelló tornara a autoritzar el cultiu de l’arròs. En aquell moment es crea al Grau, la primera comunitat de cultiu d’arròs “La Primitiva Arrossera”, que més tard va derivar en el Sindicat Arrosser i que apunten que va garantir “la suficient quantitat i qualitat de l’aigua necessària per al cultiu de l’arròs”. I a més, assegurant-se posteriorment, ja per mitjà del vedat arrosser que l’aigua tingués la qualitat suficient per a millorar l’arròs que es produïa i, per tant, augmentar el seu valor. Aigua: quan tocava, a qui li corresponia el torn de reg i regulada per un bé comú. Bibliografia: •

L’arròs a Castelló: R. Ribés Pla, Col·lecció de Monografies del Museu Etnològic de Castelló

•

“Las Comunidades de Regantes” (Capítol 4): Miguel Antequera i Jorge Hermosilla

Legislació vinculada i consultada: •

Decret de 28 de novembre de 1952 pel que s’autoritza provisionalment el cultiu de l’arròs en els terrenys a què es refereix l’article 1r de la Llei de 17 de març de 1945.

•

Llei de Vedats Arrossers, de 17 de març de 1945, així com el Decret que la reglamenta, datat en 23 de maig del mateix any.

•

Llei sobre concessió de nous vedats arrossers de 23 de maig de 1945.

•

Ordre de 27 d’abril de 1955 per la qual es dicten normes relatives al cultiu de l’arròs.

Les comunitats de regants són corporacions de dret públic, adscrites als organismes de conca, que s’encarreguen d’organitzar els aprofitaments col·lectius d’aigües públiques, superficials i subterrànies que li són comunes. Es tracta d’organitzacions de reg genuïnament espanyoles i d’origen mil·lenari, basats en sistemes romans i àrabs. En elles els agricultors s’agrupen amb la finalitat d’autogestionar-se per a distribuir l’aigua de reg d’un mode eficaç, ordenat i equitatiu entre els seus membres. Amb independència del que s’estableix en el seu règim estatutari, és obligatori per a tots els comuners el pagament de la part que els corresponga de totes les obres que la comunitat acorde realitzar, entre elles les corresponents a millora i modernització de regadius.

La Comunitat de Regants de Castelló, està subjecta administrativament, al control de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer,la qual vela pel compliment de la legalitat, encara que sense intervindre en sufuncionamiento, perquè el Sindicat i Jurat de Regs són els encarregats de l’observança de les ordenances per al govern i distribució de l’aigües de les séquies de l’horta de Castelló, així com del seu reglament i de l’execució dels acords de la Comunitat de Regants.

Des de temps remots les aigües del millars han sigut motius de diverses disputes. Per a acabar amb aquestes disputes van arribar a la solució de sotmetre el repartiment de les aigües a l’arbitratge de l’Infant don Pere d’Aragó, Conde de Ribargorça i de les Muntanyes de Prades, oncle del rei Pere IV el Cerimoniós. El 20 de març de 1347, l’Infant, després d’haver escoltat les parts i amb l’ajuda d’experts juristes en la matèria, va signar un laude1, resolent el conflicte, segons el qual, en èpoques d’escassetat, de l’aigua del riu s’haurien de fer seixanta parts en el partidor principal, situat sobre l’assut de Vila-real; de les quals 14 li correspondrien a Vilareal; 14,5 a Castelló; 12,5 a Almassora i 19 a Borriana. Igualment en temps d’abundància, es continuaria repartint l’aigua en la mateixa proporció.

Comunitat de Regants i el Sindicat de Regs de Castelló Del repartiment inicial d’aigües a la creació del sindicat de regs. Ricardo Palau i Esteve

Durant els anys 1275, 1290, 1297, 1338, 1344, 1355, 1587, 1635, 1694, 1696 i 1754, segons documentació existent, va haver-hi diversos plets2, que van donar lloc a diverses Concòrdies. Estos plets van sorgir per l’ús de les aigües entre Castelló i Almassora, pel fet que tenien una séquia d’ús comú, i els regants de Castelló protestaven repetidament davant les autoritats que els usuaris d’Almassora embrutaven les aigües; usaven major quantitat de les quals els corresponia; posaven parades en la séquia per a prendre mes aigua; no pagaven el cequiaje al Acequiero de Castelló per l’ús de les aigües de la séquia d’esta vila, etc. El 23 de març de l’any 1789, la seua majestat el rei Sr. Carles III va atorgar la separació de les aigües d’Almassora i Castelló, amb la construcció d’un nou llit perquè cada població rebera l’aigua del riu independentment, perquè fins a la data eren conduïdes des de l’assut del riu Millars fins als termes de totes dues poblacions mitjançant una séquia comuna.

Amb data de 18 d’Octubre de 1755, la seua majestat el rei Sr. Carles III, va ordenar que totes les Viles que romanien sota els dominis del seu regnat, confeccionaren una sèrie d’Ordenances per al millor servei dels seus habitants. A la ciutat de Castelló es van constituir unes Ordenances en 1774, encara que sembla ser que amb defectes que les feien no estar ben redactades. Després de la presentació de noves ordenances davant el Consell Real, el 13 de Desembre de 1784 , es van aprovar les “Ordenances per al règim i govern de la il·lustre Vila de Castellon de la plana”, que,en el seu Títol II, Ordenança XXXIX i en el Títol XX, Ordenances CLII a la CCXI (152 a 211), tracten del Govern i Distribució d’aigües de les Séquies de l’Horta, continuant en el Títol XXI, Ordenança CCXII (212). Uns quants anys més tard, concretament a l’abril de 1869, l’Ajuntament de Castelló i la Comunitat de Regants van acordar la constitució d’un Sindicat de Regs, perquè s’encarregara de l’administració de les aigües i descarregara d’eixes tasques a la Corporació municipal. Per a això es va designar una comissió per a preparar la redacció del reglament. En conseqüència, l’Ajuntament, al setembre de 1869 va transferir les seues competències al Sindicat i Jurat d’Aigües de la ciutat.

Esta decisió va durar pocs anys, perquè a causa dels problemes que van sorgir en la construcció de l’assut i al fet que diversos comuners van impugnar la constitució d’aquest Sindicat, al març de 1871, l’ajuntament va tornar a fer-se càrrec de l’administració de les aigües, en virtut d’una Reial orde de 17 de Febrer per la qual es dissolia el Sindicat per defectes de forma en la seua constitució. Al març de 1877, el nou alcalde, Catalino Alegre Renau, que en el seu programa electoral portava la proposta de constituir el Sindicat Regs, al mes de prendre possessió del seu càrrec, va convocar als terratinents a una junta general per a constituir el mateix.

El dia 29 d’Abril, es va celebrar l’assemblea en l’Institut d’Ensenyament Mitjà, en la qual l’alcalde va exposar els motius de la reunió i de la necessitat de constituir el Sindicat de Regs, perquè foren els mateixos regants els que administraren les aigües. Va ser votada la seua proposta i aprovada, encara que va haver-hi algunes protestes sobre la forma de la convocatòria. El mes de Gener de 1878, el ministeri de Foment va sol·licitar rectificacions al Reglament i una vegada esmenades, per Reial orde de 27 d’Abril de 1878 van ser aprovades les Ordenances i Reglament del Règim i Govern del Sindicat i Jurat de Regs de Castelló de la Plana. Encara que van ser modificats alguns dels seus articles en 1989.

Les aigües que utilitzen els termes de Castelló i Almassora es prenen per una presa comuna, sota el pont vell de Santa Quiteria i entren en un canal que es prolonga fins a la rambla de la Vídua, per a després dividir-se a la Casa de la Reixes, i distribuir els cabals entre totes dues poblacions. El canal que fertilitza l’horta de Castelló segueix el seu curs ocult des de la Casa de les Reixes, i travessa el terme d’Almassora durant 1.925 metres, fins a eixir en el barranc que divideix tots dos municipis. Alli s’origina la Séquia de Almalafa, construïda en 1789, que irriga les partides de Fadrell del Mig. Fadrell de Baix, Villamargo i Almalafa. EI canal principal bonifica la partides de Fadrell de Dalt, terres del Sequiol, Séquia Mitjana i part del Censal, fins a la partida del Cap. En la partida de Fadrell existeixen 7 fils que prenen aigua de la Séquia Major, dels quals només 3 poden anar corrents quan hi haja abundància d’aigua i dues quan hi ha escassetat. El reg de Fadrell és només de dia, no podent tindre cap fil de nit. La partida del Censal començarà a regar el dimecres en eixir el sol i conclou al

dijous en posar-se el sol, esta tanda té 27 fils i tots ells poden anar sempre oberts en dia de tanda. El Fil dels Dos ulls pot deixar un obert fins al divendres en posar-se el sol. No podent en escassetat d’aigua anar corrents tots els fils d’esta tanda, haurà de possar una parada en la Sequia Major en la meitat de la tanda, durant la meitat del temps, per a després llevar la parada i regar els altres fils fins al molí Roder.

El dijous en posar-se el sol entra la tanda de Molí de Gumbau, que té 3 fils, dels quals un ha d’anar sempre al molí i els altres 2 proveeixen a la part de dalt del Caminás. Esta tanda finalitza el dissabte en posar-se el sol, i en ella hauran d’anar corrents els 3 fils de la partida del Soterrani, un dels quals ha de servir sempre al molí del Soterrani. La partida de Rafalafena es proveeix de la mateixa tanda, les terres de la qual es reguen per 3 fils que prenen l’aigua de la Séquia Major. El fil de la Canal rega en esta mateixa tanda els terrenys que estan entre les partides de Rafalafena i Taxida. En esta tanda s’aprofita també el fil del Sequiol i 5 fils més en la partida de Taxida.

El dissabte en posar-se el sol entra la tercera tanda de la Séquia Major, fins al dilluns a la mateixa hora. Regant les següents partides: la Zafra pren el cabal mitjançant un portell3, la Plana rega per 4 fils i a més existeix un altre al costat del molí del Mitjà, el Ramell comença pels 2 fils que hi ha abans del Molino del Mitjà i posseeix 9 fils fins al llit del riu Sec, el Racó de Ramell posseeix un fil en el marge esquerre del riu Sec. La tanda de la partida de Canet comença el dilluns en posar-se al sol i dura fins al mig dia del dimarts. L’última tanda s’inicia al mig dia del dimarts en les partides de Cap i Mediona.

Des de la Séquia Major s’inicia el Sequiol, poc abans d’arribar al Molí de Casalduch, La distribució dels seus cabals hauran d’atendre’s de la següent forma: a) Racó de Rodas: del diumenge en posar-se el sol al dilluns a la mateixa hora: b) terres de “Suma, ara de Vicente Pascual, José Pascual i Félix Tirado: del dilluns en posarse el sol al dimarts a la mateixa hora; c) terres de Baptista Bacora, hort de San Francisco i terres de Miguel Pascual: del dimecres en posar-se el sol al dijous a la mateixa hora; d) terres de Félix Tirado i part de les de Joaquín Martí: del dijous en posar-se el sol al divendres a la mateixa hora; e) part de les terres de Joaquín Martí i terrenys de Carlos Escuder i Félix Tirado: del divendres en posar-se el sol al dissabte al migdia; f) horts de Cisternes, Feliu i Mas: del dissabte al migdia fins al diumenge en eixir el sol; g) horts i cisternes de la ciutat: diumenge des que ix el sol fins que es posa. La Séquia de la Coscollosa ha de repartir el cabal amb la Séquia Major, de manera que la Major pren dues parts i mitja i la Coscollosa una sola part del total d’aigua. Les tandes de la Séquia de la Coscollosa són les següents: 1a tanda: comença el primer diumenge de gener a les 6 del matí i dura fins a les 6 de la vesprada del mateix dia. Fins a l’aqüeducte del riu Sec té 5 fils i un portell; 2a tanda: comença el diumenge a les 6 de la vesprada i finalitza el dilluns següent fins a les 6 del matí. Té quatre fils; 3a tanda: des del dilluns a les 6 del matí fins a les 6 de la vesprada del mateix dia. Posseeix dos fils: 4a tanda: des del dilluns a les 6 de la vesprada fins al dimarts a les 6 del matí. Rega cinc fils; 5a tanda, d’olivars: són dues tandes que comencen el dimarts a les 6 del matí i finalitza el dimecres a la mateixa hora. En la Séquia Major no es podrà fer parada, excepte en les tres que se solen emprar, que són les següents: A) la del Molí Roder: B) la del partidor del Toll que rega les terres altes de la Séquia de la Coscollosa i de l’hort de Porta: C) la del fil de Faixida rega les terres altes de Tomas March i un tros de terra del Molí Primer. En qualsevol cas, de les tres parades només pot haver-hi una posada, sense que puguen estar-ho cap de les altres. Vocabulari:

1. Laude: és la resolució que dicta un àrbitre i que serveix per a dirimir un conflicte entre dues o més parts. L’equivalent al laude en l’ordre és la sentència, que és la que dicta un jutge. La diferència entre tots dos resideix en el fet que, mentre que la jurisdicció del jutge ve marcada per la llei, la jurisdicció de l’àrbitre és dictada per l’autonomia de la voluntat: per tant l’arbitratge ha d’ésser acceptat per les parts, ja sia prèviament, mitjançant un contracte, o posteriorment com a forma de resoldre el litigi. 2. Plets: causa judicial, disputa. Enfrontament entre dues persones o parts d’un judici. 3. Portell: Obertura feta a un mur tomant-ne una part.

La relació de la ciutat de Castelló amb la mar va canviar rotundament a partir de finals del segle XIX.

I les raons fonamentals van tindre a veure amb els nous sistemes de transport, encara que, també, i com és raonable, amb la desaparició dels setges dels pirates.

Amb el desenvolupament dels nous transports molta gent del camp emigra a les ciutats on troba modes de vida més fàcils, i floreix la indústria. Els més importants, en eixe desenvolupament: El ferrocarril, la nova línia fèrria ValènciaBarcelona, el tramvia d’Onda al Grau de Castelló de la Plana, i la substitució dels antics velers per vaixells de motor.

Amb la creació del Port, Castelló també comença a donar eixida a la seua indústria per mar. Els ferrocarrils acosten la producció i, a més del transport de mercaderies, també es multiplica el de passatgers i el trasllat dels castellonencs a la platja. Comença una nova era.

Castelló i la Mar: cultura nàutica,

promoció esportiva i posicionament turístic

Esperanza Molina i Coronado

La mar comença a convertir-se en un ‘element comercial’ d’un immens valor estratègic a través dels Ports. Castelló ja desenvolupava el seu en el segle XX.

Però també, en un entorn ‘amic’ on podien desenvoluparse activitats culturals i esportives relacionades amb la nàutica. I, finalment, en un element d’atracció turística tant per als mateixos habitants de la ciutat i la comarca de Castelló, com per als visitants d’altres poblacions, nacionals i internacionals. La revolució Industrial: del vaixell de vela als grans vaixells de càrrega.

Amb el naixement de la màquina de vapor en el segle XIX i, posteriorment, amb els motors de combustió, els grans velers, que fins llavors havien sigut els únics vehicles capaços de creuar el planeta per mar d’una punta a una altra comencen a caure en desús.

Un veler podia realitzar enormes travessies impossibles per a un altre tipus de transports… però la seua ruta sempre estava condicionada per la força i la direcció del vent. Els vaixells de vela no van exactament on volen, sinó on els impulsa el vent. No hi ha carreteres en línia recta fins

al punt de destí, per la qual cosa, si el vent no bufa, o el fa en sentit contrari, les naus han de buscar un règim de vents favorables per a marcar la seua ruta i arribar al seu destí.

Però, a mesura que es perfeccionen els motors de vapor o de combustió, també es creen els nous transports per mar: primer els vaixells de vela que introdueixen també motors de propulsió; després els vaixells de càrrega, sense propulsió a vela, que cada vegada van ser més grans i amb majors prestacions. D’altra banda, la construcció del Canal de Suez (1869), i el de Panamà (1914) transforma també ‘les carreteres de la mar’ i troba camins més curts i en línia recta per a transportar eixes mateixes mercaderies en vaixells que no depenien del vent, a major escala i en major quantitat. D’aquella manera, els antics velers comercials s’aniran convertint en vaixells-escola, en vaixells esportius, i fins i tot, en peces de museu. El Port de Castelló

El Port de Castelló creix i es desenvolupa: Leandro Alloza redacta l’avantprojecte i el projecte del Port aprovats per RO el 18 de març de 1876 i el 6 de març de 1882. El 6 de juliol de 1882 es va aprovar la Llei que declarava el Port de Castelló d’Interés General. El pressupost va ser aprovat el 28 de juliol d’eixe mateix any i el 2 de desembre van començar les obres. La Constitució de la Junta d’Obres del Port va ser autoritzada per una RO el 14 de març de 1902. El projecte general del Port va ser redactat en 1906 per l’enginyer José Serrano Lloberas.

L’avanç del Port de Castelló va ser molt dificultós. A poc a poc es va construir el dic de llevant i es van projectar la zona d’embarcament i protecció de la molla de costa, així com el dic de ponent. El transport de taronges, altres fruites i la ceràmica van ser elements molt potents per al seu desenvolupament. Tal com refereixen les memòries del Port durant les primeres dècades del segle XX, la construcció del Port va ser molt complicat, els diners estava molt just, i l’Estat aprovava els progressos a contracor, no sense una burocràcia quasi impossible. La pedra per a les esculleres procedia de la pedrera dels Serretes, al Desert de les Palmes, que es transportava a través de la via de Les Serretes. Però el transport de Mercaderies va tindre com a protagonista a la concessió del Tramvia a Vapor d’Onda al Grau de Castelló de la Plana, que va començar a construir-se en 1888. Per no tindre, al principi el primitiu Port no tenia ni aigua, per al que va haver de recórrer a les aigües de la Marjalería i després a la construcció d’un depòsit elevat.

Més tard arribaria la consolidació de la molla de costa, el farciment d’arena de la primitiva platja situada enfront del passeig de Bonavista del Grau, la construcció d’embulls, tallers i edificis… i la tanca que dividia la zona urbana del complex portuari. No va ser fins a la dècada d’anys setanta del segle XX quan es va afrontar la necessitat d’especialitzar les zones i separar l’ús pesquer de l’industrial, que es va consolidar amb la construcció de la molla pesquera. Després el Port començaria a créixer, a prolongar i reforçar la molla de Llevant. La molla del Centenari arribaria ja a la fi del segle XX. I posteriorment el plantejament del seu desenvolupament amb la Dàrsena Sud que triplica la superfície original de PortCastelló. La cultura i els esports nàutics

A mesura que es desenvolupava la indústria, que els velers clàssics deixaven de ser fonamentals per al transport de mercaderies, també la societat va ser objecte d’una important transformació.

En l’àmbit social, i amb la nova revolució industrial, les classes socials també es van ajustar al canvi. Ja no hi havia tanta separació entre la classe obrera i la classe alta, perquè la, burgesia començava a tindre coneixement, poder i diners.

A la fi del XIX les classes més riques van començar a parar atenció als balnearis en tota Europa i a convertir-los en elements d’oci i de turisme. Però van ser els transports els que van obrir la porta a la promoció nàutica i al turisme.

En el nord d’Espanya, el litoral, ciutats com Santander van començar a convertir-se en un pol d’atracció de les classes riques.

La raó era òbvia: Allí acudia a estiuejar la reina Isabel II, de la qual es pot veure una fotografia de la Família Reial en 1847, publicada per ‘La Gazeta de Madrid’: ‘Baños d’onatge en El Sardiner’. Fotografia que després es va reproduir en el diari Alerta de Santander ja en el segle XXI. El rei Alfons XIII també va continuar la tradició. I amb ells, les classes amb major poder econòmic van imitar aquests costums que, a poc a poc van ser adoptades en altres platges d’altres ciutats costaneres per totes les classes socials. Alguns dels bells velers que ja no eren aptes per al transport es convertien en esplèndids vaixells de regates.

En el llevant espanyol, les ciutats creixien, i les marítimes estrenyien la seua reconciliació també amb la mar, al Mediterrani.

I, d’aquesta manera, van nàixer també les societats o clubs nàutics dedicats a mantindre la cultura de la mar. El primer Club nàutic d’Espanya es remunta a 1862, amb la creació del Club de Regates de la província de Cádiz. En la Comunitat Valenciana, el que més podria interessar a l’efecte d’aquest article, és el Real Club de Regata d’Alacant, que va nàixer en 1889, i que encara conserva en els seus arxius la visita del rei Alfons XIII.

A Castelló van haver de passar encara alguns anys. Concretament, caldria remuntar-se als anys trenta del passat segle. El Castelló dels anys trenta

Com indicaria Jaime Nos en un article publicat en el 50 aniversari del CN Castelló, en els anys trenta Castelló tenia una població de 38.000 habitants. Aquell any van començar les projeccions de cinema ‘sonor’ (La butaca costava una pesseta, la cadira de l’amfiteatre, 75 cèntims i la general, correguda, 30 cèntims). Al març d’aquell any s’autoritzava la construcció del Voramar en les Viles de Benicàssim. I en l’àmbit esportiu, el CD Castelló havia ascendit a segona divisió, encara que després ‘entraria en barrina cap a la catàstrofe i desaparició en 1933. La cultura nàutica a Castelló: el Club Nàutic de la Barraqueta

Entorn de 1930, un grup d’amics, aficionats a la natació, començaren a gestionar la creació d’una societat esportiva per a promoure els esports nàutics. Eixe va ser l’origen de l’actual RCN de Castelló, els estatuts de fundació del qual es van signar en 1932, a semblança d’altres societats nàutiques que emergien en altres ciutats costaneres. El Nàutic de Castelló, per no tindre no tenia ni un edifici sòlid propi, com no fora aquella antiga ‘barraca de fusta’ (La barraqueta), on realitzaven activitats en la molla de ponent del Port. Entre els esports que més es practicaven estava la natació. De fet, en 1932, la Cultural Esportiva de Vila-real va ser l’organitzadora de la Primera Travessia nadant del Port de Castelló, amb 49 participants. En 1935 va ser ja el Club Nàutic de Castelló el que prendria el relleu de l’organització de la II Travessia nadant pel Port. Durant els primers anys de vida, les activitats esportives nàutiques més populars van ser la natació, el waterpolo, i posteriorment la vela, ja amb cursets de patró de iot en 1941. En 1945 va nàixer la Regata Magdalena de Vela. En els anys cinquanta es va organitzar el Campionat de la Pesca de la Tonyina amb exemplars que arribaven fins als 300 KG de pes. Fins a 1956 no es va escometre el gran repte de l’entitat, la construcció d’un edifici modern que donara entitat a un club que també havia acaparat la representació de la vida social de la ciutat. Per a això, relatava Salvador Vidal, es va desmuntar la “Barraca de fusta i es va vendre tot el seu material per 7.000 pessetes”.

L’obra va ser realitzada per l’empresa Talaia. Per a costejar-ho es van posar a la venda 1.000 bons de 2.000 pessetes adquirits pels socis. Molts d’ells renunciarien a la seua devolució a favor del Club. La inauguració de l’edifici del Club Nàutic Castelló, en 1962, va ser presidida pel llavors ministre de Turisme, Manuel Fraga Iribarne, amb l’assistència de Fernando Herrero Teixidor. Aquell nou edifici va ser substituït per un altre més modern, inaugurat pel llavors rei Joan Carles en 2001, que és el que alberga a l’entitat en l’actualitat. Prèviament, i després de la participació del rei Joan Carles en la IV Regata Costa Azahar, el Club Nàutic va sol·licitar la denominació de ‘real’ per al Club Nàutic, concedida després de la gestió d’un expedient en el

2001. El Club Nàutic va ser la segona entitat de Castelló amb el sobrenom de ‘real’, que fins llavors només ostentava la Real Confraria de Lledó. Tot allò va coincidir, a més, amb la Regata Costa Azahar de Castelló.

En aquest apartat de promoció dels esports nàutics mereix fer una consideració especial a dos esdeveniments: La Regata Magdalena de Vela i a la Regata Costa Azahar. Regata Magdalena de Vela, la més antiga d’Espanya en vela lleugera

La Regata Magdalena de Vela Lleugera va nàixer en 1945, l’any en què les festes fundacionals van ser elevades a la categoria de festes majors de Castelló com a Festes de la Magdalena.

En els primers anys, la competició es realitzava amb un altre model de vaixell hui quasi desconegut, els “Snipes”, amb els quals Castelló va ser referent. Després es va promocionar l’”Óptimist”, per a Vela Infantil. Durant moltes dècades, la Regata Magdalena de Vela Lleugera (que sumava les modalitats de Vela lleugera i Vela Infantil) se celebrava el primer cap de setmana de les Festes de la Magdalena. Els trofeus eren proporcionats per la Junta de Festes. I quan es va crear la figura de la Reina Infantil, era aquesta la que atorgava els trofeus.

A Castelló es donaven cita més de 300 regatistes de tota la Comunitat Valenciana amb les seues famílies, companys, amics, entrenadors… i el Nàutic de Castelló era tota una festa que, a més, complia el seu principal objectiu: promocionar el turisme i la cultura de Castelló. Tots aquells visitants marxaven a casa amb el programa de festes i, amb el temps, també amb la seua cinta verda que es col·leccionaven amb orgull.

La Regata Magdalena de Creuers va nàixer molts anys més vesprades, com a complement de la primera. Se celebrava el segon cap de setmana de Festes de la Magdalena. Fa ja anys que cap d’aquestes regates coincideixen amb la celebració de les Festes de la Magdalena, encara que han conservat la seua denominació.

A diferència d’altres societats esportives similars, del nord d’Espanya, molt més restringides i tancades, els clubs del Mediterrani, i entre ells Castelló, eren molt més oberts a la societat que l’envoltava, als habitants del districte marítim i a qualsevol classe social… mai va ser ‘un club de fatxendes’ i sí un centre de promoció nàutica increïble. La regata Costa Azahar, amb rei i parany

En parlar del RCN Castelló hi ha un capítol que no pot caure en l’oblit: La Regata Costa Azahar de Castelló. Una regata amb ‘parany’; una regata amb rei; i una regata que va posicionar a Castelló en el més alt de l’activitat nàutica del territori nacional i internacional.

Va ser una regata amb parany pels següents motius: El Campionat d’Espanya de Creuer va nàixer en 1998 amb l’objectiu de potenciar la competició de la vela de creuers com una prova de Fórmula 1 de la mar en el territori nacional. Constava d’una sèrie de proves del més alt nivell repartides pels diferents territoris marítims d’Espanya. Castelló va aconseguir formar part d’aquest circuit amb nom propi.

Però, per a poder sol·licitar que la Regata costa Azahar formara part d’aquest Campionat d’Espanya, els clubs havien d’acreditar la seua capacitat d’organització i el seu poder de convocatòria per la seua excel·lent organització en terra i en la mar, en els aspectes social i esportiu. I per a això, havien de tindre en el seu

haver, almenys, dues regates prèvies d’alt nivell que demostraren aquestes qualitats. Quan Diputació i Club Nàutic de Castelló van plantejar la possibilitat d’entrar en aquest circuit nacional de la Fórmula 1 de la mar, es van formular també l’inconvenient de com poder demostrar el compliment d’eixes condicions…

Per a poder acreditar-lo, el Club Nàutic va organitzar en 1998 una prova d’Alt Nivell que van denominar II Regata Costa Azahar a la qual es va convidar a tots els creuers del més alt nivell. L’èxit va ser tan alt, que la III Regata Costa Azahar en 1999 ja va ser prova puntuable en el Campionat d’Espanya de Creuer. On estava el parany? Doncs que la I regata Costa Azahar ni va ser una prova organitzada per Castelló, sinó pel Club Nàutic d’Orpesa; ni va ser una regata d’Alt Nivell, i només tenia una participació molt local. Però s’havia denominat Regata Costa Azahar. Així les coses, quan Castelló va dir tindre dues regates del més alt nivell, ningú es va molestar a investigar els antecedents. Va ser una regata amb rei, perquè la vela d’alt nivell comptava, en aquells dies, amb la participació de la Família Reial Espanyola i també amb la Família Reial de Noruega, per no parlar d’altres personatges famosos.

El rei Joan Carles I va participar en la IV Regata Costa Azahar, en la qual va estrenar el seu vaixell “El Bribón” i va ser aplaudit per milers de persones. També va participar en la següent, on va competir amb el llavors príncep Felip, i el rei Haral de Noruega. A més de regatejar, Joan Carles I va inaugurar el nou edifici del Club Nàutic de Castelló. I Va ser una regata que va tindre nom propi en el calendari nacional i que va posicionar turísticament a Castelló. Ho va ser per la seua organització, per la seua hospitalitat i per la qualitat de les seues regates. Eren els regatistes els que demanaven participar en Castelló, i on els armadors venien amb majors garanties d’èxit. A més de ser un referent esportiu, va ser un referent turístic. Castelló, l’atractiu turístic i la mar

Com ja s’ha comentat abans, l’atractiu de la mar com a fenomen turístic havia començat ja en algunes zones a mitjan segle XIX.

Però a Castelló, quan de veritat es popularitze ‘la presa dels banys’ va ser arran de la posada en marxa del tramvia a Vapor Grau de Castelló, coneguda com La Panderola. Com relatava Javier Peris Torner, la Panderola va tindre un paper fonamental en la mobilitat de la comarca de Castelló. I també ho va tindre perquè la

població de llavors poguera traslladar-se a les seues platges.

Sí, Castelló començava a gaudir de la seua mar. Les casetes de colors es distribuïen per la platja… i es van construir les primeres cases de banys. Castelló va ser molt conscient del potencial turístic que tenien les seues platges, i de fet va intentar explotarlo al màxim nivell. A mitjan anys cinquanta del passat segle, quan el turisme va començar a ser una de les fonts d’ingressos més importants en el territori nacional, es van presentar projecte de gran interés per a aquells objectius. El Mercantil i Casa de Banys

Un d’ells va sorgir a mitjan dècada dels anys cinquanta del passat segle. Les coses es van realitzar de la següent manera:

El 4 de gener de 1954 es legalitzaven en el Govern Civil els estatuts del Cercle Mercantil i Industrial, una societat “l’objectiu de la qual és eixamplar i dilatar els horitzons del comerç i la indústria atés el foment i estudi de les matèries amb ells relacionades, portant i augmentant el cabal de coneixements de caràcter mercantil i industrial de cadascun dels seus socis”. Una societat industrial que també va posar els seus ulls en la mar i en la indústria turística.

Des de l’Ajuntament, presidit per José Ferrer Forns es va promoure un desenvolupament per a la construcció d’espais per a habitatges d’ús recreatius en la zona del Pinar, en la Costa Azahar. Habitatges d’alt nivell per a una zona amb un escenari espectacular. Quina millor manera per a fomentar un turisme de qualitat i alt poder adquisitiu? El projecte comprenia també crear espais comunals i recreatius. Per a potenciar el seu atractiu, es van arribar a regalar parcel·les a personatges famosos perquè popularitzaren el frontal marítim de la ciutat.

Començat l’any 1958 el delegat d’Hisenda va cedir, en nom de l’Estat a l’Ajuntament de la capital de la Plana, una parcel·la situada a la Platja del Pinar, situada en “el paratge denominat ‘Prado’ o ‘Quadre’”, de 5.300 metres quadrats, situada a uns 60 metres al nord de la Urbanització coneguda com a Costa Azahar, confrontant amb la carretera del Grau de Castelló a les Viles de Benicàssim.

El lloc, que hui s’identificaria amb l’inici de la platja del Gurugú, era més que idoni per a culminar el projecte de desenvolupament urbanístic de l’Ajuntament, amb un Centre Recreatiu d’estiu, a peu de platja, prop del Pinar, ben connectat amb el Grau. Per a això, es va elaborar un plec de condicions on es regulava la construcció d’un edifici berenador- restaurant, i al costat d’ell, una casa de banys.

El ple de l’1 d’abril de 1961, l’ajuntament, presidit per Eduardo Codina, va aprovar l’alienació (venda) mitjançant subhasta pública d’aquesta parcel·la, ja inscrita a nom de l’Ajuntament, i el plec de condicions en el qual es descrivia el que s’havia de dur a terme. El tipus de licitació es va estimar en 9.540 pessetes, a l’alça. El projecte, regulat pel plec de condicions, havia d’estar conclòs en un termini de 5 anys. La subhasta pública es va dur a terme, però només es va presentar una plica, la del Cercle Mercantil i Industrial amb una licitació de 9.541 pessetes. La Junta Permanent municipal va oficialitzar els tràmits de la venda el 29 de desembre de 1961. La venda va quedar conclosa el 3 de gener de 1962. Quines eren les condicions que va haver de complir el Cercle Mercantil?

Segons el plec de condicions el Centre recreatiu havia de comptar amb un edifici modern amb una altura no superior als 7 metres, amb hall, serveis de guarda-roba, telèfon, sala àmplia d’estar i lectura, menjador, restaurant, terrasses, cuina, i totes les necessitats. El pressupost estimat pels tècnics municipals per a aquest edifici superava 2,7 milions de pessetes.

Així mateix, l’adjudicatari tenia l’obligació de construir, dins o no d’aquesta parcel·la, però confrontant a l’edifici principal, una Casa de Banys sobre una superfície de 600 metres quadrats, dotada amb dutxes, serveis per a homes i dones, zona de dutxes, cabines… el pressupost tècnic se situava en 1.500.000 pessetes. S’estimava un període d’execució de 18 mesos i es condicionava fins i tot el tipus de materials, i fins i tot

l’enrajolat.

El Cercle Mercantil va complir els pactes, va inscriure al seu nom la parcel·la, i va desenvolupar el projecte.

Els somnis turístics de Castelló no van durar massa. Ja s’havia rumorejat abans de la Primera Guerra Mundial la possibilitat de la creació d’una Refineria en terrenys confrontants al Port, però també l’interés d’alguna empresa de renom per a la construcció d’una fàbrica de Fertilitzants.

I els rumors es van convertir en certeses quan, des de Madrid es va pensar en Castelló per a la instal·lació d’una fàbrica d’abonaments en plena costa. Fertiberia arribava a Castelló amb la benedicció del governador Civil Carlos Torres, que no va voler escoltar objeccions ni va donar el seu braç a torçar. Fertiberia es va inaugurar en 1966 i va ser la pitjor maledicció que haguera esperat Castelló. La instal·lació dels depòsits de Campsa enfront de la fàbrica d’abonaments va rematar la fatalitat de les possibilitats del Districte Marítim com a pol atractiu per al turisme. El projecte de projecció turística es va ensorrar com un castell de naips. Malgrat tot, tant el restaurant com la Casa de Banys del Mercantil van tindre els seus anys de bonança. Un Centre recreatiu d’una societat que va arribar a tindre més de 3.000 socis, i on els seus ‘convidats’ podien presumir d’haver pogut tractar-se amb tan bones companyies.

Però van passar els anys i la casa de banys del Mercantil va ser a menys. Benicàssim creixia, s’imposava la doble residència. La platja de Castelló perdia manxa enfront de les costes de Benicàssim. Canviaven els temps i també el transport havien contribuït a això. Els turismes particulars eren ja vehicles que es multiplicaven. I encara que la Panderola deixava de funcionar en 1963 havien sorgit noves companyies d’autobusos. La punta va arribar de la mà de la llei de costes que canviava les bogues. La casa de banys i el berenador van quedar dins de la zona de domini públic marítim terrestre.

Els plets es van prolongar fins a 2019 quan finalment Costes va demolir la casa de banys. Queda en peu una part, que hui és el Club de Vela Èol, encara que Costes també li té tirat l’ull. Escala a Castelló, la major fita turística dels últims temps

Malgrat tot l’indicat anteriorment, l’esport nàutic en la capital de la Plana va deixar de tindre l’atractiu turístic de què havia gaudit fins a finals de la primera dècada del segle XXI.

La Regata Magdalena de Vela Lleugera ‘va eixir’ del calendari de les Festes de la Magdalena i va deixar de tindre la importància que havia tingut en el programa de competicions de la Federació de Vela de la Comunitat Valenciana. Una cosa similar li va ocórrer a la Regata Costa Azahar. Altres competicions del més alt nivell es van imposar amb un circuit a escala internacional. Va canviar la directiva del club, va arribar la crisi econòmica, i amb això també es van produir altres canvis polítics que tampoc miraven a la mar de la mateixa manera. El turisme de platja estava en tot el seu auge, no com la cultura nàutica esportiva i social.

A la fi de 2017, amb el govern municipal d’Amparo Marco a Castelló, la capital de la Plana es va fixar en un esdeveniment de caràcter internacional que se celebrava cada dos anys a la ciutat mediterrània francesa de

Sète.

I així, en pocs mesos, es va prendre la decisió de repetir aquest esdeveniment nàutic també a Castelló, a imatge i semblança del que feia Sète. A la ciutat francesa organitzaven una trobada de vaixells històrics la celebració dels quals coincidia amb Setmana Santa. A Castelló, de la mà de Sète, es va crear Escala a Castelló, durant el cap de setmana de Pasqua.

La data era fonamental perquè, organitzar una trobada de vaixells clàssics no és un esdeveniment barat, ni per a l’organització ni per als armadors d’eixos velers. La unió d’esforços entre Sète i Castelló aportava un avantatge considerable. Castelló podia aprofitar l’experiència de la seua ciutat germana al Mediterrani francés, però també crear una ruta de manera que, els velers que acudien a un esdeveniment posteriorment seguien la seua ruta per a participar en l’altre, a Castelló.

El cap de setmana de Pasqua no competia amb altres convocatòries turístiques com a Setmana Santa, però servia per a prolongar les activitats de caràcter festives i turístiques.

D’aquesta manera, l’abril de 2018 sorgia la primera edició d’Escala a Castelló, que va concentrar en sols uns dies a més de 75.000 persones al parc temàtic creat en el moll de Costa de PortCastelló.

Perquè l’atractiu d’aquesta activitat era precisament eixe, la transformació del frontal marítim de Castelló en un espai dedicat als temes de mar amb tota mena d’activitats: vaixells històrics visitables, representacions temàtiques dels terços espanyols, campaments militars antics, desfilades, focs artificials, atraccions marineres per als més xicotets… Mercat ambulant mariner, gastronomia, teatre infantil, baptismes de mar gratuïts… En la primera edició d’Escala a Castelló, en 2018, van participar: La rèplica de la Nao Victòria, la nau amb la qual Juan Sebastián Elcano va realitzar la primera circumnavegació del Planeta. La rèplica del vaixell Shtandart del Zar rus, el Galeón Andalusia, construït sobre la base d’El Galeón de Manila, i el Santa Eulàlia, un vaixell construït a Torrevella en 1918, com a vaixell de mercaderies amb vela i motor.

L’alcaldessa de Castelló, Amparo Marco, vist l’èxit de la seua iniciativa (la portava ella personalment), va decidir consolidar-la a la ciutat de Castelló. Per a això, en lloc de fer com Sète, una convocatòria cada dos anys, va determinar organitzar-ho de manera anual. Això significava un avantatge, la d’aconseguir que la ciutat convertira Escala a Castelló en una part fonamental del seu calendari. Però també un inconvenient, els anys en què Sète no celebrava el seu esdeveniment, Castelló hauria de fer-ho sola. Marco va obtenir el finançament de la Unesco, però també el compromís de Turisme, de la Generalitat, per a aportar la major part del cost de l’operació. La segona edició, l’abril de 2019, es va celebrar també amb gran èxit i la participació dels vaixells: el Santa María Manuela, un pesquer bacallaner portugués del segle XIX, totalment espectacular, el Santa Eulàlia, museu flotant de Barcelona, i El Galeón Andalusia. I després, després va arribar la Covid.

En 2020, pocs abans de l’inici de les Festes de la Magdalena es va declarar oficialment la pandèmia de la Covid, l’estat de queda, i amb això, l’anul·lació de la major part dels esdeveniments mundials, entre ells, Escala a Sète, i Escala a Castelló. A Castelló, Amparo Marco, poc inclinada a perdre, per segon any l’oportunitat de tornar a potenciar la gran festa de la Mar, el que va fer va ser organitzar una edició reduïda, amb només dos vaixells, el mes d’octubre, i amb moltes, moltes mesures de seguretat. En 2021 tampoc es van celebrar les Festes de la Magdalena, Castelló va tornar a repetir l’experiència de l’any anterior, amb una convocatòria el mes d’octubre. La IV edició d’Escala a Castelló va comptar amb 4 vaixells històrics: La Nao victòria, el Galeón Andalusia, la Goleta Cervantes Saavedra, i el ‘pailebote’ Pascual Flores, germà bessó del Santa Eulàlia. Per a reforçar aquesta edició es va organitzar també una activitat Paral·lela: Escala al Mediterrani, un cicle de

conferències de novel·la històrica, organitzada amb José Calvo Poyatos, historiador i autor de ‘La Ruta infinita’. Aquest llibre de José Calvo recollia la singladura de l’expedició espanyola que va iniciar Magallanes i va finalitzar Elcano, i que es va convertir en la primera volta al món per mar.

En aquell moment, a més, ja estava en marxa la Comissió del V Aniversari de la Volta al Món d’Elcano, amb activitats en les quals Castelló es va implicar de ple. En 2022 el món tornava a poc a poc a la normalitat. Sète va realitzar el seu esdeveniment i Castelló tornava a celebrar Escala a Castelló, la seua V edició, en les seues dates originals, el segon cap de setmana de Pasqua. L’atracció més gran d’aquella trobada va ser el vaixell escola de l’armada romanesa ‘el Micea’, que va fer una espectacular entrada a Port, amb tota la seua dotació apostada en els suports del seu velam. De la mà de Sète, i dins de la ruta establida, també van visitar la capital de la Plana: la Nao Victoria, El Galeón Andalusia, el Oostersheld, el Morgester, la Goleta Tirant I, el Pasqual Flores, el Ciutat de Badalona, el Cervantes Saavedra i el vaixell de l’armada, Infanta Cristina.

Amparo Marco havia aconseguit el seu objectiu, cada vegada més vaixells s’interessaven per acudir a Escala Castelló com una cita obligada, on eren visitats per milers de persones. Aquesta edició també va ser finançada per la Unesco i Turisme Generalitat Valenciana.

L’última edició celebrada va ser la VI Escala Castelló de 2023, una vegada més en solitari. Com ja s’ha esmentat Sète ho celebra cada dos anys. Malgrat tot, la convocatòria va tornar a convertir-se en un èxit de públic i de participació. Després de dos anys de pandèmies, restriccions sanitàries, i tancaments a casa, tothom es va tirar al carrer per a participar d’Escala a Castelló. Els vaixells participants van ser: La Nao Victoria, que ja és l’emblema d’Escala a Castelló, el Galeón Andalusia, el veler Pascual Flores, el seu bessó, el ‘pailebote’ Santa Eulàlia, la Goleta Cervantes Saavedra, el Salvamar de Salvament Marítim, el veler Äram, la Goleta Li don du vent, el patruller de la Guàrdia Civil Riu Riaza, i el ‘Cazaminas’ Ribera del Duero.

A més dels vaixells històrics van tornar a muntar-se el campament militar, el mercat ambulant mariner, la zona gastronòmica, tallers i atraccions infantils; els baptismes de mar, la desfilada marinera. Fins a la Gaiata 12 del Grau va tindre un lloc propi com a símbol de turisme de les festes de Castelló. En col·laboració amb la Confraria de Pescadors, es va

realitzar una degustació de peix. En col·laboració amb el CN Castelló, exhibicions d’esports nàutics i baptismes de mar. I amb la participació de Sète, les Justes marineres enfront de la molla de Costa.

La VI edició d’Escala a Castelló va ser, després de la primera, la millor atracció turística de Castelló de tots els temps. Segons les xifres facilitades per l’ajuntament, es van registrar més de 99.000 visites. Bibliografia:

• Gascó, JA, (2007) “Crónica de Castellón” Ajuntament de Castelló • Club Nàutic de Castelló: “XXV Aniversario del nuevo edificio” • Club Nàutic de Castelló (1988): “Cincuentenario CN Castellón 1932-1982” (1982) • Molina Cid, A (2013) “Nacimiento del Puerto de Castellón”. Treball fi de Cicle. UJI • Molina coronado, E (2010) “Estrategias de comunicación de una Regata de alto Nivel del Calendario Nacional de crucero, aplicadas a la Regata Costa azahar de Castellón”. Treball d’investigació. UJI • Molina Coronado, (2015). “El Deporte de la Vela en la Comunitat valenciana antes, durante y después de la Copa América, a través de la comunicación de la FVCV”. Tesi Doctoral. UJI. • Peris Torner, J (1994) “El Tranvía a Vapor de Onda al grao de Castellón de la Plana 1888-1963”. Premi Ciutat de Castelló 1993. Ajuntament de Castelló. • Port de Castelló. “Puerto de Castellón, Memoria de Obras y Servicios 2014-2025”. (Repositori web) • Port de Castelló. “Puerto de Castellón, Memoria de obras y servicios de 1925 a 1959”. (Repositori web) • Valls Torlá, Llansola Gil, G, Montlleó Peris, R (2003) “Rumbo al Progreso el puerto de Castellón a través de la historia”. Autoritat Portuària de Castelló. • “Castellón Información” (www.castelloninformacion.com): publicacions. •Història Clubs Espa%C3%B1a

Nàutics

Espanya:

https://es.wikipedia.org/wiki/Anexo:Clubes_n%C3%A1uticos_de_

• Club nàutic de Cádiz: https://es.wikipedia.org/wiki/Real_Club_N%C3%A1utico_de_C%C3%A1diz • Club de Regates d’Alacant: https://rcra.es/historia/ • http://www.alicantevivo.org/2007/11/la-visita-de-alfonso-xiii-alicante.html •Diari Alerta de Santander: antander/20210405191313105141.html

https://www.eldiarioalerta.com/articulo/cultura/isabel-ii-

“Con la llegada del calor nos pasábamos la mañana metidos en el agua que pasaba por el interior de los regueros que la conducían hasta los huertos de naranjos de los alrededores. En ocasiones debíamos escondernos para que no nos pillara el ‘seguidor’ del pantano de María Cristina que a gritos nos avisaba sobre los peligros que corríamos al meternos en el agua: ¡Fuera del agua, os va a arrastrar la corriente hacia algún sifón!” (p. 64) Miguel Pastor García (2008): La noche de san Miguel.

Aigua i riquesa

La séquia Major

de Castelló de la Plana i els seus

soterraments, o

com un patrimoni gairebé mil·lenari

roman invisibilitzat Javier Soriano i Martí

Universitat Jaume I

La Séquia Major, amb més de 900 anys de funcionament, és un dels monuments més antics de Castelló de la Plana, amb la particularitat afegida de ser un element lineal configurat per una gran diversitat d’altres monuments en forma d’edificis (molins, assuts, instal·lacions reguladores del reg, etc.), elements hidràulics (comportes, porteres, basses, tallamars o partidors d’aigües, etc.), horts i la seua forma tradicional de cultiu, així com el paisatge que l’envolta –les zones vora séquia– que ha estat considerablement alterat, transformat i redissenyat pel pas del temps, els agricultors i les noves necessitats d’una ciutat en creixement constant, especialment des de la segona meitat del segle XX. Amb més de quatre kilòmetres de recorregut per l’actual entramat urbà de Castelló, la séquia segueix una directriu S-NE des del límit amb el terme veí d’Almassora i el seu final en el Molí la Font, dibuixant un itinerari que segueix les corbes de nivell amb una diferència de 30 metres de cota entre els 32,2 en El Barranquet (límit entre Castelló i Almassora) i els quatre del Molí la Font. Les dimensions linials de la xarxa de reg són sorprenents perquè el total de sèquies, files, filloles, braçals, etc. suposen més de 206 kilòmetres en el terme municipal. La sèquia ha estat un element articulador de la principal font de riquesa del municipi i de la comarca, l’aigua i el regadiu que han fertilitzat terres útils per a conrear des de blat i altres cereals a tarongers, sense oblidar les moreres

o el cànem –la indústria de la seda i de la corda o els soguers van ser molt importants històricament–, hortallisses, cotó, panís, diferents varietats de fruiters i, fins i tot, mangraners. Principals dades de la Séquia Major de Castelló

Cotes (altitud sobre el nivell del mar) El Barranquet (grup Santa Teresa, límit amb Almassora) Grup Roquetes Molí de Casalduch Col·legi Carmelites Plaça Fadrell Plaça Borrull Plaça Maria Agustina (partidor de Coscollosa) Primer Molí Segon Molí Riu Sec Autovia Benicàssim Ferrocarril del Port Molí la Font Longitud Longitud total (Casa de Les Reixes, en Almassora, fins al Molí la Font) Longitud total (terme de Castelló) Longitud tram urbà (Ronda Est a riu Sec) Distància entre el molí de Casalduch i el Primer Molí Distància entre el Primer Molí i el Segon Molí Cabal Concessió màxima de cabal Concessió més baixa (anys de sequera) Concessió anual (Confederación Hidrográfica del Júcar, CHJ) Cabal mitjà de la séquia Cabal màxim de la séquia Extensions regades Extensió històrica regada amb la séquia Extensió actual regada amb la séquia

32,2 metres 31,94 metres 30,1 metres 27,52 metres 27,22 metres 26,48 metres 25,99 metres 25,35 metres 21,25 metres 15,61 metres 10,2 metres 8,22 metres 3,93 metres 14,4 kms 10,5 kms 4,5 kms 2,6 kms 468 metres

15.000 m3/Ha/any 5.000 m3/Ha/any 16 Hm3 2,96 m3/seg 5 m3/seg 36.000 fanecades 12.000 fanecades

Elaboració pròpia. Mesures aproximades (longituds mesurades amb el Visor Cartogràfic del Institut Cartogràfic Valencià, https://visor.gva.es/visor/?idioma=es) Cotes exactes (mesurades amb el Visor Cartogràfic del Institut Cartogràfic Valencià, https://visor.gva.es/visor/?idioma=es) Cabals aproximats (font orals, Comunitat de Regants de Castelló i Hermosilla, 2009)Cabals aproximats (font orals, Comunitat de Regants de Castelló i Hermosilla, 2009).

Encara que l’extensió de superfície regada s’ha reduït considerablement –més d’un 50% en els últims 50 anys– i que el tradicional reg a manta, reg a peu o reg per gravetat ha estat substituït majoritàriament per un degoteig informatitzat a tots els nivells, malgrat que la séquia només és visible en punts concrets del seu recorregut i que el 2002 va ser desviada i soterrada per la ronda Est i l’aigua ja no circula per l’interior del nucli urbà, la seua presència hauria de ser recordada o estar indicada d’algura forma en la ciutat per la importància històrica que té la xarxa de regadiu i per l’imaginari col·lectiu associat a les séquies, que representa un patrimoni cultural a valorar, respectar i visibilitzar. No fer-ho, sobretot després del cobriment i del desviament del caixer, implica ignorar i fer invisible un element clau en la història de Castelló.

A més, la séquia mare tenia dues derivacions importants que, per diferents raons, perduren en la societat per la empremta toponímica, l’estratègic paper en el subministrament d’aigua, etc.: són el Sequiol (captava aigua en l’accés a la ciutat des del Sud) i Coscollosa (derivava de la séquia Major des de la plaça Maria Agustina), encara que només la segona subsisteix en l’actualitat. El Sequiol es mantenia en una cota de 29 metres (IES Juan Bautista Porcar o antic camp de futbol) a 28 metres

(plaça Santa Clara) fins a tornar a la séquia Major a l’altura de l’avinguda del Mar a una cota per damunt dels 26 metres. En paral·lel, per cert, circulava també la séquia Mitjana o Mitgera. La funció era la mateixa: regar terres situades a més altitud – els anomenats alters–, raó per la qual era freqüent disposar d’artefacts o enginys com tahones, sènies o, més recentment (segona meitat del segle XX), motors o bombes. La séquia Coscollosa, des del seu naixement en el partidor de les Llengües de la plaça Maria Agustina (cota 25,99 sobre el nivell del mar) avança amb més dificultat condicionada per la topografia perquè en els quatre kilòmetres fins a Castelló Nord (antic peatge de la AP-7) es troba a 25,26 metres d’altitud i en el seu punt final (aboca les seues aigües en el barranc de la Magdalena) ha baixat lleugerament fins els 21,97 metres. El soterrament o cobriment de la séquia (en realitat, els soterraments)

El traçat de la séquia Major per la ciutat de Castelló és complicat de descobrir en l’actualitat perquè en tot el seu recorregut està coberta, com a mínim des dels anys 50 del segle XX segons es pot confirmar consultant les imatges aèries del Vol Americà de 1956 (Comparador de l’Institut Cartogràfic Valencià), que mostren el caixer completament soterrat des del col·legi Carmelites (cantó de l’avinguda Casalduch-carrer Madre Vedruna) fins a la plaça Juan XXIII (intersecció entre Ros de Ursinos-Sanz de Bremond amb l’avinguda Caputxins). A més, des de l’any 2002 ja no circula aigua pel caixer perquè la séquia va ser desviada per la ronda Est i, per tant, qualsevol intervenció de manteniment és innecessària, circumstància que encara dificulta més la seua visibilització, ja que mai s’ha d’accedir al canal, les files o els partidors. L’observació atenta, no obstant això, sí permet seguir el seu itinerari en alguns carrers, ja que tota una sèrie de trapes metàl·liques marquen el traçat actual.

Un traçat que, per cert, deuria de ser inalterable donada la importància d’aquesta infraestructura de conducció d’aigua, però que en realitat ha experimentat diversos canvis d’itinerari, sempre lleus, durant el seus més de 900 anys d’història. La primera referència a un canvi, a un traçat nou, té data concreta: 1796 (Sánchez et al, 1993, 52). És probable que es traslladara uns metres cap a l’Est, cap a la mar, al mateix temps que es dissenyava i dibuixava el carrer Governador coincidint amb l’època d’expansió demogràfica i urbana i d’enderrocament de les muralles. També en eixe moment, a finals del segle

Fotografies de l’autor. En elles s’observen les trapes metàl·liques que permeten seguir l’itinerari de la séquia Major.

XVIII, es parla de cobriments parcials del caixer per a facilitar el trànsit o el creuament de la séquia que, evidentment, suposava un inconvenient en les comunicacions des de la ciutat a l’horta i el districte marítim.

De fet, la construcció de ponts era una constant històrica per a donar resposta a les necessitats de comunicació, tant dins de la ciutat com en el seu entorn. Les referències documentals són repetides perquè el 26 de juliol de 1684 ja s’atorga permís al convent dels Caputxins per a cobrir part de la séquia davant de la plaça de l’edifici i es concreta la forma de fer-ho: ‘de volta, com a pont’ (Sánchez et al, 1993, 52). Les peticions de particulars també són constants, com l’any 1771 quan Francisco Pérez Bayer sol·licita construir un pont sobre la séquia davant de la seua casa en construcció (Sánchez et al, 1993, 52 i 60), o l’any 1778 quan la documentació parla de la reconstrucció –per tant era d’època anterior l’existent– d’un pont per a salvar el caixer junt al molí de Casalduch. El carrer Governador va ser un dels primers en cobrir trams de la séquia per diferents necessitats, com davant del palau del Bisbe, un edifici que estava en construcció l’any 1792. Miguel Tirado demana autorització el 26 de setembre per a fer una volta i soterrar el canal (Sánchez et al, 1993, 68 i 70), obra que estava executada ja en 1794. Just eixe tram, amb un carrer de nou traçat que segueix el perímetre de les muralles ara enderrocades, és objecte d’un altre tancament, precisament entre l’actual avinguda del Mar i l’estació del tramvia (La Panderola), és a dir, poc més tard del 4 de maig de 1893, quan s’aprova la intervenció, la séquia Major estaria coberta en els 220 metres de recorregut entre la plaça Borrull i l’avinguda del Mar/Cardona Vives (Sánchez et al, 1993, 154).

El procés continua perquè quatre anys més tard (22 de setembre de 1897) s’aprova el cobriment de tot el tram entre el carrer Teneries i l’escorxador públic, que estava situat segons el plànol de Francisco Coello de 1852 prop de la intersecció de Governador amb els carrers Tarragona i Núñez de Arce. La documentació torna a parlar de la volta (‘abovedamiento’) com estratègia de cobriment (Sánchez et al, 1993, 159). Probablement eixe terme al·ludeix a una imatge semblant a la del pont de la fàbrica de Gas (Foto 5), en la qual un arc o volta és l’element clau del cobriment parcial de la séquia. Comporta en la plaça Juan XXIII, abans d’arribar al Primer Molí. Any 1948, amb la séquia coberta ja per l’avinguda Caputxins des de 1934. Font: Elías Gil Roca, Repositori UJI (http://hdl.handle.net/10234/196050).

El soterrament de la séquia, per tant, és progressiu però deuria d’estar completat en tot el carrer Governador ja a principis del segle XX o, almenys, en trams d’una longitut considerable. Per eixa raó en les fotografies aèries de 1956 no es veu el canal en el traçat urbà en un recorregut superior a un kilòmetre. La tradició oral, de fet, confirma que el primer soterrament global es va efectuar als anys 50-60 perquè la séquia era un perill per al trànsit i, malgrat els ponts existents, era una incomoditat per als vianants. “Un camió va caure dins de la séquia perquè la volta de la coberta no va soportar el seu pes en la zona dels carrerons de Cardona Vives i l’Asilo”, recorda un dels informants. A principis del segle XX, per altra part, també tenim constància de reformes en el traçat amb l’objectiu d’eliminar un itinerari relativament serpentejant per les zones urbanitzades i donarli el traçat rectilini actual (Hermosilla, 2009, 81).

Fotografia publicada pel diari Mediterráneo en 1974 Font: Diari Mediterráneo, 14 de juny de 1974.

El cobriment total del carrer Governador és probable que es completara en 1902, ja que existeix constància documental de l’autorització del 21 de novembre per a afegir-li una volta (altra vegada apareix la paraula ‘abovedamiento’) a la séquia Major entre el pont del camí del Mar (ubicació en el creuament de l’avinguda del Mar i la plaça Cardona Vives) i les vivendes immediates.

Respecte a les obres de soterrament cap a Almassora no s’han trobat referències històriques, mentre que de l’avanç del cobriment fins el Primer Molí les notícies són puntuals. En 1912 la documentació permet afirmar que s’ha tapat bona part de la séquia Major, sense més concreció. El 4 de juliol de 1929, en canvi, s’aproven les obres de cobriment en tota l’avinguda Caputxins, coneguda popularment com Palmeretes. L’execució del projecte, de tota forma, no es va dur a terme fins a 1934 (Sánchez et al, 1993, 198 i 205).

Per altra banda, els canvis de traçat de les séquies devien de ser relativament freqüents perquè, per exemple, en agost de 1929 es parla de ‘regularitzar el llit de la séquia Major’ en Guitarrista Tàrrega amb la creació d’un caixer paral·lel a l’existent per sota d’una de les voreres del carrer. En la mateixa data s’aprova igualment el soterrament de la séquia en la plaça Maria Agustina (Sánchez et al, 1993, 199).

Pont de volta (‘abovedado’) davant de l’antiga Fábrica de Gas en la plaça Maria Agustina. Font: Origen desconegut (Arxiu José Prades).

La fotografia publicada molts anys més tard pel diari Mediterráneo (14 de juny de 1974) en la qual sembla que estiguen cobrint la séquia Major pel carrer Governador és, en realitat, un nou canvi de traçat en el mateix carrer. El titular de la notícia parla de ‘nuevo cauce’, és a dir, el que estaven fent era crear un traçat paral·lel i, en concret, pel centre del carrer i allunyat de les vivendes. La lectura del diari ens permet, per cert, comprovar i comparar com ha canviat el periodisme en mig segle de comunicació escrita: “La nueva calle Gobernador y la vía de circunvalación. Otra obra

importante en marcha, afrontada con valentía y decisión, que tanta falta han hecho siempre a nuestra política municipal, es la del cauce de la nueva Acequia Mayor por dentro de la ciudad. No hay duda de que ello permitirá que la calle Gobernador se pueda transformar en una vía urbana incluso solemne, de atractivo aspecto”. El canvi d’itinerari sembla justificat en aquest cas amb la finalitat de millorar l’aïllament de la séquia i sobretot evitar filtracions i humitats, ja que les denúncies per aquest motiu eran constants, per exemple en el carrer Madrid, però en general en tot el recorregut de la séquia. Les obres van ser executades per la Confederación Hidrográfica del Júcar.

No sembla que els canvis d’itinerari tingueren relació amb les habituals tasques de neteja i conservació realitzades en les séquies, però és veritat que eren freqüents els impactes de les fortes pluges o el desgast provocat pel constant pas de l’aigua. Per exemple, els cronistes tenen documentats trencaments en el caixer de la séquia en les pluges de setembre de 1882 i, més generalitzats en les séquies i assuts de tota la Plana, amb les pluges d’octubre de 1883 (Segura, 2001, 272). Les séquies en el sector de la gaiata 6 La Farola-Ravalet

La toponímia vinculada a les séquies i el regadiu és molt diversa i rica, a més d’aportar un mètode d’aprenentatge a tots els nivells. A més del Sequiol, molt popular en Castelló perquè tenia com a funció principal garantir el subministrament d’aigua dins del nucli urbà i perquè el nom va associat directament al món del futbol i el CD Castellón, la Sequiota té connotacions radicalment diferents i és per complet independent del sistema de la séquia Major i la seua xarxa. Aquesta séquia gran o canal de drenatge no ha aconseguit tant ressò popular com el Sequiol, malgrat que ja estava operatiu en el segle XVIII –el seu origen podria ser molt anterior– i que arreplegava l’aigua de pluja procedent de les muntanyes de Borriol per a conduir-les al riu Sec i estalviar problemes d’inundacions en el nucli urbà.

En aquest cas, la configuració del topònim obeeix justament a les seues dimensions –més amplària o més profunditat, amb més capacitat de transportar aigua– però també a una funció absolutament trascendent en les nostres terres mediterrànies, però menys noble i continua en el temps que el regadiu. El canal de drenatge naixia en La Farola i intentava arreplegar tota l’aigua de correntia, procedent de la pluja i que no arrivaba a infiltrar-se en el terreny, amb la finalitat de conduir-la per tota la Ronda Magdalena fins a abocarla directament al riu Sec. Totes les séquies de La Plana, de fet, tenien eixe doble paper de facilitar el reg i, en temps de pluges, actuar com elements de conducció i drenatge de les aigües superficials. Per tant, la funció única de la Sequiota, d’aquesta séquia gran –el topònim té una connotació evident afegida al caràcter augmentatiu– que també va actuar com a fossar de les muralles carlines de la ciutat (el perímetre coincidia amb la Ronda Magdalena, també amb la Ronda Millars), no era facilitar el reg sinò evitar inundacions, inundacions previsibles quan descobrim, recordem i analitzem que molts barrancs naturals van ser convertits Construcció del nou caixer de la séquia Major al carrer Governador segons la notícia de premsa, any 1974. Font: Diari Mediterráneo, 14 de juny de 1974.

en carrers precisament en eixe sector urbà. Els paleollits –llits d’antics barrancs i eixos d’evacuació natural de l’aigua de correntia amagats per l’urbanisme i la urbanització– i l’elevat risc d’inundació que pateix tot el nucli urbà de Castelló és evident (Segura, 2001), raó per la qual aquest canal de drenatge tenia tot el sentit i utilitat. Carrers com Joaquín Costa-Alonso de Arrufat (enclau crític del mercat de Sant Antoni) o Pérez Galdós-Sant Vicent, però també el parc Ribalta amb la seua andana central són bona mostra de la funció que la Sequiota podia fer arreplegant bona part del cabal que habitualment baixa per eixos carrers o antics barrancs. L’origen de la Sequiota, en tot cas, no està clar perquè a més de ser ser fruit total o parcial de l’acció humana – sembla la hipòtesi més raonable– podria formar part d’un barranc natural que, procedent des de l’actual Gran Via Tàrrega Monteblanco, creuava la ciutat per l’Oest de forma transversal. L’existència d’eixe barranc, documentat com Barranquizo de la Sequiota, seria compatible amb accions posteriors per a construir o ampliar la xarxa de drenatge.

Les dimensions del llit o caixer de la Sequiota van obligar a construir ponts quan el creixement de la ciutat i les relacions amb les zones d’interior es van intensificar. De fet, en 1799 està documentada la construcció –caldria millor dir reconstrucció– d’un pont en un emplaçament que no hauria d’estar massa allunyat de l’actual plaça de la Independència (La Farola) amb la finalitat de “dar fácil acceso a las gentes que llegan a la villa procedentes de las tierras altas de Morella y el Maestrazgo” (Sánchez et al, 1993, 52).

La documentació parla de la destrucció d’eixe i altres ponts en dues riuades pràcticament consecutives (1793 i 1795, sembre a la tardor, sempre el mes d’octubre). En concret van quedar destruïts per les pluges –‘fueron llevados por la corriente’– el pont del Calvari i el pont del camí de l’Alcora (Sánchez et al, 1993, 70 i 71). Les obres de soterrament parcial de la Sequiota o la construcció de ponts per a creuar-la i també la seua destrucció per riuades o avingudes d’aigua en moments de fortes pluges estan documentades entre 1901 i 1929 en diferents punts (plaça Maestrat, La Farola, creuament amb Sant Vicent) (Segura, 2001, 265). I és que la Sequiota, com la séquia Major, també va ser objecte de cobriments totals o parcials per adaptarse als nous temps d’expansió urbana. Les primeres referències són de 1912 quan es parla genèricament del cobriment del canal (Sánchez et al, 1993, 179), però amb el temps les notícies són més concretes: el 24 de juliol de 1929 s’aprova el projecte i pressupost per cobrir la ‘Cequiota’ en el seu creuament amb el carrer Miguel Juan Pascual –un dels carrers laterals de la plaça de Bous–, la qual cosa ens indica que aquest canal de drenatge i/o barranc podia efectivament vindre des de la Gran Via (Sánchez et al, 1993, 199). Prèviament, en

La séquia Major prop de Casalduch. Al fons, a l’esquerra i darrere de la dona, es veu l’actual edifici de Nayar (cantó Casalduch amb Mestre Falla). Any 1947, quan la séquia no estava encara soterrada. Font: Elías Gil Roca, Repositori UJI (http://hdl.handle.net/10234/196050).

1901 (24 de maig) i 1902 (11 d’abril) s’havien aprovat els soterraments d’altres trams, en concret en el carrer dels Mestrets i el carrer dels Dolors (Sánchez et al, 1993, 166 i 169).

La Sequiota, finalment, va desaparèixer del paisatge urbà castellonenc quan es redacta el projecte de transformació del canal en un col·lector soterrat (17 de gener de 1936) que passa a formar part de tota la xarxa de clavegueram de la ciutat (Sánchez et al, 1993, 208). En la tradició oral encara roman la presència del canal perquè la gent recorda que “anava de la Farola fins al riu Sec per la Ronda. Ara està per sota de l’asfalt”. De fet, obres com la construcció de tres pous de 30 metres de profunditat en l’entorn del carrer Sant VicentRonda Millars romanen en l’imaginari col·lectiu per la seua magnitud. Conclusions: la memòria i la història són patrimoni.

L’entramat de séquies de Castelló dibuixa la història de la ciutat i la comarca, ha condicionat la seua economia i suposa un patrimoni de molts segles que roman ignorat i invisibilitzat. El traçat de la séquia Major encara es pot descobrir amb alguns indicadors (trapes metàl·liques, per exemple), però el Sequiol i la Sequiota pràcticament han desaparegut i només la memòria i la toponímia –a banda de la història i la documentació– ens permeten reconèixer la seua existència. L’Administració, les institucions i la societat en el seu conjunt són responsables de la situació actual. La memòria i la història són patrimoni, però cal activar processos i projectes per a donar a conèixer eixe patrimoni. Bibliografia •

Comunitat de Regants de Castelló (1909): “Ordenanzas y Reglamento para el régimen y gobierno del Sindicato y Jurado de Riegos de Castellón de la Plana”. Impremta de Francisco Segarra, Castelló de la Plana.

•

Domingo Pérez, Concepción (1983): “La Plana de Castellón. Formación de un paisaje agrario mediterráneo”. Caixa d’Estalvis de Castelló, Castelló.

•

García Edo, Vicente (1997): “La sentencia del Conde de Ribagorza para el reparto de las aguas del río Mijares”. Junta d’Aigües de la Plana, Castelló.

•

Guardiola, Ferran; Bernat, Jesús (2008): El reg d’Almassora al 1790. Caixa Almassora, Almassora.

•

Guinot Rodríguez, Enric; Selma Castell, Sergi (2002): “Las acequias de La Plana de Castelló. Camins d’aigua. El patrimonio hidráulico valenciano”. Generalitat Valenciana, Conselleria d’Agricultura, València.

•

López Gómez, Antonio (1957): “Evolución agraria de La Plana de Castellón”, “Estudios Geográficos”, 67-68, CSIC, Madrid, pp. 309-360.

•

Lloría Adanero, Reis i Sergi Selma Castell (2020): Aprenem del passat, eduquem el futur. El patrimoni etnològic de Castelló de la Plana. Ajuntament de Castelló de la Plana, Castelló, 271 p.

•

Obiol Menero, Emilio M. (1985): L’aprofitament de l’aigua a l’Horta del Millars. Diputació de Castelló, Castelló.

•

Ortells Chabrera, Vicent; Querol Gómez, Antonio; Soriano Martí, Javier y Pons Chust, Raül (2004): Atles de Castelló de la Plana. Fundació Dávalos-Fletcher, Castelló.

•

Pastor García, Miguel (2008): “La noche de san Miguel”. UMA Editors, València.

•

Sánchez Adell, José; Fernando Olucha Montins i Elena Sánchez Almela (1993): “Elenco de fechas para la historia urbana de Castellón de la Plana”. Societat Castellonenca de Cultura, Castelló, 214 p.

•

Segura Beltrán, Francesca (2001): “Evolución urbana e inundaciones en Castelló”, en “Cuadernos de Geografía”, 69/70, p. 253-278.

L’ermita de Sant Jaume de Fadrell té una preeminència històrica sobre la resta d’ermites del Caminàs i de la ciutat i terme de Castelló, dels quals va esdevindre la seua matriu. L’antic terme de Fadrell s’estenia des del riu Millars fins al Castell de Montornés i des de la platja fins al castell d’En Nadal.

Amb uns dos mil anys d’història, els orígens de Fadrell es remunten a l’època iber-romana. Fadrell era una de les alqueries mores més importants en 1233 i 1234, quan Jaume I va conquerir els castells de Castelló i d’Almassora. El rei li va lliurar aquella vila i castell de Fadrell a l’Orde de Calatrava, la qual va manar construir el que encara és, avui, el cementeri més antic del terme municipal, un indret de misteriós encant paisatgístic, en el qual, cada any, es ret emotiu homenatge als avantpassats cristians de la ciutat.

Fadrell, matriu de Castelló

Fernando Vilar i Moreno

La notícia més antiga sobre la Comanda de Fadrell data de 1245, quan el lloc havia passat ja a les mans de l’Orde de Sant Jaume. Faltaven encara 6 anys perquè Jaume I atorgara el privilegi de trasllat des del Castell Vell al pla i vora 40 anys perquè es constituïra el primer ajuntament de la nova ciutat. La Comanda de Fadrell és, aleshores, una de les institucions civils encara vives més antiga de Castelló, sinó la més antiga, i continua tenint activitat pròpia. El paisatge rural i humà de Castelló ha canviat amb el temps i els actuals membres de la Comanda de Fadrell ja no són súbdits de cap comandador, tan sols de les tradicions que atresora aquest lloc. Als membres de la Comanda els agrada anomenar-se «fadrellers», una manera molt concreta d’ésser castellonenc, molt «de soca i arrels». Els fadrellers es mouen per l’ermita -on a sovint comparteixen taula i conversa- com a casa. Ací, però, ho fan entre joies històriques i artístiques, com ara el retaule de Pere Pertús (1545) o el tern litúrgic del segle XVI. Coneixen l’actual partida de Fadrell de cap a peus, perquè la van començar a transitar de ben xicotets, quan ajudaven als seus pares en les tasques agrícoles i durant els estius, els quals molts d’ells passaven, amb les seues famílies, a les alqueries d’aquest indret. El porxo de la pròpia ermita era el seu lloc

de trobada i conversa infantil, recorden alguns d’ells. Aquests llauradors van heretar les terres familiars, ja convertides, la majoria d’aquestes terres, en horts de tarongers, i van haver d’ocupar-se des d’aleshores de treure’ls, en primera persona, el fruit del seu treball. Al servei de la gleva van aprendre a demanar l’aigua al sequier o a algun dels prohoms de les sèquies, files o canals que solquen l’antic terme. L’administració dels regs va ser precisament la principal funció durant segles de la Comanda, que va fer valdre sempre antics privilegis, alguns dels quals van gaudir no fa molt de temps, encara, els seus actuals membres, com ara que les aigües provinents del riu Millars per la Sèquia Major es distribuïren a la partida de Fadrell abans que a cap altra partida del terme municipal o que els seus terratinents pogueres regar sempre de dia, mai de nit. El sistema de reg per degoteig va acabar pràcticament amb aquesta funció fa uns anys. Les dones, oficialment, no formen part de la Comanda de Fadrell, tot i que algun dels membres actuals ho és per les terres heretades per la seua dona. Però elles, no obstant això, s’han incorporat de manera efectiva a la presa de decisions, sobretot respecte de l’organització de les festes principals de l’ermita, en honor a l’Apòstol Sant Jaume. De fet, en 1992, Vicenta Albiol es va convertir en la primera procuradora de la Comanda, càrrec -avui honorífic- de representació de la institució durant les festes, i, després d’ella, ho van ser altres dues dones, Marisol Forcada i Rosa Prades. Elles saben ben bé com ha canviat la societat castellonenca i que la vida ja no està vinculada a la terra, i que la ciutat acull avui a molta gent nascuda fora, aliena als costums autòctons. Però, creuen que els joves –els seus fills i filles- malgrat que no s’interessen avui per les tradicions, ho faran algun dia, quan les hereten amb la terra, com a record immaterial i entranyable del món dels seus pares. Cada any, al voltant del 25 de juliol, la campana de l’ermita convoca a festa major. Un capellà oficia els actes religiosos i s’abilla amb la casulla renaixentista per a oficiar l’eucaristia. Cada any, en la missa de la festa és fa la consagració amb el calze que va lliurar el darrer últim comandador, Josep Maria Bucarelli (1816), i, cada any, es resa pel vius i pels morts, mentre esdevé serena la història, gran o xicoteta, que mai es deté a aquest lloc sagrat.

PROGRAMA D’ACTES

Dissabte, 2 de març

12:00 h Anunci oficial de Festes i gran mascletà al carrer Rosa Mª Molàs junt la plaça Primer Molí.

16:00 h Cavalcada del Pregó pels principals carrers de la ciutat. Amb la participació dels membres de la nostra comissió. 22:00 h Soparem aquells que vulguem al magatzem per agafar forces per a traure els monuments. Agafeu l’entrepà i a espentejar que farà falta força!

00:00 h Entre tots i totes portarem els nostres monuments al carrer Sant Roc per preparar la desfilada del dia següent. Visca la Sis!!

Diumenge, 3 de març

07:00 h Repartiment de canyes i cintes a la plaça Major.

08:00 h Missa de romers a la cocatedral Santa Maria i tot seguit la Romeria de les canyes fins a l’ermita de la Magdalena amb paradeta a Sant Roc on matarem en cuquet. 20:00 h Tornà de la Romeria, Processó de Penitents i Desfilada de Gaiates pels principals carrers de la ciutat, amb la participació de la nostra comissió que acompanyarà a la nostra Gaiata i Gaiata Infantil, d’enguany. A continuació trasllat de les gaiates a l’avinguda del Rei En Jaume, front Institut Francisco Ribalta on quedaran instal·lades.

22:30 h Sopar a l’envelat gaiater si encara queden forces.

Magdalena 2024

Dilluns, 4 de març

10:30 h Cavalcada Infantil amb la participació dels nostres xiquets i xiquetes. Anirem a aplaudir al futur de la nosra de la festa i de la nostra Gaiata. 12:00 h Obertura de la nostra tasca magdalenera, començarem els cacaus, tramussos, vermut i la cervesa entre altres. 14:30 h Dinar de germanor.

20:00 h Encesa de les nostres Gaiates a l’avinguda del Rei En Jaume que serà un clar en la nit del dilluns. Els nostres monuments seran protagonistes de segur.

Dimarts, 5 de març

12:00 h Obertura de la nostra tasca gaiater.

21:00 h Lliurament de premis de Gaiata i Llibrets. Esperem que hi haja la mateixa sort que els últims anys, o si és possible encara més! Una batucada ens acompanyarà a la plaça Major! 22:30 h Sopar de pa i porta a la carpa gaiatera.

23:30 h A ballar tots i totes amb la disco mòbil.

Dimecres, 6 de març

08:00 h Despertà a l’envelat magdalener a càrrec de Dimonis de la plana 11:30 h Activitats per als més menuts a la nostra carpa. Bou mecànic, trenet i alguna coseta més... 12:00 h Obertura de la nostra tasca gaiatera, els pares i mares hauran de veure alguna cosa

mentre els xiquets i xiquetes juguen. 14:00 h Dinar de germanor.

22:00 h Sopar d’entrepà benèfic organitzat per la nostra gaiata i patrocinat per la panaderia Blanch. Els beneficis van destinats a l’associació ASPROPACE. Animeu-vos i col·laboreu! Posteriorment disco mòbil.

Dissabte, 9 de març

08:00 h Despertà pels carrers del sector amb la música de la colla Soroll. 12:00 h Obertura de la tasca gaiatera.

12:00 h Quarts de final i Semifinals del campionat de guinyot

Dijous, 7 de març

15:40 h Concentració en la carpa per tal de participar en l’ofrena de flors a la Verge del Lledó.

14:00 h Dinar de germanor.

Diumenge, 10 de març

19:00 h Visita al sector de les Reines i Dames de la Ciutat, i posterior entrega de recompenses de l’any 2024.

14:30 h Dinar de germanor.

12:00 h Obertura de la nostra tasca i concurs de dibuix per als xiquets.

17:00 h Coso Multicolor en l’avinguda Rei en Jaume . 22:00 h Sopar de pa i porta en la carpa magdalenera. 23:00 h Concurs de disfresses.

23:30 h Música i festa a càrrec de la disco mòbil “DISCONIGHT”

Divendres, 8 de març

12:00 h Obertura de la nostra tasca. Més cacaus i tramussos per a tots i totes. 12:30 h Inici del campionat de guinyot 14:30 h Dinar de germanor.

18:00 h “Tardeo” dels jóvens de la Gaiata a càrrec de “RUMBOLOGÍA”. Tots i totes a ballar! 22:00 h Sopar de pa i porta a l’envelat gaiater.

23:30 h Ens amenitzarà la nit el la disco mòbil.

22:30 h Sopar de pa i porta.

23:30 h Tots i totes a ballar amb el grup musical “EL MARCAPASOS DE MARTA”.

12:00 h Obrirem la nostra tasca magdalenera. Al mateix temps semifinal i final del concurs de guinyot. 16:00 h Lliurament dels premis del concurs de guinyot, disfresses i dibuix.

18:00 h Replegarem la carpa gaiatera entre tots i totes, així acabarem abans.

22:30 h Desfilada final des de l’avinguda del Rei fins a arribar a la plaça Major i posterior Magdalena Vítol. 00:00 h Anirem a la ubicació de la gaiata per a apagar la llum viva de la festa, els nostres monuments gaiaters, i disparar l’últim coet.

Nota:

La comissió es reservarà el dret de modificar qualsevol acte programat per a la setmana de festes i més encara en aquest any tan atípic. El soci de sector tindrà vi, llimona, cacaus, taula i cadires a la seua disposició. La comissió no es responsabilitza de la falta de lloc. Per a identificar-se, tots els socis i sòcies de sector hauran de dur el cartó de soci o identificar-se.

L’Associació Cultural

COL·LABORADORS

Gaiata 6 “Farola-Ravalet”,

vol donar les gràcies als amics i col·laboradors

que amb la seua ajuda desinteressada, han fet possible aquest llibret.

Monfort Salut Dental Vestuarios Rubio Dental Universitaria Panaderia Blanch Cafeteria-Restaurant Àgora Dental Rambla Centres Izquierdo Ferrer-Blasco advocats Bonarea Symelec Clinica Dental Martínez Tena Rajoles i Paviments Rubio Francisco Sanahuja Gestoria Gallén Casa Juanjo Carlos Bravo cortinatges AE Navarro Asesoria d’Empreses M. Fabra Cristalleria Perruqueria d’homes Ares Kumon Lledó Castelló Duotono comunicació Safont Joyeros Sol-Europa Kuki Susi

Fundació Amigó Sita Creativa Ann Mery Pistatxo roba infantil J.M. Forcada, s.l. Emovere Saul Gadea Roig Cantavella Robres Generali Seguro Osteofisio Francisco Gómez Modes Mabel Idiomes Reyes Los Claveles floristeries Fruites i Verdures Teresa Enrique Roig sabater Carmen Giansante. Atelier Naiguatá Namala Fixcar Restaurant Les Canyes Olives i Salsums M. Cinta Carnisseria de cavall Toni Admon. Loteries 3. La Lledonera Calçats Fores

263

ESCANEJA! WWW.VESTUARIOSRUBIO.COM

EQUIPA LA TEUA EMPRESA!

vestuari laboral

ESCANEJA! WWW.VRSPORT.ES

S P O R T ® FA B R I C A C I Ó D E P E C E S ESPORTIVES PERSONALITZADES

EQUIPA EL TEU EQUIP!

vestuari esportiu AV/CASALDUCH, 80, CASTELLÓ 964 200 338

264

265

266

Cafeteria - Restaurant

Agora Esmorzars Menú diari i Carta Dissabtes obert de matí Cel·lebracions cap de setmana baix reserva

Plaça Àgora, local B1 - Campus Riu Sec, Universitat Jaume I 12006 Castelló de la Plana - Telèfon 964 73 02 30

•

267

Cita

www.dentalrambla.es

Implants Immediats Ortodòncia Invisible Estètica Dental Carilles Blanquejament

C. Enmig 93. Castelló · ✆ 964 200 366

268

269

FERRER - BLASCO ADVOCATS ADMINISTRACIÓ DE FINQUES

Carrer Calvari, 4, Ent. 12001 Castelló

Tel. 964 83 01 24 Fax 964 83 01 25

270

MARTÍNEZ TENA

CLÍNICA DENTAL

Zaragoza, 18 (Bajo) 12001 Castellón de la Plana 964 74 24 70 - 695 50 20 10 (Whatsapp)

MARTÍNEZ TENA

ORTODONCIA

Huerto de Mas, 1 - 4º Piso 12002 Castellón de la Plana 964 22 78 89 - 682 93 11 40 (Whatsapp)

271

272

AlejAndrA GAllén llAnsolA • Tramitació d’escriptures • Expedients d’herència

• Assegurances socials • Assessoria comptable i fiscal

Plaça Tetuán, 9 - 1º • Tel.: 964 254 549 • 12001 Castelló de la Plana gestion@gestoriagallen.es

A Casa Juanjo portem des de 1997 treballant per a oferir als nostres clients els millors productes. Elaboració de Productes Artesanals Selecció de Carns i Productes Gourmet Detalls i cistelles personalitzades

Carrer Concepción Arenal, 3 A entlo. - Telèfon 665 00 90 09 12004 CASTELLÓ

Carrer Concepción Arenal, 3 A entlo. - Telèfon 964 240 568 12004 CASTELLÓ

274

CRISTALLERIA FUSTERIA D’ALUMINI

taller d’enmarcació mampares de bany decoració en vidre Av. Quevedo, 10 - tel.: 964 206 554 mòbil 610 472 327 www.mfabra.es - info@mfabra.es 12004 Castelló

275

276

Avgda. Rei En Jaume, 82

joyeria_safontcs@hotmail.com

Telèfon: 964214256

Safont Joyeros, Castellón

www.safontjoyeros.com

@safont_joyeros

277

KUKI Y SUSI PROYECTO AMIGÓ ÉS UN RECURS DE FUNDACIÓN AMIGÓ QUE DES DE 1992 OFEREIX A CASTELLÓ SERVEIS TERAPÈUTIC-EDUCATIUS A PERSONAS AMB ADICCIONS I DEPENDÈNCIES QUE CAUSEN CONFLICTES PERSONALS, FAMILIARS I SOCIALS Hem adaptat la nostra intervenció a les noves adiccions que han aparegut per a donar una resposta professional i aconseguir que les persones ateses tinguen un estil de vida plena i saludable. Proyecto Amigó, que pertany a l’AsociAción Proyecto Hombre, dispon dels següents centres, en regim residencial o ambulatori, en la provincia de Castelló de la Plana:

Magatzem de calçat

- CENTRE DE DIA - COMUNITAT TERAPÈUTICA - PROJECTE JOVE - VIVENDA DE SUPORT AL TRACTAMENT - CENTRO DE DIA A VINARÒS

Tel. 633 79 98 94 Avgda. Rei En Jaume, 96 CASTELLÓ

Avgda. Enrique Gimeno 44 - 12006 Castelló Telèfon 964 205 255

Telèfon 625578644 Plaça Donoso Cortes, 1 Telèfon 964 218 187 12004 Castelló

www.facebook.com/sitacreativa

278

Ampli surtit en cerimònia, comunions, vestir i casual DISTRIBUIDOR AUTORITZAT

Plaça Tetuán, 4 (front Correus)

Av. Quevedo, 16 • 12004 Castelló Telèfon 964 22 26 00 www.jmforcada.es

www.pistatxorobainfantil.es Telèfon 964 256 351 12001 Castelló

SAÚL GADEA ROIG 651 630 519 Passeig Ribalta, 5 12004 Castelló labarberiadesaul

279

Mª Carolina Beltrán Vilar Agent Exclusiu

Magatzem de calçat

Núm. Registre CO7218956792P

Pou dels Andreus, 5 - 12560 Benicàssim Telèfon mòbil: 637 375 959 E-mail: cabevicalimocho@hotmail.com

Carrer Aragó, 14 - Tel. i Fax 964 242 085 12004 Castelló Plaça Tetuán, 5 - Tel. 964 212 086 12001 Castelló

Francisco Gómez Moreno Diplomat en Fisioteràpia C. O. en Osteopatia www.osteofisio.es

Direcció Grup Ribes Pla 2 Baix C/ Juan Ramón Jiménez

(entre C/ Rio Júcar i C/ Rio Turia)

Tel. cita prèvia 626 054 699 • 12006 Castelló

280

floristerías

www.losclavelesfloristerias.es

C/ Cardenal Costa, 13 12004 Castellón Tel. 964 216 965 Plaza Santa Clara s/n Puesto 6 12001 Castellón floristerías Tel. 964 260 248

Plaza San

Classes d’anglés Tots els nivells

www.losclavelesfloristerias.es

Grups reduits Carrer Cardenal Costa, 13 12004 Castelló Tel. 964 216 965 Plaça Santa Clara s/n Puesto 6 floristerías 12001 Castelló Tel. 964 260 248

F RU I T E S I V E R D U R E S

C/ Cerdán de Tallada, 23 Alt. B Telèfon: 964 25 62 84 12004 Castelló

www.losclavelesfloristerias.es

SERVEI A DOMICILI

Plaça Clavé, 16 - Castelló Telèfon 964 243 106 Mòbil 659 287 070

281

talleres namala s.l.

Carrer Lleida, 16

c/ ALCALDE TARREGA 27 12004 CASTELLÓ

Cantó a Camí La Plana Telèfons

telèfons: fixe: 964 22 30 14 mòbil: 657 824 236

964 350 036 638299651 282

CARNISSERIA DE CAVALL TONI ESPECIALITAT EN POLTRE DE LLET

OLIVES I SALSUMS

Carlos Gozalbo Salvo

Pintor Castell, 39 12001 Castelló Telèfon 964 205 561

Mercat de Sant Antoni - Parada 1 Tel.: 651 318 662 12004 CASTELLÓ

283