Edita
Associació Cultural Gaiata 6
Farola-Ravalet
Coordinació
Esteban Gual i Ibáñez
Disseny i maquetació
Noelia Pérez i Monfort
Portada
Marta Balado i Ferrer
Fotografies
Ediciones Digitales Muphy
La Comissió Roda Galart
Publicitats
La Comissió
@ de la present edició
Associació Cultural Gaiata 6
Farola-Ravalet
@ dels textos
Els autors
Dipòsit legal
CS 45-2012
38. Esboç gaiata infantil 40. Esboç gaiata
42. La nostra portada 44. Premis 2024 46. Comissió
Socis 49. Quadre d’honor 50. Activitats de l’any
Agermanaments
80 anys de càrrecs
Éssers gaiaters (1)
Articles
Programa d’actes
Publicitats
Imprimeix
Innovació Digital Castelló
Al llarg dels segles, l’art s’ha consolidat com un llenguatge universal, una manera de gaudir de la bellesa, l’estètica i la cultura en general. Aquest mitjà d’expressió per als artistes va aparéixer en l’Antiga Grècia i, des de llavors, ha anat evolucionant fins al que coneixem hui dia com a belles arts.
El concepte de belles arts s’utilitza en l’àmbit professional i col·loquial per a esmentar les 7 representacions o manifestacions artístiques en l’àmbit creatiu i amb un gran valor estètic. Aquestes disciplines culturals es consideren formes diferents d’admirar la bellesa i l’art. Utilitzant tècniques, processos i materials totalment diversos entre si.
Les Belles arts abasten disciplines com la pintura, l’escultura, la música, la dansa, el teatre i l’arquitectura, entre altres. L’art exerceix un paper fonamental en la forma en la qual les persones pensen, senten i es relacionen entre si, per això la seua influència sobre la societat és més que significativa.
Una de les aportacions més notables és la capacitat que té per a provocar canvis socials i polítics. L’art també exerceix una altra important funció en la societat: la construcció d’identitats culturals. En representar tradicions, costums i narratives locals, l’art enforteix el sentit de pertinença i preserva l’herència cultural. A més, en el cas concret de l’art contemporani, aquest desafia i reinterpreta les normes culturals establides, qüestionant les idees preconcebudes i promovent la diversitat i la inclusió.
Castelló gaudeix d’una àmplia herència cultural per tot arreu amb el seu important patrimoni arquitectònic. Edificis com l’ermita de la Magdalena, el fadrí, la cocatedral de Santa Maria, l’ajuntament, l’antic edifici de correus o les cases modernistes de la plaça de la independència.
Gaudim de l’art de grans pintors i escultors de la nostra terra com Vicent Castell o Juan B. Adsuara, i d’aquells que estan establerts ací i se senten fills de Castelló. Artistes com Bolumar, Lorenzo o Melchor Zapata.
La música i la dansa forment part habitual de les nostres festes i tradicions, amb grups de dolçaina i tabal o compositors com Matilde Salvador o Josep Gargori.
La poesia, l’art menys reconegut de tots, però pel que fa a la nostra ciutat, podem comprovar que té una importància molt rellevant donat en nombrós nombre de poetes i poetesses del passat, Bernat Artola o Miquel Peris i d’altres de l’actualitat,Vicent Jaume Almela o Rosa María Vilarroig.
Per últim, en cine, un art en molts adeptes i on Castelló pot fer gala d’haver tingut i tindre grans actors i actrius, Miguel Angel Silvestre, Guillermo Montesinos o la jove Ania Hernández.
Aquest any la nostra comissió vol donar a conéixer mitjançant aquest llibret la importància de les belles arts per a la vida de la nostra ciutat i el seu desenvolupament, principalment en un vessant cultural, sense oblidar la seua importància econòmica. Tot això serà explicat mitjançant una sèrie d’articles escrits per experts en la matèria i per amants de la nostra ciutat, tots ells i elles són bons amics i amigues, que ens parlaran entre altres coses dels premis de la mar de poesia, del certamen de literatura Flor natural de Lledó, de l’arquitectura modernista i la seua importància, ens parlaran de la Música de la festa, de les escultures del nostre sector, coneixerem la història del cinema a la nostra ciutat o el folklore dels grups de ball, la Festa de la Rosa i l’antiga corona d’Aragó. Tot per apropar al lector la riquesa artística de Castelló i d’aquelles persones nascudes a la nostra ciutat.
La frase del famós dramaturg i poeta, Bertolt Brecht, “L’art no és espill per a reflectir el món, sinó martell amb el qual donar-li forma” ens convida a reflexionar sobre el poder transformador de l’art.
Un poder de transformar que és el que pretén aquesta comissió amb els lectors d’aquest llibre. Perquè volem transformar la visió que tenen de la nostra ciutat i de la nostra comissió, perquè mireu un sense fi de possibilitats per descobrir.
La comissió de la Gaiata 6 Farola Ravalet, vol compartir i donar a conéixer la singularitat de les set belles arts, a tots els veïns i veïnes, amics i amigues, en definitiva, simpatitzants de la nostra associació, perquè siga reflex de la seua participació en la nostra cultura i les nostres arrels, perquè volem ser la musa de la vostra inspiració que vos duga a ser artistes de la vida quotidiana.
Esteban Gual i Ibáñez
Benvolguts veïns i benvolgudes veïnes,
Estem davant de l’inici de les festes que comencen un altre any més i que conviden a la diversió, a l’oci i a l’alegria. Des de sempre, les festes de la Magdalena són uns dies i un espai de trobada i de relació personal. Un espai de relació i trobada entre persones que per diversos motius, no es poden trobar en un àmbit festiu igual durant la resta de l’any. Aquesta voluntat de retrobar els veïns, els vells amics i els companys, en un ambient relaxat i distés propi dels actes de la Magdalena, confereix una dimensió encara més humana a la celebració festiva i cultural.
Enguany, si donem una ullada al passat podem comprovar que ara fa dèsset anys que estic al capdavant d’aquesta comissió de Farola Ravalet. Fa desset anys que vam iniciar un camí on des del primer dia no hem volgut renunciar a l’esperit festiu que tant caracteritza la nostra Gaiata. I per això, sempre hem treballat amb la mateixa il·lusió, amb més experiència, més valents, però sense deixar de ser prudents.
Com ja és tradicional en aquestes dates, teniu entre les vostres mans el llibret de la Gaiata 6 Farola Ravalet d’enguany. En aquestes pàgines hi ha moltes hores de feina i un gran desig; que tots vosaltres pugueu gaudir-ne i us en pugueu sentir partícips de les nostres festes i de la nostra Gaiata. Però també gaudir del treball decidit i dedicat per tal de dur a terme un any més el llibret de la nostra associació.
La nostra ciutat es prepara per a rebre una setmana intensa de festes i tradicions. Unes festes carregades d’elements catalogats com a belles arts. Actes emmarcats en monuments arquitectònics molt importants per a nosaltres, pintors que donen color a portades, cartells o als monuments gaiaters, música i dansa popular per difondre el folklore més tradicional, poesia al pregó de les festes i cinema per captar cadascú dels moments viscuts i rememorarlos en un futur.
La nostra Gaiata 6 “Farola-Ravalet”, inquieta i decidida com la que més, cada any busca nous objectius i millorar els èxits aconseguits en els darrers anys. Una exigència com la d’un artista per executar la millor obra d’art d’entre totes les belles arts. Unes belles arts que hi són molt presents en Castelló. Nosaltres en la Gaiata volem ser com eixe artista que busca
l’excel·lència, però en la festa i és per això que cada vegada que comencen un nou cicle fester renovem la il·lusió cap a la nostra cultura i tradicions, com també tots i cadascun dels membres de la nostra comissió de sector, el de la Farola. Hòmens, dones, xiquets i xiquetes que un any més han treballat desinteressadament per dur a terme la setmana gran de les nostres festes. Per això, un any més, vull donar les gràcies als membres de la Gaiata Sis, per això i per estar cada dia al meu costat fent més fàcil i possible la meua tasca.
El treball fet any rere any, es veu recompensat en la gratificació de la gent del sector i de la resta de la ciutat, però també en la consecució de diferents premis, com l’aconseguit l’any passat al segon millor llibre de la Magdalena passada, tercer premi de presentacions, quart premi millor Gaiata de mà, tercer premi de Gaiates infantils, segon premi la millor Gaiata Monumental o primer premi d’il·luminació de Gaiata monumental. Esperem continuar treballant en aquesta línia i com a mínim poder repetir èxits.
Però sobretot que puguem compartir en vosaltres la setmana de la Magdalena, on sou convidats i convidades al nostre envelat situat al carrer Rossell.
La Magdalena 2025 està a punt de començar. Han de ser dies de participació i de carrers plens. Han de ser dies de fer pinya com a poble i de sentir-nos orgullosos de viure-hi i formar-ne part. Toca divertir-se! Gaudiu al límit però en coneixement!
Magdalena! Vítol!
Estimats amics i amigues de la Gaiata 6 “Farola Ravalet”:
És un plaer per a mi poder dirigir-me a tots vosaltres com a Reina de les Festes de Castelló. Aquest any, com sempre, arriben uns dies plens d’energia, de trobades i de celebracions. Són dies en què Castelló brilla amb una llum especial, on la festa, la música i els somriures s’omplen pels carrers.
Vull animar-vos a viure aquest moments de manera intensa, a aprofitar cada instant per gaudir de la nostra festa. És un temps per compartir amb amics, amb família, i per sentir-nos més propers els uns als altres.
Les nostres festes són la millor manera de fer memòria d’allò que ens fa únics i de transmetre als més joves l’esperit que ens fa forts com a poble. Els moments viscuts ara, ens quedaran com a records preciosos per a tota la vida.
Aprofitem aquesta ocasió per sentir-nos orgullosos de la nostra ciutat, per viure-la amb il·lusió i per fer d’aquests dies una gran festa.
Gaudiu moltíssim de cada moment!
Amb tot el meu afecte, Paula.
Benvolguts amics i veïns de la Gaiata 6, Farola-Ravalet:
És un honor per a mi dirigir-me a tots vosaltres, i als xiquets i xiquetes del vostre sector, com a Reina Infantil de les Festes de Castelló i poder agrair-vos i mostrar la meua admiració per tot el vostre treball, esforç i dedicació que tota la comissió realitza per a mantindre a Frola-Ravalet en el més alt, construint, així, un gran sentiment d’arrelament i pertinença que es transmet de generació en generació.
El “Fanal” forma part dels monuments més emblemàtics de la ciutat que els “xiquets” prompte reconeixem i que juntament amb actes, cançons o activitats anem incorporant a la nostra consciència col·lectiva de poble i que ens permeten créixer sentintnos part d’una història que ens enorgullix continuar.
És per això, per la nostra història i el nostre futur que us anime a participar de cada acte, de cada minut de la nostra setmana gran, omplint els carrers d’alegria i felicitat com nosaltres sabem fer.
MAGDALENA!
i Tena
“Claror de florida arrel que la plana il.lumina.”
Amb aquestos versos del himne de la Gaiata, m’agradaria agrair-vos tot el que el passat 2024 vaig sentir. El qual va ser tot un plaer representar a tota una comissió que m’ha regalat tant i m’ha deixat complir un dels meus majors somnis en un any tan especial per a Castelló i per a la nostra volguda Farola, el centenari de la coronació de la Mare de Déu de Lledó.
Enguany és tot un privilegi per a mi poder dirigir-me a tots vosaltres com a Dama de la Ciutat, portant l´essència festera, treballadora i compromessa de la Farola Ravalet per tot arreu.
Un any més el mes de Març esclata de nou, i amb ell, la nostra setmana gran. Setmana, en la que la ciutat de Castelló ix a peu de carrer per tornar a l’origen de la seua història. Per lluir el seu tresor més preuat, que junt a la música i a la pólvora fan que Castelló tinga les millor festes del món.
Amb molta estima,
Saray
Estimats amics i amigues de la Farola-Ravalet;
Com a Dama de la Ciutat Infantil em sent molt orgullosa de poder dirigir-me a tots els que formeu part d’aquesta gran familia per a desitjar-vos que gaudiu al màxim de les que són “Les millors Festes del Món”.
La nostra setmana gran, ja esta a prop i és moment de mostrar tot l’esforç i treball que haveu fet durant tot l’any. De segur que els nostres monuments lluiran com sempre amb gran esplendor. Aprofite per agrair a tota la gent que fa que això siga possible.
També vull donar les gràcies a tota la comissió per la vostra dedicació desinteressada que fa que cada vegada la nostra volguda
Gaiata siga més gran.
Les festes ens donen l’oportunitat d’estar junts durant tota una setmana compartint tot allò que ens uneix als membres i amics de la Gaiata Sis, des dels moments de carpa i tasca, anant junts a les mascletaes, participant en el pregons i en la desfilada de gaiates, gaudint de l’encesa, emocionant-nos amb l’ofrena a la LLedonera, fins arribar al Vítol.
Encara que jo enguany no podré estar molt amb vosaltres, vos trobaré molt a faltar i vos portaré en cada moment al cor.
Vos desitge que passeu una setmana de festes de la MAGDALENA inoblidable i que la Gaiata siga el nostre millor pregó… Vítol!!!
Estimats veïns, amics i comissionats de la gaiata 6 Farola Ravalet. És per a mi un honor dirigir-me a vosaltres com a madrina d’aquesta gaiata, i un privilegi poder fer-ho pocs mesos abans de la nostra setmana gran.
El meu nom és Clara Sanz Sobrino, tinc vint anys i estic estudiant 2n de Magisteri a la Universitat Jaume I. Els que més em coneixen diuen que soc una persona divertida i responsable. Des que tinc dos anys pertany al grup Escola de Dansa Castelló, amb la meua mare, la meua tia i la meua cosina Ana. Sempre m’ha agradat molt vestir-me de llauradora per a ballar, però quan em posava el meu tratge de castellonera, li die a la meua iaia Rosa, el meu somni és ser madrina. I si alguna cosa m’ha ensenyat aquest últim any, és que els somnis es fan realitat.
La meua família sempre ha estat molt vinculada al món de la festa. El meu iaio Jose Miguel va pertànyer a la Junta de Festes durant molts anys, i indubtablement, jo he heretat el seu castellonerisme. Amb a penes un mes vaig eixir per primera vegada a l’ofrena, i des d’aquell dia he continuat vestint-me any rere any, per això, un dels dies que espere amb més il·lusió és el segon dissabte de Magdalena amb l’Ofrena a la Mare de Déu de Lledó, serà un orgull per a mi portar flors com a madrina de la gaiata sis Farola Ravalet.
Vull agrair al meu president Esteban Gual, la confiança que ha projectat en mi aquest any per a representar al nostre sector, i sobretot, per ser un gran suport, per sempre traurem una rialla i per fer realitat el meu somni.
Òbviament, no puc oblidar-me dels meus companys aquest 2025, Amanda i Marc són dos xiquets divertits i actius, que no tinc cap dubte de què representaran als xiquets del sector a la perfecció. Amb bromes i coets ens faran gaudir a tots com a xiquets.
Com tampoc puc oblidar-me de les meues dames i acompanyants, estic molt orgullosa de poder dir que tinc un nombrós grup de joves que m’acompanyen i m’acompanyaran durant aquest any tan especial, moltes gràcies a tots i a totes.
I com no, als que fan possible que tant jo com les meues dames i acompanyants, gaudim de cada acte compartit, estimada comissió de la Farola, gràcies per l’esforç, per tirar endavant de les nostres festes, a les vesprades senceres de treball per a la nostra presentació i monuments. Gràcies per estar al nostre costat, per comboiar-nos en tots els plans que proposem, per no dir mai que no, i per ser incansables la setmana de magdalena i la resta de l’any. Mil gràcies a tots, sense vosaltres no seria el mateix.
Vull dedicar també unes paraules a la meua família. Gràcies per acompanyar-me en aquest estressant però meravellós any, per la vostra presència, dedicació i implicació. Per estar pendents de què tot isca bé, i de què sempre estiga preparada quan toca. Gràcies per l’esforç que esteu fent per mi, continuem somniant junts, que és com val la pena.
Des d’ací vull cridar ben fort a tots els veïns, comissionats i amics de la Gaiata sis Farola Ravalet: gaudiu com jo ho faré de la nostra setmana gran que ja està molt prop, compartiu moments amb els vostres amics i familiars, i tingueu clar que la nostra gaiata té les portes obertes per a tothom que vulga vindre. Us esperem a tots a la nostra carpa per a viure una setmana inoblidable.
Benvolguts amics i veïns de la farola, és un orgull per a mi poder dirigir-me a vosaltres com a madrina infantil de la gaiata 6, per això vull convidar-vos a viure amb mi les pròximes festes de la magdalena 2025, amb pólvora, música, cercaviles i sobretot amb orgull i sentiment castellonenc, com el que tinc quan sent parlar de les meues estimades festes.
Estic molt agraïda de poder representar a la meua comissió infantil i ser una imatge molt important per a les festes però sobretot per a la gaiata. Eixa gaiata que m’ha vist créixer físicament i com a persona.
M’agradaria donar les gràcies a Vanesa i a Jaime per construir eixos monuments que ens acompanyassen a la nostra setmana gran i també a la gent del magatzem de gaiates i les persones del cau que els ajuden, perquè la nostra gaiata puga lluir-se en la desfilada de gaiates i també cada dia a la carpa.
També vull agrair als meus amics i a la comissió de la gaiata per estar al meu costat sempre, sobretot aquesta setmana tan especial per a mi, una castellonera de soca.
Per acomiadar-me de vosaltres vull desitjar-vos unes bones festes de la magdalena i que les gaudiu tantíssim com jo o faré.
Una abraçada molt forta.
Amanda
Benvolguts amics i amigues de la gaiata Sis, Farola-Ravalet:
Enguany es complirà la meua il·lusió, i un somni que mai m’imaginava que podria ser una realitat: el de ser el màxim representant infantil de la nostra estimada Gaiata.
Ho faré, a més a més, al costat de les meus madrines, Amanda i Clara, i d’Esteban, el meu President. Pero sobretot, també acompanyat per una comissió infantil de la qual formen part algunes
persones molt especials per a mi com la meua germana, Alba.
Tot i això, en este saluda, a més de tractar de contagiar-vos la meua il·lusió pel que ens espera en aquesta setmana màgica de la Magdalena del 2025, el que vull és transmetre-vos la invitació a què isqueu al carrer i gaudiu de cada acte, de cada ocasió per riure, escoltar música, tirar petards o simplement sentir què són festes a Castelló.
Espere poder compartir tots eixos moments de felicitat i d’intensitat que sé, que m’esperen i fer-ho rodejat de la gent del sector, dels que formeu part de la comissió, però també,del veïnat que s’arrima a la carpa o dels xiquets i les xiquetes que miren encara encuriosits i es pregunten “com serà això d’estar dins de la comissió d’una gaiata”, una cosa, que va ser el que a mi em va enganxar a formar-ne part activa de la família de la Farola-Ravalet.
M’agradaria poder explicar-vos com de content i emocionat em sent i convidar-vos a unir-vos d’una manera o una altra a “sentir” el què és gaudir de les nostres festes des de l’ànima i amb totes les forces i deixan que exploten les sensacions i els sentiments.
I a més, fer-ho sense oblidar agrair a totes les persones que des d’este sector treballen sense pausa, durant tot l’any, llevant-se temps i son perquè tots puguem gaudir d’una de les millors representacions de la festa que té Castelló.
Així, serà amb els monuments que lluirem, la música que compartirem, els sopars i les despertaes i totes les trobades que fem i que farem per sentir que la Gaiata està viva i batega amb més força que mai, i enguany també al ritme accelerat del meu cor, com a president infantil de la Sis.
Visca la Sis,
Marc
Marc Planells i Blasco
Martina Ortells i Pérez
Gil i Vallés
Hugo Slemmer i Collados
Lledó Escrig i Archilés
Ravalet de la Farola portal i llum de Castelló al teu bell mig s’enlaire gaiata de coronació.
Fanals d’estima empeltada al cor del sisé Sector per la Verge bressolera, Mare de Deu del Lledó.
La Farola-Ravalet modernista galania
forja romera de llum per camins de germania.
La Farola-Ravalet
Magdalena d’alegria, claror de florida arrel que la Plana il.lumina.
Veïns del pla de la fira, antic camí del collet que duia al sant Calvari avui plaça independent.
Benaurat passeig Ribalta paleta sublim pintor.
Templet recer d’harmonies, estany mirall de l’amor.
La Farola-ravalet modernista galania
forja romera de llum per camins de germania
La Farola-Ravalet
Magdalena d’alegria, claror de florida arrel que la plana il.lumina.
Característiques tècniques:
Alçada: 3 metres
Ample base: 1.5 metres
Fusta: 7 m2 de 10 mm
6 m2 de 20 mm
12 m2 de 0.3 mm
5 m2 de llistons de diverses mides
Ferro: 2 m de pletina de 3mm
Artista: Jaime Ortiz i Monfort
Lema: Fontanella farolera
Cablejat: 90 metres aprox. De cable de 0,75mm, 1mm i 1,5mm.
Tires led: 32 metres de tires led RGB Pixel de 24V i 9,6 W. 12 metres de tires led blanca de 6000k de 24V i 14,4 W.
Peretes led: 4 de led rosca E14 a 3 vats de llum blanca de 6000k 4 de led rosca E14 a 7,5 vats de llum efecte flama
Tubs: 10 tubs de leds de llum blanca de 6000k
Pintura plàstica de diversos colors, pintura de laca per a vidrieres i pintura metal.litzada de color d’orat i platejat. Craquelè, per a la pintura del braços.
Escaiola: 12kg de escayola. Així com a 4kg pasta de modelar y resina per fer les mostres i traure els moldes.
Policarbonat: Al voltant de 8 m2
Artista: Vanesa Pérez Monfort
Lema: Brodats de llum
Característiques tècniques:
Alçada: 6 metres
Ample base: 3 metres
Fusta: 230m2 de 10 mm
45 m2 de 0.3 mm
10 m2 de llistons de distintes mides
28 m² de cantoneres variades
Poliestireno: 52 plaques de 1.25m x 0.60m de 4cm de grosor
18 plaques de 1.25m x 0.60m de 6cm de grosor
Ferro: 180 m de 10 x 20 mm
30m de pletina de 3mm
6 m de 20 x 20 mm
32 barres de ferro en forma de “U” de 1,50 metres
Cablejat: 756 m aprox. De cable de 0,75mm, 1mm i 1,5 mm.
Peretes: 24 m de tires led de llum blanca
1700 de led de llum de color
Tubs: 78 tubs de leds de llum blanca de 6000k
Pintura plàstica mate variada i pintura de laca per a vidrieres. Pintura blanca i daurada de aerosol.
Policarbonat: Al voltant de 42 m2
LA AUTORA:
La nostra portada d’enguany ha sigut dissenyada i elaborada per l’espai creatiu “Garabato”. I més concretament per Marta Balado Ferrer.
Marta Balado Ferrer va nàixer a Castelló l’any 1996. És una apassionada de les festes, lligada a elles des de ben menuda, participant en el corpus de Castelló ballant amb els arets i pertanyent a la comissió de la nostra Gaiata com a dama infantil. Ja de més major ha continuat lligada a la nostra comissió on ha sigut col·laboradora, dama d’honor, madrina l’any 2015 i gaiatera d’honor, l’any 2016 on va ostentar el càrrec de dama de la ciutat. Actualment, continua sent membre actiu de Farola Ravalet, amb el càrrec de secretaria.
En el vessant artístic, Marta va estudiar Conservació i Restauració de Bens Culturals a la Universitat Politècnica de València, ha treballat com a dissenyadora ceràmica i com a dissenyadora de materials d’interiorisme. Ara comença una nova etapa amb “Garabato” creant un espai a on l’aprenentage i la creativitat van de la ma, a on es toquen tot tipus de materials i tècniques, ademés de taller artistics també es fan cursos de restauració.
La portada fa referència clarament a la plaça de la independència, també coneguda com la Farola. Per descomptat, la nostra portada tenia que reflectir l’emblema i essència de la nostra Gaiata.
En la portada l’estudi “Garabato” ha volgut representar la unió de la importancia història i artística que vincula al sector amb la cultura de la ciutat. Així util.litza una perspectiva diferent a la que estem habituats com si l’autora del “esbós” haguera estat just baix de la farola agarrant un punt de vista contrapicat. Gràcies a aquesta inclinació fa que els edificis més representatius que es situen al voltant de la farola agarren protagonisme. El edifici modernista més conegut com “la casa de les cigonyes”, ens interesa de manera especial per la importancia que te a nivell artistic per la util.lització de la ceràmica com a element arquitectónic.
En un llibre de belles arts, la portada d’enguany reflecteix el que podem trobar en l’interior. I és que la portada mateixa conté algunes de les set belles arts, la pintura, l’escultura i l’arquitectura. La pintura clarament per la seua tècnica de realització amb la utilització d’aquarel·les, retolador negre per al dibuix, etc. L’escultura que representa la Farola a l’esquerra de la portada. I l’arquitectura representada pels edificis d’estil modernista de la mateixa plaça de l’independència i el dibuix amb clares línies de punts de fuga per traçar els edificis.
En definitiva, és la imatge i una mostra d’allò que el lector hi podrà trobar a l’interior. Però al mateix temps aquesta portada representa la pura essència de Farola Ravalet en mostrar un punt neuràlgic del nostre sector i al tractar-se d’una creació d’una artista de la casa.
PRESENTACIÓ: 3r premi
GAIATA DE MÀ: 4rt premi
GAIATA MAJOR: 2n premi - 1r premi il luminació
GAIATA INFANTIL: 3r premi - 2n premi il.luminació
LLIBRET: 2n premi millor llibret - 1r premi ús del valencià
Madrina
Clara Sanz i Sobrino
Madrina infantil
Amanda Marmaneu i Jiménez
President infantil
Marc Planells i Blasco
Gaiatera d’honor
Saray Traver i Tena
Gaiatera d’honor infantil
Pilar Gimeno i Segarra
Gaiater d’honor infantil
Nicolás Cabello i Pérez
President
Esteban Gual i Ibáñez
Vicepresident 1
Manuel Romero i García
Vicepresident 2
Antonio Espada i Martos
Vicepresident 3
Fermín Alegre i Escrig
Secretaria
Marta Balado i Ferrer
Asesora
Vanesa Pérez i Monfort
Dames i acompanyants
Adriana Abad i Ramos
Ana Babiloni i Alberich
Claudia Beltran i Palencia
Natalia Espada i Jiménez
Alejandra Gallén i Montañés
Noelia Hernández i Andrés
Maria Lumbreras i Catala
Martina Pradas i Viera
Raquel Rosell i Viciano
Neus Roures i Martínez
Iris Ruiz i Monroy
Nerea Sánchez i Trilles
Noelia Simó i Durán
Laura Soler i Balado
Laura Soto i Aliaga
Samuel Bau i Lacasa
Juan Cabello i Pérez
Cristian Cejudo i Madueño
Nikolás Galera i Lacasa
Sergio Hernández i Andrés
Fermín Hernández i Muñoz
Manuel Lumbreras i Catalá
Alejandro Sanz i Sobrino
Pau Serrano i Gual
Héctor Vicente i Valls
Tresorera
Tonica Olucha i Montins
Comptadora
Lidón Palencia i Roig
Protocol
Fátima Gavara i Beltrán
Protocol
Rocío Querol i Vilar
Protocol infantil
Beatriz Collados i Manase
Protocol infantil
Sonia Cabello i Cabello
Dames i acompanyants infantils
Lledó Escrig i Archilés
Inés García i Zahonero
Meritxell Manrique i Civera
Martina Ortells i Pérez
Alba Planells i Blasco
Jimena Pradas i Viera
Noa Queral i Espada
Guillermo García i Varcarcel
Víctor Gil i Vallés
Adrián Gil i Vallés
Pablo Navarro i Fígols
Enzo Queral i Espada
Hugo Slemmer i Collados
Reds socials
Paula Garcilópez i Palau
Vocal de Junta
Yolanda Forcada i Bardiza
Col·laboradores
Lledó Cabañero i Aranda
María Durán i Herrera
María García i Alegre
Paula García i Valcárcel
Daniella Gimeno i Segarra
Portaestendards
Rubén Gil i Beltrán
Marina Simó i Durán
Victoria Orero i Martí Vocals infantils
Paula Abona i Blasco
Pepe Aliaga i Meseguer
Elsa Ballester i Fabregat
Berta Ballester i Fabregat
Paula Bollado i Barco
Alex García i Alegre
Ferrán García i Zahonero
Lía Ludeña i Ortiz
Noa Ludeña i Ortiz
Martín Orero i Martí
Pablo Abona i Abona
Elena A. Agulleiro i Ventura
María Jesús Agut i Barreda
Sonia Ahicart i Bellés
Marina Ahis i Herrero
Sandra Alberich i Melia
Laura Albert i Molina
Marta Alegre i Albalate
Amparo Aliaga i Benages
Noelia Andrés i Balaguer
Mª Teresa Antonino i Martí
Eva Archelós i Morata
Lledó Archilés i Amat
Santiago Babiloni i Monfort
Verónica Bacas i Balaguer
Alvaro Badenas i Ros
Marta Balado i Ferrer
Carmen Balaguer i Bomboi
Ana Belén Barco i Mendez
Marta Barreda i Tuset
Carlos Bayo i Izquierdo
Julia Bayo i Ahicart
Hugo Bayo i Ahicart
Carmen P. Beltrán i Cendrán
José F. Beltrán i Cendrán
Carolina Beltran i Vilar
Juan J. Bengochea Garcés
Emma Berbabé i Fernández
Rosana Blasco i Soler
Susana Blasco i Corbella
Jesús Bollado i Esteban
Xavi Bollado i Barco
Francisco Cabañero i Catalán
Ana Cabello i Fernández
Luis Cabello i Pérez
Lucas Campos i Saura
María Castell i Gracia
Joaquín Castell i Justiniano
Juan M. Castell i Pauner
Camila Castelluchio i Monroy
Beatriz Catala Rodríguez
Lorena Civera i Colomé
Antonio Collados i Bautista
Pedro Cumba i Llorens
Teresa Cumba i Soler
Joaquín Escrig i Garcia
Francisco Escura i Benages
Esther Espada i Moliner
Alejandro Estevez i Pizarro
Jesús Fabregat i Peris
Damian Flores i Faro
Natalia Flores i Martín
Óscar Forés i García
Alberto Gallén i Balfagó
Miguel Gallén i Montañes
Samuel García i Segura
Jorge García i Gonzalez
Antonio García i Blanch
Gloria Gracia i Sos
Mariano Garcilópez i Gómez
María Garcilópez i Palau
Juan Gavara i Jovena
Desiree Gavara i Marín
José Luis Gil i Gómez
Rubén Gil i Beltrán
Sílvia Gil i Toboso
Heliodoro Gimeno i Alegre
Ximo Gómez i Monferrer
Alejandro Gómez i Marín
Pilar Gómez i Safont
Daniel Gómez i Marín
Pedro Gudiño i Sánchez
Ramón Guiñón i Antonino
Mari Carmen Guiral i Vilar
Rosa Guiral i Vilar
María Guzmán i Santolaria
Nicolás González i Bacas
José R. González i Bastante
Reyes Herrero i Badía
Nuria Herrero i Badía
Rubén Ibáñez i Vilar
Nerea Ibáñez i Vilar
José Miguel Ibáñez i Soler
Elena Jiménez i Morcillo
Sonia Jiménez i Morcillo
Inmaculada Jiménez i Escrig
Cristina Lacasa i Diaz
Cristina Lacasa i Sales
Carmen Lacasa i Sales
Graciela Lobos i Larruela
Xavier Ludeña i Espadà
Jesús Lumbreras i Jiménez
Bienve Manase i Vicente
Consuelo Manase i Vicente
Daniel Manrique i Dellonder
Francisca Marín i Moles
Antonio J. Marmaneu i Martínez
Mª Nieves Márquez i Ortí
Sheila Martí i Ten
Eva María Martín i García
Lara Martínez i Bausá
Ricardo Mas i Chillida
Nerea Mas i Sobrino
Victoria Mas i Sobrino
Lidón Meseguer i Causanilles
Iván Miralles i Agut
Reyes Moguer i Milian
Tonica Moliner i Soler
Valeria Monroy i Balbuena
Verónica Montañés i Prades
Nuria Navarrete i Sanjurjo
Rebeca Nova i Herrero
Mariano Nova i Cava
Miguel Orero i García
Lidón Ortiz i Tomás
Claudia Ortuño i Salvador
Charo Palau i Oñate
Amparo Peñarrocha i Cruz
Manuel Pérez i Guiñon
Paula Pérez i Agulleiro
Vanesa Pérez i Monfort
Noelia Pérez i Monfort
Pepe Piqueres i Obiol
Andrea Piqueres i Manase
Gabriel Planells i Seguí
Raul Porcar i Aymerich
Juan M. Pradas i Montaner
Sergio Queral i García
Santiago Querol i Carbó
Jaume Querol i Vilar
Juan J. Quintero i Tobaruela
Ricardo Quintero i Moguer
Judith Quintero i Moguer
Mª Carmen Sales i Albert
Mª Pilar Salgueiro i Alfonso
Óscar Sánchez i Guallart
Eva Sánchez i Castillo
Bartolo Sánchez i Sánchez
Ana Salvador i Peiró
Mª Carmen Sanjurjo i Fores
Alejandro Sanz i Babiloni
M Carmen Seder i Tirado
Mª Pilar Segarra i Ebro
Pedro Serrano i Herrero
Javier Slemmer i Vilar
Rosa Sobrino i Tellols
Lidón Sobrino i Tellols
Elena Soler i Barcos
Carolina Tárrega i Beltrán
Mario Tárrega i Beltrán
Mario Tárrega i Estellés
Mª Pilar Tena i Boix
Beatriz Toboso i Jiménez
Sonia Trilles i Mateu
Bienve Valcárcel i Montalvo
Lledó Vallés i Márquez
Cristóbal Vallés i Soler
Jorge Vargas i Palu
Esther Viera i Arruebo
Vanessa Vilalta i Fortea
Emma Vilar i Albert
Fran Vilar i Albert
Begoña Vilar i Moreno
Fran Vilar i Moreno
Mónica Vilar i Moreno
Mariana Zahonero i Mallach
Ana Gual Ernesto
Ana Sales Galmes
Conchita Latasa
Constanza Sánchez
Cristina Luján Sixto
Emilia Marmaneu
Emilio Usó
Família Arechavaleta
Família Lleó Piquer
Família Martínez Almela
Família Martínez Peris
Família Novoa Castell
Família Pascual Bernat
Família Roda Muro
Família Serrano Gual
Família Soler Aznar
Fernando Campos
Guillermo Verchili
Joan Meseguer
Joaquín López
José Mª Verchili
José Marmaneu Peña
Josefa Ernesto Villalonga
Luís Aguilar
María Luisa Amigo
Mercedes Traver
Miguel Gil
Pilar Gil Cabedo
Rosa Fabregat
Rosa Tirado
Severino Ramos
Vicente Ortells
E p q i e D t H a f d o h e z y P r b u O Z u r t X c o h
President d'honor
Alejandro Sanz i Babiloni
g n M
F u G K e b T d p x a c w k x
Gaiaters d'honor
Rosa Sobrino i Tellols
Família Marmaneu i Jiménez
Família Planells i Blasco
Gaiatera d'honor
Saray Traver i Tena
Gaiaters d'honor infantils
Pilar Gimeno i Segarra
Nicolás Cabello i Pérez
Gaiaters d'honor perpetus
Juan Bellés i Tena
Vicente Ramos i Sancho
Rafael Tecles i Barberá
Ximo Capdevila i Verchili
Agustín Espada i Rincón
José A. Navarrete i Cenetelles
En la Gaiata 6 Farola Ravalet estem d’enhorabona!! Les nostres candidates, Pilar Gimeno Segarra i Saray Traver Tena, han estat seleccionades per a representar a la ciutat de Castelló en les pròximes festes fundacionals com a Dama de la ciutat infantil 2025 i Dama de la ciutat 2025, respectivament.
Orgullosos ens sentim en la comissió de ls dos i de les seues famílies, pel cicle fester que van exercir representant al vostre benvolgut sector, però segur que més orgullosos ens sentirem veient com continuaran fent-ho l’any vinent com a Dames de la ciutat! Enhorabona!
Al mateix temps des de la Gaiata 6 volem felicitar les nostres Reines per a la Magdalena 2025, així com a la resta de nenes i senyoretes que han estat triades com a Dames de la ciutat infantils i adultes.
Reina: Paula Torres Claramonte Reina infantil: Carla Ibáñez Fabra
Ana Escudero Monjo G1
DAMES DE LA CIUTAT:
Mar ta Olaria Blanch G3
Carla Collazos Rovira G8 Lledó Marzá Bellido G10
Saray Traver Tena G6
Claudia Arrufat Muriach G18
DAMES INFANTILS DE LA CIUTAT:
Ana Colón Satrisques G1 Lidia Leandro Valero G2
Nayla Lissethe Sos Briones G3
Pilar Gimeno Segarra G6 Claudia Alcarria Babiloni G17 Isabel Naches Montesinos G19
Ahir Pilar i Saray, nostres recentment triades com a Dames de la Ciutat 2025, van celebrar la seva elecció com a cort de la Reina convidant a tota la comissió de Farola Ravalet, així com familiars i amics.
Els nostres representants del pròxim exercici 2025, Amanda, Marc i Clara, al costat del nostre president Esteban, com és tradicional, els van lliurar un centre de flors a Saray i una cistella de chuches a Pilar, per a donar-los l’enhorabona i posteriorment poder celebrar-ho. Moltes gràcies per l’acolliment! Ara comença un gran any que estem segurs que recordareu per sempre. Enhorabona!
El passat 3 d’agost a la nit, els nostres representants per a les properes festes de la Magdalena 2025, Amanda Marmaneu, Marc Planells, Clara Sanz i, el nostre president, Esteban Gual, es van desplaçar al poble de Viver per a assistir a la presentació de les seues Reines i corts d’honor. Un acte que es el preludi de l’inici de les festes en aquest poble d’interior.
Per primera vegada la nostra Gaiata es va desplaçar a aquest preciós poble de la nostra província, on els veïns i la comissió de festes van organitzar un elegant acte per a presentar a les seues noves Reines i les seues dotze dames d’honor per a les pròximes festes d’estiu, peró tambè per a les festes d’octubre en honor a San Miguel. Entre totes les dames, a destacar Laura Soto Aliaga, dama d’honor de la cort de Clara dins de la nostra comissió.
Desprès d’acabar l’acte, vam gaudir d’un ví d’honor i posterior ball.
El divendres 9 d’agost a la nit, els nostres representants, Amanda, Marc, Clara i Esteban, van assistir a la proclamació de la Cort d’Honor de les festes patronals de Villafamés 2024. Un any més la nostra Gaiata va estar del costat de les festes d’aquesta localitat veïna. L’esdeveniment va transcórrer amb un tradicional i emotiu acte protocol·lari que es va dur a terme a la plaça de la Font, lloc escollit per nomenar dames de Villafamés a les senyoretes, Mar, Paula, Diana i Lucía, i donar així inici a les seues festes patronals. Gràcies a l’ajuntament de Villafamés per convidar-nos. En especial al regidor de festes, Óscar Sánchez, que junt amb la seua família pertany a la nostra comissió de Farola Ravalet.
El dijous catorze d’agost a la vesprada, va tindre lloc a càrrec de la Germandat de Cavallers de la conquesta, la celebració de la missa i processó en honor a l’Asunción de la verge María, en l’ermita de Sant Francesc de la font. Una missa duta a terme pel prior de la Basílica de Ntra Sra. del Lledó i que va comptar amb la presència de la Reial confraria de Ntra Sra. del Lledó, que enguany van ser càrrecs d’honor de la germandat.
Un acte ja tradicional dins del calendari fester en època estiuenca, i al que els nostres representants per a la pròxima edició festera de 2025, Clara Sanz, Amanda Marmaneu i Marc Planells, no van voler perdre’s. Tots tres acompanyats pel nostre president, Esteban Gual.
El dijous 29 d’agost a la vesprada, els nostres representants per a la Magdalena 2025, Amanda, Marc, Clara i Esteban, van acudir al carrer Trinidad convidats per la Gaiata 5 Hort dels corders, per a presenciar la inauguració del seu nou local social, un Cau fester que de ben segur serà epicentre de les activitats d’aquest sector gaiater.
Al costat de la resta de representants de comissions de sector, acompanyarem a “Hort dels corders” en un dia d’il·lusió i emoció per a la seua comissió, i nosaltres no vam voler faltar i vam acudir per recolzar als nostres amics.
Enhorabona pel nou local i a gaudir-lo!
La nostra Gaiata per primera vegada, el passat 30 d’agost per la vesprada, de la mà dels nostres representants van realitzar l’Ofrena a la Mare de Déu en Vila-real en motiu de les seues festes.
Amanda, Marc, Clara i Esteban van acompanyar, junt amb altres comissions gaiateres i Dimonis de la plana, a l’associació segle XVIII en les festes de la localitat veïna, duent a terme la tradicional i emotiva ofrena floral. Una associació de recent creació però que vol ser important en les festes de Vil.lareal, i que poco a poc va creixent i participant d’una manera especial en les tradicions i la cultura del seu poble.
Gràcies, associació cultural segle XVIII, per la vostra invitació.
Dissabte de comiats en la Falla El Remei de Sagunt. El passat 31 d’agost a la vesprada, els nostres representants es van desplaçar a la localitat de Sagunt per a assistir al comiat dels quals han estat els seus màxims representants durant el passat cicle festiu. Les falleres major i infantil, Amparo i Lucia, respectivament. Així com la presidenta infantil, Andrea i el president, Eusebio, van dirigir unes paraules de comiat a la seua comissió en un acte molt emotiu, tancant així du marxa al capdavant de la falla el Remei.
Des de la Gaiata 6 Farola Ravalet, donar l’enhorabona pel treball fet i per la gran representació que heu realitzat tot l’exercici fester.
També donar l’enhorabona als nous representants per a l’any 2025. Fallera major, Carla Clemente, fallera major infantil, Andrea Clemente, presidenta infantil, Raquel Lacalle i al nou president, Alejandro Clemente. A gaudir de l’any que us espera!
Posterior a l’acte d’acomiadament, i per a celebrar el “mig any fester”, va tenir lloc el sopar de “pa i porta”. Gràcies per la invitació falla El Remei.
El divendres 6 de setembre va tindre lloc en la sala d’exposicions de la Fundació Dávalos Fletcher, la inauguració de l’exposició del X concurs de Gaiates de mà. En ella van assistir els nostres representants per a la pròxima edició magdalenera, que no van voler faltar per gaudir de l’exposició i com no, fotografiar-se amb la nostra Gaiata de mà que en aquesta edició del concurs va obtindre el 5é premi a la millor Gaiata de mà.
En un acte senzill i protocol·lari, un any més va comptar amb la participació com a presentadora de la nostra comissionada, Paula Garcilópez, que va conduir l’acte d’allò més bé.
El nomenamet: Emocions i humor en la imposició de la insignia daurada a Clara, Amanda i Marc
La Gaiata Sis, va arrancar oficialment cicle fester amb el nomenament dels seus càrrecs per a la Magdalena 2025. Va ser el dissabte 7 de setembre. I així, Clara Sanz Sobrino, Amanda Marmaneu Jiménez i Marc Planells Blasco, van rebre oficialment aquell dia la distinció que els acreditaria, a partir d’eixe moment, com els nous representants de la Farola-Ravalet.
Dos madrines, i un president que van protagonitzar un acte tan important com emotiu i alhora divertit, en especial pel contingut i la complicitat dels seus discursos.
Ho van fer en una celebració al restaurant Àgora de l’UJI, en una nit on la pluja, malgrat la seua aparició intermitent, va donar treva a la part més important de l’esdeveniment: la imposició de les insígnies daurades de la Farola, de la mà dels seus antecessors Saray Traver Tena, Pilar Gimeno Segarra i Nicolás Cabello Pérez.
Com sempre, alguna llàgrima en els acomiadaments, encara que en este cas, també representara per a les madrines del 2024, el seu inici com a membres de la Cort d’Honor de les Reines en haver estat triades Dames de la Ciutat. Però sobretot, molta il·lusió pels seus nous representants i a més l’orgull de ser una Gaiata amb una comissió que va batre rècords.
De fet, també va ser el dia en què es dona la benvinguda oficial a les noves famílies que s’unien a un sector que supera en molt les 200 persones, convertint-se en un dels més nombrosos de Castelló pel que fa a la gent activa dins de la Gaiata.
Però amb tot, va ser la nit més inoblidable en especial pels flamants càrrecs i pels qui dien ‘adeu’. Sis persones, que van poder adreçarse a la seua gent gràcies al treball de presentadors, els càrrecs de la Magdalena 2023, Teresa, Paula i Adrià i de la feina invisible de tots el qui hores abans es van encarregar de muntar escenari, posar cadires i tindre-ho tot llest per a la gran nit.
Nervis, rises i emocions amb paraules des del cor
Pel que fa al desenvolupament de l’acte, més enllà de la part protocol·lària en què toca llegir l’acta on es trien els representants, com sempre van ser les paraules, dites amb eixa barreja tant estranya de nervis i cor, les qui van desvetllar secrets i van donar eixe caliu que impregna els qui senten la festa i opten per la pervivència de les Gaiates.
Va començar la madrina eixint, Saray. Dolçor i complicitat pels seus ‘companys de viatge’ i agraïment pels moments viscuts i la companyia: tant dels més menuts, com del seu president, Esteban. Després, va ser Pilar, qui també donava les gràcies i mostrava en públic l’evolució de la maduresa que tot un any com a madrina infantil li havien atorgat, encara que sense perdre la llum infantil dels seus ulls.
Sentides, profundes, estudiades i com sempre amb eixe pes que atorga la responsabilitat volguda i gaudida amb orgull fester, van ser les paraules de Nico. Que enllaçava el seu discurs amb la metàfora aèria de l’any anterior assegurant que el vol cap a la Magdalena 2024 que va començar en aquell moment, havia estat sense dubte ‘el millor’ de la seua vida.
I per fi, el moment de l’estrena dels representants per al cicle fester del 2025.
Va començar Clara. Ho va fer, serena, segura i conscient de cada paraula escollida i dedicada amb ‘mimo’ pels seus. Des de la seua cort, dames i acompanyats, fins la seua família. Els presents en cos i els presents en ànima, com el seu iaio, qui va complir amb ella el somni de ser madrina infantil. I ara, assegurava, sentir-lo també com a madrina. El treball incansable i discret de sa mare, l’humor del seu pare per alliberar tensions, la complicitat del seu tete i l’amistat dels qui sempre han estat al seu costat…
Emotivitat, que va fer esclafir en llàgrimes a Amanda, la madrina infantil. I és que, si per molta gent convertir-se en la màxima representant de la seua Gaiata pot ser un somni, per algú que pràcticament ha nascut allí i que ha esperat i esperat el seu moment posposant-lo per una pandèmia i a circumstàncies sobrevingudes fins al punt de sentir-lo perdut, la tensió del moment va fer explotar els sentiments.
Tot i això, lluny de tot el previsible, i amb un “…es que yo no tenía pensado llorar” entre xanglots ofegats, la xiqueta, que hores més tard, eixa mateixa nit, compliria 13 anys, va aconseguir arrancar els riures de l’audiència! Així va seguir en un discurs espontani, fresc i amb comentaris tan autèntics i sincers com ella, on inclús va reptar públicament el President, Esteban, a demostrar si realment era tan bon company pels càrrecs com tots deien.
Per acabar, va ser Marc, qui tancava el torn de paraula dels qui estrenaven insígnia daurada. També ho va fer amb paraules senzilles, però carregades del sentit de l’humor i la ironia que ja el caracteritza. Agraïments a la seua família per permetre-li ostentar un càrrec al qual “mai” s’imaginava arribar i paraules còmplices per la seua germana Alba, per ser qui junt la seua mare el va introduir al món fester de Les Gaiates. Però amb tot, tampoc esta vegada, Esteban es va estalviar les crítiques “constructives”, amb la recomanació de què renovara el seu inventari d’acudits.
Bon rotllo, sentit de l’humor, però sobre tot sentiment de festa però amb la responsabilitat de representar-la, millorar-la i defensar-la des de dins de les Gaiates, com va apuntar el President de l’associació cultural Farola-Ravalet, Esteban Gual Ibáñez, en el seu discurs de cloenda.
Filnalment, l’acte de nomenament va tindre com a colofó el lliurament d’un trosset de Gaiata als representants de la Magdalena 2023, ja que, en ser el monument guanyador del primer premi i, per tant, Gaiata de la Ciutat del 2024 no van poder repartir-ho aquell any.
El dia 8 de setembre és la data que commemora el lliurament del privilegi de trasllat pel Rei Jaume I.
Com tots els anys, l’associació cultural Templers de Castelló, realitza un emotiu homenatge en l’estàtua del Rei en l’Avinguda que porta el seu nom. Els nostres representants infantils, Amanda i Marc, acompanyats pel vicepresident, Fermín Alegre han realitzat la desfilada des de la plaça de la Olivera fins a l’estàtua i han presenciat l’ofrena.
El diumenge huit de setembre, la nostra madrina, Clara Sanz, acompanyada pel president, Esteban Gual, van assistir al Teatre Principal de Castelló, on va tenir lloc la gala dels Premis Ciutat de Castelló 2024. Uns premis que reconeixen l’esforç, talent i dedicació dels qui treballen amb il·lusió i creativitat pel creixement i el prestigi de la nostra ciutat.
XXV PREMI CIUTAT DE CASTELLÓ DE LITERATURA INFANTIL IL·LUSTRADA TOMBATOSSALS: Rebeca Beltrán i Rebeca Gracia per l’obra “El cor de Nour”
I PREMI CIUTAT DE CASTELLÓ DE NARRATIVA: Jorge Moliner Ortiz per l’obra “La muntanya que devorava homes”
XVII PREMI CIUTAT DE CASTELLÓ PER LA PAZ VICENT MARTÍNEZ GUZMÁN: ONGD Pankara EcoGlobal
VI PREMI CIUTAT DE CASTELLÓ A L’EXCEL·LÈNCIA MUSICAL GUITARRISTA MANUEL BABILONI: Sant Andreu Jazz Band Enhorabona a totes les premiades i premiats!
El somni de la Magdalena 2024 ha arribat a la seua fi. Ahir de vesprada va tindre lloc al Teatre del Raval Rafa Lloret, l’acte d’acomiadament de les màximes representants de les festes.
Lourdes i Vega, les nostres reines, han sigut unes grans ambaixadores, que junt amb les dames de la ciutat, entre elles la nostra Teresa, i les madrines, madrines infantils i presidents i presidentes infantils dels 19 sectors gaiaters, han representat la nostra ciutat i les nostres festes de meravella.
Els nostres representants Per a la Magdalena 2024, Pilar Gimeno Segarra, Nicolás Cabello Pérez i Saray Traver Tena, tots tres acompanyats pel nostre president, Esteban Gual Ibáñez, van assistir al seu últim acte com a màxims ambaixadors de la nostra comissió. Gràcies per aquest magnífic any fester, per la vostra il·lusió, per la vostra dedicació i per representar tant bé els valors de Farola Ravalet. Els vostres noms ja estan escrits amb lletres d’or en la història de la Gaiata Sis. Per sempre 2024!!
L’acte d’obertura va tindre lloc en el saló de recepcions de la Diputació de Castelló i va comptar amb la participació de nombrosos assistents. Van ser les protagonistes les noves reines de les festes, Paula Torres Claramonte i Carla Ibáñez Fabra, que van estar acompanyades per les reines 2024, Lourdes Climent i Vega Torrejón, les madrines dels sectors, les madrines infantils i els presidents infantils, així com els principals representants de les gaiatas, collas i cavallers.
Una per una van anar compareixent les madrines, madrines infantils i els presidents infantils dels sectors en l’estrada preparada a aquest efecte. I entre ells als representants de “Farola-Ravalet” la nostra madrina Clara Sanz Sobrino, la madrina infantil Amanda Marmaneu Jiménez i el nostre president infantil Marc Planells Blasco, tots ells acompanyats pel nostre president Esteban Gual Ibáñez. Una vesprada amb roses per a elles i chuches per als més xicotets. Mentrestant, els aplaudiments s’ensenyorien de les parets del palau de les Aules que traspuen història i província.
L’acte que va ser organitzat per la Gestora i presentat per Selene Tarín, reina de les festes del 2023, on es va comptar amb els discursos del president de la federació gestora de gaiatas, l’alcaldessa de Castelló, Begoña Carrasco i la vicepresidenta de la Diputació Provincial, Marta Barrchina.
Així mateix, discursos de les reines, en els quals van evocar la seua pertinença amb orgull a «una gaiata» com a associació de dinamització de les festes de la Magdalena. Paraules de les màximes representants, que estaven acompanyades per les dames de la ciutat com a cort d’honor i entre elles la nostra representant en la cort major, Saray Traver Tena i la nostra representant en la cort infantil, Pilar Gimeno Segarra. El “món de la festa” i en concret el nostre sector del “Farola-Ravalet” esperen ja la imposició de bandes com a símbol d’obertura en el camí cap a la Magdalena 2025.
DE LES FESTES I DE LA MAGDALENA 2025
Castelló va celebrar, el divendres tretze de setembre, un dels actes més significatius del calendari de les festes fundacionals de la ciutat com és la imposició de bandes als representants infantils del nou cicle fester. Carla Ibáñez ha estat proclamada com a reina infantil de les festes i de la Magdalena 2025. La cita va tindre lloc, en un satisfet Teatre Principal que s’ha vestit de gala per a l’ocasió comptant amb la presència de l’alcaldessa de la ciutat, Begoña Carrasco; la regidora de Festes i presidenta del Patronat de Festes, Noèlia Selma, així com el president de la Gestora de Gaiates, José Antonio Lleó, i diferents autoritats i representants del món de la festa entre les quals destaquen com a convidats la Bellea del Foc Infantil d’Alacant, Martina Lloret, i la Fallera Major Infantil de València, Marina García.
Començava l’acte. L’alcaldessa de Castelló, Begoña Carrasco, la regidora de Festes, Noèlia Selma i el president de la Gestora de Gaiates, José Antonio Lleó, pujaven a l’escenari per a rebre als presidents infantils de les Gaiates perquè, segons la presentadora, “Ells són el reflex del futur de les nostres festes, són els encarregats de recollir el testimoni de tot allò que els seus avis i els seus pares van fer per a engrandir-les; per això, el lliurament de pergamins i insígnies no és només un acte simbòlic, sinó una forma tangible de reconèixer el paper vital que exerceixen els joves en la perpetuació i enriquiment de les festivitats i costums que defineixen a una comunitat”. Enguany, de les dinou comissions gaiateres, només han estat vuit els representants i entre ells de la nostra Gaiata 6, Farola-Ravalet el nostre president infantil Marc Planells Blasco. Una vegada rebuda la insígnia i el pergamí acreditatiu, els vuit presidents infantils van descendir de l’escenari.
Posteriorment, es va procedir a la lectura de l’acta que designava a Carla Ibáñez com a reina infantil de les festes i de la Magdalena 2025, així com a les seues Dames de la Ciutat que anticipa la imposició de bandes, tant de les Madrines de les dinou Gaiates com a les Dames de la Ciutat i a la reina infantil.
Amb la música de festa com a fons, interpretada per la Banda Municipal de Castelló, pujaven a l’escenari les madrines infantils de les dinou Gaiates, i entre totes elles la nostra representant infantil de la “SIS ” Farola-Ravalet Amanda Marmaneu Jiménez, sent acompanyada en l’escenari pel nostre president infantil Marc Planells.
A continuació, era el torn de les dames de la ciutat infantils, on també del nostre sector de Farola-Ravalet la madrina infantil d’aquesta gaiata en el 2024 Pilar Gimeno Segarra, va ser nomenada dama de la ciutat 2025.
Amb la interpretació per part de la Banda Municipal de ‘Los lanceros de la reina’, Carla Ibáñez, acompanyada pels macers i la policia Municipal de gala va avançar solemne pel passadís central abrigallada pels aplaudiments del públic fins a arribar a les escales de l’escenari i al so de la Marxa de la Ciutat i seguint el protocol establert, l’alcaldessa de Castelló li va imposar la banda verda a la nova Reina Infantil, Carla Ibáñez Fabra, proclamant oficialment l’inici del seu regnat per a les festes de 2025.
L’edil de Festes Noèlia Selma va pronunciar un discurs emotiu i motivador durant l’acte festiu. Ha felicitat la nova reina i a la seva mare, qui també va ser reina fa 25 anys, ressaltant la continuïtat i la lluentor d’aquesta dinastia festiva, donant la benvinguda a la nova reina infantil, anticipant-li un any ple d’activitats i preparatius per a les festes. Ha reiterat el desafiament d’organitzar les millors festes de la Magdalena cada any, mostrant confiança en la capacitat de la Junta per a aconseguir-lo, emfatitzant la importància de retornar l’autonomia de gestió a les festes, destacant que és un compromís i un objectiu en el qual s’està treballant.
Acabat el discurs de l’edil de festes, les Madrines de les dinou Gaiates i entre elles la nostra representant de la “SIS” Farola -Ravalet Amanda Marmaneu Jiménez, descendien de l’escenari. Després d’elles, les dames de la Ciutat i com no la nostra anterior madrina i dama de la ciutat 2025 Pilar Gimeno. I finalment, Carla Ibáñez, amb la seva banda verda, rebent l’ovació del teatre abans de retirar-se amb tot el recinte posat en peus.
Castelló ja té reina infantil de les festes i la Magdalena 2025.
PAULA TORRES CLARAMONTE
REINA DE LES FESTES I DE LA MAGDALENA 2025
La ciutat de Castelló va celebrar, un dels actes més significatius del calendari de les festes fundacionals de la ciutat com és la imposició de bandes als representants del nou cicle fester. Paula Torres Claramonte va ser proclamada com a Reina de les festes i de la Magdalena 2025.
El Teatre Principal es va vestir de gala per a l’ocasió comptant amb la presència de l’alcaldessa de la ciutat, Begoña Carrasco; la regidora de Festes i presidenta del Patronat de Festes, Noèlia Selma, així com el president de la Gestora de Gaiates, José Antonio Lleó, la consellera de Justícia i Interior, Salomé Pradas, i la presidenta de la Diputació de Castelló, Marta Barrachina. Però també la nova reina infantil de Castelló, Carla Ibáñez i la seua cort d’honor; les representants que aquesta nit passaven el testimoni d’un any ple d’esdeveniments: Lourdes i Vega… També va comptar amb la presència de diferents autoritats i representants del ‘món de la festa’ entre les quals destaquen la Bellea del Foc d’Alacant, Alba Muñoz Navarro, la Fallera Major de València, María Estela Arlandis, al costat de representants de Junta Central Fallera i la Junta de Festes de Castelló.
La Banda Municipal iniciava l’acte amb la interpretació de l’himne de les festes de Castelló, el ‘Rotllo i Canya’. Emocionant aplaudiment de comiat a les reines i dames de la ciutat del 2024 de Castelló.
Tot seguit, primer pas per a la renovació de la representació festera del 2025 amb la lectura de l’acta per part de la coordinadora de la Junta de Festes, Vanesa Pérez va començar l’acte. L’alcaldessa i la regidora de Festes van accedir a l’escenari per a donar principi a la imposició de bandes, en primer lloc, a les dinou Madrines de les entitats gaiteres. I com no del nostre sector Gaiata 6, Farola-Ravalet, la nostra representant i madrina Clara Sanz Sobrino.
Seguidament, va ser cridada a l’escenari Na Violant d´Hongria, completant la Cort d’Honor i posteriorment les Dames de la Ciutat a les quals se’ls ha imposat la banda i se’ls va fer lliurament d’un pergamí i un ram de flors; i entre totes elles la nostra madrina de la SIS Farola-Ravalet del 2024 i dama de la ciutat 2025, Saray Traver Tena.
Arribat aquest moment, la Banda Municipal va interpretar ‘Los Lanceros de la Reina’ mentre el teatre, en peus, i amb un sonor aplaudiment rebia a Paula Torres Claramonte, precedida pels Macers i acompanyada pels agents de la Policia Local amb el seu vestit de Gala.
A continuació, i al so de la ‘Marxa de la Ciutat’, l’alcaldessa de Castelló, Begoña Carrasco va imposar la banda verda a Paula Torres Claramonte com la setanta-novè reina de la ciutat de Castelló: fent-li lliurament del pergamí oficial mentre la presidenta del Patronat de Festes l’obsequiava amb un ram de flors.
Mentre això succeïa, al carrer es disparava una traca que anunciava a tota la ciutat, que ja havia estat proclamada la seua reina de les festes 2025.
L’alcaldessa de Castelló, Begoña Carrasco, va pronunciar un emotiu discurs exaltant la importància de les festes de la Magdalena i el paper fonamental dels castellonencs en la seua preservació. Va ser un cant a la identitat castellonenca, a la importància de preservar les tradicions i a la labor de tots aquells que contribueixen a fer de les festes de la Magdalena un esdeveniment únic i especial. Durant el seu discurs, l’alcaldessa va recordar que “aquest va ser el primer Palau de la Festa, el que
més actes de la Magdalena ha acollit al llarg dels seus cent trenta anys d’història, des de mil vuit -cents noranta-quatre ”. Aquestes paraules van ressonar profundament entre els assistents, subratllant la rellevància històrica i cultural del lloc.
Així mateix, va destacar l’esforç dels ciutadans a mantenir vives aquestes tradicions i el paper de les festes com un aparador de la ciutat. Carrasco va fer una cridada a continuar treballant per a garantir el futur d’aquestes celebracions i a transmetre el seu valor a les noves generacions. Finalment, va retre homenatge a les Reines de la ciutat, desitjant-les un any inoblidable i reconeixent el seu paper en la representació de les festivitats. “Les vostres contribucions són inavaluables i us agraïm per mantenir viva l’essència de les nostres festes”.
La part final de l’acte, va estar plena d’emoció i orgull per als castellonencs. Les Madrines de les dinou Gaiates de Castelló van descendir de l’escenari en una desfilada que va simbolitzar la tradició i el compromís de la ciutat. Participant en aquest emotiu moment Clara Sanz Sobrino, representant i madrina del sector Gaiata 6, Farola-Ravalet.
Posteriorment, les dames de la Ciutat van fer la seua entrada, afegint un toc d’elegància i solemnitat a l’esdeveniment. Entre elles va destacar Saray Traver Tena, madrina de la Gaiata 6 Farola-Ravalet del 2024 i dama de la ciutat 2025, qui va rebre càlids aplaudiments del públic present.
La culminació de la cerimònia va ser un moment de gran emoció quan Paula Torres Claramonte, visiblement emocionada i feliç, va saludar a tot el teatre posat en peus. La seua proclamació com a reina de les festes de Castelló va ser rebuda amb una ovació dempeus, reflectint el profund afecte i respecte dels assistents.
Aquest acte final va subratllar la importància de les festes de la Magdalena com un aparador de la identitat i la cultura de Castelló. La participació de les Madrines i les Dames de la Ciutat, juntament amb la imposició de la banda verda de Paula Torres Claramonte, destaca l’esforç col·lectiu per mantenir vives aquestes tradicions i transmetre el seu valor a les noves generacions.
Un recordatori de l’orgull i la dedicació dels castellonencs cap a les seues festivitats, consolidant una vegada més les festes de la Magdalena com un pilar fonamental de la identitat de Castelló.
Dissabte 21 de setembre, va ser l’inici del nou cicle de presentacions per a la Magdalena 2025. Un altre any més, va ser la Gaiata 10 El Toll qui va donar el tret d’eixida presentant a les seues Madrines i les seues corts d’honor.
Patricia Pascual i Cristina Alcaraz, madrines del Toll, van brillar en una nit on amb un escenari senzill, la comissió de la Gaiata 10, va fer un repàs pel temps a algunes madrines del seu sector.
Els nostres representants, Amanda, Marc, Clara i Esteban, no van voler perdre’s la primera presentació, i al costat d’un nombrós grup de comissionats de la nostra Gaiata van presenciar la presentació des de la nostra llotja. Llotja en el qual van rebre la visita de les Reines i dames, junta de festes i patronat, així com el saluda de la Gaiata9 per a la setmana pròxima.
El divendres 27 de septembre, a l’esplanada del Palau de la festa, la federació de colles de Castelló, va organitzar el seu tradicional acte de Tornà a la ciutat. Un acte senzill però multitudinari, on reuneix a les diferents colles de Castelló per donar la benvinguda a la rutina de tornar a la ciutat desprès de l’estiu.
Un acte en el qual després de la recepció oficial a les Reines i corts, van disparar una remat pirotècnic a càrrec de dimonis de la plana, discursos del president de la federació de colles i de l’alcaldessa, sopar de pa i porta, jocs per als mès menuts i música.
Els nostres representants, Amanda, Marc i Clara, acompanyats pel nostre vicepresident, Manuel Romero, no van voler perdre’s l’oportunitat d’acompanyar als nostres amics de la federació de colles en un dia tan especial.
El dissabte 28 de setembre, en el palau de la festa, la Gaiata 9 l’espartera va ser l’encarregada de presentar a la seua comissió per a la Magdalena 2025.
Els nostres representants, des de la llotja i al costat de la comissió de Farola Ravalet que van assistir, van poder presenciar com al ritme de Mítics Castelló i amb música en directe del grup Konecta 80’s, van anar accedint a l’escenari les dames i acompanyants de l’espartera, fins a completar l’escenari amb les seues padrines, Marta Ferrando i Alba Zajara, madrina i madrina infantil respectivament.
Posteriorment, Amanda, Marc, Clara i Esteban, van rebre en la llotja a la Gaiata 13 Sensal que ens va entregar la invitació per a la setmana següent. Un dissabte especial en el qual els nostres representants realitzaran l’ofrena en representació de la Gestora de Gaiatas.
El 29 de setembre ens vam reunir per primera vegada, en un dia de convivència excel·lent i en la qual els nostres càrrecs 2025 van fer la seua primera presa de contacte. Una trobada entre Falles, Foguera i Gaiata molt especial per als nostres representants, Amanda, Marc, Clara i Esteban al costat de les seues respectives famílies.
I per descomptat, vam gaudir d’una visita inoblidable a l’Albufera de València, amb passeig amb barca i dinar, on vam compartir moments especials i vam enfortirt els nostres llaços etre associacions.
Gràcies a tots per fer d’aquest dia una experiència única!
Gaiata Sis Farola Ravalet Foguera Princesa Mercedes
Falla Nord - Dr. Zamenhoff
Falla el Grill de Benicarló
El divendres quatre d’octubre a la vesprada, els nostres representants van acudir a la processó de “San Francisco” i “Clara de Asís”. Una vesprada on la nostra madrina infantil, Amanda, el nostre president infantil, Marc, la nostra madrina, Clara i el nostre president, Esteban van participar de la solemne missa en el convent de les monges caputxines, situat al carrer Núñez de Arce, i la posterior processó per la carrers del voltant al convent. Una processó on dimonis de la plana van realitzar per segon any consecutiu una típica “passejà” pirotècnica.
Posteriorment a la pocessó, el nostres càrrecs es van desplaçar al carrer Sant Barbara on visitem als nostres amics de la comissió de festes de carrer De Santa Bàrbera, per a compartir amb ells i elles, les seues festes i acompanyar-los en el tradicional sopar de pa i porta i posterior ball.
El dissabte 5 d’octubre, era el torn de presentacions de la Gaiata 13 Sensal. Una presentació on la comissió de Sensal va presentar a les seues madrines, Esther López i Nayra Luque, madrina i madrina infantil respectivament, i a les seues tres dames adultes al públic assistent al palau, sota la temàtica de cinema. Mès concretament amb un simil d’una ceremonia dels oscars. Una nit molt especial per als nostres representants, Amanda, Marc, Clara i Esteban, que van ser protagonistes d’aquella nit, al ser els encarregats de realitzar l’ofrena a la Gaiata 13 Sensal, en representació de la Federació Gestora de Gaiatas i posteriorment van realitzar el lliurament de saludes a totes les comissions gaiateras acudint a les seues respectives llotges i realitzantse la tradicional fotografía protocolaria. Tot seguint, ja a la pista de ball, i abans de les fotografíes a l’escala i començar el ball, els nostres representants van entregar el saluda a patronat, reines i dames i a la directiva de la Federació Gestora de Gaiates.
Dia del 9 d’octubre
El 9 d’octubre de 1338 el Consell de la ciutat, va disposar realitzar una processó de commemoració per a demanar a Sant Dionisio la remissió de la fam que en aquells anys assolava el Regne de València per les males collites.Van participar tots els estaments de la ciutat, les corporacions d’ofici i el poble, encara que no així el rei Pere el Cerimoniós, que es trobava a la ciutat després de jurar els Furs, refusant participar al·legant motius de salut. En el seu lloc, es va emportar el penó de la Conquesta como estendard real per a simbolitzar la presència del rei.
Des de llavors, es va determinar fer la mateixa processó, encara que amb menor sumptuositat, tots els 9 d’octubre, com així ha sigut a posterioritat. El passat nou d’octubre, a Castelló celebrarem el dia de la nostra comunitat amb diversos actes. Aquell dia els nostres representants, Amanda, Marc i Clara, acompanyats pel nostre vicepresident Manolo, van acudir a la plaça major per a presenciar la tradicional desfilada de les tres cultures i el concert de la banda municipal.
El 12 d’octubre, el dia de la Hispanitat, és també per als castellonencs un dia encara més especial, és el dia en què se celebra a Espanya, sobretot a la Comunitat Aragonesa, una ofrena en honor a la Mare de Déu del Pilar, ja que la Verge del Pilar és la seva Patrona, i com cada any, els nostres amics del Centre Aragonès de Castelló ens conviden a poder celebrar la processó en honor a aquesta.
Així doncs, el matí del 12 d’octubre del 2024, els nostres representants, Clara, Marc i Amanda, acompanyades del nostre vicepresident Fermín, han participat en la celebració d’aquesta festa, desfilant amb els seus trajes de castelloners en la processó en honor a la Verge del Pilar .
A mès a mès, la nostra Gaiata contava també a l’acte amb la nostra Dames de la Ciutat 2025, Saray, que junt a la resta de dames de la ciutat anaven en representació de la Ciutat a celebrar la missa en honor a la Verge del Pilar, ja que la Reina es trobava en un altre acte festiu, al costat de la Guàrdia Civil de Castelló, celebrant aquest dia del 12 d’octubre.
Un 12 d’octubre on en la nostra Gaiata ens sentim molt orgullosos que els nostres representants hagin format part de diverses celebracions.
Diuen que a la vida el que perdura no són els moments, sinó les sensacions que t’han provocat. La nostra Gaiata, la Sis, fa molts anys que s’esforça per construir eixa màgia que tatua al cor emocions no esborrables. I la presentació és un d’eixos moments. En especial pels càrrecs i per tots els qui conformen les comissions.
Enguany, La Farola Ravalet va donar a conéixer els seus representants el 12 d’octubre, el dia del Pilar. Com sempre, ho va fer en un Palau ple de gom a gom que no només és prova viva de l’excel·lent salut d’una Gaiata, on no para de sumar-se gent, sinó de les expectatives generades pel treball dels que any rere any tracten de superar l’espectacle per constituïx al fil conductor d’un acte que combina protocol i entreteniment.
En esta ocasió, la Farola va optar per fer una mirada als colors. Però als colors que conformen un Castelló, que dibuixava la seua silueta sobre l’escenari amb eixe skyline nocturn on sense dubtes s’endevinaven els monuments més emblemàtics i volguts de la capital de la Plana.
Així, amb un horitzó amb el Fadrí, la concatedral o el Grau, entre altres, i per supost, la nostra Magdalena, l’homenatge d’enguany parlava d’aquells colors que formen part de l’essència de la ciutat
Un cromatisme tant intens com simbòlic amb el verd més Magdalener, el blau d’eixa mar que és testimoni fidel de tot el que passa, el roig de la passió i la sang que bull a les venes dels qui viuen i senten la festa i el groc de la llum que desprén el símbol per antonomàsia en què s’erigeix el monument respecte al qual tot gira: la Gaiata.
Colors, a les llotges, a les taules, a l’escenari i al cor’
Per això, sobre les estovalles negres, destacaven eixos quatre colors que també penjaven de cada llotja on les altres Gaiates omplien el primer pis. Els mateixos que donaven sentit a les paraules d’un presentador que acariciava el guió per donar-li la sensibilitat o la solemnitat de cada moment.
“Esta nit la nostra ciutat ens acompanyarà en un viatge ple dels seus colors i els seus sentiments, perquè Castelló és una gran ciutat, on les seues nits són tendres i tranquil·les, però al despertar el dia...
Els colors i la llum són els que ens donen la vida i ens fan ser la ciutat del blau…, del verd…, del roig… i del groc…, els quatre colors que representen Castelló”.
Música, il·luminació explicant el simbolisme en cada part de l’escenari i a poc a poc, la construcció de la imatge més esperada mentre s’omplia l’escenari.
Primer va ser la comissió major, precedida, pels estendards portats per Marina Simó Durán i Rubén Gil Beltrán, acompanyats de les col•laboradores Daniella Gimeno Segarra, Paula García Valcárcel,Victoria Orero Martí, Lledó Cabañero Aranda i Maria García Alegre. I seguidament, darrere, l’homenatge als qui van representar La Gaiata durant la Magdalena de 2024, la madrina infantil Pilar Gimeno Segarra, acompanyada per president infantil Nicolás Cabello Pérez i la madrina, Saray Traver Tena, del braç d’Hector Vicente Valls. Un començament per arrancar també les actuacions musicals i construir una nit màgica amb eixe, “blau de la mar, verd magdalenera (…) i el roig... potent, viu, intens que representa l’amor i la passió, ixes que els festers portem per bandera”, con ressaltava el presentador, Joan Torrent
Una bandera que parla de la tradició i el sentit de la responsabilitat de saber-se representants de la Farola que enguany va comptar amb una molt nombrosa comissió, la que acompanyarà en en la que cadascú va viure eixe record que romandrà per sempre, en el focus sobre ells i els aplaudiments mentre s’apropaven a l’escenari i rebien la seua banda acreditativa:
Laura Soler Balado acompanyada per Jaime Pardo Aragonés
Ana Babiloni Alberich acompanyada per Alejandro Sanz Sobrino
Natalia Espada Jiménez acompanyada per Antonio Espada Martos
Adriana Abad Ramos acompanyada per Pau Serrano Gual
Martina Pradas Viera acompanyada per Fermín Alegre Escrig
Nerea Sánchez Trilles acompanyada per Cristian Cejudo Madueño
Noelia Simó Durán acompanyada per Alejandro Novella Gorris
Raquel Rosell Viciano acompanyada per Dídac García Albalat
Laura Soto Aliaga con Carlos López Porcar
María Lumbreras Catalá acompanyada per Manuel Lumbreras Catalá
Neus Roures Martínez acompanyada per Sergio Hernández Andrés
Iris Ruiz Monroy acompanyada per Nikolas Galera Lacasa
Noelia Hernández Andrés acompanyada per Fermín Hernández Muñoz
Alejandra Gallén Montañés acompanyada per Juan Cabello Pérez
Claudia Beltrán Palencia acompanyada per Samuel Bau Lacasa
Pel que fa a la Cort d’honor infantil, amb la mateixa emoció i nervis van anar desfilant els membres que en la Magdalena del 2025 acompanyaran a Amanda Marmanéu Jiménez i a Marc Planells Blasco, conformant la Cort infantil. En esta ocasió, va ser el president infantil, seguint fidel les indicacions marcades, qui va imposar les bandes a la seua comissió:
Lledó Escrig Archilés acompanyada per Hugo Slemmer Collados
Noa Queral Espada acompanyada per Enzo Queral Espada
Martina Ortells Pérez acompanyada per Víctor Gil Vallés
Inés García Zahonero acompanyada per Adrián Gil Vallés
Jimena Pradas Viera i Alba Planells Blasco acompanyades per Pablo Navarro Figols i tancant la comisió del futur,
Meritxell Manrique Civera acompanyada per Guillermo García Valcárcel
Els instants més especials pels flaants càrrecs del 2025
Però més enllà del que tot el món va veure, són aquelles vivències particulars les que perduren al més íntim del cor de cadascú. I en el recull d’eixos moments, els nostres càrrecs per a la Magdalena del 2025 tenen els seus preferits.
Amanda, la madrina infantil que ja va ens va fer emocionar al seu nomenament en la seua sinceritat sense filtres i parlant des del cor, confessa els moments que guardarà per sempre. Un d’ells va ser quan va rebre la banda de mans de la seua antecessora, Pilar, “era un moment que havia esperat durant molt de temps!”, explica.
I un altre, a part de trobar-se en el fet que foren els seus companys d’escola qui li feren una de les ofrenes, va ser quan va xafar el primer graó de l’escenari. “Posar el peu al primer graó de l’escala i veure que tota la comissió es posava drets per a rebre’m va ser una cosa que em va emocionar i que mai podré oblidar”.
Per a Clara, la madrina per a la Magdalena del 2025, també va haver-hi molts instants màgics, a més del de sentir-se rodejada per la seua família i amics omplint el Palau. Però si hagués de quedar-se en dos destaca d’una banda, l’instant just abans de pujar a l’escenari, “la complicitat dels quatre, ja soles i preparats darrere quan arribava el moment de desfilar”.
I d’altra, el fet de rebre la banda de mans de Saray, perquè “a més de ser la madrina que em va precedir és una amiga i em va fer molta il·lusió que fos precisament ella qui me la imposara.Va ser molt especial”. Però a més, malgrat que eixos són els que confessa, als qui la coneixem, tampoc se’ns va escapar eixe somriure de complicitat quan en el lliurament del detall de la gestora, va ser el seu germà Alejandro, un dels que li van portar.
Quant a Marc, se li acumulen els moments per a destacar, però en conta dos, a banda d’un que va ser més que obvi per tota la gent. Entre els que té ja gravats, el primer és la barreja de nervis, emoció i responsabilitat els instants abans que el cridaren per ser ell qui imposara les bandes a la seua comissió. “És que no es pot imaginar tot el que sents allí darrere, no es pot explicar, és de tot, por, il·lusió, nervis, el cor et va a mil”.
Un altre instant important per al president, va ser el fet de poder ser ell qui li imposara la banda de dama a la seua germana Alba, per qui va entrar a la Gaiata. I l’últim, va vindre a ritme de batucada, la dels Dimonis de la Plana, que no sols va fer la seua entrada fent vibrar el públic i il·luminant la mirada de Marc dibuixant un immens somriure, sinó que entre ells, també grans amics i a més membres de la seua comissió, van fer un estudiat doblet per sorprendre’l baixant de l’escenari per darrere, en el trage de castelloner, per formar en els companys de Diminis que ofrenaven al president infantil a qui a més li van penjar les timbaleres en pujar a l’escenari perquè pogués tocar amb ells.
Amb tot, una vegada més, el saber fer, les hores de construir, muntar, pintar escenari, retallar goma-eva i cosir desfresses, es van veure culminades en una presentació que va agradar i que va aconseguir, una vegada més, incrustar-se per sempre en l’ADN fester de Clara, Amanda i Marc.
Això sí, com sempre amb l’experta i professional mà carregada d’un do especial per treballar de valent però saber sempre què dir per arrancar riures, d’un incombustible president: Esteban. Aquell que en termes de color, podríem dir que conté al món de la festa, tota la paleta cromàtica present, passada i futura de l’essència perquè qualsevol llenç es transforme en la millor pintura i sobretot aquella que roman a la retina i al cor.
El dissabte 19 d’octubre per la vesprada, els nostres representants, Amanda, Marc, Clara i Esteban, van acudir a la plaça major per a gaudir del concert del grup Jacaranda, que amb el suport de l’ajuntament, oferia en la plaça major amb motiu del seu 40 aniversari com a grup musical. Boleros i balades, dels seus grans èxits, que van interpretar amb la col·laboració d’alguns cantants molt coneguts arribats des de Mèxic, País Basc i altres…
Torn dels nostres companys i amics de la Gaiata 8 “Portal de l’Om”, aquells que cada presentació oficial ens deixen bocabadats amb els seus grans espectacles, i no només això, sinó també amb els seus escenaris tan realistes que ens transporten on ells volen que imaginem eixa nit tan especial.
El Palau de la Festa s’omplia de gent i, a poc a poc vam anar rebent la comissió d’aquest sector gaiater, fins arribar el moment de rebre a les qui representaran en aquestes Festes de la Magdalena 2025 el seu sector, les Madrines, Bárbara i Laura i el President Infantil, Diego. Una volta posades les bandes acreditatives, vam anar descobrint el meravellós espectacle que aquest any ens havien preparat, aquesta vegada, tractava de la civilització de Roma, encara que d’una manera molt peculiar. En finalitzar l’acte, els nostres màxims representants, Amanda, Marc i Clara, i el nostre President, Esteban, van rebre a la llotja als amics de la Gaiata 3 Porta del Sol per tal d’entregar el saluda corresponent i que els acredita com als encarregats de presentar la setmana següent.
El 23 d’octubre per la vesprada, en l’edifici del menador en la plaça Hort dels corders, va tindre lloc la ponència “Parlem d’indumentària”, organitzada per la Federació Gestora de Gaiatas. I a la qual van acudir els representants de les dinou comissions gaiateres, entre ells, els nostres màxims representants adults, Clara i Esteban van acudir com a públic. Una trobada en el qual es va poder escoltar les intervencions i aportacions d’experts com Víctor Agost, Manuela Porcar, Lledó Navarro, Amparo Pitarch, Eugenia Archilés, PaquitaRoca, Conso Jóvena, Inma Puig i Josep Vidal, els qui van parlar sobre l’origen i característiques de la indumentària de la nostra ciutat.
El divendres 25 d’octubre per la vesprada, els nostres amics de la Gaiata 2 Fadrell, van inaugurar la seua nova seu festera situada al epicentre del seu sector, mès concretament situat al carrer fola número 25.
Els representants de les 19 comissions gaiateres estaven convidats a l’inauguració, i entre ells els nostres màxims representants. Amanda Marmaneu, Marc Planells i Clara Sanz, acompanyats en aquesta ocasió per Héctor Vicente, van acudir a la invitació per a compartir amb els membres de la comissió de la Gaiata 2, un dia tan important i especial per a ells.
Enhorabona a la Gaiata 2 Fadrell, pel nou local social i pel treball que han realitzat per possar-lo a punt. Ara es moment de gaudir d’ell!
El dissabte 26 d’octubre, en el palau de la festa en una nit de molta pluja, que va impedir el llançament de la habitual pirotècnia i del pasacarrer d’entrada en comitiva, la Gaiata 3 Porta del Sol va ser l’encarregada de presentar a les seues madrines i comissió davant el mòn de la festa.
Baix la temàtica dels quatre elements, i inspirantse amb la pelicula “Elements”, la comissió de Porta del Sol va realitzar un guió adaptat a la nostra ciutat on van anar presentant a la seua comissió fins a encimbellar a, Sara Sánchez i Carmen Vicente, madrina i madrina infantil respectivament.
Amanda, Marc, Clara i Esteban, no hi van voler faltar a la cita del palau de la festa i desde la seua llotja, no van perdre detall de la presentació en cap moment, i posteriorment van rebre en la mateixa llotja, el saluda per part de la Gaiata 18 Crèmor, propera comissió encarregada de presentar a la setmana seguent.
Sant Roc, va ser un pelegrí que es va desplaçar a Roma. Va recórrer Itàlia, es va dedicar a curar tots els infectats de la pesta i va morir en honor de santedat (1327). La seva vida l’hem de datar, amb tota seguretat, a partir de la meitat del segle xiv i la seva mort, probablement a Voghera (no Angera com s’havia cregut), malgrat que també existeix la hipòtesi de Montpeller.
El diumenge 29 d’octubre, els nostres representants, Amanda, Marc, Clara i Esteban, van acudir a la invitació de l’associació de festes de carrer de Sant Roc del Raval, per a participar en la missa i posterior “porrat”popular en honor al seu sant.
Després de huit anys en què no se celebraven els festejos tradicionals en honor de Sant Roc del Raval, enguany un grup de festers i festeres van voler recuperar-lo. La climatologia no va permetre exercir amb normalitat els actes programats. Fins i tot es va haver de suspendre la processó prèvia i posterior a la missa. I com no, els nostres representants allí van estar donant suport al retorn de Sant Roc del Raval!!
Halloween, també conegut com a Nit de Bruixes o Nit de Vespra de Difunts, és una celebració moderna resultat del sincretisme originat per la cristianització de la festa de la fi d’estiu d’origen cèltic anomenada Samhain i la festivitat cristiana del Dia de Tots els Sants, celebrada pels catòlics l’1 de novembre. Es tracta d’un festeig secular, encara que alguns consideren que posseeix un rerefons religiós.
Se celebra internacionalment en la nit del 31 d’octubre. Les activitats típiques de Halloween on el famós truc o tracte i les festes de disfresses, a més de les fogueres, la visita de cases encantades, les bromes, la lectura d’històries de por i el visionat de pel·lícules de terror.
El divendres 1 de novembre en la Gaiata Sis Farola Ravalet ens ajuntarem per sopar la vesprada i nit de Halloween. Un any atípic per culpa de les plujes i la recent Dana, motiu pel qual no es va realitzar la tradicional cercavila de truc o tracte pel sector i on per la situació viscuda, tampoc vam dur a terme activitat festiva, ni música, ni concurs de disfresses.
Una nit on els nostres representants, Amanda, Marc, Clara i Esteban ens van dur mitjançant les seues disfresses al món màgic de Harry Potter. I on els més menuts es van disfressar per acompanyar-los en uns dies difícils per a tothom.
Dissabte 3 de novembre a la nit era el torn de la Gaiata 18 “Crémor” de presentar oficialment a les seues madrines, dames i acompanyants al món de la festa. Amb l’entrada habitual amb música de dolçaina i tabal, i l’olor de pólvora dels focs artificials, els nostres representants, Amanda Marmaneu, Marc Planells, Clara Sanzi Esteban Gual, van acudir al Palau de la festa per presenciar l’espectacle que havia preparat la comissió de Crémor.
La temàtica escollida va ser una aventura de ciencia ficció, on dos viatjants del futur van arribar a 2024 per salvar les festes de la Magdalena que en un futur desapareixeríen. Amb l’esforç d’auests dos aventurer i mitjançant balls i festa, van anar pujant les dames de la Gaiata divuit.
Una vetllada tradicional amb decoració senzilla i minimalista, va anar propiciant la presentació de les madrines del Crémor, la senyoreta Llanos Martorell i la xiqueta Leyre Antón, acompanyades pel nou president Pablo Antón. En finalitzar l’acte vam rebre a la nostra llotja, junt amb la resta de membres de la nostra comissió, el saluda de la Gaiata 15 Sequiol, encarregada de realitzar la pròxima setmana la presentació.
L’any 1950, el Papa Pio XII va proclamar solemnement el dogma de l’Asunción de Maria. Aquesta és una creença universal de l’Església des dels primers segles fins als nostres dies. L’element essencial d’aquest dogma ensenya que la Mare de Déu, al final de la seua vida en aquest món va anar portada al cel en cos i ànima.
L’associació cultural Misteri de Castelló, el divendres 8 de novembre, en la cocatedral de Santa Maria va realitzar la representació de l’assumpció de la nostra senyora als cels. La nostra madrina, Clara Sanz i el nostre president, Esteban Gual, junt amb la resta de representants de les dinou comissions gaiateres, van assistir a esdeveniment teatral que compta amb la participació de molts actors, cantants i col·laboradors de la nostra ciutat.
Cal destacar que a l’eixida es va arreplegar diners de manera voluntària en benefici dels damnificats per les conseqüències de la DANA que va afectar a l’horta sud de Valencià uns dies enrere.
Dissabte nou de novembre, a les onze de la nit, com marca els cànons festius gaiaters i conduïda pel soroll i la pólvora del ja tradicional castell de focs artificials, la comitiva gaiatera de la quinze “Sequiol” va entrar al recinte encapçalat per la música de la dolçaina i el tabal, on la comissió i convidats van accedir, a poc a poc, als seus respectius llocs.
Una vetlada plena d’emoció per a les seues màximes representants del 2025. El sector de la zona del Sequiol va transformar per unes hores, el recinte festiu en un espectacle de Rock on les seues madrines al costat de la presidenta d’aquesta associació, Elisabeth Breva, van gaudir d’emocions i sorpreses.
Balls, música rock i, sobretot, molta emotivitat, es van conjuminar durant la vetlada davant un públic entregat, i entre ells les nostres madrines de “Farola-Ravalet” Clara i Amanda, madrina i madrina infantil i Marc com a president infantil, juntament amb membres de la comissió de la Sis, no van perdre detall del laboriós muntatge i la brillant posada en escena per a donar a conèixer a les seues noves madrines i comissió per a la Magdalena 2025. Al finalitzar la presentació, en la nostra llotja, el nostres representants van rebre als que la setmana següent serien els encarregats de presentar el madrinatge de la gaiata 7 “Cor de la ciutat” i al costat d’ells la nostra comissió de la Sis “Farola-Ravalet”.
Dissabte 16 de novembre. Entre focs artificials i música tradicional protegits en la porta principal del Palau, començà la gala de la comissió de la gaiata 7 “Cor de la Ciutat”, presidida per Alejandro Navarro Canós en la presentació de les seues madrines 2025, Beatriz Also Galaso, madrina i Nora Beltrán Ortiz, madrina infantil. Una presentació basada en “Mary Poppins” i on el grup de teatre “El Taronger”, va conquerir al públic del Palau de la Festa sent partícip amb els seus aplaudiments i els seus riures durant l’entretinguda representació.
Una cerimònia que acompanyada de balls van amenitzar la nit, fent partícips al públic i com no, als nostres màxims representants de “LA SIS” “Farola-Ravalet” la nostra madrina Clara Sanz Sobrino, Amanda Marmaneu Jimenez com a madrina infantil i Marc Planells Blasco com a president infantil, juntament amb membres de la comissió de “LA SIS”, tots ells acompanyats pel nostre president Esteban Gual Ibáñez. Com a colofó del dissabte i després del corresponent protocol rebérem en la nostra llotja la invitació de la gaiata que la setmana seguent renovarìa la llum de la festa, la Gaiata 17, “Tir de Colom”.
El dimecres 21 de novembre a la vesprada, a la Casa dels Caragols, seu de la Generalitat Valenciana a Castelló, va tindre lloc a càrrec de la Federació Gestora de Gaiates una interessant conferència sobre protocol en les festes i en la vida quotidiana. La conferència va ser duta a càrrec d’Estela Bernad, experta en protocol. Entre els assistents es trobaven els nostres màxims representants adults, la nostra madrina, Clara Sanz i el nostre president, Esteban Gual, que no van perdre detall de les explicacions.
Un esdeveniment on s’han explicat normes d’etiqueta i organització d’esdeveniments festius, amb principal èmfasis als de Castelló, a més de tècniques clau per a parlar en públic en garanties.
El divendres 22 de novembre a la vesprada els nostres representants, Amanda Marmaneu, Marc Planells, Clara Sanz i Esteban Gual, van acudir convidats pels bons amics de l’associació cultural L’aljama, a la sala d’exposicions de la Fundació Dávalos-Fletcher per a presenciar i gaudir de l’exposició “L’aljama de Castelló, una història viva”.
L’acte es va iniciar de la manera més protocol·lària possible amb el torn de parlaments. En primer lloc, va parlar el gerent de la fundació Dàvalos Fletcher, José Vicente Ramón Moreno, que va ser l’encarregat d’introduir l’acte i l’exposició. Seguidament, va ser la presidenta de l’aljama, Pilar Roca, qui va agrair la presència del públic assistent, va agrair l’ajuda del que han col·laborat a dur a terme l’exposició i va parlar de la inquietud de l’aljama amb aquesta iniciativa. Finalment per tancar el torn de paraula i donar per inaugurada l’exposició, Vicent Sales Mateu en representació de l’ajuntament va ressaltar el treball de l’aljama per tal de mantindre viva la cultura de la nostra ciutat any rere any. Una vegada finalitzat la part protocol·lària, el públic assistent, conformar per gent de la festa, entre ells la Reina de les festes, Paula Torres, i les dèneu comissions gaiateres, van recórrer la sala per gaudir de l’exposició.
El dissabte 23 de novembre, a les 23h de la nit, els nostres màxims representants van acompanyar en el palau de la festa, a la Gaiata 17 “Tir de Colom” en l’acte de la seua presentació de madrines, presidents i comissió al món de la festa.
Un acte molt entretingut, on van ser presentades les madrines, Nerea i Laia, així com el president infantil, Marc, amb una temàtica de batalles per salvar l’himne de la Gaiata i poder acabar la presentació amb èxit. Com es costúm en la Gaiata 17, els balls van tindre un gran protagonisme durant tota la presentació. Balls, on van participar algúns membres de la nostra comissió. Una vegada finalitzada la presentació, en la llotja de manera protocol.laria vam rebre el saluda dels companys i amics de la Gaiata 14 Castalia, encarregats de dur a terme la seua presentació la setmana següent, i on presentaran a les seus madrines i comissió al palau de la festa.
El dimecres 27 de novembre, a la sala La bohèmia, ha tingut lloc la II edició dels premis ‘La Notícia de l’Any’ de Castelló Informació. I la nostra madrina, Clara Sanz Sobrino, acompanyada pel nostre president Esteban Gual, no es van voler perdre l’esdeveniment.
Enhorabona a totes les persones i entitats reconegudes, especialment a Agustín Món com a precursor de la iniciativa que ha portat a aconseguir el BIC de la Gaiata, un dels nostres símbols més representatius, i que per això ha sigut guardonada.
Els premis van ser els següents:
1. Al CD Castelló, pel vostre tan esperat ascens.
2. Al BIC de la Gaiata, un dels nostres símbols més representatius.
3. A la Conselleria de Sanitat, per impulsar les ASI (agrupacions sanitàries interdepartamentals)
4. Premi a la Real Confraria de la Mare de Déu del Lledó
5. A Vila-real pel seu 750 aniversari de la fundació.
6. Al Servei de la Guàrdia Civil de Mar de Castelló.
7. Al prestigiós xef castellonenc, Miguel Barrera.
8. A la Diputació de Castelló per descentralitzar la Gala de la Província.
9. Als nostres Bombers, per la seua gran faena i el seu 165 aniversari d’història.
10. Als 80 tertulians que han participat en Castelló Informació.
11. A María Dolores Guillamón, per la seua gran trajectòria empresarial i professional.
12. A Facsa. Cicle Integral de l’Aigua per ser un pilar fonamental en la història de la nostra ciutat.
Gràcies a Castelló informació per la seua invitació, però sobretot per aquests 12 anys acostant-nos l’actualitat, dia a dia, amb professionalitat i proximitat!
El dimecres 30 de novembre a les 12 hores de matí, els nostres representants infantils, Amanda Marmaneu Jiménez i Marc Planells Blasco, acompanyats pel nostre president, Esteban Gual Ibáñez, hvan acudir a la majestusosa sala de recepcions de la Diputació de Castelló, on van assistir a la presentació oficial del cartell de les festes de La nostra Senyora de Lledó 2025 i també cartell del III Any Marià. Un acte organitzat per la Reial Cofraria del Lledó, de la qual el nostre president es vicesecretari.
El cartell, es una preciosa obra que reflecteix l’essència i tradició de la nostra celebració Mariana, i que enguany és obra de la dissenyadora castellonenca, Isabel Garcia Cobos. Una dissenyadora molt vinculada a les festes de la nostra ciutat, especialment perque es membre de l’escola de Dansa Castelló, grup on balla des de fà molts anys.
El dissabte 30 de novembre per la vesprada, una bona representació de la nostra comissió infantil, amb Amanda i Marc, madrina i president infantil al capdavant, van poder gaudir del premi obtingut pel tercer premi de presentacions de la passada Magdalena 2024. L’activitat va ser una vesprada de salts, jocs i molta diversió en recinte de JUMPER en el centre comercial Estepark! Una oportunitat perfecta per jugar i sobre tot per compartir vivencies entre els mès menuts de la nostra comissió. I es que tots junts van compartir mil rialles i de segur va servir per coneixer-se un poc mès entre ells.
La Gaiata 14 ‘Castalia’ va acollir, dissabte passat 30 de novembre, la presentació oficial de la seua comissió. Nit somiada per a María Montañana, madrina major; Lledó Amat, madrina infantil, i també per al jove Cristopher Lorenzo Martillo, president infantil de la Comissió, tots ells acompanyats pel president de Castalia, Daniel Martí. Un acte inspirat en la riquesa de la cultura espanyola. El centre aragonés de Castelló va interpretar les jotes, el centre andalùs va ballar sevillanes, els moros de l’associació Azahar van interpretar les filaes mores d’alcoi, etc...uns espectacles que van anar entretenint al públic assistent, entre ells i des de la nostra llotja, els nostres representants, Amanda Marmaneu, Marc Planells i Clara Sanz, que no van perdre detall acompanyats pel nostre president, Esteban Gual.
Després de la presentació vam rebre en la nostra llotja el saluda de la Gaiata 1 «Brancal de la ciutat”, encarregats de presentar a la seua comissió la setmana següent.
El diumenge 1 de desembre va ser un dia intens de desplaçaments i de presentacions.
En primer lloc la nostra madrina Clara Sanz Sobrino, acompanyada pel nostre president, Esteban Gual Ibáñez, es van desplaçar fins a la localitat de Sant Vicent del Raspeig, per a assistir a la presentació de les noves representants i les seues corts d’honor, dels amics de la foguera Carrer Major. Durant la presentació, Clara i Esteban van realitzar ofrena a les Belleses de Carrer Major. Ja una vegada finalitzada la presentació, tots junts van gaudr del menjar de germanor al costat de la comissió de la foguera, així com altres entitats convidades.
El mateix diumenge 1 de desembre, la nostra madrina infantil, Amanda Marmaneu Jiménez i el nostre president infantil, Marc Planells Blasco, acompanyats er diversos membres de la nostra comissió de Farola Ravalet, van acudir a la localitat de Vall d’Uixó, on van participar en la recepció i cercavila de l’ajuntament fins al teatre.
Al teatre van assistir a la presentació dels amics de la Falla Guitarrista Tàrrega – el poblet. Una vegada a la presentació van contemplar com eren nomenats els nous representants de Guitarrista Tàrrega, i a l’hora de les ofrenes, Amanda i Marca van oujar a l’escenari per fer plaitesía a la nova fallera Major i al nou president infantil.
El dijous 5 de desembre per la vesprada, la plaça major de la nostra ciutat, va donar inici al Nadal castellonenc amb la jà tradicional encésa de llums a càrrec de les Reines de les festes, Carla Ibáñez i Paula Torres, i de la nostra alcaldessa, Begoña Carrasco.
Un esdeveniment preciós i molt entranyable, on cada any es superen i al qual van voler acudir els nostres representants, Amanda, Marc i Clara, acompanyats pel nostre president, Esteban.
Llums, un magnífic videomapping i una espectacular Big band, van amenitzar al públic assistent que omplia de gom a gom la plaça major.
El divendres 6 de desembre, dia de la Constitució espanyola, dels drets i llibertats i de la igualtat, els nostres màxims representants, Amanda Marmaneu, Marc Planells, Clara Sanz i Esteban Gual, van acudir a la plaça major per a presenciar el magnífic concert de la banda municipal en honor a la Constitució. El concert, baix la direcció del director, José Vicente Ramón Segarra, va comptar amb la participació de Elena Martínez amb les castanyoles, Joan Herrero amb la guitarra flamenca i Eloy Puertas amb el caixó flamenc.
Al concert van asistir les Reines i dames de la ciutat, entre elles les nostres, Pilar Gimeno i Saray Traver, dames de la ciutat infantil i adulta respectivament.
Allà mateix, s’ha pogut realitzar lectura pública de la Carta Magna, on han participat desenes de castellonenques de totes les edats, entre ells els nostres representants.
El dissabte 7 de desembre al Palau de la festa va ser el torn de Presentació per a la Gaiata 1 Brancal de la ciutat, que va preparar una altra vegada una nit de música per a presentar als seus màxims representants i comissió per a les properes festes fundacionals.
Una nit on de nou un any més l’orquestra de Juanjo Carratalá va omplir de música la nit del Palau de Brancal de la ciutat, concretament un repàs a la música dels anys dosmil, que van ser el fil conductor d’una presentació conduïda com també ja és costum per Chema Prades.
En la nostra llotja, com cada setmana, els nostres representants, Clara Sanz, Amanda Marmaneu, i Marc Planells, acompanyats pel nostre president, Esteban Gaual, no van perdre detall. Allí mateix van recollir el saluda de la Gaiata 16 Rafalafena, comissió encarregada de dur a terme la seua presentació la setmana següent.
El diumenge dia 8 de desembre, els nostres representants, Amanda, Marc, Clara i Esteban, van assistir al X Concert de Nadales de la Plana, un esdeveniment que celebra les tradicions musicals de la nostra terra. El concert va ser a càrrec de la Banda Municipal de Castelló, al costat de la Coral Ad libitum. Un espectacle musical amb les notes del gran mestre José Falomir, i lletres del gran poeta, Vicent Jaume Almela.
Al concert estaven convidades també la resta de comissions gaiateras, ens vinculats, així com les Reines i dames de la ciutat, entre elles, les nostres dames, Pilar i Saray.
Una vesprada molt especial on Castelló es va omplir una mica més de Nadal.
El dilluns 9 de desembre, en el Real Casino Antic de Castelló, va tindre lloc la presentació oficial del cartell que anunciarà les pròximes festes de la Magdalena 2025. Els nostres representants, Amanda, Marc, Clara i Esteban, van assistir a la presentació per a conéixer de primera mà l’obra del prestigiós estudi castellonenc JoanRojeski. Tal com van fer la resta d’integrants de la festa, amb les seues Reines i dames de la ciutat al capdavant, entre elles les nostres dames, Pilar i Saray.
El cartell té com a lema “Fira i festes de la gent”, ja que reflecteix la cultura popular, el valor de la tradició i l’esperit fester. Al mateix temps, va ser presentada la polsera de Magdalena que ens acompanyarà durant les pròximes festes.
Enhorabona als amics de l’estudi JoanRojeski pel seu excel·lent treball!
El dijous 12 de desembre a la vesprada, la Gaiata 6 Farola Ravalet, en el local de la nostra associació, vam dur a terme la tradicional inauguració del nostre pessebre gaiater per al Nadal de 2024. Enguany la VIII edició del nostre particulat pessebre.
Un acte senzill, però entranyable on descobrim cada any una nova escena del nostre betlem. En aquesta edició festiva la nova escena és “La fugida a Egipte”. La fugida a Egipte és un relat contingut a l’Evangeli segons Mateu. Després de la visita dels Reis Mags, un àngel s’apareix en somnis a Josep de Natzaret i li comunica que el rei Herodes el Gran vol matar tots els infants per por que aparegui el Messies anunciat a la profecia i el tregui del poder. Llavors la seva parella, Maria, marxa a Egipte amb el seu fill per evitar la massacre dels innocents. Només a la mort del rei tornen a Palestina.
Al mateix temps també aprofitem perquè els nostres representants, Amanda, Marc, Clara i Esteban, repartiren a cada família la felicitació nadalenca que han elaborat per a la nostra associació amb molta estima.
Posteriorment, tots junts vam brindar amb cava per uns bon Nadal i bones festes!
El passat divendres dia 13 de desembre va tindre lloc, al restaurant del Reial Club Nautic de Castelló, el tradicional Sopar de Nadal de la Gestora de Gaiates, coneguda col•loquialment en el món de la festa pel “Sopar de la Pasqüera”.
Van assistir, atenent la convocatòria de la Federació Gestora de Gaiates, la President del Patronat de Festes, la Reina de les Festes, Dames de la Ciutat, els asesors de la gestora de gaiates, membres de la Junta de Festes, entre ells la coordinadora Vanesa Pérez, a més de Presidents, Presidentes i Madrines dels distints sectors gaiaters. I com no podia ser d’una altra manera la representació de la nostra Gaiata, encapçalada per la nostra Madrina, Clara Sanz Sobrino, acompanyada pel nostra President, Esteban Gual Ibañez. Així com la dama de la ciutat 2025 i madrina de la Magdalena passada, Saray Traver Tena.
La vetllada va transcórrer entre rialles i anècdotes compartint bones viandes i excel•lents caldos. Una vegada finalitzada, el President de la Gestora, José Antonio Lleó, va prendre la paraula per a agrair la presència de tots i desitjar un Feliç Nadal. Va continuar el torn de parlaments, la regidora de festes i va tancar la Reina de les Festes. Paula va voler dirigir unes sentides paraules a tots els presents, però amb especial afecte cap als Presidents, Presidentes i Madrines, com a representants de les comissions de Sector. Després del tradicional brindis, va tindre lloc l’esperada entrega de la pasqüera a tots els presents.
Una nit especial amb què totes les Gaiates van voler brindar per unes Bones Festes com a preàmbul d’una, cada vegada mes pròxima, espectacular Magdalena 2025.
Un dels actes més emocionants per als xiquets i que anuncien la proximitat de las festes nadalenques, Un acte que va adreçat a eixe públic que espere aquestes festes amb especial ansietat, sobre tot pels regals que per eixes dates reben.
Preàmbul d’eixe aconteixement tan esperat pels més menuts, és la visita del Carter Reial que organitza la Junta de Festes, per a que la gent menuda faci entrega de la seua carta tan plena de peticions i d’il·lusió.
I eixa recepció va tindre lloc el passat dia 14 de desembre, a la plaça major, i a la mateixa acudiren en representació de la nostra Gaiata Sis Farola Ravalet, la nostra Madrina Infantil Amanda Marmaneu Jiménez i el nostre president infantil, Marc Planells Blasco, acompanyats pel president de la nostra comissió, Esteban Gual Ibáñez. A l’acte van acudir també la Reina infantil, Carla Ibáñez i les dames de la ciutat infantils, entre elles la nostra Pilar Gimeno Segarra, madrina de la nosra gaiata en la passada edició de les festes de la Magdalena. Esperem que les peticiones es vegen complides i que els somnis, es puguen fer realitat.
El dissabte 14 de decembre a la nit, els nostres màxims representants, Amanda, Marc, Clara i Esteban, van acudir al palau de la Festa per a assistir a la presentació oficial de la comissió de la Gaiata 4 L’armelar per a les properes festes de la Magdalena 2025. Una nit en la qual van ser presentades les madrines de la Gaiata 4 l’armelar, Michelle i Carolina. Va ser un acte senzill però emotiu amb la Romeria de les canyes com a fil conductor.
Una vegada finalitzada la presentació, vam rebre en la nostra llotja a la Gaiata 11 Forn del plà que ens va entregar la invitació per a la setmana seguent com a encarregats de presentar al mòn de la festa a la seua comissió.
El dissabte dia 21 de desembre els nostres representants de la Magdalena 2025, Clara, Marc, Amanda i Esteban, van acudir a la presentació dels nostres amics i companys de la Falla El remei de Sagunt. En aquesta ocasió es van desplaçar a la localitat de Sagunt, on a l’auditori Mario Monreal va tindre lloc la posada de llarg de la comissió del Remei per presentar a les que seran les seues màximes representants, així com a les seues respectives corts d’honor.
Els nostres representants no van perdre detall de l’acte i quasi a la fi del mateix van pujar a l’escenari per a rendir homenatge en forma d’ofrena a, Carla Clemente Vitoria i Andrea Clemente Vitoria, fallera major i fallera major infantil respectivament, a la presidenta infantil, Raquel Lacalle Martínez i al seu nou president Alejandro Clemente Torrent.
La nostra més sincera enhorabona a la comissió de la nostra falla agermanada, pel treball i dedicació en la seua proclamació. Ara tan sols queda gaudir de les festes de les falles!
El dissabte 21 d’octubre el Nadal arribava al palau de la festa de mans de la Gaiata 11 “Forn del pla”, que ens van traslladar, al públic allí assistent, del Palau de la Festa al sorteig de la grossa de Nadal.
I com no podia ser menys la nostra comissió de “Farola Ravalet” al costat del nostre president infantil, Marc Planells i al costat del nostre president Esteban Gual no van perdre el fil de les aventures dels amics de la Gaiata 11 amb el sorteig més emblematic de la loteria al nostre pais.
D’aquesta forma, i amb el públic de l’edifici posat en peus rebérem a les màximes representants de “Forn del plà” pel 2025, la madrina Lledó Calero Andrés i la madrina infantil Anna Manjavacas Arenas, acompanyades pel president infantil, Pol Nebot Fabregat i la presidenta d’aquesta associació Lidón Hernández i Andrés.
Finalitzat l’acte protocol·lari, en la llotja rebérem als representants de la comissió A. de C. Gaiata 19 “La cultural” que ens va visitar per entregar el saluda corresponent per a la propera setmana. Allí al costat del nostres representants i la resta de la comissió de “Farola Ravalet” estarem en la seva presentació a la societat dels seus màxims representants per a la Magdalena 2025.
El dilluns 23 de desembre els nostres representants, Amanda Marmaneu, Marc Planells, Clara Sanz i el nostre president Esteban Gual, van acudir a l’auditori de Castelló per a presenciar el magnífic concert de Nadal oferit per la Fundació Dávalos-Fletcher amb l’orquestra de Belles Arts i el director José Vicente Ramón Segarra al capdavant.
El concert, a més a més, a comtat amb la meravellosa intervenció del tenor Pascual Andreu. Un espectacle ple de bellesa i espirit nadalenc.
Gràcies, Fundació Davalos-Fletcher per regalar-nos aquest viatge musical ple d’emocions i per celebrar aquesta època de l’any de la manera més especial possible.
El passat dissabte dia 27 de desembre a la 19:30 hores, els nostres representants, Amanda, Clara, Marc i Esteban van assistir al concert de Dolçainadal 2024 celebrat al Palau de la festa. Un concert solidari on els beneficis de les entrades van destinats a l’associació espanyola contra el càncer.
Un any més la música de la Dolçaina i el tabal van deleitar i meravellar al públic assistent al ritme de cançons molt diverses. Els grups participants van ser colla Xaloc, colla Soroll, Xarançaina, Dolçainers i tabaleters de Castelló i l’escola de dolçaina i tabal de Castelló. A destacar el moment especial on el jove, Pablo Navarro Figols, membre de la nostra comissió va fer un “solo” de dolçaina en mig d’una de les cançons.
Entre el públic assistent es trobaven les reines i les seues corts d’Honor, entre elles la nostra Saray Traver Tena i la nostra menuda, Pilar Gimeno Segarra, representants d’altres Gaiates i molt de públic on hi havien un gran nombre de comissionats de Farola Ravalet col.laborant amb la causa.
President
1945 President Joaquín Fabregat Viciano
Madrina Carmen Jordán Fonfría
1946 President Antonio Causanilles Seder
Madrina Carmen Fenollosa Arnau
1947 President Salvador Vidal Peris
Madrina Mª Rosa Arrufat Castell
1948 President Félix Torres Viciano
Madrina Carmen Monfort Aparici
1949 President Salvador Serrano Lloret
Madrina Josefa Caballer Peris
1950 President Salvador Serrano Lloret
Madrina Ana Pérez Vidal
1951 President Francisco Jordán Fonfría
Madrina Nati Jordá Ejarque
1952 President Francisco Jordán Fonfría
Madrina Francisca Castelló Sanchis
1953 President José Ramos Garijo
Madrina Consuelo Gisber t Serrano
1954 President Vicente Diago Segarra
Madrina Maruja Morales Sala
1955 President Vicente Diago Segarra
Madrina Consuelito Vicent Esteban
1956 President Vicente Hueso Pla
Madrina Vicentica Peris Prats
1957 President Jaime Saura Fabregat
Madrina Pilar Vidal Queral
1958 President Rafael Galera Rafols
Madrina Magdalena Valls Beltrán
1959 President Rafael Galera Rafols
Madrina Angela Gines Beltrán
1960 President Lorenzo Vallés García
Madrina Mª Carmen Giner Cabedo
1961 President Miguel Bellido Ribes
Madrina Mª Salomé Calduch Bellido
1962 President Vicente Giner Felip
Madrina Mª José Tomás Monfort
1963 President Juan Armengol Beltrán
Madrina Rosalía Herrero Rovira
1964 President Juan Armengol Beltrán
Madrina Paquita Jovani Pau
1965 President José Luis Monje Muñoz
Madrina Pepa Mateu Queral
1966 President José Luis Monje Muñoz
Madrina Ana María Sábado Ibáñez
1967 President Vicente Fabregat Gil
Madrina Ana María López Morales
1968 President Vicente Fabregat Gil
Madrina Vicenta Segarra Diago
1969 President Francisco Marín Lorencio
Madrina Mª Elisa Albalate Rubio
1971 President José Luis Monje Muñoz
Madrina Mª Dolores Viciano Lleó
Madrina Inf Mª José Montoliu Ahis
1972 President Juan V. Burgar del Campo
Madrina María Teresa Blach Caballer
Madrina Inf Mª Dolores Pascual Molina
1973 President José Sidro Maicas
Madrina Mª Lourdes Castell Justiniano
Madrina Inf Reyes Sidro Castellet
1974 President José Sidro Maicas
Madrina Mª Carmen Guía Torrent
Madrina Inf Yolanda Pastor Bartual
1975 President Agustín Vicente López Esquer
Madrina Amelia Salcedo Castell
Madrina Inf Silvia Valiente Gómez
1976 President Agustín Vicente López Esquer
Madrina Eva Albert Ramos
Madrina Inf Elisa Marco Rubert
1977 President José Gas Gallén
Madrina Lidón Gas Gargori
Madrina Inf Asunción Sos Mar tínez
1978
President Vicente Ramos Sancho
Madrina Blanca Barberá Alicart
Madrina Inf Rosana Ramos Archiles
1979 President Vicente Ramos Sancho
Madrina Yolanda Aguillela Sábado
President Inf Carlos Pitarch Francisco
Madrina Inf Balma Rodríguez Ejerique
1980 President José Luis Monje Muñoz
Madrina Inmaculada Personat Ventura
President Inf Manuel Prades Alonso de Armiño
Madrina Inf Mª Lidón Lara Or tiz
1981 President José Luis Monje Muñoz
Madrina Mª Carmen Monfort Bellés
President Inf Manuel Cases Prades
Madrina Inf Sonia Forner Barberá
1982 President José Luis Monje Muñoz
Madrina Rosa Mª Sanz Pastor
President Inf Alfredo García Barrachina
Madrina Inf Ana Mª Monje Sábado
1983 President José Luis Monje Muñoz
Madrina Mª Victoria Soler Barcos
President Inf Javier Meseguer Causanilles
Madrina Inf Ana Isabel Andreu Martínez
1984 President Pablo Ballesteros Salas
Madrina Mª Teresa Benavent Estrems
President Inf Antonio Calvo Gonell
Madrina Inf Mª Luisa Ribes Marín
1985 President Vicente José García Gorrita
Madrina Amelia Beltrán Torlá
President Inf Laureano Benedicto Carbó
Madrina Inf Ana Belén Fábrega Sagarra
1986 President Vicente José García Gorrita
Madrina Mª Carmen Benedicto Carbó
President Inf Antonio García Blanch
Madrina Inf Vanesa Gracia Fortea
1987 President Jaime Fábrega Mir
Madrina Elena Fernández González
President Inf Alejandro Badenes Fernández
Madrina Inf Sheila Fábrega Segarra
1988 President Felipe Sorlí Gual
Madrina Verónica Montañés Prades
President Inf Fco. Javier Vidal Causanilles
Madrina Inf Mar ta Abril Pilar
1989 President Felipe Sorlí Gual
Madrina Mª Fernanda Vidal Causanilles
President Inf Jesús Fabregat Peñarrocha
Madrina Inf Miriam Torres Vives
1990 President José Luis Aragonés Fortea
Madrina Begoña del Río Andrés
President Inf Eduardo Rambla Ferrer
Madrina Inf Sara Prades Plaza
1991 President José Luis Aragonés Fortea
Madrina Isabel Mª Aragonés Fortea
President Inf Pascual Or tuño Muñoz
Madrina Inf Pilar García Laguna
1992 President Antonio Or tuño Muñoz
Madrina Sonia Rivera Soliva
President Inf Diego Espada Moliner
Madrina Inf Andrea Fabregat Peñarrocha
1993 President Antonio Or tuño Muñoz
Madrina Nuria Navarrete Sanjurjo
President Inf Angel Luis Barco Méndez
Madrina Inf Mª Isabel Mateo Sánchez
1994 President Francisco García Salvá
Madrina Isabel Molina Sagarra
President César Villar Dols
Madrina Arantxa Ripollés Montañés
1995 President Santiago Querol Roca
Madrina Ana Belén Barco Meéndez
President Inf Néstor José Sixto Rubio
Madrina Inf Esther Espada Moliner
1996 President Santiago Querol Roca
Madrina Mª Luisa Montañés Climent
President Inf Vicente R. Rubert Escuder
Madrina Inf Paloma Blanch Badal
1997 President Santiago Querol Roca
Madrina Mª Cristina Lacasa Sales
President Inf Juan Carlos Barco Soler
Madrina Inf Laura Molina Pitarch
1998 President Santiago Querol Roca
Madrina Sheila Martí Ten
Madrina Inf Andrea Monroig Arroyo
1999 President Julián Sixto Lacomba
Madrina Pilar Escuder Mollón
President Inf Javier Sixto Rubio
Madrina Inf Lledó Bagán Beltrán
2000 President Julián Sixto Lacomba
Madrina Fina Hernando Domingo
President Inf Víctor Palacio Bernad
Madrina Inf Sara Calderon Bernad
2001 President Jesús Monroig Rovira
Madrina Mª Pilar Barberá Felip
President Inf Daniel Gómez Marín
Madrina Inf Mª Cristina Luján Sixto
2002 President Jesús Monroig Rovira
Madrina Lidón Meseguer Causanilles
President Inf Alber to Escura Forcada
Madrina Inf Carmen Fenollosa Fatjo
2003 President Jesús Monroig Rovira
Madrina Sandra Oliveira Pérez
President Inf Carlos Escura Forcada
Madrina Inf Patricia Segarra Pino
2004 President Julián Sixto Lacomba
Madrina Andrea Fabregat Peñarrocha
President Inf Carlos Escura Forcada
Madrina Inf Marina Bagán Beltrán
2005 President Julián Sixto Lacomba
Madrina Ana Gual Ernesto
President Inf Pedro Cumba Soler
Madrina Inf Lledó Romero Olucha
2006 President Julián Sixto Lacomba
Madrina Esther Espada Moliner
President Inf Ignació Montoto Mar tí
Madrina Inf María Garcilópez Palau
2007 Pesident Julián Sixto Lacomba
Madrina Mª Cristina Luján Sixto
President Inf Alejandro Gómez Marín
Madrina Inf María Castell Gracia
2008 President Julián Sixto Lacomba
Madrina Laura Mar tínez Peris
President Inf Alber to Nova Herrero
AMdrina Inf Rocío Querol Vilar
2009 President Esteban Gual Ibáñez
Madrina Lledó Pascual Bernat
President Inf Adrián Ibáñez Guerrero
Madrina Inf Paula Garcilópez Palau
2010 President Esteban Gual Ibáñez
Madrina Fátima Gavara Beltrán
President Inf Jaume Querol Vilar
Madrina Inf Rebeca Nova Herrero
2011 President Esteban Gual Ibáñez
Madrina Beatriz Collados Manase
President Inf César Jara Hueso
Madrina Inf Julia Roig Marmaneu
2012 President Esteban Gual Ibáñez
Madrina Isabel Mª Almela Vallés
President Inf Sergio Hernández Andrés
Madrina Inf Claudia Palau Miralles
2013 President Esteban Gual Ibáñez
Madrina Claudia Balado Ferrer
Madrina Inf Paula Gascó Pradells
2014 President Esteban Gual Ibáñez
Madrina María Garcilópez Palau
Madrina Inf Nerea Ibáñez Vilar
2015 President Esteban Gual Ibáñez
Madrina Mar ta Balado Ferrer
President Inf Iván Miralles Agut
Madrina Inf Eva Sánchez Castillo
2016 President Esteban Gual Ibáñez
Madrina Rocío Querol Vilar
President Inf Francisco Vilar Albert
Madrina Inf Claudia Beltrán Palencia
2017 President Esteban Gual Ibáñez
Madrina Andrea Piqueres Manase
President Inf Juan Cabello Pérez
Madrina Inf Alejandra Gallén Montañés
2018 President Esteban Gual Ibáñez
Madrina Paula Garcilópez Palau
President Inf Hugo Bayo Ahicart
Madrina Inf Noelia Hernández Andrés
2019 President Esteban Gual Ibáñez
Madrina Sonia Cabello Cabello
President Inf Manel Canseco Peris
Madrina Inf Natalia Espada Jiménez
2020 President Esteban Gual Ibáñez
Madrina Camila Castelluchio Monroy
President Inf Manuel Lumbreras Catalá
Madrina Inf Daniella Gimeno Segarra
2021 President Esteban Gual Ibáñez
Madrina Camila Castelluchio Monroy
President Inf Manuel Lumbreras Catalá
Madrina Inf Daniella Gimeno Segarra
2022 President Esteban Gual Ibáñez
Madrina Camila Castelluchio Monroy
President Inf Manuel Lumbreras Catalá
Madrina Inf Daniella Gimeno Segarra
2023 President Esteban Gual Ibáñez
Madrina Teresa del Carmen Cumba Soler
President Inf Adrián Gil Vallés
Madrina Inf Paula García Valcárcel
2024 President Esteban Gual Ibáñez
Madrina Saray Taraver Tena
President Inf Nicolás Cabello Pérez
Madrina Inf Pilar Gimeno Segarra
2025 President Esteban Gual Ibáñez
Madrina Clara Sanz Sobrino
President Inf Marc Planells Blasco
Madrina Inf Amanda Marmaneu Jiménez
L’art és el sistema que els nostres ancestres van crear per a exterioritzar els seus pensaments i emocions, d’aquí ve que el seu origen estigui íntimament lligat a l’origen de la pròpia humanitat.
L’art ha servit com a mitjà, forma i font d’expressió humana i és, a través de diverses disciplines artístiques com la pintura, l’escultura, la música, el teatre, la dansa o la literatura, que les persones poden manifestar idees i emocions d’una manera única. Per això, l’art, és un dels pilars essencials del desenvolupament social.
Les nostres festes, i en concret les comissions gaiateras, reuneixen una sèrie d’emocions fruit de la gran interacció de les personen que les componen. Interaccions que creguin llaços sentimentals i fonamentals que ens ajuden a mantenir viva l’essència de la nostra festa, l’essència de la Gaiata.
Enguany, des de la Gaiata 6 Farola Ravalet creem una nova secció en el nostre llibre de festes que, al fil de la temàtica del llibre de cada any, guardi unes pàgines de manera especial.
A l’estil del gran gestor cultural, Salvador Bellés, amb el seu famós “Éssers humans de Castelló”, creem el nostre particular “Éssers Gaiaters” per a reconèixer la importància de persones que han aportat o aporten el seu “art” al servei de Farola Ravalet.
Jesús Fabregat Peris i Amparo Peñarrocha de la Cruz van entrar a formar part de la Gaiata 6 Farola Ravalet en 1986, fa, ni més ni menys, que 39 anys, amb la intenció de participar de les nostres festes, tant ells com el seu fill Jesús Fabregat Peñarrocha i la seua filla Andrea Fabregat Peñarrocha. La seua implicació en la Gaiata és tal que, des dels seus inicis gaiateros fins a l’actualitat, en la qual continuen pertanyent a la comissió d’una manera molt activa, han exercit diverses funcions i tasques, participant, fins i tot, dins de la directiva de l’associació, perquè Jesús va ser tresorer de la mateixa durant diversos anys.
Però la seua implicació va més enllà, perquè sempre han sigut, i són, uns treballadors en l’ombra.
Uns autèntics enamorats de la Gaiata 6 que han sigut capaces de “tirar del carro” durant molts anys, veient com la seua benvolguda associació passava per diferents èpoques, algunes millors que unes altres.
Van viure de primera mà aquells anys en què la comissió de la Farola no era tan nombrosa com en l’actualitat i en els quals tirar avant la part econòmica, el treball i els monuments, podia arribar a ser bastant complicat.
Fruit d’aquesta gran implicació va portar a Jesús a signar alguns dels monuments que han representat al sector els anys 1995 i 2002.
Els seus fills han crescut en el si d’aquesta comissió i han escrit pàgines importants en el llibre de la nostra història perquè, en 1989, el seu fill Jesús va ser president infantil i, uns anys després, la seua filla Andrea, després de passar per tots els escalafons festers dins de la Gaiata 6, va ser madrina infantil en la Magdalena 1992 i madrina en la Magdalena de 2004.
Però com diu aquest, “darrere d’un gran home, sempre hi ha una gran dona”, i eixa és Amparo Peñarrocha. Gaiatera i castellonera “de soca”, una dona valenta, disposada, treballadora, alegre i social. D’eixes dones que vols tindre en la teua vida perquè quan la necessites, Amparo sempre està. Ella és el pilar d’aquesta gran família gaiatera. Una gran xef, una gran mare i esposa i magnífica gaiatera, que sent i viu les festes amb passió, transmetent el seu gran esperit i vocació a qualsevol que està prop d’ella.
En Farola Ravalet estem orgullosos de qui som, i de la gent que forma aquesta gran família. En la Farola estem orgullosos de tindre a persones com Jesús i Amparo amb nosaltres, sempre fidels, sempre valentes, sempre treballadors, sempre ells, únics. Gràcies per tants anys de dedicació i per seguir amb nosaltres.
ARQUITECTURA
- Una rica barreja d’estils arquitectònics
Lara Barreda i Ibáñez
- La plaça Tetuan, distingida per la seua arquitectura urbana
Manel Garcia i Rambla
- Breus pinzellades sobre arquitectes de Castelló
Pau Salas i Ferrando
ESCULTURA
- Un sector que és... Cultura
Patricia Mir i Soria
- Dos grans mestres de l’escultura
Javier Martí i Serra
- Les set belles arts en les escultures de la nostra ciutat
Marta Balado i Ferrer
PINTURA
- Les portades dels llibrets de gaiata: un reflex de la història i la cultura de Castelló.
Manuel Romero i García
- Pintors i pintores de Castelló
Emilio Portolés i Varella
- Pintors establerts a Castelló
Alicia Campos i Molina
MÚSICA
- Músics compositors de la nostra terra
María Sanz i Benet
- La dolçaina, necessària a la nostra festa
Joan Josep Trilles i Font
- La festa de la rosa
Vicente Sorlí i Clemente
- Castelló i les seues veus femenines d’ahir, hui, i sempre
César Agut i Gregori
- Associació Cultural La Barraca: quaranta anys de cultura i tradició
Joan Torrent i Guillamón
- El certamen literari Mare de Déu del Lledó
Vicent Jaume Almela i Eixau
- 44 anys d’història d’ALCAP
Rosa María Vilarroig
- La Magdalena i els poetes castellonencs
Manuel Carceller
- “Poetas sin sofá”: paraula, poesia, silenci…
M.J. Sangorrín - S.Benages - T.Calix - X. González
- Poesia a la gaiata
Miquel Peris i Segarra
- Poesia “Art Música”
Vicent Jaume Almela i Eixau
DANSA
- El Ball Perdut i el festival de danses de l’Antiga Corona d’Aragó
Josep Vidal i Gozalbo
- Terpsícore i la convocatòria de Premi nacional de dansa a Castelló
Gabriella Foschi
- Dansa Espanyola: origen, estils i evolució. Lidón Patiño, una gran artista de Castelló
Elena Navarro i Gual
CINEMA
- Les sales de cinema a Castelló: de la paperina de cacaus i xufes als macrocines comercials. Fotogrames personals del ‘Seté Art’
Rosanna Blasco i Soler
- ‘Sucine’. Del súper-8 al seu tancament
Manuel Morales i González
- A escena!
Julio Hernández i Fabra
ARTICLE DE CONCURS
- Fent camí entre canyes: 650 aniversari de la romeria de les canyes
Rosanna Blasco i Soler
“L’arquitectura És un art que ha de parlar del seu temps i el seu lloc i, alhora, anhelar l’eternitat”
Frank Gehry
La ciutat de Castelló compta en l’actualitat amb prop de 200 obres arquitectòniques al carrer que, la converteixen en una ciutat amb un gran patrimoni cultural.
Es pot gaudir d’un ampli catàleg d’obres arquitectòniques. Les façanes dels edificis cobren vida amb la pintura i es converteixen en llenços infinits en el skyline de Castelló de la Plana.
La ceràmica, un dels motors econòmics de la nostra província, queda reflectida també en la gran diversitat d’ús d’aquest material. Bancs, murals i façanes són un clar exemple d’això.
Quant a l’arquitectura, cal destacar que és el gòtic l’estil que predomina a Castelló, concretament, el “Gòtic Mediterrani”, l’esplendor del qual es va desenvolupar durant el segle XIV i primera meitat del segle XV. L’Ajuntament, el Fadrí o la Cocatedral s’emmarquen dins d’aquest estil.
La innovació i la projecció d’un nou concepte arquitectònic, deixen a la nostra ciutat construccions d’estil neoclàssic i modernista com el Teatre Principal, el Casino Antic o l’Edifici de Correus en el nostre sector. Un sector ric en arquitectura modernista amb les cases de la plaça de la independència com a baluard de la ciutat de Castelló.
Actualment, podem referir-nos a Castelló com una ciutat en creixement. Construccions com el Museu de Belles arts, l’Auditori o l’IMPIVA són la millor representació de l’arquitectura del s. XXI.
LARA BARREDA I IBÁÑEZ
L’arquitecte i dissenyador industrial germànic-estatunidenc, Ludwig Mies van der Rohe va dir que “L’arquitectura és la voluntat de l’època traduïda a espai”. Al costat dels arquitectes,Walter Gropius, Frank Lloyd Wright i Le Corbusier és àmpliament reconegut com un dels pioners de l’arquitectura moderna. Amb les paraules de Ludwig Mies van der Rohe podem assegurar que els grans edificis arquitectònics ens parlen del caràcter de les civilitzacions que els van construir, descrivint perfectament l’època en la qual vivien els seus dissenyadors i habitants.
L’arquitectura de Castelló de la Plana és un ric paisatge de diferents estils arquitectònics que reflecteix la seua llarga i apassionant història.
A Castelló podem gaudir des dels històrics murs del castell medieval fins als majestuosos i tan significatius edificis modernistes. I és que la ciutat ens ofereix una varietat d’edificis per admirar i estar orgullosos.
Són molts els estils arquitectònics presents en els nostres edificis. Barroc, Romanic, Renaixement, militar, moderna, neoclàssica, gòtica i modernista. Sent aquests dos últims estils els més predominants i rellevants a Castelló.
En el barroc, la decoració de l’arquitectura es caracteritzava per la seua exuberància, complexitat i exageració en la inclusió d’elements com a jocs d’espills o artificis en voltes1, murs o cúpules. A més, es van integrar pintures i figures escultòriques en les composicions. El Palau Municipal edificat entre els anys 1689 i 1716 sota la direcció de
l’arquitecte Melchor Serrano i l’Església de Sant Agustí de 1651 obra de l’arquitecte Juan Ibáñez. Tots dos són exemples notables del barroc a la nostra ciutat.
L’arquitectura romànica és un estil artístic que es va desenvolupar a Europa durant l’edat mitjana, principalment entre els segles XI i XIII. Aquest estil arquitectònic es caracteritza per les seues construccions sòlides, massives i ornamentades, que reflecteixen la influència de l’arquitectura romana i l’art bizantí. Es conserva en alguns fragments de les muralles de la ciutat de 1252 i en l’ermita de Sant Roc de 1652.
L’arquitectura renaixentista és un estil arquitectònic que va nàixer a Itàlia en el segle XIV, caracteritzat per la recuperació dels principis clàssics de l’arquitectura grecoromana antiga: la simetria, la proporció, la geometria i els detalls clàssics. Present al Palau dels comtes de Ribargorda i a la Casa dels Mascarons totes dues del segle XV.
Arquitectura militar. S’ocupa de projectar i construir fortificacions permanents de defensa de territoris i persones, alçant barreres físiques de resistència suficient perquè la posició no puga ser superada per l’enemic. Present al Castell de Sant Marc i en les muralles de la ciutat de 1252.
L’estil neoclàssic es distingeix per la seua inclinació a la simplicitat i la simetria. Utilitza elements arquitectònics com les columnes jòniques, corínties i dòriques, que remeten a l’arquitectura clàssica de l’antiga Grècia i Roma. Les línies rectes i les formes geomètriques són característiques fonamentals d’aquest estil. Present en el Palau episcopal de 17931795/1962 dels arquitectes Joaquín del Xiquet Jesús en el seu inici i Vicente Traver Tomás en la remodelació posterior.
L’arquitectura moderna és l’estil arquitectònic que va dominar el món occidental entre les dècades de 1930 i 1960 i es va caracteritzar per un enfocament analític i funcional del disseny d’edificis. Els edificis d’aquest estil solen tindre teulades planes, plantes diàfanes, finestres amb cortines i una ornamentació mínima. Exemples d’aquest estil són l’auditori de 2004 obra de l’arquitecte Carlos Ferrater Lambarri o el pont Segle XXI de la universitat.
El gòtic mediterrani és, sens dubte, l’estil més
predominant a la ciutat. Es va desenvolupar durant el segle XIV i la primera meitat del XV, i es caracteritza per la seua verticalitat, els seus arcs apuntats i les seues voltes de creueria. Aquest estil arquitectònic es va desenvolupar a la Corona d’Aragó durant el segle XIV i la primera meitat del XV. Es caracteritza per una sèrie de trets distintius que el diferencien del gòtic del nord d’Europa.
Alguns dels exemples més destacats d’aquest estil a Castelló són: L’Ajuntament: Un imponent edifici amb una façana ricament decorada i un campanar gòtic. El Fadrí: El campanar de la Cocatedral, un símbol emblemàtic de la ciutat on la seua obra es van iniciar en 1440 pels arquitectes Maestro Saera i Johan Fraix, i finalitzant en 1735 per Joan Saura. La Cocatedral de Santa Maria: De 1374 començada per l’arquitecte Guillem Coll, una bella catedral amb un claustre gòtic i un retaule major plateresc. En les posteriors remodelacions per la guerra i els millores finals de 2009, van participar altres arquitectes com Vicente Traver, Vicente Traver González-Espresati i José Ignacio Traver de Juan.
I finalment arquitectura del modernisme o Arquitectura art nouveau que és una tendència en l’arquitectura que es va desenvolupar en els
anys 1890-1925, però el seu desenvolupament principal va començar al voltant de 1905. Amb un paper molt important en el Mediterrani i com no a Castelló, el modernisme és un estil arquitectònic associat a una nova clientela, la família burgesa, que volia una classe diferenciada de l’usat per la noblesa, l’estat o l’església, una personalitat nova. Entre les més distintives característiques de l’arquitectura moderna destaquen el disseny depurat, de línies simples i rectes, així com la referida ruptura amb el neoclassicisme i l’ornament darrere del funcionalisme, tant racionalista com organicista. El millor exemple d’arquitectura modernista en tenim present en la plaça de la Independència, popularment coneguda com el Fanal, a Castelló, citant especialment la Casa de les Cigonyes de 1912 de l’arquitecte Godofredo Ros de Ursinos, la Casa Calduch de 1903-1911 de l’arquitecte Francisco Tomás Traver, la casa Alcón de 1913 de l’arquitecte Manuel Montesinos Arlandis o el mateix monument del Fanal creat per l’arquitecte Francisco Maristany Casajuana.
Aquesta barreja d’estils arquitectònics fa de Castelló una ciutat fascinant per als amants de l’arquitectura. A cada racó s’hi pot descobrir un nou edifici que ens parla del passat de la ciutat i de la seua rica cultura.
En definitiva, l’arquitectura de Castelló de la Plana és un reflex de la seua història diversa i del seu caràcter únic. Un passeig per la ciutat és un viatge en el temps que ens permet admirar edificis de gran bellesa i valor cultural. I és que un assossegat passeig per alguns dels carrers de la nostra ciutat ens descobreix edificis d’una bellesa singular.
Vocabulari:
1. Volta: La volta és una estructura arquitectònica pròpia per a cobrir espais o recintes. La seua geometria pot ser amb simple o amb doble curvatura. Els materials de construcció poden ser: cairons2 formant dovelles3, pedra, totxos o maons4, amb un material aglomerant o morter.
2. Cairn: és un túmul de pedres, habitualment amb forma cònica.
3. Dovella: és una peça trapezoidal feta servir en la construcció d’arcs i voltes que, en ser més estreta d’un costat que de l’altre, fa funció de falca i distribueix les forces dels murs que hi ha a sobre dels arcs.
4. Maó: és una peça generalment de forma de paral·lelepípede feta d’argila assecada i cuita. El maó tradicional era massís i servia per a fer tota mena de construccions: parets, voltes, arcs… El totxo és un maó massís, més gruixut de l’habitual.
MANEL GARCÍA I RAMBLA
El conjunt urbà és la modalitat que s’adopta en l’execució del desenvolupament urbà, que té per objecte estructurar o reordenar, com una unitat espacial integral, el traç de la infraestructura viària, la divisió del sòl, les normes d’usos, aprofitaments i destins del sòl, les obres d’infraestructura, la urbanització i equipament urbà, la ubicació d’edificis i la imatge urbana d’un predi situat en àrees urbanes o urbanitzables.
La plaça Tetuan és un ric exemple d’enclavament urbanístic per la seua història i pel seu conjunt urbà de cases que envolten la plaça en dues quartes parts, i pel magnífic edifici de correus i telègrafs que és una de les millors mostres d’arquitectura modernista a la ciutat de Castelló, construïda entre els anys 1916 i 1936 sota la direcció arquitectònica de D. Demetrio Ribes Marco en primera instància i posteriorment de Sr. Joaquín Dicenta Vilaplana.
Però ens centrarem en el conjunt urbà d’habitatges domèstics de la plaça Tetuan.
L’edifici número 6, té el seu origen en 1931 sota la direcció arquitectònica de Sr. José Méyer Sorní, mestre de l’estil racionalista. Es tracta d’un edifici de cinc plantes amb un mateix eix central arquitectònic, encara que la seua composició varia depenent de cada planta. Entre les seues característiques exteriors visibles destaquen les seues siluetes arredonides, baranes de tub metàl·liques, xamfrans i superfícies terses. Així com la conservació del treball en la pedra dels
brancals que emmarquen el gran buit situat en la planta baixa que hui dia està acondiacionada per a comerç.
En la primera planta es pot observar un senzill mirador de forma poligonal de mig hexàgon, que posteriorment es transformara en la segona planta en un balcó arredonit amb una discreta i senzilla barana de tub metàl·lic, al qual obri un buit horitzontal emmarcat per un drap lleugerament reafonat i d’un altre to de color. La finalització de la composició de la façana de l’edifici està rematada amb tres finestres xicotetes en les quals l’ampit1 s’ha transformat en plans inclinats. En la part més alta es remata amb una cornisa plana i barana de tubs horitzontals de vaixell, tot això a l’estil del racionalisme que es va desenvolupar a
Europa continental durant els segles XVII i XVIII. Es coneix que la seua façana íntegrament estava executada en un llis esquerdejat2, encara que en l’actualitat i fruit de les últimes capes de pintura s’ha perdut gran part de la seua qualitat original.
La façana de l’edifici és una impressionant mostra de racionalisme realitzada a principis dels anys trenta, on el depurat i expert maneig de les formes del primer moviment modern, el converteixen, sens dubte, en un element de gran aportació arquitectònica en l’entorn urbà d’on es troba.
L’edifici número 7, té el seu origen en 19301934 sota la direcció arquitectònica de Sr. José Méyer Sorní, mestre de l’estil racionalista. Ens desplacem just al costat de l’anterior edifici esmentat. És aquesta ocasió en el número set podem trobar un vistós edifici de quatre plantes amb formes i característiques típiques de l’arquitectura del gran Leonardo
Rucabado Gómez (Cantàbria, 1875 – ibídem, 1918), que va fer un profund estudi de l’arquitectura muntanyesa de Cantàbria i que posteriorment va aplicar al disseny de cases unifamiliars principalment.
Sent fidel al seu estil Sr. José Meyer, l’esquema de buits de l’edifici segueix un eix central. En primer lloc, ens trobem la planta baixa on hi ha un gran buit en el parament de pedra sense adorns.
En la seua primera planta podem observar un mirador de clàssica estructura, on unes pilastres i capitells d’estil corinti subjecten un potent entaulament fet fallida amb abundant decoració en el fris3, a tal punt en què fins i tot presenta el clàssic cimaci4 decorat.
En la segona planta s’observa un xicotet balcó amb reixeria senzilla però treballada. El finestral està emmarcat per dues pilastres5 que subjecten un frontó corb partit, i un pinacle6 amb una certa complexitat.
En la tercera planta es fa visible la formació d’una xicoteta lògia de tres obertures en arc
de mig punt, també molt ornamentat amb la incorporació d’àngels, pilastres i motius vegetals. Finalment, es remata amb una cornisa motlurada sobre quatre parells de mènsules7 estriades, on podem trobar a plafons geomètrics.
La resta de la façana està esquerdejada8, i alguns elements ornamentals ressalten pel color gris sobre blanc. Pel que fa a la fusteria, així com també la reixeria, són correctament utilitzades sense arribar a sobrecarregar una façana que amb l’anteriorment esmentat ja és bastant rica. I on podem observar una paradoxa amb l’arquitecte Meyer, considerat com el millor mestre del primer racionalisme modern a Castelló, perquè en aquest edifici observem la perfecta aplicació de decoració i de motlures.
L’edifici número 8, té el seu origen en 1934-1936 sota la direcció arquitectònica de D. Franscisco Maristany Casajuana, autèntic revolucionari del paisatge urbà de Castelló.
Aquest edifici entre mitgeres va ser construït en la segona meitat dels anys trenta. Consta d’una planta baixa amb finalitats comercials i tres altures. La façana amb un sentit vertical es jerarquitza amb el gran mirador de la planta primera. Amb un balcó sobre ell i finestra rematada en arc semicircular en la tercera. Aquests últims buits s’unifiquen amb brancals continus esbiaixats9 i d’un altre color, i un panell decoratiu entre tots dos, que en aquesta ocasió representa uns galls al·legòrics.
Tot el llenç de la façana combina en l’actualitat el blanc sobre fons amb un color terra fosc amb elements decoratius que sobreïxen més com és el cas de brancals, plafons decoratius, barana i caps de carner situades al balcó, florons entre mènsules i unes certes zones de la rematada que serveixen per a ressaltar aquest element.
Un edifici amb gran utilització de l’estil Decó, la cridanera composició del qual en la façana ens porta a contemplar amb la mirada la part superior fruit de la verticalitat que produeix. La rematada de l’edifici té el seu origen en l’última altura on trobem a banda i banda del buit principal, dos més xicotets, estrets i allargats, amb el mateix de brancal asaetat, recolzats sobre repeus, que es continuen en dos plafons decorats. La cornisa d’aquest es troba en dos nivells.
Les dues seccions laterals que estan més baixes i que segueixen la línia de les finestres xicotetes, es rematen en dues “machones10” de clar disseny Decó, i amb un tram central, que està una mica més elevat que la resta, amb un peto que es remata ran dels laterals.
Gran faena arquitectònica de l’època en què cal destacar la decoració aplicada i l’encert i gust de la reixeria perfectament treballada.
L’edifici número 16, té el seu origen en 1910-1912 sota la direcció arquitectònica de D. Franscisco Tomás Traver, celebre i reconegut arquitecte municipal de la ciutat de Castelló. Ens trobem amb una edificació que consta d’una façana de planta baixa i dos pisos amb cambra, que s’organitzen segons un eix vertical que conté als buits, excepte en la planta baixa que es desdoblega en el buit d’accés al portal i un gran finestral reixat. Un estil el qual era comunament emprat en altres façanes de la ciutat. Aquest imaginari eix es trenca amb el frontó sobre la finestra del pis superior i es remata amb els buits apariats de la cambra. Les plantes de pis les ocupen sengles balcons motlurats sobre mènsules decorades, el primer en tot l’ample de la façana i el segon només la meitat.
Els buits d’aquestes dues altures, amb llinda corba, es flanquegen per unes bandes en relleu que assemblen pilastres adossades, acabades en les mènsules de la primera planta i en capitells en la segona, rematant-se aquesta espècie de doble pòrtic amb un frontó mixt decorat amb relleus. Sobre les línies de les mitgeres també es desenvolupen pilastres adossades fins a la cornisa. La rematada és un peto massís entre tres “machones”, sobre una cornisa de motlures escalonades. Les impostes11 que separen els pisos trenquen la marcada verticalitat de l’edifici.
Cal destacar l’ús de la fusteria i la reixeria metàl·lica perfectament treballada, així com l’ús de draps de ceràmica -Rajola esmaltada- en dos colors inusuals, verd i blau, que combinen vistosament amb el color crema i terra de la resta d’elements de la façana.
Vocabulari:
1. Ampit: Un ampit, parapet, muralleta o catxapit és l’extensió de la paret a la vora d’un sostre, terrassa, balcó, passarel·la o una altra estructura similar. Quan s’estén per sobre d’un sostre, un parapet pot ser simplement la part d’una paret exterior que segueix per sobre de la línia de vora de la superfície del sostre, o pot ser la continuació d’un element vertical del sostre, com ara una paret de foc o una paret de festa. Els parapets van ser utilitzats originalment per defensar els edificis d’atacs militars, però avui dia s’usen principalment com a baranes de protecció i per evitar la propagació dels incendis.
2. Esquerdejat: L’esquerdejat és una forma d’arrebossar una paret o un mur amb morter de sorra gruixuda, llançat amb la paleta, per tal d’igualar la superfície, tapar forats i deixar-la en condicions de ser arrebossada amb més cura. En els esquerdejats s’utilitza morter de ciment, encara que ocasionalment s’hi pot afegir també una mica de calç.
3. Fris: En arquitectura clàssica s’anomena fris a l’element central de l’entaulament. L’entaulament, en ordre descendent, està integrat per: la cornisa, el fris i l’arquitrau (biga principal); per sota hi hauria el capitell de la columna. El fris pot ser llis o (en els ordres jònic i corinti) estar decorat amb baixos relleus.
4. Cimaci: És una motllura corba amb forma de S (és a dir, dos semicercles), amb funció tant estètica com estructural, que s’ha utilitzat en l’arquitectura clàssica fins al segle xix, quan els nous materials (acer i formigó) van generar una nova arquitectura que no es basava en els cànons clàssics. Actualment, els cimacis es fan servir en obres de restauració en monuments, o bé en treballs d’ebenisteria. En l’ús general, s’entén aquell conjunt de motllures que serveix per a coronar un element arquitectònic, com un pedestal o una mènsula, com a sinònim del terme coronació.
5. Pilastres: Una pilastra o anta és un element arquitectònic de l’arquitectura clàssica per donar l’aparença d’una columna de suport i articular una extensió de paret, amb una funció purament ornamental. Consisteix en una superfície plana elevada de la superfície de la paret principal, tractada habitualment com una columna, amb un capitell a la part superior, sòcol (base) a la part inferior i els altres elements.
6. Pinacle: Un pinacle és un element arquitectònic en forma de con, punxegut
i, normalment, fet de pedra que se situa al capdamunt, com a coronament, dels contraforts d’una catedral. És característic de l’arquitectura gòtica.
7. Mènsula: La mènsula, també anomenada cartel·la, modilló o permòdol, és un element arquitectònic encastat i sobresortint d’un mur, la funció principal del qual és la sustentació d’altres elements com arcs, cornises, bigues, prestatges, els extrems d’una llinda, etc.
8. Esquedejar: Arrebossar una paret amb morter de sorra gruixuda, llançat amb la paleta, per tal d’igualar la superfície, tapar forats i deixar-la en condicions de ser arrebossada amb més cura.
9. Esbiaixat: Tècnica que s’utilitza per crear perspectives i efectes visuals que intenten enganyar l’espectador (efecte trompe-l’oeil), com ara per crear una sensació de major profunditat en una finestra.
10. “Machón”: És un pilar de pedra, de carreu o de rajola que es llaura de tant en tant en les parets de maçoneria per a fortificar-les.
11. Imposta: En arquitectura, es parla genèricament d’imposta per referir-se a un sortint o volada que separa els diferents pisos d’un edifici.També s’anomena imposta l’element sortint prismàtic que es col·loca sobre una pilastra, a manera de capitell rudimentari, o bé que corona un capitell. Imposta correguda, o línia d’arrencada, és la faixa sortint al parament interior d’un edifici.
L’objectiu d’aquest element arquitectònic, ubicat sobre sustentacles o inserit en murs, és de servir de suport a la cintra —motlle o bastida, dotat de la curvatura adient, que s’utilitza en el moment d’alçar un arc o una volta i que serà retirada en finalitzar l’obra. A vegades, la imposta pot presentar-se esculpida amb decoracions.
PAU SALAS I FERRANDO
Un arquitecte és el professional que s’encarrega de projectar, dissenyar, dirigir la construcció i el manteniment d’edificis, urbanitzacions, ciutats i estructures de divers tipus. Practicar l’arquitectura significa proporcionar serveis relacionats amb el disseny d’edificis i l’espai urbà dins del context que envolta l’edificació, que tenen a l’ocupació o l’ús humà com el seu propòsit principal. Els requisits professionals per a arquitectes varien d’un lloc a un altre. Les decisions d’un arquitecte afecten la seguretat pública i, per tant, l’arquitecte ha de sotmetre’s a una formació especialitzada que consta d’educació avançada i una pràctica o passantia1, per a obtindre experiència pràctica per a obtindre una llicència per a exercir l’arquitectura. Els requisits pràctics, tècnics i acadèmics per a convertir-se en arquitecte varien segons el país o jurisdicció, encara que l’estudi formal de l’arquitectura en les institucions acadèmiques ha jugat un paper fonamental en el desenvolupament de la professió en el seu conjunt.
Amb el pas dels anys l’arquitectura ha variat en molts aspectes com l’estil de cada època, els materials, les noves tecnologies o simplement l’evolució de la societat, un aspecte molt important. En la història de la ciutat de Castelló de la Plana són molts els arquitectes castellonencs de naixement o d’adopció, que han exercit un paper diferenciador i rellevant en la nostra ciutat. Són molts els que han ocupat un lloc rellevant dins de l’ajuntament de la plana o de la diputació provincial, altres
han contribuït a l’evolució actual de la ciutat o han desenvolupat un paper important en algun determinant moment. Com és impossible fer referència a tots ells des d’aquest article volem donar unes breus pinzellades a alguns dels arquitectes més rellevants nascuts a la nostra ciutat, i els quals les seues obres perduren en el temps sent un referent no tan sols de l’arquitectura sinó també una referència turística de la nostra ciutat al convertir-se en part de la nostra història i en alguns casos, al mateix temps, en monuments.
José Gimeno Almela
Va ser un arquitecte i polític valencià. José Gimeno es destacat pel seu estil arquitectònic modernista. Dins de les seues obres destaquen el magatzem de Dávalos, obra de l’any 1910, l’edifici Dávalos, obra de l’any 1915 i de l’Auditori Municipal de Castelló a l’any 1923 conjuntament amb Vicente Vicioso. Destaca també dins de les obres de José Gimeno el Magatzem de Cabrera que està situat en l’avinguda de França, números 25 i 27, de la localitat de Vila-real. Un edifici industrial d’estil modernista valencià construït l’any 1919.
José Gimeno a més a més va ser alcalde de Castelló de juny de 1938 a abril de 1939, quan la ciutat va caure en mans de les tropes franquistes.
José Gimeno Almela exercirà des del 15 de juny de 1938 fins al final de la guerra civil. Arquitecte, catòlic i de dretes assumirà la gestora per mandat de l’Auditoria de Guerra. En el discurs de comiat d’aquesta corporació,
afirmen que la Gestora de Gimeno Almela estava “formada per un grapat d’homes conegudíssims a Castelló, de reconeguda competència en les seues activitats professionals i de provat entusiasme pel Moviment Nacional”.
Godofredo Ros de Ursinos i Calduch va nàixer a la ciutat de Castelló de la Plana el 4 de juny de 1850 i fou un arquitecte valencià fins a la seua mort en 1924. Obtingué la llicenciatura a Barcelona, l’any 1875, i després treballà com a arquitecte municipal de Castelló, ciutat on va desenvolupar la seua carrera professional, realitzant importants projectes. El seu fill, Luis Ros de Ursinos, també seria arquitecte. Entre les seues obres, cal destacar les següents: Passeig de l’Albereda (més tard de l’Obelisc) (1876), projecte del convent de les Saleses, a València (1882), Teatre Principal de Castelló de la Plana (1894), l’església Parroquial
de la Sagrada Família, d’estil neomudèjar (1900), l’edifici de Les Cigonyes d’estil modernista valencià (1912), la Casa Alcón a la plaça de la Independència núm. 5, la casa de la Pradera (1922), la plaça de la Pau i obres a títol pòstum com el convent de la Mare de Déu del Carme (1929), el convent de Sant Josep (Borriana) d’estil neogòtic (1929) i l’ermitori de Lledó.
L’arquitecte Joaquín Dicenta Vilaplana va nàixer a Castelló de la Plana, 1888 i va faltar en la població de Múrcia en 1960. Format acadèmicament entre Barcelona i Madrid, on obté el títol d’arquitecte en 1914 amb el número u de la seua promoció. Torna a la seua ciutat natal, on col·labora amb l’arquitecte Demetrio Ribes Marco en el concurs estatal de 1909 per a la construcció de l’edifici d’Edifici de Correus i Telègrafs de Castelló, del qual van ser guanyadors en 1916. En 1918 obté el títol d’arquitecte del Catastre d’Hisenda a Múrcia,
on es trasllada a viure i desenvolupa tota la seua carrera professional.
Joaquín Dicenta, en les seues obres mostra la influència dels corrents modernistes que tants i tan bons exemples ens han deixat al Mediterrani espanyol. Destaca per obres d’estil eclèctic, amb tints modernistes, on abunda la utilització d’elements decoratius en algeps o escaioles, tant en exteriors com a l’interior, una de les singularitats de l’arquitectura entre els últims anys del s. XIX i els primers del XX, alguns d’ells de disseny original i exclusiu, absolutament artesanals, mentre que uns altres eren realitzats en sèrie i es veuen repetits en més d’un edifici històric, com és el cas del Real Casino de Múrcia, amb el seu gran repertori d’escaioles artístiques, arribant alguns dels models fins als nostres dies.
De entre les seues obres destaquen a Castelló la seua aportació conjuntament amb Demetri Ribes en l’edifici d’Edifici de Correus i Telègrafs de Castelló, d’estil neomudèjar i que és un referent turístic en l’actualitat.
Francisco Tomàs Traver
Francisco Toms naix a Castelló de la plana el 13 d’octubre de 1866 en el si d’una modesta i nombrosa família, la condició social de la qual li va portar de jove a treballar com a peó en la construcció. Es va graduar de batxiller per l’Institut General i Tècnic de Castelló en 1886, per a prosseguir amb els estudis superiors durant el curs 1886-1887 a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, traslladant-se a la de Madrid al curs següent on va finalitzar la carrera en 1891.Va ser arquitecte municipal de Vila-real i de Castelló, ocupació a la qual va renunciar, sembla que per motius de salut i director de l’Escola d’Arts i Oficis de la Capital de la Plana, funció aquesta que encara regentava quan mor en la mateixa ciutat que li va veure
nàixer el 5 de juny de 1928. Francisco Tomás pertany a una família destacada a la ciutat i amb un paper important dins de les festes en ser Francisco oncle de l’insigne Bernat Artola Tomás.
Com a arquitecte destaquen diversos treballs en els projectes de “L’Equitativa” de Madrid i en el monument al rei Alfons XII en el Retir madrileny. Obres en poblacions on va aconseguir el càrrec d’Arquitecte municipal com Vila-real, Almassora i Benicàssim. Va destacar per dur a terme o complementar projectes de Godofredo Ros de Ursinos, però sobretot el seu treball més conegut a la ciutat de Castelló és l’institut Francisco Ribalta en l’avinguda Rei En Jaume.
José Meyer Sorní
José Meyer Sorní (1904–1964), format a Barcelona i militant d’Esquerra Republicana. Autor d’una arquitectura contundent, la caracterització estilística de la qual resulta difícil, perquè elabora un llenguatge molt
personal, bastant proper als plantejaments racionalistes i de qualitat, que més tard no aconseguí fer evolucionar. Necessitat també d’un estudi rigorós que analitze amb detall la seua producció, resol diversos encàrrecs a partir d’una estructura formal que permet nombroses variants i d’una economia de mitjans que podem comprovar a diversos habitatges: l’habitatge n. 28 del carrer del Poeta Verdaguer, de 1935; la casa n. 13 del carrer de Navarra, també de 1935; o la n. 4 de l’avinguda dels Caputxins, amb façana posterior a Verge del Lledó n. 5, de 1933.
Entre els testimonis conservats cal esmentar els següents: el que tota la vida hem conegut com a “Bar Castellón”, a la ronda Magdalena n. 8, de 1934, amb façana posterior al carrer del Calvari n. 5; la que fou durant anys Pensió Monfort, al carrer de Saragossa n. 21, cantonera amb Amadeu I, de 1936; la farmàcia de Fabregat de la plaça Tetuan n. 7 de 1932, amb alguns capritxos compositius en la façana, i la del seu costat, la n. 6, de 1933, de cinc altures.
Al carrer O’Donnell, una al costat de l’altra, separades pel carrer del Mestre Chapí, trobem dos testimonis interessants del treball de Meyer, magistralment resolts. Són la casa de Sos, al n. 8, i la de Villalba, al n. 6, ambdues de 1934. Destacable i reconeguda és la Casa Loras, edifici situat en un solar en cantonada d’una illa de la zona de l’eixample, al carrer de Fola, al xamfrà amb Bartolomé Reus, de 1935. Considerada de gran qualitat formal i amb una funcional distribució en planta que es resol des de la simetria que provoca la bisectriu de les alineacions. L’estètica de precoç modernitat és evident en la repetició d’elements i en l’absència total d’ornaments.
l’arquitecte Municipal Godofredo Ros de Ursinos. Va nàixer a Castelló de la Plana en 1884 i morint en 1978. Presenta un marcat interés per la varietat d’estils i d’adaptacions que aplica, i necessita imperiosament un acurat estudi. Format a Madrid, obtingué el títol en 1910. Quan comença el període que ens ocupa, amb més de quaranta-cinc anys i vint de vida professional, es trobava en plena maduresa i havia realitzat ja suficients obres i projectes per a considerar la seua arquitectura definida dins d’uns paràmetres eclèctico-classicistes.
Com a arquitecte provincial destaquen entre altres les obres del Museu Provincial a l’avinguda dels Germans Bou (1931-34), la caserna de la policia Armada de la ronda de la Magdalena (1934) i la Impremta Provincial al carrer del Guitarrista Tàrrega (1934).
Luis Ros de Ursinos Polo de Bernabé Famós
Arquitecte Castellonenc, fill
de
La versatilitat de Ros durant els anys trenta és altament sorprenent. Era capaç de traçar un edifici totalment reblit de trets regionalistes —com podem veure a la façana
del que fou Cambra de la Propietat Urbana, al n. 31 del carrer de Cervantes, de 1934—, al costat d’altres en què domina una decoració noucentista —com la casa n. 4 del carrer d’Alloza, de 1931— i d’altres en què el que predomina és la superfície plana i el joc de volums propis de cert racionalisme —com ens mostra la casa n. 33 del carrer de Cervantes, de 1934. I també trobem, al costat d’això, la utilització d’elements propis del decó a la casa n. 64 del carrer de Colom, de 1934, en la qual els volums del cos principal, amb miradors que deixen els laterals per als balcons, permeten un ritme ascendent potenciat pels remats laterals.
De Luis Ros de Ursinos són també altres edificis interessants: la Cambra Agrària (193132) a l’avinguda de Lledó, edifici de certa simplificació formal i arrel eclèctica; la casa n. 10 del carrer de Saragossa —la coneguda com a Clínica d’Alegret—, que manté la jerarquia típica dels edificis eclèctics2, de 1935; la n. 11 del carrer la Unió, de 1931, per a quatre habitatges, avui prou canviada; la n. 67 del carrer de Sanahuja; la n. 24 del carrer de Sant Fèlix, de 1933; la n. 26 del carrer Major, molt clàssica de composició, de 1935; la n. 7 del carrer del Comte Pestagua, de 1934; la n. 7 del carrer de Ramon Llull, molt senzilla i també prou transformada, amb balcó en la façana; la casa amb pati n. 14 del carrer de la República Argentina, cantonera a Lepanto, de 1931; la n. 31 del carrer de Fola, cantonera a Bartolomé Reus, amb rajola en el recercat de finestres, de 1936; la casa forn del carrer del Pare Vela, cantonera a Deán Martí, de 1930, i moltes altres.
Com a curiositat cal destacar que Luis Ros de Ursinos va ser president de la Gaiata 7 Cor de la ciutat del 1947 al 1949. Va proposar, el 1949, la subvenció de cinc mil pessetes a cada comissió de sector, per part de la Junta Central
de Festes. A més de la proposta que per cada donatiu a les gaiates calia lliurar un bo per a un sorteig d’un premi en metàl·lic, per a sortejos en combinació amb la loteria.
Vicente Traver Tomás
Vicente Traver Tomás (Castelló de la Plana, 1888 - Alacant, 15 de novembre de 1966) fou un arquitecte i polític valencià. El 1912 es llicencià en arquitectura a la Universitat de Madrid, i el 1919 es casà amb Elena GonzálezEspresati Sánchez, filla de Carlos GonzálezEspresati Chaparro. El 1926 fou nomenat director artístic de l’Exposició Iberoamericana de Sevilla en substitució d’Aníbal González. Allí va fer els plànols del Casino de l’Exposició, el Teatre Municipal Lope de Vega (1925-1928), la Fonte de la Plaça d’Espanya (1929), el Caseriu al “Cortijo de la Cebolla”. També és autor del Palau Arquebisbal de València (1941-1946) i dels seminaris de València i de Tortosa.
Amb l’estil classicista i eclèctic que el defineix, tenim diversos exemples dels anys trenta als nostres carrers, com ara els següents: la Casa Chillida a la plaça de la Independència n. 4, de 1934, on practica una remodelació; la casa n. 31 del carrer de Canalejas del Grau, amb façana a
Barceló i a Tinent Monsonís, de 1935; la n. 10 del carrer del Pintor Ribera, també de 1935, aquestes dues últimes amb rematades de boles en l’ampit; la façana del Centre Municipal de Cultura al carrer d’Antoni Maura, de 1935. Més propi del gust casticista3 és la casa unifamiliar n. 141 del carrer de la Trinitat, de 1933, de dues altures, amb bell forjat en les balconades i rematada de boles herrerianes en ampit. També en aquest mateix carrer la casa n. 17, de 1935. Molt definitori del model de construir i concebre de Vicente Traver, que continuarà en anys posteriors a la guerra, és l’antic alberg de la ronda de la Magdalena, a la cantonada amb Mestre Caballero, de 1935, construït per a la Caixa d’Estalvis.També a Castelló de la Plana va reformar, en 1960, l’edifici del Banc de Castelló. Com a polític fou el primer alcalde franquista de Castelló de la Plana, nomenat per Ramón Serrano Súñer l’abril de 1939. Ocupà el càrrec fins a novembre de 1942. També fou vicepresident de la Societat Castellonenca de Cultura. Després de deixar l’alcaldia tornà a treballar com a arquitecte diocesà, i durant els anys cinquanta fou el dissenyador del retaule major de la Basílica de la Mare de Déu del Lledó.
Vocabulari:
1. Passantia: Examen que havia de passar el fadrí d’un ofici per a adquirir la categoria de mestre gremial.
2. Eclèctic: L’arquitectura eclèctica pren les seues arrels de l’arquitectura historicista. Si l’historicisme es dedicava més a imitar els corrents de l’antiguitat i a incorporar les característiques d’altres cultures, l’arquitectura eclèctica es dedica principalment a la combinació de corrents arquitectònics. Així, la seua característica principal és la de combinar dos o més estils arquitectònics en una nova estructura, que al seu torn en resulte quelcom de nou, amb característiques dels corrents que pren, però amb d’altres de nous. El seu període àlgid se situa sobretot entre la fi del segle xix i el començament del xx.
El terme eclèctic ve de l’adjectiu grec que significa ‘escollit’, que deriva del verb grec escollir, ja que el que faran els arquitectes, i artistes en general, d’aquesta època, serà escollir de tota la història de l’art el que més els interessa. Les seues referències seran l’art gòtic (neogòtic), romànic (neoromànic) i oriental (orientalisme, exotisme).
3. Casticista: Casticisme és una postura literària, cultural i ideològica, manifestada a Espanya des del segle XVIII en oposició a l’afrancesada o il·lustrada, i que des de llavors es relaciona amb el pensament reaccionari. És una reivindicació defensiva del castís, és a dir, de les expressions de tota mena (culturals, religioses, vitals, moda, actituds, parla, o fins i tot de l’organització política i social), que es perceben pel casticista com a pròpies de la seua casta, entesa aquesta no tant com la raça o ètnia pròpia, sinó més aviat com el caràcter nacional espanyol.
“Un geni de l’escultura no sols veu el color, la forma i la textura i duresa del marbre, tambÉ És capaÇ d’abstraure’s del visible, i percebre l’alÉ creador que estÀ en la naturalesa mateixa de la mat e ria”
JOSÉ LUIS RODRÍGUEZ JIMÉNEZ
L’escultura és un art en la qual es creen obres mitjançant el tallat o modelatge de materials com a pedra, argila, fang, metalls, fusta o altres. Les primeres manifestacions d’aquesta expressió artística daten del paleolític inferior, en el qual l’home feia figures tallant pedres amb altres de major duresa.
L’escultura és de gran importància perquè mostren una part important de la història de l’home, a més s’utilitza des de temps antics per a homenatjar i recordar personatges importants per a altres persones, pobles o per al món. El caràcter figuratiu de l’escultura, la seua preferència per representar als éssers humans, té com a conseqüència el fet que el cos siga, en moltes ocasions, el vehicle per a expressar emocions i sentiments.
La ciutat de Castelló compta en l’actualitat amb prop de 200 obres d’art al carrer que, la converteixen en un museu a l’aire lliure de gran patrimoni cultural. Es pot gaudir d’un ampli catàleg d’escultures de temàtica variada: costumistes, modernes i una infinitat d’obres històriques.
Grans artistes com el castellonenc Juan Bautista Adsuara, ens demostren que és un procés en el qual l’artista processa el que percep en el seu entorn i el reinterpreta amb el que sent en el seu interior. Podem afirmar que la importància de l’escultura en la societat és que en totes les ciutats, en tots els pobles i en tots els moments de la història, el que deixa empremta d’una civilització o una societat són els seus monuments i en general, tots són escultòrics.
Patricia Mir I Soria
El mapa estatuari de la ciutat de Castelló és tan vast que tots els sectors gaiaters compten amb diverses de les escultures que autors de diferents períodes i estils han marcat. En aquests moments Castelló té més d’un centenar de peces. Estàtues costumistes, mitològiques, al·legòriques, religioses… les temàtiques són igualment riques i demostren el vast patrimoni que custodia el terme municipal de Castelló. En 2013, i a instàncies de l’àrea de Cultura de l’Ajuntament de Castelló, Carolina Marzà i una servidora, publiquem ‘’La guia urbana d’escultures de Castelló” ‘És… Cultura’. A més de l’edició en paper -avui esgotada- la publicació pot consultar-se completament gratuïta en la web del Consistori perquè veïns, veïnes i visitants puguen entendre la iconografia darrere de cada obra. La publicació està concebuda com una eina cultural de fàcil maneig, de la qual s’han extret moltes dades per al present article. Encara que recull documentació rigorosa de les més d’un centenar d’escultures que conviuen diàriament amb els vianants, els textos estan concebuts per a aproximar l’art al públic. La història de Castelló, la dels seus personatges més il·lustres, oficis, tradicions i religiositat estan esculpides sobre pedra, marbre, ferro, vidre, etc. Només cal saber com llegir-les.
Respecte al sector de la Gaiata Sis “FarolaRavalet” en el text històric de la seua web es diu que la plaça de la Independència era l’eix principal que definia el sector que en un principi es denominava «Plaça Independència i adjacents». Així mateix, s’incloïen en aquest
sector els carrers de Saragossa, Ronda Magdalena, Passeig Ribalta, carrer Dolors, Climent, Pedro Aliaga, D’Arenós (primer tram) i les de l’eixample. I no sols la plaça de la Independència és un punt important dins del sector, ja que la Gaiata Sis compte en el seu sector amb l’edifici de Correus, l’institut Ribalta, la Casa de les Cigonyes i la Casa Alcón. I és que quan pensem en el patrimoni d’un sector només se’ns en ve al cap els edificis i molt poques vegades les escultures.
Amb la iniciativa que la comissió ha posat en marxa per al llibret d’enguany volem suplir aquesta falta de coneixement que moltes vegades tenim d’allò més pròxim. Així doncs, arranquem un passeig pel sector amb la vista posada en els nostres veïns petris.
Propose donar principi el nostre recorregut en l’escultura ‘Homenatge al Llegüero’ de l’escultor i poeta Marcelo Díaz. La peça es va instal·lar en 1995 al parc Ribalta, amb la mirada sempre posada en la “Farola” i, naturalment, en el mirall fullatge del parc decimonònic. L’escultura va ser un encàrrec del “Rotary Club” i estava dedicada a rendir homenatge al vigilant del parc. L’originalitat de l’artista va ser triar un llenguatge abstracte, fugint del gastat costumisme. Així, una peça vertical de formigó encofrat i tenyida assemblea el cos del guarda amb els braços alçats i el cap reduït a un gran ull mirant. I és que aquest és el sentit més desenvolupat d’aquest personatge i que fa al·lusió a la seua funció. A l’altura de la cintura, Marcelo Díaz realitza un badall que recorda un gran cinturó de cuir amb xapa que formava part de la indumentària d’aquest personatge carregat de llegendes. Els barrots creuen-dos en aspa al·ludeixen al perill de presó o presó implícit amb l’ofici, ja que el parc va ser escenari de delictes varis durant tota la seua història.
Travessem “La Farola” i ens dirigim al carrer Saragossa per a trobar-nos prompte amb la plaça “Tetuan”. En aquest bulliciós lloc trobarem una altra de les peces de factura abstracta de la nostra urb. Va ser el reconegut escultor valencià Miquel Navarro, Premi Nacional d’Arts Plàstiques i acadèmic de Belles Arts de “San Fernando” de Madrid, l’encarregat de signar l’extraordinària peça batejada com ‘Minerva Paranoica’. Instal·lada en 1989, l’escultura és d’acer pintat i té unes dimensions de 17 x 2,50 x 2,50 metres. És considerada una de les escultures a gran escala més representatives del creador. No en va, els antics creien que els déus olímpics eren iguals als mortals, només que amb una grandària major. La peça representa a Minerva (Atenea per als grecs), nascuda del cap de Zeus ja
adulta. Se la considera la deessa de la saviesa i de l’artesania, a més de la guerra i protectora de la ciutat. Entre els seus atributs se li assigna el casc, la llança i l’escut -per la guerra-, l’òliba -per la saviesa- i l’olivera, com a emblema del seu patronatge a la ciutat d’Atenes. Miquel Navarro representa a la deessa convertida en tòtem gegantesc, portant alguns dels seus atributs associats com la llança, element que destaca per la seua acusada verticalitat.
Els nostres passos ens condueixen ara fins a l’avinguda rei En Jaume. Encara admirats per la destresa artística de les obres que acabem de descriure, trobem l’obra ‘El Pensador’ de Juan Ripollés. Abans que li ho pregunten el famós, i no menys polèmic, Ripollés té instal·lades a la ciutat un total de sis escultures. Això significa que no és l’artista que més obra té en la capital de la Plana. La col·locació d’aquesta escultura és una donació a la ciutat per part de
l’empresa Flor del taronger en 2010. Es tracta d’una peça de 350 quilos de bronze amb unes mesures de 2,40 x 2,20 x 1,10 metres, a més del pedestal de ferro d’un metre d’altura. El present treball escultòric va formar part de l’exposició ‘Univers Urbà’ que va recórrer diverses ciutats europees com Estoril, París, Canes, Niça o Verona, i espanyoles, entre elles València, Barcelona, Còrdova, Sevilla, Alacant i Madrid.
En aquest tram d’avinguda hi ha diverses sorpreses, així que no podem detenir-nos molt. En 2018 i després d’una breu estada al parc Ribalta el Consistori va instal·lar l’escultura-font “Mariposas” de Manolo Valdés en l’avinguda rei En Jaume, molt pròxima a l’institut Francesc Ribalta. La Fundació Hortensia Herrero va donar la peça a la ciutat. La peça descansa sobre una peanya on es llisca suaument l’aigua. Miquel Navarro la va idear amb ferro colat i pintura d’epoxi. El seu pes aconsegueix els 7.480 quilos. El mateix artista
va reconéixer que la inspiració la va trobar en un dels seus viatges després de veure posar-se una papallona al cap d’una dona. Com sempre, trobem referents de la història de l’art al cap que recorda la factura de Matisse. Per cert, aquesta obra va formar part de l’exposició dedicada a Valdés a la Ciutat de les Arts i les Ciències de València i també va estar en la plaça Vendôme de París. Com a curiositat assenyalem que en aquest 2024 s’ha procedit a la restauració de la peça que havia perdut gran part de la capa pictòrica.
Abans de sortir de l’avinguda hem de caminar fins a la famosa “Olivera” per a contemplar dues peces més. Una també té aquest concepte de tribut com la de Marcelo Díaz. Parlem de l’escultura “Homenatge als dolçainers i tabaleters’’ de Vicent Varella. Col·locada en 2006, la peça de Varella va ser encarregada per la Federació de Colles i sufragada per l’Ajuntament de Castelló. Aquesta sí, amb un llenguatge figuratiu, rendeix tribut al món de la dolçaina i el tabal, banda sonora de les festes de la ciutat, sense oblidar la mirada d’ullet a la incorporació de la dona a la música tradicional. El conjunt escultòric de marcat dinamisme està format per tres personatges vestits amb la indumentària tradicional; un home i una dona
tocant la dolçaina i un xiquet tocant el tabal. Les mesures del grup són 1,20 metres d’ample per 1,60 d’alt.
Al costat d’ella, en aquell moment l’arquitecte municipal Blas Jovells Igual va idear un cub d’alumini en blanc i negre per a ocultar els armaris que guarden connexions d’enllumenat, telefonia i altres serveis de xarxa elèctrica.Va batejar la peça com a ‘Daus’ i va ser instal·lada en 2004. La seua forma vertical està condicionada per les dimensions de la caixa que oculta. La seua col·locació respon a més a un condicionament de la popular plaça de l’Olivera després de la construcció d’un pàrquing.
L’arquitecte va comptar amb la col·laboració tècnica de l’enginyer José Esparducer i del cap tècnic d’Urbanisme, Miguel Pastor. En el costat oposat de l’avinguda va fer el mateix emulant unes fitxes de dominó.
Abans de concloure el nostre recorregut hem de pujar de nou en direcció a l’avinguda Cardenal Costa, concretament en l’encreuament entre els carrers Vall d’Uixó i Cardenal Costa. Allí, en una petita placeta envoltada per uns habitatges, Ángel Giménez va crear una peça “sense títol”. Per a embellir i condicionar l’entorn, la constructora va encarregar a Ángel Giménez una peça en ferro que descansa sobre un pedestal de trencadís. L’obra està elaborada amb barres de ferro de poc gruix doblegades fins a formar un vuit o d’infinit. Ángel Giménez ha col·laborat en múltiples ocasions amb escultors locals com Juan Ripollés i va participar en l’obra ‘Víctimes del terrorisme’.
Aquesta aproximació a les escultures que poblen els carrers i places del sector de la Gaiata Sis són un exemple de com l’art pot embellir les nostres ciutats alhora que serveix com a reflexió en el nostre boig esdevenir de la vida moderna.
JAVIER MARTÍ
L’escultura és un dels llenguatges artístics més antics de la humanitat. Les primeres escultures que es coneixen daten de fa més de trentavuit mil anys i són figures simples, tallades en materials com a os o pedra. L’escultura ha evolucionat al llarg de la història, reflectint les diverses cultures i períodes.
A través de l’escultura és possible conéixer no sols els ideals artístics d’una època sinó molts aspectes d’una cultura, civilització o societat. L’escultura té un immens significat cultural i serveix com a representació visual dels valors i creences d’una societat. És una disciplina artística vital que continua captivant i inspirant a audiències de tot el món. El procés de creació de l’escultura és una forma única i tangible d’expressió artística.
Això és perquè l’art permet sentir i percebre la vida amb més profunditat. Les xiquetes i els xiquets es tornen més empàtics, comprensius i, per tant, millors éssers humans. D’altra banda, comprenen millor el seu entorn i a les persones que els envolten d’una manera crítica i madura. Per això la seua importància en la societat al llarg de la història. Una història de l’escultura on ha experimentat la seua clara evolució i on s’han vist afectades les seues diverses maneres de treballar, és a dir, les seues tècniques han evolucionat també. Les tècniques més utilitzades en l’escultura són el modelatge, el tallat i la fusió. Des del segle XX, han sorgit altres tècniques com el collage, la soldadura i l’ús de mescles de materials, per exemple, amb materials naturals i amb residus industrials.
Castelló no és alié a aquesta evolució,
nombroses escultures adornen i embelleixen els nostres carrers i places. Castelló és rica és cultura i part d’eixa cultura ens les transmeten les diferents escultures de les quals podem gaudir passejant per la nostra ciutat. Això és perquè Castelló, tot i ser una ciutat xicoteta, compta amb nombrosos artistes que han nascut o han decidit residir ací. Són molts els escultors les obres dels quals enamoren a propis i estranys, però per damunt de tots, destacarem a dos grans escultors de Castelló. Ells són Joan Baptista Porcar Ripollés i Juan Bautista Adsuara Ramos, història cultural de la nostra ciutat.
Joan Baptista Porcar Ripollés
(Castelló de la Plana, 8-6-1889 – 3-10-1974)
Pintor, arqueòleg i escultor. Fill de llauradors acomodats, d’ells va rebre un concepte vital conservador i catòlic que va mantindre sempre. En 1905 es va iniciar amb V. Castell que li va aconseguir una beca a l’Escola de Sant Carles de València.
En 1909 va ingressar en l’Acadèmia de Sant Jordi de Barcelona, on va contactar amb els moviments artístics de la Ciutat Comtal. De tornada a Castelló en 1914, va fundar l’Agrupació Ribalta i es va convertir en el referent dels artistes castellonencs des de la primera meitat del segle XX.
Va passar la dècada de 1920 entre Castelló i Barcelona i va deixar de costat l’escultura per a forjar-se una alta consideració com a pintor, començant una evolució que li va portar des de Sorolla fins a un postimpressionisme que
agradava de la força de terres llaurades i les roques nues. En 1932 va iniciar el seu inestimable treball arqueològic en col·laboració amb Breuïl, Obermaïer i Bosch Gimpera, i va realitzar una exhaustiva col·lecció de calcografies de totes les pintures rupestres de l’escola llevantina del Maestrat castellonenc que va exposar en tota Espanya, a Londres, a Viena i a París.Va publicar, així mateix, multitud d’articles sobre el tema en el Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura i va donar conferències divulgatives per Europa.
Va convertir el seu estudi en centre de reunions dels artistes locals al llarg dels difícils anys de la guerra i la postguerra. Els seus paisatges apareixen ara sota un cel immens de gran energia expressiva, que ocupa tres quartes parts del llenç. Així mateix, va experimentar amb la que ell va dir “perspectiva oberta”, que situava al pintor dins de la mateixa obra. Alternant amb encàrrecs oficials en els quals es va mostrar molt més convencional, Porcar va assajar noves propostes en els seus magnífics Autoretrats (se’n conserven més de quaranta).
Cap a 1960 es va veure afectat de cataractes que el van obligar a recloure’s a casa. Porcar va iniciar una nova etapa en la qual es va deslliurar de les formes per a expressar-se amb colors intensos aplicats amb traç violent.
Va ser ara, en vespres de la seua mort, quan el vell mestre quasi cec, va aconseguir la seua pintura més personal equidistant entre el fauvisme, l’expressionisme i l’abstracció.
De la magnitud de la seua obra donen idea les prop de set-centes obres seues catalogades (pintures i dibuixos), a part de la seua obra escultòrica (en la qual no va arribar a destacar) i les seues calcografies de l’art rupestre. Porcar va ser acadèmic corresponent de Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Ferran de Madrid i de la de Sant Carles de València; Medalla d’Or del Cercle de Belles Arts, de València i 1a Medalla Nacional de Belles Arts entre moltes altres distincions. Va ser delegat provincial d’Excavacions Arqueològiques.
Juan Bautista Adsuara Ramos (Castelló de la Plana, 31-7-1893 – 17-1-1973)
Fill de José Adsuara, natural d’Algímia d’Alfara (València) i de Mariana Ramos (Castelló), era el quart dels sis fills d’un modest matrimoni d’artesans espardenyers.
Sense cap mena d’influència artística, el seu germà Emilio, set anys major que Juan, s’inclina cap a la pintura, i guiat per Eduardo Laforet, professor de l’institut de Castelló, arriba a traslladar-se a Madrid per a continuar els seus estudis, si bé va morir prematurament en 1911. El mateix professor va contemplar les actituds que per al dibuix i el modelatge en fang tenia Juan Bautista, al qual va animar a seguir estudis de l’Acadèmia de Dibuix.
Becat per la Diputació Provincial de Castelló, en 1907 comença els seus estudis en la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Ferran de Madrid, tenint com a mestres a dos dels Socis Fundadors de l’Associació Espanyola de Pintors i Escultors: José Garnelo i Miguel Blay.
Mentre van durar els seus estudis va treballar en un taller modelant medalles commemoratives.
En 1912 va aconseguir la Tercera Medalla en l’Exposició Nacional de Belles Arts per la seua obra “Estudi. Cap de xiquet” i després de complir el servei militar al Marroc, torna a la seua terra natal per a fer alguns treballs, tornant en 1916 a Madrid. Comença a treballar en els tallers del sacerdot Félix Granda, dedicats a la imatgeria religiosa principalment. Allí entaularà amistat amb un altre dels signants de l’acta fundacional de la AEPE, l’escultor José Capuz.
En 1920 signatura un contracte amb la companyia d’assegurances L’Aurora Polar, per a la realització d’una obra monumental que culminarà l’edifici que l’entitat posseïa en el Passeig de Recoletos de la capital. El mateix any en què aconsegueix també la Segona Medalla de l’Exposició Nacional de Belles Arts amb l’obra “Sant Joan Baptista”. Va anar en aquesta època quan va muntar el seu propi taller animat pels encàrrecs de retrats i diferents monuments, que li permeten ja dedicar-se completament a la professió.
Participa en les diferents exposicions nacionals fins que en 1922 duu a terme un llarg viatge per diferents països europeus com França, Itàlia, Grècia i Alemanya.
En 1923 aconsegueix el Primer Premi de la XVI Biennal de Venècia i a l’any següent és guardonat amb la Primera Medalla de l’Exposició Nacional de Belles Arts amb un algep titulat “Pietat”, que adquireix l’Estat per al Museu Nacional d’Art Modern.
En 1925 va participar en la Primera Exposició d’Artistes Ibèrics i en 1926, i per a Castelló, va realitzar el monument al pintor Francisco Ribalta.
En 1927 va exposar a la ciutat holandesa de la Haia i dos anys més tard, va participar amb la maternitat titulada “La Càrrega”, en l’Exposició Internacional de Barcelona, l’ajuntament de la qual va comprar l’escultura.
En 1929 va aconseguir el Premi Nacional d’Escultura amb dues al·legories titulades “Les Arts” i “Les Ciències”, que adornen la façana
del Ministeri d’Educació i Ciència amb seu al carrer Alcalá de Madrid.
En 1932 aconsegueix la Càtedra de Dibuix de vestidures i del natural de l’Escola de Belles Arts de Sant Ferran, cobrint la vacant deixada per Julio Romero de Torres, qui també fora un dels Socis Fundadors de l’Associació Espanyola de Pintors i Escultors.
Va continuar realitzant encàrrecs de tota mena, especialment de Castelló, on passava les seues vacances estivals i on la sorprén l’esclat de la guerra civil, que li va implicar que fora desposseït de la seua càtedra sense més ni més.
Testimoni de saquejos i excessos de tota mena amb valuoses obres d’art, va alertar a les autoritats sobre aquest tema, sent nomenat delegat oficial de la Junta de Protecció del Tresor Artístic de Castelló, salvant per la seua mediació importantíssimes obres d’art religiós de la zona del Maestrat. Reincorporat a la seua Càtedra en 1937, la seua tornada a Madrid li ofereix, per imposició oficial, la tasca de depurar, al costat del director de l’Escola de Belles Arts de Sant Ferran, Manuel Menéndez, un altre dels Socis Fundadors de la AEPE, aquells professors considerats “feixistes” per les autoritats del moment. El seu informe es va limitar a qualificar els valors professionals i pedagògics dels professors.
De tornada a Castelló, reprén el rescat d’obres d’art, sent traslladat a Barcelona en 1938 i a Perelada, on es van depositar les més importants obres del Museu del Prado que van ser portades a Ginebra. Acabada la guerra, va tornar a Castelló a passar les seues vacances en un clima enrarit en el qual és acusat i detingut com a col·laborador del govern republicà.
Va demostrar que les seues intervencions van ser només d’assessoria tècnica, no política, com a expert en Belles Arts, posant-se de manifest que la seua actuació en els primers mesos de la
guerra va ser meritíssima, perquè gràcies al seu zel es van deslliurar de la destrucció multitud d’obres d’art religiós que hui s’exhibeixen en esglésies i museus.
Al·legories “Les Arts” i “Les Ciències”a la façana de Ministeri d’Educació i Ciència a Madrid
La intervenció a favor seu de nombrosos amics com Álvarez de Sotomayor, nou director del Museu del Prado i un dels presidents de l’Associació Espanyola de Pintors i Escultors, va ser decisiva perquè la causa fora sobreseguda, i si bé era per tots conegut que Adsuara era republicà, fins i tot amic personal d’Azaña, el seu desinterés per la política activa també era més que sabuda.
En 1940 es va integrar a la seua Càtedra en la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Ferran, ocupant-se de les seues classes i dels encàrrecs d’obres originals i de restauracions, com la reconstrucció que va dur a terme del Monument al Sagrat Cor del Turó dels Àngels de Madrid.
Des de sa casa i estudi a Madrid, situada al carrer Sánchez Bustillo, 3, i entre 1943 i 1946 realitza la que s’ha considerat la seua obra més important: tota la decoració escultòrica de l’església de l’Esperit Sant del Consell Superior d’Investigacions Científiques, composta per diverses escultures i relleus.
En 1948 és nomenat Acadèmic de la Reial Acadèmia, cobrint la vacant de Mariano Benlliure, un altre dels Socis Fundadors de la AEPE, sent contestat en el seu discurs de presa de possessió per José Francés, qui fora també president de l’Associació Espanyola de Pintors i Escultors.
En 1958 va ocupar el càrrec de director de l’Escola de Belles Arts de Sant Ferran, fins que per problemes de salut, va presentar la seua renúncia en 1963.
Jubilat de la seua càtedra en 1961 i honrat com a premi a la seua labor docent amb la Gran Creu de l’Orde d’Alfons X el Savi, en 1964 i després de la mort de Capuz, finalitzarà els relleus del Cercle de Belles Arts de Madrid i en 1965 realitza una estàtua de Carles III per als jardins de Sabatini, per encàrrec de l’Ajuntament de Madrid. Abans de morir va arribar a la Diputació Provincial de Castelló tota l’obra que conservava en el seu estudi madrileny i que hui s’exhibeix en el Museu de Belles Arts de Castelló.
La seua última exposició va tindre lloc en 1971, amb motiu de la mostra que d’Artistes Socis d’Honor es va dur a terme en el Cercle de Belles Arts de Madrid. I en 1973 es trasllada a Castelló on mor el 17 de gener de 1973.
Les set bellEs arts en les escultures de la nostra ciutat
MARTA BALADO I FERRER
En el cor de la nostra ciutat, la música, la pintura o la dansa no sols ressonen en els seus grans festivals i exposicions, sinó que també es veuen reflectides en les escultures urbanes que es poden trobar pels seus carrers.
Gràcies a una gran varietat d’obres que evoquen a diferents èpoques i estils, Castelló es converteix en un espai urbà que comparteix creativitat i sonoritat, immortalitzant així a grans artistes. La creació d’un diàleg visual que transcendeix en temps i espai fa que, totes elles pertanyen al ric patrimoni cultural de la ciutat. En aquest article anirem veient grans escultures relacionades amb les arts que s’han anat sumant al patrimoni de la ciutat. Començant per algunes de les més antigues i emblemàtiques, com són les del reconegut escultor Juan Bautista Adsuara. Tant és així, que el pulmó verd del centre de la ciutat, el Parc Ribalta, porta com a nom una de les escultures centrals creades en honor a aquest pintor, Francisco Ribalta. A més, veurem com gran part d’aquestes escultures han estat creades a partir del pla d’embelliment de la ciutat de Castelló de 2010.
Així doncs, ens situem en 1910, on l’escultor
Juan Bautista Adsuara crea un bust del compositor i guitarrista de Vila-real Francisco Tàrrega. Músic que destaca per peces com a “Records de l’Alhambra” “Capritx àrab” o “Dansa mora”. Aquesta escultura està situada al Parc Ribalta, on en 1927, Adsuara va aixecar una magnífica escultura del reconegut pintor barroc Francisco Ribalta, en posició asseguda amb un delicat escorç. Sota l’escultura es
troba una placa: A FRANCISCO RIBALTA CASTELLÓ.
Continuem al Parc Ribalta, on al costat del templet se situa un bust dedicat al pintor costumista del segle XIX Vicent Castell Domènech, el qual va ser director de l’escola d’arts i oficis de Castelló. L’obra va ser creada per l’escultor Octavio Vicent.
Avançant fins a 2007, trobem una de les escultures més internacionals, ja que ni l’autor ni la seua escultura formen part de la història de la ciutat. Malgrat això, és una de les peces que fan partícip a l’espectador d’una escena quotidiana com és la música de carrer. Es tracta de “L’Orquestre Ambiance Facile” de l’escultor de Burkina Faso Jean Lui Bambara, que té com
a principal finalitat la recreació dels sons del seu país natal. L’escultura està composta per quatre figures, formant un cor de percussió format per: xilòfon, cora i roudouga (baix i violí d’origen africà). D’aquesta manera obliga l’espectador a formar part del seu “espectacle”. L’escultura està creada amb bronze fosc i està situada en un lateral de la plaça Maria Agustina.
Dos anys després, en 2009, Agustina Ortega ens presenta la seua obra “Cavalls musicals” i amb la seua escultura dona la benvinguda a l’Auditori i Palau de Congressos de Castelló. Aquesta obra tracta d’una maternitat formada per una femella el cos de la qual és un contrabaix i un poltre compost per una lira.
“Cavalls musicals” serà una de les primeres escultures que es crearan a través del pla d’embelliment de la ciutat. Així doncs, l’any 2010 serà l’auge de la col·locació d’escultures com a reclam artístic.
Entre moltes altres peces, trobem “Aire” (2010), escultura de Juan Carlos Molés, qui va ser deixeble de l’artista Vicente Traver Calzada. Es tracta d’una escultura realista, protagonitzada per una ballarina de ballet en posició de pas arabesc, porta un mocador sobre el cos en moviment, la qual cosa li dona nom a l’obra, la posició dels braços i cames recreen una postura i uns moviments de delicadesa i suavitat i elegància. La ballarina se subjecta sobre una sola cama, fet que mostra la dificultat de la seua composició quant a la seua estabilitat. La tècnica usada per a la seua elaboració és la cera perduda i la seua composició és el bronze.
Per a concloure amb l’etapa de l’embelliment de la ciutat, tenim a Pere Ribera amb la seua obra “Contrabaix poètic” (2010). Escultura de Aire
l’autor de la Vall d’Uixó que es troba a les portes del Teatre Principal, donant així la benvinguda als espectadors. Composta per acer inoxidable i acer “corten”. Com a curiositat, destacar que les quatre cordes que pertanyen al contrabaix de grans dimensions són d’acer, però estan decorades amb un sistema d’il·luminació led. De manera que de nit es pot il·luminar, creant un punt d’atenció per als vianants que passen per la plaça de la Pau.
I per a acabar, he volgut deixar l’obra de Carlos Vento “El pintor del carrer” per al final, ja que considere que a títol personal és una de les obres més conegudes per la gran majoria dels castellonencs, ja no sols perquè la seua ubicació siga molt cèntrica, sinó perquè la gran majoria de nosaltres recordem al pintor Juan José Salas mentre pintava als voltants de la plaça Major. Aquesta obra escultòrica és un tribut post mortem al pintor castellonenc. Situat en un dels laterals de la cocatedral de Santa Maria. La seua mirada concentrada i la
posició de la mà reflecteixen la soltesa del pintor a l’hora d’immortalitzar un dels entorns més concorreguts i reconeguts en ple cor de la ciutat.
Està feta de bronze amb la tècnica de la cera demanada i té un segell realista que captura a l’autor donostiarra.
Com a recopilació de totes les escultures de la ciutat, les escriptores Patrícia Mir Sòria i Carolina Marzà Clement van publicar en 2013 “És... Cultura” una guia urbana sobre les escultures urbanes de la ciutat. On posen en context als autors i a les seues obres.
Fonts de documentació per aquest article: “És cultura. Guía d’escultura urbana” de Patricia Mir y Carolina Marzá
“El propÒsit de la pintura no És mÉs que donar-nos una visiÓ mÉs plena, mÉs completa dels objectes que la percebuda en el nostre tracte quotidiÀ amb ells”
JosÉ
Ortega I Gasset
La pintura és l’art de la representació gràfica utilitzant pigments mesclats amb altres substàncies aglutinants orgàniques o sintètiques. En aquest art s’empren tècniques de pintura, coneixements de teoria del color i de composició pictòrica, i el dibuix. Els artistes utilitzen colors, línies, formes i composicions per a transmetre estats d’ànim, sentiments i experiències. Un simple traç en un llenç pot transmetre la tristesa, l’alegria, l’amor o la por d’una manera que pot ressonar profundament amb l’espectador.
La pintura permet als artistes transmetre el seu missatge i idees de formes diverses, la qual cosa enriqueix l’art i la cultura d’un país. Trobar i jugar amb les tècniques artístiques que millor s’adapten al seu estil és el que converteix a un pintor en un artista de talent. Mitjançant les seues obres, han aconseguit cridar l’atenció sobre determinats problemes socials i generar consciència, mobilitzant a les persones cap al canvi i l’acció. L’art també exerceix una altra important funció en la societat: la construcció d’identitats culturals.
Castelló compta amb un nombrós grup de pintors i pintores que nascuts a la nostra ciutat o establerts a ella, han desenvolupat infinitat d’obres que ja formen part de la cultura de la nostra terra. Artistes que donen més valor a la nostra ciutat i que a més a més per una setmana duen la pintura a ser l’epicentre de la cultura castellonenca gràcies a iniciatives com “La nit de l’art” on aquesta disciplina és part destacada i important.
MANUEL ROMERO I GARCÍA
Les festes de la Magdalena no sols són un desplegament de llum i color, sinó també una finestra a la rica història i cultura de la ciutat. Un dels elements més emblemàtics d’aquestes celebracions, han estat i són els “llibrets de gaiata”, publicacions que acompanyen a cada gaiata i que, a través de les seues portades, narren històries, tradicions i l’esperit de la ciutat. Aquestes portades no sols són una mostra d’art i creativitat, sinó que també actuen com un mirall que reflecteix l’evolució cultural i social de Castelló al llarg dels anys. En aquest article, explorarem com aquestes portades han capturat moments històrics, personatges icònics i l’ànima festiva de Castelló, convertint-se en un testimoniatge visual de la seua identitat col·lectiva.
Un “llibret de gaiata” és una publicació tradicional que només s’elabora en el context de les festes de la Magdalena i a Castelló. Més enllà de ser simples programes d’actes, aquests volums han estat, al llarg dels anys, un llenç en blanc per a artistes i dissenyadors que han plasmat en les seues portades l’essència de cada època.
De la senzillesa a l’avantguarda
Els primers llibrets eren austers i funcionals. Un simple dibuix de la gaiata i el seu nom eren suficients per a identificar cada publicació. No obstant això, amb el pas del temps, les portades van començar a enriquir-se amb elements decoratius, reflectint la identitat de cada sector i cada comissió.
L’arribada de la dècada dels cinquanta va suposar un punt d’inflexió. La serigrafia va permetre la creació de portades més acolorides i cridaneres, on les imatges de la ciutat de Castelló o del sector i els seus monuments es van convertir en protagonistes. Els anys seixanta van ser una època d’experimentació, en la qual es van explorar noves tècniques i estils artístics, com l’abstracció, el pop art i el op. art. Els temes socials i polítics també van començar a guanyar terreny en les portades. Utilitzaven una paleta limitada: colors sobris com a sépia, negre i blanc a causa de les restriccions tecnològiques. Aquests colors aportaven un caràcter clàssic i solemne, en sintonia amb el respecte i la tradició que envoltaven a la festa. També utilitzaven l’ús de colors vius en detalls específics per a realçar
emblemes importants, mantenint sempre un enfocament formal.
En els anys setanta es va produir un retorn a les arrels, amb dissenys inspirats en l’art popular castellonenc, com la ceràmica i els teixits. La dècada dels vuitanta, per part seua, va ser testimoni d’una nova onada d’experimentació, aquesta vegada impulsada per les noves tecnologies. La fotografia i la informàtica van permetre crear portades més innovadores i sorprenents. Es milloren les tècniques d’impressió permetent l’ús d’una paleta més rica i variada. Colors cridaners i contrastants amb tons vius com a vermell, blau elèctric, groc i verd que busquen reflectir el dinamisme de la festa.
Des dels anys noranta fins a l’actualitat, el disseny de les portades ha continuat evolucionant, adaptant-se a les noves tendències
artístiques i reflectint la diversitat de la societat castellonenca. El postmodernisme, el street art i altres corrents artístics han deixat la seua empremta en les portades dels llibrets, convertint-les en autèntiques obres d’art. Les comissions de gaiata van començar a contractar artistes i dissenyadors professionals per a crear portades impactants i d’alta qualitat. A més, es van establir concursos i premis per als millors llibrets, la qual cosa va incentivar la competència i va elevar el nivell de creativitat i qualitat. Comencen a utilitzar colors digitals i efectes visuals, que permet una major precisió en els colors i detalls visuals. Usen efectes i combinacions de color: degradats, ombres i textures que afegeixen un toc modern i sofisticat. Innovació i varietat: experimentació amb combinacions inusuals, incloent-hi colors metàl·lics, per a un aspecte de sofisticació i modernitat.
Actualitat: Innovació Digital i Sostenibilitat
En l’actualitat, els llibrets de gaiata han incorporat tecnologies digitals, cosa que permet la creació de portades interactives i l’ús de realitat augmentada. A més, hi ha un creixent enfocament en la sostenibilitat, amb moltes comissions optant per materials reciclats i processos d’impressió ecològics.
llegat artístic i cultural
Avui dia, les portades dels llibrets de gaiata són molt més que simples cobertes. Són el resultat d’un procés creatiu que involucra a artistes, dissenyadors i comissions de gaiata, i representen un valuós llegat artístic i cultural. A més del seu valor estètic, aquestes portades són un reflex de la història i l’evolució de Castelló, i un testimoniatge de la passió i el compromís dels seus habitants.
Així des dels primers exemplars senzills
i austers fins a les elaborades obres d’art actuals, les portades dels llibrets han servit com a plataforma per a la creativitat i l’expressió artística de qualsevol artista, però desafortunadament, no existeix una documentació exhaustiva sobre els primers artistes que es van dedicar al disseny de les portades.
A l’ésser una tradició arrelada en la cultura popular, molts d’aquests primers dissenys es van perdre o no van ser degudament documentats. No obstant això, podem fer algunes inferències i destacar la importància d’aquests pioners en l’evolució del disseny d’aquestes portades.
Característiques de les primeres portades:
Senzillesa: Les primeres portades eren generalment molt senzilles, amb dissenys lineals i pocs elements decoratius. S’utilitzaven tècniques manuals com la xilografia o el gravat.
Simbolisme local: Els dissenys solien incloure elements representatius de Castelló, com la figura de la Magdalena, el castell o els monuments més emblemàtics de la ciutat.
Funció informativa: La funció principal de les portades era identificar el llibret i el sector proporcionant informació bàsica sobre la gaiata.
Influència en les següents generacions:
Malgrat l’escassetat d’informació, podem afirmar que aquests primers artistes van establir les bases per al desenvolupament del disseny de les portades de llibrets. El seu treball va influir en les següents generacions de dissenyadors de les següents maneres:
Establiment d’una identitat visual: Els primers dissenys van establir una sèrie d’elements visuals que es van convertir en característiques distintives de les portades de llibrets, com l’ús de colors vius, la representació d’elements
locals i la tipografia característica.
Transmissió de la tradició: Aquests primers dissenys van transmetre la tradició i la història de les festes de la Magdalena, creant un vincle entre el passat i el present.
Base per a la innovació: Encara que els primers dissenys eren senzills, van servir com a punt de partida per a futures innovacions i experimentacions.
Evolució i Significat dels Símbols en les Portades de Llibret de Gaiata Un Viatge a través de la Iconografia Festiva i la seua temàtica
Al llarg dels anys, aquests dissenys han evolucionat, adaptant-se als temps i reflectint els canvis socials, però sempre mantenint una profunda connexió amb l’essència de la festa.
Els Orígens: Símbols Tradicionals - En els inicis, les portades, es caracteritzaven per una iconografia molt arrelada a la tradició:
La gaiata: Òbviament, la gaiata era l’element
central. Representada de manera senzilla o elaborada, sempre era un símbol d’identitat i orgull per a cada comissió.
La figura femenina: La gaiatera, amb el seu vestit regional, era una altra constant. Simbolitzava la bellesa, l’elegància i la tradició femenina.
Elements religiosos: Creus, imatges de la Verge, etc., recordaven els orígens religiosos de la festa.
Elements naturals: La mar, les palmeres, els camps, reflectien l’entorn natural de Castelló.
Amb el pas del temps, les portades s’han tornat més complexes i han incorporat nous elements:
Símbols contemporanis: La inclusió d’elements més moderns, com a edificis emblemàtics de la ciutat, personatges històrics o referències a esdeveniments actuals, ha donat un aire més dinàmic als dissenys.
Conceptes abstractes: Moltes portades han començat a transmetre conceptes més abstractes, com l’alegria, la unió, l’esperança, a través de formes i colors.
Experimentació artística: Els artistes han explorat diferents tècniques i estils, des del realisme fins a l’abstracció, buscant noves maneres d’expressar l’essència de la festa.
El Significat Avui dia - Avui dia, les portades continuen sent un reflex de la identitat de cada comissió i de la ciutat de Castelló.
Quins missatges transmeten els símbols utilitzats en les portades?
Pertinença: La gaiata, com a element central, reafirma la pertinença a una comissió i a una comunitat.
Tradició: Els elements tradicionals recorden els orígens de la festa i la importància de mantenir vives els costums.
Innovació: Els elements contemporanis i l’experimentació artística mostren la capacitat de la festa per a adaptar-se als nous temps.
Identitat: Cada portada és una expressió única de la personalitat de cada comissió i sector, amb els seus propis valors i aspiracions.
Que temàtica millor representa l’essència de les portades?
Es pot parlar de Temàtiques Recurrents, sempre com un reflex de la societat castellonenca. Les portades no sols són una expressió artística, sinó també un reflex de la societat castellonenca en cada època. Al llarg dels anys, s’han repetit unes certes temàtiques que han definit la identitat visual d’aquestes publicacions.
La ciutat de Castelló: Com s’ha representat la ciutat en les portades, des dels seus monuments més emblemàtics fins als seus racons més desconeguts.
La figura de la dona: L’evolució de la
representació de la dona en les portades, des de les imatges més tradicionals fins a les més avantguardistes.
La festa de la Magdalena: Com s’ha representat la festa en les portades, des dels actes més populars fins als moments més íntims.
Aquestes publicacions, lligades a cada gaiata, narren a través de les seues portades la història, les tradicions i l’esperit de Castelló, convertintse en autèntiques obres d’art que reflecteixen la identitat col·lectiva dels seus habitants. Malgrat la constant innovació, les portades mai han perdut la seua connexió amb l’essència de les festes de la Magdalena. Elements com la gaiata, la figura femenina abillada amb vestit tradicional, i símbols locals com la mar o els monuments emblemàtics, continuen sent el cor d’aquestes creacions.
Les temàtiques han sabut adaptar-se als temps. Així cada portada és un pont entre el passat i el present, una expressió única de la identitat de cada comissió, sector i un reflex de la societat castellonenca en cada època.
Actualment, no sols són joies visuals, sinó també exemples de sostenibilitat, amb materials reciclats i processos d’impressió ecològics.Així, des dels seus orígens senzills fins a les seues formes més innovadores, aquestes portades són un testimoniatge viu del compromís de Castelló per preservar la seua història mentre abraça el canvi.
Les portades dels llibrets de gaiata no són només cobertes; són art, tradició i modernitat que narren, any rere any, l’ànima festiva d’una ciutat que mai deixa de reinventar-se.
La creativitat en la tradició: artistes que donen vida a les portades dels llibrets de gaiata
Des de pintors i dissenyadors gràfics fins a il·lustradors, els creadors seleccionats
aporten la seua visió única, transformant aquestes publicacions en autèntiques obres d’art. Amb estils que van des del realisme fins a l’abstracció, les seues portades no sols capturen l’esperit festiu de la Magdalena, sinó que també destaquen la riquesa cultural i patrimonial de Castelló.
Aquests artistes, molts d’ells amb trajectòria destacada en el panorama cultural local, tenen el repte de plasmar elements simbòlics com les gaiates, el Fadrí o l’ermita de la Magdalena, connectant tradició i modernitat en un sol traç.
A continuació, destacarem alguns d’aquests artistes i les seues contribucions:
Lorenzo Ramírez Portolés
(Borriol, 1952 - Madrid, maig de 2017), Conegut artísticament com a Lorenzo Ramírez, va ser un pintor borriolenc, encara que de professió va ser empleat bancari.
Des de l’any 1966 va participar en concursos i exposicions col·lectives, havent aconseguit nombrosos premis i guardons.
L’any 1969, va obtenir la medalla de plata, en pintura a l’aigua, en la Fase Nacional del Certamen Juvenil d’Art. En 1970, va aconseguir el premi Ateneu de Castelló i la medalla d’or, en l’especialitat de dibuix, en el Certamen Nacional Juvenil d’Art.
Costumista i avantguardista al mateix temps, dibuixant i pintor… sempre creatiu i castelloner sent i viu la seua terra en autèntica vocació mediterrània Encara que Lorenzo Ramírez era natural de Borriol, sempre ha estat molt vinculat a la ciutat de Castelló i de manera especial a través de les seues obres en motius magdaleners dedicades a la Mare de Déu del Lledó, patrona de la ciutat de Castelló. Les seues exposicions sempre han constituït tot un èxit i ha assegut un dels pinzells que ha deixat la seua empremta en els especials dedicats en les festes de la Magdalena.
Lorenzo Ramírez és l’autor dels cartells guanyadors de les Festes de la Magdalena dels anys 1986 i 1989. També ha il·lustrat llibres, portades de revistes i altres publicacions. Pintor de l’ànima de la festa de Castelló, sabia reproduir com ningú el cor de la Magdalena, el moviment dels braços dels dansaires, el colorit de les seues gaiateres, el món de sensacions i sentits que cada any inundava els carrers de la ciutat en les seues festes fundacionals. Es va guanyar la vida com a treballador de banca, però la seua passió era la pintura a la qual va dedicar tots els espais que li van deixar lliures, la seua família, la seua professió, el seu interés per la festa i la seua immensa passió per recobrar els símbols que representaven la seua ciutat.
Tenia tal facilitat amb la pintura, que li bastaven quatre traços per a retratar moviments, colors, llums i paisatges.
Va conrear diverses tècniques i motius, però Ramírez serà recordat sempre com el pintor de les Festes Magdaleneres. Els castellonencs,
que any rere any renoven el seu vot amb la fundació de la ciutat i les seues tradicions, identificant la festa, “la seua magdalena” amb la de Lorenzo Ramírez.
Però la seua passió per la ciutat es va ampliar en tots els sentits, membre Junta de Festes, organitzador dels festejos de Castelló, autor de diversos dels cartells que van identificar les festes fundacionals de Castelló, tenia una habilitat sorprenent per a mostrar en els seus dibuixos tot el que guardava en el cor.
En 1994 es va llançar també a l’aventura de la música. Com tants castellonencs que es bolquen en els boleros per a retre homenatge a la seua patrona i a les dones de la seua ciutat en les nits dels dissabtes de maig, Lorenzo va arribar a gravar un àlbum denominat ‘Carraca’.L’última aventura de Lorenzo va ser la reproducció dels símbols de la ciutat, les seues magdalenes, la Mare de Déu de Lledó, el Fadrí, els seus balladors i els seus gaiaters sobre ceràmica, samarretes i altres elements
d’ús corrent. Va afegir també marines. En color anyil sobre blanc, de diverses grandàries, que es van convertir en poc temps en els records més valorats per als qui visitaven Castelló o presumien de la ciutat.
Luis Bolumar Santamaría
Luis Bolumar Santamaría (Peñalba, 1951) és un dels artistes fonamentals per a comprendre l’art contemporani valencià i, de forma més concreta, el castellonenc. Encara que neix i creix en Peñalba (Sogorb), aviat es trasllada a Castelló i és allí, des de 1967, on es forma en diferents disciplines -dibuix, pintura, gravat i modelatge- i on desenvolupa la seua activitat artística. Realitza la seua primera exposició en 1973, en el Cercle Mercantil, amb el suport del poeta Miquel Peris i Segarra, qui suposa un important motor cultural llibertari malgrat l’època. Reunions, exposicions col·lectives i un cant a la vida on Bolumar troba inspiració mentre alterna amb figures com Ripollés, Lorenzo Ramírez, Traver Calzada o Safont.
En Bolumar influeix artistes coloristes com Goya, Gauguin i Picasso, fins al punt d’arribar a ser la vivor del color una de les característiques definitòries de tota la seua obra. En els seus inicis s’aprecia la marcada petjada que han deixat en ell els clàssics: una figuració inspirada en fonts grecollatines, on personatges i símbols conviuen, component el seu particular imaginari mitològic, carregat de lascívia i ambigüitat. Les seues voluptuoses nimfes deixen entreveure l’evolució que, de manera progressiva, anirà experimentant l’obra de Bolumar cap al femení, obstinat a representar a una dona forta, empoderada, sensual i propietària de si mateixa, fins a crear la inconfusible mirada que traçarà en totes les seues dones i que s’ha convertit en icona de la seua obra, obertament emmarcada en l’expressionisme figuratiu.
Des dels seus inicis, l’artista no ha deixat de crear i exposar per Espanya, Europa, els Estats Units i Taiwan, a més de col·laborar amb altres artistes i esferes intel·lectuals com el Cau de l’Art de Llucena i la Fundació Max Aub de Sogorb. La seua obra forma part de col·leccions de museus de Castelló, Pavota (Itàlia), Múrcia, La Rioja, Granada, San Francisco (els EUA) o París. A més, compta amb diversos llibres il·lustrats d’autors com Antonio Molina, Vicente Gallego o Antonio Montero, entre altres.
Melchor Zapata
Encara que naix a terres d’Andalusia la seua carrera professional l’ha desenrotllat en terres valencianes i catalanes, o siga, en Castelló i Lleida. En a soles quinze anys rebé ensenyances en Lleida, en el taller d’imagineria de Gabriel Casanova al costat dels mestres Gabriel Casanova, Rafael Sagüillo, Leandro Cristòfol i Comas Estadella durant cinc anys. Compaginà eixos treballs en els estudis en l’Escola de
Belles Arts en la que obtingué una medalla d’honor en dibuix i pintura. A vint anys es trasllada a Castelló de la Plana, a on s’estableix definitivament. En l’actualitat resideix en la població de Benicàssim.
Respaldat per l’èxit que ha collit fins a l’actualitat, cal destacar més de 250 exposicions individuals en galeries de Madrid, Barcelona, Sevilla, València, Lleida, Vitòria, Castelló, Granada, Salamanca, Vigo, Baeza, Peníscola, Vila-real, Orpesa Borriana, Onda, Benicàssim, Marbella, Tòquio, Nova York, París, Miami, Oporto, entre altres. Com a escultor ha realitzat retrats en bronze com el d’Antonio Machado per a la Universitat Internacional d’Andalusia (Baeza), el Rei Jaume I i els directors de cine Rafael Gil i Juan Antonio Bardem per a la ciutat de Benicàssim, entre altres. A més a més dels monuments en ferro de “Tombatossals”, “Arrancapins”, el “Bou” i “Maternitat” en Castelló; “El Arbol” en Borriana; a més a més d’uns altres en Xilxes Baeza (Jaén), Nules, etc.
Com a perruquer comença el seu camí en 1960, quan comptava amb dotze anys, tallant el pèl i pentinant, el que ha sigut la seua Font d’inspiració durant més de cinquanta anys.
Com a pintor, comença amb només sis anys, en 1954, dibuixant el que veu al seu voltant en el seu poble, Viver, amb les seues valls, les seues muntanyes, el seu riu, les seues oliveres i ametlers… Amb els pocs Mitjans dels quals disposa, únicament carbonets i goma d’esborrar, va creant i descobrint el que posteriorment seria la seua vena artística.
Durant els seus estudis de batxiller, les seues notes més altes sempre eren en dibuix. En aquells joves anys, els seus somnis eren estudiar Belles Arts, una cosa molt difícil a causa de la precària situació econòmica d’aquella època per a un xic de poble.
Malgrat això, aconsegueix estudiar diverses fases del dibuix pas a pas per correu i conéixer diverses tècniques com el pastís i l’aquarel·la. Aquests somnis continuen durant la resta de la seua vida: visita museus, galeries i exposicions, gràcies a la seua estada d’un parell d’anys a València. En 1970 es trasllada a Castelló, lloc on contrau matrimoni, es pare de dos fills i desenvolupa la seua vida laboral com a perruquer.
L’any 2000, el destí el porta a conéixer a María del Carmen López Olivares, mestra de pintura, la qual li anima a tornar a pintar, fent-lo el seu alumne. Amb ella, coneix a altres pintors de Castelló, i fa que les il·lusions i somnis de joventut tornen a ressorgir. Posteriorment, coneix Arts i Oficis, on rep formació dels Mestres Luis de la Fuente i Vicente Varella durant diversos anys.
Durant diversos anys pertany a “Beniart”, grup d’artistes amb els quals coincideix realitzant algunes de les seues exposicions.
Les seues exposicions de caràcter col·lectiu es reparteixen per la diversa geografia que envolta la capital de la Plana, destacant llocs com: Castelló, Benicàssim, Orpesa, Peníscola, Cirat,Viver, Sant Mateu, l’Alcora, Xulilla Artana, Borriana, Vila-real, València, entre altres.
Posteriorment, i ja des de l’any 2008, realitza exposicions en solitari, de les quals cal recalcar les realitzades en la Biennal de València (2008), Galeria Real de Castelló (2009), Casa de Cultura de Viver (2010), Galeria Real (2011) o Casa dels Caragols (2011), destacant d’aquests anys el primer premi de portada de llibrets de les festes de la Magdalena 2010.
Soci fundador del grup “Amart”, Pepe somia a continuar pintant, plasmant en els seus llenços la llum, els moments, el cel, les festes i les seues gents, en definitiva aquest Castelló que el va acollir amb tanta tendresa i afecte, i que li ha fet tan feliç, per la qual cosa se sent castelloner estima Castelló des del més profund del seu ser.
María José Aparici Belles - Maria Griñó
Maria Griñó Castelló de la Plana 1966.Artista plàstica i il·lustradora autodidacta. Ha treballat durant més de vint anys en el camp del disseny ceràmic. A principis del 2008, decideix dedicarse en paral·lel al camp de la pintura, buscant sempre un estil que li diferencia i al qual li agrada definir com a gràfic i personal. En 2017 decideix dedicar-se exclusivament a la pintura i la il·lustració. En 2011 comença a treballar, també, en el camp de la il·lustració infantil, on té 6 contes publicats.
Ha exposat les seues obres, entre altres llocs, en: Castelló, València, Alacant, Barcelona, Madrid, Màlaga, Sitges, Saragossa, Eivissa, Porto, Berlín, París i Pequín. Té obra en col·leccions privades de: Espanya, França, Alemanya, Luxemburg, els EUA, la Xina i Austràlia.
Disfruta creant personatges imaginaris, dones majoritàriament, i intenta, emprant grafismes en el lloc de les seues cabelleres, representar la seua capacitat cerebral sempre activa en cada obra: creativitat, sensibilitat,capacitat d’observar, pensaments, sentiments... La posició dels seus personatges en l’obra sol mostrar una actitud de serenitat, solitud, tranquil·litat, etc. ; mentre el seu cervell reflecteix una gran activitat.
En aquests dos últims anys han aparegut tatuatges en els seus cossos com una manera de manifestar que els seus pensaments i inquietuds també estan a flor de pell. Els seus rostres mostren un sol ull. L’altre es forma amb algun dels grafismes que provenen dels que formen la cabellera. És una manera personal de mostrar a l’espectador que els seus personatges tenen dos maneres de veure el món: la que estan veient a través de la seua mirada, i es forma en el seu imaginari. Les seues boques són menudes com una manera d’expressar que no diuen tot el que pensen i,
al mateix temps, la manera de protestar que utilitza l’artista pel qual encara ens queda per dir en la nostra lluita per la igualtat.
Juan García Ripollés.- Ripo o Beat Ripo
Juan García Ripollés, també conegut com a Ripo o Beat Ripo (Alzira, 4 de setembre de 1932), és un pintor i escultor espanyol.
Sempre abillat amb el seu mocador al cap i una branqueta de romaní entre les dents, es vana de passar-ho bé a la naturalesa i fer cada dia el que li ve de gust.
Pintor, escultor, gravador i artista contemporani, de caràcter humanista i excèntric. Establert a la Província de Castelló, des d’on crea, realitza, i impulsa la seua obra.
Va començar sent molt menut com a pintor industrial, es va formar en un Institut de la ciutat de Castelló de la Plana on acudia a les nits a les classes de dibuix a l’escola d’Arts i Oficis Francisco Ribalta de Castelló. En l’actualitat és un dels artistes Espanyols més internacionals i reconegut com l’inventor del gravat matèric.
Després d’una primera etapa de correcta figuració en la qual recrea el paisatge de la seua terra, la seua obra va inclinant-se primer cap a un expressionisme dramàtic, i després cap a una pintura simplificada en un intent de creació imaginativa d’una realitat poètica. Dins d’aquest món líric, irònic, i d’un cert erotisme, es desenvolupa una obra en les arrels de la qual s’amaguen admiracions picassianes i records de Chagall, diferenciada en el pas del temps i en la distinta tècnica emprada en la seua realització. Avui dia, als vuitanta anys, encara és així: pinta en l’horta de la seua casona en la menuda pedania de Mas de Flors, a Castelló.
Les seues obres es poden trobar al voltant de tothom, algunes de les innombrables ciutats on han estat exposades són Madrid, Nova York, Venècia, Pequín, París, Sevilla, Shanghai, Taipei, així com les capitals de la Comunitat Valenciana, Alacant, Castelló i València.
Joanrojeski estudi
Un dia, fa més de deu anys, Jordi, Anna, Rosa
i Kike connectaren les seues ments creatives per imaginar un projecte únic. Entrellaçar els seus noms és l’origen de joanrojeski com a expressió col·lectiva d’una singular manera de vore i entendre el món.
Avui joanrojeski és més que un estudi creatiu. Sumen experiència en projectes nacionals i internacionals de disseny gràfic, web i disseny de producte, amb clients que els han donat la seua confiança fins a convertir-la en amistat. En aquest viatge, han fet tàndem amb entitats, proveïdors i col·laboradors que comparteixen el seu compromís i els acompanyen en projectes, cada vegada més col·laboratius, més transformadors.
Són creativitat. Cuiden cada projecte des de l’inici amb la màxima dedicació. Treballen amb una metodologia participativa pròpia, per obtenir informació estratègica i aconseguir solucions innovadores.
Cada detall l’analitzen de manera polièdrica, integrant la investigació en el procés creatiu
per oferir respostes òptimes a les necessitats de clients i usuaris.
Ideen de manera transversal i pensen en global per trobar la identitat de cada projecte i convertir-lo en una experiència que connecte amb les persones. Per aconseguir-ho parteixen d’un enfocament multidisciplinari i divers creant equips ad hoc. L’univers joanrojeski és una manera de ser, de fer i de vore.
Desde l’estudi joanrojeski s’han dissenyat vàries portades per a la nostra gaiata en els darrers anys, aconseguint fins i tot el premi a la millor portada en la Magdalena 2023.
A través d’aquestes portades, l’art es converteix en un pont entre la història i la contemporaneïtat, recordant-nos que les Festes de la Magdalena no sols se celebra, també es viu i es crea.
EMILIO PORTOLÉS I VARELLA
La pintura és un dels principals arts dins de les set belles arts conegudes. Tal vegada és la més popular i la més reconeguda per la seua diversitat d’estils, característiques i la seua pràctica al llarg dels anys.
La pintura es remunta al temps dels primers utensilis de la humanitat prehistòrica i s’estén al llarg de totes les cultures. En la història de la pintura s’han emprat diversos materials i aquests han determinat diferents tècniques. Cal valorar que la intencionalitat de les pintures, com qualsevol obra d’art, ha variat segons el context en què han estat realitzades. Inclou totes les representacions executades amb diferents tècniques i els canvis produïts al llarg del temps, canvis que coincideixen amb els que s’ha produït de manera paral·lela en la història de l’art, tant en el seu context temporal com cultural.
L’evolució de la pintura és molt diversa al llarg de la història de la humanitat. L’anomenat art parietal, que consistí en la producció de pintura mural dins les coves, allà apareixen dibuixats rinoceronts, lleons, búfals, mamuts, cavalls i éssers humans que sovint estan realitzant actes de caça. Altres pintures antigues són les imatges que es poden contemplar en les parets de les tombes egípcies, que es remunten a uns cinc mil anys, i són escenes de la vida quotidiana i de caràcter mitològic.
Pel que fa a l’antiga Roma, era normal decorar els murs de les cases i dels palaus principals. Dins l’anomenat art paleocristià, es decoraren les catacumbes amb escenes del
Nou Testament i sovint amb la presència de Jesús.
La pintura romànica es desenvolupà entre els segles XII i XIII. Les obres, la major part de les vegades, són de temàtica religiosa i estan situades als absis i als murs de les esglésies; són habituals representacions del pantocràtor, la Mare de Déu i la vida dels sants.
La pintura del Renaixement va estar molt influïda per l’antiguitat clàssica. En aquesta època, es va desenvolupar la perspectiva lineal, el coneixement de l’anatomia humana aplicat a la pintura, i es descobrí i aplicà la tècnica de l’oli.
A partir d’inicis del segle xx, la pintura es caracteritza per la diversitat de corrents estilístics: el fauvisme rebutja els colors tradicionals i s’acosta a colors violents, l’expressionisme pretén mostrar més els sentiments que la reproducció fidel de la realitat, i el cubisme impulsa la descomposició de les imatges tridimensionals en punts de vista bidimensionals; la pintura abstracta en serà l’hereva del cubisme. Entre els anys 1940-1950, a Nova York, es va desenvolupar l’anomenat expressionisme abstracte, i l’art pop és un estil una mica posterior, amb Andy Warhol com el seu màxim exponent. Un altre estil a destacar és el minimalisme, que es caracteritza per la reducció de la pintura a formes geomètriques. El segle xxi segueix sota les directrius d’un gran pluralisme i les obres es continuen realitzant dins una àmplia varietat d’estils i de principis estètics.
Els artistes han utilitzat el seu art com a instrument de protesta i activisme, abordant temes com la desigualtat, la injustícia i l’opressió. Mitjançant les seues obres, han aconseguit cridar l’atenció sobre determinats problemes socials i generar consciència, mobilitzant a les persones cap al canvi i l’acció. L’art també exerceix una altra important funció en la societat: la construcció d’identitats culturals. Un dels seus aspectes més destacats és l’efecte que l’art genera en el desenvolupament personal i emocional de les persones. L’art proporciona una via per a expressar i explorar emocions i experiències individuals. A més, estimula la imaginació, millora la capacitat d’empatia i promou la comprensió de diferents perspectives i realitats.
Castelló és una ciutat xicoteta, però que gaudeix d’una bona història pel que fa a pintures i artistes es refereix. En Castelló podem gaudir d’un Museu de Belles arts que consta d’una important i singular col·lecció de zurbarans, dels quals en parla el bon amic Vicente Cornelles en el seu interessant article, també podem contemplar pels carrers diversos murals a les altures dels edificis com si un museu a l’aire lliure es tractara o de grans artistes que es dediquen a la pintura i que són reconeguts en la societat castellonenca. Aquests artistes més destacats per ordre cronològic són:
Vicent Castell i Domènech
(Castelló, 5 de maig de 1871 - Castelló, 18 de gener de 1934)
Fou un pintor, dibuixant i decorador valencià. No tenia un estil clarament definit, tot i que la seua temàtica s’acosta en moltes composicions al costumisme.
Vicent Castell va nàixer al raval de Sant
Fèlix de Castelló de la Plana. La major part dels veïns es dedicaven al tradicional conreu de la terra i l’artesania. Aquest era el cas dels
seus pares, Vicent Castell i Teresa Domènech, concretament en el treball del cànem.
Als dotze anys, la seua afició pel dibuix va dur els seus pares a ficar-lo com a aprenent en un taller artesà de decoració, en comptes de continuar la tasca familiar.Aquest taller era dirigit per Francesc Avinent, el qual pot considerar-se el seu primer mestre. Ocasionalment, també feia encàrrecs amb Francesc Calduch, un altre pintor-decorador de major prestigi.
El seu primer mentor pròpiament artístic fou el pintor costumista Eduardo Laforet. El sevillà residia a Castelló, on impartia classes a l’Institut Provincial d’Ensenyament Secundari, i hi tenia un taller propi. Allà assistiria el jove Vicent Castell juntament amb altres futurs artistes de tota la província.
L’evident talent de Castell va animar Laforet a convéncer la família perquè continués els seus estudis artístics. Finalment, el 1891 va marxar a València per a ingressar a l’Acadèmia
de Sant Carles. Dins de la mateixa promoció que Ramon Stolz pare, també s’hi trobà amb artistes més instal·lats com ara Gabriel Puig i Roda. Encara que en un principi tan sols hi havia de romandre dos anys, va quedar-s’hi fins al 1895. Les seues excel·lents qualificacions li van valdre una beca anual de la Diputació Provincial. Gràcies a la venda d’algunes de les seues primeres obres, Castell va poder salvar el gran esforç econòmic que suposaven els estudis per a una família tan modesta.
La seua formació va continuar a l’Acadèmia San Fernando de Madrid i, el 1897, a la Sant Jordi de Barcelona. Al llarg de la seua estada a Madrid també va acudir a l’estudi que el pintor valencià Joaquim Sorolla tenia a la ciutat.També va començar a participar en diversos concursos, incloent-hi la seua primera Exposició Nacional de Belles Arts, la qual se celebrà el 1897. Hi participà amb Eduardo Laforet, amb el qual també coincidiria més endavant a Barcelona.
Gràcies a una nova ampliació de les beques de la Diputació, Castell va completar la seua formació viatjant a Roma, on coincidí amb Puig i Roda, i a París, al mateix temps que tenia lloc l’Exposició Universal. Amb aquestes dues darreres etapes, completava l’itinerari de formació habitual entre els autors del seu temps.
Un cop instal·lat a Castelló, Vicent Castell va obrir una acadèmia de dibuix al carrer de Cervantes, on per aquells moments residia amb la seua dona. Llavors hi havia a la capital de la Plana altres estudis, com ara el de Fernando Martínez Checa o el dels germans José i Francisco Viciano Martí. L’estudi va traslladar-se fins al carrer de Sant Vicent i, finalment, a l’avinguda del Rei En Jaume, juntament amb la residència familiar definitiva. A banda de pintura, els alumnes també rebien lliçons de dibuix, escultura o decoració, una
activitat que Castell no va abandonar des de la seua adolescència, tant per amor com per necessitat laboral. Aquestes variades lliçons suposaren una descendència prou heterogènia. Els seus deixebles més destacats foren Joan Baptista Porcar i Ripollés, Rafael Sanchis Yago i Juan Adsuara Ramos. No obstant això, en tres dècades passaren per l’estudi de Castell moltes altres figures de la cultura provincial, com ara Enrique Segura, José Sánchez Safont, Antonio Marco, Emilio Adsuara (germà de Juan), Francisco Pérez Dols, Vicente Traver fill, Godofredo Buenosaires, Emilio Sanchis, Elena Arquimbau, Juan Mezquita, Tomás Colón, Carlos Armiño, Vicent Ferrer Alambillaga, Matilde Segarra Gil, Elisa Balaguer, Ramon Paús, Vicente Armengot, José Felip, Félix Peris o Rafael Guallart.
“Idil·li campestre”, obra de Vicent Castell
El 1901 Castell va obtindre el seu primer èxit: la medalla de bronze en el Nacional de Belles Arts de Madrid amb l’obra Segadors
castellonencs. Després el seguirien els triomfs a l’Exposició Regional de València (1909), l’Exposició d’Art i Indústria de Mèxic (1910) o la Commemoració de la Independència de l’estat mesoamericà (1912). El 1926 va rebre la Medalla d’Or per part de Lo Rat Penat.
Va casar-se el 1902 amb Dolors Soliva Calduch, neboda de Francesc Calduch, un dels seus primers mentors. Junts van tindre tres fills. Des de llavors, Castell va decidir instal·larse a la seua ciutat natal, tot i que aquesta tenia unes enormes carències artístiques respecte als grans nuclis on havia viscut durant tota una dècada.
Fins a la seua mort, Vicent Castell va continuar fent encàrrecs per a la burgesia agrària local i delectant-se amb composicions costumistes de la vida quotidiana. Però va rebre alguns treballs fora de l’habitual, com ara les al·legories de les ciències per a l’Institut de Castelló o la decoració de l’església arxiprestal de Sant Jaume de Vila-real, entre molts altres.
A banda, va involucrar-se més a la vida
castellonenca. Va crear una acadèmia artística per a joves aprenents i va col·laborar, molts cops debades, en la decoració de diversos actes festius. També va ser fundador i director de l’Escola d’Arts i Oficis de Castelló i organitzà el Museu Provincial de Belles Arts. Fins i tot feu carrera política a l’Ajuntament entre 1923 i 1928. Va ser regidor de Passejos (reformà el Parc Ribalta) i posteriorment tinent d’alcalde.
Luis Prades Perona
(Castelló de la Plana, 18 d’octubre de 1929)
Va anar un pintor, escultor i promotor cultural espanyol, destacat artista de l’avantguarda espanyola de postguerra.
Fill d’una família acomodada de Castelló, després formar-se en dibuix i modelatge a la seua ciutat natal, va estudiar com a becari en l’Institut Francés a París. Va iniciar la seua marxa personal com a pintor a València, amb una exposició a la Sala Mateu on va acudir en diverses ocasions. Cap a finals dels anys 1950 es vincula al Grup Parpalló per un breu espai de temps, i a l’efímer Moviment Artístic Mediterrani (1956-1961). La seua obra s’ha exposat fonamentalment a la província de Castelló i la resta de la Comunitat Valenciana, encara que també ha sigut present a Catalunya (Cercle Maillol), França molt especialment, Portugal i diferents països llatinoamericans. Com a gestor, es destaca el seu impuls a la segona època de l’Ateneu de Castelló, del qual va ser president quinze anys (1965-1980). Entre els premis rebuts es troben la medalla de plata en el primer Concurs Nacional de Pintura (Alacant, 1953), Premi Diari Espanya de Tànger (Sitges, 1959), la Medalla Jean Bart (Dunkerque) o la medalla de la Ciutat de París que li va atorgar Jacques Chirac en 1993. Acadèmic corresponent des de 1991 de la Real de Sant Carles i membre del Consell Valencià de Cultura, la seua obra es pot trobar
exposada en el Museu d’Art Contemporani
Vicente Aguilera Cerní de Vilafamés.
Francisco Vidal Serrulla
(Castelló, 2 de juliol de 1923-Castelló, 16 de desembre de 1996)
Va ser un pintor, aquarel·lista castellonenc de la segona meitat del segle XX. Vidal Serrulla va nàixer en una casa situada en l’actual avinguda de la Mar llavors carrer de Sr. Fausto Vallés, en els voltants de la séquia major i de la tàpia de l’asil. El seu pare Paco Vidal era un pintor decorador ben considerat en el seu ofici i aficionat també, encara que ocasionalment, a pintar. La seua mare Trinidad es dedicava a les labors domèstiques. Va tindre una germana, menor que ell, Trinidad.
En els seus primers anys de vida va estudiar en el col·legi Bisbe Climent i posteriorment en l’Escola Pia. La guerra civil ho va sorprendre en plena etapa formativa, i va suposar la impossibilitat de seguir amb estudis superiors. Acabada aquesta va haver d’incorporar-se a treballar amb el seu pare en el taller de pintura, però això no va implicar l’abandó de la seua inquietud artística i cultural.
A les vesprades, en acabar el treball, estudiava delineació a l’Escola d’Arts i Oficis, i també per aquests anys va ser deixeble de Tomàs Colón i de l’aquarel·lista Pedro Villarroig. També li
va influir l’amistat del seu pare amb el Pintor Porcar, amb qui va arribar a tindre una gran amistat.
Des de 1941 va començar a exposar, primer en les mostres d’Educació i Descans, aconseguint, eixe any ja, la primera medalla provincial, amb una natura morta. L’evolució del seu interés i dedicació per l’art el van portar a ser responsable del grup artístic d’Educació i Descans i a l’organització d’exposicions. És en eixa època quan resideix a Madrid durant una temporada assistint allí a classes del Cercle de Belles Arts i relacionant-se amb Vázquez Díaz i amb Adsuara. També va visitar esporàdicament Barcelona, on va realitzar una exposició de pintura abstracta en el Cercle Català i va tindre contacte amb pintors com Muñoz i Leonardo Bellés. No obstant això, la seua incorporació a files va truncar aquesta incipient etapa formativa. Destinat a Girona, la seua habilitat per al dibuix tècnic li va fer col·laborar en el cos d’enginyers en la realització de construccions militars.
En 1952 es va casar amb Genoveva Nebot, matrimoni del qual van nàixer tres fills Carmen, Amparo i Javier. La dècada dels cinquanta va suposar el fet de compatibilitzar la seua tasca de pintor decorador amb la cada vegada més creixent vocació artística. Va ser en aquesta dècada quan va viatjar a París per a conéixer de primera mà les novetats en pintura.
A principis dels seixanta va abandonar definitivament el seu treball de pintor decorador i es va centrar des de llavors en la pintura artística. En 1960, en les recentment creades Galeries Bernad, va aconseguir el premi d’aquarel·la i eixe mateix any va exposar també a Madrid. En 1961 va exposar a Barcelona, València, Salamanca, Saragossa, i a la Corunya. En 1962 li van premiar en la biennal de Saragossa i en el Saló de Tardor de Palma
va obtindre la medalla d’or. En 1963 organitza l’I Saló Nacional de pintura contemporània de Castelló. La seua obra també va rebre atenció fora d’Espanya i va exposar 40 de les seues obres a Copenhaguen. En 1965 aconsegueix el premi de la Diputació en l’Exposició Nacional de Sogorb.
En els anys seixanta va participar amb altres intel·lectuals de Castelló en una renovació cultural a la província. Un exemple d’aquesta labor va ser la refundació de l’Ateneu de Castelló des de 1963, del que va ser secretari, al costat del llavors president, el pintor Luis Prades. Al mateix temps es va dedicar a la docència i la investigació impartint conferències i impulsant les primeres exposicions antològiques de l’època.
En els anys setanta va continuar pintant, exposant i impartint classes de dibuix i pintura en el seu estudi i en el Col·legi dels Escolapis. En 1974 es publiquen dos llibres sobre la seua vida i obra. En 1984 coordina com a secretari la I Mostra de Pintura Castellonenca.
Durant els anys 80 i fins a la seua mort
en 1996, va aconseguir la seua maduresa artística. La seua obra apareixia en moltes institucions i col·leccions privades d’Espanya i de l’estranger i al final de la seua carrera havia realitzat quasi 100 exposicions. Com a artista, se’l reconeix pel seu domini de la tècnica, tant de l’aquarel·la com de l’oli. L’any 2011 l’exposició realitzada en el Museu de Belles Arts de Castelló denominada «Vidal Serrulla: la mística del color», el comissari del qual va ser Antonio Gascó, va mostrar de manera extensa la magnitud de la seua obra.
Cal destacar la seua gran dedicació a la seua ciutat, Castelló, de la qual va plasmar nombrosos paratges en la seua obra, a més de fomentar la cultura local des de l’Ateneu o les festes de la Magdalena, col·laborant com a dissenyador de l’escenari de la Pèrgola, com a jurat en concursos de Gaiates o en la comissió pel títol de Basílica per a Lledó. A més de la seua col·laboració amb entitats benèfiques, fent classe a les aules de la tercera edat.
Daniel Aparici Traver
(Castelló de la Plana, 2 d’abril de 1931 - 17 de març de 2008)
Va ser un pintor castellonenc, sobretot un gran aquarel·lista, també historicista i humorista, contractat en els seus inicis per les més importants editorials espanyoles de l’època (Subirats, Bruguera, Editorial Valenciana...) i que van conéixer l’exportació a tothom, des dels seus llibres il·lustrats amb els personatges dels dibuixos animats de la Warner Bros, a les postals nadalenques i els dissenys de paper de regal.
Des de molt jove es va dedicar a la talla de fusta, a la il·lustració gràfica, al disseny i al dibuix publicitari des de la seua pròpia agència de publicitat “Publicitat DAMA”.
En els anys cinquanta, va realitzar algunes
coses per a l’Editorial Valenciana relacionades amb la 2a Guerra mundial i la trama amorosa, però no en clau d’humor sinó recorrent al dibuix realista signant els seus treballs com Daniel Aparici. Treballs que van ser interromputs temporalment per compliment del servei militar l’any 1952 a València.
A la fi dels anys seixanta, va fer un pas important incorporant les seues creacions a publicacions com “Pulgarcito”, “El DDT”, “Tío Vivo”, “Din-Dan” i altres revistes de l’Editorial Bruguera en les quals va donar vida a personatges com “El Tonto del pueblo”, “Batistet y Olegario asistentes sanitarios”, “Sam Bory y Telesforo buscadores de oro”, “El Extraterrestre 1x2”, “Plácido”, etc. utilitzant el pseudònim State Keto i més endavant només El Keto. A través d’aquesta editorial, va fer treballs d’il·lustració per a la filmogràfica Warner Bros on va dibuixar “El Gordo y el Flaco”, “El Correcaminos”, “Porky”, “El león Melquíades”, “Sam”, “Bugs Bunny”, etc.
També ha dibuixat en premsa i revistes com, entre altres, “El Cochinillo Feroz”, “Diario Mediterráneo”, “Castellón Diario” i “Diario Marca”, on va tindre problemes per una caricatura que va dedicar al llavors príncep Juan Carlos que va acudir a les Olimpíades de 1972, en aquella ocasió va signar com Danielo.
Va il·lustrar nombroses publicacions editorials de diversos narradors i poetes castellonencs, destacant “Hostal Lolita”, novel·la guanyadora de l’I premi Armengot. També va editar el llibre “La historia de Castellón a través del humor” i el seu conte “El mon de mite”.
En any 1973 va realitzar la seua primera exposició, en la castellonenca galeria Porcar, signant les seues obres amb els cognoms de la seua mare Traver Griñó. En la mostra, va assajar un procediment matèric de la seua invenció, de ric colorit i accentuada textura que va
aconseguir gran notorietat deguda, també, al fet que ningú mai va saber desxifrar en què consistia. El secret d’aquesta invenció se’n va anar amb ell. A l’any següent exposa les seues primeres aquarel·les que van definir ja el seu procediment. A més de l’aquarel·la, també va expressar el seu art amb tinta xinesa i anilines i amb acrílic.
“Vista”, obra de Daniel Aparici Traver
L’acceptació de la seua obra pel públic va suposar la seua consagració que li va portar en una dècada a realitzar sis exposicions a Castelló (sales Aryce, Torrassa Bernad, Artex, i Derenzi), una en el Museu d’art Contemporani de Vilafamés, tres a Barcelona (Grifé & Escoda i Maite Muñoz) i dos a València (Sant Vicent i Sorolla).
La segona meitat de la dècada dels 80 suposa la seua consagració com a aquarel·lista, en véncer en una sèrie de concursos nacionals i internacionals, i continuant amb diverses exposicions anuals a la seua ciutat natal i resta d’Espanya. A més de continuar amb les seues vinyetes esportives en premsa, els seus acudits sobre l’actualitat del moment i, més endavant, articles escrits setmanalment per a la premsa de la seua ciutat natal abordant tota mena de temes.
Cal destacar el gran mural “El Camino de la Vida” pintat sobre una paret mitgera de la
plaça de Clavé, per encàrrec de l’Ajuntament de Castelló en 1987.
Va ser professor de còmic, pintura a l’aquarel·la i il·lustració en general, durant diversos anys a les aules de l’Ateneu.
Wenceslao Rambla Zaragozá
(Castelló de la Plana, 1948-Benicàssim, 21 de setembre de 2023)
Va ser un catedràtic d’Estètica i Teoria de les Arts en la Universitat Jaume I, de la qual va ser vicerector de Cultura i Extensió Universitària. A més va ser pintor d’art abstracte a Castelló de la Plana.
Nascut en 1948, des de la seua joventut es va interessar per la pintura, l’art i la filosofia. Va estudiar la Diplomatura de Magisteri a l’Escola Normal de Castelló, i ja allí va guanyar el 1r Premi del “Concurs de Dibuix i Pintura / Primera Promoció Pla 1967”. Posteriorment, va estudiar Filosofia en la Universitat de València, la qual cosa li va permetre ser professor d’Ensenyaments Mitjans en l’Institut Francisco Ribalta de Castelló de la Plana, del qual va arribar a ser catedràtic.
En la seua etapa com a professor universitari, va impartir classes en la Universitat de València i la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana. Doctor en Filosofia i CC. Educació per la Universitat de València i catedràtic en Estètica i
Teoria de les Arts per la Universitat Jaume I, es va dedicar a les seues tasques com a vicerector de Cultura d’aquesta, que va alternar amb les seues nombroses exposicions, activitats investigadores, i publicació de llibres i articles en revistes especialitzades i periòdics d’àmbit local i nacional.
Manuel Sáez (Castelló, 6 de març de 1961)
És un artista plàstic espanyol de formació autodidacta, pertanyent a la generació que va emergir en els anys 1980. Des de 1984, viu i treballa a València.
Considerat un dels pintors més significatius del canvi de segle, segons l’Enciclopèdia Universal Il·lustrada Europeu-Americana, Sáez realitza una aproximació sensual i psicològica al món de l’objecte, paisatge, figura i retrat.
En la dècada de 1980 treballa a Barcelona, València i Madrid. Durant aquesta època l’artista investiga la imatge lúdica en la pintura i la seua història a través d’un llenguatge depurat format per elements del còmic, els mitjans de comunicació i la Història de l’Art.
A aquest període li corresponen les sèries de Calbs, Natures mortes, Arbres, Avions i Arquitectures. En 1990 resideix com a becari en l’Acadèmia d’Espanya a Roma, desenvolupant una sèrie de retrats anomenada Biografia no autoritzada. Durant 1992 realitza la sèrie “Dioptrias” i en 1993 la sèrie Aquil·les. En 1995 es trasllada a la República Dominicana per a realitzar dibuixos i aquarel·les d’objectes procedents del paisatge tropical, que presentarà un any després en la Universitat de València. Des del 2004 el seu treball se centra en un estudi cada vegada més depurat del dibuix i en la sèrie de retrats començada en 1990.
Manuel Sáez ha exposat en diferents Museus i Institucions. En 1991 en la Fundació La Caixa
en València. En 1996 presenta la seua primera retrospectiva, Col·lecció Exclusiva 19841995, en el Club Diari Llevant de València, en el Cercle de Belles Arts de Madrid, a la Sala Veròniques de Múrcia, la Diputació de Castelló i el Brocense de Càceres. En 2000 exposa en el Museu Rufino Tamayo a la ciutat de Mèxic, i en l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) de València. En 2008 a la Sala Parpalló de València.
Ha dut a terme diverses intervencions entre les quals destaca el gran mosaic ceràmic de 1.884 metres quadrats per a l’àgora de la Universitat Jaume I de Castelló. Compost per 13.046 peces de 33 x 33 centímetres, i 14.884 peces de 16,25 x 16,25 centímetres en color blanc-i-blau, de gres porcellànic, la imatge del qual representa un guant blanc com a símbol del coneixement.
Ha obtingut nombrosos premis i beques, entre els quals destaquen el saló de tardor de Sagunt, 1983. La beca de creació Artística Banesto, 1989. La beca de l’Acadèmia Espanyola de Belles Arts de Roma en 1990, o el Premi “Ícaro”.
Sáez ha desenvolupat una estètica personal caracteritzada per un dibuix depurat, amb el qual desenvolupa una constant investigació entorn del color, la figura, la naturalesa i el món objectual. La seua obra es caracteritza per una poètica que expressa el quotidià i l’íntim. No han dubtat a escriure sobre ell crítics i artistes com Quico Rivas, Victoria Combalia, Katia Carcia-Antón, William Jeffett, Guillermo Pérez Villalta, Kenny Scharf, Juan Manuel Bonet, Nicolás Sánchez Durá, Salvador Albiñana, Teresa Blanch, Aurora Gracía, Nuria Enguita, i Omar Calabrese.
En 1990, en l’Acadèmia de Belles Arts d’Espanya a Roma, inicia la sèrie Retrats. Sèrie en la qual encara continua. En ella apareixen personatges de diverses disciplines com
Francisco Brines,Vicente Gallego, Carlos Marzal, Albert Oehlen, Antoni Miralda, Andreu Alfaro, Jordi Teixidor, Carmen Alborch, Carmen Calvo Sáenz de Tejada, Carlos Pazos, José María Sicília, Juanjo Estellés, Fabrizio Zilibotti, Ana de Miguel o Rosa Ulpiano. Entre les seues il·lustracions per a llibres destaquen les realitzades en el poemari Ànima Meua de Carlos Marzal, en el 2009, o un conte breu de Bernardo Atxaga per a la revista Ronda Ibèria, en 1994.
Manuel Sáez
Joël Mestre
(Castelló de la Plana,1966)
És un pintor, doctor en Belles Arts per la Universitat Politècnica de València. Vinculat a la figuració postconceptual espanyola pertany a la generació de pintors llevantins dels anys noranta que es decanten per una figuració de tall pròxim al surrealisme i amb clar contingut literari i crític.
Igual que els seus companys generacionals Gonzalo Sicre i Charris, Mestre va ser agrupat en la mostra “El moll de Llevant”, comissariada per Juan Manuel Bonet en 1994, exposició que va servir de tret d’eixida per al grup, que s’ha anomenat per part de la crítica ”pintura metafísica valenciana”, en una sort de tipologia estilística encunyada pel crític Bonet Correa. En l’actualitat i des del 2002, compagina la pintura amb la docència com a professor Titular del
Departament de Pintura en la Facultat de Belles
Arts de Sant Carles - Universitat Politècnica de València.
La pintura de Mestre pràctica un nou realisme carregat de connotacions crítiques cap als mitjans de comunicació, la història de l’art i la cultura dels mitjans de masses actuals. Mestre situa sobre espais paisatgístics construïts amb una tècnica de colors àcids i d’aparença sobrealimenta, escenes d’aventures inquietants construïdes a base d’estructures geomètriques i arquitectòniques, Els paisatges de Mestre recreen atmosferes estranyes i màgiques en les quals conviuen éssers en mons on es conjuga el possible real amb l’impossible oníric, bona part de les seues obres se situen en ambients nocturns. Els seus espais deuen molt a la pintura metafísica italiana, especialment a Giorgio de Chirico i Alberto Savinio i al surrealisme.
En eixe joc d’espais interconnectats per traços rectilinis, de línies que acaben en unes altres i de camps de color meticulosament aplicats, Mestre desplega al seu torn jocs volumètrics en figures que Malevich va tractar com a objectes plans.
Les vinculacions extrapictòriques de la seua obra també s’aproximen al món literari. Part de la seua expressió plàstica ha explorat reflexions teòriques de Marshall Mcluhan, Mestre és el pintor espanyol que en l’actualitat més s’ha centrat a analitzar visualment el paper que els mitjans de comunicació de masses juguen en la conformació de la cultura postmoderna. Però també les analogies de la pintura amb uns certs gèneres tan particulars com el “derelicte” literari en l’obra de Rafael Sánchez Ferlosio.
En altres ocasions els espais recreats en l’obra de Mestre són els propis de la virtualitat digital, són espais en els quals s’estableixen vincles
associatius entre l’aeri i l’en línia, territoris per on circulen informacions que viatgen a través de l’espai, del temps i de les ones. En aquest sentit, l’obra de Mestre assenyala directament alguns dels nous costums culturals que haurem de seguir de prop en els pròxims anys: una realitat contingent que està perdent la seua capacitat per a produir emocions que gradualment es van erradicant en àmbits i espais virtuals.
En aquesta construcció d’espais digitals, la tècnica i els materials tenen una especial importància. Mestre aconsegueix donar una espècie d’aparença electritzant a les seues obres, pintant-les amb un tremp sintètic a partir de pigment i làtex sobre emprimacions sempre acríliques.
La seua obra es troba representada en els millors museus espanyols d’art contemporani.
María Griñó
(Castelló de la Plana 1966)
Artista plàstica i il·lustradora autodidacta. Ha treballat durant més de vint anys en el camp del disseny ceràmic. A principis del 2008, decideix dedicar-se en paral·lel al camp de la pintura, buscant sempre un estil que li diferencie i al qual li agrada definir com a gràfic i personal.
En 2017 decideix dedicar-se exclusivament a la pintura i la il·lustració.
En 2011 comença a treballar, també, en el camp de la il·lustració infantil on té 6 contes publicats: “Quiero la luna”, “El robo de la custodia”, “la nube que no sabía llover”, “Basculina”, “Castillito de papel” y “Tienes 2 opciones”.
María Griñó és una artista espanyola premiada, les obres de la qual han sigut àmpliament exhibides en tota Espanya, així com a Alemanya i Portugal. El seu art gira entorn de les dones, especialment a les dones que trenquen els cànons de la bellesa i encarnen la calma, la creativitat, la sensibilitat i la imaginació. Griñó caracteritza el seu estil artístic com a gràfic i personal. Ella crega acrílics, negra, aquarel·les, carbó i grafit sobre fusta o paper.
Ha exposat les seues obres, entre altres llocs, en Castelló, València, Alacant, Barcelona, Madrid, Màlaga, Sitges, Saragossa, Eivissa, Porto, Berlín, París i Pequín. Aixi mateix, té obra en col·leccions privades d’Espanya, França, Alemanya, Luxemburg, els EUA, la Xina i Austràlia.
Alguns dels premis obtinguts són el 2n premi Esfera Cultural en 2013, el premi Espai Cultural Intersac en 2017 i el premi arts plàstiques Cope Castelló en 2022.
Marco Gómez Maseda (Castelló, 3 de juny de 1977)
Maseda és un artista corresponent al moviment de l’art urbà contemporani. És conegut per les seues exhibicions i pintures en directe en ciutats com Nova York, Dubái o Madrid. Ha exposat les seues obres en el World Art Dubai, Gal·la MTV & Paramount o la galeria Art Lab de Chris Bouwer, entre altres.
Des dels seus inicis a Castelló fins a aconseguir el reconeixement actual, la carrera de Maseda ha sigut una jornada d’exploració i afirmació artística. Ha connectat amb un públic divers gràcies a la seua participació en esdeveniments i performances en viu per a MTV i Paramount a Nova York, així com en Art World Dubai. A més, la seua obra ha sigut destacada en importants places com la de bous de les Vendes a Madrid i ha col·laborat amb plataformes com “Prime Vídeo”.
Maseda s’identifica amb la nova figuració, incorporant elements urbans en les seues “París”, obra de Maseda
obres. El seu estil es caracteritza per l’ús predominant del blanc i negre, esguitat per tocs de rosa fluor, creant un estil molt identificatiu. S’enfoca en retrats amb una càrrega expressiva profunda. Els seus personatges actuen com un alter ego de l’artista, i això permet una connexió emocional directa amb l’espectador.
L’obra de Maseda és reconeguda per la seua originalitat i profunditat emocional, com ho testifiquen mitjans de renom com Forbes, Vanity Fair i Vogue, destacant-ho com un dels artistes més cotitzats de l’art urbà. Ha treballat per a Vandalist Art, obtenint el premi al millor estand del World Art Dubai dos anys consecutius (2019 i 2020).
Les obres de Marco Gómez Maseda es troben en col·leccions privades, com la de Cris Bouwer o la del jove multimilionari Maximilian White, comprant 5 obres de l’artista castellonenc.
Alejandra de la Torre (Castelló de la plana,1983)
Llicenciada en Belles Arts per la Universitat Politècnica de València (2007), va estudiar també en la Facultat de Belles Arts de Lisboa durant el curs 2005-2006. Màster en Producció Artística en la Universitat Politècnica de València 2011-2012. Postgrau en Il·lustració aplicada al disseny en IDEP (Barcelona) 20182019. Ha sigut beneficiària de beques com la beca “Hàbitat artístic” de l’Ajuntament del Castelló (2018 i 2012) i Beques de col·laboració amb la Universitat Politècnica de València, en el departament de pintura, entre altres.
Centra el seu treball en les arts plàstiques, encara que es desembolica dins d’elles amb diferents llenguatges que van des del “streetart” fins a la instal·lació pictòrica.
El tema central de la seua obra més recent són els objectes i els nostres vincles amb ells, la necessitat humana de posseir i acumular, els
records cosificados i el pas del temps, encara que també els utilitza, ja no per a parlar de l’objecte en si, sinó com a element narratiu per a tractar altres temes que li interessen com la precarietat laboral o la desigualtat de gènere. La inclinació, la quotidianitat, la memòria, els records, l’obsessió o la possessió són paraules clau de la seua obra.
Des de 2003 ha participat en diverses exposicions col·lectives i individuals a Europa i els EUA. Cal destacar entre les individuals, “La bellesa de l’acumulació” en el Museu d’Art contemporani de Vilafamés (2021), ”Grow up” realitzada amb l’ajuda del centre d’art de la Universitat de València (2016), “Setembre” en el centre Les Naus de València (2014) i “Acumulacions i fetitxes” en la Galeria Diferença de Lisboa; i entre les col·lectives, «Open borders» en Odetta Gallery de NY
(2019), “Desplaçaments Sediciosos” en les Naus (2019) “Art i metamorfosi” en el Museu del Carmen de València (2015), Selecta Suma en “Les Drassanes” València (2014) o «Hybrida Art Festival» en La Nau (2012).
També ha participat en fires com «Drawing Room» (Madrid 2020), “Mart” a Castelló (2019-2018-2015) o Ikas-Art a Bilbao, en representació de la UPV (2011).
Les seues obres es troben en col·leccions privades d’Espanya, Portugal, Bèlgica, els Estats Units i el Japó, així com en el fons artístic de la UPV, Ajuntament de Castelló, Ajuntament de València i l’Ajuntament de Paterna.
Carlos Asensio (Castelló de la plana,1986)
Desenvolupa la seua activitat com a artista plàstic i docent. És llicenciat en Belles Arts i posseeix un Màster en Producció Artística per la Universitat Politècnica de València on es troba realitzant el programa de Doctorat en Art i Producció. També ha cursat un Studio Program en el Berlin Art Institute on va rebre classes magistrals de la mà de Bernhard Martin o Larissa Fassler entre altres.
En el seu haver destaquen diverses exposicions individuals entre les quals cal citar les realitzades en el Centre d’Art Tomàs i Valent de Fuenlabrada, en el Museu Municipal d’Albacete i el Centre 14 d’Alacant. Quant a mostres col·lectives ha exposat tant en l’àmbit nacional com europeu. Durant el 2022 en dues edicions dels “Open Studios” de GlogauAIR o en el “BAAM#3” en Monopol Berlín. La mostra itinerant titulada Atles de l’art espanyol duta a terme l’any 2021 a la Sala Mauro Muriendas de Torrelavega i el Centre Cultural “O Borrissol Cárcere” de Lugo. Les diverses exposicions dutes a terme eixe mateix any amb el projecte Infinity Art en fires com la Affordable Art Fair
d’Amsterdam, Art Madrid o Estampa en la capital espanyola. La mostra col·lectiva 2019_ n3 en Piramidón Centre d´Art Contemporani de Barcelona, l’esdeveniment Art Spring 2019 celebrat a Berlín, diverses edicions de Mart Fira Internacional d’Art Contemporani de Castelló, la III Biennal de les Arts Ciutat Vella Oberta a València, la II Convocatòria de La New Fair de Madrid o el projecte itinerant Figurama 10. A més, algunes de les seues peces són presents en importants col·leccions privades com el Museu Europeu d’Art Modern i Piramidón Centre d’Art Contemporani a Barcelona, el Museu Art Contemporània Sicília de Catània i institucions públiques com el Museu de la Ciutat de Castelló. A escala particular, la seua obra és present en col·leccions d’Espanya, Portugal, Itàlia, França, Països Baixos, Suècia, Alemanya, Bèlgica i els Estats Units.
ALICIA CAMPOS I MOLINA
L’art és una eina per a poder expressar de manera lliure i creativa les emocions. Permet connectar-nos amb el nostre interior i així sentir, escoltar i conéixer les nostres emocions. Però els sentiments són molts i molt complexos. Per exemple, els sentiments de les persones que després de ser portats per treball, amor, benestar o altres motius, desenvolupa la seua vida quotidiana i, per tant, la seua vida laboral anés de les seues terra natal. Sentiments que fan connectar a la persona amb una altra ciutat, una altra gent, un altre clima, una altra cultura i una altra tradició. I és que, com podem recordar de la frase d’Antonio Machado, “Un no és d’on neix, sinó d’on pastura”, i a això se’n diu arrelament.
L’arrelament propi d’un individu refereix a la capacitat de tot ésser humà de desenvolupar llaços de confiança i vincles amb els altres membres d’una comunitat. Aquesta mateixa qualitat social provoca que no vulga allunyar-se del lloc on assega protecció, afecte i confiança.
D’aquest arrelament a la nostra ciutat i província sabem bastant, i si el vinculem a l’art de la pintura, tenim grans exemples d’això. Vegem alguns grans artistes que sense néixer a la nostra ciutat s’han fet un lloc en ella i sobretot en la seua cultura a base de pinzellades, molt de lliurament i un gran sentiment.
Lorenzo Ramírez Portolés
(Borriol, 1952 - † Madrid, 18 de maig de 2017)
Conegut artísticament com a Lorenzo Ramírez, va ser un pintor borriolenc, encara que de professió va ser empleat bancari.
Des de l’any 1966 va participar en concursos i exposicions col·lectives havent aconseguit nombrosos premis i guardons. L’any 1969, va obtindre la Medalla de Plata, en pintura a l’aigua, en la Fase Nacional del Certamen Juvenil d’Art. En 1970, va aconseguir el premi Ateneu de Castelló i la Medalla d’Or, en l’especialitat de dibuix, en el Certamen Nacional Juvenil d’Art. Costumista i avantguardista al mateix temps, dibuixant i pintor… sempre creatiu i castelloner, sent i viu la seua terra en autèntica vocació mediterrània.
Encara que Lorenzo Ramírez era natural de Borriol, sempre ha estat molt vinculat a la ciutat de Castelló i de manera especial a través de les seues obres en motius magdaleners i dedicades a la Mare de Brollador del Lledó, patrona de la ciutat de Castelló. Les seues
exposicions sempre han constituït tot un èxit i ha assegut un dels pinzells que ha deixat la seua empremta en els especials dedicats en les festes de la Magdalena.
Lorenzo Ramírez és l’autor dels cartells guanyadors de les Festes de la Magdalena dels anys 1986 i 1989. També ha il·lustrat llibres, portades de revistes i altres publicacions. Pintor de l’ànima de la festa de Castelló, sabia reproduir com ningú el cor de la Magdalena, el moviment dels braços dels balladors, el colorit de les gaiates, el món de sensacions i sentits que cada any inundava els carrers de la ciutat en les seues festes fundacionals.
Es va guanyar la vida com a treballador de banca, però la seua passió era la pintura a la qual va dedicar tots els espais que li van deixar lliures la seua família, la seua professió, el seu interés per la festa i la seua immensa passió per recobrar els símbols que representaven la seua ciutat. Tenia tal facilitat amb la pintura,
que li bastaven quatre traços per a retratar moviments, colors, llums i paisatges.
Va cultivar diverses tècniques i motius, però Ramírez serà recordat sempre com el pintor de les Magdalenes. Els castellonencs que any rere any renoven el seu vot amb la fundació de la ciutat i les seues tradicions, identificaven la festa, ‘la seua magdalena’ amb la de Lorenzo Ramírez.
Però la seua passió per la ciutat es va ampliar en tots els sentits, membre Junta de Festes, organitzador dels festejos de Castelló, autor de diversos dels cartells que van identificar les festes fundacionals de Castelló, tenia una habilitat sorprenent per a mostrar en els seus dibuixos tot el que guardava en el cor.
L’última aventura de Lorenzo va ser la reproducció dels símbols de la ciutat, les seues magdalenes, la Mare de Déu de Lledó, el Fadrí, els seus balladors i els gaiaters en ceràmica, samarretes i altres elements d’ús corrent. Va afegir també marines. En color anyil sobre blanc, de diverses grandàries, que es van convertir en poc temps en els records més valorats per als qui visitaven Castelló o presumien de la ciutat.
Ramírez, va morir el 18 de maig de 2017 als 65 anys a Madrid.
Joan Garcia Ripollés
(Alzira, 4 de setembre del 1932)
També conegut com a Ripo o Beat Ripo, és un pintor i escultor castellonenc. Signa amb el nom Joan Ripollés. És artista exclusiu de The William Haber Art de Nova York i de la Galerie Drouand de París. El seu lirisme és considerat com a derivat de Marc Chagall.
Als dotze anys va començar a treballar com a aprenent en una empresa de pintura industrial. Fins als vint anys acudeix a classes de dibuix a l’Escola d’Arts i Oficis Francesc Ribalta de Castelló. De 1954 fins a 1963 va estar-se a París.
El 1958 es va casar amb Rosa, a Castelló. El 1963 va nàixer una primera filla Paloma i va anar a viure a Sevilla a Andalusia. El 1966 se’n va cap a Còrdova i a Chipiona (Cadis), on naix una segona filla, Yerma. Posteriorment, es trasllada a Madrid i fixa la seua residència a Cercedilla, on naix el seu fill Natalio. El 1972 torna a Castelló. Des d’aquest moment el seu taller-estudi és la masia, una antiga casa de camp anomenada La Cucala, dins del terme de Borriol.
El 1977 es va instal·lar a Veere a la província de Zelàndia dels Països Baixos. Actualment, resideix en Sant Joan de Moró, més concretament al Mas de Flors, on té la seua residència però també el seu taller de pintura.
Va ser Premi de les Arts de la Comunitat Valenciana, l’any 2000.
Vicent Traver Calzada (Borriana, 1945)
Vicent Traver fou deixeble de Ramón Catalán. El 1962 estudia dibuix a l’escola d’Arts i Oficis de Castelló de la Plana. De 1963 fins a 1968 estudia a l’Escola de Belles Arts de Sant Carles de València, pintura i gravat. De 1968 a 1970 estudia escultura a l’Escola de Belles Arts de Sant Ferran de Madrid i a Sant Carles de València, i en acabar els estudis, col·labora en les classes d’escultura i gravat calcogràfic, a
l’Escola de Belles Arts de València, i va obtenir el premi nacional final de carrera.
Estudià i treballà a París per una beca, i va anar a Roma amb altra beca del Ministeri d’Assumptes Exteriors Italià, per estudiar pintura mural. Ha estat en diverses biennals, ha viatjat per Europa, Estats Units, i ha tornat als seus orígens, la seua terra, Borriana, on té el seu taller, i d’on quasi ja no surt.
Té obra en diversos museus i col·leccions: Hispanic Society de Nova York, Museu de Belles Arts de Sant Pius V de València, Museu de l’Alhambra de Granada, Museu de Mina (Egipte), Museu d’Art Contemporani de Vilafamés, Diputació de Castelló, Diputació de València, Col·lecció Bancaixa, Ajuntament de Castelló.
A l’edifici nou de l’Ajuntament de Castelló pintà tres figures llegendàries que decoren la façana: Tombatossals, Bufanúvols i Arrancapins. A la basílica de la Mare de Déu del Lledó té instal·lat un mural de la romeria i a l’Església de Sant Joan Baptista d’Alcalà de Xivert, un quadre seu de 1996, La degollació de Sant Joan, presideix el retaule major. Des del 2001 fins al 2010 ha treballat en una sèrie de pintures de gran format, que estan col·locats al vestíbul de la Diputació de Castelló. Aquestes obres utilitzen la tècnica de l’oli sobre llenç belga prèviament preparat al gesso.
La seua obra reflecteix un treball minuciós, meticulós, detallista, quasi obsessionat per la perfecció. Figurista i realista, l’autor fa servir l’hiperrealisme per criticar els seus excessos i mostrar el sentit de l’abstracte. De les seues distintes èpoques i tendències, una primera època està marcada pels fets socials i la repressió, i una segona, on predomina el component estètic.
Melchor Zapata
(Alcolea del Río, Sevilla, 1946)
És un pintor i escultor espanyol. Encara que Melchor Zapata nasqué en terres d’Andalusia la seua carrera professional l’ha desenvolupada en terres valencianes i catalanes, o siga, en Castelló i Lleida. En a soles quinze anys rebé ensenyances en Lleida, en el taller d’imagineria de Gabriel Casanova junt amb els mestres
Gabriel Casanova, Rafael Sagüillo, Leandro Cristòfol i Comas Estadella durant cinc anys. Compaginà eixos treballs en els estudis en l’Escola de Belles Arts en la que obtingué
una medalla d’honor en dibuix i pintura. Als vint anys es trasllada a Castelló de la Plana, a on s’estableix definitivament. En l’actualitat resideix en la població de Benicàssim.
Recolzat per l’èxit que ha collit fins a l’actualitat, cal destacar més de 250 exposicions individuals en galeries de Madrid, Barcelona, Sevilla, València, Lleida, Vitòria, Castelló, Granada, Salamanca, Vigo, Baeza, Peníscola, Vila-real, Orpesa, Borriana, Onda, Benicàssim, Marbella, Tòquio, Nova York, París, Miami, Oporto, entre altres.
Com a escultor ha realitzat retrats en bronze com el d’Antonio Machado per a la Universitat Internacional d’Andalusia (Baeza), el Rei Jaume I i els directors de cine Rafael Gil i Juan Antonio Bardem per a la ciutat de Benicàssim, entre altres. A més a més, els monuments en ferro de “Tombatossals”, “Arrancapins”, el “Bou” i “Maternidad” en Castelló; “El Árbol” en Borriana; així com uns altres en Xilxes, Baeza (Jaén), Nules, etc.
Luis Bolumar Santamaría (Peñalba, Osca, 1951).
Des de 1967 ha desenvolupat la seua activitat artística a Castelló, assistint a classes de dibuix, pintura, gravat i modelatge, des de la seua arribada a la capital.
En 1973 realitza la seua primera exposició
individual en el Cercle Mercantil de Castelló. Des de llavors, no ha cessat de viatjar exposant la seua obra i visitant els més importants museus d’Espanya, del continent europeu i de diverses ciutats nord-americanes.
Bolumar, crea i treballa intensament en el seu taller, d’on han emergit les seues principals obres, que rendeixen un culte especial a la figura humana i sobretot a la dona, que considera centre del seu univers. Evoluciona lentament a conseqüència d’una reflexiva plenitud, però amb una suggestiva maduresa que ho fa cada dia més sòlid i més personal.
El desembre de 2009 abandona el que va ser el seu lloc de treball durant més de vint anys, per a instal·lar-se en el seu nou estudi, situat en el número 6 del cèntric carrer Cavallers de Castelló. Bolumar emprén aquest nou projecte amb una idea molt clara: acostar l’estudi de l’artista a tots els aficionats i col·leccionistes.
Amat Bellés Roig
(La Pobla Tornesa l’any 1949)
Amat Bellés és un reputat artista de la Comunitat Valenciana, nascut a la Pobla Tornesa, que s’ha dedicat tant a la pintura com al disseny gràfic. Des de l’any 1971 ha realitzat
més de cinquanta exposicions individuals i múltiples col·lectives, en una dilatada carrera de més de quaranta anys.
El seu impecable dibuix, la coherència i domini de la composició en les seues obres i una particular manera de fer i entendre la pintura han convertit a Amat Bellés i Roig amb una dilatada carrera en un dels artistes més importants de la segona meitat del segle XX a la província de Castelló. La seua extensa trajectòria professional ha passat per diferents etapes, en les quals realisme i abstracció han anat alternant protagonisme i, fins i tot, han sabut conviure en el llenç. Des d’una poètica figurativa, Amat Bellés aborda un univers simbòlic-mitològic i d’evocació tant religiós com profà, univers que conjuga amb elements propis de l’abstracció i que genera unes imatges sensuals de bellesa molt personal.
En el disseny gràfic també ha pogut desenvolupar la seua creativitat l’artista de la Pobla, qui ha traçat la imatge de la Universitat Jaume I de Castelló en les seues més de vint
anys d’existència. En aquest camp a més a més ha dissenyat logotips per a rellevants companyies, cartells per a esdeveniments de primer nivell i portades per a discs i llibres.
La tauromàquia, la dona, l’art, la història i la terra són alguns dels referents iconogràfics que es repeteixen al llarg de la seua producció artística, en la qual també la temàtica de rerefons religiós es fa present. I tot embastat des d’aquestes contradiccions de les quals està plena la vida mateixa i que a Amat Bellés tant li agrada mostrar.
- la verge Maria al costat del Penyagolosa i les Columbretes en la Basílica
- Les petxines de la cúpula de la Basílica del Lledó i els medallons que decoren la volta de la nau.
- Sant Blai – a l’església de El Salvador de Borriana.
Claudia Trilles Porcar (Vilafamés, Castelló, 1967)
S’inicia al món de la pintura a l’estudi que l’artista “Progreso” crea al poble. És allà on comparteix experiències amb artistes com Custodio Marco, Uiso Alemany o Nassio Bayarri. En paraules de l’artista, tant l’existència del Museu com la de l’estudi, van propiciar que un cert nombre de joves iniciaren una carrera artística que amb els anys ha anat evolucionant de maneres diverses i que en el cas de Claudia haja estat i continue essent molt interessant i complexa.
L’any 1987 munta el seu primer estudi a València on anys després i de la mà de l’artista Amat Bellés estableix contacte amb la Galeria Subex de Barcelona, relació que encara es manté en l’actualitat.
Entre les seues obres destaquem:
-”Naipe y tela rota” (1975)
-“Ego sum quae pecavi” (Lucrècia Borja)
- Rosa dels vents
- Tirant lo Blanch (1990)
- Vista d’Ares del Maestrat
- Ícar
Dedicada plenament durant tota la seua trajectòria artística a la pintura realista, centra bona part de les seues produccions als bodegons, dels que en 2011 es compleixen vint-i-cinc anys de la seua primera exposició dedicada, a la Galeria Trassos de Castelló. Es tracta d’unes natures mortes mediterranitzades que gràcies en part a la seua relació amb la Galeria Subex, motivaran una major especialització de l’artista en aquesta matèria.
Juntament amb aquesta producció i com a dona compromesa amb la societat, posseeix una sèrie d’olis, molt més hiperrealistes, que sota el títol “Rostres ocults” ens apropen als sentiments de soledat i angúnia que patim a
la massificada societat actual. Aquestes obres de caràcter crític tenen la capacitat d’alçar el material plàstic a la condició de paradoxa. Un element propi de la nostra societat hiperindustrialitzada, en contrapunt a la bellesa i serenitat de les efígies clàssiques. La preciosista llum que rodeja l’espai així com els marcats contrasts de color procurats per les textures, són l’escenari d’unes obres repletes d’ironia, que denoten el domini de la tècnica i el curat dibuix de l’artista.
Fill d’artista, aquarel·lista per a més senyals, aquest castellonenc de la Vall d’Uxió, va començar a retratar ja amb enginy i mestratge aquells paisatges de la infància que servien d’envolupant fons d’inspiració al seu pare. De qui capte eixa predisposició pel dibuix i amor per la pintura present, terrenal.
OBRA PREMIADA (Selecció)
Miguel Carlos Montesinos Aragonés
(La Vall d’Uixó, 1978)
Batxillerat Artístic en l’Escola d’Arts
Aplicades i Oficis Artístics. Castelló. Llicenciat en Belles Arts en la Facultat de Sant Carles. Universitat Politècnica. València.
2000 Primer Premi Concurs d’Art Les Menines. València.
2001 Primer Premi Nacional Concurs de Pintura Ràpida Amics dels Castells. Tortosa.
2002 Primer Premi Concurs de Pintura
Ràpida Josep Martí Roca. La Sénia (Tarragona).
2004 Segon Premi Concurs Nacional de Pintura Ràpida Ciutat de Conca.
Primer Premi Concurs Nacional de Pintura
Emilio Ollero. Jaén.
2006 Menció honorífica Concurs de Pintura
Ràpida Parc del Bon Retir. Madrid.
Accèssit Concurs Nacional de Pintura Joves Artistes Fundació Gaseta Regional. Salamanca.
2010 Obra Seleccionada Concurs de Pintura
Ràpida Parc del Bon Retir. Madrid.
Primer Premi Nacional Concurs de Pintura
Ràpida Ciutat de Conca.
2012 Premi El Corte Inglés Concurs de Pintura Ràpida Parc del Bon Retir. Madrid.
70 Premis més en Concursos de Pintura, Dibuix i Pintura Ràpida.
Nacho Puerto Llamas (València – 1979)
Llicenciat en Belles Arts per la Universitat Politècnica de València, dissenyador gràfic i cofundador del grup “Figuració XXI” integrat pels pintors Carlos Asensio Sanagustín, Raquel Lara i Esmeralda Domínguez.
Parlar de l’obra de Nacho Puerto, és referirnos a un treball on la constància i el rigor pel perfeccionament tant del discurs, com dels aspectes tècnics, s’ha fet molt notable durant tots aquests anys, convertint-ho en aquests moments en un valuós referent del bon fer en la plàstica d’aquesta ciutat. La seua constant conceptual (la pintura metafísica) és el llenguatge que ha sigut motiu inspirador i distintiu de tot el seu treball, ja fins i tot des de la seua tesi de llicenciatura.
Ha realitzat diferents exposicions individuals i col·lectives en l’àmbit nacional i internacional.
El seu treball se centra a mostrar a la societat la seua particular visió de la pintura metafísica, fet que queda patent en el seu projecte d’investigació “Nous llits per a la pintura metafísica: el dilema de la percepció” realitzat durant el desenvolupament del Màster en producció artística de la UPV.
En 2013 va fer un curs de pintura en la prestigiosa escola School of Visual Arts situada a Nova York, que dona com a resultat una nova col·lecció de quadres en els quals es pot apreciar la petjada que l’art novaiorqués deixa en ell. És precisament aquesta vivència la que determina l’evolució que li porta a allunyar-se de la pintura metafísica per a presentar obres
on l’expressivitat té major rellevància i el misteri forma el nexe d’unió entre totes dues propostes.
Actualment, compagina la producció pictòrica amb la direcció del Taller Collage: Dibuix i pintura, fundat per Amaury Suárez en 1997, on imparteix classes d’art des de 2014, sent un referent en el panorama de la docència plàstica.
“La mÚsica compon els Ànims descompostos i alleuja els treballs que naixen de l’esperit”.
MIGUEL DE CERVANTES
La música és l’art d’organitzar sensiblement i lògicament una combinació coherent de sons i silencis respectant els principis fonamentals de la melodia, l’harmonia i el ritme, mitjançant la intervenció de complexos processos psicoanímics. El concepte de música ha anat evolucionant des del seu origen en l’Antiga Grècia, en què es reunia sense distinció a la poesia, la música i la dansa com a art unitari. Des de fa diverses dècades s’ha tornat més complexa la definició de què és i què no és la música, ja que destacats compositors, en el marc de diverses experiències artístiques frontereres, han fet obres que, si bé podrien considerar-se musicals, expandeixen els límits de la definició d’aquest art.
Com tota manifestació artística, la música, és un producte cultural amb múltiples finalitats, entre altres, la de suscitar una experiència estètica en l’oient, la d’expressar sentiments, emocions, circumstàncies, pensaments o idees, i cada vegada més, complir una important funció terapèutica a través de la musicoteràpia.
La música a més, compleix una funció de vital importància en el desenvolupament cognitiu de l’ésser humà. Col·labora amb el pensament lògic matemàtic, l’adquisició del llenguatge, el desenvolupament psicomotriu, les relacions interpersonals, l’aprenentatge de llengües no natives i a potenciar la intel·ligència emocional entre altres. Per aquest motiu, la música ha de ser present en qualsevol pla educatiu ministerial modern i reconeguda com una disciplina imprescindible dins de l’ensenyament obligatori.
Castelló al llarg de l’any gaudeix de la música de la banda municipal en un sense fi de concerts amb gran varietat musical. Però a més a més la nostra ciutat compta amb un gran nombre de grups de música instrumental, folklòrica, o de rondalla entre altres. I és que grups com la Colla de dolçainers i tabaleters, Xaloc, Soroll, Xarançaina, Kabòcafé, Rosa de Maig o Grills de la nit, entre molts altres, demostres la riquesa musical de la nostra meravellosa ciutat.
MARÍA SANZ I BENET
La música ha sigut i és, un element fonamental en la vida de les persones. En la societat contemporània, el seu paper continua sent rellevant i multifacètica. La música transcendeix les barreres culturals i socials, exercint un paper essencial en la vida de les persones a tot el món, i això permet que es connecten a un nivell emocional profund.
Col·lectivament, l’ecosistema musical genera grans beneficis socials, culturals i econòmics. Tant és així que en un informe titulat The Mastering of a Music City, publicat per la IFPI en 2015, òrgan representant de la indústria musical mundial, i la seua filial Music Canadà, va proposar animar a les ciutats de tot el món al fet que cultiven una economia musical dinàmica en la seua comunitat i es convertisquen en vertaderes ciutats de la música.
Castelló no és cap ciutat de la música, o almenys està molt lluny de ser-ho. Però sí que podem parlar que compta amb un cert valor musical amb un gran nombre de grups musicals locals que promouen la cultura i l’economia de la nostra ciutat. No obstant això, Castelló des d’aproximadament finals del segle XIX i principis del XX, va tenir un notable creixement d’activitats musicals que va aportar a la capital un dinamisme poc comú per una ciutat dedicada bàsicament a activitats agrícoles i artesanals. El moviment musical es va concretar bàsicament en la formació de bandes, així com en la constitució d’orquestres, orfeons, grups de cambra i companyies líriques que actuarien en actes de diversa índole.
Castelló té l’orgull d’haver vist nàixer grans
compositors musicals. Mestres compositors com José Garcia Gómez, la gran Matilde Salvador Segarra, Josep Gargori Vicent o el més actual, Ramón Paús. Així com tindre en aquests moments un jove prometedor, el pianista Miguel Pascual García. D’altra banda, la nostra ciutat ha tingut l’enorme sort de comptar amb grans compositors que sense ser nascuts en les nostres terres han sigut capaces de sentir-se fill d’aquestes, pel seu amor a la nostra cultura, la nostra ciutat i la seua gent, però sobretot per desenvolupar el seu treball i per impregnar el caràcter de Castelló en cada peça que componia. Aquest és el cas del mestre Paco Signes Castelló. Parlem un poc més de cadascun d’ells.
José García Gómez
(Castelló, 7 de febrer de 1897 - † Castelló, 3 de juliol de 1958)
Conegut en Castelló com Pepito GarcÍa, va ser un músic, compositor i professor, autor del famós pasdoble Rotllo i Canya que s’interpreta durant les Festes de la Magdalena en la ciutat de Castelló.
Les seues primeres classes musicals les va rebre del seu pare, pianista de professió. El seu pare, García-Cubero, era un professor de prestigi en Castelló i va coincidir en unes audicions en el guitarrista vila-realenc Tàrrega. Als nou anys ja tocava l’orgue en les Escoles Pies i als dotze va intervindre en un concert al piano en el Teatre Principal.
Va obtindre per oposició una plaça de professor de piano en la Diputació i va crear la
banda de música de la casa de Beneficència, així mateix va ser nomenat organista de l’Ermitori de Lledó.
Creador de l’Orquestra Simfònica de Castelló, professor de l’Institut Francesc Ribalta, va aconseguir gran popularitat, però sobretot es va fer famós en guanyar el concurs convocat per l’Ajuntament de la capital de la Plana per a designar el pasdoble que representaria a les festes fundacionals de la ciutat. Sense el seu Rotllo i Canya serien impensables, en l’actualitat, molts dels actes de la setmana gran.
El 22 de juliol de l’any 1922, va contraure matrimoni en la Basílica del Lledó amb Pepita Guinot Pascual, oficiant la cerimònia el bisbe de Sogorb, Lluís Amigó. La parella va establir la seua vivenda en el número 22 del carrer Núñez d’Arce i prompte la família va començar a incrustar-se en la ciutat. El matrimoni va tindre cinc fills, Josefina, José, Alejandro, Luis i María Lidón, dels quals, José és un concertista destacat que resideix en Caracas, Veneçuela i Alejandro es va dedicar també a la música.
El poeta de Castelló, Bernat Artola i el violinista Tomás Viciano Remolar, foren veïns i amics de Pepito García.
El 14 de novembre de l’any 1967 l’Ajuntament de Castelló va adoptar l’acord de denominar Passatge de José García al que uneix el carrer D’Enmig en la Plaça Major. El passatge durant la història ha rebut diferents denominacions: Carrer del Forn, Carreró de la Presó o Passatge del Mercat.
Matilde Salvador i Segarra (Castelló de la Plana, 23 de març de 1918 - † València, 5 d’octubre de 2007)
Fou una compositora i pintora valenciana. Va ser una de les figures més representatives de la música i de la cultura de la Comunitat Valenciana.
Filla del violinista Josep Salvador i Ferrer i Matilde Segarra Gil, i germana de la violinista Josefina Salvador Segarra, la infància i joventut de Matilde Salvador i Segarra es van desenvolupar al si d’una família de músics. El seu avi matern tocava el violoncel, i el seu pare, a més d’impulsar la creació de la Societat Filharmònica i el Conservatori de Castelló, era un bon violinista. La seua mare practicava amb distinció l’art de la pintura, que havia aprés amb el mestre Vicente Castell Doménech.
Als sis anys va començar els estudis de piano amb la seua tia Joaquima Segarra, pianista amb molt de nom. Als 18 anys es va titular al Conservatori de València, on va ser professora des del 1974 fins al 1989. Va continuar els estudis musicals d’harmonia, composició i orquestració amb Vicent Asencio (1908-1979), amb qui es casà l’any 1943. Als quinze anys va escriure la seua primera obra, una peça per a sis veus mixtes titulada “Com és la lluna” i als divuit va compondre la seua primera cançó per a veu i piano, “Cuentan que la rosa”.
Com a compositora, va ser autora de més d’un centenar de cançons de concert, havent musicat poemes de Bernat Artola, Xavier Casp, Joan Fuster, Salvador Espriu, Miquel Costa i Llobera, etc., donant mostres d’una notable inspiració melòdica.
Entre la seua producció simfònica, destaquen els ballets “El segoviano esquivo” (1953, estrenat a Barcelona el 1960) i “El sortilegio de la luna”, de 1954. També és autora d’òperes. La primera en va ser La filla del rei Barbut, basada en Tombatossals de Josep Pascual Tirado, estrenada a Castelló de la Plana el 1943. Vinatea recrea un episodi de la Crònica de Pere el Cerimoniós, amb text de Xavier Casp. Aquesta darrera era la primera (i fins al 2022, l’única) òpera estrenada per una dona al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, en 1974, i representada, en versió ampliada, a València el 1975. Igualment, va fer obres per a la Comissió Diocesana de Litúrgia. També va compondre diverses obres per a cor mixt, com “Viento, voz, álamo” (1970, premi Joaquín Rodrigo), i la cantata Les hores (1974), així com cançons per a veu sola i piano, entre les quals estan Planys, cançons i una nadala (1945-1964) i “Cervantinas” (1975). Va ser també autora de la Marxa de la Ciutat de Castelló (1945, adoptada el 1987 com a himne oficial).
Són molts els poetes clàssics i contemporanis, amb textos en castellà, gallec, català, mallorquí, alguerés o anglés que han vist musicades les seues obres amb creacions de la compositora. Pianista de mèrit, en el seu haver figuren nombrosos concerts i enregistraments discogràfics acompanyant cantants que interpreten els seus cicles de cançons. Va exercir com a crític musical en diaris i revistes de Castelló, Catalunya i València. Altres de les seues obres destacables són Betlem de la Pigà i Cantata dels dotze estels,
amb lletra de Miquel Peris, o Cant a la terra nativa. També va realitzar encàrrecs per al Festival Coral de València i la Federació Catalana d’Entitats Corals.
Va compondre també música religiosa com Missa de Lledó (per a solistes i instruments de vent, 1967), en honor de la Mare de Déu del Lledó, patrona de la ciutat de Castelló de Plana, i la Missa de Perot, així com la cantata Les hores sobre poemes de Salvador Espriu i sota el patrocini de la Fundació Joan March. També va estrenar les misses Retaule de Nadal, “Mujeres de Jerusalén” (per encàrrec de RNE) o “Cervantinas” (per encàrrec de la Comisaría Nacional de Música). El 1973, juntament amb Josep Climent i Jaume Palou i Sabater, atengué la convocatòria de les Comissions Diocesanes de Litúrgia i Música sagrada de l’Arxidiòcesi de València perquè posaren música a les noves traduccions litúrgiques dels tradicionals cants marians “Salve Regina”, “Sub tuum praesidium” i “Regina Caeli”.
Entre els seus recitals a Espanya, França o Itàlia, destaquen intèrprets com Josep Iturbi,
Victòria dels Àngels, Montserrat Caballé o Carme Bustamante.
Va desenvolupar una relació afectiva especial amb la cultura de l’Alguer i va dedicar diverses obres a aquesta ciutat sarda de parla catalana.
Tant Matilde Salvador com el seu espòs van seguir en un principi la línia estètica del darrer Manuel de Falla, és a dir, el neoclassicisme de “El retablo de Maese Pedro” i el Concert per a clavecí, influència que és particularment evident, en el cas de M. Salvador, en la seua òpera La filla del rei Barbut. Malgrat haverhi una comunitat estètica, cada membre del matrimoni va mantenir la seua línia personal.
Són moltes les obres d’encàrrec sol·licitades a la compositora des de diverses instàncies, igual que altres, les incloses com a obligades en concursos i premis de prestigi internacional, com el José Iturbi de piano o el de la Ville de Carpentras a França.
De les nombroses distincions obtingudes, destaquen el premi Joaquín Rodrigo de composició coral, guanyat en dues ocasions, o el Premi Joan Senent a València per la seua col·lecció de cançons per a veu i piano “Planys1, cançons i una nadala”.A més, hi ha moltes obres encarregades a la compositora des de diferents instàncies, així com altres que s’han inclòs com a obligatòries en concursos i premis de prestigi internacional, com el Premi José Iturbi de piano o el de la Ville de Carpentras a França. Ha rebut, entre d’altres, els següents reconeixements institucionals i acadèmics: Fill Predilecte de Castelló de la Plana —va ser la primera dona a aconseguir-ho—, Distinció al Mèrit Cultural de la Generalitat Valenciana, Creu de Sant Jordi de la Generalitat Catalana, Medalles d’Or de les Universitats Valencianes,Valenciana de l’Any de la Fundació Huguet de Castelló. El seu nom presideix una sala auditori a la Universitat de València, diverses biblioteques valencianes,
centres de jubilats i un institut d’ensenyament de Castelló, així com carrers, places i avingudes en dotze municipis de tot el territori valencià. Dona singular que forma part indiscutible de la història de la música.
És igualment destacable la seua fructífera tasca com a pintora sobre vidre, tasca que va iniciar de manera autodidàctica el 1983 i des d’aleshores ha realitzat importants exposicions individuals i col·lectives tant a Espanya com a l’estranger. La seua obra es pot contemplar, entre altres llocs, en els museus internacionals d’art naïf de Jaén i Max Fourny de París, desenvolupant la seua tasca creativa a Castelló i València, ciutats entre les quals ha repartit la seua vida.
Dona vitalista i activa amant de les tradicions, va continuar component i pintant sense descans fins a la seua mort, sumant dia a dia noves creacions al seu important i admirable catàleg d’obres: només a la Societat General d’Autors suma tres-centes peces registrades al seu nom. Abans de complir els noranta anys, va morir a València a causa d’una fallida cardíaca, i està enterrada en el cementeri de Sant Josep, de Castelló.
Josep Gargori Vicent (Castelló de la Plana, 1940)
Potser és poc conegut que va ser el primer director de la Rondalla Típica Castellonera, formada per intervenir en un festival de les festes de Sant Cristòfol, el juliol del 1968. En aquella ocasió, els que després serien coneguts com Els Llauradors van interpretar ‘El Taronger’, ‘El Millars’ i ‘Cançó de l’horta’, cançons del poeta Manuel Rozalén. Posteriorment, el mateix Gargori va col·laborar en l’enregistrament del primer disc del grup.
Però la primera activitat destacada de Josep Gargori va ser la de compositor. Amb només vint-i-cinc anys, va debutar en la creació amb
el pasdoble ‘Castelloneries’, difós al programa de Ràdio Castelló del mateix nom, l’octubre del 1965. L’obra va ser estrenada per la banda la Lira, de Vila-real, dirigida per Amadéu Antonino, i, només un any després, la peça va ser interpretada per la banda de música de la policia de Barcelona.
No hi ha dubte que l’impuls inicial de la labor compositora de Gargori va ser obra de Francesc Vicent, Quiquet de Castàlia, director del programa ‘Castelloneries’. El periodista va encomanar a Gargori la creació de les noves sintonies de l’espai radiofònic, versions de les danses del Corpus de Castelló, que van ser estrenades el 31 de desembre del 1966. Les peces musicals estaven escrites per a un conjunt instrumental format per dolçaina en fa, tres saxofons, trompeta, trombó, tabal i contrabaix.
S’ha dit que, durant dècades, José Maria Illescas va ser l’únic dolçainer existent a Castelló. Però la veritat és que Josep Gargori
va aprendre a tocar la dolçaina a finals de la dècada dels seixanta. De fet, la nova sintonia de ‘Castelloneries’, composta per Gargori per a dues dolçaines i tabal, va ser estrenada a l’edició 500, el 1975, en el desé aniversari del programa. Interpretades per José Maria Illescas i Josep Gargori, eren versions d’una tocata de processó de l’Alcora i de la dansa del pastor de Traiguera. Al capdavall, els arranjaments musicals fets per Gargori superen les 400 peces.
Gargori va poder enregistrar nombrosos pasdobles seus per al programa ‘Castelloneries’, com a director de la banda de la Creu Roja de Castelló. S’hi van enregistrar títols com ara ‘Brancal’, ‘Fadrell’, ‘El Toll’, ‘Forn del Pla’, ‘Gaiata del Grau’, ‘Del Lledó a la Magdalena’, ‘Gaiatera’ o la marxa processional ‘La Lledonera’. Es tracta d’obres originals, d’un catàleg de més de 125 obres, on apareixen motius del folklore i de la tradició musical castellonenca. Ens referim a la jota de Castelló, el ball dels Quadros, les danses del Corpus o la música de Jaume Pachés per a la salve lledonera. Són peces plenes de vitalitat i alegria, amb un variat color instrumental. De vegades s’arriba a un autèntic humor musical, com en el pasdoble ‘Porta del Sol’, dedicat a la gaiata 3.
I ja que parlem d’humor cal recordar una altra agrupació, la murga típica Fadrell Camp, fundada l’abril del 1972 per Gargori, i promoguda per Miquel Soler i Quiquet de Castàlia. Les cançons, creades per Marçal Vicent, Josep Gargori i Joan Algueró, van ser mal rebudes per les autoritats del règim polític del franquisme. La darrera actuació de la murga Fadrell es va oferir en les festes de Sant Pere del 1974.
Després del treball amb la banda de la Creu Roja, Gargori encara va fundar dues noves agrupacions de vent, la rondalla Vila i Ravals, als anys setanta, i la banda de la Unió Musical,
en part amb antics membres de la Creu Roja. No hi ha dubte que la música de Gargori, directa i festívola, expressa una pura emoció castellonenca.
Ramón Paús
(Castelló, la Plana Alta, 1959)
És un músic i compositor castellonenc. La seua formació en la música destaca fora de les nostres terres. Graduat per L’Aula de Música Moderna i Jazz/Conservatori Superior del Liceu de Barcelona. Larry Monroe li concedeix una beca per a estudiar en la Berklee School de Boston.
Posteriorment, va cursar estudis particulars d’orquestració a les ciutats de París i Lyón. Film Scoring amb el compositor José Nieto i Stage amb el guitarrista Joe Pass. Va cursar estudis d’Harmonia Modal i Politonalitat amb Alvaro Is. I per si tot això fora poc, compta amb estudis de Bioquímica en La Universitat Central de Barcelona.
Al llarg de la seua carrera professional ha ocupat diversos llocs rellevants, entre els quals està el de president de l’Associació Nacional de Compositors de Cinema i Televisió (MUSIMAGEN) durant dos anys, i on l’actualitat ostenta el càrrec de vicepresident. I secretari i vocal de l’Associació Madrilenya de Compositors AMCC.
Dins del camp de la docència ha exercit les funcions de professor de guitarra elèctrica, harmonia i música per a la imatge a l’Escola de Música Creativa de Madrid des de 2002 fins hui. Ha impartit cursos de Música per al Cinema en Conservatori Superior d’Atocha de Madrid i en la Universitat Carles III. És ponent en el Curs Internacional de Banda Sonora de Zarautz. Professor d’harmonia i orquestració en el Taller de Músics de Madrid des de 1997. I va ser professor d’anàlisis de la banda sonora
Escola Superior de Teatre i Arts Imaginàries TAI des de 1999 a 2003.
Ramón és un magnífic compositor que ha destacat en un gran nombre de treballs. Destaca la seua discografia amb cinc CD a càrrec seu. Així com els concerts, encàrrecs i estrenes, des del primer en 2000, amb l’estrena mundial de l’òpera Les Aus d’Aristòfanes en el Teatre Romà de Mèrida per a 10 interpretes, cor i solistes. Gira posterior per Teatres Romans de l’àmbit mediterrani. Fins al 2010 amb la gravació a Budapest de sengles programes simfònics per a la televisió. I la posterior gira per la Xina. A més a més, també té importants treballs en el món del cinema amb músiques per a curtmetratges, llargmetratges, documentals, sèries de televisió a Mèxic o a EUA per a la BBC, i per al teatre.
Miguel Pascual García
(Castelló, 24/12/2005)
Prometedor jove que ha obtingut el premi autonòmic Generalitat Valenciana 2022.
Inicia les seues primeres classes de piano a set anys a l’escola de música Metrónom de Castelló amb la professora Julia Gozalbo. Als deu anys supera, amb la més alta qualificació, les proves d’ingrés al Conservatori Professional de Música “Mestre Tàrrega” de Castelló i comença a rebre lliçons de la mà del professor
Óscar Campos Micó. Durant aquesta època interpreta obres de Mendelsohnn, Haydn, Beethoven, Debussy, Albéniz i Chopin en diversos auditoris de la província.
El juny de 2018 actua a l’Auditori i Palau de Congressos de Castelló tocant a Albéniz i en el Real Casino Antic de Castelló amb obres de Ravel, Chopin, Schubert i Rachmaninoff en diferents períodes entre 2019 i 2022. Actua com a solista a l’Auditori i Palau de Congressos de Castelló el juny de 2022 interpretant el Concert per a piano núm. 21 de Mozart, acompanyat per l’orquestra simfònica del CPM Mestre Tàrrega de Castelló. Al novembre del mateix any actua en solitari a l’Auditori Municipal de Terrasa i a l’Auditori Municipal de Piera amb obres de Schubert, Chopin i Rachmaninoff.
En 2024 és convidat per la Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana a realitzar l’obertura de l’acte de lliurament dels premis extraordinaris d’educació primària i secundària a l’Auditori i Palau de Congressos de Castelló.
Ha rebut diverses classes magistrals de la mà del pianista canari Iván Martín, el britànic Phillip Leslie, del concertista francés Pierre Reach i del compositor i pianista Antoni Besses, de qui continua rebent consells musicals amb assiduïtat.
A 12 anys guanya el V concurs de piano Antoni Besses en categoria Júnior i el maig de 2022 obté el primer premi en la categoria Superior. La Generalitat Valenciana li concedeix, amb setze anys, el Premi Professional de Música Autonòmic en l’especialitat de piano el setembre de 2022, després d’haver obtingut el Premi d’Honor i diploma a l’Excel·lència en la fase Centre.
El juliol de 2022 registra el seu primer CD
en els estudis d’Albert Moraleda gravant obres de J.S. Bach, F. Schubert i S. Rachmaninoff, sent publicat a l’agost 2023.
En l’actualitat, la fundació Ferrer-Salat li ha concedit una de les seues prestigioses beques per a continuar la seua formació musical en el Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona, on actualment cursa els seus estudis superiors de la mà de la pianista i concertista Alba Ventura, i ampliant els seus coneixements tant en interpretació com en tècniques de composició, anàlisi musical i cambra. El passat 2 de juliol va rebre el guardó XIV Premis COPE Castelló a la Joventut.
Fancisco Signes Castelló (Real de Gandia,València, 1942)
Una excepció que val la pena incloure en aquest llistat. Naix al Real de Gandia (València), on inicia els seus estudis musicals sent un xiquet per a culminar la seua formació professional de Piano, Contrapunt i Fugida, Composició i
Instrumentació i Direcció d’Orquestra i Cors en el Conservatori Superior de Música de València.
En la seua trajectòria professional destaquem les diferents places que ha anat ocupant: Bombardí Solista, i posterior Tuba, en la Banda Municipal de Castelló; director de la Banda de Viver; director de la Banda “La Lira” i de l’Escola d’Educands i professor del Conservatori “Mestre Goterris”, tots dos de la ciutat de Vila-real; professor d’Harmonia, Contrapunt2 i Fuga3, Composició, Trombó, Bombardí i Tuba del Conservatori Professional de Castelló. Com a director convidat ha dirigit diferents bandes de l’Estat Espanyol, destacant entre les seues intervencions, la direcció de l’Orquestra del Conservatori Superior de València, amb motiu de l’estrena d’una de les seues obres simfòniques, de la Gran Banda Juvenil de la Comunitat Valenciana, constituïda ex professo per a l’Expo de Sevilla, i del Concert Extraordinari que va oferir amb una banda formada per 750 músics de la província de Castelló, per a commemorar el 750 Aniversari de la fundació de la Ciutat de Castelló.
Ha format part com a membre del jurat en diversos Certàmens Nacionals i Internacionals.
Destaca la seua labor com a compositor, comptant entre el seu repertori amb obres de diversa índole com ara Pasdobles, Himnes, Marxes, Sonates i diverses obres simfòniques, sent a més membre numerari de la Societat General d’Autors d’Espanya i Compositors Simfònics Valencians (COSICOVA), i havent rebut diversos premis per les seues composicions, destacant els que li van ser atorgats en l’I Concurs de Composició de Pasdobles amb temes gallecs organitzat per la Ciutat de la Corunya.
Director titular de la Banda Municipal de Castelló des del 1983 fins al 2012.
1. Planys: penes i dolor per la desgràcia o el sofriment que pateix una altra persona.
2. Contrapunt: Art de sobreposar dues o més melodies de manera que s’unisquen en successives combinacions harmòniques.
3. Fuga: en música, és un tipus de composició contrapuntística, per tant, polifònica, composta per a un nombre determinat de parts, normalment anomenades veus.
Francisco Signes
JOAN JOSEP TRILLES I FONT
A les nostres comarques, parlar de la dolçaina i el tabal és parlar de festa. Seria difícil d’entendre la nostra festa sense la participació d’aquests dos instruments tan populars. Des d’antic, aquests dos instruments s’han utilitzat arreu de les nostres terres, per a acompanyar tota mena de festes i diades col·lectives, bé siga a través de les dansades, les despertades i les processons, o bé a través de les cercaviles, la funció més important de les quals era la d’avisar i cridar a la festa, convidant el veïnatge a participar de la gatzara i l’alegria dels festeigs. A Castelló de la Plana, la dolçaina i el tabal han estat els instruments fonamentals de la festa.
Si el so de les campanes del Fadrí, és senyal o avís d’esdeveniments regulars a la nostra ciutat, quotidians, festius o tristos, el so de la dolçaina també acompleix aquesta funció dins de la vida dels pobles. Però així com les campanes anuncien el dia o la setmana, la dolçaina apareix més de tard en tard, en ocasions molt particulars, sempre festives. La dolçaina ha continuat viva en el seu esquematisme fins als nostres dies i, ben cert, continua jugant un
paper molt destacat en les músiques populars de gran part del món antic.
La dolçaina valenciana és coneguda també pel nom de xirimita. A Morella l’anomenen gaita i gaiters els músics.A les comarques del sud diuen xirimita a l’instrument i xirimiter a la persona que en fa ús, respectivament. I encara hi ha alguns indrets on diuen xirimia, xaramia, xaramita, xeremita..., noms producte de transformacions fonètiques de xirimia. Si estudiem el nom de dolçaina genèricament, trobarem que podem separar-lo en dos: dolçaina, on la combinació de totes dues paraules li fa una bona definició: ema dolça o instrument dolç. Aquestes cobles entre les quals trobem la dolçaina ocupaven un important lloc en nombrosos actes tant civils com religiosos.
A terres valencianes trobem com el dolçainer és un músic de la cort que s’agrupa junt amb altres músics al servei del monarca, autoritats o prohom municipals en cobles de ministrers, instrumentista, segons la denominació pròpia dels segles segle XV al segle XVIII, tot i que encara es troba esporàdicament al segle XIX.
Com ens conta el mestre dolçainer Ernest Llorca en el seu treball, “Mestre Dolçainer. Orígens i història de la dolçaina”, trobem a partir de 1442, que els Jurats de València costegen un dolçainer amb sou anual per tal que actue als necessaris, actes que siguen arribant-nos fins a nosaltres noms com els dels dolçainers Gaspar Savall (1565) i Jeroni Ortís (1586). Serà ara quan el dolçainer abandone la disciplina de la cobla i comence el camí individualment, sent llogat pels gremis per a les festes patronals. La
figura del dolçainer es constitueix en una mena d’ofici que és continuat per tradició de pares a fills aplegant a constituir-se veritables dinasties de dolçainers, com els Cardona d’Oliva, que a finals del segle XIII demostraren judicialment haver desenvolupat la llavor de dolça
menys rellevant en les danses, on els balladors ballaran al seu ritme.
Mencionem la importància que han tingut algunes famílies en la conservació i transmissió del món del dolçainer, ja que en aquestes ha anat passant la dolçaina i els seus coneixements de pares a fills. Des dels anys huitanta del segle passat, hi ha un redescobriment de la dolçaina i per tot arreu, apareixen dolçainers i escoles de dolçainers, sobretot gent jove, fet que assegura la continuïtat de l’instrument.
iner a la vila durant més de tres-cents anys.
A Castelló, fa molts anys, la dolçaina i el tabal han estat els instruments bàsics a les nostres festes. Aquest conjunt musical va sempre davant en tots els actes, la funció més important del qual és avisar i cridar a la festa mitjançant melodies populars i de dolçaina. La vespra de festes hi havia el costum de fer una cercavila pel poble alhora que a la plaça Major, es tiraven trons. En les cavalcades i processons hi va davant per fer eixir la gent per veure l’acte i allò que porten al darrere. En les despertades avisen que un nou dia de festa ha començat, les albades fan callar la gent perquè escolten les noves que es diran amb el cant. Però també, a més a més d’aquesta funció tan important, en tenen una altra no
Com deia Daniel Mateu, la vida del dolçainer ha estat sempre molt dura. A les nostres comarques, el seu treball se centrava sobretot per Sant Antoni i l’estiu. En aquestes èpoques el dolçainer i tabaleter abandonaven el seu treball habitual, la casa i la família i se n’anaven de poble en poble durant el temps que els contractaven, que podia arribar fàcilment a ser de dos mesos seguits. Durant aquest temps, la seua vida era molt moguda. Arribaven al poble la vespra de la festa a la tarda i, ja començava la seua tasca amb una cercavila d’anunci de festes per tot el poble. Després de sopar, seguia la música de ball fins a mitjanit. Al trenc de l’alba tocaven diana, potser abans haurien tocat alguna albada. Després d’un bon esmorzar a fer la processó. A la vesprada a tocar als bous i tot seguit al ball de plaça.
La meua primera immersió als Judiciaris en la fase documental a l’Arxiu Municipal
de Castelló (AMC), en la meua recerca, el 3 d’agost de 1696 vaig trobar un petit paper que era com una acta sobre un examen fet per donar un benefici, una plaça de corneta en la vila de Castelló de la Plana. Trobem que són dos els examinats: un tal Balcaneda i Martínez, sent els seus examinadors el mestre d’orgue i el mestre de capella, tots dos preveres. Es fan proves de diferents instruments de vent, però també de chirimía, aleshores trobem a la xirimia dins dels propis municipals com un ofici, amb una plaça de músic, tot i que toquen altres instruments.
En actes capitulars a l’AMC El 16 de juny de 1727 ens apareix la primera referència al dolçainer Agustin Valls “…y en dicha conformidad hacordaron como también el que le conduzca Agustin Valls dolçainero en todas las festividades de la villa para seis años a diez y seis libras por cada año (si se corren toros, si no 14 libras) y que se aga esa en los que se encontraran hiciendole comisión y lo forman dichos señores…” Tenim dolçainer fins a 1733 per tocar en les festivitats oficials de la vila. Després en 1739 serà Jayme Fabregat.
En el magnífic treball del cronista Juan Antonio Balbás Cruz “El libro de la Provincia de Castellón” (1892). “Setiembre, 28 de 1699.- La fiesta del Corpus en Castellón en los tiempos pasados.- En el Consejo celebrado en este dia
per acert major en la governació desta villa y para evitar abusos, … Al dolsayner pera fer música en dita festivitat, 2 lliures, 8 sous…”
No ens podem oblidar dels mítics dolçainers dels Grau, Vicente Vacas “Xamberga” i José María Illescas, que durant molts anys han amenitzat els nostres pregons i els partits al Castàlia, ells van deixar la seua petjada en la nostra gent, ells van crear escola. L’any 1982, “El Rall” amb Ximo Fàbrega “farinetes” i Domingo López, agafen el testimoni. També dolçainers com Miguel Mulet Otiz, Fernando del Rosario, la Colla de Dolçainers i Tabaleters de Castelló que ha complit ja quaranta-dos anys... El més recent, el passat, acte del Nou d’Octubre, l’amic i mestre dolçainer Pep Oria, va rebre el guardó de “Valencià de l’Any” pel seu treball envers la música tradicional, de recuperar la música de festa de Castelló, que lliura la Fundació Gaetà Huguet, Pep també va presentar la seua biografia al Primer Molí en desembre, tot un referent.
Però mai deixarem de parlar de les diferents colles que han existit a la nostra ciutat a banda de la Colla:
- L’associació de veïns “Els Mestrets” l’any 1986, també va crear una agrupació de dolçainers i tabaleters d’on han eixit bons activistes del món de la festa. Actualment, Colla de dolçainers i tabaleters “Castàlia”.
- Una altra agrupació per iniciativa de Paco Magnieto, qui fou director de l’Escola de Castelló, formen també l’any 1986 l’Agrupació de dolçaina i tabal D. i T., donant una nova dimensió a la manera d’entendre aquests instruments.
- Després en 1989 el Grup de dolçaina i tabal “El Gínjol”; el 1992 la Colla de dolçainers i tabaleters “El Fadrí”; el 1999 la Colla de dolçainers i tabaleters “Xaloc”; l’any
2000 amaneix el Grup “La Plana”, Colla de dolçainers i tabaleters; posteriorment naix l’agrupació creada el 2004, Xarançaina, de la que soc president d’Honor; també la Colla Verge del Lledó. I com no, el retorn d’un grapat de bona gent de diferents colles, amb la gent de “El Soroll”, així com la consolidació dels Dolçainers del Grau de Castelló.
No ens oblidem de les escoles, a la nostra ciutat sempre hi ha hagut tradició en cada colla d’ensenyar els instruments, però com a colles formals cal nomenar: Escola Municipal de dolçaina i tabal de Castelló (1994); Escola de dolçaina i tabal “I.E.S. Joan Baptista Porcar” (2000); Escola de dolçaina i tabal Grup de danses “Ramell” (2003); Escola de dolçaina i tabal Gaiata 15 “Sequiol”. També cal recordar diferents activitats que es duien a terme en col·legis públics com, “Sensal”, “Herrero”, “Pintor Castell”...
Cada any, en festes de la Magdalena, la Colla de Dolçainers, Tabaleters i Trabucaires Xaloc, organitzen l’Homenatge de Castelló a la dolçaina i al tabal, reconeixent a personatges i col·lectius que han treballat pel món de la dolçaina i el tabal: al dolçainer Karik (2001), Colla de Dolçainers i Tabaleters de Castelló (2002), Miguel Ferreres Masplá (2003), Matilde Salvador Segarra (2004), Fernando del Rosario
Romero (2005), Vicent Bacas “Xamberga” i José María Illescas (2006), Colla de Dolçainers i Tabaleters “Soroll” (2007), Vicent Castillo Nebot (2008), Ximo Albiol Febrer de Benicarló (2009), Agustí Gasulla de Morella (2010), Dolçainers i Tabaleters “El Gínjol” (2011), Colla de Dolçainers i Tabaleters “El Fadrí” (2012), Dolçainers i Tabaleters del Grau (2013), Vicent Pau Serra i Fortuño (2014), Colla de Dolçainers i Tabaleters Castàlia (2015), Escola Dolçainers i Tabaleters de Tales (2016), Los Leones de Almedíjar (2017), Pasqual Juan Rochera “El Grenya” o “Pasqualet de Vila-real” (2018), Camilo Ronzano (2019), Enrique Serrano Escrig “El Tio Canya de Castelló (2022), Miguel Mulet Ortiz (2023) i Pep Oria Martínez (2024).
A la nostra província no podem oblidarnos dels ja esmentats: Escola de Dolçainers de Tales, Los Leones de Almedíjar, Camilo Ronzano, Ximo Albiol, Paqualet “el Grenya”... Recordem als Gaiters de Morella, El Tio Sabata de la Vall d’Uixó i un bon grapat de dolçainers i tabaleters que han fet molt per la música tradicional i que es mereixerien un capítol a part.
Des de l’Aplec de la Federació de Dolçainers/ res i Tabaleters/res (FVDiT) de Benidorm del 2008, soc president d’aquesta. Amb 42 agrupacions i actualment som més de 135
colles. Mai oblidarem l’Aplec de la FVDiT a Tales l’any 2022 després de la Covid i esperem celebrar aquest any el nostre aplec a Algemesí, celebrant els cinquanta anys d’escola i per fer un sentit homenatge a la gent desolada per les passades riuades.
Un dels èxits majors en el temps que funciona la Federació -des de 1998, érem divuit colles-, ha estat, no sense esforç, aconseguir la creació de l’especialitat de Dolçaina entre les ensenyances de grau mitjà dels conservatoris a tot l’estat espanyol, l’any 2004. Una realitat que ha estat feta realitat des del curs 2014/2015 on per primera vegada en un conservatori de la xarxa de la Generalitat al Conservatori Professional de Música “Mestre Tàrrega” de Castelló es donen les primeres classes de dolçaina. Cal dir que en altres conservatoris de caràcter municipal o privat ja estava implantada com: José Iturbi de València, Mestre Rodrigo de Sagunt, Ontinyent, Albaida, Muro... En el curs 2018/2019 començaren els estudis Superiors de dolçaina al Conservatori Superior de Música “Joaquín Rodrigo” de València.
de la música tradicional al carrer en un dia de festa, la dolçaina i el tabal.
Per acabar, trobe un bon futur a la dolçaina i el tabal, la dolçaina ha de seguir el seu camí, no ha d’aturar el seu propi creixement, ja no és únicament un instrument de la festa, estem presents als espais acadèmics i en totes les manifestacions culturals del nostre poble. La dignitat, que dia a dia hem anat guanyant amb el suport de totes les persones i col·lectius que l’estimem; tanmateix, continuarem col·locant aquest instrument al lloc que li per toca.
Un exemple molt viu a Castelló, que tots coneixeu cada Nadal, el Dolçainadal, que naix com un espectacle musical que pretén combinar els nostres instruments amb l’intent de recaptar fons per als més necessitats. Un concert nadalenc ja consolidat a la ciutat de Castelló, organitzat per la Federació de Dolçaina i Tabal de Castelló.
També tenim la Colla de Dolçaines i Percussió de la FVDiT, un projecte que significa principalment convivència, unió, formació, des de 1998 que es va crear la FVDiT demostrant sense cap dubte, que som els màxims exponents
En el cor de Castelló, cada mes de maig, la ciutat reviu una de les seues tradicions més estimades i antigues: la Festa de la Rosa. Des dels seus orígens, anteriors al segle XIX, fins hui, aquesta festivitat ha sigut una expressió d’amor, devoció i música, on generacions de joves músics han recorregut els carrers oferint serenates sota els balcons.
És la vespra del Diumenge de la Rosa, on podem situar l’origen d’aquesta tradició.Aquest article explora la història i transformació de la Festa de la Rosa, a manera de relat, reflectint com aquesta celebració ha sabut adaptar-se als temps, mantenint visca una part essencial de la identitat cultural de Castelló.
Cal ressenyar que, com totes les tradicions, aquesta ha patit alts i baixos durant tota la seua història. Ja en 1894 trobem un extracte d’un article publicat en el Clam de Castelló que resava:
“Sin embargo, en honor a la verdad, bueno es decir que la afición se acaba y los enamorados jóvenes prefieren el dulce calorcillo de la cama o la nocturna juerga de dudosos resultados.”
Castelló, 1916
La lluna plena s’alçava lentament sobre Castelló, tenyint els carrers amb una lluentor latejada que ressaltava les ombres dels balcons i les teulades. Entre la llum tènue dels fanals i l’aire carregat amb el perfum de les roses, un grup de joves músics es reunia en una cantonada del carrer Major, ajustant entenimentades i afinant instruments.
Entre ells estava Miguel, un jove guitarrista l’emoció latent del qual no podia ocultarse després del seu rostre seré. Aquella nit no seria com les altres. No, aquesta era la vespra del Diumenge de la Rosa, una de les nits més esperades pels enamorats, i per a ell, l’oportunitat d’expressar en concordes el que les paraules no podien transmetre.
Miguel havia somiat amb aquest moment durant setmanes. Com era costum, la vespra d’aquesta celebració estava reservada perquè els mossos oferiren serenates a les dones de la ciutat, obsequiant-les no sols amb la seua música, sinó també amb el gest més simbòlic: una rosa fresca, símbol d’amor, devoció i respecte. Des de la seua joventut, havia sentit parlar d’aquesta tradició. Recordava vagament les històries que el seu avi li contava, quan ell mateix havia recorregut els carrers amb la seua rondalla, tocant albades i jotes fins que el primer raig de sol apuntava en l’horitzó.
El Diumenge de la Rosa, no obstant això, no sols era una celebració de l’amor juvenil. Hi havia una mica més, alguna cosa que penetrava l’ànima de la ciutat. Era una nit que combinava la devoció cap a la Mare de Déu del Lledó amb l’efervescència del romanç. Els joves oferien serenates a les seues estimades, però també caminaven, en trencar l’alba, cap a l’ermita de la Verge del Lledó, on la naturalesa, la música i la religió convergien en una sort de cerimònia espiritual.
Miguel va respirar profund i va tocar les primeres notes per a temperar la guitarra. Al
seu voltant, els murmuris dels altres membres de la rondalla ressonaven entre les parets de les cases. “Hui tocarem per a Clara,” va pensar. Clara, amb els seus cabells trenats i els seus ulls profunds, sempre li somreia quan el veia tocar en les festes locals, però mai havien tingut un moment adequat per a confessar-se. Eixa nit, amb les estreles com testimonis, seria diferent. Clara ho veuria, ho escoltaria, i comprendria que cadascuna de les notes que tocava estava impregnada d’un amor inconfessable.
La ronda va començar lentament, com tantes altres nits, però amb una diferència crucial. L’aire estava carregat d’expectativa, i el carrer Major, a mesura que avançaven, s’omplia de ressons de guitarres, llaüts i bandúrries que feien vibrar el sòl sota els seus peus. Enfront dels balcons, les llums de les cases s’encenien l’una després de l’altra, com si la ciutat sencera es despertara per a rebre la música dels joves. Cada melodia, cada concorde semblava narrar una història diferent, mentre les roses, acuradament seleccionades, eren depositades sota les finestres de les seues dulcinees.
En un moment, quan els riures i les notes omplien l’aire, Miguel es va avançar enfront de la casa de Clara. Va sentir que el seu cor palpitava com les cordes de la seua guitarra. Des del seu balcó, ella va aparéixer, primer una ombra difusa, després, sota la llum de la lluna, el seu rostre es va revelar. Els ulls de Miguel es
van trobar amb els d’ella, i amb un lleu tremolor a les seues mans, va començar a tocar la cançó que hi havia practicat tantes vegades. La ciutat va desaparéixer en eixe instant. No importaven els altres músics, ni les altres serenates. Era ell, la seua guitarra, i ella.
Però la nit no acabava allí. Després de recórrer els carrers i tocar sota molts altres balcons, la rondalla de Miguel, com era tradició, va començar el seu camí cap a l’ermita del Lledó. Com va escriure Josep Pascual Tirado en el seu article titulat Diumenge de la Rosa, en 1921:
“ I la còsa va caure be, i allá va la rondalla cap a la ermita de Lledó. Allá caminen entre la fragancia de les acacies florides, el remorejar dels blats al matiner oreig, i el cantarí del aigua en los reguers… Los primers cants dels saltarins pardalets se escolten… Una suau rosor tiny lo cèl d’aumnt la mar plateada… Del campanar cauen unes campanades soltes, llargues, pausades, solemnes: es l’alba…”
I és que cada pas cap a l’ermita els recordava que no sols haurien tocat per a les seues estimades, sinó també per a la que, uns pocs anys més tard, seria la patrona de Castelló. Allí, enfront de l’ermita, les guitarres van sonar una vegada més, però aquesta vegada com una ofrena espiritual, un agraïment per la música, per l’amor, i per la vida.
Els anys esdevenidors, serien de summa importància per a afermar la tradició. Són moltes les referències que trobem any rere any en l’Herald de Castelló fent menció a les nits de serenata en la vespra del Diumenge de la Rosa.
Però és 1928 l’any que marcarà un abans i un després. L’ajuntament crea el Certamen de la Festa de la Rosa en la Plaça Major (llavors plaça de la Constitució) institucionalitzant una
tradició ancestral, i donant-li formalitat a les nits de serenata del mes de maig. Les rondalles feien una primera actuació oficial enfront de la casa capitular en presència d’autoritats i de les Reines de l’Horta. En aquesta primera ocasió, els grups van interpretar unes “cobles” escrites pel Sr. Bernat Artola.
A partir d’enguany, els articles que trobem en la premsa centren el seu contingut en els grups participants, i en els premis obtinguts. En el Llibre d’Actes de l’Ajuntament, trobem la referència en 1934 d’aprovar un crèdit de dues-centes pessetes per a premis que es repartirien entre els guardonats en quatre imports, cent pessetes per al primer, i després uns altres de cinquanta, trenta i vint per als següents.
També és en 1934 quan s’estrena l’obra teatral La festa de la rosa de Vicent Breva Branchadell. On es recrea, en dos actes, el transcurs d’una nit de ronda.
Castelló, 1973
El cel estava buidat, i la llum de la lluna banyava els carrers de Castelló en una suau claredat que semblava magnificar l’emoció de la Festa de la Rosa. Vicente, de vint-i-dos anys, estrenyia la seua guitarra entre les mans mentre observava els preparatius dels seus amics.
Era una nit que havia esperat amb ànsies, però també amb una nostàlgia silenciosa, perquè seria la darrera que viuria a la seua ciutat abans
de mudar-se a Barcelona per a començar els seus estudis universitaris. Eixa mescla d’alegria i tristesa ho acompanyava des de feia dies.
La música era l’únic llenguatge que podia expressar el que sentia. Sabia que eixa nit, amb les serenates que recorrerien els carrers i els balcons, la ciutat cobraria vida d’una forma especial. Les cançons que sonaven en la Festa de la Rosa ja no eren exactament les mateixes que escoltaven els seus avis o els seus pares. Ara, els boleros mexicans i les balades italianes marcaven el ritme de les rondes, però el sentit de l’esdeveniment continuava sent el mateix: la música com a pont entre els cors.
Enguany havien sigut seleccionats per a participar en la primera secció, podent optar a eixe guardó tan enyorat com era la Rosa d’Or. Però segur que la Rosa d’Argent, també seria un merescut reconeixement a tants dies d’assaig. Es mesurarien a grups com a Joves Cantaires que enguany havia canviat el seu nom a Cordes i Veus o als veterans Atapulcos, que enguany complirien el seu 25 aniversari, fins i tot a una rondalla anomenada Els Llauradors, que s’havia ajuntat cinc anys arrere i que basaven el seu repertori en cançons del folklore tradicional de Castelló. El nombre de participants inscrits en el certamen era de 46 grups. La Festa de la Rosa, estava al punt àlgid.
Lluïa, la xica que havia sigut la seua companya durant els darrers anys, sabia que ell se n’aniria prompte. No havien parlat molt del comiat, però Vicente volia que aquesta nit fora especial. Amb la seua guitarra llista i la rosa que havia comprat al matí amagada en la seua jaqueta, Vicente va liderar el grup cap al carrer Alloza on ella vivia.
Al lluny, podia veure el balcó de Lucía, embolicat en ombres, mentre el so de les primeres serenates es colava pels carrers com un ressò suau.
En arribar sota la seua finestra, va mirar als seus amics i, amb un sospir, va començar a tocar.Va triar un bolero, una cançó que parlava de la distància i l’amor que perdura, alguna cosa que ara ressonava més que mai en la seua ment. Cada concorde semblava més intens de l’habitual, i cada paraula era com un missatge xifrat que esperava que ella entenguera.
Quan Lucía va aparéixer al balcó, Vicente va sentir que el temps es detenia. Durant els darrers mesos, havien evitat parlar del tema, com si en fer-ho es tornara més real la seua partida. Però en eixe moment, amb la música embolicant-los, no era necessari dir res. La melodia ho feia tot per ells. En acabar la última cançó de la nit,Vicente es va quedar una estona més sota el balcó de Lucía, escoltant com el ressò dels altres grups es perdia en la distància. Sabia que, per més lluny que estiguera, sempre podria tornar. La Festa de la Rosa, com l’amor i la música, romandria, sense importar quants anys passaren.
La tradició d’anar a la Basílica del Lledó acaba quan en 1970, es crea la Serenata a la Verge del Lledó, celebrada a l’esplanada de la Basílica, convertint aquesta part de la tradició en un esdeveniment separat.
Durant els anys seixanta i setanta, molts grups utilitzaven el pretext de la Festa de la Rosa, per a obtindre un permís per a anar de
festa tota la nit. Això explicaria la quantitat de grups que participaven en l’esdeveniment durant aquests anys, arribant algunes vegades a superar els cinquanta, molts d’ells creats únicament per a aquest dissabte.
Els anys 80 i 90 van ser diferents, la qualitat va ser la tònica en els participants amb una riquesa d’estils musicals que convertien el certamen en una cosa única. Però a partir de l’any 2010 trobem que la falta d’aparició de noves formacions fa que el certamen vaja perdent força i que cada vegada vegem menys grups eixint de serenata les nits dels dissabtes de maig.
En el 2024 s’inicia un nou projecte per a rellançar la Festa de la Rosa creant-se la Federació de Grups participants, i recuperant la sol·licitud de declaració de BIC que s’havia posat en marxa en el 2018 fent així els primers passos per a la celebració del centenari en 2028.
L’aire nocturn de maig portava amb si l’aroma de les roses i la promesa d’una nit inoblidable. Amanda, una jove periodista que havia arribat des de Madrid, caminava pels carrers de Castelló amb la seua càmera penjant al coll, llista per a capturar la màgia de la Festa de la Rosa. Havia sentit parlar d’aquesta tradició, de les serenates que els joves oferien a les dones
de la ciutat, i de com, any rere any, la música omplia els carrers en aquesta nit especial. Però el que no imaginava era el profund significat que encara mantenia per als qui participaven.
La ciutat estava viva. Els músics es preparaven a les cantonades, afinant les seues guitarres i bandúrries, i el so de les primeres notes començava a elevar-se pels carrers, mesclantse amb els riures i murmuris dels qui esperaven que donaren principi el certamen. Per a Amanda, que sempre havia sigut una observadora del present, la Festa de la Rosa representava una mica més que una simple festivitat local. Era una finestra a través del temps, una forma en la qual Castelló mantenia viu el seu passat, fins i tot enmig d’un món modern i canviant.
En caminar per la Plaça Major,Amanda notava com l’atmosfera es transformava. La música no era només un so que omplia l’espai; era un llenguatge, una connexió entre els quals tocaven i els que escoltaven. Esteban, un jove guitarrista que feia anys que participava en la festa, estava a punt de començar la seua actuació. Cada any, esperava amb ànsies aquesta nit, i encara que les coses havien canviat amb el temps, l’emoció que sentia en tocar continuava sent la mateixa.
Esteban sabia que aquella nit tocaria per a Vanesa, la seua núvia, encara que aquesta vegada no podria ser present. La distància, no obstant això, no era un obstacle insuperable.
Havien acordat connectar-se a través d’una videotelefonada, i mentre ell tocava, ella ho escoltaria des de la seua habitació, lluny de Castelló, però connectada per les notes que viatjaven més enllà de les fronteres físiques. Esteban va somriure en pensar en això.
Amanda, sempre a la recerca de la història perfecta, va apuntar la seua cambra cap a Esteban, capturant el moment en què va començar a tocar. Les cordes van vibrar sota els
seus dits, i les primeres notes d’una cançó van embolicar l’aire. Al seu voltant, la gent guardava silenci, escoltant, apreciant la connexió que es teixia entre el músic i la seua audiència.
Encara que era la seua primera vegada cobrint aquesta festa,Amanda sentia que estava presenciant una cosa més profunda que un simple esdeveniment cultural. Les tradicions, encara que adaptades, continuaven sent el cor palpitant de la ciutat. A través de la seua lent, capturava no sols la música, sinó l’emoció que aquesta provocava en els qui l’escoltaven.
En eixe instant, la tecnologia moderna que connectava a Esteban amb Vanesa semblava quasi irrellevant. El que importava era la música, la connexió invisible entre el present i el passat.
A mesura que la nit avançava, Amanda va continuar el seu recorregut per Castelló, observant a altres grups i rondalles. Les històries que havia llegit sobre la Festa de la Rosa i les antigues serenates cobraven vida davant els seus ulls. El temps semblava dissoldre’s en el ressò de les guitarres, i cada nota ressonava com un testimoni d’amor, devoció i una tradició que es negava a desaparéixer.
I així, sota el cel estrelat, mentre les darreres cançons es tocaven, Amanda va saber que aquella nit no sols havia capturat imatges. Havia capturat un tros de l’ànima de la ciutat de Castelló.
CastellÓ i les seues veus femenines d’ahir, hui, i sempre
CÉSAR AGUT I GREGORI
Passejant un matí per la Plaça Santa Clara, em vaig trobar amb una escena que va cridar la meua atenció: tres persones compartint taula i conversa amb un aire de conspiració amistosa, com si en aquella reunió s’estiguera «coent» una cosa important. No anava molt desencaminat, ja que Esteban Gual, al costat de Manuel Romero i Vicent Jaume Almela, estaven posant els fonaments del que anava a ser el Llibret de la Gaiata Farola-Ravalet per a la Magdalena 2025. Quan tornava a casa, vaig passar de nou per on havia vist a aquests tres amics. Aquesta vegada, em vaig asseure amb ells, atret per la curiositat i la complicitat de la xarrada.Va ser llavors quan, quasi sense adonarme’n, em van proposar un desafiament: escriure un dels articles d’aquesta obra, que estaria dedicada al món de la música. Per descomptat, vaig acceptar el repte sense dubtar-lo, però amb una condició: jo triaria el tema de l’article. I ací ho tenen, fruit d’eixa inesperada proposta: “Les veus femenines de Castelló”.
En aquest article, vull retre homenatge a eixes dones que, amb el seu talent i determinació, han donat forma al paisatge sonor de la nostra ciutat. Dones que, des de diferents estils i gèneres, han aconseguit destacar-se i deixar una empremta inesborrable en la història musical de Castelló. Des de les intèrprets clàssiques fins a les cantants més actuals, cadascuna d’elles ha aportat la seua veu única, enriquint el patrimoni cultural de la nostra terra. Tres d’elles han sigut les guardianes dels sons clàssics: Maribel Marzal, Tere Martínez, i Margarita Fernández.
Les altres quatre són la nova saba de la música castellonenca: Elena Sorlí, Bàrbara Breva, Ester Igual, i Núria Pallares. Castelló és una ciutat de contrastos, on la tradició i la modernitat es troben en harmonia a través de les veus de set dones que han deixat una empremta inesborrable en el panorama musical. En una recent entrevista, vam poder conversar amb les tres cantants que representen l’ànima clàssica de la ciutat i amb les quatre noves promeses que estan marcant el camí cap al futur.
Maribel Marzal, la inconfusible veu del grup “Voz y Modos”, ha dedicat la seua vida a preservar els boleros, una tasca que no ha sigut fàcil en un món que canvia a ritme molt accelerat. “Mantenir viva aquesta tradició requereix passió i una profunda connexió amb les arrels”, ens va confessar. No obstant això, el que realment la motiva és la resposta del públic jove que, sorprenentment, mostra un interés renovat per aquest gènere a temporal.
Tere Martínez, del trio “Los Andinos”, ha portat la música tradicional llatinoamericana als cors dels castellonencs. “És un honor poder compartir aquests sons amb les noves generacions”, ens va dir amb orgull, emfatitzant la importància de no perdre la riquesa cultural que aquests gèneres aporten.
D’altra banda, Margarita Fernández, una referent en la música lírica de Castelló, va parlar sobre els desafiaments de mantindre la rellevància d’aquest estil en l’era contemporània. “La lírica continua sent benvolguda, però hem d’adaptar-nos sense perdre la nostra essència”,
va comentar. Margarita també es va mostrar oberta a la idea de fusionar la lírica amb gèneres moderns, explorant nous horitzons sense oblidar les seues arrels.
En el costat de la nova ona musical, Elena Sorlí, amb la seua veu suau i elegant, va destacar com l’escena musical de Castelló està evolucionant. “M’encanta l’oportunitat que tenim tots de trobar el nostre espai per a expressar-nos a través de la música”, va afirmar, subratllant el suport i la quantitat d’esdeveniments musicals en un entorn que obri espais per a tots els estils musicals.
Bàrbara Breva, per part seua, personifica la versatilitat. “No em limite a un sol gènere perquè m’agrada tota classe de música… Es tracta d’escoltar i veure què és el que la música et demana a cada moment”, va expressar amb passió. La seua capacitat per a moure’s entre diferents estils li ha permés connectar amb un públic variat, enriquint encara més l’escena local.
Ester Igual, que presta la seua veu a la coral Innuendo, ens va parlar del poder de la música coral. “Cantar en grup et dona una força que no es pot comparar amb res més”, va explicar. Per a Ester, la coral no és només un grup de persones cantant juntes, sinó una comunitat que comparteix una passió profunda per la música.
Finalment, Núria Pallares, del grup Bluet, ens va deixar clar que la col·laboració és clau en la seua carrera. “Cantar en un grup és trobar l’equilibri perfecte entre diverses ànimes que s’expressen a través de la música”, va dir amb un somriure. Núria veu la música com un llenguatge universal que connecta a les persones, independentment dels seus estils personals.
Aquestes set dones representen l’essència de Castelló, una ciutat on la música és tant un reflex de la seua història com un pont cap al futur. Les seues veus, tan diferents i alhora tan complementàries, són el testimoniatge viu d’una ciutat que respira música en cada racó.
Maribel Marzal: Una Vida Dedicada al “Bolero” i a la Música Melòdica de Castelló.
Des de molt jove, es va destacar en l’àmbit musical. Als huit anys, al costat de la seua germana bessona, va debutar en el programa “El món és dels xiquets” de “La Voz de Castellón”, on ambdues van formar el duo conegut com “Las Gemelas”. El seu talent natural ràpidament va atraure l’atenció del públic, i el duo va començar a realitzar programes al costat de Vicente Escura en Ràdio Castelló de la Cadena SER, entre altres mitjans locals. Després de la seua etapa infantil, Maribel i la seua germana es van unir a un conjunt musical d’Almassora anomenat “Los Chíngolos”. Aquest va ser un pas clau en la seua carrera, ja
que va permetre a les joves desenvolupar el seu potencial artístic. No obstant això, amb el temps, la seua germana va decidir abandonar el grup, deixant a Maribel com l’única solista. Així va nàixer “Maribel i Los Chíngolos”, que va començar a recórrer la Comunitat Valenciana realitzant presentacions i visitant discogràfiques, encara que, lamentablement, mai van arribar a gravar un disc. La vida de Maribel, sempre plena de música, va patir un gir quan va decidir interrompre la seua carrera temporalment per a enfocar-se en la seua vida personal, amb el matrimoni i el festeig com a prioritats. Però la música continuava sent part essencial de la seua vida, i temps després es va unir al grup “PentÁgono” de Castelló, especialitzat en música local. La trajectòria d’aquest grup es va veure truncada per la tràgica mort d’un dels seus membres en un accident de trànsit. Malgrat l’adversitat, Maribel no es va donar per vençuda i al costat d’Alfredo Vivas i Tomás Amella, tots dos músics de Castelló, va formar el trio “Voz y Modos”.
Durant cinc mesos, aquesta formació es va presentar diàriament en hotels de la cadena RUMASA a Palma de Mallorca, brindant entreteniment a turistes i locals. Però el destí tenia altres plans, i després de la dissolució temporal del trio, Maribel va passar a formar part de l’Orquestra Veracruz de Benicarló. No obstant això, “Voz y Modos” va ressorgir, aquesta vegada amb tal força que els seus integrants van decidir deixar els seus treballs per a dedicar-se a la música a temps complet. El destí, així i tot, tenia més sorpreses. Va ser el dia en què Tomás Amella va deixar el grup per problemes familiars quan va aparéixer Ricardo, la seua actual parella, a qui Maribel crida afectuosament “el chiquitín”. La seua incorporació al trio va ser quasi un acte de màgia: Tomás se’n va anar un dimecres, i
la següent actuació del trio era eixe mateix divendres i dissabte. Maribel, que acabava de perdre al seu pare i al seu espòs en un curt lapse d’un mes i una setmana, es trobava comprant en un comerç pròxim al desaparegut Hostal de la Llum quan l’amo li va preguntar: “Com estàs, Maribel? Com va la música?” Amb un somriure trist, ella va respondre: “Doncs la música, malament. Hui mateix ens hem quedat sense un membre del grup i el cap de setmana actuem.” L’amo, amb rapidesa, li va suggerir ”Ves al perruquer que hi ha ací a prop i digues-li, de la meua part: ‘Ricardo, m’ha dit Ximo que m’has de solucionar aquest problema’.” I així va ser com Ricardo, després d’unes poques hores d’assaig, es va unir al trio “Voz y Modos” per a quedar-se fins a l’actualitat. Ricardo recorda que mai havia tocat música sud-americana abans d’unir-se al grup, ja que la seua experiència era principalment en música folklòrica amb la Rondalla “Trovadors”.
Aquells afortunats que van assistir a la primera actuació del trio a la urbanització Las Palmas van poder presenciar el naixement d’una nova era per a “Voz y Modos”. Durant la
quarta o cinquena cançó, Pepín Martín de Els Llauradors es va acostar al grup per a felicitarlos pel bonic que sonava i els va animar a no rendir-se. Hui, quaranta-dos anys després, continuen sent un dels grups referència del bolero a Castelló. Al llarg dels anys, altres músics, com Germán Romero i Pedro Agut, es van unir al trio, contribuint a la seua evolució musical.
L’arribada de Pedro, en particular, va permetre al grup experimentar amb noves instrumentacions i diversificar el seu repertori de boleros. Maribel sempre ha mostrat un gran amor pel bolero, però en confiança ens confessa que el seu veritable amor és la copla, admirant a artistes com Marifé de Triana, de qui guarda un emotiu record. A més, ens comparteix una anècdota de quan Julio Iglesias, després de sentir-la cantar amb “Pentágono”, va elogiar la seua “veu d’àngel”. Anècdotes com aquesta són moltes en la vida de Maribel, com quan va rebutjar un contracte discogràfic a Barcelona perquè no incloïa en els seus companys de grup. La música ha sigut una constant en la vida de Maribel, ajudant-la a superar grans pèrdues personals. Com ella mateixa relata: “Enterrava a la meua mare a les 8 del matí i a la nit estava cantant”. En l’actualitat, “Voz y Modos” compta amb un repertori de 70 a 75 temes, principalment boleros clàssics que el públic gaudeix cantant i escoltant. Un dels projectes més ambiciosos de Maribel va ser una gira de boleros pels teatres de la Comunitat Valenciana, amb escenografia i coreografia, ideat pel seu representant Javier Bordonau. No obstant això, la crisi de 2008 va obligar a cancel·lar el projecte. Maribel Marzal ha gaudit immensament de la música, i la seua veu, elegància i passió han deixat una empremta inesborrable en la història musical de Castelló. És, sens dubte, una de les grans referències de
la veu melòdica, una d’eixes veus que perdurarà en el cor de tots aquells que han tingut el privilegi d’escoltar-la.
Maribel, la teua veu ha estat lligada als boleros durant dècades. Com ha sigut mantindre viva aquesta tradició musical a Castelló? Entregantme en cos i ànima, cantant de cor. Així he cantat i el públic així ho ha sentit, emocionantse, plorant, cantant i sentint amb mi. Això, evidentment, et fa continuar entregant i sentint passió pel que fas.
Què creus que ha canviat en la interpretació de boleros des que vas començar la teua carrera? Ha canviat, sobretot, el so, les gravacions, la qualitat instrumental, però tots aquests canvis mai tindrien sentit si no es transmeten des del cor i això és el que mai ha de canviar.
Hi ha alguna nova generació interessada en aquest gènere? Com t’agradaria que es mantinguera la tradició? Clar que sí. Afortunadament, hi ha molta gent jove interessada en aquest gènere i alguns d’ells molt bons intèrprets, tant vocals com instrumentistes! M’encantaria que aquestes noves generacions no perderen l’essència d’aquest gènere musical.
Tere Martínez: Un Viatge Inoblidable de Veus i Records.
La meua relació amb la música va començar des de molt jove, en la meua benvolguda ciutat de Castelló, en Ràdio Castelló de la Cadena SER, on vaig tindre la fortuna d’envoltar-me de figures com Vicente Escura, Chencho, i Pepe Galmes. El meu camí es va creuar per casualitat ambVicente Escura, qui, a més de ser veí del meu carrer, un dia ens va convidar a Paquita Viagel i a mi a cantar en l’aniversari d’una de les seues filles. Aquesta xicoteta trobada va ser el primer pas cap a una trajectòria plena de melodies i emocions. A partir d’eixe moment, la ràdio es va convertir en un escenari habitual. Vaig participar en el Festival de Varietés en el Teatre Romea, on vaig guanyar el segon premi, un assoliment que va marcar el començament de la meua passió per la música. Castelló en eixa època estava ple de vida musical; joves talents com Paquita Viagel, Enrique Lerín, i jo mateixa, compartíem escenaris i somnis. Aquesta atmosfera vibrant em va impulsar a fer el salt a Madrid. A Madrid, vaig conéixer a Ibar, amb qui no sols vaig formar una família, sinó també un projecte musical ple d’amor i complicitat. Mentre Ibar viatjava amb el seu grup, jo tornava a Castelló amb el nostre fill i la meua família en algunes ocasions. Més tard, decidim crear el trio “Los Andinos”, amb Ibar al requint, el meu cunyat a la guitarra, i jo com a veu solista. Quan el meu cunyat va deixar el grup, el nostre fill Fabián va assumir el paper de guitarrista i veu, aportant la seua energia i joventut al nostre somni compartit. Amb el trio “ Los Andinos”, portem la nostra música per tota Europa: França, Itàlia, Suïssa, on els Nadals s’omplien de música, i en els estius érem habituals en el restaurant Orinoco d’Orpesa, on les nostres cançons acompanyaven les nits càlides de juliol i agost. Vam ser també els afortunats amos
del restaurant Aimará, on oferíem als nostres clients i amics el menjar típic de Xile, país natal de Ibar, i, per descomptat, la nostra música.
Tere Martínez
Lamentablement, el trio va deixar d’existir després de la partida de Ibar, qui va ser l’ànima del nostre grup. Des de llavors, el meu vincle amb la música ha sigut més discret però igualment apassionat. Em vaig incorporar a la Coral de Barreros de la Mare de Déu del Lledó i vaig participar en diverses col·laboracions, com en Bigbolerando i Les Dames del Bolero. Així acaba la meua relació amb la música com a cantant, però no com a aficionada. La música sempre serà una part essencial de la meua vida, perquè em va permetre compartir moments inoblidables amb la meua família, amb Ibar, i amb Fabián. Moments que són regals inavaluables, que la vida em va concedir, i que continuaran sonant en el meu cor.
Què et va portar a involucrar-te en aquest gènere musical? “Evidentment, el
meu vincle amb la música llatinoamericana comença amb Ibar, ja que ell era xilè i músic. A mi sempre m’ha agradat cantar i decidim formar el Trio “Los Andinos” quan va acabar la seua etapa amb el grup «Los Candilejas», amb el qual es va traslladar a Europa des del seu país natal. Ibar va portar al seu germà a Espanya (estàvem a Canàries) i comencem a cantar «zambas, pasillos ecuatorianos, valses peruanos, rancheras» i, sobretot, boleros, que és el que sempre a mi més m’ha agradat”.
Com perceps la recepció d’aquest tipus de música en el públic jove? “Fantàsticament bé.
El trio cantava fa algun temps en el Restaurant
Vila María de Benicàssim, i quan hi havia alguna taula gran plena de joves, jo pensava: ‘’Mare meua, com eixirem ara a cantar boleros amb la quantitat de joves que hi ha? Haurem d’eixir corrent...?’’ Doncs no, tot el contrari: gent jove que admirava la nostra música, que es va enamorar d’ella i que va gaudir tant com nosaltres”.
tipus de música i tota la música en general, que disfruten cantant, ja que això farà que el públic disfrute i aprecie aquesta música tan especial”.
Margarita Fernández: La Veu que Vibra amb l’Ànima de Castelló.
Per a Margarita, la música ha sigut sempre molt més que una simple afició. “Per a mi, la música, cantar, ha sigut la meua salvació, és el que m’acompanya en el meu dia a dia. Sense això, no podria viure. La música és el que em dona l’energia per a continuar vivint”, ens confessa amb un somriure seré, però plena de passió. Des de jove, quan les paraules se li ennuegaven en la gola, va descobrir que era a través del cant i les lletres com podia expressar les seues emocions més profundes. “Podria dir que la música i jo, som un sol ser”, afirma amb convicció.
L’amor per la música és una cosa que Margarita por ta en la sang. La seua casa sempre va ser una llar “musical”, ja que la seua família materna regentava a la Vall d’Uixó el cinema d’estiu casino-teatre Espanya, un espai vibrant on s’interpretaven sarsueles, revistes i altres gèneres que van marcar època. Va ser allí, entre bastidors, on Margarita va créixer, respirant l’art des de la infància. Aquest ambient tan creatiu i enriquidor va marcar el seu camí cap al cant des de molt jove.
Quin consell li donaries a una jove cantant que vulga explorar aquest tipus de música? “Que l’estime tal com jo he estimat aquest
Margarita va créixer envoltada de talents locals excepcionals: Alejandro García, Paco Puig, Leopoldo Adanero, Paco Signes, Els Llauradors... Ella mateixa reconeix que la seua experiència al costat d’aquests músics ha sigut “molt enriquidora”. Al seu costat, ha aprés a gaudir d’estils musicals més enllà de la lírica i ha superat la por escènica pròpia de la joventut i la inexperiència.
Els seus estudis musicals van començar amb el piano, però prompte el destí la va
conduir al cant. Va ser en una de les classes en Els Escolapis quan, en escoltar un grup de persones vocalitzant, va sentir una profunda emoció. Eixe dia, va entrar per primera vegada en la classe de Miquel Bou i, en acabar la lliçó, el mestre li va preguntar si cantava. “Jo no cante, jo estudie piano, però cantar és el que més m’apassiona en aquesta vida”, li va respondre. Així va començar la seua marxa en el cant, deixant arrere el piano en cinqué curs per a dedicar-se a l’art vocal en cos i ànima.
El camí no va ser fàcil. Després de la marxa de Miquel Bou a València, Margarita es va quedar sense professor de cant. La professora Daura Sobils, inicialment reclutada pel conservatori de Castelló, només va poder quedar-se tres dies per les complicacions logístiques. No obstant això, gràcies a Nieves Bagán, Margarita va trobar en Dora una mentora que li faria classes a València els caps de setmana, sense cobrar i en la seua pròpia
casa. Daura es va convertir en alguna cosa més que una professora; va ser la seua repertorista, la persona que sempre encertava en l’elecció de les peces que havia de cantar. “Realment va ser una grandíssima sort poder comptar amb ella”, ens comenta Margarita amb gratitud.
Després de finalitzar els seus estudis com a alumna lliure en el Conservatori de Castelló, Margarita es va matricular en el Conservatori Superior de València, rebent classes de la reconegudaAna Luisa Chova.La seua formació es va completar amb cursos impartits per figures de la talla de Victoria de Los Ángeles, Alfredo Kraus, Helmut Liptz i Magda Olivero.
Va haver-hi un moment en la seua carrera en el qual Margarita guardava en dues carpetes les partitures “possibles” i les “impossibles”. Va ser novament Daura qui la va connectar amb Enedina Lloris, una cantant de lírica que, després de retirar-se per problemes de salut, es va dedicar a ensenyar. Durant els deu anys de la seua relació de professora-alumna, Enedina va aconseguir que Margarita cantarà eixes partitures que abans semblaven inassolibles.“Estaré eternament agraïda a Dora, és la meua Fada protectora”, ens confessa emocionada.
Margarita va tindre la fortuna de comptar amb el suport incondicional dels seus pares per a estudiar música, una cosa poc comuna per a les dones de la seua època. A més, la seua veu és un reflex del timbre de la seua mare, al punt que els qui les senten cantar a vegades les confonen.
Ella és soprano “leggero d’agilitá”, és a dir, soprano “ligero coloratura”, la seua extensió abasta des del Do4, al Fa6. Cantant de timbre de veu clar i càlid, capaç d’executar seqüències de notes que, en general, pugen o baixen per intervals petits, precisant molta agilitat i amplitud vocal. Encara que a causa de la seua
configuració física, també pot cantar obres de soprano líric lleuger. A més, posseeix, com tot cantant, les seues “cartes d’or”, que són pròpies i intransferibles. Són regals que la vida ens dona, ni es poden ensenyar, ni es poden aprendre.
“Cantar no és fer l’agut més meravellós del món. Cantar és despertar la vibració en algú del públic, que arribe a vibrar com tu vibres, que palpite com tu palpites”. Això s’aconsegueix, ens diu, sabent que pots fer-ho i amb moltíssima faena. “Vaig arribar a adonarme que quan cantava, era com si em dividirà en dos: la que cantava i la que buscava entre el públic a qui podia fer vibrar amb la meua actuació”.
Margarita conclou amb un profund agraïment cap a la seua terra: “Puc dir que em considere poeta en la meua terra, ja que ací se’m valora, se m’admira i se’m vol. Agraïda a Castelló i a la Vall que em va veure créixer, que valoren el meu treball com ells consideren, perquè soc una treballadora de la música”. Així és ella, una dona la veu de la qual ressona amb la força de les seues arrels, una artista que ha trobat en el cant no sols la seua manera d’expressar-se, sinó també la seua raó de ser.
La música lírica té una llarga tradició a Castelló. Com sents que ha evolucionat l’apreciació d’aquest gènere a la ciutat? “Segueix en constant evolució gràcies a la docència. La inclusió de la modalitat de cant en els diferents conservatoris professionals de Castelló i província, així com en el conservatori superior, des del curs 2022-2023, fa que s’obrin noves possibilitats per a les futures generacions. . També en els actes socials i familiars d’una certa rellevància, es va incloent el cant líric, la qual cosa permet un coneixement del mateix a altres nivells socials, que obrin l’interés per aquest.”
Quins desafiaments has trobat en la teua carrera com a cantant lírica en una ciutat com Castelló? “Com anteriorment he comentat, el primer desafiament que vaig trobar va ser haver de desplaçar-me a València per a rebre la meua formació superior, mentre treballava, perquè el Grau Superior de Música ací a Castelló no existia. Hi ha una reticència des de la gestió cultural de les diferents entitats, pel cant líric, i pels artistes de Castelló i província. Espere que en un futur es veja com a objecte d’interés. Quant a la meua etapa professional, sempre he sigut i soc ben rebuda i volguda a la ciutat.”
Què penses sobre la mescla de gèneres clàssics amb música contemporània? “A mi la vida em va regalar, des del meu naixement, la possibilitat d’escoltar, veure i sentir diferents estils de música i espectacles, ja que, com ja saps, em vaig criar en una casa en la qual es tenia, com a negoci familiar, el teatre i el cinema. Vaig assistir en viu i en directe als assajos i interpretacions de concerts, òperes, sarsueles, revistes, cinema, teatre. I vaig conéixer a actors i cantants prestigiosos de l’època. Recorde les primeres artistes que van fer mossa en la meua ànima: Estrellita Castro, “La niña de la Puebla”, Gelu, Ànima María (la vocalista del grup “Los Tres Sudamericanos”). Quan venien a “la meua casa” jo pensava: “jo vull ser com elles, jo vull ser artista”. A aquestes artistes li van seguir unes altres i altres, amb diferents gèneres musicals. Haver
crescut tenint aquests referents va fer que des d’un primer moment m’agradaren molts estils musicals, per això m’han acompanyat al llarg de la meua vida personal i la meua preparació professional, artistes representants d’aquests, tant de música culta, música religiosa, i música profana: folklòrica o tradicional i popular de cada país. Tot això va fer de mi, una artista capaç d’utilitzar els meus mitjans en el moment precís. Quan cante un bolero ho faig com una cantant de boleros, quan cante Gershwin utilitze els meus mitjans propis de la clàssica, perquè ell així ho va escriure.
Però en el treball, amb els meus estimats músics Alejandro García i Leopoldo Adanero, en les obres costumistes, de compositors castellonencs de la talla de María Teresa Barrachina, José Godes, Leopoldo Adanero i Paco Puig, sí que vam fer “crossover”, sí que fusionem elements, de la música folklòrica i popular, amb la música clàssica, i eixa fusió va enriquir i li va donar una altra magnitud a eixes obres tan meravelloses que reflecteixen l’ànima, els costums personals, històriques, socials de la vida dels castellonencs.
Així que considere que la música, el músic, com la vida mateixa, evolucionen, i és importantíssim explorar altres gèneres, abans, després o durant, per a completar el ventall de possibilitats que la música ens brinda i poder oferir el màxim de les nostres possibilitats (valgue la redundància) com a cantants en tot estiga magnífic i ampli món musical. “
Elena Sorlí, la Veu que uneix Tradició i Passió: Una Història d’Amor per la Música!
Des de molt jove, la música ha sigut una constant en la meua vida. Recorde aquelles vesprades en les quals el meu germà Vicente i jo omplíem la nostra casa de cançons amb una vella guitarra, alimentant una afició que
creixeria en tots dos amb el temps. Durant els meus anys en l’Institut vaig tindre la sort de creuar-me amb Pedro Guzmán, un professor de música que seria fonamental en el meu camí. Pedro, que és un músic excepcional i en aquell moment era membre del benvolgut grup “Cuerdas y voces”, em va descobrir el folklore llatinoamericà i em va impulsar a iniciar els meus estudis en el Conservatori Mestre Tárrega.
Posteriorment, vaig conéixer a Fabián Barraza i als seus pares, Ibar Barraza i Teresa Martínez, integrants de l’emblemàtic “Trio Los Andinos”. Amb ells, a més de la gran amistat que sempre ens ha unit, vaig tindre l’oportunitat d’aprofundir en el coneixement d’aquest estil musical, especialment el bolero. Vaig poder conéixer també aquesta bella tradició de la música de ronda a Castelló, la Festa de la Rosa, que cada any reuneix nombrosos grups i continua sent un punt de trobada per als amants de la música.
Els meus primers passos com a cantant els vaig donar en un grup de jazz polifònic femení anomenat “New Jazz Ladies”, on vaig coincidir amb Bàrbara Breva. Va ser una etapa d’aprenentatge i experimentació que em va permetre explorar nous estils. Anys després em vaig unir al grup de folklore argentí “Planakanta”, on vaig tindre la fortuna de compartir escenari amb músics de la talla d’Óscar Espeche , guitarrista del llegendari grup argentí “Los Fronterizos”, i Gonzalo Molina, de “Cuerdas y Voces”. D’entre tots els concerts, guarde amb especial afecte un en el Teatre Principal de Castelló, en el qual vam tindre l’oportunitat de cantar al costat de Yayo Quesada també de “Los Fronterizos”.
Aquella nit va ser màgica, una d’eixes ocasions que un atresora per sempre.
Actualment, forme part d’un projecte meravellós dirigit per Ricardo Macho, “Coro Innuendo”. És un grup coral de veus blanques de repertori molt variat, des de música sacra a moderna. Portem pocs anys de trajectòria, però ja hem tingut l’ocasió de participar en concerts i projectes molt especials.
A més, he sigut convidada en diverses ocasions a col·laborar amb grans amics i artistes de Castelló, que sempre m’han brindat el seu suport. Un dels moments més destacats va ser la meua participació en els concerts pel 50é Aniversari del Grup “Els Llauradors”, al costat de la Banda Municipal de Castelló i alguns dels millors músics de la nostra ciutat. Un altre moment important en la meua carrera ha sigut formar part d’alguns dels concerts homenatge a la Mare de Déu de Lledó pel Centenari de la seua Coronació, esdeveniments carregats d’emotivitat i significat per a tota la comunitat.
Quant a gravacions, he tingut l’honor de col·laborar en diversos projectes, com en el disc homenatge a “Las Damas del Bolero” al
costat dels meus amics del grup “Jacaranda”, i en l’àlbum commemoratiu del 25é aniversari del grup “Rosa de Maig”, al costat del meu germà Vicente . Aquest any 2024 ha sigut especialment bonic. Entre els molts homenatges que s’han celebrat pel Centenari de la Coronació, vaig tindre el privilegi de participar en un magnífic concert en el Teatre Principal liderat pels amics de “Kabòcafé”, amb músics de talla excepcional de la nostra ciutat. Però, sens dubte, un dels moments més emotius per a mi va ser quan Juan Pablo Manzanero, fill de l’inoblidable compositor Armando Manzanero, em va convidar a formar part d’un concert homenatge al seu pare, i en el qual vaig compartir escenari, entre altres, amb José Iturralde i Juanjo Carratalá. Cantar en memòria d’una figura tan icònica de la música llatina va ser realment especial.
Una altra experiència inoblidable d’enguany va ser durant la primavera, quan Nacho Mañó i Gisela Renés ens van convidar al meu germà Vicente i a mi a compartir escenari amb ells en un concert del festival “Jazz a Castelló,”
en el Teatre del Raval. Interpretar un tema al costat d’aquests dos grans talents va ser un regal meravellós.
Finalment, vaig tindre l’honor de participar al costat del “Cor Innuendo” tancant l’acte de la Galania a la Reina de les Festes de Castelló, en un esdeveniment esplèndid que va iniciar les festes de la Magdalena de 2024.
Elena, la teua veu ha sigut descrita com a suau i elegant. Quines influències han modelat el teu estil vocal? “Gràcies per eixa descripció tan bonica. La música ha sigut una constant en la meua vida des de sempre, gaudisc amb la música clàssica, moderna, jazz, i, especialment, el folklore llatinoamericà. I també m’apassiona escoltar a Serrat. Al cap de catorze anys ja era sòcia de la Societat Filharmònica de Castelló, i no em perdia cap concert.
Sempre m’ha fascinat la veu, que considere un instrument màgic i alhora complicat. Goge tant d’escoltar cant líric com dels grans intèrprets de jazz i pop. Per a mi, cantar és transmetre emocions, és contar una història a través del sentiment que et provoca la música.”
Com veus l’escena musical actual a Castelló?
“Actualment, a Castelló estem vivint un ressorgiment de la música en directe, tant en teatres com al carrer, la qual cosa és realment emocionant. Tenim la sort de comptar amb meravelloses veus líriques i modernes, masculines i femenines, a més d’una rica varietat de formacions corals, rondalles, grups de jazz, bolero i folklore llatinoamericà, pop, rock, flamenc, etc. Hi ha espai per a tots els estils i, el més important, per a qualsevol persona que tinga la il·lusió de cantar o interpretar qualsevol instrument. És meravellós veure com cadascun troba la seua oportunitat d’expressar-se a través de la música.”
A quins reptes t’has enfrontat com a cantant en l’escena actual i com els has superats? “Crec
que el repte més rellevant sempre ha sigut eixir a l’escenari i véncer les mateixes inseguretats. He tingut la immensa sort d’estar envoltada d’amics i persones volgudes, grans músics i intèrprets magnífics. Cantar en eixe entorn és com fer-lo a casa, en família, i compartir escenari amb gent a la qual respectes tant t’ajuda a superar eixes inseguretats i donar el millor de tu. També és fonamental interpretar un repertori amb el qual t’identifiques, i que encaixe amb el teu propi estil. Això fa que tot fluïsca d’una manera més natural.
Bàrbara Breva: La Versatilitat en el seu Estat Pur.
Bàrbara Breva és una artista que encarna la versatilitat en la seua màxima expressió. La seua proposta musical és un viatge que transcendeix gèneres, estils i fronteres, passant des de la balada més íntima fins a l’up-tempo més descarat. En el seu ampli repertori, conviuen el blues, la bossa-nova, el funk, el soul, el rock i el pop, juntament amb picades d’ullet
al bolero, la música llatinoamericana i el musical. Aquest calidoscopi sonor es veu constantment esguitat per la improvisació, un tret distintiu del seu estil, que revela la seua constant cerca de l’emoció i la connexió genuïna amb la seua audiència.
El seu enfocament està profundament marcat pel seu amor a les lletres. Ja siga versionant estàndards de jazz en castellà o valencià, o improvisant lletres sobre la marxa en les seues sessions de blues, Breva s’atreveix a saltar al buit, generant creacions en directe que reforcen la seua interacció única amb el públic. A més, la seua habilitat per a cantar en múltiples idiomes, incloent-hi italià, francés, portugués i valencià, juntament amb la interpretació de temes propis, realça la seua capacitat per a connectarse a escala global.
Potser un dels aspectes més captivadors dels concerts de Bàrbara Breva és la seua especial connexió amb el públic. Al llarg de les seues actuacions, converteix a l’audiència en part essencial de l’experiència, interactuant amb ells d’una manera que va més enllà del musical, buscant compartir vivències emocionals que deixen empremta. Per a Breva, la música és un vehicle de comunicació i de trobada, i cada espectacle es converteix en una vivència irrepetible, on l’espontaneïtat i l’emoció del moment són el motor que ho impulsa tot. El viatge musical de Bárbara va començar en 2005, quan va començar a prendre classes de cant. La seua primera incursió en l’escenari va arribar en 2007 amb els seus primers concerts en solitari, marcant l’inici d’una carrera en constant evolució. En la seua infància, va formar part del cor dirigit per Manolo Portolés, la qual cosa va establir les bases del seu amor per la música coral i vocal.
Durant la seua etapa universitària, es va unir a la Coral Universitària i al Teatre Musical
Universitari, participant activament en l’escena musical estudiantil. A més, va ser integrant del grup de pop “Nada Personal”, la qual cosa va ampliar encara més la seua experiència i repertori.
Ja a Castelló, ha format part de diverses agrupacions, com New Jazz Ladies, Four on Six, la Big band de la Universitat Jaume I (UJI) i l’Onda Big band. En l’actualitat, lidera la seua pròpia formació, la Bàrbara Breva Band, un sextet que explora una àmplia gamma de gèneres musicals. Al llarg de la seua carrera, ha col·laborat amb una multitud de formacions i muntatges, incloent-hi actuacions amb la Banda Municipal de Castelló, l’orquestra simfònica, i en espectacles amb companyies com Xarxa Teatre i seda jazz.
Ha portat el seu talent a nombrosos festivals de jazz, incloent-hi el Festival de Jazz de Peníscola, Alfás del Pi, Altea, Paterna, Gandia, Castelló, i molts altres. La seua versatilitat li ha permés participar en esdeveniments de gran format, com la Copa Amèrica, la Champions League, i la Volvo Ocean Race, així com en esdeveniments organitzats per Fira València i Cultur Ar ts. A més, el seu compromís
amb causes socials es reflecteix en la seua participació en nombrosos esdeveniments benèfics per a ONG locals i nacionals. Bárbara també ha format part de celebracions festives com Magdalena Vítol, Galania, Castelló a tres bandes, i Magdalena Festa Plena, entre altres, portant la seua música a festivitats locals en poblacions com Alcalà de Xivert, Onda, Culla i el Forcall.
A més de la seua carrera musical, Bàrbara Breva és una dona de múltiples facetes. La seua formació com coach personal reflecteix el seu interés per l’estudi de la psicologia i el món emocional, elements que també nodreixen el seu enfocament artístic.
Amb una carrera que abasta una àmplia gamma de gèneres i col·laboracions, Bàrbara Breva és una figura clau en l’escena musical de Castelló. La seua dedicació, talent i amor per la música l’han portada a convertir-se en una intèrpret versàtil i respectada, capaç d’adaptarse a qualsevol estil i de transmetre la seua passió en cada actuació. La seua història és un recordatori del valor de la música en viu i de l’esforç dels artistes que, dia a dia, enriqueixen les nostres vides amb el seu art.
Bárbara, eres una cantant polifacètica, capaç de moure’t entre diferents gèneres. Què t’atrau d’aquesta versatilitat? “La versatilitat és una de les senyes d’identitat de Bàrbara Breva. El seu interés per la tècnica vocal i la seua aplicació
pràctica li ha permés adaptar-se a diversos estils musicals, des del jazz fins al rock, blues, música sud-americana i tradicional. Per a ella, cada tipus de música té la seua pròpia idiosincràsia, i la clau per a interpretar-lo radica en la tècnica, l’escolta activa i la musicalitat.”
Com decideixes quin gènere interpretar en un moment donat? “Cada tipus de música té una idiosincràsia, una rítmica i un so particular. La tècnica, unida a l’escolta i la musicalitat, et permeten investigar i acostar-te a cada estil, des del respecte, però sense deixar de ser un mateix”, comenta Bárbara.
Quin impacte creus que té la diversitat en la música sobre el públic de Castelló? Bàrbara Breva valora la diversitat musical de Castelló i la considera essencial per a enriquir la vida cultural de la ciutat. No obstant això, assenyala la falta de reconeixement cap als músics professionals i les dificultats econòmiques que enfronten tant artistes com sales de concerts per a oferir espectacles de qualitat. “La nostra societat s’ha acostumat al fet que la música ‘siga gratis’, però resulta una professió a vegades molt precària, en la qual no es reconeix econòmicament l’esforç i les hores de dedicació que ser músic requereix”, explica. Bárbara també destaca la importància de diferenciar entre entreteniment i qualitat musical. En una era on la música electrònica i les grans produccions dominen, ella advoca per reconéixer l’esforç i l’autenticitat dels músics que toquen en directe.
Ester Igual: Una Vida, Plena de Cant i Escenaris.
Ester és una artista la vida de la qual ha estat marcada per una profunda connexió amb la música. Des de la seua infància fins a l’actualitat, ha construït una carrera diversa i apassionant que abasta diversos gèneres i estils, sempre amb una constant: el seu amor pel cant.
Des de xicoteta, va descobrir la seua passió per la música i el cant. Com a solista en el cor del col·legi, va començar a demostrar el seu talent vocal. Eixa va anar només la primera etapa del que es convertiria en una carrera musical multifacètica.
El seu amor per la música tradicional també va deixar una empremta en la seua carrera. Durant diverses dècades, va formar part de l’Associació d’Estudis Tradicionals Grup Castelló, on no sols ballava, sinó també contribuïa amb la seua veu. Aquest grup va portar la música tradicional a un nivell internacional, participant en festivals per tota Europa i acostant el folklore de Castelló a diversos públics.
La dècada dels vuitanta va marcar un nou capítol en la seua vida, ja que va començar a actuar en públic amb el grup de Rock i Blues Mides Rex. Amb ells va recórrer tota la Comunitat Valenciana, consolidant-se com una veu prominent en l’escena musical de la regió. Durant aquests anys, el seu talent vocal la
va portar a col·laborar en la gravació de nombrosos discos, prestant la seua veu com a corista en produccions d’artistes com Carlos Vargas i Graham Foster (Major Blues Band). Aquestes col·laboracions van ampliar el seu repertori i li van permetre connectar amb la música en noves formes. Amb el nou mil·lenni van arribar noves oportunitats. Ester es va unir al grup castellonenc de Jazz Physis Quintet, amb els qui va actuar en múltiples edicions del Festival de Jazz de Castelló i en els cicles de concerts com Els Dilluns Concer t en el Casino Antic de Castelló.
Durant aquest temps també va començar a formar-se en altres estils musicals. Es va especialitzar en Jazz amb la formació impartida per Arantxa Domínguez i va explorar el cant líric sota la tutela de Margarita Fernández. En la dècada de 2010, va continuar diversificant la seua carrera musical. Es va unir al cor Veus Atrevides, amb la seua veu de Soprano.Amb ells va participar en l’òpera “Cosi fan tutte” en el Teatre Principal de Castelló, entre tantes altres actuacions, sota la direcció de Toni Planelles i Juanfran Ballester.
La seua versatilitat vocal la va portar a formar part del grup de Latin Jazz Sixosis, on va ser la vocalista durant sis anys.
La seua passió pel teatre i la música la va portar a participar en grans produccions musicals dirigides per Juan J. Peláez i la Unió Musical la Lira, destacant la seua participació en obres com Els Miserables (2017), Queen Sinfònic (2018) i El Rei León (2019).
Entre 2014 i 2016, va formar part de Soul Station, grup de soul i blues, on va compartir escenari amb Núria Pallares i Javier Peñarroja. El grup va arribar a ser teloner dels Secrets, una de les bandes més emblemàtiques del poprock espanyol.
En 2018, Ester va participar en l’homenatge al grup castellonenc Els Llauradors, amb actuacions memorables a l’Auditori de Castelló i en la Plaça Major, acompanyada per la Banda Municipal sota la direcció dels Mestres Francisco Signes i Marcel Ortega.
Des de 2013, forma part de Belisters, una formació que inclou en la cantant Isabel Argos i al guitarrista Luis Vellón, on interpreten conegudes cançons en harmonies a tres veus.
A més, des de 2011, forma part de l’Orfeó Universitari de l’UJI, sota la direcció de Toni Planelles, Ada Moliner i Diego Alamar. Algunes de les seues actuacions més destacades inclouen col·laboracions amb la Big Band de l’UJI en la interpretació de la missa cantada de Duke Ellington A Sacred Concer t, sota la direcció de Perico Sanbeat, i al costat de la Banda Municipal en l’obra The Armed Man: A Mass for Peace de Karl Jenkins. També forma part del cor de veus blanques Innuendo, dirigit per Ricardo Macho, i continua activa en l’escena musical local.
En 2024, Ester va participar en una actuació especial en el Teatre Principal de Castelló, en l’espectacle “De l’Amor Nostre, Senyora”, un concert en honor al centenari de la Mare de Déu del Lledó, on va compartir escenari amb artistes locals sota la direcció artística de César Agut.
La seua carrera ha estat marcada per innombrables col·laboracions, actuacions i gravacions, moltes de les quals romanen en la seua memòria com a fites importants de la seua vida artística. Amb cada projecte i escenari, ha deixat una empremta en la rica tradició musical de Castelló, i la seua passió per la música continua sent una força impulsora en la seua vida.
Sense cap dubte, continua sent una figura clau en l’escena musical de Castelló, on la seua veu ha ressonat en innombrables escenaris, captivant a generacions d’oients i contribuint al desenvolupament cultural de la seua comunitat.
Ester, eres coneguda per la teua poderosa veu en la Coral Innuendo, què et va portar a formar
part d’una coral en lloc d’optar per una carrera en solitari? “Després d’haver cantat en solitari i explorat diversos estils com el rock, jazz i altres, vaig decidir provar una cosa diferent: cantar al costat d’altres veus. Volia experimentar què se sentia en compartir la responsabilitat en lloc de portar tot el pes jo sola. Col·laborar, contrastar i fusionar la meua veu amb la d’altres persones ha sigut una experiència molt enriquidora. Gaudeix moltíssim d’eixa connexió i del contrast entre les veus. Al final, el que realment m’ompli és gojar de l’art de la veu en si mateixa, tant la meua com la dels altres.”
Què sents en cantar en grup i com es diferencia de cantar en solitari? “Cantar en grup és una experiència increïble, sents com les veus s’entrellacen i semblen travessar la teua pell, creant una sensació de surar; és realment meravellós. Cantar en solitari, requereix major responsabilitat. Només escoltes la teua pròpia veu i la música que t’acompanya, sense el suport ni la referència de les altres veus que normalment t’envolten. És similar, la música quan cantes com a solista se substitueix per a veus quan cantes en grup.”
Quina és la importància de la música coral en la cultura musical de la nostra Ciutat? “A Castelló, cada vegada més persones se sumen a les Corals, ja siga per a gaudir d’un espai de distracció i pertinença, o amb el desig de millorar musicalment. Alguns ho fan per la simple satisfacció de cantar en grup, mentre que uns altres busquen un camí cap a la professionalització, o almenys, aconseguir un nivell elevat d’interpretació. La veritat és que l’interés pel cant coral està creixent significativament a la ciutat. Hi ha moltes persones que canten a Castelló”.
Núria Pallarés i la meua trajectòria musical: Un viatge de dotze Anys!
La meua relació amb la música va començar fa més d’una dècada, fa aproximadament dotze anys, quan em vaig embarcar en un camí que ha modelat la meua vida de manera sorprenent i gratificant. Tot va començar amb un curs de gòspel en la Universitat Jaume I (UJI), impartit per la talentosa Arantxa Domínguez. Va ser en eixe espai on, quasi per casualitat, vaig descobrir que cantar era el que volia fer.
La música no sols era una cosa que m’agradava escoltar, sinó alguna cosa que m’apassionava i que volia aprendre a fer. Així, la meua aventura vocal es va iniciar en Elefunk, on vaig formar part del cor. Va ser allí on vaig conéixer a Joaquín Pinilla, un músic de renom que ha deixat la seua petjada en bandes com Bluet, Texicana i Simago Lemons. Joaquín va ser clau en la meua evolució musical; va ser ell qui em va animar a fer un pas avant i, junts, vam crear
Bluet. Inicialment, comencem com un duo, però amb el temps i després del nostre primer disc, la formació va evolucionar fins a convertir-se en el quintet que és hui dia. El meu desig de continuar aprenent m’ha portat a explorar una gran varietat de gèneres musicals. He tingut l’oportunitat de participar en diferents projectes i grups. Un d’ells va ser Beatmore, una experiència musical que em va permetre continuar expandint els meus horitzons.
També he format part d’agrupacions corals com Veumanicas i, en l’actualitat, participe en Planakanta, on continue desenvolupant el meu amor pel cant col·lectiu. Un dels moments més memorables de la meua carrera va ser quan vaig tindre el privilegi d’interpretar un bolero amb la Big band d’Onda, una experiència que va marcar una fita en el meu recorregut artístic. A més, he sigut part d’esdeveniments inoblidables al costat de formacions tradicionals com Els Llauradors, que m’han permés connectar amb la música en el seu estat més pur i emocional. En aquest moment, a més de continuar amb Bluet, també forme part de MIB Organ Trio, una agrupació que em permet explorar el meu costat més salvatge i creatiu. A través d’aquesta col·laboració, he pogut experimentar amb sons que em porten més enllà dels meus límits, i això m’ha permés continuar creixent com a artista. He tingut la sort de participar en diversos festivals de blues i jazz en tota la Comunitat Valenciana. Cadascun d’ells ha sigut una experiència enriquidora, i sempre em queda el desig de tornar a pujar-me’n a l’escenari en més oportunitats com aquestes.
La música, en totes les seues formes i estils, continua sent la meua gran passió, i espere que aquest viatge continue per molt de temps més, portant-me a nous escenaris i projectes plens de creativitat i emoció. La meua història amb la música està lluny d’acabar, i no puc esperar a
veure quins nous camins sorgiran. Però el que és segur és que, passe el que passe, continuaré cantant i explorant el vast univers musical que tant em fascina.
Núria, la teua participació en Bluet t’ha permés explorar diferents estils. Què significa per a tu poder combinar la teua veu amb una banda de jazz? “Bluet (Joaquin PinillaGuitarra, Jesús Gimeno-Bateria, Bertus (José Luis Bar tomeu)-Baix i Cayetano Balfagó-Teclat) és més que una banda de jazz, és una banda de fusió. Encara que fem versions de clàssics del jazz i del blues, la qual cosa més m’apassiona és la part compositiva, el procés de crear els nostres propis temes. Mesclem molts estils que m’agraden, i això em permet explorar tots els matisos de la meua veu, des dels registres més suaus fins als més potents. El jazz, en particular, em dona la llibertat de jugar amb la meua veu i experimentar, la qual cosa disfrute moltíssim. A més, fa un temps em van convidar a cantar amb MIB Organ (Carlos Mercado-Bateria, Paco Ibáñez-Guitarra i Cayetano Balfagó-Teclat) un power organ trio que mescla funky, blues i jazz. Amb ells, explore el meu costat més atrevit i em permeten portar la meua veu al límit.”
Com trobes l’equilibri entre el teu estil personal i l’estil del grup? “Crec que la clau està a adaptar-se. En Bluet, el meu estil es modela segons el so de la banda, i el mateix succeeix ara
en Planakanta, on no soc la veu principal, sinó part d’un cor. Aquesta experiència m’enriqueix molt i m’ajuda a continuar creixent com a cantant. De fet, crec que és més difícil ser part d’un cor, on la precisió i l’harmonia són fonamentals, que ser solista. Eixa adaptació i col·laboració constant em permet continuar evolucionant.
Quina importància té la col·laboració per a tu en la música? “La col·laboració és fonamental per a mi. Em permet explorar altres estils i aprendre dels músics i cantants amb els quals treball. Gràcies a les col·laboracions, he pogut cantar no sols jazz i blues, sinó també folk, boleros, rock, pop... de tot un poc! I cada estil m’ha ensenyat una cosa nova. Per a mi, les col·laboracions són una part meravellosa i necessària de la música. Sempre hi ha una cosa nova per a aprendre, i això no sols m’enriqueix com a cantant, sinó també com a persona.”
Voldria expressar el meu més sincer agraïment a la Gaiata 6, Farola-Ravalet, per l’oportunitat que m’han brindat per a col·laborar en el seu “Llibret”. Especialment, vull donar les gràcies al seu president, Esteban Gual, al seu vicepresident, Manuel Romero, i a Vicent Jaume Almela, per la confiança dipositada en mi per a la realització d’aquest article dedicat a les veus femenines de Castelló.
Espere que aquesta obra siga del grat de tots els lectors i que contribuïsca a donar visibilitat i reconeixement al talent i la passió de les dones de la nostra terra. És un honor per a mi formar part d’aquest projecte que celebra la nostra cultura, tradició i comunitat.
Gràcies de nou per aquesta oportunitat tan especial.
Disfruteu de la lectura.
“La poesia no tÉ temps, el que la llig la rescata, la fa present i desprÉs la torna a la seua eternitat”
DomÉnico Cieri Estrada
És una de les manifestacions artístiques més antigues. La poesia es val de diversos artificis o procediments: en l’àmbit fònic-fonològic, com el so; semàntic i sintàctic, com el ritme; o de l’encavalcament de les paraules, així com de l’amplitud de significat del llenguatge.
La poesia desperta els sentits mitjançant les paraules i la creació de bellesa en el llenguatge, i també cultiva la imaginació i la memòria. És tota una realització de les facultats corporals i anímiques de l’ésser humà. Perquè la forma de quant es diu o escriu és tan important com el sentit o el “missatge”.
El paper de la poesia en la societat és donar-nos una visió clara, profunda i aguda no sols de la bellesa, sinó també de la vida quotidiana, dels problemes socials i la forma correcta d’enfrontar-los, ens dona fortalesa espiritual i amor per la vida, la pau i la justícia, la poesia sensibilitza a la humanitat i ensenya tots aquests valors per a transformar al món en un lloc d’harmonia i pau social.
Com va dir una vegada Rita Dove: “La poesia és el llenguatge en la seua forma més destil·lada i poderosa”. Es converteix en una poderosa eina per a preservar i revitalitzar les llengües i tradicions indígenes, assegurant la seua vitalitat i rellevància en un món que canvia ràpidament. El llenguatge poètic ofereix una altra faceta possible del diàleg entre les cultures. Açò fa que la poesia siga part fonamental en la cultura de cada població.
La nostra ciutat compta amb un elevat nombre de poetes i poetesses, així com col·lectius encarregats de promoure la poesia o fins i tot prestigiosos certàmens i concursos de poesia com, la convocatòria dels Premis de la mar o Certamen literari Flor natural Santa Maria del Lledó.
AssociaciÓ Cultural La Barraca: quaranta anys de cultura i tradiciÓ
JOAN TORRENT I GUILLAMON VicePresident Associacio Cultural La Barraca
Com qui no vol la cosa, enguany l’Associació
Cultural La Barraca complirem quaranta anys de la nostra creació. Per aquest fet, els números diuen que corria l’any 1985 quan un grup de xiquets vam decidir ajuntar-mos, comboiats per les nostres inquietuds culturals i per l’estima cap al sempre benvolgut Grau de Castelló. Aquells xiquets amb aquells innocents jocs d’infantesa vam crear, sense adonar-nos, una associació que a hores d’ara, s’ha convertit en un referent pel que fa a la cultura i tradició en les terres de La Plana.
Els inicis de l’aleshores Club La Barraca parteixen de l’edició d’una senzilla publicació, anomenada Revista La Barraca, feta amb fotocòpies format quartilla que informava sobre temes d’actualitat. Anys després vam crear una modesta emissora local de ràdio, Ràdio Antena del Grau, que a pesar de la seua poca audiència, va servir per a enregistrar testimonis a personatges del món mariner que, temps després, han passat a formar part del
catàleg d’un dels projectes més importants de l’associació: l’arxiu històric del Grau.
A més a més, a principis dels anys noranta organitzarem per Nadal “L’estel”, un concurs de betlems i naixements i la campanya solidària “De tot cor”, arreplegant menjar i joguets per a les persones més necessitades.
El 25 de setembre de 1991 se signen els nous estatuts i és a partir d’eixe moment quan passa a denominar-se com en l’actualitat, Associació Cultural La Barraca. Uns estatuts vigents fins a l’any 2004, moment en el qual s’adapten a la nova legislació.
És en aquesta dècada dels anys noranta quan l’associació adquireix el seu moment de màxima expansió, i per a mostra un botó: durant les festes de Sant Pere de 1992, s’organitza un homenatge al poeta i fill predilecte de la ciutat Miquel Peris i Segarra, una persona molt arrelada a la mar i que havia faltat el darrer dia de l’any 1987. L’aleshores jovenalla associació, havíem preparat un acte on la música i la poesia de Peris buscaven honrar la memòria del lletraferit home de lletres. Malauradament, la pluja va fer acte de presència a principi de l’espectacle, obligant a la seua suspensió mentre sonava la cançó “Arruixa que plou”, interpretada pel grup local Els Llauradors. Aquell acte no es va tornar a repetir mai, però va ser el punt de partida per a que dos anys després La Barraca organitzara, amb el patrocini de l’Ajuntament de Castelló, els Premis de la Mar de poesia, en record i homenatge al poeta castellonenc Miquel Peris i Segarra.
S’ha de tenir en compte que La Barraca mai hem estat una associació nombrosa, i a hores d’ara està formada per quatre persones que continuem treballant per la cultura. A fi de buscar gent que s’integrara amb La Barraca, l’any 1993 l’associació crea “Menut Grau”, un projecte on els xiquets i xiquetes es pogueren iniciar en l’ambient cultural, bé a través d’una publicació o organitzant diversos actes. El projecte “Menut Grau” podríem dir que va funcionar amb bons resultats, però no va aconseguir un dels seus principals objectius, que era que els xiquets i les xiquetes se’n pujaren al vaixell de La Barraca i ampliaren el nombre de membres de l’entitat.
Al Nadal d’aquell 1993 es recupera el tradicional “Betlem de la Pigà”, escrit per Miquel Peris i musicat per Matilde Salvador. Segurament, el frustrat homenatge de l’any anterior organitzat per La Barraca va ajudar a recuperar esta representació, patrimoni del poble de Castelló, on els membres de l’associació grauera participem en l’ofrena del peix al Jesuset, interpretant la figura del Joano el mariner i fent brular als quatre vents les caragoles o com es diu en el betlem, els caragols marins.
Val la pena dir que els anys 1994 i 1995 és un punt de referència en l’associació, que ja es creen dos actes que a hores d’ara, trenta anys després, encara es mantenen: els Premis de la Mar de poesia i la pujada del Grau a la Magdalena pel camí de la Pedrera.
El tercer diumenge de Quaresma és dia gran a la nostra ciutat. Com mana la tradició, cal pujar del pla a la muntanya per remembrar la història dels nostres avantpassats. Hom sap que la gent de la mar, agermanada en la Gaiata 12 “El Grau”, sempre ha participat en la setmana gran de les festes fundacionals. A fi d’ajuntar a la gent que des de sempre s’havia acostat al
tossal per complir amb la tradició, La Barraca va decidir organitzar esta pujada a la Magdalena de forma organitzada, amb repartiment de canyes i cintes verdes, a la que s’afegeix una cinta blava que identifica esta pujada. Quan encara és fosc, la gent s’apropa a la Tinència d’Alcaldia del Grau per recollir la canya i les cintes. Amb la col·laboració de la Gaiata 12 “El Grau”, es du a terme el repartiment de més de mil canyes, mentre sona la música que pertoca interpretada des del primer any per l’associació de dolçainers i tabaleters del Grau, sempre fidels a la cita.
Una vegada repartides les canyes, la comitiva grauera, encapçalada per les Reines i Presidents de les Festes de Sant Pere/Gaiata 12 i amb l’acompanyament de les autoritats locals, comença el seu peregrinar fins a l’ermita de Santa Maria Magdalena. El camí naix al carrer de davant (Tinència d’Alcaldia), continua pel carrer Trafalgar i per Sebastían Elcano fins al
camí vell del Serradal. A partir d’aquest punt, el recorregut transcorre uns quants quilòmetres paral·lel a la via del tren de la Pedrera. Justament al pont del riu sec, la comitiva agafa el camí de la travessera, endinsant-se en plena marjal.
Durant uns anys, des de l’any 2000 al 2018, la Pujada del Grau a la Magdalena feia parada en l’estimada ermita de Sant Roc de la Donació, on els seus propietaris Miquel Eixau i Robert Nebot (qepd) obrien la seua ermita a tota la gent que s’acostava.
Després d’agafar forces en l’ermita de Sant Roc de la Donació, la comitiva grauera inicia la recta final del seu camí, fins a arribar al pont de Sant Roc de Canet, on s’agermanen el Camí de la Pedrera amb la Romeria Oficial. És en eixe moment, en l’ajuntar-se els dos camins, quan els màxims representants del Grau imposen la cinta blava a la Romeria Oficial, símbol d’unió de la gent grauera i castellonera, mentres les caragoles brulen amb força rematant aquest emotiu moment d’un gran simbolisme. A partir d’eixe moment, podem dir que el Camí de la Pedrera acaba i la gent que eix del Grau s’uneix amb la multitud, amb la seua cinta blava, cap a l’ermita de la Magdalena.
Per una altra banda, si parlem de La Barraca no cal dir que els Premis de la Mar de poesia son, des de la seua creació l’any 1994, l’acte més transversal, ja que els seus participants arriben des dels Pirineus fins al riu Segura o les Illes Balears . Com he comentat adés, els Premis naixen com un homenatge al poeta castellonenc i fill predilecte de la ciutat Miquel Peris i Segarra, i estan dividits en dues categories: Premi Miquel Peris i Segarra per a gent major de 18 anys i Premi Grumet Manel Garcia Grau per a menors de 18 anys.
Aquests premis van nàixer amb el propòsit de ser una font d’on brollaren noves veus en el món de la poesia en valencià, i amb el pas
dels anys, podem confirmar que s’ha fet realitat este desig.
El primer guanyador dels premis va estar el professor castellonenc Francesc Mezquita Broch, l’any 1995 amb la publicació del poemari “Platja rossa”. Cal destacar que l’any 2003, Francesc va tornar a repetir premi amb “La maror de Joseph Conrad i altres històries”.
El segon guanyador del Premi Miquel Peris va estar Nel·lo Navarro, amb “La nafra del teu monòleg” (1996). Aquest autor és el que més vegades ha guanyat el màxim guardó, fins a un total de tres reconeixements: “Ophiusa” (2006) i “L’exili de les libèl·lules” (2013).
“Platja rossa”, de Francesc Mezquita. Primer Guanyador Premi Miquel Peris. Any 1995
Cal fer una especial referència al guanyador de la tercera edició, l’estimat i enyorat poeta grauer Joan Baptista Campos i Cruanyes (qepd), que amb el magnífic poemari “Encenalls de la memòria”, va vore publicat el seu primer llibre de poesia. No debades, a banda del
premi econòmic (actualment 900 €), el que més valoren els guanyadors és la publicació de l’obra, que es fa realitat l’any següent dins de l’acte de lliurament de premis.
S’ha de tenir en compte que el Premi Miquel Peris ha viatjat de nord a sud del territori de parla catalana. Concretament a Alfara del Patriarca (1999, 2024), Eivissa (2005), Blanes (2007), Sant Bloi de Llobregat (2008 i 2018), Terrassa (2011), Esplugues de Llobregat (2018), Barcelona (2019, 2022) o Canals (2020).
De la mateixa manera, els i les poetes locals també han tingut una destacada trajectòria en la vida dels premis. I per a mostra un botó: Joan Miquel Navarro (1998), Antoni Albalat (2000), Sònia Sanz (2001), Carles Mulet (2002), Daniel Andrés (2004), Eva Albert (2009), Vicent Pau Serra (2010), Pascual R. Huedo (2012), Rosa Miró (2015),Vicent Jaume Almela (2016), Àrtur Àlvarez (2017 i 2021) i David Carreres (2023).
En conseqüència, l’acte de lliurament dels Premis, que sol celebrar-se abans de les festes de Sant Pere, és també un moment d’exaltació de la nostra cultura pairal, on les persones guanyadores reciten els seus poemes i reconeguts artistes interpreten la seua música. Dels primers anys, recordem actuacions de grups locals com Els llauradors, Rosa de Maig, Vora séquia, Canya de sucre, Illa
Ferrada, Saüc o el mateix Àrtur Àlvarez. També artistes amb més renom com Pep Gimeno “Botifarra”, Carles Dénia, Josep Aparici “Apa”, Miquel Gil, Mara Amanda o grups com Aljub o La beniterrània han format part de l’acte de lliurament dels Premis.
Així les coses, tota pedra fa paret i aquestes quatre dècades que l’Associació Cultural La Barraca compleix donen també per rebre el reconeixement al seu llarg treball. L’any 2003 vam rebre de mans de Fundació Huguet, el Premi Valencians de l’any. El 2008, el reconeixement Bloc d’or. Darrerament, l’any 2023 l’Associació
Dansants de Castelló ens van ballar els Nanos, un dies abans de rebre per part de la Comissió de Festes de Sant Pere l’Aladroc d’or. El passat 2024, PortCastelló ens va reconèixer amb el Premi Far de la Cultura.
Des de l’Associació Cultural La Barraca volem agrair a totes les persones que d’una forma o altra, sempre han col·laborar amb nosaltres i ens han ajudat a fer realitat les nostres inquietuds. Sense l’ajuda d’aquestes persones, nosaltres mai haguérem arribat fins ací i ho agraïm de tot cor.
Tanmateix, aprofitem l’avinentesa per a donar les gràcies als amics i amigues de la Gaiata 6 Farola-Ravalet, per donar-nos veu en el vostre llibret i us desitgem que gaudiu, en pau i germanor, d’unes grans festes magdaleneres.
Vicent Jaume Almela I EIXAU
Apunt sobre la poesia mariana a Castelló
La poesia mariana, des dels seus inicis fins a l’actualitat, ha estat un reflex de la devoció religiosa on de manera poètica es bolca l’amor i la tendresa cap a la Mare de Déu, versos on amb gran lirisme i amb singular emoció s’expressen sentiments o es proclamen lloances a la Verge Maria. Des de les primeres composicions llatines fins als versos ornamentats del barroc i a les innovacions del modernisme, aquest tipus de poesia ha evolucionat amb el temps adaptant-se als diferents estils culturals i artístics, arrelant-se al paisatge i costums singulars de cada localitat. Aquesta tradició literària continua establint un testimoni de la profunda relació entre la fe i la creativitat poètica en el transcórrer de la història.
En les comarques valencianes la presència d’aquesta poesia és una realitat constant al llarg de la història. La devoció mariana, que es remunta a temps antics, ha deixat una petjada indeleble en la producció poètica del nostre territori. Ocultades les imatges en plena hegemonia musulmana i alcorànica, després de la Conquesta de Jaume I van començar a «aparèixer» les imatges de Santa Maria, bé perquè es conservés una certa memòria o tradició oral on van ser amagades, bé per casualitat. Les troballes, en una societat teocèntrica com la medieval, van ser envoltades de bells, piadosos i llegendaris relats, amb pinzellades mistèriques. La figura de la Mare de Déu, amb les seues diferents advocacions, com ara la Mare de Déu del Lledó o la Mare de Déu
dels Desemparats, entre moltes altres, ha estat font d’inspiració per a molts poetes valencians, que a través dels seus versos expressen la seua profunda connexió espiritual amb la figura de la Verge Maria, i la seua influència en la vida quotidiana i la cultura popular que es dona en cada localitat. La poesia mariana abasta una àmplia gamma de temes i estils literaris. Des de sonets i romanços fins a poemes lírics i narratius, els poetes valencians han explorat la riquesa simbòlica i espiritual de la figura de la Mare de Déu al llarg dels segles.
A Castelló de la Plana té l’origen una devoció popular que va aconseguir arrelarse a la ciutat amb el culte a la Mare de Déu
del Lledó. En els segles XVII i XVIII trobem els primers textos poètics dedicats a Santa Maria del Lledó, principalment composicions escrites per clergues i poetes locals. Aquestes poesies serien recitades durant les cerimònies religioses i les festes dedicades a la Patrona, reflectint una profunda reverència i un estil literari senzill i emotiu. El mestre, poeta i etnògraf Vicent Pau Serra (en els seus articles als butlletins informatius Lledó, del 23, maig de 2010, al 25, maig de 2012) es fa ressò de versets, recollits en 1902, per Enric Ribés i Sangüesa, en la seua obra Cantares Populares de la província de Castellón, premiada pel diari Heraldo de Castellón, i els que el mateix Serra ha anat recollint en el temps, poesia popular, anònima la major part de les vegades i d’altres amb autor conegut.
Algunes composicions poètiques bé es podrien cantar com a cançonetes, per exemple, aquests versos escrits per Josep Pascual Tirado, en 1924, amb motiu de les festes de la Coronació de la santa Patrona, en què es fa record del vell costum dels llauradors d’aturar els treballs al toc de l’Àngelus, que s’anunciava a tot el terme amb el volteig de campanes de totes les ermites, que ací van transcrits: «Campaneta de Lledó / volteja que ja és migdia, / volteja que el llaurador / vol eixugar la suor / musitant l’avemaria». O durant els anys quaranta tenim els versos del poeta Bernat Artola, publicats en una sèrie d’estampes, com aquest conjunt ple de referències a la natura, titulat «A la Verge del Lledó»: «En coronar-te Patrona, / entre càntics i entre flors, / Castelló et feu una trona / d’inextingibles amors. / Si quan fores perseguida / Castelló et sabé guardar, / triomfadora i beneïda / en son pit, com un altar, / ara tu, Mare volguda, / vetlla i guia son camí / ja que hui l’ermita, muda, / no el crida a ton camarí. / I quan torne la campana / a
escampar alegrement / la seua veu per la plana / enfervorida i fervent, / ton despullat Santuari / sabrà vestir-se de llum / per a ésser el relicari / de ta Imatge de perfum».
Seria durant el segle XX, a mesura que la ciutat de Castelló progressava, quan la poesia mariana va començar a consolidar-se com una part significativa de la cultura literària local, tant en l’inici en 1970 de la Serenata a la Mare de Déu del Lledó, creada i impulsada per Francesc Vicent (Quiquet de Castàlia), el poeta Miquel Peris i el grup Els Llauradors, com posteriorment en la creació del Certamen Literari de Lledó, en 1984. Podem dir que al Lledó es va crear com una plataforma de creació i difusió de la poesia mariana, amb una renovació del llenguatge i els temes tractats, els poetes començaren a incorporar elements tradicionals, barrejant un paisatge sentimental alhora que emocional amb un sentit religiós.
Concretament a Castelló de la Plana, molts són els poetes que han dedicat en algun moment versos de temàtica mariana, a la Mare de Déu del Lledó, com Miquel Peris, Bernat Artola, Vicent Pau Serra, Vicent Gimeno Estornell, Nieves Rueda, Marisol González, Josep Porcar, Joan Baptista Campos, José Albalat, Romà Bernad, Vicent Jaume Almela o Antoni Vizcarro, entre els castellonencs. Cadascun d’ells ha aportat una mirada única i personal sobre la
devoció mariana, i ha enriquit així el patrimoni cultural i literari valencià, retent homenatge a la bellesa, la bondat i la protecció que la Mare de Déu representa entre els seus fidels.
Al voltant del Lledó en el certamen literari de les festes de la Magdalena
L’embrió d’on més tard brollaria el Certamen
Literari Mare de Déu del Lledó podem trobarho en els premis del denominat Certamen Literari de les festes de la Magdalena, tal com ens explica el professor i investigador
Juan José Sidro Tirado, en el seu interessant article «Lledó en el Certamen Literari de la Magdalena» (butlletins Lledó, anys 1999, 2000 i 2001). En l’inici d’aquest Certamen Literari en l’any 1945, i inclòs en els denominats premis extraordinaris, serien els bisbats de les diòcesis de Tortosa i de Sogorb els que donarien suport a la temàtica de caràcter religiós. La diòcesi tortosina, a la qual pertanyia la Plana de Castelló, va atorgar el denominat premi extraordinari d’investigació de l’Excel·lentíssim
Bisbe de Tortosa, que incidia a premiar obres al voltant del santuari del Lledó i de la Mare de Déu del Lledó, fins a 1960, quan es crea la diòcesi Sogorb-Castelló, i de nou es renova el Certamen.
L’any 1961 s’acorda, en un dels guardons extraordinaris, premiar la millor composició poètica dedicada a Santa Maria del Lledó, i emergeix de nou amb força la referència al Lledó en el Certamen Literari de la Magdalena. S’enceta una nova etapa l’any 1964, quan aquest premi poètic passa a formar part dels ordinaris, i és premiat mossén Joaquín Amorós Garcés, amb una seua obra amb el lema «Lledonera». En 1966, durant el XX Certamen literari, es premia amb la Flor Natural, el poeta castellonenc Miquel Peris Segarra, amb una obra amb el lema “Poeta novell” i titulada «Dissabte de Maig», dedicada al VI Centenari de la Santa Troballa. En l’any 1969 seria Manuel Rozalén Sales qui va ser premiat amb la Flor Natural.
Els premis literaris tornen a renovar-se en l’any 1976, quan es concedeixen uns premis únics, premis «Castelló de la Plana», i s’aconsegueix que el tradicional Certamen Literari de les festes de la Magdalena tinga un especial interés més enllà de l’àmbit purament local. Seria aquell mateix any quan apareix per primera vegada la Reial Confraria de la Verge del Lledó, en la convocatòria del certamen magdalener, que atorga el tercer premi extraordinari, i es converteix en la impulsora directa dels treballs d’investigació al voltant de la història de Lledó, amb un premi dotat econòmicament, podent estar les obres presentades indistintament en valencià o castellà. Aquell any s’havia de desenvolupar el tema «Efemèrides de la Reial Confraria de la Verge de Lledó dels anys 1900 a 1975». El lliurament dels premis del XXXII Certamen es va celebrar el 23 de
març de 1976, en el marc tradicional del Teatre Principal, sota la presidència de la regina de les festes, Maria Pilar Gimeno Escrig. Hi va ser el guardonat el professor Joaquín Campos Herrero, per un treball amb el lema «Notas para una antropología religiosa».
En 1977 al XXXIII Certamen, el tema elegit va ser «devocions a la Verge del Lledó, entre les ermites de la Plana». El dimarts, 15 de març, quan es van lliurar els premis al Teatre Principal, el guardonat va ser també Joaquín Campos Herrero, amb una obra sota el lema «Caminàs», sent regina de les festes Clorinda Blasco Pascual. En 1978 són convocats per tercer any consecutiu els Premis Ciutat de Castelló, entre els quals trobem l’extraordinari de la Reial Confraria del Lledó, lliurat en el Certamen Literari de les festes de la Magdalena. El 28 de febrer d’aquell any rebria el premi el treball presentat sota el lema «Baltasar Peris», signat per Josep Miquel Francés Camús i per Joaquín Campos Herrero, que van rebre el premi de mans de la regina de les festes de la Magdalena, Sònia Aparici Simón. L’any 1979, al XXXV Certamen, el premi de la Reial Confraria del Lledó torna a ser considerat extraordinari, deixa de ser de caire poètic, i queda per a treballs exclusivament d’investigació. El tema proposat seria «art i societat a Lledó.
Condicionaments històricoculturals». El 20 de març és lliura el premi en el Teatre Principal a Josep Miquel Francés Camús, per una obra sota el lema «Aspectos artísticos en el Lledó de Castellón», sent regina de les festes Carmen Peña Forcada.
En 1980 es produeixen alguns canvis en els premis, això no obstant s’hi mantenen el de la Germandat dels Cavallers de la Conquesta i el premi d’investigació de la Reial Confraria al voltant del lloc, ermita i Verge del Lledó. Es lliuren els premis del XXXVI Certamen l’11 de març, i torna a ser el guardonat Josep Miquel Francés Camús, amb l’obra «Les noces d’or de la Coronació de Santa Maria del Lledó». Els premis de l’any 1981, els premis del XXXVIII Certamen, es lliuren el 24 de març al Teatre Principal, sent guardonat el treball «Madona Santa Maria», dels autors Josep Miquel Francés Camús i Ferran Olucha Montins. Es dona la curiositat que un dels premiats, Josep Miquel, va ser nomenat mantenidor del certamen d’aquell any, quan va ser regina de les festes de la Magdalena Paloma Crespo Gómez. En 1982 de nou guanya el premi extraordinari de la Reial Confraria Josep Miquel Francés Camús, amb l’obra «Tota pulchra», i la regina de les festes, Carmen Albuixech Ballester, va lliurar el premi del XXXVIII Certamen, el 16 de març.
Darrere d’aquesta convocatòria comencen a plantejar-se noves solucions relacionades amb el futur del Certamen Literari, en observar-se en el transcórrer dels darrers anys una baixa participació. Seria el de l’any 1983, el XXXIX Certamen, el que se celebraria per darrera vegada d’acord amb l’estructura que venia desenvolupant-se. S’hi mantingué el premi de la Reial Confraria, aquest any al voltant de «manifestacions marianes a les comarques castellonenques a través del temps», i el premi va recaure en el treball «El llibre de la casa i ermita de Lledó, un segle de la història del nostre poble», de Josep Miquel Francés i Camús. El lliurament dels premis es va produir el 8 de març, en el que seria el darrer certamen literari com a tal, per adaptar-lo a criteris més moderns i actuals.
i del Teatre Principal. Manté l’Ajuntament la convocatòria del Premi Flor Natural i el Premi de Literatura i Investigació. Al mateix temps, tal com va explicar el professor Manel Garcia Grau, des de 1981 l’Ajuntament i la Confraria del Lledó comencen a donar suport a una iniciativa popular, musical i sobretot poètica, l’anomenada Serenata a la Mare de Déu del Lledó, en les nits del primer dissabte de maig, que ompliren el buit poètic que faltava en els darrers certàmens literaris.
Naixement del certamen literari «Mare de Déu del Lledó»
A partir d’aquell any deixa d’existir el Certamen Literari de les festes de la Magdalena, que passa a anomenar-se Premi de Poesia Flor Natural, i és desplaçat de la programació de la setmana de les festes de la Magdalena
Seria l’any 1984 quan es crea el Premi Flor Natural de poesia, dins del Certamen Literari Mare de Déu del Lledó, recollint el testimoni del premi que la Reial Confraria fins a llavors havia lliurat, dins del Certamen de les festes de la Magdalena. Així la Confraria del Lledó ens mostra un desig constant de promocionar els valors culturals, dins del marc de les tradicionals festes de maig en honor a la Mare de Déu del Lledó, santa patrona de la ciutat de Castelló de la Plana, i amb l’objectiu de promoure la creació literària i reconèixer el talent en els seus diversos gèneres, poesia, narrativa i assaig. Així seria l’any 1984, sent president de la confraria Juan Manuel Aragonés i presidenta de la junta de cambreres María Josefa Masip, quan es crearien els anomenats Premis del Certamen Literari Mare de Déu del Lledó. Concretament es va convocar el premi Flor Natural de Poesia, amb el patrocini de la Reial Confraria, i també els premis en prosa d’investigació mariana o històrica, sent el premi d’investigació patrocinat pel bisbat de la diòcesi de Segorbe-Castelló, i el premi de prosa per la Germandat dels Cavallers de la Conquesta. Aquests dos últims deixarien de convocarse l’any 2012, en ser unificats pel Premi Flor Natural de Poesia. Tots els treballs presentats
havien d’estar relacionats d’alguna manera amb la temàtica mariana, especialment al voltant de la Mare de Déu del Lledó. Des d’aleshores, el certamen lledonenc té el suport de la Fundació Dávalos-Fletcher, pel que fa al patrocini de les actuacions musicals que acompanyen sempre l’acte.
Aquests premis anuals no han deixat de celebrar-se des de l’any de la seua creació, només l’any 2018 quedaren deserts, per la qualitat insuficient, segons dictaminà el jurat de les obres presentades. No obstant això, per a complir amb la tradició de l’acte en l’apartat del certamen on s’ofereix la Flor Natural a la Mare de Déu, es va demanar la participació al poeta castellonenc Vicent Jaume Almela Eixau, guardonat en altres edicions, que va dedicar un ramell de versos propis a la Mare de Déu del Lledó, abans de depositar la rosa blanca al peus de la imatge de la Santa Patrona de Castelló.
Pel que fa a la Flor Natural de Poesia es premia el millor poemari, de tema i metre lliures, dedicat a enaltir la figura de la Mare de Déu, amb almenys un dels seus poemes especialment dedicat a l’advocació de Santa Maria del Lledó. El jurat fa públic el nom del guardonat el mateix dia de l’acte, i el poeta
premiat, després de fer lectura dels versos de la seua obra, lliura la Flor Natural (una rosa blanca) als peus d’una bella imatge tallada en fusta de Madona Santa Maria de Lledó, que presideix l’acte del certamen des de l’escenari. En el transcurs del certamen sempre hi ha una o diverses actuacions musicals relacionades amb aquest tipus d’acte, que sol ser un concert orquestral, líric o de dansa clàssica. També cal ressaltar, a més a més dels parlaments del president de la confraria o de la presidenta de les cambreres, i la cloenda de l’acte per part del bisbe, la participació de la figura del mantenidor de l’acte, normalment una persona vinculada a la vida social, popular o cultural castellonenca, que dedica la paraula a glossar la figura de la Patrona de la Ciutat i de tot allò que l’envolta i representa per als veïns i veïnes de Castelló. Els versos guanyadors de la Flor Natural es publiquen en el butlletí informatiu de la Reial Confraria del Lledó.
En l’actualitat el Certamen Literari, organitzat per la comissió de cultura de la Reial Confraria, gaudeix d’una ja assentada tradició i renom, no només a la ciutat de Castelló de la Plana sinó també fora, fent que la poesia sempre estiga present en les festes de la Mare de Déu del Lledó. A continuació fem un breu recorregut pels distints anys del Certamen Literari, amb els guardonats i uns fragments de la Flor Natural de poesia de cada autor participant.
1985 - I Certament Literari Mare de Déu del Lledó.
Flor Natural de poesia 1985. Vicent Pau Serra i Fortuño (Almassora). «Cinc sonets».
(fragment)
Salve, Maria, Salve! L’infinit es posa als vostres peus. L’ara novell ha fet del plany un triomf. No hi ha temps vells. La joia s’ha fet maig. Nostre esperit combrega amb Vós. No hi ha espai pel neguit puix que la Mort no hi és amb vostre Anyell.
Teniu tota la glòria junt a Ell, i sou, amb Ell, qui ens omple aquesta nit.
1986 - II Certamen Literari Mare de Déu del Lledó.
Flor Natural de Poesia, 1986. Manuel Villarreal Casalta (Vila-real). «Nou dies per a lloar-la».
INVOCACIÓ (fragment)
Cimbell del goig, diví far de bonança sagrari primicer que infon la vida calze roblit de llum, rosa florida, roent nial on jau nostra esperança. Feliç segell que aferma l’aliança i ens porta cap al Cel, llum beneïda, esclat d’amor diví. Verge escollida Mare de Déu, espill de benaurança.
1987 - III Certament Literari Mare de Déu del Lledó.
Dijous 30 d’abril de 1987. Actuació musical: Miguel Bou, tenor. Flor Natural de Poesia: Ramón Molina Navarrete. (Úbeda). Poema: «Siempre María».
SIEMPRE MARÍA (fragment).
(María conoce a José)
Tú le conocías. Sí, hace tiempo que tú – trigal bendito-, sin quererlo siquiera, apenas sin darles caso, a tus oídos, llegaban dulces comentarios, alegre repicar de trinos de labios de otras niñas, niñas como tú, amigas sin espinos, que, en la costura y el bordado, entre toma y pásame el hilo, en aquel corral de geranio y jilgueros, regado de limpio, hablaban de un muchacho alegre, decían de un joven sencillo que andaba soñando a María y escribiendo su nombre al rizo de las virutas que caían de entre su corazón de niño...
1988 - IV Certamen Literari Mare de Déu del Lledó.
Dijous 28 d’abril de 1988. Saló d’actes de l’Institut Francesc Ribalta.
Premi Gojos: Vicent Pau Serra i Fortuño (nº 5 de la col·lecció, Gojos a la Mare de Déu del Lledó).
Flor Natural de poesia: Vicent Pau Serra i Fortuño. «Cants de Perot. Aproximació poètica a una Troballa feta eterna estima».
CANTS DE PEROT (fragment)
PRIMER CANT
De com Perot de Granyana s’ofereix al destí Algú, pot ser un Déu, ha sembrat el meu cor amb el desig de rebre’m testimoni d’un destí. Algú,
potser sols Déu, em s’ha depositat sobre les mans cant d’esperança i m’ha deixat sobre un blau horitzó un viure nou.
1989 - V Certamen Literari Mare de Déu del Lledó.
Dijous 4 de maig de 1989.
Actuació musical: José Manuel Folch, tenor.
Premi Gojos: Manuel Villarreal Casalta.
Flor Natural de Poesia. Manuel Villarreal Casalta. «Salve».
SALVE (fragment)
SALVE, VERGE DEL LLEDÓ
Perquè dels temps llunyans de nostra història vinguéreu fins ací, dolça Mareta; perquè el pas de la vida, dalla inquieta, ens ha afermat el rent de vostra glòria; perquè Lledó és la ferma trajectòria que al cel ens fa mirar, místic corneta, perquè sou la més cèlica floreta que el nostre cor recull en la memòria, com l’àngel ho va fer, vull ara dir:
Déu vos salve, Maria del Lledó capoll que el propi poble sap guarnir, la fe que del passat va ser floró com raig de llum per Vós torna a florir al cor del vostre poble: Castelló.
1990 - VI Certamen Literari Mare de Déu del Lledó.
Dijous 3 de maig de 1990.
Mantenidora: Amparo Adarves Rodríguez. Actuació musical: Schola Cantorum, sarsuela. Premi d’Investigació: El seminarista, José Navarro García.
Flor Natural de Poesia. El seminarista, Miguel Abril Agost. «Goig i esperança».
Perot:
Els teus cabells són més alçats en blancor que la mateixa neu, de fina lluentor es veuen adornats, més resplendents que la morada del matí, i més vermells que el marfil antic, més bonics que la pedra zefir. Beneïda Mare, davant teu em consagre i oferesc la meva vida com un sospir.
Al teu costat em sento ben segur; i tot l’amor em comporta, la cega entrega i sens requisit, viure o morir ja no m’importa.
“D’amor puríssim la mel
En Vós trobem, dolça mare; sou l’escut que ens empare i sou la porta del Cel, sou de Déu benedicció, sou del dia etern l’aurora, de l’amor nostre, Senyora! Mare de Déu del Lledó”.
1991 - VII Certamen Literari Mare de Déu del Lledó.
Dijous 2 de maig de 1991. Paranimf de l’Institut Francesc Ribalta.
Mantenidor: José María Arquimbau, periodista. Actuació musical: Alfonso Alberto, tenor, acompanyat al piano per Gloria d’Amato. Flor Natural de poesia: Obdulí Jovaní Puig. «Novenari d’Amor».
Musa del vers i la rima, batec d’amor, nord i fanal, llum i guia de bonança, claustre interior, íntim esclat d’esperança, MARE del VERS i la vida, llamp d’esplendor. En les brases de ta llar, i en sa cremor, s’alambica el ritual de ma enyorança, se sublima ma humilitat en ta temprança,
baix del mant acollidor de l’alcavor.
Dona’m el fil de ta veu, REGINA PIA, la paraula acaronada en ta quimera, que ma ploma siga font, VERGE MARIA; que se’m vesse en ta lloar ma poesia, i l’argila de la lletra en ma cantera, siga alfar d’inacabable lletania.
1992 - VIII Certamen Literari Mare de Déu del Lledó.
Dijous 30 d’abril de1992.
Mantenidor: Bautista Carceller.
Actuació musical: Antonio Gascó, baríton, acompanyat pels músics Alejandro García i Leopoldo Adanero, concert on van destacar dues pregàries del compositor castellonenc José García.
Premi de Goigs. Vicent Pau Serra Fortuño. «Goig a la Mare de Déu del Lledó, en la Nit de la Rosa».
Flor Natural de Poesia. Vicent Fausto Manzano. «Cançons i danses del Pelegrí».
(fragment)
Castelló es torna camí per la seua fe primera, per vore la Lledonera Castelló es fa pelegrí.
Pelegrí cap a la mar d’on li ve la llum del dia, per trobar Santa Maria Castelló vol caminar. Caminar vol Castelló quan es torna primavera, per vore la Lledonera, pelegrí, se’n va al Lledó.
1993 - IX Certamen Literari Mare de Déu del Lledó.
Diumenge 2 de maig de 1993. L’acte va tenir la presència del grup Els Llauradors en el 25 aniversari de la seua fundació.
Actuació musical: Orquestra Llaudística Daniel Fortea, de Nules.
Flor Natural de poesia: Vicent Pau i Serra. «Bocets fets paraula a l’ombra de Lledó».
BOCETS FETS PARAULA... X. ENTRE HOME I DÉU (fragment) (Cant final)
Maria del Lledó, amant Regina, captiva flor de l’horta, fruita viva que deixa el seu estar per ser nosaltres, amb tot el que d’humà hi ha en l’estima i tot el que diví té un cor de Mare...
Maria del Lledó, crit d’un silenci que fa de cada jorn un prec al cel...
Maria del Lledó, mà amorosida, que fa de pont amant entre home i Déu.
1994 - X Certamen Literari Mare de Déu del Lledó.
Dijous 26 d’abril de 1994.
Actuació musical: concert de piano i guitarra, per José Sansano, José Personat, Alfredo Personat i Ana Mª Archilés.
Flor Natural de Poesia: Vicent Fausto Manzano. «Serenata».
SERENATA (fragment)
Puix com brusent cremaller que en flama d’amor crepita davant de la vostra ermita tan ardent voldria ser, als vostres peus jo seré la flama més duradora.
Per a cantar-vos, Senyora, els meus llavis obriré. Puix com florida enramada feta als peus del vostre altar els versos del meu cantar aïraran la matinada, el càntic desgranaré per Vós, principi i aurora.
Per a cantar-vos, Senyora, els meus llavis obriré...
1995 - XI Certamen Literari Mare de Déu del Lledó.
Dijous 4 de maig de 1995. Saló d’Actes de l’Institut Francesc Ribalta.
Actuació musical: el grup Illa Ferrada. Flor Natural de poesia. Vicent Pau Serra i Fortuño. «La Troballa».
LA TROBALLA (fragment) II
La Verge Maria, la que és a Lledó, mirava en silenci cap a Castelló. El sol dibuixava perfils pel ponent i el vent transportava sorolls de la gent.
1996 - XII Certamen Literari Mare de Déu del Lledó.
Divendres 3 de maig de 1996. Saló d’actes Institut Francesc Ribalta.
Flor Natural de Poesia: Jacobo Meléndez Martínez. «Sonetos cordiales para nuestra Señora del Lledó».
(fragment)
VI. APARICIÓN
¿Qué pasmo en la retina labradora se hizo plegaria? Luces medievales fueron sellando los nítidos cristales de unos ojos que ven a la Señora. En raíces de almez fuiste la aurora que minestrone la tierra sus señales, y dieron fe nativos naranjales de aquel milagro que revive ahora. Maravilla esencial, Madre, de verte, vencedora del daño y de la muerte, aparecida en orbe campesino. Desde entonces aquí fulge tu nombre, al servicio de Dios y de un destino que es celestial cosecha para el hombre.
1997 - XIII Certamen Literari Mare de Déu del Lledó.
Paranimf de l’Institut Francesc Ribalta.
Mantenidor: Federico García Moliner, Premi Príncep d’Astúries i catedràtic de l’UJI.
Actuació musical: la jove pianista Diana Pérez.
Flor Natural de Poesia: Joan Batista Campos Cruañes. «Càntic».
Us duc una flor, Mare. Però, no és una flor d’avui.
És una flor tan antiga com una rosa de Jericó.
És una flor menuda i tendra, espigolada a les voreres de Sió.
És una ofrena intima, Mare.
Potser per això que us he triat una flor senzilla: una simple rosa de pètals blancs, tatuats amb tots els sons que fa l’amor.
1998 - XIV Certamen Literari Mare de Déu del Lledó.
Dissabte 2 de maig de 1998. Paranimf Institut Francesc Ribalta.
Actuació musical: Ana María Archilés, guitarrista.
Premi d’Investigació. José María Serra Beltrán (Cuenca).
Premi dels Goig. Albert Pérez Marcos (Burjassot).
Flor Natural de poesia: Marisol González Felip (Nules). «El món sense Vos és fosca lletania».
(fragment)
De la llar sou espiga i dolç pa, Senyora i Mare de la primavera. Als nius de tarongina on fan foc els anhels, els pits i les esperances, ompliu la fam, Divina Oroneta, de l’abandó i dels batecs deserts. Són els vostres ulls el gest redemptor per aquest poble que cull esperances, Pentecosta diària i Isthar.
Pel vostre amor, Verge Maria, piula
l’aigua matinera i tronen els núvols, s’inflen veles i vents i naixen roses. Castelló, enramat del vostre esperit, us celebra Madona i deessa, plens de Vós els arbrissons i les punxes, el terme sencer és goig sense cant.
González i Felip
1999 - XV Certamen Literari Mare de Déu del Lledó.
Flor Natural de Poesia: Vicent Pau Serra i Fortuño. «Flors novelles entre bronzes».
(fragment)
PREC
Retorne a l’hora i a l’avui de sempre. Seguesc creient amb Vós, amb l’oreneta que al cor em va fer niu i sempre torna, per demanar l’espai que té com propi. S’ha obert la primavera i un nou maig m’esclata dins el cor. El temps delera ser flor i rosa roja als vostres peus. ¿Com pot aquest vell cor negar-vos res?
Maria de Lledó, mentre voleu, ocell amb cel obert, us guarde lloc.
Feu niu on sempre el feu. És primavera, és l’hora de tornar a fer estada l’ocell on sempre ho fa. Jo seré el ràfec on sempre el vostre niu té l’aixopluc.
2000 - XVI Certamen Literari Mare de Déu del Lledó.
Diumenge 7 de maig de l’any 2000. Saló d’actes de la Fundació Dávalos-Fletcher.
Actuació musical: L’orquestra Camerata 94.
En lloc de la tradicional figura de mantenidor, es va optar aquell any per la interpretació d’un fragment de l’obra Entre lledoners, de Rafael Lloret Teruel, estrenada l’any anterior.
Premi d’Investigació: José María Serra Beltrán, sacerdot.
Flor Natural de Poesia: Mossèn Vicent Gimeno Estornell. «Poema a llaor de la Mare de Déu del Lledó, Patrona de Castelló».
POEMA A LLAOR... (fragment)
ANTÍFONA
La litúrgia de les hores a l’ombriu basilical és el somni de Maria, vol d’ocell i de falsia a l’albada revolant.
La litúrgia de les hores hem cantat vora el Lledó; desperteu, Verge Maria, i mireu nostra alegria, la del vostre Castelló!
2001 - XVII Certamen Literari Mare de Déu del Lledó. Divendres 4 de maig de 2001. Saló d’actes de la Fundació Dávalos-Fletcher. Premi bisbat: José Manuel Serra Beltrán, sacerdot.
Premi de prosa: Manuel Carceller Safont. «El Lledó dels temps lliberals».
Premi Flor Natural de Poesia: Vicent Gimeno Estornell, sacerdot. «Caminàs lledoner».
(fragment)
III.- CASAL LLEDONER. L’Ave Maria Lledonera
Amb el foc del vostre amor, trobarem les albes clares en el nostre horitzó, encetant-se les albades, Mare i Verge del Lledó! Hem encès bé les espelmes amb un foc d’amor ben ver, quan a l’aire la campana ens convida a la pregària a l’ombriu del lledoner, i hem obert els ulls a l’alba per cantar, quan naix el dia, la millor dolça cançó, l’Ave sant, l’Ave Maria, a la Verge del Lledó.
I amb el foc d’aquest amor va encenent-se la jornada al bell mig de l’horitzó, quan tothom fa migdiada Verge i Mare del Lledó!...
2002 - XVIII Certamen Literari Mare de Déu del Lledó.
Divendres 3 de maig de 2022. Saló d’actes de Bancaja.
Actuació musical: Orquestra Camerata 84, dirigida per Dídac Ramia i l’Escola de Dansa de Castelló, dirigida per Conso Jovena. També és va presentar un vídeo sobre la devoció de la ciutat cap a la seua Patrona, fet per l’empresa Panorama.
Premi del bisbat: Josep Miquel Francesc i Camús.
Premi de prosa: Manuel Carceller Safont. Premi Flor Natural de Poesia. Joan Batista
Campos Cruañes. «Poema d’amor en dos temps».
PEDRA ANTIGA
Pedra i deessa.
Una pedra humil feta deessa.
Tu, que ets principi i fi, en aquest proemi de mil·lenni irremissible, en un dia únic, superb, en què cada nova volva de fe mou el ventijolet d’abril, en el teu cosset de pedra antiga.
Madona insondable:
Tu, que ets respir i caliu del poble, i senda de l’home que passa i palpa i cerca, a través dels teus ulls, el missatge de la terra promesa, i la llum salvífica del Pare.
Tu, pedra i forment, talaia d’amor: de l’Amor primer.
2003 - XIX Certamen Literari Mare de Déu del Lledó.
Dissabte 3 de maig. Saló Fundació DávalosFletcher.
Actuació musical: Orquestra Camerata 94 i la guitarrista Ana María Archilés.
Premi d’investigació: José María Serra Beltran, sacerdot.
Premi de prosa: Jesús Martínez Mira.
Premi Flor Natural de poesia: Vicent Gimeno Estornell. «De l’amor nostre Senyora».
DE L’AMOR NOSTRE SENYORA (fragment).
VI
AVE, MARIA DEL LLEDÓ
A l’entorn del Santuari s’ouen veus de pau i calma i es respira l’alenada
que, amb els versos d’un salteri, porta al cel el ventijol; són els precs que ja a l’albada, entre el fresc de la rosada, pel Lledó prenen el vol:
“Ave, Verge, Avemaria, del matí l’auba més pura, dolç encís de la natura, d’aquest poble l’alegria”... i un ressò remou la mar:
“Ave, Verge, Avemaria, d’aquest poble ambrosia i l’encís de nostra llar!”...
2004 - XX Certamen Literari Mare de Déu del Lledó.
Dijous 29 d’abril. Saló Fundació DávalosFletcher.
Actuació musical: Orfeó Universitari Jaume I, dirigit per Òscar Ventura, amb la pianista
Natasha García Gutiérrez.
Premi d’investigació. Juan Ángel Tapiador Navas, sacerdot.
Premi de prosa: Manuel Carceller Safont. Premi Flor Natural de poesia. Jesús Martínez Mira. «Retablo».
RETABLO (fragment)
El sol ya mortecino desparrama amoratadas luces del almendro. El largo atardecer de soledades aproxima sus sombras a los huertos y alguien va descendiendo lentamente por la quietud serena del paseo.
Se queda la ciudad a sus espaldas y adivina, a los lados y a lo lejos, montes que inundan todo con aromes de carrascas, de pinos y de espliego y un ancho mar que acuna las orillas porque traspasen el umbral del sueño.
Por un túnel de ramas abrazadas - túnel de tradición, túnel del tiempo-, que, a su antojo, construyen amorosos los plátanos de troncos cenicientos, arriba hasta Perot, que, tras sus bueyes, ara la tierra, como viene haciendo de siempre, perpetuado por buriles para que siga vivo en el recuerdo…
2005 - XXI Certamen Literari Mare de Déu del Lledó.
El dijous 28 d’abril de 2005. Saló d’actes seu central de BANCAJA.
Actuació musical: Orfeó Universitat Jaume I. Premi d’investigació: Ángel Tapiador Navas, sacerdot. «La Mare de Déu i l’Eucaristia».
Premi de prosa: Àlvar Monferrer Monfort.
Premi Flor Natural de Poesia: Vicent Jaume
Almela Eixau. «Càntic de benaurances».
CÀNTIC DE BENAURANCES (fragment)
V VOLDRIA
(Feliços els qui treballen per la pau)
Voldria, Rosa escollida, veure més enllà
del ulls blaus de la mar la negra nit minvar. Voldria, Mare estimada, veure el no ser de la guerra i la fam, albirar la serenor de la pau. Voldria, Regina estimada, veure florir el perdó, esteses les mans de llavis tancats.
Voldria, Madona Santa Maria, veure la paraula germans cisellada en la mirada de tota la humanitat...
2006 - XXII Certamen Literari Mare de Déu del Lledó.
Dimarts 2 de maig. Saló d’actes de la Fundació Dávalos-Fletcher.
Premi d’investigació: Jesús Vilar Vilar, sacerdot.
Premi Flor Natural de Poesia. Vicent Gimeno Estornell. «Un penó i una senyera».
UN PENÓ I UNA SENYERA (fragment).
I - ELS ROMERS
Amb les ànsies d’arribar-hi hem pujat com nous romers, tot seguint velles petjades i l’esguard fit al teu ser, Santa Verge, Mare nostra, el Lledó del Lledoner! Som romers de la infantesa al trespol de vostra mà, hem vingut de Vós a aprendre com es diu el vi i el pa, el que ens donarà coratge en aquest llarg Caminàs...
2007 - XXIII Certamen Literari Mare de Déu del Lledó.
Dijous 3 de maig de 2007. Saló d’actes Fundació Dávalos-Fletcher.
Presentador: Vicente Montoliu.
Actuació musical: Orquestra de Cambra de l’UJI, Camerata 94, dirigida per Dídac Ramia i els joves germans, Juan Navarro (violí) i Antonio Navarro (piano).
Premi d’investigació: Manuel Carceller Safont. «El Lledó dels temps lliberals.
Religiositat popular a Castelló durant el Sexenni Democràtic i els primers anys de la Restauració (1868-1888)».
Premi Flor Natural de Poesia. Vicent Jaume
Almela Eixau. «Ofrena de sentiments».
V - MARE
(Cant de voler)
(fragment).
Mare d’una terra que escolta la mar, aromes de roses em fas respirar, cançó rondallera dissabte de maig voldria enlairar-te fins al teu altar.
Mare de les aigües que sacien camps on el llaurador conrea els afanys, cançó de pregària, verger anhelat voldria oferir-te empelt de bondat.
Mare pescadora del Grau mariner argentat vaixell que creua l’immens, cançó bressolera d’onada de pau voldria amarrar a les platges de planys.
Mare d’estelades del cel perfumat per l’amor d’un poble d’antic caminar, cançó cridanera d’estima filial voldria ofrenar-te sota el teu mirar.
2008 - XXIV Certamen Literari Mare de Déu del Lledó.
Dimecres 30 de abril de 2008. Teatre Principal de Castelló.
Presentador: Vicent Montolio.
Mantenidor: Alejandro Font de Mora. Actuació musical: Orquestra de Cambra de l’UJI, Camerata 94, dirigida per Dídac Ramia, amb intervencions musicals durant l’entrega de
premis. En la segona part l’Escolania de Nostra Senyora dels Desemparats de València, dirigida pel mestre de capella Luis Garrido Giménez, amb David Morales, a l’orgue. Aquesta agrupació de veus blanques va oferir una selecció de polifonia del segle XX dedicada a Maria, de compositors valencians, italians i alemanys.
Premi d’investigació: Mossèn Jesús Vilar. «María estrella de la esperanza».
Premi de prosa: Manuel Carceller Safont. «El Lledó entre dos segles (1890-1905)».
Premi Flor Natural de Poesia: Vicent Gimeno Estornell. «En un Any Marià».
3-BALL DE ROMERS
D’un ball a l’horta, ai Mare, el ressò se mou, ballen les branques del taronger a l’alba, ballen i canten acompanyant el jonc, del salat aire de la marina brava, de l’aura suau que se desprèn dels troncs, un ball a l’horta de la sagrada Plana i els quatre vents amb la mirada atenta i un mirall que encisa alegre l’horitzó, on es reflexa la més flairosa estrella ballant amb gana a la Verge del Lledó...
2009 - XXV Certamen Literari Mare de Déu del Lledó.
Dimarts 28 d’abril de 2009. Teatre Principal de Castelló.
Presentador: Vicent Montolio Beltrán.
Presidint la taula. Casimiro López Llorente, bisbe de la diòcesi de Segorbe-Castelló, Benjamín Garcés Edo, president de la Reial Confraria de la Mare de Déu del Lledó, Ignacio Pérez de Heredia i Valle, prior de la Reial Confraria del Lledó, i Maria Teresa Giner Pallarés, presidenta Junta de Cambreres.
Mantenidor: Juan Cotino Ferrer. Conseller de Benestar Social de la Generalitat Valenciana.
Actuació musical: Orquestra de Cambra de l’UJI, Camerata 94, dirigida per Dídac Ramia i la coral Veus de Cambra, amb la direcció de Carles Ramón Segarra.
Premi d’Investigació: Jesús Vilar Vilar. «Gozo y alegría Pascual».
Premi de Prosa: Vicent Pau Serra Fortuño. «Els goigs de Lledó, un tresor excepcional».
Premi Flor Natural de Poesia: José Albalat
Peris. «Per a una serenata a la Mare de Déu del Lledó».
(fragment)
El Sol s’acomiada quietet
Dormint-se endins l’horitzó
Deixant en claors un poquet la Plana del vell Castelló.
Domina la pau el silenci, i al niu els ocells s’acaronen en ambres de nit i misteri, serena la mar i les ones...
Al vespre, en dissabte de trobes, la força i passió per la Verge, empenta les tantes pregàries, saluda a la Mare de marbre. i se sent com es canta la Salve amb veus de filial devoció; s’encisen els cors que així parlen als peus de l’Altar del Lledó!
2010 - XVI Certamen Literari Mare de Déu del Lledó.
Dimarts 27 d’abril de 2010. Teatre Principal de Castelló.
Mantenidor: Vicent Àlbaro Bachero, especialista en cultura popular.
Actuació musical: Orquestra Camerata 94. Representació de l’auto sagramental de Pedro Calderón de la Barca, El gran teatro del mundo, a càrrec del grup de teatre Tragapinyols, sota la direcció de Rafael Lloret Teruel.
Premi d’Investigació: Jesús Vilar Vilar. Premi de Prosa: Joan Damià Bautista Garcia. Flor Natural de Poesia: Vicent Gimeno
Estornell. «La natura es fa cantúria per Vós, Mare del Lledó».
(fragment)
Els coloms que parrupegen volant baix, entre el canyar, que tremolen i sedeguen ben a prop de vostra llar, amb ses vols trenen d’estima el cel blau que us va honorar i amb colors de la celístia, que són cants de l’alta angèlica, parrupeja aquesta Plana que us fa Reina de la Mar!. Els ocells us fan comboia amb son cant que és crit de vida i jugant amb la memòria del vell Grau tot us convida i amb amors la vostra història, que és arrel de nostra fita, els ocells li la refilen al cel blau que ja us corona: tant d’amor d’aquest paratge, quin bell cant per vostra glòria!
2011 - XXVII Certamen Literari Mare de Déu del Lledó.
Dimecres 27 d’abril de 2011. Teatre Principal de Castelló.
Presentador: Vicent Montolio Beltrán.
Mantenidor: Miquel Soler Barberà, regidor procurador d’ermites.
Actuació musical: Orquestra de Cambra de l’UJI, dirigida per Dídac Ramia. Queden deserts el Premi d’investigació i el Premi de prosa.
Premi Flor Natural de Poesia: Vicent Jaume Almela Eixau. «Lledó, paisatge d’estima».
(fragment)
1 - PLANURA DE BENVOLER Ufana terra maragda, on enlaira el poble son prec, la Mare que a tots empara, bres gloriós de benvoler, la guarneix de benaurança, en clara nit de sentiments. Mare de Déu del Lledó nacrada joia celestial que amb bategar acollidor bressoles plana dormida, sota rosari de lluïssors, reculls l’oració del dia...
2012 - XXVIII Certamen Literari Mare de Déu del Lledó.
Dimecres 2 de maig de 2012. Teatre Principal. En aquesta edició van ser unificats el tres premis quedant tant sols el Premi Flor Natural de Poesia.
Presentador: Vicent Montolio Beltrán.
Mantenidora: Rosa María Vidal Monferrer. Actuació musical: La guitarrista Ana María Archilés. El violinista Daniel Gil Gimeno, acompanyat al piano per Antonio Rodríguez Losada i la pianista Diana Pérez Altava. Premi Flor Natural de Poesia: Romà Bernad
Negre (Llucena). «Per camins de goig».
(fragment)
A L’OMBRA DEL LLEDONER
Has vist pujar els segles, la paraula, i ens has llegat els fruits, bell lledoner De l’arrel a les fulles, tendra saba és la sang de la Mare que invoquem. Els somnis que es bressolen en la faula, les pregàries vora el teu dosser, ens han anat forjant la nostra Plana, tot el que som, tot el que bastirem. Només a l’ombra de les teues branques les nostres ànimes troben recer, doll inabastable de pietat.
Per això et cantem, perquè mai no ens manques, arbre etern, perquè ens cal el teu voler, ben a prop teu, Lledó tan ben plantat!
2013- XIX Certamen Literari Mare de Déu del Lledó.
Dissabte 27 d’abril de 2013. Teatre Principal de Castelló.
En esta edició, el Certamen va comptar amb una participació sense precedents, concursant cinquanta-dos treballs, enfront dels divuit de l’edició anterior, al qual van arribar obres, a més a més de la Comunitat Valenciana, des de Sud-americà, Estats Units i d’algun país europeu.
Presentador: Vicent Montolio Beltrán. Actuació musical: La soprano Isabel Villamar, el contratenor Ferri Benedetti i el violinista
Daniel Gil, amb Antonio Rodríguez al piano. Premi Flor Natural de poesia: Antonio Montoliu Albiol. «Mare de la creació».
(fragment)
9. SONET FINAL
La Verge és d’amor com rosa blanca, fragància de l’etern que a tots empara, la Font de l’esperança, aigua clara,
fidel i obedient, llum i ànima franca.
Oberta i repartida és un sol, principi, origen de nostra historia, pregant per tots nosaltres en la glòria, omplint-nos de benaurança i consol. Ets la Mare de Déu, Verge i Regina, preguem al teu amar que és nostra guia, a tots ens acull l’abric del teu vel.
Els goigs, cants que entonem, plens d’harmonia, la salve, que enlairem directa al cel, pregàries són a Vos, Verge Maria.
2014 - XX Certamen Literari Mare de Déu del Lledó.
Dimarts 29 d’abril de 2014. Teatre Principal de Castelló.
Presentador: Vicent Montolio Beltrán.
Mantenidor: Jose Vicente Ramón Moreno, delegat gerent de la Fundació Dávalos-Fletcher. Actuacions musicals. La soprano Yasmín Müller i el tenor David Montolio, acompanyats al piano per Augusto Belau; i el violinista Daniel Gil, acompanyat al piano per José Luis Miralles. Premi Flor Natural de Poesia. Alejandro Llabata Lleonart. «La llum del món».
Agenollats, davant de nostra Mare, vos saludem a Vós, nostra Regina, la llum del món, l’essència divina com no n’hi ha cap, que a Vós hui s’acompare. Vos demanem, abans que el dia aclare, quan un nou sol al cel ja s’endevina, a Vós que sou la nostra medicina, que vostra mà, jamai ens desempare.
Mal ens abandoneu, Mareta nostra a cap home o muller, ven o nadó ni a cap de fill que als vostres peus es postra.
Mare Santa Maria del Lledó, sigueu a nostres vides sempre mostra, puix sou Mare de Déu de Castelló.
2015 - XXXI Certamen Literari Mare de Déu del Lledó.
Dimarts 5 de maig de 2015. Teatre Principal de Castelló.
Mantenidor: Vicente Sampedro Guillamón. Actuació musical: la soprano Yamín Müller, el violinista, Daniel Gil Gimeno i la Coral de Barreros Mare de Déu del Lledó, sota la direcció d’Augusto Belau.
Premi Flor Natural de Poesia: el madrileny Jorge de Arco. «Estrella de los Cielos».
Escucha esta oración, que me ha nacido como nacen las olas, como el viento erige su inefable monumento sobre un mar de un azul adormecido. Ay, Virgen del Lledó, lirio escogido desde tu angelical anunciamiento, clavel de eternidad, suspiro lento que deja el corazón estremecido.
Escucha esta oración. Te doy con ella mi voz que en el silencio se consuma y el brillo prodigioso de la estrella,
la frágil hermosura de la espuma, la levedad humana de mi huella y el sueño de la luz entre la bruma.
2016 - XXXII Certamen Literari Mare de Déu del Lledó.
Dimarts 3 de maig de 2015. Teatre Principal de Castelló.
Mantenidor: José María Mira de Orduña, doctor en Dret, i professor i director de la Universitat CEU Cardenal Herrera de Castelló. Actuació musical: La guitarrista Ana María Archilés Valls, i la soprano Isabel Villagar, acompanyada al piano per Agustín Manuel Martínez.
Premi Flor Natural de Poesia: Alejandro Llabata Lleonard. «Trobes a la Nostra Mare, Mare de Déu del Lledó».
“Com un infant a la falda de sa Mare”
Salm 131:2
Mare de Déu, Senyora i Sobirana, alba creixent, regina i mare nostra, de l’amor ver, Vós sou ben clara mostra del que a Vós té Castelló de la Plana. Sou l’amanir, amb la claror del dia que al cel romp en despuntar la llum que a cada jorn, com olorós perfum ens du a Vós en santa lletania. Espill de Déu raó de l’alegria sou nostre empar, la nostra benaurança, la nostra fe i la nostra lloança, el nostre crit, la nostra companyia. Vós reflectiu l’amor de Déu donat gratuïtament a l’home bondadós que per mitjà del vostre hort sempre clos el Fill de Déu de Vós va ser ben nat.
Descans en Déu sou el bé més apreciat...
2017 - XXXIII Certamen Literari Mare de Déu del Lledó.
Dimarts 2 de maig de 2017. Teatre Principal de Castelló.
Mantenidor: Rafael Lloret Teruel.
Actuació musical: Coral Vicent Ripollés i els solistes de l’Orquestra Lírica de Castelló, sota la direcció de Carlos Pascual Pérez.
Premi Flor Natural de Poesia: Antonio Montoliu Albiol. «Regina de la Plana».
(fragment)
ALES
És precís el navegar per la mar del dolor i del sofrir, mar fràgil com el condol.
Les llàgrimes de la Mare són com raigs del mateix sol són llum que allunya la nit, mostrant-nos lapau del cel.
Mare de Déu del Lledó si pel que dones,et dec amor, que será per la gràcia i benefici d’aquest món que vivim, Divina Mare! Mare, trenca la roca del meu pit, desfés el glaç del cor, i les tenebres del meu seny, per a ser un digne fill.
Un fill teu de Castelló
Mare de Déu del Lledó!
Que vostres ales ens guarden i ens guien Fosseu-nos sota l’ombra de eixes ales, eixes ales d’amor.
2018 - XXXIV Certamen Literari Mare de Déu del Lledó.
Dimecres 2 de maig de 2018. Teatre Principal de Castelló.
Mantenidor: Ricard Joan Aleixandre Cererols, president de l’Associació de la Mare de Déu del Lledó a Barcelona.
Actuació musical: El tenor Pedro Quiralte.
Premi Flor Natural de Poesia: Desert. Sense treballs presentats, segons el criteri del jurat, amb la suficient qualitat, i amb motiu de dedicar-li a la Santa Patrona de la Ciutat els tradicionals versos, és convidat per la Real Confraria a oferir la Flor Natural a la Mare de Déu., en l’acte del Certamen Literari, el poeta castellonenc Vicent Jaume Almela Eixau, guardonat en altres edicions, que va fer lectura d’un ramell de poemes dedicats a la Verge.
Alejandro Llabata i Lleonard
2019 - XXXV Certamen Literari Mare de Déu del Lledó.
Dimarts 30 d’abril de 2019. Teatre Principal de Castelló.
Mantenidor: José María Arquimbau Montolío.
Actuació musical: la soprano Tanya Durán
Gil i la mezzosoprano Francisca Sales, acompanyades al piano per Victoriano Goterris.
Premi Flor Natural de Poesia. Begoña Bachero
Mallasén: «Recuerdos, reflexiones y promesas a mi Lledonera. Nostalgia de mi niñez».
RECUERDOS, REFLEXIONES… (fragment).
LA VIRGEN ME HABLA.
Miro tus ojos, hija, y sigo viendo
A aquella niña asustada
Correteando entre almendros, Llorando, Temblorosa, Perdida entre las cañas
Con eso me bastaba
Ahora me basta, hija
Con que lleves en tu corazón
Y en tu alma
Y que cada mes de Mayo
Recojas lirios y campanas blancas
Y los poses en mis brazos
Y que su frescor y fragancia
Me devuelvan a aquellos tiempos
Cuando me llamabas
Y yo venía
Y te susurraba
¿Recuerdas, niña mía?
A mi…
… a mi con esto, me basta.
2020 - XXXVI Certamen Literari Mare de Déu del Lledó.
Per causa de la pandèmia no es van poder realitzar els actes de les festes de la Mare de Déu del Lledó, de la manera habitual.
Premi Flor Natural de Poesia: Juanma Velasco
Centelles. «Primero ella, después ella también».
PRIMERO ELLA… (fragment)
ESTRENO
Mi virgen va de estreno y obnubila, el manto huele a mimo elaborado por manos que protegen su ropero; cruda la seda, salpicada de flores coloreadas.
Mi virgen va de estreno y condecora con magnetismo
coral en su mirada que provoca unas palmas coreográficas, el fleco a canutillo, tirabuzón de oro que remansa.
Mi virgen va de estreno y enternece al gentío que aguarda su emergencia, extasiado da sed por su presencia, la corona de plata, igualmente, plateada la aureola, nimbada de excelencia.
Mi virgen va de estreno y ensombrece cualquier otra variante de lo bello porque ella es la belleza sin matices, el porte inmarcesible, su gracia interminable, la luz inconfundible. Mi virgen posa de estreno y mi fe multiplicada, qué excelsa mi Lledonera cuando tiembla entre volandas.
2021 - XXXVII Certamen Literari Mare de Déu del Lledó.
Dimarts 27 d’Abril de 2021. Teatre Principal de Castelló.
Mantenidor: Antonio Gascó, cronista oficial de la ciutat.
Actuació musical. Ana María Ramos, mezzosoprano, acompanyada al piano per Natasha García.
Premi Flor Natural de Poesia: David Ferreres Lacasa. «La Lledonera ens convoca».
LA LLEDONERA ENS CONVOCA (fragment)
Verge i Mare, pur destell de la flama salvadora, de la Plana sou Senyora, i del Cel nostre portell.
Sou la torre i el castell que defèn la nostra vila, el panal que, pur, destil·la com a mel el bon Consell. Sou la Reina de Fadrell, de Sequiol l’estel més pur, de Censal el Cel atzur,
pel que vola cada ocell. Defeneu-nos del coltell que el dimoni vil prepara, protegiu a qui s’empara baix el vostre pur mantell...
2022 - XXXVIII Certamen Literari Mare de Déu del Lledó.
Dimarts 26 d’abril de 2022. Teatre Principal de Castelló.
Presentadora: Patrícia Mir. Mantenidor: Miguel Ángel Mulet.
Actuació musical: Orquestra Lírica de Castelló amb els alumnes d’ensenyances professionals del Conservatorio Calasancio de Música y Danza de Castelló, Iván Cruz i Victòria
Rodríguez.
Premi Flor Natural de Poesia. Javier Ibáñez Herrero. «A la rosa de Lledó».
Salve, pura floració de l’eterna primavera vos que sou la flor primera de la branca del Lledó. Sou bandera, sou penó de la llar castellonera, en la guerra més cartera sou refugi, sou canó.
Salve empar i salvació del mortal que en vos espera, nostre pas en la drecera dirigiu a l’horitzó.
De la humana redempció fóreu vos la pionera, de la pau sou pregonera, d’esperança la cançó.
Salve Estel de Castelló, Santa Rosa Lledonera;
2023 - XXXIX Certamen Literari Mare de Déu del Lledó.
Dimarts 2 de maig de 2023. Teatre Principal de Castelló.
Mantenidor: José Alberto Fabra Carreras.
Actuació musical: Professors i alumnes del Conservatori Professional de música i dansa de Castelló, sota la direcció de Carlos Pascual. Premi Flor Natural de Poesia. Vicent Jaume Almela Eixau. «Càntics d’amor».
CÀNTICS D’AMOR (fragment).
BRESSOLERA
Santa Mare bressolera blanca lluna, rou d’abril, al goig de ta mirada guareix a tot cor ferit.
Verge de nívia escuma, d’estelades marbre fi, tremolí de clara de lluna pregaria que resplendeix. Brodadora d’esperança pluja fina pel neguit
borralló de blanca escuma consol que floreix al camí. Velam obert del vaixell floreta de l’ametller nívia neu en muntanyes, tarongina del benvoler. Senyora de la planura
Mare de Déu del Lledó de Castelló Rosa Pura altar sublim de l’amor.
2024 - XL Certamen Literari Mare de Déu del Lledó.
Premi Flor Natural de Poesia. José Bautista Bergués. «Mare i reina castellonera».
L’astre rei fulgurant vos embolcalla teixint-vos túnica meravellosa, la lluna obedient davant vos calla i davall els vostres peus sants es posa. Decidida, voleu donar batalla a l’antiga serpent insidiosa, més ella amb vos no pot, no té la talla, car sempre resulteu victoriosa. Dotze estrelles coronen vostra testa, que sou la reina de tot manifesta aquesta corona sideral...
Rosa Mar i a Vilarroig
L’Associació Literària Castellonenca Amics de la Poesia (ALCAP) va ser constituïda per resolució del Govern Civil de Castelló el 25 de juny de 1981. Va ser en Mont Picaio (Puçol) on es va gestar l’associació per Tobías Calvo, Adolfo Calvo i Francisco Baldó. Es va contactar a Castelló amb alguns poetes i afins a la literatura i en particular a la poesia. En la assemblea constitutiva es va elegir la primera directiva composta per la totalitat dels promotors. President: Francisco Baldó; vicepresident: Víctor Vázquez; secretari: Tobias Calvo; tresorer: Manuel Rozalén; Vocals: Francisco Lapuerta, José María Castán, Nieves Rueda, Adolfo Calvo, José Luis Aguirre i Miguel Fernández Fresneda, poetes i intel·lectuals. Així va començar la historia d’ALCAP, primerament limitada a la tertúlia que va gaudir d’un nivell intel·lectual elevat, estenent-se després a altres àmbits com a concursos i publicacions. (1981-1994). Francisco Baldó va ostentar la presidència. Metge de professió, la poesia va ser la seua gran vocació. Molt prompte l’associació va ser reconeguda en els àmbits culturals de Castelló. Sota la seua presidència es prenen importants acords per al seu desenrotllament: establir una quota anual de 1000 pessetes per als socis ordinaris i 100 per als joves i estudiants, disposar d’un emblema de l’associació, establir la publicació d’un butlletí i planificar concursos juvenils de poesia i designar els dilluns com a dia regular per a les tertúlies literàries. Els concursos de poesia van ser la part més visible i participativa. Francisco
Baldó i María Luisa Bernad es van entregar de ple. Es van organitzar una sèrie de concursos dirigits als més xicotets i als joves. Es van fer campanyes de divulgació en tots els col·legis de la província i es va tractar de promocionarlos. La contestació va ser immediata i va ser un gran èxit per l’arribada de molts participants. L’acte dels premis va tindre lloc el 22 de maig de 1982 en el Casino Antic amb l’assistència del director provincial de Cultura i el diputat delegat de Cultura. Amb la primera tertúlia oficial, celebrada el 30 de novembre de 1981, s’inicien les activitats. Va ser un moment extraordinari dins de la vida cultural de la ciutat. Els seus membres eren conscients del que això significava.Alguns com José Mª Castán, gran personalitat en el camp de la judicatura, venia a cada cita dels dilluns des de Madrid. Les tertúlies es realitzaven en el Casino Antic, anys més tard, en 1994, seu de l’associació. ALCAP té una llarga vida de 44 anys de poesia. Durant el tram poètic 1981-1994 en les tertúlies es van desenrotllar temes importants.
D’aquelles trobades, moltes persones que mai havien estat en contacte amb la poesia van trobar un esperó que enriquia la seua ment i la il·lusió per l’aprenentatge. Van intervindre els tertulians: Miguel Peris i la seua poesia seguida d’un col·loqui molt animat. Es van dedicar tertúlies a Bernad Artola, pel professor Lluís Meseguer,Tobias Calvo per la seua obra inèdita, Fernando Pessoa per Pilar Marco, obra poética de María Beneyto, Vicent Andrés Estellés per José Luis Aguirre i Antonio Machado per Francisco Lapuerta.
L’any 1983 es va crear el primer butlletí el qual tenia abast reduït per a associats i mecenes. Continuen els concursos i el butlletí va passar a ser revista de poesia l’any 2001. La revista literària “Amics de la Poesia” no es ven i es finança amb els fons de l’associació, l’ajuda institucional i diversos anuncis, en la contractació dels quals va intervindre activament la poeta Lolita Barberá amb el seu entusiasme i bon fer. Es van instaurar els recitals de Nadal omplint-se tant les aules així com l’edifici Hucha. Es van anar animant les tertúlies en el Casino Antic on es rebien els treballs dels socis i es comentaven els textos de poetes per professors i convidats.
En el curs 1985-86 s’inicia l’antologia de poetes joves i la col·lecció “ALCAP de Poesia” molt d’acord amb la seua finalitat fundacional. Durant tots els anys posteriors la col·lecció d’ALCAP ha continuat publicant-se i ara mateix hem arribat al volum 50. Des de l’any 2011, els nostres premis han passat de ser nacionals a adquirir la condició d’internacionals el que potència el prestigi de la nostra associació, pretenent ser una aportació important al món de la cultura. Subvencionen la col·lecció l’Excm. Ajuntament i l’Excma. Diputació Provincial. Es va publicar per José María Araúzo “20 anys de poesia a Castelló”. L’autor va exposar les
circumstàncies del llibre i de l’associació en l’àmbit cultural de la província.
(1994-1998). Renovada la Junta va ostentar la presidència Rosa María Vilarroig; vicepresidents: Francisco Baldó i José Luis Aguirre; secretari: José Mª Araúzo; tresorer: Arturo Álvarez; vocals: Tomás Escuder; Pascual Benet; Mª Dolores Muriach i José Mª Mira. Les tertúlies van prendre noves dimensions. Es va estendre l’associació per tota la província contactant amb diverses associacions i poetes en l’àmbit provincial.ALCAP es va donar a conéixer en els àmbits de la Comunitat Valenciana i fora d’ella. Es van realitzar el I i el II Congressos d’Amics de la Poesia de les tres províncies.Van funcionar animadament les habituals tertúlies dedicades a Santiago Fortuño, María Luisa Burguera, Elios Jaime Ramírez, José Luis Aguirre, com una de les activitats més constants on es tracen les línies d’actuació.
En 1995-96 va obrir el curs María Beneyto amb gran èxit. Van continuar els recitals en la Caixa Rural Sant Isidre, replets d’humor, narrativa, música i molt lirisme. L’any 1996-97, Ricardo Bellveser va inaugurar el curs, oferint un recorregut de la seua obra poètica.Van seguir els recitals sobretot el de Nadal amb la nostra felicitació als socis. Es va celebrar la I trobada de Poetes de la Plana amb una nombrosa
assistència encara que, naturalment, no estaven tots. Entre els poetes, van destacar Josep Lluís Abad, Ángel Asensio, José Carlos Beltrán, Juan María Calles, Marcelo Díaz, Manuel García Grau, José Luis García Ferrada, Jaime Gascó, Miguel Ángel González, Reis Lliberós, Enrique Pellicer, Joseph Porcar, Nieves Rueda, Nieves Salvador, Rafael Segarra i Rosa María Vilarroig. Va tancar l’acte Miguel Ángel Mulet, regidor de Cultura. Es van realitzar presentacions de llibres dels poetes de l’associació, guanyadors dels premis ALCAP i van continuar els recitals de Nadal i invitacions de poetes il·lustres.
El curs 1997-98 va ser inaugurat per Pedro J. de la Peña amb una conferència sobre els seus primers llibres i els motius que li van conduir a la poesia. L’any literari 1998-99 es va iniciar amb el recital poètic dedicat a Federico García Lorca. La introductora de l’acte va ser la professora Pilar Marco amb una profunda reflexió sobre els mites lorquians.Al novembre, conferència pel professor José L. Aguirre sobre la Generació del 98. Amb això completàvem els dos aniversaris més importants. També es va organitzar la II Trobada de Poetes de la Plana. (1999-2011). Es va renovar la Junta Directiva. President José María Araúzo; vicepresident: José Luis Aguirre; secretari: Francisco Baldó; tresorer: Arturo Álvarez; vocals: Rosa María Vilarroig, María Dolores Muriach, Ana Mª Manzano i Nieves Rueda. En finalitzar l’assemblea el nou president va elogiar el bon fer i la dedicació de Rosa María Vilarroig durant els quatre anys que havia estat al capdavant de l’associació. La va felicitar i la nova junta seguiria amb la mateixa línia de treball que des del principi havia donat tan bon rendiment. Es va fixar definitivament el domicili de l’associació en el Casino Antic de Castelló. Una mútua col·laboració beneficiosa per a totes dues parts. S’inicien els preparatius per a dotar-nos d’una página Webb i correu
electrònic. El 29 de març es va celebrar la Trobada dels Poetes Joves de Castelló.
En el curs 1999-2000 van seguir les tertúlies, conferències i recitals. Va tornar a oferir la seua obra Ricardo Bellveser presentat per Francisco Traver. Va continuar una vetlada literària-musical presentada per Nieves Rueda com a homenatge a la guitarra i a Francisco Tárrega. Es va fallar el concurs al millor poema sobre la guitarra convocat per ALCAP. El 20 de desembre, Recital de Nadal organitzat per Rosa María Vilarroig i Nieves Rueda. Posteriorment, Francisco Baldó va presentar la seua dimissió sent reemplaçat per Ana María Manzano i quedant com a membre permanent de la Junta Directiva. Els poetes de l’associació van participar en els recitals, intervenint la música juntament amb la poesia, la guitarra d’alguns socis i joves estudiants del Conservatori de Castelló. Víctor Vázquez va adornar els seus poemes amb música de guitarra, estil cantautor.
Durant els anys posteriors es va continuar la línia marcada destacant la Festa de la Taronja, organitzada per Nieves Rueda. Es va celebrar també la III Trobada de Poetes de la Plana organitzada per Rosa María Vilarroig. La premsa va donar gran cobertura a aquest esdeveniment. Segueixen els concursos, els premis i les felicitacions als socis. El curs
2003-04 va ser inaugurat per Pedro J. Moreno. Van presentar els seus llibres de la col·lecció ALCAP els socis premiats. Es va realitzar en València, amb gran èxit, la I Trobada d’Amics de la Poesia de la Comunitat Valenciana, l’ànima i preparació de la qual va ser Pedro J. Moreno. L’any 2006, José María Araúzo va publicar “25 Anys d’Història de l’Associació Literària Castellonenca Amics de la Poesia”. El II Congrés de les Associacions d’Amics de la Poesia de la Comunitat Valenciana va tindre lloc a Altea. En el III Congrés d’Amics de la Poesia a Castelló, van participar els poetes de la Comunitat amb gran èxit.
El 6 de juny de 2009 es va realitzar el VI Congrés d’Amics de la Poesia de València i Castelló en els salons de l’Excma. Diputació de Castelló amb una gran participació, presidida pel conseller d’Educació, Alejandro Font de Mora, i amb l’assistència com a poeta convidat de Luis Alberto de Cuenca. El 19 de juny de 2010 poetes d’ALCAP van participar en València en el recital pel 60 aniversari d’Amics de la Poesia de València.
José María Araúzo
(2011-2018). L’any 2011, José María Araúzo, per malaltia, renuncia al càrrec de president i prenent de nou el càrrec Francisco Baldó. S’inicia una nova etapa en la qual es van renovar els Estatuts de l’Associació (2012). President:
Francisco Baldó; vicepresidents:Víctor Vázquez i Rosa María Vilarroig; secretària: Arantxa Esteban; vicesecretària: Mª Ángeles Fernández; tresorer: Jesús Moreda i vocals: Vicent Jaume Almela; Soledad Beltrán i Juan Pedro Ruiz Giménez El nou disseny de la revista ho va dur a terme Juan Pedro Ruiz i la fotografía va estar a càrrec de Vicente Enguidanos. Continuen el Concurs de Primavera patrocinats per la Fundació Dávalos-Fletcher i el Concurs de Nadal que es va suprimir en 2014. A partir del 2011, ALCAP participa en la Fira del Llibre de Castelló. Les tertúlies continuen moderades per Francisco Baldó i posteriorment per Joaquín Aleixandre. Els actes d’ALCAP es van fixar per als dimarts. S’imparteixen Tallers de Poesia; en el curs 2012-13 i 2015-16, dirigits per les professores Soledad Beltrán i Elena Verchili.
En 2012 assumeix la secretària Alberto Pérez Sádaba i s’estableix que el Premi de Poesia ALCAP anirà alternant la modalitat internacional amb la de socis. Continuen els concursos de Nadal i Primavera en les tres categories, socis, no socis i juvenil. El primer Premi Internacional de Poesia recau en la poeta d’Almeria, Gloria Langle Molina, amb l’obra Fènix, que ocupa el número 27 de la col·lecció ALCAP. En aquests anys, participen diversos conferenciants: Francisco Baldó, Santiago Fortuño, Francisco Lapuerta, José Miguel Segura, María Roca, Manuel Vélez, Jesús Moreda, Francisco Rodríguez, Ángela Mela, Julio Alcalá, Jacinto Heredia, Pilar Bellés, Alicia Gil, Mercedes Piñon, Rafael Soler, Enrique Gil, J. Miguel Segura, Jesús Huguet, Juan Luis Bedins, José Vicente Peiró, Isabel Oliver i Juan Carlos Mestre. Es va oferir també un recital poèticmusical pel grup POEMÚSIC, inegrat per Rosa María Vilarroig, Víctor Vázquez i el guitarrista i Francisco Nomdedéu.
Des de 2014 el Premi de Poesía ALCAP manté únicament la categoría internacional. El mateix any es va eliminar el concurs de poesia de Nadal. Poetes d’ALCAP reciten la seua obra en el Saló Sorolla de l’Ateneu Mercantil de València. Eixe mateix any passa a ser secretari Antonio Molina. Es va presentar l’Antologia de la UNESCO, “25 Mirades per a compartir la llum” en el Real Casino Antic per Pascual Casañ, responsable de l’àrea cultural del Club UNESCO. Van intervindre al costat d’ALCAP, associacions de València, CLAVE, CONCILYARTE, Grup poètic “EL LIMONERO DE HOMERO” i com a poeta convidat, José Ramón Barat. Van impartir conferències Julio Alcalá, Jacinto Heredia, Pilar Bellés i Alicia Gil.
(2018-2024).Després de la defunció del nostre president fundador Francisco Baldó, assumeix el càrrec Víctor Vázquez Bayarri; vicepresidenta: Rosa María Vilarroig; secretari: Antonio Molina i tresorer: Jesús Moreda. L’associació participa en el Consell de Governança de l’Excma. Diputació i des dels seus inicis en el Consell de Cultura de l’Ajuntament. L’Ateneu Blasco Ibáñez de València concedeix les Plomes de Plata a la presidència d’Associacions Culturals Femenines a Rosa María Vilarroig i a Víctor Vázquez. Segueixen les conferències impartides per Ana Noguera, Norma Gozález, Manuel
Vélez, Manuel Ruiz Amezcúa, Ricardo Bellveser i, Pascual Casañ.
En març de 2020, les activitats d’ALCAP se suspenen a causa de la COVID i es reinicien el març de 2021 amb conferències impartides per J. Manuel Marín Torres, Manuel Vélez, Luisa Burguera, Jesús Moreda, Alejandro Font de Mora, Carmen Tomeo, Francisco Rodríguez, Jaime Siles, Luís B. Meseguer, Rosa Lentini Antonio Gascó i Marcelo Díaz i la taula redona amb els poetes David Morello, Rafael Soler i Rosa Mª Vilarroig. Des d’esta data, ALCAP, participa en el Festival Poes-éncia a València. En abril de 2024 es va celebrar el primer recital conjunt de poetes d’ALCAP amb poetes d’altres associacions. La primera col·laboració va ser amb el grup castellonenc “POETAS SIN SOFÁ”.
Seguim amb ànims la nostra tasca en la nostra seu del Real Casino Antic, editant les revistes semestrals, amb els recitals de Primavera i Nadal, participant en les fires de llibres, publicant els nostres premis internacionals i sobretot transmetent la literatura i la poesia a totes les generacions.
MANUEL CARCELLER
Històricament, la literatura creada a Castelló de la Plana ha estat majoritàriament relacionada amb la cultura popular. Per començar, cal tenir en compte què volem dir quan parlem de poesia magdalenera. Poc té a veure amb la poesia dels llibrets de falla de València i altres poblacions, que fa evident per al públic la sàtira que el monument mostra. Malgrat tot, cal dir que sempre hi ha alguna excepció. El llibret
La colla de ca Segarra (1940) és una narració costumista en vers i propera, aquesta sí, a l’estil dels llibrets de falla. Tal com va explicar l’escriptor Vicent Pau Serra i Fortuño, «la poesia magdalenera és més casolana. Es tracta d’un moment d’afectivitat, sempre amable, cap a les dones o els símbols de la festa».
Abans de la guerra civil, sobre la festa de la Magdalena podem destacar els següents poemes d’autors castellonencs: Manuel Ribés: «A la Madalena!» (1902), Enric Garcia Bravo: «La Magdalena. L’últim dia» (1914), Joan Baptista Valls: «La romeria de la Madalena» (1916), Francesc Alloza: «La provessó de la Madalena» (1916), Bernat Artola: «Dia de la Madalena» (1926) i Francesc Marín: «Festa grossa» (1936).
Però, com és lògic, la poesia magdalenera que ha tingut més ressò és la creada a partir del renaixement de les festes de la Magdalena, des de 1945. No hi ha aplec, discurs, llibret o presentació on els versos no hagen exigit el seu moment de protagonisme. Moltes composicions magdaleneres són d’una mediocre qualitat, tant de contingut d’idees com de forma literària. Repassarem, doncs,
les creacions més interessants dels poetes castellonencs.
Cal reconèixer el gran encert del «Pregó» de Bernat Artola, que data de 1947. Es tracta de quatre dècimes de versos heptasíl·labs, en què la successió de rimes és la general (abbaaccddc), on s’expressa el que és essencial de la festa major de Castelló. La referència a la mare terra és una crida a la participació de tot el poble que no admet rèplica: «Quin fillol oblidaria/ la rabassa maternal?». El sentit és evident: si s’és fill de Castelló no es pot deixar de costat la festivitat de la Magdalena.
L’obra d’Artola va triomfar, però també hi va intervindre la fortuna. No podem oblidar que va substituir un poema molt fluix i en castellà de Carlos González-Espresati, una autoritat cultural en aquell temps, com a president de la Societat Castellonenca de Cultura. A més la Junta Central de Festejos va concebre la peregrina idea de substituir el «Pregó» d’Artola per un altre, a l’any següent de l’estrena. Sort que el poeta requerit per a escriure’n el nou, que era Enric Soler i Godes, amic íntim d’Artola, es va fer el desentés davant el sorprenent encàrrec.
Bernat Artola va escriure més poemes sobre les festes de la Magdalena, i alguns de ben interessants. En «Diàlec», publicat al primer número de la revista La Gayata, en 1945, el senyor Vicent es queixa a Rosa que molts ja no senten amor per les belles tradicions, i la dona
li retreu que, per la seua manca de participació, el primer que fa això és ell mateix. Segurament la galania més inspirada d’Artola és el sonet «A Emilieta Gascó Calduch», madrina de la gaiata 10 en 1945, i que comença així: «Verge i madrina, que de sol vestida/ deixes al pas un reguerol de llum».
«La campana d’Osca», publicat a la revista Festividades en 1949, és una composició que ironitza sobre la història dels nobles executats per ordre del rei aragonés Ramir el Monjo, a qui aquells mensypreaven. Artola, en relació al treball dels membres de la Junta Central, explica que «pot “perdre el cap” qualsevol/ que ací vullga “traure a llum”/ un goig contra la costum/ i la inèrcia de la gent». És a dir, els membres de la Junta Central, que tant treballen gratuïtament per a tothom, per a gent desagraïda, s’honoren «amb l’honor del poble seu», suporten la creu de ser criticats, i que algú els «talle el cap» metafòricament. I eixe fet recorda l’episodi dels nobles de la campana d’Osca, que van viure l’execució en realitat.
La gaiata amb què va col·laborar més Artola va ser la 5, amb composicions com ara «Gaiata nº 5» (1949), «De lluny» (1950), «Grauera» (1955) i «Gaiatera». «De lluny» descriu i reflexiona sobre un matí gelat i plujós de romeria a la Magdalena. Hi destaquen uns versos atribuïts a un castellonenc absent, que són com un ensenyament: «La Madalena és el signe,/ penyora de nostra fe. Castelló se fa més digne/ quan pregona d’allà on vé!». «Penyora devota», publicat a El Madalenero, en 1952, representa el primer poema dedicat a la nova campana de la Magdalena, estrenada aquell mateix any: «Ací i allà, la campana/ proclama amb sa veu millor/ l’alegria casolana/ de nostra Festa Major». Semblant significació té el poema «Campaneig», sense datar, un diàleg a dues veus sobre el goig de les campanes i sobre la romeria en general: «I fent de la història/ la gesta exemplar,/ camins de memòria/ duran llum de glòria/ pel foc de la llar!». També de la romeria tracten els poemes «Pelegrí» i «A la Madalena!» «Idil·li... vell», sense datar i redactat per a un llibret de la gaiata 1, presenta com un festeig amorós entre el campanar de la vila i l’ermita de la Magdalena humanitzats. Una de les composicions magdaleneres més interessants d’Artola va restar inacabada; es tracta del poema «Als veïns», que és una mena de Pregó però adreçat al veïnat d’una comissió de sector. Finalment, cal dir que el poeta va compondre deu septets on repassa quasi tota la temàtica costumista de la romeria de les canyes: les campanes, la bota de vi, els crits de les colles, el rotllo i la canya, les banderoles i fins i tot la tornada de l’ermita.
A banda d’Artola, en la dècada dels quaranta, cal destacar l’extens opuscle en vers ¡A la Madalena! (1944), signat amb el pseudònim «un castellonero», que va escriure Francesc Marín Melià. Unes altres peces literàries interessants
són la crida «Anem a la romeria» (1946), d’Emili Calduch, i els poemes humorístics del sinyó Quico, escrits per Amadeu Pitarch, sobre el personatge del ric pagés que visita Castelló, creat per l’artista Francesc Alloza. Algunes auques per a les gaiates del 1945 demostren la vinculació de la festa major castellonenca amb el conjunt de la tradició cultural valenciana.
En la dècada dels cinquanta, Francesc Alloza, membre de la Junta Central, va crear uns poemes amb més voluntat que encert, com és el cas de «Castelló satisfet» i «Matinà de la Madalena» (1952), i «Clam de germanor» (1953). Però cal destacar, sobretot, una contribució desconeguda per tothom, la del poeta i gramàtic Carles Salvador. Encara que era nascut al cap i casal, a València, la seua profunda vinculació amb Benassal i amb les terres de Castelló ens mou a incloure Carles Salvador dins els autors castellonencs. Els seus poemes «Lloa de l’arriero» (1955), «Lloa del majoralet primer» (1955), «Lloa del majoralet segon» (1955) van ser recitats al grup de Benassal del Pregó d’aquell any, i representen una perfecta mostra d’imitació dels versos populars, escrits en el parlar de Benassal, amb presents amb -o final -«encontro»- i pretèrits com «anave», «tornave» o «hai», en lloc d’«he». Les lloes del majoralet primer i segon són dos poemes en quartetes, amb un tercet introductori. La del
primer mostra admiració per les festes de la Magdalena i per les xiques de Castelló, la del segon és un cant l’oci de la vida en la ciutat, amb bars, cines, passeig, futbol, bous, teatre i festes. Els dos poemes conclouen amb el desig de vindre a maridar-se i a viure a Castelló.
La «Lloa de l’arriero» és un extensa composició en quartetes, més ambiciosa, que descriu tant la vida de Benassal, amb un elogi a l’aigua de la Font d’en Segures, com el viatge fins a Castelló, per a participar en el Pregó. El poema va ser compost per a l’escenificació en la cavalcada, ja que a mitjan recitació l’arrier fa una pausa per a fer un mosset, i menjar pa amb abadejo. El text de Carles Salvador va aparèixer amb moltes errades en un llibret de gaiata. El publiquem ara de nou, amb les errates de tipografia esmenades:
Lloa de l’arriero
El poble de Castelló l’encontro molt preparat, escomençant pel Pregó que el cor me té ja robat. Venie jo de viatge i tornave a Benassal la carreta amb mal coratge, perquè el viatge ha anat mal.
El comerç a la menuda com jo el faig ja no es comprén. Està la rècua vençuda pels camions i pel tren.
Els pagos són una plaga; fan hotels, lleven hostals; només per dormir se paga lo que se guanye en dos jornals.
Com la ràdio va que vola el que no anuncie no ven, i aquell que escolte la trola tremole i se’n fuig corrent.
Hi ha poca gent que s’estime la faena feta a mà, i malparle i escatime la labor de l’artesà.
Vol només lo de batalla, lo que sigue més barat, i el preu encara retalla per un i l’atre costat.
Ai, llançols de mitja llana!
Ai, mantes i cobertors!
El peraire es mor de gana i uns atres se fan senyors!
Per a seguir el viatge haurem de fer un mosset. No porto carn ni formatge, sols d’abadejo un trosset.
(Fa un mos d’abadejo, un mos de pa, un glop de vi d’una bota; es torca la boca amb un mocador d’herbes, per fer riure. Després esternuda i es torca els nassos)
Quan anave cap a casa, que és al mig de Benassal, me diu de molt bona traça un home pito i formal que els camions mil garrafes cada dia trauen hui, d’eixa aigua que en got agafes per a trascolar-la al si.
Aigua fina, clara i fresca i també medicinal.
Això no és aigua, que és bresca de mel, la de Benassal.
Com que la gent endevine que al costat dels armelers un atre arbre es pentine, sembren ara avellaners.
Però la moda és la granja, i tot el poble se mou perquè vol omplir la panxa criant gallines per l’ou.
Hi ha granges a la Solana a l’Ombria i als corrals, als terrats sense barana, baix dels llits i als fumerals.
També ne monten de pato perquè te manco perills, i en posaran d’ací un rato de gats, corders i conills.
Jo m’alegro que les festes que van detràs del Pregó siguen les festes més llestes que faça mai Castelló.
I direm a boca plena abans d’anar-me’n d’ací que vixque la Madalena i que no m’oblide a mi. Març de 1955.
Josep Forcada i Polo
Als anys seixanta trobem algunes mostres dignes de poesia festiva. Entre les desenes de versos festius de Josep Forcada Polo destaca el «Cant a la gaiata» (1965). La composició inclou una mena de definició alternativa a la més coneguda de «l’esclat de llum, sense foc ni fum»: «Faro de la Plana!/ Foc que no fas fum!». «Eres candelària/ de la nostra terra». Un altre poema digne de recordança és «Complements del dinar» (1968), de Francesc Marín Melià, en el qual un ordenança municipal escriu la llista dels menjars i els elements d’higiene i sanitat preparats per a l’Ajuntament i per als convidats amb motiu de la Romeria. La relació inclou raspalls per a botes i vestits, agulla i fil per a botons, aspirines i altres pastilles, bicarbonat, escopidores, farmaciola amb gasa, esparadrap i amoníac, i paper higiènic. El monòleg en vers forma part de la comèdia Madalena, festa plena!, premiada per Lo Rat Penat, de València. La «Cançó de la Magdalena» (1964), d’Enric Soler i Godes, és una aparent imitació de la poesia popular, amb símils o comparances, anàfores o repeticions, i hipèrbatons o canvis de l’ordre gramatical. La darrera quarteta del poema és la següent: «Anar a la Magdalena/ hui que fa un dia tan clar/ de lluny l’ermita tan blanca/ sembla una vela en la mar».
Miquel Peris Segarra (Castelló, 1917-1987) va ser considerat per tothom i per ell mateix, des dels anys 60, com el successor de Bernat Artola, és a dir com la figura literària castellonenca per antonomàsia. Peris va reivindicar la llengua pròpia del País, en una època de negació oficial de la cultura valenciana. De fet solia evocar una ocasió en què es va trobar Artola, que li va dir, referint-se als certàmens literaris: «Cal presentar coses en valencià». L’interés lingüístic de l’obra de Peris es manifesta en
aquella frase tan característica del «Brancal» de la seua Obra completa: «Si veritablement volem assolir la nostra maturitat com a poble, ens hem d’enlairar a nivell de llengua».
Sinyó Quico
També destacava per la tècnica poètica, per la facilitat de trobar rimes. D’entrada, mostra una clara superioritat sobre molts autors valencians anteriors a ell, tret d’Artola, de Carles Salvador i d’uns pocs més. A diferència de molts, coneix la mètrica de la poesia en català, i per tant compta les síl·labes correctament, fins a la darrera tònica de cada paraula final de vers.
Entre els seus poemes primicers, en la segona meitat de la dècada dels 60, n’hi ha sobre les festes de la Magdalena, no tots publicats a les obres completes. Entre els editats tenim la següent dècima d’orgull localista, poema 15 del recull miscel·lani de Galanies (1966-1984), titulat «Amb motiu de guarnir amb versets mocadors madalenencs». El text és el següent:
Si en València el Miquelet
lluu cançonera espadada, el Campanar no mai bada i fa el seu pensat i fet. Llevant-se de matinet, lleuger com el teuladí, fa un soroll de tremolí, -avalots de Madalena-, pregonant la festa plena sa rialla de fadrí!
Hom podria considerar-lo com una provatura de cara al poema 3, sobre el Campanar, del llibre Paisatge (1965-1971). En aquest cas s’augmenta el nivell de prosopopeia o personificació del Fadrí, que badalla, riu i crida al poble a l’aplec de la Romeria de les Canyes:
Una crida a la vida, cançoner, fa quan pregona la nostra festa plena.
I no hi ha al món un fadrí més pregoner quan badalla despertant-nos, matiner, al veïnat en matí de Madalena, quan la novella brisa marinera llava sa cara i esclata, rialler, com el novell capoll en primavera.
Entre les composicions magdaleneres inèdites de Peris, cal destacar les 13 quartetes, datades el 20-2-1967, que formen part del recull titulat «Destarifos», que es conserva a l’Arxiu Històric Municipal de Castelló. Es tracta d’un relat de la Romeria de les Canyes. Després d’evocar la crida del campanar a celebrar la festa plena i la marxa pel camí dels Molins, se centra en el descans a l’ermita de Sant Roc de Canet. Peris imagina que el sant de Montpeller i el seu gos són residents a Castelló, i en concret a l’ermita. En la romeria es produeix la trobada d’una jove i el seu xicot, que l’acarona, amb una beata madura, que pretén quedar-se amb el gos, al qual finalment sant Roc li posa un boç.
Aquells versos de provatura van ser escrits un any abans que el mateix Miquel Peris fora el coordinador del Pregó de la Magdalena. Va ser «de la festa albader», segons les seues paraules, en 1968, per segona vegada, després de la primera coordinació del Pregó de 1963. En els mocadors magdalenencs que, després de la fi del Pregó de 1968, es van regalar a reina, dames i altres representants, Peris hi va arribar a escriure orgullosament sobre la seua direcció festívola: «I per ser festa de canyes/ la que fem a Castelló,/ enguany voràs un Pregó/ de quaranta mil castanyes».
En la primera etapa literària, la que l’autor definia com «la meua poesia blava», va evocar l’esclat de les flors a la primavera, la mar, les barques, les naus... per a compondre galanies dedicades a dames o reines de les festes de la Magdalena. «Escuma blanca», «florida branca», «estel que lluu la nit», «blanca poncella», «lleu gessamí», «gota de rou primicera» són algunes metàfores que apareixen en aquells versos dedicats a les dones i a la terra castellonenca, uns poemes iniciats en 1966, en un estil que va conrear fins a la fi de la seua vida. En aquella etapa primera va guanyar tres flors naturals, una rosa d’or i una de plata al certamen literari de la Magdalena, fet destacat pel mateix autor, quan presumia de ser l’únic «mestre en gai saber» de Castelló. La gaia ciència és un altre nom de la poesia. El «Cant a la gaiata», que forma part del poema 5 del llibre Paisatge (1965-1971), pot ser considerat, sens dubte, com la millor composició literària dedicada a la «lluminosa llàntia de la llar pairal», al «cresol del casal on viu el passat».
Joc de colorins, bruixa falaguera, missatge de pau, somni d’atzavara, verge marinera, plena de gatzara, bonica regina, sublim gaiatera.
Flairosa englantina, albor d’assutzena, tornassol de posta quan el sol se’n va, somrís argentat de la lluna plena, florit ametller del nostre secà.
Quatre poetes contemporanis: Marín, Serra, Lloret i Vicent Jaume Almela
Tal com era previsible, el «Pregó» d’Artola, al llarg del temps generaria imitacions o homenatges, com ara «Es fa saber» (1978), de Francesc Marín Melià, un extens poema escrit en romanç, és a dir amb els versos parells rimant en assonant, que proposa criteris per a viure cívicament les festes magdaleneres.
En l’època més contemporània, també cal destacar el poema «A la reina Violant d’Hongria» (1986), de Rafael Lloret Teruel, un text narratiu ple de lirisme, que és llegit cada any en l’homenatge a la reina Violant d’Hongria. A més Vicent Pau Serra i Fortuño va fer l’aportació del nou «Pregó infantil» (1993), adaptació de la temàtica magdalenera per a la mentalitat de la xicalla. Vicent Jaume Almela, és actualment el màxim conreador de la poesia magdalenera, amb peces com «Anunci de tradició», «Pregó», «Benvinguda Magdalena!», «Identitat», «Dama», «Romeus», «Campanes» o «Magdalena, Magdalena».
A banda hem de considerar tot allò que el poble, a través del cançoner popular, ha anat traient: «Si vas a la Magdalena/ i no passes per Lledó/ no digues a boca plena/ que eres fill de Castelló». A la fi els autors, amb les diverses visions de la Magdalena, mostren la perspectiva castellonenca del fenomen universal de la festa, en cada moment històric. No hi ha dubte que les festes de la Magdalena han manifestat un interés cultural significatiu, el de l’aportació de Castelló de la Plana a una vivència de la tradició i de la modernitat.
M.J. SANGORRÍN - S.BENAGES - T.CALIX - X. GONZÁLEZ
Quan les paraules es troben en llibertat, l’Art es converteix en un llenguatge universal capaç d’enderrocar totes les barreres.
Silenci per a la reflexió, per a la introspecció. Silenci per sentir…, la vida, l’amor, la bellesa, la compassió, la mort.
Silenci a l’interior, on germina i d’on brolla la Paraula.
Celebració poeticomusical
POETAS SIN SOFÁ som una comunitat literària viva on conflueixen poetes de diferents països i trajectòries, inspirada per la idea d’un espai obert, participatiu i eclèctic, que valora la llibertat creativa i la diversitat de temes, estils i llengües. Bevem de les fonts clàssiques on es troben els pilars, el fonaments i, de la mateixa manera, indaguem en les tendències i creació poètica actuals, tot buscant-nos a nosaltres mateixos, cadascú amb la seva pròpia veu. Cultivem des de la mètrica clàssica al vers lliure i la poesia visual.
El nom del grup, Poetas sin sofá, al·ludeix a l’opció per la incomoditat i el dinamisme, que
rebutja el que és convencional i acomodatici, i que veu la Poesia com un mitjà d’exploració profunda, més enllà de la mera estètica, per a convertir-se en una dimensió de l’existència.
El grup va néixer a Castelló i la seva trajectòria es va iniciar l’any 2010: un projecte il·lusionant que es va materialitzar en homenatges a poetes com Miguel Hernández o Gabriel Celaya, performances i recitals que van il·luminar Nits de l’Art inoblidables.
Ha estat la llibreria Argot l’espai de germinació i desenvolupament de trobades, on les nostres Tertúlies poètiques, obertes, molt ben acollides i de periodicitat mensual, omplen aquest entranyable racó literari que la llibreria brinda a la cultura de Castelló.Tertúlies per a compartir, crear, escoltar, gaudir tant de la paraula poètica com de la relació humana.
Paraula feta Poesia, quimèrica tornada a l’origen, al fonament.
Paraula que anomena i crea.
Paraula que rescata els silencis de l’oblit.
Paraula, pont cap als altres, cap a la justícia, la igualtat, la tolerància…
Proclamem la Paraula i la Poesia: «Ese grano de locura que todos llevamos dentro, sin la cual sería imprudente vivir», com deia Lorca.
Des d’ací hem obert les portes a la difusió mitjançant la publicació de Cuadernos de
Poesía, amb la intenció de crear un espai per a poetes que busquen explorar la paraula poètica de forma lliure i compromesa. Es tracta de poemaris col·lectius en els quals les nostres veus se sumen a les de poetes invitats del nostre entorn, d’altres llocs d’Espanya i de diferents països dels cinc continents.
En la seva evolució i renovació com a grup, Poetas sin sofá es consolida l’any 2012, i la publicació del Cuaderno #0 esdevé germen dels poemaris,agrupats en tres sèries successives: Las Cuatro Estaciones, Los Cuatro Elementos i Las Cinco Vocales de Rimbaud; aquesta última sèrie amb el disseny de portada de la pintora i professora de Belles Arts, Leonor Seguí. Un total de 182 veus poètiques i 25 nacionalitats, especialment d’Amèrica Llatina, en els tretze números editats, acrediten la interculturalitat i la projecció internacional de la Poesia, des del Meridià 0, Paral·lel 40N: des de la nostra ciutat, Castelló.
Festes poeticomusicals entranyables han celebrat cada edició d’aquests Quaderns, els quals ocupen un espai en biblioteques locals i han estat portades personalment a diversos indrets del món: de Taiwan o Índia a Califòrnia, Colòmbia, Perú, Cuba o Xile, etc.
T’has alçat dins de mi / com un mar que desperta / el nou dia amb la llum / maragda del seu cant,/ com un vol de palmeres / que busquen altres cels. / […]
MARC GRANELL. València (Cuaderno #11)
[…] És a noite. / E os teus olhos sao gerânios que giram, / trituram as rosas da angustia / e do medo / nas margens verdes dos meus dias.
MARIA DO SAMEIRO BARROSO. Portugal (Cuaderno #11)
[…] Somos los brutales sin agua, los / que temblando por los puentes se empantanan con hoyos, / los que cincelan su cuerpo con las agujas perdidas de Dios.
València (Cuaderno #3)
[...] Volví al cajón de la memoria y encontré piezas de rompecabezas, pequeñas, / color transparente, semejante al agua. (Traducció del xinés)
REGINA TUNGMEN TU. TamsuiTaiwan (Cuaderno #12)
Per amor a la Poesia i per a la seva difusió organitzem i participem en recitals i activitats, com les jams poètiques i les celebracions del Dia Mundial de la Poesia que, des de fa tretze anys, organitza i desenvolupa a Castelló el Col·lectiu de Literatura Verba Manent, amb el qual ens sentim especialment vinculats. L’amor a la Poesia i als éssers humans i el compromís amb la societat, ens ha mogut a realitzar tallers amb interns del Centre Penitenciari d’Albocàsser i en residències de gent gran; recitals contra la violència de gènere o trobades de Poetas en Red, Vociferio, a València, Fires Alternatives o Fires del Llibre.
El blog «poetassinsofa.blogspot.com» és un compendi de tota la nostra tasca: tertúlies esdeveniments, poemes dels components i col·laboradors; la història tota del grup. Mitjançant el format digital, Poetas sin sofá esdevé una mena de «cafè literari virtual», on els participants poden expressar les seves perspectives i connectar amb una audiència global.
Els coordinadors, Soledad Benages, María José Sangorrín, Ximo González i Tony Calix, des de les seves respectives visions i estils, enriqueixen l’essència i diversitat del grup:
Els poemes de Soledad Benages són intensos i provocadors; intimistes i de
consciència crítica. Amb una força que inspiren la comunitat de Poetas sin sofá i els seus lectors. A través de la seva veu aconsegueix captivar tant la tendresa com la ràbia i generar un diàleg entre els versos i l’entorn que l’envolta.
María José Sangorrín crea una poesia introspectiva i evocadora, profunda, plena de referències musicals, espiritualitat i d’imatges sensorials que revelen tant la bellesa com la fragilitat de la vida quotidiana. Una invitació a contemplar allò que és essencial.
Ximo González és un poeta que sobresurt per la seva capacitat per a jugar amb el llenguatge; explora ritmes i metàfores que desafien les estructures convencionals des de la mètrica clàssica. Aporta també al grup gran energia creativa.
Tony Calix destaca per la seva sensibilitat per a captar l’essència de temes universals, com l’amor, el dolor i la identitat; s’endinsa amb profunditat en els sentiments i l’esser humà. Ens invita a un viatge íntim per emocions i vivències personals que troben ressò en tots nosaltres.
El nostre desig és oferir una llar literària per a veus diverses, on la Poesia trobe el seu lloc, ressone en cada lector i genere sinergies en el conjunt de la comunitat.
Així doncs, Poetas sin sofá es consolida com un far per als que busquen en la Poesia un mitjà d’expressió, un bastió de llibertat creativa en el que cadascú dels membres construeix dia a dia una xarxa literària compromesa amb la veritat, la bellesa i el poder transformador de la Paraula.
Paraula i silenci…, per a la reflexió, per a la Poesia. Per a l’Amor.
Com Blas de Otero, demanem la pau i la Paraula…
«…me queda la Palabra».
Donem les gràcies a la Gaiata Núm. 6 i expressem el nostre reconeixement a la dedicació, en les seves Revistes, d’un espai per a la difusió de la cultura de Castelló en les seves diverses manifestacions. Gràcies per invitar el nostre grup, Poetas sin sofá, a participar en una tasca tan lloable.
Mireu la Gaiata com passa triomfal, lluminosa llàntia de la llar parial.
Mireu com ja passa l’ofrena senyera d’un poble sencer que, per ser lleial a ses tradicions, quan naix primavera, s’enfloca amb la llum de l’amor filial.
Símbol de l’amor, ferm esclat de llum dels fills d’una terra que, com bons germans, mantenen encesa sense foc ni fum, flama sublimada d’uns volers llunyans.
Mireu com s’engronsa quan passa senyora per tota la volta de vila i raval.
Per a tots nosaltres d’amor és penyora la llum de la llàntia per sempre eternal.
De joia t’abilles, llum encisadora, com xica fadrina que cerca marit.
Verge menestrala, verge llauradora, portaveu de roses per lluir la nit.
Capell esbandit d’esvelta palmera quan s’encén pel bes passionat del vent.
Esclat d’un capoll quan riu primavera, fanal virginal que encens firmament.
Joc de colorins, bruixa falaguera, missatge de pau, somni d’atzavara, verge marinera plena de gatzara, bonica regina, sublim gaiatera.
Flairosa englantina, albor d’assutzena, tornassol de posta quan el sol se’n va, somrís argentat de la lluna plena, florit ametller del nostre secà.
Cresol del casal on viu el passat, record enlairat del nostre castell.
Quan jo et veig passar de llum domassat, llavors, en mon cor, s’encén foc novell.
Vital bategar de casta donzella, repòs d’oroneta quan ve de la mar, abatoll d’albada, quietud, meravella d’un vol de gavina volant ribamar. Blau de la puresa, verd de l’esperança, blanca com la nafa de ver taronger, vermella rosella que en la nit s’atansa. De tu, tot un poble serà pregoner.
Gentil lluminària, arrel de la soca, bressol, bressolera, pitral fraternal, rabassa materna, caliu de la lloca, estel de la Plana, gaiata immortal.
Volguda gaiata per sempre ma aimia, capoll que hi esclates al més bell roser, roser de l’amor on cull poesia fadrí passionat que et vol amb deler. Mireu-la com passa —pregó solemnial—, la llum sempre encesa de la llar pairal.
VICENT JAUME ALMELA I EIXAU
Una melodia estremeix el silenci com una albada de pell daurada comença a habitar un clar del bosc per a despertar els lírics colors de vida, com el refilar sublim dels ocells cantors, partitura en l’aire de notes de primavera o de melangia per la tardor presa, ella és la tonada lluminosa, la Música.
El paisatge bressola sonora obertura, el ventijol bellugadís del Penyagolosa la suau cadència del transcórrer del Millars, un cor de rierols, fraus i muntanyes, al llindar de jardí de la ufana planura que assossegada l’escolta i estima.
Al mediterrani deslligar de remors llunyanes enlairen el contracant l’arrissada onada mentre a l’horitzó, amb rítmic balandreig, s’albira el vaixell de perdudes melodies solcant la mar amb un violí com a senyera, la vela és el so del vent de nostàlgies somiador, claredat argentada deixa per estela l’orquestra mentre la nit vessa un ària de lluna plena. Ressò de la paraula guarnida de poesia es trena amb notes de goig o llàgrima amb la càlida i polida tessitura de la veu.
La música s’endinsa en els sentits com un licor que ens embriaga la pell invisible de l’ànima.
“La dansa no És mÉs que el reflex del que el nostre cos converteix en art”
ANTONIO GADES
La música i la dansa són mitjans d’expressió artístics que permeten el desenvolupament de diverses habilitats de l’individu tant a escala personal, social i cultural; a més, possibiliten el desenvolupament corporal, l’expressió del llenguatge, la comunicació i interacció amb l’entorn.
La dansa uneix a les persones, crea una sensació de benestar i pot donar a les comunitats força i un sentit d’identitat. El llenguatge de la dansa traspassa barreres culturals i proporciona una forma de comunicació, fent una sensació d’unitat sense l’ús de paraules. I és per això que diem que és arts en dansa perquè expressa sentiments i emocions a través del compàs i la coordinació.
A Castelló són molts els grups de dansa folklòrica. Grup de Danses el Forcat, l’Associació Cultural Grup Ramell, l’Associació Folklòrica el Millars, l’Escola de Dansa Castelló i l’Associació d’Estudis Tradicionals Grup Castelló. Tots ells encarregats de la potenciació, promoció, recol·lecció i recuperació de les manifestacions populars valencianes.
Però Castelló no sols és ric en dansa folklòrica, sinó que sense anar més lluny, la nostra ciutat es converteix en l’epicentre de la dansa en l’àmbit nacional amb la Convocatòria Nacional de Dansa Premis Ciutat de Castelló que ja va per l’edició número vint-i-set. L’organització dels actes és a càrrec de l’Associació Cultural Terpsícore, entitat que s’encarrega de normalitzar la presència de la dansa a la província de Castelló en l’àmbit educatiu, cultural i social. Fruit d’aquest treball i dedicació la Convocatòria Nacional de Dansa “Ciutat de Castelló” s’ha convertit en una excel·lent plataforma d’oportunitat i visibilitat per als joves ballarins i ballarines que ha propiciat que molts d’ells estiguen ballant en les companyies professionals més prestigioses.
En definitiva, una ciutat carregada d’artistes de la dansa folklòrica, clàssica, contemporània, espanyola i fins i tot flamenca, on destaca l’artista castellonenca Lidon Patiño.
Josep Vidal i Gozalbo Vicepresident de l’AgrupaciÓ d’Entitats del Ball Perdut
El Ball Perdut és la joia de la música i del ball tradicional a Castelló de la Plana tal i com ho són els balls de plaça o ball pla a tots els pobles castellonencs, que guarden amb molt de zel el seu ball pla en dia de festa major.
Castelló de la Plana a finals del segle XIX es va transformar en una capital que volia el progrés transformant també la seua fesomia i també els seus costums. El canvi començà en la gent de la vila i a poc a poc van ser els tabals que també abandonaren els antics costums. El Ball Perdut va representar a Castelló de la Plana en les celebracions que es feren a Madrid amb motiu de les noces d’Alfons XII. Consten les fotografies i la descripció de les parelles i de l’acompanyament musical de dolçaina i tabal. Era el ball que omplia de públic la plaça de bous. Les parelles pegaven la volta a la plaça ballant les diferents melodies que conformaven aquell ball de plaça del que no ens ha arribat massa informació.
L’any 1924 amb motiu de la coronació de la Mare de Déu del Lledó, es va ballar el Ball Perdut per última vegada. En les imatges d’unes antigues filmacions es pot observar el ball, però tot fragmentat. Queda ben clar que torna a ser el Ball Perdut el ball que representa la ciutadania en eixe acte festiu de tan gran rellevància.
Després va vindre el silenci i la guerra. Aquell antic costum havia desaparegut fins que el grup de «Coros y danzas» primer i després el d’«Educacion y Descanso» van incloure en el seu repertori una versió acurtada i coreografiada del Ball Perdut. Cal dir que
el primer grup la feu més senzilla i el segon molt més elaborada. S’estava passant d’un ball popular a un ball folklòric modificat per a unes noves necessitats i encaixonat en una coreografia per a escenari.
Joan i Alícia, enamorats de la nostra cultura i música popular, van iniciar un procés de restauració del Ball Perdut a la manera popular, és a dir: desfilada de parelles pel carrer ballant tot un seguit de melodies i passades diferents. El seu entusiasme es traslladà als grups folklòrics: Grup Castelló, A.F. El Millars i Grup Ramell, que s’afegiren a la intensa recerca de material audiovisual i musical d’aquells elements que configuraven l’antic ball de plaça que tan de renom va tindre a la ciutat per a què el sr. Sangüesa en el seu llibre de «Costums castellonencs» ja esmentara el Ball Perdut com a ball gran i diferenciat del ball parat o d’escenari on s’interpretaven balls locals com: el bolero, les seguidilles, les marineries i la jota.
Tot el material que es va poder recollir en un principi està publicat en el llibret que acompanya l’edició del cd musical amb la gravació de les diferents parts musicals que conformen l’actual versió del Ball Perdut com a ball de plaça de la ciutat.Versió popular, oberta i participativa que no vol en cap moment menystenir les versions d’escenari que mantenen els grups folklòrics locals.
La versió popular i de plaça es caracteritza pels elements bàsics de tot ball de plaça: ballar amb la parella, anar canviant si cal però tornar sempre a la mateixa posició inicial i amb la teua parella. A partir d’aquesta premissa, es va construir una nova versió de les diferents melodies que s’han trobat fins el moment. Van servir de guia partitures referents a eixes parts de la dansa, els models de ball de plaça d’altres localitats de la Plana, xicotetes descripcions escrites i alguns testimonis, com els de Teresa Arrufat que el va ballar de xiqueta l’any 1924.
L’anguila és la melodia inicial d’apertura del ball. La parella principal convida una a una a totes les altres a ballar.
Un cop formada la filera en la posició alterna de xic i xica, s’interpreten: la ressalada, l’arenilla (la melodia més coneguda), les seguidilles i la bolangera o cadena final, alegre i ràpida on els participants s’acomiaden del ball amb un forta encaixada de mans.
El taraitaità és probablement l’element més antic del ball de plaça, que s’empra sempre per a avançar. Si es vol tindre una visió àmplia i comparativa de tots els balls de plaça de la comarca de la Plana només cal anar a la trobada anual de balls de plaça que l’any 2025 se celebrarà a la Pobla Tornesa. Cada poble ha mantingut diferents parts d’aquells balls de plaça rics i populars que s’estenien des del Pirineu cap avall tenint el bisbat de Tortosa com una zona de fort arrelament d’eixa tradició.
El ball de plaça com a antiga dansa popular, viva i molt estimada pel poble estava formada per moltes melodies, com ja he dit.Això significa que encara queda molta feina per fer, partitures per recopilar i mudances per a afegir al nostre patrimoni cultural. L’Agrupació d’Entitats del Ball Perdut, on es troben federats quasi tots els grups folklòrics locals, té aquest menester. Enguany s’ha introduït el ball de l’anguila en la tradicional ballada popular del tercer dissabte de maig i no serà l’última aportació.
El fet actual és que el Ball Perdut torna a ser un referent de la dansa al Castelló en festa. Enguany en el centenari de la coronació de la nostra patrona i en la processó anual del primer diumenge de maig. Les parelles vestides amb el més ric vestuari, com deia Sarthou Carreres, han representat la ciutadania castellonenca oferint el Ball Perdut a la nostra patrona, Mare de Déu del Lledó.
Festival de Danses de l’Antiga Corona d’Aragó
Iniciada la Transició a la democràcia, el Grup Castelló aportà la iniciativa de tindre a Castelló un festival de música i ball tradicional on participarien grups folklòrics que representaren els diferents territoris que conformaven la Corona d’Aragó: Aragó, Catalunya, Balears, Nàpols, Sicília, Neopàtria, Sardenya i com no, el territori de l’antic Regne de València.
Al 1981 en la segona edició, l’organització del festival passà a la Junta de Festes de mans de Pepe Vicent. També s’obrí la participació als grups locals del moment: Grup Castelló, Millars i Forcat.
El festival de danses de Castelló inicià així un llarg camí dins i fora de la Junta de Festes, però sempre amb suport incondicional de l’ajuntament de la ciutat.
Els diferents regidors i regidores de cultura de la ciutat s’han implicat directament en el manteniment del festival, treballant colze a colze amb les persones i grups folklòrics que formaven el comitè organitzador del festival.
Aquest comitè, compost per representants dels grups folklòrics i persones independents, han organitzat any rere any un festival d’envergadura internacional. Cal fer esment en aquest repàs històric a Miguel Ángel Mulet, que durant moltes legislatures ha estat al peu del canó en l’organització del festival, però també
cal agrair a Vicent Sales, Verònica Ruiz i ara a Maria España el seu recolzament incondicional.
El comitè, integrat entre d’altres per Xelo i Alícia Pastor, portà el festival des del 1993 al 2004 i mostrà a Castelló grups d’alt nivell provinents de la Corona d’Aragó i d’altres indrets ben exòtics. El pressupost i les circumstàncies d’aquell moment permeteren que el festival de Castelló se situara en la primera divisió dels festivals internacionals, no només pel nivell dels grups participants sinó per la cura en l’acolliment que rebien el visitants.
El 2005 i 2006 el festival tornà a la junta de festes, però aquesta responsabilitat pesava massa. Organitzar un festival del nivell assolit juntament amb les festes fundacionals de la Magdalena va dur a crear el segon comitè organitzador del festival format pels grups folklòrics locals i persones independents. Miguel Ángel Mulet tornà a ser la mà dreta d’eixe nou comitè del festival que inicià una nova travessia, que amb les crisis econòmiques
que sobrevingueren anaren donant un format més auster al festival.
No obstant això les persones que treballen tot l’any per a realitzar el festival de danses han sabut adaptar-se amb escreix a les noves circumstàncies de vegades greus, com el canvi de local, abandonant l’històric del tercer pis de la Casa de la Cultura al carrer Antonio Maura, o als nous requisits burocràtics que l’ajuntament aplica per a una millor transparència dels projectes amb subvenció municipal.
Els grups folklòrics d’arreu del món ja no disposen de les mateixes facilitats econòmiques que abans gaudien. El canvi de costums i d’interessos en la societat moderna està dificultant que els grups mantinguen les condicions bàsiques de participació al festival: majors d’edat, parelles mixtes, música en directe, repertori específic del lloc de procedència i el pagament del desplaçament.
Malgrat això, cada segon cap de setmana del mes de maig, la plaça Major de Castelló s’ompli de música i de ball. Persones provinents de llocs llunyans es troben per a oferir les seues danses a un públic entregat que espera amb deler la 40a edició del Festival de Danses de l’Antiga Corona d’Aragó.
Fotografies: Noemí Mateu i Romera
Terpsicore i la ConvocatÒria de Premi nacional de dansa a Castello
GABRIELLA FOSCHI
Agraïsc enormement l’oportunitat que ens ofereix la comissió de la Gaiata núm. 6 a través d’Esteban Gual, de donar a conéixer el treball de l’Associació Terpsícore, entitat molt valorada a escala nacional i també internacional i encara massa poc coneguda en el seu entorn més pròxim.
Quan vaig arribar a Castelló des de Barcelona em van dir que m’oblidara d’aconseguir emprendre projectes perquè em seria molt difícil, però no em vaig deixar desanimar i en un any gràcies a Juan Binimelis delegat territorial de GVA, havia aconseguit un espai per a iniciar un taller. I gràcies a l’inestimable consell d’un funcionari de la Generalitat Valenciana, havia nascut l’Associació Terpsícore el 3 de desembre de 1985.
Després de set anys d’intens treball, en 1992 va tindre lloc el primer espectacle en el velòdrom de Benicàssim i en 1993 la primera gala del Dia Internacional de la Dansa en el Teatre Principal!
Va ser justament a través de la festa que vam poder donar a conéixer el treball del taller a un públic més ampli, participant en la presentació de la Gaiata 14 (1994) i més endavant d’una altra gaiata i en les “Galanies” en honor de la reina en diferents ocasions (1995 i 1996) o en l’espectacle de l’“Encesa de gaiates”. Gràcies, Juan Antonio Llopis per l’oportunitat.
Així van sorgir els altres projectes, sempre en estreta col·laboració amb les Institucions Públiques (Ajuntament, Diputació i Generalitat) i Privades ( Fundació Dávalos-Fletcher, Fundació
Caixa Castelló, Facsa ..…) de la nostra Ciutat, amb un objectiu primordial, normalitzar la presència de la Dansa en l’entorn social, cultural i educatiu de la ciutat de Castelló i aconseguir un Conservatori Professional de Dansa que donara servei a tota la província.
Repassant breument els projectes no és difícil fer-se una idea de quant treball hi ha darrere:
- Gala del Dia Internacional de la DANSA (1993)
- Convocatòria Nacional de DANSA (1997)
- Cita amb la DANZA FIB (1999)
- Taller “Obras Maestras del Siglo XX y XXI” (2006)
- Taller de “Nueva Creación” (2013) i Taller d’introducció a la Dansa en l’ensenyament secundari, 2000 i 2007 i des de 2016 en col·laboració amb el CSDMA “Conservatorio Superior de Danza María de Ávila”.
- Convocatòria Provincial de Beques (1999) per a cursos d’estiu, obertes a alumnes d’escoles de Dansa de Castelló i província. Des de 2002 ha comptat amb el suport de la Fundació Sant Isidre i després Cajamar. Actualment no té suport econòmic.
- Celebració del Dia Internacional de la Dansa en la Plaça Santa Clara en col·laboració amb la fira del llibre, en la qual s’han presentat llibres de Dansa (2010).
- I des de gener de 2023, amb una de xicoteta col·laboració de la regidoria de cultura de l’Excm. Ajuntament de Castelló i del negociat de cultura de l’Excma. Diputació, un 1r Cicle de Dansa Jove “TOTA LA DANSA A ESCENA” en el Teatre del Raval.
Així, hem intentat col·laborar en:
- La creació d’un públic més ampli.
- Facilitar l’accés de joves ballarins i del públic al repertori de coreògrafs mestres del segle XX i XXI.
- Marcar el límit entre la formació vocacional i la professional.
- I fomentar l’interés dels joves d’aquesta província en l’estudi de la DANSA.
La finalitat última de tots aquests projectes ha sigut evidenciar la manca de la infraestructura
necessària per a la difusió de la DANSA i l’accés a la mateixa com a professió per als joves que ho desitjaven.
Cita 2009 Begoña Cao i Esteban Berlanga. Foto: Pau Bellido
El Conservatori Professional de Dansa es va aprovar el 29 de maig de 2017 i va començar la seua marxa el 15 d’octubre del 2018.
Podem dir que tant la Convocatòria Nacional de Dansa com la Cita amb la Dansa dins del Festival Internacional de Música Independent de Benicàssim i el Taller o les Beques per a alumnes de Dansa de Castelló i província, han aconseguit els seus objectius fins i tot millors del que ningú poguera preveure.
Són molts els joves ballarins i coreògrafs que han pogut perfeccionar la seua formació i accedir a un treball digne en Companyies de prestigi gràcies a les beques obtingudes.
El meu més sincer agraïment a les Institucions i al xicotet equip que està sempre disposat a fer front a les accions necessàries perquè encara queden molts anys i molts projectes per emprendre: Beatriz Julián, Anna Andrés, María Andrés, Ana Llopis, Lupe Mus, Elena Llopis, Blanca Pons i Raul Belmar.
A tots i totes aquestes persones i als quals voluntàriament ofereixen la seua ajuda quan es necessita, gràcies!
Encara que no vaig nàixer a Castelló ací he viscut més de la meitat de la meua vida i també agraïsc haver pogut complir els objectius que m’havia proposat. Hui dia, hi ha més escoles i major interacció entre elles, un Conservatori públic i un privat, però queda molt per fer i ara l’important és aconseguir que tots aquests projectes puguen seguir.
Han crescut tant que hem hagut de demanar ajuda a una altra associació, València Dancing Forward, per a assegurar la continuïtat de la Cita amb la Dansa de Benicàssim, que arriba enguany a la seua 25a edició, i dels tallers de repertori i nova creació que arriben a la seua 17a i 10a edició.
Per acabar, m’agradaria fer-ho amb les paraules dels professionals de prestigi que han cregut i donat suport als projectes, especialment, la Convocatòria Nacional:
Directora del Conservatori Superior de Dansa María d’Àvila.
“...Des de fa uns anys soc membre del jurat. Gràcies a això he pogut conéixer l’enorme treball que realitza l’Associació Terpsícore i he pogut compartir punts de vista amb reconeguts professionals de tots els estils de dansa i de diferents procedències, la qual cosa ha resultat enormement enriquidor i interessant. Els vint-icinc anys d’aquesta Convocatòria Nacional són un exemple de lliurament constant. Gabriella ha aconseguit mobilitzar a institucions i persones a favor d’aquest esdeveniment, cohesionant a una comunitat que persegueix que la dansa ocupe el lloc que li correspon dins del panorama cultural.”
MARIBEL GALLARDO.
Primera Ballarina i ara Mestra del Ballet Nacional d’Espanya.
“...Després de tants anys seguisc amb il·lusió i
implicació en aquest projecte perquè com a artista em mou la inquietud, el suport moral i artístic a un dels certàmens més importants i significatius del nostre país. El meu agraïment a Gabriella per la seua confiança i per tant esforç perquè el Certamen hui continue sent una realitat.”
José Juan Carmona Foto: MW_Fotografia
PATSY
KUPPE MATT
Mestra Internacional.
“...Per a mi ha sigut un gran honor el fet de poder formar part d’aquest esdeveniment com a jurat durant tants anys i de poder aportar la meua experiència personal, al costat d’altres professionals de la dansa als quals tinc enorme estima. Quan seguisc les trajectòries professionals d’alguns concursants, faig la vista arrere, recorde els seus començaments i m’adone de la importància que ha tingut aquest concurs en un moment de les seues vides.”
JAVIER LATORRE
Ballarí, Mestre i Coreògraf de Dansa Espanyola i Flamenc.
“És la cita obligada, esperada i gaudida. El lloc del retrobament anual amb amics i amigues, companys i companyes, i alumnes, família! El concurs on els membres del jurat, més que deliberar, s’enriqueixen, aprenen i comparteixen experiència i coneixements. La ciutat on es troba eixe preciós Teatre Principal i eixa llotja des del qual un es reconcilia amb la Dansa, es recarrega d’il·lusió i de ganes amb la il·lusió i les ganes d’eixa legió de bojos i boges inconscients que volen sobre l’escenari any rere any. Tot això i molt més és la Convocatòria Nacional de Dansa de Castelló, el més fidel aparador del que serà la Dansa del futur en aquest país. Són quinze anys, i espere que siguen molts més, formant part d’aquesta meravella posada en peus per la meua volguda i admirada Gabriela Foschi amb l’imprescindible suport de la Fundació Dávalos-Fletcher i un equip d’incondicionals meravellosos que han aconseguit posar a Castelló en el mapa dansístic internacional i que mereixen el reconeixement i l’agraïment de tots i totes els i les que vivim de, per i per a la Dansa.”
MANUEL SEGOVIA
Director de la Companyia Ibèrica de Dansa.
“El certamen posiciona a Castelló com un punt de referència en el mapa cultural i artístic. El Certamen de Dansa de Castelló. És un espai on podem assegurar que els nostres joves talents reben el reconeixement i les oportunitats que mereixen, i que el noble art de dansar continue creixent com una part vital de la nostra cultura. Així que sí! Maria Gabriella Foschi i equip, moltíssimes gràcies per ser el batec que impulsa aquest magnífic projecte.! Per secundar sempre l’art de la dansa i als nostres joves artistes!”
Balladora professional de Flamenc, coreògrafa i directora de “Lidón Flamenc Academy”.
“Vaig nàixer a Castelló de la Plana, ciutat on any rere any se celebra la Convocatòria Nacional de Dansa. Era l’esdeveniment de l’any, a les meues companyes de l’acadèmia de dansa i a mi ens encantava eixe cap de setmana a Castelló perquè s’omplia de Dansa, de màgia i d’una sensació preciosa. Cada any vaig veure artistes meravellosos, molts d’ells hui grans amics i companys que em continuen inspirant. Amb disset anys me’n vaig anar a viure a Madrid, en dos anys vaig acabar la meua carrera de Dansa Espanyola en el Conservatori Professional de Dansa Comandant Fortea i em vaig presentar per lliure a la Convocatòria. Va ser una experiència única, em va adobar, em va fer aprendre que passe el que passe cal continuar treballant intensament, amb disciplina i dedicació. Va ser un honor rebre diverses beques d’estudi, entre elles la beca que em va atorgar Javier Latorre a la seua escola a Còrdova.Vaig estar allí estudiant durant un curs complet i va anar realment enriquidor. Estic molt agraïda. Gabriella ha estat treballant intensament any rere any, perquè els somnis de molts joves puguen encaminar-se i convertir-se en una vivència. Gràcies, Gabriella de tot cor per haver fet d’aquesta Convocatòria
un punt de referència de la dansa; un lloc on els artistes senten que formen part i per fer-nos viure experiències que ens han omplit l’ànima any rere any. Que continue sent així. Amb admiració.”
Dir. del Dance Theatre Heidelberg.
“Gràcies a aquesta plataforma, la Convocatòria de la Dansa Premis “Ciutat de Castelló” i Premi “Fundació Davaldos-Fletcher”, una quantitat innombrable de joves ballarins han pogut aconseguir els seus somnis des de fa ja vint-i-cinc anys. Jo vaig tindre eixa oportunitat amb tan sols dènou anys quan em van oferir la beca del “Nederlands Dans Theater”. La repercussió de tal impuls va ser espectacular i em va permetre llançar la meua carrera cap a altures inimaginables.Ara soc director artístic del Dance Theatre Heidelberg a Alemanya, companyia en la qual, i no per casualitat, treballa una de les ballarines que vaig conéixer a través de la Convocatòria, Andrea Muelas. Demostració d’un cicle vital que espere que continue nodrint el panorama europeu de la dansa durant almenys 25 anys més.”
Director del Scottish Danse Theatre.
“Fa justament vint anys que vaig participar com a concursant en la Convocatòria. Recorde perfectament els nervis, el silenci palpable a l’auditori mentre ballava en l’escenari, l’emoció del lliurament de premis... Durant els següents anys, vaig tornar a visitar la Convocatòria com a ballarí convidat en la gala, com a coreògraf, com a jurat... Hui, vint anys després, escric aquestes línies des d’Escòcia, on dirigisc una de les companyies de dansa contemporània més destacades del Regne Unit, el Scottish Danse Theatre. Oportunitats com la Convocatòria són essencials perquè joves ballarins puguen desenvolupar la seua carrera, eixamplar els seus horitzons artístics i entaular els seus primers contactes professionals... No es tracta d’un concurs amb guanyadors i perdedors, sinó d’una oportunitat per a l’aprenentatge i el foment del talent. La Convocatòria és una festa, una celebració del poder i l’esperança que continua viva en els cossos i les ànimes de joves ballarins i ballarines. Així doncs, que seguisca la festa.”
ELENA NAVARRO I GUAL
La dansa espanyola és una manifestació artística que ha captivat al món amb la seua passió, vistositat i força. Originada en la península Ibèrica, aquesta forma d’expressió artística ha evolucionat al llarg dels segles, fusionant influències de diverses cultures i regions d’Espanya. En aquest article, explorarem els orígens, els principals estils i l’evolució de la dansa espanyola.
L’origen de la dansa espanyola té les seues arrels profundament arrelades en la rica història cultural d’Espanya. Les seues primeres manifestacions es remunten al segle XV, un període d’efervescència artística i cultural en la península Ibèrica. En eixe llavors, aquest estil de dansa va començar a prendre forma com una expressió artística distintiva.
Durant el segle XVI, van sorgir les primeres danses litúrgiques i cortesanes que van establir les bases per al que eventualment es coneixeria com a dansa espanyola. Aquestes formes de ball no sols eren una font d’entreteniment, sinó que també exercien un paper important en les celebracions religioses i en la cort real. La fusió d’elements de la litúrgia i la cort va donar lloc a una forma de dansa única que reflectia la riquesa cultural i la diversitat d’influències a Espanya en eixe moment.
En el segle XVII, els balls i danses espanyoles van començar a guanyar popularitat en tota Europa. Van ser adoptats tant en els salons de ball de l’alta societat com pels mestres de dansa, els qui van incorporar aquests elements en els seus propis ballets. L’exuberància i la
vivacitat de la dansa espanyola van captivar a audiències de tota Europa, contribuint a la difusió i la influència d’aquest estil.
Aquest període d’expansió i popularització en el segle XVII, on va marcar una fita crucial en l’evolució de la dansa espanyola. A partir de llavors, aquest estil va continuar desenvolupantse i fusionant-se amb altres formes d’art, donant lloc a una àmplia varietat d’estils i expressions dins d’aquesta tradició tan rica i diversa.
La dansa espanyola està formada per quatre estils diferents de ball:
Flamenc: El flamenc és possiblement l’estil de dansa espanyola més reconegut a escala internacional. Originat a la regió d’Andalusia, el flamenc és conegut per la seua intensitat emocional, moviments apassionats i la fusió de cante (cant), toc (guitarra) i ball. Aquest estil pot expressar unes múltiples emocions, des de l’alegria desbordant fins a la profunda melancolia.
Dansa bolera: Va sorgir de la influència combinada del ballet clàssic del segle XVII i les danses populars espanyoles. En els seus inicis, s’ensenyava en acadèmies amb un enfocament similar al del ballet clàssic, a diferència del flamenc. En el segle XIX, els boleros van aconseguir el seu punt culminant en actuacions teatrals i salons, presentant passos summament desafiadors i coreografies enlluernadores.
Clàssic espanyol o dansa estilitzada: La dansa clàssica espanyola es distingeix per la seua interpretació estilitzada de la música
clàssica espanyola, que inclou composicions de Manuel de Falla, Granados o Albéniz, i se situa en una combinació entre el flamenc i el ballet clàssic. Aquest estil sol requerir l’ús de sabates de ball espanyol i castanyoles. No obstant això, és important ressaltar que les castanyoles són l’instrument espanyol que acompanya al dansaire i que sempre són presents en qualsevol modalitat de dansa a Espanya.
Folklore: El folklore espanyol abasta una àmplia varietat de danses i balls tradicionals que representen les diverses regions i cultures d’Espanya. Cada regió té les seues pròpies danses folklòriques, amb vestits i passos característics. Aquestes danses solen estar arrelades en festivitats locals i celebracions tradicionals.
En l’actualitat, una tendència molt estesa en el món de la dansa és la fusió i amalgama d’estils. Per tant, la dansa espanyola moderna pot veure’s influenciada, i al seu torn influir, en gèneres com la dansa contemporània o fins i tot la dansa del ventre. A més, la dansa espanyola ha exercit una poderosa influència en la dansa clàssica, no sols en la creació de ballets, sinó també en la contribució de moviments com el característic «cambré». Aquesta interacció entre diferents estils de dansa enriqueix i diversifica encara més el panorama artístic de la dansa en l’actualitat.
A Castelló tenim l’enorme orgull i la sort de poder presumir d’una gran artista de la dansa espanyola. Una artista que ha traspassat davanteres ballant i ensenyant en més de 27 països distints al voltant del món.
Lidón Patiño Berjas
(Castelló de la Plana, 1988)
Balladora i coreògrafa professional de Flamenc, membre de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de nou Mèxic als Estats Units, docent en el departament de Teatre i Dansa d’aquesta universitat i directora de “Lidón Flamenco Academy”.
Titulada pel Conservatori Professional de dansa de Madrid; ha treballat en grans companyies com la de Lola Greco i destaca la
seua participació com a solista en la companyia de Marco Flores i Rafael Amargo entre altres.
Balladora assídua dels “Tablaos” Flamencs més importants de Madrid com “Las Carboneras”, Casa Potes, Vila Rosa, El Corral de la Moreria, El Café de “Chinitas”, Teatre Flamenc Madrid entre altres.
En 2011 és guardonada amb el Primer Premi de Flamenc en el Concurs Internacional de Dansa d’Almeria, i a final d’aquest any, és premiada com a Jove Promesa del Flamenc en el XX Certamen de Dansa Espanyola i Flamenc de Madrid.
Dirigeix la seua pròpia companyia amb la qual ha presentat espectacles propis en Festivals de gran prestigi com en la Suma Flamenca de Madrid, on va estrenar “Reflejo”, i el Festival de Jerez on va portar l’espectacle “Flamenco”. Forma part també del Festival dels nous valors del Flamenc “XI Larachí Flamenca” estrenant el seu espectacle a Sevilla i portant-lo a París i a Turquia.
Durant deu anys ha sigut la balladora de la banda fusió “Patáx” amb la qual ha recorregut els millors festivals de Jazz del món.
L’abril de 2013 viatja al Japó amb Enrique “El extremeño” i comparteix escenari amb artistes excepcionals com Juan de Juan, Jesús
Carmona, La Moneta, Carmen la Talegona, Luis de Luis, Soraya Clavijo, Karime Amaya i Tossut, per al Festival Flamenc al Japó 2013.
Ha ballat i ensenyat en més de 27 països al voltant del món. Ha impartit classes com a professora convidada en el Conservatori Professional de dansa Fortea de Madrid i imparteix cursos intensius en la prestigiosa escola de Flamenc “Amor de Dios” a Madrid.
Actualment, és professora de flamenc en la Universitat de nou Mèxic, situada en Estat Units, on imparteix classes de tècnica i coreografia. També en el “National Institute of Flamenco” on imparteix classes de “Tablao” i elements, i imparteix classes de tècnica per a la companyia professional “Yjastros: The American Flamenco Repertory Company”. Continua viatjant a diferents escoles de dansa i flamenc al voltant del món per a impartir cursos intensius i fer tallers coreogràfics.
Continua també la seua labor com a directora i creadora de les classes i cursos en línia de la seua escola “Lidón Flamenco Academy”, prepara la producció del pròxim espectacle amb la seua companyia i col·labora amb diferents companyies com a artista convidada i coreògrafa.
“Les pel·lÍcules ens toquen els cors, desperten la nostra visiÓ i canvien la nostra manera de veure les coses. Ens porten a altres llocs. Ens obrin les portes i les ments. Les pel·lÍcules sÓn els records de la nostra vida. Hem de seguir amb vida”
La funció essencial del cinema és ser art, però també entretindre. En eixa primera faceta, l’artística, el seté art sensibilitza a l’espectador davant la bellesa i l’ajuda a reconéixer-se com a part d’una comunitat. Quan la pantalla gran pot complir amb aquesta labor social s’aconsegueix una cosa meravellosa.
El cinema va arribar com una realitat comuna per a tota la societat encara que aquesta visquera quotidianament. Ha tingut gran influència en la manera de veure al món; les aspiracions de la gent, l’evolució del pensament i així, els mateixos sentiments es veien reflectits en les persones que veien una mateixa pel·lícula.
Va ser en 1896 quan el gran invent dels germans Lumière es va traslladar fins a la ciutat de Castelló, més concretament en el ja alçat Teatre Principal. Segons compten, aquest -bé siga per l’època o perquè al final la capital de la Plana no era més que una xicoteta ciutat d’uns 30.000 habitants- tenia moltes deficiències. No obstant això, “l’experiment” va agradar i la proliferació de sales de cinema familiar no es va fer esperar. Noms com el “Royal”,Victòria, Savoia, Rialto, Condal, Capitoli, Goya o Rex van copar a poc a poc el nucli d’oci de la ciutat d’extrem a extrem. Una florida que, passat un llarg temps i amb el boom de la crisi econòmica, es va frenar en sec, donant per tancades la totalitat de les seues sales.
El cinema és per a tots i totes, ens ajuda durant moments d’estrés, entreté, promou l’art, la cultura, edifica, promou el turisme i també impulsa l’economia d’una ciutat.
Les sales de cinema a CastellÓ: De la paperina de cacaus i xufes als macrocines comercials.
del ‘SetÉ Art’
ROSANNA BLASCO I SOLER
Primer de tot, vull demanar perdó. Ho faré ara, en el temps dels ‘tràilers’ de les estrenes cinematogràfiques vinents o del NO-DO, per si algun lector o lectora agosarat, va viure aquella època.
Parlar de les sales de cinema a Castelló en un llibret amb la temàtica d’este, al capítol del ‘seté art’, és com fer una tria, quasi enmig de l’infinit. I ja no sols per la quantitat ingent d’informacions, publicacions o material gràfic que he anat trobant, sinó perquè més enllà de l’art del cinema en si, els espais on s’ha vist cada pel·lícula formen part d’una experiència única de l’àmbit més íntim de cada persona.
Feu la prova: si tanqueu els ulls i penseu en una pel·lícula que hàgeu vist al cine, segur que recordeu on la vau veure i amb qui anàveu. I això, deixant a banda si en aquella sessió éreu un adolescent a qui besaven per primera vegada o si es tractava de la vostra estrena com espectadors en una sala d’eixes característiques. Per això, vull demanar perdó per tantes i tantes coses que se’m quedaran pel camí.
Podria contar, que Castelló va arribar a tindre 22 sales de cinema en funcionament. Que a la capital de la Plana, aquell invent revolucionari arribava el mateix any de la seua invenció. I per descomptat, recórrer alguns dels espais més emblemàtics dedicats a la projecció cinematogràfica, sense oblidar el capítol més negre de la tragèdia del cine La Paz on van morir 23 xiquets i un soldat, per una falsa alarma de foc.
Però com que la informació bona, ben documentada i fruit de recerques exhaustives, la tenen els treballs que cite a l’apartat bibliogràfic , ens quedarem en algunes pinzellades i sobretot amb ‘fotogrames’ de vida de moltes persones que han contribuït compartint els seus records per a donar ànima a este text. I a més, entremig recordarem o descobrirem, depenent de l’edat de cadascú, algunes dades de les sales de cinema a la capital de la Plana seleccionant certes singularitats o anècdotes.
Castelló, pioner i prolífic en sales de cinema
Respecte a l’origen, l’arribada del cinema
Castelló la daten, els qui saben, el 1896, en concret el 10 de desembre, el cinema va arribar a la ciutat i ho va fer a l’aleshores flamant, Teatre Principal. Allà es van portar a terme les primeres projeccions, encara que no sense dificultats, ja que la ciutat no disposava de llum elèctrica. Així que ni la qualitat ni l’acollida del públic va ser espectacular.
Amb tot, entre alts i baixos i millores tècniques junt amb iniciatives d’algun empresari
amb visió i projectes de curta durada, no va ser quasi fins a un dècada després quan es pot parlar de què ja s’establira d’una manera més contínua.
De fet, els barracons provisionals instal·lats amb motiu de “La Magdalena” van ser substituïts per locals fixos destinats a la projecció cinematogràfica. Així, alguns investigadors consideren que el primer cinema de Castelló va ser el Cinematògraf Castelar, inaugurat el 6 d’octubre de 1907.
El saló va tancar tan sols quatre mesos després, el febrer de 1908. Eixe mateix any, el cinema d’estiu de la plaça de la Independència, obert en 1906, es va convertir en cinema permanent i el mes de juliol va obrir el Cinema Ribalta.
La primera època més intensa de les sales de cine
Fem un salt ara, fins a les dècades següents, que sí que van veure proliferar distintes sales i més encara en l’arribada del cine sonor. Ens parem ací en informacions que apareixien en la car tellera de l’època, com la del cine Royal, al carrer d’Enmig, després Romea, anunciant que es tractava d’una “producción Fox hablada en español”. Era un 26 de gener 1933.
Per ser justos, però, cal dir que a Castelló, l’encarregat d’introduir el sonor va ser el Saló Goya en 1930, amb un aforament de 885 butaques. Un cine, situat al final de l’actual avinguda Rei En Jaume que acabaria assolint majoritàriament després, als anys 80 pel·lícules infantils i sessions matinals.
Però tornant al cine Royal, a més com a curiositat, afegir també que quan este espai es va convertir en el Salón Romea, els noms d’alguns dels empresaris que més van controlar les sales d’exhibició, com Dávalos Masip, ja apareixien al costat del número de telèfon de l’empresa, en aquell temps de quatre dígits.
Pel que fa a la història d’este cèntric espai del carrer d’Enmig, El Cinema Royal, més tard Cinema Romea, era un edifici de tres altures i façana modernista. El seu arquitecte va ser Francisco Tomás Traver. Tenia capacitat per a 1.320 localitats, amb les seues butaques de fusta, encara que posteriorment es va reduir. Don Vicente Renau Torrent, va nàixer a Castelló en 1872, era pintor i decorador i en 1914 va emigrar a Mèxic on va dirigir dos cinemes. Va tornar a Castelló, i el dissabte 26 de març de 1921 va inaugurar el Cinema Royal amb la pel·lícula “La Dona i la Llei” amb sessions 6, 8,30 i 10 h, segons recull en el seu treball de l’UJI, Ángel Navarro on reflexa ‘100 anys de cinema a Castelló’.
“Amb aquesta nova sala es va aconseguir reactivar l’activitat cinematogràfica a Castelló. Les sessions eren amenitzades per una orquestra de set professors”, afegeix l’autor d’esta recerca.
‘Tolerada a menores’: sales i gèneres
D’altra banda, en les informacions respecte al que podia veure l’espectador, en els cartells de tots els cines, també constava la classificació de la pel·lícula, és a dir si era “Tolerada a menores”, d’acord amb la censura establerta en el moment.
Cal afegir en este punt, que els distints gèneres que estaven de moda en cada època també tractaven de complir els paràmetres que els podien facilitar més la seua exhibició en les sales. Entre les produccions espanyoles, aquelles amb ‘les estrelles de la cançò popular del moment’, tenien especial bona acollida.
Bernardino Turch, conta com el que més li agradava a la seua ‘güela’ Carmeleta, eren “les pel·lícules d’Antonio Molina” i quan en feien una al Grau, “com ella era molt major, jo anava a acompanyar-la a les set i mitja al cine, al cine la Marina del Grau perquè ella pogués veure cantar a Antonio Molina que en aquella època era molt famós” .
Per cert, precisament també al Grau, fem parada en una altra de les sales de cine: el cinema Canet, una terrassa d’estiu, dels anys 40, situada
al carrer Canalejas, 7, segons assenyala, Manuel Capdevila (El món del Cinema a Castelló), va ser inaugurada el 14 de juny de 1945 i s’anunciava com a “Parc d’Atraccions” per a revetles i actuacions diverses. A més de “Servei d’Autobusos per a retorn a la capital”, cal no oblidar que s’estava en època de postguerra.
Els cines de Castelló: la selecció de fotogrames en la memòria
En la Espanya dels anys quaranta i, per tant, a les sales de Castelló, les produccions cinematogràfiques precedides de l’emblemàtic “Noticiario Español” NO-DO eren una de les poques maneres de conéixer, junt amb la ràdio, alguna cosa fora dels límits quotidians d’un Castelló llaurador, amb un accés restringit a l’educació i amb gent humil, majoritàriament.
De fet, les condicions de les sales d’exhibició, tal com avançava el temps, eren molt millors que les de moltes llars. Alejandro explica com son pare i son tio es van convertir en habituals de les sessions matinals de les sales de cine. “Eren llauradors i clar, s’alçaven molt de matí per anar a treballar i quan tornaven, cansats, moltes vegades se n’anaven al cine, a la sessió de les 10 i allà dormien la mar de bé, calentets, en les butaques, les dos hores que durava la projecció, de la que no s’enteraven”, comenta rient-se, “crec que era al cine Rex o a un d’eixos que feien sessió matinal”, afegeix.
D’altra banda, també eixa foscor tant propícia per una bona ‘becadeta’ podia amagar moltes altres intencionalitats. A més, igual que hui en dia, les xarxes socials, anar al cine podia resultar clau per moltes relacions socials.
Pepín Blasco, mon pare, sempre bromejava amb ma mare dient-li que moltes pel·lícules que ell havia vist i ella no, les havia vistes al cine “els dijous”, és a dir, sense la seua núvia amb qui només eixia disabtes a passejar pel carrer d’Enmig. I explicava que eixe dia, el dijus, quan eixien de treballar, els amics solien anar en la quadrilla ja que era el dia de la setmana en què moltes xiques “que anaven a servir”, és a dir, qui hui anomenaríem personal domèstic intern, lliuraven. De manera que els qui no tenien núvia, “doncs bé….ja se sap sempre volien anar a veure si caia alguna cosa”, bromejava rient-se amb picardia!
El ‘cine del codony’ i les pel·lícules de vaquers: un galliner que se venia avall!
Però més enllà dels usos, no estrictament cinèfils, tornant a les sales de cinema, fem un breu recorregut, més popular per algunes de les sales que primer apareixen en la ment de moltes generacions.
En primer lloc, molts dels qui han passat els 60 i 70 anys, recorden algunes d’estes sales, no pel nom comercial, sinó per aquell com el coneixia la gent. Foli Vallés conta que el cine Victòria, era ‘el cine del codony’. Recorda amb una dolça enyorança que, ubicat al barri de Sant Fèlix, a l’actual carrer Arrufat Alonso, “allí anava tota la gent de la Guinea i els xiquelos perquè era el més econòmic, no sé si costava 40 o 50 cèntims, i allí els xiquets féiem de tot”.
“Les pel·lícules no valien res, però ens unflàvem de menjar cacaus i tirar després les corfes als de baix”, comenta.
De fet, ací cal fer una pausa, per recordar,
d’una banda, que això d’entrada única, no sempre era així i que donades les restriccions de visibilitat i comoditat hi havia diversos preus. Per tant, “Les més barates eren les que diem ‘de galliner’ dalt de tot, en bancs de fusta”. D’altra banda, pel que feia al que es comprava de menjar per gaudir de la projecció, Foli recorda com passaven la vesprada. “Ma mare ens donava 2,50 pesetes al meu germà i a mi, i en una paperina de xufes i cacaus, teníem per a tota la vesprada”.
Seguint en esta projecció de memòries relacionades amb els cines de Castelló, Pilar Ferrer recorda de la seua infància que els dijous a la vesprada, “en el Rialto, feien pel·lícules de vaquers i de xiquets i la meua mamà ens portava a tots i a les quatre ja estàvem al cine, i després mon pare ens venia a buscar allí, a l’esquena del Principal, a les set de la vesprada”.
El Rialto, cal dir que era un dels cines més populars i moltes vegades també familiars i eixes pel·lícules ‘de l’oest’ o ‘de vaquers’ agradaven en especial a un públic que no dubtava a emocionar-se.
Qui les van gaudir en la gran pantalla en aquella època recorden divertits l’escàndol que es formava amb els crits d’un públic totalment entregat a un argument previsible on sempre guanyava el bó. “El xic!, la xica! El bandit!...” cridava la gent generant un escàndol a les sales en aquelles sessions.
Per això,precisament eixa màgia insubstituïble que generava emoció col·lectiva en un espai ple, cobra encara més sentit quan es tracta de la primera vegada que es xafa una sala. Antonio Jiménez, recorda perfectament aquell dia en què sa mare el va portar per primera vegada al cine.
“Me’n recorde que vaig anar al cine Azul, en ma mare i que vam fer una cua molt llarga. Feien Rambo i la gent estava tan emocionada que recorde com si fos ara que la primera escena de la pel·lícula, quan Sylvester Stallone va caminant per una cuneta, en aparéixer en pantalla, la gent es va posar a cridar com a bojos! Tinc gravada aquella sensació, aquella emoció. Després he anat moltes vegades al cine, però mai he sentit una emoció com la d’aquell dia al cine Azul en ma mare!.
Estrenes sonades i cues a Castelló
Ja hem dit que Castelló va arribar a tindre en marxa moltes sales de cine simultàniament. Cadascuna en el seu públic i en les seues característiques, fins al punt que unes eren sales d’estrena, daltres de reestrena, a uns llocs hi havia sessió matinal, els altres apostaven per projeccions per públic familiar per assegurarse també que algun dia entre setmana podien omplir les sales, i així cadascú poc a poca anava jugant la seua estratègia.
Quant a les estrenes, mereix menció especial el cine-teatro Rex, rellançat als anys 80 per un
dels empresaris amb nom propi al sector, encara que cal recordar que l’espai lúdic va arrancar el 1946, però va ser en la segona etapa, quan va aconseguir èxits de taquilla sense precedents, com per exemple, el d’ET, el 1983, amb una recaptació rècord.
Com recull Rafael Fabián en un reportatge al Periòdic Mediterranio: Cinema Rex, un bastió de la cultura a Castelló des de 1949 a 2004”, el Rex “va viure la seua època daurada a partir de l’1 de gener de 1983, quan Alejandro Payá es va fer càrrec d’este, estant al capdavant durant cinc lustres. Empresari que també va regentar el Savoya o el Azul, al marge d’altres cinemes a Borriana, Moncofa, Vinaròs, la Vall d’Uixó, Benicarló, Vila-real, Albacete, Múrcia, Elx o València.
El reportatge explica també que va ser remodelat per a crear dues sales amb un aforament de 500 i 300 localitats respectivament. La primera pel·lícula projectada va ser ‘E.T., L’Extraterrestre’ i en total va ser presenciada per 54.323 persones, quan Castelló tenia llavors 90.000 habitants, encara que el rècord el va tindre ‘Titànic’ amb més de 60.000 espectadors. D’altra banda, la pel·lícula d’Amenabar “Tesis” (1996), va estar tres mesos en cartell.
L’acomodador, figura d’autoritat
Per últim i tornant amb eixa primera ‘escena’
de demanar perdó, per totas la quantitat de metratge que s’ha quedat sense muntar, i que la majoria ja pertanyen a èpoques més actuals com les de les sales Àbaco en Rafalafena, les últimes a tancar a la ciutat o les dels centres comercials actuals a La Salera i Estepark, no es podia acabar sense fer menció els “aposentadors” a les sales de cine de Castelló.
I d’estos personatges, en especial d’un, el del cine Goya, als anys 80, en sap Alejandro Sanz. Explica que cada diumenge, els seus cosins i ell anaven a dinar a casa la seua iaia i després sempre tocava anar al cine, “això si, abans passavem per ‘casa Rosita’ a comprar llaminadures”. La qüestió és que l’aldarull habitual que causaven els cosins va fer que l’aposentador del Goya, a més d’acompanyar amb la llanterna als qui arribaven tard, tingués una altra funció: esperar fòra, cada diumenge a les 4:30 de la vesprada a aquell grup de cosins per amenaçarlos prèviament de què els enfocaria amb la llanterna si no eren capaços de comportarse callats a la sala!”.
Amb tot, queden pendents d’esta breu aproximació a les sales de cinema a Castelló, milers de detalls de cada lloc i espai, l’estrena de ‘Lo que el viento se llevó’ al Sindical, o l’incendi provocat al cine Saboya als anys 90, entre altres moments Claus, però malgrat tot, queda evident que ‘el seté art’ més enllà
del que es projecta a la pantalla, genera tot un univers paral·lel a les sales que també, d’una manera o l’altra, conforma un part important de la major de totes les arts existents: la de saber viure i fer-ho sentint les emocions.
Fonts de documentació per este article:
REFERÈNCIES: Bibliografia /Webgrafia:
-https://diccionarioaudiovisualvalenciano.com/ wp-content/uploads/2018/08/14.las-salas-de-cine. pdf
-https://cinescastellon.wixsite.com/my-site-4 Proyecto interdisciplinar (2022 –UJI)
- Teatres i Cinemes de Castelló 100 anys d’Història. Treball de recerca UJI. Estudiant: Ángel Navarro
- https://es.wikiloc.com/rutas-senderismo/ castello-recorregut-pels-antics-cines-decastello-76943961
- https://www.castellonrecuerda. com/2021/04/27-cine-goya.html
-Capdevila, Manuel: ‘El mundo del Cine en Castellón’
-Ribes, Carla: ‘Castellón en sesión contínua’
-Boronat Guerola, Pilar: ‘La tragedia del cine la Paz’ -“trabajo de investigación”-
- Yáñez, Ana María: ‘Teatros y Cines de Castellón’
Material gràfic:
- https://www.prospectosdecine.com
- https://recuerdosdecastellon.wordpress.com/ cine-rex/
MANUEL MORALES I GONZÁLEZ
La història del seté art a Castelló no és ni molt llarga ni molt extensa, potser perquè la nostra ciutat és relativament jove. Potser perquè el seu creixement ha estat lentament progressiu en el temps fins a arribar a una població de 176 238 habitants en 2024, amb un major creixement del 32,5% aproximadament des de 1998 fins a l’actualitat. L’aparició del cinematògraf provinent del país veí de França el 6 de desembre de 1896 va ser el veritable origen del cinema a la nostra ciutat. Amb ell, en el temps, van aparéixer les sales de projeccions, terrasses o cinemes fins a arribar a l’actualitat amb les multisales en centres comercials.
Però en parlar de cinema a Castelló és impossible no pensar en aquells laboratoris fotogràfics i cinematogràfics que han estat emblema de la nostra localitat i que han estat punt de referència per a centenars de castellonencs. Allà per 1978, fa ara quarantaquatre anys, en ple apogeu del Súper-8, un format cinematogràfic que utilitza pel·lícula de 8 mm d’ample. El Súper-8 va néixer pensat per al mercat domèstic, encara que en mans d’aficionats i de modestos cineastes va aconseguir un gran nivell. El lema de la Eastmann Kodak era que “filmar era fàcil”. El Súper-8 competia amb altres formats subestàndard, principalment amb el del seu mateix pas, el Doble 8. Però també amb els defensors dels 9,5 mm, que es mantenien fidels a un format que la Eastman Kodak s’havia encarregat de gairebé fer desaparéixer.
Cap a 1974, Eastman Kodak va millorar la
pel·lícula Kodachrome II A i va ser substituïda per la Kodachrome 40 A. Juntament amb aquesta millora es va canviar el procés de revelatge, que va passar de ser el K-12 al K-14.
Al començament dels anys 1980, les cambres de 8 mm van ser desplaçades per les de vídeo. Aquest nou sistema de registrar imatges va escombrar en poc temps a la cinematografia d’aficionat. A partir de l’any 1981, poques van ser les càmeres noves tretes al mercat. Es va fer algun esforç notable amb l’aparició d’una generació de càmeres autofocus, que automatitzava el fet d’haver d’enfocar els objectes filmats. En breu temps van anar tancant o reconvertint-se les fàbriques de càmeres i projectors per a Súper-8. Més enllà de l’any 1983, van quedar testimonialment algunes fàbriques que continuaven produint. Pensem en les càmeres i projectors Beaulieu. I també en les càmeres Zenits Quarz, que la seua Kinoflex va ser manufacturada fins a 1993.
Amb l’arribada dels nous sistemes de registre d’imatges sobre cinta magnètica —el
que comunament es diu vídeo— el seu ús va caure en picat.
Amb l’ús del Súper-8 va començar ‘Sucine’, emblemàtic establiment d’aplicacions cinematogràfiques del castellonenc Paco Fabregat. Un establiment que al llarg de la seua història s’ha especialitzat en venda de càmeres fotogràfiques i articles relacionats. Però també editorial de llibres, realització d’activitats fotogràfiques, laboratori fotografia, estudi fotogràfic, reportatges, venda en línia de material fotogràfic, cursets de fotografia i vídeo, fins i tot elaboració i venda de quadres. Tot això fins al seu tancament per jubilació fa ara aproximadament dos anys.
anys setanta del passat segle, en una dècada dels prodigis en la capital de la Plana, que vivia una ebullició constant en el món de la cultura, fruit de la llibertat recobrada amb la recent democràcia espanyola en 1977.
Tal va ser la importància de ‘Sucine’ que segons compten els majors, no hi havia cap esdeveniment il·lustre i important a Castelló en el qual no estigués Paco Fabregat, amb la seua càmera en mà per a filmar-lo. Com hem esmentat anteriorment, va ser l’apogeu del Súper-8, antecessor ancestral del vídeo. Com recorda el mateix Paco en alguna entrevista per al bon amic Vicente Cornelles, tot va començar quan amb quinze anys va veure «un curtmetratge en el Círculo Mercantil» i allò li va encantar i li va motivar per al futur.
Resulta curiós que un mes que oportú viatge a Columbretes i recollir la inquietud de molts aficionats al cinema va ser suficient perquè Paco Fabregat, al costat del seu cunyat Juan Bru, decidiren obrir un comerç que aviat es va convertir en punt de referència de les arts cinematogràfiques de Castelló.
Durant molts anys va ser la principal referència comercial per a satisfer les necessitats d’un Castelló cinèfil que va despertar a la fi dels
I amb Paco es van anar forjant iniciatives com l’associació de cineastes amateurs, els membres dels quals eren: el mateix Paco Fabregat, Ángel Nadal, Chimo Ramos, Juan Bru, Vicente Almela, Juan Cuecos, José Beas,Andrés Palazón, Ricardo Mustieles, Vicente Traver (Wamba pare), José Serrano, Pepe Almela i Salvador Marí. Tots ells
principals protagonistes de la història de la videografia de la capital de la Plana.
Al mateix temps de tot això, la botiga, al carrer Enmig, 23, decorada acuradament i laboriosament per José Luis Gunturiz amb icones i símbols del seté art com Clark Gable, Marilyn Monroe, Charlot o duo còmic Llorer and Hardy entre altres, oferia les últimes novetats d’imatge, vídeo i so. On la botiga era un punt de referència per a trobar allò que buscaves o solucionar els dubtes sobre aquest tema.
Amb tot el detallat, a més ‘Sucine’ es va convertir en el punt de referència de les fotografies antigues. Una recopilació d’aproximadament més de 20.000 instantànies que recullen els moments històrics de Castelló des de finals del segle XIX fins a l’any 2020. Gràcies a aquests arxius fotogràfics que Paco Fabregat no ha dubtat a cedir, s’han pogut realitzar exposicions, publicacions i un sense fi d’activitats i projectes culturals. Fins i tot en localitats veïnes com Benicàssim col·laborant amb la iniciativa de la Belle Époque aportant material fotogràfic.
Molts són els records i vivències al llarg de quatre dècades de ‘Sucine’ i de Paco Fabregat, amb els seus avanços, noves tecnologies i reconeixements, com el Premi Internacional de la Creu Roja amb el curt Flor final; el Premi de Cinematografia del XXV Certamen Literari de les festes de la Magdalena de 1979 per la seua
Castelló de Fadrell, sota el mandat en l’alcaldia de Vicente Pla; el premi de l’I Festival de Cinema Amateur o el premi Això és València.
Castelló amb el temps ha tingut i tindrà més empreses dedicades a aplicacions cinematogràfiques, filmacions o edició de vídeo, però mai amb la repercussió en la seua història com la va tenir ‘Sucine’. Un establiment pioner en el seu camp i essencial per a Castelló i la seua cultura.
Material gràfic: -https://www.elperiodicomediterraneo.com/ castello/2020/05/14/sucine-rueda-ultima-peliculaadelanta-40818705.html
JULIO HERNÁNDEZ I FABRA
L’immortal ART (sí, amb majúscules) aconsegueix elevar l’esperit de l’ésser humà, traure’ns de la nostra rutina del dia a dia i connectar-nos amb la bellesa, l’harmonia, l’equilibri alhora que ens transmet coneixements i emocions. I tot això sota un embolcall estètic fruit de l’activitat creadora que ens distingeix de la resta d’éssers vius amb els quals compartim planeta. Set són les belles arts: arquitectura, pintura, escultura, música, literatura, dansa i cinema. I, dins de la quarta, la literatura, s’engloba la poesia i el teatre. La temàtica de l’actual llibret ens porta pel camí de l’actuació, la interpretació i és per això que el teatre i el cinema cobren protagonisme en aquesta ocasió. El discurs, la gestualitat i l’escenografia són els tres punts de suport de l’edifici artístic i, a través d’ells, els actors i actrius nascuts en la nostra benvolguda ciutat demostren la seua professionalitat i presumeixen de castellonerisme.
Ells són, respectant el criteri l’experiència per l’edat, els vuit següents:
Guillermo Montesinos (1948)
Va pujar per primera vegada a un escenari amb tan sols dotze anys en un grup de teatre aficionat. Allò li va agradar tant que li va decidir a cursar estudis d’Art Dramàtic instal·lant-se a Madrid en 1969 i convertint-se en un dels nostres “robinsones”. Debuta al cinema en 1975 i durant uns anys intervé en multitud de pel·lícules, encara que la seua carrera se centra sobretot en teatre durant eixa època. En la dècada dels huitanta la seua trajectòria
experimenta una evolució ascendent, gràcies a títols com “La vaquilla” (1984), de Luis García Berlanga, “La vida alegre” (1987), de Fernando Colomo, o “Mujeres al borde de un ataque de nervios” (1988), de Pedro Almodóvar el que li converteix en un secundari àmpliament conegut. Més endavant va posar els seus ulls i el seu talent en la televisió “Pero ¿esto qué es?” 1990-1991; “Los ladrones van a la oficina”, 1993-1995; “Contigo pan y cebolla”, 1997 i en alguns episodis de “La que se avecina” i “Cuéntame” compaginant-ho amb el cinema i el teatre. En aquest últim destacar en les últimes dues dècades “El extraño viaje”, “Orquesta Club Virginia” “Un enemigo del pueblo” o “Dinamita”. Ha representat, en molts capítols, el paper de sacerdot en la sèrie “L’Alqueria Blanca” emesa en el canal autonòmic valencià.
Pablo Molinero (1977)
Malgrat que es va llicenciar en l’especialitat de filologia anglesa per la Universitat Jaume I de Castelló, Pablo ha desenvolupat la major part de la seua carrera artística en el teatre. Què va passar per tant en aquells anys universitaris? Senzillament que va ser alumne de l’Aula de Teatre de la mateixa universitat creant al costat d’altres companys el grup teatral “La Casual”. Ja enfocat en la carrera artística, es va traslladar a Barcelona per a realitzar estudis d’interpretació i dansa iniciant la seua carrera com a actor professional en companyies de teatre de carrer com Visitants. Posteriorment, ha sigut membre actiu i creatiu de diferents agrupacions, entre elles Comediants i La Fura dels Baus. És integrant i fundador al costat de David Climent de la companyia de teatre “Los corderos”, projecte basat en la idea de desenvolupar un llenguatge escènic no subordinat a la paraula escrita. Un dels seus papers més destacats és el personatge de Mateo en la sèrie de televisió “La peste”. Al cinema va començar en 2005 participant en la pel·lícula “Aquitània”. Altres intervencions ha tingut en les pel·lícules “El verano que vivimos”, “La casa de tiza” i “Chinas” entre altres. En Televisió vam poder veure-ho en “Negocis de família” (per a Canal Nou), “La pesta” (Movistar+), “La mort d’en Guillem” (À Punt i TV3), “Un asunto privado” (Amazon Prevalga) i “Tú también lo harías” (Disney+).
Carlos Latre (1979)
Humorista, actor, actor de doblatge, presentador i imitador. Va començar com a locutor radiofònic en la cadena SER, en el programa “40 Principales” i en Cadena Dial. En televisió va aconseguir reconeixement popular per les seues imitacions en el “late night” “Crónicas Marcianas” Posteriorment, va començar un programa propi “Latrelevisión”.
Ha participat també en el programa “Crackòvia” de TV3.
En 2011 es va convertir en jurat del concurs d’imitació i cant “Tu cara me suena”.
Des de l’octubre de 2013 i fins a desembre d’eixe any torna de nou a la 1 en el qual va presentar el programa “Uno de los nuestros”.
En 2013 col·labora, al costat de Florentino Fernández, Miki Nadal, Toni Acosta, Edu Soto entre altres en el concurs per a humoristes “Me resbala” (Antena 3).
El maig de 2024 i després d’onze anys en Atresmedia abandona “Tu cara me suena” i “El hormiguero” fitxant per Mediaset Espanya per a presentar en Telecinco un programa en horari de màxima audiència produït per aquest.
Ha treballat com a actor de doblatge en diverses pel·lícules (“Garfield”, “La increíble pero cierta historia de Caperucita Roja” i “El libro de la selva 2”) sent guardonat en 2004, amb el Micròfon d’Or de la Federació d’Associacions de Ràdio i Televisió.
Va girar per tota Espanya amb l’espectacle “Yes, We Spain Is Different” en la qual imita a
més de cent personatges. En 2021, va començar un nou espectacle de teatre que va estar de gira per tota Espanya fins a 2023. L’espectacle anomenat: “One Xou Man” incloïa imitacions i cançons.
A més des de 2004 fins a 2015 va col·laborar setmanalment en el programa “Herrera en la Onda”, en Onda Cero.
Actor de cinema i televisió que va voler en un primer moment ser tennista professional, però una lesió va truncar la seua carrera. Va fer els seus primers passos com a model i finalment va acabar sent actor. Va estudiar interpretació, expressió corporal, ball modern i acrobàcia.
Després de diversos papers menors en teatre, en 2005 interpretaria a un personatge secundari en la pel·lícula “Vida y color” i va interpretar el seu primer personatge en una sèrie de televisió “Motivos personales”.
En 2006, amb vint-i-quatre anys, va obtenir el seu primer personatge protagonista en la pel·lícula “La distancia”.
En 2008 torna a la televisió, el seu hàbitat natural. Amb “Sin tetas no hay paraíso” va ser catapultat a la fama nacional.
La seua carrera continua amb les pel·lícules: “L’imbroglio nel Lenzuolo”, “Verb”, “Lo mejor de Eva”, “The Pelayos”, “Todo es silencio” “Los amantes pasajeros” i “Alacrán enamorado”. Sempre actiu, en 2013 protagonitza la sèrie “Velvet”. En 2014, va fitxar per la sèrie “Sense8” i posteriorment “Narcos”. En 2018 va participar en el llargmetratge “Ibiza”.
Coneguda la seua dedicació als gimnasos, al llarg dels seus viatges i rodatges segueix una rutina d’exercicis que comparteix des de diversos mitjans.
Ha estat nominat als Goya, Feroç i de la Unió d’actors i actrius aconseguint dos premis
Ondas per “Sin tetas no hay paraíso” i “En el corredor de la muerte”.
Joe Gómez
Es va formar com a actor en diverses escoles i acadèmies de cinema a València i Madrid de la mà d’actors com Víctor Antolí i Eva Isanta i directors com Ángel Gómez. Ha treballat en sèries com “El gran salto” d’A3 media (Atresmedia) o “Miracle Tunes”, de Mediaset i “En eixir m’esperes”. A més, va participar en la pel·lícula de Juan Manuel Cotelo, “El mayor regalo”. En 2022 ha protagonitzat i produït “Soy yo”, finalista en el Notodofilfest i “El tamaño importa”, curtmetratge finalista en el festival Rueda amb roda, tots dos amb diverses nominacions. En 2020 va protagonitzar el curtmetratge “A puerta fría” i va escriure, va dirigir i va protagonitzar “19 Días”, curtmetratge finalista en la Quarantena Film Festival. En el 2021 va estrenar la pel·lícula “Embarafobia”, de Miguel Torres, on interpreta a Edu. També protagonitza “Español en Marcha”, sèrie
d’Ana Maroto. Des del 2020 forma part de la companyia teatral valenciana Xarxa Teatre, amb la qual ha realitzat més de 10 obres de teatre, viatjant per tot el món com “Veles e vents”, “Ecocidi”, “Amagatallats secrets” i “Biohábitat” entre altres. També ha protagonitzat obres com “No hay quien las entienda” de Tamara García o “Sin dirección” de Miguel Alcantud. A més té la seua pròpia companyia de teatre amb la qual ha estrenat “La bestia y yo” dirigida per Jaume Viñas, “Everest” o “Están aquí” en format microteatre i actualment en gira. En 2016 va protagonitzar l’exitós musical “19 días y 500 noches de Joaquín Sabina”.
En 2019 va protagonitzar la pel·lícula mexicana “La boda de mi mejor amigo” i va estrenar la minisèrie “En el corredor de la muerte”. En 2020 va protagonitzar la sèrie “Sky Rojo” i es va confirmar la seua incorporació per a l’elenc principal de la cinquena part de “La casa de papel”.
com “Hamlet” en el Teatre Principal. Amb una carrera centrada en el món del teatre l’ha portat a participar en reconeguts muntatges en el Centre Dramàtic Nacional, com “Jardiel, un escritor de ida y vuelta” i “Un bar bajo la arena” sota la direcció d’Ernesto Caballero, o més recentment protagonitzant “Tío Vania” amb la reconeguda companyia Guindalera, sota la direcció del mestre Juan Pastor. En l’àmbit audiovisual, ha tingut rols en sèries com “Amar es para siempre” i recentment en “Señor, dame paciencia” per a Movistar Plus. També va participar en “Casa” millor curtmetratge en els “Premis de l’Audiovisual Valencià 2020”. Com a escriptor teatral, ha creat obres com “El mejor de los sentidos”, seleccionada en les residències artístiques del Teatre Guindalera, i la comèdia “El mejor de los sentidos”, que va tindre una exitosa temporada en els Teatres Luchana. A més, la seua obra més recent, “Las pistolas no se disparan solas”, va ser triada en el Festival Sorgeix Madrid. També ha incursionat en la direcció teatral amb muntatges com “Los sombreros Olvidados” i “Noches de amor Efímero”, rebent elogis tant del públic com de la crítica.
Ania Hernández (1995)
Luis Flor (1988)
Va iniciar la seua trajectòria en el teatre aficionat amb el grup “El Cresol”, en obres
Comença fent teatre amb catorze anys en el grup de teatre El Cresol. La seua formació acadèmica la cursa en la ESAD-Escola Superior d’Art Dramàtic (València) i en la RESAD-Real Escola Superior d’Art Dramàtic (Madrid). I la complementa amb formació en ballet clàssic i vers. Després de diverses produccions en el recorregut alternatiu madrileny i valencià accedeix a teatre professional: Juan Carlos Pérez de la font —exdirector del Teatre Espanyol— compta amb ella per al personatge de Mabel en la seua versió de “Un marido ideal” d’Oscar Wilde, protagonitzada per Juanjo Artero. A aquest li succeiran altres muntatges:
“Blablacoche” —encapçalat per la gran actriu còmica Soledad Mallol amb direcció de Ramón
Paso i temporada en Teatres del Canal; i “Mercado de amores”, estrenada en el Festival Internacional de Teatre Clàssic de Mèrida i coprotagonitzada entre Pablo Carbonell, Víctor Ullate i la mateixa Ania amb temporada en el teatre Reina Victòria. Actualment, és una dels dotze integrants de la Jove Companyia Nacional de Teatre Clàssic (JCNTC) havent posat en escena l’obra de Lope de Vega: “La Discreta Enamorada”, dirigida pel reconegut actor i director de la companyia nacional Lluis
Homar i “El Monstruo de los Jardines”, de Calderón de la Barca. En aquesta ocasió tenint el paper protagonista femení i de ser dirigida pel multiguardonat director Iñaki Rikarte. En el panorama audiovisual podem veure-la en diferents espots deTV i xarxes,coprotagonitzant amb Lola Dueñas el curtmetratge “Te lo digo a mi”, en el curtmetratge “Confeti” disponible en la plataforma Filmin i com a personatge capitular en sèries de televisió com a “Centro Médico” (TVE1), “El pueblo” (Amazon Prime) o “Miracle Tunes” (Boing TV).
Carmen Arrufat
La més jove dels nostres prometedors artistes es va formar a l’Escola Municipal de Teatre de Castelló (EMTC). Posteriorment, va rebre classes en l’acadèmia d’interpretació Aula, Cinema i Televisió també de Castelló. Va realitzar la seua primera incursió al cinema en la pel·lícula “La inocencia” de Lucía Alemany. Amb tan sols setze anys interpretant a la protagonista. Va ser nominada com a actriu revelació en els Premis Goya, els Premis Gaudí i les Medalles del Cercle d’Escriptors Cinematogràfics. Posteriorment, va participar en la pel·lícula “Nada será igual” (2019). El setembre de 2020 va estrenar la sèrie de Televisió Espanyola “HIT”, on va realitzar un dels papers protagonistes tornant a participar en el tercer lliurament de la sèrie (2024). A l’octubre del mateix any es va anunciar la seua incorporació a la sèrie de Movistar+ “Todos mienten”.
ROSANNA BLASCO I
Tan inconfusible com l’olor de pólvora o l’aroma del sofregit de paella, és per moltes persones la imatge del mar de canyes amb cinteta verda del diumenge de romeria. Això és Castelló. Això és el dia de la Magdalena. I ací la unanimitat és tan contundent com el so de la campana Vicent quan desperta als romers, eixe dia.
Parlar-ne del que significa la Romeria és gairebé tan arriscat com lligar eixa mateixa cinteta verda a una maleta i pensar que serà l’identificatiu clau i únic per a localitzar-la quan isca per la cinta de recollida d’equipatges d’algun aeroport. Una cosa que malgrat la falta d’originalitat de la idea, qui no ho ha fet? I més encara quan ens oblidem que eixa pretesa singularitat la compartim en desenes de milers de persones que van pensar el mateix si són també de Castelló, i tal vegada, inclús estan en el mateix viatge que nosaltres.
Però enguany, toca parlar del 650 aniversari de la romeria de les canyes. Caldria ser una gran investigadora o una arqueòloga de la memòria per aportar més coses de les que ja són conegudes. Afortunadament, ja hi ha molta gent que ja ens han fet el camí.
Diuen els erudits que la Romeria de les Canyes de Castelló de la Plana és una tradició que es remunta a l’any 1375, quan es va realitzar una processó penitencial vinculada a les pestes que assolaven la regió en aquella època. Afegeixen que hi ha una primera referència documental que va ser transcrita per Lluís Revest, autor
dels Gojos a la Verge del Lledó i cronista de la ciutat.
Conten també que amb el pas dels temps, la romeria hauria evolucionat d’una pràctica penitencial a una celebració multitudinària on es barregen ja els fets “teòricament” provats, amb la selectiva i singular memòria d’eixe ens eteri anomenat ‘poble’.Tot, transcrit per aquells que, no exempts d’intencionalitat voldrien deixar el seu llegat donant llum a relats, tant refutables com creïbles.
Per això ,es parla ja de la commemoració del trasllat de la població des del Castell Vell fins a la plana. I a poc a poc a partir d’ahí s’elabora eixe relat on s’explica el significat de les Gaiates i es dona forma a tota un sèrie de rituals que, acceptats en més o menys mesura, han anat conformant en un quòrum general el que coneixem ara com el dia de la Romeria.
Però no. No vull anar per ahí. Citar el que hi ha escrit, està bé per il·lustrar, però no per fer honor a algunes d’eixes altres històries xicotetes que comporta la Romeria de les Canyes.
Els tòpics que contem a forasters i les notícies esperades
Com a periodista i castellonera sé que cada any, quan arriben les festes de la Magdalena, les publicacions escrites i en general tots els mitjans de comunicació recorrem als mateixos tòpics per relatar els fets d’una jornada previsible.
Quant al dia de la Romeria, és un clàssic inexcusable, parlar del temps, per contar si el sol ha acompanyat els romers. Es donen les xifres de participació que faciliten els serveis de seguretat i que sempre contrasten amb les del sabut o la sabuda que assegura discrepar perquè, com explica ha pujat prompte i ha estat “tot el matí veien les riuades de gent quan passaven per dalt del pont”.
Pel que fa a les canyes i cintetes repartides, també eixa xifra que, realment, a ningú l’interessa es gasta en la informació del dia. I per apropar-se a la gent li preguntem allò de: que porta vosté per esmorzar? Preguntes tan poc originals com les respostes previsibles de la truita en faves o llonganissa.
I amb tot açò, adreçat amb un poc d’història; bàsicament per allò de fer pedagogia periodística o que no ens acusen d’incults o de frívols. Per això sempre recordem algun paràgrafs de cròniques que parlen dels orígens d’esta tradició.
De vegades, confesse que toca fer memòria quan es va amb algú de fora i malgrat eixe afany per transmetre eixa passió, ‘de sòca’, també s’escapen moltes informacions per desconeixement o per oblit com alguns dels personatges del clero, quan ixen de Santa Maria en la relíquia, acompanyats per les autoritats.
Però el fet és que la salut de la ‘Romeria de les
Canyes’, està assegurada. Amés, curiosament, crec que ho està per una voluntat popular més que palesa que supera totes les lectures des dels múltiples prismes en els quals se la pot analitzar. En especial, les dels molts intents de polititzar-la, i cada vegada més, com prova la perversió de centrar una part de la cobertura mediàtica en la imatge del polític de torn amb el mocador verd i fer recompte de presents i absents, deixant de vegades en segon pla l’esència i el sentir real del que es celebra.
Però fem memòria de la seu pervivencia i supervivència. Podríem apuntar que al llarg dels seus 650 anys d’història, amb els diferents canvis assolits, la Romeria de les Canyes únicament va deixar de celebrar-se per raons inexcusables.
Conten els escrits que no va haver-hi Romeria per la Primera Guerra Mundial, per la Guerra Civil Espanyola i la més recent i que molts recordem encara a la perfecció, per la pandèmia de la COVID-19.
A banda d’estos fets, però, en un article de la periodista Esperanza Molina que cita documentació de segles passats s’apunta també que va haver-hi “unes certes interrupcions degudes mancant diners, problemes amb l’església, solsides o guerres. Des de 1745 a 1749 no va haver-hi romeries a l’ermita de la Magdalena, ja que l’ermitori estava en ruïnes i no hi havia diners per a les celebracions”. I que quan el 1750 es recupera, va variar un poc eixe sentit i la peregrinació va adquirir un caràcter més de donar gràcies, amb una part més popular i més allunyat d’aquella antiga romeria inicial de segles passats.
Tot això parla, per tant, de fets que donen testimoni d’una voluntat forta i general, malgrat les adversitats, que mostren arrelament d’eixa
romeria que enguany compleix sis-cents cinquanta anys. Una prova viva que, entre canyes, el poble de Castelló ha anat fent camí. Ha sabut adaptar-se a cada moment i flexibilitzar els distints moments polítics i religiosos a la composició, diguem-ne oficial, d’eixe pelegrinatge.
Cal no oblidar, per exemple, que la presència de l’església i les autoritats civils també ha anat variant atés de les circumstàncies. Però el que ha perdurat ha estat el ritual aprés, sentit i conservar de ‘pujar a la Magdalena en Romeria, ja fos el tercer dissabte de Quaresma, com era en els orígens o el tercer diumenge, com finalment es manté.
Però no perguem el camí. Des d’aquella primera referència documental de la Romeria de les Canyes que data de 1375, con apunten investigacions de l’Arxiu Històric de Castelló recopilacions realitzades per historiadors com Venancio Guntinas, entre altres, són molts els signes externs que han anat canviant.
Ací, em concediré la llicencia, de deixar un poc de banda el respectuós rigor d’historiadors i documentalistes i fer una acotació. M’agradaria recórrer alguns d’aquells altres elements, pot ser més visuals que s’han quedat en els últims anys a la memòria vida de la gent. Eixa altra història, més propera, més domèstica i més
privada de la gent que no és el que s’ensenya o es plasma en les cròniques, però en canvi, si és el que s’hereta d’una forma singular al caliu de cada casa castellonenca.
Començàvem este xicotet viatge per la Romeria, fent menció de eixa “cinteta verdeta” hem vist lligada a les maletes, doncs bé, anem un poc de portes endins, el matí de la Romeria perquè si com m’auela die, “cada casa és un món”, el diumenge de Magdalena, té també rituals propis a cada llar.
Moltes cases de Castelló tenen el paraigüer de l’entrada convertit en un expositor de canyes i cintetes, cert? I és que als romers, no els fa falta escoltar el repic de la campana per anar per les canyes amb eixe orgull patri de saber-se en el dia gran del seu Castelló. Per això, conservar eixa canya amb la cinteta de cada any, per milers de persones és prova de castellonerisme i que millor lloc que a l’entrada de casa. De fet, és a dalt de la canya on els representants oficials, porten l’escut de la seua Gaiata, l’escut de Castelló o el símbol del col·lectiu que representen.
L’apartat de ‘gastronomia i romeria de les canyes’ mereixeria també capítol a part, però malgrat això, obviar alguns rituals com la ‘barreja’, ‘la figa i el dosset’ a Sant Roc de Canet o la truita de faves i llonganissa, podria resultar gairebé imperdonables per alguns lectors i lectores, i això sense oblidar tampoc els ‘ximos’ o el penjoll de llonganisses i botifarres i els cacaus i tramussos.
L’esmorzar del dia de la romeria és una tradició inexcusable. I a tot açò, cal sumarli també el rotllo, aquell pa en forma redona que conten que van posar als xiquets al coll per anar menjant pel camí”, i la seua versió més comercial dels rotllets en confits que es pengen en una agulla tancada.
També la indumentària és un altre dels aspectes identificatius, i que, com diuen, té infinites singularitats, amb el mocador, verd, això sí, encara que no es tracta d’una tradició tan arrelada com molts creuen però sí totalment estesa, ja que este va ser més un acord pactat que una realitat restaurada. Mocador verd al coll amb la imatge de la Magdalena quan es va cap al cerro del Castell Vell i amb la de l’escut de la Ciutat, en la tornà a la Plana.
Tot i això, cada vegada més gent opta pel mocador de quadros de cotó, “el de tota la vida” com diuen molts, que sí que representa amb més fidelitat, aquell que portaven els llauradors. I tal volta per això, per recordar els avantpassats, ja fa algunes dècades, pot ser al voltant dels anys 80, es van comercialitzar també a Castelló, de cara a les festes ‘la brusa negra de llaurador’, aconseguint durant molts anys que el dia de la romeria, el riu de canyes amb cinteta fos portat per una multitud amb brusa negra, i en el cas de molts, combinada amb texans i sabatilles.
Afortunadament, el rigor de molts col·lectius, entre els que destaquen algunes colles o grups de recerca de tradicions que recuperen el llegat de la cultura popular a través de relats i folklore, estàn aconseguint de fa uns anys ençà que cada vegada, més gent puge a la Magdalena amb la indumentària que ací anomenem “de llauradors”. De fet, ja s’ha institucionalitzat
que així ho facen els representants oficials de Gaiates i altres col·lectius que desfilen en la romeria oficial precedida per la música tradicional de dolçaina i tabal.
Amb tot una singularitat que marca el sentit acollidor d’estes festes és el fet que esta antiga peregrinació que va sorgir com una processó penitencial per a implorar la fi de les pestes que assolaven la regió, i que ha anat evolucionant, està oberta a tots, i manté com a senyes d’identitat fixes, eixes canyes que simbolitzaven la humilitat i la unitat del poble. Sense oblidar, però que estes canyes, tradicionalment arreplegades a les zones de marjaleria pròximes a la ciutat, són interpretades també per alguns com a símbol de comunitari i de la connexió de Castelló amb el seu entorn natural.
Símbols, personatges i un poquet de protocol en la Romeria
Pel que fa als símbols de la romeria, mereixen no un capítol, sinó un estudi a part, de fet, es poden trovar nombrosos articles i protocols que marquen el lloc, el simbolisme, i el sentit de cadascun dels elements. Des dels càntics que s’entonen per part del cler i la solemitat de la romería o el cant dels Gojos, fins la jerarquía civil amb el lloc que li pertoca a cadascú.
Esta barreja o millor dit fussió entre la part religiosa i la civil, sumant-se al clero les autoritats i el poble, queda més que palesa en l’anomenada “eixida oficial de la romeria”. La que va després de la missa de romers que se celebra a la cocatedral i que com recull d’una manera concisa el text del DOGV de 2010 quan la Romeria de les Canyes va ser elevada a la categoria de Bé d’Interés Cultural Immaterial, (BIC) es tracta d’una celebració té tres significats:
“Commemoració històrica, anant en romeria fins al lloc on se situava la població de Castelló abans del seu trasllat al pla en 1252”
“Ritu d’afirmació col·lectiva de la mateixa identitat. És la comunitat la que li confereix el significat: símbol de germanor, d’identitat i orgull de pertinença a la ciutat de Castelló, orgull de genealogia”
“Romeria penitencial i d’acció de gràcies”
Es manifesta a més els qui són els protagonistes: “Protagonistes: el poble, l’ajuntament i el clergat, a més de la representació oficial formada per les reines, les madrines i les comissions de gaiates. La romeria està oberta a tothom”, conclou el text oficial.
Tot i això, pels que vulguen saber el perquè de la data d’un dels “masseros”, a qui se’l coneix com a “Rata grossa” o quins càntics s’entonen, cal prendre com a referència documentada “més actual” La Consueta o ritual de la romeria, publicada per primera vegada en 1991, que contempla el protocol de la Romeria de les Canyes, amb tots els elements (religiosos, civils, gastronòmics, cants, recorregut, vestimenta, etc.) entre els quals destaquen eixe volteig de campanes al que férem referència, la despertada, la missa de romers o missa de canyes, i la romeria pròpiament dita, amb el recorregut fins a l’ermita de la Magdalena i la volta dels romers a la cocatedral de Santa María, recuperant en els últims anys les parades de ‘la tormà per distintes ermites”.
Però com diem, molt més enllà o de qualsevol recull de què significa i simbolitza, està el present d’estos 650 anys de Romeria de les canyes en els que són milers de persones les que han fet camí perquè es puguen seguir celebrant aniversaris com este.
Com es gestionen les festes, com es paguen o qui les organitza, són eixos aspectes eternament discutibles amb debats tant acolorats com estèrils, però tal vegada el més important és que ja es conten per segles, els que la gent
de Castelló s’ha unit, malgrat circumstàncies i diferències per recordar els seus orígens, en la romeria de les canyes.
Al marge de qui haja participat en la part més oficial, del pes que autoritats laiques o eclesiàstiques hagen volgut tindre, el poble i tot aquell que vulga sumar-se és benvingut a la Romeria.
Punt d’inflexió en el peculiar calendari de molts castellonencs
A més, per acabar i com a anècdota, cal tindre en consideració que la Magdalena per molts, encara és un eix clau i punt de referència social i laboral al calendari pels qui ens movem per esta ciutat. I és que cada any, depenent també del grup d’edat, però al marge de la vinculació o simpatia per les festes, cada any -repetisc- inexorablement l’agenda d’exàmens, de reunions, de feines o de tasques pendents, la marca la Magdalena. “Açò, quan passe Magdalena” o “abans de Magdalena ha d’estar fet”.
Referent històric, llegat ancestral, i estima a la terreta transformada en l’orgull de portar una canya i pujar a la Magdalena: 650 anys, i tot el camí que queda per fer! Fotografies:
DISSABTE, 22 DE MARÇ
12,00 h Anunci oficial de Festes i gran mascletada al carrer Rosa Mª Molàs junt la plaça Primer Molí.
16,00 h Cavalcada del Pregó pels principals carrers de la ciutat. Amb la participació dels membres de la nostra comissió.
22,00 h Soparem aquells que vullguem al magatzem per agafar forces per a traure els monuments. Agafeu l’entrepà i a espentejar que farà falta força!
00,00 h Entre tots i totes portarem els nostres monuments al carrer Sant Roc per preparar la desfilada del dia següent. Visca la Sis!!
DIUMENGE, 23 DE MARÇ
07,00 h Repartiment de canyes i cintes a la plaça Major.
08,00 h Missa de romers a la cocatedral Santa Maria i tot seguit la Romeria de les canyes fins a l’ermita de la Magdalena amb paradeta a Sant Roc on matarem el cuquet.
20,00 h Tornà de la Romeria, Processó de Penitents
i Desfilada de Gaiates pels principals carrers de la ciutat, amb la participació de la nostra comissió que acompanyarà a la nostra Gaiata i Gaiata Infantil, d’enguany. A continuació trasllat de les gaiates a l’avinguda del Rei En Jaume, front Institut Francisco Ribalta on quedaran instal·lades.
22:30 h Sopar a l’envelat gaiater si queden forces.
DILLUNS, 24 DE MARÇ
10,30 h Cavalcada Infantil amb la participació dels nostres xiquets i xiquetes. Anirem a aplaudir al futur de la nostra de la festa i de la nostra Gaiata.
12,00 h Obertura de la nostra tasca magdalenera, començarem els cacaus, tramussos, vermut i la cervesa entre altres.
14,30 h Dinar de germanor.
20,00 h Encesa de les nostres Gaiates a l’avinguda del Rei En Jaume que serà un clar en la nit del dilluns. Els nostres monuments seran protagonistes ben segur.
22:00 h Sopar de pa i porta a la carpa gaiatera.
DIMARTS, 25 DE MARÇ
12,00 h Obertura del nostre mesó gaiater.
14,30 h Dinar de germanor.
21,00 h Lliurament de premis de Gaiata i Llibrets. Esperem que hi haja la mateixa sort que els últims anys, o si és possible encara més! La xaranga “Llenya al bombo” ens acompanyarà a la plaça Major!
22,30 h Sopar de pa i porta a la carpa gaiatera.
DIMECRES, 26 DE MARÇ
11,30 h Activitats per als més menuts a la nostra carpa. Bou mecànic, trenet i alguna coseta més...
12,00 h Obertura de la nostra tasca gaiatera, els pares i mares hauran de veure alguna cosa mentre.
14,00 h Dinar de germanor.
17:00 h Jocs infantils per als mes menuts. Monitors, jocs tradicionals i tir a l’arc.
22,00 h Sopar de pa i porta.
23:15 h Concurs de disfresses i posteriorment disco mòbil “Dj Ivanmi”.
DIJOUS, 27 DE MARÇ
12,00 h Obertura de la nostra tasca i concurs de dibuix per als xiquets.
14,00 h Dinar de germanor.
17:00 h Coso Multicolor en l’avinguda Rei en Jaume
19,30 h Visita al sector de les Reines i Dames de la Ciutat, i posterior entrega de recompenses de l’any 2025.
22,00 h Sopar de pa i porta en la carpa magdalenera.
23,30 h Música i festa a càrrec del duo “2&Roll”.
DIVENDRES, 28 DE MARÇ
12,00 h Obertura de la nostra tasca. Més cacaus i tramussos per a tots i totes.
12,00 h Inici del campionat de guinyot
14,30 h Dinar de germanor.
17:00 h Bingo a càrrec dels joves de la Gaiata. A participar tots i totes!
22,00 h Sopar de pa i porta a l’envelat gaiater.
23,30 h Ens amenitzarà la nit el grup musical “Viral_ mp3”.
DISSABTE, 29 DE MARÇ
08,00 h Despertà pels carrers del sector amb la música de la colla Soroll.
12,00 h Obertura del mesó gaiater.
12,00 h Quarts de final del campionat de guinyot
15,40 h Concentració en la carpa per tal de participar en l’ofrena de flors a la Verge del Lledó.
22,30 h Sopar de pa i porta.
23,30 h Tots i totes a ballar amb el grup musical “Paynamoon RockBand”.
DIUMENGE, 30 DE MARÇ
12,00 h Obrirem la nostra tasca magdalenera. Al mateix temps semifinal i final del concurs de guinyot.
14,30 h Dinar de germanor.
16,00 h Lliurament a l’envelat dels premis del concurs de guinyot, disfresses i dibuix.
18,00 h Replegarem la carpa gaiatera entre tots i totes, així acabarem abans.
22,30 h Desfilada final amb la xaranga “Llenya al bombo” des de l’avinguda del Rei fins a arribar a la plaça Major i posterior Magdalena Vítol.
00,00 h Anirem a la ubicació de la gaiata per apagar la llum viva de la festa, els nostres monuments gaiaters i disparar l’últim coet.
Nota:
La comissió es reservarà el dret de modificar qualsevol acte programat per a la setmana de festes i més encara en aquest any tan atípic.
El soci de sector tindrà vi, llimona, cacaus, taula i cadires a la seua disposició. La comissió no es responsabilitza de la falta de lloc.
Per a identificar-se, tots els socis i sòcies de sector hauran de dur el cartó de soci o identificar-se.
L’ Associació Cultural Gaiata 6 “Farola Ravalet”, vol donar les gràcies als amics i col.laboradors que amb la seua ajuda desinteressada, han fet possible aquest llibret.
Vestuarios Rubio
Dental Universitaria
Monfort Salut Dental
Cafeteria-Restaurant Àgora.
Rambla Ferrer Odontologia
Centres Izquierdo
ND Automatismos
Argenta
Enyorança d’antany
Fisio Salud
Grup Menguilló
El Rincón del Bocata
ITSL
Almakivi
Ferrer-Blasco advocats
Bonarea
Symelec
Clinica Dental Martínez Tena
Rajoles i Paviments Rubio
Francisco Sanahuja
Gestoria Gallén
Casa Juanjo
Carlos Bravo cortinatges
AE Navarro Asesoria d’Empreses
M. Fabra Cristalleria
Perruqueria d’homes Ares
Kumon Lledó Castelló
Duotono comunicació
Safont Joyeros
Panaderia Blanch
Sol-Europa
Garabato espai creatiu
Wappas centre dermoestètic
Spanish UpTile
Inma Fernández estètica i perruqueria
Clínica Arrels centre de psicologia
Gobespa Fincas
InoxMartí
Gladys Center de bellesa
Bar Chiva Gallén
Llansola Autocaravanas
Andacar 2000
Kuki Susi
Fundació Amigó
ServicarLevy
Blue Note
L’ Associació Cultural Gaiata 6 “Farola Ravalet”, vol donar les gràcies als amics i col.laboradors que amb la seua ajuda desinteressada, han fet possible aquest llibret.
Pistatxo roba infantil
J.M. Forcada, s.l.
Emovere psicologia
Saúl Gadea Roig
Cantavella Robres
Generali Seguro
Osteofisio Francisco Gómez
Modes Mabel
Idiomes Reyes
Los Claveles floristeries
Fruites i Verdures Teresa
Enrique Roig sabater
Carmen Giansante. Atelier
Naiguatá
Namala Fixcar
Restaurant Les Canyes
Olives i Salsums M. Cinta
Carnisseria de cavall Toni
Admó. Loteries 3. La LLedonera
Calçats Fores
Al vostre gust
La Dinada
Mesón Navarra, 107
Banco Mediolanum
Pirotècnia Tomàs
Solvia
JB autos
Pastisseria Casa Tere
Ecus Auto
Bar Centurión
Rokelin
Mesón Casa Mercedes
Chris estètica
Clínica podológica Eva Cuenca
Todojuguete
Afilcas
Doblepista
Frutas Bausà
Opticalia
Inma perruqueria i estètica
Styl’or
Teca Ofimàtica
Fruits Secs Bernat
La Pajarita Roja editors
Carrer Calvari, 4, Ent. 12001 Castelló
Tel. 964 83 01 24 Fax 964 83 01 25
• Tramitació d’escriptures • Assegurances socials
• Expedients d’herència • Assessoria comptable i fiscal
Plaça Tetuán, 9 - 1º • Tel.: 964 254 549 • 12001 Castelló de la Plana gestion@gestoriagallen.es
A Casa Juanjo portem des de 1997 treballant per a
Elaboració de Productes Artesanals oferir als nostres clients els millors productes.
Selecció de Carns i Productes Gourmet
Detalls i cistelles personalitzades
Carrer Concepción Arenal, 3 A entlo. - Telèfon 665 00 90 09 12004 CASTELLÓ
Carrer Concepción Arenal, 3 A entlo. - Telèfon 964 240 568 12004 CASTELLÓ
Av. Quevedo, 10 - tel.: 964 206 554 mòbil 610 472 327 www.mfabra.es - info@mfabra.es 12004 Castelló taller d’enmarcació mampares de bany decoració en vidre
Avgda. Rei En Jaume, 82
joyeria_safontcs@hotmail.com
Telèfon: 964214256 Safont Joyeros, Castellón www.safontjoyeros.com @safont_joyeros
Venda i distribució de Rajoles i Paviment Vinil SPC Disseny i innovació en cada rajola. Transforma els teus espais, transforma la teua llar sense obres. DIY
Av. Circumval.lació, 188, 2ª planta, Despatx nº10 12003 Castelló
Mòbil: 692600369 / 659313430
https://spanishuptile.es
Rústic 33,3x33,3
Rústic33,3x33,3
Rústic33,3x33,3
PROYECTO AMIGÓ ÉS UN RECURS DE FUNDACIÓN AMIGÓ QUE DES DE 1992 OFEREIX A CASTELLÓ SERVEIS TERAPÈUTIC-EDUCATIUS A PERSONES AMB ADICCIONS I DEPENDÈNCIES QUE CAUSEN CONFLICTES PERSONALS, FAMILIARS I SOCIALS
Hem adaptat la nostra intervenció a les noves adiccions que han aparegut per a donar una resposta professional i aconseguir que les persones ateses tinguen un estil de vida plena i saludable.
Proyecto Amigó, que pertany a l’AsociAción Proyecto Hombre, dispon dels següents centres, en regim residencial o ambulatori, en la provincia de Castelló de la Plana:
- CENTRE DE DIA
- COMUNITAT TERAPÈUTICA
- PROJECTE JOVE
- VIVENDA DE SUPORT AL TRACTAMENT - CENTRO DE DIA A VINARÒS
Avgda. Enrique Gimeno 44 - 12006 Castelló Telèfon 964 205 255
Ampli surtit en cerimònia, comunions, vestir i casual
Plaça Tetuán, 4 (front Correus)
www.pistatxorobainfantil.es
Telèfon 964 256 351 12001 Castelló
Av. Quevedo, 16 • 12004 Castelló
Telèfon 964 22 26 00
www.jmforcada.es
651 630 519
Passeig Ribalta, 5 12004 Castelló
labarberiadesaul
Mª Carolina Beltrán Vilar Agent Exclusiu
Núm. Registre CO7218956792P
Carrer Aragó, 14 - Tel. i Fax 964 242 085
12004 Castelló
Plaça Tetuán, 5 - Tel. 964 212 086
12001 Castelló
Francisco Gómez Moreno
Diplomat en Fisioteràpia C. O. en Osteopatia www.osteofisio.es
Direcció
Grup Ribes Pla 2 Baix
C/ Juan Ramón Jiménez
(entre C/ Rio Júcar i C/ Rio Turia)
Tel. cita prèvia 626 054 699 • 12006 Castelló
Pou dels Andreus, 5 - 12560 Benicàssim Telèfon mòbil: 636 147 353
E-mail: cabevicalimocho@hotmail.com
C/ Cerdán de Tallada, 23 Alt. B
Telèfon: 964 25 62 84 12004 Castelló
Plaça Clavé, 16 - Castelló
Telèfon 964 243 106 Mòbil 659 287 070
C/ Cardenal Costa, 13 12004 Castellón Tel. 964 216 965
Santa Clara s/n Puesto 6 12001 Castellón Tel. 964 260 248
Carrer Cardenal Costa, 13 12004 Castelló Tel. 964 216 965
Plaça Santa Clara s/n Puesto 6 12001 Castelló Tel. 964 260 248
talleres namala s.l.
c/ ALCALDE TARREGA 27
12004 CASTELLÓ
telèfons:
fixe: 964 22 30 14
mòbil: 657 824 236
Carrer Lleida, 16
Cantó a Camí La Plana Telèfons 964 350 036
Carlos Gozalbo Salvo
Mercat de Sant Antoni - Parada 1
Tel.: 651 318 662 12004 CASTELLÓ
ESPECIALITAT EN POLTRE DE LLET
Pintor Castell, 39 12001 Castelló
Telèfon 964 205 561
Navarra, 67 . Tel: 964 240 648 12002 CASTELLÓ
Creador de Joies des de 1994
C/ Alcalde Tàrrega, 63
Castelló - 12004
Tel.: 964 05 76 51
Aquest llibre s’acabà d’imprimir
el dia 3 de febrer de 2025 festivitat de Sant Blai
