GAIATA 6 FAROLA RAVALET - MAGDALENA 2022

Sumari Sumari Edita

Associació Cultural Gaiata 6 Farola-Ravalet Coordinació

Esteban Gual i Ibáñez Disseny i maquetació

Noelia Pérez i Monfort Portada

joanrojeski estudi - Àngela Moya

www.gaiatasis.es

https://issuu.com/farola-ravalet

1. Sumari 2. Editorial 4. Himne 5 President 6. Reina infantil 7. Reina 8. Dama de la ciutat infantil 9. Dama de la ciutat

Fotografies

10. Madrina

Els autors

12. Madrina infantil

Publicitats

14. President infantil

Yolanda Forcada i Bardiza Charo Palau i Oñate Tonica Olucha i Montins Lidón Palencia i Roig Sonia Jiménez i Morcillo Bienvenida Valcárcel i Montalvo @ de la present edició

Associació Cultural Gaiata 6 Farola-Ravalet @ dels textos

16. Dames i acompanyants 22. Dames i acompanyants infantils 32. Col·laboradores 35. Portaestendards 36. Explicació portada 38. Esboç gaiata infantil 39. Esboç gaiata

Els autors

40. Comissió

Dipòsit legal

42. Socis

CS 45-2012

43. Estils arquitectònics

Imprimeix

Innovació Digital Castelló

82. Agenda festiva 92. Agermanaments 95. Premis 96. Articles 153. Participa a la associació 154. Programa de festes 156. Publicitats

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià.

L’arquitectura és l’art de transformar l’espai, en espais habitables, d’utilitat per a l’ésser humà o animals. L’arquitectura és l’art de crear espais a diferents escales on es puguen realitzar diferents activitats i siga confortable i per als diferents usuaris.

Un art que en combinar-lo amb algunes tècniques, els arquitectes són capaços de crear, dissenyar, construir i projectar una gran quantitat de construccions belles. ... En un art “habitable” que compleix amb una funció específica, més enllà de la mera contemplació. Però també en dissenys simplement per a ser contemplats per les persones, o potser per a contemplar a les persones que estan de pas per la vida on l’arquitectura perdura en el temps.

La festa i la Gaiata estan vinculades a l’arquitectura més del que sembla a simple vista. Són innombrables els edificis i obres que pel pas dels temps, la seua funcionalitat o simplement per pertànyer a un sector o a la simple ciutat, estan més que lligades amb les nostres festes. L’ermita de la Magdalena, La Basílica del Lledó, El fadrí o sense anar més lluny del nostre propi sector i emblema, la Farola. I en part fruit d’això naix “Arquitectura”, el llibre de Farola Ravalet per a aquesta edició de la Magdalena 2022.

Un llibre que pretén acostar al sector l’arquitectura de la nostra ciutat en general i l’arquitectura festera en particular.

En fer aquest treball de nou i com altres anys s’ensopega amb la greu dificultat d’haver de tancar en breus pàgines el que no cap en molts volums; en tals casos no hi ha un altra manera de fer-ho que traçar els objectes a grans trets. En les distintes fulles d’aquest llibre, en la Gaiata 6, hem volgut tornar a trucar a la porta de la seua curiositat per a en aquesta ocasió descobrir-los alguns dels arquitectes més rellevants de la nostra ciutat, comptem més sobre l’escultura de la Farola, fem un volt pel Castelló modernista, expliquem amb detall el modern pont atirantat de la uji o simplement li acostem l’arquitectura.

Editorial Editorial

Arquitectu Arquitectura de Castelló

En llegir descobriran que aquest llibre té la intenció de seguir profunditzant en la nostra cultura com a poble, en les seues arrels i en l’evolució de la nostra ciutat. Una evolució que continua sempre en marxa, una evolució des del punt de vista arquitectònic i que no te fi.

La Gaiata 6 Farola Ravalet vol compartir cada curiositat i una part de la nostra història arquitectònica amb tots els veïns, amics i simpatitzants de la nostra gaiata, perquè al pas de cada fulla volem que t’adones de la riquesa d’aquesta terra, dels seus secrets per descobrir i de la força de la nostra festa singular.

I és que com va dir l’arquitecte Kjetil Trædal Thorsen, “L’arquitectura no existeix sense persones”. I per això fem cada llibre. El fem pensant en les persones que cada any lligen el nostre llibre. Ho dissenyem, fem un projecte i el construïm per a tu.

Lluïssor Ravalet de la Farola portal i llum de Castelló al teu bell mig s’enlaire gaiata de coronació.

Fanals d’estima empeltada al cor del sisé Sector per la Verge bressolera, Mare de Deu del Lledó.

La Farola-Ravalet modernista galania forja romera de llum per camins de germania.

La Farola-Ravalet Magdalena d’alegria, claror de florida arrel que la Plana il∙lumina Veïns del pla de la fira, antic camí del collet que duia al sant Calvari avui plaça independent..

Benaurat passeig Ribalta paleta sublim pintor.

Templet recer d’harmonies, estany mirall de l’amor.

Himne Himne

La Farola-ravalet modernista galania forja romera de llum per camins de germania La Farola-Ravalet Magdalena d’alegria, claror de florida arrel que la plana il∙lumina.

Enguany Castelló vol i pot tornar a convidar a la festa a tothom, no com de costum, però aqueix moment arribarà. L’important és fer passos, encara que xicotets, però passos cap a unes festes castellonenques que es basen fonamentalment a integrar un gran nombre de persones.

Les festes de la Magdalena són un espill on podem veure la imatge de les tradicions, els costums més arrelats i les creences més venerades a la nostra ciutat. Però també molt més que tot això, les festes per a la nostra ciutat són i seran la nostra imatge turística cap a l’exterior, són i seran un motor econòmic que mou un gruixut engranatge de llocs de treball, no tan sols nou dies que dura la setmana de festes, sinó també la resta de l’any, i són i seran el millor mecanisme per a evadir-se de l’angoixant vida quotidiana.

Un any més, i a partir d’avui, comença una nova història on les festes de la Magdalena representen el record que Castelló dedica anualment als seus orígens i on la llum del passat il·lumina el present amb esperit renovador per afrontar el futur. Esperit renovador com el que cada any té la nostra comissió de Farola Ravalet per preparar unes gaiates, un llibret i unes festes “dignes de noms i de fets”.

Per tot açò i molt més vull donar les gràcies a tots els que any rere any presten la seua desinteressada col·laboració a la nostra associació. Eixes persones que per l’amor a la nostra gaiata i a les nostres festes construeixen els monuments, contribueixen a la creació i distribució del llibret, duen socis de carrer, treballen en la presentació, pertanyen a la comissió, col·laboren en la compra del llibre i loteria, sent soci de sector o col·laboren de qualsevol d’altres maneres possibles. Gràcies per tot, una vegada més.

Enguany més que mai, vull recalcar el nostre renovat compromís, per tal de fer arribar la nostra Gaiata Sis a les seues cases i per fer uns monuments dignes d’un dels sectors més tradicionals i antics de les nostres festes. I és que d’aquesta comissió, la vostra, volem fer eixe punt de trobada que aprofite per a recuperar tradicions del passat, per refermar els lligams que ens uneixen i per exterioritzar eixe caràcter nostre, acollidor i on demostrem que els castellonencs sabem fer festa.

El Elnostre nostre President Presiden

És moment de dissenyar el futur de les nostres festes. I en cada imatge i en cada text d’aquest llibret recollim eixa intensa activitat i ens permet conéixer de més a prop un suggestiu univers on conflueix l’esforç i la il·lusió, l’entusiasme i la voluntat. Si voleu edificar en la nostra cultura, fullejeu aquest llibre de plànols festers, segur que es construeix en tots i totes vosaltres, un trosset de la Farola Ravalet.

Esteban Gual i Ibáñez President Gaiata 6 “Farola – Ravalet” President Federació Gestora de Gaiates

Esteban Gual i Ibáñez

Reina infantil Reina infantil Magdalena Magdalena 2022 2022 Gal·la Calvo i Santolaria

Amics de la Gaiata 6, Farola Ravalet, com a tercer any consecutiu, torne a escriure unes paraules, com a Reina Infantil de Castelló, en el vostre llibre per a les nostres festes fundacionals, que Castelló celebra aquest 2022 després de dos anys sense poder eixir a gaudir d’elles pels carrers de la ciutat.

Després de tants mesos en el que el món de la festa està parat, sense poder vore els nostres monuments pels carres, sense poder escoltar una mascletà ni olorear la polvora, sense escoltar als musics tocar el rollo i canya o als dolçainers i tabaleters pels carrers animant a tota la gent a gaudir de la festa, pareix que ara, que la vacunació ens diuen que resulta i que coneixem una mica mes al virus, es pot començar a fer alguna coseta, i com no, ahí esteu els amics de “Farola Ravalet”, preparant aquest llibret, amb idees i propostes per a começar a gaudir una mica de la festa, sempre amb prudència.

Gràcies per continuar amb les nostres tradicions i mai perdre l’esencia del castellonerisme que ens envolta. Gràcies per continuar creent en les nostres festes.ar en cada acte que es programa i proposar nous reptes.

Gràcies a la vostra comissió per continuar després de dos anys, en els que els infantils ja no som tant infantils i pot ser alguns ja no siga prioritat el ixir a una desfilada o anar vestits de castelloneres o castelloners en comte de gaudir amb blusa i tejanos tirar cohets per tot arreu, i les corts majors, tenen altres preferències, com estudis o treballs que han seguit deixant de costat per a gaudir de la nostra setmana i lluir la nostra indumentaria regional.

Segur que la nostra Avinguda Rei en Jaume aquestes festes tornarà a lluir eixe monument sense foc ni fum que es la gaiata i que tant sa fet esperar per poder traure’l al carrer i que tots puguen guadir d’ell.

Salutacions Gal·la Calvo i Santolaria

Reina Reina Magdalen Magdalena 2022 2022 Carmen Molina i Ramos

Estimats amics de la gaiata Farola Ravalet. És per a mi un vertader plaer poder escriure aquestes paraules un altre any. Això vol dir que prompte ens retrobarem gaudint de la nostra festa pels carrers del nostre estimat Castelló. Es per això que, aquestes paraules m’agradarien que foren d’agraïment i orgull per tot el treball incansable i continu que tots els membres de la comissió haveu fet durant aquest temps de parèntesis, i per suposat, per no fer mai oblidar les nostres arrels i les nostres tradicions.

Ja estem més a prop de sentir la veu del pregoner anunciant a tot el veïnat que “ja el dia es arribat”. Ja estem més a prop de veure les nostres gaiates il·luminant tots els carrers de la nostra ciutat. Ja estem més a prop de tornar a fer sentir que la nostra es “la millor festa del món”. Ara sols ens queda gaudir de cada instant!

Amb molta estima Carmen Molina

Dama Dama de la ciutat de la ciutat infantil nfantil Natalia Espada i Jiménez

Estimada família de la Farola; Durant la magdalena 2019 vaig tindre el privilegi de poder representar al meu estimat sector gaiater, eixe que m’ha vist créixer dins del món de la festa.

Aquest any 2022, tindre l’honor de viure, per fi, un altre somni fester, representant a Castelló com a dama de la ciutat infantil, i ho faré amb el cor ple de l’estima de Farola Ravalet i la seua gent.

Vull desitjar-vos una gran magdalena.

Amb afecte, Natàlia.

Dama Dama de la ciutat de la ciut Sonia Cabello i Cabello

Estimada comissió, amics i veïns, Després de l’espera, per fi tornarem a gaudir de les nostres festes de la Magdalena. Espere que tingueu la mateixa il•lusió que jo, ja que el meu sentiment no ha canviat en absolut, per això vull aprofitar per a agrair-vos l’oportunitat que hem vau donar fa dos anys i que aquest, podré concloure, que és el de viure la festa des d’un escalafó més alt com és el càrrec de Dama de la Ciutat per a la Magdalena 2022.

Espere que tots puguem gaudir d’unes festes que seran molt diferents de les que coneixíem fins ara, però sé que Castelló ho mereix. Amb totes les mesures de seguretat, sanitàries i la vostra responsabilitat, de segur seran inoblidables. El món de la festa ha de ser un exemple a seguir i estic segura que així serà.

Gràcies a tots per l’esforç que heu fet durant aquest temps, per això vos anime a continuar així, treballant per la nostra comissió, per la nostra festa i per, malgrat d’aquests dos anys, mantindre sempre encesa la llum de la gaiata.

Una forta abraçada, Farola-Ravalet!

Sonia

Madrina

Camila Castelluchio Camila Castelluchio i Monroy

o i Monroy

Madrina infantil

Daniella Gimeno i S Daniella Gimeno i Segarra

Sega

President infantil

Manuel Lumbreras i Manuel Lumbreras i Català

i Ca

Dama Dama d’honor d’honor Claudia Ortuño i Salvador

Ramón Guiñón i Antonino

Acompan Acompanyant

Dama Dama d’honor d’honor Clara Sanz i Sobrino

nyant

Héctor Vicente i Valls

Acompan Acompanyant

Dama Dama d’honor d’honor Laura Soto i Aliaga

Marc García i Casañ

Acompan Acompanyant

Dama Dama d’honor d’honor Saray Traver i Tena

nyant

Mario Tárrega i Beltrán

Acompan Acompanyant

Dama Dama d’honor d’honor Rebeca Nova i Herrero

Jaume Querol i Vilar

Acompan Acompanyant

Dama Dama d’honor d’honor Teresa del Carmen Cumba i Soler

nyant

Ivan Miralles i Agut

Acompan Acompanyant

Dama Dama d’honor infantil d’honor infantil Amanda Marmaneu i Jiménez

Judith Quintero i Moguer

Dama Dama d’honor infantil d’honor inf

Dama Dama d’honor infantil d’honor infantil Paula Bollado i Barco

fantil

Ana Babiloni i Alberich

Dama Dama d’honor infantil d’honor in

Dama Dama d’honor infantil d’honor infantil Lucía López i Pachón

Adrián Gil i Vallés

Acompany Acompanyant infantil infantil

Dama Dama d’honor infantil d’honor infantil Marina Bueno i Renau

yant

Enzo Queral i Espada

Acompany Acompanyant infantil infantil

Dama Dama d’honor infantil d’honor infantil Meritxell Manrique i Civera

Jorge Gual i Solsona

Acompany Acompanyant infantil infantil

Dama Dama d’honor infantil d’honor infantil Noa Queral i Espada

yant

Hugo Slemmer i Collados

Acompany Acompanyant infantil infantil

Dama Dama d’honor infantil d’honor infantil Paula Bueno i Renau

Adrián Tirado i Roca

Acompany Acompanyant infantil infantil

Dama Dama d’honor infantil d’honor infantil Paula García i Valcárcel

yant

Guillermo García i Valcárcel

Acompany Acompanyant infantil infantil

Dama Dama d’honor infantil d’honor infantil

A

Pilar Gimeno i Segarra

Nicolás Cabello i Pérez

Acompany Acompanyant infantil infantil

Acompanyant Acompanyant infantil infantil

yant

Víctor Gil i Vallés

Sergio Tirado i Roca

Acompany Acompanyant infantil infantil

Col·laborado Col·laboradora Alejandra Gallén i Montañés

Claudia Beltrán i Palencia

Col·labor Col·laboradora

Col·laborado Col·laboradora Mar Manrique i Castillo

rado

María Lumbreras i Catalá

Col·labor Col·laboradora

Col·laborado Col·laboradores Noelia Hernández i Andrés Neus Roures i Martínez Iris Ruiz i Monroy

Portaestendard Portaestendard Pedro Cumba i Llorenç

Sergio Hernández i Andrés

Portaeste Portaestendard infantil infantil

Explicació de la portada del nostre llibret Per a la creació de la portada del llibre de la Magdalena 2022 des de la Gaiata 6 Farola Ravalet ens vam plantejar el repte de buscar i aconseguir que la imatge del present llibre siga un disseny creatiu, amb referència clara a la nostra comissió, que siga original i aconseguir una visió professional, però no clàssica per a un llibre on la seua temàtica anava a ser l’arquitectura de Castelló. Ho vam tindre clar, i sense haver de pensar-ho dues vegades, ens va posar en contacte amb joanrojeski estudi creatiu. Ací va començar un binomi de lletres i cultura arquitectònica de la nostra ciutat amb la creativitat de disseny d’aquesta empresa castellonenca. Des d’aquest moment el treball era tot d’ells...

Des de joanrojeski tenien clar que la portada hi havia de mantenir tres aspectes primordials.

Un punt clar, que era la necessitat d’aparéixer la Farola, emblema de la nostra associació. Passant a ser aquest un punt clau del treball on és barreja la idea d’arquitectura amb la Farola i amb els monuments gaiaters. Una barreja que ens fa veure la Farola com una obra arquitectònica que representa la Gaiata com a monument per la seua forma, la seua llum i el seu treball d’ornamentació mitjançant la forja.

Un concepte definit, que era tindre un lligam amb la temàtica del llibre que és l’arquitectura. En aquest treball la inclusió de la temàtica amb la portada ens ho fa el disseny creatiu i original del llibre. Era fonamental que la imatge de la Farola en vector ens fera la sensació de contemplar un monument de la nostra ciutat. Monuments com els que podem gaudir en les clàssiques postals de les principals ciutats turístiques. D’aquesta manera s’aconsegueix una il·lustració detallada de la Farola convertida en postal per davant i per darrere, i que es repeteix en la contraportada del llibre amb la diferència de què la portà simbolitza el dia i la contraportada, la nit en la Farola encesa.

I per últim tindre un disseny que ens transmetrà en veure el llibre, el context general de tornar a celebrar-se les festes després de dos anys sense poder fer-ho, encara que no hi siga en les condicions que tots i totes estem acostumats. Per aconseguir açò l’estudi joanrojeski mitjançant dues postals (la portada i contraportada) vol contar la història d’una persona que convida a un amic a les festes per a gaudir-les i conéixer la seua arquitectura.

La història de Carmen i Miquel, on finalment Miquel una vegada haver-hi de gaudir de la nostra ciutat, la nostra festa i la nostra riquesa cultural i patrimonial respon a la primera postal de la seua amiga Carmen.

Un magnífic treball a càrrec de joanrojeski, un estudi creatiu on cuidem cada projecte des de l’inici amb la màxima dedicació. Treballant amb una metodologia participativa pròpia, per obtenir informació estratègica i obtenir solucions innovadores. Cada detall, l’analitzem de manera polièdrica, integrant la investigació en el procés creatiu per oferir respostes òptimes a les necessitats de clients i usuaris.

Ideen de manera transversal i pensen en global per trobar la identitat de cada projecte i convertir-lo en una experiència que connecte amb les persones. Per aconseguir-ho parteixen d’un enfocament multidisciplinari i divers creant equips ad hoc. L’univers joanrojeski és una manera de ser, de fer i de veure.

Un estudi que creu en la proximitat i l’alegria com a ponts cap a l’escolta activa i el diàleg. Aquest enfocament permet gaudir de cada projecte, desenvolupar la curiositat aprenent dels nous reptes i integrar de forma orgànica tots els punts de vista.

A més que els valors cooperatius vertebren els seus principis i el seu compromís amb la sostenibilitat, la igualtat i el territori. En el sector del disseny, són pioners en fer el balanç del bé comú des de 2018, i participen, activament, en projectes solidaris que posen el focus en l’essencial: les persones.

La nostra La nostra gaiata infantil gaiata infantil

Artista

Jaime Ortiz i Monfort

Lema

La Infantona

Artista Vanesa Pérez i Monfort

Lema Llum fanalera

La nostra gaiata La nostra gaiata

Madrina

Madrina infantil

Camila Castelluchio i Monroy

Daniella Gimeno i Segarra

President

President infantil

Esteban Gual i Ibáñez

Manuel Lumbreras i Catalá

Gaiatera d’honor

Gaiatera d’honor infantil

Sonia Cabello i Cabello

Natalia Espada i Jiménez

Dames d’honor

Acompanyants

Claudia Ortuño i Salvador Clara Sanz i Sobrino Laura Soto i Aliaga Rebeca Nova i Herrero Saray Traver i Tena Teresa del Carmen Cumba i Soler

Héctor Vicente i Valls Iván Miralles i Agut Jaume Querol i Vilar Marc García i Casañ Mario Tárrega i Beltrán Ramón Guiñón i Antonino

Dames d’honor infantils

Acompanyants infantils

Amanda Marmaneu i Jiménez Ana Babiloni i Alberich Judith Quintero i Moguer Lucía López i Pachón Marina Bueno i Renau Meritxell Manrique i Civera Noa Queral i Espada Paula Bollado i Barco Paula Bueno i Renau Paula García i Valcárcel Pilar Gimeno i Segarra

Adrian Gil i Vallés

Col·laboradores

Portaestendard

Alejandra Gallén i Montañés Claudia Beltrán i Palencia Mar Manrique i Castillo María Lumbreras i Catalá Neus Roures i Martínez Noelia Hernández i Andrés Iris Ruiz i Monroy

Pedro Cumba i Llorenç

Comissió Comissió

Fotografia any 2019

Adrian Tirado i Roca Enzo Queral i Espada Guillermo García i Valcárcel Hugo Slemmer i Collados Jorge Gual i Solsona Nicolás Cabello i Pérez Nikolas Galera i Lacasa Sergio Tirado i Roca Víctor Gil i Vallés

Portaestendard infantil Sergio Hernández Andrés

Alberto Escura i Forcada

Guillermo Nos i Martí

Noelia Andrés i Balaguer

Alberto Gallén i Balfagó

Heliodoro Gimeno i Alegre

Noelia Pérez i Monfort

Alberto Lumbreras i Jiménez

Inmaculada Jiménez i Escrig

Nuria Herrero i Badia

Alberto Nova i Herrero

Iván Moscardón i Fernández

Nuria Navarrete i Sanjurjo

Alejandro Estevez i Pizarro

Javier Manrique i Dellonder

Oscar Forés i García

Alejandro Gómez i Marín

Javier Slemmer i Vilar

Paco Escura i Benages

Alejandro Sanz i Babiloni

Jesús Bollado i Esteban

Paco Martínez i López

Álvaro Badenas i Ros

Jesús Fabregat i Peris

Paqui Marín i Molés

Amanda Pachón i Soler

Jesús Lumbreras i Jiménez

Patricia Casañ i Trilles

Amparo Aliaga i Benages

José Francisco Beltrán i Cendran

Paula Garcilópez i Palau

Amparo Peñarrocha i De la cruz

José Ibáñez i Soler

Paula Pérez i Agulleiro

Ana Belén Barco i Méndez

Juan Cabello i Pérez

Pepe Piqueres i Obiol

Ana Cabello i Fernández

Juan Gavara i Jóvena

Raúl Porcar i Aymerich

Ana María Castillo i Moliner

Juan José Bengochea i Garcés

Reyes Herrero i Badia

Andrea Fabregat i Peñarrocha

Juan José Quintero i Tobaruela

Reyes Moguer i Milian

Andrea Piqueres i Manase

Juan Vicente García i Barreda

Rocío Querol i Vilar

Antonio Collados i Bautista

Julia Bayo i Ahicart

Rosa Guiral i Vilar

Antonio Espada i Martos

Julia Roig i Marmaneu

Rosa Sobrino i Tellols

Antonio García i Blanch

Laura Albert i Molina

Rubén Gil i Beltrán

Antonio José Marmaneu i Martínez

Laura Martínez i Peris

Rubén Ibáñez i Vilar

Bartolo Sánchez i Sánchez

Laura Peris i Escrig

Rubén Robinsón i López

Beatriz Catalá i Rodríguez

Laura Roca i García

Samuel Bau i Lacasa

Beatriz Collados i Manase

Lidón Palencia i Roig

Sandra Alberich i Melià

Begoña Vilar i Moreno

Lidon Tellols i Sospedra

Santiago Babiloni i Monfort

Bienvenida Manase i Vicente

Lledó Archilés i Amat

Santiago Querol i Carbó

Bienvenida Valcárcel i Montalvo

Lledó Romero i Olucha

Sara Renau i Solaz

Carlos Bayo i Izquierdo

Lledó Vallés i Márquez

Sofía Civera i Marí

Carlos Escura i Forcada

Lorena Civera i Colomé

Sonia Ahicart i Bellés

Carlota Lainez i Soler

Luis Cabello i Pérez

Sonia Jiménez i Morcillo

Carmen Lacasa i Sales

M Jesús Agut i Barreda

Sonia Romero i Olucha

Carmen Pilar Beltrán i Cendrán

M. José Marmaneu i Gumbau

Tonica Moliner i Soler

Carolina Beltrán i Vilar

M.ª Carmen Guiral i Vilar

Tonica Olucha i Montins

Carolina Tárrega i Beltrán

M.ª Carmen Sales i Albert

Valeria Monroy i Balbuena

Cesar Tirado i Brisach

Mª Carmen Sanjurjo i Fores

Vanesa Pérez i Monfort

Charo Palau i Oñate

Mª Teresa Antonino i Martí

Vanesa Solsona i Flor

Consuelo Manase i Vicente

Manolo Romero i García

Vanessa Vilalta i Fortea

Cristian Forés i García

Manuel Antonio Pérez i Guiñón

Verónica Montañés i Prades

Cristina Lacasa i Sales

Manuel Pérez i Guiñón

Víctor Ballester i Melchor

Cristóbal García i Soler

María Castell i Gracia

Xavi Bollado i Barco

Daniel Gómez i Marín

María Garcilópez i Palau

Ximo Castell i Justiniano

Daniel Manrique i Dellonder

María Pilar Salgueiro i Afonso

Ximo Escrig i García

David Bueno i Claros

María Pilar Segarra i Ebro

Ximo Gómez i Monferrer

Desiree Gavara i Marín

María Pilar Tena i Boix

Yolanda Forcada i Bardiza

Elena Amalia Agulleiro i Ventura

Mariano Garcilópez i Gómez

Elena Jiménez i Morcillo

Mariano Nova i Cava

Elena Soler i Barcos

Marina Ahís i Herrero

Comissió infantil

Esther Espada i Moliner

Mario Tárrega i Estellés

Berta Ballester i Fabregat

Eva Archelós i Morata

Marta Balado i Ferrer

Carmen Lumbreras i Tellols

Eva Sánchez i Castillo

Marta Barreda i Tuset

Elsa Ballester i Fabregat

Eva María Martín i García

Meritxell Nos i Domingo

Emma Vilar i Albert

Fátima Gavara i Beltrán

Miguel Angel Gual i Ibáñez

Hugo Bayo i Ahicart

Fermín Alegre i Escrig

Miguel Gallén i Montañes

Lidon Lumbreras i Tellols

Fermín Hernández i Muñoz

Mónica Vilar i Moreno

Lledó Escrig i Archilés

Fran Vilar i Albert

Natalia Flores i Martin

Martín Manrique i Castillo

Francisco Vilar i Moreno

Nerea Estévez i Pozo

Pedro Lumbreras i Tellols

Gloria Gracia i Sos

Nerea Ibáñez i Vilar

Ricardo Quintero i Moguer

Socis Socis

del sector del sector

Luís Aguilar Família Albert Pardo Familia Arechavaleta María Luisa Amigo Família Bellido Castelló Fernando Campos Carnissería Consuelo Família Cuñat Navarro Josefa Ernesto Villalonga Família Espada Vives Rosa Fabregat Francisco Forcada Ribes Miguel Gil Pilar Gil Cabedo Mercedes Traver Ana Gual Ernesto Conchita Latasa Família Lleó Piquer Joaquín López Cristina Luján Sixto Emilia Marmaneu José Marmaneu Peña Família Martínez Almela Família Martínez Espada Joan Meseguer Família Roda Muro Família Novoa Castell Vicente Ortells Rosario Oñate Revest Família Pascual Bernat Severino Ramos Ana Sales Galmes Constanza Sánchez Família Serrano Gual Família Soler Aznar Rosa Tena Rosa Tirado Emilio Usó Guillermo Verchili José Mª Verchili

Estils arquitèctonics Estils arquitèctonics a Castelló

Arquitectura Gòti Arquitectura Gòtica

L’arquitectura gòtica s’inclou dins del moviment cultural conegut com a art gòtic que, al seu torn, sorgeix en un context més ample, anomenat renaixement del segle XII. Aquest estil arquitectònic s’estén per un llarg període de l’edat mitjana i varia d’un lloc a un altre; es desenvolupa entre meitat del segle xii i inicis del segle xvi, marcant la fi del període medieval. El primer gest impulsor d’aquesta nova filosofia constructiva es donà a França, estenent-se a tot Europa en un període conegut com el de les grans catedrals.

L’art gòtic és un estil arquitectònic i decoratiu que fou predominant a Europa entre mitjans del segle xii i inicis del segle xv, amb la implantació del nou període anomenat Renaixement. Es caracteritza pel fet que, si bé sol ser molt ornamental i amb detalls molt treballats i realistes, no utilitza un esquema de representació general.

El gòtic es va diferenciar de l’art romànic pel fet que cercava crear les seues pròpies obres, deixant de mirar a Roma. Les estructures arquitectòniques seguien sent com les romàniques però el llenguatge visual volia transmetre confiança i riquesa per mitjà de l’elegància, el luxe i les línies estilitzades. El terme «gòtic», referit a l’art, es va començar a utilitzar al segle xv per a descriure en un principi un estil arquitectònic utilitzat fins aleshores i considerat bàrbar, del poble got que va destruir l’arquitectura i l’art de l’Imperi Romà. En contraposició, crearien el mot renaixement per a descriure el ressorgiment de l’estil clàssic romà.

En arquitectura es caracteritza per l’arc ogival, la volta de creueria, els arcbotants, els florons, els vitralls, rosasses i la propensió a la verticalitat, amb naus àmplies i esveltes. Això respon a les ànsies d’unió amb Déu dels artistes.

El sostre es cobreix amb voltes de creueria, les voltes de creueria descansen sobre pilars rodejats de columnes, parets altes i esveltes, arcs apuntats, edificis amb molta decoració, l’interior és lluminós i colorista, amb pintures, molts vitralls i moltes escultures molt semblants als humans.

L’arquitectura gòtica s’inclou dins del moviment cultural conegut com a art gòtic que, al seu torn, sorgeix en un context més ample, anomenat renaixement del segle XII. Aquest estil arquitectònic s’estén per un llarg període de l’edat mitjana i varia d’un lloc a un altre; es desenvolupa entre meitat del segle xii i inicis del segle xvi, marcant la fi del període medieval. El primer gest impulsor

d’aquesta nova filosofia constructiva es donà a França, estenent-se a tot Europa en un període conegut com el de les grans catedrals.

Vocabulari: Arc ogival: L’arc apuntat, també dit arc ogival, és un tipus d’arc i paradigmàtic element estructural de l’arquitectura gòtica que substituí l’arc de mig punt utilitzat àmpliament durant el romànic o en l’arquitectura de l’Antiga Roma. Geomètricament és més complicat de projectar però distribueix molt millor les forces dels elements que suporta, la qual cosa fa que es puga augmentar l’altura de l’edifici i dotar-lo de majors obertures en les seues parets derivant les càrregues dels murs cap als arcs i pilastres. És més dinàmic i flexible, ja que s’adapta millor als espais que es volen cobrir. A Catalunya es comença a utilitzar ja al final del segle XII. L’arc ogival consta de dos segments d’arc que formen un angle a la clau (la dovella més alta), amb l’intradós còncau.

Volta de creueria: La volta de creueria és un tipus de volta característic de l’arquitectura gòtica, que rep aquest nom perquè està conformada per l’encreuament, o intersecció, de dues voltes de canó apuntat. A diferència de la volta d’aresta, la de creueria està formada per dos arcs apuntats (la d’aresta presenta arcs de mig punt), a més d’estar reforçada per dos o més nervis diagonals que s’encreuen en la Clau de volta, generalment. La volta de creueria es considera un dels tres elements distintius de l’arquitectura gòtica, junt amb l’arc apuntat i l’arcbotant.

La volta de creueria consta de dos elements: els arcs, que constitueixen la seua carcassa, o esquelet, i els panys, que cobreixen els espais intermedis entre els arcs. Primer s’alcen els arcs, creant una estructura esvelta, resistent i lleugera, i posteriorment es construeixen els panys intermedis conformant les voltes, quedant emmarcades transversalment pels arcs feixassos, i longitudinalment pels arcs formerets, paral·lels a l’eix de la nau que delimiten els trams de la volta.

Arcbotants: Un arc arcbotant o simplement arcbotant, generalment en edificis religiosos gòtics, és un element estructural exterior amb forma de mig arc que transmet part de l’empenta de les voltes sobre un contrafort o estrep exterior de l’edifici, adossat al mur d’una nau. Contraposa les espentes laterals de l’estructura, fraccionant gradualment les espentes horitzontals fins a eliminar-les. Permet l’elevació de l’edifici contenint l’energia de l’espenta, cosa impossible de realitzar en un edifici d’obra simple. A vegades, per la gran altura de la volta, s’utilitzen dos arcs, un damunt de l’altre.

Florons: En arquitectura, un floró és un petit element decoratiu de pedra que es troba sobretot en edificis medievals, especialment durant l’estil gòtic. Situat generalment en llocs alts com a part integrant dels elements que accentuen la verticalitat, el floró corona de manera aïllada els pinacles o gablets.

Aquest element, tal com indica el seu nom, és la representació estilitzada d’una flor (per exemple la flor de lis) i està compost per un element central vertical voltat de quatre fulles o pètals que s’obren cap enfora i que, en conjunt, formen una planta

i un alçat cruciformes. Els florons també poden sobresortir un per sobre d’un altre.

També s’anomena floró l’ornament pintat o esculpit en forma de gran flor que es col·loca al centre d’un sostre, en una clau de volta, etc.

Vitralls: Un vitrall o una vidriera de colors és una composició pictòrica que combina vidres de colors units mitjançant franges o tires de metall, principalment plom. El vidre pot haver adquirit el color tant durant la fusió quan s’afegeix un pigment que en fondre’s el dona a la massa vitrificada o mitjançant l’aplicació d’un tint o esmalt superficial o qualsevol procediment que dona color mantenint les propietats translúcides del vidre.

Rosassa: La rosassa, rosetó, rosó o rosa és un element ornamental, majoritàriament, a les catedrals durant el període gòtic. Dins de l’eix conductor d’aquest període artístic, la rosassa transmet, mitjançant la llum i el color, el contacte amb l’espiritualitat i l’ascensió al sagrat.

El Gòtic a Castelló: Cocatedral de Santa Maria La cocatedral de Santa Maria, també denominada església de Santa Maria la Major de Castelló de la Plana és un temple d’estil gòtic amb posteriors intervencions historicistes i en estil neogòtic, la construcció del qual s’inicia a la fi del segle XIII. Destruïda per un incendi, es reprenen les obres a mitjan segle XIV, són ampliades a principis del segle XV pel mestre d’obres Miquel Garcia de Sogorb, i consagrat el temple el 1549. La planta era d’una sola nau dividida en cinc trams, absis pentagonal amb dues capelles laterals i una central per al cor, així com capelles entre els contraforts, cobrint-se amb voltes de creueria sobre els trams i amb volta de creueria sobre l’absis.

El temple contenia tres portades: dues laterals, situades en el tercer tram de la nau, i l’altra en la façana principal, i són aquestes juntament amb algunes claus, els únics elements conservats en la seua reconstrucció.

El 1662, amb traces de Juan Ibañez, es construeix la capella de la Comunió. Es tractava d’un cos quasi quadrat afegit a la façana, en el tram dels peus del costat de l’Epístola, de planta de creu grega i coberta amb cúpula de mitja taronja sobre petxines rematada per una llanterna, amb teules vidriades blaves a l’exterior, en el centre i voltes de mig canó en braços. La capella s’obria a la nau per l’últim tram dels peus, separada per una porta enreixada de ferro i fusta, també hi tenia un accés independent a través d’una porta adovellada, situada en el passadís d’entrada a l’església pel migdia. Tenia un sòcol de taulellets ceràmics amb tonalitats blanques, blaves i grogues sobretot.

Després de la demolició, soferta el 1936, s’inicia la reconstrucció a partir d’un projecte de Vicente Traver Tomás basat en les traces del temple desaparegut. El projecte va començar a realitzar-se, per Vicente Traver, el 1939, tres anys després que l’ajuntament, en plena guerra civil, prengués la decisió d’enderrocar l’antiga església arxiprestal i que s’executés l’ordre.

El temple actual, que ocupa una illa completa, té planta de creu llatina amb tres naus i un absis pentagonal. La nau central es remarca amb pilars octogonals, dels quals arrenquen els arcs de faixa.

Les naus es cobrixen amb volta de creueria, i la de la capçalera és de mitja estrella i el creuer, amb cimbori, cobreix també amb volta de creueria.

Vocabulari: Absis: L’absis és una construcció adossada a la nau o les naus d’una església o temple, normalment de forma semicircular, tot i que n’hi ha de quadrangulars (absis carrats) i poligonals. Acostuma a ser cobert amb una volta (sovint de quadrant d’esfera) i acostuma a trobar-se darrere de l’altar formant capelles.

Volta de creueria: La volta de creueria és un tipus de volta característic de l’arquitectura gòtica, que rep aquest nom perquè està conformada per l’encreuament, o intersecció, de dues voltes de canó apuntat. A diferència de la volta d’aresta, la de creueria està formada per dos arcs apuntats (la d’aresta presenta arcs de mig punt), a més d’estar reforçada per dos o més nervis diagonals que s’encreuen en la Clau de volta, generalment.

La volta de creueria es considera un dels tres elements distintius de l’arquitectura gòtica, junt amb l’arc apuntat i l’arcbotant.

La volta de creueria consta de dos elements: els arcs, que constituïxen la seua carcassa, o esquelet, i els panys, que cobrixen els espais intermedis entre els arcs. Primer s’alcen els arcs, creant una estructura esvelta, resistent i lleugera, i posteriorment es construeixen els panys intermedis conformant les voltes, quedant emmarcades transversalment pels arcs feixassos, i longitudinalment pels arcs formerets, paral·lels a l’eix de la nau que delimiten els trams de la volta.

Arcs de faixa: L’arc faixó o arc toral és l’arc transversal a la nau i que sustenta la volta. A les voltes de canó, és purament un reforç de la volta. Aquest tipus d’arcs va encastat a l’estructura i la seua orientació és transversal a l’eix d’aquesta; així queda dividida en trams. També s’anomena arc toral cadascun dels quatre arcs sobre els quals descansa una cúpula.

En arquitectura, el cimbori o xumbòria és el cos cilíndric o poligonal que serveix de base a la cúpula. El terme també serveix per a designar l’edicle a l’interior d’algunes esglésies que se situa sobre l’altar en forma de baldaquí. Un objectiu principal per al seu ús és l’entrada de llum solar que proporcionen les obertures que s’hi practiquen; un altre és l’amplitud espacial que genera a l’interior, davant de l’absis.

Arquitectura Ren Arquitectura Renaixentista

L’arquitectura del Renaixement o renaixentista correspon al període artístic del Renaixement europeu, que inclou els segles XIV, XV i XVI. Es caracteritza per ser un moment de ruptura a la Història de l’arquitectura, en especial respecte a l’estil arquitectònic previ: el gòtic.

Produeix innovacions en diferents esferes: tant en els mitjans de producció com en el llenguatge arquitectònic, que es plasmà en una adequada i completa teorització.

Una altra de les notes que caracteritza aquest moviment és la nova actitud dels arquitectes, passant de ser artesans a verdaders professionals, marcant a cada obra el seu estil personal. Les grans catedrals gòtiques són majoritàriament anònimes, tanmateix les grans obres renaixentistes estan totes firmades. Van inspirar la seua tasca en la seua pròpia interpretació de l’antiguitat clàssica, en particular en la seua vessant arquitectònica, que consideraven model perfecte de les Belles Arts.

També és un moment en què les Arts manifesten un projecte de síntesi i interdisciplinarietat bastant compacte, no considerantse com a elements independents, sinó subordinats a l’Arquitectura.

L’arquitectura del renaixement va estar bastant relacionada amb una visió del món durant aquell període sostinguda en dos pilars essencials: El classicisme i l’humanisme.

Cal destacar que els ideals i valors renaixentistes no van poder sorgir totalment desvinculats del coneixement medieval que els varen precedir, tanmateix, els conceptes que subjauen a aquest estil arquitectònic es van construir sobre la conscient i efectiva ruptura de la producció artística de l’edat mitjana, en especial de l’estil gòtic.

Podem analitzar les següents característiques generals: Cerca de l’ideal clàssic: A través del classicisme, els homes del Renaixement miraven cap al món grecoromà com a model per a la seva societat contemporània, buscant aplicar en la realitat material quotidiana allò que consideraven que pertanyia a un món més idíl·lic que real. En aquest sentit, l’arquitectura, en especial, va intentar concretar conceptes clàssics com la bellesa, sorgint així la teorització i ordenació del moviment,

fonamentat en l’arquitectura grega clàssica i romana.

Segons els teòrics renaixentistes aquest era el camí idoni per assolir el món ideal.

Visió profana sobre temes religiosos: Els valors clàssics, des del punt de vista del cristianisme, d’enorme influència en aquest període (tenint en compte que el Renaixement sorgeix a Itàlia, on la presència de l’Església catòlica va ser decisiva per a l’Art), eren considerats pagans i de caràcter pecaminós. Per superar aquesta censura de l’Església catòlica, es va integrar la visió del món cristià.

Aquesta va ser una altra de les innovacions del moviment.

Influència de la natura: La natura era vista com la creació suprema de l’obra de Déu i l’element més pròxim a la perfecció (un altre dels ideals que calia buscar a través de l’estètica clàssica). Així, es passa de la recerca de la inspiració en la natura, a la inspiració en les formes de la mateixa naturalesa, tal com proposen els clàssics, convertint-se això en un valor autònom.

Antropocentrisme i humanisme: A més de la natura com a creació perfecta, es torna la mirada a l’ésser humà: es deixa enrere el teocentrisme medieval per entrar en l’antropocentrisme.

L’home s’analitza, en comptes de com ser creat a imatge i a semblança de Déu, com a mesura i referència de l’Univers. Així, serà l’objecte central de la manifestació artística, amb una importància encara major que durant l’antiguitat clàssica. L’humanisme, com corrent filosòfic, es va manifestar com un sentiment compromés amb la representació de l’home en l’Univers, que així reafirmava la seua presència. Propugnava la filosofia humanista l’estudi de la natura com a instrument per arribar al coneixement, més de l’Univers en conjunt, que de les coses singulars.

Una dada important en la definició d’espacialitat del Renaixement és la incorporació de la perspectiva com a instrument del projecte arquitectònic i la noció de disseny com a forma de coneixement.

La principal ruptura amb l’espai medieval es produeix en el moment en què els arquitectes del Renaixement passen a dissenyar als seus edificis un desenvolupament en el qual les regles del disseny són fàcilment assimilables pels seus usuaris. A partir d’una anàlisi objectiva de l’espai, presidit per un cert sentit empíric, arriben a conclusions que imposaran el mateix ritme de l’edifici i el seu entorn.

El domini del llenguatge clàssic, per fer arribar aquests efectes útils als edificis, fa possible l’estudi de la perspectiva. Com a resultat, sorgeix una arquitectura inserida en un espai perspectiu.

Aquestes noves relacions espacials són especialment evidents comparades amb l’espai present en les catedrals gòtiques. En elles, la intenció arquitectònica és que l’observador, des del moment en què entra a l’edifici, siga dominat per

l’espai i instintivament alce la seua mirada cap al cim, procurant així un moviment ascendent a la recerca de la figura de Déu. En altres paraules, tota monumentalitat d’aquest espai gòtic té una funció, entre d’altres, que és tenir la voluntat de l’individu i determinar els seus desigs, la funció de la seua estada i l’ús de l’edifici. A l’espai renaixentista, la intenció és justament la contrària: l’edifici no domina l’individu, sinó que aquest reflexiona sobre la seua espacialitat. Es trasllada el concepte d’una arquitectura a la mesura de Déu a la d’una a la mesura de l’home.

Vocabulari: Inserida: Participi femení singular del verb inserir. Def: Que es troba dins d’un altre lloc o objecte, subordinat a algun constituent d’aquesta.

El Renaixement a Castelló: El Fadrí El Fadrí és el nom popular de la torre campanar de Castelló de la Plana, i un dels seus símbols més emblemàtics.

La torre és propietat municipal, per això també se li pot dir Campanar de la Vila, es caracteritza pel fet que està separada de la catedral, a diferència d’altres campanars que es troben integrats en el mateix edifici eclesiàstic. Situat a la plaça Major, al centre de la ciutat, al costat de la dita església de Santa Maria i de l’Ajuntament. És un edifici de planta octogonal, seguint el tipus establert del gòtic català, de quatre cossos que corresponen amb la càmera del rellotge, la presó, l’habitatge del campaner i la càmera de les campanes (disposa de vuit campanes de volteig i tres fixes situades en el capitell per a assenyalar els quarts i les hores). Finalment trobem una terrassa rematada per un templet. En el seu interior hi ha una estreta escala de caragol que permet l’accés a cadascuna de les plantes, les estades de la qual posseeixen coberta voltada en pedra. La seua altura és d’uns 58 metres.

Les seues obres van començar en 1440. En 1457 va intervenir el mestre Saera construint aproximadament el primer cos: probablement es tracta del picapedrer Guillem Saera, mestre major de l’església de Sant Lluc d’Ulldecona i de diverses obres empreses pel municipi de Tortosa al segle xv, entre altres la monumental font gòtica o de l’àngel. Després d’una llarga paralització i diverses propostes en 1593 van intervenir i van finalitzar la torre Francesc Galiança de la Llanxa, Guillem del Rei, Pere Crosali, Marc Volsanys, Antoni i Joan Saura; segons les traces que havia presentat el portugués Damián Méndez en 1591.

La torre remata amb un capitell, també anomenat cuculla, de 1735, rèplica de l’original destruït en 1656, és de planta triangular amb pilastres d’ordre toscà cobert amb teula blava, i rematat amb un penell col·locat en 1860. L’accés a la torre es fa a través d’una porta de llinda amb una fornícula a la part superior flanquejada per volutes i un frontó triangular a la part superior.

Sota els escuts del Regne de València i les Torres de Castelló hi ha una inscripció en llatí que fa referència a la construcció de la torre entre els anys 1591 i 1604.

Vocabulari: Cuculla: Una cuculla, cucurulla, cucurull o agulla és un element arquitectònic que se situa en la part superior d’una torre, campanar o església a manera de coronament.

La forma de les cuculles pot variar en funció dels diferents estils arquitectònics, i tenir forma piramidal, cònica o bulbosa i acabar en forma de fletxa aguda, destacant el seu ús en el gòtic en el qual es converteixen en la culminació visual del temple i símbol d’acostament a Déu.

Simbòlicament, les cuculles tenen dues funcions. La primera és la de proclamar una potència militar. Una torre, amb les seues reminiscències de la punta de llança, fa l’efecte de fortalesa. El segon és arribar cap al cel. La unió de cel i esperança de l’agulla és una de les raons per la seua associació amb els edificis religiosos. Una torre d’una església o catedral no era tan sols un símbol de pietat, sovint era vista com un símbol de la riquesa i el prestigi dels qui encarregaven la construcció.

Fornícula: S’anomena fornícula el buit de planta semicircular fet en un mur per col·locar-hi una urna o escultura. Es col·loca oberta tant a l’exterior com a l’interior dels edificis i compleix una funció principalment ornamental. Quan la seua finalitat és religiosa es pot anomenar capelleta.

La fornícula generalment es troba a una altura intermèdia del mur. La seua base és una superfície plana on es diposita l’element escultòric i la part superior es remata amb mig casquet esfèric, que de vegades adopta la forma d’una petxina.

Volutes: La voluta és un ornament en espiral propi de les columnes de l’ordre jònic que parteix del capitell i s’enrotlla sobre si mateix amb dues voltes com a mínim. L’ornament ha passat posteriorment a altres estils arquitectònics que imiten els models grecs i fins i tot altres àmbits com el fust dels instruments musicals.

Arquitectura Bar Arquitectura Barroca

L’arquitectura barroca és un període de la història de l’arquitectura que va vindre precedida del Renaixement i del manierisme; es va generar a Roma durant el segle XVII i es va estendre fins a mitjan segle XVIII pels estats absolutistes europeus.

El terme barroc, derivat del portugués barocco, ‘perla de manera diferent o irregular’, es va utilitzar en un primer moment de manera despectiva per a indicar la falta de regularitat i ordre del nou estil. La característica principal de l’arquitectura barroca va ser la utilització de composicions basades en punts, corbes, el·lipses i espirals, així com figures policèntriques complexes i compostes de motius que s’intersecaven els uns amb els altres.

L’arquitectura es va valdre de la pintura, l’escultura i els estucats per a crear conjunts artístics teatrals i exuberants que serviren per a enaltir als monarques que els havien encarregats.

En alguns països europeus com França i Anglaterra i en altres regions de l’Europa septentrional es va produir un moviment més racionalista derivat directament del Renaixement que es va denominar classicisme barroc. Al llarg del segle XVIII es va anar desenvolupant a França un moviment derivat del Barroc que multiplicava la seua exuberància i es basava fonamentalment en les arts decoratives que es va denominar rococó i es va acabar exportant a bona part d’Europa.

Contràriament a les teories segons les quals el moviment barroc va sorgir a partir del manierisme, va ser el renaixement tardà el moviment que va acabar desencadenant en últim terme el Barroc. De fet, l’arquitectura manierista no va anar prou revolucionària per a evolucionar radicalment, en un sentit espacial i no sols superficial, a partir dels estils de l’antiguitat a les noves finalitats populars i retòrics de l’època del contrarreformisme.

Ja al segle XVI, Miguel Ángel Buonarroti havia anunciat el Barroc d’una forma colossal i massiva en la cúpula de la basílica de Sant Pere de Roma, així com les alteracions en les proporcions i les tensions dels ordres clàssics expressats en l’escala d’accés a la Biblioteca Laurenciana de roma, del mateix autor, i l’enorme cornisa afegida al Palau Farnese. Aquestes intervencions havien suscitat diversos comentaris en la seua època per la seua brusca alteració de les proporcions clàssiques canòniques. No obstant això, en altres obres Miguel Ángel havia cedit a la influència manierista, per la qual cosa va ser només després de la fi del manierisme quan es va redescobrir a Miguel Ángel com el pare del Barroc.

El nou estil es va desenvolupar a Roma, i va aconseguir el seu moment àlgid entre 1630 i 1670; a partir de llavors el Barroc es va estendre per la resta d’Itàlia i d’Europa.

La influència del Barroc no es va limitar al segle XVII; a principis del segle XVIII es va desenvolupar l’estil denominat rococó, que no sent una pura continuació del primer podria ser considerat com l’última fase del Barroc.

Vocabulari: Manierisme: El manierisme és un estil artístic caracteritzat per la recerca d’una estilització (maniera) personal i que va predominar entre el Renaixement del segle XVI i el barroc. Va ser una reacció a l’agitació social, política i religiosa de l’època i va representar un profund allunyament de l’harmonia de l’alt Renaixement.

Estucat: L’estuc és una pasta de gra fi composta per algeps, pols de marbre (a vegades) i cola, que s’endurix quan s’asseca i s’utilitza sobretot per a lluir parets i sostres cobrint materials menys atractius visualment de construcció com ara ciment, pedra, rajola, fang o atovó. Admet nombrosos tractaments, entre els quals destaquen: el modelatge i talla, tallada, tallament o talladura per a obtindre formes ornamentals, el poliment o polidura per a donar-li una aparença semblant al marbre i la pintada, pintament o pintura policrom i el daurament o dauradura amb fins decoratius.

Obelisc: Un obelisc és un monument de pedra amb forma de pilar o columna, de secció quadrada, amb quatre cares trapezoïdals iguals, lleugerament convergents, rematat superiorment amb una petita piràmide denominada piramidó. El mot obelisc deriva del grec obeliskos, que és el diminutiu d’obelos i significa agulla.

Atri: L’atri (del llatí atrium) és el pati principal d’alguns temples i cases romanes (domus). Es tractava de la part de l’edifici oberta als hostes, convidats i visitants. Segons una teoria reconeguda per la majoria d’historiadors, l’atri era un pati de Roma primitiva envoltat d’edificis.

Modernament l’atri ha esdevingut una característica clau de molts edificis.

L’atri s’ha popularitzat en el disseny d’edificis perquè donen als seus interiors una “sensació d’espai i de llum” i ofereixen l’oportunitat de crear nous tipus d’espais dinàmics i estimulants.

El Barroc a Castelló: Palau Municipal (Ajuntament) L’antic Palau de la Vila estava situat en una altra ubicació, pròxima a l’actual. Es va decidir traslladar i construir aquesta nova seu a causa de les males condicions de l’edifici anterior. L’agost de 1687 s’encarreguen les traces al mestre Gil Torralba, paralitzant-se fins que en 1689 es posa la primera pedra recaient les obres en els mestres Melchor Serrano, Alcazar, Claret i José Serrano. Davant amenaces d’ensulsiada, finalment el trasllat es va realitzar el febrer de 1716, malgrat no havent-se acabat el nou edifici. Inaugurat l’edifici, el seu interior va anar finalitzantse a poc a poc.

Amb els anys es van realitzar ampliacions i reformes. Entre elles cal destacar la capella de les presons i les mateixes presons, acabades en 1806; així com la important reforma del saló de Sessions, que incloïa la decoració del seu sostre amb una pintura al·legòrica a la ciutat de Castelló. En 1916, l’arquitecte Municipal Sr. Francesc Tomàs Traver porta avant un projecte que va canviar tot l’aspecte de la façana principal. És ara quan desapareixen les reixes de ferro de les baranes dels balcons, que van ser substituïdes per balustrades de pedra artificial i també trenca el sentit originari d’un balcó corregut en el pis principal que va ser subdividit en tres. D’altra banda, en la part alta de la façana desapareixia l’arrencada de les torres dels angles, les quals van quedar reduïdes a un sol cos rematat amb motlures, pinacles i piràmides.

Després de la guerra civil, es reformen les façanes laterals i la principal, desapareixent definitivament les dues torres que hi havia, així com l’ampit que va ser substituït per una balustrada; es van llevar els canalons i balcons de pedra, substituint-se aquests últims per uns altres de fosa. Les últimes reformes van ser en 1951-1953 i 1969, amb Manuel Romaní Miquel. És un edifici exempt de volumetria paral·lelepipèdica, organitzat en alçat per tres cossos clarament diferenciats per les cornises que els separen.

La planta baixa es constitueix per un pòrtic d’arcs de mig punt, motlurats i alternats amb pilastres amb capitells d’ordre toscà amb un total de cinc arcs, continuant-se amb un més en cada alçat lateral. La primera planta, en la qual continua la divisió vertical mitjançant pilastres corínties amb entaulament llis, ve caracteritzada per la disposició de tres balcons –el central corregut- amb cinc obertures coronades per frontons triangulars partits per una rematada piramidal, i alterns amb frontons semicirculars amb decoració de veneres, separats entre si per pilastres i capitals compostos.

El tercer nivell, de dimensions més reduïdes, se separa de l’anterior per una cornisa volada, continua la divisió vertical amb l’ús de pilastres corínties amb entaulament. Un total de cinc balcons senzills, més xicotets que els del pis principal, s’obrin a la Plaça Major, trobant-se aquests flanquejats per dobles pilastres en els extrems i simples en els extrems. Un antic ampit balustrat remata l’edifici.

Vocabulari: Pinacle: Un pinacle és un element arquitectònic en forma de con, punxegut i, normalment, fet de pedra que se situa al capdamunt, com a coronament, dels contraforts d’una catedral. És característic de l’arquitectura gòtica.

Pel que fa als materials utilitzats per a la seva construcció, solen ser realitzats en pedra, encara que també n’hi ha confeccionats amb plom.

La seua funció no és merament estètica o decorativa també té la finalitat de baixar les forces laterals que venen dels arcbotants perquè es tornin verticals i baixin pel seu pes. Dóna una sensació de més altitud a l’edifici, una de les característiques de l’arquitectura gòtica. No obstant això, serveix igualment per reforçar amb el seu propi pes

la resistència dels contraforts sobre els quals s’assenta, que a la vegada contraresten l’empenta dels arcbotants.

El Barroc a Castelló: Basílica de LLedó Es troba al final d’un bonic passeig. Des de 1983, ostenta la categoria de Basílica i, en el seu interior, alberga la imatge de la patrona de la ciutat, la Mare de Déu del Lledó, reproducció de la imatge d’una verge que, segons compte la llegenda, es va trobar un llaurador llaurant el camp l’any 1366. També en el seu interior s’exhibeixen peces d’orfebreria, escultura, brodats i alguna pintura.

La imatge és de només 6 centímetres i se li atribueixen diversos mil·lennis d’existència. A l’origen va poder ser pagana, però després la fe dels cristians la va convertir en una devota imatge de la Mare de Déu. Al principi va ser col·locada en un ostensori i més tard dins del ventre d’una altra imatge major de la Mare de Déu. La seua nuesa d’alabastre es troba plagada d’ideogrames que en l’actualitat no són fàcils de reconéixer a simple vista. Incisions realitzades amb summa manyaga com a esvàstiques, fletxes, tridents, estreles i alguna més sofisticada, s’estenen des del delicat collet fins als dos xicotets monyons que li serveixen de suport inferior en lloc de les cames.

A partir del seu descobriment, amb els segles, van alçar i van modificar diversos edificis en honor a la figura. En aquells dies del tres-cents no és ni un “humilladero”, ni una senzilla ermita de l’horta, ni tampoc se li donava el nom de capella o un altre anàleg.

Ja es reconeixia com a Santuari, o fins i tot com Esgleya, Esglesia o Ecclesia. Fins i tot va atraure peregrinacions i romiatges de la ciutat i la comarca. No va ser fins al 1731 quan es va inaugurar el temple actual, neoclàssic, deixant la portada de l’edifici anterior, que data de 1572.

L’edifici actual es conforma com a temple ample i ben proporcionat, amb nau de considerable amplària, capelles als costats comunicades entre si i creuer poc profund que no sobreïx en planta, quedant integrat en l’espai interior, sobre petxines, recolzada sobre amplis pilars de pedra treballada.

Darrere de l’altar major, es troba un sistema de pilastres encaixades amb capitells de motlures de raïm, fulles d’acant i perles, que recorren l’interior, sobri de decoració, que afavoreix i destaca l’estructura arquitectònica. A l’exterior, trobem l’element més important de l’edifici, la cúpula huitavada, esfèrica per dins i poligonal per fora.

L’accés al temple ve marcat per portada de 1572, com s’havia esmentat anteriorment, amb un arc de mig punt que arranca de motlures imposades flanquejades per pilastres estriades que sostenen un entaulament toscà i rematada per graciosa fornícula agallonada, que protegeix la imatge de la Verge esculpida en 1970 per Manuel Rodríguez.

Durant la persecució religiosa de 1936 es va salvar miraculosament la diminuta imatge, però va ser destruïda la imatge-reliquiari. Acabada la guerra,

es va construir una altra imatge-reliquiari semblant a l’anterior i dins es va tornar a col·locar la imatge diminuta on en l’actualitat es venera.

El papa Pius XI, el 8 de novembre de 1922 declarava a la Verge de Lledó Patrona de Castelló. I el 4 de maig de 1924 va ser coronada canònicament. La història del Santuari culmina en temps recents amb la seua declaració oficial com a Basílica pel Papa Joan Pau II, així com algunes gràcies especials portades a càrrec per altres papes, com ara Joan XXIII i Pau VI. La Basílica està atesa per un Prior i en ella hi ha un ric culte litúrgic i popular. La bellesa del paratge i la facilitat d’accedir al Santuari fa que molts castellonencs acudisquen cada dia a venerar a la Mare de Déu de Lledó.

Vocabulari: Alabastre: L’alabastre o popularment pedra de llum, és una varietat de guix massiva i translúcida de gra fi, diferent de la selenita (que és una varietat fibrosa del guix), per bé que també existeix una varietat de calcita amb aquest nom.

Tallat en fines làmines fou utilitzat com si fos vidre en les finestres dels edificis romànics. Avui s’utilitza en escultura i com a pedra decorativa. Com que és molt tou es pot tallar amb formes molt elaborades. Essent soluble en l’aigua, hom no el pot fer servir en exteriors.

Fornícula: S’anomena fornícula el buit de planta semicircular fet en un mur per col·locar-hi una urna o escultura. Es col·loca oberta tant a l’exterior com a l’interior dels edificis i compleix una funció principalment ornamental.

La fornícula generalment es troba a una altura intermèdia del mur. La seva base és una superfície plana on es diposita l’element escultòric i la part superior es remata amb mig casquet esfèric, que de vegades adopta la forma d’una petxina.

El Barroc a Castelló: LLotja del cànem La Llotja del Cànem va ser construïda entre els anys 1606 i 1617 per Francisco Galiança. Es va construir sobre una base rectangular i formada per doble lògia amb un parell d’arcades en cada pla. Es tracta d’un edifici amb notables mostres de vocabulari italià i amb pautes del Renaixement tardà. Es construeix un espai semiobert quadrangular, obert en dos dels seus fronts per quatre arcs recolzats en columnes toscanes.

En 1792 l’edifici presenta un estat avançat de deterioració i es decideix la seua posada en venda. Per aquesta raó, l’edifici adquireix una característica particular: la base és de propietat municipal per a ús públic i la construcció de dalt pertany a una família.

La nova construcció presenta pintures de Joaquin Oliet. En 1906 s’embene la Llotja, que passa a ser una propietat privada. Els nous propietaris li atorguen un caràcter eclèctic i un estil academicista. Vicente Castell s’encarrega de la remodelació pictòrica, mantenint les al·legories d’Oliet i incorporant motius pompeians. En 1984 es declara monument històric-artístic.

La Universitat Jaume I adquireix l’edifici en 1999 i el converteix en un centre cultural i educatiu. Les últimes intervencions arquitectòniques tracten de seguir amb total fidelitat l’acumulació dels diversos estils que han conviscut en l’edifici al llarg del temps. Es tracta doncs d’un lloc d’Interés Cultural, registrat com a Patrimoni Nacional i Cultural de la Generalitat Valenciana.

Vocabulari: Lògia: La lògia, loggia, o llotja, és un element arquitectònic utilitzat sobretot en l’arquitectura italiana del segle XVII. Funciona a manera de galeria o pòrtic i està obert íntegrament per almenys un dels seus costats i sostingut per columnes i arcs. Es pot trobar tant a nivell del sòl com també a nivells més elevats. La loggia es

podia localitzar a la part davantera o lateral d’un edifici i no estava destinada a l’entrada, sinó que s’usava com a sala exterior.

Des de principis de l’Edat Mitjana, gairebé tots els municipis italians tenien una loggia en arc de mig punt oberta a la seva plaça principal, que servia de símbol de justícia i govern comunals i com a escenari de cerimònies ciutadanes.

El Barroc a Castelló: Mercat Central Al començament del segle XX, el mercat municipal és objecte d’especial inquietud per part de l’Ajuntament.

En 1902 el regidor José Castelló Tárrega, elabora una memòria sobre el seu funcionament, reproduïda per l’Herald de Castelló, del periòdic del qual era director, i en la qual es planteja la construcció d’un recinte tancat.

En 1913 són construïts tots dos coberts en les places de la Constitució i la Pescateria, antecedents de l’actual Mercat Central.

En 1925, l’Ajuntament tria, mitjançant concurs, el pla d’ordenació urbanística l’autor de la qual és Vicente Traver Tomas i en el qual, entre altres reformes es planteja la remodelació de la Plaça Vella i la construcció del nou mercat en el costat Sud d’aquesta: Qüestió que no es farà realitat fins al cap de la Guerra Civil.

El 21 de desembre de 1949, va tindre lloc la benedicció i inauguració oficial del Mercat Central en un acte multitudinari.

Un any abans en 1948, l’Ajuntament va acordar desmuntar el cobert que ocupava la plaça, a la qual la corporació retornaria uns mesos després el titule de Major. L’arquitecte municipal Francisco Maristany va presentar una memòria descriptiva del projecte de “trasllat, reinstal·lació i ampliació” del mercat. El 10 d’abril de 1949 van començar les obres, i mentrestant, els llocs van ser traslladats provisionalment a la plaça del Rei i Hort dels corders.

La nova pescateria, adossada al Mercat central va ser construïda en 1964, i els seus llocs ocupaven la plaça del Mercat ambulant, des que van abandonar en 1951 la plaça de la Pescateria.

En 1985 es va produir una remodelació del mercat, que, entre altres millores, incloïa una nova remodelació de la plaça Santa Clara, amb aparcament subterrani.

Vocabulari: Cobert: Un cobert és típicament una estructura simple, d’una sola planta en un jardí o en una adjudicació que s’utilitza per a emmagatzematge, aficions, o com un taller.

Arquitectura Neo Arquitectura Neoclàssica

L’arquitectura neoclàssica és un estil arquitectònic que va produir el moviment neoclàssic que va començar a mitjan segle XVIII, per una reacció contra l’estil barroc d’ornamentació naturalista així com pel resultat d’alguns trets classicistes nascuts en el barroc tardà. Es va prolongar durant el segle XIX, confluint a partir de llavors amb altres tendències, com l’arquitectura historicista i l’eclecticisme arquitectònic. Alguns historiadors denominen el període de l’arquitectura neoclàssica de la primera meitat del segle XIX com a classicisme romàntic, malgrat l’oxímoron, atés que, a més de coincidir en el temps amb el romanticisme, estilísticament comparteix trets amb l’estètica romàntica, en afegir certa expressivitat i esperit exaltat a la senzillesa i claredat de les edificacions clàssiques grecoromanes.

Els factors fonamentals que van influir en el sorgiment de l’arquitectura neoclàssica van ser els mateixos que van determinar el context polític, social i econòmic de l’època, en què s’inclouen destacadament la Revolució Industrial, la crisi de l’Antic Règim, la Il·lustració, l’enciclopedisme, la fundació de les Acadèmies o el despotisme il·lustrat. La Revolució Industrial va modificar profundament el ritme de vida i va influir en nous avançaments tècnic-constructius i en l’ús de nous materials. El concepte d’economia relacionat amb el funcionament dels mateixos edificis va canviar alguns esquemes d’organització espacial i fins i tot de la relació entre obertures i massissos.

L’enciclopedisme, l’esperit precursor de la Revolució francesa, va portar amb si una concepció romàntica de la Grècia Antiga. La Il·lustració sostenia que la infelicitat de l’home es devien a la ignorància i a la irracionalitat i per això l’únic camí a la felicitat era portar-li la llum de la raó per mitjà de l’educació. En l’arquitectura aqueixa educació implicava el coneixement de les fonts antigues com ara Vitruvi, Palladio, Vignola; pel que es va fer ús dels repertoris formals de les arquitectures grega i romana.

Es va buscar donar un caràcter més científic a les arts, per la qual cosa els artistes degueren ser tècnics més que inventors, i imitadors més que creadors. Aquest esperit científic va portar a considerar a l’art clàssic com un art progressista, perquè estava desproveït d’adorns sense sentit i buscava la perfecció de les lleis immutables, sense dependre de les impressions subjectives i imperfectes de l’artista.

Encara que les primeres Acadèmies per a l’estudi de les arts van sorgir a Itàlia ja en el segle XVI, les fundades en el segle XVIII ja estaven matisades per la Il·lustració, la qual cosa els va donar un caràcter diferent. L’Acadèmia va exercir

com transmissora de les idees contràries al barroc i a favor del neoclassicisme i els diversos tractats clàssics i renaixentistes de les Tres nobles arts, així com d’obres de caràcter tècnic i científic que racionalitzaven la seua pràctica i execució. En aqueix moment l’art comença a patir les conseqüències d’una crítica lliure, fundada en els principis acadèmics.

Vocabulari: Oxímoron: L’oxímoron és un procediment gramatical i una figura retòrica que consisteix en la juxtaposició de dos conceptes que tenen significats contradictoris per conferir un caràcter inesperat a l’expressió d’una idea. La forma més freqüent és la combinació d’un adjectiu i d’un substantiu: «nit clara», «dolç dolor», «culpa feliç», «instant etern», «pau armada», «caos organitzat»,… però poden ser altres entitats sintàctics de sentit oposat, com en l’expressió «civilitzar la guerra».

El mot «oxímoron» és en si mateix un oxímoron, com que procedeix del grec ὀξύς (oxus, ‘savi’) i μωρός (môros, ‘neci’). Ans al contrari de la «contradicció en els termes», on el locutor es contradiu espontàniament, sense adonar-se’n, l’oxímoron és intencional. Com passa amb tot bon oxímoron, la contradicció es resol després d’un moment de reflexió i així el procediment contribueix a despertar l’atenció del lector o de l’oient.

El Neoclàssic a Castelló: Teatre Principal El Teatre Principal de Castelló, la ubicació definitiva del qual en la Plaça de la Pau va ser aprovada el 6 de desembre de 1884, representa, com va dir en el seu moment l’arquitecte municipal de Castelló Godofredo Ros de Ursinos, un temple per a relacionar-se les persones amb els seus semblants.

L’aprovació de la seva ubicació per l’Ajuntament va ser criticada, ja que en situar-lo en la prolongació del carrer Major, va tancar la possibilitat de dissenyar una gran avinguda cap a València, per la qual cosa la zona va ser denominada familiarment com la tancà, ja que impedia el pas en aquesta direcció.

Malgrat totes les oposicions, el dia 26 de gener de 1886, el governador civil aprova definitivament el projecte del teatre, però les obres no van començar fins al 2 d’octubre de 1890, donant-se per finalitzada l’obra quatre anys més tard, en 1894. La construcció del teatre va ser una de les obres més importants de la ciutat de Castelló de la Plana en aquell temps, per la seua gran magnitud, uns 1700 metres quadrats, una cabuda per al voltant d’unes 1200 persones i molt bona acústica. El Teatre Principal de Castelló va obrir les seues portes per primera vegada al febrer de 1894. L’espectacle per a fer-lo, una sarsuela: L’àngel guardià.

El Teatre Principal és un clar exemple de la puixança urbanística de la ciutat i del corrent que va haver-hi a Europa durant el segle XIX, per construir teatres dissenyats a acollir un públic divers, en el qual desapareguessin les diferències existents entre el teatre de la noblesa i el teatre del poble pla, encara que les classes altes van continuar exercint el seu protagonisme.

En el seu interior Godofred Ros de Ursinos va deixar la presència d’influències franceses de tall neoclàssic amb alguna decoració eclèctica.

El teatre consta de dos cossos principals: la sala i l’escenari (en l’escenari es troba un fossat subterrani per a l’orquestra). Inicialment, el teatre comptava amb un total de 1239 localitats indicades en el pla que va estar penjat durant anys en la taquilla del teatre.

L’arquitectura barroca italiana va influir en tota Europa, exportant un model de teatre renaixentista amb auditori semicircular i una columnata de coronament. A més d’això, la disposició de llotges en lloc de galeries és d’origen barroc, quan encara es concep un teatre cortesà, ja que aquests eren per a un públic més ric.

A mitjan segle XVIII sorgeixen a França objeccions a aquesta estructura, sobrenomenant-la classista, immoral i inapropiada per a l’audició, encara que es van continuar dissenyant teatres en aquest format al llarg dels segles XVIII i XIX, com succeeix en el cas del Teatre Principal de Castelló que, no obstant això, no s’adhereix a la moda que va sorgir a Alemanya d’anul·lar les llotges, encara que sí que es va copiar el teló que és de caiguda vertical.

Segons van assenyalar els crítics francesos del segle XVIII, els teatres com el Principal, a la italiana, tenien un problema d’acústica a causa de la combinació de decoració bigarrada i del propi sistema de llotges. Però Godofredo Ros de Ursinos va saber equilibrar tots aquests aspectes arquitectònics, ja que el Teatre Principal de Castelló gaudeix d’una acústica d’excel·lent qualitat.

Hui, després de la restauració total de les seues estructures, que va recuperar la configuració del teatre a la italiana original i de les magnífiques pintures que adornen el sostre de la sala i l’embocadura de l’escenari, així com el Teló de Boca, el Teatre Principal acull gran varietat d’espectacles i representacions amb la finalitat de satisfer la demanda dels amants de les arts escèniques: obres de teatre clàssic, muntatges avantguardistes i transgressors, espectacles de dansa..., i també exposicions, seminaris i trobades amb els quals es pretén dinamitzar el debat cultural entorn del món escènic.

El Teatre Principal de Castelló va reobrir les seues portes el novembre de 1999. La recuperació per a Castelló i la seua província d’un edifici emblemàtic i representatiu de la seua cultura, ha sigut un dels objectius prioritaris de Castelló Cultural des dels seus inicis, per la qual cosa les obres de restauració han suposat una de les apostes més fortes de l’entitat gestora que ha repercutit sens dubte en l’embelliment del centre de la ciutat i el seu entorn.

Vocabulari Bigarrada: Que té diferents colors, textures o formes discordants, en ocasions mal combinats.

Llotja: Una llotja és un compartiment amb seients per a uns pocs espectadors, separat de la resta de localitats i sovint elevat, com un balcó, en un teatre, sala d’espectacles o en alguns tipus de camps d’esports. Té un cert grau d’independència, en estar separats dels altres, i de llibertat, ja que sovint els seients es poden desplaçar dintre de la llotja i tenen més espai entre ells que els que estan enganxats a terra a platea, per exemple. També solen tenir més independència al seu accés que altres localitats més generals.

El Neoclàssic a Castelló: Palau Episcopal El Palau Episcopal de Castelló de la Plana, està situat en el carrer Governador núm. 8 d’aquesta ciutat i va ser construït a la fi del segle xviii en estil neoclassicista.

Als afores de la vila, al costat de la séquia major, es va començar a construir aquest edifici el 1793. Es tracta d’un dels pocs exemples d’arquitectura acadèmica de la ciutat. Es va aixecar a costa del bisbe de Tortosa Antonio José Salinas i Moreno († 1814), encarregant les obres al pròcer Miguel Tirado. És un edifici de planta rectangular que es desenvolupa a partir del nucli principal, configurat pel vestíbul, el vestíbul i l’escala, al voltant del que s’estructuren els dos cossos de l’edifici. En el vestíbul d’entrada, cobert amb volta de canó rebaixada, s’obren les diferents dependències del semisoterrani i dues escales laterals que donen accés a l’entresol. Els esglaons d’aquesta escala es decoren amb rajoles de l’Alcora amb temes vegetals. Una cancel·la de fusta dona pas al vestíbul, cobert amb volta de canó rebaixat, on es troba l’escala de pedra amb un primer tram de cinc esglaons a partir del que es desenvolupa el primer tram de l’escala imperial. Aquesta

escalinata cobreix amb volta abans de dividir-se en dos trams laterals que condueixen al pis principal.

La planta principal manté l’estructura originària, es divideix en tres zones: la central, orientada a l’oest, on s’ubiquen la sala, capella i despatx, a l’esquerra, orientada al sud i l’est, es troben les habitacions privades, a la dreta, orientada al nord, es troba la zona destinada als diversos serveis. En algunes sales d’aquesta planta noble, hi destaca la decoració amb ceràmica de l’Alcora dels sòls. El pis superior està destinat a les golfes sense cap divisió.

A l’exterior, la façana és de composició rectangular estructurada en quatre cossos. El nivell inferior és un alt sòcol de pedra en el qual s’obren els òculs del soterrani. L’entresol i el primer pis s’ordenen per balconades d’arc segmentat, separats per cornisa de pedra. L’edifici remata amb un ampit amb frontó en el cos central, separat del primer pis per una gran franja a manera de fris. En el centre de la façana se situa la portada, realitzada en pedra amb un arc rebaixat i pilastres encaixades que rematen amb tríglifs a manera de capitell. Sobre la portada hi ha una làpida amb inscripció en la qual es fa referència a la construcció de l’edifici. Sobre la balconada principal es troba l’escut del bisbe fundador. Les façanes laterals segueixen la mateixa ordenació que la principal, canviant els òculs del soterrani per finestres.

La fàbrica de l’edifici és de carreus de pedra i maçoneria.

Vocabulari: Pròcer: El títol de Pròcer del Regne comportava el tractament d’Il·lustríssim Senyor.

Volta de canó: La volta de canó és un tipus de volta generada pel desplaçament d’un arc de mig punt al llarg d’un eix longitudinal. S’empra per a cobrir espais longitudinals, com les naus de les esglésies o els seus transseptes. Va ser molt utilitzada en l’arquitectura romana i després en la preromànica i romànica.

El seu nom prové del fet que la seva forma bàsica és un cilindre (canó) partit per la meitat. Òcul: Finestra o claraboia de forma circular o ovalada.

Tríglifs: El tríglif és un element arquitectònic del fris a l’ordre dòric, de forma quadrada i situat en l’extrem d’una biga; deu la seua denominació a les tres estries (glifs) que ho recorren en vertical. Alterna amb les mètopes. Solia ser fet de terra cuita i pintat de color turquesa fosc o negre.

Carreu: Un carreu, dit també mitjà, és una pedra tallada, comunament en forma de paral·lelepípede rectangular, per a la construcció de murs, pilars, etc.

Es tracta de grans blocs de maçoneria esculpits per a tenir vores quadrades que encaixin millor entre si, i fins i tot cares. Els blocs fan generalment de 30 a 40 centímetres d’alçada. Quan són més petits, s’anomenen normalment carreus petits.

ArquitecturaMod Arquitectura Modernista

El Modernisme va ser un moviment cultural produït a Occident a la fi del segle xix i al començament del segle xx. El Modernisme es coneix en altres països com a Art Nouveau (a França i a Bèlgica), Modern Style (a Anglaterra), Tiffany (als EUA), Jugendstil (a Alemanya), Sezessionstil o Wiener Sezession (a Àustria), Stile ‘900, Floreale o Liberty (a Itàlia). En art, tot i que a Catalunya o Comunitat Valenciana té un sentit molt més ampli, va tenir incidència sobretot en l’arquitectura i les arts decoratives. Si bé existeix certa relació que fa recognoscibles aquests estils com a part del mateix corrent, en cada país el seu desenvolupament es va expressar amb característiques distintives.

El Modernisme sorgeix per l’evolució de l’eclecticisme i l’historicisme. És un art burgés, molt car, que intenta integrar en l’arquitectura tot l’art i totes les arts. El Modernisme és un corrent essencialment decoratiu, encara que inclou solucions arquitectòniques originals. Es desenvolupa a cavall dels segles XIX i XX. El Modernisme deixa de banda les solucions que la revolució del ferro i del vidre aporten a l’arquitectura, encara que se serveix de la indústria per a la decoració d’interiors i el forjat de les reixes, etc. Les seues formes són toves i arrodonides, encara que no és això el més característic del Modernisme, sinó la profusió de motius decoratius. La influència del Modernisme arquitectònic es deixa sentir en l’arquitectura de les dècades del 1980 i 1990. El Modernisme com a tal neix a Bèlgica sota el guiatge de Van de Velde i Victor Horta amb el nom d’art nouveau.

Henry van de Velde (1863-1957) és un dels primers modernistes.

Construí la casa Bloemenwert, però el més interessant és el disseny de la seua decoració, amb influències de l’expressionisme alemany, i són típiques les seues teulades ondades.

Victor Horta (1861-1947) és el més pur dels modernistes i el més representatiu. També són típiques les seues teulades ondades, així com les seues façanes, que provoquen un joc de llums i ombres molt decoratiu, que recorda el barroc. Descobreix les possibilitats del ferro, amb què crea grans forjats. Els elements decoratius de la seua arquitectura es corben, assemblantse a la vegetació natural. Obres seues són l’escala del carrer Paul-Emile Janson a Brussel·les, múltiples quioscs de ferro i boques de metro luxosament decorades. També va fer la casa Solvay a Brussel·les. El més característic

d’aquesta casa són els seus interiors luxosament decorats i molt recarregats, amb llums, paper pintat i vidrieres; tot de disseny. Altres obres seues són les cases Tassel, Horta i del Poble, el palau de Belles Arts, a Brussel·les i el Gran Basar de Frankfurt.

William Morris (1834-1896) és un altre dels grans modernistes, d’origen anglés. El seu Modernisme no cau en els excessos decoratius; és el més sobri del moviment, encara que continua sent recarregat. Sobretot, dissenya mobles i petits utensilis quotidians. Un altre anglés és Charles Rennie Mackintosh (1868-1928), que és un dels més grans arquitectes amb influències modernistes. Els seus plantejaments són originals i aporten noves solucions als problemes arquitectònics. En són característiques les formes prismàtiques i octogonals. Mackintosh és l’arquitecte modernista més sobri en els exteriors, i és un precursor del racionalisme.

Vocabulari: Toves: Adjectiu en plural. Que cedeix fàcilment a la pressió; bla (oposat a dur). En aquest sentit s’utilitza de manera figurada referintse que no té una visió cuadrada i robusta.

No confondre en construcció amb, “Tova”, més coneguda com a “adobe” en castellà, que és una peça per a la construcció feta amb una massa de fang sense coure, que es col·loca dins un motlle i es deixa eixugar al sol durant uns 25-30 dies. Per evitar que la peça s’esquerdi quan s’asseca s’afegeix palla a la terra. La tova té les dimensions que permetin al constructor manejar-la amb una mà, les més comuns són 6x15x30 cm, 10x30x60 cm i 7x20x40 cm, depenent de la regió i de les condicions del lloc on la trobem.

El Modernisme a Castelló: Casa Alcón La Casa Alcón està situada en la plaça de la Independència número 5 de Castelló, en un entorn característic de la ciutat. És obra de l’arquitecte castellonenc Godofredo Ros de Ursinos.

L’edifici és un projecte de l’arquitecte Godofredo Ros de Ursinos d’estil modernista valencià construït en 1913. De dimensions més aviat reduïdes, consta de planta baixa i dues altures. En la façana destaca el color rosa i l’ornamentació de tipus floral en color blanc. La segona altura posseeix decoració geomètrica, influència del moviment modernista austríac Sezession. Els balcons presenten decoració floral i forja de ferro, sol en la part central de l’edifici. Està rematat per dues pilastres en la part superior. Es troba molt pròxim a la Casa de les Cigonyes, del mateix autor i també d’estil modernista.

Aquest edifici residencial plurifamiliar forma part d’un conjunt d’edificis construïts en l’època de gran valor arquitectònic que defineixen un llenç de façana reflex de l’arquitectura de principis de segle a Castelló. La situació de l’edifici al voltant de la

plaça fa que es permeta veure des de nombroses perspectives, no passant desapercebut pels seus cridaners colors i pel seu gran valor arquitectònic.

Vocabulari: Pilastres: Una pilastra o anta és un element arquitectònic de l’arquitectura clàssica per donar l’aparença d’una columna de suport i articular una extensió de paret, amb una funció purament ornamental. Consisteix en una superfície plana elevada de la superfície de la paret principal, tractada habitualment com una columna, amb un capitell a la part superior, sòcol (base) a la part inferior i els altres elements. A diferència d’una pilastra, una columna o uns contraforts poden suportar l’estructura d’una paret i el sostre a sobre. La pilastra (paraula derivada de pilar) està composta dels mateixos elements constructius que les columnes o pilars, com són base, fust i capitell, segons els diferents ordres arquitectònics

El Modernisme a Castelló: Casa de les Cigonyes La Casa de les Cigonyes està situada en la plaça de la Independència número 7 de Castelló, en un entorn característic de la ciutat.

Aquest edifici residencial plurifamiliar forma part d’un conjunt d’edificis construïts en l’època de gran valor arquitectònic que defineixen un llenç de façana reflex de l’arquitectura de principis de segle a Castelló. La situació de l’edifici al voltant de la plaça fa que es permeta veure des de nombroses perspectives, no passant desapercebut pels seus cridaners colors i pel seu gran valor arquitectònic.

La casa de Les Cigonyes és potser la més destacable de l’entorn pel seu llenguatge colorista de caràcter modernista valencià. Aquest edifici construït en 1912 se li atribueix a l’arquitecte castellonenc Godofredo Ros de Ursinos.

Es desenvolupa en tres plantes i golfa en una àmplia façana en la qual es diferencia clarament la planta baixa de les superiors. La planta baixa es resol amb tres buits rectangulars acabats amb arcs de mig punt disposats simètricament destacant per la seua major dimensió el buit central en el qual se situa l’accés. Aquest tram de façana té un acabat de parament llis i un sòcol corregut de pedra en la part inferior.

Les plantes superiors constitueixen un llenç molt ben organitzat supositivament a través de quatre buits verticals oberts a balcons de ferro decorats amb motius modernistes. Aquests buits se separen per unes àmplies pilastres decorades en ceràmica blava que introdueixen una escala de major proporció en l’alçat en unificar les plantes superiors.

Les pilastres es rematen amb dues xicotetes columnes tornassolades sobre les quals es donen suport a poms bulbosos. En l’inici de les pilastres, en la part superior de la planta baixa apareix una decoració policromada amb imatges de cigonyes, que donen el nom a aquest edifici.

La banda superior de la golfa és objecte de gran ornamentació. Els òculs formen part d’una peça rectangular de contorn sinuós adornada amb motius vegetals en relleu amb peces ceràmiques de colors vistosos. Es troba molt pròxim a la casa Alcón, del mateix autor i també d’estil modernista.

Vocabulari: Golfa: La golfa és el nivell més alt de l’habitatge, un sostre fals situat directament sota la teulada, d’una casa de pagés. Aqueix espai és destinat a guardar-hi herba i serveix també per a dormir-hi els mossos, car és fresc a l’estiu i molt calent a l’hivern. Disposa d’obertures per a airejar, sovint aquestes obertures prenen forma d’arquacions.[1] S’hi solia accedir de fora estant amb una escala de fusta accessòria, de manera que, llevant-la, aquesta peça romangués isolada i inaccessible.

Són de significat afí encara entresolat (sostret o terrabastall: cambra dividida parcialment o totalment per un sostre) o sostremort (part d’un edifici entre el sostre del nivell superior i la teulada o coberta, o antosta quan és per a mals endreços) i mansarda (apartament sota un sostre inclinat).

Parament: Un parament és cada una de les cares de tot element constructiu vertical, com parets o murs. En l’ús de la pedra i maçoneria, s’anomena parament a cada una de les cares que consten les pedres o maons que componen els arcs i murs. En particular, s’anomena així a les que estan fent front i esquena de l’arc anomenades respectivament parament anterior i parament posterior.

En enginyeria hidràulica, es defineix, com parament el mur de contenció d’una represa.

Es pot dir també que és cadascuna de les cares de tot element constructiu vertical, com parets o llenços de murs. Moltes vegades es fa referència al parament com la superfície d’un mur. La cara que mira a l’exterior de l’edifici, o superfície, s’anomena parament exterior.

Sòcol: El basament, o sòcol, és un membre arquitectònic sobresortint d’un element superior, el qual s’hi recolza, que pot ser un pilar, una columna o pilastra, una escultura, un mur o altres construccions. Es construeix depenent el que haja de sostenir, sòlidament dins un forat o una rasa a terra i serveix per a donar estabilitat a l’obra.

El Modernisme a Castelló: Casa Dàvalos La Casa Dàvalos és un edifici situat al carrer Gasset número 5, en el centre de Castelló de la Plana. És un edifici residencial unifamiliar d’estil modernista valencià obra de l’arquitecte José Gimeno Almela. Va ser construïda en 1915 en l’eix pel qual discorria l’antiga muralla del Segle XIII, molt pròxim a la «Porta del Sol».

En l’edifici es desenvolupen dos usos clarament diferenciats en un solar entre mitgeres, el d’habitatge com a ús principal amb façana al carrer Gasset i el de magatzem annex amb accés posterior al carrer Isaac Peral.

L’edifici d’habitatges compta amb planta baixa, dues altures i cambra, mentre que la zona de magatzem compta amb dues plantes. La façana principal presenta una composició singular i equilibrada destacant, per la seua centralitat i potència, el mirador que connecta en planta primera amb dos balcons de ferro que s’adhereixen al conjunt alhora que defineixen la separació de la planta baixa amb la resta. La part superior del mirador es converteix en un balcó rematat amb ampit lleuger de ferro. Els buits verticals de la planta segona són travessats per una fina motlura horitzontal que defineix l’inici de la rematada de l’edifici amb el cos de la cambra.

En la planta baixa no es respecta la simetria situant-se l’accés en el lateral dret a través d’un gran buit d’arc carpanell que dóna pas al vestíbul. A la seua esquerra se situen dos buits d’igual arc però menor grandària. Els tres buits porten decoració de llaços en la part superior de l’arc.

A partir de la planta baixa el llenç de la façana es resol simètricament. De la planta primera sobreïx el mirador central, recolzat sobre dues mènsules, obert per dos buits iguals en el drap frontal i dos xicotets en els laterals. En la planta segona predomina la verticalitat definida per tres buits iguals, d’arc rebaixat, el central obert al balcó que remata el mirador. Una fina motlura horitzontal uneix les tres obertures donant pas en la part superior a tres buits, circulars els laterals i en forma de rombe el central. En la façana se simplifiquen els elements ornamentals de caràcter secessionista, adquirint l’edifici elegància i senzillesa en les seues formes.

La façana posterior presenta una composició simètrica senzilla; un gran buit central amb un recercat a manera d’arc escarser. En la part superior se superposa una imposta que connecta amb la clau de l’arc, on se situa un fanal modernista. En la planta primera un arc rebaixat agrupa la composició de quatre buits.

La distribució de l’habitatge respon a un esquema definit per una escala central de gran proporció a la qual bolquen les dependències amb obertures a façana i a un pati interior que al seu torn connecta amb la zona de magatzem.

El sistema estructural es resol amb murs de càrrega. En la façana, amb acabat petri, els elements ornamentals es defineixen a través del treball de la pedra i de l’acurat disseny de la serralleria.

Vocabulari: Imposta: En arquitectura, es parla genèricament d’imposta per referir-se a un sortint o volada que separa els diferents pisos d’un edifici.

S’anomena imposta l’element sortint prismàtic que es col·loca sobre una pilastra, a manera de capitell rudimentari, o bé que corona un capitell. Imposta correguda, o línia d’arrencada, és la faixa sortint al parament interior d’un edifici.

L’objectiu d’aquest element arquitectònic, ubicat sobre sustentacles o inserit en murs, és de servir de suport a la cintra —motlle o bastida, dotat de la curvatura adient, que s’utilitza en el moment d’alçar un arc o una volta i que serà retirada en finalitzar l’obra.

A vegades, la imposta pot presentar-se esculpida amb decoracions. A l’arquitectura clàssica, la imposta és al brancal com el capitell a la columna.

El Modernisme a Castelló: Casa dels Caragols La Casa dels Caragols és un edifici neoclàssic situat al carrer Major, núm. 78, de Castelló, i és en l’actualitat seu de diversos ens governamentals, com la Presidència de la Generalitat Valenciana, la delegació de l’IVF, la Direcció Territorial de Justícia i Administracions Públiques, Interior, Negociat d’Associacions, Negociat d’Espectacles i Establiment Públic de la Conselleria de Justícia i Administracions Públiques. L’edifici és protegit de primer ordre, estructura monumental, classificació urbanística ZU, estant dins de PGOU aprovat el 17 novembre de 1984.

Este majestuós palau inaugurat en 1914 va ser construït per encàrrec de Félix Bueso Tirado, membre d’una de les famílies més pròsperes del Castelló de principis del segle XX, com a casa familiar. El resultat va ser un palau modernista de més de 1.500 metres quadrats repartits en quatre altures al voltant d’un pati descobert amb jardí i font ornamental.

El seu nom es deu als caragols de marbre que flanquegen la façana de l’entrada.

La família Bueso va vendre la casa en 1966. Els nous propietaris mai van residir-hi i van llogar les seues dependències a distintes institucions com la Junta d’Obres del Port o les oficines del Cadastre. En 1987 va ser adquirit per la generalitat i sotmés a una intensa restauració per a convertir-se en la seu del Consell a Castelló.

Façana: Una façana, frontera, fatxada o un frontis és, per extensió, qualsevol parament exterior d’un edifici; encara que per defecte, quan es parla de façana, es fa al·lusió a la davantera o principal, indicant-se més dades en cas contrari (façana posterior, façana nord, etc.)

La façana és objecte d’especial cura en el disseny arquitectònic, ja que en ser l’única part de l’edifici percebut des de l’exterior, moltes vegades és pràcticament l’únic recurs disponible per expressar o caracteritzar la construcció. El factor expressiu està tan arrelat en el concepte de façana, que de vegades es fa referència a la coberta com la «cinquena façana» quan aquesta té una intenció estètica.

El Modernisme a Castelló: Església de la Sagrada Família L’Església Parroquial de la Sagrada Família, situada en la Ronda Magdalena, a Castelló de la Plana, a la comarca de la Plana Alta, és un edifici catalogat, de manera genèrica, com Bé de Rellevància Local.

Al moment de la seva construcció estava de moda una arquitectura caracteritzada per la mescla de formes típiques d’estils anteriors, Gòtic, Romànic o Mudèjar, la qual cosa guarda una certa consonància amb les característiques del Romanticisme artístic.

Així, Ros de Ursinos, duu a terme el projecte de construcció de l’Església de la Sagrada Família d’un estil neo romànic amb un exterior mujédar, en el qual s’enllacen arcs apuntats i decoració modernista, donant a l’edifici un caràcter eclèctic.

Presenta planta basilical (per tant forma rectangular amb tres naus separades per columnes, que en aquest cas són substituïdes per murs portants consecutius, generant l’aparició, en les naus laterals de crugies) però compta amb motius arquitectònics propis de l’arquitectura industrial de principis del Segle XX. La nau central és de gran grandària i d’altura superior a la de les laterals (que presenten capelles dedicades a diversos sants i màrtirs de l’Església Catòlica). En el nivell superior a les capelles s’obren finestres d’estil mudèjar (forma rectangular rematades amb arcs apuntats de ferradura), amb vidrieres en les quals predominen els colors verd i ambarí i ambarino.

La planta presenta també un absis de catorze costats, en l’interior dels quals es va col·locar el presbiteri, en el qual es troba l’altar major de marbre blanc i vermell Alacant.

Exteriorment destaca la seva façana amb una eclèctica portada típica de les construccions de finals del segle XIX, en la qual es veuen reminiscències mudèjars i gòtic tardanes. La portada presenta un sòcol de fàbrica de carreus de pedra de Borriol, del que sorgeixen dos laterals que funcionen com a contraforts.

Del seu interior destaquen els arcs lleugerament apuntats que descansen en columnes de decorats capitells.

Als peus, hi ha cor alt i una gran rosassa.

Externament pot observar-se una torre campanar, eximeix a la planta de l’església, a la qual s’accedeix després de l’atri de la nau. Ja a l’interior de la torre, es puja per una escala de caragol que permet accedir als dos nivells de la torre. En el primer nivell hi ha un rellotge exterior, mentre que en el segon se situen les campanes, en un total de quatre. Com a decoració exterior de la coberta d’aquesta torre campanar s’empren làmines metàl·liques a manera d’escates, que cobreix una armadura íntregrament de fusta.

Vocabulari: Arquitectura eclèctica: L’arquitectura eclèctica pren les seves arrels de l’arquitectura historicista. Si l’historicisme es dedicava més a imitar els corrents de l’antiguitat i a incorporar les característiques d’altres cultures (com la grecoromana), l’arquitectura eclèctica es dedica principalment a la combinació de corrents arquitectònics. Així, la seua característica principal és la de combinar dos o més estils arquitectònics en una nova estructura, que al seu torn en resulte quelcom de nou, amb característiques dels corrents que pren, però amb d’altres de nous. El seu període àlgid se situa sobretot entre la fi del segle XIX i el començament del XX. Crugia: La crugia és l’espai arquitectònic comprés entre dos murs de càrrega o dos alineaments de pilars (pòrtics), o bé entre un mur i els pilars alineats de forma contigua. Aquest espai fa referència també a les

naus o passadissos de certs edificis que donen accés a dependències laterals, com és el cas de cadascuna de les galeries d’un claustre. En l’àmbit de la construcció es refereix a cadascuna de les parts principals en què es divideix la planta d’un edifici. S’anomena primera crugia la situada més a prop de la façana, i així successivament (segona, tercera, etc.) en direcció a l’interior de l’edificació. La composició arquitectònica més simple és la que correspon a una tipologia conformada per juxtaposició de crugies. En aquesta forma de composició s’estableix la comunicació dels recintes mitjançant l’obertura de buits en els murs; també s’utilitzen buits per a ventilar i il·luminar les habitacions. La compartimentació de les crugies se sol realitzar mitjançant envans.

Contrafort: Un contrafort és un pilar, sortint, que fa cos amb un mur i li serveix de reforç perquè resisteixi l’empenta d’una volta, d’un arc, etc.

Solen trobar-se als laterals i a la part posterior d’esglésies o catedrals tant romàniques com gòtiques. En l’estil gòtic, a diferència del romànic, se solien decorar per a contribuir a l’elegància del conjunt.

El Modernisme a Castelló: Casino Antic Originalment, aquest edifici del segle XVIII, era un palauet, i se situava emplaçat en la cara exterior de la muralla medieval. A causa de la seua pobra aparença i la seua escassa funcionalitat, va motivar que en el segle XX, més concretament en el 1922, es convocara un concurs de projectes per a reformar-lo. Aquest concurs va ser guanyat pel projecte presentat per Joaquin Moragas i Francesc Maristany. Aquest projecte va donar a l’edifici una nova disposició interior, i l’elegant aspecte exterior que actualment ofereix. Així doncs, les obres van començar aqueix mateix any 1922, finalitzant al juny del següent, 1923.

En l’actualitat s’utilitza en nombrosos esdeveniments públics i privats, per a reunions o banquets. L’edifici adquireix un notable caràcter marcat per la volumetria i pels elements ornamentals que donen la nota de distinció i elegància.

La façana principal presenta un perfil escalonat que comença amb la torre a la cantonada amb el carrer al mig i redueix la seua altura fins a arribar al nivell de dues plantes. La cantonada oposada de la façana principal també es remata amb una torre que absorbeix el canvi d’altures amb la façana lateral que bolca al jardí.

La planta baixa es diferencia de la resta pel seu tractament com a base, amb sòcol corregut i acanaladures horitzontals en els paraments. La separació intencionada d’aquesta planta es produeix a través del balcó corregut amb

balustrada que marca l’inici de la composició de les plantes superiors. En aquestes plantes els buits verticals són reforçats per elements ornamentals treballats en pedra.

Exemple d’edifici significatiu per la seua funció, ubicació i com a cas molt ben resolt, d’un projecte de reforma.

Aquest edifici es converteix en un dels més representatius de Castelló, coincidint amb la primera obra d’un arquitecte de gran trajectòria professional com és el cas de Francesc Maristany Casajuana.

Vocabulari: Balustre: Un balustre (de l’italià balaustro, i aquest del llatí balaustium, i aquest, del grec βαλαυστιον ‘flor de magraner’) és un tronc modelat, circularment o en forma de quadrat, fet amb pedra o fusta i de vegades metall, que suporta la barana d’un ampit o d’una escala, balcó, etc. I el conjunt dels quals és conegut amb el nom de balustrada. Els primers balustres que ens són coneguts apareixen als baixos relleus dels palaus assiris, on eren emprats a les finestres i, segons sembla, tenien capitells jònics. No sembla que fossin emprats ni pels grecs ni pels romans, sinó que els primers exemples d’ús els tenim als balcons dels palaus de Venècia i de Verona. Gràcies als renaixentistes italians, esdevingueren trets de gran importància, i van començar a ésser molt emprats en balcons i ampits. En l’arquitectura normanda, se li van afegir bases i capitells, juntament amb el tronc cilíndric simple característic d’aquesta arquitectura.

El Modernisme a Castelló: Edifici de Correus Una de les construccions més representatives dins de l’arquitectura civil de la ciutat de Castelló, és sens dubte l’edifici de Correus, imponent i singular on n’hi haja. Construït en 1932 i obra dels arquitectes Demetrio Ribes, que va dissenyar entre altres edificis l’emblemàtica Estació del Nord de València, i Joaquin Dicenta Vilaplana, està situat en el centre neuràlgic de la capital de la Plana i mereix una visita.

L’edifici administratiu de Correus i Telègrafs de Castelló ‘va nàixer’ dins d’un programa estatal de 1909 que pretenia dotar d’un edifici d’aquestes característiques a totes les capitals de província. Són importants en aquest sentit els reglaments de 7 de juny de 1898 i la llei de 14 de juny de 1914 durant el govern de Maura. El projecte va eixir a concurs públic en 1916 i es va adjudicar al principi al valencià Demetrio Ribes, però després de la seua defunció en 1921 quan a penes comptava amb quaranta-cinc anys, el castellonenc Joaquín Dicenta, que posteriorment desenvoluparia bona part de la seua trajectòria professional a Múrcia, conclouria les obres fins a la seua finalització.

La rajola, la ceràmica i el vidre constitueixen els principals elements de les façanes d’aquesta construcció, que recorda la tradició musulmana, amb un estil arquitectònic que combina el modernisme i el neomudéjar.

L’edifici està concebut en el seu conjunt i no dona més importància a una façana o a una altra. L’edifici és un

rectangle trapezoidal que no està adossat a cap altre edifici, tenint les cantonades arredonides.

Situat en un punt estratègic de l’entramat urbà de Castelló, amb l’avinguda de Jaume I al sud i la plaça de Tetuan al nord, la seua implantació com a edifici exempt queda reforçada per un volum de tres plantes amb les quatre cantonades arredonides que produeix una imatge molt unitària i de gran contundència. Al principi, la planta baixa estava pensada per a l’atenció al públic, instal·lant en la primera les oficines i en la tercera els habitatges per als empleats.

Vocabulari: Ceràmica: La ceràmica és un material sòlid inorgànic i no metàl·lic que necessita la intervenció d’una quantitat de calor en la seva preparació. Els materials ceràmics poden tenir una estructura cristal·lina o ser amorfs.

El primer material ceràmic conegut va ser la terrissa feta a partir de l’argila, sola o barrejada amb altres materials. Avui dia la ceràmica inclou la fabricació de productes domèstics, industrials, per a la construcció o objectes d’art. Al segle xx es van desenvolupar nous materials ceràmics que van ser utilitzats en el camp de l’electrònica dels semiconductors.

El Modernisme a Castelló: Plaça de Bous La construcció de la plaça de bous de Castelló va començar en 1885, però no va ser fins al 2 de juliol de 1887 quan es va produir la seua inauguració. Va ser construïda per Sr. Manuel Montesinos Alardins, per als propietaris: Sr. Hipòlit Fabra, Sr. Joaquín Calduch, Sr. Juan Fabregat, Sr. Joaquín Fabregat, Sr. Luciano Ferrer i Sr. José Ripollés.

L’escultor Sr. José Viciano Martí va realitzar el medalló en bronze en el qual destaca el cap d’un bou per a la façana principal, el mateix que va construir l’estàtua del Rei En Jaume de la nostra ciutat.

Té una capacitat de 13.000 espectadors, i ocupa una superfície de 10.185 metres quadrats. Presenta una façana amb grans arcs de rajola aplantillats en la planta inferior, correspostos per finestres biforades en la superior.

Vocabulari: Medalló: Un medalló és un baix relleu de forma rodona o el·líptica, s’utilitza com a element decoratiu en arquitectura. Es poden utilitzar diversos materials, estuc, escaiola, combinats amb frescos, esculpit en la pedra, fusta en cadirats, retaules o orgues, o metall.

Arquitectura Mod Arquitectura Moderna

El terme arquitectura moderna és molt ampli, i designa el conjunt de corrents o estils d’arquitectura que s’han desenvolupat al llarg del segle XX a tot el món.

Aquesta vertadera revolució en el camp de l’arquitectura i el món de l’art, va tindre el seu germen a l’Escola de la Bauhaus i el seu principal desenvolupament en el Moviment Modern vinculat al Congrés Internacional d’Arquitectura Moderna (1928-1959), no sense diferències, marcades per les dues principals tendències: el funcionalisme racionalista i l’organicista (racionalisme arquitectònic i organicisme arquitectònic).

Aquest concepte d’arquitectura moderna o arquitectura contemporània entesa com una cosa estilística i no cronològic, es va caracteritzar per la simplificació de les formes, l’absència d’ornament i la renúncia conscient a la composició acadèmica clàssica, que va ser substituïda per una estètica amb referències a les diferents tendències del denominat art modern (cubisme, expressionisme, neoplasticisme, futurisme, etc.).

Però va ser, sobretot, l’ús dels nous materials com l’acer i el formigó armat, així com l’aplicació de les tecnologies associades, el fet determinant que va canviar la manera de projectar i construir els edificis o els espais per a la vida i l’activitat humana.

En la segona meitat del segle XX es van anar produint tan nous desenvolupaments del moviment modern en les seues múltiples possibilitats, com a alternatives crítiques. En les últimes dècades del segle es va produir fins i tot un radical qüestionament del concepte mateix de la modernitat a través de la seua desconstrucció, i que en arquitectura va ser interpretat a través dels moviments denominats desconstructivisme i arquitectura postmoderna, que no són ni molt menys les úniques possibilitats expressives d’un període, que arriba fins al segle XXI, que es caracteritza per l’abundància i varietat d’obres, estils i creadors.

Malgrat l’ambigu del terme (similar al d’art modern o art contemporani), es refereix a les produccions arquitectòniques contemporànies d’estil modern, no a l’arquitectura de l’Edat Moderna (segles XV al XVIII), ni tan sols a l’arquitectura del segle XIX (que pertany a l’Edat Contemporània) o a la d’altres períodes de la història de l’arquitectura.

Malgrat la similitud en la denominació, ni arquitectura moderna ni arquitectura contemporània han de confondre’s amb l’arquitectura modernista, expressió arquitectònica del moviment modernista o Art nouveau que es va desenvolupar en les últimes dècades del segle XIX i primeres del XX. Tampoc ha de confondre’s amb l’Art déco que es va desenvolupar en el període d’entreguerres (1918-1939), simultàniament a la renovació estètica de l’art d’avantguarda.

L’arquitectura moderna a Castelló: Auditori i Palau de Congressos L’arquitecte Carlos Ferrater va dissenyar aquest edifici, que es caracteritza per una utilització expressiva de l’espai que combina la superposició de grans volums asimètrics. El formigó blanc, la quarsita grisa, la fusta, el vidre i l’acer es combinen en aquesta construcció per a transmetre elegància i harmonia arquitectòniques.

L’edifici està situat enfront del Jardí dels tarongers, un espai verd de 10.000 metres quadrats que constitueix zona d’esplai ciutadana i pulmó de la ciutat.

Disposa d’una sala simfònica amb capacitat per a 1200 persones, una sala de cambra amb capacitat per a 350 assistents, sala d’exposicions, sala de premsa, restaurant i d’altres amplis espais relacionals polivalents la mobilitat i l’adaptabilitat dels quals els converteixen en llocs idonis per a la celebració de trobades i esdeveniments de format divers. L’Auditori i Palau de Congressos de Castelló ofereix també la possibilitat de llogar els seus espais per a l’organització de congressos i esdeveniments de caràcter privat.

Arquitectura Mil Arquitectura Militar

Les fortificacions són edificacions militars construïdes per a servir com a defensa en la guerra. El terme ve de fortis (fort) i facere (fer). També s’utilitzen les denominacions bastió, baluard i fort.

El significat de la paraula fortificació s’estén a més a la pràctica d’incrementar la protecció d’un lloc per mitjà d’obres defensives: recintes aïllats després de muralles, denominats castells, ciutadelles, alcàssers o places fortes; una o més línies de muralles pròpiament dites, amb o sense torrasses en elles i adarbs, buhardes, camises, matacanes, espitlleres, merlets i parapets; fossats, barbacanes, torres guaita, també anomenades talaies; torres exemptes o albarranes, castellets, poternes...

Aquestes fortificacions havien de tindre un disseny que permetera resistir un llarg lloc o setge facilitat per les arts de la poliorcètica, pel que era freqüent comptaren amb aljubs per a recollir l’aigua de pluja i abundants depòsits de queviures i altres pertrets. També devia la seua construcció ser l’adequada per a resistir l’assalt i atac de catapultes, almajanecs, manganells, brigoles, ariets, grues, torres de setge, sambuques, túnels de mina i altres artificis de demolició ideats per sapadors i enginyers militars per a expugnarles; més tard, després de la invenció i divulgació de la pólvora en el renaixement i la subseqüent de les bombardes o llombardes i canons més avançats, les fortificacions van haver de tornar-se més sinuoses o en forma d’estrela amb revellins i llunetes per a minimitzar l’efecte dels impactes, una cosa tan ineficaç davant el poder creixent de l’artilleria que al cap va guanyar la seua fi.

Els homes han edificat obres defensives durant milers d’anys, en una gran varietat de complexos dissenys com a bon i segur mecanisme de defensa. Potser un dels exemples de ciutats millor fortificades va ser Pskov (vegeu), a Rússia, envoltada de cinc muralles de pedra de manera tal que va poder suportar 26 setges en el segle XV. Moltes instal·lacions militars són conegudes com a fortes, encara que no sempre estiguen fortificades. Els forts de gran grandària poden ser classificats com a fortaleses, els mitjans com a forts i els més xicotets com a fortins.

Dins de l’enginyeria militar, la disciplina que s’ocupa de construir i expugnar fortificacions es denomina poliorcètica.

Vocabulari: Buharda: Buharda era antigament el balcó, corredor o bastida correguda amb què es coronaren els murs abans de la invenció o introducció dels matacanes per a resguardar als tiradors.

Barbacana: Una barbacana, era qualsevol torre situada a sobre una porta o un pont, separada de la muralla, que s’utilitzava per a fins defensius. És a dir, era una estructura defensiva (normalment en forma de torre), que als entorns fortificats i castells medievals estava adossada al mur de contorn o torres de fortificació, avançada i aïllada, situada sobre una porta, poterna o pont que s’utilitzava amb propòsits defensius. Si no hi ha fossat o pont no es pot parlar de barbacana, llavors seria simplement una porta fortificada.

Poterna: La poterna és una porta secundària, particularment d’una fortificació, d’un mur o muralla d’un castell. Generalment estaven molt amagades, dissimulades o situades en lloc de difícil accés. S’utilitzaven com a porta falsa per poder entrar o sortir del recinte, en cas de setge, sense ser vistos.

Almanjanec: El almanjanec (de l’àrab and. “Almanganíq”) era una màquina de guerra utilitzada per llançar grans pedres, de més de 500 kg de pes, amb la finalitat de destruir les muralles o merlets dels castells enemics.

El seu funcionament estava basat en el sistema de palanca, amb un braç llarg amb l’eix descentrat en el seu extrem hi havia un contrapés, els més sofisticats tenien sistemes de reenviament mitjançant politges.

Habitualment eren senzills i es construïen al peu de les muralles a enderrocar: disparaven els projectils en trajectòria baixa i no aconseguien gran alçada, de manera que les pedres disparades colpejaven contra les muralles, en lloc de volar sobre elles i caure a l’interior del recinte.

Brigola: Una brigola és un mecanisme militar de palanca, del tipus d’una catapulta. Era utilitzat a l’edat mitjana amb la finalitat d’abatre defenses tals com les muralles i també contra els exèrcits enemics, llançant-hi projectils.

Manganell: Un manganell (similar al fonèvol i a l’almanjanec) era una màquina de guerra usada en els setges de ciutats emmurallades i castells durant l’edat mitjana. Malgrat que no eren especialment precisos, eren capaços de llançar projectils fins a 400 metres de distància. El manganell no tenia la mateixa exactitud i abast que el trabuquet (inventat posteriorment, poc abans del descobriment i ús extensiu de la pólvora).

Bombarda: La bombarda, considerada l’arma de foc portàtil més antiga, era una peça d’artilleria primitiva precursora del canó, amb un pes variable segons l’època de construcció.

Revellí: El revellí és una fortificació triangular situada davant del cos de la fortificació principal -generalment a l’altra banda d’un fossat. L’objectiu era dividir

la força atacant i protegir els murs de cortina mitjançant foc creuat. Juntament amb altres elements, forma part del disseny de traça italiana.

La lluneta és un element arquitectònic característic d’edificis coberts per voltes. És la porció de paret que resulta de la intersecció de la volta amb la mateixa paret. En el cas de voltes amb arcs, la lluneta adquireix la forma semicircular; també pot construir formes d’ordres agut, rebaixat, el·líptic, etc. La lluneta és particularment interessant en la història de l’art, ja que sovint s’ha decorat amb pintures al fresc o d’un altre tipus, o escultures. Per similitud de forma, es denomina també lluneta a l’espai existent entre l’arquitrau d’una porta i un arc superior.

L’arquitectura militar a Castelló: Torreta Alonso La torre respon a la tipologia comuna en la zona per a torres defensives de caràcter rural: planta rectangular, murs de maçoneria amb cantonades de sillarejo, coberta inclinada d’un vessant partit en dos trams de teula àrab i envoltada excepte en el costat on aboca les aigües pels murs de maçoneria que es prolonguen i rematades a manera de merlets en les seues dues testeres. La façana principal es troba orientada, a l’est i disposa com a accés principal d’una porta de llinda i brancals centrats en la façana. Sobre la porta s’obri una finestra rectangular en el primer pis i sobre aquesta altres dues finestres majors en la planta superior rematades amb arcs rebaixats. Es conserven les restes del matacà que va haver-hi a nivell de la coberta. La torre disposa de xicotetes obertures situades en la resta dels seus paraments.

Vocabulari: Sillarejo: Pedra llaurada d’una construcció, especialment la que no travessa tot el gruix del mur i no té sinó un parament o dos quant més.

Merlet: Un merlet és cadascun dels espais massissos que alternen amb altres de buits damunt un parapet, formant part d’un acabament fortificat d’un mur o d’una torre. Aquesta fortificació servia de protecció dels defensors, que amagats al seu darrere podien vetllar l’enemic i llançar-li projectils pels espais buits o pels matacans amb seguretat. Les mides i l’acabament superior dels merlets són característics de cada època i contrada. Els merlets es troben ja a Assíria i desaparegueren amb la difusió de l’artilleria i de les fortificacions amb bastions que en foren el resultat. Modernament s’han emprat amb una funció decorativa en edificis civils.

Matacà: Element arquitectònic en una muralla usada com un lloc segur des del qual els defensors poden mirar i atacar l’enemic durant un atac.

L’arquitectura militar a Castelló: Castell Vell El castell de Fadrell, també anomenat Castell Vell, Castell de la Magdalena, dels Moros o de Sas se situa en el terme municipal de Castelló de la Plana. Es tracta d’un castell d’origen musulmà construït entre els segles XI i XIII. L’estructura del Castell Vell segueix el model dels castells tripartits hispanomusulmans, distribuïts en tres recintes emmurallats independents: l’alcassaba, en la part més alta; l’albacar, als seus peus, i el raval o poblat, que s’estenia per les vessants sud i est del turó.

Els principals materials utilitzats per a la construcció del castell van ser la pedra, la calç, l’argila i l’algeps, tots existents en els voltants de la Magdalena. Aquests materials es combinaven en diferents tècniques constructives, i les més habituals van ser la maçoneria encofrada, la maçoneria ordinària i la tàpia de terra.

L’alcassaba, situada en la part més elevada del castell, és de planta quadrangular, amb una superfície aproximada de 1.300 m² i delimitada per una potent muralla protegida per quatre torres circulars en les cantoneres. En l’exterior, una cinquena torre de morfologia poligonal i una contramuralla perimetral completen les seues defenses.

En l’alcassaba es troben diferents tipus de restes constructives, entre els quals cal destacar una sèrie de murs que delimiten tres magatzems cadascun d’ells amb una superfície d’uns 15 m², un xicotet recinte quadrangular de 6,5 m² que ha sigut interpretat com a cos de guàrdia per a controlar l’accés, i diversos aljubs que són els elements més destacats d’aquest espai, cinc dels quals romanen visibles, protegits per reixes metàl·liques.

El recinte intermedi, anomenat albacar, se situa als peus de l’alcassaba, en la vessant sud del turó. La planta és triangular, amb una superfície aproximada de 1.400 m². Està delimitada per dos trams de muralla que tanquen els laterals nord-oest i sud-est i en ell s’observen dues torres i una contramuralla extramurs que les unia, potenciant les seues condicions defensives.

La primera de les torres que es pot observar és de planta rectangular i era accessible des de l’albacar a través d’un arc de ferradura. La torre superior, només visible des de l’exterior del recinte, era massissa i de dimensions més reduïdes, i únicament es podia accedir al pis superior a través del pas de ronda de la muralla.

Finalment, el recinte més baix és el denominat raval, en el qual havia de residir la major part de la població del Castell Vell, que constituïa la seua aljama o comunitat, i que és, actualment, el recinte més desconegut.

Arquitectura Pop Arquitectura Popular

L’arquitectura popular, com l’art popular, és l’arquitectura de les classes populars, realitzada pels mateixos usuaris o per artesans amb escassa instrucció, els quals construeixen diversos tipus d’edificis, bàsicament els allotjaments de les àrees rurals, així com diversos tipus d’edificacions auxiliars destinades a finalitats pròpies o secundàries, relacionats amb la vida i el treball com poden ser les construccions de pedra per a ús agrícola, els corrals, les pallozas, els hórreos, les bordes, etc.

Les construccions i edificis de l’arquitectura popular són funcionals adequant-se sempre a la finalitat prevista i als materials disponibles en cada lloc. Es caracteritzen per una gran economia de mitjans, volum i obra, ja que els seus constructors busquen l’estalvi de treball i materials, això comporta que aquests materials són sempre locals o pròxims i s’empren amb tècniques senzilles l’origen de les quals es remunta a èpoques anteriors que s’han transmés de l’una a l’altra generació mitjançant la tradició oral.

Arquitectura popular o arquitectura vernacla, són termes que s’apliquen indistintament a les construccions o als edificis que presenten trets o característiques tipològiques comunes en determinats àmbits geogràfics de diversa extensió, per exemple: l’arquitectura de fang a Espanya, pròpia de les comarques de la Terra de Campos o l’arquitectura subterrània, que s’estén per moltes parts del món.

La teoria i la història de l’arquitectura, tradicionalment s’han ocupat de l’estudi dels monuments, de l’obra dels arquitectes, dels corrents i estils de l’«arquitectura culta» deixant de costat l’«arquitectura sense arquitectes» que representa el 90% dels espais on la humanitat viu i treballa, enfront del 10% que representen els edificis i espais de l’«arquitectura culta».

L’arqueologia ens ha descobert l’interés que té el context d’un monument en investigar tant els temples, palaus o tombes com la ciutat sencera que constitueix el més expressiu testimoniatge de la civilització que va crear aquella cultura els monuments de la qual admirem.

Amos Rapoport, en el seu llibre Habitatge i cultura, estableix tres categories per a l’arquitectura: la culta, la primitiva i la vernacla. Dins d’aquesta última estableix una divisió addicional entre arquitectura vernacla preindustrial i postindustrial, tot i que el mateix Rapoport assenyala el caràcter una miqueta arbitrari d’aquesta segona divisió així com el fet indiscutible que les

tres categories no constitueixen una divisió tancada sinó un esquema referit a alguns aspectes fonamentals. Les fronteres entre l’una o l’altra són sovint imprecises i les influències actuen, de fet, en totes direccions.

L’arquitectura primitiva és una categoria més fàcil de delimitar, ja que s’associa a l’arquitectura de les societats definides com a primitives pels antropòlegs, siguen les societats primitives actuals o les cultures històriques que al final del neolític van realitzar les primeres construccions les restes de les quals han arribat fins nosaltres, són les societats que es van establir a la vall del Nil, Canaán, Síria, Mesopotàmia o Anatolia i van evolucionar cap a la història. Són també les cultures neolítiques primitives de diverses comarques d’Europa la petjada de les quals en la civilització pràcticament es va extingir amb elles.

L’arquitectura popular, seriosa l’equivalent a l’arquitectura vernacla preindustrial, pressuposa i és complementària de l’arquitectura culta, ja que ambdues van evolucionar a partir de l’arquitectura primitiva. D’altra banda, l’arquitectura popular reflecteix els models de l’arquitectura culta, ja que les classes populars, històricament sotmeses, reflecteixen el comportament i les maneres de les classes dominants.

L’arquitectura popular està influïda per les necessitats de recer dels habitants de cada zona a funció de les característiques climàtiques de la mateixa i condicionada pels materials que en els seus voltants podien trobar i utilitzar. Així doncs hi ha una distribució zonal de l’arquitectura popular, podent-se trobar construccions populars típiques en les diferents zones d’Espanya. Aquestes construccions comprenen des d’habitatges, fins a edificis públics passant per edificis amb finalitats agrícoles i industrials.

També són de consideració les cases situades en les localitats o pobles edificades com a simple habitatge. Alguns exemples de construccions característiques són: Habitatges populars: La barraca, en l’est, València i Múrcia. La masia, a Catalunya, Comunitat Valenciana i Aragó (on rep el nom de mes). El mas, en el sud, Andalusia. El caseriu, a Euskadi i Navarra El Pazo, a Galícia Edificis industrials: Molins de vent, típics en zones de vent, són famosos els de Castella-la Manxa. Hórreos, típics del nord d’Espanya, de Galícia, Astúries i Cantàbria principalment. Sitges, edificis per al magatzematge dels cereals, típics de la zona centre, Castella i Lleó.

Vocabulari: Palloza: Una palloza, també coneguda com a pallouza o pallaza, és una construcció tradicional de la serra dels Ancares. Van ser utilitzades fins a la segona meitat del segle XX, quan les modernes comunicacions van facilitar l’arribada de nous materials de construcció a la zona. Avui es poden trobar a Galícia, a la comarca dels Ancares. També es conserven en diverses zones del municipi de Candín i part occidental d’Astúries. Cal destacar el conjunt de pallozas al poble de Campo del Agua a la comarca d’El Bierzo, destruïdes en gran part per un gran incendi a mitjans dels anys 80 del segle XX, avui és troben en projecte de restauració. Una de les pallozas

més conegudes és l’anomenada Casa do Sesto de Piornedo que, habitada fins als anys 70, avui és un museu etnogràfic.

Des de fa temps es vénen construint noves pallozas que s’usen principalment, amb finalitat turística, fins i tot en zones molt allunyades d’allà on tradicionalment havien existit.

Borda: Una borda és una construcció rural de pedra i fusta, habitualment edificada a una certa altura per aprofitar les pastures, i que es fa servir de paller, o d’estable per a guardar el bestiar i/o per a emmagatzemar eines de conreu.

Hórreo: Un hórreo és un graner construït en fusta o pedra, que s’eleva del sòl mitjançant pilars, que estan acabats en unes plaques per a evitar l’accés de ratolins i que sol disposar de parets amb ranures perquè es ventile l’interior.

Arquitectura popular a Castelló: Ermita de la Magdalena L’ermita de la Magdalena és un edifici religiós situat sobre el turó del seu mateix nom a uns 5 km de la capital, al costat de les ruïnes del Castell Vell, el qual, després de la fundació de la ciutat produïda pel trasllat a la plana dels seus habitants, es va anar quedant gra-dualment deshabitat, començant així el seu abandó i ruïna. Quedava en peus, no obstant això, la que deguera ser capella de la fortalesa, dedicada a Santa María Magdalena, que encara perviurà algun temps, ja que en 1375 està documentada una processó penitencial que allí va pujar des de la nova ciutat en demanda de protecció contra l’epidèmia de pesta negra.

No obstant això, aqueix primitiu temple va acabar també per ser oblidat i la seua ruïna deguera ser tan gran que res d’ell ha quedat, ni tan sols evidència de la seua ubicació exacta. Cap a la meitat del segle XV ja havia d’haver desaparegut perquè se sap que en 1451 un anacoreta del monestir

cistercenc de les Santes Creus, anomenat Antonio però conegut per tots com el Frare Barbut, va iniciar la construcció d’una nova ermita, origen de l’actual, en un emplaçament diferent en un extrem de la muralla i aprofitant l’existència d’una gran cisterna excavada en la roca. Amb dos altars dedicats a María Magdalena i a Sant Bernardo de Claraval, estava estructurada en dues naus paral·leles separades per tosca arqueria i coberta de volta de canó.

Aquesta iniciativa va rebre l’impuls de les autoritats civils i eclesiàstiques i les obres de l’ermita van continuar progressant. En 1455 es va construir el pòrtic, en 1456 la capella, i en 1476 li la dota d’estable i habitatge per a l’ermità, així com d’un retaule per a l’altar major. Al llarg del segle XVI i principis del XVII segueixen les ampliacions i remodelacions: cuines, menjador, hostatgeria i aljub se sumen a les dependències ja existents.

Malgrat aquestes intervencions, en 1745 l’ermita es trobava en situació de semi ruïna fins al punt d’haver de suspendre’s les romeries. No dura molt aquesta situació, ja que en 1758, sota la direcció del mestre d’obres Vicent Pellicer es reconstrueix tot el conjunt adquirint l’aspecte que ara coneixem: ermita, casa hostatgeria i torrassa adossada amb traces de factura musulmana. Més recentment es van realitzar obres de consolidació i restauració en 1952 i entre 1988 i 1989, mantenint actualment un perfecte estat.

L’ermita de la Magdalena és, doncs, un ampli conjunt blanquejat consolidat en la mateixa roca, d’aspecte heterogeni i planta irregular a causa dels diferents elements aprofitats per a la seua construcció. Davant una àmplia esplanada enllosada s’obri un xicotet porxo que dona accés tant al temple com a l’hostatgeria. A aquesta s’arriba per una escala que ens condueix a un vestíbul i a una avantsala que porta a la cuina i a un gran saló amb tres balcons sobre el pòrtic i un altre interior obert al temple.

La porta de l’ermita és de fusta, de mig punt amb dovelles irregulars, exhibint en la clau l’escut de Castelló. La capella està parcialment excavada en la roca, amb dues naus paral·leles de desigual longitud cobertes per volta de mig canó, amb arqueria recolzada sobre pilars i columnes. En un dels murs poden veure’s unes pintures que s’han datat cap a finals del segle XIV. Un oli sobre taula simulant ceràmica que representa a la Magdalena presideix l’altar, obra de Joan B. Porcar Ripollés de 1940.

Agenda festiva Agenda festiva

Ofrena Falla Nord Dr. Zamenhoff València En aquesta ocasió no estàvem a dinou de març, sinó a quatre de setembre, però a València, tot i això, es vivia la seua festa major, la festa del foc de les falles. Una vegada més convidats pels nostres amics de la Falla Nord Dr. Zamenhoff.

La nostra gaiata representada per, Camila, Manuel i Esteban, participaren en l’ofrena a la Mare de Déu dels Desemparats, patrona de la ciutat de València, vestits de castelloners i castelloneres i amb la il·lusió de tornar a vestir-se després de tant de temps en els vestits típics de la nostra ciutat.

Un bon regust de la festa veïna que obria l’esperança que molt prompte podríem tornar a ser nosaltres els que gaudiríem de l’ofrena de la nostra mareta. L’ofrena a la Mare de Déu del Lledó a Castelló.

Concurs i exposició gaiates de mà Amb la finalitat de promocionar la Gaiata com a símbol de les festes magdaleneres, el Patronat Municipal de Festes convocà el VII CONCURS DE GAIATES PORTÀTILS INDIVIDUALS “GAIATES DE MÀ”. El seu objectiu és la confecció i construcció de les Gaiates Portàtils Individuals i participar posteriorment en l’exposició organitzada amb motiu de l’aniversari de la ciutat a celebrar en el mes de setembre de 2021 i en l’acte de Desfilada de Gaiates de les Festes de la Magdalena de l’any 2022, així com qualsevol acte festiu durant l’any 2022 que puga ser determinat per l’Ajuntament de Castelló de la Plana i el Patronat Municipal de Festes.

D’aquesta manera el passat dia vuit de setembre, aniversari de la fundació de la vila, i per commemorar el 770 aniversari de la fundació de la capital de la Plana, a les 18 hores va tenir lloc al Claustre del Museu de Belles Arts de la nostra ciutat la inauguració de l’exposició “Gaiates de mà – 2021”. Exposició organitzada per la Federació Gestora de Gaiates amb la col·laboració del patronat de festes de Castelló.

A més a més en aquest mateix acte va ser també el moment de la presentació del llibre “Gaiata - 2021”, editada per la Federació Gestora de Gaiates i on explica la història de les gaiates de la ciutat, recorda alguns dels seus millors monuments i destaca els elements turístics de cadascun dels sectors gaiaters.

Un acte organitzat a proposta de la Gestora de Gaiates juntament amb l’Ajuntament, que ens permetia reviure d’alguna forma l’esperit de la Magdalena i del monument més característic de les nostres festes fundacionals. Totes elles quedaren exposades les 18 “Gaiates de mà” presentades al concurs.

Entre totes, les gaiates exposades, la nostra, obra de l’artista Jaime Ortiz Monfort amb l’ajuda de la comissió va obtenir, en la votació posterior, el PRIMER PREMI! Enhorabona a tota la comissió!

Presentació llibret “Els nostres carrers” La vesprada del dijous nou de setembre a les 19.30 hores presentarem i realitzarem el repartiment del llibret del 2021.

Un llibret que volia ser la porta d’esperança d’una comissió de la Gaiata la Sis “Farola - Ravalet” que donava llum a la festa.

Un llibre senzill quant a nombre de pàgines, però fet amb molta estima. Com a títol “Els Nostres Carrers” aquest llibre vol recalcar que la nomenclatura dels carrers d’una ciutat són un fidel reflex de la manera en què han evolucionat les seues gents. Amb aquest llibre s’ha volgut il·lustrar sobre les raons que s’oculten darrere de cada nom curiós, peculiar o històric de la ciutat i en molts casos, les històries que van servir per a la seua designació.

Un acte familiar amb totes les mesures de seguretat, ús obligatori de les mascaretes, distància de seguretat, compliment de l’aforament, ús de gel desinfectant, així i tot, carregat d’emoció per poder rebre el llibre de 2021 i poder fullejar les seues pàgines.

Actuació grup de ball Atzavara El dissabte vint-i-cinc de setembre els nostres representants van voler acompanyar a l’Associació Cultural Atzavara Grup de Ball en els seus intercanvis musicals i la seua exhibició, realitzada al Centre Cultural la Marina del Grau de Castelló.

Atzavara grup de ball donà les gràcies a tot el públic que va assistir a la mostra de folklore de Castelló. Agraint l’assistència de la Gaiata 6 Farola Ravalet, que mitjançant els seus representants volien gaudir de la seua magnífica actuació. Així com d’una vesprada molt gratificant per al grup i per tots els assistents.

Ofrena en Borriana amb falla Sant Blai Borriana va viure aquest dotze d’octubre l’últim dia de Falles amb una massiva Ofrena a la Mare de Déu de la Misericòrdia, que una vegada més s’ha convertit en l’acte més solemne i, per a moltes falleres i fallers, el més emotiu del conjunt d’actes de les festes josefines de la nostra població veïna.

També desfilaren representants de falles d’altres municipis i Gaiates agermanades amb alguna de les dinou comissions falleres de la ciutat, i entre elles la nostra, la Gaiata 6 “Farola-Ravalet” amb els nostres màxims representants, Camila, Daniella, Manuel i acompanyats pel nostre president Esteban, gràcies a la invitació de la nostra amiga i agermanada Falla Sant Blai de Borriana.

Un altre dels actes per arribar a una normalitat festívola.

Concert Sant Francesc i Santa Clara En octubre com marca la tradició de les festes de carrer li corresponia a les festes dels carrers de Sant Francesc i Santa Clara. Aquest any un poc peculiar es van celebrar un concert al Templet de la Música situat dins del recinte del Parc Ribalta. Un magnífic quintet de saxos dedicaren a les festes dels carrers de Sant Francesc i Santa Clara, un programa de música espanyola en què destacà que els mateixos intèrprets compongueren part del repertori. Un repertori que va captivar als espectadors que a l’aire lliure gaudien del mateix concert en molta atenció.

Cal assenyalar que durant el concert es desenvoluparen amb els protocols sanitaris pertinents, així com l’ús de la mascareta i el límit d’aforament en tot moment.

Presentació cartell Magdalena 2022 El dimecres vint d’octubre el Patronat Municipal de Festes donà a conéixer l’obra triada de les 13 presentades després de la deliberació del jurat. El cartell amb el lema “Nou Somnis” fou el guanyador del concurs convocat pel Patronat Municipal de Festes de Castelló per a la Magdalena 2022. L’obra, amb un lema que fa referència als nou dies de les festes fundacionals és obra de Carla Parra Bellido, actual dama de la ciutat de la Reina Carmen Molina.

El cartell guanyador i la resta dels 12 presentats al concurs s’exposaren a la sala d’exposicions de la Fundació Dávalos Fletcher des del 30 d’octubre fins al 7 de novembre. Els nostres màxims representants de la Gaiata 6 Farola - Ravalet ja tenen la foto oficial del cartell de la Fira i Festes de la Magdalena 2022, en l’exposició de cartells participants en el concurs.

Halloween Halloween o Hallowe’en, també conegut com a Vespra de Tots els Sants, Nit dels Morts, Nit de Bruixes o Allhalloween, és una celebració internacional que se celebra el trenta-un d’octubre, vespra de la festa cristiana occidental del Dia de Tots els Sants. Els nostres representants, Camila, Daniella, Manuel i el nostre president Esteban, no volien perdre aquest costum ja arrelat a la nostra Gaiata. Amb totes les mesures de seguretat, i abillats amb les disfresses dels protagonistes de la pel·lícula Coco volgueren ser els representants d’un sector que vol marcar la llum d’una normalitat festiva.

També alguns membres de la comissió van disfressar-se per a l’ocasió. És el cas dels comissionats Enzo, Noa i Pilar.

VI tornà a la ciutat Música, tradició i festes van ser les protagonistes dissabte vint de novembre en la VI Tornà a la Ciutat que va organitzar la Federació de Colles.

Els nostres representants, Daniella, Manuel, Camila i Esteban, conjuntament amb la resta de Gaiates i les Reines i les seues corts d’honor, van gaudir de l’acte pirotècnic i posteriorment, després d’una cercavila fins al parc de Ribalta, de la benvinguda dins del recinte de la pèrgola.

Un acte senzill però agafat amb moltes ganes després dels mesos més durs de la pandèmia.

Sopar de Nadal de la Federació Gestora de Gaiates El dissabte onze de novembre, la Federació de Gaiates de Castelló va celebrar, al Grau de Castelló, el seu tradicional sopar de Nadal al qual van assistir representants dels dinou sectors gaiaters i les reines de les festes de la Magdalena, Carmen Molina i Gal·la Calvo, al costat de les seues corts d’honor. Tots junts van compartir una agradable vetlada on no van faltar els nostres representants, Daniella, Manuel, Camila i Esteban.

I és que les ganes i la il·lusió per celebrar les nostres festes fundacionals de Castelló en el 2022 era un objectiu comú en la ment de tots els allí presents: que els monuments gaiateres il·luminen cada racó de la capital de la Plana.

I és que les ganes i la il·lusió per celebrar les festes fundacionals de Castelló en 2022 es notava en l’ambient i era el tema de conversa en totes les taules.

Un acte amb totes les mesures de seguretat apropiades i on les nostres Reines van inaugurar el torn de paraula, realitzant el brindis desitjant un bon Nadal a tots els assistents.

Per acabar els parlaments el president de la Federació Gestora de Gaiates, va agrair a tots els seus esforços i la il·lusió de poder celebrar l’any vinent les festes de Castelló.

Magdalena!!!!

Felicitació de Nadal Felicitar Nadal és una oportunitat més per acostar-nos de manera franca i amigable, mostrant l’agraïment per aquests temps que ens toca viure. D’aquesta manera els nostres màxims representants Daniella, Manuel, Camila i Esteban volgueren ser els missatgers d’una gaiata que obre la finestra de llum d’un nou any ple d’esperança i il·lusió per les nostres arrels festívoles.

Gràcies per desitjar-nos un bon Nadal i un feliç any nou i com en la seua postal desitjaven “... procurem sembrar llavors d’esperança, esforç i dedicació perquè l’any vinent collim satisfaccions”.

Bon Nadal i feliç 2022

Cistella de Nadal Nadal ja començava a treure el cap i des de la nostra gaiata per primera vegada, volíem aprofitar l’ocasió per a obsequiar, per mitjà d’un sorteig, amb una cistella als nostres socis de la gaiata.

Així va recaure en una de les famílies més arrelades a la Gaiata 6 “Farola – Ravalet”, la família Martínez Peris, perquè Nadal és per gaudir-lo i compartir-lo amb il·lusió.

Enhorabona, Família. Bon Nadal!

Cavalcada de Reis El passat dia cinc de gener, poques hores després de l’arribada dels reis d’orient carregats de regals per a tots els xiquets i xiquetes de Castelló, va tindre lloc la tradicional cavalcada que com de costum va omplir els carrers d’il·lusió, alegria, música i color.

Aquest any la cavalcada estava dissenyada amb la temàtica de les joguines com a fil conductor de principi a la fi. Una cavalcada que estrenava recorregut deixant de costat els tradicionals carrers del centre de la ciutat per tal d’aprofitar carrers més amples i llargs per poder garantir la seguretat sanitària per al públic assistent.

Un recorregut que s’inicià en la plaça Cardona vives i finalitzava a l’esplanada del palau de la festa, lloc on aquest any es duria a terme la recepció a les majestats per part de l’alcaldessa per entregar-li al rei Melcior la clau de la ciutat. Clau en la qual els reis accedissen a totes les cases per fer entrega dels regals.

En aquesta ocasió la Federació Gestora de Gaiates va voler participar més activament de la cavalcada i va participar traent una carrossa decorada amb caixes de regals. I per baix a peu de carrer, els màxims representants de les diferents Gaiates van desfilar i ballar disfressats de joguines. Vaqueres de Toy Story, divers Mario Bros, peces d’escacs o el joc de “quien es quien” van ser algunes d’eixes joguines.

Entre tots els representants de les comissions, es trobaven els nostres, Daniella, Manuel i Camila van gaudir d’una nit diferent, una nit d’alegria i il·lusió.

Presentació falla Nord Dr. Zamenhoff El passat diumenge dia 30 de gener, la Gaiata 6 Farola Ravalet, i al capdavant d’ella els nostres càrrecs, Daniella, Manuel, Camila i Esteban, es van desplaçar fins a la província veïna de València, i concretament a la localitat d’Albal, per assistir a la presentació de les Falleres Majors i les seues corts d’honor de la falla germana i amiga “Nord – Dr. Zamenhoff” per a l’exercici 2022.

Aquest any un acte de presentació conjunt entre majors i infantils, que va comptar amb un meravellós “apropòsit” transcorrent protocol·làriament fins al seu final, amb algunes sorpreses, i tot a càrrec del grup de teatre de la mateixa falla, el grup de teatre “El Clavell”, format per membres de la mateixa falla. Un guió treballat com de costum i a càrrec de Lala Jonhsson i Juanjo Morán.

Des de la Gaiata 6 Farola Ravalet volem agrair el tracte rebut pel president de la Falla Nord – Dr. Zamenhoff, Jorge Defez Zafón, i a tota la seua comissió, així com felicitar i desitjar a la jove Amparo Tàrrega Palomar, a la xiqueta Ana Llatas Fernández i al xiquet Mateo Mirasol Salvador, que gaudisquen d’aquestes pròximes falles 2022 i d’aquest any tan especial i inoblidable per a elles i les seues famílies.

Imposició de bandes de la gaiata 6 Farola Ravalet - Magdalena 2022 En un any atípic en molts sentits i molts aspectes, des de la Gaiata 6 Farola Ravalet no volien deixar passar l’oportunitat d’imposar les bandes a les dames d’honor i Madrines, tant majors com infantils, de la nostra comissió, per a la Magdalena 2022. Un moment especial per a cadascuna d’elles i que a més a més serveix com a tret d’eixida cap a les pròximes festes fundacionals.

El dissabte dia 5 de febrer la comissió de la nostra Gaiata es va concentrar a les portes de l’edifici de la Marina del Grau de Castelló. Control d’accés, control d’aforament, mascareta i gel hidroalcohòlic, mesures indispensables per accedir al recinte. Ordenadament, tots els assistents i les assistentes a l’acte van accedir i ocupar els seus seients prèviament assignats. Mentrestant els portaestendards, les dames, acompanyants i col·laboradores, esperaven a l’entrada el seu torn per desfilar fins a l’escenari.

La presentadora, la nostra artista Gaiatera, Vanesa Pérez Monfort, inicià l’acte donant la benvinguda al públic assistent i començant amb una introducció al voltant de l’innovador acte i la seua finalitat. Un acte que a continuació recordà mitjançant un audiovisual l’inici d’un any màgic que no va poder finalitzar, l’any del setantacinc aniversari de la nostra Gaiata 6 Farola Ravalet.

Amb la mel als llavis de recordar l’any que vam tindre d’aniversari i que tan sols ens faltaven uns dies per viure’l quan es va truncar tot, era el moment de tornar al present i mirar cap a davant, mirar cap a les pròximes festes i per tal de fer-ho es va cridar a l’escenari als presidents de la nostra associació, Manuel Lumbreras Catalá, com a representant dels més menuts, i Esteban Gual Ibáñez com a guia de la nau gaiatera. Tots dos serien els encarregats d’imposar les bandes, i, per tant, era el torn de donar pas a l’escenari a la comissió infantil.

Per ordre van accedir les dames d’honor infantils, les xiquetes, Ana Babiloni Alberich, Judith Quintero Moguer, Lucía López Pachón, Marina Bueno Renau, Noa Queral Espada, Paula Bollado Barco, Paula Bueno Renau, Paula García Valcárcel i Pilar Gimeno Segarra. I a continuació els acompanyants infantils Adrian Gil Vallés, Adrian Tirado Roca, Enzo Queral Espada, Guillermo García Valcárcel, Hugo Slemmer Collados, Nicolás Cabello Pérez, Sergio Tirado Roca i Víctor Gil Vallés. Totes elles i ells com a preludi de l’aparició a escena de la nostra madrina infantil per la Magdalena 2022, la xiqueta Daniella Gimeno Segarra que amb emoció rebia la banda de madrina, banda en la qual per fi viuria la seua setmana gran que feia temps que es resistia.

L’acte protocol·lari va tindre un moment de pausa. Era el torn de l’Escola de dansa Castelló que ocuparia l’escenari com si ja fora Magdalena, i com al pregó, ens van delectar amb els seus passos harmoniosos per ballar “Fandango de Cofrentes”.; i entre els balladors els nostres representants infantils Daniella i Manuel al capdavant.

Tot seguit era el torn de les dames d’honor, les senyoretes Claudia Ortuño Salvador, Clara Sanz Sobrino, Laura Soto Aliaga, Rebeca Nova Herrero, Saray Traver Tena i Teresa del Carmen Cumba Soler. I a continuació els acompanyants Héctor Vicente Valls, Iván Miralles Agut, Jaume Querol Vilar, Marc García Casañ, Mario Tárrega Beltrán i Ramón Guiñón Antonino.

Ja estava tota la comissió presentada i amb la banda imposada a l’espera de la nostra madrina. Moment especial i esperat on va ser convidada a pujar a l’escenari la Madrina per a la Magdalena 2022, la senyoreta Camila Castelluchio Monroy, que amb l’aplaudiment de tot el públic i amb la màxima il·lusió rebia la seua banda com a màxima representant del sector de la Farola.

Quasi a punt de finalitzar l’acte i amb els representants damunt de l’escenari arribà el moment d’atorgar les insígnies de plata als nous membres de la comissió de la Gaiata 6 Farola Ravalet; una tradició nova que s’implantà al setembre de l’any 2019, amb la realització del nomenament dels càrrecs 2020.

I així va arribar a la fi la imposició de bandes de la Gaiata 6 per a la Magdalena 2022; un acte senzill però emotiu i carregat d’il·lusió i amor per les nostres tradicions. Per tancar l’acte i com no podia ser d’altra manera, l’Escola de dansa Castelló ens va oferir un altre ball típic i tradicional de la nostra ciutat, el Bolero de Castelló.

Falla Nord Dr. Zamenhoff València

Fallera Major

Amparo Tárrega i Palomar Fallera Major infantil

Ana Llatas i Fernández President

Jorge Luís Defez i Zafón President infantil

Mateo Mirasol i Salvador

Agermanaments Agermanaments

Falla El Grill - Benicarló Fallera Major

Maria Ripoll i Sánchez Faller Major

Ricard Gine i Benet

Foguera Carrer Major Sant Vicent del Raspeig

Bellea

Andrea Rubio i López Bellea infantil

María Manzaneque i Muñoz President

Rubén Monllor i Martínez Presidenta infantil

Laura Fuentes i Molina

Agermanaments Agermanaments

Falla El Remei - Sagunt Fallera Major

Cristina Estada i Picó Fallera Major infantil

Carla Clemente i Vitoria

Falla Guitarrista Tàrrega La Vall d’Uixò

Fallera Major

Juli Moreno i Carrión Fallera Major infantil

Carla Adrianzen i Puertas President

Francisco Martínez i Mora President infantil

Fran Martínez i Moreno

Agermanaments Agermanaments

Falla Caçadors - Borriana Fallera Major

Débora Traver Fuentes Fallera Major infantil

Valeria Usó Fuentes

1r. Premi VII Concurs de gaiates portàtils individuals “gaiates de mà” 2021

remis exercici fester Premis exercici fester 2021

1r. Premi Promoció de l’ús del valencià

Articles Articles

98. Francisco Maristany Casajuana Salvador Bellés i Sabater

101. El moviment modernista a Castelló Luis Ventura i Martí

105. Descobrint l’Art déco Lara Barreda i Ibáñez

108. La figura de Demetrio Ribes Càtedra Demetrio Ribes

110. Vicent Traver i Tomàs Ferran Olucha i Montins

112. Un pont modern per a l’Uji Manel Garcia i Rambla

114. La plaça Tetuan, distingida per la seua arquitectura urbana Manel Garcia i Rambla

118. Coneixes el guardacantó més bonic de Castelló?

Luis Ventura i Martí

120. Arquitectura emocional i sensorial Joan Ruiz i García

126. Breus pinzellades sobre arquitectes de Castelló Pau Salas i Ferrando

131. L’edifici de Correus i Telègrafs Fernando Pérez i Izquierdo

136. Evolució d’un sector. Arquitectura urbana quotidiana Miguel Beltrán i Canós

140. Forja: el procés de treball del metall al servei de La Farola Elena Agost i Hernández

143. Neomudéjar. El mestissatge de dues cultures Francisco Albert i Bernat

145. Arquitectura religiosa a Castelló: les ermites Paula Tena i Mas

148. L’arquitectura de la guerra: els refugis Silvia Martí i Ventura

150. La romeria de la Magdalena. El seu significat, història i evolució.

Vicente Segarra i Albiol

Francisco Maristany Casajuana Salvador Bellés i Sabater

Un fred 29 d’octubre de 1897 a Barcelona va néixer Francisco Maristany Casajuana. Francisco es va matricular a l’escola d’Arquitectura. Molt ràpid va destacar per la seua gran capacitat artística i la seua moderna visió dels entorns urbans.

La destinació va voler unir en 1922 a l’arquitecte amb Castelló en presentar-se al concurs de projectes per a la reforma de l’edifici del Casino Antic, convocat per la junta directiva que presidia Julián Benedito Vidó, amb Mundina Tárrega, Luis Revest, Ignacio Vilallonga, Bacora Perales entre els seus destacats membres.

Maristany es va buscar la col·laboració de l’escultor Boix i el pintor Manuel Sorribas i va guanyar el certamen. Les bases contemplaven l’elevació d’un pis en la façana lateral fins a la crugia de l’escala, amb la realització de la torre quadrada sobre el pis superior, rematada amb cornisa i la teulada a quatre vessants, a més de la façana i tota la remodelació de l’interior.

En 1927 va cessar Francisco Tomás Traver per raons d’edat com a arquitecte municipal, i el nostre personatge va guanyar el concurs de mèrits per ostentar el càrrec, que tanta rellevància va tenir a Castelló.

El 28 de juliol de 1928 va contreure matrimoni a Barcelona amb Mercedes Maristany Antich i la parella ja va prendre seient per sempre a Castelló, on l’arquitecte va desenvolupar la seua labor professional.

Van tenir tres filles, Núria, Mercedes, que va ser la reina de les festes de la Magdalena en 1954, i Montse. La primera va casar amb Vicente Trillis, de la ferreteria El Martell, la segona amb el jurista Vicente Falomir, i Montse, la petita, amb l’agent de la propietat immobiliària, Paco Nomdedéu. Tretze nets, nascuts a Castelló, han acabat d’introduir l’esperit de Maristany en la societat castellonenca.

Aviat va destacar en la realització de l’espadanya del Lledó i en el Mercat Central, amb el qual va aconseguir donar una nova perspectiva a la Plaça Major. Va participar en el projecte de l’Estadi Castàlia, amb la seua torre Marató, l’edifici d’Higiene en l’avinguda del Mar i va anar l’autor dels cinemes Rialto, Goya, Rex i la façana del Savoya.

Maristany forma part de la vida de la ciutat, de moltes famílies per les quals va projectar les seues cases: Cuevas, Jordán, Rodríguez Bajuelo; la de Campos, que torna a lluir al carrer Navarra; les cases dels Boera, Gimeno Tomás, la marquesa de Sant Joaquín al carrer Trinidad; Gaetá Huguet en Ribalta, els Serra, Mallach i Mas, al carrer Asensi; les fàbriques de Fabregat i

153 Querol, també la caserna del Tetuán 14, les residències d’Oficials, fins i tot la cartela que va introduir en l’escut de la Ciutat, fins que va morir el 19 d’octubre de 1950. A la fi de l’any 2000, una placa de marbre en memòria de l’arquitecte va ser col·locada en la façana del casino, per iniciativa del soci Manuel Guia Arnal.

Però els seus grans dissenys arquitectònics per a la ciutat de Castelló van ser: Casino antic de Castelló El Casino antic situat a l’espai urbà denominat “Porta del Sol” a la zona centre de Castelló de la Plana, va ser construït l’any 1923, sent l’arquitecte Francisco Maristany Casajuana.

L’edifici és la seu d’una entitat denominada anteriorment “Casino de Castelló”, fundada en 1814. El seu president va ser el Baró de Benicàssim i la primera seu va ser situada a la seua pròpia casa, carrer Cavallers núm. 20. En 1876 passa a ocupar el lloc actual amb la nova denominació de “Casino Antic”. Aquest lloc d’oci és utilitzat en nombrosos esdeveniments públics i privats per a reunions i banquets.

L’edifici ocupa un ampli solar amb façana a la “Porta del Sol” i al carrer Enmig. Respon a la transformació d’un antic edifici del segle XVIII, el Palau dels Tirado, amb cert aire de casa de camp i pobra aparença exterior. És el resultat d’un concurs convocat per l’Ajuntament de Castelló guanyat pel projecte presentat per Joaquim Moragas i Francesc Maristany. Aquest projecte proposava una nova disposició interior i una important actuació exterior.

Les obres es van iniciar en 1922 i van consistir en l’elevació d’un pis en la façana del carrer Enmig fins a la crugia de l’escala respectada íntegrament i la reforma del Saló de Ball en l’ala est. La reforma íntegrament en 1923 va ser un destacat esdeveniment de la cultura i de la societat, reforçant l’autoestima dels castellonencs. I van aparéixer les glamuroses festes, balls inoblidables, homenatges d’acusat fervor patriòtic, concerts i recitals d’alt nivell.

Es tracta d’un cas de reforma d’un edifici, no només en el plànol funcional sinó també en l’estètic. Partint d’un altre de mitjan segle XVIII, de pobra aparença externa, i a través del projecte de Maristany i Moragas s’obté un edifici amb diferent volumetria i llenguatge, de gran qualitat i elegància. Les façanes, de llenguatge eclèctic tenen un clar referent en els models platerescs de Salamanca com és el cas del palau de Monterrey.

Exemple d’edifici significatiu per la seua funció, ubicació i com a cas molt bé resolt, d’un projecte de reforma.

Aquest edifici es converteix en un dels més representatius de Castelló, coincidint amb la primera obra d’un arquitecte de gran trajectòria professional com és el cas de Francesc Maristany Casajuana.

Saló d’espectacles i habitatge Francisco Maristany projecta en la segona meitat dels anys trenta per a J. A. Antolí Querol aquest edifici multifuncional, que alberga una gran sala d’espectacles i quatre habitatges sobre un solar rectangular. La parcel·la se situa donant a tres carrers: el mateix carrer Asensi, en la qual se situaran els accessos als habitatges i la sala, i les de Bartolomé Reus i de Moyano, aquesta última paral·lela a la primera.

Les tres façanes presenten un tractament molt diferent. Mentre que l’alçat principal s’estructura en cinc plantes per allotjar les unitats residencials en una torre que cedeix tot el protagonisme a un expressionista xamfrà corb. La façana al carrer Moyano es remata mitjançant frontó escalonat que oculta a l’exterior el pinyó generat per la coberta a dues aigües de la sala d’espectacles.

Tornant a la façana principal, ens trobem amb substancials modificacions respecte als plànols del projecte. El xamfrà es torna corb en els dos últims nivells, la disposició vertical dels quals s’emfatitza en perllongar-se una planta més en altura i servir d’accés a la coberta plana. La primera planta d’habitatges incorpora un mirador poligonal, amb volades en els seus extrems, mentre que la segona se cenyeix a l’alineació de la parcel·la i serveix d’unió amb l’alçat lateral en emprar el mateix llenguatge de buits quadrangulars i entre panys de cara vista.

La sala compta amb un accés principal, al carrer Asensi. La inauguració de la mateixa com a cinema d’estrena va tenir lloc el 2 de desembre de 1946, abaixant definitivament el teló, després de diversos canvis en la seua gestió, el 27 de maig del 2004. Pel seu escenari van passar nombroses companyies teatrals i d’espectacles, figures de la cobla i fins a sessions d’òpera.

Templet L’any 1932, D. Francisco Maristany Casajuana va construir el templet de la música. En 1966 se substitueix el cel ras per forjats i fals sostre i en el 2002 es va restaurar per complet. Està dedicat als músics Chapí, Falla, Bretón i Giner i en ell se celebren concerts tots els diumenges al matí fins a l’actualitat. És d’estil modernista i hi ha quatre baixos relleus al·legòrics als músics. És considerat com sumptuós i de gran bellesa artística i decorativa. Com a curiositat podem dir que va costar 19821 ptes.

La Farola En 1.876 es va construir el passeig adjunt a la plaça de la Independència i parc Ribalta, cridat de l’Albereda i, més tard, de l’Obelisc, sent traçat per l’arquitecte Godofredo Ros de Ursinos. El 4 de maig de 1924 el cardenal de Tarragona en Francesc Vidal i Barraquer va coronar a la plaça de la Independència a la Mare de Déu del Lledó com a Mare, Reina i Patrona de la ciutat de Castelló. Just en aquest mateix lloc i per aquesta raó l’arquitecte Francisco Maristany en 1929 la dissenya i el ferrer Josep Maria López per un preu de 4.500 pessetes va treballar l’estructura metàl·lica de la Farola quedant enclavada dins dels bells edificis modernistes i formant així la plaça de la Independència. Així doncs des d’aquell majestuós dia i com a record de la independència espanyola, en una bella via urbana, llueix majestuosa Farola. Un veritable esperit Magdalener, erigint artística Gaiata. Gaiata emblema de tots aquells que ens sentim de la sis.

Vocabulari: Crugia: La crugia és l’espai arquitectònic comprés entre dos murs de càrrega o dos alineaments de pilars (pòrtics), o bé entre un mur i els pilars alineats de forma contigua. Aquest espai fa referència també a les naus o passadissos de certs edificis que donen accés a dependències laterals, com és el cas de cadascuna de les galeries d’un claustre. En l’àmbit de la construcció es refereix a cadascuna de les parts principals en què es divideix la planta d’un edifici. S’anomena primera crugia la situada més a prop de la façana, i així successivament —segona, tercera, etc.— en direcció a l’interior de l’edificació.

Eclèctic: L’arquitectura eclèctica pren les seues arrels de l’arquitectura historicista. Si l’historicisme es dedicava més a imitar els corrents de l’antiguitat i a incorporar les característiques d’altres cultures, l’arquitectura eclèctica es dedica principalment a la combinació de corrents arquitectònics. Així, la seua característica principal és la de combinar dos o més estils arquitectònics en una nova estructura, que al seu torn en resulti quelcom de nou, amb característiques dels corrents que pren, però amb d’altres de nous. El seu període àlgid se situa sobretot entre la fi del segle XIX i el començament del XX. El terme eclèctic ve de l’adjectiu grec (εκλεκτός) que significa ‘escollit’, que deriva del verb grec escollir (εκλέγω), ja que el que faran els arquitectes, i artistes en general, d’aquesta època, serà escollir de tota la història de l’art el que més els interessa.

Pinyó: Rematada triangular agusada d’una façana o de qualsevol superfície vertical, a vegades esportellat o de perfil escalonat o mixtilini. És molt freqüent en el nord d’Europa. També ho va utilitzar esporàdicament l’art modernista.

El moviment modernista a Castelló Luis Ventura i Martí

Entre finals del segle XIX i principis del XX un nou estil d’arquitectura va arribar a ciutats i pobles de la Comunitat Valenciana. Un moviment artístic caracteritzat per representar temes relacionats amb la naturalesa, per l’ús de línies corbes i asimètriques, i per la utilització de ceràmica, forja i vidrieres de colors, construint cases amb interiors i façanes molt noves, modernes i plenes de color.

Donant un plàcid i tranquil passeig per alguns dels carrers de la nostra ciutat podem arribar a descobrir edificis d’una bellesa singular. Amb aquest passeig podem fins i tot transportar-nos a temps passats, i és que l’arquitectura modernista és present evocant uns altres temps. Com va dir una vegada Joan Feliu, del departament d’Història, Geografia i Art de la Universitat Jaume I, “el Modernisme és un estil arquitectònic associat a una nova clientela, la família burgesa, que volia una classe diferenciada de l’usat per la noblesa, l’estat o l’església, una personalitat nova”.

El Modernisme va arribar a Castelló de la mà de famílies adinerades, la majoria d’elles empresaris reconeguts de l’època, que van encarregar la construcció de nous edificis a arquitectes de l’època, com Godofredo Ros de Ursinos, i que van estudiar a la ciutat de Barcelona, influenciats per Antoni Gaudí –un dels genis universals d’aquest estil–, Domènech o Muntaner entre altres, van construir cases amb l’art de moda però mantenint el seu propi estil.

Fruit d’aquest corrent naixen obres artístiques i arquitectòniques com els quatre edificis situats en la plaça del Fanal, l’edifici de Correus, el quiosc enfront del Teatre Principal, la Casa Dávalos, la Casa dels Caragols, etc. Un corrent que no sols canvia l’estil de l’època sinó que canvia la nostra ciutat transformant-la també en un xicotet museu a l’aire lliure del Modernisme, deixant una inesborrable empremta urbanística que suposa un dels grans atractius culturals de passejar per Castelló.

El Modernisme a Castelló que té més a veure amb la decoració que amb les seues característiques estructurals, i això va donar una extraordinària rellevància i riquesa a la ceràmica, que va passar a ser un dels elements decoratius més usats en l’època entre altres coses per l’auge de la indústria ceràmica a la província i l’economia que movia la taronja, mostra d’això és que aquest moviment apareguera en els punts de major industrialització. És per això que Castelló i Borriana seran els principals focus recognoscible i, en menor mesura poblacions com Onda, Vila Real, Nules i Benicarló.

D’aquella època d’esplendor del Modernisme de Castelló queden alguns

edificis, els quals podem admirar recorrent la capital de la Plana.

La plaça de la Independència. L’autèntic km 0 del Modernisme castellonenc que es caracteritza també per l’ús de la ceràmica, indústria molt arrelada a la ciutat. Una plaça que enllaça al nord amb el Parc Ribalta –autèntic pulmó verd de la ciutat– i que està declarada Conjunt Historicoartístic pels seus quatre edificis modernistes units els uns als altres. I just en el centre de la mateixa es troba la Farola, escultura en ferro forjat i rematada amb quatre braços decorats amb dracs que sostenen cadascun dels fanals. Obra de l’arquitecte Francisco Maristany Casajuana i punt de referència de la capital.

Dels edificis, el primer és la Casa Chillida (1014-15), que destaca pel seu volum prismàtic, els esvelts arcs de mig punt i la balustrada entre pitxers de pedra.

La Casa Alcón (1913) mescla estils en un curiós eclecticisme on poden veure’s pinacles pseudogoticistes barrejats amb tríglifs modernistes. Godofredo Ros aplicà formes recarregades del repertori ornamental de la secessió vienesa amb la idea de destacar la planta superior i el coronament de l’edifici, trobem a les pilastres, als ampits i als plafons els tríglifs modernistes típics, i el coronament, al centre, forma una ogiva de timpà llaurat ricament que està flanquejada per dos pinacles gruixuts que evoquen els neomedievalismes que l’autor tant s’estimava.

La Casa de les Cigonyes (1912), obra de l’arquitecte local Godofredo Ros de Ursinos, és la més emblemàtica, amb els seus bells colors en la seua ceràmica policromada, els balcons de ferro forjat i pilastres que descansen sobre pedestals ornats amb cigonyes i rematats amb dobles columnes tornassolades.

I la Casa Calduch (1903) destaca per un gran mirador de fusta emmarcat en una façana amb encoixinats i diferents tipus de balcons, amb un grandiós treball en forja.

L’altre gran referent arquitectònic modernista és l’edifici de Correus i Telègrafs (1932), realitzat en rajola que es mescla en formes i combina amb els colors de la ceràmica, principalment blaves i grocs. Amb blocs neo-mudèjars que recorden la tradició musulmana, en el seu conjunt destaca la façana, flanquejada per dues torretes. I el seu interior és un espai funcional amb una zona central –amb llum natural– i un fris superior amb motius costumistes.

Fora del nostre sector podem trobar altres molts edificis modernistes. Just enfront del Teatre Principal no deixa indiferent a ningú el quiosc modernista de la plaça de la Pau, en fusta forja i vidrieres.

Al carrer Major (núm. 78), la Casa dels Caragols. Situada a la zona més antiga de la ciutat fou edificada seguint els plànols de Francisco Tomàs Traver entre el 1911 i 1914, essent el seu promotor En Fèlix Bueso Tirado i es va haver d’enderrocar per la seua construcció dues cases del carrer Major i dues del carrer Gràcia. Es va substituir un altre edifici de caràcter gòtic que hi havia en eixe solar.

A més d’habitatge, l’edifici albergà durant un temps La Càmera Agrícola, la Junta del Port, un casino. I fins i tot va arribar a ser comerç de teixits i electrodomèstics. Els últims anys de la dècada dels setanta lamentablement, els propietaris decidiren eliminar nombrosos elements ornamentals de l’edifici, tant a l’interior com a l’exterior, cosa que motivà que s’iniciara un litigi davant dels tribunals competents que es va concloure amb sentència de Tribunal Suprem dictaminant el 20 d’octubre del 1982, obligant a la reconstrucció de l’immoble al seu estat inicial anterior a la concessió de la llicència d’Obra Menor.

Adquirit el 1987 per la Generalitat Valenciana, es va procedir a la seua rehabilitació segons projecte de J. A. Martínez García, acabant les obres el 1990. Actualment, és la seu de la Presidència de la Generalitat Valenciana a Castelló. Plantejat com a casa amb planta baixa i dues altures, tot constituït els dos primers un sol habitatge i el segon dues habitacions. Hi trobem, d’acord amb l’època, la distribució jerarquitzada als diferents pisos. Presenta dues façanes, la principal al carrer Major, i la secundària al carrer Gràcia, totes dues simètriques, amb ordenació harmònica de buits que van minvant segons l’altura, la part superior es corona amb ampit d’arrel classicista.

Presenta al seu interior una distribució harmònica i funcional, d’acord en els plantejaments del moment i s’estructura a través del pati, que es veu convertit en nucli central, al voltant del qual es conforma l’edifici.

El pati es configura a partir de columnes de ferro fos on s’aboquen les crugies dels pisos superiors, deixant la planta baixa amb un ampli espai que es correspon en alçària amb la superfície de les habitacions. El pati té un component articulador i estètic remarcable que el converteix en l’element més homogeni de tot l’edifici, amb ornamentació ceràmica al sòcol i porta d’accés pel vestíbul d’entrada. L’accés a les plantes superiors en un principi es realitzava per una elegant escala, amb elements de manyeria i una suau ornamentació pictòrica gens extremada, de trets orgànics- modernistes que arrancava des de la part dreta del vestíbul d’entrada. En l’actualitat s’ha eliminat i s’ha disposat una escala al pati.

Al carrer Gasset (núm. 5), un altre impressionant edifici, la Casa Dávalos. I el magatzem Dávalos que consta de tres naus encadenades, i donen lloc al típic paisatge industrial. Els panys de paret s’han realitzat amb maçoneria acarada, els espais i els cantells es resolen amb cara vista. En la part superior les testeres frontals es remarquen i revesteixen de taulells verds, el vèrtex es resol amb doble buit o òcul, i un ampit escalonat acabat amb teules vidriades.

Cal destacar-hi el treball del cara vista, sobretot en cornises, arcs, etc., i l’enreixat autènticament modernista.

Al carrer Colón (cantonada amb Alloza) sobreïx la façana de Mobles Navarro, edifici que al llarg dels anys ha albergat diversos comerços.

Al carrer Alloza (núm. 130), la Casa Pardo, un edifici entre mitgeres, format per una planta baixa i dues altures. Desenvolupa la façana segons dos eixos verticals que contenen els buits, flanquejats per bandes de ceràmica de color verd i amb un acabament en corba, actuant el baixant central com autèntic eix de simetria. A

l’acabament de l’edifici uns pilars completen la visual. Aquesta marcada verticalitat es trenca a la primera planta pel balcó corregut i la planta baixa es presenta com a base de tot l’edifici.

Al carrer Enmig (núm. 148), l’Acadèmia la Puríssima. Edifici entre mitgeres fet entre 1915-1920 probablement segons el projecte de l’arquitecte En Godofredo Ros de Ursinos, en un dels seus últims treballs, encara que també podria ser una obra primerenca del seu fill, En Lluís Ros de Ursinos.

Consta de planta baixa i tres altures. El llenç de façana és de rajola vista, excepte peces de pedra de formes pròpies del modernisme i Art Nouveau. Alçat clarament jerarquitzat, amb balcó corregut amb dos accessos al primer pis. Al segon un altre balcó corregut de mida menor i amb un únic accés flanquejat per finestres i, a l’última altura, tres finestres. Cal destacar el bon treball en pedra, com també la tasca de forja dels balcons.

I en la Ronda Magdalena, l’església de la Sagrada Família també destil·la decoració modernista en la seua façana. Construïda segons projecte d’En Godofredo Ros de Ursinos i Calduch (1850-1924), segueix models d’Ortiz de Villajos, i és una de les obres més significatives d’aquest arquitecte castellonenc, on barreja caràcters gòtics, mudèjars i bizantins, tot recorrent al principi de vinculació del medievalisme als edificis religiosos, amb decoració fastuosa d’arcs i columnes totalment pintades.

Vocabulari: Balustrada: Un balustre (de l’italià balaustro, i aquest del llatí balaustium, i aquest, del grec βαλαυστιον ‘flor de magraner’) és un tronc modelat, circularment o en forma de quadrat, fet amb pedra o fusta i de vegades metall, que suporta la barana d’un ampit o d’una escala, balcó, etc. I el conjunt dels quals és conegut amb el nom de balustrada.

Pinacles: Un pinacle és un element arquitectònic en forma de con, punxegut i, normalment, fet de pedra que se situa al capdamunt, com a coronament, dels contraforts d’una catedral. És característic de l’arquitectura gòtica.

Tríglifs: El tríglif és un element arquitectònic del fris a l’ordre dòric, de forma quadrada i situat en l’extrem d’una biga; deu la seua denominació a les tres estries (glifs) que ho recorren en vertical. Alterna amb les mètopes. Solia ser fet de terra cuita i pintat de color turquesa fosc o negre.

Ampit: Un ampit, parapet, muralleta o catxapit és l’extensió de la paret a la vora d’un sostre, terrassa, balcó, passarel·la o una altra estructura similar.

Descobrint l’Art déco Lara Barreda i Ibáñez

L’art déco (també art déco o fins i tot art déco) va ser un moviment de disseny popular a partir de 1920 fins a 1939 (la influència del qual s’estén fins a la dècada de 1950 en alguns països) que va influir les arts decoratives mundials com ara arquitectura, disseny interior, i disseny gràfic i industrial, també a les arts visuals com ara la moda, pintura, gravat, escultura i cinematografia.

Després de l’Exposició Universal de 1900 de París, diversos artistes francesos (Hector Guimard, Eugène Grasset, Raoul Lachenal, Paul Follot, Maurice Dufrene i Emile Decour) van formar un col·lectiu formal dedicat a les arts decoratives d’avantguarda.

En 1925 van organitzar la Exposition Internationale dés Arts Décoratifs et Industriels Modernes a París, i es van dir a si mateixos els moderns; en realitat, el terme art déco es va encunyar en la retrospectiva titulada «Els Années 25», duta a terme a París en el Musée dés Arts Décoratifs (Museu d’Arts Decoratives) del 3 de març al 16 de maig de 1966; el terme és, per tant, una apòcope de la paraula francesa décoratif. En l’àmbit castellanoparlant, la RAE l’ha normalitzat com a art déco, amb la titlla en la «e».

Morfologia i tecnologia Aquest moviment és, en un sentit, una amalgama de molts estils i moviments diversos de principis del segle XX i, a diferència del “art nouveau”, s’inspira en les Primeres Avantguardes. Les influències provenen del constructivisme, cubisme, futurisme, del propi art nouveau, del qual evoluciona, i també de l’estil racionalista de l’escola Bauhaus. Els progressius descobriments arqueològics en l’Antic Egipte van marcar així mateix la seua empremta en unes certes línies dures i la solidesa de les formes de l’art déco, afí a la monumentalitat i elements de forta presència en les seues composicions.

Com a estil de l’edat de les màquines, va utilitzar les innovacions de l’època per a les seues formes: les línies aerodinàmiques, producte de l’aviació moderna, la il·luminació elèctrica, la ràdio, el revestiment marí i els gratacels. Aquestes influències del disseny es van expressar en formes fraccionades, cristal·lines, amb presència de blocs cubistes o rectangles i l’ús de la simetria. El color es va nodrir de les experiències del fauvisme; trapezoides, “facetamientos”, ziga-zagues i una important geometrització de les formes són comunes a l’art déco.

Corresponent a les seues influències maquinistes, l’art déco es caracteritza també pels materials que prefereix i utilitza, com ara alumini, acer inoxidable, laca, fusta embotida, pell de tauró (shagreen) i pell de zebra. L’ús de tipografia en negreta, sans-serif o pal sec, el facetado i la línia recta, feta fallida o greca (oposat

a les corbes sinuoses i naturalistes de l’art nouveau), els patrons en compàs (chevrón) i l’adorn en forma de raig de sol són típics de l’art déco. Uns certs patrons d’ornament es van veure en aplicacions bé disímiles: des del disseny de sabates per a senyora fins a les graelles de radiadors, el disseny d’interiors per a teatres i gratacels com l’Edifici Chrysler o el Empire State Building.

L’estil art déco no va estar limitat a l’arquitectura; el transatlàntic SS Normandie, el viatge inaugural de la qual va tindre lloc en 1935, va ser dissenyat incorporant molts dissenys art déco en el seu interior, incloent-hi un saló menjador el sostre i la decoració del qual estava realitzada amb vidre de Lalique. Altres vaixells amb influència art déco en la seua decoració van ser el Île de France, el Queen Mary i el Nieuw Amsterdam. L’art déco també es va aplicar en el ferrocarril, com en el famós tren Orient Express, i en l’aviació, com en l’avió 1000E Manhattan.

Sociologia L’art déco va iniciar el seu apogeu en els anys 1920. Encara que molts moviments del disseny tenen arrels o intencions polítiques o filosòfiques, l’art déco era quasi purament decoratiu, per la qual cosa es considera un estil burgés. Malgrat l’eclecticisme de les seues influències formals i estilístiques, l’art déco és sòlid i posseeix una clara identitat pròpia. No es tracta d’un historicisme ni d’un anacronisme; és fidel a la seua època i deixa entreveure la noció futurista de la Revolució industrial. El seu simbolisme gira entorn del progrés, l’ordenament, la ciutat i l’urbà, la maquinària. Elegant, funcional i modernista, l’art déco va ser un avanç enfront de l’art nouveau, aquesta vegada reeixit en la generació d’un nou repertori de formes concordes amb la problemàtica i imatgeria del seu temps.

L’art déco era un estil opulent, i la seua exageració s’atribueix a una reacció contra l’austeritat forçada producte de la Primera Guerra Mundial. De manera simultània a una creixent depressió econòmica i al fantasma de l’acostament d’una Segona Guerra Mundial, hi havia un desig intens per l’escapisme. La gent va gaudir dels plaers de la vida i de l’art déco durant l’era del jazz.

Decadència El moviment art déco mostrat en l’Exposició Internacional d’Arts Decoratives i Industrials Modernes (1925) realitzada a l’esplanada dels Invàlids de París va causar tal impressió als visitants, que es va reproduir amb tot luxe de detalls a Nova York, Buenos Aires, Tòquio, Sao Paulo, Casablanca, Saigon, Phnom Pen, Chicago, Belgrad, entre moltes altres ciutats.

A Nova York el Rockefeller Center i l’edifici de la Chrysler són a penes dues mostres, a Rio de Janeiro el Crist de Corcovado, i després d’ells les ciutats esmentades es van transformar ràpidament. A Mèxic la ciutat de Cuernavaca, la colònia Comtessa de la Ciutat de Mèxic, i altres barris perifèrics esmentats per Malcolm Lowry en Sota el Volcà segueixen l’exemple, a Colòmbia la ciutat de Manizales incendiada en 1925 es va reconstruir amb la perícia dels arquitectes del moment importats per la classe emergent cafetera i una rere l’altra totes les ciutats del món es van regenerar amb el seu racó art déco, modern, provocador, futurista.

El moviment va anar perdent patrocini en les metròpolis europees i nord-americanes molt després d’haver aconseguit una introducció massiva, al punt de ser emprat per a representar falses pretensions de luxe.

Finalment, l’estil cauría en decadència, donades les austeritats imposades per la Segona Guerra Mundial.

En altres països com l’Índia, Nova Zelanda, Cuba, Guatemala, l’Argentina, Mèxic, l’Equador, Filipines i Veneçuela, es va convertir en una porta d’entrada al modernisme i va continuar sent utilitzat fins a ben entrats els anys 1950. A Amèrica Llatina poden trobar-se, durant aquest període, diversos exponents de l’art déco com, per exemple, l’argentí José Fioravanti.

Un ressorgiment de l’interés per l’art déco va vindre des d’exploracions del disseny gràfic en els anys 1980.

La seua associació amb el film noir en cinematografia i l’encant del glamur dels anys 1930 va propiciar un nou ús d’aquesta mena d’expressió a la fi de la dècada de 1980 en peces publicitàries per a joieria i en el món de la moda i la decoració d’hotels com l’Hotel Fairmont i el Palau de Belles arts a la Ciutat de Mèxic.

Arquitectura art déco a Espanya A Espanya és també possible trobar moltes mostres de l’estil art déco. Un bon exemple d’això és la Gran Via de Madrid o el Passeig de Gràcia, a Barcelona, on l’art déco conviu amb el modernisme.

A Madrid alguns edificis representatius són: el situat al Carrer Alcala 118, un edifici d’habitatges construït en 1930 a instàncies del promotor Don Alberto Colomina per l’arquitecte Fernando Arzadún i Ibarraran.

València té una profusa arquitectura art déco, conseqüència del període de bonança econòmica d’entreguerres, en les quals Espanya va romandre neutral. Són particularment notoris la casa de banys de les Arenes, l’edifici del Rectorat de la Universitat de València en el qual cal destacar la seua cúpula que albergava el telescopi de l’antiga Facultat de Ciències i els cinemes Rialto (1939, actualment Filmoteca de la Generalitat Valenciana), Capitol (transformat en edifici d’oficines) i Metropol.

Altres edificis basats en aquesta mena d’arquitectura que destaquen a la ciutat són la Casa Jueva de Guardiola Martínez (1930), l’edifici de Bombes Gens de Borso di Carminati (1930), l’edifici Roig Vives, l’edifici Martí Cortina (1943), l’edifici Carlampio o el Col·legi Major Luis Vives, tots ells projectats per l’arquitecte valencià Francisco Javier Goerlich, al qual es deu la majoria d’edificacions del període de transició entre l’arquitectura art déco i el racionalisme arquitectònic valencià a la ciutat. No es pot deixar al marge la famosa Finca Roja d’un altre arquitecte valencià, Enrique Viedma Vidal, que està assenyalada com un dels referents més importants dins de l’expressionisme holandés amb detalls importants d’art déco.

Encara que fora de les grans ciutats també poden trobar-se meravelles de l’art déco a Catalunya o a la Comunitat Valenciana com el pont de Sant Jordi (1931) a Alcoi (Alacant), Cantàbria i Astúries, especialment a Oviedo, Gijón i Langreo, donada la importància de la indústria i la riquesa d’aquestes ciutats en l’època que estava de moda aquest art, i, en menor mesura, a Andalusia i la Regió de Múrcia, on, a més d’en la seua capital i Cartagena, també pot trobar-se algun cas més aïllat en la resta de la comunitat.

Paraules: Art nouveau: Aquest estil va ser un moviment cultural produït a Occident a la fi del segle xix i al començament del segle xx. Es coneix en altres països com a Art Nouveau (a França i a Bèlgica), Modern Style (a Anglaterra), Tiffany (als EUA), Jugendstil (a Alemanya), Sezessionstil o Wiener Sezession (a Àustria), Stile ‘900, Floreale o Liberty (a Itàlia)o Modernisme a Espanya.

Fauvisme: El fauvisme és un moviment pictòric expressionista de principis de segle xx sorgit a París durant un breu període (1904-1907), entorn dels artistes Henri Matisse, André Derain i Maurice Vlamink. També foren fauvistes Braque, Friesz, Rouault, Marquet, Dufy i van Dongen. El nom els fou donat (pejorativament) per Louis Vauxcelles en la crítica que va fer del Saló de Tardor del 1905. En francès, “fauves” vol dir “bèsties salvatges”.

Fusta embotida: És la tècnica i procés de manipulació de la fusta obrada o de taulers que en ser treballades formen un conjunt de peces encastades en un moble.

La figura de Demetrio Ribes Càtedra Demetrio Ribes

Demetrio Ribes Marco va nàixer a València el 1875 i va ser un dels arquitectes més rellevants de principis del segle XX. Va iniciar la seua formació a Barcelona, en Ciències Fisicomatemàtiques, i posteriorment es va traslladar a Madrid per a estudiar arquitectura. És allí on Ribes s’impregna de tot el debat teòric del moment sobre opcions i corrents arquitectònics com l’eclecticisme, modernisme, regionalisme o el racionalisme. Al llarg de la seua vida, Ribes s’interessa i aprofundeix en les teories del moment, des de les propostes d’Otto Wagner (representant del secessionisme vienés) a les pròpiament regionalistes de L. Rucabado, i va elaborar la seua pròpia versió que s’adaptà a les noves necessitats i usos dels materials.

L’obra arquitectònica de Demetrio Ribes té un perfil predominantment industrial, i destaca per la construcció d’edificis fabrils, ferroviaris, oficines, garatges o magatzems. Va ser arquitecte facultatiu de la Companyia de Camins de Ferro del Nord d’Espanya, des de 1902 fins a 1921, tota la seua vida professional. Per a aquesta empresa va estar realitzant projectes ferroviaris com els Edificis Bessons de Príncipe Pío, a Madrid, l’estació de Barcelona..., i totes les instal·lacions que portaven implícites (tallers, rotondes, edificis, molls...). L’Estació del Nord de València és l’obra més coneguda i reconeguda de Ribes; exemple més monumental i representatiu de la seua etapa modernista, i és, al seu torn, exemplar del moviment secessionista. Aquesta estació, inaugurada el 1917, assumeix el valor simbòlic de ser un dels monuments més representatius de la ciutat.

Al marge de l’activitat ferroviària, Demetrio Ribes va realitzar a València construccions i projectes per a ús industrial. També va treballar, com a consultor i assessor, per a altres contractistes com és el cas del Mercat de Colón de F. Mora, i el 1916 va formar la seua pròpia empresa constructora amb J. Coloma. En aquesta faceta de contractista va participar en la construcció dels Docks comercials del port de València com a «Sociedad Coloma y Ribes, construcciones en hormigón armado, Valencia», on destaca el fet que va ser l’iniciador de l’ús del formigó armat en les obres de construcció civil a la Comunitat Valenciana.

L’arribada del segle XX va portar noves tipologies arquitectòniques i,

adaptant-se a les noves necessitats i usos de la ciutat, Ribes va realitzar garatges, magatzems i naus industrials de gran singularitat (Garatge «Gran Via», magatzem del carrer de les Fustes...).

Algunes de les seues obres han sigut enderrocades, com els magatzems per a la ferreteria d’E. Ferrer; altres, en canvi, foren projectes que es van dur a terme seguint les directrius d’un segon arquitecte, com «El Palau per a la Fira Mostrari».

També es va dedicar a l’arquitectura de caràcter públic i religiós, com la Casa de Correus i Telègrafs de Castelló, la Plaça de Bous de Xàtiva o l’Asil de la Marquesa de Sant Joaquim. Arquitectura civil i religiosa on Ribes projecta i desenvolupa les seues més variades facetes i aptituds, adaptades a la necessària funcionalitat requerida (eclecticisme, aplicació de la decoració en nous espais, correcta distribució espacial, ús del formigó armat...).

L’habitatge d’ús privat va ser un altre dels camps on Ribes va poder desenvolupar el seu programa arquitectònic. Foren obres realitzades en l’Eixample de València, en la reforma de l’antic barri de Pescadors, cases barates i de renda, i fins i tot el seu propi habitatge unifamiliar.

Home polifacètic i entusiasta que va morir a la primerenca edat de 46 anys, deixant un ampli llegat patrimonial que pot ser contemplat i analitzat en cadascun dels seus projectes i construccions. La Càtedra Demetrio Ribes, del qual pren el seu nom, intenta retre-li homenatge, per ser un dels arquitectes més interessants del segle XX, per la seua obra i trajectòria personal.

Vocabulari: Fabrils: adj. Pertanyent o relatiu a les fàbriques o als seus operaris.

Moviment secessionista: La Secessió de Viena, Sezession o Sezessionsstil, forma part del moviment anomenat Art Nouveau que a Catalunya es va denominar modernisme. Fou fundada el 1897 a partir d’una “secessió” de 19 artistes vienesos que havien abandonat l’Associació dels artistes de Belles Arts a Àustria.

Vicent Traver i Tomàs Ferran Olucha i Montins

Traver i Tomás, Vicent. Castelló de la Plana 23.IX.1888 – Alacant 15.XI.1966. Arquitecte i publicista Vicent Traver va ser un arquitecte prolífic i polifacètic, de gran projecció en terres valencianes i andaluses durant la primera meitat del segle XX, que ha sigut qualificat per alguns historiadors com el màxim representant del castissisme en terres valencianes.

Format a l’Escola Superior d’Arquitectura de Madrid, on es va titular en 1912, a mitjan any següent va ser nomenat arquitecte de la Comissaria Règia de Turisme i Cultura Artística Popular, pel Benigne de la Vega Inclán i Flaquer, II Marqués de la Vega Inclán, marxant a Sevilla, per a realitzar el trasllat de la portada del palau dels Ducs d’Arcs en Marchena a l’Horta del Retir dels jardins de l’alcàsser sevillà. Posteriorment i també com a arquitecte de la Comissaria Règia es va fer càrrec de diverses restauracions a Toledo (castell de Layos, 1918), Sevilla i Valladolid (Casa de Cervantes). En 1914 es va establir a Sevilla, on va romandre quasi vint anys, i va guanyar el concurs de la secció de Belles arts de l’Ateneu sevillà amb un avantprojecte d’hotel als Jardins d’Eslava, principiant una fecunda etapa en la qual va realitzar gran nombre d’obres particulars a la ciutat del Guadalquivir i altres capitals andaluses.

Guardonat en 1926 amb la medalla d’or de l’exposició d’Art Decoratiu de París i amb el Gran premi de l’Exposició Iberoamericana de Sevilla, va ser president de l’Associació General d’Arquitectes, sent nomenat el 13 de gener de 1927, després de la renúncia d’Anníbal González, arquitecte general i director artístic de l’Exposició Iberoamericana de Sevilla. Referent a això s’ha qualificat el paper de Traver com a decisiu per a l’èxit de l’Exposició Internacional, ja que a càrrec seu va estar no tan sols la realització de projectes sinó també la supervisió artística de pavellons particulars i oficials.

Distingit en 1929 amb els graus de Cavaller i Comanador de l’Orde del Sant Crist, de Portugal i Guardonat en 1930 amb el primer premi del concurs nacional per al projecte del temple monumental dedicat a la Verge dels Desemparats de València, en 1933 tornava a la seua ciutat natal, –a la qual no obstant això va romandre vinculat durant la seua estada a Sevilla, especialment

amb la Societat Castellonenca de Cultura, de la qual era membre fundador i col·laborador del seu Butlletí–, i per a la qual ja en 1925 havia redactat el Pla d’ordenació i urbanització de Castelló i projectat i edificat diversos habitatges.

A Castelló va establir la seua oficina de treball i ràpidament es va nodrir de clientela particular a més de la de caràcter eclesiàstic, perquè va ser nomenat arquitecte diocesà de Tortosa, sent nombroses els edificis que va dissenyar i va construir, tant a la seua ciutat natal com en poblacions veïnes i València capital.

Nomenat durant el conflicte bèl·lic Auxiliar Tècnic de la Junta Delegada del Tresor Artístic de Castelló (193638) i posteriorment Agent d’Enllaç del Servei de Defensa del Patrimoni Artístic Nacional, després de l’entrada de les tropes del general Franco, el 14 d’abril de 1939 va ser nomenat alcalde de Castelló, càrrec que va exercir fins a novembre de 1942, impulsant diverses reformes urbanes contemplades en el Pla que havia redactat en 1925.

Arquitecte diocesà de València des del 14 de juliol de 1939, va dirigir la restauració de l’Aula Capitular de la Catedral de València, la de la capella de les relíquies i l’anomenada capella del Sant Calze, així com la reconstrucció del Palau Arquebisbal i la construcció del Seminari Metropolità de València a Moncada.

Dedicat a l’arquitectura i també a la labor de publicista i investigador, va dur a terme nombroses i importants obres a Castelló i poblacions del seu entorn, en un estil classicista i eclèctic molt característic del nostre biografiat.

Nomenat en 1914 cavaller de la Reial orde d’Isabel La Catòlica i un any més tard condecorat amb el grau de comanador de la mateixa Reial orde, va ser designat en 1948 president de la Comissió Provincial de Monuments de Castelló.

De la seua afició al cultiu de la Història van sorgir diversos llibres i nombrosos articles en el “Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura”, de la qual va ser membre actiu i vicepresident. Va ser també corresponent de la Reial Acadèmia de la Història i de les de Belles arts de Sant Ferran, Santa Isabel d’Hongria i Sant Carles.

Un pont modern per a l’Uji Manel García i Rambla

Al llarg dels anys la ciutat de Castelló ha vist com ha anat creixent d’una manera una miqueta espectacular, sobretot en els últims vint-i-cinc anys. Un creixement urbà fruit de tres idees molt simples: el creixement de la seua població, el creixement de l’edificació per necessitat o regeneració i el creixement econòmic. Aquest creixement s’ha fet si cap més visible feia el marge esquerre del riure Sec, just en el lloc on podem trobar la Universitat Jaume I i el seu nucli urbà.

Per a donar serveis públics de transport a aquesta nova zona de la ciutat es va executar el Pla de Transports de Castelló i el seu Entorn, d’on neix el transport de via reservada conegut com a TRAM de Castelló, sistema de transport híbrid tramvia-autobús, de tracció elèctrica, amb alimentació aèria i per bateria.

Aquest projecte de transport necessitava una xarxa de plataformes per a la connexió de Castelló amb el Grau i al seu torn amb la zona de la universitat. Una xarxa d’aproximadament vint quilòmetres, on el primer tram que uneix la Universitat amb el Parc Ribalta consta de poca més de 2 quilòmetres.

De totes les obres d’adequació per a aquesta plataforma, l’element de major envergadura és el pont sobre el riure Sec, una veritable fita urbana d’enorme grandària i d’estil modern. El pont del Tram, com se’l coneix entre la ciutadania, és una estructura atirantada que salva el llit del riu Sec, en un tram en el qual el mateix discorre canalitzat entre murs de formigó. Una veritable obra arquitectònica d’estil modern, un terme molt ampli, que es designa el conjunt de corrents o estils d’arquitectura que s’han desenvolupat al llarg del segle XX a tot el món. Un estil que destaca per l’ús dels nous materials com l’acer i el formigó armat, així com l’aplicació de les tecnologies associades, el fet determinant que va canviar la manera de projectar i construir els edificis o els espais.

Des de l’origen del projecte el pont es va concebre com una estructura singular. Després de l’anàlisi de diverses alternatives en arc tirant una banda i diferents composicions de pont atirantat per un altre, es va triar finalment una tipologia de pont atirantat asimètric. És una estructura esbiaixada respecte a la perpendicular del vell llit canalitzat del riu Sec amb una longitud aproximada de 170 metres incloent els llargs enterraments per a estreps. Disposa d’una obertura principal de 90 metres de llum i un altre menor en costat dret de 15 metres de llum, aproximadament.

El tauler es va dissenyar en formigó, que porta un complex encofrat recolzat sobre cintres provisionals. La dificultat afegida consisteix en la presència d’una

sèrie de costelles transversals amb flexió esbiaixada de 55é respecte a l’eix longitudinal del tauler i altres dues bigues principals de secció en pi que concedeixen major rigidesa i a les quals s’ancoren els tirants que descendeixen del piló.

En superfície existeix una zona central on se situa el pal o piló en forma d’I amb una altura de 41,80 metres del qual parteixen els tirants a base de 5x2 malls de cables d’acer folrats cap a cadascun dels costats. El piló és una autèntica caixa de xapes d’acer de 30 mil·límetres de gruix que s’emplena de formigó en el seu interior fins al punt on s’obren els braços en I. L’ancoratge esquerre és compacte i es fa sobre un plint massís de formigó que queda ocult en el soterrament d’aquest costat i la seua funció és la de contrapés. En el costat contrari, on els 5 tirants se separen seqüencial ment en cada vora, es produeix el seu ancoratge en la fonamentació de les bigues longitudinals o travessers. Si ens situem en l’intradós de l’obra, es veu l’entramat laberíntic de bigues on destaquen els caps dels postesats dels cables d’acer. La vertical del piló reposa en una àmplia pila de formigó armat de 8x2 metres, tan ampla com la llosa central del tauler estricte, sense els tornapuntes de vores. La zona longitudinal d’aquests ancoratges en superfície i l’arrencada del piló es cobreix o decora amb “trencadís”. Les vores del tauler es protegeixen amb boniques baranes metàl·liques de disseny.

En la zona d’ancoratges, ja siga en els compactats del ventall dret que formen els tirants així com en els més separats del costat esquerre (vista d’aigües amunt) es van instal·lar projectors de llum, creant una visió nocturna d’aquesta estructura que resulta interessant com la d’una escenografia espectacular.

Aquest pont com tota aquella construcció d’arquitectura moderna es caracteritza per la simplificació de formes, absència d’ornament i una renúncia a la composició acadèmica clàssica, aquesta, va ser substituïda per les tendències del moment de l’art modern, és a dir, per idees inspirades en el cubisme, expressionisme, futurisme, neoplasticisme, entre altres.

Un pont que dona a entendre que la ciutat de Castelló té una història i un passat, però que, no obstant això, és una ciutat que es modernitza i mira cap al futur amb il·lusió Vocabulari: Estructura esbiaixada: És una estructura on existeix una flexió esbiaixada que és un tipus de sol·licitació d’una biga o un prisma mecànic sotmés a uns moments flectors amb una component diferent de zero sobre les dues direccions principals de tal manera que la direcció de la fibra neutra no coincideix amb cap pla principal d’inèrcia. També es diu que una secció es troba en un estat de flexió esbiaixada quan no es coneix a priori la direcció de la fibra neutra.

Piló: És un tipus de fonamentacions profundes que transmeten les càrregues fins als substrats aptes i resistents del sòl, quan aquests estan a certa profunditat.

Els pilons poden ser prefabricats o “in situ” que com el seu nom indica, són aquells que s’executen directament a l’obra, variant el sistema d’execució segons el tipus de sòl, l’entorn, la magnitud de les càrregues, etc.

Ancoratges: Un ancoratge és un sistema emprat en la construcció que permet donar estabilitat a murs pantalles (de formigó) amb grans fondàries d’excavació. Són elements estructurals que treballen a tracció.

La plaça Tetuan, distingida per la seua arquitectura urbana Manel García i Rambla

El conjunt urbà és la modalitat que s’adopta en l’execució del desenvolupament urbà, que té per objecte estructurar o reordenar, com una unitat espacial integral, el traç de la infraestructura viària, la divisió del sòl, les normes d’usos, aprofitaments i destins del sòl, les obres d’infraestructura, la urbanització i equipament urbà, la ubicació d’edificis i la imatge urbana d’un predi situat en àrees urbanes o urbanitzables.

La plaça Tetuan és un ric exemple d’enclavament urbanístic per la seua història i pel seu conjunt urbà de cases que envolten la plaça en dues quartes parts, i pel magnífic edifici de correus i telègrafs que és una de les millors mostres d’arquitectura modernista a la ciutat de Castelló, construïda entre els anys 1916 i 1936 sota la direcció arquitectònica de D. Demetrio Ribes Marco en primera instància i posteriorment de Sr. Joaquín Dicenta Vilaplana.

Però ens centrarem en el conjunt urbà d’habitatges domèstics de la plaça Tetuan.

EDIFICI NÚMERO 6 L’edifici número 6, té el seu origen en 1931 sota la direcció arquitectònica de Sr. José Méyer Sorní, mestre de l’estil racionalista.

Es tracta d’un edifici de cinc plantes amb un mateix eix central arquitectònic, encara que la seua composició varia depenent de cada planta. Entre les seues característiques exteriors visibles destaquen les seues siluetes arredonides, baranes de tub metal·liques, xamfrans i superfícies terses. Així com la conservació del treball en la pedra dels brancals que emmarquen el gran buit situat en la planta baixa que hui dia està condiacionada per a comerç.

En la primera planta es pot observar un senzill mirador de forma poligonal de mig hexàgon, que posteriorment es transformara en la segona planta en un balcó arredonit amb una discreta i senzilla barana de tub metàl·lic, al qual obri un buit horitzontal emmarcat per un drap lleugerament reafonat i d’un altre to de color. La finalització de la composició de la façana de l’edifici està rematada amb tres finestres xicotetes en les quals l’ampit s’ha transformat en plans inclinats. En la part més alta es remata amb una cornisa plana i barana de tubs horitzontals de vaixell, tot això a l’estil del racionalisme que es va desenvolupar a Europa continental durant els segles XVII i XVIII. Es coneix que la seua façana íntegrament estava executada en un llis esquerdejat,

encara que en l’actualitat i fruit de les últimes capes de pintura s’ha perdut gran part de la seua qualitat original.

La façana de l’edifici és una impressionant mostra de racionalisme realitzada a principis dels anys trenta, on el depurat i expert maneig de les formes del primer moviment modern, el converteixen, sens dubte, en un element de gran aportació arquitectònica en l’entorn urbà d’on es troba.

EDIFICI NÚMERO 7 L’edifici número 7, té el seu origen en 1930-1934 sota la direcció arquitectònica de Sr. José Méyer Sorní, mestre de l’estil racionalista.

Ens desplacem just al costat de l’anterior edifici esmentat. És aquesta ocasió en el número set podem trobar un vistós edifici de quatre plantes amb formes i característiques típiques de l’arquitectura del gran Leonardo Rucabado Gómez (Cantàbria, 1875 – ibídem, 1918), que va fer un profund estudi de l’arquitectura muntanyesa de Cantàbria i que posteriorment va aplicar al disseny de cases unifamiliars principalment.

Sent fidel al seu estil Sr. José Meyer, l’esquema de buits de l’edifici segueix un eix central. En primer lloc ens trobem la planta baixa on hi ha un gran buit en el parament de pedra sense adorns.

En la seua primera planta podem observar un mirador de clàssica estructura, on unes pilastres i capitells d’estil corinti subjecten un potent entaulament fet fallida amb abundant decoració en el fris, a tal punt en què fins i tot presenta el clàssic cimaci decorat.

En la segona planta s’observa un xicotet balcó amb reixeria senzilla però treballada. El finestral està emmarcat per dues pilastres que subjecten un frontó corb partit, i un pinacle amb una certa complexitat.

En la tercera planta es fa visible la formació d’una xicoteta lògia de tres obertures en arc de mig punt, també molt ornamentat amb la incorporació d’àngels, pilastres i motius vegetals. Finalment es remata amb una cornisa motlurada sobre quatre parells de mènsules estriades, on podem trobar a plafons geomètrics.

La resta de la façana està esquerdejada, i alguns elements ornamentals que ressalten pel color gris sobre blanc.

Al que a la fusteria es refereix igual que la reixeria són correctament utilitzades sense arribar a sobrecarregar una façana que amb l’anteriorment esmentat ja és bastant rica. I on podem observar una paradoxa amb l’arquitecte Meyer, considerat com el millor mestre del primer racionalisme modern a Castelló, perquè en aquest edifici observem la perfecta aplicació de decoració i de motlures.

EDIFICI NÚMERO 8 L’edifici número 8, té el seu origen en 1934-1936 sota la direcció arquitectònica de D. Franscisco Maristany Casajuana, autèntic revolucionari del paisatge urbà de Castelló.

Aquest edifici entre mitgeres va ser construït en la segona meitat dels anys trenta. Consta d’una planta baixa amb finalitats comercials i tres altures. La façana amb un sentit vertical es jerarquitza amb el gran mirador de la planta primera. Amb un balcó sobre ell i finestra rematada en arc semicircular en la tercera. Aquests últims buits s’unifiquen amb brancals continus esbiaixats i d’un altre color, i un panell decoratiu entre tots dos, que en aquesta ocasió representa uns galls al·legòrics.

Tot el llenç de la façana combina en l’actualitat el blanc sobre fons amb un color terra fosc amb elements decoratius que sobreïxen més com és el cas de brancals, plafons decoratius, barana i caps de carner situades al balcó, florons entre mènsules i unes certes zones de la rematada que serveixen per a ressaltar aquest element.

Un edifici amb gran utilització de l’estil Decó, la cridanera composició del qual en la façana ens porta a contemplar amb la mirada la part superior fruit de la verticalitat que produeix. La rematada de l’edifici té el seu origen en la última altura on trobem a banda i banda del buit principal, dos més xicotets, estrets i allargats, amb el mateix de brancal asaetat, recolzats sobre repeus, que es continuen en dos plafons decorats. La cornisa

d’aquest es troba en dos nivells.

Les dues seccions laterals que estan més baixes i que segueixen la línia de les finestres xicotetes es rematen en dues “machones” de clar disseny Decó. I amb un tram central que està una mica més elevat que la resta, amb un peto que es remata ran dels laterals.

Gran faena arquitectònica de l’època on cal destacar la decoració aplicada i l’encert i gust de la reixeria perfectament treballada.

EDIFICI NÚMERO 16 L’edifici número 16, té el seu origen en 1910-1912 sota la direcció arquitectònica de D. Franscisco Tomás Traver, celebre i reconegut arquitecte municipal de la ciutat de Castelló.

Ens trobem amb una edificació que consta d’una façana de planta baixa i dos pisos amb cambra, que s’organitzen segons un eix vertical que conté als buits, excepte en la planta baixa que es desdoblega en el buit d’accés al portal i un gran finestral reixat. Un estil el qual era comunament emprat en altres façanes de la ciutat. Aquest imaginari eix es trenca amb el frontó sobre la finestra del pis superior i es remata amb els buits apariats de la cambra. Les plantes de pis les ocupen sengles balcons motlurats sobre mènsules decorades, el primer en tot l’ample de la façana i el segon només la meitat.

Els buits d’aquestes dues altures, amb llinda corba, es flanquegen per unes bandes en relleu que assemblen pilastres adossades, acabades en les mènsules de la primera planta i en capitells en la segona, rematant-se aquesta espècie de doble pòrtic amb un frontó mixt decorat amb relleus. Sobre les línies de les mitgeres també es desenvolupen pilastres adossades fins a la cornisa. La rematada és un peto massís entre tres “machones”, sobre una cornisa de motlures escalonades. Les impostes que separen els pisos trenquen la marcada verticalitat de l’edifici.

Cal destacar l’ús de la fusteria i la reixeria metàl·lica perfectament treballada, així com l’ús de draps de ceràmica -Rajola esmaltada- en dos colors inusuals, verd i blau, que combinen vistosament amb el color crema i terra de la resta d’elements de la façana.

Vocabulari: Ampit: Un ampit, parapet, muralleta o catxapit és l’extensió de la paret a la vora d’un sostre, terrassa, balcó, passarel·la o una altra estructura similar. Quan s’estén per sobre d’un sostre, un parapet pot ser simplement la part d’una paret exterior que segueix per sobre de la línia de vora de la superfície del sostre, o pot ser la continuació d’un element vertical del sostre, com ara una paret de foc o una paret de festa. Els parapets van ser utilitzats originalment per defensar els edificis d’atacs militars, però avui dia s’utilitzen

principalment com a baranes de protecció i per evitar la propagació dels incendis.

Esquerdejat: L’esquerdejat és una forma d’arrebossar una paret o un mur amb morter de sorra gruixuda, llançat amb la paleta, per tal d’igualar la superfície, tapar forats i deixar-la en condicions d’ésser arrebossada amb més cura.

En els esquerdejats s’utilitza morter de ciment, encara que ocasionalment s’hi pot afegir també una mica de calç.

Fris: En arquitectura clàssica s’anomena fris a l’element central de l’entaulament. L’entaulament, en ordre descendent, està integrat per: la cornisa, el fris i l’arquitrau (biga principal); per sota hi hauria el capitell de la columna. El fris pot ser llis o (en els ordres jònic i corinti) estar decorat amb baixos relleus.

Cimaci: És una motllura corba amb forma de S (és a dir, dos semicercles), amb funció tant estètica com estructural, que s’ha utilitzat en l’arquitectura clàssica fins al segle xix, quan els nous materials (acer i formigó) van generar una nova arquitectura que no es basava en els cànons clàssics. Actualment, els cimacis s’utilitzen en obres de restauració en monuments, o bé en treballs d’ebenisteria. En l’ús general, s’entén aquell conjunt de motllures que serveix per a coronar un element arquitectònic, com un pedestal o una mènsula, com a sinònim del terme coronació.

Pilastres: Vore pàgina 64 Pinacle: Vore pàgina 54 Ménsula: La mènsula, també anomenada cartel·la, modilló o permòdol, és un element arquitectònic encastat i sobresortint d’un mur, la funció principal del qual és la sustentació d’altres elements com arcs, cornises, bigues, prestatges, els extrems d’una llinda, etc.

Esbiaixat: Tècnica que s’utilitza per crear perspectives i efectes visuals que intenten enganyar l’espectador (efecte trompe-l’oeil), com ara per crear una sensació de major profunditat en una finestra.

Machón: Es un pilar de pedra, de carreu o de rajola que es llaura de tant en tant en les parets de maçoneria per a fortificar-les.

Imposta: En arquitectura, es parla genèricament d’imposta per referirse a un sortint o volada que separa els diferents pisos d’un edifici. També s’anomena imposta l’element sortint prismàtic que es col·loca sobre una pilastra, a manera de capitell rudimentari, o bé que corona un capitell.

Imposta correguda, o línia d’arrencada, és la faixa sortint al parament interior d’un edifici.

L’objectiu d’aquest element arquitectònic, ubicat sobre sustentacles o inserit en murs, és de servir de suport a la cintra —motlle o bastida, dotat de la curvatura adient, que s’utilitza en el moment d’alçar un arc o una volta i que serà retirada en finalitzar l’obra. A vegades, la imposta pot presentar-se esculpida amb decoracions.

Coneixes el guardacantó més bonic de Castelló?

Luis Ventura i Martí

Què és un guardacantó?

Es deia guardacantons als pals de pedra que servien per a resguardar dels carruatges les cantonades dels edificis.

Es col·locaven als costats dels passejos i camins perquè no s’isqueren d’ells els carruatges. Antigament, eren molt usats a les cantonades dels carrers i es feien de pedra dura en forma arredonida, havent-se utilitzat per a aquest objecte pedres mil·liars romanes o canons vells amb la culata per a dalt.

Aquest antic costum es va conservar fins que es va començar a generalitzar l’ús de les voreres en les poblacions modernes, tot i això encara es veuen cases antigues amb guardacantons en l’entrada de les seues grans portes.

Els guardacantons podien estar adornats amb boles o amb caragols i alguns tenien els seus dos encastos en un dau col·locat en el sòl amb la finalitat d’evitar que els xocs de les rodes produïren sacsejades en l’edifici. A vegades, es formaven recintes amb guardacantons enllaçats per cadenes de ferro per a preservar algun edifici o monument de l’aproximació dels carruatges. En aquest cas, en què seria més propi denominar-los pilars o marmolejos, es feien, bé de pedra o marbre, amb anells encastats o cércols de ferro o tot ell del mateix metall colat.

Com era d’esperar, aquests elements arquitectònics han anat desapareixent dels habitatges en les successives reformes que han patit, ja que han perdut la seua utilitat amb el pas dels anys i per la modernització de la societat i per tant de les urbs.

Encara que la seua gran desaparició de les cantonades dels carrers es va veure afectada majoritàriament per l’aparició de les voreres que permetien guardar distància entre els edificis i els vehicles.

Actualment si passegem pel centre de Castelló i ens fixem bé, encara podem trobar guardacantons en algunes atàviques cases d’antics llauradors als carrers Maestro Chapí o Alloza.

Però sens dubte, el guardacantó més bonic de Castelló és de la “Casa dels Caragols”, dita així en referència als guardacantons de pedres llaurades en forma de caragol que podem veure a la seua porta principal. Situat al carrer Major, número 78, cantonada amb el carrer Gracia, aquest edifici d’estil modernista, és obra de l’arquitecte Francisco Tomás Traver i es va construir

entre 1911 al 1914.

Aquest habitatge va ser concet com a residència familiar del banquer Félix Bueso Tirado, però també ha sigut Seu de la Cambra Agrícola, seu de la Junta de les obres del port, comerç i fins i tot un casino. Encara que semble mentida, l’edifici va ser salvat in extremis de ser demolit, la Generalitat Valenciana el va adquirir en 1987 convertint-ho en la seu de la Delegació del Governs Valencià a Castelló.

Vocabulari: Pedres mil·liars: Un mil·liari o pedra mil·liar (procedent del llatí miliarium) és una columna cilíndrica, oval o paral·lelepípeda que es posava a la vora de les calçades romanes per assenyalar les distàncies cada mil Passus (passos dobles romans) és a dir, cada milla romana, la qual cosa equival a una distància d’aproximadament 1.481 metres.

Metall colat: metall colat o ferro colat és un aliatge de ferro amb més d’un 2% de carboni. El ferro presenta una elevada colabilitat, cosa que fa que s’utilitzin molt en peces fabricades per fusió i emmotllament (p. ex. blocs de motor, cossos de vàlvules…). El ferro colat tendeix a ser trencadís, tret del ferro colat mal·leable. Per les seues propietats, com per exemple la resistència a la deformació, ha esdevingut el material usat en l’enginyeria amb moltes aplicacions. Resisteix l’oxidació (rovellat).

Atàviques: Que recorda o imita costums i formes de vida propis d’una altra època.

Arquitectura emocional i sensorial Joan Ruiz i García

En arquitectura podem analitzar a un edifici des de múltiples punts de vista amb la qual cosa obtindrem la informació necessària per a la comprensió total d’aquest.

L’expressió és el resultat de la conformació i combinació de múltiples paràmetres que li confereixen a l’edifici el seu caràcter, la seua personalitat. D’entre aqueixos paràmetres ací en aquestes línies destaquem l’emocional i el sensorial.

L’arquitectura emocional és un moviment que va sorgir a mitjan segle XX, el qual buscava una transició entre l’arquitectura purament funcional i la recuperació de la identitat i tradició de l’arquitectura. Les obres d’aquesta etapa tenen la necessitat de provocar emocions i sensacions en l’espectador per mitjà de l’espai.

Mathias Goeritz, va publicar el “Manifest d’Arquitectura Emocional”, en el qual afirma que existeix una manera en què percebem i habitem dins dels espais, més enllà de la seua funcionalitat. És per això que per a poder apreciar un espai de manera emocional es tenen en compte factors com el color, la il·luminació i l’aigua, característiques que posen a treballar tots els sentits en l’ésser humà i, en apreciar-los de manera conjunta, propicien sensacions i emocions úniques en cada persona.

D’altra banda l’experiència sensorial en l’arquitectura és un aspecte de summa importància. La concepció arquitectònica permet experimentar una multitud d’emocions i sensacions, segons el lloc on es projecte.

L’arquitectura i la seua experiència sensorial són en realitat una pràctica que té com a objectiu situar a l’home en el centre del treball arquitectònic.

Cadascun dels sentits ens permet tindre una percepció i interpretació diferent de la mateixa concepció arquitectònica. L’experiència sensorial difereix d’una persona a una altra, no hi ha una experiència sensorial correcta i vàlida, cada qui observa una cosa diferent a primera vista.

L’experiència sensorial en l’arquitectura és única en cada persona, d’acord amb diferents factors que poden ser els records, els valors de cada persona o la pròpia cultura personal i és que la cultura tinguda en compte en la percepció sensorial de l’arquitectura és esencial, perquè «l’arquitectura és una expressió de la cultura»

L’arquitectura pot donar cabuda a una experiència sensorial increïble i interessant per diverses raons: L’ombra i la llum que genera un edifici: l’home és molt sensible a aquests dos aspectes quan es troba en un edifi, elles permeten tindre una qualitat de vida que està fora de negociació. Segons la intensitat de la il·luminació, la visió pot percebre els volums de diferents maneres.

L’entorn de l’edifici també és molt important, ja que l’experiència sensorial és major si l’edifici encaixa bé.

Aquest aspecte permet una cohesió i harmonia, que són elements importants de l’experiència sensorial en l’arquitectura. La cohesió i l’harmonia estimulen tots els sentits. I és que els sentits ens permeten percebre millor la concepció arquitectònica.

Vista L’arquitectura és bàsicament una experiència visual, per això és la percepció més important. L’objecte arquitectònic no es pot definir com el que és sinó com és percebut pel subjecte. Tots els edificis produeixen un conjunt de sensacions en l’espectador que poden ser positives o negatives.

No tenim receptors sensorials que capten directament l’espai. La percepció de la profunditat, com tota percepció, és un procés en el qual intervenen tant els ulls com el cervell. La nostra experiència de l’espai és per tant, una elaboració de la nostra ment, realitzada sobre la base d’unes certes característiques que trobem en les imatges retinianes.

L’arquitectura del nostre entorn s’ha convertit en un art de la imatge impresa fixada pel precipitat ull de la càmera fotogràfica. L’imperatiu de dissenyar una cosa única i individual al qual s’ha dirigit durant els últims anys l’arquitectura tendeix a considerar-se el factor de la forma, l’exterior, el pur visualisme, com la seua única consideració.

Alguns corrents del moviment modern van continuar la labor de dirigir la vista a la supremacia respecte a la resta de sentits. L’abstracció i la reducció racionalista van conduir a l’especulació de la imatge que ha arribat als nostres dies. El vist i l’exposat es transformen en la totalitat del viscut, suprimint de colp altres maneres de percepció sensorial o confinant-los a un rol totalment subordinat.

D’altra banda, existeixen maneres de combinar la percepció visual amb l’arquitectura sense deixar de costat la resta de sentits. L’escenografia dels espais, gràcies al joc intel·ligent de la llum i els volums, contraurà més emocions en l’espectador.

Oïda Composició, estructura, ritme, harmonia, equilibri... Estem descrivint l’arquitectura o la música? En realitat estem parlant de totes dues arts. Mentre que en un es projecten, dissenyen i construeixen edificis, en l’altre s’organitza d’una forma sensible una combinació coherent de sons i silencis. A priori pot semblar-nos que són dues representacions artístiques que segueixen dos trajectes completament diferents, però en realitat, els seus camins han anat de la mà en més d’una ocasió.

Com va dir Peter Zumthor (Premi Pritzker en 2009), tot espai funciona com un gran instrument; mescla els sons, els amplifica, els transmet a totes parts. Té a veure amb la forma i amb la superfície dels materials que conté i com aquests s’ha aplicat.

El so mesura l’espai i fa que la seua escala siga comprensible. Capta l’espai que estem percebent. Al contrari que la vista, l’oïda és omnireceptor. Els ressons del so varien a mesura que s’efectua el moviment, reprodueixen l’harmonia que desitja transmetre.

Hi ha soroll que intervé en les persones que és un captador de l’atenció. El soroll ambiental excessiu provoca estímuls que els tancaments pretenen evitar, perquè la majoria de les vegades l’arquitectura tracta de no ser ni estimulant ni atenuant quant a aqueixa característica. L’experiència auditiva més primordial creada per

l’arquitectura és clarament la tranquil·litat.

Tot edifici es troba integrat en el seu entorn, el qual sempre té qualitats sonores. Se’ns permet concebre l’arquitectura des de la seua funció, traduint-se la necessitat natural de transmetre els sons en la generatriu d’espai, volum i per tant, forma. L’ambient sonor considera tres aspectes fonamentals. L’escolta, l’espai construït i l’efecte espacial. Com va dir Pallassmaa, amb les nostres oïdes acariciem els limites de l’espai.

Els xiscles de les gavines en el port desperten la nostra consciència de la immensitat de l’oceà i l’infinit de l’horitzó.

No obstant això, el silenci de l’arquitectura és un silenci receptiu, que fa recordar. Una experiència arquitectònica potent silencia tot el soroll exterior, centra la nostra atenció sobre la nostra pròpia experiència i com va dir Pallasmaa, com ocorre en l’art, ens fa ser conscients de la nostra soledat.

Olfacte En el text Smell Report de Kate Fox, la Directora del SIRC (Social Issues Research Centre) «la percepció de l’olfacte consisteix no sols en la sensació de les pròpies olors, sinó també en les experiències i emocions associades amb aquestes sensacions». L’olor està estretament relacionat amb el sistema límbic del cervell on es processen les emocions.

En alguns casos l’olor juga un paper exclusivament funcional, com l’olor totalment artificial del gas que utilitzem en la cuina. El butà és inodor i en la seua elaboració se li afig odoritzant, com una mesura de seguretat per a poder detectar-ho. En els anys setanta s’utilitzaven samarretes que, impreses amb una tinta especial, s’activava una olor en fregar la tela. Però la reproducció d’aromes no ha tingut un camí tan pròsper i definit com el del so o les textures.

A més de reflectir la llum i de produir vibracions en xocar els uns amb els altres, els objectes poden desprendre partícules químiques aromàtiques amb les quals podem apreciar les olors. Una aroma és la millor drecera al camí de la memòria: les olors evoquen millor les emocions i records que les imatges. En els nostres records es mesclen olors, colors, gustos i tactes.

L’olfacte és un sentit primigeni perquè ens dona la vida. L’olfacte guia al nounat al pit de la mare. És el sentit més evocador: la percepció d’una olor es fixa en la mateixa àrea cerebral que les emocions. Els records olfactoris són els més persistents i la memòria d’aquestes olors ens proporciona identitat. I és que l’olor té un gran poder d’evocació però també de suggestió i és capaç d’estimular aquells impulsos que tant afavoreixen la generació d’espais de creativitat.

Existeixen les olors que poden ser bastant estimulants per al sentit de l’olfacte. La relació entre les aromes d’objectes de bona olor amb el fet que siguen bons o necessaris per a nosaltres, és determinant en

la nostra manera de sentir les olors, perquè l’olfacte té la funció d’identificar el que necessitem consumir per a sobreviure i el que pot ser dolent per al nostre organisme.

S’han realitzat experiments en centres comercials consistents en la dispersió d’una olor agradable incrementant la percepció positiva dels compradors, augmentant les vendes i millorant l’apreciació del lloc que els queda als visitants. En la construcció d’edificis s’utilitzen molts materials capaços de transmetre la seua fragància, com són la terra o sobretot la fusta, capaç de transmetre la seua fragància tan característica.

Una consideració important sobre les olors i les seues característiques la fan Rubin i Elder, els qui divideixen les olors segons la seua dispersió. Olors localitzades en la seua font o punt d’origen i olors ambientals presents en la seua atmosfera.

Sent aquests últims els més presents en les construccions volent o sense voler, a causa de l’entorn propi del lloc on s’edifica. Exemple d’ells serien les olors característiques de llocs pesquers o aquells que provenen de la flora característica d’una determinada zona o que s’incorporen a l’obra de manera premeditada.

Podem assegurar que els avanços tecnològics ajudaren a crear noves experiències en el futur. De fet alguns artistes han investigat ja sobre la percepció olfactòria i les seues instal·lacions són exemple de la capacitat transmitiva que té aquest sentit. Exemple d’això és Heiner Friedridge amb la seua instal·lació escultòrica Earthroom en Nova york, on la terra mullada crea una atmosfera única.

Tacte El sentit del tacte, que està localitzat en la pell, és el que ens permet percebre pressió, dolor i temperatura. Sense aquest sentit, que es troba per tota l’extensió de la pell, seria impossible experimentar cap d’aquestes sensacions. Els dispositius tàctils funcionen de manera anàloga al sentit mateix del tacte. En el cos humà existeixen una sèrie de receptors situats en la pell capten la informació i aquesta és enviada al sistema nerviós central.

En el camp arquitectònic, aquest tema no ha passat desapercebut.

Juhani Pallasmaa és un dels quals més ha teoritzat sobre la matèria.

Pallasmaa critica les postures contra la superioritat del sentit de la vista, insistint en la importància de la postura i la localització del cos. Aquest últim es converteix així en l’element intermedi entre els espais i les superfícies de les coses a través les sensacions: prémer, tocar, acariciar, tirar.

Berkeley assegurava que la forma dels objectes i els espais només poden ser compresos si es palpen. Així és com gràcies a les experiències tàctils, les formes que provenen dels nostres sentits són interpretades com els objectes tridimensionals que veiem. Per l’experiència amb la tercera dimensió en

palpar en la nostra etapa més primitiva ens permet amb el temps que sense realitzar aquesta acció puguem percebre el món i la seua profunditat.

Actualment es pot observar una notable pèrdua del gust pels treballs manuals i de la sensibilitat pels materials. No obstant això alguns arquitectes del moviment modern han tractat de no perdre aqueixa part que atorga a les seues obres la bona composició de materials i textures. El gust per detalls amb rugositat, textures vàries i duresa són qualitats que ens acosten l’arquitectura. I és que la pell llig la textura, el pes, la densitat i la temperatura de la matèria.

El privilegi de la vista no implica un rebuig de la resta de sentits. L’ull estimula i convida a les sensacions musculars i tàctils, encara que com va dir Pallasmaa, aquest molt descurat en l’arquitectura actual.

Gust Aquest sentit implica un grau d’implicació major amb el món extern. El gust té un valor molt benvolgut per l’home, ja que va associat al plaer de menjar. Hi ha cinc tipus de gust: dolç, salat, amarg, àcid i umami, paraula japonesa associada als aliments que realcen el sabor agradable.

Quan es produeixen més de cinc gustos, estem davant una realitat més complexa. El sabor, el podem reconéixer en veure, mastegar, engolir, respirar identificant el menjar en la boca i en la llengua; el sabor és una experiència multisensorial.

Com l’olfacte, el gust és un sentit lligat íntimament al cos humà. Després de la interacció amb l’objecte, aquest sentit té la capacitat d’emmagatzemar dades en la memòria. La manera en què satisfà o disgusta ens provoca emocions incontrolables.

El gust és el sentit menys reconegut en arquitectura, però sobretot perquè es vincula amb el tacte. El gust recull temperatura, textures, duresa i sabors en uns altres. Un espai concret pot recordar un sabor memorable o grat, sobretot les cuines. Per això, en la mesura en què el gust està íntimament associat al menjar, i que l’arquitectura també fa olor i es veu, el menjar i la beguda estan associades a ella des del seu inici. Dels murs curta vents per a protegir el foc fins a les cavernes i ranxos de branques en el bosc, en l’interior del qual una foguera calfa l’ambient i permet cuinar.

La cuina és, doncs, part fonamental de l’habitatge però també en els restaurants. Menjar i beure han tingut sempre un valor simbòlic i estètic en la vida de les persones i societats, i han inspirat contínuament a escriptors i artistes, i encara que els grans pensadors grecs van classificar el gust com un sentit inferior i merament físic, el paral·lelisme entre els conceptes de gust estètic i percepció gustativa es troba en l’origen de les teories estètiques modernes.

Així, el paper representatiu i expressiu del menjar i la beguda ha adoptat diferents significats en l’art, la literatura i la vida quotidiana. És a dir, que el sentit del gust també ha de ser considerat en projectar espais que magnifiquen el plaer de menjar i beure. Arquitectes com Alvar Aalto i Álvaro Siza es van preocupar de la decoració d’aquesta emergent tipologia espacial i van traslladar els seus coneixements arquitectònics a l’àmbit social del menjar. Uns altres han creat instal·lacions en les quals s’estudia l’hàbit de menjar i les seues característiques.

Per exemple la instal·lació Indigestion de Diller + Scofidio on els espectadors poden experimentar una performance on l’objectiu final és connectar l’art amb el seu espectador, transmetre els sentiments i emocions de l’artista a través de la materialitat que requereixen els cinc sentits.

Aquests són els cinc sentits més recognoscibles per la immensa majoria, però no per això podem considerar-los com els únics sentits dels éssers humans, perquè existeixen els sentits interns.

Els sentits interns (responsables de la percepció) són quatre: sentit comú, imaginació sensible, memòria sensible i estimativa-cogitativa.

Gràcies a l’activitat d’aquestes facultats es produeix una ampliació de les dades actuals (és a dir, les sensacions presents, de l’ací i ara, les completem amb unes altres que hem percebut en altres ocasions: per això, en el nostre coneixement, no hem d’estar partint sempre de zero); s’organitzen les dades en objectes estructurats mitjançant la unificació d’aquests, l’aplicació de la llei fons-figura o una selecció d’aquests; es localitza l’objecte en l’espai i en el temps; i es valora l’objecte percebut com a beneficiós o perjudicial per a la pròpia supervivència.

Sentits molt importants en arquitectura tots ells i on destaca la imaginació: la qual permet per exemple identificar des d’un pla d’arquitectura la manera en què projectem el futur edifici o la sinestèsia que agrupa en realitat diferents informacions aportades pels cinc sentits.

Vocabulari: Xiscle: So de veu molt fort i agut generalment associat a les gavines.

Sistema límbic: El sistema límbic és un sistema format per diverses estructures cerebrals que gestiona respostes fisiològiques davant d’estímuls d’emocions. Està relacionat amb la memòria i la conducta. S’encarrega del control de les conductes instintives relacionades amb l’alimentació, l’agressió i la sexualitat. Està format per parts del tàlem, l’hipotàlem, l’hipocamp, l’amígdala cerebral, el cos callós, el septe i el mesencèfal.

Umami: El umami, que també es coneix com a glutamat monosòdic, és un dels cinc sabors bàsics que inclouen dolç, àcid, amarg i salat. Umami significa “essència de la delícia” en japonés, i el seu sabor sovint es descriu com la delícia carnosa i saborosa que aprofundeix el sabor. És un sabor que és suau i prolongat, com el de la carn curada, el marisc i els aliments fermentats com el formatge o la salsa de soja.

Breus pinzellades sobre arquitectes de Castelló Pau Salas i Ferrando

Un arquitecte és el professional que s’encarrega de projectar, dissenyar, dirigir la construcció i el manteniment d’edificis, urbanitzacions, ciutats i estructures de divers tipus. Practicar l’arquitectura significa proporcionar serveis relacionats amb el disseny d’edificis i l’espai urbà dins del context que envolta l’edificació, que tenen a l’ocupació o l’ús humà com el seu propòsit principal.

Els requisits professionals per a arquitectes varien d’un lloc a un altre. Les decisions d’un arquitecte afecten la seguretat pública i, per tant, l’arquitecte ha de sotmetre’s a una formació especialitzada que consta d’educació avançada i una pràctica o passantia, per a obtindre experiència pràctica per tal d’aconseguir una llicència per a exercir l’arquitectura. Els requisits pràctics, tècnics i acadèmics per a convertir-se en arquitecte varien segons el país o jurisdicció, encara que l’estudi formal de l’arquitectura en les institucions acadèmiques ha jugat un paper fonamental en el desenvolupament de la professió en el seu conjunt.

Amb el pas dels anys l’arquitectura ha variat en molts aspectes com l’estil de cada època, els materials, les noves tecnologies o simplement l’evolució de la societat, un aspecte molt important. En la història de la ciutat de Castelló de la Plana són molts els arquitectes castellonencs de naixement o d’adopció, que han exercit un paper diferenciador i rellevant en la nostra ciutat. Són molts els que han ocupat un lloc important dins de l’ajuntament de la ciutat o de la diputació provincial, altres han contribuït a l’evolució actual de la ciutat o han desenvolupat un paper important en algun determinant moment. Com és impossible fer referència a tots ells des d’aquest article volem donar unes breus pinzellades sobre alguns dels arquitectes més rellevants nascuts a la nostra ciutat, i els quals les seues obres perduren en el temps sent un referent no tan sols de l’arquitectura sinó també una referència turística de la nostra ciutat al convertir-se en part de la nostra història i en alguns casos, al mateix temps, en monuments.

José Gimeno Almela Va ser un arquitecte i polític valencià. José Gimeno es destacat pel seu estil arquitectònic modernista. Dins de les seues obres destaquen el magatzem de Dávalos, obra de l’any 1910, l’edifici Dávalos, obra de l’any 1915 i de l’Auditori Municipal de Castelló a l’any 1923 conjuntament amb Vicente Vicioso. Destaca

també dins de les obres de José Gimeno el Magatzem de Cabrera que està situat en l’avinguda de França, números 25 i 27, de la localitat de Vila-real. Un edifici industrial d’estil modernista valencià construït l’any 1919.

José Gimeno a més a més va ser alcalde de Castelló de juny de 1938 a abril de 1939, quan la ciutat va caure en mans de les tropes franquistes.

José Gimeno Almela exercirà des del 15 de juny 1938 fins al final de la guerra civil. Arquitecte, catòlic i de dretes assumirà la gestora per mandat de l’Auditoria de Guerra. En el discurs de comiat d’aquesta corporació, afirmen que la Gestora de Gimeno Almela estava “formada per un grapat d’homes conegudíssims a Castelló, de reconeguda competència en les seues activitats professionals i de provat entusiasme pel Moviment Nacional”.

Godofredo Ros de Ursinos Godofredo Ros de Ursinos i Calduch va nàixer a la ciutat de Castelló de la Plana el 4 de juny de 1850 i fou un arquitecte valencià fins la seua mort en 1924. Obtingué la llicenciatura a Barcelona, l’any 1875, i després treballà com a arquitecte municipal de Castelló, ciutat on va desenvolupar la seua carrera professional, realitzant importants projectes. El seu fill, Luis Ros de Ursinos, també seria arquitecte.

Entre les seues obres, cal destacar les següents: Passeig de l’Albereda (més tard de l’Obelisc) (1876), projecte del convent de les Saleses, a València (1882), Teatre Principal de Castelló de la Plana (1894), l’església Parroquial de la Sagrada Família, d’estil neomudèjar (1900), l’edifici de Les Cigonyes d’estil modernista valencià (1912), la Casa Alcón a la plaça de la Independència núm. 5, la casa de la Pradera (1922), la Plaça de la Pau i obres a titol postum com el convent de la Mare de Déu del Carme (1929), el convent de Sant Josep (Borriana) d’estil neogòtic (1929) i l’ermitori de Lledó.

Joaquín Dicenta Vilaplana L’arquitecte Joaquín Dicenta Vilaplana va nàixer a Castelló de la Plana, 1888 i va faltar en la població de Múrcia en 1960. Format acadèmicament entre Barcelona i Madrid, on obté el títol d’arquitecte en 1914 amb el número u de la seua promoció. Torna a la seua ciutat natal, on col·labora amb l’arquitecte Demetrio Ribes Marco en el concurs estatal de 1909 per a la construcció de l’edifici d’Edifici de Correus i Telègrafs de Castelló, del qual van ser guanyadors en 1916. En 1918 obté el títol d’arquitecte del Catastre d’Hisenda a Múrcia, on es trasllada a viure i desenvolupa tota la seua carrera professional.

Joaquín Dicenta, en les seues obres mostra la influència dels corrents modernistes que tants i tan bons exemples ens han deixat al Mediterrani espanyol. Destaca per obres d’estil eclèctic, amb tints modernistes, on abunda la utilització d’elements decoratius en algeps o escaioles, tant en exteriors com a l’interior, una de les singularitats de l’arquitectura entre els últims anys del s.XIX i els primers del XX, alguns d’ells de disseny original i exclusiu, absolutament artesanals, mentre que uns altres eren realitzats en sèrie i es veuen repetits en més d’un edifici històric, com és el cas del Real Casino de Múrcia, amb el seu gran repertori d’escaioles artístiques, arribant alguns dels models fins als nostres dies.

D’entres les seues obres destaquen a Castelló la seua aportació conjuntament amb Demetrio Ribes en l’edifici de Correus i Telègrafs de Castelló, d’estil neomudéjar i que és un referent turístic en l’actualitat.

Francisco Tomás Traver Francisco Tomás naix a Castelló de la plana el 13 d’octubre de 1866 en el si d’una modesta i nombrosa família, la condició social de la qual li va portar de jove a treballar com a peó en la construcció. Es va graduar de batxiller per l’Institut General i Tècnic de Castelló en 1886, per a prosseguir amb els estudis superiors durant el curs 1886-1887 a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, traslladant-se a la de Madrid al curs següent on va finalitzar la carrera en 1891. Va ser arquitecte municipal de Vila-real i de Castelló, ocupació a la qual va renunciar, sembla que per motius de salut, i director de l’Escola d’Arts i Oficis de la Capital de la Plana, funció aquesta que encara

regentava quan mor en la mateixa ciutat que li va veure nàixer el 5 de juny de 1928. Francisco Tomás pertany a una família destacada a la ciutat i amb un paper important dins de les festes en ser Francisco oncle de l’insigne Bernat Artola Tomás.

Com a arquitecte destaquen diversos treballs en els projectes de “L’Equitativa” de Madrid i en el monument al rei Alfons XII en el Retir madrileny. Obres en poblacions on va aconseguir el càrrec d’Arquitecte municipal com Vila-real, Almassora i Benicàssim. Va destacar per dur a terme o complementar projectes de Godofredo Ros de Ursinos, però sobretot el seu treball més conegut a la ciutat de Castelló és l’institut Francisco Ribalta en l’avinguda Rei Don Jaime.

José Meyer Sorní José Meyer Sorní (1904–1964), format a Barcelona i militant d’Esquerra Republicana. Autor d’una arquitectura contundent, la caracterització estilística de la qual resulta difícil, perquè elabora un llenguatge molt personal, bastant proper als plantejaments racionalistes i de qualitat, que més tard no aconseguí fer evolucionar. Necessitat també d’un estudi rigorós que analitze amb detall la seua producció, resol diversos encàrrecs a partir d’una estructura formal que permet nombroses variants i d’una economia de mitjans que podem comprovar a diversos habitatges: l’habitatge n. 28 del carrer del Poeta Verdaguer, de 1935; la casa n. 13 del carrer de Navarra, també de 1935; o la n. 4 de l’avinguda dels Caputxins, amb façana posterior a Verge del Lledó n. 5, de 1933.

Entre els testimonis conservats cal esmentar els següents: el que tota la vida hem conegut com a Bar Castellón, a la ronda Magdalena n. 8, de 1934, amb façana posterior al carrer del Calvari n. 5; la que fou durant anys Pensió Monfort, al carrer de Saragossa n. 21, cantonera amb Amadeu I, de 1936; la farmàcia de Fabregat de la plaça Tetuan n. 7 de 1932, amb alguns capritxos compositius en la façana, i la del seu costat, la n. 6, de 1933, de cinc altures.

Al carrer O’Donnell, una al costat de l’altra, separades pel carrer del Mestre Chapí, trobem dos testimonis interessants del treball de Meyer, magistralment resolts. Són la casa de Sos, al n. 8, i la de Villalba, al n. 6, ambdues de 1934. Destacable i reconeguda és la Casa Loras, edifici situat en un solar en cantonada d’una illa de la zona de l’eixample, al carrer de Fola, al xamfrà amb Bartolomé Reus, de 1935. Considerada de gran qualitat formal i amb una funcional distribució en planta que es resol des de la simetria que provoca la bisectriu de les alineacions. L’estètica de precoç modernitat és evident en la repetició d’elements i en l’absència total d’ornaments.

Luis Ros de Ursinos Polo de Bernabé Famós arquitecte castellonenc, fill de l’arquitecte municipal Godofredo Ros de Ursinos. Va nàixer a Castelló de la Plana en 1884 i morint en 1978. Presenta un marcat interès per la varietat d’estils i d’adaptacions que aplica, i necessita imperiosament un acurat estudi. Format a Madrid, obtingué el títol en 1910. Quan comença el període que ens ocupa, amb més de quaranta-cinc anys d’edat i vint de vida professional, es trobava en plena maduresa i havia realitzat ja suficients obres i projectes per a considerar la seua arquitectura definida dins d’uns paràmetres eclèctico-classicistes.

Com a arquitecte provincial destaquen entre altres les obres del Museu Provincial a l’avinguda dels Germans Bou (1931-34), la caserna de la policia Armada de la ronda de la Magdalena (1934) i la Impremta Provincial al carrer del Guitarrista Tàrrega (1934).

La versatilitat de Ros durant els anys 30 és altament sorprenent. Era capaç de traçar un edifici totalment reblit de trets regionalistes —com podem veure a la façana del que fou Cambra de la Propietat Urbana, al n. 31 del carrer de Cervantes, de 1934—, al costat d’altres en què domina una decoració noucentista —com la casa núm. 4 del carrer d’Alloza, de 1931— i d’altres en què el que predomina és la superfície plana i el joc de volums propis de cert racionalisme —com ens mostra la casa n. 33 del carrer de Cervantes, de 1934. I també trobem,

al costat d’això, la utilització d’elements propis del déco a la casa n. 64 del carrer de Colom, de 1934, en la qual els volums del cos principal, amb miradors que deixen els laterals per als balcons, permeten un ritme ascendent potenciat pels remats laterals.

De Luis Ros són també altres edificis interessants: la Cambra Agrària (1931-32) a l’avinguda de Lledó, edifici de certa simplificació formal i arrel eclèctica; la casa núm. 10 del carrer de Saragossa —la coneguda com a Clínica d’Alegret—, que manté la jerarquia típica dels edificis eclèctics, de 1935; la núm. 11 del carrer la Unió, de 1931, per a quatre habitatges, avui prou canviada; la núm. 67 del carrer de Sanahuja; la núm.

24 del carrer de Sant Fèlix, de 1933; la núm. 26 del carrer Major, molt clàssica de composició, de 1935; la núm. 7 del carrer del Comte Pestagua, de 1934; la núm. 7 del carrer de Ramon Llull, molt senzilla i també prou transformada, amb balcó en la façana; la casa amb pati núm. 14 del carrer de la República Argentina, cantonera a Lepanto, de 1931; la núm. 31 del carrer de Fola, cantonera a Bartolomé Reus, amb rajola en el recercat de finestres, de 1936; la casa forn del carrer del Pare Vela, cantonera a Deán Martí, de 1930, i moltes altres.

Com a curiositat cal destacar que Luis Ros de Ursinos va ser president de la Gaiata 7 Cor de la ciutat del 1947 al 1949. Va proposar, el 1949, la subvenció de cinc mil pessetes a cada comissió de sector per part de la Junta Central de Festes. A més de la proposta que per cada donatiu a les gaiates calia lliurar un bo per a un sorteig d’un premi en metàl·lic, per a sortejos en combinació amb la loteria.

Vicente Traver Tomás Vicente Traver Tomás (Castelló de la Plana, 1888 - Alacant, 15 de novembre de 1966) fou un arquitecte i polític valencià. El 1912 es llicencià en arquitectura a la Universitat de Madrid, i el 1919 es casà amb Elena González-Espresati Sánchez, filla de Carlos González-Espresati Chaparro.

El 1926 fou nomenat director artístic de l’Exposició Iberoamericana de Sevilla en substitució d’Aníbal González. Allí va fer els plànols del Casino de l’Exposició, el Teatre Municipal Lope de Vega (1925-1928), la Fonte de la Plaça d’Espanya (1929), el Caseriu al Cortijo de la Cebolla. També és autor del Palau Arquebisbal de València (1941-1946) i dels seminaris de València i de Tortosa.

Amb l’estil classicista i eclèctic que el defineix, tenim diversos exemples dels anys trenta als nostres carrers, com ara els següents: la Casa Chillida a la plaça de la Independència núm. 4, de 1934, on practica una remodelació; la casa núm. 31 del carrer de Canalejas del Grau, amb façana a Barceló i a Tinent Monsonís, de 1935; la núm. 10 del carrer del Pintor Ribera, també de 1935, aquestes dues últimes amb rematades de boles en l’ampit; la façana del Centre Municipal de Cultura al carrer d’Antoni Maura, de 1935. Més propi del gust casticista és la casa unifamiliar n.úm 141 del carrer de la Trinitat, de 1933, de dues altures, amb bell forjat en les balconades i rematada de boles herrerianes

en ampit. També en aquest mateix carrer la casa núm. 17, de 1935. Molt definitori del model de construir i concebre de Vicente Traver, que continuarà en anys posteriors a la guerra, és l’antic alberg de la ronda de la Magdalena, a la cantonada amb Mestre Caballero, de 1935, construït per a la Caixa d’Estalvis. També a Castelló de la Plana va reformar, en 1960, l’edifici del Banc de Castelló.

Com a polític fou el primer alcalde franquista de Castelló de la Plana, nomenat per Ramón Serrano Súñer l’abril de 1939. Ocupà el càrrec fins a novembre de 1942. També fou vicepresident de la Societat Castellonenca de Cultura. Després de deixar l’alcaldia tornà a treballar com a arquitecte diocesà, i durant els anys cinquanta fou el dissenyador del retaule major de la Basílica de la Mare de Déu del Lledó.

Vocabulari: Passantia: Examen que havia de passar el fadrí d’un ofici per a adquirir la categoria de mestre gremial.

Eclèctic: L’arquitectura eclèctica pren les seues arrels de l’arquitectura historicista. Si l’historicisme es dedicava més a imitar els corrents de l’antiguitat i a incorporar les característiques d’altres cultures, l’arquitectura eclèctica es dedica principalment a la combinació de corrents arquitectònics. Així, la seua característica principal és la de combinar dos o més estils arquitectònics en una nova estructura, que al seu torn en resulte quelcom de nou, amb característiques dels corrents que pren, però amb d’altres de nous. El seu període àlgid se situa sobretot entre la fi del segle xix i el començament del xx.

El terme eclèctic ve de l’adjectiu grec que significa ‘escollit’, que deriva del verb grec escollir, ja que el que faran els arquitectes, i artistes en general, d’aquesta època, serà escollir de tota la història de l’art el que més els interessa. Les seves referències seran l’art gòtic (neogòtic), romànic (neoromànic) i oriental (orientalisme, exotisme).

Casticista: Casticisme és una postura literària, cultural i ideològica, manifestada a Espanya des del segle XVIII en oposició a l’afrancesada o il·lustrada, i que des de llavors es relaciona amb el pensament reaccionari. És una reivindicació defensiva del castís, és a dir, de les expressions de tota mena (culturals, religioses, vitals, moda, actituds, parla, o fins i tot de l’organització política i social), que es perceben pel casticista com a pròpies de la seua casta, entesa aquesta no tant com la raça o ètnia pròpia, sinó més aviat com el caràcter nacional espanyol.

L’edifici de Correus i Telègrafs Fernando Pérez i Izquierdo

En 1909, durant el govern d’Antonio Maura duu a terme un Pla que culmina amb les Reformes Telegràfiques i Postals que sorgeix de la necessitat de noves construccions per als serveis de Correus i Telègrafs. Es pretenia la construcció de 59 edificis per a totes les capitals de província i poblacions importants de l’estat espanyol. El Pla queda definit completament l’any 1914 i per a l’adjudicació de les obres es pensa en el sistema de concurs.

El Jurat qualificador considerava tres factors fonamentals: • L’encertada i millor distribució de serveis subjectes a les bases del concurs.

• Pressupostos ajustats a la realitat.

• Composició del caràcter de l’edifici segons el seu destí i ús per mitjà de façanes ben traçades on es reflectisquen els estils històrics nacionals i sobretot els típics de la localitat on es vagen a construir.

Amb aquest criteri es pretenia el ressorgiment artístic de la nostra arquitectura procurant al seu torn la desaparició de l’exotisme (el colonialisme de l’arquitectura estrangera) amb la finalitat d’aconseguir edificis de típic caràcter regional.

En el concurs de Castelló es van presentar dotze projectes i el 8 de juny de 1917 se li adjudica per Reial orde a Demetrio Ribes i Marco (València 1875-1921) en col·laboració amb el castellonenc Joaquín Dicenta Vilaplana (Castelló 1888, Múrcia 1960) que és el que realment s’encarregaria de la seua execució en morir Ribes abans que començaren les obres. Cal dir que Joaquín Dicenta es va formar entre Barcelona i Madrid, on obté el títol en 1914 amb el número u de la seua promoció. En 1918 va obtenir el títol d’arquitecte del Cadastre d’Hisenda a Múrcia, on es trasllada a viure i desenvolupa tota la seua carrera professional, allí cal destacar l’edifici Belluga, singular pel seu passatge, d’estil eclèctic amb tints modernistes.

El projecte va tindre inicialment dificultats al no presentar-se ningú a la subhasta de construcció, per la qual cosa es va procedir l’any 1919 a convocar un nou concurs del qual el projecte de Ribes va resultar novament guanyador.

El març de 1928 es van adjudicar les obres per un import de 611.454 pessetes (3.675 €) i es va inaugurar en 1932. En 1989 va ser objecte d’una remodelació en el seu interior i de restauració i neteja de les façanes.

El projecte.

L’edifici de Ribes encara que alguns autors l’emmarquen en els finals de l’eclecticisme arquitectònic, pel gran resultat obtingut en l’ambientació dels espais interiors, el converteixen de ple dret en un dels millors exponents modernistes de la ciutat.

Ribes no empra l’arquitectura de Castelló sinó el neomudèjar, molt utilitzat en aquells anys, per la seua simplicitat i economia entre altres raons, a més d’oferir moltes variacions sense una despesa excessiva.

En aquest edifici hem de pensar en el neomudèjar des d’un punt de vista “nacionalista”, ja que aquest estil era reconegut com un moviment essencialment hispànic.

L’exterior.

La construcció presenta un volum prismàtic amb les cantonades arredonides per a llimar rigidesa. La façana està flanquejada per dues torres que sobreïxen lleugerament del cos central, és totalment simètrica i està rematada per pinacles neogòtics. Aquesta façana està tractada amb una cura molt especial, té quatre canvis de textura i de materials: • Primer un sòcol de carreus (amb xicotetes finestres del semisoterrani).

• Després en planta baixa un encoixinat (que és la manera de treballar en relleu la cara vista dels carreus i amb un reafonat major de les juntes).

• En tercer lloc, tenim la confecció del drap en planta primera i segona, en maçoneria concertada (revestiment en pedra rústica amb una col·locació irregular de les pedres), encara que els buits es troben sempre revoltats amb rajola vista, al model toledà.

• L’última planta, així com les cantonades de l’edifici, es realitzen amb rajola vista.

Té quatre entrades, la principal (carrer Saragossa) és per al públic, la posterior per a recepció de paquets i zona de classificació, pel lateral de l’Avinguda Rei En Jaume accedeix el personal i per l’altre a la plaça Tetuan, als habitatges situats al segon pis.

La composició de la façana consisteix doncs en un joc entre la pedra i la rajola, on aquest canvi de textura és molt notable en el projecte, però no així en la realització, on l’encoixinat que té una forta presència en el dibuix es difumina i és relegat a un segon terme en la construcció. La pedra concebuda en origen com a fons on ha de ressaltar la rajola, es converteix ara en protagonista en detriment de la rajola en haver utilitzat un de color clar en lloc del color fosc previst al projecte.

Façana

Planta baixa

També la ceràmica té un paper molt important en la façana, relacionant-la així amb la tradició valenciana, com a element constitutiu de la construcció, aportant color i expressivitat.

En l’execució es pot apreciar el treball artístic en el maneig de la rajola, que combinat hàbilment amb la decoració ceràmica realitzada aposta per a l’ocasió, aconsegueixen que el conjunt aconseguisca un harmoniós resultat final.

La decoració ceràmica està composta per peces de taulells quadrats de cridaner color blau, matisat amb tons en blanc, sobre fons en color groc, es manifesten unes vegades en draps llisos, unes altres amb motius vegetals o d’animals alats i persegueixen aconseguir vistositat per damunt de la monotonia del color vermellós de les rajoles al qual li aporten una certa expressivitat pictòrica. Aquests adorns i decoracions ceràmiques tenen com a referència les composicions simètriques.

L’interior.

No obstant això, a l’interior ens trobem amb una concepció totalment diferent de la mescla d’estils de l’exterior. La distribució és clara i rotunda, on s’han analitzat perfectament els aspectes funcionals amb una especial atenció a l’estudi de les circulacions.

En la combinació del vidre amb la fusta i la ceràmica es manifesta el concepte d’integració de les arts, concepte netament modernista i utilitzat en aquest edifici com a recurs pictòric. La fusta està molt ben treballada i presenta en la part superior, en el centre un escut tallat.

L’últim pis presenta incrustacions en ceràmica amb motius valencians: taronges, fulles i l’escut de Castelló.

Apreciem que en aquest edifici es planteja una contradicció entre l’interior i l’exterior. Aquest últim expressa la monumentalitat pretensiosa que propugnava el castissisme (entés com a reivindicació defensiva del castís, del caràcter nacional espanyol) on es preval l’artificiositat sobre el vertader tractament arquitectònic. No obstant això, l’interior és d’una gran riquesa espacial amb una molt bona utilització de la llum que magnifica l’element de major importància: la zona d’atenció al públic. També s’aprecia una distribució molt clara i funcional amb una especial cura en el disseny ornamental de gran qualitat, com en la majoria de l’obra de Ribes.

El servei d’atenció al públic es realitza en un vestíbul quadrat al voltant del qual s’obrin les finestres de les diferents dependències: certificats, cartes, girs postals, … La seua composició és racionalista, els pilars i forjats estan ressaltats i la resta és de fusta i vidre, subdividit aquest últim en franges verticals al llarg de tota la seua altura. Una important il·luminació zenital dota de llum al conjunt a través d’una claraboia de ferro i vidre amb un dibuix geomètric en estrela amb colors groc i blanc.

Planta primera

Planta segona

Juntament amb aquest ambient modernista veiem també una certa voluntat racionalista reflectida en la neteja en què queden a la vista els elements constructius (pilars i forjats) emmarcant la fusta i el vidre.

El succés de 2007.

Entre les moltes històries que es poden contar d’aquest edifici, restaurat en el 2010, de segur molts dels treballadors de les instal·lacions, recordaran el succeït el 15 de gener del 2007. Aquest dia, un jove va amenaçar de degollar-se amb un xerrac “per desesperació”. Després de 45 minuts de tensió, en els quals la policia va aconseguir desallotjar l’edifici, es va reduir a l’individu, que s’havia apoderat d’aquest xerrac de la caixa d’eines del fuster que realitzava unes reformes, i va amenaçar de esbiaixar-se el coll i llevar-se la vida allí mateix.

Seu Territorial de la Conselleria d’Innovació, Universitats, Ciència i Societat Digital.

En l’actualitat la Generalitat valenciana ha adquirit l’edifici de la plaça Tetuan que passarà a albergar la seu territorial de la Conselleria d’Innovació, Universitats, Ciència i Societat Digital a la província, així com la futura seu de l’Institut Valencià d’Excel·lència. També funcionarà com a seu de la ja existent Fundació de la Comunitat Valenciana per al Foment de l’Educació Superior, que disposarà d’unes instal·lacions apropiades per al desenvolupament i potenciació de la seua activitat.

Amb l’operació de compravenda que s’ha tancat per poc més de dos milions d’euros i s’ha realitzat lliure de càrregues i gravàmens, es pretén disposar d’unes instal·lacions adequades que garantisquen i potencien l’activitat de la Conselleria d’Innovació a la província, així com el futur Institut Valencià d’Excel·lència, amb la intenció de crear un pol de desenvolupament científic de nord a sud de la nostra comunitat que situe en un únic espai el grau més gran d’excel·lència possible, que íntegre tot el nostre territori i que tinga com a seu principal la ciutat de Castelló i com a nodes secundaris les altres dues capitals de província.

De fons està la voluntat de la Generalitat de no centralitzar a Alacant les infraestructures relacionades amb innovació i aconseguir una adequada estructuració territorial de la Comunitat.

Institut d’Excel·lència d’Investigació Científica.

El propòsit és que es convertisca en un centre de referència per a la investigació a la Comunitat Valenciana.

Amb seu en l’antic edifici de Correus a Castelló de la Plana, injectarà excel·lència i talent en el sistema científic d’investigació valencià. D’una banda, atrau investigadors de primer nivell a la nostra Comunitat i, per un altre, aquests científics podran constituir equips amb investigadors de la Comunitat, de manera que a més d’atraure talent, incrementen la seua formació.

Al setembre de l’any 2021 es va presentar “Valer”, la nova Fundació d’Investigació d’Excel·lència de la Comunitat Valenciana que busca promoure mecanismes de suport al desenvolupament de la carrera professional per a la

incorporació i retenció de personal científic d’excel·lència internacional.

El seu objectiu estratègic se centra a contribuir a l’impuls, la promoció i el desenvolupament de la investigació i el coneixement científic, humanístic i tecnològic en benefici de la societat, les universitats, els centres d’investigació i de la comunitat científica en general.

Amb la finalitat d’afavorir la producció de pensament científic, reforçar grups d’investigació i establir col·laboracions científiques i acadèmiques amb les universitats i els centres d’investigació, nacionals i internacionals, així com amb el sector privat, actuarà en totes les universitats i centres d’investigació de la Comunitat Valenciana.

La fundació comptarà amb un consell científic assessor, en el qual la direcció científica l’exercirà Rosa Llusar Barelles, catedràtica de Química Física de la Universitat Jaume I de Castelló. És doctora ‘honoris causa’ per l’Institut Nikolaev, pertanyent a l’Acadèmia Russa de les Ciències de Sibèria, i va ser triada membre de l’Acadèmia Europea de les Ciències en 2018. En l’actualitat lidera el grup d’investigació de materials moleculars de l’UJI. Fernando Pérez Izquierdo.

Arquitecte.

Bibliografia: Aguilar Civera, Inmaculada. “Demetri Ribes”. 1980 Valencia.

Revista Ariadna. Universitat per a majors, UJI. Vol 1, nº 2, juliol 2013.

Catàleg Patrimoni Arquitectònic de Castelló. PGOU juny 2012.

Guia d’Arquitectura de Castelló. Diputació de Castelló / Col·legi Territorial d’Arquitectes de Castelló. 1996.

Evolució d’un sector Arquitectura urbana quotidiana Miguel Beltrán i Canós

Tot té un inici, un començament, un principi... Ara fa molt de temps enrere a la ciutat de Castelló a la part Nord, a finals del segle XVII es construeix el Calvari, on la seua capella fou beneïda en 1698 i enderrocada en 1838 per necessitats de defensa durant la primera guerra carlista, completava el quadre de la plaça l’existència de la Sequiota, llarga canalització que originava en el pinar Vero i acabava en el riu sec, evitant inundacions a la vila. Un pont en l’actual Farola donava accés al Calvari fins que la Sequiota deixa de ser oberta. Posteriorment en el segle XVIII, en 1794 va ser enderrocada l’antiga muralla que rodejava la Vila Castellonenca i l’anomenat Portal de la Fira, construint-se a la part Oest de la població un xicotet nucli de cases, denominades en diminutiu valencià “Arrabalet o Ravalet”, on estava enclavada la que es va anomenar plaça del Calvari fins al 1860 quan per acord municipal canvià el seu nom pel de plaça de Tetuan en commemoració de la victòria de les armes espanyoles en la guerra del Marroc als anys 1859-60, construint-se al centre de la plaça un pou públic, que subsistí fins a principis del segle passat.

En 1798 van finalitzar les obres de construcció de la grandiosa Plaça Nova baix la mà del governador Bermúdez de Castro, avui en dia coneguda per Avinguda Rei en Jaume. Un pou construït en 1792 en mig de la plaça va estar al servei dels veïns fins a 1895 quan es va cegar, a més a més fou dita plaça on es va realitzar el primer mercat setmanal del dilluns el dia 28 d’octubre de 1800.

Els carrers que constituiran l’esmentat nucli de cases quan es va vendre l’hort dels Corders formant el conegut Ravalet eren, els de Les Saries o Serones, Cantarería, Altramuz, Gitanos i Calvari, denominades posteriorment Donoso Cortes, Echegaray, Trullols, Amadeo I i Saragossa, respectivament.

A l’extrem Oest del carrer Calvari avui Saragossa, el conegut comerciant En Felipe Guimerà i l’escriba En Pedro Gutiérrez van destacar construint una sèrie de diversos edificis reconeguts per l’època.

Tancava l’avui carrer Saragossa la nova muralla de la vila, construïda a principis del segle XIX, i l’anomenat Portal de Morella, just a ell adossat es trobava un Baluard, denominat de la Llibertat.

En 1861 es trasllada l’anomenat cementeri del Calvari existent als afores de l’esmentat Portal, al lloc que ocupa en l’actualitat al final del carrer Cardenal

Costa, les obres i el trasllat van constituir la base d’un nou eix de desenvolupament urbà del ravalet, completant en aquesta mateixa data amb l’obertura de la carretera de Valdealgorfa, és a dir, el Passeig de Morella que substituïa l’antic Camí del Collet i un any després en 1862 inaugurant el tram del ferrocarril València – Sagunt – Castelló. Així doncs es va construir el 12 de novembre de 1869 sobre el solar aquell el primitiu Passeig de Ribalta, eixamplant-se posteriorment en 1876 de la mà d’En Domingo Herrero els terrenys cedits pel Comte de Pestagua, amb el qual s’anomenà abans Parc de l’Alameda i el Parc de l’Obelisc, i avui tots dos anomenats baix l’únic nom de Passeig de Ribalta en honor i record de l’insigne pintor, que constitueix un extens i bell passeig on gaudeixen els castellonencs d’uns constants 72.787 m².

Al cap d’un temps en febrer de 1884, es va enderrocar el Portal de Morella donant pas a l’ampliació i construcció al principi del segle XX damunt el solar que ocupa l’anomenat hort del “Minero”. El 3 de desembre de 1891 es va constituir com a tal la plaça de la Independència i en 1905 es posaren les voreres que atrauria els castellonencs per bastir edificis. Nous edificis van ser construïts a la façana sud pels Industrials Ulldemolins i Matutano, i pel comerciant En Joaquín Carpí, i que en l’actualitat no perduren.

En canvi, a la façana nord són els més elegants i majestuosos, dels quals el més antic és l’edifici número 8.

El qual fa xamfrà en la ronda Magdalena, va estar bastit en 1903, segons projecte de Francesc Tomàs Traver, i en 1911 es va instal·lar un mirador de fusta en el primer pis. Consta de planta baixa i dues altures més cambra, la seua façana principal ve remarcada per un encoixinat en el parament i jerarquitzant les plantes amb balcó corregut en la principal i balcons individuals en la segona. Destaquen els motius decoratius dels vans dels balcons, molt característics i emprats pel mateix arquitecte en altres edificis representatius de la nostra ciutat (Enmig núm.53 i Cavaller núm.47 entre altres) així com el bon treball de forja dels balcons i en la barana del Serrat.

Més posterior en 1912 al número 7 es va construir la denominada Casa de les Cigonyes, construïda per l’industrial de la ceràmica el Senyor Porcar i molt possible dissenyada per Godofredo Ros d’Ursinos, considerat com l’edifici més modernista amb ornamentació ceràmica que li atorga una policromia molt cridanera que a més destaca per les seues pilastres d’atractiva forma i colorit sustentades sobre mènsules que estan pintades amb escenes de cigonyes, les quals donen nom a l’edifici, consta de planta baixa, dues altures i cambra, havent estat reformada a principis dels anys noranta la seua planta i el traçat interior.

Un any després, en 1913, bastirà el comerciant Josep Alcón Marco la casa núm.5, edifici obra de Manuel Montesinos Arlandis i que rep el nom de La Casa Alcón que consta d’una planta baixa destinada a magatzem i dues altures per a habitatge amb un curiós eclecticisme de barreja d’estils en la seua ornamentació, anomenada “secessió” i pròpia de l’escola vienesa i amb remats en arc apuntat i pinacles seudogòtics barrejat amb tríglifs modernistes.

Ja menys destacable que els edificis esmentats és el núm.6, bastit en 1921 i prou transformat en la façana amb mirador, balcó i finestra.

Pel mateix temps en l’avinguda Rei en Jaume un 14 de gener de 1917 es construí l’actual “Institut Francesc Ribalta”, projectat per l’arquitecte Francisco Traver i que anteriorment havia estat des de la seua fundació en 1846 situat en l’edifici de l’antic convent de monges clarisses en el carrer Major sota el nom de “Instituto Provincial de Segona Ensenyança”. Aquest edifici es va construir sobre el solar de l’antiga plaça de bous amb una superfície de 7.125 m², on a l’interior hi havia tres patis, un per a cada centre docent ( Institut, Escola Normal i Escola de treball), en la part posterior hi havia un jardí botànic que en les reformes posteriors a la guerra civil es transforma en un patí d’esports i a la part superior al primer pis hi havia un grandiós saló d’actes amb pintures al·legòriques del pintor Vicent Castell Domènech datades en 1915. En plena guerra civil el 12 de maig de 1937 l’institut va passar a anomenar-se “Instituto Nacional de Segunda Enseñanza Juan Marco” en memòria d’un antic alumne de l’institut mort al front de Terol els primers dies de la guerra, a més a més en 1938 amb l’entrada de l’exèrcit franquista l’edifici es convertí en hospital militar per a l’exèrcit de Llevant fins a desembre de 1939.

Així doncs aquest va ser el primer nom de l’edifici fins que el 16 de gener de 1943 es canviarà per l’actual de Francisco Ribalta.

El 4 de maig de 1924 el cardenal de Tarragona en Francesc Vidal i Barraquer va coronar en la plaça de la Independència a la Mare de Déu del Lledó com a Mare, Reina i Patrona de la ciutat de Castelló. Just en eixe mateix lloc i per aquesta raó l’arquitecte Francisco Maristany en 1929 la dissenya i el ferrer Josep M. López per un preu de 4.500 pessetes treballà l’estructura metàl·lica de la Farola quedant enclavada dins dels bells edificis modernistes i formant així la plaça de la Independència, en record de la independència espanyola, una bella via urbana, on al seu centre lluís majestuosa Farola un vertader esperit Magdalener, erigint artística Gaiata, que commemora la gloriosa data de la fundació de Castelló i és admiració de qualsevol que la contempla.

A la Plaça Tetuan i l’Avinguda Rei en Jaume es va construir l’edifici de Correus en l’any 1932, obra dels arquitectes En Demetrio Ribes Marco i En Joaquín Dicenta Vilaplana. Situat en eixe punt estratègic de l’entramat urbà de Castelló, on destaca pel seu estil neó àrab que queda reforçat per un volum de tres plantes amb quatre cantons rondejats que produeixen una imatge molt unitària i de gran contundència. L’edifici de Correus forma part dins de la iniciativa estatal de 1909 que pretenia dotar d’un nou edifici per a aquesta activitat en cadascuna de les capitals de província.

Finalment i ja de temps de la segona República, en 1934, es construí l’edifici núm.4, cantoner en el carrer Catalunya, bastit segons plànols de Vicent Traver Tomàs. També consta de planta baixa i tres altures, presenta una façana de potent volumetria amb un mirador que abasta dues altures donant a la plaça, balcons clàssics i remats de lògia amb esvelts arcs de mig punt i balustrada amb gerros de pedra d’excel·lent factura.

L’antic carrer del Calvari, conduent de la vella Necròpolis, va ser posteriorment cap al 1943 una important via comercial de gran vitalitat fet possible de nou el constant creixement de la ciutat que havia sigut truncat per la guerra civil afectant greument, ja que Castelló no hi va poder faltar Així s’arriba al 1945 i tal vegada anomenar sector per a nosaltres deuria ser sinònim de parlar de gaiata, i en el nostre particular cas, el nostre guarisme va ser el número 6 de Castelló, una de les dotze pioneres de Castelló constituïda en aquest mateix. La plaça de la Independència era l’eix principal que definia el sector que en un principi s’anomenava “Plaza Independència i adyacentes”. Estaven inclosos en aquest sector els carrers de Saragossa, Ronda Magdalena, Passeig Ribalta, Dolors, Climent, Pedro Aliaga, D’arenos (primer tram) i els de l’eixample.

En el pas del temps nous carrers van anar apareixent, és el cas del carrer Marques de Salamanca, Cartagena, Maestro Giner, Llucena, Zorita, Useres, Cabanes, Unión, Espronceda, Quevedo, Pintor Ribera, Pintor Lopez, Vall D’uixó, etc.

En 1973 es va rebatejar el nom de la nostra comissió formant així l’actual “Farola – Ravalet” que per part del polifacètic Francisco Vicent Domenech conegut per “Quiquet de Castàlia”, com no podia ser d’una altra manera, per la Farola que l’ajuntament va construir al centre de la plaça de la Independència amb motiu de la celebració de la coronació de la Mare de Déu del Lledó. El Ravalet, afegit al nom, ve de les illes de cases construïdes davant de la plaça de Tetuan.

Castelló creixia molt ràpidament, nous carrers i més població, fruit d’això en 1981 en començaren a formar noves comissions de sector, fet que va donar lloc a una reestructuració dels sectors i entre ells els nostres, on després d’uns quants anys veiem com molts carrers passaven a formar part d’altres gaiates veïnes, es el cas dels carrers Llucena, Useres, Sorita o Passeig Morella formaren part de la Gaiata 18 Cremor. Tot i això la nostra gaiata continua fent arribar la festa fins a aquests carrers fins al 1983, any en el qual definitivament es va constituir la comissió de la gaiata Crémor.

Ja finalment en els últims anys aparegueren els carrers Alcalde Benjamín Fabra, alcalde Eduardo Codina Armengot i en l’últim any 2013 la creació de la Plaça Pont de Ferro als afores del nostre sector, un parc gran i majestuós que recorda l’antic pont que feia creuar la via del tren per damunt del Riu Sec. Com veieu un sector dinàmic i en moviment en setanta-sis anys d’història, una història que de segur continuarà escrivint-se...

Forja: el procés de treball del metall al servei de La Farola Elena Agost i Hernández

La forja és la tècnica emprada pel forjador o ferrer, consistent en donar forma als metall escalfats colpejant amb el martell. L’establiment on es forgen els metalls s’anomena farga.

Més que més una forja conté una llar (el formal, fornall o fornell), per a escalfar els metalls (normalment d’acer o de ferro), una enclusa, i un cossi (en el qual es pot refredar ràpidament les peces forjades, per tant trempar-les). Les eines inclouen tenalles per la agafar el metall calent, i martells per a colpejar-lo.

Normalment es realitza treballant els metalls en calent, car en calent solen ser més plàstics, és a dir més deformables.

La forja treballa el metall per deformació plàstica. Es distingeix del treball del metall retirant material (per broques, fresadores, torn, etc.), i del procés pel qual es dona forma al metall fos abocantlo dins un motlle (fosa).

Antigament aquesta tècnica era executada a cops de martell. El metall, era escalfat en la farga, agafat amb ajut de tenalles de fornal i posat sobre l’enclusa on era colpit pel ferrer.

Les operacions més comunes que es feien, eren: Adreçar o aplanar peces deformades.

Estirar peces: A partir d’un material de certes dimensions, aquest és aprimat a cops.

Reblar: Consisteix a fer cabotes a objectes o a unir peces per mitjà dels reblons.

Foradar: és fer forats de mides considerables, amb ajut de punxons o motlles simples.

Doblegar: És conformar una peça en angle.

Corbar: Converteix una peça recta, en una corba. Per exemple una ferradura de cavall.

Soldar: Antigament dues peces a soldar, eren escalfades juntes fins a temperatures prou altes perquè tornessin el metall pastós. S’ajuntaven sobre l’enclusa i es colpejaven suaument, i en sortien soldades.

Més modernament, el forjament lleuger es fa amb ajut de màquines. La més emprada és el martinet o martell mecànic, mogut generalment amb motor elèctric, encara que també poden ser moguts amb energia pneumàtica. Per forjar peces grossos, s’empren premses hidràuliques i les peces són mogudes amb ajut de grues de pont.

Si el forjament s’aplica a peces de sèrie, es realitza amb estampes. L’estampació es pot realitzar en fred o en calent i consisteix a deformar una peça entre dos motlles complementaris que són comprimits l’un vers l’altre amb la peça a estampar col·locada al mig. Aquesta operació, es fa sempre amb premses.

Aquest procés de treball del ferro destaca en l’estil arquitectònic del modernisme a Castelló. Són nombroses les cases de la ciutat que combinen diferents elements en la seua ornamentació, i d’entre aquests elements destaca el ferro i el treball de forja dels seus balcons o baranes de finestres. Fent un passeig pels carrers de Castelló podem trobar una gran quantitat de cases antigues on destaca el treball de forja, tant en els balcons, com en les finestres.

Especialment boniques són les reixes d’algunes cases destacades ja en articles anteriors, com per exemple les cases modernistes que trobem a la plaça Tetuan. Així mateix també podem contemplar altres objectes a la nostra ciutat realitzats en forja, entre els que destaquen alguns farols de paret o faroles de peu, com per exemple els que flanquejen la porta d’accés al Teatre Principal.

Però sense cap dubte el gran treball de forja a Castelló el podem contemplar cada dia en passar per la plaça de la Independència i donar una ullada cap a centre de la rotonda. Allí on està majestuosa la Farola, obra de l’arquitecte Francisco Maristany i duta a terme pel mestre ferrer Josep Maria Sáez López.

La Farola va ser encarregada per l’alcalde en Salvador Guinot en commemoració de la coronació de la patrona de la ciutat, la Mare de Déu del LLedó, que va tindre lloc a la plaça de la Independència el dia 4 de maig de 1925. Al basament del monument es va colocar en posterioritat una placa de marbre amb la inscripció del motiu pel qual s’havia erigit el monument. La plaça va canviar de nom en diverses ocasions, però finalment es va acabar recuperant el nom primitiu de plaça de la Independència, malgrat que entre els castellonencs sempre serà coneguda com plaça de la Farola.

Vocabulari: Farga: La farga és el taller del ferrer, el lloc on s’escalfa i es treballa el metall emprant l’art de la forja, per tal de deformar-lo, en calent o en fred, mitjançant la utilització d’una eina d’impacte (martell, martinet, martell-

piló) i d’un suport (enclusa, matriu, etc..). Rebien especialment el nom de farga aquells llocs on s’obtenia i es treballava el ferro per reducció directa de la mena de ferro. Farga també designa el fornal o fogó on s’escalfen els metalls per tal de forjar-los.

Enclusa: L’enclusa, a Mallorca encruia, és una de les eines fonamentals de la forja. Consisteix en una massa d’acer que té un cos central rectangular i dues punxes, dites bigòrnies, a cada extrem. Una de les bigòrnies és cònica i l’altra acostuma a ser en forma de piràmide quadrada. Estan construïdes en acer modelat o forjat i tenen la cara superior i les banyes lleugerament trempades, ja que és la part que rep més cops. Sobre de l’enclusa es dona forma als metalls calents, colpint-los amb martells, maces o malls. Els doblecs o corbes s’aconsegueixen picant els metalls sobre els cantells o corbes de les banyes.

Cossi: és un atuell gros de plàstic, fusta o metall, rodó o ovalat, semblant a una galleda o a una conca per la seva forma. El cossi té generalment dues anses laterals sortints o retallades a la fusta. És un recipient de gran capacitat que era utilitzat en un altre temps a les tasques domèstiques, per a rentar la roba o banyar els infants.

Antigament, també servia per transportar la roba de casa fins als safaretjos.

Rebló: Un rebló és un element d’unió mecànica permanent. Abans d’ésser instal·lat consisteix en una tija cilíndrica llisa amb un cap a un extrem. Hom anomena cua l’extrem contrari al cap. La instal·lació es fa col·locant el rebló a través de forats fets a les peces a unir. Llavors la cua és “reblada” (deformada) de manera que s’expandeix (sovint més de 1.5 vegades el diàmetre original de la tija) formant un altre cap i aguantant el rebló a lloc.

Perquè la unió sigui eficaç els caps d’ambdós finals han de suportar càrregues de tracció (càrrega paral·lela a l’eix de la tija); tanmateix, els reblons són més eficaços com a unions a cisalla o tallant (càrrega perpendicular a l’eix de la tija). Les unions roscades (cargols) són més convenients per aguantar càrregues de tracció.

Martinet: Dins d’una farga, el martinet és un aparell dissenyat per utilitzar l’energia hidràulica per al treball de forja. Es tracta d’un martell pesat, que cau sobre una enclusa o un tas. El martell es munta sobre una palanca oscil·lant al voltant d’un eix horitzontal. Aquest martell és accionat mitjançant unes lleves que giren conduïdes per un arbre horitzontal que es recolza contra l’extrem lliure de la palanca a cada volta de l’arbre, i deixa caure el martinet, alliberant-lo. L’arbre de lleves està accionat per una sínia vertical.

El funcionament és molt irregular, ja que les lleves s’insereixen sovint en un eix de transmissió o entre dos volants d’inèrcia molt pesants. Per augmentar el ritme de treball, la magnitud de la desviació del martell es redueix amb amortidors rígids, una biga de fusta en els més antics (vegeu gravat), i més tard amb ressorts de metall en els models més moderns. Això augmenta el nombre de lleves. La velocitat de gir es controla mitjançant la variació de la velocitat de caiguda de l’aigua que fa girar la roda.

Neomudéjar. El mestissatge de dues cultures Francisco Albert i Bernat

Mudèjar és el terme que designa als musulmans que van romandre vivint en territori conquistat pels cristians, durant el procés d’avanç dels regnes cristians cap al sud (denominat Reconquesta) durant l’Edat mitjana. A aquests musulmans se’ls va permetre continuar practicant l’islam, utilitzar la seua llengua i mantindre els seus costums. Se solien organitzar en comunitats denominades aljames o moreries amb diversos graus d’autogovern, segons les condicions de rendició o de subordinació.

En 1859 l’arqueòleg José Amador dels Rius, en el seu discurs d’ingrés a la Reial Acadèmia de Belles arts de Sant Ferran, va usar per primera vegada el concepte de “estil mudèjar” per a referirse a les esglésies i palaus cristians fets amb tècniques i repertoris decoratius que recordaven als de l’arquitectura hispano-musulmana.

Des de llavors, intel·lectuals com Marcelino Menéndez Pelayo, ho han considerat l’únic estil específicament espanyol del qual podem envanir-nos, per ser la síntesi de tots els llenguatges que des de finals de l’Edat mitjana van conviure en la península.

El neomudéjar és un estil artístic i arquitectònic que es va desenvolupar principalment en la península ibèrica a la fi del segle XIX i principis del XX. S’emmarca dins dels corrents orientalistes de l’arquitectura historicista imperant a Europa per aquella època. El nou estil es va associar especialment a construccions de caràcter festiu i d’oci, com a salons de fumar, casinos, estacions de tren, places de bous o saunes.

A Espanya l’estil neomudéjar va ser reivindicat com a estil nacional, per estar basat en un estil trobat a Espanya, l’art mudèjar, estil que també es troba en altres països com Itàlia o Portugal. Arquitectes com Emilio Rodríguez Ayuso o Agustín Ortiz de Villajos van veure en l’art mudèjar una cosa únicament espanyola i van començar a dissenyar edificis utilitzant trets de l’antic estil, entre ells les formes abstractes de rajola i els arcs de ferradura.

No obstant això, el que la historiografia ha considerat tradicionalment com neomudéjar, són en molts casos obres d’estil neoárabe (encara que no són el mateix estil), ja que utilitzen elements califals, almohades i nassarites, sent l’únic aspecte mudèjar l’ús de la rajola vista.

Amb l’estil neomudéjar es dona un nou tipus de material, la rajola, i una nova decoració superposada a elements constructius cristians i musulmans. Les estructures arquitectòniques i els materials són modestos, però s’aconsegueix

un gran realç mitjançant el treball ornamental de la rajola, algeps i fusta: escacats, espines de peix, arcs cecs, xarxes de rombe i creus cristianes.

El mudèjar suposa una reacció nacional en contra dels estils europeus que s’estaven introduint. Fins al segle XII es fomenta un estatus tolerant cap als alarifes musulmans, en el segle XIII els reis cristians començaran a conéixer la cultura islàmica i es va produint un allunyament dels influxos europeus i un acostament cap a la vida musulmana.

La utilització de la ceràmica al servei de l’arquitectura va ser una constant en la terrisseria mudèjar, tant en exteriors com en interiors, i amb especial vistositat i virtuosisme en portades, torres, sòcols, soldries i sostrades. Els centres productors més importants van ser Paterna i Manises a València; Terol, Calataiud i Muel a Aragó, i Sevilla a Andalusia. Les principals tècniques usades, procedents de l’Art hispano-musulmá, van ser l’enrajolat, la corda seca i la de conca i/o aresta.

La ceràmica en aquells dies és molt més aparent i cridanera que costosa, la qual cosa li donarà l’impuls necessari en una economia com l’espanyola del XIX, tan summament precària per aquella època. Aquest fet fa que apareguen nombrosos exemples d’aquesta tendència en les noves esglésies que es creen, així com en uns altres edificis com a places de bous, estacions ferroviàries o edificis públics.

En combinació amb la ceràmica destaca el treball en rajola que per mètodes molt senzills (girar-los per a col·locar-los en volada, apilar-los creant sortints que creguen regruixos i dibuixos…) aconsegueix un mur molt articulat a un baix cost, que té un joc molt interessant de clarobscur.

A Castelló podem trobar exemples d’art neomudéjar a les esglésies de la Trinitat i la Sagrada Família, així com a l’Hospital Provincial i a l’edifici de Correus i Telègrafs.

Vocabulari: Alarifes: Nom que es donava antigament a l’arquitecte o mestre d’obres.

Soldries: Conjunt de materials que s’empren per a solar o revestir amb paviment.

Arquitectura religiosa a Castelló: les ermites Paula Tena i Mas

El Caminàs, que travessa de nord a sud l’horta de Castelló, és l’eix fonamental d’una antiga xarxa de camins rurals.

Anterior a la dominació romana, el Caminàs es prolongava pel sud fins a enllaçar amb la Via Augusta dels romans i en els seus voltants van sorgir els primers nuclis habitats en forma d’alqueries musulmanes i amb el temps, un bon nombre d’ermites dedicades a santes i sants protectors, a favors rebuts en temps de pestes i calamitats, i a devocions particulars de gremis i confraries.

L’Ajuntament de Castelló, a través del Museu de la ciutat de Castelló (MUCC), ha elaborat un itinerari per nou d’aqueixes ermites que ens permet conéixer les característiques de cadascuna d’elles i gaudir de pas, d’un bonic passeig pel terme municipal. El recorregut disposa d’un panell interpretatiu en cada una de les ermites i ademés es pot realitzar mitjançant audioguia i plànol que es poden descarregar de la página web del mucc.

A continuació analitzarem les característiques arquitectòniques més destacades de cadascuna d’elles.

1 - Ermita de Sant Jaume de Fadrell Establida sobre un assentament romà, Fadrell era la més gran de les alqueries musulmanes del terme del castell de Castelló. El conjunt s’estructura al voltant d’un pati central protegit per una torre de planta quadrada de finals del segle XV. Objecte de nombroses reformes al llarg dels segles, conserva encara la primitiva ermita de traces gòtiques amb arcs faixons apuntats que guarda l’antic retaule de pintura sobre taula, del 1545, obra de l’aragonés Pedro Pertús. La nova ermita va ser edificada a partir del 1696 i l’estructura del conjunt fou completada el 1704 amb noves dependències. Presenta una nau, sense capelles, ornada amb decoració de ramejats i rocalls, volta de canó i un bell retaule major, de planta moguda, de mitjan s. XVIII. 2 - Ermita de Sant Josep de Censal Situada a l’encreuament del Caminàs amb el camí de Vinamargo, a la partida Censal, aquesta ermita va ser construïda a partir de 1685 i beneïda el 1689. És una ermita de dimensions reduïdes i treballada en maçoneria, que pre senta una façana senzilla coronada amb espadanya i porxe de tres arcs, amb estructura interior formada per una nau de dos seccions quadrades i coberta de volta d’aresta sense a penes res destacable, excepte dos xicotets medallons al

fresc, d’un art molt popular, amb escenes del Naixement i de la fugida a Egipte, de finals del segle XIX. 3 - Ermita de Sant Pere i Sant Isidre Al camí vell de la Mar, i agermanant l’horta i la marjal, s’erigeix l’ermita de Sant Isidre, que sorgeix a partir de la cessió de terrenys que el 1628 fa el llaurador Antonio Castell als jurats, majorals i llauradors del term. El 10 de juny de 1630 es col·loca la primera pedra, i les obres finalitzen el 1644. A finals del s. XIX és objecte de reformes i el 1973 és restaurada per les cooperatives agràries. Té porxe davanter i casa adossada per a l’ermità. És una ermita d’una nau, de tres trams i presbiteri, amb coberta de fusta a dos vessants sobre arcs faixons. La part més interessant és el presbiteri; rectangular, més baix d’alçària que la nau i al qual s’accedeix per un gran arc triomfal sobre semicolumnes adossades, cobert amb traceria gòtica de nervis que formen un entrellaçat que remata amb floró central amb la imatge de sant Isidre. Tot això és un cas únic entre les ermites de l’horta castellonenca, que ens mostra l’evidència d’unes formes constructives gòtiques que van arribar a perviure durant segles. Conserva part del retaule de l’altar major, realitzat el 1652 per l’escultor Antonio López, autor també de la pedra clau del presbiteri amb la imatge de sant Isidre.

4 - Basílica de la Mare de Déu del Lledó Sobre el mateix lloc on, segons la tradició, va ser descoberta el 1366 la venerada imatge de la Mare de Déu del Lledó per l’aladre del llaurador castellonenc Perot de Granyana al peu d’un lledoner, es construeix el temple de la patrona de la ciutat coronada pontifíciament i canònicament el 1924. Des de finals del segle XIV és coneguda l’existència d’una xicoteta ermita a la qual acudien pelegrins i romers de tota la comarca. Ampliada i transformada al llarg dels segles XV i XVI, el 1559 es funda la primera Confraria del Lledó, i el 1572 s’erigeix l’actual portada de l’església. Noves obres dutes a terme durant el s. XVII donen lloc a una església de tres naus, cúpula i llanternó.

Però és al XVIII, entre 1724 i 1768, quan el Lledó fa el seu gran canvi per a adquirir la seua actual configuració, que el converteix en el major santuari rural valencià. Conserva un interessant conjunt de peces, algunes instal·lades en un xicotet museu en dependència davall del cor i d’altres en altars, sagristia i accessos al cambril.

5 - Ermita de Sant Roc de Canet Xicoteta construcció de tipus popular erigida a partir del 1652, aquesta ermita presenta planta rectangular, de nau única, d’un sol tram, coberta amb sostrada plana igual que la sagristia, i té una casa hostatgeria adossada. La porta principal, als peus de l’edifici, és de mig punt i està protegida per un porxe i coronada per una espadanya d’un sol cos construïda en rajola. La devoció a sant Roc té uns orígens molt clars a Castelló, ja des de temps medievals, però és a mitjan segle XVII (1647-1650), en declarar-se la pesta a les comarques de la Plana i havent desaparegut aquesta per la intercessió i protecció de sant Roc i sant Cristòfol, quan ambdós sants van ser declarats pel Consell patrons de Castelló.

6 - Ermita de Sant Francesc de la Font A la partida de Cap –cap de la séquia Major, on aquesta vessa les seues aigües en el proper Molí de la Font–, i al costat de l’antic camí real de Benicàssim, just on les terres de secà es confonen amb les de l’horta castellonenca, es construeix en la primera mitat del s. XVIII l’ermita de Sant Francesc de la Font, nom que fa referència a la Font de la Reina, una de les fonts principals que abasteixen l’esmentat Molí de la Font. Restaurada el 1976 per la Germandat dels Cavallers de la Conquesta i l’Ajuntament de Castelló, presenta una planta de saló amb volta i cúpula, sagristia posterior i pòrtic davanter. Està totalment decorada amb pintures al fresc (1750-1760) de marcada concepció barroca i il·lusionística –retaule pintat al presbiteri, doctors de l’Església a les petxines i balconades als laterals– pròximes a l’art dels Guilló, i mostra sòcol de taulelleria valenciana. A la fornícula de l’altar major es venera una imatge de vestir de sant Francesc d’Assís del segle XVIII. L 7 - Ermita de Santa Maria Magdalena Al turó de la Magdalena, a 4 km de la ciutat, on es troben els vestigis del Castelló primitiu, assentat sobre

restes ibèriques, es localitza l’ermita de la Magdalena, que constitueix tot un símbol per als castellonencs.

Ja al s. XV consta documentalment la preocupació del municipi per la conservació i millora de l’ermita i el 1451 s’assenyala la presència d’un frare anomenat Antonio, entregat a la labor d’erigir una capella sota l’advocació de Maria Magdalena, una obra que va finalitzar durant els primers mesos de 1456. La capella es va edificar aprofitant l’aljub situat a l’albacar del castell i la torre campanar de l’ermita va ser en origen una torre islàmica de defensa. El temple està format per dos naus paral·leles de longitud desigual, separades per una arcuació que recolza en els extrems sobre dos pilars i en el centre sobre dos columnes.

La coberta és de volta de mig canó. En un dels murs hi ha pintures murals la cronologia de les quals situen els erudits cap a 1320-1337. Amb reformes en anys posteriors, no és fins al 1758 quan el mestre d’obres Vicente Pellicer reconstrueix tot el conjunt i el deixa amb l’aspecte actual: ermita, hostatgeria i torrassa adossada.

8 - Ermita de Sant Nicolau de Bari Edificada entre els anys 1560 i 1565, sobre el que va ser una antiga mesquita, al barri de la Moreria, és objecte de reformes en les centúries posteriors, i és el 1686 quan el mestre Pere Vilallave Candau construeix un temple nou, que és el que hui coneixem, si bé el tram del presbiteri serà transformat el 1736. D’una sola nau de tres trams, capelles laterals, cor alt als peus i capçalera rectangular amb sagristia al costat esquerre, i amb un estil popular de derivació barroca, cobreix la nau amb volta de canó, mentre que la capçalera volteja amb cúpula amb tambor, una solució única en tota la ciutat de Castelló. L’altar major, perdut el retaule que el 1808 va fer Cristóbal Maurat, està presidit per un conjunt d’imatges tallades per Joan Baptista Folia Prades el 1941. La façana, de perfil mixtilini, presenta una portada allindanada de 1828. El 1937 la comissió gestora de l’Ajuntament, en prohibir les pràctiques religioses en totes les esglésies de la ciutat, la va cedir a la maçoneria castellonenca, que la va convertir en temple per a la seua litúrgia, fins al 1939, quan va tornar a consagrar-se al culte catòlic.

9 - Ermita de la Mare de Déu del Carme A la partida Estepar, al sud de l’actual Ciutat del Transport, l’ermita va ser construïda el 1948 per iniciativa de les famílies de les masies i alqueries d’aquest entorn. En estat d’abandó, l’edifici va ser cedit a l’Ajuntament de Castelló el 2002 i restaurat i beneït per al culte el 2004. L’ermita és d’una sola nau amb coberta de fusta a dos vessants i capçalera plana, i té una xicoteta sagristia i un pòrtic amb 9 arcs de mig punt i coberta a dos vessants. La imatge de la Mare de Déu del Carme es venera en un retaule d’obra senzill i als murs laterals es veneren les imatges de sant Joaquim i santa Anna, pares de la Mare de Déu. El calvari de l’ermita va ser donat pel Centre Cultural Gallec de Castelló i respon a l’estil dels cruceiros gallecs.

L’arquitectura de la guerra: els refugis Silvia Martí i Ventura

Com ja és sabut per tots, la guerra civil espanyola que va tindre lloc entre 1936 i 1939 va generar nombrosos danys tant personals com materials, a més de sembrar el pànic i el terror entre la població espanyola, qui va patir durament els devastadors efectes d’una de les guerres més sagnants que han tingut lloc a Europa.

Però una altra de les conseqüències que va portar amb si la guerra fa referència al canvi que es va produir en l’arquitectura d’algunes ciutats, entre les quals es troba Castelló de la Plana. I és que la nostra ciutat, com moltes altres de la costa mediterrània, va ser el camp de proves de les noves tècniques destructives per part de l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista, que van utilitzar aquesta terra per a dur a terme els assajos dels seus últims avanços aeronàutics i tàctiques militars, consistents en els temuts bombardejos massius de població civil, que poc temps després utilitzarien en la Segona Guerra Mundial.

La nostra ciutat va ser bombardejada en un total de 44 ocasions entre 1937 i 1938, tant des de l’aire com des de la mar, la qual cosa va causar més de 160 víctimes mortals, així com nombrosos ferits i la destrucció de gran quantitat d’habitatges. En total van quedar en ruïnes 629 cases i altres 605 es van veure afectades. Així mateix, van quedar danyats també edificis públics com l’Hospital Provincial, l’Institut d’Ensenyament Mitjà, l’estació del Nord i la Diputació.

Davant tan difícil situació es feia necessari prendre urgents mesures per a protegir la població, per la qual cosa la Junta de Defensa Passiva, que era un organisme públic compost per autoritats civils i militars, va prendre la decisió de construir refugis subterranis en els quals els veïns pogueren romandre fora de perill durant els bombardejos.

En total es van arribar a construir 43 refugis públics i uns 237 privats que van ser excavats pels propis veïns sota les seues cases, els quals tenien capacitat per a acollir entre 20 i 150 persones i podien disposar de connexions amb els refugis públics. Per a construir aquests refugis es treballava en cadena excavant la terra i pujant-la en cabassos a la superfície, on s’anava depositant, creant així grans monticles de terra que dificultaven la circulació per les vies públiques. Els refugis públics havien de construir-se en terrenys compactes i resistents, sense perill de filtracions i havien de disposar de sistemes de ventilació i de generadors per a la defensa antigàs. També havien d’estar situats en places o carrers amplis per a facilitar a la població l’accés a aquests.

Entre els refugis públics destaquen els de la plaça Santa Clara, plaça Clavé,

carrer Sant Roc, avinguda del Rei en Jaime, plaça de la Independència i el de la plaça Tetuan, actualment rehabilitat per l’Ajuntament de Castelló i en el qual es realitzen visites guiades que mostren com era el refugi i com es vivia allí.

A la ciutat es van construir 3 tipus de refugis. El primer, que va ser el més generalitzat de tots, era el refugi subterrani excavat. Tenia uns tretze metres de profunditat i accés en ziga-zaga per a evitar la transmissió de l’ona expansiva de les bombes. En quasi tots els refugis hi havia seients correguts de terra en els laterals, i a més disposaven de dos accessos o eixides i, a vegades, d’una latrina. Alguns fins i tot tenien prestatges de paret excavats directament en els túnels, que s’utilitzaven per a col·locar utensilis domèstics com ara botelles, plats, gots, etc. Els ciutadans, per part seua, van construir refugis privats per a diverses famílies, la construcció de les quals era dirigida per aquelles persones que tenien coneixements suficients per a dissenyar els plans.

Eren túnels excavats en el subsol amb bancs correguts en els laterals i es construïen dins de les pròpies cases i habitualment es comunicaven amb altres cases veïnes o fins i tot amb altres refugis públics.

El segon tipus va ser el refugi subterrani de formigó armat. Van arribar a construir-se un total de set i podien ser de dues modalitats. La primera d’elles podia albergar fins a 100 persones i estava formada per un corredor i bancs correguts laterals, amb dues latrines, sala de generadors i filtre d’aire. La segona modalitat era per a 200 persones, estava formada per dos corredors i comptava amb els mateixos serveis que l’anterior. Aquests refugis disposaven de dues entrades o eixides per a assegurar l’evacuació de tots els que allí estigueren. Tots van ser destruïts amb motiu de les obres d’aparcaments subterranis en les diferents places a partir dels anys huitanta del segle passat. El refugi de la plaça Santa Clara, actualment desaparegut, era el més gran de tots i disposava fins i tot d’una infermeria-hospital. Trobem també dos refugis d’aquest tipus en l’actual plaça del Rei don Jaime.

L’últim model va ser el refugi de construcció superficial. Es va dur a terme al Grau de Castelló, que és la zona de la ciutat més pròxima a la mar i que està separada uns quilòmetres del nucli principal. El seu terreny tenia unes característiques especials, ja que el seu subsol estava compost per arena, i el seu nivell freàtic, el nivell en el qual comença a aparéixer l’aigua de la mar, era molt superficial. Per tot això els refugis projectats es trobaven en la superfície i es tancaven i cobrien amb formigó armat i diverses capes d’arena, pedra i formigó per a minimitzar l’impacte de les bombes. Disposaven de diverses entrades i eixides. D’aquest tipus va existir en el port de Castelló el refugi del Moll de Llevant, a pesar que es van projectar dos refugis més, però segons la documentació de l’Arxiu de l’Autoritat Portuària de Castelló, només es va construir l’esmentat refugi.

Per a la construcció d’aquests refugis, l’Ajuntament va haver de recórrer a la recaptació de fons mitjançant la col·laboració econòmica dels partits polítics i sindicats, d’iniciatives ciutadanes i de l’organització de representacions teatrals o sessions cinematogràfiques amb finalitats recaptatoris. A més, es van constituir brigades de voluntaris, el treball dels quals era repartit entre els dissabtes a la vesprada i els diumenges i es denominava comunament en valencià com a jornal de vila, és a dir, jornal municipal per a dur a terme la construcció d’aquests refugis. A la torre campanar del centre de la ciutat, coneguda popularment com el Fadrí, es va instal·lar una reguarda permanent de carabiners per a la vigilància aèria, el treball de la qual consistia a fer sonar la sirena per a avisar a tota la població davant la proximitat d’un bombardeig; era l’hora de córrer cap al refugi.

Podem dir que a nivell urbanístic la guerra va portar amb si destrucció i creació a parts iguals, i si bé els refugis no tenien gran valor arquitectònic, es van convertir durant els anys de la guerra en construccions imprescindibles per a la ciutat, ja que van permetre posar fora de perill a gran part de la població i van contribuir eficaçment en la reducció del nombre de víctimes mortals que els bombardejos van deixar al seu pas.

Desafortunadament la gran majoria dels refugis públics han sigut destruïts, però gràcies a la iniciativa de l’Ajuntament de Castelló per a la conservació i rehabilitació del refugi de la Plaça Tetuan, hui dia podem visitarlo i conéixer com s’organitzava la població durant les estades que havia de passar allí, i podem sentir en la nostra pròpia pell el que en aquells difícils moments van sentir els nostres avantpassats.

Informació obtinguda de la pàgina https://mucc.castello.es/

La romeria de la Magdalena.

El seu significat, història i evolució.

Vicente Segarra i Albiol

Article que es presenta al concurs de millor article inèdit.

Etimològicament la paraula romeria ‘viatge o peregrinació a un santuari’ i ‘festa entorn d’una ermita o santuari per a festejar a un sant’ ve de romer ‘que viatja o pelegrina a una ermita o santuari’, que al seu torn ve d’un “romarius” derivat de Roma per denotar als que peregrinaven a Roma, meca del cristianisme. Aquesta veu de romer substitueix a una anterior del baix llatí romaeus “pelegrí” (d’ací romeo i nom propi Romeo) que al seu torn venia de la veu grega romaios, literalment “romà” i després “occidental o romà que pelegrina als Sants Llocs”. El poeta Gonzalo de Berceo, de meitat del segle XIII, empra en els seus versos en diverses ocasions tant romeo com a romer amb el significat de “pelegrins a Santiago”; tant és així que el mateix A. Machado en el seu homenatge rendit a Berceo empra aquestes dues veus com a consubstancials al seu llenguatge.

Actualment les festes de la ciutat de Castelló presenten un component diferenciador respecte de les celebracions d’altres poblacions. A diferència d’altres ciutats o pobles, Castelló no festeja amb les festes de la Magdalena, als seus patrons, com sol ser freqüent, sinó que es compromet i es responsabilitza de commemorar els seus orígens.

La peregrinació penitencial quaresmal, el record històric del fet del trasllat de la població, que habitava a la part alta de la muntanya, al pla replet de terres fèrtils i la data variable del tercer dissabte de Quaresma, en l’actualitat diumenge, són tres característiques estretament lligades a l’origen del nucli central de les nostres festes: la romeria.

Però abans d’entrar més de ple en l’actualitat, coneguem l’origen de la romeria a Castelló.

Tot naix de la necessitat dels habitants del Castell Vell. Compte la llegenda més popular que els habitants del Castell de Fadrell van disposar la seua baixada oficial per a la vesprada del tercer dissabte de Quaresma.

Era l’any 1252, després que el rei Jaume I concedira, el 8 de setembre de 1251, el permís de trasllat per a la fundació de Castelló en el pla. Es van traslladar a la població recentment creada a la Plana, les dones, els xiquets, les autoritats eclesiàstiques amb el patró de la població (un Crist Jacent) i les autoritats forals dels Jurats, deixant al castell un grup militar al comandament de l’alcaide.

Per al trasllat com eren coneixedors que seria llarg i fatigós, van penjar fanals

dels seus gaiatos per a il·luminar-se davant la previsible nit que passarien al ras i van lligar als xiquets amb cordes del seu fust perquè no es perderen durant el camí. També van agafar provisions, especialment “rotllos”, pans redons amb un forat en el centre per a penjar-li’ls al voltant dels seus colls per a transportar-los més fàcilment.

Els antics habitants es van trobar a la meitat de la nit amb una forta tempesta, que els va obligar a recollir les canyes que es trobaven durant el camí per a sortejar els torrents d’aigua que es trobaven pel camí. Els pobladors van passar la nit a la intempèrie en la zona del que ara seria l’ermita de “Sant Roc de Canet”. L’endemà al matí van arribar a la vila després de superar gràcies a les seues canyes el riu Sec que anava fortament carregat d’aigua després de les pluges de la nit, sent rebuts en una de les portes del recinte emmurallat pel lloctinent del Rei, que en una cerimònia religiosa van batejar a la vila com “Castelló de la Plana” en honor del Castell del qual provenien i del lloc geogràfic on desenvoluparien la seua nova vida.

Cronològicament la Romeria de la ciutat de Castelló té molta història. Es pot constatar l’existència de documentació en la qual es reflecteix que l’any 1375 tenia lloc una celebració a forma de processó al Castell Vell. Era una processó de caràcter penitencial, típica de la religiositat medieval, que durant èpoques de carestia, malalties o sequeres es realitzaven a les ermites o diferents llocs considerats de culte al voltant de la ciutat.

L’any 1503 s’estableixen per part del Consell set processons per a quan existisca sequera i d’entre elles una fa referència a la processó a l’ermitori de Santa Maria Magdalena situat sota es Castell Vell.

Posteriorment, entre els anys 1562 i 1570 mitjançant un vot entre el clergat i les autoritats, s’estableix una romeria penitencial anual el tercer dissabte de Quaresma a l’ermitori de la Magdalena, per a invocar ajuda material i espiritual. És per això mateixos anys aproximadament quan es beneeix l’ermita de Sant Roc de Canet atorgant-li des d’aqueix moment un paper més rellevant en la festa.

En un document de 1730 del cronista i escrivà Josep Llorenç de Clavell (1670-1734), es diu que en la romeria participava el clergat, les autoritats, els gremis i que se celebra una missa amb almoina destinada als pobres. A més es relata la Tornà en la basílica del Lledó, l’arribada a la ciutat i una processó nocturna en la qual penitents, dones i xiquetes porten moltes llums en gaiatos de canya. Des de 1745 a 1749 no va haver-hi romeries a l’ermita de la Magdalena, ja que l’ermitori estava en ruïnes i no hi havia diners per a les celebracions.

L’any 1750 es recupera, però el seu sentit no és el mateix. La romeria pateix una transformació que la porta a tindre plenament un sentit cívic i commemoratiu, convertint-se és una acció de gràcies en commemoració del trasllat del poble des de l’ermitori a la Plana.

Més tard l’any 1793, la romeria es veu lleugerament modificada passant a celebrar-se el diumenge en comptes del dissabte com era fins hui i la Tornà començaria a les quatre de la vesprada. Cal destacar que amb el pas dels anys fins a l’actualitat, l’entrada a la ciutat es va anar retardant fins a la caiguda del dia i entrada de la nit perquè les gaiates, element diferenciador de les festes, pogueren lluir amb tota la seua esplendor.

Durant els primers anys del segle XIX, les autoritats municipals no participen en la romeria, la qual és mantinguda pel clergat i part del poble, fins que l’any 1831, des de l’ajuntament s’acorda «que para mas autenticar la función de la mañana, recordando la traslación de la población des de la hermita de la Magdalena, vaya todo el Ayuntamiento a dicha hermita». Cal recordar que els Ajuntaments s’organitzen pel Reial decret del 23 de juliol de 1835, a partir d’aquesta data són triats lliurement pel poble, quedant des d’aqueix moment suprimits els regidors perpetus i apareix un nou tipus de corporació on els ajuntaments passen a tindre alcaldes propis. Sent el primer alcalde electe Antonio Vera.

L’any 1852 es produeix com a novetat l’acceptació d’un element tan característic i important, que amb el temps seria l’encarregat de donar-li el nou nom a la romeria, s’introdueix la canya verda, i es decideix incloure en la comitiva a quatre persones vestides com a heralds amb maces.

La romeria continuava subjecta a anades i vingudes de la política i la situació social que es vivia a cada moment. Així és com l’any 1932, durant la Segona república, l’Ajuntament governat per l’alcalde Manuel Peláez

Edo, acorda celebrar la romeria amb caràcter laic i no es convida al clergat, fins i tot en 1934 l’ermitori no s’obri el dia de la romeria. Però anys després en 1939, després de la guerra civil, es restableix la romeria religiosa.

En 1952, se celebra el VI centenari de la ciutat de Castelló, d’ací sorgeix la instauració del qual fet i fet seria un dels elements més significatius, la cinta verda, verda Magdalena. Aqueix mateix any la romeria comença a captivar a la ciutadania convertint-se en una tradició que la porta a ser multitudinària.

Posteriorment, el clergat deixa de participar en la romeria excepte un sacerdot que porta la relíquia i presideix la cerimònia, es perden els càntics i alguns rituals. I des de 1962 s’incorpora a la romeria el bisbe de la diòcesi cada any sempre per invitació de la corporació municipal.

En 1991, l’Ajuntament publica la Consueta o ritual de la romeria en el qual s’estableix el protocol de la Romeria de les Canyes amb els elements religiosos, civils, gastronòmics, cants, recorregut, vestimenta... Destaquen el volteig de campanes, la despertà, la missa de romers i el recorregut de la romeria des de la Cocatedral a l’Ermita de la Magdalena i volta a la Cocatedral. Tot això es recull en la declaració com BIC que la defineix com: “Commemoració històrica, anant en romeria fins al lloc on se situava la població de Castelló abans del seu trasllat al pla en 1252”, amb les seues diverses accepcions al llarg dels anys: “Ritu d’afirmació col·lectiva de la identitat pròpia. És la comunitat la que li confereix el significat: símbol de germanor, d’identitat i orgull de pertinença a la ciutat de Castelló, orgull de genealogia”. I “Romeria penitencial i d’acció de gràcies”.

En la romeria els castellonencs ens reafirmem com a poble. A través de les festes de la Magdalena, presentem el testimoniatge d’una ciutat viva, que manté la seua història convertida en metàfora festera. Mitologia, tradició, llegenda i història es fonen i donen la mà en el cresol de la cultura popular del nostre Castelló.

Vocabulari: Lloctinent: Persona que en substitueix una altra que té un càrrec alt quan aquesta no hi és.

Carestia: Falta o escassetat d’una cosa.

Vot: (del llatí votum, promesa o compromís) és una promesa solemne o jurament.

Consueta: Conjunt de regles consuetudinàries per les quals es regeix un capítol o capítol eclesiàstic.

Vols participar en la Vols participar en la nostra associació?

Associació cultural Gaiata 6 Farola-Ravalet La Gaiata 6 és una de les comissions pioneres dins de la ciutat de Castelló, ja que la seua creació data de l’any 1945 durant la reestructuració de les festes de la magdalena duta a terme per l’ajuntament. Es tracta d’una associació festera la llavor de la qual és mantenir i rememorar la nostra tradició i cultura festera no tan sols una setmana a l’any sinó també en la resta de mesos.

La comissió està composta actualment per més de 200 comissionats i uns 50 socis col·laboradors de carrer.

Tots els comissionats ajudem a fer aquesta gaiata una gaiata diferent, més lluny de destacar per tots els darrers premis aconseguits, i dels quals estem orgullosos. Volem ser un exemple de participació, inclusió i col·laboració, i fruit de tots aquests valors gaudeix d’un gran nombre de comissionats i socis.

La gaiata sis és dinàmica i en moviment en més de setanta-cinc anys d’història, una història que de segur continuarà escrivint-se... i perquè no?... Volem continuar escrivint-la en vosaltres.

Per què deuria associar-me? És important pertànyer a aquesta associació perquè es viu la festa de la Magdalena des d’un altre punt de vista, el de la participació més activa i més significativa de les nostres tradicions. En la nostra associació lluitem per a la promoció, desenvolupament i difusió de la Gaiata, però també pots participar en ofrena de flors a la verge, en la desfilada de Gaiates, pregó, cos multicolor, desfilada final, etc. O viure la festa en la nostra carpa, participar en la nostra presentació, ajudar a la construcció dels monuments, conèixer a gent i fer amics o un sense fi d’activitats que realitzem al llarg de l’any.

Com puc fer-me soci o sòcia?

Posa’t en contacte amb el telèfon següent i pregunta sense cap compromís: 672115548

Programa d’actes Programa d’actes

Dissabte 19 març

Dilluns 21 març

12,00h: Anunci oficial de Festes i gran mascletà d’inici de festes.

10,30h: Cavalcada Infantil amb la participació dels nostres xiquets i xiquetes. Anirem a aplaudir al futur de la nosra Gaiata.

16,00h: Cavalcada del Pregó amb la participació dels membres de la nostra comissió.

22,00h: Soparem aquells que vulguem anar al magatzem per a treure el monument. Agafeu l’entrepa i a espentejar que farà falta força!

00,00h: Entre tots portarem els nostres monuments al carrer Sant Roc per preparar la desfilada de gaiates de l’endemà. Visca la Sis!!

Diumenge 20 març 07,00h: Repartiment de canyes i cintes a la plaça Major.

08,00h: Missa de romers a la cocatedral Santa Maria i tot seguit la Romeria de les canyes fins a l’ermita de la Magdalena amb paradeta a Sant Roc on matarem en cuquet.

20,00h: Tornà de la Romeria, Processó de Penitents i Desfilada de Gaiates amb la participació de la nostra comissió que acompanyarà a la nostra Gaiata i Gaiata Infantil, d’enguany. A continuació trasllat de les gaiates a l’avinguda del Rei En Jaume davant de l’institut Ribalta on quedaran instal·lades.

12,00h: Obertura de la nostra tasca magdalenera, on començarem els cacaus, tramussos, vermut i la cervesa entre altres. Però aixó si, sempre aseguts i respectant les mesures sanitàries vigents.

14,30h: Dinar de germanor 20,00h: Encesa de les nostres Gaiates a la avinguda del Rei En Jaume que serà per fi un clar en la nit del dilluns. Els nostres monuments seran protagonistas de ben segur.

Dimarts 22 març 12,00h: Obertura del nostre mesó gaiater. Ja sabeu, aseguts i respectan les mesures sanitaries vigents.

12,00h: Punt FAMM amb l’actuació de “The Wolves”.

19,00h: Visita al sector de les Reines i Dames de la Ciutat, i posterior entrega de recompenses de l’any 2021 i 2022.

20,00h: Lliurament de premis.

22,30h: Sopar de pa i porta a la carpa gaiatera. Per sopar i beure cal estar aseguts.

Dimecres 23 març

Dissabte 26 març

11,00h: Recollida de estandards dels premis de Gaiata i Llibrets. Esperem tindre que anar a per premis.

08,00h: Despertà pels carrers del sector amb la música de la dolçaina i el tabal de la Colla Soroll.

11,30h: Activitats per als més menuts a la nostra carpa. Bou mecànic, trenet i alguna coseta més.

12,00h: Obertura de la nostra tasca gaiatera; els pares i mares hauran de beure alguna cosa mentre juguen els xiquets.

14,00h: Dinar de germanor

12,00h: Obertura del mesó gaiater.

12,00h: Quarts de final i Semifinals del campionat de guinyot 15,30h: Concentració en la carpa per tal de participar en l’ofrena de flors a la Verge del Lledó.

22,30h: Sopar de pa i porta.

22,00h: Sopar de pa i porta.

Diumenge 27 març

Dijous 24 març

12,00h: Obrirem la nostra tasca magdalenera. Al mateix temps concurs de guinyot.

12,00h: Obertura de la nostra tasca i concurs de dibuix per als xiquets.

14,30h: Dinar de germanor.

14,00h: Dinar de germanor.

20,00h: Concurs de disfresses.

22,00h: Sopar de pa i porta en la carpa magdalenera. Atenció que hi haurà una rifa sorpresa. Vos ho aneu a perdre?

Divendres 25 març 12,00h: Obertura de la nostra tasca. Més cacaus i tramussos per a tots i totes.

12,30h: Inici del campionat de guinyot

16,00h: Lliurament dels premis del concurs de guinyot, disfresses i dibuix.

18,00h: Replegarem la carpa gaiatera entre tots i totes, així acabarem abans.

22,30h: Desfilada final des de l’avinguda del Rei fins a arribar a la plaça Major i posterior Magdalena Vítol.

00,00h: Anirem a la ubicació de la gaiata per apagar la llum viva de la festa, els nostres monuments gaiaters i disparar l’ultim cohet.

Nota:

15,00h: Mostra folclòrica a càrrec de l’Escola de Dansa Castelló.

La comissió es reservarà el dret de modificar qualsevol acte programat per a la setmana de festes i més encara en aquest any tan atípic. En aquest programa no es reflecteixen les possibles actuacions a causa de la falta d’horaris per part de l’ajuntament en el moment d’impressió del present llibre.

22,00h: Sopar de pa i porta en el nostre envelat magdalener

El soci de sector tindrà vi, llimona, cacaus, taula i cadires a la seua disposició. La comissió no es responsabilitza de la falta de lloc.

14,30h: Dinar de germanor.

Per a identificar-se tots els socis de sector hauran de dur el cartó de soci o identificar-se.

Col·laboradors Magdalena 2022 L ’Associació Cultural Gaiata 6 “Farola-Ravalet”, vol donar les gràcies als amics i col·laboradors que amb la seua ajuda desinteressada, han fet possible aquest llibret.

Moltes gràcies!

Centres Izquierdo ~ El rincón del bocata ~ Teca Ofimatica ~ Monfort Salut Dental ~ Arajovic ~ Javier Rambla Ferrer ~ Cafeteria-Restaurant Àgora ~ Dacsa ~ Bruño & Pilat ~ La compra a ta casa ~ Dental UJI ~ Panaderia Blanch ~ Casa Juanjo ~ Te lo imprimimos.com ~ Academia Supernova ~ Safont Joyeros ~ Ferrer-Blasco advocats ~ Clinica Dental Martínez Tena ~ Simelec ~ La Cuina de Fernando ~ Rajoles i Paviments Rubio ~ Duotono comunicació ~ Mesón Serra d’Irta ~ Namala Fixcar ~ Francisco Sanahuja maquinària agrícola premses i molins ~ Solsona càterings ~ Perruqueria Pons Balester ~ El sexo fuerte ~ Gestoria Gallén ~ Rokelin gourmet ~ Carlos Bravo cortinatges ~ AE Navarro Asesoria d’Empreses ~ M. Fabra Cristalleria ~ Perruqueria d’homes Ares ~ La cuina ~ Proyecto Amigó Castelló ~ Distribucions Casa Edo ~ Calçats Fores ~ Pistatxo roba infantil ~ Magatzem de calçats Kuki y Susi ~ Sita Creativa ~ Administració de Loteries núm. 3 La Lledonera ~ Cinderelle ~ La pajarita roja editors ~ J.M. Forcada, s.l. ~ Modes Mabel ~ Serigrafia Mazuela ~ Enrique Roig sabater ~ Carnisseria de cavall Toni ~ Fruites i Verdures Teresa ~ Cantavella Robres ~ Papereria Columbretes ~ Osteofisio Francisco Gómez ~ Olives i Salsums M. Cinta ~ Idiomes Reyes ~ Los Claveles floristeries ~ Generali Seguro ~ Naticaro

156

157

Reserves 622 296 252 Plaça Tetuán 37 12001 - Castelló

158

PACK TECNOLÓGIC

36€ al mes

HP EliteBook 840 G2 Memòria RAM 8 GB Emmagatzematge 240 GB SSD Processador Intel I5 Pantalla 14 polzades Maletí inclòs

Kyocera Ecosys M6230cidn Multifunció A4 color a doble en totes les seues funcions Pantalla tàctil de 7” configurable Velocitat d'impressió 30 ppm i escàner fins a 60 ipm Resolució fins a 1200x1200 ppp Pes màxim paper 220 gr/m2 5 anys de garantia

Teca Ofimática, S.L. Carrer Batalla de Muret, 34, Nau 7 12550 - Almassora (Castelló) 964 280 935-696205794 tecainfo@tecaofimatica.com www.tecaofimatica.com

159

CONSULTAR SERVEIS I GARANTIES INSTAL·LACIÓ, CONFIGURACIÓ, SISTEMA DE COPIES DE SEGURETAT, CONSUMIBLES IVA NO INCLÒS DESPLAZAMIENTO, ASISTENCIA TÉCNICA, …

160

161

Cita

www.dentalrambla.es

Implants Immediats Ortodòncia Invisible Estètica Dental Carilles Blanquejament

C. Enmig 93. Castelló · ✆ 964 200 366

162

Descarrega't Cistella ací:

No perdes el teu temps

Et portem la compra a casa per només 1,21 €

Fem la compra per tu

IMPULSA:

Projecte seleccionat per l'acceleradora:

www.cistellacastello.com

163

DESCOBRIX MÉS EN ARROZDACSA.COM

UTILITZAR UN ARRÒS QUALSEVOL TÉ LES SEUES CONSEQÜÈNCIES L’AUTÈNTIC ARRÒS DE VALÈNCIA AMB DENOMINACIÓ D’ORIGEN

164

Carrer Concepció Arenal, 2A Baix - Castelló Telèfon: 964257930 clinica@bruno-pilat.com

165

Cafeteria - Restaurant

Agora

By S&S

Esmorzars Menú diari i Carta Dissabtes obert

Plaça Àgora, local B1 - Campus Riu Sec, Universitat Jaume I 12006 Castelló de la Plana - Telèfon 964 73 02 30

•

166

BO

NES

FE

S E ST

PLAÇA ÀGORA UJI 964 73 12 61 - 628 43 02 13 167

FORNERS ARTESANS DES DE 1913

GRAN VARIETAT DE PANS

aroma i sabor del pa de sempre

Pa

de

Tona PRIMER PREMI MILLOR PA DE CASTELLÓ 2017-18

PASTISSERIA - CAFETERIA

desdejunis,esmorzars i berenars

C/Saragossa, 37, 12001. Castelló T. 964 243 031

C/Catalunya, 33, 12004. Castelló T. 964 242 402

A Casa Juanjo portem des de 1997 treballant per a oferir als nostres clients els millors productes.

Elaboració de Productes Artesanals Selecció de Carns i Productes Gourmet Detalls i cistelles personalitzades

168

IMPRESSIÓ DE GRAN FORMAT SUPORTS RÍGIDS, LONES PUBLICITÀRIES, RETOLACIÓ, LLETRES CORPÒRIES, ETC.

IMPRESSIÓ TEXTIL

ROBA PER A ENTITATS, GAIATES, GRUPS D'ESTUDIANTS, EMPRESES, ETC.

MARXANDATGE

WEB

VISITA’NS

169 169

Acadèmia d’estudis Acadèmia de Ciències i Lletres Primària, ESO i Batxillerat Totes les assignatures

Avgda. Rei En Jaume, 82

joyeria_safontcs@hotmail.com

Telèfon: 964214256

Safont Joyeros, Castellón

www.safontjoyeros.com

@safont_joyeros

170

FERRER - BLASCO ADVOCATS ADMINISTRACIÓ DE FINQUES

Carrer Calvari, 4, Ent. 12001 Castelló

Tel. 964 83 01 24 Fax 964 83 01 25

Tel. 964 74 24 70 clinicadentalmartineztena@gmail.com

C/ Zaragoza 18 baix (al costat de la Farola) 12001 Castelló

Odontologia general i preventiva Estètica dental Periodòncia Endodòncia Pròtesi dental 171

Cirurgia oral Odontopediatria Blanquejament dental IMPLANTOLOGIA ORTODÒNCIA

Carrer Joaquim Costa, 63 - 12004 Castelló Telèfons 964 233 135 - 629 071 187 www.lacuinadefernando.com

172

173

talleres namala s.l.

telèfons: c/ ALCALDE TARREGA 27 fixe: 964 22 30 14 mòbil: 657 824 236 12004 CASTELLÓ 174

175

176

AlejAndrA GAllén llAnsolA • Tramitació d’escriptures • Expedients d’herència

• Assegurances socials • Assessoria comptable i fiscal

Plaça Tetuán, 9 - 1º • Tel.: 964 254 549 • 12001 Castelló de la Plana www.gestoriagallen.es • gestion@gestoriagallen.es

Especialistes en “Jamón de Teruel” Carrer Mestre Ripollés, 24 - 12003 Castelló Carrer Rosa Maria Molas, 15 - 12004 Castelló Carrer Sant Tomás, 7 - 12560 Benicàssim

Carrer Concepción Arenal, 3 A entlo. - Telèfon 665 00 90 09 12004 CASTELLÓ

Carrer Concepción Arenal, 3 A entlo. - Telèfon 964 240 568 12004 CASTELLÓ

178

CRISTALLERIA FUSTERIA D’ALUMINI

taller d’enmarcació mampares de bany decoració en vidre Av. Quevedo, 10 - tel.: 964 206 554 mòbil 610 472 327 www.mfabra.es - info@mfabra.es 12004 Castelló

179

DINARS PREPARATS PER A PORTAR PROYECTO AMIGÓ ÉS UN RECURS DE FUNDACIÓN AMIGÓ QUE DES DE 1992 OFEREIX A CASTELLÓ SERVEIS TERAPÈUTIC-EDUCATIUS A PERSONAS AMB ADICCIONS I DEPENDÈNCIES QUE CAUSEN CONFLICTES PERSONALS, FAMILIARS I SOCIALS Hem adaptat la nostra intervenció a les noves adiccions que han aparegut per a donar una resposta professional i aconseguir que les persones ateses tinguen un estil de vida plena i saludable.

C/ Sant Vicent 13 964 25 26 88

Proyecto Amigó, que pertany a l’AsociAción Proyecto Hombre, dispon dels següents centres, en regim residencial o ambulatori, en la provincia de Castelló de la Plana:

C/ Trinitat 31 964 10 85 55

-

CENTRE DE DIA COMUNITAT TERAPÈUTICA PROJECTE JOVE VIVENDA DE SUPORT AL TRATAMENT CENTRO DE DIA A VINARÒS

Avgda. Enrique Gimeno 44 - 12006 Castelló Telèfon 964 205 255

Adorns i complements del cabell

productes de perruqueria i bellessa venta al públic i al professional Carrer Rosell, 18-D Telèfon 964 216 960 12001 CASTELLÓ

180

Magatzem de calçat

KUKI Y SUSI Ampli surtit en cerimònia, comunions, vestir i casual

Tel. 633 79 98 94 Avgda. Rei En Jaume, 96 CASTELLÓ

Plaça Tetuán, 4 (front Correus) www.pistatxorobainfantil.es Telèfon 964 256 351 12001 Castelló

Telèfon 625578644 www.facebook.com/sitacreativa

181

boutique infantil & calçat

Carrer Dolors 19 bajo (junt a Plaça Tetuàn) 12001 Castelló Instagram: cinderellakids

DISTRIBUIDOR AUTORITZAT

Av. Quevedo, 16 • 12004 Castelló Telèfon 964 22 26 00 www.jmforcada.es 182

IMPRESSIÓ EN TEXTIL I PLANA TOT TIPUS DE PUBLICITAT ESTAMPACIÓ EN GENERAL SAMARRETES – ADHESIUS ROBA LABORAL ROTULACIÓ PER ORDINADOR TOT TIPUS DE REGALS PUBLICITARIS REGALS D’EMPRESA Pintor Castell, 2 Tel. i Fax 964 24 08 72 e-mail: serigrafia.mazuela@gmail.com 12001 CASTELLÓ

F RU I T E S I V E R D U R E S

CARNISSERIA DE CAVALL TONI ESPECIALITAT EN POLTRE DE LLET

Pintor Castell, 39 12001 Castelló Telèfon 964 205 561

183

SERVEI A DOMICILI

Plaça Clavé, 16 - Castelló Telèfon 964 243 106 Mòbil 659 287 070

papereria - llibreria

Magatzem de calçat Carrer Pintor Vergara, 4 baix 12004 Castelló de la Plana 644 606 807 Carrer Aragó, 14 - Tel. i Fax 964 242 085 12004 Castelló Plaça Tetuán, 5 - Tel. 964 212 086 12001 Castelló

964 243 508 papeleriacolumbretes@gmail.com

OLIVES I SALSUMS

Carlos Gozalbo Salvo Francisco Gómez Moreno Diplomat en Fisioteràpia C. O. en Osteopatia www.osteofisio.es

Direcció Grup Ribes Pla 2 Baix C/ Juan Ramón Jiménez

Mercat de Sant Antoni - Parada 1 Tel.: 651 318 662 12004 CASTELLÓ

(entre C/ Rio Júcar i C/ Rio Turia)

Tel. cita prèvia 626 054 699 • 12006 Castelló

184

floristerías

www.losclavelesfloristerias.es

C/ Cardenal Costa, 13 12004 Castellón Tel. 964 216 965 Plaza Santa Clara s/n Puesto 6 12001 Castellón floristerías Tel. 964 260 248

Plaza San

Classes d’anglés Tots els nivells

www.losclavelesfloristerias.es

Grups reduits Carrer Cardenal Costa, 13 12004 Castelló Tel. 964 216 965 Plaça Santa Clara s/n Puesto 6 floristerías 12001 Castelló Tel. 964 260 248

C/ Cerdán de Tallada, 23 Alt. B Telèfon: 964 25 62 84 12004 Castelló

www.losclavelesfloristerias.es

Mª Carolina Beltrán Vilar Agent Exclusiu Núm. Registre CO7218956792P

Carrer Zaragoza, 9 - 12001 Castelló Tel.: 964 342 614 - Mòbil: 636 147 353 E-mail: cabevicalimocho@hotmail.com

185

Aquest llibre s’acabà d’imprimir el dia 5 de febrer de 2022 festivitat de Santa Àgueda