La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 100 / juliol de 2012 ] 1
El declivi d’un món i… el naixement d’un altre? Si el panorama econòmic i polític de l’Europa actual no és l’expressió de la fi d’un sistema econòmic i polític, s’hi assembla molt. L’economia financera basada en l’especulació no sols ha demostrat la seva insolvència total, sinó que està fent caure els principis polítics i ètics en què s’ha basat suposadament Europa des de fa almenys dos segles. Són vents de canvi que, com acostuma a passar quan les crisis són serioses, tenen un aspecte ben tempestuós. La situació límit i el presagi de tot plegat es troba a Grècia on, d’una banda, la política ha estat dinamitada pel poder financer i, d’altra banda, les mobilitzacions obreres i populars tenen avui ja uns aires clars de ruptura. En el nostre entorn més immediat els símptomes no són menys accentuats. A l’Estat espanyol les oligarquies heretades del franquisme van pel camí de fer esclatar el marc polític que van crear els homes de la Transició amb els seus pactes ara fa trentacinc anys: les lleis laborals i les retallades han enfonsat l’incipient i esquifit Estat del Benestar existent. La recentralització política està acabant de tirar per terra el simulacre de diversitat política que era l’Estat de les Autonomies. Els sectors dominants es troben dedicats d’una manera quasi exclusiva a l’economia dels monopolis de l’energia i les comunicacions, als rèdits financers fraudulents atribuint-se sous astronòmics, i a l’evasió fiscal. L’autoritarisme i les desigualtats tornen a les pautes negres del franquisme. Alguns autors consideren que l’Estat espanyol va cap a la seva autodestrucció. El que és cert és que els seus defensors s’esforcen amb una intensitat remarcable a posar fi, en connivència amb els subgoverns autonòmics, no sols a l’ensenyament i a la sanitat públics sinó a la cultura en general i a la llengua catalana en concret i a qualsevol cobertura social, incloent-hi les pensions, tot configurant un marc polític i econòmic on la pluralitat i l’igualitarisme no hi tindran cap mena de lloc. Aquest és el panorama, una situació que genera desorientació i indignació en amplis
sectors populars. El que és més interessant de tot plegat és demanar-nos, però… és possible afirmar realment que entre tot el moviment de protesta i de revolta està naixent un nou món? Està apareixent clarament una alternativa amb possibilitats d’esdevenir hegemònica? De manera general, podem dir que no es veu que un nou sistema social i polític estigui avui en condicions de substituir el món corrupte i degenerat del capitalisme terminal que tenim, malgrat l’evidència esclatant de les seves mancances. En una perspectiva pròxima podem veure créixer les posicions rupturistes a Grècia, on les propostes de sortida de l’euro poden anar guanyant adeptes en els pròxims anys. Però en aquest país no és previsible un canvi radical en el sistema socioeconòmic i polític a curt termini. L’anàlisi detinguda de la diversitat de conjuntures que s’estan configurant al nostre continent ens porta a afirmar que les úniques sortides polítiques que tenen alguna possibilitat de representar canvis de paradigma econòmic es poden trobar, en tot cas, en els processos d’independència, els quals comporten diferents formes de ruptura política amb capacitat d’abocar a una
gestió democràtica nova de la societat i de l’economia. Malgrat les proclames del criptoespanyolisme més o menys indignat (sectors radicals d’ideologia postmoderna que defugen sistemàticament qualsevol anàlisi del factor nacional), les lluites de les nacions sense Estat són les que guarden més potencialitats de canvi polític important a curt i a mitjà termini. La ruptura independentista en el cas català, però, tampoc no pot ser concebuda com un objectiu que es pugui preveure com a immediat. No tant per dificultats intrínseques del procés sinó més aviat per tot el conjunt d’entrebancs que el sistema de dominació segrega de manera sistemàtica. La informació dominant infondrà (ja ho fa ara) desorientació, dubtes, pors i incerteses difoses no tant per l’espanyolisme més virulent (que en el seu nerviosisme sabem que tendeix a accentuar les reaccions independentistes), sinó per «organitzacions tampó» del tipus de CiU, que es dediquen de manera sistemàtica al dubtós art de fer volar coloms i a vendre fum a baix preu. La sortida contra aquest estancament no pot venir d’una altra cosa que d’una reacció enèrgica amb fonament de classe, protagonitzada per les classes populars catalanes. El nostre poble ja ha anat donant mostra d’aquests «cops de geni» que han portat a estendre socialment iniciatives menystingudes pels estaments oficials: des de grans manifestacions (d’ençà de l’any 2006) fins a consultes massives i a formes diverses d’insubmissió i de revolta. La clau de l’èxit d’aquesta reacció de les classes populars catalanes, com ho anem dient des de fa uns quants anys, és la capacitat d’articular la Unitat Popular. Cal tan sols que se sàpiga aparèixer com una alternativa sòlida i viable. Amb propostes clares, capacitat d’autodefensa i capacitat de gestió. Mostrant que és possible sortir de la crisi fora de l’ofec draconià espanyol i europeu. Obrint el camí a un país lliure que visqui del fruit del propi treball. El naixement d’un nou món que així es farà possible.