La Veu núm. 100

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 100 / juliol de 2012 ] 1

El declivi d’un món i… el naixement d’un altre?

Si el panorama econòmic i polític de l’Europa actual no és l’expressió de la fi d’un sistema econòmic i polític, s’hi assembla molt. L’economia financera basada en l’especulació no sols ha demostrat la seva insolvència total, sinó que està fent caure els principis polítics i ètics en què s’ha basat suposadament Europa des de fa almenys dos segles. Són vents de canvi que, com acostuma a passar quan les crisis són serioses, tenen un aspecte ben tempestuós.

La situació límit i el presagi de tot plegat es troba a Grècia on, d’una banda, la política ha estat dinamitada pel poder financer i, d’altra banda, les mobilitzacions obreres i populars tenen avui ja uns aires clars de ruptura.

En el nostre entorn més immediat els símptomes no són menys accentuats. A l’Estat espanyol les oligarquies heretades del franquisme van pel camí de fer esclatar el marc polític que van crear els homes de la Transició amb els seus pactes ara fa trentacinc anys: les lleis laborals i les retallades han enfonsat l’incipient i esquifit Estat del Benestar existent. La recentralització política està acabant de tirar per terra el simulacre de diversitat política que era l’Estat de les Autonomies. Els sectors dominants es troben dedicats d’una manera quasi exclusiva a l’economia dels monopolis de l’energia i les comunicacions, als rèdits financers fraudulents atribuint-se sous astronòmics, i a l’evasió fiscal. L’autoritarisme i les desigualtats tornen a les pautes negres del franquisme. Alguns autors consideren que l’Estat espanyol va cap a la seva autodestrucció.

El que és cert és que els seus defensors s’esforcen amb una intensitat remarcable a posar fi, en connivència amb els subgoverns autonòmics, no sols a l’ensenyament i a la sanitat públics sinó a la cultura en general i a la llengua catalana en concret i a qualsevol cobertura social, incloent-hi les pensions, tot configurant un marc polític i econòmic on la pluralitat i l’igualitarisme no hi tindran cap mena de lloc.

Aquest és el panorama, una situació que genera desorientació i indignació en amplis

sectors populars. El que és més interessant de tot plegat és demanar-nos, però… és possible afirmar realment que entre tot el moviment de protesta i de revolta està naixent un nou món? Està apareixent clarament una alternativa amb possibilitats d’esdevenir hegemònica?

De manera general, podem dir que no es veu que un nou sistema social i polític estigui avui en condicions de substituir el món corrupte i degenerat del capitalisme terminal que tenim, malgrat l’evidència esclatant de les seves mancances. En una perspectiva pròxima podem veure créixer les posicions rupturistes a Grècia, on les propostes de sortida de l’euro poden anar guanyant adeptes en els pròxims anys. Però en aquest país no és previsible un canvi radical en el sistema socioeconòmic i polític a curt termini. L’anàlisi detinguda de la diversitat de conjuntures que s’estan configurant al nostre continent ens porta a afirmar que les úniques sortides polítiques que tenen alguna possibilitat de representar canvis de paradigma econòmic es poden trobar, en tot cas, en els processos d’independència, els quals comporten diferents formes de ruptura política amb capacitat d’abocar a una

gestió democràtica nova de la societat i de l’economia.

Malgrat les proclames del criptoespanyolisme més o menys indignat (sectors radicals d’ideologia postmoderna que defugen sistemàticament qualsevol anàlisi del factor nacional), les lluites de les nacions sense Estat són les que guarden més potencialitats de canvi polític important a curt i a mitjà termini.

La ruptura independentista en el cas català, però, tampoc no pot ser concebuda com un objectiu que es pugui preveure com a immediat. No tant per dificultats intrínseques del procés sinó més aviat per tot el conjunt d’entrebancs que el sistema de dominació segrega de manera sistemàtica.

La informació dominant infondrà (ja ho fa ara) desorientació, dubtes, pors i incerteses difoses no tant per l’espanyolisme més virulent (que en el seu nerviosisme sabem que tendeix a accentuar les reaccions independentistes), sinó per «organitzacions tampó» del tipus de CiU, que es dediquen de manera sistemàtica al dubtós art de fer volar coloms i a vendre fum a baix preu.

La sortida contra aquest estancament no pot venir d’una altra cosa que d’una reacció enèrgica amb fonament de classe, protagonitzada per les classes populars catalanes. El nostre poble ja ha anat donant mostra d’aquests «cops de geni» que han portat a estendre socialment iniciatives menystingudes pels estaments oficials: des de grans manifestacions (d’ençà de l’any 2006) fins a consultes massives i a formes diverses d’insubmissió i de revolta.

La clau de l’èxit d’aquesta reacció de les classes populars catalanes, com ho anem dient des de fa uns quants anys, és la capacitat d’articular la Unitat Popular. Cal tan sols que se sàpiga aparèixer com una alternativa sòlida i viable. Amb propostes clares, capacitat d’autodefensa i capacitat de gestió.

Mostrant que és possible sortir de la crisi fora de l’ofec draconià espanyol i europeu.

Obrint el camí a un país lliure que visqui del fruit del propi treball. El naixement d’un nou món que així es farà possible.

2 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 100 / juliol de 2012 ]

Unió Democràtica de Catalunya: que res canviï Una de les consignes de la Lliga Regionalista a la campanya electoral pels comicis espanyols del juny del 1931 fou, referint-se a Catalunya: «Com més l’estimis, més has de fugir de separatismes i violències» (La Veu de Catalunya, 27.6.1931, p.1). Un aire semblant tenia la consigna de Josep Antoni Duran i Lleida el darrer 12 de maig al 25è Congrés ordinari d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC): «La independència, ni interessa ni convé».

Amb 80 anys de distància, els discursos dels candidats de la Lliga i del líder d’Unió busquen contenir la voluntat popular en moments d’inflexió històrica.

Radicalment conservadora en les seves posicions, l’alta burgesia representada per aquestes opcions polítiques pretén evitar que les crisis estructurals es converteixin en una oportunitat perquè les classes populars desbordin el seu domini. L’agitada primavera del 1931 brindava aquesta possibilitat. Però també la brinda l’actual conjuntura econòmica i política.

El sínode d’UDC del passat mes de maig havia de servir per discutir una po-

nència política encara guiada pels principis de la democràcia cristiana. És a dir, el corpus polític basat en la Doctrina Social de l’Església i que, entre d’altres qüestions, atorga un rol central al concepte família cristiana (en una societat on de fet una immensa majoria de les persones hem adoptat nous patrons de relació i convivència).

Es tracta, evidentment, d’una ideologia retrògrada i contrària a les llibertats individuals. Per altra banda, també havia de servir per escollir el president del Comitè de Govern de la formació. Josep Antoni Duran i Lleida fou reelegit per enèsima vegada, i du 30 anys liderant UDC de forma poc contestada. Amb tot, el lideratge i la ideologia són, aquí, factors menys transcendents…

Des de la dècada de 1980, UDC ha passat a representar els interessos d’un sector extremadament conservador de l’alta burgesia nacional. Una burgesia que, en moments en què bufen vents de canvi, prefereix continuar negociant les condicions per mantenir amicalment Catalunya dins l’Estat espanyol. En el cul-de-sac l’actual (l’espoli fiscal és un dels responsables

d’haver aturat l’economia productiva) UDC fa de tap i tempera les aigües. UDC és tan refractària al conflicte perquè està pensada com un petit partit de quadres —de fet, de càrrecs, des que l’any 1980 accediren al poder polític de la mà de Convergència— que han adoptat precisament aquesta funció en el marc de CiU. Hi són per evitar trencadisses amb l’alta burgesia espanyola, amb la qual els seus homòlegs catalans comparteixen projecte estratègic.

Amb el propòsit de reforçar les tesis menys sobiranistes, UDC ha buscat sense contemplacions aliats en el camp espanyolista. Un exemple recent és la crida feta per Duran al PSC després del 25è Congrés, al qual pregava que se sumés al front de partits catalans a favor del pacte fiscal amb Espanya. UDC sap que en aquests moments necessitarà la col·laboració de forces amb un projecte nacional espanyol explícit per evitar cap sobresalt. Sigui dit de passada, el pacte fiscal podrà prendre la forma que convingui (per ser «venut» de forma efectiva), però inevitablement es resoldrà com un pacte entre oligarquies.

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 100 / juliol de 2012 ] 3

Tampoc hem de descartar que en aquest procés la socialdemocràcia principatina (ERC, ICV) faci de comparsa…

UDC, el lobby És fàcil adonar-se que UDC és un «partit tap». Els interessos defensats per Duran i Lleida en la seva acció legislativa el comprometen amb el projecte nacional espanyol, que és el de gran capital. El seu paper al Congreso de los Diputados el delata.

Duran i Lleida ha estat els darrers 30 anys fent política a Madrid. Escollit com l’home de CiU al Congreso, s’allotja permanentment en una suite de luxe de l’Hotel Palace de la capital espanyola (que té un cost, sigui dit de passada, de 1.000 euros diaris). La funció del grup parlamentari és evident: tal com reconeix obertament, actua de lobby. UDC, i per extensió CiU, afirmen representar els interessos de Catalunya, però el seu lobby a Madrid treballa pels interessos de l’alta burgesia catalana. Els interessos de classe. Duran juga un paper clau com a portaveu del gran empresariat i també de les grans fortunes, sovint d’acord amb les oligarquies espanyoles. Hi ha exemples a cabassos, entre els quals, l’actiu paper jugat per CiU en la reconversió de les caixes d’estalvi i els processos de rescat públic. No es tracta, però, d’un conducta puntual: Duran és l’espadatxí persistent del gran capital.

No en va, el líder d’UDC va presentar una esmena al projecte dels Pressupostos de l’Estat per al 2011 amb l’objectiu de salvar les concessionàries de les autopistes de Madrid (en dificultats, perquè hi ha poc trànsit i pel cost elevat de les expropiacions que es van fer per construir les vies). En aquell cas, les corporacions beneficiades per l’acció legislativa de Duran foren ACS, Ferrovial, Abertis, DCC, Acciona, OHL i Itinere.

També l’any 2011 —el de l’accident de Fukushima—, Duran va batallar perquè fos introduïda una esmena a la Llei d’Economia Sostenible que permetés renovar la vida de les centrals nuclears de l’Estat més enllà dels 40 anys. En aquest cas es posava al servei d’una petició del Foro Nuclear, el grup de pressió format per una quarantena d’empreses amb interessos en el sector (entre les quals hi ha Siemens, Endesa, Iberdrola o Gas Natural).

Per altra banda, tal com ha demostrat el periodista Miguel Jara a Conspiraciones Tóxicas (Editorial MR, 2007), Duran i Lleida és un dels principals ‘lobbistes’ de la indústria farmacèutica a l’Estat espanyol.

Els casos en els quals Josep Antoni Duran i Lleida, UDC i per extensió CiU, es converteixen en autors necessaris en el projecte espanyol d’espoli i depredació capitalistes, són innumerables. En aquest sentit, cal no oblidar que UDC ha utilitzat sovint els ressorts de la política per enriquir els seus dirigents i les empreses afins, amb trames com el cas Treball o el cas Turisme.

El fet diferencial La independència s’ha escolat en els debats dels democristians. En el darrer Congrés, n’ha centrat les discussions. Sigui dit de passada, és aquest un símptoma evident de l’extensió de l’independentisme en espais fins ara inèdits.

Paradoxalment, la discussió sobre la independència ha arribat de la mà d’un dels hereus del partit, Josep Maria Vila d’Abadal. Es tracta del nét de Lluís Vila d’Abadal, prohom fundador d’UDC l’any 1931.

Alcalde de Vic, és membre de l’extensa nissaga dels Vila d’Abadal, grans propietaris agrícoles i forestals i cacics osonencs des de temps immemorials.

Amb el suport d’un corrent minoritari, Vila d’Abadal ha plantat cara a l’hegemonia

de Duran, tot proposant la renovació de les estructures del partit i volent replantejar, en clau sobiranista, el projecte estratègic. La seva candidatura (es presentava per liderar UDC) rebé només el 19% dels vots, si bé cal tenir en compte el sistema de compromissaris de la formació i el clientelisme polític existent.

Tot i que cal veure quines aliances s’acabaran produint, la pugna política entre Duran i Vila d’Abadal és eloqüent. Ens parla dels interessos i antagonismes de classe dins mateix del partit. Mentre que Duran i Lleida és representatiu de l’anomenat «sector negocis» —el d’UDC— (on s’hi compten a més dels actuals consellers del partit, personatges com Josep Sánchez Llibre), Vila d’Abadal respon a un altre tipus d’oligarquia, més tradicional i menys compromesa amb les altes finances; en conseqüència, menys sotmesa als pactes amb Madrid.

En els darrers temps assistim a un decantament social cap a la independència.

L’assoliment d’un Estat propi ja no és només un objectiu interessant per a la classe treballadora, sinó que a més s’hi han compromès (amb més o menys honestedat), sectors dretans de les classes populars i una part de la petita burgesia. Ara fins i tot s’hi sumen els cacics rurals… Per contra, com als anys trenta, cal esperar que l’alta burgesia continuï aconsellant-nos fugir de «separatismes». Si aquells que ens han retallat el sector públic i ens condemnen a l’atur i a l’empobriment (amb l’objectiu de continuar enriquint-se) ens diuen, esverats, que cal oblidar-nos de la independència…, deu ser que ens temen. Que saben que el projecte de ruptura —liderat, això sí, per la majoria, és a dir pels treballadors i les treballadores d’aquest país— els farà caure del pedestal.

Lluís Sales i Favà

Una alternativa econòmica al servei del poble català D’ençà l’inici de la darrera reestructuració capitalista arran de la crisi especulativa que va esclatar el 2008, han estat constants i diferents les crítiques que ha rebut el sistema.

Algunes d’aquestes crítiques, especialment en començar la crisi, eren purament superficials, com les que atribuïren tots els mals a «errors en la gestió», que justificaven la propaganda dretana d’aleshores

sota el lema de «la refundació del capitalisme», és a dir, l’establiment de mesures de control dels mercats especulatius no pas per qüestionar l’especulació ni un mode de producció que condueix inexorablement a crisis de superproducció (com molt bé exemplifiquen milers de cases buides i de persones sense casa) i a l’acumulació tant del capital com de la pobresa, sinó per regular l’activitat especulati-

va, mirant d’evitar que acabés per col· lapsar tot el sistema.

D’aleshores ençà, el poder econòmic ja no necessita actuar des de darrere l’escena i ha visibilitzat el seu domini sobre el poder polític (parlem, especialment, de l’àmbit de la Unió Europea, on fins i tot es tendeix a prescindir de les aparences democràtiques col·locant sense cap pudor ni consulta popular representants del gran

4 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 100 / juliol de 2012 ]

capital especulatiu al davant de diversos governs i institucions), amb la qual cosa s’ha consolidat un sistema ideat per tal que l’Estat —o els organismes supraestatals— actuïn sistemàticament com a garant dels interessos del capital en detriment dels drets socials i laborals i, fins i tot, de les minses polítiques socials desenvolupades a la perifèria europea.

El cinisme dels «liberals» arriba al seu súmmum en la política financera i monetària, basada en un Banc Central Europeu (BCE) emissor de moneda que actua al marge de qualsevol control democràtic i que, com a norma general, té prohibit comprar deute dels estats. D’aquesta manera, el BCE presta diners a la banca privada a un interès de l’1%, diners que la banca privada deixa posteriorment als estats a un interès del 5 o el 6%, estats que, alhora, injecten part d’aquests diners de nou les entitats bancàries endeutades per la seva pròpia activitat especulativa i la bombolla immobiliària, de manera que és la societat qui acaba fent-se càrrec del deute de la banca privada.

El cas de Bankia posa al descobert la gran mentida liberal: si es creguessin el que prediquen, l’única sortida coherent a l’enorme forat seria liquidar l’entitat, garantir els estalvis a través del fons de garantia de dipòsits i de la subhasta de patrimoni i, evidentment, qui hagi especulat o invertit en l’entitat, que n’assumeixi les pèrdues! És a dir «deixar que el mercat actui lliurement».

Però no: en realitat, el liberalisme és una fal·làcia, ja que l’Estat, les polítiques públiques, mai no són ni poden ser neutrals: són polítiques de classe, al servei d’interessos ben concrets; i el que en realitat les polítiques liberals impliquen és que l’Estat acabi actuant, i de manera taxativa, com l’antiRobin Hood: robant els pobres per salvar els interessos dels rics i el seu sistema d’explotació.

Malgrat els esforços propagandístics i la recepta única de les polítiques privatitzadores i desreguladores repetida fins al cansament pels mèdia, cada vegada són més i més sectors els qui prenen consciència que l’aplicació de les receptes dels Chicago Boys i de l’FMI no ha fet sinó empobrir i desestructurar les societats on han estat aplicades. Així, ara com ara, i malgrat l’acció persistent dels terroristes intel· lectuals al servei del règim en defensa de les receptes liberals, una àmplia consciència crítica s’obre camí al si de la nostra societat.

Tot i això, aquesta consciència crítica, que parteix d’un nivell d’anàlisi superior al comunament acceptat el 2008, té encara algunes mancances a l’hora de definir un programa alternatiu, un model productiu

i unes polítiques públiques que permetin avançar cap a un sistema econòmic al servei dels interessos de la majoria.

Una d’aquestes mancances es manifesta darrerament en els intents de reformulació de les propostes keynesianes, degudament aigualides, sota el concepte de «l’aposta pel creixement». Propostes que, per acabar-ho d’adobar, la socialdemocràcia (sic) europea planteja de combinar amb les mesures d’austeritat (sinònim de privatitzacions) i reformes estructurals (sinònim de desregulació laboral i pèrdua de drets socials).

Lamentablement, una part de la nostra societat encara escolta els cants de sirena d’una socialdemocràcia que ja ha deixat de ser útil als seus amos (el gran capital) i que mira desesperadament de recuperar protagonisme proposant-se com a gestora simpàtica de les polítiques liberals.

El fet, però, és que la història els ha passat pel damunt. Els malanomenats partits socialistes europeus que tant van celebrar l’ensorrament del bloc soviètic, no van adonar-se que, en aquell mateix moment, ells perdien la seva raó d’existir, ja que esdevenien absolutament prescindibles per als seus amos, decidits a desempallegar-se de disfresses humanitàries i a llançar-se a un procés general de desballestament del sector públic i de l’anomenat Estat de Benestar.

Amb el pas dels anys (i amb la puixança econòmica d’estats situats fora del control de l’imperi euro-ianqui), la confrontació de classe, fruit de l’angoixant necessitat de la burgesia europea de mantenir els seus beneficis i el seu fonedís rol a nivell internacional, ja no admet pedaços ni mitges tintes socialdemòcrates: són ells, o nosaltres! Així doncs, a poc a poc s’estén entre el nostre poble la consciència que l’única sortida a l’atzucac passa per la subversió de l’ordre econòmic, de manera que la prioritat passi a ser la millora de les condicions de vida de la majoria de la població, i no pas l’enriquiment d’una minoria.

Aquesta consciència, però, no s’ha plasmat encara en un programa de transformació que, amb mesures concretes, permeti superar la situació actual i fer passes decidides vers la democratització de l’economia (la mare de totes les democràcies!) i la construcció d’un nou model productiu que permeti construir una societat igualitària.

Entenguem-nos: no anem a definir les característiques d’una societat i una economia socialista ideals, sinó que, amb aquest article, pretenem modestament fer aportacions (que esperem debatre i enriquir amb el conjunt del moviment) en el sentit de definir, junt amb el conjunt del poble organitzat, un programa de mínims per avançar en la construcció del socialisme als Països Catalans: — Nacionalització de la banca i suspensió del pagament del deute públic generat per l’activitat especulativa sufragada i la política monetària del BCE. Sense banca pública és impossible democratitzar l’economia i definir i tirar endavant un model econòmic al servei de la majoria. La banca és qui regeix l’activitat econòmica i, per tant, cal que actuï sota control popu-

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 100 / juliol de 2012 ] 5

lar. L’única sortida a la crisi actual passa per la nacionalització de les entitats bancàries i d’estalvi. Només en quedaria exclosa l’anomenada banca social, cooperatives d’estalvi de treballador(e)s.

I entenguem-nos: nacionalitzar no és comprar el 51% de les accions d’unes entitats ruïnoses per salvar el cul als especuladors. Nacionalitzar vol dir expropiar (o incautar, com es prefereixi) la totalitat dels béns d’aquestes entitats, expulsar-ne els gerents, dur-los a judici i requisar els béns de tots aquells que s’han enriquit a expenses d’arruïnar les entitats.

Cal, paral·lelament, suspendre el pagament del deute contret com a conseqüència de l’especulació i de la fraudulenta política monetària i financera europea.

Serà possible, aleshores, la creació d’una banca pública, que actuï de manera transparent i sota control democràtic i que garanteixi directament les inversions estratègiques, el crèdit a l’activitat productiva i als projectes de desenvolupament del territori, sense passar per mans dels especuladors.

Això requereix, en les circumstàncies actuals: — Sobirania econòmica i monetària: sortida de l’Euro.

L’aplicació d’una política financera pública i al servei d’un model productiu que estigui d’acord amb els interessos del nostre poble és del tot incompatible amb el sotmetiment als designis del BCE i l’oligarquia alemanya.

La Banca Pública Catalana (BPC) ha d’emetre moneda i, sota control democràtic (és a dir, de l’Estat i el teixit social), ha de ser qui reguli el crèdit i vetlli per unes polítiques financeres que tinguin per objectiu el desenvolupament d’un teixit productiu amb fort caràcter social i que respongui a les nostres expectatives com a poble.

No es tracta de ser antieuropeu o xovinista, sinó d’adonar-se que el procés d’adopció d’una unitat monetària comuna requereix d’una harmonització prèvia de les polítiques fiscals i econòmiques definida de manera democràtica, a partir de compartir el conjunt dels actors un determinat model fiscal, econòmic i social i no pas imposant els interessos del gran capital alemany i francès i establint, de facto, una situació de caire colonial dins la mateixa UE. — Combat de l’especulació i el frau fiscal, control dels mercats de futurs, fiscalitat igualadora.

Els Països Catalans són un dels paradissos dels especuladors i els defraudadors. Bona part de les grans fortunes acumulades a la nostra nació provenen més de l’especulació (borsària i immobiliària) que no pas del rendiment en inversions sobre activitat productiva. I per acabar-ho d’adobar, aquestes fortunes són especialment mimades pel sistema fiscal, que continua penalitzant les rendes del treball i les classes populars a través dels impostos indirectes. Per si no n’hi hagués prou, fins i tot en aquestes condicions, el frau fiscal de les grans fortunes catalanes és dels més escandalosos de la UE. Sense tallar de soca-rel aquesta situació és impossible desplegar un model econòmic eficient, és a dir, que ga-

ranteixi el benestar de la ciutadania.

En aquest sentit és imprescindible acabar amb l’activitat especulativa sobre els aspectes essencials (aliments, energia, habitatge...), aplicar la imposició sobre les transaccions de capital i augmentar dràsticament la fiscalitat sobre els rendiments del capital (amb la benentesa excepció de les inversions en economia social o que generin ocupació estable i de qualitat).

Cal acabar amb la multipropietat immobiliària amb finalitat especulativa a base d’expropiacions directes i de l’articulació d’un extens mercat públic de lloguer, i cal perseguir el frau i els defraudadors aplicant legislacions estrictes (incautació de béns i pèrdua dels drets de ciutadania), redefinint alhora tot el sistema fiscal gravant les grans fortunes, les transmissions patrimonials, i els rendiments de capital.

En aquest sentit, l’experiència de Bildu a la Diputació de Guipúcoa ens mostra un exemple de com una fiscalitat progressiva permet aplicar polítiques socials.

— Nacionalització dels sectors estratègics: energia, aigua, transports, indústria farmacèutica, gran petroquímica i les comunicacions.

Els escàndols d’empreses (és a dir, empresaris) que s’han enriquit a costa dels interessos, les butxaques i les necessitats populars (de casa i d’arreu), com ara Repsol, Endesa, Aigües de Barcelona, Telefònica, Abertis o Iberia, deixen clar que els pilars de l’economia, la seva infraestructura, no pot estar sota el control d’una minoria i al servei del seu enriquiment.

Per posar un exemple: en l’era d’internet, és absolutament imprescindible que la igualtat en l’accés a la xarxa estigui garantida per un ens públic, i no pas que suposi un lucratiu negoci per a uns empresaris que ofereixen baixa qualitat a preus abusius.

Ha de ser el poble qui democràticament defineixi el model energètic (amb una aposta decidida i ferma per les renovables), territorial i productiu i, coherentment, qui administri i obtingui els beneficis de la gestió de les infraestructures que el fan possible.

Aquesta redefinició del model territorial ha de comportar forçosament un canvi radical en la política d’infraestructures, que acabi amb les obres faraòniques de destrucció massiva (com les autopistes) i les socialment deficitàries (aeroports comarcals i trenets d’alta velocitat que no van enlloc) i aposti de manera decidida per una

6 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 100 / juliol de 2012 ]

xarxa ferroviària que relligui el territori, tant a nivell de passatgers, com de mercaderies.

— Establiment de la renda bàsica universal, substitutiva dels diferents subsidis.

Actualment, una sèrie de subsidis de caràcter assistencial (i sovint de nul o escàs sentit de justícia) constitueixen el gruix de les polítiques socials, que es basen totes en l’assumpció de bosses de pobresa d’on extreure mà d’obra a baix preu, però, alhora, amb intervencions assistencials que impedeixin l’esclat social, la qual cosa deixa l’individu esclau, o bé del seu treball precari, o bé dels subsidis estatals.

Això duu, entre altres coses, a situacions impresentables com la coexistència alhora d’aturats de llarga durada o persones dependents que ja no reben cap subsidi, amb beques de transport i menjador escolar a algunes famílies burgeses que viuen en urbanitzacions de luxe allunyades de nuclis urbans.

La nostra societat (i la humanitat en el seu conjunt) produeix més del que necessita, la qual cosa, amb una fiscalitat adequada, permet fer possible un dret fonamental: el d’una renda bàsica universal que cobreixi les necessitats personals i que substitueixi el conjunt de les actuals ajudes parcials. Aquesta renda ha de ser garantida a cada habitant (i, lògicament, descomptada a nivell tributari a aquells qui, amb el seu treball, la sobrepassin) i suposa, sens dubte, una millora de la qualitat de vida del conjunt de la societat i de la capacitació formativa de cadascun dels seus membres.

— Reducció de jornada laboral.

Amb el desenvolupament tècnic actual es poden planificar i cobrir les necessitats bàsiques treballant menys hores. En canvi, constantment sentim discursos que per sortir de la crisi cal treballar més. Es tracta de discursos que amaguen la intenció d’intensificar l’extracció de plusvàlua augmentant la jornada laboral, per tal de continuar enriquint una minoria.

Cal, doncs, treballar menys hores per repartir la feina en primer lloc i perquè històricament la classe treballadora ha reivindicat la reducció de la jornada laboral, no pas el seu augment.

Evidentment, caldrà canviar certes concepcions actuals i marcar prioritats per deixar de produir productes inútils i caducs.

— Cal un sector públic potent que garanteixi la justícia social.

Tot i la propaganda ideològica de la dreta que ens repeteix «aquí sobren funcionaris», la realitat és que la massa salarial del sector públic als Països Catalans suposa menys del 25% del total, mentre que als tan lloats països escandinaus acostuma a superar el 60%. Un sector públic potent és l’única garantia que l’economia complirà el seu paper fonamental: garantir unes condicions de vida digna al conjunt de la població.

En aquest sentit, a més de les ja esmentades nacionalitzacions i del desplegament d’indústries auxiliars relacionades, l’Estat ha d’assumir per complet la propietat i la gestió del sistema sanitari i educatiu, de manera que acabi l’espoli de diner públic que suposa la concertació de centres privats i es garanteixi la plena igualtat d’accés als serveis essencials.

Alhora, cal entendre que les feines reproductives (tenir cura de les persones privades d’autonomia per edat, malaltia, etc.), assumides fonamentalment per dones i sovint sense retribució monetària, són una peça clau de l’estructura social i del substrat econòmic i que, per tant, com passa a Suècia o Dinamarca, cal tendir a la seva regularització a través del sector públic.

— Desplegament de l’economia social i el control popular de l’activitat econòmica.

Complementàriament al desplegament del sector públic, però tenint ben clar que mai el podrà substituir, en especial pel que fa a la prestació dels serveis essencials d’educació i sanitat, cal anar desplegant xarxes d’economia social a través del suport a projectes cooperatius al sector agrícola, a l’industrial, en el consum o en l’anomenada «banca social».

Paral·lelament, les empreses que presentin fallida han de ser expropiades i posades a disposició dels treballadors (que són qui les han fet rendibles durant anys). Pensem que el capitalista interpreta per fallida una caiguda dels beneficis particulars, oblidant tot el patrimoni acumulat de l’empresa i els beneficis d’exercicis anteriors. Una gestió col·lectiva de l’empresa pot evitar-ne en la majoria dels casos el tancament i la destrucció d’ocupació, ja que evita «la pressió dels beneficis», és a dir, l’obsessió per la plusvàlua (i de fet, trobem exemples que així ha estat tant al nostre país —a petita escala— com a d’altres, per exemple Veneçuela, a gran

escala.). L’Estat ha de fomentar-ne la reconversió en cooperatives autogestionades o, si la situació és realment ruïnosa, la liquidació, capitalització de béns i cessió d’aquest patrimoni a la plantilla perquè en redefineixi el futur.

— Canvi de prioritats: aposta per la recerca i la qualitat.

Hi ha una correlació directa entre els diners que una societat destina a la recerca i el desenvolupament i el seu grau general de prosperitat. El paradigma productivista ja fa temps que va caure: no cal produir més, sinó millor.

Una economia útil no és la que depreda territori i recursos naturals en la recerca del benefici immediat a través d’objectes inútils o de ràpida caducitat, sinó la que, a través de la recerca en camps estratègics, genera noves expectatives de millora de les condicions de vida al conjunt de la humanitat.

En el món de la indústria i energia això s’ha de veure reflectit en un augment de la inversió en recerca que permeti, sobretot, desenvolupar productes i sistemes més eficients energèticament. En el món de la salut, la recerca biomèdica (lligada a una concepció saludable dels hàbits de vida i de consum) serà qui marcarà la pauta a seguir a nivell mundial (i, fins al 2009, Barcelona no estava pas mal situada en aquest àmbit).

Pel que fa al món agroalimentari, les polítiques productivistes europees que generen excedents —sovint de baixa qualitat— són una aberració (i, junt amb les nordamericanes, un crim contra la humanitat a escala internacional); per contra, hi ha un gran terreny a explorar pel que fa a la millora, en el sentit qualitatiu i ecològic, dels processos de producció i distribució.

Cal, doncs, la creació d’un potent fons d’inversions que permeti tant l’impuls de la recerca que ens equipari en percentatge del PIB als països més avançats com el suport a l’economia social.

Molt bé, però tot això... Com ho farem?

Insistim, tot i no tractar-se d’un programa econòmic revolucionari que estableixi una societat sense classes (entre altres coses perquè la història, l’economia i les matemàtiques ens mostren que això és impossible en un sol país, si més no de la grandària del nostre), aquest conjunt de mesures el que pretenen és establir les bases per a una transformació socialista de l’economia.

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 100 / juliol de 2012 ] 7

No obstant això, moltes d’aquestes propostes són autèntiques heretgies per a la ideologia dominant i resulten impossibles de materialitzar sense un accés al poder polític i social de les classes populars.

En el procés de construcció del socialisme, el poder popular en l’àmbit polític i social coexistirà —de fet, s’enfrontarà— amb determinades formes de poder econòmic burgès. Així, al llarg d’aquest llarg procés les classes populars hauran d’anar construint el socialisme en una lluita constant contra els residus de la burgesia.

La fase inicial d’aquest procés passa, doncs, per la conquesta del poder polític i de l’hegemonia social. I, en una fase em-

brionària com l’actual, per l’acumulació de forces que faci possible un altíssim nivell de consciència i combativitat social i, alhora i de manera coordinada, d’arrabassar el poder polític a l’oligarquia catanyola.

La plasmació d’aquest nou poder polític només serà possible a través de la ruptura amb els estats ocupants, la proclamació d’una República Catalana amb unes bases constitucionals que apuntin aquest nou caràcter igualitarista, i l’establiment d’un govern representatiu dels interessos populars.

Pel que fa a l’hegemonia social, requerirà de l’extensió i consolidació de xarxes populars, sobretot pel que fa a nivell de

lluita reivindicativa, però també en altres camps com l’economia social, la xarxa associativa d’arrel popular, etc. i, molt especialment, a nivell de lluita ideològica generalitzada amb instruments propis d’informació i propaganda.

No s’hi val, doncs, ni a fer bullir l’olla sense recepta, ni a deixar que siguin altres qui ens la cuinin. El desplegament general de la Unitat Popular i la seva concreció en forma d’alternativa política clarament referenciada són, més que mai, una urgència: són la garantia del nostre futur... no pas com a moviment, sinó com a poble!

Xavi Oca

Un nou cicle de repressió: noves respostes actives i polítiques El darrer Clam, el portaveu dels CSPC, aparegut el març de 1996, apuntava a un canvi en mètodes de repressió dels anys posteriors. Vista amb perspectiva, aquesta predicció s’ha revelat bastant encertada si analitzem les mesures repressives patides per l’independentisme durant els anys 1996-2011.

L’anàlisi de l’article del Clam preveia una nova fase de repressió més selectiva i difusa un cop que l’independentisme combatiu havia deixat de comptar amb l’element armat dinamitzador, Terra Lliure, i els darrers presos d’aquesta organització sortien en llibertat just aquell any.

Es tancava un cicle, però com a resultat d’aquesta nova situació apareixia una repressió que aquest article del Clam anunciava com a selectiva i intimidatòria: la criminalització periodística, la persecució administrativa, l’enduriment judicial i penitenciari gradual, l’ofegament i marginació de l’espai polític, control social, repressió parapolicial i agressions racistes, etc.

Amb el naixement d’Alerta Solidària, fruit del treball realitzat a la Comissió Antirepressiva del Procés de Vinaròs el 2002, s’ha sabut donar una resposta política a aquesta repressió cada vegada més diversificada, fent seus els principis de la defensa política dels represaliats del nostre moviment i de solidaritat hereus dels CSPC. Ara, però, tothom ha pogut constatar que durant els darrers mesos hem conegut l’inici d’un nou cicle de repressió contra el moviment independentista, contra les organitzacions sindicals i contra els moviments populars en general. Es tracta d’un

repte davant del qual no podem repetir fórmules errònies, esbiaixades i basades en el subjectivisme. Només amb fórmules de defensa política coherent i de missatges polítics intel·ligibles adreçats al conjunt de les classes populars catalanes, moltes assajades amb èxit durant dècades, podrem superar amb èxit els envits que ens planteja la repressió.

Hem d’analitzar aquesta nova fase de la repressió tant pel canvi d’intensitat i pel nombre de casos com pel fet que també comporta una diversificació repressiva que, tot i les diverses competències administratives i polítiques i el tarannà particular dels gestors de l’administració estatal i autonòmica a cada territori, tendeix a aproximar políticament els Països Catalans, ja que afecta també el País Valencià i les Illes. En aquest sentit, podem dir que la repressió es fa coincident amb els interessos de classe de l’aliança PP-CiU al Principat, tot i els matisos que es puguin fer pel que fa a la repressió contra les expressions en defensa de la llengua.

El factor antirepressiu està situant-se en un primer pla de l’agenda política no només catalana, sinó també estatal, ja que tant les estructures centrals de l’Estat com les seves estructures autonòmiques estan adaptant-se per aturar les respostes populars a la crisi, en defensa dels serveis públics i del territori o la reivindicació del dret a decidir o de la llengua.

Es tracta d’un increment quantitatiu, però també qualitatiu. Aquesta repressió afecta militants enquadrats a les organitzacions de l’Esquerra Indpendentista, però també un segment de població no

inscrita en aquest àmbit polític, com poden ser els militants sindicals, els indignats, o qualsevol persona que ha participat en mobililitzacions en defensa de la llengua a les Illes, de l’ensenyament públic al País Valencià, intentant impedir un desnonament o exercint el «no vull pagar» en la lluita contra els peatges.

Però també s’ha manifestat en exemples com el partit de futbol del Barça-Athletic, una mostra de catalanofòbia aberrant i de defensa a ultrança de la Corona.

Aquest és un altre aspecte de la repressió que es caracteritza per la coacció sobre l’exposició i la defensa de les pròpies idees, concretament la reivindicació independentista i la ruptura amb el règim polític i econòmic actual.

8 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 100 / juliol de 2012 ]

També cal considerar aquest increment per l’eixamplament del ventall ideològic i els actes d’allò que pot ser objecte de repressió: així, el Conseller d’Interior de la Generalitat de Catalunya ja va anunciar que «qualsevol forma de resistència» seria motiu de processament judicial, amb l’anunci de l’equiparació de la resistència passiva amb l’«atemptat a l’autoritat». Aquestes mesures, que també es volen generalitzar a la resta de territoris dels Països Catalans i de l’Estat, marquen un punt d’inflexió pel fet que es comença a no discriminar determinades mobilitzacions que fins ara comptaven amb una certa condescendència: per posar un exemple, els activistes dels grans sindicat no havien estat represaliats com fins ara, i uns actes de protesta habituals durant les darreres dècades com cremar fileres de pneumàtics o llençar ous a la façana d’una seu oficial han passat a ser l’objectiu de persecució política malgrat que es portin a terme en mobilitzacions d’aquests sindicats domesticats en el règim actual.

Tot i el repte que planteja aquesta situació, no és difícil endevinar que aquest control social basat en la repressió, cada cop més indiscriminada i ostentiblement visibilitzada (recordem la famosa web per fomentar la delació), té una contrapartida per

al poder i els seus aparells. Tal i com s’ha posat de manifest, el desgast d’aquest model per contenir la protesta social o el dret a la independència està en boca de l’opinió pública, de la gent de carrer, i mostra com a inviable el model polític i social imperant, ara més clarament interpretat com un règim hereu del franquisme i dependent dels interessos del món financer. ¿Però quin hauria de ser el paper de l’Esquerra independentista per accentuar aquestes contradiccions i acumular forces en un procés de Ruptura, que inevitablement va acompanyat d’aquesta repressió?

Més enllà de la ràpida solidaritat política i humana amb els represaliats, el nostre objectiu hauria de ser enfortir unes respostes a la repressió que reverteixin en un creixement de l’alternativa política de la Unitat Popular, convertint la indignació i el derrotisme en adhesió a la ruptura independentista i a les propostes del nostre moviment. Això passa, en primer lloc, per la defensa política de les persones objecte d’aquesta repressió, però també, i necessàriament, per un càlcul de la idoneïtat dels nostres actes polítics, per l’enquadrament militant com a millor forma de desplegar aquest activisme i per combatre els contratemps de la repressió, i per visualitzar i fer

comprensible entre la població tant aquests actes de protesta, d’opinió o de manifestació com la repressió que patim en el dia a dia.

En segon lloc, passa per no abandonar o relagar a segon terme les tasques polítiques no relacionades amb la lluita antirepressiva. Precisament aquests és un dels objectius de la repressió: acular-nos per tal que la nostra prioritat sigui la resposta antirepressiva. Quan s’abandona, per exemple, la tasca de construcció de la CUP en favor de l’activitat antirepressiva s’està caient en un joc que interessa l’Estat. Per això la resposta més efectiva a la repressió és augmentar l’autoorganització popular reforçant encara més els instruments polítics del moviment.

Per descomptat, per fer possible aquests objectiu cal que partim d’un llenguatge intel·ligible per a tota la població, un missatge adreçat al conjunt de les classes populars catalanes i no pas a una minoria hiperpolititzada. Perquè el nostre objectiu no ha de ser l’autosatisfacció, sinó la transmissió d’uns missatges que ens permetin avançar i que visibilitzin les fondes contradiccions dels sistema social i econòmic actual.

En aquest sentit, la nostra resposta no s’hauria de limitar a actituds reactives sos-

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 100 / juliol de 2012 ] 9

tingudes en un fons ideològic que exalta la impotència i la fatalitat o que es limita a exhibir reaccions grupals. La nostra resposta davant la repressió hauria de recollir allò que està en boca de la gent i que és compartit per la majoria de la població: el malestar provocat per la crisi i pel poder

basat en la força i la injustícia d’un Estat i dels gestors de l’autonomisme que volen fermar encara més les cadenes fins a escanyar-nos definitivament.

Així doncs, davant d’aquest nou cicle de repressió no podem reproduir experiències no reeixides i estèrils, sinó que hem

de prendre exemple de tot allò que ha funcionat durant els darrers anys i aplicar-ho.

Vénen uns temps molt difícils en què ens caldrà estar alerta i fer de la solidaritat els fonaments del nostre moviment.

Joan Rocamora

Cinquanta anys (i més) de Joan Fuster I Joan Fuster aporta com a mínim dos factors explicatius davant els processos de canvi social. El primer ens situa com a persones en el món. I dir «com a persones» equival a pensar-nos com a objectes de coneixement en un marc social i històric. Ací rau la funció social de la filosofia, que Fuster trobava poc normalitzada com a baula de la cultura nacional, perquè planteja com a interrogant que «la classe dominant no en sentia necessitat» (Un cert dèficit de filosofia). La segona aportació és, naturalment, el nostre país: oferir alguna resposta —o, millor, mostrar-nos-en dubtes— sobre la raó de ser —de concretar-nos— com a nacionals. Heus ací el que poden ser unes bases —no sempre ben enteses— del raonament fusterià: pensar en clau social i nacional.

L’assagista opta per una via suggerent: plantejar-se problemes que, a través de lectures o de la pròpia vida viscuda, li són propers. Fuster pensa sobre la realitat, i no pas sobre el que no pot ser plantejable.

L’oposició frontal del suecà a la metafísica ve d’aquí, de l’aversió a preguntar-se sobre «allò» que no es pot dir. En aquest sentit es pronuncia: «La meua línia em sembla bastant coherent […]. És una línia antimetafísica, una línia racionalista, una línia materialista, començant pel materialisme biològic, continuant pel materialisme històric i no controlat pel materialisme dialèctic, que és una cosa que no he entès mai» (Júlia Blasco Estellés: Joan Fuster: converses filosòfiques).

L’aportació fusteriana es fonamenta en un raonament crític sobre aspectes generals de la societat. D’una societat de consum que altera les vies cap a un humanisme, no pas abstracte —encara que Fuster no s’oposa als avenços de la tècnica, sinó que en qüestiona l’ús: «L’humanisme que ha de funcionar ara, i l’únic que pot funcionar ara, és pensar l’home, no l’home abstracte […]» (Joan Fuster: converses…).

«Ell confiava en l’home —apunta Júlia Blasco [El Temps, 9-25-IV-2002]— en la mesura que feia un bon ús de la raó en benefici del progrés». Ací Fuster s’aproxima

a una certa concepció sociològica. És a dir, pensar sobre les relacions i situacions entre el subjecte concret i les seves pròpies realitzacions i pràctiques. L’assaig El descrèdit de la realitat (1955) planteja, en aquest sentit, els problemes que sorgeixen en la relació art-artista i reflex/allunyament de la realitat. El plantejament que es deriva de la tendència a l’aproximació a l’objecte del coneixement és, doncs, una altra identificació amb la manera de pensar de Fuster. La raó té límits explicatius que cal cercar-los en les contradiccions emergents de la mateixa societat. I l’art com a fet social en va ser un objecte de reflexió.

A la base del mètode fusterià, doncs, es planteja el lloc de l’individu-en-societat.

Situar la persona en el centre d’aquest sistema social —que és tant com demanar-se per la seva pròpia història— és una característica bàsica de la primera aportació fusteriana. Del Fuster philosophe. Com explicita Josep-Lluís Blasco: «I sempre, les reflexions de Fuster estan fetes des de fora de la mateixa activitat filosòfica [és] un pensador racionalista conscient dels límits de la raó» ( Joan Fuster: converses…). És a dir, és des d’aquest racionalisme concret que cal valorar l’orientació de la literatura d’idees del pensador suecà.

En el cicle dels seus assaigs trobem el nus que ens permet de fixar i situar en el temps aqueixa raó crítica. I serà aquesta raó crítica la que pot enllaçar hipotèticament amb l’Escola de Frankfurt, amb Marcuse pel que fa a la crítica al progrés científic definit com a aïllat de les derivacions socials: «La “ciència” —escriu Fuster a Júlia Blasco el 12-XI-1981— és a dir la “tecnologia”, i els negocis que hi al darrere, segreguen la seua “ideologia”».

Aquests matisos mostren que Fuster va fer un camí propi, lluny d’ortodòxies (el partit era una «església»); però alhora a l’abast de la ciutadania. I per a comprendre aquest procés que el porta a una postura de pensador independent (però superant l’objectivisme del pensador «pur» de Jules Benda a la Traïció dels intel·lectuals) cal partir del seu model de pensament, del

plantejament d’allò que observa i sobre allò en què intervé. Tota aquesta organització del raonament el duu a terme essencialment entre els anys cinquanta i setanta i és sintetitzat —en el sentit de la funció d’un «intel·lectual de poble»— a partir de la necessitats dels propis referents: «Cada poble, diu l’Escriptura, té el seu savi i el seu boig. I també el seu just i el seu malvat.

Sense ells, és clar; els “altres” potser no podrien sentir-se poble —un poble». Fuster intervé des de les situacions concretes: «Jo no sóc l’intel·lectual que vosaltres us heu imaginat, no […]. No sóc un teòric.

Ara, sóc un senyor que va al que passa» (Joan Fuster: converses…). Un tipus de pensador que no defuig el component polític, derivat «de les premisses racionalistes, laiques, “il·lustrades”, de què provinc, és el principi de la “militància”. No d’un “partit” […]. Però aquesta suau abstenció [orgànica] no vol dir que no m’incline per l’«esquerra». La meua perplexitat és que no trobe una “esquerra” a la qual inclinar-me».

II El model fusterià de raonament esdevé un registre aplicat al fet nacional. És a dir, Fuster concreta el posicionament crític en el qüestionament de les mancances/projeccions nacionals del país de valencians i catalans. És la contribució —a manera de derivació racional— al fet de pensar-nos com a poble-nació, que no és altra cosa que la insistència a plantejar reflexions i dubtes sobre l’esdevenidor —i no esdevenidor— nacional.

Aquest segon aspecte el va concretar a nivell social i històric (Fuster com a historiador) en el clàssic —i poc meditat a la Catalunya estricta— Nosaltres, els valencians (1962). Un assaig que «tractaria de l’angoixa col·lectiva per respondre a una pregunta que s’havien fet tots. Què som?

Des de quan som? Per què som així? I, com som els valencians»? L’hi obligava una exigència existencialista, i la necessitat del reajustament històric.

Però també he dit adés assaig poc meditat, perquè allò que Fuster es planteja es-

10 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 100 / juliol de 2012 ]

trictament en aquest estudi —més enllà de la crítica als tòpics pensats i socialitzats des del francofalangisme (1939-1959)— és «posar sistemàticament en ordre» (establir un «quadre crític històricosocial» valencià) el passat d’un país —d’uns Països— amb una memòria històrica del tot interferida pel nacionalcatolicisme, que en clau valenciana es traduïa en la construcció d’una ideologia agrarista legitimadora de l’adscripció nacional espanyola. Així, va fer del «Nosaltres» un lloc de retrobament dels llocs d’una nova memòria històrica. I es tractava també de vincular la consciència històrica latent amb un determinat projecte d’identitat nacional. Aquesta aportació metodològica però tingué una derivació cívica per a València i el conjunt dels Països Catalans. Una recerca, doncs, els resultats de la qual serviren per a elaborar altres models analítics i introspectius com va ser l’assaig de Josep Melià Els mallorquins [1967].

Però el fet d’aclarir i estructurar un pas-

sat en clau d’una conjuntura industrialitzadora als anys seixanta va comportar a Fuster les primeres desqualificacions —arran de la publicació d’El País Valenciano (1962)— per part de sectors socials i econòmics connectats, és clar, amb les jerarquies polítiques i culturals franquistes.

Es tracta d’un senyal que definia un compromís —desenvolupat entre els anys cinquanta i vuitanta— amb la pròpia construcció d’un pensament en gran mesura vinculat també a les circumstàncies civils, i allunyat, doncs, d’escoles acadèmiques o del que Fuster qualificava de «filosofia de càtedra».

Efectivament, sota la reforma política, intel·lectuals valencians (historiadors, sociòlegs i economistes), assumiren el debat central sobre els orígens i les conseqüències socials (i polítiques) de la «segona revolució industrial». S’hi plantejava estructuralment el fet de la socialització del provicianisme reflectit en una certa continuïtat del mite agrarista que havia qüestionat

secularment l’adscripció nacional valenciana. Aquest context demanava, doncs, unes reflexions que no tan sols articulessin un «decurs històric», sinó que aportessin claus interpretatives de les raons per què València no havia tingut un projecte polític nacional articulat per una classe dirigent.

I, en aquest sentit, Fuster (matisat per Ernest Lluch a La via valenciana) va recollir un seguit de pensaments i propostes a Un país sense política (1976), tot just quant el moviment de construcció nacional assolia unes fites organitzatives i socialitzadores partint dels inicials nuclis de pràctica cultural i política dels anys cinquanta i seixanta. I en aquesta pràctica mobilitzadora hi era partícip directe en forma d’espais de sociabilitat (tertúlies i conferències) o del que ell mateix definí com a «pamflets polítics». Al capdavall, Fuster volia dir als valencians que deixessin de ser «Una singularitat amarga» (1973) i apostessin per una estratègia lliu-

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 100 / juliol de 2012 ] 11

re i progressista. En aquest sentit, Fuster era bàsicament un liberal (Bertrand Russell): «Ell recomana el Russell menys metafísic. El Russell que es pregunta pels valors i per la moral, per la solidaritat amb l’altre» (Julia Blasco… El Temps).

I demanar-nos per aquesta solidaritat amb els altres pot introduir el factor de la solidaritat col·lectiva. La segona aportació fusteriana ha estat el fet de situar-nos com a col·lectiu nacional en projecte a un doble nivell. Primer, una reflexió prospectiva de la societat valenciana, reflectida també en forma d’article sobre història cultural al suplement dominical de Levante a la segona meitat dels anys cinquanta o, d’ençà de 1962, a les intervencions (juntament amb Borja Moll i Josep Pla) a El Correo Catalán a través de Joaquim Maluquer i Sostres. En segon lloc, l’estudi de les relacions envers el conjunt nacional evidenciat a Qüestió de noms (1962). Aquest opuscle va ser elaborat en el context d’expansió de la campanya de divulgació de l’Obra del Diccionari Català-ValenciàBalear. (Paral·lelament l’historiador Santiago Sobrequés va elaborar un assaig intropspectiu sobre el conjunt nacionalitari: A la recerca d’una denominació comú pels homes i les terres dels Països Catalans). Vet aquí, doncs, la doble tasca de

Fuster. Una tasca nacional que comportava una resposta al nacionalisme d’Estat del moment: «Hi ha pobles —deia— que encara no poden ser res més que això (“nacionalistes”)». I aquesta idea era una conseqüència d’un «mal» que «patia» Europa: «que encara hi ha milions de jacobins per civilitzar» (i, de nou, la vigència d’aquest sentència!).

III Fuster o el dubte constructiu. Es tracta d’una manera d’entendre la trajectòria del nostre assagista (caldria plantejar-ne les limitades semblances amb el pensament historiogràfic i polític de Vicens Vives). Calia —i cal— dubtar; però cercant vies d’eixida, projectes. Fuster no planteja un dubte en el buit: era un dubte necessari —sa— en el context d’una societat autocomplaent. Al remat Fuster no es complicava gaire la vida: cercava unes quantes causes, poques —Causar-se d’esperar— però justes per les quals donar un sentit a l’existència dels mortals (ell mateix deia que el seu ofici era «ser Joan Fuster»). I res més —ni res menys— que això. Quina possibilitat, d’altra banda, existeix avui a ser-un-mateix en plena apologia de la societat —oligàrquica— de l’«èxit»? Eloqüent com sempre Fuster va dir que «per

a circular per la vida no calen massa conviccions. N’hi basten tres o quatre. Només». Ara sí, aquestes poques conviccions —i és el que es compendia la vida de Fuster— cal viure-les i assumir-les. I com féu el suecà: des d’una solitud solidària, però heterodoxa: socialment i nacionalment.

De quan Sueca, des del carrer de Sant Josep 10, era un alè d’alliberament: cara a nosaltres, cara al món. El Fuster filòsof, assagista, sobre vectors socials propis d’un context intel·lectual europeu (en el qual caldria contrastar-lo amb certs vessants cívics i de compromís amb d’altres pensadors com Sartre) era complementari al Fuster nacionalitari, malgrat que aquest darrer aspecte només representés prop del quinze per cent de la seva producció (Ricard Pérez Casado: «Nosaltres, els valencians», El Temps, 23-29-IV-2002, p. 16).

La raó fusteriana no restava en el buit.

Apel·lava a l’escepticisme, una actitud crítica davant el coneixement, però alhora adscrivia l’antropocentrisme —l’home mesura de totes les coses— en el procés de construcció d’un país. És a dir, la condició humana tornava a ser preponderant en la praxi nacional. I ara? Esperem que la CUP continuï traduint en política aquests referents intel·lectuals…

Xavier Ferré

Cent números de La Veu Si no tenim en compte el número 0, La Veu que teniu a les mans és oficialment el número 100. Diem oficialment perquè, de fet, seria, com a mínim, 1 el 101 si el juny i juliol de 1992 l’Estat espanyol no hagués llançat l’ofensiva repressiva més gran contra l’independentisme combatiu. A finals de juny d’aquell any un nou número del portaveu del Moviment de Defensa de la Terra estava enllestit i en procés de maquetació. De resultes d’aquesta ràtzia, que va afectar gran part dels membres Secretariat Nacional de l’MDT, que o bé van ser detinguts i empresonats, o bé van haver de fugir, aquest número va quedar aturat i no va veure la llum pública.

Deixant de banda aquesta anècdota, oportuna si tenim en compte que fa [ 1 ] Diem com a mínim perquè l’anomenada Operació Garzón va trasbalsar i afectar profundament l’independentisme combatiu, especialment l’MDT i Terra Lliure, de manera que si no s’hagués produït de ben segur la història del moviment (i també de La Veu) hauria estat diferent.

vint anys d’aquesta onada repressiva, aquest article vol repassar alguns moments de la història de La Veu, que ha acompanyat la trajectòria tant del Moviment de Defensa de la Terra com de l’Esquerra Independentista.

El primer número del portaveu de l’MDT 2 va aparèixer el juliol de 1984.

Es tractava de vuit pàgines, la primera de les quals anunciava la VII Trobada Independentista, on s’acabaria el procés constituent de Moviment de Defensa de la Terra. Abans, l’abril del mateix any havia sortit un número 0 de quatre pàgines, l’editorial del qual afirmava que «aquesta publicació es proposa de servir de vehicle de lliure expressió del Moviment. Totes les informacions, propostes, idees o accions revolucionàries que estiguin en la línia de l’alliberament i social del Països Catalans tindran cabuda en aquesta planes.»

Així doncs, La Veu es presentava com una eina al servei d’un moviment [ 2 ] Fins al número 15 el nom de la publicació va ser La Veu de la Terra.

ampli i de les seves mobilitzacions. Per això als primers números hi havia molt pocs articles llargs i de fons i la majoria informaven de les lluites en què estava

12 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 100 / juliol de 2012 ]

immers l’independentisme combatiu. A partir de l’any 1986 comencen aparèixer-hi articles que revelaven les divergències internes de l’MDT entorn d’alguns temes, com ara el referèndum de l’OTAN o la denominació de la nació (Països Catalans / Catalunya).

La divisió de l’MDT (que es va produir entre el novembre de 1986 i el febrer de 1986) no va afectar negativament el seu portaveu; ans al contrari, va reforçar el seu paper dins l’organització, un paper que abans quedava més desdibuixat perquè el sector vinculat al PSAN prioritzava sobretot el portaveu d’aquest partit, Lluita, que a partir del mateix 1986 va fer un salt quantitatiu i qualitatiu important.

Així, sense abandonar-la del tot, la militància del PSAN relegava a un paper secundari La Veu. Aquest paper subordinat es pot observar d’una manera nítida repassant els exemplars de La Veu que va publicar després de la divisió el sector de l’MDT vinculat al Front Patriòtic.3 Així, mentre que la publicació del sector majoritari (el que havia defensat la ponència «Per una Política Independentista de Combat») va anar augmentant els articles de fons d’acord amb la voluntat de contribuir a la formació de la militància, la publicació homònima del sector que defensava el Front Patriòtic va fer un pas enrere en aquest sentit i es limitava a ser una revista que bàsicament pretenia fer-se ressò de les mobilitzacions i les activitats de l’MDT (FP). Tot plegat revelava les diferents concepcions del moviment i del mateix MDT, divergències que havien estat uns dels motius de la divisió d’aquesta organització.

A partir del número 16 (primavera de 1989), el portaveu de l’MDT va passar d’anomenar-se La Veu de la Terra a dir-se La Veu. També es va abandonar la numeració correlativa4 i fins a l’any 1992 es va [ 3 ] Aquesta publicació va desaparèixer quan es va fundar Catalunya Lliure. [ 4 ] Per ser exactes, a partir de l’hivern del 1991 (número 21), es va iniciar la segona època de La Veu i es va numerar de nou a partir de l’1. Aquesta nova numeració es va mantenir fins al 1994, en què va aparèixer el número 7 de la segona època.

canviar de disseny tres vegades. S’abandonava definitivament el disseny més propi del portaveu d’una organització juvenil que havia predominat sobretot després de la divisió de l’MDT. Amb el tercer canvi, el mateix 1992, es va redissenyar també la capçalera, que incloïa un estel vermell, un fet que revelava el caràcter més estratègic que l’MDT adquiria cada cop més, a partir sobretot de la IV assemblea nacional d’aquesta organització.

Després de la ràtzia repressiva de l’estiu del 1992 es van publicar dos números més del portaveu de l’MDT, un a la tardor de 1993 i un altre a la primavera de 1994.

En aquest any i mig es caminava de facto cap a la congelació de l’MDT, un error que afectaria greument el desenvolupament de l’AUP. Al número de la primavera de 1994 un extens article de vuit pàgines feia un repàs dels 10 anys d’història del Moviment de Defensa de la Terra i s’hi afirmava que plantejaria «la seva pròpia evolució d’acord amb les anàlisis que caldrà anar realitzant dels diferents moments de l’evolució del conjunt de l’independentisme polític. Les funcions de l’MDT seran per tant progressivament internes i auxiliars en la mesura que els projectes polítics unitaris es vagin consolidant i vagin assumint continguts estratègics.» Al final d’aquest article s’anunciava que l’MDT mantindria «una revista de debat al si de l’independentisme d’esquerra», però la realitat va ser la congelació definitiva de l’MDT i, de retruc, del seu portaveu.

Amb una capçalera nova, La Veu no va tornar a reaparèixer fins al febrer de l’any 1998, coincidint amb la refundació de l’MDT. Es tractava d’una publicació molt més modesta que les anteriors, de només quatre pàgines, el primer article de la qual feia un balanç crític de l’experiència dels darrers cinc anys, especialment de l’Assemblea d’Unitat Popular i del paper de l’MDT en aquest projecte: «Cal ser autocrítics i reconèixer sense embuts que l’MDT no va saber dur a terme el paper de dinamitzador i polititzador que li pertocava, essent incapaç de treure l’Assemblea del seu empantanament gairebé inicial.»

La precarietat d’aquest número5 i els trenta següents cal correlacionar-la no només amb la feblesa del mateix MDT sinó de tota l’Esquerra Independentista. A mesura que el moviment s’ha anat consolidant, el portaveu de la nostra organització ha anat ampliant les seves pàgines, primer a 8 (a partir del número 63) i després a les 12 actuals (a partir del 85) i s’ha convertit en una publicació referent dins el moviment, llegida en la intimitat fins i tot pels detractors més acèrrims de l’MDT. Una de les funcions principals de La Veu de l’etapa iniciada el 1998 ha estat situar els debats i reptes de l’Esquerra Independentista i llançar propostes al conjunt del moviment6, de manera que se’n pot resseguir l’evolució a través d’alguns dels seus articles. D’altra banda, des d’aquesta publicació, l’MDT no ha defugit la confrontació amb altres visions del moviment. Aquesta actitud, que de vegades ha estat entesa malament, és consubstancial a una organització marxista i forma part de la lluita ideològica dins el moviment. Així, quan s’hi exposaven dels perills que podia tenir per a l’Esquerra Independentista assumir l’anomenat municipalisme d’alliberament (sic), l’MDT estava alertant que aquesta proposta política és incompatible amb la tradició marxista i amb l’objectiu de construir un Estat socialista i que, de fet, acceptar-la ens desvia d’aquest objectiu.

Arribats a aquest número 100, en què creiem que s’ha assolit un mínim de qualitat pel que fa als continguts, som conscients que La Veu continua sent una publicació modesta que ha de millorar sobretot la presentació exterior i regularitzar-ne la periodicitat. És en aquesta direcció que treballarem d’ara endavant.

Joana Gorina [ 5 ] Amb aquest número es va reprendre la numeració correlativa, abandonada des del número 16, però va aparèixer com el número 27 quan de fet era el 28. Aquest error va ser esmenat al numero següent, al qual es va atribuir la numeració correcta: 29. [ 6 ] L’MDT concep La Veu com una eina de propaganda política, que pretén escampar «moltes idees» per a poca gent.

Pren partit per la independència, el socialisme i l’alliberament de gènere dels Països Catalans

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra es fa responsable de l’opinió de tots els articles signats

info@mdt.cat - http://www.mdt.cat